Peel Act
Llei de Robert Peel, aprovada pel parlament britànic el
1844, amb la qual volia enfrontar-se a la sèrie de crisis periòdiques i, sobretot, a les
freqüents fallides bancàries. Consistia, fonamentalment, en la reserva de l'emissió de
bitllets a un sol banc i en la cobertura íntegra de les emissions per moneda metàl·lica
o lingots, amb l'excepció d'una petita fracció (constant), representada a les caixes del
banc per valors de l'estat. El sistema perdurà substancialment fins a la Primera Guerra
Mundial, sotmès, però, des del primer moment, a un procés de desgast; així, el 1847,
el Banc d'Anglaterra hagué de demanar al Tresor l'autorització de sobrepassar el volum
legal de bitllets. El segon element de la Peel Act equival a l'anomenat currency
principle de la Currency School, que afirma que el mitjà d'evitar les crisis
consisteix a calcar la circulació del paper sobre el que "hauria estat" una
circulació purament metàl·lica.
Pena de mort
O pena capital. Pena màxima dintre
qualsevol ordenament, que priva de la vida el delinqüent destruint-lo físicament.
Històricament la seva justícia i oportunitat mai no havia estat discutida. D'ençà,
però, de Beccaria i d'alguns seguidors, com Jeremy Bentham, diversos països l'han
anada abolint, fins a arribar a ésser anticonstitucional, com a l'Alemanya Federal. A
l'estat espanyol, per l'impuls de Luis Jiménez de Asúa, fou abolida entre el 1931
i el 1938. La Constitució del 1978 tornà a abolir-la; roman encara, però, per a certs
delictes militars en temps de guerra. Pràcticament l'únic estat occidental que la manté
és els EUA. En les llistes de les Nacions Unides figuren alguns països com a
abolicionistes de fet. La polèmica, amb connotacions filosòfiques, religioses,
polítiques i ètiques, hom pot sintetitzar-la així: és una pena exemplar (bé que,
d'ençà de la desaparició de les execucions públiques, ha perdut, si mai l'havia
tingut, aquest sentit); la seva abolició augmentaria la criminalitat (bé que els índexs
de delinqüència solen ésser lleugerament superiors en països on vigeix); el seu efecte
intimidatori evita la comissió de nombrosos crims (tot i que el càlcul sobre casos
hipotètics no és mai correcte); és la forma més segura d'eliminar els incorregibles
(sense adonar-se que l'argument invalida justament qualsevol efecte intimidatori). Resta,
finalment, en cas d'error judicial, la irreparabilitat de la sentència, a més sens dubte
de la manca de racionalitat dels arguments a favor de la pena capital.
Pensió
Quantitat que hom cobra periòdicament de l'estat o d'una
institució o organisme, etc, pel fet d'haver prestat un servei, o determinada per la mort
d'un familiar o per una disminució física o psíquica permanent. Originàriament,
gràcia concedida per un sobirà, a partir de la Revolució Francesa apareix com un dret
de tot funcionari, magistrat, militar, certs càrrecs polítics. El dret canònic la
distingeix d'un benefici eclesiàstic.
Pentàgon
Edifici del departament de defensa dels Estats Units
a Washington. Per extensió, el nom designa el poder militar nord-americà.
Peña Blanca
També Penya Blanca. Agrupació política
d'ideologia monàrquica i espanyolista, partidària d'Alfons XIII, creada a Barcelona el
mateix dia de la proclamació de la República (14 d'abril de 1931), per l'aristòcrata i
poeta en català Miquel de Gomis i Casas, que en fou el primer president. Entre el
centenar de membres inicials figuraren Lluís de Foronda i Gómez, Santiago Nadal i Gaya,
Ildefons i Joan Carles d'Ayguavives i de Solà, Enric García del Ramal i Cellalbo, Aureli
Joaniquet i Extremo, Josep Bertran i Güell baró de Viver, el comte del Montseny, etc.
Posteriorment cresqué fins a assolir uns milers d'afiliats. El seu finançament fou
aportat principalment pel compte de Fígols. Organitzà cicles de conferències en les
quals intervingueren monàrquics, principalment del grup ideològic d'Acción Española,
com Antonio Goicoechea i José María Pemán. El 1932 anà a les eleccions del Parlament
de Catalunya, en coalició amb els tradicionalistes. En crear-se el partit Renovación
Española (1933), s'hi integrà.
Peña Ibérica
Entitat política i esportiva de caire ultradretà i
anticatalanista creada a Barcelona a la fi del 1923 entre els socis i els partidaris del
C.E.Espanyol; dirigida per Francesc Palau i Rabassó, José María Poblador i alguns més,
promogué successivament dos setmanaris, "Lucha Deportiva" (1926) i "La
Verdad Deportiva" (1928), i protagonitzà freqüents enfrontaments amb els seguidors
del F.C.Barcelona. Durant la República, molts dels seus membres es decantaren cap a grups
de tipus feixista i paramilitar, com la Unión Social Hispánica.
Pepa, la
Nom donat a la constitució de la monarquia espanyola
proclamada el 19 de març de 1812, dia de sant Josep.
Perestrojka
Nom amb què hom designa el procés de reforma a l'URSS
empresa pel secretari general del PCUS Mikhail Gorbacov en prendre el poder (1985).
Concebuda amb el propòsit de superar l'estancament a què la Unió Soviètica havia estat
sotmesa durant l'era Breznev (1964-82), les mesures adoptades abastaren tots els àmbits
de la societat. En l'aspecte econòmic, hom impulsà el retorn a una certa economia de
mercat. Pel que fa a la llibertat d'expressió, Gorbacov impulsà la política denominada glasnost
o de 'portes obertes'. Un dels aspectes en què més es féu sentir el nou estil
liberalitzador fou en les relacions internacionals i defensives, on la tradicional actitud
d'enfrontament amb els EUA restà substituïda per la distensió i la negociació.
Altrament, la Unió Soviètica es mostrà més transigent en alguns conflictes
internacionals, com es ara en el fet de retirar (1988) les seves tropes de l'Afganistan.
La perestrojka, però, es presentà com una "revolució des de dalt",
destinada a modificar el funcionament del model soviètic implantat el 1917 tot
respectant-ne, inicialment, els principis socialistes i l'estructura fonamental. L'èxit
de les reformes, però, es veié amenaçat per diversos obstacles: la inèrcia d'amplis
sectors de la població, l'oposició dels conservadors, fidels a l'antic model, i la dels
radicals, partidaris d'una reforma més completa, l'esclat dels nacionalismes a les
repúbliques i la crisi econòmica. El model reformista i moderat impulsat per Gorbacov
restà exhaurit el 1991, quan el frustrat intent de cop d'estat involucionista de l'agost
decantà el país per la via radical.
Peronisme
Moviment sociopolític instaurat pel president Juan Domingo
Perón a l'Argentina arran de les eleccions del 1946. Tingué en el Partido Justicialista,
fundat pel mateix Perón el 1945, l'organització idònia per a propagar el seu missatge i
aconseguir el poder. Amb el concurs de la Confederación General del Trabajo, el peronisme
creà un cos de lleis laborals i socials molt avançades. Això li proporcionà un gran
suport popular, sobre el qual muntà un populisme que es volia equidistant entre el
capitalisme i el comunisme. Aprofitant l'expansió econòmica de la postguerra, proclamà
la independència econòmica de l'Argentina i l'autarquia, política que fou aclamada pel
proletariat industrial i urbà, no organitzat fins llavors. La influència d'Eva Duarte
sobre les masses fou decisiva a l'hora de construir el sistema, que, d'altra banda, era
una confusa i ambigua recopilació d'experiències i tesis feixistes, populistes,
capitalistes i socialistes que designà amb el nom de justicialisme. No obstant les
manifestacions nacionalistes i revolucionàries normalment molt demagògiques, el
peronisme deixà intactes els instruments de poder de la burgesia i fins i tot de
l'oligarquia. El peronisme romangué com a força social a la caiguda de Perón el 1955,
però aliada a sectors burgesos com el representat pel president Arturo Frondizi. Durant
la dictadura militar (1966-73), el moviment es dividí en múltiples corrents interns,
però tots reivindicaren el retorn del general Perón, exiliat a Madrid. Aquest retorn es
produí el 1973, després del triomf peronista a les dues eleccions presidencials d'aquell
any, però la ràpida mort del líder (1974) posà el poder en mans dels seus seguidors
més reaccionaris i corruptes i agreujà l'enfrontament amb els sectors joves i
revolucionaris del moviment justicialista, els quals serien reprimits ferotgement per la
nova dictadura militar del 1976 al 1983. Dividit, desprestigiat i sotmès a la
presidència inoperant de la vídua de Perón, M.Estela Martínez, el peronisme perdé les
eleccions del 1983 davant la Unión Cívica Radical; després, s'escindí entre l'ala
oficialista, ultradretana i lligada a les màfies sindicals, i el sector renovador,
dirigit per Antonio Cafiero fins el 1988 i després per Carlos Menem. El peronisme
derrotà la UCR en les eleccions legislatives, i en les presidencials del 1990 Menem
resultà guanyador. En el càrrec durant nou anys, Menem liberalitzà l'economia i, en el
terreny polític, s'inhibí envers les demandes d'esclariment de responsabilitats en els
crims comesos durant la dictadura militar. Bé que les mesures econòmiques (especialment
la paritat amb el dòlar, establerta el 1992) aconseguiren controlar la inflació,
l'absència d'un sanejament de les finances públiques provocà a la llarga una
gravíssima crisi econòmica que determinà la derrota del candidat peronista en les
eleccions del 1999. Tanmateix, incapaç de controlar la situació, el candidat de la UCR
dimití, i la presidència passà, al capdavant d'un govern d'unitat, als peronistes
Adolfo Rodríguez Saá (desembre del 2001) i Eduardo Duhalde (des del gener del 2002).
PESC
Sigla de Política Exterior i de Seguretat Comuna.
Pesseta
Unitat monetària de l'estat espanyol, dividida en 100
cèntims, adoptada l'any 1868 pel govern provisional a iniciativa del ministre d'hisenda
Laureà Figuerola, i establerta pel decret del 19 d'octubre. Tenia un mòdul de 23
mil·límetres i un pes de 5 grams. L'argent era de 835 mil·lèsimes. S'encunyà amb
poques variacions des del 1868 fins al 1934, l'última emissió de la pesseta d'argent,
durant la Segona República. L'any 1937 s'encunyaren les pessetes de coure-alumini als
tallers de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, instal·lats a València amb motiu de
la guerra civil. Convertida des d'aleshores en paper moneda, tant pels bancs d'emissió
dels dos governs centrals enfrontats com per altres corporacions de govern (com la
Generalitat de Catalunya i diversos ajuntaments catalans, amb les llegendes en català),
tornà a aparèixer la moneda metàl·lica d'aquest valor l'any 1944 amb lliga de coure i
alumini de 900 mil·lèsimes, coneguda popularment amb el nom de rossa,
posteriorment substituïda per altres de menys valor intrínsec. Inclosa el 1959 en el pla
d'estabilització, des d'aquesta data fins al 1974 la pesseta restà dins el sistema de
canvis fixos del Fons Monetari Internacional, període durant el qual tingueren lloc dues
devaluacions, el 1967 i el 1973. Pel gener del 1974 hom deixà el tipus de canvi en
flotació, la qual cosa no ha evitat la necessitat de devaluacions formals, el 1977, del
19,6%, i el 1982, del 8%. La incorporació de l'estat espanyol a la Comunitat Econòmica
Europea representà per a la pesseta l'entrada en el marc monetari europeu, fet que
comportà el 1989 la inclusió en l'ECU, la participació en els mecanismes de crèdit
prevists per a salvar desequilibris monetaris i de balança de pagaments i la integració
en el Sistema Monetari Europeu (SME). A partir d'aquest moment, i arran de la
inestabilitat monetària mundial que ha tingut lloc al llarg de la dècada dels anys
noranta, la pesseta ha sofert successives devaluacions: 1992 (6%), 1993 (8%) i 1995 (7%).
El 1998 Espanya fou inclosa en el grup de monedes que complien els criteris per a accedir
a la darrera fase de la Unió Econòmica i Monetària, en vigor des del 1999, que preveu
la desaparició, per a totes les transaccions, de les unitats monetàries d'aquests estats
de la UE (entre les quals la pesseta) l'any 2002 i la plena entrada en vigor de l'euro.
Pesta
Malaltia epidèmica causada per un bacil aerobi i
gramnegatiu, descobert simultàniament per Kitasato i per Yersin l'any 1894, que es
transmet directament d'home a home o mitjançant animals, com rates, puces, xinxes, etc.
Presenta tres formes típiques: la pesta septicèmica (poc freqüent, amb invasió
ràpida de la sang, febre molt alta, coma i mort), la pesta pulmonar (també
mortal, amb febre, dispnea, tos, expectoració sangonosa) i la pesta bubònica
(més freqüent i no tan greu, amb doloroses tumefaccions ganglionars, que constitueixen
el símptoma més característic). Les epidèmies de pesta han causat estralls; són
particularment recordades per llur extensió i violència les anomenades pesta antonina
(segona meitat del s II), pesta de Justinià (a mitjan s VI) i sobretot la Pesta
Negra del s XIV. A mitjan s XVII la malaltia es propagà una altra vegada per quasi
tot Europa i provocà un gran nombre de víctimes. Hom ha descrit altres epidèmies fins
al començament del s XX, però cap d'elles no ha tingut la gravetat ni l'amplitud de les
pestes medievals. Descoberts l'agent causal i els vehicles de transmissió, ha estat
fàcil de portar a terme una àmplia labor profilàctica (lluita contra rates i insectes,
vacunació), que ha millorat considerablement els resultats de les antigues quarantenes,
ara reglamentades i atenuades per una legislació sanitària internacional que té en
compte els nous coneixements científics. El tractament específic actual (seroteràpia,
quimioteràpia) resulta eficaç en la majoria dels casos. Així, la malaltia, tot i que
persisteix en focus més o menys aïllats (Índia, Mongòlia, Iraq, Uganda), ha deixat de
constituir la gran calamitat pública que havia causat espectaculars baixes demogràfiques
i havia suscitat moviments de pànic col·lectiu fins poc abans del s XVIII.
La pesta als Països Catalans
Als Països Catalans, la pesta fou un flagell constant durant tota l'edat mitjana que, com
a tota l'àrea mediterrània, solia seguir a curta distància els anys de secada i les
guerres. La manca de dades estadístiques fiables (fins al s XVIII, quan la pesta ja havia
desaparegut, de fet) fa impossible de conèixer la incidència de les successives
epidèmies damunt la demografia catalana. Foren importants les pestes del regnat d'AlfonsI
de Catalunya-Aragó (especialment la de 1195-96) i la del 1285 a Girona (que contribuí a
la victòria catalana damunt la invasió francesa de la croada contra Catalunya).
Més greu fou la Pesta Negra del 1348, que féu caure la demografia catalana en un
règim de tipus catastròfic, per la repetició constant d'epidèmies de pesta durant cent
setanta anys, a un ritme que sovint era decennal: 1362-63, 1371, 1381, 1396-97, 1410,
1429, 1439, 1448, 1465-66, 1476, 1483, 1486, 1493-94, 1497, 1501, 1507, 1521-23; en els
anys intermedis la pesta romania somorta, però sovint reapareixia en forma de brots
aïllats. La situació millorà durant el s XVI, però el XVII reaparegué la pesta i
desencadenà damunt els Països Catalans una terrible epidèmia que s'inicià al País
Valencià, s'estengué cap al Principat (1649-53) i passà a Mallorca, Eivissa i Sardenya
(1652-53 i 1656, respectivament). L'epidèmia contribuí a debilitar Catalunya durant la
guerra dels Segadors i deprimí profundament l'economia catalana, prou trasbalsada per la
guerra. Després d'aquesta epidèmia, hi hagué encara alguns brots aïllats de pesta,
entre els quals destacà el de Tarragona (1689), i que assenyalaren la fi de la malaltia
als Països Catalans.
Petita Entesa
Aliança entre Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Romania (signada per acords
bilaterals el 1920 i el 1921) per a impedir la coalició danubiana a favor de l'imperi
austro-hongarès. Afavorida sobretot per França a fi d'impedir l'expansió alemanya i
d'isolar l'URSS, fou desfeta pràcticament amb la militarització de Renània per Hitler
(1936), i desaparegué amb la invasió de Txecoslovàquia pels nazis el 1939.
Petita
i mitjana empresa (PIME)
Empresa de dimensions reduïdes, la més freqüent en el
sistema econòmic de lliure empresa. Hi ha una gran varietat de criteris de classificació
de les PIME. Segons la Comissió Europea, han de complir dues condicions: tenir una
plantilla menor de 500 treballadors i un immobilitzat inferior als 75 milions d'euros.
Aquests requisits es mantenen sempre que una societat de major dimensió no sigui
propietària de més de dos terços del capital. Constitueixen més del 90% del teixit
productiu dels països i zones més industrialitzades, com ara els Estats Units o la Unió
Europea. Les petites i mitjanes empreses reben un tracte preferencial en l'aplicació de
les regles de la competència, del dret de societats i en l'accés i ajuts i préstecs del
Banc Europeu d'Inversions. També molts països els estableixen règims fiscals
específics, però adaptant-ne les dimensions i característiques a la realitat del país.
En alguns àmbits s'empra el terme microempresa per a definir aquelles companyies encara
més petites que les PIME i que tenen molta relació amb els autoempresaris i autònoms,
tot i que n'hi ha amb petites plantilles que, en conjunt, també generen elevats nivells
d'ocupació.
Petroli
Oli mineral constituït per hidrocarburs de composició
diversa i en proporcions molt variables segons el jaciment d'origen. Hom els classifica en
petrolis de base parafínica, naftènica, aromàtica o mixta, segons els tipus
d'hidrocarburs que hi predominen. Així, els petrolis americans són freqüentment de base
parafínica; els de Bakú, de base naftènica; els de Borneo, de base aromàtica, etc. Hi
ha diverses teories que intenten explicar l'origen del petroli; la més comunament
acceptada és la d'Engler-Hofer, la qual suposa que una gran quantitat de matèria
orgànica (algues, diatomees, plàncton, etc) s'acumulà en el fons d'algunes
mars, on, en
absència d'oxigen, es formà una massa albuminoidea que, primerament per acció
bacteriana i després per efecte de temperatura i pressió (plegaments
tectònics), donà
origen al petroli. Els jaciments de petroli es troben a profunditats variables, impregnant
roques poroses o fissurades, recobertes per estrats impermeables que impedeixen
l'aflorament de l'oli a la superfície. Sovint, el jaciment consta de tres capes, la
superior constituïda per gas (generalment metà), la intermèdia per petroli, i la
inferior per aigua salada. La distribució geogràfica dels jaciments no és uniforme,
malgrat que les recents tècniques de prospecció dels fons marins hagin convertit en
productors països que fins aleshores no havien reeixit en llurs prospeccions terrestres.
Les tècniques de prospecció són molt variades: indicis superficials (gasos, olor,
irisació de l'aigua); estudis geològics; localització d'anticlinals i cúpules salines
subterrànies mitjançant mètodes gravimètrics, magnètics, elèctrics o
sísmics;
perforacions de prospecció i assaig, etc. L'explotació dels jaciments té lloc
mitjançant pous perforats amb trepants. La profunditat dels sondeigs és variable, i pot
superar els 10 000 m. Quan hom inicia l'explotació d'un jaciment, la mateixa pressió del
petroli fa que aquest pugi a la superfície sense necessitat de cap element auxiliar. A
mesura, però, que el jaciment s'esgota, la pressió disminueix i hom ha d'extreure el
petroli mitjançant bombes o bé per injecció de gas a pressió. El principal camp
d'aplicació del petroli és l'energètic, malgrat el fort augment del seu ús en la
indústria química. La gran demanda de petroli per part dels països industrialitzats ha
impulsat alhora el desenvolupament tècnic dels mitjans de transport: oleoductes i
vaixells petroliers. Hom no empra mai el petroli brut, sinó que cal elaborar les
distintes fraccions i productes acabats segons les especificacions que imposa la
tecnologia, elaboració que hom duu a terme en la refineria. Fins el 1885, el
derivat del petroli de més gran aplicació era el querosè; a partir d'aquesta data hom
inicià la producció d'olis lubrificants. L'aparició del motor d'explosió i el
desenvolupament de la indústria de l'automòbil marcaren un gir en l'evolució del
refinatge i en la demanda de petrolis crus. Els principals productes que hom obté del
petroli són els carburants (gasolina, gasoli i querosè) i els combustibles (fuel); hom
produeix també els gasos liquats del petroli (GLP) —és a dir, propà, butà i llurs
mescles—, olis lubrificants, asfalts i coc de petroli. Finalment, destinats a la
indústria química, hom produeix derivats naftènics i aromàtics. Per tal de distingir
les propietats dels diferents petrolis en brut, i a causa de la gran varietat
d'hidrocarburs que els constitueixen, hom empra com a índexs o factors característics la
densitat i el contingut de sofre. Hom mesura la densitat en graus API;
la majoria dels petrolis solen ésser compresos entre els 20 i els 40°API. En general,
hom prefereix els productes lleugers, d'elevada graduació. El contingut de sofre és
expressat en percentatge ponderal i afecta el grau de corrosió, de contaminació i
d'emmetzinament dels catalitzadors. En general, hom pot obtenir del petroli les següents
fraccions: olis lleugers, que destil·len a temperatures inferiors als 200°C i que
hi són presents en una proporció del 10 al 15%; olis mitjans, que destil·len
entre 190 i 300°C i llur proporció és del 25 al 30%; olis pesants, que
destil·len per sobre dels 300°C i constitueixen el 50 o 60% del petroli. La unitat de
mesura més emprada per a la producció de petroli és el barril. Malgrat que no
existeix una equivalència exacta entre el barril i el pes (puix que varia la densitat
segons l'origen del petroli), hom considera que una tona conté, aproximadament, de 7 a 8
barrils. De la mateixa manera, hom mesura la capacitat de tractament de petroli brut en
una refineria en barrils per dia o en tones per any (en aquest cas hom estableix una
equivalència aproximada 1 barril/dia = 50 tones/any). La ingestió de petroli i dels seus
destil·lats origina un quadre de depressió del sistema nerviós central (semblant a la
que produeix l'alcohol) i lesions de les mucoses digestives alta i respiratòria
(per
absorció digestiva o per aspiració endotraqueal).
Importància econòmica del petroli
El petroli ocupa avui un lloc predominant, encara insubstituïble a curt terme, com a font
d'energia bàsica. La producció mundial de petroli fou l'any 1946 de 375 milions de t. El
1955 s'havia duplicat amb escreix i, el 1966 tornà a doblar-se. Després el ritme
s'alentí i l'increment, del 70,2% en el període 1966-74, ha estat gairebé nul un
decenni després. En 1990-97 el creixement fou del 3,8%. D'altra banda, la taxa de
creixement del consum d'energia féu incrementar la demanda anual de petroli un 8% el
decenni dels seixanta i un 9% a partir del 1970. Entre el 1973 i el 1999 l'increment fou
del 60%, cosa que féu minvar la mitjana anual d'increment el 2,3%, amb una davallada
especialment notòria a partir de la dècada dels noranta. Així, si el petroli suposava
l'any 1965 el 36,8% del consum total d'energia, la proporció augmentà al 44,8% el 1973
per a disminuir el 1999 al 35%. La minva en la proporció ha estat conseqüència de l'ús
creixent de l'energia nuclear i del gas natural, i també de la millora en l'estalvi i
l'eficiència energètics que han fornit els avenços tecnològics. Tot i que hom pot
detectar una creixent participació dels països en via de desenvolupament en el consum de
petroli, el 1999 les 4/5 parts corresponien als EUA, la UE i el Japó, estats que són
també, amb una proporció lleugerament inferior, els principals importadors. El petroli
ha estat, a més, la base de l'expansió de la indústria petroquímica, que ha gaudit
d'un creixement espectacular des de la Segona Guerra Mundial. Tot això, afegit al cost
elevat de les fonts alternatives d'energia, ha fet que la demanda de petroli hagi mostrat
un alt grau d'inelasticitat envers els nivells de preus. La crisi del petroli, que
començà a l'octubre del 1970 amb l'augment successiu i en una primera fase molt elevat
del seu preu i una posterior reducció de la producció, inicià un procés de
rendibilització d'altres fonts d'energia. L'elevació dels preus (que passaren d'1,80
dòlars el barril el 1970 a 11,65 dòlars a mitjan 1974, amb augments posteriors de fins a
30 dòlars el 1985) s'explica en part per l'enfortiment del poder negociador dels països
exportadors, organitzats a través de l'OPEP. A la segona meitat de la dècada dels
vuitanta, però, el preu del barril disminuí i tendí a situar-se entorn dels 20
dòlars,
descens atribuïble principalment a les divergències entre els membres de l'OPEP i a la
corresponent pèrdua d'influència. La guerra del Golf Pèrsic (1991), que en part
responia a les lluites pel control del mercat del petroli, no alterà substancialment els
preus. A la dècada dels noranta, tot i l'augment de la demanda, els preus tendiren a
situar-se per sota dels 20 dòlars, a conseqüència de l'aparició de nous exportadors
com ara Noruega o el Brasil i la incapacitat de l'OPEP per fer respectar el sistema de
quotes als seus mateixos membres. Aquests factors han tingut com a resultat la gradual
disminució del pes de l'OPEP en les exportacions de petroli, que de més del 60% els anys
setanta passaren al voltant del 40% del total mundial els anys noranta. D'altra banda,
entre els condicionants que afecten la producció, venda i distribució del petroli pesen
molt els de tipus polític, per tal com la producció és emprada per alguns estats que
concentren una gran quantitat de reserves per a pressionar políticament els estats
occidentals, que depenen d'una primera matèria de la qual tenen, en general, poca
disponibilitat. Entre els conflictes provocats per l'explotació petroliera o que
incideixen d'una manera més o menys directa, cal esmentar els del Pròxim
Orient, amb la
qüestió de Palestina i les tensions entre l'Iraq i els EUA, i també amb
l'Iran, així
com els del Caucas i l'Àsia Central.
La producció mundial de petroli i explotació actual dels jaciments
Quant a les reserves provades, s'estima que passaren d'uns 77 700 milions de t el 1978 a
més de 96 000 en acabar el 1984, i que el 1999 se situaven al voltant de les 140 000 t.
La major part, i les més riques, es troben a la plataforma continental
oceànica, bé que
actualment només una tercera part del petroli extret prové del fons marí. En gran
part,
les profunditats a les quals hom hauria de perforar (per sota dels 500 m) fan inviables
econòmicament les explotacions ateses la tecnologia i les disponibilitats de petroli
actuals. Hi ha divergències, a més, amb relació a un futur exhauriment de les reserves
mundials, qüestió especialment problemàtica si hom pren en consideració la multitud de
factors que hi intervenen (disminució de la demanda per l'ús d'altres fonts
d'energia,
perspectives de descobriment de nous dipòsits, avenços en les tecnologies
d'extracció,
etc). Les àrees més riques semblen trobar-se a la plataforma d'Alaska (mar de
Bering), a
la de la mar de la Xina Meridional, a la de la mar d'Arafura, al nord
d'Austràlia, mar de
la Sonda d'Indonèsia, plataforma de l'Atlàntic a l'Argentina, la del N i l'E del Canadà
i l'E dels EUA i plataforma de l'Europa nord-occidental. També són interessants per a
les prospeccions les mars semitancades que per llur natura restringida afavoreixen
l'acumulació i preservació de material orgànic, font del petroli. Així, cal esperar
favorables perspectives al golf Pèrsic, a la badia de Hudson, a la mar Negra, a la mar
Càspia, a la mar Roja i a la mar Adriàtica. A escala mundial, hom divideix els jaciments
petrolífers en set grans àrees geogràfiques. Pel volum de les reserves
estimades,
sobresurt clarament la de l'Orient Mitjà, amb el 64% (2000), on l'Aràbia Saudita deté
el 25% de les reserves mundials. Segueixen en importància l'Iraq (10%), Kuwait (9,5%),
l'Iran (9,5%) i la Unió dels Emirats Àrabs (6,5%). En segon lloc se situa el continent
africà (8,8% del total mundial), bé que, amb l'excepció de Nigèria (28% de les
reserves), la pràctica totalitat dels jaciments són al Magrib, on Líbia, amb el 32% del
volum, ocupa un lloc especialment rellevant, seguit d'Algèria i Egipte. La següent gran
àrea petrolífera és l'Amèrica Central i del Sud (7%); Veneçuela sola posseeix prop
del 70% de les reserves, seguida de molt lluny pel Brasil. En quart lloc hi ha l'Àsia
Central (6,6%), en un territori que coincideix amb la CEI. Rússia, el Kazakhstan i
l'Azerbaidjan hi representen gairebé el total de la producció. El cinquè lloc l'ocupa
l'Extrem Orient (6%), amb la Xina en primer lloc, seguida de lluny per
Indonèsia,
Malàisia i Austràlia. L'Amèrica del Nord, amb els EUA, el Canadà i Mèxic, ocupen el
sisè lloc (5,6%). Europa representa tan sols l'1,7% de les reserves mundials. A la mar
del Nord, Noruega i la Gran Bretanya exploten els únics jaciments d'importància
coneguts. Les prospeccions petrolíferes als Països Catalans, mai gaire
importants,
havien fracassat repetidament des que, des del 1958 i amb capital i tecnologia
estrangers,
hom n'efectuà a l'Empordà i la Garrotxa, el N del Maresme, la Depressió Prelitoral del
Vallès al Camp, les terres baixes del Segrià-Baix Cinca-Ribera d'Ebre, el
Maestrat-Alcalatén, S d'Eivissa i de Mallorca. El 1966 hom autoritzà les prospeccions a
la plataforma continental mediterrània de l'estat espanyol, i el 1970, després d'unes
prospeccions infructuoses, un consorci format per Shell, INI, Coparex i CAMPSA descobrí
petroli comercial, per primera vegada dins la conca mediterrània, a uns 1 800 m de
profunditat. Posteriorment, la plataforma anomenada Chaparral perforà nous
pous, i
el 1977 hom construí la darrera plataforma, anomenada Casablanca, que explotava diversos
pous i que era l'única que es mantenia en funcionament a la meitat dels anys
noranta, amb
una tendència clara a la disminució de la producció, tot i la descoberta, el 1999, d'un
nou pou amb capacitat d'uns 7 000 barrils diaris, en explotació des del 2001. El 1995 la
producció catalana de petroli no superava el 6% del consum.
Pied-noir
Nom que hom donà als colons francesos i europeus en general
residents a Algèria. Un bon nombre era d'ascendència catalana (especialment valenciana,
illencs i rossellonesos). La presència menorquina fou la més nombrosa, des de la
conquesta francesa d'Algèria (1830), i tendí a fer-se definitiva, mentre que la de les
comarques valencianes del sud (conca del Vinalopó, l'Alacantí i la Marina) fou temporera
durant molt de temps. Hom no posseeix dades que en permetin una avaluació numèrica. Els
menorquins s'establiren sobretot a la zona central (Fort de l'Eau, Ain Taia, etc); els
valencians sobretot a l'Oranès (Orà, Sidi Bel-Abbès, Mers El-Quebir, la Sènia, etc).
No trencaren mai els vincles amb els llocs d'origen, malgrat les naturalitzacions i
l'assimilació progressiva; al principi del s XX arribaren a publicar periòdics en
català, amb ortografia francesa: "Journal de Cagayous", "El Patuet",
etc. Amb la independència algerina molts pied-noirs es refugiaren al Rosselló, al
Llenguadoc i d'altres al País Valencià, on, cap al 1966, n'hi havia uns 40 000 (prop de
30 000 només a l'àrea d'Alacant), bastants d'ells vinculats a l'OAS. Molts assoliren
crèdits i promogueren activitats turístiques franceses; hom arribà a publicar un
efímer "Courrier du Soleil", setmanari propagandístic de la zona. Però la
manca d'homogeneïtat del grup féu que s'anés dispersant cap a la fi dels anys seixanta.
Pillatge
Despulla o saqueig fet per un exèrcit en un país estranger, durant una
guerra. El reglament de l'Haia del 1907 prohibeix el pillatge, però les infraccions
d'aquesta mena han estat greus i repetides durant les dues guerres mundials, especialment
per part d'Alemanya.
PIME
Sigla de petita i mitjana empresa.
Piquet
Grup poc nombrós de persones que en una vaga, una revolta, etc, s'ocupa
d'impedir, mitjançant mètodes pacífics o coactius, que altres entrin al treball, vagin
a votar, etc, o bé que es manifestin a favor o en contra d'alguna idea o programa.
Piràmide d'edats
Histograma doble simètric que representa l'estructura per
edats i sexes d'una població. L'eix d'ordenades és únic i recull les edats o els grups
d'edats; l'eix d'abscisses és doble: el de la dreta recull els contingents (en xifres
relatives) de dones de cada edat, i el de l'esquerra, els d'homes. Si hom vol que totes
les piràmides siguin visualment significatives i comparables, cal establir una proporció
determinada entre les escales dels dos eixos. Convencionalment, cal utilitzar la
proporció següent: 1 any = 0,02% de la població total representada, o els seus
equivalents si es treballa amb grups d'edats superiors a l'any. En aquest cas, tenint en
compte que hom treballa amb àrees, les equivalències s'obtenen multiplicant 0,02 pel
nombre d'anys del grup al quadrat (5 anys = 0,02 x 52 = 0,5). Amb la base
d'aquestes proporcions, i només en aquest cas, es pot afirmar que les piràmides d'edats
dels distints models demogràfics tenen les formes següents: les poblacions
pre-industrials són inscriptibles en un triangle isòsceles de base una mica més llarga
que l'altura; les poblacions industrials avançades tenen perfil d'obús que si s'inscriu
en un triangle isòsceles de base igual a altura vessa pel cim i no cobreix la base. Les
poblacions subdesenvolupades són inscriptibles en un triangle isòsceles de base molt
més llarga que l'altura.
Pistolerisme
Activitat terrorista pròpia dels pistolers. Fenomen propi
dels anys 1919-23 a l'estat espanyol, tingué una importància especial a
Catalunya, on es
produí després de l'espectacular ascens numèric de la CNT en 1918-19. La Federació
Patronal, a més d'intentar una política de total intransigència enfront de les demandes
obreres, costejà una onada d'atemptats contra els quadres sindicals. Les bandes de
pistolers comptaren així mateix amb la protecció dels governadors civils del moment
(sobretot el comte de Salvatierra, desembre del 1919 — maig del 1920, i el general
Martínez Anido, novembre del 1920 — octubre del 1922) i del cap superior de policia
Miguel Arlegui (setembre del 1919 — octubre del 1922). Fins el 1920 els
pistolers,
sota el comandament successiu de Bravo Portillo i el baró de König, actuaren de tota
manera amb una relativa independència i intentaren en ocasions l'extorsió prop de la
mateixa patronal. Després, l'aparició dels Sindicats Lliures significà, a part la
prossecució del pistolerisme (amb noms com Antoni Soler, El Mallorquí, o
Innocenci Feced, etc), un intent de dividir el moviment obrer. Foren morts, entre molts
altres, els caps sindicalistes Pau Sabater (1919), Evelino Boal (1921) i Salvador Seguí
(1923). També hi hagué l'actuació de grups terroristes i de pistolers prop de la CNT
(destacà entre aquests el grup Los Solidarios, creat el 1922), que causaren la
mort,
entre d'altres, al mateix Bravo Portillo (1919), al comte de Salvatierra (1920) i a Dato
(1921). En conjunt hi hagué a Barcelona 109 atemptats socials el 1919 i 304 el 1920. Sota
la Segona República encara es produí algun rebrotament del pistolerisme dels Sindicats
Lliures, com és ara el cas de la banda de Francisco Blasco a Badalona.
Pla
Conjunt orgànic de directrius i mesures polítiques i
econòmiques adreçades a resoldre un problema o una situació determinats.
Pla Colombo
Pla de desenvolupament econòmic regional nascut el 1950. Se
circumscriu en principi al sud i sud-est asiàtic. Fou fundat a partir de la iniciativa de
sis membres del Commonwealth: l'Índia, el Pakistan, Sri Lanka —aleshores
Ceilan—, Austràlia, Nova Zelanda i la Gran Bretanya. Posteriorment s'hi afegiren el
Japó i els EUA. Aquests darrers cinc membres es comprometien a proporcionar ajut
econòmic i assistència tècnica; els beneficiaris de l'ajuda foren, fins a la fi de la
guerra freda, estats no socialistes de l'Àsia del sud i del sud-est que s'anaren
incorporant gradualment. Inicialment els plans d'ajuda foren sexennals, però a partir del
1980 es prorrogaren indefinidament. A més dels estats esmentats, el 2002 n'eren també
membres l'Afganistan, Bangla Desh, el Bhutan, Cambodja, les Fiji, Indonèsia,
l'Iran, la
República de Corea, Laos, Malàisia, les Maldives, Myanmar, el Nepal, Papua Nova Guinea,
les Filipines, Singapur, Tailàndia i el Vietnam.
Pla Dawes
Informe publicat el 1924 sobre les
reparacions de guerra imposades a Alemanya pel tractat de Versalles. Per tal d'estimular
la recuperació econòmica d'Alemanya amb l'objecte que pogués satisfer les reparacions,
el pla proposava l'esglaonament de pagaments durant cinc anys, l'estabilització de la
moneda i l'equilibri pressupostari, la concessió d'un emprèstit exterior a Alemanya,
l'establiment d'un control internacional dels afers financers alemanys i la determinació
de l'apropiació de certes rendes. L'informe, fet per Charles Dawes, vicepresident
dels Estats Units, tenia per objectiu reduir la càrrega de les reparacions de guerra
imposades a Alemanya i va permetre la recuperació d'Alemanya i la inversió de capital
nord-americà en aquest país.
Pla econòmic
Conjunt de disposicions preses amb vista a
l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica. Segons aquesta
definició de Charles Bettelheim, els plans poden ésser elaborats per les diferents
unitats de consum o famílies, de produccions o empreses, per institucions financeres, per
l'administració pública, per organismes supranacionals, etc. Així hom podrà parlar del
pla de reestructuració d'una empresa, d'un sector industrial, del pla d'actuació
municipal, del pla de desenvolupament d'una comarca deprimida, etc. En sentit més
estricte i quan l'àmbit sigui el de l'estat i el subjecte actiu els seus òrgans, el pla
és l'estimació de forma coherent i ordenada de les decisions de les diferents unitats
econòmiques sobre inversió, producció, consum, despeses públiques, etc, per tal
d'aconseguir un conjunt predeterminat de fites d'abast global. Segons Tinbergen, en
qualsevol tipus de pla hom pot distingir tres elements bàsics: coneixement de la realitat
econòmica, és a dir, previsió de l'evolució dels agregats econòmics, com a base per a
la presa de decisions de política econòmica; esquema complet i compatible dels objectius
de política econòmica, i, en darrer lloc, l'adequació i coordinació, d'antuvi, dels
mitjans i instruments de política econòmica necessaris per a aconseguir els esmentats
objectius. La preponderància d'algun d'aquests elements juntament amb la funció que
tingui assignada l'estat en el context sòcio-econòmic i en particular per la posició
que adopta enfront de les relacions de producció i distribució i de les tensions
econòmiques conjunturals: inflació, atur, dèficit de la balança de pagaments, etc,
configurarà el tipus de pla, així com el sistema econòmic de què forma part. Fins a
l'ensorrament dels sistemes econòmics socialistes els anys 1980-90, els plans eren de
dues menes: indicatius, propis de les economies capitalistes, i imperatius,
mitjançant els quals l'estat socialista centralitzava els recursos i les decisions
econòmiques segons uns determinats objectius. Cal destacar-ne els plans quinquennals
soviètics, que de 1928 a mitjant anys vuitanta regiren l'economia de l'URSS. En una
economia capitalista -on l'assignació de recursos es realitza bàsicament a través del
mercat- els plans seran indicatius, és a dir, un conjunt de suggeriments al sector
productiu privat i únicament vinculants per al sector públic. El contingut d'un pla
indicatiu serà l'avaluació de les condicions sòcio-econòmiques; la determinació dels
objectius generals de política econòmica i social, establint prioritats i
compatibilitats; una projecció macroeconòmica de l'economia, un programa de mesures de
política econòmica (política monetària, fiscal, etc) tendent a elevar la taxa de
creixement, especialment aquelles que estimulen l'estalvi, la inversió, l'augment de la
productivitat i la millora de l'estructura institucional; un programa de despeses
públiques, i en darrer lloc una selecció de projectes degudament avaluats. La bondat en
la fixació dels objectius quantitatius en els plans indicatius serà determinada pel grau
d'interrelació entre els sectors privats i públics (tendències monopolístiques,
accions concertades, etc), pel grau de control exercit sobre el sector privat i pel grau
de persuasió i intervencionisme del procés planificador. D'altra banda, segons
Bettelheim, la planificació indicativa no pot modificar fonamentalment les condicions de
producció i de distribució, car no influeix sobre les relacions de propietat. Davant la
coordinació ex post que els elements constitutius d'un esquema de desenvolupament
proporcionen en un sistema descentralitzat de formació de preus, els plans imperatius
preveien una coordinació ex ante d'aquests, car en un sistema socialista hom no
pot deixar les decisions al comportament automàtic del mercat, car no hi ha cap motiu per
a esperar que el resultat sigui òptim. Aquesta coordinació ex ante té com a
fonament la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i l'estructura jeràrquica
de l'aparell administratiu encarregada d'organitzar i coordinar de forma interdependent
els processos d'inversió, producció i distribució de l'excedent econòmic, determinant
així el model d'acumulació. Nombrosos economistes han polemitzat durament sobre la
possibilitat d'optimitzar l'assignació de recursos en una economia de
planificació central i sobre les limitacions d'aplicar-hi el càlcul econòmic
nacional. En l'actualitat l'atenció se centra en la determinació dels preus a través
d'un procés de maximització de la producció condicionada a les disponibilitats de
recursos i preferències del planificador, la qual cosa origina el desenvolupament de la
programació lineal, de la teoria de l'òptim econòmic i en general de tota la
investigació operativa. La durada dels plans, per altra banda, varia principalment segons
l'abast dels objectius.
Pla Macià
Pla d'expansió de Barcelona elaborat en 1932-34 pel GATCPAC
en col·laboració amb Le Corbusier i P.Jeanneret. Rebé aquest nom en homenatge a
Francesc Macià. Estructurava la ciutat a partir del port, de les vies que, seguint el
Besòs i el Llobregat, la comuniquen amb el Vallès i de l'eix transversal que la travessa
seguint la línia que va de Badalona a Castelldefels. Proposava la reforma i el sanejament
del nucli antic, l'adaptació de l'esquema Cerdà per a l'Eixample a les exigències del
moment, la classificació de la ciutat en zones, la comunicació amb les platges del
Llobregat, on hom construiria una ciutat de repòs i de vacances, i una modificació de
les ordenances municipals cercant especialment noves formes de ventilació.
Pla Marshall
Nom amb què és conegut l'European Recovery Program (ERP),
programa nord-americà d'ajuda econòmica a Europa, aprovat el 2 d'abril de 1948, segons
una idea de George Marshall. Fonamentat en la temença de solucions polítiques oposades
als principis democràtics liberals, la seva finalitat era de finançar la reconstrucció
de les economies dels estats de l'Europa occidental mitjançant préstecs i cessions per
valor de 12 000 milions de dòlars en un terme de quatre anys. Durant aquest
període, el
PNB dels seus principals beneficiaris —la Gran Bretanya, la RF d'Alemanya, Itàlia i
França— experimentà un creixement d'un 15 a un 20%. L'estat espanyol en restà
exclòs.
Pla quinquennal
Pla econòmic, de cinc anys de durada,
establert per primera vegada a la Unió Soviètica el 1928. La idoneïtat que aquest
termini representà per a dur a terme els objectius de la planificació
centralitzada féu que fos adoptat també en els diversos assaigs de planificació
indicativa duts a terme en altres països amb economia de mercat.
Pla Schlieffen
Pla estratègic establert pel mariscal de
camp prussià Alfred von Schlieffen (Berlín 1833-1913) quan era cap de l'alt estat
major (1898-1906) i que fou posat en pràctica pel seu successor, Helmuth von Moltke, en
declarar-se la Primera Guerra Mundial (1914). Nascut de la necessitat de combatre en dos
fronts, donava prioritat a l'ofensiva contra França, mentre les forces de l'Est es
mantenien a la defensiva. El pla preveia un gran moviment de desbordament per l'ala dreta
alemanya, a través de Luxemburg i de Bèlgica, per tal d'encerclar l'exèrcit francès,
tot amenaçant París. Amb aquest objectiu, l'ala dreta havia d'ésser molt forta i
posseir un poder ofensiu elevat (Schlieffen dotà l'exèrcit alemany d'una artilleria
feixuga de campanya que no tenia aleshores cap altre exèrcit). La resistència dels
belgues, la intervenció del cos expedicionari britànic i la victòria francesa del Marne
frustraren aquesta maniobra.
Pla Tarradellas
Nom amb què són conegudes les 58 disposicions aprovades
els dies 8, 9 i 12 de gener de 1937 a S'Agaró (són anomenades també decrets de
S'Agaró) i publicades al "Diari Oficial de la Generalitat" extraordinari
del dia 18. Són unes mesures per a endegar les finances de la Generalitat de Catalunya i
substituir els articles de l'Estatut relatius a les relacions financeres amb l'estat
espanyol ateses les noves exigències que la guerra suposà en el pressupost català. Fou
reorganitzat el departament de finances i foren creats organismes de direcció de la
política fiscal i financera (Consell Superior de Crèdit i de la Banca, Consell General
de la Banca Catalana, Comissaria de la Generalitat del Banc Hipotecari d'Espanya, Consell
General de l'Estalvi, Consell General d'Assegurances, Servei Tècnic del Crèdit i de
l'Estalvi, etc). Establí un impost sobre la xifra de negocis, figura inèdita encara
aleshores i que fou d'una gran eficàcia.
Pla urbanístic
Ordenació sistemàtica, total o parcial, d'una ciutat o
d'un nucli o conjunt de nuclis urbans, en previsió i amb programació del seu creixement
futur. Bé que el nom és recent, el contingut i les finalitats dels plans urbanístics
responen a institucions antiquíssimes: cada cop que, no pas espontàniament, sinó per
raons demogràfiques, polítiques o militars, era establerta o transformada una ciutat,
una zona o un nucli urbans, hi era aplicat, si més no embrionàriament, un pla
urbanístic. La gran extensió i complexitat de les ciutats i els nuclis urbans
contemporanis fa que hom hagi de planificar a escala més àmplia, i així hom parla de
plans metropolitans, comarcals, etc.
Pla White
Nom amb què és conegut el Projecte preliminar d'un protocol per a un
Fons Internacional d'Estabilització dels Estats Units i els països associats. Fou
presentat a la conferència Bretton Woods (1944) pel govern nord-americà i
defensat pel seu autor, Harry Dexter White, com a base dels acords constitutius del Fons
Monetari Internacional, enfront de les propostes del govern britànic a través de
l'anomenat pla Keynes.
Pla XVII
Pla francès, posat en pràctica durant la Primera Guerra
Mundial, que contemplava una ofensiva sobre l'Alsàcia i la Lorena. Rep aquest nom per
ésser la dissetena versió del pla estratègic d'atac contra Alemanya.
Pla Young
Nom de l'acord, proposat per Owen D.Young (1874-1962) i
subscrit l'any 1929, per tal d'establir de nou les normes de les reparacions de guerra que
els alemanys devien als aliats, puix que no s'havia acomplert l'acord anterior. Hom donava
59 anys de termini per a pagar els deutes, que prèviament havien estat reduïts. La crisi
econòmica del 1929 anul·là aquest pla, i la conferència de Lausana de l'any 1932
confirmà que les reparacions de guerra havien restat en via morta.
Plàcet
1. Assentiment del poder civil a una disposició o promulgació de
l'autoritat eclesiàstica, en els països en què les relacions entre l'Església i
l'Estat es regeixen per normes concordatàries.
2. Assentiment que un estat dóna a un altre, amb el qual accepta com a persona grata el
representant diplomàtic que aquest vol enviar-li. Fet aquest pas, hi ha el lliurament de
les cartes credencials.
Plaga
Proliferació d'un organisme vivent que provoca la
destrucció d'altres éssers vius en envair-los. Pot ésser causada per microorganismes
patògens o paràsits o per organismes vegetals, però sobretot per organismes animals,
invertebrats majoritàriament, especialment àcars i insectes. Entre les mesures existents
per a combatre les plagues hom compta la introducció de mascles estèrils, que controlen
o aturen la reproducció de l'espècie que constitueix la plaga; l'administració
d'hormones juvenils que impedeixen la metamorfosi i, per tant, la reproducció;
l'aplicació de feromones que atreuen els mascles a un parany; la introducció d'espècies
resistents a plaga; la promoció de depredadors i de paràsits, i l'aplicació de
plaguicides.
Plan
de desarrollo económico y social
Instrument de planificació, de caràcter indicatiu, vigent
a l'estat espanyol des del 1964 al 1976. Els diversos plans de periodicitat quadriennal
fixaren objectius de tipus global per a l'assoliment dels quals hom dictà actuacions
vinculants per al sector públic i normes orientatives per a la iniciativa privada. Els
objectius del primer pla (1964-67) foren àmpliament superats, més per l'empenta
interna de la pròpia activitat econòmica que per una superació dels incentius que
oferia el pla. El segon pla (1968-71) introduí una sèrie de límits entre els
quals podrien variar les magnituds econòmiques sense posar en perill els objectius del
pla. El tercer pla (1972-75) fixà d'una manera explícita la consideració
d'aspectes socials i ambientals com a objectius prioritaris. La ineficàcia que aquest
tipus de planificació manifestà per incidir realment sobre l'evolució de l'economia fou
assumida el 1976, quan no solament s'estroncà l'elaboració de plans econòmics, sinó
que també fou suprimit l'organisme encarregat de dur-los a terme, el ministeri de
Planificación del Desarrollo.
Planificació
Acció d'elaborar i executar un pla econòmic.
Requereix l'adequació i coherència entre els objectius (polítics, econòmics, etc) i
els recursos disponibles i ha de tenir en compte la compatibilitat de les
macromagnituds.
Hi ha un ventall de mètodes per a comprovar si el pla és consistent, com ara el de trial
and error, o de prova i millora per tal d'anar optimitzant les variables i el
compliment de les condicions subordinades, el mètode dels balanços, els mètodes de
tests, etc. Segons que els agents econòmics estiguin subordinats a les directrius de
l'estat, o que aquest adopti un paper bàsicament orientatiu, la planificació pot ser
imperativa o indicativa. En la planificació indicativa, l'element central és
l'adequació al pla de les diverses polítiques (fiscal, monetària, etc), ja sia amb la
utilització d'indicadors sectorials i d'altres, que permetin l'establiment de programes
econòmics vinculants només per al sector públic i compatibles amb el funcionament de
mercat. La planificació imperativa, o planificació pròpiament dita, constituí la base
del sistema econòmic implantat en els estats socialistes a semblança del model
soviètic, iniciat amb la creació del Gosplan (1921) i que, amb
variacions, fou
vigent fins poc abans de l'esfondrament de l'URSS el 1991. En aquest sistema, la
substitució del mercat per unes normes i uns objectius econòmics fixats d'antuvi
requerí un control molt més estricte dels agents econòmics, cosa que conduí a
l'estatització de la major part dels sectors econòmics mitjançant col·lectivització o
nacionalització. Doctrinalment, la planificació fou formulada per autors diversos
(Herzen, Proudhon, Kautsky, Luxemburg, etc), però fou a l'URSS on es posà en
pràctica:
el 1928 fou aplicat el primer pla quinquennal global, reproduït en diversos estats
socialistes de l'est d'Europa a partir de la Segona Guerra Mundial i fins al decenni dels
seixanta. En general, hom utilitzava els preus únicament per a les relacions
comptables,
i una sèrie d'índexs elaborats per l'autoritat central com ara el volum de factors
productius o els nivells de producció; suplien els conceptes d'oferta i demanda. Amb la
mort de Stalin (1953) i, encara més, amb la reforma econòmica del 1965, hom admeté la
introducció d'un cert marge de benefici, el qual, amb altres indicadors, havia de
determinar l'eficiència empresarial. Encara que el grau de relaxació sobre el control de
l'economia varià segons els estats, amb Hongria i Txecoslovàquia com a exponents de la
gestió més 'liberal', en tots ells l'estat continuà constituint l'única autoritat en
matèria econòmica. Ja a mitjan anys setanta, les deficiències de la planificació eren
evidents, encara més si es té en compte que la distància entre les realitzacions
econòmiques i en altres dominis del món capitalista i el món socialista esdevenia cada
vegada més gran, realitat només reconeguda a la Xina Popular, on mitjançant una sèrie
de reformes la planificació fou substituïda gradualment pel capitalisme. Entre els
factors que menaren al fracàs de la planificació imperativa cal esmentar la insistència
a privilegiar determinats sectors econòmics en funció d'objectius polítics i militars
(sobretot la indústria pesant per a la producció d'armament) en detriment
d'altres, que
restaren amb recursos molt disminuïts: molt especialment, la negligència en el sector de
béns de consum anquilosà les economies socialistes, com també ho féu l'absència o
forta limitació de la iniciativa privada i dels beneficis particulars, amb la consegüent
manca d'estímul per al millorament de resultats. Finalment, hi incidí també la
burocratització excessiva, conseqüència del control estatal.
La planificació econòmica als Països Catalans
En sentit estricte, la planificació econòmica imperativa no ha estat mai aplicada als
Països Catalans. Només en el període posterior al juliol del 1936 es donaren les
condicions per a planificar. En un pla teòric, en canvi, el debat sobre la planificació
econòmica tingué dues etapes ben diferenciades. Els anys trenta la planificació de
l'economia soviètica fou coneguda gràcies a traduccions d'economistes i polítics
soviètics: E.Preobrazenskij, V.M.Molotov, L.Trockij, I.Stalin. Alguns economistes
marxistes catalans —E.Ruiz i Ponseti, J.Oltra i Picó—, que participarien en les
tasques del Consell d'Economia, publicaren els resultats de llurs reflexions en els
primers papers catalans sobre planificació econòmica. Des de l'òptica liberal,
J.M.Tallada i C.Pi i Sunyer criticarien l'experiència soviètica en termes paral·lels
als de Santillán i d'altres anarquistes. En un sentit més indicatiu, la reflexió sobre
la planificació ressorgiria els anys seixanta, gràcies sobretot a l'acció del Seminari
de Política Econòmica dirigit per F.Estapé, que féu conèixer la distinció entre
planificació administrativa, activa i indicativa, i al Seminari d'Economia Política de
la facultat de dret, dirigit per J.L.Sureda, d'on sortí el grup d'economistes del CEP.
Planificació
familiar
Terme aparegut als EUA (family planning) cap a a la fi dels anys
cinquanta com a sinònim de control de naixements. En tant que concepte englobador,
la pràctica de la planificació familiar representa l'atenció dels aspectes
psicològics, mèdics, familiars, socials, econòmics, demogràfics, etc, que condicionen
la natalitat. El 1968 fou declarada per la Conferència de l'ONU sobre els drets de l'home
com un dret fonamental de la parella humana i, des de llavors, ha estat pràcticament
reconeguda i acceptada arreu. La primera intervenció legislativa per part dels poders
públics en l'adopció d'alguna mesura de planificació familiar tingué lloc al Japó el
1948.
Planificació
lingüística
Conjunt d'intervencions organitzades de manera conscient i
sistemàtica per tal d'influir sobre la forma o les funcions de les varietats
lingüístiques presents en un marc social determinat. Seguint la formulació de H.Kloss
(1969), hom sol distingir-ne dos vessants complementaris: la planificació del corpus
(intervencions sobre el mateix codi lingüístic tals com l'ortografia, la gramàtica, el
lèxic, la pronúncia o l'elaboració de registres específics); i la planificació del
status, referent a l'ús de les diverses varietats lingüístiques i que comporta
activitats de promoció o regulació legislativa per a difondre el coneixement o l'ús
d'alguna varietat lingüística, amb tècniques com ara la immersió lingüística. La
planificació lingüística és, doncs, un canvi lingüístic o sociolingüístic dirigit
des dels poders públics. Sovint hom empra impròpiament aquest terme com a equivalent de política
lingüística. Per altra banda, les variants a què dóna lloc la seva aplicació han
produït denominacions específiques, com ara aménagement linguistique al Quebec,
o normalització lingüística, a l'àrea catalana.
Planificació
territorial
Procés de decisió pel qual hom determina les directrius i,
de vegades, els detalls dels usos del sòl, els moviments de persones i de mercaderies,
els equipaments col·lectius i l'ordenació de l'habitatge d'una àrea de dimensions
variables i per a un cicle temporal també variable. Als Països Catalans, té els
precedents més remots en l'interès de les monarquies dels ss XVII i XVIII per les
fronteres, obstacles i accessos tant naturals com artificials en funció d'objectius
político-militars, que es manifestaren en tres grans projectes: Georgetown, a Maó, 1711;
la Barceloneta, 1753 i Sant Carles de la Ràpita, a l'entrada dels Alfacs el 1788.
Posteriorment, s'hi interessà indirectament el mercantilisme autòcton (Romà i Rossell,
Caresmar, Dou) arran de l'interès per les transformacions del món agrari i l'impuls a la
indústria. També el putting-out d'Alcoi i especialment la manufactura de
Barcelona incidiren en l'organització de l'espai. La planificació territorial, però, en
el sentit formal del terme, fou producte de l'obra de P.F.Monlau, L.Figuerola i A.A.Pi i
Arimon, que culminà amb els projectes d'I.Cerdà, en els quals propugnà un model de
ciutat igualitària per a l'eixample de Barcelona (1859), Vilanova i la Geltrú (1876),
Terrassa (1878), Mataró (1878), Reus (1880), Tarragona (1880), Valls (1881), Alcoi
(1881), Granollers (1884), València (1887), Alacant (1887), Tortosa (1890), Badalona
(1895) i Sabadell (1900). El model de Cerdà fou abandonat a partir de 1910-14 i
substituït pel de la gross-stadt (i, subsidiàriament, pel de la ciutat jardí o
per elements del city planning nord-americà), el qual tingué la seva
representació màxima en el pla Jaussely per a Barcelona, el conjunt conjunt de projectes
sectorials a l'entorn de la Gran Barcelona (1914), i els projectes de ciutat jardí a
Vilanova i la Geltrú, Olot, Roses, Sarrià i València. El Pla Sexennal (1920) de la
Mancomunitat, que primava la integració territorial a partir de la xarxa viària i el
creixement equilibrat del conjunt, fou el primer pla comprensiu de tot el territori del
Principat. La Dictadura de Primo de Rivera provocà la interrupció de les experiències a
nivell regional, però no les de la Gran Barcelona, que tingué una formulació general en
el pla de la Barcelona futura (1929) de N.M.Rubió i Tudurí. La Generalitat reprengué la
preocupació per l'escala regional: el Regional Planning (1932), la divisió territorial
(1933-36) i el pla general d'obres públiques (1935) en són una prova. Però, alhora, es
formularen plans per a àrees especialment significatives: el pla Macià de Barcelona, la
Ciutat de Repòs i de Vacances de Castelldefels-Gavà-Viladecans i el pla d'agençament de
la Costa Brava. El projecte de ciutat jardí (1931) de València no fou, en canvi,
innovador. El 1936, el règim republicà afavorí un nou model de planificació
territorial: la nova economia urbana, teoritzada per J.L.Sert i basada en la
municipalització de la propietat urbana decretada per la Generalitat l'11 de juny de
1937. El Consell d'Urbanisme seria només un projecte. A partir del 1939, la
planificació territorial reculà. L'estat creà a Barcelona (1945) i València (1946)
unes comissions d'urbanisme de les quals sorgiren els plans comarcals de València (1946)
i Barcelona (1953). El model de ciutat jardí sorgí de nou, però totalment
descontextualitzat (G.Alomar i Esteve l'aplicà a Palma de Mallorca). El Pla de l'Àrea
Metropolitana de Barcelona (1966) introduí el concepte de ciutat territori creat pels
planificadors urbans italians de la postguerra, però fou substituït el 1974 per un nou
pla comarcal de Barcelona, que esdevingué el motor d'una mobilització popular entorn de
la qüestió urbana. El 1975 fou promulgada a tot l'estat la llei del sòl, punt de
partida per al Pla General Metropolità de Barcelona, el qual englobava 27 municipis. A
Catalunya, del restabliment de la Generalitat ençà el model d'ordenació del territori
ve definit per la llei de Política Territorial (1984) i pel Pla Territorial General de
Catalunya (1995). El 1992 fou aprovat el PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural). A les
Balears, la instauració el 1983 dels Consells Insulars ha comportat una certa
descentralització de les funcions abans exercides per l'illa de Mallorca. Al País
Valencià, el 1988 la Generalitat aprovà una llei que preveia una divisió del territori
en tres nivells, llei que a mitjan anys noranta seguia sense aplicar-se. Hi havia, per
altra banda, 46 mancomunitats de municipis que, amb funcions i dimensions molt variables,
omplien parcialment aquest buit.
Planning
Establiment previ i sistemàtic dels objectius que es
proposa d'assolir una unitat productiva, així com dels fluxos financers i la
disponibilitat de recursos necessaris per a dur-los a terme, per tal d'actuar amb un
màxim de racionalitat econòmica. Suposa la predeterminació de la periodificació i
magnitud en què han de realitzar-se totes les operacions del procés de producció i
comercialització, així com l'estimació dels seus resultats.
Plantació
Conreu, sobretot extensiu, de plantes, especialment industrials.
Platajunta
O Coordinación Democrática. Fusió de la Plataforma
de Convergencia Democrática (organisme establert el 1975 pel PSOE, MC,
democratacristians i socialdemòcrates) i la Junta Democrática de
España (organisme
creat el 1974 sota l'impuls bàsic del PCE i amb l'adhesió gradual de CCOO, Partido
Socialista Popular, PTE, Alianza Socialista de Andalucía i independents, com Rafael Calvo
Serer). La fusió va tenir el lloc el 1976 i fou un organisme unitari que reuní diversos
sectors de l'oposició antifranquista espanyola. La Platajunta s'amplià encara,
el mateix any, amb nous partits i organitzacions unitàries de les nacionalitats —de
Catalunya, el Consell de Forces Polítiques—, i es convertí en Plataforma de
Organismos Democráticos, que negocià amb el govern Suárez el contingut de la reforma
política engegada per aquell.
Plebiscit
1. Consulta directa al poble d'un estat o
territori amb personalitat política, per a obtenir la ratificació d'una mesura o sobre
la gestió d'una persona. Començat a usar per la Revolució Francesa, posteriorment ha
estat emprat sovint pels règims totalitaris. Es diferencia del referèndum pel fet que la
consulta no es refereix al text articulat d'una norma jurídica.
2. Votació de la població d'un territori per a la modificació de
fronteres interiors o exteriors d'un estat, o el canvi de sobirania d'un estat. Aquest
mitjà fou utilitzat per a legalitzar annexions i, de vegades, durant els ss XIX i XX, per
a l'exercici de l'autodeterminació nacional, per exemple, en el procés d'unificació
d'Itàlia, o en la integració de Niça a l'estat francès (1860). Després de la Primera
Guerra Mundial fou emprat per a resoldre situacions de minories nacionals (Alta Silèsia,
Caríntia, Saarland) i també posteriorment per a situacions semblants (Malta, 1956;
Algèria, 1962; Gibraltar, 1968; etc). Un plebiscit mixt per a decidir la unió d'Egipte i
Síria fou celebrat el 1958 i també per a confirmar Nasser com a nou cap d'estat de la
RAU.
Pliopoli
Terme que expressa el grau de facilitat que existeix, en una determinada
indústria o mercat, per a l'entrada d'una nova empresa.
Pluralisme
Doctrina sociopolítica que preconitza la coexistència de tendències
diferents en qualsevol societat i en qualsevol institució. S'oposa al totalitarisme i a
qualsevol mena de dictadura o abús d'autoritat. Es dóna principalment en els països de
democràcia formal i es manifesta tant a nivell ideològic (religiós, filosòfic,
artístic, etc) com sindical, polític, d'associacions, etc. Quasi mai, però, no es dóna
en forma pura, ja que molt sovint les tendències i els corrents que es consideren més
perillosos per a l'ordre establert són declarats il·legals i sovint reprimits.
Plusvàlua
Expressió monetària del valor incorporat a
la producció pel treball que és apropiada pels propietaris dels mitjans de producció
sense contrapartida. Aquest concepte, que fou elaborat per Marx en la seva anàlisi del mode
de producció capitalista, pot ésser formulat de la manera següent: en el mode de
producció capitalista l'intercanvi de mercaderies és efectuat d'acord amb la quantitat
de treball socialment necessari incorporat en elles, és a dir, pel seu valor de canvi.
Per endegar la producció d'una mercaderia, el capitalista adquireix els elements
necessaris (maquinària, primeres matèries, energia i força de treball) pel seu valor de
canvi (ci v) i la ven al valor V, superior al dels elements
utilitzats per a produir-la. Aquesta diferència és la plus-vàlua (m).
L'explicació d'aquest fet és que la mercaderia força de treball(capacitat de
treballar de l'obrer) té un valor d'ús especial; produeix més valor que el que
costa. El valor de la força de treball no és més que el treball socialment necessari
perquè l'obrer visqui i es reprodueixi. Si, per exemple, aquest valor és de 6 hores i el
capitalista fa treballar l'obrer 12 hores, el capitalista s'apropia gratuïtament 6 hores,
que constitueixen la plus-vàlua. Això pot ésser formulat així: c + v + p = V,
on c és el capital constant (valor de la maquinària, primeres matèries, etc), vel
capital variable (valor de la força de treball), p la plus-vàlua i V el
valor de la mercaderia. Cal notar que el capitalista no compra treball, sinó força de
treball, distinció imprescindible per a formular l'aparició de la plus-vàlua i, per
tant, per a explicar el fenomen del guany del capitalista a partir del procés de
producció. Així, doncs, la plus-vàlua és la forma capitalista de l'excedent
econòmic i que constitueix l'expressió de la relació social capitalista
fonamental: l'explotació d'una classe social (el proletariat) per una altra (la
capitalista), atès que aquesta és la propietària exclusiva dels mitjans de producció.
La relació social d'explotació pot expressar-se de forma quantitativa mitjançant el que
Marx anomena taxa d'explotació, que és la relació entre la plus-vàlua i el
valor de la força de treball: p/v, en l'exemple 6 hores/6 hores serà d'un 100%.
Des del punt de vista del capitalista no es tracta només de produir plus-vàlua, sinó de
transformar la plus-vàlua, materialitzada en una mercaderia, en diner, per obtenir una
plus-vàlua més gran. Marx expressa aquest procés amb la fórmula D-M-D'(a partir
d'un capital-diner inicial D el capitalista obté una mercaderia M que
intentarà de vendre per obtenir un capital-diner més gran [D' = D + m]) Per
augmentar la plus-vàlua, el capitalista pot intentar d'allargar la jornada de treball (plus-vàlua
absoluta) o, atesa la jornada de treball, disminuir el valor de la força de treball o
augmentar la intensitat del treball (plus-vàlua relativa). La realització
de la plus-vàlua significa la necessitat per al capitalista d'augmentar constantment el
mercat dels seus productes, la qual cosa, per a alguns autors marxistes (com Rosa
Luxemburg) estava en l'arrel del fenomen de l'imperialisme. Encara que la plus-vàlua
aparegui com una relació quantitativa, la seva importància com a concepte li ve del fet
d'expressar la relació social fonamental del mode de producció capitalista.
Plutocràcia
1. Forma de govern en què el poder resideix en un grup social minoritari o
reduït, privilegiat per raó del seu poder econòmic, o en el qual el criteri
d'escolliment dels governants o dels qui participen en l'elecció és mesurat segons la
riquesa que posseeixen. Així en el sistema censatari s'amplià el sistema de
participació de l'aristocràcia a altres classes riques.
2. Conjunt dels rics que tenen poder o influència a causa
de llur riquesa.
Població
Col·lectiu d'éssers humans d'una certa magnitud i
geogràficament determinat. Una població és un subsistema dintre els
ecosistemes, un
complex nivell tròfic de consumidors pel fet de compondre's d'individus dotats d'un
variable bagatge tècnico-cultural amb el qual manipulen profundament l'ecosistema i els
seus propis mecanismes de reproducció i supervivència. Aquestes especificitats fan que
les poblacions humanes gaudeixin d'unes propietats exclusives: l'ubiqüitat, el creixement
sostingut i el metabolisme cultural. Un cop una població té resolt l'abastament de
matèria i energia, funciona demogràficament com un sistema autoalimentat anomenat demosistema.
Suposant que la seva estructura per edats i sexes és suficientment completa, es considera
el demosistema dividit en tres grans blocs de distints comportaments i funcions: joves
(J), de 0 a 14 anys, o reserva reproductora; adults (A), de 15 a 49 anys, o grup
reproductor, i vells (V), de més de 50 anys, o grup residual. Les entrades al demosistema
es limiten, en absència de moviments migratoris, a la reproducció dels adults. El flux
de naixements s'incorpora al bloc J, que té dues sortides, una per mortalitat i una altra
per trànsit al bloc A. La mortalitat entre els joves és molt alta encara que quasi
exclusivament a les edats més baixes (mortalitat infantil). El bloc A s'alimenta amb el
flux de joves que compleixen els 15 anys i té també dues sortides: la
mortalitat, en
general feble, i el trànsit a V. El bloc V s'alimenta dels adults que superen els 50 anys
i no té altra sortida que la mortalitat, que en aquest bloc és molt forta. La dinàmica
i el volum del demosistema depenen bàsicament del volum de A i de les normes culturals
que regeixen la reproducció. Gairebé totes les poblacions, àdhuc les més
primitives,
tenen normes restrictives respecte a la utilització de llur capacitat reproductiva
(normes referents al matrimoni, primogenitura, etc). Segons com siguin aquestes normes, la
reproducció s'acostarà més o menys a la capacitat biològica del grup. La mesura
correcta d'aquest succés és, en primer lloc, la taxa bruta de reproducció. Si la taxa
esmentada és superior a la unitat, sabem que cada dona posa al món més d'una
substituta, però aquesta o aquestes substitutes poden morir abans d'assolir l'edat
fecunda mitjana (28 anys). Per a tenir la seguretat que la substitució és garantida, cal
ponderar les probabilitats de supervivència, i en aquest cas s'obté la taxa neta de
reproducció. Si el flux de naixements augmenta en xifres relatives a partir d'un cert
moment, a curt termini s'experimenta un augment relatiu del bloc J, i, si la mortalitat no
canvia, al cap de 15 anys el bloc A començarà a experimentar entrades més
fortes.
D'aquesta manera, si les normes de fecunditat romanen invariables, el flux de naixements
augmentarà la seva intensitat i, en conseqüència, augmentarà encara més el bloc J.
D'aquesta manera s'entra en una espiral de creixement exponencial en la qual el bloc dels
vells no es fa ressò sinó al cap de 50 anys, quan compleixen aquesta edat els nascuts a
la primera onada natalista. Això és important de destacar, ja que els fluxos del
demosistema són sempre cronològicament diferits. D'altra banda, resta clar que tot
augment de les taxes de fecunditat disminueix el pes relatiu dels vells al
demosistema.
Posat que sigui la mortalitat la que canvia mentre la fecunditat roman invariable, el
procés seria així: el descens de la mortalitat beneficia principalment els
joves, ja que
la mortalitat a les edats avançades és difícil de reduir. En conseqüència, el flux de
sortides per mortalitat dels joves es redueix en major proporció, amb la qual cosa el
bloc J gaudeix del major increment relatiu i es reprodueix la situació de creixement del
cas anterior amb el consegüent, i aparentment paradoxal, rejoveniment de la població
mercès a la prolongació de l'esperança de vida. Històricament cal destacar tres models
bàsics de funcionament del demosistema, o sia tres models de població. En primer lloc
hom té el model pre-industrial, caracteritzat per unes taxes brutes de reproducció altes
i una esperança de vida baixa invariables a llarg termini i talment interrelacionades que
les entrades i sortides del demosistema eren semblants i, en conseqüència, el creixement
de la població pròxim a zero. L'estructura per edats era quasi invariable i
aproximadament així: J = 32%; A = 60%; V = 8%. Els altres dos models són derivats
d'aquest primer a causa de la Revolució Industrial i Demogràfica i es coneixen amb els
noms de model desenvolupat i model subdesenvolupat. El primer es caracteritza per una taxa
bruta de reproducció baixa (lleugerament superior a la unitat) i una esperança de vida
llarga (més de 70 anys), que donen lloc a una estructura per edats envellida (J = 20%; A
= 48%; V = 32%) i a un creixement pròxim a zero. El model subdesenvolupat es caracteritza
per una taxa bruta de reproducció alta (superior a 2) i una esperança de vida mitjana
(40-60 anys) que donen lloc a un fort creixement poblacional (més del 2% anyal) i a una
estructura per edats molt jove (J = 36%; A = 54%; V = 10%). En resum, les poblacions
actuals es divideixen en dos models ben diferenciats: les desenvolupades, que corresponen
als països rics, on el creixement econòmic és molt superior al demogràfic, i les
subdesenvolupades —dos terços de la humanitat—, on el creixement demogràfic
iguala o supera l'econòmic. A les primeres la renda per càpita és alta i
creix; a les
segones és baixa i roman estancada o decreix. El greu problema de l'equilibri
població-economia del Tercer Món requereix una solució urgent que només es pot trobar
amb una acció enèrgica en els dos elements en conflicte, i això és inseparable d'una
acció política.
Població activa
Totes les persones de més de 16 anys que tenen
ocupació o estan disponibles i fan gestions per incorporar-se al treball.
Poblament
Concepte demogeogràfic que fa referència a la situació de
la població en l'espai. L'anàlisi d'aquest fenomen es fa segons diverses escales i
criteris. A escala mundial els criteris bàsics són dos: l'ecològic i el
sòcio-econòmic. Segons el primer, se cerquen les correlacions entre la distribució de
la població i les condicions ambientals representades bàsicament per la producció de la
biosfera i els condicionants climàtics i topogràfics. Amb aquests criteris s'expliquen
en part les altes densitats humanes a les zones temperades de baixa altitud i els grans
buits demogràfics de les zones polars, equatorial i dels deserts càlids i freds. El
criteri sòcio-econòmic es basa en les lleis del mercat mundial i cerca les relacions a
escala mundial entre l'activitat econòmica i la distribució de la població. A escales
menors, de tipus estatal o regional, es poden utilitzar també ambdós criteris, però el
sòcio-econòmic és el més significatiu: el procés de concentració urbana és un bon
exemple. A escala regional hi ha diversos criteris de classificació. El morfològic
distingeix entre poblament rural i urbà i els respectius subtipus (per exemple, població
rural concentrada i dispersa). El demogràfic distingeix els llocs habitats segons llur
índex demogràfic. El funcional es basa en el paper sòcio-econòmic representat per les
entitats de població: centre de mercat nacional, regional, local, etc. Les investigacions
més recents de la geografia i l'economia espacial cerquen l'ordre en les distribucions
dels llocs poblats més que llur classificació i descripció.
Pobresa
Situació econòmica d'una unitat de consum amb ingressos
insuficients, durant un període llarg, per a satisfer les seves necessitats humanes
bàsiques (pobresa absoluta), o per a assolir el nivell de consum mitjà (pobresa relativa
al país o al grup social). Als estats desenvolupats, la pobresa es presenta en categories
professionals (menys remunerades) o marginals (vells), o bé en determinades zones (bosses
de pobresa); de vegades és denominada nova pobresa la desocupació de llarga
durada. Als estats desenvolupats, acostuma a afectar el conjunt social. Segons el BIRD, el
1991 hi havia al món 900 milions de pobres, és a dir, el 18% de la població. A Europa,
segons la CEE, n'hi ha 51 milions.
La pobresa, entesa com a mancança dels béns més elementals, lluny de desaparèixer,
s'ha incrementat al llarg dels darrers anys. La diferència entre els estats més rics i
els més pobres s'ha engrandit, malgrat que el procés de globalització econòmica ha
afavorit un grup de països anomenats emergents. La relació de la renda per capita
entre el país industrialitzat més ric del món, Suïssa, i la del més pobre, Moçambic,
és de 400 a 1. Fa 250 anys, aquesta relació era de cinc a un, segons les dades de
l'historiador de l'economia David Landes. El Banc Mundial recull dades encara més
alarmants; entorn de la meitat de la població del món, uns 2 800 milions de persones
sobre un total de 6 000 milions, viuen amb menys de dos dòlars el dia. Tot i que aquesta
proporció baixà del 27% el 1987 al 23% el 1998, el nombre de pobres es manté constant
amb el creixement de la població. A més, el 20% de la població es reparteix el 80% de
la riquesa. La pobresa més extrema es concentra al continent africà on, a més, es
pateix de forma més intensa la sida. En altres àrees del món s'ha reduït la pobresa.
La crisi patida al final del 1997 al Sud-Est asiàtic creà més bosses de pobresa en
aquella regió, igual que a Rússia i altres països excomunistes.
Poder
1. Conjunt de funcions de l'administració pública en ordre
a dictar, executar i interpretar lleis, a dirigir l'administració del benestar públic i
a sostenir l'ordre públic. Llur concentració tradicional en una sola persona (rei,
sobirà, ministre, etc), que hom coneix per poder absolut, ha degenerat normalment
en despotisme i en dictadura. Amb vista a evitar-ne l'arbitrarietat, tractadistes i
politicòlegs n'han establert diverses classificacions i divisions. Als països
democràtics hom ha establert la divisió de poders, separació real entre el poder
legislatiu (senat, parlament o corts), el poder executiu (el govern pròpiament
dit) i el poder judicial (tribunals). D'altra banda, els caps d'estat (rei,
president) exerceixen un poder moderador entre els tres poders. El principi de la
divisió de poders fou formulat per J.Locke i per Montesquieu al s XVIII. Fou aplicat
d'una manera rigorosa en la constitució dels EUA, on encara el poder executiu pertany al
president (els caps dels departaments ministerials són responsables davant aquest i no
davant el congrés); davant la impossibilitat d'un control mutu entre els diversos poders,
hom establí una sèrie de recursos (Checks and balances), els quals atorguen les
atribucions a cada òrgan rival de poder i alhora n'asseguren l'equilibri. Malgrat les
separacions i delimitacions, una anàlisi realista descobreix fàcilment que el poder
executiu té sempre poders residuals tant del legislatiu (poder reglamentari, poders
delegats legislatius, etc) com del judicial.
2. Domini que una persona, un grup o un país té damunt els béns i serveis de consum o
damunt els factors productius (recursos naturals, força de treball, tecnologia, capital
acumulat, etc).
3. Govern d'un estat.
Poder adquisitiu
Quantitat de béns o serveis que hom pot adquirir amb una
determinada quantitat de diners. Fluctua inversament a les variacions que experimenten els
preus del béns. Especialment a partir de la Segona Guerra Mundial s'ha deteriorat el
poder adquisitiu de les monedes, a causa de la taxa de creixement d'inflació.
Poder temporal
1. Poder civil exercit per l'autoritat eclesiàstica,
sobretot pels papes, sobre un territori. L'origen del poder temporal dels papes, derivat
tradicionalment de la llegendària Donació de Constantí, prové realment de les
donacions dels reis carolingis al s VIII, que, amb el temps, constituïren els Estats
Pontificis. La seva desaparició (s XIX) donà naixença a l'estat del Vaticà,
on el papa exerceix el poder polític. A l'edat mitjana proliferaren abats i bisbes amb
domini senyorial sobre diversos territoris d'Europa (abacomte, príncep-bisbe, bisbe
elector, etc). Excepcionalment manté un poder d'aquesta mena el bisbe de la Seu d'Urgell,
copríncep d'Andorra.
2. Potestat que correspon al papa com a cap dels Estats Pontificis, avui reduïts a la
ciutat del Vaticà.
Pol de
desenvolupament
Consideració prioritària que hom dóna a certes zones o regions, per tal
d'afavorir-ne el desenvolupament i així reduir les diferències entre les que tenen taxes
de creixement molt desigual. Els productes, la mà d'obra i l'estalvi surten de les zones
més endarrerides, perquè troben millors expectatives de bons rendiments a les regions
industrialitzades. Els pols de desenvolupament intenten de pal·liar aquest efecte de
recessió, provocat a les regions més deprimides, i evitar-ne la progressiva
despoblació. En els països amb planificació central la promoció d'un pol és prevista
i determinada en el pla, mentre que a les economies de mercat la promoció d'un pol es fa
amb l'ajut que hom dóna al sector privat per tal d'estimular-lo que s'instal·li a la
regió escollida. Els beneficis o al·licients que ofereix l'administració poden ésser
de tipus fiscal o financer (exempcions, moratòries, subvencions, crèdits, etc).
L'administració es responsabilitza així mateix de l'exempció de les obres
d'infrastructura necessàries: transports, carreteres, habitatges, escoles, etc, la qual
cosa representa una capacitat financera molt important.
Policia
1. Organització i reglamentació internes d'un estat, d'una
col·lectivitat.
2. Reglaments establerts per al manteniment de l'ordre i la seguretat pública.
3. Cos o força que vetlla pel compliment d'aquests reglaments. Coneguda a la majoria de
societats des de l'antigor, ha respost als principis morals del poder que l'ha
organitzada, participant de la seva ideologia. Per això, hom considera que, dintre un
estat just, té el deure de garantir les llibertats i els drets individuals i
col·lectius, i només, amb vista a aquest fi, pot exercir les coaccions imprescindibles.
Les seves funcions, hom sol considerar-les distribuïdes en tres branques: policia
administrativa, encarregada de fer complir les lleis i els reglaments dels serveis
públics (policia portuària, sanitària, militar, etc), policia de seguretat, amb
missions referides a l'ordre i a la política interiors de l'estat, i policia judicial,
a la qual hom encomana la investigació dels delictes i la persecució dels malfactors. El
precedent de la policia moderna fou la creació, per Lluís XIV de França, del càrrec de
lloctinent de policia de la ciutat de París (~1660), amb control sobre la governació,
ordre públic, proveïments, higiene, etc. L'organització definitiva, però, l'hi donà
el barceloní Antoni de Sartine quan ocupà aquest càrrec (1759-75): dividí París en
sectors, amb 48 comissaries i un cos de 20 inspectors. Un successor seu Joseph Fouché
en perfeccionà els sistemes d'informació i en féu un cos de policia política que
Napoleó aprovà i estengué per tot el seu imperi. Aquests mètodes foren imitats pels
estats europeus i d'arreu del món, alhora que hom en perfeccionava la metodologia
contínuament. Alguns cossos policíacs han assolit una gran anomenada, com la policia
anglesa, amb la secció criminal de Scotland Yard, a Londres, el FBI nord-americà, la
policia muntada del Canadà i la Sûreté francesa. En el camp de la policia política
foren especialment inhumans l'okhrana russa i els cossos especials creats pel
règim nazi alemany: la Gestapo, les SS i les SD. Després del 1945 la Interpol
coordina els serveis policials de molts països europeus i d'altres continents. En el camp
de l'espionatge s'han destacat la CIA nord-americana i la KGB russa; dotades de grans
recursos, intervenen en els afers interns d'altres estats per establir-hi la influència
de llurs governs respectius. A l'estat espanyol, durant el franquisme, en què aquestes
funcions no eren delimitades ni existia divisió de poders, la policia judicial depengué
del poder executiu a través dels seus diversos funcionaris i autoritats. De la seguretat,
se n'ocuparen els cossos policíacs sense especialització concreta. Era emmarcada en el cos
general de policia i en la policia armada, uniformada, amb missions executores
i de suport a l'anterior. Dividida territorialment en deu jefaturas superiores i
dues delegaciones especiales per a les illes Balears i les Canàries, l'entitat
fonamental fou constituïda per la comissaria, servida pel cos general i per un
destacament de policia armada. Fundats ambdós cossos el 1941, absorbiren els de
vigilància i de seguretat, fundats el 1908, així com la guàrdia d'assalt. El cos
més nombrós era format per la guàrdia civil, regit independentment per la llei
del 1940. Sotmesos tots al ministeri de l'interior, alguns, com la guàrdia civil i la
policia armada, fins el 1976 depenien també del ministeri de l'exèrcit quant a
l'organització i la disciplina. El director general de la guàrdia civil, l'inspector
general de la policia armada, els respectius estats majors, així com tots els caps i la
majoria dels oficials de la policia armada, pertanyien a l'exèrcit i tots els graus
d'ambdós cossos tenien categoria i fur militars. Encara avui, la guàrdia civil, dividida
en posts, comandats per un caporal o sergent, té cura sobretot de les zones rurals, del
trànsit de carreteres i de la vigilància de les costes, mentre que el cos general de
policia i la policia armada sol concentrar-se a les ciutats i disposa de les compañías
de reserva general, motoritzades i especialment preparades contra avalots.
S'encarregaven del control de duanes tots tres cossos. La vigilància i la regulació del
trànsit ciutadà són encarregades a cossos municipals anomenats policia municipal o guàrdia
urbana. Amb l'adveniment del nou règim (1976) hom inicià un lent procés de
transformació de la policia vers concepcions més democràtiques. Des del 1978 el
ministeri de l'interior comanda els cossos de seguretat de l'estat, integrats per la
policia i la guàrdia civil. La seva missió fonamental es concreta en la defensa de
l'ordre constitucional, la protecció del lliure exercici dels drets i llibertats i la
garantia de la seguretat ciutadana. La policia és integrada pel cos superior de policia
(abans cos general), de caràcter civil; els seus membres vesteixen sempre de paisà i
gaudeixen de drets sindicals. Li correspon la direcció i la coordinació dels serveis
policíacs, i les seves funcions més importants són les d'informació i estudi dels
mètodes i tècniques de prevenció de la delinqüència, la investigació del delicte i
detenció del delinqüent, la documentació dels ciutadans (document d'identitat i
passaports), el control dels estrangers i de les persones a les fronteres i, finalment, la
col·laboració amb les policies dels altres estats. Hom ha creat també unitats
específiques de policia judicial al servei dels jutges i tribunals. La policia nacional
(antiga policia armada) ha deixat d'estar integrada en les forces armades i ja no
gaudeix del fur militar, bé que manté l'estructura i l'organització militars. Les seves
funcions consisteixen bàsicament a auxiliar i col·laborar amb el cos superior de
policia, prevenir i mantenir l'ordre públic, vetllar per la seguretat de les persones i
dels béns i auxiliar en cas de desgràcies públiques i particulars, entre altres. En
l'aspecte professional té també molta importància una ordre del 1981 que estableix els
principis bàsics d'actuació dels membres dels cossos de seguretat de l'estat, en la
línia dels acords que aprovà el Consell d'Europa en la seva resolució 690. Als Països
Catalans la primera organització policial fou el sometent, creat durant la Guerra Gran
(1794), originalment a imatge de l'antic sagramental, com a milícia armada; a
partir del 1855, però, adoptà el caràcter de cos de policia auxiliar. Un altre cos de
policia, els mossos d'esquadra, fou creat a la primeria del s XVIII. Anteriorment, però,
les funcions de vigilància, control de preus i mercats, repressió del contraban, etc,
eren pròpies de les autoritats municipals, i els funcionaris de l'Audiència exercien les
del manteniment de l'ordre i repressió del crim. Durant l'ocupació napolèonica, per
evitar avalots contra els invasors, aquests crearen una Junta de Policia que esdevingué
eficaç quan un agregat a la Junta, el català Ramon Casanova, Història), formà un cos
policíac secret. Durant l'annexió de Catalunya a l'imperi francès (1812-14), la policia
fou reorganitzada d'acord amb el model francès i fou abolida el 1814. Des d'aleshores els
Països Catalans han tingut la mateixa organització policíaca que la resta de l'estat
espanyol. A Catalunya, però, subsistiren restes de les antigues policies pròpies, com
els mossos d'esquadra i el sometent. Amb l'Estatut de Catalunya del 1932 i la Constitució
de la República, hom transferí tots els serveis i efectius policials de l'estat que
operaven en territori català a la Generalitat, sota el conseller de governació i
coordinats per la Junta de Seguretat Interior de Catalunya. El govern central,
però, podia assumir, per pròpia iniciativa, la resolució dels problemes d'ordre
públic. Arran dels fets de Maig (1937), el govern de la República, aleshores a
València, deixà en suspens el control dels serveis de policia i ordre per part de la
Generalitat. Amb l'abolició de l'Estatut per Franco i l'ocupació total de Catalunya
(1939), la policia tornà al règim estatal anterior.
Policia
autonòmica
A l'estat espanyol, cos policíac civil, jerarquitzat, amb una competència
i unes funcions situades teòricament entre les de la policia de l'estat i les de les
policies municipals o locals. La Constitució del 1978 contempla la possiblitat de
creació d'un cos policíac per part dels òrgans de govern autonòmic d'arcord amb els
articles 149-29 d'aquest text, en la forma que els respectius estatuts determinin, dins
del marc del que disposi una llei orgànica. Només els estatuts d'autonomia de Catalunya
i del País Basc (articles 13 i 17, respectivament) ajuden a configurar el concepte legal
de policia autonòmica. Si bé en principi els cossos tradicionals i forals d'algunes
nacionalitats són exclosos d'aquest concepte, a Catalunya els mossos d'esquadra i
al País Basc els Miñones d'Àlaba i Biscaia i els Miqueletes de Guipúscoa
han constituït la base de la policia autonòmica. Segons l'Estatut d'Autonomia de
Catalunya, la Generalitat pot crear una policia autonòmica de la qual tindrà el
comandament suprem que exercirà les funcions de protecció de persones i béns, el
manteniment de l'ordre públic, la vigilància i la protecció dels edificis i les
instal·lacions de la Generalitat i totes aquelles altres atribucions que pugui atorgar-li
la llei orgànica. Queden reservats als òrgans de seguretat de l'estat els serveis
policíacs de caràcter supracomunitari i extracomunitari. La constant superposició de
funcions, però, ha estat el principal obstacle al desenvolupament dels cossos policials
autonòmics. La Junta de Seguretat de Catalunya coordina l'actuació de la policia de la
Generalitat i la dels cossos estatals, i determina l'estatut, el reglament, les dotacions,
la composició numèrica i l'estructura de la policia autonòmica. Els comandaments han
d'ésser designats entre caps i oficials dels cossos i les forces armades i de la
seguretat de l'estat. Al País Basc la creació de la policia autonòmica (Ertzaina) s'ha
fet mitjançant l'actualització del règim foral. Amb unes funcions definides per un
decret reial del 1980, la policia autonòmica basca, constituïda inicialment pels cossos
tradicionals, als quals s'han anat afegint els nous agents preparats a l'acadèmia
especial de policia d'Euskadi, acabà el seu desplegament el 1995, any en què substituí
completament els cossos de seguretat de l'estat a la comunitat autònoma.
Policia judicial
Conjunt de membres de les forces i cossos de seguretat, que per
dependència funcional o requeriment de les autoritats judicials auxilien els jutjats i
tribunals i el ministeri fiscal a esbrinar els delictes i en el descobriment i la
custòdia dels delinqüents.
Policia secreta
Policia que no porta uniforme.
Pogrom
A Rússia, alçament popular contra els jueus. Hi foren especialment
ferotges al llarg del s XIX i a la primeria del XX. Sovint els pogroms foren fomentats per
les autoritats russes mateixes, per desviar el descontentament del poble. Durant la guerra
civil, se'n produïren diversos, com el d'Ucraïna (1919).
Policultiu
Sistema de conreu primitiu, propi de les
societats rurals, que consisteix a conrear en una mateixa zona productes molt diversos
destinats a alimentar la població local. Alguns sistemes de conreu de societats més
avançades són basats en la policultura.
Polisario
Sigla del Front Popular per a l'Alliberament de Saguia
el-Hamra i Río de Oro, moviment d'alliberament nacional aparegut al territori del Sàhara
Occidental sota administració espanyola (1973). Sostingut inicialment per Mauritània,
ben aviat rebé el suport d'Algèria i de Líbia. Perseguit pel govern de Madrid, en
passar el territori a les mans del Marroc i de Mauritània en virtut de l'acord tripartit
(1975), inicià una lluita de guerrilles i de resistència per l'alliberament del propi
territori. El 1976 el Polisario declarà la creació de la República Àrab Sahrauí
Democràtica i, amb el suport d'Algèria, ha continuat hostilitzant l'exèrcit
marroquí, el qual, malgrat haver-se annexat la totalitat del territori després de la
renúncia de Mauritània (1979), ha hagut d'anar replegant-se a l'entorn de diversos murs
defensius. Des del 1985, hom ha anunciat reiteradament la convocatòria d'un referèndum
per a l'autodeterminació del territori, però els desacords sobre les condicions de la
consulta n'han ajornat indefinidament la celebració i han prolongat el conflicte armat.
Política
Conjunt d'activitats teòriques i pràctiques referents a les relacions
entre els ciutadans d'una mateixa col·lectivitat o entre diferents col·lectivitats. Si
hom considera, però, que actualment, en la gran majoria de les societats, aquestes
relacions són unes relacions de poder i que el poder hi és institucionalitzat sota la
forma d'estats, és prou explicable que, generalment, hom redueixi l'àmbit d'aquesta
definició a les relacions entre els ciutadans i l'estat o entre diversos estats. Tal com
és entès normalment, doncs, el terme comprèn, d'una banda, les teories sobre el govern
de la societat i, de l'altra, les pràctiques relacionades amb la gestió dels afers
públics. La política, en el seu aspecte teòric, és el tema d'estudi de la filosofia
política, l'objectiu de la qual és reflexionar sobre el fet polític en general (la
justificació de l'autoritat de l'estat i de l'obediència, o no, dels ciutadans; la
natura dels termes "dret", "justícia" o "llibertat", etc) i
proposar possibles fórmules de relació entre el poder públic i els ciutadans,
fonamentades en diverses hipòtesis sobre les finalitats de l'activitat política i els
mitjans d'assolir-les. Compresa en el camp de la filosofia moral, la filosofia política
s'interessa, doncs, pels objectius ètics de tot procés polític més que no pas pel
funcionament concret de l'aparell governamental o per la manera d'actuar dels diferents
organismes de relació entre els ciutadans i l'estat, la qual cosa constitueix més aviat
el tema d'estudi de la ciència política. Cal subratllar, però, que si bé els texts de
filosofia política són, evidentment, especulatius, han influït i influeixen, a vegades
d'una manera ben directa i decisiva, en la pràctica política en suggerir interpretacions
i en proposar normes de comportament i finalitats per a la utilització del poder públic.
En aquest sentit, cal anotar que la filosofia política és potser una disciplina
particularment útil en els temps presents, en els quals l'home disposa dels mitjans
necessaris tant per a crear, gràcies a la tecnologia moderna, una societat més justa i
més avançada, en la qual la qualitat de vida dels ciutadans sigui notablement superior a
l'actual, com per a provocar, mitjançant abusos de poder, la destrucció o la degradació
irremeiable de les condicions de vida sobre la Terra. Això no vol dir, però, que les
formulacions dels teòrics que han viscut en un context ben diferent de l'actual, des de
Plató i Aristòtil fins a Marx i Bakunin, no siguin d'utilitat avui dia; els problemes
que plantegen han estat vigents a través de la història fins a l'actualitat (les
finalitats del govern, els fonaments de l'obligació política, els drets dels ciutadans
davant l'estat, les bases de la sobirania, la natura de la llibertat política i de la
justícia social, etc). En el seu aspecte pràctic, la política és el tema d'estudi de
la ciència política, l'objectiu de la qual és descriure i explicar els diferents
processos de solució, violents o pacífics, dels conflictes d'interessos socials i
econòmics a nivell d'estat mitjançant mètodes d'anàlisi científics. La ciència
política s'interessa, doncs, per les institucions i els organismes de l'estat, pels
processos de decisió i pel comportament polític dels governants i dels governats,
intentant d'extreure principis generals de l'observació i de la quantificació dels fets.
S'interessa, en resum, pels sistemes polítics: per totes les activitats de govern i pels
mitjans utilitzats per a realitzar-les, des de les estructures formals de poder, el seu
funcionament i les seves relacions, fins a les opcions socials i econòmiques concretes
dels governants i dels governats. En contra de la pretensió d'objectivitat absoluta, cal
dir que la frontera entre la filosofia i la ciència política és poc clara. Bé que,
després de la Segona Guerra Mundial, molts sistemes de govern hagin evolucionat cap al
que hom anomena tecnocràcia o govern de tècnics, sembla tanmateix difícil de divorciar
les activitats de govern dels pressupòsits ètics que són a l'origen i a la base de
moltes decisions polítiques. D'altra banda, en tant que l'objecte central de la ciència
política és el poder i aquest és present i connex des de les instàncies més formals i
generals (parlament, govern, etc.) fins a les institucions més nuclears i informals
(família, treball, associacions cíviques, etc), aquesta disciplina enllaça amb altres
ciències socials (sociologia, antropologia, psicologia) i retroba una definició àmplia
del terme "política", cosa que n'agreuja els problemes metodològics i augmenta
la utilització d'hipòtesis no verificades.
Política
Agrícola Comuna (PAC)
Conjunt d'objectius, instruments i accions de la Comunitat Europea a favor
del desenvolupament dels sectors agrari, forestal i pesquer i de l'organització del
mercat interior europeu en llurs productes. Amb una validesa directa dins el territori
comunitari des del 1962, la seva execució ha originat importants problemes relatius als
costs, als excedents, i al proteccionisme de certs productes, fet que aconsellà (1985),
la reforma del mercat diversificant-ne les estructures i imposant-hi reduccions
productives.
Des del seu endegament a partir del 1962, la PAC ha estat bàsicament una política de
preus que garantia als agricultors de la Unió Europea la compra de la totalitat de la
seva collita a un preu determinat amb una periodicitat anual, normalment superior al del
mercat internacional, que es combina amb uns aranzels elevats als productes procedents de
la resta del món. Aquesta política s'articula a través del Fons Europeu de Garantia
Agrícola, que en el conjunt de la dècada dels vuitanta absorbí un 75% del
pressupost de la Unió Europea. L'elevat cost d'aquest mecanisme i la generació
d'excedents en molts productes agrícoles fa que, a partir del 1992, es porti a terme un
procés de reforma que tendeixi a reduir la importància dels preus garantits, posant
quotes per països als productes excedentaris, subvencionant l'abandonament del seu conreu
i substituint progressivament les compres de productes pels ajuts directes als
agricultors.
Les despeses de la PAC suposen al voltant del 45% del pressupost comunitari. Després de
la reforma del 1992, que reduí els preus agrícoles garantits i es compensà amb la
concessió de primes als factors de producció, el 1999 es programà una altra
modificació. Aquesta vegada, els canvis anaren dirigits a afrontar l'ampliació de la
Unió Europea durant el període 2000-06. Sobre la base de les orientacions marcades per
la Comissió Europea en l'anomenada Agenda 2000, es proposà augmentar les reformes
fixades el 1992 i fer una especial incidència en la seguretat dels productes alimentaris,
la consecució dels objectius mediambientals i la promoció d'una agricultura sostenible.
Al mateix temps, es buscà millorar la competitivitat dels productes agrícoles
comunitaris, simplificar la legislació en aquest camp i millorar-ne la seva aplicació,
així com reforçar la posició de la Unió Europea en les negociacions a l'Organització
Mundial de Comerç, en l'anomenada ronda del Mil·lenni, l'inici de la qual fou a Seattle
al final del 1999. Segons les línies mestres de la reforma, la competitivitat s'hauria de
garantir abaixant els preus i compensant-ho amb ajuts directes perquè no es reduís la
renda. La reforma pretén estabilitzar la despesa agrària, però mantenint un augment
mitjà de la renda del 4,5%. Amb aquestes finalitats s'introduïren modificacions en
l'organització comuna del mercat vitivinícola, dels cultius herbacis, de la carn de
bestiar boví i de la llet. La reducció prevista dels preus d'intervenció es compensà
amb un increment dels ajuts als agricultors i la instauració d'una veritable política
integrada de desenvolupament rural, amb l'objectiu d'esdevenir un segon pilar de la PAC.
Un exemple n'és el Pla de Desenvolupament Rural, que començà a implantar-se al període
2000-06 a Catalunya.
Política
ambiental
Declaració pública i formalment documentada sobre les
intencions i principis d'una empresa, organització, etc, respecte de la seva actuació
mediambiental.
Política
antimonopolista
Conjunt de disposicions adoptades pels governs per a evitar les situacions
que atempten contra el mecanisme del mercat i el lliure joc de l'oferta i la demanda. És
coneguda també com a política antitrust o contra les pràctiques restrictives de la
competència. Aquesta política és un fet corrent a la majoria de països capitalistes, i
s'ocupa, no pas exclusivament del monopoli, sinó també de l'entesa entre empreses, el cartel,
el trust, el tracte discriminat i l'abús de posició dominant, sempre que aquestes
situacions es produeixin al país i no a l'estranger. Els motius d'aquesta actuació són
de dues menes: polítics, per tal d'evitar que els consumidors pateixin el poder exercit
pels oferents, així com la concòrdia entre el poder econòmic i el polític, i
econòmics, basats en la idea, hereva de l'escola clàssica, que és en un sistema de
lliure competència on és duta a terme la millor distribució dels recursos. Les sancions
aplicades als infractors d'aquesta legislació van des de la declaració d'il·legalitat
dels acords adoptats per les empreses, fins a la sanció econòmica, passant per
l'obligació de fraccionar la societat en altres de menors. La primera llei
antimonopolista moderna fou la Sherman Act (EUA, 1890), que considerava condemnable
el fet que una empresa produís un percentatge determinat del total produït per la
indústria, o els acords signats entre empreses per a fixar preus o distribuir-se el
mercat. La determinació del control quantitatiu topa amb el fet de l'existència de
productes no substitutius en una mateixa indústria. D'altra banda, l'evolució de la
tècnica ha anat obligant a la creació d'unitats cada cop més grans i, en
conseqüència, amb més participació en la producció total; a més, la investigació i
la innovació són basades sovint en la possibilitat d'obtenir beneficis extraordinaris en
un lapse de temps variable. Les noves legislacions destaquen la necessitat d'una lluita
contra els monopolis. Així, el tractat de Roma condemna els acords o enteses de les
empreses que no contribueixin a un millorament de la producció o distribució o al
progrés tècnic, o que no afavoreixin els consumidors; també condemna els abusos causats
per una situació dominant. La legislació espanyola contra les pràctiques restrictives
fou iniciada amb la llei del 1963, en la qual són definides les pràctiques interdites
objecte de repressió, i les pràctiques exceptuables, però sotmeses a vigilància.
Posteriorment fou creat un tribunal per a la defensa de la competència, que depèn del
ministeri de comerç. En general, les legislacions antimonopolistes han obtingut resultats
poc satisfactoris a causa de les dificultats per a comprovar els acords entre les
empreses; altres motius que afavoreixen les pràctiques monopolistes són el
proteccionisme i la concentració d'empreses en sectors claus. La Constitució espanyola
del 1978 preveu que determinats recursos o serveis essencials podran ésser reservats al
sector públic, essencialment en cas de monopoli.
Política de
fill únic
Política de reducció de la fecunditat basada en la
limitació de la descendència matrimonial a un únic naixement. Es pot considerar una
política de xoc si hom té en compte l'excepcionalitat d'aquesta mesura en les
descendències femenines habituals i el fet que un fill per dona no garanteix a llarg
termini la reproducció de les poblacions. Només s'ha posat en pràctica en països amb
taxes de creixement molt elevades, com ara la Xina, l'exemple més notable. La població
xinesa arribà als 800 milions d'habitants el 1969, més d'una cinquena part de la
humanitat, amb una fecunditat de 5,7 fills per dona. Al final dels anys setanta, després
d'anys d'exaltació de les famílies nombroses, l'estat xinès protagonitzà un gir
polític radical en aquest tema i inicià les mesures de planificació familiar conegudes
com a política de fill únic. Tot i que aquestes mesures han tingut el suport i el
finançament de les Nacions Unides, el caràcter coercitiu de la seva radicalitat ha
aixecat la polèmica internacional, especialment entre els cercles conservadors dels
països més desenvolupats. Al mateix temps, la política de fill únic ha reduït
notablement el ritme de creixement i ha conduït la Xina, amb gairebé 1 300 milions
d'habitants l'any 2000, a una fecunditat que és ja inferior als dos fills per dona.
Política de
rendes
Conjunt de mesures que tracten d'aconseguir un acord entre
govern, empresaris i treballadors amb vista a establir un control a la puja dels preus,
rendes diverses i salaris. L'objectiu d'aquestes polítiques és el restabliment o
manteniment d'una taxa de guany sense alces de preus que impliquin un deteriorament del
sector exterior.
Política
demogràfica
Conjunt de mesures dirigides a modificar l'evolució
previsible d'alguna variable demogràfica. Requereixen incidir sobre els comportaments
individuals pel que fa a la procreació, la mortalitat i la mobilitat geogràfica.
Normalment s'associen amb polítiques de desenvolupament més generals, com és el cas de
les campanyes de planificació familiar. A més d'incidir en variables quantitatives, com
fan el natalisme o el maltusianisme, les polítiques demogràfiques poden també
dirigir-se a variables qualitatives, com la composició de la immigració segons el país
d'origen o la millora dels recursos humans existents mitjançant el sistema educatiu o
sanitari.
Política
econòmica
Acció pública exercida sobre l'economia per, servint-se de
determinats mitjans, assolir uns objectius que poden ésser de molt diversa mena; l'agent
o subjecte actiu són ens públics per més que darrerament hom insisteix en la
importància, per a la política econòmica, de les decisions preses per grans unitats i holdings
privats. D'altra banda, hom entén pels mateixos mots -política econòmica- la branca
de la ciència econòmica que s'adreça a racionalitzar, amb l'estudi i l'anàlisi,
aquella acció real dels poders públics sobre l'evolució i la realitat econòmiques. Hom
pot, fer una tipologia i classificació suficient del contingut i orientació de les
diverses polítiques econòmiques possibles. En un primer terme, hom pot trobar les
filosofies o ideologies econòmiques com a condicionants de l'acció; des d'aquest punt de
vista hom parlarà de liberalisme, keynesianisme, intervencionisme, socialisme, etc. Un
altre criteri per a diferenciar la política econòmica és el referent a la profunditat
del seu abast, especialment de la seva instrumentació. Pot arribar a anar al fons de
l'organització econòmica social, per exemple, amb l'anomenat canvi de sistema; o es pot
tractar d'un canvi d'estructures, per exemple el marc fiscal o el del comerç exterior,
dins el mateix sistema. Si les dues anteriors solen ésser anomenades amb l'etiqueta
genèrica de "polítiques econòmiques qualitatives", se sol dir que la resta
és quantitativa predominantment conjuntural o a curt terme. Tanmateix un altre enfocament
un xic distint parla de política econòmica a mig termini (3-4 anys) i a llarg termini (5
i més anys). Hom també pot parlar de la planificació -indicativa o imperativa- com la
política econòmica global per confrontació amb la parcial (un aspecte, objectiu,
sector, etc). Però la natura institucional de la instrumentació dóna lloc a la
classificació més correcta del contingut de les polítiques econòmiques: monetària,
financera, fiscal, de comerç exterior, de controls directes, etc. Això de banda,
l'objectiu central que polaritza l'acció econòmica pot donar-li, també, nom: política
d'estabilitat, sobretot contra la inflació i la recessió; d'equilibri exterior;
política de creixement, tendent a maximitzar l'augment del producte nacional a mitjà i
llarg termini; política de plena ocupació, etc. Al marge d'aquestes tipologies generals,
cal subratllar que l'acció de política econòmica s'ha d'entendre com una part de la
política general de la qual és una fracció molt important. Així, les decisions de
política econòmica presenten tots els trets de les decisions polítiques i tenen
relació amb l'assignació de recursos i mitjans escassos per a assolir uns objectius en
principi il·limitats. El procés de la seva elaboració implica els poders legislatiu,
executiu i també l'administració, la burocràcia i els tècnics. L'àmbit central de la
decisió en política econòmica és el de la "nació estat". Ara bé: hom hi
pot superposar un àmbit polític internacional que planteja restriccions i elabora
decisions en certs aspectes, per exemple la Comunitat Econòmica Europea. D'altra banda,
dins els estats, hi cap un cert grau de descentralització del poder en política
econòmica que posa a les mans d'unitats regionals o locals, perifèriques o
descentralitzades: decisions fiscals o de despesa pública, de desenvolupament regional,
etc. En el cas de l'estat espanyol aquesta descentralització, que era mínima, ha tingut
un considerable avanç arran de l'establiment de les regions autònomes. El mecanisme
segons el qual l'administració obté els recursos necessaris per a la seva actuació (política
fiscal) i la forma en què aquests recursos són aplicats no constitueixen pas un
aspecte aïllat de la política econòmica, sinó que estan estretament relacionats amb la
política monetària i amb la de creixement, a part la distributiva. En termes d'estris
es poden agrupar en tres aspectes: per la banda dels ingressos corrents hi ha tots els
mecanismes tributaris, llur disseny global i llur aplicació efectiva. És bàsic el tipus
de repartiment que es faci de les càrregues públiques i el seu canvi. Al costat del
patró d'ingressos, hi ha el de les despeses: llur repartiment entre necessitats
col·lectives (oferta de béns públics), entre inversió i consum públic, llur
distribució regional, etc; són especialment rellevants les transferències del sector
públic al sector personal, especialment per mitjà de les assegurances socials, car són
una peça bàsica de la política redistributiva. L'últim aspecte és el de les eventuals
operacions financeres, que poden anar des de l'endeutament amb el banc central fins als
emprèstits exteriors, passant pel deute públic interior. En termes d'objectius
hom accepta generalment la següent polarització en tres eixos: la
producció-finançament de béns o serveis públics, mesurable a través del pes de la
despesa pública dins el PNB, que és considerada necessàriament creixent àdhuc dins les
economies mixtes capitalistes; la distribució de la renda; la política conjuntural, o
d'estabilitat, també bàsica. En relació amb els objectius de plena ocupació,
estabilitat de preus, expansió de la producció, equilibri de balança de pagaments, com
a principals, és bàsica la manipulació dels estris referits.
Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC)
Pilar institucional del tractat de la Unió Europea que
treballa en l'establiment de polítiques exteriors i de seguretat comunes a tots els
països membres. El tractat de Maastricht instituí en un quadre institucional únic
—la Unió Europea— una estructura fonamentada en tres pilars: les Comunitats
Europees, la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) i la cooperació en els
àmbits de la justícia i d'interior. La Política Exterior i de Seguretat Comuna cobreix
tots els dominis de la política estrangera i de seguretat i comprèn la definició d'una
política de defensa basada en posicions comunes que es fan valer en el si de les
organitzacions i conferències internacionals, i una acció comuna que permet mobilitzar
les finances de la Unió. El tractat d'Amsterdam, que entrà en vigor l'any 1999, reformà
el tractat de Maastricht i sumà dues innovacions en matèria de Política Exterior i de
Seguretat Comuna. En primer lloc, instituí un alt representant per a la PESC com a veu
comuna d'Europa, encarregat de promoure els treballs i de ser-ne el garant per a la seva
continuïtat. El primer alt representant fou Javier Solana, fins aleshores secretari
general de l'OTAN, elegit durant el Consell Europeu de Colònia el 4 de juny de 1999. En
segon lloc, el tractat aportà una Unitat de Planificació de la Política d'Alerta
Ràpida (UPPAR), estructura que té per objectiu reforçar la coherència de l'acció
exterior de la Unió, la qual ha de tenir un paper determinant en la fixació de les seves
prioritats estratègiques. Es posà en pràctica per primera vegada durant la tardor del
1999. La PESC es regeix per unanimitat exceptuant les qüestions de procediment
(majoria
simple) i les decisions d'acció i posició comunes i l'establiment de les estratègies
comunes (majoria qualificada). A partir del tractat d'Amsterdam, les institucions i els
òrgans de la PESC comuns als altres dos pilars de la Unió Europea són: el Consell
Europeu, que defineix els principis i les orientacions generals de la PESC i estableix les
estratègies comunes creades en el tractat; el Consell, que és la instància decisòria
en la definició de la PESC i de la seva posada en pràctica sota la base de les
orientacions generals del Consell Europeu; la Comissió, que malgrat no tenir el monopoli
d'iniciativa el comparteix amb els estats membres; la Presidència, que bàsicament té la
funció de representació davant de països tercers i de les organitzacions
internacionals, i alhora s'encarrega de posar en pràctica les decisions de la
PESC, i
finalment el Secretariat General del Consell, que assisteix la Presidència en la conducta
i el seguiment del treball. Pel que fa a institucions i òrgans específics,
inclou: el
comitè polític, que contribueix a la definició de les polítiques d'acord amb les
intencions del consell; els corresponsals europeus, caps de servei de la PESC dels quinze
estats membres; els grups de treball, que reuneixen els experts en qüestions sectorials o
territorials, i els consellers PESC, formats per consellers de les representacions
permanents i encarregats de la preparació de les decisions de la PESC segons criteris
jurídics i pressupostaris i l'establiment de la xarxa COREU, que permet la difusió
d'informació exclusivament sobre la PESC entre les diferents capitals.
Política fiscal
Conjunt d'actuacions d'un govern per a la
recaptació d'impostos i la seva despesa posterior.
Política
lingüística
Conjunt d'intervencions en matèria lingüística dutes a
terme pels poders públics. Comprèn tant les disposicions més generals en aspectes
lingüístics de l'ensenyament, la cultura o l'administració, com les actuacions més
sistemàtiques i més directament controlades destinades a produir un canvi en les
varietats i els usos lingüístics d'una comunitat, com és el cas de la planificació
lingüística, amb la qual sovint és confosa.
Política
monetària
Part de la política econòmica que
estableix les normes que regulen la quantitat de diner o liquiditat de l'economia amb la
finalitat d'aconseguir algun objectiu determinat (control de la inflació, millores en la
balança de pagaments, etc). Es refereix també a la utilització de controls monetaris
per part del govern per a regular l'economia. En aquest sentit, inclou mesures com ara
restricció o increment de l'oferta monetària, actuació sobre el tipus d'interès, etc.
La política monetària suposa la intervenció del govern per regular qualsevol desviació
del sistema monetari. Cadascun d'aquests objectius suposa la utilització de mètodes
diferents, i el conjunt de mètodes es coneix amb el nom d'instruments de la política
econòmica. Abans de Keynes la política monetària era l'únic instrument de la política
econòmica global admès i tenia com a objectiu l'estabilitat de preus. Amb el que s'ha
anomenat revolució keynesiana s'introduí la política fiscal i l'objectiu d'eliminar la
desocupació. Altres objectius, com és ara la gestió del deute, l'equilibri de la
balança de pagaments o el manteniment d'unes taxes de creixement predeterminades, han
anat apareixent després de la Segona Guerra Mundial i han plantejat la qüestió de la
comptabilització entre els objectius i de l'eficàcia dels instruments. La problemàtica
referent als efectes estabilitzadors de la política monetària fou plantejada per
M.Friedman, i la discussió posterior se centrà entorn dels efectes de la política
monetària. Per a conèixer els problemes de la influència de l'acció monetària sobre
l'economia normalment s'estudia la forma com la política monetària afecta les decisions
de despesa a nivell sectorial. Aquest punt de vista fou influït per la doctrina de la
disponibilitat i, en particular, per l'obra de Robert Roosa. A partir de la segona meitat
del decenni dels anys cinquanta hi hagué un nou debat entorn de l'aportació de Gurley i
Shaw, que afirmaven que el creixement dels intermediaris financers proporciona
substitutius del diner, la qual cosa afebleix l'acció de la política monetària i
proposaven que l'acció del banc central anés més enllà del control dels bancs
comercials. A partir de la darreria dels anys setanta, l'actuació de la política
monetària, s'ha vist considerablement complicada pel fort procés d'innovació financera
que ha fet aparèixer una gran quantitat de nous actius líquids, de major rendibilitat
que els dipòsits bancaris, creats sovint per institucions no bancàries, cap als quals
s'ha desplaçat la preferència del públic. Això ha determinat la necessitat d'anar
adoptant noves definicions de la variable diner, objecte de control per part de la
política monetària, i a la consegüent imprecisió d'aquest control. Com a
conseqüència, a mitjan anys vuitanta hom ha posat en qüestió la conveniència de
continuar fent recolzar la política monetària en la quantitat de diner, esquema que
havia estat àmpliament dominant des de la crisi econòmica internacional de 1973-74.
Polítiques
socialdemòcrates
Iniciatives d'esquerra dutes a terme pels partits
socialistes democràtics (anomenats, també, socialdemòcrates), com ara el Partit
Socialdemòcrata alemany o el Partit Laborista britànic, tendents a incrementar el
benestar de les classes més desfavorides a còpia d'apujar els impostos per disposar de
més recursos i augmentar els serveis socials gestionats pels funcionaris de l'Estat
(sanitat, ensenyament, assegurança d'atur, etc.).
Pont aeri
Mètode de transport entre dos llocs que consisteix en un
trànsit intens i regular d'avions entre els dos llocs, emprat quan és impossible o poc
adequat un altre sistema de transport, a causa del blocatge d'un d'ells, per manca de
temps, etc.
Pool
1. Acord d'actuació coordinada o d'unió temporal entre
diverses empreses, generalment del mateix ram, amb l'objecte d'obtenir avantatges en els
preus o per controlar o enfortir un mercat determinat.
2. Acord, inicialment subscrit el 1961 entre diversos
països europeus i els EUA, per tal de controlar les fluctuacions del mercat de l'or i
evitar grans variacions del seu preu. Per a la consecució d'aquest objectiu, bàsic per
al manteniment de l'estructura financera internacional, el contingut de l'acord s'ha
modificat segons les necessitats conjunturals.
Pop
1. Dit de determinades manifestacions culturals que hom
associa a l'accessibilitat, a la moda, a la joventut, i a un cert caràcter
intranscendent. Mot anglosaxó emprat des del decenni dels cinquanta, aparegué
estretament associat a la societat de consum, a la publicitat i a la massificació de
gusts i costums de la societat nord-americana i europea de la segona meitat del s XX.
2. Denominació genèrica d'un tipus de música sorgida als països anglosaxons a partir
de la segona meitat del s XX. Vinculada al protagonisme social de la joventut, es
caracteritzà des d'un principi pel seu caràcter informal i popular (d'on prové el nom),
l'eclecticisme, que l'ha portat a manllevar elements de tradicions molt diverses com el blues,
el jazz, la música folklòrica, etc, i l'àmplia difusió. De límits imprecisos,
el pop comprèn o és associat a diversos gèneres musicals com ara el rock and roll
(la variant més suau del qual ha donat lloc a l'anomenat pop-rock), el folk,
el country, la música disco, etc.
Pop-art
Moviment artístic (de popular art) essencialment
pictòric que pren com a punt de referència la cultura de masses. El pop-art
emfasitza l'accessibilitat, fins al punt de banalitzar-los, dels objectes de consum propis
de l'anomenada 'societat opulenta', dels quals subratlla també la impersonalitat i el
caràcter accessori i repetitiu. Amb aquest propòsit, recorre a la juxtaposició, la
seriació, l'aïllament i l'engrandiment dels objectes més quotidians per mitjà de
tècniques de la publicitat. Hom ha vist en el pop-art tant una denúncia com una
exaltació de la societat de consum. Sorgit a la fi dels anys cinquanta, s'ha estès
ràpidament arreu del món occidental a partir dels dos focus originaris: els EUA
(R.Rauschenberg, R.Lichtenstein, T.Wesselmann, C.Oldenburg, A.Warhol) i la Gran Bretanya
(R.Hamilton, D.Hockney). Als Països Catalans, l'obra de l'Equip Crònica mostra
una acusada influència del pop art.
Populisme
1. Corrent ideològic, polític, etc, que
diu voler defensar els interessos del poble.
2. Nom amb el qual hom designa un tipus d'ideologia i de pràctica de
moviments i partits polítics sorgits en diversos països entre el darrer quart del s XIX
i la primera meitat del s XX. El terme és imprecís, atesa la vaguetat del concepte de
'poble', en el qual es fonamenta i del qual prové el seu acusat nacionalisme, amb el qual
ha eludit diferències de classe o de minories ètnico-nacionals. Adreçat a grups socials
amplis perjudicats per la industrialització i sovint encapçalat per líders
carismàtics, la seva retòrica radical no sempre s'ha correspost amb la pràctica
política. Inicialment tingué, com és el cas del Populist Party nord-americà (1892) i
del populisme rus una orientació agrària; els anys trenta del s XX arrelà especialment
a l'Amèrica Llatina, en estats on a una industrialització tardana que coexistia amb
estructures arcaiques s'afegia una integració precària de l'estat-nació. Destacaren, a
l'Argentina, el peronisme, a Mèxic el Partido Revolucionario Institucional
o, al Brasil el moviment liderat per G.Vargas i, al Perú, l'APRA de R. Haya de
la Torre. El populisme s'ha manifestat equidistant del capitalisme i el socialisme,
malgrat que sovint ha acabat servint els interessos de les classes dirigents tradicionals.
3. El primer gran moviment ideològic i polític rus que, sorgit al final del s XIX,
s'enfrontà al tsarisme. Fruit de la crítica d'intel·lectuals com Herzen i Bakunin sobre
la Rússia feudal i l'Europa burgesa, el populisme centrà el motor de l'assoliment del
socialisme en la gran massa de camperols, l'esperit comunitari dels quals, materialitzat
en la institució del mir, havia de permetre evitar el capitalisme i els seus
efectes indesitjables. Després de la reforma del 1861, malgrat les aportacions de Lavrov,
Mikhajlovskij i Cernysevskij, el capitalisme es desenvolupà ràpidament a Rússia, i
l'intent de fer dels camperols una força revolucionària fracassà. El 1876 nasqué
Zeml'a i Vol'a ('Terra i Llibertat'), la primera organització important del populisme.
Escindida el 1879, la facció majoritària Narodnaja Vol'a ('La voluntat del poble')
adoptà una via terrorista i revolucionària que la portà a assassinar Alexandre II i que
tingué efectes contraproduents. D'ella sorgí, entre d'altres, el nucli del partit
socialdemòcrata rus (Plekhanov, Vera Zasulic i Aksel'rod), el qual, deixant de banda les
influències bakuninistes i reformistes, evolucionà vers el marxisme.
Positivisme
1. Corrent jurídic que concep el dret de
manera que aquest ha d'ésser entès només com un sistema de normes i disposicions, sense
que això signifiqui que siguin indiferents al jurista les motivacions ètiques o els
judicis de valor sobre les lleis, ni que practiqui un relativisme moral, ni que defensi
l'obligació en consciència d'obeir la llei sigui com sigui aquesta. El positivisme
constitueix una posició aïllacionista del dret del seu context social, típic de la
mentalitat liberal, i així es desenvolupà durant tot el s XIX. Posteriorment es
transformà tant per l'obra de Hans Kelsen, creador de la teoria pura del dret i
que establí les condicions prèvies a tota anàlisi jurídica i no pas a la simple
sistematització i l'estudi d'un dret determinat, com per als neopositivistes. El
positivisme s'oposa a les teories del jusnaturalisme.
2. Actitud o tendència filosòfica que estableix les dades dels sentits com a font
fonamental i pràcticament exclusiva de tot coneixement. En aquest sentit l'escepticisme
antic o la filosofia de la Illustració són, en certs aspectes, positivistes; i ho són
també, de fet i per principi, quasi totes les ciències estrictament dites, algunes de
les quals són anomenades així ciències positives.
3. Corrent filosòfic que sorgí, a França i a Anglaterra, vers els anys trenta del s
XIX, es difongué ràpidament als altres països europeus, constituint un dels moviments
ideològics més vigorosos de tota la resta del segle, i es caracteritza per un decidit
empirisme (segons el qual l'única realitat i l'únic coneixement positius corresponen als
fenòmens observables), al qual contribuí tant l'antimetafisicisme de Hume i àdhuc del
kantisme, com el progrés enlluernador de les ciències naturals i de la tècnica que és
a la base de la consolidació i el desenvolupament de la moderna societat industrial
burgeso-liberal. Típicament representat per A.Comte, iniciador de la sociologia, el
positivisme propugnava l'aplicació del mètode experimental a les ciències humanes i no
reconeixia a la filosofia cap altra tasca que la de "relacionar" i
"unificar" els resultats assolits en els diversos camps científics. El positivisme
sociològic de Comte, preparat per C.H.Saint-Simon, Ch.Fournier i P.J.Proudhon, perdurà
en la influent escola sociològica francesa, amb figures com les de Lucien Lévy-Bruhl
(1857-1939) i d'É.Durkheim, mentre que a Anglaterra, preparat pels estudis dels
economistes Th.R.Malthus, D.Ricardo i J.Bentham, trobà J.Mill i J.Stuart Mill com a
exponents destacats; d'altra banda, Ch.Darwin hi determinà l'aparició de l'anomenat
positivisme evolucionista, típicament representat per H.Spencer. Pel que fa al
positivisme psicològic, fou representat per Th.Ribot, a França, i per W.Wundt, a
Alemanya; bé que aquest país hi fou en general més impermeable que no els altres, el
positivisme s'hi troba també, a la darreria del s XIX, en l'empírio-criticisme de
R.Avenarius i E.Mach, clar precedent del neopositivisme contemporani. La difusió
als països mediterranis de les concepcions positivistes fou deguda sobretot als francesos
H.Taine i E.Renan, així com a l'italià R.Ardigò. Als Països Catalans el positivisme no
arrelà tant com, per exemple, la filosofia espiritualista del sentit comú, però tingué
representants destacats en Josep Miquel Guàrdia i Bagur, Pere Mata i Fontanet, Pere
Estasen i Cortada, Pompeu Gener i Babot i Ramon Turró i Darder.
Possibilisme
1. Teoria que s'ocupa de les possibilitats que
l'entorn natural, és a dir, relleu, rius, mars, vegetació, clima, etc, ofereix a l'home,
i que aquest, en certa manera, pot posar al seu servei. En darrer terme tot depèn, en
bona part, de l'activitat i de la voluntat de l'home per a saber escollir les
possibilitats ofertes per la natura i treure'n profit. S'oposa al determinisme.
2. Forma d'oportunisme polític d'un partit o d'un particular que, tot i conservar
la fe en els propis principis ideològics, està disposat a cedir en alguns punts del
propi programa i a pactar amb altres partits o corrents, en canvi d'obtenir objectius
parcials i immediats o de mantenir-se en el poder. És oposat al radicalisme i hom
el justifica adduint la necessitat d'adaptació a noves circumstàncies.
Potemkin
O Pot'omkin. Nom del vaixell de l'armada
imperial russa, de la flota de la mar Negra, on esclatà, el 1905, un motí, a causa de la
mala alimentació. Els mariners, dirigits per Matjusenko i després d'haver mort alguns
oficials, arribaren al port d'Odessa (nit del 27 al 28 de juny de 1905), on es trobaren
els obrers en vaga. Aquests proposaren a la tripulació que s'apoderés de Sebastopol. Els
amotinats no aconseguiren que se'ls unís tota la flota de la mar Negra i acabaren per
rendir-se a les autoritats romaneses (8 de juliol). Aquest episodi fou el tema del film
d'Eisenstein Bronenosec Pot'omkin ('El cuirassat Pot'omkin', 1925).
Potència
Estat poderós, capacitat global d'un estat. El 1890 Thayer
Mahan n'aplicà el concepte als estats marítims, els quals creia destinats a imposar-se
als estats continentals (navalisme), teoria que fou impugnada després per la geopolítica
alemanya i els escrits de Mitchell i Douhet sobre el poder aeri. A la Segona Guerra
Mundial i després, el mot era un sinònim dels quatre aliats, els EUA, l'URSS, la Gran
Bretanya i França, als quals fou afegida la Xina insular (Formosa). Cadascun d'aquests
estats fou, des de l'any 1945, membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU i
tingué dret al veto. La manca de poder anglo-francès, fruit de la descolonització, i la
victòria dels comunistes xinesos capgiraren aquest concepte. Actualment, el terme és
menys categòric i serveix com a sinònim d'estat, en tant que és considerat en funció
del seu paper econòmico-político-militar respecte als altres estats.
Praesidium (veure Presídium)
Pragmàtica
Sanció
1. Ordinació o decret del sobirà sobre matèria de dret públic, amb
força obligatòria semblant a la de la llei, però que té origen en l'exclusiva voluntat
del monarca sense compartir el seu poder amb les corts.
2. Resolució presa per les Corts espanyoles (1789), seguint
una proposta de Campomanes, per la qual hom no feia distinció de sexes en la successió
al tron i derogava la llei sàlica. Carles IV no arribà a publicar-la, però ho
féu Ferran VII (1830), quan Maria Cristina esperava la futura Isabel II. Això provocà
el plet successori d'on nasqué el carlisme. Després dels fets de La Granja,
Isabel II accedí al tron (1833) —sota la regència de la seva mare—, cosa que
menà a la primera guerra Carlina.
Pragmatisme
Corrent de pensament molt estès en el món contemporani i especialment
desenvolupat com a doctrina filosòfica als països anglosaxons, sobretot als
EUA, que hom
pot caracteritzar per un clar antiintel·lectualisme i per la primacia que hom dóna a les
conseqüències pràctiques en el coneixement i la comprensió de les coses. Com a
doctrina fou iniciat per Ch.S.Peirce, membre, juntament amb W.James, del Metaphysical Club
de Boston (1872-74). La col·laboració d'ambdós i de F.C.S.Schiller en la revista
"Leonardo" (1903-07) féu cristal·litzar l'anomenat pragmatisme italià
(M.Calderoni, el jove G.Papini i G.Vailatti). Bé que Peirce intentà de distingir la seva
doctrina (pragmatisme lògic) de les modalitats que aquesta adoptà en James (pragmatisme
ètic i religiós) i Schiller (pragmatisme anomenat humanista, amb importants dosis
d'irracionalitat i voluntarisme), tanmateix les dues darreres variants no foren sinó
aplicació de la primera. La diversitat de sentits que el pragmatisme ha tingut en els
nombrosos pensadors que l'han seguit —entre els quals cal destacar també
J.Dewey,
S.H.Mead i C.I.Lewis— és palesa, per exemple, en el fet que A.D.Lovejoy arribés a
diferenciar, el 1908, tretze tipus diferents d'aquesta doctrina (alguns d'ells corresponen
a filosofies que hom sol conèixer amb noms diferents del de pragmatisme:
biologisme, immanentisme, ficcionalisme, operacionalisme, etc).
Pravda
Diari soviètic. Fundat el 1912 a Sant Petersburg i editat a
Moscou, fou suprimit pel govern tsarista en 1914-17, any en què reaparegué com a òrgan
central del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El consell de redacció era format per
dirigents bolxevics, i hi foren publicats els articles més importants de Lenin. Tot i les
prohibicions, continuà publicant-se amb altres noms. Després de la Revolució d'Octubre
recuperà el seu nom original i es convertí en l'òrgan oficial del comitè central de
PCUS i del govern soviètic, les variacions de la política del qual reflectí fidelment.
Amb la intorudcció de la llibertat de premsa el 1990, deixà de tenir el monopoli de la
informació a l'URSS, però continuà com a òrgan oficial del PCUS, i el seu tiratge
baixà en picat (de més de 10 milions d'exemplars el 1989 a 2,5 el 1991). Fou suspès
temporalment després de l'intent de cop d'estat de l'agost de 1991. Poc després
reaparegué com a diari independent, però el govern rus n'expropià la infrastructura i
entrà en una greu crisi financera que l'obligà a tancar pel març de 1992, bé que es
tornà a publicar, amb intermitències, l'any següent.
Precapitalista
En la teoria del materialisme històric, dit del conjunt de
modes de producció anteriors al capitalista. Aquest concepte cobreix, doncs, un llarg
període en l'evolució social de la humanitat que va des de les societats comunistes
primitives, caracteritzades per un baix nivell de desenvolupament de les forces
productives i per la manca d'explotació i de divisió social en classes antagòniques,
fins a societats com la feudal, que representen un nivell elevat de divisió social. Marx
fou el primer a analitzar les formacions socials precapitalistes, a les quals donà
el nom de formacions econòmiques precapitalistes. A partir d'ell arrenca una
important polèmica entre marxistes i investigadors socials, entorn de certs punts
centrals: la primera es refereix a la dinàmica de transformació dels diferents modes de
producció precapitalista. Per uns, el procés seguit és el mateix per a totes les
formacions socials passant successivament per les etapes primitiva, esclavista, feudal,
capitalista, mentre que altres pensadors consideren l'existència de vies diferents de
transformació social; són els qui parlen també d'un mode de producció germànic i de
l'asiàtic. Una altra polèmica gira entorn de lleis que expliquen la dinàmica interna de
cadascun d'ells. En aquest aspecte sembla molt important referir-se a la teorització feta
per M.Godelier sobre l'especificitat de la lògica interna de cada sistema. En tercer lloc
hom discuteix el paper que tenen les restes de relacions precapitalistes en el si de
formacions socials dominades pel capitalisme i controlades per aquest (camperols
independents, artesans, esclaus, etc).
Preferència
per la liquiditat
Terme emprat per primera vegada per J.M. Keynes, a la seva Teoria
general de l'ocupació, l'interès i el diner, per a designar la relació funcional
entre la quantitat de diner demanat per les empreses i el públic i les variables que la
determinen. Aquest compte és una de les contribucions keynesianes més importants,, i ha
provocat nombroses discussions teòriques i treballs empírics. Segons Keynes, hi ha
demanda de diner per tres motius fonamentals: la transacció (dependent del volum de
producció i, per tant, de la renda), la precaució (per a contingències no precisables,
com malalties o accidents) i l'especulació (o desig de retenir diner en espera de les
oscil·lacions del tipus d'interès i, per tant, del preu dels actius financers). Segons
ell, els dos primers motius no van lligats a les variacions del tipus d'interès, a
diferència del tercer, que hi va lligat de forma molt directa. Per això els keynesians
consideren el tipus d'interès com a factor rellevant en la demanda de diner, i la funció
de preferència per la liquiditat designa moltes vegades una relació entre la quantitat
de diner i el tipus d'interès en clara contradicció amb la formulació quantitativista
de la demanda de diner. Més concretament, hom utilitza aquest terme per a designar la
hipòtesi que, caeteris paribus, la quantitat de la demanda de diner disminueix o
creix si el tipus d'interès puja o baixa. La formulació més clara d'aquest instrument
keynesià i la seva utilització per a determinar el tipus d'interès i el nivell de renda
d'equilibri es deu a John Hicks. Des dels anys seixanta s'ha revifat la polèmica entre
neoquantitativistes i keynesians sobre la funció de la demanda de diner, d'acord amb la
hipòtesi del mateix Keynes.
Preliminars de
la pau
Cadascun dels acords entre dos estats bel·ligerants per a fixar els
criteris fonamentals que han d'informar la restauració de llurs relacions pacífiques.
Més compromès que el simple armistici, és un primer pas cap al tractat de pau.
Preliminars
de Villafranca
Acords fixats arran de la reunió de Napoleó III de França
i Francesc Josep d'Àustria a Villafranca di Verona (12 de juliol de 1859), després de la
batalla de Solferino. Àustria s'hi avingué a deixar la Llombardia i a donar
l'autonomia a Venècia; a més, hom hi acordà de respectar la sobirania de Toscana i de
Mòdena i de formar una confederació italiana presidida pel papa. Malgrat llur rebuig per
part dels nacionalistes italians —Cavour dimití—, foren importants per al Risorgimento
i foren ratificats pel tractat de Zuric.
Premi Nobel
Premi instituït per Alfred B.Nobel en el seu testament i que hom
concedeix, des del 1901, a figures destacades en el camp de la física, de la química, de
la fisiologia i la medicina i de la literatura, així com a persones o institucions que
han treballat en la recerca de la pau. El 1969 el Banc Nacional de Suècia atorgà un
sisè premi per a les ciències econòmiques. Els premis de física, química i economia
són concedits per l'Acadèmia Sueca de Ciències, el de literatura per l'Acadèmia Sueca
de Literatura, el de medicina per l'Institut Karolinska d'Estocolm i el de la pau, pel
parlament noruec.
Premsa clandestina
Publicacions editades al marge de la legalitat vigent,
normalment en èpoques de anormalitat democràtica. Modernament i als Països Catalans,
hom troba antecedents de premsa clandestina l'any 1917 quan, amb motiu de l'Assemblea de
Parlamentaris, «La Veu de Catalunya» edità les «Fulles numerades» per tal d'informar
l'opinió pública. Durant la Dictadura de Primo de Rivera, els grups independents lligats
a Francesc Macià publicaren diversos butlletins. Arran dels fets del 6 d'octubre de 1934,
renasqué la premsa clandestina a càrrec d'Estat Català i d'altres partits nacionalistes
radicals, així com dels diversos corrents comunistes. La guerra civil de 1936-39 i,
sobretot, els fets de maig del 1937, forçaren la seva reaparició, en especial pel que fa
al POUM. Amb la victòria feixista, la premsa clandestina abraçà tots els camps:
religiós, literari, artístic, informatiu, polític, sindical, social i d'opinió. La
dècada dels cinquanta fou pobra en publicacions d'aquesta mena, però al llarg dels
seixanta i dels setanta es multiplicaren espectacularment de forma paral·lela a les
activitats de l'oposició democràtica: butlletins d'informació i portaveus de partits,
de sindicats i d'organitzacions estudiantils, de barri, sectorials, de masses, etc.
D'ençà de la fi del franquisme i el retorn de les llibertats de mocràtiques han
aparegut molt poques publicacions clandestines, les quals principalment pertanyen al
moviment independentista més radical. La premsa clandestina en català és inexistent a
la Catalunya del Nord i gairebé desconeguda a les illes Balears.
Presidencialisme
Règim polític fonamentat en la separació entre el poder
executiu i el poder legislatiu en el qual el president de la república, elegit
directament pels ciutadans i responsable davant d'ells de la seva gestió, és alhora el
cap de l'estat i el cap del govern. L'exemple més clar d'un règim presidencialista és,
potser, els EUA, posteriorment estès a la majoria d'estats americans: el president,
màxim responsable del poder executiu, no és membre de cap de les dues cambres
legislatives; el seu mandat, de quatre anys, no depèn de l'aprovació del seu programa de
govern ni de la força del seu partit al Congrés; els membres del gabinet, escollits per
ell, tampoc no són membres de cap de les dues cambres ni són responsables de llur
gestió davant el Congrés. D'altres estats, com França, tenen règims presidencialistes
mixts: tot i que necessita la signatura d'un ministre per a exercir algunes de les seves
facultats, el president controla una part molt considerable del poder executiu: nomena el
primer ministre, dirigeix la política exterior, pot dissoldre l'Assemblea Nacional i, en
situacions d'emergència, disposa d'uns poders d'excepció molt amplis; també presideix
el consell de ministres, els membres del qual no són diputats, tot i que són
responsables de la seva gestió davant el parlament. Cal dir que, a despit de la posició
de força del president, la base dels règims presidencialistes és un sistema d'eleccions
democràtiques que permet de controlar la seva gestió.
President de la Generalitat de Catalunya
Cap del govern autònom de Catalunya. Ostenta la més alta
representació de la Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. És elegit pel
Parlament d'entre els seus membres i perquè resulti investit ha d'obtenir una majoria
absoluta de vots; si aquesta no és assolida, cal una segona votació, en la qual és
suficient la majoria simple. Cessa en el seu càrrec per renovació del Parlament a
conseqüència d'unes eleccions generals, per l'aprovació d'una moció de censura, per la
denegació d'una qüestió de confiança o per dimissió.
President
de la Mancomunitat
Cap de la Mancomunitat de Catalunya. El càrrec era
exercit per un diputat elegit per l'assemblea de la Mancomunitat i es renovava cada quatre
anys. Convocava i presidia el consell permanent i l'assemblea de la Mancomunitat i
representava aquesta en tots els actes i els contractes.
President
de la república
El titular que en una república encarna la representació
de l'estat. Exerceix el suprem poder executiu, pel qual nomena i rep ambaixadors, signa
els tractats internacionals, promulga les lleis, convoca i dissol les cambres
legislatives, nomena cap de govern i els altres alts càrrecs polítics i administratius,
té el dret de gràcia i és el cap dels exèrcits. A moltes repúbliques amb institucions
calcades de les monarquies constitucionals, llur president, políticament irresponsable,
no sol ésser elegit per sufragi universal, bé que amb excepcions (a l'Alemanya de
Weimar, a Àustria i a França a partir del 1962). Sovint es dóna el cas de presidències
col·legiades (a Suïssa, i, abans, a l'Uruguai). Sempre que exerceix les funcions de cap
del govern, però sense una responsabilitat davant les cambres legislatives, el seu règim
és anomenat presidencialista.
President del
govern
O president del consell de ministres. Cap
del govern nomenat pel cap de l'estat d'acord amb el resultat de les eleccions. En els
sistemes de gabinet, com a la Gran Bretanya, el líder del partit guanyador és
automàticament designat primer ministre per la corona. En els sistemes parlamentaris
continentals, el cap de l'estat designa, a proposta del partit guanyador a les eleccions,
el polític que creu idoni perquè tingui la confiança del parlament.
Presídium
1. Als països germànics, òrgan de presidència o de
direcció del parlament, de l'administració pública, etc. En la Confederació
Germànica fou la més alta instància política personificada per l'emperador
d'Àustria (1815-66) i, després, pel d'Alemanya (1871-1918). A la República Federal
d'Alemanya és l'òrgan directiu del parlament, amb especials funcions judicials.
2. A la Unió Soviètica, organisme que exercia
col·legiadament o per delegació els poders de la institució de la qual emanava. El més
important era el presídium del soviet suprem, que exercia de forma col·legiada les
funcions de cap d'estat. Cos permanent, entre les sessions del soviet suprem tractava de
les principals qüestions de l'administració de l'estat i controlava el treball dels
òrgans subordinats. Era elegit pels diputats de les dues cambres del soviet suprem i
l'integraven el president, el primer vice-president, quinze vice-presidents (un per cada
república federada), el secretari i vint-i-un vocals. Del 1952 al 1966 el politburó
tingué el nom de presídium del comitè central.
Presoner de guerra
O simplement presoner. Soldat agafat a
l'enemic. La seva condició jurídica, expressada a les convencions de l'Haia
(1907) i a les convencions de Ginebra (1929 i 1949), l'incapacita a ésser subjecte
de repressió: hom ha de respectar la vida als presoners i tractar-los amb humanitat; no
poden ésser penats en cas d'evasió, sinó solament sancionats; hom pot fer-los
treballar, sempre que no sigui en operacions militars. La darrera de les convencions
citades declara la nul·litat de les renúncies unilaterals dels bel·ligerants, augmenta
les competències de la potència protectora, encarregant-li una intervenció activa
d'assistència i de protecció i mana la repatriació immediata dels presoners un cop
acabades les hostilitats.
Pressió
demogràfica
Relació entre el nombre d'individus d'una població i els
recursos de què disposa.
Pressió fiscal
Relació entre els imposts que han estat recaptats i la renda nacional o el
producte nacional brut d'un país. Indica la part dels ingressos que passen a poder de
l'estat, i és una mesura de la capacitat de despesa pública i, per tant, de la
possibilitat d'intervenció de l'estat en l'economia.
Pressupost
Còmput anticipat de les despeses i els ingressos d'una unitat econòmica o
entitat per a un període de temps determinat. En la planificació econòmica interna de
l'empresa hom distingeix tres nivells: els pressuposts estratègics (a llarg termini), els
pressuposts operatius (curt i mitjà termini) i els pressuposts organitzatius. El primer
nivell es refereix als plans de l'empresa per anys i al llarg d'un període que oscil·la
normalment entre 3 i 10; es concreta en l'avaluació de les magnituds econòmiques
principals de l'empresa, suposant unes opcions concretes sobre diferents alternatives
futures i un comportament determinat de les variables internes i externes principals. El
segon nivell, que a la pràctica és la base del control pressupostari, comprèn
normalment un període anual amb dades per mesos i, basant-se en les línies generals del
pressupost estratègic, dissenya el quadre de l'activitat econòmico-financera prevista
per a l'empresa, amb un detall paral·lel al que subministra la comptabilitat sobre
l'activitat real. El tercer nivell correspon a la concreció a llarg, mitjà i curt
termini dels plans sobre estructura i organització.
Pressupost públic
Document que recull, amb més o menys detall, els ingressos
i les despeses que tindrà una entitat pública (estat, ajuntament, etc) durant un
període determinat, que generalment és anual o bianual. Té caràcter normatiu
(limitatiu) per a les despeses i orientatiu quant als ingressos. Presenten superàvit quan
la diferència entre els ingressos i les despeses sigui positiva; si, al contrari,
aquestes són superiors als ingressos, la situació és de dèficit pressupostari; hom
parla de pressupost equilibrat quan els ingressos són iguals a les despeses. Els
pressuposts de l'estat adopten bàsicament una forma institucional: es componen de la
reunió dels pressuposts dels diferents ministeris i d'altres organismes estatals; aquests
són alhora dividits per a cadascuna de les seves unitats administratives, i dintre
aquestes per tipus de despeses (personal, serveis exteriors, materials, etc). Generalment
són sotmesos a l'aprovació del poder legislatiu i passen a tenir categoria formal de
llei.
Prestació
personal
Servei personal obligatori exigit per la llei als veïns d'una població
per a obres o serveis d'utilitat comuna. Mitjà tradicionalment emprat per a construir
camins municipals, actualment es troba en desús. Hom aportava un treball personal
—posteriorment redimible per un impost— d'uns cinquanta-dos dies l'any,
compatibles amb els treballs agrícoles, dedicant-hi una jornada setmanal, i del qual
ningú no podia excusar-se. Les eines eren facilitades per l'ajuntament o pels veïns
mateixos i el treball era dirigit per un perit comissionat per l'ajuntament.
Prestació
social substitutòria
Realització d'activitats d'utilitat pública que no requereixin l'ús
d'armes ni suposin dependència orgànica d'institucions militars, que tenen l'obligació
de realitzar aquells que siguin declarats objectors de consciència i exempts de prestar
el servei militar. El Codi Penal del 1995 dedica, com una novetat important, una secció
als delictes contra el deure de compliment de la prestació social substitutòria.
Incorren en delicte contra el deure del seu compliment els objectors que, sense causa
justa, quan siguin cridats al compliment del servei que se'ls assigni, no es presentin en
el termini d'un mes; quan incorporats al servei, no hi acudeixin per més de vint dies
consecutius i quan, incorporats per al compliment de la prestació, es neguin a
complir-la. Una vegada hagi complert la condemna, el penat restarà exempt del compliment
de la prestació.
Préstec
Contracte segons el qual una persona o entitat social rep
d'una altra una quantitat determinada de diners, amb la condició de retornar-los en uns
terminis i unes condicions preestablerts. Dintre aquestes condicions, la més habitual és
aquella en què el receptor dels diners (prestatari) ha de pagar uns interessos
proporcionals a l'import i a la durada del préstec. El prestador exigeix l'establiment de
certes garanties, basades en l'existència de béns immobles (préstecs hipotecaris) o per
la solvència que el prestatari o els seus avaladors poden demostrar (préstec personal).
Les formes corrents pactades per a la devolució del nominal del préstec i el pagament
dels interessos per part del prestatari són dues. En la primera, el nominal es retorna
tot d'una vegada al final del terme estipulat en el contracte. Els interessos són pagats
al final, juntament amb el nominal, o bé en diverses vegades al llarg de la durada del
terme. En qualsevol cas l'interès pot ésser simple o més correntment compost
(capitalitzat). En la segona, el nominal és retornat per fraccions a pagar en intervals
determinats de temps (cada trimestre, cada any, etc); juntament amb aquesta fracció, el
prestatari paga els interessos acreditats entre un venciment i l'altre; en aquest cas la
modalitat més estesa és la de la quota constant: les fraccions de capital a tornar a
cada venciment són creixents i es calculen de tal manera que sumades amb els interessos
(que a cada període són més petits) donin sempre la mateixa quantitat.
Preu
Relació de canvi entre dos béns econòmics, és a dir,
nombre d'unitats d'un bé X que cal lliurar per a obtenir una unitat d'un altre bé Y. En
el llenguatge habitual, el preu d'un bé es refereix al nombre d'unitats de diner que cal
lliurar per a obtenir una unitat d'aquest bé. En llenguatge econòmic, aquesta accepció
es fa equivalent a preu absolut o monetari, per diferenciar-lo del preu
relatiu, on la unitat de compte no és necessàriament el diner. Les discussions sobre
el concepte de preu han estat un dels eixos centrals del progrés de l'economia. Aquestes
discussions poden ésser agrupades en un doble pla: l'anàlisi dels mecanismes de la
determinació dels preus que s'estableixen en una realitat històrica (els preus del
mercat) i l'anàlisi dels preus que haurien d'existir per a aconseguir algun objectiu
ètic o d'eficiència, és a dir, un aprofitament òptim dels recursos disponibles per tal
d'obtenir el grau més elevat possible de benestar material. L'anàlisi de la
determinació dels preus de mercat és el tema principal de la microeconomia, també dita
teoria dels preus. Aquesta anàlisi es condueix gairebé sempre amb l'ajut de la
caracterització teòrica de la idea de competència. En el cas més extrem de
competència o competència perfecta, se suposa que cada mercat és
constituït per un nombre molt gran de petits demandants i oferents d'un bé, perfectament
homogeni, que coneixen en tot moment quin és el preu (únic) existent al mercat. Els
demandants (normalment, unitats de consum) i els oferents (normalment, empreses), a qui
s'atribueixen uns objectius ben definits (maximització del seu benestar, les unitats de
consum; maximització dels seus beneficis, les empreses), poden determinar les quantitats
que estan disposats a intercanviar a cada nivell de preus. L'agregació de totes aquestes
demandes i ofertes individuals defineix, respectivament, les funcions de demanda i oferta
de mercat, i aquestes determinen els anomenats preus d'equilibri, és a dir, els
preus en els quals cadascuna de les demandes de mercat coincideix amb cadascuna de les
ofertes de mercat. Se suposa que aquests preus d'equilibri són els que habitualment
prevaldran, car qualsevol situació de desequilibri tendiria a corregir-se ràpidament:
disminuint el preu quan la demanda sigui inferior a l'oferta o augmentant-lo quan la
demanda sigui superior a l'oferta. La teoria de la determinació dels preus que implica el
model de competència perfecta té, però, un interès limitat com a descripció de la
formació dels preus en el món real. Tanmateix, cal explicar la pervivència d'aquest
model dins la literatura econòmica no solament per la seva simplicitat i, per tant, en la
seva utilitat com a primera aproximació al problema, sinó especialment pel seu valor
normatiu: el seu sistema de preus és el que hauria de guiar la utilització dels recursos
en un sistema plenament eficient. Formulacions teòriques sens dubte amb més valor
descriptiu són la teoria de la competència imperfecta o monopolística, les diverses
teories de l'oligopoli, la teoria del monopoli, etc. Mentre que en condicions de
competència perfecta una variació de la producció d'una empresa no tindrà cap efecte
significatiu sobre el preu de mercat, en el cas extrem d'una empresa monopolista, és a
dir, d'un únic proveïdor del mercat, aquesta, en fixar la seva producció, determina
simultàniament el preu de mercat. És possible de demostrar que per una quantitat venuda
idèntica, i en condicions de costs també idèntiques, en un mercat monopolitzat el preu
serà més elevat que en un mercat competitiu, la qual cosa significa un perjudici per als
consumidors i uns beneficis extraordinaris per al monopoli. Entre la competència perfecta
i el monopoli existeixen algunes possibilitats intermèdies. Una d'aquestes és la
competència imperfecta o monopolística, és a dir, una situació amb moltes empreses
produint un producte no homogeni i on una empresa pot afectar lleugerament el preu del seu
producte diferenciat sense que això provoqui repercussions importants sobre les vendes de
cadascuna de les altres. Un altre cas intermedi és l'oligopoli, és a dir, un mercat on
venen un nombre petit d'empreses, la qual cosa fa que les decisions preses per qualsevol
d'elles sobre el preu o el nivell de vendes afecti totes les altres. Diverses solucions
són possibles segons quina sigui la reacció que es preveu que tindrà cada empresa
davant les decisions de les altres. Algunes d'aquestes solucions són: la deguda a
Cournot, consistent a suposar (de fet com a conseqüència d'un mal càlcul per part de
les empreses) que qualsevol variació de la quantitat produïda o del preu no afectarà
les empreses rivals; la maximització conjunta dels beneficis, és a dir, la formació
d'una coalició entre tots els oligopolistes que els permet d'actuar com si es tractés
d'un monopoli; l'acceptació que existeix una empresa que pel volum, l'eficiència, etc,
té caràcter de líder en la fixació del preu, les altres limitant-se a prendre'l com
una dada; versions molt complexes on es tracta de tenir en compte totes les possibles
reaccions entre les diverses empreses i que exigeixen l'aplicació de la teoria dels jocs,
etc. Una altra situació intermèdia és l'anàlisi de mercats que poden ésser
competitius però on existeixen "barreres d'entrada", és a dir, qualsevol
factor d'índole tècnica, legal o econòmica que impedeix que, malgrat l'existència de
bones perspectives de beneficis en un sector industrial determinat, hi entrin noves
empreses. Les barreres d'entrada poden ésser aixecades per les empreses mateixes, com en
el cas de la política del preu límit, és a dir, l'elecció per part de les empreses ja
instal·lades de preus baixos, que, si bé els impedeixen l'obtenció dels beneficis
mínims a curt termini, es fan màxims a llarg termini, en eliminar així l'atracció de
noves empreses al sector. Simultàniament amb tot aquest conjunt de models teòrics que
tracten de justificar els mecanismes de formació de preus, hi ha nombrosos estudis que
pretenen d'explicar els mecanismes concrets que segueixen els empresaris a l'hora de
determinar els preus tenint en compte que la informació de què disposen no és pas
completa. Els estudis capdavanters en aquesta línia foren els "Oxford Surveys"
dels anys trenta. D'altra banda, no tots els preus existents poden ésser explicats a
través de mecanismes econòmics. A totes les economies existeixen nombrosos exemples de preus
administrats (salaris mínims, preus agrícoles garantits, preus de béns de primera
necessitat controlats, etc), és a dir, fixats al marge de les forces de mercat, ja sia
com a resultat d'una decisió del govern amb alguna finalitat concreta, preus polítics,
ja sia simplement com a resultat del poder d'algun grup social. Una perspectiva distinta
en l'anàlisi dels preus és la que, provinent de l'escola clàssica (principalment de
Ricardo), ha mantingut viva la tradició marxista. L'anàlisi de Ricardo, i de Marx
mateix, girava a l'entorn de la recerca d'una mesura objectiva de valor dels diferents
béns econòmics, i amb aquest propòsit escolliren el treball (teoria del valor-treball).
A base d'aquesta noció, fou possible a Marx de derivar la seva teoria de l'explotació o
de l'apropiació d'un excedent de valor per part de la classe social dominant. Els preus
de mercat són sota aquesta perspectiva un reflex del valor-treball de cada bé. El
problema de la transformació consisteix en això: com passar de valors-treball a preus de
mercat. L'objectiu d'aquest enfocament, en qualsevol cas, no és tant explicar la
determinació dels preus de mercat com posar en relleu l'antagonisme entre les classes
socials i el capitalisme.
Previsió social
Conjunt de normes legals a favor dels treballadors. Comprèn
l'assegurança social (de vellesa, invalidesa, accident de treball,
malaltia, maternitat, viduïtat, orfenesa i atur forçós).
A l'estat espanyol, és integrada al sistema de la seguretat social, la gestió de
la qual correspon al ministeri del treball, a través de l'Instituto Nacional de la
Seguridad Social, les mutualitats laborals i les mútues patronals. Inclou tots els
treballadors de més de 16 anys, per compte d'altri, que cotitzin a la seguretat social,
els càrrecs de les empreses, els funcionaris de l'estat i dels organismes oficials, els
presos que exerceixen treballs assalariats, els xofers i els treballadors estrangers que
tinguin carta de treball.
Primavera de Praga
Nom donat a l'ampli moviment de liberalització iniciat a Praga (1967-68),
com a contestació a la crisi econòmica i política del règim txecoslovac. Començat per
una crítica dels escriptors al sistema, a la qual s'afegiren els universitaris i una
majoria dels membres del comitè central del partit, aquest votà la separació del
càrrec de president de la República del de secretari del partit i atorgà el darrer a
A.Dubcek-. Més tard, el president Novotn hagué de dimitir i fou substituït per Svoboda.
El partit elaborà i inicià un programa de liberalització en tots els aspectes de la
vida del país, que també cercava uns lligams majors amb Occident. Aquest procés finí
amb la invasió del país per part de les tropes del Pacte de Varsòvia (agost del 1968).
Primer
Congrés Catalanista
Assemblea celebrada a Barcelona el 1880 per a fixar l'ideari catalanista.
Hi participaren elements molt diversos: polítics del «Diari Català», castelaristes de
«La Publicidad», elements de la «Gaceta de Cataluña», apolítics de «La
Renaixença», literats de «Lo Gai Saber», amb un total d'uns 1 200 congressistes.
Hi fou elegit president Valentí Almirall, del grup polític del «Diari Català», davant
Albert de Quintana, presentat pels apolítics de «La Renaixença», que es retiraren del
congrés. Els principals acords adoptats foren el de nomenar una comissió defensora del
dret català, el de crear una Acadèmia de la Llengua Catalana i el de fundar una entitat,
que fou el Centre Català, que coordinés el moviment catalanista.
Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana
Congrés lingüístic celebrat a Barcelona el 1906 per
iniciativa i sota la presidència d'Antoni Maria Alcover, el qual formava part de la
comissió tècnica amb Antoni Rubió i Lluch, Jaume Massó i Torrents, Josep Pijoan i
Joaquim Casas i Carbó. Foren constituïdes tres seccions d'estudi: la
filològico-històrica, la literària i la sociojurídica, presidides per Alcover, Rubió
i Lluch i Ramon d'Abadal, respectivament. Un dels orientadors estrangers fou Bernhard
Schädel; hi hagué representants de totes les zones de l'àmbit lingüístic català, que
tractaren aspectes de l'idioma al Principat, al País Valencià, al Rosselló, a les
Balears, a l'Alguer i a la Grècia del s XIV. Foren posats a discussió 17 temes
diferents, i foren presentades 61 comunicacions, entre les quals es destacà Qüestions
d'ortografia catalana, de Pompeu Fabra. Unes altres intervencions foren les de Joan
Maragall, Llorenç Riber, Joaquim Ruyra, Gabriel Alomar, Àngel Ruiz i Pablo, Pere Vidal,
Joseph Calmette, Joaquim Miret i Sans, Manuel de Montoliu, Ramón Menéndez Pidal, etc.
Els temes, comunicacions i altres parlaments foren publicats a Primer Congrés
Internacional de la Llengua Catalana (1908), a cura d'Emili Vallès. El congrés
tingué una gran transcendència, no solament en l'aspecte científic, sinó també en el
de reforçar el renaixement lingüístic i literari dels Països Catalans.
Primer
Congrés Obrer Espanyol
Assemblea que reuní per primera vegada delegats de
societats obreres de tot Espanya, celebrada a Barcelona del 18 al 25 de juny de 1870, als
locals del Teatre del Circ. La idea de la reunió fou llançada el febrer del 1870 pel
setmanari internacionalista madrileny «La Solidaridad» i recollida per «La
Federación» de Barcelona; el lloc fou fixat per un plebiscit efectuat entre la majoria
de les societats obreres existents (149 societats i 15 216 obrers). Hi assistiren 89
delegats amb dret a vot, dels quals 74 eren catalans (50 de Barcelona). Des d'un principi
el congrés es presentà com a adherit a l'AIT. Les principals qüestions debatudes i
aprovades foren: acció sindical, de resistència al capital; defensa del cooperativisme
però no com a principal camí de l'emancipació obrera; organització social dels
treballadors, basada en les seccions d'ofici que s'havien de reunir en federacions locals
(i aquestes, en federacions regionals); finalment, actitud apolítica. Els delegats
bakuninistes (entre altres, Farga i Pellicer, González Morago, Francesc Tomàs, Garcia i
Viñas) davant les tres primeres qüestions s'aliaren amb els delegats sindicalistes
(especialment Bové, Balañà, Rovira) per vèncer fàcilment els cooperativistes
(notablement Roca i Galès). En la qüestió de l'actitud política els sindicalistes es
dividiren (així, els politicistes Rubaudonadeu i Rovira, i els apolítics Bové, Nuet i
Balañà) i els bakuninistes hagueren de renunciar a l'antipoliticisme per aconseguir
l'aprovació d'un apoliticisme que permetia als afiliats de practicar individualment
qualsevol acció política. El congrés significà la constitució definitiva de la
Federació Regional Espanyola de l'AIT; fixà, a més, la residència del consell federal
a Madrid (A. Lorenzo, T. González Morago, E. Borrell, F. Mora i A. Mora).
Primer de Maig, el
Festa internacional de la classe treballadora celebrada per primer cop el 1890.
La primera convocatòria es va fer en memòria dels màrtirs de Chicago, un grup d'obrers
que van ser condemnats a mort acusats de causar avalots, duríssimament reprimits per la
policia privada de la patronal, durant una vaga l'1 de maig de 1886. El congrés de París
de la Segona Internacional (1889) va decidir convocar una gran manifestació
internacional cada any en aquesta data amb l'objectiu d'aconseguir, d'una manera
unitària, la reducció de la jornada laboral.
Festa internacional del treball. Fou instituïda, pel moviment obrer, com
una jornada de lluita del proletariat internacional en la darrera sessió del Congrés
Internacional Socialista, celebrat a la sala Pétrelle de París del 14 al 20 de juliol de
1889. Tenia per finalitat aplegar en una jornada de lluita internacional la quotidiana i
local de la classe obrera enfront del capital, que, en el moment d'instituir-se, nasqué
sota la reivindicació immediata dels tres vuits (vuit hores de treball, vuit d'educació
i vuit de descans) però tenint com a horitzó la transformació de la societat
capitalista en socialista. La legalització i institucionalització d'aquesta diada pels
diferents estats, al llarg del s XX, ha desvirtuat el seu sentit originari, transformant
una jornada de lluita reivindicativa del proletariat en una festa del treball. Als Països
Catalans, en 1881-83 les reivindicacions de la jornada de 8 hores foren ja presents a
través de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. Les primeres repercussions dels fets
de Chicago del 1886 es produïren a Barcelona i a Sant Martí de Provençals el mateix
any; els medis anarquistes obriren una intensa campanya que desembocà en la creació
d'una comissió interina de les 8 hores, embrió de la Federació de Resistència al
Capital creada el 1888. A partir de la instauració de la diada internacional a París el
1889, sorgí una clara diferenciació entre els plantejaments socialistes i anarquistes.
L'u de maig de 1890 els primers impulsaren al Principat i País Valencià la celebració
de manifestacions o mítings pacífics que lliuraven peticions obreres a les autoritats.
Els anarquistes, per llur banda, retrobaren la vella estratègia de la vaga general i
aconseguiren que a gran part del Principat es decidís la vaga indefinida fins a
l'efectiva consecució de la jornada de 8 hores (a Barcelona i comarques dels voltants la
vaga fou efectiva fins els dies 12-14; també hi hagué vaga de diversos dies a València,
Castelló i Alcoi). En definitiva, si la consecució de la jornada de 8 hores en
determinats rams fou efímera, en canvi, hi hagué un rellançament de l'organització
obrera i s'inaugurà una acusada sensibilització entorn de la qüestió social.
Primera Guerra
Carlina
Guerra civil (dita també modernament guerra dels Set Anys).
Motivada, d'una manera inmediata, pel plet successori plantejat a la mort de Ferran VII,
però la causa profunda de la qual era la divisió del país en absolutistes, que
sostingueren la causa de l'infant Carles Maria Isidre de Borbó (Carles V), germà
de Ferran, i en liberals, agrupats al voltant d'Isabel II, filla de Ferran i de Maria
Cristina, representada per la seva mare com a reina governadora i regent durant la
minoritat. D'ací els noms de carlins i d'isabelins o cristins donats
als uns i als altres, respectivament. La ruralia era absolutista, però no assolí a tot
arreu la força necessària per a manifestar-se carlina d'una manera efectiva. També era
carlí el clericat regular i una bona part del secular. Els absolutistes comptaren, a
més, amb els voluntaris reialistes, que a la fi de la Dècada Ominosa eren una
força que arribà als 120 000 homes. Ultra absolutistes monàrquics, els carlins
eren partidaris de mantenir els privilegis de l'Església, i els més extremistes (apostòlics),
del restabliment de la inquisició. L'esperança il·lusòria d'un aixecament general
influí en els plans carlins. El partit isabelí era molt heterogeni: hi figuraven
l'aristocràcia madrilenya, els alts funcionaris i els caps i oficials de l'exèrcit, i la
burgesia, la menestralia i el proletariat urbans. A més, Maria Cristina cercà el suport
dels liberals més actius, exiliats o presos (decret d'amnistia general del 15 d'octubre
de 1832). Els canvis polítics (del despotisme il·lustrat de Cea Bermúdez a Mendizábal,
passant pel moderat Martínez de la Rosa) es reflectiren en indecisions del govern,
rivalitats entre generals i, al carrer, en moviments anticlericals (matança de
religiosos, a Madrid, el 17 de juliol de 1834; crema de convents a Reus i a Barcelona, el
23 i el 25 de juliol de 1835), puix que el poble considerava l'Església suport principal
del carlisme i promotora de la guerra. Aquesta guerra fou, doncs, el resultat d'un
conflicte entre els grups socials en un moment que el país efectuà una virada històrica
(esfondrament de l'antic règim, 1814-33; revolució burgesa, 1833-44). La localització
de l'aixecament carlí, que fou constant a totes tres guerres carlines, comprèn Navarra i
el País Basc (residència del pretendent i escenari de la lluita decisiva), les comarques
muntanyenques de Catalunya (Berguedà, Lluçanès i Solsonès sobretot), les terres
muntanyoses del sud de l'Ebre, les quals hom sol anomenar imprecisament el Maestrat,
fent extensiva la denominació del baluard principal (Ports de Morella — Alt
Maestrat) a una regió extensa i de límits mal definits que comprengué, sota Cabrera,
part de les comarques tortosines, el Baix Aragó, part de la Serrania de Conca i algunes
comarques valencianes de l'interior. Això palesa la força que tingué en l'adhesió
popular al carlisme el sentiment foralista, expressament salvaguardat al conveni de
Bergara (1839). L'aixecament carlí es produí a mesura que es difongué la notícia de la
mort de Ferran VII (el 29 de setembre de 1833): a Talavera de la Reina, el 3
d'octubre; el dia 5, a Bilbao, Vitòria, Prats de Lluçanès (on Josep Galceran llançà
el primer crit a favor de Carles V); el 8, a Guipúscoa, i gairebé simultàniament a
Navarra i a La Rioja. Al Maestrat fou més tardà: el baró d'Herbers, Rafael Ram de Viu,
proclamà Carles V el 13 de novembre, a Morella. La reacció del govern de Maria
Cristina fou immediata i eficaç: Dalmacio Vélez Sarsfield i Jerónimo Valdés al nord de
la Península Ibèrica, Manuel Bretón al Maestrat i Manuel Llauder a Catalunya ocuparen
les places insurrectes i dispersaren les primeres partides (com la d'Agustí Saperes al
Principat); Santos Ladrón, cap de l'alçament a Navarra, i el baró d'Herbers foren
jutjats i afusellats. Però aquell mateix any (14 de novembre) el general Tomás
Zumalacárregui prengué el comandament de les forces carlines a Navarra, les organitzà i
instruí, i aviat redreçà la situació amb un seguit de moviments i combats (a Nazar i
Asarta; presa de la fàbrica d'armes d'Orbaizeta, combats del pont d'Arquijas, d'Ilarregi
i Larremiar, etc), executats amb audàcia i destresa tàctica. Successivament es
desprestigiaren com a comandants en cap de les forces isabelines els generals Jerónimo
Valdés, Vicente Quesada, José Ramón Rodil i fins i tot el vell guerriller Francisco
Espoz i Mina. Els liberals s'hagueren de retirar a la dreta de l'Ebre i abandonar gairebé
tot Navarra, llevat de Pamplona. La necessitat d'obtenir una victòria esclatant que
permetés de finançar la lluita obligà Zumalacárregui a assetjar Bilbao (10 de juny de
1835); pocs dies després morí ferit per una bala, i els carlins hagueren d'aixecar el
setge (1 de juliol). El tractat de la Quàdruple Aliança (25 d'abril de 1834) assegurà a
Isabel II l'ajut de França, Gran Bretanya i Portugal, algunes tropes franceses
procedents d'Algèria i la legió britànica de George Lacy Evans, que ajudà les tropes
d'Espartero a trencar el setge de Sant Sebastià (maig del 1836) i disputà la sagnant
batalla d'Oriamendi (16 de març de 1836). Amb els carlins lluitaren legitimistes
francesos i oficials prussians. Carles V fou reconegut per Sardenya i les Dues
Sicílies; el Vaticà, Àustria, Rússia i Prússia es mantingueren a l'expectativa;
simpatitzaven, però, amb la causa carlina. Encoratjats pels èxits de Zumalacárregui,
drenaren cap al nord una bona part de les forces governamentals i encoratjaren els carlins
dels Països Catalans: Manuel Carnicer i Ramon Cabrera reorganitzaren les partides
aragoneses, valencianes i tortosines (hivern de 1833-34). Un intent de Carnicer
d'enllaçar amb els carlins de la Catalunya Nova fracassà a Maials (10 d'abril de 1834),
on els caps liberals Josep Carratalà i Manuel Bretón obtingueren una victòria rotunda.
Carnicer fou detingut (abril), jutjat i afusellat pels liberals, i Cabrera prengué el
comandament de les forces del Maestrat. Els seus principals comandants foren Llagostera,
Domènec Forcadell (el Serrador), Tallada, Quílez i Cabañero. Des del primer
moment la guerra fou d'una gran duresa per a tots dos bàndols. Vicente Quesada, en
fracassar el seu intent de negociar amb Zumalacárregui, inaugurà el sistema de
represàlies (abril del 1834), immediatament correspost pel cap carlí. Ningú, però, no
assolí una fama d'implacabilitat comparable a la de Cabrera (el Tigre del Maestrat,
per als liberals); l'afusellament de la seva mare a Tortosa (16 de febrer de 1836) a
petició del general Agustí Nogueras i amb la conformitat del capità general de
Catalunya, Francisco Espoz y Mina, portà la lluita a extrems d'inaudita crueltat. El
conveni d' Elliot (abril del 1835) no es féu extensiu a Catalunya fins pel juliol
del 1837, i al Maestrat fins per l'abril del 1839 (conveni de Segura-Lécera, amb pactes
similars). Al Principat persistí l'acció de partides d'escassa o nul·la cohesió. Ni
entre els capitosts sorgits del clericat o del poble, com Benet Tristany (mossèn Benet),
Climent Sobrevias (el Muchacho), Bartomeu Porredon (el Ros d'Eroles), Manuel
Ibáñez (el Llarg de Copons), Joan Cavalleria, Josep Galceran, Josep Pons (dit Bep
de l'Oli), Antoni Borges, Joan Castells, Pere Grau, etc, ni entre homes més preparats
militarment, com Ignasi Brujó, Josep Joan de Torres, Josep Masgoret, el baró d'Hortafà,
Josep Segarra i altres, no aparegué cap figura de la talla de Cabrera o de
Zumalacárregui. Mort aquest, el comandament de les tropes carlines havia passat al
general Vicente González Moreno (dit el Botxí de Màlaga pel fet d'haver
participat en la mort de José M. Torrijos), home sense dots de comandament, que fou
derrotat per Luis Fernández de Córdoba a Mendigorría (16 de juliol de 1835). En aquest
context cal situar la crisi del govern moderat i el triomf dels progressistes, a cavall de
la protesta popular que, a Barcelona, prengué formes revolucionàries: crema de convents
(25 i 26 de juliol de 1835), assassinat del general Bassa, incendi de la fàbrica
Bonaplata (5 d'agost). Aquest malestar social es comunicà al País Valencià i a
Andalusia; les juntes es multiplicaren i obraren amb una autonomia que vorejava la
independència, sobretot la del Principat de Catalunya, però també les del País
Valencià, Saragossa, Màlaga i Cadis. Primer el comte de Toreno i després Mendizábal
(15 de setembre) encarrilaren la protesta popular: desamortització dels béns
eclesiàstics, creació de les diputacions provincials, transformació de la milícia
urbana (els urbans) en guàrdia nacional (els nacionals). La caiguda de
Mendizábal provocà el motí dels sergents de La Granja (13 d'agost de 1836), però el
retorn dels progressistes fou contrarestat pel moviment revolucionari dels oficials de la
guàrdia reial (Pozuelo i Aravaca, agost del 1837). La situació política dels cristins i
el propòsit de crear un front unit des de Galícia fins a Catalunya mogué els carlins a
organitzar diverses expedicions: la de Basilio Antonio García, la de Miguel Gómez
(juny-desembre de 1836), a la qual s'afegí Cabrera, que des d'Astúries i Galícia
arribà per Lleó i les Castelles fins a Andalusia (presa de Còrdova) i Extremadura.
L'afebliment de l'exèrcit cristí del nord, que havia destacat forces en persecució de
Gómez, permeté als carlins un nou intent de prendre Bilbao; Espartero, successor de
Fernández de Córdoba en el comandament suprem (setembre de 1836), derrotà els
assetjadors en la duríssima batalla de Lutxana (24 de desembre) i es convertí en la
primera figura militar del partit cristí. A Catalunya, l'acció enèrgica d'Espoz y Mina
reduí l'activitat carlina. Juan Antonio Guergué, en anar-se'n de Catalunya, deixà el
comandament general repartit entre Benet Tristany i Ignasi Brujó, dualitat que no
millorà el rendiment de les forces carlines. Per l'agost del 1836 arribà per França el
comandant enviat des de Navarra: Rafael Maroto, però fou derrotat a Prats de Lluçanès
(9 de setembre) i hagué de sortir per Andorra. El succeí el seu cap d'estat major, Blas
María Royo, el qual féu un treball seriós d'organització. L'indisciplinat mossèn
Benet derrotà els liberals als Hostalets, prop de Cervera (22 de febrer de 1837), on el
«canonge general» féu afusellar 240 presoners, acte reprovat per Royo, que havia
iniciat els contactes amb el cap cristí Ramon Meer, baró de Meer, per a aplicar el
conveni d'Elliot a Catalunya. Royo topà amb la Junta Superior Governativa de Catalunya,
constituïda pel novembre del 1836, dita més tard Junta de Berga (havia estat
instal·lada abans a Borredà i a Solsona); aquestes diferències degeneraren en conflicte
obert amb el seu successor, el mariscal de camp Antonio de Urbiztondo (juny del 1837
— gener del 1838). Aquest prengué Berga (12 de juliol de 1837), que des d'aleshores
substituí Solsona com a capital carlina de Catalunya. Destituït per la junta, Josep
Segarra es féu càrrec del comandament. En el camp cristí l'exercia el barceloní baró
de Meer, general. El desig d'aprofitar la creixent puixança de Cabrera al Maestrat, i
potser també el motí dels sergents de La Granja, originà l'expedició contra Madrid,
que fracassà. Durant el seu pas per Catalunya es confirmaren les característiques de la
guerra al Principat: les comarques riques, que haurien pogut mantenir un exèrcit, eren a
mans dels liberals; els carlins mai no posseïren la Seu d'Urgell ni Puigcerdà, Vic o
Olot. Juan Antonio de Zaratiegui avançà per Castella, entrà a Segòvia (4 d'agost de
1837) i arribà fins a Las Rozas i Torrelodones simultàniament a l'expedició reial, que
era a Arganda amb l'avantguarda, manada per Cabrera, a les envistes d'El Retiro. El 1838,
per influència dels apostòlics, que dominaven en els consells de Carles V, fou
nomenat comandant en cap el mediocre Guergué en substitució de José Ignacio de Uranga.
Espartero assolí una victòria important: la presa de Peñacerrada (22 de juny de 1838),
i Carles V substituí Guergué per Maroto, exiliat a Bordeus des del 1836, figura
destacada del partit moderat carlí (oposat al dels apostòlics, intransigents o furibunds),
que reorganitzà l'exèrcit. El front del nord passà a segon terme a causa de la brillant
activitat de Cabrera al Maestrat: prengué Morella (26 de gener de 1838) i en féu la
capital de la seva administració. Ocupà diversos pobles del Matarranya i del Baix
Aragó, obligà el veterà Marcelino Oraa a aixecar el setge de Morella (16 de juliol
— 17 d'agost) i infligí, a les envistes de Maella, una derrota total a la columna
comandada per Ramón Pardiñas (1 d'octubre). El 2 de juliol havia entrat a Catalunya, per
Andorra, el nou comandant general Charles d'Espagnac, ben conegut per la seva
actuació com a capità general del Principat (1827-32). L'elecció no pogué ésser menys
encertada: ordenancista i aferrat a la disciplina, millorà la instrucció de les tropes,
però els seus rampells de sàdica crueltat i l'apatia que demostrà al camp de batalla
(pèrdua de Solsona, 27 de juliol; fracàs de l'expedició a la vall d'Aran) el
desprestigiaren, malgrat els assalts victoriosos a Manlleu, Ripoll i Moià, viles que féu
incendiar, i tingué una fi tràgica (2 de novembre de 1839). El cansament dels combatents
es féu evident; entre els carlins es produïren, a més, la desmoralització i les
lluites de partit: Maroto féu afusellar Guergué i altres caps del partit navarrès (19
de febrer de 1839) i féu el cop d'estat de Villafranca de Oria (Ordizia) (25 de febrer)
per obligar Carles V a anul·lar la seva destitució i a exiliar el bisbe de Lleó i
altres consellers apostòlics; ultra això, hi hagué l'aparició entre els bascs del
moviment Pau i Furs d'Antonio de Muñagorri. L'esfondrament del carlisme del País
Basc era previsible quan Espartero proposà a Maroto un conveni, tot esperonant l'ofensiva
de les forces liberals a Biscaia (ocupació de Durango, 22 d'agost). Maroto acabà
limitant les seves pretensions a dos punts: respecte als furs (poc explícit en el
document signat) i reconeixement dels graus militars carlins (perfectament clar i que hom
féu efectiu tot seguit). El conveni de Bergara (31 d'agost de 1839) no fou
acceptat per Carles V, que passà a França, seguit per alguns fidels. La
pacificació de Galícia, Astúries, Extremadura i La Manxa fou quasi immediata. Però les
autoritats carlines de Catalunya, que havien rebutjat el conveni, continuaven la guerra.
Espartero aplegà totes les seves forces i marxà contra Cabrera; ocupà Morella (30 de
maig de 1840) mentre aquest es retirava amb el seu exèrcit (uns 6 000 homes) al
Principat de Catalunya (juny); Antonio Van-Halen havia lliurat la darrera batalla a
Peracamps (28 d'abril) contra Josep Segarra. Cabrera, en passar l'Ebre, es féu càrrec
del comandament al Principat; encara defensà Berga, però el 6 de juliol travessà la
frontera amb les darreres forces carlines.
Primera Guerra
Mundial
Conflicte armat a escala internacional que
tingué lloc del 1914 al 1918. El desenvolupament del capitalisme imperialista durant els
darrers decennis del s XIX havia posat en crisi l'equilibri de forces entre les
potències europees, establert després de la guerra franco-prussiana (1870-71). Del 1904
al 1914 es produïren un seguit de crisis; d'una banda la rivalitat franco-alemanya,
posada de manifest amb motiu dels conflictes del Marroc (1905-06 i 1911) i, de l'altra, la
competència dels governs de Viena i de Moscou per la conquesta de l'hegemonia als Balcans
(conflictes de Bòsnia i Hercegovina, 1901-11; guerres balcàniques, 1912-13). La Gran
Bretanya intervingué en aquestes rivalitats, i posà fi a la seva anterior política
d'aïllament, interessada a conservar el seu predomini com a potència imperialista. Per
sota de les lluites parcials es començava a dibuixar una lluita general, per una nova
redistribució del món per part de les potències europees, que el formidable creixement
de l'economia alemanya feia inajornable. Del 1904 al 1914 es feren dues coalicions, una de
formada per les potències tradicionals, la Gran Bretanya i França, i l'altra pel nou
aspirant a potència hegemònica, Alemanya (juntament amb Itàlia, que, a la darrera hora,
però, es passà al bàndol contrari), i per la monarquia austro-hongaresa. La Rússia
tsarista, competidora d'aquesta última als Balcans, s'alineà amb les potències
occidentals, malgrat la seva aversió per llur règim democràtic. L'assassinat (28 de
juny de 1914), a Sarajevo, de l'arxiduc Francesc Ferran, príncep hereu de la corona
austríaca, agreujà les tensions entre Viena i Sèrbia. La monarquia austro-hongaresa,
després de rebre l'ajut incondicional d'Alemanya, llança un ultimàtum a Sèrbia,
pràcticament inacceptable per part d'aquest país, perquè el seu compliment suposava la
ingerència del govern de Viena en els afers interns de Sèrbia (23 de juliol). Rebutjat
l'ultimàtum, en declarar Rússia el seu ajut als serbis (25 de juliol), la guerra es féu
inevitable. El 28 de juliol Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia: al cap de poc,
Alemanya declarà la guerra a Rússia (1 d'agost) i a França (3 d'agost), alhora que els
seus exèrcits violaven el territori de Bèlgica, que s'havia declarat neutral. La Gran
Bretanya prengué aquest fet com a pretext per a intervenir-hi (4 d'agost). Així, les
potències europees restaren totalment involucrades en el conflicte, al qual posteriorment
s'afegiren altres països: amb els imperis centrals (Alemanya i Àustria), Turquia
(novembre del 1914) i Bulgària (octubre del 1915); a favor dels aliats (la Gran Bretanya,
França i Rússia), el Japó (agost del 1914), Itàlia (maig del 1915). Romania (agost del
1916), Portugal (març del 1916), EUA (abril del 1917) i Grècia (juny del 1917). Les
previsions dels respectius estats majors eren d'una guerra curta, basades en les
esperances que tenia cadascun dels enemics d'anihilar ràpidament l'altre. La invasió de
Bèlgica formava part del pla alemany de sorprendre l'exèrcit francès amb un atac per la
frontera nord del país en direcció sud-est, que hauria situat aquest entre dos focs; per
part seva, l'exèrcit francès, dirigit per Joffre, llançà una ofensiva cap a la Lorena,
que fracassà (Mulhouse, 9-10 d'agost, i Lorena, 20-22 d'agost). Però la precipitació
del cap militar alemany, Von Moltke, en enviar algunes de les seves divisions cap al front
oriental, creient vençut ja l'exèrcit francès, i, com a contrapartida, la retirada
ordenada efectuada per Joffre, que s'adonà a temps del perill que l'amenaçava des del
nord, motivà també el fracàs de l'ofensiva alemanya: els francesos aturaren l'exèrcit
de Von Moltke (batalla del Marne, 6-9 de setembre). Es produí aleshores una situació
original pel fet que uns i altres intentaren d'envoltar-se respectivament, però la
denominada cursa cap a la mar d'ambdós exèrcits finí amb un nou equilibri davant de
Ieper, a Flandes (setembre). A partir d'aquest moment el front occidental s'estabilitzà i
la guerra de moviments fou substituïda per una guerra de posicions. Al front oriental
tampoc no es donà cap resultat definitiu des del punt de vista militar. Per l'agost del
1914 l'exèrcit rus obtingué un èxit inicial que obligà a l'evacuació de la Prússia
oriental, però una contraofensiva alemanya l'obligà a abandonar les posicions prussianes
conquerides -batalla dels llacs Masurians (setembre)-. Tanmateix, els russos prengueren la
revenja sobre l'exèrcit austríac, que fou derrotat a Galítsia (agost-setembre del
1914). El fracàs militar austríac féu que tot el pes de la guerra caigués damunt les
tropes alemanyes, les quals, davant la responsabilitat d'un front extraordinàriament
ample, no pogueren llançar cap cop definitiu sobre Rússia. A l'estiu del 1915 les
potències centrals conqueriren Varsòvia (5 d'agost) i Vilnius (18 de setembre), però
l'ofensiva fou aturada a Ternopol' per una nova victòria russa. El fracàs dels
respectius plans de ràpida victòria donà pas a una guerra de desgast, que tingué el
seu exponent màxim a la batalla de Verdun (febrer-juliol del 1916), en la qual els
alemanys esperaren infructuosament la desmoralització dels aliats. D'altra banda, els
intents anglo-francesos de trencar el front alemany i de passar de nou a la guerra de
moviments tampoc no obtingueren resultat (ofensiva del Somme, juny-novembre del 1916). A
la primeria del 1917 l'estat major alemany, dirigit per Hindenburg i Ludendorff, decidí
un nou canvi d'estratègia: trencar les línies d'aprovisionament dels estats occidentals
mitjançant una ofensiva dels seus submarins contra tot vaixell que es dirigís cap a
Europa, sense distinció de nacionalitat. Però aquesta nova decisió originà l'entrada
en guerra dels EUA a favor dels aliats. D'altra banda, les diverses ofensives de
distracció fetes pels aliats a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient
immobilitzaren els escassos aliats de les potències centrals (1916-17). Bé que els
esdeveniments interns de Rússia (revolucions de febrer i d'octubre del 1917) donaren
avantatge als alemanys al front oriental, el canvi de correlació de forces en el front
occidental per la presència de les tropes nord-americanes portà Ludendorff i Hindenburg
a cercar un armistici per evitar una nova ofensiva aliada, que hauria resultat desastrosa
per als exèrcits germànics, i per reorganitzar les forces pròpies amb vista a una
represa de la guerra més tard i en posicions més sòlides (setembre del 1918).
L'armistici fou ofert als EUA (octubre), però Wilson el rebutjà. El fracàs absolut de
l'emperador Guillem II i la camarilla militar en l'intent diplomàtic desencadenà la
revolució a Alemanya (novembre del 1918). El nou règim republicà acceptà les
condicions aliades per a una pau de compromís, i l'11 de novembre de 1918 fou signat
l'armistici amb la base dels catorze punts presentats per Wilson i de les exigències
franceses de reparacions que el 28 de juny de 1919 donaren lloc al tractat de Versalles.
Primera
Internacional
Organització de treballadors de caràcter
supranacional, fundada a Londres el 1864 amb el nom d'Associació Internacional de
Treballadors. Adoptà una gran part de les idees de Marx, recollides al manifest
fundacional, on hom afirmava que l'emancipació dels treballadors només podia ésser obra
d'aquests mateixos i es pronunciava per la col·lectivització dels mitjans de producció.
Era organitzada en federacions locals i regionals i un Consell general. Celebrà
congressos a Ginebra (1866), Lausana (1867), Brussel·les (1868) i Basilea (1869). La
derrota de la Comuna de París aguditzà la polèmica entre els seguidors de
Bakunin i els de Marx, i la Internacional s'escindí al congrés de l'Haia del 1872. Els
partidaris de Marx celebraren nous congressos, a Ginebra (1873) i, el darrer, a
Filadèlfia (1876). Els partidaris de Bakunin reconstruïren una altra Internacional a
Saint-Imier (1872), que reuní el darrer congrés a Gant (1877).
La Primera Internacional a l'estat espanyol
A l'estat espanyol, hom en conegué l'existència pel novembre del 1865 a través del
setmanari de Barcelona "El Obrero". Posteriorment, una lliga republicana de
Barcelona (probablement la Legió Ibèrica) adreçà una salutació al congrés de Lausana
(1867) i les societats obreres catalanes enviaren un delegat (Marçal Anglora) al de
Brussel·les (1868). Després de la Revolució de Setembre del 1868, els contactes
esdevingueren més estrets: un primer missatge del comitè ginebrí de l'AIT (octubre del
1868) fou seguit d'un bescanvi de manifests entre aquest i la Direcció Central de
Societats Obreres de Barcelona, que hi afirmà un politicisme malgrat les recomanacions
ginebrines. El viatge de Fanelli per Barcelona, Tarragona, Tortosa, València i Madrid
(octubre del 1868 - febrer del 1869) permeté la constitució de grups internacionalistes
a Madrid i Barcelona, i Farga i Pellicer i Gaspar Sentiñón assistiren després al
congrés de Basilea (1869). "La Federación" fou la principal difusora dels
principis i dels objectius de l'AIT (en especial publicà, per l'octubre del 1869, el
manifest inaugural del 1864, escrit per Marx, i els estatuts). Finalment, el Primer Congrés
Obrer Espanyol, celebrat a Barcelona pel juny del 1870, permeté la constitució de la
Federació Regional Espanyola de l'AIT.
Primera
República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol que abasta des
de l'11 de febrer de 1873 (en què fou proclamada la República per les corts, després
d'haver abdicat Amadeu I d'Espanya) fins al 29 de desembre de 1874 (proclamació
d'Alfons XII, a Sagunt, pel general Martínez de Campos), data inicial de laRestauració.
Hi ha dues etapes en la República: la parlamentària (que finalitzà la matinada del 3 de
gener de 1874, quan les forces del general Pavía dissolgueren les corts) i la
presidencialista, en què es féu càrrec del poder executiu el general Serrano. De
vegades hom restringeix el nom de República a la primera època, i aleshores la segona
és considerada un règim de transició. En qualsevol cas, el govern de Serrano clou el Sexenni,
obert per la revolució de setembre del 1868. Durant la primera etapa hi hagué quatre
presidents del poder executiu (suprema magistratura de la Primera República): Figueras,
Pi i Margall, Salmerón i Castelar. La dialèctica política de la República s'explica
per la pugna entre els republicans unitaris, centralistes, de tendència conservadora, i
els republicans federals. Sota el primer president compartiren el poder, però l'intent
frustrat de cop d'estat de Cristino Martos, un dels caps dels republicans unitaris, el 23
d'abril, féu que el segon gabinet de Pi i Margall abandonés la política de
conciliació. Tanmateix Pi i Margall, màxima figura de la República, no pogué
estructurar la República federal perquè els federals intransigents, impacients,
volgueren implantar-la des de baix, recolzats en les juntes i en els cantons. Salmerón
plantà cara a la insurrecció cantonal —i ensems, com els seus antecessors, a les
guerres carlina i de Cuba— i hagué de recórrer a militars no gens addictes a la
República. El seu successor, Castelar, encara accentuà el caràcter relativament
autoritari del seu govern. Precisament perquè perdé una votació al Congrés i per tal
d'evitar un viratge cap al federalisme, Pavía donà el seu cop d'estat. Aquell mateix dia
un grup de polítics, principalment unitaris, designà el general Serrano cap de
l'executiu. Serrano definí el seu règim com a República unitària per tal de
diferenciar-la de l'anterior, democràtica, federal i de tendència convencional; de fet,
instaurà un règim autoritari i conservador, que governà per decret, de caràcter
macmahonista, però sense arrels en l'opinió pública. Serrano reduí el cantó de
Cartagena, combaté els carlins i els insurrectes cubans i no oposà cap resistència a la
proclamació d' Alfons XII d'Espanya.
La Primera República Espanyola als Països Catalans
Sobrevinguda la República inesperadament, federals intransigents i internacionalistes
n'assumiren el control al Principat, i la diputació de Barcelona esdevingué govern de
Catalunya; enmig d'un clima de crisi d'autoritat, hom intentà diverses vegades la
proclamació de l'Estat Català federal, i fou dissolt l'exèrcit regular (març del
1873). Simultàniament, la tercera guerra Carlina, iniciada en els mesos finals del
regnat d'Amadeu I, arrelà al camp català a causa de les mesures anticlericals de la
República. Forts a la muntanya, amb centres a la Seu d'Urgell, Camprodon i Olot, els
carlins hostilitzaren constantment les ciutats i les viles liberals de la perifèria
—Igualada, Girona, Manresa, Sant Feliu de Guíxols— i aconseguiren importants
victòries militars, com la de Francesc Savalls a Alpens (9 de juliol de 1873). A la
vegada, el pretendent Carles VII intentà de guanyar-se la voluntat dels regionalistes amb
la promesa del restabliment dels furs i les institucions catalanes. És ja durant la
presidència de Castelar quan els republicans moderats, majoritaris, aconsegueixen el
control de la situació a Barcelona; gràcies a això, a l'amenaça del carlisme, i també
al major realisme de les organitzacions obreres catalanes, el Principat romandrà al marge
de la Insurrecció Cantonalista. L'aixecament, iniciat pel juliol al País
Valencià —Castelló de la Plana, Vinaròs, València, Alacant, Alcoi—, Múrcia
i Andalusia, era promogut pels nuclis locals de federals exaltats, menys a Alcoi, on tenia
un caràcter internacionalista, i fou ràpidament reprimit per l'exèrcit. Donat el cop
d'estat del general Pavía, el nou capità general de Catalunya i vencedor dels
cantonalistes valencians, Arsenio Martínez de Campos, desarmà els Voluntaris de la
República i dissolgué la Internacional; la resistència obrera i federal,
simbolitzada en les barricades que a Sarrià defensava Joan Martí, el Xic de les
Barraquetes, fou vençuda per les tropes el 12 de gener de 1874, mentre l'exèrcit també
aixafava els darrers baluards cantonals a Cartagena. Prosseguí, durant el govern del
general Serrano, la lluita contra els carlins, que ocupaven Berga, Olot i la Seu d'Urgell.
Però ja les burgesies catalana i valenciana, esporuguides per les darreres
conseqüències de la Revolució de Setembre, i per la irrupció a l'escena política de
les masses obreres, es preparaven per a la Restauració, que precipità llur heroi,
Martínez de Campos, amb la proclamació de Sagunt, i que restava simbolitzada en el
triomfal desembarcament d'Alfons XII a Barcelona el 9 de gener de 1875.
Primera
República Francesa
Període de la història de França que va des del 21 de
setembre de 1792 al 18 de maig de 1804. Hom hi distingeix el període de la Convenció
Nacional (1792-1795), el del Directori (1795-99) i el del Consolat
(1799-1804), que donà pas a l'imperi hereditari de Napoleó I.
Primera
transició demogràfica
Conjunt de canvis demogràfics experimentats des de mitjan s XIX fins a
mitjan s XX als països de l'Europa occidental, el més important dels quals fou una gran
explosió demogràfica. Les taxes de mortalitat davallaren, mentre que les de natalitat es
mantingueren, de manera que augmentà el creixement natural; la població europea es
duplicà en només un segle, tot i les migracions cap a Amèrica. La distribució de la
població també varià. Si abans de la transició demogràfica la població europea era
bàsicament rural, amb la transició esdevingué predominantment urbana. El nombre de
nuclis de població aïllats s'anà reduint cada cop més i, consegüentment, es reduí
també la incidència de l'endogàmia. Les causes principals d'aquests canvis foren les
millores en sanitat i higiene, resultat dels avenços en medicina i biologia, i les
millores en la producció agrícola d'aliments, que posaren fi als problemes nutricionals
i a les èpoques de fam que les males collites ocasionaven a les societats preindustrials.
Després d'una primera etapa d'explosió demogràfica que s'allargà fins al principi del
s XX, però, les taxes de natalitat anaren davallant (les de mortalitat també continuaren
descendint, però molt més lentament), i consegüentment el creixement natural
s'estabilitzà. A partir de l'anàlisi de tots aquests canvis hom postulà la teoria de la
transició demogràfica.
Primeres matèries
Recursos que hom extreu directament de la natura per tal
d'utilitzar-los en un posterior procés de producció. En sentit estricte, hom considera
primeres matèries els recursos agrícoles i els d'origen mineral, bé que pot estendre's
a tots aquells productes resultants d'una elaboració prèvia que són emprats amb
caràcter de generalitat com a mitjans de producció. Així, hom parla de primeres
matèries per a referir-se als elements, productes o substàncies que hom sotmet a un
procés de fabricació o de transformació per tal d'obtenir-ne un producte acabat. Les
primeres matèries sempre fan referència a un procés concret, de manera que els
productes acabats d'un procés poden ésser les primeres matèries d'un altre procés amb
un grau més elevat d'elaboració. El caràcter estratègic de certes primeres matèries
(carbó, petroli, urani) depèn del grau de desenvolupament de les forces productives, i
llur control constitueix un element de poder econòmic i polític. Malgrat això, la
divisió internacional del treball havia relegat els països productors de primeres
matèries a simples comerciants a favor dels països avançats, mantenint una relació
real d'intercanvi favorable a aquests. Aquest cercle ha començat a trencar-se amb
l'ofensiva dels països productors de petroli.
Principi de
nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la
plena identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a
constituir-se estat independent. És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX,
ha estat més conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels
pobles. Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del
reconeixement de l'existència de la nació o del fet nacional. Malgrat la importància
pràctica d'aquest principi, que domina la reestructuració política de l'Europa del s
XIX, fins i tot a la independència de l'Amèrica del Sud, i que esdevé molt actiu al s
XX, tant a l'hora de la reestructuració subsegüent a la Primera Guerra Mundial (com
reflecteix el tractat de Versalles, en crear nous estats sobre bases nacionals) com al
moment de la descolonització dels territoris de l'Àfrica i l'Àsia a la segona meitat
del s XX, és evident que els seus perfils no han estat mai clars i que la seva aplicació
ha estat subjecta al joc d'interessos interns dels estats i de la societat internacional.
La manca d'uns criteris clars a l'hora de detectar i de reconèixer l'existència d'una
nació ha fet, i continua fent, que la plenitud institucional no sempre fos possible, en
qualsevol de les modalitats històriques existents, per a totes les nacions. La teoria de
la nacionalitat, i del principi que se'n deriva quasi necessàriament, s'inicià a la
primera meitat del s XIX, i és el resultat de les idees de la Revolució Francesa esteses
per Europa i, alhora, de la reacció contra l'expansionisme de la França revolucionària
i, més concretament, la napoleònica. Tot un corrent, perceptible en tots els àmbits de
la cultura europea de l'època romàntica, contribueix a la defensa i divulgació de la
nacionalitat, que assoleix nivells filosòfics, polítics, literaris i fins i tot
religiosos. A Itàlia, especialment, i com a impuls cap a la unificació, Mazzini establí
unes bases que portaren la doctrina del principi de la nacionalitat a voler assumir una
precisa configuració jurídica, pas que féu Mancini, per a qui la nació, i no pas
l'estat, representa, a la gènesi dels drets internacionals, la unitat elemental. Per a
ell, doncs, haurien d'ésser les nacions els subjectes de l'ordenament jurídic
internacional i no pas els estats, de manera que sigui "un subjecte natural i
necessari el qui substitueixi un subjecte artificial i arbitrari". Aquesta versió
jusnaturalista, impregnada, alhora, de l'element voluntarista que Mancini li conferia,
donà una substància i una càrrega ètica, més enllà del jusnaturalisme abstracte i
immobilista, al principi de les nacionalitats que l'ha fet operatiu especialment fins a la
fi de la Primera Guerra Mundial. Seria erroni, però, de voler aïllar de les estructures
reals de tot ordre la concepció sobre la nacionalitat i el seu esdevenir cap a fórmules
polítiques institucionalitzades, fins a transmutar-la o acomplir-se en estat. El principi
no operà i no operarà mai per ell mateix, ni s'imposa tot sol en favor de les
nacionalitats contra els interessos dels estats i de les forces que dominen a llur
interior, com tampoc als interessos i a les forces que són presents en el camp
internacional. Actualment, malgrat la realitat i vigència de les nacionalitats i llur
renovellada dinàmica política, en molts casos fortament qüestionadora d'estructures
estatals inadequades a les realitats, el concepte mateix de nacionalitat apareix bandejat
dels grans texts de declaracions universals, on és substituït pel més ambigu encara, i
molt menys significatiu, de "pobles", respecte als quals és proclamat el
principi d'autodeterminació. D'aquesta manera, i per aquest camí distorsionador, és
possible de veure accedir fins a la independència total, nivell màxim de plenitud de la
nacionalitat, entitats de migradíssima població (menys de 100 000 habitants, de
vegades), perquè així convé als interessos de la potència que les colonitzava, mentre
malden molt dificultosament per aconseguir drets identificadors mínims nacionalitats molt
més sòlides, tant per arrelament històric, com per estructura sòcio-econòmica apta,
com per consciència nacional desenvolupada i específicament manifestada.
Procediment
de Martin-Siemens
Mètode d'obtenció d'acer descobert simultàniament,
amb petites variants, per Pierre Martin i pels germans Siemens. En aquest procediment
l'escòria que es forma entre el bany metàl·lic i l'atmosfera oxidant del forn fa de
vehicle portador d'oxigen. Hom pot obtenir diferents tipus d'acer a partir de fosa de
ferro i de ferralla. En funció de les impureses que hom pretén d'eliminar durant
l'operació, cal que el revestiment del forn sigui de silici (procediment àcid), per a
l'eliminació del manganès, de l'oxigen i del carboni, o bé de magnèsia o de dolomia
(procediment bàsic), el qual permet, a més, la dessulfuració i la desfosforació. Amb
aquest darrer procediment hom pot assolir un nivell de descarburació del 0,02% de
carboni; a més, permet de treballar únicament amb càrrega de fosa, sense ferralla, o
bé amb una barreja de fosa i de mineral de ferro. L'ús de desoxidants especials a la fi
de l'operació fa possible l'eliminació total dels gasos dissolts (acers calmats).
Procés d'El
Escorial
Procés que seguí la conspiració d'un sector de la noblesa cortesana
dirigida pel príncep d'Astúries, el futur Ferran VII, contra Manuel de Godoy i Carles IV
d'Espanya (1807). Descoberta la conspiració a El Escorial, on es trobava la cort, i
arrestat el príncep, aquest signà una petició de perdó, que li fou concedit (novembre
1807), i delatà els seus col·laboradors, els quals foren absolts en el procés (gener
1808); no obstant això, el monarca els desterrà. Davant aquests fets el poble
radicalitzà encara més l'hostilitat envers Godoy, palesa poc després en el motí d'Aranjuez.
Procés de Burgos
Nom amb què és conegut el consell de guerra celebrat a
Burgos —capitania general de la VI regió militar espanyola, que engloba el País
Basc— contra 16 persones, acusades de pertànyer a ETA i de la mort d'un
inspector de policia, entre altres accions armades. El judici tingué lloc del 3 al 9 de
desembre de 1970, en condicions jurídiques molt precàries i amb greus dificultats per
als defensors —entre els quals figuraven J. Solé i Barberà, F. Letamendía, G.
Peces Barba, J.M. Bandrés i M. Castells—, i originà una sèrie de protestes arreu
d'Europa i de l'estat espanyol: manifestacions, cartes dels bisbes bascs i del de
Barcelona, tancada de 300 intel.lectuals catalans a Montserrat, vaga general al País Basc
i mobilitzacions obreres en altres indrets, segrestament per ETA del cònsol alemany a
Sant Sebastià, etc; alhora els processats feren una defensa política de llur
militància. El govern hi replicà decretant l'estat d'excepció, i la sentència
comportà sis condemnes a mort, que el general Franco, davant les peticions de clemència,
commutà (els condemnats foren amnistiats el 1977). El procés, catalitzador de la crisi
de l'estat franquista, n'accelerà el desprestigi internacional, esperonà l'oposició
interior i consolidà la lluita del nacionalisme basc, afavorint l'estructuració de
l'esquerra abertzale.
Procés de
Montjuïc
Denominació aplicada al procés militar que seguí
l'atemptat terrorista contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a
Barcelona, el 7 de juny de 1896, i que causà 12 morts i uns 35 ferits. La repressió
afectà especialment l'obrerisme anarquista català, i foren detingudes unes quatre-centes
persones, entre les quals els mestres José López Montenegro i Joan Montseny, els
propagandistes Anselmo Lorenzo, Tarrida del Mármol, Sebastià Sunyé, Joan Baptista
Esteve i Teresa Claramunt, així com l'intel·lectual Pere Coromines. Posteriorment,
reclosos al castell de Montjuïc, foren inclosos en el procediment militar 87 encartats.
Les diligències foren dutes a terme sense garanties jurídiques, i les proves es basaren
en les declaracions dels principals implicats, en especial Tomàs Ascheri, obtingudes
mitjançant tortures comandades pel tinent de la guàrdia civil Narciso Portas; en foren
afectats, principalment, el mateix Ascheri, Francesc Callís, Antoni Nogués, Josep Molas,
Lluís Mas —que es tornà boig—, Sebastià Sunyé, Joan Baptista Ollé, Francesc
Gana i el francès Joseph Thiolouse. Un primer consell de guerra se celebrà en el mateix
castell de l'11 al 15 de desembre de 1896, però la sentència definitiva fou dictada pel
Suprem de Guerra i Marina per l'abril del 1897 a Madrid. Foren condemnats a mort (i
executats el 3 de maig de 1897) Ascheri, Nogués, Molas, Mas i Joan Alsina, i es dictaren
diverses penes més, així com el desterrament de 63 absolts. La denúncia del procés es
produí inicialment el mateix 1896, sobretot gràcies a l'activitat, a l'estranger, de
Tarrida del Mármol, que havia estat alliberat i escriví Les Inquisiteurs d'Espagne
(1897), així com de les campanyes de premsa de "La Revue Blanche" i de
"L'Intransigeant" de París. A Espanya fou la premsa republicana ("El Nuevo
Régimen", "El País", etc) i el llibre La Barbarie Gubernamental en
España (1897), atribuït a Ricardo Mella i a Josep Prat. Posteriorment, hom inicià
una intensa campanya per la revisió, especialment en 1898-99, des d'"El
Progreso", "La Revista Blanca" i "Vida Nueva", auspiciada
sobretot per Joan Montseny, Alejandro Lerroux i Pere Coromines a Madrid. Finalment,
després de l'assassinat de Cánovas del Castillo per l'agost del 1897, Sagasta permeté
la tornada dels desterrats, i pel gener del 1901 dictà l'indult dels qui encara restaven
empresonats.
Procés de
Nuremberg
Judici celebrat a Nuremberg per un tribunal militar
internacional (britànic, francès, rus i nord-americà) contra vint-i-quatre membres del
partit nazi i vuit organitzacions, acusats de crims de guerra (20 de novembre de 1945
— 1 d'octubre de 1946). El veredicte condemnà a ésser penjats Göring, que se
suïcidà la vigília de l'execució (16 d'octubre), Ribbentrop, Rosenberg, Frank, Frick,
Streicher, Sauckel, Seyss-Inquart, Kaltenbrunner, Keitel i Jodl. R.Ley se suïcidà per
l'octubre del 1945, el cas de Krupp fou examinat a part, i Bormann, fugitiu, fou condemnat
per contumàcia; foren sentenciats a presó Dönitz, Raeder, K.von Neurath Funk, Speer,
B.von Schirach i Hess. Foren absolts Schacht, Fritsch i F.von Papen. Quatre organitzacions
foren condemnades: el partit nazi, la Gestapo, les SS i el SD (Servei de Seguretat). El
veredicte permeté a l'ONU de definir el delicte de genocidi.
Procés de Verona
Procés polític que tingué lloc a Verona pel gener del 1944, instruït
pel govern de la República Social de Saló contra dinou membres del gran consell, com a
responsables de la caiguda del règim feixista a Roma. Tots els membres d'aquest gran
consell, llevat de Cianetti, foren condemnats a mort, i els cinc que hi eren presents
(Ciano, De Bona, Marinelli, Pareschi i Gottardi) foren afusellats.
Procés econòmic
Conjunt d'estadis i activitats que, en llur constant i
progressiva repetició, configuren el fet econòmic. Aquest conjunt és integrat alhora
per un procés de producció dels béns (d'un bé en concret o d'una totalitat de
béns produïts en un país, societat, etc) i per un procés de distribució de les
rendes corresponents als diversos factors que intervenen en el procés de producció.
L'objectiu de l'economia política és de determinar la regularitat d'aquests processos i
d'investigar les lleis socials que regeixen el procés econòmic, el qual, com ha estat
dit, no és acomplert d'una vegada, sinó que és una repetició constant del procés de
producció i del de distribució. En el procés econòmic, d'altra banda, són establertes
relacions, més o menys estables, entre els homes, les quals relacions tenen lloc a
través dels mateixos béns o productes que resulten del dit procés.
Processos de
Moscou
Nom donat als processos celebrats a Moscou per l'agost del
1936, al gener del 1937 i al maig del 1938, en què foren jutjats antics membres del PCUS.
En el primer foren processats setze antics bolxevics, entre els quals es destacaren
Zinov'ev i Kamenev; en el segon, disset, entre ells P'atakov, Radek i Sokolnikov; i
Bukharin, Rykov, Krestinski i Rakovski es destacaren entre els vint-i-un implicats en el
tercer procés. Acusats de desviacionisme trotskista, dretisme, alta traïció i
espionatge, la majoria foren condemnats a mort i executats. Després de la mort de Stalin,
especialment a partir del 1956, començà a l'URSS la rehabilitació de les víctimes
d'aquests processos.
Producció
Conjunt d'activitats humanes acomplertes mitjançant la utilització de
recursos naturals i mitjans de producció per tal d'obtenir béns que satisfacin les
necessitats humanes. Sota un aspecte econòmic aquests processos no inclouen exclusivament
la transformació dels béns en la seva forma o qualitat, etc, sinó també en tot allò
que aproxima en el temps o en l'espai els béns al seu consum; així, hom considera
activitats productives l'emmagatzematge, la distribució, el transport, etc. La producció
s'efectua per la combinació dels anomenats mitjans o factors productius o inputs,
els quals és clàssic d'agrupar en tres grans grups: treball o aportació humana al
procés productiu i base d'aquest procés; terra o conjunt de recursos naturals, els quals
resten caracteritzats pel fet de tenir una oferta determinada, puix que els canvis en la
quantia d'aquest factor són intranscendents; capital o conjunt de mitjans de producció
ja produïts, però que serveixen per a produir nous béns, és a dir, aquells productes
intermedis situats entre els factors originaris -terra i treball- i els béns de consum.
El marxisme considera la producció com l'activitat humana que adapta les reserves i les
forces de la natura a les necessitats humanes. Sota aquesta perspectiva hom no pot
considerar individual la producció, sinó de caràcter social, com a conseqüència del
caràcter social del treball. En aquest sentit la producció presenta dos aspectes: el de
les forces productives o conjunt de mitjans productius i dels homes que els utilitzen i el
de les relacions de producció que caracteritzen les relacions dels homes entre ells en el
procés del treball; la interacció d'aquests dos aspectes constitueix el mode de
producció característic de cada sistema econòmic.
Producte
1. Cosa produïda o manufacturada en una indústria,
eventualment emprada en una altra com a primera matèria. Quan un producte ja no ha
d'ésser transformat hom el sol anomenar article.
2. Agregat que indica el valor total dels productes finals elaborats en un estat, o a
qualsevol altre àmbit territorial, durant un temps determinat, normalment un any.
Producte
Interior Brut (PIB)
Agregat que coincideix amb el PNB, després
de la deducció prèvia del produït pels factors nacionals situats a l'estranger i
afegint-hi el produït pels factors estrangers situats a l'interior.
Producte
Nacional Brut (PNB)
És la mesura bàsica del funcionament d'una
economia nacional. Ens ofereix el valor del conjunt de béns i de serveis produïts per un
país durant un any, al qual s'ha restat la part que es deu als factors productius
estrangers presents en el país i se li ha sumat la part corresponent als factors
productius nacionals que operen a l'exterior.
Valor a preus de mercat dels béns i serveis finals produïts en un estat
durant un període de temps determinat. Suma dels valors afegits en els diversos processos
productius haguts en un estat durant un període de temps, sense deduir-ne les
amortitzacions.
Producte
Nacional Net (PNN)
Valor a preus de mercat de la producció
neta d'un estat en un període de temps determinat. El PNN coincideix amb el PNB, després
de la deducció prèvia en aquest darrer dels béns de capital desgastats en els processos
productius (amortitzacions). Si en lloc d'ésser valorat a preus de mercat hom valora el
PNN a cost de factors, obté la renda nacional. La diferència entre cost de
factors i preus de mercat està en els imposts indirectes i les subvencions, és a dir, RN
= PNN (p m) - imposts indirectes + subvencions = PNN (c f). La consideració d'aquests
agregats, principalment del producte nacional, ha estat més o menys implícita en tota la
història del pensament econòmic (Turgot i Quesnay), en els processos de circulació dels
fisiòcrates (Adam Smith), en el seu concepte de fons anual, (David Ricardo), en les
participacions relatives al factor de producció, etc, fins a arribar, a través d'un
llarg procés, a definicions generalment acceptades.
Producte social
Agregat que representa el valor de la
producció material bruta, per un període determinat, obtinguda a l'interior d'un estat
sota el règim d'economia socialista. Hom considera com a producció material no solament
els béns físics, sinó també els béns intangibles com el treball intel·lectual,
relacionat amb l'activitat productiva, l'energia, etc.
Productivitat
Relació entre la producció obtinguda i els
factors emprats per a obtenir-la en un període de temps determinat. La
productivitat mesura la relació entre la quantitat de productes produïts per una empresa
i la quantitat de treball (nombre de treballadors, temps i sous) emprada per fabricar-los.
Per exemple, la productivitat del treball és mesurada com la
producció anual per home.
Professió liberal
Professió que comporta autonomia laboral, desenvolupament
d'una activitat intel·lectual i, sovint, una posició social elevada o mitjana.
Programa
1. Enunciació i definició dels objectius i de les
modalitats d'una activitat industrial, financera o política, d'un projecte arquitectural,
d'urbanisme, etc.
2. Exposició dels propòsits polítics d'una persona o d'un
grup o partit polític.
Programa Apollo
Programa astronàutic dels EUA constituït per 21 vols
espacials i que tingué per finalitat d'aconseguir l'exploració de la Lluna abans de la
fi de l'any 1970. Fou iniciat el 1960 per decisió del president Kennedy. Per tal de mirar
de resoldre els problemes plantejats pel programa, hom dugué a terme prèviament els vols
Mercury i Gemini, hom desenvolupà la sèrie de coets Saturn i, a
més, fou augmentada la informació amb el llançament de les sondes espacials Ranger,
Surveyor i Lunar Orbiter.
Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament
Programa promogut per les Nacions Unides per tal de millorar
les condicions de vida presents i les perspectives futures de l'home en tot l'àmbit
terrestre, tant pel que fa al medi natural com al medi humà. Té la seu a Ginebra.
Programa del
Tívoli
Manifest electoral de la Solidaritat Catalana per a les eleccions
generals de l'any 1907, llegit públicament per Nicolás Salmerón al barcelonès Teatre
Tívoli el 14 d'abril d'aquell any. Enmig de retòriques invocacions a la regeneració del
sistema polític i de totes les estructures de l'estat, el programa contenia només una
demanda concreta: la derogació de la llei de jurisdiccions; la resta era un conjunt
d'imprecises reivindicacions d'autonomia municipal i regional en matèries d'ensenyament,
beneficència i obres públiques, però sense precisar-ne l'abast ni el contingut. Aquesta
ambigüitat programàtica era obligada conseqüència de l'interclassisme i de
l'heterogeneïtat ideològica del moviment solidari, però permeté d'assolir l'esclatant
triomf electoral del 21 d'abril.
Programació
econòmica
Conjunt de tècniques de racionalització de l'activitat econòmica que
tenen per objecte la determinació de la mesura i periodificació amb què han d'ésser
aplicats certs mitjans per a l'obtenció d'un objectiu prefixat. Aquesta programació pot
ésser efectuada per una empresa privada o per un organisme estatal, segons quin sigui
l'objectiu a què es refereixi i l'abast que hagin de tenir els seus resultats, emprant en
cada cas la tècnica més adequada. Així, hom l'ha aplicada tant al càlcul de provisions
d'estocs de primeres matèries, de productes acabats, de selecció d'inversions, com a la
utilització de la xarxa de transports i altres serveis públics. En qualsevol cas, el
principi de racionalitat suposa l'obtenció d'un màxim rendiment amb un mínim esmerç de
mitjans i, per a la seva resolució, tant l'objectiu com els mitjans a utilitzar han
d'ésser quantificables.
Programa
Integrat Mediterrani
Conjunt de programes de política regional (1985) de la
Comunitat Europea (de deu estats), destinat a modernitzar les economies de les regions
mediterrànies, afectades per la concurrència d'Espanya i Portugal, en la nova ampliació
a dotze estats. Amb vigència de 1986 a 1992, els programes, amb un pressupost de 4 100
milions d'ecus, més 2 500 suplementaris de préstecs del BEI, comprenen tot Grècia, més
de la meitat meridional d'Itàlia i tot el sud de França. El caràcter integrat fa
referència a la participació de totes les administracions públiques i al tractament
conjunt de totes les necessitats sectorials, prioritzades.
Progrés
1. Procés ascendent i positiu, mitjançant el qual un
ésser, o una acció, passa d'un estat, forma o grau a un altre de superior, de millor. A
diferència, doncs, del desenvolupament, el progrés comporta una connotació clarament
valorativa; és a dir, qualitativa i no solament quantitativa. Sovint, tanmateix, és
difícil de determinar si un progrés evident en l'ordre quantitatiu ho és també
qualitativament. El progrés de les ciències, de la cultura, de la civilització. Les
nostres relacions han conegut darrerament un progrés substancial.
2. Procés de transformació de la humanitat en general cap a una situació que hom suposa
sempre millor i que pot ésser o no definida d'antuvi. La idea del progrés fou
desenvolupada, a partir del s XVIII, per intel·lectuals entusiasmats aleshores amb les
primeres grans descobertes científiques i confiats absolutament en les capacitats
il·limitades de la raó humana. Partint de la idea d'evolució històrica, que modificava
la visió tradicional de l'univers i accentuava alhora el poder de l'home sobre les forces
naturals, hom començà de creure que la humanitat havia de progressar indefinidament i
que cadascun dels estadis successius de la història havia d'ésser millor que el
precedent. Actualment la idea de progrés resta molt lligada a les de desenvolupament
econòmic, modernització i civilització: un més gran desenvolupament econòmic, un més
gran avanç tecnològic i una major modernització són les fites del progrés, les
conseqüències exactes del qual hom no mesura, sovint, convenientment.
Progrés tècnic
Procés de desenvolupament i perfeccionament de la tècnica
i la tecnologia en llur aplicació a la producció. Factor crucial, des de mitjan s XIX,
per al creixement econòmic, el progrés tècnic fou introduït per primera vegada el 1957
pel nord-americà Robert Merton Solow, com a element independent en la funció de
producció, juntament amb el capital i el treball, els únics reconeguts fins aleshores
com a components d'aquesta. Bé que, en teoria i quan no altera la proporció dels factors
en el nou procés productiu, és neutral, el progrés tècnic és tanmateix determinat,
tant en la seva orientació com en els ritmes del seu desenvolupament, per les concretes
relacions sòcio-econòmiques existents.
Progreso, El
Diari en castellà fundat per Alejandro Lerroux a Barcelona
(29 de juny de 1906). Dirigit de fet des d'un primer moment per Emiliano Iglesias, tingué
una especial importància en la campanya lerrouxista antisolidària i preparà
l'organització del Partit Republicà Radical. Anticlerical i demagògicament obrerista,
hagué de fer cara al boicot de Solidaridad Obrera impulsat pels anarquistes el 1908 (afer
de La Neotipia). Després contribuí a l'exacerbada campanya contra la guerra del
Marroc, que afavorí l'esclat de la Setmana Tràgica. A partir del 1910 canvià l'anterior
to obrerista i el 1913 Iglesias en deixà la direcció. Membres de la redacció en
diferents moments foren, entre d'altres, Bartomeu Calderón, J.Colominas i Maseras,
A.Horta i Camps, Cosme Vidal, etc. El 1933 es convertí en "Renovación".
Progressisme
Doctrina i tendència que integren religiosament la lluita per la reforma
de les estructures socials, polítiques i econòmiques, basant-se en la necessitat de
posar en contacte la fe i la vida en el món actual. Paper destacat en el moviment
progressista ha tingut la Union des Chrétiens Progressistes (UPC), fundada a França el
1945. Tot assimilant redempció i revolució, el progressisme ha volgut en certa manera
introduir la lluita de classes en el si de l'Església mateixa i ha estat acusat d'alterar
la consciència religiosa en confondre el progrés històric i l'esperança escatològica.
Hom el pot considerar, d'altra banda, com a clar antecedent del fenomen actual de la
secularització.
Progressista
Dit de la persona o grups amb idees o programes socials i
polítics avançats, no estancats en el passat, que responen a la convicció que la
societat camina de forma progressiva vers una perfecció com més va més gran.
Prohibicionisme
Moviment per a combatre l'alcoholisme per la implantació de lleis
prohibitives de la producció i venda de begudes alcohòliques. D'origen anglosaxó, es
fonamentava en raons sòcio-morals (relació amb la delinqüència) i, sobretot,
econòmiques (disminució de la productivitat entre els obrers per causa de l'alcohol,
interès industrial a promoure el consum d'altres productes, etc). Aplicat absolutament
als EUA, hom en troba formes atenuades en alguns països europeus, com Noruega o Suècia.
Projecció
demogràfica
Càlcul probabilístic del futur d'una població, o de part d'ella, en base
a unes hipòtesis. Quan el demògraf vol saber quin serà el volum i l'estructura per
edats i sexes d'una població al cap d'un quant temps, necessita conèixer a fons la
població del moment, per generacions i sexes, i establir unes hipòtesis referents al
comportament previsible d'aquestes quant a la fecunditat, la mortalitat i les migracions.
Les projeccions més simples són les que parteixen de la hipòtesi que les taxes de
fecunditat, mortalitat i migració per edats romanen invariables, però això és sempre
irreal i els resultats són, en conseqüència, estèrils. Això obliga que les hipòtesis
previnguin els canvis sòcio-econòmics que poden incidir en la modificació de les taxes
esmentades, amb la qual cosa hom entra en un complex camp extrademogràfic. En resum, tota
projecció demogràfica és més o menys creïble en funció del plantejament més o menys
rigorós de les hipòtesis, del procediment de càlcul i de la fiabilitat de les dades de
base. Malgrat tot, les projeccions fetes per l'ONU d'una població tan complexa i poc
coneguda com és la mundial, han donat resultats mitjanament satisfactoris.
Projecte de llei
Text de llei que el govern elabora i que, de cara a la seva
aprovació, sotmet al parlament. A l'estat espanyol, el consell de ministres redacta
definitivament els avantprojectes elaborats pels diversos departaments ministerials, els
remet a les corts i, si ho creu procedent, pot tornar-los a retirar. Els parlaments de les
comunitats autònomes poden, però, demanar al govern de l'estat l'adopció d'un projecte
de llei que hagin elaborat.
Proletariat
Classe social constituïda pel conjunt dels
obrers industrialitzats i dels camperols sense recursos que donen llur força de treball
en canvi d'un salari. Fruit del sistema capitalista de producció, el proletariat apareix
com a classe amb la Revolució Industrial del s XIX, la qual, ultra desposseir de
llur terres la majoria de camperols, comportà la davallada de l'artesanat per mitjà de
la separació dels obrers de llurs mitjans de producció. La nova classe es caracteritzà
pel fet que els seus membres no podien subsistir si no era venent la força de treball als
propietaris del capital. Aquest fenomen comportava, d'una banda, l'enriquiment progressiu
del capital gràcies a l'apropiació de la plus-vàlua produïda per la força de
treball i, de l'altra, a través de la competència capitalista, que anava proletaritzant
els petits propietaris, comportava l'ampliació de la base del proletariat i la seva
concentració en grans fàbriques i a les grans ciutats. La consciència de classe,
nascuda de la reacció contra l'explotació i, alhora, de la consciència de la pròpia
força i capacitat d'organització, desembocà en la lluita de classes : l'enemic
no era ja l'antic règim contra el qual lluitaven burgesia i poble plegats, sinó
la mateixa burgesia. Marx i Engels, en llur interpretació d'aquest procés, anunciaren
una proletarització creixent a mesura que es desenvoluparia el capitalisme, començant
per la integració en el proletariat de la pagesia sense recursos i del subproletariat o lumpenproletariat
i, després, pel despoblament de la petita burgesia (les classes mitjanes, en termes
sociològics), que es posaria al costat d'una de les classes en conflicte. Base material
de la revolució socialista, segons Marx no podia excloure tampoc la intel·liguèntsia
de les seves organitzacions. Actualment l'existència d'un capitalisme imperialista i
d'uns estats socialistes explica la diversa evolució del proletariat. Mentre que en
alguns països deté el poder polític, en altres, sobretot a Europa, el millorament del
nivell de vida li ha llevat mordent revolucionari. L'imperialisme, encara, n'ha ampliat el
concepte fins a confondre'l amb l'anomenat Tercer Món.
Pronunciament
Acció que un grup militar executa contra el govern per
enderrocar-lo o alterar el sentit de la seva política. És de menys volum que la
rebel·lió i la guerra civil, sol produir poques víctimes i ha de triomfar o fracassar
en un espai molt breu de temps. És molt propi de societats amb estructures
sòcio-econòmiques poc desenvolupades. Són diferents els pronunciaments comandats per
generals o caps importants i els dirigits per oficials o classes. Els primers es
beneficien del funcionament de l'estructura de la institució militar, els segons
necessiten trencar-la i estan destinats al fracàs si no compten amb la possibilitat
d'estendre's cap a la població civil o d'arribar ràpidament als centres màxims del
poder. És anomenat pronunciament negatiu quan hom actua incomplint
col·lectivament les ordres d'una manera passiva però sense enfrontar-s'hi directament.
Pronunciament de Las Cabezas de San Juan
Aixecament militar de signe liberal promogut a la vila de
Las Cabezas de San Juan (Andalusia, província de Sevilla) pel comandant Rafael del Riego,
l'1 de gener de 1820, entre les tropes que havien d'ésser embarcades a Cadis per anar a
sufocar el moviment independentista americà. Com a conseqüència de l'aixecament, que
reeixí, hom restablí la Constitució del 1812 i s'inicià l'anomenat Trienni
Constitucional.
Pronunciament
de Sagunt
Alçament militar ocorregut a Sagunt (Camp de Morvedre) el 29 de desembre
de 1874, en pronunciar-se els generals Arsenio Martínez de Campos i Luis Dabán Ramírez
de Arellano, juntament amb un grup de coronels, a favor de la restauració monàrquica
d'Alfons XII. L'alçament tingué lloc malgrat l'opinió contrària de Cànovas del
Castillo, que confiava en una restauració mitjançant eleccions. Els batallons
pronunciats es dirigiren a Massamagrell, on el capità general de València, Ignacio M.del
Castillo, s'hi adherí. Alhora s'alçà, a Nules, el general Jovellar; des d'aleshores es
propagà la revolta per tot l'estat espanyol i el 31 de desembre es formà a Madrid el
primer govern de la Restauració.
Propagador
de la Libertad, El
Publicació política en castellà apareguda a Barcelona,
sense una periodicitat fixa, de l'octubre del 1835 a mitjan 1838. La seva redacció era
formada per F.Raüll —editor i redactor en cap—, A.Fontcuberta —personatge
d'identitat no aclarida que amb el pseudònim de J.A.de Covert-Spring signà quasi
totes les crítiques teatrals i articles doctrinals—, Pere Mata, F.Altés i Gurena,
A.Ribot, Gener i Solanes, A.Gironella, J.Eydoux i J.Strozzi. Segons declarava, es
proposava difondre entre la gent del camp les idees i institucions liberals, però també
nocions de legislació, història, geografia i nous descobriments tècnics. Propagà
també un cert socialisme utòpic influït per Saint-Simon. Arran dels fets revolucionaris
del gener del 1836 molts dels seus redactors foren detinguts i desterrats (Gironella,
Ribot i Raüll) i Fontcuberta es féu càrrec de la direcció. L'aspecte literari
constitueix una de les poques mostres del romanticisme liberal a Catalunya. Defensà la
funció social de la literatura, combaté com a ja superat el classicisme i difongué,
sobretot, Dumas, Hugo i Heine enfront, per exemple, dels germans Schlegel. D'altra banda,
entre els col·laboradors posteriors, hom pot destacar la presència esporàdica de Pau
Piferrer, Manuel Milà i Fontanals i Joaquim M.Bover.
Propagadora
del Trabajo, La
Fàbrica de teixits que funcionava com a cooperativa de producció, la
primera de Catalunya, fundada abans del desembre del 1865 per Josep Roca i Galés, Jaume
Esteve i Joan Fargas. Representants seus prengueren part al congrés obrer celebrat a
Barcelona pel desembre del 1865.
Propaganda
Manera d'influir en l'opinió pública a fi d'aconseguir
conductes col·lectives encaminades vers certes metes religioses, socials, polítiques,
etc. La propaganda difereix profundament de l'educació (que crea actituds, conviccions,
creences) i es basa en eslògans, en l'ostentació i en la reiteració, cercant nous
continguts de creences i actituds amagades que suposa. La propaganda, en aquest sentit,
actua subreptíciament, fomentant l'emotivitat, reduint el camp de la visió i amagant les
seves darreres motivacions o intencions, o simplificant-les per fer-les més planeres,
comprensibles i acceptables. La seva finalitat és convèncer i aconseguir una acció
immediata. En particular, la propaganda política, fruit de les democràcies, és
el mitjà més eficaç per a arribar a les grans masses indecises a votar per un partit o
una persona i a sostenir o refusar determinats programes, governs i mesures. L'exemple de
Hitler, la presa i l'exercici del poder del qual es basà en un aparell propagandístic
fins aleshores desconegut en el camp polític i inspirat en els fanatismes religiosos més
primitius, mostra a quins excessos pot dur la propaganda en el camp polític. Però la
propaganda política, emprada amb discreció i sota les normes del joc democràtic, s'ha
convertit en un instrument inseparable de les democràcies occidentals, sobretot en
períodes electorals.
Propaganda
Fide, congregació de
(veure Congregació de Propaganda Fide)
Propaganda pel fet
Teoria formulada pels anarquistes en el darrer congrés de la
Internacional Antiautoritària, celebrat a Londres el 1881, en què es considera que la
violència d'un nucli reduït d'individus era un mitjà vàlid per menar les masses cap a
la revolució. Així s'arribà a formular els principis de l'anomenada "propaganda
pel fet", que propugnava la realització d'atemptats dirigits directament contra
l'Estat, l'Església i els grans capitalistes.
Propietat
Dret de fruir i disposar d'una cosa, sense més limitacions
que les que són establertes a les lleis. En poden ésser objecte totes les coses
corporals, mobles o immobles i, menys rigorosament, també els béns i drets patrimonials.
Objecte de l'atenció de l'economia i de la política, el seu reconeixement, les
limitacions i el caràcter públic o privat i fins i tot la seva negació, són a la base
de les teories sòcio-polítiques. El concepte, gairebé il·limitat en el dret romà (on
incloïa el poder d'abusar de la cosa i destruir-la), ha tingut grans transformacions,
fins a les actuals legislacions socialistes, que només admeten la propietat privada dels
béns de consum i posen en mans de l'estat, col·lectivitat o societat la dels mitjans de
producció; corrents més moderats n'impedeixen l'abús o la limiten en virtut de la seva
funció social, acceptant el dret d'expropiació en benefici de la comunitat o imposant
als propietaris l'obligació de determinades conductes positives (obligació de llogar
habitatges deshabitats, de conrear camps, etc). El dret vigent a l'estat espanyol, en
aquesta línia moderada, preveu encara d'altres limitacions basades en l'interès privat,
com és ara les anomenades relacions de veïnatge. Hom esdevé propietari
mitjançant el lliurament fet en virtut d'alguns contractes o negocis jurídics
(compra-venda, permuta, donació, etc), per herència o per l'accessió o incorporació de
coses, per llur ocupació, troballa o prescripció adquisitiva, o per usucapió. Repartida
entre distintes persones, rep el nom de copropietat o condomini.
Propietat
industrial
Dret que té l'inventor o creador de procediments, models o
dibuixos industrials i el qui adopta o patenta noms, marques, rètols, etc, industrials o
comercials, per tal d'explotar-los de forma exclusiva. Forma específica de propietat
intel·lectual, es diferencia de la propietat ordinària pel fet que el seu objecte
és quelcom immaterial, creat o produït per la intel·ligència humana.
Propietat
intel.lectual
Conjunt de facultats que la llei concedeix a l'autor d'una
obra científica, artística o literària, quant al poder exclusiu de publicar-la,
modificar-la, explotar-la econòmicament i disposar-ne de qualsevol forma. Aquest dret no
es generalitzà fins al s XIX i varia segons la legislació de cada estat.
Proposició de
llei
Text que conté prescripcions normatives presentat al parlament pels
òrgans titulars de la facultat legislativa amb exclusió del govern; quan ho fa aquest,
hom parla de projecte de llei.
Prosperitat
Situació econòmica en què es preveu un augment considerable de la
demanda, amb la consegüent previsió de millors expectatives, que fa que l'activitat
econòmica s'incrementi a ritmes creixents a fi d'obtenir el producte necessari, per tal
de donar l'abast a la demanda creixent. Aquest procés es pot mantenir ampliant la
capacitat productiva o bé emprant l'existent amb més intensitat, fins a arribar a
l'ocupació plena dels recursos. A cada tipus d'economia, i segons les seves
característiques, actuen forces que fan que no es desenvolupi la prosperitat d'una manera
compassada en tots els sectors. Els dos factors que cal estudiar per a conèixer
l'evolució específica d'aquesta situació, que assimilada a una fase del cicle
econòmic hom identifica amb expansió, són l'accelerador i el multiplicador,
que tenen valors i característiques diferents en cada cas.
Proteccionisme
Política econòmica dirigida a protegir
l'economia d'un estat, defensant els seus productes de la competència estrangera. Aquesta
política es tradueix en diferents nivells d'intensitat, i pot anar des de prohibicions
d'importació o exportació fins a la utilització dels aranzels com a instrument
d'aquella protecció, graduant l'alçada dels drets segons la intensitat de la protecció
que hom vol assegurar. La política proteccionista pot tenir un caire permanent, com és
el cas dels períodes d'autarquia, o pot adoptar la forma d'un proteccionisme dit
educador, basat en la necessitat d'envoltar la indústria naixent o menys desenvolupada de
condicions favorables per millorar la seva posició davant les indústries estrangeres. Si
aquesta política és bén orientada i té èxit, la indústria protegida assoleix nivells
de més eficiència i es fa més competitiva; al mateix temps que això succeeix, els
aranzels protectors poden ésser rebaixats. Històricament, el proteccionisme ha estat la
política escollida dels naixents estats nacionals i que trobà la seva expressió en el mercantilisme
(ss XVI i XVII). Bàsicament es tractava de gravar les entrades de productes manufacturats
i les sortides de primeres matèries. La utilització dels recursos naturals i de la mà
d'obra, àdhuc estrangers, dins el propi país, era considerada profitosa per a la seva
economia i afavoridora de l'ocupació. Més endavant, els economistes clàssics anglesos
es mostraren partidaris d'una política lliurecanvista, però el proteccionisme ha estat
sempre la política més adient per als països relativament menys desenvolupats.
L'economista alemany List féu una elaboració doctrinal del punt de vista proteccionista.
A partir de la segona meitat del s XX la creixent liberalització dels mercats, amb la
progressiva eliminació dels aranzels i la cada cop més lliure circulació de béns i
persones, ha convertit la doctrina proteccionista en obsoleta, almenys pel que fa a les
formulacions econòmiques més oficials. Han contribuït a aquesta tendència l'acció
dels estats capitalistes més poderosos a través del GATT (des del 1995 Organització
Mundial de Comerç) i altres institucions, el desenvolupament d'àmplies zones de lliure
comerç (Comunitat Econòmica Europea i EFTA a Europa, NAFTA i Mercosur al continent
americà, APEC a l'àrea del Pacífic, etc) i la liquidació de les economies socialistes
des de la meitat dels anys vuitanta, que culminaren amb la desaparició de l'URSS (1991).
Proteccionista ha estat també l'orientació general a l'estat espanyol, on les idees
lliurecanvistes han trobat algun ressò, però mai no han tingut influència duradora en
la política. Durant el s XIX, mentre un bon nombre d'economistes acadèmics era partidari
del lliure canvi, els industrials catalans (i també els ferreters bascs i els
cerealistes castellans) lluitaven per aconseguir una legislació proteccionista, que
permetés d'augmentar la competitivitat de la indústria espanyola. Després d'un breu
període lliurecanvista, amb la Restauració hom tornà al proteccionisme. Al s XX,
l'obertura aranzelària del 1959 plantejà un nou model de política econòmica, i la
incorporació de l'estat espanyol a la Comunitat Econòmica Europea l'1 de gener de 1986
eliminà amb relació als països membres la possibilitat de polítiques proteccionistes,
a la vegada que fixà el marc de la CEE per a les que hom pugui adoptar enfront de tercers
països. Aquesta política es reforçà amb la creixent integració de la Unió Europea
(creació de la Zona Econòmica Europea el 1992, tractat de Schengen, en vigor des del
1995).
El proteccionisme es contraposa a lliurecanvisme.
El proteccionisme com a un dels trets bàsics del
catalanisme del segle XIX
Als Països Catalans, l'aparició del corrent proteccionista al s XIX es localitzà
sobretot al Principat, i fou conseqüència, d'una banda, del procés d'industrialització
operat entre el 1830 i el 1860, que implicava la protecció a la indústria naixent, i,
d'altra banda, del marc teòric traçat pels primers prohibicionistes i proteccionistes.
Aquest es formà durant el període 1768-1840, amb figures com Francesc Romà i Rossell (Las
señales de la felicidad en España y medios de hacerlas eficaces, 1768), Eudald
Jaumeandreu i Triter (Rudimentos de economía política, 1816; Curso elemental
de economía política..., 1836), Jaume Amat (Observaciones de un comerciante..., 1789),
A.B.Gassó (España con industria, rica y fuerte, 1816), Ramon Llàtzer de Dou i de
Bassols (La riqueza de las naciones nuevamente explicada, 1817) i el mallorquí
Guillem Oliver i Salvà (Vindicación de la industria de Cataluña..., 1834).
Durant el període 1840-1906, el proteccionisme experimentà una enorme difusió de la mà
dels deixebles de la càtedra d'economia política de Jaumeandreu a la Junta de Comerç de
Barcelona. Els autors estrangers més utilitzats foren l'alemany Friedrich List i el
nord-americà Henry Charles Carey, introduïts bàsicament per Joan Güell i Ferrer. Cal
destacar, entre els principals teòrics d'aquesta segona etapa, Joan Illas i Vidal (Memoria
sobre los perjuicios que ocasionaría en España, así a la agricultura como a la
industria y comercio, la adopción del sistema del libre cambio, 1849), Ramon
Anglasell i Serrano (Compendio de las lecciones de economía política, 1858), Joan
Güell i Ferrer (Estudios económicos, 1880), l'historicista i positivista Pere
Estasén i Cortada (La protección y el libre cambio, 1880) i el secretari del
Foment del Treball Nacional Guillem Graell i Moles (El arancel, los tratados y la
producción, 1905). Al Principat, els trets principals del proteccionisme defensat per
la burgesia industrial foren donar prioritat al creixement industrial i defensar els
interessos de la "nació espanyola" i demostrar que Catalunya no explotava la
resta de l'estat espanyol. Al País Valencià, malgrat que el lliurecanvisme fou una
conseqüència lògica de l'exportació de cítrics, iniciada a la fi del s XIX, existí
ja al primer terç del segle un pensament proteccionista important a l'entorn de la
frustrada industrialització sedera (Jeroni Merelo i Sayró, Memoria presentada a la
Real Sociedad Económica sobre la decadencia de las fábricas de seda y su restauración,
1832) i del nucli industrial d'Alcoi (iniciat el 1750). A les Illes probablement tan sols
la indústria del calçat defensà moderadament el proteccionisme fins el 1898. Al s XX,
el proteccionisme perdé protagonisme i es moderà (Cambó, Ignasi Villalonga). Pere Gual
i Villalbí preconitzà la protecció sistemàtica com a secretari del Foment del Treball
Nacional (1925) i dedicà al tema nombrosos escrits (Teoría de la política comercial
exterior, 1940: Teoría y técnica de la política aduanera y de los tratados de
comercio, 1943). Gual fou el darrer proteccionista integral i, a més, útil a les
formulacions autàrquiques del període 1939-59.
Protectorat
Part de sobirania que un estat exerceix
sobre un altre, sense annexar-lo al territori nacional, respectant-li el govern intern
però reservant-se les relacions exteriors. Règim convencional entre dos estats, suposa
un tractat especial -no existeix un dret comú- que determina les diverses competències.
La forma normal de l'estat protegit suposa només la intervenció del protector en
les relacions exteriors, bé que existeixen els protectorats colonials, on les
ingerències atenyen la mateixa política interna i, en conseqüència, manquen de
personalitat jurídica internacional. Lligat al fenomen del colonialisme, sigui
quina sigui la modalitat, pràcticament ha desaparegut amb la descolonització.
Protestantisme
Conjunt de les confessions cristianes eixides de la Reforma
del s XVI o influïdes per ella. La designació protestant els ve de la dieta d'Espira
(1529). Gradualment el mot esdevingué comú als deixebles de Martí Luter
(1483-1546), als seguidors de Huldrych Zwingli (1484-1531), als continuadors de
Thomas Cranmer (1489-1556) i als addictes de Joan Calví (1509-64). Per
raons teològiques i històriques, alguns grups s'estimen més aviat ésser anomenats evangèlics
o reformats. No volien pas crear una nova Església, sinó reformar l'Església
existent i tornar-la a la doctrina i les pràctiques apostòliques, però,
progressivament, la separació esdevingué un fet. Subratllaren la glòria i la
transcendència absolutes de Déu, proclamaren l'autoritat suprema de la Bíblia i
confessaren la perfecta redempció assolida per Jesucrist i la joia cristiana que dóna la
seguretat de la salvació. En conseqüència, el protestantisme impulsa les versions
populars i la distribució de la Bíblia i valora la predicació de la Paraula per damunt
del sacramentalisme i les cerimònies litúrgiques. Conserva dos sagraments: el baptisme
i la Santa Cena. Rebutja la vida monàstica, entesa com una obra humana, oposada a
la fe i canvia l'ascesi per l'ètica individual. En néixer, significà la
fi d'un poder religiós monolític a l'Europa culta, impossibilitant una hegemonia
internacional secular i religiosa amb tot l'antic sistema cultural. Hom hi retrobà una
forma per a expressar la pròpia fe. Pobles sencers (a Alemanya, a Escandinàvia, a
Holanda, a la Gran Bretanya i a Nord-amèrica) foren anomenats protestants. La seva
cultura influí les arts, la tecnocràcia, les formes de govern (sistemes democràtics),
el capitalisme i els idearis culturals. Com a moviment religiós, continua en la línia
dels intents reformistes medievals dels valdesos a Occitània, França, nord d'Itàlia i a
Catalunya (s XIII), dels hussites a Bohèmia (s XIV), dels deixebles de John Wycliffe
(1384), a Anglaterra, i els de Girolamo Savoranola (1452-98), a Itàlia.
Històricament, hom distingeix en el seu si la Reforma (s XVI); l'ortodòxia
protestant (s XVII); el pietisme del s XVIII, com a reacció contra el racionalisme
i el naixement de la teologia crítica; el liberalisme típic del s XIX, al costat
d'altres corrents importants, com el revivalism, que han influït en la vida dels
fidels i la teologia de la conciliació (de l'ortodòxia amb les noves idees
filosòfiques); el protestantisme contemporani, influït per la teologia dialèctica
(Karl Barth, 1886-1968; Emil Brunner, 1889-1966) i la desmitologització
(Rudolf Bultmann, 1889-1976). Alguns refugiats de l'Alemanya nazi, com Paul
Johannes Tillich (1886-1965), han interpretat els nous corrents teològics europeus
a Nord-amèrica. Inicià l'ecumenisme, malgrat el refús d'alguns grups ortodoxos i
conservadors que hi veien influències liberals, i a partir del 1948 començà uns primers
contactes amb els ortodoxos orientals i el catolicisme. Desenvolupa contínuament treballs
d'evangelització dintre i fora dels països d'origen.
Les primeres manifestacions de protestantisme als Països Catalans començaren al s XVI.
Hom intentà d'introduir llibres escrits per Luter, traduïts al castellà, a València.
Molts marxants i contrabandistes bearnesos hugonots anaven al Principat per a negocis i
alhora, discretament, difonien llurs creences. Un altre nucli es trobava entre els remers
del moll de Barcelona. Segurament molts d'ells complien sentències imposades pel Sant
Ofici i d'altres hi eren per haver estat bandolers hugonots. És versemblant que tampoc no
hi mancaren els convertits, per llur relació amb els mariners originaris dels països
protestants. Per a ells demanà el governador que els jesuïtes dediquessin un sacerdot
que contrarestés aquelles influències. Els acusats que comparegueren en els actes de fe
celebrats al Principat entre els anys 1539 i 1571 procedien de poblacions diverses: n'hi
havia de francesos, occitans, alguns de castellans i també naturals del país (tots els
sentenciats a l'acte de fe del 1571 eren naturals de Barbens). Amb la vinguda de tropes
franceses que lluitaven al costat dels catalans contra els soldats de Felip IV, el
protestantisme fou consentit; fins i tot hi hagué predicació pública en algunes
poblacions, com Barbens, perquè molts dels occitans reclutats eren hugonots. Cap a la fi
del s XVII, el protestantisme continuava fent proselitisme i hi hagueren algunes
conversions, bé que escadusseres. Gaspar de Centelles i Montcada, Segimon Arquer, Pere
Galès i Joan Nicolau Sacharles són les figures evangèliques més conegudes d'aquell
temps. Ben entrat el s XIX, el protestantisme començà les seves activitats de cap i de
nou. Ramon Monsalvatge preparà una missió cap a l'illa de Mallorca, però un canvi al
govern destorbà el projecte i hagué de fugir vers Amèrica (1838). L'anglès Graydon
distribuí la Bíblia —en català i en castellà— per les ciutats i els pobles
de la costa (1835), Francesc de P.Ruet aplegà els primers protestants barcelonins (1855),
però fou empresonat i exiliat a Gibraltar, on organitzà una petita comunitat (1856). El
seguí Manuel Matamoros, també empresonat (1860) i exiliat (1863). El govern provisional
nomenat per la revolució que derrocà Isabel II (1868) proclamà la llibertat religiosa
(1868). Immediatament, els protestants i alguns missioners estrangers eixiren de la
clandestinitat i es dedicaren al proselitisme. Organitzaren les primeres esglésies, que
donaren origen a noves comunitats. Amb la restauració monàrquica d'Alfons XII, la nova
constitució (1876) reduí la llibertat religiosa a una tolerància (article 11). Els
protestants la impugnaren moltes vegades, però la nova llei marcaria la política
religiosa de l'estat espanyol. La Segona República obrí noves possibilitats als
protestants per a desenvolupar lliurement llurs activitats. El moviment protestant
organitzà nombrosos actes públics, obrí llibreries, anà a les fires i fundà més
comunitats. Des de Lleida partí el primer "camió bíblic" (1933), i de
Barcelona el segon (1935). Aquells bibliobusos, transformats en exposicions mòbils,
resseguiren les poblacions del país. Durant la guerra civil de 1936-39, amb la
col·laboració de l'ajuntament de Barcelona hom repartí entre la població civil els
queviures que els quàquers i altres comunitats protestants enviaren des de l'estranger.
Acabada la lluita, el nou règim es declarà confessionalment catòlic i prohibí
qualsevol devoció acatòlica. Alguns protestants foren multats o empresonats perquè
se'ls trobà celebrant llurs oficis. L'article 6 del Fuero de los españoles (1945)
tolerava només els cultes privats. Els protestants superaren totes les dificultats legals
i el nombre de llurs addictes fins i tot augmentà considerablement. La llei sobre la
llibertat religiosa (1967) no despertà gaire entusiasme, malgrat que oferia garanties
millors per al desenvolupament de les Esglésies protestants.
Els protestants han celebrat quatre congressos: el primer a Madrid (1919); el segon a
Barcelona (1929); el tercer a Madrid i el quart a Barcelona (1969). Amb el suport de la Societat
Bíblica de Londres editaren Lo Nou Testament, versió de Melcior Prats i
Colom, que seguia el text de la Vulgata. N'imprimiren quatre edicions: Samuel
Bagster, Londres (1832); Richard Watts, Londres (1835); A.Bergnes de las Casas, Barcelona
(1835), i José Cruzado, Madrid (1888). La Carta als Romans, traduïda del grec per
Francesc de P.Castells, primerament fou publicada a la revista "El Eco de la
Verdad", a Barcelona (1894), i més tard sense data de publicació. Altres traductors
treballaren en els evangelis segons Lluc (1911) i Joan (1914). Entre els anys 1924-28
enllestiren els quatre evangelis i els Fets dels Apòstols, i hom n'estampà
successives edicions. Tot seguit treballaren en la traducció dels altres llibres del Nou
Testament, però aquesta obra restà inèdita a causa de la revolta del 1936.
La Fundació Bíblica Evangèlica, dita posteriorment Institució Bíblica
Evangèlica de Catalunya, inicià els seus treballs l'any 1966. Ha publicat els
evangelis de Marc (1970) i Joan (1974), traduïts directament del grec, i els Salms
(1986). Col·laborà en la traducció i edició del Nou Testament interconfessional
(1979). També ha editat llibres, himnaris, opuscles i la revista periòdica Presència
Evangèlica (des del 1968), tot en català.
Els protestants han fet una tasca social: han creat escoles de primer i de segon
ensenyament, cases per a vells i per a orfes, colònies d'estiu, un hospital a Barcelona,
seminaris teològics i una escola teològica nocturna, a Barcelona (CEEB). Han
desenvolupat moltes obres benèfiques i contribueixen a ajudar els damnificats per
catàstrofes, campanyes contra la fam, socors a la infància, ajut als leprosos, etc.
Pel que fa a les relacions ecumèniques, uns sectors protestants són partidaris dels
contactes interconfessionals; d'altres mantenen una actitud oposada, si bé respectuosa,
que els permet de conviure i de mantenir un diàleg amb els altres cristians, malgrat que
defugen la unitat formal.
Protestantisme
liberal
Denominació amb què són coneguts els corrents teològics
protestants, sobretot luterans, encaminats a conciliar la teologia amb les idees liberals
dels ss XVIII i XIX i vivament combatuts per les posicions tradicionals i ortodoxes.
Partint d'un estudi del cristianisme com a fet històric i amb mètodes exclusivament
històrics i filològics, els primers teòlegs liberals (David Friedrich Strauss,
Ferdinand Christian Baur, Bruno Bauer) es basen en la filosofia de la religió de
F.Schleiermacher, en el romanticisme de F.W.J.Schelling i en l'idealisme hegelià. En
foren els màxims representants els deixebles d'A&Ritschl, Ernst Troeltsch i
Adolf von Harnack, l'un dedicat a les qüestions d'història cultural i social i
l'altre més sensible a la història dels dogmes. Lligats a aquestes posicions hi ha
diversos corrents més recents, com l'escatologisme d'Albert Schweitzer, laFormgeschichte
de Martin Dibelius, Rudolf Bultmann i Hermann Gunkel.
Província
Unitat administrativa territorial de primer grau pròpia de molts estats:
Argentina, Bèlgica, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Equador, Espanya, Itàlia,
etc. Amb aquest nom hom sol reduir els termes autòctons equivalent en altres estats:
Finlàndia, Iran , Iraq, Laos, Mongòlia, Paquistan, etc. L'antecedent immediat de
l'actual divisió provincial a l'estat espanyol està en la realitzada l'any 1808 per
Josep Bonaparte en 38 prefectures (). Prescindint de l'anterior, Napoleó publicà un
decret, datat a París el 1810, que establia els governs particulars de Catalunya, Aragó,
Navarra i Biscaia, que preparava llur annexió a França. El 1810 el governador general de
Catalunya, mariscal Auguereau, fixà les capitals de quatre departaments catalans a
Barcelona, Girona, Reus i la Seu d'Urgell. Decretada l'annexió de Catalunya a l'estat
francès (1812), queden establerts els quatre nous departaments del Principat. La divisió
aprovada en les corts de Cadis establia una sola província per a la totalitat del
principat de Catalunya, però el 1813 un nou propòsit territorial el tripartia a base de
dues províncies marítimes amb capitals a Barcelona i Tarragona i una d'interior amb
capital a la Seu d'Urgell. Ferran VII arraconà el projecte i subsistí la divisió
anterior a l'ocupació francesa, fins el 1820, en què hom tornà a la divisió del 1813.
El 1822, amb caràcter provisional fou aprovat d'establir 52 províncies a l'estat
espanyol i s'hi preveia l'esquarterament del Principat, amb les capitals provincials a
Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, i del Regne de València, amb capitals a Castelló
de la Plana, València, Xàtiva i Alacant. La província amb capital a Barcelona rebia el
nom restringit de Catalunya. Aquesta divisió quedà anul·lada el 1823. El decret del 30
de novembre de 1833 establia la divisió de l'estat espanyol en 49 províncies (50
d'ençà del 1927), de les quals quatre corresponien al Principat, amb les mateixes
capitals de la distribució anterior, tres al País Valencià, amb capitals a Castelló,
València i Alacant, i una a les illes Balears amb capital a Palma de Mallorca. Cada
província quedava dotada d'un governador civil com a delegat del govern central i suprema
autoritat dins el departament i una diputació provincial com a corporació
representativa, que en el seu origen era d'elecció democràtica popular. El 1913 fou
autoritzada la constitució de la Mancomunitat de Catalunya que incloïa les quatre
províncies del Principat, i el 1932 es constituí la Generalitat, que decretà (1936) una
divisió de Catalunya en nou regions o supercomarques i 38 comarques. El 1939 la
desaparició de la Generalitat comportà el restabliment de les quatre províncies
catalanes. Els límits de les fronteres provincials tallen pel mig zones d'identitat
fisiogràfica, històrica i sòcio-econòmica i no respecten els límits naturals,
particularment pel que fa a les províncies valèncianes, dins les quals queden elements
castellans i aragonesos. Igualment les províncies del Principat exclouen terres de parla
catalana que són assignades a les tres províncies en què fou dividit Aragó. Els
territoris catalans annexionats a França, amb l'afegit de la comarca llenguadociana de la
Fenolleda, formen el departament dels Pirineus Orientals, establert per l'Assemblea
Constituent Francesa del 1790.
Provincialisme
1. Doctrina que propugna les prerrogatives polítiques de la
província enfront del poder central de l'estat. Propi del federalisme i de l'anarquisme,
també els regionalistes i nacionalistes l'han considerat un primer pas històric amb
vista a l'afirmació de la pròpia autonomia.
2. Nom que rebé, a l'inici del s XIX, el moviment favorable a la recuperació de la
consciència de la pròpia identitat dels Països Catalans. Fou especialment intens al
Principat, en part pel desvetllament que hi suposaren la Guerra Gran i la guerra del
Francès, conflictes que obligaren els catalans a organitzar-se per a suplir les
deficiències del govern amb organismes propis, juntes, etc. Inicialment el provincialisme
es donà entre les classes conservadores catalanes, com a oposades a l'uniformisme
centralista que els liberals palesaren a les corts de Cadis (1810-12) i durant el Trienni
Constitucional. Això explica l'ús del català en la predicació i les publicacions de
l'Església, majoritàriament antiliberal, els anys 1810 i 1820, així com el catalanisme
latent en moviments absolutistes com els alçaments dels malcontents (1825-27) i dels
carlins. Gradualment, però, el camp liberal català evolucionà cap al provincialisme, en
oposició al centralisme aferrissat dels governs liberals que se succeïren des del 1833 i
la imposició de la divisió provincial. Aquesta suposava l'extinció del Principat i del
País Valencià, al·ludits ara oficialment com "el antiguo Principado de
Cataluña" i "el antiguo reino de València". El moviment provincialista
liberal es palesà en actituds com la de la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona, que
reclamà la restauració de la corona catalano-aragonesa (1835), actitud que informà les
lluites contra Espartero).
Pubilla
Dona instituïda hereva, generalment per part d'algun
ascendent, en el qual cas se solia reservar tot el patrimoni com a bé parafernal, que era
administrat per ella. En cas de contreure matrimoni amb persona que no gaudia de la
condició d'hereu, aquest acostumava a aportar determinats béns en concepte d'aixovar,
com un dot aportat pel marit, a favor del qual la pubilla solia prometre-li en
determinades comarques, com l'Urgell i la Segarra, la soldada, que generalment sols es
pagava els deu primers anys de matrimoni.
Publicació de
lleis
Acte legal pel qual el text de les lleis promulgades arriba
al coneixement del públic, ja sia per una proclamació solemne oral —gairebé en
desús—, ja sia per l'aparició en els butlletins o publicacions periòdiques
oficials i que és un requisit essencial per a l'existència de la norma legal. El
període entre la publicació i l'entrada en vigor de la llei (vacatio legis) varia
en els diversos estats: a l'estat espanyol, és de vint dies, si hom no hi esmenta un
altre termini.
Publicitat
Comunicació massiva que té per objecte informar, persuadir
i aconseguir un comportament determinat de les persones que reben aquesta informació. En
l'empresa, la finalitat última de la publicitat és d'aconseguir un increment dels
resultats i de les vendes, per mitjà d'una millora en la informació i les actituds del
consumidor envers els seus productes. Les principals decisions a prendre amb relació a la
publicitat són: el pressupost del que hom ha de despendre o invertir en publicitat; el
segment de la població al qual hom dirigeix el missatge publicitari; el contingut
d'aquest missatge; els mitjans a través dels quals cal comunicar el missatge (ràdio,
televisió, diaris, etc); la mesura de l'eficàcia de la publicitat feta, en termes dels
objectius que es pretenen. Cadascun d'aquests cinc aspectes dóna lloc a estudis de
caràcter bastant tècnic. En les empreses occidentals, les despeses en publicitat han
crescut d'una manera extraordinària els últims anys. D'altra banda, hom critica a la
publicitat la manipulació que suposa sobre les normes d'actuació quotidiana del
consumidor. L'Estatut de Publicitat del 1964, vigent a l'estat espanyol, estableix
els principis de legalitat, veracitat, autenticitat i lliure competència pels quals
considera il·lícita la publicitat que ofengui les institucions, lesioni els drets de la
personalitat, atempti contra el bon gust, i sigui contrària a les lleis i la moral.
Distingeix entre agències de publicitat, empreses autoritzades dedicades a crear,
projectar, executar, i distribuir campanyes publicitàries d'altri; estudis de
publicitat, empreses professionals que únicament projecten campanyes, sense
executar-les; i exclusives de publicitat, empreses encarregades de difondre la
publicitat que, per contracte, posseeixen l'exclusiva de l'explotació publicitària en un
o diversos mitjans de difusió.
Purga
Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs
en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan
executiu o pels màxims dirigents. Són cèlebres les de Stalin, a l'URSS (1936-38).
Putsch
Revolta, insurrecció.
Putsch de Munic
Intent fracassat de cop d'Estat protagonitzat per Adolf
Hitler, amb el suport del general Lunderdoff, a una cerveseria de Munic, el
9 de novembre de 1923. Arran d'aquest fet, Hitler fou detingut i condemnat a cinc anys de
presó i el NSDAP fou prohibit temporalment.
Putting out system
(veure Domestic system)
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
