BUXAWEB

VOCABULARI
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

N

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Personatges d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Blowin' In The Wind

Nació
Nació proletària
Nacional
Nacionalcatolicisme

Nacionalisme

Nacionalistes d'Esquerra
Nacionalitat
Nacionalitat, principi de
Nacionalització
Nacionalsindicalisme
Nacionalsocialisme

Nacions Unides
NAFTA
Nansen, organització

Napalm

Narcoterrorisme
Narcotràfic
Narodnaja Vol'a
Narodniki

NASA
Natalitat

Nationalrat
NATO

Naturalisme
Naturalització
Navy
Nazisme
Negociació col.lectiva
Negrer -a
Negritud
Negus

Neocapitalisme
Neoclassicisme
Neocolonialisme
Neodadaisme
Neodarwinisme
Neoescolàstic
Neofeixisme
Neohegelianisme
Neoimpressionisme
Neokantisme
Neokeynesianisme

Neoliberalisme
Neomaltusianisme
Neonazisme

Neopositivisme
Neorealisme
Neoromanticisme
NEP
Nepotisme

Neutralisme
New Deal
Nihilisme
Nitrat
Nivell de preus
Nivell de subsistència
Nivell de vida
NKVD

No-alineament
Nobel, premi
Noblesa
Nordista
Nós
Nosotros
Nostra Parla
Noucentisme
Nova Cançó
Nova Economia
Nova Economia Clàssica
Nova Política Econòmica (NEP)
Novecento

No-violència
NSDAP

Nupcialitat

Nació
Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se estat. La nació, com a fenomen conscient i actiu en la vida col·lectiva i d'afirmació i enfrontament amb altres grups, sorgí vigorosament i amb trets característics a partir de la Revolució Francesa i és, des d'aleshores, amb vicissituds multiformes, una realitat activa en la història contemporània. El principal problema, a l'hora de concretar aquells vincles o trets culturals i econòmics que perfilen el concepte de nació, és quan apareixen els intents de fer-ne un catàleg exhaustiu i suficient. Els primers intents assenyalen com a elements d'una nació, el territori, la llengua, la raça, els costums, la religió, etc. Bé que és cert que la realitat de la nació presenta, en casos concrets, l'existència i fins i tot la preeminència de tots o només d'uns quants d'aquests elements, també ho és el fet que en no tots els casos detectables apareixen tots combinats, ni tampoc en tots els supòsits és sempre el mateix element el que resulta determinant o més aparentment visible. La recerca del concepte de nació introdueix, a més, un element clarament voluntarista, en el sentit que remarca la necessitat que aquell sentit de comunitat diferenciada que és la nació sigui conscientment percebut pels individus que la integren, o per una majoria d'ells. Queda, així, posat en relleu l'element dinàmic que pot explicar, sense caure en teories organicistes, el sorgiment, la letargia, la desaparició i resurrecció de les nacions durant la història. Encara, però, cal que aquest element voluntarista sigui clarament percebut i volgut com a requisit de la plena reeixida individual dels membres de la nació i porti a exigir-ne la institucionalització més o menys plena, fins a erigir-se, en definitiva, en estat. Com a conseqüència, sobretot, de l'ideologisme romàntic alemany, la nació, o el fet nacional, ha assolit alts nivells de mitificació, l'inconvenient fonamental dels quals ha estat la seva idealització i, per tant, desvinculació del fenomen respecte al marc institucional ja donat, i de la realitat social on es produeix. Una reacció davant aquesta actitud i les seves conseqüències pràctiques ha menat bàsicament el pensament marxista, que, d'altra banda, ha aprofundit poc en l'estudi del fet nacional, tant en la teoria com, sobretot, en la pràctica, a recalcar-ne els condicionaments de tipus sòcio-econòmic. L'internacionalisme, la insistència bàsica en la lluita de classes, considerada com a motor quasi exclusiu de l'esdevenir històric, i un mecanisme massa ancorat en una supervaloració excloent de les relacions de producció, han impedit fortament l'aproximació rigorosa marxista al fet "nació". D'altra banda, també ha resultat pertorbador, en el pla de realitat històrica concreta, tant interna com internacional, la ràpida derivació operada de la nació a l'estat, fins a identificar-los, i ha creat, a curt termini o a llarg termini, greus problemes de convivència i d'estabilitat en els estats que tenen una indiscutible realitat plurinacional i en els quals, en canvi, han estat imposades institucions político-constitucionals i administratives de forta centralització, característica de l'estat unitari. En aquest sentit, és fàcilment detectable com, ja a partir de la mateixa Revolució Francesa, l'exaltació de la nació com a element dinàmic per a la destrucció de l'antic règim fa que la noció clau de sobirania sigui desplaçada del poble (voluntat popular), autèntic suport i protagonista del fet nacional, a la nació (voluntat nacional), entesa, però, només com una part d'aquell poble, la que resulta protagonísticament activa en la vida política i que no és altra que la burgesia, dirigent i beneficiària màxima del procés revolucionari. Aquesta transposició fa que, necessàriament, hom arribi ràpidament a la confusió entre nació i estructura sòcio-política i, per tant, a la identificació entre nació i estat, en la qual aquest intenta, per exigències i conveniències d'uniformització del seu aparell, d'absorbir i de dissoldre aquella. La crisi, però, de l'estat liberal burgès i l'efecte combinat del protagonisme creixent de masses populars i de transformació de les estructures sòcio-econòmiques mundials, amb efectes sobre àrees extenses, d'abast suprastatal, han donat, darrerament, pel que fa als estats preexistents, una forta empenta a la presència activa del fet nacional, com a factor clau de la crisi actual de l'estat.

Nació proletària
País mancat de primeres matèries i, doncs, de recursos econòmics, mentre, d'altra banda, té excés de mà d'obra.

Nacional
Relatiu o pertanyent a la nació. El seu sentit primer i ple correspon, doncs, al concepte genuí de nació. Però, com a conseqüència de la identificació entre nació i estat, el terme esdevé l'equivalent d'estatal o d'originari o subjecte d'un estat. Aleshores és oposat a estranger i també a internacional, o bé és el determinatiu de símbols o d'afers estatals (bandera nacional, interessos nacionals, etc). Com a derivat del concepte de nació desvinculat autènticament del poble i encara més assimilat a l'estat mitificat característic dels feixismes, el terme "nacional" apareix abundosament en aquest tipus d'ideologia, i en aquest sentit són emprades les expressions "nacionalsocialisme", "nacionalsindicalisme", etc.

Nacionalcatolicisme
Denominació donada a la situació político-religiosa durant el franquisme, amb la qual s'identificava la condició d'espanyol i de catòlic. Fou divulgada a partir del llibre de J.M.González Ruiz Creer es comprometerse (1967).

Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme. No és el mateix contingut de nacionalisme el que hom pot detectar quan l'observa en les seves manifestacions immediatament anteriors a la Revolució Francesa i immediatament subsegüents, o quan, avui, hom el contempla en acció als països poc abans sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el nacionalisme que manifesta i estimula l'estat nació d'aquell nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides. I això es tan cert que, pel fet d'haver ancorat el nacionalisme en una etapa determinada, la de la revolució burgesa, i en una classe concreta, la mateixa burgesia, en un moment donat el marxisme havia considerat la necessitat, fins i tot, de substituir el terme mateix de nacionalisme per d'altres que n'oferissin una clara distinció respecte a allò que abans s'havia esdevingut. En comptes de nacionalisme hom preferia de parlar, per exemple, de moviments nacionals, de moviments d'emancipació nacional, etc. Però, a desgrat de les diferències que és evident que existeixen en les diverses manifestacions concretes, històriques i localitzades, dels nacionalismes, un substrat comú ha estat sempre detectable, i el fenomen, d'altra banda, s'ha anat manifestant i ha anat ressorgint, fins i tot després que, com a conseqüència dels intents d'internacionalisme, proletari o d'un altra mena, hom pogués suposar que el fenomen era en camí de desaparició i que hom hagués actuat en l'estructuració política com si fos possible de prescindir-ne. Però ha estat comprovat que, també a les societats pretesament noves, nascudes de la pràctica implantació marxista, el nacionalisme reapareixia i donava coloracions distintes a allò que havia estat implantat com a projecte sobre bases uniformitzadores. Un nacionalisme que dóna lloc a nacionalcomunismes ha tingut un paper important en el trencament de la sovietització inicial del món comunista. Des de Iugoslàvia a la Xina Popular, passant per Albània o el Vietnam, per vies diverses, des de pressupòsits diferents i pel joc de factors no sempre coincidents, el nacionalisme torna a mostrar signes de vida després d'anys d'implacable atac frontal, com pot ésser el cas d'Ucraïna, a l'URSS. En un primer temps, que arrenca del set-cents, el nacionalisme tendeix bàsicament a la construcció de nous estats o a la lluita per la independència davant els atacs exteriors. Aquí, nacionalisme és ja més que un pur sentiment nacional, i no és tampoc reductible a un mer patriotisme -bé que a voltes el refermi- o a un simple i difús amor a una pàtria de perfils insegurs. El nacionalisme creix i assoleix nivells d'exasperació, amb les conseqüències que més tard això comportarà, que situen com a finalitat suprema la grandesa i el poder de la nació que, per a això, és volguda independent i institucionalitzada en estat, com a forma màxima i més alta d'instància única de poder. El nacionalisme, bé que arrelat en sectors socials o classes concretes, esdevé fàcilment quelcom situat més enllà dels interessos particulars individuals o de grup, i és sentit com l'únic camí col·lectiu per a la construcció de l'únic esquema comunitari que ha de fer possible, precisament, l'expandiment i la realització completa de les virtualitats individuals i de grup. La nació esdevé l'aspiració suprema, i la seva instauració com a instància del poder suprem, i com a organització del cos social que comporta, és sentida com a indispensable perquè els seus individus assoleixin la plena identitat i la plena llibertat, condicions bàsiques de llur plena realització personal. El nacionalisme configura, alhora, la recerca d'aquesta identitat comuna i marca els límits enfront dels qui s'hi oposen. A l'Espanya del començament del s XIX la guerra contra Napoleó féu néixer un modern nacionalisme espanyol que es mantingué en aquest pla d'identificació amb la lluita i la victòria contra els enemics exteriors i que, precisament per això, sofrí una fortíssima crisi quan, en comptes de victòries, foren derrotes les que es produïren (contra els EUA, al Marroc, etc). El nacionalisme, aleshores, s'afeblí en el seu àmbit espanyol i, amb l'ajuda d'altres raons més pertinents, cedí el pas a vigorosos nacionalismes, especialment perifèrics, com és ara el català i el basc. El nacionalisme que aconsegueix la seva meta final, és a dir, la construcció d'un estat, transposa fàcilment la seva lluita al nivell interior de l'estat mateix i dóna lloc, sempre que les condicions plurinacionals existeixen dins l'estat, a situacions d'opressió clara d'unes nacions sobre les altres. Un nacionalisme opressor, identificat amb l'estat i els seus interessos, oprimeix aquelles nacions i aquells nacionalismes que, bé que oprimits, malden per manifestar-se. L'exemple d'hegemonisme centralitzador i combatiu, destructor radical de possibles manifestacions nacionalistes, és l'estat francès napoleònic i postnapoleònic, que d'altres estats europeus prengueren com a model. El tipus de nacionalisme que prové d'aquesta identificació entre la nació i l'estat necessàriament s'identifica, també, a l'hora d'escollir els seus fins i construir l'estratègia de la seva política, amb la raó d'estat. Això fa que hi hagi la tendència a considerar el nacionalisme com un mal quasi suprem, obstacle radical a la solidaritat internacional i generador de guerres. És també aquesta versió, en realitat parcial i substancialment desfigurada del nacionalisme, la que nodreix el xovinisme i, portant a les últimes conseqüències la dicotomia entre nació i poble, acaba situant a nivell mític la nació i l'estat que l'encarna. L'antidemocràcia d'aquest nacionalisme i el seu evident reaccionarisme, després d'haver estat congriat a França, acabà impregnant els nacionalismes, transmutats ja en feixismes i, amb connotacions i condicionaments propis de les respectives estructures socials, es concretà en el nazisme alemany hitlerià i en el feixisme italià de Mussolini i ha estat evident, bé que molt menys coherent, en el franquisme espanyol, més pragmàtic que no pas ideològic. Aquest tipus de nacionalisme reaccionari no ha acabat de morir, i moltes crides nacionalistes, o simplement nacionals, de l'extrema dreta d'arreu segueixen aquest camí. D'aquesta parcialització visual del nacionalisme, n'ha patit encara tant l'anàlisi com la praxi política nacional i internacional marxista, quan ha pretès d'oposar nacionalisme a internacionalisme o socialisme, en part molt important com a conseqüència dels seus intents de limitar la seva aproximació al nacionalisme amb base exclusiva en una explicació econòmica i classista. La implantació d'estats comunistes no ha estat obstacle al sorgiment del nacionalisme entre aquells països, i la mateixa tendència del nacionalisme identificat amb els interessos estatals a transformar-se en imperialisme tampoc no ha estat desmentida pels fets i per la política, eminentment nacionalista, dels grans estats comunistes i, en particular, de l'URSS. Avui, a més de les tendències nacionalistes dels estats constituïts i consolidats, és detectable el fort impuls del nacionalisme d'aquells països, especialment de l'anomenat Tercer Món, que, a desgrat de llur aparença independent, continuen econòmicament condicionats pels grans blocs imperialistes mundials, tant a l'Oest com a l'Est. El nacionalisme reapareix també al si d'estats constituïts o estructurats de fa temps (l'escocès i el gal·lès a la Gran Bretanya, el flamenc a Bèlgica, el bretó o el cors a França, el sard a Itàlia, el quebequès al Canadà, etc), la constitució dels quals, però, és la conseqüència del triomf d'una de les nacions existents al si de l'estat sobre les altres, mantinguda en situació de domini i fins i tot d'opressió activa. El nacionalisme és, doncs, una via de recuperació de la identitat de les nacions oprimides d'arreu i aplega les forces diverses que intenten de donar noves estructures polítiques als estats.
El conflicte bèl·lic a Iugoslàvia evidencià els problemes de les minories nacionals a Europa, especialment a la zona dels Balcans, com també les minories ètniques d'estats consolidats com ara els hongaresos escampats a Sèrbia, Eslovàquia i Romania, o els russos, presents en les repúbliques bàltiques i altres estats independents que havien format part de l'URSS. A l'Europa occidental, escocesos i gal·lesos han continuat reclamant més autogovern i, fins i tot, en el cas d'Escòcia, l'entrada en funcionament d'un parlament. A Itàlia, Umberto Bossi, líder de la Lliga Nord, proclamà al setembre del 1996 la secessió de la Padània de la resta d'Itàlia, tot i que no passà de ser una cerimònia simbòlica. A la resta del món, els conflictes relacionats amb les voluntats secessionistes no han minvat i en alguns casos s'han intensificat, com al Kurdistan, Tibet, Timor, Txetxènia, Caixmir i Macedònia.

Nacionalistes d'Esquerra
Moviment polític sorgit el desembre del 1979 amb el propòsit d'unir, davant les eleccions per al Parlament de Catalunya, l'esquerra independentista del Principat. Sense aconseguir-ho del tot, aplegà un sector del Front Nacional de Catalunya, una part del PSAN, el Col·lectiu Comunista de Catalunya, independents i nuclis nacionalistes radicals, i obtingué 45 000 vots, però no assolí cap escó ni llavors ni a les eleccions generals del 1982. D'estructura assembleària, reivindicà el dret d'autodeterminació en un marc confederal, es definí com a socialista i nacional-popular i englobà agrupaments ecologistes, feministes, gais, de joves, etc. En foren figures representatives Jordi Carbonell, Josep M.Espinàs, Magda Oranich, Avel·lí Artís i Gener i Armand de Fluvià. El 1984, amb un nucli «renovador» exclòs d'ERC (Jaume Nualart) i un grup d'independents (Felip Solé i Sabarís, Josep Dalmau, etc), formà la coalició Entesa de l'Esquerra Catalana, que després de recollir 36 000 vots a les eleccions autonòmiques d'aquell any, es configurà com un partit únic de tipus convencional, sota el nom d'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra. El sector més assembleari de NE, però, rebutjà aquest procés i, encapçalat per Joan Oms i Armand de Fluvià, se'n separà per a constituir (1985) el Moviment d'Esquerra Nacionalista.

Nacionalitat
1. Caràcter nacional, condició ètnica, política i institucional que constitueix una nació.
2. Situació de la persona determinada per la seva subjecció o pertinença a la jurisdicció d'un estat, amb el conjunt de deures i drets que això comporta. L'atribució de la nacionalitat a una persona es produeix en general al moment de la seva naixença. Dos principis fonamentals regeixen aquesta atribució de personalitat: el ius soli, segons el qual hom adquireix la nacionalitat de l'estat on el naixement es produeix, i el ius sanguinis, en virtut del qual la nacionalitat que hom adquireix és la del pare o la de la mare. Als països anglosaxons i de l'Amèrica del Sud predomina el principi del ius solis, mentre que a Europa predomina el del ius sanguinis, bé que el més freqüent sol ésser la combinació d'ambdós principis a l'hora de l'atribució de la nacionalitat. El canvi de la nacionalitat originària és possible, i cada dret intern n'estableix les normes. Cal remarcar especialment com, tradicionalment, la dona sol ésser afectada pel fet del matrimoni i del principi, força estès, que pot imposar-li la nova nacionalitat, que no és altra que la del marit. La Convenció de les Nacions Unides sobre nacionalitat de les dones casades, del 1957, estableix el principi dominant de la independència del status nacional de la dona respecte al marit, bé que l'aplicació pràctica continua a les mans de cada estat concret i de la seva legislació, no sempre acordada amb aquesta convenció. El canvi de la nacionalitat originària és possible mitjançant els mecanismes de la naturalització o carta de naturalesa, mitjançant la qual cada estat preveu les condicions prèvies exigides perquè un no nacional pugui accedir a la nacionalitat d'aquell estat. Normes especials regulen, també, la nacionalitat de les persones jurídiques (societats en general). Per acords entre estats esdevé possible la nacionalitat múltiple, és a dir, la possibilitat de detenir, alhora, més d'una nacionalitat. El més freqüent és la doble nacionalitat. La pèrdua de tota nacionalitat converteix la persona afectada en apàtrida. Les normes internacionals, així com les internes d'alguns estats, preveuen també la possibilitat de sanció consistent en la pèrdua de la nacionalitat, per a les persones afectades. Pot ésser considerat un estadi intermedi d'aquesta sanció la retirada de passaport, document que, en principi, és inherent a la consideració de nacional d'un estat, i que materialitza el dret d'aquell qui deté una nacionalitat no sols a sortir lliurement del seu estat i a entrar-hi, sinó, també, la protecció que aquest, a través dels seus serveis diplomàtics, ha de proporcionar quan un dels seus ciutadans es troba a l'estranger. La condició d'estranger, o d'estrangeria, és la contraposada a la de nacional, o de titular d'una concreta nacionalitat.
3. En algunes constitucions, nació sense estat però amb un cert nivell d'autonomia. La Constitució espanyola de 1978 designa amb aquest terme determinats territoris històrico-geogràfics, sense, però, especificar-los. No hi és emprat com a terme administratiu o civil que distingeix entre els ciutadans de l'estat espanyol. El terme nacionalitat és emprat en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, on Catalunya és definida com a nacionalitat.

Nacionalitat, principi de
(veure Principi de nacionalitat)

Nacionalització
1. Acció i efecte de nacionalitzar o de nacionalitzar-se.
2. Adopció de la condició legal de membre o ciutadà d'un estat concret.
3. Apropiació dels mitjans de producció, del capital, etc, estrangers per part de l'estat on radiquen aquests béns o per part dels membres d'aquest mateix estat. Dues resolucions de l'Assemblea de les Nacions Unides han accentuat el dret sobirà dels estats a disposar lliurement de llur riquesa; fan referència també al deure de la indemnització, bé que aquest punt no fou acceptat pels anomenats països socialistes.
Nacionalitzar és l'acte pel qual l'estat adquireix la propietat de determinades empreses i béns privats. (veure Socialització)
4. Estatització. Aquesta, però, als estats occidentals, sol donar-se només parcialment, en el sentit que sol afectar només branques aïllades de la producció. És feta per expropiació i amb la indemnització corresponent. D'altra banda, és un principi, acceptat internacionalment, que el fet que una empresa o una propietat esdevingui estatal per via de "nacionalització" apareix a tots els efectes amb personalitat jurídica pròpia no identificada amb l'estat mateix, si doncs aquesta identificació no és reconeguda expressament i prèviament per les parts en un afer determinat.
5. Conversió d'un mitjà de producció en propietat de la comunitat social en els seus diversos graus: municipal, regional, estatal, etc.

Nacionalsindicalisme
Conjunt de teories propugnades per Falange Española i adaptades pel règim polític regit pel general Franco, segons les quals implantà el totalitarisme estatal, el partit únic i el sindicat vertical, unificant amos i treballadors, d'afiliació obligatòria i que forma part de l'aparell de l'estat.

Nacionalsocialisme
Conjunt de doctrines del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP) (Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany), el qual, dirigit per Adolf Hitler, dominà Alemanya del 1933 al 1945. El Deutsche Arbeiterpartei (DAP) (Partit Obrer Alemany), fundat pel gener del 1919 per Anton Drexler, prengué un any després el nom de Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, vulgarment conegut com a partit nazi i, alhora, en un programa de 25 punts redactat per Drexler, Feder i Hitler, explicità públicament els seus objectius. La "bíblia nazi" fou, però, el llibre Mein Kampf ('La meva lluita'), de Hitler, del qual, en el decenni de 1930-40, foren impresos milions d'exemplars. Les obres d'Alfred Rosenberg Der Mythe des zwanzigsten Jahrhunderts ('El mite del s XX'), etc, i l'activitat publicística de Joseph Paul Goebbels, ministre de propaganda i educació popular des del març del 1933, contribuïren poderosament a la divulgació de la ideologia nazi. S'hi palesava la influència d'autors i de corrents de pensament heterogenis i sovint contradictoris: el racisme derivava de Joseph-Arthur Gobineau (Essai sur l'inégalité des races humaines) i de Houston Stewart Chamberlain (Die Grundlagen des neunzehnten Jahrshunderts ['Els fonaments del s XIX']); les regles geogràfico-militars per a l'estratègia imperialista procedien de la geopolítica de Karl Haushofer; la idea d'un Tercer Reich era una contribució de Moeller van der Brück; de l'estat major de l'exèrcit prussià i de Maquiavel, Hegel, Fichte, Schopenhauer i Nietzsche, no sempre ben compresos, arrencaven l'apologia de la violència i de la guerra i la concepció de l'estat; l'antisemitisme es fonamentava en els anomenats Die Protokolle der Weisen von Zion ('Protocols dels savis de Sió'), etc. Hitler, en la recerca d'un responsable de la desfeta del 1918, acusà els jueus d'haver contaminat el poble alemany amb sang impura i d'haver propagat doctrines (liberalisme, marxisme, etc) que havien afeblit l'esperit nacional. Propugnà, doncs, la recuperació de la puresa germànica o ària eliminant tots els elements que havien mirat de corrompre-la, el retorn a les tradicions peculiars del poble alemany i la conquesta per a aquest poble del lebensraum o espai vital. Calia, per consegüent, un estat fort, totalitari, el poder del qual no recolzés en una majoria parlamentària, sinó en el poble, entès com una unitat, la voluntat del qual era interpretada per un capitost carismàtic o Führer. Al començ, el NSDAP reclamà la unió de tots els homes de parla alemanya en un únic estat, l'anul·lació dels tractats de Versalles i de Saint-Germain, el rearmament i la formació d'un poderós exèrcit, la restricció de la ciutadania i dels drets cívics a la població de sang germànica, la reforma agrària, la participació dels obrers en els guanys de la indústria, la nacionalització de les grans empreses, etc. L'oportunisme i l'ambició de poder de Hitler feren que, a partir del 1929, per obtenir l'ajut de la burgesia industrial i financera i, alhora, l'adhesió dels milions de treballadors afectats per la crisi econòmica desfermada aquell any, el partit substituís els ambigus i demagògics propòsits socialitzants per la promesa de posar fi a la desocupació forçosa, i que accentués els de caràcter ultranacionalista. El partit nazi, que a les eleccions del 1924 i el 1928 havia aconseguit un reduït nombre d'escons en el Reichstag, hi incrementà la presència pel setembre del 1930 (107 escons), i el 1932 esdevingué el partit amb més representants (230 diputats sobre 608, pel juliol del 1932; i 196 sobre 584 quatre mesos després). Però només gràcies a l'aliança amb les altres forces de dreta (nacionalistes, etc) i a la inhibició dels grups de centre, els nazis pogueren assolir el poder: designació de Hitler com a canceller el 30 de gener de 1933. Des d'aquest moment, amb vista a la guerra que donà al poble alemany el seu espai vital i a la gran indústria nous mercats per a la seva creixent producció, i mentre es transformava l'estructura estatal d'acord amb les directrius esbossades, Hitler i els seus col·laboradors procediren a la planificació de l'economia: establiren un programa d'obres públiques i d'armament que donà ocupació als obrers sense feina i que comportà un fortíssim endeutament de l'estat, dictaren disposicions per a assegurar l'autosuficiència d'Alemanya en productes agraris, promogueren la creació o l'ampliació de Konzerne i càrtels, mantingueren els salaris relativament baixos, privaren els obrers de llurs organitzacions defensives (dissolució dels sindicats, etc) i els integraren, juntament amb els empresaris, en el Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany del Treball), etc. Malgrat la seva condemna del capitalisme, el nazisme adoptà una política econòmica totalment sotmesa als interessos del gran capital monopolista, sense concessions a favor de les classes populars.

Nacions Unides (veure Organització de les Nacions Unides, ONU)

NAFTA
Sigla de l'Acord Nord-Americà de Lliure Comerç.

Nansen, organització (veure Organització Nansen)

Napalm
Mescla d'un coprecipitat de sabons d'alumini amb àcids naftènics i àcids grassos, sovint de coco, la qual, addicionada a la gasolina, la gelifica. Fou descobert el 1942, a la universitat de Harvard, per Louis F.Fieser i els seus col·laboradors. És emprat en la càrrega d'explosius incendiaris. Els seus efectes són deguts a la calor produïda per la seva combustió, que ocasiona greus cremades, i a l'acció metzinosa del monòxid de carboni.
Matèria gelatinosa molt inflamable amb què es carreguen bombes incendiàries que tenen un gran radi d'acció. Les bombes de napalm van començar a emprar-se durant la segona guerra mundial i es van anar perfeccionant al llarg de les guerres de Corea i del Vietnam, on van ser utilitzades per l'exèrcit dels Estats Units.

Narcoterrorisme
Terrorisme que practicaren els grans càrtels de la droga de Colòmbia al començament i la meitat de la dècada dels noranta a conseqüència de l'increment de la pressió policial sobre seu. En resposta a una major persecució de les seves activitats, els narcotraficants iniciaren una sèrie d'atacs amb cotxe bomba contra polítics, periodistes i policies. Malgrat aquests atacs, la persecució policíaca continuà, i els càrtels de Cali i Medellín foren desarticulats. El seu lloc fou ocupat per organitzacions menys fortes que renunciaren a aquest tipus de lluita violenta.

Narcotràfic
Nom amb el que és designat el comerç il·legal pel qual les diverses menes de drogues es desplacen des dels països on són produïdes i elaborades fins als seus destinataris, als països on són consumidors.

Narodnaja Vol'a
Organització clandestina de revolucionaris terroristes sorgida el 1879 a Rússia. Es proposava d'enderrocar l'absolutisme, d'establir una república democràtica i de lliurar les terres als pagesos i les fàbriques als obrers. Desenvolupà accions individuals, però no de masses. La més important, l'assassinat d'Alexandre II (1881), representà la fi de l'organització. Disposava de dos periòdics: "Narodnaja Vol'a" i "Rabocaja Gazeta".

Narodniki
Seguidor del populisme, primer gran moviment ideològic i polític rus que s'enfrontà amb el tsarisme. Aparegué al darrer quart del segle XIX. Considerava que Rússia podia passar directament al socialisme sense haver de patir l'experiència capitalista. Narod significa, en rus, "poble".
Els narodniki eren els membres de la Narodnaja Vol'a, organització clandestina de revolucionaris terroristes sorgida el 1879 a Rússia. Es proposava d'enderrocar l'absolutisme, d'establir una república democràtica i de lliurar les terres als pagesos i les fàbriques als obrers. Desenvolupà accions individuals, però no de masses. La més important, l'assassinat d'Alexandre II (1881), representà la fi de l'organització. Disposava de dos periòdics: "Narodnaja Vol'a" i "Rabocaja Gazeta".

NASA
Organisme dels EUA encarregat de coordinar, dirigir i impulsar els programes civils d'investigació aerospacial i responsable de l'administració dels fons que hi són destinats. La NASA fou legalment creada a l'octubre del 1958 (National Aeronautics and Space Act), sota l'impuls de l'American Rocket Society i de la National Academy of Sciences; té la seu central a Washington, i en la seva creació absorbí el personal i les instal·lacions de la NACA. Els programes d'investigació són duts a terme, d'una banda, per contracte i subcontracte amb indústries privades i amb universitats, i de l'altra, en centres d'investigació propis. Les recerques se centren especialment en els camps del vol espacial tripulat (llançadora espacial, estacions espacials), de la ciència espacial (física i astronomia, exploració planetària i lunar, coets llançadors), de les aplicacions espacials (meteorologia, control de contaminació, recursos terrestres, física del sòl i dels oceans, telecomunicacions), de la tecnologia aeronàutica, espacial i nuclear, de l'aprofitament no convencional de fonts d'energia, del seguiment i l'adquisició de dades dels ginys espacials i de la utilització de la tecnologia espacial en altres camps. La NASA disposa de nombroses instal·lacions, agrupades entre l'Office of Space Science and Applications (ciències espacials aplicades), l'Office of Manned Space Flight (vols espacials tripulats), l'Office of Advanced Research and Technology (investigació i tecnologia avançada) i l'Office of Tracking and Data Acquisition (seguiment i adquisició de dades).
Els darrers anys i, sobretot, després de l'accident del Challenger, la NASA ha tingut problemes tècnics i econòmics, a causa dels retalls en el seu pressupost per part del govern nord-americà. L'anàlisi del pressupost de l'agència mostra que tingué un màxim amb el programa Apollo, a la dècada dels seixanta, però fins al 1973 sofrí una forta davallada. Després, hi ha hagut un lent augment de pressupost. Tot i que els retalls també els han afectat, tenen preferència els programes EOS i de l'Estació Espacial Internacional, que ha d'ésser construïda en col·laboració amb Europa, Canadà i el Japó. Sobretot aquest darrer projecte obliga a retallar el pressupost d'altres de caire científic.

Natalitat
Concepte demogràfic que en sentit estricte fa referència a una taxa, la taxa bruta de natalitat, que hom obté dividint el nombre anual de naixements esdevinguts en una àrea determinada per la població mitjana d'aquell any. Normalment la taxa és donada en tant per mil. La taxa bruta de natalitat relaciona un flux demogràfic —els naixements al llarg d'un any— i un estoc —la població mitjana que en teoria ha generat aquest flux—. Aparentment aquesta taxa és una bona mesura de la capacitat reproductora d'una població, però de fet és dubtosa, car no tota la població que figura al denominador de la fórmula participa en els naixements, sinó que aquests depenen exclusivament de la població en edat fèrtil i del seu comportament de cara a la reproducció. En conseqüència, cal no confondre la natalitat amb la fecunditat. Una població on predominen els matrimonis fecunds pot presentar una baixa taxa de natalitat, si aquests representen un baix percentatge de la població total. Al contrari, poblacions poc fecundes poden tenir altes taxes de natalitat si la població en edat fèrtil és nombrosa. Així sol passar als països industrials, on el camp presenta, malgrat la seva fecunditat mitjana, baixes taxes de natalitat, mentre que la ciutat, malgrat la seva baixa fecunditat, presenta taxes de natalitat mitjanes. Cal cercar-ne l'explicació en l'èxode rural. En resum, la taxa bruta de natalitat és un indicador demogràfic que cal interpretar amb cura, sense perdre mai de vista l'estructura per edats i per sexes de la població a què es refereix. Per a mesurar amb precisió, des d'un punt de vista sòcio-biològic, la capacitat reproductiva d'una població, només es pot utilitzar la taxa bruta de reproducció que mesura la fecunditat sense pertorbacions de l'estructura per edats. Malgrat els inconvenients esmentats, la taxa bruta de natalitat és molt utilitzada a causa de la seva facilitat de càlcul. Les taxes de natalitat següents són considerades típiques dels principals models demogràfics: 35‰, model demogràfic pre-industrial; 40‰, model subdesenvolupat; 20‰, model desenvolupat jove, i 15‰, model desenvolupat vell.

Nationalrat
Cambra baixa del parlament d'Àustria. Consta de 183 membres elegits cada quatre anys per sufragi universal.

NATO
Sigla del North Atlantic Treaty Organisation (Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, OTAN).

Naturalisme
1. Actitud o doctrina filosòfica que no admet res d'exterior o de superior a la natura, com a conjunt de la realitat existent, i que, consegüentment, intenta de comprendre totes les coses segons les lleis naturals, sense recurs a cap principi transcendent. Cal distingir el naturalisme del racionalisme, al qual sol oposar-se en tant que no accepta una concepció simplement essencialista i fixista del real (hom pot tipificar el naturalisme modern entorn de categories com les d'esdeveniment, procés, qualitat i relació), ans sol inclinar-se cap a un cert evolucionisme. Bé que el naturalisme, per definició, s'oposa a tot el que sigui sobrenatural, això no vol dir que s'oposi a l'espiritual, i en aquest sentit cal distingir-lo també del pur positivisme (els corrents més actuals del naturalisme accepten, així, el que pugui ésser efectivament vàlid en la vida espiritual de les grans concepcions religioses, enteses evidentment sense cap abast de transcendència). Hom parla del naturalisme dels pre-socràtics, d'Aristòtil, dels estoics, etc, però en cadascun d'aquests casos el terme resta condicionat pel concepte que en cada període hom tenia de la natura. El materialisme dialèctic ha estat, així mateix, identificat per alguns com a naturalisme, el tarannà del qual pot ésser representat també com a propi del Renaixement. Entre els naturalistes més destacats del s XIX cal esmentar John Dewey.
2. En el camp de les arts plàstiques, tendència del realisme més lliure temàticament i tècnicament. Émile Zola mateix emprava aquesta denominació en parlar de l'art dels seus amics pintors, que, tanmateix, ha estat més conegut amb el nom d'impressionisme.
3. Escola literària nascuda a França pels volts del 1880 que es manifesta, sobretot, en la novel·la i el teatre. De l'època romàntica sorgí el realisme en novel·la, però després del 1850 la difusió del positivisme i l'entusiasme, ple de fe, pels estudis científics conduí els novel·listes a un nou planteig, més de la temàtica i la finalitat de la narració que no pas de la forma narrativa. L'escriptor utilitza els mètodes de les ciències experimentals i accepta la tesi de Taine: l'home és sotmès al determinisme universal; els sentiments i els caràcters són rigorosament predestinats, i unes lleis, especialment les lleis de l'herència, regeixen el context literari, així com les lleis naturals regeixen la biologia i la fisiologia. La novel·la, doncs, no és més que una part de la història natural, i l'escriptor ha d'usar els mètodes de la nova ciència: observació i experimentació. Zola donà les normes de la nova escola al Roman expérimental (1880), al Naturalisme au théâtre (1881) i als Romanciers naturalistes (1881). L'obra més significativa de Zola és Les Rougon-Macquart, histoire naturelle et sociale d'une famille sous le Second Empire, on proposa un fresc social del Segon Imperi, així com Balzac ho havia fet per a la Restauració i la Monarquia de Juliol. La primera sèrie comprèn La fortune des Rougon (1871), Le ventre de Paris (1874), La conquête de Plassans (1875), La faute de l'abbé Mouret (1875) i Son Excellence Eugène Rougon (1876). Els crítics parlaren per primer cop d'escola naturalista en ocasió del seu primer gran èxit: L'assommoir (1877). Els adeptes de l'escola es reuniren a casa de Zola, de primer al carrer Saint-Georges i després a la casa de Médan, prop de París. Eren Paul Alexis, Henri Casard, Joris-Karl Huysmans, Léon Hennique i Guy de Maupassant, i publicaren un recull de narracions curtes, amb el títol de Soirées de Médan (1880), que esdevingué un manifest del moviment. El naturalisme s'estengué arreu. Narcís Oller se'n sentí tributari i Emilia Pardo Bazán publicà el 1883 La cuestión palpitante, recull d'articles difusors del naturalisme a la Península Ibèrica, prologats per Clarín. Però Zola no els reconegué com a seguidors; a Oller, li retreia el seu entendriment pels personatges, i a la Pardo, els seus sentiments religiosos i la ironia amb què tractava la temàtica. Emilia Pardo Bazán anomenà la llei de l'herència el comodín, perquè servia igualment per a explicar la naixença d'un geni com d'un idiota. El 1888 el Grup dels Cinc se separà de Zola i de la seva "literatura pútrida". Zola clogué el cicle dels Rougon-Macquart el 1893: L'argent, La débâcle i Le docteur Pascal. En el teatre el naturalisme tingué un capdavanter en Antoine, seguidor de les teories de Zola i iniciador d'una escola d'interpretació i d'un verisme escènic que fou heretat i modificat per Stanislavskij, però els texts no n'abunden. La literatura teatral continuà essent tributària de l'esperit romàntic i anà a parar, d'una banda, a l'expressionisme, i de l'altra, a l'impressionisme. L'exemple més clar de naturalisme en el teatre, hom el troba en Ibsen, concretament en Els espectres, així com la derivació expressionista en l'obra sencera de Strindberg i l'impressionisme de l'obra de Cekhov. El naturalisme a Catalunya tingué també conreadors i defensors. Els crítics Joan Sardà (1851-98) i Josep Yxart (1853-95) influïren poderosament en la trajectòria literària de Narcís Oller i el conduïren cap a un tractament positivista de la matèria novel·lística. La influència de Zola, de Flaubert i d'Alphonse Daudet és visible en Pin i Soler, en Víctor Català, en Vayreda i fins i tot en els homes de la nova generació, com Casellas, i en els encara més joves, com Josep Pous i Pagès i Prudenci Bertrana. El fet que Zola dubtés de l'ortodòxia d'Oller, en el seu pròleg a la traducció francesa de La papallona, no invalida la realitat assolida pels novel·listes catalans. Bé que mai no es desfan del tot dels elements romàntics, que rebroten més furiosament durant el modernisme, hom troba encara, si no la lletra, l'esperit del naturalisme clarament expressat en Un film, de Víctor Català (1926), i en El cercle màgic, de Joan Puig i Ferreter (1929), i amb més o menys força en la seva obra sencera. El trencament deliberat cap a una nova fórmula de novel·lar, cal trobar-lo en Fanny, de Carles Soldevila (1929), en Mort de dama, de Villalonga (1931), i en les dues novel·les d'Espriu El Dr. Rip (1931) i Laia (1932), que inicien un altre tractament de la realitat.

Naturalització
Modalitat d'adquisició de nacionalitat, posterior al naixement, que es produeix mitjançant una declaració de voluntat de l'adquirent i una autorització de l'autoritat estatal, atorgada de forma discrecional o subjecta a determinades regles i que sol prendre com a base la residència de l'estranger en el territori de l'estat. El dret civil espanyol estableix dues menes de naturalització: graciosa o discrecional (és atorgada per reial decret i en circumstàncies excepcionals; no requereix cap condició, llevat la d'ésser major d'edat o emancipat major de 14 anys assistit pel seu representant legal) i per residència (és atorgada pel ministre de justícia i necessita uns requisits de permanència en territori espanyol; però, malgrat tot, no és absolutament reglamentada, car el ministre, tenint present l'interès social o l'ordre públic, és lliure de donar-la o de negar-la). El temps normal de residència exigit és de deu anys seguits, reduïbles a dos per als súbdits de països iberoamericans, de les Filipines, de Portugal, de Guinea Equatorial i sefardites, i a un any per als nascuts en territori espanyol; els de pare o mare originàriament espanyols; els que hagin exercitat la facultat d'optar i, finalment, els casats amb espanyol o espanyola, encara que el matrimoni hagi estat dissolt. En tot cas cal seguir un expedient al registre civil, i una vegada atorgada la naturalització (en la qual, entre altres elements, hom té en compte els següents: adaptació a les llengües i als costums espanyols i bona conducta) cal que sigui inscrita al registre, amb el jurament o la promesa previs de fidelitat al rei i obediència a la constitució. Després de la darrera reforma del Codi Civil, hom pot demanar d'adquirir la regionalitat civil pròpia del territori on hagi transcorregut el termini de residència.

Navy
Nom donat a la marina de guerra del Regne Unit.

Nazisme
Nom amb què habitualment és conegut el nacionalsocialisme.

Negociació col.lectiva
En una empresa capitalista, establiment de normes sobre regulació de salaris i altres aspectes laborals elaborades per acord entre la part social i l'empresarial. El reconeixement d'aquesta forma de negociació de les condicions laborals ha donat lloc a la promulgació de normes legals específiques per canalitzar les aspiracions d'ambdues parts.

Negrer -a
Persona que es dedicava al comerç d'homes negres. Aquesta denominació correspongué especialment als traficants musulmans i europeus que, entre els ss XVI i XIX, abastaren les plantacions americanes de mà d'obra africana. Els mercaders musulmans i els reis africans mateixos capturaven els esclaus a les contrades interiors i els duien a les costes occidentals, on eren embarcats cap a Europa, cap a l'imperi turc i, sobretot, cap a Amèrica. Els negrers portuguesos iniciaren aquest comerç cap a mitjan s XV i s'hi afegiren després els castellans, els francesos, els holandesos, els alemanys i els anglesos. Els monarques solien protegir o, si més no, tolerar els negrers i fins i tot venien llicències (asientos a Castella). Després d'una etapa d'expansió als ss XVII i XVIII, l'abolició del tràfic d'esclaus al s XIX suprimí els negrers, però certes pràctiques negreres subsistiren tant a l'Àfrica com a Amèrica.

Negritud
Moviment social i intel·lectual que reivindica la tradició cultural negra. El terme negritud fou emprat per primera vegada l'any 1935 pels escriptors L.S.Senghor, A.Césaire, A.Diop, etc, els quals posteriorment s'agruparen a l'entorn de la revista «Présence africaine» (fundada a París el 1947). Després del congrés panafricà d'Alger (1969), el terme caigué en desús per tal com fou considerat inadequat per a la comprensió dels problemes del món actual.

Negus
Títol amb què, a l'Etiòpia semítica i cristiana, era designat el monarca. És un abreujament de l'expressió antiga negusa nagast (corresponent a la grega basileuV basilewn, 'rei de reis') i significa 'rei' i 'emperador'. Tornà a formar part del protocol reial a partir de Menelik II.

Neocapitalisme
Terme aplicat al sistema econòmic capitalista tal com es caracteritzà a partir del decenni dels anys cinquanta. Aquesta fase del capitalisme, que fou la del seu màxim desenvolupament, ha estat interpretada per molts autors no marxistes com la superació definitiva de moltes de les contradiccions i dels conflictes socials presents en etapes anteriors d'aquest sistema i, per tant, el manteniment ininterromput de les altes taxes de creixement. Les característiques més importants del neocapitalisme són: un avanç tecnològic ininterromput, en bona part conseqüència de la cursa d'armaments, i unes relacions d'explotació amb els països del tercer món, com a conseqüència del creixement de la producció i la necessitat de mercats. L'expansió de les despeses en armament fou empresa com una mesura amb efectes anticíclics i amortidors de la violència de les crisis, però també originà en bona part una tendència a la inflació permanent. D'altra banda, la creixent col·laboració entre els poders públics i els grans grups capitalistes privats es materialitzà en un nou estil de la política econòmica que generalitzà l'aplicació de "planificacions indicatives" i d'un ampli ventall de mesures, de polítiques econòmiques d'intervenció directa. La crisi que esclatà en el sistema capitalista a partir del 1973, resultat de les contradiccions que han generat els mecanismes anteriors, ha posat fi a aquesta fase expansiva del capitalisme.

Neoclassicisme
1. Moviment estètic de base intel·lectual originat pel cansament davant les fórmules del barroc final o l'esgotament de la seva capacitat creadora a la segona meitat del s XVIII. Influïren decisivament en la seva aparició la realització d'importants descobriments arqueològics a Pompeia i a Herculà, l'aplicació general de les doctrines acadèmiques i la difusió de noves tendències polítiques oposades al principi monàrquic tradicional. Fou un moviment de curt predomini, puix que aviat fou superat pel romanticisme, més popular, tot i que les seves derivacions, amb algunes variants, perduren al llarg de tot el s XIX. Teòrics com J.Winckelmann i A.Quatremère de Quincy, pintors com A.R.Mengs i J.L.David, escultors com A.Canova i B.Thorvaldsen i arquitectes com Ch.Percier, P.Fontaine i K.Schinkel, actius els darrers anys del s XVIII i el primer quart del s XIX, poden ésser considerats com els representants més destacats d'aquesta tendència. Alguns d'ells tingueren una estreta connexió amb els fets de la Revolució Francesa i del període napoleònic, i llurs obres mostren el predomini de les formes i els temes derivats del classicisme hel·lènic i la preferència per la línia i el dibuix sobre el color. Per tot Europa es poden estudiar exemples d'aquest estil, que arribà també a Amèrica, especialment als EUA. A la Península Ibèrica sobresurten l'arquitecte Juan de Villanueva, autor del Museo del Prado i de l'observatori de Madrid, i l'escultor A.Álvarez Cubero.
Als Països Catalans, aquest estil assenyala l'inici de recuperació d'un alt nivell en la creativitat artística: un conjunt de circumstàncies ben aprofitades en el darrer terç del s XVIII permeteren una forta reactivació de la vida econòmica, juntament amb un intens desvetllament cultural, que continuaren en endavant ja sense interrupció. Un excel·lent conjunt d'edificis ho recorden a Barcelona: la Llotja, de J.Soler i Faneca, el palau Moja, de J.Mas, el d'Alòs, d'Antoni Cellers, els Porxos d'En Xifré, la plaça Reial, de F.Daniel Molina, són exemples que es podrien completar amb molts altres d'arreu del Principat, així com el cementiri i el pati de la Universitat de València permeten d'apreciar la varietat, la independència i el nivell amb què foren aplicats els principis neoclàssics als Països Catalans. Similarment, en el camp de l'escultura hi ha noms tan sobresortints com Damià Campeny i Antoni Solà, ben coneguts, el primer per la Lucrècia de la Llotja barcelonina, i el segon pel monument a Daoíz i Velarde, a Madrid; els acompanyen dignament J.A.Folch i Costa, autor del sepulcre del marquès de la Romana de la catedral de Mallorca, i J.Bover, entre tants altres. Més difícil és la delimitació de l'activitat pictòrica que en els ambients catalans correspon a aquesta tendència: cal incloure-hi Francesc Lacoma i Sans, Josep Flaugier —connectat estretament amb l'estil Imperi francès, sense oblidar, però, les solucions barroques—, Salvador Mayol, V.Rodés, els Planella i altres que acaben d'omplir aquesta nòmina, amb no gaire fortuna, tanmateix. Tenen més interès, com a conjunt, les decoracions pictòriques d'alguns interiors barcelonins i d'altres ciutats, que s'enriqueixen amb mobiliari adient. Les indianes estampades i les peces d'argenteria, d'orfebreria o de ceràmica poden donar altres aspectes interessants de la renovada vida artística catalana d'aquest període.

2. Nom donat a un corrent arquitectònic del s XX representat al principi per Behrens, A.Loos i Mies van der Rohe, formats encara dins la normativa neoclàssica, que utilitzaren en llurs primeres obres. Després abandonaren el repertori formal clàssic, però continuaren amb el mateix ordre i la mateixa disciplina compositives. Philip Johnson, des del 1949, i Louis Kahn donaren un fort impuls a elements neoclassicistes en l'arquitectura nord-americana, la qual influí molts arquitectes del moment.
3. Moviment musical desenvolupat en el període situat entre el 1918 i el 1939. Consistí en un retorn a l'anomenada música barroca i clàssica, en el qual hom donava més importància a l'estil que no a l'evolució del llenguatge. La seva estètica duia l'accent en l'objectivitat i la concisió. Els músics més notables adscrits a aquest moviment en alguna etapa de llur creació són Sergei Prokofiev, Ferruccio Busoni, Gian Francesco Malipiero, Alfredo Casella, Maurice Ravel, Paul Hindemith, Albert Roussel i Igor Stravinskij. Malgrat la influència del neoclassicisme del s XVIII en la música, palesa en l'obra de Gluck, hom només aplica el terme a aquest moviment.

Neocolonialisme
Pràctica imperialista dels països industrialitzats sobre les antigues colònies i els països subdesenvolupats en general. A partir de la descolonització formal, les potències mundials conservaren llur preeminència política, econòmica i cultural i seguiren un procés de recolonització i d'intervenció en països subdesenvolupats, aprofitant el desequilibri econòmic. Les grans companyies monopolístiques, els programes d'ajuda i els organismes internacionals han estat els instruments clàssics del neocolonialisme. El seu fi és conservar l'orientació econòmica de les ex-colònies i els països subdesenvolupats en general cap a les necessitats de les grans potències. El control polític i econòmic és assolit per pressió directa o a través de pactes generals que inclouen els països subdesenvolupats dins l'estratègia de les potències. Molt sovint els poders locals (monarquia, burgesia administrativa i comercial, exèrcit, etc) col·laboren en aquest procés neocolonial; això no obstant, quan s'ha escaigut, els països imperialistes no han dubtat a intervenir directament per liquidar els intents d'alliberament dels pobles subdesenvolupats oprimits.

Neodadaisme
Nom amb què és conegut als Països Catalans el moviment New Dada, iniciat als EUA el 1955 per artistes que participaven de l'actitud artística de M.Duchamp, amb l'alienació de l'objecte fora del seu context habitual, i que, com R.Rauschenberg i J.Johns, incorporaven, mitjançant el collage fotogràfic, elements de la realitat com ho havien fet K.Schwitters i Hausmann. Ha estat denominat art pop i confós amb aquest moviment, bé que les intencions dels neodadaistes eren molt diferents de les dels artistes pop.

Neodarwinisme
Teoria evolutiva que nega l'herència dels caràcters adquirits sota l'acció del medi ambient i defensa el poder absolut de la selecció natural. Aquesta teoria fou defensada per Wallace i Weissmann, i actualment els seus seguidors combinen el neodarwinisme amb les investigacions de la genètica mendeliana i de la genètica de poblacions.

Neoescolàstic
Corrent filosòfic que al s XIX comportà un retorn als grans clàssics medievals, sobretot Tomàs d'Aquino, per poder polemitzar més convincentment amb els nous moviments filosòfics. Com a restauració de l'escolàstica, i més particularment del tomisme, començà a Roma i no trigà a ésser encoratjada per Lleó XIII (encíclica Aeterni Patris, 1879); provocà la creació d'importants centres filosòfico-teològics a Lovaina (per obra del cardenal Mercier), a Milà, a Friburg i a París, model per a molts d'altres de sorgits posteriorment, tant a Europa com a Amèrica, la major part dels quals d'una fecunditat inqüestionable.
Als Països Catalans la neoescolàstica té com a representants, en la primera etapa dels precursors, Baltasar de Masdéu, que influí en la futura neoescolàstica italiana, i, sobretot, Jaume Balmes, el qual exercí influència sobre el cardenal Mercier i, amb ell, sobre l'escola de Lovaina; després, tot al llarg del s XIX, hi ha un grup de pensadors menors influïts directament per Balmes, tals com J.Roca i Cornet, J.Ferrer i Subirana i J.M.Quadrado; en la segona etapa, existeix un corrent marcadament neotomista, però influït per l'auge del psicologisme escocès importat per Martí d'Eixalà i per Llorens i Barba, que té la figura més important en J.Torras i Bages. Un escolàstic independent ha estat A.Comelles i Cluet, el qual combina un tomisme de base amb els nous corrents idealistes moderns. Al s XX la neoescolàstica ha donat un grup d'historiadors, bàsicament medievalistes, composts per Maura i Gelabert, J.Avinyó, J.Bové, I.Casanovas, Tomàs i Joaquim Carreras i Artau, M.Batllori i B.Xiberta; també ha donat un pensador relativament important, Carles Cardó, i un teòleg neotomista, J.B.Manyà.

Neofeixisme
Nom donat al moviment ideològic i polític basat en els principis del feixisme. El nucli inicial i més important radica a Itàlia, amb el Movimento Sociale Italiano (MSI), que, juntament amb el neonazisme, ha estat l'inspirador de petits grups de l'extrema dreta arreu del món occidental. A Itàlia, nuclis clandestins d'aquest signe (Ordine Nero, Ordine Nuovo, etc), han protagonitzat, des dels anys setanta, sagnants accions terroristes.

Neohegelianisme
Moviment filosòfic estès, a la darreria del s XIX i l'inici del s XX, sobretot a Anglaterra (F.H.Bradley) i a Itàlia (B.Croce i G.Gentile), el qual suposà un retorn a Hegel, interpretat primordialment com a pensador romàntic. Cal distingir el neohegelianisme de l'anomenada Renaissance de Hegel, moviment centrat en la Fenomenologia de l'esperit.

Neoimpressionisme
Escola pictòrica francesa del darrer quart del s XIX. És coneguda també amb els noms de divisionisme i de puntillisme. Constitueix la radicalització de l'impressionisme, en una pruïja d'emprar únicament colors purs, aplicats metòdicament en petites pinzellades, de manera que es barregin i es complementin no pas sobre la tela, sinó a la retina de l'espectador. Tot i que s'autosituava en la línia Delacroix-impressionisme, retreia a aquell l'ús de colors terrosos, i als impressionistes, que barregessin els colors a la paleta i que fossin massa intuïtius. Els principals representants d'aquesta escola foren Georges Seurat —que ja presentà Un bany a Asnières (Londres, Tate Gallery) el 1884 al Salon des Indépendants de París— i Paul Signac, que, amb aquell, incorporà el nou corrent a la darrera exposició dels impressionistes (1886). Altres membres de l'escola foren Maximilien Luce, H.E.Cross, Charles Angrand (1854-1926), Albert Dubois-Pillet (1846-90) i el belga Théo van Rysselberghe. Llur influència es féu sentir també en part de l'obra de Camille Pissarro, d'Henri Martin, de Giovanni Segantini i de Marià Pidelaserra, entre molts altres artistes d'arreu del món. Un text bàsic recull l'ideari de l'escola: el llibre de Signac D'Eugène Delacroix au Néo-Impressionisme (1899).

Neokantisme
Corrent filosòfic del kantisme que, sota el lema de "retorn a Kant" (segons l'expressió d'O.Liebmann), sorgí a mitjan s XIX i ha durat fins al s XX. Els seus representants principals són, a Alemanya, A.Lange, H.Hemolz, A.Riehl, les escoles de Marburg (H.Cohen, P.Natorp, E.Cassirer) i de Baden (W.Windelband, H.Rickert, B.Bauch), els relativistes G.Simmel, J.Volkelt i E.Troeltsch i l'empiriocriticisme de R.Avenarius i E.Mach; a França, Ch.Renouvier, A.A.Cournot i els anomenats "crítics de la ciència" (J.Lachelier, E.Boutroux, H.Poincaré, P.Duhem); a Anglaterra, F.H. Bradley i B.Bosanquet; i a Itàlia, R.Cantoni i A.Chiappelli; en aquests dos darrers països sempre tingué un caire més idealista.

Neokeynesianisme
Corrent de la teoria econòmica, iniciat cap a la meitat dels anys seixanta del s XX, que pretén de mostrar l'originalitat teòrica de les aportacions de John Maynard Keynes, i també de seguir els camins que obrí amb la seva visió de l'equilibri macroeconòmic; es distingeix dels seus seguidors immediats, anomenats simplement keynesians, perquè considera que no han seguit l'esperit i les aportacions veritablement renovadores de Keynes. El keynesianisme suposà una alternativa a la visió neoclàssica dominant fins a la Segona Guerra Mundial, sobretot pel que fa referència a la política econòmica en casos de recessió. A partir dels anys cinquanta es generalitzaren els intents de síntesi entre ambdues actituds, els més coneguts dels quals són els dels economistes John Hicks, Paul Samuelson i Don Patinkin. Més recentment encara, després d'un article capdavanter de R.W.Clower, s'ha format el corrent neokeynesià, que refusa la validesa d'aquesta síntesi. L'obra d'A.Leijonhufvud ha consolidat aquesta posició, que emfasitza l'anàlisi dels problemes de desequilibri a curt terme. Altres economistes que poden ésser considerats com a neokeynesians són A.Alchian, R.J.Barro, H.I.Grossman i A.G. Hines.

Neoliberalisme
Escola de pensament econòmic, defensora de la vigència dels principis del liberalisme clàssic, nascuda per oposició a les teories que advoquen per un protagonisme econòmic de l'estat i com a resposta a l'evolució del sistema capitalista (concentració d'empreses, proteccionisme). Propugna una decidida intervenció estatal per tal de corregir les distorsions produïdes pel funcionament del sistema, que fan impossible, a la pràctica, la lliure competència. També és partidària de proveir d'equipaments col·lectius eficients i d'assegurar l'accés a la propietat privada dels treballadors, com a fonament d'una economia de mercat menys conflictiva. L'escola, que té com a figura més destacada el professor M. Friedman, defensa, amb matisos, les aportacions del liberalisme econòmic clàssic: intervenció limitada de l'estat i llibertat de mercat, de preus i de contractació. Un dels portaveus més significatius ha estat Ludwig Erhard, l'anomenat "pare del miracle alemany".

Neomaltusianisme
Doctrina social i demogràfica, continuadora de la teoria de R.Malthus, que advoca pel control de la natalitat per tal de limitar el creixement de la població i d'evitar la misèria.

Neonazisme
Nom donat al moviment ideològic i polític inspirat en el nacionalsocialisme. Grups neonazis i neofeixistes intentaren (1950 i 1951) la creació d'una internacional, que no reeixí a causa de dissensions internes. El nucli principal neonazi es constituí a Alemanya amb la creació, el 1964, de la National Demokratische Partei Deutschlands.

Neopositivisme
Nom genèric donat al pensament elaborat per un conjunt de filòsofs que, entroncats remotament amb Hume i amb Comte, recullen les aportacions de Mach, de Frege, de la lògico-matemàtica de Russell i Whithead, i de Wittgenstein. A part les escoles de Berlín (Reichenbach) i de Münster (Scholz) i dels independents B.E.Moore i Popper, el nucli més destacat fou el cercle de Viena (Schlick, Carnap, Neurath, Feigl, Kraft, etc), defensor d'una filosofia —el positivisme lògic— entesa, d'una banda, com a denúncia de les pseudo-proposicions metafísiques —només vàlides emotivament—, i de l'altra, com a anàlisi de les proposicions de les ciències positives —veritables en tant que empíricament "verificables"— i de les ciències matemàtiques —veritables en tant que merament formals i tautològiques—. La dispersió del nucli vienès per part del nazisme motivà que molts dels seus membres passessin als EUA, on nodriren la tradició empirista autòctona, representada per Morris, Nagel, Quine, etc. Aquesta filosofia analítica del llenguatge científic i del vulgar té també valuosos representants a Anglaterra (Wisdom, Ayer, Ryle, etc), a Polònia (Tarski, Kotarbinski) i a Dinamarca (Jørgensen).

Neorealisme
1. Doctrina propugnada per un grup de filòsofs nord-americans reunit entorn de W.P.Montague l'any 1912 per afrontar l'idealisme hegelià i el pragmatisme. El coneixement no és subjectiu, ateny la realitat, la qual és constituïda per un conjunt d'entitats simples relacionades entre elles diversament. El "realisme crític" de Whithead i de Santayana desenvolupà àmpliament aquesta concepció.
2. Tendència de la narrativa italiana que començà a consolidar-se vers l'any 1930 com a exigència d'una representació extremament analítica, introspectiva, crua i dramàtica d'una condició humana treballada, entre voluntat i vel·leïtat, de l'angoixa dels sentits, de les convencions de la vida burgesa i de la vacuïtat i la insatisfacció de l'existència. Després de la Segona Guerra Mundial, aquesta tendència es féu més oberta, de cara a les instàncies socials i als motius de crítica dels costums. Fou també influïda pels encantaments de la memòria, els mites de la infantesa i els reclams ancestrals. Els antecedents immediats són M.Proust, J.Joyce, I.Svevo, L.Pirandello i, potser, els novel·listes russos i nord-americans. Comprèn la producció d'escriptors que practiquen una narrativa apartada de la lírica, resolta en els personatges, els ambients i les situacions (A.Moravia, F.Iovine, C.Bernari, etc), i també la dels que són essencialment lírics i van a la recerca de creació d'atmosferes suggestives (E.Vittorini, C.Pavese, V.Pratolini, P.A. Quarantotti-Gambini, R.Bilenchi, etc).
3. Moviment cinematogràfic italià que sorgí el 1945, a l'acabament de la Segona Guerra Mundial i del feixisme, i durà fins cap al 1952, quan el profund canvi econòmic, polític i social que experimentà el país canvià les orientacions cinematogràfiques. Al principi les veus d'alguns realitzadors joves del Centro Sperimentale di Cinematografia s'aixecaren contra les imposicions de la censura feixista; eco d'aquestes veus foren Ossessione (1942), de Luchino Visconti, Quattro passi tra le nuvole (1942), d'Alessandro Blasetti, i I bambini ci guardano (1943), del binomi De Sica-Zavattini. El 1945, amb Roma, città aperta, de Roberto Rossellini, el neorealisme obtingué la carta de presentació en la història del cinema, i a partir d'aleshores es definí amb uns trets característics i uns noms clau. Amb el neorealisme hom fugí de la buida grandiloqüència feixista dels anys anteriors i adoptà un to pregonament realista, donat per l'afany d'objectivitat documental i de verisme. Hom obtingué aquests atributs amb la utilització d'actors no professionals al costat d'altres de professionals, el rodatge en escenaris naturals i l'exposició d'una temàtica (o problemàtica) quotidiana de les classes populars. Després del film de Rossellini, el neorealisme produí obres com Paisà (1946), del mateix autor, Ladri di biciclette (1948) i Miracolo a Milano (11950), de De Sica, La terra trema (1948), de Visconti, Riso Amaro (1949), de De Santis, i altres. A més dels realitzadors citats, s'inscriuen dins el moviment neorealista noms com els de Luigi Zampa, Alberto Lattuada, Pietro Germi, Renato Castellani, Michelangelo Antonioni, Pier Paolo Pasolini i Federico Fellini.

Neoromanticisme
En sentit ampli, reacció contra el naturalisme en la literatura europea contemporània, que renovà en part el romanticisme. És particularment important el conjunt de tendències que es desenvoluparen en la literatura alemanya del període 1900-20, encapçalat per H.von Hofmannsthal, S.George, R.M.Rilke, R.Huch, i O.zur Linde, entre altres. Per escapar de les exigències de la realitat quotidiana, l'escriptor es refugiava en el regne de la fantasia i fugia de tota idea política i social per consagrar-se al culte de la bellesa. Els neoromàntics sovint tenien una visió del romanticisme a través del simbolisme.

NEP
Sigla de la Nova Política Econòmica.

Nepotisme
Nom donat en general a qualsevol abús de poder comès a favor d'amics i de parents.

Neutralisme
Fórmula de dret internacional segons la qual un país justifica la seva exclusió d'un conflicte o d'una tensió momentània i regula les obligacions consegüents. Algunes nacions han basat llur política en un neutralisme total, com és el cas de Suïssa, però alguns tractats preveuen el terme de "neutralisme benvolent o parcial", que permet certes intervencions limitades. El sistema de blocs hegemònics imposat després de la Segona Guerra Mundial ha dut a un rellançament del neutralisme col·lectiu en una variant anomenada no-alineament. El neutralisme ha estat una de les principals armes polítiques dels països subdesenvolupats per a escapar de l'asfíxia internacional provocada per la política de blocs. Fou formulat per primer cop a la conferència de Bandung (1955) i estructurat a la de Belgrad el 1961. En la pràctica, la pressió exercida per ambdós blocs i la complexitat de les relacions mundials fan molt difícil la pràctica integral del neutralisme.

New Deal
Expressió, que hom acostuma a traduir per 'Nova Oportunitat', utilitzada per Franklin D.Roosevelt com a senyera política en les eleccions presidencials nord-americanes del 1932, les primeres després de la gran depressió econòmica del 1929. Guanyada l'elecció, hom donà el mateix nom a una sèrie de lleis federals amb les quals hom aconseguia que el sistema econòmic nord-americà, fins aleshores regit exclusivament per les lleis de l'oferta i la demanda, fos fortament intervingut pel govern federal. El programa del New Deal, molt ampli, comprèn des de solucions d'urgència -com l'Emergency Banking Relier Act, amb la qual en pocs dies era apuntalat el sistema bancari- fins a empreses tan a llarg terme com el Tennessee Valley Authority Act (TVA), un extraordinari projecte agrícola i industrial que encara no és enllestit del tot.

Nihilisme
1. Doctrina que nega radicalment la possibilitat del coneixement. El corrent nihilista, dogmatització de l'escepticisme i vinculat sovint amb el pessimisme, es caracteritza per una actitud negativa i anihiladora respecte a tot. En la seva dimensió pràctica suposa una desvaloració dels valors superiors. Segons Nietzsche el nihilisme és la conseqüència de la interpretació de l'existència donada per l'Europa cristiana i moderna. Destacats representants del nihilisme rus són Bakunin, segons el qual només la destrucció és creadora, i D.I.Pisarev (1840-68).
2. Doctrina segons la qual no s'ha de reconèixer cap autoritat, ni en el terreny social ni en el polític. En aquest sentit polític, el mot fou emprat i divulgat per l'escriptor rus Ivan Turgenev. L'anarquisme que, com a tendència radicalment antiautoritària, pot ésser adscrit ideològicament a la línia nihilista, no presenta als Països Catalans, com tampoc a la resta de la Península Ibèrica, aportacions d'importància en el terreny de l'elaboració doctrinal. En canvi, en la pràctica, poden ésser considerats com a manifestacions de significat nihilista els atemptats terroristes (particularment els comesos entre el 1880 i el 1910) contra persones considerades com a representatives de l'ordre social vigent.

Nitrat
Qualsevol sal o éster de l'àcid nítric. Les sals són obtingudes per reacció de l'àcid nítric amb un metall, un hidròxid o un carbonat. Gairebé tots els nitrats són solubles en aigua, i alguns són higroscòpics.
Són utilitzades com a fertilitzants i, pel fet d'ésser bons agents oxidants a temperatures elevades, com a components d'explosius. Els nitrats d'alquil, obtinguts per reacció d'un alcohol amb àcid nítric, són utilitzats com a explosius.
La importància econòmica dels nitrats deriva essencialment de la utilització com a adob en l'agricultura. De fet, la nitrificació de les terres de conreu, en particular en els casos de conreu intensiu, és bàsica per a l'obtenció de notables increments de productivitat, i encara més si són terres pobres en matèries orgàniques. Els nitrats més utilitzats són, en aquest sentit, els de sodi —sigui natural (o nitrat de Xile) o sintètic—, el de potassi (salnitre) i el d'amoni, obtingut per síntesi a partir de l'àcid nítric. En estat natural existeixen grans jaciments de nitrats de sodi i de potassi a Xile, al llarg d'una zona desèrtica de més de 600 km de llargària, des de Tarapacá (Iquique) fins a Taltal, que inclou els deserts d'Atacama, de Tarapacá i d'Antofagasta. Per aquest motiu Xile posseïa abans de la Primera Guerra Mundial gairebé el monopoli d'aquesta matèria. La fixació sintètica del nitrogen provocà, amb l'auge dels nitrats sintètics des d'aleshores, una progressiva decadència del comerç mundial de nitrats naturals. N'hi ha jaciments menors a Veneçuela, al Perú, a Bolívia, als EUA, a Egipte, a l'Índia i a l'URSS, i també, d'una manera més dispersa, el nitrat potàssic forma part d'alguns sòls a la Península Ibèrica, a Itàlia, al Turquestan i a l'Iran. El nitrat amònic és utilitzat, a més, en la fabricació d'explosius, mentre que ha decaigut molt sensiblement l'ús d'aquests composts en la indústria de fabricació de fibres tèxtils sintètiques.

Nivell de preus
Índex representatiu de la variació dels preus respecte als d'un any que hom pren com a base. Les desviacions del nivell de preus amb relació a la base, en un mercat i un període determinats, és la inversa de les modificacions del poder adquisitiu del diner, per al mateix període.

Nivell de subsistència
Quantitat de béns i serveis, que, des d'un punt de vista històric, són considerats com el mínim necessari per al sosteniment i la reproducció de la força de treball. Segons els autors clàssics, la consideració que la part de producte que corresponia a la retribució del treball depenia directament del nivell de subsistència en cada moment històric, es trobà a la base de totes les seves argumentacions. K.Marx ho recollí en l'exposició de la teoria de l'explotació, bé que considerà que el nivell de salaris podia diferenciar-se del mínim de subsistència no solament per oscil·lacions temporals del mercat, sinó com a conseqüència de l'ofensiva reivindicativa de la classe obrera.

Nivell de vida
Quantitat de béns i serveis que hom pot adquirir amb la renda mitjana d'un grup o una classe social determinats. No existeixen criteris únics per a determinar el nivell de vida d'un grup d'individus, la qual cosa li dóna un significat relatiu molt poc comparable. La seva consistència és encara més petita quan es refereix a àmbits més amplis i heterogenis, com pot ésser el nivell de vida d'un estat. Els elements que més sovint hom posa en relació per definir-lo són, d'una banda, els monetaris, és a dir, els ingressos i els preus dels béns i serveis vigents en un mercat determinat, així com llur evolució temporal, i, de l'altra, elements no monetaris per evitar d'alguna manera la incidència variant de l'evolució dels preus dels diferents productes. Entre els índexs d'aquest segon tipus els més utilitzats són: nombre de calories consumides per persona i dia, nombre de kW, de tones de ciment, acer, etc, disponibles per habitant, índex de mortalitat infantil, de places escolars, places en centres hospitalaris, etc, per 1 000 habitants, nombre de vehicles, televisors i altres electrodomèstics, etc, per 1 000 habitants, i publicacions setmanals, diàries, etc, les quals presenten un elevat grau de correlació entre elles.

NKVD
Sigla de Narodnij Komissariat Vnutrennikh Del. Comissariat del Poble per als Afers Interiors, al qual fou integrat el GPU (1934). Fou dirigit per G.G.Jagoda, N.I.Jezov i finalment per L.P.Berija. Fou l'organisme a través del qual es promogueren els processos de Moscou. El 1943 el NKVD fou dividit i, després de diversos remodelatges, la seguretat de l'estat fou confiada al KGB.

No-alineament
En política internacional, varietat de neutralisme consistent en el fet de no alinear-se en cap dels grans blocs.

Nobel, premi (veure Premi Nobel)

Noblesa
A l'antic règim, estrat social, el més alt de la societat, els membres del qual gaudien de certs privilegis per dret hereditari (noblesa de sang o de natura), per concessió del sobirà (noblesa de privilegi) o per l'exercici de determinats càrrecs públics (noblesa civil o de càrrec). Als Països Catalans era formada pels barons o magnats amb exclusió dels simples cavallers i donzells, generosos, homes de paratge, infançons i altres gentilhomes; de fet, però, sovint hom distingia, com en altres països, l'alta noblesa (els nobles pròpiament dits) de la baixa noblesa, perquè els membres de l'una i de l'altra estaven units pel fet de posseir els privilegis militars i d'ésser representats conjuntament a les corts en el braç militar, llevat de curts períodes, en què ho foren per separat (només al regne d'Aragó constituïren permanentment dos braços). Els magnats o barons formaven, a la baixa edat mitjana, una minoria demogràficament insignificant: uns vint-i-cinc llinatges al Principat, tres o quatre al Rosselló, cap a Mallorca, una vintena a Aragó i uns deu al regne de València. D'origen generalment militar, tenia un marcat caràcter senyorial, quasi feudal, estretament vinculat a la terra, sense la possessió de la qual no era possible la condició de noble. En general, durant l'època d'expansió territorial, des del s XIII al XVI, estigueren fidelment al servei de la monarquia i ocuparen els alts càrrecs en les empreses militars, les quals ajudaren també econòmicament. Llur pes polític era molt important i el feren prevaler àdhuc contra el rei en les guerres de la Unió contra Pere el Cerimoniós. A partir del s XV llur nombre augmentà considerablement per privilegi reial; Felip III creà, entre el 1599 i el 1605, trenta-sis títols, i atorgà, a més, nombrosos privilegis de noble. Llur importància política minvà, i gairebé tots els principals i més antics llinatges enllaçaren amb l'alta noblesa castellana i deixaren de residir en llurs feus catalans. Llur marginació dels centres decisoris de la política general fou compensada, tanmateix, al s XVII, en aconseguir d'entrar a formar part dels consells municipals en ésser insaculats juntament amb els cavallers (el 1652 a València). Gaudien, això sí, de certs privilegis: no eren subjectes a cap altra jurisdicció sinó la del rei, no eren obligats a seguir l'exèrcit reial fora del territori de llur domicili, llurs béns no podien ésser alienats per deutes, no podien ésser empresonats en presons comunes ni sotmesos a turment i, en cas de pena capital o mutilació de membres, la causa havia d'ésser remesa al rei; podien fer guerra a un altre noble o cavaller mitjançant desafiament (aquest privilegi fou derogat al s XVI, però la derogació no fou respectada); eren, a més, exempts d'imposts reials i municipals si no constava explícitament. En general, la noblesa no actuà amb una coherència de classe en cap de les grans convulsions que afectaren el país: guerra dels Remences, guerra contra Joan II —que posà fi a la potència econòmica de les grans cases catalanes—, guerra dels Segadors, guerra del Francès, durant les quals prevalgueren els interessos particulars als col·lectius. Hi hagué exemple de cohesió, tanmateix, durant les Germanies al Regne de València. Al s XV la noblesa del Principat i d'Aragó, que vivia quasi exclusivament de les rendes agrícoles, intentà de superar la crisi econòmica mitjançant inversions mercantils, amb no gaire fortuna, o buscant una compensació en llurs possessions sicilianes i sardes. L'expulsió dels moriscs afectà greument la noblesa valenciana. Felip V, el 1718, establí, arran dels decrets de Nova Planta i en permetre la participació dels membres de l'estat noble als nous ajuntaments, els graus de noblesa del Principat en títols (duc, marquès, comte, vescomte; des del 1807 hi foren incorporats els barons), primogènits dels títols, nobles, cavallers, ciutadans honrats i gaudins i disposà que no fos concedit un determinat grau nobiliari a cap persona que no posseís el grau immediat inferior. Des de la fi de l'antic règim i amb la confusió d'estats (vers el 1836) només la noblesa titulada, formada pels grans d'Espanya i els títols del regne, gaudí de reconeixement oficial. La noblesa no titulada deixà de tenir-lo, i el darrer sobirà a concedir privilegis de noble, cavaller o ciutadà honrat fou Isabel II. Els nobles no titulats, però, continuaren entrant —mitjançant proves de noblesa— als ordes militars i a les corporacions nobiliàries.

Nordista
Dit del partidari de la Unió durant la guerra de Secessió nord-americana (1861-65). El proteccionisme industrial i l'abolicionisme de l'esclavitud motivaren la victòria dels nordistes en les eleccions del 1850. El 1857 una forta crisi econòmica contraposà altre cop els interessos industrials dels nordistes als agraris del sud, sense oblidar la disputa pel domini dels estats centrals. L'enfrontament originà la guerra de Secessió, que acabà amb la victòria total dels nordistes.

Nós
Revista cultural gallega. Fundada per Vicente Risco, fou publicada des del 1920 fins a la darreria del 1935. Castelao en fou el director artístic, i hi col·laboraren fonamentalment Florentino Cuevillas, Otero Pedrayo, Ramón Cabanillas, Castelao i Risco. Fins a tal punt identificà la intel·lectualitat gallega entre el 1920 i el 1936 que hom els coneix amb la designació col·lectiva de 'Generació Nós', la qual es definí per l'aportació d'una visió universalista, en reacció contra el ruralisme i el localisme vuitcentistes. A aquesta generació correspon la definició política del nacionalisme gallec i la recerca de la identitat cultural de Galícia. El 1970 l'Academia Galega en publicà el número 145, com a homenatge en ocasió del cinquantenari, amb els índexs complets de la revista. Paral·lelament funcionà l'Editorial Nós, que fins el 1936 publicà llibres fonamentals d'assaig i de creació literària en gallec.

Nosotros
Grup d'afinitat anarquista format a Barcelona el 1931. Continuació del grup Los Solidarios (1922), reuní, entre altres, Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Joan Garcia i Oliver, Aurelio Fernández, Ricard Sanz, Miquel Garcia i Vivancos, Antonio Ortiz, etc. Encapçalà dins l'anarcosindicalisme una tendència putxista i anarcobolxevic i intervingué activament en la preparació de la sèrie d'insurreccions revolucionàries de 1932-33 contra la República. Ingressà a la FAI en 1933-36 i es dispersà durant la guerra civil.

Nostra Parla
Entitat fundada vers el 1916 per catalans balears, rossellonesos i valencians, sobretot per impulsar la unitat de la llengua catalana. Fou presidida, honoràriament, per A.Guimerà, i de fet, per Jaume Bofill i Mates (després per Nicolau d'Olwer), amb J.M.de Casacuberta com a secretari (després, Raimon Negre i Balet). Tingué delegacions en nombroses localitats, i amb l'ajut de comissions de mestres organitzà cursos de gramàtica catalana, convocà un concurs per a nomenar professors de català (1921) i establí la Diada de la Llengua Catalana, que s'havia de celebrar per cap d'any al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Muntà comissions per a retolar el comerç en català i per a la catalanització del cinema. Tingué com a òrgans "Ofrena" (1917, segona època), "Revista de Nostra Parla" i "Nostra Parla", amb redacció a Barcelona, Mallorca, València i Perpinyà, i un butlletí. Desaparegué amb motiu de la Dictadura de Primo de Rivera (1923). Una entitat semblant i amb el mateix nom fou fundada a Menorca per Joan Mir i Mir, la qual publicà un butlletí (1923-1925).

Noucentisme
Moviment cultural d'abast polític iniciat a Catalunya a la primeria del s XX. Els principals banderers —Eugeni d'Ors, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, Josep Pijoan, Francesc d'A.Galí, Torres-Garcia, Xavier Nogués, Feliu Elias— entraren a les lletres i a les arts pel modernisme, que informà, doncs, certs aspectes regeneracionistes (reforma lingüística de "L'Avenç", parnassianisme poètic, antifloralisme, etc) dels noucentistes. Així, en un llibre símbol com l'Almanac dels Noucentistes (1911) conviuen escriptors i plàstics de tots dos moviments. Hom ha convingut que el 1906 representa la desclosa victoriosa del moviment, que a poc a poc anà bastint tot un programa, gràcies especialment a la plataforma mínima de govern que representà el poder de Prat de la Riba i el seu equip polític —procedent de diverses tendències— des de la presidència de la diputació provincial de Barcelona (1907) i de la Mancomunitat (1914). El 1906 Eugeni d'Ors, des de la tribuna diària del seu Glosari a "La Veu de Catalunya" —on signava Xènius—, encunyà el terme noucentisme, i l'anà perfilant fins a fer-ne un programa, sobretot en el pròleg de La Muntanya d'Ametistes (1908) de Guerau de Liost, manifest teòric de la nova tendència: la cultura enfront de la natura salvatge, la logomàquia ha de dominar l'heliomàquia, l'arbitrarisme de l'artífex enfront de la inspiració espontània i descontrolada. El sentit genèric del mot s'aplica als nous corrents renovadors i vindicatius que es revelen sovint a través del que Xènius anomena "les palpitacions del temps". La figura arquetípica de La Ben Plantada (1911), de Xènius, aspira a ésser una mena de filosofia nacional catalana, sota l'advocació del classicisme. Tanmateix, no tot el programa orsià correspon al moviment. Per assolir l'ideal col·lectiu, a través d'una cultura representativa, europea i cap al futur, els noucentistes, al·lèrgics als ferments anarcoides i àdhuc genialoides del modernisme, van imposant llur programa, que té com a objectiu primer la formació d'una llengua literària comuna i, en certa manera, tot i la paradoxa, codificada però flexible, útil per a qualsevol disciplina. Les normes de l'Institut d'Estudis Catalans (1913), promulgades sota l'alt guiatge de Pompeu Fabra, exigeixen cànons literaris i un sentit crític: d'aquí ve la presència del neoclassicisme —amb tocs d'una ironia vivificadora— i del conreu d'una poesia simbolista que parteix de la realitat per a transformar-la. Josep Carner n'és el capdavanter en diversos fronts, i hom l'ha comparat a tot un moviment literari, al costat de Guerau de Liost, més preciosista encara, i de Josep Maria Lopez-Picó, director de La Revista. La influència dels patriarques mallorquins (Costa i Llobera, Joan Alcover) fa costat i potencia, poc o molt, el programa noucentista, almenys en el vessant líric. La passió per fixar la llengua fa de la poesia el gènere taumatúrgic que hi ajudarà definitivament, mentre que la novel·la és fins i tot combatuda com a —encara— no necessària per al nou ordre estètico-filològic. D'ací ve el buit d'aquest gènere durant dues dècades, que omplen només els darrers modernistes (Víctor Català, Casellas, Pous i Pagès). L'intent, sobretot orsià, d'inventar una novel·la noucentista, fracassà, i la fórmula de la prosa del mateix nom (Alexandre Plana, Duran i Reynals) és l'estilització i el poema en prosa, més que la fabulació llarga amb un argument. Enfront de l'aventura s'imposa, doncs, la mesura; enfront de l'èpica, la lírica. Grans traductors de clàssics (Fundació Bernat Metge) o d'autors moderns completen l'ambició de totalitat. Paral·lelament als canvis literaris, hi ha la projecció cultural a través de la creació de biblioteques populars, museus, nous experiments pedagògics, revistes especialitzades i una universitat tècnica (la Universitat Nova). En les arts plàstiques, el classicisme del gran escultor rossellonès Aristides Maillol ja semblava preludiar el noucentisme des del Rosselló al principi del segle, tot i que al començament el nou moviment es concretà, en la plàstica, en l'arcaisme depurador conreat per alguns postmodernistes, molts dels quals integrats després en l'associació Les Arts i els Artistes, que sintetitzà en un concepte ampli de noucentisme —com a l'Almanac— inquietuds renovadores diverses. El dandisme d'Ismael Smith també fou vist com una de les mostres primerenques del nou estil. En el camp de la pintura, el noucentisme fou encarnat pel classicisme de Torres-Garcia, muralista de la sala de Sant Jordi, al palau de la Generalitat de Catalunya, el mediterranisme cezannià de Joaquim Sunyer, consagrat el 1911 per Maragall com la gran figura de la nova generació, el barroquisme casolà de Francesc d'A.Galí, el gran mestre de tota una generació d'artistes, i el popularisme irònic de Xavier Nogués, pont i síntesi de generacions i de tendències i il·lustrador de les Sàtires de Guerau de Liost. Paral·lelament, en l'escultura, Josep Clarà coincidia amb la morfologia classicista típica del moviment, però en feien seu més decididament l'ideari Enric Casanovas i, sobretot, Esteve Monegal, organitzador de la secció d'escultura de l'Escola Superior dels Bells Oficis, fruit típic del noucentisme, fill de l'escola de Galí; al costat d'ells, Pau Gargallo —successor de Monegal a l'Escola— alternava el classicisme amb l'avantguarda, Manolo Hugué feia la seva síntesi personal allunyat al principi a França i Joan Borrell-Nicolau, el maillolenc Joaquim Claret i els malaguanyats Fidel Aguilar —del nucli gironí— i Josep Armengol —del terrassenc— completen el panorama. En l'arquitectura, Rafael Masó, ànima de la Societat Athenea de Girona, personifica el pas del modernisme al noucentisme, i a Barcelona Josep Goday és l'autor de l'amesurat barroquisme dels grups escolars municipals, inspirats en l'etapa que hom ha anomenat blanca de l'obra del seu mestre Josep Puig i Cadafalch, l'arquitecte que succeí Prat de la Riba en la presidència de la Mancomunitat. Al costat de tots ells —sovint intercalats— hi ha els noms dels hereus del realisme postmodernista, encapçalats pel polifacètic Feliu Elias i aglutinats pel seu setmanari humorístic, "Papitu", en la seva primera etapa (1908-11), on, al costat de Nogués, s'integraven noms més joves, com Manuel Humbert, Francesc Labarta i Josep Mompou. Entre els deixebles de la primera generació sortiren noms tan representatius com els dels deixebles de Galí Jaume Mercadé, Francesc Vayreda i Josep Aragay, pintor, dibuixant i teòric d'El nacionalisme en l'art (1920); Josep Obiols —format a l'Escola de Decoració fundada per Torres-Garcia a Sarrià el 1913—, il·lustrador d'obres de Carles Riba, fou l'autor del famós cartell de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, on creava l'arquetip del nen noucentista. Aquesta segona generació fou fecunda en escultors, com l'irònic Josep Granyer, Dunyac, Solanic, Llauradó i, especialment, el rigorós Joan Rebull, que anà a la recerca dels orígens de l'escultura pura i que anys més tard dirigí el taller d'escultura de la Generalitat. Entre els arquitectes més joves sorgiren els partidaris més decidits de la depuració formal, que prenia per model l'obra de Brunelleschi, divulgada per J.F.Ràfols: eren Raimon Duran i Reynals, Nicolau M.Rubió i Tudurí —preconitzador de la fórmula "Catalunya-ciutat", antídot del ruralisme—, Adolf Florensa i Francesc Folguera i els germans Puig Gairalt, ja a les portes del racionalisme. El noucentisme sovint és volgudament un exquisit art menor (els tipus de Nogués, l'intimisme musical de les cançons d'Eduard Toldrà, el músic d'El giravolt de maig, de Carner, les breus i depurades composicions de Frederic Mompou), contrapunt de l'art monumental de Gaudí o del Wagner mitificat pels modernistes. Amb el temps, el noucentisme esdevingué un substrat cultural, i fracassaren el seus enemics (modernisme, antinormistes, floralistes, etc). Joaquim Folguera i Carles Riba excel·leixen dins la segona generació de poetes noucentistes. Entremig, el realisme de Josep Pla (Coses vistes, 1925), relacionat amb el preconitzat en les arts plàstiques per Feliu Elias i seguit per la generació del 1917 (Els Evolucionistes, Agrupació Courbet), i la polèmica sobre la novel·la esbotzen l'excessiva influència del classicisme idealitzant dins la cultura noucentista; però el moviment, amb diversos caires —"posts" o "neos"— perdurà. La Catalunya moderna és obra, doncs, en primer lloc, d'aquest moviment, dins el qual militaren, barrejades, figures de totes les classes socials, i àdhuc certs avantguardistes (J.V.Foix, Junoy, Sánchez-Juan) acabaren adoptant el que en sentit positiu i negatiu fou una mena d'estètica oficial.

Nova Cançó
Nom amb el qual és conegut el moviment restaurador d'una de les expressions populars musicals catalanes.

Nova Economia
Conjunt de mesures de política econòmica elaborades durant la guerra civil de 1936-39 conjuntament pel Consell d'Economia i per les conselleries de caire econòmic de la Generalitat de Catalunya, per tal de transformar d'una manera gradual el mode de producció capitalista en un nou sistema econòmic presidit per la idea d'igualtat per a uns (anarcosindicalistes) i concretat en una economia socialista per a d'altres (marxistes). Les mesures resultaren d'una síntesi de les propostes de les diferents formacions polítiques que participaren al govern de la Generalitat (els partits republicans, l'anarcosindicalisme i els grups marxistes) i tendiren a la socialització davant una situació canviant que imposava la guerra. Així, mesos després de l'aprovació del decret de col·lectivitzacions, la conselleria d'economia decretà un conjunt de mesures: regulació dels consells generals d'indústria (9 de juliol de 1937), creació de la Comissió Reguladora de Preus, de la Comissió Reguladora de Salaris i de la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial de Catalunya i decret d'Intervencions Especials, dirigides a un major control i coordinació de l'economia per part dels òrgans de govern. Formaren part, també, de la Nova Economia, l'adopció de la nova Divisió Territorial de Catalunya, la municipalització de la propietat urbana, la política d'aprofitament industrial de les riqueses naturals de Catalunya (CAIRN), la política d'electrificació total de Catalunya, la nacionalització de les indústries de guerra, la municipalització dels serveis, les mesures financeres del pla Tarradellas i la sindicació obligatòria dels treballadors del camp. El govern de la Generalitat organitzà, els dies 5 i 6 de desembre de 1936, al Palau Nacional de Montjuïc, la Primera Jornada de la Nova Economia, en la qual presentà públicament el primer programa de transformació econòmica del país, elaborat pel Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya, en la qual participaren Lluís Companys, Diego Abad de Santillán, Joan P.Fàbregas, Josep Giménez i Estanislau Ruiz i Pontesi.

Nova Economia Clàssica
Escola de pensament econòmic desenvolupada a partir de l'obra de Robert E.Lucas. Se centra en l'anàlisi macroeconòmica basada en el comportament dels individus, i destaca la importància de la formació d'expectatives racionals en el procés de presa de decisions per part dels individus, els quals empren tota la informació disponible de manera adequada. D'aquesta manera els agents del sector privat de l'economia coneixen les regles que regeixen el comportament de les autoritats econòmiques i les tindran en compte a l'hora d'actuar, la qual cosa fa que les actuacions públiques per reduir les oscil·lacions de l'activitat econòmica tinguin un efecte molt menor de l'esperat.

Nova Política Econòmica (NEP)
Política econòmica adoptada a l'URSS en 1921-28 per tal de fer front a les dificultats creades pel comunisme de guerra. Aquest sistema comportà la nacionalització de la indústria i dels serveis, l'abolició de la moneda, la prohibició del comerç per agents privats i unes elevadíssimes exaccions sobre la producció agrària, afavorí la caiguda de la producció industrial, l'aparició d'un comerç il·legal, la inflació i les revoltes camperoles. La gran oposició que provocà es féu especialment palesa amb l'aixecament dels mariners de Kronstadt (1921) i la resistència dels camperols. Amb la NEP, Lenin pretenia en un principi impedir l'afebliment del poder soviètic, amenaçat en diversos fronts. Hom hagué de cedir, per tant, a diverses demandes: substitució de les requises als camperols per un impost en espècie i el restabliment d'una certa llibertat d'intercanvi per als camperols, els petits comerciants i els petits propietaris; la moneda fou restablerta (1922) i hom permeté la circulació del capital estranger i autòcton per a engegar la indústria, l'establiment de cooperatives de petits productors i capitalistes, els lloguers d'establiments industrials i comercials, la utilització de tècnics burgesos en empreses de l'estat i les relacions laborals capitalistes. L'objectiu de la NEP era la recuperació de l'economia, cosa que hom aconseguí en un grau considerable. Però en la mesura que aquesta recuperació havia estat possible mitjançant la parcial reprivatització de l'economia, la NEP era vista pels bolxevics com una amenaça a més o menys curt termini contra l'estat soviètic i contradictòria, a més, amb la ideologia comunista. En la pràctica, doncs, la NEP fou considerada com un instrument transitori que calia abandonar tan aviat com les condicions ho permetessin. Alguns dirigents soviètics, entre els quals N. Bukharin, defensaren la continuïtat de la NEP com una via per a l'assoliment gradual del socialisme, però l'opinió majoritària, representada sobretot per L. Trocki, era partidària de la industrialització accelerada i la col·lectivització agrària a gran escala. La crònica mala gestió en el subministrament de gra als centres urbans fou aprofitada el 1928 per Stalin —que fins aleshores s'havia mantingut al marge de la polèmica— com un pretext per a clausurar la NEP, que fou substituïda pel primer pla quinquennal.

Novecento
Corrent artístic italià, fundat a Milà el 1922 com a conseqüència d'un nou tombant de l'art aparegut a Itàlia a la fi de la Primera Guerra Mundial i animat des de la revista "Valori Plastici", que preconitzava un retorn a la línia autòctona de Giotto o Masaccio. Malgrat el paral·lelisme amb el noucentisme català, iniciat més d'una dècada abans, no es coneix cap influència directa d'aquest corrent sobre l'italià. Batejat per Anselmo Bucci (1887-1955), fou acceptat aviat per diversos artistes, com Achille Funi, Ubaldo Oppi, Mario Sironi i l'ex-futurista Carlo Carrà. La primera exposició del nou grup tingué lloc a Milà, el 1923. Hom hi pot relacionar més o menys pintors com ara Giorgio Morandi, Felice Casorati, Massino Campigli i Filippo De Pisis, que representen una opció no avantguardista de l'art en relació amb la tendència europea que hom ha anomenat retour à l'ordre. Pel que fa a l'arquitectura, des d'un angle social, serví els interessos de la petita burgesia, que sustentà el règim dictatorial. Plàsticament, es concretà en una barreja d'elements neoclassicistes, en la seva gran majoria, amb alguns de futuristes i, fins i tot, racionalistes. Programàticament, fou la contraposició d'una disciplina enfront de l'individualisme dels arquitectes anteriors. Metodològicament, representà la preferència a la planificació urbanística enfront de l'edifici aïllat. Com a model genèric hom prengué el neoclassicisme milanès del començament del s XIX. Mentre a Milà actuaven G.Muzio —un dels teòrics del moviment—, P.Portaluppi, E.Lancia i G.Ponti, entre altres, a Roma ho feien d'una manera paral·lela P.Aschieri i A.Limongelli. Després M.Piacentini, partint d'aquestes mateixes proposicions, arriba al monumentalisme. A l'adveniment del feixisme, aquest moviment polític féu seves algunes de les premisses del Novecento pel que tenien de nacionalistes i d'estabilitzadores, i les convertí en la base del seu art oficial, motiu pel qual aquest corrent pervisqué en certa manera fins els anys quaranta.

No-violència
Actitud que, sense renunciar a l'ús de la força, refusa d'emprar la violència i de tornar mal per mal. Representa, alhora, un esperit de respecte i d'amor al proïsme, un mitjà de transformació radical de les societats i una finalitat per a les persones. Síntesi de la tesi de la violència justa i de l'antítesi de l'actitud místico-legalista, esdevé una teoria i una praxi política que lluita per l'alliberament de la humanitat per mitjans estranys a la violència. Cal cercar-ne les arrels en la filosofia de l'Orient antic (Lao Tse, Confuci) i del cristianisme. Diversos grups pacifistes (quàquers, mennonites) li donaren un caire inicialment religiós, que durà fins a la Revolució Francesa. A partir d'aleshores, i amb l'aportació de Thoreau, James, Tolstoj, Gandhi, Huxley, King, Lanza del Vasto, etc, adquireix una maduresa filosòfica i es transforma en una eina de lluita sòcio-política. L'actitud elitista i exòtica d'alguns grups pacifistes n'ha amagat sovint la força revolucionària. La no-violència pot prendre formes i mitjans diversos: desobediència pacífica, manifestacions pacífiques, vaga de fam, etc. Els anys 1958-59 tingué lloc la primera relació amb el grup L'Arche de Lanza del Vasto a través de membres de la revista barcelonina "El Ciervo". Durant els anys seixanta la relació amb Lanza del Vasto originà els primers grups catalans, promoguts sobretot per Lluís Senollosa i Jordi Maluquer, així com la formació de l'Equip Objecció de Consciència, integrat a Pax Christi. Posteriorment nasqueren nous grups i tingué ressò l'actitud personal de Lluís M.Xirinacs. Al País Valencià, Josep Lluís Beúnza fou el primer objector de consciència catòlic a l'estat espanyol el 1971.

NSDAP
Sigla del partit nazi: Nazional Sozialist Deutsch Arbeiter Partei (Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys).

Nupcialitat
Nombre proporcional de matrimonis en un temps i en un lloc determinats. A l'hora de fer aquesta valoració, cal tenir en compte que hom sol escollir cònjuge dins un àmbit reduït (geogràfic, social, religiós), encara que actualment la mobilitat social ha ampliat les possibilitats de futur cònjuge. Per a establir un balanç de persones casades, hom ha de considerar que, tot i que al moment de néixer es comptabilitzen més mascles que femelles, la menor esperança de vida dels homes resulta en un nombre de vídues sempre superior al de vidus. Cal també valorar les migracions, que augmenten el nombre d'homes en edat de casar-se en un lloc i el disminueixen en un altre. Finalment, cal considerar el cas d'irregularitats en la distribució per edats a causa de la baixa de la taxa de naixements (guerres, crisis econòmiques, etc). Perquè l'índex de nupcialitat sigui al màxim de precís, cal tenir en compte les diverses formes d'unió conjugal (monogàmia, poligàmia, matrimoni legal, unió lliure, etc).


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà