BUXAWEB

VOCABULARI
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

D

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Personatges d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Blowin' In The Wind

Dadaisme
Dáil Éireann
Dalai-lama
Darul Islam
Darwinisme
Decabrista
Dècada Moderada
Dècada Ominosa
Decadència
Declaració d'Amsterdam
Declaració d'Independència dels EUA
Declaració de Balfour
Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà
Declaració dels Drets de l'Infant
Declaració internacional
Declaració Universal dels Drets Humans
Declaració Universal dels Drets Lingüístics
Decret
Decret d'Intervencions Especials
Decret de Divisió Territorial de Catalunya
Decret de la Interrupció Artificial de l'Embaràs
Decret de Mobilització Civil
Decret de Sindicació Obligatòria dels Conreadors de la Terra
Decret legislatiu
Decret llei
Decret sobre la Llengua Materna a l'Escola
Decrets de S'Agaró, els
Defensa Social
Defensor del poble
Dèficit
Dèficit de la balança de pagaments
Dèficit pressupostari
Deflació
Delegat de la Generalitat

Delegat de personal
Delegat del govern
Delme
Demagògia

Demanda
Democràcia

Democràcia cristiana
Democràcia de massa
Democràcia econòmica
Democràcia orgànica
Democràcia política
Democràcia popular

Democracia Social Cristiana de Catalunya
Democratic Party
Democrazia Cristiana (DC)
Demografia

Densitat de població
Departament
Departament de Defensa
Depauperació creixent
Dependència

Deportació
Depreciació
Depressió

Depuració
Derecha Liberal Republicana
Desamortització
Desamortitzar
Desarmament
Desastre d'Annual
Descamisat -ada
Descapitalització
Descentralització
Desclassar

Descobriment
Descolonització
Desculturació
Desembarcament d'Alhucemas
Desembarcament de Normandia
Desenvolupament
Desenvolupament desigual
Desenvolupament sostenible
Desequilibri
Desestalinització

Desglaç
Desmonetització
Desmonetitzar
Desnatalitat
Desnuclearització
Desnuclearitzar
Desnutrició
Desocupació
Despesa
Despesa nacional
Despesa pública
Despoblament

Despotisme il.lustrat
Desterrament
Destur
Desvinculació
Determinisme
Deute
Deute exterior
Deute públic
Devaluació
Dialèctica
Diàleg Nord-Sud
Diari Català
Diari de Barcelona
Diari de Catalunya
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC)
Diario de Sesiones de las Cortes Españolas
Diàspora
Dictablanda, la
Dictadura
Dictadura de Primo de Rivera
Dictadura del proletariat
Dictadura democràtico-popular
Dieta

Dieta de Frankfurt
Diferenciació social
Diktat
Dimissió
Dinamo
Diner
Diner negre

Diplomàcia
Diputació del general
Diputació del Principat de Catalunya
Diputació General de Catalunya
Diputació permanent
Diputació provincial
Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya
Diputat -ada
Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona
Directori
Directori militar
Dirigisme
Discriminació
Discriminació de preus
Discriminació positiva
Dissuasió
Distensió
Diumenge roig
Dividend

Divisa
Divisió
Divisió de poders

Divisió del treball
División Azul
Divuit de Fructidor

Divuit de Juliol, el
DNI
Doble Aliança
Doble cadastre
Doctrina
Doctrinarisme
Document
Document nacional d'identitat (DNI)

Document pontifici
Document primari
Document secundari

Documentació
Documentació bibliogràfica
Documentació comercial
Documentalisme

DOGC
Dogmatisme
Domestic system
Domini

Dominion
Donatiu
Dos de Maig, el
Dret
Dret administratiu
Dret civil
Dret constitucional
Dret consuetudinari

Dret de petició
Dret de reunió

Dret del treball
Dret espanyol

Dret internacional
Dret natural
Dret penal

Dret positiu
Dret públic

Dreta
Dreta de Catalunya
Dreta Liberal Republicana de Catalunya
Dreta Regional Valenciana

Drets civils
Drets humans
Drets passius
Drets polítics
Drets senyorials

Dreyfus, afer
Duce, Il
Duma

Dumping

Dadaisme
Moviment artístic i literari del segon i del tercer decennis del s XX, també anomenat dadà, caracteritzat per la revolta contra les concepcions generals de la cultura i contra la situació social coetànies. Tingué com a precedents l'expressionisme, el cubisme i el futurisme, i les obres d'Alfred Jarry, Raymond Roussel i Guillaume Apollinaire. Aquest, juntament amb Kandinskij i Marinetti, fou la personalitat més significativa per als dadaistes. Els ready-mades de Marcel Duchamp (París, 1913) marcaren l'inici del «protodadaisme», desenvolupat a Nova York (1915-23) amb l'obra inconformista de Man Ray, M. de Zayas, A. Cravan i, sobretot, Francis Picabia, que tingueren com a portaveu, entre d'altres, la revista «391». Amb un esperit semblant, però més interessant en l'aspecte literari, fou iniciat el dadaisme a Zuric (1915-19), en manifestacions que tenien lloc al Cabaret Voltaire, promogudes per refugiats de guerra i residents estrangers: l'escriptor Hugo Ball en fou l'inspirador, i els principals animadors foren el poeta Tristan Tzara i Francis Picabia -des del 1918-, com també l'escriptor Richard Huelsenbeck i els artistes plàstics Marcel Janco, Hans Arp i la seva amiga Sophie Täuber, Hans Richter i C. Schad; tots participaren d'un esperit rebel favorable a l'autonomia del jo creador i d'un desig d'alliberament mental portat més enllà de la lògica, de la moral i del bon gust, i expressat valent-se de l'espontaneïtat i de l'atzar (recitals de poemes «sonors» i «fonètics» i de sorolls, manifests i exposicions); la innovació més significativa fou l'ús de la tipografia convencional -partint dels cal·ligrames i dels experiments futuristes- en funció de la sorpresa. Aquesta voluntat d'anarquia i de demolició de l'ordre establert tingué a Berlín (1917-20), gràcies a Huelsenbeck, Haussmann, els germans Herzfeld, Grosz, Franz Jung i J. Baader, una manifestació política -dins el marc de la revolució alemanya (1918-19) i artística: actes d'una gran agressivitat, ús del fotomuntatge i manifests. La creació, a Zuric, de l'Associació d'Artistes Revolucionaris (Arp, Eggeling, Janco i Richter, abril del 1919) fou la causa de diverses desercions i de l'anada d'Arp a Colònia, on emprengué una campanya d'agitació artístico-política en col·laboració amb Max Ernst -creador de collages al·lucinatoris- i J.Baargeld, activitat política que s'acabà quan Ernst se n'anà a París (1921). A Hannover, K. Schwitters, expressionista abstracte, des del 1919 començà -en permanent hostilitat amb Huelsenbeck- a reunir elements residuals heterogenis, en féu composicions que anomenà «Merz» i es passà al neoplasticisme de Van Doesburg. Tzara fou ben rebut a París (1919) per Picabia, Breton, Aragon i Soupault, fundadors de la revista «Littérature», creadors de l'escriptura automàtica i animadors de vetllades dadaistes. L'any 1920 fou d'una gran activitat per part de Picabia, Man Ray, Duchamp i Ribemont-Dessaignes. Picabia atacà el dadaisme i se separà de Tzara quan sorgiren divergències entre aquest i Breton (1923). El dadaisme acabà definitivament quan Picabia presentà el film Entr'acte, el 1924. El moviment influí sobre el surrealisme i l'ultraisme. El 1955 sorgí un neodadaisme que ha influït sobre l'actual avantguarda.

El dadaisme a Catalunya
La relació de Catalunya amb el dadaisme fou molt directa gràcies a l'ambient renovador promogut per Josep Dalmau i el grup d'artistes d'avantguarda que residia a Barcelona, fugitius de la Primera Guerra Mundial. Francis Picabia vinculà decisivament el dadaisme a Catalunya quan visqué a Barcelona (agost del 1916 ­ març del 1917); hi fundà la revista "391" —portaveu de la nova tendència, la redacció de la qual radicà a les galeries Dalmau—, publicà —imprès per Oliva de Vilanova— els seus Cinquante-deux miroirs (1917) i, ja resident a França, féu una magna exposició a les galeries Dalmau (1922), presentada per André Breton. Influí sobre Josep M. Junoy, Joan Miró i J.V. Foix.

Dáil Éireann
Nom gaèlic de la cambra de representants de l'Oireachtas, o parlament irlandès. Fou creat el 1919 a Dublín pels 23 diputats irlandesos dissidents del parlament britànic, i fins a la constitució bicameral del 1922 era l'única cambra parlamentària. Consta de 166 membres.

Dalai-lama
Títol del cap espiritual i polític del Tibet, el qual és tingut com una reencarnació del bodhisattva Avalokitesvara. Aquest càrrec correspon al superior de la secta dels Dge-lugs-pa o casquets grocs. Quan mor, hom cerca entre els nadons un que presenti senyals d'ésser la reencarnació d'Avalokitesvara, per tal de crear-lo dalai-lama. El tercer dalai-lama (s XVI) rebé aquest nom (dalai, mot mongòlic, significa 'oceà [de ciència]'; lama, mot tibetà, significa 'mestre', 'monjo', 'honorable') del príncep mongol Altan Khan. El cinquè dalai-lama (s XVII) rebé el poder temporal de Gusri Khan i edificà el palau de Potala, a Lhasa, que esdevingué la seu dels dalai-lames. L'autoritat espiritual era compartida amb el panchen-lama (abreujament de pandita chen-po bla-ma, 'gran savi'), superior de Tashilhunpo, amb el qual sorgiren sovint rivalitats de caràcter polític (aquest s'inclinà més per la Xina, i aquell, per l'Índia i la Gran Bretanya). Després de l'ocupació del Tibet per les tropes xineses (1959), el catorzè dalai-lama, Tenzing Giatso, es refugià a Dharmsala, a l'Índia. Esdevingut un símbol de l'opressió del Tibet i de la resistència pacífica, el 1989 li fou atorgat el premi Nobel de la pau.
El catorzè dalai-lama, Tensin Gyatso, exiliat a l'Índia des del 1959, rebé el premi Nobel de la pau el 1989. Ha renunciat a la lluita per la independència del Tibet, però continua treballant per una autonomia autèntica del seu país i per la difusió dels principis budistes arreu del món.

Darul Islam
Denominació d'un moviment independentista indonesi que significa 'Estat Islàmic'. Fou fundat el 1948 i pretenia un govern teocràtic mitjançant el terrorisme. Formaven el nucli d'aquest moviment antics militars, que inspiraren diverses revoltes. Deixà d'actuar l'any 1962.

Darwinisme
Teoria de l'evolució, l'essència de la qual és exposada principalment en dos dels llibres de Darwin, On the Origin of Species...(1859) i The Descent of Man... (1871). En el primer presenta el cas de l'evolució general i desenvolupa la teoria de la selecció natural, assenyalant un seguit de fets observats en la natura, dels quals treu dues conclusions principals: bé que es dóna la tendència de tots els organismes a augmentar en una progressió geomètrica, hom pot comprovar que el nombre d'individus d'una espècie determinada resta més o menys constant (ja Linné havia calculat que si una planta anual produís tan sols dues llavors —no hi ha cap planta tan poc productiva— i aquesta cadena continués en la mateixa proporció, al cap de vint anys hi hauria un milió de plantes). D'aquests dos fets hom dedueix que hi ha una lluita per l'existència, una lluita universal per la conservació de la vida, i que de la lluita de l'individu per la supervivència depèn l'èxit de la perpetuació de la progènie. La lluita per l'existència no és una lluita cruenta (aspecte propugnat per Wallace), sinó una millor adaptació. Així, els éssers vius més adaptats a l'ambient són els que sobreviuen, mentre que els menys adaptats són eliminats. Entre els animals de la mateixa espècie aquesta lluita es planteja sobretot en el camp de la recerca de l'aliment, en el de la fugida dels enemics, en la resistència enfront de les malalties i en el de l'èxit en l'aparellament. Tenint en compte que hi ha variacions dintre els individus de la mateixa espècie i que en neixen molts més que no en sobreviuen, tindran més oportunitat de perpetuar l'espècie aquells individus que tinguin algun avantatge, bé que lleuger, i seran destruïts aquells que presentin variacions en sentit contrari. Mitjançant l'acumulació successiva de les variacions en una mateixa direcció, es podria produir finalment una nova espècie. Aquest mecanisme, la selecció natural, explica l'origen de les espècies, i és diferent de la selecció practicada per l'home amb les plantes conreades i els animals domèstics. Com més diversificada és una espècie, més probable és que els seus membres puguin apropiar-se qualsevol àrea nova; aquestes espècies són les que podran prosperar. En temps de Darwin no eren conegudes encara les lleis de la genètica, amb el descobriment de les quals, ja al s XX, el darwinisme fou bastant desacreditat, només perquè tenia una lleugera relació amb el lamarkisme; durant els últims quaranta anys, tanmateix, ha estat fet un gran avanç per a la comprensió del procés evolutiu, combinant el mecanisme darwinista de la selecció natural amb els nous descobriments de la genètica sobre l'herència de les variacions individuals. Aquesta moderna síntesi fou anomenada neodarwinisme i donà lloc a una nova ciència, la genètica de poblacions. El problema de l'origen de l'home i la seva història fou tractat per Darwin en el llibre The Descent of Man..., dedicat primordialment a l'estudi de l'estructura corporal de l'home, en cerca de vestigis més o menys visibles de la seva descendència d'altres formes anteriors, i en els animals, emocions i altres qualitats «intel·lectuals», a fi de demostrar que no hi ha cap diferència fonamental entre l'home i els grans mamífers pel que fa a llurs facultats mentals. A més, desenvolupà la teoria secundària de la selecció sexual. Observà que tots els ossos de l'esquelet humà podien ésser comparats amb els homòlegs de tots els altres mamífers, que l'home podia agafar malalties dels animals i d'encomanar-los-en algunes de les seves. Quant al desenvolupament embrionari, assenyalà que era completament comparable amb el dels animals immediatamet inferiors de l'escala zoològica i que subsistien un seguit de vestigis, com el queixal del seny, l'apèndix i la cua rudimentària, com a evidències del passat de l'home. Considerà la consecució del bipedisme com a causa principal de l'evolució humana, puix que, com a conseqüència d'ésser alliberades de la locomoció les mans i utilitzades per a la defensa en perjudici de la lluita amb les dents, es reduí la grandària d'aquestes i de la mandíbula, al mateix temps que el crani adquiria la conformació actual. A diferència dels seus seguidors, Darwin s'oposà sempre a l'opinió que l'home descendeix dels simis antropoides. La seva posició, basada en els fets observats, era que l'home és un codescendent, juntament amb altres mamífers, d'alguna forma inferior desconeguda. Havent observat que a cada regió del planeta els mamífers actuals són íntimament relacionats amb les espècies extingides de la mateixa regió, deduí que el continent africà podia haver estat el lloc d'origen de l'home, puix que és a l'Àfrica on habiten les espècies més properes a l'home.

Decabrista
Partidari de la conspiració antiabsolutista iniciada a Rússia el 26 (el 14, segons l'antic calendari) de desembre (en rus: dekabr') de 1825 per tal de destituir el tsar Nicolau I i substituir-lo pel seu germà Constantí. Fou el resultat d'una situació de descontentament entre alguns sectors de l'exèrcit que consideraven intolerable l'endarreriment de l'organització social i política de Rússia comparada amb la d'alguns estats de l'Europa occidental. L'oportunitat per al pronunciament fou donada per la mort, a començament de desembre del 1825, del tsar Alexandre I i els dies d'interregne que transcorregueren fins al nomenament efectiu de Nicolau I. El pronunciament, incoherent i poc preparat, fracassà; uns quants dels responsables foren afusellats; d'altres s'exiliaren i foren amnistitats per Nicolau II.

Dècada Moderada
Nom amb el qual és conegut el període comprès entre la majoria d'edat d'Isabel II (1843) i el pronunciament de Vicálvaro (1854). El nom prové del domini continuat del partit moderat, després d'eliminar Espartero i de reprimir la insurrecció centralista. Els moderats cuitaren a proclamar major d'edat la reina (que només tenia tretze anys), dominada per una camarilla reaccionària. D'altra banda, l'aliança dels progressistes amb els moderats els havia llevat les simpaties de les classes populars i de molts intel·lectuals (que aviat s'integraren en el nou partit democràtic), i els féu incapaços de trencar l'hegemonia moderada. Ramón María Narváez, president del govern (1844), substituí la Constitució del 1837 per la del 1845, molt més conservadora, i exercí una dictadura que l'oposició carlina (guerra dels Matiners) mai no inquietà seriosament; però els escàndols matrimonials de la reina i sobretot els financers (com les concessions ferroviàries del govern del comte de San Luis, 1853-54) i l'agitació obrera creixent minaren la dictadura moderada. L'alçament de Leopoldo O'Donnell amb una part de l'exèrict (Vicálvaro, juny del 1854) no triomfà del tot, però el seu manifest amb Antonio Cánovas del Castillo estengué la revolta; la reina, espantada, hagué de cedir el poder als progressistes. La Dècada Moderada representà, per als Països Catalans, la incorporació definitiva a l'uniformisme centralista. La reforma financera d'Alejandro Mon (1845) anul·là les darreres particularitats catalanes, mentre l'aplicació de les lleis municipal i provincial completaven la centralització de l'estat espanyol. El descontentament que produïren aquestes mesures i la implantació de lleves forçoses provocà un alçament camperol que coincidí amb un nou aixecament de les partides carlines contra els partidaris del lliure canvi, que afavoria l'entrada de productes anglesos a través dels comerciants de Cadis i Madrid. Aquests assoliren una reforma de l'aranzel (1849) que deixà protegits, però, els teixits de cotó, fet que afavorí la indústria tèxtil catalana. Durant aquest període el moviment societari obrer prosseguí de forma clandestina, puix que el govern moderat insistí en la prohibició de les societats obreres i només foren tolerades, en alguns moments, les que figuraven com a associacions de socors mutus (com l'anomenada El Taller, a València, creada el 1851). L'agitació obrera contribuí en gran escala al triomf de l'alçament progressista a Barcelona (14 de juliol), tres dies abans que es produís un alçament similar a Madrid, que enderrocà el govern moderat i inicià l'anomenat Bienni Progressista.

Dècada Ominosa
Nom amb el qual és conegut el període comprès entre la represa del poder absolut per Ferran VII d'Espanya, gràcies als Cent Mil Fills de Sant Lluís (octubre del 1823), i la seva mort (setembre del 1833). Es caracteritzà per una forta repressió antiliberal, que només la presència de les tropes fanceses pal·lià en part. Tot i això, el partit apostòlic considerà el rei massa indulgent perquè no havia restablert la inquisició, i es rebel·là, mentre els liberals intentaven alguns cops de mà (com Torrijos, el 1831). Del quart matrimoni de Ferran VII —sense fills fins aleshores— amb Maria Cristina de Nàpols nasqué la princesa Isabel (1830), declarada successora, i els apostòlics, partidaris del germà del rei, Carles Maria Isidre, prepararen l'assalt al poder per a quan morís Ferran VII. Això convencé Maria Cristina que, si volia salvar el tron per a Isabel, calia oferir als liberals una amnistia i la participació en el futur govern d'Isabel II. En morir el rei esclatà el conflicte.

Decadència
Procés de debilitament d'un sistema social com a conseqüència del desenvolupament progressiu i consolidació en el seu si de nous elements antitètics que preparen el canvi social i configuren un nou sistema social. Des d'una visió estàtica de la història, hom ha qualificat la decadència com a període històric de crisi general en el qual concorren una sèrie de fenòmens: desequilibri econòmic, malestar social, despoblament, estagnació demogràfica, pèrdua d'autoritat del poder central, etc, en contraposició a d'altres èpoques de més esplendor a les quals hom vol tornar. A partir d'una perspectiva històrica evolucionista, hom ha defensat que totes les societats passen per uns períodes d'expansió, decadència i mort que donen pas a formes societàries superiors, en una visió gradual i cíclica del progrés humà. Els darrers corrents historiogràfics han superat aquestes concepcions. No hi ha uns períodes superiors i uns altres d'inferiors tot al llarg de la història; només existeixen societats, sistemes socials qualitativament diferents, que s'han anat substituint els uns als altres a través d'un procés dialèctic: alhora que es consolida un sistema s'hi desenvolupen elements de contradicció que malden per la seva desaparició.

Declaració d'Amsterdam
Nom amb què és coneguda la Carta Europea del Patrimoni Arquitectònic, proclamada pel Consell d'Europa el 1975. Des del punt de vista de la teoria sobre la intervenció en el patrimoni arquitectònic, representa la superació del concepte del monument com a objecte aïllat, i l'afirmació clara de la necessitat de l'extensió del concepte de "patrimoni arquitectònic" o "monument" al conjunt dels centres històrics de les ciutats, i als ambients urbans en general.

Declaració d'Independència dels EUA
Document adoptat el 4 de juliol de 1776 pel qual els delegats de tretze colònies angleses d'Amèrica proclamaren llur voluntat de constituir-se en els Estats Units d'Amèrica. Fou el primer cop que una nació reclamava la igualtat de drets dels homes com a base constitutiva d'un estat. Aquest fet tingué una forta influència en els ambients revolucionaris europeus i d'Amèrica del Sud.

Declaració de Balfour
Document publicat el 1917 pel ministre d'afers estrangers anglès Balfour, en el qual era manifestada la posició favorable del govern britànic a l'establiment d'una llar nacional jueva. Aquesta declaració fou el punt de partida de l'actual estat d'Israel. Sostinguda per França, fou aprovada per la Societat de Nacions (1921) dins els termes del mandat que confiava Palestina al Regne Unit i per la convenció anglo-nord-americana sobre Palestina (1924).

Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà
1. Text votat per l'assemblea constituent francesa el 26 d'agost de 1789. La seva redacció recollia la influència de la declaració d'independència dels EUA (1776) i del pensament dels filòsofs del s XVIII. Proclamà la igualtat de tots els homes (article 1), i també els seus drets naturals i inalienables, que són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió (article 2). Declarà la preeminència de la sobirania de la nació, afirmà que la llei havia d'ésser l'expressió de la voluntat general (article 6), instaurà la llibertat d'opinió, d'impremta i religiosa, establí la separació de poders i, en el darrer article, insistí en la inviolabilitat del dret de propietat. Fou utilitzada com a preàmbul de la constitució del 1791 i tingué una gran influència en tots els moviments posteriors d'alliberament de l'absolutisme.
2. Text que precedí la constitució francesa del 1793 votada per la Convenció el 24 de juny d'aquell any. Era molt més radical que la del 1789, fet que s'explica pel context polític d'instauració de la democràcia política. Proclamà la llibertat econòmica i completà el dret de resistència a l'opressió amb el dret de rebel·lió. Reconegué també els drets a l'educació, al treball i a l'assistència pública. No arribà, tanmateix, a plantejar la modificació de la definició del dret de propietat que Robespierre proposava.
3. Text que precedia la constitució francesa de l'any III (1795). De to molt més moderat que les declaracions del 1789 i del 1793, responia a les noves circumstàncies que donaven la direcció de l'estat a l'alta burgesia. La igualtat de tots els homes restava reduïda a igualtat davant la llei. Hom repetí la definició de propietat del 1793 i n'hi afegí una de deures.

Declaració dels Drets de l'Infant
Document promulgat el 1924 a Ginebra i aprovat per l'ONU el 1959. Sosté la necessitat d'una protecció especial dels infants, garantint llur desenvolupament físic, mental, moral i social sense cap mena de discriminació (educació gratuïta i obligatòria) i la prohibició de qualsevol mena d'explotació.

Declaració internacional
Posició que pren un estat o una organització internacional davant un problema concret, i que no té eficàcia obligatòria, sinó moral, com la Declaració Universal dels Drets Humans.

Declaració Universal dels Drets Humans
Document signat per l'assemblea de l'ONU, a París, el 1948, al qual s'han adherit gairebé tots els estats. Compost d'un preàmbul i de 30 articles, reconeix el dret a la vida, a la llibertat, a la seguretat, a la lliure associació i a la resistència contra l'opressió, entre d'altres, com a drets fonamentals i irrenunciables de tota persona humana.

Declaració Universal dels Drets Lingüístics
Document que estableix els drets lingüístics de què haurien de gaudir els parlants de totes les llengües, amb l'objectiu de corregir els desequilibris lingüístics, assegurar el respecte per a totes les llengües i establir els principis d'una pau lingüística justa i equitativa. El 1994 el Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional i el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions-CIEMEN n'encarregaren la redacció a un equip d'especialistes provinents de diverses disciplines i camps d'actuació. En l'elaboració del dotze esborranys successius hi intervingueren una cinquantena d'experts de diferents països. Un dels esforços dels redactors fou definir uns drets lingüístics equitatius, sense subordinar-los a l'estatus polític o administratiu del territori on pertany la comunitat lingüística, ni a criteris com el grau de codificació o el nombre de parlants, els quals no foren considerats rellevants. Una de les aportacions més importants de la Declaració és la consideració de les dimensions col·lectiva i individual dels drets lingüístics com a inseparables i interdependents. La Declaració fou aprovada per l'assemblea de participants en el transcurs de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics, que se celebrà al juny del 1996 a Barcelona. La Declaració ha rebut el suport de la UNESCO i serà motiu de debats en el si de les Nacions Unides fins a esdevenir un text de llei internacional. L'objectiu final és que els drets lingüístics formin part del conjunt dels drets humans. Al final del 1996 el Parlament espanyol aprovà per unanimitat adherir-se a la Declaració Universal dels Drets Lingüístics.

Decret
A l'estat espanyol, disposició general o resolució dels òrgans col·legiats de l'estat o de les comunitats autònomes.

Decret d'Intervencions Especials
Decret promulgat per la Generalitat de Catalunya el 20 de novembre de 1937 que suposava la instauració d'una economia dirigida en determinats sectors o empreses. La decisió havia d'ésser presa pel conseller d'economia a iniciativa pròpia o a petició del Consell d'Economia; els motius d'intervenció eren: irregularitats del consell d'empresa, protecció d'interessos estrangers, producció de guerra o d'articles molt escassos, empresa no constituïda d'acord amb el decret de Col·lectivitzacions, avançar-se a una possible intervenció del govern republicà, evitar l'acció dels tribunals sobre l'empresa, defensa de les empreses apropiades per la sots-secretaria d'armament del ministeri de defensa nacional i que la central de l'empresa no radiqués a Catalunya i hagués estat intervinguda per la República.

Decret de Divisió Territorial de Catalunya
Disposicions de la Generalitat de Catalunya del 27 d'agost i del 23 de desembre de 1936 per les quals fou posada en vigor una nova estructura político-administrativa de la Catalunya de l'Estatut d'Autonomia. La divisió territorial adoptada distribuïa el territori de les quatre províncies del 1833 en nou regions o vegueries, dividides en comarques (38 en total), entitats geogràfiques basades en les relacions dels principals nuclis d'atracció amb llurs zones d'influència comercial, en les vies de comunicació i en les característiques fisiogràfiques. Aquesta organització satisfeia la persistent aspiració catalana d'abolir la divisió provincial del 1833. El decret era el resultat final del treball iniciat el 1931 per la Ponència de la Divisió Territorial, creada per la Generalitat i formada per Ventura i Gassol, president honorari, Pau Vila, vice-president, Josep Iglésies, secretari, i Antoni Bergós, Pere Blasi, Antoni Esteve, Manuel Galès, Antoni Rovira i Virgili, Miquel Santaló i Felip Solé. La ponència, que canvià el seu nom pel de Ponència de l'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, inicià els treballs sotmetent tots els municipis del Principat a una enquesta, en la qual hom els demanava que determinessin a quina comarca creien que pertanyia el seu poble, a quin indret anaven principalment a mercat (pregunta que resultà en alguns casos confusionària) i si assistien en algun altre mercat. Amb les respostes i l'anàlisi dels partits judicials vigents, la ponència reuní dades que li permeteren de redactar dos projectes diferents: un d'adaptat a una organització administrativa centralitzada, i un altre d'adequat a unes agrupacions intermèdies, en previsió de les possibles solucions que permetés l'Estatut de Catalunya, aleshores encara en discussió a les corts de la República. Fou finalment aprovat el segon projecte (octubre del 1932) i publicat (1933) un informe de la ponència: Divisió territorial. Estudis i projectes. Nomenclàtor de municipis. Per a la confecció d'aquest nomenclàtor fou consultada la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. La nova toponímia fou aprovada pel consell de la Generalitat i adoptada (decret del 13 de febrer de 1933). La divisió, però, restà immobilitzada en aquell punt, sense que fos presentat el projecte de llei corresponent al Parlament de Catalunya, i quan finalment hom n'inicià la redacció, els Fets del Sis d'Octubre paralitzaren novament la qüestió, que no fou resolta fins que, esclatada la guerra, el Consell d'Economia de la Generalitat decidí de portar-la a la pràctica, amb alguns retocs (canvi de la denominació supracomarcal de vegueries per la regional, numerades de la I a la IX; definitiva vinculació de la comarca de la Garrotxa a la regió de Girona). Poc temps després (octubre del 1936) fou publicat el mapa de la divisió, i l'any següent aparegué el llibre de divulgació. La divisió territorial de Catalunya. El 1939 fou suprimida aquesta divisió, però ha subsistit entre els especialistes en estudis geogràfics sobre Catalunya com a fórmula molt més idònia que la divisió provincial i ha servit de base per al nou projecte de divisió territorial de Catalunya establert per l'Estatut d'Autonomia del 1987-88.

Decret de la Interrupció Artificial de l'Embaràs
Decret aprovat el 1936 per la presidència de la Generalitat de Catalunya que autoritzava la interrupció de l'embaràs durant els tres primers mesos, per motius terapèutics, eugènics o ètics. Formava part d'una reforma més general que havia d'incloure els contraceptius i l'atenció obstetricoginecològica. L'avortament havia d'ésser efectuat en centres sanitaris dependents de la Generalitat de Catalunya amb un equipament adequat, i després d'un examen meèdicopsicològic de la sol·licitant.

Decret de Mobilització Civil
Decret de la Generalitat de Catalunya del 23 de setembre de 1937 signat pels consellers de finances, economia i treball, que establia la mobilització de tots els treballadors d'empreses que obtenien préstecs de l'Oficina Reguladora de Pagament de salaris per a ocupar uns llocs de treball determinats. Un segon decret (5 d'octubre) establí la mobilització civil de tots els treballadors de la construcció i d'explotacions mineres de productes no indispensables per a la guerra.

Decret de Sindicació Obligatòria dels Conreadors de la Terra
Decret de 27 d'agost de 1936 que establia el principi, proposat pel Consell d'Economia, de la sindicació obligatòria de tots els conreadors de la terra a fi d'articular en un sistema ordenat els diversos aspectes de l'activitat agrícola. La llei establia l'organització conjunta dels sindicats agrícoles existents d'acord amb els criteris de la llei de 1934 i l'entrada en la nova organització de tots els conreadors no sindicats. Es preveia la creació de les institucions complementàries (de crèdit, assegurances, compres en comú, comercialització) a fi que el treball agrícola obtingués un nivell superior de productivitat. El Servei de la Cooperació facilitava estatuts tipus. La conselleria d'agricultura i economia designà una comissió que elaborà el reglament d'aplicació del decret, que fou aprovat per decret de 19 d'octubre de 1936.

Decret legislatiu
A l'estat espanyol, norma amb rang de llei dictada pel govern de l'estat o d'una comunitat autònoma, delegada prèviament pel parlament en una llei de bases o en una llei ordinària si es tracta de refondre diversos texts legals, i que no pot afectar matèries reservades a llei orgànica.

Decret llei
A l'estat espanyol, norma amb rang de llei dictada amb caràcter provisional pel govern de l'estat en casos d'extraordinària i urgent necessitat i que en el termini màxim de trenta dies ha d'ésser convalidada o refusada pel Congrés dels Diputats. La constitució prohibeix d'utilitzar-la per a regular matèries que considera dotades d'una especial transcendència. Els governs de les comunitats autònomes estan mancats de la facultat de dictar decrets llei.

Decret sobre la Llengua Materna a l'Escola
Decret de 29 d'abril de 1931, dictat per Marcel·lí Domingo a instàncies de la Generalitat de Catalunya, que regulava l'ensenyament en llengua materna a totes les escoles primàries de la República Espanyola. A Catalunya el comitè creat per a la seva aplicació (7 de maig de 1931) era format pels òrgans de cultura de l'ajuntament de Barcelona i la Generalitat i pel seminari de pedagogia de la universitat. Joaquim Xirau fou president d'aquest comitè, i Alexandre Galí, secretari, i els seus principals objectius foren el control en la publicació dels nous texts escolars i de l'ensenyament en català. La utilització de la llengua materna a l'escola fou també tractada en el decret de la Generalitat de 12 de setembre de 1936, que hi donà un sentit pedagògic i d'afirmació nacional.

Decrets de S'Agaró, els
Nom amb què és conegut el pla de 58 disposicions (decrets i ordres) del departament de finances de la Generalitat de Catalunya promulgades els dies 8, 9 i 12 de gener de 1937. El pla fou preparat a la localitat de S'Agaró (Baix Empordà) per un grup d'alts càrrecs de la Generalitat i d'economistes convocats pel primer conseller i conseller de finances, Josep Tarradellas, arran del decret de Facultats Excepcionals aprovat pel Consell de la Generalitat (20 de novembre de 1936), el qual li concedia àmplies facultats per a endegar l'activitat financera i administrativa del departament. El pla, amb els problemes de guerra com a punt de referència, intentà de sistematitzar les institucions financeres de Catalunya, de normalitzar la vida administrativa i municipal i d'eixugar el dèficit del sector públic. Les disposicions regularen la vida municipal, el règim d'apropiacions, el sistema creditici i financer, les finances de la Generalitat (hom creà nous imposts, com el de la xifra d'afers), l'estatge, el comerç exterior, la radiodifusió, la remuneració de funcionaris, etc.

Defensa Social
Agrupació política creada per a la defensa dels interessos catòlics, integrada per la Federació de Centres de Defensa Social. Activa al Principat de Catalunya, especialment a Barcelona, del 1901 al 1914. Dirigida pel Comitè de Defensa Social, es presentà a diferents eleccions, infructuosament, sovint aliada amb la Lliga Regionalista i amb els tradicionalistes. Aplegava elements confessionals pertanyents a diverses tendències polítiques. La presidí Alexandre Pons i Serra, i en foren directius Francesc Albó, Joan Alandí, Gaietà Pareja, Enric Sagnier i Benet de Pomés i de Pomar, comte de Santa Maria de Pomés.

Defensor del poble
A l'estat espanyol, alt comissionat de les corts generals, designat per aquestes i només responsable davant d'elles, que té per missió defensar els drets dels ciutadans i que, amb aquesta finalitat, supervisa l'activitat de l'administració civil i militar. Aquesta figura jurídica apareix per primera vegada a la Constitució del 1978 i el seu primer antecedent en dret comparat és l'ombudsman, a Suècia, país on es creà aquesta institució. Les seves competències més destacables són suggerir modificacions legislatives i de criteris d'actes que emanin de l'administració, formular advertiments sobre els deures dels funcionaris i interposar recursos d'inconstitucionalitat i empara.

Dèficit
Quantitat expressada normalment en termes monetaris que indica el valor en què una suma és més petita que una altra que s'hi relaciona. Normalment significa un excés del passiu sobre l'actiu.

Dèficit de la balança de pagaments
Excés d'importacions voluntàries de béns, serveis i valors financers per damunt de les exportacions similars.

Dèficit pressupostari
Situació d'excés de les despeses per damunt de les recaptacions dins del pressupost de l'Administració. A fi d'aconseguir recursos monetaris per finançar obres públiques i despeses socials, els estats no en tenen prou amb els impostos que recullen, la qual cosa genera un dèficit que han de cobrir demanant crèdits als bancs, emetent més moneda (cosa que genera inflació) o bé posant a la venda títols de deute públic.

Deflació
Augment del poder adquisitiu del diner com a conseqüència de la baixa en l'índex de preus. En el seu origen es troba una disminució de la quantitat de diner o de la renda monetària, que ocasiona l'existència d'un excés d'oferta de béns i serveis en l'economia. La deflació pot portar directament a la depressió i a la desocupació en massa, en reduir-se la producció i la despesa. L'adopció de polítiques deflacionistes per a restablir el valor del diner en diferents moments de la història, aporta nombrosos exemples en aquest sentit, i pel que fa a l'estat espanyol, el més recent correspon al període 1932-35. Hom també aplica, però, el qualificatiu de deflacionista a la política que es fixa objectius molt més modestos, com és ara el de reduir el ritme de pèrdua del poder adquisitiu del diner provocat pel procés invers, és a dir, la inflació.

Delegat de la Generalitat
Interventor de la Generalitat de Catalunya en la vida de les empreses sota l'organització econòmica que regí durant la guerra civil de 1936-39 (decret de 6 d'agost de 1936). Era nomenat pel conseller d'economia d'acord amb el comitè obrer de control de l'empresa: tenia funcions inspectores i de control, tant a nivell intern de l'empresa com en les seves relacions amb d'altres empreses —control d'ingressos i despeses— i la coordinació amb organismes econòmics superiors.

Delegat de personal
En les empreses o centres de treball de menys de cinquanta treballadors i més de deu (en certs casos, de deu a sis), treballador que representa els altres en tota qüestió relacionada amb les condicions de treball.

Delegat del govern
A l'estat espanyol, càrrec polític i administratiu encarregat de dirigir l'administració de l'estat en l'àmbit territorial d'una comunitat autònoma i coordinar-la, quan s'escaigui, amb la d'aquesta. És nomenat pel govern central.

Delme
A l'Antic Règim, impost que hom pagava a l'Església. Inicialment, corresponia al 10% de la collita (en el cas dels camperols) o de les rendes i beneficis. Era un impost destinat a assegurar el manteniment del clergat i dels edificis religiosos.

Demagògia
1. Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi. Aquesta política va molt lligada als sistemes de govern dictatorials o de lideratge.
2. Segons el concepte aristotèlic, forma impura de govern democràtic que consisteix a exercir el poder a profit de les masses indisciplinades.
3. Estat polític en què el govern és lliurat a la multitud.

Demanda
Quantitat de productes o de serveis que un comprador està disposat a adquirir. Hom anomena demanda efectiva la quantitat de productes que correspon al poder de compra dels demandants, i demanda potencial la corresponent al desig però no al poder, o a l'inrevés. Entre els diferents tipus, hom pot distingir-ne tres: la demanda composta, quantitat demanada d'un producte per a la seva utilització en diferents funcions (la demanda de pell, per exemple, és composta per la demanda que hom en fa per a sabates, cinturons, bosses, etc), la demanda conjunta o complementària, quantitat demanada d'un producte juntament amb quantitats d'altres productes (la demanda de raquetes i pilotes de tennis, la de cotxes i pneumàtics, etc), i la demanda derivada, quantitat demanada dels factors de producció condicionada a la demanda del producte final (la demanda de maons és derivada de la demanda de cases). La corba de demanda relaciona els preus d'una unitat de producte amb les quantitats que el consumidor desitja de comprar. La corba és inclinada i decreixent d'esquerra a dreta, d'acord amb la llei de la demanda; a menors preus, major quantitat demanada de productes. Aquesta llei presenta, però, importants excepcions, i la corba de demanda creix llavors a la inversa, com quan hom pren el preu dels productes com a indicador de llur qualitat (aquest seria el cas, per exemple, de certs vins), quan el producte és un article d'ostentació i del qual hom demana més com més car és (automòbils de luxe, cosmètics de moda, etc), o bé quan es donen elements especulatius (una alça de preus que hom preveu creixent en un futur immediat) que determinen una demanda més forta del producte (paradoxa de Giffen). La informació per a dibuixar una corba de demanda numèrica o bé matemàtica, hom pot assolir-la, respectivament, a través d'una taula de demanda o bé a través de l'anomenada funció de demanda, que relaciona les quantitats de producte que un consumidor desitja de comprar amb tots els factors que en determinen la demanda: el seu preu, el d'altres productes complementaris i substitutius, el nivell de renda, les facilitats de compra, etc. Si, per exemple, tots els factors menys un romanen constants a uns valors donats, hom pot observar la forma en què varia la quantitat demanada en variar el factor no constant. Els gusts, els hàbits i les necessitats dels consumidors determinen la forma de la funció de demanda i no entren com a variables explícites d'aquesta funció. Com a branca de la teoria econòmica, la teoria de la demanda analitza els factors que incideixen en l'elecció d'un determinat conjunt de productes per part del consumidor. A partir d'aquesta anàlisi és possible de preveure l'efecte, sobre l'elecció dels consumidors, d'una variació en el preu, en la venda o en llurs gusts i necessitats.

Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. El terme democràcia (dhmokratia) aparegué a la Grècia antiga, i designava una concepció política defensada per un partit, més que no pas un tipus determinat d'organització de l'estat. En la classificació de formes de govern d'Aristòtil hom li donà el sentit de govern dinàmic del poble utilitzant l'expressió democràcia, equivalent a allò que hom anomena actualment demagògia. Aquest sistema no féu fortuna a Roma com a forma de govern, bé que l'obra d'alguns pensadors i juristes i les revoltes dels esclaus contribuïren a generalitzar el concepte d'igualtat entre els homes. Tot i que el cristianisme predicava aquest mateix principi d'igualtat, la seva estructura jeràrquica i fortament centralista inspirà durant gairebé tota l'edat mitjana la idea, portada a la pràctica, de la monarquia de dret diví i l'esperit teocràtic, oposats ambdós a la idea democràtica. La generalització del règim parlamentari (Carta Magna anglesa del 1215) a partir del s XIII semblà minar aquest esperit absolutista de la monarquia, bé que els nivells inferiors de la societat mai no participaren en les tasques de govern. Les revoltes urbanes dels ss XIV i XV ampliaren, però, en algunes ciutats la base de participació política als nivells de la petita burgesia i dels homes dels oficis. Amb el Renaixement, la Reforma de Luter i la mateixa Contrareforma aportaren noves bases jurídiques en la justificació de l'humanisme. Les teories d'Erasme, Moro o Maquiavel serviren tant per a enfortir l'absolutisme com per a estendre la consciència d'igualtat. Les bases de la democràcia moderna es congriaren a Anglaterra al s XVII. La promulgació del Bill of Rights (1689) i les formulacions teòriques de Locke dibuixen un estat derivat d'una convenció entre els homes lliures. Montesquieu i Rousseau i altres pensadors feren noves aportacions teòriques amb la definició de la separació de poders. Les profundes transformacions econòmiques del s XVIII no feren sinó accelerar aquest procés d'exigència d'instaurar un poder més popular, exigència que es plasmà en l'ascens de la burgesia. Es definí el principi de la separació de poders i es transformà l'exigència democràtica en poder legislatiu, executiu i judicial. Una concreció d'aquesta nova idea de la teoria política fou la promulgació de la constitució francesa del 1791 amb la declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, en la qual prengué força l'associació de la idea de democràcia a la de respecte a la norma escrita, a la constitució i a les llibertats individuals dels ciutadans i a la vigència del principi de separació de poders. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc).

Democràcia cristiana
Conjunt de moviments, partits polítics i sindicats que volen posar al servei de la democràcia la doctrina de l'evangeli. Històricament apareix com l'intent de reconciliar el cristianisme amb el món nou sorgit de la Revolució Francesa. Geogràficament, sorgí en territoris on el catolicisme és predominant. Cal buscar les arrels de la democràcia cristiana en dos moviments paral·lels de mitjan s XIX: catolicisme liberal i catolicisme social. Amb tot, no té cap parentiu amb el socialisme cristià d'un Buchez. Les primeries de la democràcia cristiana toparen amb l'encíclica Quanta Cura i el Syllabus (1864) de Pius IX. L'ocupació dels Estats Pontificis (1870) suscità el non expedit, o prohibició d'intervenir en la política italiana. Lleó XIII admeté la democràcia cristiana només com a acció social, amb exclusió d'intencions polítiques (1901, Graves de communi). Durant la reacció antimodernista de Pius X foren condemnats Romolo Murri, que el 1896 havia fundat la democràcia cristiana italiana, i, el 1910, el Sillon de Marc Sangnier. Amb Benet XV arribà un clima més favorable: Luigi Sturzo fundà (1918) el Partito Popolare Italiano, antecessor immediat de la posterior democràcia cristiana italiana. Les condicions foren encara millors sota Pius XI: aparegueren el Parti Démocrate Populaire (1924), la Unió Democràtica de Catalunya (1931) i la Falange Nacional xilena (1938), que des de la campanya d'Eduardo Frei el 1957 canvià aquest nom pel de Partido Demócrata Cristiano. Tots aquests partits i també el Zentrum alemany (successor de la Katolische Fraktion i antecessor de la Christlich-Demokratische Union) foren esbandits pels règims totalitaris que dominaren Europa fins el 1945. Després de la maltempsada, la democràcia cristiana europea, forjada en la clandestinitat, la resistència o l'exili, tingué una reflorida extraordinària. Des d'aleshores constitueixen el govern o bé són el principal partit d'oposició en la majoria dels estats de l'Europa occidental, on constitueixen amb els partits de caire socialdemòcrata l'alternança de poder més típica. Són o han estat especialment forts a Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya (fins el 1990, RFA) i Àustria. A Itàlia, sola o en coalició, la Democràcia Cristiana detingué el poder fins al decenni del 1990 en què la corrupció interna del partit en provocà l'esfondrament. A França, tot i la influència del gaullisme , el Mouvement Republicain Populaire constituí l'expressió més genuïnament democratacristiana i hi protagonitzà la vida política, des de la seva creació el 1944 fins el 1951. Els grups exiliats de l'Europa oriental fundaren, el 1950, la Christian Democratic Union of Central Europe. En aquest mateix decenni, però sobretot en el dels seixanta, la democràcia cristiana tingué una gran difusió a l'Amèrica Llatina: Eduardo Frei fou elegit el 1958 per a la presidència de Xile, i Rafael Caldera per a la de Veneçuela el 1969. Els partits democratacristians prengueren consistència en quasi totes les repúbliques sud-americanes, especialment a Xile, Veneçuela, Perú, Brasil i Uruguai, i els sindicats de la mateixa inspiració, afiliats a la CLASC (Confederación Latinoamericana de Sindicatos Cristianos); tanmateix, durant les dècades dels setanta i els vuitanta, la instauració de dictadures militars i la incidència de la crisi econòmica mundial provocaren l'anul·lació o l'afebliment dels principals partits democratacristians (l'uruguaià, el xilè, el COPEI veneçolà, etc). Quan, a partir dels anys noranta la democràcia ha esdevingut de nou viable en molts d'aquests estats, han ressorgit els partits democratacristians i s'han consolidat com a formacions de dreta moderada. A l'estat espanyol, durant el franquisme, es desenvoluparen grups clandestins d'orientació democratacristiana entorn de personalitats com José María Gil-Robles, Manuel Giménez Fernández i Joaquín Ruiz-Jiménez (Izquierda Demócrata Cristiana, Democracia Social Cristiana, que el 1975 es convertí en Federación Popular Democrática), que practicaren una oposició moderada a la dictadura. A les eleccions del 1977, el sector més progressista del moviment s'uní a la Federación de la Democracia Cristiana, però els minsos resultats l'abocaren a la dissolució, i l'ala més dretana s'integrà dins la nova Unión de Centro Democrático. Amb la crisi d'aquesta, els democratacristians que n'havien format part formaren el Partido Demócrata Popular (1982), el qual, després de la seva ruptura el 1986 amb Alianza Popular, passà a anomenar-se Democracia Cristiana (1988). Posteriorment, la força hegemònica dins aquest espai a l'estat espanyol (amb excepció de Catalunya i el País Basc) ha tendit a consolidar-se entorn de l'esmentada Alianza Popular que, amb partits menors, formà en 1982-87 Coalición Popular, i que el 1989 adoptà el nom de Partido Popular.

La democràcia cristiana als Països Catalans
Entre els precedents immediats als Països Catalans, cal esmentar l'actuació del Grup de Democràcia Cristiana, fundat a Madrid (1919), que tingué entre els seus associats els catalans Ramon Albó, Josep M. Boix, Josep M. Gich, Francesc Moragas, Narcís Pla i Deniel, etc, i que el 1920 publicà a Barcelona una sèrie de conferències. Amb la creació del diari "El Matí" (1929) s'anà consolidant un petit moviment democratacristià, que tingué la col·laboració de Luigi Sturzo. Aquest moviment, on destacà Pau Romeva, s'eixamplà en produir-se la separació d'un nucli de militants del tradicionalisme (Joan B. Roca i Caball, Josep Cirera i Soler, J.M. Trias i Peitx, Antoni Oliveras, Francesc Balenyà, etc) de caire més nacionalista, i l'escissió per la dreta del Partit Catalanista Republicà (Manuel Carrasco i Formiguera, Lluís Vila i Abadal, Miquel Coll i Alentorn, Xavier Rúbies, etc), disconforme amb el suport que el seu partit donà a l'aprovació de l'article 26 de la constitució republicana, que disposava la separació entre l'Església Catòlica i l'estat espanyol. Tot aquest moviment s'organitzà políticament en la Unió Democràtica de Catalunya, que reclutà els seus afiliats en la Federació de Joves Cristians i en la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya. Il·legal des del 1939, la UDC mantingué fins a la fi del franquisme la representació virtualment exclusiva de la democràcia cristiana catalana, i serví de model per a la formació de la Unió Democràtica del País Valencià. Després de l'assaig electoral poc reeixit del 1977, UDC ha posat l'accent en la seva component nacionalista.

Democràcia de massa
Tipus modern de democràcia, en el qual la intervenció del poble en el govern és fonamentalment despersonalitzada. L'expressió és emprada en el sentit que, actualment, tant els grups de pressió i l'organització de partits com els mitjans de comunicació de massa i altres factors similars condicionen i àdhuc manipulen talment l'opinió pública, que hom ja no hi pot discernir conviccions ni comportaments personals, sinó més aviat de massa.

Democràcia econòmica
Expressió amb què hom designa el fet que l'exercici de les llibertats polítiques pressuposa un cert nivell de vida material, d'instrucció i educació, etc, amb la corresponent exigència d'una economia controlada per part de l'estat democràtic.

Democràcia orgànica
Nom que rebé el sistema polític de la dictadura franquista.

Democràcia política
Expressió emprada per a designar el conjunt legislatiu i constitucional que asseguri el lliure exercici de les llibertats polítiques (llibertat d'associació, d'expressió, de reunió, etc).

Democràcia popular
Règim polític establert al final de la Segona Guerra Mundial a diversos estats de l'est i sud-est d'Europa, vigents fins els anys 1990-91. L'integraven els estats de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert punt, República Democràtica Alemanya. Sorgirí com a conseqüència de la derrota de les forces de l'Eix, l'avanç soviètic sobre Alemanya i la lluita interior de resistència. Es crearen sota la direcció dels partits comunistes com a modalitat de la dictadura del proletariat en estats on hi havia forts partits socialistes, que foren integrats (Romania, Polònia, Txecoslovàquia) o camperols, que foren dissolts (Polònia i Hongria). Sotmeses a una estricta tutela per part de l'URSS, militarment s'integraren (a excepció de Iugoslàvia) al Pacte de Varsòvia, i estratègicament constituïren la primera línia enfront de l'aliança occidental durant la guerra freda. En aquests estats hi fou activa una dissidència més o menys intensa (especialment a Polònia, Hongria i Txecoslovàquia), sempre durament reprimida, i el seu pas a la democràcia parlamentària i l'abandonament del socialisme preludiaren la dissolució de la mateixa Unió Soviètica.

Democracia Social Cristiana de Catalunya
Grup polític de centre-dreta, catòlic i catalanista, creat a Barcelona el 1976. Fundat per Antoni Miserachs (el qual l'abandonà el 1977) i vinculat en principi a la Federación Popular Democrática, de Gil-Robles, aviat se'n deslligà. Obtingué migrats resultats electorals els anys 1977 i 1979, i cessà la seva activitat el 1980.

Democratic Party
Grup polític nord-americà que nasqué a la fi del s XVIII amb motiu de les discussions que sobre els poders del govern nacional tingué la convenció de l'any 1787. Integrà els partidaris republicans (com a concepte oposat a monarquia) de Jefferson, que volien una participació més àmplia en el govern. Fundat el 1792, arribà a la presidència per primera vegada amb Jefferson el 1801 i, des d'aleshores, no abandonà el poder durant més de mig segle, tret d'un petit parèntesi. L'extracció dels seus membres era majoritàriament aristocràtica fins que, el 1829, fou elegit president Andrew Jackson. Geogràficament, els demòcrates eren en bona part habitants del sud dels EUA. El problema de l'esclavatge dividí el partit: a la convenció de Charleston presentà dos candidats a les eleccions del 1860, cosa que afavorí la seva derrota. Del 1860 al 1932 el partit només ocupà la presidència durant set anys. Woodrow Wilson (president del 1913 al 1921) marcà una fita amb l'establiment del dret de vot a les dones, el seu paper en la creació de la Societat de Nacions i la regulació de la banca i de la indústria. Per la seva banda, Franklin D. Roosevelt (president del 1932 al 1945) redreçà, amb el New Deal, l'economia dels EUA després de la crisi dels anys trenta i consolidà els EUA com a potència de primer ordre. Després de Roosevelt els demòcrates conservaren el poder fins el 1952 amb Truman, i el recuperaren amb Kennedy (1960-63) i Johnson (1963-68). Durant els darrers anys de govern el partit impulsà els drets civils i encoratjà la guerra del Vietnam. El 1968 fou un moment de crisi. El seu candidat a la presidència, Robert Kennedy, fou assassinat, i el nou candidat, Humphrey, fou fàcilment vençut pels republicans. La convenció de Los Angeles, que nomenà Humphrey, hagué de fer cara a la posició més esquerrana, liberal i clarament hostil a la guerra del Vietnam d'Eugene McCarthy. A les eleccions de l'any 1972 el candidat demòcrata McGovern fou derrotat per Nixon. L'escàndol de Watergate i el subsegüent desprestigi dels republicans donaren al partit demòcrata l'oportunitat de tornar al poder amb l'elecció de James Carter el 1976. Aquest no reeixí a conciliar el contingut liberal del seu programa amb la lluita eficaç contra la crisi econòmica interna. Això i la seva acció indecisa en política internacional conduïren a la seva derrota el 1980 enfront del candidat republicà R. Reagan, reelegit el 1984 i succeït pel seu vice-president G.H. Bush (1989). El desgast del Partit Republicà, que havia estat més d'una dècada en el poder, afavorí l'elecció del candidat Demòcrata Bill Clinton el 1992.

Malgrat les desfetes que sofriren els demòcrates en les eleccions presidencials dels anys 1984 i 1988, en les eleccions a termini mitjà celebrades l'11 de novembre de 1990 en què havien d'ésser renovats per votació tots els escons del Parlament, 34 dels 100 del Senat, 36 càrrecs de governadors del 50 existents i uns 6 000 escons dels parlaments dels diferentes estats—, el Democràtic Party assolí d'augmentar el control del Senat en un escó (56 escons) i en 9 escons el control del Parlament (267 dels 435 existents). A les eleccions presidencials del 1992 el candidat demòcrata aconseguí de véncer el representant republicà.
Les eleccions legislatives de novembre del 1994 foren un càstig al partit demòcrata, que aconseguí 199 escons a la cambra de representants enfront dels 227 del Republican Party, mentre que al senat els demòcrates obtingueren 47 representants contra 53 dels republicans. El president Bill Clinton tornà a ser reelegit candidat del partit demòcrata per a les eleccions de novembre del 1996, que guanyà davant del candidat republicà Robert Dole i l'independent Ross Perot. Al començament del 1997, el comitè del congrés començà a investigar el presumpte finançament il·legal del partit en la campanya electoral del 1996, tot i que al gener Clinton anuncià que es regularien les fonts de finançament del partit demòcrata.
En les eleccions del 2000, el cantidat demòcrata Al Gore perd per estret marge davant el republicà Bush.

Democrazia Cristiana (DC) (veure Partito Democrazia Cristiana)

Demografia
Ciència que té com a objecte l'estudi de la població. Aquest és fet bàsicament des de l'aspecte quantitatiu, però l'estreta interdependència dels fets de població amb uns altres factors —econòmics, geogràfics, històrics, socials, psicològics— exigeix unes perspectives més àmplies de caràcter quantitatiu que fan que la tasca del demògraf tingui uns límits molt vasts i imprecisos. La demografia com a ciència és recent, però l'interès pels fets de població, tant en el camp pràctic com en el teòric, és antic; hom pot esmentar els censos militars i fiscals d'Egipte o de Roma, les utopies polítiques dels filòsofs grecs i les idees religioses dels pensadors cristians primitius. Durant l'edat mitjana hom féu diversos recomptes de població amb finalitats impositives. Amb el Renaixement es renovaren aquestes idees amb algunes aportacions notables, però quasi sempre en un pla teòric i purament quantitatiu. És al llarg del s XVIII, quan a Europa se sentiren els transcendentals canvis demogràfics, conseqüència de la revolució industrial, que la demografia pren entitat científica. La confecció dels primers censos nominals en alguns estats i la creació dels registres civils permeten als interessats per la població de verificar llurs teories i assajar mètodes d'anàlisi quantitativa. Apareix el primer gran doctrinari de la població, Malthus, que, al marge de la major o menor validesa i originalitat de les seves doctrines, té el mèrit d'haver reeixit a posar la població a primer terme de l'actualitat entre els científics socials. A mesura que l'estadística anà facilitant una més gran acumulació de dades, la demografia, bé que de forma sovint anàrquica, perfeccionà els seus mètodes i despertà un interès creixent, en especial entre els economistes i polítics que, com més anava, amb més claredat veien que els fets de població no sols són una variable dependent dels factors econòmics, sinó que sovint són aquests els que depenen d'aquells. Aquest és el cas als països subdesenvolupats, on el fort creixement demogràfic no té paral·lelisme en el creixement econòmic i on el vell concepte d'inversions econòmiques, destinades a assegurar un consum superior a la població antiga, ha estat desplaçat per un altre d'inversions «demogràfiques», destinat a assegurar el consum antic a una població superior. L'economista danesa E. Boserup ha demostrat que és el canvi demogràfic el motor del canvi tècnic, i no a la inversa, com hom creia generalment. D'altra banda, una nova ciència, l'ecologia humana, considera la població com una de les variables fonamentals de l'ecosistema mundial. Així, doncs, la població —i, en conseqüència, la demografia— és reconeguda com un dels elements més importants i constitueix una ciència autònoma, síntesi de les ciències socials, tot i que ni aquesta variable ni cap altra de caràcter social no tenen sentit fora d'un ampli context humà. Les grans perspectives que ofereixen les modernes tècniques matemàtiques dels models i dels sistemes permeten de treballar dins aquest context i és possiblement aquest el camí a seguir en una nova demografia. La metodologia o anàlisi demogràfica s'articula entorn de dos grans apartats: l'anàlisi quantitativa i l'anàlisi qualitativa. La primera, interessada exclusivament pels fets quantificables, se subdivideix en l'estudi de l'estat de la població i de la seva dinàmica. Hom considera per estat les característiques d'una població en un moment donat: la distribució geogràfica de la població, la composició per sexe, edat, estat civil i situació sòcio-professional. En la dinàmica són estudiats la natalitat, la mortalitat i els moviments migratoris. L'anàlisi qualitativa s'interessa per l'herència, la genètica i la transmissió dels caràcters somàtics i psíquics. Les matemàtiques són fonamentals per a l'anàlisi quantitativa, i la biologia i la psicologia, per a l'anàlisi qualitativa.

Densitat de població
Concepte i indicador de la geografia de la població que constitueix la més elemental de les correlacions entre la població i l'espai. Normalment aquesta correlació és establerta en habitants per quilòmetre quadrat, però en aquest nivell té una significació molt imprecisa i sovint confusionària, puix que aquest quocient depèn de la variable superfície, i aquesta no solament presenta valors molt desiguals, sinó que obeeix generalment demarcacions administratives sovint arbitràries. Les terres emergides del món suporten una densitat de població d'uns 26 habitants per quilòmetre quadrat, xifra que encobreix densitat zero a l'Antàrtida i de centenars d'habitants en alguns estats europeus o del SE asiàtic; si hom va del nivell de densitats de grans àrees a les de regions més petites, els contrasts són encara majors, especialment entre àrees rurals i urbanes. Cal, doncs, ponderar també la qualitat de les superfícies com a sostenidores de població i, per tant, tenir en compte factors no ja pròpiament espacials, com és ara els econòmics i tecnològics. Per afinar la significació de la densitat de població, sovint hom la calcula en funció de les hectàrees de terra conreada o bé —fora ja del sentit espacial— en relació amb el producte nacional brut de l'àrea estudiada; amb això hom té un nou indicador: la renda per càpita o, més exactament, el producte brut per càpita.

Departament
1. Cadascuna de les parts en què pot ésser dividit un territori. A França, els departaments, en nombre de 96 (a més de les colònies d'ultramar, com Guadalupe, la Martinica, etc, que són considerades també com a departaments), foren instituïts l'any 1790, en plena època revolucionària; tenen una certa personalitat administrativa i són regits per un consell general. Llur toponímia recorda sovint un accident geogràfic característic. Així el Rosselló, i part de la Fenolleda esdevingueren departament dels Pirineus Orientals. Durant la guerra del Francès, després de la incorporació a l'imperi Francès, el Principat de Catalunya fou dividit en quatre departaments, per decret de Napoleó (26 de gener de 1812): del Ter, del Segre, de Montserrat i de les Boques d'Ebre. La Vall d'Aran fou agregada al departament francès de l'Alta Garona i, per contra, Andorra ho fou al del Segre, i les terres catalanes d'Aragó foren, en part, afegides al de les Boques d'Ebre. A imitació de França hi ha també departaments a Benín, Bolívia, Botswana, Burkina Faso, el Camerun, Colòmbia, la Costa d'Ivori, El Salvador, Guatemala, Haití, Hondures, Nicaragua, el Níger, Perú i l'Uruguai.
2. Cadascuna de les parts de l'administració de la Generalitat de Catalunya que té com a finalitat la direcció d'unes funcions més o menys homogènies i, com a autoritat superior, el conseller. Llur nombre ha evolucionat en funció de les necessitats del moment; en depenen la secretaria general, les direccions generals i les oficines tècniques, comissions, juntes, etc. Aquesta designació desplaçà (1936) la primitiva de conselleria, llevat del període de la Generalitat provisional (1977-80).

Departament de Defensa
Organisme politicoadminsitratiu de la Generalitat de Catalunya. Fou creat el 31 de juliol de 1936 a causa de les circumstàncies sorgides amb la guerra civil i malgrat l'article 14 de la constitució de la Segona República Espanyola, segons el qual, l'exèrcit, la marina de guerra i la defensa eren d'exclusiva competència de l'estat espanyol. Funcionà fins a la centralització de poders efectuada pel govern central de la República, després dels Fets de Maig de 1937. Foren consellers de defensa el militar Felip Díaz i Sandino i l'anarcosindicalista Francesc Isgleas. Creà un secretariat general, que assumí les funcions del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (després de la seva dissolució), l'Exèrcit Popular de Catalunya i l'Escola Popular de Guerra. Tenia una forta representació a la Comissió d'Indústries de Guerra, dirigia el Consell de Sanitat de Guerra i publicava un butlletí.

Depauperació creixent
Procés enunciat per Marx i inherent al capitalisme segons el qual el proletariat s'empobreix en la mesura en què prospera la burgesia. Contradita aquesta idea per l'experiència dels països capitalistes avançats , hom creu que Marx es referia a la depauperació relativa, en la qual el salari real augmenta molt menys que la productivitat real, en augment continu.

Dependència
1. Territori que depèn de l'administració d'un estat o d'una altra divisió administrativa. En general, els territoris dependents solen ésser molt allunyats de l'estat administrador: Hong Kong és a milers de quilòmetres de la Gran Bretanya, i hom pot dir el mateix de Nova Caledònia en relació amb França. Aquests territoris són el residu o vestigi d'una època colonial que tingué la seva màxima expansió durant la segona meitat del s XIX i fins a l'època anterior a la Segona Guerra Mundial. Estats com la Gran Bretanya, França, els Països Baixos, Portugal i Espanya, entre altres, tenen encara certes dependències sota llur administració.
2. Situació en què es troba el qui treballa per compte d'altri i sota la seva direcció i que configura l'element diferencial de la relació de treball o laboral respecte a d'altres relacions jurídiques de prestació de serveis.

Deportació
Pena consistent a trametre el condemnat a un territori llunyà fora de la metròpoli, on generalment és sotmès a un règim de privació de llibertat i de treballs forçats. Aplicada a pesones considerades socialment perilloses, hom l'ha feta servir sovint amb finalitats polítiques. Coneguda ja a l'imperi Romà, fou practicada, especialment al s XIX, per Anglaterra, França i Rússia, servint-se de llurs colònies. Avui és poc utilitzada. El codi penal espanyol no la recull.

Depreciació
Disminució del valor dels elements de l'actiu d'una empresa. Generalment és derivada d'un augment del poder adquisitiu de la moneda, reflectit en la disminució de preus de mercat, d'una disminució o canvi d'orientació de la demanda o d'un gran increment de l'oferta. És també motivada pel progrés tecnològic, que obliga constantment a substituir l'antic equip per un altre de més perfeccionat.
La depreciació d'una moneda és la pèrdua de valor pels intercanvis monetaris en general sense intervenció del govern. No s'ha de confondre amb la devaluació.

Depressió
Fase del cicle econòmic en què l'activitat assoleix un estadi més baix que el que correspon a la plena ocupació dels factors de producció. Bé que de vegades hom la fa correspondre a la fase de crisi, és més adequat d'anomenar així l'època immediatament posterior a l'aturament més fort de l'activitat econòmica.
És un fenomen econòmic de durada mitjana que segueix a una crisi, caracteritzat per l'estancament econòmic. Es considera que acaba en el moment en què s'observa la represa de les inversions i el retrocés de l'índex d'atur. És l'oposat a l'expansió.

Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.

Derecha Liberal Republicana
Grup polític constituït a Madrid pel maig del 1930 per Niceto Alcalá Zamora, Miguel Maura, Rafael Sánchez Guerra i d'altres amb la intenció d'incorporar la dreta espanyola a un possible nou règim republicà. El grup, després d'aconseguir l'ingrés de polítics importants com Santiago Alba i Joaquín Chapaprieta els primers mesos de la República, es desféu posteriorment en separar-se Alcalá Zamora i Maura. El mateix mes de maig del 1930 fou organitzada la secció catalana o Dreta Liberal Republicana de Catalunya.

Desamortització
Acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen a la condició de lliures. Té per finalitat limitar les possibilitats d'adquisició i de retenció de béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils), en benefici de les particulars o físiques. Es diferencia de la desvinculació en el fet que aquesta es limita a canviar la natura dels béns fent-los lliures, tot mantenint i respectant llur titularitat. A la Península Ibèrica, ja des de l'època visigòtica, hom tendí a limitar l'acumulació de propietats en les mans de l'Església; en temps de Jaume I de Catalunya-Aragó alguns furs municipals tractaren de frenar-la; per contra, a Castella, les Partidas d'Alfons X i les lleis de Toro l'afavoriren. Els Àustria iniciaren un intent de desvinculació: Carles I assolí la desmembració parcial de les taules mestrals i les comandes, i Felip II obtingué la participació de l'Església en el pagament d'alguns imposts; el papa Gregori XII li concedí un privilegi per a vendre erms comunals, del qual se serví també Felip III, i, tot i que Felip IV intentà (1633) d'anul·lar les vendes fetes del 1590 al 1633, les seves disposicions restaren sense efecte. Fou el reformisme borbònic el que inicià realment el procés, en obtenir Felip V, pel concordat del 1737, que els eclesiàstics tributessin per qualsevol propietat que adquirissin d'aleshores endavant. L'esperit il·lustrat d'acadèmies i societats econòmiques reforçà l'opinió que calia tornar al conreu les terres amortitzades; en fou la primera aplicació pràctica l'expulsió de la Companyia de Jesús (1767) i la venda de la meitat dels seus béns, mentre la corona i les universitats administraven l'altra meitat. Poc temps després, Godoy i el secretari de finances, Miquel Gaietà Soler, dugueren a terme la primera desamortització eclesiàstica general (1798-1807); n'era l'objectiu multiplicar el nombre de propietaris, posar noves terres en conreu i consolidar el crèdit, però ni amb l'autorització del papa Pius VII de vendre una setena part dels predis eclesiàstics no fou assolit el millorament de la desastrosa situació financera del govern de Carles IV. Amb la invasió napoleònica, foren suprimits (1808-09) per Josep I els ordes militars i religiosos, la inquisició, els drets feudals i les justícies particulars, i llurs béns foren nacionalitzats. Les corts de Cadis seguiren una política semblant: incorporaren senyories i privilegis a la corona i convertiren en particulars tots els terrenys propis i comunals, amb l'excepció dels indispensables per als pobles; tots els béns de la inquisició foren nacionalitzats i hom suprimí les vinculacions. Aquestes mesures foren d'escassa vigència, però lligaren la desamortització a les classes poderoses, en lloc de millorar la distribució de la terra entre la pagesia. El règim absolutista de Ferran VII abolí totes les reformes (1814), però el ministre de finances, Garay, féu un moderat retorn a les tesis de Cadis en reconèixer (1817) totes les vendes completades; d'altra banda, frenà l'amortització amb nous imposts. El trienni liberal (1820-23) fou el pròleg de les grans desamortitzacions: fou novament suprimida la vinculació, el delme, reduït a la meitat —el de l'estat ho fou del tot—, i hom posà en venda els béns del clericat, col·legis, ordes militars, inquisició —definitivament abolida— i predis del Banc de Sant Carles. El 1823, la intervenció de la Santa Aliança féu possible el retorn a l'antic règim (1823-33) i la reversió a l'Església de les propietats desamortitzades, però hom procurà de frenar l'acaparament de terres. Amb el regnat d'Isabel II s'esdevingué la desamortització de Mendizábal (1836-51), deguda, en part, a les necessitats de la guerra carlina i precedida del decret del 1834, que posava en venda els béns de propis, i del del 1835, que tornava els béns adquirits durant el Trienni Constitucional als seus compradors; els decrets de desamortització pròpiament dits (1836) posaren en venda els béns d'ordes regulars i suprimiren vinculacions i delmes. El 1841 foren posats també en venda els béns del clericat secular, mesura que el govern moderat intentà de frenar el 1845 amb una llei restrictiva; en contrapartida, posà en venda els béns de mestratges, comandes, institucions i santuaris. Tot això contrariava els projectes de Jovellanos i sobretot de Flórez Estrada, que havien proposat la divisió de les grans propietats i la cessió a cens emfitèutic de parcel·les de terra a petits propietaris. El concordat del 1851 amb el papa Pius IX manà el retorn de béns no venuts a l'Església, la qual n'invertiria l'import en valors de l'estat, pacte que tingué poca eficàcia. Amb el Bienni Progressista (1854-56), Pascual Madoz elaborà una llei (1855) que reunia les disposicions vigents de la desamortització civil i eclesiàstica; els municipis podien exceptuar-ne predis. La llei fou derogada en caure els progressistes (1856), però fou reimplantada el 1859 i aprovada pel papa Pius IX (1860). El 1865 foren desamortitzats els predis rústics i urbans del patrimoni reial; la reina retingué el 25% del producte de les vendes. Després de la Revolució de Setembre fou declarat extingit el patrimoni reial: els seus béns foren desamortitzats com a tals i nacionalitzats. La legislació Madoz fou mantinguda fins el 1876, però les compres i vendes de predis continuaren fins al començament del s XX. La desamortització, concebuda pels il·lustrats del s XVIII com un mitjà de fer accedir les classes agràries a la propietat de la terra, adquirí, al s XIX, el caràcter de consolidació del poder econòmic de la burgesia, utilitzat pels governs liberals com a forma d'assegurar-se la fidelitat de les noves classes propietàries, interessades a evitar un retorn de l'absolutisme —representat pels carlins—, que hauria comportat l'anul·lació de les adquisicions de béns eclesiàstics. D'altra banda, la desamortització civil representà la pèrdua dels béns comunals dels pobles, que passaren també a les classes més riques, amb la ruïna consegüent de molts agricultors modests que en depenien en part o totalment. Fou, per tant, una de les transformacions més importants de la propietat agrícola a tota la Península, puix que a Portugal seguí un esquema similar, iniciat amb l'expulsió dels jesuïtes (1759), posteriorment indemnitzats per Maria I. Les corts del 1820 decretaren la supressió de drets senyorials i privilegis del clericat, i el decret del 1834 dugué a terme una desamortització que també beneficià la burgesia. A França, fou iniciada amb el decret de Machault (1747), que prohibia la creació de qualsevol nova mà morta sense una autorització especial, amb la supressió de la Companyia de Jesús (1764), i fou completada amb la Revolució Francesa (1789-90); tot i que molts nobles, des de l'exili, adquiriren terres desamortitzades, augmentà el nombre de propietaris i s'enfortí la democràcia rural. A Bèlgica, la desamortització afectà, sobretot, la zona de l'Escalda. A Itàlia, el procés fou iniciat amb l'expulsió dels jesuïtes dels territoris dominats pels Borbó, continuà amb l'ocupació francesa (1806-14) i fou completat amb la unificació italiana (1870). A Anglaterra, la mesura fou imposada per la reialesa al s XVI, en separar-se de l'Església Catòlica; no fou una reforma social, però afavorí el desenvolupament del país. A Alemanya, les guerres camperoles (1476-1517) i la guerra dels Trenta Anys (1618-48) dispersaren el patrimoni del clericat en benefici de les classes adinerades. A Bohèmia, l'alçament hussita (1419) i la guerra dels Trenta Anys comportaren una desamortització que beneficià els grans terratinents; després del 1445 foren nacionalitzats els béns de l'Església i de la noblesa. A Àustria, Josep II (1780-90) féu reformes parcials en abolir la meitat dels convents existents i en ordenar la venda de llurs béns. Als estats de l'Amèrica Llatina l'evolució fou diversa, però a tots fou iniciada amb l'expulsió dels jesuïtes, al s XVIII, i completada arran de llur independència, al s XIX.
Als Països Catalans, el creixement demogràfic i l'increment de les rendes de la terra, al s XVIII, feren sentir la necessitat de desvincular les terres conreables amortitzades, especialment les eclesiàstiques. Amb l'expulsió dels jesuïtes (1767) fou posada en venda la meitat de llurs béns, mentre la resta era administrada per la corona, la universitat de Cervera i els seminaris; això fou un precedent de la desamortització parcial de Godoy i Miquel Gaietà Soler que afectà, al Principat, fundacions i vincles per valor de 60 947 000 rals, al País Valencià, de 61 764 900, i a les Balears, de 10 321 800. La reducció de convents decretada (1808) durant l'ocupació napoleònica afectà sobretot el Principat (on els francesos intentaren de crear una biblioteca i un museu públics amb els fons conventuals), mentre a les Balears continuaven les vendes iniciades per Godoy, pel mètode de rifa forçosa. La restauració absolutista (1814-20) frenà aquest procés; tot i això, molts convents no foren restablerts per manca de diners. Les mesures desamortitzadores de la nova etapa liberal de 1820-23 reduïren els convents a la meitat, fet que afavorí la formació de partides reialistes i de la Regència d'Urgell; els convents afectats foren habilitats per a serveis públics i llurs biblioteques foren obertes al públic. El retorn a l'absolutisme (1823) anul·là totes les reformes. La desamortització de Mendizábal destinà els convents a serveis públics i traslladà la universitat de Cervera definitivament a Barcelona (1837); unes quantes biblioteques conventuals foren obertes al públic. Els convents afectats a Catalunya foren 201, 90 al País Valencià i 45 a les Balears; els escolapis en foren exceptuats per llur tasca docent. Del 1835 al 1845 fou venut al Principat el 69,9% del total, a València, el 39,9%, i a les Balears, el 99,9%, amb una puja sobre els preus de taxa que fou molt elevada (342,1% a les Balears, al País Valencià, en conjunt, 238,2%, i al Principat, 243,7%). Els beneficiaris reals d'aquestes mesures foren els burgesos, que contribuïren al desenvolupament de Catalunya i les Balears i al desmantellament de capitals a València. Es formaren latifundis burgesos i es mobilitzà la propietat urbana. Alguns convents foren convertits en fàbriques; uns altres foren enderrocats per a la construcció de mercats, places i carrers. Amb la presa del poder pels progressistes (1854), hom tornà a una desamortització que fou civil i eclesiàstica, admirablement planificada per Pascual Madoz; durant la curta etapa de la seva vigència foren liquidats el 37,5% dels béns afectats a Catalunya, el 20,5% al País Valencià i la totalitat a Mallorca, fet que comportà unes puges del 179,7% a Catalunya, del 190,7% al País Valencià i del 295,7% a les Balears, índexs que són, amb tot, dels més baixos de l'estat. El 1856 hom suspengué les vendes de béns eclesiàstics, i el 1859 hom arribà a un nou acord amb Roma; al País Valencià fou autoritzada la permuta de les terres que encara hi havia per vendre per 1 200 milions de rals del deute consolidat. El mateix any continuaren les vendes de les terres comunals alienables; en acabar, al començament del s XX, havia passat a mans particulars el 15,3% del total vendible al Principat, el 35% al País Valencià i el 36% a les Balears. Aquesta desamortització afectà profundament els pobles en desproveir-los de llurs béns comunals.

Desamortitzar
Alliberar béns amortitzats.

Desarmament
Limitació o supressió de l'armament bèl·lic susceptible d'ésser utilitzat en un conflicte internacional. El desarmament plurilateral fou preconitzat per primera vegada a la conferència de la Haia (1899). Després de la Primera Guerra Mundial, la Societat de Nacions aconseguí de reunir a Ginebra (1932) una conferència internacional, bé que sense resultats. El 1952, les Nacions Unides crearen una comissió encarregada per a reduir i reglamentar l'armament internacional. Els principals acords de control d'armament conclosos després de la Segona Guerra Mundial fins el 1991 han estat condicionats per la guerra freda i protagonitzats pels EUA i la URSS, els quals intentaren combinar els efectes dissuassoris de l'armamentisme amb la limitació de la militarització i nuclearització militar de certes regions o medis, la congelació del nombre de vehicles portadors d'armes nuclears, la restricció d'explosions nuclears, la prohibició de produir determinats tipus d'armament i la notificació de determinades activitats militars. El 1963 els EUA i l'URSS signaren un tractat de prohibició de proves nuclears a l'atmosfera, aprovat per les Nacions Unides (1968), les quals establiren un sistema d'inspecció internacional. El principal acord signat posteriorment és el Tractat de No Proliferació (1970), que obliga els estats membres posseïdors d'armes nuclears a limitar-ne el nombre i compromet els que no en posseeixen a utilitzar la tecnologia nuclear amb finalitats pacífiques i a sotmetre's a controls per part de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica. Malgrat que és contestat per diversos països i que ofereix garanties de verificació limitades és l'acord global més important sobre armes nuclears (154 estats membres el 1993). Altres acords són el Tractat sobre els Fons Marins (1971), que prohibeix la instal·lació d'armes nuclears en el fons de la mar; la Convenció sobre Armes Biològiques (1972), que prohibeix la utilització de mitjans biològics; el tractat SALT I (1972), que imposa limitacions en un tipus específic de defenses contra míssils balístics i congela la quantitat agregada de llançadors de míssils balístics; el Tractat de Limitació d'Assaigs (1974), que limita la potència màxima de les explosions nuclears; el Tractat sobre Explosions Nuclears Pacífiques (1976); la Convenció sobre Modificació del Medi (1977), que prohibeix l'ús hostil de tècniques susceptibles de produir modificacions substancials en el medi humà, sense descartar les militarment útils, el tractat SALT II (1979), que fixa límits al nombre d'ogives nuclears per míssils; i la Convenció sobre Prohibicions i Restriccions en l'Ús de Certes Armes Convencionals (1981), entre d'altres. El 1982 els EUA i l'URSS iniciaren les converses START sobre les armes nuclears amb un radi d'acció que afectava Europa. Paralitzades les converses el 1983, els EUA posaren en pràctica la Iniciativa de Defensa Estratègica i procediren a un nou desplegament d'euromíssils —els Pershing-2 i els Cruise— a l'Europa occidental, mesura a la qual respongué la URSS amb l'increment dels SS-20 a l'Europa de l'Est. La distensió iniciada per M.Gorbacov en accedir a la presidència de la URSS (1985) comportà una reactivació de les negociacions (acords INF d'eliminació de míssils nuclears d'abast mitjà, 1987; CFE per a la reducció d'armes convencionals a Europa, 1990, i START I, del 1991, pel qual els EUA i l'URRS es comprometien a reduir en una tercera part els respectius arsenals nuclears). La desaparició del Pacte de Varsòvia i de la Unió Soviètica (1991) accelerà les negociacions sobre desarmament i, correlativament, donà lloc a noves dificultats: el 1993 fou signat el tractat START II entre Rússia i els EUA, pel qual s'ampliava la reducció de l'armament nuclear en dos terços. Alguns dels nous estats que disposaven d'arsenals nuclears de l'antiga URSS emmagatzemat en el seu territori (el Kazakhstan, Bielorússia i, especialment, Ucraïna) es mostraren reticents a la signatura dels tractats START i a ratificar el 1993 el Tractat de No-Proliferació d'Armes Nuclears (que reservava per a Rússia la condició de potència nuclear de la CEI), adduint l'expansionisme rus. La nova situació també facilità alguns avenços en la limitació de les proves nuclears. Restaren pendents la proliferació d'armes químiques i biològiques, i també nuclears, al Tercer Món. Tot i això, el 1993, 130 estats signaren la Convenció sobre Armes Químiques, que en prohibia la fabricació i el tràfic. A banda del concepte més estricte de desarmament, que es fonamenta en les relacions entre estats, creix la importància del tràfic d'armament convencional des de països com els Estats Units, França, la Gran Bretanya, Rússia i la Xina, que es beneficia de conflictes regionals, especialment al Tercer Món.

Desastre d'Annual
Acció militar que tingué lloc el 21 de juliol de 1921 a la posició d'Annual (o Anouâl), al nord del Marroc, posició establerta pel general Fernández Silvestre. Les tropes espanyoles comandades per aquest general, en llur precipitat avanç cap a Alhucemas, foren desfetes per les forces d'Abd-el-Krim. L'intent de proveir la localitat d'Igueriben, assetjada per aquest, donà lloc a la pèrdua de quatre mil homes i a la retirada immediata d'Annual, el desordre de la qual possibilità una matança general dels soldats espanyols i l'apropament dels marroquins a Melilla. Fernández Silvestre fou mort, i Alfons XIII, acusat d'haver encoratjat l'operació sense tenir-ne coneixement l'alt comandament militar. La discussió sobre les responsabilitats d'Annual fou una de les causes del cop d'estat del general Primo de Rivera el 1923.

Descamisat -ada
Membre del grup més exaltat i radical de les forces liberals que havien posat fi a l'absolutisme durant el Trienni Constitucional (1820-23). Foren anomenats així pels mateixos absolutistes.

Descapitalització
Situació que s'esdevé quan no és possible d'efectuar l'amortització dels béns de capital al ritme i en la quantia que hom havia previst.

Descentralització
Tècnica administrativa consistent a transferir part de la competència de l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat pública d'àmbit geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés descentralitzador permet de mantenir el control polític central tot donant una autonomia en determinats àmbits o aspectes de la gestió administrativa. En els estats de dret anglès, la descentralització ha estat el fonament de la gestió pública i ha permès de potenciar el desenvolupament de les col·lectivitats locals. Els estats basats en el dret administratiu francès tendeixen, per la complexitat i l'increment actuals de les funcions públiques, a superar el centralisme a través d'una descentralització geogràfica i funcional de l'aparell administratiu tot cercant una major eficàcia en l'actuació pública.

Desclassar
Fer que hom deixi la classe social a la qual pertanyia, sia mitjançant una forta promoció o una radical degradació socioeconòmiques.

Descobriment
Descoberta d'un territori no conegut, generalment com a resultat d'una expedició de recerca. La conquesta progressiva de l'espai pot ésser considerada com la continuació de l'esforç descobridor i viatger. Els descobriments geogràfics són, per diverses raons, fets culturals; en primer lloc, el que compta no és que hom arribi per primera vegada a un indret fins aleshores desconegut, sinó que el coneixement d'aquest fet es generalitzi en els diversos sectors de la societat. A més, els descobriments comporten només l'enriquiment intel·lectual d'uns homes i d'unes cultures determinats. Les contrades descobertes eren sempre habitades i, doncs, conegudes per l'home, però amb llur "descobriment" restaven incorporades a l'àmbit de la cultura dominant. Això explica el fet que algunes regions hagin estat descobertes diverses vegades i en diverses èpoques, com és el cas d'Amèrica, coneguda ja pels víkings el primer mil·lenni i que cinc segles més tard fou descoberta de nou. Culturals són, també, en l'aspecte de llur repercussió literària, els llibres de viatges, que han assolit una àmplia difusió. Així, doncs, l'aspecte més important del descobriment és la constància que en resta; d'altra banda, a l'àrea cultural d'Occident hom entén per descobriments geogràfics els que han fet els pobles occidentals al llarg de llur història. A l'edat antiga el món conegut es reduïa a les valls dels grans rius del Creixent Fèrtil i Egipte. L'atracció del comerç mogué la navegació i impulsà les guerres de conquesta, i ambdues feren augmentar els coneixements geogràfics. Gràcies a les rutes de l'ambre o de l'estany, o a campanyes com les de Cir o d'Alexandre, hom arribà, en temps d'Estrabó (s I aC i s I dC), a un excel·lent coneixement de l'Antic Continent, en una llarga franja estesa entre l'Índic i la mar Bàltica. Amb Roma les relacions Orient-Occident, tot i que perduraren d'una manera esporàdica i local, es trencaren en bona part; així, els asiàtics s'orientalitzaren, mentre que els europeus es veieren restringits a l'àrea occidental i centrats a la Mediterrània. A l'edat mitjana els àrabs foren una mena de pont entre aquelles dues cultures per al comerç de productes de luxe (espècies, seda, or i pedres precioses) i per a la transmissió de notícies. Aquesta fou l'època dels viatgers solitaris, que han deixat llargues relacions de llurs descobriments i aventures, entre els quals excel·leixen Marco Polo (s XIII) i ibn Battuta (s XIV). Fou l'època, també, de la incursió dels normands a l'àrea occidental i de llur expansió nord-atlàntica. Ultra el comerç, un altre impuls als viatges fou donat per l'esperit d'evangelització. Amb el Renaixement, quan Europa necessitava més el comerç amb l'Orient, els camins tradicionals de les caravanes restaren tallats per l'expansió dels turcs. Aquest fet impulsà granment la navegació, que assolí moltes millores tècniques. El naixement de l'estat modern donà als descobriments una perspectiva; l'afany de conquesta engendrà el colonialisme, que perdurà fins ben entrat el s XX. La pacient realització del periple d'Àfrica per part dels portuguesos i la trobada del continent americà per la corona de Castella capgiraren les bases socials i polítiques de l'Occident. Es desencadenà, així, una gran competència internacional amb una febre de viatges i conquestes tot al llarg dels ss XVI i XVII. A la primeria del s XVIII, la recerca de la Terra Australis i dels passos del Nord foren els únics objectius per a atreure marins i aventurers, alhora que els russos iniciaren la sistemàtica colonització de les terres de Sibèria. Vers la fi del s XVIII aparegué la tendència a l'exploració científica, amb viatges com els de Cook o de Humboldt, i amb la fundació de diverses societats d'estudis, que en el terreny econòmic adoptaren la mateixa sistemàtica racionalitzadora en forma de companyies de comerç. En entrar en els temps contemporanis restà del tot definida la figura del viatger com a pur investigador científic o com a agent colonial, o com ambdues coses alhora. Restaven per conèixer —i, doncs, per explorar— encara grans extensions interiors de continents (Àsia, Àfrica, Austràlia) i les regions polars; en aquell moment es produí també la colonització del Far West nord-americà. La recerca de noves mines de metalls preciosos i la necessitat d'ampliació de les influències polítiques esdevingueren el motor de l'última etapa dels descobriments. Només restaren les expedicions polars com a fets més científics i les escalades a les muntanyes més altes i difícils com a fets esportius.

Descolonització
Procés que tendeix a la independència o a l'autodeterminació política dels països colonitzats. El colonialisme europeu, obligat pels moviments d'alliberament nacional i per la nova correlació de forces, amb el sorgiment dels estats socialistes, ha hagut de donar la independència política a la gran majoria de les seves colònies. El corrent descolonitzador, iniciat al començament del s XX i avivat en el període d'entreguerres, adquirí una gran força d'ençà de la Segona Guerra Mundial, amb la creació de l'ONU i l'extensió dels moviments d'alliberament nacional al decenni dels seixanta. L'impuls donat per la Carta de San Francisco (1945) a favor de l'autodeterminació i l'interès de les metròpolis a mantenir llur dominació econòmica a les colònies originà la creació d'entitats suprastatals com el Commonwealth i la Union Française, alhora que es desenvolupava el panafricanisme i el panarabisme. La constitució de la República Popular de la Xina, la política intervencionista dels EUA i les guerres de Corea i d'Indo-xina impel·liren els moviments d'alliberament nacional i provocaren que el procés descolonitzador fos precedit o seguit de guerres colonials (les Índies holandeses, Algèria, la Indo-xina, el Congo, etc). La conferència de Bandung (1955), animada per Sukarno, Zhou Enlai, Nehru i Nasser, consolidà les ànsies emancipadores de les colònies i confirmà la irreversibilitat del procés que, després de les conferències del Caire (1957) i d'Accra (1958), i de la guerra d'Algèria (1954-62), comportà la independència política de la quasi-totalitat dels pobles colonials d'Àfrica, Àsia i l'Amèrica Central, completada en les dècades de 1970 i 1980 amb l'emancipació de la major part dels territoris del Pacífic. Tanmateix, subsisteixen, o s'han creat en el concert internacional, unes noves relacions de dominació econòmica i política conegudes com a neocolonialisme.

Desculturació
Procés en el qual una ètnia, un grup culturalment diferenciat o un individu pertanyent a qualsevol d'aquests perden trets culturals propis per adoptar-ne de nous o bé per entrar en un procés d'autodestrucció. En el primer cas, és concomitant a l'assimilació i l'aculturació, però, a diferència d'aquests termes, la desculturació no posa tant d'èmfasi en l'adquisició de nous trets com en la pèrdua dels originaris que, d'altra banda, solen anar acompanyats d'actituds de contestació i oposició a l'anterior ordre establert.

Desembarcament d'Alhucemas
Operació militar de les tropes espanyoles al Marroc, el 8 de setembre de 1925. L'atac d'Abd el-Krim al penyal d'Alhucemas, l'agost del mateix any, on morí el cap de la plaça, féu decidir el general Primo de Rivera, interessat pel prestigi de la seva dictadura, a portar a terme un pla de desembarcament, que ell mateix havia de dirigir, comptant amb l'ajuda francesa. L'operació agafà els rifenys per sorpresa, i permeté de prendre el penyal i, més tard, Xauen i Axdir.

Desembarcament de Normandia
Ofensiva de la Segona Guerra Mundial, iniciada pels aliats el 6 de juny de 1944, que els permeté d'ocupar una part de la costa normanda i de preparar-hi l'avançament que desféu el front occidental alemany. Coneguda com a operació Overlord, fou dirigida pel general nord-americà Dwight D. Eisenhower. L'assalt implicà un total de 156 000 homes —23 500 dels quals foren llançats en paracaiguda a la rereguarda alemanya—, entre nord-americans, anglesos i canadencs, desplaçats des de la costa britànica en una flota de 4 266 vaixells de transport i 722 de guerra. L'èxit es degué, principalment, al factor sorpresa, a la creixent superioritat numèrica dels aliats i a llur domini aeri.

Desenvolupament
Procés mitjançant el qual hom varia les condicions naturals del creixement econòmic d'una àrea determinada i provoca un augment considerable de la renda total i una millor distribució d'aquesta renda. El desenvolupament pressuposa unes condicions prèvies per a la seva aparició, en les quals l'estat hi té un paper essencial: seguretat i estabilitat, instrumentació de la política econòmica, control de fenòmens com la inflació, la deflació o els moviments de la balança de pagaments. La base fonamental del desenvolupament, però, és la innovació tecnològica creixent i continuada, amb unes creixents necessitats de capital, que no sempre repercuteix en més benestar per a la majoria. Per tal de consolidar i donar continuïtat al creixement, la societat en la qual aquest té lloc sol impulsar un seguit de canvis constitucionals, tant polítics com econòmics. Entre els factors impulsors del desenvolupament destaquen el sorgiment de personalitats o grups innovadors en el terreny econòmic i social que activen les potencialitats en la seva àrea d'influència, al costat de la descomposició de les minories rectores tradicionals només interessades en llur pròpia supervivència. Altres factors poden tenir un fort component de retroalimentació, i poden ser alhora conseqüències i impulsos del desenvolupament: entre aquests els més rellevants són els d'ordre demogràfic, els derivats de l'increment de la urbanització o aspectes conjunturals que poden accelerar el canvi, els derivats dels avantatges dels transports i les comunicacions, que faciliten les influències profundes de nous mètodes productius i noves idees, etc. El procés de desenvolupament comporta, en general, a més d'una millor distribució de la riquesa, una més gran importància del comerç exterior, la desaparició de la mortalitat infantil, el desplaçament de grans masses de gent del camp a la ciutat, un creixement del pes de l'administració central i un increment notable en la satisfacció de les necessitats bàsiques. El desenvolupament econòmic és molt difícil de mesurar, sobretot pel que fa als seus aspectes qualitatius (grau de distribució personal de la renda, canvis institucionals, etc). Hom intenta de quantificar-lo mitjançant indicadors, com és ara el grau d'alfabetització, el consum de calories per habitant, el nombre d'habitants per metge, etc. De tota manera, la mesura convencional de desenvolupament és obtinguda amb el producte nacional per habitant, sia en un moment determinat o al llarg del temps.

Desenvolupament desigual
Procés de desenvolupament que és desigual en el temps i en l'espai. Es pot produir i generar entre diferents societats, diferents territoris, diferents empreses, diferents classes socials, etc. És intrínsec al sistema econòmic de mercat, ja que d'altra manera seria impossible que algú sortís beneficiat. Des de la geografia, el desenvolupament desigual s'ha estudiat perquè ha suposat el motor bàsic de les ràpides transformacions del paisatge des de la revolució industrial, així com per ser responsable de la formació d'un món desenvolupat i un altre de subdesenvolupat.

Desenvolupament sostenible
Conjunt de polítiques destinades a fer compatible el creixement econòmic i la preservació de la biodiversitat i evitar, en darrer terme, la degradació de la biosfera provocada per l'acció humana. La difusió de l'expressió té l'origen en l'anomenat Informe Brundtland, encarregat per les Nacions Unides i fet públic el 1987. Per tal d'ésser efectiu, el desenvolupament sostenible comporta diverses mesures: utilització racional dels recursos per a evitar-ne el ràpid exhauriment, eliminació o reducció al màxim del potencial contaminant de les energies, reaprofitament dels residus industrials o del consum, protecció activa d'espais naturals, etc. El nivell de degradació mediambiental, les perspectives d'empitjorament i la necessitat d'una acció internacional concertada per a evitar-lo portaren a la celebració de la primera Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient (Rio de Janeiro, 1992), a la qual han seguit altres de similars. La trobada evidencià sobretot les grans dificultats en l'aplicació de polítiques de desenvolupament sostenible a causa de les posicions que, a grans trets, separaven els estats rics dels pobres.

Desequilibri
Situació d'un sistema en el qual les magnituds econòmiques no s'han compensat mútuament i hi ha una tendència a la variació, en el temps, de les variables endògenes al sistema. La situació de desequilibri pot desencadenar les forces que portin el sistema a una nova situació d'equilibri o pot accentuar les forces contradicctòries que, en no compensar-se, perpetuaran el desequilibri. El concepte de desequilibri pot ésser aplicat al sistema econòmic en conjunt o, en concret, a uns determinats aspectes de realitat econòmica. Així, hom parla de desequilibris regionals, de creixement desequilibrat, de desequilibri en la balança de pagaments, de mercats en desequilibri, de desequilibris sectorials, etc.

Desestalinització
Conjunt de mesures que es van prendre en els estats socialistes contra la figura de Stalin i la seva actuació política. El procés es va iniciar el 1956, arran d'un informe presentat per Khruixtxov en el XX Congrés del PCUS, i va consistir en la reorganització del partit, la depuració d'alguns dirigents, la rehabilitació d'altres i una certa obertura del sistema.

Desglaç
Nom que, en la història de l'URSS, rep el període subsegüent a la mort de Stalin (1953), lligat a grans trets al mandat de N.Khruscov (1954-64). En política interior es reflectí sobretot en una moderada liberalització, una tolerància limitada a algunes crítiques al règim soviètic i en la condemna oficial dels mètodes del stalinisme, i, en política exterior, en la distensió i la represa de contactes amb el bloc occidental.

Desmonetització
Abandó de l'ús d'un metall en el sistema monetari. Històricament el cas més important de desmonetització fou el de l'argent al s XIX, quan hi havia el sistema monetari bimetàl·lic (or i argent) i llibertat d'encunyació; la moneda d'argent perdé valor i disminuí la demanda d'aquest metall per a encunyacions monetàries.

Desmonetitzar
Anul·lar o disminuir per llei o decret el valor legal d'una moneda.

Desnatalitat
Descens continuat de la natalitat que determina una progressiva reducció dels excedents dels naixements sobre les morts i que a la llarga pot dur a la despoblació d'un país.

Desnuclearització
Procés polític i estratègic internacional, tendent a la creació de zones on són prohibits la fabricació i l'emmagatzematge d'armes nuclears. Els precedents d'aquesta proposta són el tractat de l'Antàrtic (1959) i el tractat de Tlatelolco (1967), els quals conceptuen l'Antàrtida i l'Amèrica Llatina com a zones no aptes per a la realització de proves nuclears. Al llarg dels anys cinquanta, hom presentà diverses temptatives per a constituir zones desnuclearitzades a Europa, sense obtenir, però, resultats positius. Els països escandinaus (Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia) han arribat a diversos acords que limiten la producció i la permanència en llur territori d'enginys nuclears, en un procés per a desnuclearitzar tota la zona nòrdica. En d'altres indrets d'Europa hom ha iniciat temptatives semblants, en el si d'un projecte global promogut pel moviment European Nuclear Disarmament amb l'objectiu d'alliberar tot el territori europeu d'armes nuclears, de bases aèries i submarines, de centres d'investigació i de producció nuclears, per tal de convertir Europa en una «zona franca nuclear». L'eclosió de moviments pacifistes, ecologistes i verds aquests darrers anys va molt lligada també a aquesta preocupació.

Desnuclearitzar
Prohibir (en una regió, un país, o qualsevol zona) la fabricació, la instal·lació, l'emmagatzematge i el trànsit de qualsevol material nuclear.

Desnutrició
Trastorn en la nutrició degut al predomini de la desassimilació sobre l'assimilació, la qual cosa provoca una depauperació progressiva de l'organisme que pot acabar en la caquèxia. Les causes més freqüents són el dèficit de l'alimentació global (fam) o d'un dels elements nutritius necessaris, la pèrdua de la gana (anorèxia), les malalties infeccioses (tuberculosi), tumorals i endocrines (hipertiroïdisme, hipopituïtarisme) i els trastorns digestius que comportin una síndrome de mala absorció.

Desocupació
1. Volum de la diferència entre el nombre d'hores treballades i les que podrien treballar les persones amb capacitat per a fer-ho, considerant un període determinat de temps i donada una jornada de treball considerada com a normal.

2. Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball; atur.

Despesa
Utilització i valor dels béns o serveis necessaris per a dur a terme una activitat econòmica de producció, consum o acumulació. Com a sinònim d'utilització, les despeses poden comportar la transformació, la destrucció o simplement l'ús d'aquests béns i serveis. Com a expressió de valor, la despesa pot ésser significada tant en termes del volum físic utilitzat (és a dir, transformat, destruït o usat) com en termes monetaris (valor monetari corresponent). Les despeses poden ésser classificades, entre altres criteris, segons la classe d'institució (despeses públiques i privades), segons la classe de béns o serveis en què es materialitzen (primeres matèries, mà d'obra, energia, béns alimentaris, medicines, espectacles, etc), segons la finalitat, l'objectiu o el producte que hom en vol obtenir (salut, educació, defensa, etc) o segons la seva repercussió, immediata o mediata, en els objectius desitjats (despeses directes i indirectes; despeses generals, no atribuïdes directament a cap finalitat concreta; etc).

Despesa nacional
Renda nacional considerada sota l'aspecte de la seva destinació. És constituït pel total de despeses per consum fetes pels particulars i el sector públic, per la formació interior en brut de capital i pel saldo de les operacions amb estats exteriors.

Despesa pública
Volum de les despeses fetes per l'administració per satisfer necessitats col·lectives. Fins al s XIX l'estat es limitava a finançar l'administració civil, les despeses de caire militar i una gamma força limitada de serveis públics. Al s XX, sobretot a partir dels anys vint, el volum de les despeses públiques ha augmentat d'una manera molt notable. La intervenció estatal en la vida econòmica s'ha anat incrementant i diversificant com a conseqüència del fet que el mateix desenvolupament econòmic exigia, d'una banda, una política més activa d'obres públiques i, de l'altra, una intervenció directa de l'estat en els sectors directament productius (com és ara el de les empreses públiques). A partir de la crisi econòmica del 1929 s'hi afegí el fet que els estats es proposaren com a objectiu de mantenir un nivell d'activitat econòmica que permetés una plena ocupació. Des de mitjan dècada dels setanta, les despeses públiques creixents motivades per les polítiques socials i per una excessiva intervenció en l'economia, juntament amb la reducció d'ingressos per la crisi econòmica, han provocat en la major part de països l'aparició d'importants dèficits en els pressuposts de l'estat.

Despoblament
Disminució de la població d'un territori determinat. Aquesta minva pot ésser deguda a un desplaçament de la població cap a uns altres llocs o a un augment de les defuncions per damunt dels naixements. Als Països Catalans, la romanització comportà l'abandó progressiu dels nuclis de població encastellats. Les invasions bàrbares (s V), en devastar les zones planeres, hi degueren produir un despoblament notable, fet que es repetí amb l'ocupació sarraïna (s VIII). L'avanç de la conquesta cristiana cap al sud produí gradualment un despoblament temporal de les zones situades entre cristians i musulmans. Fixada ja (s XIII) la població en tota l'àrea catalana, oscil·là a compàs de les reiterades grans pestes medievals; només la pesta negra (1348) provocà una pèrdua d'un 20% de la població del Principat. Al s XV, la minva de població del Principat fou d'un 25%: la guerra contra Joan II afectà especialment la Catalunya Nova, mentre que la qüestió remença feia abandonar molts de masos de la Catalunya Vella i una bona part de la costa era abandonada a causa de la pirateria algeriana. Al s XVII, l'expulsió dels moriscs (1609-11) representà per al País Valencià la pèrdua d'un 25% del potencial humà —al Principat afectà només la vall de l'Ebre i la part inferior de la del Segre—, i les grans pestes originaren una minva d'un 20% de la població dels Països Catalans en 1647-52. També foren sensibles, ja al s XIX, els efectes de la guerra del Francès (1808-14) i de les lluites civils carlines; a la darreria del segle, la destrucció de les vinyes de la fil·loxera provocà un nou despoblament i abandó de conreus, sobretot a la Catalunya Nova, especialment sensible al Priorat. Després de les oscil·lacions causades per la guerra civil de 1936-39, la tendència de la població a concentrar-se en grans nuclis urbans i en localitats de la costa ha provocat el despoblament interior, sobretot a les zones muntanyenques: les comarques que més població perderen en el període 1900-81 foren l'Alt Millars (74%), els Ports (68%), la Baixa Ribagorça (68%), el Racó (63%), el Pallars Sobirà (60%), el Matarranya (58%) i el Priorat (55%).

Despotisme il.lustrat
Sistema polític que alguns monarques del segle XVIII van aplicar en els seus regnes consistent en unir l'autoritat reial amb la idea de progrés de la Il.lustració. El rei vol utilitzar el seu poder absolut per a fer feliços a llurs súbdits, però sense comptar-hi ("Tot per al poble, però sense el poble"). El despotisme il.lustrat es caracteritza per l'absolutisme centralitzador, la racionalització de l'administració, el foment de l'ensenyament i la recerca de la modernització econòmica. Aquesta nova forma de govern, o experiència reformista, va mostrar-se contradictòria: es pretenia promoure algunes reformes socials i econòmiques, però deixant intacte el règim absolutista i l'organització estamental de la societat. Els principals reis il.lustrats foren Frederic II de Prússia, Maria Teresa d'Àustria, la tsarina Caterina II, Gustau de Suècia i Carles III d'Espanya.
Configuració del poder estatal, variant de l'absolutisme monàrquic, que es donà a la segona meitat del s XVIII en molts estats europeus. És anomenat així perquè hom hipostatitzà en una estructura política global bàsicament autoritària i unipersonal una ideologia dimanant de la Il·lustració. Hom l'anomena també despotisme ministerial, puix que en molts de casos l'efectiu detentor del poder no fou el sobirà, sinó un "primer ministre" (Pombal, Tanuncci, Struensee, etc), o despotisme legal, nom donat pels fisiòcrates per contraposar-lo a un "despotisme arbitrari". El despotisme il·lustrat no es donà en determinats estats, bé perquè llur estadi d'evolució havia superat aquesta forma o perquè no hi havia arribat. En el primer grup cal situar, d'una banda, els estats on la formació econòmico-social imperant ja no era pròpiament la feudal en el sentit ampli, com el cas de la Gran Bretanya, o de les Províncies Unides (on el capitalisme s'assentava des de feia un segle pel cap baix, amb la conseqüència política d'un cert parlamentarisme), i, d'una altra banda, els estats on l'absolutisme superfeudal havia arrelat plenament des de feia temps i on la desagregació pre-capitalista que presentaven feia inviable aquesta forma, com en el cas de França (malgrat els intents de 1770-76). Un altre grup d'estats no havia arribat a un estadi d'evolució econòmica -bàsicament agrària- suficient per a instal·lar ni tan solament un absolutisme superfeudal centralitzat; tal fou el cas de Polònia (on alguns situen un "feudalisme il·lustrat" o una "llibertat il·lustrada", segons la interpretació que hom doni al fenomen), de certs estats germànics o itàlics (Estats Pontificis) i del sud-est otomà. Cinc conglomerats en situacions relativament diferents en el grau d'evolució, però semblants en el fet d'un progrés accelerat i notable en la infrastructura (pel cap baix, des de l'època de la conjuntura favorable dels anys trenta: augment demogràfic, de la producció i dels preus), havien d'esdevenir els més vistents teatres d'implantació de la nova forma d'estat: l'imperi dels tsars (amb Caterina II), la monarquia hispànica (amb Carles III i Pombal), l'imperi dels Habsburg (amb Josep II sobretot), el mosaic prussià (amb Frederic II), una gran part de la península italiana (Tanuncci a Nàpols, Leopold I a Toscana, Du Tillot a Parma, Carles Manuel III als estats sards); els estats nòrdics presentaven una situació especial amb l'aïllat Struensee a Dinamarca i el contradictori Gustau III a Suècia. La cronologia del moviment també difereix segons els llocs, però hom en pot assenyalar, d'acord amb una conjuntura política internacional, tres fases: ascendent (1748-63), de plenitud (1763-83) i descendent (1783-89). Els trets essencials del despotisme il·lustrat poden ésser estructurats així: sobre la base de l'absolutisme superfeudal, hom admet l'existència d'un "contracte social" (entès de múltiples maneres, però que pretén el suport dels sectors camperols i burgesos) que legitima l'autoritat unipersonal del sobirà, autoritat que, de vegades, pot "consultar" una "corporació suprema" representativa del sector políticament significatiu dels súbdits (aquesta "corporació" esdevindrà de nova planta i tindrà com a finalitat d'enterrar políticament els antics cossos intermedis, del tipus dels "parlaments" francesos i d'altres, representants aïlladament de les oligarquies diferenciades: noblesa, clericat, comunitats mercantils o artesanals, etc). Per tal que l'autoritat sigui eficaç, hom organitza una xarxa burocràtica (tendència a la supressió de la venda de càrrecs), i que alhora serveixi a la finalitat de centralització i homogeneïtzació, sempre limitada per la perpetuació de la intocable societat estamentària (per exemple, la tendència a l'alliberament dels serfs és molt feble, i fins i tot de vegades es dóna una involució en aquest sentit: és el cas de Rússia). Les tensions internes i internacionals fan que la fita bàsica de l'estat sigui de preservar la tranquil·litat i la seguretat ("estat benefactor") i alhora d'expandir-se ("estat militarista"); per això cal primordialment apaivagar els conflictes econòmics, amb mesures que oscil·laran entre els pols d'un dirigisme "mercantilista" i d'un pre-lliurecanvisme híbrid, amb especial atenció "fisiocràtica" pel camp, i, a més, aconseguir un pressupost estatal elevat, a base de nous tributs o de l'elevació dels existents, i d'altres expedients fiscals (els bancs centrals n'esdevindran, en part, la conseqüència), un exèrcit fort, amb tendència a la professionalització, una policia segura, lleis i jurisprudència estables i racionalitzades (vessant cap a la codificació general i a l'assuaujament dels mètodes penals) i supressió, a l'interior, de poders estranys a l'estat mateix, fonamentalment lluita contra el poder eclesiàstic, en formes regalistes i nacionalistes en sentit ample; finalment, la hipòstasi il·lustrada es mostrarà més vistentment en una certa llibertat de pensament, de premsa, de cultes, etc, i en l'interès per l'ensenyament. La Revolució Francesa del 1789 significà una aturada generalitzada del despotisme legal, en el sentit que, d'una banda, les classes feudals se situaren en posicions defensives i reaccionàries i, de l'altra, que les classes interessades en una "hegemonia burgesa" pretengueren de configurar un estat propi. Això no obstant, com a mínim fins el 1815 (i en certes zones fins força més tard: és el cas espanyol), el fenomen se sobrevisqué a ell mateix en formes peculiars i de contingut encara més contradictori (els extremismes "despòtics" i "il·lustrats" s'arribaren a donar en un mateix estat i en un mateix moment: per exemple, les reformes prussianes del 1807), i això sense admetre la teoria del despotisme il·lustrat de l'imperi napoleònic. És important d'assenyalar que no hi ha acord, sinó contradiccions i oposicions, de vegades totals, ni entre els historiadors ni entre els teòrics, sobre la valoració dels elements que es barregen en l'estructura del despotisme il·lustrat (fins i tot de vegades el que hom discuteix són els fets mateixos) o sobre la qualificació global d'aquest fenomen: això no és més que la constatació, a nivell específic, de l'interès en l'escorcollament d'allò que hom podria anomenar períodes de crisi o formacions econòmico-socials de transició, on es desenvolupa una important lluita teoricoideològica.

Desterrament (veure Bandejament)

Destur
Partit polític de Tunísia fundat el 1914 pel xeic al-Ta'alibi per reivindicar la fi del protectorat francès i l'elaboració d'una constitució (en àrab dustur). Promogué els disturbis de 1920-22, però la repressió l'afeblí i es dividí entre els partidaris d'un règim democràtic i els que volien romandre dins l'esperit tradicionalista i panarabista. Bourguiba, encapçalant el primer grup, el reorganitzà i fundà el Parti Socialiste Destourien (1934), el qual es posà al capdavant de la lluita contra els francesos. Després de la proclamació de la independència (1956), lluità a favor de la república (1957); actualment, el partit s'identifica amb l'estructura administrativa del règim de Bourguiba.

Desvinculació
Desvinculació de patrimonis
. Legislació complementària de les lleis desamortitzadores espanyoles del s XIX en virtut de la qual foren posats en circulació els béns vinculats a la noblesa (mayorazgos) i abolides les senyories jurisdiccionals. El problema de la necessitat de desvincular, que ja s'havien plantejat els il·lustrats, tingué les primeres repercussions pràctiques els anys 1798 i 1799, quan hom permeté la venda de predis vinculats sempre que el producte de les vendes fos ingressat a la caixa d'amortització. El primer plantejament coherent del problema no arribà, però, fins a les corts de Cadis, que decretaren l'abolició de les senyories jurisdiccionals (6 d'agost de 1811). La durada d'aquestes mesures fou molt efímera, puix que foren anul·lades amb la tornada de Ferran VII. Durant el Trienni Constitucional hom avançà un pas més, primerament amb un decret de l'11 d'octubre de 1820, que desvinculava els mayorazgos, i després amb una llei del 3 de maig de 1823, que confirmava el decret d'abolició de les senyories del 1811. Al final del Trienni, Ferran VII deixà novament sense efecte totes aquestes mesures, la confirmació definitiva de les quals arribà després de la seva mort amb la regència de Maria Cristina: legislació sobre mayorazgos (1836), reial ordre del 2 de febrer de 1837 i llei del 26 d'agost del mateix any (abolició de les senyories). A diferència de les desamortitzacions eclesiàstica i civil, la desvinculació no implicava cap expropiació, sinó que únicament permetia que fossin posades en venda les propietats abans vinculades, i, per tant, donà lloc a importants transferències de terres. L'abolició de les senyories eliminà, si més no formalment, les últimes restes de prestacions i relacions de dependència de tipus feudal a Espanya.
. Legislació complementària de les lleis desamortitzadores espanyoles del s XIX en virtut de la qual foren posats en circulació els béns vinculats a la noblesa (mayorazgos) i abolides les senyories jurisdiccionals. El problema de la necessitat de desvincular, que ja s'havien plantejat els il·lustrats, tingué les primeres repercussions pràctiques els anys 1798 i 1799, quan hom permeté la venda de predis vinculats sempre que el producte de les vendes fos ingressat a la caixa d'amortització. El primer plantejament coherent del problema no arribà, però, fins a les corts de Cadis, que decretaren l'abolició de les senyories jurisdiccionals (6 d'agost de 1811). La durada d'aquestes mesures fou molt efímera, puix que foren anul·lades amb la tornada de Ferran VII. Durant el Trienni Constitucional hom avançà un pas més, primerament amb un decret de l'11 d'octubre de 1820, que desvinculava els mayorazgos, i després amb una llei del 3 de maig de 1823, que confirmava el decret d'abolició de les senyories del 1811. Al final del Trienni, Ferran VII deixà novament sense efecte totes aquestes mesures, la confirmació definitiva de les quals arribà després de la seva mort amb la regència de Maria Cristina: legislació sobre mayorazgos (1836), reial ordre del 2 de febrer de 1837 i llei del 26 d'agost del mateix any (abolició de les senyories). A diferència de les desamortitzacions eclesiàstica i civil, la desvinculació no implicava cap expropiació, sinó que únicament permetia que fossin posades en venda les propietats abans vinculades, i, per tant, donà lloc a importants transferències de terres. L'abolició de les senyories eliminà, si més no formalment, les últimes restes de prestacions i relacions de dependència de tipus feudal a Espanya.

Determinisme
1. Doctrina i sistema filosòfics segons els quals qualsevol fet fenomènic és resultat necessari d'un conjunt de determinacions que poden ésser expressades i sintetitzades en una sèrie de lleis universals. El determinisme pot ésser establert en relació amb l'ordre de la natura o de la conducta humana; en ambdues dimensions apareix lligat al concepte de necessitat, en contraposició al de llibertat. La negació de la llibertat que comporta tot determinisme pot ésser absoluta (determinisme pròpiament dit) o bé atenuada (probabilisme). En relació amb el determinisme hom troba també el problema de la previsibilitat, en el sentit que, en ésser acceptada l'existència d'una llei determinant, hom ha d'acceptar igualment la possibilitat de predicció de fenòmens futurs. L'extracció de lleis universals, pròpia del determinisme, pot ésser aplicada, d'altra banda, als més diversos camps de la ciència: psicologia, sociologia, economia, matemàtica, física, etc. Així, en el món sòcio-econòmic, el materialisme històric analitza i interpreta la realitat social a partir de la seva infrastructura econòmica i arriba a la conclusió que el xoc d'ambdues dimensions determina el pas d'una societat esclavista a la feudal, de la feudal a la capitalista, i de la capitalista a una societat primerament socialista i posteriorment comunista. En la psicologia, també, i més concretament sobre la relació entre estats patològics i criminalitat, la concepció determinista considera, a partir de casos estudiats, els crims violents com a motivats per anormalitats psico-fisiològiques dels autors. En el mateix terreny hom troba el determinisme psico-fisiològic, fonamentat en el fet de l'innegable influx del cos sobre la psique, influx al qual hom dóna caràcter determinant. En el camp més específicament filosòfic, el determinisme era present en la majoria dels pensadors grecs de l'antiguitat: en concret, cal destacar el determinisme físic de Demòcrit i els seus seguidors, que afirma la vigència d'unes lleis que regeixen els canvis de la matèria, n'expliquen la constitució i són aplicables també a la totalitat dels actes humans. Hi ha, d'altra banda, un determinisme metafísic, el qual pot ésser atribuït, si més no en alguns aspectes, a diferents filòsofs de la modernitat: així, Leibniz considera el judici com a necessitat lògica determinant de la voluntat (hom en diu també determinisme psicològic); Hume afirma que la idea de la ciència com a tal pressuposa la de determinisme; Kant postula que qualsevol acció és precedida per una altra, que n'és determinant; Stuart Mill està convençut que la necessitat de la causa de qualsevol acció comporta la negació de llibertat, etc. Tot i que la problemàtica del determinisme va estretament relacionada amb el mecanicisme, l'atomisme i el fatalisme, els termes mantenen llur pròpia especificitat. En aquest sentit hom només pot parlar impròpiament de determinisme en teologia, en referir-se a doctrines com les de la predeterminació i de la predestinació, i en al·ludir a qualsevol doctrina que negui el lliure albir.
2. Corrent del pensament geogràfic que intenta d'explicar els fets mitjançant la influència decisiva dels condicionaments naturals. Hom no pot parlar d'un determinisme absolut, per tal com no es dóna gairebé mai una dependència total entre els fets físics i l'acció de l'home. Hi ha, però, una certa interconnexió. La influència dels factors físics (relleu, clima, hidrografia, sòls, mantell vegetal) té un pes no gens negligible segons les condicions tècniques, la voluntat i l'organització de cada lloc. Hom pot admetre, doncs, que el determinisme existeix més o menys en funció del grau de desenvolupament cultural i tècnic d'un grup humà concret. Els pobles molt endarrerits culturalment (com els indígenes de l'Amazones o els pigmeus de la selva africana) en sofreixen més acusadament les conseqüències. El determinisme geogràfic fou iniciat a la segona meitat del s XIX per Ratzel i arrelà fortament en tota l'escola alemanya, en contraposició al possibilisme francès encapçalat per Paul Vidal de La Blache. El determinisme passà als EUA i tingué en Semple el seu principal exponent.

Deute
1. Deure jurídic de contingut patrimonial pel qual un subjecte (deutor) ha d'observar respecte d'un altre (creditor) un determinat comportament (prestació) consistent a donar, fer o no fer.
2. Quantitat que una persona o un organisme deu a una altra persona o organisme, tant si es tracta de diners com de béns o de serveis.

Deute exterior
Deute públic emès en moneda estrangera els títols representatius del qual són subscrits per ciutadans d'altres estats.

Deute públic
Endeutament de l'estat per la venda, al mercat, de títols representatius d'aquest deute. L'emissió de deute públic és conseqüència del fet que cal igualar els ingressos i les despeses de l'estat i que no sempre és possible d'aconseguir-ho augmentant els imposts. Quan el deute públic és a un termini, és anomenat deute flotant. A l'estat espanyol, aquest mecanisme començà a l'època de Carles III i continuà durant tot el s XIX, i serví bàsicament per a finançar les despeses extraordinàries provocades per les guerres. Entre el 1900 i el 1917 l'emissió de deute disminuí molt, i tornà a augmentar entre el 1917 i el 1925 com a conseqüència de la guerra del Marroc. A partir del 1925 les emissions de deute serviren fonamentalment per a finançar la política d'obres públiques. El deute públic fou àmpliament utilitzat per a finançar la guerra civil de 1936-39. Després del 1940, aquest mecanisme fou utilitzat d'una manera habitual i en volums molt importants, i contribuí decisivament al procés inflacionista, en ésser emès, fins els anys seixanta, deute públic pignorable en el Banco de España.
Als Països Catalans, l'administració reial recorregué sovint a la creació d'un deute flotant en sol·licitar préstecs, habitualment usuraris (del 20 al 37% d'interès anual) i a curt terme. Amb les guerres de Pere III de Catalunya-Aragó, el deute augmentà i les corts de Cervera (1359) hagueren d'aprovar la creació d'una imposició extraordinària, que hom repetí sovint. La corona, a fi de consolidar l'enorme deute flotant, hi assignà la major part de les seves rendes: així, els banquers Descaus i Olivella reberen diverses viles valencianes i llurs rendes com a garantia de préstecs consentits al rei i a l'infant Martí. Joan I assignà a Lucchino Scarampi una sèrie de drets reials (de Mallorca, de les aljames, etc) per motius semblants; fraccions d'aquest deute foren negociades i adquirides per diverses persones. Nobles i eclesiàstics s'endeutaren també i vengueren censals i violaris garantits per les rendes de llurs castells o senyories. També la generalitat emeté censals i violaris, gairebé des del seu inici, per disposar immediatament del donatiu de corts abans que fos recollit; quan ho era, servia per a fer front a les pensions a les quals s'havia obligat. Molts municipis, amb permís reial, també recorregueren al deute públic: Barcelona i València foren els més destacats per llur importància. A Palma de Mallorca, el deute públic ofegà constantment el municipi, puix que els seus creditors —a causa del procés de conquesta de l'illa— eren, en llur majoria, barcelonins; els ingressos eren consignats per endavant al pagament de les pensions, d'acord amb els termes del Contracte Sant. Amb la creació de les taules de canvi (Barcelona 1401; València, 1407; etc) el deute públic adquirí un nou impuls, puix que els municipis disposaren dels dipòsits de particulars per a pagar-ne les pensions. El deute cresqué, però, per damunt les possibilitats de Barcelona amb els préstecs consentits a Alfons IV de Catalunya-Aragó i al seu germà Joan II (censals dels dos reis) i, especialment, amb els atorgats a la generalitat durant la guerra civil de 1462-72 (censals nous); el 1468 calgué consolidar tot el deute i suspendre les operacions de la taula de canvi: el 1489 foren reduïdes les taxes d'interès de violaris i censals, i el 1609, a fi de pal·liar una nova crisi, fou fundat el Banc de Barcelona. Però amb la guerra dels Segadors (1640-52) Barcelona contragué tants de deutes, que li fou restringida la facultat de crear-ne, situació que empitjorà amb la guerra de Successió: Felip V abolí, amb el decret de Nova Planta (1716), el dret dels organismes autònoms catalans de concertar nous emprèstits i dotà l'ajuntament borbònic de Barcelona amb una quantitat fixa, inalterable, una part de la qual havia d'ésser destinada a satisfer les pensions del deute antic, ròssec que s'extingí al s XIX.

Devaluació
Reducció, per part del govern, del valor d'una unitat monetària respecte a les dels altres estats. Té per finalitat d'afavorir les exportacions abaratint el valor de les mercaderies nacionals a l'exterior i alhora de disminuir les importacions per l'encariment relatiu de les mercaderies estrangeres. Es tracta d'una mesura de política econòmica que pot ésser aplicada en casos en què la balança comercial d'un estat és deficitària, sobretot per raó d'una reducció de la capacitat de competir en els mercats exteriors causada per nivells d'inflació superiors als dels altres estats. En aquest sentit, es tracta d'una mesura conjuntural que pot anar acompanyada d'unes altres de tendents a actuar en la mateixa direcció, bé directament sobre les causes de la situació deficitària de la balança de pagaments (contracció monetària, política fiscal antiinflacionista, polítiques específiques de redreçament sectorials), bé només sobre els efectes d'aquest dèficit (política aranzelària, contingentament de les importacions, subsidis a l'exportació). Des de la Segona Guerra Mundial fins el 1973, període durant el qual fou vigent el sistema de canvis fixos establert a Bretton Woods, la devaluació fou considerada una mesura excepcional que calia evitar o adoptar només com a darrer recurs. En el sistema de canvis lliures, vigent d'aleshores ençà, les devaluacions formals en el sentit anterior han deixat de tenir significat per a molts països, ja que les monedes s'adapten contínuament a les exigències dels intercanvis internacionals. Resten, però, els casos dels països que continuen amb polítiques rígides de defensa de llur moneda o els dels països membres del sistema monetari europeu, compromesos en la defensa d'una relativa estabilitat dels tipus de canvi entre ells i pels quals la devaluació (o revaluació) és una sortida extrema.
La decaluació no s'ha de confondre amb la depreciació.

Dialèctica
Procés mental de comprensió del real mitjançant la contraposició i la síntesi dels contraris, d'acord amb la mateixa condició de la realitat, sempre complexa i constituïda per elements antitètics. La dialèctica, segons aquesta definició, abasta tant el mode discursiu (dialèctica del pensament) de comprendre la realitat, sempre dinàmica i integrada per un complex d'interrelacions, com aquesta mateixa realitat (dialèctica de les coses). Ambdós aspectes han estat sempre objecte de la investigació filosòfica, conscient del fet que el coneixement humà opera per divisió i separació, tot i que vulgui abastar alhora la complexitat de totes les relacions, i preocupada per la foscor d'aquestes mateixes relacions entre les coses, és a dir, pel problema de la interrelació del real com un tot. Com a procés mental, doncs, la dialèctica opera per divisions, contraposicions i síntesis parcials, però alhora intueix, ni que sigui obscurament, la totalitat que hom suposa constitutiva del real, com a harmonització de totes les contradiccions que la seva complexitat ofereix. En la història de la filosofia occidental sembla que Heràclit fou el primer a entreveure la dialèctica de les coses, en explicar la realitat per una lluita i superació d'elements antitètics. Com a mode de pensament i art de la discussió, la dialèctica fou configurada per Zenó i els sofistes, i Sòcrates en féu mètode de clarificació en les idees mitjançant el diàleg, en el qual la ironia expressava la condició paradoxal i àdhuc contradictòria de la realitat. Plató adoptà aquesta tècnica i concebé la dialèctica com a ciència que, tot partint del sensible i de les veritats parcials de les diverses ciències, assoleix, mitjançant la destrucció i progressiva superació d'hipòtesis, les idees generals i el fonament del saber (dialèctica ascendent), i, alhora, baixa des d'aquests nivells superiors fins a les realitzacions concretes (dialèctica descendent). Hom pot dir, però, que en aquest doble procés no resta sempre gaire clara la continuïtat: en el moviment ascendent marca sovint el nexe entre els particulars i l'U, i en el descendent hom no veu a vegades la relació entre la idea general i la seva aplicació al concret. Per això Aristòtil considerà la dialèctica com a mètode per a obtenir conclusions probables, però no pas com a ciència veritable, i l'edat mitjana la reduí a una manera correcta de pensar, tot identificant-la amb la lògica formal.

Diàleg Nord-Sud
Nom amb què és coneguda la Conferència sobre la Cooperació Econòmica Internacional.

Diari Català
Primer diari català, fundat a Barcelona per Valentí Almirall i Llozer el 4 de maig de 1879. En les suspensions utilitzà els títols "Lo Tibidabo" (1879), "La Veu de Catalunya" (1880) i "Lo Catalanista". Eixí fins el 30 de juny de 1881 en què fou suspès per Almirall arran del seu trencament amb Pi i Margall. Defensà el republicanisme federal i intentà de formar consciència catalanista. Prestà una atenció especial a la informació de les comarques i procurà d'actuar com a portaveu de les classes populars.

Diari de Barcelona
Diario de Barcelona ("El Brusi"). Diari del matí, el més antic de l'estat espanyol, que aparegué a Barcelona l'1 d'octubre de 1792. Fou un periòdic conservador, catòlic, defensor dels interessos econòmics regionals i monàrquic. Durant una gran part del s XIX representà plenament la burgesia catalana i fou el periòdic més influent del Principat. El seu creador fou el napolità Pere Pau Husson de Lapezaran, el qual aconseguí de Carles IV llicència per a publicar un diari semblant als que ja sortien a Madrid, València i Sevilla, i el permís municipal per a posar a la capçalera del diari l'escut de la ciutat de Barcelona. Publicava avisos i anuncis, indicacions meteorològiques, el moviment del port i les comunicacions, proclames oficials i notícies de l'estranger i era obert als més moderns corrents científics. Era redactat en castellà, però ja el 1793 publicà poesies en català referents a la Guerra Gran, i el 1796 hi acollí una interessant polèmica lingüística sobre ortografia catalana. Durant l'ocupació napoleònica, en el període d'oficialització del català aparegué amb el títol de "Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya", a partir del 22 de març de 1810; era redactat a doble columna, en català i en francès. L'11 d'abril d'aquell mateix any i per remarcar el seu caràcter d'òrgan del govern, fou anomenat "Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona". Fou castellanitzat l'1 de setembre en abandonar les autoritats napoleòniques la política catalanitzant, i l'escut imperial substituí el de Barcelona. El 28 de febrer de 1814 reprengué el nom originari. El darrer director d'aquesta etapa, l'afrancesat Joan Andreu Ygual, fou destituït pel general Copons, que atorgà la propietat del diari a Antoni Brusi i Mirabent el 6 de juny de 1814. Aquest inicià una nova etapa, la més important del diari, que per aquest motiu fou conegut amb el nom popular d'El Brusi. A partir del 1838, la nova etapa liberal coincidí amb la direcció d'Antoni Brusi i Ferrer, fill de l'anterior; el periòdic entrà en una etapa de plenitud, en millorar l'aspecte tècnic i prendre la direcció literària Joan Cortada i Sala, el qual hi portà l'esperit de la Renaixença, estimulà la restauració dels Jocs Florals (1859) i publicà en les seves planes les poesies que Joaquim Rubió i Ors signava com Lo Gaiter del Llobregat. Fou el primer diari barceloní que dedicà un espai al comentari dels concerts musicals, alguns signats per Pau Piferrer. Per aquest temps hi entrà com a redactor Joan Mañé i Flaquer, que n'esdevingué director (1867-1902) i féu del "Diario de Barcelona" l'òrgan conservador més important dels Països Catalans. Mañé portà al periòdic Manuel Duran i Bas, Joan Maragall, Josep Coll i Vehí i Estanislau Renyals, entre d'altres redactors. Amb el segle actual, s'inicià una certa decadència del periòdic, el qual deixà de representar els interessos polítics i econòmics catalans i es limità a servir una minoria cortesana i centralista. La davallada començà amb la negativa dels propietaris del periòdic a secundar el moviment de la Solidaritat Catalana (1906) (el director, Miquel dels Sants Oliver i els principals redactors abandonaren el periòdic) i continuà fins el 19 de juliol de 1936, que se n'empararen elements d'Estat Català, els quals el publicaren en català amb el títol de "Diari de Barcelona". El propòsit era de publicar un diari amb el títol d'"Estat Català" (en sortí un sol número el 22 de juliol de 1936), però, per indicació de la Generalitat, des del dia 24 el títol fou "Diari de Barcelona: Portaveu d'Estat Català", i es publicà fins el 22 de juliol de 1937, que un grup d'antics treballadors del periòdic formaren un comitè d'empresa per tal de reivindicar-ne la propietat i fer novament —sense reeixir en el pròposit— la publicació en castellà. Reprengué la publicació el 1940 (24 de novembre), novament en castellà i mantenint la numeració anterior al 19 de juliol de 1936. Durant uns quants anys es captà novament el favor del públic pel seu barcelonisme, per la fidelitat a la causa monàrquica i per la millor acollida que donava a les notícies aliades durant la Segona Guerra Mundial. Després, el tiratge disminuí considerablement. Des de l'abril del 1962 publicà, a càrrec de Josep Faulí, una pàgina setmanal dedicada a les lletres catalanes. Posteriorment publicà suplements dedicats a poblacions veïnes. En crisi des del 1973, féu fallida el 1980. Entre 1982-84 subsistí mitjançant fórmules autogestionàries i un tiratge curt, i el 1985 l'Ajuntament de Barcelona n'adquirí la capçalera, que cedí al grup Zeta el 1986. Aquest en reprengué la publicació íntegrament en català el 1987, sota la direcció de Josep Pernau. El 1992 l'adquirí la Societat Emili i Carles Dalmau (ECD, SL), propietària també de "La Mañana" i el "Nou Diari de Reus". A partir d'aquests tres diaris, des de l'abril del 1993 hom féu cinc edicions simultànies per a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Reus amb el nom de "Nou Diari". Deixà de publicar-se el 1994.

Diari de Catalunya
1. Títol emprat per "La Veu de Catalunya" del 8 de juliol de 1900 al 13 de març de 1901.
2. Diari del matí, portaveu d'Estat Català, publicat durant la guerra civil de 1936-39 en deixar de sortir el «Diari de Barcelona». Sortí des del 15 d'agost de 1937 fins al 21 de gener de 1939.

Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC)
Nom que prengué el 1936 el Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, que deixà de publicar-se el 26 de gener de 1939. Amb la recuperació de la Generalitat de Catalunya com a institució de govern, reaparegué el 5 de desembre de 1977. És l'òrgan d'edició oficial de les disposicions emanades de la Generalitat.

Diario de Sesiones de las Cortes Españolas
Publicació regular de les actes i del diari de sessions del congrés dels diputats i del senat. Els diaris de sessions eren publicats i recollits per la premsa. Cap al 1869 hom decidí d'editar les actes i els diaris des de l'assemblea de Baiona (1808). Des de la fi del 1937 i fins a la fi de la guerra civil fou imprès a la impremta del "Diario de Barcelona". És una font important per a l'estudi de la història política de l'estat espanyol durant els ss XIX i XX.

Diàspora
1. Dispersió dels jueus per diverses contrades del món. La causa principal foren les successives deportacions (l'assíria del 772 aC i les babilòniques del 597 i del 586 aC) i la destrucció de Jerusalem (70 dC). Centres importants de la diàspora foren Babilònia (s VI aC), Alexandria (s IV aC), Antioquia (s III aC) i Roma (s I dC). Entre aquestes comunitats es mantingué sempre viu el sentiment nacional i, alhora, l'esperança d'un retorn.
2. Dispersió d'un grup ètnic, religiós o cultural fora del seu lloc originari.

Dictablanda, la
Nom humorístic amb el qual fou conegut el règim de transició presidit pel general Dámaso Berenguer (28 gener 1930 — 14 febrer 1931), que substituí la Dictadura de Primo de Rivera, de la qual atenuà algunes disposicions repressives. Hom l'aplica també al govern presidit per l'almirall Juan B.Aznar, que preparà les eleccions del 12 d'abril de 1931.

Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat. Tot i que en el sentit més ampli del terme ja a Atenes i en altres ciutats hel·lèniques sorgí un règim dictatorial després de les reformes democràtiques de Soló, és a Roma on sorgí el terme dictadura. La dictadura romana era un artifici admès pel mateix sistema polític, mitjançant el qual hom suspenia el funcionament de les institucions polítiques ordinàries durant una greu crisi en l'estat. La dictadura era instaurada per acord del senat, i posteriorment el dictador fou nomenat pels comicis a proposta d'un cònsol; generalment no durava més de sis mesos. Aquesta institució caigué en desús després de les guerres contra Anníbal, però ressorgí uns quants anys més tard amb Sul·la (82 aC) i Cèsar (50 aC), bé que només tenien en comú el nom amb les antigues dictadures.
Tot i que ja a la fi del colonialisme a l'Amèrica Llatina sorgiren dictadures, sobretot de caire militar, el concepte modern de dictadura és utilitzat per a designar els règims autoritaris sorgits després de la Primera Guerra Mundial, però cal diferenciar els règims dictatorials de caire militar de les dictadures que se sostenen sobre unes concepcions polítiques molt definides i generalment amb règim de partit únic i amb sistema econòmic autàrquic. Després de la Primera Guerra Mundial la dictadura es generalitzà per tot Europa i també per l'Amèrica Central i del Sud. Paral·lelament al sorgiment del primer estat obrer (Unió Soviètica) i a la gran empenta del moviment obrer europeu es produí el sorgiment de nous règims de caire dictatorial, sobretot en els indrets on l'estat capitalista començava a trontollar (feixisme, nacionalsocialisme), els quals prengueren la iniciativa política fins a la Segona Guerra Mundial, que significà la desfeta d'aquests règims totalitaris, tot i que subsistiren dictadures, tant de caire militar com híbrides (militars i feixistes). Amb el sorgiment de nous estats socialistes i la tensió produïda per la guerra freda, els règims dictatorials de caire militar s'estengueren per Àsia i l'Amèrica Llatina i es multiplicaren de nou arran de la independència de les colònies africanes i asiàtiques. A les darreres dècades, les dictadures són, als estats del Tercer Món, una realitat cíclica lligada a l'evolució de la conjuntura econòmica mundial, a les oscil·lacions de la política exterior dels EUA i a la major o menor tensió entre l'Est i l'Oest, però troben sempre el terreny abonat per la feblesa de les estructures democràtiques i l'escassa vertebració social d'aquelles nacions. A Europa, en canvi, l'enderrocament del règim salazarista portuguès (1974), la mort del general Franco i la transició progressiva a la democràcia a l'estat espanyol (1975-77) posaren terme a les dues darreres dictadures clàssiques, si hom descompta la passatgera instauració a Turquia d'un règim militar (1980-83).

Dictadura de Primo de Rivera
Nom que hom dóna al període del regnat d'Alfons XIII en el qual el general Miguel Primo de Rivera actuà de cap de govern amb poders dictatorials (del 13 de setembre de 1923 al 28 de gener de 1930). Davant la incapacitat dels dividits partits dinàstics per a crear un govern fort i eficaç que afrontés la radicalització de la lluita obrera, amb l'augment de les activitats de protesta dels republicans i nacionalistes, i que superés la situació de recessió econòmica, i davant les conseqüències polítiques del desastre d'Annual, escàndol que arribà al mateix rei (expedient Picasso), el general Primo de Rivera s'avançà a la discussió al congrés amb un cop d'estat militar. Primo de Rivera formà un Directori militar amb la missió d'establir l'ordre públic, suspengué el règim constitucional, establí una rígida censura i prohibí tots els partits polítics i sindicats, llevat dels molt lligats a la patronal. El general Martínez Anido, des de la direcció de seguretat, reprimí les tendències més revolucionàries del moviment obrer (anarcosindicalistes i comunistes) i tolerà les activitats del reformisme socialdemòcrata (PSOE-UGT), que col·laborà en diverses institucions de nova creació: intent d'implantació d'institucions corporatives (comitès paritaris, l'Organización Corporativa Nacional, etc). La política del règim portà nombrosos sectors a un afrontament amb el govern (especialment entre els intellectuals, estudiants, col·legis professionals, etc) i accentuà la radicalització dins els mateixos partits monàrquics i l'exèrcit, fins a intentar dues vegades el canvi de govern: la Sanjuanada (juny del 1926) i l'intent de Sánchez Guerra (gener del 1929). La política econòmica anava vers un moderat dirigisme estatal en la indústria i la promoció d'obres públiques (plans hidràulics, de carreteres, etc), i facilità la creació de monopolis (petroli) i les inversions estrangeres (telèfons, indústria química, metal·lúrgica, etc). El ministeri de finances no pogué mantenir la cotització de la pesseta; la seva política inflacionista per a equilibrar els pressuposts augmentà el dèficit estatal. El problema del protectorat del Marroc fou resolt amb la cooperació amb França; el desembarcament de tropes a Alhucemas (setembre del 1925) posà fi en pocs mesos a les activitats del líder Abd el-Krim. La constitució d'un directori civil (desembre del 1925), no ajudà el règim a aconseguir un suport popular. La Unión Patriótica, partit únic, només aconseguí d'aplegar un sector molt limitat de la dreta. L'assemblea nacional consultiva no aconseguí d'ésser presa en consideració, alhora que l'oposició augmentava en tots els sectors. Primo de Rivera anà perdent la confiança de sectors de l'exèrcit a causa de la seva política (supressió de l'arma d'artilleria). Les classes dominants, que començaven a ésser afectades per la crisi econòmica de l'any 1929, deixaren de sostenir Primo de Rivera, i Alfons XIII mateix intentà de salvar la institució monàrquica retirant-li el suport, la qual cosa l'obligà a dimitir.
La Dictadura de Primo de Rivera als Països Catalans
En un principi, les ambigües promeses regionalistes fetes per Primo de Rivera feren que els sectors conservadors de Catalunya, i en especial la Lliga, donessin llur suport al cop d'estat. Tanmateix, pel decret de 18 de setembre de 1923, anomenat de Repressió del Separatisme, hom sotmetia als tribunals militars els atacs a la unitat de la pàtria i prohibia l'ús de la bandera catalana, i també del català, en les corporacions públiques del Principat. La ruptura definitiva no s'esdevingué, però, fins al 9 de gener de 1924, quan Primo de Rivera comunicà als prohoms de la Unión Monárquica Nacional, la Federació Monàrquica Autonomista i la Lliga Regionalista la seva intenció de destituir les diputacions provincials —i, per tant, la Mancomunitat—; només els membres de la Unión Monárquica ho acceptaren, i Alfons Sala substituí Puig i Cadafalch en la presidència de la Mancomunitat. L'oposició s'estengué arran de fets com la destitució dels professors de les institucions docents de la Mancomunitat (maig del 1924) o l'inici de l'afer del Col·legi d'Advocats de Barcelona (que havia d'acabar pel març del 1926 amb la destitució i bandejament de la junta directiva presidida per Ramon d'Abadal, i també amb la definitiva dissolució de la Mancomunitat, pel juliol del 1925). Així mateix, la CNT hagué de passar a la clandestinitat (maig del 1924). Acció Catalana, des de l'octubre del 1923, condemnà el nou règim, impulsà un document de greuges, signat per Massó i Llorens i adreçat a la Societat de Nacions (abril del 1924), i s'uní després als esforços de Joan Estelrich davant dels congressos de les Nacionalitats Europees (celebrats anualment a partir del 1925); membres d'Estat Català prepararen el complot, fracassat, de Garraf contra el rei (maig del 1925), i poc temps després Macià intentà la invasió des de França (fets de Prats de Molló, pel novembre del 1926). Unes altres accions de força foren l'atac anarquista contra la caserna de les Drassanes de Barcelona (relacionat amb els fets de Bera, novembre del 1924) i la participació d'elements militars de Tarragona en el complot de la nit de Sant Joan del 1926. Posteriorment, Primo de Rivera endurí la seva política: topà fins i tot amb sectors de l'Església, i especialment amb el cardenal Vidal i Barraquer, en oposar-se a l'ús del català en les predicacions (1928). L'agreujament de la qüestió catalana donà un major pes als grups catalanistes no monàrquics; facilità un clar compromís d'una gran part del catalanisme amb el republicanisme i bandejà, en certa mesura, l'anterior influència de la Lliga al Principat. Al País Valencià, Primo de Rivera permeté, al començament, una certa activitat a les organitzacions valencianistes (Acció Valenciana pogué impulsar, al principi del 1924, la redacció d'un avantprojecte de Mancomunitat Valenciana), alhora que no autoritzava el grup esquerrà de Pàtria Nova. De tota manera, a partir del 1925 només permeté determinades activitats culturals (el 1927 aparegué la revista «Taula de Lletres Valencianes», i el 1928 hom creà l'editorial L'Estel). Amb això, el valencianisme republicà s'aproximà al blasquisme. Semblantment, a les Illes, el regionalisme polític es refugià fonamentalment en les activitats culturals (així, a Mallorca, amb l'Associació per la Cultura de Mallorca, creada el 1923, o amb la revista «La Nostra Terra», apareguda el 1927); a més, amb la crisi dels partits dinàstics, especialment del partit conservador, hom facilità, ja el 1930, tant el pas d'elements mauristes cap al moviment regionalista com l'inici d'una certa reorganització dels grups republicans.

Dictadura del proletariat
Règim polític propi de la transició de la societat capitalista a la societat comunista. Es caracteritza pel fet d'ésser l'instrument de la revolució proletària i com a dominació del proletariat sobre la burgesia. Hi subsisteix la divisió de la societat en classes, i encara s'hi dóna una classe dominant, el proletariat, amb una monopolització per aquesta classe de tots els mitjans de producció, i un poder d'estat, el poder del proletariat, que sotmet els seus enemics de classe. Hom en troba la primera formulació a la Crítica del programa de Gotha de Karl Marx, però és en les obres de Lenin on fou teoritzada i més extensament definida, sobretot en L'estat i la revolució (1917). La teorització i aplicació de la dictadura del proletariat ha comportat polèmiques dins el moviment obrer, entre l'anarquisme i la socialdemocràcia, que n'han negat la necessitat o la viabilitat. N'hi ha diverses modalitats, bé que la característica comuna és la de la necessària direcció política de la classe obrera (dictadura democràtico-popular, democràcia popular).

Dictadura democràtico-popular
Règim polític format per l'aliança de la classe obrera, els camperols i la petita burgesia urbana, sota la direcció política de la classe obrera. És una forma específica de la dictadura del proletariat, i ha estat instaurada a la República Popular de la Xina.

Dieta
Assemblea política de caire legislatiu i deliberatiu que es reunia al Sacre Imperi, Polònia, Dinamarca, Hongria, Croàcia, Suècia i la Confederació Helvètica. La dieta germànica era d'origen carolingi, i era convocada per l'emperador del Sacre Imperi, el qual fixava també el lloc de reunió; hi assistien bisbes, abats, ducs, comtes, alguns senyors feudals designats i, des del 1225, representants de les ciutats. Consolidada per la Butlla d'Or del 1536, comprenia tres col·legis: el dels electors, el dels prínceps i el de les ciutats imperials. Els temes eren discutits per col·legis i sotmesos a l'assemblea general, que els votava; les conclusions havien d'ésser ratificades per l'emperador. Desaparegué el 1806, però fou restablerta el 1814 a Frankfurt amb el nom de Bundesrat, fins el 1866, i fou anomenada Reichstag des del 1871. La dieta polonesa fou inaugurada el 1331 i regulada el 1468; era composta només per nobles. Paralitzà l'acció reial a causa del poder de liberumveto de què disposaren tots els membres des del 1651 fins al 1792. La dietadanesa era formada, al s XV, per 7 bisbes i 20 nobles, que elegien el rei i el controlaven. La lluita del rei i la burgesia contra la dieta durà fins el 1660, que la burgesia il·lustrada assolí el control i atorgà el poder executiu al rei. Laderrota del 1813 i la revolució del 1848 la democratitzaren. Els estats de l'imperi Austríac elegiren, cadascun, des del 1860, una dieta (Croàcia-Eslavònia i Hongria des del 1867). La dieta hongaresa es componia de 90 diputats electes i uns quants membres de dret. Totes les dietes austríaques eren independents entre elles i s'ocupaven de tots els afers no reservats al govern central de Viena o Budapest. La dieta sueca, fundada el 1345, obtingué grans poders el 1719, però el 1772 Gustau III en reduí les prerrogatives. Fou dividida en dues cambres el 1866, i fou reunificada el 1971. La primera dieta dela Confederació Helvètica fou convocada el 1481. S'ocupava dels afers confederats, però respectava l'autonomia cantonal. Dissolta el 1797, fou restablerta per Napoleó I el 1803.

Dieta de Frankfurt
Assemblea formada pels representants dels estats de la Confederació Germànica i que en constituïa l'òrgan de govern. Creada al congrés de Viena (1815) i presidida per Àustria, funcionava com una assemblea federal, però disposà dels recursos financers i militars necessaris. Les rivalitats entre Àustria i Prússia, després de la victòria prussiana a Sadowa (1866), portaren a la dissolució de la Confederació i de la dieta.

Diferenciació social
Procés mitjançant el qual individus o grups adquireixen funcions diferents i especialitzades amb llurs corresponents status. La diferenciació pot ésser interna o entre grups. En el primer cas, respon a la divisió del grup en subgrups que acompleixen diferents funcions en una situació d'igualtat; quan hi ha superioritat o inferioritat, la diferenciació es converteix en estratificació. En el segon cas, expressa les diferents agrupacions per motius de funció, rang, cultura, interessos, etc, que són causa i dinàmica de l'evolució social.

Diktat
Tractat imposat. El terme fou emprat pels alemanys per a designar el tractat de pau (Versalles, 28 de juny de 1919) que conclogué la Primera Guerra Mundial, per significar que havia estat imposició dels vencedors i no fruit de negociació. Hom també donà aquest nom al tractat imposat a Itàlia pels aliats en acabar la Segona Guerra Mundial.

Dimissió
Renúncia d'un càrrec polític o de confiança. Per a produir efectes ha d'ésser acceptada pel superior que el nomenà.

Dinamo
Màquina elèctrica rotativa que genera corrent continu. En la forma constructiva més freqüent consta d'una carcassa cilíndrica de fosa, de ferro o d'acer, que té fixats a l'interior uns electroimants anomenats pols (sempre en nombre parell), cadascun amb la seva bobina alimentada amb corrent continu, els quals creen uns camps magnètics d'excitació. Aquest conjunt de pols magnètics és anomenat inductor. A l'interior de la carcassa, concèntric amb la corona de pols, hi ha un cilindre, anomenat induït, giratori, muntat sobre l'eix de la màquina i fet de discs de xapa magnètica empilats, amb unes ranures a la perifèria, en les quals van unes bobines de conductor formant l'enrotllament. Aquesta classe d'induït és anomenada de tambor; en la primitiva màquina de Gramme, actualment en desús, l'induït era d'anell. Els extrems de les bobines de l'induït connecten amb unes pastilles de coure (delgues), que formen una corona anomenada col·lector, on fan contacte per fregadís unes escombretes de carbó. Per a l'excitació de l'inductor són emprats dos procediments: l'excitació independent en què el corrent arriba d'una part exterior, i l'autoexcitació, en què la mateixa dinamo forneix el corrent d'excitació. Segons la forma de connexió de l'inductor (en sèrie, en paral·lel o mixta) hom parla de dinamo sèrie, dinamo paral·lel o dinamo 'compound'. En girar l'induït, els conductors de les ranures tallen les línies dels fluxos magnètics creats per l'inductor, i per aquest motiu hi són induïdes unes forces electromotrius (fem) que se sumen les unes amb les altres i són recollides a les escombretes. Aquesta fem és proporcional a la velocitat de l'induït. De fet, el corrent i la tensió (fem), pels conductors de l'enrotllament, són alterns, però el col·lector els rectifica i, així, la dinamo dóna tensió i corrent continus.

Diner
Usat generalment en plural (diners). Contrapartida, generalment acceptada, en la compra-venda de béns i de serveis. A més d'ésser un mitjà de pagament —si no ho fos, l'intercanvi s'hauria de limitar a la permuta—, el diner serveix com a unitat de compte i com a reserva de valor. Com a unitat de compte permet de mesurar homogèniament el preu de tots els béns, de manera que es puguin comparar els uns amb els altres. Com a reserva de valor, permet de separar considerablement en el temps les dues parts de la transacció que en la permuta tenen lloc simultàniament. El qui rep diner en canvi del lliurament d'un bé o servei pot utilitzar en qualsevol moment el poder de compra que la seva acceptació general li confereix i que constitueix una forma important de conservació de la riquesa. El diner es pot presentar en forma de monedes de diferents metalls. El valor de les monedes corresponia inicialment al pes equivalent del metall sense monetitzar, i en aquest sentit hom parla de diner de ple contingut (o real), per oposició al diner nominal, que és aquell del qual no té pràcticament cap valor material el signe representatiu utilitzat. Si hom exceptua la moneda que, sense gaire valor material, circula per als pagaments de poca importància, el diner nominal és avui l'únic existent, i consisteix en reconeixements de deute bancaris. Aquests poden ésser de dues classes: els bitllets del banc central i els dipòsits a la vista del públic en els bancs. Els primers tenen la denominació de curs legal, puix que els creditors no poden refusar que el reemborsament de llurs crèdits els sigui fet en bitllets del banc central. Els dipòsits a la vista en els bancs són utilitzables per llurs titulars com a mitjà de pagament, a través de l'extensió d'un xec bancari o de la prèvia conversió d'aquest en diners del banc central. El fet que tant els bitllets com els dipòsits a la vista siguin reconeixements de deute dels bancs explica el fenomen de la creació del diner. El banc lliura un crèdit contra ell mateix i, pel fet que aquest crèdit pugui ésser utilitzat immediatament pel beneficiari com a pagament, crea diner, cosa que en alguns casos fa per pròpia voluntat, i en uns altres en compliment de la missió que té encomanada com a banquer del tresor públic i dels altres bancs i administrador de les reserves de divises de l'estat. Els altres bancs, en no tenir actualment facultat per a emetre bitllets, només poden crear diner bancari, que adopta la forma de dipòsit a la vista. La quantitat d'aquest dipòsit pot excedir en molt el valor d'aquells bitllets, els quals, però, resten blocats en garantia de la capacitat del banc de reemborsar els dipòsits en cas que llurs titulars ho exigeixin. La quantitat de diner que el públic (consumidors i empreses) vol tenir en el seu poder constitueix la demanda de diner, que té una relació directa amb el nivell d'activitat econòmica i que hom contraposa a l'oferta de diner: quantitat de diner realment existent i sobre el qual el govern pot actuar en sentit expansiu o contractiu, satisfent o no aquella demanda. Atès, d'altra banda, que el diner creat pels bancs és un múltiple del diner del banc central que posseeixen, és clar que el control d'aquest suposarà el del diner bancari. Tanmateix, aquest mecanisme de control és limitat, en primer lloc, per la quantitat de diner del banc central que és a les mans del públic i que pot afectar la desitjada distribució entre bitllets i dipòsits a la vista i, en segon lloc, pel fet que els bancs poden alterar la proporció entre el diner que creen i el diner del banc central que tenen en caixa.

Diner negre
Usat generalment en plural (diners negres). Diner obtingut dels guanys fets sense deixar-ne constància en els registres obligatoris per tal de defugir la tributació o usar-los en activitats paral·leles o il·lícites. Anomenat també diner brut o diner B, té l'origen en activitats il·legals (fraus comptables, prostitució, droga, robatoris) o en l'economia submergida, i en són refugis els anomenats paradisos fiscals, i els centres off-shore, on hom n'intenta el blanquejament. Els estats en persegueixen els tenidors per obligar-los a tributar.

Diplomàcia
Organització o procediment per a establir i mantenir relacions internacionals, mitjançant tractes i negociacions, i per a representar-hi un estat. Existeix des de l'aparició dels primers sobirans, però no adquirí un caràcter d'organització fixa, amb ambaixadors permanents, fins a la fi de l'edat mitjana. Al s XI l'Església enviava legats a les corts cristianes per tal d'evitar la intromissió del poder reial en els afers eclesiàstics. D'altra banda, al s XII ja hi havia un sistema d'enviats entre Venècia, Gènova i Pisa, i al s XV aparegué a Catalunya-Aragó i als estats italians la diplomàcia organitzada d'acord amb les exigències dels estats moderns, sistema que s'estengué amb l'aparició d'aquesta diplomàcia a Europa. La diplomàcia determinà la creació d'organismes i de normes, sobre la base de les quals s'ha format en bona part el dret internacional. Des del congrés de Viena del 1815 hi ha quatre categories de representants diplomàtics: ambaixadors, enviats extraordinaris o ministres plenipotenciaris, ministres residents i encarregats de negocis. Des d'aleshores, però, i especialment després de les dues guerres mundials, hom tendeix a les organitzacions suprastatals per tal de reduir les tensions diplomàtiques (Societat de Nacions, 1919-46; Organització de les Nacions Unides, des del 1945).
Als Països Catalans, des de l'edat mitjana, foren enviats ambaixadors o procuradors a les corts veïnes amb caràcter ocasional. Les llargues estades dels ambaixadors a la cort pontifícia acabaren fent-se permanents, vers el s XV. D'altra banda, els cònsols catalans en ports estrangers —i els estrangers en els ports catalans— tenien subsidiàriament el caràcter d'enviats, i en cas de necessitat actuaven com a tals. Hom solia confiar les ambaixades a d'altres països a un jurista i un mercader, assistits d'un secretari, pel caràcter comercial que solien tenir. La intensa activitat diplomàtica de Joan II de Catalunya-Aragó amb els països propers —Castella, França, estats italians— determinà que disposés d'una organització diplomàtica regular superior a l'habitual a l'Europa del seu temps. Amb Ferran II de Catalunya-Aragó, a causa de la unió amb Castella, els enviats reials no sempre representaren només els interessos catalans, sinó també els de la monarquia castellana. Els darrers grans diplomàtics catalans foren Hug de Montcada i Miquel Mai. La ulterior centralització administrativa dels Habsburg hispànics llevà als Països Catalans la facultat de relacionar-se diplomàticament amb caràcter autònom, i a partir de Felip II de Castella disminuí progressivament la presència de catalans en els càrrecs diplomàtics conferits per la cort dels Habsburg. Els organismes autònoms catalans, però, exerciren llurs activitats diplomàtiques per a tractar i fer pactes amb potències estrangeres en ocasions extraordinàries (pacte amb França, en 1640-41, durant la guerra dels Segadors; amb Anglaterra, el 1705, en la guerra de Successió), facultat que fou radicalment abolida pel decret de Nova Planta (1716).

Diputació del general
Institució del Principat de Catalunya i dels regnes de València i d'Aragó coneguda també amb el nom de generalitat.

Diputació del Principat de Catalunya
Nom amb el qual es dirigí a les corts de Madrid de 1789 la representació catalana per assistir al jurament de l'infant Ferran com a successor de Carles IV d'Espanya, actitud que indicava un rebuig de la situació creada pel decret de Nova Planta de 1716.

Diputació General de Catalunya
Organisme polític consultiu creat pel pretendent carlí Carles VII (26 de juliol de 1874). Fou constituïda a Sant Joan de les Abadesses l'1 de novembre i dissolta a l'agost del 1875 quan la Seu d'Urgell fou ocupada per l'exèrcit alfonsí. La presidí Rafael Tristany (1874-75), cap de l'exèrcit carlí a Catalunya i, els darrers mesos, Francesc Savalls. Publicà un "Boletín Oficial del Principado de Cataluña". El pretendent carlí intentà de presentar-la com un primer pas cap al restabliment dels furs catalans.

Diputació permanent
Òrgan col·legiat de cada una de les cambres legislatives de les corts generals que té com a missió assumir les facultats que corresponen a les cambres quan aquestes han estat dissoltes o n'ha expirat el mandat i vetllar pels poders de les cambres quan aquestes no estan reunides.

Diputació provincial
A l'estat espanyol, organisme que forma part de l'administració local, dotat de certes competències administratives per al govern i l'administració autònoma d'una província. Fou creat (1812) per la constitució de Cadis a cada província de la monarquia espanyola en substitució de les juntes territorials sorgides amb la revolució antinapoleònica. Hom formà, entre altres, la diputació provincial de Catalunya (1812), la de València i la de Mallorca (1913). Els seus membres eren d'elecció popular i en nombre proporcional al d'habitants de la província. Havia d'administrar-ne el territori, com a superior jeràrquic dels seus ajuntaments, i vetllar pels seus interessos peculiars; era sotmesa, d'altra banda, a l'autoritat fiscal i política del govern central. El govern absolutista de Ferran VII l'abolí immediatament (1814); restablerta durant el Trienni Liberal (1820-23), desaparegué novament fins a 1835-36, que fou adaptada a la nova divisió provincial del 1833; la guerra carlina, però, n'impedí el funcionament normal, i, acabada la guerra, la llei provincial del 1845 en reduí les atribucions, restablertes el 1870 i conservades en part durant la Restauració. Durant la República, les diputacions foren suprimides i substituïdes per mancomunitats de municipis d'àmbit provincial, regides per la Llei de Bases Municipal de 1935. El franquisme reinstaurà les diputacions, que es regiren pel decret del règim local del 1955; els diputats eren designats directament pel govern. La Constitució del 1978, malgrat que instaurà les comunitats autònomes, conservà les diputacions, llevat de les comunitats autònomes uniprovincials. Per la seva banda, les diputacions forals de Navarra, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, que des del s XVIII gaudeixen d'un règim diferenciat (el govern autonòmic navarrès rep el nom de Diputación Foral de Navarra). El 1985, la Llei de Bases del règim local establí el funcionament i les competències de les diputacions provincials. El ple és l'òrgan màxim de govern, i el president, el càrrec més alt. El nombre de diputats depèn de la població de la província, i la seva designació, distribuïda segons els partits judicials, és duta a terme a partir dels resultats de les eleccions municipals per cada partit judicial.
Als Països Catalans la creació de les diputacions provincials representà una certa autonomia administrativa després d'un segle de centralització a ultrança, bé que la divisió provincial del 1833 desarticulà el Principat i el País Valencià en quatre i tres entitats aïllades, respectivament. Aquest inconvenient fou finalment obviat el 1913 quan el govern central, fortament pressionat per Catalunya, autoritzà la unió de les diputacions provincials que s'hi avinguessin (1913). Al Principat es creà la Mancomunitat de Catalunya (1914), suprimida, però, el 1925 per Primo de Rivera. Al País Valencià no arribà a tenir cos una organització similar. El 1931, amb la República, fou creada la Generalitat de Catalunya, que substituí les quatre diputacions provincials, les quals, tanmateix, foren restablertes el 1938 (Lleida) i el 1939, acabada la guerra civil i amb el franquisme; la diputació de Barcelona conservà, però, algunes funcions de més que les altres, com a conseqüència dels serveis de la Mancomunitat i de la Generalitat, dels quals es féu càrrec, i com a liquidadora del deute creat per aquelles. Amb la Constitució del 1978, la diputació de Balears fou suprimida, atès que es tractava d'una comunitat autònoma uniprovincial, mentre que han subsistit al País Valencià i a Catalunya. Especialment a Catalunya, la superposició d'atribucions entre la Generalitat i les diputacions provincials ha estat font de conflictes.

Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya
Organisme polític constituït per representants dels ajuntaments del Principat de Catalunya (45 diputats, un per cada partit judicial), els quals aprovaren (14 de juliol de 1931) el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya elaborat a Núria.

Diputat -ada
Persona que esdevé, per elecció, membre d'una cambra o parlament. A l'estat espanyol, a partir de la constitució de Cadis (1812) i fins al 1939, i de nou a partir del 1977, anomenats diputats a corts els membres designats directament pels electors per a formar part de les corts4 2). Al Parlament de Catalunya, segons l'Estatut d'Autonomia del 1932, eren elegits per a un màxim de 5 anys per les circumscripcions del Principat (ciutat de Barcelona, província de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona); l'Estatut del 1978 fixa en 4 anys la durada de la legislatura i estableix que l'elecció dels diputats ha d'ésser feta amb criteris de representació proporcional. Els diputats són inviolables pels vots i opinions que emeten en l'exercici de llur càrrec.

Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona
Organisme constituït l'octubre del 1868 per les societats obreres de Barcelona. Des del 23 de febrer de 1869 s'anomenà Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona.

Directori
Règim de l'estat francès establert per la Constitució de l'any III (setembre del 1795). Aquesta constitució, que donà nom al període de la història de França comprès entre el 26 d'ocubre de 1795 (4 de brumari de l'any IV) i el 9 de novembre de 1799 (18 de brumari de l'any VIII) i creà una república dirigida per la burgesia de negocis, més moderada que la del 1789. Instituí dos consells legislatius, els Cinc-cents i els Ancians (250 membres), que, elegits per sufragi censual en dos graus, tenien, respectivament, la iniciativa de les lleis i les votaven; el Directori, format per cinc membres, era elegit pels Ancians entre una llista de cinquanta membres proposada pels Cinc-cents; legislatiu i executiu eren renovats anualment, els consells en un terç i el Directori en una cinquena part; aquest darrer nomenava els ministres, però no controlava les finances, que eren gestionades per comitès especials nomenats pel legislatiu. Elegides les cambres (21 d'octubre), la majoria fou termidoriana i el Directori fou format pels ex-convencionals regicides Reubell, Barras, La Réveillière, Letourneur i Sieyès, el darrer dels quals fou substituït per Carnot. La seva política tendí a recolzar-se en els jacobins, però l'esquerranisme de Babeuf els decantà cap als moderats, els quals s'aliaren amb els contrarevolucionaris (Club de Clichy) i venceren en les eleccions de març de 1797; pel maig, Letourneur fou susbtituït per Barthélemy en el Directori. Es preparà un cop d'estat pro-monàrquic, però Barras, Reubell i La Réveillière, el triumvirat, l'aturaren el 18 de fructidor de l'any V (4 de setembre de 1797): destituïren Barthélemy i Carnot (substituïts per Merlin de Douai i François de Neufchâteau), i canviaren la composició dels consells amb l'ajut de Bonaparte. Pel maig del 1798 les noves eleccions afavoriren els jacobins, però el Directori anul·là llurs actes, mentre Treilhard substituïa Neufchâteau; aleshores hom intentà una política de reformes. Les eleccions d'abril de 1799 també afavoriren els jacobins, mentre que pel maig Reubell era substituït per Sieyès, el qual intentà una política de caient esquerrà i aconseguí, d'acord amb els consells i els generals descontents, la substitució de Treilhard, Merlin i La Réveillière per Gohier, Ducos i Moulin (cop d'estat del 30 de pradal de l'any VII [18 de juny]). Per l'agost els jacobins foren desbancats. Sieyès, per tal d'oposar-se als monàrquics i estabilitzar el govern elegí un militar, Bonaparte, el qual amb el cop d'estat del 18-19 de Brumari de l'any VII (9-10 de novembre) substituí el Directori pel Consolat.

Directori militar
Govern que administrà Espanya provisionalment (15 de setembre de 1923 — 3 de desembre de 1925) després del cop d'estat del general Primo de Rivera des de la capitania de Catalunya. Primerament fou format un directori provisional, que cedí el poder a Primo de Rivera quan arribà a Madrid. El dictador establí el veritable directori militar, en el qual figuraren vuit generals —representatius del mateix nombre de regions militars—, el contraalmirall marquès de Magaz i el coronel Nouvilas com a secretari. Els propòsits del nou govern foren de tapar l'escàndol de la guerra del Marroc i de restaurar l'ordre social mitjançant els recursos militars. Fou succeït per una dictadura civil (1925-30).

Dirigisme
Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat mitjançant una intervenció directa o indirecta. Aparegut a partir del New Deal, la seva pràctica s'ha generalitzat en la majoria d'estats capitalistes des de la Segona Guerra Mundial. Bé que atacat pels partidaris del liberalisme econòmic, ha permès de fer cara a nombroses crisis de funcionament del sistema i ha estat institucionalitzat a través dels plans econòmics.

Discriminació
Infravaloració d'un grup per part d'un altre i el corresponent comportament de segregació. És deguda generalment a causes econòmiques, però sovint hi ha implicades motivacions de caràcter social, racial, lingüístic, religiós, etc. Els fenòmens discriminants responen a unes situacions de contradiccions entre classes o grups socials, en les quals l'estament més proper al poder intenta d'imposar un estat d'inferioritat al grup discriminat. La discriminació racial, portada a terme pels grups racials dominants en un estat, procura la segregació d'altres grups racials i àdhuc ètnics de la vida política, com també la minva de llurs drets socials i llur promoció econòmica. Fou exercida, de forma oficial, pel govern de la República de Sud-àfrica del 1948 al 1991.

Discriminació de preus
Possibilitat de vendre un mateix producte a preus diferents en un període de temps. L'expressió es refereix a la determinació de preus en condicions de competència imperfecta, com és el cas dels monopolis. El venedor hi pot establir diferències de preu segons les característiques del comprador, o segons l'ús a què va destinat el producte. Els preus poden ésser també diferents al mercat interior o a l'exterior.

Discriminació positiva
Conjunt de polítiques compensatòries que pretenen afavorir els membres de col·lectius que hom considera sotmesos a desavantatges socials, laborals, etc. L'objectiu és corregir discriminacions associades al sexe, l'ètnia, la raça, la llengua, la religió, etc, les quals, bé que no són vigents en la legislació ni defensats per la majoria de la població, mantenen els seus efectes en societats teòricament amb igualtat de drets i d'oportunitats. Als països anglosaxons rep el nom de 'discriminació positiva'.

Dissuasió
Estratègia política internacional fonamentada en la construcció i acumulació d'armament per tal de descoratjar els adversaris en potència de prendre la iniciativa d'una agressió armada. En aquesta estratègia s'ha basat l'equilibri mundial a partir de la Segona Guerra Mundial.

Distensió
Pràctica estratègica consistent a disminuir la tensió militar i reduir la cursa d'armaments. Les primeres polítiques d'aquesta mena s'iniciaren el 1953, com a conseqüència de la mort de Stalin a l'URSS i de l'arribada de Dwight Eisenhower a la presidència dels EUA. Aquell mateix any se signà l'armistici de Panmunium, amb el qual finalitzà la guerra de Corea. Nikita Khruscov fou elegit nou dirigent de l'URSS l'any 1954 i això permeté superar algunes de les conseqüències de la Segona Guerra Mundial amb fets com la signatura, el 1956, d'un tractat de pau entre Àustria i els aliats. La substitució del líder soviètic per un nou equip encapçalat per Leonid Breznev l'any 1964, acabà amb aquest període històric dins la Guerra Freda.

Diumenge roig
Matança, per part de l'exèrcit i la policia tsaristes, de participants (obrers, dones i infants) en l'enorme manifestació pacífica organitzada el diumenge 22 de gener de 1905 pel pope Gapon a Sant Petersburg, amb la qual els manifestants, portant icones i retrats del tsar, intentaven presentar a Nicolau II una petició de reformes polítiques.

Dividend
Part dels beneficis que una societat distribueix periòdicament entre els seus accionistes. L'import corresponent a cada accionista és determinat per la classe i el nombre d'accions posseïdes. Els dividends poden ésser pagats mitjançant quantitats líquides, noves accions, bons, etc. Generalment són pagats segons els beneficis nets, però és freqüent que les societats en declarin amb càrrec a reserves. El dividend, com a benefici, es reparteix sempre en referència al valor nominal d'una acció. Si una empresa reparteix el 5% de dividend vol dir que cada accionista rebrà 50 pessetes per cada acció que posseeixi (si aquestes són de 1.000 pessetes).

Divisa
Moneda estrangera en mans dels particulars o de l'estat, i també cadascun dels títols de crèdit a curt terme (talons, lletres, etc) liquidables en moneda d'un altre estat. Les reserves de divises, per acomplir els pagaments exteriors, són constituïdes preferentment per divises convertibles en el mercat internacional, car les no convertibles només són d'acceptació obligada per als estats que les emeten. Les divises provenen dels efectes obtinguts per la venda de béns o serveis a l'estranger i de les remeses d'emigrants, principalment.

Divisió
Unitat militar fonamental de la maniobra tàctica constituïda per unitats de les diverses armes i serveis, que disposa de capacitat logística pròpia per a actuar de forma independent o que serveix de base per a formar altres grans unitats superiors (cos d'exèrcit i exèrcit). Sol ésser integrada per dues o tres brigades d'infanteria, un regiment de cavalleria cuirassada, un batalló de sapadors i un altre de transmissions i unitats de serveis (transport, intendència, sanitat, etc). Els seus efectius comprenen entre uns 12 000 i 20 000 soldats. Hom pot classificar les divisions en dos grans tipus: d'una banda, la divisió d'infanteria, equipada per al combat en condicions de tota mena, en la qual tenen una gran importància els contingents d'infanteria, dotats d'equipament suplementari (ràdio, manteniment, etc). Aquesta divisió de tipus més general, en una progressiva especialització de funcions, o bé en l'adaptació a medis específics, ha donat lloc a les divisions de paracaigudistes, de muntanya i motoritzades, entre d'altres. D'altra banda, hom anomena divisió cuirassada aquella en què els tancs constitueixen el mitjà fonamental d'acció, en detriment de la infanteria. Les altres unitats són adaptades per a la cooperació amb els tancs i són dotades de vehicles i materials blindats de mobilitat semblant a la d'aquests. Un cas especial és constituït per la divisió aerotransportada, habilitada per a ésser transportada aèriament i utilitzada generalment en missions que no poden ésser acomplertes per divisions normals en certes fases de la guerra o per motius logístics. La divisió restà definida com a unitat de combat a partir de les guerres nascudes de la Revolució Francesa. Durant la guerra civil de 1936-39, el nom de divisió es consolidà en ambdós bàndols a partir de la batalla de Brunete, bé que, atesa la manca d'efectius, eren incompletes o, com en les tropes de la República, la cavalleria formava una unitat independent al marge de la divisió.

Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).

Divisió del treball
Especialització de les unitats econòmiques en una feina determinada que constitueix una part d'un procés productiu complet. Es produïa a les societats primitives amb un caire de cooperació en el treball per la supervivència; aquesta diferenciació es concretava en funció del sexe o de l'edat, i tota la comunitat es beneficiava dels seus resultats. És l'anomenada divisió social del treball. El concepte modern de separació absoluta de les diverses fases del procés de producció arrenca del moment que el treball social es fa capaç d'obtenir un excedent per sobre del nivell de subsistència, i es consolida després de la revolució industrial. L'augment de productivitat del treball que aquesta divisió tècnica comporta s'explica per la possibilitat d'una millor destresa dels treballadors, l'estalvi de temps i el perfeccionament constant de l'utillatge. El grau de divisió tècnica del treball depèn de la mena d'activitat i del grau de desenvolupament d'una economia.

División Azul
Nom donat a la División Española de Voluntarios que lluità al front soviètic al costat dels alemanys des de l'octubre del 1941 a l'octubre del 1943. El nom prové de la camisa blava que portaven en llur enrolament els combatents falangistes, que constituïen una quarta part del contingent total. Englobada dins la Wehrmacht, aquesta divisió (la 250 ID) constava de 18 000 homes i 12 000 cavalls. Era formada per quatre regiments sota el comandament dels coronels Pimentel, Vierna, Martínez Esparta (infanteria) i Badillo (artilleria), i hi havia també una esquadrilla de caça manada pel comandant Salas. El cap de la unitat era el general Agustín Muñoz Grandes, substituït més tard pel general Emilio Esteban Infantes. Lluità al front de Novgorod i al setge de Leningrad. Els combatents espanyols al front soviètic foren, en conjunt, uns 40 000, i hi hagué 4 000 baixes. Quan la unitat fou repatriada, restaren al front uns dos milers de voluntaris, enquadrats dins una legió composta de tres "banderes", sota el comandament del coronel García Navarro, que combateren fins el març del 1944.

Divuit de Fructidor
Cop d'Estat que tingué lloc el 4 de setembre de 1797, durant el Directori. Va ocórrer després del resultat de les eleccions que donaren una majoria a la dreta monàrquica. Tres dels cinc directors, amb l'ajut militar de Napoleó Bonaparte, imposaren la seva voluntat per salvar la República i van cessar dels dos consells legislatius els membres considerats massa monàrquics.

Divuit de Juliol, el
Data oficial de l'aixecament inicial de la guerra civil espanyola de 1936-39. Al Marroc, tingué caràcter estrictament militar; a la metròpoli, els partits de dretes —Falange Española, carlins, Renovación Española i els militants més actius de les Juventudes de Acción Popular i de la CEDA— ajudaren les guarnicions, però sempre sota control militar. Al Marroc l'aixecament es produí el dia 17. El 18 tingueren lloc els de Canàries, Sevilla —pern de la revolta a Andalusia—, Valladolid i Burgos; el 19, els de Saragossa, Pamplona, Vitòria, Oviedo, Salamanca i Palma de Mallorca; les guarnicions de Galícia s'aixecaren el dia 20. Als punts on fracassà, l'aixecament es produí el 19 (Barcelona, Madrid, Màlaga, Sant Sebastià) o bé per indecisió i divisió de les guarnicions, per retard o expectativa, no es produí d'una manera clara o no arribà a esclatar (València, Alacant, Cartagena, Almeria, Bilbao, Santander). En general, les ciutats i guarnicions principals arrossegaren les secundàries: així Sevilla respecte a Cadis i Còrdova, Burgos respecte a Palència, Àvila i Segòvia, i Saragossa respecte a Terol i Osca. I igualment en el fracàs: Barcelona respecte a Catalunya, València respecte al País Valencià, Madrid respecte a Castella la Nova. N'és l'excepció Menorca, que fou, des del primer moment i durant tota la guerra, republicana. A Palma de Mallorca, els militars, amb el suport d'uns quants grups dretans, triomfaren fàcilment. El comandant general de Balears, general Goded, s'havia de fer càrrec de les forces revoltades a Barcelona. En aquesta ciutat s'aixecà pràcticament tota la guarnició; el pla consistia a convergir des de les casernes perifèriques vers el centre i apoderar-se dels punts neuràlgics de la ciutat: Generalitat, Conselleria de Governació, Telefònica, emissores de ràdio, etc. Les columnes, hostilitzades des del primer moment, arribaren al Paral·lel, places de Catalunya i de la Universitat molt d'hora del matí; allí foren encerclades i immobilitzades. Llurs oponents eren un gran nombre de militants dels partits d'esquerra i de les sindicals, sobretot de la CNT, amb la FAI, precàriament armats, i els guàrdies d'assalt. Més tard, i sota la pressió de la situació, el president Companys decidí de lliurar armes al poble. En una fase posterior, s'incorporaren a la lluita contra els revoltats forces de carrabiners i la guàrdia civil; aquesta reduí els focus de la plaça de la Universitat i Hotel Colom. Finalment foren ocupades la caserna de les Drassanes i Capitania (comandància de la IV Divisió). Goded, que havia arribat de Mallorca amb hidroavió, hi fou fet presoner. El personal de la base aeronaval donà suport a l'aixecament; per contra, la base aèria del Prat de Llobregat, amb el tinent coronel Díaz i Sandino i el capità Albert Bayo, féu costat a la República d'una manera eficaç i activa. Els combats de carrer foren molt violents; hi hagué un gran nombre de morts i ferits. El fracàs de l'aixecament a Barcelona comportà el d'altres poblacions catalanes on hi havia guarnicions, les quals, amb lluita (Lleida) o sense (Girona, Figueres, la Seu d'Urgell, Mataró), es dispersaren o es rendiren. La guarnició de Tarragona no s'aixecà. També influí al País Valencià (Castelló, Alacant) i a Barbastre. El cas de València fou únic: la guarnició, tancada a les casernes però dividida, perllongà l'expectativa amb tot de confusos tractes, fins que, els dies 1 i 2 d'agost, forces d'ordre públic i militants dels partits d'esquerra assaltaren les casernes. El dia 29 de juliol, però, el sergent valencià Carles Fabra ja s'havia apoderat de la caserna de sapadors de Paterna i havia facilitat armes al poble.

DNI
Sigla del Document nacional d'identitat.

Doble Aliança
Aliança defensiva de caràcter secret signada el 7 d'octubre de 1879 entre Alemanya (malgrat una forta oposició de l'emperador Guillem I) i Àustria, dirigida contra Rússia, i, eventualment, contra França. Aquesta aliança fou, fins el 1914, l'eix de la política alemanya i l'element més fix de la política europea.

Doble cadastre
Impost global i directe establert el 1810 al Principat de Catalunya durant l'ocupació napoleónica pel mariscal Augereau. Els jornalers n'eren eximits, però obligava la clerecia i, en general, les antigues classes privilegiades.

Doctrina
Conjunt d'ensenyaments, teories, veritats i opinions defensats per una persona o per un grup (religiós, filosòfic o polític).

Doctrinarisme
Sistema polític que proposava el compromís entre el poder reial i la sobirania popular, a començament del s XIX. Difós a França a partir del 1815, pretenia d'establir un govern constitucional que equilibrés la llibertat i l'autoritat, la monarquia i el règim representatiu. Formulada la teoria per Royer-Collard, el grup polític a què donà lloc desaparegué el 1848. Els doctrinaris espanyols durant els regnats d'Isabel II i d'Alfons XII defensaren la propietat privada, la primacia de l'ordre públic i el respecte a les classes dirigents.

Document
Segons el documentalisme, en sentit ampli, qualsevol font de dades recuperables en el temps i en l'espai. La noció estricta de document en diplomàtica clàssica coincidia amb la del terme diploma, el qual tenia, fonamentalment, un contingut jurídic. Alguns diplomatistes amplien ja l'objecte d'estudi d'aquella ciència als actes administratius, de qualsevol mena: resolucions, informes, notícies, inventaris, comptes i notes, etc. Segons la noció pròpiament arxivística, són documents tots els escrits que constitueixen un fons d'arxiu; segons aquest criteri, cal considerar que tot document té origen en una institució o persona jurídica —que n'és l'agent productor—, que està interessada a conservar i arxivar les proves de la seva activitat. Aquest concepte és completat amb el d'escrit lliurat al destinatari com a prova, garantia o mandat d'una acció. El document presenta un conjunt de factors d'una certa complexitat que mereixen un examen específic: forma, validesa i funció. La forma o estructura documental comprèn dos factors: un suport material i un contingut textual, relacionats entre ells, segons el context cultural i l'època. A través de les èpoques han prevalgut diversos materials: l'argila, la pell, el bronze, el marbre, la seda, el papir, el pergamí i el paper, que darrerament coexisteix amb la pel·lícula fotogràfica i amb els suports magnètics (cinta, disc, etc) i òptics (disc). El contingut textual constitueix el document pròpiament dit, susceptible d'adoptar uns altres mitjans d'expressió. La composició del document, des de l'època romana, s'ajustava a una normativa. A l'edat mitjana, els tipus documentals procedents de les cancelleries civils o eclesiàstiques i de les escrivanies judicials, notarials o dels municipis s'inspiraven en uns formularis, on tradicionalment eren recollits els models documentals, alguns dels quals pervenien del Baix Imperi. En qualsevol elaboració documental hom estableix un seguit de qüestions proposades i de respostes, fins a arribar a una mena de conclusió. Aquest és el cas dels processos i de la majoria dels experiments. Formes documentals diferents són les de caràcter compilador: cartularis, registres, llibres administratius, etc. Quant a la validesa, hom anomena ingenuïtat documental la major aproximació a la font que expedí el document. No sempre coincideixen ingenuïtat i originalitat: la minuta és ingènua però no original, car no constitueix el primer exemplar oficial o públic. La ingenuïtat atorga el grau d'autoritat al document. Un altre factor és l'autenticitat, que cal no confondre amb la veracitat. Un document autèntic és el redactat per la persona que figura com a atorgant en la data que hi és expressada. Un document pot ésser autèntic de forma i fals en el contingut, com també verídic històricament i apòcrif quant a la forma diplomàtica (document subreptici). Un aspecte que afecta també l'autenticitat és el del trasllat i les reconstruccions documentals que poden ésser interpolades. El document pot consistir en una simple notícia o acta d'un fet, en l'expressió exacta d'una dada, o pot tenir una finalitat o funció específica. La gamma de funcions que, a través del temps, han tingut els documents és molt extensa, i les seves motivacions responen a l'estructura i dinàmica d'una societat determinada.

Document nacional d'identitat (DNI)
A l'estat espanyol, document acreditatiu de la personalitat individual que substituí l'antiga cèdula personal a partir del 1944, obligatori per a tots els espanyols des que fan 14 anys.

Document pontifici
Escrit oficial emanat del papa. Hom distingueix, entre els documents pontificis, la constitució, el motu proprio, la carta apostòlica (generalment encíclica), el decret i el rescripte.

Document primari
Font de dades que conté la informació original i que es presenta en forma de llibre, de revista, d'acta, d'informe, de tesi, etc.

Document secundari
Font de dades que notifica les referències del document primari: catàleg, bibliografia, etc.

Documentació
Tractament sistemàtic de la informació d'acord amb les tècniques del documentalisme.

Documentació bibliogràfica
Recull d'informacions procedent de llibres, de monografies, de revistes, etc, que hom ofereix, organitzat, als estudiosos.

Documentació comercial
Conjunt de documents produïts per una empresa, sia d'ús intern com extern (catàlegs de productes, cartells, etc), susceptibles d'ésser conservats en arxius.

Documentalisme
Conjunt de tècniques de reunió, classificació i distribució de documents de tota mena en el camp de l'activitat humana. Actualment, el gran increment de la producció d'informació científica, tècnica, divulgativa, etc, ha donat origen a nous recursos i tècniques documentals, com ara les bases de dades o les xarxes documentals, i nous suports de dades: fotogràfics (fotografia, fotocòpia, telecòpia), microformes (microfilm, microfitxa), magnètics (cintes magnetofòniques, de vídeo, discs magnètics) i òptics (disc òptic). El tractament de la informació i el servei a l'usuari és assumit per persones especialitzades. La paraula fou encunyada per Paul Otlet i Henri Lafontaine a la desena conferència internacional de l'Institut Bibliogràfic Internacional (1931) en proposar la substitució de bibliografia per documentació. L'eina bàsica del documentalisme actual és la teledocumentació.

DOGC
Sigla del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

Dogmatisme
1. Actitud i procediment, que hom adopta en els més diversos camps (filosòfic, religiós, polític, etc), consistents en l'establiment d'unes premisses dogmàtiques, enteses com a axiomes i no demostrades racionalment.
2. Posició epistemològica que pressuposa, amb una il·limitada confiança en la raó, l'absoluta coincidència entre subjectivitat i objectivitat en l'acte de coneixement. Segons Kant, el dogmatisme fou conreat per tota la metafísica anterior a ell, i en aquest sentit hom contraposa dogmatisme a criticisme. En un sentit més ampli, hom parla de impròpiament del dogmatisme en oposició a l'escepticisme.

Domestic system
També anomenat treball a domicili o putting out system. Forma de producció industrial que combina camp i ciutat, que consistia a donar feina a domicili a les famílies pageses. Un artesà o un comerciant de la ciutat encarregava una feina a una família pagesa subministrant-li la primera matèria i les eines necessàries; passat un temps recollia la mercaderia, la pagava al preu convingut i s'encarregava de comerciar-la pel seu compte als mercats urbans. Aquest sistema fou creat per escapar del control dels gremis i va permetre augmentar la producció i abaratir els preus, donant un fort impuls al comerç de l'època. Es desenvolupà paral.lelament a l'augment de la demanda que va originar el comerç colonial dels segles XVI i XVII i s'aplicà sobretot al sector tèxtil i especialment a Anglaterra i Flandes i no tant a l'Europa continental, on els gremis eren més poderosos i les estructures senyorials més rígides.

Domini
Gran explotació territorial que constituí l'organització econòmica bàsica del règim senyorial. Els grans dominis territorials de l'Europa occidental es començaren a formar durant el Baix Imperi, i des que els esclaus escassejaren (s II) llur explotació es configurà d'acord amb les característiques pròpies del règim senyorial, que adquirí ple desenvolupament durant l'alta edat mitjana. Una producció fonamental dels dominis eren els cereals, que ocupaven la major part del sòl; seguien en importància les vinyes, els prats i les pastures. La ramaderia era activitat complementària de l'agricultura. Vivien en el marc del domini dos grans grups humans: els colons i els esclaus. Les masses rurals eren majoritàriament compostes de colons, és a dir, camperols arrendataris que conreaven terres del domini i eren descendents de colons del Baix Imperi, de serfs alliberats o de petits propietaris arruïnats. Llur estatut depenia dels costums del lloc, però era comuna a tots ells l'adscripció a la terra i la subjecció personal al dominus, bé que tenien personalitat jurídica i podien participar en la vida pública. Sovint els colons estaven vinculats al senyor mitjançant contractes agraris escrits que estipulaven la quantia i la natura dels censos i serveis que li devien, censos deguts en reconeixement del domini d'altri sobre el predi que usufructuaven i serveis derivats de llur condició social. Els serveis —treballs a la reserva, missatgeria, transport, construcció, tala— solien ésser molt més gravosos que els censos. Formaven l'altre gran grup humà del domini els esclaus o serfs —del 10 al 20% del total de la població en els dominis carolingis—, que no tenien llibertat, eren propietat del senyor i es dividien en dues categories: els casati, manentes o adscrits, que eren els radicats en un predi del domini que usufructuaven en benefici propi, i els domèstics o non casati, que vivien i treballaven a la casa del senyor. Les terres del domini es dividien en dos grups: aquelles sobre les quals el senyor tenia alhora la propietat i la possessió —la reserva— i aquelles sobre les quals el senyor només tenia la propietat, car els colons o serfs adscrits les posseïen individualment —els masos o tinences—. La reserva, dita també mansus dominicatus o simplement dominicatum, era composta de la curtis o conjunt de construccions —el forn, el molí, la farga— que envoltaven la casa del senyor, les culturae o terres de conreu explotades directament pel senyor, l'extensió de les quals oscil·lava entre 1/3 i 1/5 del total de les terres en conreu en els dominis carolingis, i finalment les pastures, boscs, erms i maresmes que eren d'explotació comunal. Cèl·lules fonamentals de l'estructura econòmica del domini eren els masos o unitats d'explotació —habitatge, dependències, terres en conreu— que el senyor cedia a colons o esclaus per assegurar llur manteniment i la satisfacció periòdica de rendes i serveis. Llur extensió, sovint estimada entre 10 i 15 ha, era de fet variable. Els historiadors de les institucions reserven el mot senyoria al domini territorial dotat d'immunitat, i anomenen règim senyorial el conjunt de relacions de dependència que lligaven els habitants del domini amb el senyor.

Dominion
En l'Imperi colonial britànic, nom que, des de 1907, van rebre les antigues colònies de poblament. Els dominis (dominion) es caracteritzaven per tenir abundant població europea i una forma de vida força occidentalitzada; disposaven d'un govern autònom, però en política exterior depenien de la metròpoli.
Conjunt dels territoris que formaven part de l'imperi britànic i que són ara estats sobirans i gaudeixen d'una plena capacitat de decisió tant en l'ordre intern com en llur política exterior. El primer dominion a obtenir l'autonomia fou el Canadà (s XIX), seguit més tard (principi del s XX) per Austràlia, Nova Zelanda i la República de Sud-àfrica. A poc a poc, però, accediren a la independència, reconeguda de fet pels estatuts de Westminster del 1931. Des del 1977 el terme s'anà substituint pel de membre de la Commonwealth.

Donatiu
Allò que hom dóna, especialment per a fins culturals o benèfics.

Dos de Maig, el
Motí popular madrileny (1808) que fou la guspira que encengué la guerra contra Napoleó. La llibertat de Godoy, l'anada d'alguns membres de la família reial a França i el mal comportament de les tropes imperials d'ocupació indignaven el poble de Madrid. Entre els elements militars de la guarnició espanyola, animats pels capitans Luis Daoíz i Pedro Velarde, hom conspirava contra els invasors. Mentrestant circularen ordres secretes perquè el dia 2 de maig sortissin de Madrid la reina d'Etrúria, l'infant Antoni (president de la Real Junta de Gobierno) i l'infant Francesc de Paula. De bon matí d'aquella diada, escamots d'homes armats s'aplegaven davant el palau. En veure que s'enduien les últimes persones de la família reial que restaven a Madrid, la gent congregada intentà d'abalançar-se damunt els carruatges, però fou repel·lida per les forces de Murat. Ràpidament els madrilenys organitzaren la resistència: hom lluità amb armes improvisades a tots els barris de la ciutat. El capità general espanyol, Negrete, havia manat d'aquarterar la tropa; però no pogué evitar que Daoíz i Velarde s'imposessin a llurs superiors i organitzessin la defensa del parc d'artilleria de Monteleón, juntament amb el tinent d'infanteria Jacinto Ruiz i el capità Andreu Rovira, amb un grup de catalans. Això no obstant, els francesos s'empararen del parc. A la Casa de Correos s'instal·là una comissió militar que, sense informació de cap mena, condemnà a mort tots els presoners, que foren afusellats a la muntanya del Príncipe Pío i en altres indrets de Madrid. L'endemà, Murat publicava una proclama avisant que hom procediria militarment contra tothom qui portés armes.

Dret
Sistema de normes que fixen i tutelen una determinada organització de les relacions socials i que tendeixen a evitar-ne la violació. La força organitzada adopta la forma d'estat, el qual s'eleva per sobre de la societat tot adoptant un to d'imparcialitat i de neutralitat. El dret expressat per la llei sembla ésser la lliure voluntat general de tota la societat; però, de fet, la llei no expressa aquesta voluntat general, sinó les relacions econòmiques, polítiques i ideològiques. L'estructura econòmica de la societat és conformada per les forces productives i les relacions de producció, i és sobre aquesta base que s'aixeca la superstructura jurídica i política de la societat: l'estat i les seves institucions. Les relacions político-estatals entre les classes d'una societat impregnen el contingut de la norma jurídica, l'efectivitat de la qual es basa en la força coactiva de l'estat. En aquesta esfera té lloc l'encreuament entre la política i el dret; d'ací que la problemàtica jurídica sigui inseparable de l'organització de l'estat. En general, les teories jurídiques estudien l'aspecte formal oblidant el contingut social del dret, o bé el subordinen a la realitat social, però mantenint una visió apriorística de la norma jurídica. La paraula dret és emprada en dos sentits diferents, que hom sol distingir designant-los mitjançant els qualificatius de subjectiu i objectiu. El dret subjectiu és el que pertany a una persona, tant si és individu com col·lectivitat. Hom parla de dret de vot, dret al treball, dret a la llibertat, etc. El dret objectiu és el conjunt de regles aplicades a la societat, les quals han d'ésser observades sota pena d'incórrer en una sanció. Sembla que aquests aspectes siguin contradictoris, però, de fet, la idea d'obligació es manté a la base de tot dret, puix que el dret subjectiu també constitueix un conjunt de regles a les quals corresponen sancions que tenen per objecte d'assegurar l'exercici de les llibertats que proclamen.

Dret administratiu
Conjunt de normes del dret públic intern que regulen l'organització i l'activitat de les administracions públiques. Hom manté que aquest dret és inicialment conseqüència de la divisió de poders instaurada arran de la revolució burgesa per eliminar els privilegis del monarca i de la noblesa, que troba un desenvolupament en l'estat de dret, com més va més intervencionista. L'anàlisi històrica demostra, però, la importància assolida per l'administració pública en molts estats de règim autoritari. Cal remarcar que les finalitats perseguides per l'administració depenen, en realitat, de la ideologia política de la classe governant. El dret administratiu vigent a Espanya s'inspira en el régime administratif francès, de caràcter públic, en contraposició al rule of law anglosaxó, sotmès al dret privat. L'administració gaudeix dels privilegis d'executivitat i acció d'ofici, pels quals no necessita la sanció dels tribunals per a portar a terme les seves decisions (expropiació forçosa, plans d'urbanisme, etc); la impugnació dels actes administratius no suspèn llur execució (fet agreujat per la lentitud de la justícia administrativa), i té facultats per a obligar coactivament els ciutadans (multes, embargaments, empresonament subsidiari, etc). En el dret català no hi ha el concepte de dret administratiu pròpiament dit, sinó el de dret públic; Catalunya ja havia perdut les seves atribucions legislatives quan al s XIX nasqué el concepte de dret administratiu. En el període 1931-39, el govern de la Generalitat de Catalunya creà importants normes de dret administratiu, principalment per a l'estructuració dels seus serveis i organismes administratius. Algunes, com la Llei Municipal (1932-33), cal considerar-les modèliques en la matèria.

Dret civil
Sistema de normes que regula les relacions jurídiques dels particulars entre ells, protegint la persona i els seus interessos d'ordre moral i patrimonial. Dret d'una gran importància en l'època romana, no pot ésser considerat, malgrat tot, com la totalitat de l'ordenament romà, puix que el ius gentium i el ius honorarium es desenvoluparen per suplir les seves deficiències i s'introduïren els canvis que s'anaren produint. A l'edat mitjana és identificat amb el dret romà, i té una importància que compartí amb el dret canònic i els drets particulars o locals. Posteriorment, es transformà i tendí a independitzar-se dels drets romà i públic. En aquest sentit és considerat actualment com un dret privat que defensa uns interessos de marcat caràcter individual i patrimonial. Entre els principis més assenyalats d'aquest dret hi ha el de l'autonomia de la voluntat, tot i que per l'intervencionisme estatal es va debilitant. És constituït pel dret de les persones, de la família, de les coses, de successions, de les obligacions i dels contractes. La defensa del concepte de propietat, qüestió no estrictament jurídica, és un tema principal dins aquesta branca del dret adreçada a la protecció de la classe detentora dels béns de producció, malgrat que el seu funcionament pràctic no respongui a l'evolució capitalista actual. El codi civil espanyol regula aquest concepte en nombrosos articles, i per la importància decisiva que li dóna, ratificada per les penes elevadíssimes imposades als delictes contra la propietat privada, és anomenat dret de la propietat.
El dret civil als Països Catalans
Als Països Catalans s'entengué per dret civil, en el sentit precís del mot, el romà justinianeu rebut en tota la seva amplitud. Al s XIX, el concepte de dret civil es limità a les institucions de dret privat no mercantils. Avui, el dret civil català pot ésser definit com a dret privat general (en relació amb els diferents drets especials que progressivament se n'han separat: mercantil, del treball, etc) i comú (tota vegada que n'és la seva base). El seu objecte és regular, en exclusivitat o en l'essencial, la persona, la família, les relacions patrimonials i la successió hereditària.

Dret constitucional
Conjunt de normes que constitueixen l'estat i en regulen els trets fonamentals. En delimiten els elements constitutius (població, territori i poder públic estatal) i regulen l'organització i funcionament dels òrgans superiors (forma de govern), les relacions generals (excloses les penals, laborals i financeres i tributàries) entre aquests òrgans i els ciutadans (forma d'estat) i la distribució territorial del poder (estructura territorial de l'estat).

Dret consuetudinari
Conjunt de pràctiques, d'hàbits i d'usos nats en la voluntat popular que, reiteradament utilitzats, han esdevingut norma amb rang de llei. Les tradicions familiars foren, sens dubte, el principi d'aquest dret. Més endavant, aquestes tradicions s'estengueren a qüestions del dret privat, i després les funcions desenvolupades per la iniciativa popular passaren a ésser realitzades pel poder polític, i aparegué la llei. Des d'aleshores, el dret consuetudinari perdé la seva antiga i extraordinària importància, tant en l'esfera privada com en la política. L'admissió actual de normes consuetudinàries demana l'existència en aquestes normes d'uns requisits determinats: ésser d'acord amb les relacions de vida i comerç, que llur naixement sigui produït pel convenciment d'una necessitat jurídica a la qual és inevitable de satisfer, no es pot oposar als bons usos morals, a la raó i al veritable sentit del dret positiu, i hi ha d'haver tolerància del legislador i notorietat pública.

Dret de petició
Una de les llibertats públiques reconegudes a nombroses constitucions, consistent en la facultat que té cada persona natural o jurídica d'adreçar-se a les autoritats demanant la reparació d'un dany o perjudici, la promulgació, la modificació o l'acompliment d'una disposició legal i, en general, tot el que sigui d'interès públic o privat; normalment, són exclosos d'aquest dret els membres de les forces armades, sobretot si es tracta de reclamacions col·lectives. Tenen dret a emprar-lo tots els majors d'edat, les persones jurídiques, les dones casades (sense vènia marital). De l'exercici d'aquest dret, no pot derivar-ne perjudici per al peticionari, llevat que incorri en delicte o falta.

Dret de reunió
Dret de reunir-se les persones en un mateix lloc de comú acord amb la finalitat d'assistir a un esdeveniment, de discutir temes d'interès comú o simplement de conversar amigablement. No té l'oficialitat i solemnitat d'una assemblea o d'una convenció i, en general, suposa un nombre de persones no gaire gran. Dret fonamental i irrenunciable de tot ciutadà, fou inclòs en la Declaració Universal dels Drets Humans. La majoria de legislacions el reconeixen, si més no en teoria (la qual cosa és freqüent en estats totalitaris), en regulen l'exercici i en determinen els límits. En països democràtics aquest dret és molt ampli (les úniques limitacions solen fer referència al caràcter no pacífic i al fet de dur-hi armes); és, però, com més va més restringit en sistemes totalitaris a mesura que limiten els drets polítics i civils. A l'estat espanyol, durant el franquisme, malgrat que la legislació en teoria reconeixia el dret de reunió, de fet resultava impossible de practicar-lo, ateses les innombrables traves dels permisos governatius. La manca de requisits oficials convertia la reunió en delicte contra la seguretat de l'estat, que hom castigava amb dures penes repressives. La nova legislació sobre el tema (1976), així com el signament oficial de la Convenció Europea per a la Salvaguarda dels Drets Humans (1977), han restablert la llibertat de reunió.

Dret del treball
Conjunt de normes jurídiques que regulen el treball com a fet social. Les fonts del dret del treball tenen un caràcter fonamentalment estatal, amb l'excepció de les fonts d'origen professional, com és ara els convenis col·lectius i els reglaments de règim interior de les empreses, malgrat que, en l'elaboració dels primers, els òrgans de l'estat hi tenen un paper extremament important. La natura d'aquest dret és qüestió molt discutida, car hi ha autors que argumenten doctrines privatistes pel fet del paral·lelisme entre el contracte de treball i la figura civil de l'arrendament de serveis, i uns altres afirmen la vinculació del dret del treball amb el dret públic, i cal dir que, atesa la progressiva intervenció dels òrgans administratius en les relacions laborals, aquesta segona tendència es va consolidant. L'objecte regulat per aquest dret, el treball assalariat, el col·loca reiteradament en l'àmbit dels conflictes entre les dues classes, els individus de les quals participen en la relació. Els principis d'interpretació, tals com els de la norma més favorable, de la condició més beneficiosa, pro operario, etc, tendeixen a afavorir tècnicament el treballador, però en la pràctica no influeixen en el millorament de la situació del treballador, que es continua trobant en inferioritat a causa del seu estat de dependència i de la seva necessitat econòmica.

Dret espanyol
Ordenament jurídic vigent a l'estat espanyol. La formació d'aquest dret parteix del dret castellà i té els inicis en els decrets de Nova Planta promulgats per Felip V, a través dels quals hom estengué el dret públic castellà a tot Espanya, suprimí els organismes legislatius dels diferents regnes, bé que conservant una certa autonomia Biscaia i Navarra, i només mantingué en vigor els respectius drets privats (a excepció del Regne de València, que passà a regir-se pel dret privat castellà), però sense possibilitat d'evolució. No fou, però, fins a la caiguda de l'antic règim i la creació d'un nou estat espanyol de caràcter liberal, amb la constitució de Cadis (1812), que prengué forma i es consolidà el dret espanyol. A partir d'aquesta constitució hom establí l'hegemonia de la llei, com a forma jurídica racional creada per l'estat, a través dels seus representants, i preveié la unificació del dret privat en les esferes civil, comercial i criminal, el qual havia d'aplicar-se en tot l'àmbit estatal; posteriorment, les constitucions dels anys 1837, 1845 i 1856 advocaren també per aquesta unitat legislativa. Unificat el dret públic a través de la constitució i del funcionament dels mecanismes institucionals per ella establerts (d'una manera total a partir de la llei paccionada de 1841, amb la qual perderen llur autonomia legislativa Biscaia i Navarra, bé que conservant els furs), hom intentà d'arribar a la unitat del dret privat a través de la codificació, seguint les tendències nascudes de la Revolució Francesa i aplicades per Napoleó. Una primera comissió codificadora encarregada de redactar un projecte de codi civil (1821) i la promulgació dels primers codis, penal (1822) i de comerç (1829), foren les primeres fites importants d'aquest procés. La redacció d'un projecte de codi civil (1851) calcat del Codi de Napoleó, el qual no tenia en compte les particularitats jurídiques dels diferents antics regnes, produí una àmplia oposició, que n'impedí la promulgació. Aquesta situació conduí a la llei de bases del 1888 i a la promulgació del vigent codi civil (1889) en el qual hom establí un dret general, anomenat comú, i uns drets particulars, denominats forals, que havien de tenir llur plasmació en uns apèndixs que recolliren les institucions jurídiques en vigor a les regions respectives, bé que la majoria no foren promulgats. També aquests anys hom publicà un nou codi de comerç (1885) i els codis processals: civil (1881) i penal (1882). Tot aquest sistema jurídic nascut del règim liberal estructurà un dret amb personalitat pròpia, el qual, tot i recollir molts elements del dret castellà, en diferia pel seu normativisme, oposat al decisionisme fonamentat en la constitució com a norma superior i en la llei com a instrument racional de regulació de les relacions jurídiques; també diferia del dret dels regnes de la corona catalano-aragonesa pel seu anhistoricisme, perquè no derivava de forces vitals com el costum, les decisions judicials o la concessió de privilegis: en el dret espanyol, el costum resta relegat a un segon pla molt disminuït i és absent del camp penal, polític i administratiu. Influït pel positivisme i el jusnaturalisme, el dret espanyol ha tendit a convertir-se en un sistema tancat i autosuficient, les fonts del qual són, per aquest ordre, la llei, el costum i els principis generals del dret. A partir de la guerra civil de 1936-39, el dret espanyol varia en la seva estructura: el dret públic ja no descansa sobre els principis del constitucionalisme; per substituir-los hom promulgà unes disposicions, anomenades lleis fonamentals, dictades pel cap d'estat, el qual deté el poder constituent; així es produí una tornada al decisionisme jurídic, bé que matisat d'un cert normativisme; el dret privat manté una gran part de l'estructura heretada de l'etapa anterior, modificada per la dispersió normativa i per la concreció en compilacions del dret denominat foral; la primera d'aquestes compilacions fou la de Biscaia i Àlaba (1959), que fou seguida per les de Catalunya (21 de juliol de 1960), les Balears (1961), Galícia (1963), aplicable també en part a les províncies d'Astúries, Lleó i Zamora, Aragó (1967), que substituí el defectuós apèndix del 1925, i Navarra (1973).

El dret espanyol després del franquisme
L'ordenament jurídic espanyol sofrí un canvi important arran de la transició d'un règim polític dictatorial a una democràcia parlamentària. La cúspide del nou sistema jurídic és la Constitució del 6 de desembre de 1978, aprovada per referèndum popular, com a norma suprema de l'ordenament legal. En el terreny polític, implica la derogació de les lleis fonamentals del franquisme i en el pla estrictament jurídic, la necessitat que tota la legislació restant de l'estat s'hi ajusti, introduint-hi, per tant, les reformes precises, evitant alhora que cap norma que hom pugui dictar en el futur no s'hi contradigui. Aquesta funció de control és duta a terme pel Tribunal Constitucional. Els principis constitucionals obliguen a modificar i posar al dia la major part de l'antic dret espanyol en totes les seves branques; aquesta tasca de reforma fou iniciada el 1979. Com a exemple de reformes, cal assenyalar en el dret político-administratiu, els estatuts d'autonomia de les diferents comunitats autònomes de l'estat, en desenvolupament del títol VIII de la Constitució i la configuració legal del Consell del Poder Judicial i del defensor del poble; en dret civil, la reforma del dret de família (1981); en dret penal, la supressió de la pena de mort i altres reformes parcials del codi penal, (1980 i 1981); en dret fiscal, la reforma del sistema fiscal (1977-78); en dret laboral, l'Estatut dels Treballadors (1980); en dret processal, la introducció del dret a assistència lletrada per part dels detinguts, i la llei de protecció jurisdiccional dels drets fonamentals de la persona (1980). Altres importants reformes han requerit o requereixen un procés legislatiu, com ara el nou codi penal, aprovat el 1995, que introduïa importants modificacions i innovacions, com la figura de delicte econòmic, la participació dels ciutadans en judicis de determinats delictes, etc; les noves lleis d'enjudiciament civil i criminal; la llei orgànica del Poder Judicial; altres modificacions parcials del codi civil i de comerç, etc. També cal assenyalar la incidència en el dret de l'estat espanyol de l'adhesió a nombrosos tractats internacionals, especialment en matèria de drets humans, provocada per l'entrada en organitzacions d'aquest caire, com la OIT, el Consell d'Europa i d'altres. La Constitució del 1978 inicia, doncs, una nova etapa en la qual, abandonant novament el decisionisme jurídic, se sotmet una altra vegada el poder a la Constitució. La configuració, d'altra banda, de l'estat en el sistema anomenat de les autonomies, ha fet que el dret privat de les diferents nacionalitats i regions recobrés una nova vida amb possibilitats d'evolució i de renovació.

Dret internacional
Conjunt de regles jurídiques que consideren les relacions internacionals, els vincles entre els súbdits de diferents estats o la situació jurídica dels estrangers respecte al territori on es troben. Hi ha diverses classes de dret internacional: el públic, o conjunt de normes que constitueixen l'ordenament jurídic de la comunitat internacional, i el privat, o conjunt de normes jurídiques que regulen situacions o relacions amb elements personals, reals o formals vinculats a diferents ordenaments jurídics. Les fonts més importants d'aquest dret són els tractats internacionals, el costum internacional, els principis generals i la doctrina i les teories internacionals. Les relacions amb el dret intern són objecte de diferents posicions, car uns autors defensen postures dualistes, considerant que constitueixen dos sistemes independents, i uns altres donen una orientació monista, segons la qual es dóna una unitat lògica dels sistemes pel principi de subordinació. En general, hom admet la superioritat del dret internacional, però els autors soviètics afirmen la prioritat del dret intern. Malgrat aquesta opinió generalitzada, les diferències entre ambdós drets són evidents: d'una banda, l'estructura del dret internacional el caracteritza com a dret de coordinació, mentre que el dret intern podria ésser qualificat com a dret de subordinació. Des d'una altra perspectiva, la inexistència real de la possibilitat d'imposar sancions en cas d'infracció de les normes internacionals és qüestió decisiva que permet de diferenciar-los. La justificació de l'existència del dret internacional ha estat feta basant-se en raons objectives o sociològiques, en teories voluntaristes; però les relacions internacionals són condicionades principalment per motivacions econòmiques, polítiques i ideològiques, que són les veritables causes de l'orientació que hom doni al dret internacional en una conjuntura determinada.

Dret natural
Conjunt de principis jurídics teòricament superiors al dret positiu, als quals aquest s'ha d'acomodar. Els defensors del dret natural el qualifiquen com a sistema de valors amb dues característiques principals: la universalitat i la immutabilitat. Fonamentat en la natura de l'home, considerada en ella mateixa i en les seves relacions amb l'ordre universal de les coses, a la pràctica el dret natural apareix, i es desenvolupà històricament, com la cobertora ideològica justificadora d'un cert ordre jurídic i d'una organització social determinada.

Dret penal
Conjunt de normes que fixa les accions i omissions considerades nocives a l'ordre establert, determinades, reprimides i castigades en exercici de la potestat que l'estat s'atribueix en nom de la societat. En sentit subjectiu, és el dret de l'estat a definir els delictes i a imposar i executar les penes i altres mesures de lluita contra la criminalitat. Objectivament, és el conjunt de normes establertes a fi de determinar els mitjans de correcció i seguretat corresponents a cada delicte. L'estat és l'únic definidor del dret penal, però el seu poder ha d'ésser matisat pels drets inherents a la persona humana, que li són superiors. Les doctrines més avançades refusen l'eficàcia de qualsevol sistema punitiu basat en la marginació social i que no combati els defectes estructurals que fomenten els comportaments antijurídics. Certes legislacions concedeixen un tractament especial a determinats actes de caràcter polític, administratiu, econòmic, etc, considerats com a delictuosos en funció dels interessos predominants en l'aparell estatal. Tanmateix, la majoria de les normes penals s'adrecen a tots els individus que hi són sotmesos, siguin o no ciutadans. Aquestes normes van també destinades als òrgans i funcionaris de l'estat encarregats de llur aplicació i execució. La sistematització ha estat feta modernament a través de codis, bé que l'aparició i l'aplicació de jurisdiccions i lleis especials ha produït una minva de la seguretat jurídica i un increment del poder repressiu dels estats, que utilitzen sovint el dret penal com a instrument per a llur política.

Dret positiu
Dret vigent en un moment i en un lloc determinats.

Dret públic
Normes que regulen l'ordre general de l'estat i les seves relacions amb els súbdits i amb els altres estats.

Dreta
Sector d'una assemblea política situat a la dreta del president i format, tradicionalment, pels representants dels partits conservadors. El terme nasqué a França en l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder reial. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència conservadora i que defensa aferrissadament l'ordre establert davant qualsevol proposta de canvi. Usat sovint en plural (dretes).

Dreta de Catalunya
Organització política conservadora constituïda a Barcelona el 1935. Aplegà els elements dels antics partits monàrquics (l'advocat Santiago Torent, l'industrial Joan Campmajó) i es presentà a les eleccions per a diputats a les corts del 16 de febrer de 1936, dins el Front Català d'Ordre, sense èxit.

Dreta Liberal Republicana de Catalunya
Secció catalana de la Derecha Liberal Republicana organitzada a Barcelona el 26 de maig de 1930 per A. Sanahuja, Gonçal de Reparaz i Felip Solà i de Cañizares. No aconseguí d'atreure's cap dirigent monàrquic important. Tingué uns 500 militants, la majoria de Barcelona, però també amb nuclis a Lleida i Girona. Aconseguí dos regidors en les eleccions del 12 d'abril de 1931 (Francesc Costa a Lleida i Solà i de Cañizares a Barcelona). Intentava una posició centrista entre l'Esquerra Republicana de Catalunya i Lliga Catalana, a la qual s'incorporà el 29 d'octubre de 1932.

Dreta Regional Valenciana
Partit polític fundat a València el 1930, que arribà a convertir-se en la segona força política al País Valencià durant la Segona República. Basat fonamentalment en antics membres del tradicionalisme, desvinculats del jaumisme, i agrupats entorn del «Diario de Valencia» i de la influent personalitat de Lluís Lúcia, s'hi afegiren posteriorment nombrosos sectors conservadors i catòlics. El 1933 entrà a formar part de la CEDA. Una característica remarcable del partit fou la modernitat i l'eficiència de l'estructura interna, basada en una nombrosa xarxa d'agrupacions locals i d'agrupacions femenines. Ideològicament propugnà la defensa dels «principis fonamentals de la civilització cristiana». Des d'un punt de vista polític postulà l'accidentalisme de les formes de govern. Socialment admeté la finalitat social de la propietat, el salari familiar i la participació de l'assalariat en els beneficis i a l'accionariat de l'empresa. A l'interior de la DRV —com també a l'interior de la mateixa CEDA— convisqueren dos sectors essencials: el reformista socialcristià —amb Lluís Lúcia com a capdavanter— i l'estrictament conservador, majoritari.

Drets civils
Drets inherents a la personalitat i garantits per les constitucions polítiques.

Drets humans
Conjunt de drets essencials de la persona humana reconeguts en la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada a l'ONU el 1948.

Drets passius
Pensió de què gaudeix algú, pels serveis que prestà en un altre temps ell o algun dels seus parents.

Drets polítics
Drets relacionats amb la persona sota la seva condició de ciutadà i de participant en la comunitat política.

Drets senyorials
Drets derivats de la possessió i domini de les propietats dels senyors feudals. N'hi havia de dues classes: els drets territorials, resultat de l'explotació econòmica de les seves terres, que incloïen prestacions personals i impostos en espècies, i els drets jurisdiccionals, a través dels quals el senyor podia exercir atribucions de caràcter públic en les seves propietats, com ara dictar ordres i reglaments, fer justícia sobre els habitants del seu territori i sobre els transeünts i gaudir del dret d'immunitat, que donava autonomia al seu territori respecte el poder reial.

Dreyfus, afer (veure Afer Dreyfus)

Duce, Il
Títol que es donà Benito Mussolini després de la marxa sobre Roma (1922). Des del 1938 Mussolini fou oficialment cap del govern i duce del feixisme.

Duma
Assemblea legislativa de la Rússia tsarista creada pel tsar Nicolau II, després del Diumenge Roig (gener del 1905), com a assemblea consultiva. Ampliat el seu poder legislatiu (octubre del 1905), pel maig del 1906 el tsar manifestà que la seva autoritat era sempre per damunt de la de l'assemblea. El consell d'estat tenia atribucions per a dissoldre la duma i no era responsable davant l'assemblea. Amb aquestes dues mesures fou truncada la possibilitat d'establir un règim parlamentari a Rússia, i la duma fou limitada a una tribuna sense cap poder de decisió política. Les eleccions del 1906 donaren un bloc de les esquerres molt fort, després del format pel partit demòcrata constitucional (cadets), per la qual cosa la duma fou dissolta, pel juliol. La segona duma (1907), malgrat que tingué una vida més llarga (quatre mesos), esdevingué un òrgan de les classes posseïdores. La guerra paralitzà les sessions de la duma, fins el 1916, després d'haver aprovat la participació de Rússia en el conflicte. L'hostilitat entre la duma i el tsarisme s'agreujà, i quan es produïren les manifestacions obreres del febrer del 1917, l'assemblea exigí l'abdicació de Nicolau II i constituí un comitè (26 de febrer), que es convertí en govern provisional (2 de març). En prendre el poder els bolxevics, fou descartada la convocatòria d'una assemblea constituent i, a la Unió Soviètica, la cambra legislativa fou substituïda pel soviet suprem. En desaparèixer l'URSS (1991) i ja amb un sistema democràtic, Rússia recuperà el nom de duma per a designar la cambra baixa de l'Assemblea Federal.

Dumping
1. Venda de productes a un preu més elevat a l'interior del país productor que no en els mercats estrangers. La pràctica del dumping pot ésser esporàdica, efectuada ocasionalment per a la col·locació d'un excedent de producció en els mercats estrangers, depredatòria, amb la intenció d'introduir-se en un mercat o d'eliminar la competència, amb la consegüent puja de preus, i persistent, en forma continuada i amb la intenció d'obtenir beneficis complementaris en els mercats estrangers, un cop coberts els costs fixos en el mercat interior. Hom parla de dumping invers quan la venda de productes és feta a preus més elevats als mercats estrangers que a l'interior del país.
2. Nom amb què es coneix el fet que els països no desenvolupats tinguin costos laborals molt inferiors i una legislació en matèria laboral menys exigent que els països desenvolupats, la qual cosa fa disminuir els costos de producció de les empreses que s'hi instal·len.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà