BUXAWEB

VOCABULARI
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

C

C-COM / CON-CUZ

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Personatges d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Blowin' In The Wind

Cabdill
Cabdillatge
Cacera de bruixes
Cacic
Caciquisme

Cadastre
CADCI
Cadet
Cagoule, La
Caixa
Caixa d'estalvis
Calendari
Calendari del Pagès
Calendari julià
Calendari musulmà
Calendari republicà

Calendari xinès
Call Loans

Camarilla
Cambra
Cambra d'agricultura
Cambra d'indústria
Cambra de comerç

Cambra de gas
Cambra de Representants
Cambra dels Comuns
Cambra dels Lords

Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona
Camisa
Camp d'extermini
Camp de concentració
Camp de Cotlliure
Camp de treball
Campanya
Campanya de Palestina
Campanya de Sicília
Campanya de Tunísia

Campanya del Concert Econòmic
Campanya del Nord
Campanya electoral
Campanya Internacional per a la Prohibició Total de les Mines Antipersona
Campanya publicitària
Campanyes d'Etiòpia
Campanyes de Polònia
Campanyes del Sinaí
Canadenca, la
Cantonalisme
Canvi
Canvi cultural
Canvi social
Cap
Cap d'estat
Cap de govern

Cap polític
Capficat
Capità general
Capital
Capital, El
Capital cultural
Capital social
Capitalisme
Capitalisme comercial
Capitalisme industrial

Capitalisme monopolista
Capitalisme popular
Capitalització
Capitulació
Capitulació de Yorktown

Capitulació incondicional
Caputxinada, la
Carbó
Carbó activat
Carbó de coc
Carbó de pedra
Carbó vegetal
Carbonarisme
CARICOM
CARIFTA

Carlí -ina
Carlisme
Carmagnole, La
Carnet d'identitat
Carta
Carta apostòlica
Carta Col.lectiva de l'Episcopat Espanyol
Carta d'Amiens
Carta de l'Atlàntic
Carta de treball
Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries
Carta Olímpica
Carta pastoral
Carta Social Comunitària
Càrtel
Cartisme

Casa Blanca
Casa de cultura
Casa del poble
Casa pairal

Casal
Casc blau
Casino
Casino Barcelonès
Casino de joc
Casino Mercantil
Casino Mercantil Barcelonès
Casta
Castrisme
Catalanisme
Catolicisme
Catolicisme liberal
Catolicisme social

Catòlics Catalans (CC)
Catorze d'Abril, el
Catorze de Juliol, el
Catorze Punts, els
Caudillo, el
CECA
CEDA
Cèdula personal
CEE
CEFTA
CELAM
Cens
Cens electoral
Censura
Cent Dies, els
Cent Mil Fills de Sant Lluís, els
CENTO
Central Intelligence Agency (CIA)
Central Nacional Sindicalista (CNS)
Central sindical
Central Treaty Organization (CENTO)
Centralisme
Centralisme democràtic
Centralització
Centre
Centre Català
Centre Constitucional

Centre d'Actuació Valencianista
Centre d'Estudis Catalans
Centre Escolar Catalanista
Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona

Centre Nacional Català
Centre Nacionalista Republicà (CNR)

Centre-dreta
Centre-esquerra

Centrisme
Centristes de Catalunya-UCD
Centro Democrático y Social (CDS)
Chouannerie
CIA
Cicle
Cicle d'Otto
Cicle demogràfic antic
Cicle demogràfic modern
Cicle dièsel
Cicle econòmic
CIEMEN
Ciència
Ciències humanes
Ciències socials

Cientisme
Cimera
Cimera de Maastricht
Cinematògraf
Cinquena columna
Cinquena República Francesa
City

Ciutadania
Ciutadans actius

Civilització
Clan
Classe
Classe passiva
Classe política
Classe social

Classicisme
Classisme
Clearing
Clergue
Clergue regular
Clergue secular

Clericalisme
Clericat
Club
Club Català

Club de París
Club de Roma
Club dels Cordeliers
Club dels Federalistes

Club dels Jacobins
Club des Feuillants
Club Separatista Català

CNT
Coalició
Coalición Democrática
Coalición Popular

Codi
Codi civil
Codi de Napoleó
Codi penal
Codi penal militar

Codificació
Coexistència pacífica
Col.laboracionisme
Col.lectivisme
Col.lectivització
Colon -a

Colònia
Colònia industrial

Colonialisme
Colonització
Colpisme
Comandita
Comando

Comarca
Combat
Combatent
Combats del Bruc
COMECON
Comerç
Comerç colonial
Comerç electrònic
Comercialització
Comissari del poble
Comissari delegat de la Generalitat de Catalunya
Comissari europeu
Comissari polític

Comissaria General d'Assegurances
Comissaria General de Banca, Borsa i Estalvi
Comissariat d'Ordre Públic
Comissariat de l'Estatge
Comissariat de la Casa Obrera
Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya
Comissió
Comissió Abat Oliva
Comissió Bíblica
Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col.lectius
Comissió d'Acció Política
Comissió d'Educació General

Comissió d'Indústries de Guerra de la Generalitat
Comissió de Cultura

Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó
Comissió de govern
Comissió de la Classe de Filadors
Comissió de les Classes Obreres
Comissió de Responsabilitats

Comissió del Sud del Pacífic
Comissió Econòmica per a Europa

Comissió Europea
Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat
Comissió Mixta d'Administració i Control de la Propietat Urbana
Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV)
Comissió parlamentària
Comissió Reguladora de Preus
Comissió Reguladora de Salaris
Comissions Obreres (CC.OO.)

Comitè
Comitè central
Comitè Central de Proveïments
Comitè Civil contra el Terrorisme
Comitè d'empresa
Comitè de Defensa Social
Comitè de la Triple Aliança

Comitè de les Regions de la Unió Europea
Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya
Comitè de No-intervenció
Comitè de Salvació Pública
Comitè Econòmic i Social
Comitè Europeu
Comitè Executiu Popular
Comitè Francès d'Alliberament Nacional (CFLN)
Comitè Internacional per a la Migració
Comitè local de control

Comitè obrer de control
Comitè Olímpic Català (COC)
Comitè Olímpic Internacional (COI)

Comitè Olímpic Nacional
Comitè paritari
Comitè revolucionari

Commonwealth, The
Communauté Française
Companyia

Companyia de l'Índia Oriental
Companyia privilegiada
Competència
Competència deslleial
Competència prohibida
Competitivitat
Compilació
Compilació del dret civil especial de Catalunya
Complot
Complot de Garraf
Complot de Prats de Molló

Compravenda
Comuna
Comuna de París
Comuna popular

Comunalisme
Comunió Tradicionalista
Comunisme
Comunisme de guerra
Comunisme llibertari
Comunitat
Comunitat autònoma
Comunitat catalana
Comunitat d'Estats Independents (CEI)

Comunitat del Carib (CARICOM)
Comunitat Econòmica dels Estats de l'Àfrica de l'Oest (CEDEAO)
Comunitat Econòmica Europea (CEE)
Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA)
Comunitat Europea d'Energia Atòmica (EURATOM)
Comunitat internacional
Comunitat pel Desenvolupament de l'Àfrica Austral
Comunitats Europees

Següents >>


Cabdill
Líder carismàtic, especialment militar i polític.

Cabdillatge
Nom donat a la forma menys complexa de sistema polític centralitzat sota el lideratge d'un cabdill, generalment associada a cultures amb una base de subsistència en l'agricultura extensiva o la pesca intensiva. Amb una densitat de població més alta que en tribus i bandes, es caracteritza per la jerarquització dels individus i els llinatges. L'organització social és estratificada en rangs amb rols socials i professionals especialitzats. Alhora, els vincles de parentiu delimiten les diferències i les distàncies entre els rangs. El poder es transmet a través d'un llinatge dominant i es conserva mitjançant la redistribució centralitzada dels béns per part d'un cap carismàtic, el qual controla els béns i els aliments que els seus seguidors són obligats a donar-li i, al seu torn, els distribueix tot renovant els deutes i les obligacions envers ell d'un nombre cada cop més gran d'individus. Aquest és el fonament i, a la vegada, la debilitat principal del seu poder.

Cacera de bruixes
Històricament, conjunt de mesures inquisitorials destinades a localitzar, jutjar i castigar les persones sospitoses de bruixeria.
Expressió extreta de l'obra d'Arthur Miller The crucible ('Les bruixes de Salem', 1953) que passà a designar el període de repressió política als EUA (1950-54) conegut pel nom del senador MacCarthy, un dels seus principals dirigents. La cacera de bruixes es va fer efectiva durant l'etapa de la dècada de 1950 en què als Estats Units hi hagué una gran repressió ideològica, especialment contra les persones sospitoses de simpaties comunistes.

Cacic
Persona important d'un poble que exerceix una influència excessiva en assumptes polítics i administratius.

Caciquisme
Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen d'enllaç entre l'oligarquia que deté el poder i els habitants de llurs localitats. A l'estat espanyol la corrupció i la falsificació de les eleccions arribà a dominar la vida política municipal, provincial i parlamentària durant la Restauració (1874-1931), especialment a partir de la instauració del sufragi universal (1889), en què les velles oligarquies l'utilitzaven per tal d'evitar canvis radicals en l'estructura del poder. El cacic local era normalment un home amb poder econòmic, intellectual o moral sobre una comunitat i ben relacionat amb l'administració. Per damunt d'ell hi havia el cacic del districte, que controlava i feia elegir el personatge prèviament designat. El governador civil, càrrec de nomenament directe del ministeri de governació, exigia als cacics el compliment de les consignes del propi partit (liberal o conservador), a canvi d'ajudar ell de diverses maneres els cacics elegits. Sovint el poder del cacic era tan gran, que imposava amb facilitat la seva voluntat; però en ocasions calia acudir a la compra descarada dels vots, i encara a la tupinada (fer votar els morts, privar de vot certs individus, eliminar paquets de sufragis i invalidar l'elecció, si havia fracassat). El desastre colonial del 1898, les crítiques dels intel·lectuals (Joaquín Costa, Emilia Pardo Bazán, Benito Pérez Galdós), l'acció dels nous partits (republicans, regionalistes, nacionalistes, reformistes i socialistes), les eleccions del 1901 (guanyades pels socialistes a Astúries i pels catalanistes a Catalunya) i la llei electoral del 1907 iniciaren la davallada del caciquisme, mantingut només a les zones rurals, fins que fou destruït com a institució per suspensió del parlamentarisme durant la Dictadura (1923-30).
El caciquisme als Països Catalans
El moviment catalanista el combaté aviat enèrgicament: Valentí Almirall, en Lo Catalanisme (1886), l'acusava de fomentar la immoralitat dels funcionaris públics, de falsejar les eleccions , del sucursalisme respecte a Madrid i de mantenir la ingnorància del poble. La Lliga Regionalista, amb la seva campanya per tal d'assegurar la puresa del sufragi i les primeres victòries electorals, reduí el fenomen; Bartomeu Robert el combaté eficaçment des de l'alcaldia de Barcelona; Enric Prat de la Riba en saludà la desaparició en el famós article La mort del Círcol Conservador (1906). Els noms més significatius del caciquisme durant la Restauració foren, a Barcelona, Manuel Planas i Casals, conservador, i Josep Comas i Masferrer, liberal; a Mallorca, Pasqual Ribot i Pellicer, conservador i maurista; al País Valencià, on els cacics arribaren a utilitzar els roders per a intimidar llurs enemics polítics, Victorí Fabra i Gil, de Castelló de la Plana, conservador. A Mallorca, on Antoni Maura l'havia fet perdurar fins a la seva mort, no fou desarticulat del tot i Joan March, sobretot a través del seu principal representant, Lluís Alemany i Pujol, que pertanyia al partit liberal, continuà utilitzant-lo per a defensar els seus interessos econòmics. Al Rosselló el caciquisme anà també lligat al sucursalisme respecte a París i a la dependència envers els governs de dreta. Ja durant la Restauració (1816-31) es mantingué com a diputat Francesc Durand, membre d'una important família, i durant el Segon Imperi ho fou el seu fill Justí. Durant la Monarquia de Juliol el latifundista de Ceret Llorenç Garcias es mantingué com a diputat 18 anys, bé que Perpinyà es mostrà ja més independent.

Cadastre
Documentació establerta una vegada efectuades diverses operacions administratives i determinats aixecaments topogràfics per tal de permetre la identificació de les propietats immobles —urbanes i rústiques— d'una determinada zona, la constatació del caràcter dels seus productes i la quantificació dels ingressos que en resulten. A França, ja en temps de Francesc I, hom féu el cadastre de quatre generalitats del sud, i en temps de Colbert (1664), de la de Montalban. Però la idea d'un veritable cadastre general no sorgí fins el 1763, bé que no passà de l'estadi teòric; el 1790 el predomini de l'escola fisiocràtica féu que l'assemblea constituent ordenés la confecció del cadastre, acabat en temps del Consolat i de l'Imperi. A l'estat espanyol, a partir de la llei del 1906, el cadastre determina i qualifica la propietat territorial amb finalitat estadística, administrativa, jurídica i, especialment, per a distribuir amb equitat els imposts territorials.

CADCI
Sigla del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria.
Entitat social i política fundada a Barcelona (1903) per un grup de dependents de comerç i d'oficines de tendència catalanista. Fou inscrita com a «obrera», sobretot per evitar imposts. Admetia socis protectors (comerciants o industrials) per ajudar les Escoles Mercantils Catalanes, que depenien del CADCI, on les classes eren donades en català. La secció de propaganda, durant anys, seguí les directrius de la Lliga Regionalista. El CADCI participava en tots els actes patriòtics, cívics i esportius. Des del 1906 disposà d'un frontó i un gimnàs (on hom practicava la boxa i l'esgrima); el 1911 un grup d'associats constituí el Barcino Football Club, el 1912 instal·là una pista de patinatge i inicià els esports de neu, i implantà l'escoltisme (Estol Catalunya, integrat el 1913 als Jovestels de Catalunya). El 1912 fundà la revista «Acció». El 1917, quan tenia prop de deu mil socis, el seu president, Josep Puig i Esteve, fou elegit regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista. Des del 1920 l'expansió del CADCI motivà la fundació de filials a Sabadell, Reus, Terrassa, Girona, Lleida, etc. El 1921 fou fundada la Federació de Dependents de Catalunya, que tenia com a portaveu «Lluita». Pocs dies abans de la Dictadura de Primo de Rivera, hi fou signat el pacte anomenat Galeusca. El CADCI tenia llavors vint mil socis actius i funcionaven plenament les seccions de propaganda, mutualisme, esports, organització i treball i la cooperativa de consum. La Dictadura clausurà l'entitat, processà per separatistes els dirigents de la secció de propaganda i s'emparà de l'estatge social de la Rambla de Santa Mònica, on s'instal·là el Sindicat Lliure. Aquest grup no aconseguí, però, d'apropiar-se la cooperativa de consum i els seus béns, però sí el local, que fou recuperat pel CADCI poc temps després del 14 d'abril de 1931. En aquell moment el CADCI es decantà per la política d'Esquerra Republicana. El seu president, Francesc X.Casals, fou nomenat conseller de Treball i d'Assistència Social (1932). Un grup de socis del centre participà en els fets del Sis d'Octubre de 1934. El 1936 en fou nomenat president Pere Aznar, diputat a les corts de la República pel Partit Català Proletari. Durant la guerra de 1936-39 s'adherí a la UGT, i el 1939 fou clausurat i al seu estatge social hi fou instal·lat el Frente de Juventudes. Després del franquisme hi hagué alguns intents frustrats de reconstruir el Centre.

Cadet
1. Membre del Partit Constitucional Democràtic rus (Konstitucionno-demokraticeskaja Partija) (1904-17), conegut amb la sigla KD, el qual es proposava la transformació de l'imperi en un règim parlamentari constitucional. Pavel Miljukov, el seu dirigent, fou ministre d'afers estrangers el 1917 en el govern provisional, però el partit es retirà aquell mateix any de la coalició i desaparegué dissolt amb la presa del poder dels bolxevics.
2. Alumne d'una acadèmia militar. Aquest nom, d'origen gascó, que designava el secundogènit (i, per extensió, els fills subsegüents) de les famílies nobles, fou aplicat a França a partir del regnat de Lluís XIV als joves nobles que estudiaven en col·legis militars i que passaven a formar els cossos d'oficials, i s'estengué per Europa. La monarquia borbònica hispànica regulà d'una manera similar en el seu exèrcit (1722) la classe de cadets, limitada als estaments privilegiats. Aquesta limitació fou derogada definitivament el 1856.

Cagoule, La
Nom donat al Comité Secret d'Action Révolutionnaire, organització francesa d'extrema dreta composta, entre altres, per dissidents d'Action Française, que actuà entre el 1932 i el 1940; els cagoulards es proposaven d'enderrocar el règim republicà mitjançant el terrorisme. Durant la Segona Guerra Mundial una gran part dels seus membres i el seu dirigent, Eugène Deloncle, collaboraren amb el govern de Vichy; un grup de dissidents, però, actuà amb la resistència.

Caixa
Establiment financer o administratiu que rep fons en dipòsit, els quals administra o fa rendir.

Caixa d'estalvis
Institució financera de caràcter inicialment no lucratiu destinada a l'administració de dipòsits d'estalvis de primer grau a profit dels imposants (pagant-los més interessos que la banca) i de la comunitat. A diferència de la resta d'intermediaris financers, els beneficis o excedents són destinats a obres benèfiques, culturals, sanitàries i socials en general; els directius han d'ésser representatius dels imposants i de les institucions locals i fer la gestió gratuïtament, i s'han de vincular als projectes privats i públics, tant socials com financers, de la localitat, la comarca, la regió o l'estat on radiquen. Llur funció econòmica bàsica és de fomentar l'estalvi i canalitzar-lo cap a la inversió, evitant la tesaurització. Les inversions, fetes sempre amb les màximes garanties de seguretat, són dirigides principalment a l'empresa petita i mitjana, a l'agricultura, als mateixos impositors (facilitant-los l'accés a la propietat) i a la previsió per a la vellesa. Modernament han intervingut en projectes de moderada rendibilitat però d'interès col·lectiu. La primera caixa d'estalvis fou constituïda el 1778 a Hamburg, seguida al mateix s XVIII per d'altres en distintes ciutats alemanyes, i el 1783 als Països Baixos. Fou, però, Jeremy Bentham, el polític econòmic de la revolució industrial anglesa, qui ideà, a la fi del s XVIII, les caixes d'estalvis com a entitats públiques que havien de rebre les aportacions i els estalvis dels obrers amb l'objecte de proporcionar-los seguretat en l'estalvi i les assegurances, principalment de vellesa. El 1810 fou fundada la primera caixa d'estalvis britànica, i el 1817 fou promulgada la primera legislació per a encoratjar-ne l'establiment. Als EUA, la primera fou constituïda el 1816, i a França, el 1818, on foren regulades per les lleis del 1835 i el 1837, amb un sistema centralista. Arreu del món les caixes tingueren una gran expansió, afermada durant el s XX. L'antiga URSS les fundà el 1923 substituint l'interès per fórmules com el sorteig periòdic de quantitats entre els imposants. Als països socialistes serviren sovint per a absorbir un poder de compra que no trobava béns de consum i així poder accelerar la inversió. La moderna obligatorietat de les assegurances socials ha tret una bona part de l'objecte primitiu de les caixes, que han absorbit, però, altres tasques, com les de finançar l'estat als estats centralitzats, i les institucions municipals i regionals als estats descentralitzats. La creixent liberalització i internacionalització de l'economia, especialment a partir de la darrera dècada del s XX, contribueix com més va més a desdibuixar les diferències en les funcions, operacions i instruments financers de les caixes d'estalvi amb relació als dels bancs.

Calendari
Sistema de distribució del temps en grups originats per les llunacions (els mesos), les fases de la Lluna (les setmanes) i el moviment aparent del Sol (els anys), prenent com a unitat de base el dia, determinat pel moviment diürn aparent del Sol. El fenomen de les llunacions és la base del calendari lunar, determinat per les agrupacions anomenades mesos; el moviment anual del Sol ho és del calendari solar, en el qual les agrupacions principals són els anys i les estacions. La setmana pot ocupar un lloc, en tots dos calendaris, sense vinculació, però, amb el mes o l'any. Com a múltiple de l'any, en el calendari solar, hi ha el segle. Ambdós calendaris, el lunar i el solar, són inclosos dins el concepte d'era. Els primers calendaris foren els lunars. La durada de la llunació, o interval mitjà de temps que transcorre entre dues llunes plenes consecutives, varia de 29 dies i 6 hores a 29 dies i 20 hores, que equivalen a una durada mitjana de 29,5305 dies civils. En conseqüència, els calendaris lunars solen ésser formats per mesos de 29 i 30 dies, que encara fan necessari d'afegir un dia cada 30 mesos. Com a perfeccionament dels calendaris lunars, i per tal de correspondre més racionalment a les necessitats de l'agricultura, aparegueren els calendaris luni-solars, basats en les llunacions, però que alhora intenten d'ajustar-se a l'any tròpic, generalment mitjançant un mes variable, que hom inclou d'acord amb un cicle determinat. Entre els primers calendaris luni-solars cal esmentar el caldeu, l'hebreu, l'àrab anterior a Mahoma (l'actual calendari musulmà és lunar) i els primers calendaris grecs i romans.
L'antecedent més llunyà del calendari actual és el calendari caldeu, amb un any de 360 dies, repartits en 12 mesos de 30 dies. A fi de coincidir amb l'any tròpic, hom hi afegí un tretzè mes, també de 30 dies, cada sis anys, i un altre mes al cap d'intervals molt més llargs. Els mesos foren dividits en quatre setmanes de set dies d'acord amb les fases de la lluna; els dos dies darrers de cada mes restaren fora del compte. Cadascun dels dies de la setmana rebé el nom del Sol, de la Lluna i dels cinc planetes que aleshores eren coneguts (Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn), noms que, evolucionats, han subsistit en gairebé totes les llengües. Posteriorment desaparegueren els dos dies finals del mes en tant que dies separats de la setmana i es formà un cicle continu. El començament de l'any fou considerat primerament a l'equinocci de tardor, i més tard al de primavera. El calendari egipci fou en un primer moment exclusivament lunar, amb mesos de 29 i 30 dies. La necessitat de preveure les revingudes del Nil els féu estudiar l'any tròpic i cercar un calendari que s'hi ajustés. Hom establí tres estacions de quatre mesos (l'estació de sembra, la de recol·lecció i la d'inundació) de 30 dies (any de 360 dies). Aquest any civil avançava un any sencer cada 69 anys tròpics. Malgrat constatar-ho, no intentaren de modificar-lo. El període de 1 461 anys que avançava un any sencer rebé el nom de sotíac (de Sothis, Sírius), puix que era observada la sortida acrònica d'aquest estel, la qual anunciava la crescuda del Nil i els servia per a mesurar l'any sideri. Els intents per a arribar a afegir un sisè dia epagomen cada quatre anys fracassaren, i durant més de quatre mil anys continuaren usant un calendari independent de les estacions. Els egipcis no tingueren la setmana ni cap agrupació de dies basada en les fases de la lluna; per contra, empraren agrupacions de deu dies, els decans, tres dels quals formaven el mes i 36, l'any. A Grècia s'anaren unificant diversos calendaris, sota el model del caldeu, en l'anomenat calendari grec. Per tal d'aconseguir un ajustament entre la mesura del moviment del Sol i el de la Lluna, Soló trobà un cicle de vuit anys (cinc de lunars de 354 dies i tres amb el tretzè mes complementari; per tant, de 384 dies) que totalitzaven 2 922 dies. Aquest cicle equivalia a vuit anys tròpics més una hora i mitja, però, per contra, era inferior a 99 llunacions en un dia i mig. Per tal d'arranjar aquest desajust hom considerà un cicle de setze anys, al qual s'afegien tres dies suplementaris. Així hom obtingué un ajustament a les llunacions, però incrementà el desajust amb el Sol. L'any 432 aC Metó trobà el famós cicle que porta el seu nom (cicle lunar o cicle de Metó), format per dinou anys equivalents a 235 llunacions. Després de la reforma juliana, els grecs adoptaren progressivament el calendari romà.
El calendari romà fou també al començament estrictament lunar. Així, a l'època de la fundació de Roma era emprat un any format per 10 mesos (de 30 a 31 dies), que totalitzaven 304 dies. Aquests deu mesos foren anomenats Martius, Aprilis, Maius, Junius, Quintilis, Sextilis, September, October, November i December. Després del desè mes hom afegí els dies necessaris per a ajustar aquest any civil a l'any tròpic, i obtingué, d'aquesta manera, un calendari luni-solar. D'aquests dies afegits, en resultaren dos mesos: Januarius i Februarius. Així resultà un any civil de 355 dies, més curt encara que l'any tròpic; per tal de solucionar-ho, hom establí un cicle de quatre anys en el curs del qual hom afegia cada dos anys un tretzè mes, que podia ésser tant de 22 com de 23 dies. Aquests quatre anys civils equivalien a 1 465 dies, mentre que quatre anys tròpics només equivalien a 1 461 dies. Per tal d'aconseguir una major concordança, el 450 aC hom adoptà un cicle de vuit anys degut a Cleòstrat, amb el qual hom suprimia, en relació amb l'anterior cicle de quatre anys, la inclusió d'un mes de 22 dies cada vuit anys. Així i tot, el calendari continuava tenint un excés de dos dies cada vint-i-quatre anys. Juli Cèsar decidí la creació d'un nou calendari (45 aC), que fou designat calendari julià, adoptat posteriorment per la majoria de països, amb algunes modificacions; el començament de l'any fou portat de l'u de març a l'u de gener. Aquest calendari establí el concepte d'any de traspàs i un any civil mitjà de 365,25 dies, quantitat que hom creia que corresponia a la durada de l'any tròpic. Era dividit en dotze mesos: Januarius (31 dies), Februarius (29 o 30 dies en cas d'ésser any de traspàs), Martius (31 dies), Aprilis (30 dies), Maius (31 dies), Junius (30 dies), Quintilis (31 dies), Sextilis (30 dies), September (30 dies), October (30 dies), November (31 dies) i December (30 dies). L'any 44 dC el mes Quintilis fou rebatejat amb el nom de Julius, en honor de Juli Cèsar. A causa d'una aplicació incorrecta de la intercalació de l'any de traspàs, August hagué de decretar que durant dotze anys no hi hagués cap any de traspàs. Per aquest fet, el Senat decidí de canviar el nom Sextilis pel d'Augustus. Hom considerà, però, que Augustus havia de tenir el mateix nombre de dies que Julius, i n'agafà un de Februarius. Perquè no hi hagués, tanmateix, tres mesos seguits de 31 dies hom en tragué un de September i un altre de November, els quals foren afegits a October i a December. En resultà així un calendari que bàsicament havia de romandre fins avui. D'antuvi els romans no empraven la setmana, sinó que dividien el mes en tres parts desiguals: de les calendes (primer dia del mes) a les nones (dia 5 o 7), de les nones als idus (dia 13 o 15) i dels idus a les calendes del mes següent.
Amb el cristianisme continuà la vigència del calendari julià, i fins al s XVI subsistí parcialment la forma de divisió del mes usada pels romans. Des del s I, però, fou també usada la setmana, per influència del calendari jueu en el cristià. El dia de descans passà del dissabte al diumenge. Per tal com algunes commemoracions cristianes, com la Pasqua, eren basades en fets datats segons el calendari lunar jueu, hom establí un calendari litúrgic amb aquestes festivitats mòbils.
Imposat a la major part del món, el calendari julià contenia l'error de base de partir d'una mesura incorrecta de l'any tròpic, puix que mentre aquest equival a 365,2422 dies, l'any julià mitjà equivalia a 365,25 dies. La diferència, equivalent a 0,0078 dies, es traduïa en el retard d'un dia cada 128 anys. Com a conseqüència, el pas del sol pel primer punt d'Àries i, per tant, les estacions s'avançaren. Així, la Pasqua, vinculada a l'equinocci de primavera, anava celebrant-se cada any més cap a l'estiu. El 1582 el papa Gregori XIII, assessorat especialment per Ghiraldi, decretà que fossin trets deu dies a aquell any i fou modificat el concepte d'any de traspàs en un nou calendari, anomenat des d'aleshores, calendari gregorià, en el qual ho són els anys que són múltiples de quatre i que no acaben en dos zeros, i també tots els acabats en dos zeros que tenen el nombre que quedaria, en treure els dos zeros finals, divisible per quatre. D'aquesta manera hom suprimia tres dies civils cada quatre-cents anys i obtenia un any gregorià mitjà d'una durada de 365,2425 dies civils, del qual perdura només un excés de 0,0003 dies civils en relació amb la durada de l'any tròpic, que produeix només un excés de tres dies cada deu mil anys. Posteriorment, gairebé tots els països adoptaren el calendari gregorià. A Rússia es mantingué fins a la revolució del 1917 el calendari julià. Malgrat l'ús, pràcticament universal, del calendari gregorià, els inconvenients d'aquest són nombrosos, raó per la qual hi ha projectes de reforma, entre els quals destaca el calendari internacional fix, amb un any de tretze mesos, d'exactament quatre setmanes cada un, amb la qual cosa tots els mesos començarien en diumenge i acabarien en un dissabte. Un altre projecte és l'anomenat calendari mundial, que propugna un any de dotze mesos, de 30 i 31 dies, aplegats en grups de tres, totalitzant 11 dies cada grup.

Calendari del Pagès
Publicació anual de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, editat des del 1856. Publicat en català fins el 1940, tingué una gran influència a les zones rurals, on al s XIX no arribava gairebé cap altra publicació catalana. Al costat d'indicacions pràctiques sobre la sembra, la collita, les previsions meteorològiques, etc, hom hi troba articles de tècnica agrícola, texts legals i composicions literàries sobre temes rurals.

Calendari julià
També conegut com calendari gregorià o occidental. La manera de comptar el pas del temps a l'Occident, el calendari julià, va ser decretada per Juli Cèsar el 45 aC i va ser adoptada a l'edat mitjana per la majoria de països, amb algunes modificacions. Aquest calendari, però, contenia un error amb relació al calendari astronòmic, que es traduïa en el retard d'un dia cada 128 anys. El 1582, va néixer el calendari gregorià, quan el papa Gregori XIII va decretar la supressió de deu dies d'aquell any. El nou calendari va ser adoptat per la majoria de països, tot i que Rússia no va abandonar el calendari julià fins a la revolució d'octubre del 1917.

Calendari musulmà
Calendari emprat pels àrabs i després estès al món musulmà. Era un calendari lunar amb un any de dotze mesos, alternativament de 29 i 30 dies. A partir del s V hom hi afegí un tretzè mes, intercalació que fou prohibida per Mahoma. Per tal com la durada mitjana de la llunació sobrepassa en quaranta-vuit minuts la durada mitjana del mes lunar musulmà, es produeix una diferència que obliga a afegir onze dies en cada transcurs de trenta anys civils que formen el cicle; hi ha dinou anys de 354 dies i 11 anys de 355 dies (anomenats anys abundants), que ocupen el número d'ordre 2, 5, 7, 10, 13, 16, 18, 21, 24, 26 i 29. Per cada 33 anys civils gregorians transcorren 34 anys civils musulmans. Actualment, en els països musulmans, i especialment en els àrabs, el calendari musulmà és usat ensems amb el calendari gregorià.

Calendari republicà
Calendari decretat com d'ús obligatori a França per la Convenció el 24 d'octubre de 1793. Perdurà fins que Napoleó en decretà l'abolició i reintroduí el gregorià a partir de l'u de gener de 1806. Hom prengué el 22 de setembre de 1792, dia de l'equinocci de tardor, la data de la proclamació de la República, com a començament d'una nova era, i fou decretat que l'any civil comencés per l'equinocci de tardor. L'any era dividit en dotze mesos, tots de 30 dies: Vendemiari, Brumari i Frimari (tardor); Nivós, Pluviós i Ventós (hivern); Germinal, Floreal i Pradal (primavera); Messidor, Termidor i Fructidor (estiu). Els dies del mes eren dividits en tres dècades. Després del darrer dia del mes de Fructidor eren col·locats cinc dies suplementaris per obtenir un any de 365 dies; cada quatre anys, en comptes d'afegir-hi cinc dies, hom n'hi afegia sis. Fou vigent al Rosselló i també a la zona del Principat ocupada, durant la Guerra Gran, per les tropes franceses de la Convenció (1794-95), igualment com en altres territoris sota control republicà.

Calendari xinès
Calendari emprat a la Xina fins a la revolució del 1911. A l'inici de la dinastia Zhou (ss XI-VIII aC) la durada de l'any era avaluada en 366 dies, però era usat un calendari lunar de 354 dies, que aviat fou canviat per un de luni-solar, amb la intercalació de set mesos lunars cada dinou anys; així s'obtingué el calendari de Zhuangzi adoptat a Qin (s III aC), que durà fins a la reforma de l'època Han (any 104 aC). Al s XVI aparegué l'obra de Zhusaiu, que resumeix tota la tradició xinesa del calendari. Fins a la revolució republicana del 1911 la Xina es regí pel calendari lunar (yinli), i la diferència d'onze dies i un quart entre l'any solar i els dotze mesos d'aquest calendari es compensava amb la introducció d'un mes intercalat cada tres anys. Aquest mes se solia afegir al final dels dotze mesos. Això feia que el principi de l'any lunar oscil·lés entre darreria de gener i començament de febrer. Aquest cap d'any, anomenat festa de primavera (chunjie) era la festa més important de l'any xinès, que durava quatre dies. Al calendari xinès hi ha festes regides pel calendari lunar i, per tant, mòbils, i d'altres de regides pel calendari solar. Cal citar, a més, la divisió de l'any en 24 seccions (qijie), utilitzada al camp. Des dels Han (s II aC) fins al 1911, els anys xinesos han estat numerats combinant dos cicles, un de deu elements, els troncs celestials (tiangan), i un altre de dotze branques terrenes (dizhi). Aquest cicle es troba lligat amb el dels dotze animals simbòlics, d'interès astrològic. El calendari oficial, a la República Popular de la Xina, és el gregorià, introduït ja al s XIX pels jesuïtes.

Call Loans
Préstec d'un dia per l'altre que les entitats bancàries concedien als corredors o intermediaris perquè poguessin comprar accions a compte dels seus clients. Aquesta pràctica permetia especular sobre les accions perquè, de fet, no es pagava més que un 10% del seu valor: el comprador desemborsava el 10% del preu de l'acció -en el seu valor real- i demanava a crèdit el 90% restant al corredor, que es procurava la suma necessària demanant un crèdit ràpid a un banc. Així es podia especular a la borsa sempre que aquesta anés a l'alça: es revenia uns dies després, quan el preu de les accions ja havia pujat, i així es retornava el crèdit i tant el corredor com el client obtenien un marge de benefici.

Camarilla
1. Grup de persones que, sense reconeixement oficial i ocultament, influeix sobre les decisions del monarca o de l'autoritat superior de l'estat. El terme té l'origen en el conjunt de persones que, reunides davant la cambra reial de Ferran VII, influïren sobre la conducta política del rei durant els anys 1814-1820 i 1823-1833.
2. Conjunt de persones (familiars o amics) que, subreptíciament, influeixen en les decisions d'alguna autoritat superior, d'alguna personalitat.

Cambra
1. Òrgan polític deliberatiu amb facultats legislatives o consultives, propi dels estats del sistema representatiu. En els sistemes bicamerals, el conjunt de la cambra baixa, que representa directament els ciutadans, i de la cambra alta, que representa l'aristocràcia, les corporacions, els estats federats, etc, consitueix el parlament. La cambra baixa és anomenada segons els països cambra de diputats (derivada del règim francès sota la Restauració i la Monarquia de Juliol, i sota la Tercera República, i estesa a Itàlia, Luxemburg i la major part dels estats llatinoamericans), cambra de representants (als EUA, a Austràlia, a Nova Zelanda, a Sri Lanka, a Libèria i a Bèlgica), assemblea nacional; a la Gran Bretanya és anomenada Cambra dels Comuns, i a l'estat espanyol Congrés dels Diputats. La cambra alta és anomenada, en general, senat; a la Gran Bretanya, Cambra dels Lords.
2. Entitat o organisme, de caràcter oficial i estructurat com a corporació pública, o bé de caràcter privat i estructurat com a associació, que agrupa individus o entitats d'una mateixa activitat econòmica (comerç, indústria, navegació, agricultura, propietat, etc). i que té com a finalitat de cobrir uns serveis determinats i de defensar llurs interessos.

Cambra d'agricultura
Associació generalment voluntària que té per funció de reunir, elaborar i expressar les opinions de les persones lligades amb l'agricultura sobre qüestions públiques referides al benestar de l'interès agrícola. La primera fou fundada a Escòcia el 1864. En general, a tot el món, han estat restringides als grans propietaris i, a diferència de les antigues societats d'agricultors, han fet pressió sobre la política agrària governamental. A l'estat espanyol, les cambres d'agricultura foren regulades el 1890; agrupades en cinc federacions (entre les quals la catalano-balear i la valenciano-murciana) formaven la Unió Agrària Espanyola. El 1919 foren creades les cambres agrícoles provincials, de caràcter obligatori, al costat de les de caràcter local. Durant els darrers anys del s XIX foren creades, als Països Catalans, les cambres agrícoles de Barcelona (o Catalunya), València, Palma de Mallorca (Cambra Agrícola Balear, que publicà en 1893-95 el butlletí "El Agricultor Balear"), Tarragona, Castelló de la Plana, Reus, Tortosa, el Vendrell, Vilafranca del Penedès, Maldà i la Cellera de Ter, i els primers anys del s XX hom en creà moltes més, bé que en general prengueren el nom de sindicat agrícola o bé el d'associació de propietaris, associació agrícola, unió agrícola, etc, agrupades totes a la Federació Agrícola Catalana-Balear. Amb el franquisme, totes aquestes associacions foren suprimides, i llurs funcions (de les quals era exclosa la representació directa dels col·lectius agraris) atribuïdes a les cambres oficials sindicals agràries, els membres de la qual eren designats per les autoritats. Després del franquisme, ressorgiren, d'una banda, els sindicats agrícoles, dels quals la Unió de Pagesos és el de més projecció als Països Catalans, i, de l'altra, el Parlament de Catalunya creà el 1993 la cambra agrària, corporació de dret públic que actua com a entitat de consulta i de col·laboració amb la Generalitat de Catalunya en matèries d'interès agrari. Els seus representants són elegits directament entre els professionals del sector agrícola.

Cambra d'indústria
Associació que agrupa els industrials, amb funcions similars a la cambra de comerç. Les cambres d'indústria foren creades a l'estat espanyol el 1911, a les zones més industrialitzades: als Països Catalans, la Cambra Oficial d'Indústria de Barcelona (amb jurisdicció sobre tot el Principat), fusionada el 1967 amb la Cambra Oficial de Comerç i Navegació, i la Cambra Oficial d'Indústria de València (amb jurisdicció sobre les províncies de València i Alacant).

Cambra de comerç
Corporació de dret públic que agrupa les empreses per a la defensa i la promoció de llurs interessos. Les cambres de comerç són òrgans consultius de les administracions, tenen competències públiques encarregades i delegades per les administracions per a gestionar serveis públics i ofereixen serveis directament a les empreses. La denominació de cambra de comerç aplicada a aquest tipus d'institució és d'origen francès. Creada la de Marsella el 1599 i la de Dunkerque el 1700, Lluís XIV dotà aquesta institució d'un estatut nacional (1701), a partir del qual s'estengueren per tot l'estat. Suprimides durant la Revolució (1791), foren restablertes durant el Consolat. El darrer terç del s XVIII, el títol de cambra de comerç s'aplicà a les associacions de comerciants sorgides a les illes Britàniques (on tingueren un important paper en la Revolució Industrial) i a les colònies britàniques d'Amèrica: Nova York (1768), Glasgow i Belfast (1783), Edimburg i Leeds (1785), etc. Durant el s XIX s'estengueren per la major part dels estats del món en substitució de les diverses institucions tradicionals de caràcter similar. Als Països Catalans, els col·legis de la mercaderia i els consolats medievals havien deixat pas ja al s XVIII a les juntes de comerç. En termes generals, són dos els models bàsics que regulen les cambres de comerç arreu: el model continental, al qual s'adscriuen les cambres de l'estat espanyol, i el model anglosaxó. En l'àmbit continental, les cambres es consideren com a ens corporatius de caràcter públic i es basen en els principis d'adscripció obligatòria de totes les empreses i de quota obligatòria; en canvi, les anglosaxones són meres associacions de caràcter privat i es basen en els principis de lliure adhesió i de contribució voluntària. A l'estat espanyol, el 1886 en fou decretada la constitució a cada una de les províncies (coexisteixen, però, amb d'altres d'àmbit municipal en determinades poblacions importants que no són capitals de província). A partir del 1901 les cambres de comerç es denominaren cambra de comerç i indústria o cambra de comerç, indústria i navegació, segons les característiques; amb la llei de bases del 1911, que els donà un estatut oficial, foren establertes a les províncies més industrialitzades cambres d'indústria independents de les de comerç. El 1993 s'aprovà una nova llei de bases de les cambres, que substituí la del 1991, per tal d'ajustar aquestes institucions a la Constitució espanyola del 1978. Les vuitanta-cinc cambres de comerç de l'estat espanyol es troben agrupades en un Consell Superior de Cambres de Comerç, Indústria i Navegació, amb seu a Madrid. Hi ha actualment vint cambres de comerç als Països Catalans: vuit de comerç i indústria (Lleida, Tàrrega, Manresa, Terrassa, Sabadell, Valls, Alcoi i Oriola) i dotze de comerç, indústria i navegació (Barcelona, València, Mallorca, Eivissa i Formentera, Alacant, Castelló, Tortosa, Reus, Tarragona, Menorca, Girona, Sant Feliu de Guíxols i Palamós), a més de la Cambra de Comerç i Indústria de Perpinyà i dels Pirineus Orientals. El Consell de Cambres de Catalunya agrupa les tretze cambres catalanes, i el Consell de la Comunitat Valenciana, les cinc del País Valencià. Les de Barcelona, Eivissa i Formentera, Sabadell i Palamós foren fundades el mateix 1886; les de València i Tarragona, el 1887; la de Lleida, el 1897. El 1903 fou fundada la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació d'Eivissa, amb jurisdicció sobre Eivissa i Formentera; però, atesa la seva poca activitat, desaparegué el 1924 i fou assimilada a la de Palma de Mallorca, que hi establí una delegació. El 1905 foren creades les de Girona, Sant Feliu de Guíxols i Tàrrega; la de Maó ho fou el 1906. Dénia, Vinaròs i Vilanova i la Geltrú havien tingut també, igualment com Eivissa, cambra de comerç. Per al comerç internacional han sorgit, d'una banda, les cambres de comerç nacionals a l'estranger i, de l'altra, la Cambra de Comerç Internacional, fundada el 1919, que té el seu secretariat internacional a París i reuneix més de 100 comitès nacionals, amb un Tribunal d'Arbitratge Comercial Internacional.

Cambra de gas
Local hermèticament tancat on hom injecta gasos tòxics per asfixiar. Emprada per primera vegada a l'estat de Nevada (EUA) el 1924, fou utilitzada en els camps de concentració nazis per a exterminar presoners. Actualment serveix per a l'execució de condemnats a mort en alguns estats dels EUA.

Cambra de Representants
Cambra baixa del congrés dels EUA. Consta de 435 membres elegits per a dos anys proporcionalment al nombre d'habitants de cada estat (cada membre representa com a terme mitjà de 300 000 a 400 000 habitants). El Senat i la Cambra de Representants estan en pla d'igualtat en l'aspecte legislatiu, llevat en matèria d'imposts, en què únicament la Cambra de Representants posseeix la iniciativa, així com en el cas de l'impeachment. Ambdues cambres posseeixen també atribucions constitucionals, electorals i judicials.

Cambra dels Comuns
Cambra baixa del parlament britànic. Els seus membres (659 el 1997) són elegits per a un període màxim de 5 anys; la cambra és dissolta habitualment abans d'esgotar aquest període en el moment que el primer ministre considera que en la contesa electoral les circumstàncies són favorables al seu partit. Cada circumscripció electoral elegeix un únic membre de la cambra mitjançant sufragi universal directe; no poden ésser elegits els sacerdots, els funcionaris i els pars si no renuncien els títols nobiliaris. Presideix la cambra el speaker, que dirigeix els debats. El primer ministre ha d'ésser elegit forçosament, des de l'inici del s XX, entre els representants dels comuns (abans podia ésser-ho d'entre els de qualsevol de les dues cambres). Diàriament el govern se sotmet a les interpel·lacions a la Cambra dels Comuns (question time). Iniciada al s XIII per a l'aprovació i el repartiment d'imposts entre els llocs o comuns de jurisdicció reial, agafà importància i s'organitzà a partir de mitjan s XIV, afavorida per les necessitats econòmiques de la guerra dels Cent Anys. Al s XVII adquirí nou impuls: després de la restauració del 1660 consolidà el poder adquirit durant la guerra civil de 1642-48. Al llarg dels ss XIX i XX una sèrie de reformes ampliaren progressivament les atribucions de la cambra i la seva representativitat. El 1928 fou concedit el vot a les dones.

Cambra dels Lords
Cambra alta del parlament britànic. Poden ocupar escons només els bisbes i arquebisbes de l'Església Anglicana, els pars hereditaris del Regne Unit, els pars vitalicis creats el 1958 i els jutges del tribunal suprem (1 139 persones en total el 2001). El mateix any era constituïda per un total de 679 membres, dels quals 561 eren pars vitalicis, 92 pars hereditaris (d'aquests, 75 designats pels partits polítics, 2 de designació reial i 15 per la mateixa cambra) i 26 pars espirituals (2 arquebisbes i 24 bisbes). Creada al s XIII, com una de les dues cambres del parlament britànic, des de la fi del s XVIII ha perdut la major part del seu poder a favor de la Cambra dels Comuns. Les reformes del 1911 i del 1949 n'han reduït les facultats a la possibilitat d'exercir el dret de veto per dos anys sobre les lleis aprovades per l'esmentada cambra. El 1999 fou aprovada una llei per la qual se suprimien gradualment els membres hereditaris de la cambra (659 fins aquest any).

Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona
Corporació de dret públic constituïda el 1886 sota la presidència de Manuel Girona i Agrafel. L'any 1912, com a conseqüència del nou règim jurídic en matèria de cambres, s'instituïren, a Barcelona per separat, la Cambra Oficial de Comerç i Navegació i la Cambra Oficial d'Indústria. El 1967 es reunificaren les dues cambres i es constituí novament la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona com a continuadora d'aquelles. Té la seva seu a la Llotja de Mar. El principal òrgan de govern és el ple de seixanta-nou membres, seixanta dels quals elegits per sufragi universal i directe de tots els contribuents al Tresor Públic (persones físiques o jurídiques), que es dediquin al comerç, la indústria, la navegació i altres serveis, i nou elegits pels membres del ple abans esmentat a proposta de les organitzacions empresarials intersectorials i territorials més representatives. Participa en la gestió i el finançament de l'anomenat Grup Cambra, format per Fira de Barcelona, Turisme de Barcelona, Barcelona Centre de Disseny, Fundació Barcelona Promoció i la societat Gestió i Promoció Aeroportuària. Edita diverses publicacions, interessants per a l'estudi de l'economia catalana, com ara la "Memòria econòmica de Catalunya" (anual), en col·laboració amb les cambres de comerç catalanes. El seu arxiu històric guarda un fons molt important per a la història econòmica de Catalunya.

Camisa
Seguit d'un adjectiu de color distintiu d'un cos militar o d'un partit, nom donat als membres d'aquest cos o partit. Els camises roges eren els voluntaris que seguiren Garibaldi a l'expedició de Sicília (1860). Els camises negres, els militars feixistes italians a partir de 1919. Els camises brunes, els militants nacional-socialistes alemanys (1925) i especialment les SA (seccions d'assalt). Els camisas azules, els militants de FET i de las JONS (1934). També han estat camisas viejas els afiliats a la Falange Española abans del 18 de juliol de 1936.

Camp d'extermini
Nom donat als camps de concentració establerts pels alemanys a Alemanya i Polònia durant la Segona Guerra Mundial per a l'extermini en massa de la població jueva dels països ocupats. A més dels que foren construïts al costat dels camps de concentració d'Auschwitz i de Maidaneck (Lublin), sorgiren els de Chelmno, Belcec, Sobibor i Treblinka. L'extermini era dut a terme en grans cambres de gas, i la destrucció dels cossos, en forns crematoris. Hi foren exterminats entre quatre i sis milions de jueus.

Camp de concentració
Centre d'internament establert al marge dels procediments ordinaris de detenció prevists per les legislacions civils i militars, on són confinades persones per motius de seguretat militar o política o com a forma de càstig o explotació. L'empresonament és ordenat habitualment per representants del poder executiu o pel comandament militar i sovint ateny grups o classes de persones sense tenir en compte la culpabilitat individual. El terme aparegué per primera vegada a Cuba, on el capità general Valerià Weyler creà, el 1896, concentracions civils sotmeses a severíssima vigilància militar per tal de combatre les guerrilles antiespanyoles. Procediments anàlegs foren aplicats a l'&Ag;frica del sud pel governador britànic Horatio Herbert Kitchner, el 1901, durant la guerra anglo-bòer; amb motiu dels enfrontaments entre nord-americans i japonesos; a la Rússia dels tsars i dels sòviets; a Espanya en la guerra civil de 1936-39; a Grècia el 1944 i, després del 1945, a quasi tots els paísos del Tercer Món que han viscut lluites anticolonials. Però on els camps de concentració tingueren especial importància i significació fou a l'Alemanya nazi, on arribaren a ésser camps d'extermini. Des del 1934 foren creats, sota la direcció del cap suprem de les SS Heinrich Himmler i com a instrument de terror de l'estat nacionalsocialista, els de Dachau (prop de Munic), Oranienburg (dit després de Sachsenhausen, prop de Berlín), Buchenwald (prop de Weimar), Gross-Rosen (prop de Breslau), Flossenbürg (a l'Alt Palatinat), Neuengamme (prop d'Hamburg), Ravensbruck (a Mecklenburg, per a dones) i Mauthausen (prop de Linz); a partir de l'inici de la Segona Guerra Mundial foren creats, al costat de molts altres de menors, els de Stutthoff (prop de Danzig), Bergen-Belsen (prop de Hannover), Nordhausen (Turíngia), 'sHertogenbosch (Brabant del Nord), Natzweiler (Alsàcia), Theresienstadt (Bohèmia), Auschwitz (a la regió de Cracòvia), Maidanek (prop de Lublin) i Riga (Letònia). Hom hi confinà els enemics reals o suposats del règim nazi (especialment comunistes i socialdemòcrates, i també militants i clergues catòlics i protestants, intel·lectuals, empresaris), les considerades races inferiors (gitanos i, sobretot, jueus), homosexuals i els anomenats "asocials"; llur treball forçat, en condicions infrahumanes, constituí una part important de la mà d'obra de la indústria de l'armament. Les condicions de vida i de treball, la fam, les epidèmies, els càstigs i els turments, a més dels experiments mèdics fets amb internats, produïren una gran mortaldat o greus danys físics. Després de l'anomenada "solució final", donada a la qüestió jueva, foren establerts a Polònia des del 1941 camps d'extermini.

Camp de Cotlliure
Camp de concentració especial o de càstig disposat el 1939 per les autoritats franceses al castell de Cotlliure (Rosselló), destinat als refugiats de la guerra civil de 1936-39 considerats indisciplinats o perillosos. Hi hagué de 300 a 500 homes en règim penitenciari de treball forçós, amb una brigada especial de càstig.

Camp de treball
Camp de concentració en el qual els reclusos són constrets a treballar. Durant la guerra civil de 1936-39 funcionaren als Països Catalans, organitzats pel govern republicà, alguns camps de treball per a presos polítics, com el dels Omells de Na Gaia (Urgell). Actualment, si bé el règim penitenciari espanyol procura que tot penat i fins i tot pres preventiu pugui exercitar el dret al treball, aquest mai no pot ésser imposat com a pena, ni tan sols de forma subsidiària.

Campanya
1. Guerra, combat, operació militar, a camp obert.
2. Sèrie d'operacions que poden ésser considerades com un conjunt estratègic, i són explicitades en el pla de campanya o pla d'operacions.
3. Sèrie d'actuacions per tal d'aconseguir un fi científic, comercial, polític, etc.

Campanya de Palestina
Conjunt d'operacions militars (1915-17), durant la Primera Guerra Mundial, que donaren el control de Palestina i Síria a la Gran Bretanya. L'intent turc d'apoderar-se del canal de Suez (febrer del 1915), fracassat per una contraofensiva dels britànics, menà aquests a la campanya, a fi d'allunyar qualsevol amenaça damunt el canal. Llur general, Allenby, ocupà Gaza i Jerusalem (1917), ajudat per una flota aliada i forces franceses, australianes i àrabs. Presa també Damasc (setembre del 1918), per l'octubre els francesos ocuparen Beirut, i tres dies després Turquia demanà l'armistici.

Campanya de Sicília
Conjunt d'operacions militars de la Segona Guerra Mundial mitjançant el qual els aliats ocuparen l'illa (10 de juliol — 17 d'agost de 1943). Després d'un intens bombardeig i de conquerir tres illes properes, els atacants —forces anglo-nord-americanes comandades pels generals Eisenhower i Alexander— desembarcaren al sud i sud-est de Sicília. Els defensors, inferiors en nombre i equip, eren 220 000 soldats italians, que oferiren poca resistència, i 70 000 alemanys, que resistiren fortament prop de l'Etna. La campanya acabà amb l'ocupació de Messina.

Campanya de Tunísia
Conjunt d'operacions bèl·liques efectuades en territori tunisià entre el febrer i el maig del 1943 per part de les forces anglo-nord-americanes, d'una banda, i les germano-italianes, de l'altra. A la conferència de Casablanca els aliats acordaren la reconquesta total del Magrib abans d'iniciar l'ocupació d'Itàlia. Mentre els nord-americans tractaven de separar les forces alemanyes del general Jürgen von Arnim, al nord, de les del general Erwin J.Rommel, al sud, aquest contraatacà, ocupà la ciutat de Gafsa i marxà sobre Tebesa, on s'havien replegat els nord-americans. Tot i això, les diferències entre Hitler i Rommel permeteren als britànics ocupar el sud de Tunísia. Per la seva banda, von Arnim refusà de rebre reforços donant per perdut el cap de pont tunisià. Els anglo-nord-americans iniciaren l'ofensiva final el 19 d'abril, i el 7 de maig ocuparen Tunis i Bizerta. Les últimes forces italianes es rendiren el 12 de maig. La campanya de Tunísia comportà la pèrdua, per part de l'Eix, d'uns 250 000 homes, i d'uns 70 000 en el bàndol aliat. Significà també l'inici del control de la Mediterrània per part dels aliats, que poc després iniciaren la invasió de Sicília.

Campanya del Concert Econòmic
Moviment econòmic i polític promogut el 1898 per la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona, presidida per Sebastià Torres, per tal d'assolir per a Catalunya un concert econòmic amb l'estat espanyol similar al del País Basc. S'hi mostraren favorables les quatre diputacions catalanes, 318 ajuntaments del Principat i les principals entitats professionals, econòmiques i culturals. L'oposició que hi féu el ministre de finances Villaverde ocasionà el Tancament de Caixes.

Campanya del Nord
Conjunt d'operacions militars dutes a terme durant la guerra civil espanyola, entre març i octubre de l'any 1937, que acabaren amb la resistència republicana del Nord.  No podent encerclar Madrid, després dels intents fracassats en les batalles del Jarama i Guadalajara, el comandament franquista inicià, a la fi del març del 1937, l'anomenada campanya del Nord, contra la zona republicana, que comprenia Biscaia, la província de Santander i Astúries (menys Oviedo). El 26 d'abril tingué lloc el bombardeig de Gernika per aparells de la legió Còndor, de tanta repercussió internacional; l'11 de juny fou trencat el "cinyell de ferro" de Bilbao, ciutat ocupada el 19 per les tropes de Franco. La lluita fou molt aspra: el gudaris bascs i els batallons asturians oferiren una gran resistència (Santander, per contra, fou pres sense gaires dificultats el 26 d'agost de 1937). La campanya finí amb l'entrada de les tropes de Franco a Gijón (21 d'octubre de 1937). El comandament republicà muntà dues ofensives per tal d'atreure forces del nord a nous camps de batalla, que es concretaren en les batalles de Brunete i Belchite.

Campanya electoral
Sèrie d'activitats d'informació i de propaganda sobre els candidats, els partits i llurs programes, fetes durant un termini determinat abans d'unes eleccions i encaminades a aconseguir el màxim nombre de vots dels electors.

Campanya Internacional per a la Prohibició Total de les Mines Antipersona
Organització no governamental internacional fundada el 1991 amb l'objectiu d'aconseguir la il·legalització de la fabricació, l'ús i el tràfic de mines antipersona. Promou també el desminatge i l'assistència als damnificats per aquestes armes. Sorgí de la unió de sis organitzacions arran del fracàs de la convenció de Ginebra sobre armes convencionals (1980). Des de la seva fundació, s'hi han adherit més de 1 000 organitzacions no governamentals. La ICBL aconseguí el 1997 que 122 estats signessin a Ottawa un tractat per a la prohibició de les mines antipersona, en vigor des del 1999 i al qual s'han anat adherint nous estats membres. El 1997 la coordinadora Jody Williams rebé el premi Nobel de la pau en representació de l'organització.

Campanya publicitària
Programació i realització d'una acció publicitària de conjunt valent-se dels diferents mitjans de difusió.

Campanyes d'Etiòpia
Denominació donada als episodis bèl·lics internacionals que tingueren com a escenari l'imperi etiòpic a les acaballes del s XIX i a la primera meitat del s XX. La pretensió d'Itàlia d'imposar el seu protectorat sobre Etiòpia, basada en una interpretació tendenciosa del tractat d'Uccialli (1889), conduí a l'enfrontament militar d'ambdós països (1894). L'exèrcit italià, sota el comandament del general Oreste Baratieri, vencé els etiòpics a Koatit i Adigrat i ocupà la província de Tigre, però l'emperador Menelik II el derrotà a Amba Alaji, a Makalle i, com a victòria decisiva, a Adwa (març del 1896). Pel tractat d'Addis Abeba (octubre del 1896) Itàlia reconegué la independència d'Etiòpia. El 1935 els afanys imperialistes de Mussolini i la necessitat de primeres matèries i d'obertura de nous mercats determinaren que Itàlia aprofités els incidents fronterers entre la Somàlia italiana i Etiòpia per a emprendre, sense prèvia declaració de guerra, la conquesta d'Etiòpia. Comandades per Graziani i De Bono (substituït de seguida per P.Badoglio) i equipades modernament, les tropes italianes derrotaren l'exèrcit etíop, d'estructura quasi feudal i mal armat, a Enderta, Shire i Tembien. L'emperador Haile Selassie intentà d'aturar l'enemic, però novament fou vençut prop del llac Ashangi (1936); els italians ocuparen Gondar i la regió del llac Tana i entraren a Addis Abeba. La Societat de Nacions es limità a condemnar Itàlia com a agressora i a imposar-li sancions econòmiques. Entre el març i el maig del 1941 les tropes britàniques comandades per Cunningham i Platt, en una acció convergent des de Kenya i el Sudan i amb l'ajut de les guerrilles indígenes, derrotaren l'exèrcit del duc d'Aosta i l'obligaren a capitular, fet que posà fi a la dominació italiana a Etiòpia.

Campanyes de Polònia
Operacions bèl·liques que tingueren com a escenari el territori polonès durant les dues guerres mundials. Havent declarat Alemanya i Àustria-Hongria la guerra a Rússia (1 i 6 d'agost de 1914), els austro-hongaresos emprengueren (primera campanya) amb poc èxit l'ocupació de la Polònia russa; mentrestant, l'escomesa de Rússia contra la Prússia oriental obligà les tropes alemanyes —comandades per Hindenburg i Ludendorff— a intervenir-hi. Els uns i els altres obtingueren, alternativament, victòries i derrotes, fins a mitjan 1915, en què els Imperis Centrals, en una gran ofensiva, ocuparen Polònia i Lituània, que retingueren fins a l'armistici amb la naixent Unió Soviètica. L'u de setembre de 1939 (segona campanya), sense prèvia declaració de guerra, les forces alemanyes —la Wehrmacht, amb el suport de la Luftwaffe— ocuparen la major part de Polònia en una ràpida campanya, completada el 29 del mateix mes amb la capitulació de Varsòvia després de tres setmanes d'heroica resistència; mentrestant, des del dia 17, l'exèrcit soviètic (d'acord amb el pacte amb el Tercer Reich) ocupava les províncies orientals del país. L'ocupació de Polònia per Alemanya féu esclatar la Segona Guerra Mundial. En la tercera campanya, els habitants de Varsòvia, encoratjats pels avenços dels aliats, es revoltaren contra els invasors nazis (1 d'agost de 1944) i lluitaren desesperadament fins el 2 d'octubre, que hagueren de capitular. L'alliberació de Polònia del domini nazi fou duta a terme entre el gener i el març del 1945 pels exèrcits soviètics amb la col·laboració dels partisans.

Campanyes del Sinaí
Operacions militars efectuades a la península del Sinaí per l'exèrcit israelià en les guerres àrabo-israelianes. La primera (1956) comportà una pràctica ocupació del desert (120 km de profunditat en tres dies) per les columnes blindades comandades per Moshé Dayan. Les forces de l'ONU restabliren (1956) les línies anteriors de l'armistici del 1949. La més espectacular (1967) portà les forces blindades israelianes fins al canal de Suez en l'anomenada guerra dels Sis Dies, territori que ocuparen fins el 1973, que un sobtat atac egipci obligà els israelians a retirar-se una vintena de quilòmetres a l'interior del Sinaí.

Canadenca, la
Nom amb què fou coneguda l'empresa Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited.

Cantonalisme
Doctrina política que pretén l'organització de la societat en cantons federats, que substitueixin l'organització estatal. Fou especialment important a la Península Ibèrica i a Suïssa, a la segona meitat del s XIX.
(veure Insurrecció Cantonalista)

Canvi
Forma de la distribució de les mercaderies dins la societat. La superació d'una economia d'autoconsum amb la introducció de la divisió del treball exigí històricament l'aparició del canvi, instrumentat d'antuvi pels procediments de bescanvi o barata i, posteriorment, per la introducció del diner. En ambdós casos, el problema que el canvi implicava consistia en la determinació d'un indicador general de l'estructura de relacions d'equivalència entre els distints béns produïts dins una comunitat econòmica, és a dir, el valor de canvi relatiu de cada bé o mercaderia. Dins l'escola clàssica, el canvi aparegué com un concepte inherent a l'home, al qual corresponia l'exercici d'una activitat «natural» caracteritzada pel fet de produir-se entre mercaderies equivalents que tenen, en el treball incorporat o en el treball contingut, l'essència del valor i que dóna lloc a un canvi equivalent. L'economia neoclàssica i els corrents marginalistes consideren d'escàs relleu les discussions sobre el canvi, considerat com un fet tècnic subsidiari respecte a les categories d'utilitat i d'escassetat, atès que l'esquema teòric recolza en les relacions entre individus aïllats dins un mercat transparent. El marxisme parteix de l'existència d'una llei del valor que regula el canvi de mercaderies (sobre la base del quantum, de treball abstracte, simple i necessari socialment) i que parteix del canvi equivalent per a formular la desigualtat en el canvi, tant en les relacions entre capital i treball, amb l'aparició de l'excedent i de l'explotació, com a escala nacional (canvi desigual entre l'agricultura i la indústria, per exemple), per a arribar al canvi desigual entre països, basat en una divisió internacional del treball que tendeix a augmentar la desigualtat de les relacions entre els països subdesenvolupats i els desenvolupats.

Canvi cultural
Modificació de la cultura a través del temps. Tot i que els canvis culturals i els sòcio-estructurals siguin interdependents, llur estudi separat és justificat per raons metodològiques. El canvi cultural abasta un univers amplíssim d'esdeveniments, i ja amb els primers sociòlegs (Montesquieu i Adam Ferguson) en sorgí l'estudi, el qual, juntament amb la creença en el progrés, determinà la formulació d'influents teories sobre l'evolució de la cultura (com, per exemple, les de Saint-Simon i Auguste Comte). Més endavant, la teoria marxista de les ideologies plantejà la qüestió en termes de la dependència entre aquest fenomen i les estructures de classe i relacions de producció. L'expansió de l'etnologia i de l'antropologia social, a la fi del s XIX, enriquí el coneixement sobre aspectes fins aleshores desconeguts del canvi cultural, com és ara la difusió d'elements culturals, llur distribució geogràfica i ecològica, l'aculturació, etc. Semblantment s'esdevingué més tard amb l'estudi renovellat dels fenòmens ideològics, reprès per Karl Mannheim, i amb l'interès despertat avui per la cultura de massa. Hom no posseeix encara una teoria general, d'acceptació universal, del canvi cultural, i és dubtós que hom arribi a assolir-la fàcilment. D'altra banda, abunden els estudis sobre aspectes específics, bé que molt amplis, del canvi cultural: es destaquen els efectuats sobre secularització, propaganda i llenguatge.

Canvi social
Diferència que hom pot observar entre dos estadis de la realitat social i el procés que hi té lloc. Abraça fenòmens tan amplis com els de desenvolupament, progrés, decadència i evolució; quan el canvi no és gradual, hom parla de revolució. El canvi social és determinat per tres factors: alteracions sociobiològiques (així, una transformació climàtica pot forçar un poble sedentari al nomadisme o a la conquesta), variacions imposades per un o diversos grups socials (implantació d'una llei, construcció de vies de comunicació, persecució d'una minoria ètnica, etc) o la mateixa dinàmica de les estructures socials establertes (la dinàmica interna del sistema capitalista, per exemple, encamina la societat en un sentit donat). Sovint, tots tres factors apareixen junts en el canvi social, el qual, d'altra banda, va estretament unit al canvi cultural, de tal manera que l'un implica sempre l'altre en un cert grau. Tanmateix, el primer comporta sempre una modificació d'estructures. Les concepcions més generals sobre el canvi social, com les d'Auguste Comte, Karl Marx o Émile Durkheim, sovint es confonen amb una teoria de l'evolució de la humanitat. D'altres, més particulars, intenten explicar fenòmens més restringits del canvi, com la teoria de Max Weber sobre els orígens del capitalisme. Nombrosos estudis de canvi social a petita escala empren al màxim la quantificació dels fenòmens, tot operant amb un mínim de variables, d'una col·lectivitat reduïda.

Cap
1. Persona que ocupa un lloc de preferència, que presideix o que té els altres a les seves ordres; capitost.
2. El qui té l'autoritat i ostenta la representació d'una casa regnant (o exregnant) o senyorial; el cap d'una casa reial és el rei (o el pretendent).

Cap d'estat
Persona que representa o que exerceix la suprema autoritat de l'estat. En les monarquies acostuma a rebre el títol de rei; en les repúbliques, el de president. En les monarquies i en les repúbliques parlamentàries de l'Europa occidental el rei o el president no exerceixen el poder executiu, el qual depèn del cap de govern. Al contrari, en el sistema presidencialista (característic de les constitucions americanes i de la Cinquena República Francesa), el president l'exerceix directament. A l'URSS i a la major part dels països socialistes, les funcions del cap d'estat són exercides per un òrgan col·legiat, anomenat praesidium, el president del qual exerceix les funcions pròpies d'un cap d'estat.

Cap de govern
Persona que exerceix la direcció del poder executiu en els estats en què aquest no és exercit exclusivament pel cap de l'estat. Rep també el nom de president del consell de ministres, de primer ministre i de canceller.

Cap polític
Càrrec polític posat pel govern al capdavant de les províncies de l'estat espanyol com a representant màxim del poder executiu. La denominació, equivalent i predecessora de la de governador civil, sorgí de les corts de Cadis i estigué en vigor en 1813-14, 1820-23 i 1836-49. Fou conegut amb el seu nom castellà, jefe político.

Capficat
Sarment que hom capfica. Els capficats eren ja en ús en els temps de Columel·la per a perpetuar la producció de la vinya. Als ss XVIII i XIX foren utilitzats pels rabassaires a fi de perllongar indefinidament el contracte de rabassa morta. La licitud de la pràctica dels capficats fou molt discutida, malgrat ésser aquests elements constitutius de la rabassa morta originària.

Capità general
Oficial que exerceix el comandament de totes les forces militars del territori per al qual ha estat nomenat. A la corona catalanoaragonesa, el càrrec de capità general fou creat el 1344 per Pere III de Catalunya-Aragó amb jurisdicció sobre els comtats de Rosselló i Cerdanya, i persistí, vinculat a la persona del governador, fins el 1500, que la jurisdicció fou ampliada a tot el Principat de Catalunya. A partir del 1512, fou vinculat a la persona del lloctinent general —fet que es produí també a València quan hom hi creà el càrrec el 1520, fora del període de lloctinència de Germana de Foix— i persistí així fins a l'abolició pels decrets de Nova Planta, àdhuc durant l'època d'unió a la corona francesa (1640-52). La seva provisió corresponia al Consell d'Aragó. El capità general disposava d'un tribunal integrat per quatre o cinc assessors, un tresorer, un advocat fiscal i un nombre variable d'escrivans i notaris; tenia competència sobre els delictes militars i comuns greus fets per estipendiaris o soldats i, de fet, actuava en el comerç exterior, requisava vaixells i, en nom del Consell de Guerra, supervisava la construcció naval militar. El càrrec de capità general, existent també a Navarra, fou estès als territoris colonials castellans; així, durant el s XVII reberen aquest nom els caps de les demarcacions militars dels virregnats d'Índies, organitzades pels mateixos virreis o governadors que, com a capitans generals de tropes en servei permanent, crearen la demarcació o jurisdicció territorial (capitania general). El capità general d'Índies era president de l'audiència del seu districte i era assessorat militarment per una Junta de Guerra. Tenia a les seves ordres els almiralls de les armades situades en aigües de la seva jurisdicció. Amb la Nova Planta (1707-16), el capità general adquirí, als antics regnes de la corona catalanoaragonesa, el comandament suprem de l'exèrcit d'ocupació permanent (a diferència del temps dels Àustria, que només disposava d'unes forces esparses i eventuals en cas de guerra o d'aldarull) i alhora el govern general i la representació del monarca; de fet esdevingué la garantia més ferma del règim polític autoritari i absorbent dels Borbó. D'ací que fos lligat d'una manera molt estreta a la corporació civil cabdal, l'audiència reial, de la qual fou president nat, en els afers governatius per tal que les tropes asseguressin l'observança d'una recta política. Així, la representació del sobirà —bé que els edictes fossin intitulats pel capità general en nom del rei— fou assignada a la diarquia formada pel capità general i governador, d'una part, i per l'audiència, de l'altra (real acuerdo) —motiu de freqüents friccions—, per tal d'assegurar la indepèndencia dels oïdors o magistrats d'aquest organisme politicojudicial contra les ingerències abusives d'un capitost de guerra, al qual la realitat històrica havia hagut de convertir en un ésser omnipotent, tant de cara als súbdits com de cara al govern de Madrid. Una prova del seu poder fou la inamobibilitat de què molts d'ells gaudiren. En el curs del s XVIII, el càrrec de capità general fou establert també a la resta del territori peninsular de la monarquia borbònica, com a cap suprem de les noves demarcacions administratives territorials (capitanies generals), que foren constituïdes al llarg del segle. El capità general de Castella la Vella presidia l'audiència de Valladolid; el d'Andalusia, les de Granada i Sevilla; el d'Extremadura, la de Càceres, etc. Des de la reforma administrativa de l'estat espanyol, que separà el govern polític del comandament militar (1835), el capità general esdevingué el cap superior de cada capitania general, excepte, fins el 1941, dels departaments insulars de Balears i de Canàries, a càrrec d'un comandant general. Els actuals capitans generals tenen el grau de tinent general en la jerarquia militar.

Capital
1. Fons de riquesa acumulada, diners que hom posseeix.
2. Conjunt dels mitjans de producció -edificis, màquines, diners, valors- que posseeix tota empresa o societat i que són susceptibles d'originar una renda de període en període.
Conjunt de mitjans de producció -reals o monetaris- reproduïbles amb l'acció d'una unitat productiva i susceptibles d'originar una renda de període en període. En la història del pensament econòmic, el concepte de capital ha tingut una aparició relativament tardana i escassament satisfactòria a l'hora de proveir una definició de validesa general. De fet, dins l'economia positiva burgesa, les teories més recents no han superat totalment les concepcions clàssiques, sorgides en llur peculiar context històric. En la concepció de Turgot, representant dels fisiòcrates, manca la distinció entre la forma monetària representativa dels elements del capital i aquests elements, bé que la seva precisió respecte a la part de capital destinada al consum i la distinció entre capital i terra foren posteriorment recollides i incorporades a la tradició del pensament clàssic. L'aportació d'Adam Smith proporcionà la textura bàsica de la concepció clàssica, la qual pressuposa els següents principis lògics fonamentals: l'abstracció sense referència històrica al context social; la importància dels efectes productius dels anomenats factors originaris, principalment en el seu vessant de contribució ex-ante a la formació del capital; la delimitació i l'equivalència del capital en relació amb els factors terra i treball, situant-los en un mateix nivell d'importància, i el tractament estàtic de la qüestió. Smith en destacà els valors substancials, distingint els elements reals (béns físics) dins el conjunt de valors patrimonials expressats en termes monetaris. Classificà els components d'aquest estoc real en dues categories: una de dedicada al consum immediat (que no produeix renda), i una altra de productiva, que denominà pròpiament capital. Així mateix estengué el concepte a l'àmbit macroeconòmic en examinar la societat com un tot, identificant el capital amb els mitjans de producció. Així sorgí la concepció del capital com un actiu del conjunt de la societat. D'aquesta manera el concepte de capital es desvincula d'un subjecte històric definit (l'empresari) i es projecta damunt un mo-del de societat concebut en funció dels criteris ètics i polítics de Smith. Basant-se en les consideracions anteriors, hom féu una classificació -àmpliament divulgada i mantinguda- que distingia fonamentalment els capitals materials, amb base natural física, els capitals immaterials, sense base natural física (educació, qualificació, experiència empírica, organització, marca, etc), capital social, capital comptable, dependent dels criteris de valoració de la pròpia unitat productiva, capital circulant i capital fix, ambdós caracteritzats en funció de llur permanència econòmica, etc. Des de John Stuart Mill (1806-73) fins a Alfred Marshall (1842-1924) i Eugen Böhm-Bawerk (1881-1914) els conceptes bàsics de Smith foren compartits sense alteracions substancials. Böhm-Bawerk definí el capital com a conjunt de productes caracteritzats per llur capacitat d'adquisició de béns, distingint el capital lucratiu, propi del sector privat, i el capital productiu, que pren tota la seva significació des del punt de vista de l'economia social. El nexe entre aquestes dues categories era donat per un component extrínsec: el tipus de sistema de producció i l'organització social concreta d'un entorn econòmic donat. Modernament, les diferents concepcions de capital comparteixen, principalment, dos trets característics: la notació de l'origen econòmico-financer del capital i la seva preeminència per damunt dels altres factors de la producció, remarcant, a més, el seu component dinàmic dins el desenvolupament econòmic. Mc Leod, Bagehot i Holman han aportat un conjunt de formulacions (teories del capital-disposició) que han trobat la seva definició més elaborada en Cassel, Schumpeter i Adolf Weber. Schumpeter destacà l'acció catalitzadora del capital en el procés de desenvolupament capitalista, caracteritzant-lo com una força dinàmica que trenca el cicle tradicional de l'economia per obrir pas al desenvolupament econòmic. La teoria del capital variable o real correspon a la moderna aportació anglesa i nord-americana (Knight, Kaldor, Lerner, Robertson i, en part, J.M. Keynes; el concepte focal, introduït per Knight, originà un important debat entre 1893 i 1910, principalment a càrrec de John Bates Clark i Böhm-Bawerk). Representà un intent de defugir el concepte de capital-disposició per a penetrar en l'anàlisi de l'estructura de producció capitalista, de la qual destacà la importància de l'element permanent, fons permanent, on es concentra la capacitat productiva. L'escola austríaca, amb Menger i Böhm-Bawerk, i més recentment Machlup i Hayek, ha basat les seves aproximacions en els esquemes de distància en l'ordre, durada del període de producció, estructura temporal de la producció i període d'inversió. Per a l'anàlisi marxista, el capital constitueix el valor que, per mitjà de l'explotació de la mà d'obra assalariada, origina la plus-vàlua. Des d'aquest punt de vista les definicions burgeses del concepte tendirien a encobrir l'existència de l'explotació de classe i a caracteritzar-lo, d'altra banda, com una categoria eterna i immutable en l'existència de tota societat humana. Per a Marx, el capital constitueix una relació social, de producció, històricament determinada. Encarna la relació social entre la classe dels capitalistes i la classe obrera. Dins la seva anàlisi, la fase culminant del capitalisme s'identifica amb l'aparició -bàsica per al desenvolupament de l'acumulació capitalista- del capital constant (part del capital esmerçada en mitjans de producció i que no genera increments de valor ni canvia de magnitud) i el capital variable (part del capital esmerçat en l'adquisició de la força de treball, font de la creació de la plus-vàlua, de la qual s'apropia el capitalista). Marx defineix la relació entre capital constant i capital variable com la proporció en la qual la força de treball és instrumentada amb l'ajut del capital constant (maquinària, instal.lacions, equipament tècnic, etc). La relació formalitzada implica que o = c/(c + v) (essent o la composició del capital; c el capital constant; v el capital variable). Marx remarca la tendència del capital constant a augmentar en relació amb el capital variable i l'increment de la part relativament estable del capital constant (equips, instal.lacions) respecte a la més mòbil (primeres matèries, productes semielaborats). Tots dos processos menen a un augment de la dimensió de la unitat productiva a partir de dos mecanismes: la concentració de capital -increment del capital controlat per un capitalista individual- i la centralització del capital -agregació de capitals sota l'impuls centralitzador del sistema bancari-. A partir del mètode i els supòsits de l'anàlisi marxista, la transformació continuada del diner en capital -amb el desenvolupament de la circulació i la producció de béns- tendeix a materialitzar-se en els mitjans de producció, els objectes de producció i els salaris, i culmina en la forma de producció pròpia del capitalisme. Per a Hilferding les fases més recents de l'evolució capitalista mostren la importància de l'anomenat capital financer -controlat pels bancs i emprat pels empresaris-. Lenin i posteriorment Paul Swezzy, Paul Baran, Ernest Mandel, i d'altres, han situat, en llurs estudis a l'entorn del capital monopolista, les conseqüències del modern desenvolupament tecnològic, l'autofinançament i la consolidació dels esquemes de competència imperfecta. En el pensament econòmic socialista, el concepte de capital és inclòs en la controvèrsia a l'entorn del significat de les categories mercantils i monetàries dins la planificació. En aquest sentit les aportacions més notables provenen, entre d'altres autors, de Charles Bettelheim, Oskar Lange, Branko Horvatt, Maurice Dobb i Wlodzimierz Brus.
Tipus de capital
En la consideració usual del capital com a categoria econòmica, hom distingeix tres enfocaments bàsics, segons que sigui considerat des del punt de vista de la teoria econòmica, de l'economia de l'empresa o des d'un angle jurídic. En el primer cas apareix el concepte de capital tècnic o conjunt de béns materials directament relacionats amb l'explotació econòmica: instal.lacions, edificis, primeres matèries, maquinària, eines, etc. L'economia de l'empresa s'interessa pel capital comptable, que és donat per la representació comptable del capital tècnic en determinats comptes de l'actiu o del passiu, segons una valoració monetària a partir de la qual hom efectua les amortitzacions. D'altra banda, hom anomena capital jurídic el conjunt de drets de l'empresa que recauen sobre el capital: titulars d'accions i creditors de les operacions comercials. Des del punt de vista tècnic, hi ha dos tipus de capital: el capital fix, format pels béns de tipus durador i que no es realitzen en diner de forma habitual dins un mateix exercici econòmic (terrenys, maquinària, edificis, etc), i el capital circulant, format pels béns que es consumeixen dins el procés de producció o activitat comercial d'un mateix exercici i la finalitat del qual és la realització en diners mitjançant l'acte de venda (primeres matèries, mercaderies, estocs, etc). La comptabilitat representa el capital tècnic mitjançant els comptes corresponents, així com les fonts de finançament que en permeten l'existència. Els comptes que reflecteixen comptablement el capital tècnic formen part de l'actiu: immobilitzacions o comptes de capital fix que no són realitzables i han d'ésser amortitzats (terrenys, immobles, maquinària, instal.lació, etc); realitzable o comptes de capital circulant de l'actiu econòmic (primeres matèries, productes en curs d'elaboració, productes semielaborats, productes acabats, mercaderies, estocs, etc); i disponible o comptes de capital circulant de l'actiu financer (caixa, bancs, etc). Les fonts de finançament es comptabilitzen en el passiu en els comptes exigibles, en el cas que es tracti de fonts de finançament aliè (emprèstits, préstecs, hipoteques, etc), o bé en el net, en el cas que es tracti de capitals propis (compte de capital). En l'aspecte jurídic, el capital neix en el moment que es constitueix l'empresa, mitjançant l'emissió d'accions; en la mesura que aquestes són subscrites i desemborsades, hom parla del capital emès, capital subscrit, capital desemborsat o no desemborsat. El valor del conjunt de les accions segons llur valor nominal rep el nom de capital social de l'empresa, del qual són propietaris els accionistes. Aquests són, doncs, jurídicament els titulars de la propietat del capital de l'empresa. El capital social pot experimentar modificacions. Aquestes poden ésser augments mitjançant desemborsos en efectiu, aportacions en espècies, i incorporació de reserves, o bé disminucions, realitzades mitjançant el reembors als accionistes, o la consolidació de pèrdues. El capital financer esmerçat en una empresa es transforma en capital tècnic destinat a l'explotació econòmica. L'obtenció del producte permet de calcular la productivitat del capital, que és donada per la fórmula següent: productivitat del capital = volum de la producció/inversions fixes + primeres matèries + despeses generals industrials.

Capital, El
Principal obra econòmica de Karl Marx. És la part realitzada d'una Economia concebuda el 1844 i concretada el 1857, en sis parts: el capital, la propietat territorial, el treball assalariat, l'estat, el comerç exterior i el mercat mundial. Fins el 1861 Marx no pogué treballar en El capital, que portà el subtítol de Crítica de l'economia política i que considerava com a continuació del seu llibre del mateix títol del 1859. N'enllestí el primer llibre, "El procés de producció dels capitals", que fou publicat el 1867, i escriví els dos llibres següents (que componien un volum, "El procés de conjunt del capital") en 1860-75 i 1869-79, respectivament (foren publicats per Engels el 1885). El quart llibre no passà d'unes notes de lectura (1861-63) que havien de constituir la base d'una "Història de l'economia política des de la meitat del s XVII"; el seu caràcter provisional féu que Kautsky, malgrat reconèixer el seu real interès, el publiqués (1910) a part, amb el títol de Teories de la plus-vàlua. Contemporàniament han estat publicats altres materials, però encara no tots, per a altres parts de l'Economia. El capital pròpiament dit té el propòsit de descobrir les lleis fonamentals del capitalisme mitjançant el mètode del materialisme històric. Sobre una massa enorme de documentació històrica, especialment anglesa, passava del més abstracte (primer volum) al més concret (segon i tercer volums). Les categories fonamentals que Marx conceptualitzà per a l'anàlisi del capitalisme presenten la característica d'ésser, al mateix temps, categories lògiques i històriques, i són la mercaderia, el valor, el treball —com a concepte diferent del de força de treball— i el capital. El capital constitueix el cos central de la teoria econòmica del marxisme.

Capital cultural
Bagatge cultural que hom ha adquirit a través de l'educació familiar i, també, de l'escola. Segons Pierre Bourdieu, els membres de les famílies burgeses que gaudeixen d'un bon nivell cultural es troben en una posició privilegiada per a accedir als millors espais vitals i professionals.

Capital social
1. Valor monetària de les aportacions dels socis a les societats, particularment a les mercantils. En aquestes, la veritable importància del capital social és de tipus comptable, puix que per la seva inclusió obligatòria en el passiu del balaç constitueix per als socis una garantia que la xifra de beneficis que apareix al balanç és real, i per als creditors, que la societat pot respondre almenys d'una quantitat igual a la xifra del capital, llevat que resultin pèrdues del balanç. Per a evitar aquest perill, les lleis obliguen a reposar el capital o a restablir-ne d'alguna altra manera l'equilibri, quan les pèrdues sobrepassen un cert percentatge de la xifra del capital. Cal no confondre el capital amb el patrimoni social, que és la valor de la societat (és a dir, la diferència entre el que té i el que deu), que canvia a cada moment; la xifra del capital no és sinó una valor mínima garantida (amb l'excepció ja remarcada).
2. Conjunt de béns de capital bàsics i condicionants del desenvolupament de l'activitat productiva per a qualsevol economia. Es compon fonamentalment de l'equipament infrastructural (transports, comunicacions i instal·lacions energètiques). L'avaluació de la seva contribució al procés productiu, a partir de la informació del mercat (preus), és considerablement imprecisa, atesa la dificultat d'aïllar els seus efectes sobre l'activitat econòmica en conjunt. La natura dels serveis que se'n deriven, el volum de recursos necessaris per a la seva entrada en rendiment, la seva importància per al control econòmic i polític, juntament amb el fet que la seva producció és difícilment diversificable, han constituït les raons principals del procés de substitució de la gestió de grups monopolistes per la de l'estat en el seu control i el seu finançament. Modernament hom admet la primacia del sector públic pel que fa a la provisió del capital social, sobretot dins un procés de desenvolupament, puix que el volum de recursos requerits fa irrellevant l'actuació de la iniciativa privada. També és objecte de coincidència l'apreciació que la disponibilitat d'una infrastructura eficient, per part dels països subdesenvolupats, constitueix un fort incentiu per a l'atracció de capital estranger.

Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada (generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del màxim benefici (motor del sistema). La tècnica avançada exigeix d'utilitzar mitjans de producció de cost elevat, allò que no és a l'abast de tothom, per la qual cosa la propietat privada d'aquests mitjans significa propietat d'alguns i no propietat de la resta de la població, que es veu forçada a vendre als primers la seva força de treball. Resten així configurades dues posicions en el procés de la producció, les quals divideixen la societat fonamentalment en dues classes: capitalista (posseïdors) i proletària (no posseïdors), amb desigual participació en la distribució dels béns i amb interessos objectivament antagònics. Notes bàsiques del sistema són: el caràcter jurídicament lliure de la mà d'obra, el control pels propietaris del capital de l'empresa i, per tant, de la destinació dels productes, i l'orientació de les decisions econòmiques pel mercat. D'on ve que el sistema rep els noms de capitalista, lliure empresa, economia de mercat o règim de treball assalariat, gairebé equivalents. El paper de l'estat en el capitalisme és sempre un paper econòmic subsidiari, que ha evolucionat des d'una mera custòdia de la lliure circulació de les mercaderies a una certa regulació activa que pot incloure la direcció de l'acció exterior dels capitalistes i una planificació indicativa, juntament amb l'assumpció de certes tasques productives mitjançant un sector d'empreses de propietat estatal. Resta sempre un camp essencial de l'activitat econòmica a l'atzar de les decisions individuals dels capitalistes i de la competència més o menys imperfecta entre ells, d'on neixen crisis per mala utilització dels recursos socials que superen el nivell de simples ajusts.

Inicis i desenvolupament del capitalisme fins avui
Allà on hi hagué un comerç d'una certa envergadura, com a les ciutats flamenques, italianes i hanseàtiques medievals, hi hagué capitals connectats amb la compravenda i el préstec, i per això hom acostuma a parlar d'una primera etapa anomenada capitalisme comercial. El comerç a llarga distància tingué com a resultat la formació d'importants nuclis urbans, és a dir, de ciutats menestrals on començaven a desenvolupar-se les tècniques capitalistes, entre les quals cal destacar la comptabilitat. Els descobriments ultramarins, des del s XV, ampliaren l'àrea comercial i incrementaren els articles i els capitals en circulació. La burgesia comercial anà enfortint-se, i els menestrals anaren caient sota la seva dependència; la ciutat esdevingué així escenari de fortes tensions socials entre els grans comerciants (patriciat urbà) i la menestralia (poble menut). La manufactura (concentració de mà d'obra amb eines premecàniques) fou la forma més característica d'aquest període de predomini de la producció agrícola i menestral i fins i tot de l'autoconsum. El comerç a llarga distància, acompanyat de l'increment de la producció de manufactures de llana a les ciutats menestrals, contribuí decisivament a estimular l'ús productiu de "l'excedent social", factor inicial important en el procés vers el mode de producció capitalista. L'impacte de l'arribada dels metalls americans a Europa (ss XVI-XVII) amb la subsegüent revolució dels preus caracteritzada per una inflació de beneficis (alts preus) i una deflació de salaris (salaris baixos), la política comercial mercantilista, la revolució agrària al començament del s XVIII, la distribució capitalista del treball, la revolució industrial a les darreres dècades del s XVIII, així com el paper de les innovacions tècniques (Watt, Arkwright, etc), determinaren l'aparició del mode de producció capitalista: el capitalisme industrial. L'aparició de les màquines de vapor i les transformacions agrícoles (rotació de conreus, ramaderia, privatització dels camps comunals, etc) consumaren la separació de la mà d'obra dels mitjans de producció. La crisi interna del feudalisme havia alliberat ja substancialment la població camperola. Aquesta es concentrà a les ciutats, on naixien aleshores les fàbriques. Jornades de més hores, salaris en baixa, treballs d'infants, condicions laborals i de vida infrahumanes marcaren la nova classe: el proletariat, constituït per antics camperols i menestrals arruïnats, que treballava per a la burgesia industrial. Originat a Anglaterra al darrer terç del s XVIII, el capitalisme s'estengué per Europa i Amèrica del Nord amb intensitat i vigor diferents i cronologies diferenciades. Burgesia comercial i industrial s'enfrontaren amb les monarquies absolutes, els privilegis de l'aristocràcia i l'ordenancisme gremial. Llibertats formals, garantia de la propietat, lliure circulació de les mercaderies (incloent-hi el treball), lliure canvi internacional i participació en el poder foren els objectius polítics de la burgesia que, mitjançant processos de canvi de diversa durada i violència (Revolució Francesa), instaurà l'estat liberal, representatiu i no intervencionista, com a primera superestructura juridicopolítica del mode de producció capitalista. Aquesta etapa fou caracteritzada per la multiplicitat i el caràcter familiar de les empreses, la competència entre elles, les primeres lluites obreres, sovint entorn del dret d'associació, i la progressiva substitució de les formes de vida i valors de la societat aristocràtica pels mòduls burgesos. Des que el capitalisme, amb la forma de capitalisme industrial, esdevingué el mode de producció imperant a la Gran Bretanya, França, Alemanya, els EUA i, secundàriament o amb impureses, a la resta dels països occidentals, una sèrie de tendències internes el portaren cap a l'etapa anomenada capitalisme financer, capitalisme monopolista o imperialisme, segons l'aspecte que hom en considera. Hom pot considerar iniciada a la darreria del s XIX aquesta etapa, que perdura fins als nostres dies, amb algunes característiques peculiars de la postguerra ençà que fan parlar alguns de neocapitalisme. La dinàmica d'aquest procés des del capitalisme industrial o clàssic podria ésser descrita així: la competència llençà fora del mercat les empreses més febles o rutinàries; l'incessant ritme d'innovació tecnològica que el mateix capitalisme afavoreix exigí instal·lacions, maquinària i, per tant, capitals majors (el ferrocarril marcà ja ben aviat una fita en el procés de substitució de l'empresa familiar per la cada vegada més àmplia societat anònima). Si en unes branques la producció tendia a concentrar-se, en d'altres, noves, la producció ja naixia concentrada. Aquesta necessitat de grans capitals accentuà el paper de la banca i els grups financers, conduí a la gestió per aquests de petits capitals aliens invertits en forma d'accions, engendrà progressivament la capa dels mànagers i la burocratització de la indústria, i el sistema presentà la imatge d'una oferta de pocs entre els qui eren possibles els acords restrictius de la competència que hom coneix amb el nom de pràctiques monopolistes. Aquesta dinàmica portà a una expansió que ultrapassà les fronteres: finançament d'obres de gran envergadura per capital estranger, adquisició de colònies en cerca de primera matèria barata i segura o de mercat per als subproductes. Les potències capitalistes es repartiren la resta d'&Ag;sia i d'&Ag;frica; llurs conflictes culminaren en la guerra del 1914 i, en general, hom assisteix als fenòmens del colonialisme, guerra imperialista, neocolonialisme, etc. Al si de les societats capitalistes els conflictes de classe anaren agreujant-se. La classe treballadora s'organitzà sindicalment, exigí reformes i anuncià revolucions. El 1864 fou constituïda la Primera Internacional. Aparegueren els partits obrers. Es produí la llarga crisi de depressió del 1873 al 1896. L'estat limità la duració de la jornada de treball i prohibí algunes formes particularment violentes d'explotació. La baixa absoluta dels salaris fou detinguda. El sufragi universal presentà l'estat liberal burgès com a democràtic, i el dotà d'una legitimació policlassista. El 1917, la Revolució Russa inicià una nova i violenta onada de lluites obreres arreu del món. L'estat capitalista, en principi simple gendarme, es veié obligat a intervenir, internament per les pressions obreres, i cap a l'exterior en benefici dels interessos globals del capital nacional. La crisi del 1929, iniciada als EUA, provocà l'atur d'un 15 a un 30% de les forces de treball a tot el món i constituí la sotragada que inaugurà una sistemàtica intervenció reguladora en la vida econòmica (New Deal). Crisi i pressions obreres, amb la desesperació de la petita burgesia, conduïren alguns països al feixisme, forma violenta, defensiva a l'interior i agressiva a l'exterior, de l'estat capitalista. Aquestes línies d'evolució desemboquen en el capitalisme actual que, des de l'eixida de la postguerra mundial, es configura com una etapa del capitalisme financer o monopolista amb una sèrie de condicionaments: l'existència d'un camp econòmic socialista al qual pertany la tercera part de la població i que imposa al món capitalista una competència econòmico-político-militar; el procés d'emancipació de les antigues colònies, que transforma la modalitat política del colonialisme en neocolonialisme, dependència econòmica enmig d'un procés de revolucions-contrarevolucions-intervencions, que alteren les condicions de l'exportació de capitals i traslladen el conflicte burgesia-proletariat al camp de les relacions entre estats; l'entrada del capital nord-americà a Europa; l'augment del nivell de vida de la població treballadora als països capitalistes avançats, enquadrada en sindicats i partits de caire reformista, redefinida en part com a classe mitjana, orientades les seves necessitats mitjançant la publicitat i amb la tendència a utilitzar per a les tasques pitjor remunerades un proletariat d'origen exterior; la salarització de les professions liberals; la substitució dels mòduls o normes burgeses i industrials d'individualisme, agressivitat econòmica i autodirecció per formes de comportament burocratitzades, conformistes i orientades pels mass media; la intervenció institucionalitzada del govern en l'economia (acció anticíclica, empreses estatals, política comercial exterior, augment de la despesa pública, rearmament com a activador, planificació indicativa); i, en l'àmbit constitucional, la cristal·lització als països avançats d'una democràcia liberal amb predomini del poder executiu i la indeterminació matisada per les interferències de l'exterior en els règims dels països capitalistes menys desenvolupats.

Teories sobre el capitalisme
Les primeres formulacions teòriques sobre el capitalisme contemplaven un sistema constituït per nombroses i petites empreses en dura competència i insistiren en l'existència de lleis naturals que regien la vida econòmica: oferta i demanda s'ajustaven recíprocament, els preus tendien al nivell dels costs, els sectors econòmics s'autoregulaven pel lliure flux de capital i treballs, els salaris i la població obrera mantenien un equilibri cíclic, etc. Cap interferència no podia millorar el sistema, ja fóra aquest contemplat amb ulls optimistes o pessimistes. Aquest paradigma, formulat per Adam Smith a The Wealth of Nations (1776), fou sustentat per tota l'escola clàssica. Però el mateix Smith ja creia que l'abundància cada vegada més gran suposaria la caiguda dels beneficis i, per tant, l'entrada en un "estat estacionari". Aquesta estagnació molt a llarg terme també fou prevista per Malthus, Ricardo i McCulloch. John Stuart Mill era contrari al creixement econòmic sense fi per la "lluita incessant" que suposava, i desitjava la substitució del capitalisme pel cooperativisme. El sistema capitalista començà, però, a ésser sotmès a crítica, en principi sota una perspectiva purament ètica, pels autors preocupats per la situació de la classe treballadora, agrupats amb el nom genèric de socialistes utòpics (Saint-Simon, Fourier, Blanc, Proudhon, etc). Aprofundint críticament en la metodologia de l'escola clàssica, Marx i Engels desenvoluparen un estudi rigorós del capitalisme. La clau del sistema és la generalització de les mercaderies. L'esquema mercaderia-diner-mercaderia (M-D-M) fou subs-tituït per l'esquema diner-mercaderia-diner incrementat (D-M-D'). Aquest increment seria degut a la utilització d'una mercaderia —la força del treball— que té la qualitat de produir un valor superior al propi valor, al seu cost de reproducció. El capitalista s'apropia la diferència entre valor de la mercaderia produïda i salari (valor de la força de treball), és a dir, la plusvàlua. El capital es compon de capital fix (maquinària, edificis, primeres matèries) i capital variable (massa dels salaris), amb tendència al progressiu augment de la proporció del primer. Aquesta modificació de la composició orgànica del capital conduiria a un decreixement de la taxa de guany o percentatge de benefici, fora que la taxa de plusvàlua (relació plusvàlua — capital variable) augmentés indefinidament en la proporció necessària per a compensar-ho. La taxa de plusvàlua tindria, però, un límit, i aleshores la taxa de guany tendiria a la baixa. En conseqüència, el capitalisme no solament tindria crisis, sinó que àdhuc seria condemnat a desaparèixer. El proletariat incidiria en aquesta crisi objectiva provocant l'enderrocament del sistema, que seria substituït pel socialisme, mode de producció més adequat al desenvolupament de les forces de producció, alhora expressió dels interessos de classe del proletariat. Els marxistes es dividiren entre els qui accentuaven el caràcter fatalista de la desaparició del capitalisme (reformistes) i els qui accentuaven la necessitat de la praxis revolucionària del proletariat. Hilferding, Luxemburg i Lenin analitzaren l'evolució posterior del capitalisme. En la formulació de Lenin, l'imperialisme, etapa superior del capitalisme, es caracteritza pel màxim desenvolupament de la concentració de capital, el paper decisiu dels monopolis i llur associació internacional, la fusió del capital bancari amb l'industrial i el repartiment del món entre les potències capitalistes. Preocupat com Sombart per l'origen històric i la mentalitat predominant als sistemes econòmics, Max Weber assenyalà la importància de l'ètica protestant (ss XVI-XVII) en l'aparició del capitalisme, per tal com les virtuts d'austeritat proclamades pel calvinisme, juntament amb la convicció que la riquesa era un signe de predestinació, haurien afavorit l'estalvi i la reinversió típics del comportament dels primers burgesos capitalistes; Schumpeter presentà un model no marxista del pronòstic pessimista respecte al capitalisme. Per a ell, no era el fracàs, sinó el reeiximent del capitalisme allò que, minant-ne la base, el sentenciava. Disminuiria la importància de les funcions dels empresaris, es destruirien els estrats i les institucions protectores i es crearia una atmosfera d'hostilitat alhora que els mòbils burgesos esdevindrien inabastables. La fi del capitalisme donaria pas al socialisme, però aquest era indeterminat culturalment. Hansen, dins del keynesianisme, insistí que la insuficiència de la inversió per absorbir l'estalvi portaria a l'estagnació. A més, hi havia tres factors que ho accentuaven: minva del creixement demogràfic i de les innovacions tècniques i més lenta expansió geogràfica. Per tal d'evitar l'arribada a l'estagnació, caldria una política estatal activa. Diversos autors han atribuït significacions profundes a les modificacions sofertes pel capitalisme els darrers temps. Així, Burham o Means han insistit en la separació entre capital i gestió. Galbraith presenta l'existència, en el capitalisme americà, de poders compensatoris enfront dels monopolis. D'altres autors han suggerit que la planificació indicativa i, en general, la política anticíclica, l'extensió del sector públic, l'augment del nivell de vida i el sindicalisme d'integració convertirien el capitalisme actual en un sistema ben distint del capitalisme clàssic. Aquestes tesis no són compartides pels qui subratllen el control monopolista de l'acció governamental, la persistència d'una forta desigualtat en la distribució de la propietat i la renda, la càrrega de les mesures anticícliques sobre la població assalariada i la transferència de l'explotació a escala internacional.

Capitalisme comercial
Sistema econòmic basat en l'acumulació de capitals a través del comerç.

Capitalisme industrial
Sistema econòmic basat en l'acumulació de capitals a través de la indústria i el comerç.

Capitalisme monopolista (veure Monopoli)

Capitalisme popular
Conjunt de mesures, típiques d'un estadi avançat del desenvolupament capitalista, que tenen com a finalitat l'eliminació de la lluita de classes i la integració del proletariat en el sistema. Les més freqüents són l'accionariat obrer, la cogestió, la generalització de les assegurances socials, els convenis col·lectius, etc, les quals mesures sovint van acompanyades per un control del dret de vaga. El concepte, d'escassa coherència interna, ha estat forjat en la darrera postguerra, de manera especial als països desenvolupats de l'Europa occidental i de l'Amèrica del Nord, per a designar les mesures preses pels grups de pressió per a modificar la relació de forces dins el capitalisme sense alterar de manera essencial ni la propietat privada dels mitjans de producció i, per tant, l'apropiació privada de l'excedent, ni la participació dins la renda nacional de les rendes de treball.

Capitalització
1. Procés mitjançant el qual el capital d'una empresa augmenta el seu valor per raons diverses. Aquest augment pot ésser motivat per les variacions de les cotitzacions de les seves accions a la borsa, per la revaluació de la moneda, per la infravaloració del capital fix, per la determinació d'unes quotes d'amortització superiors a les reals. El procés contrari provoca la descapitalització de l'empresa.
2. Forma de previsió que té per objecte la constitució d'un capital i el seu lliurament al beneficiari o tenidor del títol en una data prèviament establerta. La constitució del capital esmentat s'efectua amb les quotes o primes aportades pels subscriptors, incrementades amb els interessos legalment establerts. Per tal de donar un major incentiu a aquest tipus d'operacions, hom acostuma a admetre l'amortització anticipada dels títols que són premiats en sorteigs celebrats periòdicament. Les societats de caapitalització han experimentat un fort desenvolupament tant a França com a l'estat espanyol.

Capitania
Demarcació territorial sobre la qual exerceix jurisdicció un capità general. A l'estat espanyol, des del 1835 fins el 1984 les capitanies generals (dites també regions militars) foren nou (entre les quals hi havia la de Catalunya , la de València i la de les Balears). A partir d'aquesta data, i en un període de tres anys, hom ha previst d'anar-les reorganitzant fins a constituir-ne només sis, entre les quals hi haurà una regió militar dels Pirineus Orientals, que comprendrà Catalunya i Aragó, una regió militar de Llevant, que comprendrà el País Valencià i Múrcia, a més d'una zona militar de Balears i una de Canàries, i cadascuna d'elles comandada per un tinent general.

Capitulació
Conveni militar que posa fi a la resistència d'una tropa assetjada en una plaça forta o voltada a camp obert, pel qual s'estableixen, segons les regles de l'honor militar, el tracte que han de rebre oficials i soldats. Per tal com no concerneix la constitució administrativa o política del territori, no li cal confirmació del cap d'estat i entra en vigor de forma inmediata.

Capitulació de Yorktown
Fet ocorregut el 19 d'octubre de 1781, que suposà el desenllaç del blocatge de l'exèrcit britànic de Cornwallis per part de les tropes franco­nordamericanes a les ordres de Washington, La Fayette i Rochambeau, capitulació que significà la fi de la guerra d'independència nord-americana.

Capitulació incondicional
Capitulació en la qual les forces guanyadores es consideren lliures de qualsevol compromís de tipus jurídic respecte als vençuts. Fou aplicada durant la Segona Guerra Mundial per les forces aliades a Alemanya (acta de Reims i de Berlín, el 7 i 8 de maig de 1945) i al Japó (2 de setembre de 1945).

Caputxinada, la
Nom amb què és coneguda l'assemblea constituent del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona. Celebrada al convent dels caputxins de Sarrià, a Barcelona, del 9 a l'11 de març de 1966, hi assistiren 450 representants d'estudiants, professors i intel·lectuals. El setge i posterior assalt policial al convent suscità un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana, que fou el germen de la Taula Rodona Democràtica de l'oposició catalana, i reforçà la incorporació a la lluita antifranquista d'importants sectors eclesiàstics (manifestació de capellans pels carrers de Barcelona, l'11 de maig) i professionals (fundació del Grup Democràtic de periodistes, l'abril del mateix 1966).

Carbó
Substància combustible, sòlida, lleugera i negra que és el producte de la descomposició incompleta, destil·lació o combustió parcial de la matèria orgànica, principalment vegetal, i que conté essencialment carboni. Segons el seu origen o el tractament a què ha estat sotmès rep diversos noms: carbó de pedra o mineral, carbó vegetal, carbó animal, carbó activat o actiu, carbó de coc, etc.

Carbó activat
Carbó d'una gran superfície específica, que es caracteritza pel fet de posseir un alt poder adsorbent selectiu, mostrant preferència pels composts menys polars i augmentant en una sèrie homòloga amb el punt d'ebullició de l'adsorbat. És obtingut a partir del carbó vegetal, el carbó animal, la torba o el lignit, per mitjà de tractaments que inclouen l'oxidació selectiva del carbó base amb vapor, diòxid de carboni o aire, o la impregnació amb un producte químic, com clorurs (principalment de zinc), sulfurs, sulfats, àcid fosfòric o tiocianat de potassi, i calcinació posterior. Hom el ven polvoritzat, granulat o en píndoles. És emprat industrialment, a causa d'aquesta propietat, per a descolorar o millorar el color de productes químics diversos, de l'oli i dels greixos, per a refinar el sucre, per a controlar l'olor i el gust de l'aigua potable, i per a recuperar vapors de composts aromàtics presents en mescles gasoses (per exemple, en el gas d'enllumenat). És usat també com a adsorbent de gasos tòxics en els filtres de les caretes antigàs, com a antídot en les intoxicacions per via gàstrica, i associat a d'altres antisèptics en les diarrees. És anomenat també carbó actiu.

Carbó de coc
Residu de la destil·lació seca dels carbons bituminosos, o d'altres combustibles, com el petroli, en el procés anomenat coquització. És un material coherent, d'estructura cel·lular, de color fosc que va del negre pur al gris argentós, i de mides, porositat i duresa variables. La seva densitat real oscil·la entre 1,85 i 1,90, però la seva porositat fa que tingui una densitat aparent inferior a la del carbó de pedra. El poder calorífic pot arribar fins a 35 600 kJ/kg. La composició varia segons el material de partida i sobretot segons la temperatura de destil·lació. És emprat principalment com a combustible d'alt forn, com a reductor en altres processos metal·lúrgics i com a combustible domèstic. El coc metal·lúrgic ha de posseir un alt contingut de carboni, i, si és destinat a alts forns, ha de tenir, a més, resistència a la compressió per tal de suportar la càrrega, propietats que són obtingudes en la coquització, a alta temperatura (més de 900°C). Els cocs obtinguts a baixa temperatura, com el que prové de la fabricació del gas d'enllumenat (amb volàtils de l'ordre del 16%), són emprats solament com a combustibles domèstics.

Carbó de pedra
Matèria mineral sòlida i combustible d'origen vegetal, color negre, pes específic 1,0-1,8 i duresa 0,5-2,5. És composta de carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen i altres components no volàtils (argila, sílice, carbonats, òxids de ferro, etc) que formen, després de la combustió del carbó, les cendres. L'estudi dels carbons és considerat més aviat un capítol de la geologia aplicada que no de la mineralogia o petrologia clàssiques, car llur gènesi és clarament excepcional dins el temps i dins l'espai. Només dos períodes geològics, en efecte, són rics en jaciments de carbó: el que va del Carbonífer inferior al Permià i el que, iniciant-se en el Cretaci, continua en el Terciari. D'altra banda, el 95% aproximadament dels carbons minerals són a l'hemisferi nord. L'origen del carbó mineral és la transformació de la matèria orgànica vegetal, a través d'un procés de carbonització. L'observació microscòpica dels carbons minerals permet de distingir-hi quatre components d'aspecte diferent, que es disposen en bandes: bandes brillants, o vitrita; semibrillants, o clarita; mats, o durita; fibroses, o fusita. La proporció relativa d'aquests quatre constituents permet una classificació dels carbons minerals, bé que, de fet, hom els classifica de diverses maneres. La divisió més utilitzada és la que es basa en el contingut en carboni i en el percentatge en elements volàtils; hom distingeix, així, quatre grans grups: els lignits, els carbons subbituminosos, els carbons bituminosos i les antracites, ordenats segons una proporció creixent de carboni i decreixent d'elements volàtils. El terme hulla, que no té un ús científic, correspon a una varietat de carbó molt pobre en matèries volàtils (5%) i equival als carbons bituminosos. El carbó mineral es forma a conseqüència de l'acumulació i la carbonització de matèria vegetal en conques paràliques (en condicions litorals) i llimoses (en condicions continentals). El carbó apareix interestratificat cíclicament amb capes de roques sedimentàries (gresos, argiles, esquists, calcàries, etc). Cada seqüència o cicle sedimentari rep el nom de ciclotema. La potència de les capes de carbó varia des d'una simple pel·lícula fins a 30 m o més. Generalment, però, les capes explotades oscil·len des d'una mica menys d'un metre fins a cinc o sis metres de gruix. Les conques solen ésser de dimensions molt grans: la dels Apalatxes, als EUA, per exemple, té una extensió d'uns 177 000 km2, amb unes reserves avaluades en uns 500 000 milions de tones. Les conques europees són més modestes (Ruhr, 3 000 km2). Les reserves són enormes als EUA, la CEI (especialment a Rússia), Xina, Sud-àfrica i Austràlia. Malgrat la competència dels derivats del petroli, el carbó de pedra continua essent emprat com a combustible, sobretot en centrals termoelèctriques i en l'obtenció de coc per a alts forns. Els processos de gasificació del carbó, sigui per hidrogenació directa, sigui per mitjà d'una oxidació parcial amb vapor d'aigua i oxigen, forneixen la primera matèria per a determinades síntesis orgàniques, però la utilització industrial d'aquests processos és condicionada per la de reserves de petroli. Actualment, el carbó és aplicat també a la indústria carboquímica: aprofitament dels vapors i els gasos despresos en la coquització; per a l'elaboració de plàstics, desinfectants, productes farmacèutics, etc. Les cendres de la combustió del carbó són una font potencial de germani (15-60 p.p.m.), no aprofitada de moment perquè és més fàcil d'obtenir-lo dels concentrats de sulfur de zinc. El carbó de pedra —designat molt sovint simplement carbó, en oposició al carbó vegetal— fou utilitzat ja a la Xina vers el 100 aC, i fou conegut a petita escala pels grecs i els romans. Però la seva extracció industrial no es generalitzà fins a la segona meitat del s XVIII, per tal com la seva aplicació a les fargues i a la màquina de vapor de James Watt, i, alhora, l'esgotament de les fonts tradicionals d'energia, n'impulsaren la demanda. L'explotació intensiva de les mines constituí una de les bases de la Revolució Industrial. La Gran Bretanya, que ja des del s XVI explotava sistemàticament les seves mines, fou la capdavantera de l'extracció industrial: el 1800 produïa el 90% del total mundial. Aviat, esperonats per les noves perspectives industrials, els EUA, Alemanya i Bèlgica iniciaren la producció de carbó a gran escala, i el 1860, del total de 160 milions de t de la producció mundial, corresponia solament a la Gran Bretanya el 50%. El 1890 la producció mundial havia passat a 511,5 milions de t, amb la primacia encara de la Gran Bretanya; però els EUA l'avantatjaren ja el 1900. El total mundial havia tingut un increment espectacular de prop del 500% en el període 1865-1905, i es mantingué el ritme ascendent fins el 1914, que el 80% de la producció es distribuïa entre els EUA, la Gran Bretanya i Alemanya. Després del parèntesi de la Primera Guerra Mundial i fins a l'inici de la Segona, la producció cresqué lentament (un increment del 36% entre 1920-40), i s'hi destacà la presència de l'URSS, que, gràcies a l'explotació de la gran reserva de Silèsia, aviat figurà entre els quatre primers productors els anys 1937-38, en el moment més baix de la producció nord-americana, quan la producció mundial minvà el 12,9%. Acabada la Segona Guerra Mundial (durant la qual hi hagué un creixement considerable, especialment als EUA i Alemanya), els EUA aconseguiren el màxim de la seva producció, que anà disminuint després, i foren avantatjats per l'URSS al final de la dècada dels cinquanta, i gairebé els igualà la Xina, que duplicà la seva producció en 1950-60. Des del 1947, l'augment de la producció mundial tingué un ritme del 3,8% anual, fins que, en la dècada 1957-67, la indústria del carbó esdevingué un sector estacionari. La principal causa d'aquesta regressió fou l'augment del consum de petroli, de gas natural i d'energia nuclear, causa que els anys setanta produí l'efecte contrari, ja que l'encariment brutal del petroli iniciat el 1973 obligà a retornar a l'antic "pa de la indústria". Durant el trentenni 1953-83 els EUA incrementaren la producció en la meitat, l'URSS la multiplicà per dos i mig, i la Xina per més de nou i mig. A molta distància, destacaren els increments de Corea del Nord, Austràlia, l'Índia i el Canadà i les minves de l'Europa occidental, en procés d'exhauriment en alguns països (Gran Bretanya i RF d'Alemanya). La producció mundial de lignit tendì a suplir les defallences dels carbons de més qualitat en els períodes crítics: postguerra mundial i crisi petroliera. Així, partint de 275,8 milions de t el 1946 (sempre sense la producció xinesa, englobada dins la d'hulla), el 1953 hi havia hagut un increment del 67,9%, en 1953-65 del 59,85%, en 1965-74 del 13,5% i en 1974-83 del 29,4%. La major part de la producció corresponia a Alemanya (sumant-hi la dels dos estats sorgits de la postguerra) i l'URSS. Productors mitjans eren Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Polònia i els EUA. Segons estimacions de l'ONU, el 1981 la producció mundial conjunta d'hulla i lignit corresponia el 7,4% a l'hemisferi sud, percentatge que, tot i ésser migrat amb relació a l'extensió i a la població, representava un increment notable respecte el 1970 (5%). El 4,1% corresponia a la meitat austral d'Àfrica i el 2,9% a Oceania. Les quatre parts del món situades a l'hemisferi nord eren les quatre grans productores: Amèrica del Nord (24,75%), Europa (24,2%), Àsia (23,5%) i l'URSS (20,1%).

Carbó vegetal
Carbó que hom obté per carbonització de la fusta, que conté del 70 al 96% de carboni fix, segons la temperatura d'obtenció; la seva matèria volàtil varia entre el 12 i el 25%, i les cendres, entre el 2 i el 3%, i té un poder calorífic de 29 300 a 35 500 kJ/kg. La carbonització pot ésser duta a terme segons el procediment antic de la carbonera o segons tècniques més modernes (forns continus o instal·lacions de destil·lació seca) que permeten d'aprofitar, a més, els gasos despresos. És emprat en la indústria metal·lúrgica com a reductor —desplaçat actualment pel coc—, com a primera matèria per a l'obtenció de carbó activat, com a combustible lleuger, per a sintetitzar carbur càlcic, cianurs, sulfurs de carboni, etc, i en la fabricació d'elèctrodes, pólvora negra, materials pirotècnics i catalitzadors diversos. L'ús del carbó vegetal és documentat ja al s XIII, tant al Principat, on les fargues dels Pirineus en feien consum, com al País Valencià i a les illes Balears. Als Pirineus, prou plujosos, hom emprava llenya per als casos domèstics, però la voracitat de la metal·lúrgia sembla que desboscà pinedes ufanoses. Als Prepirineus, la Serralada Transversal, el Sistema Mediterrani Català i la serralada Ibèrica i la serra mallorquina de Tramuntana, és a dir, als països de les rouredes seques i els alzinars, hom féu molt de carbó de cupulíferes, sobretot d'alzina, aprofitant la rebrotada dels alzinars cada catorze o quinze anys com a mínim. Aquesta producció havia de cobrir les necessitats de les regions més seques, com les planes des del Segrià i les muntanyes litorals de Garraf cap a migjorn. En realitat només tenien excedents les muntanyes prou allunyades de la costa, i en primer lloc les prepirinenques, car de totes les litorals i bona part de les prelitorals calia reservar la fusta per a la construcció naval. D'ací vingué la importació, especialment a Barcelona i València, del carbó de llenya, que arribà a ésser molt gran, procedent d'Algèria, Còrsega i, sobretot, Sardenya. El carbó de llenya desaparegué de la indústria en generalitzar-se el carbó de pedra britànic (definitivament després de la guerra de 1914-18), i dels usos domèstics en generalitzar-se l'electricitat i el carbó asturià (després de la guerra de 1936-39).

Carbonarisme
Moviment d'ideologia liberal, organitzat en societats secretes i relacionat amb la francmaçoneria, format a la Itàlia meridional al començament del s XIX, durant la dominació napoleònica. El nom deriva dels carbonari ('carboners') i emprà símbols d'aquest ofici. Els emblemes eren la creu, la gorra frígia i el punyal. Els membres, que s'anomenaven bons cosins entre ells, es dividien en mestres i aprenents i s'agrupaven en véndes dirigides per una vénda alta o consell suprem. Els carbonaris s'oposaven a l'absolutisme i demanaven una constitució; esdevingueren partidaris de la república i de determinades reformes socials (llei agrària). El moviment estigué inicialment lligat amb els oficials francesos republicans hostils a l'evolució monàrquica de Bonaparte: la primera vénda és documentada a Càpua el 1806, coincidint amb l'establiment d'un regiment franco-suís a la ciutat. A més d'oficials, agrupà membres de la noblesa i petits propietaris. A partir del 1815 el moviment es difongué per Sicília i, a través de la Romanya, a la Itàlia septentrional. La revolta de Nàpols del 1820 (que proclamà la constitució del 1812) fou quasi exclusivament obra dels carbonaris; un cop fracassada, i després de la revolta del Piemont (1821), molts d'ells s'exiliaren. A França (1821), el moviment s'estengué amb l'ajuda, primer, de La Fayette, i, després, de Filippo Buonarroti, que dirigí l'anomenada Carboneria Democràtica Universal; participà en diverses revoltes, i es decandí a partir del 1835. El carbonarisme s'estengué als Països Catalans a partir de 1820-21. A Barcelona es formaren els primers nuclis, iniciats pels refugiats Orazio De Attellis i Giuseppe Pacchiarotti; a València, pel general Guillaume Vaudoncourt i Giuseppe Pecchio. Tingueren una notable activitat política durant el Trienni Constitucional, sovint aliats amb els maçons en contra dels comuners. Alguns lluitaren en les files de la Legió Liberal estrangera, com Armand Carrel. Foren durament perseguits, després del 1823, amb la repressió absolutista. En algunes professions, com els sabaters, es mantingueren actius grups carbonaris, com a Perpinyà i a Ciutadella (Menorca), vers el 1830. Molts carbonaris ingressaren en el moviment anomenat "europeu", dirigit pel general Guglielmo Pepe, antic carbonari, i per Giuseppe Mazzini, fundador de la Giovine Italia el 1831. Encara es reorganitzaren a Madrid, vers el 1858, dins el grup de la revista "El Falansterio Nacional", on col·laboraren catalans com Ceferí Tresserra, Francesc Vic o Antoni Ignasi Carner.

CARICOM
Sigla de la Comunitat del Carib.

CARIFTA
Sigla de l'antiga Associació de Lliure Canvi del Carib (CARIFTA), antecedent de la Comunitat del Carib (CARICOM).

Carlí -ina
Partidari de Carles Maria Isidre de Borbó o dels seus successors que han pretès la corona d'Espanya.

Carlisme
Moviment polític sorgit el 1833 entorn del plet dinàstic plantejat en la successió a la corona d'Espanya a la mort de Ferran VII. Defensà els drets del germà d'aquest, l'infant Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents a ocupar el tron i, alhora, canalitzà un corrent d'opinió antiliberal, amb programes inspirats en les institucions de l'Antic Règim: monarquia absoluta i manteniment de la preponderància de l'Església, resumits en el lema Religió, Rei i Furs. El problema successori tenia origen en l'anomenada llei Sàlica, la qual excloïa la successió femenina a la corona, feta aprovar per Felip V (1713). Les corts de 1789 i Carles IV havien derogat aquesta llei, però mai no en fou publicat l'acord. Quan Ferran VII, mancat de descendència masculina, publicà una pragmàtica (1830) que promulgava l'acord del 1789 i preveia la successió de la seva filla Isabel, els partidaris de Carles Maria Isidre es negaren a acceptar-la, considerant que Ferran VII no tenia potestat jurídica suficient per a adoptar el dit acord sense consultar les corts. Mort el rei (29 de setembre de 1833), començà immediatament una insurrecció armada a favor de Carles Maria Isidre, proclamat rei amb el nom de Carles V (Primera Guerra Carlina). Aquest moviment recollia la tradició d'una sèrie de temptatives anteriors (Regència d'Urgell, Guerra dels Malcontents, etc) i la del moviment dels apostòlics, que ja havia postulat la candidatura del germà de Ferran VII i que tenia característiques netament absolutistes, en contrast amb la tendència vagament liberal dels últims anys de Ferran VII. El carlisme arrelà sobretot a les terres hispàniques més diferenciades (País Basc, Països Catalans), situades en oposició a la teoria liberal que preconitzava la política centralitzadora i uniformadora dels Borbó. D'altra banda, el liberalisme preveia la venda dels béns comunals —fet que amenaçava la supervivència dels petits propietaris rurals— i dels eclesiàstics: les disposicions desamortitzadores de Mendizábal (1836) facilitaren l'adquisició de béns immobles per part de la burgesia i dels terratinents acomodats i vinculà llurs interessos a la supervivència del règim liberal, mentre decantava la majoria dels eclesiàstics cap al sector carlí. Aquest fou sotmès, per aquest motiu, a una forta influència clerical que afectà tant les seves formulacions doctrinals com la seva tàctica política, dominada per les intrigues i la inèpcia de la camarilla apostòlica que voltava Carles V. Aquest fet i la fatiga creada per sis anys d'insurrecció militar provocaren finalment el reconeixement d'Isabel II per part del sector més moderat del carlisme, aprofitant les possibilitats que oferia el conveni de Bergara (1839), que no fou aplicat a Catalunya. El 1845 Carles Maria Isidre abdicà les seves pretensions en el seu fill Carles Lluís (1818-61), que assumí els títols de Carles VI i de comte de Montemolín. La situació semblava propícia a la conciliació dinàstica, ja que les diferències ideològiques semblaven atenuar-se, especialment des de l'ascensió dels moderats al poder (1843), que inaugurà un període de tranquil·litat pública i de garanties per a l'Església i la propietat. Alguns intel·lectuals tradicionalistes però fidels a Isabel II (Jaume Balmes, Juan Donoso Cortés, Antoni Aparici i Guijarro) propugnaren el matrimoni entre la reina i Carles VI com a solució. La frustració d'aquest projecte creà les condicions polítiques per a un nou conflicte bèl·lic (Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners, 1846-49) i, fracassat aquest, per a nous aixecaments (Aixecament Carlí, del 1855, i l'Ortegada, el 1860). Mort Carles Lluís sense fills (1861), pertocava la successió als drets dinàstics al seu germà Joan de Borbó, home liberal de conviccions, que fou obligat a abdicar, el 1868, en el seu fill Carles Maria dels Dolors de Borbó, Carles VII segons la numeració carlina, d'acord amb la doctrina sostinguda per la princesa de Beira, muller de Carles V i mare de Joan, segons la qual els principis (legitimitat d'exercici) són superiors al dret d'herència (legitimitat d'origen). Carles VII, que assumí el títol de duc de Madrid, ocupà la direcció del carlisme en el moment de la Revolució de Setembre. Una bona part de la dreta catòlica, fins aleshores unida a Isabel II, s'integrà al carlisme, però hi introduí una direcció favorable a la classe dominant més immobilista. D'aquest sector (nous carlins) formà part el grup d'intel·lectuals (com Francisco Navarro Villoslada, Ramón Nocedal, Antoni Aparici i Guijarro, etc) inspiradors de la ideologia i de la tàctica del carlisme sota Carles VII; llur actitud ultramuntana eliminà Ramon Cabrera del partit (1870), acusant-lo de liberal i de bel·licista, i assolí una nodrida representació al Parlament (més de 70 diputats). Aquest reforçament del carlisme permeté al pretendent d'iniciar (1872) la Tercera Guerra Carlina, que coincidí amb la crisi política espanyola produïda arran de l'entronització d'Amadeu I de Savoia. La proclamació d'Alfons XII, fill d'Isabel II, com a rei (29 de desembre de 1874), decidí els catòlics conservadors a desertar el carlisme, fet que determinà en bona part la pèrdua de la guerra (febrer del 1876). Després del triomf dels alfonsins, Cándido Nocedal, antic cap parlamentari carlí, s'ocupà de reorganitzar novament el partit. Aquest havia evolucionat durant la guerra: havia atenuat el seu confessionalisme i incrementat l'orientació regionalista del moviment. A Catalunya adoptà una actitud pro autonomista, representada pel setmanari «Lo Mestre Tites» (que ja havia aparegut els anys 1868-72 i que ressorgí els anys 1888-90 i en 1897-1900), i el 1876 fou creat el portaveu del carlisme català, el diari «El Correo Catalán», fundat per Manuel Milà de la Roca i Lluís M. de Llauder i Dalmases. Mort Cándido Nocedal (1885), el carlisme sofrí la dissidència dels elements anomenats integristes (1888), dirigits pel fill d'aquell, Ramón Nocedal, tendència d'extrema dreta que proclamà el regnat de Crist i prescindí del rei. Als Països Catalans augmentà la tendència autonomista, que culminà en la participació al moviment de Solidaritat Catalana (1906). Carles VII fou succeït (1909) pel seu fill Jaume de Borbó i de Parma, duc de Madrid, en temps del qual es produí una escissió encapçalada per Juan Vázquez de Mella, orador de gran prestigi, que concentrà el sector més reaccionari del partit, d'actitud germanòfila durant la guerra dels anys 1914-18, i que adoptà el nom de partit tradicionalista (agost del 1919). Aquest grup manifestà la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30). La mort de Jaume (1931) i l'adveniment de la Segona República facilitaren la unió de les tres branques carlines: l'ortodoxa, la integrista i la mellista, en un partit que prengué el nom de Comunió Tradicionalista Carlina. Al mateix temps, la pretensió dinàstica recaigué sobre Alfons Carles de Borbó i d'Àustria-Este (1849-1936), germà de Carles VII, home de mentalitat integrista, que donà pas a un nou grup de «nous carlins» en l'administració del partit, dirigida per l'advocat sevillà Manuel Fal Conde, que participà activament en la conspiració contra la República, sobretot organitzant requetès (força de xoc carlina, nascuda a Catalunya per a lluitar contra els Jóvenes Bárbaros d'Alejandro Lerroux), que actuaren a Navarra i a Catalunya. La participació dels requetès navarresos a la guerra civil de 1936-39 fou important i potser decisiva al nord de la Península Ibèrica. El decret d'Unificació del 19 d'abril de 1937 fongué el partit carlí amb els altres de l'Espanya nacionalista en un moviment polític únic sota la denominació de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. La resistència a acceptar aquesta decisió produí l'exili a Portugal del dirigent Fal Conde. D'altra banda, mort Alfons Carles I sense descendència, el plet successori tornà a obrir-se. Designat regent el príncep Xavier de Parma, la majoria s'hi adherí; un sector minoritari es decidí pels drets de Joan de Borbó i Battenberg, fill d'Alfons III; un altre sector, igualment restringit, s'inclinà per un nét de Carles VII, que prengué el nom de Carles VIII.

El carlisme durant i després del franquisme
El 1952, el "regent" Xavier fou proclamat rei pels seus seguidors, i el sector del carlisme vinculat als Parma emprengué un important viatge organitzatiu i ideològic que el portaria a constituir el (1965), a definir-se com a socialista i a enfrontar-se obertament amb el règim de Franco. Per altra part, i deixant de banda l'apropiació de la simbologia carlina per part d'organitzacions d'ultradreta com Fuerza Nueva, els antics col·laboracionistes amb el franquisme s'aplegaven (1974) en la Hermandad del Maestrazgo —amb centre a Ulldecona (Montsià). i, presidits per Ramon Forcadell, donarien suport a la monarquía de Joan CarlesI des de posicions catòlico-conservadores. Un nucli integrista centrat a Catalunya, que des del 1958 i per iniciativa de Maurici de Sivatte i de Bobadilla rebutjà l'autoritat de Xavier de Parma, havia creat la Regencia Nacional y Carlista d'Estella i, el 1978, es reorganitzà sota el nom d'Unión Carlista. En fi, cal esmentar la Comunió Tradicionalista, fracció extremista encapçalada per Sixt de Parma, que adquirí trista noterietat en promoure els sagnants fets de Montejurra del 1976. Havent gaudit, sota la direcció de Carles Hug, d'una certa presència pública durant la transició a la democràcia, el Partit Carlí entrà el 1980 en una crisi irreversible, que ha possibilitat (1984-85) el reagrupament de les restes de les diverses famílies carlines sota pautes més tradicionals (catolicisme, foralisme, corporativisme, etc).

Carmagnole, La
Cant revolucionari francès, compost i difós a París a partir del 1792. El nom prové d'un tipus de jaqueta, pròpia de la localitat piemontesa de Carmagnola, estesa per Provença a partir del s XVII i portada a París pels revolucionaris marsellesos, i que adoptaren els jacobins (amb una armilla tricolor i una gorra vermella).

Carnet d'identitat
Document d'identificació personal expedit per entitats públiques o privades, amb efecte dins uns àmbits determinats (col·legi professional, club privat, càrrec públic, etc). Molts països tenen un carnet oficial d'identitat, de possessió obligatòria i d'ús necessari per a determinades activitats.

Carta
Declaració programàtica i fonamental de principis generals.

Carta apostòlica
Carta emanada del papa com a persona pública. Té importància especial l'encíclica.

Carta Col.lectiva de l'Episcopat Espanyol
Document sobre la guerra civil espanyola de caràcter historicodoctrinal, publicat el primer de juliol de 1937. Fou redactat pel cardenal Isidre Gomà a instàncies del general Franco. El signaren tots els prelats de l'estat espanyol, llevat de Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, i de Mateo Múgica, bisbe de Vitòria. El document, molt divulgat internacionalment, ajudà decisivament el Movimiento Nacional en reconèixer a l'alçament una legitimitat patrioticoreligiosa contra el comunisme.

Carta d'Amiens
Document de la CGT francesa, signat el 1906, que fou el text bàsic de l'autonomia sindical amb relació als partits polítics. La Carta d'Amiens va perfilar els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l'acció directa dels treballadors, negociacions entre obrers i amos sense acceptar cap mediació i la vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir una societat sense classes.

Carta de l'Atlàntic
O Carta Atlàntica. Declaració signada el 14 d'agost de 1941 per Franklin D. Roosevelt, president dels EUA, i pel primer ministre britànic Winston Churchill. La carta, que resumia els principis dels aliats en política internacional, un cop acabada la guerra amb els alemanys garantia la lliure determinació de tots els pobles, la inviolabilitat territorial i l'accés de tots els estats a la cooperació econòmica internacional.
S'hi establien els principis fonamentals en què s'havia de basar el nou ordre internacional un cop acabada la guerra: la renúncia a les conquestes territorials, el dret dels pobles a disposar d'ells mateixos, la igualtat de tots els Estats en l'accés al comerç i a les matèries primeres, etc. Posteriorment, aquest pacte donà lloc a l'OTAN.

Carta de treball
Document que lliuren les autoritats laborals d'un país als estrangers que hi volen treballar. També s'anomena carta d'identitat professional o permís de treball (terme emprat per la legislació espanyola vigent). La possessió d'aquest document és obligatòria. Les empreses que col·loquin algun estranger que no estigui proveït de carta de treball poden ésser sancionades per la inspecció de treball. En cas d'inflació alguns països consideren nul el contracte de treball, però d'altres el consideren vàlid. De fet, la carta de treball és un instrument de la política que cada estat practica sobre la col·locació de treballadors estrangers.

Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries
Convenció del Consell d'Europa relativa a les llengües pròpies no oficials als estats membres, publicada el 5 de novembre de 1992. El document reconeix la possibilitat d'habilitar mesures de protecció i promoció per a aquestes llengües, que declara part del patrimoni cultural europeu, atesa llur situació precària. També reconeix, d'acord amb la Convenció Europea sobre Drets Humans (1950), la legitimitat dels seus parlants de disposar d'unes condicions mínimes que els en permetin l'ús. La definició de 'llengua minoritària o regional' se circumscriu a qualsevol de les llengües no oficials parlades tradicionalment per una part dels ciutadans d'un estat, generalment en un territori determinat. En resten excloses, per tant, les llengües dels immigrants. El text enumera les mesures a adoptar en els àmbits educatiu, judicial, administratiu, mitjans de comunicació, cultural i econòmico-social, i institueix un comitè d'experts per al seguiment de la seva aplicació. També explicita que la promoció de les llengües regionals no pot anar en detriment de la llengua oficial, ni de la sobirania i integritat territorial de l'estat. Els termes de la carta no invaliden les legislacions que estableixin uns nivells de protecció superior. Els estats poden no signar la totalitat dels articles i, en cas de fer-ho, es comprometen a aplicar-ne un mínim. Dels 43 membres del Consell d'Europa, el 2001 eren signataris de la Carta 25 estats, 11 dels quals de la UE (aleshores 15 membres), i era en vigor (a partir de l'any 1998) en 13 (7 dels quals a la UE). Espanya la signà el 1992, la ratificà a l'abril del 2001 i a l'agost hi entrà en vigor.

Carta Olímpica
Document redactat pel COI que regula els principis fonamentals del moviment olímpic.

Carta pastoral
Escrit d'exhortació, consells, etc, que el bisbe adreça al seu clericat o als seus diocesans.

Carta Social Comunitària
Declaració programàtica aprovada el 1989 per la Comunitat Europea (a excepció de la Gran Bretanya), que comprèn diversos apartats relatius als drets dels treballadors. Aquests apartats són: llibertat de circulació i d'accés; condicions de vida i de treball; seguretat social; associació i negociació col·lectives; formació professional; igualtat d'home i dona; informació, consulta i participació; salut i seguretat al lloc de treball; infants i adolescents; vells; i minusvàlids. La carta es basa en el principi de subsidiaritat i té com a antecedent la Carta Social Europea aprovada pel Consell d'Europa el 1961.

Càrtel
Acord temporal entre empreses per fixar els preus de les mercaderies i repartir-se les quotes de la producció i del mercat.
Acord limitat entre diverses empreses, les quals, tot i conservar llur independència tècnica, econòmica i financera (aquesta és la principal diferència entre el càrtel i el trust), decideixen de pactar a fi d'evitar o de disminuir la competència mútua. De fet, el seu objecte principal és d'aconseguir una posició monopolística en el mercat; si hom no assoleix aquesta finalitat l'acord sol restar sense efecte ràpidament. Segons la natura de l'acord, els càrtels es poden classificar en diversos grups: de preus de compra i venda, en els quals les empreses es comprometen a seguir una determinada política de preus; de condicions de compra i venda, en els quals les empreses fixen també altres condicions, com les de pagament, formes de contracte, etc; de producció, en els quals hom assigna a cada empresa un programa de producció que pot comprendre tant el tipus de producte fabricat com el mateix volum de producció; de distribució de mercats, bé per zones geogràfiques o per unes altres característiques. Els càrtels aparegueren per primera vegada a Alemanya al final del s XIX, promoguts, en part, per la legislació aranzelària del 1879 i la iniciativa del govern tendent a l'organització de l'economia en funció d'uns objectius militars. Un dels exemples més importants fou el càrtel del carbó de Westfàlia-Renània (1893). Els anys trenta els càrtels alemanys, que vorejaven els 3 000, foren aprofitats pels nazis per a efectuar llur experiència de concentració i direcció centralitzada de l'economia. Hi ha hagut una coincidència, gairebé general, en la consideració del càrtel com a organització contrària als interessos dels consumidors; tanmateix, les legislacions dels països capitalistes han moderat llur oposició inicial i admeten determinades formes d'acord tendents al millorament dels productes i a la racionalització dels processos de producció i distribució.

Cartisme
Moviment reformista anglès promogut per les classes populars entre el 1837 i el 1848, recolzades en l'Associació de Treballadors de Londres. El dirigent més destacat fou Feargus O'Connor. El 1838 presentà al parlament una "carta del poble" reclamant el sufragi universal, el vot secret, l'elegibilitat dels no-propietaris, la immunitat parlamentària, la limitació de les legislatures a un any, etc. Hi hagué diversos avalots, i el 1839 el parlament rebutjà de prendre-la en consideració. El 1842 fou rebutjada una segona petició, i es renovaren els avalots; el 1848 els moviments revolucionaris europeus reanimaren els cartistes, però la tercera campanya tampoc no reeixí.

Casa Blanca
Nom amb què és coneguda la residència oficial del president dels EUA, a Washington, iniciada el 1792 segons plans de James Hoban. Fins el 1902 hom l'anomenà Executive Mansion.

Casa de cultura
Institució municipal de cultura, a l'estat espanyol, constituïda generalment en un edifici independent i que aplega diferents institucions culturals, com és ara museu, biblioteca pública, etc. Fou creada després de la guerra cicil de 1936-39. Als Països Catalans, es destaquen les de Palma de Mallorca, de Girona i de Maó.

Casa del poble
Institució política, cultural i recreativa creada pels socialistes belgues. Fou introduïda per primera vegada als Països Catalans, a València, el 1903, fundada per l'ajuntament (fou la primera, també, de l'estat espanyol), i a Barcelona el 1905, per iniciativa d'Alejandro Lerroux, cap del Partit Radical. Es difongué aviat a diverses poblacions dels Països Catalans. A les Illes, la primera casa del poble fou fundada al començament del s XX a Palma de Mallorca per aglutinar les societats obreres (eren 20 el 1935) de signe socialista, i permeté, a partir del 1918, l'organització de nombroses vagues i d'altres activitats, especialment durant la Segona República. El 1919 Joan March oferí de subvencionar un nou edifici, la qual cosa acceptaren els dirigents obrers malgrat la polèmica suscitada especialment pels anarquistes, que veieren agreujada llur situació minoritària. En alguns llocs del País Valencià, com a Sueca, la casa del poble fou, amb el temps, una institució de la CNT. A la resta de l'estat espanyol, el PSOE adoptà aquest tipus d'entitat des del 1908, que fou creada la Casa del Pueblo, de Madrid, per Pablo Iglesias.

Casa pairal
Masia o casa adscrita a una finca rústica, seu d'un llinatge organitzat com a unitat d'explotació rural amb un patrimoni important acumulat al llarg de generacions i conservat gràcies a la institució de l'hereu, que tendeix a ésser econòmicament autosuficient. Normalment és de grans dimensions i de sòlida construcció. Sovint el nom de la casa coincideix amb el del llinatge. Hi conviuen normalment dues o tres generacions, sota l'autoritat del cap de casa (el vell progenitor, pare o mare vídua), a més dels servidors de la casa i del camp. El patrimoni tendeix a augmentar a base d'una política matrimonial. Ha estat, a partir de la sentència de Guadalupe (1486), un dels nuclis bàsics de l'estructura social catalana, especialment de la Catalunya Vella. La seva potència econòmica ha estat sovint un dels factors de modernització dels mètodes de conreu, i el motor llunyà, a través dels fadristerns, de la industrialització a partir del s XVIII.

Casal
Entitat, de caràcter popular, específica dels Països Catalans, amb finalitats culturals, recreatives, religioses o polítiques, semblants a les dels centres o cercles formats a la segona meitat del s XIX. Sovint depenen d'una parròquia, especialment en les petites poblacions. Alguns s'han destacat per les seves activitats culturals, com el Casal de Montserrat de Barcelona, que aplegà les activitats montserratines entre el 1940 i el 1965, o el Casal del Toro, creat el 1972, dependent del bisbat de Menorca. Les comunitats de catalans radicades en països estrangers, especialment a Amèrica i Europa, s'han aplegat sovint en casals.

Casc blau
Membre de les forces militars de l'ONU.

Casino
Associació privada, de caràcter recreatiu i cultural, similar a les denominades club, centre, cercle, ateneu, etc. El seu local disposa sovint de sales de lectura, de joc, de billar o de festes. Es difongueren a Europa des de mitjan s XIX seguint el model dels clubs anglesos; el fet de pertànyer llurs socis a un determinat grup social o professional o a una mateixa tendència política motivà sovint l'aparició de més d'un casino en una mateixa població: casino agrícola, casino militar, casino dels senyors, casino liberal, casino republicà. Als Països Catalans han destacat el Casino Balear (1841), el Casino Gerundense (1845), el Casino Barcelonès (1845), el Casino Mercantil Barcelonès, el Casino Aliança del Poblenou (1870), i els d'Alacant (1884), Terrassa, Granollers, Reus, el Masnou, Canet de Mar (amb un edifici de Domènech i Montaner del 1887), el Casino Militar de Barcelona, el Casino Artesà de Vilanova i la Geltrú, el Casino dels Senyors de Sant Feliu de Guíxols, etc.

Casino Barcelonès (veure Casino Mercantil Barcelonès)

Casino de joc
Establiment de luxe, de caràcter recreatiu, autoritzat oficialment per a la pràctica de jocs d'atzar. La denominació sorgí a França a la fi del s XIX en restringir el govern el joc (boule, ruleta, bacarà, trente et quarante) als casinos de determinades estacions balneàries, termals o climàtiques. Prengueren ben aviat gran anomenada, al costat del Gran Casino de Montecarlo, a Mònaco, els de Vichy i Deauville; s'estengueren també amb aquesta denominació per alguns països llatins: al Lido (Venècia), a Sant Sebastià (País Basc), a Viña del Mar (Xile). A Barcelona hom intentà, el 1932, de convertir en casino de joc el de l'Arrabassada. A l'estat espanyol foren prohibits els jocs d'atzar durant el franquisme. Als Països Catalans són autoritzats els dels Banys d'Arles, el Voló i Canet, a la Catalunya del Nord, els de Barcelona, Lloret de Mar i Peralada, al Principat de Catalunya, els d'Eivissa i Mallorca, a les Balears, i els de Vila Joiosa i Puçol, al País Valencià.

Casino Mercantil
Associació formada per corredors de canvi, banquers i homes de negocis, amb finalitats borsàries, activa a Barcelona des del 1851. Conegut aviat amb el nom de Borsí, hom hi feia la liquidació de les operacions de borsa. Tancat el Casino Mercantil el 1914, el Borsí de Barcelona tingué, des del 1915, caràcter de borsa oficial, i els antics associats del casino s'agruparen en l'Associació del Mercat Lliure de Valors, institucions que perduraren fins el 1940. El 1890 inaugurà un esplèndid edifici, obra de Tiberi Sabater, decorat i amb escultures de Rossend Nobas, a la plaça de la Verònica. Després del 1940 s'hi instal·là l'Escola de Belles Arts, i posteriorment l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics.

Casino Mercantil Barcelonès
O Casino Barcelonès. Entitat recreativa i cultural creada a Barcelona el 1860, instal·lada al Teatre Principal. El 1872 es fusionà amb l'Ateneu Català i constituí l'Ateneu Barcelonès.

Casta
1. A l'Índia, cadascun dels estaments, generalment hereditaris, que formen la divisió jerèrquica de la societat. El sistema de castes és un fenòmen exclusivament hindú. Segons la llegenda, originàriament tots els homes formaven una sola casta, l'hamsa; però la degeneració progressiva féu nèixer la diversitat. De les quatre castes principals, els bramans provenien de la casta única als temps primigenis, els kshatriya i els vaishya s'havien originat en èpoques posteriors, i els shudra foren fruit de temps més posteriors encara. La infinitat de castes menors, que formen el conjunt dels pàries i que són anomenades panchama, són també considerades provinents dels temps posteriors. Les teories, però, sobre l'origen real del sistema de castes són innombrables. Hom pot dir, en general, que els factors determinants han estat sempre de tipus religiós i, en certs casos, professional: les castes invoquen per a elles la paternitat de diverses divinitats, associen llegendàriament llur origen amb rius, arbres o plantes sagrades, o s'integren jeràrquicament en el complexíssim sistema degut a una consideració primigènia que, d'entre les professions que establiren les castes corresponents, unes ocupacions eren superiors a d'altres. L'ordenació jeràrquica de les castes comporta més avantatges —de vegades molt grans i injusts— per als membres d'una casta superior envers d'altres castes inferiors. A l'Índia hi ha unes 3 000 castes i més de 25 000 sots-castes, algunes d'elles amb milions de membres i d'altres amb pocs centenars. Tota casta té les seves prescripcions legals, que van des del tipus de salutació fins al matrimoni i el culte, i comprenen així mateix l'alimentació, la contaminació ritual, etc. Les prescripcions i la religiositat són els elements fonamentals que organitzen l'horitzó social i existencial de la persona concreta segons la seva casta, i hi creen tot un món propi i autosuficient. En aquest sentit, i a diferència del sistema de classes, el de castes comporta un caràcter endogàmic essencial: hom no necessita relacionar-se amb els membres de cap altra casta per a viure i realitzar-se personalment. El sentit de castes es troba tan arrelat a l'Índia que fins i tot ha influït sobre els musulmants i els cristians.

2. Classe o ordre de persones que, a base de privilegis hereditaris, de professió, etc tenen un esperit d'exclusió respecte a les altres classes de la societat.

Castrisme
Moviment polític revolucionari, desenvolupat a l'Amèrica Llatina a partir dels darrers anys de la dècada del 1950. Té origen en la crítica de la pràctica política dels partits comunistes ortodoxos i pren com a model la revolució cubana. Els seus principals teòrics foren Ernesto Che Guevara, Fidel Castro, Régis Debray i Douglas Bravo. El castrisme sosté que per a dur a terme les reformes sòcio-econòmiques que alliberin les masses llatinoamericanes de l'explotació i de la misèria cal l'enderrocament, mitjançant la revolució popular i nacional armada, dels règims oligàrquics aliats de l'imperialisme nord-americà, que detenen el poder en la majoria d'aquells països. El castrisme adopta la guerrilla —tant la urbana com la rural— com a sinònim de guerra revolucionària pel poder, i no pas com a simple tàctica defensiva. Per als seus teòrics, constitueix la correcta aplicació del marxisme-leninisme a les condicions específiques d'Amèrica Llatina; no obstant això i d'acord amb la teoria del «focus» per al desencadenament de l'acció revolucionària, no és necessària l'existència prèvia d'un partit de masses organitzat i estructurat com a avantguarda revolucionària; el partit, moviment o organització sorgirà de la mateixa pràctica revolucionària del nucli guerriller inicial i configurarà la seva ideologia d'acord amb les necessitats d'aquesta pràctica. Experiències de caràcter castrista s'han desenvolupat gairebé en tots els països d'Amèrica Llatina des del 1959, bé que la majoria han fracassat a causa d'un equivocat plantejament tàctic o víctimes de la repressió. A la fi del decenni del 1970, aquests fracassos (especialment el de Che Guevara a Bolívia), l'estancament d'altres experiències (Veneçuela, Colòmbia) i una orientació de la política exterior cubana vers posicions pro-soviètiques, han provocat una viva crisi en el moviment castrista llatinoamericà.

Catalanisme
1. Afecció per Catalunya, pels Països Catalans o per les característiques nacionals catalanes.
2. Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans. El catalanisme començarà a manifestar-se a la primera part del s XIX. Les mesures uniforistes que les monarquies borbòniques de França i Espanya havien imposat a les terres catalanes, com feien d'altres monarquies absolutistes de l'època amb els pobles que havien absorbit (Polònia, Finlàndia, Eslovàquia, etc), no havien aconseguit de fer desaparèixer el sentiment de comunitat diferenciada en el poble català. Les reaccions enfront de les mesures d'uniformació i les tensions enfront del poble dominant s'havien manifestat diversament, des de l'odi popular contra Felip V i la Ciutadella de Barcelona, considerats com a símbols d'opressió, fins —en moments d'exasperació— a moviments independents, com els del 1836 i el 1856 a Barcelona promoguts per elements ultraliberals i republicans. La industrialització del Principat, amb el consegüent acostament a la nova problemàtica de l'Europa occidental, augmentà la diferenciació de la societat catalana de la resta de la monarquia espanyola. L'aparició del romanticisme, amb la reivindicació i exaltació de la història, del dret i l'organització política medievals, contribuí a mantenir a acréixer el sentiment de diferenciació, mentre la renaixença del conreu literari de l'idioma, que, altrament s'havia mantingut sempre viu i únic en el poble, contribuí a redescobrir entre alguns escriptors la unitat dels Països Catalans. Des del 1841 Joaquim Rubió i Ors havia plantejat obertament la qüestió de la independència cultural i lingüística de Catalunya, que tingué una cristal·lització ressonant a partir de la restauració dels jocs florals de Barcelona (1859). Durant la primera part del s XIX, en què Catalunya estiguè anys seguits en estat de setge, el catalanisme s'expressà, entre els carlins, amb la reclamació del restabliment dels furs; entre els republicans, amb el federalisme; i entre els progressistes i els liberals, amb la descentralització que propugnaven dins la monarquia constitucional. Els prohoms de la nova classe dirigent del Principat la burgesia industrial eixida de la industrialització, com Manuel Duran i Bas, Joan B. Guardiola, Joan Mañé i Flaquer, Joan Illas i Vidal, Joan Cortada, propugnaren aquesta descentralització. En alguns casos, en el de Víctor Balaguer, amb el diari "La Corona de Aragón", fou reivindicada una organització autònoma conjunta per als antics territoris de la corona catalano-aragonesa. Davant aquestes manifestacions de catalanisme, la premsa de Madrid denuncià la persistència d'una personalitat col·lectiva catalana diferenciada i arribà a equiparar l'actitud del Principat a la d'Irlanda i de Cuba. Amb el triomf de la Revolució de Setembre (1868), el moviment republicà federa dominà la vida política catalana. Pel maig del 1868 fou signat el pacte de Tortosa entre republicans del Principat, del País Valencià, de les Balears i d'Aragó, i, en ésser instaurada la Primera República (1873), a Barcelona hom intentà repetidament de proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. D'altra banda, el 1869, el federalisme, fins aleshores exclusivament moviment republicà d'esquerra, fou també acceptat per alguns elements tradicionalistes, com Francesc Romaní i Puigdengolas, excloent-ne les idees laiques i avançades amb què el presentaven els republicans. La caiguda de la Primera República i la subsegüent Restauració (1874) significaren, aparentment, un retrocés momentani del moviment catalanista. Però, en realitat, n'iniciaren un nou període en que s'expressà particularment per mitjà d'organitzacions i periòdics propis, al marge dels partits i els moviemnts polítics establerts. Ja el 1870 havi estat creada a Barcelona, la primera associació exclusivament catalanista, amb un nom tan significatiu com l'Europa d'aquell temps com La Jove Catalunya, la qual promogué la publicació de "La Gramalla". El 1871 aparegué el periòdic "La Renaixença", que tanta importància havia de ternir en el moviment catalanista. Un moviement regionalista començava també a aparèixer al País valencià, on Constantí Llombart fundà Lo Rat Penat (1878), i l'any següent creà els jocs florals, bé que bilingües.
A Barcelona, el 1879, Valentí Almirall fundà el primer diari en català, el "Diari Català", al servei del catalanisme, des del qual fou convocat el Primer Congrés Catalanista (1880). El catalanisme es manifestava també en el camp jurídic. El 1881 es reuní a Barcelona el Congrés Català de Jurisconsults, que defensà el dret català, oposant-se a la unificació que pretenia el govern espanyol. El 1882 fou creat el Centre Català, que l'any següent organitzà el Segon Congrés Catalanista, que prengué un acord de molta transcendència: cap català no havia d'intervenir en política a través de partits dirigits des de Madrid. Mentrestant anaven apareixent nous periòdics catalanistes, i "La Renaixença" s'havia ja convertit en diari. El moviment influïa en els republicans federals, i Domènec Martí i Julià creà la Joventut Federalista, catalanista radi cal, la qual, en el Congrés Federal del 1883, aprovà un projecte de constitució de l'Estat Català, dins la federació espanyola, redactat per Vallès i Ribot, d'una gran amplitud. D'altra banda, el Centre Català, sota l'impuls del seu president Almirall, decidí, per fi, d'intervenir en la vida política, bé que sense formar partit, i promogué la presentació a Alfons XII del Memorial de Greuges (1885), primer acte en què col·laboraren polítics i intel·lectuals catalanistes amb elements directius de l'economia catalana. Els promotors del memorial, a més, es proposaren d'interessar en el regionalisme personalitats i nuclis d'altres territoris de l'estat espanyol, i decidiren crear una revista. En no posar-se d'acord, el sector dretà fundà "La España Regional", d'un regionalisme tebi, que no aconseguí els resultats que pretenia. Mentrestant, el Centre Català sofrí una escissió, i els dissidents políticament conservadors i nacionalment avançats, fundaren la Lliga de Catalunya (1887); "La Renaixença" n'esdevingué l'òrgan. Un dels primers actes de la nova entitat fou d'adreçar un missatge en català a la reina regent, Maria Cristina, com a comtessa de Barcelona, en el qual hom demanava la instauració d'un ampli règim autonòmic al Principat. Li fou lliurat en la seva visita a Barcelona, amb motiu de l'Exposició Universal del 1888, durant la qual fou reina dels jocs florals, en els quals Menéndez i Pelayao, com a mantenidor, llegí el famós discurs de lloança a la llengua catalana. Aquests moments de comprensió, però, no tingueren gairebé resultats positius. L'any següent calgué organitzar una nova campanya en defensa del dret civil català, amenaçat per l'article 15 del nou codi civil espanyol. El govern capitulà, finalment, en aquesta qüestió i modificà l'article, fet que fou presentat per Verdaguer i Callís com "la primera victòria del catalanisme". Una altra victòria fou la conquesta de les primeres corporacions barcelonines pel catalanisme: el 1895, dos dels seus capdavanters, Àngel Guimerà i Joan J. Permanyer, foren elegits presidents de l'Ateneu Barcelonès i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, respectivament. Les entitats i els periòdics catalanistes havien anat creixent arreu del Principat. Per tal de coordinar-los, fou creada la Unió Catalanista . En l'assamblea constitutiva celebrada a Manresa (1892) hom aprovà les Bases per a la Constitució Regional Catalanadites Bases de Manresa. En els seus dos primers anys, la Unió continuà expressant-se en la terminologia regionalista que domina aquest període, però en l'assemblea de Balaguer (1894) començà a acceptar la terminologia nacionalista, en admetre que el mot nació referit a Espanya fou substituït pel d'estat. La doctrina regionalista durant aquest període fou expressada, sobretot, per Almirall en Lo Catalanisme (1886), en el camp de l'esquerra: per Mañé i Flaquer, en El Regionalismo (1887), en el camp conservador; i per Torras i Bages, en La tradició catalana (1892), en el conservador catòlic. A les Balears intentaren de difondre la doctrina regionalista Ruiz i Pablo i Miquel de Sants Oliver; hom publicà les revistes "Nova Palma" (1898) i "La Veu de Mallorca" (1900).
El catalanisme nacionalista i l'hegemonia de la Lliga Regionalista
Al Principat, a la darrera dècada del s XIX comença el període nacionalista de moviment. La primera formulació nacionalista és obra d'un republicà i federal d'esquerra, Josep Narcís Roca i Farreras. El 1890, un jove estudieant, Prat de la Riba, en el Centre Escolar Catalanista, pronuncià un discurs inaugural de curs, netament nacionalista. El 1894, el mateix Prat i Pere Montanyola publicaren el Compendi de la Doctrina Catalanista, d'inspiració també nacionalista. El 1897, a l'Ateneu Barcelonès hom pronuncià unes conferències expositives del nacionalisme, entre elles una de Prat de la Riba que formà posteriorment uns capítols de La Nacionalitat Catalana (1906). Així mateix, la nova terminologia començà a ésser emprada per alguns períodics, els primers dels quals foren "Las Cuatro Barras" de Vilafranca del Penedès, que canvià el subtítol de Regionalista pel de nacionalista, i el de Barcelona "Lo Regionalista" que es convertí en "La Nació Catalana", ambdós el 1898. La mateixa terminologia començava a ésser emprada per les entitats: l'any 1899 hom fundà el Centre Nacional Català, a Barcelona. Anteriorment, el 1897 havia tingut lloc la primera manifestació pública netament regionalista de Creta. El 1901, per primera vegada, fou celebrada la jornada de l'Onze de Setembre a Barcelona. El catalanisme es manifestà en els més diversos camps, convertit j en un moviment de renaixença total. En el camp lingüístic, després de Jacint Verdaguer, uns altres noms d'escriptors prestigiosos aparegueren arreu dels Països Catalans, desvetllant, així la consciència d'una catalanitat comuna. Així mateix, la llengua catalana, malgrat els obstacles, començà a ésser introduïda en corporacions públiques d'elecció popular, com diputacions i ajuntaments del Principat. Tanmateix les pastorals del bisbe Morgades en defensa de la llengua catalana i del seu ús en l'ensenyament del catecisme promogueren encara una duríssima campanya anticatalanista, i el prelat fou criat a Madrid i amonestat severament. El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i la crida, el mateix any, per iniciar el Diccionari català-valencià-balear, potenciaren i donaren ressò europeu al moviment. Col·leccions literàries com "L'Avenç" traduïren al català algunes de les obres més recents de la literatura universal, i la revista del mateix nom, així com "Il·lustració Catalana", "Catalònia", "Quatre Gats", "Pèl & Ploma" i "Joventut" entre altres, contribuïren a crear una cultura catalana oberta als corrents mundials mentre apareixia un art significatiu que trobà una de les seves expressions en el Modernisme. En l'àmbit popular prengue importància l'excursionisme, amb la fundació de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques i, més endavant, el Centre Excursionsita de Catalunya. En el musical, els orfeons que hom anà creant arreu del Principat, amb Catalunya Nova i l'Orfeó Català, redescobriren i exaltaren les velles cançons populars. Una d'aquestes, Els segadors, es convertí en l'himne més popular del catalanisme. La bandera catalana —la senyera— reprengué el seu sentit de símbol col·lectiu arreu dels Països Catalans. Una dansa comarcal, la sardana esdevingué una dansa dels catalans. Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, patrons del principat, esdevingueren, indirectament, una arma nacionalista. El període de repressió, que s'inicià especialment en la darrera dècada del segle, no aconseguí d'evitar que els grups catalanistes fins aleshores minoritaris, bé que els més actius, es convertissin en un ampli moviment popular que acabà dominant la vida pública del Principat. La catàstrofe colonial de la fi del segle provocà una protesta general al Principat contra el desgoven de l'estat. Els elements econòmics posaren llur confiança en el general Polavieja, tornat de les Filipines, que prometia un programa de reformes, algunes de tendència descentralitzadora o regionalista. En fracassar el polaviejisme, la quasi totalitat d'aquests elements fundaren la Unió Regionalista, entitat que al principi del 1901 es fusionà amb el Centre Nacional Català creant la Lliga Regionalista, primer partit polític catalanista, que, amb la seva victòria en les eleccions dites "dels quatre presidents" (1901), ferí mortalment el caciquisme electoral que dominava el Principat. Amb la creació d'aquest partit començà un nou període de la història del catalanisme, caractertzat per l'existència de partits polítics catalanistes, totalment independents dels partits generals espanyols. La Lliga Regionalista, en la qual participava una bona part de la burgesia catalana, avait restà dominada pel sector més dretà, i els produí una escissió dels elements més liberals, que fundaren el periòdic: "El Poble Català", enfront de l'òrgan d'aquell partit. "La Veu de Catalunya", i més endavant crearen el nou partit del Centre Nacionalista Republicà (1906), que fou l'ala esquerra del catalanisme. Però, mentre la Lliga Regionalista es covnertí en un partit potent i organitzat, el sector d'esquerra del catalanisme, tot i els diversos èxits electorals que tingué, la categoria intel·lectual dels seus dirigents i el nombre dels seus habitants, no aconseguí de crear un partit que perdurés. Així després del Centre Nacionalista Republicà hom creà la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), el Bloc Republicà Autonomista (1915), el Partit Republicà Català (1917), fins que el 1931 fou creada l'Esquerra Republicana de Catalunya. En aquesta aspiració a crear un moviment catalanista d'esquerra potent si cal situar l'intent de Martí i Julià, com a president de la Unió Catalanista, de transformar aquesta entitat en una força catalanista d'esquerra socialista. El creixement del moviment catalanista provocà persecucions i violents incidents, entre els quals l'assalt dels periòdics catalanistes "Cucut", i "La Veu de Catalunya" (novembre del 1905), fet que originà el moviment de Solidaritat Catalana, en el qual participaren tots els partits polítics de Catalunya, des dels carlins fins als republicans federals, llevat dels republicans lerrouxistes, els quals foren el principal instrument del govern per combatre el Catalanisme. La Solidaritat Catalana estimulà al País Valencià els plantejaments polítics de caràcter reivindicatiu, que per primera vegada havia formulat el grup València Nova (1904). Una Assemblea Regionalista (1907) tractà de repetir-hi l'esquema solidarista del Principat. L'assemblea reuní l'adhesió de tendències ben diverses, des dels carlins fins als republicans sorianistes, però xocà amb l'hostilitat dels republicans blasquistes i amb la distància reserva dels conservadors aparentment regionalistes, que giraven entorn de Teodor Llorente. L'intent d'una Solidaritat Valenciana fracassà; de tota manera, significà el començament formal del valencianisme polític. Paral·lelament, Lluís Martí intentà, sense èxit, de lligar la política mallorquina a la Solidaritat Catalana. El 1914 el moviment de la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Prat de la Riba, i el 1917 fou el principal promotor de l'Assemblea de Parlamentaris, després de la qual la Lliga participà amb ministres al govern, iniciant així un viratge polític d'aigualiment nacionalista. El 1918 presentà al govern el projecte d'autonomia per al Principat, ja aprovat per gairebé tots els municipis catalans. En acabar-se la Primera Guerra Mundial, en la qual nombrosos nacionalistes catalans combateren voluntaris en l'exèrcit francès en els fronts de França, Sèrbia i Turquia, la doctrina del president Wilson sobre el dret d'autodeterminació dels pobles, i el triomf dels nacionalismes europeus (txec, eslovac, polonès, finlandès, etc), amb la constitució de nous estats independents o federats, d'una part, i, de l'altra, l'oposició del govern espanyol a concedir l'autonomia, que reclamava pràcticament la totalitat del poble català del Principat, radicalitzà amplis sectors del catalanisme. La Lliga Regionalista, la qual aquests sectors consideraven fracassada perquè no havia aconseguit un règim autonòmic amb la seva política de participació ministerial, anà perdent influència, mentre apareixien noves organitzacions nacionalistes més radicals, com és ara la Federació Democràtica Nacionalista (1919) dirigida per Francesc Macià, que preconitzava la lluita per la plena sobirania de Catalunya, per tal de poder pactar, després, lliurement, una Federació Ibèrica. El 1922 el mateix Macià, que s'exiliaria poc temps després a França, començà l'organització del moviment independentista Estat Català. El mateix any era creada Acció Catalana, en part integrada per elements dissidents de la Lliga Regionalista, i l'any següent, la Unió Socialista de Catalunya. D'altra banda, el 1916 fou constituïda l'entitat Nostra Parla, en la qual tenien representants totes les terres dels Països Catalans. Aquesta entitat tenia com a missió d'aconseguir la unificació espiritual i la completa compenetració de sentiments d'interessos morals i materials de totes les terres de llengua catalana. A Mallorca fou fundat, el 1917, el Centre Regionalista, d'ideologia nacionalista, per Guillem Forteza, el qual aconseguí l'alcaldia de Palma en les eleccions anteriors a la Dictadura; el 1923 fou fundada la important Associació per la Cultura de Mallorca.
L'hegemonia del catalanisme d'esquerres
La dictadura del general Primo de Rivera (del setembre del 1923 al gener del 1930) combaté violentament el catalanisme en totes les seves manifestacions. Tanmateix, aquesta persecució radicalitzà encanra més la majoria dels sectors catalanistes. La poesia i el teatre de to inflamadament patriòtic donà obres tan caracterísitiques com Les tombes flamejants de Ventura i Gassol i El foc de les ginesteres de Josep M. de Sagarra; els setmanaris literaris d'orientació catalanista separatista, com "L'Estevet" o la "Tralla", havien contribuït a aquesta radicalització. fou durant aquest període que alguns dirigents pel catalanisme com Lluís Nicolau d'Olwer, Manuel Massó i Llorens, francesc Maspons i Anglasell i Joan Estelrich intervingueren prop de la Societat de Nacions demanant que a Catalunya fossin reconeguts els drets de minoria nacional, emparats per aquell orgnisme. D'altra banda, Macià es trasllad—a Moscou, on s'entrevistà amb Bukharin i Zinoviev, per aconseguir l'ajut de l'URSS a favor de la seva causa. Elements independentistes que seguien Macià, algunsd'ells agrupats al Servei d'Estudis Militars (SEM), foren acusats, el 1925, d'haver intentat volar amb explosius el tren en què viatjava Alfons XIII per Catalunya (complot de Garraf) i, l'any seguent, l'intent de Macià de penetrar amb els seus grups armats al Principat, per Prats de Molló, fou impedit per la policia francesa. Aquests fets i els processos que els seguiren contribuïren a fer conèixer internacionalment la qüestió de Catalunya, així com hi contribuí el viatge del mateix Macià per l'Amèrica Llatina. Les comunitats de catalans allí emigrats s'havien distingits, per mitjà de llurs associacions i periòdics, per llur catalanisme i, especialment a partir del 1915, pel caràcter independentista radical. Macià, durant el seu sojorn a l'Havana, participà en l'Assemblea Constituent del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, que aprovà la Constitució Provisional de la República Catalana (1928). En caure la Dictadura, desapareguda la censura, es produí al Principat una forta reacció catalanista. Certs problemes polítics foren motiu de polèmica entre Cambó (Per la concòrdia, 1930) i Bofill i Mates (L'altra concòrdia, 1930). La direcció del moviment, que la Lliga Regionalista havia perdut, passà a partits situats més a l'esquerra: Acció Catalana. Acció Republicana de Catalunya i Estat Català, elks tres partits que participaren en representació del Principat en l'anomenat pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), on fou acordat que la futura república espanyola resoldria el problema de l'autogovern del Principat Mentrestant, la Lliga intentava de salvar la monarquia espanyola, amb la seva participació ministerial i la creació, fins i tot, d'un partit general espanyol, el Centre Constitucional amb la qual cosa contradeia la doctrina constant del catalanisme des del Segon Congrés Catalanista sobre els partits polítics del Principat. Pel març del 1931 fou constituït el nou partit d'Esquerra Republicana de Catalunya, integrat per Estat Català i per diversos grups republicans, sota la presidència de Macià, el qual partit, apartir del triomf de les eleccions municipals del 12 d'abril d'aquell any i de la instauració de la República, es convertí en partit majoritari al Principat, durant tot el període republicà (1931-39). El 14 d'abril de 1931 Francesc Macià proclamà la República Catalana, com a estat integrant d'una Federació Ibèrica, d'acord amb el seu programa, però hagué d'accedir, davant la pressió del govern provisional republicà que s'havia constituït a Madrid, a acceptar la forma autonòmica de la Generalitat de Catalunya. Amb la instauració de la República començà un altre període de la història de catalanisme, durant el qual aquest inspirà totalment la vida política del Principat i aconseguí per primera vegada que l'estat atorgués a Catalunya un estatut d'autonomia. Al País Valencià s'inicià un nou període: aparegueren grups i periòdics valencianistes, poc o molt catalanistes, que anaven de la dreta al marxisme, com l'Agrupació Valencianista Republicana (1930), el Centre d'Actuació Valencianista (1931), Acció Nacionalista Valenciana (1933), Esquerra Republicana del País Valencià (1934), Partit Valencianista d'Esquerra (1935) i Nova Germania (1936), que intentaren de somoure el "sucursalisme" que dominava la vida política valenciana, i aconseguiren les primeres victòries electorals en el terreny municipal. Les campanyes a favor d'un estatut d'autonomia aconseguiren una notable audiència popular (1932-35). Alhora, en el camp cultural, hom anà arraconant el provincianisme vuitcentista i començaren a restablir-se vincles normals i regulats amb la cultura del Principat, i el moviment cultural catalanista aconseguí més i més solidesa i una major amplitud, de la qual són prova la revista "Taula" (1927-30), "Acció Cultural Valenciana" (1931) i "La República de les Lletres" (1934). D'una manera semblant, a les Balears, l'Associació per la Cultura de Mallorca preparà el 1931 un avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia, que en la seva forma de projecte definitiu exclogué Menorca (on hi havia un corrent favorable a l'adhesió a l'Estatut del Principat). A la Catalunya del Nord també s'inicià un moviment polític catalanista. La Nostra Terra, que les circumstàncies de la Segona Guerra Mundial havien de destruir. A partir del 1930 els partits marxistes que havien començat a aparèixer al Principat (Partit Comunista Català, Federació Comunista Catalano-Balear, Bloc Obrer i Camperol, Esquerra Comunista, Partit Comunista de Catalunya, Federació Comunista Ibèrica, Partit Català Proletari), així com la Unió Socialista de Catalunya, davant el problema català, es manifestaren favorables al dret d'autodeterminació, d'acord amb la doctrina marxista-leninista i partidaris de la constitució d'una República Catalana, com a primer pas cap a una Unió de Repúbliques Socialistes d'Ibèria, llevat del Partit Català Proletari, que pretenia l'adhesió directa a una Unió Mundial de Repúbliques Socialistes. La campanya d'aquests partits a favor de la proclamació de la República Catalana, intensificada el 1934, contribuío a crear el clima que féu possible els esdeveniments del 6 d'octubre d'aquell any. La mateixa posició prengueren els partits que sorgiren de la unificació dels moviments marxistes, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), així com les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSU de C). Durant el mateix període, uns altres moviments també minoritaris, com Nosaltres Sols i el Partit Nacionalista Català, que després del 19 de juliol de 1936 s'unificaren amb el partit Estat Català, es declararen partidaris de la independència de Catalunya. Mentre aquests sectors predicaven solucions radicals, a la Lliga Regionalista —que el 1933 s'havia convertit en Lliga Catalana— prenia major importància el sector més dretà, que refusava la doctrina de Prat de la Riba i es decantava cap a un regionalisme merament autonomista que trobà expressió especialment en el setmanari "Després", aparegut arran dels fets del 6 d'octubre, que es declarà antiseparatista, favorable a l'espanyolisme. Aquesta tendència era propugnada per Josep M. Tallada, Ferran Valls i Taberner, Miquel Vidal i Guardiola, Andreu Bausili, etc. Aquest vessant del catalanisme conservador al Principat facilità que, en les eleccions a diputats a les Corts de la República (febrer del 1936), la Lliga es coalitzés, en l'anomenada candidatura del Front Català d'Ordre, amb partits anticatalanistes com la Dreta de Catalunya, emanació del Bloque Nacional, dirigit per José Calvo Sotelo. Anteriorment, la mateixa tendència conservadora havia provocat que aquell partit s'enfrontés amb el govern de la Generalitat, amb motiu de l'aprovació de la llei de Contractes de Conreu pel parlament català. Al País Valencià, els sectors valencianistes d'esquerra s'alinearen amb el Front Popular, i en les eleccions del 1936 aconseguiren un diputat a corts, que ingressà en la minoria parlamentària d'Esquerra Catalana. En esclatar la guerra civil del 1936, exceptuant Lliga Catalana, que oficialment no pregué posició, bé que alguns dels dirigents col·laboraren amb les autoritats de la zona dominada pel govern de Burgos (uns altres, com Puig i Cadafalch o Duran i Ventosa, es mantingueren no bel·ligerants a l'exili), tots els partits catalanistes es mantigueren fidels a la República i a les institucions de la Generalitat de Catalunya.
El catalanisme durant el franquisme i la transició democràtica
La desfeta del 1939 implicà el desmantellament absolut de l'aparell institucional de la Catalunya autònoma i la destrucció de tota la infrastructura política, cultural i cívica que el moviment catalanista havia anat forjant des del final del sIX, i transferí a l'exili una part molt substancial de l'activitat nacionalista, des del funcionament de la Generalitat i de les organitzacions polítiques fins a la producció editorial i literària. La desfeta del 1939 implicà el desmantellament absolut de l'aparell institucional de la Catalunya autònoma i la destrucció de tota la infraestructura política, cultural i cívica que el moviment catalanista havia anat forjant des del final del s XIX, i transferí a l'exili una part molt substancial de l'activitat nacionalista, des del funcionament de la Generalitat i de les organitzacions polítiques fins a la producció editorial i literària. A l'interior del Principat, la resistència catalanista armada es reduí al Front Nacional de Catalunya i s'esllanguí a partir del 1946 en esvanir-se les esperances d'una intervenció dels Aliats que enderroqués el franquisme, mentre altres partits vells i nous —ERC, POUM, MSC, UDC— mantenien una presència clandestina mínima; paral·lelament, a l'empar d'elements aïllats de la burgesia, sorgien cenacles i publicacions literàries («Poesia», «Ariel», «Occident», etc) de caràcter molt elitista i d'escassa difusió. De manera gradual aquesta reduïda represa intel·lectual i lingüística abastà sectors creixents de la petita burgesia urbana i rural de tradició cristiana, s'aixoplugà en institucions o iniciatives eclesiàstiques (Comissió Abat Oliba del 1947, escoltisme catòlic, Montserrat) i desembocà en activitats cívico-polítiques de caràcter testimonial que tenien poc a veure amb les experiències del catalanisme republicà dels anys trenta, i que culminaren en 1959-60 amb la campanya contra Galinsoga,, els Fets del Palau, etc. A partir del 1964, aquest nou catalanisme i l'històric confluïren en la primera commemoració massiva de l'Onze de Setembre a la postguerra, i des del 1966 el PSUC i Comissions Obreres hi sumaren els sectors més conscients de la classe obrera, que començaven a assumir el fet nacional. El contacte amb el món obrer tingué també conseqüències ideològiques per al nacionalisme petit-burgès (aparició del Partit Socialista d'Alliberament Nacional el 1969), mentre els grans episodis de la lluita antifranquista de final dels anys seixanta (de la Caputxinada a l'Assemblea d'Intel·lectuals de Montserrat) accentuaven l'articulació dels moviments obrer i nacional en un front únic que es concretà, el 1971, en l'Assemblea de Catalunya, matriu d'un catalanisme popular esdevingut així un dels enemics més actius de la dictadura. L'extensa tasca desenvolupada per l'Assemblea ocasionà, a la fi del franquisme, una àmplia difusió social de la ideologia i la simbologia bàsiques del catalanisme, com es constatà en les grans mobilitzacions populars en 1976-77; això obligà àdhuc les forces de la dreta espanyolista a assumir algun tipus d'autonomisme i permeté el restabliment de la Generalitat, primer provisional (1977) i després estatuària (1980). Del 1977 ençà, la pràctica totalitat dels grups polítics significatius al Principat reclamen per a si alguna forma de catalanisme, per bé que, sota aquesta denominació, hom hi observa projectes nacionals i socials molt divergents, que van de l'independentisme revolucionari al regionalisme conservador.

Catolicisme
Forma del cristianisme amb què es defineix l'Església Catòlica romana. És la religió dels seguidors de Crist que són en plena comunió amb el bisbe de Roma, cap del col·legi episcopal, successor del col·legi apostòlic. Aquest és l'aspecte preeminent que distingeix, des del punt de vista institucional, el catolicisme romà de les altres esglésies cristianes. És, també, el sistema doctrinal propi de l'Església Catòlica, fonamentat en la Bíblia i en la Tradició i el Magisteri. És, encara, un pensament i una visió de les realitats humanes d'acord amb aquesta mateixa doctrina. Catolicisme no és un concepte plenament idèntic al d'Església Catòlica, puix que aquesta és una comunitat estructurada socialment i jurídicament, amb un conjunt d'institucions (jerarquia, sagraments, dogmes) al servei d'una finalitat religiosa. Cal precisar que el conjunt o síntesi d'idees i de valors constitutiu del catolicisme és considerat, no pas en ell mateix, sinó en tant que síntesi realitzada en l'enteniment humà en cada moment determinat i, per tant, a l'interior d'un procés històric. Per això presenta unes característiques peculiars i molt diverses, segons l'època en què és expressat (Contrareforma, modernisme, Vaticà II, etc). Un dels fets, potser, que més han marcat modernament el catolicisme, és el descobriment i l'acceptació dels valors existents en altres comunitats cristianes, així com dels valors del món en què el catolicisme viu i s'encarna.

Catolicisme liberal
Denominació amb què són coneguts aquells moviments del catolicisme del s XIX que intentaven de conciliar l'Església Catòlica amb les idees i les institucions del liberalisme. Les posicions extremes (com les de Lamennais a França, que volien convertir l'Església en la inspiradora dels moviments d'alliberament, àdhuc revolucionaris) foren refusades pels papes Gregori XVI i Pius IX. Hom acceptà, però, altres formes més mitigades, consistents a defensar posicions de l'Església dins l'estat liberal (per exemple, la llibertat d'ensenyament).

Catolicisme social (veure Moviment social catòlic)

Catòlics Catalans (CC)
Sigla que —amb el significat de Crist-Catalunya, Catalans Cristians o Catòlics Catalans— identificà un moviment parapolític nacionalista i catòlic sorgit al Principat en 1954-55 a l'escalf de les organitzacions eclesials —escoltisme, Congregacions Marianes, Montserrat— més arrelades al país. Inspirat ideològicament per R. Galí i dirigit per Frederic Roda (1955-57) i Xavier Muñoz i Pujol (1957-62), es dedicà sobretot a tasques de reflexió i conscienciació, per bé que el sector més activista, encapçalat per Jordi Pujol, organitzà (1959-60) la campanya de l'afer Galinsoga, els fets del Palau de la Música Catalana, etc. Després de la separació del grup de J. Pujol, CC esdevingué (1962) Comunitat Catalana i assumí un programa socialitzant, i el 1964 es convertí en el Partit Força Socialista Federal, que es dissolgué en 1968-69.

Catorze d'Abril, el
Nom amb què és coneguda la proclamació de la Segona República Espanyola (14 d'abril de 1931) després de l'èxit republicà de les eleccions municipals del 12 d'abril. Éibar fou la primera ciutat que proclamà la república sota l'impuls dels dirigents socialistes. A Madrid, on fou proclamada a la tarda, la jornada fou intensa en negociacions diplomàtiques, prop d'Alfons XIII i del govern monàrquic, encaminades a impedir actituds de resistència i a aconseguir un canvi de poders sense violència. El comte de Romanones tingué una entrevista amb Alcalá Zamora al domicili de Gregorio Marañón i aconsellà al rei d'abandonar el país. El rei, malgrat les pressions que li feren La Cierva i Bugallal perquè acceptés la formació d'un gabinet de resistència monàrquica, decidí de marxar després de consultar l'exèrcit (Mola i Berenguer) i Sanjurjo, director general de la guàrdia civil, els quals es manifestaren partidaris de mantenir-se neutrals. Mentre el rei abandonava Madrid i es dirigia a Cartagena per embarcar-se cap a Marsella, el comitè republicà es constituïa en govern provisional que, presidit per Niceto Alcalá Zamora, era format per Alejandro Lerroux (estat), Fernando de los Ríos (justícia), Manuel Azaña (guerra), Santiago Casares Quiroga (marina), Indalecio Prieto (finances), Miguel Maura (governació), Marcel·lí Domingo (instrucció pública), Álvaro de Albornoz (foment), Francisco Largo Caballero (treball), Diego Martínez Barrios (comunicacions) i Lluís Nicolau d'Olwer (economia). A Barcelona, Lluís Companys es presentà a la casa de la ciutat, prengué la vara d'alcalde i proclamà la República des del balcó, alhora que hissava la bandera republicana tricolor. Poc després, Francesc Macià duia a terme l'establiment de la República Catalana des del balcó del palau de la Generalitat hissant la bandera de les quatre barres i nomenant el govern provisional de Catalunya, que ell mateix presidí. Nomenà Lluís Companys per al càrrec de governador civil, Jaume Aiguader, alcalde, Oriol Anguera de Sojo, president de l'audiència territorial, Jaume Serra i Húnter, rector de la Universitat de Barcelona, i Eduardo López Ochoa, capità general. Mentrestant, a la plaça de Sant Jaume i els carrers adjacents, s'havia concentrat una multitud entusiasta que aclamava la República i el president Macià. Un grup nombrós desfilà per la via Laietana repetint els crits de «Visca en Macià!» i «Mori en Cambó!». Al vespre hom inicià els primers contactes telefònics entre el govern provisional de la República Catalana i el govern provisional de la República Espanyola. Quan hom sabé que havia estat proclamada la República Catalana, a la ciutat de València hom proclamà també la República aquella mateixa tarda, i foren hissades a l'ajuntament la bandera republicana i la de València. A Palma de Mallorca també foren hissades la bandera republicana i la de Mallorca a Cort i al palau de la diputació. En ambdues ciutats els republicans i els autonomistes ocuparen provisionalment els càrrecs polítics. A la resta de les principals ciutats catalanes, la proclamació fou feta el mateix dia. Durant la República, el 14 d'abril fou declarat festa nacional.

Catorze de Juliol, el
Nom amb què és conegut l'aniversari de la presa de la Bastilla.

Catorze Punts, els
Proposta de 14 punts, elaborats pel president dels Estats Units Thomas Woodrow Wilson, que constituïen un programa de reconciliació per a una pau justa, on defensava, entre altres coses, el respecte a les minories i l'abolició dels tractats secrets. Foren presentats el 8 de gener de 1918.

Caudillo, el
Nom amb què era conegut Francisco Franco.

CECA
Sigla de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer.

CEDA
Sigla de la Confederación Española de Derechas Autónomas.

Cèdula personal
Document d'identitat creat el 1874 a l'estat espanyol (amb precedents des del 1854), renovable anualment, que era ensems d'exacció tributària proporcionada, segons la seva classe, a la posició econòmica de l'interessat. L'any 1926 la seva expedició passà a càrrec de les diputacions provincials. A Catalunya, del 1932 al 1939, el lliurava la Generalitat. S'extingí l'any 1943. Més tard fou substituït pel document nacional d'identitat.

CEE
Sigla de la Comunitat Econòmica Europea.

CEFTA
Sigla de l'Acord Centreeuropeu de Lliure Comerç.

CELAM
Sigla del Consejo Episcopal Latinoamericano.

Cens
1. Impost directe de prestació periòdica -ordinàriament anual-, tant en diner com en espècie, que pagaven els pagesos al senyor feudal.
2. Llista oficial o patró estadístic de la població, que constitueix una de les fonts essencials per al coneixement d'un país i és una de les claus de les investigacions demogràfiques, econòmiques i socials que s'hi refereixen. Inicialment els censos eren establerts amb fins utilitaris, particularment amb intenció tributària i possibilitats militars, mentre que actualment hom els confecciona per l'interès que tenen per ells mateixos, com a fonament del recompte dels habitants d'una superfície territorial. En els censos generals hom fa figurar diverses dades que il·lustren sobre l'edat, el sexe, l'estat civil, la instrucció i la professió dels individus, així com d'altres de referides a la constitució de les famílies, circumstàncies dels habitatges que ocupen, i d'altres particularitats complementàries. Aquestes dades permeten classificacions, filiacions i enquadraments i donen lloc a registres útils a l'administració i al govern del país. Hi ha censos parcials com el de la riquesa (cadastre), el de les persones d'edat escolar (cens escolar), el de les que tenen dret a votar (cens electoral), el d'oficis (cens laboral) o professions (cens professional), el de classificacions per procedència o lloc de naixença (cens d'immigrats, d'estrangers, etc). Hi ha també censos parcials referits a determinades fonts econòmiques, com el cens industrial, l'agrícola (cadastre), el ramader, l'avícola, el d'habitatges, etc.
3. Imposició, exacció o prestació periòdica, tant en diner com en espècie, tant en l'ordre tributari o fiscal com en el contractual.
4. Dret de rebre una pensió anual per raó d'un immoble, a perpetuïtat o per un temps llarg, com a conseqüència d'un establiment o contracte emfiteùtic.

Cens electoral
1. Taxa d'imposició necessària per a ésser elector o elegible, o per a exercir determinats drets polítics.
2. Llista oficial de les perones que tenen dret a votar.

Censura
Acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres mitjans d'exteriorització del pensament o de difusió d'informacions, per tal d'assegurar que són respectats determinats límits establerts d'ordre moral, polític, religiós, etc. La censura pròpiament dita és prèvia a la publicació, i si és obligatòria representa una limitació fonamental de la llibertat d'expressió, pel fet que tota publicació no censurada suposa una infracció, malgrat que la publicació no ultrapassi cap dels límits establerts. El sistema de censura voluntària permet de publicar sense control previ, i el responsable de la publicació corre els riscs que se'n deriven, però si se sotmet a la censura i aconsegueix l'aprovació expressa o tàcita, resta eximit de tota responsabilitat pel que fa a la competència del censor (però no pas de les responsabilitats d'altre ordre —civil, penal, etc—). L'autoritat pública, als països on és respectada la llibertat d'expressió, pot imposar la censura com a mesura excepcional en casos d'emergència o d'anormalitat, guerra, etc. Utilitzada perllongadament, com a recurs habitual, esdevé l'instrument de totalitarismes dogmàtics, i la seva vigència acusa pertorbacions constitucionals de l'autoritat o de la societat on és establerta. La lliure expressió de les idees ha estat sempre sotmesa a limitacions en tots els temps, des de la crema de les obres de Protàgores o la condemna de Sòcrates, a Grècia, fins al desterrament d'Ovidi, a Roma, i les condemnes dels heretges per l'església medieval, però adquirí un caràcter més efectiu amb l'aparició de la impremta. En fou el motiu inicial la defensa de la veritat revelada, protegida, bé que d'una manera divergent, per catòlics i per reformats. La censura eclesiàstica tingué una repercussió civil immediata a partir de la creació de la inquisició, i especialment de la nova inquisició implantada a Castella el 1479 i estesa a la corona catalano-aragonesa en 1484-87. Els Reis Catòlics (1502) i, més tard, la princesa Joana d'Àustria, germana de Felip II (1557), establiren a Castella l'obligació d'obtenir llicència prèvia per a la publicació de llibres, estesa a Catalunya (1573) i als altres estats de la corona catalano-aragonesa per Felip II, alarmat per l'expansió del protestantisme. Aquesta censura governativa de tipus religiós fou exercida també en el terreny polític, especialment a partir del regnat de Felip IV (1621). El règim borbònic unificà, al s XVIII, el control de les publicacions de tots els dominis de la monarquia i el confià al Consell de Castella. Durant el s XIX foren difoses per Europa les llibertats de pensament i d'impremta, nascudes de la Revolució Francesa (1789), de la declaració d'independència dels EUA (1776-91) i de l'explícit refús legal de la censura a França (1791). A Espanya, les corts de Cadis (1810) aboliren la censura prèvia per a totes les publicacions, excepte les de tipus religiós. La Constitució del 1812 ratificà l'abolició de la censura, que fou, però, restablerta per Ferran VII del 1814 al 1820 i del 1823 al 1833. Amb l'adveniment del govern liberal se suavitzà el règim de censura (1834-36), i posteriorment (1836-44) fou restablerta la legislació del 1810. La censura reaparegué amb el règim moderat i es mantingué més o menys estrictament, d'acord amb els avatars polítics del regnat d'Isabel II, cap a la fi del qual esdevingué cada cop més restrictiva (decrets del 1866 i del 1867). La Revolució del 1868 suprimí tota mena de censura (1869-74), bé que en la pràctica hi hagué nombroses situacions d'excepció. La restauració borbònica respectà, amb limitacions variables, la llibertat d'expressió, més reduïda encara el 1906, arran de l'incident del "Cu-Cut!", per la llei de Jurisdiccions. La Dictadura del general Primo de Rivera tornà a implantar la censura prèvia (1923-30); durant l'etapa republicana (1931-39), només el conflicte bèl·lic de 1936-39 provocà el control de les publicacions, especialment de les de la CNT i del POUM arran dels Fets de Maig (1937). El 1939 fou restablert el sistema de censura prèvia, que fou mantingut fins a la promulgació de la llei de Premsa (1966), que en suprimí l'obligatorietat, bé que el poder de sanció reservat per l'administració damunt les publicacions ha fet que molts s'acollissin a la censura voluntària. Amb la Constitució del 1978 quedà abolida tota mena de censura, tant prèvia com voluntària; els autors de qualsevol imprès, publicació o comunicació romanen subjectes a la responsabilitat ordinària pels seus propis actes.

Cent Dies, els
Nom donat a l'últim període del regnat de NapoleóI, que començà el 20 de març de 1815, quan l'emperador arribà a París després d'escapar-se de l'illa d'Elba, i acabà el 28 de juny del mateix any amb la segona restauració borbònica, deu dies després de la batalla de Waterloo.

Cent Mil Fills de Sant Lluís, els
Nom amb què és conegut l'exèrcit comandat per Lluís Antoni de Borbó, duc d'Angulema, que el 1823 penetrà a Espanya per tal de posar fi al règim constitucional i de restaurar la monarquia absoluta de Ferran VII. La intervenció d'aquest exèrcit francès (un 60 000 homes), dividit en cinc cossos, procedia dels acords presos per les potències de la Santa Aliança al Congrés de Verona (1822). A les forces franceses s'uní l'exèrcit de voluntaris reialistes (uns 30 000 homes) comandats pel general Quesada, el comte d'Espanya i el baró d'Eroles. L'actitud poc resistent dels generals liberals, López Ballesteros a Aragó i el comte de la Bisbal a Castella, facilità l'avançada d'Angulema (que havia penetrat el 7 d'abril a la Península Ibèrica pel Bidasoa), el qual entrà a Madrid el 23 de maig. Per l'agost, Morillo capitulà a la Corunya sense resistència, i els francesos obtingueren, el 30 d'aquell mes, una victòria decisiva al Trocadero (Cadis), on s'havia retirat el govern liberal amb el rei. Els bombardeigs de l'esquadra francesa (setembre) i el suborn exercit sobre els diputats espanyols contribuïren a la rendició final. L'1 d'octubre Ferran VII es reuní al Puerto de Santa María amb el duc d'Angulema i pactà amb els francesos les condicions per a posar fi a les hostilitats. Als Països Catalans la resistència fou molt més dura. El quart cos de l'Exèrcit dels Pirineus, comandat pel mariscal Moncey, havia passat la frontera catalana el 14 d'abril amb 18 000 homes, ajudat per les forces absolutistes del baró d'Eroles (8 000 homes), que s'enfrontaren a les forces liberals del general Espoz i Mina (20 000 homes), les quals lluitaren aferrissadament. La derrota de la Legió Liberal Estrangera al combat de Llers i la defecció del general Milans del Bosch, que defensava Tarragona, decidiren la campanya a favor dels invasors. Encara Espoz y Mina intentà de contraatacar el juny i ocupà part de la Cerdanya. Barcelona, centre de la resistència, capitulà el 4 de novembre de 1823 i restà ocupada per l'exèrcit francès fins el 1827. València encara resistí fins al juny del 1824.

CENTO
Sigla de la Central Treaty Organization.

Central Intelligence Agency (CIA)
Organisme d'espionatge i contraespionatge del govern dels EUA, creat el 1947 per la llei de Seguretat Nacional, i dependent del Consell de Seguretat Nacional, bé que els seus caps tenen contacte directe amb la Casa Blanca. Autoritzada des del 1948 per a efectuar operacions especials i secretes que poguessin ésser desmentides pel govern, mobilitza uns 200 000 homes, repartits entre les ambaixades de tot el món i el seu centre de Langley (Virgínia). Té el seu precedent més directe en l'Oficina de Serveis Estratègics, servei secret creat durant la Segona Guerra Mundial (1942-45). Bé que n'adoptà l'organització i els mètodes, la CIA nasqué com a conseqüència de la guerra freda i amb l'objectiu de frenar l'avenç del comunisme mundial i la influència soviètica, especialment al Tercer Món. D'entre els directors de l'organització (nomenats directament pel president dels EUA) han destacat Roscoe Hillenkoetter (el primer), Allen W. Dulles, William Colby i l'ex-president dels EUA George Bush. Des del 1995 ocupa el càrrec John Deutch. Entre les seves operacions destaquen l'enderrocament, el 1953, del primer ministre de l'Iran, Mossadegh; la penetració en els cercles intel·lectuals i sindicals europeus; l'enderrocament del president Arbenz (1954) a Guatemala; l'organització dels vols d'espionatge dels "U-2" sobre l'URSS; la preparació de la frustrada invasió de Cuba per un grup anticastrista el 1962 a la badia de Cochinos; la participació en l'enderrocament de Salvador Allende a Xile (1973), i, en general, el suport als règims llatinoamericans conservadors o autoritaris que, als anys setanta, s'encararen amb guerrilles revolucionàries (El Salvador, Bolívia, Brasil, etc); la intervenció en la guerra del Vietnam i el sosteniment del règim militar a Grècia (1967-74). Els fracassos d'algunes operacions, com ara l'afer dels hostatges iranians (1980), els seus procediments expeditius i la intromissió en alguns afers interns, com el Watergate, provocaren crítiques creixents per part de l'opinió pública, a conseqüència de les quals la CIA veié retallades les seves competències des del 1978. No obstant això, l'accés de R. Reagan a la presidència (1980) marcà la represa de les seves activitats, amb la participació en intervencions com la invasió de l'illa de Grenada (1983) o el suport a la guerrilla antisandinista a Nicaragua. L'esfondrament de l'URSS (1991) obligà la CIA a un replantejament de l'estratègia en funció d'un nou escenari polític mundial dominat, en contrast amb la bipolarització de la guerra freda, per la inestabilitat i la disgregació dels focus de tensió. En la nova etapa, l'atenció de la CIA es concentrà sobretot envers el fonamentalisme islàmic (especialment l'Iran) i sobre les noves repúbliques sorgides de l'antiga Unió Soviètica i als Balcans. El descobriment el 1994 d'agents infiltrats al servei de l'URSS (i després de Rússia) des del 1985 afegí un nou element de crisi a l'organització.

Central Nacional Sindicalista (CNS)
Organisme provincial dels antics sindicats verticals de l'estat espanyol, vigent del 1938 al 1976.

Central sindical
Organització obrera formada per l'agrupació de diversos sindicats corresponents tant a organitzacions de tipus territorial com a les diverses branques industrials (sindicats d'indústria). Es coordinen d'acord amb uns mateixos principis ideològics i una estructura organitzadora comuna.

Central Treaty Organization (CENTO)
Nom donat el 1959 a l'organització defensiva multilateral que tenia l'antecedent en el Pacte de Bagdad, conclòs el 1955 a Bagdad entre Turquia i l'Iraq, i al qual s'adheriren poc temps després Gran Bretanya, Pakistan i Iran. El 1959, Iraq deixà l'organització. Hom traslladà la seu a Ankara, i l'organització passà a anomenar-se Central Treaty Organization. L'objecte del tractat era la defensa i seguretat mútues i el desenvolupament pacífic de la regió, i obeïa a la necessitat d'enllaçar els dos contraforts contra la Unió Soviètica que representaven l'OTAN (a la qual pertany també Turquia) i la SEATO (a la qual pertanyia també el Pakistan). El CENTO no posseïa forces militars pròpies. Els EUA, que havia signat acords bilaterals de cooperació militar i econòmica amb Iran, Pakistan i Turquia, fornien els portaavions de la VI Flota, mentre que la Gran Bretanya facilitava la força aèria (bombarders amb base a Xipre). Després de la caiguda del xa de l'Iran, el nou règim islàmic retirà aquest país del CENTO i l'exemple fou seguit immediatament pel Pakistan; l'organització fou oficialment dissolta al setembre del 1979.

Centralisme
Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda. En el curs dels ss XVI-XVIII, les lentes transformacions socials i econòmiques -aparició del gran comerç, formació dels mercats, crisi de les estructures gremials, aparició de la distribució capitalista del treball, transformacions agràries, etc- fomentaren l'aparició de la burgesia comercial, que posà en crisi l'estructura político-social de l'Europa medieval. La monarquia assegurà el seu poder -concebut en el dret romà- contra el règim feudal basant la seva autoritat en aquesta nova classe i en la formació d'un aparell burocràtic propi -consolidació, a França, de l'administració regional amb la creació dels bureaux des finances (1576)-, base de l'estat modern. L'absolutisme monàrquic comportà l'establiment d'un règim fiscal centralitzat (impost) per sostenir l'aparell polític de l'estat, i la formació d'un exèrcit reial destinat a assegurar el nou poder polític i social -monarquia del despotisme il·lustrat-. En el procés de formació d'aquests estats moderns els blocs històrics més sòlidament constituïts -així, França- absorbiren políticament els més febles -ducat de Borgonya (1493), Bretanya (1532), etc-. La Revolució del 1789, amb l'aparició del jacobinisme francès, consolidà la nova classe social i l'estat burgès centralitzat. Actualment, el centralisme és característic dels estats unitaris que cauen dins la zona d'influència del dret administratiu francès. Les aberracions burocràtiques a què ha conduït, tot ofegant l'autonomia de les col·lectivitats locals i regionals en tots els camps, han motivat que hom encetés un debat sobre la justificació i l'eficàcia del centralisme, bé que, en molts casos, les propostes fan referència més a la descentralització funcional o desconcentració que no a una veritable descentralització de tipus geogràfic.

Centralisme democràtic
Principi que inspira l'organització dels partits comunistes, que en condiciona la cohesió política i ideològica i impedeix la formació de fraccions o de tendències internes. En són trets fonamentals la discussió de la problemàtica del partit a tots els graus, en particular, a la base, després de la qual les decisions preses pels òrgans centrals de decisió han d'ésser aplicades, un cop establertes, sense possibilitat d'ésser posades en qüestió.

Centralització
Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades d'ordre local o institucional.

Centre
Sector de diputats d'un hemicicle parlamentari que ocupen els escons del centre i, per extensió, tots aquells partits o persones que en el conjunt de les tendències polítiques se situen en una posició equidistant de la dreta i de l'esquerra.

Centre Català
1. Entitat catalanista fundada a Barcelona el 1882 per defensar els interessos morals i materials de Catalunya i per aconseguir la unió de tots els catalans. La idea inicial havia estat formulada per Valentí Almirall al Primer Congrés Catalanista (1880), i l'acte inaugural tingué lloc al Teatre Romea de Barcelona el 17 de juny de 1882. En fou elegit president Frederic Soler, i secretari, Valentí Almirall, que en fou l'ànima i el dirigent principal. El seu lema fou «Catalunya i avant!». En la seva primera etapa fou apolític, en un intent d'atreure's els components de «La Renaixença», i en els seus estatuts prohibí la discussió sobre temes polítics i religiosos. Valentí Almirall procurà l'abandonament d'aquesta actitud política inicial i aconseguí que el Centre Català organitzés el Segon Congrés Catalanista (1883), on fou condemnada la intervenció dels catalans en els partits controlats pels cacics polítics madrilenys. Aquesta actuació política culminà amb la presentació del Memorial de Greuges al rei Alfons XII el 1885. La unió de grups polítics i socials tan heterogenis no es pogué mantenir gaire temps, i els elements socialment més conservadors, com Joan Permanyer, Àngel Guimerà o Lluís Domènech i Montaner, se separaren per formar la Lliga de Catalunya el 1887. Contribuí a aquesta escissió (que inicià l'etapa de decadència del Centre Català) el temperament absorbent de Valentí Almirall i la seva oposició acèrrima al projecte d'Exposició Universal a Barcelona que defensava l'alcalde Rius i Taulet. El 1890, per intentar de recuperar el control del moviment catalanista, presentà un programa polític de tendència autonomista, en un acte presidit per Frederic Soler i Manuel de Lasarte. La idea no obtingué l'èxit que esperaven els seus promotors i accelerà el procés de decadència que portà el Centre Català, lentament, a perdre tota influència política.
2. Partit polític creat a Barcelona el 1976. Sorgí per iniciativa d'empresaris i professionals vinculats al Centre d'Economia i la Jove Cambra, entre els quals J.Mas i Cantí —president—, J.Molins i Amat —secretari general—, C.Ferrer i Salat i C.Güell de Sentmenat. Catalanista, federalista, europeista i defensor de l'economia de mercat, intentà d'ocupar l'espai del centre-dreta democràtic i avançat i, el 1977, formà part de la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya. El 1978 s'integrà en la nova Unió del Centre de Catalunya.

Centre Constitucional
Partit polític creat el 3 de març de 1931 per unificar l'acció de Lliga Catalana i dels conservadors mauristes dins el conjunt de la política espanyola. Disposava de la col·laboració d'altres grups conservadors i regionalistes a les Balears, al País Valencià i a Galícia. L'organització prevista era similar a la de la Lliga Catalana: una comissió d'acció política (formada pels antics ministres Francesc Cambó, Joan Ventosa, Gabriel Maura, Antonio Goicoechea, César Silió i Juan Armada, marquès de Figueroa) i un secretari. Intentava d'ésser una gran força política de centre, amb un pragmatisme semblant al dels conservadors britànics. La proclamació de la República (14 abril de 1931) i la creació de la CEDA, frustraren el partit, darrer intent de la Lliga Regionalista per intervenir en la direcció de la política espanyola.

Centre d'Actuació Valencianista
Entitat fundada a València per l'agost del 1931 com un organisme apolític i fonamentalment patriòtic. Des del 1933, i sota la presidència de Joaquim Reig, es convertí en la plataforma bàsica de l'anomenat «valencianisme totalitari», que pretenia de reunir les múltiples tendències d'opinió valencianistes, les quals haurien de subordinar així llurs diferències polítiques a un valencianisme neutre i essencialment nacionalista, línia que es mostrà més i més com una orientació de dreta, que la creixent i pública vinculació de Reig amb la Lliga posava en relleu. Fracassada, de fet, aquesta temptativa per la violenta oposició dels valencianistes d'esquerra (i singularment per l'Agrupació Valencianista Republicana) i abandonada la presidència per Reig, el Centre d'Actuació Valencianista retornà a les concepcions fundacionals. De tota manera, hom hi accentuà l'orientació esquerrana a partir del setembre del 1934. Finalment, pel desembre del 1935, contribuí al naixement del Partit Valencianista d'Esquerra.

Centre d'Estudis Catalans
Entitat creada el 1977 per la universitat de París-Sorbona amb la col·laboració de l'Institut d'Estudis Hispànics i de l'Òmnium Cultural de París. D'acord amb els estatuts, l'administració i el funcionament depenen exclusivament de la Sorbona, i un consell d'administració format per universitaris, personalitats catalanes i franceses i professors i alumnes del centre, serveix de consell consultiu per a les activitats docents —que depenen de la Sorbona— i proposa les línies generals de les activitats culturals i d'extensió universitària pròpies de centre. Ubicat en una casa-palau al barri del Marais, té una biblioteca formada a partir de la de la Fundació Cambó creada a París els anys trenta. Organitza també periòdicament exposicions d'arts plàstiques d'artistes catalans. L'entitat serveix de nexe entre la Sorbona i els centres culturals francesos, per una part, i la Universitat de Barcelona i els centres culturals catalans, per l'altra.

Centre Escolar Catalanista
Entitat catalanista fundada a Barcelona el 21 d'octubre de 1886 per un grup d'estudiants universitaris com a filial del Centre Català. En fou elegit primer president Martí Roger. En produir-se l'escissió del Centre Català (1887), la majoria dels socis estudiants ingressaren a la Lliga de Catalunya, presidits per Narcís Verdaguer i Callís. La seva tendència era socialment conservadora, però d'una ideologia política que, a partir del regionalisme, es concretà en el nacionalisme. Els fundadors es destacaren aviat en el moviment catalanista: Enric Prat de la Riba, president del curs 1890-91; Josep Puig i Cadafalch, president del curs 1891-92; Lluís Duran i Ventosa, Pere Muntanyola, Josep Rogent i Francesc Cambó. El 1889 intervingué en la campanya en defensa del dret català, i el 1891 sol·licità de la diputació provincial de Barcelona l'establiment d'una càtedra lliure de dret català a la Universitat de Barcelona. S'adherí a la Unió Catalanista el 1892, i participà en l'elaboració de les bases de Manresa. Subsistí fins a la creació de la Lliga Regionalista (1901), de la qual fou l'origen remot.

Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona
Organisme coordinador de les societats obreres barcelonines, fundat el mes d'octubre del 1868 amb el nom de Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona. Organitzà un congrés obrer a Barcelona, els dies 12 i 13 de desembre de 1868, al qual assistiren 61 societats obreres i que propugnà la república federal i el cooperativisme com a mitjans per a l'emancipació política i econòmica del proletariat. El 23 de febrer de 1869 adoptà el nom de Centre Federal de les Societats Obreres, i el 14 de febrer de 1870 es convertí en la Secció Barcelonina de l'AIT. Els seus directius foren Rafael Farga i Pellicer, que el representà en el congrés de Basilea del 1869 i el dirigí vers la Primera Internacional, Josep Roca i Galès i Pau Alsina, presentat pel Centre Federal de les Societats Obreres com a candidat a les corts constituents del 1869. Utilitzà com a mitjans de difusió els periòdics barcelonins «La Alianza de los Pueblos» i «La Federación».

Centre Nacional Català
Entitat catalanista fundada a Barcelona el 1899 per elements dissidents de la Unió Catalanista, partidaris d'una acció política. La integraren figures del catalanisme tradicional, com Ramon d'Abadal, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Duran i Ventosa, Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba o Narcís Verdaguer i Callís, i elements possibilistes, més liberals, com Jaume Carner, Ildefons Sunyol o Joaquim Casas i Carbó. Acceptà com a programa polític el de les bases de Manresa del 1892, definint el catalanisme no pas com un partit polític, sinó com una causa patriòtica oberta a tots els catalans. El presidí Narcís Verdaguer i Callís, amb Jaume Carner de vice-president i Enric Prat de la Riba de secretari. Es fusionà amb la Unió Regionalista, el 25 d'abril de 1901, per formar la Lliga Regionalista.

Centre Nacionalista Republicà (CNR)
Entitat política catalanista fundada a Barcelona el 1906 per elements polítics dissidents de la Lliga Regionalista. Les seves figures més representatives foren Ildefons Sunyol, Jaume Carner, Joaquim Lluhí i Rissech, Santiago Gubern i Eduard Calvet. Representava la línea liberal del catalanisme polític, i propugnava l'autonomia de Catalunya, el sufragi universal i l'organització política republicana, d'acord amb el seu lema «Nacionalisme, Democràcia, República». Jaume Carner en fou el primer president, amb Felip Rodés de secretari. El seu portaveu fou la revista «El Poble Català», convertida en diari el mateix 1906. Participà en les eleccions de la Solidaritat Catalana (1907). El 1910, presidit per Pere Coromines, es fusionà amb altres forces esquerranes de Catalunya i constituí la Unió Federal Nacionalista Republicana.

Centre-dreta
Tendència política que assumeix alhora alguns conceptes del centre i de la dreta. Sovint pot ésser identificada amb la dreta moderada.

Centre-esquerra
Tendència política que assumeix alhora alguns conceptes del centre i de l'esquerra. Sovint pot ésser identificada amb l'esquerra moderada.

Centrisme
Actitud dels grups polítics de centre.

Centristes de Catalunya-UCD
Organització política del Principat de Catalunya. Es constituí el 1978 com a coalició electoral estable entre la UCD catalana, Unió del Centre de Catalunya (UCC) i el grup d'A. Cañellas i Balcells, Unió Democràtica Centre Ampli, i obtingué 12 diputats i 4 senadors en les eleccions legislatives espanyoles del 1979. Pel desembre del mateix any es transformà, a Girona, en partit unificat i autònom dins la UCD estatal, tot i que una bona part d'UCC no s'hi incorporà. El 1980 assolí 18 escons al Parlament de Catalunya, on féu costat al govern de Jordi Pujol. Amb Anton Cañellas —president— i Julià Valón —secretari general—, en foren dirigents destacats Eduard Punset, Manuel de Sàrraga, Marcel·lí Moreta i Vicenç Capdevila. Després de la crisi de la Unión de Centro Democrático, sofrí escissions en benefici del Centro Democrático y Social, d'Alianza Popular i de Convergència Democràtica de Catalunya i, després de les eleccions generals del 1982, que restà sense representació parlamentària, desaparegué a remolc de la dissolució d'UCD (1983).

Centro Democrático y Social (CDS)
Partit polític espanyol de centre creat el 1982 per Adolfo Suárez, després que abandonés UCD. A les eleccions generals del 1982 obtingué 2 diputats, 19 a les del 1986 i 14 a les del 1989. El 1988 ingressà a la internacional liberal. La progressiva pèrdua de representació en les successives consultes electorals comportà la dimissió de Suárez de la presidència el 1991. Fou succeït en el càrrec per Rafael Calvo Ortega, i Antoni Fernández Teixidó n'esdevingué secretari general. El 1993 es dissolgué, després de no obtenir representació parlamentària en les eleccions generals d'aquest mateix any.

Chouannerie
Nom amb què fou conegut l'aixecament camperol reialista contra el govern republicà francès (1793-99) que tingué lloc a Bretanya, Normandia, Maine, Anjou i Turena. Fou dirigit pel bretó Jean Cottereau, anomenat Chouan (en bretó, 'òliba'); els adeptes foren anomenats chouans. L'aixecament recollia les tendències adverses al centralisme jacobí, l'oposició als atacs de la Convenció al sacerdoci i, sobretot, la resistència al reclutament militar (lleva de 300 000 homes decretada pel febrer del 1793). La Chouannerie se sumà a la insurrecció de La Vendée, i no fou sufocada fins a l'inici del 1800. Sobre aquest tema, Balzac escriví la novel·la Les Chouans.

CIA
Sigla de la Central Intelligence Agency, Central d'Intel.ligència Americana.

Cicle
Període de temps en què s'acompleixen una sèrie d'esdeveniments o fenòmens fins a arribar a un des del qual tornen a produir-se en el mateix ordre.

Cicle d'Otto
Cicle teòric per a motors de combustió interna d'encesa per guspira o explosió, desenvolupat per Nikolaus Otto, que el 1876 construí el primer motor d'aquest tipus, de quatre temps i de combustió a volum constant, seguint els principis enunciats per Beau de Rochas el 1862. En el cicle per a motors de quatre temps hom pot distingir la compressió adiabàtica del fluid motor, el forniment instantani d'energia a volum constant, l'expansió adiabàtica i la cessió instantània d'energia a volum constant. A igualtat de compressió, el rendiment d'aquest cicle és superior al del cicle dièsel, però no permet d'assolir les elevades relacions de compressió d'aquest darrer. El cicle pràctic difereix del teòric en el fet que les línies rectes del diagrama d'aquest són substituïdes per línies corbes i els angles s'arrodoneixen, és a dir, la temperatura i la pressió màximes i el rendiment termodinàmic global són més baixos que en el cicle teòric. La disminució de rendiment és deguda, bàsicament, a l'augment de la calor específica del fluid amb la temperatura, a la dissociació dels gasos de combustió, a la pèrdua de calor a través de les parets i al fet que ni l'encesa ni la cessió d'energia són instantànies. Si hom efectua el cicle d'Otto per a un motor de dos temps, el rendiment termodinàmic disminueix.

Cicle demogràfic antic
El corresponent a les societats preindustrials en què la població presenta un ritme de creixement molt lent, tendent a l'estancament. Es caracteritza per unes taxes de mortalitat i de natalitat molt elevades i  una baixa esperança de vida, i per l'existència de crisis demogràfiques periòdiques (fam, pestes, epidèmies, malalties), causants d'una mortalitat catastròfica, que costava molt recuperar.

Cicle demogràfic modern
Règim demogràfic propi de les societats industrials en què la població presenta un ritme de creixement constant i sostingut, a causa del manteniment d'unes elevades taxes de natalitat i el descens progressiu de la mortalitat, per una millora de l'alimentació i, més endavant, pels avenços mèdics i sanitaris.

Cicle dièsel
Cicle teòric per a motors de combustió interna que fou desenvolupat i patentat per Rudolf Diesel el 1893. En el cicle hom pot distingir quatre parts: la compressió adiabàtica del fluid motor, el forniment d'energia a volum constant, l'expansió adiabàtica i la cessió d'energia a pressió constant. A igualtat de relació de compressió, el rendiment d'aquest cicle és inferior al del cicle teòric d'Otto. En la realització pràctica del cicle dièsel hom aconsegueix el forniment d'energia per mitjà d'una combustió lenta, de manera que, a mesura que augmenta la pressió, el volum de la cambra de combustió també augmenta i aquell resta, doncs, compensat. De fet, el cicle pràctic difereix del teòric, però és interessant per a l'estudi termodinàmic dels motors i per a la comparació entre les diverses classes de motors tèrmics. El primer assaig d'un motor que funcionés segons el cicle ideat per Diesel fou fet per ell mateix emprant carbó polvoritzat com a combustible, intent en què fou ajudat per l'empresa Krupp, que cercava una nova aplicació dels seus productes miners. Aquest projecte fracassà pels problemes tècnics sorgits; hom no el bandejà, però, i finalment el 1897 fou posat a punt el primer motor que funcionà segons el cicle dièsel, el combustible del qual eren olis pesants. L'enorme estalvi econòmic assolit amb aquest motor provocà que hom s'hi interessés. Tanmateix, els models inicials eren massa grossos en relació amb el treball que eren capaços d'efectuar. Aquest fet en limità l'ús a les plantes de producció d'energia, si més no durant deu anys. La primera instal·lació d'un motor dièsel en un vaixell tingué lloc el 1910 i fins el 1922 no fou aplicat per primera vegada, a Alemanya, un giny de petites dimensions a la indústria de l'automoció. El motor dièsel fou el principal mitjà de propulsió de l'equipament militar emprat durant la Segona Guerra Mundial —en la Primera Guerra Mundial ja havia estat emprat en la propulsió de submarins—, i posteriorment ha estat generalitzat en els camps de la maquinària pesant, els transports ferroviaris, els autocars, els tractors, els automòbils de turisme, etc.

Cicle econòmic
Canvi poc o molt regular del nivell de l'activitat econòmica que, d'una manera persistent, ha anat alterant —sovint greument— la marxa general de l'economia en els països capitalistes desenvolupats des de la darreria del s XVIII. El cicle comprèn normalment quatre etapes: l'expansió (o prosperitat), la crisi (o recessió), la contracció i la recuperació. Aquestes quatre etapes solen tenir una intensitat i una durada variables en cada cicle, però es presenten sempre en el mateix ordre. Els estudis sobre els cicles o les fluctuacions econòmiques han forçat a recollir i depurar nombroses sèries de dades estadístiques sobre preus, desocupació, producció, importacions, vendes de determinades mercaderies, cotitzacions de títols a borsa, xifres de compensacions bancàries, etc. En estudiar cadascuna d'aquestes sèries, hom ha destriat tres tipus de moviments econòmics: un moviment de durada molt llarga, moviment de tendència o tendència secular; un moviment de caràcter regular, fluctuació o variació estacional, normalment lligat a fenòmens naturals, climatològics o socials perfectament previsibles; i el cicle econòmic. Fent ús de mètodes estadístics, és possible d'eliminar o d'aïllar en cada sèrie les components estacional, cíclica i secular. Això ha permès d'establir l'existència de tres classes de cicles: un cicle curt, o de Kitchin, d'uns 40 mesos; un cicle mitjà, o de Jutglar (més conegut com a cicle econòmic), d'uns 8 a 10 anys; i un cicle llarg, o de Kondratieff, d'uns 50 anys. El primer descobriment —i potser el més important— ha estat de fer veure fins a quin punt l'estudi de l'expansió o prosperitat i, en general, el de les diferents etapes del cicle és indispensable per a comprendre i preveure els problemes de la depressió. En la fase de prosperitat es produeixen moltes de les malformacions que donaran lloc a la crisi o depressió. Les principals teories explicatives del cicle són: teories psicològiques, teories de subconsum, teories monetàries i teories de la "sobreinversió". Cadascun d'aquests grups de teories posa l'èmfasi en un determinat factor com a elegit originari o causal. Històricament no hi ha hagut un sol factor o causa decisiva, i fins i tot llur ordre d'importància ha variat fortament en els diferents cicles. Els economistes acadèmics han tardat bastant de temps a plantejar-se una explicació completa de les causes del cicle econòmic, a causa del manteniment, durant molt de temps, d'una espècie de confiança irreflexiva en "la capacitat d'adaptació del sistema". Una bona part de l'aportació més important ha estat realitzada, per tant, al marge de la teoria econòmica establerta. Aquest és el cas de l'aportació teòrica de Karl Marx i d'alguns dels membres dissidents de l'escola clàssica (Malthus i Sismondi). Per als economistes marxistes, els cicles són el reflex de lleis del procés de reproducció capitalista i, per tant, són inevitables. L'impacte de la gran depressió dels anys trenta i, darrere d'ella, l'aparició, l'any 1936, de l'obra de J.M. Keynes The General Theory of Employment, Interest and Money marquen un canvi d'orientació definitiva en el món capitalista. La qüestió dels desequilibris a curt termini de l'economia, i en particular els problemes de la desocupació, passen a ésser el centre de l'interès de l'economia teòrica. Després de la Segona Guerra Mundial els països capitalistes desenvolupats s'han anat decidint pel manteniment de programes poc o molt dirigistes. Hom ha adoptat diferents polítiques anticícliques, les mesures de les quals han estat fonamentalment encaminades tant a tractar d'evitar les anomalies que creen les expansions o prosperitats econòmiques com a mirar de preveure i evitar les crisis o depressions més greus. Des de l'any 1917, que a la universitat de Harvard (EUA) s'inicià la construcció del primer "baròmetre econòmic", fins avui dia, que pràcticament tots els països desenvolupats mantenen organismes especialitzats, hom ha perfeccionat àmpliament les tècniques de l'anàlisi i previsió del cicle. No obstant això, les diferents polítiques anticícliques aplicades avui dia no han permès d'eliminar el problema del cicle econòmic. D'una manera persistent, el creixement capitalista ha anat experimentant nombroses fluctuacions i problemes, tot i que les mesures aplicades han provocat indiscutibles efectes correctors. La depressió cíclica i la desocupació, així com la inflació de preus, continuen essent, actualment, qüestions plenament vigents. És evident, però, que els governs dels països capitalistes han estat disposats a desplegar qualsevol esforç per tal d'evitar una crisi greu com la dels anys trenta; fins i tot, a pagar l'elevat preu de frenar, a vegades, el mateix creixement econòmic. No obstant això, resta plantejada la qüestió de si les economies capitalistes han estat alliberades definitivament del risc de fluctuacions greus en llur nivell d'ocupació i d'activitat econòmica.

CIEMEN
Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionalitats. Associació cultural fundada per Aureli Argemí, inspirada originàriament en l'actitud que l'abat Escarré prengué en defensa dels drets nacionals catalans i de l'obertura de la problemàtica nacional catalana als altres països. Actua a través de les seves seus legals de Milà (des del 1976), Cuixà (des del 1977) i de Barcelona (des del 1978) i dels secretariats que va constituint en les nacions dependents. Els seus objectius principals són: treballar per tal de fer conèixer les realitats de les nacions encara no sobiranes, promoure el reconeixement dels seus drets nacionals i crear una xarxa de solidaritat prioritàriament entre aquestes nacions. Realitza la seva tasca mitjançant les pròpies revistes «Altres nacions» i «Minoranze» i les col·leccions de llibres que dirigeix 'Ethnos' i 'Nationalia' (que recull els treballs de les jornades internacionals celebrades cada any), les intervencions en els mitjans de comunicació i orientació en la recerca.

Ciència
1. Conjunt de coneixements i l'activitat destinada a assolir-los, que es caracteritzen, formalment, per la intersubjectivitat, i, pràcticament, per la capacitat de fer previsions exactes sobre una part de la realitat. En sentit estricte, el coneixement és el saber conscient i capaç d'ésser comunicat i discutit, i hom en dirà que és intersubjectiu si totes les persones preparades adequadament en comprenen la formulació de la mateixa manera, és a dir, si són capaces d'efectuar les operacions que permeten d'establir si la formulació d'aquest coneixement és vera o falsa, prenent com a criteri de validesa l'adequació amb la realitat. La ciència, com tota activitat humana, és una resposta de l'home als problemes que la natura li planteja a l'hora de satisfer les seves necessitats. La finalitat de la ciència és pràctica, i la distinció entre ciències pures i ciències aplicades no és fruit de l'activitat científica pròpiament dita, sinó de les condicions històrico-socials en les quals la ciència és feta: a l'antiga Grècia, d'on arrenca bona part de la tradició científica occidental, precisament fou la dicotomia treball manual-oci el que féu possible el desenvolupament de l'activitat científica i artística. El treball manual era menyspreat perquè era efectuat principalment per esclaus; en aquesta època no hi hagué grans conquestes tècniques, sinó que només foren perfeccionats els descobriments que hom havia fet a l'edat del ferro; si hom hi afegeix el caràcter racionalista i realista del pensament grec —caràcter sens dubte afavorit per l'assimilació i la recreació del gran nombre de cultures que influïren els grecs— i la seguretat i l'optimisme de la ideologia d'una classe social en ascens, gairebé hom disposa de les condicions necessàries per a començar-se a plantejar les grans qüestions que la ciència pretén de resoldre: natura dels espais celests, natura del cos humà, funcionament de l'univers. Els grecs donaren respostes a totes aquestes qüestions, però, en mancar el control de l'experiència, es perderen en abstraccions i especulacions gratuïtes. El principal criteri de validesa de la ciència, d'acord amb l'afirmació anterior, és l'adequació de les prediccions fetes per mitjà d'ella amb el comportament de la realitat. Aquest és un criteri que hom pot establir fàcilment si el grau d'elaboració de la ciència no és gaire elevat; però aquest no és el cas de la ciència actual, en la qual el problema de la verificabilitat de la ciència es presenta de forma molt crítica, car moltes de les darreres teories científiques tenen en la realitat una referència molt mediata i són difícilment separades del context de descoberta. Sense discutir totes les tesis fornides per l'epistemologia, hom pot indicar dues conclusions bàsiques sobre la validesa del coneixement científic: tot resultat científic és establert amb pretensió de veritable, i qualsevol resultat científic és una barreja de veritat i falsedat. La veracitat del saber científic és sotmesa, en general, a dos tipus de normes: unes, intrínseques, són de tipus lògic o formal; les altres, extrínseques, són determinades per l'activitat científica com a activitat social. Les normes formals són imposades pel fet que la veritat no és pas una propietat absoluta del coneixement, ans únicament es dóna en relació amb els objectes que només poden ésser coneguts a partir del mateix coneixement. Aquesta situació planteja com a camí indirecte de verificació la no-contradicció entre el nou resultat amb els establerts anteriorment. Com ha establert Gödel, en el coneixement científic lògicament estructurat hi ha un cert nombre de proposicions que no poden ésser verificades, i, per tant, és obligada la rectificació contínua de les hipòtesis admeses a partir de la contrastació empírica de les establertes anteriorment. El procés de rectificació és determinat pels criteris de veritat i el mètode científic en general, els quals no són inherents a l'objecte, sinó que, en certa forma, hi són exteriors, car són imposats per l'activitat científica anterior, i per aquesta raó llur aplicabilitat imposarà determinades limitacions al desenvolupament científic ulterior. Entre els criteris de veracitat esmentats cal citar: el criteri de coherència, ja comentat, que estableix la no-contradicció interna del conjunt de proposicions i que com a mètode científic correlatiu té la demostració; el criteri del model, segons el qual un sistema coherent de judicis és veraç quan llur estructura té la mateixa relació amb un determinat conjunt d'objectes que un model té amb l'original —si bé hom entén aquesta relació com una correspondència entre els judicis i els objectes, la metodologia de la qual va lligada a l'observació i l'experimentació—; i, finalment, el criteri de sentit, que indica la conveniència que els coneixements sistematitzats tinguin una estructura orgànica, de manera que llur comprensió total i satisfactòria els permeti d'assolir unitat i sentit. Juntament amb les normes de tipus intrínsec breument esmentades cal afegir que la ciència, essent una activitat humana i, per tant, social, necessita la comunicació, la lliure discussió i la revisió de coneixements sobretot en els camps la cientificitat dels quals sigui replantejada per revisar-ne els fonaments o bé per ésser integrats al cos de coneixements. L'epistemologia ha mostrat que el científic no és conscient de la totalitat de factors (socials, polítics, culturals i ideològics) implicats en la seva activitat. El científic no és un ésser totalment racional i conscient, és a dir: ni els seus propòsits i gests són objectius, ni els supòsits són perfectament coneguts i explícits, ni el seu mètode és transparent i protegit de tota influència estranya. Constantment, hom troba que les metodologies pronunciades i acceptades pels científics són molt més limitades que llur obra. Això és causat pel fet que en l'activitat científica hom ha de formular afirmacions que el coneixement científic no pot resoldre. Tals afirmacions —que, en conjunt, hom anomena concepció del món— inspiren o motiven la investigació positiva, amb els resultats de la qual, d'altra banda, s'han de posar contínuament d'acord. La concepció del món de les col·lectivitats científiques inclou idees i normes metafísiques, religioses i ideològiques que no sempre són explícites. Així, per exemple, ni la psicofisiologia ni l'estudi de la fisiologia del sistema nerviós central des del punt de vista psicològic no haurien estat empresos si la ciència no hagués rebutjat —almenys tàcitament— el dualisme cos-ànima. Més globalment, el simple fet de concebre la ciència (o tal ciència) com a possible ja és per ell mateix un supòsit que té orígens filosòfics i religiosos. Sense remuntar-nos als filòsofs pre-socràtics, cal notar la influència exercida pel cristianisme. Una determinada concepció del món, en aquest cas el cristianisme, permet o estimula recerques a les quals unes altres cultures proporcionen un quadre molt menys favorable. R.K. Merton provà de demostrar l'estreta relació que hi ha entre l'ètica puritana i la investigació científica. Les consideracions anteriors permeten d'establir que l'afirmació positivista que la ciència no té res a veure amb cap concepció del món comporta el risc d'acceptar inconscientment la concepció del món inclosa en la cultura de la societat a què pertany el científic, la qual, com s'ha vist, es farà sentir en les fites i en el resultat de la seva activitat com a tal. Només cal recordar un exemple: en la termodinàmica, la noció de rendiment entès com la raó entre el treball produït i la calor bescanviada només amb el focus calent no té cap interès científic. L'interès és purament econòmic, atesa la irreversibilitat de la combustió de qualsevol combustible. Hom ha de mantenir, doncs, la distinció entre coneixement positiu i concepció del món i tenir en compte que si, per mitjà d'aquell, hom accepta una concepció determinada, aquesta no queda provada en sentit positiu. Inversament, una concepció del món no dóna cap raó de la validesa o falsedat d'un coneixement científic determinat. Per tant, hom pot afirmar que és la comunitat científica interessada la que dóna validesa a una teoria o, més en general, a una ciència. Aquesta és una obra col·lectiva i hom la pot definir com un conjunt de resultats que, prèviament criticats, són validats pels especialistes, els quals els admeten, i no sempre racionalment, per mitjà d'un nombre d'elements determinat que engloben implícitament els controls sota els quals tenen lloc els diversos bescanvis d'informacions científiques. La garantia final de les ciències és un consens d'ordre social. Una branca científica qualsevol és formada per un nombre determinat de teories poc o molt integrades entre elles.

Revolució industrial i creixement exponencial de la ciència
La dura i decisiva lluita dels científics del s XVII tingué una continuació normal i directa en els desenvolupaments del segle següent. L'activitat científica semblà afeblir-se en el període comprès entre la fi de l'expansió comercial dels ss XVI i XVII i els inicis de les transformacions agràries i de la Revolució Industrial, a la darreria del s XVIII. Però, ja a partir de la segona meitat d'aquest segle, la prossecució de les vies obertes per la revolució científica reprengué impetuosament, en un clima d'intensa curiositat intel·lectual i de confiança en el progrés científic. L'increment del maquinisme, l'ús del vapor en la indústria, tot el conjunt de profundes transformacions que hom engloba sota el terme de Revolució Industrial, determinaren, al llarg dels ss XVIII i XIX, la transformació d'una ciència bàsicament acadèmica, deslligada d'interessos d'ordre pràctic, en una ciència cada vegada més vinculada a la producció, a la tecnologia i als interessos socials. La interrelació creixent entre ciència, tècnica i vida econòmica, en un període de transformacions revolucionàries en l'ordre tecnològic i econòmic, actuà com a impuls poderós del progrés científic, sobretot quan la revolució industrial, en el darrer terç del s XIX, esdevingué un procés no sols d'extensió del maquinisme sobre la base del ferro i el carbó, sinó també de creació de noves àrees de producció més complexes (acer, electricitat, química i petroli). L'espectacular desenvolupament de la química n'és un exemple palès. Joseph Priestley i Antoine Laurent Lavoisier introduïren en aquest camp, a la segona meitat del s XVIII, els nous mètodes de les ciències físiques i feren que, deslligat dels vells mites alquímics i superant la simple pràctica a les palpentes, es convertís en una ciència racional, de base quantitativa i experimental, que es desenvolupà molt de pressa: Dalton formulà la seva teoria atòmica (1830), Berzelius desenvolupà la notació química (1835), Von Liebig, Fisher i Dumas crearen la química orgànica i la bioquímica, etc. En menys d'un segle, des de l'aparició, el 1789, del Traité élémentaire de Chimie de Lavoisier, que establí les bases de la química moderna, fins a l'establiment de la classificació periòdica dels elements per Mendelejev i Lothar Meyer (1869), o l'establiment de la teoria de les dissolucions per Van't Hoff (1886) i la teoria de la dissociació electrolítica per Arrhenius (1887), hom pot dir que la química es desenvolupà i s'estructurà a un nivell pràcticament actual. En el camp matemàtic, el desenvolupament del càlcul infinitesimal i la posada a punt de nous mitjans (equacions diferencials, derivades parcials, càlcul de variacions, etc) permeteren de continuar el procés de matematització de la dinàmica i de la mecànica celestes d'emprendre la d'altres branques de les ciències físiques (hidrodinàmica, acústica, etc) que, d'altra banda, es desenvoluparen també ràpidament en el terreny experimental (electricitat, electromagnetisme, òptica, etc). Probablement hom pot qualificar com a principal avenç en aquest període l'establiment de la teoria electromagnètica de la llum, de Maxwell. En el camp de les ciències biològiques, el moviment científic més important girà al voltant del problema de l'origen de les espècies i de l'evolució. La biologia passà d'una fase descriptiva i sistemàtica, que assolí la seva maduresa al llarg de la segona meitat del s XVIII, amb Linné i Cuvier, a una fase sobretot de plantejament sintètic, en la qual dues grans teories transformistes tractaren de donar solució al problema de la història dels éssers vius: la de Lamarck, basada en el criteri de l'adaptació de l'ésser vivent al medi, i la de Darwin, que, partint de les teories evolucionistes en geologia (establertes per Hutton i, sobretot, per Lyell) i de l'obra de Malthus, introduïa el concepte de selecció natural com a mecanisme essencial de l'evolució. L'obra de Darwin The Origin of Species (1859), iniciadora d'una aspra i llarga controvèrsia al voltant de les implicacions ideològiques de l'evolucionisme, representà un element innovador i alliberador d'importància equiparable a la revolució copernicanogalileiana. Així com aquesta representà en el seu temps la liquidació de la cosmologia geocèntrica, la síntesi darwiniana implicava la de la imatge antropocèntrica, immòbil i jeràrquica de la natura heretada de l'aristotelisme i de la tradició judeocristiana.
La ciència al s XX
A la fi del s XIX hom havia aconseguit una imatge del món acabada respecte a la tradició científica que arrenca de Galileu i Newton. Aquesta imatge donava una visió del món que l'explicava gairebé tot i en la qual qualsevol branca científica es relacionava amb les altres com les peces d'una immensa màquina en funcionament. Al començament del s XX aquesta imatge, en aparença la conquesta suprema del coneixement humà, fou trasbalsada, i en lloc seu n'aparegué una de nova que encara resta incompleta. Aquesta substitució, veritable revolució en les ciències, ha estat feta en tres etapes. La primera, del 1895 al 1916, fou un període de conquestes individuals fetes principalment en laboratoris universitaris amb molt pocs mitjans. Hom descobrí els raigs X, la radioactivitat, l'estructura dels cristalls i les grans síntesis teòriques, com la teoria quàntica (1900) de Planck, la teoria especial de la relativitat (1905) d'Einstein, la teoria general de la relativitat (1916) del mateix Einstein, la teoria atòmica (1913) de Rutherford-Bohr. En aquest període poden ésser observats els primers signes d'infiltració industrial amb el laboratori criogènic de Leiden, la creació (1911) dels instituts Kaiser-Wilhelm-Gesellschaft, mostra de l'interès de la indústria pesant per la investigació, i el nomenament d'Irving Langevin, físic prestigiós, com a cap dels laboratoris de la General Electric Co. En la segona etapa, del 1916 fins al 1939, la ciència entrà a gran escala en la indústria, bé que a través dels laboratoris universitaris, als quals les organitzacions industrials proporcionaven els mitjans econòmics necessaris. Aquesta interrelació s'enfortí definitivament amb els preparatius de la guerra, durant la qual hom féu una aplicació accelerada i planificada de la ciència. El tercer període, del 1939 fins avui, presenta unes característiques totalment noves: la ciència és destinada a les aplicacions militars (amb les interferències consegüents en el treball científic ocasionades per l'exigència del secret i el control personal dels científics), alhora que, per les despeses elevades que suposa, és concentrada en unes quantes institucions que reben tota la protecció i ajuda dels governs i de les organitzacions industrials monopolístiques. És en aquest tercer període que la ciència ha mostrat tot el que seria capaç de fer si hom podia dirigir els treballs de forma constructiva. A través d'aquestes tres etapes esmentades hom pot trobar un caràcter que és nou a la ciència i que podria ésser concretat en un afany totalitzador i integrador de branques científiques que, fins ara, havien estat disconnexes. Els descobriments que commogueren totes les velles teories científiques s'escaigueren en camps que aquelles havien marginat, principalment a partir de l'estudi de les descàrregues elèctriques en el buit, en les quals hom trobà que es produïa un transvasament de càrrega elèctrica per mitjà d'unes partícules molt petites que es movien a velocitats molt grans. Aquest descobriment féu que hom tornés a la vella concepció atomística de la matèria, segons la qual aquesta és fonamentalment discontínua, en oposició a la noció de camp de força, que és intrínsecament continu i estable. La discontinuïtat fou introduïda formalment en les ciències físiques amb la quantificació de l'energia de Planck i l'establiment de les mutacions en la biologia, que fou fet per De Vries. Des d'aleshores, l'establiment de les estretes relacions entre la física i la química, d'un costat, i d'ambdues amb la biologia, de l'altre, fou fet, formalment, molt de pressa, bé que, pràcticament, hom conservés restes de les velles maneres de pensar i de la concepció del món que havien portat a la divisió del coneixement en fragments aïllats sense que hom en cregués necessària la síntesi. Així, el mateix desenvolupament formal de la ciència ha mostrat el fet que hom no pot fragmentar la realitat, i, com a conseqüència, l'activitat científica tampoc no és una activitat marginada de les altres activitats, ja siguin pràctiques o teòriques. El desenvolupament de cadascuna de les ciències manté una estreta relació amb totes plegades, de manera que qualsevol descoberta transcendental en una d'aquestes repercuteix immediatament en les altres. Aquest tret es manifesta àdhuc en els objectes materials estudiats per cadascuna. Hom intenta d'explicar, més que no pas objectes concrets, sistemes que n'enclouen un gran nombre, siguin galàxies, partícules elementals, organismes vius o societats humanes, el grau de complexitat dels quals és molt gran. Per a arribar-hi hom disposa de mitjans que han estat posats a punt per una doble necessitat: l'una, intel·lectual (poder satisfer la curiositat científica), i l'altra, en última instància determinant (per a l'ús industrial que hom fa de la ciència). Com ha estat indicat, des de la Segona Guerra Mundial la ciència ha estat directament integrada en el procés productiu. Si des del Renaixement fins a la tercera de les etapes esmentades era la tècnica la que contribuïa al desenvolupament de les forces productives, manllevant molt esporàdicament nous coneixements de la ciència, en la situació present la ciència i la tècnica són part de les forces productives. De forma simplificadora hom podria dir que aquest fet obeeix a la necessitat de les economies monopolístiques d'obtenir un percentatge de beneficis creixent augmentant la productivitat total sense que això faci créixer el nombre de parats, per la qual cosa hom es veu obligat a augmentar les despeses públiques, emprant-les en activitats que no tenen una finalitat útil, com és ara la fabricació d'armament. Per aquest fet els científics s'han vist obligats a abandonar la vella idea del savi humil, modest, feliç de les descobertes d'altri, i adaptar llurs normes intel·lectuals i ètiques a la nova situació en què la "ciència pura" ha desaparegut per causa de la seva integració directa al procés productiu i a la societat en general i la seva necessitat interna de totalitzar el coneixement. Hi ha, doncs, una crisi de la ciència, entesa en el sentit tradicional del mot, i que és reflex de la crisi de les relacions de producció, que no ha deixat de manifestar-se en el si de la societat a través d'enfrontaments de tota mena. Els preparatius de la darrera guerra mundial demostraren que hom pot ésser capaç de dirigir esforços molt considerables en un sentit determinat i reeixir-hi àdhuc millorant els resultats prevists. Aquests resultats no eren posats al servei dels individus, sinó que pretenien llur destrucció en un moment determinat, i aquesta és la finalitat de la majoria dels desenvolupaments ulteriors. Els científics són conscients d'aquest fet, i des de la creació de les conferències de Pugwash han anat concretant les causes i possibles solucions dels problemes que planteja l'aplicació pràctica de la ciència. Els punts sobre els quals centren el conflicte són els següents: el coneixement científic, és a dir, aquell que pot ésser expressat quantitativament o ésser formalitzable, no és cert que sigui l'únic coneixement real i veritable; dir altrament és equivalent a afirmar que aquest coneixement objectiu és vàlid per a tothom, en qualsevol lloc i en tot temps; però de l'estudi de la història de la ciència hom pot establir que tot coneixement és determinat històricament i que, més tard o més d'hora, deixa d'ésser vàlid. Hom accepta com a coneixement científic —i, per tant, vàlid— tot el que pot ésser expressat en termes quantitatius o pot ésser repetit en condicions de laboratori, i així hom identifica coneixement i veritat. Ara, aquesta veritat comporta una sèrie de valors que poden ésser, a causa de tal identificació, fonamentats científicament. Com que la ciència és una força productiva més, l'interès de la democràcia i de l'individu exigeixen que sigui posada a l'abast de tothom desembarassant-la de l'aparença de misteri que hom li dóna: això permetrà que el poder de decisió no resti concentrat només a les mans dels experts. Hom ha posat, també, de manifest la insuficiència de les explicacions mecanicistes en les ciències naturals i més encara en les ciències socials, en què aquesta mena d'aplicació és d'antuvi errònia i en què hom ha reeixit, si bé limitadament, en intentar nous mètodes diferents de la formalització matemàtica de l'objecte material de la ciència. Hom dedueix dels raonaments anteriors que no és cert que la ciència i la tecnologia siguin els únics mitjans utilitzables per a la resolució dels problemes de l'home, és a dir, dels problemes psicològics, morals, socials i polítics. Aquests punts debatuts poden ésser agrupats sota el nom de cientisme, l'efecte del qual és allunyar el científic de la resta de la societat i fer-ne una mena de mecanisme cerebral cibernètic. Alhora té un efecte paralitzant, espiritualment i intel·lectualment, tant sobre el profà com sobre el científic, car impedeix el desenvolupament de tot coneixement ulterior en separar els tres modes de l'experiència humana: el pensament, l'emoció i l'acció. En termes sociopolítics el cientisme afavoreix la jerarquització rígida de la societat permetent que un petit nombre d'experts prengui pel seu compte decisions que concerneixen la societat sencera i que, en el cas extrem, poden destruir tota mena de vida sobre la terra.
2. Cada branca o departament de coneixences sistematitzades considerat com a camp d'investigació o objecte d'estudi.

Ciències humanes
Expressió nascuda i utilitzada principalment dins l'àmbit cultural francès que designa aquelles disciplines l'objecte de les quals és l'estudi de l'home. Anomenades també ciències de l'home, inclouen no solament les ciències socials, sino també altres disciplines més clàssiques com la filosofia o la història —les humanitats—, així com la psicologia individual, que manca d'una dimensió social.

Ciències socials
Conjunt de disciplines l'objecte de les quals és l'estudi dels fenòmens socials des d'una perspectiva científica. Bé que la realitat social sigui una, cada ciència social n'estudia un camp concret que, a vegades, més que correspondre a una àrea específica d'aquesta realitat, fa referència a una angle o enfocament peculiar des del qual el científic social s'hi aboca. Hom considera principalment com a ciències socials l'economia, la demografia, l'antropologia social i cultural, l'etnologia, la sociologia, la psicologia social, les ciències polítiques i la lingüística.

Cientisme
Terme utilitzat sovint en forma polèmica per a designar la doctrina o tendència derivada del positivisme, segons la qual la ciència és capaç de resoldre totes les qüestions que la intel·ligència humana es pot plantejar, àdhuc les considerades tradicionalment com a metafísiques.

Cimera
Reunió, conferència, etc, d'alt nivell o al més alt nivell.

Cimera de Maastricht
Reunió del Consell Europeu que tingué lloc a la ciutat de Maastricht el 1991, en la qual s'aprovà el tractat de la Unió europea (o de Maastricht). La part relativa a la Unió Econòmica i Monetària s'inscriu en el tractat de Roma; la relativa a la Unió política, és mancada d'una base jurídica nova i encara no ha estat programada. Aquesta afecta nombroses qüestions: política exterior i de defensa (Unió de l'Europa Occidental); facultats relatives al Parlament i a la Comissió; foment de la cohesió (fons); cooperació judicial i policial (acords de Schengen); i drets de vot i de candidatura a les eleccions municipals i europees, lligats a la residència. El tractat implica, abans l'entrada en vigor, el 1933, la reforma de les constitucions dels diferents estats.

Cinematògraf
Aparell de filmació i projecció d'imatges construït pels germans Lumière el 1895.

Cinquena columna
O quinta columna. Grup d'individus encarregat d'acomplir un treball polític i militar que s'efectua en el mateix territori de l'adversari. A Espanya, en la primera fase de la guerra civil (1936) hom donà el nom de cinquena columna als partidaris del govern de Burgos que actuaven en el camp republicà.

Cinquena República Francesa
Període de la història de França que començà el 5 d'octubre de 1958, a conseqüència del referèndum que aprovà la nova constitució presidencialista presentada pel general De Gaulle, que fou elegit president. Els gaullistes dominaren l'assemblea, i el règim evolucionà cap a un sistema de poder personal en mans de De Gaulle, que hagué de donar la independència a Algèria, establí noves relacions franco-alemanyes i practicà una política exterior de prestigi i independència nacional. Els esdeveniments revolucionaris dels fets de Maig del 1968 provocaren una greu crisi política, però De Gaulle reeixí a controlar la situació. Havent dimitit, però, poc després, el substituí Pompidou (1969). A la seva mort, el conservador V.Giscard d'Estaing fou elegit president (1974) per molt poc marge en relació amb el candidat de les esquerres, François Mitterrand. Aquest, però, reeixí l'any 1981 a esdevenir president de la república.

City
Mot emprat per a designar el sector central d'una ciutat, on convergeixen totes les activitats administratives i econòmiques. Deu la seva expansió a la City de Londres, el centre de negocis de la ciutat anglesa on tenen la seu les entitats financeres i de negocis més importants del Regne Unit i que ha exercit una gran influència en l'economia mundial. Actualment els urbanistes nord-americans han introduït el concepte més clar de Central Business District.

Ciutadania
Condició i dret que tenen els qui pertanyen a una comunitat política erigida en estat, que expressa el vincle existent entre aquest i els seus membres. La ciutadania genera, per als titulars, drets (protecció jurídica, participació en les funcions públiques, etc) i deures (submissió a les lleis, prestacions personals i materials, etc). Hom adquireix la ciutadania per naixement en el territori de l'estat (ius soli) o pel fet d'ésser fill de ciutadans (ius sanguinis), o bé per pròpia voluntat, ja sigui a través del matrimoni, especialment de la dona en casar-se, o per veïnatge o declaració expressa sempre que hom tingui els requisits exigits per les lleis. De manera restringida indica la capacitat per a exercir els drets, concretament els polítics. Cal no confondre ciutadania amb nacionalitat; aquesta és expressiva de la qualitat de pertànyer a una comunitat nacional determinada, que pot coincidir o no amb una comunitat política estatal.

Ciutadans actius
Aquells ciutadans que tenien dret a vot, és a dir, els majors de vint-i-cinc anys que pagaven una contribució almenys igual al valor de tres dies de treball. Els que no tenien dret a vot eren els ciutadans passius.

Civilització
Avenç de la humanitat en l'ordre intel·lectual, social, moral, etc. La civilització és la cultura que ha assolit un grau considerable de complexitat. El mot apareix al s XVIII, en l'intent conceptualitzador dels enciclopedistes francesos, lligat a una idea de progrés i a una valoració de les societats primitives segons patrons culturals europeus. Dels informes etnogràfics i dels estudis comparatius de les societats històriques sorgeixen, al s XIX, formulacions teòriques que permetran un gran desenvolupament del concepte i en faran clau d'explicació històrica de l'evolució de les cultures primitives. Així, els criteris aplicats per a classificar els diversos estadis evolutius seran el canvi de les forces productives disponibles per a satisfacció de les necessitats bàsiques (Lewis Henry Morgan) o l'aparició de les classes socials i de l'estat (Friedrich Engels); i la revolució urbana serà la culminació d'un procés de canvi en l'estructura econòmica i en l'organització social, i la ciutat n'esdevindrà la resultant i el símbol (Gordon Childe). Per a avaluar el grau de civilització d'una societat són emprats, com a criteris, l'eficiència interna, l'avenç tècnic i el científic i el desenvolupament de l'escriptura, així com la institucionalització de l'ordre moral, l'heterogeneïtat orgànica (és a dir, la diferenciació funcional de subcultures: l'alta i la baixa, la urbana i la rural, etc), la complexa divisió del treball i la concentració dels poders polític i econòmic. En aquest context sorgeixen distincions com la de civilització tècnica i industrial, d'una banda, i tradicional i rural, de l'altra. Dins una visió més culturalista i espiritual hom parla també de civilització (xinesa, egípcia, grecollatina, etc) quan aquesta encarna, a més, un cert humanisme. Sovint hom ha contraposat civilització i cultura, en valorar més l'aspecte moral i espiritual d'una societat (és a dir, les expressions artístiques, literàries i religioses: 'cultura') que l'aspecte tècnic i científic ('civilització'). Aquesta contraposició, però, iniciada per Jean-Jacques Rousseau, en oposar civilització i 'estat natural', i mantinguda per diversos sociòlegs i filòsofs (Karl Marx, Ferdinand Tönnies, Oswald Spengler, Alfred Weber i Robert M.MacIver, entre d'altres), actualment tendeix a desaparèixer, i el nom de cultura s'imposa al genèric de civilització. No obstant això, alguns antropòlegs neoevolucionistes, entre els quals destaca L.A.White, han utilitzat el terme 'civilització' en un esquema que conserva la terminologia dels tres estadis de Morgan, però en el qual la determinació d'aquests es basa en la forma d'obtenció de l'energia per part del sistema tecnològic d'una societat. A partir d'aquest criteri, White considera com a civilitzacions les societats sorgides de la Revolució Industrial.

Clan
Grup social de base, intermedi entre la família i l'estructura tribal, a la qual pertany. Originàriament aquest terme designava els agrupaments existents entre els pobles celtes, especialment a Irlanda i a Escòcia (on ha tingut un paper destacat al llarg de la història), i era definit com a grup de parentiu dels descendents per línia paterna d'un progenitor comú, de qui prenien el nom, i que generalment reconeixien l'autoritat d'un cap hereditari. Les troballes de l'etnografia ampliaren el concepte originari, i a la segona meitat del s XIX el terme clan s'estengué per a designar grups definits per característiques molt diverses que poc sovint es manifestaven totes conjuntament: la descendència unilineal (patrilineal o matrilineal), les creences totèmiques, l'exogàmia, l'ocupació d'un territori, etc. Cercant precisions terminològiques, els etnòlegs, durant el s XX, han volgut designar diversos tipus de clan amb els termes gens (pl: gentes), del llatí, o sib, arcaisme anglès. Però cap terminologia no ha aconseguit d'imposar-se universalment, i hom prefereix encara l'ús del terme clan amb els qualificatius pertinents de patrilineal, matrilineal, localitzat, etc. D'acord amb un sentit ampli, el clan és definit actualment d'una manera general com a grup de parentiu unilineal amb l'existència d'unes relacions de consanguinitat basades en la creença en un antecessor comú, sovint mític, sense que l'exogàmia, el totemisme o la localització, tot i ésser usuals en molts de casos, siguin trets essencials del clan. El comportament social dels membres del clan és semblant a l'existent entre veritables consanguinis: hi ha una fraternitat i una igualtat absolutes, si més no entre els membres d'una mateixa generació, el clan regula la propietat col·lectiva i els conflictes entre els seus membres, i la responsabilitat col·lectiva es fa evident en l'anomenada venjança de sang. El clan posseeix un nom genèric aplicat a tots els membres i expressat generalment per un símbol distintiu o blasó. En molts de casos els orígens del clan són relacionats amb alguna espècie vegetal o animal que constitueix el tòtem. El clan pot ésser local, o simplement nominal si agrupa individus dispersos que s'identifiquen pel nom del clan, però sempre hi ha un lloc únic de culte comú. El clan es pot dividir en llinatges o grups de descendència unilineal amb control genealògic real, o en grups totèmics amb tòtems relacionats entre ells. L'agrupació de clans pot donar lloc a fratries, que comprenen diversos clans que hom suposa amb un origen comú. L'existència de clans pressuposa un grau de contactes entre individus més ampli que la família nuclear i els llinatges; és per això que es donen preferentment en societats d'un cert nivell tecnològic i una certa complexitat social i política, que fan inevitables la cooperació i interacció entre grups suprafamiliars. Això no obstant, hom troba també el clan en societats amb un nivell tecnològic molt baix i una població molt disseminada, com poden ésser els aborígens australians. L'existència de clans en aquestes societats sembla que té el seu origen en les concentracions periòdiques de població en una àrea per a l'aprofitament de recursos naturals.

Classe
Conjunt de persones que, dins un grup social, tenen en comú una funció, un tipus de vida, una ideologia, una professió, etc.

Classe passiva
Conjunt de persones que cobren de l'estat, del municipi, etc, per raó dels serveis prestats anteriorment per ells mateixos o per algun familiar, i en proporció al sou rebut durant el servei actiu i als anys de permanència. La situació de classe pasiva es pot produir per jubilació, invalidesa, etc, i també per mort (en aquest cas la pensió és percebuda pels familiars).

Classe política
Terme que designa les elits polítiques dotades de cohesió, consciència de classe i homogeneïtat social, que controlen el poder o ho intenten i que cerquen de perpetuar-s'hi. Formulat per Gaetano Mosca, el concepte ha estat objecte d'un debat terminològic que comporta una qüestió de fons. Els autors de la tradició elitista constaten l'existència en totes les societats polítiques d'una minoria de governants —la classe política o dirigent— que exerceix el poder. Els marxistes, dins una teoria més àmplia del canvi polític, prefereixen el terme classe dominant, que deté els mitjans de producció. D'altra banda, certs autors, com Raymond Aron, proposen el terme de categories dirigents o personal dirigent per denotar el fet que es tracta d'una pluralitat de categories socials, cadascuna de les quals controla una parcel·la del poder, mentre que Wright Mills adopta una situació intermèdia en distingir, tot reconeixent l'existència d'una sola classe dominant, les elits econòmiques, polítiques i militars.

Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució. Segons l'anàlisi marxista, les forces i relacions de producció constitueixen la base que determina l'estructura de la societat, corresponentment dividida en classes, i la consciència i ideologia d'aquestes. El fet que Marx i el marxisme hagin destacat aquest problema fou preparat per Saint-Simon i els seus seguidors, així com per Proudhon; per contra, els sociòlegs anglosaxons tendeixen a diluir les classes socials sota el concepte genèric d'estratificació social, que, tot i que pugui superposar-se al de classe, designa un fenomen completament diferent. Les classes socials apareixen amb la propietat privada dels mitjans de producció i amb l'existència d'un estat que sigui instrument de dominació d'una classe sobre les altres, i llur problemàtica es plantejà de forma particular amb la liquidació de tot vestigi de l'antic règim i dels privilegis formals anteriors a la Revolució Francesa. Com a grups característics de les societats industrials les classes socials s'han anat desenvolupant a partir del s XVII. Amb la Revolució Industrial aparegué una burgesia de nous capitalistes que sorgien de l'artesanat o havien estat anteriorment comerciants modests, i a mesura que la burgesia creixia sorgí en el seu si un nou proletariat, compost per emigrants del camp, per artesans que havien vist degradar-se llur situació i havien perdut llur funció social, i per les primeres generacions nascudes en aquestes condicions; amb el proletariat sorgiren, així mateix, una cultura obrera, unes repostes, unes creences i uns costums diferents, formats per la situació de la classe obrera en una societat de lliure competència, en què les conveniències del mercat exclogueren aquesta classe de l'ensenyament. Bé que, inicialment, només palesa en conflictes parcials i momentanis, i en fets subversius, sorgí també aleshores la lluita de classes. D'altra banda, la concentració de la classe capitalista -dins el capitalisme avançat- en l'augment de la plus-vàlua relativa no solament modifica la relació entre capitalisme i proletariat, sinó que crea entre ells l'anomenada classe mitjana, la qual aferma la seguretat i el poder de les classes superiors. Constituïda per treballadors no productius (és a dir, que no produeixen plus-vàlua), però que rendeixen serveis estructurals, aquesta nova classe és exigida per l'increment de la productivitat, i els seus membres tenen, entre altres, les funcions de distribuir, comercialitzar, administrar i planificar el producte excedent creixent. L'aparició i la tendència a créixer de la classe mitjana són, doncs, intrínseques al procés capitalista i, des d'una perspectiva marxista, en fan un amortidor contra les formes més agudes del conflicte de classes, impedint una polarització social absoluta; el pensament sociològic anglosaxó, en canvi, veu la classe mitjana com una possibilitat de depassament de les classes i del conflicte existent entre elles. Una tal perspectiva projecta el model d'estratificació en la societat postindustrial, en què és possible per a tothom l'accés al consum, al benestar i als fruits d'una tecnologia avançada, resultat d'un progrés il·limitat.

Classicisme
Corrent estètic que identifica la bellesa artística amb l'observança de certes lleis considerades inviolables. Aquesta manera d'entendre l'art ha existit en totes les èpoques, si bé el terme clàssic pren carta de naturalització a la Grècia dels ss VI i V aC. Com totes les teories artístiques té un fort lligam amb les tendències filosòfiques, i, per tant, les expressions classicistes han anat sempre unides a les tendències moralistes de cada època. La doctrina oposada al classicisme és el barroquisme, que essencialment es basa en el dubte de l'artista sobre la validesa dels postulats en què els classicistes creuen fermament. El dubte condueix a la recerca de formes noves i això porta a un art més dinàmic i canviable. Per contra, el classicisme és sempre més reposat i harmònic, perquè coneix que la seva expressió artística descansa en unes lleis i uns principis inamovibles. D'acord amb aquesta definició cal entendre com a classicistes les escoles artístiques sumèria i egípcia, abans de la Grècia clàssica, Roma, el romànic, el gòtic, el Renaixement, l'estil francès del s XVII, el neoclassicisme i l'academicisme eclèctic del s XIX, i també el realisme i el racionalisme dels ss XIX i XX, així com el noucentisme. Són barroquejants l'escola hel·lenística, els estils romà, romànic i gòtic tardans, el barroc pur del s XVII a Roma i el seu ressò a tot Europa, i molt especialment en la versió de l'art mestís a l'Amèrica del Sud, el romanticisme, el modernisme i, en certa manera, l'art abstracte. Ambdós estils se succeeixen en forma gairebé cíclica, puix que tot classicisme arriba un moment que s'esmorteeix, comença a no convèncer els seus adeptes amb les lleis establertes i dóna pas al naixement de seriosos dubtes que, aprofitant sempre una circumstància externa de tipus social, polític o d'un altre ordre, provoca el canviament de les idees artístiques. D'una manera més específica, hom coneix amb el nom de classicisme la teoria estètica molt influent en les arts que neix al voltant del món humanista del s XV, creix amb el Renaixement, especialment a Itàlia, assoleix la màxima importància a la segona meitat del s XVIII, després d'haver informat tot el s XVII a la França dels Lluïsos, i perviu tot el s XIX com a contraposició al romanticisme. Es fonamenta en la imitació dels models grecs i romans i la reglamentació de l'art mitjançant les lleis de l'ideal artístic, l'harmonia i la proporció. El classicisme és, doncs, una constant artística que apareix en el decurs de la història en aquells moments en què tothom està d'acord a admetre unes regles fixes i determinades, regles que des del s XVII són patrimoni de les Acadèmies fundades a França per Lluís XIV i més tard a Espanya, en el decurs del s XVIII. Moltes de les regles del classicisme provenen en terme remot de les teories platòniques i aristotèliques, revitalitzades per Marsilio Ficino en època renaixentista. Artísticament es basen en els tractats de Paccioli, Serli i molt especialment en la traducció de Vitruvi.

Classisme
Sistema que tendeix a mantenir les diferències entre les classes socials.

Clearing
Sistema de pagament internacional, basat en un procediment de compensació que elimina la necessitat de l'ús de divises estrangeres. Hom estableix una taxa de canvi fixa entre les dues monedes i crea una caixa de compensació a cada estat, on les quantitats dipositades pels importadors serveixen per a pagar els exportadors sense necessitat de disposar de divises. A la fi del període establert hom pot liquidar el saldo existent amb or o divises, o bé acumular-lo en forma de crèdit per al període següent. El sistema és utilitzat en situacions de recessió mundial, quan un estat sofreix penúria en reserves o quan no existeix la convertibilitat externa.

Clergue
Fins l'any 1972 i segons el dret canònic, home destinat al servei de Déu, almenys amb primera tonsura. Hom anomenava minorista el qui havia rebut algun dels ordes menors, i ordenat 'in sacris' el qui n'havia rebut un dels majors. Actualment, segons les noves disposicions de Pau VI, recollides en el Codi de Dret Canònic del 1983, hom esdevé clergue només amb el diaconat. Hom distingeix el clergue secular, que viu sota la seva responsabilitat, del clergue regular, que viu sota una regla. La legislació eclesiàstica ha detallat minuciosament les condicions prèvies per a esdevenir clergue, com també les seves conseqüències, que són la incardinació a un bisbat o a una entitat oficial reconeguda (com un orde religiós), els privilegis clericals i les obligacions. L'estat clerical es perd per la declaració d'invalidesa de l'ordenació, per la pena de dimissió o per una dispensa de la Santa Seu.

Clergue regular
O regular. En contraposició a secular, dit del sacerdot o el conjunt de preveres pertanyents als ordes religiosos.

Clergue secular
O secular. Dit del clergue o sacerdot que viu en el segle, en el món, per oposició a regular.

Clericalisme
Terme pejoratiu que designa la intromissió del clericat en els afers polítics. L'ús del terme pressuposa una situació de separació real o jurídica entre l'església i l'estat, i de fet no es dóna a l'Europa d'abans de la Revolució Francesa, en què predominava el fet contrari, és a dir, la ingerència de l'estat en els afers de l'EsglésiaSyllabus de Pius IX (1864), i denunciava els seus tres objectius: domini de l'educació, manteniment de les lleis catòliques del matrimoni i unió d'església i estat. A Itàlia, el terme es difongué sobretot després de la pèrdua dels Estats Pontificis el 1870. Fins a Pius X, la política clericalista italiana consistí en un abstencionisme total. A França el terme fou un dels mots força dels republicans a la Segona República. A l'estat espanyol la darrera revifada polèmica del mot es donà al bienni 1934-36.

Clericat
O clerecia, o clergat. Estament eclesiàstic dels clergues. Inicialment fou el grup de servidors de la comunitat cristiana, format entorn del bisbe i del presbiteri; amb el temps tingué influència oficial sobre tota la vida civil i constituí un dels tres estaments que formaren l'estructura de l'estat durant l'antic règim. El concepte de clericat és, doncs, el d'un grup, i després el d'una classe social, que no es pot confondre amb la funció sacerdotal existent en totes les religions. Com a grup funcional a l'interior de l'Església, es formà durant els tres primers segles, seguint l'evolució que portà a distingir i a donar personalitat pròpia, subratllada amb ritus d'ordenació especials, a diverses funcions subordinades al sacerdoci (lectors, acòlits, sots-diaques, etc). Ben aviat els cristians dedicats a una funció especial en el si de la comunitat (preveres i diaques) formaren un cos o col·legi diferenciat, segons els testimonis d'Ignasi d'Antioquia i d'Orígenes (s II). Tertul·lià (s III) parla d'un ordo sacerdotalis a semblança dels altres ordines o estaments de la societat. A partir de Constantí, els criteris de pertinença al clericat es precisen i esdevenen en part econòmics: els clergues són adscrits a una església i són mantinguts per aquesta. En els petits estats que succeïren l'imperi Romà d'Occident, el clericat començà d'ésser un estament diferenciat i privilegiat de la societat, dipositari de les tradicions culturals i polítiques de Roma. Al s IX, a gairebé tot Europa els funcionaris públics eren clergues (els oficinistes anglesos són encara designats clerks). Els monjos, però, no foren considerats membres del clericat fins ben entrada l'edat mitjana. El feudalisme introduí profundes diferències econòmiques entre els membres del clericat, i així els clergues rurals vivien de rendes precàries i en moltes ocasions eren vassalls del senyor propietari de la parròquia, mentre que els prelats i els abats administraven els feus eclesiàstics, sovint considerables, i constituïen una casta de senyors feudals. Els clergues, que ordinàriament fins al s XI eren casats, arribaren a establir uns certs drets dinàstics, i fins i tot als ss X i XI hi hagué intents d'establir dinasties episcopals. La reforma de Gregori VII posà les bases per a una reagrupació social del clericat, però aquesta no fou efectiva fins al concili de Trento. Ben al contrari, la irrupció dels monjos en la vida religiosa del poble introduí una nova font de divisions entre el clericat secular i el regular. Els monjos emprengueren una lluita aferrissada per poder-se dedicar a la cura d'ànimes, i el conflicte s'aguditzà amb la fundació dels ordes mendicants (s XIII), instal·lats al cor mateix de les ciutats. La universitat de París els refusà les càtedres, cosa que provocà una crisi que de poc no acabà amb la dissolució de la Sorbona (1255). Durant la baixa edat mitjana apareixen els anomenats privilegis clericals: privilegis del cànon (la injúria real a un clergue és sacrilegi), del fur (les causes contencioses i criminals dels clergues pertoquen als tribunals eclesiàstics), d'exempció (del servei militar i oficis públics) i de competència (límit en l'embargament per deutes). En l'aspecte polític, el clericat era present corporativament a les altes assemblees dels regnes, corts o parlaments, constituint-ne el braç eclesiàstic. Al s XVI aportà dues novetats en el desenvolupament del clericat: la fundació de nombrosos ordes de clergues regulars i la institució dels seminaris. Ara bé, els excessos contrareformistes dels nous grups clericals causaren una profunda divisió del clericat (lluites entre jansenistes i jesuïtes), que desembocà en un gran descrèdit davant del poble. Al s XVII, nasqué entre les classes cultes el modern anticlericalisme, fruit del qual fou el definitiu apartament del clericat de la funció política. En aquest sentit, la Revolució Francesa posà fites irreversibles proclamant (1795) la separació entre l'església i l'estat, a imitació de la constitució americana. Amb diverses alternatives, el principi de la separació anà penetrant a Europa i als nous estats americans, promovent un retorn del clericat a les tasques específicament religioses. No han mancat, però, les intromissions polítiques, que des de mitjan s XIX reben l'apel·latiu de clericalisme. D'ençà del concili II del Vaticà, la crisi de reclutament de vocacions i el replantejament del celibat han posat l'alternativa de la liquidació del clericat com a base social diferenciada, solució que troba encara moltes resistències.

Club
Societat o associació de persones amb interessos, afeccions o ideologia comuns. Hom parla, per exemple, de club artístic o de club literari. Hom entén també per club un club polític, els membres del qual s'associen amb vista a uns objectius político-socials determinats. Generalment, els socis cotitzen per poder-ne ésser membres; sovint l'admissió hi és restringida. Els clubs començaren de tenir molta vigència a Anglaterra, on al s XV hom troba el primer de conegut. Malgrat, però, llur existència durant els ss XVI i XVII, no tingueren importància fins al s XVIII. Eren societats exclusivament masculines (els clubs femenins no es desenvoluparen fins al s XIX), i es destacaren els literaris, com el Kit Cat Club, i els polítics, com el Brooks (whig) o el White (tory).Ja al s XIX es desenvoluparen els clubs esportius universitaris, militars, excursionistes, etc, els quals mantenen encara un pes notable en la vida social anglesa. Al s XVIII aparegueren també, a la França de la Revolució, clubs polítics de les tendències més diverses (Cordeliers, Feuillants, Jacobins, etc), que desenvoluparen una important funció político-revolucionària. Hi destacà el Club dels Jacobins (1789), conegut primer amb el nom de Club Breton i de Société des Amis de la Constitution i, des del 1792, amb el de Société des Jacobins, Amis de la Liberté et de l'Egalité. Durant la Convenció, aquests clubs adquiriren el caràcter d'entitats públiques que actuaven com a grups de pressió sobre el govern, i ressorgiren novament el 1848 amb caràcter republicà. Al s XX, amb la V República, els clubs polítics han alternat amb els partits. Als Països Catalans els clubs polítics aparegueren a Perpinyà el 1789 amb la formació del Club Patriòtic (transformat més tard en Club de la Constitució, integrat per pagesos) i del Club dels Jacobins (que es reunia al convent dels dominicans, dit dels jacobins). A Barcelona no apareixen fins al Trienni Constitucional, amb tendències liberals exaltades. Durant la Revolució de Setembre, el 1868, es fundà el Club dels Federalistes, intransigent, en oposició al Club Republicà Democràtic Federal, moderat. Des de la fi del s XIX, el nom de club ha estat adoptat gairebé exclusivament per les entitats esportives.

Club Català
Entitat política nacionalista, fundada a Barcelona el 1933 com a escissió de Palestra. Considerava inseparables l'ideal nacionalista i la causa obrera revolucionària. Els seus militants, obrers i, sobretot, universitaris, organitzats militarment, estudiaren tècniques militars i mètodes d'acció directa; el 1936 ingressaren a les Milícies Pirinenques i a l'Escola de Guerra de la Generalitat.

Club de París
Fòrum multilateral instituït per a tractar el problema del deute internacional. Fundat el 1956, a París, és integrat per creditors públics dels estats desenvolupats i per estats deutors (països subdesenvolupats). Els estats desenvolupats es concerten per a estudiar i proposar solucions als actius morosos i dubtosos i normalment adopten mesures d'ajustament estructural, concertades amb el Fons Monetari Internacional.

Club de Roma
Associació fundada el 1968, a Roma, per Aurelio Peccei. Interessada per l'esdevenidor de la humanitat, es proposa d'estudiar en profunditat les situacions conflictives, llurs causes i llurs projeccions de futur, per tal de crear una consciència mundial i uns centres de decisió, amb vista a evitar les derives que poden conduir a situacions crítiques. Consta d'un nombre limitat de persones qualificades, d'ideologies diferents i que representen una àmplia varietat de cultures i de sistemes de valors. Ha celebrat conferències d'alt nivell a diverses ciutats del món (Moscou, Rio de Janeiro, Washington, Tòquio, Salzburg, etc) i ha publicat reports sobre temes vitals, com ara: "Límits al creixement", "Estratègies per al futur", "L'estat del planeta", "Aprendre, horitzó sense límits", etc.

Club dels Cordeliers
Un dels clubs polítics de la Revolució Francesa. Fundat el 1790 a París, era anomenat «Societat dels amics dels drets de l'home i del ciutadà», i es reunia en un antic convent de franciscans, anomenats popularment cordeliers. Els seus membres eren d'origen popular i exigien l'aplicació de la democràcia directa, l'acció revolucionària, la igualtat absoluta, la persecució del clericat refractari, etc. El club dirigí els fets republicans del juliol del 1791, però el seu radicalisme, particularment a partir de la fi del 1792, topà amb la política de Robespierre. Tement l'excessiva influència del club, el Comitè de Salvació Pública en féu detenir i guillotinar (març-abril del 1794) els dirigents, tant els més radicals (Hébert), primerament, com els moderats (Danton i Desmoulins), després, i eliminà de la Convenció llurs partidaris, els quals foren absorbits pels jacobins.

Club dels Federalistes
Entitat política federalista fundada a Barcelona el 1868 per Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall, que en fou el primer president i el director del seu portaveu, "El Federalista" (1868). Hi col·laboraren, entre d'altres, Manuel de Lasarte, Gonçal Serraclara, Rafael Boet, Baldomer Lostau, Antoni Feliu i Codina, Josep Anselm Clavé i Josep Lluís Pellicer. Es proposava la difusió de l'ideari federalista i la implantació de la república federal per la convicció i no per la violència. S'oposà al centralisme de la Junta Revolucionaria de Madrid. El 15 d'abril de 1873 es dissolgué i es transformà en Estat Català.

Club dels Jacobins
Agrupació política francesa. Creada el 1789 a Versalles, tingué diversos noms, però hom la conegué pel de club dels Jacobins pel fet d'haver instal·lat la seva seu, a París, en un convent de dominics, coneguts popularment com a jacobins. Inicialment fou un club parlamentari moderat (hi figuraren des de Mirabeau fins a Lafayette), però el 1792 el dominaren els republicans radicals, com Robespierre, Saint-Just, Pétion, etc, cosa que provocà la sortida del grup girondí, que des d'aleshores fou el seu enemic declarat; no obstant això, a la seva esquerra figurà encara el Club dels Cordeliers. La seva línia política preconitzava en teoria una França de petits propietaris i productors independents inspirada en els principis de Rousseau de democràcia directa; però a la pràctica, després de maig-juny del 1793, quan s'emparà del poder com a grup dominant dins els montagnards, es convertí en portaveu del «despotisme de la llibertat», fins al punt de prohibir tota organització política que no tingués, d'una manera o altra, lligams de filiació amb ella (maig del 1794). Després del cop d'estat de termidor (juliol del 1794) fou posat fora de la llei, però reflorí en diverses ocasions, fins a la seva definitiva dissolució, per l'agost del 1799.

Club des Feuillants
Societat francesa de l'època de la Revolució formada pels elements moderats del club dels Jacobins. El nom provenia del fet de reunir-se al que havia estat convent dels feuillants (orde cistercenc originari de l'abadia de Feuillant, a la Gascunya). Els seus membres principals foren La Fayette, Bailly, Duport, Sieyès i Barnave. Defensaren la constitució del 1791 i la reialesa, i formaren la dreta de l'assemblea legislativa.

Club Separatista Català
Grup polític català a Cuba. Es va constituir el 1922 al Centre Català de l'Havana. Era més conegut com a Club Separatista Català Número 1. La direcció del primer d'aquests clubs, de fet el més important, estava integrada per Claudi Mimó, Joaquim Muntal i Gramunt, Francesc Molla, Josep Pineda i Fargas, Pere Pons i Cercós, Josep López i Franc, Emili Sánchez i Martí, Marian Grau i Josep Murillo, que en fou tresorer i únic nom públic dels adherits, ja que, pel caràcter clandestí de l'entitat, tots els membres eren secrets. Defensaven la independència de Catalunya i plantejaven la necessitat de constituir clubs separatistes, coordinats en una federació internacional. El 1924 enviaren a París un delegat -M. Grau-, a entrevistar-se amb Francesc Macià, a les activitats insurreccionals del qual donaren suport polític i econòmic entre 1923 i 1930. Amb l'arribada de la Generalitat republicana, el grup de l'Havana es distancià de la política de Macià i, l'entitat cessà les seves activitats.

CNT
Sigla de la Confederació Nacional del Treball.

Coalició
1. Aliança temporal de persones, partits, estats, a un fi comú. En especial, hom designa amb el nom de coalicions les aliances de diversos països d'Europa contra Lluís XIV de França i, posteriorment, contra la Revolució i l'Imperi francesos. La primera coalició contra Lluís XIV de França fou promulgada per Guillem III d'Holanda i integrada per Leopold I d'Àustria, el duc de Lorena, l'elector de Brandenburg i Carles II de Castella (1673-74); la guerra a què donà lloc acabà amb la pau de Nimega (1678-79). La segona coalició, anomenada també Lliga d'Augsburg (1686-90), donà lloc a la guerra que finí amb el tractat de Rijswijk (1697). La tercera (1701) és coneguda com la gran coalició de l'Haia. Les coalicions contra la República francesa i l'Imperi francès foren dirigides i promogudes gairebé sempre per la Gran Bretanya, per tal de resguardar l'equilibri continental i impedir l'expansió de la ideologia de la Revolució. Participà en la primera coalició (1793) gairebé tot Europa: uns estats, per defensar la institució monàrquica (Espanya, Rússia i Nàpols), i uns altres, per evitar l'expansionisme francès. El 1799 es formà la segona coalició contra el Directori, i posteriorment (1805, 1806, 1807, 1809, 1813, 1815) se'n constituïren contra el Consolat i l'Imperi. Aquestes coalicions eren la resposta defensiva d'Europa davant l'imperialisme napoleònic.
2. Acord concertat temporalment entre grups diversos sobre la base d'un programa, amb la finalitat d'aplegar llurs recursos comuns per obtenir la presa d'una sèrie de decisions. En el terreny polític, la coalició entre partits pot donar-se en un pla purament electoral, parlamentari o bé governamental. En aquest darrer cas té lloc la creació d'un govern de coalició. En el camp de l'economia, les coalicions mai no canvien el subjecte econòmic que controla cadascuna de les empreses en qüestió, i, doncs, es diferencia del trust. Aquests pactes poden ésser verbals o a través de la constitució d'una associació d'empreses, associació que, en el cas de la legislació espanyola, pot ésser fins i tot sense personalitat jurídica. Quan la coalició té com a fi primordial de reduir la competència, hom acostuma a denominar-la càrtel. Uns altres tipus de coalicions pretenen, per exemple, de comprar en comú per aconseguir millors condicions en el subministrament de primeres matèries, o bé d'exportar en comú per reduir les despeses de comercialització exterior. Les coalicions que tenen com a fi principal limitar la competència són expressament prohibides per la legislació antimonopolista de la major part dels estats.

Coalición Democrática
Pacte electoral d'àmbit estatal establert per a les eleccions legislatives de l'estat espanyol del 1979, entre Alianza Popular, Acción Ciudadana Liberal —a Catalunya, Partit Popular—, de J.M. de Areilza i el Partido Democrático Progresista, d'A. Osorio. Pretesa alternativa de centre-dreta a UCD, fou absorbida per AP.

Coalición Popular
Coalició electoral d'àmbit estatal establerta per a les eleccions legislatives de l'estat espanyol del 1982, entre Alianza Popular, el Partido Demócrata Popular, la Unión Liberal (que el 1983 es transformà en Partido Liberal), Unión del Pueblo Navarro, Unión Valenciana i Partido Aragonés Regionalista. Obtingué 106 diputats i un menys en les del 1986 (sense Unión Valenciana i el Partido Aragonés Regionalista). Es dissolgué el 1987.

Codi
Text de dret positiu concebut amb un criteri unitari i sistemàtic que regula una determinada branca del dret. El codi és expressió del procés de codificació que s'inicià al s XIX; els precedents legislatius que adoptaren aquest nom, dels quals el més conegut és el Codi de Justinià, no foren més que compilacions o simples recopilacions. Cal diferenciar-lo de la compilació o de la recopilació de lleis, puix que, mentre que aquestes són una agrupació de lleis ja existents feta en forma sistemàtica o cronològica, el codi constitueix una llei nova amb un contingut nou, encara que es fonamenti en lleis i costums existents. El codi pretén d'assolir la totalitat de la matèria regulada d'una forma orgànica però simple, i estableix els criteris d'interpretació i de desenvolupament necessaris per a abraçar les situacions presents i les futures. En alguns casos, veritables codis han rebut el mot simple de llei, per exemple, a l'estat espanyol, la llei d'enjudiciament civil. D'altra banda, hom ha anomenat codi fonamental o polític la constitució d'un estat. El codi constitueix un avenç en la tècnica legislativa, però el seu caire englobador ha topat amb la ràpida evolució i diversificació de les relacions jurídiques; les modificacions i les reedicions, sempre lentes i difícils, han estat sovint substituïdes per lleis parcials que, en alguns casos, han rebut el nom de codi.

Codi civil
Ordenament jurídic positiu que regula les relacions entre particulars. El primer codi civil és el Codi de Napoleó (1804), que tingué una àmplia repercussió a Europa i Amèrica. De fet, però, no fou fins a partir de la segona meitat del s XIX que s'anà estenent entre els estats, especialment els no vinculats amb el dret anglès o no influïts per ell, de donar-se un codi civil. A Alemanya fou promulgat el 1900; a Itàlia, el primer ho fou el 1856, i el vigent data del 1942; a l'URSS fou establert el 1922 i ha tingut una àmplia influència en la major part de les democràcies populars. El codi civil espanyol, precedit d'un projecte (1851) i d'una llei de bases (1888), data del 1889. Agrupa, de manera articulada, un títol preliminar i quatre llibres. Les matèries que formen el seu contingut bàsic són la persona individual, la seva condició i el seu estat, la persona jurídica, la família en els seus aspectes patrimonial i personal, i l'atribució i el tràfic de béns. De tecnicisme deficient i de mentalitat individualista i liberal, respon a un criteri ensems unificador i centralista. Fou mal rebut allà on hi havia dret propi pel que significà d'afrontament amb els antics drets genuïns, i, de fet, no ha aconseguit d'imposar-se com a font única sinó a Castella i a d'altres regions de dret comú. Han estat respectats els drets propis de Catalunya, Aragó, Balears, Navarra i País Basc, on, llevat d'alguns aspectes concrets, el codi civil actua com a font supletòria.

Codi de Napoleó
Recopilació del dret civil revolucionari francès, elaborada entre el 1800 i el 1804, a base de la ponència redactada pels advocats Félix Bigot, Jean Portalis i François Tronchet, pel consell d'estat i pels cossos collegisladors del consolat bonapartista. Poc modificat per la Restauració, ha estat la norma de la vida jurídica francesa contemporània i ha influït també en el dret civil d'altres estats europeus i americans. Fou traduït al català el 1812 a instàncies del baró de Gerando, conseller d'estat-intendent dels departaments del Ter i del Segre. No arribà mai a ésser promulgat al Principat perquè la majoria dels juristes catalans s'hi oposaren, especialment per la supressió dels fideïcomisos, tan arrelats en el dret català.

Codi penal
Text de dret positiu que estableix els delictes i les penes. La majoria dels codis penals es basen en el francès, del 1810: Itàlia (1930); Prússia, i posteriorment Alemanya (1870); l'URSS, i posteriorment Rússia (1960). Com a expressió directa del poder coercitiu de l'estat, els codis penals han estat objecte de nombroses modificacions i noves edicions seguint les ideologies governants. A l'estat espanyol, el procés codificador en el camp penal coincideix amb l'esperit de respecte a la persona i als seus drets que presidí la constitució de Cadis. El primer codi penal, publicat el 1822, gaudí d'una acceptació general i introduí les idees enciclopedistes i les doctrines de Beccaria. En foren publicats uns altres el 1848 i el 1870 (del qual hom féu revisions el 1928, el 1932 i el 1944). Posteriorment, hom retocà aquest text el 1963 i el 1983, en què hom l'adequà a la constitució del 1978. De fet, però, el nou règim democràtic posà de relleu el caràcter provisional de les modificacions, en vista a l'elaboració i aprovació d'un nou codi. Aquest no fou aprovat fins el 1995, i introduïa importants modificacions en relació al text anterior (introducció de la figura dels delictes sòcio-econòmics, eliminació de determinats privilegis dels funcionaris públics, noves fórmules per a la determinació de les penes, abolició de la pena de mort en temps de guerra, la participació dels ciutadans en l'administració de justícia per a determinats delictes).

Codi penal militar
Cos legal que estableix la legislació penal relativa a l'exèrcit. Constitueix una especialitat del codi penal ordinari fonamentada en la necessitat de mantenir una forta disciplina entre les forces armades. A l'estat espanyol, rep el nom de codi de justícia militar (1945) i inclou normes penals i processals; el seu camp d'aplicació s'estén, en casos especials, a les persones civils.

Codificació
Acció d'aplegar en un cos legal únic, denominat codi, les lleis i els costums que fan referència a una determinada branca jurídica, a través d'una ordenació sistemàtica que simplifiqui i unifiqui. Té un caràcter englobador i pretén de regular totes les situacions, omplint les llacunes existents i fornint elements d'interpretació de situacions futures i d'aplicacions a fer-hi. La seva finalitat és la d'accelerar la política unificadora nacional i de centralització, establir un sistema de seguretat jurídica i garantir la permanència de l'ordre institucional. El moviment codificador apareix al s XIX, fonamentat en les idees racionalistes desenvolupades al segle anterior; rebé un gran impuls a partir de Napoleó, que procedí a la codificació del dret privat (civil, mercantil, penal i processal), i es difongué àmpliament a cavall de les revolucions burgeses europees del s XIX, bé que no arrelà als països anglosaxons. El procés codificador a l'estat espanyol fou dut a terme sense gaires dificultats en el dret penal i el mercantil, però la codificació civil topà amb una gran oposició, que no cedí fins que hom acceptà la supervivència dels diferents drets no castellans. La codificació, que començà amb el dret privat, intentà, bé que amb poc d'èxit, d'estendre's a les branques del dret públic, on hom només ha efectuat codificacions parcials. D'altra banda, la profusió de noves situacions i la quantitat exorbitant de normes ha obligat també a codificacions parcials en el camp del dret privat. La tendència codificadora ha arribat fins i tot al dret internacional, tant públic com privat, utilitzant com a instrument principal el tractat internacional multilateral.

Coexistència pacífica
Fórmula de política i diplomàcia internacional que propugna la coexistència entre els estats de sistemes socio-polítics antagònics i el repudi de la guerra com a mitjà per a resoldre llurs diferències. Aquest concepte, que no implica una conciliació en el terreny ideològic, nasqué per minvar la tensió existent entre la Unió Soviètica i els estats de sistema econòmic capitalista, arran de la guerra freda, de l'aparició de les armes nuclears i de la creació consegüent d'un equilibri internacional bastit damunt el terror. També la Xina comunista, que a la primeria atacà el revisionisme soviètic, adoptà aquesta actitud des del 1971.

Col.laboracionisme
Actitud ideològica i pràctica de qui, en un país sotmès a un règim d'ocupació, propugna i segueix una política d'entesa i col·laboració amb l'invasor. Aquest terme es refereix sobretot a la conducta dels partidaris de cooperar amb els alemanys durant la Segona Guerra Mundial. A Dinamarca, Noruega, Bèlgica, França, etc, ja abans de l'ocupació nazi alguns grups polítics (seguidors de Clausen i Quisling, rexistes de Léon Degrelle, antics militants d'Action Française, etc) havien demostrat llurs simpaties pels règims totalitaris d'Itàlia i Alemanya. Després de l'ocupació se sumaren a aquest grup nombrosos oportunistes convençuts de la victòria final de l'Eix i d'altres que temien les reformes socials que pretenien d'imposar els resistents. A l'Europa oriental, els col·laboracionistes foren reclutats en general entre els grups nacionalistes i les minories ètniques oprimides (croats, eslovacs, ucraïnesos, etc) que veieren en els alemanys uns aliats que podien afavorir llur alliberament. La lloança del nacionalsocialisme a la premsa (a França, «Les Nouveaux Temps», «Aujourd'hui», «L'Oeuvre»), la denúncia i repressió dels moviments de resistència, la participació en els governs «titelles» i la cooperació econòmica i militar (al front rus combateren, amb uniforme alemany, la Légion des Volontaires Français contre le Bolchevisme i els batallons ucraïnesos i tàtars, del general Vlasov) foren les formes més freqüents de col·laboració.

Col.lectivisme
Doctrina social que proposa la propietat comuna dels mitjans de producció com a forma més avançada d'organització social de la unitat, més o menys global, a què es refereixi. Hom no pot dir que el cos teòric del col·lectivisme formi un conjunt unitari. Les relacions econòmiques i socials es desenvolupen històricament, i amb ell evolucionen les qüestions a què es refereixen les diverses teories col·lectivistes: tant pel que respecta a llur fonamentació religiosa, ideològica, filosòfica o científica, com pel que es refereix a llurs implicacions polítiques que es derivarien del procés necessari per a establir pràcticament el model col·lectivista. Algunes formes d'agrupacions tribals primitives podrien ajustar-se de fet a aquest model -tot i que la tribu, per la seva situació de perill constant enfront de la natura, no racionalitza sistemàticament la seva pròpia imatge-: propietat comuna dels pocs béns disponibles, unitat, sentiment de pertinença al grup, coneixement personal recíproc. El fet que les relacions socials deixin d'ésser restringides a l'àmbit del grup i que la part excedent dels béns disponibles sigui apropiada per una capa social diferenciada són factors que trenquen aquest col·lectivisme fàctic. Així són iniciats el procés de diferenciació i d'interrelació social i una reflexió racional sobre la pròpia situació social. Diverses pràctiques socials inspirades per principis religiosos tenen certs aspectes que, més que col·lectivistes, hom hauria d'anomenar comunitaristes, ja que són reduïts a l'àmbit de petits grups immergits en una unitat social més àmplia i no comunitarista, com devia ésser el cas de la primera comunitat cristiana o el de les comunitats monàstiques medievals. També hi ha hagut experiències comunitaristes que afectaven unitats socials senceres en circumstàncies històriques molt específiques, com per exemple les comunitats de Castella durant la primera fase de la lluita per repoblar els territoris guanyats als àrabs. Hom troba la formulació més sistemàtica, i alhora les experiències pràctiques més globals de col·lectivisme, en el socialisme i l'anarquisme moderns ( comuna, comunisme, col·lectivització).

Col.lectivització
Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries, mines, etc) és transferida a la col·lectivitat. És el mètode propugnat pel socialisme per tal d'eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva suprimeix la competència i permet d'orientar la producció cap a les autèntiques necessitats col·lectives. Hom manté l'existència del mercat d'intercanvi, però els objectes produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Això ha comportat, però, la intervenció de l'estat socialista com a organisme planificador de la producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament utilitzat; hom l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari. La col·lectivització ha topat sempre amb la resistència de la propietat privada, especialment en el sector agrari, on ha calgut transigir en major o menor grau i tolerar alguna forma de mercat lliure que n'absorbís la producció. La primera col·lectivització a gran escala fou la practicada per la revolució bolxevic (1917) de Rússia, que nacionalitzà totes les terres i indústries, bé que els pagesos ja s'havien repartit les terres dels grans propietaris. L'abolició de la propietat privada, dels mercats i de la moneda produí un col·lapse econòmic que Lenin cuità a resoldre amb la NEP (Nova Política Econòmica, 1922), la qual reconeixia als pagesos la propietat de les terres ocupades amb la revolució i la venda lliure de llurs productes. Un cop estabilitzada la producció (1928), hom inicià novament un procés de col·lectivització amb la integració de la població agrícola en granges col·lectives. El 1937 havia estat col·lectivitzat un 99,1% de la terra de la Unió Soviètica; el nombre de granges col·lectives era de 242 500. Després de la Segona Guerra Mundial hom tendí a concentrar les granges en unitats de dimensions superiors. El 1936 es produí a l'estat espanyol un procés de col·lectivització, que persistí durant la guerra civil de 1936-39 amb eficàcia variable, a la zona republicana, especialment a Catalunya. Els estats europeus sotmesos a la influència de la Unió Soviètica efectuaren col·lectivitzacions d'abast variable a partir del 1945; en destacà l'experiència de Iugoslàvia, que rebutjà (1948) la tutela soviètica i assolí una descentralització i la creació de grups autònoms de gestió, tant en l'agricultura com en la indústria, que s'apropen molt més al concepte inicial de col·lectivització. A la Xina, després de l'establiment de la República Popular (1949), el procés col·lectivitzador ha estat gradual: en una primera etapa hom compartia el bestiar i l'utillatge (1950-53); més tard, el propietari agrícola fou forçat a integrar-se en cooperatives que des del 1955 adquiriren el caràcter d'irreversibles. El 1958 foren absorbides per comunes d'abast molt més ampli. A partir de l'any 1959 hom inicià també un procés de col·lectivització a l'illa de Cuba.

Les col·lectivitzacions a Catalunya i al País Valencià durant la Segona República i la guerra civil
La col·lectivització industrial fou aplicada a Catalunya durant la guerra civil de 1936-39 gràcies a les circumstàncies especials originades pel fracàs de l'alçament militar del 19 de juliol de 1936 (en retornar els treballadors a llurs fàbriques es trobaren sovint que el propietari i el personal directiu n'havien desaparegut), que permeteren de posar en pràctica el pensament tradicional de les organitzacions sindicals i polítiques obreres catalanes, i l'arquiescència de la Generalitat de Catalunya, que la considerà un instrument configuratiu de la revolució social en una economia radicalment afectada per la guerra. La CNT, en la qual hi havia una poderosa influència anarcosindicalista, operà des de la base, sense esperar directrius del Comitè Regional ni d'òrgans superiors. El nou règim productiu era adoptat, ordinàriament, per una assemblea de treballadors d'empresa o de sector, la qual nomenava un comitè obrer de control que havia de fiscalitzar la gestió de l'empresa. En els casos d'abandó dels antics titulars, la gestió fou assumida per aquests comitès d'empresa. L'actuació paral·lela del govern de la Generalitat tingué tres objectius: assegurar la normalitat de la producció, reforçar la mutació cap a una economia de guerra (creació del Comitè d'Indústries de Guerra, el 8 d'agost de 1936) i facilitar l'acord dels partits i els sindicats lleials cap a un programa mínim de govern i de política econòmica (creació del Consell d'Economia de Catalunya, l'11 d'agost). Del pla de transformació socialista del país, elaborat pel Consell d'Economia, i de la constitució del primer govern Tarradellas (26 de setembre) nasqué —amb moltes tensions en la redacció— el decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d'Indústries i Comerços (24 d'octubre de 1936). Malgrat el seu origen de transacció, el decret sembla recollir en una gran part la tendència sindicalista no anarquista dins la CNT, puix que si d'un costat abandonà la idea d'una nacionalització per la Generalitat, de l'altre descartà la sindicació de les empreses que propugnava l'anarcosindicalisme. De fet, acceptà l'estructura d'empresa i hi instaurà l'autogestió com a norma general. D'acord amb el decret, les empreses —deixant a part les nacionalitzades de fet o de dret pel Comitè d'Indústries de Guerra i les cooperatives— podien ésser col·lectivitzades, en primer lloc, en règim d'autogestió sota un consell d'empresa obrer, del qual depenia el director, assistit per un interventor de la Generalitat en els casos següents: quan l'empresa tenia més de 100 obrers; quan en tenia de 50 a 100 si eren de majoria qualificada; per acord amb el propietari, si en tenia menys de 50; en cas d'abandonament de l'empresa pel propietari; i per salvaguarda d'interessos generals, a judici del Consell d'Economia; en segon lloc, les empreses podien ésser col·lectivitzades en règim privat o controlat, i en aquestes hi havia un comitè de control obrer fiscalitzador; i, en tercer lloc, en agrupaments o concentracions, formats per integració de les empreses d'un sector o d'una zona, que foren, fins a la fi del 1937, un instrument de col·lectivització, per part dels sindicats, de les petites empreses. Les diferents empreses restaren travades per unes virtuals federacions econòmiques d'indústria —l'abast de les quals anà poc més enllà de les disposicions legals— i pels catorze consells generals d'indústria, un per cada sector industrial. A més, hom preveia la creació d'una Caixa de Crèdit Industrial i Comercial —que no començà a actuar fins el 1937— a la qual restaria aplicada una part de l'excedent econòmic de les empreses col·lectivitzades. L'aplicació i l'evolució de l'estructura del decret seguí els passos del desplegament de l'economia catalana, afectada en la seva capacitat de producció, atès que les primeres matèries, les fonts d'energia, etc, procedien de fora de Catalunya; la guerra en dificultà els aprovisionaments amb intensitat creixent i, d'altra banda, forçà un procés de reconversió industrial a causa del paper polaritzador de la indústria bèl·lica. Aquesta doble pressió afectà les formes de producció, raó per la qual la Generalitat i el govern de la República iniciaren una certa intervenció indirecta a través dels instruments monetaris i fiscals (Decrets de S'Agaró del 1937) i de les institucions financeres (Caixa de Reparacions i Auxilis, Caixa Oficial de Descomptes i Pignoracions, Consell de la Banca Catalana, Oficina Reguladora de Salaris, etc). La minva de la producció industrial es palesà fortament a partir d'octubre-novembre del 1937, fet que reclamà una intensificació de les mesures de política econòmica, que hom dugué a terme bàsicament pel decret d'Intervencions Especials (20 de novembre de 1937), que preveia el nomenament d'interventors, als quals era confiada la direcció pràctica de les empreses que fossin sotmeses a aquest règim. Al País Valencià, després de l'alçament militar del juliol del 1936, obrers i camperols iniciaren l'expropiació i l'explotació directa de fàbriques i finques, i hi implantaren la col·lectivització. La manca d'una ordenació legal, com el decret de Col·lectivitzacions al Principat, plantejà aviat el problema de la legalitat de les intervencions. La secció d'economia del comitè nacional de la CNT es pronuncià d'una manera poc concreta, basant-se en l'absència de lleis tant a favor com en contra de les col·lectivitzacions. Les fàbriques, empreses o finques intervingudes o abandonades per llurs propietaris foren explotades en comú pels treballadors; els patrons disposats a col·laborar foren admesos com a simples col·lectivistes. Les col·lectivitats així creades s'integraren en l'anomenada Federació Regional del Llevant d'Espanya, que incloïa la regió murciana. Adoptaren formes molt diverses d'un poble a l'altre, i fins i tot en una mateixa localitat. Les col·lectivitzacions d'Alcoi foren les més característiques del país, per llur organització i realitzacions, que afectaren totes les branques de la producció, des de la indústria tèxtil i paperera fins als espectacles públics i els venedors ambulants. La indústria tèxtil romangué sota el control de 129 comitès de fàbrica, que depenien de la Comissió Tècnica de Control Tèxtil. A tot el País Valencià les col·lectivitzacions, en general, foren dutes a terme conjuntament per la CNT i la UGT, bé que amb una majoria de la primera a tots els nivells. A la fi de la guerra de 1936-39 les empreses tornaren al règim anterior tant al Principat com al País Valencià. Paral·lelament, foren fetes d'una manera espontània les col·lectivitzacions de la terra; a l'enquesta enviada a tots els ajuntaments de Catalunya per la conselleria d'agricultura de la Generalitat al novembre del 1936 per tal de poder reconèixer-les legalment, respongueren 349 ajuntaments, dels quals només 66 afirmaren que hi havia hagut col·lectivitzacions de terra en llur jurisdicció.

Colon -a
Persona que forma part d'una colònia.

Colònia
A les èpoques moderna i contemporània, territori dels països descoberts, sotmesos a un domini polític i administratiu i a una explotació econòmica per part d'una potència. Les primeres colònies d'aquest període foren les dels castellans i portuguesos a Amèrica, però ben aviat altres potències europees en expansió crearen llurs propis imperis colonials. Algun d'aquests territoris ha continuat sota el domini de la metròpoli fins a l'actualitat. La majoria de les vegades el règim colonial -llevat d'algunes aportacions culturals o institucionals- fou perjudicial des del punt de vista de la colònia, que estigué sotmesa a una explotació intensiva dels seus recursos naturals. L'explotació comercial de l'agricultura de les colònies les ha sotmeses a un règim de monocultura que sovint ha provocat greus desequilibris segons les fluctuacions dels preus en el mercat internacional. Durant la segona meitat del s XX, el colonialisme de vell encuny (político-econòmic) ha deixat pas al colonialisme dels capitals, exclusivament econòmic però igualment eficaç per als interessos de la metròpoli. Segons el grau de dominació i segons llurs característiques trobem diferents tipus de colònies: d'explotació, de poblament, protectorat, etc. D'altra banda, arran de les disposicions de l'ONU a favor de la descolonització, el concepte i l'organització de les colònies han anat canviant i han aparegut formes ambigües de colonialisme : territoris d'ultramar, províncies d'ultramar, estats associats, etc.

Colònia industrial
Conjunt d'instal·lacions industrials separat dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències. Històricament les colònies industrials estaven situades al costat del curs d'un riu, per a obtenir energia hidràulica. Les primeres colònies industrials foren establertes a la Gran Bretanya a la segona meitat del s XIX com a conseqüència de la revolució industrial i per tal d'aprofitar en llur origen les fonts d'energia, concretament els salts d'aigua per a moure la maquinària tèxtil. Al mateix temps, representaren una revaloració dels sistemes econòmics medievals, pràcticament feudals, sota l'aparença de lluitar contra el pauperisme i les miserables condicions de treball i d'habitatge dels slums anglesos, però sovint tingueren la finalitat inconfessada de controlar totalment els treballadors, tant per la impossibilitat d'aquests de canviar de feina com pel fet de no poder-los fornir a preus abusius els aliments a través dels economats. S'estengueren, però no gaire, a França, Bèlgica i Alemanya. Als Països Catalans foren introduïdes per industrials tèxtils (filatures de cotó) relacionats amb la Gran Bretanya. S'instal·laren al llarg dels rius del Principat: el Llobregat, el Ter, el Cardener, el Fluvià, el Freser i, excepcionalment, el Segre. Del 1880 al 1928 assoliren milers de llocs de treball i un potencial energètic considerable. Els abusos derivats d'aquest sistema feren que progressivament els obrers preferissin uns altres llocs de treball i, després de la guerra civil de 1936-39, entraren en un període de forta decadència. Les condicions de treball i les socials eren molt gravoses: obligació, tant per a l'obrer com per als seus familiars, de treballar exclusivament per a l'empresa, condicionament fins i tot en els matrimonis (eren afavorits els que es produïen entre treballadors de la mateixa colònia), acomiadament i pèrdua de la casa si no complien aquestes condicions, impossibilitat pràctica d'associar-se o d'organitzar vagues, etc. Les pràctiques de tipus feudal tenien llur paral·lelisme en l'obligació del compliment dels deures religiosos (les colònies tenien capella i sacerdot propi), en la presència d'un edifici senyorial on residia o estiuejava el propietari, en els conjunts anònims de les petites cases dels treballadors. En llur origen foren ben rebudes pels habitants de les altes valls del Principat, molt perjudicats per les guerres carlines i mancats de treball i sovint d'habitatge; la facilitat de transport en disminuí la importància econòmica i social. Algunes colònies (la Güell o la Sedó) arribaren al miler d'habitants. Jurídicament eren regides pel decret llei de Colònies Industrials del 1889. Alguna, com la colònia Güell, té un especial interès arquitectònic per la seva església (obra d'Antoni Gaudí) i per la seva urbanització; les més importants foren, a més, les colònies Rosal, Sedó, Vidal, el Borràs i l'Ametlla de Merola.

Colonialisme
Doctrina i actitud que defensen amb raonaments racials, ètnics, econòmics, polítics o morals la colonització, o sigui l'existència d'unes relacions de subordinació entre una nació dominant i els pobles o territoris que en depenen (colònia, colonització).

Colonització
Acció de colonitzar, d'establir una colònia o convertir un territori en colònia.

Colpisme
Tendència d'alguns sectors socials, especialment el militar, als cops d'estat.

Comandita
Societat en la qual un associat o uns quants s'encarreguen de la gestió i són responsables personalment i solidària dels deutes de la companyia. Els altres associats, anomenats comanditaris, només aporten fons i resten apartats de la gestió, limitada llur responsabilitat a la xifra de capital que han aportat o s'han compromès a aportar. Si el capital dels comanditaris és representat per accions, rep el nom de comandita per accions. És anomenada també societat en comandita o societat comanditària.

Comando
Força d'assalt autònoma de pocs efectius, organitzada i preparada per a acomplir missions especials. L'acció del comando consisteix generalment en operacions amfíbies ofensives, ràpides (factor sorpresa) i d'una gran qualitat. La selecció dels comandos és molt acurada i es nodreix de voluntaris. La instrucció és molt dura: hom requereix preparació física, domini de les tècniques militars, emmascarament, coneixement de l'idioma i els costums del país on ha d'actuar i, condició també fonamental, una ferma preparació moral. L'armament és el propi de forces de xoc, i l'organització de les unitats —amb un tant per cent elevat d'oficials i sots-oficials— és d'una gran flexibilitat. Les missions més importants del comando són el sabotatge, el cop de mà, missions informatives i de reconeixement, ajuda a la quinta columna, etc. El mot, originàriament commando, prové de les guerrilles bòers que continuaren lluitant després de la victòria anglesa. El desenvolupament tàctic dels comandos, però, el portà a terme Anglaterra en la Segona Guerra Mundial, després del fracàs de Dunkerque. Les accions més importants foren els raids a les illes Lofoten (Noruega), Vaagso, Saint-Nazaire, Dieppe, i contra l'estat major de Rommel a Líbia. Els alemanys actuaren per mitjà dels comandos aeris en l'alliberament de Mussolini; els italians, en l'atac a Gibraltar, i els nord-americans, amb els marines, en l'atac a instal·lacions japoneses del Pacífic.

Comarca
1. Extensió de territori més reduïda que una regió a la qual donen una certa unitat, entre altres factors, les relacions de veïnatge entre els llocs que la formen, unes certes condicions naturals i la persistència de demarcacions històriques. La delimitació comarcal pot ésser establerta tenint en compte bé les característiques fisiogràfiques —accentuant la funció dels accidents hidrogràfics i orogràfics o de les característiques geològiques—, bé les demarcacions tradicionals, històriques i jurisdiccionals (comarca natural) o bé la major afinitat en les activitats socials i econòmiques d'unes poblacions, agrupades en una o en diverses rodalies, i que depenen d'un centre comarcal amb capacitat de serveis; la característica essencial d'aquest darrer tipus de demarcació comarcal estructural és la seva aptitud funcional. A les terres muntanyoses —i, no cal dir-ho, als territoris separats per mar— és on persisteix més la identitat entre la comarca natural i la demarcació funcional, perquè els límits físics condicionen més la unitat de les relacions humanes; a la terra baixa, per contrast, les motivacions estructurals i econòmiques superen sovint els límits d'una geografia menys remarcada. Sobre el marc físic de la comarca natural s'han anat sobreposant les demarcacions jurisdiccionals, sovint supeditades a l'atzar de les modificacions de domini (com les transferències de jurisdicció per raó d'herència, de matrimoni o de venda) o a reorganitzacions administratives; amb tot, aquells països on no s'ha produït cap ruptura en llur divisió territorial disposen d'unes demarcacions que, tot i que estructuralment poden no ésser racionals i uniformes, gràcies a una tradició de convivència, han esdevingut còmodes i amb aptitud administrativa i funcional. Al Principat de Catalunya, per exemple, les vegueries, bé que només reflectien una certa part de la realitat comarcal, d'acord amb les possibilitats que oferien les necessitats administratives del territori i els interessos jurisdiccionals, sense l'acoblament i la reforma de la divisió borbònica en corregiments i, sobretot, sense l'anivellament de la divisió provincial —especialment per la poca significació funcional dels partits judicials—, haurien pogut esdevenir, bàsicament, unes demarcacions administratives i funcionals amb una forta concordança amb la comarca natural. Als països on ha calgut definir de nou demarcacions comarcals, els estudis de base pròpiament fisiogràfica i històrica han tendit tradicionalment al concepte de la comarca illot; però amb finalitats útils, ha calgut determinar l'afectació de les zones perifèriques, o faixes d'indiferència, a una demarcació o a l'altra. Tanmateix, amb les aportacions de la geografia humana i de l'economia hom ha conclòs que un territori no s'ha de dividir, sinó que s'ha d'estructurar de baix a dalt, partint de la base que només les petites agrupacions i els petits territoris tenen necessitats comunes; cal determinar les rodalies o petits grups de pobles limítrofs que, amb el major grau d'afinitats, es polaritzen al voltant d'un centre —sovint una població amb mercat, subordinada a un centre comarcal més important— amb el qual estiguin estretament vinculats i el qual pugui atendre llurs necessitats socials i econòmiques més immediates; diverses rodalies, amb els seus centres menors, són generalment satèl·lits d'un centre més important —el centre comarcal—, amb capacitat subsidiària per a cobrir els serveis d'existència difícil o innecessària a grau inferior i per a coordinar la convivència de les respectives rodalies, amb un nivell de major eficiència que des d'un altre centre comarcal. Tanmateix, la unitat d'un territori no depèn, essencialment, d'un centre polaritzador únic: en pot tenir diversos per l'estructura de les concentracions urbanes dins la comarca o per l'existència de fets subcomarcals prou caracteritzats. Als Països Catalans han estat abundants els estudis sobre les estructures comarcals. Ja del s XIII hom troba noms de comarques en els delmes i els fogatges, la qual cosa suposa llur preexistència, si més no en la consciència popular, bé que no constituïssin unitats administratives formals, sinó que estiguessin en relació amb l'organització feudal; algunes d'aquestes denominacions tenien pràcticament un origen protohistòric.

2. A Catalunya, entitat local de caràcter territorial formada per una agrupació de municipis. El govern i l'administració de la comarca corresponen al consell comarcal, els òrgans del qual són el ple, el president i la comissió especial de comptes, a més del gerent. La seu del consell és al municipi que té la capitalitat de la comarca. Atès que es tracta d'una entitat local de segon grau, el consell comarcal és elegit per sufragi indirecte a través dels regidors dels ajuntaments dels municipis agrupats. El nombre de representants del consell comarcal oscil·la entre 19 i 39 segons els residents a la comarca. El territori de Catalunya (províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) fou dividit en comarques l'any 1936 per un decret del govern de la Generalitat de Catalunya, seguint el projecte presentat per la ponència per a l'estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, creada el 1931. Aquesta demarcació administrativa tingué vigència fins el 1939, que fou suprimida pel franquisme. Diversos estudis realitzats entre els anys 1960 i 1970 al País Valencià, a les Balears i al territori català administrativament francès i aragonès completaren la divisió del territori català en comarques. Restablerta la Generalitat de Catalunya (1977), aquesta institució adoptà, l'any 1987, la divisió territorial de la Generalitat republicana, si bé conferí a la comarca el caràcter d'ens local, a diferència de la divisió del 1936, en què era tractada com una simple divisió administrativa. Posteriorment el mapa comarcal es modificà per tal de crear (1988) tres comarques noves i de modificar (1990) les demarcacions d'algunes altres. També el 1988 la Generalitat de Catalunya creà els consells comarcals, ens constituït per un cert nombre de regidors (que varia segons la població de la comarca) dels municipis que integren cada comarca. Els consells comarcals tenen competències sobre urbanisme, sanitat, serveis socials, cultura, ensenyament, esport i medi ambient i poden presentar proposicions de llei al Parlament català.

Combat
Acció de guerra que revesteix freqüentment un caràcter espontani, de transcendència tàctica, modalitat definida i d'una sola direcció, el propòsit de la qual és la conquesta o conservació d'un objectiu. Es desenvolupa en fases successives en el temps i l'espai, li és consubstancial la maniobra i l'acció conjunta i l'assalt n'esdevé la fase decisiva. Hom pot dir que la batalla es compon d'un conjunt de combats particulars, i que, a diferència del combat, obeeix motius estratègics i és ordenada en un pla de guerra. El combat rep innombrables noms segons les forces que hi intervenen, l'actitud adoptada, la finalitat, el temps, el terreny on té lloc i les conseqüències que se'n deriven (combat de les gran unitats, defensiu, ofensiu, de reconeixament, de nit, en localitats, atòmic, naval, aeri, etc).

Combatent
1. Persona que, enquadrada dins les forces que componen un exèrcit regular, bé per la seva nacionalitat (obligació de ciutadania), bé per contracte (mercenari), combat per un país.
2. Persona civil que, respectant les lleis de la guerra, fa servir les armes com a membre de milícies voluntàries o bé de moviments de resistència.

Combats del Bruc (veure Batalles del Bruc)

COMECON
Sigla del Consell d'Assistència Econòmica Mútua.

Comerç
Conjunt d'activitats de compra i venda, i de bescanvi de productes naturals o industrials amb l'objectiu de connectar la producció amb el consum o la inversió. Hom pot trobar l'origen de l'activitat comercial en els pobles més antics de l'Orient. A la Mediterrània, tingué una gran expansió amb els fenicis, els grecs i els romans, a la qual seguí un parèntesi en temps de la dominació àrab. A partir del s XI, és remarcable l'activitat dels mercaders italians, que enriquiren la pràctica comercial amb el crèdit i la societat per accions, i més tard la dels catalans. Amb la descoberta d'Amèrica les vies de comunicació s'amplien vers l'Atlàntic, i Sevilla i Lisboa esdevenen centres comercials de més importància. Posteriorment, els capdavanters del comerç colonial (Anglaterra, Holanda, França i Portugal, sobretot) modifiquen, en la línia del lliure canvi i després de la revolució industrial, llurs sistemes de relació mercantil en establir indústries en els països colonitzats, caracteritzats per la condició de manlleu econòmic. La importància creixent del comerç, en el nostre temps, es fa palesa amb l'increment que, per exemple, han experimentat les importacions (aproximadament se n'ha triplicat el volum des de la fi de la Segona Guerra Mundial), increment superior al que ha experimentat la producció global mundial. D'entre els diversos tipus de comerç cal assenyalar el comerç al detall, relatiu a volums petits de productes d'ús immediat (el preu dels quals és normalment afectat per la interferència de detallistes), i el comerç a l'engròs, consistent en l'intercanvi de productes en quantitats molt grosses per repartir-los en volums més reduïts. Més important és la distinció entre comerç d'importació, que es refereix a la compra de productes estrangers per part d'un estat, i comerç d'exportació, relatiu a la venda de productes nacionals a l'estranger. Ambdós tipus de comerç pertanyen tant al comerç exterior com a l'internacional i es contraposen al comerç interior, d'acord amb la distinció fonamental establerta en economia política. El comerç exterior, segons l'economia política, correspon a les transaccions d'un estat amb uns altres i a les repercussions que hi tenen les variacions que experimenten; el comerç interior, per contra, és l'efectuat entre els diversos centres productius d'un mateix estat; el comerç internacional analitza els intercanvis comercials entre dos o més estats i els processos d'ajustament que hi ha per a compensar les variacions de compra i venda. Contràriament al comerç interior, el d'importació i exportació és fet en un medi heterogeni (amb diversitat monetària, aranzelària i jurídica). Els estats regulen el comerç exterior gravant, amb dret d'entrada, les importacions i a vegades estableixen xifres màximes d'exportació durant períodes concrets. En alguns llocs, l'estat monopolitza el comerç exterior i estableix una única societat nacional per a transaccions amb l'estranger. Entre estats hi ha també diversos tipus d'acords comercials.El capitalisme comercial donà lloc als ss XVI i XVII a uns rudiments de pensament econòmic molt lligat als comerciants i a llurs interessos: els arbitristes i després els mercantilistes veieren en el comerç exterior la font de tota riquesa i, en el comerç interior, un canvi en la riquesa relativa dels individus. Durant el s XVIII, els fisiòcrates canviaren radicalment, en considerar la producció base de tota riquesa, i tant per a ells com, més endavant, per als economistes clàssics i per a Marx, el comerç era una activitat no productiva. Marx definí el comerç en un sentit molt estricte, amb l'exclusió del transport i de l'emmagatzematge, que considerà inclosos en la producció. Per contra, cregué que el comerç no afegia res al total dels valors produïts i que, per tant, el treball incorporat era treball improductiu. Els economistes neoclàssics, per contra, consideraren el comerç com una part de la producció, en creure que el valor dels productes era augmentat pel marge comercial (diferència entre el preu de compra i el de venda del comerciant). El comerç, no obstant això, ha estat molt poc estudiat, i en el desenvolupament de la teoria de la producció i dels preus hom considera que els béns produïts passen directament al consumidor o bé que el comerç és analíticament neutre. Actualment, les comptabilitats nacionals dels estats capitalistes inclouen en el comerç les activitats següents: compra, selecció, elaboració i empaquetatge, transport, emmagatzematge, publicitat, finançament i estudis de mercat. El transport exclòs, el comerç representa entre el 6% i el 20% del PIB en la majoria dels estats. Aquests percentatges són sempre positivament en relació, bé que no molt fortament, amb el PIB per habitant. Amb el capitalisme monopolista, el comerciant independent tendeix a desaparèixer a causa de la concentració vertical, del fet que les grans empreses compren i venen per llur compte i de la necessitat actual de tècniques de venda. Això ha produït un creixement desproporcionat de l'esfera distributiva, amb importants implicacions socials. Als països desenvolupats, hom ha vist que la població i l'oferta de béns han crescut els darrers anys, però hi ha hagut una reducció en nombres absoluts i una concentració progressiva de l'aparell comercial. Els estudis sobre el comerç interior han portat a delimitar les àrees comercials i a cercar l'òptim de les unitats comercials. En aquest punt té una importància especial l'estudi del comerç alimentari (quasi el 50% del total).
El comerç als Països Catalans
Als Països Catalans, com la majoria dels països europeus, el gran comerç medieval fou marítim. Inicialment d'àmbit mediterrani, s'expandí més tard pel cantó atlàntic, arran de l'establiment a Bruges d'una colònia catalana, vers el 1330. Ràpidament foren adoptats els progressos tècnics, jurídics i econòmics, com la lletra de canvi, assolits per florentins i genovesos, alhora que reglamentacions barcelonines d'assegurances (1435-84) influïren damunt les normes adoptades per diverses ciutats europees. Per al canvi marítim hom establí diverses ordinacions a Barcelona, al llarg del s XV. Les companyies mercantils proliferaren i complicaren llur organització. L'esplendor de les llotges reflecteix la vitalitat de l'activitat comercial, i ja cap al s XV aparegué, per a connectar compradors i venedors, el corredor d'orella. El cònsol, originàriament un delegat pel poder reial a bord d'una nau o en una flota, se situà, ja des del s XIII, permanentment als ports estrangers com a autoritat delegada, amb funcions judicials, fiscals i diplomàtiques, mentre que el consolat de mar, radicat en els ports del territori metropolità, esdevenia alhora corporació professional de la gent de mar (mercaders i navegants) i tribunal especial del comerç marítim. En general aquest descansà, en bona part, en els portolans, molts d'ells fets per jueus mallorquins, mapes on, per primer cop, eren indicats i precisats tots els ports visitats pels comerciants. Els principals productes exportats en aquest període foren els comestibles (vi, mel, fruita seca, oli i cansalada, arròs, safrà, sal), els tèxtils (draps i cordatges per a vaixells, del Principat; draps econòmics i fibres tèxtils —llana, seda, espart—, del País Valencià; teixits de qualitat, del Rosselló) i altres productes (cuir, ferro, corall, ceràmica). Hom importava els metalls (plom i coure, dels Balcans; estany, d'Anglaterra), tints, cotó, llana, teixits de luxe (de Flandes, de França, etc) i blat (de Sicília, sobretot). Les espècies arribades d'Orient eren redistribuïdes per tot Europa des dels Països Catalans, fins al declivi causat per la competència francesa, vers el 1430. També fou importantíssim el comerç d'esclaus procedents de Barbaria i, especialment entre el 1380 i el 1440, de l'Europa oriental i del Pròxim Orient, des d'Albània i Rússia fins a Armènia. A partir de la fi del s XV el comerç català decaigué, a causa, en part, dels conflictes interns i de la pèrdua de l'orientació política pròpia, i tendí a reduir-se a l'àmbit mediterrani, entre Sicília i Cadis (el 1539 desaparegué el darrer cònsol català a Llevant, el d'Alexandria). A partir del 1528, pel pacte entre Carles V i Andrea Doria, Barcelona romangué sotmesa al predomini de Gènova. Hom intentà d'obtenir posicions a l'Atlàntic, però la primera petició fou rebutjada (1522), com ho fou a les corts de Montsó (1534) la d'establir un cònsol de catalans a Sevilla. Aleshores s'intensificà la participació catalana als mercats de Castella, proveïdors d'Amèrica, tràfic que revifà indirectament l'interior del país.Al s XVII, el comerç marítim barceloní fou dominat en bona part per francesos i genovesos, i al XVIII, després del breu parèntesi favorable del govern del rei arxiduc Carles III (1705-11), el règim borbònic modificà profundament l'estructura comercial als Països Catalans: a Barcelona el decret de Nova Planta respectà nominalment el consolat de mar, però en confiscà les rendes fins el 1728 i l'edifici de la Llotja, i suprimí el cos de mercaders matriculats i el Consell de Vint. A València, el consolat de mar fou suprimit i no reaparegué fins el 1762. D'altra banda, el nou règim suprimí parcialment les duanes interiors de la península, fet suficient per a estimular el comerç català envers un nou objectiu: l'explotació del mercat de Castella i dels seus dominis i poder assegurar-se'n l'exclusivitat mitjançant la protecció aranzelària. Alhora hom incrementà les peticions d'autorització per a comerciar amb Amèrica, que donaren fruit finalment el 1755 en ésser permesa la creació de la Companyia de Comerç de Barcelona. Les gestions per a restablir el ple funcionament dels organismes comercials catalans assoliren (1758) la reconstitució del cos de comerciants matriculats, o cos de comerç, la reorganització del Consolat de Mar de Barcelona i la creació de la Junta de Comerç de Barcelona. Abolit el monopoli de Cadis (1765), Alacant, València i Barcelona pogueren comerciar amb algunes possessions americanes de la corona castellana. El 1778, finalment, fou establert el lliure comerç amb Amèrica. La guerra del Francès interrompé en bona part l'activitat comercial als Països Catalans; la Junta de Comerç, darrer organisme autònom dels Països Catalans, en sortí afeblida, i davant l'unitarisme creixent de l'estat espanyol anà perdent atribucions fins a la promulgació (1829) del codi de comerç espanyol, que abolí els consolats de mar i unificà per a tot l'estat els organismes comercials, assimilant-los als de Castella.

Comerç colonial
Comerç marítim desenvolupat a partir del segle XVI entre les metròpolis i les seves colònies, que proporcionava matèries primeres per a les indústries, permetia vendre productes manufacturats i donava grans beneficis. Aquesta expansió comercial va afavorir la proliferació de mercaders, banquers i prestamistes i el desenvolupament de bancs i companyies comercials. L'acumulació de capitals del comerç colonial va permetre una gran prosperitat econòmica al llarg del segle XVIII, que fou clau per a forçar l'enderrocament de les estructures de l'Antic Règim.

Comerç electrònic
Comerç realitzat a través d'Internet o d'altres xarxes informàtiques. L'ús de l'electrònica per part de les empreses per a realitzar transferències de fons o intercanviar dades comercials no és nou, però ha estat accelerat de manera imparable amb la implantació d'Internet. El comerç electrònic es basa en infinitat d'operacions per via telemàtica relacionades amb la cessió o venda de béns, la prestació de serveis o l'intercanvi d'informació. Es distingeixen diversos tipus de comerç electrònic en funció dels participants. Hom parla de business to business quan els agents que hi intervenen són només empreses, per exemple, un fabricant i els seus proveïdors. Quan es tracta de l'empresa i el consumidor, se'n diu business to consumer, i si la relació s'estableix entre l'empresa i l'administració es parla de business to administrations. N'hi ha moltes altres variants, com ara les comunitats de compradors o comunitats virtuals, que agrupen persones amb interessos molt concrets i que poden fer pressió conjunta, com faria una central de compres, per a adquirir els productes que els interessen a millors preus. Les empreses poden intervenir en el comerç electrònic com a compradores o venedores, proveïdores d'eines o serveis de suport. Les administracions actuen com a agents reguladors i promotors del sistema, però també com a usuaris. Els consumidors, per la seva part, a més de mantenir relacions comercials directes entre si, també poden posar-se en contacte amb l'administració per al pagament d'imposts i altres qüestions. Les modificacions que signifiquen aquests processos ja han començat a inquietar les autoritats dels diferents països, especialment les tributàries, que veuen en el comerç electrònic un potencial instrument per al frau fiscal. L'anomenat business to consumer encara té una implantació molt baixa a Espanya, on tampoc no hi havia una tradició de compra a distància, com passava als Estats Units o als països del nord d'Europa, que han vist ja una forta implantació del comerç telemàtic, bàsicament de llibres i discs, però també d'altres articles, com ara la informació i els serveis financers. El comerç electrònic entre empreses és el que mou més volum de negoci.

Comercialització
Procés d'acostament d'un bé des de la unitat de producció al consumidor final. És caracteritzat per l'absència d'accions transformadores i per l'adequació de l'oferta bruta a les condicions especificades per les preferències de la unitat de consum, especialment pel que fa a la quantitat i al lloc de servei. Més modernament, l'impacte de la publicitat ha tendit a disminuir l'autonomia del consumidor respecte a les seves preferències i ha atorgat a les empreses finals o a les comercials la possibilitat d'incidir directament damunt les motivacions de consum.

Comissari del poble
Membre del govern amb poder executiu, a la Rússia revolucionària, que tenia al seu càrrec una comissaria o departament. El nou govern revolucionari substituí el títol de ministre pel de comissari. Cada comissaria havia d'ésser regida per un comitè o col·legi, presidits pel comissari. El primer Consell de Comissaris del Poble fou nomenat el 26 d'octubre de 1917. Posteriorment hom tornà a adoptar la denominació de ministre.

Comissari delegat de la Generalitat de Catalunya
Càrrec polític de la Generalitat, creat per decrets d'abril i maig de 1931. Nomenats en nombre de tres, foren encarregats d'exercir, a Girona, Lleida i Tarragona, les funcions de caràcter executiu fins aleshores pròpies de les desaparegudes comissions provincials, i representaren el govern de la Generalitat en totes llurs relacions amb les altres autoritats. Els primers foren Josep Irla i Bosch per Girona, Epifani Bellí i Castiel per Lleida, i Ramon Nogués i Biset per Tarragona. Ja en la guerra civil, ho foren Lluís Mestres i Capdevila per Tarragona, i Domènec Carrové i Viola per Lleida.

Comissari europeu
Membre de la Comissió Europea encarregat d'elaborar les diferents polítiques comunitàries. Hi ha un total de vint comissaris, dels quals dos corresponen a França, Alemanya, Itàlia, Espanya i la Gran Bretanya, i un a cadascun de la resta dels estats membres.

Comissari polític
Individu encarregat pel poder civil o per un partit revolucionari de l'organització, del manteniment de la fidelitat als principis ideològics i del control global dins les forces armades, durant les èpoques revolucionàries. Hom en troba precedents als exèrcits de Cromwell i entre els revolucionaris de la França del 1789, però on els comissaris polítics prenen veritable importància és a la Unió Soviètica, com a delegats del partit comunista durant la Revolució. Durant la guerra civil espanyola (1936-39) tingueren un paper important dins l'exèrcit republicà, havent estat creat pel govern de Largo Caballero el Comisariado General de Guerra (1936). Hom els troba també en l'exèrcit rus a la Segona Guerra Mundial i en la majoria de moviments armats revolucionaris d'inspiració marxista-leninista. Durant la guerra civil de 1936-39, als Països Catalans, com a tot el territori republicà, aquesta figura política formà part de les unitats militars dels partits socialistes i comunistes, com les columnes "Del Barrio" o "Carles Marx" —més tard, Divisió 27—, formada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya, la "Joaquim Maurín" o "Lenin" —més tard, Divisió 29—, formada pel Partit Obrer d'Unificació Marxista, i la "Fernández Bujanda", amb forces de València, Castelló i Conca. Unes altres columnes, com la "Macià-Companys", disposaven de delegat polític. Després dels fets de maig de 1937, amb la reorganització militar i la creació de l'Exèrcit de l'Est (comandat pel general Sebastián Pozas, nou cap de la Quarta Divisió Orgànica), Virgilio Llanos en fou nomenat comissari general.

Comissaria General d'Assegurances
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya el 28 de juliol de 1936, dependent de la conselleria de finances, a fi d'intervenir en el funcionament de les companyies i mutualitats d'assegurances. Per decret de 9 de gener de 1937 (formant part dels decrets de S'Agaró) fou creat el Servei Tècnic d'Assegurances, que havia d'exercir les funcions de la Comissaria General d'Assegurances (vida, incendi, transports i diversos) i de la Comissaria d'Assegurances Socials (maternitat, accidents de treball, retir-vellesa). Pel mateix decret fou creat el Consell General d'Assegurances, amb atribucions consultives i executives.

Comissaria General de Banca, Borsa i Estalvi
Organisme creat per decret de 23 de juliol de 1936 com a Comissaria General de Banca, dependent de la conselleria de finances de la Generalitat de Catalunya, a fi de regular la funció bancària per evitar les sortides innecessàries de fons dels bancs i resoldre el problema del pagament de jornals. Per decret de 8 d'agost es convertí en Comissaria General de Banca, Borsa i Estalvi, articulada en tres comissaries delegades per a cada una de les funcions. Per decret de 9 de gener de 1937 (formant part dels decrets de s'Agaró) fou dissolta i substituïda pel Consell Superior del Crèdit i de la Banca, de caràcter consultiu, i pel Consell General de la Banca Catalana i el Consell General de l'Estalvi, de caràcter executiu. Amb aquests canvis hom reforçà la intervenció de la Generalitat en la gestió del crèdit i de l'estalvi.

Comissariat d'Ordre Públic
Organisme dependent de la conselleria de seguretat interior de la Generalitat de Catalunya, creat l'octubre de 1936 per a la reorganització dels serveis d'ordre públic i per a l'acoblament dins aquests dels d'investigació i les patrulles de control que duia a terme el Comitè Central de Milícies Antifeixistes.

Comissariat de l'Estatge
Institució creada per la Generalitat de Catalunya el 18 de setembre de 1936 per elaborar la política de l'habitatge, administrar —dissoltes les cambres de la propietat urbana— els béns immobles urbans i actuar com a organisme consultiu. Havia d'ésser format pel conseller de justícia, com a president, i per representants del Front Popular i dels sindicats; aquests darrers, tanmateix, no hi aportaren llur col·laboració. Fou dissolt pel gener del 1937 en ésser creada la Comissió per a l'Estudi del Règim Immobiliari.

Comissariat de la Casa Obrera
Institució creada per la Generalitat de Catalunya el 13 de juny de 1932 i fusionada, el 19 de març de 1934, amb l'Institut contra l'Atur Forçós per tal d'estudiar i fixar normes sobre higiene, arquitectura, moblament, expropiació de sòl i finançament de la casa obrera. Va elaborar un pla urbanístic de Catalunya començant pel de Barcelona i afores, que restá formalitzat el 1934 en el pla Macià. El 1933, el president Macià inaugurà un grup de cases pilot al carrer de Torras i Bages, i fou iniciada la construcció de la Casa Bloc. Era integrat per una àmplia representació ciutadana.

Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya
Organisme dependent de la presidència de la Generalitat, dedicat a la propaganda política, creat per decret de 5 d'octubre de 1936, el primer d'aquest tipus en un país de l'Europa occidental. Actuà a través de la premsa diària («Comunicat de Premsa», ciclostilat, en set llengües, inclosos el llatí i l'esperanto), de revistes («Nova Ibèrica», «Amic», «Butlletí Especial per als Catalans Absents de la Pàtria»), de quaderns fotogràfics («Visions de Guerra i de Reraguarda»), d'edicions en quatre llengües, sovint il·lustrades, del cinema, de mascotes (El més petit de tots), de discs, de cartells, de teatres de titelles, de cors de cantaires (Sagetes Roges), de biblioteques ambulants (a les Llars Catalanes al Front). Tingué un personal fix que arribà a 300 persones. El comissari fou Jaume Miravitlles.

Comissió
1. Nom que reben determinats òrgans administratius de caràcter col·legial (comissions delegades del govern, comissió jurídica assessora, comissió municipal permanent, comissió interministerial o interdepartamental, comissió provincial d'urbanisme, comissió de traspassos, etc).
2. Reunió de persones delegades temporalment per fer una cosa o prendre resolucions en nom d'altres.

Comissió Abat Oliva
Entitat organitzadora de les festes de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat (27 d'abril de 1947). Fou inspirada per l'abat Aureli Maria Escarré i la presidí Fèlix Escalas i Chamení, amb Fèlix Millet i Maristany de secretari general i la col·laboració d'un secretariat dirigit per Josep Benet i Morell. Dugué a terme una àmplia campanya de sensibilització arreu de les comarques catalanes per primera vegada des del 1939, en un intent de reunir tots els catalans en una sèrie d'actes que culminaren en la solemne entronització de la Mare de Déu de Montserrat, a la qual assistiren més de 100 000 persones.

Comissió Bíblica
Organisme catòlic creat per Lleó XIII el 1902 per "defensar l'ortodòxia i promoure els estudis bíblics". Compost per cardenals i per consultors escollits d'entre especialistes de ciències bíbliques, tingué un període d'una gran activitat els anys 1905-15, caracteritzada per la desconfiança envers la crítica històrica i el modernisme. A partir del 1915 les intervencions foren més escasses i no tan rígides. Joan XXIII i Pau VI renovaren aquest organisme amb personal més preparat i obert als corrents i als mètodes moderns d'estudi. És vinculada a la Congregació de la Doctrina de la Fe.

Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col·lectius
Comissió que té per funció l'assessorament i la consulta a les parts de les negociacions col·lectives de treball amb vista al plantejament i la determinació dels àmbits funcionals dels convenis. Funciona sempre de forma tripartida i elabora i manté al dia un catàleg d'activitats que pot servir d'indicador per a les determinacions dels àmbits funcionals de la negociació col·lectiva.

Comissió d'Acció Política
Organisme de direcció política de la Lliga Regionalista, creat el 1904, per resoldre les qüestions immediates que es plantejaven al partit. Funcionà fins el 1933, però no es conserva cap testimoni escrit de les seves deliberacions. Format per un grup d'unes 5 persones, en foren designats per a la primera Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Albert Rusiñol i Ramon d'Abadal i de Vinyals. Posteriorment, en formaren part Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Joan Ventosa i Calvell i Josep Maria Trias de Bes. Redactà, entre altres documents, les bases per a l'estatut d'autonomia del 1919, la declaració contrària a la Conferència Nacional Catalana del 1922 i la proposta de transformar la Lliga Regionalista en Lliga Catalana el 1933.

Comissió d'Educació General
Organisme de política cultural creat el 1918 per la Mancomunitat de Catalunya per dur a terme el projecte d'Institut d'Educació General ideat per Prat de la Riba el 1914. El formaven Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, Eugeni d'Ors i representants del món cultural català: Lluís Maria Millet, Francesca Bonnemaison, Francesc Ripoll, Francesc Layret, Gustau Pittaluga, Josep Puig i Esteve, Manuel Folguera i Duran i Ramon Rucabado. El 1920 en fou nomenat president Jaume Bofill i Mates. Portà a terme una tasca important de divulgació cultural, de temes d'higiene i d'educació moral pels pobles del Principat fins a la Dictadura de Primo de Rivera.

Comissió d'Indústries de Guerra de la Generalitat
Òrgan creat per decret de la Generalitat de Catalunya de 7 d'agost de 1936, presidit per Josep Tarradellas i destinat a centralitzar la fabricació i emmagatzemar material de guerra, cosa que féu sovint a través de simples intervencions en les empreses, sense expropiar-les. Tot i l'oposició del govern de la Generalitat i el de la República, aquest acabà expropiant les indústries de guerra de Catalunya per decret l'11 d'agost de 1938.

Comissió de Cultura
Organisme municipal coordinador de les activitats d'ensenyament promogudes per l'ajuntament de Barcelona. Fou creada el 1916 a iniciativa del regidor Lluís Duran i Ventosa, que en fou el primer president. Sol·licità l'assessorament tècnic del pedagog Manuel Ainaud i de l'arquitecte Josep Goday i obtingué la col·laboració de les entitats culturals, artístiques, obreres i econòmiques barcelonines, de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, i dels mestres interessats per la pedagogia moderna (Rosa Sensat, Josep Barceló, Artur Martorell, Pere Vergés). El 1917 establí un pla general de construcció dels nous edificis escolars, entre els quals els grups Baixeras, Lluís Vives, Ramon Llull i l'Escola del Mar, i organitzà també nombrosos serveis escolars. Per a la selecció de mestres creà el Patronat Escolar de l'Ajuntament de Barcelona. Fou presidida, successivament, per Casimir Giralt, radical (1918-19), Lluís Nicolau d'Olwer, d'Acció Catalana (1920-22), i Jaume Bofill i Mates (1923). Amb la Dictadura de Primo de Rivera, les obres dels grups escolars foren paralitzades i l'assessor tècnic, Manuel Ainaud, fou destituït. Les activitats foren represes el 1930 sota la presidència de Lluís Massot i Balaguer. Durant la República en foren presidents Joan Casanovas (1931), Pere Comas (1931-32), Joan Casanelles (1932), Antoni Vilalta (1932-33), Joaquim Ventalló (1933), Joaquim Xirau (1933-34) i Octavi Saltor (1935-36). El 1939 fou suprimida. La seva obra ha estat una de les més profitoses per a la promoció cultural de Barcelona.

Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó
Nom amb el qual fou conegut des del 1820 l'antic Cos de Fàbriques de Teixits i Filats de Cotó, i amb el qual fou reconegut oficialment el 1826.

Comissió de govern
Òrgan dels ajuntaments integrat per l'alcalde i per un nombre de regidors no superior a llur tercera part, que té per missió la coordinació de les funcions executives i, també, la d'iniciativa en el govern i l'administració del municipi. Assisteix l'alcalde i té les atribucions que aquest i el ple li deleguin. Els regidors són nomenats per l'alcalde, que també pot destituir-los lliurement.

Comissió de la Classe de Filadors
També coneguda com a Comissió dels Treballadors de les Fàbriques de Filats. Grup obrer barceloní que coordinà l'acció contra les màquines de filar anomenades selfactines el 1854. Era dirigida per Josep Barceló, Ramon Maseras i Antoni Gual. El 1855 aquesta comissió passà probablement a formar part de la Comissió de les Classes Obreres.

Comissió de les Classes Obreres
Organització obrera formada a Barcelona el 1855 per la unió de diverses associacions de treballadors de la indústria cotonera. Col·laborà en l'organització de la vaga general del 1855. Formà part de la comissió mixta d'organismes barcelonins que s'entrevistaren amb el general Espartero per reivindicar el dret d'associació obrera.

Comissió de Responsabilitats
Organisme creat pel decret del Consell de la Generalitat de 9 de gener de 1937 que dissolgué el Comitè d'Apropiacions, creat el 5 d'agost de 1936. Tenia la funció de determinar responsabilitats i fer declaracions sobre apropiacions definitives i embargaments preventius i la d'acordar la retenció provisional dels saldos de comptes i dipòsits de persones incorregudes en responsabilitats. La seva actuació fou molt intensa el 1938.

Comissió del Sud del Pacífic
Organisme internacional fundat a Canberra el 1947 (en vigència des del 1948) per Austràlia, els Països Baixos, Nova Zelanda, França, la Gran Bretanya i els EUA amb la finalitat de coordinar l'assistència econòmica entre els estats que posseeixen territoris al sud del Pacífic. El 1962 se'n sortiren els Països Baixos, quan deixaren d'administrar la colònia de Nova Guinea. Des de la seva creació han entrat a formar-ne part els nous estats independents del sud del Pacífic.
A partir del 1998, la Comissió del Sud del Pacífic adopta el nom de Comunitat del Pacífic.

Comissió Econòmica per a Europa
Suborganització econòmica continental del Consell Econòmic i Social de l'ONU creada el 1947. Té seu a Ginebra i és formada per quaranta estats. Els seus objectius són l'enfortiment de les relacions econòmiques, l'estudi dels problemes econòmics i tecnològics d'Europa, i l'elaboració d'estadístiques tecnològiques i econòmiques. Entre els seus resultats es pot citar la normalització TIR (trànsit fronterer de camions). Des de 1990 assumeix, com a tasca primordial, la promoció de la transició i integració dels estats ex-comunistes d'Europa a l'economia europea i mundial.

Comissió Europea
Organisme de la Unió Europea creat el 1967 encarregat de vetllar per l'acompliment dels tractats. És un òrgan independent, bé que controlat pel Consell de Ministres, i amb algunes atribucions executives, especialment pel que fa al pressupost. Té, a més, la facultat de plantejar iniciatives al Consell de Ministres i, a instàncies d'aquest, desenvolupar projectes i exercir el poder decisori que li atorgui el Consell. La comissió la formen un president i sis vicepresidents adscrits als àmbits d'Economia i Finances, Cooperació i Desenvolupament, Indústria i Tecnologia de la Informació, Afers Econòmics Estrangers, Política de Personal i Administració, i Recerca i Desenvolupament. A més, hi ha un nombre variable de comissaris en matèries diverses. Els membres de la comissió són nomenats pels governs de cadascun dels estats membres de la Unió, cada dos anys en el cas del president i els vicepresidents, i cada quatre anys per a la resta de membres. Els càrrecs són renovables i no hi pot haver més de dos membres de cada estat. Des del 1981 n'han estat presidents Gaston Thorn (1981-84), Jacques Delors (1985-94) i Jacques Santer (des del 1994).

Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat
Organisme creat per decret de la conselleria de justícia i dret de 24 d'abril de 1932 per preparar el text articulat dels avantprojectes de llei de dret civil o administratiu local encomanats pel govern de la Generalitat de Catalunya. Preparà, entre altres, el de majoria d'edat, el de capacitat jurídica de la dona, el de successió intestada, el de contractes de conreu i el de la llei municipal. Funcionà fins el 1936, que fou suspesa la funció parlamentària.

Comissió Mixta d'Administració i Control de la Propietat Urbana
Organisme definit pel decret de 9 de gener de 1937 i constituït l'1 de febrer del mateix any. S'encarregà d'estudiar la qüestió de l'estatge a Catalunya i d'administrar els béns immobles urbans. Fou formada per nou vocals (tres de designats pel conseller de finances de la Generalitat de Catalunya, tres pel Sindicat de la Construcció de la CNT i tres pel Sindicat de la Construcció de la UGT). En ésser aprovada la municipalització de la propietat urbana (11 de juny de 1937), hauria hagut de desaparèixer, però davant les dificultats de creació de la Caixa Immobiliària, continuà les seves funcions fins el 1939.

Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV)
Òrgan superior borsari espanyol que ordena, supervisa i inspecciona els mercats de valors i tot el que s'hi refereix. Creada per la reforma del 1988, aquesta comissió fa respectar les regles del joc, protegeix els inversors (perill de malversacions, fraus, delictes, etc), realitza enquestes si les aconsellen certes queixes o presumpcions, i pot sancionar els professionals.

Comissió parlamentària
Òrgan de treball de les cambres legislatives integrat per un nombre reduït de membres que representen els diferents grups parlamentaris en proporció a llur importància en la respectiva cambra. Sol haver-hi quatre tipus de comissió: les permanents legislatives i no legislatives, les d'investigació i les extraordinàries. Normalment tenen una funció d'instrucció al ple, malgrat que excepcionalment, per delegació d'aquest, poden aprovar amb caràcter definitiu determinades lleis (comissions en seu legislativa plena).

Comissió Reguladora de Preus
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya de 14 de setembre de 1937 amb la finalitat de dirigir el consum. Tractà de restringir el de luxe i fer assequibles els productes indispensables, però la multiplicitat de departaments que entenien en transaccions dificultà una política de preus eficaç. Per decret de la República de 6 de gener de 1938, que establia que el proveïment de Catalunya era competència del govern central, n'assumí les funcions el Comité Regulador de Precios, ampliat amb un delegat de la Generalitat.

Comissió Reguladora de Salaris
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya de 5 d'octubre de 1937, amb l'objectiu de formular una política de salaris. A més dels funcionaris de la Generalitat, en formaven part també dos representants de les centrals sindicals CNT i UGT.

Comissions Obreres (CC.OO.)
Sindicat de l'estat espanyol. Sorgida de les organitzacions obreres amb caràcter espontani i unitari durant les vagues dels minaires asturians en 1962-63 (bé que la primera Comissió Obrera datava del 1958 a Gijón), conegué una ràpida difusió al si de la classe obrera a Biscaia, Madrid, Catalunya (1964) i altres zones industrials, i protagonitzà les vagues de 1965-67, sota l'impuls conjunt de comunistes, socialistes, catòlics, sindicalistes, etc. A partir del 1966, el moviment —ja massiu— penetrà, a través de les eleccions sindicals, en les estructures oficials de la CNS verticalista, però fou declarat il·legal (1967) i sofrí, ultra una severa repressió, diverses crisis internes que hi afavoriren el predomini del PCE. Mort Franco, en 1976-77 diversos sectors minoritaris se'n separaren, cosa que donà lloc al Sindicat Unitari i a la CSUT, i CCOO esdevingué un sindicat de tipus més clàssic —Confederació Sindical de Comissions Obreres— d'estructura federal, vinculat al PCE-PSUC. N'han estat dirigents històrics Nicolás Sartorius i Marcelino Camacho, el qual fou secretari general de l'organització entre el 1976 i el 1987, any que fou substituït per Antonio Gutiérrez. El sindicat s'oposà frontalment a la política econòmica i laboral del govern fins als primers anys noranta, estratègia a la qual s'uní, des del 1988, la UGT malgrat la pugna que mantenia amb aquesta organització sindical per l'hegemonia en el moviment obrer. Ambdues organitzacions protagonitzaren mobilitzacions massives, especialment la vaga general del 14 de desembre de 1988. Posteriorment, CCOO encapçalà els moviments contra la política de reconversió industrial duta a terme a Astúries i el País Basc. Als primers anys noranta la direcció inicià un viratge en la seva estratègia i adoptà postures més conciliadores amb la patronal, motiu pel qual es produïren una sèrie d'enfrontaments interns que culminaren en la destitució de M. Camacho de la presidència del sindicat el 1996. La Comissió Obrera Nacional de Catalunya, constituïda el 1966, tingué com a secretari general des del 1973 a Josep Lluís López Bulla, al qual succeí Joan Coscubiela el 1996. Publica "Lluita Obrera"; a les Balears, on és present des del 1966, publica "Unidad".
Fins que no es delimità el marc legal d'actuació dels sindicats amb la reglamentació del dret de llibertat sindical, la llei de vagues o la llei d'eleccions sindicals, CCOO tingué molt poc marge de maniobra. Al juny del 1981, govern, patronal i sindicats, entre els quals CCOO, aprovaren un acord sobre ocupació (ANSE). Durant els anys vuitanta, sobretot arran de la victòria socialista, les tensions augmentaren davant la crisi econòmica, l'atur i les reconversions sectorials. El líder de CCOO Marcelino Camacho abandonà la secretaria general en el Congrés del 1987, càrrec que ocupà Antonio Gutiérrez. El 14 de desembre de 1988 CCOO convocà, amb altres sindicats, una vaga general que fou un èxit. El 27 de gener de 1994 tornà a convocar-se una altra vaga general pel rebuig a la política laboral i econòmica del govern socialista, però tingué menys repercussió que la del 1988. Durant els anys noranta, CCOO es mostrà molt crític amb el govern socialista per la reforma del mercat laboral, la legalització de les agències de col·locació privades i els contractes laborals precaris. Tot i que convocà una vaga general de funcionaris al novembre del 1996 per la congelació dels sous, l'abril del 1997 firmà un acord amb UGT i la patronal per tal de posar fi a la precarietat laboral i l'estabilitat en l'ocupació. A la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), Josep Lluís López Bulla deixà la secretaria general el 1995 en mans de Joan Coscubiela, després d'haver-ne estat al capdavant des del 1972.

Comitè
Grup de persones elegides per una societat, un partit, etc, per a constituir una junta que té una missió, unes atribucions determinades, etc.

Comitè central
Òrgan dirigent dels partits comunistes; els seus membres són elegits a cada congrés del partit.

Comitè Central de Proveïments
Organisme creat des dels primers dies de la guerra de 1936-39 com a annex del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, destinat a resoldre el problema del proveïment de Barcelona, organitzar la compra-venda d'excedents, crear cantines per als obrers desocupats i proveir hospitals, hospicis i el front. Estigué format per representants de la CNT, de la FAI, de la UGT, del POUM, d'ERC, de la Unió de Rabassaires i per un tècnic. La dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes i la recuperació del control de la situació per part de la Generalitat comportaren la dissolució del Comitè Central de Proveïments (17 d'octubre de 1936) i la seva substitució pel departament de Proveïments, format el 6 d'octubre.

Comitè Civil contra el Terrorisme
Organisme cívic creat a Barcelona, el 1920, per combatre les activitats terroristes provocades pels elements extremistes, tant patronals com obrers. Era domiciliat a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i el presidí Rafael Campalans. La Dictadura del general Primo de Rivera el suprimí el 1923.

Comitè d'empresa
Òrgan representatiu i col·legiat del conjunt dels treballadors en l'àmbit d'una empresa o centre de treball per a la defensa de llurs interessos. La seva formació és obligatòria en tot centre de treball de cinquanta o més treballadors fixos.

Comitè de Defensa Social
Agrupació política conservadora, de tendència reaccionària, fundada a Barcelona el 1911. Intentà d'agrupar elements catòlics, conservadors i tradicionalistes, i es manifestà contrari al catalanisme. Fou derrotat en totes les eleccions a què es presentà.

Comitè de la Triple Aliança
Plataforma unitària de catalans, bascos i gallecs. Es constituí a Buenos Aires el 1925, a imitació del comité homònim barceloní (1923). La cerimònia de fundació tingué lloc el 13 de setembre al teatre Liceo. Antoni Costa, del grup independentista Comité Llibertat, també fundat a l'Argentina, presidí l'acte. Hi intervingueren Lino Pérez, de l'Irmandade Nazionalista Basca, el periodista argentí Santiago Nocetti i Josep M. Xammar i Sala.

Comitè de les Regions de la Unió Europea
Òrgan de la Unió Europea de caràcter consultiu creat pel tractat de Maastricht el 1992 amb el nom de Comitè de les Regions d'Europa. El 1994 hom li donà el nom actual. El 1996 era format per 222 membres, representants de les col·lectivitats regionals i locals dels estats de la UE, que varien de 6 a 24 segons els estats, nomenats pel Consell per unanimitat, a proposta dels respectius estats, per a un període de quatre anys. La presidència és ocupada durant dos anys per càrrecs d'organismes regionals o locals: Jacques Blanc, president del Llenguadoc-Rosselló (1994-96), l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall (1996-98), i, des del 1998 el ministre per a afers europeus del land del Rin del Nord-Westfàlia Alfred Denmayer. El Comitè pot ésser consultat pel Consell o per la Comissió en matèries d'educació, cultura, salut pública, xarxes transeuropees i cohesió econòmica i social i pot emetre un dictamen quan consideri que hom compromet interessos regionals específics.

Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya
Organisme creat el 21 de juliol de 1936 a Barcelona per organitzar militarment les forces que lluitaren contra l'alçament a Catalunya. Format a proposta de Lluís Companys, s'hi aplegaren les organitzacions sindicals i els partits del Front Popular. Figuraren en el primer comitè central dirigents de la CNT (3), de la FAI (2), del PSUC (1), del POUM (1), d'ERC (3), de la Unió de Rabassaires (1), d'Acció Catalana Republicana (1) i Ll.Prunés i dos militars, assessors de la Generalitat. El comitè organitzà les milícies obreres i les columnes que partiren al front, principalment al d'Aragó. Fou dissolt el 27 de setembre pel govern de la Generalitat i les milícies obreres, militaritzades, foren absorbides per l'exèrcit regular republicà.

Comitè de No-intervenció
Organisme internacional destinat a evitar interferències en la guerra civil espanyola (1936-39). Pressionat pel govern britànic, que volia evitar l'extensió de la guerra, i davant la divisió de l'opinió pública, el president francès Léon Blum proposà, el 25 de juliol de 1936, la no-intervenció de les potències i demanà l'adhesió al Comitè a la Gran Bretanya, els EUA, Itàlia, Alemanya, l'URSS, Bèlgica, Holanda, Txecoslovàquia i Polònia. Malgrat les adhesions, el Comitè no pogué evitar l'ajut italià, alemany i portuguès al general Franco, i el soviètic, unit als voluntaris, a la República. Les patrulles navals i terrestres creades pel febrer del 1937 foren insuficients, però entre l'agost i el setembre del 1938 aconseguí l'evacuació de les brigades internacionals i d'una gran part de les forces alemanyes i italianes. Fou dissolt el 20 d'abril de 1939.

Comitè de Salvació Pública
Òrgan de govern col·lectiu que regí França de l'abril del 1793 al juliol del 1794. L'elecció, per la Convenció, dels seus membres —primerament 9, i després 12— esdevingué una simple formalitat, i el Comitè, per sobre l'Assemblea, acabà imposant dictatorialment la voluntat revolucionària de París a la resta del territori. Hom distingeix el primer Comitè de Salvació Pública, dominat per Danton, del segon o Gran Comitè de Salvació Pública (a partir de juliol-agost de 1793), que acomplí, amb l'ajut de dotze comissions executives, una labor ingent. Comprenia un grup polític: Robespierre, assistit per Couthon i Saint-Just (el «triumvirat»), a més de Barère, Billaud-Varenne i Collot d'Herbois i un grup de tècnics, com Carnot (guerra), Prieur de la Côte d'Or (armament), Jean-Bon Saint-André (marina militar), Lindet (proveïments). Contra la crisi econòmica, extremà el racionament, el control dels preus i l'eliminació dels acaparadors. Contra els enemics interiors, practicà el règim del terror (execució de contrarevolucionaries, dantonistes, hebertistes), suprimí les llibertats de culte i de premsa, portà a cap la descristianització, implantà el calendari revolucionari i el culte a la deessa Raó, i, sobretot, en un intent de centralització absoluta, encarregà a un centenar de representants la missió d'imposar la seva política als departaments. Contra els enemics de l'exterior que havien envaït França, portà a cap la mobilització general, la fabricació d'armaments, l'organització dels exèrcits, tots els quals fets permeteren de redreçar la situació i d'emprendre la quarta etapa, victoriosa, de la guerra. Després de termidor i de l'execució de Robespierre i els seus, el Comitè perdé una gran part de les atribucions, que retornaren a la Convenció; i quan aquesta s'extingí, el 1795, desaparegué amb ella. Envers Catalunya, el Comitè de Salvació Pública, en un primer intent definit per Couthon, havia previst una política d'atracció dels habitants amb vista a la possible creació d'una «república germana» catalana. Però, llevat d'algunes proclames i amb la introducció de propaganda, tant els representants del Comitè als Pirineus Orientals (Cassanyes, Fabre, Gaston, llurs successors Milhaud Soubrany, i, després de termidor, Delbrel, Vidal) com els generals de l'exèrcit francès adoptaren, a remolc dels esdeveniments, una línia d'acció més pragmàtica i que es reduí ben sovint, paral·lelament amb la repressió terrorista al Rosselló, a l'explotació del país en tots els fronts: ocupació provisional d'Andorra, annexió de la Vall d'Aran, dominació de la Cerdanya, incursions a l'Urgellet i al Ripollès, guerra sense quarter a l'Empordà.

Comitè Econòmic i Social
Organisme de caràcter consultiu creat el 1957 i adscrit a la CEE que representa col·lectius diversos de l'àmbit laboral, particularment treballadors i empresaris i llurs organitzacions, a més d'associacions diverses (agricultors, grups cooperatius, moviments ecologistes, etc). El nombre de representants és de 222, nomenats pel Consell Europeu per a un període de quatre anys. Pot ésser consultat pel Consell, pel Parlament o bé per la Comissió Europea. El Comitè pot formular propostes i ésser consultat en els àmbits laboral, educatiu, social o mediambiental.

Comitè Europeu
Organisme internacional creat a Londres (1850) per polítics exiliats de tot Europa a conseqüència dels fets revolucionaris de 1848-49. Fou ideat per l'italià Giuseppe Mazzini, al qual s'uniren el francès Alexandre A. Ledru-Rollin, l'alemany Arnold Ruge, l'hongarès Lajos Kossuth, etc. La seva finalitat era aconseguir l'alliberament dels països aleshores oprimits: Itàlia, Polònia, Hongria, etc. Les desavinences entre Mazzini i Kossuth, però, n'anul·laren l'eficàcia (1853).

Comitè Executiu Popular
Organisme de govern creat a València durant els primers mesos de la guerra civil, d'agost a desembre de 1936. Originàriament fou compost per dotze membres: dos representant la CNT, dos la UGT, i un el Partit Sindicalista, el Partit Comunista, el POUM, el PSOE, Izquierda Republicana, Unión Republicana Nacional, Esquerra Valenciana i el Partit Valencianista d'Esquerra. Posteriorment s'hi afegí un representant de la FAI. Fou, de fet, l'única autoritat existent al País Valencià. S'organitzà en distints departaments (defensa, transports, propaganda, etc) com un poder plenament autònom. Tot i això, el seu poder a penes ultrapassà normalment els estrictes límits de la ciutat de València, per tal com arreu del país sovintejaren organismes similars. Creà tribunals populars, una guàrdia popular antifeixista i un consell d'economia per a planificar la producció. El canvi de signe evidenciat a la zona republicana arran del novembre de 1936 —formació del gabinet de Largo Caballero— i l'establiment a València de la capitalitat de la República posà terme a la vida del Comitè Executiu Popular, que fou dissolt el mes de desembre i substituït pel Consell Provincial de València.

Comitè Francès d'Alliberament Nacional (CFLN)
Màxim organisme polític que dirigí la resistència francesa, creat el 3 de juny de 1943. Fou el resultat de la fusió dels governs francesos d'Alger (Giraud) i de Londres (De Gaulle). Ambdós generals foren nomenats copresidents, però Giraud es retirà el mes d'octubre. De Gaulle donà més representativitat al Comitè incorporant-hi parlamentaris i creant una assemblea consultiva provisional. El 3 de juny de 1945 el CFLN prengué el nom de Gouvernement Provisoire de la République Française.

Comitè Internacional per a la Migració
Organisme creat el 1951 que té per finalitat d'ajudar els emigrants de tot el món, sobretot europeus, que volen establir-se en territoris de densitat demogràfica escassa (Austràlia, Canadà) o mancats de personal tècnic qualificat (Amèrica Llatina). També ajuda al reestabliment de refugiats en llocs d'asil permanents. Des de la seva creació ha prestat els seus serveis a més de 3 milions de refugiats i emigrants. Té la seu a Ginebra.

Comitè local de control
Organisme polític establert a Catalunya d'una manera espontània durant la guerra de 1936-39 per substituir els ajuntaments i les forces d'ordre públic. Eren formats per membres de les organitzacions polítiques o sindicals afectes al Front Popular, especialment les anarcosindicalistes. Foren dissolts després dels Fets de Maig del 1937 i substituïts per organismes dependents del govern republicà o de la Generalitat de Catalunya.

Comitè obrer de control
Organisme de control obrer sorgit espontàniament a les empreses de Catalunya els primers dies de la guerra de 1936-39. Foren acceptats per la Generalitat de Catalunya com a òrgans legals de decisió, i per l'agost del 1936 hom en regulà l'organització i el funcionament. Assumia la gestió d'una empresa si el propietari era declarat desaparegut; en uns altres casos efectuava només una funció de control de l'antic consell d'administració. La seva intervenció havia d'ésser aprovada pel Consell d'Economia de la Generalitat. Pel decret de col·lectivitzacions de 24 d'octubre.

Comitè Olímpic Català (COC)
Organisme que agrupa les federacions esportives catalanes, atletes i personalitats de l'esport català, amb aspiració d'assolir el seu ple reconeixement com a comitè olímpic nacional per part del Comitè Olímpic Internacional. Els seus principals objectius consisteixen en la promoció de valors i ideals olímpics en l'àmbit territorial de Catalunya i, especialment, tenir la capacitat per presentar esportistes i equips catalans als Jocs Olímpics. Té com a antecedents la constitució, l'any 1913, d'una comissió de l'esport català, que mantingué relacions directes amb el COI i de la qual nasqué l'any 1920 la Confederació Esportiva de Catalunya amb funcions de comitè olímpic nacional, la qual meresqué del COI, l'any 1923, el màxim guardó de la Copa Olímpica. Dissolta la Confederació Esportiva amb motiu de la dictadura de Primo de Rivera, fou resconstituït definitivament a Barcelona el dia 19 de maig de 1988, i es presentà la sol·licitud de reconeixement al COI el dia 19 de març de 1990.

Comitè Olímpic Internacional (COI)
Organisme internacional responsable de la promoció, organització i reglamentació dels Jocs Olímpics i llur programa. Fou constituït a París el 23 de juny de 1894 en restaurar-se les olimpíades modernes pel baró de Coubertin. És compost per representants dels comitès olímpics nacionals de cada país i per personalitats a títol individual. Té la seva seu a Lausana.

Comitè Olímpic Nacional
Organisme dels estats amb participació als Jocs Olímpics. És compost pels representants de totes les federacions nacionals dels esports que figuren al programa olímpic i pels membres delegats al COI.

Comitè paritari
Consell compost per igual nombre de representants obrers i patronals amb un president nomenat pel govern, que tingué com a finalitat resoldre per arbitratge previ obligatori els conflictes laborals col·lectius i individuals a cada sector local de la producció. Constituïren els organismes bàsics del règim corporatiu paritari muntat a Espanya per la dictadura del general Primo de Rivera a la segona etapa del règim, per decret de 26 de novembre de 1926, obra del ministre de treball, Eduard Aunós. S'inspirà en el corporativisme feixista d'Itàlia i en les idees del moviment social catòlic. La UGT i els socialistes participaren en els comitès paritaris en virtut del pacte tàcit de no-agressió existent entre ells i la Dictadura. Malgrat les mesures repressives contra les vagues, aquesta participació, que mantingueren àdhuc després de negar-se a participar a l'Assemblea Nacional Consultiva, augmentà la influència socialista en certs sectors. En el camp de l'agricultura no funcionaren pràcticament els comitès paritaris, i en el de la indústria no evitaren que l'índex dels salaris reals dels obrers qualificats espanyols baixés de 106 a 103,8 l'any 1930 (índex 100 = 1914). Les vagues tampoc no disminuïren, puix que el nombre de vaguistes a Espanya fou de 21 851 l'any 1926, de 70 024 el 1927, de 55 576 el 1929 i de 247 460 el 1930. A Catalunya el sistema fou poc operatiu per la dissolució de la CNT, que tenia la majoria dels treballadors associats, pel maig del 1924. La representació dels obrers fou confiada sobretot als sindicats lliures, minoritaris i sospitosos de connivència amb les autoritats, i alguna vegada a la UGT. Abans no havia funcionat eficaçment, a Catalunya, més que una institució d'arbitratge: la Comissió Mixta del Treball en el Comerç de Barcelona (1920), que continuà funcionant sota la Dictadura.

Comitè revolucionari
Organisme creat a França per la Convenció (1793). N'hi havia un a cada municipi i a cada districte de les ciutats de més de 25 000 habitants. Anomenats primer comitès de vigilància, adquiriren gradualment atribucions i arribaren a aplicar directament la legislació revolucionària. Formats per 12 membres, depenien del comitè de seguretat general, i, més tard, del de Salvació Pública. Foren abolits en caure el règim del Terror (juliol del 1794).

Commonwealth, The
O Commonwealth of Nations. Associació de nacions constituïda per la Gran Bretanya (amb les seves colònies i dependències) i per una sèrie d'estats sobirans nascuts de l'imperi colonial britànic. Es regeix per un complex sistema de reunions i consultes, entre els quals sobresurten les reunions de ministres de finances i les conferències de caps de govern. L'òrgan permanent del Commonwealth és la seva secretaria general, creada el 1965. L'organització comprèn indistintament repúbliques i monarquies, totes les quals, però, accepten el monarca britànic com a cap. Dels 54 membres que el Commonwealth tenia l'any 2000, 33 eren repúbliques, 5 tenien monarquia pròpia i unes altres 16 monarquies tenien com a cap d'estat la reina d'Anglaterra. Les grans diferències econòmiques, culturals i polítiques que separen i sovint afronten els membres del Commonwealth n'esterilitzen en gran part l'eficàcia. Només en el terreny aranzelari (tarifes preferencials) hom ha assolit acords importants. Bé que fins el 1926 no es produí la primera formulació oficial, cal situar-ne els orígens a la segona meitat del s XIX i els primers decennis del s XX, període de temps durant el qual les colònies britàniques amb majoria de població blanca (el Canadà, Austràlia, etc) assoliren l'estatut de domini i, ensems, una autonomia que s'assemblava molt a la independència, perquè només en el terreny de les relacions internacionals seguien la tutela de la metròpoli. Els tractats de pau signats, en acabar-se la Primera Guerra Mundial, pels dominis en qualitat d'estats independents posaren en relleu la necessitat d'adequar les estructures legals a la realitat. Per això, la conferència imperial del 1926 proclamà que 'La Gran Bretanya i els dominis (el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica, Estat Lliure d'Irlanda i Terranova) constitueixen comunitats autònomes dins l'imperi Britànic, amb igualtat de drets i sobirania, bé que unides per una mateixa fidelitat a la corona i lliurement associades com a membres del British Commonwealth of Nations'. El 1931, el parlament britànic revocà, en virtut de l'estatut de Westminster, les disposicions que restringien el poder dels parlaments dels dominis. L'onada descolonitzadora que seguí la Segona Guerra Mundial amplià notablement el nombre d'estats membres del Commonwealth: l'Índia i el Pakistan (1947), Sri Lanka (1948), Ghana i Malàisia (1957), Nigèria (1960), Xipre, Sierra Leone i Tanganyika (1961) (aquest darrer país s'uní el 1964 a Zanzíbar i constituïren l'estat de Tanzània), Jamaica, Trinitat i Tobago i Uganda (1962), Zanzíbar i Kenya (1963), Malawi, Malta i Zàmbia (1964), Gàmbia i Singapur (1965), Guyana, Botswana, Lesotho i Barbados (1966), Maurici, Swazilàndia i Nauru (1968), les Tonga, Samoa Occidental (des del 1997 Samoa) i les Fiji (1970), Bangla Desh (1972), les Bahames (1973), Grenada (1974), Papua Nova Guinea (1975), les Seychelles (1976), les Salomó, Dominica i Tuvalu (1978), Saint Vincent i les Grenadines, Saint Lucia i Kiribati (1979), Vanuatu i Zimbabwe (1980), Antigua i Barbuda i Belize (1981), les Maldives (1982), Saint Christopher i Nevis (1983), Brunei (1984), Namíbia (1990) i el Camerun (1995). L'excepció de Moçambic, antiga colònia portuguesa que el 1995 ingressà a l'organització, fou justificada adduint els lligams històrics d'aquest estat amb el Commonwealth des de la seva independència (1975). El 1976 fou concedit al Commonwealth el status d'observador a les Nacions Unides. L'any 2000, el Commonwealth constava de 54 membres. Alguns estats membres han abandonat l'organització: Irlanda (1949), Sri Lanka (1972, reintegrada poc després) i el Pakistan (1972, reintegrat el 1989). D'altra banda, el compromís genèric de tots els membres amb la democràcia, contra el racisme i la repressió política, subscrit en les declaracions de Singapur (1971) i Harare (1991), entre d'altres, ha determinat la sortida de l'organització de Sud-Àfrica (1961, readmesa el 1994), el Pakistan (des del 1999) i les Fiji (1987, readmeses el 1997). Per aquest motiu, han estat suspesos de l'estatut de membres Nigèria (1995) i Sierra Leone (1997). Les divisions internes per les sancions i l'embargament a la República de Sud-àfrica per l'apartheid s'allargaren durant els anys vuitanta i es començaren a suavitzar arran de l'abandó de Margaret Thatcher del govern, el 1991. Es reintegraren al Commonwealth el Pakistan (1989), la República de Sud-àfrica (1994), i s'hi integraren per primer cop el Camerun i Moçambic (1995). A la cimera d'Auckland (Nova Zelanda), el novembre del 1995, s'acordà suspendre Nigèria de l'organització després de l'execució de 9 opositors del partit del règim. Al juny del 1996 hi havia 53 estats membres.

Communauté Française
Associació d'estats creada per la constitució francesa de 4 d'octubre de 1958 que comprenia, a més de l'estat francès, les dotze antigues colònies d'Àfrica que havien optat per l'estatut d'estat membre i que havien acceptat d'entrar a la Communauté. Els estats membres, que tenien una competència general fora de les matèries que la constitució havia expressament atribuït a la Communauté, és a dir, a l'estat francès, posseïen l'autonomia interna, però no pas la sobirania ni tampoc la independència internacional. De dret, podien sortir de la Communauté quan ho desitjaven reivindicant llur idependència. La Communauté se situava en una perspectiva de tipus federalista; havia estat imaginada pel general De Gaulle com una tècnica liberal de descolonització. La seva existència fou, però, molt efímera, perquè els estats africans de la Communauté accediren a la independència entre el 1959 i el 1960. Si oficialment no ha estat mai dissolta, en realitat ha deixat d'existir i només conserva un interès limitat pels territoris d'ultramar encara integrats dins l'estat francès.

Companyia
Associació per a fins econòmics, industrials o comercials, societat.

Companyia de l'Índia Oriental
Societat anglesa fundada el 1599, per explotar el comerç amb l'Índia i l'Extrem Orient, des del 1600 amb privilegi de monopoli. Assolí grans beneficis, bé que la rivalitat holandesa provocà seriosos conflictes. El 1691 aparegué una companyia rival, protegida pels whigs, però el 1709 es fusionaren totes dues en la Companyia Unida de Comerciants, de caire similar. El 1813 perdé el monopoli del comerç amb l'Índia, i des del 1833 s'introduí a la Xina. El 1858 els seus béns passaren a la corona anglesa.

Companyia privilegiada
Associació mercantil, generalment en forma de societat per accions, sorgida des de la fi del s XVI als països europeus de comerç més actiu, especialment de productes colonials americans o asiàtics. Els comerciants d'Anglaterra, Holanda i França, especialment, exclosos en teoria d'aquest comerç que monopolitzaven els imperis castellà i portuguès, crearen companyies que obtingueren privilegis de llurs governs per tal de controlar el comerç dels productes colonials a llurs respectius països i d'establir factories i colònies a les zones de proveïment (pertanguessin o no a Castella o a Portugal). Aquest sistema reportava l'avantatge d'evitar la creació de dominis territorials extensos a terres llunyanes —contràriament a la pràctica de la colonització extensiva castellana i portuguesa—. El privilegi era habitualment concedit per a una determinada zona geogràfica i sovint per a un temps limitat, prorrogable en cas d'èxit. Les primeres companyies d'importància foren la Companyia de l'Índia Oriental, creada a Londres el 1599 i amb privilegi del 1600, i la Companyia Holandesa de les Índies Orientals (1602), que obtingueren beneficis fabulosos. A França no assoliren importància fins a la creació de la Companyia Francesa de les Índies Orientals (1664) i, el mateix any, de la Companyia Francesa de les Índies Occidentals, impulsades per Colbert. A part llurs objectius comercials, els navegants a sou de les companyies solien atacar les naus castellanes i les de companyies rivals; es dedicaven al contraban i al tràfic d'esclaus. La dinastia borbònica d'Espanya superà, en part, la mentalitat monopolista que havia lliurat el comerç amb Amèrica i Oceania a Sevilla i Cadis, i fou possible de crear també companyies privilegiades a la resta de la Península. El 1728 fou fundada la Companyia de Comerç de Caracas, a Guipúscoa, i el 1785, la Companyia de Filipines. Als Països Catalans la primera fou la Companyia de Comerç de Barcelona (1755). Amb la generalització de les doctrines del liberalisme econòmic, al s XIX, les companyies privilegiades desaparegueren o perderen importància. Han estat considerades una etapa decisiva de la formació del capitalisme.

Competència
Rivalitat entre dos o més productors o comerciants, amb vista a controlar el mercat més ampli possible. En sentit tècnic, la competència organitza i regula sistemàticament la participació dels subjectes de la vida econòmica en l'obtenció de productes adequats a les exigències del mercat, tant des del punt de vista de preus com de qualitats. Bé que el concepte era ja utilitzat amb anterioritat als economistes clàssics, fou aquesta escola la primera a formular una teoria completa sobre la formació dels preus basada en el model de competència perfecta o lliure competència, desenvolupada més endavant pels economistes neoclàssics. El model de competència perfecta es basa en una sèrie de premisses, que hom creia definidores de la forma normal de mercat: el mercat és talment constituït, que cap empresa no té prou influència per actuar independentment sobre la producció ni sobre els preus; els productes són oferts d'una manera homogènia, a fi que els consumidors no puguin tenir preferències; no hi ha cap obstacle per a l'entrada de noves empreses competidores; compradors i venedors coneixen perfectament tot el que es produeix i es consumeix; hi ha, a més, una perfecta mobilitat dels recursos productius. Si es donen aquestes premisses, el preu de venda de cada mercaderia tendeix a identificar-se amb el seu cost mitjà i amb el seu cost marginal, i esdevé, a llarg termini, un preu d'equilibri fix. Si el preu de mercat, en efecte, fos superior al d'equilibri, es produiria un excés d'oferta que el faria baixar fins al nivell fixat; inversament, si fos inferior, hi hauria un excés de demanda que el faria augmentar fins al punt d'equilibri. Tot empresari, doncs, que produeixi amb aquest preu determinat pel lliure joc del mercat, sap que té assegurada la venda de tota la producció. D'altra banda, com que l'empresari vol obtenir el màxim benefici, anirà augmentant la seva producció fins que el cost de l'última unitat produïda (cost marginal) sigui igual al preu de mercat o als seus ingressos mitjans, equivalents als ingressos marginals. Però, malgrat la formulació lògica d'aquest model teòric, obert només a dos tipus concrets de mercat —competència perfecta, com a regla general, i monopoli, com a cas límit—, l'observació dels fets econòmics posà en qüestió aquesta teoria clàssica i l'orientà cap a un plantejament de situacions intermèdies de mercat. El canvi radical en l'anàlisi dels mercats i de la formació dels preus es produí amb Edward H.Chamberlin (The Theory of Monopolistic Competition, 1932) i J.Robinson (Economics of Imperfect Competition, 1933). El primer estableix el concepte de competència monopolística, que es basa en la diferenciació intencionada del producte i en la localització geogràfica dels oferents; formula, doncs, una nova situació, més real, en què tant es poden donar uns monopolis impurs que admetin una certa competència com una competència insensible entre monopolis. El segon estableix el concepte, similar al de Chamberlin, de competència imperfecta, com aquella situació normal en què les condicions de la competència perfecta no es compleixen a causa de tres obstacles: despeses del transport, informació insuficient dels consumidors i qualitat diferent dels productes. Definida per J.M.Clark, la competència practicable és aquella situació en què es dóna una rivalitat per a la venda dels productes, de tal manera, que el màxim benefici que cerca cada venedor individual és limitat per la lliure opció del comprador per a dirigir-se als seus rivals que venen el que hom creu que és un producte similar. El mateix autor definí també la competència virtual com aquella situació en què els obstacles psicològics temperen els abusos d'un monopoli absolut. Sovint els governs estableixen mesures de control sobre la competència, promulgant lleis i creant organismes adequats. A l'estat espanyol, el control de la competència es basa en la llei de 1963 de repressió de les pràctiques comercials restrictives de la competència, que establí el tribunal de defensa de la competència, que és el que amb caràcter privatiu i excloent ha de declarar sobre l'existència o inexistència d'aquelles pràctiques i de la nul·litat dels convenis que les produeixen.

Competència deslleial
Activitat competitiva caracteritzada per la utilització de tècniques o procediments contraris a les normes de correcció i bons costums en matèria comercial. Declarada il·lícita per la llei és, per tant, prohibida.

Competència prohibida
Prohibició legal o contractual de realitzar la mateixa activitat que fa un altre operador, per haver estat declarada il·lícita o perquè l'estat se'n reserva la realització.

Competitivitat
Capacitat per a la producció i venda de productes i la prestació de serveis en els mercats interiors i exteriors. L'objectiu essencial d'una estratègia de foment de la competitivitat és potenciar la capacitat d'adaptació eficient de l'economia davant canvis en la tecnologia, en els mercats i en les institucions. És un factor clau, en la mesura que la capacitat d'un creixement sostingut de l'economia depèn del seu potencial exportador i de l'estalvi, accentuat pel fet que la integració a la Comunitat Europea comporta una major obertura. Tradicionalment s'han identificat com a factors determinants de la competitivitat els costs i els preus, però actualment cal afegir-ne de nous, com són ara la tecnologia, la qualitat, el disseny, la comercialització, els serveis de postvenda, la imatge, la marca i en general tot el marc macroeconòmic.
Tot i que es tracta d'un concepte empresarial, s'ha extrapolat freqüentment i s'aplica també a les nacions. L'OCDE defineix la competitivitat d'una nació com el grau en què pot, en condicions de lliure mercat, produir béns i serveis que superin la prova dels mercats internacionals a la vegada que manté i incrementa la renda real de la seva població a llarg termini. D'altra banda, la Comissió de les Comunitats Europees la defineix com la capacitat d'incrementar la seva quota d'exportació en els mercats internacionals o com la capacitat de tenir una taxa de creixement econòmic elevada sense que el saldo per compte corrent es deteriori.

Compilació
Col·lecció de lleis, altres disposicions legals i, a vegades, també costums, catalogats cronològicament o per matèries, que esdevé un ordenament jurídic amb força d'obligar en el moment que és promulgada oficialment per l'autoritat legislativa;. En cas contrari, constitueix una simple col·lecció privada en què les disposicions contingudes tenen força d'obligar per elles mateixes segons llur rang jurídic i àmbit d'aplicació. La tradició de les compilacions jurídiques és antiquíssima. Moltes col·leccions de dret consuetudinari s'han anat recollint i conservant a manera de compilació. La tècnica compiladora es desenvolupà extraordinàriament en el món romà, especialment amb Justinià, que, sota el nom de Codex, féu compilar totes les constitucions imperials romanes sistematitzades per ordre de matèries i, sota el de Digesta o Pandectae , féu fer el mateix amb fragments de jurisprudència i de lleis antigues. Actualment aquesta tècnica legislativa ha estat adoptada en l'ordenament jurídic espanyol per a recollir i sistematitzar les normes de dret pròpies d'aquelles comunitats en les quals el codi civil constitueix una font supletòria.
La primera compilació dels texts legals del Principat de Catalunya fou prescrita per Ferran I, a suggeriment dels tres estaments de la cort de Barcelona del 1413. Jaume Callís, Bonanat Pere i l'arxiver reial Dídac Garcia, nomenats pel rei, recolliren el material (usatges, constitucions, capítols, actes de cort), i els dos primers l'ordenaren seguint la sistemàtica del Codi de Justinià i el traduïren al català (1418). La generalitat donà a revisar l'obra a Pere Basset i a Narcís de Santdionís. No fou divulgada fins que hom en féu una edició privada el 1495. No reeixiren els projectes de noves compilacions acordats a les corts de Montsó del 1533 i en 1564-65. Les acordades per les corts del 1585 i del 1702 foren publicades amb el títol de Constitucions i altres drets de Catalunya. La primera compilació dels furs del Regne de València, en català, fou editada a València el 1482; comprèn els furs de Jaume I i els posteriors, per ordre cronològic, fins el 1436. La segona edició, ja amb caràcter oficial (Fori regni Valentiae), amb data de 1547-48, és en dos volums i hi incorporà els furs fins el 1543 i els extravagants. Els privilegis, compilats a part, foren editats el 1515 (Aureum Opus). Els diversos projectes d'actualització de les compilacions de furs dels ss XVI, XVII i XIX no reeixiren. A Mallorca, la primera recopilació de les franqueses i dret municipal de Mallorca fou iniciada, per encàrrec del Gran i General Consell, per Pere Moll, Jordi Fortesa i Onofre Salvà el 1602 i fou acabada el 1622 per Pere Joan Canet i Antoni Mesquida. Bé que no arribà a tenir força legal, és el primer precedent del recull del notari Antoni Moll, Ordinacions i sumari dels privilegis, consuetuds i bons usos del regne de Mallorca , publicat el 1663. Són coneguts amb el nom de Compilació del dret civil especial de Catalunya i de Compilació del dret civil especial de Balears els apèndixs al codi espanyol, promulgats el 1961, que recullen el dret civil especial vigent, respectivament a Catalunya i a les Balears.

Compilació del dret civil especial de Catalunya
Text legal ordenador del dret civil català vigent, preparat per una comissió compiladora i aprovat per llei de l'estat espanyol de 21 de juliol de 1960. Consta d'un títol preliminar i quatre llibres (De la família, De les successions, Dels drets reals, De les obligacions i els contractes i la prescripció), dividits en títols, seccions, capítols i 344 articles. Per la seva sistemàtica, més que una compilació és l'adaptació d'un apèndix al codi civil espanyol, especialment en matèries successòries i familiars, amb escassa atenció al dret consuetudinari. La seva interpretació s'ha de basar en la tradició jurídica catalana. Promulgat oficialment en castellà, el Col·legi d'Advocats de Barcelona en publicà la versió catalana el 1963. La revisió d'aquesta compilació proposada per les conclusions del Segon Congrés Jurídic Català, ha estat realitzada per la llei del Parlament de Catalunya del 20 de març de 1984.
El text de la Compilació del dret civil especial de Catalunya ha sofert una sèrie de modificacions per adaptar-lo als principis constitucionals. L'any 1990 hom aprovà la llei de censos i la llei de l'acció negatòria, les immissions, servituds i relacions de veïnatge, les quals alteraren bona part del text de la Compilació. A partir del 1991, la matèria de successions és regulada per la llei de 20 de desembre de 1991, que aprova el codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya. Una altra modificació important és la del 1993, referent a les relacions patrimonials entre cònjuges, ja que era convenient sistematitzar la regulació del règim de separació de béns, que hom considera oportú mantenir com a règim legal, i els altres règims consuetudinaris, amb la qual cosa hom regula, per primera vegada, un règim de participació de guanys amb caràcter voluntari. Aquesta llei de 1993 manté la màxima llibertat i independència dels cònjuges. En matèria de dret de família, el 1996 s'aprovaren dues lleis importants que modificaren considerablement la Compilació: la llei 10/96, de 29 de juliol, d'aliments entre parents, i la llei 12/96, de la mateixa data, de potestat del pare i de la mare.
La darrera modificació important de la qual ha estat objecte és la realitzada per la llei 9/1998, de 15 de juliol, que regula el codi de família del 1998. Aquest text ha refós les següents parts diferents: les mesures de protecció dels menors desemparats i de l'adopció, les relacions patrimonials entre cònjuges, el règim de participació en els guanys i els règims econòmics en el dret local. Alguns d'aquests temes només tenen petites modificacions, però d'altres han sofert modificacions importants.

Complot
Confabulació contra la vida, la seguretat, etc, d'una persona o d'unes quantes, contra una institució.

Complot de Garraf
Atemptat planejat contra el tren que duia Alfons XIII de tornada a Madrid després de la seva visita a Barcelona (6 de juny de 1925) i que havia de tenir lloc al túnel entre Garraf i Sitges. La policia descobrí el projecte, fou a temps de retirar la bomba col·locada i detingué com a autors set joves d'Estat Català (entre els quals Jaume Compte i Miquel Badia, del CADCI), que foren amnistiats el 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera.

Complot de Prats de Molló (veure Fets de Prats de Molló)

Compravenda
Canvi d'una cosa per diners. Segons el codi civil espanyol vigent el contracte de compravenda obliga un dels contractants (venedor) a lliurar una cosa determinada, i l'altre (comprador) a pagar per aquella un cert preu en diners o amb un signe que els representi. En aquesta definició hi ha els elements que la doctrina atribueix a la compravenda: consentiment, cosa (tant corporal com incorporal, siguin drets o béns, mobles o immobles, presents o futurs) i preu. Els subjectes d'aquest contracte han de tenir capacitat legal per a obligar-se. El codi prohibeix la venda recíproca de béns entre marit i muller, si no hi ha separació d'aquests; tampoc els tutors no poden adquirir per compra els béns de la persona tutelada; igualment, els empleats públics, jutges, magistrats, secretaris de tribunals i jutjats, etc, no poden comprar —ni que sigui per subhasta— béns de l'estat, del municipi o de pobles i establiments públics. El codi espanyol exigeix que la cosa objecte del contracte tingui existència determinada —real o possible— i que el comerç sigui lícit. El preu ha d'ésser veritable, determinat i pagat en diners (o amb un signe representatiu). El venedor està obligat a la conservació i al lliurament de la cosa, així com dels títols de propietat corresponents, a garantir la possessió pacífica i útil i a pagar les despeses de l'atorgament. El comprador, d'altra banda, ha de pagar el preu assenyalat, acollir la cosa venuda i satisfer les despeses necessàries i útils: de transports, d'escriptura (si no hi ha pacte contrari), de l'impost i d'inscripció en el registre de la propietat. Hi ha diverses classes de compravenda: civil, la més corrent, mercantil, quan es tracta de coses mobles per revendre, amb ànim de lucre; voluntària, si espontàniament la vol el venedor, o necessària, si és imposada (per exemple, expropiació forçosa); pública (com el cas de subhasta) o privada; ordinària, si l'objecte es dóna una sola vegada, o de subministrament, quan l'objecte ha d'ésser lliurat successivament i periòdica; i al comptat o a terminis, segons que el pagament sigui efectuat de cop o en lliuraments successius. Aquesta darrera modalitat s'ha estès avui dia molt considerablement, la qual ha fet que el gran públic pogués adquirir objectes de preu elevat.

Comuna
Grup d'individus o de parelles que viuen en comunitat. Inspirat en teories socialistes, durant la dècada de 1960 fou duta a la pràctica per joves del món occidental com a alternativa a la família. També és portat a la pràctica en la rehabilitació de drogadictes.

Comuna de París
1. Administració revolucionària de París (1789-95). A partir del 14 de juliol de 1789 substituí el cos municipal i fou presidida per Bailly; fou constituïda legalment el 21 de maig de 1790 a base de membres elegits per les 48 seccions de la capital. La Comuna insurreccional (9 d'agost de 1792), no sotmesa a cap llei i dominada successivament per jacobins i hebertistes, esdevingué el veritable motor de la revolució i imposà la voluntat del poble treballador parisenc tant a l'assemblea nacional com, mitjançant comissaris delegats, als departaments: insurrecció del 10 d'agost, proscripció dels girondins, primeres mesures terroristes, matances de setembre, etc. Acceptà d'ésser progressivament suplantada (~setembre de 1793) pel Comitè de Salvació Pública, en virtut del prestigi de Robespierre. Quan aquest fou acusat, la Comuna intentà vanament de salvar-lo i desaparegué com a força política (83 membres guillotinats), bé que continuà funcionant fins a la dissolució de la Convenció.
2. Insurrecció revolucionària haguda a París del 18 de març al 28 de maig de 1871. S'inicià quan Thiers, nomenat cap del poder executiu per l'assemblea nacional de Bordeus, intentà de desarmar la guàrdia nacional de París assetjada per l'exèrcit prussià de Bismarck, intent en què no reeixí, i hagué de fugir a Versalles deixant la ciutat a les mans d'aquella milícia popular. Ultra el comitè central de la guàrdia nacional, els grups revolucionaris de París eren fonamentalment els jacobins, els blanquistes i els obrers internacionalistes (aquests, amb proudhonians, partidaris de Varlin i una minoria marxista); l'efervescència de la capital després del 4 de setembre de 1870, en proclamar-se la República, havia estat una de les principals raons de l'aproximació de la burgesia francesa a Bismarck amb la intenció d'establir un règim conservador estable, i això, alhora, havia accelerat el distanciament de la majoria de la població parisenca respecte als líders republicans moderats. Fracassats els intents mediadors dels alcaldes i diputats dels districtes —radicals moderats elegits pel novembre de 1870— i vençuda una manifestació contrarevolucionària el 22 de març, el 26 de març el comitè central de la guàrdia nacional organitzà, mitjançant el sufragi universal, l'elecció d'una «comuna», que fou proclamada efectivament el dia 28 amb 92 consellers, responsables i revocables en qualsevol moment, i s'instal·là a la casa de la ciutat. Enfront d'uns 20 internacionalistes, la majoria era composta per jacobins i blanquistes que procedien de clubs i de les cambres sindicals. La comuna es constituí des d'un principi com a òrgan alhora executiu i legislatiu; hom nomenà una comissió executiva, primerament amb Eudes, Tridon, Vaillant, Lefrançais, Duval, Pyat i Bergeret, i, a partir del 20 d'abril, amb nou delegats responsables de les corresponents comissions: de finances (el proudhonià Jourde), guerra (el militar Cluseret), seguretat nacional (el blanquista Rigault), ensenyament (el blanquista Vaillant), treball (l'obrer internacionalista marxista Frankel), etc. La comuna substituí l'exèrcit permanent per la guàrdia nacional, posà la policia i tota l'administració sota la seva autoritat directa (també fixà un salari únic per a qualsevol càrrec) i dictà la separació de l'església i l'estat, l'ensenyament gratuït i l'elegibilitat dels òrgans de justícia. D'altra banda, els tallers abandonats per llurs amos foren adjudicats a les associacions obreres, i hom impulsà uns reglaments de treball que donaven responsabilitats de gestió als obrers. Malgrat tot, la Comuna no tingué un programa revolucionari definit: la Banque de France no fou confiscada, i, així, fou facilitat el finançament secret de Thiers; hom no anà contra Versalles els primers dies i permeté la fugida de la capital dels antics funcionaris estatals. Fracassats els moviments comunalistes de Lió, Marsella, Narbona, Llemotges i Creusot, el mateix mes de març o a començament d'abril, Thiers pogué aïllar París, recolzant-se en la «província», i, alhora, amb l'ajut de Bismarck, reorganitzar l'exèrcit. D'altra banda, la direcció de la situació militar per part de la comuna fou dificultada per l'existència de diferents centres de decisió: ultra la comissió de guerra, el comitè central de la guàrdia nacional i, a partir del primer de maig, el Comitè de Salvació Pública imposat pels jacobins (Ranvier, Eudes, Delescluze, etc); els bons caps militars, com Cluseret, Rossel o el polonès Dombrowski, no reeixiren a imposar-se. El 21 de maig les tropes de Mac-Mahon penetraren a París. Fins el dia 28, en caure l'última barricada a Belleville, fou mantinguda la resistència. Fou aquesta darrera setmana que es produí l'execució de 74 ostatges versallesos encapçalats per l'arquebisbe de París, i també l'acció de grups d'incendiaris (els petroliers); anteriorment, la Comuna, amb l'excepció de la mort, el dia 18 de març, dels generals Lescomte i Clément Thomas, que havien intentat que l'exèrcit ataqués el poble, havia mantingut un exemplar ordre interior. Thiers imposà una severa repressió, que havia de significar, a més de la mort d'unes 20 000 persones en els combats, l'execució de nombrosos implicats, el processament d'uns 40 000 comunards, la deportació a Nova Caledònia i l'exili de molts revolucionaris a Suïssa, Bèlgica i Anglaterra. La derrota de la Comuna tingué una enorme influència en el moviment obrer internacionalista. La polèmica sobre la necessitat de l'estat proletari o de la supressió de qualsevol forma d'estat dividí definitivament els partidaris de Marx i de Bakunin i conduí a l'escissió de la Primera Internacional (1872).
El coneixement dels fets de la Comuna arribà aviat a Catalunya. A més de la informació de premsa, sobretot a «La Federación» de Barcelona, el mateix 1871 l'editor barceloní I. López publicà el fullet Proceso de la Comuna de París; altres obres foren les d'Antoni Ribot i Lluís Carreras. Defensada pels internacionalistes, hom identificà erròniament la Comuna i la Internacional. Els periòdics conservadors afirmaren tot d'una que havien arribat al país agents estrangers per promoure el desordre social; la cosa certa és que només hi passaren, fugint de la repressió francesa, uns quants comunards, especialment Charles Alerini i Paul Brousse (que el 1873 fundaren a Barcelona «La Solidarité Revolutionaire»). D'altra banda, la Comuna contribuí a separar obrerisme i republicanisme, malgrat que els federals en general la defensaren: Pi i Margall, Salmerón, Castelar, Garrido i Baldomer Lostau intervingueren en les corts espanyoles (1872) contra la condemna de la Internacional per Sagasta.

Comuna popular
A la República Popular de la Xina, institució creada el 1958 a partir de la fusió de totes les cooperatives socialistes de producció. Suprimida el 1982, funcionava com una unitat que agrupava diversos vilatges i que tenia per objectius aconseguir el ple rendiment de la població activa, establir una estructura social que trascendís el marc familiar i crear una base primària de poder polític. Detenia els mitjans de producció i de transport, planificava i distribuïa els béns i assumia els serveis assistencials.

Comunalisme
Moviment i doctrina favorables a les comunes.

Comunió Tradicionalista
Denominació donada al partit carlí. A partir del 1869, la denominació de partit carlí fou substituïda sovint per la de Comunió Catòlico-Monàrquica o per Comunió Tradicionalista, a mesura que el carlisme, a més de la legitimitat sàlica, defensava el foralisme i la religió catòlica.

Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Organització social en què els béns són tinguts en comú. Com a teoria social, en el sentit més general, ha estat la base ideològica de corrents filosòfics idealistes que proclamen la igualtat absoluta de tots els homes, com l'expressada en forma aristocràtica per Plató en La República i, més tard, per Tomàs Moro (s XV), Campanella (s XVII) i Morelly i Mably (s XVIII), que ja apunten a un comunisme utòpic. I també hi ha corrents socials igualitaris, com els que secundaren les revoltes camperoles a Anglaterra (s XIV) i a Alemanya (s XVI), que mantingueren aspectes de tipus comunista. També ha estat emprat el terme en relació amb determinades formes de vida de la comunitat cristiana primitiva i amb la vida comunitària religiosa. En sentit estricte, però, i tal com és emprat el mot actualment, el comunisme, com a sistema social i com a pràctica política i social, va lligat als corrents del socialisme de tipus marxista (comunisme pròpiament dit) i de l'anarquisme (comunisme llibertari), a la creació de la Primera Internacional (1864) i a la realització i l'experiència de la Comuna de París (1871). Així, doncs, la teoria i la pràctica teòrica del comunisme van unides a la història del moviment obrer, mitjançant el socialisme, l'anarquisme, el marxisme i les internacionals obreres. Babeuf i el seu comunisme de distribució, sintetitzat en el Manifest dels Iguals i el socialisme utòpic al llarg del s XIX (Owen, Fourier, etc), són els precedents del concepte modern de socialisme científic desenvolupat per Marx i Engels. I la Comuna de París és la primera manifestació pràctica de la presa del poder per les classes treballadores i el primer intent d'exercir en certa manera el comunisme. La pràctica política, però, es desenvolupà sobretot a partir de la crisi de la socialdemocràcia durant la Primera Guerra Mundial i el sorgiment del corrent revolucionari format pels bolxevics i el grup Spartakus, entorn de les conferències internacionals de Zimmerwald i de Kienthal (1915 i 1916), contrari al revisionisme i al reformisme de la Segona Internacional. La Revolució Russa, la creació del Partit Comunista Rus (bolxevic) i la fundació de la Tercera Internacional o Komintern estengueren el marxisme-leninisme a les diferents organitzacions obreres i començaren, així, un període d'ofensiva que es clogué amb la desfeta de la revolució alemanya (1923) i amb el creixement del feixisme. En aquest període esclatà la primera polèmica important en el partit bolxevic entorn de la signatura de la pau i el tractat de Brest-Litovsk, en la qual Lenin feia cara a un ampli corrent, dirigit per Bukharin, partidari de continuar la guerra per tal d'estendre la revolució a Europa. Mentre la guerra civil s'estenia per Rússia, el nou estat soviètic reforçà el poder obrer amb noves directrius per a la construcció d'una economia socialista, conegudes per comunisme de guerra, i amb la promulgació de la primera constitució soviètica (1919). La victòria de l'Exèrcit Roig coincidí amb una nova controvèrsia originada pel paper que havien de representar els sindicats en l'edificació del socialisme, la qual controvèrsia originà diverses tendències en el si del partit i de l'estat. Mentre Lenin entenia els sindicats com a organització educadora del comunisme, Trockij defensà llur estatització, Bukharin adoptà una actitud sindicalista i l'oposició obrera reclamà per als sindicats la direcció de l'economia. El desè congrés del partit (1921) aprovà les tesis de Lenin sobre els sindicats i la dissolució de les fraccions, l'informe de Stalin sobre les nacionalitats i el pas del comunisme de guerra a la Nova Política Econòmica (NPE). Paral·lelament l'Exèrcit Roig reprimí durament una revolta a Kronstadt. A Europa, l'any 1918 començaren a sorgir els primers partits comunistes (Àustria, Polònia, Alemanya, Hongria, etc), però fou sobretot a partir de la fundació de la Tercera Internacional o Komintern (1919) i del seu segon congrés, el qual aprovà les "vint-i-una condicions", que augmentà el nombre de partits comunistes, la majoria sorgits d'escissions dels partits socialistes. Un període revolucionari començà amb la proclamació de la república soviètica d'Hongria, les vagues generals a Berlín i al Ruhr, la república soviètica de Baviera, les vagues generals a França (1919) i Alemanya (1920) i l'ocupació de fàbriques al nord d'Itàlia (1920). La majoria d'aquestes accions no reeixiren, i el comitè executiu de la Internacional, reconeixent que la conjuntura no era favorable a l'expansió revolucionària, formulà les tesis sobre el Front únic (1921), a partir de la desfeta de la revolució alemanya del març de 1921. Unes altres temptatives revolucionàries tingueren lloc a Bulgària i a Alemanya (1923), però fracassaren. A partir de la derrota a Alemanya, el moviment entrà en un període de confusió referent a la qüestió de les aliances, que durà gairebé fins al sisè congrés de la Internacional (1928), i la repressió caigué sobre la majoria dels partits comunistes europeus. Durant aquests anys la tàctica del comunisme es decantà cap a l'esquerra i formà pinya entorn de la puresa de la teoria i de l'aparell del partit. El mot d'ordre del cinquè congrés fou el de la bolxevització i la depuració dels partits comunistes, coincidint tot això amb la polèmica entaulada a la mort de Lenin. Trockij definí més la seva teoria de la revolució permanent enfront de la teoria del socialisme en un sol país preconitzada per Stalin, Zinovjev i Kamenev. El trotskisme s'estengué dins la Internacional i la controvèrsia del partit rus es traslladà a tot el moviment comunista internacional. La confusió augmentà en desfer-se la troica: Zinovjev passà a l'oposició, juntament amb Trockij, i formà l'Oposició conjunta. La depuració dels partits comunistes s'estengué cap al grup brandlerià del partit comunista alemany, als grups de Walecki del partit comunista polonès, a Bubnik del txecoslovac, a la fracció de Zheng Dousu del xinès, als grups trotskista (Boris Souvarine) i sindicalista (Alfred Rosmer, Pierre Monatte) del francès, cap al grup d'Amadeo Bordiga en el partit comunista italià i als grups ultraesquerrans de Fischer a Alemanya, Girault a França, etc. Mentre durà aquesta depuració, el feixisme avançà i les contrarietats del comunisme augmentaren, sobretot a la Xina, quan el partit comunista, a instàncies de Stalin, entrà en els organismes dirigents del Guomindang (1924) i després de diverses vagues generals a Xangai (1925), Hong Kong i Canton (1925-26), i sobretot de les insurreccions de Xangai, de Hunan i la Comuna de Canton (1927), ofegades en sang per les tropes del sector nacionalista del Guomindang, dirigit per Chiang Kai-shek, fins que Mao Zedong i Zhu Te organitzaren les restes de les forces comunistes (1928). La desfeta de la revolució a la Xina provocà una gran controvèrsia al si del Komintern, origen de la ruptura total del trotskisme amb Stalin, defensat per Bukharin i l'aparell del partit, ruptura agreujada per determinats aspectes de la política exterior soviètica, com la qüestió del comitè anglo-rus, format pels sindicats soviètics i les Trade Unions britàniques. A partir del sisè congrés del Komintern (1928), es produí un tomb important, en el qual el corrent d'esquerra de la socialdemocràcia fou considerat més perillós que el de dreta, i, bé que les conclusions del congrés eren encara de compromís entre les tendències de Stalin i les de Bukharin, el tomb ultraesquerrà fou complet després de l'expulsió de Bukharin de la secretaria del Komintern el 1929. El congrés, preveient la crisi econòmica del 1929, la interpretà com a catastròfica i final per al capitalisme i adoptà la tàctica esquerrana del "tercer període", de "classe contra classe" i d'atac a la socialdemocràcia titllant-la de socialfeixista. A Alemanya, on aquesta tàctica fou aplicada amb tot rigor i on els socialistes també tenien, però, una posició més reformista, les conseqüències d'aquestes posicions facilitaren la pujada del nacionalsocialisme. Paral·lelament, les fraccions trotskistes convocaren la Primera Conferència Internacional dels bolxevics-leninistes (1930) i iniciaren un procés de reagrupament que conduiria a la formació de la Quarta Internacional el 1938. Durant aquests anys de política esquerrana (atac a la Segona República Espanyola, per exemple), és a Àsia on el moviment comunista cresqué, una mica al marge dels mots d'ordre dels partits europeus. En plena guerra civil (1927-37), Mao Zedong i Zhu Te, al front de l'Exèrcit Roig, ocuparen la província del Jiangxi i crearen la república soviètica presidida pel primer. A la Indo-xina hom fundà el partit comunista (1930) i creà els soviets a les províncies de Nghe An i Ha Tinh (1930-31). L'avenç del feixisme i del nazisme i el vaivé de la política del Komintern provocaren l'obertura d'un període defensiu del comunisme. En aquest sentit es plantejà la tàctica del Front Popular contra el feixisme, inaugurada pels comunistes francesos i consagrada pel setè congrés del Komintern (1935), presentada i dirigida pel nou secretari Dimitrov. El Front Popular tingué la seva expressió a França i a Espanya, però també a la Xina, on hom creà el Front Comú Antijaponès (entre els comunistes i el Guomindang, 1937-45), i a la Indo-xina, on es formà el Front Democràtic (1936-39). Tot això s'esdevenia mentre a la mateixa Unió Soviètica creixien les tensions amb els processos de 1936-38 contra Zinovjev, Kamenev, P'atakov, Radek, Bukharin i Rykov, entre d'altres, que foren executats, acusats de trotskistes i traïdors; el stalinisme s'afermà a l'URSS com a política exclusiva tant interior com exterior. La Segona Guerra Mundial afavorí l'extensió del Front Popular, moltes vegades sota el nom de Front Nacional, sobretot als països ocupats pel feixisme. La formació d'aquests fronts, l'avançada de l'Exèrcit Roig soviètic sobre Alemanya a partir del 1944 i la participació comunista en els moviments de resistència originaren la força que el comunisme tingué a Europa en acabar la guerra, bé que l'aliança de l'URSS amb els aliats obligà a la dissolució del Komintern (1943).
El comunisme en el context de la guerra freda. Les derivacions i les transformacions del comunisme posteriors a la guerra freda
A la majoria d'estats de l'est europeu on el front popular s'enfrontà al nazisme i rebé el suport de l'exèrcit soviètic, s'implantaren règims comunistes ("democràcies populars") mitjançant l'absorció o l'eliminació dels partits socialistes pels partits comunistes (Alemanya i Romania, 1946; Polònia, 1947; Txecoslovàquia, 1948) o dels partits camperols (Polònia i Hongria, 1947). El 1949, la creació del COMECON estrenyé, des d'una organització econòmica, els vincles entre els estats comunistes sota el control de l'URSS. Aquests esdeveniments anaven delimitant el bloc comunista que durant més de quatre dècades s'enfrontaria en la guerra freda als estats capitalistes amb democràcia parlamentària encapçalats pels EUA. Aquest enfrontament seria el principal condicionant de l'evolució o l'estancament, segons els casos, del comunisme, i el responsable de la seva ensulsiada final. En alguns estats de l'Europa occidental, com França i Itàlia, la participació fonamental dels comunistes en el moviment de resistència creà uns forts partits comunistes. A Àsia, el desenvolupament del front comú antijaponès a la Xina, la Indoxina i Corea portà a la proclamació de la República Democràtica del Vietnam (1945), de la República Popular de Corea (1948) i, després d'una nova guerra civil, de la República Popular de Xina (1949). Alhora hom creà un nou organisme de coordinació internacional, el Kominform, amb seu a Belgrad (1947). Sorgí una altra vegada la depuració dels partits comunistes, centrada aquest cop en les noves democràcies populars. El iugoslau Tito fou acusat de desviacionisme (1948), l'hongarès Rajk fou executat (1949), Gomulka fou expulsat del partit polonès (1949) i s'inicià un procés contra el secretari general del partit txecoslovac Slánsk6éy (1951). Aquesta ofensiva comunista mundial i l'intent dels EUA i els altres estats capitalistes de controlar econòmicament l'est d'Àsia i aixecar una barrera política i armada a l'avançada del comunisme provocaren uns anys de forta tensió entre ambdós blocs, minats, els capitalistes, per l'ofensiva dels partits comunistes occidentals, sobretot el francès, el belga i l'italià, i, els comunistes, per les depuracions internes. Aquest període, el més precari de la guerra freda, durà fins a la mort de Stalin (1953), la caiguda de Truman, la fi de la guerra de Corea (1953) i de la de la Indoxina (1954). A partir d'aleshores i fins a l'accés de R. Reagan a la presidència dels EUA (1981) es produí un millorament de relacions entre els estats comunistes i els capitalistes, alhora que, en resposta a la creació de l'OTAN, hom fundava el Pacte de Varsòvia (1955). El vintè congrés del PCUS (1956) inaugurà un període de distensió: Khruscov presentà el seu informe sobre l'època estalinista, formulà els principis de la coexistència pacífica i el Kominform fou dissolt (1956). D'altra banda, des del 1953 (insurrecció de Berlín) s'obrí una nova etapa de revoltes als països de l'Est, reprimides de forma sagnant (Hongria, 1956; Polònia, 1956, 1970 i 1980; Txecoslovàquia, 1968), que posaren en evidència el descontentament d'amplis sectors de la població. A la Xina, Mao inaugurà el període de les "Cent Flors" poc temps abans de la conferència de Moscou dels partits comunistes al poder (1957). El distanciament sino-soviètic es consolidà en el congrés de la Federació Sindical Mundial (a Pequín, el 1960) i en la conferència de Moscou dels 81 partits (1960), que provocaren la publicació, per part del partit comunista xinès, dels 25 punts sobre la línia general del moviment comunista internacional (1963) i l'atac de Suslov als xinesos (1964). El 1965, a la reunió de Moscou del març es consolidà l'oposició, i cinc mesos després Zhou Enlai anuncià la Revolució Cultural; començà, així, la polèmica dins el partit xinès i les manifestacions multitudinàries dels guàrdies roigs, que culminaren amb l'informe de Lin Biao al novè congrés del partit (1969). Un mes més tard tingué lloc la conferència de Moscou dels partits comunistes, amb importants absències, com la de la Xina, a causa de la polèmica internacional. Durant aquests anys el comunisme s'estengué per Àsia a l'ombra de la guerra del Vietnam, de la propaganda xinesa i de la participació del partit comunista de l'Índia al govern de l'estat de Kerala (1958-59 i 1967), per l'Amèrica Llatina arran de la Revolució Cubana (des del 1959) i del fet de declarar-se Cuba socialista (1961), i per Àfrica entorn dels moviments d'emancipació nacional (per exemple, en ésser fundat el Parti Congolais du Travail i ésser proclamada la República Popular del Congo, etc). El tret més destacat en l'evolució del comunisme internacional des del 1970 fou la fragmentació del monolitisme regit per Moscou característic d'etapes anteriors; d'una banda, s'aprofundí la ruptura sino-soviètica i fins s'arribà a la guerra entre la Xina i el Vietnam, protegit per l'URSS (1979): el PC xinès s'allunyà també del maoisme. Al món occidental, la crisi desencadenada per la invasió de Txecoslovàquia (1968) portà a un reforçament d'altres corrents comunistes (guevarisme, maoisme, trotskisme), i en el comunisme oficial es concretà, poc després, en l'aparició de l'eurocomunisme com a opció política com més va més diferenciada i autònoma, especialment a França, Itàlia i Espanya, i que permeté al PC francès d'accedir al govern (1981-84); a la mateixa Europa oriental la teoria de la "sobirania limitada" o protectorat de l'URSS damunt els "països germans" fou impugnada fins i tot per alguns dirigents dels partits comunistes, no solament per la ja vella dissidència iugoslava i l'albanesa, més recent (1960), sinó també per la Romania de Ceausescu i per alguns sectors del POUP a Polònia (Gomulka, 1956; Gierek, 1970). Els avenços més espectaculars assolits pel comunisme a nivell mundial —a Àfrica (Etiòpia, Angola, Moçambic, Benín) i a l'Amèrica Central— ho foren sota la forma de revolucions nacionalistes i populars força allunyades del model soviètic. La invasió de l'Afganistan per part de l'URSS (1979) i l'accés del republicà R. Reagan a la presidència dels EUA (1981) comportaren de nou l'agreujament de la tensió entre ambdues potències, palès en una represa de l'armament i en l'enduriment dels conflictes locals. L'ascens de M. Gorbacov a la cúpula del poder de l'URSS (1985) inaugurà un nou tombant en la posició relativa del comunisme soviètic en la lluita per l'hegemonia mundial: el 1986 engegà la perestrojka, conjunt de reformes de signe liberal destinades a modificar la rigidesa de l'estat comunista tot pretenent, però, conservar-ne els atributs essencials, viratge que palesà el reconeixement soviètic de la creixent pèrdua de terreny enfront dels sistemes regits pel capitalisme i per la democràcia parlamentària. Les principals deficiències de l'estat soviètic —i de la resta dels estats de la seva òrbita— se centraven en els mals resultats de l'economia planificada, en la burocràcia sobredimensionada i corrupta i en la manca de llibertats. Aquesta inferioritat comportà una nova etapa de distensió (retirada soviètica de l'Afganistan el 1989, cimeres sobre desarmament, etc). Gorbacov, però, no fou capaç de mantenir els canvis dins d'un abast compatible amb l'existència de l'URSS: la radicalització de partidaris i contraris als canvis assolí cada cop més protagonisme, i el reformisme de Gorbacov quedà en un segon pla. Els primers a abandonar el comunisme foren els estats satèl·lits de l'Europa oriental, en alguns dels quals, com ara Polònia i Txecoslovàquia, la dissidència anticomunista havia esdevingut una incomoditat de consideració. A la RDA, l'abandó del comunisme fou seguit d'una ràpida reunificació amb la RFA (1990). A la mateixa URSS, per l'agost del 1991 els sectors immobilistes protagonitzaren un intent de cop d'estat, el fracàs del qual tingué com a principals conseqüències la marginació definitiva de Gorbacov, la desaparició de l'URSS i la dissolució i la prohibició del PCUS a final d'any, com també l'acceleració de la desintegració territorial de l'antic territori soviètic (iniciada ja el 1990) amb l'aparició, a l'empara del nacionalisme, d'un conjunt d'estats independents marcats per la feblesa i la inestabilitat. Rússia, que havia constituït la unitat vertebradora de la Unió Soviètica, reaparegué com a potència hegemònica, bé que considerablement disminuïda. Atiada pel marasme econòmic, la corrupció i la humiliació per la dependència de l'enemic secular i la reculada en l'escenari internacional, la nostàlgia pel règim comunista i per l'URSS no ha fet sinó reforçar-se. Així, el 1993 fou fundat el Partit Comunista de la Federació Russa, que ha esdevingut en poc temps un dels partits més votats. Mentrestant, fora del control més directe de l'URSS, els estats comunistes han seguit una evolució diversa. Iugoslàvia es descompongué traumàticament en diverses repúbliques independents (1991-92) on, sota un ideari nacionalista, perviuen de l'antic règim sobretot els mètodes autoritaris. A Cuba, privada del suport soviètic de fet des del 1989, la dissidència ha esdevingut cada cop més oberta malgrat la repressió, i els EUA apliquen des del 1990 un bloqueig que amenaça la supervivència del règim de Fidel Castro, el qual, tanmateix es resisteix a la introducció de reformes. A Àsia, Laos i la tradicionalment aïllada República Democràtica Popular de Corea restaren, a mitjan anys noranta, com els darrers bastions del comunisme ortodox. A Corea del Nord, les dificultats econòmiques i d'ordre intern s'han agreujat des de la mort el 1994 del seu artífex, Kim Il Sung, dificultats que el règim intenta desviar mitjançant demostracions bel·licistes. Ben diferent ha estat el cas de la Xina Popular, seguit, d'una manera similar, pel del Vietnam. A la Xina, sota el lideratge del seu home fort Deng Xiaoping i aprofitant les favorables relacions amb els EUA, des del 1980 hom ha dut a terme la introducció progressiva de l'economia de mercat, però sense modificar el règim polític de partit únic. El resultat d'aquests canvis (que ben poc tenen a veure amb el comunisme) ha estat la transformació de la Xina en una potència econòmica de primer ordre i amb una evident voluntat d'expansió regional. A l'Europa occidental, l'enfonsament del bloc soviètic portà els partits comunistes de més pes (amb l'excepció del francès, que ha mantingut l'ortodòxia) a anar molt més enllà de l'eurocomunisme: la formació de les coalicions Izquierda Unida (1986) i Iniciativa per Catalunya (1987) i del Partito Democratico della Sinistra (1991) palesen l'esforç per a respondre a un entorn nou en el qual, al marge de les diferències, s'ha accentuat l'allunyament respecte al marxisme com a fonament doctrinal únic.

El comunisme als Països Catalans
El comunisme sorgí als Països Catalans arran de la Revolució Russa, en crear-se'n nuclis de simpatitzants dins el partit socialista (creació d'agrupacions comunistes a Barcelona i Palma de Mallorca) i de la CNT (Barcelona, València, Lleida, Reus). Alguns delegats catalans de la CNT (Andreu Nin per Barcelona, Hilari Arlandis per Cullera) influïren positivament en l'adhesió d'aquesta confederació a la Internacional Comunista (congrés del Teatro de la Comedia). Fou a Lleida on sorgí, al voltant del periòdic "Lucha Social", el nucli que propagà amb més força les idees comunistes. La majoria dels delegats de la CNT al Primer Congrés de la Internacional Sindical Roja (Moscou, el 1921) foren també catalans (Nin, Arlandis, Joaquim Maurín). En tornar una part de la delegació, hom creà els comitès sindicalistes revolucionaris, a imatge dels que funcionaven a França, i fundà el setmanari "La Batalla" (1922). El 1923 aquest nucli entrà en relació amb el Partido Comunista de España i amb la Internacional Comunista (a través d'Ignazio Silone), i a la tardor del 1924 s'integrà en el PCE formant la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB), dirigida per Maurín, Pere Bonet, David Rey, etc. Aquests anys, a partir de l'Agrupació Comunista de València es formà la Federació Regional Llevantina (FRL), dirigida per González Canet, Julià Gómez Gorkin, etc. Anys més tard es dividí en federacions provincials. La de Castelló, dirigida per Julià Peirats, simpatitzà amb la FCCB, i la de València, dirigida per Josep Antoni Urivei i Juli Mateu, restà adherida al PCE. La integració de la FCCB no fou completa en cap moment, i des de la fi del mateix any sorgiren divergències fonamentals entre ella i el PCE respecte a política sindical, al funcionament intern del partit i al problema nacional, que portaren a la ruptura definitiva amb el PCE, de la FCCB i molts grups de la federació provincial de Castelló (1930). Mentrestant, a Palma de Mallorca la primera agrupació comunista (1921-23) publicà "El Comunista Balear", i l'any 1931 hom creà l'Agrupació Comunista Palmesana (més tard, Comitè Provincial de Balears), adherida al PCE i dirigida per Antoni Bauzà, que publicà "Nuestra Palabra". En 1928-29 s'havia format un grup nou dirigit per Jordi Arquer i altres partidaris del marxisme, amb trets nacionalistes importants i no alineats amb la Internacional Comunista, el qual grup constituí el Partit Comunista Català, amb una certa influència a Barcelona i a Lleida. Aquest partit i la FCCB es fusionaren a la fi del 1930 i crearen el Bloc Obrer i Camperol (BOC). El 1931 sorgí Estat CatalàPartit Proletari, escissió d'orientació marxista d'Estat Català, que després prengué el nom de Partit Català Proletari i que publicà "L'Insurgent". El 1932, un petit nucli afiliat al PCE i alguns militants separats de la FCCB (Hilari Arlandis, etc) fundaren el Partit Comunista de Catalunya, adherit al PCE i a la Internacional Comunista; fou dirigit per Ramon Casanelles i publicà "Catalunya Roja". La nova situació política de la fi del 1933 i del 1934 motivà la política d'unificació de les forces obreres (al marge de la qual restà la CNT-FAI) a través de la plataforma de l'Aliança Obrera; en fou el resultat el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), dirigit per Maurín i Nin i que publicà "La Batalla", i, més tard, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), dirigit per Joan Comorera i que publicà "Treball". Durant la guerra civil aquestes dues organitzacions es disputaren la representació del comunisme, i ambdues intervingueren en el govern de la Generalitat, bé que el PSUC amb més freqüència. L'enfrontament polític dels dos partits augmentà sobretot des de la sortida del POUM del govern (desembre del 1936) fins a arribar al xoc armat durant els fets de Maig (1937), a partir dels quals el POUM fou dissolt, en foren empresonats els dirigents i en fou assassinat el secretari polític, Andreu Nin. Des d'aleshores el PSUC i el PCE (la seu del qual s'instal·là a València) foren les úniques organitzacions comunistes legalitzades als Països Catalans, tot i que funcionà clandestinament algun grup del POUM, sobretot a València, i algun grup bolxevic leninista afiliat a la Quarta Internacional. Des del 1939, la història del comunisme català oficial és la del Partit Socialista Unificat de Catalunya i la de les federacions balear i valenciana del Partido Comunista de España. La gradual diversificació organitzativa del moviment comunista sorgí de les crisis internes d'ambdós partits que donaren lloc, a partir del 1964 i el 1968 com a efecte del maig francès, a un seguit d'escissions i a una proliferació de grups comunistes (maoistes, trotskistes, retorns a l'ortodòxia soviètica, etc) que s'accentuà durant la transició espanyola a la democràcia (1975-78) i la primera meitat dels anys vuitanta. La inserció cada cop més clara dels Països Catalans en el model de les democràcies europees occidentals i la crisi general del comunisme derivada del final de l'URSS, comportaren la desaparició de tots aquests grups. Pels mateixos motius, el PSUC ha accentuat l'allunyament respecte al pensament marxista tradicional i, tot i l'escissió del 1982 que donà lloc al prosoviètic Partit dels Comunistes de Catalunya, ha cercat l'assimilació de l'esquerra alternativa procedent de l'ecologisme, el feminisme i també de certs corrents del nacionalisme. Expressió d'aquesta nova orientació ha estat la fundació, el 1987, de la federació Iniciativa per Catalunya, en la qual el PSUC, tot i el seu pes determinant, no incideix com a grup organitzat. A les Balears i el País Valencià, els respectius partits comunistes han seguit una evolució semblant amb la federació Izquierda Unida, d'àmbit estatal.

Comunisme de guerra
Etapa (1918-29) de la política econòmica del govern bolxevic que seguí el període de capitalisme d'estat. Donà pas a l'anomenada Nova Política Econòmica, a causa de la dislocació econòmica que es produí. El comunisme de guerra, amb una política de salaris igualitària, fou un experiment de transició al socialisme. Entre les seves realitzacions cal assenyalar la nacionalització total de la producció (comitès de pagesos pobres requisaven les terres i llur utillatge als kulaks), supressió del mercat organitzat i instauració d'un monopoli estatal, centralització total de la gestió industrial, instauració del treball obligatori i militarització de certs sectors.

Comunisme llibertari (veure Anarcocomunisme) (veure Anarcocomunisme)

Comunitat
Grup social generalment caracteritzat per un vincle territorial i de convivència o per una afinitat d'interessos i de conviccions ideològiques (político-socials, religioses, etc). En general hom pot discernir, sota aquest mot, una connotació personal i col·lectiva alhora, en el sentit que tota realització comunitària inclou una tensió constant entre el grup humà que pretén de configurar l'individu i la persona concreta que vol defensar la pròpia llibertat.

Comunitat autònoma
Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i nacions de l'estat espanyol per a l'exercici del dret d'autogovern segons la constitució de 1978.

Comunitat catalana
Organització representativa dels catalans residents als països americans, constituïda com a suport del Consell Nacional de Catalunya, fundat a Londres el 1940. Així, hom fundà la Comunitat Catalana de Mèxic, la més activa, que tenia com a portaveu "El Poble Català" i que promogué la ratificació del pacte Galeusca; la Comunitat Catalana de l'Amèrica Central, radicada a San José de Costa Rica; la Comunitat Catalana de Colòmbia (Bogotà) i la Comunitat Catalana de la República Argentina (Buenos Aires). La missió d'unitat dels catalans d'aquestes comunitats s'acordava amb la pluralitat ideològica, puix que en els consells directius hi havia membres de la majoria dels partits polítics i de les sindicals de Catalunya a l'exili, a més d'antics residents catalans d'abans de la guerra civil.

Comunitat d'Estats Independents (CEI)
Organització que, a excepció d'Estònia, Letònia i Lituània, agrupa els estats que constituïen les repúbliques de la Unió Soviètica en el moment de la seva dissolució. Resultat de la liquidació de l'estat soviètic (desembre del 1991) formulà els seus principis en l'acord de Minsk, signat el 8 de desembre del 1991 pels caps d'estat de Rússia, Ucraïna i Bielorússia, i confirmat en la Declaració d'Alma-Ata (21 de desembre), a la qual s'afegiren la resta d'estats sorgits de l'URSS (menys els bàltics i Geòrgia i l'Azerbaidjan, que hi ingressaren el 1993). La CEI reconeix la sobirania, la integritat territorial i la inviolabilitat de les fronteres dels nous estats i pretén assolir la cooperació interstatal en un gran nombre d'àmbits i la creació d'un mercat únic. En matèria militar, la CEI estableix un control unificat sobre l'armament nuclear i la coordinació entre els exèrcits dels estats membres. Els òrgans de direcció són el Consell de caps d'Estat i el Consell de caps de Govern, formats per un representant de cada estat. Les decisions es prenen per consens i la presidència és rotatòria. Impulsada per l'evident lideratge de Rússia, el desenvolupament de la CEI és obstaculitzat per la depauperada situació econòmica, els nombrosos conflictes a l'interior i entre els diversos diversos estats membres i la inestabilitat i la feblesa de la mateixa Rússia. La seu oficial és a Minsk (Bielorrússia).
Al setembre del 1993 s'hi adherí l'Azerbaidjan i a l'octubre ho féu Geòrgia, per decret presidencial. A l'abril del 1994 Moldàvia ratificà l'ingrés a la Comunitat. En la cimera de la CEI d'aquell mateix mes, Ucraïna cedí a Rússia la majoria dels vaixells que havia aconseguit en el repartiment de la flota de la mar Negra. Al març del 1996 se signà a Moscou el tractat de l'anomenat 'nucli dur' de la CEI, per part dels presidents de Rússia, Boris Jelcin; Bielorússia, Aleksandr Lukasenka; Kazakhastan, Nursultan Nazarbajev, i Kirguizistan, Askar Akajev, per a l'harmonització en les àrees d'economia, ciència, educació, cultura i societat. A l'abril del 1996, Rússia i Bielorússia firmaren un principi d'acord per crear una Comunitat Russo-bielorussa, que nasqué a l'abril del 1997 malgrat l'oposició dels sectors nacionalistes bielorussos. Aquesta Comunitat és un acord de cooperació que no inclou la creació d'un estat unitari i que aspira a reforçar les relacions polítiques, econòmiques, militars, científiques i culturals, per a garantir la seguretat mútua.

Comunitat del Carib (CARICOM)
Organització econòmica internacional creada pel tractat de Chaguaramas del 1973 que substituí l'antiga Associació de Lliure Canvi del Carib (CARIFTA). La seva finalitat és la creació d'un mercat comú i la integració política entre els estats illencs del Carib que foren antigues colònies britàniques. Els seus membres són Barbados, Guyana, Jamaica, Trinitat i Tobago, Belize, Dominica, Grenada, Montserrat, Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines, Antigua i Barbuda i Saint Christopher i Nevis. El seu secretariat té la seu a Georgetown, capital de la República de Guyana. Des del 1991 en són membres associats les Illes Verges britàniques i nord-americanes i les illes Turks i Caicos. Les Bahames és un estat membre de la Comunitat, però no del mercat comú.

Comunitat Econòmica dels Estats de l'Àfrica de l'Oest (CEDEAO)
Organisme econòmic internacional creat el 1975 a Lagos (Nigèria) i constituït per nou estats francòfons (Burkina Faso, Benín, la Costa d'Ivori, Guinea, Mali, Mauritània, el Níger, el Senegal i el Togo), dos de parla portuguesa (Guinea Bissau i el Cap Verd) i cinc de parla anglesa (Gàmbia, Ghana, Libèria, Nigèria i Sierra Leone). La CEDEAO es proposa de promoure la cooperació i el desenvolupament dels estats membres per mitjà de la creació d'una unió duanera, d'una xarxa de transports entre els membres i d'uns projectes comuns agrícoles, industrials, energètics i minerals. La seu del secretari executiu és a Nigèria. El 1993 els estats membres acordaren la creació d'un Parlament Regional, un Consell Econòmic i Social i un Tribunal de Justícia, tractat que entrà en vigor al juliol del 1995.
La CEDEAO no aconseguí els seus objectius d'integració econòmica a conseqüència de les tensions entre els seus membres. Malgrat tot, el 1990 tingué un paper destacat en la tramesa d'una força d'interposició en el conflicte de Libèria (l'anomenada ECOMOG).

Comunitat Econòmica Europea (CEE)
Organització internacional fundada amb l'objectiu de crear un mercat únic entre els estats membres i integrada posteriorment dins la Unió Europea. Fou fundada pels tractats de Roma, signats el 25 de març del 1957, pels quals també es creava la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (EURATOM), i entrà en vigor l'1 de gener del 1958. En foren els membres fundadors Bèlgica, França, els Països Baixos, la República Federal d'Alemanya, Itàlia i Luxemburg. Entre les mesures per a la creació del mercat únic hi havia la fixació d'unes tarifes externes comunes (unió duanera), l'elaboració d'una política conjunta per a l'agricultura i per al moviment de mà d'obra i els transports, la fundació d'institucions comunes per al desenvolupament econòmic i la creació (1979) d'una unitat monetària europea (ECU). El 1965, aquests estats acordaren unir ambdues organitzacions, i també la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA, creada el 1951 pels mateixos estats), i les van dotar d'organismes de govern comuns. L'acord, que donà lloc a les Comunitats Europees, entrà en vigor el 1967. La Gran Bretanya, lligada al Commonwealth, refusà de formar part de la Comunitat; el 1959, però, entrà a l'Associació Europea de Lliure Comerç i el 1961 sol·licità d'ingressar com a membre de la Comunitat. Les negociacions foren suspeses el 1963 a causa de les objeccions de França. Finalment, el 1973 hi ingressaven la Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca. El 1981 s'hi afegí Grècia i el 1986 Espanya i Portugal. Grenlàndia, en canvi, que depèn de Dinamarca, decidí de retirar-se'n el 1982. El 1990 s'hi integrà l'Alemanya reunificada. L'entrada a la Comunitat Econòmica Europea comporta l'entrada simultània a les altres dues organitzacions de les Comunitats Europees. L'aprovació del tractat de Maastricht, comportà la integració de la CEE a la Unió Europea.

Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA)
Organització econòmica internacional fundada a París el 1951 per acord dels governs de la RF d'Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos. Posteriorment n'han format part tots els estats membres de la Comunitat Econòmica Europea. El Regne Unit s'abstingué de signar el text institucional. Aquest començà a vigir el 1952, amb una durada de 50 anys. El seu objecte era la integració econòmica en el sector del carbó i de l'acer (supressió d'obstacles duaners, regularització de la producció, increment productiu de les explotacions i ajut a les regions i als treballadors afectats per les reestructuracions), amb vista a una reconciliació entre França i Alemanya, i a preparar la unió política entre els estats de l'organització. Per a dirigir la CECA, entre altres òrgans, fou creada una alta autoritat que el 1967 fou unificada amb les comissions executives de la CEE i l'EURATOM.

Comunitat Europea d'Energia Atòmica (EURATOM)
Organització europea, amb seu a Brussel·les, creada pel tractat de Roma (1957), que començà a funcionar el 1959. Els objectius es concreten en l'establiment d'un mercat comú de productes nuclears i en el desenvolupament de les indústries d'aplicacions pacífiques de l'energia nuclear. En són estats membres els de la CEE (des del 1993 integrada a la Unió Europea), a la qual restà vinculada orgànicament el 1967. Cada estat membre en controla els programes, les produccions i les inversions, i l'organització monopolitza la utilització de matèries fissionables.

Comunitat internacional
Unió lliure dels estats, basada en la solidaritat i que tendeix a resoldre els conflictes d'interessos internacionals. La insuficiència d'un estat per a assolir per si mateix els propis objectius ha desenvolupat el fenomen associatiu a través de la creació d'acords, tractats i organitzacions internacionals de composició i funcions variables. En un pla formal, la més alta expressió de comunitat internacional és l'Organització de les Nacions Unides.

Comunitat pel Desenvolupament de l'Àfrica Austral
Organisme econòmic internacional, destinat prioritàriament a la integració econòmica dels països de l'àrea meridional africana. Nascut per fer front a la Sud-àfrica de l'apartheid, agrupava nou països de la zona: Lesotho, Botswana, Zàmbia, Zimbabwe, Tanzània, Angola, Moçambic, Swazilàndia i Malawi. El 1994, la República Sud-africana ingressà a l'organisme, i dinamitzà notablement el funcionament d'aquest organisme, que esdevingué un veritable motor del desenvolupament regional. El 1995, la república de Maurici també entrà en l'organització.

Comunitats Europees
Unió de les tres organitzacions -Comunitat Econòmica Europea, Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer i Comunitat Europea d'Energia Atòmica- creades per alguns estats de l'Europa occidental per tal de desenvolupar la unió política i econòmica del continent. El 8 d'abril del 1965 els membres fundadors (Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg, la República Federal d'Alemanya i els Països Baixos) signaren a Brusel·les el tractat que establia les institucions comunes de les tres organitzacions. L'acord entrà en vigor l'1 de juliol del 1967. El 1973 s'hi incorporaren Dinamarca, Irlanda i la Gran Bretanya, el 1981, Grècia, i el 1986, Portugal i Espanya. Formen l'estructura comunitària el Parlament Europeu, el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, el Consell de Ministres (des del 1994 anomenat oficialment Consell de la Unió Europea), que representa directament els estats membres, i la Comissió, que vetlla pel compliment dels tractats i és responsable executiu de les Comunitats, a més del Consell Europeu, que reuneix els caps d'estat o de govern dels països membres. Amb l'entrada en vigor (1993) del tractat de Maastricht, pel qual s'augmentaven els poders d'aquests organismes i la integració dels estats membres, fou creada la Unió Europea, continuació de fet de les Comunitats Europees.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà