I+D
Sigles d'Investigació i Desenvolupament. Fan referència a les polítiques de foment de la ciència i la investigació. El percentatge del PIB que un país dedica a I+D és un indicador del seu grau de desenvolupament.

Iberisme
1. Afecció a l'estudi de la història, la llengua, l'arqueologia, etc, dels pobles ibèrics.
2. Doctrina dels qui pretenen la unió política de les diferents nacionalitats de la Península Ibèrica. L'iberisme sorgí a la darreria del s XVIII, especialment amb José Marchena, el qual, a l'Avis aux espagnols, donà a la doctrina un caràcter republicà federal i progressista. Durant el Trienni Liberal les societats secretes liberals de la Península intentaren de difondre també l'iberisme a Portugal i d'establir set repúbliques federades, dues de les quals es formarien sobre el territori portuguès (Lusitània Ulterior i Lusitània Citerior). Posteriorment, Prim fou animat pel françès Keratry a fer el paper de Cromwell ibèric i a unir Espanya i Portugal. L'iberisme, més que no pas una doctrina política explícita, esdevingué un pressupòsit en certes concepcions polítiques i socials d'esquerra, cosa que es manifestà en arribar la República portuguesa (1910) o en les doctrines àcrates de grups sorgits en ambdós països, especialment les espanyoles Federació Anarquista Ibèrica i Federació de Joventuts Llibertàries.
Als Països Catalans, l'iberisme ha estat un moviment intel·lectual i polític diferenciat del federalisme de Pi i Margall en el fet que, mentre aquest es movia en funció de l'estat espanyol, el primer ho feia des del pressupòsit d'una federació de nacionalitats. L'iberista de més prestigi fou Joan Maragall (Himne ibèric, l'article L'ideal ibèric, etc), que proposà a Unamuno la creació d'una revista, "Ibèrica", escrita en totes les llengües peninsulars. Prat de la Riba participà d'aquest ideal els primers temps, i, en part, també ho féu Cambó. El lusòfil Ignasi Ribera i Rovira n'esdevingué, així mateix, un apòstol, com ho palesa el seu Iberisme (1907), amb pròleg de J.T.F. Braga. També se'n féu ressò Joaquim Casas i Carbó en El problema peninsular (1933). Cal esmentar, finalment, el llibre del luso-andalús Julio Navarro Monzó Catalunha e as nacionalidades ibéricas (1906). La fórmula iberista, d'altra banda, de vegades no és sinó una tàctica per a contrarestar el centralisme castellà.

Ibex-35, índex (veure Índex Ibex-35)

Icària
Illa imaginària on Étienne Cabet situà l'acció de la seva novel·la filosòfica Voyage en Icarie, descripció d'un país en el qual hom practicava el comunisme, que despertà un gran entusiasme entre la classe obrera de França en el decenni de 1840-50. El 1847 Cabet féu una crida als seus seguidors europeus perquè participessin en la fundació d'una Icària real als EUA. Un primer intent, al territori de Texas, fracassà totalment; i la segona temptativa, a l'antiga ciutat mormona de Nauvoo (Illinois), desembocà en baralles i dissensions greus que portaren fins a l'expulsió del mateix Cabet, que morí d'apoplexia al cap de poc temps (1856). Als Països Catalans, la idea d'un comunisme icarià aconseguí d'atreure adeptes, especialment a Barcelona, on Narcís Monturiol fundà, per tal de propagar-la, el setmanari "La Fraternitat" (novembre del 1847 - març del 1848). El grup, del qual formaven part Martí Carlé, Josep Anselm Clavé, Francesc Suñer i Capdevila i Francisco José Orellana, entre altres, i que comptava amb les simpaties d'Abdó Terrades i, a Mallorca, del clergue Jeroni Bibiloni, inicià la publicació del Viatge a Icària i d'alguns opuscles de Cabet. La temptativa fou deturada per la repressió del govern de Narváez, fet que no impedí la participació de demòcrates catalans en les primeres expedicions per a fundar Icària, principalment el metge Joan Rovira, Ignasi Montaldo i Joan Monturiol, germà de Narcís; aquest darrer, per l'agost del 1853 intentà també d'emigrar a Nauvoo amb la seva família. Amb el fracàs, alhora, de les colònies icarianes de Cheltenham, de Missouri (1864) i de Nauvoo, els qui romangueren fidels a aquella modalitat del comunisme utòpic s'establiren a Corning, comtat d'Adams, Iowa, en un indret ja seleccionat pel mateix Cabet. L'experiment durà fins el 1895, no sense haver conegut abans una altra escissió per part dels joves —segons que sembla, partidaris aleshores del comunisme científic—, que el 1884 establiren la comunitat d'Icaria-Speranza, al comtat de Sonoma, a Califòrnia. En diversos moments de la història d'aquestes comunitats, els icarians catalans i llurs famílies participaren en llurs vicissituds; aquest fou el cas, indubtablement, d'Ignasi Montaldo, Leonci Cubells i les famílies respectives, i potser també de Joan Abella, destacat dirigent barceloní durant el Bienni Progressista. En 1846-47 uns quants seguidors de Cabet s'establiren, per viure-hi en comunitat, al Poblenou, a la banda costanera de Sant Martí de Provençals, que, justament per ells, fou coneguda un quant temps amb el nom d'Icària (nom recollit pel pla Cerdà), que s'ha conservat en el de l'avinguda barcelonina, abans anomenada camí del Cementiri i, després del 1939, del Capitán López Varela.

ICOM
Entitat vinculada a la UNESCO, fundada el 1946, amb seu a París, que promou i coordina, en l'àmbit internacional, activitats orientades al desenvolupament dels museus. Agrupa diversos comitès internacionals, comitès nacionals i organismes afiliats. Disposa d'un centre de documentació i edita publicacions i butlletins. N'ha estat secretari general el català Lluís Monreal i Agustí (1974-85).
Té uns 12 000 membres repartits per 144 països dels cinc continents. D'ençà del 1977, cada any convoca, el 18 de maig, el Dia Internacional dels Museus.

Idealisme
1. Tendència o principi fonamental d'interpretació que redueix l'existència al pensament i confereix l'atribut de la realitat només a allò que apareix en la consciència. Té la consciència, o el jo, com a punt de partença i punt focal. Per això, sol comportar una forta càrrega epistemològica (Kant), els postulats de la qual menen, invertits, a un plantejament metafísic (idealisme alemany posterior) quan passa de l'enunciat que «només si l'ésser és donat a la consciència és possible el coneixement» a l'asserció que «l'ésser és determinació de la consciència». El terme «idealisme» començà d'ésser emprat a la darreria del s XVII per a designar tant les doctrines de Descartes i Locke, per exemple, que donaven un estatut subjectiu a les idees i instauraren, així, el dubte sobre l'existència objectiva del món, com la postura d'un Berkeley, que reduïa tota la realitat objectiva a idees, en el sentit de continguts subjectius de consciència. Kant criticà aquesta actitud, que hom anomena també idealisme subjectiu, i hi contraposà la seva teoria epistemològica, l'idealisme transcendental o «doctrina que considera els fenòmens com a simples representacions, no pas com a coses en si, i que fa de l'espai i el temps formes sensibles de la nostra intuïció», no pas determinacions de la cosa en si; és a dir, la realitat del món és la de les nostres idees, formades no pas a partir de la realitat mateixa, sinó de la seva estructura perceptible. La filosofia postkantiana, però, invertí el plantejament i concebé la idea no pas com un contingut de consciència correlatiu o una dada exterior real, sinó com aquella categoria suprema de la realitat en què aquesta mateixa culminava en la seva evolució. Així, per als anomenats idealisme objectiu (Fichte i el primer Schelling) i idealisme absolut (Hegel) el món exterior ja no té cap més existència que la de les idees que el jo (un jo que pot encloure també el Jo absolut) o la consciència (en el moviment de l'Esperit absolut) hi projecten. L'ambigüitat i l'evolució significativa del terme han fet que aquest hagi pogut ésser aplicat a construccions especulatives anteriors al temps del seu origen i d'estructura tan diversa com la doctrina platònica de les idees.
2. Tendència segons la qual el fi de l'art és de reflectir les essències o perfeccions arquetípiques, no pas la forma sensible de la realitat. Això equival a dir que l'art ha de crear un món ideal, no pas repetir la realitat contingent. En conseqüència, l'idealisme subratlla, contra el sentiment abstracte i la intuïció primària, el valor cognoscitiu de l'experiència artística. S'oposa a la tendència de la imitació.
3. Doctrina segons la qual l'home ha d'obrar per un ideal i no per una utilitat, que afirma la llibertat, contra la necessitat moral, i que comporta l'acceptació d'uns principis morals, segons una escala de valors en què l'universal es destaca sobre el particular. S'oposa al pragmatisme i, més popularment, a l'oportunisme.

Idealisme alemany
Nom amb què és conegut el conjunt de filòsofs el precedent dels quals és Kant i entre els quals es destaquen, com a màxims exponents, Fichte, Schelling i Hegel.

Ideologia
1. Conjunt de conceptes, creences i ideals, d'abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials i, així, dirigir i simplificar les opcions sociopolítiques de l'individu i la col·lectivitat.
2. Segons el marxisme, sistema d'idees estrafetes i desorientadores, contraposat a la teoria «científica», amb el qual la classe dominant pretén de justificar la seva posició.

IDH
Sigla de l'Índex de desenvolupament humà.

IFOR
Sigla en anglès de la força de pacificació (Implement Force) que l'OTAN va desplegar a Bòsnia i Hercegovina per tal de garantir els acords de pau de Dayton (desembre de 1995). Formada per uns 60.000 soldats, tenia la missió d'imposar i de garantir els aspectes militars dels acords de pau. Va iniciar l'actuació el 20 de desembre de 1995, amb un mandat per un any. Després de les eleccions de setembre de 1996 a Bòsnia i Hercegovina, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va substituir l'IFOR per l'SFOR (Stabilisation Force) que, amb uns 31.000 soldats, es va desplegar el 20 de desembre de 1996.

IKI
Nom de l'agència espacial soviètica.

Ikurriña
Mot que, en basc, significa bandera, però ha passat a significar únicament la senyera basca, la qual consisteix en una aspa verda amb una creu blanca, sobre fons vermell. Dissenyada pels germans Arana Goiri, fou estrenada el 1894 i aviat esdevingué un símbol de resistència, que durant la Dictadura de Primo de Rivera gaudí d'una enorme difusió popular fins al punt que fou reconeguda àdhuc en les comarques basques de l'estat francès. Confirmada aquesta acceptació el 1931 per un dictamen favorable de la Sociedad de Estudios Vascos, fou declarada oficial pel primer govern basc (1936) i utilitzada per les seves milícies republicanes. Amb el restabliment de les llibertats democràtiques tornà a ésser emprada de forma oficial el 1977 i, malgrat serioses reticències per part dels estaments més durs del règim franquista, és considerada per l'Estatut de Guernika (1979) com l'emblema oficial de la comunitat autònoma del País Basc.

Il.lustració
Moviment intel·lectual europeu, centrat en el període comprès entre la segona revolució anglesa del 1688 i la revolució francesa del 1789, caracteritzat pel racionalisme utilitarista propi de la classe burgesa en la seva etapa ascendent de lluita per la consecució de l'hegemonia estructural del mode de producció capitalista i per la presa del poder polític, i de conformació de la seva ideologia com a dominant. Continuació crítica superadora del barroc (de Descartes a Galileu o Newton), el moviment, originat a la Gran Bretanya, s'estengué bàsicament a França -on tenia arrels pròpies, i s'esbatanà en la seva forma més plena, l'enciclopedisme- i després a tot Europa, afavorit per la cada vegada major independència econòmica dels intel·lectuals i mitjançant societats científico-literàries (des de clubs a acadèmies, des de cafès a societats econòmiques), la premsa periòdica i la internacionalització de les edicions. Es proposava d'il·luminar la humanitat amb les llums de la raó, considerada aquesta com un instrument més per a adquirir que no pas per a posseir (sapere aude, libido sciendi). Amb ella hom lluita, tolerantment i a través del llibertinatge intel·lectual antimetafísic (freethinkers) i moral anticonformista (curiosité i uneasiness que porta al desfogament de la passió), sense ambicions totalitzadores en el terreny de la teoria, per a assolir la felicitat general. Aquesta, considerada com a natural, individual i necessitada de càlcul, és progressivament conceptualitzada en els diversos terrenys: utilitat i plaer en el de l'ètica, interès en el de la psicologia, profit en el de l'economia. Aquesta felicitat general s'oposa a la teoria del bé comú, pròpia del feudalisme, com, a la darreria de la Il·lustració, s'oposà a la teoria de la comunitat de béns. Tot això es concretà en els diferents àmbits. La superstició, les formes de religiositat tradicionals i basades en la revelació foren combatudes des de posicions deistes o atees; anàlisi i inducció foren els procediments emprats per a conciliar el positiu i el racional a través de formes sensualistes i empiristes; la relativització dels principis conduí, així, en unió de l'organicisme i de la dinàmica, a plantejaments pre-dialèctics, al refús de la transcendència i al materialisme; el conjunt, unit a un extraordinari interès per les ciències físico-químiques i biològico-naturals, originà alhora un gran progrés en el terreny tècnic i un vitalisme pre-evolucionista. La teoria política, des del jusnaturalisme, creà el principi del sobirà subordinat a la nació, de manera que el súbdit passà a ésser ciutadà; i això, unit a la doctrina del contracte social, portà a plantejaments republicans i anticolonialistes. El pensament econòmic, sorgit del mercantilisme, dugué a la fisiocràcia, el liberalisme i determinats pre-socialismes.
La Il·lustració als Països Catalans
Als Països Catalans el redreçament econòmic i àdhuc polític que hom pot detectar a la darreria del s XVII era una premissa òptima per al desenvolupament d'un moviment il·lustrat de certa volada. Emperò, l'opressió cultural i l'absolutisme polític dels Borbó arran de llur victòria en la guerra de Successió féu que els Països Catalans restessin al marge del principals corrents il·lustrats europeus, que hi arribaren només d'una manera indirecta. Al Principat els reflexos principals de la Il·lustració es produïren a Barcelona i, gràcies a la creació de la universitat, a Cervera. Ací es destacà Finestres en el camp del dret, i els jesuïtes Aimeric i Cerdà en filosofia i Gallissà i Larraz com a humanistes. El criticisme històric apareix vinculat a Bellpuig de les Avellanes: J. Caresmar, J. Pasqual i J. Martí aportaren llur treball ingent al coneixement històric de l'Església catalana. A Barcelona cal destacar l'Acadèmia de Bones Lletres, centrada en la història catalana (J. Caresmar, A. de Capmany), que actuà generalment en castellà. La Junta de Comerç de Barcelona fomentà les ciències aplicades vinculades al capitalisme naixent. La medicina adquirí un relleu especial des de la fundació del Col·legi de Cirurgia de Barcelona (1760). Alguns erudits, com Joan Pau Canals, generalment autodidactes, es destacaren per llur dedicació a temes científics. En el terreny filològic es destacà el també filòsof i teòleg Fèlix Amat de Palou, i en el bibliogràfic els nebots d'aquest, Fèlix i Ignasi Torres i Amat. El País Valencià fou punt d'introducció de la ciència nova a través dels anomenats novatores, com Tosca, Coratjà i Íñigo, deixebles de Josep Saragossà, que coneixien —com es dedueix de llurs treballs— la ciència europea fins a Newton i redactaren la primera adaptació del cartesianisme. En l'aspecte humanista fou decisiva la influència del degà d'Alacant, Manuel Martí. L'hereu d'aquests dos corrents fou Gregori Maians, catedràtic de la Universitat de València i bibliotecari reial, autèntic catalitzador del moviment il·lustrat. La seva amistat amb Finestres i els professors de Cervera contribuí a mantenir els lligams culturals del País Valencià amb el Principat. Maians projectà una reforma dels estudis històrics basada en una doble línia: l'edició de les fonts documentals i una crítica rigorosa. Retirat a Oliva davant la incomprensió governamental, fundà l'Acadèmia Valenciana i sostingué correspondència amb estrangers, com Muratori, Voltaire, Meerman, Menke, etc. Seguidors o continuadors seus foren Cerdà i Rico i Joan B. Munyós en el camp històric, Pérez Baier i Vicent Blasco en el de la reforma universitària, Josep Climent i Felip Bertran en el religiós, Joan Sempere i Guarinos en l'erudició i la bibliografia i els germans Villanueva en la historiografia. A les Balears la influència de la Il·lustració fou molt menor. L'Estudi General Lul·lià no rebé els aires nous, ocupat com estava, exclusivament, en polèmiques entre lul·listes i marrells. Únicament la Societat Econòmica d'Amics del País assolí una certa esplendor: escoles de matemàtiques, de dibuix i d'agricultura. Cal destacar el jesuïta Pou i el geògraf Felip Bauzà, que desplegaren, però, llur activitat fora de les Illes. A Menorca, l'ocupació anglesa afavorí la penetració del pensament il·lustrat, fet que es reflectí en la creació de la Societat Maonesa (1778), fundada per Joan Ramis i Ramis, i que mantigué la vitalitat del català en la vida cultural i oficial i entre els erudits i els intel·lectuals fins a mitjan s XIX.

Imaginari
Conjunt de representacions que ultrapassen el límit marcat per les constatacions de l'experiència i els encadenaments deductius que aquestes autoritzen. En un sentit més estricte, "imaginari" és el conjunt dels procediments individuals i col.lectius que tendeixen a construir, associar i emprar imatges mentals i materials. Recentment la recerca dels "imaginaris" en persones, ideologies o col.lectius ha estat una de les vies per establir parcialment les causalitats històriques i acostar-se a la seva comprensió en la mesura que el que "s'imagina" -si no es tracta d'una evasió- tendeix a dur-se a la pràctica, a fer-se realitat.

Immigració
Moviment migratori vist des de la perspectiva del lloc d'arribada dels migrants. Les migracions solen ésser motivades per la diferència existent en la relació població-recursos entre dos o més espais geogràfics comunicables. Per això, els llocs d'immigració soler ésser les terres de colonització o les àrees urbanes. La immigració urbana —moviment migratori que, actualment i sobretot en les societats industrials, s'origina quasi exclusivament en l'èxode rural —és directament proporcional al creixement econòmic i al gruix demogràfic de la ciutat, sempre que no existeixi cap planificació sòcio-econòmica adient. Cal destacar, d'altra banda, que, si bé la immigració és atreta per la ciutat, el lloc d'instal·lació dels immigrants generalment no és la ciutat pròpiament dita, sinó àrees suburbanes i periurbanes, les quals es troben així amb els problemes socials i urbanístcs derivats d'un ràpid creixement de població.
Història de la immigració als Països Catalans
Els buits demogràfics generats als Països Catalans per les epidèmies del s XIV no foren omplerts del tot fins al s XVI, en part per migracions internes, en part per l'entrada d'occitans, sobretot gascons, iniciada al s XV durant la qüestió remença i que assolí el punt màxim a la segona meitat del XVI. Després de la pau dels Pirineus (1659) s'inicià un canvi: si fins aleshores gascons, llenguadocians i alvernesos representaven un 10-15% de la població de les ciutats litorals i pre-litorals de la Catalunya Vella i fins d'algunes de la Nova (Lleida), des d'aleshores els occitans preferiren el Rosselló, mentre que immigrants aragonesos repoblaren terres deixades pels moriscs al País Valencià i per catalans a la regió de Lleida. Durant una bona part del s XVIII, i com a conseqüència de la derrota de la guerra de Successió, el país esdevingué terra d'emigració. La immigració es reduí a comarques concretes: murcians al Baix Segura; gent de la Manxa a l'Alt Vinalopó i a la Vall de Cofrents; aragonesos a les regions de Sogorb, València i terres veïnes; estrangers (occitans en primer lloc), a la Catalunya Vella a la fi del segle. Durant el s XIX la immigració aragonesa s'endinsà de Lleida i València cap a Manresa i Barcelona. Al decenni 1877-87 hi arribaren els primers murcians, i només el Barcelonès registrà una immigració de 3 000-4 000 persones de llengua castellana l'any. El primer vicenni del s XX clou aquest període de signe positiu, bé que encara moderat. La principal regió receptora (la segona és la regió litoral de València) s'escampà del Barcelonès ­ Vallès Occidental a tota la regió de Barcelona i l'eix del Llobregat, amb les comarques discontínues del Segrià i el Baix Ebre ­ Montsià, amb uns 256 000 immigrants nets (a més d'aragonesos i murcians, occitans, francesos, alemanys i italians, afluència deguda a la guerra europea). En 1920-70 els Països Catalans reberen l'allau immigratòria més grossa de la seva existència, estimable en uns dos milions de persones. El primer decenni, els dels anys vint, un cicle econòmic expansiu en la indústria i els transports coincidí amb crisis agràries i mineres a les regions mediterrànies de llengua castellana, fet que provocà la primera immigració a gran escala (322 000 persones només al Principat). El quinquenni 1931-35 coincidí amb una crisi econòmica general que revalorà el camp i retornà emigrants d'Amèrica (sobretot al País Valencià). En 1936-40 les dures pèrdues de població ocasionades per la guerra civil foren compensades —llevat del Principat, que saldà amb dèficit— per l'entrada de vençuts, durant la guerra, o de vencedors, després. La immigració arrencà de nou a partir de la fi dels anys quaranta i es refermà tant, que assolí, els anys 1963 i 1964, xifres superiors a les 100 000 persones, accelerada a partir del 1975, de tal manera que l'any 1983 els Països Catalans (sense les comarques administrativament franceses i aragoneses) reberen 26 348 immigrants, dels quals 23 128 eren de l'estat espanyol. Des d'aleshores s'ha produït una certa inflexió. Les preferències immigratòries permeten de dibuixar una àrees de recepció: la regió de Perpinyà acull nord-africans, espanyols de llengua castellana i occitans; les del triangle Penedès-Andorra-Empordà, andalusos, extremenys, castellans i aragonesos; les de Lleida, Tarragona i Castelló, andalusos, aragonesos, extremenys i castellans; les de València i Xàtiva, castellans, andalusos, murcians i extremenys; les d'Alacant, Mallorca i Eivissa, andalusos, murcians, castellans i extremenys. O sia, després d'una majoria indiscutida d'andalusos i de gent de la Meseta, els immigrants més nombrosos són murcians a migjorn i aragonesos a la resta. Aquesta presència tan important dels immigrants ha desvetllat l'interès col·lectiu per aquest tema; les obres més representatives són les de J.M.Vandellòs (1935), de F.Candel (1964, 1973 i 1985) i de J.Pujol (1976).

Immobilisme
Actitud oposada al canvi d'estructures religioses, socials, polítiques, etc, pròpia de la classe dominant.

Immobilització de capital
Conversió de recursos monetaris líquids en béns de difícil realització.

Immunitat
Exempció d'obligacions, càrrecs o penes a favor d'una persona o d'un lloc.

Immunitat diplomàtica
Condició jurídica especial de què gaudeixen els representants diplomàtics i que inclou la inviolabilitat de la seva persona, locals, arxius i correspondència i també la immunitat de jurisdicció.

Immunitat eclesiàstica
Privilegi atorgat a l'Església en virtut del qual els temples i les esglésies resten exempts de la jurisdicció civil i de la celebració d'actes profans i poden concedir el dret d'asil religiós (immunitat local), els béns de l'Església són exempts d'imposicions fiscals (immunitat real) i les persones eclesiàstiques (clergues, religiosos i religioses) no poden ésser sotmeses a judici penal sense autorització del bisbe respectiu i són exemptes de la prestació de certs serveis, com personals, militars, etc (immunitat personal).

Immunitat parlamentària
Prerrogativa dels membres d'una cambra legislativa segons la qual no poden ésser detinguts (si no és en acte de delicte flagrant) ni inculpats ni processats sense una autorització prèvia (concessió del suplicatori) de la cambra respectiva. A l'estat espanyol, els membres dels parlaments autonòmics gaudeixen de forma molt limitada d'aquesta prerrogativa.

Impeachment
Procediment criminal instituït a Anglaterra i als EUA per judicar qualsevol funcionari públic per delictes contra l'estat. Als EUA el procediment utilitzat és a base d'una proposta feta per la cambra dels representants al senat, el qual jutja la causa.

Imperi
1. Espai de temps que dura el govern d'un emperador o més.
2. Autoritat superior i suprema en consideració a l'estat que l'encarna, equivalent a sobirania.
3. Estat o estats sotmesos a un emperador. Entre els diversos imperis de la història es destaquen l'imperi Romà, el Sacre Imperi Romanogermànic i l'imperi Bizantí.
4. Administració de justícia en el sentit de jurisdicció, amb facultats no solament per a declarar el dret, sinó també per a portar a execució les sentències donades. Era anomenat mer imperi el que afectava els procediments que portaven aparellada sentència de pena de mort, pèrdua o mutilació de membres, bandejament i altres de gravetat. Hom anomenava mixt imperi la facultat de decidir en causes civils, contencioses governatives i en les criminals que portaven aparellades penes lleus. Quan la jurisdicció era completa era anomenada mer i mixt imperi.

Imperi, estil
Fase del neoclassicisme corresponent al Primer Imperi francès. Promogut per Napoléo I, fou dirigit per C.Percier i P.F.Fontaine. Inspirat en les arts grecoromanes i egípcies, imposà els angles rectes i una certa rigidesa en la decoració. Els mobles d'aquest estil, el principal creador dels quals fou G.Jacob, eren de superfícies llises amb aplicacions de bronze daurat. Aquest darrer material fou també molt emprat en rellotges, canelobres i tota mena d'objectes decoratius.

Imperi Britànic
Conjunt de territoris colonials sota sobirania britànica, els quals des del 1917 començaren a ésser anomenats Commonwealth; aquesta denominació, però, no fou precisada fins a la conferència imperial del 1926 i, definitivament, a l'estatut de Westminster del 1931. A la segona meitat del s XVI Anglaterra impulsà les seves expedicions comercials (Muscovy Company), i durant el s XVII organitzà les grans companyies privilegiades capdavanteres de la colonització anglesa a l'Àsia, Amèrica del Nord i Àfrica (British East India Company, 1 600; Hudson's Bay Company, 1670; Royal African Company, 1672, etc). La colonització anglesa, que, segons les teories mercantilistes del pacte colonial, aspirà més a establir bones bases comercials i estratègiques que no pas a incorporar amplis territoris, hagué de lluitar amb la competència francesa, holandesa, castellana i portuguesa. L'esforç comercial i colonitzador anglès rebé un impuls important amb la Navigation Act del 1651, el triomf whig del 1689 i les dissidències religioses de l'anglicanisme. Des dels darrers decennis del s XVII i durant el s XVIII l'Imperi Britànic consolidà el comerç triangular, que assolí el màxim desenvolupament en 1760-70 i en el qual cal destacar sobretot l'exportació de manufactures angleses a les colònies, l'intercanvi de primeres matèries i de productes alimentaris entre les colònies i llur explotació a Europa, i l'exportació d'esclaus negres d'Àfrica a les Índies occidentals amb el sucre com a carregament de retorn a la metròpoli. A través de la guerra de Successió hispànica (1702-14) i de la guerra dels Set Anys (1756-63), la Gran Bretanya engrandí el seu imperi (a Amèrica, a les Índies Orientals i a l'Àfrica occidental) i les seves possibilitats comercials en l'àmbit de l'imperi castellà.

Imperi colonial
Cadascun dels conjunts de territoris colonitzats per diverses potències europees i sotmesos a llur sobirania.

Imperial
Dit de la sèrie de conferències convocades per la corona britànica i celebrades, des del 1887 al 1937, en diverses ciutats de l'Imperi per tal de tractar sobre diversos problemes comuns.

Imperialisme
Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres pobles.
Tendència d'un estat a l'expansió econòmica i territorial, al domini sobre altres estats i pobles. Referit, de primer a l'expansió territorial, el terme fou aplicat, amb l'inici de la industrialització, a la política econòmica expansionista. Així, al s XIX l'imperialisme es manifestà a Anglaterra, quan, per tal de mantenir la primacia econòmica, hom volgué accentuar els lligams entre la metròpoli i les colònies amb un rigorós sistema proteccionista que garantís, amb mercats actius de consum, el progrés de la producció. Un imperialisme econòmico-polític és també a la base del colonialisme alemany i de l'expansió en el continent americà per part dels EUA. Hom parla modernament d'imperialisme referint-lo a l'expansionisme econòmic i polític de les diverses potències (imperialisme nord-americà, imperialisme rus, etc).

Imperialisme comercial
Imperialisme lligat a les necessitats comercials. Segons aquesta teoria, la causa de l'expansionisme europeu va ser la recerca d'uns mercats susceptibles tant de rebre productes de la metròpoli com de facilitar-ne el proveïment de primeres matèries necessàries per a la indústria. A la segona meitat del segle XIX, amb la implantació del capitalisme monopolista, les indústries no podien subsistir sense els mercats exteriors, atesa l'existència als països industrialitzats d'un mercat limitat. La Gran Depressió (crisis de 1873, 1882 i 1890) va fer indispensable poder disposar de mercats i de recursos en altres zones del món i els països desenvolupats van haver de dirigir-se cap a d'altres àrees no explotades (Àsia, Àfrica i l'Amèrica Llatina). Un cop iniciat el procés de colonització, cada país va tendir a garantir el seu domini imperial i a assegurar-se un mercat sense competències (proteccionisme).

Imperialisme financer
Imperialisme lligat a la necessitat d'inversió de capitals. Segons aquesta teoria, la causa de l'expansionisme europeu va ser la recerca de nous territoris per invertir-hi els excedents de capital. En arribar-se al capitalisme monopolista (capitalisme financer), les expectatives de beneficis són limitades, a causa del control del mercat i dels preus per part d'un nombre reduït d'empreses, la qual cosa fa que no sigui rendible reinvertir els beneficis en el mateix mercat o en els mateixos sectors. Per això els capitalistes van buscar altres territoris on invertir llurs capitals, i els van trobar on hi havia primeres matèries abundants i mà d'obra barata.

Importació
Conjunt de béns i serveis que un país importa. El volum d'importacions efectuades per un país en un exercici econòmic és comptabilitzat en la balança de pagaments, on hom distingeix entre les adquisicions de primeres matèries i productes acabats (importacions visibles) i de serveis (importacions invisibles), que representen una contrapartida directa en divises o exportaciones, i les de béns de capital en forma d'inversions, préstecs, etc.

Impost
Tribut exigit, sense contraprestació específica, sobre negocis, actes o fets de naturalesa econòmica o jurídica que manifesten una capacitat econòmica del subjecte fiscal. Hom distingeix entre imposts directes, que graven la renda i el patrimoni, i els imposts indirectes, que graven la circulació, el tràfic o el consum de béns i serveis. Els principals imposts directes a l'estat espanyol són: l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), aplicat a la renda obtinguda a títol personal pel contribuent, tipificada en la unitat familiar, i amb caràcter progressiu; l'impost sobre societats, que grava la renda de les empreses i societats amb personalitat jurídica als quals hom no aplica l'IRPF; l'impost sobre el patrimoni, aplicat sobre els béns que constitueixen el patrimoni net de les persones físiques; l'impost sobre successions, que grava les transmissions per herència per causa de mort del contribuent; i finalment, l'impost sobre activitats econòmiques (IAE), vigent des del 1992, que grava les activitats econòmiques exercides dins un municipi, i substitueix diversos imposts especials. Dels imposts indirectes, el principal és l'impost sobre el valor afegit (IVA), tribut adoptat el 1986 per l'estat espanyol arran del seu ingrés a les Comunitats Europees (des del 1993 Unió Europea) i d'aplicació general en tots els estats d'aquesta organització. És pagat per les empreses i els professionals d'acord amb el valor que aquests confereixen a cada estadi de la producció o de la distribució. Incideix sobre les transaccions, prestacions de serveis i en les importacions. L'entrada en vigor de l'IVA eliminà o unificà un gran nombre d'imposts especials sobre el consum. Altres imposts indirectes són els aplicats sobre determinats articles, com ara l'alcohol o el tabac, i els que recapten els ajuntaments per la utilització de locals per a activitats econòmiques i per l'ús d'espais públics per a publicitat, etc. Els imposts disminueixen la capacitat adquisitiva dels individus i les empreses i influeixen, per tant, en la formació del consum i la inversió privats. D'altra banda, l'efecte redistributiu dels imposts és més o menys accentuat segons les rendes i els sectors que hom gravi i el pes respectiu d'imposts directes i indirectes dóna una certa idea de la redistribució de la càrrega fiscal. La relació entre els imposts recaptats i la renda nacional o el producte nacional brut és anomenada pressió fiscal, la qual, d'altra banda, indica la part dels ingressos que passen a poder de l'estat; és una mesura de la capacitat de despesa pública i, per tant, de la possibilitat d'intervenció de l'estat en l'economia.

Impost de consums
Tribut creat a l'estat espanyol per la reforma financera d'Alejandro Mon (1845). Reunia els diferents imposts indirectes damunt articles de primera necessitat i comestibles (sabó, vi, oli, carn fresca, embotits, etc). Era percebut en la forma del tradicional dret de portes en introduir les mercaderies en les poblacions; el seu valor augmentava en les poblacions de major nombre d'habitants. Fou molt impopular per l'alça de preus que provocà. Suprimit en aparença per l'alçament progressista del 1854, fou percebut en gran part pel govern per mitjà d'altres conductes, fet que el 1856 produí revoltes populars per tot l'estat espanyol. Novament abolit el 1868 per les juntes provincials, fou restablert el 1870. El 1878 hi hagué a Manresa un avalot que fou arbitràriament reprimit, fet que produí diversos morts. Subsistí, repetidament modificat, fins a mitjan s XX, malgrat alguns intents d'abolició (com el del govern Canalejas el 1911).

Impost de luxe
Impost que incideix damunt els béns de luxe.

Impost sobre Activitats Econòmiques (IAE)
Impost que té com a fet imposable la realització d'una activitat econòmica, sense una relació directa amb el resultat que se n'obtingui. Entrà en vigor l'1 de gener de 1992 arran de la llei reguladora d'hisendes locals i els reials decrets 1175/1990 de 28 de setembre i 1259/1991 de 2 d'agost. Aquest tribut local nasqué d'una fusió de les antigues llicències fiscals d'activitats industrials i comercials, la dels professionals i artistes i de l'antic impost municipal sobre la radicació. La matèria imposable del tribut és bàsicament la mateixa que en el seu dia constituí la base de la llicència fiscal. Per a determinar-ne la quota s'han de tenir en compte unes tarifes establertes als pressupostos generals de l'estat de cada any, on s'indica el preu de la superfície o de la potència instal·lada o consumida de cada activitat, entre altres variables sobre les quals s'hauran d'aplicar les quotes fixades pels ajuntaments, tant la municipal com l'índex de situació, que grava més o menys en funció de la ubicació del negoci a la ciutat o poble. La implantació del tribut provocà una forta contestació dels petits i mitjans empresaris, botiguers i autònoms durant els anys 1992 i 1993. Amb el pas del temps es normalitzà i esdevingué una de les grans fonts d'ingressos dels municipis.

Impost sobre el Valor Afegit (IVA)
Impost indirecte, de tipus multifàsic sobre les vendes, amb caràcter no acumulatiu sobre el consum, i que grava el valor afegit en cadascuna de les fases del procés productiu. Es calcula aplicant el tipus impositiu corresponent sobre la diferència entre el preu de venda i el preu de compra (valor afegit en la fase productiva), de manera que és un impost neutral que, en la darrera transacció, recau totalment sobre el consumidor final. Fou adoptat el 1986 per l'estat espanyol arran del seu ingrés a les Comunitats Europees (des del 1993 Unió Europea) i és d'aplicació general en tots els estats d'aquesta organització. L'IVA comunitari representa l'eix de la imposició indirecta de l'actual Unió Europea.

Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF)
Impost directe i personal que grava la renda de les persones físiques ateses les seves circumstàncies personals i familiars. És el principal tribut directe del sistema fiscal espanyol, amb ingressos al voltant dels 36 000 milions d'euros. Amb la progressiva translació del pes de la imposició directa a indirecta, l'impost sobre el valor afegit, IVA, l'ha guanyat en importància. Amb tot, l'IRPF continua essent el tribut amb més impacte, perquè grava les rendes ingressades al llarg del període impositiu, tot i que les que més pes hi tenen són les del treball. La llei bàsica que el regula s'aprovà el 1991. No obstant això, el 1998 se'n féu una profunda modificació, que entrà en vigor el 1999, amb la llei 40/1998 de 9 de desembre. Les seves principals característiques foren la rebaixa dels tipus impositius, passant el marginal màxim del 56% al 48% i el mínim, del 20% al 18%. Al mateix temps s'establiren uns anomenats mínims personals i familiars, quantitats excloses de tributació, i es modificà el sistema de pagaments o retencions a compte per adequar-lo a la tarifa, i se simplificaren al màxim les deduccions. Les comunitats autònomes, a excepció d'Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura, s'oposaren al nou sistema; tenen una participació de fins al 30% en el tribut i certa capacitat normativa d'apujar o abaixar tipus impositius, amb limitacions, i d'establir deduccions i avantatges fiscals no empresarials. L'IRPF s'aplica a tot el territori espanyol, tot i que el País Basc i Navarra tenen els seus propis règims tributaris regulats pel concert econòmic.

Impressionisme
Corrent estètic iniciat i desenvolupat sobretot a França al darrer quart del s XIX. Consisteix, de fet, en una darrera etapa del naturalisme, nom que en un principi fou sovint emprat per a designar-lo, perquè aguditzà la recerca d'una realitat més autènticament reflectida que en la pintura anterior. Centrant-se en temes tan prosaics i quotidians com els del realisme, els impressionistes els pintaven, però, in situ, com en una instantània fotogràfica —cal recordar el lligam que els unia amb Nadar— i molt sovint en una sola i ràpida sessió, i aconseguiren visions fugaces que, en ésser exposades, desferen la diferenciació convencional entre esbós i obra definitiva. D'altra banda, la valoració de l'estampa japonesa contribuí a revolucionar els enquadraments i a trencar la simetria convencional en profit d'una major fortuïtat. La característica més evident —bé que no pas la més essencial— és la de representar la llum actuant sobre els colors: amb pinzellades breus, els impressionistes normalment no barregen els colors, generalment purs, al suport, sinó que, inspirant-se en teories científiques com les de Chevreuil —que després foren seguides dogmàticament pel neoimpressionisme—, deixen que siguin barrejats per l'ull humà, que obté, així, una aparença molt més viva de la realitat representada. L'inici oficial de l'impressionisme tingué lloc el 15 d'abril de 1874 amb la inauguració de la primera exposició de la Société Anonyme Coopérative des Artistes Peintres, Sculpteurs, Graveurs, etc, de la qual formaven part E.Degas, J.-B.-A.Guillaumin, C.Monet, B.Morisot, A.Renoir, C.Pissarro i A.Sisley, entre altres; no en formava part, però, l'aleshores considerat capdavanter del grup, E.Manet, que preferí de no enemistar-se amb el Saló oficial. L'exposició fou un fracàs de públic i crítica, un membre de la qual, L.Leroy, anomenà els participants impressionistes (nom que ells mateixos adoptaren després), a causa del títol Impression donat per Monet a algunes de les seves teles. Hi hagué més exposicions (1876, 1877, 1879, 1880, 1882 i 1886), només les dues darreres de les quals tingueren èxit; en la del 1886 participaren també els neoimpressionistes, com G.Seurat i P.Signac, i els simbolistes, com P.Gauguin i O.Redon, fet que palesava la disgregació del grup, cada artista del qual seguí després un camí diferent i independent vers noves recerques. El terme impressionisme, que en el camp pictòric era la versió d'una estètica nova de la fugacitat i la vaguetat pròpia de l'època, fou aplicat més tard, per extensió, a l'escultura, la qual aconseguí, amb Rodin, formes dinàmiques a costa de trencar la perfecció clàssica. Passà, així mateix, a certes composicions musicals del període ~-1880-~1920, que es caracteritzaven per una llibertat formal, per la importància donada a les sensacions i al timbre dels instruments, per l'ús d'escales modals i per la juxtaposició d'acords sense encadenar-les amb la intenció més de suggerir un tema que no pas d'exposar-lo d'una manera detallada. Autors principals d'aquest moviment són Debussy, Ravel i, fins a un cert punt, Puccini, Falla, F.Schimitt i Ravel, entre d'altres, que combinaven les tècniques d'aquest estil amb les del romanticisme tardà i del neoclassicisme. Ha estat emprat també amb referència a una determinada escola del cinema francès que, aglutinada per Louis Delluc, agrupava noms com els d'A.Gance, Germaine Dulac i Marcel L'Herbier.
L'adaptació, finalment, de l'impressionisme pictòric a la literatura ha donat el sistema segons el qual hom descriu les sensacions produïdes per les coses més que les coses en elles mateixes, a base de l'ús de frases curtes, generalment substantives, el conjunt de les quals dóna una visió total del que hom vol expressar. Estudiat per Bally, fou conreat per Azorín i Verlaine, entre altres.
L'impressionisme als Països Catalans
Tot i que als Països Catalans no existeix un impressionisme ple —el luminisme, propi especialment de l'àrea valenciana, té un altre caràcter—, la influència directa del moviment francès fou recollida conscientment al començament del decenni de 1890-1900 per artistes com Ramon Casas i Santiago Rusiñol, que s'acostaren al vessant degasià. Uns altres, encara mal estudiats, com Ramon Riu, també adoptaren aquest estil ben aviat. Tanmateix, no fou fins els darrers anys del segle que artistes catalans s'integraren de ple a la nova estètica: Isidre Nonell i Ricard Canals arribaren a participar a la XV Expositions des Peintres Impressionistes a París (1897) i Canals esdevingué un dels epígons del moviment a França mateix, en ésser contractat per Durand-Ruel, el marxant que havia ajudat les grans figures del moviment. El primer que assajà un impressionisme ortodox i l'exposà a Barcelona —tot i que després derivà cap a un estil propi— fou Marià Pidelaserra, en la seva discutida exposició del 1902 a la Sala Parés. L'estil, però, ja en camí de superació a França, fou aviat eclipsat a Catalunya pel noucentisme, poc temps després que els principals impressionistes francesos exposessin a la Cinquena Exposició Internacional de Barcelona (1907), on no obtingueren l'aprovació del jurat oficial d'adquisició.

Incident de Fashoda
Incident diplomaticomilitar entre francesos i britànics, que va tenir lloc a l'aldea sudanesa de Fashoda, a la riba del Nil, l'any 1898, pel domini d'aquella zona de l'Àfrica. Quan una expedició francesa hi va arribar, els britànics la van obligar a retirar-se, tot i que a l'any següent van arribar a un acord, fruit del qual va ser el domini francès del Txad.

Independència
Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país, etc, no sotmesos a l'autoritat d'altres.

Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació, etc. Als Països Catalans, des de la dècada dels seixanta reivindicaren aquesta adscripció, rebutjant la tradicional de separatisme, grups nacionalistes radicals minoritaris com el Front Nacional de Catalunya, el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, Independentistes dels Països Catalans, Esquerra Nacional, Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional i altres que, al novembre del 1977, s'aplegaren a Barcelona en una Conferència d'Organitzacions Independentistes d'Esquerra. Reticent davant la via electoral i amb una història organitzativa plena de crisis i escissions, aquest independentisme incorporà joves decebuts per l'autonomia, la democràcia formal i la crisi econòmica, i donà lloc a noves plataformes d'acció, com la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes i el Moviment de Defensa de la Terra. El 1993, la primera d'aquestes organitzacions s'autodissolgué i molts dels seus membres passaren a Esquerra Republicana de Catalunya, partit que el 1989 havia abandonat la tradició federalista i que des d'aquest any aglutinà la major part de l'independentisme català. El 1996 ERC patí una escissió que donà lloc al Partit per la Independència.

Independentistes dels Països Catalans
Partit polític sorgit de la fusió (1979) del PSAN-Provisional i de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, de la Catalunya del Nord (procedent d'una escissió, el 1977, de l'Esquerra Catalana dels Treballadors). Independentista i socialista revolucionari, es relacionà amb Herri Batasuna i amb els nacionalistes gallecs d'esquerra. Publicà la revista "Lluita" i impulsà, entre d'altres organitzacions, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, els Grups de Defensa de la Llengua i Dones Independentistes, etc. Objecte de persecució policíaca per la seva presumpta vinculació a Terra Lliure, el 1985 s'integrà al Moviment de Defensa de la Terra.

Índex
1. Catàleg dels manuscrits i volums que hi ha en un arxiu o biblioteca, ordenat per rigorós ordre alfabètic, adés segons un criteri lexicogràfic o de diccionari, en què hom alfabetitza tots els substantius implicats, adés segons un criteri sistemàtic, elaborat segons un esquema conceptual. Amb l'automatització de les biblioteques i dels fons documentals, els índexs s'han multiplicat quant a la forma: alfabètic, numèric, alfanumèric; quant al contingut: de títols, d'autors, de matèries, diccionari; quant a les funcions: acumulatiu, analític, creuat, permutat, etc. L'accés a la consulta de les bases de dades o als catàlegs automatitzats és realitzat a través d'índexs o fitxers inversos.
2. Nombre que expressa la relació entre dues magnituds o més i que és emprat per a comparar factors o magnituds més complexos.

Índex de competitivitat
Sistema per a mesurar la competitivitat comparada de diferents països a partir de la posició relativa que ocupen segons una sèrie de factors que es considera que hi influeixen. Diverses organitzacions elaboren anualment informes que mesuren la competitivitat de diversos països, entre ells l'Institute for Management Development i el World Economic Forum.

Índex de desenvolupament humà (IDH)
Indicador sintètic que elabora el Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD) des del 1990. Aquest índex es calcula per a tots els països del món a partir del PIB per càpita, l'esperança de vida, la taxa d'escolaritat i la taxa d'alfabetització d'adults. En la setena edició d'aquest informe, que correspon a l'any 1996, el Canadà obté el valor més elevat, seguit dels EUA i el Japó. En canvi, Níger, Sierra Leone, Somàlia, Mali i Burkina Faso són els països que presenten uns valors més baixos.

Índex de preus
Equació matemàtica que sorgeix de la valoració ponderada dels preus dels productes en un lloc i un moment concrets; permet analitzar d'una manera sintètica la seva variació al llarg del temps.

Índex de preus al consum (IPC)
A l'estat espanyol, mesura efectuada per tal d'avaluar el cost de la vida al llarg d'un període determinat de temps, el resultat de la qual té caràcter oficial. Per a confegir-lo, hom treballa sobre una mostra que té en compte els preus de determinats béns i serveis prèviament seleccionats com a bàsics, el nivell de consum de cada període, els salaris i el pes relatiu de cada grup sòcio-econòmic en la població total.

Índex Ibex-35
Índex que mesura l'evolució de la borsa de Madrid. Es calcula a partir dels 35 valors més negociats, els quals representen més del 65% del total de la capitalització borsària i el 65% del volum negociat a la borsa de Madrid. Aquest índex també serveix de referència per a les opcions i els futurs. Es desenvolupà el 1990 i la seva supervisió està encarregada a la Fundació FIES (Fondo para la Investigación Económica y Social), que s'ocupa també de les reclamacions que els usuaris poden realitzar sobre la seva formulació o sobre ajustaments efectuats.
Durant la darrera part dels anys noranta, el principal indicador de la borsa espanyola experimentà una forta alça impulsada pels valors lligats a les noves tecnologies i les telecomunicacions. Un dels títols que més hi contribuí fou Telefónica, l'empresa amb més pes a l'índex. Les ofertes públiques de venda o col·locacions borsàries, la majoria de les quals estigueren relacionades amb processos de privatització, també participaren força de l'eclosió del mercat, que es perllongà durant tot el 1999 i una part del 2000. La darrera punta màxima de l'Ibex-35 s'enregistrà al març del 2000, a partir del qual experimentà una davallada provocada per la caiguda dels valors tecnològics. Amb tot, la borsa palesava una intensa tendència alcista des del 1995. L'Ibex-35 es revaloritzà el 18,3% el 1999.

Indià -ana
Individu natural, però no aborigen, de l'Amèrica del Sud.

Indian National Congress (veure Partit del Congrés)

Indiana
Nom genèric dels teixits de cotó, o de cotó amb mescla d'altres fibres vegetals o artificials, estampats per una sola cara en un color o més. Inicialment procedien de l'Índia; el procés d'estampació era llarg i complicat, amb ploma i pinzell o bé per reserva, amb cera. Hom les imità a Europa amb motlles de fusta amb el gravat en relleu. L'exagerat consum d'aquests teixits al final del s XVII perjudicà els fabricants de sedes i llanes, els quals sol·licitaren protecció. Felip V féu cremar tots els teixits d'indianes, i a França en fou prohibida la fabricació i el comerç; també ho fou un quant temps a Anglaterra. Però poc després es liberalitzà, i a mitjan s XIX els procediments mecanitzats de teixit i estampació permeteren el desenvolupament de grans empreses. Actualment hom aplica el nom d'indiana a teixits de cotó de baixa qualitat, estampats per una cara, amb lligament tafetà, de trama més gruixuda que l'ordit i amb densitat igual o poc inferior a la d'aquest.

Indicador
Xifra de referència que hom empra per tal d'explicitar i resumir taules estadístiques i que dóna una idea més clara del fet que hom vol explicar. De vegades aquestes xifres són només l'índex del moviment que la magnitud ha experimentat (per exemple, el PNB el 1960 = 100; el 1970 = 150). Unes altres vegades cal precisar magnituds econòmiques, com la de renda nacional, amb indicadors de nivell de vida o benestar.

Indicador de Progrés Genuí (IPG)
Indicador proposat pel grup Redefining Progress per a substituir el PIB i avaluar millor el benestar i el desenvolupament. Més avançat que l'Índex de Benestar Econòmic creat el 1989 per Herman Daly i John Cobb, engloba contribucions positives i descompta costs com el consum de recursos, la pèrdua de béns naturals, la contaminació, la distribució desigual de la renda i la delinqüència.

Indígena
Que és nat en el país que habita. Per extensió, que pertany a un grup ètnic existent en un país d'ultramar abans de la seva colonització.

Indigenisme
1. Veu o modisme incorporat a una llengua d'un poble invasor o colonitzador i provinent de la llengua indígena, generalment no europea, del lloc ocupat.
2. Tendència política i cultural que revalora la cultura autòctona dels pobles indígenes de l'Amèrica Llatina.
3. Corrent literari llatinoamericà caracteritzat per la utilització de la problemàtica de les comunitats índies com a temàtica fonamental de la seva producció. Com a reacció a la novel·la romàntica del s XIX que presentava el tema de l'indi des d'una perspectiva exòtica i superficial, els indigenistes presenten uns retrats realistes dels indis, com a elements marginats i explotats en una societat classista. Entre les figures capdavanteres de la narrativa indigenista cal citar Alcides Arguedas, Ciro Alegría, Jorge Icaza i José María Arguedas.

Individualisme
1. Doctrina o teoria segons la qual l'individu és el patró bàsic de la realitat o el fonament de tot valor o norma.
2. Teoria que propugna, contra l'estatisme, la promoció de la iniciativa privada i la supressió parcial o total de la intervenció de l'estat.
3. Teoria segons la qual la societat ha d'ésser ordenada al bé comú dels individus.

Indústria
Conjunt d'activitats dedicades a la transformació de les matèries primeres mitjançant maquinària, per tal d'obtenir béns manufacturats. Per delimitar les activitats típicament industrials hom tendeix a dividir el conjunt d'activitats productives en tres grans grups: agricultura, indústria i serveis, bé que tant en l'agricultura com en els serveis també hi ha certs tipus d'activitats manufactureres. Les activitats que s'apleguen en la indústria han estat dividides en grans grups, que alhora han anat experimentant successives subdivisions; així, hom ha arribat a una classificació força detallada d'aquestes activitats productives. A títol indicatiu pot servir el primer nivell de desglossament de la tercera «gran divisió» (Indústries Manufactureres) inclosa en la Classificació Industrial Internacional Uniforme de totes les Activitats Econòmiques, establerta per l'ONU i que recull els apartats següents: productes alimentaris, begudes i tabac; indústries tèxtil, de peces de vestir i del cuir; indústria i productes (inclosos els mobles) de la fusta; fabricació i productes de paper, impremtes i editorials; fabricació de substàncies químiques i de productes químics derivats del petroli i del carbó; fabricació de productes minerals no metàl·lics, exceptuant els derivats del petroli i del carbó; indústries metàl·liques bàsiques; fabricació de productes metàl·lics, maquinària i equipament; i altres indústries manufactureres. A aquesta gran divisió cal afegir les corresponents a Explotacions de mines i carbons, Aigua, gas i electricitat i Construcció (grans divisions 2, 4 i 5, respectivament), que generalment hom considera també activitats industrials. Hom mesura la importància de la indústria tenint en compte les magnituds econòmiques que revelen la seva participació en el total de la producció del valor afegit o bé de la població activa ocupada; el pes de les activitats industrials així mesurades ajuda a definir el grau d'industrialització d'una àrea o d'un país i alhora el del seu desenvolupament. Actualment, tanmateix, en els països on la indústria té una més gran preponderància i que hom sol considerar com a més avançats hom observa un desplaçament cap al sector de serveis, que sembla prendre el lloc ocupat per la indústria fins ara: és el fenomen de la terciarització de les economies. Contràriament, els països que inicien el camí vers el desenvolupament continuen promovent totes aquelles activitats industrials que assegurin un procés d'industrialització, el qual, històricament, ha estat el factor decisiu del desenvolupament assolit pels països actualment més avançats. Actualment l'estat espanyol té, en trets generals, una estructura productiva pròpia d'un país industrialitzat. El 1981 la indústria contribuïa en el 34% al producte interior brut de l'estat espanyol i ocupava el 35,9% de la seva població activa. El pes de la indústria sobre el total de les activitats productives, bé que no situa l'estat espanyol entre els països més avançats industrialment, sí que fa que no pugui ésser considerat com un país en vies de desenvolupament. A Catalunya, la distribució de les magnituds econòmiques esmentades accentua la importància de la indústria, car les activitats industrials generen el 40,4% del valor afegit brut i ocupen el 47,8% de la població activa. En relació amb la resta de l'estat espanyol, Catalunya contribueix aproximadament amb la quarta part del valor afegit brut industrial d'Espanya. Des de l'origen les activitats industrials catalanes s'han basat en la producció de béns intermedis i per a ús final, i ha tingut un pes especialment important la indústria tèxtil. Amb tot, actualment les indústries química, alimentària, metal·lúrgica i de la construcció van prenent el relleu de la tèxtil, perquè, sobretot des dels primers anys del decenni dels seixanta, són tanmateix aquestes indústries les que han tingut un ritme de creixença més accentuat i han anat deixant enrere la tèxtil.

Indústria aeroespacial
Conjunt d'activitats relatives al projecte i la construcció dels vehicles aeris i espacials. Aquest terme sintètic queda justificat pel fet que, tot i essent molt diferents els problemes de l'aeronàutica dels de l'astronàutica, ambdues tracten essencialment d'un mateix fenomen: el moviment de ginys en l'espai. Les circumstàncies físiques de cada cas (atmosfera o espai lliure) demanen solucions específiques, però els avenços de les dues disciplines han seguit sovint camins paral·lels (una investigació de punta similar), la qual s'ha evidenciat en la formació dins de les grans empreses aeronàutiques d'una branca pròpiament aeroespacial. Així, les indústries aeroespacials construeixen, a més d'avions i helicòpters, míssils, coets llançadors, satèl·lits, etc. Una clara manifestació de la interrelació entre aeronàutica i astronàutica és la llançadora espacial, mig avió i mig coet, que ha exigit la participació coordinada i simultània de tècnics d'ambdues i que ha endegat el camí cap a l'ús comercial i industrial de l'espai.

Indústria alimentària
Sector industrial que opera sobre productes del sector primari (agricultura, ramaderia i pesca) i els transforma en aliments per a l'home o per al bestiar. La importància de la indústria alimentària és donada en la mesura que progressivament els aliments són consumits mitjançant un procés productiu, tendència que s'afermà durant el s XIX. Aleshores s'inicià el pas de l'estadi artesanal a l'industrial en el terreny de l'alimentació: hom racionalitzà la indústria farinera, la sucrera, l'alcohòlica, la de greixos i la d'olis, i nasqueren pròpiament la conservera i la de begudes no alcohòliques. Al s XX ha tingut lloc l'extensió a gran escala de tota una sèrie de processos d'obtenció de nous aliments, i de racionalització dels obtinguts tradicionalment. La indústria alimentària té diverses branques: la indústria farinera, que a la funció tradicional (elaboració del pa) ha afegit l'elaboració de pastes alimentàries, etc; la indústria lletera, la producció de la qual ha crescut en la mesura que hom ha descobert procediments científics per a la conservació i el millorament (tals com la pasteurització) en l'elaboració de formatges, de mantega, de llet, etc; la indústria conservera, dins la qual existeixen diversos procediments, des dels més artesanals (dessecació, fumatge i salaó) fins als moderns de congelació; la indústria de greixos i d'olis, els quals, tant els d'origen vegetal com els d'origen animal, constitueixen aliments de primera necessitat; els olis d'origen vegetal preparats per extracció i refinatge són els més importants pel volum i per les propietats nutritives; la indústria de begudes fermentades, dins la qual les begudes alcohòliques constitueixen un capítol d'importància, tot i que llur caràcter tòxic fa que hom dubti a considerar-les com a aliments; la indústria de begudes no alcohòliques, nascuda al final del s XIX, constitueix una de les branques de la indústria alimentària que ha crescut més; la indústria sucrera, d'importància tradicional i la indústria càrnia.

Indústria cinematogràfica
El cinema exigeix importants inversions i genera un gran nombre d'economies externes, la qual cosa converteix la indústria cinematogràfica en una de les més importants indústries de béns de consum. Al començament del s XX els productors venien les pel·lícules per metres directament als exhibidors ambulants, però amb l'aparició dels locals cinematogràfics i la producció de llargmetratges la indústria es diversificà fins a formar el circuit producció-distribució-exhibició: els productors cedeixen temporalment els drets sobre unes pel·lícules als distribuïdors; els exhibidors (és a dir, els locals de cinema) en lloguen una còpia als distribuïdors. La producció és molt lligada a diverses indústries auxiliars. Fins el 1914 el cinema es desenvolupà a França, els EUA i la Gran Bretanya, on es produïren les primeres temptatives monopolístiques tant en el sentit de concentració vertical de la indústria com en el de domini del mercat. Després de la Primera Guerra Mundial les empreses de Hollywood i l'UFA alemanya imposaren els llargmetratges i el star-system i passaren a dominar el mercat mundial. A part l'URSS i el Japó, els programes mundials eren nord-americans o alemanys en un 80%. En aquesta època les empreses de Hollywood ja eren monopolitzades per les finances de Wall Street, que frenaren al màxim el començament del cinema sonor per tal de conservar-ne el domini. A la fi dels anys vint fins i tot l'UFA entrà dins l'òrbita dels bancs de Nova York. Amb l'arribada del cinema sonor l'any 1927 i, més tard, del cinema en color, les indústries electròniques, juntament amb la banca, passaren a controlar la indústria cinematogràfica, tant als EUA com a Alemanya. El 1927 als EUA restaven ja només vuit grans empreses. El 1940 Arthur Rank monopolitzà la producció i distribució a Gran Bretanya. Aquests anys les produccions es desenvoluparen també en estats com l'URSS, el Japó, l'Índia, Egipte, Txecoslovàquia, Itàlia, l'Argentina i Mèxic. En acabar la Segona Guerra Mundial el Pla Marshall obrí nous horitzons a l'imperi nord-americà del cinema, que passà a dominar tota l'Europa occidental, quasi tot Àfrica, la major part d'Amèrica Llatina i l'Extrem Orient. Durant els anys setanta la indústria cinematogràfica perdé la seva hegemonia en relacionar-se amb estreta dependència a la televisió. Aquesta relació venia ja dels anys cinquanta, quan la competència de la petita pantalla donà com a conseqüència la pèrdua de la meitat del seu públic. Cap a 1952-53, Hollywood reaccionà, i intensificà la producció en color i de pel·lícules de gran espectacle, recuperant alhora la vella idea del cinema en relleu, o bé afegint-hi innovacions tècniques, com el cinerama i el cinemascop, que oferiren a la gran pantalla el que la petita no podia encara presentar. Però aquestes mesures foren poc eficaces. Durant els anys seixanta, la indústria de Hollywood fou tocada per una crisi molt més pregona. Diverses productores foren absorbides per poderosos grups financers, com fou el cas de la Music Corporation of America-MCA (adquirida per la Universal Internacional), de la Gulf and Western (Paramount) o de Seven Arts (Warner Brothers). També es produïren grans canvis en les productores: la Metro Goldwyn Mayer paralitzà la seva producció (1973) i hom reorganitzà la distribució internacional de la producció de Hollywood. Les empreses reduïren al màxim llur producció i començaren a funcionar només com a distribuïdores d'un material promogut i en gran part finançat per grups independents. En aquests darrers anys la televisió ha esdevingut la gran finançadora que ha permès als grups productors de reduir la inversió de fons propis en vendre per endavant els drets d'exhibició a la televisió normal, a la televisió per cable i a les productores de videocassettes. No obstant això, la venda anticipada condiciona els productes cinematogràfics pel que fa a la data d'acabament, les despeses, el metratge, etc, amb la qual cosa una gran part de la producció cinematogràfica ha passat a confondre's amb la televisió fins al punt que, en l'actualitat, és difícil de saber quan una pel·lícula ha estat realitzada per a la petita pantalla i quan no: un film pot ésser realitzat (o pot ésser només revelat i muntat) per qualsevol estudi cinematogràfic, amb diners totals o parcials de la televisió, i ésser emès i fins i tot estrenat per televisió, amb o sense exhibició a les sales comercials.

Indústria de l'armament
Conjunt de sectors industrials creats per l'augment absolut o relatiu de les comandes militars dels estats sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial. La seva dimensió sol ésser proporcional al nivell de despeses militars quan es tracta dels països més desenvolupats. En alguns d'aquests països ha adquirit una influència tan gran en el món de l'organització econòmica, que hom els anomena complexos militars-industrials. Això és vàlid especialment als EUA, on agrupa més de 25000 contractistes, que es beneficien de les comandes del Pentàgon. Només les vint primeres empreses d'aquest complex donen treball a dos milions de persones. Des del 1955 fins a la fi de la guerra del Vietnam, els vint principals contractistes del Pentàgon obtingueren comandes valorades en 164 400 milions de dòlars. Aquestes empreses pertanyen, majoritàriament, als sectors d'aeronàutica i electrònica, indústries capdavanteres que constitueixen el fonament de la indústria de l'armament arreu del món. A l'URSS la indústria de guerra té unes connotacions diferents a les dels EUA o d'altres països occidentals pel fet de no ésser subjecte a la pressió de recerca de beneficis pròpia de les indústries americanes. Més subjecte a les exigències de la burocràcia industrial i de la planificació a més llarg termini, la indústria militar soviètica produeix grans quantitats d'armes: 3000 tancs, 10 submarins i 1 300 avions militars anuals els darrers anys. Una part important d'aquesta producció és exportada al Tercer Món. Entre 1959 i 1978 exportà armament per valor de 25000 milions de dòlars, a preus constants de 1975. A l'URSS, les empreses de l'economia militar es distingeixen de les de l'economia civil per llur disposició elevada en el sistema de prioritats que controla l'accés a tot tipus de subministraments per a les operacions industrials. A l'estat francès, la indústria de l'armament ocupa més de 300000 treballadors i constitueix un veritable grup de pressió. Una part molt important de la producció és exportada, i gaudeix de gran prestigi en els mercats internacionals. A la Gran Bretanya, aquest sector ocupa 240000 treballadors de forma directa i indirecta. A l'estat espanyol la indústria de guerra dóna feina a uns 60000 treballadors, que es concentren majoritàriament a les empreses de l'Instituto Nacional de Industria (INI): E.N. Bazán, Construccions Aeronáuticas, E.N. Santa Bárbara, Esperanza y Cia.

Indústria domèstica
Sistema econòmic mixte en què una família pagesa alterna les feines del camp amb l'elaboració de productes manufacturats (generalment, fil o teixits) a casa, que venien després a la ciutat.

Indústria farmacèutica
Sector industrial encarregat de la fabricació de productes farmacèutics. Aquesta indústria, molt complexa, pot ésser considerada inclosa dins la indústria química, però té unes característiques especials que la'n diferencien. Les diverses activitats de la indústria farmacèutica poden ésser esquematitzades en tres grups principals. En primer lloc, hi ha la preparació, per extracció i purificació, dels medicaments existents a la natura. Aquest és el cas, entre els medicaments relacionats amb el regne vegetal, dels alcaloides, dels glucòsids i dels antibiòtics, i entre els del regne animal, dels sèrums, de les vacunes i de les hormones. Tots aquests productes són sovint els precursors i la guia de molts estudis científics i tècnics industrials de productes posteriors, més elaborats. En segon lloc, hi ha els productes creats sintèticament per l'home, com ara els hipnòtics, els analgèsics, les vitamines sintètiques, els antihistamínics, etc. I en tercer lloc, hi ha l'estudi i la preparació, a escala més o menys gran, de les especialitats farmacèutiques més variades. La indústria farmacèutica és sotmesa a una forta reglamentació en tots els estats. L'especialitat farmacèutica sorgí, arreu del món, de la primitiva farmàcia. Si l'especialitat tenia èxit davant el metge o el públic, la producció augmentava, fins que naixia, a poc a poc, el laboratori annex a la farmàcia. Alguns s'arribaren a independitzar, fins a crear indústries més o menys complexes i, en alguns casos, fins i tot grans grups industrials. La indústria farmacèutica ocupa posicions capdavanteres de l'activitat econòmica mundial. Els avenços en la investigació i l'encariment de les primeres matèries han aguditzat amb els anys la tendència a la concentració sectorial. Unes quantes multinacionals dominen i controlen espais molt amplis del mercat internacional. Fins i tot a l'Europa occidental la incidència d'aquests grups transnacionals determina la composició empresarial i la distribució del mercat. En aquest sentit, les vendes dels laboratoris estrangers representaren l'any 1981 el 27,5% de les realitzades a la República Federal d'Alemanya, el 72,6% de les efectuades a Bèlgica, el 36,5% de les comptabilitzades a l'estat francès, el 81% de les vendes farmacèutiques a Holanda, el 43,8% de les italianes, el 53,1% de la Gran Bretanya i el 59,4% del total venut a l'estat espanyol. Els 19 laboratoris més importants del món (entre els quals l'American Home Products Co., l'Abbot Laboratories, la Parke Davis, als EUA, la Hoechst i la Bayer a la RFA, la Hoffman-la Rôche, la Ciba-Geigy i la Sandoz, a Suïssa) treballen al continent europeu, encara que la seva arrel social sigui de procedència distinta: 9 d'americans, 4 de suïssos, 3 d'anglesos i 3 d'alemanys. La concentració empresarial ha tingut una relació de causa-efecte amb la investigació, activitat principal per al manteniment de la preponderància mercantil. Dintre d'aquest camp, els laboratoris més potents econòmicament estudien la forma de vèncer algunes dificultats de fabricació traslladant els laboratoris a l'espai. L'absència de gravetat faria possible la fabricació d'alguns composts fins ara irrealitzables, a més d'abaratir la producció de medicaments que actualment necessiten d'una tecnologia molt complicada per a crear les condicions més adients. Per a la darreria dels anys vuitanta és prevista la instal·lació del primer laboratori espacial de producció farmacèutica, a càrrec de l'empresa nord-americana Johnson and Johnson, ajudada per la NASA i per la McDonnell Douglas, un pas de futur a l'abast de poques empreses del sector. Als Països Catalans, la indústria farmacèutica s'inicià a la regió de Barcelona, a partir de la segona meitat del s XIX, època en què foren ampliades les rebotigues de moltes farmàcies importants (Doctor Andreu, Doctor Uriach), les quals es transformaren en veritables laboratoris, i s'hi instal·laren farmacèutics d'altres comarques (els Cusí, de l'Alt Empordà, al Masnou) i, a partir del 1918, laboratoris estrangers. Tanmateix, fins el 1936 fou una indústria bàsicament menestral (només un 50% dels medicaments eren específics). Marcà una fita important l'inici de la producció de sulfamides per part dels Laboratoris del Doctor Esteve, el 1936. Actualment, a l'estat espanyol la producció de la indústria farmacèutica representa l'11% de la producció química. El sector, malgrat ésser situat amb unes bones perspectives, ha sofert una mínima recessió econòmica deguda a raons de racionalització. Des de l'any 1964 fins al 1976 la indústria farmacèutica realitzà una escalada econòmica espectacular, fonamentada en la concertació amb la Seguretat Social. El primer concert fou signat el 1967 i tingué una durada de cinc anys. Aquest pacte incloïa tota mena de medicaments en les prestacions de la Seguretat Social. Tant els laboratoris com les oficines de farmàcia es beneficien d'aquest mercat gratuït per als assegurats i molt costós per a l'estat. L'any 1973 l'oferta de presentacions farmacèutiques (productes o especialitats amb distinta presentació) a la Seguretat Social arribà a la xifra de 27 064. A partir del 1976 s'inicià la racionalització d'aquesta oferta i, alhora, es cridà l'atenció dels metges per la gran desproporció existent entre les quantitats de productes receptables i les necessitats reals per a combatre les malalties. Aquesta crida contra el malversament de productes farmacèutics i la racionalització de les ofertes (l'any 1977 solament foren 12 227 les presentacions incloses en el concert amb la Seguretat Social) feren minvar de manera important els ingressos del sector. Això unit a l'increment dels costs de producció i a l'encariment de les primeres matèries —de les quals l'any 1974 l'estat espanyol havia d'importar el 34% del total necessari— conformaren un estat de minicrisi que ajudà a forçar la tendència interior vers la concentració. Mentre l'any 1961 hi havia 756 empreses farmacèutiques operant en territori espanyol, deu anys més tard ja només en quedaven 615, que en el termini de deu anys més es reduïren a 415. Aquestes poc més de quatre-centes indústries de l'any 1981 apleguen 42 500 treballadors, però el 97% de les vendes les efectuen els 200 primers laboratoris. L'oferta farmacèutica és de 17045 especialitats enregistrades amb 21 645 presentacions, i a poc a poc, a causa de l'increment de la tasca investigadora, augmenta el nombre de patents. En aquest camp de la investigació, l'estat espanyol ha passat d'ocupar 934 persones l'any 1974 a 1 204 persones l'any 1979. També durant aquest període les inversions han augmentat des de 900 milions de pessetes a 2 169 milions, mentre les patents enregistrades s'han incrementat des de les 972 del 1974 a les 1 280 el 1979. Pel que fa a oficines de farmàcia, l'any 1977 n'hi havia 14 700, xifra que dobla les necessitats aconsellades per l'OMS. Barcelona és l'àrea on hi ha més indústries farmacèutiques instal·lades, ja que agrupa el 47% del total estatal, encara que la majoria són petites empreses de caire familiar. Madrid, per exemple, amb el 23% de les indústries instal·lades té un nombre superior de treballadors del sector, a causa de la gairebé total presència de les multinacionals.

Indústria naval
Indústria de la construcció naval. En acabar la segona Guerra Mundial, la necessitat de refer les flotes en bona part enfonsades pels bel·ligerants (flotes neutrals fins i tot) estimulà la reconstrucció i la modernització de les drassanes, que treballaren un quant temps a plena capacitat. El 1946 foren avarats vaixells per valor d'uns dos milions i mig de tones de registre brut, però les dades certes (en manquen dels estats socialistes en general, i d'una forma persistent de la Unió Soviètica i de la Xina) són 2 115 milions. Nou anys després l'avarament s'havia incrementat el 151,4%; el 1966, rere un període un xic més llarg, el 169,1%; el 1974, vuit anys després, la "producció" de naus havia augmentat el 142%, i l'any següent, el 3,7%, amb 35,9 milions de tones, l'avarament més gran enregistrat. Però la davallada subsegüent fou tan brusca, que l'avarament del 1979 fou només un 32,8% del que era quatre anys abans. I la recuperació no ha assolit, ni de bon tros, el nivell del 1970: en el quinquenni 1979-84 n'ha estat recuperat el 50,4%. Daltabaixos així en l'avarament mundial havien de capgirar, almenys en part, la distribució per grans regions. Així, mentre el 1946 l'Europa Occidental absorbia el 73% de la cartera mundial de comandes per a la construcció de vaixells, el Japó, desfet, no comptava; el 1961 l'Europa Occidental havia passat (amb la reincorporació de l'Alemanya Federal) al 80% i el Japó es quedava amb el 15%; a mitjan anys setanta es produí un canvi important en passar els japonesos a construir el 46% de la demanda mundial, mentre els europeus veien minvar llur percentatge al 50%. Però al costat d'aquesta significativa transformació estadística, d'ençà del 1973 les comandes generals (i d'ençà del 1976 els lliuraments de comanda) s'han reduït de forma alarmant per al sector. Les mesures d'estalvi energètic imposades pels governs i l'encariment dels mateixos nolis han obligat els armadors a desfer-se de bona part de la flota o a utilitzar mitjans il·legals per tal de mantenir els nivells de benefici i rendibilitat. En aquest sentit, l'any 1982 foren desballestades a tot el món 14 milions de tones de registre brut de petroliers, alhora que augmentà la pirateria en els transports a base, principalment, de banderes de cortesia (no són sempre els mateixos, el 1984 Libèria, Panamà, Xipre i les Bahames), que encobreixen la navegació de vaixells vells, sense la dotació humana reglamentària i, en la majoria dels casos, sense que els estris de control i navegació obligatoris funcionin. La indústria de la construcció naval n'ha sofert les conseqüències i la producció ha minvat, entre el 1975 i el 1979, per damunt dels dos terços arreu del món. A Europa això s'ha palesat en la pèrdua de 65 000 llocs de treball. El 1984 la participació de la indústria naval de l'Europa de l'Oest en el tonatge avarat s'havia reduït encara al 16% escàs, enfront del 53,1% del Japó i el 72,5% el conjunt de l'Extrem Orient. La resta pertany en bona part a l'Europa de l'Est, que les xifres de l'URSS no farien pujar gaire. És segurament l'únic ram industrial on l'Amèrica del Nord amb prou feines compta. En la destinació dels vaixells predominen els vaixells cisterna, essencialment petroliers o destinats a gasos liquats, fins al punt que el conjunt d'aquesta indústria reflecteix, assuaujada, l'evolució dels vaixells cisterna, que el 1970 representaven el 46,3% de la construcció naval, el 1975 assolien el màxim amb un 67%, el 1979 el primer mínim amb un 30,1%, i el 1981 havien davallat fins a un 25,9%. Els vaixells de càrrega especialitzats (carboners, mineralers —especialment en ferro—, o de transport en orri) segueixen una evolució inversa, llevades les conjuntures crítiques: 28,4% el 1970, 17,4% el 1975 i 17,2% el 1979, però 46,6% el 1981. Els vaixells de càrrega general, tercer gran grup, segueixen una tendència descendent 17%, 7,1%, 27,7% i 10,3%, llevat els anys que hom podria considerar anormals. A més de la distribució geogràfica i la de destinacions, els nous vaixells es poden distribuir segons el mode de propulsió. En aquest sentit el període 1970-81 ha estat decisiu: el 1970 els vapors constituïen el 40,5% del tonatge avarat, i les motonaus, el 59,6%; el percentatge dels vapors ha anat baixant malgrat la revifalla que significà la crisi del petroli: 45 el 1975, però 14,3 el 1979, 5,8 el 1980 i 1% escàs el 1981. Els vapors que continuen navegant han envellit i, si alguna competència han de témer les motonaus, vindrà dels vaixells amb propulsió nuclear. A l'estat espanyol, que tradicionalment ha estat un dels capdavanters en la construcció naval, el procés sectorial ha seguit les mateixes directrius i els mateixos daltabaixos que les altres drassanes europees. La disminució de les comandes ha trobat, també, una excessiva capacitat instal·lada i ha provocat l'encadenament de les pèrdues de gestió amb la consegüent crisi empresarial. Encara que generalment el gruix de la producció espanyola ha anat a l'exportació, és molt significatiu el fet que l'any 1981 s'arribés a la xifra més baixa dels darrers vint anys en la contractació de vaixells per als armadors espanyols. La tendència del sector camina vers la integració massiva de les drassanes dins l'Instituto Nacional de Industria (INI), tres empreses del qual (Astilleros Españoles, Bazán i Astano) concentren la major part de la producció. L'any 1981 existien a l'estat espanyol 41 drassanes que donaven feina, directament o indirectament, a 150 000 persones. Davant la greu crisi del sector, el mes de febrer del 1982 el govern aprovà un pla de reconversió amb una durada de dos anys. Als Països Catalans solament hi ha instal·lades sis drassanes: una a Mallorca, una a Tarragona, una a València (l'única realment important) de la Unión Naval de Levante, que els anys 1950 i primers 1960 va arribar a competir amb les dels dos grans nuclis espanyols, el de la badia de Cadis i el de la ria de Bilbao), una a Alacant i dues a Barcelona.

Indústria química
Sector que integra totes les activitats industrials dedicades a la manufactura d'elements químics i llurs derivats. Inclou dos grans subsectors: el de la química inorgànica o mineral i el de la química orgànica. Els productes principals que integren el primer són: àcids, bases, anhídrids i òxids inorgànics, gasos nobles, sals inorgàniques (de clor, fluor, brom, iode, sofre, nitrogen, fòsfor i silici, entre altres), aigua oxigenada i halurs no metàl·lics. El subsector de la química orgànica engloba principalment tota la química del carboni i els seus derivats, una part molt important dels quals actualment són els hidrocarburs. Cal afegir-hi, a més, uns altres sectors importants a la indústria química, com és ara els productes farmacèutics, productes de perfumeria i cosmètica, pintures, sabons i detergents, resines sintètiques, materials plàstics i cautxú sintètic, colorants i pigments, i adobs i fertilitzants. D'altres subsectors i branques igualment importants són els productes de poliment, adhesius de resina sintètica, explosius i focs artificials, pesticides i derivats, tintes i tintures, i substàncies químiques preparades per a fotografia i pel·lícules, papers i teles sensibles. Des del punt de vista econòmic, la indústria química ha estat un puntal del desenvolupament econòmic mundial. L'ampli ventall de subsectors que aplega i la incidència productiva que han conquerit fan pensar en el manteniment de la posició de privilegi assolida per aquest sector. Fins l'any 1974 fou una de les branques industrials amb un creixement més elevat. Aquest ritme de creixement féu que la indústria química fos el sector més dinàmic dins l'evolució de les indústries dels països desenvolupats i que assolís uns volums de producció molt elevats: 64 200 milions de dòlars en els països europeus de l'OCDE, 51 945 als EUA i 19 515 al Japó. Aquestes característiques implicaren un fort esforç inversor i la concentració de la producció en grans empreses multinacionals, les quals controlen pràcticament la situació mundial del mercat químic, com per exemple Du Pont de Nemours, Union Carbide i Dow Chemical als EUA, Hoechst, Basf, Bayer, ICI, Rhône-Poulenc i Azko a Europa. Òbviament, no totes les branques de la indústria química tenien el mateix ritme de creixement; les més dinàmiques eren les que pertanyien a les indústries de química orgànica de base i les matèries plàstiques, juntament amb d'altres de molt específiques, com és ara els productes farmacèutics i els articles de perfumeria i cosmètica. Segons les taules input-output de l'economia espanyola, el sector químic a l'estat espanyol participà en el 12% del total del valor afegit brut i en el 14% del valor afegit net, i eren per llur volum les branques més importants les de fabricació de productes químics de base inorgànics i orgànics, de primeres matèries plàstiques, de fibres artificials i sintètiques i de colorants i pigments. Per llur ritme de creixement, han estat de més increment en el període 1962-74 les de química orgànica de base, indústria farmacèutica, lleixius i plaguicides, productes de perfumeria i cosmètica i manufactures plàstiques. Malgrat aquestes previsions, la química tampoc no pogué salvar la recessió mundial, iniciada el 1974, i ha patit els problemes de retraïment de demanda i crisi empresarial que afectaren la majoria de sectors de l'espectre econòmic. La recessió de la demanda fou imposada especialment per les crisis particulars dels sectors proveïdors i consumistes que afectaren de manera diferent cadascun dels subsectors químics. Així, la problemàtica del tèxtil incidí directament damunt les fibres sintètiques i els tints, mentre que l'encariment dels preus del petroli gravà la primera matèria de la química orgànica. En general, l'augment de costs energètics situà el sector —dels més energívors— al bell mig de la crisi. Això no obstant, les companyies s'han refet i fins i tot inverteixen en camps com el de l'enginyeria genètica, de la qual hom pensa que pot arribar a beneficiar la indústria farmacèutica i els sectors agrícola i alimentari. A l'estat espanyol, la indústria química suportà la mateixa frenada que arreu del món, en part pal·liada per les importants inversions realitzades per les multinacionals. La presència de capital estranger en aquest sector ultrapassà de llarg el 30% a causa d'haver estat de sempre un dels preferits pels diners forans. En termes generals, l'any 1983 la indústria química mundial començà a remuntar la crisi que arrossegava des de mitjan anys setanta (el 1979 sobretot). Hom constata millores en la producció i el creixement dels beneficis empresarials. Seguint la tònica de la indústria química mundial, aquest mateix any la indústria química espanyola també millorà, amb una producció de 2,4 bilions de pessetes. Començà, així, una recuperació de la majoria de les indústries químiques.
La indústria química als Països Catalans
Hom pot dir que als Països Catalans aquestes indústries daten de la segona meitat del s XIX i el començ del XX. L'aranzel proteccionista del 1892 permeté que prenguessin volada les noves indústries de colorants, àcids i sals, adobs, fibres artificials, elements químics. Així sorgiren o es convertiren en empreses potents l'Electroquímica de Flix, Barrau, Cros, Seda Viscosa, Carburs Metàl·lics. Durant la Primera Guerra Mundial en sorgiren moltes més, que la crisi posterior esclarissà. El 1936 la indústria química catalana, pionera en moltes especialitats a la Península Ibèrica, n'obtenia la meitat de la producció. El 1971 els Països Catalans ocupaven dins l'estat espanyol el 40% dels treballadors (108 000 treballadors) en la indústria química, però només n'obtenien el 37% de la producció. Hom sol distingir entre indústries químiques de base o essencials i indústries d'acabat o de consum final. Entre les primeres cal citar les de química inorgànica, sovint massa pesants o perilloses per al transport, condició que ha induït a rompre la concentració geogràfica a la regió de Barcelona que assortia tot l'estat espanyol. Avui se centra al Barcelonès, la Ribera d'Ebre, el Tarragonès, l'Horta i el Bages. La química orgànica de base se situa en el Barcelonès, seguit a distància pel Gironès (àcid tartàric). És poc important la carboquímica i més recent la petroquímica (Barcelona, Castelló de la Plana, Tarragona). En canvi són molt importants els plàstics i les seves manufactures a la regió de Barcelona (Barcelonès, Vallès Occidental, Baix Llobregat, Maresme), com també a l'Horta, l'Alcoià (en relació amb les joguines, com, en menor escala, al Rosselló) i el Gironès. En fibres artificials i sintètiques destaquen el Baix Llobregat i la Selva (baixa Tordera). En productes del cautxú sobresurt el Barcelonès amb el Bages i el Garraf (pneumàtics) i el Baix Llobregat, així com el Baix Vinalopó (calçat). Els olis i greixos, només al Barcelonès i el Vallès Oriental han esdevingut grans indústries. L'agroquímica (adobs, plaguicides, etc) és pròpia del Barcelonès, el Bages (adobs potàssics) i l'Horta. La indústria lleugera restant, que inclou en primer lloc la farmacèutica, i a més la perfumeria, els detergents, els colorants, les pintures, etc, es concentra al Barcelonès, seguit del Vallès Occidental i el Baix Maestrat. En conjunt la indústria química continua concentrada a la regió de Barcelona, malgrat que el boom dels productes petrolífers hagi fet créixer la regió de Tarragona, més encara en valor que en ocupació. Un terç de la producció estatal surt de Catalunya, dels seus tres nuclis principals: Tarragona, la comarca de la Selva i l'àrea de Barcelona.

Indústria tèxtil
Nom donat genèricament al conjunt d'indústries lleugeres directament relacionades amb l'obtenció de fils i amb llur tissatge. Inclou les indústries dels filats, dels teixits, de la confecció, dels acabats i dels aprests. Segurament que la primera tècnica tèxtil fou el trenat a mà. Cada poble començà a teixir amb la fibra que li proporcionava el medi, fos animal o vegetal. A Egipte fou emprat el lli i, més tard, la llana. Els teixits precolombins del Perú eren de cotó o de vicunya. La Xina, inventora de la manipulació de la seda, la difongué arreu. Hom suposa que els pobles més avançats de l'Orient conegueren abans que no pas els d'Europa l'art de teixir, almenys en labors sumptuoses, i hom té notícia dels primers exemplars famosos a Babilònia, Síria, Palestina i Bizanci. A la Península Ibèrica arribaren els teixits de seda i or a través dels àrabs, els tallers dels quals aconseguiren aviat una gran reputació, primerament a Almeria i, tot seguit, a Granada, Sevilla, Toledo, etc. La tècnica de llurs telers rudimentaris no fou superada fins després del sXIV. Itàlia començà a ésser la capdavantera en teixits preciosos vers el sXIV, i no fou fins a la fi del XVII que França prengué el timó de l'estudi tèxtil i de la seva indústria i creà tallers a diversos punts del país. La ciutat de Lió fou la que assolí més renom en aquest ram, principalment en teixits de seda amb mescla de fils d'or i d'argent. La fabricació de productes tèxtils constitueix en certs països subindustrialitzats gairebé l'única mostra d'activitat manufacturera. Com a factors de localització de la indústria tèxtil han predominat, més que no pas les matèries primeres, l'existència d'un mercat consumidor, l'estat de la tècnica, les disponibilitats de mà d'obra i de fonts d'energia i també una tradició industrial. Darrerament, però, s'accentua la tendència dels països productors de fibres a la instal·lació de les pròpies plantes tèxtils, la qual cosa constitueix sovint la base de llur procés d'industrialització. La revolució actual en el sector tèxtil es produeix pel gran increment de la producció de fibres sintètiques: d'un total mundial de 300 000 t el 1955 es passà a 7,5 milions de t el 1974 i a 13,7 milions de t el 1986; representen avui, juntament amb els productes tèxtils artificials, la tercera part de la producció total de fibres. Al decenni 1964-74 la producció de llana s'estabilitzà al voltant d'1,5 milions de t i el 1986 s'arribà als 3 milions de t, amb Austràlia, l'URSS i Nova Zelanda com a capdavanters. La producció de cotó s'incrementà ensems moderadament, d'11,9 milions de t a 15 el 1986. Ocupen el primer lloc els EUA i l'URSS, amb quasi 5 milions de t. Una expansió també prou ràpida experimenten les produccions de l'Índia i de la Xina, i augmenta també el nombre de productors mitjans (Egipte, el Sudan, Síria, Turquia, el Brasil, Mèxic, el Pakistan, etc). Les fibres artificials provenen dels grans països industrials (els EUA, el Japó, l'URSS). Les fibres sintètiques són produïdes principalment pels països que gaudeixen d'una poderosa indústria petroquímica: els EUA produeixen un terç del total mundial, un altre terç l'Europa occidental i una sisena part el Japó. La situació mundial resta modificada pel que fa a la producció de teixits i indústries derivades: els alts costs de producció obstaculitzen com més va més l'exportació de teixits vers els països del Tercer Món. Només troben una col·locació fàcil alguns teixits especialitzats, dissenys i certes fibres sintètiques. Per obviar a aquesta tendència, els EUA intenten la installació de refineries i de plantes petroquímiques a determinades regions subdesenvolupades, la qual cosa, d'altra banda, comporta menys problemes de contaminació al propi país. Aquesta evolució s'ha intensificat arran de la crisi del petroli, puix que els països productors tracten de desenvolupar en llur territori les activitats de refinatge, i s'aprofiten alhora de les activitats induïdes, entre les quals hi ha la producció de fibres sintètiques.
La indústria tèxtil als Països Catalans: de l'edat mitjana a inicis del s XIX
Als Països Catalans la indústria de la llana () fou la més important de les indústries tèxtils medievals i sobretot del s XV al XVII. El gremi de paraires () hi exercí des del començament un paper empresarial i directiu, puix que controlava la llana des de la compra fins al seu aprest i la seva comercialització. Li estaven supeditats els gremis de teixidors —que constituïen l'element obrer—, de tintorers, abaixadors i d'altres especialitats (batedors, cardadors, pentinadors, filadors). El procés manufacturer era minuciosament reglamentat en totes les seves operacions. La indústria de la seda començà a tenir importància des del s XIV, sobretot a València i a Xàtiva, on seguia una tradició musulmana. A mitjan s XV fou introduïda a Barcelona, però la seva prosperitat es veié repetidament compromesa per les disposicions contra el luxe. Amb tot, al País Valencià, el gremi de velluters, el més important dels dedicats a la seda, fou erigit a València el 1686 en col·legi d'art major de la seda. La indústria del lli, del cotó i del cànem no tingué mai l'envergadura de la draperia. La del lli i del cànem manufacturat a diversos indrets alimentà només les necessitats locals; els teixidors de lli, a diferència dels de llana, foren sempre menestrals independents. La manufactura del cotó se centrà principalment a Barcelona i a València, però no adquirí realment importància sinó a partir del s XVIII. La transformació favorable de l'economia catalana a la darreria del s XVII es basà en una bona part en l'auge de les manufactures tèxtils. Les mesures de protecció preses els darrers anys de la dinastia dels Habsburg hispànics, tot i ésser precàries i insuficients, es combinaren amb els efectes de les guerres contra França (que suposaven l'exclusió de la competència dels productes d'aquest país mentre duraven les hostilitats) i foren en part responsables de la popularitat d'aquesta dinastia entre els catalans, precisament en el moment que s'extingia i la monarquia passava a mans de Felip V de Castella, primer rei de la dinastia dels Borbó. Aquest confirmà els decrets proteccionistes a la cort de Barcelona de 1701-02, però en la pràctica la necessària vinculació del nou monarca a França féu inoperants les prohibicions. El 1704 paraires i seders encara reclamaven l'aplicació de les normes confirmades a les corts. Tampoc el rei arxiduc no satisféu les aspiracions dels manufacturers tèxtils catalans, en permetre la introducció de productes dels països aliats. No fou altra la política de Felip V després de la derrota catalana del 1714, fet que provocà la decadència lenta de les manufactures llaneres; els paraires no assoliren de donar una estructura capitalista a aquesta indústria i els intents de concentració toparen amb una estructura gremial que els paralitzava. Les altres manufactures resistiren millor els inconvenients de la postguerra del 1714 endavant. A més, el camp dels gremis de la seda, del lli i del cotó era menys ben delimitat que el d'altres, i això afavorí la vinculació de menestrals d'aquests gremis a la indústria cotonera, quan en començà l'auge. D'altra banda, el govern de Felip V adoptà mesures econòmiques que, influïdes per l'eficiència superior de l'administració francesa, tendiren a la protecció de les activitats econòmiques i industrials. Així, des del 1726 fou reintroduïda, en una certa mesura, la protecció i l'estímul a les indústries en general (encara que el sistema predilecte de la nova administració fou la creació de fàbriques reials privilegiades). Amb tot, subsistien d'altres dificultats per a la indústria tèxtil, com l'adquisició de les primeres matèries, colorants, etc, i la comercialització, sovint limitada a petites botigues pròpies d'abast i volada molt limitats. A tot això cal afegir la manca de capital en gran escala; els mercaders muntaven petites societats per a fundar fàbriques amb un reduït nombre de menestrals a sou. Aquest fou el cas de la primera fàbrica d'indianes () important de Catalunya, la fundada per Esteve Canals i Guerau i Antoni Serra (1738), amb la intervenció de Bonaventura Canet i Femades a partir del 1739. L'èxit assolit per aquesta fàbrica li valgué privilegis i exempcions de drets, alhora que els fabricants s'enginyaven a crear-se condicions favorables de treball en establir relacions amb els exportadors maltesos de cotó, mentre el fill d'E.Canals, Joan Pau Canals i Martí culminava les seves investigacions sobre colorants amb l'estímul al conreu de la roja, a Catalunya i a Castella, d'una manera científica. Alhora que es desenvolupava la fàbrica Canals, en sorgien d'altres que assoliren una dimensió semblant, com la de Bernat Glòria i Bosc, la de J.Canaleta i moltes més. L'èxit de la indústria tèxtil a la segona meitat del s XVIII, especialment en els rams del cotó i la seda, impulsà els avanços tècnics, tots assolits al marge de les corporacions gremials, més i més anquilosades. Josep Canaleta introduí a Barcelona les primeres filatures de cotó; també es millorà la construcció de telers per a fer mitges (a partir del 1769) i els galoners progressaren amb el teler d'usos diversos de Carles Gelabert (1774). Els velluters innovaren llurs productes, que assoliren una qualitat molt notable. La creació de la Junta de Comerç de Barcelona (1758) suposà un altre pas important cap a la prosperitat de la indústria tèxtil, especialment quan, alliberada del ferreny control del capità general marquès de La Mina (mort el gener del 1767), pogué pressionar el govern de Madrid (i subornar-ne els oficials, sovint) per obtenir mesures proteccionistes per a les manufactures catalanes, l'exempció de drets en l'adquisició de primeres matèries, cosa que s'assolí, en part, a través de la Companyia de Filats de Cotó, i, amb caràcter general, la llibertat de comerç de Catalunya amb Amèrica (1778), alhora que amb les seves escoles millorava el nivell cultural i professional de les classes treballadores. D'altra banda impulsà la formació de pintadors d'estampats de cotó i seda i pagà viatges d'estudis a l'estranger per aprendre-hi tècniques noves. La indústria llanera restà més al marge d'aquest moviment de renovació, però el fabricant Vicenç Vernis es destacà per la modernitat de la maquinària de la seva fàbrica, admirada pel viatger anglès Townsend (1786). El regnat de Carles III fou el més favorable per a la indústria tèxtil catalana, gràcies als governants il·lustrats, que comprengueren la importància de la prosperitat comercial i industrial catalana, però la situació es deteriorà progressivament a causa de les guerres internacionals dels darrers anys del regnat. L'acció governamental ferí de manera definitiva el sistema corporatiu. La situació de la indústria tèxtil a la darreria del s XVIII, agreujada per la Guerra Gran (1793-95), en tots els seus rams, era d'un cert estancament, que arribaria al col·lapse amb la guerra del Francès (1808-14).
La indústria tèxtil als Països Catalans: del s XIX ençà
El 1815, acabada la guerra, hom tendí a restablir l'equilibri regional anterior: la indústria mallorquina patí del retorn al Principat d'empresaris, tècnics i capitals que s'hi havien refugiat; al País Valencià persistí un cert desgavell fins cap al 1830, però la represa de les exportacions de seda i la introducció posterior del vapor (1835) expliquen la persistència d'uns 1 300 telers de seda i possiblement el manteniment dels 2 100 telers de llana i 11 000 treballadors (Vall d'Albaida, Alcoià) amb què havia començat el segle. Al Principat persistí l'especialització en sedes de Barcelona, Manresa i Reus, i es configurà el triangle llaner Sabadell-Terrassa-Barcelona, s'estancaren les filatures de lli i de cànem i es dinamitzaren les empreses cotoneres, on la figura del fabricant (que reuneix els treballadors en un sol edifici, la fàbrica) desplaçà la del paraire, que anava per les cases. La introducció de teixits francesos sota els governs absolutistes fou compensada per les estades de futurs empresaris a França i Anglaterra, on es posaren al dia, de manera que cap al 1830 s'inicià una forta embranzida (1832, primer vapor a Barcelona) tècnica i comercial. La primera estadística del ram del cotó li assignava, el 1842, 1 298 000 pues i 28 200 telers, que ocupaven conjuntament 97 400 persones,m en primer lloc a Barcelona i voltants, i per a teixits també al litoral (Mataró, Vilanova i la Geltrú, Reus), preferit pels vapors perquè el carbó importat hi arribava fàcilment i mancaven rius per substituir-lo; els filats preferien les ciutats tradicionals vora el Llobregat, el Ter, el Fluvià i llurs afluents. A mitjan segle el tèxtil es desenvolupa a cada un dels Països Catalans. A Mallorca el 1857 hom compta 37 filatures de llana i 117 de cànem, 918 telers i una variada exportació d'estampats. Les contingències aranzelàries produïren en general un retrocés en els rams de la seda (de 7 000 treballadors al Principat el 1840 a 1 700 el 1847) i la llana, en contrast amb l'eufòria cotonera al Principat, que passà de 231 telers mecànics l'any 1840 (d'un total de 28 000) a 900 el 1860, mentre que al País Valencià sembla que aquest ram s'estacionà després del Bienni Progressista i arribà al 1860 amb 362 telers. Però, en canvi, n'hi havia uns 460 de lli i de cànem, 666 de llana i 1 300 de seda. I el 1866 la crisi semblava superadaa i els treballadors tèxtils valencians eren uns 18 600, 6 266 dels quals treballaven el cotó. Al Principat l'impuls cotoner fou realment excepcional, fins a situar-se els anys 1850 en el tercer lloc mundial d'aquesta indústria, darrer Anglaterra i França. Però la guerra de Secessió nord-americana (1861-65) desabastà els mercats cotoners i alguns fabricants (a Sabadell tots els cotoners) es giraren vers la llan, que el 1869 ja és l'especialitat del Vallès Occidental, i a la fi del segle produïa 6 milions anuals de metres de llana, la meitat a Terrassa i l'altra meitat a Sabadell. Aquest increment s'explica per l'expansió del mercat: Cuba, Puerto Rico i les Filipines foren considerades sota un punt de vista duaner territoris espanyols metropolitans i arribaren a absorbir un terç de les vendes tèxtils catalanes. Però el 1902 aquestes exportacions ja havien decaigut. Des d'un punt de vista tècnic, han influït decisivament en l'especialització llanera de Sabadell i Terrassa els dos centres de Condicionament Tèxtil i l'Escola Industrial de Terrassa, única encara avui que pot formar enginyers tèxtils superiors. Al País Valencià s'especialitzà Alcoi en el mateix ram, fins a produir un milió de peces el 1923. Val a dir, però, que treballava en una bona part amb fibres de regeneració. El 1904 la província d'Alacant (bàsicament les comarques de l'Alcoià i el Comtat) tenia 465 dels 871 telers mecànics de llana i estam al País Valencià. Però a la resta d'aquest país eren més importants els altres teixits, si hom prescindeix dels de cotó, en franca decadència. Hi havia 1 060 telers de seda, 754 de lli i de cànem, 1 884 de mescles, etc. Ja el 1885 havia aparegut l'electricitat a Catalunya. La seva transcendència havia d'ésser extraordinària, en independitzar la localització industrial dels salts dels rius i del carbó portuari. El primer terç del s XX ha portat a la indústria tèxtil una mobilitat excepcional, que es podria resumir, a més de la generalització de l'energia elèctrica, que en possibilità una localització lliure, en tres fets: el canvi operat en les fibres dures, amb la desaparició gradual del lli, del cànem, substituïts pel cotó i pel jute; la invenció del raió, que aniria desplaçant la seda, i en general de les fibres artificials, que no han parat d'envair camps afins; i les vicissituds històriques excepcionals d'unes gueres anihiladores, exteriors i interiors, que han impedit totalment el comerç o han provocat escreixos brutals de demanda. Així s'han succeït: la crisi de sobreproducció del començament de segle, per la pèrdua de les colònies ultramarines, parcialment compensada per l'augment de la demanda a les Canàries, el Marroc i alguns països del Llevant mediterrani i, sobretot, de l'Espanya interior; les fabuloses exportacions als estats bel·ligerants en la Primera Guerra Mundial (les exportacions llaneres del 1915 foren quaranta vegades les del 1913); la crisi de sobreproducció subsegüent, en part pel desprestigi degut a qualitats deficients (se superà en part amb la primera racionalització fabril i comercial); les conseqüències de la crisi dels EUA el 1929, que arriben a l'estat espanyol el 1931 i que a Catalunya s'agreujaren després: els estats europeus adoptaren mesures proteccionistes i les explotacions tèxtils, que rarament havien superat el 10% de la producció dels Països Catalans, gairebé desaparegueren; la guerra civil de 1936-39, que, a més d'anorrear el comerç i part de la indústria, impedí d'aprofitar les necessitats importadores dels bel·ligerants de la Segona Guerra Mundial (el mercat interior, en canvi, abandonà les exigències qualitatives); i la liberalització gradual dels mercats exteriors i l'aprovisionament en primeres matèries de qualitat i en béns d'equip han comportat en el darrer trentenni una millora de qualitat, una substitució gradual de fibres naturals per fibres artificials i sintètiques, i una contracció laboral de les unitats productives reestructurant la indústria, especialment la cotonera, que ha perdut la meitat dels treballadors sense canviar sensiblement la producció. Actualment (decenni dels 80) les indústries tèxtils ocupen als Països Catalans 240 000 treballadors (sense comptar-hi la confecció, de tendència expansiva i computada amb la indústria de la pell) i representen el 65,6% de l'ocupació tèxtil espanyola i un percentatge gairebé igual en valor de la producció; el 75,7% són ocupats a les zones de Barcelona, Manresa i Vic, i entre el 6,3 i el 6,5% a les zones de Girona, València, i Alacant i sud de Xàtiva. el 5% restant es distribueix entre les zones de Castelló de la Plana, Tarragona, Lleida, Mallorca, etc. Per fibres el cotó ha restat arraconat a les comarques d'antiga tradició, com el Barcelonès (amb empreses imporants a Badalona, Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs), el Bages (Manresa, Súria, Sant Vicenç de Torelló, les Masies de Voltregà, Manlleu, Vic), el Berguedà (Puig-reig, Berga, Gironella, Casserres), el Vallès Oriental (Granollers, Sant Celoni, Mollet) i l'Occidental (Castellar, Caldes de Montbui, Sentmenat, Montcada i Reixac), el Baix Llobregat (santa Coloma de Cervelló, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Martorell), el Ripollès (Ripoll, Sant Quirze de Besora, Sant Joan de les Abadesses), el Maresme (Premià de Mar, Mataró, Malgrat), Anoia (Igualada, Capellades), Garraf (Vilanova i la Geltrú), la Selva (Anglès), la Garrotxa (Sant Joan de les Fonts), Girona; amb Alfarràs (Noguera), Alguaire (Segrià) i Xest (Foia de Bunyol) la localització comença a diversificar-se. El ram de la llana i l'estam ha accentuat la concentració a Sabadell, Terrassa i, a gran distància, Barcelona, Olesa de Montserrat, Alcoi, Olot i Sant Joan de les Fonts. La seda natural és molt poc treballada fora del País Valencià i substituïda per fibres artificials, que predominen als filats i teixits fabricats fora d'Oriola i d'Almoines (Safor); a Palma de Mallorca, Reus, Manresa i Santa Maria d'Oló (Bages), a Molins de Rei, Sant Boi, Cornellà i Sant Feliu de Llobregat, a Vilassar de Dalt i Arenys de Munt (Maresme), a Rubñí (Vallès Occidental), a Girona i Bescanó (Gironès). Les fibres dures (jute sobretot, lli i altres) requereixen molta d'aigua i una primera matèria importada. Els nuclis tèxtils que s'hi dediquen més són Banyoles (Gironès), Sant Vicenç de Castellet (Bages), Igualada, Terrassa i Sabadell i, vora mar, Sant Feliu de Guíxols, Calella, Canet de Mar, Mataró, Badalona, Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat i Gavà. Al País Valencià s'hi barreja l'especialitat de xarxes de pesca; els nuclis notables són Benicarló (Baix Maestrat), Castelló de la Plana; Foios, València, Burjassot, Vinalesa, Paterna (Horta), Llíria; l'Alcúdia de Crespins (Costera); Xest i Xiva de Bunyol; Ontinyent i Alfarrasí (Vall d'Albaida); Alcoi, el més important; Cocentaina, Alacant, Callosa de Segura. Especialitat valenciana són els teixits de recuperació, que han emigrat d'Alcoi a la Vall d'Albaida (Ontinyent: mantes, nucli principal dels Països Catalans; Bocairent, Albaida) i a Énguera. El gènere de punt pot emprar qualsevol fibra (llana, cotó, fibres artificials) i s'oposa als teixits a la plana. Fou l'especialitat tèxtil del Maresme, com a continuadora de les puntes de coixí i tecnificada a l'Escola de Peritatge de Canet de Mar. Encara avui Mataró és, amb Canet, Calella (amb antigues fàbriques esdevingudes establiments turístics), Pineda, Arenys de Mar i Malgrat, el nucli més compacte dels Països Catalans, en competència actualment amb el nuc li aïllat d'Igualada, que ha instal·lat sucursals al Rosselló. Olot, Terrassa i Barcelona són els altres tres grans nuclis del Principat (amb Badalona i Girona). Al País Valencià hi ha tres focus, menys importants, a l'Alcoià (Alcoi, Banyeres de Mariola), la Costera (Canals) i l'Horta (Quart de Poblet, València) i, a més, Castelló de la Plana. La confecció presenta característiques especials, fins al punt que a les estadístiques espanyoles sol aparèixer associada amb les indústries de la pell. La localització sol anar lligada amb els nuclis consumidors, la mà d'obra femenina (en part no comptabilitzada perquè treballa a domicili) i les creacions de la moda. És una indústria típica de Barcelona i voltants (l'Hospitalet, Molins de Rei, Badalona i Santa Coloma de Gramenet), amb nuclis aïllats a la Bisbal d'Empordà, Terrassa, Sitges, Vilafranca del Penedès, Lleida, Tarragona i Reus. Al País Valencià, fora el cas excepcional de Crevillent (Baix Vinalopó), que fabrica la quasi totalitat de les catifes i els tapissos dels Països Catalans, també és una indústria de València i rodalies (Xirivella, Montcada de l'Horta), disseminada, a més, per Castelló de la Plana, l'Eliana (Camp de Túria), Almussafes (Ribera Baixa) i Elx. La indústria del gènere de punt es començà a desenvolupar al s XVIII, i vers la fi del XIX esdevingué l'especialitat tèxtil del Maresme, més dedicat fins aleshores als teixits plans de cotó. El 1921 la diputació de Barcelona establí, a Canet de Mar, l'Escola Especial de Teixits de Punt, encara avui l'única de l'estat espanyol que conrea aquesta especialitat de l'enginyeria tècnica. La crisi de postguerra fou afrontada amb més èxit que no l'afrontaren altres rams del tèxtil. El 1957, a Catalunya sol, hi havia prop de 30000 treballadors en gènere de punt, més d'un terç dels quals a Barcelona i a Mataró. En 1963-64, iniciada ja la reestructuració de la indústria tèxtil, hom censà al Principat 30576 treballadors de gènere de punt, dos terços dels quals a la regió de Barcelona (11055 al Maresme: Mataró, Canet de Mar, Calella, Pineda, Arenys de Mar, Malgrat, Sant Andreu de Llavaneres, el Masnou; 4626 al Barcelonès: Barcelona, Badalona; 3586 al Vallès Occidental: Terrassa, Sabadell). La resta se centra a les regions de Manresa (5418, la major part a Anoia, on Igualada ha esdevingut, després de Mataró, el primer nucli dels Països Catalans) i Girona (4116, bona part a la Garrotxa: Olot, i també al Gironès: Girona). L'expansió continuà fins el 1971, amb 34241 treballadors al Principat, amb una exportació fora de l'estat espanyol d'unes 4 000 t de gènere. Abundà, però, el minifundi industrial (1 041 empreses). Les empreses de certa importància (de 50 treballadors en amunt) eren 137, amb un total de 21 285 treballadors el 1968. L'any 1971 aquestes empreses importants ocupaven 28 171 treballadors, amb certs canvis en la distribució territorial. El País Valencià ocupa el 10,3% dels treballadors, especialment a la regió de Xàtiva, on l'Alcoià ocupa 917 treballadors en empreses mitjanes i grans (Alcoi, Banyeres de Mariola), i 857 la Costera (Canals). A la regió de València, l'Horta n'ocupa 800 (Quart de Poblet, València). La regió de Barcelona ha augmentat el seu pes relatiu (71,2% del Principat i 64,4% dels Països Catalans), malgrat la minva relativa del Maresme (6771 treballadors: Mataró, Canet de Mar, Calella, etc) davant l'embranzida del Barcelonès (8573: Barcelona, Badalona) i de Terrassa (2264 treballadors, al Vallès Occidental). Són relativament aïllats els altres nuclis importants: Igualada (4457), que s'expandeix pel Rosselló, Olot (1240), Montblanc (247) i, al País Valencià, Castelló de la Plana (213).

Industrial
Persona que es dedica a la indústria com a empresari.

Industrialisme
Organització social fundada en les ocupacions industrials.

Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis. En les àrees considerades com a desenvolupades i en aquelles on ha reeixit el procés industrialitzador hom pot constatar que aquest s'ha produït a base de desenvolupar el sistema de producció sobre el creixement econòmic constant, l'anàlisi i l'ús metòdic i continu dels descobriments i de les innovacions científiques, la divisió del treball, l'especialització productiva, fent servir diverses fonts d'energia i l'increment progressiu de les activitats manufactureres a través de millores constants de la transformació dels productes per mitjà de mètodes químics i mecànics. Segons Kuznetz, sis trets defineixen aquest procés: un creixement ràpid de la producció i de la població; un creixement ràpid de la productivitat, és a dir, un progressiu increment en la relació entre la producció total i els factors que hi intervenen; un canvi en les estructures productives, on bàsicament el pes de l'agricultura disminueix a favor de la indústria; unes transformacions socials, particularment urbanització i secularització de la societat; una revolució en les comunicacions i els transports afavorint l'intercanvi de les mercaderies, i informació a nivell mundial; i el creixement desequilibrat d'unes àrees respecte a unes altres, el qual produeix la divisió entre zones desenvolupades i altres en vies de creixement. La industrialització és el resultat d'un llarg i complex procés de desenvolupament que encara no ha acabat. Amb tot, hom considera que el primer model que es donà històricament fou la industrialització anglesa, que s'inicià al s XVIII, a través d'una transformació profunda de la seva estructura productiva, procés conegut amb el nom de Revolució Industrial, transformació que s'apartà radicalment dels sistemes de producció existents fins aleshores. Trets fonamentals de tota revolució industrial basada en el model històric anglès són: una preliminar i intensa transformació del sector agrari, l'existència prèvia d'una acumulació primitiva de capital provinent de l'agricultura i el comerç, una nova organització del treball basada en la seva divisió i especialització, la utilització de noves tècniques, continuació, introducció i millorament tecnològics i la introducció de noves fonts d'energia, els quals, d'altra banda, són els que han anat marcant les successives etapes del progrés industrial. Com a tret generalitzat, i no reduït a unes àrees determinades, com ho podrien ésser les del País Basc i Catalunya, el fet de la industrialització a l'estat espanyol ha estat relativament recent; caldria situar el seu inici cap a la meitat dels anys cinquanta, bé que quan el procés s'accelerà i la indústria prengué la importància que té avui no fou sinó durant els anys seixanta. Diversos factors contribuïren a aquest procés, però bàsicament comptaren les inversions estrangeres, els ingressos produïts pel turisme i les remeses dels emigrants espanyols que treballaven a l'estranger. Aquestes fonts de finançament, juntament amb una obertura progressiva al comerç internacional i la possibilitat d'importar quantitats creixents de matèries primeres i maquinària explicarien molt esquemàticament el recent procés d'industrialització a l'estat espanyol. Fou, amb tot, una industrialització realitzada sobre la base d'un fort intervencionisme estatal en l'assignació dels recursos financers, que comportà el desenvolupament de nombrosos sectors industrials la dimensió dels quals tan sols era possible en condicions de proteccionisme. La liberalització de l'economia espanyola exigida per la sortida de la crisi que, com a la major part de països, afectà l'economia espanyola a mitjan anys setanta, ha fet necessària l'adopció d'un costós procés de reconversió per tal d'adaptar, sense grans traumes, l'estructura industrial espanyola a les regles de l'economia de mercat.

Indústries de guerra
Conjunt d'indústries destinades a la producció d'armament. A Catalunya, en el període de 1936-38, el conjunt industrial dels rams siderometal·lúrgic, químic i d'aviació depenia de la Comissió d'Indústries de Guerra. Era format per empreses una part de la producció de les quals servia a la guerra, però no era exclusivament bèl·lica; noves empreses, creades aprofitant les instal·lacions preexistents o construïdes de nova planta, exclusivament per a la guerra, i empreses auxiliars o complementàries que rebien encàrrecs de la Comissió. El 15 de setembre de 1936 el complex industrial de guerra format per les empreses dels dos primers grups comprenia 24 fàbriques, i per l'octubre del 1937 s'estengué a 500 fàbriques i 50 000 obrers. Les empreses auxiliars o complementàries llavors ocupaven 30 000 obrers. Naturalment, el nucli de les indústries de guerra, que comprenia quinze fàbriques, era constituït per les empreses noves, a partir de les quals s'operà l'extraordinària reconversió industrial de Catalunya, i que funcionaven sota la total dependència jurídica de la Comissió.

Inflació
Desequilibri econòmic caracteritzat per una alça general dels preus causada per l'excés del poder de compra de la massa de consumidors respecte de la massa de béns i serveis que són a la seva disposició. El fet que hi hagi més mitjans de pagament -moneda en circulació- que no pas béns o serveis a adquirir provoca l'alça dels preus. D'ordinari, si la inflació es perllonga molt, al final motiva una devaluació de la moneda. La inflació comporta un augment de preus i salaris com a conseqüència de la pèrdua de valor d'una moneda. Se sol atribuir a una emissió excessiva de paper moneda o a una insuficiència de l'oferta. És el fenomen contrari a la deflació.
Increment generalitzat i persistent dels preus de les mercaderies i els serveis, que implica, per tant, una reducció del poder adquisitiu del diner. L'existència de la inflació i la reducció de la capacitat adquisitiva de la moneda són mesurats mitjançant els índexs de preus (sobretot l'índex de preus a l'engròs) i l'índex del cost de la vida. Des d'un punt de vista econòmic, la determinació de la taxa d'increment dels preus a partir de la qual hom pot parlar d'inflació era bastant fàcil abans de la Segona Guerra Mundial (la inflació era llavors un fenomen intermitent i agut), però el creixement de les economies occidentals des dels anys cinquanta ha suposat un increment de preus gairebé constant, bé que moderat la major part del període, fenomen que hom ha anomenat inflació continguda. A la primeria dels anys setanta, el decrement del ritme de millora de la productivitat als països capitalistes i una nova relació de forces amb els països productors de primeres matèries produïren una gran inflació generalitzada a tots els països industrialitzats. Les polítiques econòmiques restrictives adoptades per aquests països determinaren, a la darreria dels anys setanta la coincidència de situacions recessives amb persistència de la inflació (stagflation), situacions aquelles que hom tradicionalment associava només amb el fenomen de la deflació. A partir del 1983, les economies dels països occidentals han tornat a una zona d'inflació continguda, situació que, a l'inici del 1986, sembla que pot prolongar-se uns quants anys. Quant a les explicacions teòriques de la inflació, n'hi ha tres grups: el que la considera com a fruit d'un excés de la demanda sobre l'oferta (inflació de demanda), resultant, així mateix, d'un excés de diner (teoria quantitativa) o simplement d'un excés de les despeses planejades dels subjectes econòmics sobre la producció possible (teoria keynesiana); el que la veu com a conseqüència de l'augment dels costs i, sobretot, dels salaris en situacions properes a l'ocupació plena (inflació de costs), bé que també pot ésser deguda a l'augment de la part destinada als beneficis; i el que l'explica a partir de les característiques estructurals de cada economia, la desproporció de recursos i les formes de desenvolupament (inflació estructural). La validesa d'una teoria o d'una altra depèn del cas concret que hom vulgui explicar; d'una banda, totes tres són compatibles i poden, doncs, coexistir.

Informàtica
Conjunt de ciències, tècniques o activitats relacionades amb el tractament automatitzat de dades. Aquests sistemes consten d'uns components físics, anomenats maquinari o hardware, i d'uns components lògics o formals, anomenats programari o software. Els components físics són constituïts per l'ordinador, element que efectua pròpiament el tractament de les dades (o sigui, les operacions aritmètiques i lògiques), i l'equip perifèric, conjunt de màquines que proporcionen a l'ordinador l'entrada, l'emmagatzematge i la sortida. La informàtica dissenya els elements constituents de l'estructura lògica o arquitectura de l'ordinador i de l'equip perifèric. Els components lògics d'un sistema de tractament de dades són els programes, que tradueixen un programa escrit en un llenguatge de programació (ALGOL, COBOL, FORTRAN, PL/I, etc) al codi o llenguatge intern de l'ordinador. El desenvolupament de la informàtica és pràcticament contemporani. Després de les màquines de calcular dels segles anteriors, un dels primers sistemes informàtics fou el construït per Herman Hollerith el 1890 per a la confecció del cens de la població dels EUA utilitzant equips de targeta perforada. Els Els estudis d'A.M. Turing (1936) contribuïren a establir les bases teòriques de la informàtica. L'ordinador, en la seva arquitectura actual, nasqué de la idea atribuïda a John von Neumann d'emmagatzemar el programa dins la memòria central; la primera d'aquestes màquines fou l'EDSAC (1949) de la universitat de Cambridge (EUA). Posteriorment foren creats els diversos llenguatges simbòlics, atesa la impossibilitat de programar en el codi intern de l'ordinador. Les etapes que l'usuari d'un sistema de tractament de dades ha de seguir per posar a punt una feina són l'anàlisi informàtica, la programació i les proves. Les tasques que pot efectuar un ordinador són molt variades. En el camp de l'empresa cal esmentar: confecció de nòmines, facturació, comptabilitat, estadístiques, previsions, control de magatzems, direcció de la fabricació, manteniment de fitxers diversos, etc. En el sector bancari, agilitza la gestió de comptes corrents i de valors; en el sector públic, manté grans fitxers d'habitants o de registre de la propietat. Cal esmentar també les aplicacions en el camp mèdic, en l'ensenyament, etc. La informàtica ha creat nous llocs de treball; ultra els d'analista i programador, cal afegir el d'operador de les màquines i el d'enregistrador de les dades. Darrerament hom ha intentat de legislar les normes que assegurin l'ús públic de les dades emmagatzemades en els grans bancs d'informació.

Informe Brundtland
Nom donat a les conclusions de l'informe elaborat entre el 1984 i el 1987 per la Comissió de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament. Pren el nom de la persona que el dirigí, la primera ministra noruega Gro Harlem Brundtland, i defineix el desenvolupament sostenible com la capacitat de satisfer les necessitats del present sense comprometre la possibilitat de les generacions futures d'afrontar-ne les seves. Això implica un creixement que tingui en compte els condicionaments ambientals.

Infraestructura
1. Conjunt d'elements de base que faciliten el funcionament del sistema productiu i la reproducció de la força de treball, com és ara carreteres, ferrocarrils, proveïment d'aigua i altres fonts d'energia, instal·lacions sanitàries, urbanització, sistema educatiu, etc. Assumint una bona part del finançament d'aquests elements, l'estat permet la revaloració de la taxa de guany dels capitals privats.
2. Base o estructura econòmica d'una societat. La infraestructura és el fonament d'on cal partir per a explicar la superstructura en els aspectes juridicopolític i ideològic.

Iniciativa de Defensa Estratègica
Programa militar del govern nord-americà projectat i desenvolupat per l'administració del president R.Reagan, i fet públic l'any 1983, l'objectiu del qual era la destrucció dels míssils balístics intercontinentals soviètics mitjançant sistemes d'armes instal·lats a l'espai i a terra. Aquest programa és conegut com Guerra de les Galàxies.

Iniciativa per Catalunya
Federació de partits fundada al febrer del 1987 pel Partit Socialista Unificat de Catalunya, l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra i el Partit dels Comunistes de Catalunya, que el 1988 abandonà la formació. Aglutina diverses tendències a l'esquerra del PSC. Rafael Ribó en fou president en 1987-93, succeït per Joan Saura fins el 1996, que Ribó tornà a ocupar el càrrec. En les eleccions del 1988, el 1992, el 1995 i el 1999 al Parlament de Catalunya obtingué 9, 7, 11 i 5 escons, respectivament. Fora de Catalunya, es presentà a les eleccions conjuntament amb Izquierda Unida fins el 1996, formació dins de la qual obtingué 3 (1989 i 1993) i 2 diputats (1996) en les consultes a les Corts Espanyoles. Al Parlament Europeu mantingué un diputat el 1987, el 1989 i el 1994. El 1997, les creixents divergències amb la direcció d'Izquierda Unida motivaren el trencament de l'aliança entre ambdues formacions; un sector fidel a les directrius d'Izquierda Unida s'escindí d'IC amb el nom d'Esquerra Unida i Alternativa. El 1998, després de l'abandó dels sector dels Verds contraris a l'allunyament amb Izquierda Unida, Iniciativa es va coalitzar amb el grup anomenat Opció Verda, i partir de llavors s'anomenà Iniciativa per Catalunya-Verds (IC-V). El 2000, la sisena assemblea d'Iniciativa per Catalunya-Verds celebrada a Barcelona, va posar fi als 13 anys de Rafael Ribó al capdavant de la formació. L'assemblea va elegir el diputat al Congrés Joan Saura com a nou president d'IC-V, i Jaume Bosch, fins llavors responsable municipal a Barcelona, com a responsable de l'àrea d'organització política de la coalició.

Input
Entrada d'un factor de producció com a part integrant d'un procés productiu.

Input-output
Instrument analític utilitzat per a descriure el funcionament de l'activitat econòmica. L'anàlisi de l'input-output, deguda a Sassily Leontieff, té els precedents en el Tableau économique de François Quesnay, en els esquemes de la producció de Marx i en el mètode de balanços de la planificació soviètica, i té com a principi bàsic la consideració de l'economia d'un país com a conjunt estructurat en sectors. Les magnituds que hi són consignades —comptabilitzades en forma de taula de doble entrada— són expressades en termes monetaris i referides a un període de temps, normalment un any. La lectura horitzontal de la taula fa aparèixer la destinació de la producció (output) de cada sector, tant pel que es refereix a la demanda de productes dels diferents sectors per a ésser transformats en el procés de producció (demanda intermèdia) com pel que fa referència a la part de la producció de cada sector que no és destinada a ésser transformada en el període (demanda final), que es compon del consum (privat i públic), la inversió (en forma de béns d'equip, variació d'estocs o reposició) i l'exportació. La lectura vertical de la taula informa de tots els elements (inputs) que cada sector rep dels altres (i d'ell mateix) per a fer cara a la producció del període. Uns d'ells, que hom anomena transaccions interproductives, són aquells productes d'altres sectors que aquest transforma en el període. Sobre els productes que rep, el treball crea un valor (valor afegit) que és distribuït en forma de rendes (salaris, beneficis, etc) entre els qui tenen una capacitat d'apropiació sobre la producció de cada sector. En termes globals, la demanda final equival al valor afegit brut (valor afegit net més depreciació) més les importacions. A partir d'aquí hom pot deduir la renda nacional com a conjunt de demandes (consum, inversió, variació d'estocs, etc), és a dir, des del punt de vista de llur destinació. Aquesta igualtat comptable significa que les demandes són fetes per aquells que obtenen ingressos de la producció. La renda nacional és obtinguda també com el producte nacional brut (producte total menys transaccions interproductives), puix que cal descomptar aquestes per a evitar una doble comptabilització. La taula, doncs, dóna informació sobre la importància dels diferents sectors i dels efectes que una variació en el preu d'un input pot suposar per a la resta de l'economia, o del canvi en la demanda final d'un sector. Pel que fa a Catalunya, hi ha taules input-output per al 1967, realitzada per la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, i per al 1975, de la Universitat de Barcelona i el Centre d'Estudis de Planificació. La primera es basà essencialment en el mètode d'enquestes directes a les empreses, mentre que la segona fou elaborada regionalment tot analitzant la taula input-output de l'economia espanyola per el mateix any de referència. Quant a l'economia espanyola, hi ha taules input-output dels anys 1954, 1958, 1962 i 1975.

Institució
Categoria social que, apareguda per atendre alguna necessitat bàsica de la societat, assoleix caràcter orgànic i permanent i, sovint, una reglamentació jurídica. Així, hom considera institucions la família, l'organització religiosa, el govern, l'organització econòmica, les universitats, els hospitals, etc.

Institució de les Lletres Catalanes
Entitat creada a Barcelona el 1937 per aplegar i potenciar l'acció dels intel·lectuals catalans fidels a la Generalitat, de la qual rebé el suport financer. En fou l'antecedent immediat l'Agrupació d'Escriptors Catalans, constituïda pel setembre del 1936 dins la UGT i presidida per Joan Oliver, la qual organitzà el servei de Biblioteques al front i cercà ajuts internacionals per als escriptors. La Institució fou presidida per Josep Pous i Pagès, i en foren vice-president i secretari Carles Riba i Francesc Trabal, respectivament. Patrocinava els premis de la Generalitat i la «Revista de Catalunya» (1938). La secció de publicacions edità obres de Riba, Lleonart, Rovira i Virgili, Mercè Rodoreda, Ferran Soldevila i Walter Pater, entre altres.
L'any 1987 fou represa per la Generalitat de Catalunya, amb l'objecte de promoure la creació literària en català, de donar-la a conèixer i de fomentar la relació dels escriptors en llengua catalana amb els d'altres llengües. Quant a la creació i la investigació literàries, la Institució concedeix ajuts i convoca els "Premis Nacionals de Literatura Catalana", que des del 1989 són rotatius i hom atorga cada any a tres modalitats. Pel que fa a l'expandiment en l'àmbit lingüístic propi, ha engegat el programa de "L'Escriptor del mes" per a dinamitzar la vida literària i garantir la presència activa dels autors catalans dins la seva mateixa societat. D'altra banda, fomenta el debat i la reflexió. Quant a la difusió a altres àmbits lingüístics, cal considerar el foment de traduccions, la publicació semestral "Catalan Writing", l'exposició "800 anys de Literatura Catalana" i el programa de "L'Escriptor convidat", que hom inicià el 1989 amb la presència de David Leavit, al qual han seguit Francesca Duranti i Octavio Paz. En aquesta segona etapa, la Institució copta amb un consell assessor, on són representades les més importants associacions i entitats del món de la cultura catalana. Aquest consell elegí el degà, Jordi Sarsanedas, i els set vocals que formen la junta de govern. Actualment el director de la Institució és Oriol Pi de Cabanyes.

Institución Libre de Enseñanza
Institució pedagògica privada fundada a Madrid el 1876 per iniciativa d'intel·lectuals i professors apartats de l'ensenyament oficial en ésser suspesa la llibertat de càtedra i influïts per la filosofia krausista. Entre aquests cal assenyalar els germans Giner de los Ríos, Manuel B.Cossío, G.Azcárate, N.Salmerón. L.Figuerola i J.Costa. Allunyada de tot interès de tipus confessional, filosòfic i polític, la institució assajà, en règim de coeducació, els mètodes de Fröbel i Pestalozzi, i afavorí la intuïció i el treball personal i creador, com també la individualització de la tasca educativa fora i dins de l'escola. Inicialment orientada a l'ensenyament universitari, l'elaboració de les seves idees pedagògiques la portà a una creixent preocupació per l'ensenyament mitjà (creació, el 1918, de l'Instituto-Escuela de Madrid, model reconegut arreu d'Europa i aplicat a Barcelona en l'Institut-Escola) i àdhuc pel dels pàrvuls, amb la pretensió d'organitzar una «educació general». En sortí la generació dels homes de la República i, de la dinàmica d'alguns dels seus membres, el Museo Pedagógico Nacional (1882), l'Extensión Universitaria de R. Altamira (1892), la Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (1907), deguda a l'habilitat de J.Castillejo, secretari de la Institución, etc, i també el «Boletín de la Institución Libre de Enseñanza». A Catalunya, a partir de la visita de Giner a Barcelona (1906), el moviment de la institució es propagà mitjançant personalitats com les de J.Maragall, J.Pijoan, J.Palau i Vera i E.d'Ors, que influïren sobre els pedagogs catalans dels anys trenta, com els germans Xirau i Cassià Costal.

Institucionalisme
Doctrina caracteritzada pel fet de fer ressaltar el paper assignat a les institucions a l'hora d'explicar els fenòmens econòmics. Propugnada principalment als EUA en el període 1890-1929, hom pot identificar-la, bé que n'hi hagi diferents línies i corrents, amb la figura de Thorstein Veblen. N'és una constant comuna l'oposició (radical en Veblen i relativa en altres, com en J.R. Commons) a la teoria de la utilitat marginal. Originàriament nasqué de la convicció que les institucions orienten i limiten l'activitat econòmica i que, per tant, hom no pot reduir aquesta a un simple resultat d'un càlcul racional i individual. Cal abordar l'explicació del fenomen econòmic mitjançant la descripció i l'estudi realista i quantitatiu, referit especialment als marcs jurídics i sociològics d'aquest fenomen, prescindint, doncs, dels seus mecanismes. Hom ha comparat el concepte veblenià d'institució a la noció marxista de superstructura i a la de derivacions de Pareto.

Institut Agrícola Català de Sant Isidre
Institució fundada a Barcelona el 1851 que agrupava els propietaris —sobretot els grans propietaris— del camp català, en defensa de llurs interessos i per al foment de l'estudi de les tècniques agrícoles. El 1860 organitzà les primeres càtedres d'agronomia, química aplicada i zootècnia. Entre els seus presidents es destacaren J. Desvalls i de Sarriera, marquès d'Alfarràs (1851-60), Pelagi de Camps, primer marquès de Camps (1872-75 i 1882-89), Carles de Camps, segon marquès de Camps (1897-1901), Ignasi Girona i Vilanova (1902-06 i 1915-23), Manuel Raventós i Domènech (1907-10), Carles de Fortuny i de Miralles, baró d'Esponellà (1923-31), Santiago de Riba (1931-34), Josep Cirera i Voltà (1934-36), Josep Bassedas i Montaner (1936), Epifani de Fortuny i de Salazar, baró d'Esponellà (1940-46), Xavier de Ros i de Dalmases (1946-48), etc. L'Institut suplí fins a un cert punt l'ensenyament que fornia la desapareguda Junta de Comerç. Fou important el paper que tingué davant el problema de la fil·loxera. De bon principi representà un paper regionalista davant els caciquismes locals; un cop encetat el s XX, tendí a una política clarament dretana. S'oposà a les lleis o mesures que milloressin la situació dels rabassaires i, en general, dels treballadors agrícoles (com la llei de 1873, que feia possible la redempció de la rabassa, i la llei de Contractes de Conreu, el 1934) i mantingué una visió pairalista davant els problemes del camp. S'oposà també a l'Eixample de Barcelona, per les expropiacions de terres que suposà. Els anys trenta intentà d'allunyar-se —sense gaire èxit— de la direcció de la Lliga Regionalista, per tal d'adherir-se al corrent polític cedista (Acció Popular Catalana). Des de la seva fundació publicà una «Revista de Agricultura Práctica», substituïda el 1865 per la «Revista de l'Institut Agrícola de Sant Isidre», sovint bilingüe, amb una etapa totalment en català, i que hom publica encara. Com a suplement quinzenal de la revista aparegué, del 1889 al 1893, «La Pagesia», que es fusionà amb «L'Art del Pagès» (1894-95). També publicà un «Anuari...» (1908), que sortí alguns anys en català, i el cèlebre «Calendari del Pagès» (des del 1856, sense interrupció). Ha editat també informes tècnics, manifests i opuscles, com Constitución familiar y organización de la propiedad en Cataluña (1912), La rabassa morta (1923), de J. Girona i Trius, i el conjunt de conferències La crisi vinícola (1923).

Institut Contra l'Atur Forçós
Organisme creat el 26 de maig de 1933 i adscrit com a organisme autònom al departament de presidència per a alleujar la crisi de treball existent. El 28 de març de 1934 es fongué amb el Comissariat de la Casa Obrera, i prengué a càrrec seu les obres de la Casa Bloc. Publicà un Estudi sobre la crisi de la indústria tèxtil (1936).

Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT)
Organisme autònom de caire administratiu amb personalitat jurídica pròpia constituït el 1989 pel Departament d'Economia i Finances. Les seva funció és, com a òrgan estadístic de la Generalitat, l'elaboració d'estadístiques geogràfiques, econòmiques, demogràfiques i socials encomanades pel Pla Estadístic de Catalunya, i des d'un punt de vista menys concret, elaborar, coordinar i difondre l'estadística a Catalunya.
La seva funció és l'elaboració d'estadístiques demogràfiques, econòmiques, geogràfiques i socials encomanades pel Pla Estadístic de Catalunya, així com totes aquelles que serveixin per a conèixer millor la realitat de Catalunya. És l'organisme encarregat de l'explotació dels censos i padrons de població catalana, i elabora també les principals macromagnituds econòmiques, entre les quals la renda, el PIB i els comptes sectorials.

Institut d'Estudis Catalans (IEC)
Corporació acadèmica fundada a Barcelona el 1907 per Enric Prat de la Riba, dedicada a la investigació científica superior, principalment de tots els elements de la cultura catalana. Integrat al principi per vuit estudiosos, especialistes en història, història literària, arqueologia, història de l'art i història jurídica, l'Institut fou ampliat el 1911 amb dos altres nuclis, consagrats a l'estudi i l'expansió i el desenvolupament de la llengua catalana i al conreu de les ciències naturals, exactes, físico-químiques, filosòfiques, morals i polítiques. El nucli primitiu prengué el nom d'Institut Històrico-Arqueològic, o Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i els altres dos, els d'Institut de la Llengua Catalana i d'Institut de Ciències, o Secció Filològica i Secció de Ciències, respectivament, de l'Institut. Aquestes dobles denominacions, usades durant un quant temps, foren a la fi abandonades per tal de defugir els inconvenients i les inevitables confusions causades per l'existència d'uns instituts dins un altre institut, i també per a afirmar la unitat de totes tres seccions dins l'Institut d'Estudis Catalans. El 1968 fou creada la nova Secció de Filosofia i Ciències Socials, desdoblament de l'antiga Secció de Ciències, amb la missió d'estudiar la filosofia, el dret, l'economia, la sociologia, la geografia humana i les disciplines afins a aquestes, referides principalment a les terres catalanes. El nombre de membres de l'IEC passà, el 1911, de vuit a vint-i-un (set per cada secció), i el 1968, a vint-i-vuit. El 1988 el Ple de l'Institut aprovà uns nous Estatuts, que permeteren crear noves seccions i incrementar el nombre de membres numeraris de cada secció, que passà de set a vint-i-un. Des d'aquest any l'Institut és format per cinc seccions: Històrico-Arqueològica (SHA), de Ciències Biològiques (SCB), de Ciències i Tecnologia (SCT), Filològica (SF) i de Filosofia i Ciències Socials (SFCS). Per la seva banda, el nombre de membres numeraris és cent cinc; a aquests s'han d'afegir els membres emèrits (figura creada pels Estatuts del 1988), que conserven tots els seus drets, però permeten l'accés de nous membres numeraris, i els membres corresponents. A partir del moment mateix de la seva fundació, l'IEC es preocupà d'aplegar i de donar a conèixer els materials d'estudi representatius de l'estat aleshores actual dels coneixements i que poguessin servir de base a treballs posteriors. Establí de bell antuvi un pla per a una sèrie d'investigacions en disciplines ja més o menys conreades fins aleshores a Catalunya, per a les quals organitzà algunes missions d'exploració (jurídiques, arqueològiques, bibliogràfiques, documentals, etc), i en donà a conèixer els resultats en diverses obres, algunes de les quals han esdevingut essencials per a l'estudi del país. Pocs mesos després d'haver estat creada, la Secció Filològica establia, en col·laboració amb les altres seccions de l'Institut, unes Normes ortogràfiques que posaren fi a l'anarquia existent en aquesta qüestió als Països Catalans i començava l'arreplega de materials per a un diccionari general de la llengua catalana i per a una gramàtica normativa. El 1914 l'IEC es presentà per primera vegada al públic en una sessió solemne, i posà a disposició dels estudiosos, sota el nom de Biblioteca de Catalunya, el ric fons bibliogràfic i documental que, amb l'esforç i la col·laboració de tothom, havia pogut anar reunint a poc a poc, biblioteca que havia d'ésser regida per un patronat mixt format per representants de l'Institut, de la Diputació i de l'ajuntament de Barcelona i dels principals donadors de llibres. El 1915 aparegué un modest Cartell de premis amb la convocatòria d'uns quants concursos per a guardonar treballs científics, que fou continuat regularment. El 1916 hom presentà el programa d'uns cursos monogràfics d'alts estudis i d'intercanvi i designà per primera vegada uns pocs membres corresponents, que després s'estabilitzaren en set de nacionals i catorze d'estrangers per a cada secció. Les festes solemnes i els concursos prosseguiren després, un any rere l'altre, amb alguna interrupció, que cal atribuir a causes externes al treball exclusivament científic i cultural de l'IEC: les commocions político-socials de 1919-20, la Dictadura de Primo de Rivera, la guerra civil de 1936-39 i les seves conseqüències. Al costat d'aquestes activitats públiques esporàdiques, la tasca silenciosa de l'IEC era duta a terme amb regularitat i es manifestava especialment en la creació de serveis, de laboratoris i de seminaris d'alta investigació que l'equiparaven a les més ben proveïdes acadèmies nacionals europees i que li permetien de realitzar folgadament la seva tasca: el Servei d'Excavacions de l'Institut d'Estudis Catalans, que havia de proporcionar els materials per al Museu Arqueològic de Catalunya, i el Servei de Conservació i de Catalogació de Monuments, dependents de la Secció Històrico-Arqueològica; les Oficines Lexicogràfiques, el Laboratori de Fonètica Experimental i l'Oficina de Toponímia i Onomàstica de la Secció Filològica; el Servei Geològic i Geogràfic, l'Institut de Fisiologia, l'Estació Aerològica de Catalunya (després Servei Meteorològic de Catalunya) i el Laboratori de Psicologia Experimental, de la Secció de Ciències. L'IEC creà, a partir del 1913, una sèrie de societats filials que possibilitaren la incorporació d'estudiosos que podien ésser útils, per llur ciència i llurs activitats, a les seves empreses científiques: la Societat de Biologia de Barcelona (del 1912; posteriorment Societat Catalana de Biologia); la Institució Catalana d'Història Natural (fundada el 1899 i esdevinguda filial de l'IEC l'any 1915); la Societat Catalana de Filosofia (1923); la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1931), que l'any 1987 es dividí en tres societats independents: la Societat Catalana de Física, la Societat Catalana de Matemàtiques i la Societat Catalana de Química; la Societat Catalana de Geografia (1935); la Societat Catalana d'Estudis Històrics (1946); la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1950), que més endavant es dividí en tres societats independents: la Societat Catalana d'Economia, la Societat Catalana de Sociologia i la Societat Catalana d'Estudis Jurídics; la Societat Catalana d'Estudis Litúrgics (1970); la Societat Catalana de Musicologia (1973); els Amics de l'Art Romànic (1977); la Societat Catalana d'Estudis Numismàtics (1979); la Societat Catalana d'Estudis Clàssics (1979); la Societat Catalana d'Ordenació del Territori (1979); la Institució Catalana d'Estudis Agraris (1984); la Societat Catalana de Pedagogia (1984); la Societat Catalana de Comunicació (1985); la Societat Catalana de Tecnologia (1986); la Societat Catalana de Llengua i Literatura, antiga secció de la Societat Catalana d'Estudis Històrics (1986); la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica (1991); l'Associació Catalana de Ciències de l'Alimentació (1993) i la Societat Catalana d'Estudis Hebraics (1995). Aquestes societats filials són també editores de publicacions diverses. L'any 1985, l'IEC, conjuntament amb el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, creà un centre de terminologia catalana, i l'any 1984, amb la Universitat Autònoma de Barcelona, creà el Centre de Recerca Matemàtica, que acull cada any una quarantena d'investigadors estrangers. La tasca continuada de l'IEC adquirí una àmplia ressonància a l'exterior i li permeté d'intervenir en la vida i les activitats de diversos organismes internacionals. El 1910 cooperava amb la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas de Madrid en la creació de l'Escola Espanyola de Roma. L'any 1922, poc temps després de la fundació de la Unió Acadèmica Internacional (UAI), era admès entre les institucions que en formen part i col·laborava successivament en diverses de les seves empreses: Corpus Vasorum Antiquorum, diccionari del llatí medieval, la Tabula Imperii Romani, Forma Orbis Romani, suplements als corpora d'inscripcions gregues i llatines, corpus dels trobadors, etc. Representants de l'IEC, a més, han ocupat càrrecs en el Consell Directiu de la UAI i, a través d'aquesta, han participat i continuen participant en les assemblees biennals del Consell Internacional de la Filosofia i les Ciències Humanes, estretament lligat a la UNESCO. El 1926 intervingué en la creació del Comitè Internacional de Ciències Històriques i el 1950, en reorganitzar-se aquest, en la de l'Associació Espanyola de Ciències Històriques. Forma o ha format part, també, de l'Associació Internacional d'Arqueologia Clàssica, de l'Associació Internacional d'Estudis Bizantins, de la Comissió Internacional de Meteorologia i, per mitjà de les seves filials, de la Federació Internacional d'Estudis Clàssics, de la Societat Internacional Arturiana, etc. L'IEC estigué instal·lat de primer al plau de la Generalitat, en uns locals posats a la seva disposició per la Diputació i després per la Mancomunitat de Catalunya, i més tard a la Casa de Convalescència de l'Hospital de la Santa Creu, dels quals l'ajuntament de Barcelona li cedí el 1931, poques setmanes abans del canvi de règim, l'ús a perpetuïtat per als seus serveis i oficines i per a la seva biblioteca. L'IEC experimentà un breu període advers en l'època de la Dictadura de Primo de Rivera, en el qual la Diputació, desapareguda ja la Mancomunitat, li suprimí les subvencions oficials i es féu càrrec dels diversos serveis culturals creats per ell; això no impedí, de cap manera, que prosseguís la seva tasca sota el patronatge econòmic de R.Patxot, F.Cambó i altres mecenes. El 1930, però, la Diputació no solament li retornà els serveis que li havia pres el 1925 i les antigues subvencions, sinó que li n'encarregà uns quants que depenien d'ella, i alhora li reconeixia la plena autonomia d'actuació. El govern de la Generalitat, entre el 1931 i el 1939, mantingué i amplià generosament aquest suport econòmic a les seves activitats científiques. Com a corol·lari de la guerra civil, la Diputació s'emparà de nou, no solament dels diversos serveis de l'IEC i de la seva biblioteca —a la qual canvià el nom pel de Biblioteca Central i en suprimí el patronat—, sinó també de les seves instal·lacions, els materials i les publicacions; part dels locals de la Casa de Convalescència foren cedits a d'altres organismes. Començava, doncs, una nova etapa en la vida de l'IEC. Però, bé que extraordinàriament reduïdes, des d'aquell moment, les seves possibilitats d'actuació i mancats de l'utillatge més elemental (les cèdules lexicogràfiques per al seu diccionari, per exemple, estigueren blocades durant més de trenta-cinc anys), tots els membres que l'integraven prosseguiren, tant a l'interior com a l'exterior, els diversos treballs encarregats amb l'entusiasme i l'esperit de sacrifici que imposa la veritable vocació científica. El mecenatge particular, sovint voluntàriament anònim, que mai no ha mancat a l'IEC, suplí dignament les antigues subvencions oficials, i a aquest mecenatge se sumaren les subvencions d'Agrupació Cultural Minerva, d'Òmnium Cultural i d'organismes internacionals, com la Unió Acadèmica Internacional i el Consell Internacional de la Filosofia i les Ciències Humanes, ja mencionats. Així pogueren ésser represes el 1942 la seva activitat científica, el 1946 la convocatòria de premis i de borses d'estudi, i el 1947 les publicacions, que han possibilitat novament un intens intercanvi bibliogràfic amb tot el món acadèmic i universitari. L'IEC, que els darrers anys havia hagut d'acollir-se a la llar dels seus membres per tal de poder prosseguir la labor científica, des del 1962 trobà refugi, gràcies a Òmnium Cultural, al Palau Dalmases. Reconegut oficialment pel Reial decret del 26 de novembre de 1976, cap a mitjan 1977 se celebrà l'acte oficial de lliurament, per part de la Diputació Provincial i de l'ajuntament de Barcelona, dels seus locals històrics de la Casa de Convalescència de l'antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, dels quals havia estat allunyat molts anys. Un cop enllestides les obres de restauració, l'Institut en prengué possessió a l'octubre del 1982. La instal·lació definitiva de l'IEC a la seva antiga seu de la Casa de Convalescència féu possible la inauguració d'una nova etapa, amb l'ampliació del nombre de membres, l'establiment de noves infrastructures, l'extensió de la col·laboració científica amb d'altres institucions de dins i de fora del seu àmbit d'actuació, etc. La nova situació ha permès de reprendre amb un nou impuls els treballs de l'Institut, especialment els referits a la llengua, una mostra dels quals són la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, la publicació del Diccionari de la llengua catalana (1995), la realització de l'Atles lingüístic del domini català i la constitució del Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, que, com a continuació de l'activitat lexicogràfica de la primera època de l'IEC, permetrà la concepció i la realització de nous diccionaris amb mètodes renovats. Actualment, l'Institut és finançat per la Generalitat de Catalunya, mitjançant un conveni, pel Ministeri d'Educació i Cultura i per institucions privades. Algunes de les activitats de l'IEC estan vinculades a projectes de la Unió Europea. Els presidents de l'Institut des de l'any 1968, any en què el càrrec de president deixà de ser rotatori entre els presidents de les seccions, han estat els següents: Jordi Rubió i Balaguer (1968-70), Pere Domingo i Sanjuán (1970-74), Josep Alsina i Bofill (1974-78), Joan Ainaud i de Lasarte (1978-82), Enric Casassas i Simó (1982-87), Emili Giralt i Raventós (1987-95) i, des del 1995, Manuel Castellet i Solanas. Iniciades el 1907. les publicacions de l'IEC inclouen, d'una banda, memòries, miscel·lànies, treballs, etc, de les diferents seccions recollides en col·leccions diverses i, de l'altra, revistes que apareixen amb més o menys periodicitat, entre les quals cal esmentar els butlletins de les diferents seccions, reculls de treballs, estudis, anuaris, etc.

Institut de Foment del Treball Nacional
Institució proteccionista creada el 1879 a partir de la fusió entre el Foment de la Producció Nacional i l'Institut Industrial de Catalunya. Entre els seus dirigents cal esmentar els presidents Josep Ferrer i Vidal i Manuel Feliu i Coma i els secretaris Francisco José Orellana i Pere Estasén i Cortada. Organitzà exposicions sobre productes industrials catalans, muntà una biblioteca econòmica, s'oposà a la reforma de la contribució industrial del 1881, convocà diverses manifestacions proteccionistes per combatre l'aplicació de la base cinquena de l'aranzel del 1869 i publicà nombrosos manifests contra els tractats comercials perjudicials per a la indústria catalana. Des del 1880 publicà una revista: 'El Eco de la Producción'. El 1889 s'uní amb el Foment de la Producció Espanyola a fi de constituir el Foment del Treball Nacional.

Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC)
Entitat cultural catalana i independent, sorgida el 1978 de l'àmbit de Projecció Exterior del Congrés de Cultura Catalana. Els seus objectius són fomentar l'organització de setmanes catalanes arreu del món, facilitar l'enllaç entre els casals i entitats catalanes i catalanòfiles de l'exterior, propugnar l'ensenyament del català a les universitats estrangeres i en general difondre el coneixement de la història i de l'actualitat catalanes. Atorga el premi Batista i Roca a les persones que s'han distingit en la difusió de la cultura catalana.

Institut-Escola
Centre d'ensenyament creat a Barcelona per la Generalitat de Catalunya el 1932, segons el model de l'Instituto Escuela de Madrid, per a l'estructuració de l'ensenyament secundari. El dirigí Josep Estalella i fou instal·lat al parc de la Ciutadella. El 1933 foren creats els nous instituts Ausiàs Marc i Pi i Margall, dirigits, respectivament, per Joan Ras i Manuel Mateu i Martorell. L'Institut-Escola tingué un paper destacat en la formació de professorat, i l'ensenyament impartit —en català— fou sobretot formatiu, davant la tradició informativa anterior. Durant la guerra civil, davant el perill de bombardeigs a l'edifici del parc, l'Institut-Escola, que s'hi allotjava, fou traslladat a Sants. El 1939 significà la fi de l'Institut-Escola, però la seva línia pedagògica fou continuada en escoles privades creades per alguns dels seus membres. Publicà el "Butlletí de l'Institut-Escola".

Institut Industrial de Catalunya
Entitat defensora del proteccionisme, fundada el 23 de juny de 1848 per Joan Güell i Ferrer, per tal d'evitar el caràcter massa oficial de la Junta de Fàbriques. Inicialment tenia 390 membres i 14 seccions —algunes no estrictament econòmiques, com la de literatura i la de nobles arts—. Agrupà, entre els seus socis, Joan Illas i Vidal, Josep Sol i Padrís, Joan Jaumandreu (que en fou president dos cops), Valentí Esparó i el jove Laureà Figuerola. A partir del 1849 el seu òrgan d'expressió fou "El Bien Público", que aviat abandonà el provincialisme i adoptà una actitud pararegionalista per al Principat. Publicà fulletons com Barcelona antigua y Barcelona moderna (1848), d'Illas i Vidal, i l'Informe sobre el proyecto de tratado especial de comercio con Inglaterra (1868). El 1862 organitzà a Madrid la publicació "La Verdad Económica", que dirigí B.C.Aribau. Intervingué en l'Exposició Industrial i Artística de Barcelona del 1860 i pressionà perquè fos creat el ministeri d'ultramar. El 1879 es fusionà amb el Foment de la Producció Nacional i formà l'Institut de Foment del Treball Nacional.

Institut Joan Lluís Vives
Institució que coordina l'ensenyament universitari dels Països Catalans. Agrupa quasi totes les universitats dels Països Catalans. Constituït el 1994 a Morella, té la seu a la Universitat Jaume I de Castelló. L'institut centralitza la publicació de vocabularis bàsics en català, diccionaris especialitzats, programes d'aprenentatge de la llengua catalana per a estudiants estrangers, la coordinació de les polítiques lingüístiques de totes les universitats, així com l'edició d'una guia de crèdits de lliure elecció i de cursos d'estiu que es poden seguir en qualsevol centre. Gestiona també un programa d'intercanvis d'alumnes de tercer grau entre les diferents universitats dels Països Catalans, i exerceix com a editor de diverses publicacions científiques.

Institut Monetari Europeu
Organisme de la Comunitat Europea que actuarà en l'àmbit monetari a la segona fase (1994-1997 o 1999) de la unió econòmica i monetària europea. Els seus objectius són: reforçar la cooperació de les banques centrals i coordinar les polítiques monetàries dels estats membres; supervisar el funcionament del sistema monetari europeu, assumir les funcions del Fons Europeu de Cooperació Monetària (el qual desapareixerà); i facilitar l'ús i el desenvolupament de l'ecu. L'òrgan de govern serà format pels governadors de les banques centrals. Serà substituït per la Banca Central Europea.
Té la seu a Frankfurt. Les seves funcions són l'enfortiment de la cooperació entre els bancs centrals europeus, la coordinació de les polítiques monetàries d'aquests països, la vigilància del funcionament del Sistema Monetari Europeu i el seguiment de l'estabilitat de les entitats i els mercats financers. Però a més d'aquestes funcions en té dues més de molt importants: és l'organisme encarregat dels treballs preparatoris per a l'adopció de la moneda europea, l'euro, així com d'avaluar el grau de compliment dels criteris de convergència pels països que aspiren a ingressar en la Unió Econòmica i Monetària. Això fa que es tracti d'una institució clau en el procés d'integració europea. Al final del 1998 hauria de deixar d'existir per integrar-se en la Banca Central Europea.

Instituto de España
Organisme de l'estat espanyol constituït per decret de 8 de desembre de 1937. És format pel conjunt d'acadèmics numeraris de les reials acadèmies de belles arts, de ciències exactes, físiques i naturals, de ciències morals i polítiques, de jurisprudència i legislació, d'història, de farmàcia i l'espanyola, reunits en corporació estatal. Els estatuts foren aprovats el 18 d'abril de 1947. La seu és a Madrid.

Instituto de Reforma Agraria (IRA)
Organisme creat el 1932 pel govern republicà per aplicar la Ley de Bases de la Reforma Agraria. Aquest organisme rebia les terres expropiades segons la dita llei i n'organitzava la distribució entre els camperols, que podien decidir-ne el règim d'explotació.

Instituto de Reformas Sociales
Organisme encarregat de l'estudi dels problemes socials a Espanya i de la preparació de projectes legislatius per a regular el món del treball. Fou creat per Silvela per l'abril del 1903, després d'un projecte de Canalejas de l'any anterior. El seu antecedent principal fou la Comissió de Reformes Socials, creada per Moret el 1883. Era regit per 30 membres (posteriorment la xifra fou ampliada fins a arribar a 60 el 1919), els uns nomenats pel govern (sobretot el president) i els altres elegits per associacions de la Patronal i de la classe obrera. Constituïen l'aparell operatiu les seccions de preocupació legislativa, inspecció del treball i serveis jurídics, investigació sociològica (fins el 1919, que foren creades dues direccions generals: legislació i acció social, i treball i inspecció). Influí sobre l'elaboració de lleis socials (descans dominical, 1904; tribunals industrials, 1908-12; llei de vagues, 1909) i sobretot sobre la creació de l'Institut Nacional de Previsió (1908), però fracassà el seu projecte de llei de contractes de treball. Es destacà també en el treball estadístic, en especial les nombroses publicacions sobre les vagues i els conflictes obrers, els preus, les dades d'emigració, etc. En foren membres destacats Gumersindo Azcárate, Bernaldo de Quirós, Adolfo Posada, etc; de les representacions obreres cal esmentar Gómez Latorre, Mora, Largo Caballero, etc. Convertit en pur òrgan consultiu quan fou creat el ministeri del treball (1920), fou dissolt pel juny del 1924.

Instituto Nacional de Colonización
Organisme públic de l'estat espanyol creat el 1939, dependent del ministeri d'agricultura, encarregat de dur a terme els plans de colonització destinats a instal·lar camperols a noves terres de regadiu. El 1971 passà, juntament amb altres organismes, a formar part de l'Instituto para la Reforma y el Desarrollo Agrario (IRYDA).

Instituto Nacional de Estadística (INE)
Organisme públic de l'estat espanyol, dependent de la presidència del govern, creat el 1945 per dur a terme els serveis estadístics necessaris per a l'estat i la coordinació de les estadístiques confeccionades per altres organismes oficials. L'INE publica nombroses dades estadístiques, entre les quals es destaquen l'índex mensual del cost de la vida, els censos de població, enquestes trimestrals de salaris, la comptabilitat nacional (la confecció de la qual li és encarregada des del 1965), els anuaris estadístics i el cens industrial.

Instituto Nacional de Industria (INI)
Organisme públic de l'estat espanyol, creat el 1941 per tal de finançar i impulsar la creació d'indústries, en especial les dedicades a la defensa i al desenvolupament autàrquic del país. El 1968 passà a dependre del ministeri d'indústria. L'INI participava principalment en els sectors siderúrgic (ENSIDESA), de la construcció naval (ASTANO, Astilleros Españoles), de la mineria, del transport aeri (Iberia, Aviaco) i de l'alumini i, minoritàriament, en molts altres sectors i en la creació d'empreses a l'exterior. Durant els anys setanta prosseguí una política subsidiària respecte a la indústria privada, especialment amb l'absorció d'empreses en dificultats (SEAT, ENASA, Construcciones Aeronáuticas SA, La Maquinista Terrestre i Marítima SA, Alts Forns del Mediterrani SA, etc) i la inversió en infrastructura bàsica energètica (ENDESA, ENHER, Butano SA, etc) i industrial (EN de Fertilizantes SA, EN de Celulosa SA, EN de Ingeniería y Tecnología SA, etc). L'any 1981 entrà en vigor un pla estratègic per al quinquenni 1981-85, que posà en marxa una nova estructura organitzativa dividida en quatre sectors (energia, bàsic, empreses transformadores i de serveis, i activitats noves, amb l'aplicació d'estratègies diferenciades per a cadascun d'ells) i, a nivell extern, la seva internacionalització i diversificació, en la línia de consolidació com a gran holding industrial europeu. El mateix any hom en segregà les empreses del sector energètic petrolier (Empetrol, Hispanoil, ENAGAS, Butano SA, etc), que foren transferides a l'Instituto Nacional de Hidrocarburos. El 1986, hom posà en pràctica un pla de sanejament a través sobretot de la privatització parcial, després del qual l'INI restà constituït bàsicament pels sectors siderúrgic (Corporación Siderúrgica Integral: ENSIDESA i Altos Hornos de Vizcaya), de la construcció naval (Astilleros Españoles, ASTANO) i de la defensa. Per tal de millorar la competitivitat en el mercat únic europeu i adequar-se a la normativa comunitària quant a l'empresa pública, el 1992 se'n segregaren algunes empreses i constituïren el grup Teneo, que incloïa empreses de diversos sectors, la majoria de les quals foren privatitzades. El 1995 l'INI fou dissolt, bé que part de les seves funcions foren represes amb la creació, el 1997, de la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales.

Insurrecció
Acció d'insurgir-se una guarnició, un poble, una nació o una part d'ella.

Insurrecció Centralista
Moviment revolucionari que es produí principalment a Catalunya (setembre del 1843 - gener del 1844) per tal d'implantar una Junta Central que democratitzés el govern i exercís la regència. Havia estat acordat (però no dut a terme) per les forces que havien enderrocat el govern d'Espartero (maig-juliol del 1843) amb l'ajuda de la Junta Suprema Provisional de Govern de la Província de Barcelona. La burgesia i l'exèrcit, davant el caire revolucionari que prenia el moviment, s'uniren per reprimir-lo, i encomanaren al general Joan Prim la direcció de les operacions militars contra els insurrectes. Aquest bombardejà Barcelona i l'ocupà (novembre del 1843), i liquidà el moviment en prendre Figueres (gener del 1844), defensada per Abdó Terrades i Narcís d'Ametller. A Barcelona, el moviment fou conegut amb el nom de la Jamància.

Insurrecció Cantonalista
Aixecament esdevingut en diversos llocs del País Valencià, d'Andalusia i de Múrcia, el juliol de 1873, amb objecte d'instaurar un règim federal per als antics estats històrics, les províncies i els municipis (els cantons). Per bé que les corts ja havien votat la república federal, l'oposició del govern Pi i Margall a realitzar la federació «des de baix» impulsà els sectors federals «intransigents» a llançar-se a la proclamació dels cantons federals, com a cop de força que obligaria el poder a acceptar el fet consumat. La insurrecció fou iniciada el 12 de juliol a Cartagena i s'estengué per tota la costa meridional mediterrània, on predominava el federalisme. Pi i Margall dimití i fou substituït per Salmerón (18 de juliol) a la presidència del poder executiu de la República, fet que donà lloc a una extensió del cantonalisme. La insurrecció no tingué, pràcticament, ressò al Principat de Catalunya, on l'activitat de les partides carlines insurrectes posava en greu perill el conjunt heterogeni de les «forces liberals». El moviment rebé, en alguns llocs (València, Cadis, Sevilla), el suport dels anarcosindicalistes de la Primera Internacional, que feren coincidir aquests fets amb el frustrat aixecament d'Alcoi. Els cantons tingueren una vida breu, llevat del de Cartagena, que s'havia erigit en Cantó Murcià i que, dotat de base naval, pogué disposar d'una bona part de l'esquadra del país, amb la qual atacà diverses poblacions, com Almeria i Alacant, perquè s'adherissin al moviment. El 19 de juliol s'aixecà València, que es constituí en Cantó Valencià, i el 20, Castelló de la Plana, de manera independent. El 26 de juliol les forces centralistes del general Manuel Villacampa entraren a Castelló, i el 8 d'agost les del general Arsenio Martínez Campos ocuparen València després d'haver-la bombardejada; Cartagena resistí fins el 13 de gener de 1874. L'ideal cantonalista s'havia estès també a les Illes, on aparegué el periòdic «El Cantón Balear»- (1873-74). Els cantonalistes iniciaren, en les zones que dominaven, algunes tímides «reformes socials»: reconeixement del dret al treball, fixació de la jornada laboral de vuit hores, abolició de la contribució de consums. La insurrecció cantonalista —continuació i acció similar a la Comuna de París (1871)— fou obra, essencialment, de la petita burgesia, però els conservadors hi veieren la mà de la Internacional.

Insurrecció de Cuatro Vientos
Alçament de caràcter republicà que s'esdevingué el 15 de desembre de 1930 a l'aeròdrom de Cuatro Vientos, prop de Madrid. Fou provocat per la repressió de la insurrecció de Jaca.

Insurrecció de Jaca
Aixecament de la guarnició de Jaca els dies 12-13 de desembre de 1930, a les ordres del capità Fermín Galán. Aquest proclamà la República i avançà sobre Osca però, aturat a Cillas, fou fet presoner i afusellat, juntament amb el capità Ángel García Hernández (dia 14).

Insurrecció Federal
Aixecament provocat, després de l'ordre de dissolució de les juntes revolucionàries locals manada per la junta de Madrid, a diversos indrets del Principat pels federals i els carlins que no acceptaren la Constitució del 1869. Els federals intransigents formaren una junta revolucionària, a Barcelona, dirigida per Baldomer Lostau i Josep Anselm Clavé; a l'Empordà, Pere Caimó i Bascós i Francesc Sunyer i Capdevila organitzaren diverses partides, que, amb uns 2000 components, es feren forts a la Bisbal.

Insurrecció Reialista
1. Aixecament esdevingut al Principat de Catalunya l'any 1822. L'oposició absolutista al règim liberal instaurat el 1820 per l'alçament de Riego provocà la revolta armada, de guerrilles disperses, que sovint recollien les experiències i els homes de la guerra contra Napoleó i que només a Catalunya, al País Basc i a Navarra tingueren una veritable organització. Després d'intents com el de Manresa (juliol del 1821) i de l'aparició de partides soltes al començament del 1822, la vertadera insurrecció organitzada esclatà simultàniament en diversos punts del Principat a mitjan abril del 1822, obra de la xarxa conspiradora muntada pel grup absolutista refugiat a Tolosa, el principal agent de la qual al Principat era Domènec de Caralt. Els caps insurrectes més destacats foren Tomàs Costa (Misses), mossèn Antoni Coll, Malavila, Romagosa, el Trapense, Romanillos, Miralles, mossèn Benet Tristany, Jep dels Estanys, Rambla, Badals i el baró d'Eroles. L'actuació dispersa de les partides, que es limitaven a entrar als pobles, trencar la làpida constitucional, exigir diners als liberals i fugir abans no arribessin les tropes així com l'ajut de la major part de la població rural, la migradesa de les guarnicions del Principat i el menysteniment de la insurrecció per part dels liberals, per tal de no alarmar l'opinió pública, possibilitaren l'entrada i permanència temporal dels guerrillers a Cervera, Solsona, Berga i Olot. Només després de l'ocupació de la Seu d'Urgell per les partides del Trapense i de Romagosa (21 de juliol de 1822) i de la subsegüent formació de la Regència d'Urgell, el govern es decidí a actuar amb fermesa. Nomenat Mina nou capità general, anà a Catalunya amb un exèrcit expedicionari, curt però ben preparat, i declarà l'estat de guerra. Mina organitzà una campanya d'atac i recuperació dels bastions reialistes: ocupà i destruí Castellfollit de Riubregós, que manà d'arrasar, ocupà Balaguer i es llançà a l'assalt de la Seu per la Conca de Tremp i el Pallars; la desfeta del baró d'Eroles a la Pobla de Segur (novembre) li deixà el pas lliure: la Regència abandonà la Seu i es refugià a França. Mentrestant, Milans del Bosch, Manso i Roten havien empès cap a França la majoria de les partides, i el reducte aïllat de Móra d'Ebre capitulà pel desembre. Hom podia donar la insurrecció per acabada, però ja s'estava reunint a França l'exèrcit de la Santa Aliança, anomenat dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que, portant com a avantguarda les mateixes partides refugiades en territori francès, havia de restaurar Ferran VII en el seu poder absolut (1823).
2. Revolta que esclatà al Principat, la primavera del 1822, amb l'aparició simultània de partides en una gran part del país, com a reacció contra la constitució de Cadis, reimplantada després de l'alçament de Riego i contra les reformes que comportava. Cal cercar les causes del suport popular que trobà aquesta revolta en la mala situació econòmica provocada per la migrada collita del 1821 i l'esperada del 1822, els errors de la política impositiva del govern liberal i la campanya contra les noves institucions portada a terme, sobretot, pel clericat, així com la possibilitat d'obtenir amb la soldada una manera de guanyar-se la vida. La revolta havia estat organitzada per la Junta Reialista establerta a Tolosa, per mitjà de Domènec de Caralt, el qual es posà en contacte amb els nuclis absolutistes de l'interior i amb alguns caps de partida (Tomàs Costa el Misses, mossèn Anton Coll, Malavila, Jep dels Estanys, Miralles, Romagosa, el Trapense, Romanillos); el ràpid èxit inicial s'explica pel suport popular, sobretot a la Catalunya interior i a la muntanya, i per la falta de tropes governamentals. Tot i fugir, normalment, davant els atacs d'aquestes, les partides senyorejaven les comarques interiors i n'ocuparen temporalment les poblacions principals; llurs èxits culminaren amb la conquesta de la Seu d'Urgell el 31 de juny i la instal·lació de la Regència. Després, la campanya de Mina féu retrocedir ràpidament les partides cap a França, on foren reorganitzades per a servir d'avantguarda a la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.

Integració
1. Realització de les fases de transformació complementàries que integren el procés global de producció. Com a forma de concentració (vertical) d'empreses, comporta una racionalització en la utilització de recursos i de la tècnica, així com importants avantatges comercials i financers.
2. Ajustament de les parts que componen un sistema social. Suposa la identificació i la participació dels individus i els grups parcials en la societat global de què formen part. La integració no és mai total, per raó de la diversa identificació i participació dels diferents elements que hi són vinculats, i d'ací els conflictes, factors de disgregació. En una situació poc conflictiva, l'acceptació dels valors normatius de convivència i dels compromisos establerts entre els grups interessats garanteix la dinàmica integrativa; altrament, la integració només pot ésser mantinguda forçadament, amb la consegüent supressió de la independència dels elements implicats. D'ací ve el sentit negatiu que, tan sovint, marca aquest terme, tècnicament poc precís i operacional, d'altra banda.
3. Procés amb què una societat assimila els elements que li són heterogenis: immigrats, marginats, etc.
4. Assumpció, més o menys coactiva, de grups ètnics o nacionals per un altre de més gran o més poderós, o de grups socials d'una mateixa ètnia en un altre de dominant. Generalment, el procés implica la dissolució del grup integrat, encara que a vegades sigui inevitable una certa simbiosi.

Integracionisme
1. Conjunt de doctrines o d'actituds que propugnen qualsevol tipus d'integració social.
2. Imposició pacífica o violenta d'un tipus qualsevol d'integració social.

Integrisme
1. Corrent político-religiós, sorgit del camp catòlic a l'ensulsiada de l'antic règim, que identificava i propugnava una determinada comprensió del fet i la doctrina cristians amb una estructura social del règim de cristiandat. Refusant tot liberalisme, tota innovació espiritual i social, es nodria d'un nacionalisme violent i, alhora que defensava la submissió de l'estat a l'església, es distingia tant per l'anarquia respecte a l'ordre jeràrquic com per una agressivitat de principi. Aquest corrent doctrinal de signe intransigent, que el 1888 cristal·litzà a Espanya en un partit polític dit integrista, tingué molta virulència al Principat de Catalunya. Arrelà gràcies a l'existència d'una mentalitat catòlica de base popular, pietista i d'una absoluta intransigència amb el que considerava erroni, fomentada per mitjà de predicacions i grans pelegrinatges i campanyes en revistes religioso-polítiques de molta difusió, com ara «Revista Popular». Hi influí molt poderosament El liberalismo es pecado (1884), de Fèlix Sardà i Salvany. El partit nasqué arran de l'escissió del grup d'«El Siglo Futuro», dirigit per Ramón Nocedal, el qual renuncià a l'ortodòxia carlina del pretendent Carles VII, en ésser desautoritzat per aquest, i es refermà en una pretesa ortodòxia religiosa. Els periòdics «Semanario de Figueras», «El Norte Catalán», «El Integrista», «Semanario de Tortosa», «Diario de Lérida» i d'altres, filials d'«El Siglo Futuro», feren costat a Nocedal i foren expulsats del partit carlí, la qual cosa consumà l'escissió. El partit defensà a ultrança la integritat de la veritat catòlica, es posà al marge del plet dinàstic i s'acollí a la protecció del Sagrat Cor de Jesús. Llavors esdevingué una versió espanyola dels corrents ultramuntans de Louis Veuillot i de «La Civiltà Cattolica» dels jesuïtes. El radicalisme integrista motivà una carta de plany de Lleó XIII al bisbe d'Urgell. Un dels capdavanters del corrent fou Segimon Pey i Ordeix, fundador de la revista «El Urbión», que amb «Revista Popular», «El Correo Catalán», «La Vespa» i altres mogueren una guerra civil entre catòlics. Els atacs contra la jerarquia i contra Josep Torras i Bages, acusats de liberalisme, foren molt virulents. Sardà i Salvany, però, proposà un Alto el fuego (1896), article que confirmà una evolució més moderada d'ell mateix en la conferència ¿Integristas? (1899). La Solidaritat Catalana fou combatuda pels integristes, àdhuc per alguns clergues que també eren catalanistes, com Gaietà Soler. La nova mentalitat dels eclesiàstics catalanistes, amb implicacions culturals, anà esbandint l'integrisme, que, no obstant això, s'ha perllongat fins avui en reductes com la revista «El Cruzado Español».
2. Tendència doctrinal i pràctica, de signe agressiu i intransigent, que defensa fórmules històrico-socials arcaiques.

Integrisme islàmic
Moviment polític que considera que l'Alcorà ha de ser la base dels sistemes de govern musulmans. Mitjançant la religió, l'integrisme fa una dura crítica a les classes dirigents i planteja un canvi social en profunditat. Sorgí al final del segle XIX, i patí una forta expansió als anys vuitanta del segle XX. Els integristes aconseguiren el poder d'alguns estats, com l'Iran i el Sudan, i formaren grups terroristes que desestabilitzaren altres països, com Algèria i Egipte.

Intel.liguèntsia
1. A la Rússia del s XIX, conjunt dels intel·lectuals partidaris de reformes i oposats al tsarisme.
2. Sector social soviètic amb formació superior o tècnica, dedicat a professions no manuals.
3. Conjunt d'intel·lectuals que, en un país, en una classe social o en un grup polític, realitzen una funció de direcció ideològica.

INTELSAT
Organització internacional de telecomunicacions per satèl·lit, fundada el 1964 amb una participació majoritària dels EUA, i constituïda actualment per més de cent estats membres. Serveix les dues terceres parts de les telecomunicacions intercontinentals i gairebé la totalitat de les emissions de televisió en directe. El programa de l'organització es bastí sobre satèl·lits de concepció especial, els satèl·lits INTELSAT, els quals han anat experimentant una evolució pel que fa a llurs característiques (capacitat, prestacions) i vida útil. El primer satèl·lit fou l'Early Bird (1965) capaç de servir 240 circuits telefònics o un canal de televisió. Els INTELSAT II inclogueren el Pacífic en l'àrea abastada per l'organització i, d'ençà del 1969, els INTELSAT III, capaços de servir 1 200 circuits telefònics i un canal de televisió, permeteren la cobertura mundial. Els INTELSAT IV, satel·litzats d'ençà del 1971, servien 4000 circuits telefònics i un canal de televisió, bé que una sèrie modificada, els INTELSAT IV-A (1975) permeté fins a 6000 circuits telefònics i 2 canals de televisió. D'ençà del 1980, han estat satel·litzats els INTELSAT V, que permeten 12000 circuits telefònics i dos canals de televisió i els INTELSAT V-A, de 15000 circuits. Actualment (1986), l'INTELSAT disposa de 17 satèl·lits geostacionaris situats sobre l'Atlàntic, l'Índic i el Pacífic, els quals comuniquen gairebé 700 estacions de seguiment situades als països membres. A la dècada dels noranta, seran satel·litzats els INTELSAT VI, capaços per servir 33000 circuits telefònics i dos canals de televisió. Els satèl·lits són construïts per un equip internacional d'empreses, dirigit per la Ford Aerospace, i són satel·litzats mitjançant el coet Ariane o la llançadora espacial.
Té la seva seu a Washington i actualment agrupa 123 estats. Disposa de més de 900 estacions terrestres en comunicació amb la seva xarxa de satèl·lits —actualment, disset (1992)—. Les seves activitats inclouen la comunicació transoceànica mitjançant trucades telefòniques, la transmissió de fax, de televisió, de dades digitals, etc, entre més de 180 països. El dret d'entrada costa un milió de dòlars i els seus membres principals són els EUA, la Gran Bretanya, França i el Japó. Els darrers incorporats són Rússia i l'Azerbaidjan. La seva línia més moderna de satèl·lits és la dels INTELSAT VI, formada per cinc satèl·lits situats en òrbita geostacionària. Pesen uns 2 500 kg i poden transmetre simultàniament tres canals de televisió i 120 000 trucades telefòniques.
Amb 135 estats membres, aquest operador ofereix cobertura global del planeta i dos tipus de servei, bàsicament veu/dades i vídeo. Els seus usuaris són els grans operadors de telecomunicacions i radiodifusió, però també les empreses comercials que han d'instal·lar llur pròpia xarxa VSAT. El seu sistema de satèl·lits comprèn les sèries V/V-A, VI, VII/VII-A, l'INTELSAT K, i la nova generació d'INTELSAT VIII/VIII-A. Dels vuit satèl·lits de la sèrie VII/VII-A, el primer dels quals fou llançat al 1993 i el darrer al juny del 1996, n'hi ha quatre de situats a la regió atlàntica, dos a l'oceà Índic i dos al Pacífic; tenen un temps de vida útil de 10 a 15 anys; cadascun consta de 26 transponedors de banda C i 10 de banda Ku, i ofereixen 18 000 circuits telefònics bidireccionals, tres canals de TV, i fins a 90 000 circuits telefònics, en el cas que utilitzin l'equip de multiplicació digital de circuits (DCME). Els valors corresponents per als VII-A són: 22 500, tres i 112 500, respectivament. La sèrie INTELSAT VIII, formada per quatre satèl·lits d'aquest tipus i dos del VIII-A, començà a ésser satel·litzada pel febrer del 1997, i hom preveu enllestir aquest procés al juliol del 1998. Cada unitat d'aquesta sèrie es compon de 38 transponedors en banda C i 6 en banda Ku; el seu temps de vida és de 14 a 17 anys, i pot oferir 22 500 circuits telefònics, tres canals de TV i fins a 112 500 enllaços telefònics amb el sistema DCME. Actualment (1997), l'INTELSAT disposa de 22 satèl·lits en òrbita geostacionària.
La màxima popularitat dels satèl·lits INTELSAT es produí quan foren els encarregats de transmetre per televisió a tot el món l'arribada a la Lluna del coet Apollo.

Intercanvi
Transferència d'una mercaderia, un servei o diner d'un subjecte a un altre en canvi d'una altra mercaderia, d'un altre servei o altre diner. Hom anomena economia de bescanvi la que es basa en el bescanvi de mercaderies, i economia de canvi aquella en què l'ús del diner és generalitzat.

Interès
Guany que dóna a algú un capital que ha prestat o que hom li deu. L'interès és la part de l'excedent susceptible d'ésser apropiat a través de la circulació financera dels posseïdors de fons de capital monetari. Atesa l'ambigüetat del terme capital, a vegades és díficil de distingir l'interès d'altres tipus d'ingressos.

Interior
Dit de la política interna d'un país, especialment pel que fa referència a les qüestions de govern i d'ordre públic. El departament ministerial que en té cura rep diferents noms, com és ara el de ministeri de l'interior al govern de la República Catalana, a l'estat espanyol, a les Balears i al País Valencià, el de governació a la Generalitat de Catalunya, etc.

Internacional, La
Himne revolucionari internacional. Amb lletra d'Eugène Pottier i música de Pierre Degeyter, fou executat per primera vegada a la festa dels treballadors a Lilla (1888). Esdevingué l'himne dels partits socialistes i comunistes, i fins el 1941 fou també l'himne nacional de l'URSS.

Internacional, Primera (veure Primera Internacional)

Internacional, Quarta (veure Quarta Internacional)

Internacional, Segona (veure Segona Internacional)

Internacional, Tercera (veure Tercera Internacional)

Internacional Antiautoritària
Associació creada a Saint-Imier el 1872 per Bakunin i els seus seguidors, després de ser expulsats de la Primera Internacional. Front la Internacional dominada pels marxistes, i titllada d'autoritària pels bakuninistes, aquests fundaren la Internacional Antiautoritària, que va tenir una vida molt efímera, ja que va celebrar el darrer congrés l'any 1877 a Verviers. Agrupava seccions totalment autònomes i va definir la vaga general com un mitjà d'emancipació revolucionària de la classe treballadora.

Internacional Sindical Roja
Organització creada el 1921 i desapareguda el 1934 al si de la Tercera Internacional per tal d'agrupar els sindicats. Dins la Confederació Regional del Treball de Catalunya, rebé el suport principalment del setmanari de Maurín "Lucha Social" (1919). El 1921 el comitè nacional de la CNT envià una delegació al congrés constituent de Moscou (Arlandis, Ibáñez, Maurín, Nin; després, Gaston Leval), on Nin restà com a membre del secretariat de la ISR. El 1922, malgrat el predomini anarquista, el grup de "La Batalla" afavorí la creació d'uns comitès sindicalistes revolucionaris, que s'adheriren a la ISR i enviaren una delegació al tercer congrés (1924; Maurín, Jové, Trilles, Pérez Solís).

Internacional Socialista
Organització d'abast mundial que agrupa la majoria dels partits socialistes i socialdemòcrates. Sorgida a Frankfurt del Main el 1951 com a resultat d'un dels intents de reconstruir la Segona Internacional, té la seu a Londres. Els seus òrgans de govern són el congrés, format pels membres de tots els partits, que en reunions bianuals determina les grans directrius de l'organització i aprova l'admissió de nous membres i els estatuts. L'òrgan executiu és el consell, el qual, format per un representant de cada partit, adopta les resolucions amb relació a la conjuntura política del moment, elegeix el president i el secretari i proposa els nous membres. Per últim, un buró format per delegats de dotze països supervisa la tasca del secretari. Des dels seus orígens, la Internacional Socialista ha procurat mantenir-se equidistant entre el comunisme -les premisses del qual rebutja explícitament en els seus estatuts- i els corrents polítics més liberals o conservadors, i ha fet de la defensa de la democràcia, la llibertat i el desenvolupament del Tercer Món els principals eixos de la seva actuació. Així, s'ha oposat a les dictadures d'Espanya, Grècia i Portugal, com també al règim segregacionista de Sud-àfrica, condemnà les intervencions nord-americanes al Vietnam i a l'Amèrica Llatina, i la soviètica a l'Afganistan, i es convertí en una ferma valedora de les negociacions àrabo-israelianes i una defensora de la Unió Europea. N'han estat presidents, entre d'altres, l'austríac B.Pitterman (1964-76), l'alemany W.Brandt (1976-92) i, des d'aquest darrer any, el francès P.Mauroy.

Internacionalisme
1. Solidaritat, col·laboració entre nacions o pobles, sobre la base d'uns interessos i objectius comuns.
2. Doctrines o actituds que propugnen la prevalença de les relacions internacionals sobre les nacionals.
3. Moviment proletari que propugna la unió internacional de totes les forces treballadores contra el capitalisme.
4. Moviment dels grups vinculats a la Primera Internacional.

Internacionalització
Procés que comporta un increment important i accelerat en els fluxos de comerç internacional, la mobilitat de persones físiques i jurídiques, la transferència de tecnologia, els coneixements en general i els moviments de capital. Aquest procés, anomenat també transnacionalització, significa una creixent independència, tant en l'aspecte d'intercanvis comercials com en el de serveis, inversió forània i empreses multinacionals. Com a procés continu, en l'actualitat és intensificat per la unificació europea, la irrupció comercial dels nous països industrialitzats, la immigració i la tecnologia, i també per la mateixa dinàmica de vasos comunicants que comporta i que fa que els desequilibris, les recessions i les èpoques de prosperitat es transmetin fàcilment d'un país a l'altre.

Internet
Xarxa de xarxes informàtiques, descentralitzada, ampliable indefinidament i d'abast mundial. Nasqué a partir d'un projecte de comunicacions impulsat el 1966 pel departament de defensa dels Estats Units amb l'objectiu de fer possible la comunicació entre ordinadors, de tal manera que, en l'eventualitat d'un atac massiu (especialment nuclear), la comunicació no pogués ser mai completament desactivada. Per aquest motiu la xarxa és descentralitzada, sense cap node neuràlgic. També amb aquest propòsit, les dades són enviades segmentadament i mai seguint una ruta fixa, sinó en funció de l'estat de la xarxa. El 1973 Arpanet, empresa que desenvolupà el projecte, inicià la connexió entre diverses xarxes que acabà donant lloc a la configuració actual d'Internet, el disseny del qual permet una fàcil incorporació de nous ordinadors o noves xarxes, cosa que n'ha afavorit el creixement exponencial. Així, al començament del 1996 els usuaris a tot el món eren uns 30 milions, xifra que es duplica cada any, i que hom calcula en uns 300 milions l'any 2000. La difusió d'Internet és un estadi decisiu del que hom anomena societat de la informació, i pel seu abast mundial i el seu caràcter interactiu, descentralitzat i instantani hom l'ha vist com un dels agents amb més potencial d'influència en els hàbits socials en un futur a mitjà termini.

Interpol
Abreviatura amb què és coneguda l'Organització Internacional de Policia Criminal, amb seu a Saint-Cloud (França). Fundada el 1923 i reestructurada el 1946, els seus membres no són els estats, sinó les entitats policíaques, les quals s'ajuden mútuament en la prevenció i repressió dels delictes de dret comú.

Intervenció
Mesura administrativa adoptada pel govern o l'autoritat governativa consistent a assumir el control i la direcció d'indústries, en els supòsits que així ho autoritza la llei o una resolució judicial perquè convé a l'interès general.

Intervencionisme
Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Fou l'establiment del socialisme soviètic, basat en la centralització estatal de les decisions econòmiques, que fixà el grau màxim d'intervencionisme, amb caràcter imperatiu. Les dues guerres mundials i la crisi del 1929 imposaren també en les economies capitalistes la gestió enèrgica de l'estat, que la teoria keynesiana justificà teòricament.

Intifada
Mot que vol dir 'alçament', 'insurrecció', i que es difongué en els mitjans de comunicació internacionals arran de la revolta palestina que esclatà el 1987 a Gaza i Cisjordània contra l'ocupació israeliana. Posteriorment, hom ha donat aquest nom a altres revoltes similars protagonitzades pels palestins.

Inversió
Despesa efectuada en béns de capital real durant un període de temps, també anomenada formació de capital pel fet que és afegida a l'estoc de capital existent. Hom l'anomena inversió bruta quan en el total de les despeses hom inclou el reemplaçament dels béns de capital desgastats i de les plantes i l'equipament obsolets, i inversió neta en el cas contrari. Quan la inversió neta és positiva, augmenta la capacitat de producció d'un país, en augmentar el seu estoc de capital; quan les despeses d'inversió no arriben a cobrir les necessitats de reemplaçament dels béns de capital desgastats i de les plantes i l'equipament obsolets, disminueix la capacitat de producció, en disminuir també l'estoc de capital. El volum d'inversió depèn del volum d'excedent obtingut i de la seva assignació i circulació entre els diferents grups i classes socials; com més gran és la part de l'excedent que hom inverteix, més grans seran els augments en la capacitat de producció i el ritme de desenvolupament econòmic. Entre els diferents tipus d'inversions hom distingeix les directes (a través de l'establiment de sucursals, filials, etc) i les inversions en cartera (a través de l'adquisició d'accions, obligacions, etc), a més d'altres de possibles (en immobles, crèdits i préstecs, etc).

Involució (veure Regressió)

IPC
Sigla d'Índex de Preus al Consum.

IRA
1. Branca militar del Sinn Fein creada el 1857 per la Germandat Irlandesa Republicana, societat secreta fundada a Nova York per emigrants. Les seves accions militars començaren amb l'aixecament de la Pasqua del 1916, a Dublín. Fins a la consecució de la independència (1921), l'IRA fou dirigit políticament per Eamon de Valera i militarment per Michael Collins. El 1921, després de signat l'armistici que dividia l'illa en dues parts, una part de l'IRA, que no acceptava la partició i que reivindicava la línia nacionalista revolucionària de Connolly, s'enfrontà amb els qui defensaven una concepció estrictament nacionalista conservadora. Després d'un llarg període d'activitats esporàdiques de tipus guerriller (1939-56), l'IRA reaparegué a la Irlanda del Nord (fets de Londonderry, 1967-68), i pel febrer del 1969 es dividí en dues faccions, la provisional, partidaris d'una línia militar i que ideològicament només es definia pel seu nacionalisme, i l'oficial, amb una línia que subordina l'acció militar a la política i d'orientació marxista. A partir del 1970, les dues faccions realitzaren un gran nombre d'atemptats antibritànics a la Irlanda del Nord i a Anglaterra (sobretot a Londres), amb accions de tanta ressonància com la mort de Louis Mounbatten (1979), i conservà un alt grau de suport entre la població catòlica de la Irlanda del Nord. Al principi de la dècada del 1990 la facció provisional accentuà la lluita armada, però arran de les negociacions sobre la pacificació de d'Irlanda del Nord iniciades el 1993 entre el govern britànic de J. Major i el govern de Dublín, al setembre del 1994 l'IRA decretà un alto-el-foc incondicional que posà fi a 25 anys ininterromputs d'atemptats que causaren unes 3 200 víctimes mortals.
2. Sigla del Instituto de Reforma Agraria, organisme creat el 1932 pel govern republicà espanyol.

Irracionalisme
Conjunt de tendències de pensament prou diverses. Propugnen adés la irracionalitat del real —en el sentit que en fan quelcom d'inaccessible, totalment o parcialment, a la comprensió racional, o estrany a la raó, com és ara un impuls vital—, adés que l'objecte de la fe no és a l'abast de la raó, adés el refús d'un coneixement conceptual a favor d'una altra potència cognoscitiva, com, per exemple, el sentiment.

Irredemptisme
1. Moviment polític de caràcter nacionalista sorgit a Itàlia el 1866. Propugnava l'emancipació dels territoris italians que després de la unificació eren encara sota la dominació d'altres potències (Alto Àdige, Trentino, Venècia Júlia, Dalmàcia, Fiume, Niça, Còrsega i Malta). L'irredemptisme tingué com a primera organització l'Associazione in pro dell'Italia irredenta, fundada per M.R.Imbriani el 1877, i més tard el grup Dante Alighieri, els quals aglutinaren els elements de l'oposició, que acusaren el govern d'haver traït els ideals del Risorgimento, quan foren establertes relacions diplomàtiques amb Àustria i Alemanya. En començar el s XX les seves tradicionals reivindicacions esdevingueren part integrant de la política exterior italiana i, més tard, de l'ideari polític feixista.
2. Moviment nacionalista que pretén l'emancipació de la dominació estrangera.

Islam
Conjunt de pobles, països i estats musulmans, tant des del punt de vista sociocultural i polític com religiós. Els quatre primers califes successors de Mahoma representen la gran expansió de l'islam, amb predomini de l'element àrab (Síria, Mesopotàmia, Egipte, Cirenaica, l'Àsia Menor i Armènia). A més de propagar la fe, hom havia de garantir la seguretat dels creients (ultra la possibilitat d'efectuar profitoses ràtzies). Durant el califat omeia de Damasc l'imperi experimentà un nou impuls, que continuà en el califat abbàssida de Bagdad, després del qual s'inicià la seva desmembració política (califats de Còrdova, fatimita i otomà, imperis seljúcida i mongol, etc). Això no obstant, hom mantingué la unitat moral, institucional i econòmica. Abolida la institució califal (1924) amb la destitució del darrer titular otomà, els estats islàmics actuals segueixen fidels als principis fonamentals de l'islam, que, ultra una religió, és considerat un sistema polític. Els 21 països que configuren la Lliga Àrab, amb excepció del Líban i de Síria, declaren constitucionalment que l'islam, és la religió de l'estat i que l'Alcorà, la xara i la sunna són l'única font del dret, bé que els més avançats admeten l'existència paral·lela i complementària d'altres codis (estatut de la persona, fisc, dret familiar, penal, etc), segons el model occidental. La creixent influència, però, dels moviments fonamentalistes (germans musulmans, sobretot), que reivindiquen el retorn estricte a les formes primigènies (llei del Talió, entre d'altres), presenta nombrosos problemes, ultra l'amenaça de destitució dels règims més progressistes. Aquests, per la seva banda, procuren l'equilibri —no gens fàcil— entre evolució i tradició: així, per exemple, fins i tot en dinasties familiars (ibn Sa 'ud d'Aràbia, alauites del Marroc, haiximites de Jordània o als diversos emirats del Golf) s'aplica (almenys en teoria) la doctrina de l'igualitarisme que regia l'elecció d'un califa i segons la qual la successió correspon (per oposició al concepte no islàmic de primogenitura) al més capaç, per tal que, com a delegat de l'Enviat de Déu (Mahoma) tingui cura de l'organització i administració de la comunitat dels creients. Actualment l'islam representa una sisena part de la humanitat i continua en expansió.

Islamisme
1. Conjunt de dogmes i preceptes que constitueixen la religió dels musulmans. Aquest sistema religiós, predicat per Mahoma a Aràbia al s VII dC, es basa en les successives revelacions fetes a aquest profeta per l'Enviat de Déu (Gabra'il), el conjunt de les quals constitueix el llibre sagrat anomenat Alcorà. La professió de fe islàmica consisteix no solament en el reconeixement de la submissió (islam) absoluta del creient a l'omnipotència divina, sinó, a més, en un testimoniatge definitiu que integra dins la comunitat musulmana el qui el pronuncia. La fórmula per a expressar-lo es redueix a l'afirmació que «no hi ha altre déu sinó Déu i Mahoma és el seu Profeta». Un posterior desenvolupament de la revelació, sostinguda i complementada per la sunna i els hadit ha donat lloc a diverses doctrines (alAs'ari, mutazilita,qadarita, etc), segons que acceptin o no uns dogmes determinats, el més discutit dels quals és el de la predestinació, admesa només entre els ortodoxos sunnites. Més enllà, doncs, de les possibles divergències, l'islamisme inclou tots els moviments sectaris (xiïta,kharigita, etc). Els principals dogmes de l'islam són: Déu és etern, transcendent, omnipotent, omnipresent, creador i únic; segons els musulmans, aquesta darrera creença en la unicitat de Déu és el que els distingeix més radicalment de les altres religions (el dogma cristià de la Trinitat és considerat un atemptat a aquesta unicitat). Altres dogmes són la creença en els àngels (com a ministres de Déu), en els ginn, en la missió dels profetes (els de l'Antic Testament, Jesús i Mahoma, encarregats de transmetre la voluntat divina, ja rebuda —i deformada— parcialment per jueus i cristians: Mahoma és, doncs, el darrer i el més important de tots els profetes), en la resurrecció i en la vida futura després del judici final. Amb la professió de la fe (sahada) que ha de repetir-se en els principals moments de la vida del fidel, l'oració, l'almoina, el dejuni del ramadà i el pelegrinatge constitueixen les cinc obligacions canòniques de l'islam (anomenades arkan al-Din o 'pilars de la religió'), bé que determinades sectes (com la kharigita) hi afegeixen la guerra santa (gihad). L'islam, que no té litúrgia ni classe sacerdotal, és també la llei (sari'a) que regula la vida religiosa, política, social, domèstica i individual dels fidels. Paral·lelament a la concepció que és suficient l'estricta observança de la llei, han estat desenvolupats nombrosos corrents místics (com a condició prèvia de tota mística, tanmateix, l'Alcorà recomana diverses pràctiques d'ascesi) que cerquen una unió d'amor amb Déu, amb tendència a l'esoterisme i a l'heterodòxia i sovint influïts per idees hel·lenístiques.
2. Moviment de renovació del pensament islàmic. Nascut en el període postcolonial i estès pràcticament a tots els països musulmans, crea un marc conceptual que permet criticar l'estat independent, vist com a fruit del domini occidental, per tal de construir un estat islàmic, inspirat en l'edat d'or de l'islam. Els moviments de renovació islàmica tenen bàsicament dues orientacions: reislamitzar la societat des de dalt, emparant-se en l'estat existent, i reislamitzar la societat des de baix, reislamitzant els individus. Aquest últim corrent, també anomenat comunitarista, dóna llum a l'islamisme polític, moviment que ambiciona construir un estat teocràtic, a l'estil de l'instaurat a l'Iran el 1978 i a l'Afganistan el 1996.

Istiqlal
Partit nacionalista marroquí, sorgit d'una escissió (1937) de l'Acció Marroquina, fundada el 1934 per 'Allal al-Fasi. Actiu impulsor de la independència del país, en assolir-se aquesta (1956) participà en el govern (1956-63), però arran de diverses escissions que patí declinà la seva influència en la vida política del país. Tot i això, participà en un govern d'unitat nacional en 1977-84.
El 1984 fou l'únic partit (junt a la Unió Socialista de Forces Populars) que no s'integrà al govern de coalició. L'Istiqlal organitzà aldarulls contra l'ajornament de les eleccions del 1989. En les legislatives del 1993 s'integrà en l'anomenat Bloc Democràtic, format per les forces contràries a la Corona. El 1994 rebutjà la possibilitat, oferta per Hassan II, d'accedir a un gabinet dominat per ministres de les candidatures oficialistes.

IVA
Sigla d'Impost sobre el Valor Afegit.

Izquierda Democrática
Grup polític espanyol fundat clandestinament el 1958, sota el nom d'Izquierda Democrática Cristiana, a l'entorn de Manuel Giménez Fernández, ex-ministre de la CEDA durant la Segona República. Mort aquest, J.Ruiz Jiménez el succeí el 1969 com a president i inspirador del partit, que se situava a l'esquerra de la democràcia cristiana i exigia reformes sòcio-econòmiques profundes. Denominat del 1964 al 1975 Unión Demócrata Cristiana i, després, Izquierda Democrática, el 1976 fou membre de la Coordinación Democrática dels partits antifranquistes i el 1977 formà part de la Federación de la Democracia Cristiana; compartint-ne el fracàs electoral, només obtingué 4 senadors. Es dissolgué el 1979.

Izquierda Republicana
Partit polític espanyol de la Segona República, fundat per l'abril del 1934 amb la unió d'Acción Republicana d'Azaña, els radicalsocialistes de Marcel·lí Domingo i l'ORGA de Casares Quiroga. El seu òrgan fou el diari "Política", i el 1935 pactà amb la Unión Republicana de Martínez Barrio i amb el Partido Nacional Republicano de Sánchez Román. El grup català, per diferenciar-se d'Esquerra Republicana de Catalunya, adoptà la denominació de Partit Republicà d'Esquerra.

Izquierda Unida
Federació de partits polítics i organitzacions i moviments socials, formada el 1986 pel Partido Comunista de España (PCE), que es constituí en el nucli principal, el Partido de Acción Socialista (PASOC), el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE), Izquierda Republicana (IR) i altres grups, alguns dels quals l'abandonaren posteriorment. Es presenta amb un programa que proposa una alternativa de govern d'esquerra. Encapçalada per Julio Anguita i en coalició amb Iniciativa per Catalunya, ha concorregut a les eleccions generals espanyoles dels anys 1986, 1989, 1993 i 1996, en les quals obtingué 6, 17, 19 i 21 escons respectivament. En les eleccions al Parlament Europeu del 1989, el 1994 i el 1999 la coalició obtingué 4, 9 i 4 escons. Les tensions a l'interior de la federació s'intensificaren especialment a partir del 1996, que el corrent crític Nueva Izquierda qüestionà l'estratègia seguida per Anguita, el qual tingué també importants diferències amb Iniciativa per Catalunya i amb la federació d'IU a Galícia (Esquerda Galega). La crisi culminà el 1997, any en què es produí l'escissió de Nueva Izquierda, que formà un nou partit polític, i el trencament amb Esquerda Galega i Iniciativa per Catalunya. A començament del 2000, Anguita cedí la direcció d'IU a Francesc Frutos, qui encetà una línia de major diàleg i col·laboració amb el PSOE.

Pàgina principal

© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà