Cabdill
Líder carismàtic, especialment militar i polític.
Cabdillatge
Nom donat a la forma menys complexa de sistema polític
centralitzat sota el lideratge d'un cabdill, generalment associada a cultures amb una base
de subsistència en l'agricultura extensiva o la pesca intensiva. Amb una densitat de
població més alta que en tribus i bandes, es caracteritza per la jerarquització dels
individus i els llinatges. L'organització social és estratificada en rangs amb rols
socials i professionals especialitzats. Alhora, els vincles de parentiu delimiten les
diferències i les distàncies entre els rangs. El poder es transmet a través d'un
llinatge dominant i es conserva mitjançant la redistribució centralitzada dels béns per
part d'un cap carismàtic, el qual controla els béns i els aliments que els seus
seguidors són obligats a donar-li i, al seu torn, els distribueix tot renovant els deutes
i les obligacions envers ell d'un nombre cada cop més gran d'individus. Aquest és el
fonament i, a la vegada, la debilitat principal del seu poder.
Cacera de bruixes
Històricament, conjunt de mesures inquisitorials
destinades a localitzar, jutjar i castigar les persones sospitoses de bruixeria.
Expressió extreta de l'obra d'Arthur Miller The crucible ('Les
bruixes de Salem', 1953) que passà a designar el període de repressió política als EUA
(1950-54) conegut pel nom del senador MacCarthy, un dels seus principals dirigents. La
cacera de bruixes es va fer efectiva durant l'etapa de la dècada de 1950 en
què als Estats Units hi hagué una gran repressió ideològica, especialment contra les
persones sospitoses de simpaties comunistes.
Cacic
Persona important d'un poble que exerceix una influència
excessiva en assumptes polítics i administratius.
Caciquisme
Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és
falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen
d'enllaç entre l'oligarquia que deté el poder i els habitants de llurs localitats. A
l'estat espanyol la corrupció i la falsificació de les eleccions arribà a dominar la
vida política municipal, provincial i parlamentària durant la Restauració (1874-1931),
especialment a partir de la instauració del sufragi universal (1889), en què les velles
oligarquies l'utilitzaven per tal d'evitar canvis radicals en l'estructura del poder. El
cacic local era normalment un home amb poder econòmic, intellectual o moral sobre una
comunitat i ben relacionat amb l'administració. Per damunt d'ell hi havia el cacic del
districte, que controlava i feia elegir el personatge prèviament designat. El governador
civil, càrrec de nomenament directe del ministeri de governació, exigia als cacics el
compliment de les consignes del propi partit (liberal o conservador), a canvi d'ajudar ell
de diverses maneres els cacics elegits. Sovint el poder del cacic era tan gran, que
imposava amb facilitat la seva voluntat; però en ocasions calia acudir a la compra
descarada dels vots, i encara a la tupinada (fer votar els morts, privar de vot certs
individus, eliminar paquets de sufragis i invalidar l'elecció, si havia fracassat). El
desastre colonial del 1898, les crítiques dels intel·lectuals (Joaquín Costa, Emilia
Pardo Bazán, Benito Pérez Galdós), l'acció dels nous partits (republicans,
regionalistes, nacionalistes, reformistes i socialistes), les eleccions del 1901
(guanyades pels socialistes a Astúries i pels catalanistes a Catalunya) i la llei
electoral del 1907 iniciaren la davallada del caciquisme, mantingut només a les zones
rurals, fins que fou destruït com a institució per suspensió del parlamentarisme durant
la Dictadura (1923-30).
El caciquisme als Països Catalans
El moviment catalanista el combaté aviat enèrgicament: Valentí Almirall, en Lo
Catalanisme (1886), l'acusava de fomentar la immoralitat dels funcionaris públics, de
falsejar les eleccions , del sucursalisme respecte a Madrid i de mantenir la ingnorància
del poble. La Lliga Regionalista, amb la seva campanya per tal d'assegurar la puresa del
sufragi i les primeres victòries electorals, reduí el fenomen; Bartomeu Robert el
combaté eficaçment des de l'alcaldia de Barcelona; Enric Prat de la Riba en saludà la
desaparició en el famós article La mort del Círcol Conservador (1906). Els noms
més significatius del caciquisme durant la Restauració foren, a Barcelona, Manuel Planas
i Casals, conservador, i Josep Comas i Masferrer, liberal; a Mallorca, Pasqual Ribot i
Pellicer, conservador i maurista; al País Valencià, on els cacics arribaren a utilitzar
els roders per a intimidar llurs enemics polítics, Victorí Fabra i Gil, de Castelló de
la Plana, conservador. A Mallorca, on Antoni Maura l'havia fet perdurar fins a la seva
mort, no fou desarticulat del tot i Joan March, sobretot a través del seu principal
representant, Lluís Alemany i Pujol, que pertanyia al partit liberal, continuà
utilitzant-lo per a defensar els seus interessos econòmics. Al Rosselló el caciquisme
anà també lligat al sucursalisme respecte a París i a la dependència envers els
governs de dreta. Ja durant la Restauració (1816-31) es mantingué com a diputat Francesc
Durand, membre d'una important família, i durant el Segon Imperi ho fou el seu fill
Justí. Durant la Monarquia de Juliol el latifundista de Ceret Llorenç Garcias es
mantingué com a diputat 18 anys, bé que Perpinyà es mostrà ja més independent.
Cadastre
Documentació establerta una vegada efectuades diverses
operacions administratives i determinats aixecaments topogràfics per tal de permetre la
identificació de les propietats immobles —urbanes i rústiques— d'una
determinada zona, la constatació del caràcter dels seus productes i la quantificació
dels ingressos que en resulten. A França, ja en temps de Francesc I, hom féu el cadastre
de quatre generalitats del sud, i en temps de Colbert (1664), de la de Montalban. Però la
idea d'un veritable cadastre general no sorgí fins el 1763, bé que no passà de l'estadi
teòric; el 1790 el predomini de l'escola fisiocràtica féu que l'assemblea constituent
ordenés la confecció del cadastre, acabat en temps del Consolat i de l'Imperi. A l'estat
espanyol, a partir de la llei del 1906, el cadastre determina i qualifica la propietat
territorial amb finalitat estadística, administrativa, jurídica i,
especialment, per a
distribuir amb equitat els imposts territorials.
CADCI
Sigla del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria.
Entitat social i política fundada a
Barcelona (1903) per un grup de dependents de comerç i d'oficines de tendència
catalanista. Fou inscrita com a «obrera», sobretot per evitar imposts. Admetia socis
protectors (comerciants o industrials) per ajudar les Escoles Mercantils Catalanes, que
depenien del CADCI, on les classes eren donades en català. La secció de propaganda,
durant anys, seguí les directrius de la Lliga Regionalista. El CADCI participava en tots
els actes patriòtics, cívics i esportius. Des del 1906 disposà d'un frontó i un
gimnàs (on hom practicava la boxa i l'esgrima); el 1911 un grup d'associats constituí el
Barcino Football Club, el 1912 instal·là una pista de patinatge i inicià els esports de
neu, i implantà l'escoltisme (Estol Catalunya, integrat el 1913 als Jovestels de
Catalunya). El 1912 fundà la revista «Acció». El 1917, quan tenia prop de deu mil
socis, el seu president, Josep Puig i Esteve, fou elegit regidor de Barcelona per la Lliga
Regionalista. Des del 1920 l'expansió del CADCI motivà la fundació de filials a
Sabadell, Reus, Terrassa, Girona, Lleida, etc. El 1921 fou fundada la Federació de
Dependents de Catalunya, que tenia com a portaveu «Lluita». Pocs dies abans de la
Dictadura de Primo de Rivera, hi fou signat el pacte anomenat Galeusca. El CADCI
tenia llavors vint mil socis actius i funcionaven plenament les seccions de propaganda,
mutualisme, esports, organització i treball i la cooperativa de consum. La Dictadura
clausurà l'entitat, processà per separatistes els dirigents de la secció de propaganda
i s'emparà de l'estatge social de la Rambla de Santa Mònica, on s'instal·là el
Sindicat Lliure. Aquest grup no aconseguí, però, d'apropiar-se la cooperativa de consum
i els seus béns, però sí el local, que fou recuperat pel CADCI poc temps després del
14 d'abril de 1931. En aquell moment el CADCI es decantà per la política d'Esquerra
Republicana. El seu president, Francesc X.Casals, fou nomenat conseller de Treball i
d'Assistència Social (1932). Un grup de socis del centre participà en els fets del Sis
d'Octubre de 1934. El 1936 en fou nomenat president Pere Aznar, diputat a les corts de
la República pel Partit Català Proletari. Durant la guerra de 1936-39 s'adherí a la
UGT, i el 1939 fou clausurat i al seu estatge social hi fou instal·lat el Frente de
Juventudes. Després del franquisme hi hagué alguns intents frustrats de reconstruir el
Centre.
Cadet
1. Membre del Partit Constitucional Democràtic rus
(Konstitucionno-demokraticeskaja Partija) (1904-17), conegut amb la sigla KD, el qual es
proposava la transformació de l'imperi en un règim parlamentari constitucional. Pavel
Miljukov, el seu dirigent, fou ministre d'afers estrangers el 1917 en el govern
provisional, però el partit es retirà aquell mateix any de la coalició i desaparegué
dissolt amb la presa del poder dels bolxevics.
2. Alumne d'una acadèmia militar. Aquest nom, d'origen gascó, que designava el
secundogènit (i, per extensió, els fills subsegüents) de les famílies nobles, fou
aplicat a França a partir del regnat de Lluís XIV als joves nobles que estudiaven en
col·legis militars i que passaven a formar els cossos d'oficials, i s'estengué per
Europa. La monarquia borbònica hispànica regulà d'una manera similar en el seu exèrcit
(1722) la classe de cadets, limitada als estaments privilegiats. Aquesta limitació fou
derogada definitivament el 1856.
Cagoule, La
Nom donat al Comité Secret d'Action Révolutionnaire, organització
francesa d'extrema dreta composta, entre altres, per dissidents d'Action Française, que
actuà entre el 1932 i el 1940; els cagoulards es proposaven d'enderrocar el règim
republicà mitjançant el terrorisme. Durant la Segona Guerra Mundial una gran part dels
seus membres i el seu dirigent, Eugène Deloncle, collaboraren amb el govern de Vichy; un
grup de dissidents, però, actuà amb la resistència.
Caixa
Establiment financer o administratiu que rep fons en
dipòsit, els quals administra o fa rendir.
Caixa d'estalvis
Institució financera de caràcter inicialment no lucratiu
destinada a l'administració de dipòsits d'estalvis de primer grau a profit dels
imposants (pagant-los més interessos que la banca) i de la comunitat. A diferència de la
resta d'intermediaris financers, els beneficis o excedents són destinats a obres
benèfiques, culturals, sanitàries i socials en general; els directius han d'ésser
representatius dels imposants i de les institucions locals i fer la gestió gratuïtament,
i s'han de vincular als projectes privats i públics, tant socials com financers, de la
localitat, la comarca, la regió o l'estat on radiquen. Llur funció econòmica bàsica
és de fomentar l'estalvi i canalitzar-lo cap a la inversió, evitant la tesaurització.
Les inversions, fetes sempre amb les màximes garanties de seguretat, són dirigides
principalment a l'empresa petita i mitjana, a l'agricultura, als mateixos impositors
(facilitant-los l'accés a la propietat) i a la previsió per a la vellesa. Modernament
han intervingut en projectes de moderada rendibilitat però d'interès col·lectiu. La
primera caixa d'estalvis fou constituïda el 1778 a Hamburg, seguida al mateix s XVIII per
d'altres en distintes ciutats alemanyes, i el 1783 als Països Baixos. Fou, però, Jeremy
Bentham, el polític econòmic de la revolució industrial anglesa, qui ideà, a la fi del
s XVIII, les caixes d'estalvis com a entitats públiques que havien de rebre les
aportacions i els estalvis dels obrers amb l'objecte de proporcionar-los seguretat en
l'estalvi i les assegurances, principalment de vellesa. El 1810 fou fundada la primera
caixa d'estalvis britànica, i el 1817 fou promulgada la primera legislació per a
encoratjar-ne l'establiment. Als EUA, la primera fou constituïda el 1816, i a França, el
1818, on foren regulades per les lleis del 1835 i el 1837, amb un sistema centralista.
Arreu del món les caixes tingueren una gran expansió, afermada durant el s XX. L'antiga
URSS les fundà el 1923 substituint l'interès per fórmules com el sorteig periòdic de
quantitats entre els imposants. Als països socialistes serviren sovint per a absorbir un
poder de compra que no trobava béns de consum i així poder accelerar la inversió. La
moderna obligatorietat de les assegurances socials ha tret una bona part de l'objecte
primitiu de les caixes, que han absorbit, però, altres tasques, com les de finançar
l'estat als estats centralitzats, i les institucions municipals i regionals als estats
descentralitzats. La creixent liberalització i internacionalització de l'economia,
especialment a partir de la darrera dècada del s XX, contribueix com més va més a
desdibuixar les diferències en les funcions, operacions i instruments financers de les
caixes d'estalvi amb relació als dels bancs.
Calendari
Sistema de distribució del temps en grups originats per les
llunacions (els mesos), les fases de la Lluna (les setmanes) i el moviment
aparent del Sol (els anys), prenent com a unitat de base el dia, determinat
pel moviment diürn aparent del Sol. El fenomen de les llunacions és la base del calendari
lunar, determinat per les agrupacions anomenades mesos; el moviment anual del Sol ho
és del calendari solar, en el qual les agrupacions principals són els anys i les
estacions. La setmana pot ocupar un lloc, en tots dos calendaris, sense
vinculació, però, amb el mes o l'any. Com a múltiple de l'any, en el calendari solar,
hi ha el segle. Ambdós calendaris, el lunar i el solar, són inclosos dins el concepte d'era.
Els primers calendaris foren els lunars. La durada de la llunació, o interval mitjà de
temps que transcorre entre dues llunes plenes consecutives, varia de 29 dies i 6 hores a
29 dies i 20 hores, que equivalen a una durada mitjana de 29,5305 dies civils. En
conseqüència, els calendaris lunars solen ésser formats per mesos de 29 i 30 dies, que
encara fan necessari d'afegir un dia cada 30 mesos. Com a perfeccionament dels calendaris
lunars, i per tal de correspondre més racionalment a les necessitats de l'agricultura,
aparegueren els calendaris luni-solars, basats en les llunacions, però que alhora
intenten d'ajustar-se a l'any tròpic, generalment mitjançant un mes variable, que hom
inclou d'acord amb un cicle determinat. Entre els primers calendaris luni-solars cal
esmentar el caldeu, l'hebreu, l'àrab anterior a Mahoma (l'actual calendari musulmà és
lunar) i els primers calendaris grecs i romans.
L'antecedent més llunyà del calendari actual és el calendari caldeu, amb un any
de 360 dies, repartits en 12 mesos de 30 dies. A fi de coincidir amb l'any tròpic, hom hi
afegí un tretzè mes, també de 30 dies, cada sis anys, i un altre mes al cap d'intervals
molt més llargs. Els mesos foren dividits en quatre setmanes de set dies d'acord amb les
fases de la lluna; els dos dies darrers de cada mes restaren fora del compte. Cadascun
dels dies de la setmana rebé el nom del Sol, de la Lluna i dels cinc planetes que
aleshores eren coneguts (Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn), noms que, evolucionats,
han subsistit en gairebé totes les llengües. Posteriorment desaparegueren els dos dies
finals del mes en tant que dies separats de la setmana i es formà un cicle continu. El
començament de l'any fou considerat primerament a l'equinocci de tardor, i més tard al
de primavera. El calendari egipci fou en un primer moment exclusivament lunar, amb
mesos de 29 i 30 dies. La necessitat de preveure les revingudes del Nil els féu estudiar
l'any tròpic i cercar un calendari que s'hi ajustés. Hom establí tres estacions de
quatre mesos (l'estació de sembra, la de recol·lecció i la d'inundació) de 30 dies
(any de 360 dies). Aquest any civil avançava un any sencer cada 69 anys tròpics. Malgrat
constatar-ho, no intentaren de modificar-lo. El període de 1 461 anys que avançava
un any sencer rebé el nom de sotíac (de Sothis, Sírius), puix que era observada
la sortida acrònica d'aquest estel, la qual anunciava la crescuda del Nil i els servia
per a mesurar l'any sideri. Els intents per a arribar a afegir un sisè dia epagomen cada
quatre anys fracassaren, i durant més de quatre mil anys continuaren usant un calendari
independent de les estacions. Els egipcis no tingueren la setmana ni cap agrupació de
dies basada en les fases de la lluna; per contra, empraren agrupacions de deu dies, els
decans, tres dels quals formaven el mes i 36, l'any. A Grècia s'anaren unificant diversos
calendaris, sota el model del caldeu, en l'anomenat calendari grec. Per tal
d'aconseguir un ajustament entre la mesura del moviment del Sol i el de la Lluna, Soló
trobà un cicle de vuit anys (cinc de lunars de 354 dies i tres amb el tretzè mes
complementari; per tant, de 384 dies) que totalitzaven 2 922 dies. Aquest cicle
equivalia a vuit anys tròpics més una hora i mitja, però, per contra, era inferior a 99
llunacions en un dia i mig. Per tal d'arranjar aquest desajust hom considerà un cicle de
setze anys, al qual s'afegien tres dies suplementaris. Així hom obtingué un ajustament a
les llunacions, però incrementà el desajust amb el Sol. L'any 432 aC Metó trobà el
famós cicle que porta el seu nom (cicle lunar o cicle de Metó), format per dinou
anys equivalents a 235 llunacions. Després de la reforma juliana, els grecs adoptaren
progressivament el calendari romà.
El calendari romà fou també al començament estrictament lunar. Així, a l'època
de la fundació de Roma era emprat un any format per 10 mesos (de 30 a 31 dies), que
totalitzaven 304 dies. Aquests deu mesos foren anomenats Martius, Aprilis, Maius,
Junius, Quintilis, Sextilis, September, October, November i December. Després
del desè mes hom afegí els dies necessaris per a ajustar aquest any civil a l'any
tròpic, i obtingué, d'aquesta manera, un calendari luni-solar. D'aquests dies afegits,
en resultaren dos mesos: Januarius i Februarius. Així resultà un any civil
de 355 dies, més curt encara que l'any tròpic; per tal de solucionar-ho, hom establí un
cicle de quatre anys en el curs del qual hom afegia cada dos anys un tretzè mes, que
podia ésser tant de 22 com de 23 dies. Aquests quatre anys civils equivalien a 1 465
dies, mentre que quatre anys tròpics només equivalien a 1 461 dies. Per tal
d'aconseguir una major concordança, el 450 aC hom adoptà un cicle de vuit anys degut a
Cleòstrat, amb el qual hom suprimia, en relació amb l'anterior cicle de quatre anys, la
inclusió d'un mes de 22 dies cada vuit anys. Així i tot, el calendari continuava tenint
un excés de dos dies cada vint-i-quatre anys. Juli Cèsar decidí la creació d'un nou
calendari (45 aC), que fou designat calendari julià, adoptat posteriorment per la
majoria de països, amb algunes modificacions; el començament de l'any fou portat de l'u
de març a l'u de gener. Aquest calendari establí el concepte d'any de traspàs i
un any civil mitjà de 365,25 dies, quantitat que hom creia que corresponia a la durada de
l'any tròpic. Era dividit en dotze mesos: Januarius (31 dies), Februarius (29
o 30 dies en cas d'ésser any de traspàs), Martius (31 dies), Aprilis (30
dies), Maius (31 dies), Junius (30 dies), Quintilis (31 dies), Sextilis
(30 dies), September (30 dies), October (30 dies), November (31
dies) i December (30 dies). L'any 44 dC el mes Quintilis fou rebatejat amb
el nom de Julius, en honor de Juli Cèsar. A causa d'una aplicació incorrecta de
la intercalació de l'any de traspàs, August hagué de decretar que durant dotze
anys no hi hagués cap any de traspàs. Per aquest fet, el Senat decidí de canviar el nom
Sextilis pel d'Augustus. Hom considerà, però, que Augustus havia de
tenir el mateix nombre de dies que Julius, i n'agafà un de Februarius.
Perquè no hi hagués, tanmateix, tres mesos seguits de 31 dies hom en tragué un de September
i un altre de November, els quals foren afegits a October i a December.
En resultà així un calendari que bàsicament havia de romandre fins avui. D'antuvi els
romans no empraven la setmana, sinó que dividien el mes en tres parts desiguals: de les
calendes (primer dia del mes) a les nones (dia 5 o 7), de les nones als idus (dia 13 o 15)
i dels idus a les calendes del mes següent.
Amb el cristianisme continuà la vigència del calendari julià, i fins al s XVI
subsistí parcialment la forma de divisió del mes usada pels romans. Des del s I,
però, fou també usada la setmana, per influència del calendari jueu en el
cristià. El dia de descans passà del dissabte al diumenge. Per tal com algunes
commemoracions cristianes, com la Pasqua, eren basades en fets datats segons el calendari
lunar jueu, hom establí un calendari litúrgic amb aquestes festivitats mòbils.
Imposat a la major part del món, el calendari julià contenia l'error de base de partir
d'una mesura incorrecta de l'any tròpic, puix que mentre aquest equival a 365,2422 dies,
l'any julià mitjà equivalia a 365,25 dies. La diferència, equivalent a 0,0078 dies, es
traduïa en el retard d'un dia cada 128 anys. Com a conseqüència, el pas del sol pel
primer punt d'Àries i, per tant, les estacions s'avançaren. Així, la Pasqua, vinculada
a l'equinocci de primavera, anava celebrant-se cada any més cap a l'estiu. El 1582 el
papa Gregori XIII, assessorat especialment per Ghiraldi, decretà que fossin trets deu
dies a aquell any i fou modificat el concepte d'any de traspàs en un nou calendari,
anomenat des d'aleshores, calendari gregorià, en el qual ho són els anys que són
múltiples de quatre i que no acaben en dos zeros, i també tots els acabats en dos zeros
que tenen el nombre que quedaria, en treure els dos zeros finals, divisible per quatre.
D'aquesta manera hom suprimia tres dies civils cada quatre-cents anys i obtenia un any
gregorià mitjà d'una durada de 365,2425 dies civils, del qual perdura només un excés
de 0,0003 dies civils en relació amb la durada de l'any tròpic, que produeix només un
excés de tres dies cada deu mil anys. Posteriorment, gairebé tots els països adoptaren
el calendari gregorià. A Rússia es mantingué fins a la revolució del 1917 el calendari
julià. Malgrat l'ús, pràcticament universal, del calendari gregorià, els inconvenients
d'aquest són nombrosos, raó per la qual hi ha projectes de reforma, entre els quals
destaca el calendari internacional fix, amb un any de tretze mesos, d'exactament
quatre setmanes cada un, amb la qual cosa tots els mesos començarien en diumenge i
acabarien en un dissabte. Un altre projecte és l'anomenat calendari mundial, que
propugna un any de dotze mesos, de 30 i 31 dies, aplegats en grups de tres, totalitzant 11
dies cada grup.
Calendari del
Pagès
Publicació anual de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, editat
des del 1856. Publicat en català fins el 1940, tingué una gran influència a les zones
rurals, on al s XIX no arribava gairebé cap altra publicació catalana. Al costat
d'indicacions pràctiques sobre la sembra, la collita, les previsions meteorològiques,
etc, hom hi troba articles de tècnica agrícola, texts legals i composicions literàries
sobre temes rurals.
Calendari julià
També conegut com calendari gregorià o occidental.
La manera de comptar el pas del temps a l'Occident, el calendari julià, va ser decretada
per Juli Cèsar el 45 aC i va ser adoptada a l'edat mitjana per la majoria de països, amb
algunes modificacions. Aquest calendari, però, contenia un error amb relació al
calendari astronòmic, que es traduïa en el retard d'un dia cada 128 anys. El 1582, va
néixer el calendari gregorià, quan el papa Gregori XIII va decretar la supressió de deu
dies d'aquell any. El nou calendari va ser adoptat per la majoria de països, tot i que
Rússia no va abandonar el calendari julià fins a la revolució d'octubre del 1917.
Calendari musulmà
Calendari emprat pels àrabs i després estès al món musulmà. Era un
calendari lunar amb un any de dotze mesos, alternativament de 29 i 30 dies. A partir del s
V hom hi afegí un tretzè mes, intercalació que fou prohibida per Mahoma. Per tal com la
durada mitjana de la llunació sobrepassa en quaranta-vuit minuts la durada mitjana del
mes lunar musulmà, es produeix una diferència que obliga a afegir onze dies en cada
transcurs de trenta anys civils que formen el cicle; hi ha dinou anys de 354 dies i 11
anys de 355 dies (anomenats anys abundants), que ocupen el número d'ordre 2, 5, 7,
10, 13, 16, 18, 21, 24, 26 i 29. Per cada 33 anys civils gregorians transcorren 34 anys
civils musulmans. Actualment, en els països musulmans, i especialment en els àrabs, el
calendari musulmà és usat ensems amb el calendari gregorià.
Calendari
republicà
Calendari decretat com d'ús obligatori a França per la Convenció el
24 d'octubre de 1793. Perdurà fins que Napoleó en decretà l'abolició i reintroduí el
gregorià a partir de l'u de gener de 1806. Hom prengué el 22 de setembre de 1792, dia de
l'equinocci de tardor, la data de la proclamació de la República, com a començament
d'una nova era, i fou decretat que l'any civil comencés per l'equinocci de tardor. L'any
era dividit en dotze mesos, tots de 30 dies: Vendemiari, Brumari i Frimari (tardor);
Nivós, Pluviós i Ventós (hivern); Germinal, Floreal i Pradal (primavera); Messidor,
Termidor i Fructidor (estiu). Els dies del mes eren dividits en tres dècades. Després
del darrer dia del mes de Fructidor eren col·locats cinc dies suplementaris per obtenir
un any de 365 dies; cada quatre anys, en comptes d'afegir-hi cinc dies, hom n'hi afegia
sis. Fou vigent al Rosselló i també a la zona del Principat ocupada, durant la Guerra
Gran, per les tropes franceses de la Convenció (1794-95), igualment com en altres
territoris sota control republicà.
Calendari xinès
Calendari emprat a la Xina fins a la revolució del 1911. A
l'inici de la dinastia Zhou (ss XI-VIII aC) la durada de l'any era avaluada en 366 dies,
però era usat un calendari lunar de 354 dies, que aviat fou canviat per un de luni-solar,
amb la intercalació de set mesos lunars cada dinou anys; així s'obtingué el calendari
de Zhuangzi adoptat a Qin (s III aC), que durà fins a la reforma de l'època Han (any 104
aC). Al s XVI aparegué l'obra de Zhusaiu, que resumeix tota la tradició xinesa del
calendari. Fins a la revolució republicana del 1911 la Xina es regí pel calendari lunar
(yinli), i la diferència d'onze dies i un quart entre l'any solar i els dotze
mesos d'aquest calendari es compensava amb la introducció d'un mes intercalat cada tres
anys. Aquest mes se solia afegir al final dels dotze mesos. Això feia que el principi de
l'any lunar oscil·lés entre darreria de gener i començament de febrer. Aquest cap
d'any, anomenat festa de primavera (chunjie) era la festa més important de l'any
xinès, que durava quatre dies. Al calendari xinès hi ha festes regides pel calendari
lunar i, per tant, mòbils, i d'altres de regides pel calendari solar. Cal citar, a més,
la divisió de l'any en 24 seccions (qijie), utilitzada al camp. Des dels Han (s II aC)
fins al 1911, els anys xinesos han estat numerats combinant dos cicles, un de deu
elements, els troncs celestials (tiangan), i un altre de dotze branques terrenes (dizhi).
Aquest cicle es troba lligat amb el dels dotze animals simbòlics, d'interès astrològic.
El calendari oficial, a la República Popular de la Xina, és el gregorià, introduït ja
al s XIX pels jesuïtes.
Call Loans
Préstec d'un dia per l'altre que les entitats
bancàries concedien als corredors o intermediaris perquè poguessin comprar accions a
compte dels seus clients. Aquesta pràctica permetia especular sobre les accions perquè,
de fet, no es pagava més que un 10% del seu valor: el comprador desemborsava el 10% del
preu de l'acció -en el seu valor real- i demanava a crèdit el 90% restant al corredor,
que es procurava la suma necessària demanant un crèdit ràpid a un banc. Així es podia
especular a la borsa sempre que aquesta anés a l'alça: es revenia uns dies després,
quan el preu de les accions ja havia pujat, i així es retornava el crèdit i tant el
corredor com el client obtenien un marge de benefici.
Camarilla
1. Grup de persones que, sense reconeixement oficial
i ocultament, influeix sobre les decisions del monarca o de l'autoritat superior de
l'estat. El terme té l'origen en el conjunt de persones que, reunides davant la cambra
reial de Ferran VII, influïren sobre la conducta política del rei durant els anys
1814-1820 i 1823-1833.
2. Conjunt de persones (familiars o amics) que, subreptíciament, influeixen en les
decisions d'alguna autoritat superior, d'alguna personalitat.
Cambra
1. Òrgan polític deliberatiu amb facultats legislatives o
consultives, propi dels estats del sistema representatiu. En els sistemes bicamerals, el
conjunt de la cambra baixa, que representa directament els ciutadans, i de la cambra
alta, que representa l'aristocràcia, les corporacions, els estats federats, etc,
consitueix el parlament. La cambra baixa és anomenada segons els països cambra
de diputats (derivada del règim francès sota la Restauració i la Monarquia de
Juliol, i sota la Tercera República, i estesa a Itàlia, Luxemburg i la major part dels
estats llatinoamericans), cambra de representants (als EUA, a Austràlia, a Nova
Zelanda, a Sri Lanka, a Libèria i a Bèlgica), assemblea nacional; a la Gran
Bretanya és anomenada Cambra dels Comuns, i a l'estat espanyol Congrés dels
Diputats. La cambra alta és anomenada, en general, senat; a la Gran Bretanya, Cambra
dels Lords.
2. Entitat o organisme, de caràcter oficial i estructurat com a corporació pública, o
bé de caràcter privat i estructurat com a associació, que agrupa individus o entitats
d'una mateixa activitat econòmica (comerç, indústria, navegació, agricultura,
propietat, etc). i que té com a finalitat de cobrir uns serveis determinats i de defensar
llurs interessos.
Cambra
d'agricultura
Associació generalment voluntària que té per funció de reunir, elaborar
i expressar les opinions de les persones lligades amb l'agricultura sobre qüestions
públiques referides al benestar de l'interès agrícola. La primera fou fundada a
Escòcia el 1864. En general, a tot el món, han estat restringides als grans propietaris
i, a diferència de les antigues societats d'agricultors, han fet pressió sobre la
política agrària governamental. A l'estat espanyol, les cambres d'agricultura foren
regulades el 1890; agrupades en cinc federacions (entre les quals la catalano-balear i la
valenciano-murciana) formaven la Unió Agrària Espanyola. El 1919 foren creades les cambres
agrícoles provincials, de caràcter obligatori, al costat de les de caràcter local.
Durant els darrers anys del s XIX foren creades, als Països Catalans, les cambres
agrícoles de Barcelona (o Catalunya), València, Palma de Mallorca (Cambra Agrícola
Balear, que publicà en 1893-95 el butlletí "El Agricultor Balear"), Tarragona,
Castelló de la Plana, Reus, Tortosa, el Vendrell, Vilafranca del Penedès, Maldà i la
Cellera de Ter, i els primers anys del s XX hom en creà moltes més, bé que en general
prengueren el nom de sindicat agrícola o bé el d'associació de propietaris,
associació agrícola, unió agrícola, etc, agrupades totes a la Federació
Agrícola Catalana-Balear. Amb el franquisme, totes aquestes associacions foren
suprimides, i llurs funcions (de les quals era exclosa la representació directa dels
col·lectius agraris) atribuïdes a les cambres oficials sindicals agràries, els
membres de la qual eren designats per les autoritats. Després del franquisme,
ressorgiren, d'una banda, els sindicats agrícoles, dels quals la Unió de Pagesos
és el de més projecció als Països Catalans, i, de l'altra, el Parlament de Catalunya
creà el 1993 la cambra agrària, corporació de dret públic que actua com a
entitat de consulta i de col·laboració amb la Generalitat de Catalunya en matèries
d'interès agrari. Els seus representants són elegits directament entre els professionals
del sector agrícola.
Cambra
d'indústria
Associació que agrupa els industrials, amb funcions
similars a la cambra de comerç. Les cambres d'indústria foren creades a l'estat
espanyol el 1911, a les zones més industrialitzades: als Països Catalans, la Cambra
Oficial d'Indústria de Barcelona (amb jurisdicció sobre tot el Principat), fusionada el
1967 amb la Cambra Oficial de Comerç i Navegació, i la Cambra Oficial d'Indústria de
València (amb jurisdicció sobre les províncies de València i Alacant).
Cambra de comerç
Corporació de dret públic que agrupa les empreses per a la defensa i la
promoció de llurs interessos. Les cambres de comerç són òrgans consultius de les
administracions, tenen competències públiques encarregades i delegades per les
administracions per a gestionar serveis públics i ofereixen serveis directament a les
empreses. La denominació de cambra de comerç aplicada a aquest tipus d'institució és
d'origen francès. Creada la de Marsella el 1599 i la de Dunkerque el 1700, Lluís XIV
dotà aquesta institució d'un estatut nacional (1701), a partir del qual s'estengueren
per tot l'estat. Suprimides durant la Revolució (1791), foren restablertes durant el
Consolat. El darrer terç del s XVIII, el títol de cambra de comerç s'aplicà a les
associacions de comerciants sorgides a les illes Britàniques (on tingueren un important
paper en la Revolució Industrial) i a les colònies britàniques d'Amèrica: Nova York
(1768), Glasgow i Belfast (1783), Edimburg i Leeds (1785), etc. Durant el s XIX
s'estengueren per la major part dels estats del món en substitució de les diverses
institucions tradicionals de caràcter similar. Als Països Catalans, els col·legis de la
mercaderia i els consolats medievals havien deixat pas ja al s XVIII a les juntes de
comerç. En termes generals, són dos els models bàsics que regulen les cambres de
comerç arreu: el model continental, al qual s'adscriuen les cambres de l'estat espanyol,
i el model anglosaxó. En l'àmbit continental, les cambres es consideren com a ens
corporatius de caràcter públic i es basen en els principis d'adscripció obligatòria de
totes les empreses i de quota obligatòria; en canvi, les anglosaxones són meres
associacions de caràcter privat i es basen en els principis de lliure adhesió i de
contribució voluntària. A l'estat espanyol, el 1886 en fou decretada la constitució a
cada una de les províncies (coexisteixen, però, amb d'altres d'àmbit municipal en
determinades poblacions importants que no són capitals de província). A partir del 1901
les cambres de comerç es denominaren cambra de comerç i indústria o cambra de
comerç, indústria i navegació, segons les característiques; amb la llei de bases
del 1911, que els donà un estatut oficial, foren establertes a les províncies més
industrialitzades cambres d'indústria independents de les de comerç. El 1993 s'aprovà
una nova llei de bases de les cambres, que substituí la del 1991, per tal d'ajustar
aquestes institucions a la Constitució espanyola del 1978. Les vuitanta-cinc cambres de
comerç de l'estat espanyol es troben agrupades en un Consell Superior de Cambres de
Comerç, Indústria i Navegació, amb seu a Madrid. Hi ha actualment vint cambres de
comerç als Països Catalans: vuit de comerç i indústria (Lleida, Tàrrega, Manresa,
Terrassa, Sabadell, Valls, Alcoi i Oriola) i dotze de comerç, indústria i navegació
(Barcelona, València, Mallorca, Eivissa i Formentera, Alacant, Castelló, Tortosa, Reus,
Tarragona, Menorca, Girona, Sant Feliu de Guíxols i Palamós), a més de la Cambra de
Comerç i Indústria de Perpinyà i dels Pirineus Orientals. El Consell de Cambres de
Catalunya agrupa les tretze cambres catalanes, i el Consell de la Comunitat Valenciana,
les cinc del País Valencià. Les de Barcelona, Eivissa i Formentera, Sabadell i Palamós
foren fundades el mateix 1886; les de València i Tarragona, el 1887; la de Lleida, el
1897. El 1903 fou fundada la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació d'Eivissa, amb
jurisdicció sobre Eivissa i Formentera; però, atesa la seva poca activitat, desaparegué
el 1924 i fou assimilada a la de Palma de Mallorca, que hi establí una delegació. El
1905 foren creades les de Girona, Sant Feliu de Guíxols i Tàrrega; la de Maó ho fou el
1906. Dénia, Vinaròs i Vilanova i la Geltrú havien tingut també, igualment com
Eivissa, cambra de comerç. Per al comerç internacional han sorgit, d'una banda, les
cambres de comerç nacionals a l'estranger i, de l'altra, la Cambra de Comerç
Internacional, fundada el 1919, que té el seu secretariat internacional a París i
reuneix més de 100 comitès nacionals, amb un Tribunal d'Arbitratge Comercial
Internacional.
Cambra de gas
Local hermèticament tancat on hom injecta gasos tòxics per
asfixiar. Emprada per primera vegada a l'estat de Nevada (EUA) el 1924, fou utilitzada en
els camps de concentració nazis per a exterminar presoners. Actualment serveix per a
l'execució de condemnats a mort en alguns estats dels EUA.
Cambra de
Representants
Cambra baixa del congrés dels EUA. Consta de 435 membres
elegits per a dos anys proporcionalment al nombre d'habitants de cada estat (cada membre
representa com a terme mitjà de 300 000 a 400 000 habitants). El Senat i la Cambra de
Representants estan en pla d'igualtat en l'aspecte legislatiu, llevat en matèria
d'imposts, en què únicament la Cambra de Representants posseeix la iniciativa, així com
en el cas de l'impeachment. Ambdues cambres posseeixen també atribucions
constitucionals, electorals i judicials.
Cambra dels Comuns
Cambra baixa del parlament britànic. Els seus membres (659
el 1997) són elegits per a un període màxim de 5 anys; la cambra és dissolta
habitualment abans d'esgotar aquest període en el moment que el primer ministre considera
que en la contesa electoral les circumstàncies són favorables al seu partit. Cada
circumscripció electoral elegeix un únic membre de la cambra mitjançant sufragi
universal directe; no poden ésser elegits els sacerdots, els funcionaris i els pars si no
renuncien els títols nobiliaris. Presideix la cambra el speaker, que dirigeix els
debats. El primer ministre ha d'ésser elegit forçosament, des de l'inici del s XX, entre
els representants dels comuns (abans podia ésser-ho d'entre els de qualsevol de les dues
cambres). Diàriament el govern se sotmet a les interpel·lacions a la Cambra dels Comuns
(question time). Iniciada al s XIII per a l'aprovació i el repartiment d'imposts
entre els llocs o comuns de jurisdicció reial, agafà importància i s'organitzà a
partir de mitjan s XIV, afavorida per les necessitats econòmiques de la guerra dels Cent
Anys. Al s XVII adquirí nou impuls: després de la restauració del 1660 consolidà el
poder adquirit durant la guerra civil de 1642-48. Al llarg dels ss XIX i XX una sèrie de
reformes ampliaren progressivament les atribucions de la cambra i la seva
representativitat. El 1928 fou concedit el vot a les dones.
Cambra dels Lords
Cambra alta del parlament britànic. Poden ocupar escons
només els bisbes i arquebisbes de l'Església Anglicana, els pars hereditaris del Regne
Unit, els pars vitalicis creats el 1958 i els jutges del tribunal suprem (1 139 persones
en total el 2001). El mateix any era constituïda per un total de 679 membres, dels quals
561 eren pars vitalicis, 92 pars hereditaris (d'aquests, 75 designats pels partits
polítics, 2 de designació reial i 15 per la mateixa cambra) i 26 pars espirituals (2
arquebisbes i 24 bisbes). Creada al s XIII, com una de les dues cambres del parlament
britànic, des de la fi del s XVIII ha perdut la major part del seu poder a favor de la
Cambra dels Comuns. Les reformes del 1911 i del 1949 n'han reduït les facultats a la
possibilitat d'exercir el dret de veto per dos anys sobre les lleis aprovades per
l'esmentada cambra. El 1999 fou aprovada una llei per la qual se suprimien gradualment els
membres hereditaris de la cambra (659 fins aquest any).
Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona
Corporació de dret públic constituïda el 1886 sota la
presidència de Manuel Girona i Agrafel. L'any 1912, com a conseqüència del nou règim
jurídic en matèria de cambres, s'instituïren, a Barcelona per separat, la Cambra
Oficial de Comerç i Navegació i la Cambra Oficial d'Indústria. El 1967 es reunificaren
les dues cambres i es constituí novament la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i
Navegació de Barcelona com a continuadora d'aquelles. Té la seva seu a la Llotja de Mar.
El principal òrgan de govern és el ple de seixanta-nou membres, seixanta dels quals
elegits per sufragi universal i directe de tots els contribuents al Tresor Públic
(persones físiques o jurídiques), que es dediquin al comerç, la indústria, la
navegació i altres serveis, i nou elegits pels membres del ple abans esmentat a proposta
de les organitzacions empresarials intersectorials i territorials més representatives.
Participa en la gestió i el finançament de l'anomenat Grup Cambra, format per Fira de
Barcelona, Turisme de Barcelona, Barcelona Centre de Disseny, Fundació Barcelona
Promoció i la societat Gestió i Promoció Aeroportuària. Edita diverses publicacions,
interessants per a l'estudi de l'economia catalana, com ara la "Memòria econòmica
de Catalunya" (anual), en col·laboració amb les cambres de comerç catalanes. El
seu arxiu històric guarda un fons molt important per a la història econòmica de
Catalunya.
Camisa
Seguit d'un adjectiu de color distintiu d'un cos militar o d'un partit, nom
donat als membres d'aquest cos o partit. Els camises roges eren els voluntaris que
seguiren Garibaldi a l'expedició de Sicília (1860). Els camises negres, els
militars feixistes italians a partir de 1919. Els camises brunes, els militants
nacional-socialistes alemanys (1925) i especialment les SA (seccions d'assalt). Els camisas
azules, els militants de FET i de las JONS (1934). També han estat camisas viejas
els afiliats a la Falange Española abans del 18 de juliol de 1936.
Camp d'extermini
Nom donat als camps de concentració
establerts pels alemanys a Alemanya i Polònia durant la Segona Guerra Mundial per a
l'extermini en massa de la població jueva dels països ocupats. A més dels que foren
construïts al costat dels camps de concentració d'Auschwitz i de Maidaneck (Lublin),
sorgiren els de Chelmno, Belcec, Sobibor i Treblinka. L'extermini era dut a terme en grans
cambres de gas, i la destrucció dels cossos, en forns crematoris. Hi foren exterminats
entre quatre i sis milions de jueus.
Camp de
concentració
Centre d'internament establert al marge dels
procediments ordinaris de detenció prevists per les legislacions civils i militars, on
són confinades persones per motius de seguretat militar o política o com a forma de
càstig o explotació. L'empresonament és ordenat habitualment per representants del
poder executiu o pel comandament militar i sovint ateny grups o classes de persones sense
tenir en compte la culpabilitat individual. El terme aparegué per primera vegada a Cuba,
on el capità general Valerià Weyler creà, el 1896, concentracions civils sotmeses a
severíssima vigilància militar per tal de combatre les guerrilles antiespanyoles.
Procediments anàlegs foren aplicats a l'&Ag;frica del sud pel governador britànic
Horatio Herbert Kitchner, el 1901, durant la guerra anglo-bòer; amb motiu dels
enfrontaments entre nord-americans i japonesos; a la Rússia dels tsars i dels sòviets; a
Espanya en la guerra civil de 1936-39; a Grècia el 1944 i, després del 1945, a quasi
tots els paísos del Tercer Món que han viscut lluites anticolonials. Però on els camps
de concentració tingueren especial importància i significació fou a l'Alemanya nazi, on
arribaren a ésser camps d'extermini. Des del 1934 foren creats, sota la direcció del cap
suprem de les SS Heinrich Himmler i com a instrument de terror de l'estat
nacionalsocialista, els de Dachau (prop de Munic), Oranienburg (dit després de
Sachsenhausen, prop de Berlín), Buchenwald (prop de Weimar), Gross-Rosen (prop de
Breslau), Flossenbürg (a l'Alt Palatinat), Neuengamme (prop d'Hamburg), Ravensbruck (a
Mecklenburg, per a dones) i Mauthausen (prop de Linz); a partir de l'inici de la Segona
Guerra Mundial foren creats, al costat de molts altres de menors, els de Stutthoff (prop
de Danzig), Bergen-Belsen (prop de Hannover), Nordhausen (Turíngia), 'sHertogenbosch
(Brabant del Nord), Natzweiler (Alsàcia), Theresienstadt (Bohèmia), Auschwitz (a la
regió de Cracòvia), Maidanek (prop de Lublin) i Riga (Letònia). Hom hi confinà els
enemics reals o suposats del règim nazi (especialment comunistes i socialdemòcrates, i
també militants i clergues catòlics i protestants, intel·lectuals, empresaris), les
considerades races inferiors (gitanos i, sobretot, jueus), homosexuals i els anomenats
"asocials"; llur treball forçat, en condicions infrahumanes, constituí una
part important de la mà d'obra de la indústria de l'armament. Les condicions de vida i
de treball, la fam, les epidèmies, els càstigs i els turments, a més dels experiments
mèdics fets amb internats, produïren una gran mortaldat o greus danys físics. Després
de l'anomenada "solució final", donada a la qüestió jueva, foren establerts a
Polònia des del 1941 camps d'extermini.
Camp de Cotlliure
Camp de concentració especial o de càstig disposat el
1939 per les autoritats franceses al castell de Cotlliure (Rosselló), destinat als
refugiats de la guerra civil de 1936-39 considerats indisciplinats o perillosos. Hi hagué
de 300 a 500 homes en règim penitenciari de treball forçós, amb una brigada especial de
càstig.
Camp de treball
Camp de concentració en el qual els reclusos són constrets
a treballar. Durant la guerra civil de 1936-39 funcionaren als Països Catalans,
organitzats pel govern republicà, alguns camps de treball per a presos polítics, com el
dels Omells de Na Gaia (Urgell). Actualment, si bé el règim penitenciari espanyol
procura que tot penat i fins i tot pres preventiu pugui exercitar el dret al treball,
aquest mai no pot ésser imposat com a pena, ni tan sols de forma subsidiària.
Campanya
1. Guerra, combat, operació militar, a camp obert.
2. Sèrie d'operacions que poden ésser considerades com un conjunt estratègic, i són
explicitades en el pla de campanya o pla d'operacions.
3. Sèrie d'actuacions per tal d'aconseguir un fi científic, comercial, polític, etc.
Campanya de
Palestina
Conjunt d'operacions militars (1915-17), durant la Primera
Guerra Mundial, que donaren el control de Palestina i Síria a la Gran Bretanya. L'intent
turc d'apoderar-se del canal de Suez (febrer del 1915), fracassat per una contraofensiva
dels britànics, menà aquests a la campanya, a fi d'allunyar qualsevol amenaça damunt el
canal. Llur general, Allenby, ocupà Gaza i Jerusalem (1917), ajudat per una flota aliada
i forces franceses, australianes i àrabs. Presa també Damasc (setembre del 1918), per
l'octubre els francesos ocuparen Beirut, i tres dies després Turquia demanà l'armistici.
Campanya de
Sicília
Conjunt d'operacions militars de la Segona Guerra Mundial
mitjançant el qual els aliats ocuparen l'illa (10 de juliol — 17 d'agost de 1943).
Després d'un intens bombardeig i de conquerir tres illes properes, els atacants
—forces anglo-nord-americanes comandades pels generals Eisenhower i Alexander—
desembarcaren al sud i sud-est de Sicília. Els defensors, inferiors en nombre i
equip,
eren 220 000 soldats italians, que oferiren poca resistència, i 70 000
alemanys, que resistiren fortament prop de l'Etna. La campanya acabà amb l'ocupació de
Messina.
Campanya de
Tunísia
Conjunt d'operacions bèl·liques efectuades en territori
tunisià entre el febrer i el maig del 1943 per part de les forces anglo-nord-americanes,
d'una banda, i les germano-italianes, de l'altra. A la conferència de Casablanca els
aliats acordaren la reconquesta total del Magrib abans d'iniciar l'ocupació d'Itàlia.
Mentre els nord-americans tractaven de separar les forces alemanyes del general Jürgen
von Arnim, al nord, de les del general Erwin J.Rommel, al sud, aquest contraatacà, ocupà
la ciutat de Gafsa i marxà sobre Tebesa, on s'havien replegat els nord-americans. Tot i
això, les diferències entre Hitler i Rommel permeteren als britànics ocupar el sud de
Tunísia. Per la seva banda, von Arnim refusà de rebre reforços donant per perdut el cap
de pont tunisià. Els anglo-nord-americans iniciaren l'ofensiva final el 19 d'abril, i el
7 de maig ocuparen Tunis i Bizerta. Les últimes forces italianes es rendiren el 12 de
maig. La campanya de Tunísia comportà la pèrdua, per part de l'Eix, d'uns 250 000
homes, i d'uns 70 000 en el bàndol aliat. Significà també l'inici del control de la
Mediterrània per part dels aliats, que poc després iniciaren la invasió de Sicília.
Campanya
del Concert Econòmic
Moviment econòmic i polític promogut el 1898 per la Lliga de Defensa
Industrial i Comercial de Barcelona, presidida per Sebastià Torres, per tal d'assolir per
a Catalunya un concert econòmic amb l'estat espanyol similar al del País Basc. S'hi
mostraren favorables les quatre diputacions catalanes, 318 ajuntaments del Principat i les
principals entitats professionals, econòmiques i culturals. L'oposició que hi féu el
ministre de finances Villaverde ocasionà el Tancament de Caixes.
Campanya del Nord
Conjunt d'operacions militars dutes a terme durant la guerra civil espanyola,
entre març i octubre de l'any 1937, que acabaren amb la resistència republicana del
Nord. No podent encerclar Madrid, després dels intents fracassats en les batalles
del Jarama i Guadalajara, el comandament franquista inicià, a la fi del març del 1937,
l'anomenada campanya del Nord, contra la zona republicana, que comprenia Biscaia,
la província de Santander i Astúries (menys Oviedo). El 26 d'abril tingué lloc el
bombardeig de Gernika per aparells de la legió Còndor, de tanta repercussió
internacional; l'11 de juny fou trencat el "cinyell de ferro" de Bilbao, ciutat
ocupada el 19 per les tropes de Franco. La lluita fou molt aspra: el gudaris bascs i els
batallons asturians oferiren una gran resistència (Santander, per contra, fou pres sense
gaires dificultats el 26 d'agost de 1937). La campanya finí amb l'entrada de les tropes
de Franco a Gijón (21 d'octubre de 1937). El comandament republicà muntà dues ofensives
per tal d'atreure forces del nord a nous camps de batalla, que es concretaren en les
batalles de Brunete i Belchite.
Campanya electoral
Sèrie d'activitats d'informació i de propaganda sobre els candidats, els
partits i llurs programes, fetes durant un termini determinat abans d'unes eleccions i
encaminades a aconseguir el màxim nombre de vots dels electors.
Campanya Internacional per a la Prohibició Total de les Mines Antipersona
Organització no governamental internacional fundada
el 1991 amb l'objectiu d'aconseguir la il·legalització de la fabricació, l'ús i el
tràfic de mines antipersona. Promou també el desminatge i l'assistència als damnificats
per aquestes armes. Sorgí de la unió de sis organitzacions arran del fracàs de la
convenció de Ginebra sobre armes convencionals (1980). Des de la seva fundació, s'hi han
adherit més de 1 000 organitzacions no governamentals. La ICBL aconseguí el 1997 que 122
estats signessin a Ottawa un tractat per a la prohibició de les mines antipersona, en
vigor des del 1999 i al qual s'han anat adherint nous estats membres. El 1997 la
coordinadora Jody Williams rebé el premi Nobel de la pau en representació de
l'organització.
Campanya
publicitària
Programació i realització d'una acció publicitària
de conjunt valent-se dels diferents mitjans de difusió.
Campanyes
d'Etiòpia
Denominació donada als episodis bèl·lics
internacionals que tingueren com a escenari l'imperi etiòpic a les acaballes del s XIX i
a la primera meitat del s XX. La pretensió d'Itàlia d'imposar el seu protectorat sobre
Etiòpia, basada en una interpretació tendenciosa del tractat d'Uccialli (1889), conduí
a l'enfrontament militar d'ambdós països (1894). L'exèrcit italià, sota el comandament
del general Oreste Baratieri, vencé els etiòpics a Koatit i Adigrat i ocupà la
província de Tigre, però l'emperador Menelik II el derrotà a Amba Alaji, a Makalle i,
com a victòria decisiva, a Adwa (març del 1896). Pel tractat d'Addis Abeba (octubre del
1896) Itàlia reconegué la independència d'Etiòpia. El 1935 els afanys imperialistes de
Mussolini i la necessitat de primeres matèries i d'obertura de nous mercats determinaren
que Itàlia aprofités els incidents fronterers entre la Somàlia italiana i Etiòpia per
a emprendre, sense prèvia declaració de guerra, la conquesta d'Etiòpia. Comandades per
Graziani i De Bono (substituït de seguida per P.Badoglio) i equipades modernament, les
tropes italianes derrotaren l'exèrcit etíop, d'estructura quasi feudal i mal armat, a
Enderta, Shire i Tembien. L'emperador Haile Selassie intentà d'aturar l'enemic, però
novament fou vençut prop del llac Ashangi (1936); els italians ocuparen Gondar i la
regió del llac Tana i entraren a Addis Abeba. La Societat de Nacions es limità a
condemnar Itàlia com a agressora i a imposar-li sancions econòmiques. Entre el març i
el maig del 1941 les tropes britàniques comandades per Cunningham i Platt, en una acció
convergent des de Kenya i el Sudan i amb l'ajut de les guerrilles indígenes, derrotaren
l'exèrcit del duc d'Aosta i l'obligaren a capitular, fet que posà fi a la dominació
italiana a Etiòpia.
Campanyes de
Polònia
Operacions bèl·liques que tingueren com a escenari el
territori polonès durant les dues guerres mundials. Havent declarat Alemanya i
Àustria-Hongria la guerra a Rússia (1 i 6 d'agost de 1914), els austro-hongaresos
emprengueren (primera campanya) amb poc èxit l'ocupació de la Polònia russa;
mentrestant, l'escomesa de Rússia contra la Prússia oriental obligà les tropes
alemanyes —comandades per Hindenburg i Ludendorff— a intervenir-hi. Els uns i
els altres obtingueren, alternativament, victòries i derrotes, fins a mitjan 1915, en
què els Imperis Centrals, en una gran ofensiva, ocuparen Polònia i Lituània, que
retingueren fins a l'armistici amb la naixent Unió Soviètica. L'u de setembre de 1939
(segona campanya), sense prèvia declaració de guerra, les forces alemanyes —la
Wehrmacht, amb el suport de la Luftwaffe— ocuparen la major part de Polònia en una
ràpida campanya, completada el 29 del mateix mes amb la capitulació de Varsòvia
després de tres setmanes d'heroica resistència; mentrestant, des del dia 17, l'exèrcit
soviètic (d'acord amb el pacte amb el Tercer Reich) ocupava les províncies orientals del
país. L'ocupació de Polònia per Alemanya féu esclatar la Segona Guerra Mundial. En la
tercera campanya, els habitants de Varsòvia, encoratjats pels avenços dels
aliats, es
revoltaren contra els invasors nazis (1 d'agost de 1944) i lluitaren desesperadament fins
el 2 d'octubre, que hagueren de capitular. L'alliberació de Polònia del domini nazi fou
duta a terme entre el gener i el març del 1945 pels exèrcits soviètics amb la
col·laboració dels partisans.
Campanyes del
Sinaí
Operacions militars efectuades a la península del Sinaí
per l'exèrcit israelià en les guerres àrabo-israelianes. La primera (1956)
comportà una pràctica ocupació del desert (120 km de profunditat en tres dies) per les
columnes blindades comandades per Moshé Dayan. Les forces de l'ONU restabliren
(1956) les línies anteriors de l'armistici del 1949. La més espectacular (1967) portà
les forces blindades israelianes fins al canal de Suez en l'anomenada guerra dels Sis
Dies, territori que ocuparen fins el 1973, que un sobtat atac egipci obligà els
israelians a retirar-se una vintena de quilòmetres a l'interior del Sinaí.
Canadenca, la
Nom amb què fou coneguda l'empresa Barcelona Traction, Light and Power
Company, Limited.
Cantonalisme
Doctrina política que pretén l'organització de la societat en cantons
federats, que substitueixin l'organització estatal. Fou especialment important a la
Península Ibèrica i a Suïssa, a la segona meitat del s XIX.
(veure Insurrecció Cantonalista)
Canvi
Forma de la distribució de les mercaderies dins la
societat. La superació d'una economia d'autoconsum amb la introducció de la divisió del
treball exigí històricament l'aparició del canvi, instrumentat d'antuvi pels
procediments de bescanvi o barata i, posteriorment, per la introducció del diner.
En ambdós casos, el problema que el canvi implicava consistia en la determinació d'un
indicador general de l'estructura de relacions d'equivalència entre els distints béns
produïts dins una comunitat econòmica, és a dir, el valor de canvi relatiu de
cada bé o mercaderia. Dins l'escola clàssica, el canvi aparegué com un concepte
inherent a l'home, al qual corresponia l'exercici d'una activitat «natural»
caracteritzada pel fet de produir-se entre mercaderies equivalents que tenen, en el
treball incorporat o en el treball contingut, l'essència del valor i que
dóna lloc a un canvi equivalent. L'economia neoclàssica i els corrents marginalistes
consideren d'escàs relleu les discussions sobre el canvi, considerat com un fet tècnic
subsidiari respecte a les categories d'utilitat i d'escassetat, atès que l'esquema
teòric recolza en les relacions entre individus aïllats dins un mercat transparent. El
marxisme parteix de l'existència d'una llei del valor que regula el canvi de
mercaderies (sobre la base del quantum, de treball abstracte, simple i necessari
socialment) i que parteix del canvi equivalent per a formular la desigualtat en el
canvi, tant en les relacions entre capital i treball, amb l'aparició de l'excedent i de
l'explotació, com a escala nacional (canvi desigual entre l'agricultura i la indústria,
per exemple), per a arribar al canvi desigual entre països, basat en una divisió
internacional del treball que tendeix a augmentar la desigualtat de les relacions entre
els països subdesenvolupats i els desenvolupats.
Canvi cultural
Modificació de la cultura a través del temps. Tot i que
els canvis culturals i els sòcio-estructurals siguin interdependents, llur estudi separat
és justificat per raons metodològiques. El canvi cultural abasta un univers amplíssim
d'esdeveniments, i ja amb els primers sociòlegs (Montesquieu i Adam Ferguson) en sorgí
l'estudi, el qual, juntament amb la creença en el progrés, determinà la formulació
d'influents teories sobre l'evolució de la cultura (com, per exemple, les de Saint-Simon
i Auguste Comte). Més endavant, la teoria marxista de les ideologies plantejà la
qüestió en termes de la dependència entre aquest fenomen i les estructures de classe i
relacions de producció. L'expansió de l'etnologia i de l'antropologia social, a la fi
del s XIX, enriquí el coneixement sobre aspectes fins aleshores desconeguts del
canvi cultural, com és ara la difusió d'elements culturals, llur distribució
geogràfica i ecològica, l'aculturació, etc. Semblantment s'esdevingué més tard
amb l'estudi renovellat dels fenòmens ideològics, reprès per Karl Mannheim, i amb
l'interès despertat avui per la cultura de massa. Hom no posseeix encara una teoria
general, d'acceptació universal, del canvi cultural, i és dubtós que hom arribi a
assolir-la fàcilment. D'altra banda, abunden els estudis sobre aspectes específics, bé
que molt amplis, del canvi cultural: es destaquen els efectuats sobre secularització,
propaganda i llenguatge.
Canvi social
Diferència que hom pot observar entre dos estadis de la
realitat social i el procés que hi té lloc. Abraça fenòmens tan amplis com els de desenvolupament,
progrés, decadència i evolució; quan el canvi no és gradual, hom
parla de revolució. El canvi social és determinat per tres factors: alteracions
sociobiològiques (així, una transformació climàtica pot forçar un poble sedentari al
nomadisme o a la conquesta), variacions imposades per un o diversos grups socials
(implantació d'una llei, construcció de vies de comunicació, persecució d'una minoria
ètnica, etc) o la mateixa dinàmica de les estructures socials establertes (la dinàmica
interna del sistema capitalista, per exemple, encamina la societat en un sentit donat).
Sovint, tots tres factors apareixen junts en el canvi social, el qual, d'altra banda, va
estretament unit al canvi cultural, de tal manera que l'un implica sempre l'altre en un
cert grau. Tanmateix, el primer comporta sempre una modificació d'estructures. Les
concepcions més generals sobre el canvi social, com les d'Auguste Comte, Karl Marx o
Émile Durkheim, sovint es confonen amb una teoria de l'evolució de la humanitat.
D'altres, més particulars, intenten explicar fenòmens més restringits del canvi, com la
teoria de Max Weber sobre els orígens del capitalisme. Nombrosos estudis de canvi social
a petita escala empren al màxim la quantificació dels fenòmens, tot operant amb un
mínim de variables, d'una col·lectivitat reduïda.
Cap
1. Persona que ocupa un lloc de preferència, que
presideix o que té els altres a les seves ordres; capitost.
2. El qui té l'autoritat i ostenta la representació d'una casa regnant (o exregnant) o
senyorial; el cap d'una casa reial és el rei (o el pretendent).
Cap d'estat
Persona que representa o que exerceix la suprema autoritat de l'estat. En
les monarquies acostuma a rebre el títol de rei; en les repúbliques,
el de president. En les monarquies i en les repúbliques parlamentàries de
l'Europa occidental el rei o el president no exerceixen el poder executiu, el qual depèn
del cap de govern. Al contrari, en el sistema presidencialista (característic de
les constitucions americanes i de la Cinquena República Francesa), el president
l'exerceix directament. A l'URSS i a la major part dels països socialistes, les funcions
del cap d'estat són exercides per un òrgan col·legiat, anomenat praesidium, el
president del qual exerceix les funcions pròpies d'un cap d'estat.
Cap de govern
Persona que exerceix la direcció del poder executiu en els estats en què
aquest no és exercit exclusivament pel cap de l'estat. Rep també el nom de president
del consell de ministres, de primer ministre i de canceller.
Cap polític
Càrrec polític posat pel govern al capdavant de les províncies de
l'estat espanyol com a representant màxim del poder executiu. La denominació, equivalent
i predecessora de la de governador civil, sorgí de les corts de Cadis i estigué
en vigor en 1813-14, 1820-23 i 1836-49. Fou conegut amb el seu nom castellà, jefe
político.
Capficat
Sarment que hom capfica. Els capficats eren ja en ús en els
temps de Columel·la per a perpetuar la producció de la vinya. Als ss XVIII i XIX
foren utilitzats pels rabassaires a fi de perllongar indefinidament el contracte de
rabassa morta. La licitud de la pràctica dels capficats fou molt discutida, malgrat
ésser aquests elements constitutius de la rabassa morta originària.
Capità general
Oficial que exerceix el comandament de totes les forces
militars del territori per al qual ha estat nomenat. A la corona
catalanoaragonesa, el
càrrec de capità general fou creat el 1344 per Pere III de Catalunya-Aragó amb
jurisdicció sobre els comtats de Rosselló i Cerdanya, i persistí, vinculat a la persona
del governador, fins el 1500, que la jurisdicció fou ampliada a tot el Principat de
Catalunya. A partir del 1512, fou vinculat a la persona del lloctinent general —fet
que es produí també a València quan hom hi creà el càrrec el 1520, fora del període
de lloctinència de Germana de Foix— i persistí així fins a l'abolició pels
decrets de Nova Planta, àdhuc durant l'època d'unió a la corona francesa (1640-52). La
seva provisió corresponia al Consell d'Aragó. El capità general disposava d'un tribunal
integrat per quatre o cinc assessors, un tresorer, un advocat fiscal i un nombre variable
d'escrivans i notaris; tenia competència sobre els delictes militars i comuns greus fets
per estipendiaris o soldats i, de fet, actuava en el comerç exterior, requisava vaixells
i, en nom del Consell de Guerra, supervisava la construcció naval militar. El càrrec de
capità general, existent també a Navarra, fou estès als territoris colonials
castellans; així, durant el s XVII reberen aquest nom els caps de les demarcacions
militars dels virregnats d'Índies, organitzades pels mateixos virreis o governadors que,
com a capitans generals de tropes en servei permanent, crearen la demarcació o
jurisdicció territorial (capitania general). El capità general d'Índies era president
de l'audiència del seu districte i era assessorat militarment per una Junta de Guerra.
Tenia a les seves ordres els almiralls de les armades situades en aigües de la seva
jurisdicció. Amb la Nova Planta (1707-16), el capità general adquirí, als antics regnes
de la corona catalanoaragonesa, el comandament suprem de l'exèrcit d'ocupació permanent
(a diferència del temps dels Àustria, que només disposava d'unes forces esparses i
eventuals en cas de guerra o d'aldarull) i alhora el govern general i la representació
del monarca; de fet esdevingué la garantia més ferma del règim polític autoritari i
absorbent dels Borbó. D'ací que fos lligat d'una manera molt estreta a la corporació
civil cabdal, l'audiència reial, de la qual fou president nat, en els afers
governatius per tal que les tropes asseguressin l'observança d'una recta política.
Així, la representació del sobirà —bé que els edictes fossin intitulats pel
capità general en nom del rei— fou assignada a la diarquia formada pel capità
general i governador, d'una part, i per l'audiència, de l'altra (real acuerdo)
—motiu de freqüents friccions—, per tal d'assegurar la indepèndencia dels oïdors
o magistrats d'aquest organisme politicojudicial contra les ingerències abusives d'un
capitost de guerra, al qual la realitat històrica havia hagut de convertir en un ésser
omnipotent, tant de cara als súbdits com de cara al govern de Madrid. Una prova del seu
poder fou la inamobibilitat de què molts d'ells gaudiren. En el curs del s XVIII, el
càrrec de capità general fou establert també a la resta del territori peninsular de la
monarquia borbònica, com a cap suprem de les noves demarcacions administratives
territorials (capitanies generals), que foren constituïdes al llarg del segle. El capità
general de Castella la Vella presidia l'audiència de Valladolid; el d'Andalusia, les de
Granada i Sevilla; el d'Extremadura, la de Càceres, etc. Des de la reforma administrativa
de l'estat espanyol, que separà el govern polític del comandament militar (1835), el
capità general esdevingué el cap superior de cada capitania general,
excepte,
fins el 1941, dels departaments insulars de Balears i de Canàries, a càrrec d'un
comandant general. Els actuals capitans generals tenen el grau de tinent general en la
jerarquia militar.
Capital
1. Fons de riquesa acumulada, diners que hom posseeix.
2. Conjunt dels mitjans de producció -edificis, màquines, diners, valors- que
posseeix tota empresa o societat i que són susceptibles d'originar una renda de període
en període.
Conjunt de mitjans de producció -reals o monetaris- reproduïbles amb
l'acció d'una unitat productiva i susceptibles d'originar una renda de període en
període. En la història del pensament econòmic, el concepte de capital ha tingut una
aparició relativament tardana i escassament satisfactòria a l'hora de proveir una
definició de validesa general. De fet, dins l'economia positiva burgesa, les teories més
recents no han superat totalment les concepcions clàssiques, sorgides en llur peculiar
context històric. En la concepció de Turgot, representant dels fisiòcrates, manca la
distinció entre la forma monetària representativa dels elements del capital i aquests
elements, bé que la seva precisió respecte a la part de capital destinada al consum i la
distinció entre capital i terra foren posteriorment recollides i incorporades a la
tradició del pensament clàssic. L'aportació d'Adam Smith proporcionà la textura
bàsica de la concepció clàssica, la qual pressuposa els següents principis lògics
fonamentals: l'abstracció sense referència històrica al context social; la importància
dels efectes productius dels anomenats factors originaris, principalment en el seu
vessant de contribució ex-ante a la formació del capital; la delimitació i
l'equivalència del capital en relació amb els factors terra i treball, situant-los en un
mateix nivell d'importància, i el tractament estàtic de la qüestió. Smith en destacà
els valors substancials, distingint els elements reals (béns físics) dins el conjunt de
valors patrimonials expressats en termes monetaris. Classificà els components d'aquest
estoc real en dues categories: una de dedicada al consum immediat (que no produeix renda),
i una altra de productiva, que denominà pròpiament capital. Així mateix
estengué el concepte a l'àmbit macroeconòmic en examinar la societat com un tot,
identificant el capital amb els mitjans de producció. Així sorgí la concepció del
capital com un actiu del conjunt de la societat. D'aquesta manera el concepte de capital
es desvincula d'un subjecte històric definit (l'empresari) i es projecta damunt un mo-del
de societat concebut en funció dels criteris ètics i polítics de Smith. Basant-se en
les consideracions anteriors, hom féu una classificació -àmpliament divulgada i
mantinguda- que distingia fonamentalment els capitals materials, amb base natural
física, els capitals immaterials, sense base natural física (educació,
qualificació, experiència empírica, organització, marca, etc), capital social,
capital comptable, dependent dels criteris de valoració de la pròpia unitat
productiva, capital circulant i capital fix, ambdós caracteritzats en
funció de llur permanència econòmica, etc. Des de John Stuart Mill (1806-73) fins a
Alfred Marshall (1842-1924) i Eugen Böhm-Bawerk (1881-1914) els conceptes bàsics de
Smith foren compartits sense alteracions substancials. Böhm-Bawerk definí el capital com
a conjunt de productes caracteritzats per llur capacitat d'adquisició de béns,
distingint el capital lucratiu, propi del sector privat, i el capital productiu,
que pren tota la seva significació des del punt de vista de l'economia social. El
nexe entre aquestes dues categories era donat per un component extrínsec: el tipus de
sistema de producció i l'organització social concreta d'un entorn econòmic donat.
Modernament, les diferents concepcions de capital comparteixen, principalment, dos trets
característics: la notació de l'origen econòmico-financer del capital i la seva
preeminència per damunt dels altres factors de la producció, remarcant, a més, el seu
component dinàmic dins el desenvolupament econòmic. Mc Leod, Bagehot i Holman han
aportat un conjunt de formulacions (teories del capital-disposició) que han trobat
la seva definició més elaborada en Cassel, Schumpeter i Adolf Weber. Schumpeter destacà
l'acció catalitzadora del capital en el procés de desenvolupament capitalista,
caracteritzant-lo com una força dinàmica que trenca el cicle tradicional de l'economia
per obrir pas al desenvolupament econòmic. La teoria del capital variable o real correspon
a la moderna aportació anglesa i nord-americana (Knight, Kaldor, Lerner, Robertson i, en
part, J.M. Keynes; el concepte focal, introduït per Knight, originà un important debat
entre 1893 i 1910, principalment a càrrec de John Bates Clark i Böhm-Bawerk).
Representà un intent de defugir el concepte de capital-disposició per a penetrar en
l'anàlisi de l'estructura de producció capitalista, de la qual destacà la importància
de l'element permanent, fons permanent, on es concentra la capacitat productiva. L'escola
austríaca, amb Menger i Böhm-Bawerk, i més recentment Machlup i Hayek, ha basat les
seves aproximacions en els esquemes de distància en l'ordre, durada del període de
producció, estructura temporal de la producció i període d'inversió. Per a l'anàlisi
marxista, el capital constitueix el valor que, per mitjà de l'explotació de la mà
d'obra assalariada, origina la plus-vàlua. Des d'aquest punt de vista les
definicions burgeses del concepte tendirien a encobrir l'existència de l'explotació de
classe i a caracteritzar-lo, d'altra banda, com una categoria eterna i immutable en
l'existència de tota societat humana. Per a Marx, el capital constitueix una relació
social, de producció, històricament determinada. Encarna la relació social entre la
classe dels capitalistes i la classe obrera. Dins la seva anàlisi, la fase culminant del
capitalisme s'identifica amb l'aparició -bàsica per al desenvolupament de l'acumulació
capitalista- del capital constant (part del capital esmerçada en mitjans de
producció i que no genera increments de valor ni canvia de magnitud) i el capital
variable (part del capital esmerçat en l'adquisició de la força de treball, font de
la creació de la plus-vàlua, de la qual s'apropia el capitalista). Marx defineix la
relació entre capital constant i capital variable com la proporció en la qual la força
de treball és instrumentada amb l'ajut del capital constant (maquinària, instal.lacions,
equipament tècnic, etc). La relació formalitzada implica que o = c/(c +
v) (essent o la composició del capital; c el capital constant; v el
capital variable). Marx remarca la tendència del capital constant a augmentar en relació
amb el capital variable i l'increment de la part relativament estable del capital constant
(equips, instal.lacions) respecte a la més mòbil (primeres matèries, productes
semielaborats). Tots dos processos menen a un augment de la dimensió de la unitat
productiva a partir de dos mecanismes: la concentració de capital -increment del capital
controlat per un capitalista individual- i la centralització del capital -agregació de
capitals sota l'impuls centralitzador del sistema bancari-. A partir del mètode i els
supòsits de l'anàlisi marxista, la transformació continuada del diner en capital -amb
el desenvolupament de la circulació i la producció de béns- tendeix a materialitzar-se
en els mitjans de producció, els objectes de producció i els salaris, i culmina en la
forma de producció pròpia del capitalisme. Per a Hilferding les fases més recents de
l'evolució capitalista mostren la importància de l'anomenat capital financer -controlat
pels bancs i emprat pels empresaris-. Lenin i posteriorment Paul Swezzy, Paul Baran,
Ernest Mandel, i d'altres, han situat, en llurs estudis a l'entorn del capital
monopolista, les conseqüències del modern desenvolupament tecnològic,
l'autofinançament i la consolidació dels esquemes de competència imperfecta. En el
pensament econòmic socialista, el concepte de capital és inclòs en la
controvèrsia a l'entorn del significat de les categories mercantils i monetàries dins la
planificació. En aquest sentit les aportacions més notables provenen, entre
d'altres autors, de Charles Bettelheim, Oskar Lange, Branko Horvatt, Maurice Dobb i
Wlodzimierz Brus.
Tipus de capital
En la consideració usual del capital com a categoria econòmica, hom distingeix tres
enfocaments bàsics, segons que sigui considerat des del punt de vista de la teoria
econòmica, de l'economia de l'empresa o des d'un angle jurídic. En el primer cas apareix
el concepte de capital tècnic o conjunt de béns materials directament relacionats
amb l'explotació econòmica: instal.lacions, edificis, primeres matèries, maquinària,
eines, etc. L'economia de l'empresa s'interessa pel capital comptable, que és
donat per la representació comptable del capital tècnic en determinats comptes de
l'actiu o del passiu, segons una valoració monetària a partir de la qual hom efectua les
amortitzacions. D'altra banda, hom anomena capital jurídic el conjunt de drets de
l'empresa que recauen sobre el capital: titulars d'accions i creditors de les operacions
comercials. Des del punt de vista tècnic, hi ha dos tipus de capital: el capital fix,
format pels béns de tipus durador i que no es realitzen en diner de forma habitual dins
un mateix exercici econòmic (terrenys, maquinària, edificis, etc), i el capital
circulant, format pels béns que es consumeixen dins el procés de producció o
activitat comercial d'un mateix exercici i la finalitat del qual és la realització en
diners mitjançant l'acte de venda (primeres matèries, mercaderies, estocs, etc). La
comptabilitat representa el capital tècnic mitjançant els comptes corresponents, així
com les fonts de finançament que en permeten l'existència. Els comptes que reflecteixen
comptablement el capital tècnic formen part de l'actiu: immobilitzacions o comptes
de capital fix que no són realitzables i han d'ésser amortitzats (terrenys, immobles,
maquinària, instal.lació, etc); realitzable o comptes de capital circulant de
l'actiu econòmic (primeres matèries, productes en curs d'elaboració, productes
semielaborats, productes acabats, mercaderies, estocs, etc); i disponible o comptes
de capital circulant de l'actiu financer (caixa, bancs, etc). Les fonts de finançament es
comptabilitzen en el passiu en els comptes exigibles, en el cas que es tracti de fonts de
finançament aliè (emprèstits, préstecs, hipoteques, etc), o bé en el net, en el cas
que es tracti de capitals propis (compte de capital). En l'aspecte jurídic, el
capital neix en el moment que es constitueix l'empresa, mitjançant l'emissió d'accions;
en la mesura que aquestes són subscrites i desemborsades, hom parla del capital emès,
capital subscrit, capital desemborsat o no desemborsat. El valor del conjunt de
les accions segons llur valor nominal rep el nom de capital social de l'empresa,
del qual són propietaris els accionistes. Aquests són, doncs, jurídicament els titulars
de la propietat del capital de l'empresa. El capital social pot experimentar
modificacions. Aquestes poden ésser augments mitjançant desemborsos en efectiu,
aportacions en espècies, i incorporació de reserves, o bé disminucions, realitzades
mitjançant el reembors als accionistes, o la consolidació de pèrdues. El capital
financer esmerçat en una empresa es transforma en capital tècnic destinat a
l'explotació econòmica. L'obtenció del producte permet de calcular la productivitat del
capital, que és donada per la fórmula següent: productivitat del capital = volum
de la producció/inversions fixes + primeres matèries + despeses generals
industrials.
Capital, El
Principal obra econòmica de Karl Marx. És la part realitzada d'una Economia
concebuda el 1844 i concretada el 1857, en sis parts: el capital, la propietat
territorial, el treball assalariat, l'estat, el comerç exterior i el mercat mundial. Fins
el 1861 Marx no pogué treballar en El capital, que portà el subtítol de Crítica
de l'economia política i que considerava com a continuació del seu llibre del mateix
títol del 1859. N'enllestí el primer llibre, "El procés de producció dels
capitals", que fou publicat el 1867, i escriví els dos llibres següents (que
componien un volum, "El procés de conjunt del capital") en 1860-75 i 1869-79,
respectivament (foren publicats per Engels el 1885). El quart llibre no passà d'unes
notes de lectura (1861-63) que havien de constituir la base d'una "Història de
l'economia política des de la meitat del s XVII"; el seu caràcter provisional féu
que Kautsky, malgrat reconèixer el seu real interès, el publiqués (1910) a
part, amb el
títol de Teories de la plus-vàlua. Contemporàniament han estat publicats altres
materials, però encara no tots, per a altres parts de l'Economia. El capital pròpiament
dit té el propòsit de descobrir les lleis fonamentals del capitalisme mitjançant el
mètode del materialisme històric. Sobre una massa enorme de documentació
històrica,
especialment anglesa, passava del més abstracte (primer volum) al més concret
(segon i
tercer volums). Les categories fonamentals que Marx conceptualitzà per a l'anàlisi del
capitalisme presenten la característica d'ésser, al mateix temps, categories lògiques i
històriques, i són la mercaderia, el valor, el treball —com a concepte diferent del
de força de treball— i el capital. El capital constitueix el cos central de
la teoria econòmica del marxisme.
Capital cultural
Bagatge cultural que hom ha adquirit a través de l'educació familiar i,
també, de l'escola. Segons Pierre Bourdieu, els membres de les famílies burgeses que
gaudeixen d'un bon nivell cultural es troben en una posició privilegiada per a accedir
als millors espais vitals i professionals.
Capital social
1. Valor monetària de les aportacions dels socis a les
societats, particularment a les mercantils. En aquestes, la veritable importància del
capital social és de tipus comptable, puix que per la seva inclusió obligatòria en el
passiu del balaç constitueix per als socis una garantia que la xifra de beneficis que
apareix al balanç és real, i per als creditors, que la societat pot respondre almenys
d'una quantitat igual a la xifra del capital, llevat que resultin pèrdues del balanç.
Per a evitar aquest perill, les lleis obliguen a reposar el capital o a restablir-ne
d'alguna altra manera l'equilibri, quan les pèrdues sobrepassen un cert percentatge de la
xifra del capital. Cal no confondre el capital amb el patrimoni social, que és la valor
de la societat (és a dir, la diferència entre el que té i el que deu), que canvia a
cada moment; la xifra del capital no és sinó una valor mínima garantida (amb
l'excepció ja remarcada).
2. Conjunt de béns de capital bàsics i condicionants del
desenvolupament de l'activitat productiva per a qualsevol economia. Es compon
fonamentalment de l'equipament infrastructural (transports, comunicacions i
instal·lacions energètiques). L'avaluació de la seva contribució al procés productiu,
a partir de la informació del mercat (preus), és considerablement imprecisa, atesa la
dificultat d'aïllar els seus efectes sobre l'activitat econòmica en conjunt. La natura
dels serveis que se'n deriven, el volum de recursos necessaris per a la seva entrada en
rendiment, la seva importància per al control econòmic i polític, juntament amb el fet
que la seva producció és difícilment diversificable, han constituït les raons
principals del procés de substitució de la gestió de grups monopolistes per la de
l'estat en el seu control i el seu finançament. Modernament hom admet la primacia del
sector públic pel que fa a la provisió del capital social, sobretot dins un procés de
desenvolupament, puix que el volum de recursos requerits fa irrellevant l'actuació de la
iniciativa privada. També és objecte de coincidència l'apreciació que la
disponibilitat d'una infrastructura eficient, per part dels països subdesenvolupats,
constitueix un fort incentiu per a l'atracció de capital estranger.
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada
(generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la
recerca del màxim benefici (motor del sistema). La tècnica avançada exigeix d'utilitzar
mitjans de producció de cost elevat, allò que no és a l'abast de tothom, per la qual
cosa la propietat privada d'aquests mitjans significa propietat d'alguns i no propietat de
la resta de la població, que es veu forçada a vendre als primers la seva força de
treball. Resten així configurades dues posicions en el procés de la producció, les
quals divideixen la societat fonamentalment en dues classes: capitalista (posseïdors) i
proletària (no posseïdors), amb desigual participació en la distribució dels béns i
amb interessos objectivament antagònics. Notes bàsiques del sistema són: el caràcter
jurídicament lliure de la mà d'obra, el control pels propietaris del capital de
l'empresa i, per tant, de la destinació dels productes, i l'orientació de les decisions
econòmiques pel mercat. D'on ve que el sistema rep els noms de capitalista, lliure
empresa, economia de mercat o règim de treball assalariat, gairebé
equivalents. El paper de l'estat en el capitalisme és sempre un paper econòmic
subsidiari, que ha evolucionat des d'una mera custòdia de la lliure circulació de les
mercaderies a una certa regulació activa que pot incloure la direcció de l'acció
exterior dels capitalistes i una planificació indicativa, juntament amb l'assumpció de
certes tasques productives mitjançant un sector d'empreses de propietat estatal. Resta
sempre un camp essencial de l'activitat econòmica a l'atzar de les decisions individuals
dels capitalistes i de la competència més o menys imperfecta entre ells, d'on neixen
crisis per mala utilització dels recursos socials que superen el nivell de simples
ajusts.
Inicis i desenvolupament del capitalisme fins avui
Allà on hi hagué un comerç d'una certa envergadura, com a les ciutats flamenques,
italianes i hanseàtiques medievals, hi hagué capitals connectats amb la compravenda i el
préstec, i per això hom acostuma a parlar d'una primera etapa anomenada capitalisme
comercial. El comerç a llarga distància tingué com a resultat la formació
d'importants nuclis urbans, és a dir, de ciutats menestrals on començaven a
desenvolupar-se les tècniques capitalistes, entre les quals cal destacar la
comptabilitat. Els descobriments ultramarins, des del s XV, ampliaren l'àrea comercial i
incrementaren els articles i els capitals en circulació. La burgesia comercial anà
enfortint-se, i els menestrals anaren caient sota la seva dependència; la ciutat
esdevingué així escenari de fortes tensions socials entre els grans comerciants
(patriciat urbà) i la menestralia (poble menut). La manufactura (concentració de mà
d'obra amb eines premecàniques) fou la forma més característica d'aquest període de
predomini de la producció agrícola i menestral i fins i tot de l'autoconsum. El comerç
a llarga distància, acompanyat de l'increment de la producció de manufactures de llana a
les ciutats menestrals, contribuí decisivament a estimular l'ús productiu de
"l'excedent social", factor inicial important en el procés vers el mode de
producció capitalista. L'impacte de l'arribada dels metalls americans a Europa (ss
XVI-XVII) amb la subsegüent revolució dels preus caracteritzada per una inflació de
beneficis (alts preus) i una deflació de salaris (salaris baixos), la política comercial
mercantilista, la revolució agrària al començament del s XVIII, la distribució
capitalista del treball, la revolució industrial a les darreres dècades del s XVIII,
així com el paper de les innovacions tècniques (Watt, Arkwright, etc), determinaren
l'aparició del mode de producció capitalista: el capitalisme industrial.
L'aparició de les màquines de vapor i les transformacions agrícoles (rotació de
conreus, ramaderia, privatització dels camps comunals, etc) consumaren la separació de
la mà d'obra dels mitjans de producció. La crisi interna del feudalisme havia alliberat
ja substancialment la població camperola. Aquesta es concentrà a les ciutats, on naixien
aleshores les fàbriques. Jornades de més hores, salaris en baixa, treballs d'infants,
condicions laborals i de vida infrahumanes marcaren la nova classe: el proletariat,
constituït per antics camperols i menestrals arruïnats, que treballava per a la burgesia
industrial. Originat a Anglaterra al darrer terç del s XVIII, el capitalisme s'estengué
per Europa i Amèrica del Nord amb intensitat i vigor diferents i cronologies
diferenciades. Burgesia comercial i industrial s'enfrontaren amb les monarquies absolutes,
els privilegis de l'aristocràcia i l'ordenancisme gremial. Llibertats formals, garantia
de la propietat, lliure circulació de les mercaderies (incloent-hi el treball), lliure
canvi internacional i participació en el poder foren els objectius polítics de la
burgesia que, mitjançant processos de canvi de diversa durada i violència (Revolució
Francesa), instaurà l'estat liberal, representatiu i no intervencionista, com a primera
superestructura juridicopolítica del mode de producció capitalista. Aquesta etapa fou
caracteritzada per la multiplicitat i el caràcter familiar de les empreses, la
competència entre elles, les primeres lluites obreres, sovint entorn del dret
d'associació, i la progressiva substitució de les formes de vida i valors de la societat
aristocràtica pels mòduls burgesos. Des que el capitalisme, amb la forma de capitalisme
industrial, esdevingué el mode de producció imperant a la Gran Bretanya, França,
Alemanya, els EUA i, secundàriament o amb impureses, a la resta dels països occidentals,
una sèrie de tendències internes el portaren cap a l'etapa anomenada capitalisme
financer, capitalisme monopolista o imperialisme, segons l'aspecte que hom en
considera. Hom pot considerar iniciada a la darreria del s XIX aquesta etapa, que perdura
fins als nostres dies, amb algunes característiques peculiars de la postguerra ençà que
fan parlar alguns de neocapitalisme. La dinàmica d'aquest procés des del
capitalisme industrial o clàssic podria ésser descrita així: la competència llençà
fora del mercat les empreses més febles o rutinàries; l'incessant ritme d'innovació
tecnològica que el mateix capitalisme afavoreix exigí instal·lacions, maquinària i,
per tant, capitals majors (el ferrocarril marcà ja ben aviat una fita en el procés de
substitució de l'empresa familiar per la cada vegada més àmplia societat anònima). Si
en unes branques la producció tendia a concentrar-se, en d'altres, noves, la producció
ja naixia concentrada. Aquesta necessitat de grans capitals accentuà el paper de la banca
i els grups financers, conduí a la gestió per aquests de petits capitals aliens
invertits en forma d'accions, engendrà progressivament la capa dels mànagers i la
burocratització de la indústria, i el sistema presentà la imatge d'una oferta de pocs
entre els qui eren possibles els acords restrictius de la competència que hom coneix amb
el nom de pràctiques monopolistes. Aquesta dinàmica portà a una expansió que
ultrapassà les fronteres: finançament d'obres de gran envergadura per capital estranger,
adquisició de colònies en cerca de primera matèria barata i segura o de mercat per als
subproductes. Les potències capitalistes es repartiren la resta d'&Ag;sia i
d'&Ag;frica; llurs conflictes culminaren en la guerra del 1914 i, en general, hom
assisteix als fenòmens del colonialisme, guerra imperialista, neocolonialisme, etc. Al si
de les societats capitalistes els conflictes de classe anaren agreujant-se. La classe
treballadora s'organitzà sindicalment, exigí reformes i anuncià revolucions. El 1864
fou constituïda la Primera Internacional. Aparegueren els partits obrers. Es produí la
llarga crisi de depressió del 1873 al 1896. L'estat limità la duració de la jornada de
treball i prohibí algunes formes particularment violentes d'explotació. La baixa
absoluta dels salaris fou detinguda. El sufragi universal presentà l'estat liberal
burgès com a democràtic, i el dotà d'una legitimació policlassista. El 1917, la
Revolució Russa inicià una nova i violenta onada de lluites obreres arreu del món.
L'estat capitalista, en principi simple gendarme, es veié obligat a intervenir,
internament per les pressions obreres, i cap a l'exterior en benefici dels interessos
globals del capital nacional. La crisi del 1929, iniciada als EUA, provocà l'atur d'un 15
a un 30% de les forces de treball a tot el món i constituí la sotragada que inaugurà
una sistemàtica intervenció reguladora en la vida econòmica (New Deal). Crisi i
pressions obreres, amb la desesperació de la petita burgesia, conduïren alguns països
al feixisme, forma violenta, defensiva a l'interior i agressiva a l'exterior, de l'estat
capitalista. Aquestes línies d'evolució desemboquen en el capitalisme actual que, des de
l'eixida de la postguerra mundial, es configura com una etapa del capitalisme financer o
monopolista amb una sèrie de condicionaments: l'existència d'un camp econòmic
socialista al qual pertany la tercera part de la població i que imposa al món
capitalista una competència econòmico-político-militar; el procés d'emancipació de
les antigues colònies, que transforma la modalitat política del colonialisme en
neocolonialisme, dependència econòmica enmig d'un procés de
revolucions-contrarevolucions-intervencions, que alteren les condicions de l'exportació
de capitals i traslladen el conflicte burgesia-proletariat al camp de les relacions entre
estats; l'entrada del capital nord-americà a Europa; l'augment del nivell de vida de la
població treballadora als països capitalistes avançats, enquadrada en sindicats i
partits de caire reformista, redefinida en part com a classe mitjana, orientades les seves
necessitats mitjançant la publicitat i amb la tendència a utilitzar per a les tasques
pitjor remunerades un proletariat d'origen exterior; la salarització de les professions
liberals; la substitució dels mòduls o normes burgeses i industrials d'individualisme,
agressivitat econòmica i autodirecció per formes de comportament burocratitzades,
conformistes i orientades pels mass media; la intervenció institucionalitzada del
govern en l'economia (acció anticíclica, empreses estatals, política comercial
exterior, augment de la despesa pública, rearmament com a activador, planificació
indicativa); i, en l'àmbit constitucional, la cristal·lització als països avançats
d'una democràcia liberal amb predomini del poder executiu i la indeterminació matisada
per les interferències de l'exterior en els règims dels països capitalistes menys
desenvolupats.
Teories sobre el capitalisme
Les primeres formulacions teòriques sobre el capitalisme contemplaven un sistema
constituït per nombroses i petites empreses en dura competència i insistiren en
l'existència de lleis naturals que regien la vida econòmica: oferta i demanda
s'ajustaven recíprocament, els preus tendien al nivell dels costs, els sectors econòmics
s'autoregulaven pel lliure flux de capital i treballs, els salaris i la població obrera
mantenien un equilibri cíclic, etc. Cap interferència no podia millorar el sistema, ja
fóra aquest contemplat amb ulls optimistes o pessimistes. Aquest paradigma, formulat per
Adam Smith a The Wealth of Nations (1776), fou sustentat per tota l'escola
clàssica. Però el mateix Smith ja creia que l'abundància cada vegada més gran
suposaria la caiguda dels beneficis i, per tant, l'entrada en un "estat
estacionari". Aquesta estagnació molt a llarg terme també fou prevista per
Malthus,
Ricardo i McCulloch. John Stuart Mill era contrari al creixement econòmic sense fi per la
"lluita incessant" que suposava, i desitjava la substitució del capitalisme pel
cooperativisme. El sistema capitalista començà, però, a ésser sotmès a crítica, en
principi sota una perspectiva purament ètica, pels autors preocupats per la situació de
la classe treballadora, agrupats amb el nom genèric de socialistes utòpics (Saint-Simon,
Fourier, Blanc, Proudhon, etc). Aprofundint críticament en la metodologia de l'escola
clàssica, Marx i Engels desenvoluparen un estudi rigorós del capitalisme. La clau del
sistema és la generalització de les mercaderies. L'esquema mercaderia-diner-mercaderia
(M-D-M) fou subs-tituït per l'esquema diner-mercaderia-diner incrementat (D-M-D'). Aquest
increment seria degut a la utilització d'una mercaderia —la força del treball—
que té la qualitat de produir un valor superior al propi valor, al seu cost de
reproducció. El capitalista s'apropia la diferència entre valor de la mercaderia
produïda i salari (valor de la força de treball), és a dir, la plusvàlua. El capital
es compon de capital fix (maquinària, edificis, primeres matèries) i capital variable
(massa dels salaris), amb tendència al progressiu augment de la proporció del primer.
Aquesta modificació de la composició orgànica del capital conduiria a un decreixement
de la taxa de guany o percentatge de benefici, fora que la taxa de plusvàlua (relació
plusvàlua — capital variable) augmentés indefinidament en la proporció necessària
per a compensar-ho. La taxa de plusvàlua tindria, però, un límit, i aleshores la taxa
de guany tendiria a la baixa. En conseqüència, el capitalisme no solament tindria
crisis, sinó que àdhuc seria condemnat a desaparèixer. El proletariat incidiria en
aquesta crisi objectiva provocant l'enderrocament del sistema, que seria substituït pel
socialisme, mode de producció més adequat al desenvolupament de les forces de
producció, alhora expressió dels interessos de classe del proletariat. Els marxistes es
dividiren entre els qui accentuaven el caràcter fatalista de la desaparició del
capitalisme (reformistes) i els qui accentuaven la necessitat de la praxis revolucionària
del proletariat. Hilferding, Luxemburg i Lenin analitzaren l'evolució posterior del
capitalisme. En la formulació de Lenin, l'imperialisme, etapa superior del
capitalisme,
es caracteritza pel màxim desenvolupament de la concentració de capital, el paper
decisiu dels monopolis i llur associació internacional, la fusió del capital bancari amb
l'industrial i el repartiment del món entre les potències capitalistes. Preocupat com
Sombart per l'origen històric i la mentalitat predominant als sistemes
econòmics, Max
Weber assenyalà la importància de l'ètica protestant (ss XVI-XVII) en l'aparició del
capitalisme, per tal com les virtuts d'austeritat proclamades pel calvinisme, juntament
amb la convicció que la riquesa era un signe de predestinació, haurien afavorit
l'estalvi i la reinversió típics del comportament dels primers burgesos
capitalistes;
Schumpeter presentà un model no marxista del pronòstic pessimista respecte al
capitalisme. Per a ell, no era el fracàs, sinó el reeiximent del capitalisme allò que,
minant-ne la base, el sentenciava. Disminuiria la importància de les funcions dels
empresaris, es destruirien els estrats i les institucions protectores i es crearia una
atmosfera d'hostilitat alhora que els mòbils burgesos esdevindrien inabastables. La fi
del capitalisme donaria pas al socialisme, però aquest era indeterminat
culturalment. Hansen, dins del keynesianisme, insistí que la insuficiència de la inversió per
absorbir l'estalvi portaria a l'estagnació. A més, hi havia tres factors que ho
accentuaven: minva del creixement demogràfic i de les innovacions tècniques i més lenta
expansió geogràfica. Per tal d'evitar l'arribada a l'estagnació, caldria una política
estatal activa. Diversos autors han atribuït significacions profundes a les modificacions
sofertes pel capitalisme els darrers temps. Així, Burham o Means han insistit en la
separació entre capital i gestió. Galbraith presenta l'existència, en el capitalisme
americà, de poders compensatoris enfront dels monopolis. D'altres autors han suggerit que
la planificació indicativa i, en general, la política anticíclica, l'extensió del
sector públic, l'augment del nivell de vida i el sindicalisme d'integració convertirien
el capitalisme actual en un sistema ben distint del capitalisme clàssic. Aquestes tesis
no són compartides pels qui subratllen el control monopolista de l'acció
governamental,
la persistència d'una forta desigualtat en la distribució de la propietat i la
renda, la
càrrega de les mesures anticícliques sobre la població assalariada i la transferència
de l'explotació a escala internacional.
Capitalisme
comercial
Sistema econòmic basat en l'acumulació de capitals
a través del comerç.
Capitalisme
industrial
Sistema econòmic basat en l'acumulació de capitals
a través de la indústria i el comerç.
Capitalisme
monopolista (veure Monopoli)
Capitalisme
popular
Conjunt de mesures, típiques d'un estadi avançat del
desenvolupament capitalista, que tenen com a finalitat l'eliminació de la lluita de
classes i la integració del proletariat en el sistema. Les més freqüents són l'accionariat
obrer, la cogestió, la generalització de les assegurances socials, els convenis
col·lectius, etc, les quals mesures sovint van acompanyades per un control del dret de
vaga. El concepte, d'escassa coherència interna, ha estat forjat en la darrera
postguerra, de manera especial als països desenvolupats de l'Europa occidental i de
l'Amèrica del Nord, per a designar les mesures preses pels grups de pressió per a
modificar la relació de forces dins el capitalisme sense alterar de manera essencial ni
la propietat privada dels mitjans de producció i, per tant, l'apropiació privada de
l'excedent, ni la participació dins la renda nacional de les rendes de treball.
Capitalització
1. Procés mitjançant el qual el capital d'una empresa augmenta el seu
valor per raons diverses. Aquest augment pot ésser motivat per les variacions de les
cotitzacions de les seves accions a la borsa, per la revaluació de la moneda, per la
infravaloració del capital fix, per la determinació d'unes quotes d'amortització
superiors a les reals. El procés contrari provoca la descapitalització de
l'empresa.
2. Forma de previsió que té per objecte la constitució d'un capital i el seu lliurament
al beneficiari o tenidor del títol en una data prèviament establerta. La constitució
del capital esmentat s'efectua amb les quotes o primes aportades pels subscriptors,
incrementades amb els interessos legalment establerts. Per tal de donar un major incentiu
a aquest tipus d'operacions, hom acostuma a admetre l'amortització anticipada dels
títols que són premiats en sorteigs celebrats periòdicament. Les societats de
caapitalització han experimentat un fort desenvolupament tant a França com a l'estat
espanyol.
Capitania
Demarcació territorial sobre la qual exerceix
jurisdicció un capità general. A l'estat espanyol, des del 1835 fins el 1984 les
capitanies generals (dites també regions militars) foren nou (entre les quals hi
havia la de Catalunya , la de València i la de les Balears). A partir d'aquesta data, i
en un període de tres anys, hom ha previst d'anar-les reorganitzant fins a constituir-ne
només sis, entre les quals hi haurà una regió militar dels Pirineus Orientals,
que comprendrà Catalunya i Aragó, una regió militar de Llevant, que comprendrà
el País Valencià i Múrcia, a més d'una zona militar de Balears i una de Canàries,
i cadascuna d'elles comandada per un tinent general.
Capitulació
Conveni militar que posa fi a la resistència d'una tropa
assetjada en una plaça forta o voltada a camp obert, pel qual s'estableixen, segons les
regles de l'honor militar, el tracte que han de rebre oficials i soldats. Per tal com no
concerneix la constitució administrativa o política del territori, no li cal
confirmació del cap d'estat i entra en vigor de forma inmediata.
Capitulació
de Yorktown
Fet ocorregut el 19 d'octubre de 1781, que suposà el desenllaç del blocatge de
l'exèrcit britànic de Cornwallis per part de les tropes franconordamericanes a les
ordres de Washington, La Fayette i Rochambeau, capitulació que significà la fi de la
guerra d'independència nord-americana.
Capitulació
incondicional
Capitulació en la qual les forces guanyadores es consideren
lliures de qualsevol compromís de tipus jurídic respecte als vençuts. Fou aplicada
durant la Segona Guerra Mundial per les forces aliades a Alemanya (acta de Reims i de
Berlín, el 7 i 8 de maig de 1945) i al Japó (2 de setembre de 1945).
Caputxinada, la
Nom amb què és coneguda l'assemblea constituent del Sindicat
Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona. Celebrada al convent dels
caputxins de Sarrià, a Barcelona, del 9 a l'11 de març de 1966, hi assistiren 450
representants d'estudiants, professors i intel·lectuals. El setge i posterior assalt
policial al convent suscità un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana, que
fou el germen de la Taula Rodona Democràtica de l'oposició catalana, i reforçà la
incorporació a la lluita antifranquista d'importants sectors eclesiàstics (manifestació
de capellans pels carrers de Barcelona, l'11 de maig) i professionals (fundació del Grup
Democràtic de periodistes, l'abril del mateix 1966).
Carbó
Substància combustible, sòlida, lleugera i negra que és
el producte de la descomposició incompleta, destil·lació o combustió parcial de la
matèria orgànica, principalment vegetal, i que conté essencialment carboni. Segons el
seu origen o el tractament a què ha estat sotmès rep diversos noms: carbó de pedra o
mineral, carbó vegetal, carbó animal, carbó activat o actiu, carbó de coc, etc.
Carbó activat
Carbó d'una gran superfície específica, que es
caracteritza pel fet de posseir un alt poder adsorbent selectiu, mostrant preferència
pels composts menys polars i augmentant en una sèrie homòloga amb el punt d'ebullició
de l'adsorbat. És obtingut a partir del carbó vegetal, el carbó animal, la torba o el
lignit, per mitjà de tractaments que inclouen l'oxidació selectiva del carbó base amb
vapor, diòxid de carboni o aire, o la impregnació amb un producte químic, com clorurs
(principalment de zinc), sulfurs, sulfats, àcid fosfòric o tiocianat de
potassi, i
calcinació posterior. Hom el ven polvoritzat, granulat o en píndoles. És emprat
industrialment, a causa d'aquesta propietat, per a descolorar o millorar el color de
productes químics diversos, de l'oli i dels greixos, per a refinar el sucre, per a
controlar l'olor i el gust de l'aigua potable, i per a recuperar vapors de composts
aromàtics presents en mescles gasoses (per exemple, en el gas d'enllumenat). És usat
també com a adsorbent de gasos tòxics en els filtres de les caretes antigàs, com a
antídot en les intoxicacions per via gàstrica, i associat a d'altres antisèptics en les
diarrees. És anomenat també carbó actiu.
Carbó de coc
Residu de la destil·lació seca dels carbons
bituminosos, o d'altres combustibles, com el petroli, en el procés anomenat coquització.
És un material coherent, d'estructura cel·lular, de color fosc que va del negre pur al
gris argentós, i de mides, porositat i duresa variables. La seva densitat real oscil·la
entre 1,85 i 1,90, però la seva porositat fa que tingui una densitat aparent inferior a
la del carbó de pedra. El poder calorífic pot arribar fins a 35 600 kJ/kg. La
composició varia segons el material de partida i sobretot segons la temperatura de
destil·lació. És emprat principalment com a combustible d'alt forn, com a reductor en
altres processos metal·lúrgics i com a combustible domèstic. El coc metal·lúrgic ha
de posseir un alt contingut de carboni, i, si és destinat a alts forns, ha de tenir, a
més, resistència a la compressió per tal de suportar la càrrega, propietats que són
obtingudes en la coquització, a alta temperatura (més de 900°C). Els cocs obtinguts a
baixa temperatura, com el que prové de la fabricació del gas d'enllumenat (amb volàtils
de l'ordre del 16%), són emprats solament com a combustibles domèstics.
Carbó de pedra
Matèria mineral sòlida i combustible d'origen vegetal,
color negre, pes específic 1,0-1,8 i duresa 0,5-2,5. És composta de carboni,
hidrogen, oxigen, nitrogen i altres components no volàtils (argila, sílice,
carbonats, òxids de
ferro, etc) que formen, després de la combustió del carbó, les cendres. L'estudi dels
carbons és considerat més aviat un capítol de la geologia aplicada que no de la
mineralogia o petrologia clàssiques, car llur gènesi és clarament excepcional dins el
temps i dins l'espai. Només dos períodes geològics, en efecte, són rics en jaciments
de carbó: el que va del Carbonífer inferior al Permià i el que, iniciant-se en el
Cretaci, continua en el Terciari. D'altra banda, el 95% aproximadament dels carbons
minerals són a l'hemisferi nord. L'origen del carbó mineral és la transformació de la
matèria orgànica vegetal, a través d'un procés de carbonització. L'observació
microscòpica dels carbons minerals permet de distingir-hi quatre components d'aspecte
diferent, que es disposen en bandes: bandes brillants, o vitrita;
semibrillants, o
clarita; mats, o durita; fibroses, o fusita. La proporció relativa d'aquests
quatre constituents permet una classificació dels carbons minerals, bé que, de
fet, hom
els classifica de diverses maneres. La divisió més utilitzada és la que es basa en el
contingut en carboni i en el percentatge en elements volàtils; hom distingeix,
així,
quatre grans grups: els lignits, els carbons subbituminosos, els carbons bituminosos i les
antracites, ordenats segons una proporció creixent de carboni i decreixent d'elements
volàtils. El terme hulla, que no té un ús científic, correspon a una varietat
de carbó molt pobre en matèries volàtils (5%) i equival als carbons bituminosos. El
carbó mineral es forma a conseqüència de l'acumulació i la carbonització de matèria
vegetal en conques paràliques (en condicions litorals) i llimoses (en condicions
continentals). El carbó apareix interestratificat cíclicament amb capes de roques
sedimentàries (gresos, argiles, esquists, calcàries, etc). Cada seqüència o cicle
sedimentari rep el nom de ciclotema. La potència de les capes de carbó varia des
d'una simple pel·lícula fins a 30 m o més. Generalment, però, les capes explotades
oscil·len des d'una mica menys d'un metre fins a cinc o sis metres de gruix. Les conques
solen ésser de dimensions molt grans: la dels Apalatxes, als EUA, per exemple, té una
extensió d'uns 177 000 km2, amb unes reserves avaluades en uns 500 000 milions
de tones. Les conques europees són més modestes (Ruhr, 3 000 km2). Les
reserves són enormes als EUA, la CEI (especialment a Rússia), Xina, Sud-àfrica i
Austràlia. Malgrat la competència dels derivats del petroli, el carbó de pedra continua
essent emprat com a combustible, sobretot en centrals termoelèctriques i en l'obtenció
de coc per a alts forns. Els processos de gasificació del carbó, sigui per hidrogenació
directa, sigui per mitjà d'una oxidació parcial amb vapor d'aigua i oxigen, forneixen la
primera matèria per a determinades síntesis orgàniques, però la utilització
industrial d'aquests processos és condicionada per la de reserves de petroli.
Actualment,
el carbó és aplicat també a la indústria carboquímica: aprofitament dels vapors i els
gasos despresos en la coquització; per a l'elaboració de plàstics,
desinfectants,
productes farmacèutics, etc. Les cendres de la combustió del carbó són una font
potencial de germani (15-60 p.p.m.), no aprofitada de moment perquè és més fàcil
d'obtenir-lo dels concentrats de sulfur de zinc. El carbó de pedra —designat molt
sovint simplement carbó, en oposició al carbó vegetal— fou utilitzat ja a
la Xina vers el 100 aC, i fou conegut a petita escala pels grecs i els romans. Però la
seva extracció industrial no es generalitzà fins a la segona meitat del s XVIII, per tal
com la seva aplicació a les fargues i a la màquina de vapor de James Watt, i,
alhora,
l'esgotament de les fonts tradicionals d'energia, n'impulsaren la demanda. L'explotació
intensiva de les mines constituí una de les bases de la Revolució Industrial. La Gran
Bretanya, que ja des del s XVI explotava sistemàticament les seves mines, fou la
capdavantera de l'extracció industrial: el 1800 produïa el 90% del total mundial.
Aviat,
esperonats per les noves perspectives industrials, els EUA, Alemanya i Bèlgica iniciaren
la producció de carbó a gran escala, i el 1860, del total de 160 milions de t de la
producció mundial, corresponia solament a la Gran Bretanya el 50%. El 1890 la producció
mundial havia passat a 511,5 milions de t, amb la primacia encara de la Gran
Bretanya;
però els EUA l'avantatjaren ja el 1900. El total mundial havia tingut un increment
espectacular de prop del 500% en el període 1865-1905, i es mantingué el ritme ascendent
fins el 1914, que el 80% de la producció es distribuïa entre els EUA, la Gran Bretanya i
Alemanya. Després del parèntesi de la Primera Guerra Mundial i fins a l'inici de la
Segona, la producció cresqué lentament (un increment del 36% entre 1920-40), i s'hi
destacà la presència de l'URSS, que, gràcies a l'explotació de la gran reserva de
Silèsia, aviat figurà entre els quatre primers productors els anys 1937-38, en el moment
més baix de la producció nord-americana, quan la producció mundial minvà el 12,9%.
Acabada la Segona Guerra Mundial (durant la qual hi hagué un creixement considerable,
especialment als EUA i Alemanya), els EUA aconseguiren el màxim de la seva
producció,
que anà disminuint després, i foren avantatjats per l'URSS al final de la dècada dels
cinquanta, i gairebé els igualà la Xina, que duplicà la seva producció en 1950-60. Des
del 1947, l'augment de la producció mundial tingué un ritme del 3,8% anual, fins que, en
la dècada 1957-67, la indústria del carbó esdevingué un sector estacionari. La
principal causa d'aquesta regressió fou l'augment del consum de petroli, de gas natural i
d'energia nuclear, causa que els anys setanta produí l'efecte contrari, ja que
l'encariment brutal del petroli iniciat el 1973 obligà a retornar a l'antic "pa de
la indústria". Durant el trentenni 1953-83 els EUA incrementaren la producció en la
meitat, l'URSS la multiplicà per dos i mig, i la Xina per més de nou i mig. A molta
distància, destacaren els increments de Corea del Nord, Austràlia, l'Índia i el Canadà
i les minves de l'Europa occidental, en procés d'exhauriment en alguns països (Gran
Bretanya i RF d'Alemanya). La producció mundial de lignit tendì a suplir les defallences
dels carbons de més qualitat en els períodes crítics: postguerra mundial i crisi
petroliera. Així, partint de 275,8 milions de t el 1946 (sempre sense la producció
xinesa, englobada dins la d'hulla), el 1953 hi havia hagut un increment del 67,9%, en
1953-65 del 59,85%, en 1965-74 del 13,5% i en 1974-83 del 29,4%. La major part de la
producció corresponia a Alemanya (sumant-hi la dels dos estats sorgits de la
postguerra)
i l'URSS. Productors mitjans eren Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Polònia i els
EUA. Segons
estimacions de l'ONU, el 1981 la producció mundial conjunta d'hulla i lignit corresponia
el 7,4% a l'hemisferi sud, percentatge que, tot i ésser migrat amb relació a l'extensió
i a la població, representava un increment notable respecte el 1970 (5%). El 4,1%
corresponia a la meitat austral d'Àfrica i el 2,9% a Oceania. Les quatre parts del món
situades a l'hemisferi nord eren les quatre grans productores: Amèrica del Nord (24,75%),
Europa (24,2%), Àsia (23,5%) i l'URSS (20,1%).
Carbó vegetal
Carbó que hom obté per carbonització de la fusta, que
conté del 70 al 96% de carboni fix, segons la temperatura d'obtenció; la seva matèria
volàtil varia entre el 12 i el 25%, i les cendres, entre el 2 i el 3%, i té un poder
calorífic de 29 300 a 35 500 kJ/kg. La carbonització pot ésser duta a terme
segons el procediment antic de la carbonera o segons tècniques més modernes
(forns continus o instal·lacions de destil·lació seca) que permeten
d'aprofitar, a més, els gasos despresos. És emprat en la indústria metal·lúrgica com a reductor
—desplaçat actualment pel coc—, com a primera matèria per a l'obtenció de
carbó activat, com a combustible lleuger, per a sintetitzar carbur càlcic,
cianurs,
sulfurs de carboni, etc, i en la fabricació d'elèctrodes, pólvora negra, materials
pirotècnics i catalitzadors diversos. L'ús del carbó vegetal és documentat ja al
s XIII, tant al Principat, on les fargues dels Pirineus en feien consum, com al País
Valencià i a les illes Balears. Als Pirineus, prou plujosos, hom emprava llenya per als
casos domèstics, però la voracitat de la metal·lúrgia sembla que desboscà pinedes
ufanoses. Als Prepirineus, la Serralada Transversal, el Sistema Mediterrani Català i la
serralada Ibèrica i la serra mallorquina de Tramuntana, és a dir, als països de les
rouredes seques i els alzinars, hom féu molt de carbó de cupulíferes, sobretot
d'alzina, aprofitant la rebrotada dels alzinars cada catorze o quinze anys com a
mínim.
Aquesta producció havia de cobrir les necessitats de les regions més seques, com les
planes des del Segrià i les muntanyes litorals de Garraf cap a migjorn. En realitat
només tenien excedents les muntanyes prou allunyades de la costa, i en primer lloc les
prepirinenques, car de totes les litorals i bona part de les prelitorals calia reservar la
fusta per a la construcció naval. D'ací vingué la importació, especialment a Barcelona
i València, del carbó de llenya, que arribà a ésser molt gran, procedent
d'Algèria,
Còrsega i, sobretot, Sardenya. El carbó de llenya desaparegué de la indústria en
generalitzar-se el carbó de pedra britànic (definitivament després de la guerra de
1914-18), i dels usos domèstics en generalitzar-se l'electricitat i el carbó asturià
(després de la guerra de 1936-39).
Carbonarisme
Moviment d'ideologia liberal, organitzat en
societats secretes i relacionat amb la francmaçoneria, format a la Itàlia meridional al
començament del s XIX, durant la dominació napoleònica. El nom deriva dels carbonari
('carboners') i emprà símbols d'aquest ofici. Els emblemes eren la creu, la gorra
frígia i el punyal. Els membres, que s'anomenaven bons cosins entre ells, es
dividien en mestres i aprenents i s'agrupaven en véndes dirigides per una vénda alta o
consell suprem. Els carbonaris s'oposaven a l'absolutisme i demanaven una constitució;
esdevingueren partidaris de la república i de determinades reformes socials (llei
agrària). El moviment estigué inicialment lligat amb els oficials francesos republicans
hostils a l'evolució monàrquica de Bonaparte: la primera vénda és documentada a Càpua
el 1806, coincidint amb l'establiment d'un regiment franco-suís a la ciutat. A més
d'oficials, agrupà membres de la noblesa i petits propietaris. A partir del 1815 el
moviment es difongué per Sicília i, a través de la Romanya, a la Itàlia septentrional.
La revolta de Nàpols del 1820 (que proclamà la constitució del 1812) fou quasi
exclusivament obra dels carbonaris; un cop fracassada, i després de la revolta del
Piemont (1821), molts d'ells s'exiliaren. A França (1821), el moviment s'estengué amb
l'ajuda, primer, de La Fayette, i, després, de Filippo Buonarroti, que dirigí
l'anomenada Carboneria Democràtica Universal; participà en diverses revoltes, i es
decandí a partir del 1835. El carbonarisme s'estengué als Països Catalans a partir de
1820-21. A Barcelona es formaren els primers nuclis, iniciats pels refugiats Orazio De
Attellis i Giuseppe Pacchiarotti; a València, pel general Guillaume Vaudoncourt i
Giuseppe Pecchio. Tingueren una notable activitat política durant el Trienni
Constitucional, sovint aliats amb els maçons en contra dels comuners. Alguns lluitaren en
les files de la Legió Liberal estrangera, com Armand Carrel. Foren durament perseguits,
després del 1823, amb la repressió absolutista. En algunes professions, com els
sabaters, es mantingueren actius grups carbonaris, com a Perpinyà i a Ciutadella
(Menorca), vers el 1830. Molts carbonaris ingressaren en el moviment anomenat
"europeu", dirigit pel general Guglielmo Pepe, antic carbonari, i per Giuseppe
Mazzini, fundador de la Giovine Italia el 1831. Encara es reorganitzaren a Madrid, vers el
1858, dins el grup de la revista "El Falansterio Nacional", on col·laboraren
catalans com Ceferí Tresserra, Francesc Vic o Antoni Ignasi Carner.
CARICOM
Sigla de la Comunitat del Carib.
CARIFTA
Sigla de l'antiga Associació de Lliure Canvi del Carib
(CARIFTA), antecedent de la Comunitat del Carib (CARICOM).
Carlí -ina
Partidari de Carles Maria Isidre de Borbó o dels seus
successors que han pretès la corona d'Espanya.
Carlisme
Moviment polític sorgit el 1833 entorn del plet dinàstic plantejat en la
successió a la corona d'Espanya a la mort de Ferran VII. Defensà els drets del
germà d'aquest, l'infant Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents a
ocupar el tron i, alhora, canalitzà un corrent d'opinió antiliberal, amb programes
inspirats en les institucions de l'Antic Règim: monarquia absoluta i manteniment de la
preponderància de l'Església, resumits en el lema Religió, Rei i Furs. El
problema successori tenia origen en l'anomenada llei Sàlica, la qual excloïa la
successió femenina a la corona, feta aprovar per Felip V (1713). Les corts de 1789 i
Carles IV havien derogat aquesta llei, però mai no en fou publicat l'acord. Quan
Ferran VII, mancat de descendència masculina, publicà una pragmàtica (1830) que
promulgava l'acord del 1789 i preveia la successió de la seva filla Isabel, els
partidaris de Carles Maria Isidre es negaren a acceptar-la, considerant que
Ferran VII no tenia potestat jurídica suficient per a adoptar el dit acord sense
consultar les corts. Mort el rei (29 de setembre de 1833), començà immediatament una
insurrecció armada a favor de Carles Maria Isidre, proclamat rei amb el nom de Carles V
(Primera Guerra Carlina). Aquest moviment recollia la tradició d'una sèrie de
temptatives anteriors (Regència d'Urgell, Guerra dels Malcontents, etc) i la del moviment
dels apostòlics, que ja havia postulat la candidatura del germà de
Ferran VII i que tenia característiques netament absolutistes, en contrast amb la
tendència vagament liberal dels últims anys de Ferran VII. El carlisme arrelà
sobretot a les terres hispàniques més diferenciades (País Basc, Països
Catalans),
situades en oposició a la teoria liberal que preconitzava la política centralitzadora i
uniformadora dels Borbó. D'altra banda, el liberalisme preveia la venda dels béns
comunals —fet que amenaçava la supervivència dels petits propietaris rurals— i
dels eclesiàstics: les disposicions desamortitzadores de Mendizábal (1836) facilitaren
l'adquisició de béns immobles per part de la burgesia i dels terratinents acomodats i
vinculà llurs interessos a la supervivència del règim liberal, mentre decantava la
majoria dels eclesiàstics cap al sector carlí. Aquest fou sotmès, per aquest
motiu, a
una forta influència clerical que afectà tant les seves formulacions doctrinals com la
seva tàctica política, dominada per les intrigues i la inèpcia de la camarilla
apostòlica que voltava Carles V. Aquest fet i la fatiga creada per sis anys
d'insurrecció militar provocaren finalment el reconeixement d'Isabel II per part del
sector més moderat del carlisme, aprofitant les possibilitats que oferia el conveni de Bergara
(1839), que no fou aplicat a Catalunya. El 1845 Carles Maria Isidre abdicà les seves
pretensions en el seu fill Carles Lluís (1818-61), que assumí els títols de Carles VI
i de comte de Montemolín. La situació semblava propícia a la conciliació
dinàstica, ja que les diferències ideològiques semblaven atenuar-se, especialment des
de l'ascensió dels moderats al poder (1843), que inaugurà un període de tranquil·litat
pública i de garanties per a l'Església i la propietat. Alguns intel·lectuals
tradicionalistes però fidels a Isabel II (Jaume Balmes, Juan Donoso Cortés, Antoni
Aparici i Guijarro) propugnaren el matrimoni entre la reina i Carles VI com a
solució. La frustració d'aquest projecte creà les condicions polítiques per a un nou
conflicte bèl·lic (Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners, 1846-49)
i,
fracassat aquest, per a nous aixecaments (Aixecament Carlí, del 1855, i
l'Ortegada, el 1860). Mort Carles Lluís sense fills (1861), pertocava la successió als
drets dinàstics al seu germà Joan de Borbó, home liberal de conviccions, que fou
obligat a abdicar, el 1868, en el seu fill Carles Maria dels Dolors de Borbó, Carles VII
segons la numeració carlina, d'acord amb la doctrina sostinguda per la princesa de
Beira, muller de Carles V i mare de Joan, segons la qual els principis (legitimitat
d'exercici) són superiors al dret d'herència (legitimitat d'origen). Carles VII, que
assumí el títol de duc de Madrid, ocupà la direcció del carlisme en el moment de la
Revolució de Setembre. Una bona part de la dreta catòlica, fins aleshores unida a
Isabel II, s'integrà al carlisme, però hi introduí una direcció favorable a la
classe dominant més immobilista. D'aquest sector (nous carlins) formà part el
grup d'intel·lectuals (com Francisco Navarro Villoslada, Ramón Nocedal, Antoni Aparici i
Guijarro, etc) inspiradors de la ideologia i de la tàctica del carlisme sota
Carles VII; llur actitud ultramuntana eliminà Ramon Cabrera del partit (1870),
acusant-lo de liberal i de bel·licista, i assolí una nodrida representació al Parlament
(més de 70 diputats). Aquest reforçament del carlisme permeté al pretendent d'iniciar
(1872) la Tercera Guerra Carlina, que coincidí amb la crisi política espanyola
produïda arran de l'entronització d'Amadeu I de Savoia. La proclamació
d'Alfons XII, fill d'Isabel II, com a rei (29 de desembre de 1874), decidí els
catòlics conservadors a desertar el carlisme, fet que determinà en bona part la pèrdua
de la guerra (febrer del 1876). Després del triomf dels alfonsins, Cándido Nocedal,
antic cap parlamentari carlí, s'ocupà de reorganitzar novament el partit. Aquest havia
evolucionat durant la guerra: havia atenuat el seu confessionalisme i incrementat
l'orientació regionalista del moviment. A Catalunya adoptà una actitud pro autonomista,
representada pel setmanari «Lo Mestre Tites» (que ja havia aparegut els anys 1868-72 i
que ressorgí els anys 1888-90 i en 1897-1900), i el 1876 fou creat el portaveu del
carlisme català, el diari «El Correo Catalán», fundat per Manuel Milà de la Roca i
Lluís M. de Llauder i Dalmases. Mort Cándido Nocedal (1885), el carlisme sofrí la
dissidència dels elements anomenats integristes (1888), dirigits pel fill
d'aquell, Ramón Nocedal, tendència d'extrema dreta que proclamà el regnat de Crist i
prescindí del rei. Als Països Catalans augmentà la tendència autonomista, que culminà
en la participació al moviment de Solidaritat Catalana (1906). Carles VII fou succeït
(1909) pel seu fill Jaume de Borbó i de Parma, duc de Madrid, en temps del qual es
produí una escissió encapçalada per Juan Vázquez de Mella, orador de gran
prestigi,
que concentrà el sector més reaccionari del partit, d'actitud germanòfila durant la
guerra dels anys 1914-18, i que adoptà el nom de partit tradicionalista (agost del
1919). Aquest grup manifestà la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera
(1923-30). La mort de Jaume (1931) i l'adveniment de la Segona República facilitaren la
unió de les tres branques carlines: l'ortodoxa, la integrista i la mellista, en un partit
que prengué el nom de Comunió Tradicionalista Carlina. Al mateix temps, la
pretensió dinàstica recaigué sobre Alfons Carles de Borbó i d'Àustria-Este
(1849-1936), germà de Carles VII, home de mentalitat integrista, que donà pas a un
nou grup de «nous carlins» en l'administració del partit, dirigida per l'advocat
sevillà Manuel Fal Conde, que participà activament en la conspiració contra la
República, sobretot organitzant requetès (força de xoc carlina, nascuda a
Catalunya per a lluitar contra els Jóvenes Bárbaros d'Alejandro Lerroux), que actuaren a
Navarra i a Catalunya. La participació dels requetès navarresos a la guerra civil de
1936-39 fou important i potser decisiva al nord de la Península Ibèrica. El decret
d'Unificació del 19 d'abril de 1937 fongué el partit carlí amb els altres de l'Espanya
nacionalista en un moviment polític únic sota la denominació de Falange Española
Tradicionalista y de las JONS. La resistència a acceptar aquesta decisió produí
l'exili a Portugal del dirigent Fal Conde. D'altra banda, mort Alfons Carles I sense
descendència, el plet successori tornà a obrir-se. Designat regent el príncep Xavier de
Parma, la majoria s'hi adherí; un sector minoritari es decidí pels drets de Joan de
Borbó i Battenberg, fill d'Alfons III; un altre sector, igualment restringit, s'inclinà
per un nét de Carles VII, que prengué el nom de Carles VIII.
El carlisme durant i després del franquisme
El 1952, el "regent" Xavier fou proclamat rei pels seus seguidors, i el sector
del carlisme vinculat als Parma emprengué un important viatge organitzatiu i ideològic
que el portaria a constituir el (1965), a definir-se com a socialista i a enfrontar-se
obertament amb el règim de Franco. Per altra part, i deixant de banda l'apropiació de la
simbologia carlina per part d'organitzacions d'ultradreta com Fuerza Nueva, els antics
col·laboracionistes amb el franquisme s'aplegaven (1974) en la Hermandad del Maestrazgo
—amb centre a Ulldecona (Montsià). i, presidits per Ramon Forcadell, donarien suport
a la monarquía de Joan CarlesI des de posicions catòlico-conservadores. Un nucli
integrista centrat a Catalunya, que des del 1958 i per iniciativa de Maurici de Sivatte
i de Bobadilla rebutjà l'autoritat de Xavier de Parma, havia creat la Regencia
Nacional y Carlista d'Estella i, el 1978, es reorganitzà sota el nom d'Unión Carlista.
En fi, cal esmentar la Comunió Tradicionalista, fracció extremista encapçalada per Sixt
de Parma, que adquirí trista noterietat en promoure els sagnants fets de Montejurra del
1976. Havent gaudit, sota la direcció de Carles Hug, d'una certa presència pública
durant la transició a la democràcia, el Partit Carlí entrà el 1980 en una crisi
irreversible, que ha possibilitat (1984-85) el reagrupament de les restes de les diverses
famílies carlines sota pautes més tradicionals (catolicisme, foralisme,
corporativisme,
etc).
Carmagnole, La
Cant revolucionari francès, compost i difós a París a
partir del 1792. El nom prové d'un tipus de jaqueta, pròpia de la localitat piemontesa
de Carmagnola, estesa per Provença a partir del s XVII i portada a París pels
revolucionaris marsellesos, i que adoptaren els jacobins (amb una armilla tricolor i una
gorra vermella).
Carnet d'identitat
Document d'identificació personal expedit per entitats públiques o
privades, amb efecte dins uns àmbits determinats (col·legi professional, club privat,
càrrec públic, etc). Molts països tenen un carnet oficial d'identitat, de possessió
obligatòria i d'ús necessari per a determinades activitats.
Carta
Declaració programàtica i fonamental de principis
generals.
Carta apostòlica
Carta emanada del papa com a persona pública. Té
importància especial l'encíclica.
Carta Col.lectiva de l'Episcopat Espanyol
Document sobre la guerra civil espanyola de caràcter
historicodoctrinal, publicat el primer de juliol de 1937. Fou redactat pel cardenal Isidre
Gomà a instàncies del general Franco. El signaren tots els prelats de l'estat espanyol,
llevat de Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, i de Mateo Múgica, bisbe
de Vitòria. El document, molt divulgat internacionalment, ajudà decisivament el
Movimiento Nacional en reconèixer a l'alçament una legitimitat patrioticoreligiosa
contra el comunisme.
Carta d'Amiens
Document de la CGT francesa, signat el 1906, que fou
el text bàsic de l'autonomia sindical amb relació als partits polítics. La Carta
d'Amiens va perfilar els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme,
defensa de l'acció directa dels treballadors, negociacions entre obrers i amos sense
acceptar cap mediació i la vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir una
societat sense classes.
Carta de
l'Atlàntic
O Carta Atlàntica. Declaració signada el
14 d'agost de 1941 per Franklin D. Roosevelt, president dels EUA, i pel primer ministre
britànic Winston Churchill. La carta, que resumia els principis dels aliats en política
internacional, un cop acabada la guerra amb els alemanys garantia la lliure determinació
de tots els pobles, la inviolabilitat territorial i l'accés de tots els estats a la
cooperació econòmica internacional.
S'hi establien els principis fonamentals en què s'havia de
basar el nou ordre internacional un cop acabada la guerra: la renúncia a les conquestes
territorials, el dret dels pobles a disposar d'ells mateixos, la igualtat de tots els
Estats en l'accés al comerç i a les matèries primeres, etc. Posteriorment, aquest pacte
donà lloc a l'OTAN.
Carta de treball
Document que lliuren les autoritats laborals d'un país als estrangers que
hi volen treballar. També s'anomena carta d'identitat professional o permís de
treball (terme emprat per la legislació espanyola vigent). La possessió d'aquest
document és obligatòria. Les empreses que col·loquin algun estranger que no estigui
proveït de carta de treball poden ésser sancionades per la inspecció de treball. En cas
d'inflació alguns països consideren nul el contracte de treball, però d'altres el
consideren vàlid. De fet, la carta de treball és un instrument de la política que cada
estat practica sobre la col·locació de treballadors estrangers.
Carta
Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries
Convenció del Consell d'Europa relativa a les llengües pròpies no
oficials als estats membres, publicada el 5 de novembre de 1992. El document reconeix la
possibilitat d'habilitar mesures de protecció i promoció per a aquestes llengües, que
declara part del patrimoni cultural europeu, atesa llur situació precària. També
reconeix, d'acord amb la Convenció Europea sobre Drets Humans (1950), la legitimitat dels
seus parlants de disposar d'unes condicions mínimes que els en permetin l'ús. La
definició de 'llengua minoritària o regional' se circumscriu a qualsevol de les
llengües no oficials parlades tradicionalment per una part dels ciutadans d'un estat,
generalment en un territori determinat. En resten excloses, per tant, les llengües dels
immigrants. El text enumera les mesures a adoptar en els àmbits educatiu, judicial,
administratiu, mitjans de comunicació, cultural i econòmico-social, i institueix un
comitè d'experts per al seguiment de la seva aplicació. També explicita que la
promoció de les llengües regionals no pot anar en detriment de la llengua oficial, ni de
la sobirania i integritat territorial de l'estat. Els termes de la carta no invaliden les
legislacions que estableixin uns nivells de protecció superior. Els estats poden no
signar la totalitat dels articles i, en cas de fer-ho, es comprometen a aplicar-ne un
mínim. Dels 43 membres del Consell d'Europa, el 2001 eren signataris de la Carta 25
estats, 11 dels quals de la UE (aleshores 15 membres), i era en vigor (a partir de l'any
1998) en 13 (7 dels quals a la UE). Espanya la signà el 1992, la ratificà a l'abril del
2001 i a l'agost hi entrà en vigor.
Carta Olímpica
Document redactat pel COI que regula els principis
fonamentals del moviment olímpic.
Carta pastoral
Escrit d'exhortació, consells, etc, que el bisbe adreça al
seu clericat o als seus diocesans.
Carta Social
Comunitària
Declaració programàtica aprovada el 1989 per la Comunitat Europea (a
excepció de la Gran Bretanya), que comprèn diversos apartats relatius als drets dels
treballadors. Aquests apartats són: llibertat de circulació i d'accés; condicions de
vida i de treball; seguretat social; associació i negociació col·lectives; formació
professional; igualtat d'home i dona; informació, consulta i participació; salut i
seguretat al lloc de treball; infants i adolescents; vells; i minusvàlids. La carta es
basa en el principi de subsidiaritat i té com a antecedent la Carta Social Europea
aprovada pel Consell d'Europa el 1961.
Càrtel
Acord temporal entre empreses per fixar els preus de les
mercaderies i repartir-se les quotes de la producció i del mercat.
Acord limitat entre diverses empreses, les quals, tot i conservar llur
independència tècnica, econòmica i financera (aquesta és la principal diferència
entre el càrtel i el trust), decideixen de pactar a fi d'evitar o de disminuir la
competència mútua. De fet, el seu objecte principal és d'aconseguir una posició
monopolística en el mercat; si hom no assoleix aquesta finalitat l'acord sol restar sense
efecte ràpidament. Segons la natura de l'acord, els càrtels es poden classificar en
diversos grups: de preus de compra i venda, en els quals les empreses es
comprometen a seguir una determinada política de preus; de condicions de compra i
venda, en els quals les empreses fixen també altres condicions, com les de pagament,
formes de contracte, etc; de producció, en els quals hom assigna a cada empresa un
programa de producció que pot comprendre tant el tipus de producte fabricat com el mateix
volum de producció; de distribució de mercats, bé per zones geogràfiques o per
unes altres característiques. Els càrtels aparegueren per primera vegada a Alemanya al
final del s XIX, promoguts, en part, per la legislació aranzelària del 1879 i la
iniciativa del govern tendent a l'organització de l'economia en funció d'uns objectius
militars. Un dels exemples més importants fou el càrtel del carbó de
Westfàlia-Renània (1893). Els anys trenta els càrtels alemanys, que vorejaven els
3 000, foren aprofitats pels nazis per a efectuar llur experiència de concentració
i direcció centralitzada de l'economia. Hi ha hagut una coincidència, gairebé general,
en la consideració del càrtel com a organització contrària als interessos dels
consumidors; tanmateix, les legislacions dels països capitalistes han moderat llur
oposició inicial i admeten determinades formes d'acord tendents al millorament dels
productes i a la racionalització dels processos de producció i distribució.
Cartisme
Moviment reformista anglès promogut per les classes
populars entre el 1837 i el 1848, recolzades en l'Associació de Treballadors de Londres.
El dirigent més destacat fou Feargus O'Connor. El 1838 presentà al parlament una
"carta del poble" reclamant el sufragi universal, el vot secret, l'elegibilitat
dels no-propietaris, la immunitat parlamentària, la limitació de les legislatures a un
any, etc. Hi hagué diversos avalots, i el 1839 el parlament rebutjà de prendre-la en
consideració. El 1842 fou rebutjada una segona petició, i es renovaren els avalots; el
1848 els moviments revolucionaris europeus reanimaren els cartistes, però la tercera
campanya tampoc no reeixí.
Casa Blanca
Nom amb què és coneguda la residència oficial del
president dels EUA, a Washington, iniciada el 1792 segons plans de James Hoban. Fins el
1902 hom l'anomenà Executive Mansion.
Casa de cultura
Institució municipal de cultura, a l'estat espanyol,
constituïda generalment en un edifici independent i que aplega diferents institucions
culturals, com és ara museu, biblioteca pública, etc. Fou creada després de la guerra
cicil de 1936-39. Als Països Catalans, es destaquen les de Palma de Mallorca, de Girona i
de Maó.
Casa del poble
Institució política, cultural i recreativa creada pels socialistes
belgues. Fou introduïda per primera vegada als Països Catalans, a València, el 1903,
fundada per l'ajuntament (fou la primera, també, de l'estat espanyol), i a Barcelona el
1905, per iniciativa d'Alejandro Lerroux, cap del Partit Radical. Es difongué aviat a
diverses poblacions dels Països Catalans. A les Illes, la primera casa del poble fou
fundada al començament del s XX a Palma de Mallorca per aglutinar les societats obreres
(eren 20 el 1935) de signe socialista, i permeté, a partir del 1918, l'organització de
nombroses vagues i d'altres activitats, especialment durant la Segona República. El 1919
Joan March oferí de subvencionar un nou edifici, la qual cosa acceptaren els dirigents
obrers malgrat la polèmica suscitada especialment pels anarquistes, que veieren agreujada
llur situació minoritària. En alguns llocs del País Valencià, com a Sueca, la casa del
poble fou, amb el temps, una institució de la CNT. A la resta de l'estat espanyol, el
PSOE adoptà aquest tipus d'entitat des del 1908, que fou creada la Casa del Pueblo, de
Madrid, per Pablo Iglesias.
Casa pairal
Masia o casa adscrita a una finca rústica, seu d'un llinatge organitzat
com a unitat d'explotació rural amb un patrimoni important acumulat al llarg de
generacions i conservat gràcies a la institució de l'hereu, que tendeix a ésser
econòmicament autosuficient. Normalment és de grans dimensions i de sòlida
construcció. Sovint el nom de la casa coincideix amb el del llinatge. Hi conviuen
normalment dues o tres generacions, sota l'autoritat del cap de casa (el vell progenitor,
pare o mare vídua), a més dels servidors de la casa i del camp. El patrimoni tendeix a
augmentar a base d'una política matrimonial. Ha estat, a partir de la sentència de
Guadalupe (1486), un dels nuclis bàsics de l'estructura social catalana, especialment de
la Catalunya Vella. La seva potència econòmica ha estat sovint un dels factors de
modernització dels mètodes de conreu, i el motor llunyà, a través dels fadristerns, de
la industrialització a partir del s XVIII.
Casal
Entitat, de caràcter popular, específica dels Països
Catalans, amb finalitats culturals, recreatives, religioses o polítiques, semblants a les
dels centres o cercles formats a la segona meitat del s XIX. Sovint depenen d'una
parròquia, especialment en les petites poblacions. Alguns s'han destacat per les seves
activitats culturals, com el Casal de Montserrat de Barcelona, que aplegà les activitats
montserratines entre el 1940 i el 1965, o el Casal del Toro, creat el 1972, dependent del
bisbat de Menorca. Les comunitats de catalans radicades en països estrangers,
especialment a Amèrica i Europa, s'han aplegat sovint en casals.
Casc blau
Membre de les forces militars de l'ONU.
Casino
Associació privada, de caràcter recreatiu i cultural, similar a les
denominades club, centre, cercle, ateneu, etc. El seu local disposa sovint de sales
de lectura, de joc, de billar o de festes. Es difongueren a Europa des de mitjan s XIX
seguint el model dels clubs anglesos; el fet de pertànyer llurs socis a un determinat
grup social o professional o a una mateixa tendència política motivà sovint l'aparició
de més d'un casino en una mateixa població: casino agrícola, casino militar, casino
dels senyors, casino liberal, casino republicà. Als Països Catalans han destacat el
Casino Balear (1841), el Casino Gerundense (1845), el Casino Barcelonès (1845), el Casino
Mercantil Barcelonès, el Casino Aliança del Poblenou (1870), i els d'Alacant (1884),
Terrassa, Granollers, Reus, el Masnou, Canet de Mar (amb un edifici de Domènech i
Montaner del 1887), el Casino Militar de Barcelona, el Casino Artesà de Vilanova i la
Geltrú, el Casino dels Senyors de Sant Feliu de Guíxols, etc.
Casino Barcelonès
(veure Casino Mercantil Barcelonès)
Casino de joc
Establiment de luxe, de caràcter recreatiu, autoritzat
oficialment per a la pràctica de jocs d'atzar. La denominació sorgí a França a la fi
del s XIX en restringir el govern el joc (boule, ruleta, bacarà, trente et
quarante) als casinos de determinades estacions balneàries, termals o climàtiques.
Prengueren ben aviat gran anomenada, al costat del Gran Casino de Montecarlo, a Mònaco,
els de Vichy i Deauville; s'estengueren també amb aquesta denominació per alguns països
llatins: al Lido (Venècia), a Sant Sebastià (País Basc), a Viña del Mar (Xile). A
Barcelona hom intentà, el 1932, de convertir en casino de joc el de l'Arrabassada. A
l'estat espanyol foren prohibits els jocs d'atzar durant el franquisme. Als Països
Catalans són autoritzats els dels Banys d'Arles, el Voló i Canet, a la Catalunya del
Nord, els de Barcelona, Lloret de Mar i Peralada, al Principat de Catalunya, els d'Eivissa
i Mallorca, a les Balears, i els de Vila Joiosa i Puçol, al País Valencià.
Casino Mercantil
Associació formada per corredors de canvi, banquers i homes
de negocis, amb finalitats borsàries, activa a Barcelona des del 1851. Conegut aviat amb
el nom de Borsí, hom hi feia la liquidació de les operacions de borsa. Tancat el
Casino Mercantil el 1914, el Borsí de Barcelona tingué, des del 1915, caràcter de borsa
oficial, i els antics associats del casino s'agruparen en l'Associació del Mercat Lliure
de Valors, institucions que perduraren fins el 1940. El 1890 inaugurà un esplèndid
edifici, obra de Tiberi Sabater, decorat i amb escultures de Rossend Nobas, a la plaça de
la Verònica. Després del 1940 s'hi instal·là l'Escola de Belles Arts, i posteriorment
l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics.
Casino
Mercantil Barcelonès
O Casino Barcelonès. Entitat recreativa i cultural
creada a Barcelona el 1860, instal·lada al Teatre Principal. El 1872 es fusionà amb
l'Ateneu Català i constituí l'Ateneu Barcelonès.
Casta
1. A l'Índia, cadascun dels estaments, generalment hereditaris, que formen
la divisió jerèrquica de la societat. El sistema de castes és un fenòmen
exclusivament hindú. Segons la llegenda, originàriament tots els homes formaven una sola
casta, l'hamsa; però la degeneració progressiva féu nèixer la
diversitat. De
les quatre castes principals, els bramans provenien de la casta única als temps
primigenis, els kshatriya i els vaishya s'havien originat en èpoques
posteriors, i els shudra foren fruit de temps més posteriors encara. La infinitat
de castes menors, que formen el conjunt dels pàries i que són anomenades panchama,
són també considerades provinents dels temps posteriors. Les teories, però, sobre
l'origen real del sistema de castes són innombrables. Hom pot dir, en general, que els
factors determinants han estat sempre de tipus religiós i, en certs casos,
professional:
les castes invoquen per a elles la paternitat de diverses divinitats, associen
llegendàriament llur origen amb rius, arbres o plantes sagrades, o s'integren
jeràrquicament en el complexíssim sistema degut a una consideració primigènia que,
d'entre les professions que establiren les castes corresponents, unes ocupacions eren
superiors a d'altres. L'ordenació jeràrquica de les castes comporta més avantatges
—de vegades molt grans i injusts— per als membres d'una casta superior envers
d'altres castes inferiors. A l'Índia hi ha unes 3 000 castes i més de 25 000
sots-castes, algunes d'elles amb milions de membres i d'altres amb pocs
centenars. Tota
casta té les seves prescripcions legals, que van des del tipus de salutació fins al
matrimoni i el culte, i comprenen així mateix l'alimentació, la contaminació ritual,
etc. Les prescripcions i la religiositat són els elements fonamentals que organitzen
l'horitzó social i existencial de la persona concreta segons la seva casta, i hi creen
tot un món propi i autosuficient. En aquest sentit, i a diferència del sistema de
classes, el de castes comporta un caràcter endogàmic essencial: hom no necessita
relacionar-se amb els membres de cap altra casta per a viure i realitzar-se
personalment.
El sentit de castes es troba tan arrelat a l'Índia que fins i tot ha influït sobre els
musulmants i els cristians.
2. Classe o ordre de persones que, a base de privilegis
hereditaris, de professió, etc tenen un esperit d'exclusió respecte a les altres classes
de la societat.
Castrisme
Moviment polític revolucionari, desenvolupat a l'Amèrica
Llatina a partir dels darrers anys de la dècada del 1950. Té origen en la crítica de la
pràctica política dels partits comunistes ortodoxos i pren com a model la revolució
cubana. Els seus principals teòrics foren Ernesto Che Guevara, Fidel Castro,
Régis Debray i Douglas Bravo. El castrisme sosté que per a dur a terme les reformes
sòcio-econòmiques que alliberin les masses llatinoamericanes de l'explotació i de la
misèria cal l'enderrocament, mitjançant la revolució popular i nacional armada, dels
règims oligàrquics aliats de l'imperialisme nord-americà, que detenen el poder en la
majoria d'aquells països. El castrisme adopta la guerrilla —tant la urbana com la
rural— com a sinònim de guerra revolucionària pel poder, i no pas com a simple
tàctica defensiva. Per als seus teòrics, constitueix la correcta aplicació del
marxisme-leninisme a les condicions específiques d'Amèrica Llatina; no obstant això i
d'acord amb la teoria del «focus» per al desencadenament de l'acció
revolucionària, no
és necessària l'existència prèvia d'un partit de masses organitzat i estructurat com a
avantguarda revolucionària; el partit, moviment o organització sorgirà de la mateixa
pràctica revolucionària del nucli guerriller inicial i configurarà la seva ideologia
d'acord amb les necessitats d'aquesta pràctica. Experiències de caràcter castrista
s'han desenvolupat gairebé en tots els països d'Amèrica Llatina des del 1959, bé que
la majoria han fracassat a causa d'un equivocat plantejament tàctic o víctimes de la
repressió. A la fi del decenni del 1970, aquests fracassos (especialment el de Che Guevara
a Bolívia), l'estancament d'altres experiències (Veneçuela, Colòmbia) i una
orientació de la política exterior cubana vers posicions pro-soviètiques, han provocat
una viva crisi en el moviment castrista llatinoamericà.
Catalanisme
1. Afecció per Catalunya, pels Països Catalans o per les
característiques nacionals catalanes.
2. Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels
Països Catalans. El catalanisme començarà a manifestar-se a la primera part del s XIX.
Les mesures uniforistes que les monarquies borbòniques de França i Espanya havien
imposat a les terres catalanes, com feien d'altres monarquies absolutistes de l'època amb
els pobles que havien absorbit (Polònia, Finlàndia, Eslovàquia, etc), no havien
aconseguit de fer desaparèixer el sentiment de comunitat diferenciada en el poble
català. Les reaccions enfront de les mesures d'uniformació i les tensions enfront del
poble dominant s'havien manifestat diversament, des de l'odi popular contra Felip V i la
Ciutadella de Barcelona, considerats com a símbols d'opressió, fins —en moments
d'exasperació— a moviments independents, com els del 1836 i el 1856 a Barcelona
promoguts per elements ultraliberals i republicans. La industrialització del
Principat,
amb el consegüent acostament a la nova problemàtica de l'Europa occidental, augmentà la
diferenciació de la societat catalana de la resta de la monarquia espanyola. L'aparició
del romanticisme, amb la reivindicació i exaltació de la història, del dret i
l'organització política medievals, contribuí a mantenir a acréixer el sentiment de
diferenciació, mentre la renaixença del conreu literari de l'idioma, que, altrament
s'havia mantingut sempre viu i únic en el poble, contribuí a redescobrir entre alguns
escriptors la unitat dels Països Catalans. Des del 1841 Joaquim Rubió i Ors havia
plantejat obertament la qüestió de la independència cultural i lingüística de
Catalunya, que tingué una cristal·lització ressonant a partir de la restauració dels
jocs florals de Barcelona (1859). Durant la primera part del s XIX, en què Catalunya
estiguè anys seguits en estat de setge, el catalanisme s'expressà, entre els
carlins,
amb la reclamació del restabliment dels furs; entre els republicans, amb el
federalisme;
i entre els progressistes i els liberals, amb la descentralització que propugnaven dins
la monarquia constitucional. Els prohoms de la nova classe dirigent del Principat la
burgesia industrial eixida de la industrialització, com Manuel Duran i Bas, Joan B.
Guardiola, Joan Mañé i Flaquer, Joan Illas i Vidal, Joan Cortada, propugnaren aquesta
descentralització. En alguns casos, en el de Víctor Balaguer, amb el diari "La
Corona de Aragón", fou reivindicada una organització autònoma conjunta per als
antics territoris de la corona catalano-aragonesa. Davant aquestes manifestacions de
catalanisme, la premsa de Madrid denuncià la persistència d'una personalitat
col·lectiva catalana diferenciada i arribà a equiparar l'actitud del Principat a la
d'Irlanda i de Cuba. Amb el triomf de la Revolució de Setembre (1868), el moviment
republicà federa dominà la vida política catalana. Pel maig del 1868 fou signat el
pacte de Tortosa entre republicans del Principat, del País Valencià, de les Balears i
d'Aragó, i, en ésser instaurada la Primera República (1873), a Barcelona hom intentà
repetidament de proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. D'altra
banda, el 1869, el federalisme, fins aleshores exclusivament moviment republicà
d'esquerra, fou també acceptat per alguns elements tradicionalistes, com Francesc Romaní
i Puigdengolas, excloent-ne les idees laiques i avançades amb què el presentaven els
republicans. La caiguda de la Primera República i la subsegüent Restauració (1874)
significaren, aparentment, un retrocés momentani del moviment catalanista.
Però, en realitat, n'iniciaren un nou període en que s'expressà particularment per mitjà
d'organitzacions i periòdics propis, al marge dels partits i els moviemnts polítics
establerts. Ja el 1870 havi estat creada a Barcelona, la primera associació exclusivament
catalanista, amb un nom tan significatiu com l'Europa d'aquell temps com La Jove
Catalunya, la qual promogué la publicació de "La Gramalla". El 1871 aparegué
el periòdic "La Renaixença", que tanta importància havia de ternir en el
moviment catalanista. Un moviement regionalista començava també a aparèixer al País
valencià, on Constantí Llombart fundà Lo Rat Penat (1878), i l'any següent creà els
jocs florals, bé que bilingües.
A Barcelona, el 1879, Valentí Almirall fundà el primer diari en català, el "Diari
Català", al servei del catalanisme, des del qual fou convocat el Primer Congrés
Catalanista (1880). El catalanisme es manifestava també en el camp jurídic. El 1881 es
reuní a Barcelona el Congrés Català de Jurisconsults, que defensà el dret
català, oposant-se a la unificació que pretenia el govern espanyol. El 1882 fou creat el Centre
Català, que l'any següent organitzà el Segon Congrés Catalanista, que prengué un
acord de molta transcendència: cap català no havia d'intervenir en política a través
de partits dirigits des de Madrid. Mentrestant anaven apareixent nous periòdics
catalanistes, i "La Renaixença" s'havia ja convertit en diari. El moviment
influïa en els republicans federals, i Domènec Martí i Julià creà la Joventut
Federalista, catalanista radi cal, la qual, en el Congrés Federal del 1883, aprovà un
projecte de constitució de l'Estat Català, dins la federació espanyola, redactat per
Vallès i Ribot, d'una gran amplitud. D'altra banda, el Centre Català, sota l'impuls del
seu president Almirall, decidí, per fi, d'intervenir en la vida política, bé que sense
formar partit, i promogué la presentació a Alfons XII del Memorial de Greuges
(1885), primer acte en què col·laboraren polítics i intel·lectuals catalanistes amb
elements directius de l'economia catalana. Els promotors del memorial, a més, es
proposaren d'interessar en el regionalisme personalitats i nuclis d'altres territoris de
l'estat espanyol, i decidiren crear una revista. En no posar-se d'acord, el sector dretà
fundà "La España Regional", d'un regionalisme tebi, que no aconseguí els
resultats que pretenia. Mentrestant, el Centre Català sofrí una escissió, i els
dissidents políticament conservadors i nacionalment avançats, fundaren la Lliga de
Catalunya (1887); "La Renaixença" n'esdevingué l'òrgan. Un dels primers actes
de la nova entitat fou d'adreçar un missatge en català a la reina regent, Maria
Cristina, com a comtessa de Barcelona, en el qual hom demanava la instauració d'un ampli
règim autonòmic al Principat. Li fou lliurat en la seva visita a Barcelona, amb motiu de
l'Exposició Universal del 1888, durant la qual fou reina dels jocs florals, en els quals
Menéndez i Pelayao, com a mantenidor, llegí el famós discurs de lloança a la llengua
catalana. Aquests moments de comprensió, però, no tingueren gairebé resultats
positius.
L'any següent calgué organitzar una nova campanya en defensa del dret civil
català,
amenaçat per l'article 15 del nou codi civil espanyol. El govern capitulà,
finalment, en
aquesta qüestió i modificà l'article, fet que fou presentat per Verdaguer i Callís com
"la primera victòria del catalanisme". Una altra victòria fou la conquesta de
les primeres corporacions barcelonines pel catalanisme: el 1895, dos dels seus
capdavanters, Àngel Guimerà i Joan J. Permanyer, foren elegits presidents de l'Ateneu
Barcelonès i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, respectivament. Les
entitats i els periòdics catalanistes havien anat creixent arreu del Principat. Per tal
de coordinar-los, fou creada la Unió Catalanista . En l'assamblea constitutiva
celebrada a Manresa (1892) hom aprovà les Bases per a la Constitució Regional
Catalanadites Bases de Manresa. En els seus dos primers anys, la Unió
continuà expressant-se en la terminologia regionalista que domina aquest
període, però
en l'assemblea de Balaguer (1894) començà a acceptar la terminologia nacionalista, en
admetre que el mot nació referit a Espanya fou substituït pel d'estat. La
doctrina regionalista durant aquest període fou expressada, sobretot, per Almirall en Lo
Catalanisme (1886), en el camp de l'esquerra: per Mañé i Flaquer, en El
Regionalismo (1887), en el camp conservador; i per Torras i Bages, en La tradició
catalana (1892), en el conservador catòlic. A les Balears intentaren de difondre la
doctrina regionalista Ruiz i Pablo i Miquel de Sants Oliver; hom publicà les revistes
"Nova Palma" (1898) i "La Veu de Mallorca" (1900).
El catalanisme nacionalista i l'hegemonia de la Lliga Regionalista
Al Principat, a la darrera dècada del s XIX comença el període nacionalista de
moviment. La primera formulació nacionalista és obra d'un republicà i federal
d'esquerra, Josep Narcís Roca i Farreras. El 1890, un jove estudieant, Prat de la Riba,
en el Centre Escolar Catalanista, pronuncià un discurs inaugural de curs, netament
nacionalista. El 1894, el mateix Prat i Pere Montanyola publicaren el Compendi de la
Doctrina Catalanista, d'inspiració també nacionalista. El 1897, a l'Ateneu
Barcelonès hom pronuncià unes conferències expositives del nacionalisme, entre elles
una de Prat de la Riba que formà posteriorment uns capítols de La Nacionalitat
Catalana (1906). Així mateix, la nova terminologia començà a ésser emprada per
alguns períodics, els primers dels quals foren "Las Cuatro Barras" de
Vilafranca del Penedès, que canvià el subtítol de Regionalista pel de nacionalista,
i el de Barcelona "Lo Regionalista" que es convertí en "La Nació
Catalana", ambdós el 1898. La mateixa terminologia començava a ésser emprada per
les entitats: l'any 1899 hom fundà el Centre Nacional Català, a Barcelona.
Anteriorment,
el 1897 havia tingut lloc la primera manifestació pública netament regionalista de
Creta. El 1901, per primera vegada, fou celebrada la jornada de l'Onze de Setembre a
Barcelona. El catalanisme es manifestà en els més diversos camps, convertit j en un
moviment de renaixença total. En el camp lingüístic, després de Jacint
Verdaguer, uns
altres noms d'escriptors prestigiosos aparegueren arreu dels Països Catalans,
desvetllant, així la consciència d'una catalanitat comuna. Així mateix, la llengua
catalana, malgrat els obstacles, començà a ésser introduïda en corporacions públiques
d'elecció popular, com diputacions i ajuntaments del Principat. Tanmateix les pastorals
del bisbe Morgades en defensa de la llengua catalana i del seu ús en l'ensenyament del
catecisme promogueren encara una duríssima campanya anticatalanista, i el prelat fou
criat a Madrid i amonestat severament. El Primer Congrés Internacional de la Llengua
Catalana (1906) i la crida, el mateix any, per iniciar el Diccionari
català-valencià-balear, potenciaren i donaren ressò europeu al moviment.
Col·leccions literàries com "L'Avenç" traduïren al català algunes de les
obres més recents de la literatura universal, i la revista del mateix nom, així com
"Il·lustració Catalana", "Catalònia", "Quatre Gats",
"Pèl & Ploma" i "Joventut" entre altres, contribuïren a crear
una cultura catalana oberta als corrents mundials mentre apareixia un art significatiu que
trobà una de les seves expressions en el Modernisme. En l'àmbit popular prengue
importància l'excursionisme, amb la fundació de l'Associació Catalanista d'Excursions
Científiques i, més endavant, el Centre Excursionsita de Catalunya. En el musical, els
orfeons que hom anà creant arreu del Principat, amb Catalunya Nova i l'Orfeó
Català,
redescobriren i exaltaren les velles cançons populars. Una d'aquestes, Els segadors,
es convertí en l'himne més popular del catalanisme. La bandera catalana —la
senyera— reprengué el seu sentit de símbol col·lectiu arreu dels Països
Catalans.
Una dansa comarcal, la sardana esdevingué una dansa dels catalans. Sant Jordi i la Mare
de Déu de Montserrat, patrons del principat, esdevingueren, indirectament, una arma
nacionalista. El període de repressió, que s'inicià especialment en la darrera dècada
del segle, no aconseguí d'evitar que els grups catalanistes fins aleshores
minoritaris,
bé que els més actius, es convertissin en un ampli moviment popular que acabà dominant
la vida pública del Principat. La catàstrofe colonial de la fi del segle provocà una
protesta general al Principat contra el desgoven de l'estat. Els elements econòmics
posaren llur confiança en el general Polavieja, tornat de les Filipines, que prometia un
programa de reformes, algunes de tendència descentralitzadora o regionalista. En
fracassar el polaviejisme, la quasi totalitat d'aquests elements fundaren la Unió
Regionalista, entitat que al principi del 1901 es fusionà amb el Centre Nacional Català
creant la Lliga Regionalista, primer partit polític catalanista, que, amb la seva
victòria en les eleccions dites "dels quatre presidents" (1901), ferí
mortalment el caciquisme electoral que dominava el Principat. Amb la creació d'aquest
partit començà un nou període de la història del catalanisme, caractertzat per
l'existència de partits polítics catalanistes, totalment independents dels partits
generals espanyols. La Lliga Regionalista, en la qual participava una bona part de la
burgesia catalana, avait restà dominada pel sector més dretà, i els produí una
escissió dels elements més liberals, que fundaren el periòdic: "El Poble
Català", enfront de l'òrgan d'aquell partit. "La Veu de Catalunya", i
més endavant crearen el nou partit del Centre Nacionalista Republicà (1906), que fou
l'ala esquerra del catalanisme. Però, mentre la Lliga Regionalista es covnertí en un
partit potent i organitzat, el sector d'esquerra del catalanisme, tot i els diversos
èxits electorals que tingué, la categoria intel·lectual dels seus dirigents i el nombre
dels seus habitants, no aconseguí de crear un partit que perdurés. Així després del
Centre Nacionalista Republicà hom creà la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910),
el Bloc Republicà Autonomista (1915), el Partit Republicà Català (1917), fins que el
1931 fou creada l'Esquerra Republicana de Catalunya. En aquesta aspiració a crear un
moviment catalanista d'esquerra potent si cal situar l'intent de Martí i Julià, com a
president de la Unió Catalanista, de transformar aquesta entitat en una força
catalanista d'esquerra socialista. El creixement del moviment catalanista provocà
persecucions i violents incidents, entre els quals l'assalt dels periòdics catalanistes
"Cucut", i "La Veu de Catalunya" (novembre del 1905), fet que originà
el moviment de Solidaritat Catalana, en el qual participaren tots els partits polítics de
Catalunya, des dels carlins fins als republicans federals, llevat dels republicans
lerrouxistes, els quals foren el principal instrument del govern per combatre el
Catalanisme. La Solidaritat Catalana estimulà al País Valencià els plantejaments
polítics de caràcter reivindicatiu, que per primera vegada havia formulat el grup
València Nova (1904). Una Assemblea Regionalista (1907) tractà de repetir-hi l'esquema
solidarista del Principat. L'assemblea reuní l'adhesió de tendències ben
diverses, des
dels carlins fins als republicans sorianistes, però xocà amb l'hostilitat dels
republicans blasquistes i amb la distància reserva dels conservadors aparentment
regionalistes, que giraven entorn de Teodor Llorente. L'intent d'una Solidaritat
Valenciana fracassà; de tota manera, significà el començament formal del valencianisme
polític. Paral·lelament, Lluís Martí intentà, sense èxit, de lligar la política
mallorquina a la Solidaritat Catalana. El 1914 el moviment de la Mancomunitat de
Catalunya, presidida per Prat de la Riba, i el 1917 fou el principal promotor de
l'Assemblea de Parlamentaris, després de la qual la Lliga participà amb ministres al
govern, iniciant així un viratge polític d'aigualiment nacionalista. El 1918 presentà
al govern el projecte d'autonomia per al Principat, ja aprovat per gairebé tots els
municipis catalans. En acabar-se la Primera Guerra Mundial, en la qual nombrosos
nacionalistes catalans combateren voluntaris en l'exèrcit francès en els fronts de
França, Sèrbia i Turquia, la doctrina del president Wilson sobre el dret
d'autodeterminació dels pobles, i el triomf dels nacionalismes europeus (txec,
eslovac, polonès, finlandès, etc), amb la constitució de nous estats independents o
federats,
d'una part, i, de l'altra, l'oposició del govern espanyol a concedir
l'autonomia, que
reclamava pràcticament la totalitat del poble català del Principat, radicalitzà amplis
sectors del catalanisme. La Lliga Regionalista, la qual aquests sectors consideraven
fracassada perquè no havia aconseguit un règim autonòmic amb la seva política de
participació ministerial, anà perdent influència, mentre apareixien noves
organitzacions nacionalistes més radicals, com és ara la Federació Democràtica
Nacionalista (1919) dirigida per Francesc Macià, que preconitzava la lluita per la plena
sobirania de Catalunya, per tal de poder pactar, després, lliurement, una Federació
Ibèrica. El 1922 el mateix Macià, que s'exiliaria poc temps després a França,
començà l'organització del moviment independentista Estat Català. El mateix any era
creada Acció Catalana, en part integrada per elements dissidents de la Lliga
Regionalista, i l'any següent, la Unió Socialista de Catalunya. D'altra banda, el 1916
fou constituïda l'entitat Nostra Parla, en la qual tenien representants totes les terres
dels Països Catalans. Aquesta entitat tenia com a missió d'aconseguir la unificació
espiritual i la completa compenetració de sentiments d'interessos morals i materials de
totes les terres de llengua catalana. A Mallorca fou fundat, el 1917, el Centre
Regionalista, d'ideologia nacionalista, per Guillem Forteza, el qual aconseguí l'alcaldia
de Palma en les eleccions anteriors a la Dictadura; el 1923 fou fundada la important
Associació per la Cultura de Mallorca.
L'hegemonia del catalanisme d'esquerres
La dictadura del general Primo de Rivera (del setembre del 1923 al gener del 1930)
combaté violentament el catalanisme en totes les seves manifestacions.
Tanmateix, aquesta
persecució radicalitzà encanra més la majoria dels sectors catalanistes. La poesia i el
teatre de to inflamadament patriòtic donà obres tan caracterísitiques com Les tombes
flamejants de Ventura i Gassol i El foc de les ginesteres de Josep M. de
Sagarra; els setmanaris literaris d'orientació catalanista separatista, com
"L'Estevet" o la "Tralla", havien contribuït a aquesta
radicalització. fou durant aquest període que alguns dirigents pel catalanisme com
Lluís Nicolau d'Olwer, Manuel Massó i Llorens, francesc Maspons i Anglasell i Joan
Estelrich intervingueren prop de la Societat de Nacions demanant que a Catalunya fossin
reconeguts els drets de minoria nacional, emparats per aquell orgnisme. D'altra banda,
Macià es trasllad—a Moscou, on s'entrevistà amb Bukharin i Zinoviev, per aconseguir
l'ajut de l'URSS a favor de la seva causa. Elements independentistes que seguien
Macià,
algunsd'ells agrupats al Servei d'Estudis Militars (SEM), foren acusats, el 1925, d'haver
intentat volar amb explosius el tren en què viatjava Alfons XIII per Catalunya (complot
de Garraf) i, l'any seguent, l'intent de Macià de penetrar amb els seus grups armats al
Principat, per Prats de Molló, fou impedit per la policia francesa. Aquests fets i els
processos que els seguiren contribuïren a fer conèixer internacionalment la qüestió de
Catalunya, així com hi contribuí el viatge del mateix Macià per l'Amèrica
Llatina. Les
comunitats de catalans allí emigrats s'havien distingits, per mitjà de llurs
associacions i periòdics, per llur catalanisme i, especialment a partir del 1915, pel
caràcter independentista radical. Macià, durant el seu sojorn a l'Havana, participà en
l'Assemblea Constituent del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, que aprovà la
Constitució Provisional de la República Catalana (1928). En caure la Dictadura,
desapareguda la censura, es produí al Principat una forta reacció catalanista. Certs
problemes polítics foren motiu de polèmica entre Cambó (Per la concòrdia, 1930)
i Bofill i Mates (L'altra concòrdia, 1930). La direcció del moviment, que la
Lliga Regionalista havia perdut, passà a partits situats més a l'esquerra: Acció
Catalana. Acció Republicana de Catalunya i Estat Català, elks tres partits que
participaren en representació del Principat en l'anomenat pacte de Sant Sebastià
(agost del 1930), on fou acordat que la futura república espanyola resoldria el problema
de l'autogovern del Principat Mentrestant, la Lliga intentava de salvar la monarquia
espanyola, amb la seva participació ministerial i la creació, fins i tot, d'un partit
general espanyol, el Centre Constitucional amb la qual cosa contradeia la doctrina
constant del catalanisme des del Segon Congrés Catalanista sobre els partits polítics
del Principat. Pel març del 1931 fou constituït el nou partit d'Esquerra Republicana de
Catalunya, integrat per Estat Català i per diversos grups republicans, sota la
presidència de Macià, el qual partit, apartir del triomf de les eleccions municipals del
12 d'abril d'aquell any i de la instauració de la República, es convertí en partit
majoritari al Principat, durant tot el període republicà (1931-39). El 14 d'abril de
1931 Francesc Macià proclamà la República Catalana, com a estat integrant d'una
Federació Ibèrica, d'acord amb el seu programa, però hagué d'accedir, davant la
pressió del govern provisional republicà que s'havia constituït a Madrid, a acceptar la
forma autonòmica de la Generalitat de Catalunya. Amb la instauració de la República
començà un altre període de la història de catalanisme, durant el qual aquest inspirà
totalment la vida política del Principat i aconseguí per primera vegada que l'estat
atorgués a Catalunya un estatut d'autonomia. Al País Valencià s'inicià un nou
període: aparegueren grups i periòdics valencianistes, poc o molt catalanistes, que
anaven de la dreta al marxisme, com l'Agrupació Valencianista Republicana (1930), el
Centre d'Actuació Valencianista (1931), Acció Nacionalista Valenciana (1933), Esquerra
Republicana del País Valencià (1934), Partit Valencianista d'Esquerra (1935) i Nova
Germania (1936), que intentaren de somoure el "sucursalisme" que dominava la
vida política valenciana, i aconseguiren les primeres victòries electorals en el terreny
municipal. Les campanyes a favor d'un estatut d'autonomia aconseguiren una notable
audiència popular (1932-35). Alhora, en el camp cultural, hom anà arraconant el
provincianisme vuitcentista i començaren a restablir-se vincles normals i regulats amb la
cultura del Principat, i el moviment cultural catalanista aconseguí més i més solidesa
i una major amplitud, de la qual són prova la revista "Taula" (1927-30),
"Acció Cultural Valenciana" (1931) i "La República de les Lletres"
(1934). D'una manera semblant, a les Balears, l'Associació per la Cultura de Mallorca
preparà el 1931 un avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia, que en la seva forma de
projecte definitiu exclogué Menorca (on hi havia un corrent favorable a l'adhesió a
l'Estatut del Principat). A la Catalunya del Nord també s'inicià un moviment polític
catalanista. La Nostra Terra, que les circumstàncies de la Segona Guerra Mundial havien
de destruir. A partir del 1930 els partits marxistes que havien començat a aparèixer al
Principat (Partit Comunista Català, Federació Comunista Catalano-Balear, Bloc Obrer i
Camperol, Esquerra Comunista, Partit Comunista de Catalunya, Federació Comunista
Ibèrica, Partit Català Proletari), així com la Unió Socialista de Catalunya, davant el
problema català, es manifestaren favorables al dret d'autodeterminació, d'acord amb la
doctrina marxista-leninista i partidaris de la constitució d'una República Catalana, com
a primer pas cap a una Unió de Repúbliques Socialistes d'Ibèria, llevat del Partit
Català Proletari, que pretenia l'adhesió directa a una Unió Mundial de Repúbliques
Socialistes. La campanya d'aquests partits a favor de la proclamació de la República
Catalana, intensificada el 1934, contribuío a crear el clima que féu possible els
esdeveniments del 6 d'octubre d'aquell any. La mateixa posició prengueren els partits que
sorgiren de la unificació dels moviments marxistes, el Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), així com les
Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSU de C). Durant el mateix
període, uns
altres moviments també minoritaris, com Nosaltres Sols i el Partit Nacionalista
Català,
que després del 19 de juliol de 1936 s'unificaren amb el partit Estat Català, es
declararen partidaris de la independència de Catalunya. Mentre aquests sectors predicaven
solucions radicals, a la Lliga Regionalista —que el 1933 s'havia convertit en Lliga
Catalana— prenia major importància el sector més dretà, que refusava la doctrina
de Prat de la Riba i es decantava cap a un regionalisme merament autonomista que trobà
expressió especialment en el setmanari "Després", aparegut arran dels fets del
6 d'octubre, que es declarà antiseparatista, favorable a l'espanyolisme. Aquesta
tendència era propugnada per Josep M. Tallada, Ferran Valls i Taberner, Miquel Vidal i
Guardiola, Andreu Bausili, etc. Aquest vessant del catalanisme conservador al Principat
facilità que, en les eleccions a diputats a les Corts de la República (febrer del 1936),
la Lliga es coalitzés, en l'anomenada candidatura del Front Català d'Ordre, amb partits
anticatalanistes com la Dreta de Catalunya, emanació del Bloque Nacional, dirigit per
José Calvo Sotelo. Anteriorment, la mateixa tendència conservadora havia provocat que
aquell partit s'enfrontés amb el govern de la Generalitat, amb motiu de l'aprovació de
la llei de Contractes de Conreu pel parlament català. Al País Valencià, els sectors
valencianistes d'esquerra s'alinearen amb el Front Popular, i en les eleccions del 1936
aconseguiren un diputat a corts, que ingressà en la minoria parlamentària d'Esquerra
Catalana. En esclatar la guerra civil del 1936, exceptuant Lliga Catalana, que oficialment
no pregué posició, bé que alguns dels dirigents col·laboraren amb les autoritats de la
zona dominada pel govern de Burgos (uns altres, com Puig i Cadafalch o Duran i Ventosa, es
mantingueren no bel·ligerants a l'exili), tots els partits catalanistes es mantigueren
fidels a la República i a les institucions de la Generalitat de Catalunya.
El catalanisme durant el franquisme i la transició democràtica
La desfeta del 1939 implicà el desmantellament absolut de l'aparell institucional de la
Catalunya autònoma i la destrucció de tota la infrastructura política, cultural i
cívica que el moviment catalanista havia anat forjant des del final del sIX, i transferí
a l'exili una part molt substancial de l'activitat nacionalista, des del funcionament de
la Generalitat i de les organitzacions polítiques fins a la producció editorial i
literària. La desfeta del 1939 implicà el desmantellament absolut de l'aparell
institucional de la Catalunya autònoma i la destrucció de tota la infraestructura
política, cultural i cívica que el moviment catalanista havia anat forjant des del final
del s XIX, i transferí a l'exili una part molt substancial de l'activitat nacionalista,
des del funcionament de la Generalitat i de les organitzacions polítiques fins a la
producció editorial i literària. A l'interior del Principat, la resistència catalanista
armada es reduí al Front Nacional de Catalunya i s'esllanguí a partir del 1946 en
esvanir-se les esperances d'una intervenció dels Aliats que enderroqués el
franquisme,
mentre altres partits vells i nous —ERC, POUM, MSC, UDC— mantenien una
presència clandestina mínima; paral·lelament, a l'empar d'elements aïllats de la
burgesia, sorgien cenacles i publicacions literàries («Poesia», «Ariel», «Occident», etc) de caràcter molt elitista i d'escassa
difusió. De manera gradual
aquesta reduïda represa intel·lectual i lingüística abastà sectors creixents de la
petita burgesia urbana i rural de tradició cristiana, s'aixoplugà en institucions o
iniciatives eclesiàstiques (Comissió Abat Oliba del 1947, escoltisme catòlic,
Montserrat) i desembocà en activitats cívico-polítiques de caràcter testimonial que
tenien poc a veure amb les experiències del catalanisme republicà dels anys
trenta, i
que culminaren en 1959-60 amb la campanya contra Galinsoga,, els Fets del Palau,
etc. A partir del 1964, aquest nou catalanisme i l'històric confluïren en la primera
commemoració massiva de l'Onze de Setembre a la postguerra, i des del 1966 el PSUC
i Comissions Obreres hi sumaren els sectors més conscients de la classe obrera, que
començaven a assumir el fet nacional. El contacte amb el món obrer tingué també
conseqüències ideològiques per al nacionalisme petit-burgès (aparició del Partit
Socialista d'Alliberament Nacional el 1969), mentre els grans episodis de la lluita
antifranquista de final dels anys seixanta (de la Caputxinada a l'Assemblea
d'Intel·lectuals de Montserrat) accentuaven l'articulació dels moviments obrer i
nacional en un front únic que es concretà, el 1971, en l'Assemblea de Catalunya,
matriu d'un catalanisme popular esdevingut així un dels enemics més actius de la
dictadura. L'extensa tasca desenvolupada per l'Assemblea ocasionà, a la fi del
franquisme, una àmplia difusió social de la ideologia i la simbologia bàsiques del
catalanisme, com es constatà en les grans mobilitzacions populars en 1976-77; això
obligà àdhuc les forces de la dreta espanyolista a assumir algun tipus d'autonomisme i
permeté el restabliment de la Generalitat, primer provisional (1977) i després
estatuària (1980). Del 1977 ençà, la pràctica totalitat dels grups polítics
significatius al Principat reclamen per a si alguna forma de catalanisme, per bé que,
sota aquesta denominació, hom hi observa projectes nacionals i socials molt
divergents,
que van de l'independentisme revolucionari al regionalisme conservador.
Catolicisme
Forma del cristianisme amb què es defineix l'Església Catòlica
romana. És la religió dels seguidors de Crist que són en plena comunió amb el bisbe de
Roma, cap del col·legi episcopal, successor del col·legi apostòlic. Aquest és
l'aspecte preeminent que distingeix, des del punt de vista institucional, el catolicisme
romà de les altres esglésies cristianes. És, també, el sistema doctrinal propi de
l'Església Catòlica, fonamentat en la Bíblia i en la Tradició i el Magisteri. És,
encara, un pensament i una visió de les realitats humanes d'acord amb aquesta mateixa
doctrina. Catolicisme no és un concepte plenament idèntic al d'Església Catòlica, puix
que aquesta és una comunitat estructurada socialment i jurídicament, amb un conjunt
d'institucions (jerarquia, sagraments, dogmes) al servei d'una finalitat religiosa. Cal
precisar que el conjunt o síntesi d'idees i de valors constitutiu del catolicisme és
considerat, no pas en ell mateix, sinó en tant que síntesi realitzada en l'enteniment
humà en cada moment determinat i, per tant, a l'interior d'un procés històric. Per
això presenta unes característiques peculiars i molt diverses, segons l'època en què
és expressat (Contrareforma, modernisme, Vaticà II, etc). Un dels fets, potser, que més
han marcat modernament el catolicisme, és el descobriment i l'acceptació dels valors
existents en altres comunitats cristianes, així com dels valors del món en què el
catolicisme viu i s'encarna.
Catolicisme
liberal
Denominació amb què són coneguts aquells moviments del catolicisme
del s XIX que intentaven de conciliar l'Església Catòlica amb les idees i les
institucions del liberalisme. Les posicions extremes (com les de Lamennais a França, que
volien convertir l'Església en la inspiradora dels moviments d'alliberament, àdhuc
revolucionaris) foren refusades pels papes Gregori XVI i Pius IX. Hom acceptà, però,
altres formes més mitigades, consistents a defensar posicions de l'Església dins l'estat
liberal (per exemple, la llibertat d'ensenyament).
Catolicisme social
(veure Moviment social catòlic)
Catòlics
Catalans (CC)
Sigla que —amb el significat de Crist-Catalunya,
Catalans Cristians o Catòlics Catalans— identificà un moviment parapolític
nacionalista i catòlic sorgit al Principat en 1954-55 a l'escalf de les organitzacions
eclesials —escoltisme, Congregacions Marianes, Montserrat— més arrelades al
país. Inspirat ideològicament per R. Galí i dirigit per Frederic Roda (1955-57) i
Xavier Muñoz i Pujol (1957-62), es dedicà sobretot a tasques de reflexió i
conscienciació, per bé que el sector més activista, encapçalat per Jordi Pujol,
organitzà (1959-60) la campanya de l'afer Galinsoga, els fets del Palau de la Música
Catalana, etc. Després de la separació del grup de J. Pujol, CC esdevingué (1962)
Comunitat Catalana i assumí un programa socialitzant, i el 1964 es convertí en el Partit
Força Socialista Federal, que es dissolgué en 1968-69.
Catorze d'Abril,
el
Nom amb què és coneguda la proclamació de la Segona
República Espanyola (14 d'abril de 1931) després de l'èxit republicà de les eleccions
municipals del 12 d'abril. Éibar fou la primera ciutat que proclamà la república sota
l'impuls dels dirigents socialistes. A Madrid, on fou proclamada a la tarda, la jornada
fou intensa en negociacions diplomàtiques, prop d'Alfons XIII i del govern monàrquic,
encaminades a impedir actituds de resistència i a aconseguir un canvi de poders sense
violència. El comte de Romanones tingué una entrevista amb Alcalá Zamora al domicili de
Gregorio Marañón i aconsellà al rei d'abandonar el país. El rei, malgrat les pressions
que li feren La Cierva i Bugallal perquè acceptés la formació d'un gabinet de
resistència monàrquica, decidí de marxar després de consultar l'exèrcit (Mola i
Berenguer) i Sanjurjo, director general de la guàrdia civil, els quals es manifestaren
partidaris de mantenir-se neutrals. Mentre el rei abandonava Madrid i es dirigia a
Cartagena per embarcar-se cap a Marsella, el comitè republicà es constituïa en govern
provisional que, presidit per Niceto Alcalá Zamora, era format per Alejandro Lerroux
(estat), Fernando de los Ríos (justícia), Manuel Azaña (guerra), Santiago Casares
Quiroga (marina), Indalecio Prieto (finances), Miguel Maura (governació), Marcel·lí
Domingo (instrucció pública), Álvaro de Albornoz (foment), Francisco Largo Caballero
(treball), Diego Martínez Barrios (comunicacions) i Lluís Nicolau d'Olwer (economia). A
Barcelona, Lluís Companys es presentà a la casa de la ciutat, prengué la vara d'alcalde
i proclamà la República des del balcó, alhora que hissava la bandera republicana
tricolor. Poc després, Francesc Macià duia a terme l'establiment de la República
Catalana des del balcó del palau de la Generalitat hissant la bandera de les quatre
barres i nomenant el govern provisional de Catalunya, que ell mateix presidí. Nomenà
Lluís Companys per al càrrec de governador civil, Jaume Aiguader, alcalde, Oriol Anguera
de Sojo, president de l'audiència territorial, Jaume Serra i Húnter, rector de la
Universitat de Barcelona, i Eduardo López Ochoa, capità general. Mentrestant, a la
plaça de Sant Jaume i els carrers adjacents, s'havia concentrat una multitud entusiasta
que aclamava la República i el president Macià. Un grup nombrós desfilà per la via
Laietana repetint els crits de «Visca en Macià!» i «Mori en Cambó!». Al vespre hom
inicià els primers contactes telefònics entre el govern provisional de la República
Catalana i el govern provisional de la República Espanyola. Quan hom sabé que havia
estat proclamada la República Catalana, a la ciutat de València hom proclamà també la
República aquella mateixa tarda, i foren hissades a l'ajuntament la bandera republicana i
la de València. A Palma de Mallorca també foren hissades la bandera republicana i la de
Mallorca a Cort i al palau de la diputació. En ambdues ciutats els republicans i els
autonomistes ocuparen provisionalment els càrrecs polítics. A la resta de les principals
ciutats catalanes, la proclamació fou feta el mateix dia. Durant la República, el 14
d'abril fou declarat festa nacional.
Catorze de
Juliol, el
Nom amb què és conegut l'aniversari de la presa de la Bastilla.
Catorze Punts, els
Proposta de 14 punts, elaborats pel president dels Estats Units Thomas Woodrow
Wilson, que constituïen un programa de reconciliació per a una pau justa, on
defensava, entre altres coses, el respecte a les minories i l'abolició dels tractats
secrets. Foren presentats el 8 de gener de 1918.
Caudillo, el
Nom amb què era conegut Francisco Franco.
CECA
Sigla de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer.
CEDA
Sigla de la Confederación Española de Derechas
Autónomas.
Cèdula personal
Document d'identitat creat el 1874 a l'estat espanyol (amb precedents des
del 1854), renovable anualment, que era ensems d'exacció tributària proporcionada,
segons la seva classe, a la posició econòmica de l'interessat. L'any 1926 la seva
expedició passà a càrrec de les diputacions provincials. A Catalunya, del 1932 al 1939,
el lliurava la Generalitat. S'extingí l'any 1943. Més tard fou substituït pel document
nacional d'identitat.
CEE
Sigla de la Comunitat Econòmica Europea.
CEFTA
Sigla de l'Acord Centreeuropeu de Lliure Comerç.
CELAM
Sigla del Consejo Episcopal Latinoamericano.
Cens
1. Impost directe de prestació periòdica
-ordinàriament anual-, tant en diner com en espècie, que pagaven els pagesos al senyor
feudal.
2. Llista oficial o patró estadístic de la població, que constitueix una
de les fonts essencials per al coneixement d'un país i és una de les claus de les
investigacions demogràfiques, econòmiques i socials que s'hi refereixen. Inicialment els
censos eren establerts amb fins utilitaris, particularment amb intenció tributària i
possibilitats militars, mentre que actualment hom els confecciona per l'interès que tenen
per ells mateixos, com a fonament del recompte dels habitants d'una superfície
territorial. En els censos generals hom fa figurar diverses dades que il·lustren sobre
l'edat, el sexe, l'estat civil, la instrucció i la professió dels individus, així com
d'altres de referides a la constitució de les famílies, circumstàncies dels habitatges
que ocupen, i d'altres particularitats complementàries. Aquestes dades permeten
classificacions, filiacions i enquadraments i donen lloc a registres útils a
l'administració i al govern del país. Hi ha censos parcials com el de la riquesa (cadastre),
el de les persones d'edat escolar (cens escolar), el de les que tenen dret a
votar (cens electoral), el d'oficis (cens laboral) o professions (cens
professional), el de classificacions per procedència o lloc de naixença (cens
d'immigrats, d'estrangers, etc). Hi ha també censos parcials referits a determinades
fonts econòmiques, com el cens industrial, l'agrícola (cadastre), el ramader,
l'avícola, el d'habitatges, etc.
3. Imposició, exacció o prestació periòdica, tant en diner com en espècie, tant en
l'ordre tributari o fiscal com en el contractual.
4. Dret de rebre una pensió anual per raó d'un immoble, a perpetuïtat o per un temps
llarg, com a conseqüència d'un establiment o contracte emfiteùtic.
Cens electoral
1. Taxa d'imposició necessària per a ésser elector o elegible, o per a
exercir determinats drets polítics.
2. Llista oficial de les perones que tenen dret a votar.
Censura
Acte de control del contingut de llibres, impresos,
comunicacions o altres mitjans d'exteriorització del pensament o de difusió
d'informacions, per tal d'assegurar que són respectats determinats límits establerts
d'ordre moral, polític, religiós, etc. La censura pròpiament dita és prèvia a la
publicació, i si és obligatòria representa una limitació fonamental de la llibertat d'expressió,
pel fet que tota publicació no censurada suposa una infracció, malgrat que la
publicació no ultrapassi cap dels límits establerts. El sistema de censura voluntària
permet de publicar sense control previ, i el responsable de la publicació corre els riscs
que se'n deriven, però si se sotmet a la censura i aconsegueix l'aprovació expressa o
tàcita, resta eximit de tota responsabilitat pel que fa a la competència del censor
(però no pas de les responsabilitats d'altre ordre —civil, penal, etc—).
L'autoritat pública, als països on és respectada la llibertat d'expressió, pot imposar
la censura com a mesura excepcional en casos d'emergència o d'anormalitat, guerra, etc.
Utilitzada perllongadament, com a recurs habitual, esdevé l'instrument de totalitarismes
dogmàtics, i la seva vigència acusa pertorbacions constitucionals de l'autoritat o de la
societat on és establerta. La lliure expressió de les idees ha estat sempre sotmesa a
limitacions en tots els temps, des de la crema de les obres de Protàgores o la condemna
de Sòcrates, a Grècia, fins al desterrament d'Ovidi, a Roma, i les condemnes dels
heretges per l'església medieval, però adquirí un caràcter més efectiu amb
l'aparició de la impremta. En fou el motiu inicial la defensa de la veritat revelada,
protegida, bé que d'una manera divergent, per catòlics i per reformats. La censura
eclesiàstica tingué una repercussió civil immediata a partir de la creació de la inquisició,
i especialment de la nova inquisició implantada a Castella el 1479 i estesa a la corona
catalano-aragonesa en 1484-87. Els Reis Catòlics (1502) i, més tard, la princesa Joana
d'Àustria, germana de Felip II (1557), establiren a Castella l'obligació d'obtenir
llicència prèvia per a la publicació de llibres, estesa a Catalunya (1573) i als altres
estats de la corona catalano-aragonesa per Felip II, alarmat per l'expansió del
protestantisme. Aquesta censura governativa de tipus religiós fou exercida també en el
terreny polític, especialment a partir del regnat de Felip IV (1621). El règim borbònic
unificà, al s XVIII, el control de les publicacions de tots els dominis de la
monarquia i el confià al Consell de Castella. Durant el s XIX foren difoses per
Europa les llibertats de pensament i d'impremta, nascudes de la Revolució Francesa
(1789), de la declaració d'independència dels EUA (1776-91) i de l'explícit refús
legal de la censura a França (1791). A Espanya, les corts de Cadis (1810) aboliren la
censura prèvia per a totes les publicacions, excepte les de tipus religiós. La
Constitució del 1812 ratificà l'abolició de la censura, que fou, però, restablerta per
Ferran VII del 1814 al 1820 i del 1823 al 1833. Amb l'adveniment del govern liberal se
suavitzà el règim de censura (1834-36), i posteriorment (1836-44) fou restablerta la
legislació del 1810. La censura reaparegué amb el règim moderat i es mantingué més o
menys estrictament, d'acord amb els avatars polítics del regnat d'Isabel II, cap a la fi
del qual esdevingué cada cop més restrictiva (decrets del 1866 i del 1867). La
Revolució del 1868 suprimí tota mena de censura (1869-74), bé que en la pràctica hi
hagué nombroses situacions d'excepció. La restauració borbònica respectà, amb
limitacions variables, la llibertat d'expressió, més reduïda encara el 1906, arran de
l'incident del "Cu-Cut!", per la llei de Jurisdiccions. La Dictadura del
general Primo de Rivera tornà a implantar la censura prèvia (1923-30); durant l'etapa
republicana (1931-39), només el conflicte bèl·lic de 1936-39 provocà el control de les
publicacions, especialment de les de la CNT i del POUM arran dels Fets de Maig (1937). El
1939 fou restablert el sistema de censura prèvia, que fou mantingut fins a la
promulgació de la llei de Premsa (1966), que en suprimí l'obligatorietat, bé que el
poder de sanció reservat per l'administració damunt les publicacions ha fet que molts
s'acollissin a la censura voluntària. Amb la Constitució del 1978 quedà abolida tota
mena de censura, tant prèvia com voluntària; els autors de qualsevol imprès,
publicació o comunicació romanen subjectes a la responsabilitat ordinària pels seus
propis actes.
Cent Dies, els
Nom donat a l'últim període del regnat de NapoleóI, que començà el 20
de març de 1815, quan l'emperador arribà a París després d'escapar-se de l'illa
d'Elba, i acabà el 28 de juny del mateix any amb la segona restauració borbònica, deu
dies després de la batalla de Waterloo.
Cent
Mil Fills de Sant Lluís, els
Nom amb què és conegut l'exèrcit comandat per Lluís Antoni de Borbó,
duc d'Angulema, que el 1823 penetrà a Espanya per tal de posar fi al règim
constitucional i de restaurar la monarquia absoluta de Ferran VII. La intervenció
d'aquest exèrcit francès (un 60 000 homes), dividit en cinc cossos, procedia dels acords
presos per les potències de la Santa Aliança al Congrés de Verona (1822). A les forces
franceses s'uní l'exèrcit de voluntaris reialistes (uns 30 000 homes) comandats pel
general Quesada, el comte d'Espanya i el baró d'Eroles. L'actitud poc resistent dels
generals liberals, López Ballesteros a Aragó i el comte de la Bisbal a Castella,
facilità l'avançada d'Angulema (que havia penetrat el 7 d'abril a la Península Ibèrica
pel Bidasoa), el qual entrà a Madrid el 23 de maig. Per l'agost, Morillo capitulà a la
Corunya sense resistència, i els francesos obtingueren, el 30 d'aquell mes, una victòria
decisiva al Trocadero (Cadis), on s'havia retirat el govern liberal amb el rei. Els
bombardeigs de l'esquadra francesa (setembre) i el suborn exercit sobre els diputats
espanyols contribuïren a la rendició final. L'1 d'octubre Ferran VII es reuní al Puerto
de Santa María amb el duc d'Angulema i pactà amb els francesos les condicions per a
posar fi a les hostilitats. Als Països Catalans la resistència fou molt més dura. El
quart cos de l'Exèrcit dels Pirineus, comandat pel mariscal Moncey, havia passat la
frontera catalana el 14 d'abril amb 18 000 homes, ajudat per les forces absolutistes del
baró d'Eroles (8 000 homes), que s'enfrontaren a les forces liberals del general Espoz i
Mina (20 000 homes), les quals lluitaren aferrissadament. La derrota de la Legió Liberal
Estrangera al combat de Llers i la defecció del general Milans del Bosch, que defensava
Tarragona, decidiren la campanya a favor dels invasors. Encara Espoz y Mina intentà de
contraatacar el juny i ocupà part de la Cerdanya. Barcelona, centre de la resistència,
capitulà el 4 de novembre de 1823 i restà ocupada per l'exèrcit francès fins el 1827.
València encara resistí fins al juny del 1824.
CENTO
Sigla de la Central Treaty Organization.
Central
Intelligence Agency (CIA)
Organisme d'espionatge i contraespionatge del govern dels EUA, creat el
1947 per la llei de Seguretat Nacional, i dependent del Consell de Seguretat Nacional, bé
que els seus caps tenen contacte directe amb la Casa Blanca. Autoritzada des del 1948 per
a efectuar operacions especials i secretes que poguessin ésser desmentides pel govern,
mobilitza uns 200 000 homes, repartits entre les ambaixades de tot el món i el seu centre
de Langley (Virgínia). Té el seu precedent més directe en l'Oficina de Serveis
Estratègics, servei secret creat durant la Segona Guerra Mundial (1942-45). Bé que
n'adoptà l'organització i els mètodes, la CIA nasqué com a conseqüència de la guerra
freda i amb l'objectiu de frenar l'avenç del comunisme mundial i la influència
soviètica, especialment al Tercer Món. D'entre els directors de l'organització
(nomenats directament pel president dels EUA) han destacat Roscoe Hillenkoetter (el
primer), Allen W. Dulles, William Colby i l'ex-president dels EUA George Bush. Des del
1995 ocupa el càrrec John Deutch. Entre les seves operacions destaquen l'enderrocament,
el 1953, del primer ministre de l'Iran, Mossadegh; la penetració en els cercles
intel·lectuals i sindicals europeus; l'enderrocament del president Arbenz (1954) a
Guatemala; l'organització dels vols d'espionatge dels "U-2" sobre l'URSS; la
preparació de la frustrada invasió de Cuba per un grup anticastrista el 1962 a la badia
de Cochinos; la participació en l'enderrocament de Salvador Allende a Xile (1973), i, en
general, el suport als règims llatinoamericans conservadors o autoritaris que, als anys
setanta, s'encararen amb guerrilles revolucionàries (El Salvador, Bolívia, Brasil, etc);
la intervenció en la guerra del Vietnam i el sosteniment del règim militar a Grècia
(1967-74). Els fracassos d'algunes operacions, com ara l'afer dels hostatges iranians
(1980), els seus procediments expeditius i la intromissió en alguns afers interns, com el
Watergate, provocaren crítiques creixents per part de l'opinió pública, a
conseqüència de les quals la CIA veié retallades les seves competències des del 1978.
No obstant això, l'accés de R. Reagan a la presidència (1980) marcà la represa de les
seves activitats, amb la participació en intervencions com la invasió de l'illa de
Grenada (1983) o el suport a la guerrilla antisandinista a Nicaragua. L'esfondrament de
l'URSS (1991) obligà la CIA a un replantejament de l'estratègia en funció d'un nou
escenari polític mundial dominat, en contrast amb la bipolarització de la guerra freda,
per la inestabilitat i la disgregació dels focus de tensió. En la nova etapa, l'atenció
de la CIA es concentrà sobretot envers el fonamentalisme islàmic (especialment l'Iran) i
sobre les noves repúbliques sorgides de l'antiga Unió Soviètica i als Balcans. El
descobriment el 1994 d'agents infiltrats al servei de l'URSS (i després de Rússia) des
del 1985 afegí un nou element de crisi a l'organització.
Central
Nacional Sindicalista (CNS)
Organisme provincial dels antics sindicats verticals de
l'estat espanyol, vigent del 1938 al 1976.
Central sindical
Organització obrera formada per l'agrupació de diversos sindicats
corresponents tant a organitzacions de tipus territorial com a les diverses branques
industrials (sindicats d'indústria). Es coordinen d'acord amb uns mateixos principis
ideològics i una estructura organitzadora comuna.
Central
Treaty Organization (CENTO)
Nom donat el 1959 a l'organització defensiva multilateral
que tenia l'antecedent en el Pacte de Bagdad, conclòs el 1955 a Bagdad entre
Turquia i l'Iraq, i al qual s'adheriren poc temps després Gran Bretanya, Pakistan i Iran.
El 1959, Iraq deixà l'organització. Hom traslladà la seu a Ankara, i l'organització
passà a anomenar-se Central Treaty Organization. L'objecte del tractat era la defensa i
seguretat mútues i el desenvolupament pacífic de la regió, i obeïa a la necessitat
d'enllaçar els dos contraforts contra la Unió Soviètica que representaven l'OTAN (a la
qual pertany també Turquia) i la SEATO (a la qual pertanyia també el Pakistan). El CENTO
no posseïa forces militars pròpies. Els EUA, que havia signat acords bilaterals de
cooperació militar i econòmica amb Iran, Pakistan i Turquia, fornien els portaavions de
la VI Flota, mentre que la Gran Bretanya facilitava la força aèria (bombarders amb base
a Xipre). Després de la caiguda del xa de l'Iran, el nou règim islàmic retirà aquest
país del CENTO i l'exemple fou seguit immediatament pel Pakistan; l'organització fou
oficialment dissolta al setembre del 1979.
Centralisme
Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la
concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda. En el
curs dels ss XVI-XVIII, les lentes transformacions socials i econòmiques -aparició del
gran comerç, formació dels mercats, crisi de les estructures gremials, aparició de la
distribució capitalista del treball, transformacions agràries, etc- fomentaren
l'aparició de la burgesia comercial, que posà en crisi l'estructura político-social de
l'Europa medieval. La monarquia assegurà el seu poder -concebut en el dret romà- contra
el règim feudal basant la seva autoritat en aquesta nova classe i en la formació d'un
aparell burocràtic propi -consolidació, a França, de l'administració regional amb la
creació dels bureaux des finances (1576)-, base de l'estat modern. L'absolutisme
monàrquic comportà l'establiment d'un règim fiscal centralitzat (impost) per sostenir
l'aparell polític de l'estat, i la formació d'un exèrcit reial destinat a assegurar el
nou poder polític i social -monarquia del despotisme il·lustrat-. En el procés de
formació d'aquests estats moderns els blocs històrics més sòlidament constituïts
-així, França- absorbiren políticament els més febles -ducat de Borgonya (1493),
Bretanya (1532), etc-. La Revolució del 1789, amb l'aparició del jacobinisme francès,
consolidà la nova classe social i l'estat burgès centralitzat. Actualment, el
centralisme és característic dels estats unitaris que cauen dins la zona d'influència
del dret administratiu francès. Les aberracions burocràtiques a què ha conduït, tot
ofegant l'autonomia de les col·lectivitats locals i regionals en tots els camps, han
motivat que hom encetés un debat sobre la justificació i l'eficàcia del centralisme,
bé que, en molts casos, les propostes fan referència més a la descentralització
funcional o desconcentració que no a una veritable descentralització de
tipus geogràfic.
Centralisme
democràtic
Principi que inspira l'organització dels partits comunistes, que en
condiciona la cohesió política i ideològica i impedeix la formació de fraccions o de
tendències internes. En són trets fonamentals la discussió de la problemàtica del
partit a tots els graus, en particular, a la base, després de la qual les decisions
preses pels òrgans centrals de decisió han d'ésser aplicades, un cop establertes, sense
possibilitat d'ésser posades en qüestió.
Centralització
Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major
part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració
central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres
organitzacions separades d'ordre local o institucional.
Centre
Sector de diputats d'un hemicicle parlamentari que ocupen
els escons del centre i, per extensió, tots aquells partits o persones que en el conjunt
de les tendències polítiques se situen en una posició equidistant de la dreta i de
l'esquerra.
Centre Català
1. Entitat catalanista fundada a Barcelona el 1882 per
defensar els interessos morals i materials de Catalunya i per aconseguir la unió de tots
els catalans. La idea inicial havia estat formulada per Valentí Almirall al Primer
Congrés Catalanista (1880), i l'acte inaugural tingué lloc al Teatre Romea de Barcelona
el 17 de juny de 1882. En fou elegit president Frederic Soler, i secretari, Valentí
Almirall, que en fou l'ànima i el dirigent principal. El seu lema fou «Catalunya i
avant!». En la seva primera etapa fou apolític, en un intent d'atreure's els components
de «La Renaixença», i en els seus estatuts prohibí la discussió sobre temes polítics
i religiosos. Valentí Almirall procurà l'abandonament d'aquesta actitud política
inicial i aconseguí que el Centre Català organitzés el Segon Congrés Catalanista
(1883), on fou condemnada la intervenció dels catalans en els partits controlats pels
cacics polítics madrilenys. Aquesta actuació política culminà amb la presentació del Memorial
de Greuges al rei Alfons XII el 1885. La unió de grups polítics i socials tan
heterogenis no es pogué mantenir gaire temps, i els elements socialment més
conservadors, com Joan Permanyer, Àngel Guimerà o Lluís Domènech i Montaner, se
separaren per formar la Lliga de Catalunya el 1887. Contribuí a aquesta escissió
(que inicià l'etapa de decadència del Centre Català) el temperament absorbent de
Valentí Almirall i la seva oposició acèrrima al projecte d'Exposició Universal a
Barcelona que defensava l'alcalde Rius i Taulet. El 1890, per intentar de recuperar el
control del moviment catalanista, presentà un programa polític de tendència
autonomista, en un acte presidit per Frederic Soler i Manuel de Lasarte. La idea no
obtingué l'èxit que esperaven els seus promotors i accelerà el procés de decadència
que portà el Centre Català, lentament, a perdre tota influència política.
2. Partit polític creat a Barcelona el 1976. Sorgí per iniciativa d'empresaris i
professionals vinculats al Centre d'Economia i la Jove Cambra, entre els quals J.Mas i
Cantí —president—, J.Molins i Amat —secretari general—, C.Ferrer i
Salat i C.Güell de Sentmenat. Catalanista, federalista, europeista i defensor de
l'economia de mercat, intentà d'ocupar l'espai del centre-dreta democràtic i avançat
i,
el 1977, formà part de la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de
Catalunya. El 1978 s'integrà en la nova Unió del Centre de Catalunya.
Centre
Constitucional
Partit polític creat el 3 de març de 1931 per unificar
l'acció de Lliga Catalana i dels conservadors mauristes dins el conjunt de la política
espanyola. Disposava de la col·laboració d'altres grups conservadors i regionalistes a
les Balears, al País Valencià i a Galícia. L'organització prevista era similar a la de
la Lliga Catalana: una comissió d'acció política (formada pels antics ministres
Francesc Cambó, Joan Ventosa, Gabriel Maura, Antonio Goicoechea, César Silió i Juan
Armada, marquès de Figueroa) i un secretari. Intentava d'ésser una gran força política
de centre, amb un pragmatisme semblant al dels conservadors britànics. La proclamació de
la República (14 abril de 1931) i la creació de la CEDA, frustraren el partit, darrer
intent de la Lliga Regionalista per intervenir en la direcció de la política espanyola.
Centre
d'Actuació Valencianista
Entitat fundada a València per l'agost del 1931 com un organisme apolític
i fonamentalment patriòtic. Des del 1933, i sota la presidència de Joaquim Reig, es
convertí en la plataforma bàsica de l'anomenat «valencianisme totalitari», que
pretenia de reunir les múltiples tendències d'opinió valencianistes, les quals haurien
de subordinar així llurs diferències polítiques a un valencianisme neutre i
essencialment nacionalista, línia que es mostrà més i més com una orientació de
dreta, que la creixent i pública vinculació de Reig amb la Lliga posava en relleu.
Fracassada, de fet, aquesta temptativa per la violenta oposició dels valencianistes
d'esquerra (i singularment per l'Agrupació Valencianista Republicana) i abandonada la
presidència per Reig, el Centre d'Actuació Valencianista retornà a les concepcions
fundacionals. De tota manera, hom hi accentuà l'orientació esquerrana a partir del
setembre del 1934. Finalment, pel desembre del 1935, contribuí al naixement del Partit
Valencianista d'Esquerra.
Centre
d'Estudis Catalans
Entitat creada el 1977 per la universitat de
París-Sorbona
amb la col·laboració de l'Institut d'Estudis Hispànics i de l'Òmnium Cultural de
París. D'acord amb els estatuts, l'administració i el funcionament depenen exclusivament
de la Sorbona, i un consell d'administració format per universitaris, personalitats
catalanes i franceses i professors i alumnes del centre, serveix de consell consultiu per
a les activitats docents —que depenen de la Sorbona— i proposa les línies
generals de les activitats culturals i d'extensió universitària pròpies de centre.
Ubicat en una casa-palau al barri del Marais, té una biblioteca formada a partir de la de
la Fundació Cambó creada a París els anys trenta. Organitza també periòdicament
exposicions d'arts plàstiques d'artistes catalans. L'entitat serveix de nexe entre la
Sorbona i els centres culturals francesos, per una part, i la Universitat de Barcelona i
els centres culturals catalans, per l'altra.
Centre
Escolar Catalanista
Entitat catalanista fundada a Barcelona el 21 d'octubre de 1886 per un grup
d'estudiants universitaris com a filial del Centre Català. En fou elegit primer president
Martí Roger. En produir-se l'escissió del Centre Català (1887), la majoria dels socis
estudiants ingressaren a la Lliga de Catalunya, presidits per Narcís Verdaguer i Callís.
La seva tendència era socialment conservadora, però d'una ideologia política que, a
partir del regionalisme, es concretà en el nacionalisme. Els fundadors es destacaren
aviat en el moviment catalanista: Enric Prat de la Riba, president del curs 1890-91; Josep
Puig i Cadafalch, president del curs 1891-92; Lluís Duran i Ventosa, Pere Muntanyola,
Josep Rogent i Francesc Cambó. El 1889 intervingué en la campanya en defensa del dret
català, i el 1891 sol·licità de la diputació provincial de Barcelona l'establiment
d'una càtedra lliure de dret català a la Universitat de Barcelona. S'adherí a la Unió
Catalanista el 1892, i participà en l'elaboració de les bases de Manresa. Subsistí fins
a la creació de la Lliga Regionalista (1901), de la qual fou l'origen remot.
Centre Federal de les
Societats Obreres de Barcelona
Organisme coordinador de les societats obreres barcelonines, fundat el mes
d'octubre del 1868 amb el nom de Direcció General de les Societats Obreres de
Barcelona. Organitzà un congrés obrer a Barcelona, els dies 12 i 13 de desembre de
1868, al qual assistiren 61 societats obreres i que propugnà la república federal i el
cooperativisme com a mitjans per a l'emancipació política i econòmica del proletariat.
El 23 de febrer de 1869 adoptà el nom de Centre Federal de les Societats Obreres, i el 14
de febrer de 1870 es convertí en la Secció Barcelonina de l'AIT. Els seus directius
foren Rafael Farga i Pellicer, que el representà en el congrés de Basilea del 1869 i el
dirigí vers la Primera Internacional, Josep Roca i Galès i Pau Alsina, presentat pel
Centre Federal de les Societats Obreres com a candidat a les corts constituents del 1869.
Utilitzà com a mitjans de difusió els periòdics barcelonins «La Alianza de los
Pueblos» i «La Federación».
Centre
Nacional Català
Entitat catalanista fundada a Barcelona el 1899 per elements
dissidents de la Unió Catalanista, partidaris d'una acció política. La integraren
figures del catalanisme tradicional, com Ramon d'Abadal, Lluís Domènech i Montaner,
Josep Puig i Cadafalch, Lluís Duran i Ventosa, Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba o
Narcís Verdaguer i Callís, i elements possibilistes, més liberals, com Jaume Carner,
Ildefons Sunyol o Joaquim Casas i Carbó. Acceptà com a programa polític el de les bases
de Manresa del 1892, definint el catalanisme no pas com un partit polític, sinó com una
causa patriòtica oberta a tots els catalans. El presidí Narcís Verdaguer i Callís, amb
Jaume Carner de vice-president i Enric Prat de la Riba de secretari. Es fusionà amb la
Unió Regionalista, el 25 d'abril de 1901, per formar la Lliga Regionalista.
Centre
Nacionalista Republicà (CNR)
Entitat política catalanista fundada a Barcelona el 1906
per elements polítics dissidents de la Lliga Regionalista. Les seves figures més
representatives foren Ildefons Sunyol, Jaume Carner, Joaquim Lluhí i Rissech, Santiago
Gubern i Eduard Calvet. Representava la línea liberal del catalanisme polític, i
propugnava l'autonomia de Catalunya, el sufragi universal i l'organització política
republicana, d'acord amb el seu lema «Nacionalisme, Democràcia, República». Jaume
Carner en fou el primer president, amb Felip Rodés de secretari. El seu portaveu fou la
revista «El Poble Català», convertida en diari el mateix 1906. Participà en les
eleccions de la Solidaritat Catalana (1907). El 1910, presidit per Pere Coromines, es
fusionà amb altres forces esquerranes de Catalunya i constituí la Unió Federal
Nacionalista Republicana.
Centre-dreta
Tendència política que assumeix alhora alguns conceptes
del centre i de la dreta. Sovint pot ésser identificada amb la dreta moderada.
Centre-esquerra
Tendència política que assumeix alhora alguns conceptes
del centre i de l'esquerra. Sovint pot ésser identificada amb l'esquerra moderada.
Centrisme
Actitud dels grups polítics de centre.
Centristes
de Catalunya-UCD
Organització política del Principat de Catalunya. Es constituí el 1978
com a coalició electoral estable entre la UCD catalana, Unió del Centre de Catalunya
(UCC) i el grup d'A. Cañellas i Balcells, Unió Democràtica Centre Ampli, i obtingué 12
diputats i 4 senadors en les eleccions legislatives espanyoles del 1979. Pel desembre del
mateix any es transformà, a Girona, en partit unificat i autònom dins la UCD estatal,
tot i que una bona part d'UCC no s'hi incorporà. El 1980 assolí 18 escons al Parlament
de Catalunya, on féu costat al govern de Jordi Pujol. Amb Anton Cañellas
—president— i Julià Valón —secretari general—, en foren dirigents
destacats Eduard Punset, Manuel de Sàrraga, Marcel·lí Moreta i Vicenç
Capdevila.
Després de la crisi de la Unión de Centro Democrático, sofrí escissions en
benefici del Centro Democrático y Social, d'Alianza Popular i de Convergència
Democràtica de Catalunya i, després de les eleccions generals del 1982, que restà sense
representació parlamentària, desaparegué a remolc de la dissolució d'UCD (1983).
Centro
Democrático y Social (CDS)
Partit polític espanyol de centre creat el 1982 per Adolfo
Suárez, després que abandonés UCD. A les eleccions generals del 1982 obtingué 2
diputats, 19 a les del 1986 i 14 a les del 1989. El 1988 ingressà a la internacional
liberal. La progressiva pèrdua de representació en les successives consultes electorals
comportà la dimissió de Suárez de la presidència el 1991. Fou succeït en el càrrec
per Rafael Calvo Ortega, i Antoni Fernández Teixidó n'esdevingué secretari general. El
1993 es dissolgué, després de no obtenir representació parlamentària en les eleccions
generals d'aquest mateix any.
Chouannerie
Nom amb què fou conegut l'aixecament camperol reialista contra el govern
republicà francès (1793-99) que tingué lloc a Bretanya, Normandia, Maine, Anjou i
Turena. Fou dirigit pel bretó Jean Cottereau, anomenat Chouan (en bretó,
'òliba'); els adeptes foren anomenats chouans. L'aixecament recollia les
tendències adverses al centralisme jacobí, l'oposició als atacs de la Convenció al
sacerdoci i, sobretot, la resistència al reclutament militar (lleva de 300 000 homes
decretada pel febrer del 1793). La Chouannerie se sumà a la insurrecció de La Vendée, i
no fou sufocada fins a l'inici del 1800. Sobre aquest tema, Balzac escriví la novel·la Les
Chouans.
CIA
Sigla de la Central Intelligence Agency,
Central d'Intel.ligència Americana.
Cicle
Període de temps en què s'acompleixen una sèrie
d'esdeveniments o fenòmens fins a arribar a un des del qual tornen a produir-se en el
mateix ordre.
Cicle d'Otto
Cicle teòric per a motors de combustió interna
d'encesa per guspira o explosió, desenvolupat per Nikolaus Otto, que el 1876 construí el
primer motor d'aquest tipus, de quatre temps i de combustió a volum constant, seguint els
principis enunciats per Beau de Rochas el 1862. En el cicle per a motors de quatre temps
hom pot distingir la compressió adiabàtica del fluid motor, el forniment instantani
d'energia a volum constant, l'expansió adiabàtica i la cessió instantània d'energia a
volum constant. A igualtat de compressió, el rendiment d'aquest cicle és superior al del
cicle dièsel, però no permet d'assolir les elevades relacions de compressió d'aquest
darrer. El cicle pràctic difereix del teòric en el fet que les línies rectes del
diagrama d'aquest són substituïdes per línies corbes i els angles s'arrodoneixen, és a
dir, la temperatura i la pressió màximes i el rendiment termodinàmic global són més
baixos que en el cicle teòric. La disminució de rendiment és deguda, bàsicament, a
l'augment de la calor específica del fluid amb la temperatura, a la dissociació dels
gasos de combustió, a la pèrdua de calor a través de les parets i al fet que ni
l'encesa ni la cessió d'energia són instantànies. Si hom efectua el cicle d'Otto per a
un motor de dos temps, el rendiment termodinàmic disminueix.
Cicle
demogràfic antic
El corresponent a les societats preindustrials en
què la població presenta un ritme de creixement molt lent, tendent a l'estancament. Es
caracteritza per unes taxes de mortalitat i de natalitat molt elevades i una baixa
esperança de vida, i per l'existència de crisis demogràfiques periòdiques (fam,
pestes, epidèmies, malalties), causants d'una mortalitat catastròfica, que costava molt
recuperar.
Cicle
demogràfic modern
Règim demogràfic propi de les societats
industrials en què la població presenta un ritme de creixement constant i sostingut, a
causa del manteniment d'unes elevades taxes de natalitat i el descens progressiu de la
mortalitat, per una millora de l'alimentació i, més endavant, pels avenços mèdics i
sanitaris.
Cicle dièsel
Cicle teòric per a motors de combustió
interna que fou desenvolupat i patentat per Rudolf Diesel el 1893. En el cicle hom pot
distingir quatre parts: la compressió adiabàtica del fluid motor, el forniment d'energia
a volum constant, l'expansió adiabàtica i la cessió d'energia a pressió
constant. A
igualtat de relació de compressió, el rendiment d'aquest cicle és inferior al del cicle
teòric d'Otto. En la realització pràctica del cicle dièsel hom aconsegueix el
forniment d'energia per mitjà d'una combustió lenta, de manera que, a mesura que
augmenta la pressió, el volum de la cambra de combustió també augmenta i aquell resta,
doncs, compensat. De fet, el cicle pràctic difereix del teòric, però és interessant
per a l'estudi termodinàmic dels motors i per a la comparació entre les diverses classes
de motors tèrmics. El primer assaig d'un motor que funcionés segons el cicle ideat per
Diesel fou fet per ell mateix emprant carbó polvoritzat com a combustible, intent en què
fou ajudat per l'empresa Krupp, que cercava una nova aplicació dels seus productes
miners. Aquest projecte fracassà pels problemes tècnics sorgits; hom no el
bandejà, però, i finalment el 1897 fou posat a punt el primer motor que funcionà segons el cicle
dièsel, el combustible del qual eren olis pesants. L'enorme estalvi econòmic assolit amb
aquest motor provocà que hom s'hi interessés. Tanmateix, els models inicials eren massa
grossos en relació amb el treball que eren capaços d'efectuar. Aquest fet en limità
l'ús a les plantes de producció d'energia, si més no durant deu anys. La primera
instal·lació d'un motor dièsel en un vaixell tingué lloc el 1910 i fins el 1922 no fou
aplicat per primera vegada, a Alemanya, un giny de petites dimensions a la indústria de
l'automoció. El motor dièsel fou el principal mitjà de propulsió de l'equipament
militar emprat durant la Segona Guerra Mundial —en la Primera Guerra Mundial ja havia
estat emprat en la propulsió de submarins—, i posteriorment ha estat generalitzat en
els camps de la maquinària pesant, els transports ferroviaris, els autocars, els
tractors, els automòbils de turisme, etc.
Cicle econòmic
Canvi poc o molt regular del nivell de l'activitat
econòmica que, d'una manera persistent, ha anat alterant —sovint greument— la
marxa general de l'economia en els països capitalistes desenvolupats des de la darreria
del s XVIII. El cicle comprèn normalment quatre etapes: l'expansió (o
prosperitat), la crisi (o recessió), la contracció i la recuperació.
Aquestes quatre etapes solen tenir una intensitat i una durada variables en cada
cicle,
però es presenten sempre en el mateix ordre. Els estudis sobre els cicles o les
fluctuacions econòmiques han forçat a recollir i depurar nombroses sèries de dades
estadístiques sobre preus, desocupació, producció, importacions, vendes de determinades
mercaderies, cotitzacions de títols a borsa, xifres de compensacions bancàries, etc. En
estudiar cadascuna d'aquestes sèries, hom ha destriat tres tipus de moviments
econòmics:
un moviment de durada molt llarga, moviment de tendència o tendència secular;
un moviment de caràcter regular, fluctuació o variació estacional,
normalment lligat a fenòmens naturals, climatològics o socials perfectament previsibles;
i el cicle econòmic. Fent ús de mètodes estadístics, és possible d'eliminar o
d'aïllar en cada sèrie les components estacional, cíclica i secular.
Això ha permès d'establir l'existència de tres classes de cicles: un cicle curt, o
de Kitchin, d'uns 40 mesos; un cicle mitjà, o de Jutglar (més
conegut com a cicle econòmic), d'uns 8 a 10 anys; i un cicle llarg, o de
Kondratieff, d'uns 50 anys. El primer descobriment —i potser el més
important— ha estat de fer veure fins a quin punt l'estudi de l'expansió o
prosperitat i, en general, el de les diferents etapes del cicle és indispensable per a
comprendre i preveure els problemes de la depressió. En la fase de prosperitat es
produeixen moltes de les malformacions que donaran lloc a la crisi o depressió. Les
principals teories explicatives del cicle són: teories psicològiques, teories de
subconsum, teories monetàries i teories de la "sobreinversió".
Cadascun d'aquests grups de teories posa l'èmfasi en un determinat factor com a elegit
originari o causal. Històricament no hi ha hagut un sol factor o causa decisiva, i fins i
tot llur ordre d'importància ha variat fortament en els diferents cicles. Els economistes
acadèmics han tardat bastant de temps a plantejar-se una explicació completa de les
causes del cicle econòmic, a causa del manteniment, durant molt de temps, d'una espècie
de confiança irreflexiva en "la capacitat d'adaptació del sistema". Una bona
part de l'aportació més important ha estat realitzada, per tant, al marge de la teoria
econòmica establerta. Aquest és el cas de l'aportació teòrica de Karl Marx i d'alguns
dels membres dissidents de l'escola clàssica (Malthus i Sismondi). Per als economistes
marxistes, els cicles són el reflex de lleis del procés de reproducció capitalista
i,
per tant, són inevitables. L'impacte de la gran depressió dels anys trenta i, darrere
d'ella, l'aparició, l'any 1936, de l'obra de J.M. Keynes The General Theory of
Employment, Interest and Money marquen un canvi d'orientació definitiva en el món
capitalista. La qüestió dels desequilibris a curt termini de l'economia, i en particular
els problemes de la desocupació, passen a ésser el centre de l'interès de l'economia
teòrica. Després de la Segona Guerra Mundial els països capitalistes desenvolupats
s'han anat decidint pel manteniment de programes poc o molt dirigistes. Hom ha
adoptat diferents polítiques anticícliques, les mesures de les quals han estat
fonamentalment encaminades tant a tractar d'evitar les anomalies que creen les expansions
o prosperitats econòmiques com a mirar de preveure i evitar les crisis o depressions més
greus. Des de l'any 1917, que a la universitat de Harvard (EUA) s'inicià la construcció
del primer "baròmetre econòmic", fins avui dia, que pràcticament tots els
països desenvolupats mantenen organismes especialitzats, hom ha perfeccionat àmpliament
les tècniques de l'anàlisi i previsió del cicle. No obstant això, les diferents
polítiques anticícliques aplicades avui dia no han permès d'eliminar el problema del
cicle econòmic. D'una manera persistent, el creixement capitalista ha anat experimentant
nombroses fluctuacions i problemes, tot i que les mesures aplicades han provocat
indiscutibles efectes correctors. La depressió cíclica i la
desocupació, així
com la inflació de preus, continuen essent, actualment, qüestions plenament
vigents. És evident, però, que els governs dels països capitalistes han estat disposats a desplegar
qualsevol esforç per tal d'evitar una crisi greu com la dels anys trenta; fins i
tot, a
pagar l'elevat preu de frenar, a vegades, el mateix creixement econòmic. No obstant
això, resta plantejada la qüestió de si les economies capitalistes han estat
alliberades definitivament del risc de fluctuacions greus en llur nivell d'ocupació i
d'activitat econòmica.
CIEMEN
Centre Internacional Escarré per a les Minories
Ètniques i Nacionalitats. Associació cultural fundada per Aureli Argemí, inspirada
originàriament en l'actitud que l'abat Escarré prengué en defensa dels drets nacionals
catalans i de l'obertura de la problemàtica nacional catalana als altres països. Actua a
través de les seves seus legals de Milà (des del 1976), Cuixà (des del 1977) i de
Barcelona (des del 1978) i dels secretariats que va constituint en les nacions dependents.
Els seus objectius principals són: treballar per tal de fer conèixer les realitats de
les nacions encara no sobiranes, promoure el reconeixement dels seus drets nacionals i
crear una xarxa de solidaritat prioritàriament entre aquestes nacions. Realitza la seva
tasca mitjançant les pròpies revistes «Altres nacions» i «Minoranze» i les
col·leccions de llibres que dirigeix 'Ethnos' i 'Nationalia' (que recull els treballs de
les jornades internacionals celebrades cada any), les intervencions en els mitjans de
comunicació i orientació en la recerca.
Ciència
1. Conjunt de coneixements i l'activitat destinada a assolir-los, que es
caracteritzen, formalment, per la intersubjectivitat, i, pràcticament, per la
capacitat de fer previsions exactes sobre una part de la realitat. En sentit
estricte, el
coneixement és el saber conscient i capaç d'ésser comunicat i discutit, i hom en dirà
que és intersubjectiu si totes les persones preparades adequadament en comprenen la
formulació de la mateixa manera, és a dir, si són capaces d'efectuar les operacions que
permeten d'establir si la formulació d'aquest coneixement és vera o falsa, prenent com a
criteri de validesa l'adequació amb la realitat. La ciència, com tota activitat humana,
és una resposta de l'home als problemes que la natura li planteja a l'hora de satisfer
les seves necessitats. La finalitat de la ciència és pràctica, i la distinció entre
ciències pures i ciències aplicades no és fruit de l'activitat científica pròpiament
dita, sinó de les condicions històrico-socials en les quals la ciència és feta: a
l'antiga Grècia, d'on arrenca bona part de la tradició científica occidental,
precisament fou la dicotomia treball manual-oci el que féu possible el desenvolupament de
l'activitat científica i artística. El treball manual era menyspreat perquè era
efectuat principalment per esclaus; en aquesta època no hi hagué grans conquestes
tècniques, sinó que només foren perfeccionats els descobriments que hom havia fet a
l'edat del ferro; si hom hi afegeix el caràcter racionalista i realista del pensament
grec —caràcter sens dubte afavorit per l'assimilació i la recreació del gran
nombre de cultures que influïren els grecs— i la seguretat i l'optimisme de la
ideologia d'una classe social en ascens, gairebé hom disposa de les condicions
necessàries per a començar-se a plantejar les grans qüestions que la ciència pretén
de resoldre: natura dels espais celests, natura del cos humà, funcionament de
l'univers.
Els grecs donaren respostes a totes aquestes qüestions, però, en mancar el control de
l'experiència, es perderen en abstraccions i especulacions gratuïtes. El principal
criteri de validesa de la ciència, d'acord amb l'afirmació anterior, és l'adequació de
les prediccions fetes per mitjà d'ella amb el comportament de la realitat. Aquest és un
criteri que hom pot establir fàcilment si el grau d'elaboració de la ciència no és
gaire elevat; però aquest no és el cas de la ciència actual, en la qual el problema de
la verificabilitat de la ciència es presenta de forma molt crítica, car moltes de les
darreres teories científiques tenen en la realitat una referència molt mediata i són
difícilment separades del context de descoberta. Sense discutir totes les tesis fornides
per l'epistemologia, hom pot indicar dues conclusions bàsiques sobre la validesa del
coneixement científic: tot resultat científic és establert amb pretensió de
veritable,
i qualsevol resultat científic és una barreja de veritat i falsedat. La veracitat del
saber científic és sotmesa, en general, a dos tipus de normes: unes,
intrínseques, són
de tipus lògic o formal; les altres, extrínseques, són determinades per l'activitat
científica com a activitat social. Les normes formals són imposades pel fet que la
veritat no és pas una propietat absoluta del coneixement, ans únicament es dóna en
relació amb els objectes que només poden ésser coneguts a partir del mateix
coneixement. Aquesta situació planteja com a camí indirecte de verificació la
no-contradicció entre el nou resultat amb els establerts anteriorment. Com ha establert
Gödel, en el coneixement científic lògicament estructurat hi ha un cert nombre de
proposicions que no poden ésser verificades, i, per tant, és obligada la rectificació
contínua de les hipòtesis admeses a partir de la contrastació empírica de les
establertes anteriorment. El procés de rectificació és determinat pels criteris de
veritat i el mètode científic en general, els quals no són inherents a
l'objecte, sinó
que, en certa forma, hi són exteriors, car són imposats per l'activitat científica
anterior, i per aquesta raó llur aplicabilitat imposarà determinades limitacions al
desenvolupament científic ulterior. Entre els criteris de veracitat esmentats cal citar:
el criteri de coherència, ja comentat, que estableix la no-contradicció interna
del conjunt de proposicions i que com a mètode científic correlatiu té la demostració;
el criteri del model, segons el qual un sistema coherent de judicis és veraç quan
llur estructura té la mateixa relació amb un determinat conjunt d'objectes que un model
té amb l'original —si bé hom entén aquesta relació com una correspondència entre
els judicis i els objectes, la metodologia de la qual va lligada a l'observació i
l'experimentació—; i, finalment, el criteri de sentit, que indica la
conveniència que els coneixements sistematitzats tinguin una estructura
orgànica, de
manera que llur comprensió total i satisfactòria els permeti d'assolir unitat i
sentit.
Juntament amb les normes de tipus intrínsec breument esmentades cal afegir que la
ciència, essent una activitat humana i, per tant, social, necessita la
comunicació, la
lliure discussió i la revisió de coneixements sobretot en els camps la cientificitat
dels quals sigui replantejada per revisar-ne els fonaments o bé per ésser integrats al
cos de coneixements. L'epistemologia ha mostrat que el científic no és conscient de la
totalitat de factors (socials, polítics, culturals i ideològics) implicats en la seva
activitat. El científic no és un ésser totalment racional i conscient, és a
dir: ni
els seus propòsits i gests són objectius, ni els supòsits són perfectament coneguts i
explícits, ni el seu mètode és transparent i protegit de tota influència
estranya. Constantment, hom troba que les metodologies pronunciades i acceptades pels científics
són molt més limitades que llur obra. Això és causat pel fet que en l'activitat
científica hom ha de formular afirmacions que el coneixement científic no pot
resoldre.
Tals afirmacions —que, en conjunt, hom anomena concepció del món— inspiren
o motiven la investigació positiva, amb els resultats de la qual, d'altra banda, s'han de
posar contínuament d'acord. La concepció del món de les col·lectivitats científiques
inclou idees i normes metafísiques, religioses i ideològiques que no sempre són
explícites. Així, per exemple, ni la psicofisiologia ni l'estudi de la fisiologia del
sistema nerviós central des del punt de vista psicològic no haurien estat empresos si la
ciència no hagués rebutjat —almenys tàcitament— el dualisme cos-ànima. Més
globalment, el simple fet de concebre la ciència (o tal ciència) com a possible ja és
per ell mateix un supòsit que té orígens filosòfics i religiosos. Sense
remuntar-nos
als filòsofs pre-socràtics, cal notar la influència exercida pel cristianisme. Una
determinada concepció del món, en aquest cas el cristianisme, permet o estimula
recerques a les quals unes altres cultures proporcionen un quadre molt menys favorable.
R.K. Merton provà de demostrar l'estreta relació que hi ha entre l'ètica puritana i la
investigació científica. Les consideracions anteriors permeten d'establir que
l'afirmació positivista que la ciència no té res a veure amb cap concepció del món
comporta el risc d'acceptar inconscientment la concepció del món inclosa en la cultura
de la societat a què pertany el científic, la qual, com s'ha vist, es farà sentir en
les fites i en el resultat de la seva activitat com a tal. Només cal recordar un
exemple:
en la termodinàmica, la noció de rendiment entès com la raó entre el treball produït
i la calor bescanviada només amb el focus calent no té cap interès científic.
L'interès és purament econòmic, atesa la irreversibilitat de la combustió de qualsevol
combustible. Hom ha de mantenir, doncs, la distinció entre coneixement positiu i
concepció del món i tenir en compte que si, per mitjà d'aquell, hom accepta una
concepció determinada, aquesta no queda provada en sentit positiu. Inversament, una
concepció del món no dóna cap raó de la validesa o falsedat d'un coneixement
científic determinat. Per tant, hom pot afirmar que és la comunitat científica
interessada la que dóna validesa a una teoria o, més en general, a una
ciència. Aquesta
és una obra col·lectiva i hom la pot definir com un conjunt de resultats que,
prèviament criticats, són validats pels especialistes, els quals els admeten, i no
sempre racionalment, per mitjà d'un nombre d'elements determinat que engloben
implícitament els controls sota els quals tenen lloc els diversos bescanvis
d'informacions científiques. La garantia final de les ciències és un consens d'ordre
social. Una branca científica qualsevol és formada per un nombre determinat de teories
poc o molt integrades entre elles.
Revolució industrial i creixement exponencial de la
ciència
La dura i decisiva lluita dels científics del s XVII tingué una continuació normal
i directa en els desenvolupaments del segle següent. L'activitat científica semblà
afeblir-se en el període comprès entre la fi de l'expansió comercial dels ss XVI i
XVII i els inicis de les transformacions agràries i de la Revolució Industrial, a la
darreria del s XVIII. Però, ja a partir de la segona meitat d'aquest segle, la
prossecució de les vies obertes per la revolució científica reprengué
impetuosament,
en un clima d'intensa curiositat intel·lectual i de confiança en el progrés
científic.
L'increment del maquinisme, l'ús del vapor en la indústria, tot el conjunt de profundes
transformacions que hom engloba sota el terme de Revolució Industrial,
determinaren, al llarg dels ss XVIII i XIX, la transformació d'una ciència
bàsicament acadèmica, deslligada d'interessos d'ordre pràctic, en una ciència cada
vegada més vinculada a la producció, a la tecnologia i als interessos socials. La
interrelació creixent entre ciència, tècnica i vida econòmica, en un període de
transformacions revolucionàries en l'ordre tecnològic i econòmic, actuà com a impuls
poderós del progrés científic, sobretot quan la revolució industrial, en el darrer
terç del s XIX, esdevingué un procés no sols d'extensió del maquinisme sobre la
base del ferro i el carbó, sinó també de creació de noves àrees de producció més
complexes (acer, electricitat, química i petroli). L'espectacular desenvolupament de la química
n'és un exemple palès. Joseph Priestley i Antoine Laurent Lavoisier introduïren en
aquest camp, a la segona meitat del s XVIII, els nous mètodes de les ciències
físiques i feren que, deslligat dels vells mites alquímics i superant la simple
pràctica a les palpentes, es convertís en una ciència racional, de base quantitativa i
experimental, que es desenvolupà molt de pressa: Dalton formulà la seva teoria atòmica
(1830), Berzelius desenvolupà la notació química (1835), Von Liebig, Fisher i Dumas
crearen la química orgànica i la bioquímica, etc. En menys d'un segle, des de
l'aparició, el 1789, del Traité élémentaire de Chimie de Lavoisier, que
establí les bases de la química moderna, fins a l'establiment de la classificació
periòdica dels elements per Mendelejev i Lothar Meyer (1869), o l'establiment de la
teoria de les dissolucions per Van't Hoff (1886) i la teoria de la dissociació
electrolítica per Arrhenius (1887), hom pot dir que la química es desenvolupà i
s'estructurà a un nivell pràcticament actual. En el camp matemàtic, el desenvolupament
del càlcul infinitesimal i la posada a punt de nous mitjans (equacions
diferencials,
derivades parcials, càlcul de variacions, etc) permeteren de continuar el procés de
matematització de la dinàmica i de la mecànica celestes d'emprendre la d'altres
branques de les ciències físiques (hidrodinàmica, acústica, etc) que, d'altra banda,
es desenvoluparen també ràpidament en el terreny experimental (electricitat,
electromagnetisme, òptica, etc). Probablement hom pot qualificar com a principal avenç
en aquest període l'establiment de la teoria electromagnètica de la llum, de Maxwell. En
el camp de les ciències biològiques, el moviment científic més important girà al
voltant del problema de l'origen de les espècies i de l'evolució. La biologia passà
d'una fase descriptiva i sistemàtica, que assolí la seva maduresa al llarg de la segona
meitat del s XVIII, amb Linné i Cuvier, a una fase sobretot de plantejament
sintètic, en la qual dues grans teories transformistes tractaren de donar solució al
problema de la història dels éssers vius: la de Lamarck, basada en el criteri de
l'adaptació de l'ésser vivent al medi, i la de Darwin, que, partint de les teories
evolucionistes en geologia (establertes per Hutton i, sobretot, per Lyell) i de l'obra de
Malthus, introduïa el concepte de selecció natural com a mecanisme essencial de
l'evolució. L'obra de Darwin The Origin of Species (1859), iniciadora d'una aspra
i llarga controvèrsia al voltant de les implicacions ideològiques de
l'evolucionisme,
representà un element innovador i alliberador d'importància equiparable a la revolució
copernicanogalileiana. Així com aquesta representà en el seu temps la liquidació de la
cosmologia geocèntrica, la síntesi darwiniana implicava la de la imatge
antropocèntrica, immòbil i jeràrquica de la natura heretada de l'aristotelisme i de la
tradició judeocristiana.
La ciència al s XX
A la fi del s XIX hom havia aconseguit una imatge del món acabada respecte a la
tradició científica que arrenca de Galileu i Newton. Aquesta imatge donava una visió
del món que l'explicava gairebé tot i en la qual qualsevol branca científica es
relacionava amb les altres com les peces d'una immensa màquina en funcionament. Al
començament del s XX aquesta imatge, en aparença la conquesta suprema del
coneixement humà, fou trasbalsada, i en lloc seu n'aparegué una de nova que encara resta
incompleta. Aquesta substitució, veritable revolució en les ciències, ha estat feta en
tres etapes. La primera, del 1895 al 1916, fou un període de conquestes individuals fetes
principalment en laboratoris universitaris amb molt pocs mitjans. Hom descobrí els raigs
X, la radioactivitat, l'estructura dels cristalls i les grans síntesis
teòriques, com la
teoria quàntica (1900) de Planck, la teoria especial de la relativitat (1905)
d'Einstein,
la teoria general de la relativitat (1916) del mateix Einstein, la teoria atòmica (1913)
de Rutherford-Bohr. En aquest període poden ésser observats els primers signes
d'infiltració industrial amb el laboratori criogènic de Leiden, la creació (1911) dels
instituts Kaiser-Wilhelm-Gesellschaft, mostra de l'interès de la indústria pesant per la
investigació, i el nomenament d'Irving Langevin, físic prestigiós, com a cap dels
laboratoris de la General Electric Co. En la segona etapa, del 1916 fins al 1939, la
ciència entrà a gran escala en la indústria, bé que a través dels laboratoris
universitaris, als quals les organitzacions industrials proporcionaven els mitjans
econòmics necessaris. Aquesta interrelació s'enfortí definitivament amb els preparatius
de la guerra, durant la qual hom féu una aplicació accelerada i planificada de la
ciència. El tercer període, del 1939 fins avui, presenta unes característiques
totalment noves: la ciència és destinada a les aplicacions militars (amb les
interferències consegüents en el treball científic ocasionades per l'exigència del
secret i el control personal dels científics), alhora que, per les despeses elevades que
suposa, és concentrada en unes quantes institucions que reben tota la protecció i ajuda
dels governs i de les organitzacions industrials monopolístiques. És en aquest tercer
període que la ciència ha mostrat tot el que seria capaç de fer si hom podia dirigir
els treballs de forma constructiva. A través d'aquestes tres etapes esmentades hom pot
trobar un caràcter que és nou a la ciència i que podria ésser concretat en un afany
totalitzador i integrador de branques científiques que, fins ara, havien estat
disconnexes. Els descobriments que commogueren totes les velles teories científiques
s'escaigueren en camps que aquelles havien marginat, principalment a partir de l'estudi de
les descàrregues elèctriques en el buit, en les quals hom trobà que es produïa un
transvasament de càrrega elèctrica per mitjà d'unes partícules molt petites que es
movien a velocitats molt grans. Aquest descobriment féu que hom tornés a la vella
concepció atomística de la matèria, segons la qual aquesta és fonamentalment
discontínua, en oposició a la noció de camp de força, que és intrínsecament
continu i estable. La discontinuïtat fou introduïda formalment en les ciències
físiques amb la quantificació de l'energia de Planck i l'establiment de les mutacions en
la biologia, que fou fet per De Vries. Des d'aleshores, l'establiment de les estretes
relacions entre la física i la química, d'un costat, i d'ambdues amb la
biologia, de l'altre, fou fet, formalment, molt de pressa, bé que,
pràcticament, hom conservés
restes de les velles maneres de pensar i de la concepció del món que havien portat a la
divisió del coneixement en fragments aïllats sense que hom en cregués necessària la
síntesi. Així, el mateix desenvolupament formal de la ciència ha mostrat el fet que hom
no pot fragmentar la realitat, i, com a conseqüència, l'activitat científica tampoc no
és una activitat marginada de les altres activitats, ja siguin pràctiques o
teòriques.
El desenvolupament de cadascuna de les ciències manté una estreta relació amb totes
plegades, de manera que qualsevol descoberta transcendental en una d'aquestes repercuteix
immediatament en les altres. Aquest tret es manifesta àdhuc en els objectes materials
estudiats per cadascuna. Hom intenta d'explicar, més que no pas objectes
concrets,
sistemes que n'enclouen un gran nombre, siguin galàxies, partícules elementals,
organismes vius o societats humanes, el grau de complexitat dels quals és molt gran. Per
a arribar-hi hom disposa de mitjans que han estat posats a punt per una doble
necessitat: l'una, intel·lectual (poder satisfer la curiositat científica), i
l'altra, en última
instància determinant (per a l'ús industrial que hom fa de la ciència). Com ha estat
indicat, des de la Segona Guerra Mundial la ciència ha estat directament integrada en el
procés productiu. Si des del Renaixement fins a la tercera de les etapes esmentades era
la tècnica la que contribuïa al desenvolupament de les forces productives, manllevant
molt esporàdicament nous coneixements de la ciència, en la situació present la ciència
i la tècnica són part de les forces productives. De forma simplificadora hom podria dir
que aquest fet obeeix a la necessitat de les economies monopolístiques d'obtenir un
percentatge de beneficis creixent augmentant la productivitat total sense que això faci
créixer el nombre de parats, per la qual cosa hom es veu obligat a augmentar les despeses
públiques, emprant-les en activitats que no tenen una finalitat útil, com és ara la
fabricació d'armament. Per aquest fet els científics s'han vist obligats a abandonar la
vella idea del savi humil, modest, feliç de les descobertes d'altri, i adaptar llurs
normes intel·lectuals i ètiques a la nova situació en què la "ciència pura"
ha desaparegut per causa de la seva integració directa al procés productiu i a la
societat en general i la seva necessitat interna de totalitzar el coneixement. Hi ha,
doncs, una crisi de la ciència, entesa en el sentit tradicional del mot, i que és reflex
de la crisi de les relacions de producció, que no ha deixat de manifestar-se en el si de
la societat a través d'enfrontaments de tota mena. Els preparatius de la darrera guerra
mundial demostraren que hom pot ésser capaç de dirigir esforços molt considerables en
un sentit determinat i reeixir-hi àdhuc millorant els resultats prevists. Aquests
resultats no eren posats al servei dels individus, sinó que pretenien llur destrucció en
un moment determinat, i aquesta és la finalitat de la majoria dels desenvolupaments
ulteriors. Els científics són conscients d'aquest fet, i des de la creació de les
conferències de Pugwash han anat concretant les causes i possibles solucions dels
problemes que planteja l'aplicació pràctica de la ciència. Els punts sobre els quals
centren el conflicte són els següents: el coneixement científic, és a dir, aquell que
pot ésser expressat quantitativament o ésser formalitzable, no és cert que sigui
l'únic coneixement real i veritable; dir altrament és equivalent a afirmar que aquest
coneixement objectiu és vàlid per a tothom, en qualsevol lloc i en tot temps; però de
l'estudi de la història de la ciència hom pot establir que tot coneixement és
determinat històricament i que, més tard o més d'hora, deixa d'ésser vàlid. Hom
accepta com a coneixement científic —i, per tant, vàlid— tot el que pot ésser
expressat en termes quantitatius o pot ésser repetit en condicions de
laboratori, i així
hom identifica coneixement i veritat. Ara, aquesta veritat comporta una sèrie de valors
que poden ésser, a causa de tal identificació, fonamentats científicament. Com que la
ciència és una força productiva més, l'interès de la democràcia i de l'individu
exigeixen que sigui posada a l'abast de tothom desembarassant-la de l'aparença de misteri
que hom li dóna: això permetrà que el poder de decisió no resti concentrat només a
les mans dels experts. Hom ha posat, també, de manifest la insuficiència de les
explicacions mecanicistes en les ciències naturals i més encara en les ciències
socials, en què aquesta mena d'aplicació és d'antuvi errònia i en què hom ha
reeixit,
si bé limitadament, en intentar nous mètodes diferents de la formalització matemàtica
de l'objecte material de la ciència. Hom dedueix dels raonaments anteriors que no és
cert que la ciència i la tecnologia siguin els únics mitjans utilitzables per a la
resolució dels problemes de l'home, és a dir, dels problemes psicològics,
morals,
socials i polítics. Aquests punts debatuts poden ésser agrupats sota el nom de cientisme,
l'efecte del qual és allunyar el científic de la resta de la societat i fer-ne una mena
de mecanisme cerebral cibernètic. Alhora té un efecte paralitzant, espiritualment i
intel·lectualment, tant sobre el profà com sobre el científic, car impedeix el
desenvolupament de tot coneixement ulterior en separar els tres modes de l'experiència
humana: el pensament, l'emoció i l'acció. En termes sociopolítics el cientisme
afavoreix la jerarquització rígida de la societat permetent que un petit nombre
d'experts prengui pel seu compte decisions que concerneixen la societat sencera i que, en
el cas extrem, poden destruir tota mena de vida sobre la terra.
2. Cada branca o departament de coneixences sistematitzades considerat com a camp
d'investigació o objecte d'estudi.
Ciències humanes
Expressió nascuda i utilitzada principalment dins l'àmbit
cultural francès que designa aquelles disciplines l'objecte de les quals és l'estudi de
l'home. Anomenades també ciències de l'home, inclouen no solament les ciències
socials, sino també altres disciplines més clàssiques com la filosofia o la
història —les humanitats—, així com la psicologia individual, que manca d'una
dimensió social.
Ciències socials
Conjunt de disciplines l'objecte de les quals és l'estudi dels fenòmens
socials des d'una perspectiva científica. Bé que la realitat social sigui una, cada
ciència social n'estudia un camp concret que, a vegades, més que correspondre a una
àrea específica d'aquesta realitat, fa referència a una angle o enfocament peculiar des
del qual el científic social s'hi aboca. Hom considera principalment com a ciències
socials l'economia, la demografia, l'antropologia social i cultural, l'etnologia, la
sociologia, la psicologia social, les ciències polítiques i la lingüística.
Cientisme
Terme utilitzat sovint en forma polèmica per a designar la doctrina o
tendència derivada del positivisme, segons la qual la ciència és capaç de
resoldre totes les qüestions que la intel·ligència humana es pot plantejar, àdhuc les
considerades tradicionalment com a metafísiques.
Cimera
Reunió, conferència, etc, d'alt nivell o al més alt nivell.
Cimera de
Maastricht
Reunió del Consell Europeu que tingué lloc a la ciutat
de Maastricht el 1991, en la qual s'aprovà el tractat de la Unió europea (o de
Maastricht). La part relativa a la Unió Econòmica i Monetària s'inscriu en el tractat
de Roma; la relativa a la Unió política, és mancada d'una base jurídica nova i encara
no ha estat programada. Aquesta afecta nombroses qüestions: política exterior i de
defensa (Unió de l'Europa Occidental); facultats relatives al Parlament i a la Comissió;
foment de la cohesió (fons); cooperació judicial i policial (acords de Schengen); i
drets de vot i de candidatura a les eleccions municipals i europees, lligats a la
residència. El tractat implica, abans l'entrada en vigor, el 1933, la reforma de les
constitucions dels diferents estats.
Cinematògraf
Aparell de filmació i projecció d'imatges construït
pels germans Lumière el 1895.
Cinquena columna
O quinta columna. Grup d'individus
encarregat d'acomplir un treball polític i militar que s'efectua en el mateix territori
de l'adversari. A Espanya, en la primera fase de la guerra civil (1936) hom donà el nom
de cinquena columna als partidaris del govern de Burgos que actuaven en el camp
republicà.
Cinquena
República Francesa
Període de la història de França que començà el 5 d'octubre de 1958, a
conseqüència del referèndum que aprovà la nova constitució presidencialista
presentada pel general De Gaulle, que fou elegit president. Els gaullistes dominaren
l'assemblea, i el règim evolucionà cap a un sistema de poder personal en mans de De
Gaulle, que hagué de donar la independència a Algèria, establí noves relacions
franco-alemanyes i practicà una política exterior de prestigi i independència nacional.
Els esdeveniments revolucionaris dels fets de Maig del 1968 provocaren una greu crisi
política, però De Gaulle reeixí a controlar la situació. Havent dimitit, però, poc
després, el substituí Pompidou (1969). A la seva mort, el conservador V.Giscard
d'Estaing fou elegit president (1974) per molt poc marge en relació amb el candidat de
les esquerres, François Mitterrand. Aquest, però, reeixí l'any 1981 a esdevenir
president de la república.
City
Mot emprat per a designar el sector central d'una
ciutat, on convergeixen totes les activitats administratives i econòmiques. Deu la seva
expansió a la City de Londres, el centre de negocis de la ciutat anglesa on
tenen la seu les entitats financeres i de negocis més importants del Regne Unit i que ha
exercit una gran influència en l'economia mundial. Actualment els
urbanistes nord-americans han introduït el concepte més clar de Central Business
District.
Ciutadania
Condició i dret que tenen els qui pertanyen a una comunitat
política erigida en estat, que expressa el vincle existent entre aquest i els seus
membres. La ciutadania genera, per als titulars, drets (protecció jurídica,
participació en les funcions públiques, etc) i deures (submissió a les lleis,
prestacions personals i materials, etc). Hom adquireix la ciutadania per naixement
en el territori de l'estat (ius soli) o pel fet d'ésser fill de ciutadans (ius
sanguinis), o bé per pròpia voluntat, ja sigui a través del matrimoni, especialment
de la dona en casar-se, o per veïnatge o declaració expressa sempre que hom tingui els
requisits exigits per les lleis. De manera restringida indica la capacitat per a exercir
els drets, concretament els polítics. Cal no confondre ciutadania amb nacionalitat;
aquesta és expressiva de la qualitat de pertànyer a una comunitat nacional determinada,
que pot coincidir o no amb una comunitat política estatal.
Ciutadans actius
Aquells ciutadans que tenien dret a vot, és a dir,
els majors de vint-i-cinc anys que pagaven una contribució almenys igual al valor de tres
dies de treball. Els que no tenien dret a vot eren els ciutadans passius.
Civilització
Avenç de la humanitat en l'ordre intel·lectual, social, moral, etc. La
civilització és la cultura que ha assolit un grau considerable de complexitat. El
mot apareix al s XVIII, en l'intent conceptualitzador dels enciclopedistes francesos,
lligat a una idea de progrés i a una valoració de les societats primitives segons
patrons culturals europeus. Dels informes etnogràfics i dels estudis comparatius de les
societats històriques sorgeixen, al s XIX, formulacions teòriques que permetran un gran
desenvolupament del concepte i en faran clau d'explicació històrica de l'evolució de
les cultures primitives. Així, els criteris aplicats per a classificar els diversos
estadis evolutius seran el canvi de les forces productives disponibles per a satisfacció
de les necessitats bàsiques (Lewis Henry Morgan) o l'aparició de les classes socials i
de l'estat (Friedrich Engels); i la revolució urbana serà la culminació d'un procés de
canvi en l'estructura econòmica i en l'organització social, i la ciutat n'esdevindrà la
resultant i el símbol (Gordon Childe). Per a avaluar el grau de civilització d'una
societat són emprats, com a criteris, l'eficiència interna, l'avenç tècnic i el
científic i el desenvolupament de l'escriptura, així com la institucionalització de
l'ordre moral, l'heterogeneïtat orgànica (és a dir, la diferenciació funcional de
subcultures: l'alta i la baixa, la urbana i la rural, etc), la complexa divisió del
treball i la concentració dels poders polític i econòmic. En aquest context sorgeixen
distincions com la de civilització tècnica i industrial, d'una banda, i tradicional i
rural, de l'altra. Dins una visió més culturalista i espiritual hom parla també de
civilització (xinesa, egípcia, grecollatina, etc) quan aquesta encarna, a més, un cert
humanisme. Sovint hom ha contraposat civilització i cultura, en valorar més l'aspecte
moral i espiritual d'una societat (és a dir, les expressions artístiques, literàries i
religioses: 'cultura') que l'aspecte tècnic i científic ('civilització'). Aquesta
contraposició, però, iniciada per Jean-Jacques Rousseau, en oposar civilització i
'estat natural', i mantinguda per diversos sociòlegs i filòsofs (Karl Marx, Ferdinand
Tönnies, Oswald Spengler, Alfred Weber i Robert M.MacIver, entre d'altres), actualment
tendeix a desaparèixer, i el nom de cultura s'imposa al genèric de civilització. No
obstant això, alguns antropòlegs neoevolucionistes, entre els quals destaca L.A.White,
han utilitzat el terme 'civilització' en un esquema que conserva la terminologia dels
tres estadis de Morgan, però en el qual la determinació d'aquests es basa en la forma
d'obtenció de l'energia per part del sistema tecnològic d'una societat. A partir
d'aquest criteri, White considera com a civilitzacions les societats sorgides de la
Revolució Industrial.
Clan
Grup social de base, intermedi entre la família i l'estructura tribal, a
la qual pertany. Originàriament aquest terme designava els agrupaments existents entre
els pobles celtes, especialment a Irlanda i a Escòcia (on ha tingut un paper destacat al
llarg de la història), i era definit com a grup de parentiu dels descendents per línia
paterna d'un progenitor comú, de qui prenien el nom, i que generalment reconeixien
l'autoritat d'un cap hereditari. Les troballes de l'etnografia ampliaren el concepte
originari, i a la segona meitat del s XIX el terme clan s'estengué per a
designar grups definits per característiques molt diverses que poc sovint es manifestaven
totes conjuntament: la descendència unilineal (patrilineal o matrilineal), les creences
totèmiques, l'exogàmia, l'ocupació d'un territori, etc. Cercant precisions
terminològiques, els etnòlegs, durant el s XX, han volgut designar diversos tipus
de clan amb els termes gens (pl: gentes), del llatí, o sib, arcaisme
anglès. Però cap terminologia no ha aconseguit d'imposar-se universalment, i hom
prefereix encara l'ús del terme clan amb els qualificatius pertinents de
patrilineal, matrilineal, localitzat, etc. D'acord amb un sentit ampli, el clan és
definit actualment d'una manera general com a grup de parentiu unilineal amb l'existència
d'unes relacions de consanguinitat basades en la creença en un antecessor comú, sovint
mític, sense que l'exogàmia, el totemisme o la localització, tot i ésser usuals en
molts de casos, siguin trets essencials del clan. El comportament social dels membres del
clan és semblant a l'existent entre veritables consanguinis: hi ha una fraternitat i una
igualtat absolutes, si més no entre els membres d'una mateixa generació, el clan regula
la propietat col·lectiva i els conflictes entre els seus membres, i la responsabilitat
col·lectiva es fa evident en l'anomenada venjança de sang. El clan posseeix
un nom genèric aplicat a tots els membres i expressat generalment per un símbol
distintiu o blasó. En molts de casos els orígens del clan són relacionats amb alguna
espècie vegetal o animal que constitueix el tòtem. El clan pot ésser local, o
simplement nominal si agrupa individus dispersos que s'identifiquen pel nom del clan,
però sempre hi ha un lloc únic de culte comú. El clan es pot dividir en llinatges o
grups de descendència unilineal amb control genealògic real, o en grups totèmics amb
tòtems relacionats entre ells. L'agrupació de clans pot donar lloc a fratries,
que comprenen diversos clans que hom suposa amb un origen comú. L'existència de clans
pressuposa un grau de contactes entre individus més ampli que la família nuclear i els
llinatges; és per això que es donen preferentment en societats d'un cert nivell
tecnològic i una certa complexitat social i política, que fan inevitables la cooperació
i interacció entre grups suprafamiliars. Això no obstant, hom troba també el clan en
societats amb un nivell tecnològic molt baix i una població molt disseminada, com poden
ésser els aborígens australians. L'existència de clans en aquestes societats sembla que
té el seu origen en les concentracions periòdiques de població en una àrea per a
l'aprofitament de recursos naturals.
Classe
Conjunt de persones que, dins un grup social, tenen en comú una funció,
un tipus de vida, una ideologia, una professió, etc.
Classe passiva
Conjunt de persones que cobren de l'estat, del municipi, etc, per raó dels
serveis prestats anteriorment per ells mateixos o per algun familiar, i en proporció al
sou rebut durant el servei actiu i als anys de permanència. La situació de classe pasiva
es pot produir per jubilació, invalidesa, etc, i també per mort (en aquest cas la
pensió és percebuda pels familiars).
Classe política
Terme que designa les elits polítiques dotades de
cohesió,
consciència de classe i homogeneïtat social, que controlen el poder o ho intenten i que
cerquen de perpetuar-s'hi. Formulat per Gaetano Mosca, el concepte ha estat objecte d'un
debat terminològic que comporta una qüestió de fons. Els autors de la tradició elitista
constaten l'existència en totes les societats polítiques d'una minoria de governants
—la classe política o dirigent— que exerceix el poder. Els
marxistes, dins una teoria més àmplia del canvi polític, prefereixen el terme classe
dominant, que deté els mitjans de producció. D'altra banda, certs autors, com
Raymond Aron, proposen el terme de categories dirigents o personal dirigent
per denotar el fet que es tracta d'una pluralitat de categories socials, cadascuna de les
quals controla una parcel·la del poder, mentre que Wright Mills adopta una situació
intermèdia en distingir, tot reconeixent l'existència d'una sola classe
dominant, les
elits econòmiques, polítiques i militars.
Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat
respecte als mitjans de producció i de distribució. Segons l'anàlisi marxista, les
forces i relacions de producció constitueixen la base que determina l'estructura de la
societat, corresponentment dividida en classes, i la consciència i ideologia d'aquestes.
El fet que Marx i el marxisme hagin destacat aquest problema fou preparat per Saint-Simon
i els seus seguidors, així com per Proudhon; per contra, els sociòlegs anglosaxons
tendeixen a diluir les classes socials sota el concepte genèric d'estratificació
social, que, tot i que pugui superposar-se al de classe, designa un fenomen
completament diferent. Les classes socials apareixen amb la propietat privada dels mitjans
de producció i amb l'existència d'un estat que sigui instrument de dominació d'una
classe sobre les altres, i llur problemàtica es plantejà de forma particular amb la
liquidació de tot vestigi de l'antic règim i dels privilegis formals anteriors a la
Revolució Francesa. Com a grups característics de les societats industrials les classes
socials s'han anat desenvolupant a partir del s XVII. Amb la Revolució Industrial
aparegué una burgesia de nous capitalistes que sorgien de l'artesanat o havien estat
anteriorment comerciants modests, i a mesura que la burgesia creixia sorgí en el seu si
un nou proletariat, compost per emigrants del camp, per artesans que havien vist
degradar-se llur situació i havien perdut llur funció social, i per les primeres
generacions nascudes en aquestes condicions; amb el proletariat sorgiren, així mateix,
una cultura obrera, unes repostes, unes creences i uns costums diferents, formats per la
situació de la classe obrera en una societat de lliure competència, en què les
conveniències del mercat exclogueren aquesta classe de l'ensenyament. Bé que,
inicialment, només palesa en conflictes parcials i momentanis, i en fets subversius,
sorgí també aleshores la lluita de classes. D'altra banda, la concentració de la
classe capitalista -dins el capitalisme avançat- en l'augment de la plus-vàlua
relativa no solament modifica la relació entre capitalisme i proletariat, sinó que crea
entre ells l'anomenada classe mitjana, la qual aferma la seguretat i el poder de
les classes superiors. Constituïda per treballadors no productius (és a dir, que no
produeixen plus-vàlua), però que rendeixen serveis estructurals, aquesta nova classe és
exigida per l'increment de la productivitat, i els seus membres tenen, entre altres, les
funcions de distribuir, comercialitzar, administrar i planificar el producte excedent
creixent. L'aparició i la tendència a créixer de la classe mitjana són, doncs,
intrínseques al procés capitalista i, des d'una perspectiva marxista, en fan un
amortidor contra les formes més agudes del conflicte de classes, impedint una
polarització social absoluta; el pensament sociològic anglosaxó, en canvi, veu la
classe mitjana com una possibilitat de depassament de les classes i del conflicte existent
entre elles. Una tal perspectiva projecta el model d'estratificació en la societat
postindustrial, en què és possible per a tothom l'accés al consum, al benestar i als
fruits d'una tecnologia avançada, resultat d'un progrés il·limitat.
Classicisme
Corrent estètic que identifica la bellesa artística amb
l'observança de certes lleis considerades inviolables. Aquesta manera d'entendre l'art ha
existit en totes les èpoques, si bé el terme clàssic pren carta de naturalització a la
Grècia dels ss VI i V aC. Com totes les teories artístiques té un fort lligam amb
les tendències filosòfiques, i, per tant, les expressions classicistes han anat sempre
unides a les tendències moralistes de cada època. La doctrina oposada al classicisme és
el barroquisme, que essencialment es basa en el dubte de l'artista sobre la validesa dels
postulats en què els classicistes creuen fermament. El dubte condueix a la recerca de
formes noves i això porta a un art més dinàmic i canviable. Per contra, el classicisme
és sempre més reposat i harmònic, perquè coneix que la seva expressió artística
descansa en unes lleis i uns principis inamovibles. D'acord amb aquesta definició cal
entendre com a classicistes les escoles artístiques sumèria i egípcia, abans de la
Grècia clàssica, Roma, el romànic, el gòtic, el Renaixement, l'estil francès del
s XVII, el neoclassicisme i l'academicisme eclèctic del s XIX, i també el
realisme i el racionalisme dels ss XIX i XX, així com el noucentisme. Són
barroquejants l'escola hel·lenística, els estils romà, romànic i gòtic tardans, el
barroc pur del s XVII a Roma i el seu ressò a tot Europa, i molt especialment en la
versió de l'art mestís a l'Amèrica del Sud, el romanticisme, el modernisme i, en certa
manera, l'art abstracte. Ambdós estils se succeeixen en forma gairebé cíclica, puix que
tot classicisme arriba un moment que s'esmorteeix, comença a no convèncer els seus
adeptes amb les lleis establertes i dóna pas al naixement de seriosos dubtes que,
aprofitant sempre una circumstància externa de tipus social, polític o d'un altre ordre,
provoca el canviament de les idees artístiques. D'una manera més específica, hom coneix
amb el nom de classicisme la teoria estètica molt influent en les arts que neix al
voltant del món humanista del s XV, creix amb el Renaixement, especialment a
Itàlia, assoleix la màxima importància a la segona meitat del s XVIII, després
d'haver informat tot el s XVII a la França dels Lluïsos, i perviu tot el s XIX
com a contraposició al romanticisme. Es fonamenta en la imitació dels models grecs i
romans i la reglamentació de l'art mitjançant les lleis de l'ideal artístic, l'harmonia
i la proporció. El classicisme és, doncs, una constant artística que apareix en el
decurs de la història en aquells moments en què tothom està d'acord a admetre unes
regles fixes i determinades, regles que des del s XVII són patrimoni de les
Acadèmies fundades a França per Lluís XIV i més tard a Espanya, en el decurs del
s XVIII. Moltes de les regles del classicisme provenen en terme remot de les teories
platòniques i aristotèliques, revitalitzades per Marsilio Ficino en època
renaixentista. Artísticament es basen en els tractats de Paccioli, Serli i molt
especialment en la traducció de Vitruvi.
Classisme
Sistema que tendeix a mantenir les diferències entre les
classes socials.
Clearing
Sistema de pagament internacional, basat en un procediment de compensació
que elimina la necessitat de l'ús de divises estrangeres. Hom estableix una taxa de canvi
fixa entre les dues monedes i crea una caixa de compensació a cada estat, on les
quantitats dipositades pels importadors serveixen per a pagar els exportadors sense
necessitat de disposar de divises. A la fi del període establert hom pot liquidar el
saldo existent amb or o divises, o bé acumular-lo en forma de crèdit per al període
següent. El sistema és utilitzat en situacions de recessió mundial, quan un estat
sofreix penúria en reserves o quan no existeix la convertibilitat externa.
Clergue
Fins l'any 1972 i segons el dret canònic, home destinat al
servei de Déu, almenys amb primera tonsura. Hom anomenava minorista el qui havia
rebut algun dels ordes menors, i ordenat 'in sacris' el qui n'havia rebut un dels
majors. Actualment, segons les noves disposicions de Pau VI, recollides en el Codi de
Dret Canònic del 1983, hom esdevé clergue només amb el diaconat. Hom distingeix el clergue
secular, que viu sota la seva responsabilitat, del clergue regular, que viu
sota una regla. La legislació eclesiàstica ha detallat minuciosament les condicions
prèvies per a esdevenir clergue, com també les seves conseqüències, que són la
incardinació a un bisbat o a una entitat oficial reconeguda (com un orde religiós), els
privilegis clericals i les obligacions. L'estat clerical es perd per la declaració
d'invalidesa de l'ordenació, per la pena de dimissió o per una dispensa de la Santa Seu.
Clergue regular
O regular. En contraposició a secular, dit del
sacerdot o el conjunt de preveres pertanyents als ordes religiosos.
Clergue secular
O secular. Dit del clergue o sacerdot que viu en el segle,
en el món, per oposició a regular.
Clericalisme
Terme pejoratiu que designa la intromissió del clericat en els afers
polítics. L'ús del terme pressuposa una situació de separació real o jurídica entre
l'església i l'estat, i de fet no es dóna a l'Europa d'abans de la Revolució Francesa,
en què predominava el fet contrari, és a dir, la ingerència de l'estat en els afers de
l'EsglésiaSyllabus de Pius IX (1864), i denunciava els seus tres objectius: domini
de l'educació, manteniment de les lleis catòliques del matrimoni i unió d'església i
estat. A Itàlia, el terme es difongué sobretot després de la pèrdua dels Estats
Pontificis el 1870. Fins a Pius X, la política clericalista italiana consistí en un
abstencionisme total. A França el terme fou un dels mots força dels republicans a la
Segona República. A l'estat espanyol la darrera revifada polèmica del mot es donà al
bienni 1934-36.
Clericat
O clerecia, o clergat.
Estament eclesiàstic dels clergues. Inicialment fou el grup de servidors de la comunitat
cristiana, format entorn del bisbe i del presbiteri; amb el temps tingué influència
oficial sobre tota la vida civil i constituí un dels tres estaments que formaren
l'estructura de l'estat durant l'antic règim. El concepte de clericat és, doncs, el d'un
grup, i després el d'una classe social, que no es pot confondre amb la funció sacerdotal
existent en totes les religions. Com a grup funcional a l'interior de l'Església, es
formà durant els tres primers segles, seguint l'evolució que portà a distingir i a
donar personalitat pròpia, subratllada amb ritus d'ordenació especials, a diverses
funcions subordinades al sacerdoci (lectors, acòlits, sots-diaques, etc). Ben aviat els
cristians dedicats a una funció especial en el si de la comunitat (preveres i diaques)
formaren un cos o col·legi diferenciat, segons els testimonis d'Ignasi d'Antioquia i
d'Orígenes (s II). Tertul·lià (s III) parla d'un ordo sacerdotalis a
semblança dels altres ordines o estaments de la societat. A partir de Constantí,
els criteris de pertinença al clericat es precisen i esdevenen en part econòmics: els
clergues són adscrits a una església i són mantinguts per aquesta. En els petits estats
que succeïren l'imperi Romà d'Occident, el clericat començà d'ésser un estament
diferenciat i privilegiat de la societat, dipositari de les tradicions culturals i
polítiques de Roma. Al s IX, a gairebé tot Europa els funcionaris públics eren
clergues (els oficinistes anglesos són encara designats clerks). Els monjos,
però, no foren considerats membres del clericat fins ben entrada l'edat mitjana. El
feudalisme introduí profundes diferències econòmiques entre els membres del clericat, i
així els clergues rurals vivien de rendes precàries i en moltes ocasions eren vassalls
del senyor propietari de la parròquia, mentre que els prelats i els abats administraven
els feus eclesiàstics, sovint considerables, i constituïen una casta de senyors feudals.
Els clergues, que ordinàriament fins al s XI eren casats, arribaren a establir uns
certs drets dinàstics, i fins i tot als ss X i XI hi hagué intents d'establir
dinasties episcopals. La reforma de Gregori VII posà les bases per a una reagrupació
social del clericat, però aquesta no fou efectiva fins al concili de Trento. Ben al
contrari, la irrupció dels monjos en la vida religiosa del poble introduí una nova font
de divisions entre el clericat secular i el regular. Els monjos emprengueren una lluita
aferrissada per poder-se dedicar a la cura d'ànimes, i el conflicte s'aguditzà amb la
fundació dels ordes mendicants (s XIII), instal·lats al cor mateix de les ciutats.
La universitat de París els refusà les càtedres, cosa que provocà una crisi que de poc
no acabà amb la dissolució de la Sorbona (1255). Durant la baixa edat mitjana apareixen
els anomenats privilegis clericals: privilegis del cànon (la injúria real
a un clergue és sacrilegi), del fur (les causes contencioses i criminals dels
clergues pertoquen als tribunals eclesiàstics), d'exempció (del servei militar i
oficis públics) i de competència (límit en l'embargament per deutes). En
l'aspecte polític, el clericat era present corporativament a les altes assemblees dels
regnes, corts o parlaments, constituint-ne el braç eclesiàstic. Al s XVI
aportà dues novetats en el desenvolupament del clericat: la fundació de nombrosos ordes
de clergues regulars i la institució dels seminaris. Ara bé, els excessos
contrareformistes dels nous grups clericals causaren una profunda divisió del clericat
(lluites entre jansenistes i jesuïtes), que desembocà en un gran descrèdit davant del
poble. Al s XVII, nasqué entre les classes cultes el modern anticlericalisme, fruit
del qual fou el definitiu apartament del clericat de la funció política. En aquest
sentit, la Revolució Francesa posà fites irreversibles proclamant (1795) la separació
entre l'església i l'estat, a imitació de la constitució americana. Amb diverses
alternatives, el principi de la separació anà penetrant a Europa i als nous estats
americans, promovent un retorn del clericat a les tasques específicament religioses. No
han mancat, però, les intromissions polítiques, que des de mitjan s XIX reben
l'apel·latiu de clericalisme. D'ençà del concili II del Vaticà, la crisi de
reclutament de vocacions i el replantejament del celibat han posat l'alternativa de la
liquidació del clericat com a base social diferenciada, solució que troba encara moltes
resistències.
Club
Societat o associació de persones amb interessos, afeccions o ideologia
comuns. Hom parla, per exemple, de club artístic o de club literari. Hom
entén també per club un club polític, els membres del qual s'associen amb vista
a uns objectius político-socials determinats. Generalment, els socis cotitzen per
poder-ne ésser membres; sovint l'admissió hi és restringida. Els clubs començaren de
tenir molta vigència a Anglaterra, on al s XV hom troba el primer de conegut. Malgrat,
però, llur existència durant els ss XVI i XVII, no tingueren importància fins al s
XVIII. Eren societats exclusivament masculines (els clubs femenins no es desenvoluparen
fins al s XIX), i es destacaren els literaris, com el Kit Cat Club, i els polítics, com
el Brooks (whig) o el White (tory).Ja al s XIX es desenvoluparen els clubs
esportius universitaris, militars, excursionistes, etc, els quals mantenen encara un pes
notable en la vida social anglesa. Al s XVIII aparegueren també, a la França de la
Revolució, clubs polítics de les tendències més diverses (Cordeliers, Feuillants,
Jacobins, etc), que desenvoluparen una important funció político-revolucionària.
Hi destacà el Club dels Jacobins (1789), conegut primer amb el nom de Club Breton i de
Société des Amis de la Constitution i, des del 1792, amb el de Société des Jacobins,
Amis de la Liberté et de l'Egalité. Durant la Convenció, aquests clubs adquiriren el
caràcter d'entitats públiques que actuaven com a grups de pressió sobre el govern, i
ressorgiren novament el 1848 amb caràcter republicà. Al s XX, amb la V República, els
clubs polítics han alternat amb els partits. Als Països Catalans els clubs polítics
aparegueren a Perpinyà el 1789 amb la formació del Club Patriòtic (transformat més
tard en Club de la Constitució, integrat per pagesos) i del Club dels Jacobins (que es
reunia al convent dels dominicans, dit dels jacobins). A Barcelona no apareixen
fins al Trienni Constitucional, amb tendències liberals exaltades. Durant la Revolució
de Setembre, el 1868, es fundà el Club dels Federalistes, intransigent, en
oposició al Club Republicà Democràtic Federal, moderat. Des de la fi del s XIX, el nom
de club ha estat adoptat gairebé exclusivament per les entitats esportives.
Club Català
Entitat política nacionalista, fundada a Barcelona el 1933
com a escissió de Palestra. Considerava inseparables l'ideal nacionalista i la causa
obrera revolucionària. Els seus militants, obrers i, sobretot, universitaris, organitzats
militarment, estudiaren tècniques militars i mètodes d'acció directa; el 1936
ingressaren a les Milícies Pirinenques i a l'Escola de Guerra de la Generalitat.
Club de París
Fòrum multilateral instituït per a tractar el problema del deute
internacional. Fundat el 1956, a París, és integrat per creditors públics dels estats
desenvolupats i per estats deutors (països subdesenvolupats). Els estats desenvolupats es
concerten per a estudiar i proposar solucions als actius morosos i dubtosos i normalment
adopten mesures d'ajustament estructural, concertades amb el Fons Monetari Internacional.
Club de Roma
Associació fundada el 1968, a Roma, per Aurelio Peccei. Interessada per
l'esdevenidor de la humanitat, es proposa d'estudiar en profunditat les situacions
conflictives, llurs causes i llurs projeccions de futur, per tal de crear una consciència
mundial i uns centres de decisió, amb vista a evitar les derives que poden conduir a
situacions crítiques. Consta d'un nombre limitat de persones qualificades, d'ideologies
diferents i que representen una àmplia varietat de cultures i de sistemes de valors. Ha
celebrat conferències d'alt nivell a diverses ciutats del món (Moscou, Rio de Janeiro,
Washington, Tòquio, Salzburg, etc) i ha publicat reports sobre temes vitals, com ara:
"Límits al creixement", "Estratègies per al futur", "L'estat
del planeta", "Aprendre, horitzó sense límits", etc.
Club dels
Cordeliers
Un dels clubs polítics de la Revolució Francesa. Fundat el
1790 a París, era anomenat «Societat dels amics dels drets de l'home i del ciutadà», i
es reunia en un antic convent de franciscans, anomenats popularment cordeliers. Els
seus membres eren d'origen popular i exigien l'aplicació de la democràcia directa,
l'acció revolucionària, la igualtat absoluta, la persecució del clericat refractari,
etc. El club dirigí els fets republicans del juliol del 1791, però el seu radicalisme,
particularment a partir de la fi del 1792, topà amb la política de Robespierre. Tement
l'excessiva influència del club, el Comitè de Salvació Pública en féu detenir i
guillotinar (març-abril del 1794) els dirigents, tant els més radicals (Hébert),
primerament, com els moderats (Danton i Desmoulins), després, i eliminà de la Convenció
llurs partidaris, els quals foren absorbits pels jacobins.
Club dels
Federalistes
Entitat política federalista fundada a Barcelona el 1868
per Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall, que en fou el primer president i el
director del seu portaveu, "El Federalista" (1868). Hi col·laboraren, entre
d'altres, Manuel de Lasarte, Gonçal Serraclara, Rafael Boet, Baldomer Lostau, Antoni
Feliu i Codina, Josep Anselm Clavé i Josep Lluís Pellicer. Es proposava la difusió de
l'ideari federalista i la implantació de la república federal per la convicció i no per
la violència. S'oposà al centralisme de la Junta Revolucionaria de Madrid. El 15 d'abril
de 1873 es dissolgué i es transformà en Estat Català.
Club dels Jacobins
Agrupació política francesa. Creada el 1789 a Versalles,
tingué diversos noms, però hom la conegué pel de club dels Jacobins pel fet d'haver
instal·lat la seva seu, a París, en un convent de dominics, coneguts popularment com a jacobins.
Inicialment fou un club parlamentari moderat (hi figuraren des de Mirabeau fins a
Lafayette), però el 1792 el dominaren els republicans radicals, com Robespierre,
Saint-Just, Pétion, etc, cosa que provocà la sortida del grup girondí, que des
d'aleshores fou el seu enemic declarat; no obstant això, a la seva esquerra figurà
encara el Club dels Cordeliers. La seva línia política preconitzava en teoria una
França de petits propietaris i productors independents inspirada en els principis de
Rousseau de democràcia directa; però a la pràctica, després de maig-juny del 1793,
quan s'emparà del poder com a grup dominant dins els montagnards, es convertí en
portaveu del «despotisme de la llibertat», fins al punt de prohibir tota organització
política que no tingués, d'una manera o altra, lligams de filiació amb ella (maig del
1794). Després del cop d'estat de termidor (juliol del 1794) fou posat fora de la llei,
però reflorí en diverses ocasions, fins a la seva definitiva dissolució, per l'agost
del 1799.
Club des
Feuillants
Societat francesa de l'època de la Revolució formada pels
elements moderats del club dels Jacobins. El nom provenia del fet de reunir-se al que
havia estat convent dels feuillants (orde cistercenc originari de l'abadia de
Feuillant, a la Gascunya). Els seus membres principals foren La Fayette, Bailly, Duport,
Sieyès i Barnave. Defensaren la constitució del 1791 i la reialesa, i formaren la dreta
de l'assemblea legislativa.
Club
Separatista Català
Grup polític català a Cuba. Es va constituir el 1922 al
Centre Català de l'Havana. Era més conegut com a Club Separatista Català Número 1. La
direcció del primer d'aquests clubs, de fet el més important, estava integrada per
Claudi Mimó, Joaquim Muntal i Gramunt, Francesc Molla, Josep Pineda i Fargas, Pere Pons i
Cercós, Josep López i Franc, Emili Sánchez i Martí, Marian Grau i Josep Murillo, que
en fou tresorer i únic nom públic dels adherits, ja que, pel caràcter clandestí de
l'entitat, tots els membres eren secrets. Defensaven la independència de Catalunya i
plantejaven la necessitat de constituir clubs separatistes, coordinats en una federació
internacional. El 1924 enviaren a París un delegat -M. Grau-, a entrevistar-se amb
Francesc Macià, a les activitats insurreccionals del qual donaren suport polític i
econòmic entre 1923 i 1930. Amb l'arribada de la Generalitat republicana, el grup de
l'Havana es distancià de la política de Macià i, l'entitat cessà les seves activitats.
CNT
Sigla de la Confederació Nacional del Treball.
Coalició
1. Aliança temporal de persones, partits, estats, a un fi
comú. En especial, hom designa amb el nom de coalicions les aliances de diversos països
d'Europa contra Lluís XIV de França i, posteriorment, contra la Revolució i l'Imperi
francesos. La primera coalició contra Lluís XIV de França fou promulgada per Guillem
III d'Holanda i integrada per Leopold I d'Àustria, el duc de Lorena, l'elector de
Brandenburg i Carles II de Castella (1673-74); la guerra a què donà lloc acabà amb la
pau de Nimega (1678-79). La segona coalició, anomenada també Lliga d'Augsburg
(1686-90), donà lloc a la guerra que finí amb el tractat de Rijswijk (1697). La
tercera (1701) és coneguda com la gran coalició de l'Haia. Les coalicions contra
la República francesa i l'Imperi francès foren dirigides i promogudes gairebé sempre
per la Gran Bretanya, per tal de resguardar l'equilibri continental i impedir l'expansió
de la ideologia de la Revolució. Participà en la primera coalició (1793) gairebé tot
Europa: uns estats, per defensar la institució monàrquica (Espanya, Rússia i Nàpols),
i uns altres, per evitar l'expansionisme francès. El 1799 es formà la segona coalició
contra el Directori, i posteriorment (1805, 1806, 1807, 1809, 1813, 1815) se'n
constituïren contra el Consolat i l'Imperi. Aquestes coalicions eren la resposta
defensiva d'Europa davant l'imperialisme napoleònic.
2. Acord concertat temporalment entre grups diversos sobre la base d'un programa, amb la
finalitat d'aplegar llurs recursos comuns per obtenir la presa d'una sèrie de decisions.
En el terreny polític, la coalició entre partits pot donar-se en un pla purament
electoral, parlamentari o bé governamental. En aquest darrer cas té lloc la creació
d'un govern de coalició. En el camp de l'economia, les coalicions mai no canvien
el subjecte econòmic que controla cadascuna de les empreses en qüestió, i, doncs, es
diferencia del trust. Aquests pactes poden ésser verbals o a través de la
constitució d'una associació d'empreses, associació que, en el cas de la legislació
espanyola, pot ésser fins i tot sense personalitat jurídica. Quan la coalició té com a
fi primordial de reduir la competència, hom acostuma a denominar-la càrtel. Uns
altres tipus de coalicions pretenen, per exemple, de comprar en comú per aconseguir
millors condicions en el subministrament de primeres matèries, o bé d'exportar en comú
per reduir les despeses de comercialització exterior. Les coalicions que tenen com a fi
principal limitar la competència són expressament prohibides per la legislació
antimonopolista de la major part dels estats.
Coalición
Democrática
Pacte electoral d'àmbit estatal establert per a les
eleccions legislatives de l'estat espanyol del 1979, entre Alianza Popular, Acción
Ciudadana Liberal —a Catalunya, Partit Popular—, de J.M. de Areilza i el Partido
Democrático Progresista, d'A. Osorio. Pretesa alternativa de centre-dreta a UCD, fou
absorbida per AP.
Coalición Popular
Coalició electoral d'àmbit estatal establerta per a les
eleccions legislatives de l'estat espanyol del 1982, entre Alianza Popular, el Partido
Demócrata Popular, la Unión Liberal (que el 1983 es transformà en Partido Liberal),
Unión del Pueblo Navarro, Unión Valenciana i Partido Aragonés Regionalista. Obtingué
106 diputats i un menys en les del 1986 (sense Unión Valenciana i el Partido Aragonés
Regionalista). Es dissolgué el 1987.
Codi
Text de dret positiu concebut amb un criteri unitari i sistemàtic que
regula una determinada branca del dret. El codi és expressió del procés de codificació
que s'inicià al s XIX; els precedents legislatius que adoptaren aquest nom, dels quals el
més conegut és el Codi de Justinià, no foren més que compilacions o simples
recopilacions. Cal diferenciar-lo de la compilació o de la recopilació de lleis, puix
que, mentre que aquestes són una agrupació de lleis ja existents feta en forma
sistemàtica o cronològica, el codi constitueix una llei nova amb un contingut nou,
encara que es fonamenti en lleis i costums existents. El codi pretén d'assolir la
totalitat de la matèria regulada d'una forma orgànica però simple, i estableix els
criteris d'interpretació i de desenvolupament necessaris per a abraçar les situacions
presents i les futures. En alguns casos, veritables codis han rebut el mot simple de llei,
per exemple, a l'estat espanyol, la llei d'enjudiciament civil. D'altra banda, hom ha
anomenat codi fonamental o polític la constitució d'un estat. El
codi constitueix un avenç en la tècnica legislativa, però el seu caire englobador ha
topat amb la ràpida evolució i diversificació de les relacions jurídiques; les
modificacions i les reedicions, sempre lentes i difícils, han estat sovint substituïdes
per lleis parcials que, en alguns casos, han rebut el nom de codi.
Codi civil
Ordenament jurídic positiu que regula les relacions entre particulars. El
primer codi civil és el Codi de Napoleó (1804), que tingué una àmplia
repercussió a Europa i Amèrica. De fet, però, no fou fins a partir de la segona meitat
del s XIX que s'anà estenent entre els estats, especialment els no vinculats amb el dret
anglès o no influïts per ell, de donar-se un codi civil. A Alemanya fou promulgat el
1900; a Itàlia, el primer ho fou el 1856, i el vigent data del 1942; a l'URSS fou
establert el 1922 i ha tingut una àmplia influència en la major part de les democràcies
populars. El codi civil espanyol, precedit d'un projecte (1851) i d'una llei de bases
(1888), data del 1889. Agrupa, de manera articulada, un títol preliminar i quatre
llibres. Les matèries que formen el seu contingut bàsic són la persona individual, la
seva condició i el seu estat, la persona jurídica, la família en els seus aspectes
patrimonial i personal, i l'atribució i el tràfic de béns. De tecnicisme deficient i de
mentalitat individualista i liberal, respon a un criteri ensems unificador i centralista.
Fou mal rebut allà on hi havia dret propi pel que significà d'afrontament amb els antics
drets genuïns, i, de fet, no ha aconseguit d'imposar-se com a font única sinó a
Castella i a d'altres regions de dret comú. Han estat respectats els drets propis de
Catalunya, Aragó, Balears, Navarra i País Basc, on, llevat d'alguns aspectes concrets,
el codi civil actua com a font supletòria.
Codi de Napoleó
Recopilació del dret civil revolucionari francès, elaborada entre el 1800
i el 1804, a base de la ponència redactada pels advocats Félix Bigot, Jean Portalis i
François Tronchet, pel consell d'estat i pels cossos collegisladors del consolat
bonapartista. Poc modificat per la Restauració, ha estat la norma de la vida jurídica
francesa contemporània i ha influït també en el dret civil d'altres estats europeus i
americans. Fou traduït al català el 1812 a instàncies del baró de Gerando, conseller
d'estat-intendent dels departaments del Ter i del Segre. No arribà mai a ésser promulgat
al Principat perquè la majoria dels juristes catalans s'hi oposaren, especialment per la
supressió dels fideïcomisos, tan arrelats en el dret català.
Codi penal
Text de dret positiu que estableix els delictes i les penes.
La majoria dels codis penals es basen en el francès, del 1810: Itàlia (1930); Prússia,
i posteriorment Alemanya (1870); l'URSS, i posteriorment Rússia (1960). Com a expressió
directa del poder coercitiu de l'estat, els codis penals han estat objecte de nombroses
modificacions i noves edicions seguint les ideologies governants. A l'estat espanyol, el
procés codificador en el camp penal coincideix amb l'esperit de respecte a la persona i
als seus drets que presidí la constitució de Cadis. El primer codi penal, publicat el
1822, gaudí d'una acceptació general i introduí les idees enciclopedistes i les
doctrines de Beccaria. En foren publicats uns altres el 1848 i el 1870 (del qual hom féu
revisions el 1928, el 1932 i el 1944). Posteriorment, hom retocà aquest text el 1963 i el
1983, en què hom l'adequà a la constitució del 1978. De fet, però, el nou règim
democràtic posà de relleu el caràcter provisional de les modificacions, en vista a
l'elaboració i aprovació d'un nou codi. Aquest no fou aprovat fins el 1995, i introduïa
importants modificacions en relació al text anterior (introducció de la figura dels
delictes sòcio-econòmics, eliminació de determinats privilegis dels funcionaris
públics, noves fórmules per a la determinació de les penes, abolició de la pena de
mort en temps de guerra, la participació dels ciutadans en l'administració de justícia
per a determinats delictes).
Codi penal militar
Cos legal que estableix la legislació penal relativa a l'exèrcit.
Constitueix una especialitat del codi penal ordinari fonamentada en la necessitat de
mantenir una forta disciplina entre les forces armades. A l'estat espanyol, rep el nom de codi
de justícia militar (1945) i inclou normes penals i processals; el seu camp
d'aplicació s'estén, en casos especials, a les persones civils.
Codificació
Acció d'aplegar en un cos legal únic, denominat codi,
les lleis i els costums que fan referència a una determinada branca jurídica, a través
d'una ordenació sistemàtica que simplifiqui i unifiqui. Té un caràcter englobador i
pretén de regular totes les situacions, omplint les llacunes existents i fornint elements
d'interpretació de situacions futures i d'aplicacions a fer-hi. La seva finalitat és la
d'accelerar la política unificadora nacional i de centralització, establir un sistema de
seguretat jurídica i garantir la permanència de l'ordre institucional. El moviment
codificador apareix al s XIX, fonamentat en les idees racionalistes desenvolupades al
segle anterior; rebé un gran impuls a partir de Napoleó, que procedí a la codificació
del dret privat (civil, mercantil, penal i processal), i es difongué àmpliament a cavall
de les revolucions burgeses europees del s XIX, bé que no arrelà als països anglosaxons.
El procés codificador a l'estat espanyol fou dut a terme sense gaires dificultats en el
dret penal i el mercantil, però la codificació civil topà amb una gran oposició, que
no cedí fins que hom acceptà la supervivència dels diferents drets no castellans. La
codificació, que començà amb el dret privat, intentà, bé que amb poc d'èxit,
d'estendre's a les branques del dret públic, on hom només ha efectuat codificacions
parcials. D'altra banda, la profusió de noves situacions i la quantitat exorbitant de
normes ha obligat també a codificacions parcials en el camp del dret privat. La
tendència codificadora ha arribat fins i tot al dret internacional, tant públic com
privat, utilitzant com a instrument principal el tractat internacional multilateral.
Coexistència
pacífica
Fórmula de política i diplomàcia internacional que propugna la
coexistència entre els estats de sistemes socio-polítics antagònics i el repudi de la
guerra com a mitjà per a resoldre llurs diferències. Aquest concepte, que no implica una
conciliació en el terreny ideològic, nasqué per minvar la tensió existent entre la
Unió Soviètica i els estats de sistema econòmic capitalista, arran de la guerra freda,
de l'aparició de les armes nuclears i de la creació consegüent d'un equilibri
internacional bastit damunt el terror. També la Xina comunista, que a la primeria atacà
el revisionisme soviètic, adoptà aquesta actitud des del 1971.
Col.laboracionisme
Actitud ideològica i pràctica de qui, en un país sotmès a un règim
d'ocupació, propugna i segueix una política d'entesa i col·laboració amb l'invasor.
Aquest terme es refereix sobretot a la conducta dels partidaris de cooperar amb els
alemanys durant la Segona Guerra Mundial. A Dinamarca, Noruega, Bèlgica, França, etc, ja
abans de l'ocupació nazi alguns grups polítics (seguidors de Clausen i Quisling,
rexistes de Léon Degrelle, antics militants d'Action Française, etc) havien demostrat
llurs simpaties pels règims totalitaris d'Itàlia i Alemanya. Després de l'ocupació se
sumaren a aquest grup nombrosos oportunistes convençuts de la victòria final de l'Eix i
d'altres que temien les reformes socials que pretenien d'imposar els resistents. A
l'Europa oriental, els col·laboracionistes foren reclutats en general entre els grups
nacionalistes i les minories ètniques oprimides (croats, eslovacs, ucraïnesos, etc) que
veieren en els alemanys uns aliats que podien afavorir llur alliberament. La lloança del
nacionalsocialisme a la premsa (a França, «Les Nouveaux Temps», «Aujourd'hui»,
«L'Oeuvre»), la denúncia i repressió dels moviments de resistència, la participació
en els governs «titelles» i la cooperació econòmica i militar (al front rus
combateren, amb uniforme alemany, la Légion des Volontaires Français contre le
Bolchevisme i els batallons ucraïnesos i tàtars, del general Vlasov) foren les formes
més freqüents de col·laboració.
Col.lectivisme
Doctrina social que proposa la propietat comuna dels mitjans de
producció com a forma més avançada d'organització social de la unitat, més o menys
global, a què es refereixi. Hom no pot dir que el cos teòric del col·lectivisme formi
un conjunt unitari. Les relacions econòmiques i socials es desenvolupen històricament, i
amb ell evolucionen les qüestions a què es refereixen les diverses teories
col·lectivistes: tant pel que respecta a llur fonamentació religiosa, ideològica,
filosòfica o científica, com pel que es refereix a llurs implicacions polítiques que es
derivarien del procés necessari per a establir pràcticament el model col·lectivista.
Algunes formes d'agrupacions tribals primitives podrien ajustar-se de fet a aquest model
-tot i que la tribu, per la seva situació de perill constant enfront de la natura, no
racionalitza sistemàticament la seva pròpia imatge-: propietat comuna dels pocs béns
disponibles, unitat, sentiment de pertinença al grup, coneixement personal recíproc. El
fet que les relacions socials deixin d'ésser restringides a l'àmbit del grup i que la
part excedent dels béns disponibles sigui apropiada per una capa social diferenciada són
factors que trenquen aquest col·lectivisme fàctic. Així són iniciats el procés de
diferenciació i d'interrelació social i una reflexió racional sobre la pròpia
situació social. Diverses pràctiques socials inspirades per principis religiosos tenen
certs aspectes que, més que col·lectivistes, hom hauria d'anomenar comunitaristes, ja
que són reduïts a l'àmbit de petits grups immergits en una unitat social més àmplia i
no comunitarista, com devia ésser el cas de la primera comunitat cristiana o el de les
comunitats monàstiques medievals. També hi ha hagut experiències comunitaristes que
afectaven unitats socials senceres en circumstàncies històriques molt específiques, com
per exemple les comunitats de Castella durant la primera fase de la lluita per repoblar
els territoris guanyats als àrabs. Hom troba la formulació més sistemàtica, i alhora
les experiències pràctiques més globals de col·lectivisme, en el socialisme i
l'anarquisme moderns ( comuna, comunisme, col·lectivització).
Col.lectivització
Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries,
mines, etc) és transferida a la col·lectivitat. És el mètode propugnat pel socialisme
per tal d'eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva
suprimeix la competència i permet d'orientar la producció cap a les autèntiques
necessitats col·lectives. Hom manté l'existència del mercat d'intercanvi, però els
objectes produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Això ha
comportat, però, la intervenció de l'estat socialista com a organisme planificador de la
producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament
utilitzat; hom l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i
que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari. La
col·lectivització ha topat sempre amb la resistència de la propietat privada,
especialment en el sector agrari, on ha calgut transigir en major o menor grau i tolerar
alguna forma de mercat lliure que n'absorbís la producció. La primera
col·lectivització a gran escala fou la practicada per la revolució bolxevic (1917) de
Rússia, que nacionalitzà totes les terres i indústries, bé que els pagesos ja s'havien
repartit les terres dels grans propietaris. L'abolició de la propietat privada, dels
mercats i de la moneda produí un col·lapse
econòmic que Lenin cuità a resoldre amb la NEP (Nova Política Econòmica, 1922), la
qual reconeixia als pagesos la propietat de les terres ocupades amb la revolució i la
venda lliure de llurs productes. Un cop estabilitzada la producció (1928), hom inicià
novament un procés de col·lectivització amb la integració de la població agrícola en
granges col·lectives. El 1937 havia estat col·lectivitzat un 99,1% de la terra de la
Unió Soviètica; el nombre de granges col·lectives era de 242 500. Després de la
Segona Guerra Mundial hom tendí a concentrar les granges en unitats de dimensions
superiors. El 1936 es produí a l'estat espanyol un procés de col·lectivització, que
persistí durant la guerra civil de 1936-39 amb eficàcia variable, a la zona republicana,
especialment a Catalunya. Els estats europeus sotmesos a la influència de la Unió
Soviètica efectuaren col·lectivitzacions d'abast variable a partir del 1945; en destacà
l'experiència de Iugoslàvia, que rebutjà (1948) la tutela soviètica i assolí una
descentralització i la creació de grups autònoms de gestió, tant en l'agricultura com
en la indústria, que s'apropen molt més al concepte inicial de col·lectivització. A la
Xina, després de l'establiment de la República Popular (1949), el procés
col·lectivitzador ha estat gradual: en una primera etapa hom compartia el bestiar i
l'utillatge (1950-53); més tard, el propietari agrícola fou forçat a integrar-se en
cooperatives que des del 1955 adquiriren el caràcter d'irreversibles. El 1958 foren
absorbides per comunes d'abast molt més ampli. A partir de l'any 1959 hom inicià també
un procés de col·lectivització a l'illa de Cuba.
Les col·lectivitzacions a Catalunya i al País Valencià
durant la Segona República i la guerra civil
La col·lectivització industrial fou aplicada a Catalunya durant la guerra civil de
1936-39 gràcies a les circumstàncies especials originades pel fracàs de l'alçament
militar del 19 de juliol de 1936 (en retornar els treballadors a llurs fàbriques es
trobaren sovint que el propietari i el personal directiu n'havien desaparegut), que
permeteren de posar en pràctica el pensament tradicional de les organitzacions sindicals
i polítiques obreres catalanes, i l'arquiescència de la Generalitat de
Catalunya, que la
considerà un instrument configuratiu de la revolució social en una economia radicalment
afectada per la guerra. La CNT, en la qual hi havia una poderosa influència
anarcosindicalista, operà des de la base, sense esperar directrius del Comitè Regional
ni d'òrgans superiors. El nou règim productiu era adoptat, ordinàriament, per una
assemblea de treballadors d'empresa o de sector, la qual nomenava un comitè obrer de
control que havia de fiscalitzar la gestió de l'empresa. En els casos d'abandó dels
antics titulars, la gestió fou assumida per aquests comitès d'empresa. L'actuació
paral·lela del govern de la Generalitat tingué tres objectius: assegurar la normalitat
de la producció, reforçar la mutació cap a una economia de guerra (creació del Comitè
d'Indústries de Guerra, el 8 d'agost de 1936) i facilitar l'acord dels partits i els
sindicats lleials cap a un programa mínim de govern i de política econòmica (creació
del Consell d'Economia de Catalunya, l'11 d'agost). Del pla de transformació socialista
del país, elaborat pel Consell d'Economia, i de la constitució del primer govern
Tarradellas (26 de setembre) nasqué —amb moltes tensions en la redacció— el
decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d'Indústries i Comerços (24 d'octubre de
1936). Malgrat el seu origen de transacció, el decret sembla recollir en una gran part la
tendència sindicalista no anarquista dins la CNT, puix que si d'un costat abandonà la
idea d'una nacionalització per la Generalitat, de l'altre descartà la sindicació de les
empreses que propugnava l'anarcosindicalisme. De fet, acceptà l'estructura d'empresa
i hi instaurà l'autogestió com a norma general. D'acord amb el decret, les empreses
—deixant a part les nacionalitzades de fet o de dret pel Comitè d'Indústries de
Guerra i les cooperatives— podien ésser col·lectivitzades, en primer lloc, en
règim d'autogestió sota un consell d'empresa obrer, del qual depenia el director,
assistit per un interventor de la Generalitat en els casos següents: quan l'empresa tenia
més de 100 obrers; quan en tenia de 50 a 100 si eren de majoria qualificada; per acord
amb el propietari, si en tenia menys de 50; en cas d'abandonament de l'empresa pel
propietari; i per salvaguarda d'interessos generals, a judici del Consell
d'Economia; en
segon lloc, les empreses podien ésser col·lectivitzades en règim privat o
controlat, i
en aquestes hi havia un comitè de control obrer fiscalitzador; i, en tercer
lloc, en
agrupaments o concentracions, formats per integració de les empreses d'un sector o d'una
zona, que foren, fins a la fi del 1937, un instrument de col·lectivització, per part
dels sindicats, de les petites empreses. Les diferents empreses restaren travades per unes
virtuals federacions econòmiques d'indústria —l'abast de les quals anà poc més
enllà de les disposicions legals— i pels catorze consells generals
d'indústria, un
per cada sector industrial. A més, hom preveia la creació d'una Caixa de Crèdit
Industrial i Comercial —que no començà a actuar fins el 1937— a la qual
restaria aplicada una part de l'excedent econòmic de les empreses
col·lectivitzades.
L'aplicació i l'evolució de l'estructura del decret seguí els passos del desplegament
de l'economia catalana, afectada en la seva capacitat de producció, atès que les
primeres matèries, les fonts d'energia, etc, procedien de fora de Catalunya; la guerra en
dificultà els aprovisionaments amb intensitat creixent i, d'altra banda, forçà un
procés de reconversió industrial a causa del paper polaritzador de la indústria
bèl·lica. Aquesta doble pressió afectà les formes de producció, raó per la qual la
Generalitat i el govern de la República iniciaren una certa intervenció indirecta a
través dels instruments monetaris i fiscals (Decrets de S'Agaró del 1937) i de
les institucions financeres (Caixa de Reparacions i Auxilis, Caixa Oficial de Descomptes i
Pignoracions, Consell de la Banca Catalana, Oficina Reguladora de Salaris, etc). La minva
de la producció industrial es palesà fortament a partir d'octubre-novembre del 1937, fet
que reclamà una intensificació de les mesures de política econòmica, que hom dugué a
terme bàsicament pel decret d'Intervencions Especials (20 de novembre de 1937), que
preveia el nomenament d'interventors, als quals era confiada la direcció pràctica de les
empreses que fossin sotmeses a aquest règim. Al País Valencià, després de l'alçament
militar del juliol del 1936, obrers i camperols iniciaren l'expropiació i l'explotació
directa de fàbriques i finques, i hi implantaren la col·lectivització. La manca d'una
ordenació legal, com el decret de Col·lectivitzacions al Principat, plantejà aviat el
problema de la legalitat de les intervencions. La secció d'economia del comitè nacional
de la CNT es pronuncià d'una manera poc concreta, basant-se en l'absència de lleis tant
a favor com en contra de les col·lectivitzacions. Les fàbriques, empreses o finques
intervingudes o abandonades per llurs propietaris foren explotades en comú pels
treballadors; els patrons disposats a col·laborar foren admesos com a simples
col·lectivistes. Les col·lectivitats així creades s'integraren en l'anomenada
Federació Regional del Llevant d'Espanya, que incloïa la regió murciana. Adoptaren
formes molt diverses d'un poble a l'altre, i fins i tot en una mateixa localitat. Les
col·lectivitzacions d'Alcoi foren les més característiques del país, per llur
organització i realitzacions, que afectaren totes les branques de la producció, des de
la indústria tèxtil i paperera fins als espectacles públics i els venedors
ambulants.
La indústria tèxtil romangué sota el control de 129 comitès de fàbrica, que depenien
de la Comissió Tècnica de Control Tèxtil. A tot el País Valencià les
col·lectivitzacions, en general, foren dutes a terme conjuntament per la CNT i la UGT,
bé que amb una majoria de la primera a tots els nivells. A la fi de la guerra de 1936-39
les empreses tornaren al règim anterior tant al Principat com al País
Valencià. Paral·lelament, foren fetes d'una manera espontània les col·lectivitzacions de la
terra; a l'enquesta enviada a tots els ajuntaments de Catalunya per la conselleria
d'agricultura de la Generalitat al novembre del 1936 per tal de poder
reconèixer-les legalment, respongueren 349 ajuntaments, dels quals només 66 afirmaren que hi havia hagut
col·lectivitzacions de terra en llur jurisdicció.
Colon -a
Persona que forma part d'una colònia.
Colònia
A les èpoques moderna i contemporània,
territori dels països descoberts, sotmesos a un domini polític i administratiu i a una
explotació econòmica per part d'una potència. Les primeres colònies d'aquest període
foren les dels castellans i portuguesos a Amèrica, però ben aviat altres potències
europees en expansió crearen llurs propis imperis colonials. Algun d'aquests territoris
ha continuat sota el domini de la metròpoli fins a l'actualitat. La majoria de les
vegades el règim colonial -llevat d'algunes aportacions culturals o institucionals- fou
perjudicial des del punt de vista de la colònia, que estigué sotmesa a una explotació
intensiva dels seus recursos naturals. L'explotació comercial de l'agricultura de les
colònies les ha sotmeses a un règim de monocultura que sovint ha provocat greus
desequilibris segons les fluctuacions dels preus en el mercat internacional. Durant la
segona meitat del s XX, el colonialisme de vell encuny (político-econòmic) ha
deixat pas al colonialisme dels capitals, exclusivament econòmic però igualment eficaç
per als interessos de la metròpoli. Segons el grau de dominació i segons
llurs característiques trobem diferents tipus de colònies: d'explotació, de poblament,
protectorat, etc. D'altra banda, arran de les disposicions de l'ONU
a favor de la descolonització, el concepte i l'organització de les colònies han anat
canviant i han aparegut formes ambigües de colonialisme : territoris d'ultramar,
províncies d'ultramar, estats associats, etc.
Colònia
industrial
Conjunt d'instal·lacions industrials separat dels
nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i
altres dependències. Històricament les colònies industrials estaven
situades al costat del curs d'un riu, per a obtenir energia hidràulica. Les primeres colònies industrials foren establertes a la Gran Bretanya a la
segona meitat del s XIX com a conseqüència de la revolució industrial i per tal
d'aprofitar en llur origen les fonts d'energia, concretament els salts d'aigua per a moure
la maquinària tèxtil. Al mateix temps, representaren una revaloració dels sistemes
econòmics medievals, pràcticament feudals, sota l'aparença de lluitar contra el
pauperisme i les miserables condicions de treball i d'habitatge dels slums
anglesos, però sovint tingueren la finalitat inconfessada de controlar totalment els
treballadors, tant per la impossibilitat d'aquests de canviar de feina com pel fet de no
poder-los fornir a preus abusius els aliments a través dels economats. S'estengueren,
però no gaire, a França, Bèlgica i Alemanya. Als Països Catalans foren introduïdes
per industrials tèxtils (filatures de cotó) relacionats amb la Gran Bretanya.
S'instal·laren al llarg dels rius del Principat: el Llobregat, el Ter, el Cardener, el
Fluvià, el Freser i, excepcionalment, el Segre. Del 1880 al 1928 assoliren milers de
llocs de treball i un potencial energètic considerable. Els abusos derivats d'aquest
sistema feren que progressivament els obrers preferissin uns altres llocs de treball i,
després de la guerra civil de 1936-39, entraren en un període de forta decadència. Les
condicions de treball i les socials eren molt gravoses: obligació, tant per a l'obrer com
per als seus familiars, de treballar exclusivament per a l'empresa, condicionament fins i
tot en els matrimonis (eren afavorits els que es produïen entre treballadors de la
mateixa colònia), acomiadament i pèrdua de la casa si no complien aquestes condicions,
impossibilitat pràctica d'associar-se o d'organitzar vagues, etc. Les pràctiques de
tipus feudal tenien llur paral·lelisme en l'obligació del compliment dels deures
religiosos (les colònies tenien capella i sacerdot propi), en la presència d'un edifici
senyorial on residia o estiuejava el propietari, en els conjunts anònims de les petites
cases dels treballadors. En llur origen foren ben rebudes pels habitants de les altes
valls del Principat, molt perjudicats per les guerres carlines i mancats de treball i
sovint d'habitatge; la facilitat de transport en disminuí la importància econòmica i
social. Algunes colònies (la Güell o la Sedó) arribaren al miler d'habitants.
Jurídicament eren regides pel decret llei de Colònies Industrials del 1889. Alguna, com
la colònia Güell, té un especial interès arquitectònic per la seva església
(obra d'Antoni Gaudí) i per la seva urbanització; les més importants foren, a més, les
colònies Rosal, Sedó, Vidal, el Borràs i l'Ametlla de
Merola.
Colonialisme
Doctrina i actitud que defensen amb raonaments
racials, ètnics, econòmics, polítics o morals la colonització, o sigui l'existència
d'unes relacions de subordinació entre una nació dominant i els pobles o territoris que
en depenen (colònia, colonització).
Colonització
Acció de colonitzar, d'establir una colònia o convertir
un territori en colònia.
Colpisme
Tendència d'alguns sectors socials, especialment el
militar, als cops d'estat.
Comandita
Societat en la qual un associat o uns quants s'encarreguen
de la gestió i són responsables personalment i solidària dels deutes de la companyia.
Els altres associats, anomenats comanditaris, només aporten fons i resten apartats de la
gestió, limitada llur responsabilitat a la xifra de capital que han aportat o s'han
compromès a aportar. Si el capital dels comanditaris és representat per accions, rep el
nom de comandita per accions. És anomenada també societat en comandita o societat
comanditària.
Comando
Força d'assalt autònoma de pocs efectius, organitzada i
preparada per a acomplir missions especials. L'acció del comando consisteix generalment
en operacions amfíbies ofensives, ràpides (factor sorpresa) i d'una gran
qualitat. La
selecció dels comandos és molt acurada i es nodreix de voluntaris. La instrucció és
molt dura: hom requereix preparació física, domini de les tècniques militars,
emmascarament, coneixement de l'idioma i els costums del país on ha d'actuar i, condició
també fonamental, una ferma preparació moral. L'armament és el propi de forces de
xoc,
i l'organització de les unitats —amb un tant per cent elevat d'oficials i
sots-oficials— és d'una gran flexibilitat. Les missions més importants del comando
són el sabotatge, el cop de mà, missions informatives i de
reconeixement,
ajuda a la quinta columna, etc. El mot, originàriament commando, prové de les
guerrilles bòers que continuaren lluitant després de la victòria anglesa. El
desenvolupament tàctic dels comandos, però, el portà a terme Anglaterra en la Segona
Guerra Mundial, després del fracàs de Dunkerque. Les accions més importants foren els
raids a les illes Lofoten (Noruega), Vaagso, Saint-Nazaire, Dieppe, i contra l'estat major
de Rommel a Líbia. Els alemanys actuaren per mitjà dels comandos aeris en l'alliberament
de Mussolini; els italians, en l'atac a Gibraltar, i els nord-americans, amb els marines,
en l'atac a instal·lacions japoneses del Pacífic.
Comarca
1. Extensió de territori més reduïda que una regió a la qual donen una
certa unitat, entre altres factors, les relacions de veïnatge entre els llocs que la
formen, unes certes condicions naturals i la persistència de demarcacions
històriques.
La delimitació comarcal pot ésser establerta tenint en compte bé les característiques
fisiogràfiques —accentuant la funció dels accidents hidrogràfics i orogràfics o
de les característiques geològiques—, bé les demarcacions tradicionals,
històriques i jurisdiccionals (comarca natural) o bé la major afinitat en les
activitats socials i econòmiques d'unes poblacions, agrupades en una o en diverses
rodalies, i que depenen d'un centre comarcal amb capacitat de serveis; la característica
essencial d'aquest darrer tipus de demarcació comarcal estructural és la seva
aptitud funcional. A les terres muntanyoses —i, no cal dir-ho, als territoris
separats per mar— és on persisteix més la identitat entre la comarca natural i la
demarcació funcional, perquè els límits físics condicionen més la unitat de les
relacions humanes; a la terra baixa, per contrast, les motivacions estructurals i
econòmiques superen sovint els límits d'una geografia menys remarcada. Sobre el marc
físic de la comarca natural s'han anat sobreposant les demarcacions
jurisdiccionals,
sovint supeditades a l'atzar de les modificacions de domini (com les transferències de
jurisdicció per raó d'herència, de matrimoni o de venda) o a reorganitzacions
administratives; amb tot, aquells països on no s'ha produït cap ruptura en llur divisió
territorial disposen d'unes demarcacions que, tot i que estructuralment poden no ésser
racionals i uniformes, gràcies a una tradició de convivència, han esdevingut còmodes i
amb aptitud administrativa i funcional. Al Principat de Catalunya, per exemple, les
vegueries, bé que només reflectien una certa part de la realitat comarcal, d'acord amb
les possibilitats que oferien les necessitats administratives del territori i els
interessos jurisdiccionals, sense l'acoblament i la reforma de la divisió borbònica en
corregiments i, sobretot, sense l'anivellament de la divisió provincial
—especialment per la poca significació funcional dels partits judicials—,
haurien pogut esdevenir, bàsicament, unes demarcacions administratives i funcionals amb
una forta concordança amb la comarca natural. Als països on ha calgut definir de
nou demarcacions comarcals, els estudis de base pròpiament fisiogràfica i històrica han
tendit tradicionalment al concepte de la comarca illot; però amb finalitats
útils, ha calgut determinar l'afectació de les zones perifèriques, o faixes
d'indiferència, a una demarcació o a l'altra. Tanmateix, amb les aportacions de la
geografia humana i de l'economia hom ha conclòs que un territori no s'ha de dividir,
sinó que s'ha d'estructurar de baix a dalt, partint de la base que només les petites
agrupacions i els petits territoris tenen necessitats comunes; cal determinar les rodalies
o petits grups de pobles limítrofs que, amb el major grau d'afinitats, es polaritzen
al voltant d'un centre —sovint una població amb mercat, subordinada a un centre
comarcal més important— amb el qual estiguin estretament vinculats i el qual pugui
atendre llurs necessitats socials i econòmiques més immediates; diverses
rodalies, amb
els seus centres menors, són generalment satèl·lits d'un centre més important —el
centre comarcal—, amb capacitat subsidiària per a cobrir els serveis d'existència
difícil o innecessària a grau inferior i per a coordinar la convivència de les
respectives rodalies, amb un nivell de major eficiència que des d'un altre centre
comarcal. Tanmateix, la unitat d'un territori no depèn, essencialment, d'un centre
polaritzador únic: en pot tenir diversos per l'estructura de les concentracions urbanes
dins la comarca o per l'existència de fets subcomarcals prou caracteritzats. Als Països
Catalans han estat abundants els estudis sobre les estructures comarcals. Ja del s XIII
hom troba noms de comarques en els delmes i els fogatges, la qual cosa suposa llur
preexistència, si més no en la consciència popular, bé que no constituïssin unitats
administratives formals, sinó que estiguessin en relació amb l'organització feudal;
algunes d'aquestes denominacions tenien pràcticament un origen protohistòric.
2. A Catalunya, entitat local de caràcter territorial
formada per una agrupació de municipis. El govern i l'administració de la comarca
corresponen al consell comarcal, els òrgans del qual són el ple, el president i la
comissió especial de comptes, a més del gerent. La seu del consell és al municipi que
té la capitalitat de la comarca. Atès que es tracta d'una entitat local de segon grau,
el consell comarcal és elegit per sufragi indirecte a través dels regidors dels
ajuntaments dels municipis agrupats. El nombre de representants del consell comarcal
oscil·la entre 19 i 39 segons els residents a la comarca. El territori de Catalunya
(províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) fou dividit en comarques l'any 1936
per un decret del govern de la Generalitat de Catalunya, seguint el projecte presentat per
la ponència per a l'estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, creada el
1931. Aquesta demarcació administrativa tingué vigència fins el 1939, que fou suprimida
pel franquisme. Diversos estudis realitzats entre els anys 1960 i 1970 al País Valencià,
a les Balears i al territori català administrativament francès i aragonès completaren
la divisió del territori català en comarques. Restablerta la Generalitat de Catalunya
(1977), aquesta institució adoptà, l'any 1987, la divisió territorial de la Generalitat
republicana, si bé conferí a la comarca el caràcter d'ens local, a diferència de la
divisió del 1936, en què era tractada com una simple divisió administrativa.
Posteriorment el mapa comarcal es modificà per tal de crear (1988) tres comarques noves i
de modificar (1990) les demarcacions d'algunes altres. També el 1988 la Generalitat de
Catalunya creà els consells comarcals, ens constituït per un cert nombre de regidors
(que varia segons la població de la comarca) dels municipis que integren cada comarca.
Els consells comarcals tenen competències sobre urbanisme, sanitat, serveis socials,
cultura, ensenyament, esport i medi ambient i poden presentar proposicions de llei al
Parlament català.
Combat
Acció de guerra que revesteix freqüentment un caràcter
espontani, de transcendència tàctica, modalitat definida i d'una sola direcció, el
propòsit de la qual és la conquesta o conservació d'un objectiu. Es desenvolupa en
fases successives en el temps i l'espai, li és consubstancial la maniobra i l'acció
conjunta i l'assalt n'esdevé la fase decisiva. Hom pot dir que la batalla es
compon d'un conjunt de combats particulars, i que, a diferència del combat, obeeix motius
estratègics i és ordenada en un pla de guerra. El combat rep innombrables noms segons
les forces que hi intervenen, l'actitud adoptada, la finalitat, el temps, el terreny on
té lloc i les conseqüències que se'n deriven (combat de les gran unitats, defensiu,
ofensiu, de reconeixament, de nit, en localitats, atòmic, naval, aeri, etc).
Combatent
1. Persona que, enquadrada dins les forces que componen un exèrcit
regular, bé per la seva nacionalitat (obligació de ciutadania), bé per contracte
(mercenari), combat per un país.
2. Persona civil que, respectant les lleis de la guerra, fa servir les armes com a membre
de milícies voluntàries o bé de moviments de resistència.
Combats del Bruc (veure Batalles del Bruc)
COMECON
Sigla del Consell d'Assistència Econòmica Mútua.
Comerç
Conjunt d'activitats de compra i venda, i de bescanvi de
productes naturals o industrials amb l'objectiu de connectar la producció amb el consum o
la inversió. Hom pot trobar l'origen de l'activitat comercial en els pobles més antics
de l'Orient. A la Mediterrània, tingué una gran expansió amb els fenicis, els grecs i
els romans, a la qual seguí un parèntesi en temps de la dominació àrab. A partir del
s XI, és remarcable l'activitat dels mercaders italians, que enriquiren la pràctica
comercial amb el crèdit i la societat per accions, i més tard la dels catalans. Amb la
descoberta d'Amèrica les vies de comunicació s'amplien vers l'Atlàntic, i Sevilla i
Lisboa esdevenen centres comercials de més importància. Posteriorment, els capdavanters
del comerç colonial (Anglaterra, Holanda, França i Portugal, sobretot) modifiquen, en la
línia del lliure canvi i després de la revolució industrial, llurs sistemes de relació
mercantil en establir indústries en els països colonitzats, caracteritzats per la
condició de manlleu econòmic. La importància creixent del comerç, en el nostre temps,
es fa palesa amb l'increment que, per exemple, han experimentat les importacions
(aproximadament se n'ha triplicat el volum des de la fi de la Segona Guerra Mundial),
increment superior al que ha experimentat la producció global mundial. D'entre els
diversos tipus de comerç cal assenyalar el comerç al detall, relatiu a volums
petits de productes d'ús immediat (el preu dels quals és normalment afectat per la
interferència de detallistes), i el comerç a l'engròs, consistent en
l'intercanvi de productes en quantitats molt grosses per repartir-los en volums més
reduïts. Més important és la distinció entre comerç d'importació, que es
refereix a la compra de productes estrangers per part d'un estat, i comerç
d'exportació, relatiu a la venda de productes nacionals a l'estranger. Ambdós tipus
de comerç pertanyen tant al comerç exterior com a l'internacional i es contraposen al
comerç interior, d'acord amb la distinció fonamental establerta en economia política.
El comerç exterior, segons l'economia política, correspon a les transaccions d'un
estat amb uns altres i a les repercussions que hi tenen les variacions que experimenten;
el comerç interior, per contra, és l'efectuat entre els diversos centres
productius d'un mateix estat; el comerç internacional analitza els intercanvis
comercials entre dos o més estats i els processos d'ajustament que hi ha per a compensar
les variacions de compra i venda. Contràriament al comerç interior, el d'importació i
exportació és fet en un medi heterogeni (amb diversitat monetària, aranzelària i
jurídica). Els estats regulen el comerç exterior gravant, amb dret d'entrada, les
importacions i a vegades estableixen xifres màximes d'exportació durant períodes
concrets. En alguns llocs, l'estat monopolitza el comerç exterior i estableix una única
societat nacional per a transaccions amb l'estranger. Entre estats hi ha també diversos
tipus d'acords comercials.El capitalisme comercial donà lloc als ss XVI i XVII a uns
rudiments de pensament econòmic molt lligat als comerciants i a llurs interessos: els
arbitristes i després els mercantilistes veieren en el comerç exterior la font de tota
riquesa i, en el comerç interior, un canvi en la riquesa relativa dels individus. Durant
el s XVIII, els fisiòcrates canviaren radicalment, en considerar la producció base
de tota riquesa, i tant per a ells com, més endavant, per als economistes clàssics i per
a Marx, el comerç era una activitat no productiva. Marx definí el comerç en un sentit
molt estricte, amb l'exclusió del transport i de l'emmagatzematge, que considerà
inclosos en la producció. Per contra, cregué que el comerç no afegia res al total dels
valors produïts i que, per tant, el treball incorporat era treball improductiu. Els
economistes neoclàssics, per contra, consideraren el comerç com una part de la
producció, en creure que el valor dels productes era augmentat pel marge comercial (diferència
entre el preu de compra i el de venda del comerciant). El comerç, no obstant això, ha
estat molt poc estudiat, i en el desenvolupament de la teoria de la producció i dels
preus hom considera que els béns produïts passen directament al consumidor o bé que el
comerç és analíticament neutre. Actualment, les comptabilitats nacionals dels estats
capitalistes inclouen en el comerç les activitats següents: compra, selecció,
elaboració i empaquetatge, transport, emmagatzematge, publicitat, finançament i estudis
de mercat. El transport exclòs, el comerç representa entre el 6% i el 20% del PIB en la
majoria dels estats. Aquests percentatges són sempre positivament en relació, bé que no
molt fortament, amb el PIB per habitant. Amb el capitalisme monopolista, el comerciant
independent tendeix a desaparèixer a causa de la concentració vertical, del fet que les
grans empreses compren i venen per llur compte i de la necessitat actual de tècniques de venda.
Això ha produït un creixement desproporcionat de l'esfera distributiva, amb importants
implicacions socials. Als països desenvolupats, hom ha vist que la població i l'oferta
de béns han crescut els darrers anys, però hi ha hagut una reducció en nombres absoluts
i una concentració progressiva de l'aparell comercial. Els estudis sobre el comerç
interior han portat a delimitar les àrees comercials i a cercar l'òptim de les unitats
comercials. En aquest punt té una importància especial l'estudi del comerç alimentari
(quasi el 50% del total).
El comerç als Països Catalans
Als Països Catalans, com la majoria dels països europeus, el gran comerç medieval fou
marítim. Inicialment d'àmbit mediterrani, s'expandí més tard pel cantó atlàntic,
arran de l'establiment a Bruges d'una colònia catalana, vers el 1330. Ràpidament
foren adoptats els progressos tècnics, jurídics i econòmics, com la lletra de canvi,
assolits per florentins i genovesos, alhora que reglamentacions barcelonines
d'assegurances (1435-84) influïren damunt les normes adoptades per diverses ciutats
europees. Per al canvi marítim hom establí diverses ordinacions a Barcelona, al
llarg del s XV. Les companyies mercantils proliferaren i complicaren llur organització.
L'esplendor de les llotges reflecteix la vitalitat de l'activitat comercial, i ja cap al s
XV aparegué, per a connectar compradors i venedors, el corredor d'orella. El cònsol,
originàriament un delegat pel poder reial a bord d'una nau o en una flota, se situà, ja
des del s XIII, permanentment als ports estrangers com a autoritat delegada, amb funcions
judicials, fiscals i diplomàtiques, mentre que el consolat de mar, radicat en els
ports del territori metropolità, esdevenia alhora corporació professional de la gent de
mar (mercaders i navegants) i tribunal especial del comerç marítim. En general aquest
descansà, en bona part, en els portolans, molts d'ells fets per jueus mallorquins, mapes
on, per primer cop, eren indicats i precisats tots els ports visitats pels comerciants.
Els principals productes exportats en aquest període foren els comestibles (vi, mel,
fruita seca, oli i cansalada, arròs, safrà, sal), els tèxtils (draps i cordatges per a
vaixells, del Principat; draps econòmics i fibres tèxtils —llana, seda,
espart—, del País Valencià; teixits de qualitat, del Rosselló) i altres productes
(cuir, ferro, corall, ceràmica). Hom importava els metalls (plom i coure, dels Balcans;
estany, d'Anglaterra), tints, cotó, llana, teixits de luxe (de Flandes, de França, etc)
i blat (de Sicília, sobretot). Les espècies arribades d'Orient eren redistribuïdes per
tot Europa des dels Països Catalans, fins al declivi causat per la competència francesa,
vers el 1430. També fou importantíssim el comerç d'esclaus procedents de Barbaria i,
especialment entre el 1380 i el 1440, de l'Europa oriental i del Pròxim Orient, des
d'Albània i Rússia fins a Armènia. A partir de la fi del s XV el comerç català
decaigué, a causa, en part, dels conflictes interns i de la pèrdua de l'orientació
política pròpia, i tendí a reduir-se a l'àmbit mediterrani, entre Sicília i Cadis (el
1539 desaparegué el darrer cònsol català a Llevant, el d'Alexandria). A partir del
1528, pel pacte entre Carles V i Andrea Doria, Barcelona romangué sotmesa al predomini de
Gènova. Hom intentà d'obtenir posicions a l'Atlàntic, però la primera petició fou
rebutjada (1522), com ho fou a les corts de Montsó (1534) la d'establir un cònsol de
catalans a Sevilla. Aleshores s'intensificà la participació catalana als mercats de
Castella, proveïdors d'Amèrica, tràfic que revifà indirectament l'interior del
país.Al s XVII, el comerç marítim barceloní fou dominat en bona part per francesos i
genovesos, i al XVIII, després del breu parèntesi favorable del govern del rei arxiduc
Carles III (1705-11), el règim borbònic modificà profundament l'estructura comercial
als Països Catalans: a Barcelona el decret de Nova Planta respectà nominalment el
consolat de mar, però en confiscà les rendes fins el 1728 i l'edifici de la Llotja, i
suprimí el cos de mercaders matriculats i el Consell de Vint. A València, el
consolat de mar fou suprimit i no reaparegué fins el 1762. D'altra banda, el nou règim
suprimí parcialment les duanes interiors de la península, fet suficient per a estimular
el comerç català envers un nou objectiu: l'explotació del mercat de Castella i dels
seus dominis i poder assegurar-se'n l'exclusivitat mitjançant la protecció aranzelària.
Alhora hom incrementà les peticions d'autorització per a comerciar amb Amèrica, que
donaren fruit finalment el 1755 en ésser permesa la creació de la Companyia de
Comerç de Barcelona. Les gestions per a restablir el ple funcionament dels organismes
comercials catalans assoliren (1758) la reconstitució del cos de comerciants matriculats,
o cos de comerç, la reorganització del Consolat de Mar de Barcelona i la creació
de la Junta de Comerç de Barcelona. Abolit el monopoli de Cadis (1765), Alacant,
València i Barcelona pogueren comerciar amb algunes possessions americanes de la corona
castellana. El 1778, finalment, fou establert el lliure comerç amb Amèrica. La guerra
del Francès interrompé en bona part l'activitat comercial als Països Catalans; la Junta
de Comerç, darrer organisme autònom dels Països Catalans, en sortí afeblida, i davant
l'unitarisme creixent de l'estat espanyol anà perdent atribucions fins a la promulgació
(1829) del codi de comerç espanyol, que abolí els consolats de mar i unificà per a tot
l'estat els organismes comercials, assimilant-los als de Castella.
Comerç colonial
Comerç marítim desenvolupat a partir del segle XVI entre
les metròpolis i les seves colònies, que proporcionava matèries primeres per a les
indústries, permetia vendre productes manufacturats i donava grans beneficis. Aquesta
expansió comercial va afavorir la proliferació de mercaders, banquers i prestamistes i
el desenvolupament de bancs i companyies comercials. L'acumulació de capitals del comerç
colonial va permetre una gran prosperitat econòmica al llarg del segle XVIII, que fou
clau per a forçar l'enderrocament de les estructures de l'Antic Règim.
Comerç
electrònic
Comerç realitzat a través d'Internet o d'altres xarxes
informàtiques. L'ús de l'electrònica per part de les empreses per a realitzar
transferències de fons o intercanviar dades comercials no és nou, però ha estat
accelerat de manera imparable amb la implantació d'Internet. El comerç electrònic es
basa en infinitat d'operacions per via telemàtica relacionades amb la cessió o venda de
béns, la prestació de serveis o l'intercanvi d'informació. Es distingeixen diversos
tipus de comerç electrònic en funció dels participants. Hom parla de business to
business quan els agents que hi intervenen són només empreses, per exemple, un
fabricant i els seus proveïdors. Quan es tracta de l'empresa i el consumidor, se'n diu business
to consumer, i si la relació s'estableix entre l'empresa i l'administració es parla
de business to administrations. N'hi ha moltes altres variants, com ara les
comunitats de compradors o comunitats virtuals, que agrupen persones amb interessos molt
concrets i que poden fer pressió conjunta, com faria una central de compres, per a
adquirir els productes que els interessen a millors preus. Les empreses poden intervenir
en el comerç electrònic com a compradores o venedores, proveïdores d'eines o serveis de
suport. Les administracions actuen com a agents reguladors i promotors del sistema, però
també com a usuaris. Els consumidors, per la seva part, a més de mantenir relacions
comercials directes entre si, també poden posar-se en contacte amb l'administració per
al pagament d'imposts i altres qüestions. Les modificacions que signifiquen aquests
processos ja han començat a inquietar les autoritats dels diferents països, especialment
les tributàries, que veuen en el comerç electrònic un potencial instrument per al frau
fiscal. L'anomenat business to consumer encara té una implantació molt baixa a
Espanya, on tampoc no hi havia una tradició de compra a distància, com passava als
Estats Units o als països del nord d'Europa, que han vist ja una forta implantació del
comerç telemàtic, bàsicament de llibres i discs, però també d'altres articles, com
ara la informació i els serveis financers. El comerç electrònic entre empreses és el
que mou més volum de negoci.
Comercialització
Procés d'acostament d'un bé des de la unitat de producció
al consumidor final. És caracteritzat per l'absència d'accions transformadores i per
l'adequació de l'oferta bruta a les condicions especificades per les preferències de la
unitat de consum, especialment pel que fa a la quantitat i al lloc de servei. Més
modernament, l'impacte de la publicitat ha tendit a disminuir l'autonomia del consumidor
respecte a les seves preferències i ha atorgat a les empreses finals o a les comercials
la possibilitat d'incidir directament damunt les motivacions de consum.
Comissari del
poble
Membre del govern amb poder executiu, a la Rússia
revolucionària, que tenia al seu càrrec una comissaria o departament. El nou govern
revolucionari substituí el títol de ministre pel de comissari. Cada comissaria havia
d'ésser regida per un comitè o col·legi, presidits pel comissari. El primer Consell de
Comissaris del Poble fou nomenat el 26 d'octubre de 1917. Posteriorment hom tornà a
adoptar la denominació de ministre.
Comissari delegat de la
Generalitat de Catalunya
Càrrec polític de la Generalitat, creat per decrets d'abril i maig de
1931. Nomenats en nombre de tres, foren encarregats d'exercir, a Girona, Lleida i
Tarragona, les funcions de caràcter executiu fins aleshores pròpies de les desaparegudes
comissions provincials, i representaren el govern de la Generalitat en totes llurs
relacions amb les altres autoritats. Els primers foren Josep Irla i Bosch per Girona,
Epifani Bellí i Castiel per Lleida, i Ramon Nogués i Biset per Tarragona. Ja en la
guerra civil, ho foren Lluís Mestres i Capdevila per Tarragona, i Domènec Carrové i
Viola per Lleida.
Comissari europeu
Membre de la Comissió Europea encarregat d'elaborar les diferents
polítiques comunitàries. Hi ha un total de vint comissaris, dels quals dos corresponen a
França, Alemanya, Itàlia, Espanya i la Gran Bretanya, i un a cadascun de la resta dels
estats membres.
Comissari polític
Individu encarregat pel poder civil o per un partit revolucionari de
l'organització, del manteniment de la fidelitat als principis ideològics i del control
global dins les forces armades, durant les èpoques revolucionàries. Hom en troba
precedents als exèrcits de Cromwell i entre els revolucionaris de la França del 1789,
però on els comissaris polítics prenen veritable importància és a la Unió Soviètica,
com a delegats del partit comunista durant la Revolució. Durant la guerra civil espanyola
(1936-39) tingueren un paper important dins l'exèrcit republicà, havent estat creat pel
govern de Largo Caballero el Comisariado General de Guerra (1936). Hom els troba també en
l'exèrcit rus a la Segona Guerra Mundial i en la majoria de moviments armats
revolucionaris d'inspiració marxista-leninista. Durant la guerra civil de 1936-39, als
Països Catalans, com a tot el territori republicà, aquesta figura política formà part
de les unitats militars dels partits socialistes i comunistes, com les columnes "Del
Barrio" o "Carles Marx" —més tard, Divisió 27—, formada pel
Partit Socialista Unificat de Catalunya, la "Joaquim Maurín" o
"Lenin" —més tard, Divisió 29—, formada pel Partit Obrer
d'Unificació Marxista, i la "Fernández Bujanda", amb forces de València,
Castelló i Conca. Unes altres columnes, com la "Macià-Companys", disposaven de
delegat polític. Després dels fets de maig de 1937, amb la reorganització militar i la
creació de l'Exèrcit de l'Est (comandat pel general Sebastián Pozas, nou cap de la
Quarta Divisió Orgànica), Virgilio Llanos en fou nomenat comissari general.
Comissaria
General d'Assegurances
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya el
28 de juliol de 1936, dependent de la conselleria de finances, a fi d'intervenir en el
funcionament de les companyies i mutualitats d'assegurances. Per decret de 9 de gener de
1937 (formant part dels decrets de S'Agaró) fou creat el Servei Tècnic d'Assegurances,
que havia d'exercir les funcions de la Comissaria General d'Assegurances (vida, incendi,
transports i diversos) i de la Comissaria d'Assegurances Socials (maternitat, accidents de
treball, retir-vellesa). Pel mateix decret fou creat el Consell General d'Assegurances,
amb atribucions consultives i executives.
Comissaria General de Banca, Borsa i Estalvi
Organisme creat per decret de 23 de juliol de 1936 com a
Comissaria General de Banca, dependent de la conselleria de finances de la Generalitat de
Catalunya, a fi de regular la funció bancària per evitar les sortides innecessàries de
fons dels bancs i resoldre el problema del pagament de jornals. Per decret de 8 d'agost es
convertí en Comissaria General de Banca, Borsa i Estalvi, articulada en tres comissaries
delegades per a cada una de les funcions. Per decret de 9 de gener de 1937 (formant part
dels decrets de s'Agaró) fou dissolta i substituïda pel Consell Superior del Crèdit i
de la Banca, de caràcter consultiu, i pel Consell General de la Banca Catalana i el
Consell General de l'Estalvi, de caràcter executiu. Amb aquests canvis hom reforçà la
intervenció de la Generalitat en la gestió del crèdit i de l'estalvi.
Comissariat
d'Ordre Públic
Organisme dependent de la conselleria de seguretat interior de la
Generalitat de Catalunya, creat l'octubre de 1936 per a la reorganització dels serveis
d'ordre públic i per a l'acoblament dins aquests dels d'investigació i les patrulles de
control que duia a terme el Comitè Central de Milícies Antifeixistes.
Comissariat
de l'Estatge
Institució creada per la Generalitat de Catalunya el 18 de
setembre de 1936 per elaborar la política de l'habitatge, administrar —dissoltes les
cambres de la propietat urbana— els béns immobles urbans i actuar com a organisme
consultiu. Havia d'ésser format pel conseller de justícia, com a president, i per
representants del Front Popular i dels sindicats; aquests darrers, tanmateix, no hi
aportaren llur col·laboració. Fou dissolt pel gener del 1937 en ésser creada la
Comissió per a l'Estudi del Règim Immobiliari.
Comissariat
de la Casa Obrera
Institució creada per la Generalitat de Catalunya el 13 de
juny de 1932 i fusionada, el 19 de març de 1934, amb l'Institut contra l'Atur Forçós
per tal d'estudiar i fixar normes sobre higiene, arquitectura, moblament, expropiació de
sòl i finançament de la casa obrera. Va elaborar un pla urbanístic de Catalunya
començant pel de Barcelona i afores, que restá formalitzat el 1934 en el pla Macià.
El 1933, el president Macià inaugurà un grup de cases pilot al carrer de Torras i Bages,
i fou iniciada la construcció de la Casa Bloc. Era integrat per una àmplia
representació ciutadana.
Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya
Organisme dependent de la presidència de la Generalitat,
dedicat a la propaganda política, creat per decret de 5 d'octubre de 1936, el primer
d'aquest tipus en un país de l'Europa occidental. Actuà a través de la premsa diària
(«Comunicat de Premsa», ciclostilat, en set llengües, inclosos el llatí i
l'esperanto), de revistes («Nova Ibèrica», «Amic», «Butlletí Especial per als
Catalans Absents de la Pàtria»), de quaderns fotogràfics («Visions de Guerra i de
Reraguarda»), d'edicions en quatre llengües, sovint il·lustrades, del cinema, de
mascotes (El més petit de tots), de discs, de cartells, de teatres de titelles, de
cors de cantaires (Sagetes Roges), de biblioteques ambulants (a les Llars Catalanes al
Front). Tingué un personal fix que arribà a 300 persones. El comissari fou Jaume
Miravitlles.
Comissió
1. Nom que reben determinats òrgans administratius de
caràcter col·legial (comissions delegades del govern, comissió jurídica assessora,
comissió municipal permanent, comissió interministerial o interdepartamental, comissió
provincial d'urbanisme, comissió de traspassos, etc).
2. Reunió de persones delegades temporalment per fer una cosa o prendre resolucions en
nom d'altres.
Comissió Abat
Oliva
Entitat organitzadora de les festes de l'entronització
de la Mare de Déu de Montserrat (27 d'abril de 1947). Fou inspirada per l'abat Aureli
Maria Escarré i la presidí Fèlix Escalas i Chamení, amb Fèlix Millet i Maristany de
secretari general i la col·laboració d'un secretariat dirigit per Josep Benet i Morell.
Dugué a terme una àmplia campanya de sensibilització arreu de les comarques catalanes
per primera vegada des del 1939, en un intent de reunir tots els catalans en una sèrie
d'actes que culminaren en la solemne entronització de la Mare de Déu de Montserrat, a la
qual assistiren més de 100 000 persones.
Comissió Bíblica
Organisme catòlic creat per Lleó XIII el 1902 per
"defensar l'ortodòxia i promoure els estudis bíblics". Compost per cardenals i
per consultors escollits d'entre especialistes de ciències bíbliques, tingué un
període d'una gran activitat els anys 1905-15, caracteritzada per la desconfiança envers
la crítica històrica i el modernisme. A partir del 1915 les intervencions foren més
escasses i no tan rígides. Joan XXIII i Pau VI renovaren aquest organisme amb personal
més preparat i obert als corrents i als mètodes moderns d'estudi. És vinculada a la
Congregació de la Doctrina de la Fe.
Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col·lectius
Comissió que té per funció l'assessorament i la
consulta a les parts de les negociacions col·lectives de treball amb vista al
plantejament i la determinació dels àmbits funcionals dels convenis. Funciona sempre de
forma tripartida i elabora i manté al dia un catàleg d'activitats que pot servir
d'indicador per a les determinacions dels àmbits funcionals de la negociació
col·lectiva.
Comissió
d'Acció Política
Organisme de direcció política de la Lliga Regionalista,
creat el 1904, per resoldre les qüestions immediates que es plantejaven al partit.
Funcionà fins el 1933, però no es conserva cap testimoni escrit de les seves
deliberacions. Format per un grup d'unes 5 persones, en foren designats per a la primera
Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Albert Rusiñol i Ramon d'Abadal i de Vinyals.
Posteriorment, en formaren part Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Joan
Ventosa i Calvell i Josep Maria Trias de Bes. Redactà, entre altres documents, les bases
per a l'estatut d'autonomia del 1919, la declaració contrària a la Conferència Nacional
Catalana del 1922 i la proposta de transformar la Lliga Regionalista en Lliga Catalana el
1933.
Comissió
d'Educació General
Organisme de política cultural creat el 1918 per la
Mancomunitat de Catalunya per dur a terme el projecte d'Institut d'Educació General ideat
per Prat de la Riba el 1914. El formaven Josep Puig i Cadafalch, president de la
Mancomunitat, Eugeni d'Ors i representants del món cultural català: Lluís Maria Millet,
Francesca Bonnemaison, Francesc Ripoll, Francesc Layret, Gustau Pittaluga, Josep Puig i
Esteve, Manuel Folguera i Duran i Ramon Rucabado. El 1920 en fou nomenat president Jaume
Bofill i Mates. Portà a terme una tasca important de divulgació cultural, de temes
d'higiene i d'educació moral pels pobles del Principat fins a la Dictadura de Primo de
Rivera.
Comissió d'Indústries de Guerra de la Generalitat
Òrgan creat per decret de la Generalitat de Catalunya de 7
d'agost de 1936, presidit per Josep Tarradellas i destinat a centralitzar la fabricació i
emmagatzemar material de guerra, cosa que féu sovint a través de simples intervencions
en les empreses, sense expropiar-les. Tot i l'oposició del govern de la Generalitat i el
de la República, aquest acabà expropiant les indústries de guerra de Catalunya per
decret l'11 d'agost de 1938.
Comissió de
Cultura
Organisme municipal coordinador de les activitats
d'ensenyament promogudes per l'ajuntament de Barcelona. Fou creada el 1916 a iniciativa
del regidor Lluís Duran i Ventosa, que en fou el primer president. Sol·licità
l'assessorament tècnic del pedagog Manuel Ainaud i de l'arquitecte Josep Goday i
obtingué la col·laboració de les entitats culturals, artístiques, obreres i
econòmiques barcelonines, de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, i dels
mestres interessats per la pedagogia moderna (Rosa Sensat, Josep Barceló, Artur
Martorell, Pere Vergés). El 1917 establí un pla general de construcció dels nous
edificis escolars, entre els quals els grups Baixeras, Lluís Vives, Ramon Llull i l'Escola
del Mar, i organitzà també nombrosos serveis escolars. Per a la selecció de mestres
creà el Patronat Escolar de l'Ajuntament de Barcelona. Fou presidida,
successivament, per Casimir Giralt, radical (1918-19), Lluís Nicolau d'Olwer, d'Acció
Catalana (1920-22), i Jaume Bofill i Mates (1923). Amb la Dictadura de Primo de Rivera,
les obres dels grups escolars foren paralitzades i l'assessor tècnic, Manuel Ainaud, fou
destituït. Les activitats foren represes el 1930 sota la presidència de Lluís Massot i
Balaguer. Durant la República en foren presidents Joan Casanovas (1931), Pere Comas
(1931-32), Joan Casanelles (1932), Antoni Vilalta (1932-33), Joaquim Ventalló (1933),
Joaquim Xirau (1933-34) i Octavi Saltor (1935-36). El 1939 fou suprimida. La seva obra ha
estat una de les més profitoses per a la promoció cultural de Barcelona.
Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó
Nom amb el qual fou conegut des del 1820 l'antic Cos
de Fàbriques de Teixits i Filats de Cotó, i amb el qual fou reconegut oficialment el
1826.
Comissió de
govern
Òrgan dels ajuntaments integrat per l'alcalde i per un
nombre de regidors no superior a llur tercera part, que té per missió la coordinació de
les funcions executives i, també, la d'iniciativa en el govern i l'administració del
municipi. Assisteix l'alcalde i té les atribucions que aquest i el ple li deleguin. Els
regidors són nomenats per l'alcalde, que també pot destituir-los lliurement.
Comissió
de la Classe de Filadors
També coneguda com a Comissió dels Treballadors de les
Fàbriques de Filats. Grup obrer barceloní que coordinà l'acció contra les màquines de
filar anomenades selfactines el 1854. Era dirigida per Josep Barceló, Ramon Maseras i
Antoni Gual. El 1855 aquesta comissió passà probablement a formar part de la Comissió
de les Classes Obreres.
Comissió
de les Classes Obreres
Organització obrera formada a Barcelona el 1855 per la unió de diverses
associacions de treballadors de la indústria cotonera. Col·laborà en l'organització de
la vaga general del 1855. Formà part de la comissió mixta d'organismes barcelonins que
s'entrevistaren amb el general Espartero per reivindicar el dret d'associació obrera.
Comissió
de Responsabilitats
Organisme creat pel decret del Consell de la Generalitat de
9 de gener de 1937 que dissolgué el Comitè d'Apropiacions, creat el 5 d'agost de 1936.
Tenia la funció de determinar responsabilitats i fer declaracions sobre apropiacions
definitives i embargaments preventius i la d'acordar la retenció provisional dels saldos
de comptes i dipòsits de persones incorregudes en responsabilitats. La seva actuació fou
molt intensa el 1938.
Comissió
del Sud del Pacífic
Organisme internacional fundat a Canberra el 1947 (en
vigència des del 1948) per Austràlia, els Països Baixos, Nova Zelanda, França, la Gran
Bretanya i els EUA amb la finalitat de coordinar l'assistència econòmica entre els
estats que posseeixen territoris al sud del Pacífic. El 1962 se'n sortiren els Països
Baixos, quan deixaren d'administrar la colònia de Nova Guinea. Des de la seva creació
han entrat a formar-ne part els nous estats independents del sud del Pacífic.
A partir del 1998, la Comissió del Sud del Pacífic adopta el
nom de Comunitat del Pacífic.
Comissió
Econòmica per a Europa
Suborganització econòmica continental del Consell
Econòmic i Social de l'ONU creada el 1947. Té seu a Ginebra i és formada per quaranta
estats. Els seus objectius són l'enfortiment de les relacions econòmiques, l'estudi dels
problemes econòmics i tecnològics d'Europa, i l'elaboració d'estadístiques
tecnològiques i econòmiques. Entre els seus resultats es pot citar la normalització TIR
(trànsit fronterer de camions). Des de 1990 assumeix, com a tasca primordial, la
promoció de la transició i integració dels estats ex-comunistes d'Europa a l'economia
europea i mundial.
Comissió Europea
Organisme de la Unió Europea creat el 1967 encarregat de
vetllar per l'acompliment dels tractats. És un òrgan independent, bé que controlat pel
Consell de Ministres, i amb algunes atribucions executives, especialment pel que fa al
pressupost. Té, a més, la facultat de plantejar iniciatives al Consell de Ministres i, a
instàncies d'aquest, desenvolupar projectes i exercir el poder decisori que li atorgui el
Consell. La comissió la formen un president i sis vicepresidents adscrits als àmbits
d'Economia i Finances, Cooperació i Desenvolupament, Indústria i Tecnologia de la
Informació, Afers Econòmics Estrangers, Política de Personal i Administració, i
Recerca i Desenvolupament. A més, hi ha un nombre variable de comissaris en matèries
diverses. Els membres de la comissió són nomenats pels governs de cadascun dels estats
membres de la Unió, cada dos anys en el cas del president i els vicepresidents, i cada
quatre anys per a la resta de membres. Els càrrecs són renovables i no hi pot haver més
de dos membres de cada estat. Des del 1981 n'han estat presidents Gaston Thorn (1981-84),
Jacques Delors (1985-94) i Jacques Santer (des del 1994).
Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat
Organisme creat per decret de la conselleria de justícia i
dret de 24 d'abril de 1932 per preparar el text articulat dels avantprojectes de llei de
dret civil o administratiu local encomanats pel govern de la Generalitat de Catalunya.
Preparà, entre altres, el de majoria d'edat, el de capacitat jurídica de la dona, el de
successió intestada, el de contractes de conreu i el de la llei municipal. Funcionà fins
el 1936, que fou suspesa la funció parlamentària.
Comissió Mixta d'Administració i Control de la Propietat Urbana
Organisme definit pel decret de 9 de gener de 1937 i
constituït l'1 de febrer del mateix any. S'encarregà d'estudiar la qüestió de
l'estatge a Catalunya i d'administrar els béns immobles urbans. Fou formada per nou
vocals (tres de designats pel conseller de finances de la Generalitat de Catalunya, tres
pel Sindicat de la Construcció de la CNT i tres pel Sindicat de la Construcció de la
UGT). En ésser aprovada la municipalització de la propietat urbana (11 de juny de 1937),
hauria hagut de desaparèixer, però davant les dificultats de creació de la Caixa
Immobiliària, continuà les seves funcions fins el 1939.
Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV)
Òrgan superior borsari espanyol que ordena, supervisa i
inspecciona els mercats de valors i tot el que s'hi refereix. Creada per la reforma del
1988, aquesta comissió fa respectar les regles del joc, protegeix els inversors (perill
de malversacions, fraus, delictes, etc), realitza enquestes si les aconsellen certes
queixes o presumpcions, i pot sancionar els professionals.
Comissió
parlamentària
Òrgan de treball de les cambres legislatives integrat per
un nombre reduït de membres que representen els diferents grups parlamentaris en
proporció a llur importància en la respectiva cambra. Sol haver-hi quatre tipus de
comissió: les permanents legislatives i no legislatives, les d'investigació i les
extraordinàries. Normalment tenen una funció d'instrucció al ple, malgrat que
excepcionalment, per delegació d'aquest, poden aprovar amb caràcter definitiu
determinades lleis (comissions en seu legislativa plena).
Comissió
Reguladora de Preus
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya de 14 de setembre
de 1937 amb la finalitat de dirigir el consum. Tractà de restringir el de luxe i fer
assequibles els productes indispensables, però la multiplicitat de departaments que
entenien en transaccions dificultà una política de preus eficaç. Per decret de la
República de 6 de gener de 1938, que establia que el proveïment de Catalunya era
competència del govern central, n'assumí les funcions el Comité Regulador de Precios,
ampliat amb un delegat de la Generalitat.
Comissió
Reguladora de Salaris
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya de
5 d'octubre de 1937, amb l'objectiu de formular una política de salaris. A més dels
funcionaris de la Generalitat, en formaven part també dos representants de les centrals
sindicals CNT i UGT.
Comissions
Obreres (CC.OO.)
Sindicat de l'estat espanyol. Sorgida de les organitzacions
obreres amb caràcter espontani i unitari durant les vagues dels minaires asturians en
1962-63 (bé que la primera Comissió Obrera datava del 1958 a Gijón), conegué una
ràpida difusió al si de la classe obrera a Biscaia, Madrid, Catalunya (1964) i altres
zones industrials, i protagonitzà les vagues de 1965-67, sota l'impuls conjunt de
comunistes, socialistes, catòlics, sindicalistes, etc. A partir del 1966, el moviment
—ja massiu— penetrà, a través de les eleccions sindicals, en les estructures
oficials de la CNS verticalista, però fou declarat il·legal (1967) i sofrí, ultra una
severa repressió, diverses crisis internes que hi afavoriren el predomini del PCE. Mort
Franco, en 1976-77 diversos sectors minoritaris se'n separaren, cosa que donà lloc al
Sindicat Unitari i a la CSUT, i CCOO esdevingué un sindicat de tipus més clàssic
—Confederació Sindical de Comissions Obreres— d'estructura federal, vinculat al
PCE-PSUC. N'han estat dirigents històrics Nicolás Sartorius i Marcelino Camacho, el qual
fou secretari general de l'organització entre el 1976 i el 1987, any que fou substituït
per Antonio Gutiérrez. El sindicat s'oposà frontalment a la política econòmica i
laboral del govern fins als primers anys noranta, estratègia a la qual s'uní, des del
1988, la UGT malgrat la pugna que mantenia amb aquesta organització sindical per
l'hegemonia en el moviment obrer. Ambdues organitzacions protagonitzaren mobilitzacions
massives, especialment la vaga general del 14 de desembre de 1988. Posteriorment, CCOO
encapçalà els moviments contra la política de reconversió industrial duta a terme a
Astúries i el País Basc. Als primers anys noranta la direcció inicià un viratge en la
seva estratègia i adoptà postures més conciliadores amb la patronal, motiu pel qual es
produïren una sèrie d'enfrontaments interns que culminaren en la destitució de M.
Camacho de la presidència del sindicat el 1996. La Comissió Obrera Nacional de
Catalunya, constituïda el 1966, tingué com a secretari general des del 1973 a Josep
Lluís López Bulla, al qual succeí Joan Coscubiela el 1996. Publica "Lluita
Obrera"; a les Balears, on és present des del 1966, publica "Unidad".
Fins que no es delimità el marc legal d'actuació dels
sindicats amb la reglamentació del dret de llibertat sindical, la llei de vagues o la
llei d'eleccions sindicals, CCOO tingué molt poc marge de maniobra. Al juny del 1981,
govern, patronal i sindicats, entre els quals CCOO, aprovaren un acord sobre ocupació
(ANSE). Durant els anys vuitanta, sobretot arran de la victòria socialista, les tensions
augmentaren davant la crisi econòmica, l'atur i les reconversions sectorials. El líder
de CCOO Marcelino Camacho abandonà la secretaria general en el Congrés del 1987, càrrec
que ocupà Antonio Gutiérrez. El 14 de desembre de 1988 CCOO convocà, amb altres
sindicats, una vaga general que fou un èxit. El 27 de gener de 1994 tornà a convocar-se
una altra vaga general pel rebuig a la política laboral i econòmica del govern
socialista, però tingué menys repercussió que la del 1988. Durant els anys noranta,
CCOO es mostrà molt crític amb el govern socialista per la reforma del mercat laboral,
la legalització de les agències de col·locació privades i els contractes laborals
precaris. Tot i que convocà una vaga general de funcionaris al novembre del 1996 per la
congelació dels sous, l'abril del 1997 firmà un acord amb UGT i la patronal per tal de
posar fi a la precarietat laboral i l'estabilitat en l'ocupació. A la Comissió Obrera
Nacional de Catalunya (CONC), Josep Lluís López Bulla deixà la secretaria general el
1995 en mans de Joan Coscubiela, després d'haver-ne estat al capdavant des del 1972.
Comitè
Grup de persones elegides per una societat, un partit, etc,
per a constituir una junta que té una missió, unes atribucions determinades, etc.
Comitè central
Òrgan dirigent dels partits comunistes; els seus membres
són elegits a cada congrés del partit.
Comitè
Central de Proveïments
Organisme creat des dels primers dies de la guerra de
1936-39 com a annex del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, destinat a
resoldre el problema del proveïment de Barcelona, organitzar la compra-venda d'excedents,
crear cantines per als obrers desocupats i proveir hospitals, hospicis i el front.
Estigué format per representants de la CNT, de la FAI, de la UGT, del POUM, d'ERC, de la
Unió de Rabassaires i per un tècnic. La dissolució del Comitè de Milícies
Antifeixistes i la recuperació del control de la situació per part de la Generalitat
comportaren la dissolució del Comitè Central de Proveïments (17 d'octubre de 1936) i la
seva substitució pel departament de Proveïments, format el 6 d'octubre.
Comitè
Civil contra el Terrorisme
Organisme cívic creat a Barcelona, el 1920, per combatre
les activitats terroristes provocades pels elements extremistes, tant patronals com
obrers. Era domiciliat a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i el presidí Rafael Campalans.
La Dictadura del general Primo de Rivera el suprimí el 1923.
Comitè d'empresa
Òrgan representatiu i col·legiat del conjunt dels treballadors en
l'àmbit d'una empresa o centre de treball per a la defensa de llurs interessos. La seva
formació és obligatòria en tot centre de treball de cinquanta o més treballadors
fixos.
Comitè de
Defensa Social
Agrupació política conservadora, de tendència reaccionària, fundada a
Barcelona el 1911. Intentà d'agrupar elements catòlics, conservadors i tradicionalistes,
i es manifestà contrari al catalanisme. Fou derrotat en totes les eleccions a què es
presentà.
Comitè
de la Triple Aliança
Plataforma unitària de catalans, bascos i gallecs. Es
constituí a Buenos Aires el 1925, a imitació del comité homònim barceloní (1923). La
cerimònia de fundació tingué lloc el 13 de setembre al teatre Liceo. Antoni Costa, del
grup independentista Comité Llibertat, també fundat a l'Argentina, presidí l'acte. Hi
intervingueren Lino Pérez, de l'Irmandade Nazionalista Basca, el periodista argentí
Santiago Nocetti i Josep M. Xammar i Sala.
Comitè de les Regions de la Unió Europea
Òrgan de la Unió Europea de caràcter consultiu creat pel
tractat de Maastricht el 1992 amb el nom de Comitè de les Regions d'Europa. El
1994 hom li donà el nom actual. El 1996 era format per 222 membres, representants de les
col·lectivitats regionals i locals dels estats de la UE, que varien de 6 a 24 segons els
estats, nomenats pel Consell per unanimitat, a proposta dels respectius estats, per a un
període de quatre anys. La presidència és ocupada durant dos anys per càrrecs
d'organismes regionals o locals: Jacques Blanc, president del Llenguadoc-Rosselló
(1994-96), l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall (1996-98), i, des del 1998 el ministre
per a afers europeus del land del Rin del Nord-Westfàlia Alfred Denmayer. El
Comitè pot ésser consultat pel Consell o per la Comissió en matèries d'educació,
cultura, salut pública, xarxes transeuropees i cohesió econòmica i social i pot emetre
un dictamen quan consideri que hom compromet interessos regionals específics.
Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya
Organisme creat el 21 de juliol de 1936 a Barcelona per
organitzar militarment les forces que lluitaren contra l'alçament a Catalunya. Format a
proposta de Lluís Companys, s'hi aplegaren les organitzacions sindicals i els partits del
Front Popular. Figuraren en el primer comitè central dirigents de la CNT (3), de la FAI
(2), del PSUC (1), del POUM (1), d'ERC (3), de la Unió de Rabassaires (1), d'Acció
Catalana Republicana (1) i Ll.Prunés i dos militars, assessors de la Generalitat. El
comitè organitzà les milícies obreres i les columnes que partiren al front,
principalment al d'Aragó. Fou dissolt el 27 de setembre pel govern de la Generalitat i
les milícies obreres, militaritzades, foren absorbides per l'exèrcit regular republicà.
Comitè de
No-intervenció
Organisme internacional destinat a evitar interferències en
la guerra civil espanyola (1936-39). Pressionat pel govern britànic, que volia evitar
l'extensió de la guerra, i davant la divisió de l'opinió pública, el president
francès Léon Blum proposà, el 25 de juliol de 1936, la no-intervenció de les
potències i demanà l'adhesió al Comitè a la Gran Bretanya, els EUA, Itàlia, Alemanya,
l'URSS, Bèlgica, Holanda, Txecoslovàquia i Polònia. Malgrat les adhesions, el Comitè
no pogué evitar l'ajut italià, alemany i portuguès al general Franco, i el soviètic,
unit als voluntaris, a la República. Les patrulles navals i terrestres creades pel febrer
del 1937 foren insuficients, però entre l'agost i el setembre del 1938 aconseguí
l'evacuació de les brigades internacionals i d'una gran part de les forces alemanyes i
italianes. Fou dissolt el 20 d'abril de 1939.
Comitè
de Salvació Pública
Òrgan de govern col·lectiu que regí França de l'abril
del 1793 al juliol del 1794. L'elecció, per la Convenció, dels seus membres
—primerament 9, i després 12— esdevingué una simple formalitat, i el Comitè,
per sobre l'Assemblea, acabà imposant dictatorialment la voluntat revolucionària de
París a la resta del territori. Hom distingeix el primer Comitè de Salvació Pública,
dominat per Danton, del segon o Gran Comitè de Salvació Pública (a partir de
juliol-agost de 1793), que acomplí, amb l'ajut de dotze comissions executives, una labor
ingent. Comprenia un grup polític: Robespierre, assistit per Couthon i Saint-Just (el
«triumvirat»), a més de Barère, Billaud-Varenne i Collot d'Herbois i un grup de
tècnics, com Carnot (guerra), Prieur de la Côte d'Or (armament), Jean-Bon Saint-André
(marina militar), Lindet (proveïments). Contra la crisi econòmica, extremà el
racionament, el control dels preus i l'eliminació dels acaparadors. Contra els enemics
interiors, practicà el règim del terror (execució de contrarevolucionaries,
dantonistes, hebertistes), suprimí les llibertats de culte i de premsa, portà a cap la
descristianització, implantà el calendari revolucionari i el culte a la deessa Raó, i,
sobretot, en un intent de centralització absoluta, encarregà a un centenar de
representants la missió d'imposar la seva política als departaments. Contra els enemics
de l'exterior que havien envaït França, portà a cap la mobilització general, la
fabricació d'armaments, l'organització dels exèrcits, tots els quals fets permeteren de
redreçar la situació i d'emprendre la quarta etapa, victoriosa, de la guerra. Després
de termidor i de l'execució de Robespierre i els seus, el Comitè perdé una gran part de
les atribucions, que retornaren a la Convenció; i quan aquesta s'extingí, el 1795,
desaparegué amb ella. Envers Catalunya, el Comitè de Salvació Pública, en un primer
intent definit per Couthon, havia previst una política d'atracció dels habitants amb
vista a la possible creació d'una «república germana» catalana. Però, llevat
d'algunes proclames i amb la introducció de propaganda, tant els representants del
Comitè als Pirineus Orientals (Cassanyes, Fabre, Gaston, llurs successors Milhaud
Soubrany, i, després de termidor, Delbrel, Vidal) com els generals de l'exèrcit francès
adoptaren, a remolc dels esdeveniments, una línia d'acció més pragmàtica i que es
reduí ben sovint, paral·lelament amb la repressió terrorista al Rosselló, a
l'explotació del país en tots els fronts: ocupació provisional d'Andorra, annexió de
la Vall d'Aran, dominació de la Cerdanya, incursions a l'Urgellet i al Ripollès, guerra
sense quarter a l'Empordà.
Comitè
Econòmic i Social
Organisme de caràcter consultiu creat el 1957 i adscrit a la CEE que representa
col·lectius diversos de l'àmbit laboral, particularment treballadors i empresaris i
llurs organitzacions, a més d'associacions diverses (agricultors, grups cooperatius,
moviments ecologistes, etc). El nombre de representants és de 222, nomenats pel Consell
Europeu per a un període de quatre anys. Pot ésser consultat pel Consell, pel Parlament
o bé per la Comissió Europea. El Comitè pot formular propostes i ésser consultat en
els àmbits laboral, educatiu, social o mediambiental.
Comitè Europeu
Organisme internacional creat a Londres (1850) per polítics
exiliats de tot Europa a conseqüència dels fets revolucionaris de 1848-49. Fou ideat per
l'italià Giuseppe Mazzini, al qual s'uniren el francès Alexandre A. Ledru-Rollin,
l'alemany Arnold Ruge, l'hongarès Lajos Kossuth, etc. La seva finalitat era aconseguir
l'alliberament dels països aleshores oprimits: Itàlia, Polònia, Hongria, etc. Les
desavinences entre Mazzini i Kossuth, però, n'anul·laren l'eficàcia (1853).
Comitè
Executiu Popular
Organisme de govern creat a València durant els primers
mesos de la guerra civil, d'agost a desembre de 1936. Originàriament fou compost per
dotze membres: dos representant la CNT, dos la UGT, i un el Partit Sindicalista, el Partit
Comunista, el POUM, el PSOE, Izquierda Republicana, Unión Republicana Nacional, Esquerra
Valenciana i el Partit Valencianista d'Esquerra. Posteriorment s'hi afegí un representant
de la FAI. Fou, de fet, l'única autoritat existent al País Valencià. S'organitzà en
distints departaments (defensa, transports, propaganda, etc) com un poder plenament
autònom. Tot i això, el seu poder a penes ultrapassà normalment els estrictes límits
de la ciutat de València, per tal com arreu del país sovintejaren organismes similars.
Creà tribunals populars, una guàrdia popular antifeixista i un consell d'economia per a
planificar la producció. El canvi de signe evidenciat a la zona republicana arran del
novembre de 1936 —formació del gabinet de Largo Caballero— i l'establiment a
València de la capitalitat de la República posà terme a la vida del Comitè Executiu
Popular, que fou dissolt el mes de desembre i substituït pel Consell Provincial de
València.
Comitè
Francès d'Alliberament Nacional (CFLN)
Màxim organisme polític que dirigí la resistència
francesa, creat el 3 de juny de 1943. Fou el resultat de la fusió dels governs francesos
d'Alger (Giraud) i de Londres (De Gaulle). Ambdós generals foren nomenats copresidents,
però Giraud es retirà el mes d'octubre. De Gaulle donà més representativitat al
Comitè incorporant-hi parlamentaris i creant una assemblea consultiva provisional. El 3
de juny de 1945 el CFLN prengué el nom de Gouvernement Provisoire de la République
Française.
Comitè
Internacional per a la Migració
Organisme creat el 1951 que té per finalitat d'ajudar els emigrants de tot
el món, sobretot europeus, que volen establir-se en territoris de densitat demogràfica
escassa (Austràlia, Canadà) o mancats de personal tècnic qualificat (Amèrica Llatina).
També ajuda al reestabliment de refugiats en llocs d'asil permanents. Des de la seva
creació ha prestat els seus serveis a més de 3 milions de refugiats i emigrants. Té la
seu a Ginebra.
Comitè local
de control
Organisme polític establert a Catalunya d'una manera espontània durant la
guerra de 1936-39 per substituir els ajuntaments i les forces d'ordre públic. Eren
formats per membres de les organitzacions polítiques o sindicals afectes al Front
Popular, especialment les anarcosindicalistes. Foren dissolts després dels Fets de Maig
del 1937 i substituïts per organismes dependents del govern republicà o de la
Generalitat de Catalunya.
Comitè obrer
de control
Organisme de control obrer sorgit espontàniament a les
empreses de Catalunya els primers dies de la guerra de 1936-39. Foren acceptats per la
Generalitat de Catalunya com a òrgans legals de decisió, i per l'agost del 1936 hom en
regulà l'organització i el funcionament. Assumia la gestió d'una empresa si el
propietari era declarat desaparegut; en uns altres casos efectuava només una funció de
control de l'antic consell d'administració. La seva intervenció havia d'ésser aprovada
pel Consell d'Economia de la Generalitat. Pel decret de col·lectivitzacions de 24
d'octubre.
Comitè
Olímpic Català (COC)
Organisme que agrupa les federacions esportives catalanes,
atletes i personalitats de l'esport català, amb aspiració d'assolir el seu ple
reconeixement com a comitè olímpic nacional per part del Comitè Olímpic Internacional.
Els seus principals objectius consisteixen en la promoció de valors i ideals olímpics en
l'àmbit territorial de Catalunya i, especialment, tenir la capacitat per presentar
esportistes i equips catalans als Jocs Olímpics. Té com a antecedents la constitució,
l'any 1913, d'una comissió de l'esport català, que mantingué relacions directes amb el
COI i de la qual nasqué l'any 1920 la Confederació Esportiva de Catalunya amb funcions
de comitè olímpic nacional, la qual meresqué del COI, l'any 1923, el màxim guardó de
la Copa Olímpica. Dissolta la Confederació Esportiva amb motiu de la dictadura de Primo
de Rivera, fou resconstituït definitivament a Barcelona el dia 19 de maig de 1988, i es
presentà la sol·licitud de reconeixement al COI el dia 19 de març de 1990.
Comitè
Olímpic Internacional (COI)
Organisme internacional responsable de la promoció,
organització i reglamentació dels Jocs Olímpics i llur programa. Fou constituït a
París el 23 de juny de 1894 en restaurar-se les olimpíades modernes pel baró de
Coubertin. És compost per representants dels comitès olímpics nacionals de cada país i
per personalitats a títol individual. Té la seva seu a Lausana.
Comitè
Olímpic Nacional
Organisme dels estats amb participació als Jocs Olímpics. És compost
pels representants de totes les federacions nacionals dels esports que figuren al programa
olímpic i pels membres delegats al COI.
Comitè paritari
Consell compost per igual nombre de representants obrers i
patronals amb un president nomenat pel govern, que tingué com a finalitat resoldre per
arbitratge previ obligatori els conflictes laborals col·lectius i individuals a cada
sector local de la producció. Constituïren els organismes bàsics del règim corporatiu
paritari muntat a Espanya per la dictadura del general Primo de Rivera a la segona etapa
del règim, per decret de 26 de novembre de 1926, obra del ministre de treball, Eduard
Aunós. S'inspirà en el corporativisme feixista d'Itàlia i en les idees del moviment
social catòlic. La UGT i els socialistes participaren en els comitès paritaris en virtut
del pacte tàcit de no-agressió existent entre ells i la Dictadura. Malgrat les mesures
repressives contra les vagues, aquesta participació, que mantingueren àdhuc després de
negar-se a participar a l'Assemblea Nacional Consultiva, augmentà la influència
socialista en certs sectors. En el camp de l'agricultura no funcionaren pràcticament els
comitès paritaris, i en el de la indústria no evitaren que l'índex dels salaris reals
dels obrers qualificats espanyols baixés de 106 a 103,8 l'any 1930 (índex 100 = 1914).
Les vagues tampoc no disminuïren, puix que el nombre de vaguistes a Espanya fou de 21 851
l'any 1926, de 70 024 el 1927, de 55 576 el 1929 i de 247 460 el 1930. A Catalunya el
sistema fou poc operatiu per la dissolució de la CNT, que tenia la majoria dels
treballadors associats, pel maig del 1924. La representació dels obrers fou confiada
sobretot als sindicats lliures, minoritaris i sospitosos de connivència amb les
autoritats, i alguna vegada a la UGT. Abans no havia funcionat eficaçment, a Catalunya,
més que una institució d'arbitratge: la Comissió Mixta del Treball en el Comerç de
Barcelona (1920), que continuà funcionant sota la Dictadura.
Comitè
revolucionari
Organisme creat a França per la Convenció (1793). N'hi
havia un a cada municipi i a cada districte de les ciutats de més de 25 000 habitants.
Anomenats primer comitès de vigilància, adquiriren gradualment atribucions i
arribaren a aplicar directament la legislació revolucionària. Formats per 12 membres,
depenien del comitè de seguretat general, i, més tard, del de Salvació Pública. Foren
abolits en caure el règim del Terror (juliol del 1794).
Commonwealth, The
O Commonwealth of Nations.
Associació de nacions constituïda per la Gran Bretanya (amb les seves colònies i
dependències) i per una sèrie d'estats sobirans nascuts de l'imperi colonial britànic.
Es regeix per un complex sistema de reunions i consultes, entre els quals sobresurten les
reunions de ministres de finances i les conferències de caps de govern. L'òrgan
permanent del Commonwealth és la seva secretaria general, creada el 1965. L'organització
comprèn indistintament repúbliques i monarquies, totes les quals, però, accepten el
monarca britànic com a cap. Dels 54 membres que el Commonwealth tenia l'any 2000, 33 eren
repúbliques, 5 tenien monarquia pròpia i unes altres 16 monarquies tenien com a cap
d'estat la reina d'Anglaterra. Les grans diferències econòmiques, culturals i
polítiques que separen i sovint afronten els membres del Commonwealth n'esterilitzen en
gran part l'eficàcia. Només en el terreny aranzelari (tarifes preferencials) hom ha
assolit acords importants. Bé que fins el 1926 no es produí la primera formulació
oficial, cal situar-ne els orígens a la segona meitat del s XIX i els primers decennis
del s XX, període de temps durant el qual les colònies britàniques amb majoria de població blanca (el Canadà, Austràlia,
etc) assoliren l'estatut de domini i, ensems, una autonomia que s'assemblava molt a la
independència, perquè només en el terreny de les relacions internacionals seguien la
tutela de la metròpoli. Els tractats de pau signats, en acabar-se la Primera Guerra
Mundial, pels dominis en qualitat d'estats independents posaren en relleu la necessitat
d'adequar les estructures legals a la realitat. Per això, la conferència imperial del
1926 proclamà que 'La Gran Bretanya i els dominis (el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda,
Sud-àfrica, Estat Lliure d'Irlanda i Terranova) constitueixen comunitats autònomes dins
l'imperi Britànic, amb igualtat de drets i sobirania, bé que unides per una mateixa
fidelitat a la corona i lliurement associades com a membres del British Commonwealth of
Nations'. El 1931, el parlament britànic revocà, en virtut de l'estatut de Westminster,
les disposicions que restringien el poder dels parlaments dels dominis. L'onada
descolonitzadora que seguí la Segona Guerra Mundial amplià notablement el nombre
d'estats membres del Commonwealth: l'Índia i el Pakistan (1947), Sri Lanka (1948), Ghana
i Malàisia (1957), Nigèria (1960), Xipre, Sierra Leone i Tanganyika (1961) (aquest
darrer país s'uní el 1964 a Zanzíbar i constituïren l'estat de Tanzània), Jamaica, Trinitat i Tobago i Uganda (1962), Zanzíbar i
Kenya (1963), Malawi, Malta i Zàmbia (1964), Gàmbia i Singapur (1965), Guyana, Botswana,
Lesotho i Barbados (1966), Maurici, Swazilàndia i Nauru (1968), les Tonga, Samoa
Occidental (des del 1997 Samoa) i les Fiji (1970), Bangla Desh (1972), les Bahames (1973),
Grenada (1974), Papua Nova Guinea (1975), les Seychelles (1976), les Salomó, Dominica i
Tuvalu (1978), Saint Vincent i les Grenadines, Saint Lucia i Kiribati (1979), Vanuatu i
Zimbabwe (1980), Antigua i Barbuda i Belize (1981), les Maldives (1982), Saint Christopher
i Nevis (1983), Brunei (1984), Namíbia (1990) i el Camerun (1995). L'excepció de
Moçambic, antiga colònia portuguesa que el 1995 ingressà a l'organització, fou
justificada adduint els lligams històrics d'aquest estat amb el Commonwealth des de la
seva independència (1975). El 1976 fou concedit al Commonwealth el status d'observador
a les Nacions Unides. L'any 2000, el Commonwealth constava de 54 membres. Alguns estats
membres han abandonat l'organització: Irlanda (1949), Sri Lanka (1972, reintegrada poc
després) i el Pakistan (1972, reintegrat el 1989). D'altra banda, el compromís genèric
de tots els membres amb la democràcia, contra el racisme i la repressió política,
subscrit en les declaracions de Singapur (1971) i Harare (1991), entre d'altres, ha
determinat la sortida de l'organització de Sud-Àfrica (1961, readmesa el 1994), el
Pakistan (des del 1999) i les Fiji (1987, readmeses el 1997). Per aquest motiu, han estat
suspesos de l'estatut de membres Nigèria (1995) i Sierra Leone (1997). Les divisions
internes per les sancions i l'embargament a la República de Sud-àfrica per l'apartheid
s'allargaren durant els anys vuitanta i es començaren a suavitzar arran de l'abandó de
Margaret Thatcher del govern, el 1991. Es reintegraren al Commonwealth el Pakistan (1989),
la República de Sud-àfrica (1994), i s'hi integraren per primer cop el Camerun i
Moçambic (1995). A la cimera d'Auckland (Nova Zelanda), el novembre del 1995, s'acordà
suspendre Nigèria de l'organització després de l'execució de 9 opositors del partit
del règim. Al juny del 1996 hi havia 53 estats membres.
Communauté
Française
Associació d'estats creada per la constitució francesa de
4 d'octubre de 1958 que comprenia, a més de l'estat francès, les dotze antigues
colònies d'Àfrica que havien optat per l'estatut d'estat membre i que havien acceptat
d'entrar a la Communauté. Els estats membres, que tenien una competència general fora de
les matèries que la constitució havia expressament atribuït a la Communauté, és a
dir, a l'estat francès, posseïen l'autonomia interna, però no pas la sobirania ni
tampoc la independència internacional. De dret, podien sortir de la Communauté quan ho
desitjaven reivindicant llur idependència. La Communauté se situava en una perspectiva
de tipus federalista; havia estat imaginada pel general De Gaulle com una tècnica liberal
de descolonització. La seva existència fou, però, molt efímera, perquè els estats
africans de la Communauté accediren a la independència entre el 1959 i el 1960. Si
oficialment no ha estat mai dissolta, en realitat ha deixat d'existir i només conserva un
interès limitat pels territoris d'ultramar encara integrats dins l'estat francès.
Companyia
Associació per a fins econòmics, industrials o
comercials, societat.
Companyia
de l'Índia Oriental
Societat anglesa fundada el 1599, per explotar el
comerç amb l'Índia i l'Extrem Orient, des del 1600 amb privilegi de monopoli. Assolí
grans beneficis, bé que la rivalitat holandesa provocà seriosos conflictes. El 1691
aparegué una companyia rival, protegida pels whigs, però el 1709 es fusionaren
totes dues en la Companyia Unida de Comerciants, de caire similar. El 1813 perdé el
monopoli del comerç amb l'Índia, i des del 1833 s'introduí a la Xina. El 1858 els seus
béns passaren a la corona anglesa.
Companyia
privilegiada
Associació mercantil, generalment en forma de societat per accions,
sorgida des de la fi del s XVI als països europeus de comerç més actiu,
especialment de productes colonials americans o asiàtics. Els comerciants d'Anglaterra,
Holanda i França, especialment, exclosos en teoria d'aquest comerç que monopolitzaven
els imperis castellà i portuguès, crearen companyies que obtingueren privilegis de llurs
governs per tal de controlar el comerç dels productes colonials a llurs respectius
països i d'establir factories i colònies a les zones de proveïment (pertanguessin o no
a Castella o a Portugal). Aquest sistema reportava l'avantatge d'evitar la creació de
dominis territorials extensos a terres llunyanes —contràriament a la pràctica de la
colonització extensiva castellana i portuguesa—. El privilegi era habitualment
concedit per a una determinada zona geogràfica i sovint per a un temps limitat,
prorrogable en cas d'èxit. Les primeres companyies d'importància foren la Companyia
de l'Índia Oriental, creada a Londres el 1599 i amb privilegi del 1600, i la Companyia
Holandesa de les Índies Orientals (1602), que obtingueren beneficis fabulosos. A
França no assoliren importància fins a la creació de la Companyia Francesa de les
Índies Orientals (1664) i, el mateix any, de la Companyia Francesa de les Índies
Occidentals, impulsades per Colbert. A part llurs objectius comercials, els navegants a
sou de les companyies solien atacar les naus castellanes i les de companyies rivals; es
dedicaven al contraban i al tràfic d'esclaus. La dinastia borbònica d'Espanya superà,
en part, la mentalitat monopolista que havia lliurat el comerç amb Amèrica i Oceania a
Sevilla i Cadis, i fou possible de crear també companyies privilegiades a la resta de la
Península. El 1728 fou fundada la Companyia de Comerç de Caracas, a Guipúscoa, i el
1785, la Companyia de Filipines. Als Països Catalans la primera fou la Companyia
de Comerç de Barcelona (1755). Amb la generalització de les doctrines del
liberalisme econòmic, al s XIX, les companyies privilegiades desaparegueren o
perderen importància. Han estat considerades una etapa decisiva de la formació del
capitalisme.
Competència
Rivalitat entre dos o més productors o comerciants, amb
vista a controlar el mercat més ampli possible. En sentit tècnic, la competència
organitza i regula sistemàticament la participació dels subjectes de la vida econòmica
en l'obtenció de productes adequats a les exigències del mercat, tant des del punt de
vista de preus com de qualitats. Bé que el concepte era ja utilitzat amb anterioritat als
economistes clàssics, fou aquesta escola la primera a formular una teoria completa sobre
la formació dels preus basada en el model de competència perfecta o lliure
competència, desenvolupada més endavant pels economistes neoclàssics. El model de
competència perfecta es basa en una sèrie de premisses, que hom creia definidores de la
forma normal de mercat: el mercat és talment constituït, que cap empresa no té prou
influència per actuar independentment sobre la producció ni sobre els preus; els
productes són oferts d'una manera homogènia, a fi que els consumidors no puguin tenir
preferències; no hi ha cap obstacle per a l'entrada de noves empreses competidores;
compradors i venedors coneixen perfectament tot el que es produeix i es consumeix; hi ha,
a més, una perfecta mobilitat dels recursos productius. Si es donen aquestes premisses,
el preu de venda de cada mercaderia tendeix a identificar-se amb el seu cost mitjà
i amb el seu cost marginal, i esdevé, a llarg termini, un preu d'equilibri fix. Si
el preu de mercat, en efecte, fos superior al d'equilibri, es produiria un excés d'oferta
que el faria baixar fins al nivell fixat; inversament, si fos inferior, hi hauria un
excés de demanda que el faria augmentar fins al punt d'equilibri. Tot empresari, doncs,
que produeixi amb aquest preu determinat pel lliure joc del mercat, sap que té assegurada
la venda de tota la producció. D'altra banda, com que l'empresari vol obtenir el màxim
benefici, anirà augmentant la seva producció fins que el cost de l'última unitat
produïda (cost marginal) sigui igual al preu de mercat o als seus ingressos mitjans,
equivalents als ingressos marginals. Però, malgrat la formulació lògica d'aquest model
teòric, obert només a dos tipus concrets de mercat —competència perfecta, com a
regla general, i monopoli, com a cas límit—, l'observació dels fets
econòmics posà en qüestió aquesta teoria clàssica i l'orientà cap a un plantejament
de situacions intermèdies de mercat. El canvi radical en l'anàlisi dels mercats i de la
formació dels preus es produí amb Edward H.Chamberlin (The Theory of Monopolistic
Competition, 1932) i J.Robinson (Economics of Imperfect Competition, 1933). El
primer estableix el concepte de competència monopolística, que es basa en la
diferenciació intencionada del producte i en la localització geogràfica dels oferents;
formula, doncs, una nova situació, més real, en què tant es poden donar uns monopolis
impurs que admetin una certa competència com una competència insensible entre monopolis.
El segon estableix el concepte, similar al de Chamberlin, de competència imperfecta,
com aquella situació normal en què les condicions de la competència perfecta no es
compleixen a causa de tres obstacles: despeses del transport, informació insuficient dels
consumidors i qualitat diferent dels productes. Definida per J.M.Clark, la competència
practicable és aquella situació en què es dóna una rivalitat per a la venda dels
productes, de tal manera, que el màxim benefici que cerca cada venedor individual és
limitat per la lliure opció del comprador per a dirigir-se als seus rivals que venen el
que hom creu que és un producte similar. El mateix autor definí també la competència
virtual com aquella situació en què els obstacles psicològics temperen els abusos
d'un monopoli absolut. Sovint els governs estableixen mesures de control sobre la
competència, promulgant lleis i creant organismes adequats. A l'estat espanyol, el
control de la competència es basa en la llei de 1963 de repressió de les pràctiques
comercials restrictives de la competència, que establí el tribunal de defensa de la
competència, que és el que amb caràcter privatiu i excloent ha de declarar sobre
l'existència o inexistència d'aquelles pràctiques i de la nul·litat dels convenis que
les produeixen.
Competència
deslleial
Activitat competitiva caracteritzada per la utilització
de tècniques o procediments contraris a les normes de correcció i bons costums en
matèria comercial. Declarada il·lícita per la llei és, per tant, prohibida.
Competència
prohibida
Prohibició legal o contractual de realitzar la mateixa activitat que
fa un altre operador, per haver estat declarada il·lícita o perquè l'estat se'n reserva
la realització.
Competitivitat
Capacitat per a la producció i venda de productes i la prestació de
serveis en els mercats interiors i exteriors. L'objectiu essencial d'una estratègia de
foment de la competitivitat és potenciar la capacitat d'adaptació eficient de l'economia
davant canvis en la tecnologia, en els mercats i en les institucions. És un factor clau,
en la mesura que la capacitat d'un creixement sostingut de l'economia depèn del seu
potencial exportador i de l'estalvi, accentuat pel fet que la integració a la Comunitat
Europea comporta una major obertura. Tradicionalment s'han identificat com a factors
determinants de la competitivitat els costs i els preus, però actualment cal afegir-ne de
nous, com són ara la tecnologia, la qualitat, el disseny, la comercialització, els
serveis de postvenda, la imatge, la marca i en general tot el marc macroeconòmic.
Tot i que es tracta d'un concepte empresarial, s'ha extrapolat freqüentment
i s'aplica també a les nacions. L'OCDE defineix la competitivitat d'una nació com el
grau en què pot, en condicions de lliure mercat, produir béns i serveis que superin la
prova dels mercats internacionals a la vegada que manté i incrementa la renda real de la
seva població a llarg termini. D'altra banda, la Comissió de les Comunitats Europees la
defineix com la capacitat d'incrementar la seva quota d'exportació en els mercats
internacionals o com la capacitat de tenir una taxa de creixement econòmic elevada sense
que el saldo per compte corrent es deteriori.
Compilació
Col·lecció de lleis, altres disposicions legals i, a
vegades, també costums, catalogats cronològicament o per matèries, que esdevé un
ordenament jurídic amb força d'obligar en el moment que és promulgada oficialment per
l'autoritat legislativa;. En cas contrari, constitueix una simple col·lecció privada en
què les disposicions contingudes tenen força d'obligar per elles mateixes segons llur
rang jurídic i àmbit d'aplicació. La tradició de les compilacions jurídiques és
antiquíssima. Moltes col·leccions de dret consuetudinari s'han anat recollint i
conservant a manera de compilació. La tècnica compiladora es desenvolupà
extraordinàriament en el món romà, especialment amb Justinià, que, sota el nom
de Codex, féu compilar totes les constitucions imperials romanes sistematitzades
per ordre de matèries i, sota el de Digesta o Pandectae , féu fer el
mateix amb fragments de jurisprudència i de lleis antigues. Actualment aquesta tècnica
legislativa ha estat adoptada en l'ordenament jurídic espanyol per a recollir i
sistematitzar les normes de dret pròpies d'aquelles comunitats en les quals el codi civil
constitueix una font supletòria.
La primera compilació dels texts legals del Principat de Catalunya fou prescrita per
Ferran I, a suggeriment dels tres estaments de la cort de Barcelona del 1413. Jaume
Callís, Bonanat Pere i l'arxiver reial Dídac Garcia, nomenats pel rei, recolliren el
material (usatges, constitucions, capítols, actes de cort), i els dos primers l'ordenaren
seguint la sistemàtica del Codi de Justinià i el traduïren al català (1418). La
generalitat donà a revisar l'obra a Pere Basset i a Narcís de Santdionís. No fou
divulgada fins que hom en féu una edició privada el 1495. No reeixiren els projectes de
noves compilacions acordats a les corts de Montsó del 1533 i en 1564-65. Les acordades
per les corts del 1585 i del 1702 foren publicades amb el títol de Constitucions i
altres drets de Catalunya. La primera compilació dels furs del Regne de València, en
català, fou editada a València el 1482; comprèn els furs de Jaume I i els posteriors,
per ordre cronològic, fins el 1436. La segona edició, ja amb caràcter oficial (Fori
regni Valentiae), amb data de 1547-48, és en dos volums i hi incorporà els furs fins
el 1543 i els extravagants. Els privilegis, compilats a part, foren editats el 1515 (Aureum
Opus). Els diversos projectes d'actualització de les compilacions de furs dels ss
XVI, XVII i XIX no reeixiren. A Mallorca, la primera recopilació de les franqueses i dret
municipal de Mallorca fou iniciada, per encàrrec del Gran i General Consell, per Pere
Moll, Jordi Fortesa i Onofre Salvà el 1602 i fou acabada el 1622 per Pere Joan Canet i
Antoni Mesquida. Bé que no arribà a tenir força legal, és el primer precedent del
recull del notari Antoni Moll, Ordinacions i sumari dels privilegis, consuetuds i bons
usos del regne de Mallorca , publicat el 1663. Són coneguts amb el nom de Compilació
del dret civil especial de Catalunya i de Compilació del dret civil especial de
Balears els apèndixs al codi espanyol, promulgats el 1961, que recullen el dret civil
especial vigent, respectivament a Catalunya i a les Balears.
Compilació del dret civil especial de Catalunya
Text legal ordenador del dret civil català vigent,
preparat per una comissió compiladora i aprovat per llei de l'estat espanyol de 21 de
juliol de 1960. Consta d'un títol preliminar i quatre llibres (De la família, De les
successions, Dels drets reals, De les obligacions i els contractes i la prescripció),
dividits en títols, seccions, capítols i 344 articles. Per la seva sistemàtica, més
que una compilació és l'adaptació d'un apèndix al codi civil espanyol, especialment en
matèries successòries i familiars, amb escassa atenció al dret consuetudinari. La seva
interpretació s'ha de basar en la tradició jurídica catalana. Promulgat oficialment en
castellà, el Col·legi d'Advocats de Barcelona en publicà la versió catalana el 1963.
La revisió d'aquesta compilació proposada per les conclusions del Segon Congrés
Jurídic Català, ha estat realitzada per la llei del Parlament de Catalunya del 20 de
març de 1984.
El text de la Compilació del dret civil especial de
Catalunya ha sofert una sèrie de modificacions per adaptar-lo als principis
constitucionals. L'any 1990 hom aprovà la llei de censos i la llei de l'acció
negatòria, les immissions, servituds i relacions de veïnatge, les quals alteraren bona
part del text de la Compilació. A partir del 1991, la matèria de successions és
regulada per la llei de 20 de desembre de 1991, que aprova el codi de successions per
causa de mort en el dret civil de Catalunya. Una altra modificació important és la del
1993, referent a les relacions patrimonials entre cònjuges, ja que era convenient
sistematitzar la regulació del règim de separació de béns, que hom considera oportú
mantenir com a règim legal, i els altres règims consuetudinaris, amb la qual cosa hom
regula, per primera vegada, un règim de participació de guanys amb caràcter voluntari.
Aquesta llei de 1993 manté la màxima llibertat i independència dels cònjuges. En
matèria de dret de família, el 1996 s'aprovaren dues lleis importants que modificaren
considerablement la Compilació: la llei 10/96, de 29 de juliol, d'aliments entre parents,
i la llei 12/96, de la mateixa data, de potestat del pare i de la mare.
La darrera modificació important de la qual ha estat objecte és la realitzada per la
llei 9/1998, de 15 de juliol, que regula el codi de família del 1998. Aquest text
ha refós les següents parts diferents: les mesures de protecció dels menors desemparats
i de l'adopció, les relacions patrimonials entre cònjuges, el règim de participació en
els guanys i els règims econòmics en el dret local. Alguns d'aquests temes només tenen
petites modificacions, però d'altres han sofert modificacions importants.
Complot
Confabulació contra la vida, la seguretat, etc, d'una
persona o d'unes quantes, contra una institució.
Complot de Garraf
Atemptat planejat contra el tren que duia Alfons XIII de
tornada a Madrid després de la seva visita a Barcelona (6 de juny de 1925) i que havia de
tenir lloc al túnel entre Garraf i Sitges. La policia descobrí el projecte, fou a temps
de retirar la bomba col·locada i detingué com a autors set joves d'Estat Català (entre
els quals Jaume Compte i Miquel Badia, del CADCI), que foren amnistiats el 1930, després
de la caiguda de Primo de Rivera.
Complot de
Prats de Molló (veure Fets
de Prats de Molló)
Compravenda
Canvi d'una cosa per diners. Segons el codi civil espanyol vigent el contracte
de compravenda obliga un dels contractants (venedor) a lliurar una cosa determinada, i
l'altre (comprador) a pagar per aquella un cert preu en diners o amb un signe que els
representi. En aquesta definició hi ha els elements que la doctrina atribueix a la
compravenda: consentiment, cosa (tant corporal com incorporal, siguin drets o béns,
mobles o immobles, presents o futurs) i preu. Els subjectes d'aquest contracte han de
tenir capacitat legal per a obligar-se. El codi prohibeix la venda recíproca de béns
entre marit i muller, si no hi ha separació d'aquests; tampoc els tutors no poden
adquirir per compra els béns de la persona tutelada; igualment, els empleats públics,
jutges, magistrats, secretaris de tribunals i jutjats, etc, no poden comprar —ni que
sigui per subhasta— béns de l'estat, del municipi o de pobles i establiments
públics. El codi espanyol exigeix que la cosa objecte del contracte tingui existència
determinada —real o possible— i que el comerç sigui lícit. El preu ha d'ésser
veritable, determinat i pagat en diners (o amb un signe representatiu). El venedor està
obligat a la conservació i al lliurament de la cosa, així com dels títols de propietat
corresponents, a garantir la possessió pacífica i útil i a pagar les despeses de
l'atorgament. El comprador, d'altra banda, ha de pagar el preu assenyalat, acollir la cosa
venuda i satisfer les despeses necessàries i útils: de transports, d'escriptura (si no
hi ha pacte contrari), de l'impost i d'inscripció en el registre de la propietat. Hi ha
diverses classes de compravenda: civil, la més corrent, mercantil, quan es
tracta de coses mobles per revendre, amb ànim de lucre; voluntària, si
espontàniament la vol el venedor, o necessària, si és imposada (per exemple,
expropiació forçosa); pública (com el cas de subhasta) o privada; ordinària,
si l'objecte es dóna una sola vegada, o de subministrament, quan l'objecte ha
d'ésser lliurat successivament i periòdica; i al comptat o a terminis,
segons que el pagament sigui efectuat de cop o en lliuraments successius. Aquesta darrera
modalitat s'ha estès avui dia molt considerablement, la qual ha fet que el gran públic
pogués adquirir objectes de preu elevat.
Comuna
Grup d'individus o de parelles que viuen en comunitat.
Inspirat en teories socialistes, durant la dècada de 1960 fou duta a la pràctica per
joves del món occidental com a alternativa a la família. També és portat a la
pràctica en la rehabilitació de drogadictes.
Comuna de París
1. Administració revolucionària de París (1789-95). A
partir del 14 de juliol de 1789 substituí el cos municipal i fou presidida per Bailly;
fou constituïda legalment el 21 de maig de 1790 a base de membres elegits per les 48
seccions de la capital. La Comuna insurreccional (9 d'agost de 1792), no sotmesa a
cap llei i dominada successivament per jacobins i hebertistes, esdevingué el veritable
motor de la revolució i imposà la voluntat del poble treballador parisenc tant a
l'assemblea nacional com, mitjançant comissaris delegats, als departaments: insurrecció
del 10 d'agost, proscripció dels girondins, primeres mesures terroristes, matances de
setembre, etc. Acceptà d'ésser progressivament suplantada (~setembre de 1793) pel
Comitè de Salvació Pública, en virtut del prestigi de Robespierre. Quan aquest fou
acusat, la Comuna intentà vanament de salvar-lo i desaparegué com a força política (83
membres guillotinats), bé que continuà funcionant fins a la dissolució de la
Convenció.
2. Insurrecció revolucionària haguda a París del 18 de març al 28 de maig de 1871.
S'inicià quan Thiers, nomenat cap del poder executiu per l'assemblea nacional de Bordeus,
intentà de desarmar la guàrdia nacional de París assetjada per l'exèrcit prussià de
Bismarck, intent en què no reeixí, i hagué de fugir a Versalles deixant la ciutat a les
mans d'aquella milícia popular. Ultra el comitè central de la guàrdia nacional, els
grups revolucionaris de París eren fonamentalment els jacobins, els blanquistes i els
obrers internacionalistes (aquests, amb proudhonians, partidaris de Varlin i una minoria
marxista); l'efervescència de la capital després del 4 de setembre de 1870, en
proclamar-se la República, havia estat una de les principals raons de l'aproximació de
la burgesia francesa a Bismarck amb la intenció d'establir un règim conservador estable,
i això, alhora, havia accelerat el distanciament de la majoria de la població parisenca
respecte als líders republicans moderats. Fracassats els intents mediadors dels alcaldes
i diputats dels districtes —radicals moderats elegits pel novembre de 1870— i
vençuda una manifestació contrarevolucionària el 22 de març, el 26 de març el comitè
central de la guàrdia nacional organitzà, mitjançant el sufragi universal, l'elecció
d'una «comuna», que fou proclamada efectivament el dia 28 amb 92 consellers,
responsables i revocables en qualsevol moment, i s'instal·là a la casa de la ciutat.
Enfront d'uns 20 internacionalistes, la majoria era composta per jacobins i blanquistes
que procedien de clubs i de les cambres sindicals. La comuna es constituí des d'un
principi com a òrgan alhora executiu i legislatiu; hom nomenà una comissió executiva,
primerament amb Eudes, Tridon, Vaillant, Lefrançais, Duval, Pyat i Bergeret, i, a partir
del 20 d'abril, amb nou delegats responsables de les corresponents comissions: de finances
(el proudhonià Jourde), guerra (el militar Cluseret), seguretat nacional (el blanquista
Rigault), ensenyament (el blanquista Vaillant), treball (l'obrer internacionalista
marxista Frankel), etc. La comuna substituí l'exèrcit permanent per la guàrdia
nacional, posà la policia i tota l'administració sota la seva autoritat directa (també
fixà un salari únic per a qualsevol càrrec) i dictà la separació de l'església i
l'estat, l'ensenyament gratuït i l'elegibilitat dels òrgans de justícia. D'altra banda,
els tallers abandonats per llurs amos foren adjudicats a les associacions obreres, i hom
impulsà uns reglaments de treball que donaven responsabilitats de gestió als obrers.
Malgrat tot, la Comuna no tingué un programa revolucionari definit: la Banque de France
no fou confiscada, i, així, fou facilitat el finançament secret de Thiers; hom no anà
contra Versalles els primers dies i permeté la fugida de la capital dels antics
funcionaris estatals. Fracassats els moviments comunalistes de Lió, Marsella, Narbona,
Llemotges i Creusot, el mateix mes de març o a començament d'abril, Thiers pogué
aïllar París, recolzant-se en la «província», i, alhora, amb l'ajut de Bismarck,
reorganitzar l'exèrcit. D'altra banda, la direcció de la situació militar per part de
la comuna fou dificultada per l'existència de diferents centres de decisió: ultra la
comissió de guerra, el comitè central de la guàrdia nacional i, a partir del primer de
maig, el Comitè de Salvació Pública imposat pels jacobins (Ranvier, Eudes, Delescluze,
etc); els bons caps militars, com Cluseret, Rossel o el polonès Dombrowski, no reeixiren
a imposar-se. El 21 de maig les tropes de Mac-Mahon penetraren a París. Fins el dia 28,
en caure l'última barricada a Belleville, fou mantinguda la resistència. Fou aquesta
darrera setmana que es produí l'execució de 74 ostatges versallesos encapçalats
per l'arquebisbe de París, i també l'acció de grups d'incendiaris (els petroliers);
anteriorment, la Comuna, amb l'excepció de la mort, el dia 18 de març, dels generals
Lescomte i Clément Thomas, que havien intentat que l'exèrcit ataqués el poble, havia
mantingut un exemplar ordre interior. Thiers imposà una severa repressió, que havia de
significar, a més de la mort d'unes 20 000 persones en els combats, l'execució de
nombrosos implicats, el processament d'uns 40 000 comunards, la deportació a Nova
Caledònia i l'exili de molts revolucionaris a Suïssa, Bèlgica i Anglaterra. La derrota
de la Comuna tingué una enorme influència en el moviment obrer internacionalista. La
polèmica sobre la necessitat de l'estat proletari o de la supressió de qualsevol forma
d'estat dividí definitivament els partidaris de Marx i de Bakunin i conduí a l'escissió
de la Primera Internacional (1872).
El coneixement dels fets de la Comuna arribà aviat a Catalunya. A més de la informació
de premsa, sobretot a «La Federación» de Barcelona, el mateix 1871 l'editor barceloní
I. López publicà el fullet Proceso de la Comuna de París; altres obres foren les
d'Antoni Ribot i Lluís Carreras. Defensada pels internacionalistes, hom identificà
erròniament la Comuna i la Internacional. Els periòdics conservadors afirmaren tot d'una
que havien arribat al país agents estrangers per promoure el desordre social; la cosa
certa és que només hi passaren, fugint de la repressió francesa, uns quants comunards,
especialment Charles Alerini i Paul Brousse (que el 1873 fundaren a Barcelona «La
Solidarité Revolutionaire»). D'altra banda, la Comuna contribuí a separar obrerisme i
republicanisme, malgrat que els federals en general la defensaren: Pi i Margall,
Salmerón, Castelar, Garrido i Baldomer Lostau intervingueren en les corts espanyoles
(1872) contra la condemna de la Internacional per Sagasta.
Comuna popular
A la República Popular de la Xina, institució creada el
1958 a partir de la fusió de totes les cooperatives socialistes de producció. Suprimida
el 1982, funcionava com una unitat que agrupava diversos vilatges i que tenia per
objectius aconseguir el ple rendiment de la població activa, establir una estructura
social que trascendís el marc familiar i crear una base primària de poder polític.
Detenia els mitjans de producció i de transport, planificava i distribuïa els béns i
assumia els serveis assistencials.
Comunalisme
Moviment i doctrina favorables a les comunes.
Comunió
Tradicionalista
Denominació donada al partit carlí. A partir del 1869, la denominació de
partit carlí fou substituïda sovint per la de Comunió Catòlico-Monàrquica o per
Comunió Tradicionalista, a mesura que el carlisme, a més de la legitimitat sàlica,
defensava el foralisme i la religió catòlica.
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa
l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns
de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Organització social en què els béns són tinguts en comú. Com a teoria
social, en el sentit més general, ha estat la base ideològica de corrents filosòfics
idealistes que proclamen la igualtat absoluta de tots els homes, com l'expressada en forma
aristocràtica per Plató en La República i, més tard, per Tomàs Moro (s XV),
Campanella (s XVII) i Morelly i Mably (s XVIII), que ja apunten a un comunisme utòpic. I
també hi ha corrents socials igualitaris, com els que secundaren les revoltes camperoles
a Anglaterra (s XIV) i a Alemanya (s XVI), que mantingueren aspectes de tipus comunista.
També ha estat emprat el terme en relació amb determinades formes de vida de la
comunitat cristiana primitiva i amb la vida comunitària religiosa. En sentit estricte,
però, i tal com és emprat el mot actualment, el comunisme, com a sistema social i com a
pràctica política i social, va lligat als corrents del socialisme de tipus marxista
(comunisme pròpiament dit) i de l'anarquisme (comunisme llibertari), a la creació de la
Primera Internacional (1864) i a la realització i l'experiència de la Comuna de
París (1871). Així, doncs, la teoria i la pràctica teòrica del comunisme van
unides a la història del moviment obrer, mitjançant el socialisme, l'anarquisme,
el marxisme i les internacionals obreres. Babeuf i el seu comunisme de
distribució, sintetitzat en el Manifest dels Iguals i el socialisme utòpic al
llarg del s XIX (Owen, Fourier, etc), són els precedents del concepte modern de
socialisme científic desenvolupat per Marx i Engels. I la Comuna de París és la primera
manifestació pràctica de la presa del poder per les classes treballadores i el primer
intent d'exercir en certa manera el comunisme. La pràctica política, però, es
desenvolupà sobretot a partir de la crisi de la socialdemocràcia durant la Primera
Guerra Mundial i el sorgiment del corrent revolucionari format pels bolxevics i el grup Spartakus,
entorn de les conferències internacionals de Zimmerwald i de Kienthal (1915 i 1916),
contrari al revisionisme i al reformisme de la Segona Internacional. La Revolució
Russa, la creació del Partit Comunista Rus (bolxevic) i la fundació de la Tercera Internacional
o Komintern estengueren el marxisme-leninisme a les diferents organitzacions
obreres i començaren, així, un període d'ofensiva que es clogué amb la desfeta de la
revolució alemanya (1923) i amb el creixement del feixisme. En aquest període esclatà
la primera polèmica important en el partit bolxevic entorn de la signatura de la pau i el
tractat de Brest-Litovsk, en la qual Lenin feia cara a un ampli corrent, dirigit per
Bukharin, partidari de continuar la guerra per tal d'estendre la revolució a Europa.
Mentre la guerra civil s'estenia per Rússia, el nou estat soviètic reforçà el poder
obrer amb noves directrius per a la construcció d'una economia socialista, conegudes per comunisme
de guerra, i amb la promulgació de la primera constitució soviètica (1919). La
victòria de l'Exèrcit Roig coincidí amb una nova controvèrsia originada pel paper que
havien de representar els sindicats en l'edificació del socialisme, la qual controvèrsia
originà diverses tendències en el si del partit i de l'estat. Mentre Lenin entenia els
sindicats com a organització educadora del comunisme, Trockij defensà llur
estatització, Bukharin adoptà una actitud sindicalista i l'oposició obrera reclamà per
als sindicats la direcció de l'economia. El desè congrés del partit (1921) aprovà les
tesis de Lenin sobre els sindicats i la dissolució de les fraccions, l'informe de Stalin
sobre les nacionalitats i el pas del comunisme de guerra a la Nova Política Econòmica
(NPE). Paral·lelament l'Exèrcit Roig reprimí durament una revolta a Kronstadt. A
Europa, l'any 1918 començaren a sorgir els primers partits comunistes (Àustria,
Polònia, Alemanya, Hongria, etc), però fou sobretot a partir de la fundació de la
Tercera Internacional o Komintern (1919) i del seu segon congrés, el qual aprovà les
"vint-i-una condicions", que augmentà el nombre de partits comunistes, la
majoria sorgits d'escissions dels partits socialistes. Un període revolucionari començà
amb la proclamació de la república soviètica d'Hongria, les vagues generals a Berlín i
al Ruhr, la república soviètica de Baviera, les vagues generals a França (1919) i
Alemanya (1920) i l'ocupació de fàbriques al nord d'Itàlia (1920). La majoria
d'aquestes accions no reeixiren, i el comitè executiu de la Internacional, reconeixent
que la conjuntura no era favorable a l'expansió revolucionària, formulà les tesis sobre
el Front únic (1921), a partir de la desfeta de la revolució alemanya del març
de 1921. Unes altres temptatives revolucionàries tingueren lloc a Bulgària i a Alemanya
(1923), però fracassaren. A partir de la derrota a Alemanya, el moviment entrà en un
període de confusió referent a la qüestió de les aliances, que durà gairebé fins al
sisè congrés de la Internacional (1928), i la repressió caigué sobre la majoria dels
partits comunistes europeus. Durant aquests anys la tàctica del comunisme es decantà cap
a l'esquerra i formà pinya entorn de la puresa de la teoria i de l'aparell del partit. El
mot d'ordre del cinquè congrés fou el de la bolxevització i la depuració dels partits
comunistes, coincidint tot això amb la polèmica entaulada a la mort de Lenin. Trockij
definí més la seva teoria de la revolució permanent enfront de la teoria del socialisme
en un sol país preconitzada per Stalin, Zinovjev i Kamenev. El trotskisme
s'estengué dins la Internacional i la controvèrsia del partit rus es traslladà a tot el
moviment comunista internacional. La confusió augmentà en desfer-se la troica: Zinovjev
passà a l'oposició, juntament amb Trockij, i formà l'Oposició conjunta. La depuració
dels partits comunistes s'estengué cap al grup brandlerià del partit comunista alemany,
als grups de Walecki del partit comunista polonès, a Bubnik del txecoslovac, a la
fracció de Zheng Dousu del xinès, als grups trotskista (Boris Souvarine) i sindicalista
(Alfred Rosmer, Pierre Monatte) del francès, cap al grup d'Amadeo Bordiga en el partit
comunista italià i als grups ultraesquerrans de Fischer a Alemanya, Girault a França,
etc. Mentre durà aquesta depuració, el feixisme avançà i les contrarietats del
comunisme augmentaren, sobretot a la Xina, quan el partit comunista, a instàncies de
Stalin, entrà en els organismes dirigents del Guomindang (1924) i després de
diverses vagues generals a Xangai (1925), Hong Kong i Canton (1925-26), i sobretot de les
insurreccions de Xangai, de Hunan i la Comuna de Canton (1927), ofegades en sang per les
tropes del sector nacionalista del Guomindang, dirigit per Chiang Kai-shek, fins que Mao
Zedong i Zhu Te organitzaren les restes de les forces comunistes (1928). La desfeta de la
revolució a la Xina provocà una gran controvèrsia al si del Komintern, origen de la
ruptura total del trotskisme amb Stalin, defensat per Bukharin i l'aparell del partit,
ruptura agreujada per determinats aspectes de la política exterior soviètica, com la
qüestió del comitè anglo-rus, format pels sindicats soviètics i les Trade Unions
britàniques. A partir del sisè congrés del Komintern (1928), es produí un tomb
important, en el qual el corrent d'esquerra de la socialdemocràcia fou considerat més
perillós que el de dreta, i, bé que les conclusions del congrés eren encara de
compromís entre les tendències de Stalin i les de Bukharin, el tomb ultraesquerrà fou
complet després de l'expulsió de Bukharin de la secretaria del Komintern el 1929. El
congrés, preveient la crisi econòmica del 1929, la interpretà com a catastròfica i
final per al capitalisme i adoptà la tàctica esquerrana del "tercer període",
de "classe contra classe" i d'atac a la socialdemocràcia titllant-la de
socialfeixista. A Alemanya, on aquesta tàctica fou aplicada amb tot rigor i on els
socialistes també tenien, però, una posició més reformista, les conseqüències
d'aquestes posicions facilitaren la pujada del nacionalsocialisme. Paral·lelament, les
fraccions trotskistes convocaren la Primera Conferència Internacional dels
bolxevics-leninistes (1930) i iniciaren un procés de reagrupament que conduiria a la
formació de la Quarta Internacional el 1938. Durant aquests anys de política
esquerrana (atac a la Segona República Espanyola, per exemple), és a Àsia on el
moviment comunista cresqué, una mica al marge dels mots d'ordre dels partits europeus. En
plena guerra civil (1927-37), Mao Zedong i Zhu Te, al front de l'Exèrcit Roig, ocuparen
la província del Jiangxi i crearen la república soviètica presidida pel primer. A la
Indo-xina hom fundà el partit comunista (1930) i creà els soviets a les províncies de
Nghe An i Ha Tinh (1930-31). L'avenç del feixisme i del nazisme i el vaivé de la
política del Komintern provocaren l'obertura d'un període defensiu del comunisme. En
aquest sentit es plantejà la tàctica del Front Popular contra el feixisme,
inaugurada pels comunistes francesos i consagrada pel setè congrés del Komintern (1935),
presentada i dirigida pel nou secretari Dimitrov. El Front Popular tingué la seva
expressió a França i a Espanya, però també a la Xina, on hom creà el Front Comú
Antijaponès (entre els comunistes i el Guomindang, 1937-45), i a la Indo-xina, on es
formà el Front Democràtic (1936-39). Tot això s'esdevenia mentre a la mateixa Unió
Soviètica creixien les tensions amb els processos de 1936-38 contra Zinovjev, Kamenev,
P'atakov, Radek, Bukharin i Rykov, entre d'altres, que foren executats, acusats de
trotskistes i traïdors; el stalinisme s'afermà a l'URSS com a política exclusiva
tant interior com exterior. La Segona Guerra Mundial afavorí l'extensió del Front
Popular, moltes vegades sota el nom de Front Nacional, sobretot als països ocupats pel
feixisme. La formació d'aquests fronts, l'avançada de l'Exèrcit Roig soviètic sobre
Alemanya a partir del 1944 i la participació comunista en els moviments de resistència
originaren la força que el comunisme tingué a Europa en acabar la guerra, bé que
l'aliança de l'URSS amb els aliats obligà a la dissolució del Komintern (1943).
El comunisme en el context de la guerra freda. Les derivacions i les transformacions
del comunisme posteriors a la guerra freda
A la majoria d'estats de l'est europeu on el front popular s'enfrontà al nazisme i rebé
el suport de l'exèrcit soviètic, s'implantaren règims comunistes ("democràcies
populars") mitjançant l'absorció o l'eliminació dels partits socialistes pels
partits comunistes (Alemanya i Romania, 1946; Polònia, 1947; Txecoslovàquia, 1948) o
dels partits camperols (Polònia i Hongria, 1947). El 1949, la creació del COMECON
estrenyé, des d'una organització econòmica, els vincles entre els estats comunistes
sota el control de l'URSS. Aquests esdeveniments anaven delimitant el bloc comunista que
durant més de quatre dècades s'enfrontaria en la guerra freda als estats
capitalistes amb democràcia parlamentària encapçalats pels EUA. Aquest enfrontament
seria el principal condicionant de l'evolució o l'estancament, segons els casos, del
comunisme, i el responsable de la seva ensulsiada final. En alguns estats de l'Europa
occidental, com França i Itàlia, la participació fonamental dels comunistes en el
moviment de resistència creà uns forts partits comunistes. A Àsia, el desenvolupament
del front comú antijaponès a la Xina, la Indoxina i Corea portà a la proclamació de la
República Democràtica del Vietnam (1945), de la República Popular de Corea (1948) i,
després d'una nova guerra civil, de la República Popular de Xina (1949). Alhora hom
creà un nou organisme de coordinació internacional, el Kominform, amb seu a
Belgrad (1947). Sorgí una altra vegada la depuració dels partits comunistes, centrada
aquest cop en les noves democràcies populars. El iugoslau Tito fou acusat de
desviacionisme (1948), l'hongarès Rajk fou executat (1949), Gomulka fou expulsat del
partit polonès (1949) i s'inicià un procés contra el secretari general del partit
txecoslovac Slánsk6éy (1951). Aquesta ofensiva comunista mundial i l'intent dels EUA i
els altres estats capitalistes de controlar econòmicament l'est d'Àsia i aixecar una
barrera política i armada a l'avançada del comunisme provocaren uns anys de forta
tensió entre ambdós blocs, minats, els capitalistes, per l'ofensiva dels partits
comunistes occidentals, sobretot el francès, el belga i l'italià, i, els comunistes, per
les depuracions internes. Aquest període, el més precari de la guerra freda, durà fins
a la mort de Stalin (1953), la caiguda de Truman, la fi de la guerra de Corea (1953) i de
la de la Indoxina (1954). A partir d'aleshores i fins a l'accés de R. Reagan a la
presidència dels EUA (1981) es produí un millorament de relacions entre els estats
comunistes i els capitalistes, alhora que, en resposta a la creació de l'OTAN, hom
fundava el Pacte de Varsòvia (1955). El vintè congrés del PCUS (1956) inaugurà un
període de distensió: Khruscov presentà el seu informe sobre l'època estalinista,
formulà els principis de la coexistència pacífica i el Kominform fou dissolt
(1956). D'altra banda, des del 1953 (insurrecció de Berlín) s'obrí una nova etapa de
revoltes als països de l'Est, reprimides de forma sagnant (Hongria, 1956; Polònia, 1956,
1970 i 1980; Txecoslovàquia, 1968), que posaren en evidència el descontentament d'amplis
sectors de la població. A la Xina, Mao inaugurà el període de les "Cent
Flors" poc temps abans de la conferència de Moscou dels partits comunistes al poder
(1957). El distanciament sino-soviètic es consolidà en el congrés de la Federació
Sindical Mundial (a Pequín, el 1960) i en la conferència de Moscou dels 81 partits
(1960), que provocaren la publicació, per part del partit comunista xinès, dels 25 punts
sobre la línia general del moviment comunista internacional (1963) i l'atac de Suslov als
xinesos (1964). El 1965, a la reunió de Moscou del març es consolidà l'oposició, i
cinc mesos després Zhou Enlai anuncià la Revolució Cultural; començà, així,
la polèmica dins el partit xinès i les manifestacions multitudinàries dels guàrdies
roigs, que culminaren amb l'informe de Lin Biao al novè congrés del partit (1969). Un
mes més tard tingué lloc la conferència de Moscou dels partits comunistes, amb
importants absències, com la de la Xina, a causa de la polèmica internacional. Durant
aquests anys el comunisme s'estengué per Àsia a l'ombra de la guerra del Vietnam, de la
propaganda xinesa i de la participació del partit comunista de l'Índia al govern de
l'estat de Kerala (1958-59 i 1967), per l'Amèrica Llatina arran de la Revolució
Cubana (des del 1959) i del fet de declarar-se Cuba socialista (1961), i per Àfrica
entorn dels moviments d'emancipació nacional (per exemple, en ésser fundat el Parti
Congolais du Travail i ésser proclamada la República Popular del Congo, etc). El tret
més destacat en l'evolució del comunisme internacional des del 1970 fou la fragmentació
del monolitisme regit per Moscou característic d'etapes anteriors; d'una banda,
s'aprofundí la ruptura sino-soviètica i fins s'arribà a la guerra entre la Xina i el
Vietnam, protegit per l'URSS (1979): el PC xinès s'allunyà també del maoisme. Al món
occidental, la crisi desencadenada per la invasió de Txecoslovàquia (1968) portà a un
reforçament d'altres corrents comunistes (guevarisme, maoisme, trotskisme), i en el
comunisme oficial es concretà, poc després, en l'aparició de l'eurocomunisme com
a opció política com més va més diferenciada i autònoma, especialment a França,
Itàlia i Espanya, i que permeté al PC francès d'accedir al govern (1981-84); a la
mateixa Europa oriental la teoria de la "sobirania limitada" o protectorat de
l'URSS damunt els "països germans" fou impugnada fins i tot per alguns
dirigents dels partits comunistes, no solament per la ja vella dissidència iugoslava i
l'albanesa, més recent (1960), sinó també per la Romania de Ceausescu i per alguns
sectors del POUP a Polònia (Gomulka, 1956; Gierek, 1970). Els avenços més espectaculars
assolits pel comunisme a nivell mundial —a Àfrica (Etiòpia, Angola, Moçambic,
Benín) i a l'Amèrica Central— ho foren sota la forma de revolucions nacionalistes i
populars força allunyades del model soviètic. La invasió de l'Afganistan per part de
l'URSS (1979) i l'accés del republicà R. Reagan a la presidència dels EUA (1981)
comportaren de nou l'agreujament de la tensió entre ambdues potències, palès en una
represa de l'armament i en l'enduriment dels conflictes locals. L'ascens de M. Gorbacov a
la cúpula del poder de l'URSS (1985) inaugurà un nou tombant en la posició relativa del
comunisme soviètic en la lluita per l'hegemonia mundial: el 1986 engegà la perestrojka,
conjunt de reformes de signe liberal destinades a modificar la rigidesa de l'estat
comunista tot pretenent, però, conservar-ne els atributs essencials, viratge que palesà
el reconeixement soviètic de la creixent pèrdua de terreny enfront dels sistemes regits
pel capitalisme i per la democràcia parlamentària. Les principals deficiències de
l'estat soviètic —i de la resta dels estats de la seva òrbita— se centraven en
els mals resultats de l'economia planificada, en la burocràcia sobredimensionada i
corrupta i en la manca de llibertats. Aquesta inferioritat comportà una nova etapa de
distensió (retirada soviètica de l'Afganistan el 1989, cimeres sobre desarmament, etc).
Gorbacov, però, no fou capaç de mantenir els canvis dins d'un abast compatible amb
l'existència de l'URSS: la radicalització de partidaris i contraris als canvis assolí
cada cop més protagonisme, i el reformisme de Gorbacov quedà en un segon pla. Els
primers a abandonar el comunisme foren els estats satèl·lits de l'Europa oriental, en
alguns dels quals, com ara Polònia i Txecoslovàquia, la dissidència anticomunista havia
esdevingut una incomoditat de consideració. A la RDA, l'abandó del comunisme fou seguit
d'una ràpida reunificació amb la RFA (1990). A la mateixa URSS, per l'agost del 1991 els
sectors immobilistes protagonitzaren un intent de cop d'estat, el fracàs del qual tingué
com a principals conseqüències la marginació definitiva de Gorbacov, la desaparició de
l'URSS i la dissolució i la prohibició del PCUS a final d'any, com també l'acceleració
de la desintegració territorial de l'antic territori soviètic (iniciada ja el 1990) amb
l'aparició, a l'empara del nacionalisme, d'un conjunt d'estats independents marcats per
la feblesa i la inestabilitat. Rússia, que havia constituït la unitat vertebradora de la
Unió Soviètica, reaparegué com a potència hegemònica, bé que considerablement
disminuïda. Atiada pel marasme econòmic, la corrupció i la humiliació per la
dependència de l'enemic secular i la reculada en l'escenari internacional, la nostàlgia
pel règim comunista i per l'URSS no ha fet sinó reforçar-se. Així, el 1993 fou fundat
el Partit Comunista de la Federació Russa, que ha esdevingut en poc temps un dels partits
més votats. Mentrestant, fora del control més directe de l'URSS, els estats comunistes
han seguit una evolució diversa. Iugoslàvia es descompongué traumàticament en diverses
repúbliques independents (1991-92) on, sota un ideari nacionalista, perviuen de l'antic
règim sobretot els mètodes autoritaris. A Cuba, privada del suport soviètic de fet des
del 1989, la dissidència ha esdevingut cada cop més oberta malgrat la repressió, i els
EUA apliquen des del 1990 un bloqueig que amenaça la supervivència del règim de Fidel
Castro, el qual, tanmateix es resisteix a la introducció de reformes. A Àsia, Laos i la
tradicionalment aïllada República Democràtica Popular de Corea restaren, a mitjan anys
noranta, com els darrers bastions del comunisme ortodox. A Corea del Nord, les dificultats
econòmiques i d'ordre intern s'han agreujat des de la mort el 1994 del seu artífex, Kim
Il Sung, dificultats que el règim intenta desviar mitjançant demostracions
bel·licistes. Ben diferent ha estat el cas de la Xina Popular, seguit, d'una manera
similar, pel del Vietnam. A la Xina, sota el lideratge del seu home fort Deng Xiaoping i
aprofitant les favorables relacions amb els EUA, des del 1980 hom ha dut a terme la
introducció progressiva de l'economia de mercat, però sense modificar el règim polític
de partit únic. El resultat d'aquests canvis (que ben poc tenen a veure amb el comunisme)
ha estat la transformació de la Xina en una potència econòmica de primer ordre i amb
una evident voluntat d'expansió regional. A l'Europa occidental, l'enfonsament del bloc
soviètic portà els partits comunistes de més pes (amb l'excepció del francès, que ha
mantingut l'ortodòxia) a anar molt més enllà de l'eurocomunisme: la formació de les
coalicions Izquierda Unida (1986) i Iniciativa per Catalunya (1987) i del Partito
Democratico della Sinistra (1991) palesen l'esforç per a respondre a un entorn nou en
el qual, al marge de les diferències, s'ha accentuat l'allunyament respecte al marxisme
com a fonament doctrinal únic.
El comunisme als Països Catalans
El comunisme sorgí als Països Catalans arran de la Revolució Russa, en crear-se'n
nuclis de simpatitzants dins el partit socialista (creació d'agrupacions comunistes a
Barcelona i Palma de Mallorca) i de la CNT (Barcelona, València, Lleida, Reus). Alguns
delegats catalans de la CNT (Andreu Nin per Barcelona, Hilari Arlandis per Cullera)
influïren positivament en l'adhesió d'aquesta confederació a la Internacional Comunista
(congrés del Teatro de la Comedia). Fou a Lleida on sorgí, al voltant del
periòdic "Lucha Social", el nucli que propagà amb més força les idees
comunistes. La majoria dels delegats de la CNT al Primer Congrés de la Internacional
Sindical Roja (Moscou, el 1921) foren també catalans (Nin, Arlandis, Joaquim Maurín). En
tornar una part de la delegació, hom creà els comitès sindicalistes revolucionaris, a
imatge dels que funcionaven a França, i fundà el setmanari "La Batalla"
(1922). El 1923 aquest nucli entrà en relació amb el Partido Comunista de España
i amb la Internacional Comunista (a través d'Ignazio Silone), i a la tardor del 1924
s'integrà en el PCE formant la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB),
dirigida per Maurín, Pere Bonet, David Rey, etc. Aquests anys, a partir de l'Agrupació
Comunista de València es formà la Federació Regional Llevantina (FRL), dirigida
per González Canet, Julià Gómez Gorkin, etc. Anys més tard es dividí en federacions
provincials. La de Castelló, dirigida per Julià Peirats, simpatitzà amb la FCCB, i la
de València, dirigida per Josep Antoni Urivei i Juli Mateu, restà adherida al PCE. La
integració de la FCCB no fou completa en cap moment, i des de la fi del mateix any
sorgiren divergències fonamentals entre ella i el PCE respecte a política sindical, al
funcionament intern del partit i al problema nacional, que portaren a la ruptura
definitiva amb el PCE, de la FCCB i molts grups de la federació provincial de Castelló
(1930). Mentrestant, a Palma de Mallorca la primera agrupació comunista (1921-23)
publicà "El Comunista Balear", i l'any 1931 hom creà l'Agrupació Comunista
Palmesana (més tard, Comitè Provincial de Balears), adherida al PCE i dirigida per
Antoni Bauzà, que publicà "Nuestra Palabra". En 1928-29 s'havia format un grup
nou dirigit per Jordi Arquer i altres partidaris del marxisme, amb trets nacionalistes
importants i no alineats amb la Internacional Comunista, el qual grup constituí el Partit
Comunista Català, amb una certa influència a Barcelona i a Lleida. Aquest partit i
la FCCB es fusionaren a la fi del 1930 i crearen el Bloc Obrer i Camperol (BOC). El
1931 sorgí Estat Català — Partit Proletari, escissió d'orientació
marxista d'Estat Català, que després prengué el nom de Partit Català Proletari
i que publicà "L'Insurgent". El 1932, un petit nucli afiliat al PCE i alguns
militants separats de la FCCB (Hilari Arlandis, etc) fundaren el Partit Comunista de
Catalunya, adherit al PCE i a la Internacional Comunista; fou dirigit per Ramon
Casanelles i publicà "Catalunya Roja". La nova situació política de la fi del
1933 i del 1934 motivà la política d'unificació de les forces obreres (al marge de la
qual restà la CNT-FAI) a través de la plataforma de l'Aliança Obrera; en fou el
resultat el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), dirigit per Maurín i Nin i
que publicà "La Batalla", i, més tard, el Partit Socialista Unificat de
Catalunya (PSUC), dirigit per Joan Comorera i que publicà "Treball". Durant
la guerra civil aquestes dues organitzacions es disputaren la representació del
comunisme, i ambdues intervingueren en el govern de la Generalitat, bé que el PSUC amb
més freqüència. L'enfrontament polític dels dos partits augmentà sobretot des de la
sortida del POUM del govern (desembre del 1936) fins a arribar al xoc armat durant els
fets de Maig (1937), a partir dels quals el POUM fou dissolt, en foren empresonats
els dirigents i en fou assassinat el secretari polític, Andreu Nin. Des d'aleshores el
PSUC i el PCE (la seu del qual s'instal·là a València) foren les úniques
organitzacions comunistes legalitzades als Països Catalans, tot i que funcionà
clandestinament algun grup del POUM, sobretot a València, i algun grup bolxevic leninista
afiliat a la Quarta Internacional. Des del 1939, la història del comunisme català
oficial és la del Partit Socialista Unificat de Catalunya i la de les federacions
balear i valenciana del Partido Comunista de España. La gradual diversificació
organitzativa del moviment comunista sorgí de les crisis internes d'ambdós partits que
donaren lloc, a partir del 1964 i el 1968 com a efecte del maig francès, a un seguit
d'escissions i a una proliferació de grups comunistes (maoistes, trotskistes, retorns a
l'ortodòxia soviètica, etc) que s'accentuà durant la transició espanyola a la
democràcia (1975-78) i la primera meitat dels anys vuitanta. La inserció cada cop més
clara dels Països Catalans en el model de les democràcies europees occidentals i la
crisi general del comunisme derivada del final de l'URSS, comportaren la desaparició de
tots aquests grups. Pels mateixos motius, el PSUC ha accentuat l'allunyament respecte al
pensament marxista tradicional i, tot i l'escissió del 1982 que donà lloc al
prosoviètic Partit dels Comunistes de Catalunya, ha cercat l'assimilació de
l'esquerra alternativa procedent de l'ecologisme, el feminisme i també de certs corrents
del nacionalisme. Expressió d'aquesta nova orientació ha estat la fundació, el 1987, de
la federació Iniciativa per Catalunya, en la qual el PSUC, tot i el seu pes
determinant, no incideix com a grup organitzat. A les Balears i el País Valencià, els
respectius partits comunistes han seguit una evolució semblant amb la federació Izquierda
Unida, d'àmbit estatal.
Comunisme de
guerra
Etapa (1918-29) de la política econòmica del govern
bolxevic que seguí el període de capitalisme d'estat. Donà pas a l'anomenada Nova
Política Econòmica, a causa de la dislocació econòmica que es produí. El
comunisme de guerra, amb una política de salaris igualitària, fou un experiment de
transició al socialisme. Entre les seves realitzacions cal assenyalar la nacionalització
total de la producció (comitès de pagesos pobres requisaven les terres i llur utillatge
als kulaks), supressió del mercat organitzat i instauració d'un monopoli estatal,
centralització total de la gestió industrial, instauració del treball obligatori i
militarització de certs sectors.
Comunisme
llibertari (veure Anarcocomunisme) (veure Anarcocomunisme)
Comunitat
Grup social generalment caracteritzat per un vincle
territorial i de convivència o per una afinitat d'interessos i de conviccions
ideològiques (político-socials, religioses, etc). En general hom pot discernir, sota
aquest mot, una connotació personal i col·lectiva alhora, en el sentit que tota
realització comunitària inclou una tensió constant entre el grup humà que pretén de
configurar l'individu i la persona concreta que vol defensar la pròpia llibertat.
Comunitat
autònoma
Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què
s'organitzen les regions i nacions de l'estat espanyol per a l'exercici del dret
d'autogovern segons la constitució de 1978.
Comunitat catalana
Organització representativa dels catalans residents als
països americans, constituïda com a suport del Consell Nacional de Catalunya, fundat a
Londres el 1940. Així, hom fundà la Comunitat Catalana de Mèxic, la més activa, que
tenia com a portaveu "El Poble Català" i que promogué la ratificació del
pacte Galeusca; la Comunitat Catalana de l'Amèrica Central, radicada a San José
de Costa Rica; la Comunitat Catalana de Colòmbia (Bogotà) i la Comunitat Catalana de la
República Argentina (Buenos Aires). La missió d'unitat dels catalans d'aquestes
comunitats s'acordava amb la pluralitat ideològica, puix que en els consells directius hi
havia membres de la majoria dels partits polítics i de les sindicals de Catalunya a
l'exili, a més d'antics residents catalans d'abans de la guerra civil.
Comunitat
d'Estats Independents (CEI)
Organització que, a excepció d'Estònia, Letònia i
Lituània, agrupa els estats que constituïen les repúbliques de la Unió Soviètica en
el moment de la seva dissolució. Resultat de la liquidació de l'estat soviètic
(desembre del 1991) formulà els seus principis en l'acord de Minsk, signat el 8 de
desembre del 1991 pels caps d'estat de Rússia, Ucraïna i Bielorússia, i confirmat en la
Declaració d'Alma-Ata (21 de desembre), a la qual s'afegiren la resta d'estats sorgits de
l'URSS (menys els bàltics i Geòrgia i l'Azerbaidjan, que hi ingressaren el 1993). La CEI
reconeix la sobirania, la integritat territorial i la inviolabilitat de les fronteres dels
nous estats i pretén assolir la cooperació interstatal en un gran nombre d'àmbits i la
creació d'un mercat únic. En matèria militar, la CEI estableix un control unificat
sobre l'armament nuclear i la coordinació entre els exèrcits dels estats membres. Els
òrgans de direcció són el Consell de caps d'Estat i el Consell de caps de Govern,
formats per un representant de cada estat. Les decisions es prenen per consens i la
presidència és rotatòria. Impulsada per l'evident lideratge de Rússia, el
desenvolupament de la CEI és obstaculitzat per la depauperada situació econòmica, els
nombrosos conflictes a l'interior i entre els diversos diversos estats membres i la
inestabilitat i la feblesa de la mateixa Rússia. La seu oficial és a Minsk
(Bielorrússia).
Al setembre del 1993 s'hi adherí l'Azerbaidjan i a l'octubre
ho féu Geòrgia, per decret presidencial. A l'abril del 1994 Moldàvia ratificà
l'ingrés a la Comunitat. En la cimera de la CEI d'aquell mateix mes, Ucraïna cedí a
Rússia la majoria dels vaixells que havia aconseguit en el repartiment de la flota de la
mar Negra. Al març del 1996 se signà a Moscou el tractat de l'anomenat 'nucli dur' de la
CEI, per part dels presidents de Rússia, Boris Jelcin; Bielorússia, Aleksandr Lukasenka;
Kazakhastan, Nursultan Nazarbajev, i Kirguizistan, Askar Akajev, per a l'harmonització en
les àrees d'economia, ciència, educació, cultura i societat. A l'abril del 1996,
Rússia i Bielorússia firmaren un principi d'acord per crear una Comunitat
Russo-bielorussa, que nasqué a l'abril del 1997 malgrat l'oposició dels sectors
nacionalistes bielorussos. Aquesta Comunitat és un acord de cooperació que no inclou la
creació d'un estat unitari i que aspira a reforçar les relacions polítiques,
econòmiques, militars, científiques i culturals, per a garantir la seguretat mútua.
Comunitat
del Carib (CARICOM)
Organització econòmica internacional creada pel tractat de
Chaguaramas del 1973 que substituí l'antiga Associació de Lliure Canvi del Carib
(CARIFTA). La seva finalitat és la creació d'un mercat comú i la integració política
entre els estats illencs del Carib que foren antigues colònies britàniques. Els seus
membres són Barbados, Guyana, Jamaica, Trinitat i Tobago, Belize, Dominica, Grenada,
Montserrat, Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines, Antigua i Barbuda i Saint
Christopher i Nevis. El seu secretariat té la seu a Georgetown, capital de la República
de Guyana. Des del 1991 en són membres associats les Illes Verges britàniques i
nord-americanes i les illes Turks i Caicos. Les Bahames és un estat membre de la
Comunitat, però no del mercat comú.
Comunitat
Econòmica dels Estats de l'Àfrica de l'Oest (CEDEAO)
Organisme econòmic internacional creat el 1975 a Lagos (Nigèria) i
constituït per nou estats francòfons (Burkina Faso, Benín, la Costa d'Ivori, Guinea,
Mali, Mauritània, el Níger, el Senegal i el Togo), dos de parla portuguesa (Guinea
Bissau i el Cap Verd) i cinc de parla anglesa (Gàmbia, Ghana, Libèria, Nigèria i Sierra
Leone). La CEDEAO es proposa de promoure la cooperació i el desenvolupament dels estats
membres per mitjà de la creació d'una unió duanera, d'una xarxa de transports entre els
membres i d'uns projectes comuns agrícoles, industrials, energètics i minerals. La seu
del secretari executiu és a Nigèria. El 1993 els estats membres acordaren la creació
d'un Parlament Regional, un Consell Econòmic i Social i un Tribunal de Justícia, tractat
que entrà en vigor al juliol del 1995.
La CEDEAO no aconseguí els seus objectius d'integració econòmica a conseqüència de
les tensions entre els seus membres. Malgrat tot, el 1990 tingué un paper destacat en la
tramesa d'una força d'interposició en el conflicte de Libèria (l'anomenada ECOMOG).
Comunitat
Econòmica Europea (CEE)
Organització internacional fundada amb l'objectiu de crear
un mercat únic entre els estats membres i integrada posteriorment dins la Unió
Europea. Fou fundada pels tractats de Roma, signats el 25 de març del 1957,
pels quals també es creava la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (EURATOM), i
entrà en vigor l'1 de gener del 1958. En foren els membres fundadors Bèlgica, França,
els Països Baixos, la República Federal d'Alemanya, Itàlia i Luxemburg. Entre les
mesures per a la creació del mercat únic hi havia la fixació d'unes tarifes externes
comunes (unió duanera), l'elaboració d'una política conjunta per a l'agricultura i per
al moviment de mà d'obra i els transports, la fundació d'institucions comunes per al
desenvolupament econòmic i la creació (1979) d'una unitat monetària europea (ECU). El
1965, aquests estats acordaren unir ambdues organitzacions, i també la Comunitat
Europea del Carbó i de l'Acer (CECA, creada el 1951 pels mateixos estats), i les van
dotar d'organismes de govern comuns. L'acord, que donà lloc a les Comunitats Europees,
entrà en vigor el 1967. La Gran Bretanya, lligada al Commonwealth, refusà de formar part
de la Comunitat; el 1959, però, entrà a l'Associació Europea de Lliure Comerç i el
1961 sol·licità d'ingressar com a membre de la Comunitat. Les negociacions foren
suspeses el 1963 a causa de les objeccions de França. Finalment, el 1973 hi ingressaven
la Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca. El 1981 s'hi afegí Grècia i el 1986 Espanya i
Portugal. Grenlàndia, en canvi, que depèn de Dinamarca, decidí de retirar-se'n el 1982.
El 1990 s'hi integrà l'Alemanya reunificada. L'entrada a la Comunitat Econòmica Europea
comporta l'entrada simultània a les altres dues organitzacions de les Comunitats
Europees. L'aprovació del tractat de Maastricht, comportà la integració de la
CEE a la Unió Europea.
Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA)
Organització econòmica internacional fundada a París
el 1951 per acord dels governs de la RF d'Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg
i els Països Baixos. Posteriorment n'han format part tots els estats membres de la Comunitat
Econòmica Europea. El Regne Unit s'abstingué de signar el text institucional. Aquest
començà a vigir el 1952, amb una durada de 50 anys. El seu objecte era la integració
econòmica en el sector del carbó i de l'acer (supressió d'obstacles duaners,
regularització de la producció, increment productiu de les explotacions i ajut a les
regions i als treballadors afectats per les reestructuracions), amb vista a una
reconciliació entre França i Alemanya, i a preparar la unió política entre els estats
de l'organització. Per a dirigir la CECA, entre altres òrgans, fou creada una alta
autoritat que el 1967 fou unificada amb les comissions executives de la CEE i l'EURATOM.
Comunitat
Europea d'Energia Atòmica (EURATOM)
Organització europea, amb seu a Brussel·les, creada pel
tractat de Roma (1957), que començà a funcionar el 1959. Els objectius es concreten en
l'establiment d'un mercat comú de productes nuclears i en el desenvolupament de les
indústries d'aplicacions pacífiques de l'energia nuclear. En són estats membres els de
la CEE (des del 1993 integrada a la Unió Europea), a la qual restà vinculada
orgànicament el 1967. Cada estat membre en controla els programes, les produccions i les
inversions, i l'organització monopolitza la utilització de matèries fissionables.
Comunitat
internacional
Unió lliure dels estats, basada en la solidaritat i que
tendeix a resoldre els conflictes d'interessos internacionals. La insuficiència d'un
estat per a assolir per si mateix els propis objectius ha desenvolupat el fenomen
associatiu a través de la creació d'acords, tractats i organitzacions internacionals de
composició i funcions variables. En un pla formal, la més alta expressió de comunitat
internacional és l'Organització de les Nacions Unides.
Comunitat
pel Desenvolupament de l'Àfrica Austral
Organisme econòmic internacional, destinat prioritàriament a la
integració econòmica dels països de l'àrea meridional africana. Nascut per fer front a
la Sud-àfrica de l'apartheid, agrupava nou països de la zona: Lesotho, Botswana,
Zàmbia, Zimbabwe, Tanzània, Angola, Moçambic, Swazilàndia i Malawi. El 1994, la
República Sud-africana ingressà a l'organisme, i dinamitzà notablement el funcionament
d'aquest organisme, que esdevingué un veritable motor del desenvolupament regional. El
1995, la república de Maurici també entrà en l'organització.
Comunitats
Europees
Unió de les tres organitzacions -Comunitat Econòmica
Europea, Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer i Comunitat Europea
d'Energia Atòmica- creades per alguns estats de l'Europa occidental per tal de
desenvolupar la unió política i econòmica del continent. El 8 d'abril del 1965 els
membres fundadors (Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg, la República Federal d'Alemanya
i els Països Baixos) signaren a Brusel·les el tractat que establia les institucions
comunes de les tres organitzacions. L'acord entrà en vigor l'1 de juliol del 1967. El
1973 s'hi incorporaren Dinamarca, Irlanda i la Gran Bretanya, el 1981, Grècia, i el 1986,
Portugal i Espanya. Formen l'estructura comunitària el Parlament Europeu, el Tribunal
de Justícia de les Comunitats Europees, el Consell de Ministres (des del 1994
anomenat oficialment Consell de la Unió Europea), que representa directament els estats
membres, i la Comissió, que vetlla pel compliment dels tractats i és responsable
executiu de les Comunitats, a més del Consell Europeu, que reuneix els caps
d'estat o de govern dels països membres. Amb l'entrada en vigor (1993) del tractat de Maastricht,
pel qual s'augmentaven els poders d'aquests organismes i la integració dels estats
membres, fou creada la Unió Europea, continuació de fet de les Comunitats
Europees.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
