BUXAWEB

VOCABULARI
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

E

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Personatges d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Blowin' In The Wind

EAM
Ecologia humana
Ecologisme

Economat
Economia
Economia d'escala
Economia de bescanvi
Economia de guerra
Economia de l'educació
Economia de l'empresa

Economia de mercat
Economia del benestar
Economia del desequilibri
Economia dualista

Economia financera
Economia oberta
Economia política

Economia regional
Economia social de mercat

Economia submergida
Economia tancada
Economia urbana
Economicisme

Ecu
Ecumenisme
EDES
EFTA
Eix,l'
Eix Roma-Berlín
Eixample
ELAS
Eleccions
Electricitat
Electrònica
Elit
Elitisme
Emancipació
Embargament

Emfiteusi
Emigració

Emissió de diner
Emissió de títols

Empresa
Empresa col.lectivitzada
Empresa mixta
Empresa multinacional
Empresa privada
Empresa pública
Emprèstit
En sèrie
Encíclica
Enciclopèdia

Enciclopedisme
Enclosures

Enculturació
Energia
Enosi
Entente

Entesa
Entesa Balcànica
Entesa Cordial

Entesa dels Catalans
Envelliment
EOKA
Epidèmia
Equilibri econòmic
Equilibri polític
Equilibri pressupostari

Era
Era cristiana
Era republicana
Ertzantza
Escàndol de l'Estraperlo
Esclau -ava
Escola
Escola Apologètica Catalana
Escola bancària
Escola clàssica
Escola de Frankfurt
Escola de Manchester
Escola del Treball
Escola hegeliana
Escola històrica
Escola Industrial de Barcelona

Escola Moderna
Escola neoclàssica
Escola Normal
Escola nova
Escola Popular de Guerra de Catalunya
Escola racionalista

Escoltisme
Església
Església Catòlica
Església Ortodoxa
Eslavofilisme
Esmena
Espai
Espai Econòmic Europeu
Espai vital
Espanya Industrial, L'

Espartaquisme
Espartaquistes
Especulació
Esperança de vida
Esperanto

Espionatge
Esquerra
Esquerra Catalana
Esquerra Comunista
Esquerra Democràtica de Catalunya

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Esquirol
Estabilitat
Estabilització
Establishment
Estació espacial
Estakhanovisme
Estalvi
Estament
Estancament
Estandardització
Estat
Estat Català
Estat Català-Partit Proletari
Estat d'excepció
Estat de benestar

Estat de guerra
Estat de prevenció
Estat de setge

Estat policia
Estat totalitari

Estatisme
Estatització
Estatocràcia
Estats generals
Estatut
Estatut d'autonomia
Estatut d'Autonomia de Catalunya
Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979

Estatut d'Autonomia de Galícia del 1938
Estatut d'Autonomia de Galícia del 1981

Estatut d'Autonomia de Mallorca i Eivissa
Estatut d'Autonomia de les Illes Balears
Estatut d'Autonomia del País Basc del 1936
Estatut d'Autonomia del País Basc del 1979

Estatut d'Autonomia del País Valencià
Estatut d'Autonomia del País Valencià del 1982

Estatut de Baiona
Estatut de Catalunya del 1932
Estatut de la Mancomunitat de Catalunya

Estatut de Núria
Estatut de Sau

Estatut de Westminster
Estatut Interior de Catalunya
Estatut Interior de Catalunya del 1933

Estatut Reial
Esterilització
Estoc
Estranyament
Estraperlo
Estratificació social

Estructura
Estructura d'edats
Estructura econòmica
Estructuralisme
Estructures

Esvàstica
ETA
Ètnia
Etnocentrisme

Eugenèsia
EURATOM
Euríbor
Euro
Eurobò
Eurociutat
Eurocomunisme
Eurodòlar

Euroexèrcit
Euromíssil

European Space Agency (ESA)
Europeisme
Europol
Euroregió
Eurostat

Euskadiko Ezkerra
Eusko Alkartasuna
EUTELSAT
Evangelització
Evasió de capital
Evolució
Evolucionisme
Exaltat
Excedent

Excedent demogràfic

Exèrcit
Exèrcit de Salvació
Exèrcit industrial de reserva
Exèrcit Popular de Catalunya

Exèrcit Roig
Exili
Existencialisme
Èxode rural
Expansió
Expansionisme
Expedició
Expedició dels Dardanels
Expedició dels Mil
Expedició Reial, l'
Explorer
Explosió
Explosió demogràfica
Explosió nuclear
Explotació
Explotació minera
Exportació
Exposició

Exposició d'art
Exposició Internacional de Barcelona
Exposició Universal de Barcelona
Exposició Universal de Sevilla
Expressionisme
Expropiació
Expropiar

Extradició
Extraparlamentari -ària
Extraterritorialitat

Extrema dreta/esquerra
Extrema Esquerra Federal

EAM
Organització de resistència grega contra els italians i els alemanys durant la Segona Guerra Mundial, creada l'any 1941. Les seves organitzacions armades prengueren el nom d'ELAS. De tendència comunista, arribà a alliberar una part del territori grec. Oposada a la restauració monàrquica, a la fi del conflicte mundial, intervingué en la guerra civil (1945-49).

Ecologia humana
Estudi del desenvolupament i organització de les relacions funcionals de la comunitat humana en el procés d'adaptació al medi ambient. Hom pot situar els antecedents d'aquesta ciència en la morfologia social de Durkheim, però el terme fou introduït el 1921 per Park seguint el desenvolupament de la ciència ecològica general, amb el qual mantingué una estreta dependència en els seus escrits i els de l'Escola de Chicago. La continuació d'aquesta dependència féu que l'interès només se centrés en la distribució espacial dels homes i que els estudis d'ecologia humana decaiguessin cap als anys quaranta. Al cap d'una dècada, fou novament formulada per Quinn i Hawley, que posaren l'èmfasi sobre els aspectes estructurals de la comunitat humana, amb la qual cosa prengué una nova volada. Els estudis ecològics han estat especialment formulats en el tractament urbà, i ja des dels anys vint sortiren les diverses teories de Burgess, Hoyt i McKenzie. A partir de la dècada dels anys seixanta s'ha imposat l'aplicació de la teoria ecològica a l'estudi de les interaccions entre poblacions humanes i llur medi, dels fluxos materials i energètics d'aquestes i dels ecosistemes més artificials, com ara les ciutats.

Ecologisme
Conjunt de corrents ideològics que tenen en comú la voluntat d'assolir un nou ordre social basat en els principis de l'ecologia concebuda com a ciència totalitzadora. La majoria de grups ecologistes comparteixen un refús del productivisme de les societats contemporànies, del centralisme i la concentració del poder en mans dels estats i de les companyies multinacionals, i de l'explotació inconsiderada dels recursos naturals, i propugnen una societat no jerarquitzada, oberta i autogestionària. El pacifisme i el refús de l'energia nuclear són també comuns a la majoria de grups ecologistes. Els primers grups ecologistes nasqueren als EUA (sobretot a Califòrnia) vers la meitat de la dècada dels anys seixanta a l'entorn dels moviments de drets civils i d'oposició a la guerra de Vietnam. L'obra de Rachel L. Carson (1907-64) Silent Spring (1962) és considerada com el punt d'arrencada de l'ecologisme, i el primer moviment organitzat que es donà el nom d'ecologista fou l'Ecology Action fundat el 1968 a la universitat de Berkeley per Cliff Humphrey. A Europa, un punt de partida fou la Conferència d'Estocolm sobre el Medi Humà (1972), on diferents grups ecologistes organitzaren una contraconferència o conferència paral·lela. La publicació dels anomenats Informe Meadows i Informe Mansholt sorgits de la Conferència assenyalà la transformació de l'ecologisme de moviment marginal en una força ideològica i política. Des del 1977 hi ha hagut a tota Europa un esforç dels diferents grups ecologistes (anomenats genèricament verds) per arribar a establir un corpus ideològic comú i plantejar una lluita política comuna als diferents països europeus, en alguns dels quals àdhuc han assolit representació parlamentària. Així, a la RF d'Alemanya i Bèlgica, foren fundats els primers partits ecologistes el 1980 i el 1982. Per la seva banda, els partits polítics tradicionals han tendit a absorbir reivindicacions originalment ecologistes, reflex del creixent pes de la problemàtica medioambiental en l'opinió pública. Des de la publicació de l'anomenat Informe Brundtland (1987), que consagrà el concepte de desenvolupament sostenible, l'ecologisme ha assumit la importància del vincle existent entre conservació i desenvolupament, palesa sobretot en l'èmfasi en la interrelació mútua entre la problemàtica del Tercer Món, el conflicte nord-sud i la crisi ambiental. La dimensió planetària de la problemàtica ecologica (forat de la capa d'ozó, efecte hivernacle, pèrdua de diversitat biològica, etc.) passa ara al primer pla i l'ecologisme trascendeix l'àmbit dels països desenvolupats amb l'aparició de moviments ecologistes en països com ara el Brasil o la India. La popularització de la hipòtesi de Gaia, de James E. Lovelock, segons la qual el planeta Terra fóra un organisme viu amb capacitat per autoregular-se dintre d'uns límits, contribueix també a la nova direcció del pensament ecologista. Il·lustrativa també de la creixent presa de consciència institucional i de la nova concepció global fou la celebració, el 1992, de la cimera de la Terra a Rio de Janeiro, on representants dels diversos estats es plantejaren la crisi medioambiental i els seus reptes. Als Països Catalans, els moviments i accions de caire ecologista aparegueren per primer cop entorn del 1970 a la Catalunya del Nord, on alguns dels moviments que es qualificaven d'esquerra revolucionària, hereus del Maig del 68, iniciaren campanyes de protesta en 1969-72 contra determinades operacions (urbanitzacions a les Alberes i al litoral, polígons de tir de l'exèrcit al Capcir, etc.). A l'estat espanyol les primeres manifestacions de caire ecologista foren més tardanes per la situació política durant aquells anys. Al marge d'algunes reivindicacions més aviat vinculades a les lluites urbanes, l'oposició a un gran abocador al massís de Garraf obrí, el 1972, el cicle de reivindicacions ecologistes nascudes inicialment en els medis excursionistes o en altres entitats. Mort Franco, la florida de grups i moviments fou molt nombrosa, i fou catalitzada inicialment per accions com la publicació del Llibre Blanc de Gestió de la Natura als Països Catalans per la Institució Catalana d'Història Natural (1976) o les campanyes «Salvaguarda del Patrimoni Natural», del Congrés de Cultura Catalana, o «Salvem Catalunya per a la Democràcia», de l'Assemblea de Catalunya (1976-77), ben aviat aparegueren grups ecologistes preocupats per les més diverses problemàtiques (energia nuclear, contaminació de rius i costes i de l'aire de les zones industrials, urbanitzacions, etc.). Però el moviment ecologista es caracteritza encara ara per la seva atomització en multiplicitat de grups molt circumscrits a l'àmbit local. Això no obstant, cal destacar la implantació d'associacions com ara Acció Ecologista Agró al País Valencià, DEPANA a Catalunya i el Grup Ornitològic Balear a les Illes, els quals han influït en l'opinió pública. En l'àmbit polític, alguns dels grups ecologistes dels Països Catalans s'han vinculat formalment amb Iniciativa per Catalunya (a Catalunya) o a Equerra Unida (al País Valencià i a les Balears). A nivell institucional, el pes d'una certa preocupació ecològica es reflectí amb la creació d'un departament i d'una conselleria de medi ambient a la Generalitat de Catalunya i a la Generalitat Valenciana (1991 i 1992).

Economat
Establiment d'articles de primera necessitat on els consumidors poden adquirir-los amb més economia que a les botigues. Generalment és de caire laboral, organitzat per l'empresari per assortir els treballadors als quals dóna feina, però també pot ésser creat per una administració pública per als seus funcionaris. Creat en els primers temps de l'era industrial, prengué sovint la forma de sobreexplotació dels treballadors, els quals l'empresari obligava a comprar en el seu economat, car pagava el salari o una part d'aquest en forma de bons per adquirir-hi queviures. L'abús d'aquesta situació en provocà la prohibició legal. A l'estat espanyol hi ha la possibilitat d'organitzar-ne sempre que hom asseguri llibertat del treballador per acceptar el forniment, publicitat de les condicions en què funciona, venda del gènere al preu de cost i intervenció dels treballadors en la seva administració.

Economia
Ciència que té per objecte l'anàlisi de la realitat econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom assigna els recursos, determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic. L'Economia pertany al grup de les ciències socials. El seu objecte d'estudi és l'administració d'uns recursos escassos que poden tenir usos alternatius, i la seva finalitat és trobar la forma més satisfactòria de resoldre els problemes generats en el procés de producció i distribució. La Teoria Econòmica és l'eina que permet ordenar les observacions dels fets econòmics amb la finalitat d'explicar de quina manera estan relacionades, hom utilitza models econòmics com una simplificació que permet entendre el funcionament de la realitat. A partir d'aquest coneixement hi ha la possibilitat d'influir sobre l'activitat econòmica a través de polítiques econòmiques que permeten canviar certs esdeveniments que hom considera desfavorables. La delimitació d'alló que cal entendre com a realitat econòmica s'ha basat en dues concepcions alternatives. Una és formulada a partir de la consideració dels recursos escassos destinats a satisfer necessitats humanes il·limitades, i deriva de les premisses següents: atomisme metodològic (l'economia és una anàlisi de l'elecció i, per tant, d'una certa mena de decisions autònomes i atomístiques), formalisme, racionalitat abstracta (l'optimació de la conducta de les unitats econòmiques pot ésser formulada amb independència del context social i històric i pot ésser compatible, sota certes condicions, amb una optimació global) i normativitat implícita (de l'examen de la realitat hom passa a la racionalitat, i d'aquesta resulten unes normes i criteris que cal aplicar). Una segona posició considera com a objecte de l'economia els processos de producció i de distribució de la renda. L'anàlisi econòmica esdevé aleshores la ciència de la determinació i el condicionament de les conductes dins unes estructures definides per les forces productives i les relacions de producció que assegurin la reproducció del sistema. La lliure elecció es dóna, si de cas, al nivell d'opcions col·lectives de certs grups o classes de la societat. L'accepció de l'anàlisi econòmica com a ciència de l'assignació de recursos escassos inclou dos grans apartats: la microeconomia, que estudia el comportament de les famílies i empreses, essent la vida econòmica la suma d'aquestes activitats individuals. En aquest context el mercat, en les seves diverses formes, apareix com el lloc on es realitzen les transaccions recíproques entre consumidors i productors, i hom obté com a resultat la formació de preus i la distribució de rendes. Per la seva banda, la macroeconomia analitza globalment el sistema econòmic a partir del mesurament d'un cert nombre de variables econòmiques, com la producció, l'ocupació, el nivell de preus, la inversió o el consum, de la seva evolució en el temps i de les seves interrelacions. La concepció de l'anàlisi econòmica com a ciència dels processos de producció i distribució fa l'examen d'una economia a partir de la formulació de les lleis de descabdellament social, d'acord amb els problemes plantejats per la producció i per la seva realització, fonamentades en una teoria del valor basada en el treball, a partir de la qual s'explica l'origen de l'excedent econòmic i, doncs, del canvi sense contrapartida productiva. En la distinció entre la temàtica tractada per ambdues posicions té interès de situar la qüestió de com és considerada per aquestes dues posicions la connotació social dels fenòmens econòmics: en el primer cas, representa un aspecte fins a un cert punt accidental, puix que és entès com a suma o agregació de conductes individuals dotades per se de contingut econòmic; i en el segon cas, el tractament social és substantiu, i la preocupació científica de la problemàtica econòmica és quelcom íntimament lligat a l'existència de l'excedent com a relació social.

Economia d'escala
Disminució del cost de producció d'un producte obtingut gràcies a un augment de les dimensions de l'empresa.

Economia de bescanvi
Procés de circulació de mercaderies en el qual no intervé el diner com a mesura de valor. Com a sistema econòmic, constitueix la forma més simple de tràfic mercantil, per la qual cosa ha estat identificat amb l'economia natural, bé que aquesta implica la inexistència de la divisió del treball. L'economia de bescanvi és vigent en moltes zones del món d'una manera més o menys encoberta, i també a l'interior de comunitats tancades de caràcter agrícola i ramader. Com a fenomen marginal també apareix en les societats desenvolupades quan són sotmeses a situacions anormals (guerres) que comporten l'alteració o la paralització dels mecanismes econòmics i del circuit monetari.

Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl.liques prioritàries.

Economia de l'educació
Part de l'economia aplicada que té per objecte l'anàlisi de la influència de l'educació en els fenòmens econòmics, com també dels aspectes econòmics de l'educació: costs, finançament, etc. Considerada l'educació com a factor productiu, el corrent més estès se centra en la noció de capital humà, amb aplicació del concepte de rendiment de la inversió que representa els coneixements adquirits en el procés educatiu.

Economia de l'empresa
Branca de la ciència econòmica que té per objecte l'anàlisi de l'activitat econòmica de l'empresa. Abasta un conjunt de disciplines necessàries per a la formació dels economistes d'empresa. En són disciplines centrals, purament econòmiques, l'economia teòrica d'empresa i l'economia aplicada d'empresa o política econòmica de l'empresa.

Economia de mercat
Sistema de producció en què predominen les relacions mercantils. És pròpia dels estats capitalistes.

Economia del benestar
Corrent normatiu de la ciència econòmica que té per objecte la recerca de l'optimum col·lectiu. Hom no identifica amb aquest nom, pròpiament, una escola uniforme de pensament econòmic, sinó una temàtica i àdhuc tot un enfocament orientador de la ciència econòmica. El seu objecte és, segons Pigou, «la recerca de les causes que influeixen en el benestar econòmic de la societat»; segons Morgenstern es tracta de trobar «definicions, si és que n'hi ha, de l'optimum social i del sistema de preus i de distribució de la renda amb què hom el pot assolir», o, segons una visió més recent, com la de Mishan, és «la formulació de judicis a partir dels quals hom pot ordenar de millor a pitjor diverses situacions econòmiques alternatives». És clara, doncs, la seva inserció dins el vessant de la ciència econòmica que pretén d'oferir recomanacions; precisament la seva ambició de formular prescripcions objectives —consells científics— ha constituït ensems un dels seus palesos atractius i la seva part flaca pels atacs metodològics. A part uns clars precedents a Pigou i la seva obra Economics of Welfare (1920), hom sol situar la primera estructuració d'aquest corrent al si de l'escola neoclàssica de Cambridge, encaminada cap a una teoria econòmica realista. Dins aquesta primera etapa es tracta de dissociar l'eficiència productiva de la distribució; envers aquesta, Pigou proposa que tot millorament dels «pobres» a expenses dels «rics», sense perjudicar l'eficiència productiva, pot ésser defensat objectivament com a augmentatiu del benestar col·lectiu. La no-comparabilitat interpersonal de les satisfaccions o de les disutilitats, derivada dels desenvolupaments del pensament marginalista, fou l'eix d'una crítica contundent, de la qual Robbins és un bon exemple; malgrat tot, cal remarcar algunes aportacions importants de Pigou, com l'anàlisi de les economies (i de les diseconomies) externes i, en general, de les diferències entre rendiments privats i socials, judicis, en part, derivats de Marshall. La interpretació anomenada «continental» de les condicions del benestar col·lectiu i de la seva maximització fou molt més restrictiva. Per autors com Pareto i Barone, sobre els quals es basaren després altres crítics, tan sols poden ésser definides científicament condicions d'optimum productiu, però no patrons de distribució; per cada situació d'aquesta, que no pot ésser jutjada objectivament, hi haurà un optimum col·lectiu que es troba on «ningú no pot ésser millorat sense perjudicar un altre». La història de la nova economia del benestar, que es prolonga fins a temps ben recents, és la ressenya d'una sèrie d'intents per a superar aquests obstacles metodològics. El principi d'indemnització de Kaldor-Hicks defineix un criteri objectiu de valoració dels canvis, de manera que passar d'una situació a una altra fóra sempre bo, si els beneficiats de la nova situació podien indemnitzar els perjudicats pel canvi, restant així un benefici net. De la crítica Little-Arrow envers aquesta proposta, hom tornà a intents de nova definició de condicions d'optimum, la qual cosa és formalment el mateix, de formulació de funcions totals de benestar de les quals la maximització fos la solució del problema, pel fet de tenir en compte tots els elements —productius i distributius— rellevants (Bergson-Samuelson). En síntesi, hom pot afirmar que l'economia del benestar no ha reeixit a superar la feblesa metodològica implicada en pretendre passar de la cosa positiva a la normativa. De tota manera, bé que, segons Mishan, «hagi promès molt més que efectivament no pot oferir», cal acceptar que els seus desenvolupaments, bé que continuen, han projectat llum i han donat unes certes bases a l'anàlisi de molts temes d'interès per a l'economia normativa i per a la política econòmica.

Economia del desequilibri
Escola de pensament econòmic d'arrel keynesiana, que posa l'èmfasi en les restriccions que per al correcte funcionament del sistema de mercat implica la impossibilitat de vendre (o comprar) tot el que es desitja als preus vigents. L'equilibri del mercat es produeix a través d'ajustaments en les quantitats, mentre romanen invariables els preus, que presenten unes majors rigideses. D'aquesta manera, fenòmens com l'atur o l'acumulació/exhauriment involuntari d'existències es consideren desviacions del mecanisme de l'oferta i la demanda. Els seguidors d'aquest corrent són partidaris d'una intervenció pública que ajudi a resoldre aquestes desviacions.

Economia dualista
Superposició, en els sistemes económics subdesenvolupats, de dues estructures productives que no tenen entre elles cap lligam econòmic. Una de tradicional, generlament de producció agrària de subsistència, amb sistema de permuta, i una altra de constituïda per un sector industrial modern en el qual la majoria d'empreses són de propietat estrangera, amb tecnologia moderna i amb poca mà d'obra autòctona, indústries normalment dedicades a la primera transformació d'alguna primera matèria de l'estat per a l'exportació. Aquesta situació generlament no és dóna, car el contacte amb l'economia dominant no afecta solament el sector de l'economia, sinó tota l'economia.

Economia financera
Anàlisi de les necessitats i els recursos financers d'un sistema econòmic i de les mesures pertinents per a la seva adequació.

Economia oberta
Sistema econòmic en el qual les transaccions comercials exteriors tenen un lloc important.

Economia política
Ciència social i aplicada que té per objecte l'anàlisi de la realitat econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom assigna els recursos, determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic. Ha rebut aportacions des de postulats diversos: el liberalisme clàssic (Adam Smith), el materialisme històric (Karl Marx) i la socialdemocràcia (John M. Keynes), entre d'altres.

Economia regional
Especialitat de l'anàlisi econòmica que apareix a la primeria del decenni dels cinquanta, com a teorització de l'aplicació pràctica de mesures de política conjuntural a àmbits territorials específics. Hom parteix de la consideració d'un conjunt de regions dins un determinat àmbit estatal. Cada regió és tractada com una unitat espacial oberta i homogènia i és definida pel nivell de renda, pels sectors exportadors, per l'estructura sectorial o per una determinada disponibilitat de factors productius. Hom ha aplicat a l'anàlisi regional models keynesians d'impacte a curt termini en els primers casos (partint del supòsit de l'existència d'una especialització regional i de diferències en els preus dels productes, la qual cosa dóna peu a un comerç interregional que equilibra de nou preus i quantitats), així com models neoclàssics de creixement en l'últim cas (en el supòsit que les diferències en preus i disponibilitats de factors productius comporten uns fluxos d'aquests factors que tendeixen a equilibrar els desequilibris inicials). Aquestes vies d'anàlisi han constituït el gruix de l'economia regional, fins a mitjan decenni dels seixanta. Posteriorment hom ha replantejat la disjuntiva d'estudiar l'economia estatal com si estigués localitzada en un sol punt, o bé un sistema d'economies regionals com un conjunt de punts diferenciats. Una major aproximació a la realitat comporta tenir en compte el factor espai —en la mesura que tot ocupa espai, que els factors productius estan distribuïts en l'espai de forma desigual i que no hi ha mobilitat perfecta en l'espai —. Així, doncs, l'economia regional passa a integrar-se en una disciplina més general, economia espacial, que incorpora l'espai com a variable explícita en els seus models i en la seva teoria. El seu contingut fóra definit per tots aquells aspectes segons els quals l'espai genera problemes econòmics: l'espai com a distància (que comporta tota la problemàtica microeconòmica englobada en la teoria de la localització), l'espai com a superfície (en el qual s'integra de fet l'economia regional), i l'espai com a polarització (que suposa l'anàlisi dels problemes urbans, els fenòmens d'aglomeració i concentració així com les indivisibilitats).

Economia social de mercat
Forma de gestió del capitalisme que estableix com a objectiu de l'estat de sostenir i facilitar el règim de lliure competència, mantenint-lo, però, al marge de la producció. Anomenat també neoliberalisme alemany, per la repercussió que tingué en la política econòmica seguida a la RFA després del 1949, es basa en l'obra de Walter Eucken Die Grundlagen der National Ökonomie (1940-50), on exposa les mesures a què s'ha de limitar l'acció de l'estat per a frenar el poder dels monopolis, reduir el dirigisme de l'economia i agilitar el mercat.

Economia submergida
Conjunt d'activitats de producció i de servei realitzades fora del sistema de regulació administrativa per a defugir el copliment de les obligacions fiscals o laborals i estalviar en el costs indirectes. Es basa en el treball eventual, temporer i permanent. Quan es tracta de treball per compte d'altri, és afavorit per situacions especials com les migracions clandestines, etc. Té un pes molt important en el PIB dels països subdesenvolupats.

Economia tancada
Sistema econòmic en el qual no es dóna cap mena d'intercanvi amb l'exterior. Aquesta situació, teòrica en sentit estricte, és característica de les societats primitives i, d'alguna manera, d'alguns estats moderns en situació i èpoques determinades.

Economia urbana
Branca de la ciència econòmica dins l'economia espacial que analitza les relacions socials de producció i distribució específiques que s'originen en el marc de les aglomeracions urbanes i n'extreu lleis generals. Definida la ciutat com el conjunt d'un mercat local de treball, una àrea puntual de serveis i un mercat de sòl urbà, l'economia urbana analitza, doncs, les condicions de la reproducció de la producció i de la força de treball: habitatge, transports, sanitat, ensenyament, informació, etc. El creixement de les ciutats durant la primera etapa industrialitzadora i les altes taxes de mortalitat de la classe obrera, que posaren en perill la reproducció de la força de treball, marcaren l'inici de l'anàlisi de les condicions de vida dels treballadors per part dels metges higienistes, de la proposta dels socialistes utòpics d'una nova organització social basada, per exemple, en els falansteris, la formulació d'una primera anàlisi científica del fet urbà per part d'Ildefons Cerdà, l'anàlisi científica de la situació de la classe obrera a Anglaterra i de la qüestió de l'habitatge de F.Engels, i també l'inici de la legislació urbanística del socialisme municipal anglès i de la socialdemocràcia alemanya. Del 1917 al 1936 a l'URSS hom formulà anàlisis crítiques de la societat i la ciutat capitalistes i n'elaborà alternatives: socialització del sòl, organització espacial de la nova societat comunista —polèmica entre urbanistes i desurbanistes—, etc. Les crisis econòmiques al món capitalista els anys vint i trenta, la tecnificació de la producció i, sobretot, la concentració espectacular de la població a les aglomeracions urbanes, després del 1945, aguditzaren la situació de la classe obrera a les ciutats i provocaren, ja, nous problemes en l'aparell productiu —dificultats del transport, d'obtenció de mà d'obra qualificada, etc—, que atragueren l'atenció de la ciència econòmica acadèmica. Els anys seixanta hom formulà les primeres sistematitzacions de l'economia urbana (J.Remy, 1966; F.Guyot, 1968; L.Wingo i H.Perloff, 1968; W.Thompson, 1965; H.W.Richardson, 1969). Dins els instruments i mètodes d'anàlisi del fenomen urbà —inspirats en la teoria econòmica espacial— distingeixen entre l'anàlisi interurbana o de sistemes urbans i l'anàlisi intraurbana o dels espais urbans. En l'anàlisi interurbana hom estudia, des del punt de vista dels nuclis urbans, els problemes recollits dins la teoria de la localització i l'economia regional. En l'anàlisi intraurbana hom estudia la morfologia dels espais urbans —la situació de les ciutats, llur densitat (Colin Clark, 1951)— i la configuració espacial, les localitzacions de les activitats econòmiques (E.M.Hoover, 1948), el valor del sòl urbà i la seva formació (R.Turvey, 1957; J.J.Granell, 1967; R.Mayer, 1965). L'anàlisi del creixement urbà comprèn l'estudi de la previsió i dels costs del creixement. Dins la previsió hom analitza els factors del creixement urbà i dels models d'urbanització, els generals, de la Penn Jersey Transportation Study o de la Rand Corporation, i els parcials, com els de transport, que parteixen de l'informe Buchanan (1963). En l'anàlisi dels costs del creixement urbà hom formula funcions explicatives —la del cost dels serveis urbans de W.Hirsch (1968), per exemple— i la relació entre costs d'urbanització i política urbana. Els anys seixanta també començaren a aparèixer anàlisis urbanes al sistema de producció (per exemple, els grups d'Espace et Société del 1970, el de Contrapiano i el de l'URPE).

Economicisme
Desviació en el tractament o en la interpretació dels fets socials caracteritzada per la importància determinant donada als aspectes econòmics de la situació.

Ecu
Unitat monetària de compte de la Comunitat Econòmica Europea, vigent del 1979 al 1999. Es definia per la suma ponderada de les monedes dels estats membres. En la composició, els percentatges de participació es calculaven sobre la base del PNB i del volum comercial de cada estat. Hom l'utilitzà sobretot com a referència en l'establiment del canvi entre les monedes dels diversos estats membres i en les operacions d'intervenció o de crèdit. El 1989 s'hi incorporà la pesseta. Amb l'entrada en vigor de la Unió Política i Monetària el 1999 establerta pel tractat de Maastricht (1993), l'ecu deixà d'existir, al temps que entrava en vigor la moneda única europea.

Ecumenisme
Acció desplegada als diversos nivells per gairebé totes les denominacions cristianes amb el desig de restablir la unitat, fins i tot visible, que Crist volia per a la seva Església. El moviment que en resulta, amb la renovació de l'actitud espiritual, suposa una visió positiva del món i de l'home. El moviment ecumènic comporta una ideologia, un sistema i fins i tot una organització, bé que cap d'aquestes dimensions no sigui una finalitat. No cerca el retorn d'una confessió a l'altra ni tampoc les confronta amb la pruïja del triomf d'una d'elles. Creu en les possibilitats de creixença de la unitat que ja existeix i, mai que arribés a acomplir del tot la seva tasca, com a mitjà que és, el moviment ecumènic hauria de desaparèixer. La renovació de l'eclesiologia catòlica, iniciada vigorosament al s XIX per J. A. Moehler, fou el resultat d'una confrontació positiva entre el catolicisme i el protestantisme i preparava el camí de l'ecumenisme, del qual foren capdavanters P. Couturier (ecumenisme espiritual) i Y.M. Congar (ecumenisme teològic) i el monestir de Chevetogne, fundat per L. Beauduin, en el camp catòlic. La superació del liberalisme protestant del s XIX, per obra de K. Barth, juntament amb l'exigència de donar un testimoni missioner de tots els cristians units, posà també unes bases segures al moviment ecumènic actual. La conferència d'Edimburg (1910) ocasionà el naixement dels grans organismes ecumènics: Vida i Acció (1925), Fe i Constitució (1927) i, el 1948, el Consell Ecumènic de les Esglésies. Les converses de Malines entre els catòlics i els anglicans (1921-25) foren el primer intent seriós, però fallit, de diàleg. Els moviments de renovació bíblica, litúrgica, teològica i pastoral portaren a un canvi d'actitud de l'Església Catòlica envers l'ecumenisme en el concili II del Vaticà, especialment en acceptar la llibertat religiosa, el caràcter eclesial de les altres confessions cristianes i la necessitat de renovació de totes les Esglésies, excloent la teoria del retorn defensada fins aleshores. El 1960 fou creat a Roma el Secretariat per a la Unitat dels Cristians, dirigit pel cardenal A. Bea i posteriorment pel cardenal Willebrands.
Als Països Catalans, les relacions ecumèniques foren iniciades a Barcelona per laics catòlics i laics i pastors de l'Església Evangèlica Espanyola, arran de l'anada a Barcelona del pastor suec Gunnar Rosendal (1954). A partir d'aleshores es formà un grup ecumènic que organitzà trobades i promogué la «Setmana d'Oració per la Unitat», segons el pensament del P. Couturier, a partir del 1955. Pont i Gol, aleshores bisbe de Sogorb-Castelló, fou el primer que donà l'imprimàtur a aquestes pregàries (1959). El 1960 el grup inicià la publicació del butlletí «Orientació i Informació Ecumènica», del qual només pogueren aparèixer dos números. El 1964, convertit el grup en Centre Ecumènic de Barcelona, començà la publicació d'una «Circular», que durà quatre anys i que tornà a aparèixer el 1972. El 1984 aquest centre es convertí en el Centre Ecumènic de Catalunya. Hi ha també un centre ecumènic a València i, durant l'estiu, a la Platja d'Aro, des del 1969. En tots els bisbats hi ha una comissió catòlica d'ecumenisme. Els darrers anys han estat caracteritzats per la tensió entre uns avenços espectaculars i un cert clima de desànim entre molts creients. S'han desenvolupat molt els diàlegs bilaterals entre Esglésies que han portat a nombrosos acords sobre l'eucaristia, els ministeris i l'autoritat de l'Església, principalment. Cal destacar, especialment, els contactes entre l'Església Catòlica i l'Església Ortodoxa, amb el trobament del papa Joan Pau II i el patriarca de Constantinoble Dimítros I, a Istanbul (1980), i entre l'Església Catòlica i l'Església Anglicana, amb motiu del viatge de Joan Pau II a la Gran Bretanya i de la seva visita al primat anglicà Robert Runcie (1982). En ambdues ocasions foren creades Comissions Teològiques mixtes. D'altra banda, però, han sorgit també dificultats, com és ara un cert replegament de les Esglésies, un augment de tensions al seu interior i un cert distanciament entre l'ecumenisme oficial i el de la vida real.

EDES
Sigla d'una organització militar grega que lluità contra l'ocupació alemanya (1940-44). Monàrquica i anglòfila, combaté també les forces d'esquerra en la guerra civil de 1945-49.

EFTA (veure Associació Europea de Lliure Comerç)

Eix,l'
Nom amb què es designa el bloc de contendents en la segona guerra mundial format per Alemanya, Itàlia i el Japó. El nom deriva del pacte estipulat entre Alemanya i Itàlia el 1936, anomenat eix Roma-Berlín. Nom donat a l'aliança entre Alemanya i Itàlia del 1936 al 1943, a la qual s'afegí el Japó el 1940.

Eix Roma-Berlín
Nom donat per Mussolini en un discurs al tractat d'amistat signat l'any 1936 entre Itàlia i Alemanya. El mot designa igualment l'aliança de les dues dictadures durant la segona guerra mundial.

Eixample
Conjunt de cases i carrers nous amb què s'eixampla una població. Aquest procés físic de creixement urbà és sovint subjecte a un projecte d'urbanització. Respon a la concentració extraordinària de la població, la indústria i el trànsit a les ciutats durant la primera revolució industrial, que féu necessari llur expandiment fora dels antics recintes emmurallats. Ildefons Cerdà i Sunyer fou el primer teoritzador del concepte. Als Països Catalans, tenen especial importància l'Eixample de Barcelona (1859), el de Palma de Mallorca (començament del s XX) i els de València (1865, 1887, 1912).

ELAS
Sigla d'unes unitats comunistes de la resistència grega durant la Segona Guerra Mundial. Fundades per l'EAM a partir del 1942, s'oposaren primerament als alemanys, i després al govern monàrquic d'Atenes. Foren vençudes el 1949.

Eleccions
Procediment de designació dels governants, mitjançant votació. En les ciutats gregues i romanes, regides pel sistema de democràcia directa, les eleccions foren utilitzades per a designar determinats càrrecs públics; però, com que tots els homes amb categoria de ciutadans participaven en la presa de decisions polítiques a través de les assemblees, sense que hi hagués cap mena de delegació del dret de participar-hi, el paper de les eleccions fou secundari. El sistema de democràcia representativa, elaborat des del s XVIII, féu de les eleccions, i més endavant també del sufragi universal, components essencials de les institucions que permeten el funcionament de l'estat liberal: els governants són elegits pels ciutadans com a representants seus i les eleccions constitueixen el mecanisme a través del qual hom obté tal representació, sobre la qual es fonamenta la legitimitat del poder polític; els elegits, representants jurídics dels electors, actuen en llur nom en virtut del mandat rebut. L'opinió pública s'exterioritza, doncs, a través del sistema electoral i dels partits polítics, el paper dels quals en les eleccions és transcendental, puix que fan possible el funcionament de la representació política. Els partits enquadren els electors al voltant del programa del partit, els desenvolupen la consciència política i els ofereixen directrius; d'altra banda, a més de seleccionar els candidats, enquadren els elegits agrupant-los parlamentàriament i oferint-los mitjans per a assegurar la seva reelecció. Actualment, hom efectua la designació dels governants a través de les eleccions segons tres models de sistemes. Primerament, el sistema majoritari, segons el qual són elegits els candidats que obtenen major nombre de vots i en el qual els vots corresponents als candidats que no han obtingut el primer lloc no són representats; aquest sistema pot fer-se a una sola volta, i és suficient la majoria relativa per a obtenir l'elecció (Gran Bretanya), o a dues voltes (Tercera República Francesa), en el qual cas cal la majoria absoluta a la primera volta i és suficient la relativa en la segona; pot ésser alhora uninominal (Gran Bretanya) o de llista: en el primer cas l'elector vota un sol candidat, i en el segon pot votar diversos candidats agrupats en una llista electoral; aquest sistema, ja en desús, fou mantingut fins el 1945 als estats anglosaxons. El substituí el sistema de representació proporcional, segons el qual els llocs són atribuïts a cada llista de candidats en la proporció més exacta possible al nombre de vots obtinguts, la qual cosa pressuposa una sola volta electoral i votació de llista (Quarta República Francesa). El sistema electoral mixt, actualment el més estès integra característiques dels altres dos. La relació entre aquests sistemes electorals i el sistema de partits és molt estreta, car l'escrutini majoritari a una sola volta afavoreix els sistemes bipartidaris, per tal com obliga les tendències polítiques pròximes a reagrupar-se. El sistema de representació proporcional afavoreix el multipartidisme, puix que tots els vots obtenen representació. L'escrutini majoritari a dues voltes també promou el multipartidisme, atenuat, però, pels reagrupaments produïts en la segona volta. La presentació de candidats a les eleccions és lliure. No obstant això, es donen en general limitacions de caire legal (edat, nacionalitat, moralitat, etc) i també de caire pràctic, per tal com només tenen possibilitats els candidats promoguts per un partit polític influent. D'altra banda, els electors elegeixen entre els candidats, però no participen en la designació com a tals; aquesta és una funció reservada, segons diversos procediments, als partits polítics. Els resultats de les eleccions poden no reflectir la voluntat dels electors, com a conseqüència de pressions externes (trucatge de les urnes, emissió de vots falsejats, manipulacions sobre els candidats i sobre els electors). Hom ha anat compensant aquesta mena de pràctiques amb el perfeccionament del sistema electoral, la pràctica del vot secret i la competència atribuïda als tribunals per a jutjar sobre la regularitat de les eleccions. En els sistemes autocràtics de govern, el procediment electoral té unes altres característiques, per tal com no hi entren en joc el multipartidisme, la divisió de poders, etc.
Els mètodes electius i les eleccions a les institucions dels Països Catalans
Les eleccions en els consells municipals i en general en les corporacions públiques catalanes (generalitats, Gran i General Consell, consells generals, col·legis i gremis, consolats de mar, etc) foren dutes a terme per mitjà de diferents sistemes. Al s XIII, hom procedia per designació directa de l'assemblea de veïns; després, aquesta fou substituïda, en el cas de les primeres autoritats municipals, per les autoritats sortints, sistema aplicat ja el 1249 a Mallorca per l'anomenat règim de franquesa. Més endavant fou introduït un procediment mixt a base d'electors intermediaris que eren elegits a la sort pel sistema del bací i procedien després per votació oral, com en el cas de Barcelona, o bé eren designats directament i procedien a proposar els noms dels candidats, que eren sotmesos després a votació per majoria, a base de faves blanques i negres, com en el cas del règim de pragmàtica aplicat a Mallorca el 1398 i que perdurà fins el 1440, que sofrí algunes modificacions d'acord amb el règim de concòrdia. Gradualment, però, en el decurs del s XV, es generalitzà, per pressió reial, el sistema d'insaculació (anomenat també de sac i sort o, simplement, de sort), aplicat per primera vegada a Xàtiva el 1427, que perdurà, amb caràcter exclusiu, fins als decrets de Nova Planta (1707-15), que hom retornà al sistema de designació. L'elecció popular fou reimplantada només en el cas del diputat del comú el 1766. El sistema electiu fou aplicat també en la creació de les diverses juntes constituïdes en moments de perill, des de la fi del s XVIII, i fou regulat per la constitució de Cadis (1812) per als diputats a corts, els diputats provincials i els regidors municipals. Si durant l'època liberal, la Restauració i la Segona República el sistema electoral fou sempre majoritari —uninominal o de llista, a una o dues voltes—, amb el restabliment de la democràcia el 1977 entrà en vigor la representació proporcional atenuada, d'acord amb la denominada llei d'Hondt.

Electricitat
1. Part de la física que estudia l'electricitat. Hom considera que els fenòmens elèctrics són deguts a l'existència de les càrregues elèctriques, les partícules constitutives de la matèria. L'explicació dels fenòmens elèctrics d'un cos radica, en definitiva, en l'estat dels seus àtoms. Un àtom és en estat neutre, és a dir, no presenta activitat elèctrica, quan el nombre d'electrons (càrrega negativa) coincideix amb el nombre de protons (càrrega positiva). Experimentalment hom ha comprovat que hi ha dos tipus d'estat elèctric: l'estat positiu, degut a un defecte d'electrons en els àtoms constitutius del cos, i l'estat negatiu, degut a un excés d'electrons. En correspondència amb això les forces elèctriques poden ésser d'atracció i de repulsió; són forces que actuen a distància i que, com les gravitatòries, depenen inversament del quadrat de la distància. Poden ésser molt més potents que les gravitatòries i, a diferència d'aquestes, poden ésser creades o suprimides a voluntat. L'espai que envolta una càrrega elèctrica constitueix un camp de forces, anomenat camp elèctric, que descriu les accions exercides per la càrrega. Els electrons es poden desplaçar lliurement a través d'un cos conductor (per exemple, un fil metàl·lic) i constitueixen, en condicions adequades, un corrent elèctric. El corrent elèctric dóna lloc a una sèrie d'efectes de gran interès teòric i de gran aplicació tècnica: calorífics, químics i magnètics. Atenent a la forma de propagació, el corrent elèctric pot ésser continu i altern. La conductibilitat elèctrica també és possible, en condicions adequades, en els líquids i en els gasos. L'electricitat pot ésser produïda de molt diverses formes: per fricció entre certs cossos, per compressió de cristalls, generalment de quars, per contacte entre metalls, amb soldadures a distinta temperatura, per mitjà de certes reaccions químiques i per inducció electromagnètica (dinamo, alternador), que és el mitjà emprat normalment en la producció industrial. Entre l'electricitat i el magnetisme hi ha una íntima relació recíproca. Un corrent elèctric crea al seu entorn un camp magnètic, i un camp magnètic variable pot engendrar un corrent elèctric (corrent induït). L'acció conjunta dels camps èlectric i magnètic variables constitueix el camp electromagnètic. L'electricitat es divideix en diverses parts, les més importants de les quals són l'electrostàtica, que estudia el comportament de les càrregues elèctriques en repòs; l'electrocinètica, que estudia el corrent elèctric; l'electrodinàmica, que estudia les accions dinàmiques entre els corrents elèctrics, i l'electromagnetisme, que tracta de les relacions mútues de l'electricitat i el magnetisme i en general del camp electromagnètic. Els fenòmens d'electrització per fregament, que constitueixen els experiments fonamentals de l'electrostàtica, foren ja coneguts a l'antiguitat clàssica. No obstant aquestes descobertes, el coneixement de les forces elèctriques es mantingué en un nivell purament anecdòtic, sense cap transcendència científica ni tècnica. L'edat mitjana no hi afegí cap resultat important, i no fou fins al Renaixement que foren represes les experiències en aquest camp. El 1600 William Gilbert exposà en forma científica moderna les seves investigacions sobre les forces magnètiques i emprà el mot electricitat per primera vegada. Durant molt de temps el camp de l'experimentació (sovint amb un caràcter de física recreativa) restà reduït a l'electrostàtica, i l'objectiu bàsic fou la recerca de màquines de fregament que permetessin de produir i d'emmagatzemar quantitats més i més considerables d'electricitat. La primera màquina electrostàtica de què hom té notícia fou construïda per Otto von Guericke l'any 1647. El 1745, a Leiden, on s'havia desenvolupat eficaçment una indústria mecànica de precisió, hom inventà el primer condensador. Aquest descobriment oferí la possibilitat de disposar de grans quantitats d'electricitat "condensada", cosa que facilità granment les experiències elèctriques. Els primers intents d'explicar les forces electrostàtiques mitjançant un model teòric suposaven l'existència de dos fluids (en correspondència amb les forces d'atracció i de repulsió). Finalment prevalgué la hipòtesi de Benjamin Franklin, segons la qual hi ha un fluid únic distribuït per totes les substàncies, fluid que, segons que es presenti en proporció major (positiva) o menor (negativa) que la normal, fa que es donin fenòmens elèctrics amb característiques oposades. D'aquí vénen els noms d'electricitat positiva i negativa, els quals foren mantinguts després, fins i tot quan la hipòtesi del fluid únic fou abandonada. Al final del s XVIII hom inicià l'aplicació de les lleis quantitatives a l'electrostàtica (i al magnetisme). El 1785 Charles Augustin de Coulomb, mitjançant una balança de torsió, aconseguí d'obtenir la llei que regeix les forces electrostàtiques. Coulomb es dedicà també a l'estudi de la distribució de les càrregues elèctriques en la superfície dels conductors, i comprovà que tendeixen a acumular-se a les puntes, on prenen densitats tan elevades, que aleshores s'escapen del conductor. Un dels descobriments més notables de tot el s XVIII és la pila o bateria elèctrica, amb la qual cosa s'introduí el concepte dinàmic de corrent continu. El descobriment fou aconseguit per Alessandro Volta l'any 1800, unint dos metalls diferents (elèctrodes) i submergint-los en una solució conductora (electròlit); aleshores es produeix una reacció química entre els elèctrodes i l'electròlit que origina un corrent elèctric continu durant llargs períodes. A més, la pila voltaica donà lloc al naixement d'una altra branca de l'electricitat: l'electroquímica. Al cap de poc hom aconseguí de descompondre l'aigua, i Hum-phry Davy pogué determinar la relació quantitativa entre els seus components. Les investigacions més importants sobre la conducció del corrent elèctric en els metalls foren fetes principalment per Georg Simon Ohm, que considerava la conductibilitat elèctrica d'una forma anàloga a la de la calor. Introduí les magnituds de força electromotriu i de resistència elèctrica, i culminà les seves investigacions l'any 1826 amb la formulació de la llei que porta el seu nom, llei que ha esdevingut d'una gran importància en el càlcul i en la construcció de circuits elèctrics. En aquests anys el desenvolupament de l'electricitat agafà una nova orientació. Hans Christian Orsted comprovà la desviació d'una agulla magnètica situada prop d'un fil pel qual passa un corrent, i Francesc Aragó i André-Marie Ampère establiren l'equivalència, quant a efectes externs, d'un corrent i un imant, amb el qual fet iniciaven les bases de l'electromagnetisme, que esdevingué una de les parts fonamentals de tota la física. A més, aquests descobriments feren possible de detectar un corrent i de mesurar-ne les característiques mitjançant els seus efectes magnètics. La culminació d'aquest procés experimental fou el descobriment, l'any 1831, de la inducció electromagnètica per Michael Faraday. La transcendència d'aquest descobriment fou molt gran: en el pla tècnic permeté de generar energia elèctrica per mitjans nous, i en l'aspecte teòric demostrà l'íntima relació recíproca existent entre l'electricitat i el magnetisme, unificant-los mitjançant la introducció del concepte de camp. La síntesi teòrica d'aquesta gran labor experimental fou obra de James Clerk Maxwell, el qual, amb les anomenades equacions de Maxwell, resumí l'any 1868 tot el comportament del camp electromagnètic d'una forma definitiva, vàlida encara avui. A més, la teoria de Maxwell preanuncià un fenomen totalment nou: el de la radiació electromagnètica. La velocitat d'aquesta radiació, calculada teòricament per ell, resultà molt pròxima a la de la llum; com que les ones electromagnètiques, talment com la llum, es poden propagar en el buit, Maxwell pogué enunciar que, en termes físics, la llum és una forma de radiació electromagnètica. Al cap d'uns quants anys, Heinrich Rudolph Hertz demostrà experimentalment, emprant aparells elèctrics, la generació i la detecció directa de les ones electromagnètiques predites per Maxwell (ones hertzianes). A la segona meitat del s XIX hom inicià la investigació de la descàrrega elèctrica en el si de gasos enrarits, amb la qual cosa es començà a desenvolupar una nova ciència: l'electrònica. Això conduí Wilhelm C. Röntgen al descobriment, l'any 1895, dels raigs X, al descobriment de la làmpada ultraviolada per Peter Cooper Hewitt l'any 1900, i finalment al descobriment de la vàlvula termoiònica per John A. Fleming l'any 1904 i, al cap de poc, de l'oscil·lògraf de raigs catòdics i del tub de televisió. Uns altres fenòmens elèctrics descoberts aleshores són els efectes termoelèctric i Peltier, que tracten dels canvis de temperatura en les unions de metalls diferents en un circuit elèctric, i l'efecte fotoelèctric. L'any 1897 J.J. Thomson identificà els raigs catòdics amb les càrregues elèctriques elementals (electrons). Aquest descobriment posà fi a la vella concepció de l'electricitat com un fluid únic, i hom pogué afirmar que l'electricitat és de natura corpuscular, o sia essencialment discontínua, i que qualsevol càrrega elèctrica és múltiple de la càrrega elèctrica elemental de l'electró.
La producció d'energia elèctrica
La utilització creixent de l'energia elèctrica en la indústria ha provocat un gran increment de la producció fins al punt de representar actualment més de la novena part de l'energia consumida al món. La producció anual mundial d'electricitat supera els 8,4 bilions de kWh (1983). L'evolució ha estat ràpida i sempre positiva (1,5 bilions de kWh el 1955). La potència instal·lada ha evolucionat paral·lelament de 1 125 milions de kW el 1970 a 29 684 milions el 1982. La potència nuclear és la que s'incrementa més ràpidament: el 1967 superava de poc els 10 milions de kW, poc més de la centèsima part de la global, i el 1983 era de 207 milions i s'apropava a la dècima part. L'electricitat, com l'energia en general, és produïda essencialment a l'hemisferi nord. Així, el 1981, el 34,4% procedí de l'Amèrica del Nord i Central, el 26,6% d'Europa, el 16,15% d'Àsia i el 15,9% de l'URSS, mentre que les tres parts del món australs en produeixen el 7% restant. Els primers estats productors són els EUA, l'URSS, el Japó, el Canadà i la RF d'Alemanya. En el consum anual per capita es destaquen Noruega (21 125 kWh [1982]), Canadà, Islàndia, Suècia i Luxemburg. Les dues terceres parts llargues de la producció mundial són d'origen tèrmic, la qual cosa s'explica pel fet que, dins un estat determinat, el potencial hidroelèctric pot ésser considerat teòricament rígid, sotmès a condicions no existents a tot arreu; el potencial termoelèctric, en contrast, gaudeix d'una elasticitat molt més àmplia. La instal·lació de centrals tèrmiques comporta, com a avantatges, una velocitat d'execució superior, una inversió inferior per kW de potència instal·lada, més seguretat de servei en condicions hidrològiques desfavorables i un aprofitament més econòmic de certs combustibles (lignit); com a inconvenients cal assenyalar un cost de producció del kWh superior al d'origen hidroelèctric pel cost elevat del combustible i de la mà d'obra, un coeficient d'indisponibilitat més elevat per major freqüència d'avaries a les centrals tèrmiques a igualtat de grups de reserva, i, en darrer terme, el fet que no ofereixen les possibilitats de regatge que hom troba en el cas de les centrals hidroelèctriques. El cost del kWh produït en centrals nuclears depèn molt de l'estat on és instal·lada la central. Als EUA hom creia que no podia ésser inferior al doble del produït amb combustible fòssil, mentre que a la Gran Bretanya semblava pròxim a poder-hi competir. Sigui com vulgui, les centrals nuclears es beneficien de poder-se instal·lar prop dels centres de consum, puix que el cost del transport del combustible és pràcticament nul en relació amb el seu elevat valor; d'altra banda, els costs han baixat considerablement amb la introducció d'innovacions que fan més ecònomic el procés. La hidroelectricitat depèn bàsicament del cabal dels rius i del pendent del terreny, però de fet els rius més grans (Amazones, Congo, Iang-Tsé), són poc aprofitats hidroelèctricament i, en canvi, ho són molt els petits rius de muntanya, que sovint es glacen a l'hivern. Això explica que a Europa hi hagi el desenvolupament màxim d'aquesta energia elèctrica, amb dos nuclis destacats: el finoescandinau (Noruega, Suècia, Finlàndia) i l'alpí (França, Itàlia, Suïssa, Àustria). Els dos gegants hidroelèctrics, però, aprofiten les serralades de l'Amèrica del Nord (EUA i Canadà). També és notable la participació asiàtica (el Japó, la Xina, l'Índia), la soviètica, i la brasilera, únic cas d'una potència hidroelèctrica sense muntanyes alpines ni geleres boreals. La termoelectricitat és pròpia dels grans consumidors de combustibles fòssils (carbó, petroli, gas natural), propis o importats. És l'electricitat típica de l'Amèrica del Nord i Central (EUA i Canadà), però també ho és d'Europa (les dues Alemanyes, la Gran Bretanya, Itàlia, Polònia, França), de l'Extrem Orient (el Japó, la Xina), de l'URSS i de Sud-àfrica. L'electricitat termonuclear és recent. El 1960 només la Gran Bretanya (76,2%), els EUA i França l'explotaven comercialment, però, el 1983 ja era de 1 019 000 kWh. L'explotació de l'energia nuclear requereix una tecnologia avançada, unes inversions considerables, una insuficiència de recursos fòssils o hidràulics i una societat disciplinada. Això explica que, ara com ara, sigui gairebé exclusiva de l'hemisferi nord. El primer lloc correspon a Europa, on França, la RF d'Alemanya, la Gran Bretanya, Suècia i Bèlgica obtingueren el 31% de la producció mundial el 1983. L'Amèrica del Nord (EUA, primer lloc mundial amb el 30,8% i el Canadà) supera els grans productors europeus. El Japó i l'URSS ocupen el tercer i el quart lloc, i sumen un cinquè de la producció. En aquest terreny representa un paper important la Comunitat Econòmica Europea, que el 1983 obtingué el 29,9% de l'electricitat mundial d'origen nuclear, enfront del 16,9% de l'electricitat global (Alemanya, França, la Gran Bretanya, Itàlia, Espanya, etc). Dins la CEE, el 21,3% de l'energia elèctrica és d'origen nuclear, el 12,55% d'origen hidràulic, el 65,95% d'origen tèrmic i només el 0,2% de les energies renovables dites alternatives (geotèrmica, solar, eòlica, etc). Només la geotèrmica ha assolit un mínim desenvolupament comercial (0,116% de la potència instal·lada al món el 1981), i només en països on és constant un vulcanisme latent. La meitat de l'electricitat geotèrmica procedeix de l'Amèrica del Nord i Central (EUA i, en grau menor, Mèxic i el Salvador), i la resta de l'Extrem Orient (les Filipines, el Japó, Nova Zelanda) i d'Europa (Itàlia, Islàndia). El comerç d'energia elèctrica és interessant però molt circumscrit, car requereix la interconnexió de les xarxes distribuïdores, i això només és factible entre estats veïns o separats per una mar soma que permeti l'estesa de cables submarins damunt la plataforma continental. Aquest comerç representà el 1982 el 2,04% de la producció mundial i es redueix pràcticament a dues àrees: l'Amèrica del Nord, on el Canadà n'adreça als EUA una cinquena part de les exportacions mundials, i Europa-URSS, on l'URSS, Àustria i Noruega n'exporten a Hongria, Itàlia, i Suècia, respectivament. Però a Europa la situació és complexa i té més aviat aspecte d'intercanvi en estacions de l'any i fins en hores diverses entre els estats esmentats i Suïssa, França i Polònia (amb saldo positiu) i la RF d'Alemanya i Txecoslovàquia (amb saldo negatiu). Tot amb tot, sembla que només és rendible l'exportació d'energia hidroelèctrica.
La producció d'energia elèctrica als Països Catalans
Barcelona inicià la indústria elèctrica als Països Catalans i a l'estat espanyol amb la tèrmica Dalmau i Xifra, el 1875, instal·lada al Paral·lel. El 1903 començà l'aprofitament hidroelèctric de la capçalera del Ter, que continuà, riu avall, fins el 1911, alhora que eren iniciats els del Llobregat i el Besòs. A la mateixa època aparegueren, a la Catalunya septentrional, centrals de capçalera a la Tet i al Tec, de dues companyies regionals. Al País Valencià, la Hidroeléctrica Española, amb capital basc i madrileny, inicià al Xúquer la seva xarxa. Però després d'aquests inicis brillants calgué la intervenció de capitals estrangers a gran escala, canalitzats pel canadenc Pearson, per tal d'electrificar la indústria i generalitzar l'enllumenament públic i domèstic, durant el període 1912-35. Al Principat (amb la Franja de Ponent i Andorra) hom electrificà la Noguera Pallaresa i inicià el procés a la Garona i a l'Éssera, juntament amb la Valira. El 1912 començà l'agençament hidràulic de les aigües del Carlit vers la Tet i l'Aude. Al País Valencià, foren aprofitats el Millars, el Túria i el Xúquer, mentre les tèrmiques properes als ports (Barcelona, València, Alacant —tancada—, Palma de Mallorca i Maó) començaren a pesar en el conjunt. L'etapa 1935-41 només fou activa a la Catalunya del Nord, on hom completà l'equipament vers el 1939. La guerra civil de 1936-39 comportà la destrucció d'instal·lacions hidroelèctriques i el desmantellament de les tèrmiques al Principat i al País Valencià. La producció fou per primera vegada insuficient, i calgué recórrer a les restriccions, generalitzades en 1944-55. El 1948, les grans obres de la Noguera Ribagorçana, d'iniciativa estatal (ENHER), representaren una nova etapa. D'altres companyies industrialitzaren la Garona, la capçalera de la Noguera Pallaresa i part de l'Ebre. El 1962 es féu, però, palesa la insuficiència del potencial hidroelèctric (el 1956 havia calgut establir interconnexions amb França). Mentrestant, al País Valencià hom havia completat l'equipament hidroelèctric iniciat als vessants de la serralada Ibèrica. A les Balears s'estabilitzà la producció a les tèrmiques de Maó, Alcúdia, Palma de Mallorca i Eivissa. Durant el darrer decenni 1961-70 hom intentà d'introduir l'energia nuclear a la producció elèctrica, però no hi havia cap planta industrial per a la preparació o l'enriquiment del combustible. El 1972 fou inaugurada la central nuclear de Vandellòs I, amb capital del país i d'Electricité de France, i projectada la d'Ascó (només l'Ebre o la mar poden fornir l'aigua necessària per a refrigeració) i una tercera prop de la refineria petroquímica de Tarragona o a ponent del massís del Garraf. El País Valencià havia d'ésser alimentat per una central nuclear de l'alt Tajo. Les Balears començaren a trencar la incomunicació mitjançant els nous cables submarins entre Mallorca i Menorca o entre Eivissa i Formentera (illa que conegué l'electricitat a la segona meitat del s XX gràcies a una petita central tèrmica). Quant a la producció, només saldaren amb excedents la regió de Perpinyà i les de Lleida i la Seu d'Urgell, que proveïren la regió de Barcelona, equilibrades les Balears i el conjunt de les regions de Tarragona i Tortosa, i molt deficitari el País Valencià (especialment Alacant). La dècada 1971-82 és marcada per dos períodes contrastats: fins el 1974 una expansió considerable i del 1975 ençà una expansió molt lenta, amb retrocés els dos darrers anys. La ruptura de ritme en 1974-75 fou tan brusca que no s'explica només per la crisi econòmica general, amb l'increment consegüent de preus per al consum. Devien influir-hi, a més, el coronament d'una etapa important en la construcció de centrals hidroelèctriques i la volada que prengué el moviment ecologista a Catalunya, oposat a la construcció de les centrals nuclears projectades a Ascó i a l'Ametlla de Mar, a la tèrmica de Cubelles i a l'extracció d'urani per a alimentar l'equipament nuclear. Durant aquests onze anys la potència instal·lada, que ja s'apropava als 4 milions de kW el 1971, es duplicà, passant a 8,134 milions el 1982. El potencial hidroelèctric instal·lat, encara majoritari el 1971 (69,2%) ha esdevingut minoritari (36,5%). Més de la meitat d'aquest potencial radica a la Catalunya administrativa, i una meitat més del d'aquesta a la Franja de Ponent (l'Ebre, l'Éssera i el marge dret de la Noguera Ribagorçana) que duplica amb escreix la potència instal·lada al País Valencià. En un altre nivell la Catalunya del Nord i Andorra no han rebut instal·lacions noves, tret de la central heliotèrmica de Targasona, amb una potència estimada en dos milions de kW. En canvi, les centrals tèrmiques (convencionals i nuclears) han incrementat considerablement la potència. La potència instal·lada a la Catalunya administrativa s'ha multiplicat per 3,8 (millora de la xarxa de producció i distribució, noves tèrmiques de Fígols i de Cubelles, nuclears de Vandellòs (I i II) i Ascó (I i II). La del País Valencià disposava de la petita tèrmica de València, que fou clausurada, la gran tèrmica de Castelló de la Plana, i la central nuclear a Cofrents que, amb la nova hidroelèctrica de Millars completà l'eix energètic del Xúquer com a contrapès de la tèrmica castellonenca. A les Balears la potència, exclusivament tèrmica, s'ha multiplicat per 2,7, i han estat tancades les centrals de Maó i de Formentera, abastades ara per cable submarí, ha estat engrandida la d'Eivissa i traslladada la central principal de Palma de Mallorca a Alcúdia. El port d'Alcúdia ha esdevingut, amb l'altra tèrmica existent, el pol energètic balear. La producció global d'energia elèctrica era de 27 992 milions de kWh el 1982 i la hidroelèctrica de 9 267 milions. El 1980 l'electricitat d'origen tèrmic es distribuí en un 58,6% de convencional i un 21,3% de nuclear, ja no gaire inferior al 30,1% de la hidràulica. En el conjunt dels Països Catalans, el consum d'energia elèctrica fou, el 1982, de 2 612 kWh.
2. Agent físic, subjecte a la llei de la conservació, que constitueix una de les formes possibles d'energia i al qual són deguts diversos fenòmens molt variats (mecànics, calorífics, químics, lluminosos, etc).

Electrònica
Part de la física que estudia els fenòmens i els dispositius basats en el moviment i el control del trànsit de partícules carregades en un gas, en el buit o en materials sòlids, com són els semiconductors i aïllants, sota la influència de forces elèctriques i magnètiques. Els principis fonamentals d'electrònica són l'emissió termoiònica, l'efecte fotoelèctric i les propietats dels semiconductors i dels cristalls.
El desenvolupament de l'electrònica com a ciència és recent, i gràcies a les seves aplicacions tècniques ha impel·lit considerablement el de la indústria. Crookes obtingué els primers electrons lliures amb el seu tub, i l'any 1886, Hertz, aplicant la teoria de Maxwell, descobrí la manera de produir ones electromagnètiques, bé que fins a la fi del s XIX no tingueren aplicació pràctica. El primer a descobrir i a aconseguir la transmissió d'ones a gran distància fou Marconi. Això oferí la possibilitat de desenvolupar els mitjans de comunicació sense fils. Però el fet inicial que donà l'impuls definitiu a l'electrònica fou el descobriment de la vàlvula electrònica o díode. Ja l'any 1884 Edison havia observat l'emissió d'electrons d'un filament incandescent dins una bombeta de buit; introduint-hi una placa metàl·lica positiva trobà que el corrent electrònic passava del filament a la placa, però no al revés, bé que de moment no hi veié cap aplicació pràctica. El 1904, descoberta ja la llei que regula l'emissió d'electrons per incandescència, John Fleming, deixeble d'Edison, utilitzant aquests coneixements, inventà el díode, que pel seu caràcter rectificador fou emprat en radiotelegrafia i constitueix l'origen de tots els tubs ideats posteriorment. Lee de Forest modificà el díode afegint-li un tercer elèctrode, en forma de reixa, entre el filament i la placa, i creà, així, el tríode, que permeté l'amplificació i la generació d'ones electromagnètiques i féu possible la radiotelegrafia i la radiodifusió i que constituí el fonament de les tècniques d'alta freqüència. El tríode fou successivament modificat i millorat mitjançant la introducció de més elèctrodes reguladors, i així foren obtinguts els tubs multielectròdics (tètrode, pèntode, òctode, etc). Més tard foren elaborats els tubs de gas (tiratró, ignitró, excitró, etc). Les ones curtes i ultracurtes poden ésser orientades cap a direccions ben definides; aquest avantatge conduí a la invenció del radar i del magnetró i també d'aparells per a estudis astronòmics (radioastronomia). El tub de raigs catòdics permet d'aconseguir una representació visual d'una tensió elèctrica i és la base de la televisió i de l'oscil·loscopi. El tub de Coolidge fa possible la generació de raigs X. Un altre dels descobriments més importants fou el de l'efecte fotoelèctric, interpretat per Einstein l'any 1905 en termes de mecànica quàntica, el qual constitueix el fonament de les cèl·lules fotoelèctriques. El desenvolupament de la mecànica ondulatòria per De Broglie el conduí, l'any 1924, a formular la hipòtesi de la natura corpusculoondulatòria de l'electró, confirmada el 1927 per la descoberta de la difracció dels electrons a través de cristalls. La utilització de camps magnètics i elèctrics per a concentrar els electrons facilità el desenvolupament de l'òptica electrònica i la construcció, el 1937, del primer microscopi electrònic. Paral·lelament, es desenvolupà una altra part de la física, la física de l'estat sòlid, que estudia i relaciona les propietats dels cristalls amb els efectes elèctrics i magnètics. Dins d'aquest camp, cal esmentar el desenvolupament de la teoria de les bandes d'energia, en els sòlids, que permet d'explicar les característiques i propietats dels materials semiconductors i aïllants. Però el descobriment més important per la seva repercussió ha estat el dels materials semiconductors com el germani i el silici. La millora de les tècniques de creixement de cristalls per l'anomenat mètode de Czochralski permeté d'obtenir els esmentats semiconductors, els quals presenten diferents propietats, segons que siguin de tipus n o p. El descobriment per J.H. Schaff i H.C. Theurer del paper que fan les impureses dels grups III i V, així com el seu control, permeté d'obtenir els primers díodes de junció amb germani (1943) i silici (1944). Durant la dècada dels cinquanta es produí un gran avenç en el camp de la tecnologia que afavorí la generalització de l'ús de l'electrònica d'estat sòlid. Així, l'any 1947, els físics Brattain i Bardeen dels laboratoris Bell, tot estudiant certes propietats dels semiconductors obtingueren el primer transistor de contacte, en pressionar dues sondes de fil d'or pròximes entre si sobre la superfície d'un cristall de germani. Aquest primer transistor era molt deficient, ja que tenia molt poc guany, poca amplada de banda i molt soroll. Shockley deduí que les dificultats provenien dels punts de contacte metàl·lic, proposà el transistor de junció i establí la teoria del seu funcionament. El primer transistor de junció fou obtingut per Shockley i Sparks l'any 1951, però no fou fins el 1954 que als laboratoris de la Texas Instruments s'aconseguí el primer transistor de silici, que havia de revolucionar les tècniques de la indústria electrònica. El transistor efectua una funció semblant a la d'un tríode, però amb l'avantatge que té unes petites dimensions, un baix consum d'energia i una gran robustesa mecànica, així com també una rapidesa de resposta i una fiabilitat elevades. La utilització de les tècniques de difusió posades a punt per G. Moore i el desenvolupament del fotogravat per R.N. Noyce i J. Lest permeteren l'inici de la tecnologia plana (1959). Aquestes millores, juntament amb la posada a punt del creixement epitaxial per part dels laboratoris Bell el 1960, establiren les bases per a la integració de diferents components en una mateixa plaqueta de semiconductor. En aquesta època anaren apareixent una llarga llista d'altres dispositius semiconductors, com el tiristor el 1956, el díode túnel descobert per I. Esaki el 1958 o els díodes electroluminescents (LED) per Allen i Gibbon el 1959 que han fet desenvolupar extraordinàriament l'electrònica industrial. Aquests darrers dispositius estimularen el desenvolupament de noves tècniques de creixement de cristalls, com l'epitàxia en fase líquida, el 1962, que permeté l'obtenció de semiconductors com l'arsenur de gal·li i del primer làser semiconductor fabricat amb aquest material (1962). També són dels anys seixanta la majoria de dispositius semiconductors amb aplicacions en el camp de les microones: J.B. Gunn presentà el díode que porta el seu nom el 1963, i fou seguit per Loach i Johnson el 1964, amb el díode IMPATT per Prager el 1967 amb el TRAPATT i per Wright el 1968 amb el díode BARRIT. Tot i la gran importància d'aquests dispositius discrets, la principal innovació fou introduïda per Kilby, quan el 1958 construí el primer circuit integrat (un oscil·lador) en els laboratoris de la Texas Instruments. El mètode fou millorat per R.N. Noyce de la Fairchild, el qual realitzà una bàscula biestable (flip-flop) tot utilitzant les tècniques de fotogravat i els mètodes de la tecnologia planar. Paral·lelament, fou patentat el primer transistor IGFET, o transistor MOS, el 1962, per Hofstein i Heinnan, que hom aconseguí d'integrar immediatament. El gran avantatge de l'autoalineació imposada per l'òxid i la mínima potència consumida portà al naixement de la tecnologia MOS, que inicià un gran desenvolupament de la microelectrònica. Però la millora de la tècnica MOS no fou possible fins que hom aconseguí de controlar la contaminació del SiO2, causada principalment pel sodi; aquestes millores es traduïren en la tècnica NMOS i les memòries EPROM'S. La introducció de la tècnica d'implantació iònica el 1970, constituí un gran avenç que permeté d'obtenir una major densitat d'integració i el desenvolupament de noves tecnologies, tant bipolars com unipolars, derivades de les anteriors (VMOS, CMOS, etc). El desenvolupament de la litografia per projecció òptica, (1973), o per projecció d'ions (1974) permeté de reduir les dimensions de resolució del procés d'integració a menys de 2 mm. El procés LOCMOS desenvolupat per Philips el 1975 féu que l'electrònica pogués orientar-se cada cop més vers la miniaturització, que el circuit integrat a l'últim fos un component electrònic bàsic i que, per tant, prenguessin una enorme importància la microelectrònica i les tècniques d'integració. En aquest sentit, l'aparició de la litografia per raigs X, posada a punt el 1978 al Japó, ha obert el camí cap a la VLSI (Very Large Scale Integration). Un altre camp en evolució és el de l'optoelectrònica, que ha vist l'aparició de diferents tipus de fotoacobladors (fotodíodes, fototransistors i fototiristors) i de cèl·lules fotovoltaiques (de gran aplicació com a cèl·lules solars, cosa que pot representar un gran progrés per a l'aprofitament de l'energia solar); cal esmentar també les noves aportacions degudes a les fibres òptiques, els díodes electroluminescents (LED) i els cristalls líquids (LCD). Tot això ha anat acompanyat del progrés en el camp dels semiconductors (noves tècniques d'obtenció i explicació de nous tipus) i en algunes aplicacions especials s'han començat a utilitzar els superconductors. De totes maneres cal dir que l'aportació més destacable de l'electrònica ha estat, sens dubte, l'aparició del microprocessador i dels microordinadors que poden arribar a representar una altra etapa de la microelectrònica i de la informàtica. Tots aquests avenços de l'electrònica han repercutit, evidentment, en els diferents camps d'aplicació industrial i domèstica. Entre el primer cal esmentar l'automatització, el control i regulació de processos, les comunicacions, els transports, la metrologia i la instrumentació de laboratori. Entre el segon, un dels més coneguts ha estat el de l'electroacústica i les radiocomunicacions, amb l'aparició de grans novetats pel que fa a tocadiscs, magnetòfons, magnetoscopis, altaveus, amplificadors, etc, que han donat un nou impuls a l'alta fidelitat i al vídeo.
Tot i que l'evolució de l'electrònica ha estat general, sol ésser més coneguda la produïda en el camp de la microelectrònica; de totes maneres, cal no oblidar l'experimentada per l'electrònica de potència. Molt sovint hom ha considerat que aquesta branca de l'electrònica és molt més pròxima a l'electrotècnia que a l'electrònica pròpiament, ja que aquesta és entesa més aviat com la que tracta dels sistemes digitals, els microprocessadors, els components optoelectrònics, etc, on els progressos han estat més espectaculars darrerarment. A més, cal notar que l'atenció esmerçada en aquests camps és molt superior a la dels components de potència. Si bé cal reconèixer que el desenvolupament tecnològic de la fabricació de semiconductors de potència ha sofert un impuls notable en les darreres dècades, no ha estat tan espectacular com les del circuits integrats. Hom continua amb les dues tecnologies, MOS i bipolar, però cal dir que cada cop tenen més importància les tecnologies híbrides. Entre els components bipolars cal destacar per llur importància els transistors de potència i els tiristors. Entre la tecnologia MOS, en primer lloc, hi ha els transistors MOSFET. La tecnologia DMOS, desenvolupada posteriorment, és aplicada actualment per diversos fabricants amb lleugeres modificacions; així hi ha els dispositius HEXFET, TMOS, SIPMOS, etc. Darrerament hom ha dedicat esforços notables a fabricar components de potència amb tecnologia híbrida bipolar-MOS, intentant combinar llurs avantatges: la baixa caiguda en conducció dels dispositius bipolars i l'alta impedància d'entrada dels transistors MOS. Hom ha construït així dispositius que governen un transistor bipolar amb un MOSFET en muntatge Darlington, configuració coneguda com a BIPMOS. També han estat desenvolupats components híbrids tiristor-MOSFET; així han sorgit els dispositius COMFET, GEMFET, IGT, etc. Un altre aspecte a destacar de l'electrònica de potència, deixant de banda el camp dels dispositius semiconductors, és l'evolució tecnològica en altres camps com la fabricació de fonts d'alimentació, de convertidors de potència i d'equips de regulació de motors elèctrics de potència, camp aquest darrer importantíssim, tant per a motors d'aplicacions industrials com per a motors de tracció d'aplicacions ferroviàries.
Aplicacions tècniques de l'electrònica
L'aplicació de l'electrònica a la indústria i a la tècnica ha esdevingut molt àmplia. Hom ha aconseguit importants progressos en el més bon funcionament de les màquines i en la regularitat de la fabricació, i ha construït aparells que augmenten les possibilitats industrials, com l'escalfament per corrents d'alta freqüència, la transformació de l'energia elèctrica en la forma i en la freqüència convenients, la rectificació, l'amplificació, l'oscil·lació i la multiplicació de tensió, el comandament de motors, els reguladors de velocitat, els commutadors d'avanç, els servomecanismes, el comandament de màquines eines, les mesures electròniques en la investigació industrial (voltímetres electrònics, oscil·loscopis, microscopis electrònics, estroboscopis, tacòmetres, cronòmetres, etc), el control de materials per raigs X i per ultrasons, els comparadors electrònics, els calculadors i altres aparells per al tractament de la informació, el control a distància, etc. Els dispositius electrònics tenen avantatges decisius respecte als dispositius elèctrics ordinaris: amplifiquen un senyal elèctric milions de vegades, funcionen a velocitats molt més elevades, rectifiquen el corrent altern amb més facilitat i rendiment, etc. Es presten, doncs, molt millor a l'automatisme, i amb ells poden ésser construïts servosistemes que actuen com a veritables robots. Darrerament, el desenvolupament de l'electrònica digital ha donat un gran impuls a la informàtica i a les comunicacions.

Elit
Minoria social privilegiada culturalment, políticament o econòmicament. L'aristocràcia ha estat des de temps antic un tipus molt clar d'elit, determinat pel rang familiar o per una situació de poder. N'hi ha hagut també d'altres tipus, integrats per persones que, sense poder polític, destaquen per llur competència en el camp industrial, comercial, intel·lectual o artístic. En la mesura que una elit pot imposar el que considera la seva gran missió (sense comprovar si té valor real o no), hom parla d'elit establerta, que esdevé elit formal en tant que s'oposa a la promoció d'altres elits, les quals responen precisament al concepte d'elit real, és a dir, la que és integrada per persones socialment dinàmiques. La substitució d'unes elits per unes altres, dins una alternança d'etapes de canvi dinàmic i d'estabilització conservadora, constitueix l'anomenada circulació de les elits, concepte enunciat per Pareto, que fou el primer a donar a les elits un estatut pròpiament sociològic.

Elitisme
Doctrina que defensa l'existència d'elits en la societat i hi exalta llur paper.

Emancipació
1. Procés històrico-polític d'una colònia que tendeix a la seva independència. Hom empra sovint aquest concepte per a designar el procés d'independència de les colònies americanes.
2. Alliberament d'una nació, un poble o una comunitat.

Embargament
1. Ocupació i retenció de béns ordenada per l'autoritat judicial, a conseqüència d'un deute o d'un delicte, per tal d'assegurar el pagament del deute o la responsabilitat pecuniària que hom pugui haver contret en virtut del delicte, que priva el deutor o el responsable de la facultat de disposar dels béns. En general són embargables tots el béns, mobles i immobles, amb l'excepció del llit del deutor, el dels seu cònjuge i el dels seus fills, la roba més indispensable, les eines de treball i una part del sou que permeti de fer cara a les mínimes necessitats de supervivència. L'embargament pot ésser preventiu, que constitueix una mesura precautòria, o executiu, que deriva de l'existència d'una declaració de responsabilitat o de la que és implícita en un document amb força executiva.
2. Retenció per un estat o prohibició de sortir de port de vaixells d'un altre estat com a mesura política, sanitària o de policia.

Emfiteusi
Contracte pel qual un senyor dóna a una altra persona (enfiteuta) el domini útil d'una cosa immoble, perpetualment o a llarg termini, per tal que sigui millorada, tot retenint-ne el domini directe. A canvi de rebre un cànon, pensió o cens o altres prestacions de l'emfiteuta o senyor útil; generalment, a l'acte d'establiment, l'emfiteuta paga una quantitat d'entrada.
Aquesta institució ja era d'ús a Grècia, pel cap baix des del s V aC, on la concessió era sempre perpètua. A la Roma republicana existí també aquest tipus d'establiment, qualificat com a arrendament a llarg termini, especialment aplicat als nous territoris conquerits (hom entenia que el domini era del poble romà, però els terrenys eren lliurats als soldats victoriosos o als anteriors posseïdors amb l'obligació de pagar un vectigal o cens), i posteriorment l'utilitzaren les colònies, municipis, col·legis sacerdotals i ciutadans latifundistes. Amb l'Imperi arrelà profundament la institució i, per tal com el contracte emfitèutic fluctuava entre la compra-venda i l'arrendament, calgué cercar-li una figura jurídica pròpia. L'imperi d'Orient aplicà, també, l'emfiteusi als nous territoris. En ple s IV, en emparar-se l'erari dels béns de les ciutats i antics temples, els amfiteutes passaren a dependre del fisc.
A Catalunya, des del començament de la conquesta cristiana hom utilitzà els establiments emfitèutics atorgats en les escriptures dites cartae precariae; els senyors de la terra, ho fossin originàriament o per raó de benefici o d'aprisió, cedien el domini útil als conreadors tot reservant-se el domini directe, sovint amb l'objectiu d'assegurar la permanència o estabilitat dels menadors. El costum era, en un principi, de concedir terres incultes o ermes i fins i tot casalots o masos en ruïna, segons escau a la natura de millorament, pròpia d'aquesta institució. Posteriorment hom l'establí en terrenys de bon conreu, edificis i terrenys per a construir, casos en què l'entrada era relativament alta. En la carta precaria hom fixava les terrae meritae (terres cedides) i les prestacions (cinquè, sisè, delmes, redelmes, tasca, braçatge, lliuraments en numerari, etc); l'obligació de l'emfiteuta de mantenir-se en el conreu restava assegurada amb la mansio o residència permanent a la finca, que derivà en l'adscripció a la terra. La institució, pel que fa als terrenys rústics, participà gairebé sempre dels lligams feudals, amb la remença. Els revessejats, modalitat de l'emfiteusi catalana encara en vigor, no és altra cosa que una perduració de l'encomanament feudal aplicat en l'àmbit del dret civil. L'emfiteusi, malgrat els abusos dimanants de la interferència de normes feudals (fins a la sentència arbitral de Guadalupe el 1486), produí un gran benestar econòmic en el món rural, tant per raó del millorament que significava per a les finques com per la seguretat de permanència dels conreadors i la facilitat d'aquests de convertir-se en senyors útils. Quant als patrimonis urbans, ajudà a fomentar la propietat i el creixement de les poblacions. Fins el 1960, l'emfiteusi es regulava pel dret comú, les Constitucions i altres drets de Catalunya i costums i estatuts locals. Cal distingir entre l'emfiteusi amb domini, en què el senyor directe té nombrosos drets, com el cens, el comís, la fadiga i el lluïsme, l'emfiteusi en nua percepció, en què només té el dret de cobrar el cens o pensió i la fadiga, i l'emfiteusi de cens sense domini, en què es limita a la percepció de la pensió. A vegades hom sots-estableix la cosa emfitèutica a terceres persones, en el qual cas resta el domini útil per al darrer emfiteuta, el domini directe per al primer estabilient, i els altres estabilients resten com a senyors mitjans amb dret a cens en nua percepció, fadiga i lluïsme. Aquesta pluralitat de senyors en l'emfiteusi només era admesa a la ciutat de Barcelona i en altres viles i llocs que gaudien de dret especial. Avui dia el sots-establiment és prohibit per la compilació; això no obstant, hom respecta les situacions creades. La creació del contracte emfitèutic ha de tenir lloc en acte públic i es pot constituir per escriptura d'establiment o per disposició per causa de mort. El contracte de rabassa morta ha estat considerat des de sempre emfitèutic, malgrat la seva temporalitat. Actualment la legislació per a Catalunya sobre contractes emfitèutics és regulada per una llei del 1945 sobre inscripció, divisió i redempció de censos i per la Compilació del dret civil especial de Catalunya.

Emigració
Moviment migratori des del punt de vista de la procedència o partença dels migrants. És, doncs, l'abandó, per part d'un contingent relativament nombrós d'individus, de llur lloc normal de residència, de forma que llur partença té conseqüències importants i una certa durada. Gairebé sempre obeeix raons de caire sòcio-econòmic; esquemàticament constitueix el transvasament d'una part de la població d'un lloc amb perspectives econòmiques reduïdes en un altre amb més possibilitats. Hi caben una gran varietat de menes d'emigració, segons quins siguin els factors que porten a aquest transvasament. El cas més simple és aquell en què la població d'un espai creix a major ritme que l'economia, la qual cosa dóna lloc a una disminució de la renda per càpita —en sentit lax— que pot arribar a ésser objectivament insostenible i, per tant, a exigir, si hom no hi troba una solució local, la partença de l'excedent demogràfic. Aquest és el cas d'emigració d'excedents, en la qual, teòricament, només se'n van els habitants sobrers, i la població recupera, així, l'equilibri amb els seus recursos. Factors socials, psicològics i polítics poden pertorbar el funcionament d'aquest model, i l'emigració pot superar la xifra de l'excedent teòric i donar lloc a un retrocés de la mida d'equilibri de la població originària, àdhuc per sota de l'adequat al funcionament de l'economia tradicional del grup, i provocar un desequilibri que, a la llarga, pot donar lloc a una emigració en cadena i a una remarcable o total despoblació. En aquest cas l'emigració esdevé un èxode. Perquè l'emigració o l'èxode es produeixi no cal que tingui lloc un descens de la renda per càpita; molt sovint la causa d'aquests moviments és l'atracció d'espais accessibles en fort procés de desenvolupament o rics en perspectives econòmiques. En el fons, els mòbils de l'emigració tenen molt de relatiu i subjectiu; l'emigrant es mou generalment per un sentiment d'insatisfacció respecte a la seva situació i d'esperança respecte a les seves possibilitats en el lloc de destinació elegit. Hi ha encara més causes d'emigració, com és ara les emigracions forçades de caire polític, religiós o ètnic. Bé que els mòbils d'emigració són, potser, l'aspecte més important, tradicionalment els geògrafs han optat per una classificació de les emigracions en funció de la distància i més concretament en funció dels marcs político-administratius, servitud gairebé ineludible a les migrades i imprecises fonts estadístiques disponibles. Així, hom parla d'emigració internacional, intranacional, intraregional, i d'oscil·lacions o turbulències. L'emigració internacional té lloc entre diferents estats, o sia a través de fronteres polítiques, amb totes les implicacions que això comporta. La història recent en dóna exemples clàssics, com les dels europeus a Amèrica i la moderna emigració de treballadors mediterranis als països industrials del nord-oest europeu. En aquests casos cal distingir entre emigracions definitives i emigracions temporals: una gran part dels emigrants a Amèrica hi restaren definitivament, mentre que els emigrants mediterranis a Europa tornen al seu lloc d'origen al cap d'uns quants anys, entre altres raons perquè els països de recepció n'obstaculitzen la instal·lació definitiva. Dins aquesta última emigració cal destacar la purament estacional o "de recol·lecció", que és la practicada pels treballadors que només emigren unes quantes setmanes atrets pels alts jornals oferts en el moment de certes collites importants, com és ara la verema al sud de l'estat francès. L'emigració intranacional s'hi assembla molt, però en aquest cas el marc polític és uniforme, bé que no el cultural. Són característiques les emigracions de treballadors de regions menys afavorides a les més pròsperes; i també en aquest cas cal distingir entre emigració definitiva, multianual i de temporada (collites, forta demanda estacional de treballadors en el sector turístic, etc). L'emigració intraregional és generalment del caire camp-ciutat, a causa del desequilibri entre economia i serveis entre aquests dos espais, que als països industrialitzats començà com a emigració d'excedents i acabà en típic èxode rural i la seva contrapartida de la concentració urbana, sovint amb macrocefàlia. Finalment, les oscil·lacions o turbulències són aquells moviments de població que no obliguen els afectats a abandonar el lloc de residència, car la proximitat del centre d'atracció fa que el problema sigui resolt amb desplaçaments de doble sentit diaris. Aquest és el cas dels densos desplaçaments a les hores de començar i acabar la jornada de treball entre centre urbà i perifèria suburbana i periurbana.

Les emigracions des dels Països Catalans
La baixa densitat demogràfica dels Països Catalans durant l'edat mitjana, sobretot després de la Pesta Negra (1348), determinà que l'emigració hi fos poc important, reduïda a les colònies dels ports comercials importants de la Mediterrània; només Sardenya assolí una certa densitat de població catalana. Aquesta situació continuà durant l'edat moderna: exclosos els Països Catalans de la colonització americana, l'emigració restà reduïda a la creada per les guerres dels ss XVII i XVIII. La incorporació dels Països Catalans a la monarquia borbònica els obrí el camí d'ultramar, fet que inicià una lenta emigració a les Antilles i el nord de l'Amèrica del Sud i, en menor grau, a les Filipines i a la regió del Riu de la Plata. A Saint Augustine (Florida) s'establí una colònia menorquina molt nombrosa. Amb el s XIX es reprengué l'emigració política; alhora, els nous mitjans de transport (ferrocarrils, vapors) afavoriren l'econòmica, atreta per les millors condicions de treball d'Amèrica i empesa per una pressió demogràfica creixent. La magnitud de l'èxode, en l'etapa 1880-1920, féu necessària la creació d'organismes estatals de control i d'ajut. Els estats preferits eren, aleshores, l'Argentina i Cuba; també aparegueren colònies de parla catalana a Algèria, procedents del Rosselló, de les Balears i del País Valencià. Pel que fa al Rosselló, a més, hom calculà, el 1889, que un cinc per cent de la població rossellonesa havia emigrat a l'Amèrica del Sud, mentre que un altre contingent s'establia al nord de França. L'emigració es reprengué, a banda i banda dels Pirineus, els anys quaranta i cinquanta; al País Valencià continuà durant els anys seixanta, dirigida principalment a França i a la República Federal d'Alemanya.

Emissió de diner
Creació i posada en circulació de diner per part de l'estat, que pot encunyar directament els metalls monetaris o donar-ne el privilegi als bancs d'emissió, generalment només un. Tradicionalment aquest banc d'emissió emetia metall encunyat o paper moneda en contrapartida metàl·lica, d'acord amb unes normes o un règim d'emissió. La seva reglamentació ja fou objecte de discussió al s XIX entre l'escola bancària, partidària de la llibertat d'emissió de bitllets sense correspondència amb les reserves metàl·liques, i la Currency School, que recomanava l'establiment d'un patró metàl·lic rígid. La llei de Peel (1844) donà prioritat a la segona, bé que, posteriorment, la creixent necessitat de liquiditat motivà l'abandó de la convertibilitat metàl·lica de totes les monedes. Actualment l'emissió de diner monetari continua essent prerrogativa del banc emissor, però els bancs de dipòsit poden també col·laborar en l'ampliació de l'efecte monetari mitjançant la creació de diner bancari (descompte de lletres de canvi, redescompte d'efectes, etc).

Emissió de títols
Creació i posada a la venda pública, directament o a través dels bancs, d'accions o obligacions per part de les empreses o de títols o efectes públics de l'estat. Els títols poden ésser emesos amb una prima d'emissió o amb pèrdua d'emissió, segons que llur valor nominal sigui inferior o superior al de venda, respectivament.

Empresa
Unitat econòmico-jurídica que duu a terme la síntesi dels elements de la producció, per a l'obtenció de béns o de serveis destinats al canvi. No és, doncs, un conjunt de béns, sinó un centre d'activitat i de decisió de produir. La combinació dels factors de la producció és, alhora, tècnica, en el sentit de reunir els elements necessaris (capitals, mà d'obra, emplaçament, patents, etc), i comercial, en el sentit de tenir en compte els preus dels elements utilitzats i les diverses magnituds de l'entorn econòmic. Aquesta combinació constitueix una entitat, dotada d'una existència jurídica, com en el cas d'una societat, o bé com un agrupament de persones sense vincle d'associació entre elles, com en el cas del patró que contracta obrers. L'activitat de l'empresa, destinada a la producció de béns o a la prestació de serveis, implica un risc, en ésser col·locats al mercat, i a aquest risc són exposats els resultats de l'empresa, els seus membres i fins la seva pròpia existència.

Empresa col.lectivitzada
A Catalunya, forma adoptada per les empreses confiscades durant el període 1936-39 i que passaren a ésser propietat dels obrers, d'acord amb la llei. El seu funcionament es regulava pel decret de Col·lectivitzacions de 24 d'octubre de 1936 i pel decret de 30 de gener de 1937, que n'establí els estatuts.

Empresa mixta
Empresa que combina atribucions i objectius de l'empresa privada i l'empresa pública. Hi ha dues concepcions d'empresa mixta, segons que hom la consideri —des d'una perspectiva tradicional i també més estreta— com a associació entre el poder públic i els interessos privats en el si d'una mateixa entitat o bé —a partir d'una concepció que desborda àmpliament aquest marc essencialment societari— com un tipus d'acció concertada entre el poder públic i els interessos privats. Molt sovint les empreses mixtes han estat constituïdes deliberadament amb el fi d'assegurar un servei públic o d'explotar determinades riqueses naturals.

Empresa multinacional
Entitat econòmica que duu a terme les seves activitats en diversos països mitjançant inversions directes. El caràcter de corporació multinacional, inicialment reservat als organismes bancaris, fou, a partir del 1965, assumit majoritàriament per empreses privades fortament concentrades, que s'instal·laren en els llocs on els costs de producció eren relativament més baixos; així se situaren al marge de les mesures reguladores del funcionament del capitalisme en un país determinat.

Empresa privada
Empresa que és a la base del sistema d'economia capitalista, caracteritzada per la llibertat de l'empresari, la cerca del màxim benefici i el sotmetiment a les regles de la lliure competència. En un principi l'empresa solia ésser propietat d'un sol individu, però ja a la fi del s XIX l'aplicació de costosos invents tecnològics féu necessària l'aportació de grans inversions i l'empresa es desenvolupà considerablement sota la forma jurídica de societat anònima. La moderna gran empresa neix i es configura a través de la concentració de diverses societats, l'absorció d'unes per unes altres i la diversificació de la producció. Els poders públics tendeixen a restringir a favor propi el domini de les empreses privades creant enfront d'aquestes un sector públic o semipúblic en el qual l'estat actua en graus diferents com a empresari.

Empresa pública
Empresa creada i gestionada per l'estat, amb la finalitat de compatibilitzar en grau variable el benefici amb altres objectius, normalment el subministrament de serveis públics. En l'empresa pública els capitals, els beneficis i els dèficits hi són, respectivament, fornits, absorbits i coberts pel poder públic. Amb tot, almenys des del punt de vista comptable, l'existència d'una comptabilitat diferenciada i d'una direcció poc o molt independent són condicions indispensables perquè l'organisme considerat sigui quelcom més que un pur engranatge administratiu.

Emprèstit
Manlleu que un govern, una institució pública o una empresa privada obté per subscripció, tot obligant-se a pagar-ne els interessos i a tornar-ne l'import en un període determinat. Els emprèstits concedits a les empreses tenen com a contrapartida l'emissió d'obligacions, que poden ésser amortizables o no i són sotmeses a les normes estatutàries de cada firma. L'emissió de títols de deute públic a llarg termini, o emprèstits consolidats, té com a característica principal d'anivellar els pressuposts de l'estat.

En sèrie
Forma d'organització i realització del procés de treball que, mitjançant la utilització intensiva de maquinària, té com a resultat l'elaboració de productes (peces, màquines, objectes, etc) idèntics, no diferenciables. La producció en sèrie, que suposa l'obtenció de grans quantitats d'un mateix producte, comporta la utilització de mà d'obra poc o gens qualificada i la realització del treball en forma de cadena. El mètode és caracteritzat per l'elevat grau d'automatització del procés i per la supressió de l'ajustatge i de la rectificació de les peces produïdes, que no són necessaris pel fet que cada màquina és dedicada durant un temps generalment molt llarg a la producció d'una mateixa peça i les peces defectuoses són simplement rebutjades.

Encíclica
Document oficial del papa mitjançant el qual exerceix el seu magisteri ordinari. Carta enviada pel Papa als bisbes perquè en transmetin el missatge als fidels. S'hi fixen les posicions oficials de l'Esgésia sobre temes concrets. Sol estar escrita en llatí i es coneix per les primeres paraules. El terme, que significa 'circular' i que apareix ja al s VII restà fixat en aquest sentit al s XVIII. Hom sol conèixer i citar les encícliques indicant-ne les paraules inicials (Rerum novarum, Mit brennender Sorge, Humani Generis, Pacem in terris, Ecclesiam suam, etc). Sobre el problema de l'autoritat d'una encíclica, força debatut actualment, hom pot dir que l'adhesió demanada als catòlics afecta més llur obediència al servei pastoral del papa que no llur fe pròpiament dita.

Enciclopèdia
Obra publicada sota la direcció de Denis Diderot entre el 1751 i el 1765. Es tractava, de primer, d'adaptar al francès una obra equivalent publicada a Anglaterra per Chambers. Però molt aviat Diderot i els seus col·laboradors -D'Alembert per a les matemàtiques, Voltaire, Montesquieu, Rousseau i d'altres, tots competents i il·lustrats- decidiren de fer una obra original que exposés l'ideal filosòfic i humà del s XVIII. És notable l'interès tècnic i científic que enriqueix l'obra mitjançant nombroses làmines. L'esperit general de l'obra fou causa de molts problemes per a Diderot i per als editors: supressió del privilegi reial, censura i interdiccions. Tanmateix, l'obra pogué ésser publicada, amb moltes dificultats, gràcies a la protecció de la marquesa de Pompadour i de Malesherbes, director de la Llibreria del Rei. L'obra consta de disset volums, als quals el llibreter Panckouke n'afegí quatre més. A més d'exposar les idees dels pensadors de la Il·lustració, l'obra és el primer recull de les ciències i de les tècniques i marca una fita en el naixement del món industrial.
És bàsicament un diccionari enciclopèdic que recull l'estat en què es trobava a l'època el coneixement de les ciències, les arts i els oficis. Els seus autors i directors foren Denis Diderot i Jean Baptiste d'Alembert. El conjunt de l'obra el formen vint-i-vuit volums, dels quals disset són de text i onze de gravats. L'enciclopèdia fou la plataforma de divulgació de la Il.lustració.

Enciclopedisme
Visió de la natura i de la societat, variant radical de la Il·lustració, pròpia dels creadors de l'Enciclopèdia. El pensament enciclopedista pot ésser identificat amb el dels anomenats «filòsofs» francesos de la segona meitat del s XVIII. Fora de França, la influència de l'enciclopedisme fou força notable, especialment a Suïssa, a Polònia i a les penínsules ibèrica i italiana; així, per exemple, la Junta de Comerç de Barcelona tenia l'Enciclopèdia a la seva biblioteca, malgrat que havia estat prohibida per la inquisició. En rebutjar el dogmatisme i la tradició establerta, basant-se visiblement en el racionalisme i l'empirisme, els enciclopedistes pretenen d'assolir l'objectivitat crítica mitjançant la unió entre ciència i tècnica, entre raó i praxis social. Les realitats són contemplades amb un esperit historicista i omnicomprensiu: són ordenades de manera interrelativa, de forma que constitueixin una totalitat coherent i comprensible. Llur posició humanista i antiteològica condueix els més conseqüents d'entre ells a un materialisme antimetafísic en les «ciències naturals» (unitat de matèria i de moviment) i en la teoria del coneixement (sensisme); això els porta a postular una identitat essencial entre fenòmens espirituals, biològics i físico-químics, on recolza llur incipient evolucionisme. En el terreny sòcio-econòmic, acullen certes doctrines i directrius fisiocràtiques i els postulats de llibertat de producció i de comerç. Políticament, basen llurs teoritzacions en la sobirania nacional, la llibertat individual del ciutadà i la igualtat jurídica, però oscil·len en la pràctica entre diversos nivells d'acceptació d'un estat tutelar benefactor o d'un parlamentarisme representatiu. Sociològicament, llurs addictes procedien de determinades capes de la burgesia (administració, professions liberals, medis industrials i comerciants) lligades al procés de producció, i en representaven la consciència més lúcida. Llur acció ajudà, bàsicament en el terreny ideològic, a fer veure a la burgesia com a classe unitària la necessitat de la presa del poder polític, però durant la Revolució Francesa el grup perdé expectativa en l'opinió, sobretot davant els jacobins. De llurs rengles sorgiren els idéologues, que tingueren força pes durant el període directorial i napoleònic.

Enclosures
Mot anglès que vol dir "tancament, clos, tancat" i es refereix a les tanques que els propietaris col.locaven al voltant dels seus camps per garantir-ne la privacitat. A Anglaterra les enclosures acts ("lleis de tancats") van permetre tancar els camps als vells i nous propietaris per a que poguessin explotar-les. El procés de tancament començà a partir del segle XVI i afectà les terres de conreu (fins llavors explotades amb el sistema d'openfields -camps oberts-), els boscos i els prats comunals. D'aquesta manera, es consolidà la propietat privada en detriment dels pagesos pobres que es vegeren desproveïts dels usos tradicionals (pastura de ramats, recollida de llenya per a l'hivern, etc.) que feien de les terres ara privatitzades.
A Anglaterra, procés de tancament de terres i de substitució de la propietat agrària col·lectiva per la individual. S'inicià amb la crisi general de l'economia europea al s XVI i sobretot amb l'encariment del treball a causa de la despoblació provocada per la pesta negra i pels bons rendiments de les exportacions de llana anglesa a Flandes. Això significà l'abandó progressiu del sistema d'openfields i l'ampliació de la superfície a pastures. El procés s'accelerà al s XVIII i durà fins entrat el segle XIX, i ha estat considerat com un dels factors importants en els inicis de la revolució industrial anglesa. Els propietaris individuals feren entrar l'agricultura i la ramaderia en una fase d'explotació capitalista, i, alhora, el tancament de terres desposseí de llurs mínims recursos de subsistència una gran massa de camperols, que emigraren a les ciutats i foren la mà d'obra barata per a la indústria.

Enculturació
Terme, introduït per l'antropòleg nord-americà M.J. Herskovits, que designa el procés pel quan un individu adopta la seva cultura. Aquest procés s'inicia en la infantesa a nivell inconscient amb l'aprenentatge de les conductes més elementals i, en l'adult, comporta l'acceptació o el rebuig, conscients de noves formes culturals segons si s'adiuen o no amb els models adquirits en la infantesa. Pot ésser considerada una versió antropològica del concepte de socialització.

Energia
Capacitat d'un sistema físic per a produir un treball. Aquesta definició, bé que és la més estesa, pot induir a error a causa de la vaguetat del terme "capacitat", i, per tant, és millor de definir l'energia com allò que, en produir-se un treball, disminueix en una quantitat igual al treball produït. L'energia, doncs, és mesurada en les mateixes unitats que el treball.
La utilització de l'energia com a font de treball ha estat sempre una necessitat essencial per a l'home i un dels factors fonamentals del desenvolupament econòmic i del progrés tècnic moderns. Fins a l'inici de la revolució industrial, si hom n'exceptua alguns assaigs aïllats sense gran repercussió pràctica, hom emprava, com a fonts d'energia, la força muscular de l'home i dels animals, l'energia hidràulica i l'energia eòlica per a la producció de treball mecànic, i combustibles vegetals per a l'obtenció de calor. Aquests foren, fins aleshores, els únics recursos humans per a l'obtenció d'energia, bé que, en el decurs del temps, hom anava perfeccionant els sistemes d'explotació a fi d'aconseguir rendiments més elevats (utilització més racional dels animals, perfeccionament de les tècniques de navegació a vela, invenció de la roda hidràulica, etc). L'aparició de la màquina de vapor, ideada per D. Papin el 1690 i perfeccionada per James Watt el 1785, i la transformació de la roda hidràulica en turbina (1827) marcaren el principi del desenvolupament de les tècniques d'explotació de l'energia. Uns quants anys més tard, a l'inici del s XX, la construcció dels primers motors de combustió donà l'impuls definitiu en l'obtenció d'energia mecànica a partir de la calor, i es desenvolupà alhora la tecnologia dels combustibles líquids derivats del petroli. La ulterior invenció del generador de corrent altern permeté un considerable augment de les potències obtenides. Avui, les fonts d'energia més emprades són els salts d'aigua, els combustibles i la fissió nuclear, i, amb més poca importància, l'energia solar, l'eòlica, la geotèrmica i la de les marees. L'explotació de l'energia hidràulica, gairebé sempre destinada a la producció d'energia elèctrica, exigeix unes condicions topogràfiques i hidrogràfiques adequades i la construcció d'obres d'embassament i de maquinària de grans dimensions a fi d'assolir rendiments acceptables (que poden arribar a un 80%, o més, de l'energia potencial de l'aigua). La font més important d'energia és constituïda pels combustibles, la utilització dels quals ha sofert una gran expansió els darrers vuitanta anys. La raó fonamental d'aquest desenvolupament està en llur elevada concentració d'energia, que permet d'assolir potències considerables, malgrat que el rendiment màxim és molt inferior a l'obtingut amb l'energia hidràulica (anant molt bé, del 40% al 50%). Hom utilitza els combustibles en l'obtenció de calor, que és aprofitada directament o bé convertida en energia mecànica (motors de combustió, màquines de vapor, turbines, etc), i també en l'obtenció d'energia elèctrica per via electroquímica (pila de combustible). El tercer tipus d'energia més emprada és l'energia nuclear, obtinguda generalment per la fissió dels nuclis de substàncies com l'urani, el plutoni, el tori, etc, perquè la tecnologia de les reaccions de fusió nuclear no és encara prou desenvolupada per a permetre llur explotació industrial i és emprada únicament en laboratoris experimentals i aplicacions bèl·liques. L'energia que hom obté en la fissió nuclear es manifesta en forma de calor, i assoleix temperatures molt més elevades que les aconseguides amb combustibles convencionals; això no obstant, els rendiments que actualment hom pot obtenir són encara molt baixos (de l'ordre d'un 30%). L'energia nuclear té aplicació bàsicament en la producció d'energia elèctrica i en la propulsió de vaixells (en aquest darrer cas la raó fonamental de l'aplicació de l'energia nuclear és l'autonomia gairebé il·limitada, puix que l'aspecte econòmic és desfavorable respecte als altres sistemes de propulsió). L'energia elèctrica obtinguda amb aquest sistema té un cost raonable solament en el cas de grans reactors, que forneixen potències molt elevades. Tanmateix, a causa de la disminució de les reserves de combustibles i de llur consegüent encariment, l'energia nuclear esdevindrà com més va més rendible. Econòmicament, el sector energètic és d'una gran importància, puix que condiciona el desenvolupament dels països. Els factors que determinen les necessitats d'energia, avaluades actualment entre 170 i 200 milions TEC (tona equivalent de carbó) l'any, són fonamentalment el creixement industrial i el demogràfic. Aquestes necessitats són repartides en forma desigual entre els diferents estats i els diferents sectors de l'economia. Així, els EUA, l'Europa occidental i el Japó, amb un 15% de la població mundial, consumeixen el 49,7% dels recursos energètics (1981) i el 53% del petroli disponible (1983). I mentre la siderúrgia té un consum de 90 TEC per treballador l'any, l'agricultura en consumeix una. Hi ha una estreta correlació entre el producte nacional brut o nivell econòmic general de la vida i el consum energètic, de manera que un país amb recursos energètics (petroli, carbó, etc) pot ésser subdesenvolupat, però no hi pot haver desenvolupament econòmic sense disponibilitat de recursos. D'ençà de 1973, però, la crisi petroliera i, en general, energètica, ha afeblit aquesta correlació. Fins aleshores l'increment (o la minva) del PIB (producte interior brut) d'un país era tan paral·lel al del consum d'energia que es modificaven en el mateix percentatge; del 1973 ençà el consum d'energia es modifica en un percentatge que es va reduint (el 1983, en un 90%). Aquesta incidència menor s'explica per dos motius: que el progrés tecnològic minva el consum unitari d'energia i que minva gradualment el pes de les indústries que consumeixen molta energia (siderúrgia, química pesant, materials de construcció). La producció mundial, malgrat els canvis esdevinguts en l'estructura energètica, no ha parat de créixer fins el 1979 (9444,8 milions TEC), i va minvant d'aleshores ençà (9095,5 milions el 1981). Això pot ésser degut al desfasament econòmic entre els estats en via de desenvolupament (que haurien minvat el consum d'energia amb set anys de retard) i els estats desenvolupats industrialment. Sembla que es destrien tres etapes en la demanda energètica dels estats industrialitzats amb economia de mercat: minva absoluta del 1973 al 1975, augment del 1976 al 1978 i nova minva (segona crisi energètica) del 1979 al 1983 que es va prolongant. En canvi els estats industrialitzats d'economia planificada no semblen haver deturat, sinó només alentit del 1979 ençà, llur expansió energètica. Durant aquests deu o onze anys, doncs, el balanç només ha estat negatiu per als països occidentals. L'any 1981 l'Amèrica del Nord i Central obtingué el 28,6% de l'energia mundial (23% els EUA, primer productor; també hi pesen el Canadà i Mèxic); Àsia el 24,85% (l'Aràbia Saudita, la Xina, Indonèsia, l'Índia, etc); l'URSS el 22% (segon lloc, per estats); Europa, el 13,9% (la Gran Bretanya, la RF d'Alemanya, Polònia, etc) i Àfrica el 5,5% (Nigèria en primer lloc). També compten Veneçuela i Austràlia. El comerç internacional d'energia va afectar un 32,3% de la producció. Els exportadors són principalment asiàtics (l'Aràbia Saudita, primer exportador, la Unió dels Emirats Àrabs i Indonèsia concentren el 30,4% de l'exportació mundial), seguits de l'URSS, Veneçuela, els EUA i la Gran Bretanya. Els importadors, que en part coincideixen amb els exportadors (hom pot exportar carbó i importar petroli, per exemple), són essencialment els EUA, el Japó i l'Europa Occidental (entre la RF d'Alemanya, França, Itàlia, els Països Baixos i Espanya, el 27,15%. Atesos els actuals ritmes de consum, hom pot considerar que més del 95% de les fonts d'energia no són renovables (combustibles fòssils); això, juntament amb les exigències de la tecnologia moderna i de competitivitat de la indústria, ha augmentat la importància de la qualitat i de la natura d'aquestes fonts i n'ha impulsat l'aprofitament òptim i més econòmic. Així, una tona de carbó lliura avui set vegades més d'energia que el 1900, i el rendiment de les màquines de vapor ha passat del 8% el 1900 al 35% en les centrals tèrmiques modernes. També, des del començament del s XX es dóna una disminució del consum relatiu de carbó en benefici del petroli i del gas natural, tendència que ha continuat fins el 1980 (31,4% de l'energia consumida). L'any 1981 el consum fou d'uns 2 660 milions de tones d'hulla (incloent-hi les de lignit, computades com a mitges tones). Aquest consum és molt important a Europa (27,3% del mundial: Polònia, les dues Alemanyes, la Gran Bretanya, Txecoslovàquia, França), Àsia (26,4%, la Xina, l'Índia, el Japó, la Corea del Nord), als EUA i l'URSS (els dos primers consumidors, que absorbeixen els dos cinquens del consum mundial). Hom en preveu un manteniment del consum relatiu, que, per minva del consum de petroli, l'ha de situar en primer lloc l'any 2 000. Fins aleshores —si es realitzen les projeccions— el primer lloc continuarà ocupat pel petroli, que el 1980, havent començat ja la minva absoluta, cobrí el 43,1% del consum energètic i que l'any següent es reduí a uns 2 500 milions de tones. Són consumides sobretot a l'Amèrica del Nord i Central (34,3%, EUA, primer consumidor; el Canadà, Mèxic), seguida d'Europa (24,2% la RF d'Alemanya, Itàlia, França, la Gran Bretanya...), d'Àsia (19,15%, el Japó i la Xina en primer lloc) i de l'URSS (segon estat consumidor). El gas natural ve en tercer lloc, amb un 22% del consum el 1980, que sembla que es mantindrà. El 1980 hom en consumí 1,423 bilions de m3, acaparats en un 44,4% per l'Amèrica del Nord i Central (EUA, primer consumidor; el Canadà i Mèxic); l'URSS en consumí més d'un quart del total, seguida d'Europa (la RF d'Alemanya, la Gran Bretanya, Romania, Itàlia, els Països Baixos, França) i del Japó. L'electricitat primària, essencialment hidràulica o nuclear, sembla destinada a ocupar els percentatges energètics que perdi el petroli. El 1980 només forní un 3,5% de l'energia consumida. El 1981 hom en consumí uns 2,6 milions de GWh. El 33,5% el consumí l'Amèrica del Nord i Central (els EUA i el Canadà en són els primers consumidors); el 31,3%, Europa (França, Suècia, Noruega, la RF d'Alemanya), el 14,9% Àsia (el Japó i la Xina), l'URSS i el Brasil. És, per tant, la font d'energia més dispersa geogràficament.
L'energia que avui dia es consumeix al món prové, principalment, de combustibles fòssils (carbó, petroli i gas natural), de les centrals hidroelèctriques i de les centrals nuclears, encara que les energies renovables estan prenent cada vegada més importància. Les fonts d'energia no han canviat els darrers anys, però el que sí que s'ha modificat ha estat el consum mundial d'energia pel que fa a la quantitat i la distribució per països, així com la contribució de cada una de les fonts d'energia primària. La dècada dels noranta començà amb una sèrie de circumstàncies de gran repercussió per al consum d'energia, com una forta crisi econòmica a nivell mundial, la invasió de Kuwait per l'Iraq i la posterior guerra del Golf Pèrsic, així com els canvis polítics i econòmics als països de l'antic bloc comunista. Tot això ha significat una disminució del consum d'energia. L'any 1991 el creixement fou negatiu respecte al 1990, mentre que la taxa de creixement fou del 0,09% i del 0,18% els anys 1992 i 1993. El consum mundial d'energia primària el 1993 fou de 7 804 Mtep. Si el creixement del consum s'ha mantingut tan baix els últims vint anys és degut essencialment al fet que els països industrialitzats l'han controlat molt bé. El 1994 el consum als països de l'OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) fou de 4 178 Mtep, la qual cosa suposa un 53% del total. Els últims anys el creixement ha estat tan baix perquè ha disminuït considerablement als països europeus no pertanyents a l'OCDE, els que pertanyien al bloc comunista. El consum de petroli ha perdut pes específic entre el conjunt de les fonts d'energia, ja que un dels objectius dels països industrialitzats ha estat substituir-lo per altres combustibles en aquelles aplicacions que era factible. El 1983 fou l'any que registrà el mínim, 1 595 Mtep, i el 1994, 1 802 Mtep. La disminució ha estat molt gran a països afectats per crisis econòmiques i polítiques com Ucraïna o la Federació Russa, on disminuí en un 30% i un 10%, respectivament entre el 1992 i el 1993. En canvi, cal destacar que a països com Corea del Sud, Tailàndia o la Xina, els consums estan creixent d'una manera espectacular amb mitjanes del 15%, el 12% i l'11% anuals respectivament. El carbó és la segona font d'energia primària a nivell mundial. El 1994 el consum mundial fou de 2 140 Mtep, cosa que suposa una contribució del 27% sobre el consum total. Fins a aquesta dècada el consum de carbó havia anat creixent a un ritme bastant uniforme, però aquests darrers cinc anys ha disminuït a un ritme d'un 1% anual, perquè a Europa l'interès per reduir les emissions contaminants a l'atmosfera ha fet que se substitueixi el seu consum per altres fonts d'energia menys contaminants, com ara el gas natural. Tot i amb això, aquesta reducció ha estat compensada per l'augment a països de l'Àsia. El gas natural és el combustible fòssil que ha experimentat un major creixement els últims anys, ja que hom ha passat de consumir-ne 976 Mtep el 1973 a 1 787 Mtep el 1993, amb un creixement del 83% els darrers vint anys. És la tercera font d'energia primària i representa el 21% del total. Així com als països europeus ha augmentat considerablement el seu consum, principalment a l'antiga Unió Soviètica (el 200% de l'any 1973 al 1994), hi ha països com els EUA on la taxa mitjana de creixement és del -0,2%. El consum ha estat considerable en països no pertanyents a l'OCDE, especialment a l'Orient Pròxim, on els últims deu anys el consum ha augmentat el 9% anual i on aquesta font es fa servir en aplicacions com la generació d'energia elèctrica, mentre que el petroli s'exporta. El consum d'energia nuclear ha augmentat els últims anys, tot i que no s'assoleix les previsions anunciades pels planificadors energètics. El consum d'energia hidràulica també ha augmentat aquests darrers anys, sobretot als països en vies de desenvolupament, d'on ve la major aportació (32%) i on els recursos estan encara per explotar en la seva majoria.
Les energies convencionals, que encara cobreixen el gros de la demanda mundial, s'enfronten a les seves pròpies limitacions. El petroli (55% de la demanda energètica de Catalunya i 44% de la UE) assolirà d'aquí a pocs anys el seu nivell de màxima producció; el carbó, amb reserves molt més abundants, té l'inconvenient d'ésser el combustible que genera més CO2. L'energia nuclear, que aporta el 24% de l'energia de Catalunya i el 14,5% de la UE, està sotmesa a una moratòria als països desenvolupats, i a Suècia i Alemanya fins i tot té fixada una data de caducitat. D'altra banda, les fonts d'energia renovable són en una fase de creixement. La cogeneració ha assolit en pocs anys el 13% de la producció elèctrica a Catalunya, amb una potència instal·lada superior a 900 MW. A més del cost tecnològic, els residus són el tema pendent més important de l'energia nuclear. L'emmagatzematge a les piscines de les mateixes centrals nuclears era una solució transitòria, a la qual no s'ha proposat cap alternativa. La seguretat de les instal·lacions nuclears fou qüestionada arran d'accidents com el de la planta nuclear de Tokaimura (Japó) el 1999. I des que el 1998 França tancà i desmantellà el supergenerador de 1 200 MW de potència, el Superphònix, el Japó és l'únic país que encara utilitza la tecnologia dels reactors supergeneradors. Quant a l'energia eòlica, el 1999 la seva capacitat instal·lada al món assolí els 11 285 MW, amb els EUA com a líder mundial. Alemanya, líder europeu en potència instal·lada, començà a muntar turbines de 2 MW, i a Iowa (EUA) es constituí el parc eòlic més gran del món (192,8 MW). El 1999, Catalunya augmentà la seva potència de 4,5 MW a gairebé 60 MW amb la inauguració dels parcs eòlics de l'Enderrocada (Pradell de la Teixeta, Priorat) i de Colladetes (el Perelló, Baix Ebre), amb 30 i 24,75 MW de potència, respectivament. Al País Valencià es constituí una empresa amb l'objectiu d'establir a Aiora el primer parc eòlic valencià.

Enosi
Mot utilitzat per a expressar el moviment partidari de la unió de Xipre a Grècia. Formulat ja el 1878, el 1947 nombrosos sectors greco-xipriotes rebutjaren l'estatut d'autonomia atorgat per la Gran Bretanya i exigiren la unió de Xipre a Grècia. Després de la independència de Xipre (1960), l'enosi ha estat defensada pel general Grivas, partidari d'aconseguir-la per la violència.

Entente (veure Entesa)

Entesa
O entente. Col·laboració internacional contingent o acord polític amistós revisable entre estats que no implica una aliança o tractat. En anar-se perfeccionant la normativa del dret internacional públic, les enteses han perdut vigència, bé que l'ONU les hagi promogudes a fi d'ampliar aquella normativa (per exemple, el Consell de l'Entente entre Costa d'Ivori, Benín, el Níger i Burkina Faso, el 1959)

Entesa Balcànica
Acord signat el 1939 per Turquia, Romania, Grècia i Iugoslàvia per iniciativa del ministre romanès Titulesco. Els signataris s'obligaven a no recórrer a la força en el cas de litigi i a observar les divisions territorials establertes pel tractat de Versalles. Desaparegué amb la Segona Guerra Mundial.

Entesa Cordial
O Entente Cordiale. Expressió, usada del 1840 al 1843, que designa el començ de les bones relacions, bé que superficials, que foren establertes aleshores entre Victòria d'Anglaterra i Lluís Felip de França. El terme reaparegué el 1904 amb l'acostament franco-britànic entorn de les qüestions colonials, i desembocà en la Triple Entesa.

Entesa dels Catalans
Àmplia coalició d'esquerra, amb pretensions unitàries a la Catalunya administrativa, establerta el 1977, per a les eleccions a senadors de les corts de l'estat espanyol. En formaren part Estat Català, ERC, Socialistes de Catalunya, PSUC i independents, i presentà a les quatre circumscripcions dotze figures de reconegut prestigi intel·lectual o cívic (J. Benet, F. Candel, F. Solé Sabarís, J. Sobrequés, P. Portabella, J.A. Baixeras, etc), que assoliren totes el triomf i constituïren grup parlamentari propi. El 1979, els intents de mantenir l'aliança es frustraren i, mentre PSUC i PTE impulsaven una candidatura «Per l'Entesa» que només obtingué un escó (Benet), PSC i ERC crearen una «Nova Entesa» que resultà vencedora amb 10 senadors electes.

Envelliment
Augment del percentatge de vells (persones de més de 60 o 65 anys) en una població. La causa principal de l'envelliment és el descens de la fecunditat, en especial si va acompanyada d'un descens efectiu de la mortalitat entre adults i vells. També pot donar lloc a un fort envelliment l'emigració, quasi sempre constituïda per joves de sexe masculí, amb la qual cosa no tan sols augmenta la proporció de vells per manca de joves, sinó que el desequilibri entre sexes a l'edat matrimonial fa baixar la nupcialitat i, conseqüentment, la natalitat i les perspectives de rejoveniment. El grau d'envelliment es coneix, bé pel percentatge de vells (a partir d'un 10% de vells hom pot parlar de població vella) o bé per l'índex de vellesa, que s'obté dividint el nombre de vells pel total de la població. Les poblacions europees envelliren sensiblement a partir de la revolució demogràfica, des del moment que la fecunditat començà a minvar. La recuperació parcial de la fecunditat els anys de postguerra (1945-50) donà lloc a un rejoveniment momentani, però poc temps després el procés d'envelliment continuà. Els estats del món amb major nombre d'habitants de més de 60 anys són (1985): Mònaco (30,7%), Suècia (22,1%), Noruega (20,3%), Dinamarca (20%), la Gran Bretanya (19,9%), la RFA (19,9%), Àustria (19,3%), la RDA (19,1%), tots ells països europeus. Per contra, els països subdesenvolupats presenten poc nombre de gent gran: Kuwait (2,3%), Qatar (2,3%), Zimbabwe (2,8%), Nauru (2,9%), Nigèria (3,5%), República Centrafricana (3,5%), Papua Nova Guinea (3,7%), Senegal (3,8%) i Bahrain (3,8%).

EOKA
Sigla de l'Ethniké Orgánosis Kypriotike Apeleutheróseos ('Organització Nacional per a l'Alliberament de Xipre'), grup guerriller partidari de l'enosi. Fundada (1955) i dirigida per Georgios Grivas, lluità contra els britànics fins a aconseguir la independència de Xipre (febrer del 1959). L'arquebisbe Makários la dissolgué, i pràcticament restà desorganitzada. Més tard, reaparegué esporàdicament com a autora d'accions armades contra el govern republicà i contra la comunitat turco-xipriota.

Epidèmia
Malaltia infecciosa, accidental i transitòria, que es difon a un gran nombre de persones d'un territori o regió determinats. La propagació pot ésser per contacte directe, a través del malalt, o per contacte indirecte, mitjançant objectes (aliments, insectes o aigua) contaminats. A causa de la manca de coneixements mèdics i d'higiene, les epidèmies delmaren sistemàticament la població mundial durant molts segles. La malaltia més freqüent i mortífera era la pesta bubònica. Hom en té notícia, a l'edat antiga, per la Bíblia i per les obres d'historiadors grecs i romans. A l'edat mitjana es destacaren la que afectà l'imperi de Justinià (541-543) i la terrible pesta de 1347-50, que delmà alhora Àsia i Europa. Al s XVI la presència europea a Amèrica provocà grans epidèmies entre la població indígena, no immunitzada davant les malalties europees. Desapareguda la pesta a Europa al s XVIII, les principals epidèmies foren de verola, de febre groga i de còlera, mentre a l'Àsia la pesta continuava devastant grans zones. La darrera epidèmia de pesta (1894-1912) arribà per l'Extrem Orient fins a Califòrnia i per Àfrica fins a Portugal (Porto, 1899). Les mesures sanitàries modernes han reduït l'abast de les epidèmies a l'Àsia i a l'Àfrica i les han virtualment eliminades d'Europa, llevat de les de grip (1918, 1949, etc), de mortalitat molt inferior. La situació geogràfica dels Països Catalans n'ha fet sovint el punt d'entrada d'epidèmies, que s'han estès després per la resta de la Península Ibèrica o pel Llenguadoc. La varietat epidèmica més freqüent i mortífera fou la pesta. Hom ja n'esmenta a l'època romana i a la visigòtica. En 1195-96 delmà Barcelona; la de Girona del 1285 fou cèlebre, car contribuí a foragitar la invasió francesa de Felip III l'Ardit. La més tràgica fou l'anomenada Pesta Negra de 1348-49, d'abast universal, que als Països Catalans provocà una terrible mortaldat. Des d'aleshores i fins al s XVII, la pesta esdevingué endèmica, amb rebrots sobtats, aproximadament cada deu anys, produïts sovint per males collites. La població minvà, i els Països Catalans entraren en l'edat moderna amb un dèficit demogràfic greu, que comportà llur decadència política i econòmica. Al s XVI les epidèmies remeteren una mica, però la del Principat de Catalunya de 1589-90 n'anuncià el retorn, al s XVII, degut, en part, a les guerres i al deteriorament del clima mediterrani. Amb la guerra dels Segadors es produí la darrera gran pesta de la Història: s'inicià pel País Valencià (1647-48), s'estengué cap al sud i cap al Principat (1649-53), les Balears (1652) i Sardenya (1656). N'hi hagué encara d'aïllades durant la resta del s XVII (a Tarragona el 1689), però amb l'entrada del s XVIII la pesta desaparegué i la verola esdevingué la malaltia més important, amb caràcter més aviat endèmic. Al s XIX aparegué la febre groga (a Alacant el 1804), procedent del tròpic americà; el 1821 aparegué a Barcelona, on provocà uns 18000 morts, i el 1870 reaparegué a tot el litoral. Però la malaltia epidèmica dominant del s XIX fou el còlera : el 1834 produí almenys 4 000 morts a Barcelona; reaparegué el 1854, en 1859-60 (al País Valencià), el 1865 (Principat i Balears) i el 1885, la més greu: provocà més de 33 000 morts al País Valencià i uns 8 000 al Principat. Els progressos de la medicina reduïren les epidèmies a brots esporàdics —encara n'hi hagué un el 1971—, fàcils de controlar. Al s XX les més destacades han estat les de grip. A Barcelona ja n'hi havia hagudes el 1837 i, sobretot, el 1847; l'epidèmia del 1918 causà un nombre molt alt de víctimes.

Equilibri econòmic
Situació d'un sistema econòmic en què les variables rellevants es mantenen constants i no hi ha tendències que forcin un canvi. Quan l'àmbit a què és aplicat aquest concepte és el sistema en conjunt, hom parla d'equilibri general, i d'equilibri parcial quan hom es refereix a l'equilibri del mercat d'un bé específic. En ambdós casos, la seva significació serà distinta a curt i a llarg termini. Si hom considera l'existència de variables-flux i de variables-estoc, l'equilibri general a llarg termini correspon a una situació en què els increments de les variables-flux es compensen exactament amb les disminucions de les variables-estoc; el flux de béns de capital és igual a la depreciació de l'equip productiu existent. Aquest és el cas de l'estat estacionari, descrit pels clàssics, en el qual l'equilibri és assolit automàticament. L'equilibri general a curt termini correspon a la constància de les variables-flux, a càrrec de la modificació progressiva de l'estoc, que a la llarga repercuteix en el valor dels fluxos. Un tipus especial d'equilibri és el de creixement proporcional, en el qual els estocs augmenten al mateix ritme que els fluxos. Alfred Marshall aplicà el concepte d'equilibri a l'àmbit aïllat del mercat d'un únic bé. Els supòsits d'un tal equilibri parcial consideren que les variables de preus i quantitats que es produeixen en aquest mercat tenen uns efectes tan lleus, que no fan variar el marc general del sistema. Ara bé: si el mètode era aplicable a una situació en què cada empresa era de proporcions reduïdes i la seva influència en la resta de l'economia podia ésser desestimada, deixava d'ésser-ho en créixer la importància de la gran empresa i l'acció recíproca sobre el sistema d'influència dels grans sectors. La nova anàlisi de l'equilibri general, desenvolupada per L. Walras i continuada per V. Pareto, s'esforçà a considerar les interrelacions recíproques entre tots els mercats dels diferents béns. Els subjectes econòmics es representen per un conjunt d'equacions simultànies. Per la seva complexitat i el caràcter restrictiu dels seus supòsits, l'equilibri general ha tingut un valor fonamentalment teòric; això no obstant, ha estat la base per a l'elaboració de les taules input-output, de W.W. Leontief, un dels instruments més útils per analitzar les relacions intersectorials de l'economia. La condició estàtica de l'equilibri fou dinamitzada per J.M. Keynes, en el sentit que establí que les magnituds econòmiques es troben afectades per fluctuacions contínues i només accediran a l'equilibri com a tendència al llarg del temps. Així, un sistema arribarà a un equilibri estable quan la tendència de les variables el portaran en aquesta situació, i es mantindrà inestable mentre presentarà desajusts que, com més va més, l'aparten de la situació inicial.

Equilibri polític
Principi segons el qual cap estat no és prou poderós per a estar en condicions, sol o en unió dels seus aliats, d'imposar la seva voluntat als altres i vetllar pel manteniment de la pau. Es desenvolupà a partir de la pau de Westfàlia (1648), i es convertí en directriu del dret internacional en la pau d'Utrecht (1713). La pau de Viena (1815) regulà l'equilibri europeu durant el s XIX; però a l'inici del s XX, amb el sorgiment de nous estats i de potències no europees, aquest principi entrà en crisi, fins que ressorgí, després de la Segona Guerra Mundial, recolzat en el monopoli d'armes nuclears de què disposaven els dirigents de les dues coalicions (EUA i URSS). Bé que l'equilibri nuclear ha evitat l'enfrontament armat de les dues grans potències, la generalització de les armes nuclears ha provocat la necessitat d'establir un nou equilibri (conferències SALT, START, etc). Ara bé, la incorporació de fet de les guerres parcials (com la del Pròxim Orient) com a element important de l'equilibri fa trontollar el seu objectiu fonamental: el manteniment de la pau en el concert internacional.

Equilibri pressupostari
Igualació comptable dels ingressos i les despeses. Les finances públiques clàssiques consideraven que aquesta situació s'havia de complir estrictament al llarg d'un exercici comptable, la qual cosa li donava una rigidesa considerable enfront de les necessitats conjunturals. Actualment, hom accepta el manteniment, a curt termini, d'un dèficit en el pressupost de l'estat.

Era
Període cronològic de durada indefinida que comença amb un fet important a partir del qual hom compta els anys i del qual pren sovint el nom.

Era cristiana
Era que comença l'any 1 dC, el qual, segons els càlculs del monjo Dionís el Petit (que ho establí el 532), corresponia al 753 de la fundació de Roma. Tot i l'error de 5 a 7 anys de menys que té aquest càlcul, a partir del s VIII s'estengué progressivament per Europa. A Catalunya fou començat a usar a la fi del s IX, juntament amb el còmput dels reis de França, en documents solemnes; fins que cap al 1180 restà sols el de l'Encarnació, calculat segons l'estil florentí (25 de març següent). El decret de cort del 1350 sota Pere el Cerimoniós establí que des d'aleshores el còmput comencés per la Nativitat (25 de desembre); a València fou adoptat aquest càlcul el 1358.

Era republicana
Era que començà el 1792, any de la Revolució Francesa i que fou abolida per Napoleó el 1805.

Ertzantza
Cos policíac de la comunitat autònoma del País Basc, instituït el 1980 amb el decret que restablia a les diputacions forals les competències en matèria de seguretat. Té el precedent en els antics miñones i miqueletes de l'administració foral. El 1982 entrà en operació la primera promoció, dedicada a la protecció d'institucions i càrrecs del govern autònom. Posteriorment, el cos anà ampliant les seves competències, coordinadament amb la retirada dels cossos de seguretat de l'estat fins el 1995, que assumí totes les atribucions en matèria d'ordre públic i acabà el seu desplegament a tot el País Basc. Des d'aleshores el cos ha tingut una participació important en la lluita antiterrorista, i els seus membres (ertzainak) han estat sovint víctimes dels atemptats d'ETA.

Escàndol de l'Estraperlo
Afer de corrupció política que provocà la fi de la coalició radicalcedista durant la Segona República espanyola. Pel maig del 1934 Daniel Strauss i Perl provaren d'obtenir de les autoritats republicanes la legalització d'una ruleta trucada que havien inventat (anomenada estraperlo, per la combinació dels cognoms dels inventors). Lluís Companys es negà a autoritzar-la a Catalunya, però pel setembre del 1934 Strauss aconseguí d'introduir-la al Casino de Sant Sebastià i després a l'Hotel Formentor (Formentor), bé que fou immediatament prohibida per la policia. Strauss exigí una compensació econòmica a diversos polítics per aquesta prohibició, sense èxit, motiu pel qual remeté tota la documentació de l'afer a Alcalá Zamora, president de la República. El 20 de setembre de 1935 Alejandro Lerroux dimitia com a cap de govern perquè molts partidaris seus eren implicats en l'escàndol: Aurelio Lerroux, nebot seu i delegat del govern a la Companyia Telefònica, fou destituït; Joan Pich i Pon cessà com a governador general de Catalunya i Salazar Alonso com a alcalde de Madrid, etc. L'afer es féu públic, i les corts, després d'investigar els fets, declararen culpables de corrupció Aurelio Lerroux, Joan Pich i Pon, Sigfrid Blasco-Ibáñez (fill de l'escriptor) i altres, tots membres del partit radical, que restà totalment desprestigiat, fet que, juntament amb l'immediat afer Nombela, precipità la fi del Bienni Negre (govern centrista de Portela Valladares, el 13 de desembre de 1935).

Esclau -ava
Persona sotmesa a la propietat absoluta d'altri, per si i pels seus descendents, i que podia ésser venuda i comprada individualment, cedida o arrendada a tercers. L'esclau podia ésser també retornat a la condició de lliure o llibert pel seu amo, que, d'altra banda, tenia dret de vida o mort damunt d'ell. La seva vida podia ésser extraordinàriament dura, especialment si era dedicat a un treball productiu (mines, pedreres, agricultura), o tolerable i àdhuc confortable, quan assolia la confiança de l'amo, cosa que s'esqueia especialment quan entrava al seu servei personal. Hom ha situat l'origen dels esclaus en el de les cultures agràries del neolític: les pastorals en conegueren formes atípiques, com l'esclavitud septennal dels jueus de la Bíblia. Sembla, però, que s'originà amb les guerres: els presoners eren esclaus del soldat que els capturava i podien ésser revenuts; després d'una conquesta o d'una invasió, la població vençuda era asservida col·lectivament pel vencedor i desposseïda de les seves terres: així sembla que s'esdevingué amb els sudres —castes intocables— de l'Índia vèdica, els ilotes de l'antiga Grècia, els indis de l'encomienda castellana, a Amèrica, etc. A l'antiga Roma, les victòries en les guerres exteriors dugueren a la metròpoli i als latifundia romans una plètora d'esclaus, sobretot des del s II aC; Cèsar sol en féu vendre més d'un milió a conseqüència de la guerra de la Gàl·lia. Un romà ric podia posseir-ne desenes de milers; un romà pobre, però no indigent, en posseïa un o dos. Hom ha dit que, en un món no tècnic, calien esclaus per a sostenir la pròpia civilització. En realitat, eren un fre al progrés tècnic, que resultava innecessari per l'abundància de mà d'obra. A l'edat mitjana els esclaus cediren el pas al serf, descendent, a vegades d'antics esclaus, o a vegades de ciutadans lliures, per bé que l'esclau no arribà a desaparèixer. Hom ha atribuït la decadència de l'esclavitud al cristianisme, però l'Església només lluità contra certs aspectes d'aquesta: evitar que un esclau cristià caigués en mans de jueus ni de musulmans; assolir que pogués contreure matrimoni canònic; llevar als seus amos el dret de vida damunt d'ell i impedir que cap catòlic fos fet esclau, bé que els cismàtics ho podien ésser. Hom considerava l'esclavitud, de manera abstracta, com a contrària a la llei divina. Durant l'edat mitjana, les principals fonts d'esclaus foren les croades, la pirateria barbaresca o cristiana i, a la Península Ibèrica, la reconquesta. Sevilla i Venècia, Barcelona i Gènova foren grans mercats d'esclaus nord-africans, turcs, grecs i eslaus (nom d'on deriva el mot esclau). Els descobriments del s XV modificaren l'esclavitud, transportada a Amèrica; bé que a la del nord hi hagué, fins al s XVII, una mena d'esclaus blancs (com els bondsmen escocesos), la introducció de negres africans augmentà paral·lelament a l'asserviment de les races autòctones, mentre esdevenia a Europa cada cop més rara, fins a desaparèixer jurídicament vers el 1800. En les guerres europees, des del s XV, els vençuts eren fets presoners de guerra i alliberats per rescat, però ja no eren venuts com a esclaus. A les colònies castellanes d'Amèrica, el tràfic d'esclaus es basà en llicències individuals concedides pels reis (1493-1595) i en asientos o monopolis concedits a companyies o països. Del 1500 al 1810 hom hi introduí legalment més d'un milió d'esclaus; caldria afegir a aquesta xifra la dels introduïts de forma il·legal, impossible de calcular. A Cuba i al Brasil, el nombre d'esclaus i llurs descendents igualà el de blancs; a la colònia anglesa de Barbados el quadruplicava, i a la francesa de Saint-Domingue el decuplicava. El nucli esclavista més gran del món modern, però, fou el de les colònies angleses de l'Amèrica del Nord. El 1671 només hi havia 2 000 esclaus negres per 6 000 bondsmen blancs. Però un segle més tard el nombre de negres era d'un milió. Malgrat que des del 1775 diversos filantrops anglesos i francesos promogueren la prohibició del comerç d'africans, aquesta no entrà en vigor fins el 1808 i, tot i això, el nombre d'esclaus negres continuà augmentant: a la fi de la guerra de Secessió (1861-65) el nombre d'afranquits per la victòria nordista fou de 3 953 760. A les colònies britàniques la importació d'esclaus fou prohibida el 1807 i l'esclavitud hi fou abolida el 1833. França l'abolí a les Antilles el 1848 (i a Madagascar el 1896); Holanda i Dinamarca ho feren el 1873 i el 1876, respectivament. A les colònies que restaven a l'estat espanyol, la importació d'esclaus africans prosseguí malgrat els tractats anglo-espanyols (1814-1817, 1835), que ho prohibien. Després de la revolució del 1868, hom introduí lleis antisclavistes, que la Restauració (1876) respectà només en part; així, mentre a Puerto Rico l'esclavitud fou abolida el 1873, a Cuba, un cop suprimit el Patronato de Libertos (1886), encara hi havia 53 381 esclaus legals. La Conferència de Berlín (1885), l'Acta de Brussel·les (1890) i les convencions de la Societat de Nacions (1926) i de les Nacions Unides (1956) han reafirmat la il·legalitat de l'esclavitud, que, de forma mitigada, persisteix a l'Aràbia Saudita, a Etiòpia, al Iemen, al Sudan i en alguns llocs del Sàhara.

Escola
Conjunt de pensadors, escriptors, artistes, científics, etc, que segueixen unes mateixes directrius ideològiques, estilístiques, estètiques, metodològiques, etc, i que manifesten en llur activitat i producció uns trets comuns peculiars i distintius. Hom anomena les escoles per països concrets (escola italiana, flamenca, etc) o per ciutats (com l'escola florentina i les escoles de Cambridge o d'Alexandria), o també des d'un punt de vista cronològic, sigui en sentit estricte (com l'escola anglesa del s XVIII i l'escola romàntica, en art) o amb un significat més ampli (com les escoles clàssica i neoclàssica, en economia), o àdhuc segons el contingut ideològic o artístic (escola cínica, escola surrealista, etc). Hi ha també escoles, formades per deixebles, imitadors i estudiosos d'una personalitat important, que reben llur nom del mestre que segueixen (com l'escola de Rafael o l'escola neoplatònica de Cambridge). Sovint la denominació d'una escola per un lloc determinat és deguda al fet que els seus membres, malgrat llur origen divers, hi han trobat l'ambient que els ha permès el desenvolupament de llurs possibilitats (escola de París, escoles de Chicago i de Frankfurt, escola de Viena, etc).

Escola Apologètica Catalana
Nom amb què és conegut el grup de pensadors que a la primera meitat del s XIX intentaren de posar al dia i defensaren la filosofia catòlica tradicional seguint les directrius dels apologistes francesos del moment (Bonald, Ozanam, Lacordaire o Dupanloup), amb alguns dels quals mantingueren relacions personals. El seu capdavanter fou Joaquim Roca i Cornet, que publicà la primera revista apologètica de l'estat espanyol, "La Religión" (1837-41), continuada per "La Civilización" (1841-43), on col·laboraren Josep Ferrer i Subirana i Jaume Balmes, el qual, no obstant els seus punts de contacte amb l'escola, mantingué sempre una clara independència respecte a aquesta. Altres representants foren Manuel de Cabanyes, Josep M. Quadrado, que, juntament amb Tomàs Aguiló, publicà a Palma de Mallorca "La Fe" (1844), i Joaquim Rubió i Ors. El tradicionalisme filosòfic inicial del moviment fou superat gràcies a la influència de Balmes.

Escola bancària
Denominació del grup d'economistes anglesos que s'oposaren al Peel Act del 1844 i a les tesis de la Currency School. Cal assenyalar entre ells, en primer lloc, Thomas Tooke John Fullarton i James William Gilbart. Tingué l'adhesió de la majoria dels principals economistes, en especial de John Stuart Mill, contra els homes pràctics i els funcionaris del Banc d'Anglaterra. Les seves crítiques poden ésser sintetitzades en tres idees principals. En primer lloc, el control de l'emissió és insuficient per a garantir l'estabilitat; si hom vol aconseguir-la mitjançant restriccions, cal plantejar-se alhora la qüestió dels dipòsits bancaris. El mecanisme de control no ha de consistir en la limitació de l'emissió, sinó, si de cas, en les elevacions del tipus de descompte, unides a un fort encaix bancari. En segon lloc, la convertibilitat és suficient per a assegurar l'estabilitat monetària. No es tracta d'una estabilitat mecànica, sinó que hom insisteix també en els efectes de l'especulació creditícia (overbanking) i en la idea que tot excés d'emissió portaria a una situació crítica. En tercer lloc, diferències tècniques, especialment l'oposició de l'escola bancària a la divisió del Banc d'Anglaterra en departament emissor i departament bancari.

Escola clàssica
Grup d'autors que formen l'eix del pensament clàssic en economia, des de la publicació, el 1776, de l'obra d'Adam Smith La riquesa de les nacions. Amb Adam Smith són autors principals d'aquesta escola Thomas Robert Malthus i David Ricardo. També cal considerar clàssic Karl Marx, car ell mateix s'anomenava ricardià i fou qui va dur més lluny les conseqüències dels postulats clàssics, especialment de la teoria del valor-treball. Aquests autors posen ordre al caos existent en els estudis econòmics (i aquest ordre serà el sistema clàssic): veuen la necessitat d'un principi unificador dels fenòmens econòmics tot cercant de trobar els factors més importants que hi influeixen; empren el mètode deductiu i arriben a graus d'abstracció considerables, bé que fan referència a fets històrics per tal de reforçar llurs arguments. Separen ciència i política, però no s'abstenen de fer recomanacions pràctiques, en les quals no sempre coincideixen. Llur sociologia es basava en l'utilitarisme: creien que els individus, moguts per instints egoistes i cercant llur profit, reeixirien en l'obtenció d'allò que constitueix l'interès de la comunitat. Adam Smith parlà de la mà invisible que reconcilia tots els interessos. Hi ha, en aquest sentit, un ordre natural al qual cal que se sotmetin els ordenaments dels homes. D'altra banda, Smith universalitzà la idea del laissez faire dels fisiòcrates, i a la pràctica això es tradueix en una lluita contra les reglamentacions mercantilistes que ofegaven el capitalisme industrial naixent. Hi ha, doncs, una identitat entre aquestes idees dels clàssics i l'interès objectiu de la societat en la qual escrivien. L'aportació més important dels clàssics fou l'elaboració d'una teoria del valor-treball, la qual, iniciada com a intent d'explicació de la formació dels valors de canvi dels béns, els portà a una comprensió global del sistema, que es veurà culminada en Karl Marx. I així, si per a Adam Smith el valor serveix per a mesurar la riquesa, per a David Ricardo mesura el cost. Karl Marx, contràriament, en distingir entre treball i força de treball, hi troba l'origen de l'excedent (plus-vàlua) que es reparteixen capitalistes i terratinents. Quant a la distribuciól producte entre salaris, renda de la terra i beneficis, els clàssics la veuen com a fruit de l'apropiació de la terra i de l'acumulació del capital, i, per tant, d'una divisió de la societat en classes. Per a ells, la retribució del treball és quelcom natural i que sempre ha existit, però la resta és una deducció que hom fa del producte creat pels treballadors. Els recursos econòmics dedicats a retribuir el treball constitueixen el fons de salaris relacionat amb l'acumulació de capital, i l'acomodament de l'oferta de mà d'obra a la demanda depèn dels canvis en la prolificitat i la mortalitat infantil en la classe treballadora. Karl Marx hi afegeix el concepte d'exèrcit industrial de reserva. Aquí cal fer també esment de la teoria de la població de Thomas Robert Malthus, segons la qual, atès que la producció d'aliments augmenta en progressió aritmètica mentre que la població creix en progressió geomètrica, és recomanable de frenar l'augment de població. Sobre la renda de la terra, David Ricardo enuncià que era quelcom residual: efecte i no pas causa del preu. I Karl Marx, a més d'una renda diferencial, veu una renda absoluta, considerant la renda de la terra com a renda de monopoli, idea que ja es troba en Adam Smith. Pel que fa al benefici, per als clàssics constitueix la retribució del capital i l'estímul per a la seva acumulació, que és font del progrés econòmic. Aquesta acumulació, o inversió, és idèntica a l'estalvi, i tant per a Adam Smith com per a David Ricardo no pot ésser mai excessiva. Thomas Robert Malthus, per contrast, veu la possibilitat de crisi per insuficiència de demanda deguda a un estalvi excessiu. Per a Karl Marx, l'acumulació de capital és important com a relació de producció que redueix la força de treball a la categoria de mercaderia, tret essencial del sistema de producció capitalista. Karl Marx també veu l'evolució d'aquest sistema condemnada a la destrucció mitjançant crisis com més va més greus, causa d'una contínua reducció en el tipus de benefici. Per a David Ricardo, contràriament, la causa d'aquesta reducció és més aviat tècnica: donant-se una relació inversa entre salaris i beneficis, la clau de la caiguda en l'estat estacionari està en els rendiments decreixents de la terra, els quals fan pujar els preus dels béns de subsistència i provoquen l'elevació dels salaris. En les relacions de l'economia amb l'exterior els clàssics foren partidaris del comerç lliure, opinant que el comerç entre dues nacions seria beneficiós per a ambdues parts. Adam Smith creu que ho fóra sempre que hi hagués diferències en els costs absoluts de producció de les mercaderies intercanviades pels dos països. Ricardo elaborà la teoria de les diferències en els costs comparatius. Les seves teories del comerç internacional es completen amb una teoria dels pagaments internacionals, la qual veu l'equilibri de les balances de pagaments a través del moviment d'or d'un país a l'altre i les alteracions que originarà en els preus d'acord amb una teoria quantitativa del diner.

Escola de Frankfurt
Nom amb el qual és coneguda la tendència filosòfica representada per un conjunt de pensadors alemanys agrupats a l'entorn de l'Institut für Sozialforschung de Frankfurt, creat el 1922. El seu tret més representatiu, si més no a les primeres etapes, és l'adscripció al marxisme com a base de les seves reflexions. No obstant això, es tracta en tots els casos d'un marxisme heterodox, que absorbeix elements i influències de corrents diversos, especialment de la psicoanàlisi, per tal de bastir una crítica de la societat postindustrial que abasta temes tan diversos com el qüestionament del valor de la tecnologia, la societat de consum, l'alienació o l'autoritarisme. El pressupòsit d'aquesta crítica el constitueix la transformació de l'ordre establert, tant en l'àmbit individual com col·lectiu, en un sentit pretesament progressista. Membres destacats de l'Escola de Frankfurt han estat E. Fromm, H. Marcuse, T. Adorno, M. Horkheimer i W. Benjamin, entre d'altres. Amb l'ascens del nazisme, molts dels seus membres hagueren d'emigrar als EUA, on prosseguiren la docència i on tingueren una considerable influència en els moviments de protesta dels anys seixanta. Després de la Segona Guerra Mundial, la tradició d'aquesta escola de pensament ha continuat en un cert nombre de pensadors alemanys, d'entre els quals el més destacat és J.Habermas, per bé que possiblement no pugui ésser considerat marxista.

Escola de Manchester
Escola de pensament econòmic, polític i social, lligada a les activitats d'un grup d'homes de negocis de Manchester, encapçalat per Cobden i Bright, durant els anys 1840-55. Damunt la base de l'experiència comercial, de l'ètica utilitarista i de les creences religioses de les noves classes mitjanes sorgides de la Revolució Industrial, defensava un lliurecanvisme extrem, no solament com una garantia d'expansió econòmica, sinó com una seguretat contra les crisis i el descontentament social. El seu principal instrument polític fou l'Anti-Corn Law League, fundada el 1839 per combatre l'aranzel del blat. Però, de fet, més que la seva abolició, que aconseguí el 1846, anhelava una transferència de poders dins la societat.

Escola del Treball
Institució autònoma dins l'Escola Industrial, creada el 1913 per la diputació de Barcelona com a continuació de l'Escola Lliure Provincial d'Arts i Oficis (1873). Fins el 1922 fou anomenada Escola Elemental del Treball. Hom hi podia seguir en cursos nocturns vuit especialitats diferents. Un servei de beques permetia de completar els estudis en algunes de les altres seccions de caràcter superior de l'Escola Industrial. Sota l'acció del seu primer director, Rafael Campalans (1917-24), l'escola es convertí en un centre actiu de cultura popular amb l'organització de conferències (J. Carner, A. Gual, F. Layret, Rovira i Virgili, etc), lectures literàries i cursets d'humanitats. Posteriorment hom hi incorporà l'ensenyament d'oficis artístics (1924), l'Institut Català de les Arts del Llibre (1939), el servei d'Extensió d'Ensenyament Tècnic(1943) i la Secció d'Oficis per a la Dona (1944). El 1946 s'inicià l'ensenyament d'electrònica industrial. Fou reconeguda com a centre oficial de formació professional l'any 1958.

Escola hegeliana
Conjunt dels seguidors de Hegel. Com a escola es divideix pròpiament en dues branques: la dreta hegeliana, teista, i l'esquerra hegeliana, atea, integrada pels anomenats joves hegelians.

Escola històrica
Escola econòmica, sorgida a Alemanya al principi del s XIX, caracteritzada per la tendència a emprar el mètode inductiu i la renúncia a cercar lleis generals que regeixen l'home abstracte substituïdes per les lleis històriques que regeixen l'home concret de cada societat i cada època determinades. Observa, per tant, els fets socials recollits per les estadístiques i en el passat per la història, l'única que pot explicar el veritable caràcter d'aquests fets. Hom hi pot assenyalar dues èpoques: la de la vella escola històrica, representada per Wilhelm Roscher (l'obra cabdal del qual és System der Volkswirtschaft, 1854), Bruno Hildebrand i Karl Knies, la qual tanmateix no arribà a induir de les dades recollides l'explicació dels fenòmens econòmics que estudiava. Vers el 1870 Gustav Schmoller definí la nova escola històrica com a dotada d'una metodologia empírica mitjançant la qual hom examina la història econòmica des del punt de vista econòmic i político-social, fugint d'obtenir generalitzacions prematures, i polemitzà amb l'escola de Viena, representada per Karl Menger. Aquesta polèmica és coneguda amb el nom de Methodenstreit. Inspirada filosòficament en Hegel, l'escola històrica sostenia que la llibertat de comerç només afavoreix la nació més avançada econòmicament (en aquella època la Gran Bretanya) i defensava aferrissadament el nacionalisme.

Escola Industrial de Barcelona
També Universitat Industrial. Institució creada el 1904 com a centre general d'ensenyament tècnic, des d'estudis elementals per a obrers fins als de caràcter superior. El projecte definitiu d'organització fou elaborat per un patronat, representant de les forces vives de la ciutat, el qual, amb l'ajut econòmic oficial, adquirí per a la instal·lació de l'escola els terrenys de l'antiga fàbrica Batlló. Tanmateix, l'impuls definitiu per a la seva consolidació el donà la diputació a partir del 1910 i després la Mancomunitat amb diverses subvencions, creació d'institucions autònomes (Escola Elemental de Treball, 1913; Escola Superior d'Agricultura, 1912; etc) i una gran col·laboració tècnica. Hom hi creà diverses seccions: la d'Indústries Tèxtils (1909), completada amb la de Blanqueig, Tintoreria, Estampació i Aprests (1913), l'Escola de Teneria (1913), l'Institut de Química Aplicada (1915) i d'Electricitat (1917) i l'Escola de Mecànica (1919).

Escola Moderna
Institució pedagògica fundada a Barcelona el 1901 per Francesc Ferrer i Guàrdia per posar en pràctica les idees de l'escola racionalista i la coeducació. Tingué annexa una editorial, que publicà un "Boletín", texts escolars, obres de divulgació científica i propaganda anarquista. L'escola aconseguí un ràpid prestigi dins l'àmbit intel·lectual, alhora que despertà un gran recel entre les classes benestants, que hi veieren un fons constant de subversió anarquista, terrorista i francmaçònica. Els seus alumnes foren normalment de la classe mitjana. Aquests passaren de 30 el 1901 a 175 el 1905, any que se n'inaugurà una sucursal a Vilanova i la Geltrú. El 1906 la seva influència s'havia estès a uns 34 centres escolars, amb un total de 1 000 alumnes, a Catalunya (a més d'altres a Andalusia i després a Amèrica). L'atemptat reial (maig del 1906) fet per l'empleat de l'editorial Mateo Morral provocà, a més del processament de Ferrer, la clausura de l'escola. Josep Casasola —antic professor— continuà el seu esperit en el Col·legi de La Place (Barcelona). Ferrer aconseguí tanmateix de mantenir per un temps el butlletí (fins el 1907) i de reorganitzar l'editorial, que augmentà llavors la publicació de texts anarquistes.

Escola neoclàssica
Corrent de pensament econòmic que reformulà la doctrina clàssica partint dels supòsits del marginalisme i que inclou les diferents tendències a què posteriorment aquest enfocament ha donat lloc. La manca de resposta de l'escola clàssico-marxista a determinats problemes estrictament teòrics i la consideració que els seus plantejaments eren revolucionaris en un context com l'europeu, que havia observat canvis importants en les condicions ideològico-polítiques de la segona meitat del s XIX, afavoriren l'aparició d'aquest nou corrent de pensament econòmic. L'escola neoclàssica fonamentà les seves anàlisis en concepcions anhistòriques a fi d'eliminar els problemes derivats de les institucions de la propietat i de les relacions socials. Hom pot trobar antecedents de la nova concepció en A.A.Cournot o H.H.Gossen, però foren W.S.Jevons (Theory of Political Economy, 1871) a Anglaterra, C.Menger (Grundsätze der Volkswirtschaftslehre, 1871) a Àustria i L.Walras (Éléments de l'Économie Politique, 1874) a Suïssa els autors que establiren les bases de la nova escola. Entre llurs seguidors immediats hom pot citar K.Wicksell, V.Pareto, A.Marshall, I.Fischer, etc. Les característiques fonamentals de la nova concepció eren quatre. D'acord amb la primera, les classes socials deixen d'ésser el punt de partença i són substituïdes pels agents econòmics; aquests tenen com a objectiu la maximització de llur utilitat, definida subjectivament, en funció d'unes preferències; el consumidor és considerat com a sobirà, i les seves decisions, com a motor de l'economia. Com a segona característica, hom abandonà la teoria del valor treball i el concepte d'explotació, i les anàlisis foren efectuades en termes de preus; la teoria dels preus relatius es basa en la utilitat. La tercera característica fa que l'acumulació, tema central de l'economia política, sigui substituïda per la idea d'equilibri, en un estat estacionari. Finalment, hom suposa la distribució de la renda com un fet independent de les relacions de propietat i com a conseqüència de les relacions individuals de canvi en el mercat. La crisi econòmica del 1929 i l'aparició de l'obra de J.M.Keynes comportaren que l'anàlisi dels agregats i de llurs relacions se situessin al centre de la problemàtica econòmica. Però l'anàlisi de Keynes es limitava al curt termini. En dinamitzar Harrod el model keynesià i concloure que el creixement equilibrat podria ésser inestable, provocà la reacció dels seguidors de la línia teòrica de Walras. Aquesta reacció conduí a una discussió sobre les funcions de producció en els models neoclàssics i sobre les teories de la distribució i el creixement, que ha culminat amb la crítica de l'escola de Cambridge a la teoria neoclàssica del capital. Autors neoclàssics destacats en aquesta temàtica han estat R.Solow, T.Swam, P.A.Samuelson, D.Levhari, F.Modigliani, J.E.Meade, J.K.Hicks, etc.

Escola Normal
Escola Normal de la Generalitat de Catalunya
. Institució pedagògica per a la formació de mestres creada el 1931 per la Generalitat de Catalunya. Incorporava els principis de l'escola activa, i es proposava formar els mestres d'acord amb les demandes d'una societat democràtica i moderna. Hom hi aplicà el Pla Professional del Magisteri, primer intent rigorós de relacionar la formació dels mestres amb la Universitat i amb la pràctica docent a l'Escola Primària. Organitzà també escoles d'estiu i cursets de perfeccionament per a mestres. En fou el primer director Cassià Costal, i hi impartiren classes, entre d'altres, Margarida Comas, Pau Vila i Artur Martorell. Clausurada el 1939, el seu esperit perdurà en les iniciatives de renovació pedagògica de la postguerra.
. Institució pedagògica per a la formació de mestres creada el 1931 per la Generalitat de Catalunya. Incorporava els principis de l'escola activa, i es proposava formar els mestres d'acord amb les demandes d'una societat democràtica i moderna. Hom hi aplicà el Pla Professional del Magisteri, primer intent rigorós de relacionar la formació dels mestres amb la Universitat i amb la pràctica docent a l'Escola Primària. Organitzà també escoles d'estiu i cursets de perfeccionament per a mestres. En fou el primer director Cassià Costal, i hi impartiren classes, entre d'altres, Margarida Comas, Pau Vila i Artur Martorell. Clausurada el 1939, el seu esperit perdurà en les iniciatives de renovació pedagògica de la postguerra.

Escola nova
Tipus d'escola derivat del moviment de renovació escolar i pedagògica que portà aquest mateix nom, iniciat al final del s XIX per A. Ferrière i desenvolupat al primer terç del s XX als països europeus de democràcia formal (França, Bèlgica, Itàlia, el Regne Unit i Suïssa) i àdhuc als EUA. Tingué com a organisme bàsic el Bureau International des Écoles Nouvelles. Constituí alhora una superació de l'ensenyament autoritari tradicional i una adaptació a les noves necessitats i concepció del món de la burgesia liberal. En el si del moviment foren experimentats diferents mètodes pedagògics (Montessori, Decroly, Freinet, Dewey, etc) sempre fonamentats en l'activitat de l'infant. El tipus d'escola que se'n derivà rebé el nom d'escola activa. Introduït als Països Catalans a partir del 1901, el moviment escola nova s'estengué ràpidament amb la creació d'una sèrie d'escoles privades i amb l'acció de la Mancomunitat de Catalunya i de l'ajuntament de Barcelona. El 1936 assolí caràcter oficial amb l'establiment del CENU.

Escola Popular de Guerra de Catalunya
Institució creada per decret del departament de defensa de la Generalitat de Catalunya del dia 26 d'octubre de 1936, per a formar instructors de guerra. Ensenyava tàctica, armament, topografia, tir, etc. Els primers professors honoraris foren Joan Garcia i Oliver i Abad de Santillán, delegats de la CNT, Rossend Cabré i J. Duran i Rosell, delegats del PSUC, i Emili Escobar, comandant de la Guàrdia Nacional Republicana.

Escola racionalista
Tipus d'escola que segueix els principis del corrent pedagògic homònim, el qual, d'acord amb les idees de Fourier i Kropotkin, defensa el predomini del coneixement racional i empíric enfront del dogmàtic i metafísic. Als Països Catalans les primeres escoles racionalistes, precedents de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, aparegueren cap a la fi del s XIX, normalment lligades als sindicats i ateneus obrers.

Escoltisme
Moviment d'educació fundat per Robert Baden-Powell que es proposa el desenvolupament de la personalitat dels infants, els adolescents i els joves a través de la vida de grup en els temps de lleure. El sentit de la responsabilitat, l'esperit de servei i el treball en equip en són els valors educatius més característics i hi té força importància la vida a l'aire lliure. Els grups són formats per uns vint membres, organitzats en diferents equips i aplegats en agrupaments escoltes. L'escoltisme s'organitza en etapes educatives segons l'edat (unitats): de 6 a 8 anys, i segons l'associació, la unitat és castors o follets; de 9 a 11 anys la unitat és llops i daines (o llobes); de 12 a 14 anys la unitat és rangers i guies o raiers; de 15 a 17 anys la unitat és pioners i caravel·les o pioners; i des dels 17 anys els nois i noies s'agrupen en trucs o clans. A partir de 18 anys ja poden començar la tasca de cap o educador responsable. El moviment, donat a conèixer des de l'any 1908 amb la publicació del llibre Scouting for boys, s'estengué ràpidament per Anglaterra (el 1910 ja tenia 109 000 membres). L'expansió internacional fou immediata, tant als països de l'imperi Britànic com per tot Europa: el 1913 hi havia escoltisme a Alemanya, Àustria-Hongria, Bèlgica, Espanya, França, Holanda, Itàlia i Suècia. El mètode escolta fou aviat adaptat a les noies (girl-guides o noies guies), amb la creació del guiatge, per bé que el terme escoltisme s'empra sovint per parlar de l'escoltisme i del guiatge alhora. El mètode també fou adaptat als infants, per als quals Baden-Powell, amb Vera Barklay, escriví The Wolf Cubs' Handbook (1916), dins un simbolisme extret d'El llibre de la Jungla de R. Kipling. Un dels trets externs més característics és l'ús del fulard d'un color distintiu. El moviment escolta no té una confessió pròpia tot i treballar la dimensió espiritual, malgrat que hi ha organismes de caire religiós que coordinen les associacions escoltes d'una mateixa confessió. Des del 1920 els escoltes dels diversos països es reuneixen periòdicament en grans campaments internacionals anomenats jamboree mundial. Del primer, celebrat a Londres, sorgí l'Associació Internacional de Boy-Scouts, (des del 1961 Organització Mundial del Moviment Escolta). Als Països Catalans els introductors de l'escoltisme foren Ramon Soler, Romà Clausolles, Narcís de Romaguera, Josep Roca, Ignasi Ribera i Rovira i, sobretot, Pere Rosselló i Axet, que impulsà la constitució a Barcelona (1912) del comitè dels Exploradors Barcelonesos, institució que prevalgué damunt altres, d'existència efímera, com els Jovestels, creats al CADCI per Ribera i Rovira (1913), i els Exploradores Republicanos, de Lerroux. També aparegué tot seguit una secció femenina, les Girl-Guides. Els Exploradors Barcelonesos, aglutinats als Exploradores de España, obtingueren reconeixement oficial. L'any 1914 a l'estat espanyol hi havia 10 503 exploradors, dels quals 1 575 eren dels Països Catalans. El 1922 ingressaren en el Boy-Scout International Bureau i redactaren un nou reglament molt més centralitzador i militarista, aspecte que augmentà amb la Dictadura (1923-30). El 1929, amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona, hom celebrà un jamboree, amb 2 000 escoltes de 14 països. El 1933 obtingueren una relativa autonomia: en resultà la Federació de Boy-Scouts de Catalunya, dirigida per Carles de Cifuentes, tot i que el sector més catalanista, en desacord, creà l'associació Boy Scouts de Catalunya, seguit pels nuclis més vius del Principat. Al País Valencià hom fundà els Boy Scouts de València. Paral·lelament, al Principat havien sorgit els Minyons de Muntanya (1927) de Josep M. Batista i Roca, que celebraren el primer campament general de guies excursionistes i minyons de muntanya (1928) i el primer aplec general de minyons de muntanya (1930). El 1932 ja eren quaranta-quatre les entitats masculines al Principat; a més, n'hi havia una a Mallorca: els Al·lots de Muntanya. La Generalitat de Catalunya reconegué l'escoltisme català (1934), i el posà sota patronatge, mentre que l'escoltisme atorgà al president de la Generalitat la seva presidència d'Honor. Després dels fets del Sis d'Octubre el govern de la CEDA els retirà el reconeixement, que fou renovat pel president Companys, el 1936, any en que els Boy Scouts de Catalunya i la Germanor de Minyons de Muntanya s'unificaren en els Minyons de Muntanya-Boy Scouts de Catalunya, anomenada també Institució Catalana d'Escoltisme, amb un consell directiu únic amb Batista i Roca com a Cap Escolta Nacional. Durant la guerra civil de 1936-39 exerciren serveis auxiliars, etc. Després del 1939, l'activitat es reprengué sota la il·legalitat. El 1945 n'hi havia tres grups, i vint-i-un el 1948. En aquests anys tingueren una notable influència en la recuperació cultural i cívica de la joventut catalana. La represa de les activitats fou dirigida per un consell general, que el 1954 suspengué les seves activitats a causa d'un incident ocorregut al Montnegre. Una de les principals figures d'aquest període fou Antoni Batlle i Mestre. El 1956 hom constituí a Vic i a Barcelona una delegació diocesana d'escoltisme, que reuní agrupaments confessionals ja existents, amb delegacions a Girona, la Seu d'Urgell, Solsona, Tarragona, Lleida i Mallorca; la seva protecció legal afavorí el desenvolupament de l'escoltisme català. El 1958, però, s'escindí en tres branques: una pluralista, els Minyons de Muntanya­Boy Scouts de Catalunya (que conservava el nom de l'associació conjunta), una aconfessional, els Boy Scouts de Catalunya; i una catòlica, la Delegació Diocesana d'Escoltisme. El 1959 els tres moviments es coordinaren en l'Associació Catalana d'Escoltisme. L'any 1960 hom celebrà a Vallvidrera la reunió del Consell Internacional de l'Escoltisme Catòlic, amb representacions de 29 països, i l'any següent fou creat el Moviment Scout Catòlic. El 1965 sorgiren els Girl i Boy Scouts de Catalunya, escindits dels Boy Scouts de Catalunya, i el 1966 se separaren els Noies i Nois Escoltes dels Països Catalans (NINE) dels Minyons de Muntanya­Boy Scouts de Catalunya. El 1977 les federacions Guiatge Català i Associació Catalana d'Escoltisme s'unificaren en la Federació Catalana d'Escoltisme i Guiatge, que actualment componen dues associacions: Escoltes Catalans, que aplega els agrupaments escoltes laics, i Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya, la més gran, que aplega els agrupaments escoltes confessionals catòlics. Ambdues són coeducatives i tenen en conjunt (1996) uns 19 000 membres, distribuïts en 190 agrupaments. Mitjançant una estructura confederal amb l'escoltisme i el guiatge espanyols, la Federació Catalana d'Escoltisme i Guiatge està reconeguda per l'Organització Mundial del Moviment Escolta i per l'Associació Mundial de Noies Guies i de Noies Escoltes. El 1985, l'escoltisme català organitzà a Torrebonica (Vallès Occidental) el camp Eurofolk'85, on participaren 1 500 joves escoltes d'arreu d'Europa. A les Balears, l'escoltisme fou introduït pel dominicà Llorenç Caldentey, que hi organitzà (1914) els Exploradors, visitats el 1929 per Baden-Powell. També n'hi havia un grup a Maó. Extingits després del 1936, renasqueren gràcies a Eladi Homs i Zimmer, antic minyó d'Antoni Batlle, que creà la Unitat Ramon Llull (1956), acollida pels caputxins de Palma de Mallorca. El 1958 la seva muller organitzà les guies. Hom adaptà els estatuts i les normes de l'escoltisme diocesà català, però amb independència de les delegacions diocesanes de Catalunya. El 1977 es fusionaren el Moviment Escolta de Mallorca i el Guiatge de Mallorca en el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, amb 1 300 afiliats repartits en 17 agrupaments (1996). El 1975 es creà l'associació laica Escoltes de Mallorca, que té 250 membres en 3 agrupaments. A Ciutadella (Menorca), Pere Marquès i Llorenç Barber hi reintroduïren les activitats (1962); el matrimoni Juaneda-Seguí hi impulsà el moviment femení, el 1969. A Menorca s'hi reintroduïren les activitats escoltes els anys cinquanta, i en una línia similar a la dels seus homòlegs mallorquins es creà el 1971 la delegació diocesana Escoltes de Menorca, que té 1 000 membres distribuïts en 12 agrupaments. A València funcionà, des del 1958, una delegació diocesana d'escoltisme, més endavant anomenada Moviment Escolta de València, i el 1980, a Castelló, fou creada a partir de tres agrupaments la delegació diocesana d'escoltisme Scouts de Castelló. Juntament amb Scouts d'Alacant, fundats el 1986, formen la Federació d'Escoltisme Valencià, amb 8 000 afiliats distribuïts en 100 agrupaments arreu del País Valencià. Així com l'escoltisme del Principat té un status diferenciat en el conjunt de l'Estat, l'escoltisme del País Valencià i de les illes Balears està integrat en les federacions estatals, malgrat que mantenen lligams amb l'escoltisme del Principat.

Església
Comunitat dels seguidors de Crist. El mot grec (ekklhsia) o el llatí (ecclesia), que ha sobreviscut en les llengües romàniques, síntesi de l'expressió ekklhsia tou Kuriou ('assemblea del Senyor'), tradueix el concepte bíblic qahal Iahvè ('poble de Déu'). El mot, en el Nou Testament, designa la comunitat dels darrers temps, la «resta d'Israel», que confessa Jesús en nom de tot el poble com el Messies esperat. Sovinteja en l'apòstol Pau, el qual el devia aprendre de la comunitat de Jerusalem. Però prengué una extensió nova, per raó de la crida dels pagans a constituir també ells el «poble de Déu», de cara a una nova etapa de la seva història. L'antiga tradició cristiana afirma que l'Església nasqué a la creu, com una nova Eva sortida del costat obert de Crist, i es manifestà el dia de la Pentecosta: per l'Esperit Sant enviat del Pare, l'Església ha estat santificada en la veritat. Constitueix així un misteri, és a dir, una manifestació divina en la història, així com Jesús fou la manifestació del Pare en el temps. Tot i constituir-se hereva de tots els elements de la tradició judaica, tot i viure en la consciència d'ésser el poble de Déu dels darrers temps, la comunitat dels deixebles de Jesucrist portava en germen una constitució nova respecte a la comunitat jueva al si de la qual vivia: l'eucaristia, que actualitza i renova el memorial de la Pasqua jueva, l'elecció dels dotze apòstols, enviats a batejar totes les nacions, i l'anunci salvífic que Jesús és el Senyor i que ha de tornar a la fi dels temps, com a principi de tota confessió de fe. Bé que Jesús hagués anunciat el Regne i proclamat un missatge de justícia i d'amor entre els homes i no pas fet obra directa de legislador, la fundació de l'Església resulta de la fundació, per part d'ell, d'una comunitat de deixebles. Avui els exegetes admeten generalment que la constitució de la comunitat primitiva remunta a la persona i a l'activitat de Jesús. Segons alguns, Jesús mateix no procedí a la institució de l'Església: ell només proclamà la bona nova a les «ovelles perdudes d'Israel», sense anunciar-la als pagans; aquesta extensió de l'anunci, de la qual resultà l'Església, degué ésser una decisió de Pere i dels ancians, que la sancionaren en el concili de Jerusalem (49). Cal admetre, però, amb altres autors, que la consciència messiànica de Jesús és una dada històrica establerta: Jesús volgué reunir entorn d'ell una comunitat messiànica i deixà entreveure un temps nou, des de la seva mort i resurrecció fins a la vinguda del Regne, de reunió dels creients entorn dels apòstols.
L'Església, comunitat dels seguidors de Jesús, és essencialment una i indivisible. Però, pel fet d'ésser constituïda per homes pecadors, ha conegut la divisió. Això ha fet que l'Església, sociològicament, hagi esdevingut «esglésies», i que la mateixa multiplicitat, amb les seves humiliacions temporals i espirituals, hagi resultat un escàndol i una ferida a la unitat catòlica. Tots els atributs que haurien de coincidir en l'autèntica Església: catòlica (universal, per oposició a les sectes i dissidències), ortodoxa (professant la veritable fe), evangèlica (en continuïtat amb l'Evangeli del qual ha sortit), etc, han quedat distribuïts, i han passat a designar alguna església concreta i no l'Església única de Crist. Així, hom acostuma a anomenar catòlica l'Església de Roma, ortodoxa l'Església dependent de Bizanci, evangèlica la sortida de la reforma luterana, etc. Això fa que, a l'Occident catòlic, fer la història de l'Església signifiqui fer la història de l'Església Catòlica, mentre que la història de les altres porcions de l'Església és tractada com a història d'Esglésies particulars, a les quals, però, cal referir-se, per tal de tenir una visió completa i total de l'Església de Jesucrist (Església Catòlica, Esglésies Orientals, Reforma). La qüestió dels membres de l'Església o de la pertinença a ella s'identifica amb la pregunta sobre la seva essència o autorealització. Segons la doctrina del concili II del Vaticà, tot aquell qui actua amb fidelitat a la seva consciència ateny la salvació de Déu en el Crist, tant si és catòlic com si pertany a una altra confessió cristiana, tant si viu segons una altra religió com si no ha arribat encara al coneixement explícit de Déu; d'altra banda, l'Església del Crist, que es realitza plenament en l'Església Catòlica, és necessària perquè els homes se salvin i, segons la tradició, tots els homes hi són cridats. L'Església esdevé, així, la dimensió perceptible (gràcies al sagrament del baptisme i de la comunió de tots els seus membres) de la salvació que Déu ofereix a tots els homes. En la pertinença a l'Església hi ha una gamma molt gran de matisos: des d'una pertinença plena fins a una pertinença implícita (la de l'anomenat actualment «cristià anònim»), passant per una sèrie de possibilitats no gens fàcils de catalogar. L'Església, tot i que és misteri en la seva realitat profunda, és també una societat terrenal, i des d'aquest punt de vista és una institució humana —amb les corresponents febleses i vicissituds històriques—, fal·lible i sempre reformable. Ara: aquests dos aspectes, invisible i visible, de l'Església no poden ésser dissociats sense dissociar també les dues dimensions de la mateixa obra de Crist i sense destruir així l'economia salvadora; oposar, així mateix, una Església, societat humana, jurídica i fal·lible, a una Església, reunió de sants, vivent i espiritual, és desconèixer la coherència de la història de l'Església.

Església Catòlica
Església constituïda institucionalment entorn del papa i que proclama, enfront de la Reforma, d'haver mantingut la successió apostòlica i alhora, enfront de les Esglésies Orientals, la primacia i autoritat de la seu de Roma sobre totes les altres seus apostòliques. La seva història és comuna, durant segles, amb la història de les Esglésies d'Orient i, durant més segles encara, amb les Esglésies sorgides de la Reforma. A partir dels distanciaments mutus la història de cadascuna es particularitza. Però cada Església pot escriure la seva història des dels orígens del cristianisme.

Església Ortodoxa
Conjunt d'esglésies orientals en comunió amb el patriarca de Constantinoble i que, per aquest mateix fet, segueixen el ritu bizantí.

Eslavofilisme
Corrent filosòfico-religiós i patriòtic sorgit al s XIX a Rússia. Antioccidentalista, aquest corrent tenia, en la seva formació, quatre factors determinants: el romanticisme, l'idealisme alemany (especialment Schelling i Hegel), els costums i les tradicions nacionals russos i la mística ortodoxa. Al dualisme entre la raó i la fe i a l'intel·lectualisme dels occidentals els eslavòfils oposaven un integralisme cognoscitiu, en què l'acte del coneixement ha d'ésser un acte vital de tot el subjecte i ha de procedir d'una consciència ecumènica (sobornaja) i mística que es realitza solament en l'Església Ortodoxa. La gnoseologia eslavòfila tenia, doncs, en la sobornost', en la unanimitat de la comunitat de fidels, la seva base. Les figures més importants d'aquest moviment, que han influït la filosofia i la teologia russes posteriors, foren: K.S. Aksakov, I.V. Kirejevskij i, sobretot, A&S. Khom'akov.

Esmena
1. Proposta de modificació en un projecte o proposició de llei en un text parlamentari.
2. Proposta de modificació d'un text legal, d'un dictamen, d'un informe o d'un document semblant.

Espai
Suport de les relacions entre els sistemes físic i humà, objecte de la geografia i d'una branca de l'economia. L'espai geogràfic és fet i evoluciona a partir dels conjunts de relacions, però sempre dins la superfície de la Terra; és canviant i diferenciat i la seva forma exterior és el paisatge. Antigament els geògrafs reduïen l'estudi de l'espai a l'ecumene, però actualment hom eixampla aquest estudi a tot l'espai accessible a l'home, que és tota la superfície de la Terra. Cada punt de l'espai pot ésser localitzat (mitjançant les coordenades, l'altitud i l'emplaçament), i el que importa és la seva situació respecte al conjunt on s'inscriu i amb el qual es relaciona (la posició, que és canviant). Els fets geogràfics són així originals, però llur homogeneïtat permet no solament de classificar-los, sinó fins i tot de sistematitzar i elevar a lleis llurs sistemes de relacions. Així la geografia pren un caràcter morfològic i fa servir la cartografia per a representar i interpretar aquestes relacions que originen l'espai. Des d'un punt de vista descriptiu, primer pas del coneixement geogràfic, l'espai és parcel·lat en zones, regions o àrees, i s'hi introdueix el problema dels límits i l'escala.

Espai Econòmic Europeu
Nom amb el qual és coneguda també la Zona Econòmica Europea.

Espai vital
Superfície necessària perquè un grup, un poble, una nació, etc, puguin viure, segons el que hom consideri com a població òptima i d'acord amb llurs necessitats bàsiques. La política imperialista d'alguns estats ha estat sovint justificada a partir de les exigències de l'espai vital.

Espanya Industrial, L'
Empresa industrial fundada a Madrid el 1847 pels germans igualadins Joan, Pau, Bernat, Jaume, Ignasi, Isidre i Josep Antoni Muntadas i Campeny, amb un capital de cinquanta milions de rals de billó. Sorgida gràcies a l'aranzel proteccionista aleshores vigent, fou la primera societat limitada cotonera de l'estat espanyol. La seva junta de govern inicial era de caràcter centralista, però la societat passà a Barcelona (1851) i hom creà els centres de producció a la ciutat (al carrer de la Riereta) i a Sants (El Vapor Nou, el 1849). La maquinària, anglesa i francesa, movia 41 748 bobines i 1 000 telers. Les seves accions assoliren cotitzacions molt altes a la borsa de Barcelona. El 1854 fou afectada per l'oposició obrera a les selfactines, filadores automàtiques; en l'aldarull, morí un contramestre de filats. El 1860 ocupava 1 170 obrers, però la fam de cotó creada per la guerra de Secessió nord-americana provocà una crisi (1864-68), seguida per la produïda per l'aranzel lliurecanvista de Laureà Figuerola (1869). Foren superades amb una política prudent de dividends anuals baixos, però una nova crisi, el 1880, hi féu necessària una reforma total. L'aranzel proteccionista del 1891 afavorí l'exportació a les darreres colònies espanyoles i provocà un fort augment de producció. Del 1882 al 1924 en fou director Maties Muntadas i Rovira. El 1921, en un atemptat contra el cap de filats, moriren dos col·laboradors d'aquest darrer. El 1931 l'empresa adquirí la fàbrica Filats Mohair SA, de Sabadell, i el 1935 la de Ricard Sada i Moneo, de València. Durant la guerra civil de 1936-39 fou col·lectivitzada. A la postguerra arribà a tenir 2 000 treballadors (1947). L'empresa creà (1943) un equip de futbol del mateix nom, dut pels treballadors, que figurà habitualment en la segona divisió, i el 1956 es transformà en el Club de Futbol Comtal. Després d'una sèrie d'exercicis amb pèrdues, la fàbrica fou liquidada i els terrenys de Sants foren venuts (1969) i convertits en parc municipal (1985).

Espartaquisme
Moviment polític obrer d'extrema esquerra sorgit a Alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Es concretà a l'entorn del Spartakusbund ('Lliga d'Espàrtac'), grup dissident del partit socialdemòcrata alemany davant l'actitud que aquest havia pres de cooperació amb el poder durant la guerra. El nom procedia d'una publicació clandestina, «Spartakusbriefe» ('Lletres d'Espàrtac'), dirigida per Karl Liebknecht. Aquest i Rosa Luxemburg, que hi col·laborava, influïren sobre el desenvolupament del grup, que esdevingué una fracció independent del partit socialdemòcrata (1916) i que passà al partit socialdemòcrata independent (1917). La Revolució Russa d'aquest any dugué els espartaquistes a preconitzar la dictadura del proletariat i la implantació del socialisme a Alemanya. L'espartaquisme prengué nou impuls amb l'esfondrament de la monarquia germànica (1918), i en el congrés del partit (desembre del 1918 ­ gener del 1919) es transformà en el partit comunista alemany, bé que els seus membres continuaren essent anomenats espartaquistes durant un quant temps.

Espartaquistes
Partidaris del moviment polític d'extrema esquerra sorgit a Alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Fou un grup dissident del Partit Socialdemòcrata Alemany davant l'actitud de cooperació amb el poder durant la guerra. La influència de la Revolució Russa dugué els espartaquistes a preconitzar la dictadura del proletariat i la implantació del socialisme a Alemanya.

Especulació
Operació efectuada en previsió d'una modificació en l'estructura de preus, per tal d'obtenir uns guanys extraordinaris. Aquest tipus d'operació, que sempre comporta un risc, és efectuat en el procés de distribució i es distingeix de les operacions ordinàries de compra-venda perquè no respon a la satisfacció de cap necessitat concreta del subjecte. L'especulació ha estat justificada com a element de regulació automàtica de les fluctuacions temporals dels preus, especialment en el cas dels productes agrícoles, malgrat que en molts casos accentua encara més aquestes distorsions i constitueix una maniobra que falseja el joc de l'oferta i la demanda. A la borsa, les operacions especulatives són factors determinants de l'índex de cotitzacions, especialment les compres considerables de certs títols per fer-los pujar artificialment (especulació a l'alça) i les vendes en grans quantitats per desvalorar-los (especulació a la baixa).

Esperança de vida
Perspectiva mitjana de durada de la vida d'una persona. És la mitjana aritmètica dels anys que teòricament, per a cada edat, poden arribar a viure els habitants d'una àrea determinada, tenint en compte la taula de mortalitat. Per a poblacions actuals té sempre el caràcter d'estimació, car caldria preveure com evolucionaran en el futur les taxes de mortalitat per edats. El seu coneixement és d'un gran interès, sobretot per a les companyies d'assegurances. A nivell comparatiu, l'esperança de vida se sol utilitzar, en relació amb els nounats, com a índex sòcio-econòmic molt precís, puix que reflecteix el desenvolupament mèdico-sanitari d'una població. L'esperança de vida és més baixa per a les poblacions pre-industrials i subdesenvolupades (menys de 30 anys) i molt alta per a les desenvolupades (més de 70 anys).

Esperanto
Llengua internacional creada a Polònia (1887) per Ludwik Lejzer Zamenhof com a instrument neutral de comunicació. L'autor, que signava Dr Esperanto (Esperanto = el qui té esperança), l'anomenava simplement llengua internacional; ben aviat, però, el seu pseudònim esdevingué el nom de la llengua. La gramàtica és d'una gran simplicitat i sense excepcions. L'alfabet té 28 lletres de fonètica clarament definida i constant. Tots els polisíl·labs són plans. Un mateix radical pot fer de substantiu, adjectiu, verb o adverbi. Només la desinència caracteritza les parts de l'oració: les terminacions o, a, i, e indiquen, respectivament, substantiu, adjectiu, verb (infinitiu) i adverbi. Substantius i adjectius fan el plural afegint una j a la respectiva vocal final (amb la qual forma els diftongs decreixents oj, aj, pronunciats oi, ai). La desinència n és signe d'acusatiu. Només hi ha un model de conjugació i tots els verbs són regulars, amb 12 desinències invariables: i (infinitiu), as (present), is (passat), os (futur), us (condicional), u (imperatiu-subjuntiu), ant, int, ont (participis actius de present, passat i futur, respectivament), at, it, ot (participis passius). L'article definit és sempre la i no n'hi ha d'indefinit. L'enginyós sistema d'afixos dóna a l'esperanto unes possibilitats il·limitades, puix que permet de compondre diversos mots (algun cop més de quaranta) d'una sola arrel, amb la particularitat, encara, que els afixos tenen valor independent i poden fer d'arrels de nous mots. Així, bé que el vocabulari consti principalment d'arrels internacionals d'origen llatí, grec, germànic i eslau, l'estructura morfològica és més aviat la d'una llengua aglutinant, com les del grup altaic i les ugro-fineses. El 1986 era parlada per uns dotze milions de persones. El diccionari general Plena Ilustrita Vortaro (París, 1970) conté unes 16 000 arrels, que permeten la formació d'uns 160 000 mots. Cal afegir-hi, encara, els dels 163 vocabularis especialitzats. Una acadèmia internacional, l'Akademio de Esperanto, vetlla per la unitat de la llengua i en segueix l'evolució. La producció literària, traduïda i original, és força abundosa. Ultra les grans obres de la literatura universal, hom ha traduït a l'esperanto els tresors literaris de llengües minoritàries, que han assolit així una difusió mundial. Al costat de l'Esperanta Antologio d'obres originals, hi ha una sèrie d'antologies de literatures nacionals, la primera de les quals fou precisament la catalana. L'esperanto és ensenyat a universitats d'arreu del món —dins l'estat espanyol n'hi ha càtedra oficial a La Laguna, Tenerife— i en col·legis i escoles de molts països. Hi ha emissores de ràdio que tenen programes en esperanto (com Varsòvia, Roma, Pequín, Zagreb, Viena, Sofia i, als Països Catalans, València i Sabadell). Hi ha un gran nombre de publicacions periòdiques en esperanto, tant generals com especialitzades. Hi ha hagut nombrosos congressos mundials d'esperanto —el cinquè fou a Barcelona, el 1909—. L'organisme actual més important és la Universala Esperanto-Asocio (Rotterdam).

Espionatge
1. Activitat secreta adreçada a obtenir informació sobre l'organització, l'armament i la indústria bèl·lica i, en general, sobre tot el que fa referència a la capacitat defensiva o ofensiva d'un estat, sia en temps de pau o de guerra. Hom recull i coordina també informació de caire polític, financer, industrial, agrícola, etc, per tal d'obtenir un quadre complet del potencial bèl·lic del país sotmès a l'espionatge. Actualment ha adquirit importància l'espionatge industrial, amb el qual hom intenta d'accedir a la tecnologia secreta d'altres països per tal d'evitar les despeses necessàries en programes d'investigació. La majoria dels països tenen organitzacions d'espionatge, com el Deuxième Bureau a França, l'Intelligence Service a la Gran Bretanya, la Central Intelligence Agency als EUA, la KGB a l'URSS, etc. Les diverses legislacions nacionals dicten diferents sancions al delicte d'espionatge; en temps de pau, tanmateix, hom se sol limitar a l'expulsió de l'espia, mentre que, en temps de guerra, és aplicada generalment la pena de mort; quan l'espia, a més, actua contra la pròpia nació, és tractat com a traïdor. L'anomenada Quarta Convenció de la Haia (1907), que establí les normes jurídiques internacionals respecte a l'espionatge, definí l'espia exclusivament com "l'individu que, obrant clandestinament o sota falsos pretexts, recull o intenta de recollir informació en la zona d'operacions d'un bel·ligerant per comunicar-la a l'altra part", i decidí, així mateix, que la pena corresponent a un presumpte espia no ha d'ésser aplicada sense previ procediment judicial i que, per a ésser acusat de tal, l'espia ha d'ésser descobert en flagrant delicte en el sentit que, si aconseguia de tornar al seu exèrcit i després era fet presoner, hauria d'ésser tractat ja només com a presoner de guerra.
2. Activitat secreta adreçada a obtenir informació sobre el procés de producció d'una empresa. Es desenvolupa especialment en sectors en els quals l'avanç tecnològic requereix una forta investigació. Mitjançant l'espionatge hom s'estalvia la investigació i pot obtenir productes similars a preus inferiors.

Esquerra
Sector d'una assemblea política situat a l'esquerra del president i format tradicionalment pels representants dels partits progressistes. El terme nasqué a França a l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder popular. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència progressista. Usat sovint en plural (esquerres).

Esquerra Catalana
Una de les denominacions aplicades al grup format entorn de Jaume Carner, Ildefons Sunyol, Lluís Domènech i Montaner, Joaquim Lluhí i Rissech, etc, escindit de la Lliga Regionalista arran de l'entrevista de Cambó amb Alfons XIII (abril del 1904). El seu portaveu fou «El Poble Català» (novembre del 1904). Posteriorment, amb membres de la Unió Catalanista i la Unió Republicana, hom creà el Centre Nacionalista Republicà (desembre del 1906).

Esquerra Comunista
Organització comunista afí a l'Oposició Comunista Internacional. Al principi representà solament un canvi de nom de l'Oposició Comunista Espanyola, proposat per la delegació catalana en la seva tercera conferència (març del 1932), però immediatament significà un canvi polític important, que provocà divergències internes i, sobretot, amb la direcció de l'Oposició Internacional i amb Trockij. A la fi del 1932 el nou comitè central escollí Andreu Nin com a secretari general i, també, el comitè executiu, format per Nin, Josep Metge, Molins i Fàbrega, L. Fersen i E. Goñi, que traslladà la seva residència a Barcelona. L'organització s'orientà cap a la creació d'una fracció políticament independent del partit comunista, acusà la direcció internacional de doctrinarisme i es manifestà per la creació d'una Quarta Internacional i per la participació en les organitzacions de masses. No acceptà la consigna internacional d'ingressar en l'organització socialista, però foren partidaris de la tàctica de front únic i del reagrupament de forces, col·laboraren en l' Aliança Obrera i més tard es fusionaren amb el Bloc Obrer i Camperol i formaren el Partit Obrer d'Unificació Marxista (setembre del 1935). La seva organització fou petita, i la seva força sindical, inexistent. Disposà d'òrgans de premsa, com «Comunismo» i «El Soviet».

Esquerra Democràtica de Catalunya
Grup polític de centre reformista creat al Principat a la fi del 1975 per elements procedents, en part, d'Esquerra Republicana, i conegut inicialment com a Partit Liberal Català. Membre de la Internacional Liberal, nacionalista, federalista, arrelà en sectors vinculats a l'empresa mitjana i figurà en el Consell de Forces Polítiques. Integrat en el Pacte Democràtic per Catalunya, obtingué dos escons per als seus principals líders —Ramon Trias i Fargas i Macià Alavedra i Moners— i el 1978 es fusionà amb Convergència Democràtica de Catalunya.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Partit polític del Principat de Catalunya creat a la Conferència d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931 per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català (la Conferència representava uns 16 000 afiliats). La fusió tingué l'origen en el Comitè d'Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d'Intel·ligència Republicana (maig del 1930). Els seus principis polítics foren el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i dels drets de l'home i del ciutadà, la federació amb els altres pobles ibèrics i la socialització de la riquesa; el programa social s'estructurà damunt la llibertat sindical, el dret de vaga i la defensa d'un salari mínim, una jornada màxima de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i retir obrer, escoles de treball, etc. Fou organitzat en seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada província més la de la ciutat de Barcelona); els òrgans de govern eren el congrés nacional i el comitè executiu central, format per tants membres com federacions, més el secretari general. Inicialment l'executiu restà format per Francesc Macià i Jaume Aiguader (Estat Català), Joan Lluhí i Vallescà ("L'Opinió") i Lluís Companys i Marcel·lí Domingo (Partit Republicà Català), el qual se separà del partit pel gener del 1932; uns altres membres foren Pere Comas, Joan Casanovas, Ricard Palacín, Miquel Santaló, etc. "L'Opinió" n'esdevingué l'òrgan, i l'èxit electoral de l'abril del 1931 i la proclamació de la República li donaren l'hegemonia política a Catalunya. El partit disposà aviat d'altres diaris ("La Humanitat", a Barcelona; "La Jornada", a Lleida; "L'Autonomista", a Girona; "El Poble", a Sabadell; "L'Acció", a Terrassa; etc) i revistes ("Esquerra", a Olot; "La Fornal", al Vendrell; etc). Al segon congrés (juny del 1933), amb més de 68 000 afiliats, a l'executiu figuraven Macià, Companys, Pere Mestres, Joaquim Llorens, Joaquim Dardalló, etc. Hom hi ratificà l'expulsió de diversos membres del grup de "L'Opinió" (Joan Lluhí, Antoni Xirau, Joan Casanelles, Josep Tarradellas, etc) que refusaven l'excessiva influència d'Estat Català i que formaren (a l'octubre) el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Fins a la fi del 1933 fou secundat per la Unió de Rabassaires. En ésser nomenat Companys president de la Generalitat (gener del 1934), hom formà un consell de coalició i la tendència més ultranacionalista i autoritària (Ventura Gassol, Dencàs, Badia, Aiguader, etc) s'enfrontà amb la republicana, democràtica i catalanista (Companys, Carles Pi i Sunyer, Santaló, Aragay, etc), aliada amb els sectors obreristes (Martí Barrera). Es formà un nou executiu amb Casanovas, Gassol, Manuel Galès, Samuel Morera i Pere Valldoriola, amb Joan Tauler de secretari. El Sis d'Octubre significà el predomini de la tendència republicano-catalanista. Pel febrer del 1936 retornà la majoria de membres del grup de "L'Opinió". Iniciada ja la guerra civil, el partit es reestructurà (novembre del 1936) amb la creació d'un secretariat format per Joan Tauler, Amadeu Aragay, Pere Ferrer i Batlles i Joan Sauret. Durant tota la guerra el partit detingué la presidència de la Generalitat, les conselleries primera (Casanovas i Tarradellas), de governació i, des del setembre del 1936, la de finances (Tarradellas). Des del gener del 1939 mantingué a l'exili les institucions de la Generalitat i del Parlament, detingué la presidència de la Generalitat (Josep Irla i, des de 1954, Josep Tarradellas) i reprengué l'edició, bé que irregular, de "La Humanitat", a París i a Mèxic. Present clandestinament a Catalunya des del 1944, el 1974 es reorganitzà integrant-se a l'Assemblea de Catalunya i al Consell de Forces Polítiques. Després d'alguns conats d'entesa amb els socialdemòcrates de J.Pallach, i havent perdut el grup de J.Andreu i Abelló —que passà al PSC-Congrés—, ERC es configurà des del 1976, sota la direcció d'Heribert Barrera, com una alternativa de centre-esquerra no dogmàtica, republicana i federalista, donà suport al president Tarradellas i obtingué 2, 3 i 3 parlamentaris, respectivament, en les legislatives dels anys 1977, 1979 i 1982. Vers el 1977 rebé incorporacions de signe liberal (J.M.Pi-Sunyer, J.Hortalà, Jaume Carner) i nacionalista (una part del FNC). El 1980, amb 14 diputats al Parlament català prestà suport al govern Pujol, mentre es distanciava dels socialistes. En les autonòmiques del 1984 —5 diputats— el seu electorat minvà. L'accés de Joan Hortalà a la secretaria general (1987) no millorà els resultats en les successives eleccions autonòmiques (1988) i generals (1989). Aquest any, Àngel Colom, amb el suport que li donà la incorporació d'un sector de la Crida a la Solidaritat i de l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, substituí Hortalà en el càrrec i inicià una línia més radical, amb l'independentisme com a eix vertebrador del programa del partit, abandonant el federalisme i amb la projecció a tots els Països Catalans. En les eleccions autonòmiques del 1992, Esquerra Republicana es convertí en la tercera força catalana, amb 11 escons, posició que perdé en les eleccions del 1995, tot i aconseguir dos escons més, i que recuperà el 1999. En les eleccions generals del 1993, el 1996 i el 1999 obtingué un escó al Congrés de Diputats. La creixent contestació al lideratge de Colom des del 1995 provocà una crisi que desembocà en una escissió encapçalada pel mateix Colom i en l'elecció de Josep Lluís Carod-Rovira i Jordi Carbonell com a secretari general i president del partit, respectivament. En l'àmbit europeu, Esquerra Republicana formà, amb Eusko Alkartasuna i el Partido Nacionalista Galego, la coalició Europa dels Pobles, formació amb representació al Parlament Europeu el 1987 i el 1999. El 1998 Josep Lluís Carod-Rovira és reelegit secretari general del partit.

Esquirol
Obrer que, quan els seus companys es declaren en vaga, continua treballant o reemplaça un obrer en vaga. Sembla que el nom deriva dels teixidors de l'Esquirol que reemplaçaren, durant la vaga del 1855, els obrers de Manlleu.

Estabilitat
Situació d'un sistema econòmic en el qual les condicions d'equilibri són consistents. L'anàlisi de les condicions formals necessàries perquè un model d'equilibri general competitiu pugui ésser considerat estable ha estat efectuada modernament per Hicks i Samuelson.

Estabilització
Aplicació de mesures de política econòmica per evitar desajusts greus de les magnituds econòmiques. Després de la Segona Guerra Mundial la majoria dels governs han hagut d'aplicar plans amplis d'estabilització per a frenar els processos d'inflació i deflació acumulatius inherents al desenvolupament. Bé que les mesures més sovint aplicades són les de tipus monetari, hom pot exercir també controls; directes, sobre la inversió, el consum, l'ocupació, el comerç amb l'exterior; fiscals, etc, per a superar els desequilibris tant per excés com per defecte.

Establishment
Bloc de forces polítiques i econòmiques que controlen el poder d'un Estat.

Estació espacial
Giny espacial de concepció modular, situat en òrbita permanent, destinat a l'experimentació en condicions de baixa gravetat i durant períodes prolongats. Les estacions espacials que han d'ésser operatives cap a la fi del s XX han estat desenvolupades a partir de l'experiència de les estacions orbitals Sal'ut (soviètiques) i Skylab (nord-americana) permanents i del laboratori reutilitzable Spacelab (fruit de la col·laboració ESA-NASA). Els components del sistema modular són concebuts a fi d'ésser transportats mitjançant coets o llançadores espacials.

Estakhanovisme (veure Stakhanovisme)

Estalvi
Part de la renda d'un país, en un exercici econòmic, no despesa en consum. Aquesta part de la renda, malgrat haver estat distribuïda a les famílies (en forma de sous, interessos, beneficis, etc) o a l'estat (com a imposts) per l'aparell productiu d'un país, no hi retorna en forma de despeses de béns i serveis. Les empreses tampoc no distribueixen a les famílies i a l'estat la totalitat dels ingressos obtinguts. L'estalvi pot ésser, doncs, de caràcter privat, quan el fan les empreses o les famílies, o públic, si prové de la renda no despesa per l'estat. El sistema financer posa a disposició de les empreses els estalvis per a dur a terme l'acumulació. Una part de l'estalvi, que surt definitivament de la circulació econòmica, constitueix l'anomenat tresorejament; per això, l'estalvi pròpiament dit es redueix només als ingressos no consumits que retornen al sistema de producció com a demanda de béns d'inversió. Ara bé, els plans dels estalviadors poden no coincidir amb els plans dels inversors. Així, pot succeir que els recursos alliberats a través de l'estalvi siguin insuficients per a l'acumulació planejada o, a la inversa, que un excés de recursos no consumits tampoc no vulgui ésser aprofitat per a l'acumulació; és a dir, els consumidors de béns i serveis poden demanar més del que les empreses han pensat produir, o bé poden estalviar més que els inversors no han decidit d'invertir. Aquesta tensió porta, en el primer cas, a una puja de preus (car el consum no pot créixer realment perquè no s'han produït més béns de consum), i en aquest sentit hom obliga els consumidors a estalviar (estalvi forçós); en el segon cas, quan l'estalvi és superior a la inversió planejada, resten béns per vendre, i les empreses han de dur a terme, de fet, una acumulació d'estocs superior a la que tenien inicialment planejada.

Estament
A l'antic règim, grup social amb una certa base jurídica i dotat d'esperit corporatiu, no tan impermeable com la casta, però que implicava l'existència d'unes normes per a entrar-hi o sortir-ne; mà. La posició econòmica podia ésser molt variable i no constituïa cap criteri de distinció. El terme era aplicat pròpiament a les diferents classes de les ciutats o viles, però també, per extensió, a altres grups socials no exclusivament ciutadans, com els militars i els eclesiàstics, que tenien, com a tals, representació a les corts i que eren considerats estaments privilegiats. L'estament ciutadà o superior, integrat pels ciutadans o burgesos honrats, monopolitzà, des del s XIII i fins al s XV, els governs municipals; el 1479, a Barcelona, tendí a tancar-se, i el 1510 els seus membres obtingueren el privilegi militar -com el de València el 1420-, però continuaren formant part del braç reial. A partir de mitjan s XV els estaments inferiors (l'estament dels mercaders, l'estament dels artistes i l'estament dels menestrals) anaren prenent consciència de llur força. A Barcelona constituïren el Sindicat dels Tres Estaments, i aconseguiren d'entrar a formar part del govern municipal (1455) i d'ésser nomenats com a síndics de la ciutat a les corts (1460). Els artistes havien aconseguit, a més, de constituir-se en estament independent dels menestrals. Buscaires (la Busca) en llur majoria, trobaren la forta oposició de la Biga, integrada bàsicament per l'estament ciutadà, oposició que desembocà finalment en la guerra contra Joan II. La pertinença a l'estament varià amb el temps, puix que alguns oficis aconseguiren de pujar de categoria, per tal de fruir de més privilegis, de major consideració social i per tenir accés a nous càrrecs públics, tendència que les ordinacions municipals no aconseguiren de frenar. A partir de la segona meitat del s XVI la distinció entre els estaments tendí a desaparèixer, sobretot després de la supressió de les corts pels decrets de Nova Planta i la reivindicació de les arts mecàniques. Al s XIX les classes socials, amb un fonament econòmico-professional, aparegueren després de la ruïna de la societat estamentària.
A l'època feudal, hi havia tres ordres o estaments: els oratores (el clergat, que resaven i asseguraven la protecció divina), els bellatores (la noblesa, que combatien i asseguraven la protecció terrenal) i els laboratores (la resta de la població, que produïen tot el necessari per a la societat).

Estancament
Situació en la qual el creixement del producte total o per habitant és molt petit, inexistent o negatiu. Pot afectar una indústria, un sector o una economia considerada globalment. En aquest darrer cas, hom pot parlar de diferents situacions d'estancament. Així, el que es dóna entre diferents fases del cicle econòmic en les economies industrials. Un altre és l'estancament en països pobres i subdesenvolupats, on l'escassetat de mitjans de producció i una organització econòmica i social tradicional mantenen l'economia estabilitzada en baixos nivells de renda. L'estancament pot provenir també de causes externes al sistema econòmic, com és ara guerres o inestabilitat política. Finalment, i de plena vigència a la dècada dels vuitanta en els països industrials, la causa de l'estancament pot trobar-se en una acusada pèrdua de l'esperit empresarial.

Estandardització
Mot derivat de la parula anglesa standard, que vol dir estendard o bandera. Com que les banderes tenen sempre unes mides exactament en la relació dels seus components, "estàndard" ha passat a voler dir tipus, model o norma. En economia, és l'especificació de les característiques d'un producte per facilitar-ne la fabricació en sèrie, la qual cosa representa una disminució de la variabilitat de mides o de tipus, tal com s'esdevenia en la producció artesanal.

Estat
Formació social històrica, organitzada com a unitat política amb característiques pròpies. L'estat, com a formació social, és una estructura d'elements que pertanyen a unitats polítiques anteriors a ell i d'elements de nova creació. Durant segles, la monarquia (la seva institució central i creadora) mantingué els trets teocràtics del despotisme oriental i del papat, el cesarisme romà i la dominació patrimonial del feudalisme, de la mateixa manera que la tradició estamental, corporativa i municipal de l'edat mitjana limità extraordinàriament (sobretot a la Península Ibèrica) el poder dels monarques absoluts, i s'arribaren fins i tot a constituir petits estats republicans en diverses ciutats europees d'una gran potència mercantil i militar. Les transformacions econòmiques pròpies de l'ascens social i polític de la burgesia fortificaren l'aparell de govern de l'estat, i així s'equilibrà el poder de la monarquia i es reduí el d'origen medieval mitjançant la progressiva distribució de funcions polítiques entre òrgans col·legiats estables (parlament, govern, tribunals). La població del territori estatal assolí, particularment entre els sectors il·lustrats i propietaris, consciència de comunitat política, és a dir, de societat civil amb poder d'autogovernar-se per tal d'aconseguir un bé comú o un interès general capaç d'equilibrar els interessos econòmico-socials oposats. Les lluites contra el nou despotisme dels monarques i la defensa del territori enfront de les invasions estrangeres vincularen, a la fi del s XVIII i al començament del XIX, la població a la idea de nació com a símbol de la comunitat política de l'estat. La burgesia s'apropià aquesta consciència nacional separant el sentiment de la idea, excitant el primer entre les masses pels seus fins d'expansió nacionalista i imperialista, tot utilitzant la segona per a una justificació de la representació política, que li permetés de monopolitzar el poder de govern de l'aparell estatal en nom de tota la població, mitjançant el sufragi restringit i un parlament oligàrquic, concebut aquest com a expressió de la sobirania nacional. Durant el s XIX i al començament del XX, es consolidà la identificació entre el principi estatal i el nacional gràcies a la política imperialista de les burgesies nacionals i la lluita democràtica de les classes populars a favor del sufragi universal i de la participació en les tasques de govern. L'anomenat «principi de les nacionalitats», que exigeix la constitució de la unitat política estatal per part dels pobles amb personalitat «cultural» o «nacional», apareix estretament lligat a la concepció democràtica de la «voluntat nacional», sobirana, i acaba per fondre la causa de la nacionalitat històrica i cultural amb la de l'estat nacional, entès com a expressió jurídica i política d'una societat democràtica d'homes iguals i lliures, que tendeix a dissoldre els conflictes que sorgeixen en el seu si en l'ideal superior d'una pàtria comuna.
La crítica marxista ha denunciat la fal·làcia burgesa d'un estat nacional al servei de tota la societat i representant d'ella, però enfront de la concepció anarquista que pretén l'abolició de tot poder polític institucionalitzat i, per tant, el de l'estat, el marxisme accepta la radical ambigüitat estatal i distingeix entre l'aspecte organitzador tècnic de l'administració de l'estat i el poder repressiu que aquest desenvolupa en mans de la classe dominant. La construcció del socialisme comporta el canvi de mans del poder repressiu estatal (dictadura del proletariat), però la fase superior del comunisme implicaria l'extinció de l'estat quant a poder de dominació, tot mantenint-se els elements tècnico-organitzadors de l'administració. La confusió entre estat i administració és, en realitat, un atavisme històric de la primitiva fase monàrquica del sistema estatal. La unitat política s'identificà amb la uniformitat i el centralisme unificat, i s'expressà amb la liquidació de les institucions jurídiques tradicionals, les autonomies regionals i locals i la imposició d'una llengua i una cultura exteriors a les poblacions englobades en el poder territorial del monarca. El federalisme intentà de resoldre la contradicció entre la unitat de l'estat i la pluralitat social, mitjançant la tècnica jurídica de la distribució territorial de competències de l'estat segons els principis liberals i democràtics, de limitar constitucionalment el poder governamental a favor de la representació popular i dels diversos sectors regionals de l'organització política. No és estrany que en alguns estats -com a l'espanyol, on a aquesta confusió s'unia la més primitiva encara d'estat i monarquia, i àdhuc a la de monarquia i oligarquia dominant (incapaç de promoure la integració nacional-popular en l'estat)- la població més combativa acabés unint, a la fi del s XIX, la lluita liberal-democràtica i la reforma social amb la causa republicana i federal, i que aquesta tradició fos recollida per les forces marxistes revolucionàries en el quart decenni d'aquest segle, principalment a Catalunya.

Estat Català
1. Moviment polític del Principat, de caràcter separatista, fundat per Francesc Macià el 18 de juliol de 1922 en un acte que tingué lloc al CADCI, amb la finalitat de proclamar la República Catalana. Aviat rebé el suport de la Federació de Clubs Separatistes, creada a Cuba. Macià i un grup d'oradors recorregueren Catalunya i organitzaren una xarxa de grups locals amb l'ajut del periòdic quinzenal «Estat Català», dirigit pel mateix Macià, amb un cos de redacció format per Domènec Soler, Lluís Marsans i Daniel Cardona, amb Manuel Pagès d'administrador. El moviment donà suport a Rovira i Virgili a les eleccions de l'abril del 1923 i dirigí l'agitació de l'onze de setembre del mateix any. A l'adveniment de la Dictadura i en exiliar-se Macià, restà al Principat un directori clandestí, i el secretariat restà format a Perpinyà i després a París per Macià, Antoni Puch i Ernest Dalmau. Fracassat el front comú amb Acció Catalana, participà en el Comitè d'Acció de la Lliure Aliança (gener del 1925) i en el Comitè Revolucionari de París. Emeté l'Emprèstit Pau Claris, avalat per Macià, en nom del futur govern de Catalunya. El grup dissident La Bandera Negra organitzà l'atemptat contra Alfons XIII conegut per complot de Garraf. Macià i Josep Carner i Ribalta anaren a Moscou, però en no obtenir l'ajut del Komintern organitzaren la fracassada insurrecció de Prats de Molló amb les soles forces d'Estat Català (novembre del 1926). En partir Macià i Ventura Gassol cap a l'Amèrica Llatina, on participaren (a l'Havana) en l'assemblea separatista de l'octubre del 1928 i en la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, els dirigents del moviment que restaren al Principat (Ramis, Bordàs i de la Cuesta, Ramon Fabregat i Martí Vilanova) no acceptaren el canvi de nom. En no activar-se l'organització americana, es formà un comitè provisional presidit per Macià, amb Vilanova i Fabregat per a Europa, Josep Marlès per a Amèrica del Nord i Gassol i Ramis en absència dels delegats d'Amèrica del Sud. Instal·lat Macià a Brussel·les, hom reprengué els contactes amb el directori de l'interior presidit per Jaume Aiguader. A la caiguda de la Dictadura pogueren retornar al Principat Macià, Gassol i altres dirigents, i els processats pel complot de Garraf foren indultats. Estat Català participà en el pacte de Sant Sebastià (agost del 1930) i fou un dels partits que passà a formar part de l'Esquerra Republicana de Catalunya, tot i que alguns elements (Jaume Compte) es negaren a seguir aquest partit i formaren Estat Català — Partit Proletari, i d'altres (Josep Casals), ja proclamada la República, constituïren el Partit Nacionalista Català, (1932) i més tard una nova organització anomenada també Estat Català.
2. Partit polític del Principat sorgit pel juny de 1936 de la fusió del Partit Nacionalista Català, algun sector de les Joventuts d'Esquerra Republicana i el grup Nosaltres Sols, sota la direcció de Josep Dencàs i, més tard, de Joan Torres i Picart, expulsat per la conjura de novembre del 1936. Els seus òrgans de premsa foren «Estat Català», «Diari de Barcelona» (juliol del 1936 ­ juliol del 1937), «Estat Català» (1937) de Reus, etc. Integrat en el Front Nacional de Catalunya el 1939, els seus militants participaren en tasques resistents fins que, en esdevenir el FNC un partit, Estat Català es reorganitzà entorn de Salvador Bartoli i Guiu, entre d'altres, i mantingué una notable activitat clandestina en l'etapa 1945-60, participant en diversos organismes unitaris de l'exili i l'interior. Reaparegué a Barcelona el 1976 i, havent superat la dissidència d'un sector «ortodox», s'ha definit com a independentista dels Països Catalans, liberal i interclassista, i tendeix a donar suport a partits nacionalistes com ERC o CDC. Dirigit per Josep Planchart i Ramon Rius, manté una presència testimonial.

Estat Català-Partit Proletari
Partit polític del Principat originat (1932) per un dels sectors d'Estat Català que no ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya, amb un programa social més esquerrà. Els seus dirigents foren Jaume Compte, Ramon Fabregat, Pere Aznar, Artur Cussó, etc, i pel gener del 1934 es convertí en el Partit Català Proletari. El seu òrgan de premsa fou «L'insurgent» (1932).

Estat d'excepció
A l'estat espanyol, supòsit d'estat de crisi previst en la Constitució que permet la modificació transitòria del règim constitucional ordinari. És declarat pel govern, amb autorització prèvia del Congrés dels Diputats, per a combatre alteracions de l'ordre públic que posen en perill el lliure exercici dels drets i les llibertats dels ciutadans, el funcionament de les institucions democràtiques o els serveis públics essencials. L'estat d'excepció faculta els poders públics a prendre diverses mesures extraordinàries, com és ara la suspenció de determinats drets dels ciutadans.

Estat de benestar
Tipus d'actuació estatal destinada a produir béns i serveis no rendibles per al sector privat. A partir de la teoria general del benestar són extretes una sèrie d'implicacions operatives que remarquen sobretot la possibilitat -sigui objectiva o valorativa- que l'estat garanteixi a tots els ciutadans uns nivells mínims de percepcions directes de llur treball, i especialment de serveis públics, assistencials i de previsió social. A la Gran Bretanya, pels volts de la Segona Guerra Mundial, s'estengué àmpliament aquesta filosofia econòmica, que restà plasmada, per exemple, amb el moviment portat per William Henry Beveridge al si del laborisme; els països escandinaus gaudiren també de la seva implantació capdavantera, i, així mateix, el New Deal nord-americà correspon als esquemes teòrics de l'estat del benestar. Pel que fa al finançament de la despesa pública adreçada a aquests fins, hom insisteix en l'exigència que es faci per imposició directa progressiva -personal o empresarial-, únic camí per a obtenir una veritable redistribució, la qual cosa és un objectiu central dins la doctrina de l'estat del benestar; les conquestes en el camp de la previsió social en són un altre objectiu instrumental bàsic.

Estat de guerra
Situació d'excepció decretada pel govern d'un estat, que transmet a l'autoritat militar els poders relatius al manteniment de l'ordre públic i substitueix la jurisdicció ordinària per la jurisdicció militar. La constitució espanyola del 1978 no preveu aquesta situació d'excepció.

Estat de prevenció
A l'estat espanyol (abans de la llei d'ordre públic del 1959), situació anormal declarada pel govern com a conseqüència d'una alteració de l'ordre públic i que justificava l'adopció de mesures repressives superiors a les de règim normal, sense una suspensió de les garanties.

Estat de setge
1. Potestat d'un govern consistent a suspendre totalment o parcialment les garanties jurídiques de la ciutadania.
2. Estat de crisi previst en l'ordenament espanyol que permet l'alteració transitòria del règim constitucional ordinari. Declarat per la majoria absoluta del Congrés dels Diputats, a proposta del govern, per fer front a insurreccions o actes de força contra la sobirania o la independència d'Espanya, la seva integritat territorial o l'ordenament constitucional, permet la suspensió de determinats drets i llibertats dels ciutadans i possibilita un especial protagonisme de l'autoritat militar.

Estat policia
Estat que reconeix els drets civils dels individus però els nega els drets polítics.

Estat totalitari (veure Totalitarisme)

Estatisme
Teoria política que propugna que l'estat realitzi i determini les reformes socials necessàries. Bismarck i els economistes de càtedra foren els iniciadors d'aquesta teoria, que també rep el nom de socialisme d'estat i té per objecte combatre el socialisme.

Estatització
Procés pel qual l'estat passa a gestionar directament una activitat econòmica, social, etc, fins aleshores a les mans de la iniciativa privada.

Estatocràcia
Poder polític, social o econòmic, caracteritzat per l'immobilisme o la manca de dinamisme.

Estats generals
Durant la monarquia francesa, assemblea dels tres estaments (noblesa, clergat i tercer estat) i de totes les províncies convocada pel rei per obtenir subsidis extraordinaris i assegurar la unitat al seu entorn. Els electors formulaven prèviament unes peticions (cahiers de doléances) que lliuraven a llurs representants, però l'assemblea no prenia decisions. El 1302 Felip el Bell reuní els primers estats generals i de nou foren reunits algunes vegades al llarg dels ss XIV-XVI. El 1614 els reuní la regent Maria de Mèdici, i el 1789 Lluís XVI, a proposta de Necker, amb un nombre més gran de membres del tercer estat que el dels altres dos estaments junts. Reunits a Versalles (maig del 1789), el tercer estat refusà el vot per estaments i exigí el vot individual. La negativa reial motivà que el tercer estat es proclamés en Assemblea Nacional i més tard en Constituent.

Estatut
1. Llei, ordenament jurídic.
2. Règim jurídic al qual es troben sotmeses les persones i les coses amb relació a la nacionalitat i al territori. Aquest comprèn: l'estatut formal, que es refereix a les solemnitats dels actes i els contractes; l'estatut personal, que es refereix als drets de la personalitat i de la família i a l'estat, la condició i la capacitat civil de les persones; i l'estatut real, que es refereix als béns immobles. El sistema estatutari, com a mètode de resoldre els conflictes de lleis entre estats, fou elaborat pels juristes medievals i fou seguit fins a la darreria del s XVIII. A l'estat espanyol, encara que sense emprar aquesta denominació, la doctrina de l'estatut inspirà les regles del codi civil en matèria de conflictes legislatius internacionals i, també, interregionals. La compilació del dret català disposa que els efectes dels estatuts personal, real i formal a Catalunya i per als catalans es regiran per les normes del codi civil i les disposicions concordants.
3. Conjunt de disposicions que tenen força de llei per a l'organització i el govern d'un cos, d'una col·lectivitat. Usat sovint en plural (estatuts).
4. Règim jurídic al qual se sotmet un ens territorial, una activitat o una organització professional.

Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer. La Constitució del 1978 establí dues vies d'accés a l'autonomia. Catalunya, Galícia, el País Basc i Andalusia hi accediren a través de l'article 151, que obligava a sotmetre a referèndum el text estatutari; la resta de les comunitats autònomes obtingueren l'autonomia per l'article 143, via que no obligava a sotmetre a referèndum l'estatut però que rebaixava el nivell d'autogovern de la comunitat. L'aprovació dels diferents estatuts es realitzà segons l'ordre següent: el País Basc i Catalunya l'any 1979, Galícia l'any 1981, Andalusia, Astúries, Cantàbria, la Rioja, el País Valencià, Múrcia, Aragó, Castella-la Manxa, Canàries i Navarra, que té un règim especial, l'any 1982, i les Balears, Extremadura, Madrid i Castella i Lleó l'any 1983.

Estatut d'Autonomia de Catalunya
Projecte d'estatut autonòmic aprovat pels diputats de la Mancomunitat de Catalunya i els parlamentaris catalans reunits en assemblea constituent el 25 de gener de 1918. S'hi adherí, el 26 de gener, l'Assemblea de Municipis del Principat. Era l'adaptació d'unes bases d'autonomia que el govern espanyol i el congrés rebutjaren. La retirada dels diputats catalans del parlament i la creació pel govern d'una comissió extraparlamentària encarregada d'elaborar un projecte d'autonomia de Catalunya havia provocat per part catalana, a proposta de Marcel·lí Domingo, la redacció de l'Estatut. Constituí un precedent de l'Estatut de Catalunya del 1932.

Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979
Llei orgànica promulgada el 18 de setembre de 1979 que atorga a Catalunya un règim d'autonomia. La Constitució del 1978 fou el marc legal en què s'inscriví l'Estatut, recollint l'àmplia reivindicació a l'autogovern. Al juliol del 1978, els parlamentaris catalans aprovaren una comissió —comissió dels vint— encarregada de redactar l'Estatut i, constituïda en ponència el 2 d'agost, començà el mes següent a redactar l'Estatut, anomenat popularment Estatut de Sau pel lloc on es reuniren. El projecte d'estatut fou aprovat en sessió solemne per tots els diputats i senadors elegits a les circumscripcions electorals de Catalunya a la seu del Parlament de Catalunya el dia 29 de desembre de 1978, presidida per Josep Tarradellas i Joan, president de la Generalitat Provisional. El resultat de la votació, de la qual eren absents quatre diputats, fou de 58 vots favorables i una abstenció. Després de les eleccions generals del març del 1979 el projecte fou examinat per la Comissió Constitucional, a la qual assistia una delegació de l'Assemblea de Parlamentaris de Catalunya, i es determinà, de comú acord, la seva formulació definitiva, sotmesa a referèndum a Catalunya el 25 d'octubre de 1979. Amb una participació del 60,5%, el 88,1% de vots afirmatius, el 7,8% de negatius, el 3,5% en blanc i el 0,5% nuls, el text fou ratificat pels plens del Congrés dels Diputats (29 de novembre) i del Senat (12 de desembre) i sancionat i promulgat uns dies més tard pel rei Joan Carles I.
L'Estatut defineix Catalunya com a nacionalitat que per tal d'accedir al seu autogovern es constitueix en comunitat autònoma, i configura la Generalitat com la institució en què s'organitza políticament l'autogovern. La Generalitat és integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu. El Parlament, elegit per a un termini de quatre anys per sufragi universal i d'acord amb un sistema de representació proporcional, representa el poble de Catalunya i exerceix la potestat legislativa, aprova els pressuposts i impulsa i controla l'acció política i de govern. El President de la Generalitat, elegit pel Parlament d'entre els seus membres i nomenat pel rei, dirigeix i coordina l'acció del Consell Executiu o Govern i ostenta la més alta representació de la Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. El Consell Executiu o Govern és l'òrgan col·legiat de govern amb funcions executives i administratives. L'estatut delimita com a competències exclusives, entre d'altres, les de cultura, turisme i urbanisme. Hom també té competències compartides o concurrents amb l'administració de l'estat, que en fixa les directrius bàsiques. També correspon a la Generalitat l'execució de la legislació de l'estat en diverses matèries. A més, l'Estatut atorga a la Generalitat la competència plena en matèria d'ensenyament (regulació i administració) i preveu la transferència o delegació de competències no assumides pel mateix Estatut. Per tal que el desenvolupament de l'Estatut es realitzi amb rigor, hom creà un organisme a propòsit. Aquest mateix organisme és l'encarregat de dictaminar si procedeix o no presentar recurs d'inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional de l'estat. Per altra part, l'Estatut determina que el català és la llengua pròpia de Catalunya i, juntament amb el castellà, l'idioma oficial del Principat, i que correspon a la Generalitat garantir l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes així com prendre les mesures necessàries per tal d'assegurar llur coneixement i crear les condicions que permetin d'arribar a llur igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya. Així mateix disposa que la parla aranesa serà objecte d'ensenyament i d'especial respecte i protecció, que la Generalitat estructurarà la seva organització territorial en municipis i comarques i que podrà crear demarcacions supracomarcals, tot mantenint, però, l'organització de la província com a entitat local i com a divisió territorial per a l'acompliment de les activitats de l'estat. A la vegada, estableix que el dret català és aplicable en el territori de Catalunya amb preferència a qualsevol altre; que la Generalitat pot establir convenis i acords de cooperació amb altres comunitats autònomes; que d'acord amb el determini la junta de seguretat formada per un nombre igual de representants del govern de l'estat i de la Generalitat pot crear i mantenir una policia autonòmica, com també una premsa, ràdio i televisió pròpies; que l'òrgan jurisdiccional en què ha de culminar l'organització judicial en l'àmbit territorial de Catalunya és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Estatut d'Autonomia de Galícia del 1938
Llei d'autonomia atorgada a Galícia per la República Espanyola l'1 de febrer de 1938 en sessió de corts celebrada a Montserrat. En foren avantprojecte les «Bases per a l'Estatut de Galícia», elaborades per la Federació Republicana Gallega (maig del 1931), i el projecte definitiu sortí d'una assemblea regional dels ajuntaments reunida a Santiago de Compostel·la pel juliol del 1932 i fou ratificat per plebiscit pel juny del 1936, després que els principals grups galleguistes s'uniren amb la Izquierda Republicana. L'estatut, però, no arribà a tenir vigència.

Estatut d'Autonomia de Galícia del 1981
Llei orgànica promulgada el 28 d'abril de 1981 que atorga a Galícia un règim d'autonomia. Al juliol del 1978, Antonio Rosón, president de la Xunta de Galícia i membre d'UCD vinculat al galleguisme històric, convocà els parlamentaris per tal d'elaborar un projecte d'estatut. La comissió redactora formada per vuit representants d'UCD, dos del PSOE, dos d'AP, un del PCG i tres extraparlamentaris presentà a Rosón per l'abril de l'any següent un text consensuat. Al juny del 1979 el plenari de la Xunta elegí president José Quiroga en substitució de Rosón, la qual cosa representà el triomf dins la UCD del corrent no galleguista i la revisió de plantejaments del projecte d'estatut. Així, al mateix juny l'assemblea de parlamentaris de Galícia aprovà un altre projecte, estatuari elaborat per nou membres d'UCD, PSOE i AP. Aquest projecte, no acceptat per l'esquerra nacionalista, anà a parar a la ponència mixta comissió constitucional del Congrés-assemblea de parlamentaris de Galícia, per tal de determinar de comú acord una formulació definitiva. Després d'una etapa de confusions i discrepàncies centrades en la racionalització de l'autonomia gallega proposada per la UCD estatal que significa buidar de contingut l'autonomia, i després de nombroses mobilitzacions populars, s'arribà a un acord entre els diferents sectors de la UCD i hom aprovà definitivament la redacció de l'estatut. Els partits polítics que defensaven aquest projecte amb vista al referèndum foren UCD, PSOE, CD, PCG i PG; els que s'hi oposaven foren BNPG-PSG i diversos grups de l'extrema esquerra i extrema dreta extraparlamentaris. Realitzat el referèndum el 21 de desembre de 1980, foren obtinguts els següents resultats: 71% de vots afirmatius, 20,9 de vots negatius, 5,4 de vots en blanc, i 2,7 de nuls, amb una abstenció del 73,8%. L'Estatut entrà en vigor el 18 de maig de 1981.
L'Estatut de Galícia defineix aquesta com a nacionalitat històrica que assumeix com a tasca principal la defensa de la seva identitat i dels seus interessos. Hom no decidí quina seria la capital de Galícia, ja que la capitalitat era disputada entre Santiago de Compostel·la i la Corunya (al juny del 1982 l'assemblea de parlamentaris gallecs elegí com a capital Santiago de Compostel·la). En l'estatut es declara que el gallec és la llengua pròpia de galícia, i s'estableix la cooficialitat del gallec i del castellà i es reconeix el dret de conèixer-los i d'emparar-los. Quant als aspectes econòmics, presenta una notable semblança amb l'estatut català i no, en canvi, amb l'estatut basc, atès el règim de concerts que hi ha al País Basc.

Estatut d'Autonomia de Mallorca i Eivissa
Projecte de llei de règim d'autonomia sorgit de l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Aquest avantprojecte fou presentat per l'Associació per la Cultura de Mallorca, amb l'assentiment de les cambres de comerç i agrícola de Mallorca, en una assemblea de municipis i entitats insulars reunida al Teatre Principal de Palma de Mallorca els dies 20, 21, 22 i 23 de juliol de 1931. Una organització apressada, una insuficient propaganda prèvia i, sobretot, la inassistència dels representants de Menorca i de l'ala esquerrana dels partits polítics (amb l'única excepció del Partit Republicà Federal) restaren molta transcendència a aquesta reunió, però no impediren que l'avantprojecte fos aprovat, amb poques esmenes, pels representants de les dues illes assistents. Tanmateix, totes aquestes causes i la migrada audiència popular de què gaudí el projecte de l'estatut impediren que reeixís.

Estatut d'Autonomia de les Illes Balears
Llei orgànica promulgada el 25 de febrer de 1983 que atorga a les illes Balears un règim d'autonomia. La reivindicació autonomista a les Balears no començà a manifestar-se d'una manera clara fins a la fi de la dècada dels anys seixanta. Fins a eleccions generals del 1977 sorgiren molts grups polítics que tingueren en comú l'aspiració d'obtenir l'autonomia per a les Balears, encara que no coincidien en la definició d'aquesta autonomia, ja que uns partien de la concepció política dels Països Catalans i d'altres del federalisme espanyol. Mentrestant, la dreta balear dubtava i s'inhibia davant els anhels autonomistes. Finalment, hom aconseguí que fos signat, poc abans de les eleccions del 1977, un pacte autonòmic. El 1978, les illes Balears obtingueren un règim pre-autonòmic que representà la desaparició de la diputació provincial. Mentrestant, els dos partits majoritaris, UCD i FSB (PSOE), no coincidien en aspectes importants quant al contingut de l'Estat ni quant a la via constitucional a seguir per tal d'obtenir-lo, ja que els socialistes pretenien l'accés a l'autonomia per la via de l'article 151 de la Constitució i la UCD propugnava l'autonomia a través de l'article 143. Finalment, pel juny del 1980 fou creada una comissió de partits amb representació a les Corts Generals i al Consell General Interinsular, coneguda per la Comissió dels Onze, la qual acordà que l'estatut seguiria la via de l'article 143. Això no obstant, fins a l'agost del 1980 no fou possible d'assolir un acord total sobre un avantprojecte, la qual cosa representà que finalment la UCD balear acceptava que Mallorca tingués més representants al parlament balear que el conjunt de les illes menors. AP, però, majoritàriament establerta a Eivissa, s'oposà a aquell avantprojecte, perquè el text no reconeixia els principis de paritat i subsidiaritat, i no participà en l'Assemblea de Parlamentaris i Consellers que, reunida els primers dies de desembre de 1981, aprovà el projecte d'Estatut de les illes Balears. Hi votaren a favor UCD, FSB (PSOE) i la Candidatura Independent d'Esquerres al Senat per Menorca; s'abstingué el Partit Comunista de les Illes i hi votaren en contra el Partit Socialista de Mallorca, i el Partit Socialista de Menorca. No obstant això, pel fet d'haver estat interposats recursos contencioso-administratius per part de ciutadans d'Eivissa —influïts per AP. contra la iniciativa autonòmica, el Congrés de Diputats demorà la tramitació del projecte, que no fou dictaminat per la Comissió Constitucional fins al juny del 1982. La dissolució de les Corts Generals per l'agost d'aquell mateix any sense l'aprovació de l'Estatut fou una de les causes de la crisi de la UCD balear, la qual, a les eleccions generals d'octubre del 1982, no aconseguí cap escó. Per contra, AP es convertí en la segona força política de les illes Balears, situació que aprofità per tal d'intentar modificar el projecte d'Estatut en el tràmit de la nova discussió al Congrés de Diputats. La nova correlació de forces al Congrés féu que AP s'abstingués en la votació final del projecte i que el PSOE acceptés que una llei del Parlament de la comunitat autònoma resoldria la qüestió del sistema electoral, mentre que, transitòriament, era respectat allò que disposava el projecte aprovat per l'Assemblea de parlamentaris i Consellers. Pel febrer del 1983 quedava, doncs, aprovat aquest projecte per les Corts Generals.
L'Estatut de les illes Balears, en allò que fa referència al sistema de competències, no difereix gaire dels altres estatuts tramitats per la via de l'article 143. Tanmateix, té unes característiques diferenciadores: reconeixement del fet que la comunitat autònoma té unes característiques de nacionalitat que els poders públics han de protegir i desenvolupar; el reconeixement que la llengua catalana és la pròpia de les illes Balears i que hi serà cooficial; la potenciació dels consells insulars, de manera que les competències de la comunitat autònoma podran ésser exercides per aquells; i finalment, l'establiment d'una sèrie de mecanismes que facin viable la relació entre les illes, com és ara el fet que els diputats de la comunitat autònoma siguin alhora els consellers de l'illa on hagin estat elegits. Quant a l'organització institucional autonòmica disposa que aquesta és integrada pel Parlament, pel Govern i pel President.

Estatut d'Autonomia del País Basc del 1936
Llei d'autonomia atorgada al País Basc per la República Espanyola per l'octubre del 1936. El primer projecte d'estatut (juny del 1931) i el segon (abril del 1932) havien trobat l'oposició del govern Azaña i dels municipis de Navarra, respectivament. Així mateix, el projecte definitiu aprovat per Àlaba, Guipúscoa i Biscaia i ratificat per plebiscit (novembre del 1933), havia estat impedit per tradicionalistes, monàrquics i cedistes d'ésser aprovat a les corts. Això provocà, a l'estiu del 1934, que els diputats bascs se'n retiressin i que l'assemblea de parlamentaris a Zumárraga fos seguida de la dimissió col·lectiva dels ajuntaments i facilités un apropament a l'Esquerra Republicana de Catalunya. En esclatar la guerra civil, el Partit Nacionalista Basc participà en el govern Largo Caballero, i les corts aprovaren l'estatut d'Euzkadi. Les atribucions i la distribució de competències entre els òrgans autonòmics i el poder central eren semblants a les de l'estatut català. El País Basc fou regit per un govern provisional sota la presidència de José Antonio de Aguirre, cap del Partit Nacionalista Basc.

Estatut d'Autonomia del País Basc del 1979
Llei orgànica d'autonomia, atorgada al País Basc per les Corts Generals i, prèviament, aprovada per referèndum pel poble basc el 25 d'octubre de 1979. Tot i que l'elaboració començà quatre mesos més tard que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979, fou el primer presentat a les Corts i el primer aprovat. Ambdós s'assemblen molt, però els concerts econòmics i l'estructura històrica de les diputacions forals diferencien el text basc respecte del català. Inicialment semblava que l'estatut inclouria Navarra en la resta del País Basc, però els sectors més dretans i la UCD navarresa impediren que els navarresos participessin en les negociacions entre les Corts de Madrid i la delegació de l'Assemblea de Parlamentaris bascs. Aquesta Assemblea es reunia a Guernica, Biscaia, sota la presidència del navarrés Manuel de Irujo, del PNB. L'Estatut determina que el basc, juntament amb el castellà, és llengua oficial i que la Reial Acadèmia de la Llengua Basca és institució consultiva oficial referent al basc. El Parlament basc és constituït per vint diputats per cadascun dels tres territoris històrics, als quals caldrà afegir diputats navarresos si Navarra s'integra —mitjançant referèndum— a la comunitat autònoma del País Basc. Hom preveu la possibilitat jurídica d'agregació a la mateixa de l'enclavament del comtat de Treviño. La capital, que havia d'ésser designada per llei, recaigué en Vitòria. Sobre la base de miñones i migueletes s'estableix la constitució de la policia autonòmica basca. El president del govern basc és designat pel Parlament d'entre els seus membres i és nomenat pel rei. És previst que en els nomenaments de magistrats, jutges, secretaris i funcionaris de justícia sigui mèrit preferent el coneixement del dret basc i de l'euskera. És prevista l'adaptació de l'administració civil de l'estat a l'àmbit geogràfic de la comunitat autònoma. Els conflictes entre la comunitat autònoma i les diputacions forals se sotmetran a la decisió d'una comissió arbitral paritària presidida pel president del Tribunal Superior del País Basc. Les relacions tributàries amb l'estat són regulades pel sistema foral tradicional de concerts econòmics o convenis en els quals les diputacions tenen un paper important i que consisteix en l'aportació d'un cupó global corresponent a cadascun dels territoris com a contribució a totes les càrregues de l'estat que no assumeixen la comunitat autònoma. Aquest cupó necessita l'acord d'una comissió mixta paritària, d'una banda, per l'administració de l'estat i, de l'altra, pel govern basc i per un representant de cada diputació foral que alhora determinen la durada del concert. Una disposició addicional fa constar la norenúncia del poble basc als drets que com a tal podrien correspondre-li en virtut de la seva història.

Estatut d'Autonomia del País Valencià
Projecte de llei d'autonomia per al País Valencià. Els primers intents d'aconseguir un estatut d'autonomia començaren immediatament després de la proclamació de la Segona República Espanyola. A aquest efecte fou redactat el text d'un avantprojecte, publicat pel juliol del 1931, sota iniciativa fonamentalment blasquista. La negativa de nuclis republicans d'Alacant i de Castelló de la Plana a secundar-lo originà un enfrontament entre l'anomenada Conjunció de Partits, d'una banda, i la Dreta Regional i el PURA, de l'altra, que, si més no, limità la concreció política de les aspiracions estatutàries, cada dia més esteses. El resultat de les eleccions legislatives del novembre del 1933 —que donaren entrada a l'anomenat Bienni Negre— paralitzà les campanyes. A partir del febrer del 1936, com a conseqüència del triomf del Front Popular, es reanimà amb més força que mai la campanya pro Estatut, aquesta vegada sostinguda tant pels fronts populars com pels ajuntaments i les diputacions de València, Alacant i Castelló. L'inici de la guerra civil espanyola paralitzà forçosament l'expansió definitiva de l'autonomisme. Tot i això, àdhuc durant la guerra, el corrent favorable a l'Estatut no minvà, bé que amb un contingut diferent. Hom en coneix, almenys, tres avantprojectes diferents, patrocinats (respectivament) tant per partits republicans (Esquerra Valenciana, Unió Republicana Nacional) com per sindicals obreres (CNT).

Estatut d'Autonomia del País Valencià del 1982
Llei orgànica promulgada l'1 de juliol de 1982 que atorga al País Valencià un règim d'autonomia. Durant els darrers temps del franquisme, les més diverses forces polítiques democràtiques avançaren posicions favorables a l'establiment d'un règim de màxima autonomia al País Valencià, immediat a l'arribada la democràcia. Llavors i durant la transició aparegueren nombrosos projectes. Els successius resultats electorals desfiguraren notablement les esperances inicials. El 17 de març de 1978 fou publicat el decret que establia el règim preautonòmic; el 8 d'octubre, nou partits signaren un compromís per a la «consecució del màxim grau d'autonomia dins del termini més breu que permetés la Constitució», amb una al·lusió clara a l'article 151 del text constitucional. Esdeveniments polítics posteriors (gir a la dreta d'UCD, intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981 i consegüent renúncia del PSPV-PSOE a la via assenyalada per l'article 151) conduïren a la redacció pels partits parlamentaris (UCD, PSPV-PSOE i PCPV) del projecte anomenat Estatut de Benicàssim (maig del 1981), aprovat pels parlamentaris i els diputats provincials el 19 de juny de 1981. El projecte finalment dictaminat (desembre) per la Comissió Constitucional, amb el vot contrari de socialistes i comunistes, fou derrotat al Congrés de Diputats (9 de març de 1982) en votar-se la denominació «reino de Valencia». Per l'abril, la ponència de l'Estatut arribà a un acord. El text final entrà en vigor el 10 de juliol de 1982. Hom ha remarcat nombrosos defectes i llacunes en l'Estatut de l'anomenada finalment «Comunidad Valenciana», tant pel que fa a qüestions tècniques com pel que fa a la desfavorable política lingüística que enuncia, a l'abandó de la senyera valenciana tradicional i a d'altres aspectes. Quant al sistema de competències, no difereix gaire dels altres estatuts tramitats per la via de l'article 143. Disposa que el conjunt de les institucions d'autogovern constitueixen la Generalitat Valenciana i que aquesta és formada per les corts valencianes, el President i el Govern o Consell.

Estatut de Baiona (veure Constitució de Baiona - Constitució del 1808)

Estatut de Catalunya del 1932
Llei que atorgava al Principat de Catalunya un règim d'autonomia, aprovada pel parlament espanyol el 9 de setembre de 1932. Malgrat la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el 14 d'abril de 1931, el govern provisional de la República Espanyola s'oposà a aquest acte revolucionari i exigí una interpretació estricta del pacte de Sant Sebastià. L'estat català restà reduït a govern autònom de la regió catalana (Generalitat de Catalunya), al qual fou encomanada l'elaboració d'un avantprojecte d'estatut d'autonomia que havia d'ésser objecte d'un plebiscit a Catalunya i ratificat per les futures corts constituents espanyoles. El govern provisional de la Generalitat elegí, a través dels ajuntaments, una assemblea o diputació, formada per membres de la conjunció republicano-socialista catalana i antics dirigents del republicanisme nacionalista, la qual designà una ponència redactora presidida per Jaume Carner. L'avantprojecte fou acabat a Núria (Ripollès) el 20 de juny. Després d'algunes esmenes introduïdes de comú acord pel govern de la República i per la Generalitat, l'avantprojecte fou aprovat successivament per la diputació provisional, per la Generalitat i per la població del Principat. El plebiscit tingué dues fases. Els ajuntaments hi estigueren d'acord quasi unànimement i el referèndum popular del 2 d'agost, en el qual participà aproximadament un 75% del cens, fou afirmatiu en el 99%. Les dones, que no podien votar segons la llei, reuniren unes 400 000 signatures d'adhesió a l'Estatut de Núria. L'11 d'agost, un decret de la Generalitat declarava voluntat oficial de Catalunya aquest projecte d'estatut i el dia 18 fou presentat a les corts espanyoles pel president Niceto Alcalá Zamora. L'Estatut de Núria propugnava una estructura federal per a Espanya, la creació d'un govern comú per als Països Catalans al si de la federació espanyola i el reconeixement de la llengua catalana com a única oficial a Catalunya; es feia una clara distribució de competències entre la República i la Generalitat: corresponia fonamentalment a aquesta la legislació exclusiva i la execució directa de l'ensenyament, el règim municipal i la divisió territorial, el dret civil i hipotecari, l'organització judicial, les obres públiques, la beneficència, la riquesa agropecuària i l'ordre públic; la Generalitat tenia competència executiva en diverses matèries de legislació espanyola, com alguns imposts i recaptacions; era integrada per un parlament, el president de la Generalitat i el seu consell i un tribunal superior de justícia; per a dur a terme el nou règim d'autonomia hom preveia com a principals recursos els de les antigues diputacions provincials del territori català, els imposts directes i els drets i els béns de l'estat a Catalunya no vinculats a funcions de poder central.
La Constitució espanyola del 10 de desembre de 1931 limità ja profundament les aspiracions autonomistes de l'Estatut de Núria en refusar per a Espanya la fórmula federal, així com la possibilitat d'unitat dels Països Catalans, àdhuc la mateixa garantia constitucional del plebiscit català. Així, segons la constitució, l'Estatut de Núria no era un projecte que les corts només havien de ratificar, sinó un avantprojecte modificable per aquestes en tots els punts. El primer acte de voluntat autonòmica de Catalunya mancava, doncs, de tota eficàcia jurídica. El 6 de maig de 1932 s'obrí el debat de l'Estatut de Catalunya a les corts, quasi un any més tard de la seva aprovació pel cens català. En un ambient ple de recel i sovint hostil, els diputats republicans transformaren el primitiu projecte durant un llarg procés de regateig i de concessions als grups més conservadors i centralistes. L'habilitat d'Alcalá Zamora i l'eloqüent energia d'Azaña no aconseguien de disciplinar els republicans a favor de l'Estatut, mentre que els socialistes intentaven que l'autonomia catalana no fos un obstacle a la seva política social. L'aixecament frustrat del general Sanjurjo (agost del 1932) contra el que ell considerava una desmembració d'Espanya aplegà momentàniament els diputats republicans, i el 9 de setembre el parlament espanyol atorgava l'Estatut de Catalunya.
Aquest definia Catalunya com a regió autònoma dins l'estat espanyol, instaurava el bilingüisme oficial, reduïa la competència legislativa catalana, així com l'execució de diverses matèries reivindicades a l'Estatut de Núria, preveia la designació de delegats per a supervisar els actes d'execució de la Generalitat, refusava la competència exclusiva del govern català sobre l'ensenyament, creava una junta de seguretat mixta per a l'ordre públic, declarava el dret d'intervenció del poder central per a mantenir-lo sense requeriment regional, i diverses limitacions més al règim autonòmic reivindicat, com la substitució d'un tribunal paritari per a resoldre els conflictes entre el poder central i el català per un tribunal de garanties constitucionals de l'estat espanyol. En resum, l'esperit federador i coordinador de l'Estatut de Núria, en ésser refusat per la constitució republicana, donava pas a una concepció regional de dependència. Malgrat tot, l'estatut fou considerat pels polítics catalans de l'època com una conquesta històrica i un recobrament de les perdudes institucions de govern, idònies en principi per a una legislació pròpia i progressista i per al ressorgiment i el desenvolupament de la cultura catalana. Tanmateix, sempre fou considerat inferior a l'ideal federatiu i a una autonomia plena. A la pràctica s'anaren afegint al ja limitat Estatut altres limitacions més, com el lent traspàs de serveis (una Comissió Mixta de l'Estatut de Catalunya, amb sis vocals designats per la República i sis per la Generalitat, creada per decret del govern republicà el 21 de novembre de 1932 per fer l'inventari dels béns i els drets de l'estat espanyol que se cedien a la Generalitat, i adaptar els serveis que passaven a la dependència d'aquesta, perdurà fins el 1939), la declaració d'inconstitucionalitat de la primera llei de reforma social important (llei de Contractes de Conreu) i la suspensió parcial de l'Estatut, després dels fets del Sis d'Octubre (1934) fins a la victòria del Front Popular pel febrer del 1936. Durant la guerra civil, la Generalitat i el govern espanyol efectuaren actes que ampliaven o reduïen, més o menys unilateralment, les atribucions de l'Estatut. Una llei del general Franco, del 5 d'abril de 1938, dictada en entrar el seu exèrcit en terra catalana, abolí l'Estatut de Catalunya i, amb ell, tota manifestació d'autonomia.

Estatut de la Mancomunitat de Catalunya
Norma jurídica elaborada i aprovada per l'assemblea de diputacions del Principat el 9 de gener de 1914 que regulava bàsicament la Mancomunitat de Catalunya. Fou aprovat pel govern espanyol per decret de 26 de març del mateix any.

Estatut de Núria (veure Estatut de Catalunya del 1932)

Estatut de Sau
Nom amb què és conegut el projecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1978 redactat al parador de Sau (Osona) per una comissió de polítics del Principat. El 1982 fou inaugurat, al costat del parador, un monument dedicat a l'Estatut, obra de l'escultor Josep Ricart.

Estatut de Westminster
Llei que instituí el Commonwealth of Nations. Preparat per la conferència imperial del 1927, fou aprovat pel parlament britànic l'11 de desembre de 1931.

Estatut Interior de Catalunya
Conjunt de lleis que desenvolupen l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979 i estructuren les institucions fonamentals de l'autogovern català. Rep el mateix nom de la llei de 1933. Comprèn la llei del Parlament, del President i del Consell Executiu aprovada pel març del 1982, la llei del Consell Consultiu aprovada pel febrer del 1981, la llei del Síndic de Greuges aprovada pel febrer del 1984, i la de la Sindicatura de Comptes aprovada pel febrer del 1984. En el Parlament els diputats, que poden oscil·lar entre cent i cent cinquanta (en l'actualitat són cent trenta-cinc), s'ajunten en grups de més de cinc; però hom hi creà la figura del diputat no adscrit, en comptes del grup mixt. La Mesa i el seu President, òrgan col·lectiu de govern al Parlament, poden ésser sotmesos a moció de censura aprovada per majoria absoluta. Es consagra el president de la cambra com a segon personatge polític de la Generalitat de Catalunya que fins i tot substitueix el president del Consell Executiu en cas de vacant. El Parlament es reuneix anualment en dos períodes de sessions: de setembre a desembre i de febrer a juny. Pel setembre hi ha un debat sobre orientació política general, i així mateix el ple del Parlament pot tenir debats generals. Aquests debats poden concloure en resolucions. El Parlament pot nomenar comissions d'investigació i rebre peticions individuals i col·lectives. L'impuls a l'acció política i de govern també pot ésser exercit pel Parlament mitjançant l'aprovació de resolucions, mocions i proposicions no de llei. Un notable equilibri de poders fa que el president de la Generalitat no pugui dissoldre la cambra legislativa, però, alhora, aquesta només pot fer mocions de censura constructives, és a dir, amb la presentació d'un candidat a president i que ha d'ésser aprovat per majoria absoluta. D'altra banda aquesta moció ha d'ésser proposada per la desena part dels diputats. El president de la Generalitat pot delegar en un conseller temporalment totes o part de les funcions executives i recuperar-les en qualsevol moment. Els consellers que formen el govern o Consell Executiu són nomenats i cessats lliurement pel president de la Generalitat.

Estatut Interior de Catalunya del 1933
Primera de les lleis aprovada amb el rang de llei fonamental de Catalunya pel Parlament de Catalunya, discutida a partir del 5 de gener de 1933 i votada el 25 de maig del mateix any. Fou oficialment una norma interna per al Principat, que desenvolupava i aplicava l'Estatut de Catalunya del 1932, considerat pels polítics catalans com a «exterior». Però en realitat aquesta contraposició coincidia amb l'existent entre l'Estatut de Núria i l'atorgat per les corts i expressava la tensió política i conceptual entre una consciència nacional, que exigia una Constitució o llei fonamental de Catalunya, i l'obligació legal de sotmetre's a les normes de l'ordenament jurídic espanyol. La part dogmàtica d'aquest Estatut Interior és molt semblant a la de la Constitució espanyola del 1931, bé que més moderada en matèria de socialització de la propietat. Les innovacions més interessants introduïdes al règim autonòmic, dins els límits imposats per l'Estatut del 1932, són les referents a l'organització dels sistemes de govern de Catalunya: consagra una fórmula original de parlamentarisme que pretén d'impedir alhora les tendències cap al règim d'assemblea i cap al de gabinet, produïdes, respectivament, per la impossibilitat de dissoldre el parlament per part de l'executiu i per l'existència d'un partit dominant amb majoria parlamentària. Permet al 40% del cens electoral la dissolució del parlament, a proposta del president de la Generalitat o del 20% del cens. Tant a la dissolució parlamentària com al refús del cens a la proposta presidencial, havia de seguir automàticament la dimissió del president i del seu govern.

Estatut Reial
Carta atorgada per la reina regent d'Espanya Maria Cristina, en nom de la seva filla Isabel II, per l'abril del 1834 i que fou vigent fins a l'agost del 1836. Fou inspirat en la carta (1814) de Lluís XVIII de França i elaborat per Martínez de la Rosa. Establia unes corts amb dues cambres: l'estament de pròcers, els quals podien ésser hereditaris (grans d'Espanya) o vitalicis (nomenats pel rei), i l'estament de procuradors, escollit per sufragi censatari restringit i que només tenia dret de deliberació i petició i la facultat d'aprovar les lleis i els imposts. L'Estatut no aconseguí de satisfer cap partit polític, i el motí de La Granja (agost del 1836) obligà la reina regent a restablir la constitució de Cadis, reformada al cap de poc temps per la del 1837.

Esterilització
Intervenció que té per objecte d'anul·lar la facultat de reproducció (quirúrgicament, químicament o per irradiacions). En l'home sol realitzar-se amb la lligadura dels conductes deferents del testicle; en molts animals, per castració; en la dona es fa amb resecció de les trompes de Fal·lopi, extirpació dels ovaris o de l'úter, etc.

Estoc
En anglès, "en existència", de sèrie normal, corrent.
1. Quantitat d'una mercaderia que hi ha en magatzem.
2. Volum de primeres matèries i de productes acabats de què disposa una empresa en un moment determinat. Per la fixació de la magnitud de l'estoc cal considerar les necessitats de la seva rotació, és a dir, la periodització de l'entrada de les primeres matèries al procés productiu i de la distribució del producte.

Estranyament
Pena restrictiva de la llibertat que consisteix en l'expulsió del condemnat del territori nacional durant el temps de la condemna.

Estraperlo
Negoci il·legal de productes intervinguts per l'estat, venuts a preus abusius. Després de la guerra civil de 1936-39 i fins el 1955, aproximadament, fou aplicat al comerç extralegal —o a l'adulteració— d'aliments, medicaments, combustible i objectes manufacturats que sorgí com a conseqüència de la penúria econòmica de la postguerra. Als Països Catalans fou especialment important el tràfic de la farina, del sucre, de l'oli d'oliva i, per a la fabricació de tèxtils, del cotó. L'excessiva perduració del sistema de racionament (1939-52) afavorí el desenvolupament de l'estraperlo i la formació d'enormes fortunes, reunides en pocs anys. Els anomenats nous rics o estraperlistes formaren un grup social de característiques molt definides. La normalització dels mercats a partir de 1952-55 féu desaparèixer gradualment aquest fenomen econòmic.

Estratificació social
Divisió de la societat en capes, classes o grups que hom considera mútuament relacionats i jerarquitzats de més baixos a més alts. En la història de l'evolució del concepte i la teoria de l'estratificació social, Marx suposà un canvi radical, amb la seva doctrina sobre les classes socials (la dels qui posseeixen els mitjans de producció i la dels treballadors al servei d'aquells), en fer exclusiva la importància del factor econòmic com a criteri d'estratificació. La sociologia anglosaxona, tanmateix, critica el plantejament marxista com a parcial, en la mesura que oblida els condicionaments que, en ordre a l'estratificació social, deriven del prestigi i dels diferents càrrecs laborals i professionals i de les estructures ètniques i socioculturals (jerarquia de valors, concepcions religioses i científiques, costums i normes legals, etc) dels diferents temps i llocs; d'altra banda, afegeix a la dualitat marxista de classes un tercer membre, la classe mitjana: aquesta és vista pel marxisme com a amortidor, afavorit pel capital, contra les formes més agudes del conflicte de classes i com a element que impedeix la paralització social absoluta; el pensament anglosaxó, per contra —des d'una perspectiva que projecta el model d'estratificació en la societat postindustrial, en què és possible per a tothom l'accés al consum, al benestar i als fruits d'una tecnologia avançada, resultat d'un progrés il·limitat—, la interpreta com a possibilitat de superació de les classes i de la lluita entre elles. Els tipus principals d'estratificació acceptats comunament pels sociòlegs són cinc, i corresponen a les societats en què vigeix l'esclavitud (Grècia i Roma antigues, alguns estats dels EUA als ss XVIII i XIX, etc), l'ordre medieval d'estaments, el sistema hindú de castes, la lluita de classes de la teoria marxista i la divisió dels individus i grups segons llur status social.

Estructura
Conjunt d'una societat, un grup, etc, en ordre a llur estabilitat i permanència en el temps. Els elements estructurals fonamentals en tota organització social són el rol (o paper social que fan els individus i que perdura més enllà d'ells mateixos), el subgrup (que aglutina orgànicament els membres de la societat), la norma social (codi regulatiu que expressa els valors culturals d'un grup i ajuda a la integració de les persones en un sistema d'interacció social) i tota una sèrie d'altres factors quasi-estructurals (jerarquització i organització dels subgrups, distribució i normes de la propietat, sistema de retribucions socials, etc). Com a tal, l'estructura cerca de resoldre els problemes i de respondre a les necessitats inherents al sistema: mantenir les parts que l'integren i superar llurs tensions (la família hi fa un paper fonamental, com a preparació dels seus membres per a llur integració social), adaptar-lo al seu medi (en la qual cosa és fonamental la funció del subsistema econòmic), aconseguir —i, a vegades, àdhuc determinar— els seus fins (n'és l'encarregat, generalment, el govern, juntament amb els grups de pressió, o també en contra d'algun d'aquests grups operatius) i integrar-hi els individus i llurs grups (la religió, la ideologia, els mitjans de comunicació social, etc, conflueixen en aquesta tasca).

Estructura d'edat
Divisió de la població en grups segons l'edat. L'estructura per edats és causa i efecte de l'evolució general de la població i una dada fonamental per a la planificació econòmica i social. Les edats dels membres que componen una població, si són considerades any per any, són d'un ordre una mica superior a cent, però la proporció de persones de cada edat és molt distinta, i llur significació demogràfica i econòmica també. En una població normal el contingent d'individus de cada edat disminueix a mesura que és més elevada: hi ha més infants de menys d'un any que d'un a dos anys, i així successivament. Per a classificar la població segons la seva edat els demògrafs treballen a diferents escales. La classificació més elemental és l'anomenada grups d'edat: joves (menys de 15 o 20 anys), adults (entre 15 o 20 i 60 o 65 anys) i vells (més de 60 o 65 anys), sense distinció de sexes. La importància relativa de cada grup depèn de l'estructura demogràfica de la població estudiada. En una població normal d'estructura pre-industrial, o sigui amb natalitat i mortalitat elevades, pràcticament equilibrades, els joves representen gairebé un 50% de la població, els adults un 40%, i els vells un 10%, aproximadament. La introducció de millores sanitàries en aquestes poblacions accentua —si no va acompanyada d'un descens de la fecunditat— el percentatge de joves, puix que disminueix sobretot la mortalitat infantil. Si es dóna un descens de la fecunditat fins a arribar a un creixement feble o negatiu, amb una natalitat i una mortalitat molt baixes (cas dels països desenvolupats), el percentatge de joves (menys d'un 30%) disminueix sensiblement, i augmenta, altrament, el percentatge d'adults (50%) i de vells (20%), i hi ha el risc que les generacions no se substitueixin i que la població entri en decadència. Quan hom treballa amb més precisió, classifica l'edat de la població any per any o de cinc en cinc anys, separant els sexes i representant les xifres o els percentatges de cada classe en un doble histograma, la piràmide d'edats. Hom també pot saber l'edat mitjana d'una població calculant la mitjana aritmètica de les edats dels components de la població.

Estructura econòmica
1. Conjunt d'elements d'un espai econòmic la relació dels quals caracteritza cada realitat econòmica.
2. Branca de l'economia que analitza les relacions entre les magnituds econòmiques en un lloc i un moment determinats, sense induir-ne, però, cap llei econòmica general, la qual cosa correspon a l'anàlisi econòmica. La seva inclusió dins la ciència econòmica contemporània —els primers tractats estructurals són els d'E.Wagemann (1932) i F.Perroux (1936). es desprèn de la necessitat d'una descripció sistemàtica i global per afrontar el problema del desenvolupament i l'estudi del capitalisme. L'anàlisi estructural suposa la revisió de la teoria econòmica clàssica sobre la tendència espontània al creixement equilibrat i el tractament abstracte dels fets econòmics. Les relacions econòmiques estructurals depenen de la infrastructura econòmica, que constitueix la base física invariable de la realitat. Aquest condicionament comporta la seva lenta transformació al llarg del temps, en contraposició a la variació continuada de la conjuntura econòmica. De fet, els instruments més generalment utilitzats per a l'anàlisi estructural —la comptabilitat nacional i les taules input-output— són típicament estàtics. L'estructura econòmica, per raó de la seva dependència de l'evolució històrica, no pot ésser, però, considerada aïllada de l'estructura política i social.

Estructuralisme
1. Mètode emprat modernament en les anomenades ciències socials i que respon a la teoria i convicció que les realitats estudiades formen un sistema, a partir dels elements del qual hom pot conèixer llur natura i funcionament al marge del seu desenvolupament en el temps o dels aspectes històrics (enfocament sincrònic per oposició a diacrònic). Aplicat originàriament a la lingüística, passà després a la filosofia, la història, la psicologia, l'antropologia i altres ciències humanes.

2. Corrent de l'antropologia en el qual les cultures són considerades sistemes de signes compartits i organitzats d'acord amb principis bàsicsi universals de l'intel·lecte humà. El màxim representant nés Lévi-Strauss, l'enfocament del qual privilegia l'estudi de les relacions abans que els objectes sobre els quals aquestes s'estableixen. El conjunt de constants relacionals és anomenat estructura social.
3. Moviment filosòfic poc definit, caracteritzat per la importància donada a la noció de funció, la tendència a entendre la realitat des d'esquemes sincrònics basats en relacions de significació i l'eliminació de l'home com a subjecte de la història. Oposat sovint a atomisme i organicisme, la denominació d'estructuralista ha estat aplicada a autors com M.Foucault, el qual, tanmateix, l'ha rebutjada. Quan les estructures no són principis últims sinó més aviat principis d'explicació, sembla molt més adient pensar en l'estructuralisme com a metodologia que com a metafísica.

Estructures
Conjunt de lleis, organismes i forces socials, polítiques i econòmiques que caracteritzen una societat i mantenen l'ordre establert, enfront de les forces dissidents i oposades al sistema.

Esvàstica
Creu gammada.

ETA
Sigla d'Euskadi ta Askatasuna ('País Basc i llibertat'), organització basca revolucionària clandestina. Creada el 1959 per grups d'estudiants de Guipúscoa i de Biscaia organitzats al voltant de la revista "Ekin" ('fer', 'treballar'; 1952), es definia com a nacionalista, aconfessional i democràtica. En 1959-61 aparegué "Zutik" ('dempeus'), l'òrgan oficial, i la lluita fou de caràcter marcadament propagandístic. Les assemblees I (1962), II (1963), III (1964) i IV (1965) concretaren la teoria i les formes d'organització d'ETA. La V assemblea (1966­1967), arran de la qual sorgí el Movimiento Comunista de España, definí els fronts de lluita obrer, cultural, polític i militar, i l'organització inicià, així mateix, les accions armades d'envergadura, que provocaren tres estats d'excepció seguits entre el 1968 i el 1969 i un sorollós procés a Burgos al desembre del 1970, contra setze dels seus militants. La VI assemblea (1970) produí una escissió, i molts dels seus militants passaren a formar part de la Lliga Comunista Revolucionària (1972). El 1973, tot i la mort d'Eustakio Mendizabal, un dels màxims dirigents, el 20 de desembre ETA atemptà mortalment a Madrid contra el president del govern espanyol, l'almirall L. Carrero Blanco. El 1974 hom replantejà el debat sobre la utilització de la lluita armada, conflicte resolt amb una nova escissió en dues branques independents: militar (M), partidària de la violència, i político-militar (PM), favorable a combinar operacions armades amb accions de masses. A la VII assemblea d'ETA-PM (1976) es formà el nucli de tendència marxista-leninista que donà lloc a Euskadiko Ezkerra el 1977. La fi del franquisme portà una treva, iniciada el desembre del 1976, en la qual ETA-M donà suport en les eleccions generals a les forces abertzale aplegades a Alsasua (1977), de les quals sorgiria Herri Batasuna. Al maig d'aquest any, ETA reprengué l'activitat terrorista, tot condicionant l'establiment de negociacions a l'anomenada alternativa KAS (Koordinadora Abertzale Socialista), consistent en la unificació de les comunitats autònomes de Navarra i el País Basc, la retirada de l'exèrcit i les forces policials i l'autodeterminació del poble basc. El 1982 tingué lloc una nova escissió dins ETA-PM, que deixà fora els membres menys radicals. Des del 1983 les accions violentes restaren protagonitzades per ETA-M, la qual, si bé concentrà l'activitat al País Basc, atemptà sovint en altres parts de l'estat espanyol, sobretot a Madrid i a Navarra, i també a Catalunya. El 1983, el govern espanyol posà en pràctica una política de reinserció amb ex-etarres que havien rebutjat els mètodes de l'organització. Al final d'aquest mateix any, aparegueren uns Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), que atemptaven mortalment contra presumptes membres d'ETA i que posteriorment foren desarticulats. Des del 1986, el govern francès inicià una col·laboració més estreta amb l'espanyol, en la qual destaca la detenció i extradició de diversos militants d'ETA, la desarticulació del grup afí a ETA Iparretarrak (1990) i el desmantellament de diversos arsenals, com ara el de Bidart (1992), en el qual fou detingut, també, un dels màxims dirigents, Francisco Múgica Garmendia. Bé que el 1989 tingueren lloc contactes entre l'organització terrorista i el govern a Alger, ETA continuà les accions terroristes i, per tal de finançar-se, continuà extorquint, amb l'anomenat "impost revolucionari", empresaris i homes de negocis bascos, alguns dels quals segrestà. Des del 1993, els atemptats d'ETA es dirigiren sobretot contra personalitats destacades de la vida pública: militars d'alta graduació, magistrats i membres i càrrecs del PSOE i del PP. De cabdal importància en el desenvolupament del conflicte és la connivència d'Herri Batasuna i el seu entorn davant els atemptats, cosa que dugué el govern espanyol a emprendre accions contra aquest partit, per tal com el considerava l'organitzador del suport a ETA en sectors de la societat basca. Pel setembre del 1998, simultàniament a l'anomenat pacte de Lizarra entre les diverses forces nacionalistes del País Basc, ETA proclamà una treva indefinida que durà fins al novembre del 1999. Durant aquest parèntesi que, tot i l'absència d'atemptats, anà acompanyat d'episodis de violència per part de sectors propers a ETA, el govern espanyol rebutjà qualsevol mena de negociació relativa a l'autodeterminació, el cessament de la persecució policial o el trasllat de presos d'ETA a presons del País Basc. A Catalunya, ETA ha perpetrat diversos atemptats: el juny del 1987, el més sagnant, amb vint-i-un morts i nombrosos ferits en uns grans magatzems; el maig del 1991 a la caserna de la guàrdia civil de Vic, amb nou morts i diversos ferits, i el 2000, que assassinà un regidor del PP de Sant Adrià de Besòs i l'ex-ministre de sanitat socialista Ernest Lluch.

Ètnia
Agrupació natural d'individus amb unes característiques pròpies. Entre els criteris que determinen una ètnia, hom pren sovint com a decisiu el de la llengua, bé que no sempre es reconeixen diferència ètnica i lingüística, ni identitat de llengua i d'ètnia. També en són codeterminants elements com la consciència ètnica, les diferències religioses, culturals, polítiques i econòmico-socials i unes determinades contingències històriques. Ètnies objectivament ben definides semblen mancades de consciència col·lectiva (els baix-alemanys). Sigui com vulgui, ètnia es una noció diferent de la de minoria i de regió ètnica.

Etnocentrisme
Actitud dels components d'un grup ètnic de considerar llur grup superior als altres grups racials o culturals.

Eugenèsia
Branca de la medicina que estudia els factors socialment controlables que poden augmentar o disminuir les qualitats racials de les generacions futures, tant en l'aspecte físic com en el psíquic. Des de temps antic hi ha hagut el desig de preservar la qualitat de l'espècie humana i fins i tot de millorar-la. Així, per exemple, Soló a Atenes i Licurg a Esparta establiren un seguit de lleis que hom pot qualificar d'eugèniques. Bé que la idea de seleccionar els millors i d'afavorir-ne la reproducció ja era antiga, no fou definitivament establerta fins al s XVI en la Utopia (1516) de Tomàs Moro, i després en La ciutat del Sol (1623) de T.Campanella. El científic anglès Francis Galton, cosí germà de Ch.Darwin, pot ésser considerat com el fundador de l'eugenèsia; en la seva obra cabdal Hereditary Genius (1869) considerà el problema del millorament de la població com una qüestió d'ordre biològic i intentà de demostrar que les aptituds mentals són hereditàries i es conserven a través de les generacions; el 1904 portà a la pràctica les seves idees i creà l'oficina d'enregistrament eugènic. D'aleshores ençà les oficines eugèniques s'expandiren per Anglaterra i els EUA; l'estat d'Indiana fou el primer (1907) a promulgar i aplicar una llei per a esterilitzar els malalts mentals, els boigs i els epilèptics; el 1940 ja existien lleis semblants a trenta estats dels EUA; del 1907 al 1950 s'havien efectuat als EUA més de 50 000 esterilitzacions. A partir del 1930, gairebé tots els estats del món tenien societats d'eugenèsia. Després del 1930 l'eugenèsia galtoniana fou modificada per la presa de consciència d'un gran nombre de científics sobre els problemes sorgits del desenvolupament de la civilització tecnològica. Així, el 1945 aparegué un veritable corrent d'humanisme científic com a resultat de les publicacions de L.Stoddard i R.B.Fosdick, corrent que es demana fonamentalment si és possible d'alguna manera de poder controlar el sentit de l'evolució de la raça; hom conclou que és un problema en el qual intervé la genètica, la sociologia, la psicologia, la pedagogia, l'economia, la medicina i l'ètica. Si mesures d'ordre eugènic són aplicades només amb l'aprovació del poder polític, pot esdevenir un instrument perillós en mans de l'estat. La política racial del nazisme fou en gran part inspirada per suposats criteris eugènics sobre la superioritat de la raça ària. Actualment l'eugenèsia com a ciència independent ha desaparegut; per contra, ha sorgit l'eugenisme, que obeeix més a un estat d'esperit que a uns postulats científics establerts.

EURATOM (veure Comunitat Europea d'Energia Atòmica)

Euríbor
Tipus d'interès al qual s'ofereixen dipòsits interbancaris dins de la zona euro entre bancs de primera fila. En vigor des del 4 de gener de 1999, és establert per 47 institucions financeres de la zona de l'euro i altres de països tercers que hi operen. És un indicador molt important com a referència dels préstecs hipotecaris i, a l'estat espanyol substituí el míbor.

Euro
Unitat monetària única de la Unió Europea. Hom adoptà el nom en la reunió del Consell Europeu del 1995, i la seva entrada en vigor, que constituïa la darrera fase de la Unió Econòmica i Monetària continguda en el tractat de Maastricht , era prevista per a l'1 de gener de 1999. Per tal d'amortir els efectes negatius derivats d'unes economies desiguals, la UE fixà uns 'criteris de convergència' que establien uns límits quant a inflació, deute i dèficit públics, tipus d'interès i estabilitat monetària, comuns a tots els estats membres i acomplerts, segons declarà el 1998 la Comissió Europea, per 11 dels 15 estats. Mentre que Grècia i Suècia n'incomplien alguns, i hagueren d'elaborar un nou calendari d'ingrés, Dinamarca i la Gran Bretanya havien anunciat prèviament la seva intenció de posposar la seva incorporació a la moneda única. L'entrada en vigor de l'euro ha de comportar la desaparició del terme genèric ECU.

Eurobò
Obligació emesa per estats o grans empreses internacionals, fora de la jurisdicció de qualsevol autoritat nacional, amb la intervenció d'un sindicat internacional de bancs i subscrita en gran part per inversors, la moneda nacional dels quals és una altra que la de denominació de l'emprèstit.

Eurociutat
Cadascuna de les grans ciutats de la Unió Europea constituïdes en grup de pressió per tal de fer valer els seus interessos i concepcions europees davant les institucions comunitàries i els governs estatals. Inicialment les eurociutats eren sis: Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà i Rotterdam, que constituïren el Club de les Eurociutats. Periòdicament organitzen conferències, la primera de les quals tingué lloc a Rotterdam el 1986. En la segona (Barcelona, 1989) altres ciutats caracteritzades per la seva mida, població, activitat econòmica i cultural, dinamisme en la investigació i la innovació, o per la seva projecció internacional, s'afegiren al moviment. L'objectiu de les eurociutats és defensar les posicions en comú dels alcaldes, mantenir relacions continuades amb les institucions europees i facilitar la cooperació multilateral o bilateral entre les ciutats europees.

Eurocomunisme
Corrent dins el comunisme europeu que es caracteritza per la renúncia a la dictadura del proletariat i l'acceptació del pluralisme democràtic.
Nom amb què hom designa el corrent sorgit a mitjan dècada dels setanta en els partits comunistes de l'Europa mediterrània (italià, francès, català i espanyol). Partint de les teories de Togliatti i Gramsci, defensà una nova estratègia d'instauració del comunisme, adaptada al capitalisme avançat, on el predomini de la classe mitjana (formada majoritàriament per assalariats) no permetia aplicar els esquemes clàssics del marxisme de la lluita de classes i la presa revolucionària del poder. Hi influí també el rebuig d'amplis sectors de l'esquerra occidental al caràcter dictatorial dels règims comunistes, especialment el estalinisme, i a les intervencions de l'URSS a Hongria (1956) i Txecoslovàquia (1968). L'eurocomunisme renunciava, així, a la dictadura del proletariat, acceptava el pluralisme democràtic, el pacte amb altres forces progressistes (compromesso storico a Itàlia, union de la gauche a França, gobierno de concentración a Espanya) i la independència respecte de l'URSS. Difós sobretot per E.Berlinguer i S.Carrillo, l'eurocomunisme valgué al PCI, PCE i PSUC alguns guanys electorals en 1979-83, però també importants crisis internes i escissions. Pel que fa al Partit Socialista Unificat de Catalunya i al Partido Comunista de España, anà associat a una davallada el 1982. A partir del 1983, el mot caigué en desús al si del PCE, paral·lelament a la marginació de S.Carrillo.

Eurodòlar
O eurodivisa. Dipòsit a terme en dòlars que hom col·loca en bancs situats fora dels EUA, principalment per aconseguir una millor remuneració que la que obtindria en aquest país. Aquesta definició és aplicable a qualsevol altra de les monedes que hom utilitza en les transaccions internacionals. Des dels anys cinquanta l'eurodòlar és la base de l'actual mercat internacional de capitals.

Euroexèrcit
Conjunt d'unitats mixtes formades per tropes de diferents països europeus per tal d'incrementar la col·laboració militar a Europa. La creació de l'euroexèrcit fou una de les conseqüències del desarmament nuclear del continent. El seu origen fou una brigada francoalemanya de 4 200 homes creada el 1989. Paral·lelament, Alemanya i els Països Baixos acordaren la creació d'un altre cos d'exèrcit mixt, integrat per 40 000 homes provinents d'una divisió neerlandesa i dues d'alemanyes el 1992. El 1993, l'OTAN signà un acord pel qual el cos d'exèrcit francoalemany, en aquell moment integrat ja per 40 000 efectius, podia actuar tant a les ordres de l'OTAN com de la UEO. Aquell mateix any, s'hi afegiren Bèlgica, amb 12 000 homes, i Espanya, amb la Brigada de Còrdova i la divisió cuirassada Brunete. Amb aquestes aportacions, el nombre de soldats integrats a l'euroexèrcit s'incrementava fins els 55 000. El 1995, Espanya, França, Itàlia i Portugal crearen l'Euroforça Operativa Ràpida (Eurofor) i la Força Marítima Europea (Euromarfor), a disposició de la UEO, l'OTAN i l'ONU. La seu d'Eurofor s'establí a Florència i la d'Euromarfor s'instal·là al vaixell insígnia de la flota.

Euromíssil
Míssils nuclears nord-americans (Cruise i Pershing 2) dotats d'un abast de 1000 a 1500 km, instal.lats el 1983 a les bases de l'OTAN de la Gran Bretanya, Alemanya i Itàlia en resposta a la substitució per part de l'URSS dels SS20 (míssils de tres caps nuclears).
Nom donat popularment a les armes nuclears instal·lades a Europa per les forces de l'OTAN i del Pacte de Varsòvia a partir del 1983. La decisió, presa el 1979, de desplegar nous míssils (Cruise i Pershing) en alguns països de l'Aliança Atlàntica fou el punt de partida d'una crisi que provocà, als estats europeus afectats, especialment la RFA, la Gran Bretanya i Itàlia, una gran polèmica en l'opinió pública i àdhuc fortes tensions a l'interior de l'OTAN. La política de distensió adoptada pel cap d'estat soviètic M. Gorbatxov, que es concretà en el rellançament de les negociacions sobre desarmament, conduí a la retirada dels euromíssils, especialment després de la signatura dels tractats INF sobre míssils nuclears d'abast mitjà (1987) i START I (1991).

European Space Agency (ESA)
Organització internacional europea que aglutina la investigació espacial al continent, amb seu a París. Fou creada el 1975 a partir de la fusió de l'European Launcher Development Organization (ELDO) amb l'European Space Research Organization (ESRO). Té per missió promoure la investigació i tecnologia espacials amb propòsits exclusivament pacífics. El 1989 n'eren membres Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, França, la RFA (des del 1990 Alemanya) Irlanda, Itàlia, la Gran Bretanya, Noruega, els Països Baixos, Suècia i Suïssa. Finlàndia i el Canadà n'eren membres associats. Té tres centres principals d'investigació, l'ESTEC a Noordwijk (Països Baixos), l'ESOC a Darmstadt (Alemanya), i l'ESRIN a Frascati (Itàlia), i la base de llançament dels seus satèlits i coets és Kourou (Guaiana Francesa). L'ESA realitza els seus programes mitjançant els coets Ariane, de les cinc versions dels quals, fins a l'any 1998, hom n'havia fet 503 llançaments. Desenvolupa programes de satèl·lits científics (estudi de la magnetosfera terrestre, de l'astronomia ultraviolada o de raigs X, del sol, etc) i d'aplicació (telecomunicacions, ajuda a la navegació, observació de la Terra, observació meteorològica, del medi ambient, etc). Endegà el programa de l'estació espacial Spacelab, i ha planejat missions interplanetàries, com la realitzada per la sonda Giotto llançada a l'encontre del cometa Halley durant la seva tornada del 1986. El 1998 signà amb els EUA, Rússia, el Japó i el Canadà un conveni per a la construcció d'una Estació Espacial Internacional, en funcionament des de l'any 2000. El 1999 llançà el telescopi XMM, el més potent dels posats en òrbita fins aleshores.

Europeisme
Corrent ideològic del s XX que propugna la unificació política del continent europeu. Fins al s XX no aparegueren projectes concrets d'unificar el continent per mètodes lliures i democràtics. En concret, i a partir de la Primera Guerra Mundial, la idea fou propugnada per Bertrand de Jouvenel, Ricard Coudenhove-Karlegi i sobretot Aristide Briand. La mort d'aquest darrer (1932) i l'ascensió del feixisme i del nazisme a bona part d'Europa aturaren el projecte, que fou madurat novament durant la Segona Guerra Mundial i activat en un congrés celebrat a l'Haia pel maig del 1948; poc després (1949) hom formulà una declaració de principis, base de les actuacions del Moviment Europeu. Fruit del Moviment Europeu han estat el Consell d'Europa (1949), la universitat d'Europa (1949), etc, i també la cooperació científica, que ha donat lloc a organismes com l'EURATOM, el CERN, o l'ESA. Els tractats de Roma del 1957 assenyalaren una de les fites cabdals vers la integració europea perquè crearen les bases de les Comunitats Europees, les quals, en constituir el 1992 la Unió Europea, donaren un pas addicional en la integració econòmica i política d'Europa, reforçada especialment amb un nombre creixent de membres de l'Europa occidental (d'on, des del 1995, tan sols Suïssa, Noruega i Islàndia, a banda de diversos estats molt petits, no en formaven part). D'altra banda, la majoria d'estats europeus sorgits de l'antic bloc socialista a partir del 1991 han demanat el seu ingrés a la UE. El 1979 fou establert un Parlament Europeu d'elecció directa que, tot i la limitació inicial de les seves atribucions, a la llarga ha de constituir-se en cambra legislativa europea.

Europol
Cos policíac europeu que opera dins dels límits de la Unió Europea, en coordinació amb les organitzacions policíaques dels estats membres. Els seus objectius principals són combatre el terrorisme i el crim organitzat, particularment el narcotràfic, les xarxes d'immigració clandestina, el tràfic clandestí de substàncies radioactives i la falsificació i el blanqueig de diners. Amb seu a l'Haia, fou creada el 1995 i entrà en funcionament el 1998.

Euroregió
Associació de regions frontereres formada per Catalunya, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, constituïda el 1991 pels respectius presidents (J.Pujol, M.Censi i J.Blanc). Els seus objectius són la cooperació interregional en diversos camps dins el marc del Mercat Interior Europeu , la potenciació de les regions en la construcció d'Europa, molt especialment amb vista als canvis ocorreguts a l'est d'Europa i a les exigències del sud de la Mediterrània i de projecció exterior. L'Euroregió és regida per la Conferència de Presidents i les seves propostes són examinades pel Comitè Tripartit de Cooperació. La Secretaria de l'Euroregió és establerta en un torn rotatiu cada tres anys.

Eurostat
Oficina Estadística de les Comunitat Europea, creada el 1958, amb seu a Luxembrug, que té com a objectiu el subministrament d'estadístiques estatals i la coordinació de les estadístiques comunitàries. Ha realitzat nomenclatures uniformes (NUTS, comptes econòmics, mercaderies, etc) i estadístiques específiques (input-output, recerca i desenvolupament, despeses públiques, etc). Els resultats són publicats periòdicament sobre diversos suports.
Aquesta oficina té a càrrec seu la publicació regular de les estadístiques econòmiques de la Unió Europea, incloent-hi els comptes nacionals dels països membres.

Euskadiko Ezkerra
Coalició electoral basca constituïda per diferents grups de l'esquerra revolucionària de línia marxista-leninista (especialment EIA, MC i EHAS) per concórrer a les eleccions generals del 1977. La coalició, que fou abandonada per EHAS abans dels comicis i pel MC després, aconseguí de situar dos dels seus líders més destacats (F. Letamendia i Juan M. Bandrés) al Congrés i Senat, respectivament, i evolucionà posteriorment cap a tesis més properes a l'eurocomunisme. Malgrat que mai no acceptà la violència en la seva pràctica política, rebé en diverses ocasions el suport de l'organització ETA-PM i el 1982 dugué a terme negociacions amb el ministeri de l'interior de l'estat espanyol per tal de resoldre la situació jurídica de certs militants d'aquesta organització. De resultes de la fusió amb el sector de l'EPK segregat del PCE, liderat per R.Lertxundi, fou la constitució, el 1982, del partit polític Euskadiko Ezkerra-Izquierda por el socialismo. Al gener del 1993, les direccions del Partit Socialista d'Euskadi i Euskadiko Ezkerra acordaren la fusió d'ambdós partits en la formació d'un nou partit (coalició) amb les sigles PSE-EE. Després de les eleccions d'octubre del 1994, el Partit Nacionalista Basc firmà un acord per a la formació del govern basc amb el PSE-EE i Eusko Alkartasuna.

Eusko Alkartasuna
Partit basc creat el 1986 a partir de l'escissió en el PNB d'un sector encapçalat per Carlos Garaikoetxea. El nou partit aglutinava els partidaris d'una solució política a la violència d'ETA. Al País Basc i a Navarra esdevingué en les eleccions del 1986 i el 1990 la quarta força d'ambdós parlaments autonòmics amb 13 i 9 escons, i 4 i 3 escons, respectivament, però la seva presència es reduí posteriorment a 8 (1994) i a 6 (1998) diputats al País Basc i a 2 (1995) i 3 (1999) escons a navarra. En les eleccions al Parlament Europeu del 1987 i el 1989 aconseguí un diputat per la coalició Europa dels Pobles, integrada dins del grup nacionalista i ecologista Arc Iris. L'escó, ocupat per Carlos Garaikoetxea, fou perdut en les eleccions del 1994 però el recuperà el 1999 amb la coalició Europa dels Pobles.

EUTELSAT
Organització Europea de Telecomunicacions per Satèl·lit, creada el 1982. Actualment té 28 estats membres, després de l'entrada de Lituània, Armènia, Azerbaidjan, Txecoslovàquia i Hongria, amb els quals l'organització s'ha obert a l'Europa de l'est. Explota els satèl·lits ECS.

Evangelització
Difusió de l'evangeli en els pobles on no és conegut. L'evangelització fou considerada com una de les tasques principals de les primeres comunitats cristianes i es desenvolupà a partir de les seus més importants (Jerusalem, Antioquia, Roma, Bizanci). La història de l'evangelització és més coneguda com a història de les missions.

Evasió de capital
Sortida il·legal de diner o d'altres actius líquids d'un país cap a un altre.

Evolució
Procés de canvi mitjançant el qual hom passa d'un estat de coses a un altre d'una forma gradual. S'oposa a revolució.

Evolucionisme
Doctrina que, en un sentit ampli, concep l'Univers com un sistema en evolució, i en un sentit més restringit, la vida com un procés evolutiu. Actualment totes les teories científiques sobre la formació de l'Univers i dels éssers vius admeten, en un grau més gran o més petit, fenòmens evolutius. Hom hi pot considerar tres nivells: l'evolució físico-química, que correspon, d'una banda, a l'evolució dels àtoms i molècules, i, de l'altra, a la de les nebuloses i els astres, l'evolució biològica, segons la qual l'origen de tots els éssers vivents s'hauria iniciat pel trànsit de sistemes moleculars complexos, encara al nivell físico-químic, a sistemes biològics simples, formats per la integració de diversos tipus de molècules complexes, i, finalment, l'evolució cultural, que apareix amb l'home i és la base del progrés cultural i del desenvolupament de les diverses cultures.

Exaltat
Denominació donada, a l'estat espanyol, al començament del s XIX, als liberals més radicals. Durant el Trienni Constitucional (1820-23) els exaltats, antiaristocràtics i demòcrates, intransigents amb els moderats, tingueren una gran força a les ciutats (Madrid, Cadis, etc) i constituïren nombroses societats secretes (comuners o fills de Padilla, amics de l'ordre, etc) i clubs polítics (La Fontana de Oro, Lorencini, etc). Assoliren el poder (juliol del 1822) i, en produir-se la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, obligaren Ferran VII d'Espanya a traslladar-se a Sevilla, on el deposaren. Restablert l'absolutisme, els exaltats emigraren i foren el nucli original del partit progressista.

Excedent
Allò que sobra de la producció un cop s'ha consumit el necessari per sobreviure.
Part del producte social que sobrepassa el valor dels factors de producció emprats per a obtenir-lo. Hom no pot separar l'estudi de l'excedent de la consideració dels processos de producció o distribució, i l'ha de relacionar tant amb el concepte d'explotació com amb els processos d'acumulació i de creixement econòmic. L'excedent és la part del producte social apropiat per la classe no treballadora, independentment del fet que sigui destinat al consum improductiu o a la inversió. En aquest segon cas, l'excedent possibilita l'acumulació de capital, base del creixement econòmic. Atès que en els diferents models de producció l'excedent ha pres formes diverses (en el capitalisme, per exemple, apareix sota la forma de plus-vàlua) que condicionen diferents opcions de creixement, la seva anàlisi esdevé últil a un doble nivell: primer, perquè, a partir de l'estudi de la seva assignació entre les diferents capes socials, permet d'aprofundir en el coneixement del caràcter de les diferents formacions socials; i, d'altra banda, perquè la seva utilització reflecteix el marc teòric en què s'efectua una determinada anàlisi (neoclàssica, clàssico-marxista, etc). Des d'un punt de vista normatiu, P.A. Baran parla de l'excedent potencial com a excedent màxim que hom pot obtenir donat un grau de desenvolupament de les forces productives, i el compara amb l'excedent real, que normalment és inferior, com a conseqüència d'una gestió econòmica, totalment o parcialment irracional. Històricament, la noció d'excedent ha estat lligada al grau de desenvolupament de les forces productives. Així, els fisiòcrates elaboraren el concepte d'excedent agrícola, puix que aquest era el sector que havia de permetre la formació de l'acumulació primitiva. Posteriorment aquesta delimitació fou desbordada per la importància del sector industrial, i hom establí l'actual noció d'excedent econòmic.

Excedent demogràfic
Inadequació entre la població i els recursos econòmics en un lloc i un moment donats. Aquest concepte, estretament lligat amb el de superpoblació, és molt relatiu, puix que la pressió de la població sobre els recursos pot ésser d'intensitat molt variable, i és difícil de precisar quan és insostenible o quan sobra població i quan els recursos són mal mobilitzats. El concepte té validesa per a aquelles societats d'economia teòricament estable on tot augment quantitatiu de la població dóna lloc a un descens de la renda per càpita i a una manca de llocs de treball. Tot l'escreix de població respecte al volum d'equilibri constitueix l'excedent que, o bé emigra, o bé és eliminat per una mortalitat accentuada provocada per la fam i les epidèmies consegüents.

Exèrcit
Conjunt de les forces armades d'un estat. Hom en pot enfocar la història des del punt de vista tècnic de l'armament, de l'art de la guerra (estratègia, tàctica, batalles), de les relacions entre organització militar i organització social, de la influència de l'exèrcit en l'estat o bé de la seva influència en la història general. De fet, la història d'un exèrcit es confon amb la de l'estat corresponent. No hi ha exèrcit que no depengui d'un estat o sobirà, ni estat o sobirà mancat d'exèrcit, perquè la possessió de forces armades és condició de tota sobirania, del grau de cohesió de la qual dóna idea el grau de control que té sobre les pròpies forces armades. En la història institucional dels exèrcits no es troba una evolució lineal contínua (excepte en matèria d'armament), sinó fluctuacions entre tendències que se succeeixen al llarg dels segles. A certes èpoques que els exèrcits han estat pagats amb terres (feus) han succeït èpoques que han estat pagats amb diners (soldada) o no han estat pagats (en el cas extrem, el combatent duia queviures, armes, muntura i servents, segons la fortuna, i es refeia amb el producte del botí, el saqueig i el rescat o la venda com a esclaus dels presoners fets per ell), cicles que es troben sencers en les més diverses civilitzacions (antic Egipte, Roma, Bizanci, edat mitjana europea, fins i tot oscil·lacions entre les tres maneres de mantenir l'exèrcit als EUA, de l'últim terç del s XVIII fins al començament del s XX). A certes èpoques les estructures de l'exèrcit s'identificaven plenament amb les de la societat, i en altres hi havia una profunda desharmonia entre les unes i les altres. Els combatents (almenys, caps i oficials) constituïen una casta hereditària, lligada o no a la possessió de terres gravades i a la de serfs o peons que les treballessin, o eren reclutats de totes les classes socials, dos sistemes d'una mateixa civilització en llurs diferents etapes, tant a l'antic Orient com a l'Europa medieval i moderna: en certs exèrcits europeus del s XIX, l'exclusivitat nobiliària en els alts graus, l'existència de dinasties militars, la propietat particular de regiments i batallons, les últimes modificacions, etc, recorden l'existència de castes en altres moments de la història. Així mateix, els sobirans han procurat que llur exèrcit fos representatiu del país sencer en tota la seva eventual varietat ètnica, religiosa o social, i en altres èpoques l'han constituït exclusivament amb gent de grups ètnics o religiosos determinats, tinguts per particularment bel·licosos, o lleials, o procedents de terres pobres d'economia tancada de subsistència, més rendibles com a productores de soldats que com a productores d'imposts. Així, a la corona catalano-aragonesa, les campanyes mediterrànies de l'edat mitjana foren realitzades amb els almogàvers, tropes reclutades a les zones frontereres més pobres. Els estats han procurat de tenir, o bé un exèrcit com més de masses millor, en què el cost de mantenir tants soldats és parcialment compensat despenent el mínim en cadascun d'ells, o bé un exèrcit petit foguejat i especialitzat. Les raons d'una preferència o una altra solen ésser extramilitars: un sobtat augment demogràfic acompanyat de desocupació forçosa o de proletarització de part de la població, no acompanyat de redistribució de terres, d'industrialització o altres reformes, ha precedit sovint sobtades multiplicacions de contingents (Roma després de Mari, Europa a mitjan s XVII, a l'últim terç del s XVIII i al primer terç del s XX, etc). La necessitat de canalitzar descontentaments ha conduït també a augments de contingents i a reformes en l'exèrcit (pas d'un exèrcit bàsicament voluntari a un exèrcit bàsicament forçós, o al revés, disminució o allargament del temps de servei, rebaixament de l'edat mínima necessària per a ésser admès a l'exèrcit, enduriment o afebliment de la disciplina). Tant a l'antiguitat com en els temps moderns, els exèrcits han estat constituïts per estrangers o només pels nacionals, o bé per una forma de reclutament mixta. Hom ha dit que el despotisme preferia els exèrcits d'estrangers, de gent desarrelada que no sentís lligams de família ni de veïnat, i que les democràcies preferien el reclutament de nacionals. Així, la Roma republicana, amb un exèrcit exclusivament de ciutadants propietaris, pot ésser comparada a la Roma imperial, amb un exèrcit proletari de romans i d'italians (a qui era concedida aleshores una ciutadania romana, que restava automàticament desvalorada), i amb unes tropes, dites aliades o mercenàries, de númides, gals i ibers del sud-est hispànic i de terres catalanes. A les monarquies absolutes europees, el nucli permanent dels exèrcits era constituït en gran part per estrangers (escocesos, irlandesos, suïssos, gent dels petits principats alemanys del sud, bretons, corsos, catalans del Rosselló i la Cerdanya, etc); per contra, a les repúbliques i monarquies constitucionals dels ss XIX i XX, els exèrcits es nodriren exclusivament de nacionals, almenys a la metròpoli (tota una altra cosa són les tropes colonials, amb llurs legions estrangeres i tropes tribals). De fet, han existit també monarquies absolutes i règims totalitaris amb capacitat de recórrer a la mobilització general de nacionals i, sobretot, en tot estat, des de l'antiguitat romana fins avui, han coexistit sempre dues menes d'exèrcit, com a institucions diferents o com a parts d'una mateixa institució: per a l'exèrcit de conquesta, de campanya llunyana, i també per a les missions de repressió interior, hom ha considerat òptims els soldats molt foguejats, professionals, si és possible vitalicis, millor voluntaris ben pagats, estrangers o nacionals desarrelats, amb fidelitat única a l'exèrcit i als seus oficials, amb un codi disciplinari sever i amb molts anys de servei. Als Països Catalans, els miquelets esdevingueren cèlebres, als ss XVII i XVIII. D'altra banda, per l'exèrcit de defensa del propi territori, han estat considerats òptims els paisans militaritzats provisionalment pel servei obligatori (universal o selectiu), naturals de la terra per la qual lluiten, i que en temps de pau han estat ensinistrats per oficials en actiu o en reserva. La introducció d'aquest servei obligatori topà sovint amb resistència. Així, a Barcelona, l'avalot de les Quintes (1773) revelà una oposició sistemàtica a les lleves que arribà a mitjan s XIX. També hi hagué oposició a les Balears (on Carles IV d'Espanya hagué de fer anul·lar el reclutament previst, el 1802) i al País Valencià. Alguns estats empobrits o tributàriament impotents (Espanya al s XIX, Portugal als ss XIX i XX) i, molt excepcionalment, alguna potència rica (els EUA a la guerra del Vietnam) han utilitzat, malgrat l'opinió adversa dels militars mateixos, aquesta mena d'exèrcits en campanyes colonials, amb resultats desastrosos tant en campanya (mortaldat molt superior, eficàcia molt inferior) com a la metròpoli (maror contra el govern, emigració en augment, propagació de malalties i vicis abans exòtics, desmoralització en general). Quan, en una època o en un país, han predominat guerres de conquesta, hom ha dit que el seu exèrcit era permanent, voluntari, pagat —mercenari—. Quan ha predominat la defensiva o la guerra per qüestió de límits entre veïns immediats, hom ha dit que el seu exèrcit era nacional, basat en el servei obligatori, no remunerat, de la tropa. A Catalunya, l'usatge Princeps namque establia la participació obligatòria de tot home útil en la defensa del país, en cas d'amenaça exterior. Les autoritats castellanes, a l'època de Felip IV de Castella, toparen amb aquest text legal, que impedia d'utilitzar tropes catalanes per a operacions a l'estranger. De fet, totes dues formes d'exèrcit han coexistit, bé que l'una o l'altra, per la seva més gran importància momentània, pot ésser l'única que es destaqui. Juntament amb les legions romanes de l'Imperi, de reclutament teòricament voluntari, remunerat, sovint estranger, existiren les milícies obligatòries dels ciutadans de 17 a 46 anys (fins a 60 anys, per al servei de vigilància a les muralles) en els graus de dilectus (períodes anuals de servei selectiu), tumultus (mobilització general de ciutadans) i evocatio (mobilització total; en casos de perill extrem, fins i tot els esclaus eren mobilitzats). A l'edat mitjana europea, al costat del servei en virtut d'obligació feudal i al costat de guerrers professionals, veritables empresaris de guerra, que eren contractats amb llurs homes per un sobirà, o algú altre, es conservà la mobilització general de paisans, convocats amb fogueres enceses de cim a cim, a toc de corn marí abans d'ésser-ho a toc de campana (d'aquí, so metent, el nom de sometent), exèrcit basat en el lligam a terra més que en el lligam envers el sobirà. Així, els reis de la corona catalano-aragonesa contractaren sovint, per a les campanyes de la reconquesta i més encara per a l'expansió a la Mediterrània, voluntaris, professionals de la guerra, gent pròpia o forastera, i es donà el cas que mercenaris catalans serviren els reietons de Tunis, mentre tropes sarraïnes eren contractades pels comtes de Barcelona. Però, en cas de guerra al mateix Principat o a les seves fronteres, el sometent general era mobilitzat, i ho fou encara del 1690 al 1714 i, malgrat la seva abolició pel decret de Nova Planta, el 1794 i del 1809 al 1814, abans de desaparèixer sota aquest nom com a institució militar, bé que com a sometent general podrien ésser definides les mobilitzacions, especialment les últimes (arribà a ésser cridada tota la població masculina vàlida entre 16 i 50 anys), que la Generalitat convocà per a l'Exèrcit de Catalunya, tant sota aquest nom oficial com sota el dels diferents cossos (com el d'Exèrcit de l'Est) en què aquell es fongué (1937-38).

Exèrcit de Salvació
Organització internacional fundada a Londres el 1878 per William Booth, amb el nom de Salvation Army. Basada en principis cristians i jerarquitzada militarment, les seves activitats s'orienten vers la rehabilitació espiritual i física dels desvalguts. Actualment té més de 20 000 centres arreu del món.

Exèrcit industrial de reserva
Volum de mà d'obra que el procés de producció manté en desocupació per evitar la puja de salaris per sobre del nivell de subsistència. Fou considerat per Marx com a factor bàsic per a l'acompliment de la llei d'acumulació capitalista.

Exèrcit Popular de Catalunya
Exèrcit que la Generalitat de Catalunya intentà de crear per decret de 6 de desembre de 1936 reorganitzant les forces militars de Catalunya i intentant de militaritzar les milícies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, després de la seva dissolució. Era format per 9 regiments d'infanteria, 3 d'artilleria, 3 grups de cavalleria, 3 agrupacions d'enginyers, un grup d'intendència i un de sanitat. Les forces foren distribuïdes en tres divisions, comandades pels coronels Guillem de la Peña i Cusí i Josep A. Villaba i Rubio i el comandant Eduard Medrano i Ribas. La seva formació real no arribà mai a acomplir-se.

Exèrcit Roig
Nom donat a les forces militars soviètiques. Creat al gener del 1918 pel Consell de Comissaris del Poble, fou organitzat per Trockij, i en foren els caps principals Tukhacevskij, Budennij, Zukov i Malinovskij. Després de la Segona Guerra Mundial canvià el nom pel d'exèrcit soviètic.

Exili
Allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics. No té el caràcter jurídic de pena, sinó que es tracta d'una mesura política i, per tant, sense termini fixat; la possibilitat de tornar al propi país és aleatòria i depèn del canvi en la situació política. Els grecs consideraren l'exili com una sanció aplicable a diverses menes de delictes; sovint era una alternativa a una pena greu o capital. L'exili polític fou una pràctica habitual. A la Roma republicana l'exili no era reconegut legalment; els qui s'exiliaven eren mers fugitius de la justícia. A l'època imperial hom introduí la deportació i la relegació. En el primer cas, els reus eren duts a una illa (deportatio in insulam); la de Sardenya era considerada una de les pitjors. La relegació equivalia a un confinament. Durant l'edat mitjana l'exili continuà essent pràctica corrent; la multiplicitat d'estats a la península italiana i llurs conflictes donà lloc a un gran nombre de moviments d'aquest tipus; Dant, per exemple, esdevingué un exiliat cèlebre a causa de les lluites entre güelfs i gibel·lins. Els conflictes religiosos europeus de l'edat moderna també provocaren l'exili d'importants masses humanes, com les dels puritans anglesos, que passaren, en part, a l'Amèrica del Nord, i els hugonots, que abandonaren França en ésser revocat l'edicte de Nantes (1685) i s'establiren en terres de Prússia. La Revolució Francesa provocà l'exili d'una bona part de la noblesa francesa; la lluita dels moviments liberals contra els règims absolutistes donà també lloc a un gran nombre d'exiliats —una gran part de la vida política castellana es preparava a l'exili, a Baiona o a París—. Modernament, la proliferació dels mitjans de transport i d'informació n'han afavorit el desenvolupament. Les possibilitats de propaganda dels mitjans de comunicació han afavorit sovint la creació de «governs a l'exili», especialment nombrosos després de la Segona Guerra Mundial.
Als Països Catalans, l'extinció de la dinastia comtal barcelonina (1410) provocà lluites entre fraccions polítiques (com la rebel·lió de Jaume d'Urgell en 1412-13 i la guerra civil de 1462-72), que obligaren les minories vençudes a acollir-se a d'altres països o jurisdiccions. L'adopció de la política castellana d'expulsió de minories racials dugué la comunitat jueva dels Països Catalans a l'exili (1492) i, en 1609-10, foragità els moriscs del País Valencià. L'exili polític reaparegué durant la guerra dels Segadors (1640-52); molts francòfils destacats passaren al Rosselló, ocupat per França. A la fi de la guerra de Successió (1714), molts partidaris del primer Carles III es refugiaren a la cort de Viena o als dominis italians dels Habsburg. La incorporació forçosa dels Països Catalans a la monarquia borbònica els subjectà a avatars semblants als de Castella: el 1767 hagueren d'exiliar-se els jesuïtes a Itàlia, i en 1789-93 s'establí al Principat un contingent important de fugitius rossellonesos de la Revolució Francesa. La guerra del Francès causà inicialment l'exili d'antinapoleònics cap a les zones lliures (com les Balears); més tard, amb motiu del retorn de Ferran VII (1814), afrancesats i liberals hagueren de refugiar-se a França. Tot el s XIX, liberals, republicans i carlins alternaren en l'exili a França o a Anglaterra, on conspiraven per tal de canviar els governs. Després de la calma relativa de la restauració del 1874-1923, la dictadura de Primo de Rivera (1923-30) inaugurà un nou període d'exilis polítics, continuat el 1936 amb el dels polítics dretans i amb l'èxode en massa produït per la fi de la guerra civil de 1936-39, el més fort tingut pels Països Catalans, afavorit pel fet que el front republicà de Catalunya fou escombrat cap a la frontera francesa: hom ha calculat que uns 300 000 refugiats la travessaren entre el 26 de gener i el 10 de febrer de 1939. La major part dels exiliats s'escampà per Europa (França, Anglaterra, Rússia) o s'establí a Amèrica, especialment a Mèxic, l'Argentina, Veneçuela o Cuba.

Existencialisme
Moviment filosòfic que hom pot caracteritzar, més enllà de la diversitat de formes en què es manifesta, per l'afirmació que l'existència és prèvia, almenys ontològicament, a l'essència. Com a corrent filosòfic, l'existencialisme sorgí entre les dues guerres mundials, però es desenvolupà, sobretot, durant els anys quaranta i els anys cinquanta, i trobà en la literatura (J.-P. Sartre, A. Camus) el mitjà d'una ràpida expansió que el féu aviat corrent dominant i àdhuc de moda a tot arreu. Fou expressió d'un cansament davant l'essencialisme dominant en la història de la filosofia occidental i, alhora, d'un desengany davant l'optimisme científic i humanista de la darreria del s XIX i principi del s XX, i hom en pot trobar les arrels en la filosofia antihegeliana de S. Kierkegaard. Bé que hom sol distingir un existencialisme francès (Sartre, Camus, Marcel) i un altre d'alemany (M. Heidegger, K. Jaspers), o un existencialisme ateu i un altre de cristià (G. Marcel, K. Jaspers), ambdues divisions són prou discutibles, i alguns dels mateixos interessats s'han oposat a ésser inclosos sota la denominació comuna d'existencialisme. Per això mateix, i per les diferències radicals que cadascun dels més destacats existencialistes manté respecte als altres, és impossible d'exposar unitàriament llurs filosofies en un intent d'oferir una doctrina existencialista; més aviat hom ha de remetre a cada autor, en particular, per a presentar els trets característics del seu existencialisme. Tanmateix, hom pot presentar dues aportacions fonamentals com a pròpies de l'existencialisme. D'una banda es destaca la decidida negativa a considerar l'home com a exemple o realització concreta d'una idea d'humanitat o d'una natura essencial, prèvia als individus existents i comuna a tots. En aquest sentit, l'existencialisme, s'oposa tant a l'afirmació tradicional d'una essència fixa i immutable de l'home i, alhora, a tot intent de sistematització filosòfica sobre l'ésser i la realitat, com a la despersonalització que la tècnica i el progrés han comportat modernament. D'altra banda, és important la nova comprensió que l'existencialisme donà al fet de l'existència, en contraposar aquesta àdhuc al mateix concepte d'ésser. L'existència, en efecte, no és ja simplement el fet d'existir, sinó el caràcter específic i peculiar de l'ésser humà, de l'home concret existent: existència, doncs, vol dir el caràcter d'ésser fora de si (ex-sistere), d'ésser tot transcendint-se que l'ésser mateix assoleix exclusivament en l'home. En aquest sentit, l'existencialisme referma en principi —i en dóna un significat encara més radical— la primacia de l'home en el cosmos, la seva llibertat davant l'ésser de la realitat donada, la seva responsabilitat —creadora dels valors i del futur del món— i la seva darrera solitud —car cadascú ha d'afrontar la tasca d'assolir la pròpia autenticitat—. Més enllà de les seves formes extremes i àdhuc entre els qui s'han oposat a l'existencialisme, aquest ha influït decisivament en tota la filosofia contemporània, així com en la mateixa teologia cristiana.

Èxode rural
Abandó del camp per una part de la població o per la totalitat. La poca flexibilitat tradicional de l'economia agrícola hi fa difícil l'absorció d'un creixement demogràfic, fins i tot feble, i sempre s'han donat situacions episòdiques d'emigració, en general cap a les ciutats. La Revolució Industrial produí un creixent desequilibri econòmic i de nivell de vida general entre la ciutat i el camp. L'atracció de la ciutat, ateses les millors perspectives del sistema de vida urbà, absorbí, no solament l'excedent demogràfic rural, sinó d'altres persones; la població rural perdé l'equilibri i entrà en un procés irreversible de despoblament. La despoblació del camp dóna lloc a una reestructuració racional de l'agricultura i a un augment de la renda per càpita que pot neutralitzar l'atracció urbana, però generalment succeeix el fet contrari: l'èxode és selectiu, i els qui se'n van són els joves i els més emprenedors, amb la qual cosa la vida social i econòmica decau i s'intensifica l'emigració. L'èxode rural és un procés antic i ja pràcticament acabat als països industrialitzats. Només la urbanització del camp pot aturar-ne la despoblació. A la llarga, l'èxode permet la modernització de l'economia agrària.

Expansió
Fase del cicle econòmic caracteritzada per una prosperitat generalitzada de l'activitat econòmica. Quan es donen causes estranyes al procés de producció que fan preveure la possibilitat d'augmentar els guanys es produeix una mobilització intensiva dels recursos, amb el consegüent increment del producte. Aquesta fase, generalment acompanyada d'inflació, és frenada quan el creixement dels preus afecta la demanda o quan hom arriba a la plena utilització dels recursos.

Expansionisme
Tendència d'un estat a l'expansió política, econòmica i territorial, en detriment d'altres estats i pobles, els quals resten sotmesos i, si més no, influïts per aquell. Equival a imperialisme.

Expedició
Anada o tramesa d'homes, de naus, etc, a una regió determinada, amb un fi militar, científic, comercial, etc.

Expedició dels Dardanels
Operació militar aliada, contra Turquia, el 1915. L'atac pretenia l'aïllament de Turquia i la descongestió del front europeu, particularment a Rússia. Els bombardeigs navals del mes de febrer foren insuficients, i pel març la flota franco-britànica fracassava de nou en intentar forçar el pas de l'estret. Els desembarcaments a Gal·lípoli i Kumkale (abril) i a Suvla (agost) i l'atac al Selddülbahir foren neutralitzats pels turcs, comandats per Mustafà Kemal i Liman von Sanders. Els aliats es retiraren el 20 de desembre.

Expedició dels Mil
Nom donat a l'expedició de voluntaris, dits també camises roges, que, sota la direcció de Giuseppe Garibaldi, conqueriren Sicília i el regne de Nàpols (maig del 1860).

Expedició Reial, l'
Expedició que efectuaren els carlins contra Madrid (del 15 maig a l'octubre del 1837), per causes no enterament aclarides. Ea part el pretendent, Carles Isidre, amb la seva cort. Sortí d'Estella, travessà l'Aragó per Osca i Barbastre i entrà al Principat per Tragó de Noguera (7 de juny). Derrotada, però no decisivament, pel baró de Meer a Gra (12 de juny), es refugià a Solsona (14 de juny). Per Súria, Santpedor, la Segarra, Vinaixa i Margalef, l'expedició arribà a l'Ebre, que travessà a Xerta (29 de juny), emparada per Ramon Cabrera. Prosseguí cap a Ulldecona i el País Valencià: Sant Mateu, Borriol, Vila-real, Nules, Burjassot. Des de Xiva, on fou lliurada (15 de juliol) una batalla aferrissada, finalment favorable als liberals, l'expedició s'endinsà cap a Móra de Rubiols i Cantavella, des d'on, pel Baix Aragó (batalla de Villar de los Navarros, 4 d'agost) entrà a Castella. El dia 12 d'agost els expedicionaris arribaren a Arganda i a les envistes de Madrid. Cabrera —que manava l'avantguarda— i altres caps volien assaltar Madrid, però el quarter general ordenà la retirada. L'expedició, perseguida per Espartero (que obtingué una clara victòria a Aranzueque, el 19 de setembre), retornà directament a Navarra, on arribà en plena derrota. Cabrera, poc després d'iniciar-se la retirada, tornà amb la seva gent al Maestrat.

Explorer
Nom genèric d'una sèrie d'una cinquantena de satèl·lits artificials llançats pels EUA i destinats a la recerca aeronòmica, astronòmica, geodèsica, etc. Han estat situats en les més variades òrbites geocèntriques, heliocèntriques i lunars. L'Explorer 1, llançat el 31 de gener de 1958 fou el primer satèl·lit artificial col·locat en òrbita pels EUA i permeté la descoberta inicial dels cinturons de radiació de Van Allen. La denominació inespecífica Explorer fou emprada fins l'any 1975.

Explosió
1. Alliberament brusc i violent d'una certa quantitat d'energia química deguda a una transformació molt ràpida de l'equilibri fisicoquímic d'una substància o d'un conjunt de substàncies i que es manifesta en la producció d'una gran quantitat de calor i de gasos. Aquest procés, que té una durada de microsegons o de desenes de microsegon, és efectuat en quatre fases: en la iniciació, una petita font d'energia (una guspira, una flama, una percussió, etc) provoca una descomposició local; la fase de propagació de la reacció química és la més important, car s'hi produeix la transformació de l'explosiu en una mescla de gasos a pressió i temperatura molt elevades (transformació de l'energia química en energia mecànica); segons la velocitat de la propagació de la reacció hom parla de deflagració (velocitats de l'ordre dels m/s) o de detonació (velocitats de l'ordre dels km/s). En la tercera fase es produeix la propagació de l'ona de xoc en el medi inert pròxim a l'explosiu; els efectes d'aquesta ona, deguda a l'expansió dels gasos resultants, són la propagació, en els materials, d'una discontinuïtat en la velocitat (una acceleració infinita) i unes fortes compressions i elevacions de temperatura, de les quals deriven canvis físics i químics (fragmentació, canvis de fase, etc) en els materials envoltants; la darrera fase de l'explosió és l'expansió dels materials trencats en el medi exterior fins a la dissipació total de l'energia produïda.

Explosió demogràfica
O simplement explosió. Increment sobtat de la població d'un territori a partir d'elements preexistents.

Explosió nuclear
Reacció de fissió o de fusió nuclear molt ràpida, acompanyada de l'alliberament d'una gran quantitat d'energia tèrmica.

Explotació
Conjunt d'instal·lacions i activitats aplicades al funcionament d'una empresa agrícola o, per extensió, industrial, al llarg de tot el procés de producció i comercialització. Segons la destinació dels productes obtinguts, les explotacions poden ésser autàrquiques, si produeixen exclusivament per permetre la vida dels propietaris i treballadors d'una manera directa, o comercials, si són destinades al mercat i a l'obtenció de beneficis. Un cas particular d'aquestes explotacions són les denominades de plantació, pròpies dels països nous, en relació, generalment, amb grans companyies. Segons la classe de productes obtinguts les explotacions poden ésser complexes, en el cas que aquests productes siguin molt variats (com, per exemple, les tradicionals, que eren alhora agrícoles i ramaderes), o especialitzades, si es dediquen exclusivament a un tipus determinat de producte. Cal distingir en primer lloc entre les agrícoles i les ramaderes i, dintre cadascun d'aquests grups, entre les que siguin només bladeres, farratgeres, vitícoles, olivareres, etc, en el primer cas, i entre les lleteres, productores de carn, ovines, porcines o bé dedicades a l'aviram (pollastres, conills, ous, etc), en el segon cas, en el qual reben sovint la denominació de granja. Actualment els complexos d'explotació, tant agrícola com ramadera, inclouen sovint instal·lacions industrials annexes (com les de conserves). Segons la vinculació dels treballadors a l'explotació i, concretament, a les terres, les explotacions poden ésser directes o indirectes. En les directes el treballador és també propietari de les terres i, per tant, de l'explotació. Són molt freqüents, en aquest tipus, les anomenades explotacions familiars, que acostumen a ésser de dimensions petites o mitjanes; n'és un bon exemple el mas català pre-pirinenc, que constitueix una explotació de tipus familiar, autàrquic i complex. Quan la propietat i el treball d'una explotació recauen en persones diferents, s'anomenen indirectes, en aquest cas els treballadors es vinculen a les terres en virtut d'uns contractes determinats (arrendaments, parceries, etc). Les explotacions poden tenir caràcter col·lectiu, i llavors és freqüent que l'estat en sigui el propietari, com en el cas del sovkhoz soviètic, o caràcter cooperatiu, com en el cas del kolkhoz de l'URSS o del kibbuts d'Israel.

Explotació minera
Conjunt d'instal·lacions disposades a fi d'explotar un jaciment mineral. Entre els principals tipus d'explotació minera cal destacar: l'explotació subterrània, que és l'emprada en les mines i l'explotació a cel obert, amb les varietats d'explotació descoberta (quan el jaciment és poc profund i s'estén en una gran superfície horitzontal), que és freqüent en els jaciments de carbó poc profund, per exemple, i d'explotació en fossa (quan el jaciment s'enfonsa verticalment en una zona de poca extensió superficial), que es presenta en el cas d'alguns filons.

Exportació
Béns i serveis d'un país que en són exportats. Quan les transaccions són fetes amb mercaderies, hom parla d'exportacions visibles, i d'invisibles quan hom fa un servei (assegurances, interessos, nolis, etc) per compte d'un altre país. El pagament d'aquestes exportacions corrents es fa efectiu a curt termini, ja sia amb diners o amb altres béns i serveis; les exportacions de capital, al contrari, tenen com a objectiu l'obtenció d'un rendiment a llarg termini. La importància que hom concedeix al manteniment d'un saldo favorable en la balança comercial ha impulsat l'establiment de mesures, per part dels governs, per afavorir la venda de mercaderies (desgravacions fiscals, crèdits a l'exportació, subvencions, etc), l'aplicació de les quals mesures és controlada pel GATT per tal d'evitar la pràctica il·legal de dumping.

Exposició
Manifestació pública organitzada de productes agrícoles, industrials, científics o artístics, per tal de promoure la producció, el comerç i la cultura i alhora estimular l'interès públic. Les exposicions poden ésser regionals, nacionals o internacionals, especialitzades o generals. La decadència de les fires europees tradicionals deguda al desenvolupament del comerç internacional, especialment des del s XVIII, menà a l'organització d'exposicions internacionals. Aquestes foren creades amb la finalitat de mostrar el progrés en la producció industrial i amb un interès comercial basat en la publicitat dels productes exposats. Això no obstant, no foren gens rendibles, per la necessitat de construir noves instal·lacions i per les despeses inherents a aquesta mena de certàmens. Revelades poc pràctiques, foren substituïdes, en part, per les fires de mostres, com a centres de contractació. La primera exposició internacional, de caràcter universal, fou oberta a Londres el 1851, i havia de representar la unió del gènere humà mitjançant la indústria. Hom les celebrà habitualment a intervals irregulars de temps, però una Oficina internacional (creada el 1928 i modificada el 1948) en regulà la durada (sis mesos), i el temps que havia de transcórrer perquè un mateix país pogués organitzar dues exposicions consecutives (15 anys). Les exposicions universals han assenyalat dates importants en el desenvolupament de l'arquitectura moderna. El caràcter provisional de molts dels pavellons d'exposició, el desig de sorprendre els visitants i de superar les manifestacions precedents, han possibilitat construccions inimaginables en altres circumstàncies i han constituït veritables manifests a favor de nous materials i noves formes. A la primera exposició universal celebrada a Londres el 1851, el concurs internacional per a construir el pavelló central fou guanyat pel francès H. Horeau, però hom no portà a la pràctica cap d'aquests projectes (més de tres-cents), puix que tots exigien la utilització de grans armadures irrecuperables. El pavelló fou encarregat a l'enginyer, especialista en hivernacles, Joseph Paxton. L'anomenat Crystal Palace, aixecat en menys de sis mesos, era un enorme pavelló de ferro i vidre i representava la utilització més racional de l'època d'elements rigorosament estandarditzats i que podien ésser desmuntats sense cap mena de perjudici. A les exposicions de Nova York (1853), Munic (1854) i París (1855) hom prengué com a model el Palau de Cristall. Fins al final del segle, París i Londres alternaren en l'organització de les exposicions, bé que, més o menys oficialment, es multiplicaren arreu: Viena (1873), Filadèlfia (1876), Sydney (1879), Melbourne (1880), Amsterdam (1883), Nova Orleans (1885), Barcelona, Copenhaguen i Brussel·les (1888). L'exposició de París del 1889 marcà, alhora, el punt culminant d'aquesta evolució i l'acabament de l'època del ferro; la galeria de màquines del 1855, la circular de Krantz i G. Eiffel del 1867 i la de De Dion del 1878 són les etapes que condueixen al Palais des Machines del 1889, en el qual un gran espai (115 per 420 m) era sostingut per arcades de ferro de tres articulacions, sense cap mena de puntal interior. Però l'obra més important i que aixecà les més aferrissades discussions fou la torre de tres-cents metres en el Champ de Mars, l'anomenada torre Eiffel. La construcció més alta del moment simbolitzava el triomf dels enginyers sobre els arquitectes i el de l'estructura sobre la decoració. Després del 1889 l'arquitectura de les exposicions entrà en una fase eclèctica (Chicago, 1893; París, 1900), que no fou superada fins a l'exposició universal de les arts decoratives de París (1925), on participaren tots els grans arquitectes francesos, com Le Corbusier (pavelló de l'Esprit Nouveau), Mallet Stevens (pavelló de turisme) i Tony Garnier (pavelló de Lió), i estrangers: Josef Hoffmann (pavelló d'Àustria), K. Melnikov (pavelló de l'URSS), etc. Del 1900 al 1937 tingueren lloc les següents: Buffalo i Glasgow (1901), Saint-Louis (1904), Lieja (1905), Londres (1908), Brussel·les (1910), San Francisco (1915), Wembley (1924-25), Filadèlfia (1926), Barcelona (1929), París (1931), Chicago (1933-34) i Brussel·les (1935). A l'exposició de París del 1937, després de la mostra d'Estocolm del 1930, projectada en la seva totalitat per Gunnar Asplund, hom troba les innovacions d'Alvar Aalto (pavelló de Finlàndia) i de J. Sakakura, deixeble de Le Corbusier (pavelló del Japó), amb l'arquitectura eclèctica nazi i comunista. El pavelló republicà espanyol presentà obres de grans artistes, com Picasso (Guernica), Miró, González i Calder. Cal esmentar també l'al·legoria de l'electricitat, de Dufy, una de les obres més grans de la pintura moderna (600 m2). A Nova York (1939), el símbol de l'exposició, una piràmide i una esfera, denota la intenció d'oblidar els estils històrics; Alvar Aalto amb el pavelló de Finlàndia i S. Markelius amb el de Suècia hi aportaren les solucions més interessants. A Brussel·les (1958), l'Atomium marcà el naixement d'una nova era; el pavelló Philips de Le Corbusier, amb les seves formes dinàmiques, fou la construcció més celebrada. Les exposicions de Seattle (1962) i Nova York (1964) han significat un retorn als estils monumentalistes i eclèctics; cal excloure'n, a Nova York, el pavelló de la companyia Bell (W. Harrison i M. Abramovitz) i el de la IBM (E. Saarinen). L'exposició de Montreal (1967) assenyala un nou ressorgiment de l'arquitectura creadora amb el pavelló dels EUA, immensa cúpula geodèsica de R.Buckminster-Fuller, el pavelló alemany de Frei Otto i la proposta d'hàbitat de Moshe Safdie. El 1970 fou celebrada la primera exposició universal en territori asiàtic (Osaka) sota la planificació general de Kenzo Tange. Entre les exposicions posteriors cal destacar la celebrada a Sevilla el 1992 amb motiu del cinquè centenari del descobriment d'Amèrica, dedicada a les principals contribucions científiques, tecnològiques i culturals dels darrers cinc-cents anys i la de Lisboa (1998), dedicada als oceans.

Exposició d'art
Mostra d'obres d'art. Pot ésser de dos tipus: periòdica i extraordinària. L'exemple més important de les periòdiques són els Salons francesos. A imitació seva s'iniciaren una sèrie d'exposicions periòdiques a tot arreu durant el s XIX. A Madrid, l'Exposición Nacional de Bellas Artes s'ha anat celebrant des del 1856. Aquestes exposicions comprenien totes les branques de l'art: pintura, gravat, escultura i arquitectura. Actualment, entre les exposicions periòdiques més importants hom pot citar la Biennal de Venècia i la Documenta de Kassel. Les exposicions extraordinàries, ja celebrades al s XIX, adquiriren veritable importància al s XX. Solen ésser monogràfiques, dedicades a un artista o a un moviment concret, i de vegades són itinerants. Sovint hom hi empra els mitjans audiovisuals per a situar el tema en el seu moment historicoartístic. Entre les més importants dels darrers anys cal esmentar: Pionniers du XX&èmesup; siècle (París, 1971), Georges de la Tour (París, 1972), The Age of Neoclassicism (Londres, 1972) i Le Centenaire de l'Impressionisme (París, 1974).
Les exposicions d'art als Països Catalans
La primera exposició d'art coneguda a Barcelona fou muntada el 1786 per a donar a conèixer els treballs dels alumnes de l'Escola Gratuïta de Disseny, i ja a la de l'any següent hi figuraven expositors de fora l'escola.A València la societat El Liceu organitzà diverses mostres artístiques, entre les quals es destacà la del 1842, i des del 1855, amb motiu dels centenaris de Vicent Ferrer, hom hi ha organitzat exposicions que han reunit una gran quantitat d'obres antigues (1919, 1950 i 1955). Fins el 1846 a Barcelona l'art s'exhibí barrejat amb altres productes menestrals i industrials; ara, en crear-se la Societat d'Amics de les Belles Arts —filial de l'Econòmica d'Amics del País—, presidida per Melcior de Prat, l'art començà a ésser exhibit sol. Tanmateix, el 1851 l'Institut Industrial de Catalunya féu retornar al concepte de les exposicions conjuntes amb una secció de Nobles Arts, de fet aplicades: dins aquest concepte fou molt important l'Exposició Industrial i Artística del Principat de Catalunya, inaugurada per Isabel II el 1860. Aquell any la Societat Econòmica d'Amics del País, d'Alacant, celebrà una primera exposició provincial amb un apartat d'art. El 1866 l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona començà les seves exposicions a Llotja, que el primer any se centrà en l'art contemporani i el següent en l'art català antic, mal conegut en l'època. Una campanya promoguda per Ramon Martí i Alsina tingué per fruit que el 1868, amb l'ajut d'Ignasi Girona, es planegés i s'inaugurés, enmig de l'eufòria de la Gloriosa, un edifici obra de Jeroni Granell fet exprés per a fer-hi exposicions d'art. Al marge d'això, Pau Milà i Fontanals organitzà a l'Ateneu, el 1870, una exposició Oberveck. Tanmateix, moltes de les exposicions encara participaven de la idea integradora de l'art amb la indústria. A Alacant són importants les del 1878 i el 1879 (Exposicions Artístiques i Industrials), organitzades per la societat El Foment. L'enderrocament de l'edifici d'exposicions de Barcelona, al principi del 1875, hi féu baixar el nombre d'exposicions, i el 1877 el govern civil replantejà el problema i patrocinà la creació d'una Associació per al Foment de les Arts Aplicades a la Indústria. El mateix any les festes de la Mercè hi serviren de marc a una important Exposició d'Arts Sumptuàries, instal·lada a la universitat, i que incidí en la revalorització de l'art antic. Diverses associacions —com l'Artisticoarqueològica, el Foment de la Producció Nacional, l'Ateneu, el Centre d'Aquarel·listes (embrió del Cercle Artístic)— organitzaven exposicions d'art als seus locals o als del nou creat Museu Martorell, al parc de la Ciutadella. Les exposicions privades amb finalitat lucrativa trobaren un mitjà idoni: la galeria d'art. L'Exposició Universal de Barcelona del 1888 i, concretament, la seva secció d'Arqueologia i Belles Arts fou el punt de partida de les exposicions oficials regulars d'art que amb caràcter d'internacionals s'instal·laren al recentment creat Palau de Belles Arts, obra eclèctica de l'arquitecte August Font i Carreras (1891, 1892 —d'indústries artístiques—, 1894, 1896 i 1898). La crisi del 98 també s'hi féu sentir, i el 1900 hagué d'ésser el Cercle Artístic, en lloc d'una entitat oficial, el que muntà una Exposició Nacional d'Art. A Alacant el 1894 hi hagué una important Exposició de Belles Arts, organitzada per la Societat d'Amics del País, i el 1903, la Provincial tenia una secció de pintura i escultura. L'entrada de catalanistes i republicans a l'ajuntament canvià la política d'exposicions, i el 1902 en tingué lloc una de destinada a revaloritzar l'art català antic i a obrir un museu permanent. L'ocupació d'aquest espai, tanmateix, dificultà la celebració de noves exposicions, i fins a la internacional del 1907 (amb participació d'obres de Rodin, Manet, Monet, Renoir, Sisley, Whistler, etc) no es reprengueren; la següent fou de retrats i dibuixos antics i moderns, el 1910. El 1908, a València, organitzada per Lo Rat Penat, tingué lloc l'Exposició d'Art Retrospectiu amb motiu del setè centenari del naixement de Jaume I. A l'Exposició Regional Valenciana del 1909 hi hagué diverses seccions de belles arts (ensenyament artístic, art decoratiu, fotografia, arquitectura, escultura i pintura contemporànies i art retrospectiu), i a la Nacional del 1910 es mantingué aquesta orientació, però amb participació estrangera i accentuació de la catalana. El 1911 hi hagué a Barcelona una nova exposició Internacional. El 1913 el bisbat de Barcelona patrocinà l'Exposició de Creus Parroquials amb motiu del Congrés d'Art Cristià. La Primera Guerra Mundial facilità que, com a propaganda francòfila, s'obrís a Barcelona (1917) una importantíssima exposició en la qual figuraven molt ben representats els principals corrents de l'art francès, de l'impressionisme al fauvisme. Jaume Bofill i Mates, aleshores regidor, es proposà de regularitzar la celebració d'exposicions i aconseguí que s'aprovés el seu projecte de fer una exposició d'art cada any (1918-23), cosa que tingué lloc fins que la Dictadura desbaratà l'obra de la Mancomunitat. Paral·lelament hom hi celebrà la d'Art Belga (1921), la del Moble i Decoració (1923) i portà l'art català al Salon d'Automne de París (1920), a Lisboa (1921) i a Amsterdam (1922). En aquesta època, a Mallorca tingué una gran importància l'Exposició Regional de Pintura Retrospectiva (1921). Amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, tingueren lloc la magna exposició El Arte en España, que inventarià prop de 5 000 peces antigues, i una d'internacional extraordinària en què Josep Clarà obtingué la medalla d'honor. Durant la República, les exposicions oficials, dites de Primavera, s'organitzaren en bona part gràcies a l'impuls de Joan Merli i amb participació dels mateixos artistes alineats en dos grans salons, el de Barcelona —més conservador— i el de Montjuïc —més innovador—; se celebraren del 1932 al 1937. Paral·lelament, tingueren lloc exposicions importants, com la d'Art Català a Amsterdam (1933), els dos salons Mirador (de retrat femení el 1933 i d'art gòtic el 1936), el Primer Saló d'Artistes Decoradors del FAD (1936) i, sobretot, la magna exposició d'art català a París i ampliada després al castell de Maisons-Laffitte (1937), feta a iniciativa de Ventura Gassol, en col·laboració amb la Comissaria General de Museus de Catalunya i el conservador del Jeu de Paume de París sota el patronatge de la direcció del Louvre; aquesta exposició significà la consagració internacional de la pintura romànica catalana. A la postguerra, l'Exposición Nacional de Bellas Artes, que es feia sempre a Madrid, tingué lloc tres vegades a Barcelona (1942, 1944 i 1960), alhora que semblava que es reprenien les exposicions municipals (1951 i 1953). L'exposició més important d'aquells anys fou la Tercera Bienal Hispanoamericana de Arte (1955), que inicià oficialment una notable obertura estètica després d'uns quants anys d'estricte academicisme. En el camp de la iniciativa privada ja havien iniciat l'obertura estètica els Salons d'Octubre de les Galeries Laietanes, de Barcelona, des del 1948. Més tard, les exposicions col·lectives d'art contemporani foren organitzades per entitats també privades: els Salons de Maig, anuals (1955-1966), i el MAN (Mostra d'Art Nou), també anual (des del 1964), mentre que oficialment es donà més importància a les grans exposicions monogràfiques retrospectives, de Barcelona: d'Art Romànic —del Consell d'Europa— (1961), Xavier Nogués (1967), Miró (1968-69), El Modernismo en España (1970), Gargallo (1971), Joaquim Mir (1972), Simbolisme Francès (1972), Torres-Garcia (1973), etc, moltes d'elles promogudes, tanmateix, des de Madrid. Així mateix, amb la nova situació política es dugueren a terme exposicions per torn d'artistes que obtingueren el reconeixement oficial. Els darrers anys les entitats financeres organitzen temporades completes d'exposicions, bé promovent-les, bé adquirint-les en circuits internacionals.

Exposició Internacional de Barcelona
Segona exposició de mercaderies, efectuada a Barcelona el 1929 i per a la qual fou urbanitzada la muntanya de Montjuïc. En són precedents els projectes de Puig i Cadafalch (1905), per a fer-la a la plaça de les Glòries Catalanes, i la fallida Exposició d'Indústries Elèctriques (1916), ideada per Francesc Cambó. Puig féu un projecte per a urbanitzar aquella muntanya, i d'aquest i d'un altre de Domènech i Montaner (1919) en fou feta una síntesi. Organitzada per l'ajuntament de la Dictadura amb l'ajuda de l'estat, l'alcalde baró de Viver en presidí la junta directiva (el marquès de Foronda en fou el director efectiu). Representà un endeutament greu per a la ciutat, fins al punt que la Comissió de Responsabilitats de l'ajuntament republicà estudià, entre altres afers, la gestió financera de l'Exposició. Ha estat interpretada com un intent de sortir de l'estancament econòmic que seguí l'expansió durant la Primera Guerra Mundial (el 1924 foren iniciades les obres preparatòries d'urbanització de la ciutat: Gran Metropolità, part de la Diagonal, plaça de Catalunya, etc), com una actuació de la Dictadura per a resoldre alhora el greu problema de la desocupació i el del catalanisme com a força política (Barcelona acollí en 1924-30 uns 200 000 immigrats), i com un assaig de definició de ciutat capitalista, amb les dominants d'oci i circulació. Artísticament, l'Exposició significà, d'una banda, l'apoteosi del monumentalisme, començant per l'edifici que presidí el conjunt, el vast Palau Nacional, de pedra artificial, amb cúpula miquelangelesca i torres compostel·lanes, obra de Pedro Cendoya, Enric Catà i Pere Domènech i Roure; els palaus d'Alfons XIII i de Victòria Eugènia, de Puig i Cadafalch, i les fonts monumentals de Carles Buïgas participen també d'aquesta estètica. Significà també una absorció oficial del noucentisme: torres d'ingrés i Teatre Grec, de Ramon Reventós, palaus de les Arts Gràfiques, de Pelagi Martínez i Raimon Duran i Reynals, i de l'Agricultura, de Manuel M. Mayol i Josep M. Ribas, pavelló de la Ciutat, de Josep Goday, traçat dels jardins, de Jean C. Forestier i Nicolau M. Rubió. També palesa l'esperit noucentista la idea i l'acurada realització del Poble Espanyol. Els millors pintors i escultors noucentistes hi col·laboraren en la decoració de jardins i interiors: sobresurten els murals de Francesc d'A. Galí a la cúpula del Palau Nacional. També fou molt important l'Exposició com a introductora de la nova arquitectura a Catalunya: pavellons de Suècia, de Iugoslàvia —de Dragisa Brasovan—, i sobretot el d'Alemanya, obra bàsica de Mies van der Rohe.

Exposició Universal de Barcelona
Exposició internacional de mercaderies (1888), la primera realitzada a Barcelona. Per a allotjar-la fou urbanitzada l'antiga Ciutadella de Barcelona, que es convertí en el parc de la Ciutadella, segons els plans de Josep Fontserè (1872). Davant la ineficàcia de les obres fetes per la societat concessionària creada per Eugeni Serrano, l'ajuntament se'n féu càrrec el 1887. L'exposició, inaugurada el 20 de maig de 1888 amb la presència de la reina Maria Cristina, coincidí amb la crisi econòmica iniciada el 1882, després de l'eufòria de la febre d'or, i acabà amb un dèficit fort. Artísticament, l'exposició, sota la direcció arquitectònica d'Elies Rogent, ajudat per August Font i Antoni M. Gallissà, significà el primer esclat d'un art modernista encara incipient: Domènech i Montaner en construí el restaurant i el desaparegut Hotel Internacional, Josep Vilaseca féu l'Arc de Triomf, de maó vist, amb grans frisos en relleu de Josep Reynés, Josep Llimona, Torquat Tasso i Antoni Vilanova. Altres edificis, alguns desapareguts, de Josep Amargós —l'interessant hivernacle—, Pere Falqués, August Font o Jaume Gustà sovint encara participaven d'un estil premodernista que lligava amb el de la resta del parc. El monument a Colom, a la porta de la Pau, columna de seixanta metres de ferro colat bastida per Gaietà Buïgas, amb escultures d'Atché —la que corona el monument— i de la plana major de l'escultura anecdotista, fou també una realització lligada a l'exposició.

Exposició Universal de Sevilla
Exposició celebrada a Sevilla entre el 20 d'abril i el 12 d'octubre de 1992, amb categoria d'universal segons les normes del Bureau International des Expositions (BIE). El 1976, hom anuncià la celebració d'una exposició per a commemorar el cinquè centenari del descobriment d'Amèrica, i fou el 1983 que l'exposició fou sancionada amb caràcter d'universal. El 1985 l'illa de la Cartuja, on fins aleshores hi havia un monestir abandonat i una vella fàbrica de ceràmica, fou declarada el lloc on situar aquesta exposició. Aquell mateix any fou nomenat Emilio Cassinello comissari general de l'Exposició i Jacinto Pellón president de la Societat Estatal per a l'Exposició Universal. Al juliol del 1986 hom decidí el concurs d'idees per a l'ordenació del recinte de l'exposició i el juliol de 1987 fou aprovat el pla director de l'exposició, que donà lloc a l'aixecament d'una ciutat dissenyada per a acollir una part del món en un conjunt de 300 ha. L'Exposició Universal de Sevilla respongué a la temàtica de L'era dels descobriments; és a dir, els participants hi presentaren una mostra de les diferents contribucions científiques, tecnològiques i culturals de la humanitat que s'han succeït al llarg dels últims cinc-cents anys. El total de participants fou de 111 països, diversos organismes internacionals, participants corporatius, a més de les 17 comunitats autònomes de l'estat espanyol. L'espai total construït és de 650 000 m2; no solament afecta l'àrea que ocuparen els pavellons, sinó el conjunt d'edificis i serveis: els ponts d'entrada, l'estació del tren d'alta velocitat (AVE) o les grans superfícies aquàtiques (llac d'Espanya, port d'Índies). En el conjunt de la mostra temàtica cal assenyalar una sèrie de pavellons amb personalitat pròpia com ara el pavelló del Segle XV, el de la Navegació, el de la Natura i el jardí de les Amèriques, el pavelló dels Descobriments —que sofrí un incendi pocs dies abans que fos inaugurada la mostra—, el del Medi Ambient, el de les Telecomunicacions, el de l'Energia i el de l'Univers. Del conjunt dels 111 països participants destacaren els pavellons del Canadà, el Japó, el Marroc, Mònaco, Alemanya, Mèxic, Xile, l'Aràbia Saudita, Hongria, el Vaticà, Nova Zelanda i el del país amfitrió. L'Exposició Universal de Sevilla acollí també una sèrie d'actes culturals per als quals foren dissenyats espais propis, entre els quals destacaren el recinte del Palenque, l'Auditori, la plaça Sony, el cine Alcatel, i el teatre Central Hispano.

Expressionisme
Moviment artisticoliterari desenvolupat a Alemanya i en l'àmbit centreuropeu entre el 1905 i el 1933. Com a escola representa la consciència més evident d'un estat col·lectiu d'inseguretat i temor produïts pels canvis i esdeveniments que s'anaven succeint en el país. Té lligams amb el barroc i el romanticisme alemanys i és una mena de renovació del Sturm und Drang. Ideològicament representa la voluntat de l'artista de dominar el món exterior, situant-lo en un quadre d'idees abstractes que, expressades, expliquin l'univers tot prescindint conscientment de l'anàlisi dels fets reals. El nom donat a l'escola indica l'esperit que s'expressa en la deformació de figures i ambients, per a manifestar la seva tensió i el seu dinamisme interiors i comunicar una crítica cruel i pessimista sobre la societat, i que alhora fa un elogi de la follia, la mort i la desesperació.
Entre les diverses publicacions literàries de caràcter expressionista destaquen dues tendències: la plasticoliterària, a «Der Sturm» ('La tempestat'), i la politicosocial, a «Die Aktion» ('L'acció'), que s'anà imposant des del 1914 fins a l'època del nazisme (1933). L'expressionisme literari té com a trets comuns la distorsió sintàctica, la deformació d'ambients i el recurs de l'expressió d'idees abstractes com a mitjà per a manifestar les tensions espirituals. Les obres més característiques es desenvolupen en el camp de la novel·la i el teatre; hi predomina el tema de la revolta dels fills contra els pares. Conrearen la novel·la expressionista Franz Werfel, a Nicht der Mörder sondern der Ermordete ist schuldig ('L'assassí no és el culpable, sinó l'assassinat') i a Barbara oder die Frömmigkeit ('Bàrbara o la pietat'), Walter Hasenclever, a Der Shon ('El fill'), i, entre altres, Leonhard Frank, Hermann Ungar, Alfred Döblin i Franz Kafka en determinats aspectes de llur producció. Entre els dramaturgs de signe expressionista es destaquen Georg Kaisier, que s'evadeix de la realitat opressiva a Die Koralle ('El corall') i a Die Flucht nach Venedig ('Fugida a Venècia'), Karl Sternheim a Aus dem bürgerlichen Heldenleben ('De la vida heroica dels burgesos'), i Ernst Toller, que, a Pastor Hall, ironitza sobre la delació practicada pel nazisme; Bertolt Brecht és considerat postexpressionista pel caràcter més realista de la seva obra. En la poesia el tema és la solidaritat universal, l'odi a la guerra, el sentiment de la tragèdia i un pacifisme que es féu revolucionari; s'hi destaquen Georg Trakl, a Die Dichtungen ('Poesies') i a Sebastian in Traum ('Sebastià en el somni'), Georg Heym, August Stramm, Ernst Stadler, Ludwig Rubiner i d'altres. Hitler va proscriure l'expressionisme alemany com a manifestació d'art "degenerat".
Escola alemanya de pintura, caracteritzada per l'abandó de les concepcions naturalistes i la plasmació de deformacions i exageracions formals o cromàtiques que expressaven d'una manera vehement el sentiment de l'artista. També es va difondre a altres camps, com ara la música o el cinema.

Expropiació
Forma d'extinció del dret de propietat i despossessió d'un bé fet per l'administració pública. Actualment l'estat de dret ha de seguir un procediment, unes garanties i una justa indemnització. L'expropiació pot ésser feta en benefici de l'administració pública o d'una persona física o jurídica delegada expressament per aquella, però sempre per motius d'utilitat pública o d'un interès social. Aquesta despossessió legal de la propietat segons la vigent legislació de l'estat espanyol pot ésser acordada imperativament per l'administració pública o realitzada directament per norma de rang legal, bé que el beneficiari pugui ésser un concessionari (les autopistes de peatge privades, per exemple, expropien els terrenys per expropiació delegada), i ha de seguir un procediment fixat: autorització de l'expropiació, declaració de la necessitat d'ocupació dels béns o adquisició dels drets (amb la informació pública corresponent), la determinació del valor i el seu pagament en uns terminis que, si no són respectats, poden suposar el pagament d'interessos i fins i tot una nova valoració. També és important l'acte de presa de possessió del bé expropiat, car si aquest no es realitza en un termini de cinc anys es produeix la reversió del bé.

Expropiar
Despullar una persona de la propietat (d'un bé) per causa d'utilitat pública, generalment en canvi d'una indemnització.

Extradició
Acte pel qual un estat lliura un estranger a un altre estat que n'ha sol·licitat el lliurament, en virtut de sentència ferma o d'acte de processament. L'extradició es basa en acords de dret internacional i en queden exclosos els delictes militars i fiscals i, sovint, els que l'estat extraditor considera delictes polítics.

Extraparlamentari -ària
Dit del grup polític que no es troba representat al parlament (per insuficiència de vots en les eleccions, per prohibició governativa del partit, o perquè aquest no vol participar en les eleccions o en la vida parlamentària). Tot i que pot ésser extraparlamentari un grup de qualsevol tendència política, sovint tenen aquest caràcter els partits extremistes, de dreta o d'esquerra.

Extraterritorialitat
Dret o privilegi basat en una ficció jurídica que considera persones, coses i locals com si estiguessin fora del territori en què es troben per a continuar sotmesos a les lleis de llurs països d'origen. Els beneficis d'aquests drets són aplicats als caps d'estat, amb llurs familiars i seguicis, als agents diplomàtics, amb llurs famílies, al personal oficial i als comissionats i delegats dels organismes internacionals, als exèrcits en terrenys ocupats, als vaixells de guerra, als magistrats del tribunal internacional de la Haia, a les residències dels caps d'estat estrangers i a les dels agents diplomàtics, així com a llurs valises i documentació.

Extrema dreta (o extrema esquerra)
Tendència radical extremada dins una línia política de dreta o d'esquerra, respectivament.

Extrema Esquerra Federal
Partit polític espanyol originat per escissió del partit federal (març del 1931) en negar-se a col·laborar amb la coalició republicano-socialista i amb la dreta republicana. A Barcelona es formà pel juliol del 1931, i aviat es fraccionà. Els seus dirigents foren Eduardo Barriobero, Salvador Sediles, Antonio Jiménez, Eduardo Sanjuan, etc. Aspirà, debades, a un suport electoral de l'anarcosindicalisme. Pel gener del 1935 es convertí en el Partit Federal Ibèric.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà