BUXAWEB

VOCABULARI
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

H

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Personatges d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Blowin' In The Wind

Hàbitat
Habitat II
Haganà
Hamàs
Hebertista
Hebraisme
Hegelianisme
Hegemonia
Hemeroteca
Hereu -eva

Herri Batasuna
Hetairies
Himne de Riego
Himne nacional
Hinduisme
Hiperinflació
Hipoteca
Hippy
Hispànic -a
Hispanitat
Hispanoamèrica
Història
Historicisme
Historiografia

Holding
Holocaust, l'
Home Rule
Humanae Vitae
Humanisme
Humanitats

Hàbitat
1. Conjunt de condicions ambientals (sòl, microclima, factors biòtics, físics, químics, energètics, etc) en què es desenvolupa la vida d'un ésser viu.
2. Localització territorial de la població humana. El lloc que ocupa aquesta població planteja el problema bàsic d'adaptació; d'aquí ve que les característiques distintives d'una població siguin en part atribuïbles a les peculiaritats del seu hàbitat. La concepció d'aquest respon a dos punts de vista diferents: el d'àrea natural i el d'àrea cultural. Qualsevol àrea físicament delimitada per elements que constitueixen una unitat fisiogràfica definida (rius, costes, etc) és una àrea natural. Aquest terme és aplicat a àrees de clima, tipus de sòl o vegetació uniformes i a àrees que presenten una combinació d'aquests factors. El concepte d'àrea cultural, basat en el fet que la cultura es localitza en espais determinats, s'entén com una successió de zones de distribució envoltant un nucli, centre de dispersió d'on es difonen els trets i els complexos culturals. L'hàbitat humà, descrit com a àrea cultural, és més una construcció diagramàtica que no una part efectiva del paisatge físic ocupat per una població. Definir l'hàbitat en termes de cultura ha servit, amb tot, per a dirigir l'atenció cap al factor del canvi, influència reflectida en la concepció canviant de la regió.

Habitat II
Cimera internacional de les Nacions Unides sobre les ciutats que se celebrà a Istanbul del 3 al 14 de juny de 1996. Amb aquesta cimera les Nacions Unides conclogueren un cicle de conferències mundials organitzades per a analitzar els reptes que la humanitat haurà d'afrontar en un futur immediat. Així, Habitat II, també anomenada Cimera de la Ciutat, fou el colofó de la conferència sobre el medi ambient de Rio de Janeiro (1992), de la conferència sobre població i desenvolupament del Caire (1994), de la conferència sobre desenvolupament social de Copenhaguen (1995) i de la conferència sobre la dona de Beijing (1995). Habitat II intentà donar una resposta als problemes que planteja la internacionalització del fenomen urbà, la precarietat de l'habitatge, la major exposició als riscs, la degradació ambiental i la deficient xarxa assistencial de les ciutats tercermundistes.

Haganà
Organització paramilitar dels jueus a Palestina abans de la creació de l'estat d'Israel. Començà a funcionar el 1917 per defensar els kibbutzim dels atacs àrabs. Durant la Segona Guerra Mundial lluità amb els britànics. En ésser proclamat l'estat d'Israel (1948) tenia 60 000 homes i constituí el primer nucli de l'exèrcit regular.

Hamàs
Moviment de Resistència Islàmica. Nom amb el qual són coneguts als estats àrabs diversos partits d'adscripció fonamentalista islàmica. El més actiu és la Hamàs palestina, que sorgí als territoris ocupats per Israel amb l'esclat de la intifada, durant la qual aconseguí un gran protagonisme. Contrària als acords de pau signats per Israel i l'OAP el 1993, amb l'objectiu d'impedir-ne el desenvolupament ha dut a terme nombrosos atemptats contra objectius civils israelians.

Hebertista
Seguidor de J.R.Hébert. Els hebertistes constituïren l'ala radical dels jacobins i controlaren el Club dels Cordeliers, i la major part de les societats populars. Foren hebertistes destacats P.G. Chaumette, J.N. Pache, J.B.N. Bouchotte, F.N. Vincent, C.P.H. Ronsin, A.F. Momoro i A.Cloots, entre altres. Aprofitant la seva influència en la Comuna, defensaren la taxació i la requisa de les provisions, contra els acaparadors i contra els rics, envers els quals propugnaren una política de terror. Sota la seva pressió foren votades diverses lleis —la dels suspectes i la dels màxims (1793)— i fou instituït el culte a la Raó. Havent organitzat una insurrecció (març del 1794), Robespierre, a qui acusaven de moderat, els féu arrestar i executar per la Convenció. El Club dels Cordeliers fou dissolt.

Hebraisme (veure Judaisme)

Hegelianisme
O hegelisme. Corrent filosòfic derivat del sistema hegelià. Com a darrera de les grans síntesis filosòfiques d'Occident, la doctrina de Hegel exerceix un influx difós per gairebé tota la filosofia actual. Més directament, però la filosofia de Hegel fou professada pels seus deixebles, els quals, després de la mort del mestre, es dividiren aviat en una dreta, de caire teista, representada, entre altres, per Göschel i Daub, i una esquerra, ateística, representada per A.Ruge, B.Bauer, L.Feuerbach, D.F.Strauss i altres; una mena de terme mitjà entre ambdues és representat per autors com J.E.Erdmann, K.Fischer i J.K.F.Rosenkranz. Inicialment Marx simpatitzà amb els joves hegelians, de l'esquerra, però aviat polemitzà contra ells pel fet que limitaven l'activitat crítica al camp teorètic. Marx i Engels, d'altra banda, es confessaren deutors de Hegel pel que feia a la dialèctica com a instrument per a interpretar les contradiccions de la societat, però alhora pretenien d'alliberar-la de les implicacions idealistes que tenia en ell. La publicació dels Escrits de joventut de Hegel desencadenà, a Alemanya, al començament del s XX, un cert renaixement de les doctrines hegelianes després del desprestigi en què havien caigut: a una imatge de Hegel com a prototipus de pensador abstracte allunyat de la realitat, en succeí una altra nova, massa romàntica, tanmateix. També França experimentà un renovat interès per Hegel, especialment per la seva Fenomenologia de l'esperit (J.Wahl, A.Koyré i A.Kojève, entre altres). Cal esmentar també la presència de Hegel en els autors més o menys dependents de l'anomenada escola sociològica de Frankfurt: G.Lukács, E.Bloch, H.Marcuse i Th.Adorno. A la Península Ibèrica Hegel fou durant molt de temps pràcticament desconegut de primera mà, excepció feta de F.Pi i Margall i, pel que fa a l'estètica, de M. Menéndez y Pelayo.

Hegemonia
1. Supremacia que un estat exerceix sobre d'altres, que un poble exerceix sobre els seus veïns o confederats.
2. Preeminència comercial, artística o intel·lectual d'un poble, d'una ciutat o d'una institució damunt d'altres.

Hemeroteca
1. Lloc on hom guarda i col·lecciona publicacions periòdiques, especialment diaris. Hi ha hemeroteques a l'Arxiu Històric Municipal de Barcelona, a la Biblioteca Municipal de València i a la Biblioteca Pública de Palma de Mallorca.
2. Col·lecció de diaris i altres publicacions periòdiques.

Hereu -eva
1. Persona que rep una herència, o només una part, per heretament, disposició testamentària o legal, a títol universal (drets i béns). Si concorren dos hereus o més, hi ha comunitat hereditària, que es desfà per partició, a la qual tenen tots dret a parts alíquotes. Es tracta sempre d'hereu o successor a títol universal (que inclou els drets i els béns), a diferència del legatari, que ho és a títol particular o singular.
2. Institució jurídica catalana, per la qual l'instituït (que quan és una dona s'anomena pubilla) rep els béns dels seus pares. L'hereu té una preeminència en el sistema successori romanocatalà que es caracteritza pel fet d'organitzar la successió per causa de mort col·locant l'hereu en el lloc del difunt, cosa que representa una idea de continuïtat de les relacions jurídiques que afectaven el causant, les quals continuen subsistint a favor i càrrec de l'hereu. Però, en el sistema successori català, l'hereu, com a successor en totes les relacions jurídiques actives i passives del causant, encarna igualment la idea de continuïtat i conservació del patrimoni familiar, especialment tractant-se de patrimonis agrícoles, la subsistència dels quals a través de les generacions exigeix la institució d'hereu únic, i en aquest sentit l'hereu es contraposa al legitimari, que només té dret a percebre un valor patrimonial concretat a la quarta part del valor dels béns de l'herència, repartit entre tots els fills. D'acord amb els precedents romans, el dret civil català exigeix necessàriament la institució d'hereu en tot testament sota pena de nul·litat. Però des de la compilació del 1960 aquest requisit no és absolut, car el nomenament de marmessor universal substitueix la manca d'hereu en el testament. Segons el dret civil que tradicionalment vigeix a Tortosa, hom pot distribuir tota l'herència en llegats. El dret balear preveu la figura de l'hereu distribuïdor, que té una certa semblança amb la "clàusula de confiança" catalana, però permet altres possibilitats. Aquesta figura fiduciària es produeix quan el testador encomana a la persona instituïda hereva, bé que sigui només en l'usdefruit de tots o una part dels béns de l'herència que té per acte entre vius o d'última voluntat, que els assigni a un o els distribueixi entre els diversos parents del testador o de l'hereu distribuïdor mateix, que el testador estableixi, sense perjudici de les llegítimes. L'assignació o distribució feta pel distribuïdor serà revocable si es fa amb testament i irrevocable si s'escau entre vius.

Herri Batasuna
Coalició basca formada arran de les eleccions generals del 1979. Té l'origen en la Mesa de Alsasua, constituïda el 1977 per forces de l'esquerra abertzale (ESB, ANV, EIA, que l'abandonà, HASI [ex EHAS] i LAIA). El 1979 rebutjà l'estatut d'autonomia, política que li valgué 3 escons en les eleccions generals. Segona força al parlament autonòmic el 1980 (11 escons), posteriorment ha mantingut un espai electoral considerablement estable: en la representació autonòmica, al País Basc obtingué 11 escons el 1984 i el 1994, 13 el 1986 i el 1990, 14 el 1998, però 7 el 2001. A Navarra foren 6 (1983 i 1995), 7 (1987 i 1991) i 8 (1999) els diputats elegits. En l'àmbit estatal, obtingué successivament 2, 5, 4, 2 i 2 escons els anys 1982, 1986, 1989, 1993 i 1996, respectivament. En les eleccions europees del 1987 i del 1989 obtingué un diputat. Reivindica la retirada de les forces de seguretat de l'estat, la unificació política amb Navarra i amb els departaments bascs de l'estat francès, per a constituir el territori basc d'Euskal Herria, i la independència a través de l'autodeterminació. Ha practicat la confrontació sistemàtica amb els partits bascs d'obediència estatal, i l'absentisme a les cambres estatals i, amb un parèntesi (1998-2000), a les autonòmiques, però no així als ajuntaments. L'actitud de connivència davant el terrorisme d'ETA n'ha fet un objectiu freqüent de la repressió policíaca i judicial i d'accions terroristes, com ara l'assassinat del seu dirigent Santiago Brouard (1985) i del diputat a Corts Josu Muguruza (1989). El progressiu encerclament a ETA, sobretot des de la creixent col·laboració policíaca francesa i del pacte d'Ajuria Enea (1988), obrí un debat a l'interior d'HB (contrari al pacte) sobre el suport a aquella organització, en el qual prevalgueren les tesis menys conciliadores. Els anys següents es mantingué la no-condemna als atemptats d'ETA, i proliferaren les mobilitzacions contra la dispersió fora del País Basc dels presos etarres i contra les mesures policíaques, els actes vandàlics, les intimidacions i els disturbis. Des del 1997, la creixent pressió de la societat basca i de la resta de l'estat (suscitada sobretot pels assassinats d'ETA de personalitats que tingueren una gran repercussió social) accentuà l'aïllament d'HB, la direcció de la qual fou empresonada, acusada de col·laboració amb ETA. Al març, la ruptura del pacte d'Ajuria Enea i, al setembre, l'anunci per part d'ETA d'una treva indefinida trencaren l'aïllament d'HB que, el mateix mes signà, amb la resta de partits nacionalistes bascs i IU, l'anomenada 'declaració de Lizarra', que advocava per la negociació amb ETA. Després de les eleccions autonòmiques (octubre del 1998), Euskal Herritarrok ('Ciutadans bascs', nom amb el qual concorria HB a la consulta) donà suport al candidat del PNB a lehendakari. Bé que compartí amb PNB i EA la iniciativa sobiranista de l'Assemblea de municipis bascos (Udalbitza), el trencament de la treva d'ETA, la represa dels atemptats (desembre de 1999) i la continuació del vandalisme, davant dels quals HB no modificà l'actitud de connivència, comportaren el juny del 2000 la ruptura amb el nacionalisme moderat i l'abandó del parlament. En les eleccions anticipades del maig del 2001, el fort descens del vot comportà una remodelació de l'organització i el canvi de denominació, que passà a ésser Batasuna ('unitat').

Hetairies
Societats clandestines gregues. D'ideologia liberal, lluitaren per la independència de Grècia.

Himne de Riego
Himne de la Segona República Espanyola. Originàriament, fou la marxa militar de les tropes constitucionalistes dirigides per Rafael del Riego contra Ferran VII, el 1820. Al llarg del s XIX, la marxa adquirí el caràcter d'himne al liberalisme i a la revolució.

Himne nacional
Himne que simbolitza una nació o un estat. Als ss XVIII i XIX, en crear-se les diverses nacionalitats, molts cants patriòtics adquiriren aquesta categoria, com La Marsellesa(1792), La Brabançonne (1830), etc. A Catalunya, l'any 1870 l'associació Jove Catalunya proposà l'adopció, a la manera d'himne nacional, de la cançó popular Els Segadors, que fou efectivament emprada com a tal per la República Catalana (1931) i per la Generalitat de Catalunya fins el 1939. Prohibit durant el franquisme, hom tendí a emprar d'altres cançons en substitució, com La Balanguera, La Santa Espina, El cant dels ocells, El cant de la senyera, de l'Orfeó Català, i àdhuc, en cercles confessionals, El Virolai. Amb l'adveniment de la democràcia, Els Segadors ha recuperat la funció oficiosa d'himne nacional català. Al País Valencià hom ha adoptat com a himne regional valencià el que compongué Josep Serrano per a l'Exposició Regional Valenciana (València 1909).

Hinduisme
Religió, amb el seu conjunt d'observances socials, pròpia del hindús. És anomenada pels budistes brahmavada ('doctrina de l'atman') i isivada, ('doctrina dels isis'). Modernament hom ha encunyat el terme sanatana dharma ('el dharma antic'), que el designa força adequadament. Hom ha dit que és impossible de definir l'hinduisme, mancat com està d'un credo comú i d'una uniformitat cultual. De tota manera, el creixement doctrinal que hom pot constatar en l'hinduisme no és anàrquic, sinó orgànic, regit per una llei de congruència interna que Radhakrishnan anomena el sva-dharma ('el seu propi dharma'). Hi ha canvi, però dins una unitat, la qual ve de l'acceptació de l'autoritat dels Vedes per part de cadascun dels sistemes hindús ortodoxos. Com altres religions, l'hinduisme divideix el seu cos doctrinal en dues grans seccions: la revelació (sruti) i la tradició (smrti). La revelació és integrada per Veda, Brahmana, Aranyaka iUpanishad. La tradició és integrada per la literatura èpica, que inclou entre els seus fragments el famós Bhagavad-Gita, els Purana i els Tantra. L'heretgia depèn exclusivament de la no-acceptació de l'autoritat dels Vedes i no pas d'un sistema hermenèutic específic, és a dir, de la forma concreta d'interpretar els Vedes. La doctrina de l'atma brahma és la doctrina central de l'hinduisme, diversament interpretada segons els sistemes. Aquests es redueixen bàsicament a tres: l'advaita, o no-dualisme, representat sobretot per &Saa;×nkara, segons el qual l'absolut i el relatiu no són dues realitats a part, bé que tampoc no s'identifiquen (d'acord amb l'advaita, concebre el relatiu com a quelcom a part de l'absolut és il·lusió); el visistadvaita, o no-dualisme qualificat, de Ramanuja, segons el qual l'ànima individual (jiva) és un fragment d'Isvara, el Senyor, però distint del Suprem i que reté la seva individualitat fins i tot després de la seva reunió final amb l'ésser suprem (hom ha dit que aquest sistema té una certa influència del cristianisme nestorià de l'Índia); i el dvaita o dualisme de Madhva, que es presenta com l'antítesi de l'advaita de &Saa;×nkara. Segons Madhva, Brahma o Déu és el creador, essencialment i eternament distint del jiva; la transmigració del jiva tindrà com a desenllaç final la salvació eterna o la condemnació eterna. El sistema de castes i el culte són dos aspectes molt importants de l'hinduisme, tot i que el culte pugui arribar a ésser merament intern i el sistema de castes globalment rebutjat, com passa entre els seguidors de Basava, Kabir, Dadu i altres reformadors, el més modern dels quals és Gandhi. Sigui quin vulgui l'origen de les castes i llur sentit com a divisió més o menys lògica de la societat, és cert que la seva rigidesa típica no sembla ésser un tret original del sistema, que és certament emparentat amb la divisió tripartida de la societat que hom troba en tot el domini indoeuropeu. Quant a la forma d'adoració externa, cal distingir-ne bàsicament dues: la primera és vèdica, explicada en el Purva-numamsa i elaborada en els Kalpa-sutra; i l'altra és agàmica i s'ocupa especialment de l'adoració de les imatges, coneguda amb el nom de puja. En tots els ritus i les cerimònies hom fa una distinció entre els que són obligatoris (nitya) i els que són opcionals (kamya). L'asceta (sannyasi) se situa tradicionalment fora de tot ritualisme i del mateix sistema de castes.
L'hinduisme, tot i ésser bàsicament una religió ètnica, tingué un període de considerable activitat missionera i cultural fora de les fronteres índies. Les àrees principals d'influència hindú foren la península indo-xinesa i Indonèsia. La influència índia (en part hindú, en part budista) durà del s II al XII, quan començà a perdre terreny per causa de la influència islàmica. La forma de civilització índia aportada a aquests territoris diferia, en part, de l'existent a l'Índia mateix. El sistema de castes, per exemple, era bàsicament desconegut. Els imperis colonials indis no foren únicament centres de difusió de la cultura índia, sinó també de la persa i de la xinesa, totes les quals s'amalgamaren amb les cultures autòctones.

Hiperinflació
Augment disparat dels preus que provoca una desvaloració i pèrdua de confiança en el diner i, com a conseqüència, una preferència generalitzada per l'adquisició de béns.

Hipoteca
Dret real immobiliari de garantia. Faculta el creditor hipotecari per a sol·licitar l'alienació en subhasta judicial o notarial dels béns hipotecaris, en el cas d'incompliment de l'obligació garantida amb aquest dret real d'hipoteca, i que a més atorga al creditor una preferència respecte al seu preu obtingut en la subhasta sobre els altres creditors. En cas de concurrència de dues hipoteques o més, sobre un mateix immoble, l'ordre de data de la respectiva inscripció al Registre de la Propietat determina la preferència entre els diferents creditors hipotecaris. El caràcter immobiliari de la hipoteca no és avui absolut, car les lleis actuals han establert la possibilitat d'obligar determinats béns mobles per mitjà de la quasi-hipoteca mobiliària, la penyora sense desplaçament, la hipoteca naval, l'aèria, i d'altres.
Per demanar un crèdit a un banc cal donar com a garantia un bé immoble -un terreny, un edifici...-, el qual pot ser adquirit pel banc en cas que no es retornin el crèdit i els interessos corresponents.

Hippy
Dit del moviment juvenil que aparegué el 1965 als EUA amb una ideologia més intuïtiva i pràctica que no pas teòrica i lògica que postulava el rebuig de la societat de l'opulència. Els hippies es diferenciaven de llurs predecessors, els beatniks, per l'aspiració a la felicitat en aquest món: pràctica de l'amor i rebuig de la violència. Llurs indumentàries, de vius colors, eren ornades de penjolls i talismans. Vivien en grups (tribus) per tal d'establir un contacte directe i personal amb els altres i evitar l'anonimat del món modern. Altres característiques, no comunes a tots els hippies, eren el vegetarianisme, el consum de drogues toves i l'adscripció al budisme. Al final del 1967 el moviment hippy entrà en crisi, per tal com la mateixa societat de consum es féu seus certs aspectes del moviment. Als Països Catalans el moviment hippy s'introduí com a reflex del de l'estranger i estigué limitat a les ciutats més importants i a l'illa d'Eivissa, convertida durant la dècada dels anys seixanta en lloc de reunió dels hippies de tots els països.

Hispànic -a
Dit de les llengües romàniques parlades en l'àmbit de l'antiga Hispània (català, castellà i galaicoportuguès).

Hispanitat
Conjunt dels països de llengua i cultura espanyoles.

Hispanoamèrica
Nom donat al conjunt de nacions americanes de llengües hispàniques.

Història
1. Narració ordenada i verídica sobre el conjunt dels fets memorables del passat humà, sobre una sèrie determinada d'aquests fets o sobre una persona o una cosa concreta.
2. Ciència que s'ocupa de l'estudi d'aquests fets, com a conjunt de les actuacions dels homes en el passat, i de la narració d'aquestes actuacions. Bé que la preocupació crítica per escriure la història amb veracitat és molt antiga i que ha anat donant lloc al naixement d'un seguit de tècniques auxiliars de la investigació (arqueologia, paleografia, numismàtica, etc), aquesta preocupació no es pot confondre amb la reflexió teòrica sobre l'evolució de les societats humanes que hom troba, aïlladament, en figures com la d'Ibn Hald&m;un i, més sovint, en els corrents progressius de la historiografia europea des del Renaixement fins avui, però que no ha esdevingut encara un estudi científic coherent, amb un cos de doctrina propi. Només cal veure que en l'ensenyament superior estudiar història no acostuma a voler dir altra cosa que aprendre els fets del passat, els uns darrere els altres, en unió d'algunes tècniques merament instrumentals per a la investigació; i quan hom ultrapassa aquest nivell acostuma a fer-ho per a caure en una filosofia de la història que no és sinó reflexió general aliena a les preocupacions concretes de l'investigador i que poques vegades li serveix d'ajut.
3. Ciència especialitzada a exposar cronològicament, i àdhuc críticament, cadascun dels diversos àmbits de la realitat i activitat humanes en llur desenvolupament al llarg del temps. Bé que hom pot fer la història de tots els àmbits particulars de la realitat humana i social, tradicionalment l'abast d'aquesta aplicació històrica ha assolit una importància especial en alguns camps determinats. Així, hom pot reconèixer una especial consistència de disciplines peculiars a la història de la filosofia, a la història de dret, a la història de les religions, etc, i, més recentment, a la història de la ciència, així com a la història de l'art i a la història eclesiàstica, entre altres. Hom en diu també historiografia, segons l'enfocament que prengui aquest estudi.
4. Conjunt dels esdeveniments humans o de determinats esdeveniments humans, considerats en llur evolució.

Historicisme
Terme que designa doctrines filosòfiques diverses que hom pot caracteritzar per llur tendència a reduir la realitat humana a la seva condició històrica. Pròpiament el corrent historicista correspon al començament del s XX i fou configurat sobretot per E.Troeltsch i K.Mannheim, però hom en pot trobar clars antecedents en Giambattista Vico i, posteriorment, en autors com Hegel, Comte, L.von Ranke, Marx i Dilthey. Tot establint que la natura —i sobretot la natura humana— és essencialment històrica (la història és condició i àdhuc causa determinant de la gènesi de tot valor i tota ètica), l'historicisme segueix, metodològicament, el principi que els fets humans han d'ésser estudiats només en relació amb llur context històric (relativisme històric). D'altra banda, es caracteritza també pel refús que l'explicació històrica sigui comparable a la de les ciències de la natura. Per això, el desig d'alguns historicistes d'establir una llei universal de l'evolució històrica que permeti de predir els esdeveniments futurs ha estat sovint criticat, i així ho han fet contemporàniament K.R.Popper i F.A.von Hayek.

Historiografia
Estudi bibliogràfic i crític dels escrits sobre la història i les seves fonts. Precedents de la historiografia catalana poden ésser considerats diversos texts, en bona part de caràcter religiós, vinculats generalment a seus episcopals i altres centres eclesiàstics: les Actes del martiri de Fructuós, Auguri i Eulogi a Tarragona el 258, passions dels màrtirs catalans (ss IV-VIII), himnes, texts epigràfics, algunes cròniques visigòtiques, epitafis i elogis als comtes, la Crònica dels reis de França (939), del bisbe de Girona Gotmar, o vides de sants -com la de Pere Ursèol (fi del s XI) i la Vita sancti Olegarii (després del 1137), en part crònica de Ramon Berenguer III-, necrologis, actes de consagracions d'esglésies, etc. La història tingué un desenvolupament força important als territoris dominats pels musulmans; es destaquen els valencians ibn 'Alqama, ibn al-Faradi, ibn al-Abbar i al-Mahzumi i els tortosins Abu Bakr i ibn Abi Randuqa. Paral·lelament, a la Catalunya pirinenca germinaven els embrions dels primers texts historiogràfics importants a redós dels scriptoria dels grans monestirs: a Cuixà, en 965-985, apareix el nucli d'on sorgiren les diverses versions dels Cronicons Rivipul·lenses, el de les Genealogies de Roda i Alaó, on foren redactades als ss XI-XII les versions de les Memoriae sobre la història civil i eclesiàstica ribagorçano-pallaresa, el de l'escola historiogràfica d'Urgell, on foren redactades les vides de sant Ermengol (vers el 1040) i de sant Ot (vers el 1133) i altres notes, conegudes només fragmentàriament, sobre la història del comtat, el del monestir de Sant Cugat del Vallès, on potser s'iniciaren sota l'estímul de les grans conquestes de Ramon Berenguer IV els Cronicons Barcinonenses, que originaren, en part, ja al s XIII, els Cronicons Llenguadociano-catalans, i sobretot Ripoll, el centre historiogràfic més important, que inicià el seu moment més brillant amb el Carmen Campidoctoris (1098-99) i l'anomenada Brevis historia monasterii Rivipullensis (1147) i que arribà a la culminació amb les diverses redaccions llatines i catalanes dels Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragonum, iniciades a la fi del regnat de Ramon Berenguer IV i acabades en 1303-14, que constitueixen una de les primeres bases de la historiografia catalana i són, amb les derivacions (la més important de les quals, les Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona, fou escrita sota el Cerimoniós), l'espina dorsal de la historiografia oficial fins el 1704 (amb l'Epítome de la genealogia dels comtes de Barcelona, que encapçala la compilació de les Constitucions de Catalunya). Paral·lelament, al s XII aparegué un tipus d'historiografia popular, en català, que s'inicià amb poemes narratius o cançons de gesta, generalment molt fidels a la realitat històrica, i continuà amb llur prosificació, completada amb documents, records personals, texts preexistents, formant obres com les anomenades Quatre Grans Cròniques (de Jaume I, de Desclot, de Muntaner i de Pere III), culminació d'aquest gènere. Confluència de la historiografia erudita i popular és potser l'anomenat Llibre de les nobleses dels reis, de poc abans del 1283, primera anella d'una sèrie de compilacions que s'allargà fins a la fi del s XV. I ja al s XIII s'inicià, amb Pere Ribera de Perpinyà i la seva traducció de les obres històriques de Rodrigo Jiménez de Rada (1266) i amb l'adaptació i continuació de la Historia Gothica d'aquest (1268), la tendència a les traduccions i a les adaptacions de texts clàssics i de cròniques universals, que proliferaren sota el regnat de Pere el Cerimoniós i posteriors (com, per exemple, el Compendi historial, de Jaume Domènec, del qual hom ha retrobat recentment la primera part, que hom considerava perduda), alhora que s'iniciava la confecció de nombroses genealogies dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó, la més antiga, potser, de les quals fou feta a Santes Creus (on hi hagué una remarcable activitat historiogràfica). Al s XV cal assenyalar encara les tres cròniques de Joan I, Martí l'Humà i Ferran d'Antequera, acabades el 1418 -en general, els cronistes oficials dels reis de la dinastia de Trastàmara foren humanistes italians, com Lorenzo Valla, Bartolomeo Fazio, Antonio Beccadelli, Lucio Marineo Siculo-, les Memòries historials de Catalunya (1418) i les Històries e conquestes de Catalunya, de Pere Tomic (1438, impreses el 1495), base per al Record (1476) de Gabriel Turell, per al Sumari d'Espanya, del fals Berenguer de Puigpardines (fi del s XV), i per a molts nobiliaris. Entre el 1466 i el 1479 fou redactada, de mà anònima, l'Escriptura privada o La fi del comte d'Urgell. I ja penetrades de cultura humanística són Barcino, de Jeroni Pau, el Paralipomenon Hispaniae, de Joan de Margarit, i les Cròniques de Catalunya (1495-1513), publicades el 1547 amb el títol de Cròniques d'Espanya, de Pere Miquel Carbonell. Ja entrat el s XVI s'inicià un nou tipus d'historiografia, que té per objecte primordial la descripció i la història general de cadascun dels estats catalans, com la Història de València (1538) de Pere Antoni Beuter, les Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y Reino de Valencia (1610-11), de Gaspar Escolano, els Anales del Reino de Valencia (1613, 1936-46), de Francesc Diago, el Sumari de la successió dels ínclits reis de València (1656), de Llorenç Mateu i Sanç, la Crònica de la província de Catalunya (1553), de Francesc Tarafa, la Història general de Catalunya (1585), de Pere Antoni de Viladamor, el de Catalonia (1588), de Francesc Calça, la Historia de los ... antiguos condes de Barcelona (1603), de Francesc Diago, la Crònica universal del Principat de Catalunya (1609), de Jeroni Pujades, el Sumari... dels títols d'honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya (1628), d'Andreu Bosc, els Annals de Catalunya, en llatí, de Joan Lluís de Montcada, la Crònica general de Catalunya (vers el 1677), perduda, de Joan Gaspar Roig i Jalpí -autor, també, d'una falsa crònica medieval, el Llibre dels feits d'armes de Catalunya, i principal iniciador de la difusió a Catalunya dels falsos cronicons, la Historia general de Cataluña (vers el 1709), de Pau Ignasi de Dalmases, igualment perduda, fins a arribar als Anales de Cataluña (1709), de Narcís Feliu de la Penya. Mentrestant, Mallorca posseïa la Història general del Regne de Mallorca (1593-1601), de Joan B.Binimelis (publicada en versió castellana el 1927), i les de Joan Dameto (1632), Vicenç Mut (1650) i Jeroni Agustí Alemany (1723). En totes aquestes històries exerciren una gran influència sobretot els Anales de la Corona de Aragón, de l'historiador aragonès Jerónimo Zurita, i els dels seus continuadors, com B.L.de Argensola i F.D.Sayas. Entre les històries locals o de fets particulars, cal esmentar els Col·loquis... de Tortosa (1557), de Cristòfor Despuig, el Libro de las grandezas... de Tarragona (1572), de Lluís Ponç d'Icard, la Descripció... de Barcelona (1581), de Dionís Jeroni Jorba, les Il·lustracions dels comtats de Rosselló, Cerdanya, Conflent (1586), de Francesc Comte, l'Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos (1620-23), de Francesc de Montcada, els Discursos históricos... de Barcelona (1621), de Rafael Cervera, la Historia de los Condes de Urgel (1650, editada el 1853), de Dídac Montfar, el Resumen historial... de Gerona (1678), de Roig i Jalpí. Paral·lelament, les corporacions públiques, civils i eclesiàstiques, que des del s XIV anaren adquirint una major preponderància, estigueren igualment interessades, com els reis, a promoure la redacció de llur història, en forma generalment d'annals, de cronicons més detallats, com la Crònica del racional barceloní, en llatí, amb anotacions del 1334 al 1417, o el Cronicó de la Vaticana, en català, amb notes del 1334 al 1423, o de llargs dietaris oficials o oficiosos. Un cas especial és el Cerimonial dels magnífics consellers de Barcelona, d'Esteve Gilabert Bruniquer. A partir del s XVI augmentà el nombre de relacions, dietaris o memòries particulars, en general entorn dels grans fets bèl·lics, com les Germanies, la guerra dels Segadors (Miquel Parets, el portuguès Francisco M.de Melo), la guerra de Successió (Josep Vicent Ortí, Francesc de Castellví), la guerra del Francès (Pere Cuenca, F.X.Borrull, Manuel Cúndaro) o bé de les guerres carlines. Alhora, sovintejaven les relacions d'esdeveniments quotidians o curiosos coetanis, com el Dietari, de Pujades, i el Calaix de sastre, de Rafael d'Amat i de Cortada, o les Noticias curiosas, de Francesc Vicent Orellana, ja al s XVIII. Des de la fi del s XVII s'anà imposant un nou mètode historiogràfic, amb més crítica, més anàlisi i menys criteris d'autoritat; hom donà més importància a la documentació i als texts coetanis dels esdeveniments i tendí a aplegar en corpus la documentació recollida, tendència estimulada per la publicació, el 1688, de Marca Hispanica, sive limes Hispanicus, de Pèire de Marca. Els principals nuclis del criticisme històric foren, al País Valencià, al voltant de les figures de Manuel Martí i de Gregori Maians, amb Josep Manuel Minyana (De bello rustico valentino, 1752), Joan Antoni Maians, Agustí Sales, Josep Teixidor, Joan B.Munyós, Francesc Cerdà i Rico i, ja al començament del s XIX, Marc Antoni Orellana (Valencia antigua y moderna) i F.X.Borrull. I al Principat, a més del bisbe de Girona Josep de Taverner i d'Ardena (que estudià els comtats de Rosselló, Empúries i Peralada), la Universitat de Cervera (al voltant de Josep Finestres), el monestir de Bellpuig de les Avellanes (Daniel Finestres, Jaume Caresmar, Jaume Pasqual i Josep Martí) i els monestirs de Poblet (Jaume Finestres) i de Montserrat (Benet Ribes) i l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (Josep de Móra i Catà, marquès de Llo), sobresurt la figura d'Antoni de Capmany, amb les seves Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-92). Alguns historiadors dedicaren llur atenció a l'àmbit hispànic, o més general, encara: Minyana, continuador de la història d'Espanya de Mariana (1733), i Joan Francesc de Masdéu, amb la seva Historia crítica de España y de la cultura española (1781-1805); d'altres es dedicaren a la història eclesiàstica, com Fèlix Amat, amb el seu Tratado de la Iglesia de Jesucristo (1793-1803; 1807), i els germans Joaquim Llorenç i Jaume Villanueva, autors del Viaje literario a las iglesias de España (1802-52). Paral·lelament, a Mallorca, erudits com Bonaventura Serra i Ferragut, Guillem Terrassa, Josep Barberi, Lluís de Vilafranca i Antoni Furió transcriviren nombrosos documents relatius a la història de Mallorca en llurs respectives miscel·lànies; a Menorca es destaca l'obra dels germans Joan i Antoni Ramis i Ramis, i al Rosselló, les de Francesc Jaubert de Passà, de l'occità D.M.J.Henry (Histoire du Roussillon, 1835), Josep Fortaner i Joan de Gazanyola (autor també d'una Histoire du Roussillon, no publicada fins el 1857). De mitjan s XVIII a mitjan s XIX foren publicats extensos repertoris bibliogràfics (Rodrigo, Ximeno, Fuster, Torres i Amat, i Bover) i, seguint la línia dels rics apèndixs documentals publicats per Marca, Villanueva i Capmany, Pròsper de Bofarull inicià el 1847 la publicació de la Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón. Tot aquest esforç d'erudició féu possible l'aparició, des de mitjan s XIX, de les grans síntesis històriques, com la Historia de la ciudad y Reyno de Valencia (1845), de Vicent Boix, la fantasiosa Historia de Cataluña y de la corona de Aragón (1860-63), de Víctor Balaguer, la més exigent Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78), d'Antoni de Bofarull, la continuació de les Décadas d'Escolano per J.B.Perales (1878-80), la Història de Catalunya (1887-89), d'Antoni Aulèstia i Pijoan, o obres com els Recuerdos y bellezas de España, de Pau Piferrer (volums dedicats a Catalunya, del 1839 i 1843, aquest en col·laboració amb Pi i Margall, i a Mallorca, en col·laboració amb J.M.Quadrado), o la Barcelona antigua y moderna (1854), d'A.A.Pi i Arimon. Sobretot progressaren els estudis d'història medieval, des de Pròsper de Bofarull (Los condes de Barcelona vindicados, 1836), J.M.Quadrado, el francès Charles Tourtoulon, fins a la generació pesidida per Manuel Milà i Fontanals, amb Julià B.Alart, Fidel Fita, Josep Coroleu, Josep Pella i Forgas, Francesc Monsalvatje, Josep Balari i Jovany, Salvador Sanpere i Miquel, Benvingut Oliver, Manuel Danvila, Roc Chabàs, Francesc de Bofarull, Emili Morera i Joaquim Botet i Sisó. De la generació següent, fonamentalment també de medievalistes, es destacaren Antoni Rubió i Lluch, amb els seus estudis i el diplomatari sobre la Grècia catalana i els Documents per l'estudi de la cultura catalana migeval (1908-21), Joaquim Miret i Sans, Josep Puig i Cadafalch, Julià Ribera, Josep Calmette, Francesc Carreras i Candi (la seva Geografia general de Catalunya és en bona part un text historiogràfic) i, a llur costat, els valencians Josep Martínez i Aloy, Pasqual Boronat, Josep Sanchis i Sivera, els barcelonins Ernest Moliné i Brasés (que reedità i continuà el 1922 la Història de Catalunya d'Aulèstia), Josep M.Roca, Josep Mas, Ferran de Segarra (Sigil·lografia catalana) i Josep R.Carreras, els mallorquins Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Llabrés, etc; aquesta fou la generació que inicià (1908) els Congressos d'Història de la Corona d'Aragó i que participà en la creació dels Estudis Universitaris Catalans (1903), de la secció històrico-arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans (1907) i del Centre de Cultura Valenciana (1915). De l'obra de la generació següent, que hom pot anomenar dels deixebles de Rubió i Lluch, es destaquen les grans síntesis generals, com la Història nacional de Catalunya (1922-34) d'Antoni Rovira i Virgili, l'única que pretén d'abraçar l'àmbit dels Països Catalans, i la Història de Catalunya de Ferran Soldevila (1934-35). I al costat d'aquests, Ferran Valls i Taberner, Ramon d'Abadal, Pere Bosch i Gimpera (fundador de l'escola d'arqueologia de Barcelona), Lluís Pericot, J.E.Martínez i Ferrando, Salvador Carreres i Zacarés, Josep Vives, Agustí Duran i Sanpere, Lluís Nicolau i d'Olwer, Anselm M.Albareda, Josep M.Millàs i Vallicrosa i Josep Sanabre; el camp de les investigacions de molts d'aquests historiadors fou també la història de la cultura, a la qual es dedicaren especialment Jordi Rubió i Balaguer, Manuel de Montoliu, Josep Pijoan, Ramon d'Alòs-Moner, Joaquim Folch i Torres i alguns dels membres més destacats de la generació següent, com Pere Bohigas, Enric Bagué, Eduard Junyent, Martí de Riquer i Manuel Sanchis i Guarner. Finalment, d'ençà del final del s XIX, han aparegut molts treballs en revistes especialitzades, com el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (1885), els Estudis Universitaris Catalans (1907), l'Analecta Montserratensia (1917), el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (1920), l'Analecta Sacra Tarraconensia (1932).

Holding
Societat que posseeix accions d'altres societats, del mateix sector o no. Com a representatives del capital, aquestes accions pertanyen al holding, bé que l'actiu industrial pot restar en mans de les societats d'explotació. La majoria dels països han posat restriccions legals als holdings.

Holocaust, l'
Nom amb el qual és designat el genocidi dut a terme pel règim nacionalsocialista del Tercer Reich sobre els jueus i altres pobles entre els anys 1933 i 1945.

Home Rule
Nom donat al règim d'autonomia exigit pel moviment nacionalista irlandès. Utilitzat aquest lema per Isaac Butt en la seva campanya electoral, esdevingué un partit polític dels diputats irlandesos a Westminster. Amb Stewart Parnell a Dublín i Gladstone a Londres, fou el centre de les relacions anglo-irlandeses fins el 1914, que fou aprovada. Com a moviment unitari fracassà, a causa de les aspiracions independentistes del Sinn Fein, que assolí la independència (1921) d'Irlanda del Sud. Suspesa durant la Primera Guerra Mundial, la Home Rule regí des del 1920 solament sobre l'Ulster.

Humanae Vitae
Encíclica de Pau VI, publicada el 1968, sobre el problema moral de la regulació artificial dels naixements. Afirma la competència del magisteri de l'Església en aquesta matèria i recorda la doctrina tradicional segons la qual tot acte matrimonial ha d'estar obert a la transmissió de vida. Condemna formalment l'ús dels mètodes contraceptius, llevat dels anomenats naturals, i creu que l'ús lliure dels anticonceptius comportaria la infidelitat conjugal, la llicència de costums i la degradació moral de la dona i faria possible la intervenció dels estats per a imposar una limitació dels naixements contra la voluntat de les parelles. L'encíclica produí un impacte desfavorable en els ambients ecumènics, en molts fidels catòlics i fins i tot en alguns bisbes. Als Països Catalans, es produïren moltes reaccions negatives, entre les quals destaca la de sis metges de Barcelona, que publicaren l'opuscle Reflexions científiques a propòsit de la Humanae Vitae (1969). El Sínode mundial de bisbes de l'any 1980 ratificà substancialment les tesis de l'encíclica, si bé en demanà una revisió i una presentació més adequada a la mentalitat moderna. Joan Pau II, en l'exhortació Familiaris consortio, publicada el 1981, repetí la doctrina de Pau VI.

Humanisme
1. Nom amb què hom sol designar els moviments d'exaltació dels clàssics que s'han succeït, amb una certa periodicitat, des del començament del s XVII fins avui. Així, hom parla d'un humanisme alemany —punt de partença i impuls de la brillant filologia clàssica d'aquell país—, que, amb noms com els de Lessing, Schiller i Goethe, va des de la segona meitat del s XVIII fins als primers anys del XIX. Malgrat el valor universal atribuït al mot humanisme en aquests casos, el seu sentit depèn d'una consideració sincrònica més que d'una visió diacrònica. Als Països Catalans, l'interès pels clàssics i el conreu de les humanitats no recobrà la seva esplendor fins a la darreria del s XIX i els primers anys del XX amb la irrupció del noucentisme i, posteriorment, la Fundació Bernat Metge (1923), veritable motor propulsiu del neohumanisme català, presidit per la figura de Carles Riba i per altres estudiosos.
2. Corrent de pensament que col·loca l'home com a centre del seu interès. En aquest sentit, invoca, com a antecedent més llunyà, la figura del sofista grec Protàgores i pot ésser, històricament, que prescindeix de la idea de divinitat (d'un Déu o de diversos), adés negant la seva existència (ateisme), adés qüestionant la possibilitat del seu coneixement, que és el que feia Protàgores (agnosticisme). Hi ha, però, diversos pensadors, antics i moderns, que, recolzant en el contingut humà de certs mites, rituals, doctrines o fets religiosos, han fonamentat un humanisme, de llarga tradició a la cultura occidental, que no exclou l'existència de la divinitat ni de les seves relacions amb l'humà, sinó que reivindica ambdues coses com a suports bàsics.

Humanitats
Conjunt d'estudis relacionats amb les lletres i amb totes les altres activitats de l'esperit que exalten els valors humans.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà