Dadaisme
Moviment artístic i literari del segon i del tercer decennis del s XX,
també anomenat dadà, caracteritzat per la revolta contra les concepcions generals
de la cultura i contra la situació social coetànies. Tingué com a precedents
l'expressionisme, el cubisme i el futurisme, i les obres d'Alfred Jarry, Raymond Roussel i
Guillaume Apollinaire. Aquest, juntament amb Kandinskij i Marinetti, fou la personalitat
més significativa per als dadaistes. Els ready-mades de Marcel Duchamp (París,
1913) marcaren l'inici del «protodadaisme», desenvolupat a Nova York (1915-23) amb
l'obra inconformista de Man Ray, M. de Zayas, A. Cravan i, sobretot, Francis Picabia, que
tingueren com a portaveu, entre d'altres, la revista «391». Amb un esperit semblant,
però més interessant en l'aspecte literari, fou iniciat el dadaisme a Zuric (1915-19),
en manifestacions que tenien lloc al Cabaret Voltaire, promogudes per refugiats de guerra
i residents estrangers: l'escriptor Hugo Ball en fou l'inspirador, i els principals
animadors foren el poeta Tristan Tzara i Francis Picabia -des del 1918-, com també
l'escriptor Richard Huelsenbeck i els artistes plàstics Marcel Janco, Hans Arp i la seva
amiga Sophie Täuber, Hans Richter i C. Schad; tots participaren d'un esperit rebel
favorable a l'autonomia del jo creador i d'un desig d'alliberament mental portat més
enllà de la lògica, de la moral i del bon gust, i expressat valent-se de
l'espontaneïtat i de l'atzar (recitals de poemes «sonors» i «fonètics» i de sorolls,
manifests i exposicions); la innovació més significativa fou l'ús de la tipografia
convencional -partint dels cal·ligrames i dels experiments futuristes- en funció de la
sorpresa. Aquesta voluntat d'anarquia i de demolició de l'ordre establert tingué a
Berlín (1917-20), gràcies a Huelsenbeck, Haussmann, els germans Herzfeld, Grosz, Franz
Jung i J. Baader, una manifestació política -dins el marc de la revolució alemanya
(1918-19) i artística: actes d'una gran agressivitat, ús del fotomuntatge i manifests.
La creació, a Zuric, de l'Associació d'Artistes Revolucionaris (Arp, Eggeling, Janco i
Richter, abril del 1919) fou la causa de diverses desercions i de l'anada d'Arp a
Colònia, on emprengué una campanya d'agitació artístico-política en col·laboració
amb Max Ernst -creador de collages al·lucinatoris- i J.Baargeld, activitat
política que s'acabà quan Ernst se n'anà a París (1921). A Hannover, K. Schwitters,
expressionista abstracte, des del 1919 començà -en permanent hostilitat amb Huelsenbeck-
a reunir elements residuals heterogenis, en féu composicions que anomenà «Merz»
i es passà al neoplasticisme de Van Doesburg. Tzara fou ben rebut a París (1919) per
Picabia, Breton, Aragon i Soupault, fundadors de la revista «Littérature», creadors de
l'escriptura automàtica i animadors de vetllades dadaistes. L'any 1920 fou d'una gran
activitat per part de Picabia, Man Ray, Duchamp i Ribemont-Dessaignes. Picabia atacà el
dadaisme i se separà de Tzara quan sorgiren divergències entre aquest i Breton (1923).
El dadaisme acabà definitivament quan Picabia presentà el film Entr'acte, el
1924. El moviment influí sobre el surrealisme i l'ultraisme. El 1955 sorgí un neodadaisme
que ha influït sobre l'actual avantguarda.
El dadaisme a Catalunya
La relació de Catalunya amb el dadaisme fou molt directa gràcies a l'ambient renovador
promogut per Josep Dalmau i el grup d'artistes d'avantguarda que residia a Barcelona,
fugitius de la Primera Guerra Mundial. Francis Picabia vinculà decisivament el dadaisme a
Catalunya quan visqué a Barcelona (agost del 1916 març del 1917); hi fundà la
revista "391" portaveu de la nova
tendència, la redacció de la qual
radicà a les galeries Dalmau, publicà imprès per Oliva de Vilanova
els seus Cinquante-deux miroirs (1917) i, ja resident a França, féu una magna
exposició a les galeries Dalmau (1922), presentada per André Breton. Influí sobre Josep
M. Junoy, Joan Miró i J.V. Foix.
Dáil Éireann
Nom gaèlic de la cambra de representants de l'Oireachtas, o parlament
irlandès. Fou creat el 1919 a Dublín pels 23 diputats irlandesos dissidents del
parlament britànic, i fins a la constitució bicameral del 1922 era l'única cambra
parlamentària. Consta de 166 membres.
Dalai-lama
Títol del cap espiritual i polític del Tibet, el qual és
tingut com una reencarnació del bodhisattva Avalokitesvara. Aquest càrrec
correspon al superior de la secta dels Dge-lugs-pa o casquets grocs. Quan mor, hom
cerca entre els nadons un que presenti senyals d'ésser la reencarnació d'Avalokitesvara,
per tal de crear-lo dalai-lama. El tercer dalai-lama (s XVI) rebé aquest nom (dalai,
mot mongòlic, significa 'oceà [de ciència]'; lama, mot tibetà, significa
'mestre', 'monjo', 'honorable') del príncep mongol Altan Khan. El cinquè dalai-lama (s
XVII) rebé el poder temporal de Gusri Khan i edificà el palau de Potala, a Lhasa, que
esdevingué la seu dels dalai-lames. L'autoritat espiritual era compartida amb el panchen-lama
(abreujament de pandita chen-po bla-ma, 'gran savi'), superior de Tashilhunpo, amb
el qual sorgiren sovint rivalitats de caràcter polític (aquest s'inclinà més per la
Xina, i aquell, per l'Índia i la Gran Bretanya). Després de l'ocupació del Tibet per
les tropes xineses (1959), el catorzè dalai-lama, Tenzing Giatso, es refugià a
Dharmsala, a l'Índia. Esdevingut un símbol de l'opressió del Tibet i de la resistència
pacífica, el 1989 li fou atorgat el premi Nobel de la pau.
El catorzè dalai-lama, Tensin Gyatso, exiliat a
l'Índia des del 1959, rebé el premi Nobel de la pau el 1989. Ha renunciat a la lluita
per la independència del Tibet, però continua treballant per una autonomia autèntica
del seu país i per la difusió dels principis budistes arreu del món.
Darul Islam
Denominació d'un moviment independentista indonesi que significa 'Estat
Islàmic'. Fou fundat el 1948 i pretenia un govern teocràtic mitjançant el terrorisme.
Formaven el nucli d'aquest moviment antics militars, que inspiraren diverses revoltes.
Deixà d'actuar l'any 1962.
Darwinisme
Teoria de l'evolució, l'essència de la qual és exposada
principalment en dos dels llibres de Darwin, On the Origin of Species...(1859) i The
Descent of Man... (1871). En el primer presenta el cas de l'evolució general i
desenvolupa la teoria de la selecció natural, assenyalant un seguit de fets observats en
la natura, dels quals treu dues conclusions principals: bé que es dóna la tendència de
tots els organismes a augmentar en una progressió geomètrica, hom pot comprovar que el
nombre d'individus d'una espècie determinada resta més o menys constant (ja Linné havia
calculat que si una planta anual produís tan sols dues llavors no hi ha cap planta
tan poc productiva i aquesta cadena continués en la mateixa proporció, al cap de
vint anys hi hauria un milió de plantes). D'aquests dos fets hom dedueix que hi ha una
lluita per l'existència, una lluita universal per la conservació de la vida, i que de la
lluita de l'individu per la supervivència depèn l'èxit de la perpetuació de la
progènie. La lluita per l'existència no és una lluita cruenta (aspecte propugnat per
Wallace), sinó una millor adaptació. Així, els éssers vius més adaptats a l'ambient
són els que sobreviuen, mentre que els menys adaptats són eliminats. Entre els animals
de la mateixa espècie aquesta lluita es planteja sobretot en el camp de la recerca de
l'aliment, en el de la fugida dels enemics, en la resistència enfront de les malalties i
en el de l'èxit en l'aparellament. Tenint en compte que hi ha variacions dintre els
individus de la mateixa espècie i que en neixen molts més que no en sobreviuen, tindran
més oportunitat de perpetuar l'espècie aquells individus que tinguin algun
avantatge,
bé que lleuger, i seran destruïts aquells que presentin variacions en sentit
contrari.
Mitjançant l'acumulació successiva de les variacions en una mateixa direcció, es podria
produir finalment una nova espècie. Aquest mecanisme, la selecció natural,
explica l'origen de les espècies, i és diferent de la selecció practicada per l'home
amb les plantes conreades i els animals domèstics. Com més diversificada és una
espècie, més probable és que els seus membres puguin apropiar-se qualsevol àrea nova;
aquestes espècies són les que podran prosperar. En temps de Darwin no eren conegudes
encara les lleis de la genètica, amb el descobriment de les quals, ja al s XX, el
darwinisme fou bastant desacreditat, només perquè tenia una lleugera relació amb el lamarkisme;
durant els últims quaranta anys, tanmateix, ha estat fet un gran avanç per a la
comprensió del procés evolutiu, combinant el mecanisme darwinista de la selecció
natural amb els nous descobriments de la genètica sobre l'herència de les variacions
individuals. Aquesta moderna síntesi fou anomenada neodarwinisme i donà lloc a
una nova ciència, la genètica de poblacions. El problema de l'origen de l'home i la seva
història fou tractat per Darwin en el llibre The Descent of Man..., dedicat
primordialment a l'estudi de l'estructura corporal de l'home, en cerca de vestigis més o
menys visibles de la seva descendència d'altres formes anteriors, i en els
animals,
emocions i altres qualitats «intel·lectuals», a fi de demostrar que no hi ha cap
diferència fonamental entre l'home i els grans mamífers pel que fa a llurs facultats
mentals. A més, desenvolupà la teoria secundària de la selecció sexual.
Observà que tots els ossos de l'esquelet humà podien ésser comparats amb els homòlegs
de tots els altres mamífers, que l'home podia agafar malalties dels animals i
d'encomanar-los-en algunes de les seves. Quant al desenvolupament embrionari, assenyalà
que era completament comparable amb el dels animals immediatamet inferiors de l'escala
zoològica i que subsistien un seguit de vestigis, com el queixal del seny, l'apèndix i
la cua rudimentària, com a evidències del passat de l'home. Considerà la consecució
del bipedisme com a causa principal de l'evolució humana, puix que, com a conseqüència
d'ésser alliberades de la locomoció les mans i utilitzades per a la defensa en perjudici
de la lluita amb les dents, es reduí la grandària d'aquestes i de la mandíbula, al
mateix temps que el crani adquiria la conformació actual. A diferència dels seus
seguidors, Darwin s'oposà sempre a l'opinió que l'home descendeix dels simis
antropoides. La seva posició, basada en els fets observats, era que l'home és un
codescendent, juntament amb altres mamífers, d'alguna forma inferior
desconeguda. Havent
observat que a cada regió del planeta els mamífers actuals són íntimament relacionats
amb les espècies extingides de la mateixa regió, deduí que el continent africà podia
haver estat el lloc d'origen de l'home, puix que és a l'Àfrica on habiten les espècies
més properes a l'home.
Decabrista
Partidari de la conspiració antiabsolutista iniciada a
Rússia el 26 (el 14, segons l'antic calendari) de desembre (en rus: dekabr') de
1825 per tal de destituir el tsar Nicolau I i substituir-lo pel seu germà Constantí. Fou
el resultat d'una situació de descontentament entre alguns sectors de l'exèrcit que
consideraven intolerable l'endarreriment de l'organització social i política de Rússia
comparada amb la d'alguns estats de l'Europa occidental. L'oportunitat per al
pronunciament fou donada per la mort, a començament de desembre del 1825, del tsar
Alexandre I i els dies d'interregne que transcorregueren fins al nomenament efectiu de
Nicolau I. El pronunciament, incoherent i poc preparat, fracassà; uns quants dels
responsables foren afusellats; d'altres s'exiliaren i foren amnistitats per Nicolau II.
Dècada Moderada
Nom amb el qual és conegut el període comprès entre la
majoria d'edat d'Isabel II (1843) i el pronunciament de Vicálvaro (1854). El nom
prové del domini continuat del partit moderat, després d'eliminar Espartero i de
reprimir la insurrecció centralista. Els moderats cuitaren a proclamar major
d'edat la reina (que només tenia tretze anys), dominada per una camarilla reaccionària.
D'altra banda, l'aliança dels progressistes amb els moderats els havia llevat les
simpaties de les classes populars i de molts intel·lectuals (que aviat s'integraren en el
nou partit democràtic), i els féu incapaços de trencar l'hegemonia moderada. Ramón
María Narváez, president del govern (1844), substituí la Constitució del 1837 per la
del 1845, molt més conservadora, i exercí una dictadura que l'oposició carlina (guerra
dels Matiners) mai no inquietà seriosament; però els escàndols matrimonials de la reina
i sobretot els financers (com les concessions ferroviàries del govern del comte de San
Luis, 1853-54) i l'agitació obrera creixent minaren la dictadura moderada. L'alçament de
Leopoldo O'Donnell amb una part de l'exèrict (Vicálvaro, juny del 1854) no triomfà del
tot, però el seu manifest amb Antonio Cánovas del Castillo estengué la revolta; la
reina, espantada, hagué de cedir el poder als progressistes. La Dècada Moderada
representà, per als Països Catalans, la incorporació definitiva a l'uniformisme
centralista. La reforma financera d'Alejandro Mon (1845) anul·là les darreres
particularitats catalanes, mentre l'aplicació de les lleis municipal i provincial
completaven la centralització de l'estat espanyol. El descontentament que produïren
aquestes mesures i la implantació de lleves forçoses provocà un alçament camperol que
coincidí amb un nou aixecament de les partides carlines contra els partidaris del lliure
canvi, que afavoria l'entrada de productes anglesos a través dels comerciants de Cadis i
Madrid. Aquests assoliren una reforma de l'aranzel (1849) que deixà protegits, però, els
teixits de cotó, fet que afavorí la indústria tèxtil catalana. Durant aquest període
el moviment societari obrer prosseguí de forma clandestina, puix que el govern moderat
insistí en la prohibició de les societats obreres i només foren tolerades, en alguns
moments, les que figuraven com a associacions de socors mutus (com l'anomenada El
Taller, a València, creada el 1851). L'agitació obrera contribuí en gran escala al
triomf de l'alçament progressista a Barcelona (14 de juliol), tres dies abans que es
produís un alçament similar a Madrid, que enderrocà el govern moderat i inicià
l'anomenat Bienni Progressista.
Dècada Ominosa
Nom amb el qual és conegut el període comprès entre la
represa del poder absolut per Ferran VII d'Espanya, gràcies als Cent Mil Fills de Sant
Lluís (octubre del 1823), i la seva mort (setembre del 1833). Es caracteritzà per
una forta repressió antiliberal, que només la presència de les tropes fanceses
pal·lià en part. Tot i això, el partit apostòlic considerà el rei massa
indulgent perquè no havia restablert la inquisició, i es rebel·là, mentre els liberals
intentaven alguns cops de mà (com Torrijos, el 1831). Del quart matrimoni de Ferran VII
sense fills fins aleshores amb Maria Cristina de Nàpols nasqué la princesa
Isabel (1830), declarada successora, i els apostòlics, partidaris del germà del
rei,
Carles Maria Isidre, prepararen l'assalt al poder per a quan morís Ferran VII. Això
convencé Maria Cristina que, si volia salvar el tron per a Isabel, calia oferir als
liberals una amnistia i la participació en el futur govern d'Isabel II. En morir el rei
esclatà el conflicte.
Decadència
Procés de debilitament d'un sistema social com a
conseqüència del desenvolupament progressiu i consolidació en el seu si de nous
elements antitètics que preparen el canvi social i configuren un nou sistema social. Des
d'una visió estàtica de la història, hom ha qualificat la decadència com a període
històric de crisi general en el qual concorren una sèrie de fenòmens: desequilibri
econòmic, malestar social, despoblament, estagnació demogràfica, pèrdua d'autoritat
del poder central, etc, en contraposició a d'altres èpoques de més esplendor a les
quals hom vol tornar. A partir d'una perspectiva històrica evolucionista, hom ha defensat
que totes les societats passen per uns períodes d'expansió, decadència i mort que donen
pas a formes societàries superiors, en una visió gradual i cíclica del progrés humà.
Els darrers corrents historiogràfics han superat aquestes concepcions. No hi ha uns
períodes superiors i uns altres d'inferiors tot al llarg de la història; només
existeixen societats, sistemes socials qualitativament diferents, que s'han anat
substituint els uns als altres a través d'un procés dialèctic: alhora que es consolida
un sistema s'hi desenvolupen elements de contradicció que malden per la seva
desaparició.
Declaració
d'Amsterdam
Nom amb què és coneguda la Carta Europea del Patrimoni Arquitectònic,
proclamada pel Consell d'Europa el 1975. Des del punt de vista de la teoria sobre la
intervenció en el patrimoni arquitectònic, representa la superació del concepte del
monument com a objecte aïllat, i l'afirmació clara de la necessitat de l'extensió del
concepte de "patrimoni arquitectònic" o "monument" al conjunt dels
centres històrics de les ciutats, i als ambients urbans en general.
Declaració
d'Independència dels EUA
Document adoptat el 4 de juliol de 1776 pel qual els
delegats de tretze colònies angleses d'Amèrica proclamaren llur voluntat de
constituir-se en els Estats Units d'Amèrica. Fou el primer cop que una nació reclamava
la igualtat de drets dels homes com a base constitutiva d'un estat. Aquest fet tingué una
forta influència en els ambients revolucionaris europeus i d'Amèrica del Sud.
Declaració de
Balfour
Document publicat el 1917 pel ministre d'afers
estrangers anglès Balfour, en el qual era manifestada la posició favorable del govern
britànic a l'establiment d'una llar nacional jueva. Aquesta declaració fou el punt de
partida de l'actual estat d'Israel. Sostinguda per França, fou aprovada per la Societat
de Nacions (1921) dins els termes del mandat que confiava Palestina al Regne Unit i per la
convenció anglo-nord-americana sobre Palestina (1924).
Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà
1. Text votat per l'assemblea constituent francesa el 26
d'agost de 1789. La seva redacció recollia la influència de la declaració
d'independència dels EUA (1776) i del pensament dels filòsofs del s XVIII. Proclamà la
igualtat de tots els homes (article 1), i també els seus drets naturals i inalienables,
que són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió (article
2). Declarà la preeminència de la sobirania de la nació, afirmà que la llei havia
d'ésser l'expressió de la voluntat general (article 6), instaurà la llibertat
d'opinió, d'impremta i religiosa, establí la separació de poders i, en el darrer
article, insistí en la inviolabilitat del dret de propietat. Fou utilitzada com a
preàmbul de la constitució del 1791 i tingué una gran influència en tots els moviments
posteriors d'alliberament de l'absolutisme.
2. Text que precedí la constitució francesa del 1793 votada per la Convenció el 24 de
juny d'aquell any. Era molt més radical que la del 1789, fet que s'explica pel context
polític d'instauració de la democràcia política. Proclamà la llibertat econòmica i
completà el dret de resistència a l'opressió amb el dret de rebel·lió. Reconegué
també els drets a l'educació, al treball i a l'assistència pública. No arribà,
tanmateix, a plantejar la modificació de la definició del dret de propietat que
Robespierre proposava.
3. Text que precedia la constitució francesa de l'any III (1795). De to molt més moderat
que les declaracions del 1789 i del 1793, responia a les noves circumstàncies que donaven
la direcció de l'estat a l'alta burgesia. La igualtat de tots els homes restava reduïda
a igualtat davant la llei. Hom repetí la definició de propietat del 1793 i n'hi afegí
una de deures.
Declaració
dels Drets de l'Infant
Document promulgat el 1924 a Ginebra i aprovat per l'ONU el
1959. Sosté la necessitat d'una protecció especial dels infants, garantint llur
desenvolupament físic, mental, moral i social sense cap mena de discriminació (educació
gratuïta i obligatòria) i la prohibició de qualsevol mena d'explotació.
Declaració
internacional
Posició que pren un estat o una organització internacional davant un
problema concret, i que no té eficàcia obligatòria, sinó moral, com la Declaració
Universal dels Drets Humans.
Declaració Universal dels Drets Humans
Document signat per l'assemblea de l'ONU, a París, el 1948,
al qual s'han adherit gairebé tots els estats. Compost d'un preàmbul i de 30 articles,
reconeix el dret a la vida, a la llibertat, a la seguretat, a la lliure associació i a la
resistència contra l'opressió, entre d'altres, com a drets fonamentals i irrenunciables
de tota persona humana.
Declaració Universal dels Drets Lingüístics
Document que estableix els drets lingüístics de què
haurien de gaudir els parlants de totes les llengües, amb l'objectiu de corregir els
desequilibris lingüístics, assegurar el respecte per a totes les llengües i establir
els principis d'una pau lingüística justa i equitativa. El 1994 el Comitè de
Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional i el Centre Internacional
Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions-CIEMEN n'encarregaren la redacció a
un equip d'especialistes provinents de diverses disciplines i camps d'actuació. En
l'elaboració del dotze esborranys successius hi intervingueren una cinquantena d'experts
de diferents països. Un dels esforços dels redactors fou definir uns drets lingüístics
equitatius, sense subordinar-los a l'estatus polític o administratiu del territori on
pertany la comunitat lingüística, ni a criteris com el grau de codificació o el nombre
de parlants, els quals no foren considerats rellevants. Una de les aportacions més
importants de la Declaració és la consideració de les dimensions col·lectiva i
individual dels drets lingüístics com a inseparables i interdependents. La Declaració
fou aprovada per l'assemblea de participants en el transcurs de la Conferència Mundial de
Drets Lingüístics, que se celebrà al juny del 1996 a Barcelona. La Declaració ha rebut
el suport de la UNESCO i serà motiu de debats en el si de les Nacions Unides fins a
esdevenir un text de llei internacional. L'objectiu final és que els drets lingüístics
formin part del conjunt dels drets humans. Al final del 1996 el Parlament espanyol aprovà
per unanimitat adherir-se a la Declaració Universal dels Drets Lingüístics.
Decret
A l'estat espanyol, disposició general o resolució dels
òrgans col·legiats de l'estat o de les comunitats autònomes.
Decret
d'Intervencions Especials
Decret promulgat per la Generalitat de Catalunya el 20 de novembre de 1937
que suposava la instauració d'una economia dirigida en determinats sectors o empreses. La
decisió havia d'ésser presa pel conseller d'economia a iniciativa pròpia o a petició
del Consell d'Economia; els motius d'intervenció eren: irregularitats del consell
d'empresa, protecció d'interessos estrangers, producció de guerra o d'articles molt
escassos, empresa no constituïda d'acord amb el decret de Col·lectivitzacions,
avançar-se a una possible intervenció del govern republicà, evitar l'acció dels
tribunals sobre l'empresa, defensa de les empreses apropiades per la sots-secretaria
d'armament del ministeri de defensa nacional i que la central de l'empresa no radiqués a
Catalunya i hagués estat intervinguda per la República.
Decret de Divisió Territorial de
Catalunya
Disposicions de la Generalitat de Catalunya del 27 d'agost i del 23 de
desembre de 1936 per les quals fou posada en vigor una nova estructura
político-administrativa de la Catalunya de l'Estatut d'Autonomia. La divisió territorial
adoptada distribuïa el territori de les quatre províncies del 1833 en nou regions o
vegueries, dividides en comarques (38 en total), entitats geogràfiques basades en les
relacions dels principals nuclis d'atracció amb llurs zones d'influència comercial, en
les vies de comunicació i en les característiques fisiogràfiques. Aquesta organització
satisfeia la persistent aspiració catalana d'abolir la divisió provincial del 1833. El
decret era el resultat final del treball iniciat el 1931 per la Ponència de la Divisió
Territorial, creada per la Generalitat i formada per Ventura i Gassol, president honorari,
Pau Vila, vice-president, Josep Iglésies, secretari, i Antoni Bergós, Pere Blasi, Antoni
Esteve, Manuel Galès, Antoni Rovira i Virgili, Miquel Santaló i Felip Solé. La
ponència, que canvià el seu nom pel de Ponència de l'Estudi de la Divisió Territorial
de Catalunya, inicià els treballs sotmetent tots els municipis del Principat a una
enquesta, en la qual hom els demanava que determinessin a quina comarca creien que
pertanyia el seu poble, a quin indret anaven principalment a mercat (pregunta que resultà
en alguns casos confusionària) i si assistien en algun altre mercat. Amb les respostes i
l'anàlisi dels partits judicials vigents, la ponència reuní dades que li permeteren de
redactar dos projectes diferents: un d'adaptat a una organització administrativa
centralitzada, i un altre d'adequat a unes agrupacions intermèdies, en previsió de les
possibles solucions que permetés l'Estatut de Catalunya, aleshores encara en discussió a
les corts de la República. Fou finalment aprovat el segon projecte (octubre del 1932) i
publicat (1933) un informe de la ponència: Divisió territorial. Estudis i projectes.
Nomenclàtor de municipis. Per a la confecció d'aquest nomenclàtor fou consultada la
secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. La nova toponímia fou aprovada pel
consell de la Generalitat i adoptada (decret del 13 de febrer de 1933). La divisió,
però, restà immobilitzada en aquell punt, sense que fos presentat el projecte de llei
corresponent al Parlament de Catalunya, i quan finalment hom n'inicià la redacció, els
Fets del Sis d'Octubre paralitzaren novament la qüestió, que no fou resolta fins que,
esclatada la guerra, el Consell d'Economia de la Generalitat decidí de portar-la a la
pràctica, amb alguns retocs (canvi de la denominació supracomarcal de vegueries per la
regional, numerades de la I a la IX; definitiva vinculació de la comarca de la Garrotxa a
la regió de Girona). Poc temps després (octubre del 1936) fou publicat el mapa de la
divisió, i l'any següent aparegué el llibre de divulgació. La divisió territorial
de Catalunya. El 1939 fou suprimida aquesta divisió, però ha subsistit entre els
especialistes en estudis geogràfics sobre Catalunya com a fórmula molt més idònia que
la divisió provincial i ha servit de base per al nou projecte de divisió territorial de
Catalunya establert per l'Estatut d'Autonomia del 1987-88.
Decret de la Interrupció Artificial de l'Embaràs
Decret aprovat el 1936 per la presidència de la
Generalitat de Catalunya que autoritzava la interrupció de l'embaràs durant els tres
primers mesos, per motius terapèutics, eugènics o ètics. Formava part d'una reforma
més general que havia d'incloure els contraceptius i l'atenció obstetricoginecològica.
L'avortament havia d'ésser efectuat en centres sanitaris dependents de la Generalitat de
Catalunya amb un equipament adequat, i després d'un examen meèdicopsicològic de la
sol·licitant.
Decret
de Mobilització Civil
Decret de la Generalitat de Catalunya del 23 de setembre de 1937 signat
pels consellers de finances, economia i treball, que establia la mobilització de tots els
treballadors d'empreses que obtenien préstecs de l'Oficina Reguladora de Pagament de
salaris per a ocupar uns llocs de treball determinats. Un segon decret (5 d'octubre)
establí la mobilització civil de tots els treballadors de la construcció i
d'explotacions mineres de productes no indispensables per a la guerra.
Decret de
Sindicació Obligatòria dels Conreadors de la Terra
Decret de 27 d'agost de 1936 que establia el principi, proposat pel Consell
d'Economia, de la sindicació obligatòria de tots els conreadors de la terra a fi
d'articular en un sistema ordenat els diversos aspectes de l'activitat agrícola. La llei
establia l'organització conjunta dels sindicats agrícoles existents d'acord amb els
criteris de la llei de 1934 i l'entrada en la nova organització de tots els conreadors no
sindicats. Es preveia la creació de les institucions complementàries (de crèdit,
assegurances, compres en comú, comercialització) a fi que el treball agrícola
obtingués un nivell superior de productivitat. El Servei de la Cooperació facilitava
estatuts tipus. La conselleria d'agricultura i economia designà una comissió que
elaborà el reglament d'aplicació del decret, que fou aprovat per decret de 19 d'octubre
de 1936.
Decret legislatiu
A l'estat espanyol, norma amb rang de llei dictada pel
govern de l'estat o d'una comunitat autònoma, delegada prèviament pel parlament en una
llei de bases o en una llei ordinària si es tracta de refondre diversos texts legals, i
que no pot afectar matèries reservades a llei orgànica.
Decret llei
A l'estat espanyol, norma amb rang de llei dictada amb
caràcter provisional pel govern de l'estat en casos d'extraordinària i urgent necessitat
i que en el termini màxim de trenta dies ha d'ésser convalidada o refusada pel Congrés
dels Diputats. La constitució prohibeix d'utilitzar-la per a regular matèries que
considera dotades d'una especial transcendència. Els governs de les comunitats autònomes
estan mancats de la facultat de dictar decrets llei.
Decret
sobre la Llengua Materna a l'Escola
Decret de 29 d'abril de 1931, dictat per Marcel·lí Domingo a
instàncies de la Generalitat de Catalunya, que regulava l'ensenyament en llengua materna
a totes les escoles primàries de la República Espanyola. A Catalunya el comitè creat
per a la seva aplicació (7 de maig de 1931) era format pels òrgans de cultura de
l'ajuntament de Barcelona i la Generalitat i pel seminari de pedagogia de la universitat.
Joaquim Xirau fou president d'aquest comitè, i Alexandre Galí, secretari, i els seus
principals objectius foren el control en la publicació dels nous texts escolars i de
l'ensenyament en català. La utilització de la llengua materna a l'escola fou també
tractada en el decret de la Generalitat de 12 de setembre de 1936, que hi donà un sentit
pedagògic i d'afirmació nacional.
Decrets de
S'Agaró, els
Nom amb què és conegut el pla de 58 disposicions (decrets i ordres) del
departament de finances de la Generalitat de Catalunya promulgades els dies 8, 9 i 12 de
gener de 1937. El pla fou preparat a la localitat de S'Agaró (Baix Empordà) per un grup
d'alts càrrecs de la Generalitat i d'economistes convocats pel primer conseller i
conseller de finances, Josep Tarradellas, arran del decret de Facultats Excepcionals
aprovat pel Consell de la Generalitat (20 de novembre de 1936), el qual li concedia
àmplies facultats per a endegar l'activitat financera i administrativa del departament.
El pla, amb els problemes de guerra com a punt de referència, intentà de sistematitzar
les institucions financeres de Catalunya, de normalitzar la vida administrativa i
municipal i d'eixugar el dèficit del sector públic. Les disposicions regularen la vida
municipal, el règim d'apropiacions, el sistema creditici i financer, les finances de la
Generalitat (hom creà nous imposts, com el de la xifra d'afers), l'estatge, el comerç
exterior, la radiodifusió, la remuneració de funcionaris, etc.
Defensa Social
Agrupació política creada per a la defensa dels interessos catòlics,
integrada per la Federació de Centres de Defensa Social. Activa al Principat de
Catalunya, especialment a Barcelona, del 1901 al 1914. Dirigida pel Comitè de Defensa
Social, es presentà a diferents eleccions, infructuosament, sovint aliada amb la Lliga
Regionalista i amb els tradicionalistes. Aplegava elements confessionals pertanyents a
diverses tendències polítiques. La presidí Alexandre Pons i Serra, i en foren directius
Francesc Albó, Joan Alandí, Gaietà Pareja, Enric Sagnier i Benet de Pomés i de Pomar,
comte de Santa Maria de Pomés.
Defensor del poble
A l'estat espanyol, alt comissionat de les corts
generals, designat per aquestes i només responsable davant d'elles, que té per missió
defensar els drets dels ciutadans i que, amb aquesta finalitat, supervisa l'activitat de
l'administració civil i militar. Aquesta figura jurídica apareix per primera vegada a la
Constitució del 1978 i el seu primer antecedent en dret comparat és l'ombudsman,
a Suècia, país on es creà aquesta institució. Les seves competències més destacables
són suggerir modificacions legislatives i de criteris d'actes que emanin de
l'administració, formular advertiments sobre els deures dels funcionaris i interposar
recursos d'inconstitucionalitat i empara.
Dèficit
Quantitat expressada normalment en termes monetaris que
indica el valor en què una suma és més petita que una altra que s'hi relaciona.
Normalment significa un excés del passiu sobre l'actiu.
Dèficit
de la balança de pagaments
Excés d'importacions voluntàries de béns, serveis i
valors financers per damunt de les exportacions similars.
Dèficit
pressupostari
Situació d'excés de les despeses per damunt de les
recaptacions dins del pressupost de l'Administració. A fi d'aconseguir recursos monetaris
per finançar obres públiques i despeses socials, els estats no en tenen prou amb els
impostos que recullen, la qual cosa genera un dèficit que han de cobrir demanant crèdits
als bancs, emetent més moneda (cosa que genera inflació) o bé posant a la venda títols
de deute públic.
Deflació
Augment del poder adquisitiu del diner com a
conseqüència de la baixa en l'índex de preus. En el seu origen es troba una disminució
de la quantitat de diner o de la renda monetària, que ocasiona l'existència d'un excés
d'oferta de béns i serveis en l'economia. La deflació pot portar directament a la
depressió i a la desocupació en massa, en reduir-se la producció i la despesa.
L'adopció de polítiques deflacionistes per a restablir el valor del diner en diferents
moments de la història, aporta nombrosos exemples en aquest sentit, i pel que fa a
l'estat espanyol, el més recent correspon al període 1932-35. Hom també aplica, però,
el qualificatiu de deflacionista a la política que es fixa objectius molt més modestos,
com és ara el de reduir el ritme de pèrdua del poder adquisitiu del diner provocat pel
procés invers, és a dir, la inflació.
Delegat de
la Generalitat
Interventor de la Generalitat de Catalunya en la vida de
les empreses sota l'organització econòmica que regí durant la guerra civil de 1936-39
(decret de 6 d'agost de 1936). Era nomenat pel conseller d'economia d'acord amb el comitè
obrer de control de l'empresa: tenia funcions inspectores i de control, tant a nivell
intern de l'empresa com en les seves relacions amb d'altres empreses control
d'ingressos i despeses i la coordinació amb organismes econòmics
superiors.
Delegat de personal
En les empreses o centres de treball de menys de
cinquanta treballadors i més de deu (en certs casos, de deu a sis), treballador que
representa els altres en tota qüestió relacionada amb les condicions de treball.
Delegat del govern
A l'estat espanyol, càrrec polític i administratiu
encarregat de dirigir l'administració de l'estat en l'àmbit territorial d'una comunitat
autònoma i coordinar-la, quan s'escaigui, amb la d'aquesta. És nomenat pel govern
central.
Delme
A l'Antic Règim, impost que hom pagava a
l'Església. Inicialment, corresponia al 10% de la collita (en el cas dels camperols) o de
les rendes i beneficis. Era un impost destinat a assegurar el manteniment del clergat i
dels edificis religiosos.
Demagògia
1. Política fonamentada en la utilització de
mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a
l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de
mantenir situacions de privilegi. Aquesta política va molt lligada als sistemes de govern
dictatorials o de lideratge.
2. Segons el concepte aristotèlic, forma impura de govern democràtic que consisteix a
exercir el poder a profit de les masses indisciplinades.
3. Estat polític en què el govern és lliurat a la multitud.
Demanda
Quantitat de productes o de serveis que un comprador està disposat a
adquirir. Hom anomena demanda efectiva la quantitat de productes que correspon al
poder de compra dels demandants, i demanda potencial la corresponent al desig però
no al poder, o a l'inrevés. Entre els diferents tipus, hom pot distingir-ne tres: la demanda
composta, quantitat demanada d'un producte per a la seva utilització en diferents
funcions (la demanda de pell, per exemple, és composta per la demanda que hom en fa per a
sabates, cinturons, bosses, etc), la demanda conjunta o complementària,
quantitat demanada d'un producte juntament amb quantitats d'altres productes (la demanda
de raquetes i pilotes de tennis, la de cotxes i pneumàtics, etc), i la demanda
derivada, quantitat demanada dels factors de producció condicionada a la demanda del
producte final (la demanda de maons és derivada de la demanda de cases). La corba de
demanda relaciona els preus d'una unitat de producte amb les quantitats que el
consumidor desitja de comprar. La corba és inclinada i decreixent d'esquerra a dreta,
d'acord amb la llei de la demanda; a menors preus, major quantitat demanada de
productes. Aquesta llei presenta, però, importants excepcions, i la corba de demanda
creix llavors a la inversa, com quan hom pren el preu dels productes com a indicador de
llur qualitat (aquest seria el cas, per exemple, de certs vins), quan el producte és un
article d'ostentació i del qual hom demana més com més car és (automòbils de luxe,
cosmètics de moda, etc), o bé quan es donen elements especulatius (una alça de preus
que hom preveu creixent en un futur immediat) que determinen una demanda més forta del
producte (paradoxa de Giffen). La informació per a dibuixar una corba de demanda
numèrica o bé matemàtica, hom pot assolir-la, respectivament, a través d'una taula de
demanda o bé a través de l'anomenada funció de demanda, que relaciona les
quantitats de producte que un consumidor desitja de comprar amb tots els factors que en
determinen la demanda: el seu preu, el d'altres productes complementaris i substitutius,
el nivell de renda, les facilitats de compra, etc. Si, per exemple, tots els factors menys
un romanen constants a uns valors donats, hom pot observar la forma en què varia la
quantitat demanada en variar el factor no constant. Els gusts, els hàbits i les
necessitats dels consumidors determinen la forma de la funció de demanda i no entren com
a variables explícites d'aquesta funció. Com a branca de la teoria econòmica, la teoria
de la demanda analitza els factors que incideixen en l'elecció d'un determinat
conjunt de productes per part del consumidor. A partir d'aquesta anàlisi és possible de
preveure l'efecte, sobre l'elecció dels consumidors, d'una variació en el preu, en la
venda o en llurs gusts i necessitats.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en
l'elecció dels governants. El terme democràcia (dhmokratia) aparegué a la
Grècia antiga, i designava una concepció política defensada per un partit, més que no
pas un tipus determinat d'organització de l'estat. En la classificació de formes de
govern d'Aristòtil hom li donà el sentit de govern dinàmic del poble utilitzant
l'expressió democràcia, equivalent a allò que hom anomena actualment demagògia.
Aquest sistema no féu fortuna a Roma com a forma de govern, bé que l'obra d'alguns
pensadors i juristes i les revoltes dels esclaus contribuïren a generalitzar el concepte
d'igualtat entre els homes. Tot i que el cristianisme predicava aquest mateix principi
d'igualtat, la seva estructura jeràrquica i fortament centralista inspirà durant
gairebé tota l'edat mitjana la idea, portada a la pràctica, de la monarquia de dret
diví i l'esperit teocràtic, oposats ambdós a la idea democràtica. La generalització
del règim parlamentari (Carta Magna anglesa del 1215) a partir del s XIII semblà
minar aquest esperit absolutista de la monarquia, bé que els nivells inferiors de la
societat mai no participaren en les tasques de govern. Les revoltes urbanes dels
ss XIV i XV ampliaren, però, en algunes ciutats la base de participació política
als nivells de la petita burgesia i dels homes dels oficis. Amb el Renaixement, la Reforma
de Luter i la mateixa Contrareforma aportaren noves bases jurídiques en la justificació
de l'humanisme. Les teories d'Erasme, Moro o Maquiavel serviren tant per a enfortir
l'absolutisme com per a estendre la consciència d'igualtat. Les bases de la democràcia
moderna es congriaren a Anglaterra al s XVII. La promulgació del Bill of Rights
(1689) i les formulacions teòriques de Locke dibuixen un estat derivat d'una convenció
entre els homes lliures. Montesquieu i Rousseau i altres pensadors feren noves aportacions
teòriques amb la definició de la separació de poders. Les profundes transformacions
econòmiques del s XVIII no feren sinó accelerar aquest procés d'exigència
d'instaurar un poder més popular, exigència que es plasmà en l'ascens de la burgesia.
Es definí el principi de la separació de poders i es transformà l'exigència
democràtica en poder legislatiu, executiu i judicial. Una concreció d'aquesta nova idea
de la teoria política fou la promulgació de la constitució francesa del 1791 amb la
declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, en la qual prengué força l'associació
de la idea de democràcia a la de respecte a la norma escrita, a la constitució i a les
llibertats individuals dels ciutadans i a la vigència del principi de separació de
poders. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al
constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels
ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi
universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement
d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc).
Democràcia
cristiana
Conjunt de moviments, partits polítics i sindicats que volen posar al
servei de la democràcia la doctrina de l'evangeli. Històricament apareix com l'intent de
reconciliar el cristianisme amb el món nou sorgit de la Revolució Francesa.
Geogràficament, sorgí en territoris on el catolicisme és predominant. Cal buscar les
arrels de la democràcia cristiana en dos moviments paral·lels de mitjan s XIX: catolicisme
liberal i catolicisme social. Amb tot, no té cap parentiu amb el socialisme cristià
d'un Buchez. Les primeries de la democràcia cristiana toparen amb l'encíclica Quanta
Cura i el Syllabus (1864) de Pius IX. L'ocupació dels Estats Pontificis (1870)
suscità el non expedit, o prohibició d'intervenir en la política italiana. Lleó
XIII admeté la democràcia cristiana només com a acció social, amb exclusió
d'intencions polítiques (1901, Graves de communi). Durant la reacció
antimodernista de Pius X foren condemnats Romolo Murri, que el 1896 havia fundat la
democràcia cristiana italiana, i, el 1910, el Sillon de Marc Sangnier. Amb Benet
XV arribà un clima més favorable: Luigi Sturzo fundà (1918) el Partito Popolare
Italiano, antecessor immediat de la posterior democràcia cristiana italiana. Les
condicions foren encara millors sota Pius XI: aparegueren el Parti Démocrate Populaire
(1924), la Unió Democràtica de Catalunya (1931) i la Falange Nacional
xilena (1938), que des de la campanya d'Eduardo Frei el 1957 canvià aquest nom pel de Partido
Demócrata Cristiano. Tots aquests partits i també el Zentrum alemany (successor de
la Katolische Fraktion i antecessor de la Christlich-Demokratische
Union) foren esbandits pels règims totalitaris que dominaren Europa fins el 1945.
Després de la maltempsada, la democràcia cristiana europea, forjada en la
clandestinitat, la resistència o l'exili, tingué una reflorida extraordinària. Des
d'aleshores constitueixen el govern o bé són el principal partit d'oposició en la
majoria dels estats de l'Europa occidental, on constitueixen amb els partits de caire
socialdemòcrata l'alternança de poder més típica. Són o han estat especialment forts
a Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya (fins el 1990, RFA) i Àustria. A Itàlia, sola o
en coalició, la Democràcia Cristiana detingué el poder fins al decenni del 1990 en què
la corrupció interna del partit en provocà l'esfondrament. A França, tot i la
influència del gaullisme , el Mouvement Republicain Populaire constituí
l'expressió més genuïnament democratacristiana i hi protagonitzà la vida política,
des de la seva creació el 1944 fins el 1951. Els grups exiliats de l'Europa oriental
fundaren, el 1950, la Christian Democratic Union of Central Europe. En aquest mateix
decenni, però sobretot en el dels seixanta, la democràcia cristiana tingué una gran
difusió a l'Amèrica Llatina: Eduardo Frei fou elegit el 1958 per a la presidència de
Xile, i Rafael Caldera per a la de Veneçuela el 1969. Els partits democratacristians
prengueren consistència en quasi totes les repúbliques sud-americanes, especialment a
Xile, Veneçuela, Perú, Brasil i Uruguai, i els sindicats de la mateixa inspiració, afiliats a la CLASC (Confederación Latinoamericana de
Sindicatos Cristianos); tanmateix, durant les dècades dels setanta i els vuitanta, la
instauració de dictadures militars i la incidència de la crisi econòmica mundial
provocaren l'anul·lació o l'afebliment dels principals partits democratacristians
(l'uruguaià, el xilè, el COPEI veneçolà, etc). Quan, a partir dels anys noranta la
democràcia ha esdevingut de nou viable en molts d'aquests estats, han ressorgit els
partits democratacristians i s'han consolidat com a formacions de dreta moderada. A
l'estat espanyol, durant el franquisme, es desenvoluparen grups clandestins d'orientació
democratacristiana entorn de personalitats com José María Gil-Robles, Manuel Giménez
Fernández i Joaquín Ruiz-Jiménez (Izquierda Demócrata Cristiana, Democracia Social
Cristiana, que el 1975 es convertí en Federación Popular Democrática), que practicaren
una oposició moderada a la dictadura. A les eleccions del 1977, el sector més
progressista del moviment s'uní a la Federación de la Democracia Cristiana, però els
minsos resultats l'abocaren a la dissolució, i l'ala més dretana s'integrà dins la nova
Unión de Centro Democrático. Amb la crisi d'aquesta, els democratacristians que
n'havien format part formaren el Partido Demócrata Popular (1982), el qual, després de
la seva ruptura el 1986 amb Alianza Popular, passà a anomenar-se Democracia Cristiana
(1988). Posteriorment, la força hegemònica dins aquest espai a l'estat espanyol (amb
excepció de Catalunya i el País Basc) ha tendit a consolidar-se entorn de l'esmentada
Alianza Popular que, amb partits menors, formà en 1982-87 Coalición Popular, i
que el 1989 adoptà el nom de Partido Popular.
La democràcia cristiana als Països Catalans
Entre els precedents immediats als Països Catalans, cal esmentar l'actuació del Grup de
Democràcia Cristiana, fundat a Madrid (1919), que tingué entre els seus associats els
catalans Ramon Albó, Josep M. Boix, Josep M. Gich, Francesc Moragas, Narcís Pla i
Deniel, etc, i que el 1920 publicà a Barcelona una sèrie de conferències. Amb la
creació del diari "El Matí" (1929) s'anà consolidant un petit moviment
democratacristià, que tingué la col·laboració de Luigi Sturzo. Aquest moviment, on
destacà Pau Romeva, s'eixamplà en produir-se la separació d'un nucli de militants del
tradicionalisme (Joan B. Roca i Caball, Josep Cirera i Soler, J.M. Trias i Peitx, Antoni
Oliveras, Francesc Balenyà, etc) de caire més nacionalista, i l'escissió per la dreta
del Partit Catalanista Republicà (Manuel Carrasco i Formiguera, Lluís Vila i Abadal,
Miquel Coll i Alentorn, Xavier Rúbies, etc), disconforme amb el suport que el seu partit
donà a l'aprovació de l'article 26 de la constitució republicana, que disposava la
separació entre l'Església Catòlica i l'estat espanyol. Tot aquest moviment
s'organitzà políticament en la Unió Democràtica de Catalunya, que reclutà els
seus afiliats en la Federació de Joves Cristians i en la Unió de Treballadors Cristians
de Catalunya. Il·legal des del 1939, la UDC mantingué fins a la fi del franquisme la
representació virtualment exclusiva de la democràcia cristiana catalana, i serví de
model per a la formació de la Unió Democràtica del País Valencià. Després de
l'assaig electoral poc reeixit del 1977, UDC ha posat l'accent en la seva component
nacionalista.
Democràcia de
massa
Tipus modern de democràcia, en el qual la intervenció del
poble en el govern és fonamentalment despersonalitzada. L'expressió és emprada en el
sentit que, actualment, tant els grups de pressió i l'organització de partits com els
mitjans de comunicació de massa i altres factors similars condicionen i àdhuc manipulen
talment l'opinió pública, que hom ja no hi pot discernir conviccions ni comportaments
personals, sinó més aviat de massa.
Democràcia
econòmica
Expressió amb què hom designa el fet que l'exercici de les llibertats
polítiques pressuposa un cert nivell de vida material, d'instrucció i educació, etc,
amb la corresponent exigència d'una economia controlada per part de l'estat democràtic.
Democràcia
orgànica
Nom que rebé el sistema polític de la dictadura franquista.
Democràcia
política
Expressió emprada per a designar el conjunt legislatiu i
constitucional que asseguri el lliure exercici de les llibertats polítiques (llibertat
d'associació, d'expressió, de reunió, etc).
Democràcia
popular
Règim polític establert al final de la Segona Guerra Mundial a diversos
estats de l'est i sud-est d'Europa, vigents fins els anys 1990-91. L'integraven els estats
de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a
un cert punt, República Democràtica Alemanya. Sorgirí com a conseqüència de la
derrota de les forces de l'Eix, l'avanç soviètic sobre Alemanya i la lluita interior de
resistència. Es crearen sota la direcció dels partits comunistes com a modalitat de la dictadura
del proletariat en estats on hi havia forts partits socialistes, que foren integrats
(Romania, Polònia, Txecoslovàquia) o camperols, que foren dissolts (Polònia i Hongria).
Sotmeses a una estricta tutela per part de l'URSS, militarment s'integraren (a excepció
de Iugoslàvia) al Pacte de Varsòvia, i estratègicament constituïren la primera línia
enfront de l'aliança occidental durant la guerra freda. En aquests estats hi fou activa
una dissidència més o menys intensa (especialment a Polònia, Hongria i
Txecoslovàquia), sempre durament reprimida, i el seu pas a la democràcia parlamentària
i l'abandonament del socialisme preludiaren la dissolució de la mateixa Unió Soviètica.
Democracia
Social Cristiana de Catalunya
Grup polític de centre-dreta, catòlic i catalanista, creat a Barcelona el
1976. Fundat per Antoni Miserachs (el qual l'abandonà el 1977) i vinculat en principi a
la Federación Popular Democrática, de Gil-Robles, aviat se'n deslligà. Obtingué
migrats resultats electorals els anys 1977 i 1979, i cessà la seva activitat el 1980.
Democratic Party
Grup polític nord-americà que nasqué a la fi del s XVIII amb motiu de
les discussions que sobre els poders del govern nacional tingué la convenció de l'any
1787. Integrà els partidaris republicans (com a concepte oposat a monarquia) de
Jefferson, que volien una participació més àmplia en el govern. Fundat el 1792, arribà
a la presidència per primera vegada amb Jefferson el 1801 i, des d'aleshores, no
abandonà el poder durant més de mig segle, tret d'un petit parèntesi. L'extracció dels
seus membres era majoritàriament aristocràtica fins que, el 1829, fou elegit president
Andrew Jackson. Geogràficament, els demòcrates eren en bona part habitants del sud dels
EUA. El problema de l'esclavatge dividí el partit: a la convenció de Charleston
presentà dos candidats a les eleccions del 1860, cosa que afavorí la seva derrota. Del
1860 al 1932 el partit només ocupà la presidència durant set anys. Woodrow Wilson
(president del 1913 al 1921) marcà una fita amb l'establiment del dret de vot a les
dones, el seu paper en la creació de la Societat de Nacions i la regulació de la banca i
de la indústria. Per la seva banda, Franklin D. Roosevelt (president del 1932 al 1945)
redreçà, amb el New Deal, l'economia dels EUA després de la crisi dels anys
trenta i consolidà els EUA com a potència de primer ordre. Després de Roosevelt els
demòcrates conservaren el poder fins el 1952 amb Truman, i el recuperaren amb Kennedy
(1960-63) i Johnson (1963-68). Durant els darrers anys de govern el partit impulsà els
drets civils i encoratjà la guerra del Vietnam. El 1968 fou un moment de crisi. El seu
candidat a la presidència, Robert Kennedy, fou assassinat, i el nou candidat, Humphrey,
fou fàcilment vençut pels republicans. La convenció de Los Angeles, que nomenà
Humphrey, hagué de fer cara a la posició més esquerrana, liberal i clarament hostil a
la guerra del Vietnam d'Eugene McCarthy. A les eleccions de l'any 1972 el candidat
demòcrata McGovern fou derrotat per Nixon. L'escàndol de Watergate i el subsegüent
desprestigi dels republicans donaren al partit demòcrata l'oportunitat de tornar al poder
amb l'elecció de James Carter el 1976. Aquest no reeixí a conciliar el contingut liberal
del seu programa amb la lluita eficaç contra la crisi econòmica interna. Això i la seva
acció indecisa en política internacional conduïren a la seva derrota el 1980 enfront
del candidat republicà R. Reagan, reelegit el 1984 i succeït pel seu vice-president G.H.
Bush (1989). El desgast del Partit Republicà, que havia estat més d'una dècada en el
poder, afavorí l'elecció del candidat Demòcrata Bill Clinton el 1992.
Malgrat les desfetes que sofriren els demòcrates en les
eleccions presidencials dels anys 1984 i 1988, en les eleccions a termini mitjà
celebrades l'11 de novembre de 1990 en què havien d'ésser renovats per votació tots els
escons del Parlament, 34 dels 100 del Senat, 36 càrrecs de governadors del 50 existents i
uns 6 000 escons dels parlaments dels diferentes estats, el Democràtic Party
assolí d'augmentar el control del Senat en un escó (56 escons) i en 9 escons el control
del Parlament (267 dels 435 existents). A les eleccions presidencials del 1992 el candidat
demòcrata aconseguí de véncer el representant republicà.
Les eleccions legislatives de novembre del 1994 foren un càstig al partit
demòcrata, que aconseguí 199 escons a la cambra de representants enfront dels 227 del
Republican Party, mentre que al senat els demòcrates obtingueren 47 representants contra
53 dels republicans. El president Bill Clinton tornà a ser reelegit candidat del partit
demòcrata per a les eleccions de novembre del 1996, que guanyà davant del candidat
republicà Robert Dole i l'independent Ross Perot. Al començament del 1997, el comitè
del congrés començà a investigar el presumpte finançament il·legal del partit en la
campanya electoral del 1996, tot i que al gener Clinton anuncià que es regularien les
fonts de finançament del partit demòcrata.
En les eleccions del 2000, el cantidat demòcrata Al Gore perd per estret marge davant el
republicà Bush.
Democrazia
Cristiana (DC) (veure Partito Democrazia Cristiana)
Demografia
Ciència que té com a objecte l'estudi de la
població.
Aquest és fet bàsicament des de l'aspecte quantitatiu, però l'estreta interdependència
dels fets de població amb uns altres factors econòmics, geogràfics,
històrics, socials, psicològics exigeix unes perspectives més àmplies de caràcter
quantitatiu que fan que la tasca del demògraf tingui uns límits molt vasts i imprecisos.
La demografia com a ciència és recent, però l'interès pels fets de població, tant en
el camp pràctic com en el teòric, és antic; hom pot esmentar els censos militars i
fiscals d'Egipte o de Roma, les utopies polítiques dels filòsofs grecs i les idees
religioses dels pensadors cristians primitius. Durant l'edat mitjana hom féu diversos
recomptes de població amb finalitats impositives. Amb el Renaixement es renovaren
aquestes idees amb algunes aportacions notables, però quasi sempre en un pla teòric i
purament quantitatiu. És al llarg del s XVIII, quan a Europa se sentiren els
transcendentals canvis demogràfics, conseqüència de la revolució industrial, que la
demografia pren entitat científica. La confecció dels primers censos nominals en alguns
estats i la creació dels registres civils permeten als interessats per la població de
verificar llurs teories i assajar mètodes d'anàlisi quantitativa. Apareix el primer gran
doctrinari de la població, Malthus, que, al marge de la major o menor validesa i
originalitat de les seves doctrines, té el mèrit d'haver reeixit a posar la població a
primer terme de l'actualitat entre els científics socials. A mesura que l'estadística
anà facilitant una més gran acumulació de dades, la demografia, bé que de forma sovint
anàrquica, perfeccionà els seus mètodes i despertà un interès creixent, en especial
entre els economistes i polítics que, com més anava, amb més claredat veien que els
fets de població no sols són una variable dependent dels factors econòmics, sinó que
sovint són aquests els que depenen d'aquells. Aquest és el cas als països
subdesenvolupats, on el fort creixement demogràfic no té paral·lelisme en el creixement
econòmic i on el vell concepte d'inversions econòmiques, destinades a assegurar un
consum superior a la població antiga, ha estat desplaçat per un altre d'inversions
«demogràfiques», destinat a assegurar el consum antic a una població superior.
L'economista danesa E. Boserup ha demostrat que és el canvi demogràfic el motor del
canvi tècnic, i no a la inversa, com hom creia generalment. D'altra banda, una nova
ciència, l'ecologia humana, considera la població com una de les variables
fonamentals de l'ecosistema mundial. Així, doncs, la població i, en
conseqüència, la demografia és reconeguda com un dels elements més importants i
constitueix una ciència autònoma, síntesi de les ciències socials, tot i que ni
aquesta variable ni cap altra de caràcter social no tenen sentit fora d'un ampli context
humà. Les grans perspectives que ofereixen les modernes tècniques matemàtiques dels
models i dels sistemes permeten de treballar dins aquest context i és possiblement aquest
el camí a seguir en una nova demografia. La metodologia o anàlisi demogràfica
s'articula entorn de dos grans apartats: l'anàlisi quantitativa i l'anàlisi
qualitativa. La primera, interessada exclusivament pels fets quantificables, se
subdivideix en l'estudi de l'estat de la població i de la seva dinàmica. Hom considera
per estat les característiques d'una població en un moment donat: la distribució
geogràfica de la població, la composició per sexe, edat, estat civil i situació
sòcio-professional. En la dinàmica són estudiats la natalitat, la mortalitat i els
moviments migratoris. L'anàlisi qualitativa s'interessa per l'herència, la genètica i
la transmissió dels caràcters somàtics i psíquics. Les matemàtiques són fonamentals
per a l'anàlisi quantitativa, i la biologia i la psicologia, per a l'anàlisi
qualitativa.
Densitat de
població
Concepte i indicador de la geografia de la població que constitueix la
més elemental de les correlacions entre la població i l'espai. Normalment aquesta
correlació és establerta en habitants per quilòmetre quadrat, però en aquest nivell
té una significació molt imprecisa i sovint confusionària, puix que aquest quocient
depèn de la variable superfície, i aquesta no solament presenta valors molt
desiguals,
sinó que obeeix generalment demarcacions administratives sovint arbitràries. Les terres
emergides del món suporten una densitat de població d'uns 26 habitants per quilòmetre
quadrat, xifra que encobreix densitat zero a l'Antàrtida i de centenars d'habitants en
alguns estats europeus o del SE asiàtic; si hom va del nivell de densitats de grans
àrees a les de regions més petites, els contrasts són encara majors, especialment entre
àrees rurals i urbanes. Cal, doncs, ponderar també la qualitat de les superfícies com a
sostenidores de població i, per tant, tenir en compte factors no ja pròpiament
espacials, com és ara els econòmics i tecnològics. Per afinar la significació de la
densitat de població, sovint hom la calcula en funció de les hectàrees de terra
conreada o bé fora ja del sentit espacial en relació amb el producte
nacional brut de l'àrea estudiada; amb això hom té un nou indicador: la renda per
càpita o, més exactament, el producte brut per càpita.
Departament
1. Cadascuna de les parts en què pot ésser dividit un
territori. A França, els departaments, en nombre de 96 (a més de les colònies
d'ultramar, com Guadalupe, la Martinica, etc, que són considerades també com a
departaments), foren instituïts l'any 1790, en plena època revolucionària; tenen una
certa personalitat administrativa i són regits per un consell general. Llur toponímia
recorda sovint un accident geogràfic característic. Així el Rosselló, i part de la
Fenolleda esdevingueren departament dels Pirineus Orientals. Durant la guerra del
Francès, després de la incorporació a l'imperi Francès, el Principat de Catalunya fou
dividit en quatre departaments, per decret de Napoleó (26 de gener de 1812): del Ter, del
Segre, de Montserrat i de les Boques d'Ebre. La Vall d'Aran fou agregada al departament
francès de l'Alta Garona i, per contra, Andorra ho fou al del Segre, i les terres
catalanes d'Aragó foren, en part, afegides al de les Boques d'Ebre. A imitació de
França hi ha també departaments a Benín, Bolívia, Botswana, Burkina Faso, el Camerun,
Colòmbia, la Costa d'Ivori, El Salvador, Guatemala, Haití, Hondures, Nicaragua, el
Níger, Perú i l'Uruguai.
2. Cadascuna de les parts de l'administració de la Generalitat de Catalunya que
té com a finalitat la direcció d'unes funcions més o menys homogènies i, com a
autoritat superior, el conseller. Llur nombre ha evolucionat en funció de les necessitats
del moment; en depenen la secretaria general, les direccions generals i les oficines
tècniques, comissions, juntes, etc. Aquesta designació desplaçà (1936) la primitiva de
conselleria, llevat del període de la Generalitat provisional (1977-80).
Departament de
Defensa
Organisme politicoadminsitratiu de la Generalitat de
Catalunya. Fou creat el 31 de juliol de 1936 a causa de les circumstàncies sorgides amb
la guerra civil i malgrat l'article 14 de la constitució de la Segona República
Espanyola, segons el qual, l'exèrcit, la marina de guerra i la defensa eren d'exclusiva
competència de l'estat espanyol. Funcionà fins a la centralització de poders efectuada
pel govern central de la República, després dels Fets de Maig de 1937. Foren consellers
de defensa el militar Felip Díaz i Sandino i l'anarcosindicalista Francesc Isgleas. Creà
un secretariat general, que assumí les funcions del Comitè Central de Milícies
Antifeixistes (després de la seva dissolució), l'Exèrcit Popular de Catalunya i
l'Escola Popular de Guerra. Tenia una forta representació a la Comissió d'Indústries de
Guerra, dirigia el Consell de Sanitat de Guerra i publicava un butlletí.
Depauperació
creixent
Procés enunciat per Marx i inherent al capitalisme segons el qual el
proletariat s'empobreix en la mesura en què prospera la burgesia. Contradita aquesta idea
per l'experiència dels països capitalistes avançats , hom creu que Marx es referia a la
depauperació relativa, en la qual el salari real augmenta molt menys que la
productivitat real, en augment continu.
Dependència
1. Territori que depèn de l'administració d'un estat o
d'una altra divisió administrativa. En general, els territoris dependents solen ésser
molt allunyats de l'estat administrador: Hong Kong és a milers de quilòmetres de la Gran
Bretanya, i hom pot dir el mateix de Nova Caledònia en relació amb França. Aquests
territoris són el residu o vestigi d'una època colonial que tingué la seva màxima
expansió durant la segona meitat del s XIX i fins a l'època anterior a la Segona Guerra
Mundial. Estats com la Gran Bretanya, França, els Països Baixos, Portugal i Espanya,
entre altres, tenen encara certes dependències sota llur administració.
2. Situació en què es troba el qui treballa per compte
d'altri i sota la seva direcció i que configura l'element diferencial de la relació de
treball o laboral respecte a d'altres relacions jurídiques de prestació de serveis.
Deportació
Pena consistent a trametre el condemnat a un territori
llunyà fora de la metròpoli, on generalment és sotmès a un règim de privació de
llibertat i de treballs forçats. Aplicada a pesones considerades socialment perilloses,
hom l'ha feta servir sovint amb finalitats polítiques. Coneguda ja a l'imperi Romà, fou
practicada, especialment al s XIX, per Anglaterra, França i Rússia, servint-se de llurs
colònies. Avui és poc utilitzada. El codi penal espanyol no la recull.
Depreciació
Disminució del valor dels elements de l'actiu d'una empresa.
Generalment és derivada d'un augment del poder adquisitiu de la moneda, reflectit en la
disminució de preus de mercat, d'una disminució o canvi d'orientació de la demanda o
d'un gran increment de l'oferta. És també motivada pel progrés tecnològic, que obliga
constantment a substituir l'antic equip per un altre de més perfeccionat.
La depreciació d'una moneda és la pèrdua de valor pels intercanvis monetaris en
general sense intervenció del govern. No s'ha de confondre amb la devaluació.
Depressió
Fase del cicle econòmic en què l'activitat assoleix un estadi més baix
que el que correspon a la plena ocupació dels factors de producció. Bé que de vegades
hom la fa correspondre a la fase de crisi, és més adequat d'anomenar així
l'època immediatament posterior a l'aturament més fort de l'activitat econòmica.
És un fenomen econòmic de durada mitjana que segueix a una crisi, caracteritzat
per l'estancament econòmic. Es considera que acaba en el moment en què s'observa la
represa de les inversions i el retrocés de l'índex d'atur. És l'oposat a l'expansió.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat
político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres
considerats perillosos i desafectes.
Derecha
Liberal Republicana
Grup polític constituït a Madrid pel maig del 1930 per Niceto Alcalá
Zamora, Miguel Maura, Rafael Sánchez Guerra i d'altres amb la intenció d'incorporar la
dreta espanyola a un possible nou règim republicà. El grup, després d'aconseguir
l'ingrés de polítics importants com Santiago Alba i Joaquín Chapaprieta els primers
mesos de la República, es desféu posteriorment en separar-se Alcalá Zamora i Maura. El
mateix mes de maig del 1930 fou organitzada la secció catalana o Dreta Liberal
Republicana de Catalunya.
Desamortització
Acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen
a la condició de lliures. Té per finalitat limitar les possibilitats d'adquisició i de
retenció de béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils), en
benefici de les particulars o físiques. Es diferencia de la desvinculació en el
fet que aquesta es limita a canviar la natura dels béns fent-los lliures, tot mantenint i
respectant llur titularitat. A la Península Ibèrica, ja des de l'època
visigòtica, hom
tendí a limitar l'acumulació de propietats en les mans de l'Església; en temps de Jaume
I de Catalunya-Aragó alguns furs municipals tractaren de frenar-la; per contra, a
Castella, les Partidas d'Alfons X i les lleis de Toro l'afavoriren. Els Àustria
iniciaren un intent de desvinculació: Carles I assolí la desmembració parcial de les
taules mestrals i les comandes, i Felip II obtingué la participació de l'Església en el
pagament d'alguns imposts; el papa Gregori XII li concedí un privilegi per a vendre erms
comunals, del qual se serví també Felip III, i, tot i que Felip IV intentà (1633)
d'anul·lar les vendes fetes del 1590 al 1633, les seves disposicions restaren sense
efecte. Fou el reformisme borbònic el que inicià realment el procés, en obtenir Felip
V, pel concordat del 1737, que els eclesiàstics tributessin per qualsevol propietat que
adquirissin d'aleshores endavant. L'esperit il·lustrat d'acadèmies i societats
econòmiques reforçà l'opinió que calia tornar al conreu les terres
amortitzades; en
fou la primera aplicació pràctica l'expulsió de la Companyia de Jesús (1767) i la
venda de la meitat dels seus béns, mentre la corona i les universitats administraven
l'altra meitat. Poc temps després, Godoy i el secretari de finances, Miquel Gaietà
Soler, dugueren a terme la primera desamortització eclesiàstica general (1798-1807);
n'era l'objectiu multiplicar el nombre de propietaris, posar noves terres en conreu i
consolidar el crèdit, però ni amb l'autorització del papa Pius VII de vendre una setena
part dels predis eclesiàstics no fou assolit el millorament de la desastrosa situació
financera del govern de Carles IV. Amb la invasió napoleònica, foren suprimits (1808-09)
per Josep I els ordes militars i religiosos, la inquisició, els drets feudals i les
justícies particulars, i llurs béns foren nacionalitzats. Les corts de Cadis seguiren
una política semblant: incorporaren senyories i privilegis a la corona i convertiren en
particulars tots els terrenys propis i comunals, amb l'excepció dels indispensables per
als pobles; tots els béns de la inquisició foren nacionalitzats i hom suprimí les
vinculacions. Aquestes mesures foren d'escassa vigència, però lligaren la
desamortització a les classes poderoses, en lloc de millorar la distribució de la terra
entre la pagesia. El règim absolutista de Ferran VII abolí totes les reformes (1814),
però el ministre de finances, Garay, féu un moderat retorn a les tesis de Cadis en
reconèixer (1817) totes les vendes completades; d'altra banda, frenà l'amortització amb
nous imposts. El trienni liberal (1820-23) fou el pròleg de les grans
desamortitzacions:
fou novament suprimida la vinculació, el delme, reduït a la meitat el de l'estat
ho fou del tot, i hom posà en venda els béns del clericat, col·legis, ordes
militars, inquisició definitivament abolida i predis del Banc de Sant
Carles.
El 1823, la intervenció de la Santa Aliança féu possible el retorn a l'antic règim
(1823-33) i la reversió a l'Església de les propietats desamortitzades, però hom
procurà de frenar l'acaparament de terres. Amb el regnat d'Isabel II s'esdevingué la
desamortització de Mendizábal (1836-51), deguda, en part, a les necessitats de la guerra
carlina i precedida del decret del 1834, que posava en venda els béns de propis, i del
del 1835, que tornava els béns adquirits durant el Trienni Constitucional als seus
compradors; els decrets de desamortització pròpiament dits (1836) posaren en venda els
béns d'ordes regulars i suprimiren vinculacions i delmes. El 1841 foren posats també en
venda els béns del clericat secular, mesura que el govern moderat intentà de frenar el
1845 amb una llei restrictiva; en contrapartida, posà en venda els béns de
mestratges,
comandes, institucions i santuaris. Tot això contrariava els projectes de Jovellanos i
sobretot de Flórez Estrada, que havien proposat la divisió de les grans propietats i la
cessió a cens emfitèutic de parcel·les de terra a petits propietaris. El concordat del
1851 amb el papa Pius IX manà el retorn de béns no venuts a l'Església, la qual
n'invertiria l'import en valors de l'estat, pacte que tingué poca eficàcia. Amb el
Bienni Progressista (1854-56), Pascual Madoz elaborà una llei (1855) que reunia les
disposicions vigents de la desamortització civil i eclesiàstica; els municipis podien
exceptuar-ne predis. La llei fou derogada en caure els progressistes (1856), però fou
reimplantada el 1859 i aprovada pel papa Pius IX (1860). El 1865 foren desamortitzats els
predis rústics i urbans del patrimoni reial; la reina retingué el 25% del producte de
les vendes. Després de la Revolució de Setembre fou declarat extingit el patrimoni
reial: els seus béns foren desamortitzats com a tals i nacionalitzats. La legislació
Madoz fou mantinguda fins el 1876, però les compres i vendes de predis continuaren fins
al començament del s XX. La desamortització, concebuda pels il·lustrats del s XVIII com
un mitjà de fer accedir les classes agràries a la propietat de la terra, adquirí, al s
XIX, el caràcter de consolidació del poder econòmic de la burgesia, utilitzat pels
governs liberals com a forma d'assegurar-se la fidelitat de les noves classes
propietàries, interessades a evitar un retorn de l'absolutisme representat pels
carlins, que hauria comportat l'anul·lació de les adquisicions de béns
eclesiàstics. D'altra banda, la desamortització civil representà la pèrdua dels béns
comunals dels pobles, que passaren també a les classes més riques, amb la ruïna
consegüent de molts agricultors modests que en depenien en part o totalment.
Fou, per tant, una de les transformacions més importants de la propietat agrícola a tota la
Península, puix que a Portugal seguí un esquema similar, iniciat amb l'expulsió dels
jesuïtes (1759), posteriorment indemnitzats per Maria I. Les corts del 1820 decretaren la
supressió de drets senyorials i privilegis del clericat, i el decret del 1834 dugué a
terme una desamortització que també beneficià la burgesia. A França, fou iniciada amb
el decret de Machault (1747), que prohibia la creació de qualsevol nova mà morta sense
una autorització especial, amb la supressió de la Companyia de Jesús (1764), i fou
completada amb la Revolució Francesa (1789-90); tot i que molts nobles, des de
l'exili,
adquiriren terres desamortitzades, augmentà el nombre de propietaris i s'enfortí la
democràcia rural. A Bèlgica, la desamortització afectà, sobretot, la zona de
l'Escalda. A Itàlia, el procés fou iniciat amb l'expulsió dels jesuïtes dels
territoris dominats pels Borbó, continuà amb l'ocupació francesa (1806-14) i fou
completat amb la unificació italiana (1870). A Anglaterra, la mesura fou imposada per la
reialesa al s XVI, en separar-se de l'Església Catòlica; no fou una reforma social,
però afavorí el desenvolupament del país. A Alemanya, les guerres camperoles
(1476-1517) i la guerra dels Trenta Anys (1618-48) dispersaren el patrimoni del clericat
en benefici de les classes adinerades. A Bohèmia, l'alçament hussita (1419) i la guerra
dels Trenta Anys comportaren una desamortització que beneficià els grans
terratinents;
després del 1445 foren nacionalitzats els béns de l'Església i de la noblesa. A
Àustria, Josep II (1780-90) féu reformes parcials en abolir la meitat dels convents
existents i en ordenar la venda de llurs béns. Als estats de l'Amèrica Llatina
l'evolució fou diversa, però a tots fou iniciada amb l'expulsió dels
jesuïtes, al s
XVIII, i completada arran de llur independència, al s XIX.
Als Països Catalans, el creixement demogràfic i l'increment de les rendes de la
terra,
al s XVIII, feren sentir la necessitat de desvincular les terres conreables
amortitzades,
especialment les eclesiàstiques. Amb l'expulsió dels jesuïtes (1767) fou posada en
venda la meitat de llurs béns, mentre la resta era administrada per la corona, la
universitat de Cervera i els seminaris; això fou un precedent de la desamortització
parcial de Godoy i Miquel Gaietà Soler que afectà, al Principat, fundacions i vincles
per valor de 60 947 000 rals, al País Valencià, de 61 764 900, i a les Balears, de 10
321 800. La reducció de convents decretada (1808) durant l'ocupació napoleònica afectà
sobretot el Principat (on els francesos intentaren de crear una biblioteca i un museu
públics amb els fons conventuals), mentre a les Balears continuaven les vendes iniciades
per Godoy, pel mètode de rifa forçosa. La restauració absolutista (1814-20) frenà
aquest procés; tot i això, molts convents no foren restablerts per manca de
diners. Les
mesures desamortitzadores de la nova etapa liberal de 1820-23 reduïren els convents a la
meitat, fet que afavorí la formació de partides reialistes i de la Regència
d'Urgell;
els convents afectats foren habilitats per a serveis públics i llurs biblioteques foren
obertes al públic. El retorn a l'absolutisme (1823) anul·là totes les reformes. La
desamortització de Mendizábal destinà els convents a serveis públics i traslladà la
universitat de Cervera definitivament a Barcelona (1837); unes quantes biblioteques
conventuals foren obertes al públic. Els convents afectats a Catalunya foren 201, 90 al
País Valencià i 45 a les Balears; els escolapis en foren exceptuats per llur tasca
docent. Del 1835 al 1845 fou venut al Principat el 69,9% del total, a València, el 39,9%,
i a les Balears, el 99,9%, amb una puja sobre els preus de taxa que fou molt elevada
(342,1% a les Balears, al País Valencià, en conjunt, 238,2%, i al Principat, 243,7%).
Els beneficiaris reals d'aquestes mesures foren els burgesos, que contribuïren al
desenvolupament de Catalunya i les Balears i al desmantellament de capitals a
València.
Es formaren latifundis burgesos i es mobilitzà la propietat urbana. Alguns convents foren
convertits en fàbriques; uns altres foren enderrocats per a la construcció de
mercats,
places i carrers. Amb la presa del poder pels progressistes (1854), hom tornà a una
desamortització que fou civil i eclesiàstica, admirablement planificada per Pascual
Madoz; durant la curta etapa de la seva vigència foren liquidats el 37,5% dels béns
afectats a Catalunya, el 20,5% al País Valencià i la totalitat a Mallorca, fet que
comportà unes puges del 179,7% a Catalunya, del 190,7% al País Valencià i del 295,7% a
les Balears, índexs que són, amb tot, dels més baixos de l'estat. El 1856 hom
suspengué les vendes de béns eclesiàstics, i el 1859 hom arribà a un nou acord amb
Roma; al País Valencià fou autoritzada la permuta de les terres que encara hi havia per
vendre per 1 200 milions de rals del deute consolidat. El mateix any continuaren les
vendes de les terres comunals alienables; en acabar, al començament del s XX, havia
passat a mans particulars el 15,3% del total vendible al Principat, el 35% al País
Valencià i el 36% a les Balears. Aquesta desamortització afectà profundament els pobles
en desproveir-los de llurs béns comunals.
Desamortitzar
Alliberar béns amortitzats.
Desarmament
Limitació o supressió de l'armament bèl·lic susceptible d'ésser
utilitzat en un conflicte internacional. El desarmament plurilateral fou preconitzat per
primera vegada a la conferència de la Haia (1899). Després de la Primera Guerra Mundial,
la Societat de Nacions aconseguí de reunir a Ginebra (1932) una conferència
internacional, bé que sense resultats. El 1952, les Nacions Unides crearen una comissió
encarregada per a reduir i reglamentar l'armament internacional. Els principals acords de
control d'armament conclosos després de la Segona Guerra Mundial fins el 1991 han estat
condicionats per la guerra freda i protagonitzats pels EUA i la URSS, els quals
intentaren combinar els efectes dissuassoris de l'armamentisme amb la limitació de la
militarització i nuclearització militar de certes regions o medis, la congelació del
nombre de vehicles portadors d'armes nuclears, la restricció d'explosions
nuclears, la
prohibició de produir determinats tipus d'armament i la notificació de determinades
activitats militars. El 1963 els EUA i l'URSS signaren un tractat de prohibició de proves
nuclears a l'atmosfera, aprovat per les Nacions Unides (1968), les quals establiren un
sistema d'inspecció internacional. El principal acord signat posteriorment és el Tractat
de No Proliferació (1970), que obliga els estats membres posseïdors d'armes nuclears a
limitar-ne el nombre i compromet els que no en posseeixen a utilitzar la tecnologia
nuclear amb finalitats pacífiques i a sotmetre's a controls per part de l'Agència
Internacional de l'Energia Atòmica. Malgrat que és contestat per diversos països i que
ofereix garanties de verificació limitades és l'acord global més important sobre armes
nuclears (154 estats membres el 1993). Altres acords són el Tractat sobre els Fons Marins
(1971), que prohibeix la instal·lació d'armes nuclears en el fons de la mar; la
Convenció sobre Armes Biològiques (1972), que prohibeix la utilització de mitjans
biològics; el tractat SALT I (1972), que imposa limitacions en un tipus específic de
defenses contra míssils balístics i congela la quantitat agregada de llançadors de
míssils balístics; el Tractat de Limitació d'Assaigs (1974), que limita la potència
màxima de les explosions nuclears; el Tractat sobre Explosions Nuclears Pacífiques
(1976); la Convenció sobre Modificació del Medi (1977), que prohibeix l'ús hostil de
tècniques susceptibles de produir modificacions substancials en el medi humà, sense
descartar les militarment útils, el tractat SALT II (1979), que fixa límits al nombre
d'ogives nuclears per míssils; i la Convenció sobre Prohibicions i Restriccions en l'Ús
de Certes Armes Convencionals (1981), entre d'altres. El 1982 els EUA i l'URSS iniciaren
les converses START sobre les armes nuclears amb un radi d'acció que afectava Europa.
Paralitzades les converses el 1983, els EUA posaren en pràctica la Iniciativa de
Defensa Estratègica i procediren a un nou desplegament d'euromíssils els
Pershing-2 i els Cruise a l'Europa occidental, mesura a la qual respongué la URSS
amb l'increment dels SS-20 a l'Europa de l'Est. La distensió iniciada per M.Gorbacov en
accedir a la presidència de la URSS (1985) comportà una reactivació de les negociacions
(acords INF d'eliminació de míssils nuclears d'abast mitjà, 1987; CFE per a la
reducció d'armes convencionals a Europa, 1990, i START I, del 1991, pel qual els EUA i
l'URRS es comprometien a reduir en una tercera part els respectius arsenals
nuclears). La
desaparició del Pacte de Varsòvia i de la Unió Soviètica (1991) accelerà les
negociacions sobre desarmament i, correlativament, donà lloc a noves
dificultats: el 1993
fou signat el tractat START II entre Rússia i els EUA, pel qual s'ampliava la reducció
de l'armament nuclear en dos terços. Alguns dels nous estats que disposaven d'arsenals
nuclears de l'antiga URSS emmagatzemat en el seu territori (el Kazakhstan, Bielorússia
i, especialment, Ucraïna) es mostraren reticents a la signatura dels tractats START i a
ratificar el 1993 el Tractat de No-Proliferació d'Armes Nuclears (que reservava per a
Rússia la condició de potència nuclear de la CEI), adduint l'expansionisme
rus. La nova
situació també facilità alguns avenços en la limitació de les proves
nuclears.
Restaren pendents la proliferació d'armes químiques i biològiques, i també
nuclears,
al Tercer Món. Tot i això, el 1993, 130 estats signaren la Convenció sobre Armes
Químiques, que en prohibia la fabricació i el tràfic. A banda del concepte més
estricte de desarmament, que es fonamenta en les relacions entre estats, creix la
importància del tràfic d'armament convencional des de països com els Estats
Units, França, la Gran Bretanya, Rússia i la Xina, que es beneficia de conflictes
regionals,
especialment al Tercer Món.
Desastre d'Annual
Acció militar que tingué lloc el 21 de juliol de 1921 a la
posició d'Annual (o Anouâl), al nord del Marroc, posició establerta pel general
Fernández Silvestre. Les tropes espanyoles comandades per aquest general, en llur
precipitat avanç cap a Alhucemas, foren desfetes per les forces d'Abd-el-Krim. L'intent
de proveir la localitat d'Igueriben, assetjada per aquest, donà lloc a la pèrdua de
quatre mil homes i a la retirada immediata d'Annual, el desordre de la qual possibilità
una matança general dels soldats espanyols i l'apropament dels marroquins a Melilla.
Fernández Silvestre fou mort, i Alfons XIII, acusat d'haver encoratjat l'operació
sense tenir-ne coneixement l'alt comandament militar. La discussió sobre les
responsabilitats d'Annual fou una de les causes del cop d'estat del general Primo de
Rivera el 1923.
Descamisat -ada
Membre del grup més exaltat i radical de les forces liberals que havien
posat fi a l'absolutisme durant el Trienni Constitucional (1820-23). Foren anomenats així
pels mateixos absolutistes.
Descapitalització
Situació que s'esdevé quan no és possible d'efectuar
l'amortització dels béns de capital al ritme i en la quantia que hom havia previst.
Descentralització
Tècnica administrativa consistent a transferir part de la
competència de l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat
pública d'àmbit geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés
descentralitzador permet de mantenir el control polític central tot donant una autonomia
en determinats àmbits o aspectes de la gestió administrativa. En els estats de dret
anglès, la descentralització ha estat el fonament de la gestió pública i ha permès de
potenciar el desenvolupament de les col·lectivitats locals. Els estats basats en el dret
administratiu francès tendeixen, per la complexitat i l'increment actuals de les funcions
públiques, a superar el centralisme a través d'una descentralització geogràfica i
funcional de l'aparell administratiu tot cercant una major eficàcia en l'actuació
pública.
Desclassar
Fer que hom deixi la classe social a la qual pertanyia, sia
mitjançant una forta promoció o una radical degradació socioeconòmiques.
Descobriment
Descoberta d'un territori no conegut, generalment com a
resultat d'una expedició de recerca. La conquesta progressiva de l'espai pot ésser
considerada com la continuació de l'esforç descobridor i viatger. Els descobriments
geogràfics són, per diverses raons, fets culturals; en primer lloc, el que compta no és
que hom arribi per primera vegada a un indret fins aleshores desconegut, sinó que el
coneixement d'aquest fet es generalitzi en els diversos sectors de la societat. A
més,
els descobriments comporten només l'enriquiment intel·lectual d'uns homes i d'unes
cultures determinats. Les contrades descobertes eren sempre habitades i, doncs, conegudes
per l'home, però amb llur "descobriment" restaven incorporades a l'àmbit de la
cultura dominant. Això explica el fet que algunes regions hagin estat descobertes
diverses vegades i en diverses èpoques, com és el cas d'Amèrica, coneguda ja pels
víkings el primer mil·lenni i que cinc segles més tard fou descoberta de nou. Culturals
són, també, en l'aspecte de llur repercussió literària, els llibres de viatges, que
han assolit una àmplia difusió. Així, doncs, l'aspecte més important del descobriment
és la constància que en resta; d'altra banda, a l'àrea cultural d'Occident hom entén
per descobriments geogràfics els que han fet els pobles occidentals al llarg de llur
història. A l'edat antiga el món conegut es reduïa a les valls dels grans rius del
Creixent Fèrtil i Egipte. L'atracció del comerç mogué la navegació i impulsà les
guerres de conquesta, i ambdues feren augmentar els coneixements geogràfics. Gràcies a
les rutes de l'ambre o de l'estany, o a campanyes com les de Cir o d'Alexandre, hom
arribà, en temps d'Estrabó (s I aC i s I dC), a un excel·lent coneixement de
l'Antic Continent, en una llarga franja estesa entre l'Índic i la mar Bàltica. Amb Roma
les relacions Orient-Occident, tot i que perduraren d'una manera esporàdica i local, es
trencaren en bona part; així, els asiàtics s'orientalitzaren, mentre que els europeus es
veieren restringits a l'àrea occidental i centrats a la Mediterrània. A l'edat mitjana
els àrabs foren una mena de pont entre aquelles dues cultures per al comerç de productes
de luxe (espècies, seda, or i pedres precioses) i per a la transmissió de
notícies.
Aquesta fou l'època dels viatgers solitaris, que han deixat llargues relacions de llurs
descobriments i aventures, entre els quals excel·leixen Marco Polo (s XIII) i ibn
Battuta (s XIV). Fou l'època, també, de la incursió dels normands a l'àrea
occidental i de llur expansió nord-atlàntica. Ultra el comerç, un altre impuls als
viatges fou donat per l'esperit d'evangelització. Amb el Renaixement, quan Europa
necessitava més el comerç amb l'Orient, els camins tradicionals de les caravanes
restaren tallats per l'expansió dels turcs. Aquest fet impulsà granment la
navegació,
que assolí moltes millores tècniques. El naixement de l'estat modern donà als
descobriments una perspectiva; l'afany de conquesta engendrà el colonialisme, que
perdurà fins ben entrat el s XX. La pacient realització del periple d'Àfrica per
part dels portuguesos i la trobada del continent americà per la corona de Castella
capgiraren les bases socials i polítiques de l'Occident. Es desencadenà, així, una gran
competència internacional amb una febre de viatges i conquestes tot al llarg dels
ss XVI i XVII. A la primeria del s XVIII, la recerca de la Terra Australis i
dels passos del Nord foren els únics objectius per a atreure marins i
aventurers, alhora
que els russos iniciaren la sistemàtica colonització de les terres de Sibèria. Vers la
fi del s XVIII aparegué la tendència a l'exploració científica, amb viatges com
els de Cook o de Humboldt, i amb la fundació de diverses societats d'estudis, que en el
terreny econòmic adoptaren la mateixa sistemàtica racionalitzadora en forma de
companyies de comerç. En entrar en els temps contemporanis restà del tot definida la
figura del viatger com a pur investigador científic o com a agent colonial, o com ambdues
coses alhora. Restaven per conèixer i, doncs, per explorar encara grans
extensions interiors de continents (Àsia, Àfrica, Austràlia) i les regions
polars; en
aquell moment es produí també la colonització del Far West nord-americà. La recerca de
noves mines de metalls preciosos i la necessitat d'ampliació de les influències
polítiques esdevingueren el motor de l'última etapa dels descobriments. Només restaren
les expedicions polars com a fets més científics i les escalades a les muntanyes més
altes i difícils com a fets esportius.
Descolonització
Procés que tendeix a la independència o a
l'autodeterminació política dels països colonitzats. El
colonialisme europeu, obligat pels moviments d'alliberament nacional i per la nova
correlació de forces, amb el sorgiment dels estats socialistes, ha hagut de donar la
independència política a la gran majoria de les seves colònies. El corrent
descolonitzador, iniciat al començament del s XX i avivat en el període
d'entreguerres, adquirí una gran força d'ençà de la Segona Guerra Mundial, amb la
creació de l'ONU i l'extensió dels moviments d'alliberament nacional al decenni dels
seixanta. L'impuls donat per la Carta de San Francisco (1945) a favor de
l'autodeterminació i l'interès de les metròpolis a mantenir llur dominació econòmica
a les colònies originà la creació d'entitats suprastatals com el Commonwealth i la
Union Française, alhora que es desenvolupava el panafricanisme i el panarabisme.
La constitució de la República Popular de la Xina, la política intervencionista dels
EUA i les guerres de Corea i d'Indo-xina impel·liren els moviments d'alliberament
nacional i provocaren que el procés descolonitzador fos precedit o seguit de guerres
colonials (les Índies holandeses, Algèria, la Indo-xina, el Congo, etc). La conferència
de Bandung (1955), animada per Sukarno, Zhou Enlai, Nehru i Nasser, consolidà les
ànsies emancipadores de les colònies i confirmà la irreversibilitat del procés que,
després de les conferències del Caire (1957) i d'Accra (1958), i de la guerra d'Algèria
(1954-62), comportà la independència política de la quasi-totalitat dels pobles
colonials d'Àfrica, Àsia i l'Amèrica Central, completada en les dècades de 1970 i 1980
amb l'emancipació de la major part dels territoris del Pacífic. Tanmateix, subsisteixen,
o s'han creat en el concert internacional, unes noves relacions de dominació econòmica i
política conegudes com a neocolonialisme.
Desculturació
Procés en el qual una ètnia, un grup culturalment
diferenciat o un individu pertanyent a qualsevol d'aquests perden trets culturals propis
per adoptar-ne de nous o bé per entrar en un procés d'autodestrucció. En el primer cas,
és concomitant a l'assimilació i l'aculturació, però, a diferència
d'aquests termes, la desculturació no posa tant d'èmfasi en l'adquisició de nous trets
com en la pèrdua dels originaris que, d'altra banda, solen anar acompanyats d'actituds de
contestació i oposició a l'anterior ordre establert.
Desembarcament
d'Alhucemas
Operació militar de les tropes espanyoles al Marroc, el 8
de setembre de 1925. L'atac d'Abd el-Krim al penyal d'Alhucemas, l'agost del mateix any,
on morí el cap de la plaça, féu decidir el general Primo de Rivera, interessat pel
prestigi de la seva dictadura, a portar a terme un pla de desembarcament, que ell mateix
havia de dirigir, comptant amb l'ajuda francesa. L'operació agafà els rifenys per
sorpresa, i permeté de prendre el penyal i, més tard, Xauen i Axdir.
Desembarcament
de Normandia
Ofensiva de la Segona Guerra Mundial, iniciada pels aliats el 6 de juny de
1944, que els permeté d'ocupar una part de la costa normanda i de preparar-hi
l'avançament que desféu el front occidental alemany. Coneguda com a operació Overlord,
fou dirigida pel general nord-americà Dwight D. Eisenhower. L'assalt implicà un total de
156 000 homes 23 500 dels quals foren llançats en paracaiguda a la rereguarda
alemanya, entre nord-americans, anglesos i canadencs, desplaçats des de la costa
britànica en una flota de 4 266 vaixells de transport i 722 de guerra. L'èxit es
degué, principalment, al factor sorpresa, a la creixent superioritat numèrica dels aliats i a
llur domini aeri.
Desenvolupament
Procés mitjançant el qual hom varia les condicions naturals del
creixement econòmic d'una àrea determinada i provoca un augment considerable de la renda
total i una millor distribució d'aquesta renda. El desenvolupament pressuposa unes
condicions prèvies per a la seva aparició, en les quals l'estat hi té un paper
essencial: seguretat i estabilitat, instrumentació de la política econòmica, control de
fenòmens com la inflació, la deflació o els moviments de la balança de pagaments. La
base fonamental del desenvolupament, però, és la innovació tecnològica creixent i
continuada, amb unes creixents necessitats de capital, que no sempre repercuteix en més
benestar per a la majoria. Per tal de consolidar i donar continuïtat al creixement, la
societat en la qual aquest té lloc sol impulsar un seguit de canvis constitucionals, tant
polítics com econòmics. Entre els factors impulsors del desenvolupament destaquen el
sorgiment de personalitats o grups innovadors en el terreny econòmic i social que activen
les potencialitats en la seva àrea d'influència, al costat de la descomposició de les
minories rectores tradicionals només interessades en llur pròpia supervivència. Altres
factors poden tenir un fort component de retroalimentació, i poden ser alhora
conseqüències i impulsos del desenvolupament: entre aquests els més rellevants són els
d'ordre demogràfic, els derivats de l'increment de la urbanització o aspectes
conjunturals que poden accelerar el canvi, els derivats dels avantatges dels transports i
les comunicacions, que faciliten les influències profundes de nous mètodes productius i
noves idees, etc. El procés de desenvolupament comporta, en general, a més d'una millor
distribució de la riquesa, una més gran importància del comerç exterior, la
desaparició de la mortalitat infantil, el desplaçament de grans masses de gent del camp
a la ciutat, un creixement del pes de l'administració central i un increment notable en
la satisfacció de les necessitats bàsiques. El desenvolupament econòmic és molt
difícil de mesurar, sobretot pel que fa als seus aspectes qualitatius (grau de
distribució personal de la renda, canvis institucionals, etc). Hom intenta de
quantificar-lo mitjançant indicadors, com és ara el grau d'alfabetització, el consum de
calories per habitant, el nombre d'habitants per metge, etc. De tota manera, la mesura
convencional de desenvolupament és obtinguda amb el producte nacional per habitant, sia
en un moment determinat o al llarg del temps.
Desenvolupament
desigual
Procés de desenvolupament que és desigual en el temps i en
l'espai. Es pot produir i generar entre diferents societats, diferents territoris,
diferents empreses, diferents classes socials, etc. És intrínsec al sistema econòmic de
mercat, ja que d'altra manera seria impossible que algú sortís beneficiat. Des de la
geografia, el desenvolupament desigual s'ha estudiat perquè ha suposat el motor bàsic de
les ràpides transformacions del paisatge des de la revolució industrial, així com per
ser responsable de la formació d'un món desenvolupat i un altre de subdesenvolupat.
Desenvolupament
sostenible
Conjunt de polítiques destinades a fer compatible el creixement econòmic
i la preservació de la biodiversitat i evitar, en darrer terme, la degradació de la
biosfera provocada per l'acció humana. La difusió de l'expressió té l'origen en
l'anomenat Informe Brundtland, encarregat per les Nacions Unides i fet públic el
1987. Per tal d'ésser efectiu, el desenvolupament sostenible comporta diverses mesures:
utilització racional dels recursos per a evitar-ne el ràpid exhauriment, eliminació o
reducció al màxim del potencial contaminant de les energies, reaprofitament dels residus
industrials o del consum, protecció activa d'espais naturals, etc. El nivell de
degradació mediambiental, les perspectives d'empitjorament i la necessitat d'una acció
internacional concertada per a evitar-lo portaren a la celebració de la primera
Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient (Rio de Janeiro, 1992), a la qual
han seguit altres de similars. La trobada evidencià sobretot les grans dificultats en
l'aplicació de polítiques de desenvolupament sostenible a causa de les posicions que, a
grans trets, separaven els estats rics dels pobres.
Desequilibri
Situació d'un sistema en el qual les magnituds econòmiques
no s'han compensat mútuament i hi ha una tendència a la variació, en el temps, de les
variables endògenes al sistema. La situació de desequilibri pot desencadenar les forces
que portin el sistema a una nova situació d'equilibri o pot accentuar les forces
contradicctòries que, en no compensar-se, perpetuaran el desequilibri. El concepte de
desequilibri pot ésser aplicat al sistema econòmic en conjunt o, en concret, a uns
determinats aspectes de realitat econòmica. Així, hom parla de desequilibris regionals,
de creixement desequilibrat, de desequilibri en la balança de pagaments, de mercats en
desequilibri, de desequilibris sectorials, etc.
Desestalinització
Conjunt de mesures que es van prendre en els estats
socialistes contra la figura de Stalin i la seva actuació política. El procés es va
iniciar el 1956, arran d'un informe presentat per Khruixtxov en el XX Congrés del PCUS, i
va consistir en la reorganització del partit, la depuració d'alguns dirigents, la
rehabilitació d'altres i una certa obertura del sistema.
Desglaç
Nom que, en la història de l'URSS, rep el període subsegüent a la mort
de Stalin (1953), lligat a grans trets al mandat de N.Khruscov (1954-64). En política
interior es reflectí sobretot en una moderada liberalització, una tolerància limitada a
algunes crítiques al règim soviètic i en la condemna oficial dels mètodes del stalinisme,
i, en política exterior, en la distensió i la represa de contactes amb el bloc
occidental.
Desmonetització
Abandó de l'ús d'un metall en el sistema monetari.
Històricament el cas més important de desmonetització fou el de l'argent al s XIX, quan
hi havia el sistema monetari bimetàl·lic (or i argent) i llibertat d'encunyació; la
moneda d'argent perdé valor i disminuí la demanda d'aquest metall per a encunyacions
monetàries.
Desmonetitzar
Anul·lar o disminuir per llei o decret el valor legal d'una
moneda.
Desnatalitat
Descens continuat de la natalitat que determina una progressiva reducció
dels excedents dels naixements sobre les morts i que a la llarga pot dur a la despoblació
d'un país.
Desnuclearització
Procés polític i estratègic internacional, tendent a la
creació de zones on són prohibits la fabricació i l'emmagatzematge d'armes nuclears.
Els precedents d'aquesta proposta són el tractat de l'Antàrtic (1959) i el tractat de
Tlatelolco (1967), els quals conceptuen l'Antàrtida i l'Amèrica Llatina com a zones no
aptes per a la realització de proves nuclears. Al llarg dels anys cinquanta, hom
presentà diverses temptatives per a constituir zones desnuclearitzades a Europa, sense
obtenir, però, resultats positius. Els països escandinaus (Suècia, Noruega, Dinamarca i
Finlàndia) han arribat a diversos acords que limiten la producció i la permanència en
llur territori d'enginys nuclears, en un procés per a desnuclearitzar tota la zona
nòrdica. En d'altres indrets d'Europa hom ha iniciat temptatives semblants, en el si d'un
projecte global promogut pel moviment European Nuclear Disarmament amb l'objectiu
d'alliberar tot el territori europeu d'armes nuclears, de bases aèries i submarines, de
centres d'investigació i de producció nuclears, per tal de convertir Europa en una
«zona franca nuclear». L'eclosió de moviments pacifistes, ecologistes i verds aquests
darrers anys va molt lligada també a aquesta preocupació.
Desnuclearitzar
Prohibir (en una regió, un país, o qualsevol zona) la
fabricació, la instal·lació, l'emmagatzematge i el trànsit de qualsevol material
nuclear.
Desnutrició
Trastorn en la nutrició degut al predomini de la
desassimilació sobre l'assimilació, la qual cosa provoca una depauperació progressiva
de l'organisme que pot acabar en la caquèxia. Les causes més freqüents són el
dèficit de l'alimentació global (fam) o d'un dels elements nutritius necessaris, la
pèrdua de la gana (anorèxia), les malalties infeccioses (tuberculosi), tumorals i
endocrines (hipertiroïdisme, hipopituïtarisme) i els trastorns digestius que comportin
una síndrome de mala absorció.
Desocupació
1. Volum de la diferència entre el nombre d'hores treballades i les que
podrien treballar les persones amb capacitat per a fer-ho, considerant un període
determinat de temps i donada una jornada de treball considerada com a normal.
2. Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball; atur.
Despesa
Utilització i valor dels béns o serveis necessaris per a dur a terme una
activitat econòmica de producció, consum o acumulació. Com a sinònim d'utilització,
les despeses poden comportar la transformació, la destrucció o simplement l'ús
d'aquests béns i serveis. Com a expressió de valor, la despesa pot ésser significada
tant en termes del volum físic utilitzat (és a dir, transformat, destruït o usat) com
en termes monetaris (valor monetari corresponent). Les despeses poden ésser
classificades, entre altres criteris, segons la classe d'institució (despeses públiques
i privades), segons la classe de béns o serveis en què es materialitzen
(primeres matèries, mà d'obra, energia, béns alimentaris, medicines, espectacles, etc),
segons la finalitat, l'objectiu o el producte que hom en vol obtenir (salut, educació,
defensa, etc) o segons la seva repercussió, immediata o mediata, en els objectius
desitjats (despeses directes i indirectes; despeses generals, no
atribuïdes directament a cap finalitat concreta; etc).
Despesa nacional
Renda nacional considerada sota l'aspecte de la seva destinació. És
constituït pel total de despeses per consum fetes pels particulars i el sector
públic, per la formació interior en brut de capital i pel saldo de les operacions amb
estats exteriors.
Despesa pública
Volum de les despeses fetes per l'administració per satisfer necessitats
col·lectives. Fins al s XIX l'estat es limitava a finançar l'administració civil, les
despeses de caire militar i una gamma força limitada de serveis públics. Al s XX,
sobretot a partir dels anys vint, el volum de les despeses públiques ha augmentat d'una
manera molt notable. La intervenció estatal en la vida econòmica s'ha anat incrementant
i diversificant com a conseqüència del fet que el mateix desenvolupament econòmic
exigia, d'una banda, una política més activa d'obres públiques i, de l'altra, una
intervenció directa de l'estat en els sectors directament productius (com és ara el de
les empreses públiques). A partir de la crisi econòmica del 1929 s'hi afegí el fet que
els estats es proposaren com a objectiu de mantenir un nivell d'activitat econòmica que
permetés una plena ocupació. Des de mitjan dècada dels setanta, les despeses públiques
creixents motivades per les polítiques socials i per una excessiva intervenció en
l'economia, juntament amb la reducció d'ingressos per la crisi econòmica, han provocat
en la major part de països l'aparició d'importants dèficits en els pressuposts de
l'estat.
Despoblament
Disminució de la població d'un territori
determinat.
Aquesta minva pot ésser deguda a un desplaçament de la població cap a uns altres llocs
o a un augment de les defuncions per damunt dels naixements. Als Països
Catalans, la
romanització comportà l'abandó progressiu dels nuclis de població
encastellats. Les
invasions bàrbares (s V), en devastar les zones planeres, hi degueren produir un
despoblament notable, fet que es repetí amb l'ocupació sarraïna (s VIII). L'avanç
de la conquesta cristiana cap al sud produí gradualment un despoblament temporal de les
zones situades entre cristians i musulmans. Fixada ja (s XIII) la població en tota
l'àrea catalana, oscil·là a compàs de les reiterades grans pestes medievals; només la
pesta negra (1348) provocà una pèrdua d'un 20% de la població del Principat. Al
s XV, la minva de població del Principat fou d'un 25%: la guerra contra Joan II
afectà especialment la Catalunya Nova, mentre que la qüestió remença feia abandonar
molts de masos de la Catalunya Vella i una bona part de la costa era abandonada a causa de
la pirateria algeriana. Al s XVII, l'expulsió dels moriscs (1609-11) representà per
al País Valencià la pèrdua d'un 25% del potencial humà al Principat afectà
només la vall de l'Ebre i la part inferior de la del Segre, i les grans pestes
originaren una minva d'un 20% de la població dels Països Catalans en 1647-52. També
foren sensibles, ja al s XIX, els efectes de la guerra del Francès (1808-14) i de
les lluites civils carlines; a la darreria del segle, la destrucció de les vinyes de la
fil·loxera provocà un nou despoblament i abandó de conreus, sobretot a la Catalunya
Nova, especialment sensible al Priorat. Després de les oscil·lacions causades per la
guerra civil de 1936-39, la tendència de la població a concentrar-se en grans nuclis
urbans i en localitats de la costa ha provocat el despoblament interior, sobretot a les
zones muntanyenques: les comarques que més població perderen en el període 1900-81
foren l'Alt Millars (74%), els Ports (68%), la Baixa Ribagorça (68%), el Racó (63%), el
Pallars Sobirà (60%), el Matarranya (58%) i el Priorat (55%).
Despotisme
il.lustrat
Sistema polític que alguns monarques del segle XVIII van
aplicar en els seus regnes consistent en unir l'autoritat reial amb la idea de progrés de
la Il.lustració. El rei vol utilitzar el seu poder absolut per a fer feliços a llurs
súbdits, però sense comptar-hi ("Tot per al poble, però sense el poble"). El
despotisme il.lustrat es caracteritza per l'absolutisme centralitzador, la
racionalització de l'administració, el foment de l'ensenyament i la recerca de la
modernització econòmica. Aquesta nova forma de govern, o experiència reformista, va
mostrar-se contradictòria: es pretenia promoure algunes reformes socials i econòmiques,
però deixant intacte el règim absolutista i l'organització estamental de la societat.
Els principals reis il.lustrats foren Frederic II de Prússia, Maria Teresa d'Àustria, la
tsarina Caterina II, Gustau de Suècia i Carles III d'Espanya.
Configuració del poder estatal, variant de l'absolutisme monàrquic, que
es donà a la segona meitat del s XVIII en molts estats europeus. És anomenat així
perquè hom hipostatitzà en una estructura política global bàsicament autoritària i
unipersonal una ideologia dimanant de la Il·lustració. Hom l'anomena també despotisme
ministerial, puix que en molts de casos l'efectiu detentor del poder no fou el
sobirà, sinó un "primer ministre" (Pombal, Tanuncci, Struensee, etc), o despotisme
legal, nom donat pels fisiòcrates per contraposar-lo a un "despotisme arbitrari". El despotisme il·lustrat no es donà en
determinats estats, bé perquè llur estadi d'evolució havia superat aquesta forma o
perquè no hi havia arribat. En el primer grup cal situar, d'una banda, els estats on la
formació econòmico-social imperant ja no era pròpiament la feudal en el sentit ampli,
com el cas de la Gran Bretanya, o de les Províncies Unides (on el capitalisme s'assentava
des de feia un segle pel cap baix, amb la conseqüència política d'un cert
parlamentarisme), i, d'una altra banda, els estats on l'absolutisme superfeudal havia
arrelat plenament des de feia temps i on la desagregació pre-capitalista que presentaven
feia inviable aquesta forma, com en el cas de França (malgrat els intents de 1770-76). Un
altre grup d'estats no havia arribat a un estadi d'evolució econòmica -bàsicament
agrària- suficient per a instal·lar ni tan solament un absolutisme superfeudal
centralitzat; tal fou el cas de Polònia (on alguns situen un "feudalisme
il·lustrat" o una "llibertat il·lustrada", segons la interpretació que
hom doni al fenomen), de certs estats germànics o itàlics (Estats Pontificis) i del
sud-est otomà. Cinc conglomerats en situacions relativament diferents en el grau
d'evolució, però semblants en el fet d'un progrés accelerat i notable en la
infrastructura (pel cap baix, des de l'època de la conjuntura favorable dels anys trenta:
augment demogràfic, de la producció i dels preus), havien d'esdevenir els més vistents
teatres d'implantació de la nova forma d'estat: l'imperi dels tsars (amb Caterina II), la
monarquia hispànica (amb Carles III i Pombal), l'imperi dels Habsburg (amb Josep II
sobretot), el mosaic prussià (amb Frederic II), una gran part de la península italiana
(Tanuncci a Nàpols, Leopold I a Toscana, Du Tillot a Parma, Carles Manuel III als estats
sards); els estats nòrdics presentaven una situació especial amb l'aïllat Struensee a
Dinamarca i el contradictori Gustau III a Suècia. La cronologia del moviment també
difereix segons els llocs, però hom en pot assenyalar, d'acord amb una conjuntura
política internacional, tres fases: ascendent (1748-63), de plenitud (1763-83) i
descendent (1783-89). Els trets essencials del despotisme il·lustrat poden ésser
estructurats així: sobre la base de l'absolutisme superfeudal, hom admet l'existència
d'un "contracte social" (entès de múltiples maneres, però que pretén el
suport dels sectors camperols i burgesos) que legitima l'autoritat unipersonal del
sobirà, autoritat que, de vegades, pot "consultar" una "corporació
suprema" representativa del sector políticament significatiu dels súbdits (aquesta
"corporació" esdevindrà de nova planta i tindrà com a finalitat d'enterrar
políticament els antics cossos intermedis, del tipus dels "parlaments"
francesos i d'altres, representants aïlladament de les oligarquies diferenciades:
noblesa, clericat, comunitats mercantils o artesanals, etc). Per tal que l'autoritat sigui
eficaç, hom organitza una xarxa burocràtica (tendència a la supressió de la venda de
càrrecs), i que alhora serveixi a la finalitat de centralització i homogeneïtzació,
sempre limitada per la perpetuació de la intocable societat estamentària (per
exemple, la tendència a l'alliberament dels serfs és molt feble, i fins i tot de vegades
es dóna una involució en aquest sentit: és el cas de Rússia). Les tensions internes i
internacionals fan que la fita bàsica de l'estat sigui de preservar la tranquil·litat i
la seguretat ("estat benefactor") i alhora d'expandir-se ("estat
militarista"); per això cal primordialment apaivagar els conflictes econòmics, amb
mesures que oscil·laran entre els pols d'un dirigisme "mercantilista" i d'un
pre-lliurecanvisme híbrid, amb especial atenció "fisiocràtica" pel camp, i, a
més, aconseguir un pressupost estatal elevat, a base de nous tributs o de l'elevació
dels existents, i d'altres expedients fiscals (els bancs centrals n'esdevindran, en part,
la conseqüència), un exèrcit fort, amb tendència a la professionalització, una
policia segura, lleis i jurisprudència estables i racionalitzades (vessant cap a la
codificació general i a l'assuaujament dels mètodes penals) i supressió, a l'interior,
de poders estranys a l'estat mateix, fonamentalment lluita contra el poder eclesiàstic,
en formes regalistes i nacionalistes en sentit ample; finalment, la hipòstasi
il·lustrada es mostrarà més vistentment en una certa llibertat de pensament, de premsa,
de cultes, etc, i en l'interès per l'ensenyament. La Revolució Francesa del 1789
significà una aturada generalitzada del despotisme legal, en el sentit que, d'una banda,
les classes feudals se situaren en posicions defensives i reaccionàries i, de l'altra,
que les classes interessades en una "hegemonia burgesa" pretengueren de
configurar un estat propi. Això no obstant, com a mínim fins el 1815 (i en certes zones
fins força més tard: és el cas espanyol), el fenomen se sobrevisqué a ell mateix en
formes peculiars i de contingut encara més contradictori (els extremismes
"despòtics" i "il·lustrats" s'arribaren a donar en un mateix estat i
en un mateix moment: per exemple, les reformes prussianes del 1807), i això sense admetre
la teoria del despotisme il·lustrat de l'imperi napoleònic. És important d'assenyalar
que no hi ha acord, sinó contradiccions i oposicions, de vegades totals, ni entre els
historiadors ni entre els teòrics, sobre la valoració dels elements que es barregen en
l'estructura del despotisme il·lustrat (fins i tot de vegades el que hom discuteix són
els fets mateixos) o sobre la qualificació global d'aquest fenomen: això no és més que
la constatació, a nivell específic, de l'interès en l'escorcollament d'allò que hom
podria anomenar períodes de crisi o formacions econòmico-socials de transició,
on es desenvolupa una important lluita teoricoideològica.
Desterrament (veure Bandejament)
Destur
Partit polític de Tunísia fundat el 1914 pel xeic
al-Ta'alibi per reivindicar la fi del protectorat francès i l'elaboració d'una
constitució (en àrab dustur). Promogué els disturbis de 1920-22, però la
repressió l'afeblí i es dividí entre els partidaris d'un règim democràtic i els que
volien romandre dins l'esperit tradicionalista i panarabista. Bourguiba, encapçalant el
primer grup, el reorganitzà i fundà el Parti Socialiste Destourien (1934), el qual es
posà al capdavant de la lluita contra els francesos. Després de la proclamació de la
independència (1956), lluità a favor de la república (1957); actualment, el partit
s'identifica amb l'estructura administrativa del règim de Bourguiba.
Desvinculació
Desvinculació de patrimonis. Legislació
complementària de les lleis desamortitzadores espanyoles del s XIX en virtut de la qual
foren posats en circulació els béns vinculats a la noblesa (mayorazgos) i
abolides les senyories jurisdiccionals. El problema de la necessitat de desvincular, que
ja s'havien plantejat els il·lustrats, tingué les primeres repercussions pràctiques els
anys 1798 i 1799, quan hom permeté la venda de predis vinculats sempre que el producte de
les vendes fos ingressat a la caixa d'amortització. El primer plantejament coherent del
problema no arribà, però, fins a les corts de Cadis, que decretaren l'abolició de les
senyories jurisdiccionals (6 d'agost de 1811). La durada d'aquestes mesures fou molt
efímera, puix que foren anul·lades amb la tornada de Ferran VII. Durant el Trienni
Constitucional hom avançà un pas més, primerament amb un decret de l'11 d'octubre de
1820, que desvinculava els mayorazgos, i després amb una llei del 3 de maig de
1823, que confirmava el decret d'abolició de les senyories del 1811. Al final del
Trienni, Ferran VII deixà novament sense efecte totes aquestes mesures, la confirmació
definitiva de les quals arribà després de la seva mort amb la regència de Maria
Cristina: legislació sobre mayorazgos (1836), reial ordre del 2 de febrer de 1837
i llei del 26 d'agost del mateix any (abolició de les senyories). A diferència de les
desamortitzacions eclesiàstica i civil, la desvinculació no implicava cap expropiació,
sinó que únicament permetia que fossin posades en venda les propietats abans vinculades,
i, per tant, donà lloc a importants transferències de terres. L'abolició de les
senyories eliminà, si més no formalment, les últimes restes de prestacions i relacions
de dependència de tipus feudal a Espanya.
. Legislació
complementària de les lleis desamortitzadores espanyoles del s XIX en virtut de la qual
foren posats en circulació els béns vinculats a la noblesa (mayorazgos) i
abolides les senyories jurisdiccionals. El problema de la necessitat de desvincular, que
ja s'havien plantejat els il·lustrats, tingué les primeres repercussions pràctiques els
anys 1798 i 1799, quan hom permeté la venda de predis vinculats sempre que el producte de
les vendes fos ingressat a la caixa d'amortització. El primer plantejament coherent del
problema no arribà, però, fins a les corts de Cadis, que decretaren l'abolició de les
senyories jurisdiccionals (6 d'agost de 1811). La durada d'aquestes mesures fou molt
efímera, puix que foren anul·lades amb la tornada de Ferran VII. Durant el Trienni
Constitucional hom avançà un pas més, primerament amb un decret de l'11 d'octubre de
1820, que desvinculava els mayorazgos, i després amb una llei del 3 de maig de
1823, que confirmava el decret d'abolició de les senyories del 1811. Al final del
Trienni, Ferran VII deixà novament sense efecte totes aquestes mesures, la confirmació
definitiva de les quals arribà després de la seva mort amb la regència de Maria
Cristina: legislació sobre mayorazgos (1836), reial ordre del 2 de febrer de 1837
i llei del 26 d'agost del mateix any (abolició de les senyories). A diferència de les
desamortitzacions eclesiàstica i civil, la desvinculació no implicava cap
expropiació,
sinó que únicament permetia que fossin posades en venda les propietats abans
vinculades, i, per tant, donà lloc a importants transferències de terres. L'abolició de les
senyories eliminà, si més no formalment, les últimes restes de prestacions i relacions
de dependència de tipus feudal a Espanya.
Determinisme
1. Doctrina i sistema filosòfics segons els quals qualsevol fet fenomènic
és resultat necessari d'un conjunt de determinacions que poden ésser expressades i
sintetitzades en una sèrie de lleis universals. El determinisme pot ésser establert en
relació amb l'ordre de la natura o de la conducta humana; en ambdues dimensions apareix
lligat al concepte de necessitat, en contraposició al de llibertat. La negació de la
llibertat que comporta tot determinisme pot ésser absoluta (determinisme pròpiament dit)
o bé atenuada (probabilisme). En relació amb el determinisme hom troba també el
problema de la previsibilitat, en el sentit que, en ésser acceptada l'existència d'una
llei determinant, hom ha d'acceptar igualment la possibilitat de predicció de fenòmens
futurs. L'extracció de lleis universals, pròpia del determinisme, pot ésser aplicada,
d'altra banda, als més diversos camps de la ciència: psicologia, sociologia, economia,
matemàtica, física, etc. Així, en el món sòcio-econòmic, el materialisme històric
analitza i interpreta la realitat social a partir de la seva infrastructura econòmica i
arriba a la conclusió que el xoc d'ambdues dimensions determina el pas d'una societat
esclavista a la feudal, de la feudal a la capitalista, i de la capitalista a una societat
primerament socialista i posteriorment comunista. En la psicologia, també, i més
concretament sobre la relació entre estats patològics i criminalitat, la concepció
determinista considera, a partir de casos estudiats, els crims violents com a motivats per
anormalitats psico-fisiològiques dels autors. En el mateix terreny hom troba el
determinisme psico-fisiològic, fonamentat en el fet de l'innegable influx del cos sobre
la psique, influx al qual hom dóna caràcter determinant. En el camp més específicament
filosòfic, el determinisme era present en la majoria dels pensadors grecs de
l'antiguitat: en concret, cal destacar el determinisme físic de Demòcrit i els
seus seguidors, que afirma la vigència d'unes lleis que regeixen els canvis de la
matèria, n'expliquen la constitució i són aplicables també a la totalitat dels actes
humans. Hi ha, d'altra banda, un determinisme metafísic, el qual pot ésser
atribuït, si més no en alguns aspectes, a diferents filòsofs de la modernitat: així,
Leibniz considera el judici com a necessitat lògica determinant de la voluntat (hom en
diu també determinisme psicològic); Hume afirma que la idea de la ciència com a
tal pressuposa la de determinisme; Kant postula que qualsevol acció és precedida per una
altra, que n'és determinant; Stuart Mill està convençut que la necessitat de la causa
de qualsevol acció comporta la negació de llibertat, etc. Tot i que la problemàtica del
determinisme va estretament relacionada amb el mecanicisme, l'atomisme i el fatalisme,
els termes mantenen llur pròpia especificitat. En aquest sentit hom només pot parlar
impròpiament de determinisme en teologia, en referir-se a doctrines com les de la predeterminació
i de la predestinació, i en al·ludir a qualsevol doctrina que negui el lliure albir.
2. Corrent del pensament geogràfic que intenta d'explicar els fets mitjançant la
influència decisiva dels condicionaments naturals. Hom no pot parlar d'un determinisme
absolut, per tal com no es dóna gairebé mai una dependència total entre els fets
físics i l'acció de l'home. Hi ha, però, una certa interconnexió. La influència dels
factors físics (relleu, clima, hidrografia, sòls, mantell vegetal) té un pes no gens
negligible segons les condicions tècniques, la voluntat i l'organització de cada lloc.
Hom pot admetre, doncs, que el determinisme existeix més o menys en funció del grau de
desenvolupament cultural i tècnic d'un grup humà concret. Els pobles molt endarrerits
culturalment (com els indígenes de l'Amazones o els pigmeus de la selva africana) en
sofreixen més acusadament les conseqüències. El determinisme geogràfic fou iniciat a
la segona meitat del s XIX per Ratzel i arrelà fortament en tota l'escola alemanya, en
contraposició al possibilisme francès encapçalat per Paul Vidal de La Blache. El
determinisme passà als EUA i tingué en Semple el seu principal exponent.
Deute
1. Deure jurídic de contingut patrimonial pel
qual un subjecte (deutor) ha d'observar respecte d'un altre (creditor) un determinat
comportament (prestació) consistent a donar, fer o no fer.
2. Quantitat que una persona o un organisme deu a una altra persona o organisme, tant si
es tracta de diners com de béns o de serveis.
Deute exterior
Deute públic emès en moneda estrangera els títols representatius del
qual són subscrits per ciutadans d'altres estats.
Deute públic
Endeutament de l'estat per la venda, al mercat, de títols representatius
d'aquest deute. L'emissió de deute públic és conseqüència del fet que cal igualar els
ingressos i les despeses de l'estat i que no sempre és possible d'aconseguir-ho
augmentant els imposts. Quan el deute públic és a un termini, és anomenat deute
flotant. A l'estat espanyol, aquest mecanisme començà a l'època de Carles III i
continuà durant tot el s XIX, i serví bàsicament per a finançar les despeses
extraordinàries provocades per les guerres. Entre el 1900 i el 1917 l'emissió de deute
disminuí molt, i tornà a augmentar entre el 1917 i el 1925 com a conseqüència de la
guerra del Marroc. A partir del 1925 les emissions de deute serviren fonamentalment per a
finançar la política d'obres públiques. El deute públic fou àmpliament utilitzat per
a finançar la guerra civil de 1936-39. Després del 1940, aquest mecanisme fou utilitzat
d'una manera habitual i en volums molt importants, i contribuí decisivament al procés
inflacionista, en ésser emès, fins els anys seixanta, deute públic pignorable en el
Banco de España.
Als Països Catalans, l'administració reial recorregué sovint a la creació d'un deute
flotant en sol·licitar préstecs, habitualment usuraris (del 20 al 37% d'interès anual)
i a curt terme. Amb les guerres de Pere III de Catalunya-Aragó, el deute augmentà i les
corts de Cervera (1359) hagueren d'aprovar la creació d'una imposició extraordinària,
que hom repetí sovint. La corona, a fi de consolidar l'enorme deute flotant, hi assignà
la major part de les seves rendes: així, els banquers Descaus i Olivella reberen diverses
viles valencianes i llurs rendes com a garantia de préstecs consentits al rei i a
l'infant Martí. Joan I assignà a Lucchino Scarampi una sèrie de drets reials (de
Mallorca, de les aljames, etc) per motius semblants; fraccions d'aquest deute foren
negociades i adquirides per diverses persones. Nobles i eclesiàstics s'endeutaren també
i vengueren censals i violaris garantits per les rendes de llurs castells o
senyories.
També la generalitat emeté censals i violaris, gairebé des del seu inici, per disposar
immediatament del donatiu de corts abans que fos recollit; quan ho era, servia per a fer
front a les pensions a les quals s'havia obligat. Molts municipis, amb permís
reial,
també recorregueren al deute públic: Barcelona i València foren els més destacats per
llur importància. A Palma de Mallorca, el deute públic ofegà constantment el
municipi,
puix que els seus creditors a causa del procés de conquesta de l'illa eren,
en llur majoria, barcelonins; els ingressos eren consignats per endavant al pagament de
les pensions, d'acord amb els termes del Contracte Sant. Amb la creació de les
taules de canvi (Barcelona 1401; València, 1407; etc) el deute públic adquirí un nou
impuls, puix que els municipis disposaren dels dipòsits de particulars per a
pagar-ne les pensions. El deute cresqué, però, per damunt les possibilitats de Barcelona amb els
préstecs consentits a Alfons IV de Catalunya-Aragó i al seu germà Joan II (censals
dels dos reis) i, especialment, amb els atorgats a la generalitat durant la guerra
civil de 1462-72 (censals nous); el 1468 calgué consolidar tot el deute i
suspendre les operacions de la taula de canvi: el 1489 foren reduïdes les taxes
d'interès de violaris i censals, i el 1609, a fi de pal·liar una nova crisi, fou fundat
el Banc de Barcelona. Però amb la guerra dels Segadors (1640-52) Barcelona
contragué tants de deutes, que li fou restringida la facultat de crear-ne, situació que
empitjorà amb la guerra de Successió: Felip V abolí, amb el decret de Nova Planta
(1716), el dret dels organismes autònoms catalans de concertar nous emprèstits i dotà
l'ajuntament borbònic de Barcelona amb una quantitat fixa, inalterable, una part de la
qual havia d'ésser destinada a satisfer les pensions del deute antic, ròssec que
s'extingí al s XIX.
Devaluació
Reducció, per part del govern, del valor d'una unitat monetària respecte
a les dels altres estats. Té per finalitat d'afavorir les exportacions abaratint el valor
de les mercaderies nacionals a l'exterior i alhora de disminuir les importacions per
l'encariment relatiu de les mercaderies estrangeres. Es tracta d'una mesura de política
econòmica que pot ésser aplicada en casos en què la balança comercial d'un estat és
deficitària, sobretot per raó d'una reducció de la capacitat de competir en els mercats
exteriors causada per nivells d'inflació superiors als dels altres estats. En aquest
sentit, es tracta d'una mesura conjuntural que pot anar acompanyada d'unes altres de
tendents a actuar en la mateixa direcció, bé directament sobre les causes de la
situació deficitària de la balança de pagaments (contracció monetària, política
fiscal antiinflacionista, polítiques específiques de redreçament sectorials), bé
només sobre els efectes d'aquest dèficit (política aranzelària, contingentament de les
importacions, subsidis a l'exportació). Des de la Segona Guerra Mundial fins el 1973,
període durant el qual fou vigent el sistema de canvis fixos establert a Bretton Woods,
la devaluació fou considerada una mesura excepcional que calia evitar o adoptar només
com a darrer recurs. En el sistema de canvis lliures, vigent d'aleshores ençà, les
devaluacions formals en el sentit anterior han deixat de tenir significat per a molts
països, ja que les monedes s'adapten contínuament a les exigències dels intercanvis
internacionals. Resten, però, els casos dels països que continuen amb polítiques
rígides de defensa de llur moneda o els dels països membres del sistema monetari
europeu, compromesos en la defensa d'una relativa estabilitat dels tipus de canvi entre
ells i pels quals la devaluació (o revaluació) és una sortida extrema.
La decaluació no s'ha de confondre amb la depreciació.
Dialèctica
Procés mental de comprensió del real mitjançant la contraposició i
la síntesi dels contraris, d'acord amb la mateixa condició de la realitat, sempre
complexa i constituïda per elements antitètics. La dialèctica, segons aquesta
definició, abasta tant el mode discursiu (dialèctica del pensament) de comprendre
la realitat, sempre dinàmica i integrada per un complex d'interrelacions, com aquesta
mateixa realitat (dialèctica de les coses). Ambdós aspectes han estat sempre
objecte de la investigació filosòfica, conscient del fet que el coneixement humà opera
per divisió i separació, tot i que vulgui abastar alhora la complexitat de totes les
relacions, i preocupada per la foscor d'aquestes mateixes relacions entre les coses, és a
dir, pel problema de la interrelació del real com un tot. Com a procés mental, doncs, la
dialèctica opera per divisions, contraposicions i síntesis parcials, però alhora
intueix, ni que sigui obscurament, la totalitat que hom suposa constitutiva del real, com
a harmonització de totes les contradiccions que la seva complexitat ofereix. En la
història de la filosofia occidental sembla que Heràclit fou el primer a entreveure la
dialèctica de les coses, en explicar la realitat per una lluita i superació d'elements
antitètics. Com a mode de pensament i art de la discussió, la dialèctica fou
configurada per Zenó i els sofistes, i Sòcrates en féu mètode de clarificació en les
idees mitjançant el diàleg, en el qual la ironia expressava la condició paradoxal i
àdhuc contradictòria de la realitat. Plató adoptà aquesta tècnica i concebé la
dialèctica com a ciència que, tot partint del sensible i de les veritats parcials de les
diverses ciències, assoleix, mitjançant la destrucció i progressiva superació
d'hipòtesis, les idees generals i el fonament del saber (dialèctica ascendent),
i, alhora, baixa des d'aquests nivells superiors fins a les realitzacions concretes (dialèctica
descendent). Hom pot dir, però, que en aquest doble procés no resta sempre gaire
clara la continuïtat: en el moviment ascendent marca sovint el nexe entre els particulars
i l'U, i en el descendent hom no veu a vegades la relació entre la idea general i la seva
aplicació al concret. Per això Aristòtil considerà la dialèctica com a mètode per a
obtenir conclusions probables, però no pas com a ciència veritable, i l'edat mitjana la
reduí a una manera correcta de pensar, tot identificant-la amb la lògica formal.
Diàleg Nord-Sud
Nom amb què és coneguda la Conferència sobre la
Cooperació Econòmica Internacional.
Diari Català
Primer diari català, fundat a Barcelona per Valentí Almirall
i Llozer el 4 de maig de 1879. En les suspensions utilitzà els títols "Lo
Tibidabo" (1879), "La Veu de Catalunya" (1880) i "Lo
Catalanista". Eixí fins el 30 de juny de 1881 en què fou suspès per Almirall arran
del seu trencament amb Pi i Margall. Defensà el republicanisme federal i intentà de
formar consciència catalanista. Prestà una atenció especial a la informació de les
comarques i procurà d'actuar com a portaveu de les classes populars.
Diari de Barcelona
Diario de Barcelona ("El Brusi").
Diari del matí, el més antic de l'estat espanyol, que aparegué a Barcelona l'1
d'octubre de 1792. Fou un periòdic conservador, catòlic, defensor dels interessos
econòmics regionals i monàrquic. Durant una gran part del s XIX representà plenament la
burgesia catalana i fou el periòdic més influent del Principat. El seu creador fou el
napolità Pere Pau Husson de Lapezaran, el qual aconseguí de Carles IV llicència per a
publicar un diari semblant als que ja sortien a Madrid, València i Sevilla, i el permís
municipal per a posar a la capçalera del diari l'escut de la ciutat de Barcelona.
Publicava avisos i anuncis, indicacions meteorològiques, el moviment del port i les
comunicacions, proclames oficials i notícies de l'estranger i era obert als més moderns
corrents científics. Era redactat en castellà, però ja el 1793 publicà poesies en
català referents a la Guerra Gran, i el 1796 hi acollí una interessant polèmica
lingüística sobre ortografia catalana. Durant l'ocupació napoleònica, en el període
d'oficialització del català aparegué amb el títol de "Diari de Barcelona i del
Govern de Catalunya", a partir del 22 de març de 1810; era redactat a doble columna,
en català i en francès. L'11 d'abril d'aquell mateix any i per remarcar el seu caràcter
d'òrgan del govern, fou anomenat "Diari del Govern de Catalunya i de
Barcelona". Fou castellanitzat l'1 de setembre en abandonar les autoritats
napoleòniques la política catalanitzant, i l'escut imperial substituí el de Barcelona.
El 28 de febrer de 1814 reprengué el nom originari. El darrer director d'aquesta etapa,
l'afrancesat Joan Andreu Ygual, fou destituït pel general Copons, que atorgà la
propietat del diari a Antoni Brusi i Mirabent el 6 de juny de 1814. Aquest inicià una
nova etapa, la més important del diari, que per aquest motiu fou conegut amb el nom
popular d'El Brusi. A partir del 1838, la nova etapa liberal coincidí amb la
direcció d'Antoni Brusi i Ferrer, fill de l'anterior; el periòdic entrà en una
etapa de plenitud, en millorar l'aspecte tècnic i prendre la direcció literària Joan
Cortada i Sala, el qual hi portà l'esperit de la Renaixença, estimulà la restauració
dels Jocs Florals (1859) i publicà en les seves planes les poesies que Joaquim Rubió i
Ors signava com Lo Gaiter del Llobregat. Fou el primer diari barceloní que dedicà
un espai al comentari dels concerts musicals, alguns signats per Pau Piferrer. Per aquest
temps hi entrà com a redactor Joan Mañé i Flaquer, que n'esdevingué director
(1867-1902) i féu del "Diario de Barcelona" l'òrgan conservador més important
dels Països Catalans. Mañé portà al periòdic Manuel Duran i Bas, Joan
Maragall, Josep
Coll i Vehí i Estanislau Renyals, entre d'altres redactors. Amb el segle actual,
s'inicià una certa decadència del periòdic, el qual deixà de representar els
interessos polítics i econòmics catalans i es limità a servir una minoria cortesana i
centralista. La davallada començà amb la negativa dels propietaris del periòdic a
secundar el moviment de la Solidaritat Catalana (1906) (el director, Miquel dels Sants
Oliver i els principals redactors abandonaren el periòdic) i continuà fins el 19 de
juliol de 1936, que se n'empararen elements d'Estat Català, els quals el publicaren en
català amb el títol de "Diari de Barcelona". El propòsit era de publicar un
diari amb el títol d'"Estat Català" (en sortí un sol número el 22 de juliol
de 1936), però, per indicació de la Generalitat, des del dia 24 el títol fou
"Diari de Barcelona: Portaveu d'Estat Català", i es publicà fins el 22 de
juliol de 1937, que un grup d'antics treballadors del periòdic formaren un comitè
d'empresa per tal de reivindicar-ne la propietat i fer novament sense reeixir en el
pròposit la publicació en castellà. Reprengué la publicació el 1940 (24 de
novembre), novament en castellà i mantenint la numeració anterior al 19 de juliol de
1936. Durant uns quants anys es captà novament el favor del públic pel seu
barcelonisme,
per la fidelitat a la causa monàrquica i per la millor acollida que donava a les
notícies aliades durant la Segona Guerra Mundial. Després, el tiratge disminuí
considerablement. Des de l'abril del 1962 publicà, a càrrec de Josep Faulí, una pàgina
setmanal dedicada a les lletres catalanes. Posteriorment publicà suplements dedicats a
poblacions veïnes. En crisi des del 1973, féu fallida el 1980. Entre 1982-84 subsistí
mitjançant fórmules autogestionàries i un tiratge curt, i el 1985 l'Ajuntament de
Barcelona n'adquirí la capçalera, que cedí al grup Zeta el 1986. Aquest en reprengué
la publicació íntegrament en català el 1987, sota la direcció de Josep
Pernau. El 1992
l'adquirí la Societat Emili i Carles Dalmau (ECD, SL), propietària també de "La
Mañana" i el "Nou Diari de Reus". A partir d'aquests tres diaris, des de
l'abril del 1993 hom féu cinc edicions simultànies per a Barcelona, Girona,
Lleida,
Tarragona i Reus amb el nom de "Nou Diari". Deixà de publicar-se el 1994.
Diari de Catalunya
1. Títol emprat per "La Veu de Catalunya" del 8
de juliol de 1900 al 13 de març de 1901.
2. Diari del matí, portaveu d'Estat Català, publicat
durant la guerra civil de 1936-39 en deixar de sortir el «Diari de Barcelona». Sortí
des del 15 d'agost de 1937 fins al 21 de gener de 1939.
Diari Oficial de la Generalitat
de Catalunya (DOGC)
Nom que prengué el 1936 el Butlletí Oficial de la Generalitat de
Catalunya, que deixà de publicar-se el 26 de gener de 1939. Amb la recuperació de la
Generalitat de Catalunya com a institució de govern, reaparegué el 5 de desembre de
1977. És l'òrgan d'edició oficial de les disposicions emanades de la Generalitat.
Diario de Sesiones de las Cortes Españolas
Publicació regular de les actes i del diari de sessions
del congrés dels diputats i del senat. Els diaris de sessions eren publicats i recollits
per la premsa. Cap al 1869 hom decidí d'editar les actes i els diaris des de l'assemblea
de Baiona (1808). Des de la fi del 1937 i fins a la fi de la guerra civil fou imprès a la
impremta del "Diario de Barcelona". És una font important per a l'estudi de la
història política de l'estat espanyol durant els ss XIX i XX.
Diàspora
1. Dispersió dels jueus per diverses contrades del
món. La causa principal foren les successives deportacions (l'assíria del 772 aC i les
babilòniques del 597 i del 586 aC) i la destrucció de Jerusalem (70 dC). Centres
importants de la diàspora foren Babilònia (s VI aC), Alexandria (s IV aC), Antioquia (s
III aC) i Roma (s I dC). Entre aquestes comunitats es mantingué sempre viu el sentiment
nacional i, alhora, l'esperança d'un retorn.
2. Dispersió d'un grup ètnic, religiós o cultural fora del seu lloc originari.
Dictablanda, la
Nom humorístic amb el qual fou conegut el règim de
transició presidit pel general Dámaso Berenguer (28 gener 1930 14 febrer 1931),
que substituí la Dictadura de Primo de Rivera, de la qual atenuà algunes disposicions
repressives. Hom l'aplica també al govern presidit per l'almirall Juan B.Aznar, que
preparà les eleccions del 12 d'abril de 1931.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder
posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es
caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur
exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat. Tot i que en
el sentit més ampli del terme ja a Atenes i en altres ciutats hel·lèniques sorgí un
règim dictatorial després de les reformes democràtiques de Soló, és a Roma on sorgí
el terme dictadura. La dictadura romana era un artifici admès pel mateix sistema
polític, mitjançant el qual hom suspenia el funcionament de les institucions polítiques
ordinàries durant una greu crisi en l'estat. La dictadura era instaurada per acord del
senat, i posteriorment el dictador fou nomenat pels comicis a proposta d'un cònsol;
generalment no durava més de sis mesos. Aquesta institució caigué en desús després de
les guerres contra Anníbal, però ressorgí uns quants anys més tard amb Sul·la (82 aC)
i Cèsar (50 aC), bé que només tenien en comú el nom amb les antigues dictadures.
Tot i que ja a la fi del colonialisme a l'Amèrica Llatina sorgiren dictadures, sobretot
de caire militar, el concepte modern de dictadura és utilitzat per a designar els règims
autoritaris sorgits després de la Primera Guerra Mundial, però cal diferenciar els
règims dictatorials de caire militar de les dictadures que se sostenen sobre unes
concepcions polítiques molt definides i generalment amb règim de partit únic i amb
sistema econòmic autàrquic. Després de la Primera Guerra Mundial la dictadura es
generalitzà per tot Europa i també per l'Amèrica Central i del Sud. Paral·lelament al
sorgiment del primer estat obrer (Unió Soviètica) i a la gran empenta del moviment obrer
europeu es produí el sorgiment de nous règims de caire dictatorial, sobretot en els
indrets on l'estat capitalista començava a trontollar (feixisme, nacionalsocialisme),
els quals prengueren la iniciativa política fins a la Segona Guerra Mundial, que
significà la desfeta d'aquests règims totalitaris, tot i que subsistiren dictadures,
tant de caire militar com híbrides (militars i feixistes). Amb el sorgiment de nous
estats socialistes i la tensió produïda per la guerra freda, els règims dictatorials de
caire militar s'estengueren per Àsia i l'Amèrica Llatina i es multiplicaren de nou arran
de la independència de les colònies africanes i asiàtiques. A les darreres dècades,
les dictadures són, als estats del Tercer Món, una realitat cíclica lligada a
l'evolució de la conjuntura econòmica mundial, a les oscil·lacions de la política
exterior dels EUA i a la major o menor tensió entre l'Est i l'Oest, però troben sempre
el terreny abonat per la feblesa de les estructures democràtiques i l'escassa
vertebració social d'aquelles nacions. A Europa, en canvi, l'enderrocament del règim
salazarista portuguès (1974), la mort del general Franco i la transició progressiva a la
democràcia a l'estat espanyol (1975-77) posaren terme a les dues darreres dictadures
clàssiques, si hom descompta la passatgera instauració a Turquia d'un règim militar
(1980-83).
Dictadura
de Primo de Rivera
Nom que hom dóna al període del regnat d'Alfons XIII en el
qual el general Miguel Primo de Rivera actuà de cap de govern amb poders dictatorials
(del 13 de setembre de 1923 al 28 de gener de 1930). Davant la incapacitat dels dividits
partits dinàstics per a crear un govern fort i eficaç que afrontés la radicalització
de la lluita obrera, amb l'augment de les activitats de protesta dels republicans i
nacionalistes, i que superés la situació de recessió econòmica, i davant les
conseqüències polítiques del desastre d'Annual, escàndol que arribà al mateix
rei (expedient Picasso), el general Primo de Rivera s'avançà a la discussió al congrés
amb un cop d'estat militar. Primo de Rivera formà un Directori militar amb la
missió d'establir l'ordre públic, suspengué el règim constitucional, establí una
rígida censura i prohibí tots els partits polítics i sindicats, llevat dels molt
lligats a la patronal. El general Martínez Anido, des de la direcció de
seguretat,
reprimí les tendències més revolucionàries del moviment obrer (anarcosindicalistes i
comunistes) i tolerà les activitats del reformisme socialdemòcrata (PSOE-UGT), que
col·laborà en diverses institucions de nova creació: intent d'implantació
d'institucions corporatives (comitès paritaris, l'Organización Corporativa Nacional,
etc). La política del règim portà nombrosos sectors a un afrontament amb el govern
(especialment entre els intellectuals, estudiants, col·legis professionals, etc) i
accentuà la radicalització dins els mateixos partits monàrquics i l'exèrcit, fins a
intentar dues vegades el canvi de govern: la Sanjuanada (juny del 1926) i l'intent de
Sánchez Guerra (gener del 1929). La política econòmica anava vers un moderat dirigisme
estatal en la indústria i la promoció d'obres públiques (plans hidràulics, de
carreteres, etc), i facilità la creació de monopolis (petroli) i les inversions
estrangeres (telèfons, indústria química, metal·lúrgica, etc). El ministeri de
finances no pogué mantenir la cotització de la pesseta; la seva política inflacionista
per a equilibrar els pressuposts augmentà el dèficit estatal. El problema del
protectorat del Marroc fou resolt amb la cooperació amb França; el desembarcament de
tropes a Alhucemas (setembre del 1925) posà fi en pocs mesos a les activitats del líder
Abd el-Krim. La constitució d'un directori civil (desembre del 1925), no ajudà el règim
a aconseguir un suport popular. La Unión Patriótica, partit únic, només aconseguí
d'aplegar un sector molt limitat de la dreta. L'assemblea nacional consultiva no
aconseguí d'ésser presa en consideració, alhora que l'oposició augmentava en tots els
sectors. Primo de Rivera anà perdent la confiança de sectors de l'exèrcit a causa de la
seva política (supressió de l'arma d'artilleria). Les classes dominants, que començaven
a ésser afectades per la crisi econòmica de l'any 1929, deixaren de sostenir Primo de
Rivera, i Alfons XIII mateix intentà de salvar la institució monàrquica
retirant-li el suport, la qual cosa l'obligà a dimitir.
La Dictadura de Primo de Rivera als Països Catalans
En un principi, les ambigües promeses regionalistes fetes per Primo de Rivera feren que
els sectors conservadors de Catalunya, i en especial la Lliga, donessin llur suport al cop
d'estat. Tanmateix, pel decret de 18 de setembre de 1923, anomenat de Repressió del
Separatisme, hom sotmetia als tribunals militars els atacs a la unitat de la pàtria i
prohibia l'ús de la bandera catalana, i també del català, en les corporacions
públiques del Principat. La ruptura definitiva no s'esdevingué, però, fins al 9 de
gener de 1924, quan Primo de Rivera comunicà als prohoms de la Unión Monárquica
Nacional, la Federació Monàrquica Autonomista i la Lliga Regionalista la seva intenció
de destituir les diputacions provincials i, per tant, la Mancomunitat; només
els membres de la Unión Monárquica ho acceptaren, i Alfons Sala substituí Puig i
Cadafalch en la presidència de la Mancomunitat. L'oposició s'estengué arran de fets com
la destitució dels professors de les institucions docents de la Mancomunitat (maig del
1924) o l'inici de l'afer del Col·legi d'Advocats de Barcelona (que havia d'acabar pel
març del 1926 amb la destitució i bandejament de la junta directiva presidida per Ramon
d'Abadal, i també amb la definitiva dissolució de la Mancomunitat, pel juliol del 1925).
Així mateix, la CNT hagué de passar a la clandestinitat (maig del 1924). Acció
Catalana, des de l'octubre del 1923, condemnà el nou règim, impulsà un document de
greuges, signat per Massó i Llorens i adreçat a la Societat de Nacions (abril del 1924),
i s'uní després als esforços de Joan Estelrich davant dels congressos de les
Nacionalitats Europees (celebrats anualment a partir del 1925); membres d'Estat Català
prepararen el complot, fracassat, de Garraf contra el rei (maig del 1925), i poc temps
després Macià intentà la invasió des de França (fets de Prats de Molló, pel novembre
del 1926). Unes altres accions de força foren l'atac anarquista contra la caserna de les
Drassanes de Barcelona (relacionat amb els fets de Bera, novembre del 1924) i la
participació d'elements militars de Tarragona en el complot de la nit de Sant Joan del
1926. Posteriorment, Primo de Rivera endurí la seva política: topà fins i tot amb
sectors de l'Església, i especialment amb el cardenal Vidal i Barraquer, en
oposar-se a
l'ús del català en les predicacions (1928). L'agreujament de la qüestió catalana donà
un major pes als grups catalanistes no monàrquics; facilità un clar compromís d'una
gran part del catalanisme amb el republicanisme i bandejà, en certa mesura, l'anterior
influència de la Lliga al Principat. Al País Valencià, Primo de Rivera
permeté, al començament, una certa activitat a les organitzacions valencianistes
(Acció Valenciana
pogué impulsar, al principi del 1924, la redacció d'un avantprojecte de Mancomunitat
Valenciana), alhora que no autoritzava el grup esquerrà de Pàtria Nova. De tota manera,
a partir del 1925 només permeté determinades activitats culturals (el 1927 aparegué la
revista «Taula de Lletres Valencianes», i el 1928 hom creà l'editorial
L'Estel). Amb això, el valencianisme republicà s'aproximà al blasquisme.
Semblantment, a les Illes,
el regionalisme polític es refugià fonamentalment en les activitats culturals
(així, a
Mallorca, amb l'Associació per la Cultura de Mallorca, creada el 1923, o amb la revista
«La Nostra Terra», apareguda el 1927); a més, amb la crisi dels partits
dinàstics,
especialment del partit conservador, hom facilità, ja el 1930, tant el pas d'elements
mauristes cap al moviment regionalista com l'inici d'una certa reorganització dels grups
republicans.
Dictadura
del proletariat
Règim polític propi de la transició de la
societat capitalista a la societat comunista. Es caracteritza pel fet d'ésser
l'instrument de la revolució proletària i com a dominació del proletariat sobre la
burgesia. Hi subsisteix la divisió de la societat en classes, i encara s'hi dóna una
classe dominant, el proletariat, amb una monopolització per aquesta classe de tots els
mitjans de producció, i un poder d'estat, el poder del proletariat, que sotmet els seus
enemics de classe. Hom en troba la primera formulació a la Crítica del programa de
Gotha de Karl Marx, però és en les obres de Lenin on fou teoritzada i més
extensament definida, sobretot en L'estat i la revolució (1917). La teorització i
aplicació de la dictadura del proletariat ha comportat polèmiques dins el moviment
obrer, entre l'anarquisme i la socialdemocràcia, que n'han negat la necessitat o la
viabilitat. N'hi ha diverses modalitats, bé que la característica comuna és la de la
necessària direcció política de la classe obrera (dictadura democràtico-popular,
democràcia popular).
Dictadura
democràtico-popular
Règim polític format per l'aliança de la classe
obrera, els camperols i la petita burgesia urbana, sota la direcció política de la
classe obrera. És una forma específica de la dictadura del
proletariat, i ha estat instaurada a la República Popular de la Xina.
Dieta
Assemblea política de caire legislatiu i deliberatiu que es reunia al
Sacre Imperi, Polònia, Dinamarca, Hongria, Croàcia, Suècia i la Confederació
Helvètica. La dieta germànica era d'origen carolingi, i era convocada per
l'emperador del Sacre Imperi, el qual fixava també el lloc de reunió; hi assistien bisbes, abats, ducs, comtes, alguns senyors feudals
designats i, des del 1225, representants de les ciutats. Consolidada per la Butlla d'Or
del 1536, comprenia tres col·legis: el dels electors, el dels prínceps i el de les
ciutats imperials. Els temes eren discutits per col·legis i sotmesos a l'assemblea
general, que els votava; les conclusions havien d'ésser ratificades per l'emperador.
Desaparegué el 1806, però fou restablerta el 1814 a Frankfurt amb el nom de Bundesrat,
fins el 1866, i fou anomenada Reichstag des del 1871. La dieta polonesa fou
inaugurada el 1331 i regulada el 1468; era composta només per nobles. Paralitzà l'acció
reial a causa del poder de liberumveto de què disposaren tots els membres des del
1651 fins al 1792. La dietadanesa era formada, al s XV, per 7 bisbes i 20 nobles,
que elegien el rei i el controlaven. La lluita del rei i la burgesia contra la dieta durà
fins el 1660, que la burgesia il·lustrada assolí el control i atorgà el poder executiu
al rei. Laderrota del 1813 i la revolució del 1848 la democratitzaren. Els estats de
l'imperi Austríac elegiren, cadascun, des del 1860, una dieta (Croàcia-Eslavònia i
Hongria des del 1867). La dieta hongaresa es componia de 90 diputats electes i uns
quants membres de dret. Totes les dietes austríaques eren independents entre elles i
s'ocupaven de tots els afers no reservats al govern central de Viena o Budapest. La dieta
sueca, fundada el 1345, obtingué grans poders el 1719, però el 1772 Gustau III en
reduí les prerrogatives. Fou dividida en dues cambres el 1866, i fou reunificada el 1971.
La primera dieta dela Confederació Helvètica fou convocada el 1481. S'ocupava
dels afers confederats, però respectava l'autonomia cantonal. Dissolta el 1797, fou
restablerta per Napoleó I el 1803.
Dieta de Frankfurt
Assemblea formada pels representants dels estats de la Confederació
Germànica i que en constituïa l'òrgan de govern. Creada al congrés de Viena (1815)
i presidida per Àustria, funcionava com una assemblea federal, però disposà dels
recursos financers i militars necessaris. Les rivalitats entre Àustria i Prússia,
després de la victòria prussiana a Sadowa (1866), portaren a la dissolució de la
Confederació i de la dieta.
Diferenciació
social
Procés mitjançant el qual individus o grups adquireixen funcions
diferents i especialitzades amb llurs corresponents status. La diferenciació pot
ésser interna o entre grups. En el primer cas, respon a la divisió del grup en subgrups
que acompleixen diferents funcions en una situació d'igualtat; quan hi ha superioritat o
inferioritat, la diferenciació es converteix en estratificació. En el segon cas,
expressa les diferents agrupacions per motius de funció, rang, cultura, interessos, etc,
que són causa i dinàmica de l'evolució social.
Diktat
Tractat imposat. El terme fou emprat pels alemanys per a designar el
tractat de pau (Versalles, 28 de juny de 1919) que conclogué la Primera Guerra Mundial,
per significar que havia estat imposició dels vencedors i no fruit de negociació. Hom
també donà aquest nom al tractat imposat a Itàlia pels aliats en acabar la Segona
Guerra Mundial.
Dimissió
Renúncia d'un càrrec polític o de confiança. Per a
produir efectes ha d'ésser acceptada pel superior que el nomenà.
Dinamo
Màquina elèctrica rotativa que genera corrent continu.
En la forma constructiva més freqüent consta d'una carcassa cilíndrica de fosa, de
ferro o d'acer, que té fixats a l'interior uns electroimants anomenats pols (sempre
en nombre parell), cadascun amb la seva bobina alimentada amb corrent continu, els quals
creen uns camps magnètics d'excitació. Aquest conjunt de pols magnètics és anomenat inductor.
A l'interior de la carcassa, concèntric amb la corona de pols, hi ha un cilindre,
anomenat induït, giratori, muntat sobre l'eix de la màquina i fet de discs de
xapa magnètica empilats, amb unes ranures a la perifèria, en les quals van unes bobines
de conductor formant l'enrotllament. Aquesta classe d'induït és anomenada de
tambor; en la primitiva màquina de Gramme, actualment en desús, l'induït era d'anell.
Els extrems de les bobines de l'induït connecten amb unes pastilles de coure (delgues),
que formen una corona anomenada col·lector, on fan contacte per fregadís unes escombretes
de carbó. Per a l'excitació de l'inductor són emprats dos procediments: l'excitació
independent en què el corrent arriba d'una part exterior, i l'autoexcitació,
en què la mateixa dinamo forneix el corrent d'excitació. Segons la forma de connexió de
l'inductor (en sèrie, en paral·lel o mixta) hom parla de dinamo sèrie, dinamo
paral·lel o dinamo 'compound'. En girar l'induït, els conductors de les
ranures tallen les línies dels fluxos magnètics creats per l'inductor, i per aquest
motiu hi són induïdes unes forces electromotrius (fem) que se sumen les unes amb les
altres i són recollides a les escombretes. Aquesta fem és proporcional a la velocitat de
l'induït. De fet, el corrent i la tensió (fem), pels conductors de l'enrotllament, són
alterns, però el col·lector els rectifica i, així, la dinamo dóna tensió i corrent
continus.
Diner
Usat generalment en plural (diners). Contrapartida, generalment
acceptada,
en la compra-venda de béns i de serveis. A més d'ésser un mitjà de pagament si
no ho fos, l'intercanvi s'hauria de limitar a la permuta, el diner serveix
com a unitat de compte i com a reserva de valor. Com a unitat de compte permet de mesurar
homogèniament el preu de tots els béns, de manera que es puguin comparar els uns amb els
altres. Com a reserva de valor, permet de separar considerablement en el temps les dues
parts de la transacció que en la permuta tenen lloc simultàniament. El qui rep diner en
canvi del lliurament d'un bé o servei pot utilitzar en qualsevol moment el poder de
compra que la seva acceptació general li confereix i que constitueix una forma important
de conservació de la riquesa. El diner es pot presentar en forma de monedes de diferents
metalls. El valor de les monedes corresponia inicialment al pes equivalent del metall
sense monetitzar, i en aquest sentit hom parla de diner de ple contingut (o real),
per oposició al diner nominal, que és aquell del qual no té pràcticament cap
valor material el signe representatiu utilitzat. Si hom exceptua la moneda que, sense
gaire valor material, circula per als pagaments de poca importància, el diner nominal és
avui l'únic existent, i consisteix en reconeixements de deute bancaris. Aquests poden
ésser de dues classes: els bitllets del banc central i els dipòsits a la vista del
públic en els bancs. Els primers tenen la denominació de curs legal, puix que els
creditors no poden refusar que el reemborsament de llurs crèdits els sigui fet en
bitllets del banc central. Els dipòsits a la vista en els bancs són utilitzables per
llurs titulars com a mitjà de pagament, a través de l'extensió d'un xec bancari o de la
prèvia conversió d'aquest en diners del banc central. El fet que tant els bitllets com
els dipòsits a la vista siguin reconeixements de deute dels bancs explica el fenomen de
la creació del diner. El banc lliura un crèdit contra ell mateix i, pel fet que aquest
crèdit pugui ésser utilitzat immediatament pel beneficiari com a pagament, crea
diner,
cosa que en alguns casos fa per pròpia voluntat, i en uns altres en compliment de la
missió que té encomanada com a banquer del tresor públic i dels altres bancs i
administrador de les reserves de divises de l'estat. Els altres bancs, en no tenir
actualment facultat per a emetre bitllets, només poden crear diner bancari, que adopta la
forma de dipòsit a la vista. La quantitat d'aquest dipòsit pot excedir en molt el valor
d'aquells bitllets, els quals, però, resten blocats en garantia de la capacitat del banc
de reemborsar els dipòsits en cas que llurs titulars ho exigeixin. La quantitat de diner
que el públic (consumidors i empreses) vol tenir en el seu poder constitueix la demanda
de diner, que té una relació directa amb el nivell d'activitat econòmica i que hom
contraposa a l'oferta de diner: quantitat de diner realment existent i sobre el
qual el govern pot actuar en sentit expansiu o contractiu, satisfent o no aquella demanda.
Atès, d'altra banda, que el diner creat pels bancs és un múltiple del diner del banc
central que posseeixen, és clar que el control d'aquest suposarà el del diner
bancari. Tanmateix, aquest mecanisme de control és limitat, en primer lloc, per la quantitat de
diner del banc central que és a les mans del públic i que pot afectar la desitjada
distribució entre bitllets i dipòsits a la vista i, en segon lloc, pel fet que els bancs
poden alterar la proporció entre el diner que creen i el diner del banc central que tenen
en caixa.
Diner negre
Usat generalment en plural (diners negres). Diner obtingut
dels guanys fets sense deixar-ne constància en els registres obligatoris per tal de
defugir la tributació o usar-los en activitats paral·leles o il·lícites. Anomenat
també diner brut o diner B, té l'origen en activitats il·legals (fraus comptables,
prostitució, droga, robatoris) o en l'economia submergida, i en són refugis els
anomenats paradisos fiscals, i els centres off-shore, on hom n'intenta el
blanquejament. Els estats en persegueixen els tenidors per obligar-los a tributar.
Diplomàcia
Organització o procediment per a establir i mantenir
relacions internacionals, mitjançant tractes i negociacions, i per a representar-hi un
estat. Existeix des de l'aparició dels primers sobirans, però no adquirí un caràcter
d'organització fixa, amb ambaixadors permanents, fins a la fi de l'edat mitjana. Al
s XI l'Església enviava legats a les corts cristianes per tal d'evitar la
intromissió del poder reial en els afers eclesiàstics. D'altra banda, al s XII ja
hi havia un sistema d'enviats entre Venècia, Gènova i Pisa, i al s XV aparegué a
Catalunya-Aragó i als estats italians la diplomàcia organitzada d'acord amb les
exigències dels estats moderns, sistema que s'estengué amb l'aparició d'aquesta
diplomàcia a Europa. La diplomàcia determinà la creació d'organismes i de normes,
sobre la base de les quals s'ha format en bona part el dret internacional. Des del
congrés de Viena del 1815 hi ha quatre categories de representants diplomàtics:
ambaixadors, enviats extraordinaris o ministres plenipotenciaris, ministres residents i
encarregats de negocis. Des d'aleshores, però, i especialment després de les dues
guerres mundials, hom tendeix a les organitzacions suprastatals per tal de reduir les
tensions diplomàtiques (Societat de Nacions, 1919-46; Organització de les Nacions
Unides, des del 1945).
Als Països Catalans, des de l'edat mitjana, foren enviats ambaixadors o procuradors a les
corts veïnes amb caràcter ocasional. Les llargues estades dels ambaixadors a la cort
pontifícia acabaren fent-se permanents, vers el s XV. D'altra banda, els cònsols
catalans en ports estrangers i els estrangers en els ports catalans tenien
subsidiàriament el caràcter d'enviats, i en cas de necessitat actuaven com a
tals. Hom
solia confiar les ambaixades a d'altres països a un jurista i un mercader, assistits d'un
secretari, pel caràcter comercial que solien tenir. La intensa activitat diplomàtica de
Joan II de Catalunya-Aragó amb els països propers Castella, França, estats
italians determinà que disposés d'una organització diplomàtica regular superior
a l'habitual a l'Europa del seu temps. Amb Ferran II de Catalunya-Aragó, a causa de la
unió amb Castella, els enviats reials no sempre representaren només els interessos
catalans, sinó també els de la monarquia castellana. Els darrers grans diplomàtics
catalans foren Hug de Montcada i Miquel Mai. La ulterior centralització administrativa
dels Habsburg hispànics llevà als Països Catalans la facultat de relacionar-se
diplomàticament amb caràcter autònom, i a partir de Felip II de Castella disminuí
progressivament la presència de catalans en els càrrecs diplomàtics conferits per la
cort dels Habsburg. Els organismes autònoms catalans, però, exerciren llurs activitats
diplomàtiques per a tractar i fer pactes amb potències estrangeres en ocasions
extraordinàries (pacte amb França, en 1640-41, durant la guerra dels Segadors; amb
Anglaterra, el 1705, en la guerra de Successió), facultat que fou radicalment abolida pel
decret de Nova Planta (1716).
Diputació del
general
Institució del Principat de Catalunya i dels regnes de
València i d'Aragó coneguda també amb el nom de generalitat.
Diputació
del Principat de Catalunya
Nom amb el qual es dirigí a les corts de Madrid de 1789 la
representació catalana per assistir al jurament de l'infant Ferran com a successor de
Carles IV d'Espanya, actitud que indicava un rebuig de la situació creada pel decret de
Nova Planta de 1716.
Diputació
General de Catalunya
Organisme polític consultiu creat pel pretendent carlí
Carles VII (26 de juliol de 1874). Fou constituïda a Sant Joan de les Abadesses l'1 de
novembre i dissolta a l'agost del 1875 quan la Seu d'Urgell fou ocupada per l'exèrcit
alfonsí. La presidí Rafael Tristany (1874-75), cap de l'exèrcit carlí a Catalunya i,
els darrers mesos, Francesc Savalls. Publicà un "Boletín Oficial del Principado de
Cataluña". El pretendent carlí intentà de presentar-la com un primer pas cap al
restabliment dels furs catalans.
Diputació
permanent
Òrgan col·legiat de cada una de les cambres legislatives
de les corts generals que té com a missió assumir les facultats que corresponen a les
cambres quan aquestes han estat dissoltes o n'ha expirat el mandat i vetllar pels poders
de les cambres quan aquestes no estan reunides.
Diputació
provincial
A l'estat espanyol, organisme que forma part de
l'administració local, dotat de certes competències administratives per al govern i
l'administració autònoma d'una província. Fou creat (1812) per la constitució de Cadis
a cada província de la monarquia espanyola en substitució de les juntes territorials
sorgides amb la revolució antinapoleònica. Hom formà, entre altres, la diputació
provincial de Catalunya (1812), la de València i la de Mallorca (1913). Els seus membres
eren d'elecció popular i en nombre proporcional al d'habitants de la província. Havia
d'administrar-ne el territori, com a superior jeràrquic dels seus ajuntaments, i vetllar
pels seus interessos peculiars; era sotmesa, d'altra banda, a l'autoritat fiscal i
política del govern central. El govern absolutista de Ferran VII l'abolí immediatament
(1814); restablerta durant el Trienni Liberal (1820-23), desaparegué novament fins a
1835-36, que fou adaptada a la nova divisió provincial del 1833; la guerra carlina,
però, n'impedí el funcionament normal, i, acabada la guerra, la llei provincial del 1845
en reduí les atribucions, restablertes el 1870 i conservades en part durant la
Restauració. Durant la República, les diputacions foren suprimides i substituïdes per
mancomunitats de municipis d'àmbit provincial, regides per la Llei de Bases Municipal de
1935. El franquisme reinstaurà les diputacions, que es regiren pel decret del règim
local del 1955; els diputats eren designats directament pel govern. La Constitució del
1978, malgrat que instaurà les comunitats autònomes, conservà les diputacions, llevat
de les comunitats autònomes uniprovincials. Per la seva banda, les diputacions forals de
Navarra, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, que des del s XVIII gaudeixen d'un règim
diferenciat (el govern autonòmic navarrès rep el nom de Diputación Foral de Navarra).
El 1985, la Llei de Bases del règim local establí el funcionament i les competències de
les diputacions provincials. El ple és l'òrgan màxim de govern, i el president, el
càrrec més alt. El nombre de diputats depèn de la població de la província, i la seva
designació, distribuïda segons els partits judicials, és duta a terme a partir dels
resultats de les eleccions municipals per cada partit judicial.
Als Països Catalans la creació de les diputacions provincials representà una certa
autonomia administrativa després d'un segle de centralització a ultrança, bé que la
divisió provincial del 1833 desarticulà el Principat i el País Valencià en quatre i
tres entitats aïllades, respectivament. Aquest inconvenient fou finalment obviat el 1913
quan el govern central, fortament pressionat per Catalunya, autoritzà la unió de les
diputacions provincials que s'hi avinguessin (1913). Al Principat es creà la Mancomunitat
de Catalunya (1914), suprimida, però, el 1925 per Primo de Rivera. Al País Valencià
no arribà a tenir cos una organització similar. El 1931, amb la República, fou creada
la Generalitat de Catalunya, que substituí les quatre diputacions provincials, les
quals, tanmateix, foren restablertes el 1938 (Lleida) i el 1939, acabada la guerra civil i
amb el franquisme; la diputació de Barcelona conservà, però, algunes funcions de més
que les altres, com a conseqüència dels serveis de la Mancomunitat i de la Generalitat,
dels quals es féu càrrec, i com a liquidadora del deute creat per aquelles. Amb la
Constitució del 1978, la diputació de Balears fou suprimida, atès que es tractava d'una
comunitat autònoma uniprovincial, mentre que han subsistit al País Valencià i a
Catalunya. Especialment a Catalunya, la superposició d'atribucions entre la Generalitat i
les diputacions provincials ha estat font de conflictes.
Diputació Provisional de la
Generalitat de Catalunya
Organisme polític constituït per representants dels ajuntaments del
Principat de Catalunya (45 diputats, un per cada partit judicial), els quals aprovaren (14
de juliol de 1931) el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya elaborat a
Núria.
Diputat -ada
Persona que esdevé, per elecció, membre d'una cambra o
parlament. A l'estat espanyol, a partir de la constitució de Cadis (1812) i fins al 1939,
i de nou a partir del 1977, anomenats diputats a corts els membres designats
directament pels electors per a formar part de les corts4 2). Al Parlament de
Catalunya, segons l'Estatut d'Autonomia del 1932, eren elegits per a un màxim de 5
anys per les circumscripcions del Principat (ciutat de Barcelona, província de Barcelona,
Girona, Lleida i Tarragona); l'Estatut del 1978 fixa en 4 anys la durada de la legislatura
i estableix que l'elecció dels diputats ha d'ésser feta amb criteris de representació
proporcional. Els diputats són inviolables pels vots i opinions que emeten en l'exercici
de llur càrrec.
Direcció Central
de les Societats Obreres de Barcelona
Organisme constituït l'octubre del 1868 per les societats obreres de
Barcelona. Des del 23 de febrer de 1869 s'anomenà Centre Federal de les Societats
Obreres de Barcelona.
Directori
Règim de l'estat francès establert per la Constitució de l'any III
(setembre del 1795). Aquesta constitució, que donà nom al període de la història de
França comprès entre el 26 d'ocubre de 1795 (4 de brumari de l'any IV) i el 9 de
novembre de 1799 (18 de brumari de l'any VIII) i creà una república dirigida per la
burgesia de negocis, més moderada que la del 1789. Instituí dos consells legislatius,
els Cinc-cents i els Ancians (250 membres), que, elegits per sufragi censual en dos graus,
tenien, respectivament, la iniciativa de les lleis i les votaven; el Directori, format per
cinc membres, era elegit pels Ancians entre una llista de cinquanta membres proposada pels
Cinc-cents; legislatiu i executiu eren renovats anualment, els consells en un terç i el
Directori en una cinquena part; aquest darrer nomenava els ministres, però no controlava
les finances, que eren gestionades per comitès especials nomenats pel legislatiu.
Elegides les cambres (21 d'octubre), la majoria fou termidoriana i el Directori fou format
pels ex-convencionals regicides Reubell, Barras, La Réveillière, Letourneur i Sieyès,
el darrer dels quals fou substituït per Carnot. La seva política tendí a recolzar-se en
els jacobins, però l'esquerranisme de Babeuf els decantà cap als moderats, els quals
s'aliaren amb els contrarevolucionaris (Club de Clichy) i venceren en les eleccions de
març de 1797; pel maig, Letourneur fou susbtituït per Barthélemy en el Directori. Es
preparà un cop d'estat pro-monàrquic, però Barras, Reubell i La Réveillière, el
triumvirat, l'aturaren el 18 de fructidor de l'any V (4 de setembre de 1797): destituïren
Barthélemy i Carnot (substituïts per Merlin de Douai i François de Neufchâteau), i
canviaren la composició dels consells amb l'ajut de Bonaparte. Pel maig del 1798 les
noves eleccions afavoriren els jacobins, però el Directori anul·là llurs actes, mentre
Treilhard substituïa Neufchâteau; aleshores hom intentà una política de reformes. Les
eleccions d'abril de 1799 també afavoriren els jacobins, mentre que pel maig Reubell era
substituït per Sieyès, el qual intentà una política de caient esquerrà i aconseguí,
d'acord amb els consells i els generals descontents, la substitució de Treilhard, Merlin
i La Réveillière per Gohier, Ducos i Moulin (cop d'estat del 30 de pradal de l'any VII
[18 de juny]). Per l'agost els jacobins foren desbancats. Sieyès, per tal d'oposar-se als
monàrquics i estabilitzar el govern elegí un militar, Bonaparte, el qual amb el cop
d'estat del 18-19 de Brumari de l'any VII (9-10 de novembre) substituí el Directori pel
Consolat.
Directori militar
Govern que administrà Espanya provisionalment (15 de setembre de 1923
3 de desembre de 1925) després del cop d'estat del general Primo de Rivera des de
la capitania de Catalunya. Primerament fou format un directori provisional, que cedí el
poder a Primo de Rivera quan arribà a Madrid. El dictador establí el veritable directori
militar, en el qual figuraren vuit generals representatius del mateix nombre de
regions militars, el contraalmirall marquès de Magaz i el coronel Nouvilas com a
secretari. Els propòsits del nou govern foren de tapar l'escàndol de la guerra del
Marroc i de restaurar l'ordre social mitjançant els recursos militars. Fou succeït per
una dictadura civil (1925-30).
Dirigisme
Política estatal consistent a
orientar l'activitat econòmica de l'estat mitjançant una intervenció directa o
indirecta. Aparegut a partir del New Deal, la seva pràctica s'ha generalitzat en
la majoria d'estats capitalistes des de la Segona Guerra Mundial. Bé que atacat pels
partidaris del liberalisme econòmic, ha permès de fer cara a nombroses crisis de
funcionament del sistema i ha estat institucionalitzat a través dels plans econòmics.
Discriminació
Infravaloració d'un grup per part d'un altre i el corresponent
comportament de segregació. És deguda generalment a causes econòmiques, però sovint hi
ha implicades motivacions de caràcter social, racial, lingüístic, religiós, etc. Els
fenòmens discriminants responen a unes situacions de contradiccions entre classes o grups
socials, en les quals l'estament més proper al poder intenta d'imposar un estat
d'inferioritat al grup discriminat. La discriminació racial, portada a terme pels
grups racials dominants en un estat, procura la segregació d'altres grups racials i
àdhuc ètnics de la vida política, com també la minva de llurs drets socials i llur
promoció econòmica. Fou exercida, de forma oficial, pel govern de la República de
Sud-àfrica del 1948 al 1991.
Discriminació
de preus
Possibilitat de vendre un mateix producte a preus
diferents en un període de temps. L'expressió es refereix a la determinació de preus en
condicions de competència imperfecta, com és el cas dels monopolis. El venedor hi pot
establir diferències de preu segons les característiques del comprador, o segons l'ús a
què va destinat el producte. Els preus poden ésser també diferents al mercat interior o
a l'exterior.
Discriminació
positiva
Conjunt de polítiques compensatòries que pretenen
afavorir els membres de col·lectius que hom considera sotmesos a desavantatges socials,
laborals, etc. L'objectiu és corregir discriminacions associades al sexe, l'ètnia, la
raça, la llengua, la religió, etc, les quals, bé que no són vigents en la legislació
ni defensats per la majoria de la població, mantenen els seus efectes en societats
teòricament amb igualtat de drets i d'oportunitats. Als països anglosaxons rep el nom de
'discriminació positiva'.
Dissuasió
Estratègia política internacional fonamentada en la construcció i
acumulació d'armament per tal de descoratjar els adversaris en potència de prendre la
iniciativa d'una agressió armada. En aquesta estratègia s'ha basat l'equilibri mundial a
partir de la Segona Guerra Mundial.
Distensió
Pràctica estratègica consistent a disminuir la tensió
militar i reduir la cursa d'armaments. Les primeres polítiques d'aquesta mena s'iniciaren
el 1953, com a conseqüència de la mort de Stalin a l'URSS i de l'arribada de Dwight
Eisenhower a la presidència dels EUA. Aquell mateix any se signà l'armistici de
Panmunium, amb el qual finalitzà la guerra de Corea. Nikita Khruscov fou elegit nou
dirigent de l'URSS l'any 1954 i això permeté superar algunes de les conseqüències de
la Segona Guerra Mundial amb fets com la signatura, el 1956, d'un tractat de pau entre
Àustria i els aliats. La substitució del líder soviètic per un nou equip encapçalat
per Leonid Breznev l'any 1964, acabà amb aquest període històric dins la Guerra Freda.
Diumenge roig
Matança, per part de l'exèrcit i la policia
tsaristes, de participants (obrers, dones i infants) en l'enorme manifestació pacífica
organitzada el diumenge 22 de gener de 1905 pel pope Gapon a Sant Petersburg, amb la qual
els manifestants, portant icones i retrats del tsar, intentaven presentar a Nicolau II una
petició de reformes polítiques.
Dividend
Part dels beneficis que una societat
distribueix periòdicament entre els seus accionistes. L'import corresponent a cada
accionista és determinat per la classe i el nombre d'accions posseïdes. Els dividends
poden ésser pagats mitjançant quantitats líquides, noves accions, bons, etc.
Generalment són pagats segons els beneficis nets, però és freqüent que les societats
en declarin amb càrrec a reserves. El dividend, com a benefici, es
reparteix sempre en referència al valor nominal d'una acció. Si una empresa
reparteix el 5% de dividend vol dir que cada accionista rebrà 50 pessetes per cada acció
que posseeixi (si aquestes són de 1.000 pessetes).
Divisa
Moneda estrangera en mans dels particulars o de l'estat, i també cadascun
dels títols de crèdit a curt terme (talons, lletres, etc) liquidables en moneda d'un
altre estat. Les reserves de divises, per acomplir els pagaments exteriors, són
constituïdes preferentment per divises convertibles en el mercat internacional, car les
no convertibles només són d'acceptació obligada per als estats que les emeten. Les
divises provenen dels efectes obtinguts per la venda de béns o serveis a l'estranger i de
les remeses d'emigrants, principalment.
Divisió
Unitat militar fonamental de la maniobra tàctica constituïda per unitats
de les diverses armes i serveis, que disposa de capacitat logística pròpia per a actuar
de forma independent o que serveix de base per a formar altres grans unitats superiors
(cos d'exèrcit i exèrcit). Sol ésser integrada per dues o tres brigades d'infanteria,
un regiment de cavalleria cuirassada, un batalló de sapadors i un altre de transmissions
i unitats de serveis (transport, intendència, sanitat, etc). Els seus efectius comprenen
entre uns 12 000 i 20 000 soldats. Hom pot classificar les divisions en dos grans tipus:
d'una banda, la divisió d'infanteria, equipada per al combat en condicions de tota
mena, en la qual tenen una gran importància els contingents d'infanteria, dotats
d'equipament suplementari (ràdio, manteniment, etc). Aquesta divisió de tipus més
general, en una progressiva especialització de funcions, o bé en l'adaptació a medis
específics, ha donat lloc a les divisions de paracaigudistes, de muntanya i motoritzades,
entre d'altres. D'altra banda, hom anomena divisió cuirassada aquella en què els
tancs constitueixen el mitjà fonamental d'acció, en detriment de la infanteria. Les
altres unitats són adaptades per a la cooperació amb els tancs i són dotades de
vehicles i materials blindats de mobilitat semblant a la d'aquests. Un cas especial és
constituït per la divisió aerotransportada, habilitada per a ésser transportada
aèriament i utilitzada generalment en missions que no poden ésser acomplertes per
divisions normals en certes fases de la guerra o per motius logístics. La divisió restà
definida com a unitat de combat a partir de les guerres nascudes de la Revolució
Francesa. Durant la guerra civil de 1936-39, el nom de divisió es consolidà en ambdós
bàndols a partir de la batalla de Brunete, bé que, atesa la manca d'efectius, eren
incompletes o, com en les tropes de la República, la cavalleria formava una unitat
independent al marge de la divisió.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la
seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis
(legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han
d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o
parlaments, tribunals i governs, respectivament).
Divisió
del treball
Especialització de les unitats econòmiques
en una feina determinada que constitueix una part d'un procés productiu complet. Es
produïa a les societats primitives amb un caire de cooperació en el treball per la
supervivència; aquesta diferenciació es concretava en funció del sexe o de l'edat, i
tota la comunitat es beneficiava dels seus resultats. És l'anomenada divisió social
del treball. El concepte modern de separació absoluta de les diverses fases del
procés de producció arrenca del moment que el treball social es fa capaç d'obtenir un
excedent per sobre del nivell de subsistència, i es consolida després de la revolució
industrial. L'augment de productivitat del treball que aquesta divisió tècnica comporta
s'explica per la possibilitat d'una millor destresa dels treballadors, l'estalvi de temps
i el perfeccionament constant de l'utillatge. El grau de divisió tècnica del treball
depèn de la mena d'activitat i del grau de desenvolupament d'una economia.
División Azul
Nom donat a la División Española de Voluntarios que
lluità al front soviètic al costat dels alemanys des de l'octubre del 1941 a l'octubre
del 1943. El nom prové de la camisa blava que portaven en llur enrolament els combatents
falangistes, que constituïen una quarta part del contingent total. Englobada dins la
Wehrmacht, aquesta divisió (la 250 ID) constava de 18 000 homes i 12 000 cavalls.
Era formada per quatre regiments sota el comandament dels coronels Pimentel, Vierna,
Martínez Esparta (infanteria) i Badillo (artilleria), i hi havia també una esquadrilla
de caça manada pel comandant Salas. El cap de la unitat era el general Agustín Muñoz
Grandes, substituït més tard pel general Emilio Esteban Infantes. Lluità al front de
Novgorod i al setge de Leningrad. Els combatents espanyols al front soviètic foren, en
conjunt, uns 40 000, i hi hagué 4 000 baixes. Quan la unitat fou repatriada, restaren al
front uns dos milers de voluntaris, enquadrats dins una legió composta de tres
"banderes", sota el comandament del coronel García Navarro, que combateren fins
el març del 1944.
Divuit de
Fructidor
Cop d'Estat que tingué lloc el 4 de setembre de
1797, durant el Directori. Va ocórrer després del resultat de les eleccions que
donaren una majoria a la dreta monàrquica. Tres dels cinc directors, amb l'ajut militar
de Napoleó Bonaparte, imposaren la seva voluntat per salvar la República i van cessar
dels dos consells legislatius els membres considerats massa monàrquics.
Divuit de Juliol,
el
Data oficial de l'aixecament inicial de la guerra civil
espanyola de 1936-39. Al Marroc, tingué caràcter estrictament militar; a la
metròpoli,
els partits de dretes Falange Española, carlins, Renovación Española i els
militants més actius de les Juventudes de Acción Popular i de la CEDA ajudaren les
guarnicions, però sempre sota control militar. Al Marroc l'aixecament es produí el dia
17. El 18 tingueren lloc els de Canàries, Sevilla pern de la revolta a
Andalusia, Valladolid i Burgos; el 19, els de Saragossa, Pamplona,
Vitòria, Oviedo,
Salamanca i Palma de Mallorca; les guarnicions de Galícia s'aixecaren el dia 20. Als
punts on fracassà, l'aixecament es produí el 19 (Barcelona, Madrid, Màlaga, Sant
Sebastià) o bé per indecisió i divisió de les guarnicions, per retard o expectativa,
no es produí d'una manera clara o no arribà a esclatar (València, Alacant, Cartagena,
Almeria, Bilbao, Santander). En general, les ciutats i guarnicions principals arrossegaren
les secundàries: així Sevilla respecte a Cadis i Còrdova, Burgos respecte a
Palència,
Àvila i Segòvia, i Saragossa respecte a Terol i Osca. I igualment en el
fracàs:
Barcelona respecte a Catalunya, València respecte al País Valencià, Madrid respecte a
Castella la Nova. N'és l'excepció Menorca, que fou, des del primer moment i durant tota
la guerra, republicana. A Palma de Mallorca, els militars, amb el suport d'uns quants
grups dretans, triomfaren fàcilment. El comandant general de Balears, general
Goded,
s'havia de fer càrrec de les forces revoltades a Barcelona. En aquesta ciutat s'aixecà
pràcticament tota la guarnició; el pla consistia a convergir des de les casernes
perifèriques vers el centre i apoderar-se dels punts neuràlgics de la ciutat:
Generalitat, Conselleria de Governació, Telefònica, emissores de ràdio, etc. Les
columnes, hostilitzades des del primer moment, arribaren al Paral·lel, places de
Catalunya i de la Universitat molt d'hora del matí; allí foren encerclades i
immobilitzades. Llurs oponents eren un gran nombre de militants dels partits d'esquerra i
de les sindicals, sobretot de la CNT, amb la FAI, precàriament armats, i els guàrdies
d'assalt. Més tard, i sota la pressió de la situació, el president Companys decidí de
lliurar armes al poble. En una fase posterior, s'incorporaren a la lluita contra els
revoltats forces de carrabiners i la guàrdia civil; aquesta reduí els focus de la plaça
de la Universitat i Hotel Colom. Finalment foren ocupades la caserna de les Drassanes i
Capitania (comandància de la IV Divisió). Goded, que havia arribat de Mallorca amb
hidroavió, hi fou fet presoner. El personal de la base aeronaval donà suport a
l'aixecament; per contra, la base aèria del Prat de Llobregat, amb el tinent coronel
Díaz i Sandino i el capità Albert Bayo, féu costat a la República d'una manera eficaç
i activa. Els combats de carrer foren molt violents; hi hagué un gran nombre de morts i
ferits. El fracàs de l'aixecament a Barcelona comportà el d'altres poblacions catalanes
on hi havia guarnicions, les quals, amb lluita (Lleida) o sense (Girona, Figueres, la Seu
d'Urgell, Mataró), es dispersaren o es rendiren. La guarnició de Tarragona no
s'aixecà.
També influí al País Valencià (Castelló, Alacant) i a Barbastre. El cas de València
fou únic: la guarnició, tancada a les casernes però dividida, perllongà l'expectativa
amb tot de confusos tractes, fins que, els dies 1 i 2 d'agost, forces d'ordre públic i
militants dels partits d'esquerra assaltaren les casernes. El dia 29 de juliol,
però, el
sergent valencià Carles Fabra ja s'havia apoderat de la caserna de sapadors de Paterna i
havia facilitat armes al poble.
DNI
Sigla del Document nacional d'identitat.
Doble Aliança
Aliança defensiva de caràcter secret signada el 7
d'octubre de 1879 entre Alemanya (malgrat una forta oposició de l'emperador Guillem I) i
Àustria, dirigida contra Rússia, i, eventualment, contra França. Aquesta aliança fou,
fins el 1914, l'eix de la política alemanya i l'element més fix de la política europea.
Doble cadastre
Impost global i directe establert el 1810 al Principat de
Catalunya durant l'ocupació napoleónica pel mariscal Augereau. Els jornalers n'eren
eximits, però obligava la clerecia i, en general, les antigues classes privilegiades.
Doctrina
Conjunt d'ensenyaments, teories, veritats i opinions
defensats per una persona o per un grup (religiós, filosòfic o polític).
Doctrinarisme
Sistema polític que proposava el compromís entre el poder reial i la
sobirania popular, a començament del s XIX. Difós a França a partir del 1815,
pretenia d'establir un govern constitucional que equilibrés la llibertat i l'autoritat,
la monarquia i el règim representatiu. Formulada la teoria per Royer-Collard, el grup
polític a què donà lloc desaparegué el 1848. Els doctrinaris espanyols durant els
regnats d'Isabel II i d'Alfons XII defensaren la propietat privada, la primacia de l'ordre
públic i el respecte a les classes dirigents.
Document
Segons el documentalisme, en sentit ampli, qualsevol
font de dades recuperables en el temps i en l'espai. La noció estricta de document en
diplomàtica clàssica coincidia amb la del terme diploma, el qual tenia,
fonamentalment, un contingut jurídic. Alguns diplomatistes amplien ja l'objecte d'estudi
d'aquella ciència als actes administratius, de qualsevol mena: resolucions, informes,
notícies, inventaris, comptes i notes, etc. Segons la noció pròpiament
arxivística,
són documents tots els escrits que constitueixen un fons d'arxiu; segons aquest
criteri,
cal considerar que tot document té origen en una institució o persona jurídica
que n'és l'agent productor, que està interessada a conservar i arxivar les
proves de la seva activitat. Aquest concepte és completat amb el d'escrit lliurat al
destinatari com a prova, garantia o mandat d'una acció. El document presenta un conjunt
de factors d'una certa complexitat que mereixen un examen específic: forma, validesa i
funció. La forma o estructura documental comprèn dos factors: un suport material
i un contingut textual, relacionats entre ells, segons el context cultural i
l'època. A
través de les èpoques han prevalgut diversos materials: l'argila, la pell, el
bronze, el marbre, la seda, el papir, el pergamí i el paper, que darrerament coexisteix amb la
pel·lícula fotogràfica i amb els suports magnètics (cinta, disc, etc) i òptics
(disc). El contingut textual constitueix el document pròpiament dit, susceptible
d'adoptar uns altres mitjans d'expressió. La composició del document, des de l'època
romana, s'ajustava a una normativa. A l'edat mitjana, els tipus documentals procedents de
les cancelleries civils o eclesiàstiques i de les escrivanies judicials, notarials o dels
municipis s'inspiraven en uns formularis, on tradicionalment eren recollits els models
documentals, alguns dels quals pervenien del Baix Imperi. En qualsevol elaboració
documental hom estableix un seguit de qüestions proposades i de respostes, fins a arribar
a una mena de conclusió. Aquest és el cas dels processos i de la majoria dels
experiments. Formes documentals diferents són les de caràcter compilador:
cartularis,
registres, llibres administratius, etc. Quant a la validesa, hom anomena ingenuïtat
documental la major aproximació a la font que expedí el document. No sempre
coincideixen ingenuïtat i originalitat: la minuta és ingènua però no original, car no
constitueix el primer exemplar oficial o públic. La ingenuïtat atorga el grau
d'autoritat al document. Un altre factor és l'autenticitat, que cal no confondre amb la
veracitat. Un document autèntic és el redactat per la persona que figura com a atorgant
en la data que hi és expressada. Un document pot ésser autèntic de forma i fals en el
contingut, com també verídic històricament i apòcrif quant a la forma diplomàtica
(document subreptici). Un aspecte que afecta també l'autenticitat és el del trasllat i
les reconstruccions documentals que poden ésser interpolades. El document pot consistir
en una simple notícia o acta d'un fet, en l'expressió exacta d'una dada, o pot tenir una
finalitat o funció específica. La gamma de funcions que, a través del
temps, han
tingut els documents és molt extensa, i les seves motivacions responen a l'estructura i
dinàmica d'una societat determinada.
Document
nacional d'identitat (DNI)
A l'estat espanyol, document acreditatiu de la personalitat individual que
substituí l'antiga cèdula personal a partir del 1944, obligatori per a tots els
espanyols des que fan 14 anys.
Document pontifici
Escrit oficial emanat del papa. Hom distingueix, entre els
documents pontificis, la constitució, el motu proprio, la carta
apostòlica (generalment encíclica), el decret i el rescripte.
Document primari
Font de dades que conté la informació original i que es
presenta en forma de llibre, de revista, d'acta, d'informe, de tesi, etc.
Document secundari
Font de dades que notifica les referències del document
primari: catàleg, bibliografia, etc.
Documentació
Tractament sistemàtic de la informació d'acord amb les
tècniques del documentalisme.
Documentació
bibliogràfica
Recull d'informacions procedent de llibres, de monografies, de revistes,
etc, que hom ofereix, organitzat, als estudiosos.
Documentació
comercial
Conjunt de documents produïts per una empresa, sia d'ús intern com extern
(catàlegs de productes, cartells, etc), susceptibles d'ésser conservats en arxius.
Documentalisme
Conjunt de tècniques de reunió, classificació i
distribució de documents de tota mena en el camp de l'activitat humana. Actualment, el
gran increment de la producció d'informació científica, tècnica, divulgativa, etc, ha
donat origen a nous recursos i tècniques documentals, com ara les bases de dades o
les xarxes documentals, i nous suports de dades: fotogràfics (fotografia,
fotocòpia, telecòpia), microformes (microfilm, microfitxa), magnètics (cintes
magnetofòniques, de vídeo, discs magnètics) i òptics (disc òptic). El tractament de
la informació i el servei a l'usuari és assumit per persones especialitzades. La paraula
fou encunyada per Paul Otlet i Henri Lafontaine a la desena conferència internacional de
l'Institut Bibliogràfic Internacional (1931) en proposar la substitució de bibliografia
per documentació. L'eina bàsica del documentalisme actual és la teledocumentació.
DOGC
Sigla del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
Dogmatisme
1. Actitud i procediment, que hom adopta en els més diversos camps
(filosòfic, religiós, polític, etc), consistents en l'establiment d'unes premisses
dogmàtiques, enteses com a axiomes i no demostrades racionalment.
2. Posició epistemològica que pressuposa, amb una il·limitada confiança en la raó,
l'absoluta coincidència entre subjectivitat i objectivitat en l'acte de coneixement.
Segons Kant, el dogmatisme fou conreat per tota la metafísica anterior a ell, i en aquest
sentit hom contraposa dogmatisme a criticisme. En un sentit més ampli, hom parla
de impròpiament del dogmatisme en oposició a l'escepticisme.
Domestic system
També anomenat treball a domicili o putting out system. Forma de
producció industrial que combina camp i ciutat, que consistia a donar feina a domicili a
les famílies pageses. Un artesà o un comerciant de la ciutat encarregava una feina a una
família pagesa subministrant-li la primera matèria i les eines necessàries; passat un
temps recollia la mercaderia, la pagava al preu convingut i s'encarregava de comerciar-la
pel seu compte als mercats urbans. Aquest sistema fou creat per escapar del control dels
gremis i va permetre augmentar la producció i abaratir els preus, donant un fort impuls
al comerç de l'època. Es desenvolupà paral.lelament a l'augment de la demanda que va
originar el comerç colonial dels segles XVI i XVII i s'aplicà sobretot al sector tèxtil
i especialment a Anglaterra i Flandes i no tant a l'Europa continental, on els gremis eren
més poderosos i les estructures senyorials més rígides.
Domini
Gran explotació territorial que constituí l'organització
econòmica bàsica del règim senyorial. Els grans dominis territorials de l'Europa
occidental es començaren a formar durant el Baix Imperi, i des que els esclaus
escassejaren (s II) llur explotació es configurà d'acord amb les característiques
pròpies del règim senyorial, que adquirí ple desenvolupament durant l'alta edat
mitjana. Una producció fonamental dels dominis eren els cereals, que ocupaven la major
part del sòl; seguien en importància les vinyes, els prats i les pastures. La ramaderia
era activitat complementària de l'agricultura. Vivien en el marc del domini dos grans
grups humans: els colons i els esclaus. Les masses rurals eren majoritàriament compostes
de colons, és a dir, camperols arrendataris que conreaven terres del domini i eren
descendents de colons del Baix Imperi, de serfs alliberats o de petits propietaris
arruïnats. Llur estatut depenia dels costums del lloc, però era comuna a tots ells
l'adscripció a la terra i la subjecció personal al dominus, bé que tenien
personalitat jurídica i podien participar en la vida pública. Sovint els colons estaven
vinculats al senyor mitjançant contractes agraris escrits que estipulaven la quantia i la
natura dels censos i serveis que li devien, censos deguts en reconeixement del domini
d'altri sobre el predi que usufructuaven i serveis derivats de llur condició social. Els
serveis treballs a la reserva, missatgeria, transport, construcció, tala
solien ésser molt més gravosos que els censos. Formaven l'altre gran grup humà del
domini els esclaus o serfs del 10 al 20% del total de la població en els dominis
carolingis, que no tenien llibertat, eren propietat del senyor i es dividien en dues
categories: els casati, manentes o adscrits, que eren els radicats en un predi del
domini que usufructuaven en benefici propi, i els domèstics o non casati, que
vivien i treballaven a la casa del senyor. Les terres del domini es dividien en dos
grups:
aquelles sobre les quals el senyor tenia alhora la propietat i la possessió la
reserva i aquelles sobre les quals el senyor només tenia la propietat, car els
colons o serfs adscrits les posseïen individualment els masos o tinences. La
reserva, dita també mansus dominicatus o simplement dominicatum, era
composta de la curtis o conjunt de construccions el forn, el molí, la
farga que envoltaven la casa del senyor, les culturae o terres de conreu
explotades directament pel senyor, l'extensió de les quals oscil·lava entre 1/3 i 1/5
del total de les terres en conreu en els dominis carolingis, i finalment les
pastures, boscs, erms i maresmes que eren d'explotació comunal. Cèl·lules fonamentals de
l'estructura econòmica del domini eren els masos o unitats d'explotació
habitatge, dependències, terres en conreu que el senyor cedia a colons o
esclaus per assegurar llur manteniment i la satisfacció periòdica de rendes i
serveis.
Llur extensió, sovint estimada entre 10 i 15 ha, era de fet variable. Els historiadors de
les institucions reserven el mot senyoria al domini territorial dotat
d'immunitat,
i anomenen règim senyorial el conjunt de relacions de dependència que lligaven
els habitants del domini amb el senyor.
Dominion
En l'Imperi colonial britànic, nom que, des de 1907, van rebre les antigues
colònies de poblament. Els dominis (dominion) es caracteritzaven per tenir
abundant població europea i una forma de vida força occidentalitzada; disposaven d'un
govern autònom, però en política exterior depenien de la metròpoli.
Conjunt dels territoris que formaven part de l'imperi britànic i que són
ara estats sobirans i gaudeixen d'una plena capacitat de decisió tant en l'ordre intern
com en llur política exterior. El primer dominion a obtenir l'autonomia fou el
Canadà (s XIX), seguit més tard (principi del s XX) per Austràlia, Nova
Zelanda i la República de Sud-àfrica. A poc a poc, però, accediren a la independència,
reconeguda de fet pels estatuts de Westminster del 1931. Des del 1977 el terme s'anà
substituint pel de membre de la Commonwealth.
Donatiu
Allò que hom dóna, especialment per a fins culturals o
benèfics.
Dos de Maig, el
Motí popular madrileny (1808) que fou la guspira que
encengué la guerra contra Napoleó. La llibertat de Godoy, l'anada d'alguns membres de la
família reial a França i el mal comportament de les tropes imperials d'ocupació
indignaven el poble de Madrid. Entre els elements militars de la guarnició espanyola,
animats pels capitans Luis Daoíz i Pedro Velarde, hom conspirava contra els invasors.
Mentrestant circularen ordres secretes perquè el dia 2 de maig sortissin de Madrid la
reina d'Etrúria, l'infant Antoni (president de la Real Junta de Gobierno) i l'infant
Francesc de Paula. De bon matí d'aquella diada, escamots d'homes armats s'aplegaven
davant el palau. En veure que s'enduien les últimes persones de la família reial que
restaven a Madrid, la gent congregada intentà d'abalançar-se damunt els carruatges,
però fou repel·lida per les forces de Murat. Ràpidament els madrilenys organitzaren la
resistència: hom lluità amb armes improvisades a tots els barris de la ciutat. El
capità general espanyol, Negrete, havia manat d'aquarterar la tropa; però no pogué
evitar que Daoíz i Velarde s'imposessin a llurs superiors i organitzessin la defensa del
parc d'artilleria de Monteleón, juntament amb el tinent d'infanteria Jacinto Ruiz i el
capità Andreu Rovira, amb un grup de catalans. Això no obstant, els francesos
s'empararen del parc. A la Casa de Correos s'instal·là una comissió militar que, sense
informació de cap mena, condemnà a mort tots els presoners, que foren afusellats a la
muntanya del Príncipe Pío i en altres indrets de Madrid. L'endemà, Murat publicava una
proclama avisant que hom procediria militarment contra tothom qui portés armes.
Dret
Sistema de normes que fixen i tutelen una determinada organització de les
relacions socials i que tendeixen a evitar-ne la violació. La força organitzada adopta
la forma d'estat, el qual s'eleva per sobre de la societat tot adoptant un to
d'imparcialitat i de neutralitat. El dret expressat per la llei sembla ésser la lliure
voluntat general de tota la societat; però, de fet, la llei no expressa aquesta voluntat
general, sinó les relacions econòmiques, polítiques i ideològiques. L'estructura
econòmica de la societat és conformada per les forces productives i les relacions de
producció, i és sobre aquesta base que s'aixeca la superstructura jurídica i política
de la societat: l'estat i les seves institucions. Les relacions político-estatals entre
les classes d'una societat impregnen el contingut de la norma jurídica, l'efectivitat de
la qual es basa en la força coactiva de l'estat. En aquesta esfera té lloc l'encreuament
entre la política i el dret; d'ací que la problemàtica jurídica sigui inseparable de
l'organització de l'estat. En general, les teories jurídiques estudien l'aspecte formal
oblidant el contingut social del dret, o bé el subordinen a la realitat social, però
mantenint una visió apriorística de la norma jurídica. La paraula dret és
emprada en dos sentits diferents, que hom sol distingir designant-los mitjançant els
qualificatius de subjectiu i objectiu. El dret subjectiu és el que pertany a una
persona, tant si és individu com col·lectivitat. Hom parla de dret de vot, dret al
treball, dret a la llibertat, etc. El dret objectiu és el conjunt de regles
aplicades a la societat, les quals han d'ésser observades sota pena d'incórrer en una
sanció. Sembla que aquests aspectes siguin contradictoris, però, de fet, la idea
d'obligació es manté a la base de tot dret, puix que el dret subjectiu també
constitueix un conjunt de regles a les quals corresponen sancions que tenen per objecte
d'assegurar l'exercici de les llibertats que proclamen.
Dret administratiu
Conjunt de normes del dret públic intern que regulen
l'organització i l'activitat de les administracions públiques. Hom manté que aquest
dret és inicialment conseqüència de la divisió de poders instaurada arran de la
revolució burgesa per eliminar els privilegis del monarca i de la noblesa, que troba un
desenvolupament en l'estat de dret, com més va més intervencionista. L'anàlisi
històrica demostra, però, la importància assolida per l'administració pública en
molts estats de règim autoritari. Cal remarcar que les finalitats perseguides per
l'administració depenen, en realitat, de la ideologia política de la classe governant.
El dret administratiu vigent a Espanya s'inspira en el régime administratif francès,
de caràcter públic, en contraposició al rule of law anglosaxó, sotmès al dret
privat. L'administració gaudeix dels privilegis d'executivitat i acció d'ofici, pels
quals no necessita la sanció dels tribunals per a portar a terme les seves decisions
(expropiació forçosa, plans d'urbanisme, etc); la impugnació dels actes administratius
no suspèn llur execució (fet agreujat per la lentitud de la justícia administrativa), i
té facultats per a obligar coactivament els ciutadans (multes, embargaments,
empresonament subsidiari, etc). En el dret català no hi ha el concepte de dret
administratiu pròpiament dit, sinó el de dret públic; Catalunya ja havia perdut les
seves atribucions legislatives quan al s XIX nasqué el concepte de dret administratiu. En
el període 1931-39, el govern de la Generalitat de Catalunya creà importants normes de
dret administratiu, principalment per a l'estructuració dels seus serveis i organismes
administratius. Algunes, com la Llei Municipal (1932-33), cal considerar-les modèliques
en la matèria.
Dret civil
Sistema de normes que regula les relacions jurídiques dels
particulars entre ells, protegint la persona i els seus interessos d'ordre moral i
patrimonial. Dret d'una gran importància en l'època romana, no pot ésser considerat,
malgrat tot, com la totalitat de l'ordenament romà, puix que el ius gentium i el ius
honorarium es desenvoluparen per suplir les seves deficiències i s'introduïren els
canvis que s'anaren produint. A l'edat mitjana és identificat amb el dret romà, i té
una importància que compartí amb el dret canònic i els drets particulars o locals.
Posteriorment, es transformà i tendí a independitzar-se dels drets romà i públic. En
aquest sentit és considerat actualment com un dret privat que defensa uns interessos de
marcat caràcter individual i patrimonial. Entre els principis més assenyalats d'aquest
dret hi ha el de l'autonomia de la voluntat, tot i que per l'intervencionisme estatal es
va debilitant. És constituït pel dret de les persones, de la família, de les coses, de
successions, de les obligacions i dels contractes. La defensa del concepte de propietat,
qüestió no estrictament jurídica, és un tema principal dins aquesta branca del dret
adreçada a la protecció de la classe detentora dels béns de producció, malgrat que el
seu funcionament pràctic no respongui a l'evolució capitalista actual. El codi civil
espanyol regula aquest concepte en nombrosos articles, i per la importància decisiva que
li dóna, ratificada per les penes elevadíssimes imposades als delictes contra la
propietat privada, és anomenat dret de la propietat.
El dret civil als Països Catalans
Als Països Catalans s'entengué per dret civil, en el sentit precís del mot, el romà
justinianeu rebut en tota la seva amplitud. Al s XIX, el concepte de dret civil es limità
a les institucions de dret privat no mercantils. Avui, el dret civil català pot ésser
definit com a dret privat general (en relació amb els diferents drets especials que
progressivament se n'han separat: mercantil, del treball, etc) i comú (tota vegada que
n'és la seva base). El seu objecte és regular, en exclusivitat o en l'essencial, la
persona, la família, les relacions patrimonials i la successió hereditària.
Dret
constitucional
Conjunt de normes que constitueixen l'estat i en regulen els trets
fonamentals. En delimiten els elements constitutius (població, territori i poder públic
estatal) i regulen l'organització i funcionament dels òrgans superiors (forma de
govern), les relacions generals (excloses les penals, laborals i financeres i
tributàries) entre aquests òrgans i els ciutadans (forma d'estat) i la distribució
territorial del poder (estructura territorial de l'estat).
Dret
consuetudinari
Conjunt de pràctiques, d'hàbits i d'usos nats en la voluntat popular que,
reiteradament utilitzats, han esdevingut norma amb rang de llei. Les tradicions familiars
foren, sens dubte, el principi d'aquest dret. Més endavant, aquestes tradicions
s'estengueren a qüestions del dret privat, i després les funcions desenvolupades per la
iniciativa popular passaren a ésser realitzades pel poder polític, i aparegué la llei.
Des d'aleshores, el dret consuetudinari perdé la seva antiga i extraordinària
importància, tant en l'esfera privada com en la política. L'admissió actual de normes
consuetudinàries demana l'existència en aquestes normes d'uns requisits determinats:
ésser d'acord amb les relacions de vida i comerç, que llur naixement sigui produït pel
convenciment d'una necessitat jurídica a la qual és inevitable de satisfer, no es pot
oposar als bons usos morals, a la raó i al veritable sentit del dret positiu, i hi ha
d'haver tolerància del legislador i notorietat pública.
Dret de petició
Una de les llibertats públiques reconegudes a nombroses
constitucions, consistent en la facultat que té cada persona natural o jurídica
d'adreçar-se a les autoritats demanant la reparació d'un dany o perjudici, la
promulgació, la modificació o l'acompliment d'una disposició legal i, en general, tot
el que sigui d'interès públic o privat; normalment, són exclosos d'aquest dret els
membres de les forces armades, sobretot si es tracta de reclamacions col·lectives. Tenen
dret a emprar-lo tots els majors d'edat, les persones jurídiques, les dones casades
(sense vènia marital). De l'exercici d'aquest dret, no pot derivar-ne perjudici per al
peticionari, llevat que incorri en delicte o falta.
Dret de reunió
Dret de reunir-se les persones en un mateix lloc de comú
acord amb la finalitat d'assistir a un esdeveniment, de discutir temes d'interès comú o
simplement de conversar amigablement. No té l'oficialitat i solemnitat d'una assemblea o
d'una convenció i, en general, suposa un nombre de persones no gaire gran. Dret
fonamental i irrenunciable de tot ciutadà, fou inclòs en la Declaració Universal
dels Drets Humans. La majoria de legislacions el reconeixen, si més no en teoria (la
qual cosa és freqüent en estats totalitaris), en regulen l'exercici i en determinen els
límits. En països democràtics aquest dret és molt ampli (les úniques limitacions
solen fer referència al caràcter no pacífic i al fet de dur-hi armes); és, però, com
més va més restringit en sistemes totalitaris a mesura que limiten els drets polítics i
civils. A l'estat espanyol, durant el franquisme, malgrat que la legislació en teoria
reconeixia el dret de reunió, de fet resultava impossible de practicar-lo, ateses les
innombrables traves dels permisos governatius. La manca de requisits oficials convertia la
reunió en delicte contra la seguretat de l'estat, que hom castigava amb dures penes
repressives. La nova legislació sobre el tema (1976), així com el signament oficial de
la Convenció Europea per a la Salvaguarda dels Drets Humans (1977), han restablert la
llibertat de reunió.
Dret del treball
Conjunt de normes jurídiques que regulen el treball com a
fet social. Les fonts del dret del treball tenen un caràcter fonamentalment estatal, amb
l'excepció de les fonts d'origen professional, com és ara els convenis col·lectius i
els reglaments de règim interior de les empreses, malgrat que, en l'elaboració dels
primers, els òrgans de l'estat hi tenen un paper extremament important. La natura
d'aquest dret és qüestió molt discutida, car hi ha autors que argumenten doctrines
privatistes pel fet del paral·lelisme entre el contracte de treball i la figura civil de
l'arrendament de serveis, i uns altres afirmen la vinculació del dret del treball amb el
dret públic, i cal dir que, atesa la progressiva intervenció dels òrgans administratius
en les relacions laborals, aquesta segona tendència es va consolidant. L'objecte regulat
per aquest dret, el treball assalariat, el col·loca reiteradament en l'àmbit dels
conflictes entre les dues classes, els individus de les quals participen en la relació.
Els principis d'interpretació, tals com els de la norma més favorable, de la condició
més beneficiosa, pro operario, etc, tendeixen a afavorir tècnicament el
treballador, però en la pràctica no influeixen en el millorament de la situació del
treballador, que es continua trobant en inferioritat a causa del seu estat de dependència
i de la seva necessitat econòmica.
Dret espanyol
Ordenament jurídic vigent a l'estat espanyol. La formació d'aquest dret
parteix del dret castellà i té els inicis en els decrets de Nova Planta
promulgats per Felip V, a través dels quals hom estengué el dret públic castellà a tot
Espanya, suprimí els organismes legislatius dels diferents regnes, bé que conservant una
certa autonomia Biscaia i Navarra, i només mantingué en vigor els respectius drets
privats (a excepció del Regne de València, que passà a regir-se pel dret privat
castellà), però sense possibilitat d'evolució. No fou, però, fins a la caiguda de
l'antic règim i la creació d'un nou estat espanyol de caràcter liberal, amb la
constitució de Cadis (1812), que prengué forma i es consolidà el dret espanyol. A
partir d'aquesta constitució hom establí l'hegemonia de la llei, com a forma jurídica
racional creada per l'estat, a través dels seus representants, i preveié la unificació
del dret privat en les esferes civil, comercial i criminal, el qual havia d'aplicar-se en
tot l'àmbit estatal; posteriorment, les constitucions dels anys 1837, 1845 i 1856
advocaren també per aquesta unitat legislativa. Unificat el dret públic a través de la
constitució i del funcionament dels mecanismes institucionals per ella establerts (d'una
manera total a partir de la llei paccionada de 1841, amb la qual perderen llur autonomia
legislativa Biscaia i Navarra, bé que conservant els furs), hom intentà d'arribar a la
unitat del dret privat a través de la codificació, seguint les tendències nascudes de
la Revolució Francesa i aplicades per Napoleó. Una primera comissió codificadora
encarregada de redactar un projecte de codi civil (1821) i la promulgació dels primers
codis, penal (1822) i de comerç (1829), foren les primeres fites importants d'aquest
procés. La redacció d'un projecte de codi civil (1851) calcat del Codi de Napoleó, el
qual no tenia en compte les particularitats jurídiques dels diferents antics regnes,
produí una àmplia oposició, que n'impedí la promulgació. Aquesta situació conduí a
la llei de bases del 1888 i a la promulgació del vigent codi civil (1889) en el qual hom
establí un dret general, anomenat comú, i uns drets particulars, denominats forals,
que havien de tenir llur plasmació en uns apèndixs que recolliren les institucions
jurídiques en vigor a les regions respectives, bé que la majoria no foren promulgats.
També aquests anys hom publicà un nou codi de comerç (1885) i els codis processals:
civil (1881) i penal (1882). Tot aquest sistema jurídic nascut del règim liberal
estructurà un dret amb personalitat pròpia, el qual, tot i recollir molts elements del
dret castellà, en diferia pel seu normativisme, oposat al decisionisme fonamentat en la
constitució com a norma superior i en la llei com a instrument racional de regulació de
les relacions jurídiques; també diferia del dret dels regnes de la corona
catalano-aragonesa pel seu anhistoricisme, perquè no derivava de forces vitals com el
costum, les decisions judicials o la concessió de privilegis: en el dret espanyol, el
costum resta relegat a un segon pla molt disminuït i és absent del camp penal, polític
i administratiu. Influït pel positivisme i el jusnaturalisme, el dret espanyol ha tendit
a convertir-se en un sistema tancat i autosuficient, les fonts del qual són, per aquest
ordre, la llei, el costum i els principis generals del dret. A partir de la guerra civil
de 1936-39, el dret espanyol varia en la seva estructura: el dret públic ja no descansa
sobre els principis del constitucionalisme; per substituir-los hom promulgà unes
disposicions, anomenades lleis fonamentals, dictades pel cap d'estat, el qual deté
el poder constituent; així es produí una tornada al decisionisme jurídic, bé que
matisat d'un cert normativisme; el dret privat manté una gran part de l'estructura
heretada de l'etapa anterior, modificada per la dispersió normativa i per la concreció
en compilacions del dret denominat foral; la primera d'aquestes compilacions fou la
de Biscaia i Àlaba (1959), que fou seguida per les de Catalunya (21 de juliol de 1960),
les Balears (1961), Galícia (1963), aplicable també en part a les províncies
d'Astúries, Lleó i Zamora, Aragó (1967), que substituí el defectuós apèndix del
1925, i Navarra (1973).
El dret espanyol després del franquisme
L'ordenament jurídic espanyol sofrí un canvi important arran de la transició d'un
règim polític dictatorial a una democràcia parlamentària. La cúspide del nou sistema
jurídic és la Constitució del 6 de desembre de 1978, aprovada per referèndum popular,
com a norma suprema de l'ordenament legal. En el terreny polític, implica la derogació
de les lleis fonamentals del franquisme i en el pla estrictament jurídic, la necessitat
que tota la legislació restant de l'estat s'hi ajusti, introduint-hi, per tant, les
reformes precises, evitant alhora que cap norma que hom pugui dictar en el futur no s'hi
contradigui. Aquesta funció de control és duta a terme pel Tribunal Constitucional. Els
principis constitucionals obliguen a modificar i posar al dia la major part de l'antic
dret espanyol en totes les seves branques; aquesta tasca de reforma fou iniciada el 1979.
Com a exemple de reformes, cal assenyalar en el dret político-administratiu, els estatuts
d'autonomia de les diferents comunitats autònomes de l'estat, en desenvolupament del
títol VIII de la Constitució i la configuració legal del Consell del Poder Judicial i
del defensor del poble; en dret civil, la reforma del dret de família (1981); en dret
penal, la supressió de la pena de mort i altres reformes parcials del codi penal, (1980 i
1981); en dret fiscal, la reforma del sistema fiscal (1977-78); en dret laboral, l'Estatut
dels Treballadors (1980); en dret processal, la introducció del dret a assistència
lletrada per part dels detinguts, i la llei de protecció jurisdiccional dels drets
fonamentals de la persona (1980). Altres importants reformes han requerit o requereixen un
procés legislatiu, com ara el nou codi penal, aprovat el 1995, que introduïa importants
modificacions i innovacions, com la figura de delicte econòmic, la participació dels
ciutadans en judicis de determinats delictes, etc; les noves lleis d'enjudiciament civil i
criminal; la llei orgànica del Poder Judicial; altres modificacions parcials del codi
civil i de comerç, etc. També cal assenyalar la incidència en el dret de l'estat
espanyol de l'adhesió a nombrosos tractats internacionals, especialment en matèria de
drets humans, provocada per l'entrada en organitzacions d'aquest caire, com la OIT, el
Consell d'Europa i d'altres. La Constitució del 1978 inicia, doncs, una nova etapa en la
qual, abandonant novament el decisionisme jurídic, se sotmet una altra vegada el poder a
la Constitució. La configuració, d'altra banda, de l'estat en el sistema anomenat de les
autonomies, ha fet que el dret privat de les diferents nacionalitats i regions recobrés
una nova vida amb possibilitats d'evolució i de renovació.
Dret internacional
Conjunt de regles jurídiques que consideren les relacions
internacionals, els vincles entre els súbdits de diferents estats o la situació
jurídica dels estrangers respecte al territori on es troben. Hi ha diverses classes de
dret internacional: el públic, o conjunt de normes que constitueixen l'ordenament
jurídic de la comunitat internacional, i el privat, o conjunt de normes
jurídiques que regulen situacions o relacions amb elements personals, reals o formals
vinculats a diferents ordenaments jurídics. Les fonts més importants d'aquest dret són
els tractats internacionals, el costum internacional, els principis generals i la doctrina
i les teories internacionals. Les relacions amb el dret intern són objecte de diferents
posicions, car uns autors defensen postures dualistes, considerant que constitueixen dos
sistemes independents, i uns altres donen una orientació monista, segons la qual es dóna
una unitat lògica dels sistemes pel principi de subordinació. En general, hom admet la
superioritat del dret internacional, però els autors soviètics afirmen la prioritat del
dret intern. Malgrat aquesta opinió generalitzada, les diferències entre ambdós drets
són evidents: d'una banda, l'estructura del dret internacional el caracteritza com a dret
de coordinació, mentre que el dret intern podria ésser qualificat com a dret de
subordinació. Des d'una altra perspectiva, la inexistència real de la possibilitat
d'imposar sancions en cas d'infracció de les normes internacionals és qüestió decisiva
que permet de diferenciar-los. La justificació de l'existència del dret internacional ha
estat feta basant-se en raons objectives o sociològiques, en teories voluntaristes; però
les relacions internacionals són condicionades principalment per motivacions
econòmiques, polítiques i ideològiques, que són les veritables causes de l'orientació
que hom doni al dret internacional en una conjuntura determinada.
Dret natural
Conjunt de principis jurídics teòricament superiors al dret positiu, als
quals aquest s'ha d'acomodar. Els defensors del dret natural el qualifiquen com a sistema
de valors amb dues característiques principals: la universalitat i la immutabilitat.
Fonamentat en la natura de l'home, considerada en ella mateixa i en les seves relacions
amb l'ordre universal de les coses, a la pràctica el dret natural apareix, i es
desenvolupà històricament, com la cobertora ideològica justificadora d'un cert ordre
jurídic i d'una organització social determinada.
Dret penal
Conjunt de normes que fixa les accions i omissions
considerades nocives a l'ordre establert, determinades, reprimides i castigades en
exercici de la potestat que l'estat s'atribueix en nom de la societat. En sentit
subjectiu, és el dret de l'estat a definir els delictes i a imposar i executar les penes
i altres mesures de lluita contra la criminalitat. Objectivament, és el conjunt de normes
establertes a fi de determinar els mitjans de correcció i seguretat corresponents a cada
delicte. L'estat és l'únic definidor del dret penal, però el seu poder ha d'ésser
matisat pels drets inherents a la persona humana, que li són superiors. Les doctrines
més avançades refusen l'eficàcia de qualsevol sistema punitiu basat en la marginació
social i que no combati els defectes estructurals que fomenten els comportaments
antijurídics. Certes legislacions concedeixen un tractament especial a determinats actes
de caràcter polític, administratiu, econòmic, etc, considerats com a delictuosos en
funció dels interessos predominants en l'aparell estatal. Tanmateix, la majoria de les
normes penals s'adrecen a tots els individus que hi són sotmesos, siguin o no ciutadans.
Aquestes normes van també destinades als òrgans i funcionaris de l'estat encarregats de
llur aplicació i execució. La sistematització ha estat feta modernament a través de
codis, bé que l'aparició i l'aplicació de jurisdiccions i lleis especials ha produït
una minva de la seguretat jurídica i un increment del poder repressiu dels estats, que
utilitzen sovint el dret penal com a instrument per a llur política.
Dret positiu
Dret vigent en un moment i en un lloc determinats.
Dret públic
Normes que regulen l'ordre general de l'estat i les seves relacions amb els
súbdits i amb els altres estats.
Dreta
Sector d'una assemblea política situat a la dreta del
president i format, tradicionalment, pels representants dels partits conservadors. El
terme nasqué a França en l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els
partidaris del poder reial. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella
política, ideologia o partit de tendència conservadora i que defensa aferrissadament
l'ordre establert davant qualsevol proposta de canvi. Usat sovint en plural (dretes).
Dreta de Catalunya
Organització política conservadora constituïda a
Barcelona el 1935. Aplegà els elements dels antics partits monàrquics (l'advocat
Santiago Torent, l'industrial Joan Campmajó) i es presentà a les eleccions per a
diputats a les corts del 16 de febrer de 1936, dins el Front Català d'Ordre, sense
èxit.
Dreta
Liberal Republicana de Catalunya
Secció catalana de la Derecha Liberal Republicana organitzada a
Barcelona el 26 de maig de 1930 per A. Sanahuja, Gonçal de Reparaz i Felip Solà i de
Cañizares. No aconseguí d'atreure's cap dirigent monàrquic important. Tingué uns 500
militants, la majoria de Barcelona, però també amb nuclis a Lleida i Girona. Aconseguí
dos regidors en les eleccions del 12 d'abril de 1931 (Francesc Costa a Lleida i Solà i de
Cañizares a Barcelona). Intentava una posició centrista entre l'Esquerra Republicana de
Catalunya i Lliga Catalana, a la qual s'incorporà el 29 d'octubre de 1932.
Dreta
Regional Valenciana
Partit polític fundat a València el 1930, que arribà a convertir-se en
la segona força política al País Valencià durant la Segona República. Basat
fonamentalment en antics membres del tradicionalisme, desvinculats del jaumisme, i
agrupats entorn del «Diario de Valencia» i de la influent personalitat de Lluís Lúcia,
s'hi afegiren posteriorment nombrosos sectors conservadors i catòlics. El 1933 entrà a
formar part de la CEDA. Una característica remarcable del partit fou la modernitat i
l'eficiència de l'estructura interna, basada en una nombrosa xarxa d'agrupacions locals i
d'agrupacions femenines. Ideològicament propugnà la defensa dels «principis fonamentals
de la civilització cristiana». Des d'un punt de vista polític postulà l'accidentalisme
de les formes de govern. Socialment admeté la finalitat social de la propietat, el
salari familiar i la participació de l'assalariat en els beneficis i a l'accionariat de
l'empresa. A l'interior de la DRV com també a l'interior de la mateixa CEDA
convisqueren dos sectors essencials: el reformista socialcristià amb Lluís Lúcia
com a capdavanter i l'estrictament conservador, majoritari.
Drets civils
Drets inherents a la personalitat i garantits per les
constitucions polítiques.
Drets humans
Conjunt de drets essencials de la persona humana reconeguts
en la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada a l'ONU el 1948.
Drets passius
Pensió de què gaudeix algú, pels serveis que prestà en
un altre temps ell o algun dels seus parents.
Drets polítics
Drets relacionats amb la persona sota la seva condició de
ciutadà i de participant en la comunitat política.
Drets senyorials
Drets derivats de la possessió i domini de les propietats dels
senyors feudals. N'hi havia de dues classes: els drets territorials, resultat de
l'explotació econòmica de les seves terres, que incloïen prestacions personals i
impostos en espècies, i els drets jurisdiccionals, a través dels quals el
senyor podia exercir atribucions de caràcter públic en les seves propietats, com ara
dictar ordres i reglaments, fer justícia sobre els habitants del seu territori i sobre
els transeünts i gaudir del dret d'immunitat, que donava autonomia al seu territori
respecte el poder reial.
Dreyfus, afer
(veure Afer Dreyfus)
Duce, Il
Títol que es donà Benito Mussolini després de la marxa sobre Roma
(1922). Des del 1938 Mussolini fou oficialment cap del govern i duce del feixisme.
Duma
Assemblea legislativa de la Rússia tsarista creada pel tsar Nicolau II,
després del Diumenge Roig (gener del 1905), com a assemblea consultiva. Ampliat el seu
poder legislatiu (octubre del 1905), pel maig del 1906 el tsar manifestà que la seva
autoritat era sempre per damunt de la de l'assemblea. El consell d'estat tenia atribucions
per a dissoldre la duma i no era responsable davant l'assemblea. Amb aquestes dues mesures
fou truncada la possibilitat d'establir un règim parlamentari a Rússia, i la duma fou
limitada a una tribuna sense cap poder de decisió política. Les eleccions del 1906
donaren un bloc de les esquerres molt fort, després del format pel partit demòcrata
constitucional (cadets), per la qual cosa la duma fou dissolta, pel juliol. La segona duma
(1907), malgrat que tingué una vida més llarga (quatre mesos), esdevingué un òrgan de
les classes posseïdores. La guerra paralitzà les sessions de la duma, fins el 1916,
després d'haver aprovat la participació de Rússia en el conflicte. L'hostilitat entre
la duma i el tsarisme s'agreujà, i quan es produïren les manifestacions obreres del
febrer del 1917, l'assemblea exigí l'abdicació de Nicolau II i constituí un comitè (26
de febrer), que es convertí en govern provisional (2 de març). En prendre el poder els
bolxevics, fou descartada la convocatòria d'una assemblea constituent i, a la Unió
Soviètica, la cambra legislativa fou substituïda pel soviet suprem. En desaparèixer
l'URSS (1991) i ja amb un sistema democràtic, Rússia recuperà el nom de duma per a
designar la cambra baixa de l'Assemblea Federal.
Dumping
1. Venda de productes a un preu més elevat a l'interior del país
productor que no en els mercats estrangers. La pràctica del dumping pot ésser esporàdica,
efectuada ocasionalment per a la col·locació d'un excedent de producció en els mercats
estrangers, depredatòria, amb la intenció d'introduir-se en un mercat o
d'eliminar la competència, amb la consegüent puja de preus, i persistent, en
forma continuada i amb la intenció d'obtenir beneficis complementaris en els mercats
estrangers, un cop coberts els costs fixos en el mercat interior. Hom parla de dumping
invers quan la venda de productes és feta a preus més elevats als mercats estrangers
que a l'interior del país.
2. Nom amb què es coneix el fet que els països no desenvolupats tinguin costos laborals
molt inferiors i una legislació en matèria laboral menys exigent que els països
desenvolupats, la qual cosa fa disminuir els costos de producció de les empreses que s'hi
instal·len.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|