Kadet (veure Cadet)

Kàiser
Nom amb què és conegut l'emperador d'Àustria (des del 1806) i l'emperador d'Alemanya (des del 1871). El terme procedeix etimològicament del llatí caesar.

Kamikaze
1. Membre d'un cos d'atac especial d'aviadors suïcides japonesos, organitzat l'any 1944, per afrontar la superioritat naval nord-americana al Pacífic —sobretot a les batalles d'Okinawa i les Filipines, on enfonsaren o inutilitzaren 365 vaixells nord-americans— durant la Segona Guerra Mundial.
2. Conductor suïcida de qualsevol vehicle, normalment proveït d'explosius, que es llança contra l'enemic.

Kantisme
Conjunt de filosofies inspirades en els principis i el sistema kantians. Atesa la multiplicitat d'aquestes filosofies, el corrent kantià presenta diferències molt considerables. Així, mentre l'idealisme (Fichte, Schelling i Hegel) desenvolupà sobretot el concepte de llibertat com a autoposició constituent del món, el positivisme (Comte, Stuart Mill, etc) en retingué gairebé exclusivament les tesis fenomenistes i agnòstiques. Des de la segona meitat del s XIX fins al principi del XX s'anà obrint pas un moviment de "retorn a Kant", el neokantisme, desitjós d'ésser fidel al mestre i de deixar d'"utilitzar-lo". La influència kantiana és determinant en Husserl i en Heidegger i també en l'anomenada "filosofia oberta" de F.Gonseth i G.Bachelard.

Keynesianisme
Nom atorgat al corrent fonamentat en les idees de J.M. Keynes sobre control del nivell d'activitat econòmica, contingudes a The General Theory on Employment, Interest and Money (1936). L'impacte d'aquesta obra fou molt acusat als ambients acadèmics anglès i nord-americà després de la Segona Guerra Mundial. Entre els primers keynesians es destaquen A.H.Hansen, Paul Samuelson i James Tobin als EUA i J.Robinson, sir Roy Harrod i N.Kaldor a Anglaterra. El keynesianisme, tanmateix, ha caricaturat el pensament del seu inspirador en concentrar-se en la defensa de la política fiscal com l'instrument més vàlid de la política econòmica, per oposició a la política monetària defensada per quantitativistes i neoquantitativistes. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, però, l'acceptació dels pressupòsits i les solucions keynesians fou quasi general entre els economistes, fins al moment que, per raó de l'obra de Milton Friedman i de l'escola de Chicago, cap a la meitat dels anys cinquanta, fou represa la defensa dels pressupòsits monetaristes. El debat semblà guanyat pels keynesians amb els bons resultats aconseguits per ells com a assessors i membres de l'equip dels presidents Kennedy i Johnson, a l'inici dels anys seixanta, i la posada en pràctica de l'anomenada nova economia; però a partir del 1966 començà a fracassar l'ús de la política fiscal com a correctora de la situació inflacionista nord-americana creada per la guerra del Vietnam, mentre a Anglaterra la política econòmica keynesiana es desacreditava també amb els fracassos en l'aprofitament de la devaluació del 1967. Ultra l'aspecte anterior, referent a política econòmica, cal destacar l'aportació renovadora del keynesianisme quant a teoria ecònomica, sobretot pel que fa a la demanda de diner (punt en què les diferències amb l'escola quantitativa foren més àmplies), als mecanismes de transmissió de la política monetària i a la teoria de l'interès. Actualment, quan la majoria dels llibres de text de macroeconomia als països capitalistes són keynesians, les aportacions teòriques en aquests camps semblen haver estat també àmpliament assimilades, àdhuc per part dels monetaristes, les diferències més notables entre els quals i l'escola keynesiana es refereixen a la definició i al funcionament del mercat del treball i a l'explicació de la fixació dels salaris. El keynesianisme, d'altra banda, s'ha anat separant progressivament de les idees inicials de Keynes, i ha posat en relleu els aspectes pràctics o de política econòmica de la seva obra i oblidat els fonaments i les aportacions teòriques del fundador de l'escola, la qual cosa ha estat objecte de tota una discussió teòrica, els darrers anys, a partir de la qual han pogut ésser talment clarificades i superades les diferències entre monetaristes i fiscalistes, que hom ja no pot avui identificar aquests darrers amb els seguidors de les idees de Keynes. Les conseqüències de l'aplicació d'aquest nou keynesianisme, consistent a donar suport a la demanda i al control del nivell d'activitat a través de les polítiques monetàries, fiscal i pressupostària, han dut a una hipertròfia de l'estat la qual, segons els crítics liberals, és una de les causes principals de la crisi actual, especialment per la importància del dèficit públic. Segons aquests crítics, és el deute el qui impedeix que el sector privat utilitzi els recursos d'una manera més eficaç. Enfront dels plantejaments keynesians, els liberals preconitzen un retorn a la concepció clàssica de l'actuació bàsicament subsidiària de l'estat, una primacia de la política monetària i el retorn a l'equilibri pressupostari. Un d'aquests aspectes és l'anomenada economia de l'oferta.

KGB
Sigla del Komitet Gosudarstvennoje Bezopasnosti, organisme d'espionatge i contraespionatge i de policia política del règim de l'URSS. Sorgit de la reestructuració (1954) de la policia política creada en temps de J.Stalin, augmentà el seu poder des de la caiguda de N.S.Khruscov (1964). Alguns dels seus màxims responsables, com Jurij Andropov, assoliren la màxima direcció política de l'URSS. Fou dissolt el 1991.

Khmer roig
Membre d'un moviment guerriller comunista cambodjà. Té l'origen en el Partit Comunista de Cambodja, fundat el 1951. En un principi els khmers roigs lluitaren contra Norodom Sihanuk, però quan aquest fou víctima d'un cop d'estat el 1970, s'hi aliaren (fins el 1976). El 1975, amb l'ajut del Vietnam, enderrocaren el règim militar. Dirigits per Pol Pot, els khmers roigs instauraren un règim de terror que, en quatre anys, assassinà uns dos milions de persones. Foragitats del poder pel Vietnam, que establí un règim addicte el 1979, tornaren a la guerrilla. Contraris a l'acord de pau del 1991 entre el règim pro-vietnamita i Sihanuk (el qual l'any 1982 integrà una facció dissident dels khmers roigs) continuaren hostilitzant el govern cambodjà. Molt afeblida, la mateixa organització jutjà i condemnà Pol Pot el 1996, tot i que l'any 2000 persistien els enfrontaments. La reinserció dels antics guerrillers i el judici dels responsables dels genocidis dels anys 1975-79 han esdevingut els principals obstacles per a l'estabilitat de Cambodja.

Kibbuts
Comunitat col·lectivista de l'estat d'Israel. Inspirats en el socialisme i el sionisme, tot i les diferències de matís ideològic, els kibbuts comparteixen el caràcter voluntari, l'igualitarisme estricte i la democràcia directa en la presa de decisions. No hi ha salaris, i els objectes de consum són distribuïts segons les necessitats. La comunitat s'encarrega dels vells, dels malalts i dels infants. El primer kibbuts fou establert el 1909 a Deganya. En un principi, foren explotacions agràries que posteriorment diversificaren les seves activitats. Gràcies a l'entusiasme dels seus membres, el kibbuts, juntament amb el mosav, organització cooperativa similar, tingué una gran importància en la transformació de terres ermes en aptes per a l'agricultura. En crisi des de la meitat dels anys vuitanta, els kibbuts són actualment qüestionats tant des del punt de vista de la viabilitat econòmica com de la idoneïtat per a satisfer determinades necessitats humanes. L'any 2000 el nombre de kibbuts era d'uns 250, i els seus membres uns 140 000 (el 2,5% de la població israeliana).
Comunitat col.lectivista de grangers israelians formada per la lliure associació de famílies que renunciaven a la propietat individual per pactar una vida i una economia en comú.

Kolkhoz
Granja col.lectiva soviètica, sorgida el 1917 com a associació cooperativa, de caràcter socialista, de camperols per a la producció agrícola. Foren la base de l'organització de l'agricultura soviètica des del 1928. Els mitjans de producció i la producció mateixa eren col·lectius, i la retribució depenia sobretot dels guanys de la col·lectivitat. La direcció del kolkhoz era a les mans de la col·lectivitat i dels seus òrgans representatius. Les terres eren treballades col.lectivament, tot i que es permetia als agricultors disposar de petits horts familiars. En dissoldre's l'URSS (1991), el 1993 hom procedí a la reprivatització de les terres i els recursos que gestionaven.

Kominform
Organització que tenia la funció de coordinar, a escala internacional, les accions polítiques dels partits comunistes nacionals. Succeí el Komintern, dissolt el 1943. Va estar en vigor entre 1947 i 1956 i va aplegar majoritàriament partits comunistes de països del bloc socialista (només agrupà Itàlia i França, entre els països capitalistes). L'octubre del 1947 l'URSS va organitzar a Polònia una reunió dels partits comunistes de nou països (Bulgària, Hongria, França, Itàlia, Iugoslàvia, Polònia, Romania, Txecoslovàquia i l'URSS) per crear aquesta organització internacional, aparentment com una agència d'informació sobre afers comuns, però que en realitat era un instrument de la política de Stalin. La seva línia d'acció principal fou l'atac contra el titisme. Iugoslàvia se'n va separar el 1948. Va ser dissolt el 1956 per Nikita Khruixtxov.

Komintern
Abreviació de la Kommunisticeski Internacional ('Internacional comunista') amb què els comunistes russos designaven la Tercera Internacional.

Komsomol
Nom abreujat amb què és coneguda la Kommunisticestij Sojuz Molod'ozi, secció juvenil del partit comunista de l'URSS, fundada l'any 1918. El comitè central del Komsomol editava, a Moscou, el diari «Komsomol'skaja Pravda».

Krausisme
Corrent de pensament, lligat a la filosofia de Krause, desenvolupat al s XIX, que tingué una notable importància a Castella. Introduït a la Península Ibèrica per Julián Sanz del Río, en foren també figures representatives Francisco Giner de los Ríos i Manuel Ortí y Lara. Als Països Catalans, només arribà a influir en Francesc Pi i Margall i en Manuel Sales i Ferré. El krausisme, marginal a la major part d'Europa, representà a Espanya un intent de renovació intel·lectual i d'acostament a Europa, especialment pel que fa a l'ètica i a la pedagogia (sobretot amb la fundació de la Institución Libre de Enseñanza). Els krausistes ocuparen nombroses càtedres entre el 1850 i el 1875, any que en foren foragitats per la Restauració. Sembla que l'arrelament del krausisme a Castella com a ideologia progressista, quan a Europa imperava el positivisme, es deu a la seva moderació i a l'harmonització entre el racionalisme i un cert misticisme (antieclesial però no pas ateu). De fet, però, desembocà en el republicanisme, i àdhuc, com en el cas de Julián Besteiro, en el socialisme democràtic.

Kremlin
Adaptació occidental del mot rus Kreml'. Als països eslaus, fortalesa emmurallada, emplaçada generalment en algun lloc estratègic d'una ciutat, on hi havia el palau del rei o del príncep i els principals edificis públics, civils i religiosos. El més cèlebre és el de Moscou.

Kremlin, el
Kremlin de Moscou. De forma triangular, és encerclat pel riu Moskva, per la plaça Roja (antigament un fossat ple d'aigua) i per l'avinguda (prospektiva) Marx, antigament una riera. Erigit al s XII, fou refet al s XV per arquitectes italians. Les muralles, de més de 2 km de perímetre, tenen vint-i-vuit torres, algunes amb fletxes del s XVII, la principal de les quals és la torre del Salvador (Spasskaja). A l'interior hi ha diverses esglésies, convertides en museus; les més importants són la de la Dormició (Uspenskij) (1475-79), obra de l'italià A.Fieravanti, la de l'Anunciació (Blagovescenskij), refeta en 1484-89, que conserva un gran iconòstasi (1405), obra de Teòfanes el Grec i d'Andrej Rubl'ov, a més de frescs del s XVII, i la de l'Arcàngel (Arkhangel'skij), refeta per Alevisio Nuovo (1505), que conserva la tomba d'Ivan el Terrible i dels altres tsars d'abans de Pere I. La del Salvador (Verospasskij) és la més antiga. Cal esmentar també el campanar d'Ivan (s XVI), al peu del qual hi ha la "reina de les campanes" (5,87 m d'alçada i 218 tones). D'entre els edificis civils es destaquen el palau de les Facetes (Granovitaja Palata), de vers el 1500, l'arsenal i l'antic senat, seu del govern de la Federació Russa (s XVIII), el gran Palau (1838-49), ricament decorat en el seu interior, el palau dels Congressos, moderna construcció del 1961, etc. Durant l'existència de l'URSS (1917-91) el Kremlin designava també periodísticament el govern soviètic; desaparegut aquest, posteriorment ha passat a designar el govern de Rússia.

Kronstadt, rebel.lió de  (veure Rebel.lió de Kronstadt)

Ku Klux Klan
Societat secreta racista nord-americana. Fundada el 1866 a Tennessee, esdevingué un instrument dels terratinents demòcrates del sud per a plantar cara als republicans radicals, al poder, i recuperar una gran part del programa esclavista i antinòrdic de la Confederació. Tingué un segon període entre el 1915 i el 1924, lliurada totalment a activitats terroristes i racistes. Les reivindicacions integracionistes iniciades cap al 1946 ressuscitaren el Klan, que actuà sobretot entre el 1954 i el 1966, fins que l'administració Johnson la desorganitzà. Durant les dècades següents ha mantingut un cert activisme en el si de l'extrema dreta nord-americana.

Kulaks
Propietari rural rus, que arrendava les terres o les explotava amb el treball dels batracs. Els kulaks, que àdhuc durant els primers anys del poder soviètic posseïen una part considerable dels mitjans de producció agrícola i de les empreses industrials i comercials del camp, sorgiren ja en l'època feudal amb la producció mercantil i foren els primers grans propietaris del camp.
Segons la divisió bolxevic, eren la classe de la pagesia integrada pels camperols rics, en oposició als mugics (camperols pobres) i els seredniaki (camperols mitjans). Els kulaks eren considerats hostils al règim i contrarevolucionaris. De fet, posseïen, de mitjana, dos cavalls, tres o quatre vaques i algunes hectàrees de terreny. No representaven més del 3% o 4% de la pagesia. Eren els més dinàmics i els que generaven l'excedent que permetia alimentar les ciutats. Sorgiren en l'època feudal amb la producció mercantil i foren els primers grans propietaris del camp. Durant els primers anys del poder soviètic posseïen una part considerable de producció agrícola i de les empreses industrials i comercials del camp. El 1929 Stalin ordenà llur extirpació com a classe en tota l'URSS i va procedir a la col.lectivització de les seves terres convertint-les en kolkhozos i sovkhozos.

Kulturkampf
Terme que signfica 'lluita per la cultura', emprat per a designar el conflicte entre l'Església Catòlica i l'imperi alemany (1871-87) originat en la decisió del govern de Bismarck de sotmetre les activitats de l'Església a la raó d'estat. Aquesta decisió, principalment implantada a Prússia i acceptada també en altres estats alemanys, cal que sigui emmarcada a partir de la constitució de l'imperi després de la victòria sobre França, la definició de la infal·libilitat papal i la consegüent constitució dels vells catòlics i la formació del Zentrum, partit catòlic. La primera mesura fou la supressió de la secció catòlica del ministeri de cultes (juliol del 1871), seguida per la llei contra la predicació (novembre), el control sobre les escoles i la supressió tant dels jesuïtes com d'altres ordes similars (març-juliol del 1872); el procés culminà amb les lleis de maig del 1873, donades pel ministre Falk, executor del pensament del cap de govern, on eren establertes normes sobre la formació i la destinació dels sacerdots, era limitat el poder disciplinari de l'Església, instituït un tribunal reial, determinat el dret penal intraeclesial i estimulada la sortida de l'Església. La reacció d'un sector de l'episcopat, que es féu fort en la Constitució del 1850, obligà a canviar aquesta, i aleshores els bisbes foren empresonats i privats de tot subsidi, i tots els ordes, excepte els hospitalers, foren expulsats del país (maig del 1875). L'elecció de Lleó XIII, el creixement progressiu del socialisme i la potència cada vegada més forta del Zentrum contribuïren a millorar sensiblement la situació; substituït el ministre Falk, les lleis foren progressivament derogades, i l'arbitratge del papa, a petició de Bismarck mateix, en el conflicte entre Alemanya i Espanya per les Carolines contribuí a acabar la lluita (llei de 29 d'abril de 1887, per la qual era suprimida tota la legislació anterior).

Pàgina principal 

© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà