BUXAWEB

VOCABULARI
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

L

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Personatges d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Blowin' In The Wind

Laborisme
Labour Party

Laïcisme
Laissez faire, laissez passer
Lama
Làmpada
Land

Laterà, pactes del

Leasing
Legió Còndor
Legió de Maria
Legió d'Honor, orde de la
Legió estrangera

Legislació
Legislació social
Legislatura
Legitimisme

Lehendakari
Leninisme

Lerrouxisme
Liberal Party
Liberalisme

Liberalisme econòmic

Líder
Likud
Línia Curzon

Línia gòtica
Línia Maginot
Liquiditat

Llançadora
Llançadora de volant
Llarga Marxa, la
Llatinoamèrica
Llei

Llei de bases
Llei de bronze del salari
Llei de Contractes de Conreu
Llei de Defensa de la República
Llei de defensa del Patrimoni Artístic de Catalunya
Llei de Fugues
Llei de Jurisdiccions
Llei de l'oferta i la demanda

Llei de Normalització Lingüística a Catalunya
Llei de Sindicats Agrícoles

Llei econòmica
Llei fonamental
Llei natural
Llei orgànica
Llei Orgànica d'Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE)
Llei Orgànica de l'Estat

Llei Orgànica del Dret a l'Educació (LODE)
Llei sàlica
Llei seca

Llengua
Llengua comuna
Llengua criolla
Llengua de cultura
Llengua d'ús
Llengua materna
Llengua mixta
Llengua morta
Llengua oficial
Llenguatge
Llenguatge binari

Lleva
Llibertat civil
Llibertat d'expressió
Llibertat de pensament
Llibertat individual
Llibertat religiosa
Llibertats individuals (o públiques)
Llibertats polítiques

Lliga
Lliga Àrab
Lliga Catalana
Lliga Comunista
Lliga Comunista Revolucionària
Lliga de Catalunya
Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona
Lliga dels Drets de l'Home
Lliga Liberal Catalana
Lliga Musulmana
Lliga Obrera Comunista
Lliga Regionalista
Lliure canvi

Lliurecanvisme

Lluita de classes
Lobby

Localització
Locaut
Locomotora
Ludisme

Ludita
Luftwaffe
Lumpenproletariat

Laborisme
Nom donat al moviment polític inspirat en el programa polític, social i econòmic del Labour Party.

Labour Party
Partit polític britànic socialista evolucionista, lligat institucionalment i financerament als sindicats. Fundat pels sindicats el 1900 en col·laboració amb cooperatives i societats socialistes, no es diferencià gaire d'un grup de pressió del Liberal Party fins el 1914. Inclòs pels liberals als governs de coalició durant la Primera Guerra Mundial, elaborà unes noves bases i un programa propi que representà un compromís entre un socialisme d'inspiració marxista i el pensament social liberal. Això i la divisió del Liberal Party li permeté d'esdevenir el segon partit al parlament el 1922. El 1924, amb el suport dels liberals, formà el seu primer govern, minoritari, que caigué el mateix any. El 1929 formà novament un govern minoritari, que sucumbí a l'embat de la crisi econòmica mundial. El 1931, després de desautoritzar el seu líder, MacDonald, que havia format una coalició nacional per combatre la crisi, amb conservadors i liberals, fou derrotat en les eleccions. Romangué a l'oposició fins el 1940, que entrà a la coalició dirigida per Churchill. El 1945, amb un programa de nacionalitzacions, de reconstrucció i d'àmplies mesures socials, obtingué la seva victòria electoral més important. Però el 1951, amb el seu programa quasi exhaurit, perdé el poder, i no el recuperà fins el 1964, en una atmosfera d'intermitents conflictes ideològics interns, sense tenir resolta la successió al programa innovador del 1945. A l'oposició des del 1970, tornà al govern (1974-79) amb els primers ministres J.H.Wilson i L.J.Callaghan, i A.N.W.Benn impulsà en el partit una creixent radicalització. L'esquerranització inciada pel liderat de M.N.Foot (1980) provocà l'escissió de l'ala moderada del partit per fundar (1981) el Social Democratic Party. Afeblits i amb una direcció dividida entre Foot i Benn, els laboristes elegiren el 1983 un nou líder, N.Kinnock, que menà una línia moderada i contrària als sectors més extremistes del Labour Party i les Trade Unions. Les desfetes electorals del 1987 i el 1992 provocaren la dimissió de Kinnock el 1992 i la seva substitució per John Smith. El 1994 aquest fou substituït per Tony Blair, que protagonitzà un decidit viratge centrista quan, el 1995, aconseguí que fos aprovada la seva proposta de revocar la clàusula dels estatuts del partit relativa a la socialització dels mitjans de producció. En les eleccions del 1997, els laboristes aconseguiren majoria absoluta, i Blair esdevingué primer ministre.

Laïcisme
Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat i, més particularment, de l'estat de tota influència eclesiàstica o religiosa. El pensament laïcista rebé a França, durant la polèmica sobre la forma espiritual de la Tercera República, la seva expressió clàssica i exemplar i ha exercit una influència notable en els altres països europeus fins al s XX. Les arrels espirituals del laïcisme es troben en el Renaixement, l'humanisme, el gal·licanisme i la Il·lustració. En aquesta època prengué forma la consciència del propi valor i de l'autonomia del món en tots els seus ordres i hom procurà d'alliberar-se de la tutela eclesiàstica. El pensament jurídic civil situà la justificació de la religió en un dret individual, pertanyent a l'esfera privada de la persona. L'Església Catòlica, refractària en un principi a perdre l'estat de privilegi, ha reconegut darrerament, especialment en el concili II del Vaticà, la recta autonomia de les realitats terrenals i la llibertat per a l'opció política dels cristians.

Laissez faire, laissez passer
Expressió ('deixeu fer, deixeu passar') pròpia de l'escola fisiocràtica per a designar la doctrina que preconitza la no-intervenció de l'estat en la vida econòmica. Fa referència a la noció que, si hom permet la lliure actuació dels individus en el terreny econòmic, cadascú, en perseguir el seu interès personal, actuarà seguint unes lleis immutables, en virtut de les quals s'establirà una harmonia econòmica natural. Adam Smith aplicà aquest principi en el comerç internacional. Inicialment, el concepte es concretà en l'oposició a tota mena de limitacions, monopolis i reglamentacions estatals. Més endavant, ha estat interpretat en el sentit d'afavorir i protegir el lliure funcionament dels mecanismes econòmics.

Lama
Títol que reben els monjos del budisme tibetà. L'organització jeràrquica dels lames és presidida pel dalai-lama.

Làmpada
Element o dispositiu productor de llum. Les làmpades poden ésser de diversos tipus, segons llur forma de funcionament i d'obtenció de la llum. Abans de l'aplicació de l'electricitat, la llum artificial era produïda per combustió d'una substància líquida o sòlida (oli, cera, resines, etc), i encara avui són emprats a vegades aparells que produeixen llum per combustió: llums de petroli, de butà, d'acetilè i, especialment, de gas per a l'enllumenat públic (làmpades de bec Auer). Les làmpades elèctriques, actualment gairebé les úniques utilitzades, es basen en altres principis que la combustió i poden ésser classificades bàsicament en dos grans grups: làmpades d'incandescència i làmpades de descàrrega gasosa. La làmpada d'incandescència (o incandescent), probablement el focus lluminós més emprat, fou inventada per T.A.Edison el 1881; al principi portava un filament de carbó, i hom feia el buit a l'interior de l'ampolla, en forma de pera; avui dia el filament és de tungstè, i s'encén en una atmosfera de gas noble, que eleva la quantitat de llum produïda i disminueix la tensió d'evaporació a la temperatura de funcionament (2 500-3 000°C). El rendiment energètic de la làmpada d'incandescència és molt baix (només el 5% de l'energia elèctrica, com a màxim, es converteix en llum; la resta produeix calor, inútil i inconvenient), el rendiment lluminós actualment és de 8 a 20 lúmens per watt, i la duració mitjana de vida és d'unes 1 000 hores. Però els seus avantatges (encesa instantània i possibilitat de funcionar en qualsevol posició, temperatura externa, tipus d'ambient i de corrent) la fan en molts casos insubstituïble. En llur constitució més coneguda, aquestes làmpades consten d'una ampolla de vidre de forma esfèrica, allargada per un cap, on hi ha el casquet, metàl·lic, que acostuma a ésser de rosca o de baioneta; són anomenades correntment bombetes. Les làmpades d'incandescència tenen aplicacions domèstiques, industrials, en els automòbils, en cinema i fotografia, etc. Una millora recent ha estat introduïda darrerament amb les làmpades d'halogen, que a l'interior de l'ampolla (generalment de quars, raó per la qual hom les anomena popularment làmpades de quars) contenen vapor d'un halogen (generalment iode), gràcies al qual hom obté més llum, alhora que n'allarga la vida. Anàlogues a les làmpades d'incandescència, hi ha també les de raigs infraroigs, que funcionen a una temperatura molt inferior, de manera que la radiació produïda és desplaçada cap a la zona infraroja. Un altre tipus especial són les làmpades per a flaix, en les quals el filament, recobert d'un producte inflamable, en posar-se incandescent provoca la combustió ràpida. Les làmpades de descàrrega, que constitueixen un grup molt nombrós i variat, funcionen d'una manera totalment diferent i tenen un rendiment lluminós elevat (entre 40 i 130 lúmens per watt). A l'interior de l'ampolla hi ha un gas o un vapor i dos elèctrodes metàl·lics, entre els quals es produeix la descàrrega elèctrica, un cop produït l'encebament mitjançant un dispositiu auxiliar. La descàrrega pot produir llum directament, com en les làmpades de vapor de mercuri, de llum blanca, i les de vapor de sodi, de llum de color groc ataronjat, molt emprades en l'enllumenat públic, o bé la llum és produïda en incidir la radiació no visible de la descàrrega sobre una substància fluorescent (làmpades fluorescents, el tipus més corrent de les quals és el tub fluorescent). Hi ha també uns altres tipus de làmpades, com les de xenó, emprades en el flaix electrònic, i les de neó, emprades en sistemes de senyalització, publicitat, etc; cal esmentar també les d'voltaic. Totes les làmpades de descàrrega necessiten un dispositiu o element auxiliar d'estabilització (reactància o transformador de dispersió), que complica i encareix la instal·lació. Darrerament han aparegut làmpades electroluminescents, que es basen en les propietats luminescents de certes substàncies sòlides, com el sulfur de zinc; són, però, poc corrents.

Land
En plural, länder. En la constitució de 1919, nom donat a alguns dels estats membres d'Alemanya. Actualment designa la circumscripció autònoma en què s'organitza territorialment l'Estat federal alemany.
Circumscripció administrativa de primer ordre de la República d'Àustria (anomenada oficialment bundesland) i de la RF d'Alemanya. En ambdós estats, cada land és autònom i federat.

Laterà, pactes del
Acords diplomàtics entre el regne d'Itàlia i l'estat del Vaticà signats l'11 de febrer de 1929 per Mussolini i el secretari d'estat, cardenal Gasparri, pels quals hom posava fi al conflicte entre la Itàlia unificada i els Estats Pontificis desapareguts de fet amb l'ocupació de Roma el 1870. Comprenien tres documents: un tractat polític reconeixent l'estat del Vaticà, un concordat i una convenció financera. Pel primer era suprimida la llei de garanties del 1871, no acceptada per Pius IX, i reconegut l'estat del Vaticà. El concordat signat, segon document, representà l'acceptació de l'Església Catòlica com a oficial de l'estat italià, les escoles confessionals, la validesa dels matrimonis canònics, subvencions al clergat, etc. La signatura d'aquests pactes fou un triomf polític de Mussolini, que va veure indirectament reconeguda la seva política per part de l'Església. Desaparegut el feixisme, la república ratificà el concordat, però posteriorment hom n'ha plantejat la renovació, sobretot d'ençà de l'aprovació de la llei del divorci (1970). El tercer document era el lliurament d'una quantitat en efectiu en concepte de reparacions per les requises i els perjudicis causats amb l'ocupació de Roma i altres territoris dels antics Estats Pontificis.

Leasing
Forma d'arrendament de béns d'equipament a empreses industrials que realitzen certes empreses financeres, especialitzades en aquest tipus d'operacions, mitjançant el pagament d'unes quotes determinades.

Legió Còndor
Nom oficial, des del novembre de 1936, de les forces aèries alemanyes que lluitaren a favor del general Franco, en la guerra civil espanyola de 1936-39. Abans de la seva constitució oficial, ja havia estat especialment important l'ajut de l'aviació alemanya al govern de Burgos: en una gran part foren avions alemanys els que efectuaren el primer pont aeri de la història, en transportar les tropes de Franco des d'Àfrica a Andalusia (més de 13 000 soldats entre l'agost i l'octubre de 1936). Pel novembre foren incrementats els efectius de l'aviació alemanya i fou constituïda la legió Còndor sota el comandament del general Hugo von Sperrle. La formaven quatre esquadrilles de bombardeig, quatre de caça, una d'hidroavions de reconeixement, bateries antiaèries i uns 6 500 homes, en gran part voluntaris, que eren rellevats molt sovint, puix que l'alt comandament alemany la concebia més com a camp d'experimentació que com a ajut als combatents. Hom ha calculat que hi passaren en total uns 16 000 homes. Participà en la majoria de les accions decisives de la guerra i practicà campanyes en massa de bombardeig en el front del Nord (Durango, Guernica) i a Brunete, Belchite, Terol i a la batalla de l'Ebre. El 1937 el comandament passà al general H. Volkmann, i el 1938, al general Wolfram von Richthofen. Després de la victòria de Franco, els seus efectius foren repatriats a Alemanya.

Legió de Maria
Associació religiosa catòlica fundada a Irlanda el 1921 i estesa ràpidament per tota la cristiandat, especialment pels països de missions. Té una organització de tipus militar, presidida per un senatus, patricis i comites, calcada de l'organització legionària romana. Entrà a Barcelona el 1955, i el 1960 organitzà el Primer Congrés Legionari. Subsisteix encara com a associació piadosa amb fins humanitaris.

Legió d'Honor, orde de la
Orde nacional francès, civil i militar, creat pel primer cònsol Napoleó Bonaparte el 1802. Fou mantingut, amb alguns canvis, per tots els règims, i avui dia és el més important de França.

Legió estrangera
Cos de voluntaris format pels francesos a Algèria el 1831. A l'estat espanyol, amb el nom de tercio, fou creada l'any 1920 per Millán Astray, durant la guerra del Marroc. La integren diversos regiments i banderas (batallons).

Legislació
1. Conjunt de lleis que regulen la vida jurídica d'una comunitat.
2. Conjunt de lleis que regulen una branca determinada de l'activitat d'una comunitat.

Legislació social
Conjunt de normes de caràcter estatal o sectorial per a tutelar la integritat dels drets adquirits dels treballadors i per a promoure llur elevació econòmica i social. A nivell internacional hi ha la instància de l'Organització Internacional del Treball. Comprèn l'assegurança social, la normativa administrativa del treball (treball de les dones i dels menors, horari de treball, higiene del treball, vacances, repòs setmanal, etc) i l'assistència social.

Legislatura
Període de vigència d'un col·legi parlamentari, que va de l'elecció dels membres d'una cambra fins a l'expiració natural o anticipada del mandat parlamentari. A l'estat espanyol, tant en les Corts Generals com en els parlaments autonòmics el període natural de les legislatures és de quatre anys.

Legitimisme
Corrent de pensament polític que dóna suport a una determinada branca dinàstica perquè la considera amb més drets al tron que una altra.
A l'inici de la Revolució liberal, els legitimistes eren partidaris del retorn de l'Antic Règim.

Doctrina que afirma la legitimitat de la branca d'una dinastia. Hom l'aplica especialment als partidaris, a partir de la revolució del 1830, de la branca dels Borbó francesos representants de Chambord, nét de Carles X. Quan morí, sense successió, els legitimistes s'incorporaren al partit orleanista del comte de París.

Lehendakari
Títol donat sobretot al qui presideix el govern autonòmic basc.

Leninisme
Conjunt de doctrines i de conseqüents posicions polítiques basades en l'obra de V.I. Lenin o que invoquen aquesta com a fonament, en el qual cas és més conegut com a marxisme-leninisme. Lenin va aplicar, desenvolupar i modificar el marxisme més que no pas crear una doctrina nova.

Lerrouxisme
1. Denominació aplicada especialment al confús ideari que presidí la reorganització del republicanisme empresa per Lerroux els anys 1901-09 des de Barcelona. Les seves principals característiques foren l'anticlericalisme, la propaganda antimonàrquica, l'espanyolisme i una peculiar demagògia obrerista, sovint enfrontada a l'anarquisme. El lerrouxisme significà una superació de les antigues famílies republicanes i facilità, juntament amb la Lliga Regionalista —bé que des d'un angle diferent—, l'enfonsament del sistema polític dels partits dinàstics al Principat, després de desfer, el 1901, el caciquisme electoral de la Restauració. Aconseguí per al republicanisme una renovació del suport obrer i es fonamentà organitzativament en la multiplicació dels centres republicans (centres de fraternitat, en especial la casa del poble de Barcelona, inaugurada el 1906), en la celebració de multitudinàries meriendas fraternales i en la creació de grups de Jóvenes Bárbaros. El moviment de la Solidaritat Catalana (1906), a part que provocà indirectament l'exacerbació del seu espanyolisme, el dugué a la ruptura amb el republicanisme moderat que havia intentat incorporar anteriorment. Paral·lelament, el moviment de la Solidaritat Obrera li restà una bona part del suport de la massa treballadora. Després de la seva participació en els fets de la Setmana Tràgica del juliol del 1909, Lerroux i el Partit Republicà Radical prengueren diferents característiques i, perduda l'embranzida obrerista anterior, intentaren de configurar-se com un partit de classe mitjana.
2. Política demagògica, espanyolista i anticatalana.

Liberal Party
Partit polític britànic, defensor per excel·lència de les teories polítiques i sòcio-econòmiques predominants durant la segona meitat del s XIX. Hereu dels whigs i de la tradició radical, no esdevingué un partit en el sentit modern fins després de la mort de Palmerston, el 1865, que permeté una distinció més clara entre conservadorisme i liberalisme, i la reforma electoral del 1867. Assolí el seu prestigi màxim durant els governs reformistes de Gladstone (1868-74, 1880-85, 1886 i 1892-94). A la primeria del s XX, tot i que dominà l'escena política, esdevingué un partit progressivament contradictori, dividit entre una ala dreta lliurecanvista i una ala esquerra socialitzant, les doctrines de la qual influïren marcadament el laborisme. La irremeiable divisió del partit que provocà la Primera Guerra Mundial i el conflicte personal entre Asquith (primer ministre del 1908 al 1916) i Lloyd George (primer ministre del 1916 al 1922) li impedí de captar l'electorat popular i permeté al Labour Party d'assolir la posició de segon partit al parlament el 1922. Des d'aleshores, el Liberal Party restà condemnat al paper de tercer partit dins un sistema bipartidista. Amb una escassa definició ideològica i sense un liderat carismàtic, d'ençà del 1981 manté, sota la direcció de David Steel, una aliança electoral amb el Social Democratic Party, sorgit aquell mateix any d'una escissió del laborisme.

Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848), defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
El liberalisme parteix del reconeixement de la llibertat com a dret per a tots els homes. Però el sentit precís del terme canvia segons el terreny específic al qual es refereix (polític, econòmic, religiós, etc) i s'ha modificat considerablement al llarg del temps. En les darreres etapes de l'antic règim hom pot considerar com a liberals -bé que el mot concret no aparegué fins al començament del s XIX, entorn de les corts de Cadis- els corrents ideològics de la Il·lustració i l'actuació d'aquells grups polítics que lluitaren contra la monarquia absoluta i els privilegis feudals. En aquest estadi el liberalisme expressava les necessitats objectives d'amplis sectors de la societat i es presentava com un programa de combat comú, bé que fos sota el control i la direcció de la burgesia. Però un cop assolits els objectius immediats i instal·lada la burgesia en el poder, el liberalisme tendí a transformar-se en una fórmula que justificava la conservació del nou ordre establert i que, amb el pretext que significaven una amenaça per a la llibertat col·lectiva, combaté les reivindicacions d'aquells grups socials que, havent col·laborat en el combat contra l'antic règim, consideraren insuficients les llibertats obtingudes i volgueren dur més enllà la transformació de la societat. El liberalisme aparegué aleshores consolidat en unes fórmules polítiques estrictes -govern parlamentari, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc- que configuraren unes formes democràtiques de govern i nodriren els programes d'uns partits que tenien solament unes diferències de matís, en funció de les quals adoptaren la denominació de conservadors, com a expressió de llur voluntat d'immobilisme, o bé continuaren reivindicant la de liberals i intentaren de canalitzar un afany de renovació, generalment molt limitat. A les velles afirmacions de llibertat i d'igualtat, nascudes en el combat contra l'opressió i els privilegis de l'antic règim, s'afegí la del dret a la propietat (la trilogia de la Revolució Francesa es transmutà sovint en "llibertat, igualtat i propietat"), destinada a combatre les aspiracions més radicals dels camperols o del proletariat industrial. Per regla general, l'aparició en l'espectre polític de nous partits més a l'esquerra -fora del camp del liberalisme burgès- tragué tot sentit a la divisió entre conservadors i liberals i acostumà a produir una polarització de forces entre els dos extrems dels conservadors i dels nous grups (treballistes, socialdemòcrates, etc), la qual cosa deixà els partits liberals tradicionals en una inútil posició de centre, que no significà cap alternativa real i que finí en un esllanguiment progressiu, a mesura que foren abandonats per llur vella clientela d'esquerra. Així és com el liberalisme tradicional ha anat convertint-se en una actitud defensiva davant les reivindicacions obreres i davant els riscs d'un intervencionisme estatal, especialment davant el socialisme. Quant al liberalisme econòmic, que comprenia clàssicament una combinació del laissez faire i el lliurecanvisme -bé que sovint aquests dos elements es presentaven en forma aïllada (i així pot haver-hi una política del laissez faire a escala nacional que propugna alhora un proteccionisme en el terreny de les relacions econòmiques internacionals)., no va necessàriament lligat al liberalisme polític; hom pot trobar, doncs, règims que proscriuen o falsegen la democràcia i que, per contra, es preocupen de conservar la llibertat d'actuació econòmica de l'empresari, sense control ni intervenció estatals. En el context hispànic, els mots liberal i liberalisme nasqueren per a designar els partidaris d'un règim constitucional i els principis que aquests sustentaven, en contraposició als qui volien la perduració de l'absolutisme, qualificats com a servils. Tot i que l'actuació dels diputats catalans a les corts de Cadis no els féu distingir en la defensa dels principis liberals (cosa que pot explicar-se per les relacions que mantenien amb els estaments dominants de l'antic règim, però també per la manca de plantejaments revolucionaris d'una burgesia que vivia en aliança amb la monarquia absoluta, que li reservava el mercat colonial), el liberalisme es difongué ràpidament als centres urbans, especialment a Barcelona, on el cònsol francès observava el 1814 que, llevat del poble baix, que estava fanatitzat pel clergat, "la resta de la gent només pensa en la constitució". Les dificultats dels anys 1814-20 posaren en relleu la necessitat de liquidar l'antic règim, i dugueren la burgesia industrial catalana a actituds conseqüents d'oposició, en les quals fou secundada per amplis sectors populars. La burgesia estigué present en bona part dels intents revolucionaris que culminaren el 1820, com es pot advertir en el de Lacy, que tingué lloc a Catalunya el 1817, o en el de Vidal a València, on un membre de la rica família dels Beltran de Lis fou executat, el 1819, per la seva participació en aquest intent insurreccional frustrat. La revolució del 1820 significà l'inici d'una etapa nova i decisiva: la primera en què una política liberal començà a aplicar-se en la realitat. El suport popular que obtingué el liberalisme augmentà considerablement, especialment a les zones urbanes i en aquelles comarques rurals en què s'havia produït majorment el pas cap a una agricultura comercialitzada. Però també en aquests anys començà a produir-se una escissió entre aquell sector dels liberals que volia unes transformacions revolucionàries (exaltats) i el que s'acontentava amb uns canvis formals en l'organització política, confiant que la resta es produiria com a conseqüència (moderats). La divisió prosseguí en l'exili de 1823-33, mentre una bona part dels terratinents feudals de l'estat espanyol, adonant-se de la inviabilitat del vell règim, s'apropaven als liberals moderats per tal d'arribar a una aliança entre les que el marquès de Miraflores anomenava "classes propietàries", sobre la base d'un mínim de canvis polítics imposats des de dalt, i amb la contrapartida d'acceptar la metamorfosi de la propietat feudal de la noblesa (la de l'Església fou confiscada i venuda en la desamortització) en propietat burgesa. L'establiment d'un règim constitucional es féu en un seguit de transicions, des de la mínima concessió que significava l'Estatut Reial fins a la Constitució del 1837, que acarnissà els enfrontaments entre els qui, des d'aleshores, s'anomenaren partit moderat i partit progressista. Darrere els moderats hi havia l'aliança dels terratinents i la burgesia industrial, guarida de les seves vel·leïtats revolucionàries des del moment mateix que havia assolit allò que la interessava i refermada en actituds conservadores per la por al proletariat, que iniciava aquells anys les primeres reivindicacions col·lectives i posava els fonaments d'un sindicalisme que aparegué ple de força des del 1840. Fins a la revolució del 1868 el poder estigué sobretot en mans del partit moderat (o d'un tercer partit intermedi, la Unión Liberal, que restava més a la vora d'aquest), amb curtes etapes de predomini progressista, que bastaren, però, per a demostrar les limitacions de la política que aquest darrer partit es proposava de fer i donaren lloc a una escissió que constituí el partit demòcrata, del qual s'escindiren, a llur torn, els grups republicans. Bé que es distingien per concepcions molt diverses de l'abast que havien de tenir les llibertats que tots propugnaven formalment i que en els més avançats, especialment en els republicans, hi havia elements d'un populisme interclassista, hom pot considerar aquests partits com a fonamentalment burgesos, especialment pel que fa a llurs concepcions sobre la propietat. Les forces obreres naixents foren fins el 1868 aliades d'aquests grups, sobretot dels republicans, fins que arribaren a comprovar les discrepàncies fonamentals que els dividien i l'escassa transcendència que la implantació de la República havia de tenir per a la resolució de llurs problemes propis i específics. Des del 1874, en el règim de la Restauració, el terme liberal passà a aplicar-se a qualsevol dels grups que volien un estat d'aparença parlamentària, que arribà a permetre's fins i tot el luxe del sufragi universal, però on el poder fou rígidament controlat per unes forces lligades a la gran burgesia, que vetllava pel dret a la seva llibertat, si calia a costa de la del proletariat rural i urbà. Els dos grans partits del sistema polític de la Restauració, que se succeïren pacíficament en el poder, prengueren tots dos la denominació de liberals, com a prova de les escasses diferències reals que existien entre ells, bé que en teoria el partit de Cánovas (liberal-conservador) representava una opció més moderada que el de Sagasta (liberal-fusionista), que havia intentat d'arreplegar les forces disperses dels grups que havien fet la revolució del 1868. Amb tot, per alguns sectors conservadors de la societat catalana la idea mateixa del liberalisme resultava inassimilable en el terreny polític o religiós. Duran i Bas, lligat al partit de Cánovas, es negà a acceptar que el cercle de l'organització a Barcelona dugués el nom de liberal-conservador, com li pertocava, i només transigí amb la inversió dels dos adjectius, per posar en relleu la primacia del caràcter conservador del grup. Més a la dreta encara, des de posicions integristes, Sardà i Salvany denuncià el liberalisme com "un conjunt d'idees falses i de fets criminals, conseqüència pràctica d'aquestes idees" al seu famós llibre El liberalismo es pecado (1882). Cal dir, però, que els dos grans partits de la Restauració tingueren escassa importància real en la vida política catalana. Des del començament del s XX, amb l'aparició de la Lliga com a opció pròpia de la burgesia catalana, es produí la ràpida desintegració dels vells equips i l'enfonsament dels cacics que els dirigien, definitivament bandejats després del triomf ressonant de la Solidaritat Catalana. No era sinó l'avenç del que s'havia d'esdevenir a escala hispànica, on els dos grans partits es desintegraren del 1914 al 1923.

El liberalisme a l'Espanya contemporània
Des d'aleshores l'adjectiu liberal, a l'estat espanyol, només fou emprat per alguna petita formació de centredreta dels anys trenta, com el Partido Liberal-Demócrata de Melquíades Álvarez, i el liberalisme parlamentari fou blasmat pel règim franquista com un dels culpables de la decadència d'Espanya. A la resta d'Europa i del món, però, la ideologia liberal ha mantingut una considerable presència durant la segona meitat del s XX: partits d'aquesta filiació tenen un pes polític rellevant, des del govern o l'oposició, al Japó, el Canadà, Bèlgica, Luxemburg, la República Federal d'Alemanya, Suïssa, Itàlia, Dinamarca, els Països Baixos, Àustria, Finlàndia, Noruega, la Gran Bretanya, Suècia i França (on són presents a través de la coalició Union pour la Démocratie Française), estan aplegats en una Internacional Liberal que presideix (1985) l'italià Giovanni Malagodi i disposen de grup propi al Parlament Europeu, encapçalat per la francesa Simone Veil; fins i tot hom pot parlar, en els darrers anys, d'una revifalla del liberalisme polític i econòmic com a reacció davant la crisi de l'"estat de benestar" i els excessos de burocratització i intervencionisme estatal de les administracions socialistes. Des del 1975, diverses personalitats (Joaquín Garrigues Walker, Ignacio Camuñas, R.Trias i Fargas, Eduard Punset, Salvador Millet, etc) intentaren de crear grups liberals d'àmbit espanyol o català (Esquerra Democràtica de Catalunya, Lliga Liberal Catalana) que no reeixiren i acabaren absorbits per UCD i Convergència Democràtica de Catalunya respectivament. Només la desintegració d'UCD féu possibles nous assaigs organitzatius: el Partido Reformista Democrático, presidit per Antonio Garrigues Walker i homologat per la Internacional Liberal i el Partido Liberal que encapçala José Antonio Segurado, amb una modesta presència als Països Catalans.

Liberalisme econòmic
Doctrina i sistema econòmic basats en la convicció que la llibertat de tots els comportaments individuals garanteix -en virtut d'unes lleis naturals, immutables, de l'economia- una producció òptima amb el mínim cost possible. Considerant, doncs, que l'afany de guany i l'esperit de competència individuals són concordants amb l'interès general i necessaris per al bon funcionament de la vida econòmica, s'oposa al control de la vida econòmica per part de l'estat, el qual ha de limitar-se a assegurar la llibertat de contracte i l'acompliment de la llei, sobretot pel que fa a la propietat privada, i afavorir el lliure joc dels mecanismes del mercat. Els primers a exposar teòricament la doctrina foren els fisiòcrates, però fou sobretot Adam Smith qui aprofundí el principi de la llibertat econòmica, bàsica perquè en el mercat interior i també a nivell internacional hom arribi a establir una divisió del treball avantatjosa per a tots. A mitjan s XIX, el liberalisme econòmic assolí una forma extrema amb l'oposició a la regulació del treball a les fàbriques. Els utilitaristes anglesos donaren una nova base teòrica al liberalisme en exposar la noció, encara invocada actualment, d'un òptim col·lectiu que havia de resultar espontàniament de la interacció dels comportaments individuals. El desenvolupament del capitalisme féu acceptar un major control estatal, sobretot per impedir interferències i fer funcionar amb la màxima eficàcia -en especial després de la crisi econòmica dels anys trenta- el mecanisme competitiu. La crisi dels setanta, i molt especialment l'aspecte que l'ha caracteritzada enfront de situacions del passat, com ha estat la persistència de la inflació, conjuntament amb un alt nivell d'atur, ha donat lloc a una revifalla dels plantejaments liberals, en identificar com a causa determinant de la crisi l'excessiu intervencionisme estatal, que s'ha traduït en disminució de la productivitat i en l'aparició d'enormes dèficits pressupostaris.

Líder
Cap d'un partit polític.

Likud
Coalició de partits israeliana. Fou fundat el 1973 en unir-se diversos partits sionistes i de dreta enfront del partit laborista. En formaren el nucli el partit Herut i el partit liberal, que el 1988 es fusionaren amb el nom de Likud-Moviment Nacional Liberal. La majoria dels partits que solen integrar la coalició, però, conserven llur independència atesa llur orientació religiosa. N'han estat els líders Menahem Begin (1973-83), Yitzhak Shamir (1983-93), Benjamin Netanyahu (1993-99) i, des del 1999, Ariel Sharon. El Likud governà Israel en 1977-84. Posteriorment formà un govern d'unitat amb els laboristes fins el 1988, que tornà a governar en solitari. El 1992 passà a l'oposició, i el 1996 recuperà el poder. Partidari d'integrar els territoris ocupats, s'ha oposat als acords de pau d'Oslo. El 2001 recuperà el poder i formà un govern de coalició amb els laboristes fins el 2003, que s'alià amb partits religiosos i el centrista Shinui.

Línia Curzon
Frontera proposada pel ministre d'afers estrangers britànic George Curzon arran de l'armistici entre Polònia i l'URSS (1920). Bé que no fou acceptada per la vencedora Polònia, que per la pau de Riga (1921) s'annexà un extens territori a l'E de la línia, a la conferència de Jalta (febrer del 1945) fou recuperada per les potències aliades, i confirmada per Polònia i l'URSS en el tractat de Moscou (agost del 1945). Amb petits canvis posteriors (1951), és la vigent actualment, si bé després de la desaparició de l'URSS (1991) separa Ucraïna i Bielorússia de Polònia.

Línia gòtica
Posició defensiva establerta pels alemanys a Itàlia (1944), des de l'Adriàtica (Rímini) fins a la Tirrena (Massa), per afrontar l'avançament dels aliats; fou travessada per aquests el 1945.

Línia Maginot
Nom donat al sistema de fortificacions construït els anys trenta, a la frontera francesa amb Alemanya, per iniciativa del ministre de defensa, André Maginot. S'estenia al llarg de 20 km, però no fou continuada a la frontera belga, per la qual cosa el 1940 no tingué el paper estratègic previst. No va ser gens efectiu per aturar l'avançament alemany durant la segona guerra mundial.

Liquiditat
Disposició de diner en efectiu per afrontar pagaments.
Condició o característiques d'un actiu, generalment financer, que permeten la recuperació del valor de la inversió o col·locació de fons feta en comprar-lo, d'una manera immediata. Hom entén aquesta recuperació del valor en diner de curs legal, motiu pel qual són considerats generalment actius líquids els que són monetitzables ràpidament sense pèrdua de llur valor. Hom pot parlar, per tant, de situació de liquiditat de persones físiques o morals (empreses, la banca i àdhuc tot un estat); en tots els casos vol dir la quantitat de mitjans de pagament acceptats a disposició de cadascuna d'aquestes persones.

Llançadora
Peça de fusta dura, de fusta resinificada i premsada o de material sintètic, en forma de barca, amb les extremitats afusades i guarnides amb puntes de ferro, que hom empra per a teixir. A l'interior porta una bitlla o un cop, del qual deixa escapar el fil de trama cada vegada que passa per dins la calada de l'ordit. La llançadora té una broca per a subjectar la bitlla, o bé estries interiors per a subjectar el cop, i, a més, un sistema de guia del fil i un tensor. En les llançadores de canvi automàtic de bitlla Northrop, aquesta és subjectada per mitjà d'una pinça, i l'enfilada és automàtica. La llançadora no va unida mecànicament al teler, sinó que llisca per sobre de les taules, disparada de l'un calaix a l'altre pel mecanisme d'expulsió.

Llançadora de volant
Llançadora proveïda de rodes que hom emprava en els telers de mà que tenien taules.

Llarga Marxa, la
Episodi de la revolució xinesa. Les tropes comunistes, per tal d'evitar l'encerclament i la destrucció per part de les forces del Guomindang, es retiraren des del Kiang-si (Xina meridional) al Shen-si (nord de la Xina), i feren quasi 10 000 quilòmetres (de l'octubre del 1934 a l'octubre del 1935). Passaren pel Yunnan, per les fonts del Iang-Tsé, pel Tibet oriental i pel Si-Kiang oriental. De 100 000 homes que la iniciaren n'arribaren al Shen-si 30 000. Els caps polítics i militars d'aquesta retirada, crucial en la guerra civil i la revolució xinesa, foren Mao Zedong, Zhue Te i Zhu Enlai.

Llatinoamèrica   (veure Amèrica Llatina)

Llei
Norma jurídica, de caràcter general i obligatori, dictada pels òrgans estatals o autonòmics als quals la Constitució i els estatuts d'autonomia atribueixen el poder legislatiu. La llei constitueix la font més important del dret en la major part de les societats, i té per funció de regular la vida política, social i econòmica de la comunitat. La facultat de legislar ha estat diversament atribuïda a una sola persona (règims en què la sobirania nacional resideix en una sola persona, monarca o dictador) o tot el poble a través dels representants democràticament designats (règims parlamentaris en què la sobirania nacional resideix en el poble). En el sistema parlamentari hom estableix un sistema jeràrquic de normes basat en una llei fonamental on són definits els drets i els deures dels ciutadans i té el caràcter de norma programàtica. Per a la seva aprovació concorre generalment la votació popular directa a través d'un referèndum. D'acord amb aquesta llei fonamental hom articula tota la producció legislativa començant per les lleis ordinàries (que emanen dels òrgans parlamentaris) i seguint per les dictades pel govern per a llur execució. El govern disposa de la facultat de dictar normes, de rang inferior a la llei (decrets i reglaments), en la forma fixada per les lleis i dins els límits prevists en la constitució. D'acord amb aquest principi de jerarquia normativa, cap disposició de rang inferior no pot entrar en contradicció amb una de rang superior, i les infraccions a aquest principi són seguides per un procés especial. Als països anglosaxons basats en el dret comú consuetudinari, la llei ha ocupat des de sempre un lloc secundari, però darrerament hi ha estat produïda alguna modificació a aquest respecte. Com a font i alhora manifestació externa del dret, moltes de les específiques qualificacions particulars de diferents tipus de dret tenen llur correspondència quant a tipus de lleis. Així, hom parla de lleis administratives, canòniques, civils, comunes, constitucionals, laborals, locals, penals, processals o transitòries, entre d'altres.

Llei de bases
Llei aprovada per l'assemblea legislativa que té per finalitat delegar en un altre òrgan la formació de texts articulats, delimitant amb precisió l'objecte i l'abast de la delegació i els principis i criteris que cal seguir en el seu exercici.

Llei de bronze del salari
Teoria referent al salari en una economia capitalista, formulada el 1869 pel socialista alemany Ferdinand Lassalle. Es basa en l'afirmació que el nivell de salari no pot ultrapassar el nivell de subsistència necessari per a la manutenció del treballador i assegurar la seva reproducció. La teoria de Lassalle i, en general, la de tots els socialistes no marxistes (Léonard Sismondi, Louis Blanc, Charles Fourier, etc) coincideix amb les formulacions d'Adam Smith i de David Ricardo, que recolzen sobre la teoria de la població, de Malthus. Segons Smith, els salaris tendeixen a coincidir amb el nivell de subsistència, bé que en algun moment hi poden estar per sota o per sobre. Si es troben per sobre d'aquest nivell, l'oferta de treball augmentarà, per raó de la disminució de la mortalitat infantil i de l'increment de la taxa de natalitat; si s'hi troben per sota, l'augment de la mortalitat i la restricció dels naixements provocarà la disminució de l'oferta de treball. Ambdós casos tendeixen a fer coincidir el salari amb el nivell de subsistència. Marx atacà aquesta teoria en afirmar que el salari era una una categoria històricament condicionada i que, per tant, variava d'acord amb les circumstàncies socials, malgrat que el mínim fos constituït per la quantitat necessària per a sobreviure el treballador i assegurar la seva reproducció.

Llei de Contractes de Conreu
Disposició reguladora de l'arrendament agrícola tendent a millorar la situació de l'arrendatari, promulgada pel Parlament de Catalunya el 12 d'abril de 1934. Per tal de resoldre els conflictes existents en el camp català i revisar els contractes de rabassa morta a les comarques vitícoles i els de terra campa a les altres, el govern de la Generalitat encarregà a la Comissió Jurídica Assessora la redacció d'un avantprojecte de llei de contractes de conreu que recollís les promeses electorals que donaren el triomf, el 1931, al partit majoritari d'Esquerra Republicana de Catalunya, aliat amb la Unió de Rabassaires. El text de la Comissió passà íntegrament al Parlament per al seu estudi i discussió (novembre del 1933 — març del 1934). La llei fou aprovada l'11 d'abril de 1934 amb 56 vots a favor i cap en contra, per absència de Lliga Catalana, partit que havia combatut el projecte i havia abandonat el Parlament. La llei era una disposició que es proposava d'aplicar, sense extremismes, el principi de la propietat de la terra com una funció social: diferenciava entre arrendament i parceria, segons la participació del propietari, fixava un mínim de 6 anys de contracte, establia el caràcter familiar de les explotacions i pràcticament impedia el desnonament dels pagesos. Fou combatuda apassionadament per Lliga Catalana i per alguns terratinents agrupats en l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que la denunciaren a les corts de la República. Fou impugnada, per anticonstitucional, pel govern de la República, presidit pel radical Ricard Samper, en virtut d'un recurs presentat al Tribunal de Garanties Constitucionals, el qual anul·là la llei per 13 vots contra 10 (sentència del 8 de juny de 1934). Aquest intent de limitar les facultats legislatives reconegudes per l'Estatut de Catalunya motivà la reacció de les forces polítiques catalanes i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. El Parlament de Catalunya tornà a votar el projecte primitiu, sense cap modificació, i s'obrí un procés de negociació entre ambdós governs fins a convenir la fórmula de no recórrer novament contra el text aprovat en canvi d'esmenar en el reglament alguns punts relacionats amb la preceptiva constitucional o el nomenament de les juntes arbitrals. Els esdeveniments del 6 d'octubre de 1934 capgiraren aquell estat de coses. El capità general Domènec Batet revocà els judicis de revisió de contractes rústics favorables als rabassaires en favor dels terratinents; en dos anys, es plantejaren uns 1 400 casos. El 16 de febrer de 1936, amb el triomf del Front Popular, fou restablerta la legalitat anterior. Represes les sessions del Parlament, Lliga Catalana acceptà la llei i assegurà que col·laboraria al seu millorament. Durant la guerra civil de 1936-39 la terra no fou col·lectivitzada, malgrat alguns intents, per haver-s'hi oposat la pagesia catalana. La llei del 8 de setembre de 1939 deixà sense efecte les disposicions del Parlament de Catalunya, restablint el dret anterior a l'Estatut d'Autonomia.

Llei de Defensa de la República
Llei aprovada per les corts de la Segona República Espanyola el 29 d'octubre de 1931 per assegurar la continuïtat del nou règim i dotar-lo d'unes possibilitats de defensa contra les dretes monàrquiques i l'anarquisme. Proposada per Azaña, primer ministre, en principi només havia de tenir validesa durant el període de les corts constituents. Preveia la possibilitat de deportar les persones considerades perilloses, apartant-les dels centres neuràlgics de l'activitat política, i permetia d'imposar multes fins a 10 000 pessetes. Aquesta llei es justificava perquè, sobretot durant les discussions de l'article 26 de la Constitució, sobre l'Església, s'havien manifestat reaccions contra el fet d'un estat laic. La llei anava dirigida també a controlar els anarquistes catalans i andalusos, que amb llurs postures extremes podien també provocar el col·lapse de la República.

Llei de defensa del Patrimoni Artístic de Catalunya
Llei promulgada per la Generalitat de Catalunya el 3 de juliol de 1934, per a protegir tots els béns mobles i immobles d'interès artístic, històric, científic i arqueològic de Catalunya, exceptuant les obres d'autors vivents i les que no tinguessin encara 50 anys d'antiguitat. En virtut del seu article 23 la Generalitat s'emparà el 21 de juliol de 1936 de tots els edificis religiosos, mesura que frenà en part les destruccions portades a terme per l'extrema esquerra com a resposta a l'aixecament militar.

Llei de Fugues
Denominació aplicada a l'autorització legal de la força pública per a disparar contra els detinguts en cas de fuga. Fou el pretext aplicat sobretot contra els sindicalistes de la CNT, especialment en moments de màxima tensió social, com en 1920-23 a Barcelona o en 1931-32 a Sevilla (fets del parc de María Luisa).

Llei de Jurisdiccions
Llei preparada pel govern de Moret arran de l'assalt al setmanari «Cu-cut!» per grups de militars pel novembre del 1905. Significava el trasllat a la jurisdicció militar de tots els delictes contra l'exèrcit i la pàtria, amb inclusió dels ultratges a llurs símbols i emblemes o de les apologies d'injúries. Fou aprovada el 13 de febrer de 1906 pel senat i el 23 de març pel congrés. Aquest, que acceptà una esmena regionalista que hi afegia els delictes contra les regions, no pogué evitar, tanmateix, la retirada de les minories parlamentàries republicana, regionalista, integrista i carlina. L'oposició a la llei fou el motiu immediat de la constitució de la Solidaritat Catalana.

Llei de l'oferta i la demanda
Principi econòmic segons el qual si l'oferta d'un producte és superior a la demanda, el preu baixa i s'estimula el consum. En cas contrari, quan la demanda supera l'oferta, el preu puja i s'estimula la producció pels beneficis que genera. Segons la doctrina del liberalisme econòmic és l'única llei que ha de regir en el mercat.

Llei de Normalització Lingüística a Catalunya
Llei aprovada pel Parlament de Catalunya el 6 d'abril de 1983, sense cap vot en contra i amb una sola abstenció. La voluntat d'aconseguir-hi un consens general explica la seva llarga gestació (1980-83): a partir d'un esborrany promogut pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat el 1980, una ponència nomenada per la Comissió de Política Cultural del Parlament elaborà una proposició de llei conjunta (juny de 1982), sotmesa a dictamen del Consell Consultiu (desembre de 1982), abans de ser aprovada pel ple l'abril següent. Concebuda com a llei de desenvolupament de l'article 3 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, després de fer referència als drets dels ciutadans (títol preliminar) se centra especialment en alguns àmbits competencials en què la Generalitat té capacitat regulativa: l'ús oficial (títol I) i l'ensenyament (títol II), en els quals el català és declarat llengua pròpia, o els mitjans de comunicació propis o sotmesos a la competència o la gestió dels poders autonòmics (títol III). En els altres àmbits de la societat, sols preveu intervencions de foment o suport. Els títols IV i V tracten, respectivament, de l'impuls institucional i de la normalització de l'ús de l'aranès. Una sentència del juny de 1986 del Tribunal Constitucional n'anul·là l'article 4,2, que legitimava el Consell Executiu per defensar els drets lingüístics dels ciutadans, i un incís de l'article 6,1, que establia que en cas d'interpretació dubtosa, el text català de les lleis del Parlament de Catalunya seria l'autèntic.
Al final del 1993 es començà a treballar en un projecte de reforma de la Llei de 1983, que havia de suposar una segona fase dins del procés de normalització: un cop estès el coneixement de la llengua a la major part de la població, calia promoure'n l'ús social. Aquesta reforma quedà paralitzada el 15 de febrer de 1994, quan el Tribunal Suprem plantejà la possible inconstitucionalitat d'alguns articles. Tanmateix, les sentències del Tribunal Constitucional del 23 de desembre de 1994 i del Tribunal Suprem del 13 de juliol de 1995 declararen la constitucionalitat de la llei de Normalització i, per tant, de la immersió lingüística a les escoles. L'any 1997 hom creà una ponència parlamentària per tal de reformar aquesta llei.

Llei de Sindicats Agrícoles
Llei aprovada pel Parlament de Catalunya el 30 de març de 1934, essent conseller d'economia i agricultura J.Comorera, segons la qual la sindicació no era obligatòria. Els sindicats constituïts s'hi havien d'acollir i remetre llurs estatuts i reglament al Consell Superior de la Cooperació, i els que es constituïssin ho havien de fer en una assemblea general, en la qual s'establien els estatuts i l'acta de la qual s'havia de trametre també al Consell Superior.

Llei econòmica
Explicació de les relacions que determinen un fenomen econòmic, establerta com a veritable i susceptible d'ésser contrastada amb la realitat. La consideració de l'economia com a ciència va lligada a la formulació d'unes lleis positives que permetin d'explicar els fets econòmics i també de preveure'ls, establint unes regularitats en les causes i els efectes o bé en els elements que componen un fenomen determinat. Malgrat les pretensions de ciència empírica, en economia ha estat freqüent la presentació com a lleis de simples suposicions basades en observacions de la realitat insuficients o incompletes, o bé de truismes sense valor explicatiu. Als problemes que planteja la formulació de lleis econòmiques, s'afegeixen els relacionats amb llur validació, car, atesa la multiplicitat de circumstàncies que influeixen sobre la realitat econòmica, la validesa d'una llei resta limitada a condicions teòriques restrictives i supòsits auxiliars (clàusula caeteris paribus). Els economistes matemàtics intenten de validar les lleis econòmiques aplicant els principis de la lògica matemàtica, bé que la impossibilitat de controlar i quantificar totes les circumstàncies els obliga a un alt grau d'abstracció. Inicialment, per als fisiòcrates, i també per als clàssics, les lleis econòmiques que anomenaven lleis naturals foren considerades expressió de l'existència d'un ordre natural. Els neoclàssics les consideren dins el context d'una racionalitat abstracta i immutable. La validesa general de les lleis econòmiques fou refutada per l'escola històrica, que es decantà per la formulació d'unes lleis de desenvolupament vàlides per a un moment històric determinat. L'economia marxista, d'altra banda, considera les lleis econòmiques com a expressió de les relacions que caracteritzen el funcionament dels diferents modes de producció o que determinen llur transformació.

Llei fonamental
Llei que defineix i regula l'activitat, l'organització i les institucions polítiques d'un estat. En alguns ordenaments jurídics estatals pren la denominació de constitució.

Llei natural
Llei que invoca un ordre racional, de valor per a tot home, segons el qual han d'ésser configurats tant el comportament de l'individu com les relacions socials dins la comunitat humana. Objecte de discussió filosòfica (per tal com hauria d'ésser negada en virtut dels canvis que la noció de natura humana ha sofert al llarg del temps), la llei natural ha estat pràcticament identificada amb la llei divina (com ha fet, per exemple, el catolicisme tradicional, enfront del protestantisme més radical) o amb la llei moral (com ho han fet diversos pensadors, per tal de diferenciar-la del que hom anomena lleis de la natura). Bé que sovint la defensa de la llei natural ha equivalgut al manteniment d'un ordre social o polític determinats o d'una reglamentació moral derivada d'interessos o costums de valor certament no universal, la qual cosa determina l'actual prevenció envers tot jusnaturalisme, hi ha també una certa tendència a cercar una rehabilitació de l'anomenat dret natural, per tal com aquest pot ésser expressió d'una defensa de la dignitat humana i dels drets de tota persona enfront de legislacions i ordenaments socials que menyspreen sovint aquesta dignitat i violen aquests drets.

Llei orgànica
1. En l'ordenament jurídic de l'estat espanyol, llei per a regular el desenvolupament dels drets fonamentals i llibertats públiques, l'aprovació dels estatuts d'autonomia, del règim electoral general així com d'altres matèries explícitament establertes a la constitució. La seva aprovació, modificació i derogació exigeix el vot favorable de la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats.
2. A l'ordenament jurídic de l'estat espanyol, llei referent al desenvolupament dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, les d'aprovació d'estatuts d'autonomia, les relatives al règim electoral general, i les altres expressament previstes en la Constitució.

Llei Orgànica d'Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE)
Llei que regula el sistema educatiu espanyol i que fou aprovada per les Corts Generals l'any 1990. La LOGSE substituí la Llei General d'Instrucció Pública de l'any 1970. Aquesta última substituí en el seu moment la Llei d'Instrucció Pública de l'any 1857, coneguda també com a Llei Moyano. El sistema educatiu que estableix la LOGSE té com a principi bàsic l'educació permanent. D'acord amb aquest principi i atenent a fonamentacions psicopedagògiques, un dels objectius últims de la funció educativa és que els alumnes aprenguin a aprendre.

Llei Orgànica de l'Estat
Llei fonamental amb categoria constitucional, promulgada el 10 de gener de 1967, en la qual l'estat espanyol era configurat com un regne i el sistema institucional responia als principis d'unitat de poder i de coordinació de funcions. La ideologia que la inspirà es basava en la més estricta fidelitat a la Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958). La llei definia les funcions del cap de l'estat, del president del govern, del Consell de Regència, del Consell del Regne, del Consell d'Estat, del Consejo Nacional del Movimiento, de la justícia, de les forces armades, de l'administració de l'estat, de l'administració local, de l'economia estatal i del Tribunal de Comptes. Les disposicions transitòries segona i tercera mantenien els poders totalitaris del general Franco atorgats durant la guerra civil de 1936-39. Fou derogada per la Constitució del 1978.

Llei Orgànica del Dret a l'Educació (LODE)
Llei d'ensenyament aprovada per les Corts Generals de l'estat espanyol el 1985. Aquesta llei substituí la Llei Orgànica de l'Estatut dels Centres Escolars de l'any 1980, coneguda també com la LOECE. Entre d'altres aspectes importants, la LODE estableix uns òrgans de govern de l'escola i regula el principi de participació de professors, pares d'alumnes, personal d'administració i de servei, alumnes i altres persones i ens implicats en la tasca educativa, en la gestió dels centres docents.

Llei sàlica
Disposició que excloïa del tron les dones de les famílies reials i llurs descendents. D'origen sàlic (franc), fou invocada per Felip V de França a la mort del seu germà Lluís X (1316). Vigent també a la corona catalano-aragonesa, fou introduïda a la corona d'Espanya per Felip V d'Espanya (1713). Carles IV intentà d'anul·lar-la, bé que les corts reunides pel seu president Campomanes el 1789 en declararen la vigència. Fou suprimida per Ferran VII en la Pragmàtica Sanció del 20 de març de 1830, fet que motivà la primera guerra Carlina.

Llei seca
Llei dictada als EUA (1919) que prohibia la circulació i el consum de begudes alcohòliques en els territoris de la unió. Bé que fou derogada (1933), es manté encara, parcialment modificada, en alguns estats.

Llengua
Sistema de signes orals, reflectit sovint en un codi escrit, propi d'una comunitat, que serveix bàsicament per a la comunicació. Per a Saussure i els estructuralistes, la llengua és un sistema d'unitats basat en relacions d'oposició, associació, etc, i subjecte a unes regles; la parla, en canvi, és la realització, l'ús individual de la llengua. Aquesta distinció ha estat matisada i desenvolupada per Chomsky, amb els conceptes de competència i actuació. Horitzontalment, hom distingeix varietats lingüístiques com el dialecte i el parlar. Verticalment, hom destria diversos nivells lingüístics: popular, corresponent a les capes més humils de parlants; familiar, marcat per un cert grau d'intimitat; tècnic, propi de certs oficis i professions; literari, que ateny una modalitat culta, refinada, d'expressió, i l'argot. Com a mitjans de comunicació hom disposa de la llengua escrita, estable, base de la llengua de cultura, i de la llengua parlada, usada en l'expressió oral, ambdues més o menys diferenciades, segons els sistemes lingüístics. Des d'un punt de vista genètic o històric, hom pot classificar les llengües tenint en compte llur parentiu, i des d'un punt de vista tipològic, segons el percentatge de trets afins. L'inventari complet de les llengües del món no és fet, encara: pel cap alt, en deu comprendre unes 3 500, 25 de les quals són importants per llur conreu literari i llur extensió.

Llengua comuna
Llengua coneguda o suposada que ha donat origen a una família lingüística (indoeuropeu, llatí). Per extensió, hom anomena també així la llengua de caràcter més o menys uniforme, oposada als dialectes, procedent d'una reducció a unitat i que és utilitzada en tot un domini lingüístic.

Llengua criolla
1. Llengua nova, sorgida del contacte entre grups lingüístics sense cap llengua comuna, que ha adquirit parlants natius i ha passat a funcionar com a primera llengua d'una comunitat. La principal diferència que mostra respecte a un pidgin és, doncs, l'adquisició de parlants natius, així com l'expansió i organització interna de la llengua: reorganització de la gramàtica, creació de regles fonològiques, augment del lèxic, ampliació de les possibilitats estilístiques, etc. Tanmateix, un pidgin pot experimentar també un procés d'expansió sense adquirir parlants natius. Per això s'ha suggerit que la principal diferència no depèn de la nativització, sinó de l'associació a algun tipus d'etnicitat.
2. Cadascuna de les parles originades per la combinació d'una llengua europea i elements lingüístics vernacles de les antigues colònies, sobretot americanes. Hom les usà principalment en les relacions comercials i com a instrument de comunicació amb els nadius de les colònies. Entre aquestes llengües, algunes de les quals són usades encara avui, es destaquen el negroportuguès de les illes del Cap Verd i la Guinea portuguesa; l'indoportuguès de Ceilan; el papiamento, parlat pels negres de Curaçao; el malaiocastellà de les Filipines; el crioll d'Haití, de les illes Reunió i Maurici; l'annamitafrancès de la Cotxinxina; el pidgin english (deformació de business english), parlat a l'Extrem Orient, i el broken english, parlat a Sierra Leone. Aquestes llengües solen simplificar el sistema morfosintàctic de la llengua europea originària i incorporar elements lèxics de les llengües vernacles amb què són en contacte.

Llengua de cultura
Llengua que serveix —o ha servit— de suport a una literatura escrita i és instrument d'una cultura.

Llengua d'ús
Llengua col·loquial, en oposició a llengua culta o especialitzada.

Llengua materna
Llengua que ha estat apresa des de la infància, generalment al lloc de naixença del parlant; cal destacar l'interès bàsic del seu ensenyament a l'escola, si més no durant el període de l'ensenyament primari.

Llengua mixta
Llengua producte de la combinació lèxica, gramatical, fonètica, etc, de dues o més llengües, amb una finalitat bàsica de comunicació en l'àmbit del comerç. Són llengües mixtes el crioll, la lingua franca i el pidgin-english.

Llengua morta
1. Llengua que ja no té parlants (com és ara el dalmàtic).
2. Llengua que ja no és parlada.

Llengua oficial
Llengua exigida per un estat en òrgans de l'administració, l'escola i altres nivells oficials d'aquest estat. Amb la llengua oficial, o llengües oficials, coexisteixen dins un estat les llengües no oficials, també anomenades regionals o ètniques.

Llenguatge
1. Facultat humana de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per ell. Per això, el llenguatge suposa un aspecte individual i un aspecte social. Atenent al sistema de signes a disposició de la capacitat comunicativa de l'home —els signes podent ésser de natura diversa, segons els sentits que els poden copsar—, hi pot haver moltes menes de llenguatges: auditiu (o, correlativament, parlat), visual, olfactiu, tàctil, etc. Es dóna llenguatge sempre que dos individus, havent atribuït convencionalment un cert sentit a un acte determinat, l'executen amb finalitat de comunicar-se entre ells. Però, entre els diversos llenguatges possibles, excel·leix, com a tal, estrictament per la varietat i la precisió de mitjans d'expressió de què disposa, el llenguatge auditiu, parlat o articulat, sovint representat pel llenguatge visual, en tant que pot ésser substituït per la seva expressió gràfica. El llenguatge articulat, l'únic que és objecte d'estudi de la lingüística, és realitzat gràcies a un sistema de signes als quals l'home ha atribuït un valor objectiu i que ha pogut fer variar convencionalment fins a l'infinit. Aquest sistema de signes és la llengua, norma de tota altra manifestació del llenguatge. Segons Saussure, la llengua no es confon amb el llenguatge; no n'és sinó una part, bé que essencial. És alhora un producte social de la facultat del llenguatge i un conjunt de convencions necessàries adoptades pel cos social per permetre l'exercici d'aquesta facultat en els individus, que és la parla. Per tant, el llenguatge, com a facultat específica de l'home, necessita, per a manifestar-se, el binomi llengua (sistema o codi social) més parla (exercici individual d'aquest sistema).
2. Manera com hom expressa el pensament per mitjà de la paraula.
3. Vocabulari i fraseologia propis d'una art, d'una branca de la ciència, etc.
4. Conjunt de símbols i de normes d'ús que permet de presentar els programes a un ordinador.

Llenguatge binari
Llenguatge matemàtic compost només de zeros i uns, és a dir, de dos dígits, raó per la qual es parla de digitalització.

Lleva
Forma de reclutament de gent de guerra que sovint implica la mobilització de tots els recursos humans.

Llibertat civil
Estat dels ciutadans, els drets dels quals són protegits per una comunitat civil organitzada.

Llibertat d'expressió
Dret fonamental mitjançant el qual tota persona pot manifestar públicament les seves opinions i creences.

Llibertat de pensament
Llibertat de jutjar sense imposició de dogmes ni de dictats. És un dret ancorat en la Declaració Universal dels Drets Humans vigent actualment.


Llibertat individual

Estat dels ciutadans que són lliures en tot allò que la llei no prohibeix.

Llibertat religiosa
Dret de l'individu a professar en el seu fur intern qualsevol creença religiosa (llibertat de consciència) i a manifestar-la exteriorment a través de cerimònies litúrgiques (llibertat de culte). Després d'un llarg període de total confessionalitat a l'estat espanyol durant la dictadura franquista, la Constitució espanyola del 1978, en el seu article 16, reconeix el principi de garantir la llibertat religiosa, ideològica i de culte dels individus i les comunitats, manifestant que hom no pot ésser obligat a declarar sobre la seva ideologia o religió. Així mateix manifesta que cap confessió no tindrà caràcter estatal, proclamant d'aquesta manera el principi d'aconfessionalitat. La Llei Orgànica de 5 de juliol de 1980 ha desenvolupat aquest principi que garanteix el que és considerat com un dret fonamental de la persona, tot derogant la llei franquista de 28 de juny de 1967 en la qual hom regulava la pretesa llibertat religiosa.

Llibertats individuals (o públiques)
Conjunt dels drets reconeguts a tota persona com a fonamentals i inviolables en la constitució.

Llibertats polítiques
Conjunt de llibertats establertes als països democràtics que permeten als ciutadans la participació en les tasques polítiques. Comprèn, entre altres, la llibertat de pensament, d'expressió, de reunió i d'associació, de treball, de comunicació (premsa, ràdio i televisió, principalment) i d'ensenyament.

Lliga
1. Acord temporal entre dos o més estats o sobirans, els quals entren en aliança o federació per tal d'aconseguir un fi comú. Aquest pot ésser polític (lligues ofensives i defensives) o econòmic (lligues duaneres, monetàries).
2. Associació per a fer triomfar certs principis polítics, religiosos, etc.

Lliga Àrab
Associació d'estats àrabs fundada al Caire el 22 de març de 1945 per Egipte, Iraq, Síria, Líban, Transjordània, Aràbia Saudita i el Iemen. Posteriorment, i a mesura que accedien a la independència, s'hi adheriren Líbia (1953), Sudan (1956), Tunísia (1958), Marroc (1958), Kuwait (1961), Algèria (1962), el Iemen del Sud (1967), Bahrain (1971), Qatar (1971), Oman (1971), la Unió dels Emirats Àrabs (1971), Mauritània (1973), Somàlia (1974), Palestina (representada per l'Organització per l'Alliberament de Palestina) (1976), Djibouti (1977) i Comores (1993). La seu de l'organització és al Caire. Els signataris es comprometeren a recórrer a l'arbitratge de la Lliga en els conflictes entre ells i a estimular la cooperació recíproca en tots els terrenys. La principal finalitat de la Lliga ha estat, però, el manteniment de la lluita contra l'estat d'Israel, tasca dificultada per les grans diferències de règims i d'aliances internacionals entre els països membres, i també per les ambicions hegemòniques dels més importants (Egipte, Síria, Líbia, Iraq). Ja amb una influència molt minvada per les divisions internes, la Lliga sofrí, el 1979, la retirada d'Egipte, a causa del tractat de pau d'aquest estat amb Israel. Egipte, però, fou readmès a l'associació el 1989. L'esclat de la guerra del Golf Pèrsic, al gener del 1991, accentuà la crisi per la gran disparitat de les posicions que els diversos estats membres adoptaren davant del conflicte.
Al maig del 1991 fou escollit nou secretari general de la Lliga el ministre d'afers estrangers egipci, Ahmes Esmat Abdel Meguid. La divisió que es produí al si de l'organització arran de la guerra del Golf Pèrsic mediatitzà la seva actuació els anys següents. L'únic tema que rebé el suport unànime de tots els membres fou el procés de pau a l'Orient Mitjà, mantenint les crítiques a Israel per la seva actitud envers els palestins dels territoris ocupats i per les operacions armades al sud del Líban. Al setembre del 1993 les Comores foren admeses a la Lliga. Al maig del 1997 condemnà la incursió de tropes turques al N de l'Iraq per tal d'atacar les bases del PKK.

Lliga Catalana
Nom que adoptà la Lliga Regionalista l'any 1933, en reestructurar-se com a partit i incorporar-hi diverses formacions polítiques afins, com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya. Aquest fet rubricà la vinculació de la Lliga a la República i la incorporació del sector cofessional d'Acció Catalana, quan aquest es negà a continuar formant part d'Acció Catalana Republicana. El nou bloc representava l'alternativa oposada a l'Esquerra Republicana de Catalunya, amb vista a les eleccions del novembre del 1933, que foren un èxit. Això irrità els sectors republicans i esquerrans, que es reorganitzaren per a les eleccions municipals del gener del 1934, on la Lligà sofrí un cert retrocés i una campanya d'agressions, que dugué els seus representants a abandonar el Parlament de Catalunya en senyal de protesta. En absència dels diputats de la Lliga, el Parlament aprovà la llei de Contractes de Conreu, a la qual aquesta s'oposava aferrissadament. Davant els fets que se'n succeïren, la Lliga intentà d'oposar-se a la defecció de la dreta agrària cap a posicions més radicals. No participà en els fets del Sis d'Octubre del 1934 i protestà tímidament contra la retallada de l'autonomia catalana que suposà la victòria del govern, alhora que expressava la seva repulsa envers els revoltats. La Lliga intervingué en els governs de la Generalitat del 1935 (abril) i el 1936 (gener), el segon cop íntegrament format per homes seus i presidit per Fèlix Escalas. Però l'intent d'introducció d'un partit filial de la CEDA — Acció Popular Catalana— en la vida política del Principat trencà el pacte tàcit de col·laboració de la Lliga amb el partit castellà. A les eleccions del febrer del 1936, la Lliga restà privada del sector més dretà, fet que la dugué cap al centre, a la col·laboració amb el Parlament de Catalunya restaurat i a l'acceptació de la llei de Contractes de Conreu. L'esclat de la guerra civil de 1936-39 posà la Lliga en la impossibilitat de seguir l'ideari del camp republicà, i desaparegué; molts dels seus dirigents se n'anaren a l'exili o passaren al bàndol de Franco.

Lliga Comunista
Partit polític d'àmbit espanyol sorgit en 1972-73 d'una escissió de la Lliga Comunista Revolucionària. Vinculat a la tendència Hansen de la IV Internacional rebutjà la reforma política democràtica empresa pel govern Suárez. Partit petit, el 1978 un sector es reunificà amb la LCR, i el 1980 la resta de l'organització s'integrà en el nou Partido Obrero Socialista Internacionalista.

Lliga Comunista Revolucionària
Partit polític d'àmbit espanyol sorgit en 1970-71 del grup Comunismo, que procedia de l'antic Front Obrer de Catalunya. El 1972 se'n separà la Lliga Comunista —un sector de la qual es reincorporà a LCR el 1978— i el 1973 es fusionà amb una escissió obrerista d'ETA (ETA VI Assemblea) que li donà una particular implantació al País Basc. Vinculat al Secretariat Unificat de la IV Internacional pretén impulsar la creació del «partit dels revolucionaris», treballa al si de CCOO i d'UGT, refusa qualsevol forma de col·laboració de classes i propugna una federació de repúbliques socialistes basades en consells obrers; publica, des del 1971, «Combate» i «Comunismo». Feble al País Valencià, a Catalunya —on té per òrgan «Demà»— ha seguit una línia autodeterminista; havent fet part de diverses coalicions (Front per la Unitat dels Treballadors el 1977, Unitat pel Socialisme el 1980, Front Comunista de Catalunya el 1982), darrerament manté una col·laboració estable amb el Moviment Comunista de Catalunya i és especialment actiu en la lluita per la pau i contra l'OTAN. Al País Basc s'integrà, el 1983, dins la coalició Auzolan.

Lliga de Catalunya
Club polític català. Fundat el 5 de novembre de 1887 a Barcelona per un grup de membres del Centre Català, d'ideologia conservadora, com Joan Permanyer, Àngel Guimerà, Eusebi Güell i Bacigalupi i Lluís Domènech i Montaner, descontents per l'elecció de Valentí Almirall com a president, i pels membres del Centre Escolar Catalanista —igualment de tendència consevadora dins el Centre Català—, com Cambó, Prat de la Riba, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Duran i Ventosa, Puig i Cadafalch, etc. Patrocinà la candidatura que guanyà les eleccions per a formar el consistori dels Jocs Florals del 1888, que ajornaren —amb la protesta i la defecció del Centre Català— per tal que hi assistís com a reina de la festa la regent Maria Cristina, a la qual adreçaren un escrit per a demanar-li una àmplia autonomia per al Principat. El 1889, la Lliga de Catalunya inicià la campanya contra el nou codi civil de l'estat espanyol, que atemptava contra el règim jurídic català, moviment que assolí un èxit sorollós. Fou una de les principals entitats que formaren la Unió Catalanista, i prengué part en l'Assemblea de Manresa, que redactà les cèlebres Bases (1892). La majoria dels seus membres passaren a formar part de la Lliga Regionalista (1901).

Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona
Entitat proteccionista creada a Barcelona vers la fi del s XIX. El seu objectiu era de defensar els drets dels comerciants i dels industrials davant el govern. Fou un dels cinc organismes que enviaren un programa de les aspiracions de Catalunya en el terreny fiscal, comercial i polític a la reina regent Maria Cristina (1898). Participà activament en el Tancament de Caixes (1899), fet pel qual fou dissolta per les autoritats. Restablerta, el seu president, Sebastià Torres, fou un dels quatre presidents de la candidatura regionalista del 1901. L'entitat féu costat a la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914). El 1920 encara existia, i era formada per vuit entitats. Entre els seus presidents figuraren també T.Rius i Torres, P.Milà i Camps, L.Bosch i Labrús i F.Mercè.

Lliga dels Drets de l'Home
Associació francesa fundada el 1898 pel senador republicà Ludovic Tavieux que té per missió defensar els principis de llibertat, igualtat i justícia contemplats en les declaracions dels drets de l'home i del ciutadà del 1789 i el 1793 i en la declaració universal del 1948. Creada al moment de la màxima tensió de l'afer Dreyfus, la Lliga aplegà els partidaris de la innocència d'aquest, sense distinció de procedència política, bé que els radicals i els socialistes, aquests encapçalats per Jaurès, hi tingueren el paper més destacat. La Lliga fou molt activa al llarg de la III República, i inspirà la política de laïcisme. Independent dels partits polítics, representa un paper destacat en el debat dels grans problemes polítics francesos.

Lliga Liberal Catalana
Grup polític del Principat de Catalunya fundat el 1976 per Salvador Millet i Bel —procedent del Club Catalònia—, amb Octavi Saltor, Modest Sabaté, etc. Pretenia de recuperar l'espai de la històrica Lliga Regionalista, i es presentà com una opció de dreta liberal, no vinculada al franquisme, regionalista i monàrquica. El mateix any es fusionà amb Acció Democràtica, de J.M.Figueras i Bassols, la qual cosa donà lloc a la Lliga de Catalunya-Partit Liberal Català, però la desfeta electoral del 1977 provocà la desintegració del partit —formalment dissolt el 1979—, l'ala més jove del qual ingressà a la Unió de Centre de Catalunya.

Lliga Musulmana
Organització política pro-musulmana fundada a l'Índia (1906) per Mohammed Ali Jinnah. Enfrontada amb el fort nacionalisme hindú del Congrés Nacional Indi, propugnà (1940) la creació d'un estat islàmic independent, el futur Pakistan. Amb la consecució d'aquest participà activament en la seva vida política fins que fou abolida per Iskander Mirza (1958). Tingué l'última revifalla durant el govern d'Yyyub Khan.

Lliga Obrera Comunista
Petit grup polític de l'estat espanyol, però radicat sobretot a Barcelona, fundat pel desembre del 1973 per elements separats del grup Comunismo. Secció espanyola del Comitè Internacional de la IV Internacional, manté estrets vincles amb el Workers Revolutionary Party britànic i defensa un programa ultraradical —per una república soviètica d'obrers i camperols— i tercermundista. Des del 1976, té per òrgan «Prensa Obrera».

Lliga Regionalista
Partit polític fundat a Barcelona, el 25 d'abril de 1901, per la fusió de la Unió Regionalista amb el Centre Nacional Català, a fi de presentar-se conjuntament a les eleccions d'aquell any. La fusió fou secreta fins després de les eleccions, que suposaren un èxit per al nou partit. Aquest fou presidit per Bartomeu Robert i Ybarzábal, i en els seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per l'autonomia catalana dins l'estat espanyol. Com a vehicle d'expressió pública tenia el diari "La Veu de Catalunya". L'èxit assolit a les eleccions del 1901 no es repetí a les del 1903, i el partit féu crisi; d'altra banda, la captació de sectors dretans empresa per la Lliga li llevà les simpaties de l'ala liberal, que se n'escindí (1904), la Lliga esdevingué, així, un partit específicament dretà, afavorit per la ruïna dels partits dinàstics a Catalunya, que oferia als sectors conservadors una ideologia i un programa mobilitzador que podien acceptar —tot i que molts només el compartien en part— i que era l'única possibilitat eficaç d'oposar-se als partits republicans. A les eleccions per a la renovació de l'ajuntament de Barcelona (novembre del 1905), la Lliga assolí una victòria sorollosa, que fou celebrada amb l'anomenat Banquet de la Victòria, que tingué àmplies repercussions (afer del Cu-cut! i promulgació de la llei de jurisdiccions pel govern Moret). Per oposar-se a aquesta llei i al que suposava, tots els grups polítics catalans —a excepció dels republicans que seguien Lerroux— s'uniren en el moviment de Solidaritat Catalana, la direcció efectiva del qual fou duta, de fet, per la Lliga, com a grup polític més ben organitzat. El triomf de la Solidaritat a les eleccions del 1907 fou espectacular, però aviat s'insinuaren les diferències entre la Lliga i altres partits més esquerrans, escissió que es consumà amb les eleccions municipals del maig del 1909 i, sobretot, amb l'esclat de la Setmana Tràgica (juliol del 1909), davant la qual la dreta i l'esquerra de la Solidaritat adoptaren actituds divergents. La Lliga es posà al costat del govern Maura, sense que, per això, deixés de propugnar el manteniment de la solidaritat a les eleccions de l'octubre del 1909. La Lliga perdé força a Barcelona, bé que es mantingué en altres districtes; a les eleccions del 1910 la Lliga reconeixia, per boca de Prat de la Riba, la definitiva defunció de la Solidaritat Catalana; incapaç de formar bloc amb la nova Unió Federal Nacionalista Republicana i amb la dreta, restà abocada a una seriosa derrota. Se'n reféu en part el 1911 i totalment el 1913. Aquest mateix any, Eduardo Dato, president del govern, publicava el decret que autoritzava la creació de mancomunitats de diputacions provincials, triomf que consolidà el prestigi de la Lliga i li donà, durant deu anys, la direcció efectiva de la política catalana. En constituir-se la Mancomunitat de Catalunya, fou un home de la Lliga, Enric Prat de la Riba, el cridat a presidir-la, per unanimitat. L'esclat de la guerra europea (1914), amb la prosperitat que suposà els primers anys per a la burgesia catalana, reforçà encara més la posició hegemònica de la Lliga dins la política catalana. En caure el govern Dato (desembre del 1915) i pujar al poder els liberals, el nou ministre de la governació, Santiago Alba, menà una tàctica política de destrucció del poder de la Lliga, aliat àdhuc amb partits republicans (pacte de La Castellana, abril del 1916). Un mes abans, Prat de la Riba redactà el manifest Per Catalunya i l'Espanya gran, signat pels membres de la Lliga, que anunciava la nova política del partit: la conquesta de l'ideal iberista basat en la federació dels pobles peninsulars. La crisi de la monarquia, el 1917, determinà un nou canvi en l'actuació de la Lliga: impulsora, primer, de l'Assemblea de Parlamentaris, acabà acceptant de participar en el govern (novembre del 1917). El mateix any Ramon d'Abadal fou nomenat president de la Lliga. Aquest impulsà l'extensió de l'ideari federatiu per la resta de l'estat espanyol, que assolí un cert ressò al País Valencià, a Galícia, al País Basc i a les Balears; el mateix Abadal, Ventosa i Calvell, Pere Rahola i Francesc Cambó organitzaren reunions i conferències per predicar el regionalisme i obtenir suport a la política de la Lliga. Les eleccions del 1918 palesaren el poc èxit d'aquests esforços, amb alguna excepció. Una nova crisi de govern (1918), iniciada per la pugna entre S.Alba i Cambó, aleshores ministre de foment, exclogué la Lliga del poder i la tornà a l'oposició, on cooperà en el moviment proautonomia de Catalunya (novembre del 1918): tres dels seus membres figuraren en la comissió que redactà un projecte d'estatut que fou lliurat al govern, fet que provocà una nova crisi. El fet que la lluita per l'autonomia pogués comprometre la monarquia fou analitzat per Cambó en el cèlebre discurs en el qual pronuncià la frase: "Monarquia? República? Catalunya!". Però en aquesta lluita la Lliga fou ultrapassada pels seus aliats de l'esquerra catalana. D'altra banda, la intensitat creixent de la lluita obrera col·locà els partits burgesos en situació difícil, com es palesà amb la vaga de La Canadenca (febrer-març del 1919). I, en el sector més dretà dels monàrquics, la Unión Monárquica Nacional, fundada i presidida per Alfons Sala i Argemí, tractava de llevar a la Lliga el suport dels elements conservadors. La crisi industrial dels anys vint radicalitzà les tensions socials i restà interès a la lluita política legal, en la qual la Lliga vencé, com era habitual, a les eleccions dels anys 1920, 1921 i 1922. El 1921, arran del desastre d'Annual, es formà un nou govern amb participació de Cambó (finances). En aquests mesos s'inicià l'escissió de la Lliga, de la qual se separà (juny del 1922) el sector més nacionalista, que formà Acció Catalana. L'enfonsament simultani de la Unión Monárquica Nacional d'Alfons Sala no compensà la duresa del cop que suposà l'escissió. A les eleccions a diputats provincials (juny del 1923), Acció Catalana li llevà contingents nombrosíssims de vots. A més, amb la Triple Aliança , li prenia els seus puntals a la resta de l'estat espanyol: els bascs i els gallecs. Tot això contribuí a crear en la Lliga un ambient que explica la seva simpatia i potser connivència amb el cop d'estat de Primo de Rivera (13 de setembre de 1923), en el qual cregué veure una liquidació de la política canovista espanyola i una garantia contra el problema obrer. Aviat, però, la dictadura, mostrà les seves intencions reals, i, després d'intentar de lliurar una protesta a Alfons XIII (desembre), la Lliga hagué de passar a una situació d'il·legalitat, amb els seus centres dissolts o clausurats, i cohesionada únicament pel diari "La Veu de Catalunya", sotmès a censura prèvia. L'esfondrament de la dictadura (gener del 1930) li permeté de tornar a l'escena; la malaltia de Cambó li restà, però, efectivitat. Hom féu una reestructuració i una renovació teòrica per tal de fixar l'estratègia del partit, centrada en les tesis de Cambó en el seu llibre Per la concòrdia (1930; escrit el 1927). La Lliga participà, a través de Ventosa i Calvell (finances), en el darrer govern de la monarquia. L'esfondrament d'aquesta arran de les eleccions del 12 d'abril de 1931 —que donaren la victòria a l'Esquerra Republicana de Catalunya— obligà la Lliga a canviar de tàctica. El seu president, Ramon d'Abadal, oferí el suport a Francesc Macià en la lluita per l'autonomia catalana i acceptà el canvi de règim. La Lliga col·laborà en el plebiscit a favor de l'Estatut (agost del 1931). L'enfonsament del partit lerrouxista i la decadència d'Acció Catalana donaren a la Lliga una posició millor davant les eleccions al primer Parlament de Catalunya, puix que agrupà entorn seu els sectors conservadors del país. Fruit d'aquesta tàctica fou la reestructuració de 1932-33, amb la integració d'altres partits menors, com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya, i el canvi de nom del partit pel de Lliga Catalana.

Lliure canvi
Situació econòmica caracteritzada per una àmplia capacitat operativa de les lleis del mercat, les quals determinen espontàniament la formació de les relacions d'equivalència (preus) entre els béns i els factors de la producció, tant a l'àmbit interior com en l'internacional. En un sentit històrico-doctrinal, aquesta situació ha estat afavorida per les polítiques econòmiques d'arrel liberal, basades en els postulats de l'escola clàssica, i ha trobat en el lliurecanvisme la seva expressió política i econòmica més divulgada.

Lliurecanvisme
Doctrina econòmica basada en el lliure canvi per la qual hom no discrimina contra les importacions afavorint la producció interior o obstrueix les exportacions per afavorir els consumidors domèstics. Ataca l'existència d'aranzels, les restriccions quantitatives i d'altres mitjans que limitin la circulació de productes entre països, malgrat la que justifica l'existència de control i imposicions amb objectius fiscals o sanitaris. Al s XVII fou usat per a indicar la lliure entrada als gremis i companyies de comerç i més tard com el dret de mercadejar a l'estranger al marge de les companyies. El lliurecanvisme prengué cos durant el s XVIII per mitjà de la fisiocràcia (laissez faire, laissez passer, le monde va par lui-même) i d'Adam Smith, que establiren que la divisió internacional del treball porta a una especialització més elevada i, per tant, a una assignació més racional dels recursos i a un nivell de vida més alt. A.Hamilton parlà (1791) de la protecció de les «indústries joves», cosa que donà pas al proteccionisme. El lliurecanvisme fou una constant de la teoria ortodoxa fins a Keynes, que valorà més l'ocupació plena. Els mètodes per a promoure un comerç més lliure són la reducció unilateral de les barreres comercials, com la de la Gran Bretanya del segon quart del s XIX o l'actual que han obtingut els països endarrerits per a llurs productes industrials exportats, els tractats comercials bilaterals o d'un grup de països i la negociació multilateral, com les del GATT des del 1947. Al País Valencià, on predominà aquesta ideologia, el primer lliurecanvista coherent fou Gregori Maians, línia que continuà fins a un cert punt M.Sisternes. Els importadors francesos de seda l'accentuaren contra el vell proteccionisme dels gremis seders i el nou de Jeroni Merelo. La generalització del lliurecanvisme era feta, a mitjan s XIX, malgrat resistències fortes a Alcoi (¡Guerra a muerte al librecambismo!, 1887), a la zona arrossera (1887) i en algunes indústries locals (Discursos parlamentarios de M.Iranzo, 1906). D'altra banda, malgrat aquest predomini del lliurecanvisme, quan l'aranzel del 1869 havia de complir la seva primera rebaixa (1875) les grans entitats valencianes s'hi oposaren. Al Principat, i a desgrat del proteccionisme predominant, un grup d'economistes professionals es convertiren al lliurecanvisme i es traslladaren a Madrid: Lluís M.Pastor, ministre de finances el 1854, i Laureà Figuerola, que ocupà el mateix càrrec el 1869, foren les figures principals i esdevingueren els contradictors de Joan Güell i Ferrer. Juntament amb altres catalans, com Joaquim M.Sanromà o els germans Bona, foren impulsors decisius del lliurecanvisme madrileny d'arrel francesa, i sovint més moderat, que entrà en decadència a la fi del segle. Els valencians Manuel de Torres, Ignasi Villalonga, Joan Janini i Valero (autor d'unes Consideraciones sobre la libertad de comercio, 1881) i Josep Bellver continuaren aquesta línia amb el reusenc Romà Perpinyà i l'alacantí Germà Bernàcer. La recent industrialització exportadora i les limitacions de la CEE per a l'exportació de cítrics han fet continuar, amb canvis, aquesta línia, de la mà de Vicent Ventura i de «Valencia Fruits». Al Principat, economistes professionalitzats, com Joan Sardà i Fabià Estapé, han estat partidaris d'un lliurecanvisme moderat, que posteriors canvis en la indústria han confirmat.
El llirecanvisme es contraposa a proteccionisme.

Lluita de classes
Segons el marxisme, la història de la humanitat ha estat la història d'una contínua lluita entre una classe opressora i una classe oprimida, en funció del domini o no dels mitjans de producció en cada etapa històrica (mode de producció).
Contraposició hostil entre les diferents classes socials, especialment entre la classe obrera i la capitalista. Concepte fonamental en el marxisme -bé que no exclusiu d'ell-, la lluita de classes explica, segons Marx i Engels, la mateixa història de les societats que han existit fins ara, i s'ha donat (d'una manera oberta o més o menys encoberta) entre ciutadans lliures i esclaus, entre patricis i la plebs, entre senyors feudals i serfs de la gleva, entre mestres de corporacions i oficials, entre el capital i el proletariat. Aquesta lluita, tanmateix, és prevista com a superada en el cas que arribi la realització històrica del comunisme (societat sense classes), sense que això comporti la desaparició del procés i el progrés històrics. La lluita de classes pot donar-se a tres nivells: econòmic (vagues, disminució del ritme de treball i ocupació de fàbriques enfront del locaut, sancions, comiat, etc), ideològic (utilització corresponent dels mitjans de comunicació, de l'educació, etc) i polític (lluita electoral, guerrilla i insurrecció armada, enfront de la repressió estatal i policial); de fet, però, aquests nivells mai no resten separats -bé que en un moment històric pugui dominar l'un o l'alt1re-, ans formen l'única lluita de classes com a tal.

Lobby
Terme originari dels Estats Units. Empresa especialitzada en el desenvolupament de diverses estratègies per a influir sobre els poders públics, amb la intenció d'assolir els objectius de la instància, personal o jurídica, que ha llogat els seus serveis. L'expressió lobby durant molt de temps designà els passadissos de la Cambra baixa de la Gran Bretanya. La tasca dels lobbies és habitual als EUA des del segle XIX. A Europa han aparegut lobbies al llarg dels anys noranta d'aquest segle que representen institucions i empreses que volen influir sobre l'activitat dels diputats del Parlament Europeu.

Localització
Factor que expressa la relació de qualsevol fet geogràfic amb els altres, en funció de la seva situació dins l'espai. Expressa les condicions que presenta qualsevol emplaçament respecte a les funcions que s'hi compleixen. Fa referència, sobretot, a les condicions que han determinat la tria d'un lloc, i no d'un altre, per tal d'establir-hi un conreu, una indústria o una ciutat. Inicialment les condicions solen ésser favorables, però els canvis econòmics, la multiplicació de les relacions i els canvis socials poden arribar a anul·lar aquests avantatges i, fins i tot, obligar a lluitar contra els inconvenients d'una mateixa localització. Fet eminentment geogràfic, ha emmarcat tradicionalment tots els estudis de geografia com a primer factor, considerat, fins i tot, de vegades, determinant. La introducció del lliurecanvisme i el creixement del valor del sòl, però, han fet interessar en el seu estudi els economistes, que han arribat a elaborar una teoria de la localització. Cal situar-ne els precedents en els estudis de localització en l'agricultura de Von Thünen (1826), en els teòrics de Marshall (1890) i en els de localització industrial recollits per Weber (1909). Més recentment, però, els geògrafs i els economistes de l'escola quantitativa (Bunge, Berry i Garrison, sobretot) han desenvolupat la teoria entorn dels llocs centrals, estudiats per Lösch i Christaller el quart decenni del s XX, amb l'aplicació de conceptes derivats de la topologia matemàtica i de la geometria. La base teòrica que ha permès la formulació d'aquesta teoria ha estat la possibilitat de quantificar el factor mitjançant les rendes del sòl i el cost del transport com a mesura de les distàncies. La localització pot ésser també considerada com a efecte, i no com a causa, en l'anàlisi descriptiva regional. Hom aplica, aleshores, els coeficients de localització, mesures estadístiques que serveixen per a determinar les relacions entre les funcions, la població o els components d'una subàrea respecte als d'una àrea més gran. El més conegut és l'introduït per Florence el 1937, que indica la proporció de població activa, en una branca determinada de la indústria d'una determinada regió, respecte a la mateixa proporció de tot el conjunt, per tal d'establir-ne la possible especialització funcional.

Locaut
Tancament temporal d'una empresa o un grup d'empreses dut a terme per part de la direcció en una situació de conflicte laboral. El locaut pot ésser una mesura preventiva, prèvia a la implantació de noves condicions de treball, o a una resposta a les reivindicacions i les posicions de força dels obrers. Considerada fora de la llei en algunes constitucions, fou considerablement utilitzada a l'inici de la industrialització. Actualment hom hi recorre només en una situació extrema, per tal com la interrupció total del procés de producció que suposa tampoc no afavoreix la situació de l'empresa.

Locomotora
Giny apropiat per a córrer sobre carrils, proveït d'un sistema d'automoció i destinat a remolcar vehicles ferroviaris. Segons la funció, hom distingeix les locomotores de maniobra i les de línia. Segons l'origen de la força motriu, poden ésser de vapor, elèctriques o amb motor diesel. La locomotora de vapor clàssica és accionada per una màquina de vapor alternativa. El generador de vapor és una caldera de tubs de fum, i el vapor és pres del dom, situat a la part superior de la caldera. Tot i que algunes locomotores treballen amb vapor saturat, les més potents ho fan amb vapor sobreescalfat a alta pressió, i a una temperatura que pot arribar als 400°C, obtingut per recirculació dins elements situats a l'interior dels tubs de fum. El combustible, carbó mineral, és carregat amb una pala a la llar de foc o bé mitjançant un dispositiu mecànic. Algunes locomotores cremen olis pesants. La provisió d'aigua i de combustible és disposada en un vagó especial (tènder) o a la mateixa locomotora (locomotora-tènder). Mitjançant un sistema de distribució, el vapor és conduït als cilindres, els quals transmeten el moviment de vaivé a les rodes motrius per mitjà de bieles. En el sistema compound, el vapor treballa primerament dintre els cilindres d'alta pressió, a la sortida dels quals passa als cilindres de baixa pressió, abans d'anar a la xemeneia. Per tal d'augmentar l'adherència, generalment hom efectua la transmissió per mitjà d'un grup d'eixos motors units per bieles d'acoblament. Les locomotores articulades tenen dos o més grups d'eixos motors muntats en bastiments independents i articulats entre ells; aquest sistema permet de construir locomotores d'una gran potència, com els tipus Mallet i Garratt. Tradicionalment hom designa les locomotores de vapor pel nombre d'eixos, mitjançant un nombre de tres xifres, la primera de les quals indica el nombre d'eixos lliures davanters, la segona els eixos motors i la tercera els eixos lliures posteriors. A causa del baix rendiment i de l'elevat cost de manteniment, la locomotora de vapor és en plena decadència, i ha estat retirada de servei gairebé a tot arreu. Una versió moderna és la locomotora de turbina de vapor, en què la màquina alternativa és substituïda per una turbina que acciona directament els eixos motors; en les locomotores de vapor turboelèctriques la transmissió té lloc mitjançant motors elèctrics. La locomotora elèctrica és accionada per motors elèctrics alimentats pel corrent que la locomotora rep de la línia de contacte (catenària o tercer carril). El retorn del corrent té lloc per la via, a través dels eixos i de les rodes. Segons el sistema d'electrificació, hom empra corrent continu de 1 500 V o de 3 000 V, o bé altern monofàsic de 50 Hz i 25 000 V o de 16 2/3 Hz i 15 000 V. Hi ha també locomotores elèctriques policorrent, que poden circular per línies diversament electrificades (locomotores bicorrent, tricorrent i quadricorrent). Els motors elèctrics de tracció van penjats al bastiment del bogie i són sotmesos a les oscil·lacions de la suspensió. En el sistema clàssic el motor va semisuspès (suspès pel nas) i recolzat sobre l'eix; el motor acciona una corona dentada calada sobre el mateix eix. Modernament, els motors són totalment suspesos, i la corona no va directament calada, sinó unida a l'eix mitjançant dispositius articulats o elàstics. Les locomotores solen ésser d'adherència total, o sia, amb tots els eixos motors. L'equip elèctric comprèn el circuit de potència (presa de corrent, motors de tracció i dispositius d'arrencada), el circuit de control i de maniobra a baixa tensió i els circuits auxiliars (calefacció, enllumenat, aire comprimit). Els bogies són lliures; els òrgans de xoc i de tracció van muntats a la caixa, la qual suporta directament els esforços de tracció. La locomotora diesel és accionada per un motor de combustió interna, el rendiment del qual és molt superior al de la màquina de vapor. La provisió de combustible li permet una gran autonomia, i el manteniment és reduït. D'altra banda, la locomotora diesel no requereix les instal·lacions fixes d'una línia electrificada. Tot això fa que la modernització de línies de mitjana importància tingui lloc amb locomotores diesel, amb preferència a les locomotores elèctriques. No sempre, però, s'esdevé així, puix que la locomotora diesel té una potència limitada, mentre que la locomotora elèctrica i la de vapor poden aconseguir, en un moment determinat, una potència instantània considerable, quan cal un esforç excepcional. El motor diesel no pot ésser engegat amb càrrega i, a més, no dóna un parell motor suficient si no és a la velocitat de règim, per la qual cosa cal una transmissió amb reducció variable que permeti el funcionament del motor a la velocitat nominal en variar la velocitat de la locomotora. D'acord amb la transmissió, existeixen tres tipus de locomotores: la diesel-mecànica, la diesel-elèctrica i la diesel-hidràulica. La transmissió mecànica consta d'embragatge i canvi de marxes, i hom l'empra en locomotores de poca potència (fins a 500 CV). La transmissió elèctrica consisteix a acoblar el motor diesel a un generador de corrent elèctric (dinamo o alternador) que alimenta els motors elèctrics de tracció. La diposició dels motors és anàloga a la de les locomotores elèctriques. De fet, la locomotora diesel-elèctrica és una locomotora elèctrica amb central pròpia. La transmissió hidràulica utilitza l'energia cinètica d'un líquid (oli mineral) impulsat per una bomba centrífuga vers una turbina. L'èquip turbotransmissor consta de dos grups bomba-turbina que giren conjuntament: el convertidor de parell, que a l'arrencada multiplica el parell motor, i l'acoblador, que assegura la transmissió hidràulica quan hom ha aconseguit la velocitat de règim. Existeix també la locomotora de turbina de gas, proveïda d'una turbina accionada per gasos de combustió d'olis pesants, i la locomotora de gas turboelèctrica, equipada amb turbina, generador elèctric i motors elèctrics de tracció. Les locomotores elèctriques, com també les locomotores diesel, són simètriques, i poden circular indistintament en l'un sentit o en l'altre. Existeix un codi UIC per a designar les locomotores (elèctriques, diesel o de vapor), on hom indica el nombre d'eixos lliures amb xifres i el nombre d'eixos motors amb lletres majúscules.

Ludisme
Moviment sorgit entre els obrers anglesos al principi del s XIX que destruïa les màquines de la indústria. El ludisme rep el nom de Ned Lud (o Ludd), obrer que el 1779 destruí un teler mecànic. El ludisme és considerat com una reacció visceral, bé que pogués estar més o menys organitzada, a les conseqüències del maquinisme industrial: els obrers prenien com a causa dels seus mals (atur, degradació del treball, baixos salaris, etc.) els instruments, enlloc d'atribuir-los a l'organització i el sistema de la producció industrial. Els ludistes protagonitzaren accions violentes consistents a malmetre les màquines i les eines de treball, úniques responsables, segons ells, de l'atur existent. Tanmateix, el ludisme constitueix l'inici del moviment obrer. Als Països Catalans hi hagueren accions ludites a Camprodon, Alcoi i Barcelona, on foren especialment greus l'incendi de la fàbrica Bonaplata (1935) i la destrucció de les selfactines (1855).

Ludita
1. Relatiu o pertanyent al ludisme.
2. Obrer que, als primers temps de la industrialització, destruïa màquines.

Luftwaffe
Nom donat a l'exèrcit alemany de l'aire a partir del 1935, que fou reconstituït per Göring. És utilitzat, encara, en les forces armades de la RF d'Alemanya.

Lumpenproletariat
Nom emprat per Karl Marx per a designar les capes més pobres de la població urbana, formades per individus no integrats en el procés de producció, com ara els captaires, els delinqüents, etc. Els manca una consciència política i no formen una capa social homogènia.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà