BUXAWEB

VOCABULARI
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

R

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Personatges d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Blowin' In The Wind

Rabassa morta
Rabassa morta a pa i vi
Rabassaire

Racionalisme
Racionalitat econòmica
Racionalització del treball
Racionament
Racisme

Radical
Radicalisme

Ramaderia
Rànger
Rassemblement Démocratique Africain (RDA)
Rassemblement du Peuple Français (RPF)
Rassemblement pour la République (RPR)

Ratio
Reacció
Reacció termidoriana

Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya

Realisme
Realisme històric
Realisme socialista
Realpolitik
Rearmament

Rebel.lió
Rebel.lió de Kronstadt

Rebomboris del Pa
Recessió
Reconversió
Recuperació

Recurs
Recurs d'empara
Recursos d'altri
Recursos econòmics
Recursos energètics

Recursos forestals
Recursos naturals

Recursos productius
Recursos propis
Redistribució
Rèdit
Reestructuració
Referèndum
Reform Acts

Reforma
Reforma agrària

Reformisme

Refugi
Refugi antiaeri
Refugi antinuclear
Refugiat -ada
Refugiat ecològic
Regència

Regència d'Urgell
Regeneracionisme
Regent
Règim
Règim Civil
Règim d'assemblea

Règim local
Regiment Pirinenc Número 1 de Catalunya
Regió
Regió europea

Regió militar
Regional Planning

Regionalisme
Regionalitat
Regionalització
Regnat

Regressió

Regular
Reialista

Reich
Reich, Segon
Reich, Tercer

Reichsrat
Reichstag
Relacions de producció
Relacions diplomàtiques
Relacions humanes
Relacions públiques

Relativisme
Relegar
Religió
Renaixença, la
Renda
Renda disponible
Renda fiscal

Renda monetària
Renda nacional

Renda per càpita
Renda personal

Renda real
Renovación Española
Reparació
Repatriació de capitals
Repatriar
Reprensió
Represàlia
Repressió

Reproducció
Reproducció cultural
República
República autònoma
República Catalana

República de Weimar
República Espanyola, Primera
República Espanyola, Segona

República Francesa, Cinquena
República Francesa, Primera
República Francesa, Quarta
República Francesa, Segona
República Francesa, Tercera
República Romana
República Social Italiana
Republican Party
Republicanisme
Requetè
Requisar
Requisició
Rereguarda
Rerepaís
Rerum Novarum
Reserva
Reserva d'indis
Reserva Federal
Reserva senyorial
Reserves
Reserves bancàries
Reserves monetàries
Reservista
Resistència
Restauració

Revengisme
Revisionisme

Revolta
Revolta dels bòxers
Revolta dels sipais
Revolució
Revolució agrària

Revolució burgesa
Revolució Cubana
Revolució Cultural
Revolució d'Octubre
Revolució de Febrer
Revolució de Juliol
Revolució de Setembre del 1868

Revolució del 1830
Revolució del 1848
Revolució del 1854
Revolució demogràfica

Revolució Francesa
Revolució Industrial

Revolució Mexicana

Revolució permanent
Revolució Russa
Revolució Russa del 1905
Revolució verda
Revolució Xinesa
Revolucions liberal-burgeses
Riquesa
Riquesa immobiliària

Riquesa mobiliària

Risorgimento
Roig roja

Romanticisme
Ronda Uruguai

Rota
Rotació de conreus

Royal Air Force
Royalty

Rabassa morta
Contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d'un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers ceps. Al s XVIII, en augmentar el valor de les terres, alhora que es produïa una inflació creixent, els propietaris consideraren que es veien perjudicats perquè la millora dels mètodes agrícoles prolongava extraordinàriament la vida dels ceps, mentre perdia vàlua el preu de l'arrendament que així s'estenia per diverses generacions. El conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l'audiència de Barcelona, que fallà el 1756 que el contracte restava cancel·lat amb la mort dels ceps o bé al cap de cinquanta anys. Aquest sistema —molt usual al Principat— fou la font d'un gran nombre de conflictes, especialment arran de la mort dels ceps en arribar-hi la plaga de la fil·loxera. També sorgiren disputes perquè els rabassaires sostenien que el cep que resultava del capficat era el mateix cep antic, teoria combatuda pels propietaris, perquè allargava molt la vida del cep i podia perpetuar-la. L'article 1 656 del codi civil del 1889 admetia com a vàlides les operacions de colgats i capficats, però consagrava la durada de cinquanta anys per al contracte. Els rabassaires s'uniren per a la defensa del dret de romandre a la terra que conreaven, i formaren la Unió de Rabassaires. L'alteració de les condicions de conreu en benefici d'aquests, per part del Parlament de Catalunya, amb la promulgació de la llei de Contractes de Conreu provocà un seriós conflicte entre rabassaires i propietaris, amb implicacions polítiques profundes.

Rabassa morta a pa i vi
1. Contracte de rabassa morta de caràcter perpetu, segons el qual, un cop morts els ceps, hom els torna a plantar. També rep el nom de rabassa morta a segons ceps. Hom l'anomena de pa i vi perquè entre l'arrencada dels ceps morts i la nova plantada hom destina el terreny almenys dos anys al conreu de blat.
2. Contracte de rabassa morta en el qual hom estableix el conreu de blat en els bancals, entre els ceps.

Rabassaire
1. Nom que rep la persona que conrea una terra amb contracte de rabassa morta.
2. Membre de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya.

Racionalisme
1. Tendència o doctrina filosòfica per a la qual la raó és una font radicalment molt més vàlida que l'experiència sensible o l'experiència afectiva, o àdhuc l'única font absolutament vàlida, per al coneixement, la comprensió o la interpretació veritable de la realitat. Contraposat tant a l'empirisme i a l'irracionalisme com, consegüentment, a l'escepticisme, el racionalisme es pot discernir a gairebé totes les èpoques, des de Parmènides fins a Hegel -els seus dos representants més extrems-, bé que troba la seva típica i més estricta expressió en el corrent filosòfic que, als ss XVII i XVIII, recull, d'una banda, el desig d'emancipació per part de l'home de tota fe religiosa sobrenaturalista i, d'altra banda, l'entusiasme provocat pels grans descobriments científics de l'època moderna. En aquest sentit estricte, el racionalisme correspon al conjunt de sistemes especulatius elaborats per Descartes, Spinoza, Malebranche i Leibniz, caracteritzables per una clara pretensió d'abast universal i per una estructura lògica voluntàriament semblant a la de la matemàtica, considerada aleshores com a ideal de ciència; expressió de les necessitats de la nova classe ascendent, la burgesia, que pretenia d'afermar el seu estil de vida sobre bases establertes autònomament, el racionalisme d'arrel cartesiana s'estén des dels termes gnoseològics (criteri de certesa, innatisme de les idees "clares i distintes", vinculació de la raó humana a Déu com a garantia última de la veritat, però comprès alhora sols racionalment) fins als metafísics i ètics (concepció de la substància i de la causalitat intersubstancial en sentit mecanicista, pel que fa al món natural, o ocasionalista, en relació amb el problema de cos i ànima; comprensió de la llibertat en la línia d'una elecció segons el motiu més sòlid; i, consegüentment, interpretació intel·lectualista del bé i de les virtuts morals). La nova impostació, en el sentit de l'idealisme absolut, que Hegel féu del racionalisme -a partir i més enllà de la crítica d'aquest feta per Kant, el qual intentà d'establir els límits de la raó- determinà, d'una banda, el sorgiment de tota una reacció antiracionalista, enfront de la qual s'ha donat, d'altra banda, un moviment, d'arrel racionalista, però que alhora ha invocat una intenció de cientificitat, antiidealista, representat tant pel neopositivisme com pel materialisme marxista.

2. Moviment arquitectònic que es formà cap al 1918 i que tingué com a representants més significatius Bruno Zevi —el qual popularitzà la denominació—, Le Corbusier, Walter Gropius, Jacobus Johannes Pieter Oud, Erich Mendelsohn i Ludwig Mies van der Rohe. Com a trets remarcables d'aquesta tendència hi ha la concepció de l'edifici de dins cap enfora, la planta i façana lliures i l'ús d'elements prefabricats. Aquesta denominació, però, està com més va més en desús i és substituïda —amb diferents connotacions— per la d'estil internacional, funcionalisme i moviment modern, segons els tractadistes i segons cada moment. A l'estat espanyol fou el grup GATEPAC el representant del moviment racionalista, impulsat bàsicament pel grup dels arquitectes catalans aglutinats a l'entorn de Josep Lluís Sert.

Racionalitat econòmica
Pressupòsit que hom aplica al comportament dels agents econòmics en tant que persegueixen uns objectius que hom considera coherents i per a obtenir els quals fan servir uns mitjans que hom creu adients. És definit com a racional el comportament econòmic quan la seva organització és orientada a obtenir la renda màxima possible, per l'ús dels mitjans disponibles, i a fer un ús òptim de la renda obtinguda per tal d'assolir-ne la satisfacció màxima. El pressupòsit de racionalitat econòmica s'aplica amb relació als diferents subjectes que hom considera que actuen en el món econòmic. El postulat de racionalitat, pel que fa al comportament del consumidor, significa que aquest tria entre totes les alternatives de consum disponibles, de manera que la satisfacció obtinguda sigui la màxima possible. Per a això, cal que conegui les alternatives que se li presenten i ha d'ésser capaç de valorar-les, de manera que determini una escala de preferències consistent que permeti de deduir el seu comportament davant unes situacions específiques. El comportament racional de l'empresari, de forma paral·lela, consisteix a fer que el seu benefici assoleixi el nivell més alt possible, ateses les seves condicions de producció.

Racionalització del treball
Aplicació de tècniques i procediments de control i organització del procés de treball l'objecte dels quals és d'incrementar la productivitat i disminuir els costs. La racionalització de l'empresa es fonamenta en el mesurament tècnic del treball i té com a objectiu principal escurçar la diferència entre el treball teòric necessari i el pràctic esmerçat, mitjançant l'eficàcia tècnica. La racionalització és una concreció del principi d'especialització, tant en l'organització general (amb la diferenciació de funcions: administratives, financeres, etc) com en les tasques individuals (estudi dels moviments més eficaços del treballador, distàncies mínimes, etc). Teòricament té els orígens en el taylorisme.

Racionament
Control de la demanda de determinats articles —generalment destinats a cobrir necessitats bàsiques de consum personal— degut a circumstàncies excepcionals o a l'escassetat continuada de l'oferta. És assignada a cada consumidor una ració dels productes objecte de racionament. De vegades es diferencien diversos tipus de racions en funció de determinats treballs, del status social o bé en cas de malaltia. El racionament només pot ésser eficaç si hi ha una col·laboració de tota la població i si l'administració posseeix mitjans escaients de control; en cas contrari l'aparició del mercat negre és inevitable. Als Països Catalans el racionament fou introduït durant la guerra civil de 1936-39, per tal d'afrontar la crisi de subsistències, combustibles i primeres matèries que ocasionà el conflicte bèl·lic. La Generalitat de Catalunya creà, el 31 de juliol de 1936, la Conselleria de Proveïments que dictà les normes de racionament. La fi de la guerra civil no millorà la situació: el govern de Franco mantingué el racionament existent —per al qual calgué, però, documentació nova— i l'amplià amb mesures com la del Dia del Plat Únic, imposat a hotels i restaurants a imitació del de l'Alemanya nazi i que, per la seva impopularitat, hagué d'ésser abolit el mateix 1939. Foren especialment severs el control damunt el pa (amb prohibició inicial i limitació, més tard, de fabricar pa blanc), el sucre, l'oli d'oliva i els combustibles. La Segona Guerra Mundial i l'aïllament diplomàtic del règim franquista prolongaren aquesta situació. D'altra banda, el racionament fou emprat sovint com a mesura de discriminació política i control, mentre s'estimulava la il·legalitat i l'estraperlo. El racionament de queviures fou finalment abolit el 31 de març de 1952, mentre subsistia encara uns quants anys el de combustibles i el de primeres matèries, que comportà un seriós entrebanc per a la recuperació de la indústria tèxtil del Principat i la del calçat del País Valencià.

Racisme
Doctrina que propugna la desigualtat de les races humanes i en virtut de la qual hom justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a explotació econòmica, a segregació social o àdhuc a destrucció física. De fet és una forma activa d'etnocentrisme, comuna a tots els grups humans. El racisme blanc és un fenomen relativament recent, iniciat als ss XV i XVI i que culminà al s XX amb les doctrines imperialistes. Alguns autors anglesos —R.Kipling n'és el representant més contemporani— defensaren, influïts pel darwinisme, el destí de les nacions d'Occident com a potències civilitzadores en una concepció eurocèntrica i colonial del món. A França, Henri de Boulainvilliers havia estat ja l'iniciador —amb les seves obres, totes pòstumes— de la formulació teòrica del racisme, en intentar demostrar que la noblesa procedia de la raça dominant dels francs (Essai sur la noblesse, 1732). Més tard J.A.Gobineau defensà (entre el 1835 i el 1855) en el seu llibre Essai sur l'inégalité des races humaines, que obtingué molt ressò en els estats meridionals dels EUA i a Alemanya, que la raça blanca és superior a totes i que dins aquesta la branca més pura és l'ària. Aquestes tesis serviren al nacionalsocialisme alemany per a portar a terme, a partir del 1933, una lluita entre la raça ària i els altres pobles que comportà l'extermini de milions de jueus i molts gitanos. En algunes guerres d'alliberament per part d'antigues colònies hi ha hagut fortes lluites racistes amb l'únic objecte de perpetuar el poder de la metròpoli. Actualment a Sud-àfrica hom practica l'apartheid, mitjançant el qual la majoria negra resta absolutament sotmesa a una petita minoria blanca. El racisme ha comportat així mateix, en alguns estats africans, la supressió física de tribus senceres enemigues de la tribu governant. A Amèrica el racisme començà amb la gran aportació d'esclaus negres que substituïren els indis en els treballs més pesats al camp i a les mines. Als EUA, el racisme sorgí, de fet, al s XIX als estats sudistes, on la monocultura del cotó comportava la utilització d'una gran quantitat d'esclaus negres com a mà d'obra; tot i que el president A.Lincoln abolí l'esclavatge (1862), el racisme perviu encara amb virulència allí on la minoria blanca creu que pot ésser desplaçada per la majoria de color; contemporàniament, en la dècada dels seixanta, alguns moviments negres, com el Black Power, iniciaren la defensa dels drets de la població negra com a resposta a la discriminació. A Europa hom pot trobar encara avui certes formes de racisme en alguns països més desenvolupats, en relació amb els treballadors provinents de la Mediterrània i del nord d'Àfrica.

Radical
Dit dels diversos partits seguidors del radicalisme, com, a l'estat espanyol, el Partit Republicà Radical de Lerroux o el Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·lí Domingo.

Radicalisme
Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat. El terme fou emprat primerament a la Gran Bretanya per a designar els corrents de pensament polític reformista del darrer decenni del s XVIII i de la primera meitat del s XIX, en part un producte de les idees, derivades de la filosofia de Jean-Jacques Rousseau, que circulaven per Europa després de la Revolució Francesa, en part, també, de les noves realitats socials provocades per la Revolució Francesa, i en part, encara, de les noves realitats socials provocades per la Revolució Industrial. Dirigit, en un començament, per Cobbett i Hunt, la finalitat del moviment radical era d'assolir una àmplia mobilització popular per forçar els canvis constitucionals necessaris per a garantir una major participació de tota la població en els afers polítics. Després de la Llei de Reforma de 1832 i de la subsegüent ampliació del sufragi, el fet que la filosofia política utilitarista iniciada pel jurista Jeremy Bentham i continuada pel filòsof John Stuart Mill assolís una posició hegemònica dins els cercles de pensament progressista i aparegués com la capdavantera de la defensa de la democràcia representativa i del sufragi universal, féu que el terme fos utilitzat progressivament com a sinònim de liberalisme. Als EUA, aquest terme fou emprat per a designar el corrent de pensament polític progressista que, abans i després de la guerra civil, advocava per la promoció i la defensa dels drets humans -i, sobretot, dels drets de la població negra- als estats de la confederació sudista. El moviment radical aconseguí de fer un paper important en la reconstrucció del Sud després de la guerra i assolí una posició de força dins el partit republicà, en part a causa del fet que controlava, gràcies al vot dels negres, algunes regions importants de la república. La seva influència decaigué, però, quan la vella guarda abolicionista del partit fou substituïda per nous líders més preocupats per problemes industrials i urbans, la qual cosa afavorí la reconquesta del poder polític als estats del Sud per part dels blancs. Bé que hom els hagi titllats de venjatius i d'oportunistes, els radicals foren tanmateix els únics defensors, políticament, de la tot just alliberada població negra. A França, el radicalisme sorgí, d'una manera difusa, a partir del 1830, en un intent de defensar i ampliar les conquestes democràtiques de la Revolució: el sufragi universal, l'ensenyament laic, la separació Església-Estat i la forma de govern republicana. Tanmateix, no prengué forma organitzativa estable fins el 1901, amb la creació del Parti Radical, que ha tingut un pes considerable en la vida política del país. Al començament del decenni dels setanta, el radicalisme moderat s'integrà en el moviment centrista reformador, mentre que els radicals d'esquerra s'aliaven amb socialistes i comunistes. A Itàlia, el radicalisme derivà dels partidaris de Garibaldi i defensà les reformes socials i les llibertats democràtiques. Darrerament ha sofert una renovació i el Partito Radicale italià forma part de la nova esquerra i polaritza les reivindicacions d'una societat més permissiva. A l'Amèrica Llatina ha estat també un corrent polític important, sobretot a Xile (Partido Radical, 1888) i a l'Argentina (Unión Cívica Radical, 1891). A l'estat espanyol, el corrent radical cristal·litzà en l'ala de Ruiz Zorrilla, dins el Partit Progressista, que ocupà el poder el 1872. Després d'un període de decaïment renasqué amb Alejandro Lerroux, que creà el Partit Republicà Radical (1908), el qual inicialment fou virulentament demagògic, anticlerical i anticatalanista, per bé que evolucionà després, durant la Segona República, cap a posicions molt més moderades i arribà a l'aliança amb la CEDA, que li ocasionà una desfeta electoral el 1936. El 1929 sofrí una escissió, de la qual sorgí el Partit Republicà Radical Socialista, dirigit per Marcel·lí Domingo i Álvaro de Albornoz, que l'any 1934 es fusionà amb l'Acció Republicana d'Azaña per formar la Izquierda Republicana. Una altra escissió produïda l'any 1934 i dirigida per Martínez Barrio formà la Unión Republicana, que s'integrà en el Front Popular del 1936. En general, la secularització de la societat, que ha produït la davallada de l'anticlericalisme, i el progrés del socialisme i dels moviments nacionalistes, ha debilitat la força del radicalisme.

Ramaderia
Conjunt d'activitats humanes relacionades amb la cria i el comerç de bestiar de renda, gros o menut. En l'actualitat cal distingir la ramaderia transhumant (en la qual els ramats segueixen l'evolució de les pastures i canvien de regió, de vegades fins tres cops l'any) i la ramaderia estant o ramaderia amb estabulació, total o lliure (en la qual no hi ha trasllat del bestiar i que pot ésser agrícola o industrial). En la ramaderia agrícola l'aliment del bestiar és sembrat i recol·lectat per l'home, generalment prop de l'estable o dels estables, mentre que la ramaderia industrial sol ésser independent de l'agricultura, i els aliments dels animals, generalment pinsos composts, són produïts o conreats per altri. Els tres sistemes de ramaderia esmentats coexisteixen actualment i no és presumible pensar que cap d'ells desaparegui del tot. Els inicis de la ramaderia van lligats a les primeres manifestacions del neolític, quan l'home comença a ésser capaç de sotmetre a domesticació els animals que volia dominar per tal d'obtenirne aliment (ovella, cabra, ren, etc) o per tal d'incorporar-los a la seva explotació o a la seva col·laboració, especialment en les tasques agrícoles i de transport (cavall, bou, ruc, etc). En el primer cas, donat especialment en cultures estèpiques, el qui sotmet els animals a domesticació és el caçador, mentre que en el segon, donat especialment en civilitzacions riberenques, és l'agricultor. La ramaderia era primitivament transhumant, i no fou fins al començament del s XIX que, amb la formació de grans nuclis de població i el consegüent augment de consum, en aquests nuclis, de carn, llet, etc, fou rendible el conreu d'aliments per al bestiar. La ramaderia industrial, sorgida recentment, va molt lligada amb l'evolució dels pinsos i és especialment emprada per als porcs i l'aviram.
La ramaderia a la segona meitat del s XX
Durant els últims temps hi ha hagut una profunda transformació en les condicions de l'explotació ramadera. La creixent mecanització agrícola ha permès una baixa relativa en el cost del farratge i també dels cereals, bé que els sectors oví i boví han tingut una evolució més lenta pel paper que ocupa l'herba en la seva alimentació. També, d'altra banda, han avançat les tècniques de conservació i dessecament del farratge, la qual cosa permet la creació d'explotacions més grans a les zones de prat. Tendeix així a desaparèixer la vella associació ramaderia-agricultura, almenys en el pla geogràfic. La moderna explotació ramadera tendeix a localitzar-se prop dels mercats, cosa que a escala mundial significa que els països productors, com els EUA o els països del NW d'Europa, depenen més que abans de la importació de productes de l'exterior, perquè han d'adquirir pinsos o, més sovint, les primeres matèries per a elaborar-ne. La mateixa redistribució es va produint a l'interior de cada país. La ramaderia es concentra bé on la mà d'obra rural és abundosa o bé a la proximitat de les zones de fort consum. Aquestes transformacions també influeixen sobre l'estructura dels circuits de comercialització, escurçant els circuits entre producció i consum per l'eliminació d'intermediaris. A vegades el productor perd la seva independència en quedar integrat dins les cadenes de distribució, per a les quals treballen els ramaders. Els progressos de la ramaderia han de produir-se per un increment de la productivitat per selecció de races, augment del nivell sanitari i procés tecnològic, més que no pas pel pur increment quantitatiu. Aquest, de fet, ha estat moderat. En el període 1964-74 l'increment de bestiar boví, el de més relleu quantitatiu, fou del 18,8%. L'augment més significatiu correspongué als principals ramaders, a l'URSS (24,4%), segon productor mundial, mentre que el país capdavanter en tècnica, els EUA, experimentà un creixement molt pròxim a la mitjana (19,5%). L'increment fou molt fort en un gran país ramader sud-americà, l'Argentina, amb el 45%. Hom pot dir, en conjunt, que la producció de carn bovina és dominada pels països esmentats, més els de l'Europa Occidental, bé que aquesta última regió és més forta en la producció de llet. Molt més estable és la cabanya ovina, amb només un increment del 2,4% el mateix decenni. El nombre de caps de dos tradicionals productors de llana de l'hemisferi sud, Austràlia i Nova Zelanda, minvà el 7%. Per contra, també en aquest cas l'URSS mostrà increment, superior a la mitjana (6,5%). Però l'avanç més important correspongué a la Xina, amb el 23,7%, i que ocupa el tercer lloc mundial pel nombre total de caps. Pel que fa al bestiar porcí, l'increment els anys considerats fou ja molt elevat (25,6%). La Xina, per si sola, comptava amb el 35,7% dels caps, i l'augment fou del 32,8%. L'abans segon país ramader, EUA, veié créixer el nombre de caps només el 8,9%, mentre que l'URSS els ha sobrepassats, amb un increment del 70,7%. La ramaderia porcina, juntament amb l'aviram, és potser la branca que ha gaudit d'una modernització més ràpida. També Alemanya, Polònia, el Brasil i Mèxic s'hi destaquen. Aquest bestiar és també el que ocupa, en el seu vessant domèstic, en proporció, un lloc més destacat dins el món subdesenvolupat, on, en general, les condicions no són les més escaients per a la intensificació d'un sector ramader gestionat amb les tècniques modernes. Però quan es parteix de nivells baixos els percentatges d'increment són més forts, i això explica que siguin estats del Tercer Món els que més han incrementat el cabal ramader en el període estadístic següent. La superfície de pasturatges i de prats ha minvat, segons la FAO, en un 0,7% entre 1974-76 i el 1983. La part del món amb més pasturatges és Àfrica, amb una quarta part de les mundials (Sud-àfrica en primer lloc), gràcies a la gran superfície de les estepes i les sabanes. La segona part del món és Àsia, amb més d'una cinquena part (la Xina, Mongòlia, Aràbia Saudita), i la tercera l'Amèrica Llatina amb més d'un sisè (el Brasil, l'Argentina, Mèxic). Segueixen Oceania, amb més d'un setè del total (Austràlia és el país amb més pasturatges del món), l'URSS (segona com a estat, amb prop d'un vuitè del món) i a l'Amèrica del Nord, on els EUA ocupen el quart lloc mundial com a país, darrere de la Xina. Per definició només poden tenir pasturatges extensos els estats amb gran superfície territorial, que no és el cas dels europeus. Sota un punt de vista econòmic la ramaderia actual es pot dividir, segons els profits principals que hom n'obté, en tres grups: ramaderia per a llet i carn, ramaderia només per a carn, i ramaderia de treball. Gairebé tota la llet procedeix de quatre espècies: la vaca, el búfal, l'ovella i la cabra. Entre 1974-76 i el 1984 els bovins incrementaren en el 6,65%. Àsia posseeix el 29,4% dels bovins (l'Índia amb el primer cabal del món; la Xina, Bangla Desh); segueix l'Amèrica Llatina, amb una quarta part del total (el Brasil, amb el segon cabal; l'Argentina, Mèxic); Àfrica, amb prop d'un setè del total (Etiòpia); Europa, amb el 10,55% (França), l'Amèrica del Nord (els EUA, en quart lloc mundial) i l'URSS (tercer estat). Els búfals, a més de fornir llet, carn i cuirs, són molt apreciats a l'Àsia monsònica per al treball dels arrossars (96,9% dels mundials el 1984: l'Índia, la Xina, el Pakistan, etc). Fora, només abunden al delta del Nil. Bé que lentament, els ovins continuen incrementant-se (el 8,1% en el darrer període). Abunden sobretot a l'Àsia, amb més d'una quarta part del món (la Xina, tercer estat; Turquia i l'Índia). Segueix Oceania amb el 18,4% (Austràlia, segon estat del món; Nova Zelanda, quart). Àfrica, amb més d'una setena part (Sud-àfrica); Europa (la Gran Bretanya) i l'URSS (primer estat) en tenen més d'un vuitè cadascuna. Els cabralls són prop de quatre vegades més nombrosos que els búfals, però produeixen globalment un quart escàs de la llet de búfal, i són generalitzats per tot el Tercer Món. Àsia en té el 55,5% (l'Índia, la Xina i el Pakistan són els tres primers del món), Àfrica el terç escàs (Nigèria, Etiòpia, Somàlia) i segueix l'Amèrica Llatina. Resulta, doncs, que és el bestiar oví, i no el boví ni el cabrall, el més relacionat amb l'extensió dels pasturatges, d'acord amb les pràctiques més tradicionals, el nomadisme primitiu i la transhumància de muntanya. En canvi, les espècies no productores de llet, en els dos vessants de ramaderia domèstica i de granja o industrial, són les més independents dels pasturatges. Els porcins han crescut durant el darrer període en el 15%, i les gallines i els pollastres, que constitueixen el gruix de l'aviram, en el 37,2%. Àsia concentra el 46,6% dels porcins (38,7% a la Xina, destacada al primer lloc mundial) i el 39,3% de les gallines (la Xina, primer lloc mundial, el Japó, l'Índia); Europa ocupa el segon lloc, tant pel que fa als porcins (23%: les dues Alemanyes, Polònia, Romania), com a les gallines (16,9%, França en primer lloc). L'URSS representa el tercer lloc mundial i és el segon estat (10% del porcins i 14,6% de les gallines); i l'Amèrica Llatina, el quart (9,9% dels porcins: el Brasil, quart país, i Mèxic, el 14,55% de les gallines, de les quals el Brasil és el tercer, i també segueix Mèxic). L'Amèrica del Nord és més important pels porcins, en què els EUA ocupen el tercer lloc, que per les gallines, en què ocupen el quart. Aquest bestiar de carn, doncs, abunda més prop de les grans concentracions humanes que ha d'alimentar: la Xina i el Japó, Europa. La manca gairebé absoluta de porcins a part de l'Àsia sud-oriental i a tota l'occidental, i a la major part d'Àfrica s'explica per la interdicció islàmica, que no afecta l'aviram (abundós a Nigèria). La ramaderia de treball, que proporciona l'anomenada energia de sang, ha perdut aquesta funció als països desenvolupats. Això explica que els cavalls abundin més que enlloc a Amèrica: un terç a l'Amèrica Llatina (Mèxic, el Brasil, l'Argentina) i un sisè a la del Nord (els EUA, segon lloc mundial). Àsia en té el 26,6% gràcies a la Xina (també primer del món) i a Mongòlia, que manté la tradició. L'URSS és la quarta part del món i el tercer estat, i li van a l'encalç l'Àfrica (Etiòpia) i Europa (Polònia). En canvi, els ases (que, en part, són encreuats amb cavalls per a obtenir els muls) són propis del Tercer Món: el 47,5% d'Àsia (la Xina, el Pakistan, l'Iran), el 30,6% d'Àfrica (Etiòpia, Egipte) i el 9,8% de l'Amèrica Llatina (Mèxic). Finalment, els camells tenen un àmbit reduït al món desèrtic afroasiàtic, que ve a coincidir amb l'islàmic, com si fos antitètic del cabal porcí. Això explica el predomini d'Àfrica (74,4%: Somàlia, el Sudan, Etiòpia) damunt Àsia (24,2%: l'Índia, el Pakistan). Com la majoria dels països mediterranis, els Països Catalans no han estat mai decididament ramaders. L'explicació és segurament múltiple: de caràcter físic, la pobresa en prats i pastures de qualitat (llevat dels Pirineus), deguda a la manca d'aigua; de caire econòmic i demogràfic, la urgència d'alimentar amb productes vegetals que no requereixen gaire superfície conreada, densitats de població sovint excessives. La rompuda de terres ha provocat una desforestació important i, tot eliminant garrigues i brolles, ha guanyat per al conreu terres sovint marginals. Aquesta necessitat ineludible d'alimentar la població explica també que els camps no s'hagin orientat fins fa poc al farratge ni als conreus industrials. La funció principal de la ramaderia ha anat evolucionant. La ramaderia tradicional era destinada bàsicament a auxiliar l'agricultura, amb el treball (bovins i equins) o amb els fems (tota mena de bestiar). El desenvolupament industrial comportà el de la ramaderia productora de llana (ovins) i de cuirs i pells (bovins en primer lloc). La millora del nivell de vida ha comportat modernament una substitució gradual de les proteïnes vegetals, pr ocedents bàsicament de llegums i cereals, per les proteïnes animals, que per la indigència piscícola de la Mediterrània, han estat fornides tradicionalment per la llet, i com més va més per la carn de porcí, aviram, boví i oví (passant a segon terme la de cabrall i de conill i els embotits tradicionals). Paral·lelament a l'evolució dels tipus ramaders han progressat els sistemes: la transhumància ha dut importància fins a gairebé desaparèixer, i el pasturatge a l'aire lliure tendeix a ésser substituït per l'estabulació, o més aviat per un sistema mixt per imperatius higiènics. Aquest canvi d'orientació ha comportat la substitució per conreus farratges d'altres conreus orientats a la indústria o a l'alimentació humana. Aquest no és el cas del garrofer, destinat a alimentar bàsicament el bestiar de peu rodó, i per això en plena decadència. També perden importància els llegums per al bestiar, contràriament als cereals: ordi, civada, sègol, melca i sobretot blat de moro. Els anomenats cereals farratges, no són més que cereals qualssevol sembrats ben espessos (sense deixar-los granar) per al consum en verd. Per l'alfals i la trepadella hom passa als prats artificials, estesos per moltes àrees regades. En canvi, els prats naturals d'alta muntanya, només es troben als Pirineus. Hi sobrepassen les 70 000 ha, a les regions de la Seu d'Urgell (de l'Alta Ribagorça a la Baixa Cerdanya), Vic (Osona, Ripollès), Perpinyà (Alta Cerdanya, Capcir, Vallespir) i Andorra. Els pasturatges són molt més extensos (més d'1 100 000 ha), bé que sovint magres, i s'estenen per tot el país, especialment per les regions de la Seu d'Urgell, Andorra, Manresa i Vic, amb una àrea contínua pirinenca, de l'Alta Ribagorça al Ripollès, amb extensions per migjorn fins a la Noguera, Anoia i el Vallès oriental, i amb concentracions a les dues Ribagorces, els dos Pallars, l'Alt Urgell i el Berguedà. A més, abunden a l'Alt Empordà, el Matarranya, la regió de Sogorb (de l'Alt Millars al Racó), la d'Oriola (Alt Vinalopó, Baix Segura), Mallorca i Menorca. El bestiar més important pels profits que hom n'obté (especialment llet i carn per al consum directe) també és el més lligat a l'agricultura comarcal: el boví. El cens agrari espanyol del 1972 especificava si es tractava de vedells (38,9% dels bovins aleshores), jònecs (12,5%), bous (5,6% reproductors, o de treball) i vaques (43% lleteres o reproductores), cosa que no fan els censos ramaders posteriors. El fet que el País Valencià, amb més pocs bovins que les Balears, tingués en canvi més vedells, indica prou l'orientació donada a les vaques, reproductora i lletera, al País Valencià, i especialitzadament lletera a les Balears. El 1983 el cabal boví superà el mig milió de caps, amb un estancament acusat al País Valencià. L'àrea principal de difusió s'estengué per les regions de Girona, Vic, Manresa, la Seu d'Urgell i Lleida; seguí el vessant sud dels Pirineus, de l'Alt Empordà a l'Alta Ribagorça, amb expansions migjornenques fins al Vallès Oriental, el Bages i el Segrià, amb concentracions a Osona, el Vallès Oriental, el Gironès i l'Alt Empordà. També són importants els cabals bovins de Mallorca (es Raiguer sobretot), Menorca, i les regions de València i Xàtiva (de la Ribera Alta a l'Alcoià i a la Safor). El 1972 els anyells representaren un 23,9% del cabal oví. Ateses les preferències del consum, per la carn d'anyell, el percentatge fa suposar que aquesta ramaderia s'orientava cap a la producció de llana, sobretot al País Valencià. A les Illes, en canvi, es dedicava més a carn. Aquest bestiar, tant o més herbívor que el boví, no requereix en canvi prats sucosos, però això el porta a viatjar més en cerca de pasturatges i rostolls. Avui el transport de temporada (transhumància) es fa en camió, deixant de banda les carrerades. Però com que la carn en torna a ésser apreciada, hi ha hagut una reconversió cap a races de carn, sensibles a Catalunya i al País Valencià. El 1983 els caps ovins s'aproparen als dos milions, i s'estengueren en una faixa ponentina contínua de la regió de la Seu d'Urgell a la de Requena, és a dir, del Pallars Sobirà a la Vall de Cofrents, amb expansions llevantines fins a Osona, la Segarra i el Baix Ebre, amb concentracions a la Baixa Ribagorça, la Noguera, el Segrià, el Baix Cinca, la Terra Alta i el Matarranya. També abunden els ovins a l'Empordà, sobretot a l'Alt, a Mallorca, sobretot as Pla, i a Eivissa. El 1972 el cabal de cabres semblà que arribava a un replà en la llarga decadència, accentuada per lleis que li prohibien de pasturar els sotaboscs, per tal que no malmetés els brots tendres o els arbrissons. D'altra banda, fa de mal desaprofitar un bestiar tan rústec, que arrana allò que deixen els ovins. La demanda de carn de cabrit hi ha fet la resta i, fora del País Valencià, on s'havia mantingut la tradició, s'ha iniciat un tempteig de redreç. El cabal actual és d'uns 150 000 caps, més de la meitat al País Valencià. La seva àrea de refugi també ha estat l'occidental, però en latituds més baixes que la dels ovins, i compreses entre les regions de Lleida i d'Oriola, amb el nucli entre les de Tortosa i Sogorb. A més, abunden els ramats, mai no gaire densos, a Mallorca, Eivissa i el Conflent. Els equins, popularment bestiar de peu rodó, en una primera fase substituïren el boví com a font d'energia, començant per les comarques eixutes on els bovins eren més difícils de mantenir. La guerra civil els respectà més que no pas els equins. Per això, el 1940, a la Catalunya administrativa, el 28% dels animals de treball i tir eren bovins, el 1960 l'11,15%, el 1975 el 3,85% i el 1980 no apareixien a l'estadística. Però, en la segona fase, també tendeixen a desaparèixer els animals de peu rodó com a font d'energia, car entre el 1960 i el 1975 la minva és del 91,25%, i fins el 1980, un 15% dels restants. Però la desaparició pot trigar a consumar-se, car el treball, a muntanya, és difícil de mecanitzar. I la dels cavalls en concret pot no arribar mai, car també són criats (normalment als Pirineus) per a carn i per a esport. El 1983 els equins dels Països Catalans no arribaven a 50 000. Els nuclis principals són les regions de Tortosa (centrada al Baix Ebre) prolongada pel Priorat i el Baix Camp, la de València, prolongada per les de Requena i Sogorb, i Mallorca, centrada a la Serra. També abunden a les regions de Girona (centrada al Baix Empordà), la Seu (Alt Urgell sobretot), Barcelona (el Vallès i, amb evident caràcter no agrícola, el Barcelonès), Menorca, i a la comarca d'Osona. El bestiar porcí és el màxim proveïdor de carn als Països Catalans, i hom l'anomena industrial perquè l'alimentació que hom li dóna actualment té poc o gens a veure amb l'agricultura local. Tradicionalment no era així; els porcins pasturaven pels alzinars aprofitant-ne els glans i eren engreixats amb les deixalles de la casa, i fins moniatos, garrofes o figues. El cabal s'ha incrementat fortament en el període 1972-83, fins a duplicar-se a Catalunya i gairebé triplicar-se al País Valencià, amb un total que supera els 4,2 milions de caps. La regió més important dels Països Catalans i de la Península Ibèrica és la de Lleida, de la Llitera a les Garrigues i la Segarra, amb el nucli a les comarques regades del Segrià _— la Noguera _— l'Urgell. La segona regió especialitzada és la de Vic, amb l'alt Llobregat i el Vallès Oriental, amb centres a Osona i el Bages. Altres regions importants són les de Castelló de la Plana-València-Xàtiva, de la Plana Alta a la Vall d'Albaida, de Girona (Empordà-Gironès), de Mallorca (es Pla) i Menorca, i a la comarca del Matarranya. De l'aviram hi ha més poques dades, i les del 1980 només són segures pel que fa a Catalunya, a la qual assignen 10,6 milions de caps, la més gran part a les regions de Tarragona i Tortosa, amb extensions per les de Barcelona i Lleida, formant un bloc compacte de l'Alt Penedès al Matarranya i el Baix Cinca i de la Segarra al Montsià, concentrat sobretot al Baix Camp (Reus), la Conca de Barberà, la Segarra (Guissona) i el Baix Ebre i, aïllat, el Vallès Oriental.

Rànger
1. Voluntari del cos de cavalleria durant la guerra de la independència americana.
2. En la Segona Guerra Mundial, membre de les tropes d'assalt dels EUA.
3. En l'organització escolta, dit de cadascun dels nois preadolescents (de 12 a 14 anys) que integren la unitat rànger. L'activitat central dels ràngers és l'operació, la qual respon al centre d'interès dels nois i que comprèn descobertes, esport, tallers, jocs i una festa final anomenada gran boom. A cada operació els ràngers es comprometen a progressar en uns punts concrets que anoten en la carta que signen tots els nois.

Rassemblement Démocratique Africain (RDA)
Partit polític africà fundat el 1946 per F.Houphouët-Boigny, amb Quezzin Coulibaly i Sekou Touré. Organitzat en diverses seccions, amb l'objectiu d'aconseguir la independència dels territoris sota administració francesa del N del golf de Guinea i d'implantar el socialisme a la zona que comprenia la Costa d'Ivori, el Congo, el Camerun, la Guinea, Mali, el Txad, el Gabon i l'Alt Volta (actual Burkina Faso). Bé que hi hagué intents de fusionar les diverses branques en un sol partit, hom aconseguí només un programa de cooperació confederal el 1957 i posteriorment, el 1959, el Conseil de l'Entente. Amb la independència de les colònies es dividí en diversos partits.

Rassemblement du Peuple Français (RPF)
Moviment polític fundat el 1947 pel general De Gaulle. Els seus membres més destacats foren Louis Terrenoire, secretari general, Jacques Soustelle, André Malraux i René Capitant. Triomfà en les eleccions municipals d'octubre d'aquell mateix any (38% dels vots), i en les legislatives del 1951 obtingué 121 diputats. L'any següent, l'actitud de De Gaulle provocà la primera escissió de 32 diputats, que formaren (1952) l'Action Républicaine et Sociale. El 1953 De Gaulle deixà en llibertat els restants, que s'agruparen en la Union des Républicains d'Action Sociale (URAS) i els Républicains Sociaux (RS), que més tard (1958), amb l'accés al poder de De Gaulle, crearen la Union pour la Nouvelle République (UNR). El 1976, després de greus crisis, canviaren el nom per Rassemblement pour la République, dirigit per Jacques Chirac.

Rassemblement pour la République (RPR)
Partit polític francès, sorgit el 1976 del Rassemblement du Peuple Français. Neogaullista, és encapçalat per Jacques Chirac. Bé que en les eleccions legislatives del 1978 tingué el 26% dels vots emesos, el 1981 només n'obtingué l'11,6%, a causa del desprestigi del neogaullisme i del govern Giscard d'Estaing, al qual el RPR donava suport. Tanmateix, esdevingué la principal força de l'oposició conservadora al govern socialista, i en les eleccions generals del 1986, aliat amb la UDF, aconseguí la majoria relativa a l'Assemblea Nacional, amb el mateix Chirac com a primer ministre fins el 1988, que dimití el càrrec en ésser derrotat per Mitterrand en les eleccions presidencials. En les eleccions legislatives anticipades del mateix any, el RPR tornà a l'oposició. Fou la força més votada de la coalició Union pour la France (UDF-RPR) en les eleccions legislatives del 1993, que assolí una àmplia victòria, cosa que atorgà al RPR 247 escons i li permeté ocupar 10 dels 23 ministeris, a més d'obtenir el càrrec de primer ministre en la persona d'Edouard Balladur. Amb el triomf en les eleccions presidencials del 1993, Jacques Chirac ocupà el càrrec de cap d'estat i remodelà el govern tot substituint Balladur (que havia optat a la presidència) per Alain Juppé, també del RPR.

Ratio
Mot anglès, pres del llatí, utilitzat per a significar l'índex que relaciona, per quocient, dos elements o magnituds, referents a una mateixa empresa o a unitats econòmiques distintes per a llur comparació. Les ratios emprades més sovint es refereixen a l'estructura financera de l'empresa, a l'eficiència d'utilització de capitals, a l'apreciació de la situació del fons de maniobra i a la comparació de les tendències del benefici per a un període donat.

Reacció
1. Conjunt de manifestacions (actituds, pensaments o moviments) que sorgeixen enfront d'una situació establerta determinada, pel que fa a l'ordre polític o social, a l'ordre religiós, o a l'artístic i cultural, i que cerquen sovint el restabliment d'una realitat ja ultrapassada. L'enfortiment, per exemple, de posicions ideològicament regressives pot provocar una reacció de caràcter progressiu i àdhuc revolucionari, i a l'inrevés. En aquest sentit general la reacció sol restar vinculada al que hom anomena oposició.
2. Actitud de tipus regressiu, tradicionalista o conservador davant una situació político-social, religiosa o artístico-cultural progressiva, renovadora o àdhuc revolucionària. En aquest sentit específicament pejoratiu la reacció és propugnada pels sectors o individus que hom coneix com la dreta, la ideologia dels quals ha estat definida com a conservadora per tal com defensa l'estructura jeràrquica de les classes socials i s'oposa a tota mena de canvi o reforma que comporti una minva dels privilegis de les classes dominants. Històricament una tal reacció ha estat encoratjada pels sectors més tradicionals i immobilistes tant de l'església com de l'exèrcit.

Reacció termidoriana
Cop d'estat que tingué lloc el 9 termidor de l'any II (27 de juliol de 1794) a la França revolucionària. Aprofitant que els atacs de Robespierre contra hebertistes i dantonistes havien debilitat les forces revolucionàries, els moderats provocaren la caiguda de Robespierre, que fou executat el 10 termidor juntament amb Saint-Just, Couthon i d'altres caps jacobins i, amb l'ajut de l'exèrcit, venceren la resistència popular de la Comuna de París. El triomf del cop d'estat significà la fi del Terror i del domini jacobí a la Convenció Nacional i posà el procés revolucionari a les mans dels elements moderats, que promulgaren la constitució de l'any III (1795).

Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya
Nom que adoptà el 1974 el grup polític que, sorgit del Moviment Socialista de Catalunya, es convertí, el 1976, en el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament).

Realisme
1. Actitud estilística que mira d'elaborar les formes artístiques amb adequació als aspectes de la realitat. Sovint, però, el terme és utilitzat aleatòriament, i historiografies amb divers ideari i interessos el detecten en períodes històrics i en condicions socioculturals tan allunyades com l'art grec del s V aC, els retrats romans d'època imperial, el naturalisme gòtic, el Quattrocento florentí i el flamenc, Caravaggio, la pintura castellana i andalusa, francesa i holandesa del s XVII, els pintors napoleònics, etc. En sentit estricte el realisme és el corrent artístic, especialment pictòric i literari, de mitjan s XIX, caracteritzat per voler representar les coses tal com són en la realitat sense embellir-les. En aquest fet hi ha una forta influència del cientisme positivista del s XIX, així com de la fotografia, inventada en aquell moment, i de les noves ideologies socials que s'estengueren arreu d'Europa, per a les quals l'acte més simple de la vida humana o la vida de l'obrer té el valor de tema per a l'art, en lloc de la història o de la mitologia. El moviment realista, nascut a França, s'estengué arreu i tingué com a conseqüència l'impressionisme. Els principals representants del realisme foren G.Courbet, H.Daumier, J.F.Millet, Ch.de Groux, A.von Menzel, els artistes de l'escola de l'Haia, I.S.Repin i, en escultura, C.Meunier. El realisme vuitcentista català, especialment clar en la pintura, té un representant molt primerenc en Ramon Martí i Alsina, que conegué a París l'eclosió de Courbet i n'importà l'estil. El realisme, lligat en un principi a una actitud política progressista —Josep Lluís Pellicer—, s'imposà en l'ambient artístic català al tercer quart del segle a partir de l'obra de diversos deixebles de Martí i Alsina: Francesc Torrescassana, Joaquim Vayreda —i tota l'escola d'Olot de l'època—, etc, i a partir d'altres pintors que coincideixen amb el nou corrent hegemònic com Simó Gómez o Pere Borrel. A València, el realisme es patentitza en diversos aspectes de l'obra d'Antoni Gisbert o d'Ignasi Pinazo, quan no cediren a la tradició romàntica o historicista. L'èxit del realisme el convertí, uns anys més tard, en un estil oficial assimilat plenament, quan un realista, Antoni Caba, arribava, el 1887, a la direcció de l'escola de Llotja, a Barcelona, o fins i tot quan a les Exposiciones Nacionales de Madrid, vers el 1890, s'imposaren els temes realistes —com les obres primerenques de Joaquim Sorolla o d'Albert Pla i Rubió— damunt les historicistes d'arrel romàntica que fins aleshores hi havien predominat. En aquest període, però, el realisme, davant les noves influències impressionistes, que eren la seva veritable renovació, havia derivat per un altre costat cap a un anecdotisme típic de la pintura dita de gènere, i que es generalitzà públicament en gran part mitjançant la gran proliferació de monuments escultòrics realitzats seguint aquesta tendència. La poètica del realisme deixà pòsit en l'impressionisme, però fou represa sobretot per l'estètica marxista, amb l'anomenat realisme socialista. Bé que més aviat en crisi i polèmica amb l'accentuació marxista dels continguts, altres moviments artístics del s XX també han tingut en la poètica realista un punt de referència constant, com el Neue Sachlichkeit ('Nova objectivitat') alemany d'O.Dix i G.Grosz, el neorealisme italià de la postguerra, el surrealisme de M.Ernst, el realisme màgic o, més recentment, el pop-art nord-americà, l'hiperrealisme i fins el Nouveau Réalisme presentat el 1960 per Yves Klein, Christo, etc. En la historiografia i la crítica d'art actuals el concepte de realisme és utilitzat amb una gran amplitud de sentits; comprèn tota la gamma de les interpretacions del fenomen del viure natural i històric, amb la condició que siguin formulades des de l'autenticitat de les emocions artístiques i des de la participació de l'artista en els traumes de la seva societat.
2. Doctrina epistemològica, oposada a l'idealisme, segons la qual el subjecte cognoscent copsa una realitat que existeix independentment d'ell i que, en afectar-lo, li manifesta la seva manera d'ésser. Hom en diu realisme immediat si el subjecte intueix immediatament la transcendència de la realitat coneguda, i mediat si la descobreix només mitjançant un raonament. Característic, en una o altra forma, de gairebé tota la filosofia anterior a Kant, el realisme ha estat revigoritzat al s XX per la neoscolàstica (Picard, Descoqs, Roland-Gosselin, Noel, Maritain, Gilson), el "realisme crític" i el "neorealisme" anglosaxons (Pierce, Dewey, Moore, Laird, Montague, Alexander, Whitehead, Santayana, Wild), l'historicisme (Dilthey), la fenomenologia (Scheler, Hartmann) i el marxisme en bloc.
3. Doctrina estètica basada en la descripció objectiva de la realitat, en obres literàries i artístiques, sense concessions a l'embelliment o a la idealització. En literatura, el realisme apareix cap al 1850 com una reacció contra els excessos de la novel·la romàntica i esdevindrà escola, definida a França i irradiada arreu fins a l'època actual. Cal cercar-ne els antecedents en la novel·la picaresca i en la novel·la sentimental del s XVIII. Però és amb els romàntics que el realisme s'obre camí, pròpiament, amb el propòsit de descriure una societat, en Balzac. Després del 1850, la difusió del positivisme i el progrés de les ciències naturals influeixen en els escriptors que prenen una actitud de rigorosa observació i es plantegen un problema d'escola (com E.Pardo Bazán en el pròleg a la seva primera novel·la, 1881). G.Flaubert és l'ideòleg del realisme literari, l'exposició del qual es troba en la seva Correspondance (1933). Flaubert s'impregna d'ideologia positivista i estudia fisiologia, anatomia i patologia i així adquireix el que ell mateix en diu "el cop d'ull mèdic de la vida". L'expressió flaubertiana dóna la dimensió exacta del nou narrador, observador de la realitat, però també metge de les seves nafres. L'accentuació d'aquest sentit denunciador de les plagues socials conduirà al naturalisme, que s'inicia cap al 1880. La frontera entre realisme i naturalisme restarà, per tant, sempre indecisa, indecisió encara més evident en les literatures que reben ambdós corrents com a influència forana i mai clarament separats. La literatura francesa defineix com a realistes G.Flaubert i A.Daudet. La novel·la realista anglesa no es desfà de la seva tradició de novel·la sentimental i de costums, profundament marcada pel caire moralitzador de l'època victoriana. Ch.Dickens, W.M.Thackeray i G.Eliot donen el to del segle. Una clara influència francesa produeix a Rússia novel·listes de la talla de F.Dostojevskij, L.Tolstoj i I.Turgenev. En la literatura castellana la novel·la realista té com a exemple de primera fila B.Pérez Galdós, E.Pardo Bazán, L.Alas, J.M.de Pereda i J.Valera. Sota la influència del realisme adquireix una força extraordinària el conte, la narració curta, amb sòlids exemples: G.de Maupassant a França, A.Cekhov a Rússia, G.Verga a Itàlia, E.de Queiroz a Portugal, L.Alas a Espanya, H.James a Anglaterra. El teatre rep també la influència realista de la novel·la i adquireix un to polèmic enfront de la retòrica i l'escenografia romàntiques, de les quals no es desfà mai del tot. Cal partir de H.Ibsen i J.Strindberg per a desembocar en un teatre de clara denúncia social (G.Hauptmann i S.O'Casey).

Realisme històric
Nom amb el qual s'autodefiní el moviment literari que, aproximadament entre el 1959 i el 1968, propugnà una ruptura amb les actituds culturals i literàries vigents a Catalunya —moltes d'elles supervivents, encara, del període de pre-guerra—. També propugnà el realisme en un intent d'inserir el treball intel·lectual i literari en el procés de recuperació política del país i com a arma de lluita contra el franquisme. En estreta relació, doncs, amb els moviments político-socials d'oposició, trobà els seus fonaments teòrics en el marxisme (Lukács i Gramsci, sobretot), en Sartre i en els corrents sociològics anglosaxons (Raymond Williams) i recuperà la tradició realista autòctona: els escriptors que, els anys trenta i en el període de guerra, tot seguint els corrents europeus sorgits arran de la crisi econòmica del 1929, trencaren amb la tradició simbolista o avantguardista i iniciaren una literatura compromesa políticament i socialment. Durant la immediata postguerra, aquests intents no tingueren continuïtat, però ja en el decenni de 1950-60 començà a reaparèixer el realisme, ja sia en la poesia (Jordi Sarsanedas, Miquel Martí i Pol, etc), ja sia en la novel·la testimonial escrita a l'exili (Ferran de Pol, Vicenç Riera i Llorca, J.Amat i Piniella, etc). Els canvis polítics de la darreria dels anys cinquanta, així com la mort de Carles Riba i l'aparició de Vacances pagades (1959) de Pere Quart i de La Pell de Brau (1960) de Salvador Espriu —autors que es constituïren models— marcaren la imposició del nou moviment, el qual trobà la seva màxima formulació en l'obra crítica de Josep M.Castellet i Joaquim Molas, els quals publicaren l'antologia Poesia catalana del segle XX (1963) on, partint d'una metodologia marxista d'anàlisi literària, reinterpretaven la tradició poètica i proposaven les noves línies de creació. En poesia s'hi relacionen Vicent Andrés i Estellés, Francesc Vallverdú, Miquel Bauçà, Francesc Parcerisas i, en part, Gabriel Ferrater, entre d'altres. La novel·la, influïda pels corrents nord-americans d'entreguerres i pels italians de postguerra, donava autors com Josep M.Espinàs, Manuel de Pedrolo i Baltasar Porcel. El teatre oferí, d'una banda, l'aparició del neorealisme (J.M.Benet i Jornet) i, de l'altra, la introducció del teatre èpic de Bertolt Brecht portada a terme per Ricard Salvat, entre d'altres, i que influí fortament alguns autors joves, com Jordi Teixidor i Jaume Melendres.

Realisme socialista
Mètode artístic basat en la descripció fidel de la realitat en un context històric concret, sota una tendència ideològica definida que educa la societat i la faculta per a la construcció del comunisme. Afirma que una de les tasques més importants de l'art és de representar, des de tots els angles, l'activitat de les masses populars i considera la vida laboral, social i privada com un tot indivisible. Pressuposa també l'anàlisi històrica de conceptes eterns, com el bé i el mal, la bellesa i la lletjor, etc. Representa l'enfrontament dels termes avantguarda i popular, amb la sobrevaloració d'aquest. La cultura esdevé, doncs, un fet tancat amb un mínim de recerca plàstico-artística. Hom pot parlar d'aquest art com d'un ens propagandístic del sistema polític. Creat en el camp literari per M.Gor'kij cap als anys vint, K.Stanislavskij l'aplicà al teatre, V.V. Majakovskij a la poesia, S.M.Eisenstein al cinema, D.V.Sostakovic i S.S.Prokof'ev a la música, &San;dra i V.I.Mukhina a l'escultura. Després de la Revolució d'Octubre, inicià una nova etapa relacionada amb la construcció del socialisme. Fora de l'URSS, el realisme socialista comptà amb adeptes de la importància de B.Brecht, L.Aragon, P.Neruda i altres.

Realpolitik
Nom que rep la política d'estat seguida per Bismarck, segons la qual calia servir els interessos de l'estat, per damunt de qualsevol altra consideració. En aquest sentit, Bismarck va escollir la via autoritària per a dur a terme la unificació alemanya. La unificació no es faria per decisions de la majoria, sinó, com ell mateix deia, "pel ferro i per la sang". Per a aconseguir el seu objectiu va dedicar el màxim esforç a preparar l'enfrontament contra Àustria, primer dotant Prússia d'un govern fort i reforçant l'exèrcit sota el comandament de von Moltke, i després assegurant-se la neutralitat d'Europa i l'aïllament d'Àustria. Tanmateix, mitjançant una política lliurecanvista va atreure la burgesia i va poder rebre suport econòmic a la seva tasca unificadora.

Rearmament
Reconstitució de la força militar d'un estat que havia estat totalment o parcialment desfeta. Els anys posteriors a les guerres mundials en presenten exemples típics. Així, amb l'arribada al poder (1935), Hitler reinstaurà el servei militar obligatori, principi de la recuperació armamentista; també la política americana de guerra freda i el conflicte de Corea feren possible el rearmament dels antics derrotats: el Japó ho féu entre el 1954 i el 1955; els alemanys hi trobaren més dificultats, a causa de l'oposició francesa, malgrat la qual l'exèrcit federal (Bundeswehr) fou creat el 1956. El rearmament actual, caracteritzat per la seva dimensió qualitativa més que no pas quantitativa, ha donat a les competències armamentistes una dinàmica pròpia.

Rebel.lió
Delicte comès pels qui s'alcen en armes contra un govern constituït. A l'estat espanyol, és un delicte tipificat en els codis penal i el de justícia militar en temps de guerra; ho és qualsevol acció dirigida a derogar, suspendre o modificar la constitució; a destituir el cap de l'estat; a suspendre eleccions; a dissoldre les corts generals o alguna de les seves cambres; a declarar la independència de part de la nació o a substituir el govern de l'estat o d'una comunitat autònoma per un altre.

Rebel.lió de Kronstadt
Insurrecció dels mariners d'una fortalesa russa situada al nord de Petrograd contra el poder soviètic. La guarnició, que havia participat en les revolucions del 1905 i del 1917, influenciada per l'esquerra obrera i l'anarquisme, s'amotinà contra el comunisme de guerra (28 de febrer de 1921) per reivindicar més democràcia. El motí fou durament reprimit i els supervivents van ser executats.

Rebomboris del Pa
En general, revoltes populars contra la manca d'aliments, produïdes especialment a les ciutats.
Pròpiament, revolta ocorreguda a Barcelona els dies 28 de febrer, 1 i 2 de març de 1789 (amb repercussions a Vic i a Mataró), motivada pel reiterat encariment del pa. Les males collites del 1787 i del 1788 havien provocat una forta puja del preu del blat durant els mesos de gener i febrer del 1789, alhora que les varietats més econòmiques de pa, com el pa morè, escassejaven i eren de mala qualitat. En anunciar-se un nou augment de preu a partir del dia 1 de març, hi hagué un avalot popular a Barcelona la nit abans: una multitud descontenta assaltà el pastim i l'incendià en bona part, alhora que s'apoderava del pa, de la pasta per a coure i dels diners; al mateix temps calà foc a les barraques de venda de pa i assaltà les cases dels arrendadors de la fabricació de pa. El capità general, Francisco González y de Bassecourt, comte d'El Asalto, envià tropes per a reduir els amotinats, però aquests les apedregaren i ell hagué de refugiar-se a la Ciutadella davant l'actitud amenaçadora de la gent, que només fou dissuadida de cremar la casa de la ciutat per la presència de la tropa. L'orde dels caputxins intentà d'apaivagar l'avalot, però només hi reeixí en part i amb el lliurament de diners als amotinats. L'endemà, 1 de març, diumenge, es reproduïren els incidents: una multitud es presentà al pla de Palau i reclamà la rebaixa del preu del pa, cosa que obtingué per escrit, així com la llibertat dels detinguts de la nit anterior. Els avalots es reproduïren, però, a la tarda, amb l'exigència que fossin rebaixats els preus de la carn, del vi i de l'oli. Davant la negativa, un grup nombrós penetrà a la catedral per la força, insultà el bisbe i tocà a sometent. Les autoritats prometeren la reducció dels preus i el bisbe renuncià a una part del dret de cóps, que encaria l'entrada de blat a la ciutat. Mentrestant els regidors, la noblesa i els representants gremials organitzaren patrulles que dissolgueren els grups de la ciutat i detingueren alguns amotinats, mentre des de la Ciutadella els canons eren encarats a la ciutat. El 2 de març hi hagué encara aldarulls aïllats, però les patrulles evitaren nous incidents i obligaren els botiguers a obrir llurs establiments. Les campanes de les esglésies foren privades de llurs batalls durant una setmana, per evitar nous tocs de sometent. La noblesa i els gremis es feren càrrec del cost de mantenir el preu del pa i de millorar-ne la qualitat. La repressió del govern de Carles IV fou molt dura: el capità general fou destituït i substituït pel comte de Lacy, que imposà set penes capitals a Barcelona i d'altres a Vic i a Mataró; d'altres amotinats foren deportats. La duresa de la repressió suscità la repulsa de la ciutat, que demanà l'indult dels condemnats a mort, sense obtenir-lo. Molts barcelonins abandonaren la ciutat el dia de l'execució en senyal de desaprovació, fet que desmentiria el caràcter exclusivament plebeu de l'avalot. La ciutat romangué militarment ocupada durant diversos mesos. Hom ha remarcat l'origen comú dels Rebomboris del Pa amb la Revolució Francesa del mateix any, afavorida per la crisi agrària dels anys 1787 i 1788, comuna a tot l'occident europeu.

Recessió
Fase del cicle econòmic caracteritzada per una disminució de l'activitat econòmica. Correspon a la flexió que hi ha entre la prosperitat i la depressió i, per períodes curts de temps, és sinònim de depressió. N'és el tret fonamental la disminució de la demanda, especialment la de béns de capital i, en conseqüència, la reducció de la producció. La baixa de beneficis, que se'n deriva, provoca una disminució de les inversions noves, una acumulació d'estocs i una elevació de la taxa d'atur. També produeix tensions en el sistema bancari.

Reconversió
1. Procés a través del qual l'estructura productiva d'un estat, o d'un sector econòmic concret, s'adapta a una nova tecnologia, context social, etc.
2. Procés tendent a reconstruir una situació anterior, com ara el pas d'una economia de guerra a una economia de pau.

Recuperació
Etapa del cicle econòmic que enllaça la contracció amb l'expansió o prosperitat. Després d'una etapa caracteritzada per una disminució de la velocitat de creixement de la renda i, per tant, de disminució de la inversió, s'inicia la fase de recuperació com a resultat d'un increment de la inversió, ja sia per motius exògens a l'activitat econòmica, ja sia perquè la capacitat productiva existent ha arribat a un nivell inferior al de producció adequat. Un cop iniciada, la despesa extra crea una ocupació extra i unes rendes extres que al mateix temps induiran a augmentar les despeses.

Recurs
Mitjà d'impugnació que la llei concedeix a les parts, en tota mena de judicis, per a demanar l'esmena d'una resolució judicial o un nou examen de la causa, ja sia davant el mateix jutge o tribunal que l'ha dictada, ja sia davant un tribunal superior. Constitueix un veritable procés autònom, divers de les oposicions formulades durant el procés anterior, bé que sobre el mateix contingut en causa. Entre els recursos interposats davant el mateix òrgan que ha dictat la resolució, hi ha els d'aclariment, de força, de queixa, de nul·litat, de reforma, de reposició, de rescissió, de responsabilitat, de súplica i de terceria. Entre els interposats davant un tribunal superior, hi ha l'apel·lació, la cassació i el recurs de revisió.

Recurs d'empara
Recurs que s'interposa davant el tribunal constitucional contra actes definitius de l'administració o sentències de tribunals fermes i que hom estima que violen els drets fonamentals i llibertats públiques, reconeguts en la constitució o en el bloc de la constitucionalitat.

Recursos d'altri
Recursos aportats per persones estranyes als propietaris o socis d'una empresa, per al seu finançament, normalment exigibles a un cert termini.

Recursos econòmics
Disponibilitats totals en béns produïts o recursos naturals, amb què compta un individu o una comunitat, susceptibles d'ésser utilitzats en activitats econòmiques diverses o en la satisfacció directa de necessitats humanes. Aquest concepte, referit als mitjans materials, que comporta la problemàtica de la seva assignació, pot fer-se extensiu a les disponibilitats monetàries.

Recursos energètics
Recursos naturals d'un país que forneixen l'energia necessària a la indústria.

Recursos forestals
Productes que hom extreu del bosc per a llur industrialització i comercialització. El més important dels recursos forestals és la fusta, amb els seus derivats i productes manufacturats. La multiplicació de les aplicacions de la fusta fa que la demanda creixi arreu del món, i d'aquí ve la necessitat que el bosc sigui conservat i protegit. Ja al s XVIII hom intentà, a Alemanya, de controlar l'explotació del bosc per a la producció de fusta. Al començament del s XIX foren calculades als EUA les reserves de fusta, bé que hom no començà a aplicar les tècniques racionals d'explotació d'acord amb criteris econòmics fins a la fi del segle. El bosc forneix, a més de la fusta, altres productes, com és ara resina, goma, làtex, escorces tànniques, colorants, suro, llenya, etc. La importància econòmica de la indústria que utilitza la fusta com a principal primera matèria és indicada pel fet que, els anys seixanta, suposava, per terme mitjà, prop del 6% del valor total afegit i el 8% del personal ocupat per tota l'activitat industrial mundial. El valor anual estimat de la producció d'aquesta indústria fou d'uns 40 mil milions de dòlars (el 48% corresponia a fusta de construcció i mobles, el 40% a paper i pasta de paper i el 12% a pals, taulons i llenya). Aquests valors i percentatges han minvat notablement per la competència que fan a la fusta, sobretot en la construcció i el mobiliari, els materials sintètics, els metalls i el ciment. L'obtenció de fusta per a usos industrials es concentra, en bona part, a les regions en general més desenvolupades: l'Amèrica del Nord, l'Europa septentrional i central i l'URSS. Aquestes regions tenen el 41% de l'àrea forestal del món, mentre que proporcionen la major part de la fusta (procedent, principalment, de les coníferes) per a aplicacions industrials. Una acurada política forestal tendeix a possibilitar l'expansió de l'ús industrial d'espècies no coníferes a les regions menys industrialitzades, on aquestes espècies predominen. Els darrers anys ha augmentat la demanda d'aglomerats i contraplacats de fusta, així com la de paper i pasta de paper. Més de les tres quartes parts de la superfície forestal europea es concentren al nord de l'URSS (taigà) i a Finlàndia, Suècia i Noruega. La producció de fusta d'aquestes àrees satisfà la demanda pròpia i permet l'exportació d'excedents cap als estats de l'Europa occidental, meridional i danubiana. Els EUA i el Canadà exporten fusta al Japó i també a Europa. En algunes regions intertropicals (Filipines, Indonèsia, Malàisia, Tailàndia i regions de l'Índia i de la Xina) i en altres d'Àfrica (Nigèria, Tanzània, Sudan) i de l'Amèrica del Sud (Brasil) hom explota espècies forestals no coníferes, de menor rendibilitat, a causa de les dificultats d'explotació i el cost del transport. Els principals productors de polpa de fusta són els EUA, el Canadà, el Japó, Suècia, l'URSS i Finlàndia. El comerç internacional de la polpa va principalment de Suècia i Finlàndia a la resta d'Europa, del Canadà als EUA i dels EUA a Europa i Àsia. El cautxú natural, en regressió enfront del sintètic, es produeix sobretot al SE d'Àsia. La producció mundial de suro es concentra quasi per complet a l'àrea de la Mediterrània. Portugal n'és el primer estat productor, seguit de l'estat espanyol, les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília i certes regions de Tunísia i Algèria. L'explotació del suro (de 30 000 a 40 000 t el 1982) ha donat lloc, al Principat, a una notable activitat industrial, centrada a Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, la Bisbal, Caçà de la Selva, Begur, Girona i a la comarca del Vallespir. La producció, abans dedicada gairebé del tot a la fabricació de taps (indústria tapera), i en gran part orientada cap a l'exportació, ha derivat actualment cap a l'aprofitament de les qualitats aïllants del suro, i hom l'elabora en forma d'aglomerats, planxes, etc.

Recursos naturals
Béns donats per la natura, a través del sòl, el subsòl, les aigües, la vegetació, la fauna, etc, necessaris per a satisfer necessitats humanes, o com a inputs en determinats processos productius. Llur característica fonamental d'ésser no produïbles condiciona l'evolució dels processos d'acumulació. Aquest fet n'ha configurat el caràcter estratègic, i llur control constitueix un centre de poder econòmico-polític.

Recursos productius
Béns que hom utilitza com a factors de producció per a obtenir-ne d'altres susceptibles de satisfer més necessitats humanes.

Recursos propis
Recursos constituïts per aportacions dels propietaris de l'empresa, per beneficis no distribuïts, o per determinades provisions i previsions, els quals financen normalment part de l'actiu fix de l'empresa.

Redistribució
Modificació que afecta una determinada distribució de béns o rendes, com a conseqüència de la intervenció de l'estat. La redistribució de béns té per finalitat minvar l'especulació, afavorir els consumidors o fer créixer la productivitat. La redistribució de la renda té un paper fonamental en la política econòmica. L'objectiu que hom pretén és de disminuir les diferències de renda que reben les distintes classes socials o els distints factors productius. Hi ha dues tècniques per arribar-hi: o bé canviar la participació dels diferents factors productius dins la renda nacional (redistribució funcional) o bé igualar els nivells de la renda que reben els individus (redistribució personal). Les mesures de política econòmica que es prenen poden canviar les estructures de la propietat (mitjançant reformes agràries, etc) o bé la retribució dels factors (intervencions en el sistema de preus, etc). La imposició progressiva i l'acceptació d'uns mínims de renda sense gravar produeixen la seva igualació; però no totes les mesures fiscals són redistributives. Les desgravacions fiscals i el manteniment de preus poden ésser considerades també com a augments de sou o percepcions retardades d'aquest sou. La redistribució de rendes no sols és utilitzada com un mitjà d'evitar enfrontaments socials, sinó també com a mesura per a combatre la depressió (pel fet que les rendes més baixes tenen, proporcionalment, més propensió al consum). El primer que defensà l'actuació de l'estat sobre la distribució fou J&S&Mill.

Rèdit
Compensació monetària deguda a la pèrdua de disponibilitat d'un capital durant un període de temps determinat.

Reestructuració
Procés d'adequació d'un sector productiu, mitjançant una nova combinació de factors, per tal d'obtenir més productivitat. Els programes de reestructuració sectorial acostumen a afectar els que constitueixen l'activitat tradicional d'una determinada economia, com per exemple el sector cotoner o la mineria, ja que mantenen formes més endarrerides de producció i combinacions de capital i treball menys avantatjoses.

Referèndum
Votació que fa el poble per aprovar o no una reforma constitucional o una nova constitució, proposada pel cos legislatiu o pel cap d'estat. És la forma més usual de l'actuació directa del cos electoral mitjan&l;cant el sufragi. Constitueix una manifestació de l'autogovern del poble, que acompleix en aquest cas una funció pública. Segons el seu objecte, el referèndum pot ésser legislatiu, governatiu, administratiu o jurisdiccional; atenent els seus efectes, pot ésser constitutiu, modificatiu o abrogatiu i, per la seva natura, obligatori o facultatiu. Abans d'acabar la Primera Guerra Mundial el referèndum només era conegut a Suïssa i als EUA i, d'una manera esporàdica, en algunes constitucions com l'australiana del 1900, la danesa del 1915 i la luxemburguesa del 1919. La Constitució de Weimar establí el referèndum constitucional i el legislatiu, amb caràcter facultatiu, i aquesta figura fou adoptada pels texts constitucionals que s'inspiraren en aquella constitució. Actualment el referèndum ha perdut importància, bé que encara el conserven constitucions com la francesa, la italiana, la suïssa i l'espanyola. Als països socialistes no existeix la figura del referèndum. A l'estat espanyol, i durant el franquisme, hi hagué dos referèndums: el de l'any 1947, per a sotmetre a decisió popular la Ley de Sucesión en la jefatura del estado, i el del 1966 per a l'aprovació de la Llei Orgànica de l'Estat. Amb l'adveniment de Joan Carles I, fou celebrat un nou referèndum (desembre del 1976) que derogà la major part de l'estructura política franquista. Posteriorment hom celebrà els de ratificació de la Constitució (desembre del 1978) i dels estatuts d'autonomia de Catalunya (octubre del 1979), el País Basc (octubre del 1979), Galícia (desembre del 1980) i Andalusia (octubre del 1981, posterior al referèndum sobre la via de tramitació de l'estatut andalús, febrer del 1980), i, a l'últim, el referèndum sobre la permanència de l'estat espanyol en l'OTAN (març del 1986).

Reform Acts
Conjunt de lleis aprovades pel parlament britànic, en el curs del s XIX, relatives a la reforma del sistema electoral per a la Cambra dels Comuns. El Reform Act del 1832, amb el govern Grey, comportà una revisió i modernització d'un sistema que ja tenia tres segles; el del 1867, amb Disraeli, concedí el dret de vot a la petita burgesia i als obrers especialitzats, alhora que rebaixà el cens exigit a la població rural; el de 1884-85, amb Gladstone, concedí el vot als obrers industrials i als agricultors i afermà el principi revolucionari de la proporció numèrica.

Reforma
Conjunt d'innovacions, de canvis profunds, en la vida de la societat, de l'Església, deguts normalment a l'acció legítima dels poders constituïts, del papa, dels concilis, etc, però que responen a una necessitat de canvi originada abans a la base.

Reforma agrària
Conjunt de mesures polítiques i econòmiques destinades a estimular el desenvolupament agrari, generalment per mitjà de canvis, en el repartiment de la propietat de la terra. Des del s XVIII, alguns estats europeus tractaren de revitalitzar la producció agrària sense tocar l'estructura d'unes societats basades en la supervivència del règim senyorial. Aquest fou el cas del reformisme il·lustrat espanyol, obsessionat per la recerca de la "llei agrària" que havia de solucionar-ho tot. El liberalisme burgès proposava, en canvi, de deixar lliure joc a les forces econòmiques, però això només podia bastar allà on una obra política de signe revolucionari hagués liquidat prèviament l'estructura de la propietat característica de l'antic règim, tal com s'esdevingué a França (venda dels béns nacionals). La sola adopció del quadre institucional del liberalisme burgès no era suficient; a l'estat espanyol, l'obra de les corts de Cadis i del règim liberal del 1820-1823 fou ineficaç, i només començà a tenir algun efecte un cop es procedí a la desamortització eclesiàstica, sense que la supressió del latifundisme eclesiàstic (feta de manera que reforçà la gran propietat aristocràtica) solucionés els problemes essencials del camp, com ho demostraren els nombrosos moviments pagesos (carlins, mil·lenaristes o anarquistes) del s XIX. El concepte modern de reforma agrària es desenvolupà al s XX, quan una sèrie de governs decidiren d'intervenir directament per tal d'imposar un repartiment de la propietat de la terra més adequat a les necessitats d'un desenvolupament modern. Així es produí la reforma agrària mexicana i la sèrie de reformes fetes del 1918 al 1929, especialment als nous estats de l'Europa oriental, que necessitaven eliminar el latifundisme aristocràtic. Semblant a aquestes fou la reforma agrària espanyola, promulgada pel govern de la Segona República (setembre del 1932), després d'un llarg debat, i que, tot i que era moderada, desfermà l'oposició violenta dels terratinents, que aconseguiren finalment d'anul·lar-la. A Catalunya, la reforma presentava un aspecte peculiar, amb la llei de Contractes de Conreu (abril del 1934), que satisfeia les demandes d'una petita burgesia agrícola de rabassaires i parcers. També en aquest cas, els grans propietaris enquadrats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (i políticament, a la Lliga i a les branques catalanes de la CEDA) reaccionaren durament i contribuïren, amb llur actitud, a encendre el conflicte del 6 d'octubre de 1934. Després de la Segona Guerra Mundial (amb una agricultura que, des de la crisi del 1929, ha anat esdevenint, gairebé a tot el món, un sector econòmic deprimit), els països subdesenvolupats tendeixen a reformes agràries que no cerquen solament el repartiment de la gran propietat tradicional, sinó també la substitució per explotacions de tipus col·lectiu i estatal, enquadrades dins una economia planificada. Els exemples més clars d'aquesta tendència han estat donats als països socialistes, tals com la Xina, Cuba, etc.

Reformisme
Actitud política segons la qual la transformació d'una societat, d'un règim o d'un sistema sòcio-econòmic pot realitzar-se dins el marc de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la revolució. Per bé que aquest criteri ha estat adoptat al llarg de la història per moltes doctrines i molts moviments, hom pot destacar quatre corrents reformistes ben diferenciats: el liberal-burgès que actua dins les monarquies constitucionals del s XIX i començament del XX, i del qual són exemples, a l'estat espanyol, els progressistes, els possibilistes de Castelar i el Partido Reformista de M.Álvarez; el socialdemòcrata, o revisionisme, teoritzat per Eduard Bernstein i assumit des del començament del s XX per molts partits socialistes europeus (l'alemany, el laborista anglès, etc); el reformisme capitalista, que és un intent de corregir des de dintre les conseqüències més degeneratives d'aquest mode de producció i adaptar-lo a les circumstàncies canviants, per tal de salvaguardar-lo millor (això fou el New Deal de F.D.Roosevelt); finalment, hi ha un socialreformisme cristià, basat en la doctrina pontifícia sobre la qüestió social i defensat pels partits democratacristians d'arreu del món.

Refugi
1. Lloc o construcció on hom es recull per protegir-se d'algun perill, de la inclemència del temps, d'alguna persecució, etc.
2. Trinxera, construcció subterrània, etc, feta o habilitada per a protegir-se dels bombardeigs.

Refugi antiaeri
Construcció adequada, destinada a protegir les persones dels efectes dels bombardeigs aeris, especialment subterrània, de formigó armat, amb accés protegit i proveïda de ventilació artificial i, eventualment, de serveis sanitaris i contra incendis.

Refugi antinuclear
Construcció semblant a un refugi antiaeri però especialment equipada per a resistir els efectes d'un bombardeig nuclear, tals com la calor, l'ona expansiva i la infiltració de radiacions.

Refugiat -ada
Persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un estat, n'ha hagut d'emigrar a conseqüència d'esdeveniments polítics i ha estat acollida en el territori d'un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons. Els seus drets i deures són fixats en el dret d'estrangeria i en el dret d'asil previst en diverses constitucions. La impossibilitat d'absorció dels milers de refugiats a causa de les guerres mundials portà a la creació, d'una banda, de camps de refugiats —eufemisme sovint d'autèntic camp de concentració — i, de l'altra, d'organismes internacionals que n'asseguressin la protecció, sobretot l'Organització Internacional dels Refugiats, reemplaçada l'any 1951 per l'Alta Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats.
L'increment de refugiats que durant la primera meitat del s XX s'esdevingué a Europa obligà a establir una legislació internacional referent als refugiats. L'any 1951 se signà a Ginebra la Convenció de les Nacions Unides sobre l'Estatut dels Refugiats i dels Apàtrides. Alguns anys més tard, el 1967, se signà el Protocol de Nova York, al qual s'adheriren 116 països. En el seu article primer, aquest protocol defineix el refugiat com aquella persona que, a causa de fonamentats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o per les seves opinions polítiques, es troba fora del seu país i no pot o no desitja acollir-se a la protecció que aquest li ofereix, o bé que, per no tenir la nacionalitat del país on residia, no pot retornar. Les persones obligades a fugir ho fan, majoritàriament, per raons polítiques, econòmiques o etnicoreligioses, si bé no tots els refugiats tenen cabuda en la definició abans esmentada. Així, el concepte de refugiat es troba actualment sotmès a reformulació, per tal que s'adeqüi millor als problemes reals. Així doncs, es parla de refugiat de facto, quan tot i no haver-hi una persecució individual, es rep protecció a través d'organismes internacionals (és el cas, per exemple, dels refugiats de l'ex-Iugoslàvia). En canvi, es parla de desplaçat quan la persona es veu obligada a desplaçar-se però no travessa la frontera del país. L'any 1951 les Nacions Unides crearen l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, agència neutral encarregada de desenvolupar tasques humanitàries. Es calcula que el 1995 hi havia uns 100 milions de persones desarrelades al món. D'aquestes, 20 milions es consideren refugiats i 24 milions, desplaçats. La resta emigraven, principalment, cap a les àrees urbanes, fugint de la pobresa. El dret d'asil, que segons la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides té qualsevol persona, és cada cop més difícil d'aconseguir, a causa de les restriccions que la majoria de països estan imposant.

Refugiat ecològic
Individu que es veu forçat a marxar del seu territori a causa de problemes ambientals. La migració es pot deure a la destrucció del territori —per exemple, per l'augment del nivell del mar en algunes illes i deltes— o bé a la disminució dels recursos a causa de problemes climàtics, d'erosió del sòl o d'una altra mena. En alguns països, el canvi climàtic pot provocar un gran nombre de refugiats ecològics. Es calcula que un 16% de la població d'Egipte i un 10% de la de Bangla Desh es veurà obligada a marxar els propers anys a causa de les inundacions de les zones costaneres.

Regència
Govern d'un estat monàrquic en lloc i en nom del rei. Pot esdevenir-se durant la seva minoritat, per absència seva del territori o per incapacitat jurídica seva. En alguns estats, aquests governs marquen períodes específics de la pròpia història. Així, a França, la Regència designa, per antonomàsia, el període de govern del duc Felip d'Orleans (1715-23), durant la minoritat de Lluís XV. A l'estat espanyol hi ha diversos períodes de regència, entre els quals la regència de Marianna d'Àustria (1665-75), la de Maria Cristina de les Dues Sicílies (1833-40), la d'Espartero (1840-43) i la de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902). Una altra mena de regència és la d'Urgell (1821-22), contra el règim constitucional, i la proclamada, el 1952 (Regència Nacional d'Estella), per una línia carlina, la més conservadora, no vinculada des d'aleshores a cap dinastia.

Regència d'Urgell
Organisme de govern dels reialistes, revoltats contra el règim constitucional, instituït a la Seu d'Urgell després de la presa d'aquesta ciutat per El Trapense (juliol del 1822). El 15 d'agost fou instituïda oficialment, a partir d'una Junta Superior Provisional de Catalunya, i era formada per l'arquebisbe preconitzat de Tarragona, Jaume Creus, per Bernardo Mozo de Rosales, marquès de Mataflorida, i per Joaquim d'Ibáñez-Cuevas, baró d'Eroles. Si bé l'arquebisbe Creus en detenia la presidència, el marquès de Mataflorida en fou la veritable ànima, mentre que el baró d'Eroles s'ocupava principalment de convertir les partides de guerrillers en un exèrcit organitzat, tasca que li resultà impossible. D'altra banda, no sembla haver-hi hagut gaire avinença entre els membres de la Regència: la proclama d'aquesta en nom de Ferran VII com a rei absolut fou seguida d'una altra de particular del baró d'Eroles adreçada als catalans i en la qual demanava l'existència d'unes corts que moderessin el poder del monarca. La instauració de la Regència mogué el govern liberal a actuar fermament a Catalunya; el general Francisco Espoz e Ilundain (conegut amb el nom d'Espoz y Mina), nomenat capità general de Catalunya, emprengué una campanya ràpida que li permeté d'ocupar la Seu d'Urgell (11 de novembre de 1822). La Regència passà a Llívia i, d'allí, a França, on els seus membres se separaren. Ni el govern francès ni Ferran VII, en recuperar aquest el poder absolut, no agraïren a la Regència la seva actuació, ja fos per les queixes dels mateixos caps de partida contra el marquès de Mataflorida, ja fos per les intrigues del grup absolutista rival, que dirigia Francisco Ramón de Eguía. Només el baró d'Eroles fou nomenat per a dirigir l'avantguarda de reialistes que s'adherí a l'exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.

Regeneracionisme
Corrent ideològic que es desenvolupà a l'estat espanyol al final del s XIX i principi del XX, precipitat de forma immediata pel desastre colonial del 1898 però amb un rerefons d'insatisfacció del sistema sòcio-político-econòmic de la Restauració. Propugnava la supremacia tècnica i administrativa sobre la política i la necessitat d'un dictador (fidelitat al principi d'autoritat). En realitat, hom hi propugnava, com tantes vegades, la revolució des de dalt. Les principals figures foren: J.Costa, el general Polavieja, Fernando Garrido, Lucas Mallada, Julio Senador i Macías Picaviesa.

Regent
Dit de la persona o les persones que exerceixen el càrrec de cap de l'estat durant la minoritat del rei o a causa de la seva inhabilitació reconeguda.

Règim
Conjunt d'institucions polítiques que constitueixen la forma de govern que ha adoptat un país per resoldre els seus problemes polítics. Comporta l'existència d'unes normes jurídiques (la constitució) i uns poders, que poden ésser de dret (establerts formalment per la constitució) i de fet (com ara els grups de pressió). Aristòtil establí una tipologia que esdevingué clàssica: monarquia, aristocràcia i república, i llurs formes impures: tirania, oligarquia i demagògia. Maquiavel distingí entre principat i república. Montesquieu formulà una nova classificació: república, monarquia i despotisme. La politicologia contemporània, atenent al control popular a què està sotmès, sol distingir dos tipus bàsics: els règims autoritaris i els règims democràtics, que poden ésser parlamentaris, presidencialistes i règim d'assemblea. A partir de la Revolució Russa, sorgí un nou tipus de règim, anomenat democràcia popular. D'altra banda, atenent als partits polítics en joc, hom pot distingir entre règims pluripartidistes i règims de partit únic.

Règim Civil
Nom amb el qual és coneguda l'etapa de la dominació napoleònica a Catalunya, en què el Principat fou incorporat a França. Creat pel decret de Napoleó de 26 de gener de 1812, comportà la igualació del Principat amb els altres territoris de l'estat francès i, per tant, l'adopció de divisions administratives (departament, sots-prefectura, mereria) i de càrrecs semblants (prefecte, sots-prefecte, mere), bé que en molts punts restaren inefectius pel fet que els francesos no en controlaven el territori. El nou règim implicà també la introducció del Codi Civil de Napoleó, que fou aplicat amb moderació, per tal que no topés massa amb els costums catalans. El Règim Civil perdurà, més o menys alterat, fins a la fi de la guerra del Francès.

Règim d'assemblea
En la tipologia dels règims polítics democràtics, règim que es caracteritza per un predomini absolut de la cambra representativa sobre el govern, reduït al paper de simple comissionat seu. Aquesta forma d'organització del poder és l'expressió d'una democràcia populista.

Règim local
Normes de dret públic reguladores de les corporacions que formen l'administració local. El dret local vigent a l'estat espanyol s'adapta al model francès i arrenca del nou règim sorgit de les Corts de Cadis, desenvolupat en diversos texts legals, com les lleis municipals dels anys 1823, 1845, 1870 i 1877 i les provincials del 1833 (de Javier de Burgos) i el 1882. La necessitat d'una reforma portà a l'elaboració de disset projectes de llei, entre els quals cal citar els de Maura, Canalejas i González Besada, així com els estatuts municipal (1924) i provincial (1925), obres molt acurades i basades en l'autonomia de les corporacions, malgrat que diverses implicacions polítiques desbarataren el pensament dels redactors. Amb les mateixes bases tècniques, la Segona República promulgà la llei municipal del 1935; després de la guerra civil de 1936-39 fou aprovada la llei de Bases (1945), articulada el 1950 i el 1955. Amb l'aprovació de la Constitució espanyola del 1978 quedà derogada formalment la legislació del règim dictatorial en matèria d'administració local, si bé continuà vigent part del text articulat de les lleis de bases de règim local de 1955, ja que el nou projecte de llei de bases no era encara elaborat totalment. La llei d'eleccions locals de 1978 reinstaurà el sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, i el sistema proporcional. L'any 1985 hom aprovà la nova llei de bases de règim local, la qual ha d'ésser complementada per la legislació de règim local de les comunitats autònomes, amb la qual cosa es crearà un sistema diversificat de règim local. Les aportacions més singulars dels Països Catalans al règim local són, en primer lloc, la creació de la Mancomunitat de Catalunya, aprovada pel decret de 26 de març de 1914, i que absorbí les quatre diputacions provincials del Principat. Posteriorment, en 1933-34, la Generalitat, exercint la competència que li atorgava en matèria d'administració local l'article 10 de l'Estatut del 1932 i el títol IV de l'Estatut Interior del 1933, promulgà la llei municipal de Catalunya. El mateix any 1933, la Comissió Jurídica Assessora del Govern de la Generalitat (formada per J.Maluquer i Viladot, J.M.Pi i Sunyer, J.Roig i Bergadà, A.Hurtado, S.Gubern, J.Xirau, R.Coll i Rodés i J.Quero i Molares) redactà l'avantprojecte de llei, que passà al Parlament de Catalunya i a la comissió dictaminadora presidida per Arnau Cortina. En resultà l'aprovació d'un text legal molt perfecte, però no fou votat en un text únic, sinó que, per raó del moment, s'aprovaren en primer lloc els títols sobre règim orgànic i electoral (V i VI) i posteriorment els títols I a IV i VII a XV. La suspensió de l'autonomia pels fets del Sis d'Octubre de 1934 paralitzà la cloenda de la llei, que restà inacabada pel que fa als darrers títols sobre règim jurídic, qüestions de competències i finances municipals. A nivell docent són significatives les experiències catalanes amb l'Escola de Funcionaris de la Mancomunitat (1914-24), creada per Prat de la Riba i dirigida pel municipalista Isidre Lloret. La Generalitat en continuà l'obra (1930-36) amb l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, que especialitzà nodrides promocions de funcionaris municipals i d'organismes autònoms. Aquestes dues escoles foren les primeres de l'estat espanyol. L'any 1979 la Generalitat de Catalunya restablí l'Escola d'Administració Publica. Ajustant-se als trets fonamentals establerts per la llei de bases de règim local del 1985, el Parlament de Catalunya inicià, l'any 1987, el desplegament legislatiu que instaura el nou ordenament territorial de Catalunya. Les lleis aprovades estableixen la creació de les comarques partint de la divisió que féu la Generalitat republicana, una reducció del paper de les diputacions —els serveis de les quals passen a les comarques i a la Generalitat—, i la desaparició de la Corporació Metropolitana de Barcelona, òrgan creat l'any 1974. En el lloc de la corporació es creen dues entitats metropolitanes, amb caràcter d'ens locals, una per a gestionar els transports i l'altra per a les aigües i els residus.

Regiment Pirinenc Número 1 de Catalunya
(veure Milícies Pirinenques)

Regió
1. Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima, producció, topografia, administració, etc). En llatí, regio era un terme administratiu, que a partir d'August designava indistintament un districte urbà de Roma o una divisió d'Itàlia, la metròpoli, que així no es confonien amb les provinciae sotmeses. Els científics han defugit aquest sentit, sense que s'hagin entès sobre l'extensió territorial del concepte, que oscil·la entre la mida continental o oceànica que li assignen els biòlegs (vuit o deu regions en tot el món, abans anomenades regnes florístics o faunístics), i la mida local de les regions geològiques, que constitueixen l'objecte de monografies exhaustives. En geografia, les regions, de mida intermèdia entre les esmentades, són potser l'objecte més sovintejat d'estudi, sobretot si hom hi inclou els temes generals tractats amb metodologia regional. Aquesta dedicació culminà en les regions naturals de l'escola francesa de P&Vidal de la Blache (començament del s XX), basades en el "medi natural", que oferia a l'home unes possibilitats determinades limitat per les quals ell confegia el "mode de vida" que humanitzava el paisatge en una direcció determinada. Val a dir, però, que, si se salvava del determinisme, l'escola "regional" depenia encara de les rebutjades regions administratives perquè o dividia la gran regió (Mediterrània, per exemple) en estats, o dividia l'estat en regions mitjanes (Pirineu francès, plana mediterrània francesa, vall del Roine, etc), partint de les fronteres polítiques. L'escola fou censurada pel nom de "regió natural", puix que l'home també forma part de la natura, i pel marc exclusivament fisiogràfic, on situava l'home. Hom continuà l'estudi de les regions anteriors, dites preferentment fisiogràfiques, i tractà d'establir-ne unes altres, dites humanes, basades en el paisatge humanitzat. La síntesi d'unes altres, que avui ja sembla inassolible, constituiria les veritables regions geogràfiques. En afinar l'anàlisi, hom veié que també eren difícils d'establir les regions fisiogràfiques i les humanes, que ja eren regions forçadament sintètiques. Més valia establir regions físiques, biogeogràfiques, sociològiques i econòmiques, que encara podien desglossar-se en: estructurals, geomòrfiques, climàtiques, de vegetació, faunístiques, poblacionals, demogràfiques, etc. I així indefinidament. Ensems, i sobretot en endinsar-se en les regions econòmiques (a mitjan s XX), hom comprovà la importància dels aspectes no agraris, un xic descurats pels geògrafs tradicionals, i que un esquema complet de regions humanes només es podia destriar en països ben desenvolupats. Fins i tot entre aquests, els "països nous" presenten una homogeneïtat molt més gran que els de la vella Europa: als països capitalistes de colonització europea o a l'URSS i altres estats socialistes les regions són molt més extenses i menys diversificades humanament que les europees tradicionals. A tots els països ben desenvolupats, però, vells i nous, hom pot establir unes regions humanes "funcionals", nodals o polaritzades entorn d'una ciutat, que sol cohesionar àrees paisatgísticament ben diferents, integrables en unes altres regions, "homogènies" o "formals". La crítica de la regió geogràfica fou especialment corrosiva en l'escola nord-americana de Kimble, que en negà l'existència fora de casos especials. Però els geògrafs anglosaxons han insistit més en l'espai nuclear de les regions polaritzades, d'existència indiscutible i definibles segons uns quants factors, seleccionats en cada cas. Les més nuclears constitueixen les regions metropolitanes, agrupació discontínua de ciutats especialitzades en funcions diverses (industrials, terciàries, residencials), sota l'hegemonia d'una ciutat determinada o amb estructura policèntrica. Aquestes regions actuen globalment com a nucli polaritzador de regions més extenses, com l'àrea metropolitana de Barcelona respecte a Catalunya i, en certs aspectes, dels Països Catalans. En canvi, segons aquests mateixos geògrafs els espais perifèrics, oscil·lants entre dos o més espais nuclears, no són adscrivibles a cap regió. Aquesta presència de pols d'atracció, històrica, actual, i com més va més operant en les regions planificades, comporta en el pol algun tipus de funció administrativa. El nom de regió ha estat adoptat per l'administració d'una trentena d'estats independents, amb valor polític com a Itàlia, estrictament administratiu com al Zaire, Ghana o Xile, o simplement estadístic i geogràfic agrupant diverses unitats administratives (Grècia, la Xina) o federades (els EUA, el Brasil). Quant a la mida, les estadístiques de l'ONU han adoptat una divisió del món en grans regions, com Europa Meridional, URSS, Extrem Orient continental, Orient Mitjà, Àfrica Meridional, Amèrica del Nord (anglosaxona), Amèrica del Sud Temperada, cadascuna de les quals (llevat, naturalment, de l'URSS), aplega uns quants estats i territoris. Per sota dels estats (d'extensió fixada, com també la de les parts del món) hi ha les regions mitjanes, anomenades administratives. Els països petits es poden dividir en regions necessàriament petites, com les nou regions o vegueries de la Divisió Territorial de Catalunya. A l'estat espanyol, la fi de l'antic règim comportà la substitució gradual del terme "províncies" pel de "regions històriques", indispensable des de la divisió provincial del 1833. Aquestes regions, mancades totalment d'entitat administrativa, constituïren, en canvi, l'entramat territorial que serví de suport a les aspiracions autonomistes i que desembocà en la creació de les comunitats autònomes en què s'estructura l'estat espanyol ( Espanya. El govern i l'administració).

2. Nom que prengué la vegueria en la redacció del decret de Divisió Territorial de Catalunya, de 27 d'agost de 1936, per acord del consell d'economia de la Generalitat de Catalunya.

Regió europea
Unitat territorial de primer nivell definida per la Comissió de les Comunitats Europees, segons la Nomenclatura de les Unitats Territorials Estadístiques (NUTS) que aquest mateix organisme ha establert. N'hi ha un total de 65 regions (66 amb el territori francès d'ultramar). Els Països Catalans (dins d'Espanya) constitueixen una regió europea (l'Est), amb el 2% del PIB, el 2,7% de la superfície i el 3,2% de la població de la Comunitat. Catalunya del Nord forma part de la regió de la Mediterrània. L'Assemblea de les Regions d'Europa defineix com a regió europea tota entitat situada immediatament per sota del nivell de l'estat central dotada de representativitat política, assegurada per l'existència d'un consell regional elegit o, en cas que no n'hi hagi, per una associació o un organisme constituït per les col·lectivitats de nivell immediatament inferior.

Regió militar
Capitania general.

Regional Planning
Pla de Distribució en Zones del Territori Català
. Pla d'endegament del territori de Catalunya encomanat el 1932 per la Generalitat a l'equip format per Nicolau i Santiago Rubió i Tudurí; es basaren, però, en anàlisis sectorials anteriors d'August Matons, Pere M.Rossell i Vilar (agricultura i ramaderia), Pau Vila (localització industrial), P.Bosch i Gimpera, J.Martorell, H.Gaussen (reserves paisatgístiques), J.Mestre i Fossas (sanitat i cultura). L'antecedent immediat és el Pla Sexennal de la Mancomunitat, però la teoria general prové de P.Geddes (divulgat des del 1915 per C.Montoliu), Abercombie i del pla regional de Nova York iniciat en 1922-23. Les propostes del Regional Planning, basades en una determinada política anticíclica, es fonamenten en la preservació de les àrees agrícoles i ramaderes, selecció restrictiva dels rius a utilitzar industrialment, reducció de les àrees incomunicades per a potenciar econòmicament tot el territori, reforçament del sistema portuari del Principat, reequilibri territorial en definitiva que havia de permetre la realització d'una Catalunya Ciutat. Si bé el Servei del Pla Regional no es posà mai en marxa, el Pla General d'Obres Públiques del 1935, pel que fa a la xarxa viària, i la Conferència per a l'Aprofitament Industrial dels Recursos Naturals del 1937, pel que fa a la utilització de tot el territori, en foren en certa forma continuacions.
. Pla d'endegament del territori de Catalunya encomanat el 1932 per la Generalitat a l'equip format per Nicolau i Santiago Rubió i Tudurí; es basaren, però, en anàlisis sectorials anteriors d'August Matons, Pere M.Rossell i Vilar (agricultura i ramaderia), Pau Vila (localització industrial), P.Bosch i Gimpera, J.Martorell, H.Gaussen (reserves paisatgístiques), J.Mestre i Fossas (sanitat i cultura). L'antecedent immediat és el Pla Sexennal de la Mancomunitat, però la teoria general prové de P.Geddes (divulgat des del 1915 per C.Montoliu), Abercombie i del pla regional de Nova York iniciat en 1922-23. Les propostes del Regional Planning, basades en una determinada política anticíclica, es fonamenten en la preservació de les àrees agrícoles i ramaderes, selecció restrictiva dels rius a utilitzar industrialment, reducció de les àrees incomunicades per a potenciar econòmicament tot el territori, reforçament del sistema portuari del Principat, reequilibri territorial en definitiva que havia de permetre la realització d'una Catalunya Ciutat. Si bé el Servei del Pla Regional no es posà mai en marxa, el Pla General d'Obres Públiques del 1935, pel que fa a la xarxa viària, i la Conferència per a l'Aprofitament Industrial dels Recursos Naturals del 1937, pel que fa a la utilització de tot el territori, en foren en certa forma continuacions.

Regionalisme
1. Doctrina política i social consistent a afavorir, dins un mateix estat, el paper dels agrupaments regionals delimitats per la geografia i la història. Partint del concepte de regió com a entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada de prou unitat per a tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país, el regionalisme representa la consciència regional en acció com a ideologia, com a moviment social o com a programa reivindicador d'alguna forma de reconeixement d'aquella personalitat regional. Segons el nivell en què es mogui la consciència regional, el regionalisme pot ésser econòmic (l'exigència d'un règim fiscal o aranzelari peculiar), cultural i literari, amb la defensa o sense la defensa d'una llengua pròpia (el cas de Nova Anglaterra, als EUA), i fins pot vorejar el localisme, com s'esdevé en l'exaltació de les característiques distintives d'algunes contrades angleses (Wessex, Sussex, York); hi ha, també, regionalismes administratius, destinats només a facilitar a l'estat, mitjançant la descentralització, instruments d'anàlisi i planificació econòmiques més manejables (i en aquest sentit hom parla de "ciència de la regió"), però sense cap transferència real de poder a les societats regionals; en són exemples les 22 "circumscripcions d'acció regional" creades a França el 1961. Tanmateix, en la majoria dels casos, aquests diversos tipus de regionalisme —cultural, econòmic, jurídic— no són més que fases preparatòries de la formulació d'un regionalisme polític, el qual, per la seva banda, sol ésser la primera etapa dels moviments nacionalistes dins els estats multinacionals contemporanis. Així, malgrat que la demanda bàsica d'aquest regionalisme és l'autonomia política i el respecte a les característiques sòcio-econòmiques diferencials de la regió, en la seva forma extrema pot desembocar en el separatisme, la secessió i la independència (els estats del sud dels EUA, Bangla Desh). Actualment, a Europa, hi ha regionalismes força integrats en les estructures polítiques dels estats respectius, i d'altres d'aparició recent i encara escassa concreció política. Existeixen, a més, moviments nacionalistes que, malgrat afirmar-se com a tals, es troben en un estadi reivindicatiu regionalista o autonomista.

2. Doctrina de política internacional que propugna l'establiment de vincles particulars entre els estats o les nacions d'un mateix continent, subcontinent o zona geopolítica àmplia; així, hom parla d'europeisme, panafricanisme, panamericanisme o panslavisme.
3. Nom amb el qual és conegut el moviment favorable a la recuperació de la pròpia identitat cultural i política, als Països Catalans, sorgit els primers anys de la restauració borbònica del 1874. El regionalisme suposava, de fet, el manteniment de les tesis del provincialisme (com ho exposà Joan Mañé i Flaquer en les seves Cartas provinciales, publicades el 1875 i adreçades a Cánovas del Castillo) i una actitud més conservadora que la propugnada pel moviment catalanista sorgit cada cop amb major força dels avatars polítics del període 1868-74. Aquesta diferenciació, poc clara els primers anys, es palesà en els escrits de caire conservador, però alhora netament contraris al centralisme uniformista castellà, publicats per Mañé i Flaquer al "Diari de Barcelona" i en el llibre El regionalismo (1887), i que tingueren un ressò important entre la burgesia catalana, ben disposada envers aquestes idees per la prosperitat que seguí la restauració. De fet, però, el regionalisme adquirí entitat pròpia arran de l'escissió sorgida en el Centre Català de Valentí Almirall, el 1887, en separar-se'n l'ala més conservadora i el Centre Escolar Catalanista, que formaren el mateix any la Lliga de Catalunya, en gran part englobada posteriorment, la Unió Regionalista (polaviejistes), amb el Centre Nacional Català per formar la Lliga Regionalista (1901), principal baluard del regionalisme conservador fins que, el 1933, adoptà el nom de Lliga Catalana i abandonà, en teoria almenys, el regionalisme.

Regionalitat
Submissió d'una persona a un determinat dret motivada pel seu veïnatge en una determinada comunitat autònoma, dins l'estat espanyol, en matèria legislativa. La pertinença a una o altra regionalitat o comunitat autònoma influeix sobre la capacitat i l'estat civil de les persones, els drets i els deures familiars i la successió per causa de mort.

Regionalització
Fraccionament en zones d'un espai econòmic, que es defineix a priori com un conjunt integrat per un nombre determinat d'unitats territorials. L'àmbit regional varia segons els objectius de l'anàlisi, i abans de definir-lo és convenient de tenir en compte el marc econòmic general, així com les dimensions i el nombre de regions a considerar. Amb aquests condicionants previs, les regions es poden definir a partir de la consideració d'unitats espacials bàsiques —entitats administratives per a les quals es disposa d'informació estadística— segons els criteris d'homogeneïtat, polarització i planejament. Moltes vegades, això no obstant, el problema és ociós en la mesura que les regions són definides a priori per motius històrics molt evidents.

Regnat
1. Exercici de la dignitat reial per un rei, una reina o un príncep sobirà.
2. Època i durada del govern d'un rei, una reina, un príncep, un sobirà, etc.

Regressió
Retorn a una situació anterior, política o social, o religiosa, ja superada.

Regular
1. En contraposició a secular, dit del sacerdot o el conjunt de preveres pertanyents als ordes religiosos.
2. Nom donat a cadascun del soldats moros que eren manats per oficials espanyols. A imitació francesa, foren creats, des del 1911, grups de regulars (regiments), articulats en tabores (batallons) i mías (companyies). Excel·liren com a força de xoc a la guerra d'Àfrica i a la guerra civil de 1936-39, incrementats amb soldats de la Península, i es dissolgueren a partir de la independència del Marroc (1956); perpetuen alguns dels seus noms i símbols unitats espanyoles de la guarnició de Ceuta i Melilla.

Reialista
Nom amb el qual foren coneguts, a partir de les corts de Cadis, els defensors de l'antic règim i, per tant, contraris a la Constitució del 1812 i a la sobirania popular; sovint foren anomenats també absolutistes. A Catalunya els reialistes foren nombrosos, especialment entre les classes privilegiades de l'antic règim i la pagesia pobra. Després de la insurrecció contra el règim constitucional i dels avalots i la guerra dels Malcontents (1825-27), forniren la base social del carlisme.

Reich
Terme alemany ('regne') que hom utilitza especialment per a designar els períodes en què l'estat alemany, regit per un kàiser (emperador) o un führer (capitost), s'ha organitzat en forma d'imperi i ha dut o ha intentat de dur a terme una política d'expansió imperialista.

Reich, Segon (veure Segon Reich)

Reich, Tercer (veure Tercer Reich)

Reichsrat
1. A l'imperi austro-hongarès, nom donat al parlament (1867-1918). Es componia de dues cambres: la dels senyors, o Herrenhaus, de membres hereditaris o designats vitalíciament per l'emperador, i la dels representants, o Abgeordnetenhaus, els membres de la qual eren elegits per les dietes provincials.
2. Durant la República de Weimar, a Alemanya (1919-33), òrgan representatiu dels länder o estats.

Reichstag
Nom que, successivament, ha estat aplicat a diversos òrgans legislatius de l'àmbit germànic. Primerament rebé aquesta denominació la dieta del Sacre Imperi Romano-Germànic; més tard, l'assemblea legislativa del Segon Reich (1871-1918), de facultats limitades —aprovació de les lleis i del pressupost— i subordinada al govern, composta de 397 membres elegits per sufragi universal masculí; la cambra legislativa —amb control sobre el poder executiu— de la República alemanya (1919-33), i l'òrgan del tercer Reich (1033-45), que tenia com a única missió ratificar la política hitleriana. L'incendi de la seu berlinesa del Reichstag, la nit del 27 al 28 de febrer de 1933, atribuït per Hitler a un complot comunista, fou el pretext per a una fortíssima repressió contra les forces d'esquerra. Des del 1999 torna a ser la seu del parlament alemany.

Relacions de producció
Vincles de les persones a l'entorn del procés de producció de béns materials. Sota aquesta interpretació, present en l'anàlisi de K.Marx, les relacions de producció s'estableixen en el procés de treball, o sigui en el procés de l'acció de l'home damunt la natura, i es modelen segons el nivell històric de les forces productives, és a dir, en funció de la forma com es realitza la relació activa de l'home amb la natura. Les relacions socials de producció es refereixen a les formes de propietat dels mitjans de producció, la situació que en el procés de producció ocupen les classes i els grups socials, les relacions mútues establertes entre ells i les formes de distribució del que hom produeix. Hom considera com a tècniques aquelles relacions de producció que s'estableixen entre el treball i el seu objecte, en primer terme, doncs, la productivitat. La forma de propietat dels mitjans de producció exerceix una influència decisiva sobre el sistema de relacions de producció, car determina la posició que ocupen els homes en l'estructura de classes de la societat, llur participació en el procés productiu i, com a conseqüència, llur lloc en el repartiment de la renda.

Relacions diplomàtiques
Relació oficial que dos estats o governs estableixen o mantenen entre ells mitjançant llurs representants diplomàtics. Els òrgans centrals d'aquesta relació són els caps d'estat i els ministres d'afers estrangers, i els òrgans exteriors són els agents diplomàtics i els cònsols.

Relacions humanes
Interaccions i lligams mutus existents en tot grup social, i més particularment entre els membres del personal d'una empresa, d'una entitat comercial, etc. Els caps i els quadres directius d'aquestes procuren de controlar per tal d'afavorir un millor clima laboral i d'aconseguir un màxim d'eficàcia en l'acompliment de les tasques proposades. L'estudi del control i la millora de les relacions humanes en l'àmbit laboral començà amb les experiències de psicologia social fetes per E.Mayo del 1927 al 1932 en les fàbriques de la Western Electric a Hawthorne, als EUA, i amb l'aplicació de les investigacions sobre dinàmica de grup; una particular contribució hi aportaren, així mateix, les investigacions sociomètriques de Moreno. La majoria de les polítiques empresarials tendeixen actualment a humanitzar com més va més les relacions de treball i a integrar els obrers en l'empresa, sovint en perjudici del lligam d'aquests amb altres grups socials afins.

Relacions públiques
Conjunt d'activitats d'una empresa o d'una entitat de caràcter públic (com és ara els partits i àdhuc els governs) ordenades a influir en l'opinió pública per tal d'atreure els individus o altres entitats com a possibles nous clients, seguidors, etc. Encomanades a agències de publicitat i caps de premsa o a artistes, polítics i agents que cerquin espais publicitaris en els mitjans de comunicació, les relacions públiques trobaren llur primera sistematització als EUA, al començament del s XX (el 1923 hom n'establí a la universitat de Nova York la primera càtedra que hi ha hagut al món). Íntimament relacionades amb la publicitat, les relacions públiques cerquen uns resultats més permanents i d'una rendibilitat més apreciable que no els pretesos per aquesta. De l'especialista en relacions públiques, hom en diu sovint un public relations o àdhuc un mass communications expert.

Relativisme
Tendència, doctrina, etc, segons la qual tot és relatiu i, consegüentment, hom no pot conèixer res d'una manera absoluta o amb un criteri estrictament objectiu per tal com el coneixement és vist com a purament relatiu al subjecte. El relativisme és entès en sentit estricte pel que fa a l'ètica, en què el valor moral d'una acció o decisió és vist com a dependent de les circumstàncies, tant internes com externes, i relatiu a elles. En un sentit lògico-epistemològic, en canvi, hom en diu sovint subjectivisme; quan aquest, tanmateix, no és entès com a referència a l'individu humà (així l'expressió de Protàgores que "l'home és la mesura de totes les coses"), sinó en relació amb un subjecte humà genèric, hom parla més pròpiament d'antropologisme o relativisme antropològic. D'altra banda, el relativisme rep altres tantes possibles qualificacions, com són els possibles punts que hom pot prendre com a referència determinant del coneixement i la valoració de les coses: la raça, l'economia, els condicionaments històrics, la psicologia, etc, i aleshores rep els corresponents noms de racisme, economicisme, historicisme, psicologisme, etc. En el seu sentit general i quan és afirmat radicalment, el relativisme condueix lògicament a l'escepticisme i, ulteriorment, al nihilisme.

Relegar
Exiliar (algú) en un lloc determinat, sense privar-lo dels seus drets civils i polítics.

Religió
1. Conjunt de creences i conviccions, d'actituds i sentiments i de maneres de comportament que vinculen una persona o un grup humà amb allò que hom reconeix com a sacre, misteriós o transcendent i sovint identifica amb Déu o el diví.
2. Conjunt de dogmes o doctrines, de preceptes o costums i de ritus que configuren sociològicament i oficialment la religió d'un grup humà determinat. Inseparable de la seva dimensió estrictament personal i subjectiva, la configuració o manifestació sociològica i objectiva del que hom sol anomenar fenomen religiós ha d'ésser definida no sols en relació amb aquella, ans també d'una manera genèrica i sempre imprecisa, pel fet que la religió mai no és tampoc separable del context cultural, històric i social en què es dóna i des del qual, només, pot ésser entesa en la seva especificitat concreta. Pel que fa a la interrelació dels aspectes subjectiu i objectiu del fet religiós, és important de consignar els diversos significats que, etimològicament, pot tenir el terme "religió", segons que hom l'interpreti, per exemple, a partir del mot relegere ('reprendre' tot allò que es refereix al culte dels déus), com féu Ciceró, a partir de l'arrel religere ('considerar amb atenció'), com féu el gramàtic Gal·li, o a partir de la paraula religare ('tornar a lligar una cosa segura'), com feren Servi, Lactanci o sant Agustí, entre molts altres. En el primer cas, el concepte de religió és vinculat al de la justícia que està en l'origen del dret i de l'ordenació política (en aquest sentit, l'estat mateix resta referit a la religió, i aquesta no és sols permesa, ans més aviat manada: la religio licita, per al dret romà, era no sols una devoció privada tolerada, sinó un culte públic legalment sancionat, i el cristianisme no dubtà a fer seva aquesta posició per tal de poder erigir una norma legal de les expressions de la fe); en el segon cas, l'arrel leg- ('preocupar-se per') associa el significat de religió al de diligentia; en el tercer cas, en canvi, religio equival pràcticament a obligatio i pot comportar el sentit de creació de lligams, de vincles obligatoris (sentit dominant en l'àmbit cristià per la seva afinitat amb la posició jurídica del món romà), o bé el de referència intrínseca i connatural de l'home al diví. Pel que fa al condicionament i àdhuc la determinació que l'àmbit històrico-cultural concret suposa en relació amb el fenomen religiós i amb la seva comprensió específica, cal insistir en el fet que el concepte tradicional de religió, a l'Occident, ha estat derivat de la noció cristiana al respecte. En trontollar aquesta noció, amb la decadència de l'anomenada cristiandat i amb l'atenuació dels elements externs de la religió establerta, la idea de religió esdevé genèrica i, alhora, assoleix al màxim la connotació individualista, com és palès amb la Il·lustració (ss XVII-XVIII); consegüentment, hom comença de distingir entre una religió pública, de caràcter oficial i caracteritzada pel fet que imposa una sèrie d'afirmacions institucionals, pròpies d'una o altra tradició religiosa concreta, i la religió privada, sovint anomenada religiositat i entesa com a apropiació personal dels continguts de la fe, apropiació històricament i socialment molt diferenciada segons els individus i les situacions històriques. Distinció també molt característica de la modernitat, i vinculada amb l'anterior, és així mateix l'establerta entre una religió natural, adequada a l'home en general i definible segons els principis de la sola raó humana, i les religions històrico-positives, configuracions històriques i determinades de l'anterior i objecte d'una investigació comparativa, pròpia de l'anomenada història comparada de les religions; qualsevol religió històrica és, aleshores, estudiada amb la doble finalitat d'arribar a l'origen mateix de la religió i d'aconseguir purificar les diverses manifestacions històrico-positives del fet religiós (com és ara, per exemple, el cristianisme, l'islamisme, el budisme, etc) mitjançant llur confrontació amb la religió que hom considera com a natural —original i racional— i, per això mateix, com a susceptible d'ésser establerta arreu del món. Aquesta confrontació, tanmateix, només era possible a partir del desenvolupament que havia començat de conèixer l'anomenada història de les religions, branca especialitzada de la història, en tant que centrada —amb els seus interessos i mètodes propis— en el fet religiós, i pràcticament desconeguda abans del s XVI, fins al qual la universal oficialitat del cristianisme no permeté, en el món occidental, altre estudi de les religions no cristianes que el teològic. Iniciada com a mera compilació i descripció erudita (mancada de tot discerniment crític) a partir del descobriment d'Amèrica i del contacte que les expedicions colonitzadores establiren amb cultures i religions alienes al cristianisme —expedició de Villegagnon al Brasil (1533-60), narracions d'Índies (de Garcilaso de la Vega, de Sahagún, etc), diaris de viatge de Champlaris (publicats el 1609 per M.Lescarbot), relats d'expedicions a l'Àfrica i l'Àsia (com les del pare Marquette, el 1681, i de J.Moquet, el 1665), etc—, la història de les religions restà inicialment molt limitada: P.D.Huet (1630-1721), per exemple, cregué que les semblances discernibles entre les mitologies i religions paganes i l'aportació bíblica de Moisès responien a un plagi d'aquesta per part de les primeres. Amb el s XVIII, però, la perspectiva històrico-religiosa ja passà per canvis notables en virtut de l'abundància de noves dades aportades pels més diversos viatgers i autors (expedició per l'Amazones de La Condamine, el 1736, relats dels missioners d'Àfrica, Amèrica, la Xina i el Japó, històries generals i àlbums dels cultes i les religions, com els de F.Bernard, en 1723-37, i de J.F.de la Croix, el 1770, etc), així com de les primeres traduccions de texts religiosos d'altres cultures (la dels quatre Vedes per A.Calmette, el 1758, i la del Zendavesta per A.du Perron, el 1771) i de les possibilitats obertes pel desxiframent d'escriptures antigues (el del fenici i, el 1761, el de l'arameu antic per Barthélemy); alhora, Tournemine, el 1702, i Fontenelle, el 1724, havien donat les grans línies d'una interpretació crítica de les diferents mitologies, mentre que J.F.Lafitau publicava l'obra Moeurs des sauvages américains comparés aux moeurs des premiers temps (1724), intent d'explicar els mites i els costums de l'antigor a partir dels descobriments efectuats entre els primitius contemporanis i que continuà Ch.de Brosses, el 1760, comparant els cultes de l'Àfrica negra i els de l'antic Egipte, i Ch.F.Dupuis elaborava (1781 i 1795) tot un sistema d'explicació de l'origen dels cultes mitjançant el simbolisme astronòmic. És, doncs, a partir del nou tarannà aportat per la Il·lustració i de les possibilitats obertes pel desenvolupament de la història de les religions que cal explicar l'anomenada crítica de la religió, concepte aparegut per primera vegada en una obra del 1790 de J.H.Tieftrunk, i que expressa l'intent de valoració i rectificació de les religions establertes, i conegudes, d'acord amb la sola raó humana. Dins aquesta perspectiva cal assenyalar, en primer lloc, la influència que assolí la coneguda obra d'I.Kant Die Religion innerhalb der Grenzen der blossen Vernunft ('La religió en els límits de la simple raó', 1794), de la qual hom pot trobar ja antecedents en l'anàlisi que Spinoza féu d'algunes categories religioses en el seu Tractatus theologico-politicus (1670) i en la recerca de Locke d'un "cristianisme raonable" en confrontació amb la mateixa Bíblia (1695). Típicament romàntica i anti-Il·lustració és la idea que de la religió presentava Schleiermacher, el 1799, com a expressió del sentit i del gust de l'infinit i caracteritzable per la contemplació de l'univers i pel sentiment (Gefühl) de l'incommensurable tot, que s'estén al món, a la natura, a la història i a la humanitat, sentiment que aporta a l'home una dependència absoluta i que li permet de copsar la totalitat en la fragmentarietat del mateix subjecte humà. Seguint Schleiermacher —en la mesura que aquest, com el romanticisme, entén la consciència religiosa com a participació de l'ésser finit en l'infinit i l'expressió religiosa com a capacitat de dir alhora l'home concret i la humanitat tota, però simultàniament en oposició a ell —pel que fa a la primacia atorgada al sentiment—, Hegel suposa el més seriós intent de reduir les diverses religions històriques a un concepte (Begriff) absolut, la manifestació (Offenbarung) òptima del qual es donaria en el cristianisme, i de procedir a una radical historització del fet religiós, la qual cosa significa que ja no és suficient de situar sòcio-culturalment els fenòmens religiosos per a comprendre'n l'evolució. Per a Hegel, en efecte, la història tota és manifestació de la religió, com a configuració de l'esperit humà i com a portada per l'esperit (Geist), la meta del qual és la totalitat; aleshores, el que abans hom atribuïa a Déu, per tal com aquest comprenia tota la realitat, és atribuït ara a la història mateixa, amb la qual cosa la religió deixa d'ésser denominació de les diverses formes de manifestació o d'expressió d'una realitat específica i esdevé concepte (Begriff) genèric que designa tots els fenòmens històrics i la realitat mateixa en totes les seves facetes. Com a òrgan de la religió, així entesa, l'esperit inclou l'objectivitat i la subjectivitat, el món i l'home, el sentit absolut i l'autocomprensió personal, i en ell s'acompleix la unitat del real i del concepte. Una tal comprensió unitària i totalitzadora de la religió només podia ésser mantinguda, tanmateix, mentre no fos posada en qüestió la unitat de la humanitat; així, quan aquesta unitat, com a representació d'un subjecte humà únic, restà fraccionada, aleshores la unitat del concepte de religió es desféu irremeiablement. Això s'esdevingué mitjançant l'accentuació de les diferències nacionals en el si de la humanitat (Fichte), la comprensió de la història de les societats com a lluita de classes (Marx) o la doctrina sobre l'existència d'un darrer home, gregari d'una cultura que s'esfondra i sobre el qual s'aixecarà el superhome (Nietzsche). Impossibilitada, doncs, una definició universalment vàlida del fet religiós, sorgí la funcionalització de la religió, en virtut de la qual les relacions entre l'home i el fenomen religiós es refereixen als diversos continguts que, a partir de tota mena de causes històriques i socials, són posats en contacte amb el que hom anomena religió en un sentit molt particular; consegüentment, hom només fa referència al nou concepte de religió, per tal de fer afirmacions (psicològiques, sociològiques, econòmiques, etc) sobre el fenomen religiós i, alhora, per tal de criticar les dades religioses concretes, tot situant-les històricament. La corresponent situació en què es troba l'estudi del fet religiós pot ésser qualificada de crítica generalitzada de la religió, de la qual són típics exponents L.Feuerbach, K.Marx i S.Freud. A partir de Feuerbach, en efecte, la crítica de la religió no consisteix simplement a treure a la llum un conjunt de falses evolucions conegudes per les religions històriques, per tal d'establir el concepte veritable de religió, sinó que tracta d'aconseguir la veritable realització del mateix home. Seguint Hegel i Schleiermacher, Feuerbach es pregunta si l'home pot arribar a la seva autèntica identitat i com pot fer-ho. Per a trobar-hi una resposta, cal, segons ell, manifestar tots els intents religiosos d'ocultació d'aquesta identitat del mateix home, és a dir, del tu (Mitmensch); en altres paraules, Feuerbach vol arrabassar de l'existència humana tot allò que no sigui ella mateixa mitjançant la crítica de la religió, per tal com la religió és "el somni de l'esperit humà", bé que simultàniament és reconegut a aquest somni un nucli de realitat, la recuperació del qual només és possible a través de l'experiència de la subjectivitat. L'autoconsciència, a la qual arriba l'home mitjançant la consciència de l'objecte, té origen en l'afany de l'ésser humà per trobar el seu acompliment i la realitat absoluta, que la religió situa en un Déu del més enllà —negant, aleshores, l'home terrenal— i que, mitjançant la crítica de la religió feuerbachiana, de clara intenció soteriològica, han d'ésser restituïts, com a autèntica realitat de l'home, en el tu a partir del refús de l'autonegació alienant de l'home que es buida d'ell mateix en els atributs d'aquell Déu del més enllà. Pel que fa a K.Marx, que contempla el fet religiós en les seves condicions socials de domini polític i de religió de l'estat, la seva crítica de la religió es converteix en principi per al domini i la transformació del món, per tal com aquella és "el pressupòsit de tota crítica" i un mètode per a la crítica incessant de les dades concretes de la història i de la societat; mitjançant la crítica, doncs, el món esdevé realment món de l'home, en tant que aquest home està capacitat per a modificar-lo d'acord amb les seves necessitats, tot deslliurant-se de l'alienació de tota mena de subjeccions religioses, polítiques, econòmiques etc. S.Freud, d'altra banda, estableix la crítica de la religió a partir de la comprensió del fet religiós com a neurosi coercitiva (Zwangsneurose), la qual desapareixerà —com s'esdevé amb la neurosi infantil—, amb el temps, i arriba, així, a l'afirmació que la religiositat individual és sols un fenomen neuròtic, mentre que la religió en general és una malaltia col·lectiva de la humanitat. En resum, hom pot dir que tota crítica de la religió, com aquestes tres esmentades, recolza en el fet que totes les religions esdevenen, a la curta o a la llarga, factors ideològics o, potser dit encara amb més propietats, segons H.Duméry, factors idològics.

Renaixença, la
Nom amb què els historiadors de la literatura catalana han designat el procés de recuperació de la llengua i la literatura catalanes portat a terme sobretot a partir de la segona meitat del s XIX. El terme, però, i malgrat la seva utilització constant, és —com el seu pretesament oposat de Decadència— molt poc precís, ambigu i susceptible de nombroses interpretacions i revisions. De fet, a mesura que les noves investigacions han permès de constatar que la manca d'ús literari del català o que la pèrdua de consciència lingüística arreu dels Països Catalans no foren tan totals com hom havia suposat, el mateix concepte de Renaixença (o de renaixement, en la terminologia usada pels contemporanis) canvia, en certa manera, de significat i perd amplitud. D'una banda, el català havia continuat essent sempre el vehicle de transmissió normal del poble —i en català havien d'ésser fetes, per tant, totes les manifestacions a ell dirigides (teatre, fullets polítics, catecismes, etc)—; d'altra banda, la producció literària "culta" durant els segles considerats de "decadència" fou bastant nombrosa, encara que no tingués, en general, una projecció pública gran. Tanmateix, hom no pot negar l'evidència d'un canvi fonamental, més o menys a partir del quart decenni del segle: d'unes veus aïllades que usaven el català o que reclamaven els drets d'aquesta llengua (els exemples són nombrosos, de J.P.Ballot a A.Puigblanc i a Aribau) es passà a la voluntat comuna d'una elit intel·lectual per a la recuperació de l'entitat pròpia, de la qual el moviment literàrio-lingüístic fou en uns primers temps l'aspecte més notori. Els factors que ho afavoriren són complexos i no han estat encara estudiats d'una manera definitiva. Hom ha assenyalat la influència en el camp cultural i ideològic del moviment romàntic, amb la seva revaloració de la llengua i la història pròpies, dels costums populars, etc. També, i sobretot, la nova situació econòmica i social, amb la consolidació de la burgesia, que provocà tota una sèrie de canvis polítics (als quals no fou tampoc estranya la influència de les noves idees defensades pel romanticisme liberal) que contribuïren a aquesta presa comuna de consciència. Així, figures contemporànies dels fets i no sempre coincidents ideològicament, sí que coincidien a assenyalar com a motiu primer i imprescindible del redreçament de les lletres catalanes les transformacions polítiques del s XIX, i més concretament, les fites aconseguides contra l'absolutisme (idea defensada, defensada, per exemple, per Magí Pers i Ramona, per Antoni de Bofarull o per Víctor Balaguer). Aquesta nova classe burgesa, malgrat que en uns primers moments es mantingués relativament allunyada del moviment renaixentista literari en si (els seus capdavanters més coneguts no en provenien, la literatura produïda tenia encara una circulació limitada i els Jocs Florals de Barcelona —palestra pública del moviment i un dels mitjans de la seva popularització— fins el 1874 no feren una crida a la burgesia perquè contribuís amb el seu suport econòmic a llur manteniment), afavorí de fet la seva aparició quant a impulsora d'una sèrie de condicionaments polítics i, sobretot, permeté posteriorment la seva consolidació. En aquest sentit, Mallorca, on aquests canvis no es produïren fins molt més tard, però on havien estat sempre nombrosos els exemples de clara consciència idiomàtica, pogué unir-se des d'un primer moment i amb unes aportacions molt valuoses a aquest complex moviment —Renaixença— que responia a unes inquietuds sentides, però que difícilment ella sola hauria pogut endegar. Tanmateix, en intentar d'aprofundir el concepte Renaixença apareixen encara nombrosos punts foscs. Una primera qüestió, potser marginal, seria la de la consolidació del nom, que no es produí fins molt més tard d'endegat el moviment, segurament arran de la popularitat que aconseguí la publicació homònima, el 1871. D'altra banda, caldria establir el que hom pot englobar sota aquest concepte. Tradicionalment ha estat una paraula "útil" que hom ha fet servir per a designar un ampli moviment literari —més que cultural—, sense, però, delimitar-lo concretament en l'espai i en el temps. A partir d'unes figures molt destacades i indubtablement molt importants —però no úniques— com poden ésser Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals o Marià Aguiló, hom ha qualificat sempre aquest moviment de conservador i n'ha exclòs persones o iniciatives que no responien a priori als motlles del que hom ha considerat renaixentista (Rossend Arús, Frederic Soler en la seva primera etapa, Robert Robert, Josep Roca i Roca o el mateix Valentí Almirall al Principat, Constantí Llombart a València, etc), però que en molts casos hi tingueren, malgrat nombroses friccions, unes relacions molt estretes. D'altra banda, l'origen d'aquesta exclusió podria trobar-se ja en l'interès dels mateixos representants d'aquesta tendència conservadora a monopolitzar el moviment; també, en aquest sentit, interessats a presentar-lo com un veritable "renaixement" d'una llengua i una literatura pràcticament mortes, negligiren la importància de tota una tradició anterior i afavoriren la ràpida conversió en símbols d'uns fets aïllats: al Principat, la publicació de les Trobes d'Aribau en "El Vapor" (1833); a València, les composicions de Tomàs de Villarroya aparegudes en "El Liceo" en 1840-41, etc. Posteriorment, aquests foren, en general, els arguments acceptats per la major part de la historiografia sobre el tema. També, en valorar per damunt de tot la recuperació de la llengua, hom ha tendit a vegades a deixar de banda autors de producció només castellana però que constituïa ja un clar exemple de recuperació de signes catalans (Pau Piferrer, Antoni Bergnes de las Casas, etc). No és clar, tampoc, el moment en què la Renaixença, entesa com a moviment literàrio-cultural, deixà de tenir vigència (les opinions en aquest sentit han estat molt diverses: mentre hi ha hagut qui l'ha limitat al s XIX, altres hi incorporen el s XX). Finalment, hom hauria d'assenyalar la diferent incorporació al procés iniciat al Principat del País Valencià i de Mallorca i les característiques pròpies que prengué en cada lloc.

Renda
1. Allò que hom obté com a conseqüència de la propietat d'un actiu material o financer, per unitat de temps o el pagament efectuat per l'ús, durant un període de temps determinat, d'un actiu que pertany a una altra persona.
2. Segons els fisiòcrates i els clàssics, remuneració per les qualitats naturals i indestructibles de la terra. Per extensió fou aplicat pels neoclàssics a tots els factors de producció (terra, treball i capital). És en aquest sentit que hom parla de renda econòmica, excedent rebut pels factors productius, d'oferta limitada o fixa, per damunt de la remuneració estrictament necessària per a mantenir aquests factors en les situacions actuals, és a dir, per a mantenir-se en ús i impedir que passi a d'altres usos. L'origen d'aquestes rendes és degut a la rigidesa de la funció d'oferta d'alguns factors, ja sia pel fet d'ésser un factor no reproduïble, com és el cas de la terra, o per possibles inadaptacions a curt termini entre l'oferta i la demanda. El concepte de renda econòmica, tot i formulat amb anterioritat per Petty, Cantillon, Smith i principalment West, neix amb David Ricardo (1772-1823) i s'associa estretament a la terra. Per Ricardo, com a conseqüència de l'augment de la població, així com de la demanda d'aliments, cal incrementar la producció agrària conreant noves terres, car en les terres ja conreades hom no pot incrementar la producció segons la llei de rendiments decreixents. Aquestes noves terres seran de menor fertilitat, ja que hom conrearà en primer lloc les terres de més qualitat. Així, doncs, els productes tindran costs diferents segons el grau de fertilitat de la terra d'origen, però en tractar-se de productes homogenis tindran un mateix preu de mercat, determinat per l'escandall de costs de les terres de pitjor qualitat i s'originarà una diferència entre el preu de venda i el preu de cost de producció en les terres de qualitat superior, que constitueix la renda de la terra en el sentit de Ricardo, rendes que seran destinades als propietaris de la terra. L'anàlisi ricardiana fou ampliada a la resta dels factors productius per Jean Baptista Say (1767-1832), que fou l'iniciador de la teoria de la distribució. Alfred Marshall (1842-1924) completà l'anàlisi basant-se en la teoria marginalista. Marshall considera que la renda s'origina com a conseqüència de la rigidesa de l'oferta de factors productius i distingeix entre rendes duradores, com la renda de la terra en el sentit de Ricardo, o no duradores com a conseqüència de la situació econòmica del moment o per la situació de predomini d'una empresa en el mercat, etc. La doctrina de la renda, com a excedent, ha estat la base de determinats imposts que intenten de gravar aquestes rendes "no guanyades".

Renda disponible
Agregat que determina la renda que les famílies i institucions privades sense fites lucratives tenen disponibles per a esmerçar en consum i en estalvi. La renda disponible coincideix amb la renda personal després de la deducció prèvia dels imposts personals.

Renda fiscal
Avaluació de l'oscil·lació del patrimoni d'una persona física o jurídica en un interval de temps donat, i que serveix per a calcular la base imposable de determinats tributs com l'impost general sobre la renda de les persones físiques, l'impost general sobre la renda de les societats, etc.

Renda monetària
Valor de la renda nacional calculada a preus corrents de cada any.

Renda nacional
Agregat macroeconòmic fonamental que indica el valor de tots els ingressos derivats de la participació dels diferents factors de producció en el procés de producció durant un temps determinat, generalment un any. En aquest sentit, renda nacional coincideix amb el producte nacional net. L'estimació de la renda nacional es podrà fer per tres vies alternatives: per la via de producció, és a dir, com a suma dels valors afegits nets de tots el processos productius durant el període considerat; per la via d'ingrés, és a dir, com a suma de totes les rendes o ingressos corresponents als factors de producció subministrats al procés productiu de l'àmbit considerat, abans de deduir els imposts indirectes i després de la deducció prèvia dels pagaments per transferència i de les rendes derivades, car no són prestacions al procés productiu; en aquest sentit hom podrà estimar la renda nacional mitjançant estadístiques fiscals i serà formada per salaris, rendes personals netes, lloguers, interessos, beneficis de les empreses (dividends, beneficis no distribuïts i imposts sobre societat); finalment, per la via de despesa o de destinació de les rendes, com a suma de totes les despeses en consum (incloent-hi les subvencions i excloent-ne els imposts indirectes), en inversió (àdhuc els increments d'estocs), més les exportacions i rendes de la propietat procedents de l'estranger menys les importacions i rendes de la propietat pagades a l'estranger. La mesura en termes monetaris de cadascun d'aquests conceptes donarà una xifra (teòricament idèntica) que constitueix el flux de la renda en tres moments diferents, segons tres formes diferents d'agregació (producció, ingrés i despesa).

Renda per càpita
Relació per quocient entre la renda nacional i el contingent de població, índex generalment utilitzat per a la comparació de diverses economies, així com la determinació del nivell de desenvolupament.

Renda personal
Agregat de les rendes rebudes per les unitats econòmiques de consum (famílies) i les institucions privades sense fites lucratives. La renda personal es troba deduint de la renda nacional els beneficis no distribuïts, els imposts sobre societats i les quotes de la seguretat social i sumant-hi les transferències rebudes per les economies domèstiques procedents del govern i de les empreses.

Renda real
O renda deflacionada. Valor de la renda calculat a preus constants o a preus deflacionats segons un índex general de preus. Aquesta macromagnitud és utilitzada per a mesurar l'evolució de l'activitat econòmica en el decurs del temps, eliminant així els efectes de la variació dels preus.

Renovación Española
Grup polític constituït per Antonio Goicochea, José Calvo Sotelo, Pedro Sainz Rodríguez, conde de Vallellano, etc, a Madrid pel març del 1933. Al Principat aconseguí l'adhesió de la Peña Blanca (Josep Bertran i Güell, Jordi Girona, baró de Viver, Santiago Nadal, Lluís de Foronda, etc) i després de la Dreta de Catalunya (Fernando Álvarez de la Compa, comte de Fígols, etc). L'assumpció de la defensa dels interessos agraris per part de la Lliga en dificultà enormement l'extensió i fora de Barcelona sols tingué una certa presència a Girona, a Terrassa i a Arenys de Mar. Pel novembre del 1933 s'alià electoralment amb el Partit Agrari i pel febrer del 1936 obtingué un lloc (Santiago Torent) dins el Front Català d'Ordre. A Mallorca, aparegué públicament per l'agost del 1934 sota la direcció de Manuel Gavira i Josep M.Conrado. Participà, d'altra banda, en l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936.

Reparació
Acabada una guerra, contribució que ha de satisfer l'estat vençut al vencedor, en concepte de rescabalament dels danys materials de la guerra. Clàusula inclosa en els tractats de pau des del s XVIII, de fet la seva estimació era arbitrària, delimitada únicament per la voluntat del vencedor. Els problemes suscitats per la insolvència —sobretot la d'Alemanya en acabar la Primera Guerra Mundial— obligaren a fixar-ne els límits que calia avaluar a partir de les despeses reals de la guerra, de la capacitat de pagament i sota la intervenció col·legiada d'altres estats. El tractat de Versalles del 1919 excloïa les indemnitzacions en concepte de càstig. La conferència de Jalta (1945) les establí a favor de les nacions més aperduades i que havien aportat més esforç a la guerra. La conferència de Potsdam (1945) establí un sistema de reparacions en espècie a base de les confiscacions efectuades a les zones ocupades.

Repatriació de capitals
Retorn dels capitals al país d'origen. El terme és emprat normalment per a descriure el procés de liquidació d'inversions a l'estranger i reinversió del producte en el mateix país inversor.

Repatriar
Fer tornar a la seva pàtria, al seu país (algú o alguna cosa que n'havia sortit).

Reprensió
Amonestació solemne feta pel tribunal per suscitar en el culpable d'una falta la consciència del mal que ha fet, per tal que no torni a cometre-la, puix que aleshores incorreria en penes més severes. En casos de falta greu (sobretot en cas de malversació de béns públics per negligència del funcionari) és anomenada reprensió pública, per tal com és celebrada en audiència pública; en faltes lleus (generalment contra la propietat) hom fa la reprensió privada davant el tribunal a porta tancada.

Represàlia
1. Acció de prendre béns d'algú o de causar-li un dany en correspondència a un altre perjudici o dany que ell ha causat.
2. Dret del qual usen els estats per a causar-se recíprocament un dany igual o major que el que han rebut.

Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació.

Reproducció
Procés que permet, donades unes determinades condicions econòmiques, socials i tècniques, la producció específica i el manteniment del mode de producció en què aquestes tenen lloc. Aquest concepte, introduït per l'anàlisi marxista, parteix de la consideració de les condicions materials que fan possible l'autososteniment d'un determinat mode de producció, és a dir, el procés que consisteix a convertir constantment una part dels productes creats en nous mitjans de producció. D'aquesta manera, qualsevol procés de producció és alhora un procés de reproducció, atès que cap societat no pot mantenir la producció sense anar convertint una part dels seus productes en nous mitjans de producció. El procés de reproducció presenta diverses formes segons la importància que assoleixi el flux de productes convertits en nous mitjans de producció. La reproducció simple es dóna en un sistema productiu que conserva indefinidament les mateixes dimensions i la mateixa composició interna, és a dir, que els nous mitjans de producció generats només aconsegueixen de substituir el capital que es va consumint. Cal, en aquest cas, per a assolir la situació d'equilibri, que els capitalistes reposin la fracció de capital consumit i que tant la seva plus-vàlua com el salari dels treballadors siguin dedicats al consum. La reproducció ampliadaclou el procés d'acumulació, i per això els nous mitjans de producció generats són més grans que no caldria per a substituir el capital fix consumit. En aquest cas, doncs, una part de la plus-vàlua és destinada a augmentar el capital fix —nous mitjans de producció— i el capital variable, per a retribuir la força de treball necessària per a fer possible el procés d'acumulació.

Reproducció cultural
Transmissió dels valors i les normes culturals d'una generació a la següent. Permet que es preservin al llarg del temps les experiències culturals en el si d'una família o d'un grup social determinat. En les societats modernes els processos d'escolarització han esdevingut un dels principals mecanismes de reproducció cultural. P.Bourdieu considera que el capital cultural és un instrument al servei de la reproducció i legitimació de les estructures de desigualtat social.

República
1. Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta. En aquest sentit s'oposa a monarquia. En un sentit més ampli, però, designa la formació social en el seu conjunt i, per tant, és sinònim d'estat. La durada del mandat presidencial, les seves funcions i les relacions amb el poder legislatiu són determinades per la constitució.Segons la natura d'aquestes relacions, la república pot ésser presidencialista o parlamentària. Segons la seva estructuració política, pot ésser unitària o federal. Malgrat que hagin estat trobats precedents en les democràcies grega i romana i en les ciutats italianes de les edats mitjana i moderna, la idea republicana neix amb el concepte de sobirania nacional i té les seves primeres realitzacions en la independència nord-americana i la Revolució Francesa. La forma de govern republicana ha esdevingut majoritària a escala mundial, sobretot a partir de la independència llatinoamericana al s XIX i del procés descolonitzador africà i asiàtic al s XX.

2. Unitat administrativa de primer grau de la Federació Russa. Són un total de 22 i provenen de l'antiga divisió administrativa de l'URSS, que establia 15 Repúbliques Socialistes Soviètiques (RSS), entre les quals la de Rússia, anomenada República Socialista Federativa Soviètica de Rússia (RSFSR). Incloïen altres divisions administratives de rang inferior: 20 Repúbliques Socialistes Soviètiques Autònomes (RSSA), englobades dins les 15 grans repúbliques (16 de les quals dins la RSFS de Rússia), oblasti o províncies, territoris i okrugi . En desaparèixer l'URSS (1991) i esdevenir les 15 RSS estats independents, la Federació Russa mantingué aquesta ordenació territorial amb algunes modificacions: les 16 repúbliques autònomes (una de les quals es dividí en dos el 1992) esdevingueren repúbliques federals, rang al qual s'afegiren quatre oblasti autònoms. Les restants divisions administratives (49 oblasti, 6 kraja, una regió autònoma, 10 okrugi i 2 ciutats autònomes) depenen directament de l'estat, respecte al qual disposen de graus diversos de descentralització.

República autònoma
Antiga unitat administrativa de primer grau de l'URSS, actualment vigent en alguns estats de la CEI. Conserven aquesta denominació algunes divisions administratives de l'Uzbekistan, el Tadjikistan, Ucraïna i Geòrgia.

República Catalana
Règim proclamat des del palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc Macià el dia 14 d'abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de la República Espanyola. Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid —Nicolau d'Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos— es produí l'acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i hom fixà el procés d'elaboració d'un estatut d'autonomia que havia d'ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles. En realitat, el gest inicial de Macià fou ambigu i provisional, amb un gradual abandó del to independentista. Les successives fórmules emprades foren: primer, la proclamació de "l'Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques"; poc després digué: "En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català, sota el règim d'una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d'Espanya llur col·laboració en la creació d'una confederació de pobles ibèrics"; per últim, ja a la nit del dia 14, redactà la definitiva proclamació de "la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica". A més, Macià es veié obligat des d'un primer moment a cercar el suport de Madrid en el nomenament de noves autoritats a la capitania general, el govern civil o l'audiència. Val a dir, d'altra banda, que, a part l'espanyolisme palesat per la majoria del Partit Republicà Radical i en especial per Emiliano Iglesias, la resta de les forces polítiques importants a Catalunya no explicità cap suport decidit a una República Catalana independent, sinó que acatà l'autoritat de Francesc Macià com a part d'una negociació amb les noves autoritats republicanes de Madrid (en aquest sentit, la Lliga Regionalista fou la que més èmfasi posà a defensar els drets de Catalunya "dins l'estat espanyol, amb una perfecta concòrdia amb tots els elements que el constitueixen").

República de Weimar
Període de la història d'Alemanya que va del novembre del 1918 al gener del 1933. El règim republicà, sorgit de l'assemblea de Weimar, patí d'una gran inestabilitat política (19 governs) i hagué d'afrontar les conseqüències de la Primera Guerra Mundial (reparacions de guerra i ocupació de la conca del Ruhr per part de França) i de la crisi econòmica mundial del 1929, així com la insurrecció espartaquista del 1919 i els cops d'estat de l'extrema dreta (el de Kapp-Luttwitz el 1920 i el de Hitler-Ludendorff el 1923). No pogué impedir, però, la radicalització del país i l'ascens de Hitler al poder (1933), que significà la fi de la república.

República Espanyola, Primera
(veure Primera República Espanyola)

República Espanyola, Segona
(veure Segona República Espanyola)

República Francesa, Cinquena
(veure Cinquena República Francesa)

República Francesa, Primera
(veure Primera República Francesa)

República Francesa, Quarta
(veure Quarta República Francesa)

República Francesa, Segona
(veure Segona República Francesa)

República Francesa, Tercera
(veure Tercera República Francesa)

República Romana
1. Règim fundat a Roma pels jacobins italians sota la protecció del Directori francès, que durà del 15 de febrer al 27 de novembre de 1798 i del 14 de desembre d'aquest any al 29 de setembre de 1799. França, que envaí i ocupà una gran part dels Estats Pontificis (1797), afavorí que hom la proclamés i féu presoner el papa Pius VI, que morí deportat a Valença del Delfinat (1799). Nàpols l'atacà i en provocà una interrupció (28 de novembre — 13 de desembre de 1798). Restaurada pels francesos, una segona intervenció napolitana la féu caure definitivament.
2. Règim establert a Roma del 9 de febrer al 4 de juliol de 1849, arran de la revolució produïda a la ciutat (novembre del 1848) i de la fugida subsegüent del papa Pius IX. El parlament romà formà un govern provisional i convocà una assemblea constituent (5 de febrer de 1849), que deposà el pontífex i proclamà la república. Governada per Giuseppe Mazzini, que aviat compartí el poder amb Saffi i Armellini, en fou confiat l'exèrcit a Giuseppe Garibaldi. Atacada per una expedició militar enviada pel president de França Lluís Napoleó —que intentà d'atreure's així els catòlics francesos i la simpatia del papa—, sucumbí després de prop d'un mes de setge (3 de juliol). L'endemà Pius IX entrà a Roma i hi restablí el seu govern.

República Social Italiana
Nom del règim feixista establert per Benito Mussolini al nord d'Itàlia (1943-45), amb seu a Salò. Poc després d'ésser alliberat pels alemanys i mercès a llur ajut, Mussolini formà un govern republicà (setembre del 1943) a la zona d'Itàlia dominada per aquells, com a contraposició al govern de la monarquia, que dominava —controlada pels aliats— la resta del país. Concebuda com a presidencialista, amb eleccions previstes cada cinc anys, es basà en un sol partit, el feixista. Ajudà els alemanys en accions de la policia contra la resistència, però no reeixí a formar un exèrcit propi. Organitzà un judici contra els pretesos culpables de la caiguda del règim feixista a Roma. Sucumbí davant l'avanç aliat i l'acció dels partisans.

Republican Party
Partit polític nord-americà. Constituït l'any 1856 recollint l'herència dels sectors més liberals del vell partit republicà de Thomas Jefferson (1792), el seu programa incloïa l'abolició de l'esclavitud i una política aïllacionista i proteccionista. Accedí a la presidència amb A.Lincoln (1861) i l'ocupà posteriorment en diverses ocasions. Sòlidament implantat en els medis industrials i financers, el creixement de la seva ala radical —que reclamava represàlies contra els estats sudistes després de la guerra de Secessió— provocà una escissió temporal dels més moderats (partit liberal republicà, 1872-76). Durant la presidència de Th.Roosevelt (1901-08), adoptà una política imperialista, però ben aviat tornà a l'aïllacionisme, aconseguí la no-ratificació del tractat de Versalles (1920) i accentuà el seu caràcter nacionalista i purità. Impulsor decidit del desenvolupament industrial, la crisi del 1929 li féu perdre influència i romangué apartat de la presidència des del 1932 fins el 1953-61, amb D.D.Eisenhower. Guanyà novament les eleccions presidencials amb R.Nixon (1968 i 1972), però l'escàndol Watergate, que provocà la dimissió d'aquell el 1974, danyà seriosament el prestigi del partit, causà la derrota de Gerald Rudolph Ford el 1976 i donà el poder als demòcrates en l'etapa 1977-81. Les dificultats econòmiques i la feblesa mostrada pels EUA durant la crisi iraniana provocaren, però, una reacció nacionalista i conservadora que, capitalitzada pel Republican Party, es concretà en la victòria de Ronald Wilson Reagan a les eleccions presidencials del 1980 i el 1984. El 1988, el vice-president d'aquest, George Herbert Bush, guanyà les eleccions, però no poguè retenir el càrrec per la greu crisi econòmica iniciada vers la meitat del seu mandat, i fou derrotat pel demòcrata Bill Clinton (1992).
En les eleccions legislatives del novembre del 1994, els republicans aconseguiren el control de les dues cambres del congrés —227 escons a la cambra de representants i 53 senadors—. Amb Newt Gingrich com a speaker al parlament i Robert Dole com a cap del senat, els republicans suavitzaren les mesures del programa amb què Clinton aconseguí la presidència el 1992. El partit republicà, de la mà de Gingrich, presentà el 1994 el programa 'Contracte amb Amèrica', document moral i polític per a la societat nord-americana. El mateix Gingrich fou investigat al desembre del 1995 pel comitè d'ètica del congrés, fet que el descartà com a candidat a les eleccions del 1996. A l'estiu del 1996 els republicans nomenaren candidat Robert Dole davant el populista Pat Buchanan i el multimilionari Steve Forbes. Dole s'enfrontà al novembre d'aquell any a Clinton, que sortí reelegit després de guanyar a 31 estats. Al gener del 1997 Gingrich, lliure de les acusacions de corrupció, fou reelegit de nou speaker de la cambra de representants.

Republicanisme
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern. A partir de l'aportació ideològica de Locke, Montesquieu i Rousseau, aparegué molt relacionat inicialment amb el liberalisme. Tingué les seves primeres realitzacions pràctiques en els Estats de la Unió Nord-americana i en la Primera República Francesa, i, seguint l'exemple nord-americà, s'estengué durant el s XIX als nous estats llatinoamericans. A França, després de la Revolució Francesa, els republicans començaren a organitzar-se a partir de la Revolució del 1830 i aconseguiren la instauració de la Segona República (1848). Durant el Segon Imperi foren reprimits, però feren avenços importants fins a obtenir el triomf definitiu amb la instauració de la Tercera República (1870). A Itàlia, el republicanisme fou iniciat per Mazzini, que fundà la Jove Itàlia (1831-48) i impulsà un moviment revolucionari a escala europea, la Jove Europa. Després de la dictadura feixista, hom proclamà la república (1946), en la qual el partit republicà defensà unes posicions moderades, sense abandonar, però, la ideologia liberal. A l'estat espanyol, el republicanisme tingué una primera manifestació, fruit de la influència de la Revolució Francesa, en la conspiració de Sant Blai (Madrid, 1795), impulsada pel mallorquí Joan Marià Picornell. Molt relacionat amb les societats secretes, el republicanisme, bé que d'una manera clandestina, fou present en la lluita antiabsolutista dels liberals i, a partir del 1837, dels progressistes. De signe republicà fou, per exemple, la publicació d'"El Centinela de Aragón" (1837), de Víctor Pruneda. A partir del 1849 es manifestà en el Partit Democràtic. La primera formulació doctrinal acurada fou la de Pi i Margall, artífex principal del Partit Republicà Democràtic Federal (1868). Aprofitant el buit de poder ocasionat per l'abdicació d'Amadeu I, els republicans aconseguiren de proclamar la Primera República Espanyola (1873-74), de la qual foren presidents llurs dirigents principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Deixat de banda pel sistema de la Restauració canovista, el republicanisme perdé eficàcia a causa de les múltiples divisions entre els federals i Pi i Margall, els possibilistes de Castelar, els progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux, els reformistes de Melquíades Álvarez, etc. Es produïren, però, alguns intents de coordinació (Unió Republicana del 1893, 1900 i sobretot del 1903), impulsats per la figura prestigiosa de Salmerón, i aliances amb els liberals (Bloc d'esquerres del 1908) i amb els socialistes (Conjunció republicano-socialista, 1909-19). Però fou durant la dictadura de Primo de Rivera que es produí l'extensió del sentiment republicà per sobre dels partits, i els republicans consolidaren llur prestigi moral i polític, que permeté, amb la caiguda de la dictadura i la crisi de la monarquia, la proclamació de la Segona República Espanyola (1931). Durant la dictadura del general Franco, l'ideal republicà fou reprimit amb energia, però la institució republicana es mantingué a l'exili. Mort el dictador, la majoria dels partits d'esquerra, si bé mantenen teòricament llur republicanisme, han ajornat de fet l'exigència de la instauració de la forma de govern republicana.

El republicanisme als Països Catalans
Als Països Catalans, els primers antecedents es produïren a Barcelona, amb la conspiració republicana de G.Bessières (1821) i el motí dels milicians del regidor J.Costa (1822), i a València (1822). L'any 1832 fou publicat a França l'opuscle Bases d'une constitution politique, obra del federalista Ramon Xaudaró i Fàbregues. Visques a la república foren cridats en diversos aldarulls, com en els de Barcelona l'any 1837. La primera formulació clara de republicanisme, però, es produí el 1840 de la mà d'Abdó Terradas, amb la creació d'una societat patriòtica i la publicació de les "Hojas Volantes" i "El Republicano", i culminà en la proclamació, sense conseqüències, de la república a Figueres (1843). Aquest republicanisme inicial tingué una relació especial amb les idees del socialisme utòpic (com, per exemple, el grup cabetià de Narcís Monturiol) i, d'altra banda, amb els inicis del moviment obrer organitzat (especialment, en 1840-43). Després de l'experiència republicana de 1873-74 i de la proclamació de l'efímer Estat Català del 1873, el federalisme, dirigit per Josep M.Vallès i Ribot, fou majoritari en el republicanisme català, almenys fora de Barcelona. Per la seva banda, el republicanisme possibilista de Castelar assolí una certa influència a Barcelona gràcies al domini d'uns òrgans de premsa importants (especialment "La campana de Gràcia" i "La Publicidad"). Els republicans progressistes de Ruiz Zorrilla, sota la direcció de Sol i Ortega, derivaren cap a l'acceptació del fet del caciquisme. La forta implantació assolida dels republicans radicals de Lerroux a Barcelona determinà una marxa vacil·lant del republicanisme autòcton, que fou incapaç de trobar l'equilibri entre la necessitat de comptar amb el republicanisme hispànic, d'establir un lligam amb el moviment obrer i de defensar la catalanitat (Unió Federal Nacionalista Republicana, Bloc Republicà Autonomista, Partit Republicà Català). L'oposició de la dictadura de Primo de Rivera al fet català i el fracàs del règim monàrquic radicalitzà tant les posicions com el republicanisme, i de fet, grups polítics no específicament republicans, com Estat Català i Acció Catalana, acceptaren la forma republicana de govern. Així, amb la segona república, només mostraren una oposició velada —proclamant l'accidentalitat de les formes de govern— els grups dretans, com la Lliga, i minoritaris, com Acció Popular Catalana i Dreta Regional Valenciana. Només foren explícitament monàrquics Renovación Española i els tradicionalistes. Durant el franquisme, la Generalitat republicana es mantingué a l'exili en les persones de Josep Irla i Josep Tarradellas, i hom equiparà la lluita pel restabliment de la república i la Generalitat amb la lluita per la democràcia. Tanmateix, igual com a la resta de l'estat espanyol, a la mort del general Franco, l'oposició ajornà una possible definició clarament republicana, i la Generalitat fou instaurada novament, sense fer qüestió de la forma de govern.

Requetè
Grup de combatents carlins. Rebé aquest nom, durant la primera guerra Carlina, el tercer batalló de Navarra i, en la tercera guerra Carlina, la guàrdia de minyons que tenia el fill del pretendent. Però hom coneix amb aquest nom, sobretot, els grups armats carlins que durant la monarquia alfonsina i la Segona República es preparaven militarment i que, organitzats en terços, participaren en la guerra civil de 1936-39.

Requisar
Expropiar l'autoritat certs béns o exigir la prestació de persones per a un servei públic.

Requisició
Dret concedit a l'autoritat administrativa o militar d'expropiar béns particulars, mobles o immobles, o disposar-ne temporalment i d'obligar coactivament a certes prestacions, en casos necessaris i no sempre amb la deguda indemnització. La llei d'expropiació forçosa en preveu de civils en casos d'epidèmies, inundacions, calamitats públiques o per greus raons d'ordre públic, i de militars en temps de guerra, mobilització o maniobres militars.

Rereguarda
1. Tropa que marxa al capdavall d'una columna per donar-li seguretat. S'oposa a l'avantguarda.
2. Espai que resta darrere un front de guerra, en el qual hom duu a terme les operacions d'abastament i evacuació. És especialment vulnerable per l'aviació, els míssils i els paracaigudistes. La guerra de guerrilles es basa en accions per dominar-la o convertir-la en zona de combat, on l'enemic es desgasta sense profit mentre no es donen les condicions favorables per a atacar-lo.

Rerepaís
1. Territori annex a una ciutat o a un centre comercial. Engloba la zona suburbana de relacions generals directes (migracions quotidianes de mà d'obra i d'empleats, freqüentació de mercats, forniments alimentaris frescs, comunicacions telefòniques dominants, etc), l'extensió regional de relacions comercials dominants (zona d'activitat de la banca local, freqüentació de fires periòdiques, etc), l'àrea de relacions comercials particulars d'alguns centres i també l'extensió regional de la influència intel·lectual (reclutament escolar o universitari, zona de difusió de la premsa local, zona de clientela d'hospitals i clíniques, etc).
2. Àrea proveïdora de la majoria de les exportacions i consumidora de les principals importacions d'un port.

Rerum Novarum
Encíclica de Lleó XIII publicada amb data del 15 de maig de 1891. Per primera vegada hom es plantejava en un document d'aquesta mena els problemes dels obrers en el món industrial. Denuncia el liberalisme polític i econòmic que destruí el teixit d'institucions socials del món anterior a la Revolució Francesa, debilità la influència religiosa i deixà l'obrer indefens davant la nova situació. A la vegada, defensava enèrgicament la propietat privada contra els corrents socialistes i condemnava solemnement aquests corrents. Presenta la lluita de classes com a resultat de l'odi dels pobres contra els rics, la qual, fomentada pels socialistes, no respecta les desigualtats naturals i inevitables entre els homes. Per solucionar el problema social han d'intervenir l'Església, amb el seu missatge moral, l'estat, amb l'organització de l'economia i amb la defensa dels més dèbils, i les associacions obreres, ja d'obrers sols o mixtes amb patrons. En conjunt, és una exposició de doctrina moral que parteix d'anàlisis econòmiques i socials deficients. Als Països Catalans tingué repercussió a través del jesuïta Antoni Vicent, que n'escriví un comentari, Socialismo y Anarquismo (València 1895), i impulsà els cercles d'obrers, difosos especialment en les zones agràries del País Valencià i de la comarca de Tortosa.

Reserva
1. En els països on el servei militar és obligatori, situació a la qual hom passa un cop acomplert el període de servei, i també la situació a què són destinats els caps i oficials de les forces militars permanents en complir una determinada edat, o els mobilitzats que es reintegren a la vida civil acabada una guerra.
2. En alguns països colonitzats, territori reservat als aborígens, que hi resideixen segons un estatut especial.
3. Part d'un fons d'art d'un museu o conjunt de les publicacions d'una biblioteca que, pel seu valor o raresa són sotmesos a un règim d'exhibició o de consulta especials.

Reserva d'indis
Cadascuna de les zones d'Amèrica del Nord on viu confinada, a partir de la llei Dawes Severalty Act (1887), la població indígena. Actualment hi ha uns 650 000 indis repartits en un centenar de reserves als EUA i en unes dues mil al Canadà. Intent extrem de posar fi a la política de genocidi, recolzava sobre el pressupòsit que els indis ja eren ben a prop de llur extinció i, doncs, que ja no oferien cap mena de perill per als blancs. Als països d'herència hispànica, per bé que mai no foren decretades aquestes reserves, l'acorralament hi fou semblant, i en són testimoni les zones de refugi i àdhuc llur progressiu empetitiment.

Reserva Federal
Federal Reserve System. Sistema bancari nord-americà establert l'any 1914. La gran extensió dels EUA feia difícil el control de l'oferta monetària per part d'un sol banc central, per la qual cosa es mantingué fins aleshores el sistema de banca nacional (1863), que deixava llibertat als bancs nacionals i estatals per a l'emissió de diners. L'absència d'una política monetària motivà greus desequilibris, que conduïren a l'establiment del Federal Reserve System, format per la junta de governadors del sistema de reserva federal (òrgan gestor de la política monetària, encarregat de la fixació del tipus de redescompte, els coeficients obligatoris, la supervisió dels pagaments internacionals, etc), dotze bancs de la reserva federal, que actuen com a bancs centrals en llur demarcació, i els bancs associats (bancs comercials adscrits a un banc federal, mitjançant la subscripció d'una part de llur capital).

Reserva senyorial
Dins la propietat senyorial, eren les terres més bones, que el senyor es reservava per a l'explotació directa, i que eren treballades pels serfs. Allí hi havia la residència del senyor i els establiments principals del domini (cuina, forn, forja, molí, estables, graners,...), que els pagesos podien utilitzar pagant una taxa.

Reserves
1. Compte de net que recull la part de beneficis no distribuïts, que l'empresa conserva per fer cara a despeses derivades de l'activitat econòmica que li és pròpia. La proporció de les reserves pot ésser fixada als estatuts, regulada legalment, o simplement constituïda de forma voluntària per decisió dels accionistes. Generalment constitueix un element reductor de la base imposable.
2. Elements combatents no destinats inicialment a les operacions actives i que el comandament reté a la seva disposició en previsió de futures contingències.
3. Quantitat de material que pot ésser extreta i aprofitada d'un jaciment determinat. Hom parla de reserves explorades en relació amb la part de jaciment preparada per a l'explotació i de la qual hom pot calcular les despeses i el tonatge. Si hom ha practicat només el sondeig o la perforació en tres fronts per galeria, hom parla de reserves comprovades; altrament són només reserves probables. Quan hom només pot deduir-ne l'existència fonamentant-se en consideracions geològiques, hom les anomena reserves possibles.

Reserves bancàries
Diner que el banc manté en forma líquida per fer cara a les possibles demandes dels seus dipositants. Les proporcions que aquestes reserves han de representar respecte al total de dipòsits poden ésser fixades per llei o per conveni entre les institucions bancàries i l'estat.

Reserves monetàries
Estoc de mitjans de pagament que un país reté amb la finalitat de fer cara als dèficits temporals de la seva balança bàsica, amortint els efectes de les fluctuacions del comerç exterior. Les reserves monetàries són constituïdes per tots els mitjans de pagament reconeguts internacionalment: or, divises, drets especials de gir. El volum de reserves necessàries per a un país depèn del nivell del seu desenvolupament i de les previsions de l'evolució del seu comerç exterior.

Reservista
Individu pertanyent a la reserva, després d'haver acabat el servei militar, però sense arribar a l'estat de llicència absoluta.

Resistència
Nom donat als moviments d'oposició que es produïren en els països europeus ocupats per les tropes del Tercer Reich en el curs de la Segona Guerra Mundial. L'ocupació militar alemanya provocà en primer lloc accions de boicot individual, que més tard els partits i les organitzacions antifeixistes organitzaren en grups d'acció i sabotatge. La resistència pacífica coexistí amb formes d'acció directa, com sabotatges industrials, incendis de magatzems, voladures de línies elèctriques i de telecomunicació i de vies fèrries, atemptats contra les forces d'ocupació i col·laboracionistes, etc. Fou també molt important la difusió de premsa clandestina i la propaganda oral i escrita contra les doctrines nazis i feixistes que els ocupants i col·laboracionistes intentaven d'imposar. Els resistents col·laboraren eficaçment amb els aliats en serveis d'informació i espionatge i en el salvament de pilots aliats abatuts en territoris ocupats o de presoners de guerra evadits, i, en general, dificultaren els moviments de les tropes alemanyes i, sobretot, l'avituallament i les comunicacions. La intensitat de la lluita violenta anà augmentant al llarg del conflicte, sobretot a l'Europa oriental (Txecoslovàquia, Polònia, URSS, Grècia, Albània i Iugoslàvia), a França i, sobretot després de la caiguda de Mussolini, a Itàlia. En canvi, als països ocupats de l'Europa occidental (Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca i Noruega), les formes de lluita no violentes foren preponderants. L'ajuda dels aliats, que aviat s'adonaren de la importància de l'activitat resistent, fou decisiva: forniren a la Resistència material bèl·lic i l'encoratjaren moralment amb les emissions radiofòniques, com ara les de la BBC britànica. A mesura que augmentava la intensitat de la lluita, el resistent entrà en la clandestinitat i actuava en règim de franctirador integral, en grup reduït, o bé s'integrà en nuclis més nombrosos que actuaren d'acord amb uns plans establerts segons previsions dels exèrcits aliats. Per intentar de coordinar les activitats de la Resistència, fou creat a Londres el Servei Executiu Operacional (SOE). L'heterogeneïtat de les forces que integraren la Resistència creà tensions entre elles, i en alguns països, com Grècia, arribà a desembocar en una guerra civil.
La Resistència francesa s'organitzà sobretot a la zona ocupada pels alemanys i, més tardanament, a la zona controlada pel govern de Vichy, l'ambigüitat inicial del qual retardà la creació d'un moviment fort. Sota l'impuls del general de Gaulle i del seu representant a l'interior, Jean Moulin, hom constituí el Conseil National de Résistence (1943) i creà l'Armée Secrète (AS) i més tard les Forces Françaises de l'Intérieur (FFI), l'any 1944. Els comunistes per llur banda, després de la invasió alemanya de la Unió Soviètica, impulsaren l'organització dels Francs Tireurs et Partisans (FTP). La Resistència afectà també el Rosselló com a zona situada, primerament, sota el control del govern de Vichy (1940-42) i, més tard, sota l'ocupació directa de les forces nazis. Entre els resistents es destacaren diversos dirigents polítics rossellonesos i un gran nombre de refugiats catalans de la guerra civil de 1936-39. Les accions principals, a part accions de sabotatge, consistiren en l'organització d'expedicions per treure de l'estat francès els militars i civils dels països aliats, jueus i resistents francesos en perill, aprofitant la proximitat de la frontera amb l'estat espanyol, normalment a través de les rutes muntanyoses, per Andorra, fins al Principat -on la neutralitat de l'estat espanyol no impedia l'acció encoberta de la Gestapo alemanya-, des d'on hom procurava assegurar llur emigració a Anglaterra o a Amèrica. Es destacà en aquesta tasca la cadena de guies organitzada per l'ex-diputat lleidatà Francesc Viadiu.

Restauració
1. Reposició al tron d'un rei destronat o del representant d'una dinastia foragitada.
2. Període històric que comença amb aquesta reposició. Les principals restauracions monàrquiques europees han estat: l'anglesa (1660-1702), que suposà el retorn dels Stuart; les dues esdevingudes a França, protagonitzades, la primera (1814-15), per Lluís XVIII de Borbó, i la segona (1815-30), per aquest i el seu germà Carles X; l'espanyola, que restablí la monarquia borbònica.
3. Període de la història d'Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l'abril del 1931, i que correspon al regnat d'Alfons XII (1874-85), a la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902) i al regnat d'Alfons XIII (1902-31). Hom pot distingir-hi tres etapes. La primera (1874-76) és la d'instal·lació i consolidació, i s'inicia amb el pronunciament del general Martínez de Campos a Sagunt (la Saguntada), el 29 de desembre de 1874, i la formació, quaranta-vuit hores més tard, del ministeri-regència presidit per Antonio Cánovas del Castillo, l'home que havia inspirat el liberal manifest de Sandhurst aquell mateix any, que encarrilà civilment la Saguntada i n'aconseguí la legitimació amb la constitució del 1876. El nou sistema, de grat o per força, incorporà els més importants elements civils (la premsa i el republicanisme, d'una banda; la burgesia, de l'altra), religiosos (acceptació del liberalisme polític per part dels catòlics intransigents) i militars (d'una banda, el carlisme fou vençut al camp de batalla; de l'altra, els generals addictes foren obligats a actuar en llur pròpia esfera). En una segona etapa (1876-98) el sistema s'institucionalitzà i s'estabilitzà. S'establí el torn de partits en el poder, i el senat i la cambra de diputats restaren en mans de l'alta burgesia, que marginà el proletariat i immobilitzà no sols la revolució política oberta l'any 1868, sinó també la revolució social apuntada l'any 1873. La institucionalització del sistema s'aconseguí, d'una manera dificultosa, neutralitzant, sense resoldre cap dels problemes que es plantejaven: en primer lloc, la crisi colonial (1868-98); en segon lloc, l'intent regeneracionista de les classes mitjanes i de la petita burgesia, més o menys europeïtzades; en tercer lloc, l'internacionalisme obrer, que, amb la creació del Partido Socialista Obrero Español (1879), oferia una embrionària alternativa de canvi social; i, finalment, el problema plantejat pel nacionalregionalisme. El període final (1898-1923), de crisi i esfondrament del sistema, començà amb la pèrdua de les colònies (1898), que palesà la manca d'una autèntica política exterior per part de la classe política en el poder. L'inici de l'aventura neocolonial africana (1909) desprestigià l'ambient palatí i castrense que envoltava el rei i afectà també el mateix monarca, revitalitzant els moviments republicans i proletaris. A l'estiu del 1917, la rebel·lió de les Juntes Militars de Defensa, l' Assemblea de Parlamentaris, a Barcelona, i la vaga general revolucionària, d'inspiració socialista, posaren en crisi la capacitat del sistema per a superar les seves contradiccions i feren perillar l'estabilitat de la Corona. La crisi social a Catalunya i el fracàs de la guerra al Marroc (el 1921 tingué lloc la desfeta d'Annual) acceleraren el procés de degradació d'un règim parlamentari corrupte. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-29) fou el principi de la fi del sistema restauracionista. Les crítiques contra el sistema venien, en els inicis dels anys vint, del sector autoritari i ultranacionalista (que volia un "cirurgià de ferro" que acabés amb la debilitat institucional), dels intel·lectuals progressistes (la Generació del 98 i la Institución Libre de Enseñanza foren vivers d'un criticisme cívic d'arrel republicana) i, sobretot, del proletariat, víctima de la política africanista de grandeses. La confluència d'aquests tres sectors —el darrer ja no dubtà a preconitzar solucions revolucionàries— desarmà ideològicament el sistema, que caigué el 14 d'abril de 1931.
La Restauració als Països Catalans
Als Països Catalans, els pressupòsits ideològics i socials de la Restauració afavoriren les classes burgeses, però, especialment en el cas de Catalunya, no feren possible llur integració en el sistema. Així, el Principat conegué, durant el regnat d'Alfons XII i la regència de Maria Cristina, un període de gran expansió econòmica, però d'absoluta marginació de la política estatal, que, a nivell de classe obrera, es manifestà violentament en l'onada de terrorisme anarquista, i, entre les classes conservadores i la petita burgesia, es concretà en la gran rebrotada del regionalisme. El desastre colonial del 1898 féu desaparèixer els darrers suports que l'estat centralista i oligàrquic tenia a Catalunya; la formació, el 1901, de la Lliga Regionalista, comportà a la vegada la destrucció de l'aparell caciquista dels partits de torn, i la decisió de la burgesia de jugar a fons i a favor seu la carta del catalanisme. A partir d'aquest moment, totes les crisis tingueren llur focus i epicentre a Catalunya, que se sentia estranya i forastera dins aquell sistema. Les masses obreres hi exterioritzaren llur rebuig afiliant-se majoritàriament a l'anarcosindicalisme, o bé amb sobtades explosions de violència, com la Setmana Tràgica; els regionalistes, amb llurs repetits intents d'aconseguir una parcel·la de poder propi i autònom —parcialment assolida a través de la Mancomunitat de Catalunya— i àdhuc amb llurs projectes de reforma democràtica de l'estat. L'agreujament de la crisi social a Barcelona, des del 1919, i l'aparició del pistolerisme aprofundiren les contradiccions, al si de la Lliga, entre els seus interessos de classe i l'aspiració a representar el nacionalisme català. Al capdavall, prevalgueren els primers, i la burgesia catalana confià a la Dictadura de Primo de Rivera la solució d'uns problemes —polítics, sòcio-econòmics i d'estructura de l'estat— que eren inherents al sistema inaugurat el 1875. Un procés semblant, bé que menys intens i menys dramàtic, tingué lloc al País Valencià, on, superada la crisi agrària dels primers anys de la Restauració, i en plena fase expansiva de l'exportació de cítrics, consolidava la seva força el republicanisme blasquista, i l'obrerisme feia sentir la seva veu amb la vaga general revolucionària del setembre del 1911, anunciadora de la futura hegemonia de la CNT al país; el valencianisme, per la seva banda, després d'una fase estrictament culturalista, restava dominat pels sectors conservadors —la Unió Valencianista Regional—, que reberen amb simpatia el cop d'estat de Primo de Rivera. A les Illes, la forta implantació del caciquisme —liberal-conservador primer, maurista després, i darrerament promogut pel financer Joan March—, sobrevisqué a les diverses conjuntures econòmiques i a la forta crisi de la darreria de segle, i retardà el desenvolupament de les forces que contestaven d'una manera o altra els fonaments del règim: el moviment obrer (que no assolí un nivell organitzatiu important fins els anys 1919-20) i l'autonomisme, dividit entre el mallorquinisme nacionalista i un regionalisme "balearista", i incapaç, en aquest període, de presentar una alternativa política coherent al sistema oficial.

Revengisme
Estat d'esperit que inspira un fort desig de revenjar-se, especialment d'una derrota militar. El mot (revanchisme) adquirí un valor especial a la França de la darreria del s XIX per a indicar el moviment antigermànic i per a exalçar ensems el sentiment nacionalista francès (l'anomenat boulangisme).

Revisionisme
Nom amb què hom designa les posicions que partint del marxisme n'expressen una revisió en els aspectes filosòfics, econòmics i polítics. Aquest terme fou emprat a la fi del s XIX pels marxistes ortodoxos per a designar les teories d'Eduard Bernstein, que plantejaven un procés de construcció del socialisme basat en el reformisme polític i contrari a les tesis revolucionàries del marxisme. Tingué, doncs, inicialment un sentit pejoratiu. El revisionisme negà la "teoria de l'esfondrament" basant-se en la capacitat d'adaptació del capitalisme per a superar i evitar les crisis. En conseqüència, tragué importància a la lluita de classes i plantejà una conquesta gradual del poder polític mitjançant mètodes democràtics i una millora de la condició obrera gràcies a l'acció sindical dels treballadors. L'actuació parlamentària dels socialistes havia d'aconseguir la promulgació d'una legislació social com més va més avançada i la creació d'uns serveis socials com més va més amplis. Aquest procés havia de portar, segons aquesta teoria, a una superació pacífica de les contradiccions capitalistes i a una transformació gradual del capitalisme en el socialisme, sense traumes ni ruptures. En el terreny filosòfic, el revisionisme suposà l'abandó del materialisme dialèctic i el retorn a l'idealisme kantià. Malgrat l'oposició a les seves tesis, encapçalada per K.Kautsky i Rosa Luxemburg, el revisionisme arrelà fortament en la pràctica de la socialdemocràcia alemanya i en la d'altres partits socialistes europeus.

Revolta
Alçament contra l'autoritat establerta, sedició amb agitació, amb avalot.

Revolta dels bòxers
Revolta protagonitzada pels bòxers, que culminà amb l'assalt de les legacions estrangeres a Pequín (1900), fou l'expressió del descontentament nacional xinès davant la penetració occidental. Com en altres ocasions, les societats secretes actuaren d'element aglutinador. L'any 1898 començà a manifestar-se al nord de la Xina l'agrupació "Punys de justícia i de concòrdia" (Yihequan), procedent de la Bailian hui, en les activitats de la qual ocupava un lloc important la boxa ritual. D'aquí deriva el nom anglès (boxer, boxador) del moviment. Els bòxers s'identificaren amb les milícies locals (tuan), obtingueren l'ajuda d'alguns elements de la cort manxú i, rompent la tradició legitimista de les altres sectes secretes que aspiraven a la restauració de l'antiga dinastia nacional Ming, adoptaren el lema "defensa dels Qing (manxús) i destrucció dels estrangers". El moviment reclutà partidaris entre els camperols sense terra i els desocupats. Els seus objectius, tanmateix, no eren socials, sinó de lluita contra les missions cristianes, que fruïen de privilegis irritants, contra el maquinisme industrial i l'ensorrament de la Xina enfront de la pressió estrangera. Després d'unes vacil·lacions inicials, la cort imperial s'inclinà a favor dels bòxers. Les legacions de Pequín foren atacades i les potències occidentals enviaren un cos expedicionari que alliberà els assetjats per l'agost de 1900. L'emperadriu vídua de Cixi fugí amb la cort a Xi'an, d'on no tornà fins el 1902. El protocol del 1901 imposà a la Xina el pagament d'una forta indemnització i la concessió de més avantatges a les potències occidentals. La Xina actual considera els bòxers com un moviment popular i nacional.

Revolta dels sipais
Revolta protagonitzada pels sipais (soldats indígenes de l'exèrcit britànic) l'any 1857, capitanejada per Nana Sahib, que afectà sobretot les terres del curs mitjà del Ganges. La rebel.lió es va iniciar arran de la negativa dels soldats hindús d'utilitzar cartutxos engreixinats amb productes animals, ja que això anava contra les seves creences religioses. Bahadur Sah, l'últim descendent del Gran Mogol, fou proclamat emperador a Delhi. Les tropes britàniques, però, no trigaren gaire a dominar la rebel·lió. Bahadur Sah fou desterrat a Birmània i la Companyia de l'Índia Oriental fou dissolta (1858).

Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat. Segons el marxisme, les institucions o estructures d'una societat resisteixen el pas del temps mitjançant l'aplicació de successives reformes que, a la llarga, aguditzen les contradiccions del sistema i duen a una situació revolucionària, en la qual es produeix un augment de la consciència històrica i grans crisis. En aquest sentit, revolució s'oposa a evolució i a reforma i suposa un canvi qualitatiu en les relacions existents en la lluita de classes. Així, la Revolució Francesa significà el triomf de la burgesia sobre la noblesa; i la revolució socialista representa el triomf del proletariat sobre la burgesia. En instaurar-se una nova estructura sòcio-econòmica, són també afectades la resta de les institucions de la societat polítiques, ideològiques, religioses, culturals, etc. La revolució és, doncs, un procés, que es consolida a partir de la presa del poder polític pels partits i les organitzacions de la nova classe dominant. Normalment sol implicar una certa violència, ja que la classe revolucionària es veu obligada a vèncer la resistència que la classe fins aleshores dominant oposa a perdre la seva situació de privilegi. En el cas que els desplaçats no oposessin violència, es donaria una revolució pacífica.

Revolució agrària
Procés a través del qual l'agricultura tradicional, d'autoconsum, amb escassa productivitat i ús de tècniques de conreu endarrerides, esdevé una agricultura capitalista, orientada al mercat, gràcies a la progressiva modernització tècnica i a una sèrie de canvis jurídics que permeteren eliminar el feudalisme del camp i assegurar la màxima explotació dels camps.

Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa. (Veure revolucions liberal-burgeses)

Revolució Cubana
Període de la història de Cuba que comprèn la insurrecció que enderrocà el govern de Fulgencio Batista (1959) i el règim establert posteriorment per Fidel Castro. Hom fixa l'inici de la insurrecció el 26 de juliol de 1953, amb l'assalt infructuós de Fidel Castro, al capdavant de 200 homes, a la caserna Moncada a Santiago. El 1956, amb el fracàs del desembarcament de Niquero, Castro començà la lluita guerrillera a Sierra Maestra on, gràcies al suport popular, es féu fort i publicà el Manifiesto de Sierra Maestra, constitucional i nacionalista. El 1958 la resistència urbana i la guerrilla rural establiren un front comú. Aquest any Ernesto Che Guevara ocupà Santa Clara, Raúl Castro Guantánamo i Fidel Castro Santiago. Batista fugí i el 2 de gener de 1959 l'Havana fou ocupada pels revolucionaris del Movimiento 26 de Julio. Malgrat el reformisme inicial del govern Urrutia-Miró Cardona, Fidel Castro esdevingué primer ministre i inicià la reforma agrària. El terrorisme contrarevolucionari fou aprofitat per a depurar els sectors moderats de la revolució. Les represàlies econòmiques dels EUA (1960) acostaren Cuba a l'URSS i decantaren la revolució cada cop més cap al socialisme. En negar-se a refinar petroli soviètic, les companyies petrolieres foren nacionalitzades, així com les grans empreses; la propietat arrendada fou abolida, i fou proclamada la Primera Declaració de l'Havana (1960) contra l'imperialisme dels EUA. La major part de la burgesia s'exilià, i hom inicià també una gran campanya alfabetitzadora, amb bon èxit. A l'abril del 1961 les milícies populars anorrearen un desembarcament organitzat des dels EUA a Playa Girón o Bahía Cochinos, i els EUA decretaren el blocatge econòmic de Cuba i l'expulsaren de l'OEA (1962). Aquest any Castro creà el PURS, partit únic, basat en el Partido Socialista Popular (comunista), que el 1965 es convertí en Partit Comunista de Cuba. La instal·lació de míssils soviètics a Cuba provocà una crisi internacional (1962), resolta amb la renúncia dels EUA a una invasió de l'illa a canvi del compromís de l'URSS a no subministrar armes ofensives. Malgrat l'evident dependència soviètica, Cuba ingressà en el Moviment de Països No Alineats, en el qual ha gaudit d'un important pes específic, i ha contribuït sovint a donar al moviment una orientació clarament contrària als EUA. Un pas més enllà en aquesta posició fou la celebració de la Conferència Tricontinental de l'Havana (1966), on hom decidí projectar la Revolució en altres escenaris conflictius del Tercer Món. La potenciació de la guerrilla llatinoamericana significà un cert allunyament de l'URSS, però el fracàs d'aquesta política i la crisi econòmica tornaren Cuba a l'àrea soviètica. A més, el relativament alt nivell de vida cubà (en relació amb la majoria d'estats llatinoamericà) recolzà principalment en l'URSS, que mantingué una participació de prop del 70% en el comerç exterior en unes condicions excepcionalment favorables (compra de petroli i venda de sucre a preus fora del mercat), a banda de nombrosos ajuts, situació que es mantingué fins al final de la dècada dels vuitanta. La coexistència pacífica es perllonga fins al començament dels anys setanta, que, amb la implicació cubana en els conflictes de l'Angola postcolonial (1975-90), a Etiòpia (1977) i en posteriors intervencions a l'Amèrica Central, especialment a la Nicaragua sandinista (1979), tornaren a deteriorar-se les relacions amb els EUA. El 1976 fou adoptada una nova constitució que confirmava el règim comunista de partit únic, s'institucionalitzava el paper dirigent del PCC sobre l'estat i es refermava el lideratge de Fidel Castro, objecte de culte a la personalitat. La constant pressió dels EUA posà la Revolució Cubana en dificultats creixents: ultra els intents de bloquejar el país econòmicament i diplomàticament, el suport nord-americà fou crucial per a convertir el milió llarg d'exiliats cubans (especialment des del 1980, quan un tractat entre ambdós països facilità les condicions d'emigració) en una poderosa força d'oposició que minava el règim des de l'exterior (emissions radiofòniques, propaganda anticastrista, etc). Des del 1985, les relacions cubano-soviètiques es deterioraren en negar-se Castro a aplicar mesures liberalitzadores anàloges a les que Gorbacov posà en marxa a l'URSS. Desaparegut aquest estat (1991), Cuba entrà en una gravíssima crisi econòmica, agreujada per l'enduriment de les sancions nord-americanes. L'empitjorament de les condicions de vida provocà una gran onada de fugides cap als EUA i un fort creixement de la dissidència. Per tal de contenir el malestar, el 1995 Castro millorà substancialment les condicions d'inversió estrangera a l'illa, però rebutjà obertament la introducció de reformes democràtiques.

Revolució Cultural
També anomenada Revolució Cultural Proletària.
Campanya de rectificació (zhengfeng) iniciada per Mao Zedong, amb l'ajut de Lin Biao, que durà del 1965 al 1976, per tal de provocar "un gran salt endavant en la perspectiva mental de les masses" i apropar-les més a l'ideal comunista. Tingué com a objectius la lluita contra la separació entre treball manual i treball intel·lectual i entre la ciutat i el camp, i la consolidació de la victòria del proletariat contra la burgesia. Per aconseguir-ho, tractà d'unir l'ensenyament amb el treball productiu, desvetllar l'esperit revolucionari de les noves generacions a través de noves Llargues Marxes, crear un art proletari a través de la producció d'obres anònimes i col·lectives i, finalment, realitzar una expurgació, per acció de les masses, a tots els nivells del partit comunista. Com a resultat, la ideologia passà a primer terme en la societat xinesa i perdé pes el sector més pragmàtic del partit, normalment associat a la línia soviètica. Fou expulsat tot l'aparell de propaganda del partit, i la purga arribà a alts càrrecs, com Deng Xiaobing, secretari general del comitè central, i Liu Shaoji, president de la república. Els canals normals del partit foren destruïts i hom en creà de paral·lels, basats principalment en la joventut (els hongweibing o guàrdies roigs). Els estudiants anaren al camp, i els joves pagesos els reemplaçaren, per tal d'aixecar el nivell cultural als pobles, destruir l'elitisme a les universitats i provocar una transformació qualitativa de la societat xinesa. Fou potenciada la participació activa de les masses en la gestió dels afers col·lectius. S'impulsà l'aparició dels "metges descalços", que significà el plantejament d'una nova política sanitària. Després d'onze anys de duració, el moviment es clogué amb la mort de Mao Zedong (1976). S'inicià aleshores una violenta campanya contra els seus dirigents principals, que foren acusats d'ultraesquerranisme; els quadres depurats foren rehabilitats, la ideologia passà a segon terme i els tecnòcrates recuperaren llur domini del partit, l'estat i l'exèrcit.

Revolució d'Octubre
Nom donat també a la segona fase de la Revolució Russa, pel fet que tingué lloc el 25 d'octubre, segons el calendari julià (llavors vigent encara a Rússia), 7 de novembre, segons el calendari gregorià.


Revolució de Febrer

Nom donat a la primera fase de la Revolució Russa, el febrer del 1917. Insurrecció popular a Petrograd que comportà l'enderrocament del règim tsarista i la formació d'un govern provisional.

Revolució de Juliol
També Revolució del 1830. Aixecament revolucionari que tingué lloc a París els dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830 i que provocà la caiguda de Carles X de França.

Revolució de Setembre del 1868
Moviment revolucionari, conegut també amb el nom de La Gloriosa, que foragità del tron espanyol Isabel II i obrí un període de llibertats democràtiques durant el qual irromperen en la vida política, plenament conformats i amb programes propis, el moviment obrer i la petita burgesia (1868-74). La inadequació del règim polític isabelí a les necessitats del procés industrialitzador, palesat des dels primers anys del decenni de 1860, es féu més evident arran de la crisi econòmica del 1866 i féu adoptar a la burgesia industrial i financera una actitud contrària a aquell. D'altra banda, per l'agost de 1866, a Ostende, i amb l'objectiu d'implantar un règim basat en el sufragi universal, arribaren a un pacte els partits demòcrata i progressista, abocats a la via insurreccional per la sistemàtica exclusió del govern a què els condemnava la involució del sistema i l'arbitrarietat de la corona, que afavoria el monopoli del poder per part dels moderats, expressió d'una oligarquia latifundista com més anava més zelosa dels seus privilegis; al pacte d'Ostende s'uní més tard la Unión Liberal, fet que assegurà la col·laboració d'un important sector de l'exèrcit i l'esquadra. Les classes populars, afectades per l'atur i per la crisi de subsistències del 1867, i hostils a la monarquia per la conducta poc exemplar de la reina i per la corrupció i brutalitat dels governants, donaren suport a la insurrecció, que esclatà el 18 de setembre a Cadis, quan Prim i l'almirall Topete revoltaren l'esquadra. El moviment revolucionari s'estengué ràpidament per tot el litoral mediterrani; fou publicat el manifest ¡Viva la España con honra!, que preveia la formació d'un govern provisional i l'elecció de corts constituents per sufragi universal; i des de Sevilla les tropes de Serrano avançaren cap a Madrid i a les proximitats de Còrdova, al pont d'Alcolea, derrotaren les forces fidels a la reina, comandades per Novaliches (28 de setembre). Isabel II, que estiuejava a Sant Sebastià, s'exilià a França (30 de setembre), i poc després fou constituït el govern provisional, dirigit per Prim i Serrano, que aviat dissolgué les juntes revolucionàries formades en nombroses ciutats, les quals, fent-se ressò de les reivindicacions populars, reclamaven reformes que anaven més enllà del que els dirigents de la insurrecció desitjaven. Les notícies de la batalla d'Alcolea i del triomf de la revolució a Madrid, conegudes a Barcelona el 29 de setembre, provocaren la immediata formació, a totes les ciutats de la perifèria mediterrània, de juntes revolucionàries, les quals, comptant a molts indrets dels Països Catalans amb una forta presència republicana, procediren a la destrucció dels símbols de l'antic règim: la de Barcelona decretà l'enderrocament de la Ciutadella, la dissolució dels mossos d'esquadra i l'abolició de quintes i consums. Es produí aleshores una onada d'optimisme intervencionista entre les forces d'esquerra catalanes, que actuaren com a motors del procés revolucionari i intentaren d'imposar a tot l'estat el règim que desitjaven, tant els progressistes, instal·lats al govern amb homes com J.Prim o L.Figuerola, com els federals, que concretaven amb el pacte de Tortosa llur situació hegemònica en el marc dels Països Catalans. D'altra banda, la nova situació de llibertats democràtiques afavorí el ràpid desenvolupament del moviment obrer, algunes de les fites del qual són la fundació de la Federació de Les Tres Classes de Vapor, el congrés obrer de Barcelona (1870) i la constitució de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. Tot això accentuà encara més les diferències de ritme polític i social entre Catalunya i la resta de l'estat, i establí de fet una situació de doble capitalitat entre Madrid i Barcelona que es manifestaria tot al llarg del sexenni revolucionari. El descontentament provocat per l'aprovació d'una constitució monàrquica menà els federals a l'aixecament de la tardor del 1869, estès per Catalunya, el País Valencià, Múrcia, Andalusia, etc; la desfeta d'aquest havia de suscitar en una bona part de la classe obrera catalana una reacció de rebuig i malfiança envers un estat llunyà i aliè, que es concretaria en l'adhesió a l'internacionalisme bakuninià, mentre que un altre sector federal, igualment decebut —Almirall—, evolucionava vers el catalanisme. El fracàs republicà feia, doncs, inevitable la instauració, volguda per J.Prim, d'una monarquia democràtica en la persona d'Amadeu de Savoia, que el darrer intent insurreccional dels federals —el motí contra les quintes, a Gràcia, pel març del 1870— no pogué ja destorbar.

Revolució del 1830
Coneguda com a Revolució de Juliol.
Aixecament revolucionari que tingué lloc a París els dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830 i que provocà la caiguda de Carles X de França. Els anys precedents hi hagué una notable activitat política, tant de la noblesa tradicional i de la burgesia orleanista com dels bonapartistes i els carbonaris. El 18 de març de 1830 els diputats signaren un manifest on figuraven els greuges de la cambra contra la guerra d'Algèria i la progressiva congelació dels drets proclamats a la Carta del 1815. El 26 de juliol quatre ordenances del ministre Polignac suprimien la llibertat de premsa, dissolien la cambra i modificaven el sistema electoral. El 27 de juliol començà l'agitació a París. Quan el 29 de juliol Carles X retirà les ordenances era massa tard: la guàrdia nacional, amb La Fayette com a cap, s'havia reconstituït. Però els diputats Laffitte, Casimir, Périer i Thiers actuaren amb rapidesa i, amb l'acord de La Fayette, cuitaren a cridar Lluís Felip, duc d'Orleans, que fou nomenat (31 de juliol) lloctinent general del regne i el 7 d'agost, havent la cambra declarat el tron vacant, acceptà el títol de rei.

Revolució del 1848
Conjunt de moviments revolucionaris que convulsaren Europa entre el febrer del 1848 i l'estiu del 1849. Tots tingueren un substrat comú (crisi econòmica de 1846-47, rebuig dels règims autoritaris, exaltació del sentiment nacional), però diferiren quant a llurs objectius: mentre que a París i a Viena es lluità principalment per la implantació o ampliació del constitucionalisme, a Itàlia, a Alemanya i a la major part de l'imperi austríac la revolució pretengué l'alliberació dels pobles oprimits com a primer pas per a la constitució d'estats nacionals regits per sistemes democràtics. S'inicià a França, amb les revoltes de París dels dies 22-24 de febrer, que, amb la bandera del sufragi universal, enderrocaren la monarquia de Lluís Felip I de França, fou format un govern provisional que proclamà la república, obrí tallers nacionals (reclamats pels treballadors, molt afectats per la desocupació forçosa) i convocà eleccions -per sufragi universal- per a una assemblea constituent; aquesta, dominada pels representants de la petita i mitjana burgesia, clausurà els tallers nacionals, forçant les classes populars, dirigides pels socialistes, a revoltar-se altre cop (23-26 de juny); la subsegüent repressió anorreà anorreà temporalment l'esquerra i facilità l'accés de Lluís Napoleó a la presidència (desembre de 1848) des de la qual acabaria proclamant-se emperador (1851-52). A Itàlia, els revolucionaris reivindicaren constitucions liberals, l'expulsió dels austríacs i la reunificació de la península; el papa i els sobirans de Nàpols, Toscana i Piemont hagueren d'atorgar constitucions que, en general, tingueren vida efímera; cinc dies de lluites als carrers de Milà (18-22 de març) obligaren les tropes austríaques a evacuar la Llombardia; el 23 de març, al Piemont, Carles Albert I de Sardenya declarà la guerra a Àustria, però, no havent rebut l'ajut exterior reclamat, fou derrotat a San Donato (juliol del 1848) i a Novara (març del 1849); a Roma, l'agitació dugué a la fugida de Pius IX i a la proclamació de la república, a la qual posaren fi les tropes franceses pel juliol del 1849. A Àustria, el primer aixecament de Viena (13-15 de març) provocà la dimissió de Metternich i l'atorgament d'una constitució; una nova revolta, el mes de maig, donà com a resultat la convocatòria d'una assemblea constituent que acordà l'abolició dels drets feudals encara subsistents; i una tercera revolta, per l'octubre, i la repressió subsegüent, dugueren a la renúncia de l'emperador Ferran I a favor del seu nebot Francesc Josep. A Bohèmia, el congrés eslau de Praga (juny del 1848) promogué manifestacions nacionalistes, durament reprimides pel govern vienès. A Hongria, la revolució, dirigida per L.Kossuth, esclatà el 15 de març; malgrat algunes concessions, els hongaresos rebutjaren la monarquia dels Habsburg, la qual, per restablir la seva dominació, atià les diferències entre magiars i croats i demanà ajut rus; la capitulació de Vilagos (agost del 1849) posà fi a la resistència hongaresa i fou l'inici d'una cruel persecució de patriotes. A Alemanya, després dels avalots de Berlín (15-18 de març), el rei Frederic Guillem IV de Prússia declarà el propòsit d'impulsar la reunificació alemanya i d'establir un règim parlamentari, però més tard, en vista de les victòries dels contrarevolucionaris austríacs, es limità a promulgar una constitució que mantenia gairebé intacta l'autoritat reial; l'actitud de Frederic Guillem IV fou imitada pels altres prínceps; mentrestant, l'estès desig d'una Alemanya unida aplegà a Frankfurt una assemblea nacional (1848-49) que redactà una constitució que prefigurava la del II Reich. Quant a Espanya, la "dictadura legal" implantada per Narváez féu avortar tota temptativa revolucionària.

Revolució del 1854
Moviment revolucionari espanyol, també anomenat la Vicalvarada, que desplaçà els moderats i donà el govern a una coalició liberal-progressista. Inicialment només fou l'expressió del descontentament del sector liberal de l'exèrcit (generals O'Donnell, Ros de Olano, Dulce, Serrano, etc), que, alhora, traduïa el d'una part de la burgesia; però l'adhesió dels progressistes i de les classes populars de Madrid, Barcelona, etc, obligà a donar contingut polític a la insurrecció (el 7 de juliol, el manifest de Manzanares, redactat per Cánovas del Castillo, prometia descentralització, reforma electoral, restabliment de la milícia nacional, etc) i l'estengué a tot el país; Isabel II hagué de designar Espartero cap del govern i començà així el Bienni Progressista.

Revolució demogràfica
Concepte que fa referència als profunds canvis demogràfics experimentats per les poblacions europees dintre el procés anomenat Revolució Industrial. Fou un procés complex i encara poc conegut que es desenvolupà entre la segona meitat del s XVIII i la primera meitat del XX. La primera fase es caracteritzà per un descens de la mortalitat catastròfica (epidèmies, fams) típica de l'etapa pre-industrial, deguda en part a les millores en la productivitat agrícola i en els transports. Això donà lloc a un descens de la mortalitat general que rejovení la població i permeté l'inici d'una etapa de creixement demogràfic sostingut, car l'economia prosperà a ritmes semblants o superiors evitant la reaparició de crisis generalitzades de subsistències. El progrés de la medicina (vacuna antivariolosa a la fi del s XVIII) ajudà encara més a frenar la mortalitat i a impulsar el creixement de la població basat en una fecunditat que conservava les altes taxes pre-industrials mentre la mortalitat anava reculant progressivament. En aquest context, moltes poblacions europees doblaren llurs efectius en poc més de cent anys, fet insòlit en relació amb l'estancament que havien patit els segles precedents. Els problemes locals de fam o manca de feina que provocà el fort creixement de la població tingueren solució en l'emigració a ultramar, la qual fou un factor compensador important. Una segona fase fonamental s'inicia quan les taxes de fecunditat comencen a baixar alhora que la mortalitat atenua la seva tendència a la baixa. La ràpida difusió de la mentalitat i pràctiques maltusianes anà compensant ràpidament la joventut i el dinamisme extrems de les poblacions europees, les quals envelliren talment que veieren compromesa llur reproducció i es trobaren en la necessitat de rebre forts contingents d'immigrants per cobrir els llocs de treball. En xifres, els canvis transcendentals provocats per la revolució demogràfica poden expressar-se així: l'esperança de vida passà de 30 anys a més de 70; la taxa bruta de reproducció, de més de 3 a poc més d'1; el percentatge de joves (0-14 anys), del 40% al 25%.

Revolució Francesa
Període de la història de França (des de la formació dels Estats Generals, 5 de maig de 1789, fins al cop d'estat del 18 de brumari, 1799) que provocà la caiguda de l'antic règim i la presa del poder polític per part de la burgesia. La societat de l'antic règim no s'adequava a la nova realitat econòmica i social, en excloure del poder polític el sector més dinàmic de la societat, la burgesia, que esdevingué classe revolucionària. Les classes populars, víctimes de la crisi econòmica, forniren les forces de xoc revolucionàries. La filosofia de la Il·lustració, en proclamar la dignitat de l'home i els ideals de progrés i felicitat, assentà les bases ideològiques. L'etapa preliminar fou la revolta dels privilegiats (1787-89), que tingué lloc quan els ministres de la monarquia intentaren de resoldre la crisi econòmica suprimint els privilegis fiscals. L'Assemblea de Notables (1787) i els Parlaments es negaren a secundar les reformes i imposaren la convocatòria d'Estats Generals, que es reuniren a Versalles el 5 de maig de 1789. Però el procés revolucionari havia estat engegat i els diputats de la burgesia (Tercer Estat) exigiren de deliberar en comú amb els altres Estats, es constituïren en Assemblea Nacional i pronunciaren el jurament del Jeu de Paume. La majoria dels diputats eclesiàstics i part dels nobles se'ls ajuntaren i el 9 de juliol de 1789 fou proclamada l'Assemblea Nacional Constituent (1789-91). S'inicià així la primera etapa de la revolució. Davant el perill d'una contrarevolució, el poble de París es mobilitzà i el 14 de juliol de 1789 tingué lloc la presa de la Bastilla, símbol de l'absolutisme monàrquic. Fou creada la guàrdia nacional, a les ordres de La Fayette, i el moviment s'estengué arreu del país. Molts aristòcrates emigraren i es desenvolupà una àmplia insurrecció camperola (la Grande Peur del 1789). L'Assemblea abolí el règim feudal i aprovà la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Davant la resistència reial, el poble de París es dirigí a Versalles i imposà el trasllat del rei i l'Assemblea a París (jornades d'octubre del 1789). Hom promulgà la Constitució Civil del Clergat, reformà el sistema tributari i l'administració i prohibí l'associació obrera i les vagues (llei Le Chapellier, 14 de juny de 1791). El rei, contrari als avenços revolucionaris, intentà de fugir a l'estranger, però fou detingut a Varennes (21 de juny de 1791). Per fi fou votada la Constitució (3 de setembre de 1791), liberal, burgesa i monàrquica, i l'Assemblea Constituent donà pas a l'Assemblea Legislativa (1791-92). Les derrotes de les tropes franceses en lluita contra Àustria i Prússia provocaren una radicalització revolucionària: els aldarulls populars del 10 d'agost de 1792 a París significaren una segona revolució, de caràcter decididament democràtic i popular, impulsada pels jacobins i els sans-culottes . S'inicià així la segona etapa revolucionària: la revolució radical. Detinguda la invasió prussiana a Valmy, fou abolida la monarquia i proclamada la república i l'Assemblea Legislativa donà pas a la Convenció Nacional (1792-95). Lluís XVI fou condemnat a mort i executat (21 de gener de 1793). La Convenció hagué d'enfrontar-se amb la insurrecció reialista de la Vendée, que aglutinà el descontentament de les masses camperoles. La guerra exterior cresqué perillosament: pràcticament tot Europa estava en guerra contra la França revolucionària. Els girondins, incapaços de controlar la situació, foren suplantats pels jacobins (juny del 1793), dirigits per J.P.Marat, G.J.Danton i M.Robespierre. Fou creat el Tribunal Revolucionari de París i el Comitè de Salvació Pública, i fou promulgada la Constitució de l'any I (1793). Assassinat Marat i desplaçat Danton, Robespierre pujà al poder i, recolzat en els sans-culottes, desencadenà el Terror, impulsà mesures revolucionàries radicals, aconseguí de dominar la revolta de la Vendée i la insurrecció federalista (que havia estat obra de la burgesia que controlava les administracions departamentals) i rebutjà victoriosament la invasió estrangera. Allunyat el perill, les dissensions internes debilitaren els jacobins: Herbert i Danton foren executats. La burgesia, que s'oposava a la política econòmica i social que intentava aplicar Robespierre, aconseguí, mitjançant el cop d'estat del 9 de termidor de l'any II (27 de juliol de 1794), la caiguda de Robespierre, que fou executat juntament amb Saint-Just i d'altres dirigents jacobins. S'inicià així la tercera etapa de la revolució, la Reacció termidoriana, que desmantellà l'obra dels jacobins i significà la recuperació del control del procés revolucionari per part de la burgesia. Els moviments populars de resistència (jornades de germinal i de pradial, a la primavera del 1795) foren reprimits amb rigor. Fou promulgada una nova constitució, de l'any III, de signe moderat. Hom creà una nova institució política, el Directori, que, a manca del suport popular, hagué d'enfrontar-se amb la reacció reialista demanant ajuda als militars. La conjuració dels Iguals fou avortada i G.Babeuf, el seu cap, executat. Se succeïren els cops d'estat, tant contra els reialistes, que guanyaven terreny (18 de fructidor de l'any V, 4 de setembre del 1797), com contra les esquerres triomfants en les eleccions (22 de floreal de l'any VI, 11 de maig de 1798). Les victòries bèl·liques donaren força i prestigi a Napoleó Bonaparte, que, amb l'ajuda de Sieyès i d'altres membres del Directori, donà el cop d'estat del 18 de brumari (9 de novembre de 1799), que suposà la fi del procés revolucionari i l'inici d'una nova etapa: el consolat.

L'impacte de la Revolució Francesa als Països Catalans
Als Països Catalans, la Revolució Francesa tingué fortes repercussions. A les comarques septentrionals, incloses dins l'estat francès des de la pau dels Pirineus, la revolució comportà la fi de l'antic règim, amb l'abolició de la complexa organització administrativa, judicial i militar, i la subjecció al nou estat fortament centralitzat a París. Diversos rossellonesos participaren en l'Assemblea i, més tard, en la Convenció. La revolució triomfà plenament al Rosselló, on l'única resistència se centrà principalment en els medis eclesiàstics, encapçalats pel bisbe Antoine Félix Leyris d'Esponchez, que hagué d'exiliar-se, com una bona part del clergat. La proximitat de la frontera amb l'estat espanyol determinà que el Rosselló fos una zona de pas per a un gran nombre d'emigrants nobles i eclesiàstics que cercaven refugi al Principat, una bona part dels quals s'establí a Barcelona, on foren mirats amb recel, tot i llur condició d'antirevolucionaris. D'altra banda, els polítics rossellonesos iniciaren una acció de propaganda de la revolució al Principat, com la duta a terme per Llorenç Delcasso amb opuscles impresos en català, mentre, des de París, el membre del Comitè de Salut Pública Georges Couthon arribaria a propugnar la creació d'una república catalana independent i revolucionària, i envià a Perpinyà agents per encoratjar el moviment revolucionari al Principat. Aquesta acció, però, resultà gairebé totalment estèril, puix que, tot i que els Rebomboris del Pa del 1789 semblen indicar, almenys a Barcelona, una situació social favorable a la revolta, de fet l'antipatia tradicional a França i el pes de la tradició religiosa en un ampli sector de la població provocà un moviment contrari, de forta hostilitat al nou règim francès, especialment quan la situació d'aquest evolucionà cap a les execucions en massa de nobles i del mateix rei. Això explica l'entusiasme popular per la guerra contra els francesos declarada, després de moltes vacil·lacions, pel govern de Carles IV (1793). Les autoritats castellanes, mancades de recursos, estimularen aquest entusiasme antirevolucionari dels catalans i toleraren la creació de juntes i la reaparició del sometent que contribuïen decisivament a un esforç bèl·lic finançat amb una insuficiència manifesta. Després dels èxits inicials, el 1793, les derrotes sofertes el 1794 augmentaren la suspicàcia dels catalans del Principat envers els emigrants francesos, fet que algun cop tingué expressió violenta (carnatge dels soldats del regiment Reial Rosselló a Barcelona). Mentrestant, a Madrid, el mallorquí Joan Picornell organitzà una conspiració republicana d'abast molt limitat, però que augmentà la repressió i la censura de tot el que pogués implicar una introducció de les idees revolucionàries a l'estat espanyol. La fi de la Guerra Gran, amb el retorn al statu quo ante, no significà cap liberalització en aquest terreny. L'antipatia a les idees revolucionàries condicionà fortament la conducta dels catalans, anys més tard, en produir-se la invasió napoleònica, per la vinculació dels ocupants francesos a una gran part de l'ideari revolucionari, que anava topant arreu amb l'adhesió popular a les tradicions polítiques i religioses de l'antic règim; això explica la forta resistència catalana a Napoleó en la guerra del Francès i la lentitud de la penetració de les idees liberals als Països Catalans després de les victòries absolutistes.

Revolució Industrial
1. Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població, l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.
La Revolució Industrial és un procés d'industrialització, amb el conjunt de transformacions econòmiques i socials que aquest comporta. L'expressió aparegué a França entorn del 1820, per a designar el conjunt de canvis que la industrialització havia introduït en la societat anglesa. Caigué en desús posteriorment i fou tornada a posar en circulació el 1884, amb la publicació pòstuma de les Lectures on the Industrial Revolution of the 18th Century in England, d'Arnold Toynbee. Les primeres anàlisis històriques es limitaven a considerar el cas britànic, elevant-lo a model únic i universal, en una línia que culminà, el 1960, amb The Process of Economic Growth ('Les etapes del creixement econòmic'), de W.W.Rostow, que proposava les condicions polítiques, socials i culturals en què s'havia produït la revolució industrial britànica com a indispensables i formulava una seqüència universal d'etapes, la fonamental de les quals seria l'envol o take-off, que marcaria la forta arrencada de la societat en vies d'industrialització. Des del 1952, però, Gerschenkron havia començat a matisar aquestes interpretacions, proposant un model "graduat", amb variants que dependrien del grau d'endarreriment en què es trobava cada país en el moment d'iniciar la seva industrialització. L'experiència dels països subdesenvolupats i els fracassos de qualsevol intent de repetir, al s XX, una industrialització en les condicions històriques de la britànica -que aparegué en un context mundial radicalment distint i comportà unes mobilitzacions inicials de capital molt reduïdes, que feien possible la floració d'iniciatives individuals- han anat desviant l'atenció de la Revolució Industrial, com a fenomen de validesa universal, cap als distints models d'industrialització, en una perspectiva que valora adequadament allò que cada cas té de peculiar, no solament en funció de les característiques de la societat on apareix, sinó de les condicions econòmiques del món en el moment de passar a la industrialització. Pel que fa referència als Països Catalans, hom no pot parlar d'una revolució industrial global, per tal com no formaven una unitat econòmica en industrialitzar-se. Hom podria dir que el procés fou molt primerenc al Principat, on la revolució industrial s'inicià al s XVIII, potenciada pels mercats colonials americans, aconseguí de superar la crisi de començament del s XIX i es trobà plenament i irreversiblement consolidada cap al 1840, en estreta dependència, però, del mercat interior de l'estat espanyol. Les limitacions d'aquest mercat significaren un fre a les possibilitats de creixement d'aquesta indústria, que apareix, al s XIX, com reduïda a la producció de béns de consum, en unitats de petites dimensions i d'escàs volum de capital, enmig d'una economia on banca i borsa apareixen deslligades de la indústria i lliurades al finançament d'activitats especulatives diverses. D'ací el tardà desenvolupament d'un sector productor de béns de capital, que apareixerà al País Basc a la fi del s XIX, estretament lligat a la formació d'un capital financer. Els primers intents industrials del País Valencià es frustraren amb la crisi del 1866, que afavorí la canalització dels recursos cap a l'agricultura d'exportació (vi i taronja), configurant una economia essencialment agrària, amb alguns illots industrials (Alcoi, vall del Vinalopó). La represa industrial no es produirà, ací, fins a mitjan s XX, coincidint amb la crisi de les exportacions agràries. A les Illes, per contra, les reduïdes dimensions del mercat local i la proximitat del focus industrial del Principat inhibiren les possibilitats de sorgiment d'una industrialització pròpia, que restà limitada a llocs i a activitats molt concrets. A l'escala de l'estat espanyol, hom ha pogut parlar de "fracàs de la revolució industrial" al s XIX, i hom pot dir que el pas a un estadi de plena industrialització no ha estat fet abans del 1960.

2. Canvi radical en l'estructura i el mode de producció d'un país, una regió, etc, que té com a model típic la Revolució Industrial anglesa.

Revolució Mexicana
Etapa de la història de Mèxic que comprèn des de la caiguda de Porfirio Díaz (maig del 1911) fins a la consolidació del moviment revolucionari amb la presidència de V.Carranza (1914-20). El triomf de la revolució representà la derrota dels partidaris de l'antic règim, la presa del poder per part de la burgesia i la posterior neutralització dels elements revolucionaris més radicals (agraristes). Dimitit Díaz a conseqüència d'un seguit de motins populars iniciats a la fi del 1910, el substituí el seu opositor Francisco I.Madero (1911-13), el qual s'hagué d'enfrontar a un ampli moviment popular a Morelos, dirigit per un capitost molt capacitat, Emiliano Zapata. Madero utilitzà un general de la dictadura, Victoriano Huerta, per a vèncer la insurrecció a Morelos, però aquest pactà amb el també porfirista Félix Díaz sota el patrocini anglo-nord-americà i ambdós generals enderrocaren i afusellaren Madero (1913). Huerta tractà de reinstaurar la dictadura militar-conservadora, però la revolta agrària s'estengué a les zones sucreres del centre i tot el nord. Un terratinent del Nord, Venustiano Carranza, establí el pla de Guadalupe, de signe constitucional, mentre que els caps agraristes -Pancho Villa al Nord, Álvaro de Obregón a Sonora i Zapata a Morelos principalment- insistien en el repartiment de la propietat rural com a motor de la revolució (pla d'Ayala). Carranza fou nomenat cap de la revolució en la convenció de Teolocuyán. Amb tot això, l'obertura del canal de Panamà i la política imperialista del president Woodrow Wilson empenyé els EUA a retirar llur ajut a Huerta i el 1914 tropes nord-americanes ocuparen Veracruz. Sense suport diplomàtic ni recursos econòmics, Huerta caigué el juliol de 1914 i els constitucionalistes ocuparen la capital. Però poc després constitucionalistes i agraristes es barallaren en la convenció d'Aguascalientes, i Carranza es retirà a Veracruz, des d'on aconseguí el reconeixement internacional i el suport d'Álvaro de Obregón. La influència d'Obregón féu impulsar el programa de reforma social, modificant el pla de Guadalupe, cosa que aportà un ampli suport popular a Carranza, especialment a les zones urbanes. Això li permeté de vèncer la revolta agrària de Villa i Zapata, aliats després del Pacte de Xotximilco, de tal manera que el 1917 era proclamada una nova Constitució, anomenada de Querétaro, de signe progressista i nacionalista. Això li permeté de frenar la penetració del capital nord-americà i de nacionalitzar els recursos miners, sobretot els petroliers. Una intervenció nord-americana al Nord fou derrotada pel mateix Villa. La constitució de Querétaro, inspirada en la del 1857, permeté també la sindicació dels treballadors, la reforma agrària, la separació entre l'Església i l'Estat i l'emancipació de la dona. Amb l'assassinat de Zapata (1919), aprovat per Carranza, la resistència dels agraristes fou definitivament abatuda.

Revolució permanent
Teoria formulada en embrió per Marx (1850) i desenvolupada àmpliament per Trockij (La revolució permanent, 1930). Parteix de la idea que la revolució no ha d'acceptar cap forma de dominació de classe, sinó que ha d'arribar a la liquidació total de la societat classista, i planteja la necessitat de superar ràpidament la democràcia burgesa -mitjançant la dictadura del proletariat - per arribar al socialisme, en la construcció del qual també hi haurà una transformació constant de les relacions socials. Finalment, per evitar que la revolució sucumbeixi, cal estendre-la a tot el món. L'any 1923 aquesta concepció revolucionària enfrontà Trockij amb Stalin, partidari de la construcció del socialisme en un sol país (l'URSS).

Revolució Russa
Procés revolucionari que, a Rússia, posà fi a l'autocràcia dels tsars i dugué a la instauració d'un règim socialista. Cal distingir-hi dues fases: la primera, coneguda com a Revolució de febrer (març, segons el calendari gregorià), forçà l'abdicació de Nicolau II; la segona, anomenada Revolució d'Octubre (novembre, segons el calendari gregorià), donà el poder al partit bolxevic. Les arrels de la revolució del 1917 es poden situar a la darreria del s XIX, en les contradiccions existents tant en el si del sistema socioeconòmic com entre aquest i el règim polític. El moviment revolucionari del 1905 mostrà que "Rússia era un polvorí", situació que les reformes de Stolipin no modificaren; la Primera Guerra Mundial, amb les repetides derrotes de l'exèrcit rus a mans dels austroalemanys i el desballestament de l'economia fou el detonant que el féu esclatar. El descontentament dels treballadors i de la burgesia, que no s'havia apaivagat amb la desaparició de Rasputin (assassinat pel desembre del 1916), s'accentuà pel gener i el febrer del 1917 amb les dificultats per a obtenir queviures, la manca de primeres matèries a les indústries i l'acomiadament de milers d'obrers. El 27 de febrer (segons el calendari occidental) milers de manifestants recorregueren Petrograd; el 3 de març s'inicià la vaga de la fàbrica Putilov (que el dia 7 fou clausurada); el 8, amb motiu del dia internacional de les dones, es manifestaren més de 80 000 obreres tèxtils; el 9 la vaga s'estengué a tota la ciutat i adquirí caràcter polític (crits que reclamaren la fi de la guerra i l'abdicació del tsar); el 10 s'amotinaren alguns regiments, i es negaren a reprimir les manifestacions, i el president de la duma demanà un govern que gaudís de la confiança del país, a la qual cosa respongué el tsar suspenent la duma; l'11 tingueren lloc violents enfrontaments entre els vaguistes i la policia; i el 12 la major part de les tropes de la guarnició s'uní a la revolta, nombrosos edificis públics foren ocupats i, detinguts alguns ministres i generals, el govern imperial hagué de dimitir. Mentrestant, a Moscou la vaga general esdevenia també insurrecció victoriosa, i a moltes altres ciutats sorgiren moviments revolucionaris i soviets. L'esmentat dia 12 es constituïren dos poders: l'un, sorgit de la duma, prengué el nom de Comitè excutiu de la duma; l'altre fou el Comitè executiu del soviet d'obrers i soldats de Petrograd, format majoritàriament per menxevics i socialrevolucionaris. Les negociacions entre tots dos comitès conduïren, el 15 de març, a la reconversió del primer en govern provisional, sota la presidència del príncep G.E.L'vov, de predomini liberal (Kerenskij era l'únic representant dels soviets, el poder dels quals era molt més que no podia fer creure llur participació en el govern provisional, car controlaven sectors tan importants com l'avituallament). Nicolau II tractà de tornar a Petrograd per restablir la situació anterior, però, aconsellat pels seus generals, la nit del 16 al 17 de març abdicà a favor del seu germà el gran duc Miquel, que no intentà de regnar: la monarquia restà en suspens. De fet, s'establí una república en la qual el poder era compartit per un govern provisional desconnectat de la realitat del país i per una munió de soviets, encapçalats pel de Petrograd. Aquesta dualitat de poders reflectia el radical enfrontament entre burgesia i noblesa, d'una banda, i classes populars (camperols, obrers industrials, etc), de l'altra. A la recerca d'un triomf militar que reforcés la seva migrada autoritat i permetés la consolidació d'un règim liberal burgès, el govern provisional preconitzà la continuació de la guerra i l'ajornament de les grans reformes fins a la convocatòria d'una nova duma. Els partits d'esquerra es mostraven units reclamant l'armistici i la immediata ocupació de les grans propietats pels camperols, però es dividiren en plantejar-se si el proletariat havia d'aliar-se amb la burgesia i conformar-se amb les concessions que aquesta li fes o bé si podria imposar el seu projecte de societat socialista. La presència de Lenin (arribat el 16 d'abril gràcies a l'ajut alemany) fou decisiva: en els seus articles periodístics exposà "les tesis d'abril" en defensa de la darrera possibilitat, afirmant que la dualitat de poders havia de cessar en benefici dels soviets, en els quals els bolxevics haurien d'incrementar llur participació, fins a esdevenir majoritària. El 7 de maig s'obrí a Petrograd la conferència panrussa del partit bolxevic, que acceptà les formulacions de Lenin. Mentrestant, l'actitud bel·licista i imperialista de Miljukov, ministre d'afers estrangers, provocà grans protestes que l'obligaren a dimitir, i el príncep L'vov hagué de formar el seu segon govern (18 de maig - 20 de juliol) que donava una major representació als socialrevolucionaris i menxevics; la política moderada d'aquests, fent costat a la dreta en moltes qüestions, desplagué a les masses, part de les quals començà a decantar-se vers els bolxevics, que aleshores desenvolupaven una intensa activitat propagandística. Del 16 de juny al 7 de juliol s'aplegà el primer congrés panrús dels soviets, amb 533 delegats menxevics i socialrevolucionaris i 105 bolxevics, on aquests, per boca de Lenin, es manifestaren disposats a prendre el poder i impedir la implantació de la república liberal burgesa que semblaven acceptar els altres partits presents. L'enfrontament entre govern i masses s'aguditzà a la darreria de juny, quan l'exèrcit rus, a petició dels aliats, desfermà una ofensiva a la regió de Tarnopol; el seu fracàs provocà manifestacions i revoltes ("les jornades de juliol"), en què intervingueren els bolxevics, la qual cosa donà ocasió al govern per a perseguir-los: Lenin hagué de fugir a Finlàndia i el diari "Pravda" fou suspès. Prosseguiren les derrotes militars i les protestes, i el 20 de juliol L'vov dimití; Kerenskij el rellevà i, després de negociar amb els liberals i els soviets, formà un nou govern (5 d'agost). Aquest canvi coincidí amb el VI congrés del partit bolxevic, que ratificà la insurrecció armada com a via cap al poder i explicità el seu programa d'actuació en cas d'assolir-lo (conclusió de la guerra, nacionalització de la terra, de la banca i de la gran indústria, etc). A la conferència d'estat convocada per Kerenskij a Moscou el 25 d'agost, el general Kornilov demanà la dissolució dels soviets, tot cercant la formació d'un bloc contrarevolucionari; no havent-ho aconseguit, Kornilov temptà d'assumir el poder mitjançant un cop de força, que fou repel·lit amb l'activa participació dels bolxevics. Kerenskij, que havia desplagut tant a la burgesia com a les classes populars, tractà d'afermar la seva autoritat recolzant-la en un "pre-parlament" (el Consell provisional de la república), dipositari de la sobirania nacional fins a la reunió d'una assemblea constituent; els bolxevics refusaren de participar-hi, i així començà la batalla entre Kerenskij i els bolxevics, que cada vegada gaudien de més poder en el si dels soviets (a mitjan setembre esdevingueren majoria en els de Petrograd i Moscou). Lenin, havent retornat el 20 d'octubre, féu que el partit fixés la insurrecció armada per als primers dies de novembre, que hi havia previst un nou congrés dels soviets, a fi que hagués d'acceptar els fets consumats. Un comitè militar revolucionari, teòricament encarregat de defensar Petrograd d'un eventual atac alemany, organitzà la insurrecció, que esclatà el vespre del 6 de novembre; en menys de 24 hores, els no encara 10 000 homes de les milícies bolxevics (creades per l'abril i reorganitzades després dels fets de juliol), amb l'ajut de soldats i mariners, ocuparen els centres vitals de la capital sense trobar gairebé resistència; els ministres, refugiats al Palau d'Hivern (vers el qual apuntava els seus canons el creuer "Aurora"), foren detinguts la nit del 7 al 8, llevat de Kerenskij, que havia anat a la recerca de tropes fidels al govern provisional. La mateixa nit del 7 al 8 s'inaugurà el segon congrés dels soviets -on els bolxevics eren majoria-, que decidí d'assumir tots els poders, i que en la seva segona i darrera sessió, la nit del 8 al 9, aprovà els decrets sobre la pau (pau immediata, sense annexions ni indemnitzacions) i sobre la terra (expropiació de les grans propietats) i designà un nou govern, el Consell de comissaris del poble, presidit per Lenin i compost exclusivament per bolxevics. Així naixia el primer règim socialista.

Revolució Russa del 1905
Moviment revolucionari que tingué lloc a Rússia l'any 1905. A la darreria del 1904 i començament del 1905, mentre les derrotes dels exèrcits russos a mans dels japonesos minvaven la confiança popular en el tsar i en el règim tsarista, l'èxit de la vaga dels treballadors del petroli a Bakú (reducció de la jornada a 9 hores, etc) enfortia el moviment obrer i l'encoratjava a noves accions reivindicatives. Al començament de gener del 1905 es produí una vaga a la fàbrica Putilov de Peterburg, que ràpidament s'estengué per tota la ciutat. El diumenge 22 de gener (9 de gener, segons el calendari julià), una gran manifestació pacífica d'obrers, menestrals i estudiants de Peterburg, dirigida pel popa Georgij Gapon -probablement un agent provocador- intentà de lliurar al tsar Nicolau II un memorial en el qual es demanaven millores en les condicions de vida, llibertats democràtiques i la convocatòria d'una assemblea constituent. La manifestació fou dissolta amb brutalitat ("Diumenge roig" o "sagnant") amb un saldo elevat de morts i ferits. Tot seguit, sovint espontàniament, esclataren vagues en nombrosos centres industrials (Peterburg, Odessa, Riga, Varsòvia, Lódz, Bakú, Ivanovo-Voznesensk, etc), que de vegades esdevingueren autèntics moviments revolucionaris; es produïren revoltes camperoles a Geòrgia i a la conca del Volga, un petit sector de l'exèrcit s'insurgí (rebel·lió del cuirassat Pot'omkin, juny-juliol del 1905) i s'assajaren noves formes d'organització i direcció, com els soviets o consells obrers. La imminència d'una vaga general forçà el tsar Nicolau II a prometre reformes i a anunciar la convocatòria d'una duma (manifest d'octubre); l'oposició, amb reticències, ho acceptà, llevat dels bolxevics, que donaren suport a les insurreccions dels mariners de Kronstadt i de l'esquadra de la mar Negra i a la revolta de Moscou, durament reprimides (novembre del 1905 - gener del 1906). Els fets del 1905 foren una seriosa advertència per a l'autocràcia tsarista i una valuosa experiència per als partits d'esquerra i per al moviment obrer, fins al punt d'ésser considerats com l'"assaig general" de la revolució del 1917.

Revolució verda
Increment espectacular de la producció de cereals en països en via de desenvolupament, especialment els anys 1965-85, que tingué lloc per la utilització de varietats d'alt rendiment de blat, ordi i blat de moro. El terme fou emprat per primera vegada l'any 1968 pel doctor Williams S.Gaud, director de l'Agència per al Desenvolupament Internacional (EUA). L'aspecte més positiu de la revolució verda és la seva contribució a la lluita contra la fam en països en desenvolupament. L'any 1970 s'atorgà el premi Nobel de la pau a Norman Bourlaug, director del programa de millora que permeté l'obtenció de varietats de blat d'alt rendiment. El potencial productiu d'aquestes varietats solament es manifesta si se'ls proporciona fertilitzants i aigua suficients. A més a més, sòl ésser necessari protegir els conreus contra plagues, malalties i males herbes. El primer antecedent de la revolució verda s'ha de buscar als EUA els anys 1930, quan els agricultors començaren a utilitzar varietats de blat de moro híbrides que donaven un rendiment dues o tres vegades superior al de les varietats tradicionals de pol·linització lliure. La revolució verda pròpiament dita s'inicià a Mèxic l'any 1943 quan el govern mexicà, amb l'ajut de la Fundació Rockefeller, inicià un programa de millora. L'encreuament de varietats de blat tradicionals amb una d'origen japonès (Norin 10) permeté obtenir varietats molt productives. El programa de millora anteriorment esmentat conduí cap a la creació del Centre Internacional de Millorament del Blat de Moro i del Blat (CIMMYT), un dels centres d'investigació agrària més reconeguts internacionalment.

Revolució Xinesa
Procés de transformació socialista de la Xina. Acabada la Segona Guerra Mundial i després d'una treva (gener-abril 1946), les forces del Guomindang dirigides per Chiang Kai-shek, després de la batalla de Huau Hai (octubre del 1948 - gener del 1949), retrocediren davant la contraofensiva dels comunistes, que rebien ajut de l'URSS. L'1 d'octubre de 1949 Mao Zedong, màxim dirigent dels comunistes, proclamà a Pequín la República Popular Xinesa i el 14 de febrer signà un tractat d'amistat i cooperació amb l'URSS. La victòria militar inicià una primera fase revolucionària destinada a combatre la burgesia reaccionària, el subdesenvolupament, la manca d'educació, les diferències regionals, el burocratisme, la corrupció, les drogues, les inundacions, les rates i els mosquits, etc. Quatre fets marcaren aquesta etapa: la primera reforma agrària (1947 i 1950), que eliminà els latifundis no conreats, la reforma de l'idioma, la llei de casament (1950), que emancipà la dona i ajudà a destruir la rígida estructura familiar tradicional, i la guerra de Corea (1950-53), la qual absorbí una gran part dels esforços revolucionaris, però en canvi li donà una imatge de credibilitat revolucionària a tot el Tercer Món. Aquesta fase de destrucció de la societat feudal donà pas a la concepció d'un model revolucionari agrari i diferent del soviètic i a l'establiment de les bases d'aquesta societat socialista. El 1953 fou posat en funcionament amb l'ajut soviètic el primer pla quinquennal (1953-57), el qual suprimí progressivament l'empresa privada i augmentà l'índex de creixement del PNB pel damunt del 10% anual. El nivell de vida millorà notablement com a conseqüència d'aquest esforç. Tanmateix la base del pla fou la nova reforma agrària (1955), portada a terme a base de cooperatives i granges estatals segons el model soviètic. La revolució política restà institucionalitzada en la constitució del 1954, basada en les assemblees populars. Les resistències als canvis foren anorreades sovint per mètodes violents, però en canvi fou estimulada la crítica popular. L'èxit del primer pla animà la primera fase del VIII Congrés del PC xinès (1956) a fomentar una certa liberalització (les "Cent Flors") a fi d'atreure's les capes intel·lectuals. La campanya fracassà a causa de les fortes crítiques al procés revolucionari i el PC xinès fou purgat radicalment (1957). Al mateix temps les relacions amb l'URSS empitjoraren a causa de les diferències estructurals entre ambdues revolucions. El segon pla quinquennal (1958-63) radicalitzà la reforma agrària, creà comunes populars, les quals esdevindrien el veritable eix econòmic i social de la revolució, i insistí en la industrialització pesada i en les obres d'interès col·lectiu. Havia d'ésser el "gran salt endavant". La intenció dels quadres revolucionaris era d'arribar a la societat comunista sense entretenir-se en l'estadi socialista. El pla fallí bàsicament per errors d'apreciació i d'organització, i la Xina hagué d'establir un rigorós racionament i importar aliments. Les rectificacions introduïdes al pla revisaren els objectius i les prioritats. Hom posà l'accent en la producció agrícola i la indústria lleugera i foren abandonats els grans projectes d'indústria pesant. La crisi del 1959 motivà fortes tensions al si del PC xinès, i Liu Shaoji substituí Mao Zedong a la presidència de la República. D'altra banda, les dificultats econòmiques i polítiques coincidiren amb la ruptura amb l'URSS (1960). Sotmesa a un sever blocatge occidental i perdut el suport soviètic, la Revolució Xinesa intensificà la seva línia tercermundista, ja posada en relleu el 1955, a Bandung. El 1962 es produí una reacció econòmica i un enduriment per part dels maoistes (X sessió plenària del VIII Congrés del Comitè Central a Lushan), cosa que provocà noves depuracions i nous enfrontaments amb l'URSS, així com una guerra fronterera amb l'Índia. El 1964 esclatà la primera bomba atòmica xinesa i cresqué l'interès de la revolució pel Tercer Món, política que es reflectí en el conflicte indo-xinès. Les resistències internes amb les quals topava la revolució xinesa motivaren una primera crida de Mao (juliol del 1964) a les masses a fi d'endegar de nou la revolució. Fou una revolució dins el sistema i volgué demostrar que la construcció d'una societat socialista xinesa no acabaria en la lluita de classes. Econòmicament significà el bandejament del poder del sector economicista. Les convulsions internes xineses provocaren l'expulsió dels seus diplomàtics de diversos països africans (1963-65). La revolució restà aïllada internacionalment. A la primavera del 1966 els sectors moderats començaren a ésser desplaçats pels maoistes. Liu Shaoji i Deng Xiaoping foren acusats de reaccionaris i la revolució fou accelerada a fi que arribés a totes les masses xineses pel damunt dels quadres del partit i estatals. Al començament del 1967 l'exèrcit s'incorporà a la Revolució Cultural i un any més tard Liu Shaoji fou destituït. El IX Congrés del PC xinès nomenà Lin Biao hereu de Mao Zedong, mentre xinesos i soviètics combatien a les vores dels rius Ussuri i Amur. Tanmateix el 1969, quan la revolució començà a estabilitzar-se, el govern xinès mirà de millorar les relacions amb l'URSS i amb els EUA. El IX Congrés decidí també una doble política exterior: suport incondicional a les guerres populars d'alliberament i coexistència pacífica amb tots els països, d'acord amb els cinc principis de Bandung. L'enemic veritable era l'imperialisme nord-americà i soviètic. Al ple del Comitè Central de Lushan es manifestaren les primeres desavinences entre Mao i Lin Biao. La polèmica amb l'URSS dividí l'equip revolucionari i Lin Biao es decantà cap a una reunificació del camp socialista, però el 13 de setembre de 1971 Lin Biao desaparegué en un accident aeri quan fugia cap a Moscou. Zhou Enlai imposà una política de recuperació econòmica i d'aproximació als EUA. Aquesta política es reflectí ràpidament a diversos nivells: el 1971 la Xina fou admesa a l'ONU i el 1972 el president nord-americà, Richard Nixon, visità la Xina. L'amenaça soviètica esdevingué l'eix de la revolució, que s'havia de defensar dels seus enemics forans. Al mateix temps començà una gran campanya contra el pensament de Confuci, la qual féu trontollar els fonaments filosòfics i ideològics tradicionals de la societat xinesa. El X Congrés del PC xinès (1973) confirmà Mao com a president del partit i equilibrà els càrrecs entre el corrent provinent de la Revolució Cultural i l'economicista. La mort de Zhou Enlai (gener 1976) i de Mao (setembre 1976) complicà la lluita entre les dues línies revolucionàries amb una pugna pel poder. Al començament del 1977 el corrent economicista, encapçalat per Hua Guofeng i Deng Xiaobing, havia conquerit el poder i decantà la revolució cap a la industrialització i la modernització del país pel damunt de l'estricta lluita de classes. El procés a la Banda dels Quatre (1976-81) representà la fi de la Revolució Cultural i l'inici de la desmaoització de la Xina.

Revolucions liberal-burgeses
Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.

Riquesa
Conjunt de béns econòmics disponibles per a un subjecte o una societat. Hom fa referència a la riquesa en un moment determinat, i en aquest sentit d'estoc pot utilitzar-se com a sinònim del terme "patrimoni". Quan es refereix a un període, per exemple un any, indica l'increment que l'estoc riquesa inicial ha experimentat en el temps de referència. Aquest concepte de riquesa en termes de flux es denomina renda i només pot considerar-se com a riquesa pròpiament dita quan hagi estat inclòs en el recompte inicial de béns.

Riquesa immobiliària
Es refereix a la possessió de béns immobles (immòbils) com cases, terrenys o finques.

Riquesa mobiliària
Es refereix a la possessió de béns mobles (mòbils) com accions, obligacions o altres títols, així com als diners en comptes corrents.

Risorgimento
Moviment polític i literari italià del s XIX que culminà amb la unitat estatal d'Itàlia. En foren les causes principals la influència del pensament del s XVIII, sobretot del revolucionari francès, i del romanticisme; el desenvolupament de l'economia i les comunicacions, amb l'aparició consegüent d'una burgesia cada vegada més àmplia i forta; i la dependència de bona part dels estats italians respecte a les potències que s'imposaren a Europa l'any 1815 —especialment d'Àustria—, dependència que contribuí decisivament a esperonar el sentiment nacional. Format per diversos corrents, comuns en llur odi a la dominació estrangera, s'hi distingiren el republicà, dirigit per Mazzini; el monàrquico-liberal, conduït per Camillo Benso di Cavour, que fundà el diari «Il Risorgimento» (1847) —òrgan d'expressió dels partidaris que la unificació italiana es realitzés sota la corona sarda, detinguda per la casa de Savoia—; i el tradicionalista, defensat per Gioberti, que propugnava una confederació dels prínceps italians sota la direcció del papa. D'aquests corrents, el republicà fou sempre minoritari i, en certes èpoques, perseguit pel monàrquic. Aquest acabà imposant-se, perquè el regne de Sardenya —que també governava el Piemont— era el més fort dels estats italians, l'únic que servà una constitució després de la reacció del 1849 i comptà amb el concurs de polítics i literats d'anomenada, com Cesari Balbo i Massimo d' Azeglio, i de militars, com Garibaldi. A més, la casa de Savoia es beneficià del fracàs de l'opció papal i del descrèdit progressiu de la republicana.

Roig roja
Dit de qui és considerat políticament revolucionari i més específicament militant socialista o del moviment obrer. Expressió arrelada al s XIX, ha estat usada sovint com a sinònim de comunista, sobretot pels sectors conservadors o reaccionaris. Així, fou adoptada pels franquistes durant la guerra civil espanyola per designar el bàndol republicà.

Romanticisme
Moviment artístic i espiritual que, els darrers decennis del s XVIII i durant el s XIX, s'estengué per tot Europa i determinà un renovament profund sobretot en la literatura, però també en qualsevol altra manifestació de l'art i de la vida. El terme romàntic, que defineix aquest moviment, aparegué primer a Anglaterra durant el s XVII amb el significat d'irreal, però també amb el significat de pintoresc. A Alemanya, Herder l'utilitzà com a sinònim de medieval, en contraposició a antic, per a designar la poesia sentimental i "ingènua" moderna, antítesi de la tradicional inspirada en els models de l'art clàssica. Amb tot, la complexitat dels aspectes de la vida que revestí el romanticisme, la diversitat de les tradicions nacionals en les quals s'inserí, la multiplicitat de les actituds que l'envoltaren, tingueren com a conseqüència una sèrie interminable de temptatives per a fixar la substància d'una definició. I, així, apareix a vegades com a moviment revolucionari, o a vegades com a moviment de restauració. En aquest punt, ha estat establerta una distinció entre un romanticisme de la primera generació i un altre de la segona i s'ha fet constar que l'evolució seguí direccions distintes a Alemanya i a la resta de l'Europa occidental, perquè mentre el romanticisme alemany, partint d'una actitud revolucionària, anà a parar a una posició reaccionària, l'europeu occidental, d'una posició conservadora i monàrquica, evolucionà vers una actitud purament liberal. Les altres constants que defineixen el romanticisme són la seva fe en la "bondat natural" de l'home i l'exaltació dels valors culturals, l'individualisme i el sentiment religiós de la unitat de la vida social, el subjectivisme i la consciència del poble, la forma subjectiva de l'ocasionalisme i la potenciació dels sentiments nacionals, l'afirmació de les forces irracionals de la vida i el triomf de la llibertat de l'esperit, la insatisfacció de la realitat i la transfiguració poètica de la mateixa realitat, la poesia de la malenconia, del dolor i de la mort i la descoberta d'una riquesa de l'existència més nova i més íntima, la victòria de la fantasia i del sentiment sobre la raó i la conquesta d'un pla superior de vida racional, el sentiment de la vida com a esdevenidor i la religiositat estàtica, en la qual tot esdevenir conflueix indistintament en la unitat de l'ésser diví, l'orientació historicista i l'idealisme místic i estètic, el retorn al catolicisme i la dissolució de la fe en una religió aconfessional, el retorn a l'edat mitjana i la recerca de modernitat, el rebuig total de la preceptiva literària clàssica i l'afirmació de la llibertat de creació poètica i l'especulació vers una nova filosofia i una nova mística, la vinculació de la literatura amb la vida i la fuga vers uns mons d'imaginació fantàstics i llunyans. Tota aquesta suma de contrarietats fa que el romanticisme, transformat en una categoria de l'esperit, perdi els seus contorns precisos com a moment històric específic i esdevingui una actitud humana tostemps rastrejable; d'altra banda, considerat històricament i polaritzat vers un aspecte determinat, acabà fugint sempre de nou cap a les estretors d'unes fórmules en les quals volgué ésser reclòs: el romanticisme no fou el desenvolupament deductiu, lògic i coherent, d'una idea, ni tampoc un sistema clos de pensament, ans al contrari, fou una manera de sentir, amb la qual s'acordaren les diverses maneres de pensar, de poetitzar i de viure. A Alemanya, es constituí per primera vegada una escola romàntica el 1797 amb la publicació de la revista «Athenäum»; a Anglaterra, l'any següent, amb un programa adjunt a les Lyrical Ballads i Coleridge; als països escandinaus, amb l'encontre de Steffens i Oehlenschläger el 1803; a França, amb la traducció (1813) del Cours de littérature dramatique d'A.W.Schlegel i l'anàlisi del romanticisme alemany efectuada per Mme de Staël en la seva obra Allemagne; a Itàlia, amb la Lettera semiseria di Grisostomo de G.Berchet (1816) i les discussions que provocà una carta de Mme de Staël publicada en la Biblioteca Italiana; a l'estat espanyol, amb la polèmica entre Juan Nicolás Böhl de Faber, cònsol alemany, i l'escriptor José Joaquín de Mora (1818-19), però, sobretot, gràcies a la publicació a Barcelona del setmanari El Europeo (1823-24). A Alemanya, el moviment Sturm und Drang constituí el veritable nucli de gestació del romanticisme: acumulats la natura i l'home, resta també reintegrat el fonament religiós de qualsevol activitat espiritual humana, el sentiment, la passió, tot el que és instint i natura, passa a constituir un valor suprem. És superat el concepte de bellesa en el seu sentit tradicional perquè en la realitat no solament existeix la natura bella, sinó que també hi ha la natura com a cosa terrible, violència, força de destrucció. Segons Goethe -que afirmarà també que el romanticisme representa un principi de malaltia (amb una nova consciència del somni)-, l'art característica és l'única vertadera. Més tard, aquest romanticisme "ingenu" és superat d'una manera radical i dóna pas a una altra etapa nascuda com un procés d'aprofundiment i de clarificació dels ideals del Sturm und Drang portat a terme, de manera diversa, per Novalis, Friedrich Schlegel, Caroline Schlegel, Schleiermacher, Schelling, i d'altres que renoven l'estètica: el poeta no exhaureix mai, en una sola obra, tota la poesia que tresoreja en el seu interior. Així, al costat de la Sehnsucht, que no mor mai, el sentit més alt de la poesia és el lliure aletejar de l'esperit del poeta per damunt de la seva creació. A Anglaterra, romanticisme i revolució industrial són dos processos paral·lels (com hom pot veure en Deserted Village de Goldsmith, en Satanic Mills de Blake i en Age of Despair de Shelley). L'entusiasme dels romàntics per la natura és paral·lel a llur pessimisme per l'abandó i la misèria de les ciutats industrials (Southey, Coleridge i d'altres el palesen clarament en llurs obres). Shelley, Byron i Keats manifesten un humanitarisme sense concessions, viuen d'una manera no convencional, amb un ateisme agressiu i amb una manca de prejudicis morals que constitueixen unes formes de lluita autèntiques contra la política d'explotació i d'opressió. Això fa, però, que, a la llarga, tots aquests poetes siguin exterminats per la seva època, i no solament a Anglaterra, sinó també a Alemanya i a Rússia: Shelley i Keats són tractats sense compassió, com Hölderlin, Kleist, Puskin i Lermontov. Un altre fenomen del moviment romàntic anglès és Walter Scott, el creador de la novel·la històrica, el conservador que, malgrat la seva filiació política, en subratllar amb força les relacions entre els homes es converteix també en campió del liberalisme i del progrés. A França, el romanticisme, caracteritzat per una profunda concepció de comunitat i una forta tendència al col·lectivisme, cristal·litza alhora que l'opinió pública gira els ulls cap al liberalisme i, bé que Lamartine i Hugo, els romàntics més coneguts, són partidaris del tron i la corona, els altres romàntics manifesten, a la fi, una clara tendència anticlerical i antimonàrquica. També cal dir que el caràcter bohemi que hom sol associar al romanticisme no fou, en absolut, propi del moviment en els seus inicis: des de Chateaubriand a Lamartine, l'actitud romàntica estigué representada, a França, gairebé exclusivament per aristòcrates, només molt lentament anà a parar a mans de plebeus com Hugo, Théophile Gautier i Alexandre Dumas, que, gradualment, abandonaren llur posició conservadora i contribuïren a la renovació del vocabulari poètic, sempre frenat per un convencionalisme estèril, forjat al llarg dels ss XVII i XVIII (només cal recordar que el cèlebre escàndol de l'estrena d'Hernani es produí pel fet que determinades frases i expressions de l'obra foren considerades massa simples i freqüents), i també a la renovació del teatre, dominat per la puresa dels "classicistes". Al costat d'aquests diferents corrents romàntics cal no oblidar un altre aspecte del moviment que revestí una singular importància en diferents països: el descobriment de la personalitat històrica de cada poble, l'estudi del seu passat, que tornà a fer-se present a l'hora dels romàntics i que arribà a desvetllar unes quantes consciències nacionals. Leopardi, a Itàlia; D.Solomós i A.Kalvos, a Grècia; Mistral i els felibres a Occitània; els poetes de la Renaixença, als Països Catalans, són els exemples més coneguts d'aquest nou i inquietant moviment històrico-polític del llarg període romàntic, un període que, amb totes les seves contradiccions, representà una de les variacions més importants en la història de la mentalitat occidental i fou alhora absolutament conscient del seu paper històric.
El romanticisme als Països Catalans
Ja a la fi del s XVIII hi hagué als Països Catalans un corrent clarament preromàntic, sentimental i influït per un cert rousseaunisme, que es manifestà, per exemple, en les edicions d'obres com El nuevo Robinson de Campe (publicada a Barcelona el 1800, consta ja com una quarta edició), o les molt nombroses de Chateaubriand (especialment a València; Atala fou publicada ja el 1803 i reeditada el 1813 i el 1823; Vida del joven René, 1813, 1817, etc); proliferaren també les edicions d'obres secundàries, tanmateix molt significatives, com poden ésser Amelia o los desgraciados efectos de la extremada sensibilidad (1818) o Félix y Paulina o el sepulcro al pie del monte Jura (1820). A València, aquest tipus de literatura fou conreada, sempre en castellà, per autors com Zabala, Madramany, Montengon o Martínez i Colomer en el camp de la novel·la, mentre que en el de la poesia cal destacar sobretot la figura de Joan Arolas. En tot aquest procés hom ha de destacar l'important paper d'una sèrie d'editors (Orga, Salvà, Piferrer, Bergnes, Oliva), vertaders impulsors de les noves tendències literàries; en aquests anys, per exemple, el valencià Cabrerizo inicià la "Colección de Novelas" (1818), que contribuí a difondre autors com Saint-Pierre, Cadalso, Goethe o Madame de Staël. Tanmateix, hom ha coincidit sempre a atribuir a El Europeo (1823) la primera manifestació explícita dels nous corrents romàntics, i on es palesa, especialment en l'ordre estètic, la influència dels germans Schlegel; a les seves pàgines apareixia també freqüentment el nom de Walter Scott, que aviat es convertiria en el mite del romanticisme conservador a Catalunya i en el qual es basà López i Soler per a Los bandos de Castilla (1830), primera obra declaradament romàntica. Durant els anys de repressió ferrandina (1823-33), si bé no deixaren d'aparèixer traduccions d'autors com Chateaubriand, Scott (fins el 1833 hi havia, com a mínim, 12 edicions de diverses obres de Scott als Països Catalans) i, fins i tot, Byron (El vampiro, Barcelona 1824; El corsario, València 1832), la forçada emigració de destacats elements liberals (Raüll, Altés i Canals, Fontcuberta) afavorí el coneixement del nou romanticisme francès de caràcter liberal (Hugo, Dumas, Gautier), que sorgí públicament als Països Catalans després del 1833. A partir d'aquest any aparegueren publicacions tan representatives com el Diario Mercantil de Valencia (1833), El Vapor, on Pere Mata traduí al català un poema de Lamartine, i sobretot El Propagador de la Libertad (1835-38), on Ribot i Fontserè publicà el seu manifest Emancipación literaria didáctica (1837) i foren estrenats els drames d'Andreu Fontcuberta, etc. Al mateix temps, foren publicades les primeres traduccions dels autors francesos del moment: Victor Hugo (Último día de un reo a muerte, 1839, 1840, 1841; Nuestra señora de París, 1840, 1841, 1842; Diario de las ideas y opiniones de un revolucionario de 1830, 1846) i sobretot Dumas (fins el 1845 hi havia com a mínim 17 versions d'obres seves a Barcelona, traduït, entre altres, per J.Llausàs o L.Figuerola), mentre es consolidava l'èxit de Walter Scott, especialment al Principat i Mallorca (18 versions del 1833 al 1845, traduït per Pau Piferrer, Altés i Canals, etc). Cal constatar també les traduccions catalanes de La fuggitiva (La noia fugitiva, 1834) de Grossi, feta per Joan Cortada. De fet, fou real en aquests anys una coexistència de les dues tendències representades pel romanticisme liberal i el conservador (cal remarcar, però, que la paraula romanticisme fou rebutjada sovint pels autors de l'època, que la consideraren poc explícita, i substituïda per l'expressió "nova literatura" o altra similar); aquesta coexistència generà polèmiques violentes —basades sempre en motivacions ideològiques, ja que no respecte al trencament estètic amb els motlles clàssics o a la incorporació de nous elements com podien ésser les literatures nacionals—, i així, Pi i Margall, entre altres, s'enfrontà a les tesis schlegelianes i reclamà la renovació total de la literatura i la identificació de l'artista amb la humanitat. Tanmateix, a partir dels anys quaranta i malgrat els esforços de figures com Víctor Balaguer i la presència constant de traduccions d'autors com Byron, Hugo o Dumas, fou un fet al Principat i a Mallorca el predomini del romanticisme conservador i històric, que es basà, sobretot, en tres figures principals: Pau Milà i Fontanals, propagador i teoritzador del romanticisme dels germans Schlegel, la influència del qual fou decisiva sobre el seu germà Manuel i sobre Pau Piferrer —ambdós col·laboradors abans d'"El Propagador de la Libertad"—, el mateix Manuel Milà i Fontanals i Antoni Bergnes de las Casas, gran propulsor del vessant historicista —especialment de Walter Scott— amb la seva tasca d'editor i traductor o des de les seves revistes, com l'interessant "Museo de Familias". A Mallorca, aquesta tendència fou clarament representada per una publicació com La Palma (1840-41) i per la figura de Josep M.Quadrado. Al País Valencià, hom ha de constatar l'extraordinària acceptació que tingué l'obra de Chateaubriand, editat molt sovint, especialment per Cabrerizo; d'altra banda, les figures més representatives, Boix o Bonilla, tingueren una destacada actitud liberal en política, però, concretament Bonilla, atacà en literatura les exageracions del drama romàntic francès i defensà un cert eclecticisme; Ayguals d'Izco, per la seva banda, fou un destacat defensor de les idees socials de Sue —que traduí el 1844— i a imitació del qual publicà la novel·la María, la hija del jornalero (1845). És evident que la valoració que féu el romanticisme, tant el liberal com el conservador, de les literatures nacionals fou un element decisiu en el desenvolupament del procés que hom ha anomenat la Renaixença i dins el qual, especialment després de la instauració dels jocs florals (1859), es desenvolupà la literatura romàntica en català, caracteritzada, amb excepcions, tanmateix, per un gran conservadorisme estètic i ideològic. D'altra banda, l'embranzida que aquesta literatura catalana prengué a l'últim terç del s XIX —paral·lela al desenvolupament del moviment catalanista— deixà en un segon terme la literatura en castellà que havia omplert la primera època del romanticisme als Països Catalans (hom podria citar, encara, els noms de J.M.Bartrina o el de Teodor Llorente a València), i així, la influència, primer, del costumisme i, després, dels nous corrents realistes i naturalistes es palesà en les obres catalanes de J.Pin i Soler, M.Vayreda, N.Oller, etc (realisme, naturalisme). Una altra derivació directa del romanticisme i del seu interès per a recuperar el passat històric fou l'impuls que donà a tota mena d'estudis sobre la història del país (Los condes de Barcelona vindicados de Pròsper de Bofarull, 1836; Historia de la ciudad y Reino de Valencia, de V.Boix, 1845; Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, de V.Balaguer, 1860-63; Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña, d'A.de Bofarull, 1876-78), la història literària (M.Milà, Quadrado) i crítica literària i musical (Quadrado, Milà, Llausàs, Piferrer), la recuperació de la literatura tradicional (Milà, M.Aguiló, Piferrer, Briz) i d'obres com Recuerdos y bellezas de España de Piferrer i Quadrado.

El romanticisme en les arts plàstiques
El romanticisme artístic és la transposició de la revolta de l'home a començament del s XIX al pla estètic, en el camp dels continguts i fins i tot molt sovint en el de les tècniques. Les normes rígides de les acadèmies clàssiques, potenciades per la política cultural de la França borbònica del Grand Siècle, entraren en crisi i donaren pas en canvi a un període en què la llibertat individual de l'artista es corresponia amb el nou règim liberal que s'imposava en el món polític. Si bé hom considera que l'inici del romanticisme plàstic fou marcat per l'exposició d'El rai de la "Medusa" de Géricault al Salon de París del 1819, hi ha al món occidental diversos artistes, especialment pintors, més o menys aïllats, que abans d'aquesta data trencaren els mòduls convencionals creant obres d'art que per la seva llibertat de factura i la seva fantasia conceptual iniciaven ja clarament el camí del que després s'anomenaria romanticisme: són els casos de l'italià Giovanni Battista Piranesi, del suís radicat a Anglaterra Heinrich Füssli, de l'anglès William Blake, i sobretot de l'aragonès al servei de la cort d'Espanya Francisco Goya. Individualisme, subjectivisme, expressivitat, vigor, misteri, fantasia o misticisme són característiques que conflueixen en l'art romàntic. El gust pels ambients exòtics i, sobretot, el món medieval en contraposició al classicisme grecollatí —tanmateix no del tot desplaçat— que prevalia en èpoques anteriors i en relació íntima amb la recerca de les fonts nacionals històriques de cada país, són elements que molt sovint també juguen en la configuració de l'art romàntic. Els grups ètnics —nacionals— naturals buscaven la definició de llur personalitat per damunt de les unions i submissions d'uns territoris amb altres que per motius merament dinàstics existien a l'antic règim. França, com a bressol de la principal revolució política forjadora del nou règim, generà un art romàntic amb paper capdavanter: a Géricault, s'hi afegiren els noms dels escultors François Rude, A.L.Barye o P.J.David d'Angers i els dels pintors Th.Chasseriau o Eugène Delacroix, líder del moviment que trobà, però, la seva pinzellada lliure característica en l'exemple dels paisatgistes renovadors anglesos com John Constable o Richard P.Bonington. La gran llibertat estètica de William Turner i la fantasia desbordada de John Martin, ambdós paisatgistes anglesos, s'inscriuen també de ple en el concepte essencial de romanticisme. El romanticisme alemany és, contràriament, molt respectuós de la forma clàssica i de les tècniques convencionals, i la seva revolució és limitada als continguts i caracteritzada pel misticisme i la fantasia: en són exemples el grup dels natzarens actiu a Roma —coincidents amb l'estètica de l'italià Tommaso Minardi— i les figures de C.D.Friedrich, C.G.Garus o Ph.O.Runge, que influïren especialment a Escandinàvia, en noms com el noruec J.C.Dahl, o a Rússia en pintors com V.A.Tropinin. Aquest respecte a la forma s'adverteix també en pintors francesos com J.A.D.Ingres, d'una gran influència arreu d'Europa. A Espanya, a una certa escola informal goyesca —E.Lucas, L.Alenza, A.Esteve, etc—, s'hi ajuntà un paisatgisme nacionalista fantasiós encapçalat per Jenaro Pérez Villaamil, inspirat en l'anglès David Roberts, i un "ingressisme" representat principalment per més conservadors, com Federico de Madrazo. A Bèlgica sobresurt l'exuberant personalitat d'Antoine Wiertz i als EUA als paisatges fantasiosos de Washington Allston o Thomas Cole s'hi afegeixen les prospeccions etnologiconacionalistes de Georges Catlin. L'anquilosament de l'art romàntic porta d'una banda, aviat, a l'estil Biedermeier, producte típic de la minva d'inquietuds de la burgesia ja estabilitzada, i de l'altra, més tard, a l'art pompier centrat en l'escultura monumental retòrica i en la pintura d'història que es consagrà en els grans salons periòdics de París —i als que a imitació d'aquells eren celebrats arreu del món occidental— i que esdevindria la pintura oficial arreu fins ben al final del s XIX, mentre que les inquietuds del romanticisme més viu eren heretades pel nou moviment del realisme. En les arts plàstiques la progressiva introducció als Països Catalans d'un nou esperit és conseqüència directa de les campanyes militars amb participació estrangera, com la guerra del Francès (1808-14) o l'entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823). Gent que havia participat en aquestes campanyes s'interessà vivament per la Península Ibèrica, que esdevindrà un punt de destinació —o altres vegades d'escala per a passar a l'Àfrica— de molts viatgers romàntics, que es diferencien dels viatges il·lustrats anteriors —tipus Laborde, que amb tot ja era un preromàntic— per la preponderància que concedeixen als factors pintorescs per damunt dels erudits o científics. El resultat d'aquests viatges era la publicació a Europa de grans llibres il·lustrats amb paisatges presos del natural i més o menys idealitzats. Edward Hawke Locker —antic secretari de l'armada mediterrània anglesa el 1811— publicà Views in Spain a Londres el 1824, el baró Taylor —militar dels Cent Mil Fills— publicà, també a Londres i a París, el Voyage pittoresque en Espagne, Portugal et sur la côte d'Afrique (1826-32). Altres anglesos, com sir David Wilkie, John Frederick Lewis o David Roberts, o francesos, com Pharamond Blanchard, el gran Eugène Delacroix o Adrien Dauzats pintaren i dibuixaren durant el decenni de 1827-37 a la Península, entrant normalment als Països Catalans. J.B.Laurens —col·laborador de Taylor— publicà el 1840 uns Souvenirs d'un voyage d'art a l'île de Majorque. El model d'aquest tipus de llibre —amb més voluntat de fidelitat al model monumental que no al paisatge— i en conseqüència d'aquest tipus de personatge fou seguit per Francesc Xavier Parcerisa amb la col·lecció Recuerdos y bellezas de España (1839-65), projecte personal seu per al qual demanà col·laboració a literats com Piferrer, J.M.Quadrado o Pi i Margall; al pròleg, Goethe, Schiller i Walter Scott eren citats com a generadors del desvetllament d'Espanya. Típicament romàntic és, doncs, el retrobament del paisatge autòcton, que correspon a una progressiva introspecció en la pròpia identitat nacional. El 1824 s'establí la càtedra de paisatge a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i la detingué Pau Rigalt, que fou succeït el 1840 pel seu fill Lluís Rigalt, el primer gran paisatgista de cavallet a Catalunya, home que recorregué tot el país, del qual deixà centenars d'apunts i nombrosos olis. Tanmateix, l'escola més homogènia de l'art romàntic a Catalunya és la natzarenista, composta d'homes formats a Roma prop dels natzarenistes alemanys entre el 1832 i aproximadament el 1840. Els natzarens catalans representen el sector conservador del romanticisme i assoliren, en bona part gràcies al carisma del seu líder Pau Milà i Fontanals, d'imposar en el camp de l'art la seva mentalitat de manera hegemònica, des de l'Escola i l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona. Pintors com el mateix Milà, Claudi Lorenzale, Joaquim Espalter, Francesc Cerdà, Pelegrí Clavé, escultors com Manuel Vilar ressuscitaren sovint temes de la història o la llegenda catalanes amb conscient voluntat de cercar els propis trets diferencials nacionals. Ells i tractadistes d'art com Josep de Manjarrés —amb la seva influent Teoría e historia de la bellas artes (1859)— foren els membres més característics d'aquest corrent romà que tingué transcendència fora del país en esdevenir Clavé i Vilar directors de pintura i escultura respectivament de l'Academia de San Carlos, de Mèxic, on introduïren les noves tendències. Aquest corrent hegemònic del romanticisme català fou el que començà a revalorar més decididament l'art gòtic i medieval en general, sovint en oberta oposició amb els intel·lectuals progressistes, que, arran de la desamortització de J.A.Mendizábal (1835), deixaren enrunar els antics monestirs, esglésies i convents i que, en nom de l'higienisme, enderrocaven les antigues muralles. Contra aquesta mentalitat, Francesc Santacana i Company col·leccionà com a relíquies tants elements com podia dels convents derruïts i els instal·là a la seva casa de Martorell —actual museu de l'Enrajolada—, alhora que arquitectes com Josep Casademunt —successor d'Antoni Cellers en la classe d'arquitectura de la Junta de Comerç de Barcelona— es dedicaven a aixecar els plans (1837) de monuments, com el convent de Santa Caterina de Barcelona durant la seva destrucció, i dibuixants, com el mateix Lluís Rigalt, inventariaven gràficament per encàrrec de la junta de l'Escola de Belles Arts els edificis religiosos en perill de destrucció. L'arquitectura romàntica catalana, malgrat això, no té una unitat estilística sinó que bàsicament és una perduració de la neoclàssica (Cementiri General de València) o una incorporació de formes eclèctiques —en obres mestres, com el Teatre del Liceu de Barcelona (1844-47)— amb alguna esporàdica mostra primerenca de neogoticisme, com la desapareguda font de la plaça del Rei de Barcelona, de Francesc Daniel i Molina (1853). En la nova arquitectura sobresurten els grans conjunts integrats a la ciutat procurant de beneficiar la vida col·lectiva sense perjudicar els interessos privats dels propietaris: així s'imposen els edificis porticats, que, a més de la seva funcionalitat, intenten de donar una unitat estilística, harmònica, a la ciutat —porxos d'en Xifré, 1836; plaça Reial, 1848, a Barcelona; les Voltes de la Bisbal d'Empordà (1854) o la plaça de Sant Agustí (1855-57) a Girona—. El medievalisme tanmateix s'imposà gradualment; aviat els arquitectes s'adonaren de la importància del patrimoni medieval —J.O.Mestres restaurà Sant Jaume (1866) i esdevingué arquitecte de la catedral de Barcelona— fins al punt que arquitectes joves ja al moment de la Renaixença adoptaren el medievalisme (neogoticisme, neoromànic) com a estil propi; el gran impulsor de l'arquitectura medievalitzant seria Elies Rogent, familiarment entroncat amb el pintor natzarè Claudi Lorenzale.

Ronda Uruguai
Nom amb què és coneguda la vuitena conferència aranzelària dels països membres del GATT (Acord General sobre Aranzels i Comerç), creat el 1947 com a fòrum internacional dedicat a l'augment del comerç multilateral i a la resolució dels conflictes comercials internacionals. S'inicià al final del 1986, i es clausurà el 1994. A partir d'aquesta ronda, el GATT va ser substituït per l'Organització Mundial de Comerç (OMC).

Vuitena conferència sobre negociacions multilaterals del GATT, iniciada a Punta del Este el 1986, que havia de finalitzar el 1990 però que encara és en marxa (1992). Els seus objectius eren: reforçar el sistema davant el neoproteccionisme; millorar el funcionament del GATT; i ampliar-ne el camp (liberalització de serveis, inversions internacionals i propietat intel·lectual). Els seus crítics han estat: la reducció de les subvencions agràries i la liberalització del comerç tèxtil (acord multifibres, al marge del GATT).

Rota (veure Tribunal de la Rota Romana)

Rotació de conreus
Tècnica de conreu basada en l'alternança ordenada de diferents conreus en un mateix terreny, per tal d'obtenir el màxim rendiment i evitar, alhora, el guaret i l'esgotament del sòl. La rotació de conreus ha passat a un lloc secundari a causa de l'evolució dels adobs i de la maquinària agrícola.

Royal Air Force
Nom amb el qual són conegudes les forces aèries angleses. Fou formada el 1918, per la fusió del cos aeronàutic amb el servei aeri naval. Durant la Segona Guerra Mundial salvà Anglaterra de la invasió i tallà l'ofensiva aèria alemanya. A partir del 1943 recuperà el domini aeri.

Royalty
Pagament a empreses estrangeres (o també, de vegades, entre empreses d'un mateix país) que es deriva de contractes d'assistència tècnica, de cessió de tecnologia, per a l'ús d'una patent, d'una marca comercial, etc. La quantia total dels royalties que paga un país pot ésser interpretada com un índex de la dependència tècnica de l'estranger; segons els casos, es donen les condicions objectives per a poder parlar dels royalties com d'un element de relacions neocolonialistes entre els països. En qualsevol cas, tenen un paper important en les relacions entre els països en vies de desenvolupament; la seva incidència econòmica més important és la seva repercussió negativa sobre la balança de pagaments. Contractualment, el royalty s'estableix bé a base d'una quantitat única determinada, en una sèrie de pagaments periòdics, o bé aplicant simultàniament ambdues formes de pagament. Els casos exemplificadors serien: la cessió d'una patent d'invenció, la cessió al dret d'utilitzar una marca comercial i els contractes de cessió de tecnologia (know how), respectivament.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà