BUXAWEB

VOCABULARI
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

F

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Personatges d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Blowin' In The Wind

Fabian Society
Fabianisme
Fàbrica
Facció
Factor 4
Factor de producció
Factoria

Faisme
Falange
Falange Española
Falange Nacional
Falansteri
Fallida

Fam
Fanariota
Fanatisme
FAO
Farga
Fasci di combattimento

Fascio
Fashoda, incident de

Fecunditat
Federació
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
Federació Comunista Catalanobalear
Federació de Cooperatives de Catalunya
Federació de Les Tres Classes de Vapor

Federació de Partits Socialistes
Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya
Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE)

Federació Democràtica Nacionalista
Federació econòmica d'indústria
Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries
Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya
Federació Nacional de Joventuts Socialistes d'Espanya
Federació Nacional de Treballadors de la Terra

Federació Obrera Catalana
Federació Obrera d'Unitat Sindical
Federació Patronal de Catalunya
Federació Regional Espanyola de l'AIT
Federació Sindical Internacional
Federació Sindical Mundial
Federació Sindicalista Llibertària
Federació Socialista Catalana
Federació Universitària Escolar (FUE)
Federal
Federalisme
Feix

Feixisme
Feixista
Feminisme
Fenianisme
FET y de las JONS
Fets d'Octubre
Fets de Casas Viejas
Fets de La Granja
Fets de la Fatarella
Fets de Maig
Fets de Prats de Molló
Feudalisme
Feuillants
Fideïcomís
Fideisme
Filatura
Filhel.lenisme
Filial
Filibuster
Filibusterisme

Fil.loxera
Filosofia
Finançament
Financera
Finances públiques
Finlandització
Fisc
Fisiocràcia
Fisiòcrates
Fissió nuclear

Flamingantisme
Fluctuació
Flux

Foc de La Bisbal
Folketing
Foment
Foment de la Producció Espanyola

Foment de la Producció Nacional
Foment del Treball Nacional
Fonamentalisme
Fonògraf
Fons d'Ajut al Desenvolupament (FAD)
Fons de Compensació Interterritorial
Fons de les Nacions Unides per a la Població

Fons estructurals
Fons Estructurals de la Comunitat Europea
Fons Estructurals de la Unió Europea
Fons Europeu d'Orientació i Garantia Agrícola (FEOGA)

Fons Europeu d'Organització i Garantia Agrícola, Secció Orientació (FEOGA-O)
Fons Europeu de Desenvolupament (FED)
Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER)
Fons Monetari Internacional (FMI)
Fons Social Europeu
Font

Forces armades
Forces productives
Forces militars de l'ONU
Forces vives
Fordisme

Forma d'estat
Forma de govern
Forma social

Forma social asiàtica
Formació de capital
Forn
Forn baix
Fòrum
Forza Italia
Fourierisme

France Libre
Francmaçoneria

Franquisme
FRAP
Frente de Juventudes
Front
Front Català d'Ordre

Front d'alliberament
Front d'Alliberament de Bretanya
Front d'Esquerres de Catalunya

Front de Libération Nationale (FLN)
Front Islàmic de Salvació
Front Nacional d'Alliberament
Front Nacional de Catalunya

Front National
Front Obrer de Catalunya
Front Patriòtic Rwandès
Front Polisario
Front popular
Front Popular per a l'Alliberament de Palestina
Front únic

Fuero de los españoles
Fuero del trabajo

Fugida de Varennes
Führer
Funcionalisme
Funcionari públic

Fur
Fus
Fusió nuclear
Futurisme

Fabian Society
Associació socialista britànica constituïda a Londres el 1883. El nom li fou donat en record del cònsol romà Fabi Màxim Verrugós, conegut per la seva prudència i constància. L'actitud de l'associació fou determinada per la consideració d'una gradual transformació de la societat «d'acord amb el més alt ideal moral». Fou dirigida al principi per Edward Pease, Bernard Shaw, Sidney i Beatrice Webb, Sidney Oliver i Graham Wallas, que li donaren l'impuls decisiu. El 1889 publicà els Fabian Essays in Socialism, obra en bona part deguda a Shaw i a Webb, la qual propugnà l'evolució socialista en comptes de la revolució. Els fabians contribuïren a la creació del Labour Representation Committee, integrat al Labour Party d'ençà del 1906. La Fabian Society s'ha ocupat de la difusió del socialisme, ha defensat la nacionalització de la indústria i ha tingut influència sobre els polítics laboristes i els dirigents de les trade unions.

Fabianisme
Moviment socialista creat entorn de la Fabian Society.

Fàbrica
Conjunt d'instal·lacions industrials (edificis, maquinària, etc) destinades a la transformació o conservació de primeres matèries o a la producció d'objectes a partir d'elements més simples.

Facció
1. Grup de persones reunides per a una acció violenta, generalment política.
2. Grup polític, pertanyent a un partit, amb una línia pròpia.
3. Durant el Trienni Constitucional (1820-23), cadascun dels grups d'insurgents absolutistes i, en general, cadascun dels grups carlins durant el s XIX.

Factor 4
Informe del Club de Roma, elaborat per Ernst Ulrich von Weizsäcker, Amory B.Lovins i L.Hunter Lovins, que proposa doblar el benestar consumint la meitat de recursos. Es basa tant en la major eficiència en l'ús de recursos com en un replantejament del que significa el benestar. Els autors proposen incloure elements com l'accés a l'educació i l'atenció sanitària en l'estimació del benestar.

Factor de producció
Cadascun dels elements que, combinats en unes proporcions determinades, permeten la producció de béns i serveis i possibiliten la percepció d'uns ingressos. Tradicionalment les categories considerades com a factors han estat els recursos naturals, el treball i els béns de capital analitzats des d'una perspectiva tècnica i social, bé que modernament alguns autors neoclàssics hi afegeixen l'empresa o l'organització com a quart factor o factor residual. La consideració teòrica dels diferents elements planteja dues qüestions fonamentals: la del caràcter de productiu en cadascun dels factors i la de la justificació dels ingressos percebuts pels propietaris dels factors (salaris, guanys, interessos, etc); referent a això hi ha un desacord notable entre els economistes de l'escola neoclàssica i els de l'escola clàssico-marxista. Els primers consideren que tots els factors gaudeixen de capacitat productiva i que, en conseqüència, els ingressos percebuts per llurs titulars poden ésser justificats, mentre que els segons opinen que només el treball és productiu i que, per tant, els ingressos derivats de la propietat s'expliquen pel fenomen de l'explotació del treball. Segons les peculiaritats tècniques, els factors de producció poden ésser classificats en específics i versàtils (els quals plantegen el problema de llur assignació òptima), en fixos i variables (segons que el cost sigui proporcional al volum de producció o no ho sigui) i en divisibles i indivisibles (si poden ajustar-se exactament a les necessitats de les combinacions òptimes de factors o si han d'ésser emprats en unes quantitats determinades).

Factoria
Establiment industrial o de comerç, dit especialment dels situats en colònies.

Faisme
1. Doctrina política pròpia de la Federació Anarquista Ibèrica, que defensava en les discussions amb el sindicalisme revolucionari una certa ortodòxia anarquista, especialment l'antipoliticisme de la CNT.
2. Actitud política que pretenia de subvertir el règim capitalista d'una manera violenta mitjançant insurreccions i cops de mà contra l'estat, defensada especialment a l'estat espanyol pel grup anarco-bolxevic Nosotros 1 en 1931-33.
3. Acció de fer ús de la força i la violència, sovint indiscriminada, apel·lant a l'excusa de perseguir la contrarevolució, sense admetre ni respectar la creació d'una nova legalitat revolucionària. En especial, hom fa referència a l'actuació dels grups incontrolats, molts d'ells membres de la FAI, en començar la guerra civil de 1936-39.

Falange
Unitat laboral integrada per cent famílies, que habiten un falansteri.

Falange Española
Agrupació política fundada al Teatro de la Comedia de Madrid el 29 d'octubre de 1933. Malgrat les seves característiques específiques, aquest moviment s'inscriví com una variant espanyola dels corrents feixistes europeus, pel fet que suposava una opció política dretana eficaç per a frenar el procés revolucionari de l'esquerra. Al moment que José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, fundà, amb un nucli reduït d'amics, el moviment falangista hi havia altres grups d'extrema dreta: la Comunió Tradicionalista, el grup d'Albiñana Sanz, Renovación Española i les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS). Però fou aquest darrer grup el que influí sobre Falange, i ambdós grups es fusionaren pel febrer del 1934 (FE y de las JONS); adoptaren el jou i les fletxes dels Reis Catòlics com a emblema, a més de la bandera vermella i negra i la camisa blava. Llur plataforma ideològica fou concretada en els veintisiete puntos (novembre del 1934). Bé que rebutjaven l'apel·latiu de feixista, participaven, de fet, de la ideologia i de les formes organitzadores del feixisme: constituïen un moviment antimarxista que refusava alhora la lluita de classes i el sistema social capitalista. Propugnaven un estat totalitari, autoritari, no parlamentari, nacionalista, unitari i «imperialista», i l'organització corporativa de l'estat; a més, tenien en comú l'exaltació d'una forma de vida arriscada, el culte a la violència i a l'acció directa (les «milícies» com a grup de xoc). Introduïren, així, mateix, les línies originals de llur pensament: en l'aspecte econòmic, la concepció d'Espanya com un «gigantesco sindicato de productores», el sentit catòlic del moviment i una reforma agrària per a elevar el nivell de vida dels camperols mitjançant serveis tècnics adequats i l'extensió de la propietat familiar de la terra. Fins a la guerra civil de 1936-39 els afiliats a FE y de las JONS, provinents fonamentalment de la petita burgesia, no foren gaire nombrosos (poc abans que fos declarada fora de la llei, després de les eleccions del febrer del 1936, la Falange tenia poc més de 25 000 afiliats a tot l'estat espanyol). Un cop començada la guerra civil, la seva trajectòria canvià, en esdevenir l'alternativa política més important dels insurgents. Després de quasi un any de dissensions internes i d'enfrontaments amb altres grups, fou obligada a la fusió amb els tradicionalistes i passà a denominar-se Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), pel decret d'unificació del 19 d'abril de 1937. Restà constituïda com a partit únic de l'estat, inserida en la seva organització general i sotmesa al comandament nacional del general Franco. Durant la guerra complí funcions importants, que foren plenament efectives en la postguerra, fins que anà en decadència, cap a la meitat dels anys cinquanta. Articulà unitàriament la ideologia del règim; fou l'element aglutinador dels sectors socials que feien costat al règim, actuà com a centre orgànic per a fornir quadres polítics a l'estat i creà els sindicats verticals com a aparells estatals que podien substituir qualsevol possibilitat d'organització de la classe obrera. A més, restà organitzada d'una forma jeràrquica, sota la dependència del cap de l'estat, de qui depenen el secretari general, la Junta Política —suprimida, més tard— i el Consejo Nacional; i en jefaturas provincials i locals en les corresponents circumscripcions territorials.
Divergències i evolució de la Falange
Tanmateix, no tot el falangisme originari havia acceptat de bon grat el decret d'unificació del 1937, al qual s'oposà un sector entorn de Manuel Hedilla, que fou empresonat. La utilització de la simbologia i la retòrica falangistes per part del franquisme, tot desvirtuant-ne els principis, accentuaren l'aparició, en els rengles «blaus», d'actituds crítiques envers el règim (D. Ridruejo, P. Laín Entralgo, A. Tovar), i àdhuc de grups neofalangistes d'oposició. La mort de Franco representà l'extinció i el ràpid desmantellament de la FET oficial, i a partir del 1976 s'han disputat l'herència ideològica de José Antonio Primo de Rivera un gran nombre de faccions, entre les quals hom pot distingir tres tendències bàsiques: la FE de las JONS «històrica», formada per antics jerarques i beneficiaris del franquisme i englobada en la ultradreta més reaccionària; els hedillistes o falangistes «autèntics», que utilitzen una retòrica revolucionària, anticapitalista i nacionalista espanyola i els falangistes «independents» —F.E. (i)., amb particulars preocupacions ideològiques i culturals.

Falange Nacional
Organització política xilena sorgida, el 1938, d'una escissió del Partido Conservador Unido i que es convertí, el 1957, en el Partido Demócrata Cristiano.

Falansteri
Associació de producció en el si de la qual els treballadors vivien en comunitat d'acord amb el sistema de Charles Fourier.
Habitacle d'una falange. F.M.Ch. Fourier el concebé com un sistema social autònom, amb tots els recursos industrials i alimentaris necessaris per a la vida de la comunitat. Sota el guiatge d'un director, elegit democràticament, els treballs esdevenien amens i variats, en ésser intercanviables, a causa de la polivalència d'oficis dels components de la falange. La propietat, compartida però no igualitària, no hi condicionava drets ni deures.
Per extensió, allotjament d'una associació de persones.

Fallida
També bancarrota. Impossibilitat d'una persona o d'una empresa per fer front a un pagament quan tot el que posseeix (actiu), sigui amb diners o amb altres béns, és inferior al que deu (passiu).
Situació del comerciant o l'industrial que, per circumstàncies econòmiques adverses, o per la seva culpa o imprevisió, o fins i tot maliciosament, ha deixat de complir habitualment amb els seus pagaments.

Fam
Sofriment general produït per l'extrema escassetat d'aliments. La fam ha estat sovint conseqüència dels avatars històrics de les col·lectivitats humanes: guerres, pestes, invasions, etc, però uns altres cops ha estat originada per condicions climatològiques desfavorables o catàstrofes naturals. Hom en troba descripcions a la Bíblia, com els cèlebres set anys de fam soferts per Egipte. Moltes de les migracions asiàtiques de l'edat antiga tingueren aquest motiu. A l'edat mitjana, la recessió econòmica europea i les lluites freqüents feren de la fam un dels flagells de la humanitat, especialment al s XIV. Les fams produïren sovint revoltes socials d'abast local, que es reproduïren amb més força al s XVII, quan el clima d'Europa empitjorà (com les revoltes dels croquants, al Llenguadoc, al primer terç del segle). Hom reconeix també un paper important a la fam de les classes populars en la gestació de la Revolució Francesa. Modernament foren especialment catastròfiques la fam d'Irlanda (1846-49), la de la Xina (1876-79) i les de Rússia (1918 i 1932-33). Actualment és pràcticament inexistent als països desenvolupats d'Occident, però persisteix en gran mesura a l'Àsia i a l'Àfrica. Aquest fet, denunciat per Josué de Castro a mitjan s XX, no ha estat resolt, malgrat la creació d'organismes internacionals, com la FAO; sovint, però, per motius bèl·lics (Biafra, Vietnam) o de superpoblament (Índia), els resultats assolits són ínfims en relació amb les necessitats.
La fam incidí periòdicament damunt els Països Catalans durant l'edat mitjana i la moderna, motivada principalment per les crisis agrícoles (produïdes per irregularitats climàtiques, guerres, etc). La situació geogràfica dels Països Catalans, a l'àrea mediterrània, pobra en pluges, hi influí notablement, bé que el seu litoral extens en pal·lià els efectes pels recursos que suposaven la pesca i l'arribada de blat d'importació per mar. A partir de la gran fam del 1333 (anomenat "lo mal any primer"), les crisis tendiren a repetir-se. En resultaren pestes i desequilibris socials. La situació millorà al principi del s XV, però la guerra contra Joan II (1462-72) produí noves dificultats. Al s XVI, després d'una relativa prosperitat, s'inicià una nova sèrie de fams, que culminà al s XVII amb les de 1630-31, les produïdes per la guerra contra Felip IV (1640-52) i la de 1687-88, causada per un devastador flagell de llagostes. El canvi climàtic del s XVIII i la introducció gradual de millors tècniques de conreu reduïren la incidència de les fams, bé que la guerra contra Anglaterra provocà la del 1780; la de 1788-89 donà lloc als Rebomboris del Pa. La guerra del Francès produí la darrera gran fam, que la inepta administració de Ferran VII contribuí a perllongar, i que ha estat recollida en la literatura popular d'aquell període. La guerra civil de 1936-39 també ocasionà escassetats, que perduraren fins ben entrats els anys quaranta.

Fanariota
Dit especialment de l'aristocràcia grega que, entorn del patriarca, a Constantinoble, aconseguí de sobreviure després de la caiguda de l'Imperi. Els seus memebres ocuparen càrrecs importants en el govern de la Sublim Porta, als ss XVII i XVIII. Aprofitant la decadència de l'imperi Otomà i de l'Església, les famílies fanariotes es convertiren en l'elit intel·lectual de Constantinoble, activaren la cultura, impulsaren l'esperit nacional grec i foren la base de la renaixença espiritual del poble, que havia de culminar amb la revolució alliberadora del 1821.

Fanatisme
Zel, entusiasme, excessiu a favor d'una creença, d'un partit o d'una causa.

FAO
Sigla en anglès de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (Food and Agriculture Organization).

Farga
Establiment on, per reducció del mineral, es produïa el ferro pel procediment conegut arreu d'Europa com a procediment català o de la farga catalana . Als Països Catalans, al període centrat en la baixa edat mitjana (ss IX o X al XVI), les citacions textuals i la toponímia descobreixen fargues i ferreries a les comarques muntanyenques, des de la Vall d'Aran i la Fenolleda fins a l'Alcalatén i enllà. Tanmateix, la zona del Pirineu català no tingué una concentració metal·lúrgica comparable a la de l'occità, l'aragonès i el basc. Els ss XVII i XVIII són els de plenitud; la producció d'algunes fargues podia assolir 100 tones anuals (Alins de Vallferrera, Ordino, Ripoll), i la producció total devia ésser de dos milers de tones, xifra que permetia l'exportació de ferro en barres a Itàlia, Occitània i l'Amèrica castellana. A la fi del s XVIII, però, l'augment de consum i el declivi en la producció obligà a importar el metall del País Basc i fins i tot de Suècia. L'exhauriment dels meners de ferro superficials, el progrés tècnic (alts forns) i l'aïllament de les comunicacions modernes comportaren, als ss XIX i XX, la decadència de les fargues; al final del s XIX algunes foren dedicades al treball de l'aram (farga d'aram) amb desferres d'aquest metall; fabricaren gairebé exclusivament perols i peroles. Les darreres fargues foren les d'Ainet de Besan, a la vall Ferrera, de les Ferreries, prop de Malgrat, d'Arles (1932), de Lacambra (d'aram), a Torelló (1934), d'Encamp (1937) i de Banyoles (d'aram, fins després del 1950); la farga Palau de Ripoll, d'aram, és l'única que és actualment en funcionament. Al moment de difusió màxima, n'hi hagué una vuitantena, entre les de ferro i de coure, només 15 de les quals fora dels Pirineus i la Serralada Transversal, la gran majoria agrupades en sis conques, generalment a les capçaleres: les del Segre (amb la Noguera de Vallferrera i la Valira), la Tet (afluents de la dreta), el Tec-Sant Llorenç, la Muga-el Ricardell, el Ter-Freser-Rigard i el Llobregat (sobretot, els afluents de l'esquerra).

Fasci di combattimento
Les unitats de milícies fundades per Benito Mussolini el 1919 es van anomenar fasci di combattimento (feixos de combat), i eren compostes per homes que barrejaven un nacionalisme agressiu amb aspectes pseudorevolucionaris. El seu símbol va ser el feix de vares amb una destral.

Fascio
Mot aplicat a grups polítics o socials tendents a una finalitat comuna i d'acció generalment revolucionària. Els més coneguts són els fasci dei lavoratori (o fasci siciliani), estesos per tot Sicília (1892-93), de caràcter socialista i en lluita contra els latifundistes, i els fasci di combattimento, sorgits per iniciativa de Mussolini (1919), d'on nasqué el partit feixista.

Fashoda, incident de (veure Incident de Fashoda)

Fecunditat
Relació del nombre de naixença amb el de dones en edat fèrtil. Una dona és fecunda si té fills, i infecunda si no en té, independentment del fet que sigui fisiològicament capacitada per a tenir-ne o no. Hom estableix normalment la taxa de fecunditat per edats (nombre de nascuts de mares d'una edat dividit per totes les dones de la mateixa edat), i, sumades totes les dones fèrtils (de 15 a 49 anys), constitueixen una taxa neta per a contraposar a la de natalitat general. Hom pot considerar només els naixements femenins, amb la qual cosa hom coneix les possibilitats reproductores futures. La fecunditat presenta taxes molt baixes a 15 anys, i després va augmentant, fins assolir el màxim a 25 anys; a partir d'aquí torna a minvar, fins a esdevenir nul cap a 50-55 anys.

Federació
1. Forma d'agrupació estatal que es basa en la unió d'una sèrie d'estats sota una mateixa constitució política. La qual respecta llur autonomia en els afers interns i estableix un poder superior, l'estat federal, que estén la seva sobirania sobre tots ells i que té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general. Els estats federats no poden separar-se de la federació, i la seva participació en el poder federal és determinada per la constitució.
2. Agrupació de diverses entitats (culturals, sindicals, recreatives, etc), que tenen un fi comú, en una de superior que les representa i a la qual atorguen autoritat sobre elles.

Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
Organització que volgué reunir tots els grups anarquistes de la Península Ibèrica, constituïda clandestinament pel juliol del 1927 al Saler, València. Fou el producte d'una iniciativa del Segon Congrés de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França (Marsella, maig del 1926), i de bon principi agrupà, a part aquesta federació, la Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya i la União Anarquista Portuguesa. Es proposà d'assegurar el contingut àcrata de la CNT mitjançant la creació de comitès amb participació mixta de membres de la FAI i de la CNT, especialment Comitès Pro-presos i Comitès de Defensa Confederal (el qual hom anomenà la trabazón); també es proposà d'allunyar la CNT de qualsevol intelligència amb els grups polítics republicans. Tanmateix, sota la Dictadura, la FAI participà en diferents intents revolucionaris fent costat als elements polítics (així, el 1928 en els treballs de conspiració dirigits per Sánchez Guerra, i després, a Catalunya, formant part del Comitè Revolucionari del 1930). Mancada d'un funcionament orgànic regular, els primers anys republicans no aconseguí de reunir totes les tendències anarquistes existents; en restaren fora, notablement, el grup de «La Revista Blanca» (fins el 1936, bé que mantenint-hi bones relacions) i el grup Nosotros, abans anomenat Los Solidarios (fins el 1933, per més que fou tingut des del 1931 com la principal expressió del faisme). Tampoc no li fou fàcil de mantenir la unitat interna, a causa del freqüent distanciament entre les federacions regionals catalana i andalusa i la Federació Regional de Grups Anarquistes de Llevant (amb el seu òrgan de premsa «Redención»), la Federació Regional d'Astúries (molt influïda pel sindicalista Eleuterio Quintanilla) o la del Centre (encapçalada sobretot per González Iniestal i el periòdic «El Libertario»). Malgrat això, assolí un ampli acord en l'oposició decidida al grup anarcosindicalista que havia dirigit la reorganització de la CNT en 1930-31 (Pestaña, Peiró, López, etc), i combaté en especial els plans d'una major estructuració interna confederal (les federacions nacionals d'indústria) i els intents d'aconseguir un cert reconeixement per part de les corts constituents republicanes. La lluita entre els trentistes i la FAI acabà amb la conquesta dels llocs directius de la CNT pels faistes (Alaix, director de «Solidaridad Obrera», octubre del 1931; Gilabert, secretari del comitè regional català, abril del 1932; Villar, secretari del comitè nacional, març del 1932) i la posterior escissió dels Sindicats d'Oposició. El grup Nosotros (els anarcobolxevics: Durruti, García Oliver, Ascaso, Sanz, etc), que ja havia implicat la FAI i la CNT en diferents intents revolucionaris en 1931-32 (vaga general de Barcelona, setembre del 1931; aixecament de l'alt Llobregat, gener del 1932), aconseguí de fet de dirigir la FAI, i aquesta promogué els fracassats moviments insurreccionals de gener, maig i desembre del 1933 i dictà una decidida abstenció en les eleccions del novembre d'aquell mateix any. Aquests successius fracassos aguditzaren dins la FAI l'oposició als anarcobolxevics per part dels anarquistes més ortodoxos, com Torhyo i Mestre (del grup A) o D. Abad de Santillán, Pere Herrera i Josep Peirats (del grup Nervio). Alhora, en 1935-36 s'obriren també unes fortes polèmiques entorn d'una possible aliança amb les forces polítiques d'esquerra (defensada, en especial, per Federico Urales) i entorn de la discussió sobre el programa social futur a dur a terme per part de la CNT. Davant la negativa del grup de «La Revista Blanca» a prefigurar un programa concret, Gaston Leval i, més encara, D. Abad de Santillán concretaren possibles bases d'organització de la producció, que finalment no foren recollides pel congrés de Saragossa de la CNT (maig del 1936). En iniciar-se la guerra civil, la majoria dels membres del grup Nosotros fou absorbida per les tasques militars. D'altra banda, el col·laboracionisme polític (presència de la FAI en el govern de Catalunya i indirectament també en el govern de la República) féu esclatar una nova crisi quan alguns sectors intentaren que la FAI assumís explícitament la representació política del sindicalisme cenatista. A la fi, la FAI s'unificà de fet amb la CNT, malgrat els intents d'augmentar el seu grau d'organització interna (el ple peninsular del juny del 1937 acordà de substituir els nombrosos i petits grups anarquistes d'afinitat ideològica per uns nous agrupaments territorials), i a la fi de la guerra passà a formar part del Moviment Llibertari Espanyol (octubre del 1938; març del 1939). Afirmà tenir 30 000 afiliats el 1936 i 150 000 el 1937. Els seus principals òrgans de premsa foren «Tierra y Libertad» (Barcelona), «Nosotros» (València) i «El Libertario» (Madrid). Havent subsistit formalment com una de les branques del Moviment Llibertari a l'exili, reaparegué a l'interior de l'estat espanyol el 1977 ressuscitant el periòdic «Tierra y Libertad», publicat a Barcelona com a portaveu d'un anarquisme integral i un antistatalisme militant, diferenciat de l'anarcosindicalisme de la CNT. Acusada per la policia en relació a l'atemptat contra la sala d'espectacles Scala (1978) i altres accions violentes, ha rebutjat les imputacions de terrorisme, tot manifestant la seva simpatia pel sector més radical de la CNT.

Federació Comunista Catalanobalear
Organització política de caràcter comunista constituïda a la tardor del 1924 pel grup de sindicalistes revolucionaris agrupats entorn del setmanari «La Batalla» i que formà, fins el 1930, l'organització regional del Partido Comunista de España. Aquell any trencà amb aquest partit per diferències en les qüestions nacional, sindical i política, i es fusionà amb el Partit Comunista Català, per formar el Bloc Obrer i Camperol, tot subsistint la Federació, que pel juny del 1933 canvià el nom pel de Federació Comunista Ibèrica, pel qual fou coneguda fins a la constitució del Partit Obrer d'Unificació Marxista (1935). En fou sempre el secretari Joaquim Maurín, i Pere Bonet, Jordi Arquer, Víctor Colomer, Hilari Arlandis i Daniel Rebull en foren dirigents. El seu òrgan central d'expressió fou «La Batalla».

Federació de Cooperatives de Catalunya
Entitat sorgida el 1920 com a transformació de la Cambra Regional de Cooperatives Catalano-balears constituïda el 1899. El 1926 assolí la xifra de 4 800 famílies associades i un moviment anual de cinc milions de pessetes. Algunes de les societats federals havien aconseguit una força notable: L'Equitativa, de Palamós, tenia 2 028 socis; La Flor de Maig, de Barcelona, 1 560; i la Unió Cooperativa Barcelonesa, 779. Fins i tot diverses indústries eren propietat de les cooperatives de consum. Poc abans de la guerra civil de 1936-39, la Federació de Cooperatives de Catalunya aplegava ja 230 entitats, i representava un total de 28 000 famílies, amb un moviment anual de quaranta-quatre milions de pessetes, només al Principat. Numèricament, eren uns 84 000 adherents a les cooperatives de consum i uns 12 000 a les de producció. La legislació franquista del 1942, imposant les Uniones Territoriales de Cooperativas, impedí l'existència de la FCC i en desvirtuà l'esperit. Des del 1977, s'ha iniciat un lent procés de reconstrucció de les antigues federacions voluntàries.

Federació de Les Tres Classes de Vapor
Societat obrera creada a Barcelona poc després de la Revolució de Setembre (1868), aplegant els tres rams de la indústria tèxtil: filadors, teixidors i jornalers. Adherida al Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona, era, de molt, el més important dels sindicats del seu temps, amb força organitzada als principals centres fabrils de Catalunya: Barcelona, Sallent de Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Manlleu, Manresa, Mataró, Centelles, etc. Sota la direcció de Climent Bové, Joan Vidal, Josep Bragulat, Tomàs Valls, Eudald Xuriguera i d'altres, Les Tres Classes participaren activament en el Congrés Obrer de Barcelona (1870) i s'adheriren a l'AIT (1871). Aquest mateix any es federaren amb la Societat de Teixidors a Mà per formar la Unió Manufacturera. Suspesa la seva activitat arran de la dissolució de la Internacional a l'estat espanyol (1874), l'entitat es reorganitzà el 1881 i conegué una ràpida creixença —trenta mil membres l'any 1886—, comptant amb un òrgan de premsa, El Obrero. Ideològicament, seguí una línia de sindicalisme moderat i antibakuninisme que portà els seus homes, successivament, cap a posicions pro-republicanes, marxistes i, per fi, a la creació, el 1891, del Partit Socialista Oportunista, adherit al possibilisme. Aquesta creixent moderació i el col·laboracionisme amb el patronat provocaren una crisi mortal de la Federació, la qual acabà desapareixent cap al 1916. La majoria dels obrers cotoners que n'havien format part ingressaren més tard a la CNT.

Federació de Partits Socialistes
Organització federal de partits i moviments socialistes de les diverses nacionalitats i regions de l'estat espanyol, creada el 1976. N'eren antecedents la Coordinadora Socialista Federal Ibèrica (1964) i, més directament, la Conferència Socialista Ibèrica (1974), i aplegava Convergència Socialista de Catalunya (més tard PSC-Congrés), Partit Socialista del País Valencià, Partit Socialista de les Illes —vinculats, a més, en una Coordinadora Socialista dels Països Catalans—, Partido Socialista Galego, Eusko Socialistak, Partido Socialista de Andalucia i altres grups. De línia socialista d'esquerra autogestionària i federalista, la força electoral del PSOE el 1977 i el pas a l'òrbita d'aquest partit d'importants membres de la Federació (PSC-C, PSPV) en provocaren el desmantellament.

Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya
Organisme constituït d'acord amb el decret de Sindicació Obligatòria, de la Generalitat de Catalunya (agost del 1936), per la fusió de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya i Unió de Sindicats i Pagesos de Catalunya.

Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE)
Organització sindical, proclamada anarco-col·lectivista, que substituí, a partir del 1881, la Federació Regional Espanyola de l'AIT. Sorgí dels esforços del grup anarcosindicalista català —en especial de Farga i Pellicer—, partidari de posar fi a la clandestinitat, en contra del parer de García Viñas, Trinidad Soriano, Anselmo Lorenzo, etc. El primer congrés es reuní a Barcelona pel setembre del 1881, i aviat assolí un nombre d'afiliats semblants als de la Regional del 1870-73; al congrés de Sevilla, pel setembre del 1882, hi hagué representats 57 934 obrers (38 349 dels quals d'Andalusia, 13 201 de Catalunya i 2 355 del País Valencià). De tota manera, la seva actuació restà esterilitzada per la lluita interna, per tal com la comissió federal, resident a Barcelona fins el 1883 (Francesc Tomàs, Pellicer i Paraire, Canibell, Llunàs i segurament també Farga i Pellicer), hagué de fer cara, especialment a Andalusia, tant als grups anarquistes nihilistes (impulsats pels Desheredados, doctrinalment anarco-col·lectivistes) com als anarco-comunistes (el sevillà Miguel Rubio, Vicente Daza, de Madrid, Martí Borràs, de Gràcia, etc). A més, malgrat la condemna formal de La Mano Negra feta al congrés de València per l'octubre del 1883, no pogué aturar la forta repressió governamental de 1883-84, i de fet deixà d'existir com a central sindical. Tanmateix, actuaren diferents comissions federals (a Valladolid, 1883-86; i de nou a Barcelona, 1887-88), i hom celebrà un congrés extraordinari a Barcelona (setembre del 1884) i un quart congrés a Madrid (maig del 1887) abans de decidir la seva conversió en una Organització Anarquista de la Regió Espanyola (a València, pel setembre del 1888). Anteriorment, des del 1886, s'havia ja intentat una renovació, en una altra direcció, mitjançant l'establiment dels pactes d'Unió i Solidaritat a Barcelona i a València.

Federació Democràtica Nacionalista
Organització política nacionalista i reformista catalana constituïda per Francesc Macià, que publicà el seu programa de fundació el 2 de febrer de 1919. Afirmà el dret d'associació, reunió, manifestació i propaganda, a més a més de diverses millores socials (sou mínim, assegurança obligatòria, foment del cooperativisme, nacionalització de les vies de comunicació, municipalització dels serveis públics, etc). Donà suport a la candidatura de Macià en les eleccions legislatives del 1919 i obrí la via per a la formació d'Estat Català.

Federació econòmica d'indústria
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya pel juliol del 1937, de finalitat semblant a la dels consells generals d'indústria, però amb objectius especialitzats. Havia d'impulsar l'organització de serveis comuns en les empreses d'una mateixa branca industrial a fi d'estimular i harmonitzar llur desenvolupament. Havia d'arribar a agrupar totes les empreses del país, i de fet el Consell d'Economia acabà assignant-li les mateixes funcions dels agrupaments o concentracions; però només es constituí molt parcialment en la indústria química, en el ram del comerç i del crèdit i en la indústria tèxtil.

Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries
Organització juvenil anarquista d'àmbit peninsular creada a instàncies de les joventuts de Madrid pel juny del 1932. Independent de la FAI, fou criticada per aquesta i en especial per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, les quals no s'hi adheriren fins pel novembre del 1936. Passà de 30 000 membres al principi del 1936 a 120 000 pel febrer del 1937 (34 000 al Principat, 8 000 al País Valencià). Durant la guerra civil, en fou secretari general Fidel Miró, ex-secretari de la regional catalana. Tingué, entre d'altres òrgans de premsa, «Juventud Libre» (Madrid) i «Ruta» (Barcelona).

Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya
Organització creada pel març del 1923 a Madrid per assegurar el contingut anarquista de la CNT davant la influència de comunistes i sindicalistes. Fou el primer intent reeixit, al s XX, de reunió dels diferents grups anarquistes existents al país. Dominat en part el seu comitè de relacions per membres del grup Los Solidarios (Francisco Ascaso, Aurelio Fernández i B. Durruti), la Federació fou implicada en la majoria dels atemptats i atracaments de 1923-24. Posteriorment, sense un funcionament regular, mantingué un comitè nacional, que participà en la fundació de la FAI, el 1927.

Federació Nacional de Joventuts Socialistes d'Espanya
Organització juvenil del PSOE creada el 1906 sota l'impuls de Tomás Meabe de Bilbao, amb 20 seccions i 1116 afiliats. Fou especialment forta a Biscaia, a Astúries i a Madrid. Pel desembre del 1919 s'afilià a la Tercera Internacional, i per l'abril del 1920 el comitè nacional (Merino Gracia, J. Andrade, V. Arroyo, etc) decidí la seva transformació en Partido Comunista Español. Reorganitzada sota la República, assolí una importància creixent com a suport dels caballeristes, a l'esquerra del PSOE. Arribà a tenir uns 200 000 afiliats (1936) i el seu òrgan de premsa fou «Renovación». Dirigida per Hernández Zancajo, Santiago Carrillo, Cazorla, Serrano Poncela, etc, s'uní a les joventuts comunistes i formaren les Joventuts Socialistes Unificades (a partir de l'abril del 1936) que restaren aviat en l'òrbita del PCE. Sota el franquisme, hom reconstruí clandestinament les Joventuts Socialistes lligades al PSOE i, des de llur legalització (1977), han mantingut una línia lleugerament més esquerrana que el partit. És membre de la Unió Internacional de Joves Socialistes i n'han estat els darrers secretaris generals Federico Mañero (1981-84) i Javier de Paz.

Federació Nacional de Treballadors de la Terra
Organització camperola d'abast espanyol adscrita a la UGT. Fundada per l'abril del 1930, experimentà un espectacular ascens numèric durant el primer bienni republicà (passà de 36 639 afiliats pel juny del 1930 a 451 337 pel juny del 1933, que significava prop del 40% del total dels efectius de la UGT), especialment a Extremadura, la Manxa, Andalusia i el País Valencià. Fou un feu de la tendència caballerista del PSOE, sobretot a partir de la substitució del primer secretari general, Martínez Gil, per Ricardo Zabalza (gener del 1934). Desencadenà la primera vaga general camperola del país (1-20 de juny de 1934), que la deixà exhausta. Refeta ràpidament en els primers mesos de 1936 (dictà l'ocupació de les grans propietats de Badajoz per part dels camperols, pel març del 1936), durant la guerra civil aconseguí d'ésser present al Principat (a mitjan 1937 hi tingué uns 58 000 afiliats) i defensà, en aquest cas fent costat a la CNT, les col·lectivitzacions agràries del País Valencià. Edità «El Obrero de la Tierra». Reconstruïda, com tota la UGT, des del 1976, el 1978 deia de tenir, en les seves dues branques —assalariats i petits agricultors autònoms— més de 150 000 afiliats, sobretot a Andalusia, el País Valencià, Múrcia, la Manxa i Extremadura; no existeix, en canvi, a Catalunya i a les Balears.

Federació Obrera Catalana
Pretesa central sindical d'àmbit català, creada el 1932, que intentà reorganitzar la Unió de Sindicats Lliures. Afirmà voler un sindicalisme professionalista, aconfessional i apolític; el 1935 ingressà en la Confederació Nacional de Sindicats Lliures d'Espanya, presidida per Ramon Sales. El seu òrgan de premsa fou «FOC» (1932-33), dirigit per Llàtzer Casanovas.

Federació Obrera d'Unitat Sindical
Central sindical creada pel maig del 1936, a Barcelona, pels sindicats influïts pel POUM. Intentà de promoure una lluita reivindicativa basada en la formació de fronts únics sindicals, coordinant l'acció, al Principat, de totes les organitzacions sindicals d'una determinada indústria. Defensà també la unió entre la UGT i la CNT. Amb especial força a Lleida, Balaguer, Tàrrega i Tarragona, afirmà de tenir uns 60 000 afiliats. El secretari general fou Andreu Nin. Pel setembre del 1936 es dissolgué i ingressà a la UGT catalana.

Federació Patronal de Catalunya
Organització sindical patronal creada el 1919 per a contrarestar la força creixent de la CNT. Presidida per Fèlix Graupera, reuní els sectors més intransigents de la burgesia industrial catalana, especialment de Barcelona. Després de participar en la Comissió Mixta de Treball (octubre de 1919), dictà el locaut de novembre del 1919 ­ gener del 1920 (que afectà uns 200 000 treballadors), impulsà la formació de la Unió de Sindicats Lliures i afavorí l'actuació del pistolerisme contra la CNT. Volgué una política per part del govern clarament repressiva envers el sindicalisme obrer i en especial l'empresonament dels principals caps cenatistes, i aconseguí en aquest sentit la col·laboració del governador Martínez Anido (1920-21). El 1923 féu costat al cop militar de Primo de Rivera. Pertangué a la Confederación Patronal Española, i contribuí a reorganitzar-la per l'octubre del 1919.

Federació Regional Espanyola de l'AIT
Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball
. Primera organització sindical obrera d'abast espanyol, creada pel Primer Congrés Obrer Espanyol, pel juny del 1870, després de la formació, el 1869, d'uns primers nuclis internacionalistes a Madrid (Lorenzo, Mora, González Morago, etc) i a Barcelona (Farga i Pellicer, García Viñas, Soriano, etc). Tingué inicialment, en 1870-71, uns 4 000 afiliats, però la seva força cresqué, fins a arribar a uns 60 000 el 1873, més de la meitat dels quals corresponien al Principat. Adherida a l'AIT, rebé els efectes de la repressió contra el moviment obrer desencadenada després dels fets de la Comuna parisenca (març-maig del 1871), i fou declarada il·legal pel gener del 1872. La polèmica que enfrontà Marx i Bakunin dins aquell organisme internacional es reflectí, arran de la visita a Espanya de Paul Lafargue, en l'escissió d'un grup minoritari partidari de les tesis de Marx, a Madrid, el 1872 (la Nueva Federación Madrileña: F. Mora, P. Iglesias, J. Mesa), fet que no impedí, tanmateix, un ampli domini sobre la Federació Regional dels aliancistes bakuninistes espanyols, que dominaren la Comissió Federal (que el Congrés de Saragossa de l'abril del 1872 fixà a València, amb A. Lorenzo, F. Tomàs, S. Albarracín, etc; abans, des del 1870, havia residit a Madrid), així com les delegacions espanyoles a les reunions de l'AIT; finalment, el congrés de Còrdova (1872-73, amb 20 352 obrers representats) sancionà l'expulsió del grup marxista. La Federació s'alineà clarament amb la Internacional antiautoritària, als diferents congressos de la qual fou representada. Sota la Primera República, la Comissió Federal (que el 1873 passà a residir a Alcoi, amb F. Tomàs, S. Albarracín, V. Fombuena, etc) intentà la participació en la Insurrecció Cantonalista del juliol del 1873, però la seva intervenció només assolí una certa importància a Alcoi, per raó de l'actitud del sindicalisme a Catalunya, on, davant el perill carlí, un ampli sector no volgué anar contra els republicans federals. Posteriorment, amb l'adveniment de la Restauració, la Federació Regional Espanyola hagué de passar a la clandestinitat, i això augmentà el paper de la Comissió Federal (un Quart Congrés a Madrid, pel juny del 1874, decidí de substituir els congressos per conferències comarcals), que acceptà majoritàriament tesis insurreccionalistes, de propaganda pel fet, i certes actuacions nihilistes. L'estiu del 1875 hom decidí de transformar pràcticament la Federació Regional en una organització secreta de comitès d'acció revolucionària. La Federació perdé efectius (passà de 270 federacions locals el 1873 a 112 el 1876 i a 48 el 1881), i els mateixos aliancistes es dividiren en partidaris de la clandestinitat (Lorenzo i García Viñas, a Barcelona; Soriano i González Morago, a Madrid) i partidaris d'intentar una tornada a la legalitat i a l'organització d'un moviment sindical de masses (especialment Farga i Pellicer i F. Tomàs).

Federació Sindical Internacional
Federació internacional de sindicats creada a Copenhaguen el 1901 i anomenada així a partir del 1913. Agrupava sindicats lligats amb els partits socialistes. Després de la Primera Guerra Mundial la seva importància i la seva activitat minvaren sensiblement.

Federació Sindical Mundial
Federació internacional de sindicats sorgida de la conferència obrera mundial celebrada a Londres (1945) sota la iniciativa de Walter Citrine, secretari general de les TUC britàniques i president de la FSI, i de Svernik, secretari general dels sindicats soviètics. En el primer congrés (París, 1945) eren representats prop de 70 milions de treballadors, 27 milions dels quals eren soviètics, i Citrine en fou nomenat president. L'adhesió al Pla Marshall de la CIO (incorporada a la Federació) i de les TUC, a més de l'AFL (no adherida a la FSM), provocà la separació d'aquestes centrals sindicals l'any 1948. L'escissió de la CET francesa, amb la creació de la CET-FO, provocà una nova divisió de la FSM. En el segon congrés (1949), Di Vittorio (comunista italià) substituí Citrine en la presidència, i aquell mateix any les sindicals escindides (TUC, CET-FO, CIO) i l'AFL crearen la Confederació Internacional de Sindicats Lliures (CISL). La FSM impulsà el moviment sindical africà i asiàtic, i, en les últimes dècades, ha atenuat la dependència de l'òrbita soviètica. Amb seu a Praga, agrupa 91 federacions nacionals i té uns 206 milions d'afiliats. A l'estat espanyol, Comissions Obreres en són membres.

Federació Sindicalista Llibertària
Organització que reuní, a partir del desembre del 1932, els anarcosindicalistes partidaris del trentisme i pretengué d'ésser una contrarèplica de la FAI. El primer secretari fou Ángel Pestaña, que pel gener del 1934 l'abandonà i constituí el Partit Sindicalista. Tanmateix, Peiró i López aconseguiren d'imposar-hi la defensa del tradicional antiparlamentarisme de l'anarcosindicalisme. En general, excepte amb la Federació Local de Sabadell, els seus membres ostentaren la direcció dels Sindicats d'Oposició. Edità «Sindicalismo» (primer a Barcelona, febrer del 1933 ­ juliol del 1934; després a València, juliol del 1934 — novembre del 1935).

Federació Socialista Catalana
Federació de les agrupacions socialistes de Catalunya adherides al Partido Socialista Obrero Español, coneguda també com a Federació Catalana del PSOE. Les primeres agrupacions actuaren en 1880-82 a Barcelona, Manresa, Tarragona i Vilanova i la Geltrú, tingueren com a òrgan el setmanari "El Obrero" i influïren sobre les Tres Classes de Vapor. El 1886 hi havia nou agrupacions, i el 1888 els centres obrers socialistes de Barcelona, Mataró i Vic convocaren el congrés constitutiu de la Unió General de Treballadors (Josep Comaposada en fou president el 1892, però la força socialista perdé importància). El 1904 hi hagué un canvi en les relacions socialistes, i el moviment obrer i la Federació col·laboraren en la creació de la Solidaritat Obrera (1907). El 1908 Fabra i Ribas i Comaposada reorganitzaren la Federació i publicaren "La Internacional"; al segon congrés (juliol del 1909) assistiren 22 delegats de les províncies de Tarragona, Barcelona i Mallorca, en l'intent de crear una federació catalano-balear; hi fou aprovada l'oposició a la guerra del Marroc i foren promoguts mítings a Barcelona, Mataró i Sitges. La Federació participà en la vaga del juliol del 1909 (Setmana Tràgica) i Fabra i Ribas formà part del comitè central de la vaga. El 1915 eren uns 300 afiliats, i el 1916 Recasens, dirigent de la Federació i director del seu òrgan "Justícia Social", publicat a Reus, aconseguí que en el quart congrés, celebrat a Tarragona, hom incorporés al programa la qüestió catalana, fet que comportà l'ingrés de catalanistes a la Federació, com Serra i Moret, Pla i Armengol, Comorera, etc. El 1923, però, es produí la divisió i la formació de la Unió Socialista de Catalunya. Durant la Dictadura la Federació no sobrepassà mai els 300 afiliats, i el 1931 tenia agrupacions a Barcelona (on s'enfrontaven una agrupació i la federació local), Mataró, Reus, Tarragona, Sitges, Manlleu, etc. El seu òrgan fou "La Internacional", i dirigí la secció catalana de la UGT, la qual fou representada per Vidal i Rossell al Consell de la Generalitat. El 1932 tenia uns 1 300 afiliats, i el 1933 mantingué contactes orgànics amb la USC per efectuar la reunificació, que no s'assolí, la qual cosa significà el pas de Martínez Cuenca, Recasens i d'altres a la USC. El mateix 1933 establí un pacte electoral amb el Bloc Obrer i Camperol. Participà en l'Aliança Obrera i fou una de les quatre organitzacions que donaren lloc al Partit Socialista Unificat de Catalunya. Desapareguda formalment el 1936, l'organització del PSOE al Principat fou reconstruïda el 1945-46 en la clandestinitat i a l'exili francès, tingué contactes estrets amb el Moviment Socialista de Catalunya —impulsaren conjuntament la UGT— i sofrí, malgrat la seva migradesa, diverses caigudes de militants (1951, 1953, 1958) que gairebé la liquidaren. Es reorganitzà en la dècada del 1970 entorn de Josep M.Triginer i Fernández, J.Jou i Fonollà, Mercè Aroz, Carles Cigarrán i altres, establí relacions amb Convergència Socialista de Catalunya (1976) i es coalitzà amb el PSC-C el 1977; molt reticent a la unificació socialista volguda per la direcció estatal del PSOE, acabà acceptant-la i, el 1978, s'integrà en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).

Federació Universitària Escolar (FUE)
Organització creada pel gener del 1927 a Madrid que reuní la majoria dels estudiants d'Espanya fins el 1939. En fou fundador i president Antoni M.Sbert i Massanet, i el motiu de la seva creació fou l'oposició de privilegis a les universitats confessionals (1928-29). Posteriorment s'uní a l'agitació republicana de 1930-31 (esdeveniments de la facultat de medicina de Sant Carles, març del 1931). Organitzada federativament, la FUE de Catalunya i Balears fou presidida per Ricard Francesc Escrig, i entre els seus membres hi havia Joan Sales, Francesc Tosquelles i Josep M.Lladó.

Federal
1. Als EUA, partidari o soldat del govern de la Unió en la guerra de Secessió (1861-65).
2. Partidari del moviment republicà federal.

Federalisme
Corrent del pensament polític que concep la construcció d'un ordre mundial mitjançant un sistema de pactes (foedera) entre els diferents pobles, les diferents nacions o els diferents estats. Correspon al moviment històric federalitzador, entès com un procés de creació de noves unitats polítiques més àmplies i complexes, les quals integren i mantenen les particularitats dels grups humans que pacten llur federació. Aquest procés federalitzador es mou en dues direccions contraposades però convergents: la centrípeta, o unificadora d'unitats polítiques preexistents, i la centrífuga o descentralitzadora d'una entitat política unitària, la qual es transforma en una federació d'entitats polítiques menors, tot i que el lligam d'unió subsisteix. Si la primera direcció tendeix a crear a la llarga noves nacions o integracions culturals més grans i intenses, fins a arribar a l'ideal d'una federació universal basada en el lliure pacte d'homes i de pobles que conserven sense alienació llur personalitat, la segona direcció pretén de restablir la personalitat de determinats grups humans, històricament alienada per unificacions imposades de forma no gens democràtica. La lluita per l'alliberament popular, la conquesta de les llibertats fonamentals i el dret d'autodeterminació dels pobles coincideixen aleshores, i tenen el federalisme com el millor instrument polític per a transformar l'antiga unitat imposada en una nova unitat més forta i durable, car es basa en el lliure consentiment de la població. La direcció centrípeta del federalisme ha seguit generalment el camí progressiu de les aliances circumstancials; la confederació d'estats independents i sobirans o associació de caràcter internacional, permanent i orgànic; i l'estat federal o federació d'estats, amb sobirania dividida entre el primer i els segons. La marxa cap a la unitat ha fet dels actuals estats federals la culminació del federalisme en tant que creador d'importants estats moderns (Estats Units d'Amèrica, Suïssa), però la mateixa complexitat de les societats de capitalisme avançat ha reduït l'abast del federalisme i ha afavorit una nova centralització i un augment dels poders reals de l'estat federal sobre els estats federats. La federació es produeix quan es donen certs vincles més o menys sòlids d'unió entre els grups incorporats a l'estat federal (raça, llengua, contigüitat territorial, tradicions històriques comunes o interessos econòmics complementaris); per això la construcció d'unitats polítiques d'abast continental, com l'europea, topa de moment amb la insuficiència d'elements unificadors objectius. D'altra banda, el procés federatiu té un caràcter conscient i lliure, el qual ha de cristal·litzar en un pacte entre estats o constitució federal. La constitució representa en l'estat federal quelcom més que una formalitat legal: és l'instrument jurídic del pacte entre estats i, per tant, la seva permanència és reforçada per procediments de reforma constitucional dificultosos i complexos. Al costat de la constitució federal sobreviuen o s'estableixen les constitucions dels estats federats com a lleis fonamentals d'una autonomia de contingut constitucional, la qual comprèn la competència més àmplia sobre legislació. El principi de la divisió de poders s'articula en l'estat federal de forma funcional i territorial. Els estats membres de la federació i l'estat federal es divideixen llurs respectives competències segons una doble enumeració d'aquestes. Els poders "residuals" no enumerats en la constitució són atribuïts d'una manera flexible als estats federals. La divisió territorial de competències és molt variada en les diferents federacions, però, en general, són atribuïdes a l'estat federal les relacions internacionals, les forces armades, el comerç exterior i les duanes, les comunicacions i el comerç interior, la moneda, els pesos i les mesures, el règim polític i les institucions polítiques i jurídiques fonamentals. La dualitat d'ordres constitucionals i de competències legislatives es reflecteix en la dualitat de cambres parlamentàries. Cada estat federat participa directament mitjançant la segona cambra federal, al costat de la primera cambra, la qual representa tota la població de la federació, amb independència de la distribució geogràfica. La cambra federal representa el poble de cada estat, i el nombre de representants és igual per a cadascú, car així equilibren les desigualtats de població o territori que puguin existir en la federació. El poder executiu federal correspon generalment a un president de la República i a un consell, els quals actuen de formes molt diverses, segons el sistema específic de govern adoptat (presidencialista, parlamentari, directorial, etc). El poder judicial és també dual, és a dir, hi ha una doble jerarquia judicial al costat d'un tribunal federal constitucional característic, encarregat de resoldre els conflictes entre la federació i els estats federats, o bé entre els estats mateixos o entre els ciutadans de diversos estats.

El federalisme a Catalunya
Al Principat de Catalunya hom ha volgut veure el federalisme com un fenomen autòcton, aliè a la influència de Proudhon, sobre la base de les declaracions, ja el 1841, de Pruneda en un periòdic d'Osca defensant la república federal i de la seva divulgació per part de Joan B.Guardiola (1850) i Pi i Margall a "El Eco de la Revolución" i a "La Revolución y la Reacción" (1854), i també de Garrido i de Josep M.Orense, aquell mateix any. Però com a força política sorgí després de la Revolució de Setembre del 1868, amb la formació del Partit Republicà Democràtic Federal i, a Barcelona, del Club dels Federalistes, amb el seu periòdic "El Federalista", que actuà en defensa de les juntes revolucionàries locals. Arran de la Constitució del 1869, el federalisme català es dividí en dues ales, la moderada o dels benèvols (Club Republicà Democràtic Federal i el periòdic "La Razón") i la radical o dels intransigents (Club dels Federalistes, "El Estado Catalán" i dirigents com Valentí Almirall, Gonçal Serraclara, Antoni Feliu i Codina, Pau Pallós, etc, i en certs aspectes, Baldomer Lostau i Gaspar Sentiñón). Aquests, que s'alçaren l'any 1869, més particularistes, partien de l'autonomia integral de l'individu i exigien la independència a Catalunya com a acte previ per a concertar el pacte d'igualtat entre estats (Catalunya, Castella, etc); defensaven també el dret d'autodeterminació dels cubans i la federació ibèrica com a pas previ per a la unió dels pobles llatins i de tots els pobles del món. El federalisme fou, amb el cooperativisme, una base fonamental del moviment obrer els anys 1868-69, no influït pel bakuninisme. Així, la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona, que canvià aquest nom pel de Centre Federal de les Societats Obreres, féu propaganda electoral pels federals, i aquests propugnaven la creaci&a;o de cooperatives, tot i que criticaven l'apoliticisme obrer. Proclamada la República (1873), s'aguditzà l'oposició del Partit Federal, amb seu a Madrid, i dels intransigents, que proclamaren la república federal a Rubí i des dels ajuntaments de Gràcia, Olesa, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Pol, Arenys de Munt, etc, i que pressionaren la diputació de Barcelona (amb el suport de dirigents de l'ajuntament, com Almirall, Boet, Balasch, Labán, etc), per a proclamar l'estat català. La Insurrecció Cantonalista no tingué ressò al Principat, però sí al País Valencià. Caiguda la República, Figueras fou exiliat i Pi escriví Las nacionalidades, on plantejà el federalisme com a pacte o consens mutu. Alguns federals passaren al partit demòcrata de Castelar (Josep Tomàs i Salvany, Josep Rubau i Donadéu, etc), però d'altres restaren independents (Almirall, Vallès i Ribot, Lostau, Joan Tutau). Durant la reorganització republicana dels anys 1879-81, Figueras que havia tornat de l'exili, formà el Partit Federal Orgànic, i Pi i Margall reconstituí el partit Republicà Democràtic Federal segons els conceptes de la seva darrera obra. Almirall, però, adscrit a solucions catalanes autònomes i que des del 1879 publicà "El Diari Català", se separà de Pi i Margall, i fou Vallès i Ribot qui reorganitzà el partit d'aquest al Principat. El federalisme d'Almirall i de Frederic Soler influí en la Renaixença. La mort de Figueras portà al partit federal els seus seguidors, i en un congrés regional (abril-maig del 1883) fou aprovat un projecte de constitució de l'estat català dins la federació espanyola, signat per Francesc Sunyer i Capdevila, Vallès i Ribot, Lostau, etc, i pel juny del 1894 hom enllestí el programa polític del partit federal, que esdevingué una contínua base de referència. El Consell Federal de Catalunya presidit sempre per Vallès i Ribot, defensà la independència de Cuba, i hom intentà (amb Ramon Roig i Armengol i Joaquim Lluhí i Rissech) una aproximació a la Unió Catalanista, que no reeixí pels temors del mateix Vallès. Mort Pi i Margall i substituït en la direcció del partit per Eduardo Benot, s'accentuà la divergència entre la direcció de Madrid i el federalisme català, que arribà a antagonisme el 1905, que el Consell de Catalunya actuà ja com a partit específicament català i col·laborà i signà pactes electorals amb la Unió Republicana i en el si de la Fraternitat Republicana, fins que el 1909, en consolidar-se una esquerra catalana, Lluhí, aleshores president del Centre Nacionalista Republicà (CNR), estimulà la unificaci&a;o d'aquest amb la Unió Republicana i amb els federals, que es materialitzà en les bases per a la constitució de la Unió Federal Nacionalista Republicana (abril del 1910), que signaren, per part dels federals, Roig i Armengol, Laporta, Conrad Roure, Mairal i Vallès i Ribot, que en fou president. Amb la desaparició d'aquesta Unió, les entitats federals subsistiren, però s'afebliren progressivament. El 1917 hom efectuà un intent de refer el partit federal, però l'atomització dels federals anava esdevenint més i més gran (sempre hi havia, però, un federal a les candidatures a càrrecs polítics). El 1931 la creació de l'Extrema Esquerra Federal dividí encara més el federalisme, i la seva reduïda força absorbida per l'Esquerra Republicana de Catalunya i pel partit radical, i, malgrat la reunificació en les eleccions al Parlament de Catalunya, es tornà a dividir el 1933. Els federals no signaren el pacte del Front d'Esquerres de Catalunya (febrer del 1936), i s'anaren dispersant.

Feix
Reunió de vares d'om o de bedoll d'un metre i mig de llargada lligades amb una corretja de cuir vermell, de les quals emergia una destral. A l'antiga Roma, era portat pels lictors quan anaven davant determinats magistrats. La destral simbolitzava la justícia, i el feix de vares, la força. El seu origen és etrusc. Fou reprès com a emblema de la Revolució Francesa, i al s XX, com a símbol del feixisme italià.

Feixisme
1. Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc.El mot s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.
2. Sistema polític implantat a Itàlia poc després de la Primera Guerra Mundial. El 1918 Benito Mussolini creà els Fasci Italiani di Combattimento, que, sense un programa ben definit, es caracteritzaven per llur pragmatisme. Mussolini donà una gran importància a les forces de xoc (camises negres), que des del 1920 organitzaren expedicions punitives contra els dirigents de l'esquerra, i així volgué assumir el paper de salvar Itàlia de l'amenaça bolxevic. Obtingué el poder el 29 d'octubre de 1922, després d'una marxa sobre Roma organitzada pels seus partidaris des de diverses ciutats italianes. El rei Víctor Manuel III, impressionat per la puixança del moviment i preocupat per la ineficàcia dels seus ministres (Giolitti Bonomi, Facta) davant la crisi econòmico-social del país després de la guerra, encarregà la formació de govern a Mussolini, que, després de crear un Gran Consiglio Fascista totalment addicte a la seva persona (1923) i de liquidar amb violència l'oposició organitzada (assassinat del polític socialista Matteotti, 1924), acabà instaurant una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, etc (1926). El nou règim, els teòrics del qual foren Mussolini (anomenat Il Duce) i Giovanni Gentile, es valgué d'un brillant aparell propagandístic i aconseguí d'imposar-se sobre diferents sectors de la societat italiana. Bé que l'aristocràcia i una bona part de l'exèrcit tradicional se'n mantingueren al marge i restaren fidels a la monarquia, molts grups de la petita burgesia, per contra, amenaçats de proletarització, defensaren fanàticament una política que convenia, més que a ningú -pel seu esperit antimarxista-, a l'alta banca, als industrials del nord i als latifundistes del sud. Les associacions obreres foren substituïdes per un sistema de corporacions inspirat en la idea del sindicalisme, no horitzontal o de classe, sinó vertical, amb empresaris i treballadors associats obligatòriament dins les diferents branques de la producció. Tant el ministeri de corporacions (1926) i la Carta del Lavoro (1927) com el Consiglio Nazionale delle Corporazioni (1930) i la més tardana Camera dei Fasci e delle Corporazioni (1938) respongueren a la intenció de posar en funcionament i de perfeccionar una organització social que no afavoria pas el món treballador. Foren prohibides les vagues i el locaut, però els empresaris mantigueren una certa independència, i l'estat es limitava a intervenir com a àrbitre dels conflictes socials. Quant a política econòmica, el feixisme pretengué d'assolir una completa autarquia, que alliberés Itàlia de qualsevol dependència exterior i li permetés de guanyar-se un cert prestigi. Fites d'aquesta política, que no sempre reeixí, foren la batalla del blat (1925), els plans agrícoles del Pontino, la política de grans obres públiques, la campanya per la industrialització, des del 1930 (indústria tèxtil, química i de l'automòbil), i, més tard (1935-1942), l'extraordinari desenvolupament de la indústria de guerra. A més, la solució de la qüestió romana amb els pactes del Laterà (1929), després de molts anys d'incomprensió entre la Santa Seu i l'estat italià, feren guanyar a Mussolini algunes simpaties del camp catòlic, perdudes aviat, però, amb motiu de la dissolució d'organitzacions estudiantines confessionals. Així mateix, la política internacional de Mussolini estigué inspirada per un nacionalisme exacerbat i un afany d'aventures bèl·liques que hom volia justificar amb el record de les gestes de l'imperi Romà: conquesta d'Etiòpia (1935-36), intervenció en la guerra civil espanyola (1936-39) i conquesta d'Albània (1939). La participació de Mussolini en la Segona Guerra Mundial (1940-43) al costat de Hitler féu augmentar la impopularitat del règim, i les derrotes el dugueren a l'esfondrament. Destituït i fet empresonar pel rei (juliol del 1943), pogué escapolir-se, amb l'ajut nazi, i creà la República Social Italiana, a Salò (13 de setembre de 1943), la qual caigué finalment, davant la resistència partisana i la victòria definitiva dels aliats, el 1945.
Onze anys més tard que a Itàlia, un sistema semblant s'imposà a Alemanya per obra d'Adolf Hitler, el creador del III Reich. El partit únic, anomenat feixista a Itàlia, fou conegut a Alemanya amb el nom de nacionalsocialista . La ideologia antimarxista i antiliberal d'ambdós sistemes prengué sota el règim hitlerià unes característiques específiques: racisme i antisemitisme. Règims o moviments més o menys semblants havien arrelat en altres països europeus: Espanya (Falange Española), Portugal (directori militar i govern d'Oliveira Salazar), Polònia (dictadura de Pilsudski), Hongria (Gömbös, Imredy), Grècia (Metaxàs), Letònia (Ulmanis), etc. Tots ells, llevat del falangisme i del salazarisme, desaparegueren després de la Segona Guerra Mundial. Als països de més pregona tradició democràtica tampoc no faltaren grups pro-feixistes, com els camises negres de Mosley, a la Gran Bretanya, els francesos afiliats a la Croix de Feu, els membres de les Heimwehren austríaques, els rexistes belgues, la NSB holandesa, etc. També al Japó, en aquells anys de crisi econòmica, entre el 1929 i el 1939, aconseguiren d'imposar-se les faccions polítiques més nacionalistes i antidemocràtiques. Característiques de tots aquests moviments feixistes foren el tremp nacionalista i combatiu, el desig d'un govern autoritari exercit per un sol conductor carismàtic, l'existència d'un únic partit, controlat per l'estat, l'autarquia econòmica i l'esclafament de les associacions obreres, substituïdes, en determinats països, per un sistema corporatiu, més o menys semblant a l'italià. Després de la Segona Guerra Mundial, han sorgit noves tendències feixistes, que hom anomena neofeixistes.

Feixista
1. Partidari del feixisme o d'un règim dictatorial.
2. Persona que s'imposa a les altres amb autoritarisme i violència.

Feminisme
Moviment que té com a finalitat d'aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l'home, concretat a partir de la segona meitat del s XIX dins l'àmbit de la societat industrial. En són precursors importants Olympe de Gouges, que presentà a l'assemblea constituent, durant la Revolució Francesa, una Déclaration des droits des femmes (1789), Mary Wollstonecraft, que publicà A Vindication of the Rights of Women (1792), i l'obra de William Thompson Appeal of one Half of the Humane Race... (1825), influït per Owen, on per primera vegada es demana el dret al vot. Dins el socialisme utòpic, Fourier i Flora Tristan arribaren més enllà en els plantejaments teòrics: supressió de la família, llibertat sexual, fills educats per la comunitat, etc. En l'anàlisi marxista les reivindicacions feministes restaren implícites en els canvis socials que havien d'esdevenir-se. El moviment feminista -deixant de banda aportacions individuals teòriques dins els corrents anarquistes- se centrà en el món anglosaxó: ja el 1848 hom redactà, a Seneca Falls (Nova York), un manifest sobre els drets de les dones, i als EUA, on aquest moviment anà estretament lligat amb l'abolicionisme, foren figures destacades Lucy Stone, Victoria Woodhull i Francis Wright. A Anglaterra, on J.S. Mill havia reclamat, el 1866, el vot per a les dones a la Cambra dels Comuns, aquest moviment prengué, cap a la fi del segle, més amplitud, sobretot gràcies a Emmeline Pankhurst, fundadora de la Women Social and Politic Union (1903), i, amb les seves filles Christabel (que s'associà amb les obreres tèxtils de Manchester) i Sylvia, li conferiren una nova espectacularitat: mítings, manifestacions, atemptats a l'ordre públic, amb els consegüents empresonaments i vagues de fam, etc. Aquesta actitud agressiva s'atenuà a partir de la decisió d'una gran part de les feministes angleses de pactar amb el govern conservador per tal d'obtenir el vot i amb motiu de l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Aquest feminisme de caire reaccionari fou sàviament utilitzat com a arma antiobrerista: n'és un bon exemple l'obra de Marguerite-Augustin Féraud La femme devant les urnes (1919). D'altra banda, al llarg del s XX, al marge del proletariat industrial s'anaren creant una sèrie de professions que foren considerades epecíficament femenines (infermeres, bibliotecàries, etc), i en un nivell individual i dins els grups socials més privilegiats s'inicià, des de la fi del s XIX, una certa participació de les dones en el món científic. Hom arribà, així, gradualment, a un cert reconeixement del paper de les dones i a la progressiva concessió, als diversos països, del dret al vot, fet que representà, paradoxalment, un element de fre per a la política progressista, a causa del paper que hom havia inculcat a les dones com a mantenidores de la llar. El període d'entreguerres es caracteritzà, al costat de les repercussions de les ideologies feixista i nazi, de caràcter declaradament antifeminista, per un intent de «feminització» -sobrevaloració de les qualitats dites «femenines» a través dels mitjans de difusió-, que representà un retrocés en les reivindicacions i fins i tot en la incorporació de les dones al treball. Com a conseqüència, al costat de l'obra singular de Simone de Beauvoir Le deuxième sexe (1949), sorgí, després de la Segona Guerra Mundial, un nou replantejament de caràcter més ampli, iniciat per Betty Friedan (basant-se en les noves aportacions de l'antropologia i els mètodes d'enquesta), seguit, a partir dels anys seixanta, també als EUA, pel moviment dit Women's Liberation (Women's Lib), que ha radicalitzat la postura política del feminisme, el qual, dividit en nombrosos grups i en moltes tendències, aviat repercutí a Europa. S'han destacat darrerament figures com Germaine Greer, Kate Millet, Sheila Rowbotham i Françoise Parturier.

El feminisme als Països Catalans
Determinats moviments pretesament feministes s'iniciaren a Barcelona durant la Restauració, dirigits per elements de la burgesia que, seguint l'exemple dels moviments socials catòlics existents a França, intentaren la millora de la condició de les dones treballadores mitjançant una protecció de caràcter filàntropic (escoles per a obreres, hospicis, etc). Així, Dolors Monserdà inicià la seva intensa activitat en aquest camp amb la creació del Patronat d'Obreres de l'Agulla, i encara el 1912 intentà l'organització d'una Lliga de Compradores. Al principi del s XX, dins l'àmbit de la Solidaritat Catalana, hom intentà de crear un moviment femení per al suport polític del catalanisme, que es concretà en l'aparició d'"Or i Grana" (1906-07), "setmanari autonomista per a les dones", que propugnava una Lliga Patriòtica de Dames; formaven part d'aquest grup, entre altres, Josefa Dachs de Prat de la Riba, Eulàlia Forment de Vinyals, Pilar Gispert de Llimona, la mateixa Dolors Monserdà, Francesca Bonnemaison, etc. Tanmateix, restà explícit que no es tractava d'un moviment feminista de reivindicació (rebutjaren el vot de les dones i l'actuació directa d'aquestes en política). Tingué un caràcter més reivindicatiu la revista Feminal (1907-17), sorgida com a suplement de "La Ilustració Catalana", dirigida per Carme Karr; aquesta defensà sobretot un programa de culturització de les dones de classe mitjana que els permetés de treballar al mateix nivell que els homes. En canvi, la creació (1910) de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona per part de Francesca Bonnemaison, pensat inicialment per a la promoció de les dones obreres i que adquirí un desenvolupament molt notable, respongué a una visió que limitava el paper de les dones fora de la llar a activitats i professions subalternes (taquimecanografia, comptabilitat, magisteri, etc). En el primer quart del s XX, hom pot esmentar associacions com la Federació Sindical d'Obreres (1912), fundada per Maria Domènech de Cañellas, el Cercle de la Dona de l'Avenir (1919), l'Institut de la Dona que Treballa (1920). Acció Femenina (1921), totes a Barcelona, l'Agrupació Concepció Arenal (1920), a València, etc; foren publicades obres com Breus consideracions sobre la dona (1904), de Joaquima Santamaria, El feminisme a Catalunya (1907) i Estudi feminista (1919), de Dolors Monserdà, Ço que deu ésser el feminisme (1915), de M.Poal-Aragall, Las reivindicaciones femeninas (1927), de Santiago Valentí i Camp, etc. Cal destacar, d'altra banda, l'obra de Margarita Nelken La condición social de la mujer en España (1919). El 1916 hi hagué un curset de conferències sobre educació femenina a l'Ateneu Barcelonès, on es destacà Leonor Serrano de Xandri, que, entre altres coses, atacà el mite de la necessària funció maternal de la dona; el 1926 Lily R.Schenrich de Cabrera, marquesa del Ter, representà Espanya en el Congrés de l'Aliança Internacional per al Sufragi de les Dones, celebrat a París. Malgrat que publicacions anarquistes com "La Revista Blanca" i "Tiempos Nuevos", de Barcelona, o "Orto" i "Estudios", de València, dedicaren una atenció considerable a l'anàlisi científica de la condició femenina, el moviment feminista trobà en general, en medis políticament i socialment avançats, una actitud hostil, per tal com era considerat, o bé una maniobra de les classes benestants per a mantenir l'ordre establert, o bé una lluita inútil que desenfocava els veritables problemes socials; en aquest sentit es destacaren Àngela Graupera, Antònia Maymon i, sobretot, Frederica Montseny. En temps de la República, hom aconseguí finalment el vot de les dones, que, tanmateix, contribuí, en les eleccions del 1933, al triomf de les dretes. Iniciada la guerra civil de 1936-39, Frederica Montseny, des del càrrec de ministre de sanitat del govern de Largo Caballero, defensà el decret sobre l'avortament, que, d'altra banda, fou aprovat per la Generalitat de Catalunya pel desembre del 1936 (havia estat defensat ja el 1933 al Parlament de Catalunya pel diputat socialista Estanislau Ruiz i Ponsetí). També foren establerts, a la falda de Collserola, casals regits per les dones de la FAI dedicats a exprostitutes. El curs de la guerra exigí, més i més, una participació real de les dones en les tasques d'indústria de guerra, de serveis públics, etc. Pel juliol del 1937 hom creà l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona, adscrit a la conselleria de treball, que pel març del 1938 ja havia mobilitzat per al treball 5 000 dones. Els dies 6, 7 i 8 de novembre de 1937 se celebrà, al Palau de la Música, de Barcelona, el Primer Congrés Nacional de la Dona, convocat per dones de la UGT, la CNT, el Partit Sindicalista, l'ERC, el PSUC, l'ACR, l'Estat Català i el Partit Federal Ibèric; hi assistiren 800 delegades, i hom decidí la creació de la Unió de Dones de Catalunya, que organitzà posteriorment, a Barcelona, la Jornada Internacional de la Dona. Durant aquells anys, la premsa feminista experimentà també un gran increment: "Companya" (de diversos partits, 1937), "Emancipación" (del POUM), "Mujeres Libres" (de la FAI), "Trabajadoras" (del PCE i el PSUC), etc. La postguerra representà la paralització de qualsevol reivindicació de caire feminista; l'única organització femenina autoritzada fou la Secció Femenina de la FET y de las JONS. No fou fins als anys seixanta que se suscità novament l'interès per aquest tema. Una de les figures més destacades d'aquest desvetllament fou Maria Aurèlia Capmany (autora de La dona a Catalunya, 1966 i El feminisme a Catalunya, 1973). Però el ressorgiment del moviment feminista, al Principat, té el punt de partida en la celebració de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona (maig del 1976) a Barcelona (Paranimf de la Universitat), a partir de les quals sorgiren diverses propostes d'organització i afermament del moviment que es concretaren en la creació de la Coordinadora Feminista (ja desapareguda), que integrava les dones a través dels diferents grups o bé a títol individual, i també l'Associació Catalana de la Dona. Cal assenyalar també l'aparició de revistes com "Vindicación Feminista" (desapareguda) i de "Dones en Lluita" (publicació bimensual, també desapareguda), de l'editorial Edicions de les Dones La Sal, i de la seva llibreria, que publiquen tant sobre el vessant ideològic com literari del feminisme. L'aparició del Partit Feminista (1978-79) encapçalat per Lidia Falcón, les celebracions de jornades com l'Emancipació Femenina, Utopia, realitat o engany (1979), sobre el Patriarcat (1980), les Segones Jornades de Deu Anys de Lluita del Moviment Feminista (1985), així com les campanyes públiques contra els maltractaments a les dones, en favor del dret a l'avortament, la lluita per l'escola no sexista, el moviment de dones agrupades al voltant de les campanyes per la Pau i l'antimilitarisme, les lluites dins el món sindical i el moviment de dones aplegades al voltant de les Vocalies de les Associacions de Veïns, així com la constitució de la Coordinadora de Grups de Dones de Catalunya (1985), que nasqué a partir de la campanya pel dret a l'avortament i que ha passat a englobar el moviment feminista a Catalunya (dones de comarques, d'universitat, dones joves, a més dels grups esmentats més amunt), demostren la presència i vitalitat del moviment feminista a Catalunya.

Fenianisme
Partit, conjunt de principis, dels fenians. Els fenians eren els membres d'una organització secreta revolucionària creada a Chicago el 1858 per John O'Mahony entre els emigrats irlandesos i que tenia com a finalitat la lluita en pro de la independència d'Irlanda i la separació d'aquest país de la corona britànica. Aquest moviment, que prengué el nom de l'heroi llegendari Finn Mac-Cunhail, passà al Canadà i a d'altres centres d'immigració irlandesa. A Irlanda el moviment fou dirigit per James Stephens, entorn del diari «Irish People», i continuà fins a la Primera Guerra Mundial; llavors els fenians s'integraren en diversos partits polítics, sobretot en el Sinn Fein.

FET y de las JONS
Sigles de la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (veure Falange Española)

Fets d'Octubre
Moviment revolucionari que tingué lloc durant la Segona República, per l'octubre del 1934, desencadenat per l'entrada de membres de la CEDA al govern (4 d'octubre), gairebé un any després del triomf electoral dels partits de centre i dreta (novembre del 1933), i la subsegüent repressió i control de les organitzacions d'esquerra. Convocada la vaga general per la Aliança Obrera, aquest moviment fou especialment important a Catalunya i a Astúries. Aquesta regió, únic lloc de l'estat on l'Aliança Obrera havia aconseguit de reunir totes les organitzacions treballadores, la vaga general aviat prengué un caràcter insurreccional i, durant quinze dies, la zona minera fou controlada pels comitès locals de treballadors —coordinats en un Comitè Revolucionari— i per les forces de xoc (Exèrcit Roig) que organitzaren els miners asturians. Els obrers oferiren una aferrissada resistència, durant la qual esperaven la incorporació de la resta de l'estat a la sublevació. Després, però, de duríssims combats, aquesta fou brutalment esclafada per destacaments de l'èxèrcit del Marroc dirigits pels generals Yagüe i López de Ochoa i es produïren quatre mil morts i una cruelíssima repressió.

Fets de Casas Viejas
Aixecament camperol de caràcter anarquista que tingué lloc al poble de Casas Viejas (Medina Sidonia, Cadis) pel gener del 1933. Al descontentament per la política social de la República, s'afegí la decepció per part del proletariat rural davant la llei de bases de la Reforma Agrària (1932). El mateix gener del 1933 hi hagué incidents i vagues en diversos indrets del Principat, del País Valencià, d'Aragó i d'Andalusia; al poble de Casas Viejas, de règim latifundista i amb un predomini absolut de la CNT entre els bracers (uns 500), el dia 11 hi fou declarat el comunisme llibertari i hom intentà d'assetjar la caserna de la guàrdia civil. Els revoltats foren aviat dispersats per la mateixa guàrdia civil, reforçada per un grup de guàrdies d'assalt, dirigits pel capità Manuel Rojas. Un grup de pagesos, a la nit, resistiren amb un dels caps, el vell Curro Cruz, dins la seva barraca, que fou cremada a la matinada i on moriren tots; foren fets, a l'atzar, entre la població, 14 presoners, que foren immediatament afusellats. Tot i el descrèdit que l'arbitrària repressió representà per a Azaña, aquest obtingué la confiança parlamentària pel març. El capità Rojas fou jutjat i condemnat a presó durant el Bienni Negre.

Fets de la Fatarella
Esdeveniments violents sobrevinguts els darrers dies del gener del 1937 per la resistència dels camperols de la Fatarella als intents de col·lectivització. Menats per grups de la CNT-FAI procedents d'unes altres localitats (Reus, etc), que dugueren a terme una dura repressió (arribaren a parlar fins i tot de l'aixecament d'una quinta columna). L'arribada de forces de la Generalitat (guàrdies d'assalt, entre altres) aclarí la situació. El resultat fou d'una cinquantena de morts, la gran majoria dels quals pagesos del poble.

Fets de La Granja
Nom amb què són coneguts els esdeveniments que tingueren lloc a La Granja de San Ildefonso (setembre del 1832) amb relació a la qüestió de la successió de Ferran VII. El 13 de setembre el rei, de sobte, emmalaltí greument. Calomarde, cap efectiu del govern i cap de la conspiració a favor de la successió al tron de Carles Isidre, féu signar al rei, gairebé inconscient, un codicil que derogava la Pragmàtica Sanció (dia 18). Assabentada la infanta Lluïsa Carlota, germana de la reina Maria Cristina, li retragué la seva feblesa, bufetejà Calomarde i aconseguí que el codicil fos anullat; a més, el rei, que s'havia revifat, confirmà aquesta anul·lació. El primer d'octubre Calomarde fou destituït i desterrat, i Zea Bermúdez ocupà la presidència del gabinet. Aquests fets consolidaven els interessos de Maria Cristina quant a la successió de la seva filla Isabel.

Fets de Maig
1. Esdeveniments provocats, pel maig del 1937, per l'enfrontament armat, sobretot a Barcelona, entre forces d'ordre públic de la Generalitat i militants del PSUC, la UGT i Estat Català, d'una banda, i militants del grup CNT-FAI, grups anarquistes, com Amigos de Durruti, i el POUM, de l'altra. En un clímax de tensions entre anarcosindicalistes i comunistes, els fets s'iniciaren el dilluns, dia 3, quan Rodríguez Salas, del PSUC, i comissari general d'ordre públic (amb una ordre escrita d'Artemi Aiguader, de l'Esquerra Republicana i conseller de l'interior), intentà d'emparar-se de l'edifici de la Telefònica de Barcelona, controlat per la CNT, acusant el comitè d'extralimitació en les seves funcions. Declarada la vaga general per la CNT, la lluita als carrers fou intensa, especialment els dies 4 i 5, al barri vell de la ciutat i a les barriades de Sant Andreu, Poblenou, Sants i Gràcia. Hi hagué atemptats, i assassinats per ambdós bàndols (Antoni Sesé, secretari general de la UGT, fou mort el dia 5; també foren morts Camilo Berneri, anarquista, i Alfred Martínez, de les Joventuts Llibertàries; el dia 7 hom atemptà contra Frederica Montseny, Marià R.Vázquez i altres). No aconseguiren d'aturar els fets ni les crides per ràdio dels principals dirigents sindicals (com Garcia i Oliver, Marià R.Vàzquez, Frederica Montseny —que arribà el dia 6 a Barcelona amb amplis poders del govern central— i altres) ni la formació d'un govern provisional de la Generalitat el dia 5 (amb Feced, Mas, Pou i Sesé, substituït el dia 6 per Vidiella). El govern central, aleshores a València, es féu càrrec de l'ordre públic (nomenà delegat el tinent coronel Arrondo) i de la defensa (general Pozas), i envià forces de guàrdia d'assalt, que arribaren a Barcelona el dia 7; la situació fou restablerta aquest dia sense cap triomf clar per a ningú. Hi hagué uns cinc-cents morts i més de mil ferits. Els dirigents anarcosindicalistes havien pogut deturar l'anada a Barcelona de la vint-i-sisena divisió, defensada per la vint-i-novena divisió (del POUM), i la generalització de la lluita a tot el Principat. Tot i això, hi hagué enfrontaments forts en alguns indrets, com a Tarragona i a Tortosa. Els fets de Maig significaren la pèrdua d'atribucions de la Generalitat, la crisi del govern Largo Caballero (15 de maig) i un marginament notable del grup CNT-FAI, alhora que augmentava la influència del PCE i del PSUC. Els comunistes feren responsables dels fets el POUM i assoliren la detenció dels seus principals dirigents, acusats de mantenir contactes amb Franco, mentre Andreu Nin era assassinat (juny del 1937).
2. Denominació dels esdeveniments revolucionaris que tingueren lloc a França els mesos de maig i juny del 1968. En fou l'origen immediat un conflicte estudiantil: tancament de Nanterre el dia 2 de maig i irrupció de la policia a la Sorbona l'endemà. Els incidents de la nit del 10 a l'11 (barricades al carrer, enfrontaments i més d'un miler de ferits) feren que les centrals sindicals se solidaritzessin amb els estudiants i, després de la presa de la Sud-Aviation de Nantes pels obrers, les vagues i les ocupacions de fàbriques es generalitzaren: el dia 20 el nombre d'obrers en vaga era de 10 milions. De Gaulle, en tornar d'una visita a Romania, el 24 de maig anuncià un referèndum i proclamà que es retiraria en cas de perdre. L'actuació moderada de la Confédération Générale du Travail, que provocà fortes crítiques per part dels grups trotskistes i dels àcrates sorgits de l'anomenat moviment del 22 de març, portà, el 25 de maig, als acords de Grenelle entre patrons i obrers; aquests tornaren al treball el 5 de juny. De Gaulle aconseguí d'imposar la seva autoritat, es desdigué del referèndum anunciat i obtingué un ampli marge per als gaullistes en les eleccions del 23 al 30 de juny.

Fets de Prats de Molló
Fets relacionats amb la invasió frustrada de la Garrotxa des de territori de l'estat francès per un grup de militants d'Estat Català, preparada i dirigida per Francesc Macià; s'esdevingueren els primers dies de novembre de 1926. El pla comportava la penetració de dues columnes —una procedent de Sant Llorenç de Cerdans; l'altra, del coll d'Ares, a les quals havien d'incorporar-se militants de l'interior— que havien de convergir sobre Olot i ocupar-la, per tal de proclamar-hi la República Catalana. Macià, que havia llançat (1925) l'Emprèstit Pau Claris, destinat a subvencionar l'operació, reuní armament per a uns 400 homes —ell n'havia prevists 500—. Com que eren rars els catalans que tenien instrucció militar, es posà d'acord amb italians antifeixistes exiliats que haguessin fet la guerra, per tal que fessin d'instructors. Un d'aquests —Ricciotto Garibaldi—, agent secret del govern de Mussolini, denuncià la conjuració a la policia francesa. Aquesta detingué a Estagell els grups que procedents de París i de Tolosa es dirigien a la frontera —on eren amagades les armes— i també els conjurats de Perpinyà i Macià i el seu estat major (4 de novembre), aquests a la vil·la Denise de Prats de Molló. En total, poc més d'un centenar d'homes, 18 dels quals eren italians. Els simples soldats foren expulsats de França; els caps (disset), amb Macià al davant, que cuità a declarar-se únic responsable, foren processats i jutjats a París. Les penes es reduïren a expulsió i multes. El procés tingué molt de ressò i féu conèixer arreu d'Europa el problema de Catalunya i Macià. Els lloctinents de Macià foren Josep Bordas de la Cuesta per a les qüestions polítiques; Josep Carner-Ribalta i Ventura Gassol per a les de propaganda; Josep Rovira, Martí Vilanova, els germans Morella, Joaquim Carrió, Roc Boronat i Ferran Arqués per a les militars. A l'interior els caps de la conjura eren Jaume Aiguader i Amadeu Bernadó.

Feudalisme
Sistema de relacions sòcio-econòmiques i polítiques manifestades a Europa Occidental des de l'Edat Mitjana fins al segle XIX. El sistema feudal es caracteritza per una economia tancada i autosuficient, de predomini agrari i baixa producció, en la que els grups socials s'estructuren d'acord amb la possessió de la terra, essent la relació senyor-serf la que determina la forma de produir.
Sistema que configurà fonamentalment l'estructura jurídico-pública i econòmico-social de la major part dels països de l'Occident europeu durant els segles medievals (alguns dels seus aspectes es prolongaren fins a la darreria de l'edat moderna). La complexitat del sistema fa difícil de fixar-ne les característiques essencials. Per a la justa comprensió del feudalisme i del seu procés de formació cal esguardar el panorama de l'evolució econòmico-social i política de tot l'Occident, que arrenca de les darreres etapes del baix imperi Romà i que es caracteritza per una creixença quantitativa del règim de latifundis, fins a convertir-se en el sistema predominant de l'explotació agrària, per una multiplicació i generalització dels llaços de dependència personal o de «recomanació» entre els homes, i per l'atribució als grans propietaris territorials de poders que en l'ordre polític situaven sota llur directa autoritat els pobladors de llurs dominis. Aquests elements de la baixa romanitat es combinaren, certament, amb uns altres de procedents del món germànic, especialment l'estreta relació de fidelitat militar que unia el príncep amb els nobles i aquests entre ells; el clima d'inseguretat general de l'alta edat mitjana i la manca de protecció del poder públic completaren el procés d'afavoriment del nou sistema, que, travessant diverses fases, força semblants en els regnes germànics d'Occident (merovingi, visigòtic, etc), acabà cristal·litzant a França cap al s X, en la forma típica que es plasmà en els països veïns durant els segles successius. Com a institucions pre-feudals que s'articularen en el nou sistema, cal assenyalar el vassallatge, el benefici i la immunitat. El feu, mot que ha pogut donar nom al sistema, ha estat considerat com el producte de la fusió del vassallatge amb el benefici, operada tardanament, cap al s X, després d'una prolongada vida autònoma de cadascú, com creuen molts autors, bé que aquell hagués nascut ja amb tots dos elements indissolublement units en l'època merovíngia, com creuen uns altres. El vassallatge comportava una relació de servei i amistat entre nobles, per la qual un d'ells (vassall) prometia a un altre (senyor) fidelitat i serveis -específicament militars i de cort-, en canvi d'una protecció i sosteniment del vassall per part del senyor. El benefici era la concessió de l'aprofitament d'una terra per retribuir els serveis del beneficiari, especialment de cavalleria, d'una manera temporal i revocable. Però la vinculació indissoluble d'ambdues relacions, i sobretot la seva conversió de temporal o vitalícia en hereditària, és el que segellà el nou pacte de feu, el qual es projectà també sobre d'altres esferes diferents de la possessió de la terra, com l'exercici o les funcions públiques, regalies o rendiments diversos, i pogué ésser objecte d'alienació, de subinfeudació a un tercer. D'altra banda, a través dels privilegis reials d'immunitat, una bona part dels grans dominis territorials amb llurs respectius residents restaren sostrets a la directa autoritat dels funcionaris de la circumscripció, en diversos aspectes de la vida pública (administració de justícia, recaptació fiscal, actuació policíaca, etc), passaren a dependre, en major o menor grau, de llurs titulars, amb la qual cosa s'obria el camí vers la senyoria jurisdiccional.
L'esquema resultant de l'articulació d'aquests elements i llur creixent multiplicació en els diferents indrets configuraren les línies mestres del règim feudal, que assolí la plenitud entre els ss X i XIII en el regne franc, bé que en altres països adoptés especials matisacions en ordre al particular desenvolupament o intensitat de tals relacions. Pel que fa a la Península Ibèrica, ja en el regne visigòtic, amb un cert paral·lelisme amb la seva marxa evolutiva en el merovingi, hom detecta la presència d'aquells elements pre-feudals: fidelitat personal entre nobles (fidels, gardings), concessions beneficiàries per a retribuir serveis militars, àdhuc, possiblement, de cavalleria, etc. Però les circumstàncies històriques posteriors (invasió musulmana, subsegüent reconquesta i repoblació de la Meseta, especial condició política de la reialesa asturiano-lleonesa, etc) estancaren aquell procés en els regnes centrals peninsulars, en els quals, bé que s'hi donaren d'una manera independent les típiques relacions pre-feudals de vassallatge, benefici (sempre temporal i revocable) i immunitat, aquestes mai no arribaren a fusionar-se en un sistema coherent com al nord dels Pirineus. I quan, tardanament (ss XI-XII), noves influències europees empenyeren aquella evolució detinguda segles abans, ja el nou clima social i polític en féu avortar la fase conclusiva. Així, hom pot parlar, certament, d'un règim senyorial o dominical, basat en el poder dels titulars de la terra, però no pas d'una feudalitat pròpiament dita.
A Catalunya, per contra, el règim feudal informà de bell antuvi la vertebració social i política del país, mercès, de primer, a la integració dels territoris septentrionals del país en l'estructura política del regne carolingi just a l'època que s'hi forjava el nou sistema, i, després, a les circumstàncies en què es desenvolupà la vida dels comtats catalans independents i la defensa i l'expansió, tots els quals trets arribaren a constituir-ne, amb el temps, un dels països més feudals d'Europa. La introducció del feudalisme començà a Catalunya per la desintegració del poder públic, és a dir, per l'apropiació privada de les funcions vicarials, que durant la dominació carolíngia formaven la trama del govern del país. Féu el pas decisiu l'aplicació del principi d'hereditat als càrrecs públics, cap a la darreria del s IX (a Barcelona, amb Guifré el Pelós), la qual cosa erigí els comtes catalans pràcticament en veritables amos de llurs comtats, lligats al rei franc només per un vincle de vassallatge cada cop més feble, fins que es trencà del tot a les acaballes del s  X i esdevingueren independents de fet. Semblantment -però sense arribar en aquest darrer grau d'independització-, els vescomtes, ordinaris delegats del comte, se'n constituïren vassalls i convertiren en feu el domini vescomtal; i els vicaris, que regien els castells com a centres de les circumscripcions administratives menors, s'apropiaren també llur funció -esdevinguda hereditària-, passaren a regir llur districte com a vassalls del comte i convertiren en feu l'antiga dotació annexa al càrrec: porció de les terres fiscals i percepció de rendes i drets sobre la gent del terme. Així sorgiren les primeres senyories feudals o baronials de la Catalunya Vella, al tombant del primer mil·lenni. Al seu costat, unes altres senyories s'anaren formant a benefici de particulars -especialment de catedrals i monestirs- per obra dels preceptes d'immunitat (força nombrosos des dels primers reis carolingis, i continuats, després, pels comtes independents), els quals investiren els propietaris dels grans dominis de l'excercici de determinades funcions públiques sobre llurs habitants i els sostreien a l'acció dels agents ordinaris del govern. Tals concessions foren també el germen de futures senyories territorials del país, que, amb el temps, es projectaren no solament sobre termes rurals, sinó també sobre viles i comarques i àdhuc sobre importants
nuclis urbans. D'altra banda, la relació feudal s'anava desenvolupant també -amb l'estímul dels capitulars francs del s IX. per la progressiva encomanació personal d'homes lliures, magnats o gent més poderosa de l'indret respectiu, els quals els concedien -bé directament, bé com a retorn dels que prèviament els havien ofert- predis a títol de benefici, esdevinguts, així mateix, feus en fer-se'n hereditària la tinença, amb la càrrega d'uns serveis bàsicament d'auxili militar. Aquest procés evolutiu s'accelerà, fins que produí la veritable desclosa del règim feudal, durant l'onzena centúria. D'altra banda, alguns comtes (Urgell, Empúries) es constituïren formalment alts vassalls del comte de Barcelona, i els altres li reconegueren una supremacia moral de senyor i príncep. I els magnats s'encomanaren també entre ells per llaços de fidelitat, mitjançant les convenientiae, per a les quals es reconeixien homes del seu senyor en canvi de la investidura d'un feu, molt sovint l'usdefruit dels rèdits annexos a la tinença o guarda d'un castell. Un afebliment temporal del poder dels primers comtes barcelonins, durant la primera meitat del s XI, afavorí, sembla, aquesta proliferació de pactes feudals entre nobles o entre senyors de castells i castlans, fins que Ramon Berenguer I, en afermar la seva autoritat, lligà molts d'aquells senyors feudals sota el seu vassallatge directe. D'altra banda, la defensa de les marques exteriors dels comtats centrals i l'avanç conqueridor d'aquests cap a migdia generà també, ja des de la darreria del s X i en temps successius, un sistema d'encomanda amb una obligació de construir-hi castells, per part de comtes i magnats, a favor de cavallers i homes d'empenta, que prestaven jurament de fidelitat per a llur tinença (el més antic és el del castell de Miralles, del 987), en canvi de la fruïció del terme annex i del que podrien eixamplar amb llur esforç combatiu i colonitzador. Aquest règim de tinença de castells i fortaleses de frontera contribuí decisivament a sistematitzar les regles de la relació feudal i li imprimí un segell característic, plasmat en un dels primers nuclis dels Usatges de Barcelona, règim que la pràctica anà detallant i precisant, fins que fou recollida en les redaccions escrites del s XIII (Costumes de Catalunya i Commemoracions de Pere Albert), i també, a la Catalunya Vella, en els costumaris gironins i de les seves zones d'influència. Ben sovint, aquestes concessions feudals de castells i també de termes territorials, viles, etc, en les noves àrees de conquesta anaven ja acompanyades de l'atorgament de drets jurisdiccionals més o menys amplis sobre el districte, de manera que es prolongà en les terres ponentines aquell règim senyorial iniciat segles abans a la Catalunya Vella. Una ràpida presentació sintètica del quadre feudal català faria veure, en primer terme, una cadena o jerarquia personal que, arrencant del comte -senyor superior-, davalla vers els vescomtes, els comdors, els varvassors (tots, barons o grans feudataris) i es clou en el simple cavaller (posseïdor de petits feus o cavalleries), vinculats tots, directament o indirectament, per una relació de vassallatge, amb la tinença annexa del feu corresponent. És aquest, de fet, la plataforma de la relació feudal, la qual es contreu, pactadament, mitjançant la prestació d'un homenatge de fidelitat pel vassall al senyor, a través del ritu específic d'agenollar-se i posar les seves mans entre les d'ell i donar-li l'òscul (jurament de boca i mans). Aquest jurament de vassall (sagrament) era seguit per la investidura real del feu per part del senyor, amb el lliurament efectiu de la terra o encomanda del castell al qual eren vinculats les possessions i els drets corresponents. L'homenatge podia ésser sòlid (fidelitat absoluta contra tothom) o no sòlid (que exceptuava determinats senyors) i es refermava amb la prestació d'una fiança (ferma de dret). Per l'homenatge eren establerts els deures mutus (auxili militar i de consell per part del vassall, protecció i justícia per part del senyor), i calia renovar-lo a cada canvi de titular. Bé que la relació era, normalment, hereditària, podia rompre's per cadascuna de les parts, en casos determinats, així com en uns altres casos podia el senyor emparar-se del feu del vassall. Per l'estreta relació que es donà a Catalunya entre feu i senyoria, l'objecte d'aquell consistia ordinàriament en un territori més o menys extens centrat per un castell o una fortalesa, que constituïa una baronia (gran domini) o una simple quadra o petit terme (la típica cavalleria). En l'àmbit d'aquest terme o districte, el senyor tenia a les mans un seguit de drets dominicals sobre els homes que hi residien (prestacions personals, agràries, monopolis de serveis, etc), i quan posseïa la jurisdicció hi exercia la justícia en major o menor grau (alta i baixa, mer i mixt imperi), percepció de tributs, reclutament militar (host i cavalcada) i altres de natura pública però sovint confosos amb els d'índole dominical. Tota aquesta organització, però, així jerarquitzada i escalonada, reconeixia, en darrer terme, la potestat del príncep -comte, rei-, el qual mai no arribà a abdicar la seva posició de senyor superior, a la mateixa manera que tots els habitants del país, malgrat llur eventual dependència feudal o senyorial, no restaren mai deslligats del vincle de súbdits respecte al sobirà, encarnació suprema del poder públic.

Feuillants
Membres del Club des Feuillants, societat francesa de l'època de la Revolució formada pels elements moderats del club dels Jacobins. El nom provenia del fet de reunir-se al que havia estat convent dels feuillants (orde cistercenc originari de l'abadia de Feuillant, a la Gascunya). Els seus membres principals foren La Fayette, Bailly, Duport, Sieyès i Barnave. Defensaren la constitució del 1791 i la reialesa, i formaren la dreta de l'assemblea legislativa.

Fideïcomís
Disposició segons la qual una persona, en testament o en capítols matrimonials, deixa tots els béns o una part a una altra persona amb l'encàrrec que els conservi i els transmeti a un tercer, anomenat fideïcomissari. El fideïcomís és una categoria jurídica elaborada pel dret romà que permeté un manteniment de la solidaritat i del patrimoni familiars. Del fideïcomís es deriva un tipus de substitució, la fideïcomissària, o fideïcomís de substitució, que ha tingut una extraordinària importància i difusió, especialment en el dret català, fins al punt de donar una especial configuració a la família i a la propietat a Catalunya. El fideïcomís de substitució suposa una crida successiva d'hereus o legataris, en el sentit que el causant anomena un primer hereu o legatari —anomenat fiduciari—, el qual adquireix l'herència o el llegat amb el gravamen de transmetre'ls a un successiu hereu o legatari —anomenat fideïcomissari—, si s'escauen les previsions assenyalades pel causant. A Catalunya, el fideïcomís de substitució més freqüent és el condicional, caracteritzat per la condició que els béns només faran trànsit a l'hereu o legatari successiu si el primer instituït mor sense fills, atès que, mitjançant aquesta previsió, s'evita que els béns surtin de la família en la qual han romàs durant generacions. A Catalunya s'admetien aquests fideïcomisos de substitució fins a la quarta generació; però l'actual Compilació del dret civil els ha reduïts a la segona generació o la segona crida, segons que es tracti d'un fideïcomís familiar o no familiar.
2. Tutela.

Fideisme
Doctrina que accepta la fe i la revelació divina com a darrer criteri de certesa per a conèixer els primers principis metafísics, ètics i religiosos, inaccessibles a la raó. El fideisme fou una reacció conservadora de catòlics i protestants davant l'efervescència ideològica i política de la darreria del s XVIII, dirigida principalment contra l'enciclopedisme, el racionalisme il·lustrat i la Revolució Francesa. Les seves arrels foren la impotència de la raó natural per a defensar la veritat contra l'escepticisme i l'ateisme i, alhora, el desig de mantenir les veritats fonamentals de l'ordre moral i religiós tradicionals. S'estengué per França, Bèlgica i Alemanya, i fou condemnat per l'Església Catòlica en el concili I del Vaticà.

Filatura
Conjunt d'operacions a què hom sotmet una fibra tèxtil per reduir-la a fil. Segons les característiques de cada fibra, varia el treball de la filatura, i el material emprat ha d'ésser especialment adaptat a aquest treball. No obstant això, les operacions essencials són, en general, les mateixes. Les fibres naturals són transportades, normalment, en bales, on resten desordenades, comprimides, brutes i barrejades amb impureses. La filatura moderna comença amb la recepció d'aquestes bales i llur introducció en l'obridora de bales, on són desfetes i reduïdes a trossos petits. Seguidament hom mescla el material procedent de diferents bales d'una mateixa partida, per tal d'uniformar la floca, o de fibres diverses, per a obtenir mescles de qualitats diferents. Per a aquesta operació, hom emprava les cambres de mescla i, modernament, les màquines mescladores. A les obridores i als batans, les fibres són esponjades i disposades en forma de napa, que serveix d'alimentació de les cardes. Totes les operacions d'obertura i de neteja, en les quals hom combina l'acció de batre les fibres amb forts corrents d'aire, que s'enduen la pols i les impureses, han experimentat una gran evolució, i actualment hom ha arribat a formar trens automàtics que, prescindint dels batans, alimenten directament les cardes amb floca. A continuació la carda separa les fibres i les disposa en forma de vel, el qual és condensat en forma de cinta de carda, on les fibres resten sense cap orientació definida. Seguidament, cal fer una sèrie de doblegaments per a compensar les irregularitats de les cintes i d'estiratges per a aprimar-les i fer paral·leles les fibres que les formen, operacions que es fan en un pas o més d'un de manuar. Per a fil de gran qualitat hom sotmet les cintes al pentinament, que les neteja, n'extreu les fibres més curtes i millora el paral·lelisme de les fibres llargues restants. La cinta de manuar o de pentinadora, desproveïda de torsió i, per tant, sense cohesió entre les fibres, passa unes quantes vegades per la metxera, que l'aprima i li dóna una lleugera torsió, suficient perquè s'aguanti, però sense impedir posteriors estiratges. Hom anomena metxa el producte que surt de la metxera, el qual serveix per a alimentar les màquines de filar (algunes, però, són alimentades amb cinta de manuar). La selfactina i la contínua d'anells o la d'aranyes estiren la metxa per aprimar-la fins al seu gruix definitiu i li donen la torsió necessària per a obtenir el fil, de manera que les seves fibres no puguin lliscar les unes sobre les altres. Aquest fil obtingut és enrotllat en forma de fusada en un tub o rodet enfilat en un fus que volta a gran velocitat. La filadora de cap obert s'alimenta directament amb una cinta de manuar, prescindint de les metxeres. Un disgregador separa les fibres una per una i les introdueix en un rotor que forma el fil i li dóna la torsió. En la filatura escalonada la metxa estirada entra dins un pot que gira a gran velocitat, s'aplaca per força centrífuga contra l'interior de la seva paret, i rep així una primera torsió. Quan el pot és ple hom extreu el fil axialment i el bobina. Com que durant el bobinatge el pot continua girant, el fil rep una torsió suplementària. la filatura pneumàtica és una filatura de cap obert en la qual les fibres soltes són sotmeses a un remolí d'aire que els dóna la torsió. En la filatura per fricció l'element torçador és un aparell de cilindres de superfície permeable, des de l'interior dels quals s'exerceix una forta aspiració. Els dos cilindres giren en el mateix sentit a gran velocitat i les seves generatrius són molt pròximes però no es toquen. Una metxa estirada passa en sentit axial entre els dos cilindres, i aquests li donen, per fricció, una falsa torsió. Arrossegades per un corrent d'aire, entren tangencialment als cilindres unes altres fibres soltes, que en ésser atretes per l'aspiració dels cilindres, envolten les primeres amb una veritable torsió. Hom pot obtenir un fil similar torcent les fibres envoltants mitjançant un remolí d'aire. La filatura per autotorsió és basa en la falsa torsió donada a dues vetes de fibres, que posteriorment són posades en contacte; en desfer-se per si sola la falsa torsió, les dues vetes s'entortolliguen formant un sol conjunt de fibres. Un altre tipus és la filatura "coverspun", en la qual un feix de fibres discontínues paral·leles passa per dins d'un fus tubular giratori que porta un bobina d'un fil de filaments, que s'enrotlla al voltant de les fibres. Existeixen també procediments de filatura amb fixació externa mitjançant l'addició d'adhesius o de fibres solubles (alcohol polivinílic). Els fils obtinguts tenen les fibres paral·leles i adherides sense cap torsió.

Filhel.lenisme
Moviment polític, d'arrel religiosa (cristiana) i cultural (herència clàssica), que cercava la independència grega contra el domini turc. Iniciat al començament del s XIX, el filhel·lenisme trobà ressò entre destacades personalitats europees d'aquella època (Byron, Th. Cochrane, V. Hugo, E. Delacroix, etc).

Filial
Empresa o societat amb personalitat jurídica pròpia el capital de la qual resta majoritàriament en mans d'una altra entitat mercantil.

Filibuster
1. Nom donat al qui treballava per l'emancipació de les colònies castellanes d'Amèrica, sobretot de Cuba, al s XIX.

2. Que practica l'obstruccionisme dins el parlament, dificultant la sanció de projectes per mitjà de discursos inacabables.

Filibusterisme
Tàctica obstruccionista dels filibusters.

Fil.loxera
Phylloxera vastatrix, família dels afídids. Insecte de l'ordre dels homòpters que parasita en massa els ceps, dels quals succiona la saba fins que en provoca la mort. Presenta un cicle biològic complex, tal com és propi dels afídids, que comporta fases radicícoles i gal·lícoles, de femelles àpteres que es reprodueixen partenogenèticament, i d'individus mascles i femelles, alats o no, que es reprodueixen sexualment. Els efectes de la fil·loxera són diferents sobre els ceps americans i sobre els europeus. Els primers no en són gaire afectats, però en els segons els ous de l'hivern donen lloc a un pugó, que habita al damunt de les arrels petites, i el cep es debilita i a l'últim mor. L'atac de la fil·loxera es manifesta a rodals, que destaquen enmig del color verd de la vinya; la mort dels ceps comença pel centre del rodal. Per a lluitar contra la fil·loxera hom empra portaempelts americans, resistents a l'atac. Originària de l'Amèrica del Nord, la fil·loxera fou transportada a Europa, d'una manera accidental (el 1863 a Anglaterra i el 1865 al continent), i constituí una arrasadora plaga de les vinyes europees.
Des de l'aparició de la fil·loxera a Narbona (1867), Joan Miret i l'Institut Català de Sant Isidre intentaren de fixar una línia de defensa (destruint les vinyes) entre el Rosselló i l'Empordà i, en declarar-se a Prada (Conflent), el 1878, hom sol·licità mesures amb caràcter urgent al congrés dels diputats, que adoptà una gran part dels punts proposats pel congrés antifil·loxèric de Madrid; mentrestant, el focus s'anava estenent per tot el Conflent, el Rosselló i el Vallespir (i també a Portugal i a Màlaga). El 1879 aparegué a Sant Quirze de Colera (Alt Empordà), i, davant la inactivitat del govern, l'Institut reuní els delegats de totes quatre diputacions del Principat, foren creades unes juntes i fou nomenat Joan Miret com a comissari reial; aquest cridà al Principat el doctor Monnier, propagador del procediment de neolina i sulfur de carboni, però la tramesa d'aquests productes fou deturada a la frontera 54 dies, mentre la plaga s'expandia (en una primera campanya, els ceps contaminats i arrencats ascendiren a 800 000); la llei d'indemnitzacions disposava que hom no pagués els ceps afectats de fil·loxera, la qual cosa provocà un gran descontentament. Els pagesos de Llers s'aixecaren i impediren l'entrada a llur terme de la comissió antifil·loxèrica, i a tot l'Empordà sorgí un viu estat d'opinió contra Joan Miret, que dimití, i els treballs foren deturats. Al congrés antifil·loxèric de Saragossa del 1880 s'enfrontaren els partidaris de la utilització dels ceps americans o americanistes i els insecticidistes, i els acords foren una transacció. La plaga havia envaït ja tot l'Empordà i la Garrotxa, i l'Institut aconseguí que el govern aprovés el pla de Ricard Rubió (1881) d'aïllar aquestes comarques per tal de salvar les barcelonines; hom seguí el procediment de Miret de cremar ceps o aplicar sulfur de carboni, però els pagesos continuaven plantant amb redoltes contaminades, i la plaga s'estengué per tota la Selva. El 1883 travessà la Tordera i penetrà al Vallès i al Maresme, on hi hagué avalots contra les brigades de la comissió antifil·loxèrica, especialment a Calella, i hom deturà les mesures dos anys. El 1886 aparegué la fil·loxera a Sant Andreu de Palomar, i el 1887 al Penedès, i aviat s'estengué per l'Anoia; el 1890 fou localitzada a Vilafranca del Penedès i a la riba del Gaià, ja dins el Camp de Tarragona, com també a les comarques pirinenques de l'Urgellet i el Baridà; el 1891 es manifestà a Tarragona i a Mallorca (Llucmajor), el 1892 al Bages, el 1893 a la Conca de Barberà i el Priorat, el 1899 a la Ribera d'Ebre, les Garrigues i la Terra Alta, i el 1900 a l'Urgell, la Segarra i el Pallars; tot Catalunya, doncs, estava delmada. Hom decidí, finalment, de deixar morir els ceps vells i de replantar amb peus americans. Però els pagesos toparen amb la lentitud burocràtica a aplicar l'exempció tributària, quan les vinyes ja eren mortes, mentre hom els exigia encara l'impost per a combatre la fil·loxera. Hom presentà a les corts (1894) els acords d'una reunió de viticultors a Terrassa, i el 1895, finalment, fou publicat el decret que declarava l'epidèmia calamitat pública, però que establia que els tributs dispensats als viticultors afectats haurien d'ésser repartits entre els altres contribuents de cada poble o de cada província. La diputació de Barcelona sol·licità l'exempció per a la seva demarcació, però els diputats no catalans es negaren àdhuc a discutir el repartiment de l'exempció entre llurs províncies. El malestar es complicà, encara, amb el reviscolament del problema dels rabassaires, especialment al Penedès, on aquests efectuaren represàlies destrossant boscs i hortes, en trobar-se desposseïts de llurs drets damunt els ceps.

Filosofia
Ciència que cerca de donar una explicació radical i àdhuc última (segons els principis darrers) de la natura, de l'home i la seva actuació. Alhora, es presenta generalment com a sistema jerarquitzat de judicis de valor sobre l'existència i el real amb vista a orientar l'actuació personal i col·lectiva. La filosofia és sobretot un fet cultural, car reflecteix la conceptualització que de l'existència com un tot efectua una cultura o, més àmpliament, una civilització, i resta vinculada als condicionaments socials, econòmics, psicològics, etc, de la cultura que integra. A causa del caràcter totalitzador de la cultura, cada filosofia particular —en virtut de la seva pretensió d'erigir-se en filosofia única— ha tendit a extrapolar les seves conclusions, fent-ne universals antropològics i cosmològics (natura humana, llibertat, moral, etc), que no sempre han estat admesos per l'antropologia quan aquesta relaciona diverses cultures. En aquest sentit cal distingir, almenys, dos grans àmbits filosòfics: l'occidental, arrelat en la filosofia grega, i l'oriental, que hom pot concretar en dos importants focus de doctrina original: l'Índia i la Xina (hinduisme,  confucianisme, budisme). En l'origen ambdós àmbits palesen una vinculació de l'actitud filosòfica amb posicions mítiques i religioses; com a direccions d'explicació de l'univers, així mateix, es relacionen amb l'enigma del món i de la vida i amb la pregunta sobre llur origen, llur composició i llur destí, i alhora comporten una colla de judicis de valor sobre la realitat concreta amb vista al desenvolupament de la més plena realització personal i a l'aclariment d'un més enllà de l'aparença. La filosofia occidental, en desenvolupar el mètode racional analític, s'anà dissociant de la religió i reclamà autonomia respecte a qualsevol autoritat i qualsevol criteri externs, i establí com a únic motiu d'assentiment l'element racional o l'evidència de la realitat accessible. Tanmateix, hom no pot tampoc, en l'àmbit occidental, parlar d'una filosofia única i d'una idea universal de filosofia, car el significat d'aquesta ha evolucionat d'acord amb la tasca que l'especialització del saber li assignava dins la cultura i, alhora, segons el concepte que els filòsofs se n'anaven fent. D'altra banda, la filosofia ha insistit a afirmar-se com a dimensió aclaridora dels condicionaments i els pressupòsits de tota mena de coneixement i com a funció de vigilància respecte a les pretensions de la ciència i del saber en general, però, alhora, s'ha servit també —com a manifestació cultural—, en les seves explicacions, d'actituds i de classificacions preses de la ciència i de la tècnica, de l'art, de l'economia i de la història, de la lingüística, de la sociologia, etc. Actualment, la filosofia passa per una etapa dessacralitzadora de la seva tradicional pretensió d'ésser la darrera consciència crítica del saber, i és conscient, alhora, del llast que li han comportat la vinculació amb determinades formes d'organització social o religiosa i l'apriorisme de les construccions pròpies (allunyades de les dades científico-positives i fonamentades en pressupòsits no sempre demostrables). A aquesta dessacralització han contribuït, d'una banda, la consciència moderna de les interrelacions existents entre els diversos aspectes culturals i de la primacia que les funcions i les estructures del sistema cultural tenen respecte als elements aïllats d'aquest i, d'altra banda, el fet que sectors abans inclosos en la filosofia (com foren la lògica, la psicologia, la cosmologia i la sociologia) se n'hagin independitzat tot reclamant per a ells mètodes experimentals i no solament, o no primàriament, especulatius.
Hom sol distingir entre la filosofia com a acte i com a actitud; la primera comporta sempre una certa sistematització, a partir i enfront dels continguts d'altres filòsofs o d'altres sistemes; la segona, per contra, es manté com a actitud reflexiva i crítica davant la realitat concreta i els seus problemes, sense arribar, però, a donar un cos de solucions ni a pretendre una sistematització totalitzadora. Així mateix, hom pot distingir entre la filosofia com a compilació de les diverses solucions donades per diferents pensadors i diferents escoles i la filosofia com a creació, consistent a reprendre els problemes on històricament han restat situats pels altres filòsofs. En aquest sentit, la història de la filosofia coincideix amb la filosofia mateixa si hom la pren com a base del filosofar mateix; entesa, però, com a recol·lecció sistemàtica o cronològica dels diferents sistemes, resta reduïda a una simple classificació enciclopèdica, com a informació extrínseca sobre la filosofia. Doncs bé, qualsevol filosofia, com a tal, comporta una certa pretensió de veritat, i en aquest sentit la mateixa definició del filosofar suposa un compromís i una actitud o una presa de posició. Així, els pensadors grecs entengueren la filosofia com a apropiació empàtica del saber, en el qual intervenien el coneixement, el valor, la mesura en el comportament i la complaença en el saber. D'altra banda, la insistència de segons quin corrent filosòfic o segons quina escola filosòfica en segons quin aspecte o segons quina perspectiva determina qualificacions com les de racionalisme, empirisme, hedonisme, etc, que corresponen a tendències que es van repetint, més o menys matisades, en el curs de la història de la filosofia.
Per als grecs, el saber i la filosofia coincidien, però hom distingia alhora entre un saber comú —afectat d'aparença i engany, propis de la dóxa o 'opinió'— i un saber profund, revelador de la realitat —l'epist&eA;me o 'coneixement' veritable: saviesa o ciència—; d'aquí sorgí un cert elitisme dels filòsofs i de la filosofia, que perdurà fins que les diverses ciències ocuparen —sobretot a partir de la revolució industrial— bona part del lloc que abans ocupava la filosofia. En temps de Plató i d'Aristòtil les ciències empíriques s'havien ja separat d'aquest saber profund, o filosofia primera, que tractava de l'ésser de les coses (les idees en Plató i les causes darreres en Aristòtil). A la filosofia, d'altra banda, li pertocava un doble moviment: el d'anar de les coses pràctiques i concretes a l'abstracte i universal (dimensions metafísica, lògica i crítica) i el de tornar de l'abstracte al concret (dimensions verificativa, ètica i cosmològica); un tercer moviment, el de controlar els altres dos moments anteriors i que hom pot anomenar qüestió de mètode, no cobrà relleu en la filosofia fins a l'època moderna. En l'etapa postaristotèlica la filosofia fou entesa com a explicitació del real, feta per professionals encarregats d'ensenyar una tècnica de reflexió i una manera de viure (escepticisme, epicureisme, estoïcisme), i el cristianisme —que era també una forma pràctica de viure i una interpretació de la vida a partir d'una comprensió de fe— veié de bon principi aquesta filosofia com a limitació i àdhuc com a oponent. La filosofia patrística fou, així, marcadament apologètica. Posteriorment, en institucionalitzar-se socialment i construir-se en dipositari de la cultura antiga, el cristianisme delimità el camp de la filosofia i la raó en relació amb la cosmovisió religiosa pròpia (escolàstica, fe). Anàlogament succeí en el judaisme i en l'islam. Dins aquesta perspectiva, hom anà delimitant el valor simbòlic del coneixement, fet que, juntament amb la crisi dels valors socials, polítics i religiosos de l'edat mitjana, impulsà la filosofia del Renaixement a fonamentar una nova actitud antropocèntrica a la recerca d'una certesa. Tant l'empirisme —més propi del pensament anglosaxó— com el racionalisme —més característic de l'anomenada filosofia continental i, en particular, del pensament francès— intenten, així, una construcció autònoma de la raó i un mètode que parteix del fenomen empíric o del raonament, amb vista a elaborar una cosmovisió unitària. La filosofia del s XVII fou interpretada com a autonomia intel·lectual, que cercava un mètode justificatiu d'aquesta autonomia (Descartes, dubte metòdic), i com a sistematització de l'univers i les idees amb vista a una possible unitat intel·lectual de la humanitat. El s XVIII veié en la filosofia el mitjà de lluita contra els prejudicis i la intolerància per a la instauració de la primacia de la raó i del natural. D'una banda, enfront de l'immobilisme representat per la metafísica, predominà l'aspecte concret del filosofar (ètica, cosmologia, psicologia, etc), com és palès en les obres de Hume sobre la natura humana, el coneixement i els principis de la moral i de la religió natural; d'altra banda, davant la problematicitat d'una concepció unitària del coneixement i els avenços positius de la ciència, Kant veié la filosofia com una investigació crítica dels límits del coneixement, aclaridora alhora de les condicions de possibilitat dels judicis científics, i com un mètode capaç d'elaborar una síntesi total del saber, síntesi que —més enllà dels límits a què Kant restà, de fet, reduït— intentà, al s XIX, el romanticisme dels idealistes alemanys. Hegel constitueix la culminació d'aquesta pretensió de la filosofia d'erigir-se en saber veritable i absolut; per a ell, la filosofia és la idea que es pensa en ella mateixa com a plasmació de l'esperit absolut. La reacció de l'esquerra hegeliana i del marxisme, així com la del positivisme i del pragmatisme, la dels corrents subjectivistes (com els de Nietzsche i Kierkegaard) i les del vitalisme i de l'historicisme, són unes altres formes d'oposició a la voluntat totalitzadora de la filosofia, en un intent de cenyir aquesta dins uns valors parcials i concrets: per al marxisme, el de l'acció transformadora de la realitat social, de la qual la filosofia és reflex (cada organització social té, doncs, la seva filosofia), i sense el qual la teoria no és vàlida; per al positivisme, el d'una previsió racional —recolzada en fets i en lleis— a partir de la subordinació de la filosofia a les ciències socials; per al pragmatisme, el de la utilitat, tot identificant la filosofia com a acció; per al subjectivisme, el de l'afirmació de l'individu enfront de la totalitat; per a la filosofia de la vida, el de l'espontaneïtat del procés vital, tot establint la vida i la seva llibertat com a categoria superior d'explicació, oposada a l'intent racionalitzador; i per a l'historicisme diltheyià, el d'una concepció del món lligada a les condicions històriques i arrelada en la vida mateixa. Enfront d'aquesta darrera posició, entrant ja al s XX —en el qual es prolonguen també alguns dels corrents anteriors—, Husserl proposava la filosofia com a ciència estricta: una ciència radical, abocada a les coses mateixes, capaç de traduir racionalment els pressentiments en profunditat, de criticar tota mena de pressupòsits i d'elaborar un mètode que permetés la investigació de nous conceptes. Aquest mètode és el fenomenològic, amb el qual hom replega el plantejament crític kantià, arrelat en la dualitat subjecte-objecte, i torna a donar plena importància al problema del mètode mateix. El neorealisme i el neopositivisme anglosaxons aprofundeixen la funció analítica de la filosofia, la qual, segons Wittgenstein, consisteix a explicar les interrelacions entre coneixement i món mitjançant l'anàlisi del llenguatge i la seva triple funció («terapèutica», o de discerniment de pseudo-problemes, «sistemàtica», o d'establiment de llenguatges i sistemes, i de «fonamentació lògica de la ciència», o d'estudi sintàctic del llenguatge científic); Russell —per al qual la filosofia dóna la unitat i el sistema del cos de les ciències i brolla de l'examen crític de les conviccions, els prejudicis i les creences de l'home— reconeix també a la filosofia la finalitat de formar cosmovisions, tot i que ell mateix no ho fa, car considera que el valor de filosofar és d'oferir una contemplació desinteressada de l'univers per vincular-hi la humanitat. Per a l'existencialisme, finalment, la filosofia se centra en la subjectivitat i en la situació concretes, en la relació de l'individu amb el món i els altres i en els elements-límit de l'existència (mort, no-res, opció, angoixa, etc), i manifesta alhora una desconfiança general envers els conceptes més tradicionals de la metafísica (com els d'essència i de substància). Actualment, la filosofia, emmarcada dins la gran interconnexió contemporània del saber, manté, com a tasques característiques, la investigació de les condicions del coneixement, d'estudi de les relacions profundes dels fonaments de la ciència, l'elaboració d'un cos reflexiu sobre els actes i les relacions humanes i la clarificació de les actituds metodològiques. Alhora, i com a dimensió radicalment crítica envers els perills de deshumanització (enfront de l'avanç tecnològic) i de despersonalització (enfront de l'estructuració social i política), la filosofia es perfila fonamentalment com a antropologia filosòfica.

Finançament
1. Acció de finançar; és a dir, d'aportar els recursos econòmics per al funcionament d'una empresa i la realització d'una activitat.
2. Efecte de finançar. Segons l'origen, les fonts de finançament es classifiquen en pròpies, si provenen de l'activitat habitual o de la unitat econòmica o són aportades per individus pertanyents a aquesta unitat, i alienes, si hom recorre a alguna de les institucions del sistema financer, la qual cosa representa un endeutament enfront d'altri.

Financera
Societat que té per objecte avançar els recursos financers a d'altres empreses per al finançament de noves inversions, en canvi d'un interès determinat.

Finances públiques
O finança pública. Conjunt de procediments emprats per l'estat per a recollir uns ingressos amb vista a efectuar unes despeses en el pla estatal, local o de les agències de govern, compatibles amb el seu funcionament. La seva finalitat és la de proveir la comunitat d'uns serveis, d'implantar una determinada política social, de controlar determinats sectors econòmics o d'actuar sobre seu, o d'actuar sobre tota l'economia conjuntament. Els ingressos de l'estat poden ésser originats per la venda de productes obtinguts (produïts, per exemple, per empreses nacionalitzades) o per serveis (per exemple, correus), pels emprèstits efectuats o pels imposts. Les despeses públiques s'originen amb motiu de les diferents activitats desplegades per l'estat actuant com a consumidor (per exemple, les despeses corrents o extraordinàries), com a productor (per exemple, obres públiques) o com a redistribuïdor de rendes (a través de transferències a consumidors —pensions— o a productors —subvencions—). Per mitjà de la tasca de recollida d'ingressos, l'estat rebaixa la capacitat de compra d'unes classes socials o sectors econòmics i influeix, en contrapartida, sobre el procés d'acumulació o sobre la possibilitat de derivar recursos cap a un consum improductiu.

Finlandització
1. Política exterior de neutralitat imposada per l'URSS a Finlàndia des del 1947 al 1991.
2. Política exterior de neutralitat absoluta imposada per una gran potència a un altre estat.

Fisc
Conjunt dels recursos de què disposa l'estat, provinents de la recaptació d'imposts; sovint hom considera que inclou també els ingressos no impositius, i llavors s'identifica amb el tresor públic. El mot fisc (que significava 'bossa per a guardar-hi els diners'), originàriament, en el dret romà, es referia al tresor públic. Des de l'inici de l'època imperial, hom distingeix el tresor públic del de l'emperador, i el nom de fisc restà per a aquest, mentre que aquell era anomenat erari públic del poble romà. Aquesta distinció es mantingué en el dret visigòtic, bé que d'una manera no tan clara. Tot el fisc corresponia al rei, però hom feia distinció entre el patrimoni del rei i el de la corona; el primer corresponia als hereus, en morir el rei, mentre que l'altre passava al successor en el regne. En el dret català no hi hagué distinció entre el patrimoni privat del sobirà i el de l'estat o la corona i, de fet, tot era patrimoni reial. Les sancions pecuniàries eren aplicades al fisc reial i els imposts servien per a subvenir a les necessitats del rei i de la seva família o per a ajudar el rei en casos de guerra o en expedicions militars. L'administració dels béns del fisc anava a càrrec de funcionaris reials. A més, però, de l'existència del fisc reial com a fisc públic, les comunitats locals, les ciutats, les viles i les universitats tingueren l'administració de llur patrimoni i llurs exaccions fiscals, per tal d'atendre les necessitats del comú. La generalitat de Catalunya creà el fisc propi, amb l'exacció de drets i taxes del general, i àdhuc algun impost, com la bolla, recaptat de bon principi per a utilitat de la corona i que passà a benefici de la generalitat. També la cúria romana tingué el seu sistema d'imposició i de recaptació de tributs, sobretot des de Joan XXII, que fou el veritable artífex del sistema fiscal, partint de la base que tots els benifets eclesiàstics havien de contribuir a la Cambra Apostòlica. Unes exaccions eren pagades directament a la Santa Seu (nomenaments o confirmacions d'elecció de bisbes i d'abats, drets de cancelleria, visites ad limina, drets de pal·li, etc), i unes altres eren cobrades fora de la ciutat papal (Roma o Avinyó), però amb destinació a aquesta (delmes especials, annatae, espolis, procuracions, etc). Hi havia, a més, els drets i les taxes que la cúria papal i els seus tribunals cobraven en la tramitació de les causes. Amb el regisme constitucional restà clarament separat el que era patrimoni de l'estat del que ho era de la corona i àdhuc del patrimoni privat del rei. El fisc és el que correspon a l'estat; els imposts són a benefici d'aquest; té hipoteca legal sobre els qui contracten o administren els seus interessos per les responsabilitats a què puguin restar sotmesos; a manca de persones que puguin heretar en els intestats, els béns hereditaris corresponen al fisc; els béns dels particulars són afectats per les exaccions fiscals, com a crèdit preferent sobre qualsevol altre; l'estat té també el patrimoni propi; a benefici seu van les sancions pecuniàries; els béns que no tenen amo conegut passen a ésser patrimoni del fisc.

Fisiocràcia
Corrent doctrinal del pensament econòmic aparegut a França a la segona meitat del s XVIII, enfront del mercantilisme vigent fins aleshores. François Quesnay i els seus seguidors, que s'autodenominaren economistes, constituïren la primera escola econòmica coherent. L'obra de Quesnay Tableau économique (1758) fou el primer model econòmic que descriví la interdependència entre les diferents classes socials (agricultors, propietaris i l'anomenada classe estèril) donant-los una comprensió global i dinàmica; posà en relleu que l'agricultura era l'únic sector capaç de produir un excedent o una riquesa (produit net), mentre que la indústria i els serveis eren sectors exclusivament transformadors, a càrrec de la classe estèril. Com que aquest excedent es traspassava íntegrament a la classe propietària de la terra, els fisiòcrates en deduïren que la reforma fiscal adequada havia d'incloure un impost únic sobre aquesta classe social. La cosa més important per a ells era descobrir l'ordre natural existent i actuar-hi d'acord, i relegar el paper de l'estat a fornidor de certs serveis i a mantenidor de la llibertat econòmica individual com a garantia per a assolir aquest ordre natural, seguint la màxima de Le Mercier de la Rivière: «Laissez faire, laissez passer, le monde va de lui-même», que sempre defensaren. A més de Richard Cantillon, considerat com a precedent, foren fisiòcrates destacats el comte de Mirabeau, P.S. Dupont de Nemours J.C.M.V. Gournay i N. Baudeau, les principals aportacions teòriques dels quals aparegueren en el diari «Ephémérides du Citoyen». En un pla pràctic, el defensor més notable de la doctrina fisiocràtica fou A.R.J. Turgot. Malgrat les deficiències de la fisiocràcia, els seus pressupòsits, que defensaven el liberalisme econòmic, foren, en certa manera, recollits per l'escola clàssica anglesa.

Fisiòcrates
Grup d'economistes de la segona meitat del segle XVIII que consideraven que l'agricultura era l'única activitat que podia generar riquesa, i que era necessari que la classe que s'apoderava d'aquesta riquesa, la noblesa, fos gravada amb un impost únic. Participaren també dels principis del liberalisme econòmic. El seu principal representant fou François Quesnay.

Fissió nuclear
Escissió del nucli d'un àtom pesant en diversos fragments de masses semblants, mitjançant el bombardeig amb neutrons, amb alliberament d'energia.
Reacció nuclear en què un nucli atòmic inicial, bombardejat per neutrons, es trenca en dos fragments de massa aproximadament igual. Va ser descoberta en bombardejar urani amb neutrons, per aconseguir, artificialment, nous elements. L'emissió de nous neutrons a cada fissió permet provocar noves fissions. Totes aquestes reaccions en cadena alliberen energia: controlada (central nuclear) o no controlada (bomba atòmica).

Flamingantisme
Moviment polític d'origen liberal i catòlic a favor de l'emancipació i l'autonomia cultural de la comunitat neerlandesa a Bèlgica. Inicialment (1840) es concentrà sobre problemes estrictament lingüístics, i a la darreria del s XIX rebé un nou impuls d'orientació sòcio-econòmica. En la constitució belga actual hi ha inscrita la delimitació territorial de les cultures i és regulat l'ús de la llengua en la vida econòmica i administrativa.

Fluctuació
Variació experimentada en el curs general de l'activitat econòmica o en una magnitud econòmica rellevant. Quan les fluctuacions són de llarga durada i tenen lloc en un mateix sentit (creixent o decreixent), hom parla de tendència secular. Les fluctuacions cícliques es presenten en forma de moviments ondulatoris de l'activitat econòmica, amb fases successives d'expansió i de contracció, que es repeteixen en un termini determinat. Els cicles solen seguir, a més, la direcció d'una certa tendència. Les variacions irregulars degudes a factors accidentals de l'activitat econòmica consitueixen les fluctuacions esporàdiques. Hom distingeix també entre les fluctuacions que afecten l'estructura d'un sistema econòmic i les que no l'afecten.

Flux
Corrent de recursos establert entre sectors, agents econòmics o àrees geogràfiques. Hom parla de fluxos reals quan són recursos físics (béns i serveis), i de fluxos monetaris si hom es refereix a actius líquids. Les magnituds flux representen un moviment més o menys regular de béns que engrosseixen un determinat fons o estoc. Aquests estocs (capital, patrimoni, productes emmagatzemats) només es poden incrementar mitjançant la incidència de magnituds flux (renda, ingressos, productes acabats), que l'expressen sempre en quantitat per unitat de temps. El concepte de flux és utilitzat per la comptabilitat estatal per a determinar macro-magnituds, com el PNB, i per a l'elaboració de taules intersectorials (input-output).

Foc de la Bisbal
Enfrontament que tingué lloc a la Bisbal d'Empordà el 6 d'octubre de 1869, durant la revolta federalista, entre les tropes del governador militar de Girona i una força republicana de 2 000 homes que s'havien fet forts a la ciutat. Aquests, en llur majoria menestrals de la indústria surera, havien constituït una junta revolucionària, dirigida pel diputat Pere Caimó, la qual havia proclamat dos dies abans la República Democràtica Federal. En caure presoner Caimó, i davant l'anunci de l'arribada de reforços governamentals des de Barcelona, els revoltats es dispersaren.

Folketing
Denominació de l'antiga cambra de diputats danesa que, en ésser suprimida la cambra alta (Landsting), ha estat aplicada al parlament. Els seus 179 membres (175 per Dinamarca, 2 per Grenlàndia i 2 per les illes Fèroe) són elegits per sufragi universal cada quatre anys.

Foment de la Producció Espanyola
Entitat proteccionista creada el 1876 per Pere Bosch i Labrús com a escissió del Foment de la Producció Nacional. En fou el primer president el doctor Letamendi, i l'objectiu bàsic d'aquesta institució era estendre la producció catalana a la resta d'Espanya. Entre els principals actes que organitzà cal ressaltar les conferències sobre arts i oficis (1880-81) i la manifestació proteccionista del 1881. Hi col·laboraren J.Roca i Roca, P.Estasén i Cortada, T.Baró, J.Fiter i Inglès, A.Blanch, J.d'Argullol i Serra, M.Angelón, V.Almirall i Llozer i J.Maluquer i Viladot. El 1889 es fusionà amb l'Institut del Foment del Treball Nacional i formà el Foment del Treball Nacional.

Foment
1. Nom amb què fou designat un dels departaments ministerials del govern espanyol des del 1847 fins al desembre del 1931, que prengué el nom d'obres públiques, i una conselleria de la Generalitat de Catalunya des del 1931 fins al desembre del 1932, que prengué el nom de departament d'obres públiques.
2. Acció administrativa que té la finalitat de protegir o promoure determinades activitats dels particulars que per la seva naturalesa o finalitat contribueixen directament a la satisfacció de l'interès públic.

Foment de la Producció Nacional
Entitat proteccionista fundada el 1869 per P.Bosch i Labrús, Domènech Sert i J.Puig i Llagostera, entre d'altres, sota la presidència de J.Güell i Ferrer, amb l'objectiu immediat d'oposar-se a la reforma lliurecanvista de Figuerola del 1869. El seu òrgan era «El Protector del Pueblo». Fundà entitats del mateix signe a Madrid, Saragossa, València, Castelló de la Plana i Santander, per tal de formar una àmplia lliga proteccionista dins l'estat espanyol. El 1876 una part dels seus membres s'escindí i creà el Foment de la Producció Espanyola. El 1879 es fusionà amb l'Institut Industrial de Catalunya i constituí l'Institut del Foment del Treball Nacional.

Foment del Treball Nacional
Institució proteccionista i defensora de la indústria catalana fundada el 1889 com a conseqüència de la fusió entre l'Institut del Foment del Treball Nacional i el Foment de la Producció Espanyola i que responia a una mentalitat capitalista i regionalista enfrontada al govern central. S'oposà sistemàticament a qualsevol tractat de comerç o qualsevol aranzel de signe lliurecanvista. Intervingué en les discussions sobre els principals problemes de política econòmica, però des del 1914 la seva participació minvà quan començà a albergar la burgesia més conservadora. El seu òrgan principal fou la revista «El Trabajo Nacional», que aparegué a partir del 1892 (el 1942 adoptà el nom d'«Información Económica», el 1943 recobrà el nom primitiu i el 1970 aparegué sota el d'«Economía Nacional Internacional de la Empresa»). Després del 1939 subsistí lligat a l'Organització Sindical. A la fi del franquisme s'integrà dins la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) i, sota la presidència d'Alfred Molinas, ha recuperat un considerable protagonisme social i polític. Entre els homes més destacats que hi han intervingut cal citar Pau Sedó, Andreu de Sard, F.José Orellana, Ramon Romaní, Albert Russinyol, Joan Sallarés i Pla, Guillem Graell, Frederic Rahola, Lluís Ferrer-Vidal i Pere Gual i Villalbí. La biblioteca i l'arxiu d'aquesta entitat constitueixen una font molt útil per a la història econòmica de Catalunya durant el s XIX i el primer terç del XX.

Fonamentalisme
1. Moviment generalment religiós, però sovint amb una forta càrrega política, que prescriu un dogma i una moral estricta que exclouen i ataquen qualsevol altra creença o codi moral, o qualsevol desviació respecte a la interpretació ortodoxa del dogma. Aquesta designació sol associar-se a termes com integrisme, dogmatisme, essencialisme, fanatisme, etc. Al s XX, els diversos fonamentalismes es caracteritzen per la consciència de minoria, el sentit totalitari de l'Escriptura o de la tradició, el concepte ahistòric de la veritat, el predomini de la comunitat sobre l'individu i el principi del líder, la creació d'un enemic i l'afirmació masclista. El mot s'aplicà en un principi al moviment propagandístic ultraconservador prtestant nord-americà que als anys vint preconitzava la interpretació literal de les Escriptures enfront de la difusió dels corrents de pensament liberals o cientifistes i anunciava la segona vinguda de Crist i la resurrecció. A llarg dels anys següents fins a l'actualitat, n'han variat poc els trets essencials, bé que els anys cinquanta incorporà l'anticomunisme a la seva ideologia. Tanmateix, els recursos i la capacitat de captació de nous fidels ha augmentat mitjançant una poderosa estructura associativa i l'accés als mitjans de comunicació de masses, en particular la televisió, gràcies a la qual han obtingut una gran popularitat predicadors com J. Falwell o B. Graham. Dins del catolicisme hom tendeix a incloure els moviments fonamentalistes sota la denominació d'integrisme. El judaisme té igualment sectors fonamentalistes, coneguts com a ultraortodoxos, que propugnen la instauració d'un estat teocràtic a Israel. Entre els musulmans, hom pot considerar com a precursors del fonamentalisme islàmic actual el wahhabisme, fundat a l'Aràbia el 1745 pel xeic Muhammad ibn'Abd al-Wahhab, i el salafisme, que tingué entre els seus ideòlegs el persa Gamal al-Din-al-Afgani (1838-97) i l'egipci Muhammad'Abduh (1849-1903). La branca sunnita del fonamentalisme islàmic té el seu màxim exponent en l'organització dels Germans Musulmans, fundada per l'egipci Hassan al-Banna' (1906-49), que des dels seus orígens reivindica la instauració d'un estat regit per la llei corànica. Per la banda del xiisme, el fonamentalisme islàmic té també un altre focus en la revolució iraniana de l'ayatollah Khomeyni, que el 1978 aconseguí instaurar un règim basat en l'ortodòxia islàmica.
2. Conservadorisme extrem.

Fonògraf
Aparell que reprodueix per mitjans mecànics els sons enregistrats en un cilindre. Thomas A.Edison fou el primer a aplicar (1877) la idea que un so transmès a un diafragma proveït d'una agulla podia ésser gravat damunt una superfície cilíndrica en forma de traç espiral, de tal manera, que una altra agulla, connectada a una trompa o megàfon, en tornar a recórrer el solc així format tornaria a vibrar com amb el so original, el reproduiria i el faria audible. Aquest aparell reproductor fou anomenat fonògraf, i després de diversos perfeccionaments començà a ésser explotat comercialment als EUA vers l'any 1887 (Columbia Phonograph Company). Al cap de poc temps Emil Berliner inventà un procediment d'enregistrament i de reproducció del so basat en una superfície plana i circular i un aparell per a reproduir-lo.

Fons d'Ajut al Desenvolupament (FAD)
Fons destinat a la concessió de crèdits als països menys desenvolupats en condicions més favorables que les de mercat, i que formen part de l'Ajut Oficial al Desenvolupament. Aquest instrument té un doble caràcter, d'una banda és un mecanisme comercial orientat al foment de les exportacions del país que concedeix el crèdit, ja que en molts casos aquests països estan condicionats per l'adquisició de productes fabricats al país donant, i d'altra banda són uns recursos en condicions favorables per al país que els rep i que ajuden al seu desenvolupament.

Fons de Compensació Interterritorial
Instrument de la política regional espanyola per a finançar inversions públiques i transferències de capital a comunitats autònomes endarrerides. És dotat anualment pels pressuposts estatals (amb el 30% de la inversió pública) i aplicat (a través de les administracions autonòmiques) a infrastructures urbanes, regadius, medi ambient, etc. Afecta (1992) a nou comunitats (als Països Catalans, només al País Valencià) i té un volum de 128 000 milions de pessetes.

Fons de les Nacions Unides per a la Població
Organisme constituït el 1969 en el si de l'Organització de les Nacions Unides, amb l'objectiu de promoure la prestació directa d'ajuda financera i tècnica als països en desenvolupament que ho sol·licitin per a dur a terme polítiques demogràfiques. Es nodreix, principalment, de les contribucions voluntàries dels països membres de les Nacions Unides. El 1990 les donacions ascendiren a 212 milions de dòlars i el nombre de països donants fou de 106. En aquesta data, l'estat espanyol contribuí amb un total de 317 466 dòlars, mentre que el país amb una major aportació fou el Japó amb 40 830 000 de dòlars. D'altra banda, l'organisme cerca altres vies d'ingressos, com ara projectes i programes multilaterals amb altres organismes. Els ingressos que rep es canalitzen, majoritàriament, en ajudes a una sèrie de països que es consideren prioritaris segons uns criteris bàsics que són reconsiderats anualment. El 1990 hom comptabilitzà un total de 56 països amb necessitat prioritària d'ajuda, 31 dels quals es trobaven a l'Àfrica, 16 a l'Àsia i l'àrea del Pacífic, 3 a l'Amèrica del Sud i el Carib i 6 pertanyien als països àrabs. Aquests països reberen una ajuda total de 114 milions de dòlars. El Fons de Població, dirigit per Nafis Sadik, promogué el 1989 el Fòrum Internacional sobre Població i Desenvolupament al segle XXI, que tingué lloc a Amsterdam i és un organisme que col·labora en projectes paral·lels amb altres entitats (OMS, Banc Mundial, UNICEF, PNUD, etc). El FNUAP publica anualment l'informe sobre l'estat de la població mundial i altres articles relacionats amb temes d'abast demogràfic.

Fons estructurals
Partides pressupostàries de la Unió Europea destinades als països i a les regions menys desenvolupades. A fi que un estat pugui rebre aquest tipus d'ajut econòmic (en aquest cas, els fons estructurals s'anomenen Fons de Cohesió), el seu PIB ha de ser inferior al 90% de la mitjana de tots els països de la Unió.

Fons Estructurals de la Comunitat Europea
Instruments de les polítiques comunitàries, per al finançament d'inversions o despeses públiques, programats i gestionats per la Comissió Europea. En són el Fons Social Europeu, el Fons Europeu d'Organització i Garantia Agrícola i el Fons Europeu de Desenvolupament Regional. Reformats el 1988, tenen com a objectius prioritaris les àrees endarrerides i en declivi industrial, la desocupació, l'ocupació juvenil i la política agrícola comuna. Altres instruments, amb vocació estructural, són la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (1952) per a les regions carboníferes i siderúrgiques, el Banc Europeu d'Inversions (1958), i el Fons de Cohesió Social (1991), per als estats i regions endarrerits.

Fons Estructurals de la Unió Europea
Nom que reben els antics Fons Estructurals de la Comunitat Europea. Són quatre: el FEDER, l'FSE (Fons Social Europeu), el FEOGA-O (Fons Europeu d'Orientació i Garantia Agrícola, Secció Orientació) i l'IFOP (Instrument Financer d'Orientació de la Pesca). Aquests fons es regulen a través del Marc d'Actuació Comunitària, que té una durada de sis anys i on es concreten els objectius als quals es poden destinar aquests recursos. L'any 1997 representaren un 33% del pressupost de la Unió Europea.

Fons Europeu d'Orientació i Garantia Agrícola (FEOGA)
Conjunt de recursos destinats a les activitats relacionades amb l'agricultura. Es posà en marxa el 1962, i des del 1964 està format per dues seccions permanents: la Secció Orientació, que destina els recursos a la millora estructural de les explotacions, i la Secció Garantia, que els destina al sosteniment dels preus i que funciona d'acord amb els reglaments de la política agrària comuna (PAC). El FEOGA és la partida més gran del pressupost comunitari, de manera que durant la dècada dels vuitanta representà un 65% de les despeses globals i, tot i que els darrers anys aquest percentatge ha disminuït, en el pressupost del 1997 encara n'absorbia un 45%.

Fons Europeu d'Organització i Garantia Agrícola, Secció Orientació (FEOGA-O)
Fons estructural de la Comunitat Europea creat el 1964 i destinat a l'increment de la productivitat agrària, silvícola i pesquera i a l'ocupació òptima dels factors de la producció, especialment de la mà d'obra. Contribueix financerament, complementant-les en un 25-65% en les sumes que els estats dediquen al reforçament de les estructures, a la comercialitzazció, la transformació, la reconversió i el desenvolupament social i medi ambient i a altres activitats, programades per la Comissió Europea. El seu àmbit territorial són les regions agràries i les zones rurals i pesqueres.

Fons Europeu de Desenvolupament (FED)
Fons de cooperació financera de la Comunitat Econòmica Europea establert pels tractats de Roma. El fons és destinat a crear infrastructures econòmiques i socials als països en vies de desenvolupament associats a la Comunitat Europea que havien estat colònies dels països membres. Els tractats bàsics d'ajut són coneguts amb el nom de les ciutats on foren signats i en determinen les etapes de constitució; Yaoundé I (1963) i Yaoundé II (1969), Lomé I (1975) i Lomé II (1979). L'ajuda que el FED aporta als països beneficiaris és distribuïda en forma de subvencions, préstecs especials i capitals de risc. Hom destina una part de les subvencions a compensar les caigudes de preus de productes primaris d'exportació mitjançant la rebaixa del cost dels préstecs del Banc Europeu d'Inversions. El FED no té personalitat jurídica desvinculada de la CEE però té autonomia financera.

Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER)
Fons estructural de la Comunitat Europea (1975) destinat a corregir els principals desequilibris territorials (predomini agrari, mutacions industrials, subocupació estructural, etc). Complementa en un 50-55% les inversions que els estats dediquen a fomentar la no productivitat, les infrastructures, els estudis i les experiències pilot i es fa càrrec de les altres despeses programades per la Comissió Europea. El seu àmbit territorial són les àrees o regions endarrerides i les zones industrials en declivi (per a llur reconversió).
Des de la seva creació, el 1975, el FEDER ha tingut com a objectiu corregir els desequilibris regionals de la Unió Europea participant financerament en projectes d'inversió destinats a afavorir el creixement de les regions menys desenvolupades. Es regeix pel criteri d'addicionalitat que fa que la regió que rep l'ajut del FEDER hagi d'aportar una quantitat similar a la que rep. El FEDER representa al voltant del 53% del total dels Fons Estructurals de la Unió Europea.

Fons Monetari Internacional (FMI)
Organisme econòmic creat el 1944 pels acords de Bretton Woods, amb seu administrativa a Washington. És organitzat com a societat anònima en què cada estat membre té un dret de vot proporcional a la quota que hi aporta, fixada d'acord amb la seva importància econòmica. És l'àrbitre d'un codi de conducta financera internacional basat en el manteniment per a tots els estats d'un tipus de canvi estable i en la convertibilitat entre les diferents monedes. Assisteix els estats membres en les dificultats de pagaments exteriors (préstecs en divises, assessorament tècnic, etc). La inestabilitat monetària internacional a partir dels anys seixanta impedí que les normes establertes pel conveni constitutiu del FMI fossin respectades. Per això, el FMI establí el 1968 els drets especials de gir per tal de substituir el dòlar nord-americà de la seva funció de moneda internacional i creà nous mecanismes d'ajust de les paritats entre monedes per a evitar les devaluacions i les revaluacions contínues. Els drets especials de gir són valorats des del 1976 segons la mitjana de les monedes dels països econòmicament més importants, per tal d'evitar-ne la distorsió pel canvi constant del preu de l'or -privat de la seva funció monetària per la II Esmena al Conveni del FMI del 1978- o de les principals monedes. La valoració dels drets especials de gir es basa des del 1981 en el dòlar, la lliura esterlina, el marc alemany, el franc francès i el ien japonès. El Fons Monetari Internacional ha permès des del 1978 la possibilitat de flotació de les monedes dels països membres, car en la realitat el tipus de canvi fix establert a Bretton Woods no s'acomplia. Malgrat que en general els estats socialistes se'n mantingueren al marge, la República Popular de la Xina, Iugoslàvia, Romania, Hongria, Polònia i alguns altres estats socialistes foren membres del FMI i, arran del període de liberalització iniciat cap a la meitat dels anys vuitanta, l'URSS també hi ingressà. En desaparèixer l'URSS (1991), Rússia i la resta de nous estats sorgits de l'antic bloc soviètic passaren a ser-ne membres. Juntament amb la negociació del deute extern dels països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament, la reestructuració de les economies dels antics països socialistes envers un sistema de mercat lliure ha esdevingut la principal tasca del FMI a la darrera dècada del s XX. El 1997 el FMI tenia 182 membres, gairebé la totalitat dels estats sobirans.

Fons Social Europeu
Fons estructural de la Comunitat Europea creat el 1960, destinat a millorar les facilitats d'ocupació (formació professional, contractació, revalorització) i la mobilitat geogràfica i professional dels treballadors. Els seves contribucions financeres complementen les dels estats en un 50%. El seu àmbit territorial és el de tota la Comunitat.

Font
1. Document, text, etc, en què es basa una doctrina, una interpretació, etc.
2. Document que conté informació original i al qual hom pot recórrer.

Forces armades
Conjunt dels exèrcits de terra, mar i aire d'un estat o d'una organització suprastatal.

Forces productives
Conjunt de mitjans de producció (primeres matèries, força de treball i instruments de treball) i experiència acumulada en la realització del procés de producció disponibles en un moment i en un sistema econòmics determinats. A un cert nivell de desenvolupament de les forces productives, aquestes entren en contradicció amb les relacions de producció existents i es converteixen en un impediment a l'expansió del sistema. És aleshores que segons Marx s'inicia una època de revolució social.

Forces militars de l'ONU
Forces militars creades d'acord amb l'article 43 de la Carta de l'Atlàntic. Són conegudes amb el nom de cascs blaus pel color del casc que empren. Constitueixen un cos a part de les forces militars de cada estat i de les dels blocs (NATO, Pacte de Varsòvia, etc). Pertanyen a exèrcits de països no compromesos i que no hagin estat mai colonitzadors: l'Índia, el Brasil, Tunísia, Irlanda, Suècia, el Canadà, etc. La necessitat d'executar els acords presos en l'Assemblea General o Consell de Seguretat fa que la intervenció militar de l'ONU hagi adoptat diverses formes: supervisió de treves, operacions de policia, etc. Els primers observadors militars foren enviats el 1949 a Caixmir. La intervenció a Corea el 1950 fou comandada pels EUA. Els cascs blaus intervingueren pròpiament per primera vegada en la supervisió de l'acabament d'hostilitats entre Egipte i les forces d'Israel durant la crisi de Suez (1956), però es retiraren de les línies d'alto el foc dies abans d'esclatar la guerra dels Sis Dies (1967). L'any 1961 foren enviats al Congo; des del 1961 són a Xipre per evitar l'enfrontament entre les comunitats gregues i turques, des del 1973, als territoris sirians i egipcis ocupats per Israel i, des del 1978, al sud del Líban.

Forces vives
Conjunt de persones, grups i institucions que fomenten i controlen l'activitat, especialment l'econòmica, en una població, una comarca o un país.

Fordisme
Sistema de producció industrial introduït per Henry Ford a les primeres dècades del s XX. Les teories clàssiques de l'organització industrial-taylorisme i fordisme- sorgiren al principi del segle XX, època en què culminà el maquinisme, amb la introducció de nous mètodes d'organització del procés de treball. Així com el taylorisme cercava de millorar l'eficàcia industrial, el fordisme prestava molta més atenció a la sortida comercial dels productes: la producció en massa requereix mercats de masses. El fordisme suposà la introducció de la cadena de muntatge mòbil i la fabricació portada a terme a grans plantes i adreçada a mercats de masses. Aquest sistema de producció a gran escala esdevingué essencial per a la indústria de l'automòbil mundial i, posteriorment, fou adoptat per altres sectors industrials.

Forma d'estat
Tipus de relacions generals (excloses les penals, laborals i financeres i tributàries) existents entre els òrgans superiors de l'estat i els ciutadans. Giren al voltant de tres variables: la submissió o no de l'aparell estatal al dret com a mecanisme per a assegurar el respecte a un àmbit d'activitats personals i socials lliures d'ingerència estatal; la participació o no del poble en la gestió i el control del poder públic estatal; i la intervenció o no de l'estat en l'ordre econòmic i social amb l'objectiu o no de garantir unes condicions de vida mínimes per a tots els ciutadans.

Forma de govern
Sistema en què hom estructura jurídicament la composició, l'organització, el funcionament i les funcions dels òrgans superiors de l'estat i les relacions entre ells.

Forma social
Expressió amb què, en la doctrina marxista, hom designa el sistema de producció i la suprastructura de la societat durant les diverses èpoques històriques. A més de la forma social asiàtica, objecte de notables polèmiques i que, actualment, hom designa més àmpliament com a forma social tributària, Marx parla de les formes socials antiga (caracteritzada pel fenomen de l'esclavitud), feudal i burgesa (corresponent, en general, al sistema de producció capitalista), a les quals hom pot afegir la de la comunitat primitiva (pròpia dels grups socials més primitius) i la socialista. Per al marxisme, el desenvolupament de les forces de producció determina la transformació de les relacions de producció, la qual cosa produeix una situació de contradicció respecte a la suprastructura vigent, situació que és superada mitjançant l'aparició d'una nova forma social més desenvolupada. Els estudis actuals sobre aquest tema insisteixen en el fet que dins una forma social poden donar-se alhora diferents tipus de sistema de producció, bé que sempre n'hi haurà un de primari i dominant.

Forma social asiàtica
Una de les formes socials que tenen o han tingut vigència històrica, segons els estudiosos influïts per Marx. El seu mode de producció es basa en la propietat estatal de la terra, instituïda per a efectuar treballs col·lectius a gran escala (embassaments, canalitzacions, etc) lligats a una agricultura d'irrigació artificial. L'absència de propietat privada del sòl dóna una gran cohesió interna a la comunitat local, que esdevé invulnerable al pas dels anys i de les guerres. L'estat dirigeix d'una manera centralitzada els grans treballs d'irrigació i concentra la major part de l'excedent, i aquesta centralització dóna lloc a l'anomenat despotisme oriental, forma social dominant a Egipte, Mesopotàmia, Pèrsia, l'Índia, la Xina i altres països, des de l'articulació de les comunitats primitives fins a la introducció del capitalisme. Posteriorment hom amplià el concepte a l'Amèrica pre-colombina, l'Àfrica pre-colonial i la Mediterrània protohistòrica. El paper predominant de l'agricultura i de les petites comunitats locals impossibilità un fort desenvolupament monetari i creditici i les ciutats tingueren sempre un caràcter accidental i secundari malgrat llurs dimensions i llur paper polític. Això explica el caràcter retardat del desenvolupament econòmic del mode de producció asiàtic. La formulació d'una teoria global de la forma social asiàtica no existeix encara. Després de les aportacions de Richard Jones (1831) i de John Stuart Mill (1848), cal esmentar les aportacions fonamentals de Karl Marx (1853 i 1857-58) i Karl A.Wittfogel (1931); posteriorment ha tornat a ésser objecte de debat.

Formació de capital
Part de la despesa nacional que hom destina a incrementar el volum de béns de capital. Aquest concepte és utilitzat en comptabilitat nacional per a recollir la materialització efectiva del procés d'acumulació. La seva magnitud depèn de la distribució social de la renda, de les propensions d'estalvi i consum, etc, de cada país, i dóna la mesura del ritme de creixement que pot assolir.

Forn
Lloc clos dins el qual qualsevol tipus d'energia, generalment química o elèctrica, es converteix en energia calorífica per tal de transformar, físicament o químicament, la matèria que hom hi introdueix. A causa de la diversitat dels materials i de les transformacions a què hom els sotmet, hi ha nombroses varietats de forns, puix que hom n'adapta el disseny a les necessitats de cada cas. Hom empra diversos sistemes de transformació de l'energia inicial en energia calorífica: en el forn de combustió, és un fogar o un cremador on crema el combustible emprat; en el forn elèctric, hom aprofita l'efecte Joule, bé per mitjà de resistències elèctriques (forn de resistència indirecta), bé amb la mateixa càrrega del forn actuant de resistència (forn de resistència directa), mitjançant la producció de corrents induïts en la càrrega (forn d'inducció) o per mitjà d'un arc elèctric entre dos o més elèctrodes o entre aquests elèctrodes i la càrrega del forn (forn d'arc); finalment, hi ha uns tipus especials de forns que empren la calor dissipada pels raigs catòdics (forn de bombardeig amb electrons), l'escalfor d'un gas fortament ionitzat (forn de plasma) o l'energia solar concentrada mitjançant captadors parabòlics i cilindroparabòlics (forn solar). Segons el camp d'aplicació, hom pot dividir els forns en quatre grans grups: metal·lúrgics, de procés, de cocció i de petroli. Els forns metal·lúrgics se subdivideixen en cinc tipus: el forn de gresol, emprat per a fondre petites quantitats de metall i constituït per un recipient refractari, sovint de grafit, escalfat per combustió o per inducció; el forn de solera, on la càrrega, col·locada sobre la solera del forn, és escalfada per convecció o radiació, i que pot ésser d'arc, de resistència o de combustió; el forn de cup, emprat per a fosa, extracció, calcinació i torrefacció, i que és format per torres cilíndriques o prismàtiques, sovint eixamplades pel mig, a través de les quals es mou la càrrega per gravetat cap a les zones inferiors; normalment el combustible es barreja amb la càrrega; el forn d'atmosfera controlada, generalment elèctric, que consisteix en una carcassa metàl·lica, revestida de material refractari i aïllada de l'exterior, a l'entrada i a la sortida, per una cortina de flames; a l'interior hom manté una atmosfera artificial (gas de procedència exotèrmica, endotèrmica, amoníac dissociat o bé el buit); i, finalment, els convertidors, emprats en la fabricació d'acer i d'aram, en la massa fosa dels quals hom introdueix un corrent d'aire (o d'oxigen), l'oxigen del qual reacciona amb el silici, el carboni i el magnesi presents i produeix la calor necessària per a mentenir la massa metàl·lica en esat de fusió. El segon grup és constituït pels forns de procés, destinats a l'obtenció d'algun producte (ciment, calç, ferro, etc). Els més primitius d'aquests forns eren el de calç i el de guix (constituïts per una gran cavitat, alguns pams per sota terra, limitada lateralment per parets de pedra i amb una obertura inferior per alimentar-los), i també el forn baix, per a l'obtenció del ferro. Actualment han estat substituïts pels forns rotatius (formats per un gran recipient cilíndric, inclinat i giratori, que és alimentat per l'extrem més alt i del qual hom extreu el producte per l'extrem inferior), emprats en l'obtenció de ciment, calç, dolomita i magnèsia i per a la deshidratació, calcinació o torrefacció de bauxita, alúmina, minerals de ferro, etc. Hom empra també el forn de reverber, en el qual la càrrega és escalfada per reverberació del sostre del forn i que pot ésser de combustió o de resistència. El forn baix per a l'extracció del ferro ha estat desplaçat per l'alt forn. Alguns forns de procés, com els emprats en la síntesi de l'àcid clorhídric, consisteixen solament en una cambra de combustió proveïda d'un cremador, on reaccionen l'hidrogen i el clor. Els forns de cocció, que constitueixen el tercer grup, són emprats en la fabricació de ceràmica, vidre i en la indústria alimentària. Normalment consisteixen en una cambra o un túnel on hom introdueix la càrrega, la qual és escalfada per combustió o bé per resistències. Els primers forns de cocció foren els forns de pa i els d'obra. El forn de pa era escalfat antigament per la combustió de llenya i actualment amb gas o bé per resistències elèctriques (l'ús de combustibles líquids és prohibit pels riscs de contaminació que comporten). El cremador és col·locat en una obertura, lateral o per sota de la solera, anomenada escopeta. El forn va proveït d'un sistema, dit vaporitzador, que serveix per a mantenir la concentració de vapor d'aigua a l'interior del forn necessària per a donar el color torrat al pa. El vapor d'aigua surt per l'espirall. El forn d'obra o de terrissaire és constituït per una cavitat quasi cilíndrica dividida en tres parts: el forn de baix o fogar, el forn del mig (separat del forn de baix per un sostre foradat anomenat garbell), on hom col·loca les peces per a ésser cuites, i el forn de dalt, per a la segona cuita de les peces envernissades. Un tipus especial de forn de cocció és el forn de mufla, en el qual la càrrega és totalment aïllada de l'atmosfera exterior i el qual és escalfat per combustió o elèctricament. Finalment, els forns per al tractament del petroli (cambres d'ebullició i de destil·lació, forns de craqueig o de piròlisi, etc) són recipients, generalment cilíndrics o prismàtics, escalfats per combustió, bé directament, bé a través d'un fluid que fa de vehicle de la calor (vapor d'aigua, olis minerals, etc).

Forn baix
Forn de cup de poca alçària (més o menys 1 m) que era emprat en l'extracció del ferro en el procediment de la farga catalana. Tenia la forma d'un tronc de piràmide invertit, amb tres parets planes i una de convexa (la cara de l'ore) per tal de facilitar l'extracció del producte final. El forn era construït de pedres fogueres, revestides parcialment de planxes de ferro. La paret contrària a la cara de l'ore, el piec del foc, era la més consistent i on hom aplicava la tovera. Hom li sobreposava una peça de ferro —les porgues—, foradada per donar pas a la tovera, la qual injectava l'aire amb una inclinació de 35°C a 45°C. La tovera anava connectada amb la caixa de vents, on hi havia una sobrepressió d'aire deguda a l'estrangulació del conducte d'entrada. Per l'efecte Venturi es produïa un arrossegament d'aire a través dels ventalls, que arribava a la caixa dels vents. El forn era carregat amb capes alternatives de mineral de ferro i carbó vegetal, i el producte que hom n'obtenia era molt esponjós i amb un alt contingut de carboni.

Fòrum
Reunió pública per a discutir assumptes d'interès social, cultural, etc, en la qual els assistents intervenen en la discussió.

Forza Italia
Partit polític italià creat per Silvio Berlusconi el 1994. El nom prové del crit d'ànim de l'afició del club de futbol Milan AC, del qual és propietari Berlusconi. En les eleccions del març del mateix any, la coalició de dreta Polo della Libertà, que incloïa, a més de Forza Italia, la Lega Nord i l'Alleanza Nazionale, portà Berlusconi a ocupar el càrrec de primer ministre, del qual dimití al desembre per acusacions de corrupció. Partit italià més votat en les eleccions al Parlament Europeu del 1999, en les eleccions generals del 2001 es destacà clarament per davant dels altres dos socis de coalició (ara amb el nom de Casa della Libertà), que obtingué majoria absoluta. Berlusconi esdevingué primer ministre, malgrat les nombroses causes judicials que s'acumulaven contra ell.

Fourierisme
Sistema filosòfic i econòmic de Charles Fourier i dels seus seguidors.

France Libre
Les Forces Françaises Libres eren un grup de partisans que s'oposaven a la política col.laboracionista del règim de Vichy i que van continuar la lluita contra Alemanya després de l'ocupació de França. Procedien de membres de l'exèrcit francès i d'exiliats residents a la Gran Bretanya. El general De Gaulle, des de Londres, les va organitzar i va aconseguir que britànics i nord-americans els acceptessin com a autèntics representants de la sobirania francesa. Van col.laborar amb els moviments de resistència de l'interior del país.

Francmaçoneria
Societat secreta. Organitzada a Anglaterra a la fi del s XVII recollint, entre altres tradicions, la dels free-masons ('constructors') medievals, que s'associaven al marge dels gremis locals per dur a terme on calgués la construcció de temples i altres edificis públics amb tècniques professionals que no revelaven als profans. La societat s'estengué ràpidament per tot Europa, després per Amèrica, fins a assolir ramificacions arreu del món. Alguns d'aquells antics free-masons, que utilitzaven com a distintius simbòlics el compàs, l'escaire i altres instruments de l'ofici, es consideraven hereus espirituals dels constructors del temple de Jerusalem a l'època de Salomó i veneraven Hiram, el llegendari arquitecte d'aquell temple, assassinat perquè no volgué revelar els secrets del seu ofici. Tres-cents anys després que el gran mestre dels templers fou cremat a París, la societat dels Rosa-Creu, dirigida per l'astròleg Ashmole, desenterrà els records del Temple i en demanà la reconstrucció simbòlica: temple ideal de la Raó, la Ciència i la Llibertat. Intel·lectuals i artesans anglesos de la fi del s XVII recolliren moltes de les tradicions esmentades -el record de les quals fonamenta tot el cerimonial maçònic- i sota la protecció del rei Guillem III confeccionaren els primers estatuts d'una nova societat encaminada a aconseguir, segons deien ells mateixos, l'alliberament de tots els homes oprimits per la intransigència i el despotisme. L'any 1717, regnant ja la dinastia Hannover, començà a funcionar regularment la primera gran lògia de Londres, impulsada pels pastors protestants Anderson i Desaguliers. Aquesta nova francmaçoneria -especialment afavorida per Frederic II de Prússia, i després d'haver assimilat moltes idees i molts procediments dels il·luminats d'Adam Weisshaupt- tingué, a les acaballes del s XVIII i durant tot el XIX, una acció molt destacada dins els moviments revolucionaris de tipus liberal, tant a Europa com a Amèrica, on afavorí no sols els canvis polítics, sinó també la substitució de l'ensenyament religiós per l'ensenyament laic i la difusió de les ciències positives. Segons el text d'un ritual maçònic encara vigent, els afiliats a la francmaçoneria han de maldar per «fer els homes millors i més il·lustrats, més àvids de veritat i de virtut» i també han d'«oposar-se sempre a la tirania i a l'arbitrarietat exercides per l'home sobre l'home». Dels diferents ritus de la maçoneria, el que ha tingut més adeptes és el de York, seguit per quasi tots els anglesos i nord-americans. El ritu francès ha encaminat els passos dels francmaçons potser més ardits i eficaços. Però el més estès arreu del món és l'escocès antic, que ha servit de model a molts d'altres i que continua vigent, amb lleus modificacions. Els maçons que segueixen aquests ritus són dividits en 33 graus jeràrquics, pels quals va passant successivament l'afiliat digne de progressar dintre l'organització. Els tres primers, anomenats simbòlics, són els d'aprenent, company i mestre. Les reunions d'aquests maçons novells formen la lògia. Vénen després els graus capitulars, que culminen en l'important grau 18, anomenat príncep Rosa-Creu. L'assemblea dels maçons capitulars és el capítol. Els graus filosòfics comprenen des del 19 fins al 30, que és el cavaller Kadosch, i llur assemblea s'anomena areòpag. Als tres últims graus -31, 32 i 33: inspector comanador, príncep sobirà del reial secret i Sobirà gran inspector general- correspon la supremacia judicial, executiva i legislativa de tot l'orde, dins aquest ritu escocès. A part les modificacions dels ritus antics i l'aparició d'uns altres de nous, convé assenyalar la creació, al començament del s XIX, de la branca anomenada Florestera: alguns maçons més inclinats a la lluita política que a l'estudi i a l'acció silenciosa constituïren aquesta nova organització, anomenada vulgarment carbonarisme. Tingueren molt de relleu en els afers polítics d'Itàlia; però, havent-se estès per tota l'Europa meridional, entraren en conflicte amb la societat mare i en alguns moments l'antagonisme entre francmaçons i carbonaris es féu patent per a tothom. Hi ha hagut també dissensions entre les maçoneries dels diferents estats, especialment entre l'anglesa, més conservadora, i la francesa, de tendències més revolucionàries. Però els intents de reconciliació fets aquests últims anys han donat bons fruits, i pel que fa a les maçoneries francesa, alemanya, belga, holandesa i italiana hom pot dir que s'ha arribat a un acord perfecte. És evident, però, que avui, aconseguits molts dels projectes inicials -el triomf dels ideals burgesos-, la francmaçoneria ja no té, en general, l'esperit de lluita ni l'empenta que l'havia caracteritzada en uns altres temps. D'altra banda, les condemnes pontifícies -Climent XII, Benet XIV, Pius VII, Lleó XII, Gregori XVI, Pius IX, Lleó XIII i Pius XII- no s'han repetit a l'època actual.
La francmaçoneria tingué poca importància als Països Catalans durant tot el s XVIII. La primera lògia fou l'anomenada Els Amics de la Humanitat, creada a Maó els anys de l'ocupació francesa de Menorca (1756-63). Sota la dominació anglesa, la francmaçoneria es desenvolupà; però, com a la resta dels Països Catalans, no assolí importància fins al s XIX. Al Principat i al País Valencià, l'entrada dels francesos (1808) i sobretot la decidida protecció de Josep Bonaparte a la francmaçoneria motivaren l'obertura de lògies a Barcelona -l'anomenada Triomf de l'Amistat, entre altres-. Amb la tornada de Ferran VII la maçoneria catalana hagué de passar a la clandestinitat, com les altres lògies de la Península Ibèrica, però no deixà d'ésser activa, especialment des de l'arribada dels carbonaris italians Guglielmo Pepe, Pachiarotti i Atellis. Al Trienni Liberal hi hagué una ràpida florida i es produïren connexions estretes amb els comuners -una nova societat secreta fundada a Castella- i un enfortiment de vincles amb el liberalisme i la maçoneria internacionals. La Dècada Ominosa significà un llarg parèntesi de silenci, però no de passivitat. Hi hagué alternatives d'obertura i de foscor durant el regnat d'Isabel II i un renaixement clar a partir del 1868. Amadeu I, membre d'una família ben vista per la maçoneria, protegí la francmaçoneria a Catalunya, i els polítics de la Primera República -molts dels quals eren catalans- la utilitzaren en profit seu. A les Balears aparegueren diverses lògies noves, especialment a Menorca. La primera de Palma de Mallorca, anomenada Primera Llum, fou fundada el 1878. Però la Restauració borbònica la condemnà una altra vegada a les catacumbes, i fou durant el regnat d'Alfons XIII que un francmaçó català, Ferrer i Guàrdia -antic membre del Gran Orient francès i afiliat a la lògia La Veritat de Barcelona-, processat i afusellat per la seva discutible intervenció en els avalots de la Setmana Tràgica, desencadenà indirectament una viva campanya internacional orquestrada per la francmaçoneria europea. Molts polítics de la Segona República -Azaña, Prieto, Martínez Barrio, Portela, Valladares- eren maçons declarats i afavoriren, com és natural, les lògies catalanes. Però, a l'acabament de la guerra civil, la francmaçoneria fou prohibida (llei de primer de març de 1940) a tot el territori de l'estat espanyol. Si bé molt debilitada, la francmaçoneria reaparegué després del restabliment de la democràcia.

Franquisme
Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic. Inicialment el franquisme fou un sistema de poder d'excepció de l'oligarquia agrària, financera i industrial, emparentat amb les causes i objectius del feixisme, però amb profundes arrels en el tradicionalisme catòlic i conservador hispànic. Dotà l'estat d'una administració totalitària basada en l'existència d'una ideologia oficial —el nacionalsindicalisme—, d'un partit únic —FET y de las JONS— i d'un cap que concentrà tots els poders de l'estat. Mantingué el control dels mitjans de comunicació, una forta intervenció en la producció i el treball i forçà la desaparició política i fins i tot física dels elements dissidents, tot amb l'objectiu d'unificar políticament, econòmica i social l'estat. La vertebració jurídica d'aquesta etapa totalitària s'inicià durant la guerra civil i tingué com a fites fonamentals el nomenament de Franco com a cap del govern, de l'estat i de les forces armades (1936), el decret d'unificació de FE y de las JONS amb la Comunión Tradicionalista (1937), la llei de premsa i el Fuero del trabajo (1938), la llei de responsabilitats polítiques (1939), les d'unitat sindical i de bases de l'organització sindical —creació (1940) de la Central Nacional Sindicalista— i la de seguretat de l'estat (1941). En tombar la guerra mundial a favor dels aliats i amb la consegüent derrota del feixisme, començà una nova etapa, que durà fins al final dels anys cinquanta. Entre el 1942 i el 1947, preocupat per la seva pervivència, seguí un procés d'institucionalització legal. Es presentà de portes enfora com un règim basat en una original concepció de la democràcia —democràcia orgànica— i d'un incipient estat de dret. A l'interior, però, s'assentà en la victòria militar com a principi legitimador del poder personal per tal d'establir una política profundament conservadora i repressiva, i continuà l'autarquia econòmica, que conduí a una accelerada acumulació de capital a base dels recursos interns, possible pel control governamental dels salaris i per una rígida disciplina laboral. L'articulació legal d'aquest procés fou feta per les Corts Espanyoles que, creades el 1942 com a instrument de col·laboració legislativa, elaboraren el Fuero de los españoles (1945), la llei de referèndum (1945), la de successió (1947) i la de principis fonamentals (1958) entre d'altres. Arran de l'obertura a l'exterior i de l'inici d'una etapa de creixement econòmic durant la primera meitat dels anys cinquanta i de l'existència d'agudes tensions laborals i universitàries a la segona meitat de la dècada, es cristal·litzà, a partir del pla d'estabilització del 1959, una etapa d'adequació forçada de l'aparell estatal. La seva finalitat era adaptar-se a les noves circumstàncies i preparar-se constitucionalment per al dia en què desaparegués el dictador. Entrà aleshores a l'escena política una elit de tecnòcrates, vinculada a l'Opus Dei i formada a Harvard, entestada en el desenvolupament econòmic i la integració de l'economia espanyola en el mercat capitalista internacional. El règim, tot i mantenir els seus ingredients autoritaris, establí sota la seva direcció una política econòmica de liberalisme planificat (reforma bancària, planificació indicativa, ajut d'inversions estrangeres, negociació salarial controlada, suport equilibrador del turisme) i una actuació político-social fluctuant entre l'obertura i el reforçament coercitiu envers la dissidència. Tot i que la nova elit duia l'aurèola dels experts, sempre se'ls exigí el requisit de la lleialtat final al règim i al seu fundador. La Ley Orgánica del Estado (1967) fou la màxima expressió jurídica d'aquesta etapa. D'acord amb aquesta llei s'anaren configurant els aparells institucionals destinats a garantir la continuïtat del règim: Consell del Regne, presidència del govern, Consell de Regència, etc. Pel juliol del 1969, l'aleshores príncep Joan Carles de Borbó i de Borbó-Dues Sicílies fou designat successor com a futur rei i, pel juny del 1973, Luis Carrero Blanco fou nomenat president del govern, fet que suspenia la vinculació personal entre els càrrecs de cap de l'estat i presidència del govern. La confluència de diversos factors —mort en atemptat de L.Carrero Blanco, agudització de la crisi econòmica, ampliació i ofensiva creixent de les forces d'oposició, deserció d'elements vinculats al franquisme i l'envelliment de Franco— menà a una radicalització del règim els seus darrers anys, una de les màximes expressions de la qual fou l'aprovació d'una llei antiterrorista (agost del 1975) i les execucions de diversos militants antifranquistes que se'n derivaren (setembre del 1975). Amb la mort del dictador (novembre del 1975) desaparegué el franquisme, a mesura que la nova monarquia s'anà dotant d'institucions pròpies. Ideològicament, el franquisme no arribà a codificar-se d'una forma clara i coherent, per bé que existí una clara monopolització del poder i del control de l'aparell de l'estat en la persona de Franco i d'una reduïda classe política. Franco detingué personalment fins a la seva mort tot el poder de decisió, fins i tot el de legislar per decret i el de sancionar les actuacions judicials, però no l'utilitzà per implantar un programa personal de govern, coherent i concret, puix que ni en tenia ni disposava d'un grup polític organitzat que el dugués a terme. Darrere seu hi havia les diverses ideologies dels grups que formaven la coalició dominant, entre els quals hi havia notòries discrepàncies. El règim es nodrí d'elements ideològics de la Falange, del tradicionalisme, de l'Opus Dei, etc, bé que Franco mai no permeté que cap d'ells tingués una clara preponderància sobre els altres. Els primers anys intentà de crear un consens entorn dels elements ideològics del feixisme i posteriorment dels sentiments nacionalistes ferits pel blocatge internacional, tot abandonant la línia feixista per una de més vinculada al tradicionalisme catòlic (nacionalcatolicisme). Tant en un moment com en l'altre notes característiques del franquisme foren: un nacionalisme espanyolista contrari a qualsevol altre nacionalisme peninsular, la condemna del liberalisme, la francmaçoneria i el comunisme; la sacralització del poder, una concepció jeràrquico-autoritària de la vida i harmònica de la realitat social, política i econòmica, i l'apel·lació a la hispanitat com a expressió dels anhels imperialistes. Una vegada superat l'aïllament, el règim adoptà la tàctica de propugnar el desenvolupament com a remei de tots els mals, l'esperit de consum i la confiança en els tecnòcrates. En la detenció monopolista del poder, el franquisme, si bé utilitzà el sistema de nomenament a dit, se serví també d'un aparell institucional. Disposà d'institucions polítiques (Corts Espanyoles, Consejo Nacional del Movimiento, Consell del Regne, diputacions, ajuntaments, etc), judicials, de repressió política (Brigada de Información Social i altres cossos especials), de control econòmic (Servicio Nacional del Trigo, Instituto Nacional de Colonización, Instituto Nacional de Industria, Fondo de Ordenación y Regulación de Producciones y Precios Agrarios, bancs de crèdit industrial i agrícola, etc), suport ideològic (jerarquia catòlica i algunes institucions, i la Falange i les seves branques Frente de Juventudes, Sección Femenina, Pelayos, etc), de neutralització ideològica (Educación y Descanso, Turismo Social, Tele-clubs, etc) i dotà l'exèrcit, base de l'existència del règim, de facultats àdhuc jurídiques que cobrien una àmplia gamma de delictes polítics. Amb l'ajut d'aquest aparell institucional, i sobretot amb l'amenaça d'utilització de l'aparell coactiu, el franquisme aconseguí de la població una obediència passiva. Als Països Catalans complementà la supressió de les llibertats democràtiques amb la repressió de la cultura catalana. El seu caràcter totalitari i els seus objectius unificadors significaren la imposició d'una sola cultura i d'una sola llengua, la castellana. La seva voluntat d'anorrear tot allò que fos català i signifiqués una diferenciació fou ben explícita. Al Principat el franquisme comportà la repressió contra el poble català en conjunt —l'afusellament (1940) del president Companys n'és el símbol—. Forçà l'exili de més de 200 000 catalans, i entre els que restaren n'empresonà i executà un nombre difícil de calcular. El país es veié privat dels seus quadres polítics i sindicals i de la major part de la seva intel·lectualitat. El franquisme suprimí l'estatut d'autonomia, les institucions republicanes, els partits, els sindicats i totes les entitats catalanistes, i imposà les seves pròpies institucions. Inicialment mantingué una política econòmica restrictiva contra la indústria catalana: absorció de bancs catalans, control dels permisos de construcció, de distribució de maquinària, etc. La superioritat econòmica de Catalunya, malgrat tot, es mantingué i fins i tot augmentà posteriorment malgrat la política econòmica del règim que acabà adoptant una actitud més pragmàtica i renuncià en part als seus objectius inicials. En el camp social prengué una sèrie de mesures prohibitives i discriminatòries: prohibició de l'ús públic de la llengua catalana, substitució per un altre del nom de Catalunya que duien moltes institucions i entitats, destrucció de centenars de milers de llibres escrits en català, retirada d'estàtues, símbols i noms de significació patriòtica dels carrers de les ciutats i els pobles, trasllat forçós fora de Catalunya de nombrosos mestres estatals i municipals i arribada de mestres de Castella i Extremadura amb l'objectiu de castellanitzar l'ensenyament primari, depuració del professorat universitari, prohibició de l'Institut d'Estudis Catalans i substitució per l'Instituto Español de Estudios Mediterráneos, etc. Amb el temps el règim es veié forçat a ésser més tolerant en aquestes qüestions, però mai no abandonà la filosofia que promogué tal actitud i, si en algun punt no pogué mantenir posicions totalment prohibitives (edició de llibres, ús públic del català), procurà la seva neutralització. El franquisme no tingué entre la població catalana una base sòlida. Els dirigents franquistes, però, tampoc no confiaren en els catalans, ni en la burgesia catalana que, agraïda i submissa amb el retorn a les seves fàbriques, havia acceptat la descatalanització com un fet irremeiable. Només uns quants membres de l'alta burgesia espanyolista (Eduard Aunós, Miquel Mateu i Pla, Joaquim Bau) ocuparen des de la primeria algun càrrec polític rellevant. Més endavant, a partir dels anys cinquanta, el règim trobà nombrosos col·laboradors en les institucions econòmiques (caixes d'estalvi, cambres de comerç i indústria) i establí estretes relacions polítiques i econòmiques amb personalitats catalanes (Josep Maria de Porcioles, Pere Gual i Villalbí, Laureà López i Rodó). Les classes mitjanes i camperoles mantingueren la llengua i la seva catalanitat, juntament amb alguns sectors de la burgesia; els obrers tampoc no foren integrats pel sistema. La Falange no tingué una autèntica implantació a Catalunya i el seu nombre de militants fou sempre reduït: sovint els seus dirigents eren forasters i ben pocs dirigents a nivell d'estat foren catalans. L'Església a Catalunya proporcionà fidels col·laboradors al franquisme, però ben aviat fou una institució on es forjaren nuclis de resistència i oposició. Exclosos els ex-membres de la Lliga i d'altres partits autonomistes, els càrrecs de l'administració provincial i municipal, de l'Organización Sindical Española i d'altres institucions anaren a parar a les mans del reduït nombre de camisas viejas (Josep Maria Fontana i Tarrats n'és un exemple), d'antics lerrouxistes i de vells homes dels sindicats lliures, i les nombroses vacants de llocs de l'administració per fugida, arrest o cessament dels anteriors titulars, foren cobertes amb ex-combatents, ex-captius i funcionaris provinents en llur majoria de fora de Catalunya. Les illes Balears també sofriren una sagnant repressió i la imposició violenta de la castellanització i del nacionalcatolicisme. La vida política insular visqué dictada per funcionaris forans desconeixedors del país; l'economia sofrí les conseqüències del paper específic de productors de divises a baix cost dins el procés de desenvolupament econòmic peninsular que l'estat franquista assignà a les illes. Les capes burgeses insulars mantingueren un conformisme total, col·laborant amb el centralisme espanyol i amb el capitalisme estranger. Els mateixos eclesiàstics, que durant la guerra i els anys quaranta es resistiren a la prohibició de l'ús públic del català, posteriorment es castellanitzaren. Aquest fet, acompanyat de l'actuació de la burocràcia forània, i dels seus subordinats autòctons, i, més endavant, dels abundosos immigrants peninsulars, accelerà el procés de destrucció de la personalitat. Al País Valencià foren també suspeses, amb el franquisme, totes les organitzacions polítiques i sindicals i molts dels seus membres presos, jutjats i en gran part executats; la persecució arribà fins i tot a les personalitats dretanes que no s'havien compromès amb l'aixecament militar. Al costat dels empresonaments i execucions foren nombroses les depuracions i separacions de càrrecs. Amb el franquisme l'oligarquia terratinent i financera i l'Església Catòlica tornaren a ocupar la seva situació de privilegi. A la nova elit dirigent s'afegiren alguns militants falangistes i molts elements de la dreta històrica. Aquí també la repressió postbèl·lica féu desaparèixer el moviment obrer organitzat. La cultura, que els darrers anys de la monarquia i durant la República havia conegut una notable revifalla, també sofrí una forta repressió i només foren permeses les seves manifestacions més innòcues: la societat Lo Rat-Penat, la bandera amb la franja blava de la ciutat de València i la producció teatral sainetista i de qualitat ínfima. La Catalunya del Nord també visqué les conseqüències de la implantació del franquisme a l'estat espanyol; en acabar la guerra, les tropes republicanes i fugitius en general hi trobaren refugi. En molts punts foren establerts camps de concentració de refugiats que hi romangueren fins a l'ocupació nazi de França. Posteriorment Perpinyà es convertí en centre i refugi de la política catalana. Malgrat els seus esforços, el franquisme no reeixí a anihilar la personalitat catalana, el manteniment de la qual constituí un dels elements més actius contra la dictadura franquista, primer de resistència i després d'oberta oposició i lluita.

FRAP
Sigles del Front Revolucionari Armat Popular, organització revolucionària d'ideologia marxista-leninista.

Frente de Juventudes
Organització juvenil de FET y de las JONS instituïda el 1940 per tal d'assegurar la formació i disciplina de la joventut. Amb caràcter obligatori per als alumnes de l'ensenyament primari i secundari, educà la joventut masculina en l'aspecte polític —basant-se en la doctrina de la Falange Española—, esportiu i militar, i la joventut femenina en la iniciació a la llar. Desaparegué el 1960, arran de la fundació de l'Organización Juvenil Española.

Front
1. Coalició de diferents partits polítics o de moviments integrats per militants de diferents partits.
2. Extensió de terreny on hom combat.

Front Català d'Ordre
Coalició electoral de les forces polítiques de dreta que, sota l'hegemonia centrista de Lliga Catalana, fou derrotada pel Front d'Esquerres de Catalunya en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Era constituïda per Lliga Catalana, Acció Popular Catalana, Partit Republicà Radical, Comunió Tradicionalista i Renovación Española (solament a la ciutat de Barcelona). Sense un programa coherent, la seva propaganda es fonamentà en l'atac al Front d'Esquerres i en la idea que no es podia tornar al Sis d'Octubre.

Front d'alliberament
Front dirigit a la consecució de les llibertats nacionals.

Front d'Alliberament de Bretanya
Moviment d'alliberament nacional bretó (sigla francesa: FLB). Sorgit pels volts del 1966 de l'antic moviment nacionalista Emzav, del qual seguia la línia política (reivindicació del drets del tractat del 1532 entre l'estat francès i la Bretanya, front de classes per a l'assoliment de la independència, celtisme i europeisme). Les accions del FLB eren determinades per la lluita contra l'ocupació militar francesa de la Bretanya. El 1973 s'hi produí una escissió, la qual s'estructurà en forma de fronts de lluita; alhora es creà l'exèrcit republicà bretó, del qual poc temps després sorgí l'exèrcit d'alliberament bretó. Declarat il·legal pel govern francès el 1974, el FLB decidí de suspendre les seves activitats armades el 1981, arran de l'accés dels socialistes al govern de París. De la seva antiga militància han nascut dos moviments independentistes pacífics: l'Emgann (Combat) i el POBL (Partit per a l'Organització d'una Bretanya Lliure).

Front d'Esquerres de Catalunya
Coalició electoral que triomfà ampliament en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Fonamentada en el Manifest signat a Barcelona el 4 de febrer anterior per l'Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, Partit Republicà d'Esquerra, Unió de Rabassaires de Catalunya, Partit Obrer d'Unificació Marxista, Partit Català Proletari i Partit Comunista de Catalunya. Solidari del programa de les esquerres espanyoles, proclamà com a objectius, entre d'altres, l'amnistia política i social, el restabliment de l'organització política de la Catalunya autònoma, la vigència de l'Estatut, l'acabament del traspàs de serveis i el restabliment de la llei de Contractes de Conreu.

Front de Libération Nationale (FLN)
Partit nacionalista algerià format el 1954. El FLN fou l'element motor de la insurrecció i de la independència algerianes i constitueix, actualment, el partit únic de l'estat algerià. Controla el govern, l'assemblea nacional i l'exèrcit. Els seus estatuts el declaren socialista i regit pel principi del centralisme democràtic. El seu màxim organisme és el consell de la revolució, el qual delega els seus poders en un secretariat executiu.

Front Islàmic de Salvació
Organització política algeriana fundada pel març del 1989. Té com a objectiu la creació d'un estat islàmic, i els seus líders principals són Abbasi Madani, Alí Belhadj i Rabah Kebir. D'implantació sòlida, en les eleccions municipals del 1990 obtingué una clara victòria, que repetí en la primera volta de les eleccions generals del juny del 1991. Després de cancel·lar la segona volta de les eleccions, el govern algerià il·legalitzà el FIS (març del 1992) i empresonà Madani i Belhadj. L'organització inicià aleshores una campanya contra el govern que conduí a una guerra civil no declarada. El 1994, el FIS consensuà amb altres forces d'oposició una plataforma de negociació que el govern algerià rebutjà. Exclòs el FIS de les eleccions organitzades el 1995 i el 1997, aquest darrer any, però, Madani fou deixat en llibertat i el braç armat del FIS, l'Exèrcit Islàmic de Salvació, decretà una treva. Tanmateix, altres grups fora del control del FIS, com ara el Grup Islàmic Armat han continuat els atemptats i el govern ha mantingut la negativa a negociar.

Front Nacional d'Alliberament
Agrupació política revolucionària de l'antic Vietnam del Sud, fundada el 1960. Integrat per grups polítics de procedència diversa sota control comunista, amb el suport del Vietnam del Nord, el seu braç armat, el Viet-cong, dugué a terme des del 1962 la guerra de guerrilles contra el règim de Saigon, al qual donaven suport els EUA. De forta implantació en l'àmbit rural, fou admès a la conferència de pau de París (1968) i per mitjà del Govern Revolucionari Provisional (1969) controlà gran part del país. Després de la retirada de les tropes nord-americanes del Vietnam del Sud (1973), l'enderrocament del règim de Saigon (1975) i la reunificació (1976), aquest mateix any l'organització s'integrà dins el Partit Comunista Vietnamita.

Front Nacional de Catalunya
Organització política creada pel setembre del 1939, a l'exili parisenc, com un front català de resistència armada al franquisme. Aplegava nacionalistes radicals d'Estat Català, Nosaltres Sols, el Partit Nacionalista Català i la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya encapçalats per Joan Cornudella, Manuel Cruells, Francesc Espriu, etc. Des del 1940 actuà a l'interior, i col·laborà amb els aliats a la Segona Guerra Mundial. El 1946 deixà la lluita armada i es transformà en partit polític, partidari d'una federació de Països Catalans d'un difús socialisme. De les escissions per l'esquerra sorgiren el PSAN (1968) i el Partit Popular de Catalunya (1973). Membre de l'Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques, el 1977 figurà en el Pacte Democràtic per Catalunya. El 1980, el nucli restant es vinculà temporalment a Nacionalistes d'Esquerra. Tingué com a òrgans de premsa "Ara" i "Per Catalunya".

Front National
Partit polític francès. Fou fundat el 1972 pel veterà de les guerres de la Indo-xina i d'Algèria Jean-Marie Le Pen. Ultranacionalista, recull el sentiment xenòfob de part de la societat francesa, i el racisme explícit ha estat causa de litigis contra els seus líders. A la dècada dels vuitanta inicià una trajectòria ascendent. El 1986, la supressió de la votació a dues voltes li donà 35 escons a l'Assemblea Nacional (9,7% dels vots). El restabliment del sistema tradicional n'ha reduït a un diputat la representació —o bé l'ha anul·lada— en els comicis del 1989, el 1993 i el 1997, bé que a la primera volta ha obtingut entre el 10% i el 15% dels vots. És ben representat, per contra, en molts ajuntaments, i en les eleccions europees del 1989 i el 1994 obtingué 10 i 11 escons respectivament. El 1999 hi tingué lloc una escissió.

Front Obrer de Catalunya
Organització política de Catalunya, constituïda en 1961-62 per transformació de l'Associació Democràtica Popular de Catalunya (ADPC). Aplegava socialistes, catòlics progressistes i comunistes dissidents. Federada amb el Frente de Liberación Popular i Euskadiko Sozialisten Batasuna (Organitzacions Front), reflectí les seves posicions socialistes d'esquerra i tercermundistes en publicacions com "Revolució" (1961-62), "Presencia Obrera" (1964-65) i "Poder Obrero" (1969). Tingué una forta incidència a Comissions Obreres, especialment el 1968, que dominà la coordinadora de Barcelona. En foren membres I.Molas, J.I.Urenda, P.Maragall, A.C.Comín, J.A.González Casanova, M.Roca i Junyent, etc. Dissolt el 1970, fou el gresol de molts grups d'extrema esquerra posteriors.

Front Patriòtic Rwandès
Grup guerriller rwandès format el 1990 a Uganda per refugiats tutsis. Amb el suport del govern ugandès, desencadenà una violenta ofensiva militar contra les forces regulars rwandeses. El 1993 signà amb el govern de Rwanda els acords de pau d'Arusha. Després dels enfrontaments ètnics del 1994, l'FPR, dirigit per Paul Kagamé, aconseguí ocupar la capital i controlar el territori, establint a Kigali un govern d'unitat nacional.

Front Polisario (veure Polisario)

Front popular
Front comú propugnat per la tàctica política dels moviments socialista i comunista, de caràcter defensiu i que reuneix les organitzacions de la classe obrera, dels camperols i de la petita burgesia urbana i liberal a fi de frenar l'avanç del feixisme i del nacionalsocialisme. Es materialitzà per primera vegada pel juliol del 1934, amb l'aliança del partit comunista i del partit socialista francès (SFIO). Consagrat pel setè congrés de la Internacional Comunista (juliol-agost del 1935) com a exponent de la tàctica del moviment comunista mundial, el front popular prengué formes diverses segons els estats, si bé a Europa es manifestà, sobretot, en pactes electorals, que triomfaren a Espanya (febrer del 1936) i a França (comunistes, socialistes, radicals i altres pel maig del 1936). A l'estat espanyol hom en troba els orígens en la resistència, per part de les organitzacions obreres i republicanes d'esquerra, a la supremacia política dretana dels anys 1934-36, sobretot després de la repressió dels fets d'octubre del 1934, que obligà a crear una aliança de les forces republicanes, socialistes i comunistes. Aquesta es formalitzà en el Manifest del Front Popular, signat a Madrid (gener del 1936) per Izquierda Republicana, Unión Republicana, Partido Socialista Obrero Español, Unión General de Trabajadores, Federación Nacional de Juventudes Socialistas, Partido Comunista de España, Partido Sindicalista i Partido Obrero de Unificación Marxista. El manifest evidencia discrepàncies entre socialistes i republicans, en no acceptar aquests últims la nacionalització de la terra i de la banca propugnada pel partit socialista. D'una manera unànime fou exposada la necessitat d'una amnistia política i social, el restabliment dels principis constitucionals i la legislació autonòmica, la independència de l'aparell judicial, una reforma fiscal, etc. Als Països Catalans, el front popular presentà diferències. Així, a les Balears restà format per organitzacions polítiques de l'estat espanyol (Izquierda Republicana, Unión Republicana i Partido Socialista Obrero Español), al País Valencià, per forces de l'estat espanyol (Izquierda Republicana i Partido Socialista Obrero Español) i una organització valencianista (Esquerra Valenciana), i al Principat, a causa de l'hegemonia d'organitzacions polítiques pròpies, el front popular adquirí una configuració diferent, denominada Front d'Esquerres de Catalunya. La Confederació Nacional del Treball, si bé no participà en cap llista electoral, participà activament en pro del front popular, fins al punt que arribà a col·laborar, durant la guerra civil, amb el govern republicà, tant en el govern central com en el de la Generalitat de Catalunya. Des dels anys trenta fins avui la tàctica d'un front comú de les organitzacions polítiques d'esquerra (basada en l'aliança de socialistes i comunistes) ha estat utilitzada, si bé la majoria de les vegades no ha fructificat.

Front Popular per a l'Alliberament de Palestina
Organització revolucionària palestina fundada el 1967 per Georges Habas. Fruit de la unió de diversos grups nacionalistes palestins, abraçà el marxisme. Hostil a Israel, als països pro-israelians i als estats àrabs conservadors, ha fet atemptats a Israel i a Europa i ha tingut diverses escissions. Aliat amb al-Fatah, (1973), des de la meitat dels anys setanta perdé protagonisme. Mantingué una posició ambigua en la crisi interna de l'OAP del 1982, i és contrari als acords entre Israel i l'OAP del 1993.

Front únic
Front comú propugnat per la tàctica política del moviment comunista sorgida del tercer congrés de la Internacional Comunista i adoptada pel seu comitè executiu pel desembre del 1921. Es fonamentava en la participació dels comunistes en les organitzacions de base de la classe obrera i en una certa política d'aproximació a la socialdemocràcia, bé que mantenia la independència i l'autonomia del partit comunista. Malmesa aquesta tàctica pels mots d'ordre posteriors (bolxevització, el 1924; classe contra classe, en 1928-33), ressorgí sota la denominació de front únic proletari com a eix del front popular.

Fuero de los españoles
Text legal que definia els drets i deures dels ciutadans de l'estat espanyol durant el franquisme. Elaborat per les corts espanyoles i promulgat pel cap de l'estat el 17 de juliol de 1945, fou modificat el 10 de gener de 1967. Tenia caràcter de llei fonamental. Reconeixia com a drets, entre altres, la intimitat i la seguretat personals, la lliure expressió del pensament i la llibertat de reunió i d'associació per a fins lícits que no atemptessin contra els principis fonamentals de l'estat. Els drets reconeguts podien ésser suspesos totalment o parcialment mitjançant un decret llei. Fou derogat per la Constitució del 1978.

Fuero del trabajo
Text legal que regulava les condicions del treball a l'estat espanyol durant el franquisme. Fou promulgat pel cap de l'estat el 9 de març de 1938 i fou modificat per la Llei Orgànica de l'Estat del 10 de gener de 1967. Declarava el manteniment de la propietat privada dels mitjans de producció, la intervenció subsidiària de l'estat en el foment de l'economia, l'ordenació de les empreses com a unitats jeràrquiques de producció, la intervenció de l'estat en la fixació de les normes de treball i les remuneracions, la prohibició dels sindicats obrers de classe, la creació d'una estructura sindical vertical i la prohibició de les vagues obreres. Fou derogat per la Constitució del 1978.

Fugida de Varennes
Nom donat a la temptativa d'evasió de Lluís XVI de França —disfressat de majordom— amb la família reial (a la nit del 20 al 21 de juny de 1791). Preparada pel comte suec H.Axel de Fersen, amic de Maria Antonieta, hauria lliurat els reis a l'exèrcit del marquès de Bouillé i, en acabat, a la protecció d'Àustria. Reconegut per J.-B. Drouet, fill d'un mestre de postes, Lluís XVI fou tornat a París amb la seva família. La fugida desacredità el rei davant els revolucionaris.

Führer
Títol que es donà Adolf Hitler l'any 1934.

Funcionalisme
Corrent de pensament, iniciat al començ del s XX. Es caracteritza per la comprensió dels diversos estats, fets, etc, com a realitats que són constituïdes per elements interrelacionats i interdependents i que, lluny d'ésser preses aïlladament, cal veure en relació amb altres factors circumstancials o també, generalment, en perspectiva teleològica. En el camp de la psicologia, el funcionalisme brollà als EUA, representat, entre altres, per William James i John Dewey, s'orientà en contra dels partidaris de l'estructuralisme (W.Wundt i G.B.Titchener) i de llur descripció de l'estructura de la consciència, com a realitat que hom explica a partir només dels seus elements, tot plantejant la qüestió de les causes dels processos psíquics, de llur fi i llurs mútues relacions i de llur lloc en l'organisme, i, influït pel darwinisme, accentuà, així mateix, la significació de les funcions psíquiques amb vista a l'adaptació de l'organisme al món ambient. Hom en troba influències en corrents com ara el conductisme. En l'àmbit de la sociologia, i sobretot entre els antropòlegs (A.Radcliffe-Brown, B.Malinowski, etc), el funcionalisme es desenvolupà preferentment a Anglaterra, en ésser aplicat anàlogament el concepte de funció, propi de les ciències biològiques, a la vida social (en aquest sentit hom en pot considerar Émile Durkheim com a precursor). En la definició d'aquest corrent, tanmateix, com a sistema teòric o com a forma d'anàlisi, hi ha tantes ambigüitats de base, que és difícil d'oferir-ne una de general, car ni els mateixos funcionalistes no hi estan d'acord. Com a tret característic del funcionalisme hom pot assenyalar l'establiment de lligams entre el conjunt de la societat i les seves diferents parts i entre aquestes mateixes entre elles, cadascuna de les quals compleix una funció en aquest conjunt i hi respon a una necessitat. El funcionalisme, doncs, es proposa, d'una banda, d'integrar les parts en el conjunt, per interpretar-les, i, d'altra banda, pretén d'explicar els fets per llurs conseqüències i de presentar alhora conseqüències sobre els fets mateixos. Com a teoria de tipus deductiu es basa en tres postulats fonamentals: unitat funcional, condició que fa que totes les parts del sistema col·laborin harmoniosament en el manteniment d'aquest, universalitat, en el sentit que tot element social o cultural compleix una funció o respon a una necessitat, i necessitat de cadascuna de les funcions per a la supervivència del grup social com a totalitat orgànica. Segons Robert K.Merton, teòric destacat del funcionalisme nord-americà (juntament amb Talcott Parsons), tots els fets socials estandarditzats poden ésser objecte de l'anàlisi funcional, en la qual hi ha implícita una concepció de les motivacions individuals; així mateix, les conseqüències del procés d'una funció poden contribuir o no a l'ajust del sistema (en el primer cas són funcionals, i en l'altre, disfuncionals); cal també que hi hagi una unitat, servida per la funció, i unes condicions necessàries per a l'existència del sistema, com també uns mecanismes mitjançant els quals es compleixen les funcions; es donen sempre, així mateix, equivalents (o substituts) funcionals, contexts estructurals (la interdependència dels elements d'una estructura social limita les possibilitats reals de reemplaçament funcional), i també una dinàmica social, que hom pot analitzar a través del concepte de disfunció, i una possible validació de l'anàlisi funcional a nivell empíric.

Funcionari públic
Empleat d'una administració pública, d'una forma tendent a la permanència en el lloc, i que es troba en una situació especial de dependència respecte a aquella; això el diferencia del treballador sotmès a una relació privada i, àdhuc, pot veure els seus drets restringits en relació amb un ciutadà normal. El fet que la subordinació sigui determinada i regulada pel dret administratiu és determinant per a distingir el funcionari, sigui quin vulgui el seu grau de fixació dintre l'administració, de qualsevol altre treballador, fins i tot dels treballadors que l'estat pugui contractar. D'altra banda, atesa la complexitat de la burocràcia, la regulació positiva de l'estatut de funcionari és contradictòria segons els estats, les èpoques i els sistemes polítics, sense comptar amb l'oportunitat de la seva regulació. Així, en la normativa de l'estat espanyol, el caràcter de funcionari no és general, sinó en funció d'unes necessitats i uns drets adquirits; la normativa fonamental resta desvirtuada per les moltes excepcions que ella mateixa reconeix.

Fur
Norma jurídica d'origen consuetudinari o per concessió sobirana que recull el dret vigent en una localitat o territori. Els furs foren normalment escrits, però hom en coneix d'altres, com el de Saragossa, que no tingueren cap redacció que recollís tot el dret que comprenien. Els furs més antics, de caràcter local, aparegueren al s X, com el de Castrojeriz (974). Aquests furs locals es desenvoluparen al s XI i adquiriren la plenitud al XII. Aviat formaren famílies d'abast geogràfic més o menys extens. Així, el fur de Lleó (1017) fou concedit també a unes altres poblacions (Villavicencio, Valle de Fenar, Pajares, etc), a l'igual del de Sepúlveda (1076) i el de Conca; aquest, concedit per Alfons VIII de Castella, tingué, als ss XII i XIII, una singular difusió (Béjar, Plasència, Terol, Morella, etc). Constitueix un cas força singular el fur de Saragossa el qual, tot i que no tingué cap redacció escrita, s'estengué per l'Aragó central i per les comarques occidentals de la Catalunya Nova i les septentrionals del Regne de València durant els ss XII i XIII (Horta, Gandesa, les Paüls, Riu d'Algars, Batea, Vallibona, Borriana, el Boixar, Fredes, Benicarló, Almassora, etc). Després dels furs locals, aparegueren els territorials, els més antics dels quals (furs del comte de Castella Sanç García, furs aragonesos de Sobrarb) són probablement llegendaris. Més versemblança històrica sembla tenir el fur antic d'Aragó, redactat probablement per fixar les particularitats jurídiques de l'organització del reialme d'Aragó, per tal que fossin acceptades i respectades pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV en ocupar el tron d'aquell reialme (1137). Bé que al s XII hi hagué redaccions o recopilacions privades de furs territorials, fou al s XIII que foren redactades les col·leccions bàsiques de furs territorials, com els furs de Castella, el fur de Navarra, els furs d'Aragó, compilats pel bisbe Vidal de Canellas i promulgats pel rei Jaume I, i els furs de València, sancionats pel mateix monarca. Aquests furs territorials no assoliren la plenitud fins als ss XIV i XV, quan la legislació de corts i la redacció del dret consuetudinari fixaren definitivament el dret que contenien. D'aquesta redacció del dret consuetudinari, que tanca el període, són exemples el fur vell de Castella (1356) i els furs de Guipúscoa (1397) i de Biscaia (1452). A Navarra, igualment, els amejoramientos del fur general són dels anys 1330 i 1418, respectivament, bé que el primer fou ja obra d'una comissió nomenada per les corts. A Aragó i a València els furs territorials posteriors a les compilacions promulgades per Jaume I (Aragó, 1247; València, 1261) foren ja íntegrament obra de les corts, que, de forma paccionada, n'obtingueren la promulgació per part dels sobirans. Això donà lloc a una tecnificació del concepte de fur, que en aquests regnes significà, a partir del s XIII, aquella disposició consentida pels tres braços o estaments de les corts (eclesiàstic, militar i reial) i sancionada pel rei, coincidint amb el mateix concepte que a Catalunya hom expressava amb el nom de constitució, i que s'oposava a aquella altra disposició que només havia estat consentida per un braç o dos, la qual rebia a tots els països de la corona d'Aragó el nom tècnic d'acte de cort. Una categoria en certa manera especial era la de furs que, bé que eren per natura col·leccions de dret general, fins i tot promulgades com a tals, eren atorgats a unes localitats determinades en concepte de dret local. Aquest fenomen es produí sobretot al s XIII. El cas potser més típic és el del Liber iudiciorum visigòtic que fou atorgat en versió-adaptació castellana a Còrdova, Sevilla i Cartagena, d'on passà també a Alacant. Als Països Catalans, a més del cas d'Alacant, també hi ha l'atorgament del Forum iudicum visigòtic a la localitat de Xivert, a la governació de Castelló (1234). Un cas semblant fou el del Fuero real (1252-55), obra d'Alfons X el Savi, que fou atorgat particularment a Sòria, Madrid, Béjar i Vitòria. Basat en el fur de Sòria i el Liber iudiciorum, la seva expansió no traspassà, quant a vigència, la sobirania de la corona de Castella, encara que fou traduït al portuguès. De bon principi, els furs foren disposicions atorgades unilateralment pels sobirans, moltes vegades arran de la repoblació dels llocs a què es referien, o bé obra privada, adreçada a recollir el dret consuetudinari d'una localitat o d'un territori determinats. És probablement a partir d'aquest valor que el fur tenia com a estatut jurídic bàsic de la repoblació que s'anà desenvolupant el caràcter paccionat dels furs, segons el qual el rei o senyor que el concedia no podia modificar-lo unilateralment o substituir-lo per un altre, si no volia que restés desfeta l'obra de repoblació que havia arribat a portar a bon fi. D'aquesta idea bàsica no són excepció, si més no en llurs orígens, els furs territorials, els quals, als països de la confederació catalano-aragonesa, acabaren essent paccionats per definició, en els temps posteriors a les redaccions primitives. Així ho reconegueren els sobirans, i així ho ensenyaren també els grans juristes (Callis, Belluga, etc).

Fus
Aparell o màquina (fus mecànic) que serveix per a fer fil.
Barreta rodona de fusta que va aprimant-se des del mig cap als extrems, amb una rotllana a la part més gruixuda, i que serveix, en la filatura a mà, impulsada amb els dits, per a tòrcer el fil i enrotllar-lo a mesura que es forma. En els torns de filar, és impulsada per un pedal. En les modernes màquines de filatura el fus té la mateixa finalitat, però és d'acer, va sostingut per coixinets o bolets o cilindres i el conjunt va muntat en sistemes amortidors de les vibracions i compensadors de desequilibris, a fi de permetre unes velocitats de rotació més grans. La impulsió té lloc per mitjà de corretges, cintes, fricció o engranatges.

Fusió nuclear
Reacció nuclear que consisteix en la unió de dos nuclis atòmics lleugers per formar-ne un altre de més pesant. Al mateix temps té lloc l'emissió d'una radiació gamma, d'un protó o d'un neutró. Aquest tipus de reacció és el principi en què es basa el poder energètic de la bomba H. L'energia del Sol, per exemple, és la fusió nuclear de l'hidrogen que hi ha a la seva superfície. La fusió nuclear, a diferència de la fissió, no produeix residus radioactius perillosos.

Futurisme
Moviment artístic, literari i musical d'avantguarda. Fou donat a conèixer mitjançant el Manifeste du futurisme, publicat a «Le Figaro» (22 de febrer de 1909) i redactat pel poeta Filippo Tommaso Marinetti. Els postulats d'aquest moviment eren el rebuig de la tradició i de la conservació del passat i una exaltació de les innovacions -sobretot mecàniques- presents i futures. Propugnava la guerra, la velocitat i la violència. El programa, projectat totalment de cara al futur i en lluita constant amb la tradició, demostrà aviat les seves limitacions d'actuació, es degradà progressivament i, a Itàlia, arribà, fins i tot, a la col·laboració amb el feixisme. La cronologia i la vigència del futurisme han estat molt discutides. No obstant això, hom en pot donar dues dates clau: el 22 de febrer de 1909, data d'aparició del primer manifest, i el 1920, que es clou el període de lluita i la publicació de les revistes portaveus d'aquest moviment. El punt més positiu del futurisme fou segurament l'obertura a un seguit d'experiències en el camp de l'avantguarda, que foren ben aprofitades posteriorment pel dadaisme i pel surrealisme.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà