BUXAWEB

VOCABULARI
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

V

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Personatges d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Blowin' In The Wind

V
Vacatio legis
Vaga
Vaga de fam
Vaga de La Canadenca
Vaga General del 1917

Valencianisme
Valor
Valor afegit
Valor fiduciari
Valor nominal

Valor nominal d'una acció

Valor real d'una acció
Valors cotitzats a borsa
Vapor
Vapor, El
Vassall
Vassallatge
Vegueria
Veïnatge

Veïnatge civil
Veïnatge local

Venda
Venda a dipòsit
Venda a pèrdua
Venda a termes
Venda automàtica
Verticalisme
Vet
Veu de Catalunya, La
Veu del Montserrat, La
Vicalvarada, la
Viet-cong
Viet-minh

Vigilantes
Vint-i-tres de febrer

Violència
Volksunie
Voltairianisme
Voluntariat
Voluntaris de la Llibertat
Voluntaris de la República
Voluntaris Reialistes

Voluntat de l'estat
Voluntat general
Voluntat popular

Voluntat social predominant
Vot corporatiu
Vot de censura
Vot de confiança
Vot directe
Vot indirecte
Votació de confiança

V
Abreviatura de victòria, usat pels aliats durant la Segona Guerra Mundial. Actualment hom sol indicar aquest símbol amb l'índex i amb el dit del mig.

Vacatio legis
Locució que vol dir 'cessació de la llei' i que hom utilitza per a designar el termini posterior a la publicació d'una llei durant el qual no és obligatòria fins al moment d'entrar en vigor. A l'estat espanyol les lleis obliguen al cap de vint dies d'haver estat publicades en el butlletí oficial de l'estat, si altra cosa no es disposa en la mateixa llei.

Vaga
Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga general. A vegades pren formes especials, com la vaga de zel, que consisteix en una aplicació rigorosa del reglament, i la vaga de braços caiguts, quan hom fa l'aturada sense abandonar el lloc de treball. La reacció dels poders públics davant les vagues fou inicialment de reprimir-les, com també el dret d'associació obrera, en nom de la llibertat de treball. Més tard, però, als estats democràtics la pressió del moviment obrer n'aconseguí el reconeixement. Tanmateix, la majoria d'aquests estats intentaren de condicionar el reconeixement del dret de vaga per tal de limitar-ne l'eficàcia, i hom dictà una legislació que en fixà les condicions (com ara la necessitat de sotmetre's a un arbitratge previ i el pre-avís, és a dir, la notificació amb uns quants dies d'antelació de la decisió de declarar la vaga), i les excepcions (com, per exemple, els funcionaris o els serveis públics); d'altra banda, les vagues polítiques foren generalment prohibides. Aquesta reglamentació del dret de vaga dóna lloc al desencadenament de les anomenades vagues salvatges, en les quals no es compleix la normativa legal. Els precedents de les vagues són molt antics: ja a la baixa edat mitjana es produïren diverses cessacions del treball per part dels artesans, que generalment degeneraven en aldarulls i motins. A partir del s XV, amb el desenvolupament de la tècnica, els conflictes socials —com la vaga dels tipògrafs de Lió el 1539— foren més freqüents. Però fou amb la Revolució Industrial i l'aparició del proletariat que les vagues es generalitzaren. Els primers anys del maquinisme la reacció primària dels obrers es dirigí contra les màquines, que eren destruïdes violentament. Més tard, amb l'anarquisme i el sindicalisme revolucionari, hom formulà la teoria de la vaga general, que havia de dur a l'emancipació del proletariat, i hom la combinà amb altres formes d'acció directa, com ara el boicot i el sabotatge. Les primeres vagues anaren molt unides amb la lluita pel reconeixement del dret d'associació obrera, i, més tard, per la jornada de vuit hores, i normalment foren reprimides amb gran violència. L'impacte de la Revolució Russa provocà una onada vaguística arreu d'Europa. Més tard, al Regne Unit, la vaga general del 1926, declarada en suport dels miners, fracassà. A França, la victòria del Front Popular del 1936 comportà un moviment vaguístic molt extens, amb ocupació de fàbriques. Als EUA, les vagues foren extraordinàriament violentes, amb repressions sagnants. A l'estat espanyol, les primeres vagues tingueren lloc a Catalunya. Destacà en importància la Vaga General del 1917. Durant el franquisme, el dret de vaga no fou reconegut; però, malgrat la repressió, es produïren algunes vagues notables, com la dels miners asturians del 1962 i la dels metal·lúrgics d'Etxebarri (Biscaia), que durà 163 dies (1966-67). Als Països Catalans, la primera etapa de reacció contra les màquines tingué la seva expressió en la destrucció de telers mecànics a Alcoi (1821), la de màquines de filar i cardar a Camprodon (1823), la crema de la fàbrica Bonaplata a Barcelona (1835) i la vaga del 1854 contra les selfactines. La primera vaga general tingué lloc el 1855, en defensa del dret d'associació, i afectà les principals zones industrials del Principat, amb més de 40 000 vaguistes i 9 dies de vaga. Unes altres vagues notables foren la vaga general del 1902, impulsada pels anarquistes, la vaga general del 1909, la vaga de la Canadenca (1919), primera manifestació de força de la CNT a Barcelona, i la vaga dels tramvies del 1951, primera acció vaguística en massa sota el franquisme. Les zones de major concentració industrial han estat també les de major conflictivitat laboral, com és el cas, per exemple, del Vallès Occidental i el Baix Llobregat.

Vaga de fam
Mitjà de lluita no violenta que consisteix en la pràctica del dejuni voluntari, si cal fins a la inanició, per tal d'aconseguir la satisfacció d'unes reivindicacions. Ha estat utilitzada com a arma política per tal d'atreure l'atenció pública sobre algun fet concret. Foren cèlebres els dejunis de Gandhi en favor de la independència de l'Índia, i tingué una ressonància mundial la vaga de fam del batlle de Corcaigh Mac Swiney, independentista irlandès, que el dugué a la mort al cap de 75 dies de dejuni. Als Països Catalans foren cèlebres els dejunis prolongats de Lluís M.Xirinacs en favor de les llibertats nacionals catalanes.

Vaga de La Canadenca
Conflicte social esdevingut a Barcelona (febrer i març del 1919), originat a l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro —filial de la Barcelona Traction Light and Power— el 5 de febrer per causa de l'acomiadament d'obrers; s'hi afegiren els del ram del gas i de l'electricitat (Barcelona restà sense llum). Fou declarat l'estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts. Aleshores es declararen també en vaga els obrers de la indústria tèxtil i es transformà en vaga general de Barcelona; fou utilitzada la «censura roja» per tal d'impedir que la premsa pogués donar notícies tendencioses que perjudiquessin els vaguistes. L'actitud transaccionista de Salvador Seguí en un míting a les Arenes (19 de març) féu possible un acord i la tornada victoriosa al treball (20 de març); però, el 24 de març, pel fet que els militars, en desacord amb el pacte, no havien alliberat 79 vaguistes, hom declarà vaga general a tot el Principat, que finalitzà en ésser declarat de nou l'estat de guerra. La vaga comportà l'establiment de la jornada de vuit hores i les dimissions del governador civil Montanyès, del cap policial Doval, i del cap del govern, comte de Romanones.

Vaga General del 1917
Moviment vaguístic que tingué lloc a l'estat espanyol per l'agost del 1917, dins el marc de la crisi política general del 1917. Precipitada per una vaga de ferroviaris a València (juliol), la vaga general revolucionària fou declarada el 13 d'agost per la UGT i la CNT, amb el suport del PSOE i dels partits republicans, amb la finalitat que es constituís un govern provisional que convoqués eleccions a Corts Constituents. El comitè de vaga, format per F.Largo y Caballero i D.Anguiano (UGT) i J.Besteiro i A.Saborit (PSOE), fou detingut; l'exèrcit controlà la situació del cap de tres dies d'aldarulls, sobretot a les zones industrials, amb un saldo de 70 morts, centenars de ferits i 2 000 empresonats.

Valencianisme
1. Afecció per València o el País Valencià o per les característiques nacionals catalanes del País Valencià.
2. Moviment polític que reivindica els interessos propis del País Valencià. El primer grup organitzat, València Nova (1904), convocà i celebrà (1907) la Primera Assemblea Regionalista Valenciana, tractant d'aconseguir un pacte solidari valencià, semblant al de la Solidaritat Catalana (1906). L'intent fracassà per l'enemistat del republicanisme blasquista i dels partits alfonsins. La conversió de València Nova en Centre Regionalista Valencià (1907) i la creació de la seva Joventut Valencianista (1908), relacionada amb la Joventut Nacionalista (1909) de Castelló de la Plana i la Joventut Valencianista del Principat, plantejaren una major ambició política, però fracassaren llurs intents d'aplegar les diverses opcions polítiques actuants al país entorn de les reivindicacions valencianes. A partir del 1915 començaren a manifestar-se les primeres tendències nacionalistes en el si del blasquisme. Més èxit tingué la Unió Valencianista (1918-33, amb el parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera), formació relacionada amb la Lliga Regionalista de Barcelona i d'ideologia semblant. Fins el 1923 es produí un augment de la influència política del valencianisme burgès, i paral·lelament l'aparició de grups valencianistes rurals (els Solitaris Nacionalistes) o proletaris (Joventut Nacionalista Obrera, 1921), de vida curta. Al mateix temps hi hagué un esforç per a aclarir doctrinalment la posició del País Valencià respecte a la resta dels Països Catalans, i aparegueren posicions obertament pancatalanistes (M.Duran i Tortajada, Eduard Martínez i Ferrando) i d'altres que, si més no, reconeixien la pertinença del país a l'àrea nacional catalana. La fundació de l'Agrupació Valencianista Republicana (1930), federalista, fou conseqüència de la radicalització de la petita burgesia. Aquest i altres grups dugueren fins el 1936 diverses activitats a favor de l'autonomia, malgrat l'oposició de la Dreta Regional Valenciana (lligada a la CEDA) i dels radicals. Els grups polítics del període republicà foren el Centre d'Actuació Valencianista (1931-36), constituït com a front patriòtic nacionalista i controlat per Unió Valencianista; Acció Nacionalista Valenciana (1933), que el 1935 adoptà el nom d'Acció Valenciana, grup catòlic producte d'una escissió de l'Agrupació Valencianista de la Dreta (1930), prolongació de la DRV; el Partit Valencianista d'Esquerra (1935), fusió de la AVR, el CAV i diversos grups locals; Esquerra Valenciana (1934), escissió del blasquisme; Esquerra Republicana del País Valencià (1934), partit d'esquerra burgesa creat a Castelló de la Plana i que s'integrà amb Esquerra Valenciana durant la guerra civil; i Nova Germania (1935), escissió de la AVR no conforme amb la política del PVE, en el qual aquella s'incorporà. No aconseguiren d'ultrapassar el marc de la política regional i, en general, ni tan sols actuaren a la totalitat del país. Només Esquerra Valenciana col·locà un diputat a les corts de la república (1936), Vicent Marco i Miranda, que ingressà a la minoria parlamentària d'Esquerra Republicana de Catalunya. EV i PVE, favorables al Front Popular, mantingueren, amb altres grups, la reivindicació autonomista durant la guerra civil. Després de la dura repressió del primer franquisme, els anys seixanta sorgiren les primeres organitzacions nacionalistes, la majoria d'adscripció esquerrana, com ara el Front Marxista Valencià, el Partit Socialista Valencià (1962-68) i, entre els democratacristians, la Unió Democràtica del Poble Valencià (1962), tots d'influència molt limitada. Però qui definiria l'ideari bàsic del valencianisme nacionalista a la segona meitat del s XX seria l'assagista Joan Fuster. En la seva obra de més difusió, Nosaltres els valencians (1962), Fuster feia un diagnòstic del País Valencià des d'una perspectiva històrica molt influïda pel marxisme; com a conclusions, reivindicava els vincles i l'articulació d'un projecte comú amb la resta de Països Catalans (denominació que ell contribuí a estendre). El carisma i l'obra de Fuster (als quals hom ha d'afegir, en un àmbit més acadèmic, els de M.Sanchis i Guarner) tingueren un pes molt acusat en els medis universitaris i culturals valencians fora dels quals, però, la seva penetració fou escassa, si no despertà suspicàcies. El 1972 foren creats els Grups d'Acció i Reflexió Socialista, convertits en Partit Socialista del País Valencià (1973) i, per agregació d'altres grups (1976), en Convergència Socialista, que després fou el PSPV. El 1978 aquest s'uní amb el PSOE, el qual diluí el nacionalisme del partit resultant en convertir-lo en una federació territorial. Després de la mort de Franco (1975) i durant els anys de la transició a la democràcia a l'estat espanyol i l'establiment del País Valencià com a comunitat autònoma (1982), la dreta local mobilitzà, amb la complicitat de sectors polítics valencians vinculats aleshores a la Unión de Centro Democrático, un valencianisme regionalista violentament hostil al nacionalisme d'arrel fusteriana i d'esquerres. Aquest valencianisme (anomenat popularment 'blaverisme' per la polèmica que els seus partidaris desencadenaren amb motiu de la franja blava a la senyera, bandera oficial d'aquesta comunitat autònoma) es basava exclusivament en el postulat d'una 'llengua valenciana' distinta del català, la visceralitat en la defensa de la qual es corresponia amb la inconsistència dels seus fonaments, i en un anticatalanisme igualment furibund. La seva expressió més visible fou el partit Unió Valenciana (1982) i el diari "Las Provincias". La llarga permanència del PSOE al govern valencià (1982-95) no impedí la implantació del blaverisme, així com atemptats i intimidacions contra el valencianisme nacionalista (dirigits, entre altres, contra els mateixos Fuster i Sanchis i Guarner, i l'assassinat d'un activista el 1993). Per contra, el valencianisme nacionalista, que tingué com a expressió política principal Unitat del Poble Valencià (creat el 1983) i com a plataformes de difusió les iniciatives entorn de l'editor Eliseu Climent, especialment l'organització Acció Cultural del País Valencià (1978) i el setmanari "El Temps" (1984), ha romàs (llevat de la legislatura 1987-91, que es coalitzà amb Esquerra Unida) fora de les Corts Valencianes. A partir del 1995, que accedí a la Generalitat Valenciana una coalició formada pel Partido Popular i Unió Valenciana (des del 1999 el PP en solitari), l'aplicació del secessionisme lingüístic (que, en la pràctica, significà bàsicament la marginació del valencià) amb l'aval institucional, així com la política del govern valencià amb relació al medi ambient i altres temes, provocà una reacció ciutadana, de la qual el Bloc de Progrés Jaume I (creat ja el 1994) és la iniciativa més destacada. En el pla polític, el 1997 fou fundat el Bloc Nacionalista Valencià, el qual, liderat per Pere Mayor, unia en una mateixa formació diverses tendències nacionalistes (la principal de les quals la UPV) i de centre-esquerra. El BNV, ultra millorar la representació municipal del nacionalisme valencià (19 alcaldies el 1999), en redefiní els postulats en ometre dels seus estatuts qualsevol referència als Països Catalans, en oposició amb el valencianisme tradicionalment identificat amb aquest concepte.

Valor
1. Abstracció bàsica de la teoria econòmica que permet l'homogeneïtzació de tots els elements o objectes materials de què tracta la teoria econòmica. Aquesta, com tota altra teoria científica, pretén una explicació-previsió de determinats fets reals. Evidentment, no pretén explicar tota la realitat, sinó només una part: la parcel·la de la producció i distribució de béns. Però, així i tot, els elements que componen aquesta parcel·la de la realitat són aparentment heterogenis, i les relacions que es poden establir entre ells són múltiples i diverses. Els diferents productes (cases, cotxes, aliments, etc) són dissímils des de la majoria de punts de vista, i, per tant, difícilment poden ésser posats sota un mateix conjunt de relacions. Hom pot establir relacions com "hi ha tants cotxes per casa" o "el consum per càpita de llentilles és més alt que el de cigrons", però fins i tot suposant que unes tals afirmacions fossin correctes, hom no es trobaria davant una teoria general unificada, sinó davant una sèrie d'afirmacions particulars inconnexes. Perquè la teoria econòmica superi aquest estadi de pura agregació d'afirmacions particulars inconnexes i adquireixi el status de teoria científica amb interdependència i coherència interna, cal que els objectes materials sobre els quals versa, aparentment heterogenis i dissímils, siguin homogeneïtzats, posats sota un comú denominador, i que, per tant, puguin ésser posats sota un conjunt comú de relacions. Cal que, de la infinitud d'atributs dels objectes materials, hom n'abstregui un de comú. Aquest atribut és el valor. Els economistes clàssics (especialment Smith i Ricardo) ja avançaren en aquesta direcció en apuntar que, en una economia de mercat, els béns econòmics tenen un doble valor: un valor d'ús (la utilitat concreta dels béns amb relació a qui els utilitza) i un valor de canvi (la capacitat d'ésser intercanviats en el mercat per una determinada quantitat d'altres béns). Aquests dos atributs són comuns a tots els elements que constitueixen l'"univers de discurs" de la teoria econòmica. Aquests mateixos autors apuntaren que, d'aquests dos valors, el decisiu era el valor de canvi, des del moment que en una economia de mercat la producció social i la seva dinàmica eren determinades no pas per la utilitat concreta dels productes, sinó pel valor de canvi que obtenen en el mercat. Com que els béns no s'intercanvien directament els uns pels altres, sinó immediatament a través del diner, el valor de canvi s'expressa per la quantitat de diner amb què s'intercanvia cada unitat de cada bé, és a dir, pel preu. El que passa, però, és que els preus són variables per una multitud de circumstàncies, tant objectives com subjectives, i no són una categoria homogeneïtzadora suficient. Els clàssics, d'una banda, distingiren entre "preu de mercat" variable, segons les circumstàncies del mercat, i "preu natural", dependent solament de les circumstàncies de la producció; i, de l'altra, Ricardo cercà una "mesura invariable del valor" que no fos sotmesa a aquesta variabilitat (Sraffa, aquest segle, ha culminat amb èxit parcial aquesta recerca). Marx portà els punts dels clàssics a les seves darreres conseqüències amb el seu plantejament del valor-treball. Totes les mercaderies són homogeneïtzables des del moment que requereixen per a llur producció i reproducció una determinada quantitat de treball abstracte. Les relacions que estableix la teoria econòmica són, des d'aquest punt de vista, objectives i purament quantitatives; l'específica dinàmica del capitalisme és explicable sempre que hom formuli tots els processos que la generen (acumulació de capital, variable distribució de la renda, introducció de progrés tècnic, etc) en termes del valor-treball dels productes finals, dels mitjans de producció i de la força de treball. D'altra banda, Marx elimina la confusió entre valor i preu diferenciant-los clarament. El valor és determinat, simplement, per les condicions tècniques de la producció, els preus d'equilibri són determinats pels valors i per la taxa general de benefici (derivada, al seu torn, dels valors i de la variable distribució de la renda entre classes); els preus de mercat oscil·len en relació amb els preus d'equilibri segons les particulars circumstàncies de cada mercat. L'explicació del sistema de preus arrenca de la consideració dels valors. Si Marx arrencava del fenomen objectiu del valor de canvi per a homogeneïtzar les mercaderies en termes de valor-treball, els autors neoclàssics arrenquen del valor d'ús. El punt de vista és subjectiu. Totes les mercaderies són objectes útils, bé que diversament útils segons els individus que les utilitzen. De la consideració de la diferent utilitat de les mercaderies per a cada individu sorgirà la demanda individual per a cada mercaderia, i d'aquí, per agregació, la demanda de mercat, la qual regirà la producció (principi de la sobirania del consumidor). La unificació i homogeneïtzació teòriques que permeten la teoria del valor fan que l'economia política es distingeixi de la resta de ciències socials.
2. Qualitat de determinats béns que els fa mereixedors d'ésser equiparats a una certa quantitat de diners.
3. Títol representatiu de participació en els havers d'una societat, de quantitats prestades, de mercaderies, de serveis, etc. Els havers, privats (obligacions o accions) i públics (deute públic), poden ésser objecte d'operacions borsàries.

Valor afegit
Conjunt de remuneracions (valors, beneficis, interessos, etc) generades en la realització de l'activitat productiva. Quan fa referència al total de remuneracions corresponents a tot el sistema econòmic, deduït el desgast dels mitjans de producció utilitzats, és a dir, l'amortització, és equivalent a la renda nacional.

Valor fiduciari
Títol en circulació que no té cap valor en si mateix, l'acceptació del qual depèn de la confiança que hom té en el subjecte emissor. En aquest sentit hom parla de moneda fiduciària tot referint-se als bitllets de banc, i de circulació fiduciària com a expressió del total de bitllets de banc en circulació.

Valor nominal
En un títol o efecte mobiliari, el valor que hi consta en representació d'una part alíquota de capital, emprèstit, etc, en contraposició al valor a què hom el cotitza en el mercat, o valor efectiu.

Valor nominal d'una acció
Valor permanent en la moneda de curs legal d'una acció. A l'Estat espanyol, actualment, el valor de cada acció sol ser de 500 pessetes, tot i que també n'hi ha de 1.000 pessetes.

Valor real d'una acció
Preu d'una acció en el mercat o a la Borsa. Encara que el valor nominal sigui fix, l'oferta i la demanda poden fer oscil.lar a l'alça o a la baixa el valor de les accions per a aquell que en vulgui comprar o vendre. Si una acció de 1.000 pessetes de valor nominal és comprada a 2.000 pessetes a la Borsa -perquè és una acció buscada pels seus alts rendiments- cal tenir present que el dividend serà sobre el preu nominal i que, per tant, en cas de donar el 6% de benefici, al comprador de l'acció, li rendirà realment un 3% de la inversió efectuada.

Valors cotitzats a borsa
Valors registrats en el butlletí oficial redactat pels agents de canvi.

Vapor
1. Nom donat a les fàbriques de teixits, per tal com funcionaven amb màquina de vapor.
2. Vaixell de vapor. Els primers intents documentats d'aplicar l'energia del vapor d'aigua a la propulsió de vaixells se situa al 1690, quan el físic i inventor francès Denis Papin (1647-1714) proposà d'utilitzar la seva màquina d'èmbol per a moure una embarcació mitjançant rodes de paletes. Les proves foren efectuades el 1707 a Kassel, al riu Fulda, i, malgrat que els resultats no foren gens satisfactoris, els barquers de la localitat, tement l'aparició d'un competidor seriós, destruïren l'embarcació i intentaren de matar Papin, que hagué de fugir. El 1736 el rellotger anglès Jonathan Hulls (1699-?) obtingué la patent del que és considerat el projecte més antic d'un veritable vapor, basat en la utilització de la màquina de Newcomen emprada per a extreure l'aigua de les mines, que movia una roda de paletes instal·lada a la popa de l'embarcació. Aquest vapor fou assajat, també sense èxit, al riu Avon. Des del 1770 fins al 1816 foren efectuats a l'estat francès, amb diferents resultats, diversos intents de navegació de vapor. En la mateixa època els nord-americans obtingueren resultats ben diferents, el primer definitivament reeixit dels quals, el 1787, degut a l'inventor James Rumsey (1743-92), remuntà el riu Potomac a una velocitat de quatre nusos. La màquina de Rumsey accionava una bomba molt potent que llançava un corrent d'aigua per la popa, de manera que l'embarcació avançava per reacció. El primer servei regular amb vapors moguts per rodes de paletes és degut a l'inventor nord-americà John Fitch (1743-98) i fou establert a l'estiu del 1790 entre Filadèlfia i Newton. Des de llavors, l'evolució fou contínua, i el 1894 fou construït el primer vaixell amb turbines de vapor, l'anglès "Turbinia", gràcies a les investigacions, invencions i realitzacions que en el terreny de les turbines de vapor efectuaren l'enginyer suec Gustaf de Laval (1845-1913) i l'enginyer britànic sir Charles Algernon Parsons (1854-1931). Als Països Catalans el primer vaixell de vapor fou el "Delfín", construït als tallers Nova Vulcà, de Barcelona (1836), i assajat l'estiu d'aquest any al port de Barcelona. El 1837 s'inicià el servei marítim entre Barcelona i Palma de Mallorca, amb un viatge setmanal en vapor, establert per l'Empresa del Vapor Mallorquí, creada aquell mateix any. El 1843 es constituí una Empresa de Vapors per l'Ebre. L'aparició de La Maquinista Terrestre i Marítima (1855) implicà la construcció de vapors en major escala. Amb tot, el volum comercial de la marina catalana era massa limitat per a permetre l'aparició de grans empreses de navegació de vapor, i només Antoni López i López assolí de crear una companyia important, anomenada més tard Companyia Transatlàntica. Uns quants anys abans, la Companyia de Vapors Tintoré havia inaugurat (1852) el servei regular entre Barcelona i Alacant. També es destacaren, els anys de l'anomenada Febre d'Or, algunes empreses marítimes com la Companyia Catalana de Vapors Transatlàntics (1881) i la Companyia de Transports Marítims (1882). Al País Valencià s'establiren línies de vapors de càrrega per a l'exportació de la taronja a Anglaterra. El 1860 fou construït a Anglaterra el vapor "Túria", per a aquesta finalitat, i el 1873 s'establia la línia regular València-Hamburg. Josep Campo i Pérez es destacà com a navilier, i cap als anys 1880 disposava d'una flota de vint-i-cinc vapors. El 1884 fou fundada també la Companyia Valenciana de Navegació, de Joan Josep Síster, que es fusionaria, alguns anys més tard, amb la companyia Larroda Germans.

Vapor, El
Fàbrica creada a Barcelona el 1832 per la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull, Borrell i Companyia, creada l'any anterior per iniciativa de Josep Bonaplata. La fàbrica fou la primera dels Països Catalans —i de l'estat espanyol— que emprà maquinària de vapor. Aquesta, malvista pels treballadors, perquè comportava una reducció de mà d'obra, fou el motiu de l'incendi de la fàbrica, el 5 d'agost de 1835, durant els avalots d'aquell estiu.

Vassall
Home de condició noble que, mitjançant jurament de fidelitat envers un altre noble o bé envers el rei, contreia amb ells una relació de vassallatge, amb tots els deures que li eren inherents, basada fonamentalment en l'ajuda guerrera.

Vassallatge
Element integrant del vincle feudal constitutiu d'una relació pactada entre dues persones de condició noble. Una d'elles (vassall) s'encomana a l'altra (senyor) mitjançant jurament de fidelitat (homenatge), amb el compromís de servir-lo, principalment en la guerra, en canvi, generalment, de la concessió al vassall del gaudi d'un domini territorial, en benefici o en feu. Existí també -més a Castella que no pas a Catalunya- el vassallatge retribuït amb un estipendi pecuniari (vassall asoldat). De vegades anava associat al compromís de protecció del senyor envers el vassall, de l'usdefruit d'armes, etc. Aquesta relació, generada en la clientela romana armada del Baix Imperi i en el seguici dels prínceps i nobles germànics, es desenvolupà àmpliament als segles medievals als països de l'occident europeu, i -tard o d'hora-, en fusionar-se amb el benefici, com a mercè rebuda del senyor, constituí una de les bases de la figura del feu. La simultaneïtat d'encomanacions de vassallatge que comportava el mecanisme feudal donà lloc a l'existència d'un vassallatge sòlid, és a dir, incondicional respecte al senyor, al costat del vassallatge simple, supeditat en la seva observança al compliment preferent, per part del mateix vassall, de les seves obligacions amb el senyor sòlid, excepció feta del sobirà. El clima feudal de l'època medieval féu que el concepte de vassallatge ampliés la seva significació genuïna, fins a incloure els homes no nobles dependents d'un gran propietari o d'un senyor jurisdiccional (vassalls tributaris, homes de senyoria) o arribar a designar la mateixa condició general de súbdit respecte al sobirà (vassallatge natural), conceptes que en prolongaren la vigència fins a les acaballes de l'edat moderna, quan ja havia decaigut la típica figura del vassall noble i feudal.

Vegueria
Cadascuna de les nou agrupacions supracomarcals en què fou distribuït el territori de Catalunya en el projecte del 1933 i que en la Divisió Territorial de Catalunya (1936) foren anomenades regions.

Veïnatge
Vincle que lliga entre ells els veïns d'un terme municipal per la comunitat d'interessos, drets atorgats al municipi i deures imposats per les lleis. La condició de veí permet d'estar empadronat.

Veïnatge civil
Condició de veí o persona a la qual és aplicable un o altre dels ordenaments de les comunitats autònomes subsistents a l'estat espanyol o bé el codi civil espanyol, en les matèries referents a la capacitat i l'estat civil de les persones, relacions personals i patrimonials entre els cònjuges, relacions paterno-filials, adopció, tutela, aliments entre parents i successions per causa de mort.

Veïnatge local
Segons la legislació espanyola vigent, en les regions en les quals no és unificat el dret civil pel fet de declarar-s'hi vigents algunes particularitats jurídiques comarcals o locals, dependència personal respecte a una localitat que tingui unes especialitats amb relació al dret general de la comunitat autònoma. El veïnatge local es determina per les normes que regeixen el veïnatge civil.

Venda
1. Contracte de compravenda.
2. Reunió de carbonaris que constituïa l'element bàsic de llur estructura organitzativa com a societat secreta dirigida per una venda alta o consell suprem.

Venda a dipòsit
Transferència de mercaderies a algú, condicionant-ne el pagament efectiu a una posterior venda a tercers. El retorn de les mercaderies no venudes pot ésser limitat temporalment i quantitativament.

Venda a pèrdua
Venda d'un producte al preu inferior al del seu cost, adquisició o reposició.

Venda a termes
Modalitat de crèdit al consum, anomenada també venda a terminis, per la qual el pagament d'una compra es fa efectiu, en una part o en la totalitat, a poc a poc, per mitjà de successius lliuraments que són determinats al moment d'efectuar-se l'operació.

Venda automàtica
Sistema de venda de productes per mitjà de màquines expenedores automàtiques que els despatxen i els cobren. La primera màquina d'aquesta mena coneguda és del s XVIII, anglesa, amb la qual es venia tabac. De fet, fou amb aquest producte que més es popularitzaren, juntament amb les de begudes. En l'actualitat s'hi venen tota mena de mercaderies. Normalment, les màquines són propietat d'una empresa operadora que les situa en tot tipus d'establiments i se n'encarrega del manteniment i proveïment. En contrapartida, generalment el titular del local on es col·loca l'aparell s'emporta una part del benefici.

Verticalisme
Doctrina i sistema sindicals que configuraren l'Organización Sindical Española durant el franquisme. S'inspirà inicialment en les experiències corporativistes d'Itàlia i Portugal i de l'Alemanya nazi. A partir dels principis d'unitat, totalitat i jerarquia pretenia de fusionar els interessos socials de tothom que intervé en el procés de producció i de superar les diferències i els antagonismes de classe, en enquadrar empresaris i treballadors en un únic organisme sindical, que, sotmès a les directrius governamentals i dirigit per militants falangistes, esdevingué de fet un mitjà d'aplicació de la política econòmica i social de la dictadura i un poderós instrument de control del moviment obrer.

Vet
1. Facultat d'una persona o una organització d'impedir que una decisió presa per una altra tingui eficàcia.
2. En els règims parlamentaris, dret que la constitució atorga al cap de l'estat d'oposar-se a les lleis aprovades pel parlament. Pot ésser absolut, si té com a conseqüència l'anul·lació de la llei, o suspensiu, si només en pot evitar momentàniament la promulgació; en aquest cas, el parlament pot tornar a votar-la (com als EUA) o la llei és sotmesa a un tribunal de garanties constitucionals (com a la República Federal d'Alemanya). En altres casos, s'atorga al poble la facultat d'anul·lar una llei mitjançant un referèndum (Itàlia). Històricament, el vet ha pres formes molt diverses. A la Roma republicana, el tribú de la plebs podia vetar les resolucions del senat. A la dieta polonesa, cada diputat tenia el liberum veto, que representava, a la pràctica, la necessitat de la unanimitat. La Constitució Espanyola del 1978 no en preveu la possibilitat.
3. En els organismes internacionals, dret que tenen certs estats membres d'oposar-se a l'adopció d'una resolució. En el Consell de Seguretat de l'ONU, les resolucions han d'ésser adoptades per majoria de nou vots, entre els quals han de figurar els de les cinc grans potències (EUA, URSS, Gran Bretanya, França i Xina), que, d'aquesta manera, poden evitar resolucions contràries a llurs interessos.

Veu de Catalunya, La
Diari en català (el de més llarga durada) que sortí a Barcelona des de l'1 de gener de 1899 fins al 8 de gener de 1937. "La Veu", nom amb el qual era conegut popularment, nasqué, però, com a setmanari literari i polític l'11 de gener de 1891, fundat per Narcís Verdaguer i Callís, Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell. El 1899 es convertí en diari, eminentment polític, defensor del programa de la Lliga Regionalista, i n'assumí la direcció Enric Prat de la Riba. A causa d'un article editorial, signat pel director, el diari fou suspès (maig del 1900 — març del 1901). Sortí, però, sota els títols de "La Creu de Catalunya" i "Diari de Catalunya". Pel març del 1902, a causa d'un article, reproduït a "L'Indépendant" de Perpinyà, fou empresonat Prat de la Riba, però fou alliberat pocs dies després sota la pressió popular. La nit del 25 de novembre de 1905 militars de la guarnició de Barcelona n'assaltaren la redacció, irritats per una caricatura de Junceda (publicada també al "Cu-Cut!") que fou considerada insultant per a l'exèrcit. Aquest fet donà lloc a la llei de Jurisdiccions i, a més llarg terme, a la formació de la Solidaritat Catalana. Amb motiu de la convocatòria de l'Assemblea de Parlamentaris (1917) fou novament suspès perquè els parlamentaris no tinguessin una tribuna pública escrita. F.Cambó provà de fer-lo sortir amb el títol de "La Veu de Barcelona", però el governador li ho prohibí. Amb tot, els subscriptors reberen un exemplar d'"El Poble Català" (en realitat era "La Veu"), la qual cosa provocà una advertència severa. Tanmateix, aparegué camuflat com a "Baluard de Sitges" i, davant una nova prohibició, tres dies després a Vilanova i la Geltrú, amb el nom de "Costa de Ponent". Quan reaparegué (juliol del 1917), canvià el format i la presentació i fou publicat per Editorial Catalana. Al juliol del 1936 foren intervingudes les instal·lacions, tot i que continuà essent publicat, per bé que amb subtítols definidors dels canvis d'orientació política: Diari de l'autonomia i de la República, Diari antifeixista controlat pel Comitè Obrer i CNT-Diari antifeixista-AIT. A més d'Enric Prat de la Riba, el dirigiren Josep Morató i Grau, Joaquim Pellicena i Camacho i Ramon d'Abadal i de Vinyals. Entre els principals redactors i col·laboradors tingué Lluís Domènech i Montaner, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Francesc Cambó i Batlle, Raimon Casellas, Josep Aladern, Francesc Matheu, Josep Carner (Bellafila, Caliban, Two), Eugeni d'Ors (Xènius), Jaume Bofill i Mates (Puck, Guerau de Liost, One), Ferran Agulló (Pol), Josep M.Junoy, Josep Pla, Modest Sabaté, Miquel Capdevila, Farran i Mayoral, etc. Cal destacar la importància de les planes literàries i de pensament, com la col·laboració diària de Xènius amb Glosari i els versos de Josep Carner Rimes de l'hora. Publicava dues edicions diàries. La de la nit donà lloc a la formació d'un periòdic nou, "La Veu del Vespre".

Veu del Montserrat, La
Setmanari en català fundat per Jaume Collell a Vic el 2 de febrer de 1878; a la fi del 1900 passà a ésser mensual. Fou, de fet, una creació personal de Collell, que hi publicà una gran quantitat d'articles, però hi col·laboraren també destacades personalitats, especialment Jacint Verdaguer i Torras i Bages a partir del 1880. Fou un portaveu del catolicisme moderat català, i sostingué violentes polèmiques amb el "Diari Català" i amb el Centre Català de Valentí Almirall. Des de les seves pàgines foren impulsades nombroses campanyes catalanes, sobretot la del mil·lenari de Montserrat (1880) i la de la restauració de Ripoll (1886). El 1890 Collell deixà la publicació, després d'intentar de traslladar-la a Barcelona a instàncies de Narcís Verdaguer i Callís —fou substituït en la direcció per Ramon Sala—, i la seva dimissió fou seguida per la de molts dels col·laboradors més destacats. Perdé aleshores el seu caràcter polític —que fou continuat pel setmanari La Veu de Catalunya (1891), inspirat per Collell—, i tingué un interès simplement cultural (en aquest sentit cal remarcar la col·laboració de Josep Gudiol). Deixà de publicar-se el 24 de desembre de 1901).

Vicalvarada, la (veure Acció de Vicálvaro i Revolució del 1854)

Viet-cong
Nom ('vietnamita roig') amb el qual hom designava el Front Nacional d'Alliberament del Vietnam del Sud i els seus membres. Inicialment tingué un sentit despectiu, però després es popularitzà arreu del món.

Viet-minh
Abreviatura de Vietnam Doc Lap Dong Minh ('Lliga vietnamita per a la independència'), agrupació política revolucionària creada per Ho Chi Minh el 1941 com un front ampli de totes les forces nacionalistes i progressistes indo-xineses en lluita contra l'imperialisme francès. La insurrecció popular del 1945, potenciada per les guerrilles de Nguyen Giap, obligà Bao-Dai a abdicar i Ho Chi Minh pogué proclamar la República Democràtica del Vietnam, de la qual fou designat president. Els francesos no la reconegueren i reinstauraren Bao-Dai. Començà així la guerra d'Indo-xina (1946-54), en la qual el Viet-minh obtingué la victòria definitiva a la batalla de Dien Bien Phu. Per la conferència de Ginebra, el Vietnam fou dividit en dues zones. El Viet-minh es retirà al N i fou substituït pel Partit dels Treballadors Vietnamites. Al S, els nuclis guerrillers del Viet-minh que hi restaren, juntament amb d'altres forces, formaren el Front Nacional d'Alliberament.

Vigilantes
Als EUA, grups de ciutadans que al final del s XIX s'organitzaren per tal d'autodefensar-se contra la corrupció de xèrifs i jutges. El primer grup s'insurgí a San Francisco, Califòrnia, el 1851, en ocasió d'un atac criminal a uns miners, en el qual hi havia implicats alguns jutges: trenta persones foren expulsades i quatre penjades. Un dels incidents més famosos fou el del poblet de Montana, on foren penjats el xèrif Henry Plummer i vint-i-quatre bandits (1863).

Vint-i-tres de febrer
Denominació amb què hom coneix la rebel·lió militar que tingué lloc a l'estat espanyol el 23 de febrer de 1981. Per bé que la disconformitat de determinats sectors de les forces armades amb el desmantellament del franquisme i amb l'evolució democràtica del país es palesà ocasionalment des del 1977, i àdhuc hom havia desarticulat temptatives colpistes concretes ('Operació Galàxia", novembre del 1978), sembla que fou al començament del 1980 quan s'inicià el procés conspiratiu que, amb el suport moral i material de la ultradreta civil, tingué com a caps visibles els generals Jaime Milans del Bosch i Alfonso Armada i, com a braç executor, el tinent coronel de la guàrdia civil, Antonio Tejero Molina. Aquest, la tarda del 23 de febrer, ocupà violentament amb dos-cents guàrdies el Congrés del Diputats, reunit per a investir Leopoldo Calvo Sotelo com a president del govern, i segrestà els parlamentaris i l'executiu, mentre Milans proclamava l'estat d'excepció a la III Regió Militar i feia ocupar per les tropes els carrers de València. Durant la nit, però, l'actitud del rei Joan Carles I a favor de la legalitat constitucional impedí l'extensió del moviment a la resta de l'exèrcit, i l'aïllament dels revoltats accentuà llur divisió entre "moderats", favorables a la formació d'un govern d'emergència presidit per Armada amb polítics civils, i "radicals" (Tejero), partidaris d'una dictadura neo-franquista sense pal·liatius; després de confuses negociacions, cap al migdia del 24 de febrer els rebels desistiren a Madrid i a València, foren arresats, i diputats i govern recobraren la llibertat. De les accions judicials subsegüents en resultà el processament de trenta-dos militars i un civil, que foren sotmesos a judici entre el febrer i el maig del 1982, davant del Consell Suprem de Justícia Militar, el qual n'absolgué onze, condemnà Milà i Tejero a 30 anys de presó i la resta de processats a penes sensiblement menors. Bé que fracassat, el cop provocà una sensible dretanització de la política estatal, en particular pel que fa a les autonomies. Presentats recursos de cassació al Tribunal Suprem, la sentència (maig del 1983) fou de 30 anys per a Milans, Tejero i Armada, tres absolucions, i condemnes entre 1 a 12 anys per a la resta dels processats.

Violència
Acció violenta o coacció moral exercida sobre una persona per tal d'obligar-la a una determinada acció o omissió. Tant el dret civil com el penal lleven responsabilitat als actes comesos sota l'acció de la violència. A més, el codi penal preveu una sèrie de delictes —rebel·lió, sedició, violació, etc— en què la violència és una part integrant en llur descripció. La jurisprudència i la doctrina distingeixen la violència física (vis absoluta) de la coacció moral (vis compulsiva), i és castigada com a amenaça o coacció.

Volksunie
Partit nacionalista flamenc. Fou creat l'any 1954 sobre la base d'una concepció democràtica de la societat i d'una estructura nacional de caire federal. Propugna un federalisme integral, que no es refereix solament a una forma d'organització política, sinó també a una visió econòmica, social i cultural de la societat. Al nivell de l'estat belga, propugna la federació de les dues grans comunitats (flamenca i valona), de manera que cadascuna pugui ésser plenament sobirana, sense interferència de l'altra, però tenint com a objectiu la integració dins la nova estructura europea com a nació sobirana. De grup insignificant d'oposició (1 diputat el 1954), esdevingué un partit amb més de 60 000 afiliats i amb un 15% de vots (20 diputats sobre 212) a les eleccions del 1977. La seva força electoral i parlamentària ha sofert diverses oscil·lacions, però conserva l'adhesió d'un 20% dels votants flamencs, ha participat en alguns governs de coalició i té dos diputats al Parlament Europeu (1984).

Voltairianisme
Pensament de Voltaire i dels seus deixebles.

Voluntariat
Fet de treballar com a voluntari en un treball social concret. El 17 de gener de 1996 s'aprovà la llei del voluntariat, que té per objecte promoure i facilitar la participació solidària dels ciutadans en actuacions de voluntariat dins del si d'organtizacions sense ànim de lucre públiques o privades. Aquestes situacions de voluntariat comprenen activitats d'interès general com: activitats assistencials, de serveis socials, cíviques, educatives, culturals, científiques, esportives, sanitàries i de defensa del medi ambient, entre altres. Les activitats han d'ésser desenvolupades per persones físiques i no s'han de realitzar en virtut d'una relació retribuïda, ja sigui professional, laboral o funcionarial. També han de tenir caràcter altruista i solidari, i la seva realització ha d'ésser lliure, sense que tingui la seva causa en una obligació personal o deure jurídic. La llei també assenyala que aquestes activitats s'han de dur a terme sense cap contraprestació econòmica, sense perjudici del dret a reemborsament de les despeses que ocasionin i d'acord amb programes o projectes concrets.

Voluntaris de la Llibertat
Milícies formades espontàniament en esclatar la Revolució de Setembre (1868), amb les armes preses als arsenals militars. Formats per l'ala radical dels revolucionaris, persistiren a Catalunya malgrat els esforços del govern central per a dissoldre'ls. Reorganitzats pel setembre del 1869, prengueren una part important en els fets de Barcelona en ésser proclamada la Primera República. Possibilitaren l'ocupació de la capitania general de Catalunya pel pro-federalista general Contreras i, per un decret de la diputació, passaren a substituir l'exèrcit regular (9 de març de 1873), fet que resultà aviat inviable. En caure la República (gener del 1874) foren desarmats per l'exèrcit.

Voluntaris de la República
Milícia ciutadana organitzada a Barcelona i en altres municipis de Catalunya durant la Primera República com a transformació dels antics Voluntaris de la Llibertat. Ja al febrer del 1873 la diputació de Barcelona havia creat, amb paisans, dues companyies de Guies de la Diputació, que, comandades per B.Lostau, lluitaren contra els carlins, però fou després de la dissolució de l'exèrcit regular (març) que els quatre batallons de Voluntaris barcelonins prengueren importància. Nodrits bàsicament per elements de la petita burgesia, menestrals i alguns simpatitzants internacionalistes, desenvoluparen tasques d'ordre públic i participaren, amb eficàcia variable, en la campanya anticarlina. Decretat llur desarmament després del cop d'estat del general Pavía, protagonitzaren la darrera resistència armada republicana a Barcelona i Sarrià.

Voluntaris Reialistes
Organització de milícies absolutistes creada cap al 1822, en defensa de Ferran VII d'Espanya com a monarca absolut, a diversos indrets de l'estat espanyol. A Catalunya tingueren una activitat notable. Descontents de la repressió moderada exercida per Ferran VII en restaurar l'absolutisme, iniciaren un moviment subversiu.

Voluntat de l'estat
Principi d'unitat i de validesa de tots els preceptes jurídics d'un ordenament positiu. La referència comuna de totes les normes legals a la voluntat de l'estat és el que fa que les lleis es concebin com un tot unitari i harmònic. Qualsevol dret positiu, sigui consuetudinari, institucional, jurisprudencial, legislatiu o contractual, té força de llei en tant que es pot referir a aquesta voluntat, la qual és l'única font formal de les normes jurídiques positives vigents. Qualsevol norma positiva, independentment del seu origen efectiu, constitueix dret vigent en la mesura que és aplicada i imposada pels organismes de l'estat. Així, les clàusules d'un contracte, els estatuts d'una corporació, un costum jurídic, etc, no neixen de la voluntat de l'estat, però tenen validesa legal en la mesura que l'estat reconeix que els particulars poden establir entre ells pactes obligatoris, convalida les normes de les corporacions, accepta i aplica un costum jurídic, etc. La voluntat de l'estat no és una realitat psicològica, car l'estat no és un subjecte real que tingui pròpiament consciència i voluntat, en el sentit propi d'aquestes accepcions, sinó una ficció jurídica, un subjecte ideal que hom suposa al darrere de cadascuna de les lleis i les personifica.

Voluntat general
Expressió de la síntesi organitzada de les llibertats de tothom. L'expressió, creada per J.-J.Rousseau al Contrat social, indica la voluntat del cos social o polític amb vista al bé comú contraposada a la "voluntat de tots" o suma de les voluntats particulars amb vista al bé privat. No expressa allò que és, sino allò que ha d'ésser. És la voluntat racional, dirigida per principis racionals, que són principis generals, i serveix al bé comú, entès com els interessos que són necessàriament comuns a tothom, independentment del que pugui pensar cada subjecte en un moment determinat.

Voluntat popular
Titular primari i natural del poder polític, que pot ésser exercit per tot el poble o només delegat en una persona o en unes quantes. En aquest cas, cal que la comunitat delegant atorgui una mena de contracte de subjecció als seus elegits; la voluntat popular, però, recobra l'exercici del poder quan el qui governa esdevé un tirà.

Voluntat social predominant
Resultat efectiu de les voluntats dels homes que integren la comunitat. Aquest fenomen real de poder consisteix en l'existència d'una efectiva unitat de decisió suprema sobre la reglamentació de la vida política. No és un esperit col·lectiu, sinó la resultant unificada de la conjunció de forces.

Vot corporatiu
Sistema electoral propi del feixisme italià segons el qual les corporacions o associacions oficialment reconegudes de caràcter social, econòmic o cultural, podien proposar precandidats. El corporativisme també es va donar a Espanya sota la dictadura del general Franco.

Vot de censura
Vot que emet una cambra o corporació per negar la seva confiança al govern o a la junta directiva. El vot de censura d'una assemblea de diputats és anomenat moció de censura.

Vot de confiança
Autorització o facultat que es dóna a algú perquè actuï o decideixi lliurement en un afer. La resolució d'una qüestió de confiança o d'una moció de censura per mitjà del vot és anomenada votació de confiança.

Vot directe
Vot en el qual l'elector designa una persona determinada per a exercir el càrrec que s'ha de cobrir.

Vot indirecte
Vot en el qual l'elector designa delegats (electors en segon grau), els quals designen les persones que han d'ocupar els càrrecs que cal cobrir.

Votació de confiança
Resolució que segueix, en els debats parlamentaris, el plantejament d'una qüestió de confiança o d'una moció de censura. La qüestió de confiança pot ésser presentada pel mateix govern, sobre un aspecte concret o sobre la totalitat de la seva política, i els diputats decideixen amb llur vot si el govern ha de continuar —vot de confiança— o ha de dimitir —vot negatiu—.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà