BUXAWEB

VOCABULARI
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

G

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Personatges d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Blowin' In The Wind

GAL
Galeusca
Galleguisme
Gàngster
Gangsterisme

Garanties constitucionals
Garçonne
GATT
Gau
Gaullisme
Generació del 27
Generació del 98
Generador

Generalitat de Catalunya
Generalitat Valenciana
Genocidi
Gentry
Geografia

Germans Musulmans
Gernikako Arbola
Gestapo
Gihad
Girondins
Glacis

Glasnost
Globalització

Gloriosa, la
Gold Exchange Standard
Gosplan
Govern
Govern Balear
Govern de la Generalitat de Catalunya
Govern de Vichy
Govern frontpopulista

Govern provisional
Govern Valencià
Governador
Governador civil
Governador general de Catalunya
Governador militar

GPS
GPU
Gran d'Espanya
Gran Depressió, la
Gran Enciclopèdia Catalana
Gran Guerra, la
Gran Por, la
GRAPO
Greenpeace
Gremi

Grup
Grup Andí
Grup Baader-Meinhof
Grup d'afinitat anarquista
Grup de pressió
Grup parlamentari

Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL)
Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre (GRAPO)
Grups de Defensa de la Llengua
Guano
Guàrdia
Guàrdia Civil
Guàrdia d'Assalt

Guàrdia Nacional
Guàrdia Roja
Guàrdia suïssa
Guaret
Guerra
Guerra Austroprussiana
Guerra bacteriològica
Guerra Carlina, Primera
Guerra Carlina, Segona
Guerra Carlina, Tercera
Guerra civil
Guerra Civil Espanyola
Guerra contra Napoléo
Guerra d'Àfrica
Guerra d'Espanya
Guerra de Corea
Guerra de Crimea
Guerra de Melilla
Guerra de preus
Guerra de Secessió
Guerra de Vendée
Guerra de l'opi
Guerra de la Independència
Guerra de les Galàxies
Guerra de les Malvines
Guerra del Francès
Guerra del Golf Pèrsic
Guerra del Vietnam
Guerra dels Bòers
Guerra dels Deu Anys
Guerra dels Ducats
Guerra dels Malcontents
Guerra dels Matiners

Guerra espacial
Guerra Francoprussiana
Guerra Freda

Guerra Gran
Guerra Germanosoviètica
Guerra Ítaloturca
Guerra Hispanonord-americana
Guerra Mundial, Primera
Guerra Mundial, Segona
Guerra nuclear
Guerra Polonesosoviètica
Guerra química
Guerra russo-japonesa

Guerra santa
Guerra subversiva
Guerres araboisraelianes
Guerres balcàniques
Guerres de Cuba
Guerres de l'opi
Guerres russo-turques
Guerrilla
Gueto

Guillotina
Gulag

Guomindang

GAL
Sigla dels Grupos Antiterroristas de Liberación
.

Galeusca
Contracció dels noms de Galícia, Euskadi i Catalunya amb la qual fou designat el pacte establert l'11 de setembre de 1923 en una reunió celebrada al CADCI de Barcelona. Anomenat també Triple Aliança, fou obra d'Estat Català, d'Acció Catalana i de membres dels moviments basc i galleguista. El 1934, en sorgir un conflicte entre el govern de Madrid i el País Basc, amb motiu d'unes eleccions municipals, una delegació de parlamentaris catalans presidida pel diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya Josep Tomàs i Piera anà a Guernica, on fou ratificat el pacte. La solidaritat catalano-basca es féu patent en la cooperació durant la guerra civil de 1936-39; en caure el País Basc, el seu govern s'instal·là a Barcelona (1937-39). El 1944, el pacte Galeusca fou ratificat a Mèxic, país d'exili molt important per als republicans, encara que canvià lleugerament el nom pel de Galeuzca. Aquell nou pacte entre gallecs, bascos i catalans fou signat per dirigents d'Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Estat Català, Partit Socialista de Catalunya i altres entitats formades per antics residents catalans i les representacions autoritzades de les delegacions dels bascos i gallecs residents a Mèxic. Entre altres objectius, es proposava combatre el règim franquista, afirmar la identitat de les tres nacions, defensar els seus drets, treballar pel restabliment d'un règim republicà i oposar-se a la restauració de la monarquia. Cal subratllar la seva activitat a Mèxic i a l'Argentina. En aquest darrer país hom publicà la revista "Galeuzca. Galiza-Euzkadi-Catalunya", amb el suport d'altres països d'Amèrica. fou una pùblicació multilingüe, editada a Buenos Aires, que tractà temes polítics, sobretot pel que fa a la defensa d'un sistema plurinacional de l'estat espanyol. Els anys vuitanta, hom recuperà aquest nom per a designar les trobades periòdiques d'escriptors catalans, bascos i gallecs dins del marc de les Associacions d'Escriptors respectives.

Galleguisme
Corrent literari i polític sorgit a Galícia al s XIX. El galleguisme polític s'inicià en un grup d'intel·lectuals que actuaren a partir del 1840 a través de periòdics com «El Porvenir», «El Recreo Compostelano» i «El Idólatra de Galicia». En fou una figura destacada Antolín Faraldo, que a l'assemblea federal de Lugo (1843) reclamà la independència de Galícia. Faraldo Añón i Rua Figueroa foren els inspiradors ideològics de la revolució gallega del 1846, però, quan aquesta fracassà, s'hagueren d'exiliar. El 1855 aparegué a la Corunya el periòdic de signe regionalista «El Clamor de Galicia», dirigit per Benito Vicetto. Però la formulació del galleguisme del s XIX fou obra d'Alfredo Brañas, mantenidor dels jocs florals de Barcelona el 1893, ciutat on publicà El regionalismo (1899), llibre que influí sobre els inicis de la Lliga Regionalista. Menys conservador fou El Regionalismo gallego (1889), de Manuel Murguía. El 1916, per iniciativa d'Antón Villar Ponte, foren creades a la Corunya As Irmandades da Fala, societat política i cultural que, enfront del regionalisme del s XIX, accentuava la qüestió lingüística com a element fonamental. El plantejament nacionalista és obra de la Generación Nos, l'orientador inicial de la qual, Vicente Risco, publicà Teoría do Nacionalismo Galego (1920) dins els plantejaments wilsonians. La incorporació del galleguisme al moviment republicà fou obra de l'ORGA, grup de Santiago Casares Quiroga. En col·laboració amb l'ORGA, un altre grup, integrat per intel·lectuals gallecs nacionalistes, fundà el 1931 el partit galleguista, que, enfront de la tebior política de Casares Quiroga, plantejà decididament la qüestió de l'Estatut. El 1936 les eleccions del front popular provocaren l'escissió dins el partit; Risco passà a una posició de dreta i Alfonso Rodríguez Castelao restà com a guia del nacionalisme d'esquerra. L'acció del partit galleguista es concretà en la preparació, la votació i el triomf de l'Estatut d'Autonomia de Galícia (juny del 1936). Tot just iniciada la guerra del 1936, el galleguisme sofrí una repressió molt forta. Entre els galleguistes víctimes de la repressió cal esmentar Alexandre Bóveda, inspirador de l'Estatut del 1936, i l'editor Anxel Casal. Els diputats gallecs exiliats, mentrestant, constituïren a Buenos Aires el Consello de Galicia, que féu un política d'aproximació a Catalunya i al País Basc (ratificació del pacte Galeusca). El 1950 fou fundada a Galícia l'editorial Galàxia, que inicià una tasca de reconstrucció cultural, orientada per Ramón Piñeiro. Entre d'altres, formaren part del grup Galaxia F. Fernández del Riego, Domingo Garcia-Sabell i Xaime Isla. Al voltant d'aquest grup, més tard anomenat culturalista, començà de quallar un moviment jovenívol que s'inclinà cap al marxisme. D'aquest moviment en resultà la formació de la Unió do Pobo Galego (UPG), el 1964, per un grup integrat, entre d'altres, per X.L. Méndez Ferrín, Celso Emilio Ferreiro i Bautista Alvares. La UPG representà la presència d'un galleguisme marxista amb plantejaments independentistes. També com a marxista es definí el Partido Socialista Galego (PSG), creat el 1965 de la mà de Xose M. Beiras. Amb el decurs del temps, àdhuc els partits d'àmbit estatal han anat recollint l'ideari galleguista, especialment les seves formulacions culturals. Des del 1975, hom pot distingir en el galleguisme tres tendències: el galleguisme històric (no militant o disseminat en diferents partits i no marxista), el galleguisme militant no marxista (Partido Galleguista, PG), i el marxista (PSG, UPG, etc). El galleguisme militant, malgrat augmentar en importància any rere any, no ha obtingut grans resultats electorals d'ençà del franquisme. En les eleccions al parlament gallec del 1981 el Bloque Nacionalista Galego —que engloba la UPG— i el Partido Socialista Galego obtingueren 3 i 1 escons, respectivament, d'un total de setanta-un; en aquestes eleccions obtingueren escó nombrosos galleguistes independents —bé que integrats en les llistes electorals de formacions d'àmbit estatal—: Ramón Piñeiro, Carlos Casares i d'altres en el Partido Socialista Obrero Español (PSOE); Xerardo Fernández Albor (AP), nomenat president de la Xunta, Domingo García-Sabell fou nomenat delegat del govern a Galícia. Als comicis autonòmics del 1985, una nova força nacionalista de centre que volia ésser l'hereva de l'històric PG, Coalición Galega, aconseguí onze diputats, el PSG-Esquerda Galega, encapçalat per Camilo Nogueira, tres, i el BNG un, si bé el govern gallec continuà en mans de la conservadora Alianza Popular.

Gàngster
Membre d'una banda criminal dels EUA dedicada a negocis il·lícits. La proclamació de l'anomenada llei seca (1919), que prohibia la fabricació, la venda i el transport de begudes alcohòliques, estimulà un pròsper negoci clandestí, del qual es beneficiaren policies i funcionaris corromputs. Alfonso Capone a Chicago i Lucky Luciano a Nova York impulsaren i controlaren les grans xarxes clandestines de fabricació i de distribució de licors. Ultra el negoci de l'alcohol, aquestes bandes, controlades per elements ítalo-americans, explotaren sovint negocis relacionats amb la prostitució i el joc. Les lluites entre les bandes rivals causaren un gran nombre de baixes. Hom calcula que a Chicago, durant cinc anys, foren assassinats més de cinc-cents gàngsters. Amb l'abolició de la llei seca (1933), durant la presidència de F.D. Roosevelt, hom emprengué una forta campanya contra el gangsterisme, sense aconseguir, però, d'eradicar-lo totalment. Foren figures cèlebres del gangsterisme nord-americà Giuseppe Masseria, Joe Adonis, Frank Costello i la parella Bonnie Parker i Clyde Barrow.

Gangsterisme
Conjunt d'activitats i de maneres d'actuar dels gàngsters.

Garanties constitucionals
Conjunt de mitjans d'assegurar l'exercici dels drets reconeguts per la constitució. El sistema de garanties constitueix un fre als abusos del poder, i el seu grau d'efectivitat és indicatiu del funcionament democràtic d'un estat.

Garçonne
De garçon (en francès, "xicot"), A la França dels anys vint l'emancipació femenina esdevingué un autèntic eslògan de la postguerra. Fou l'any 1920 precisament que obtingueren el dret a vot. Les noves llibertats es traduïren en una nova forma de vestir-se molt més lleugera, amb la faldilla i els cabells molt més curts. D'aquesta manera de portar tallats els cabells, se'n va dir "à la garçonne", és a dir, com si fos un xicot.

GATT
General Agreement on Tariffs and Trade
. Tractat multilateral de comerç signat el 1947 a Ginebra per 23 estats i vigent fins el 1994. De caràcter inicialment provisional, fou adoptat arran de les divergències en l'aplicació de la Carta de l'Havana (1948) per a la creació de l'Organització Internacional de Comerç. Pretenia l'eliminació gradual dels aranzels entre els estats membres mitjançant diverses disposicions, entre les quals la clàusula de 'nació més afavorida', que comprometia els estats membres a dispensar-se mútuament un tracte no discriminatori, la limitació dels aranzels als estrictament duaners, i la negociació de les tarifes. Al llarg de la seva existència, mantingué negociacions periòdiques ('rondes') entre els estats membres: Ginebra (1960-61), Kennedy (1964-67), Tòquio (1973-79) i Uruguai (1986-94), en la qual hom acordà la creació de la Organització Mundial de Comerç (vigent des del 1995), que substituí el GATT, el qual el 1994 tenia 124 membres. La vuitena ronda de negociacions comercials multilaterals impulsada en el marc del GATT, la Ronda Uruguay, donà com a resultat la conversió d'aquest acord en una institució permanent, l'Organització Mundial del Comerç (OMC), que es posà en marxa el 1995, amb l'objectiu d'aprofundir la idea original que inspirà la signatura del GATT el 1947, la liberalització del comerç mundial.

Gau
Circumscripció administrativa i política segons la divisió del territori alemany durant el període nazi; era governada per un Gauleiter.

Gaullisme
Moviment polític francès fundat pel general Charles De Gaulle. El gaullisme aparegué com un factor d'aglutinament i d'unificació política de les classes dominants franceses en un moment que el fracàs de les institucions de la IV República posà de manifest la necessitat d'una reestructuració en el sistema polític d'aliances. Basat en la figura carismàtica del general De Gaulle, el gaullisme intentà de fer bascular la base d'aliances de la burgesia francesa de la petita pagesia a la petita burgesia, sobre una ideologia nacionalista moderada capaç de mobilitzar-la i de mantenir-la lluny de les temptacions de l'extrema dreta, sistema que es concretà en la Union pour la Nouvelle République (UNR). En l'aspecte econòmic, el gaullisme es proposà d'unificar les diferents fraccions del capital francès sota un programa de reconversió de la vella explotació colonial, assegurant un índex ràpid d'acumulació que permetés l'hegemonia econòmica europea, i així es reservava posicions de força per negociar amb el capital nord-americà. Les tensions socials internes, sobretot l'explosió revolucionària del maig del 1968, demostraren la impossibilitat del projecte gaullista. La dimissió del general De Gaulle, el 1969, i l'accés a la presidència de Georges Pompidou significaren una renúncia a una gran part dels pressupòsits gaullistes, amb la capitulació en determinats sectors davant el capitalisme nord-americà per tal d'intentar de mantenir el control sobre uns altres sectors. Però la descomposició política del gaullisme prosseguí, i resultaren ineficaços els plantejaments nacionalistes per atreure una petita burgesia amb greus problemes i decantada progressivament cap a moviments de signe poujadista o socialista. La derrota dels candidats gaullistes en les eleccions presidencials del 1974 significà la davallada del moviment, tot i que des d'aquest any fins el 1976 Jacques Chirac, principal líder gaullista a la mort de Pompidou, encapçalà el govern conservador sota la presidència de V.Giscard d'Estaing. El 1976, J.Chirac fundà el Rassemblement pour la République (RPR), en un intent de renovar alguns dels continguts del moviment, al qual hom s'ha referit des d'aleshores amb el nom de neogaullisme. El RPR, però, no aconseguí de revitalitzar-se, i fou perjudicat, a més, per la creació el 1978 de la Union pour la Démocratie Française (UDF) liderada per V.Giscard d'Estaing, que li disputà el vot de dreta, però amb el qual s'ha hagut d'aliar per a concórrer amb èxit a les eleccions. Després de la victòria socialista (1981), no fou fins el 1986 que, en coalició amb la UDF, Chirac pogué formar govern, però les diferències amb F.Mitterrand en provocaren la dimissió el 1988 i el retorn a l'oposició. El 1993 la coalició UDF-RPR guanyà les eleccions legislatives i el 1995 Chirac les presidencials, però una nova derrota en les legislatives del 1997 l'obligà a compartir el poder amb un govern socialista. El 1998 la UDF i el RPR acordaren la constitució d'un programa comú i uns vincles estables per tal de fer front als socialistes i també per a aïllar l'ultradretà Front National.

Generació del 27
Nom donat al grup d'escriptors espanyols que començà de publicar els anys vint. Bé que alguns dels seus integrants foren figures prominents de la prosa (José Bergamín, José María de Cossío, Ernesto Giménez Caballero, etc), és en el camp de la poesia on destacaren més i on els seus assoliments foren més notables. Els poetes més representatius són Federico García Lorca, Rafael Alberti, Jorge Guillén, Pedro Salinas, Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Emilio Prados, Manuel Altolaguirre i Luis Cernuda. El seu punt de partida fou el redescobriment i la reivindicació de Góngora, en honor del qual s'autodenominaren 'Generació del 27', ja que aquell any se celebrava el tricentenari de la seva mort. Es caracteritzaren per una gran preocupació per la perfecció formal i per la màxima separació entre la forma i el contingut emocional o sentimental. Prengueren per mestre Juan Ramón Jiménez, a través del qual s'introduïren en la tradició poètica castellana, de què foren renovadors Alberti i García Lorca. També foren influències de pes l'avantguardisme europeu de l'època, en particular el dadaisme i el surrealisme, la temàtica folklòrica, que recrearen de manera molt estilitzada, i la concepció d'un art deslligat de tota problemàtica humana, tal com era exposat en La deshumanización del arte de J. Ortega i Gasset (1925). En consonància amb aquests elements, l'intel·lectualisme i l'hermetisme foren la nota dominant de la producció poètica del grup. Aquesta tendència minvà amb la dispersió dels seus membres, alguns dels quals s'exiliaren després de la guerra civil, moment en què tingué lloc la seva diversificació estilística. Els anys de màxima cohesió publicaren algunes revistes, entre les quals "Litoral" (1926-28) i "Caballo verde para la poesía" (1935-36).

Generació del 98
Nom donat al grup d'intel·lectuals espanyols sorgit al final del s XIX i principi del XX, caracteritzats inicialment per la contestació a l'Espanya de la Restauració. La pèrdua de les darreres colònies el 1898 esdevingué simbòlica de la decadència del país i del rebuig que aquesta provocava en el grup. Hom sol incloure-hi, entre els membres més representatius, els escriptors Azorín i Miguel de Unamuno, el novel·lista Pío Baroja, el filòsof Ramiro de Maeztu, el poeta Antonio Machado i el dramaturg Jacinto Benavente. Amb menys freqüència, hi són citats també Ramón María del Valle-Inclán, i els poetes Rubén Darío i Juan Ramón Jiménez. Hom hi associa pintors com Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana. El concepte de generació, àmpliament difós per Azorín, ha estat sovint posat en dubte a causa de l'heterogeneïtat dels membres del grup, tant pel que fa a edat com, sobretot, per les orientacions ideològiques, d'expressió i d'interessos. No obstant això, alguns trets més o menys comuns els donen una certa unitat: així, en la trajectòria de molts d'aquests intel·lectuals hom pot constatar una primera etapa de reformisme radical o fins i tot revolucionària, que durà fins devers l'any 1905 i que donà pas a la integració en la vida cultural espanyola de l'època, circumstància que els decantà envers un conservadorisme declarat (Azorín) o un individualisme anarquitzant i apolític (Baroja). L'actitud contemplativa, en molts casos nihilista, i la manca de voluntat d'intervenció en la realitat es reflectí en la preponderància de l'irracionalisme a les manifestacions d'aquests autors, que es mogueren entre l'esteticisme, l'elucubració metafísica (Unamuno) o l'acció per l'acció (Baroja). En el terreny dels continguts, en constitueix un tema recurrent la mitificació d'una certa idea d'Espanya, l'espiritualitat dolguda de la qual reivindicaren com a signe d'identitat enfront del cientifisme i del progressisme de caire europeista. Aquesta concepció d'Espanya fou identificada amb Castella, la història, el paisatge, el caràcter i la llengua de la qual la Generació del 98 revisà o recreà amb una dosi considerable de nostàlgia. La relació d'aquests intel·lectuals amb els pobles no castellans de l'estat fou ambivalent i de vegades de clara animadversió. En el cas de Catalunya, els contrasts (ben patents en les controvèrsies entre J. Maragall i Unamuno), s'accentuaven per la vocació política, positivista i europeista del catalanisme. Els antecedents i les fonts intel·lectuals de la Generació del 98 són molt diversos: cal relacionar-los, d'una banda, amb escriptors crítics del s XIX com Mariano José de Larra i Ángel Ganivet (citat també sovint com a membre del grup), amb el regeneracionisme de Joaquín Costa (bé que sense el positivisme d'aquest) i amb el modernisme de final de segle, però també amb els valors projectats per la pintura d'El Greco i amb la mística castellana. Fora de l'àmbit hispànic, reberen influències de Nietzsche i de Schopenhauer.

Generador
Màquina, aparell o dispositiu que produeix energia elèctrica amb una tensió (o un corrent) d'unes característiques determinades. Dins els diversos tipus de generadors, els més corrents són els dinamoelèctrics, emprats per a la producció industrial d'electricitat, que són màquines elèctriques que transformen l'energia mecànica en elèctrica; per a corrent altern és emprat l'alternador, i per a corrent continu, la dinamo. Els generadors electroquímics (piles i acumuladors) tenen un ús molt més restringit. Els generadors electrostàtics, desenvolupats a partir de l'electròfor de Volta, produeixen electricitat per inducció electrostàtica; els més coneguts són les màquines electrostàtiques rotatives de Ramsden, Kelvin i Wimshurt, actualment abandonades, i especialment el generador de Van de Graaff i el de Crockroft-Walton (o generador cascada), emprats com a acceleradors de partícules. En electrònica, els generadors són emprats per a produir senyals periòdics de forma, amplitud i freqüència donades, amb possibilitat d'ajustar llurs valors a voluntat; segons el tipus de senyal produït reben diferents noms: generadors de baixa freqüència, de radiofreqüència, d'impulsos, d'escombratge, etc.

Generalitat de Catalunya
Institució d'autogovern de Catalunya, integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Fou creada per l'abril del 1931, després de la proclamació de la República. Reconeguda pel govern provisional de la República el 21 d'abril de 1931, les relacions entre ambdues institucions foren determinades pel decret del 9 de maig de 1931. Pel decret de la Generalitat (que començà a publicar un "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya") del 28 d'abril de 1931 —al qual seguí la formació d'un nou govern provisional— restava establerta la seva constitució per un consell o govern provisional, per una assemblea —anomenada Diputació Provisional de la Generalitat—, les funcions de la qual eren consultives i d'aprovació del projecte d'Estatut, i per comissaris a les antigues províncies de Girona, Lleida i Tarragona. Després de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya (setembre del 1932), que delimità les funcions de la Generalitat (corresponia a aquesta la legislació i l'execució del règim local, l'organització de l'administració jurisdiccional, la legislació civil, el règim de cooperativisme i alguns aspectes de sanitat i serveis industrials i de de comunicacions), el 26 de maig de 1933 fou aprovat pel Parlament l'anomenat Estatut Interior. D'acord amb aquests texts, la Generalitat era constituïda, en primer lloc, pel president de la Generalitat, que era elegit pel Parlament i tenia el doble caràcter de primer magistrat de Catalunya i de representant de l'estat central a Catalunya, i les seves funcions eren representatives i executives, de les darreres de les quals, que podia delegar en un conseller primer, era responsable —juntament amb el consell executiu o govern per ell nomenat— davant el Parlament, que podia negar-li la confiança; en segon lloc, pel Parlament de Catalunya, elegit per sufragi universal (la primera vegada —i única fins a la derogació de l'Estatut pel règim franquista—, pel desembre del 1932); i, en tercer lloc, pel consell executiu de la Generalitat, presidit pel president o pel conseller primer i format pels consellers, que tenien cura de les conselleries (des del 1936, departaments), de caràcter ministerial (justícia, dret, cultura, finances, defensa, sanitat i assistència social, economia, obres públiques, agricultura, etc), bé que també hi havia consellers sense cartera; un altre organisme, encara, era el Tribunal de Cassació de Catalunya, compost per un president i dotze magistrats; i, finalment, per a les qüestions d'ordre públic i per coordinar l'actuació de l'estat espanyol i de la Generalitat en aquesta matèria, fou constituït un organisme mixt, la Junta de Seguretat de Catalunya, i el càrrec de governador civil desaparegué per decret de l'11 de gener de 1934. Quant a l'aspecte econòmic, malgrat que hom avaluà el cost del traspàs dels serveis de l'estat a la Generalitat, els recursos d'aquesta es limitaren a 73 milions (aconseguits gràcies al traspàs de certes contribucions i a una participació en els ingressos fiscals de l'estat), mentre que el cost dels serveis traspassats pujava a 83 milions. Els fets d'Octubre de 1934 comportaren la suspensió de l'Estatut, la destitució del president i del consell executiu de la Generalitat i la suspensió del Parlament. El govern de Catalunya fou encomanat a governadors generals, nomenats pel govern de la República. Aquesta interinitat desaparegué després de les eleccions a les corts del febrer de 1936, que fou restablert l'Estatut i restituït en el seu càrrec com a president de la Generalitat Lluís Companys. Els fets del 19 de juliol d'aquell mateix any representaren un nou capgirament institucional: mentre que el Parlament disminuí la seva activitat, de fet la Generalitat augmentà les seves funcions en fer-se càrrec de diversos serveis de l'estat (creació de l'exèrcit de Catalunya, intervenció del Banc d'Espanya, etc); aquestes funcions minvaren a partir del maig del 1937 i, en particular, a partir del 31 d'octubre de 1937, quan el govern republicà passà a residir a Barcelona. Aparegueren també nous òrgans col·legiats —Comitè Central de Milícies Antifeixistes, Comitè Central de Proveïments, Consell de l'Escola Nova Unificada—, que inicialment exerciren funcions deliberants i decisòries, però que, a partir del setembre del 1936, o bé desaparegueren (Comitè Central de Milícies Antifeixistes) o bé passaren a ésser de caràcter consultiu. Pel febrer del 1939 les institucions de la Generalitat passaren a l'exili, on el president Companys reorganitzà el consell (en entrar l'exèrcit de Franco a Catalunya per l'abril del 1938, el govern de Burgos havia decretat la derogació de l'Estatut de Catalunya i, doncs, de la Generalitat). Després de l'afusellament de Companys (1940), ocupà interinament la presidència J.Irla, president del Parlament. El 1945 fou constituït a París un govern de personalitats (P.Fabra, J.Carner, Rovira i Virgili, Serra i Moret, etc) que durà fins al gener de 1948. El 1954, a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, els diputats del Parlament Català elegiren president de la Generalitat Josep Tarradellas.
La Generalitat de la transició ençà
Josep Tarradellas, instal·lat a Saint-Martin-le-Beau (Orleanès) mantingué viva la institució, però no formà cap consell executiu. A la mort del general Franco (novembre del 1975), reclamà una amnistia i el restabliment de la Generalitat. El primer punt del programa del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (organisme creat el desembre del 1975) exigia la constitució d'un govern provisional de la Generalitat de Catalunya, que assumís el poder a partir dels principis i institucions configurats per l'estatut del 1932. A començament del 1976 les autoritats estatals feren les primeres proposicions d'institucionalització d'una administració catalana, sense concretar-ne, però, la via ni l'abast. Per l'abril del mateix any una delegació del Consell s'entrevistà amb el president Tarradellas, i convingueren a lluitar tots plegats per la reinstauració de la Generalitat i dels principis de l'Estatut del 1932, és a dir, una Generalitat amb poder polític i legislatiu. El president Tarradellas amplià aquests contactes a l'Assemblea de Catalunya i pel juliol proposà als seus delegats la creació d'una Assemblea Nacional Provisional, proposta que satisfeia les aspiracions de donar un contingut polític i legislatiu a la reivindicació autonòmica sostinguda per aquest organisme popular. El nou govern Suárez (juliol del 1976) féu un primer manifest favorable a una certa autonomia regional amb capacitat de decisió i de representació, però acabà promovent la creació d'una Mancomunitat i d'un Consell General d'acord amb el projecte redactat per forces catalanes properes al govern central. Pel febrer del 1977 fou creat un Consell Consultiu de la Presidència de la Generalitat amb representants de l'Assemblea de Catalunya. La retirada del suport de l'Assemblea de la "Comissió dels 9", plataforma unitària estatal per a negociar amb el president Suárez el retorn a la democràcia, donà pas al Consell Consultiu com a veu única pactant de Catalunya pel que feia al restabliment de la Generalitat. Durant la campanya electoral del juny del 1977 —primeres eleccions generals després del franquisme— tots els partits catalans, llevat de la dreta sucursalista, reivindicaren el retorn de la Generalitat. Tots els diputats i senadors elegits en aquestes eleccions es constituïren en Assemblea de Parlamentaris i iniciaren contactes amb el president del govern, Adolfo Suárez. Mentre aquesta Assemblea designava una comissió negociadora, el president Tarradellas anà sobtadament a Madrid (juny del 1977) i inicià unes negociacions amb el govern espanyol. L'Assemblea de Parlamentaris elaborà un esborrany de decret llei, fet públic al juliol, que restablia una Generalitat composta per president, consell provisional i diputació provisional amb funcions de parlament. La diputació havia de redactar el projecte d'Estatut d'Autonomia. Per l'agost el govern central i la Generalitat entaularen negociacions formals i el 9 de setembre s'assolí un acord global entre el govern i la Generalitat: aquesta seria restablerta però amb caràcter provisional i sense poder legislatiu, i Josep Tarradellas seria nomenat també president de la diputació de Barcelona per a enfortir el seu poder efectiu. Una reunió al setembre a Perpinyà entre el president Tarradellas, S.Sánchez Terán i els caps de fila dels parlamentaris catalans amplià l'abast de l'acord. A l'octubre, fou restablerta la Generalitat de Catalunya amb caràcter provisional i amb capacitat per a dictar normes de règim interior, integrar i coordinar les quatre diputacions provincials i gestionar les transferències de serveis que li fessin l'estat i les diputacions. El mateix mes el president J.Tarradellas tornà a Barcelona després de 38 anys d'exili, i com a president de la Generalitat enmig de l'entusiasme popular i amb honors oficials. Al cap d'una setmana, Tarradellas nomenà conseller de governació Frederic Rahola, antic delegat seu a Catalunya durant els anys d'exili, i pel desembre del 1977 nomenà el seu primer consell executiu de concentració que acollia representants de tots els partits polítics parlamentaris. La Generalitat provisional intervingué molt poc en la redacció de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979, ja que fou l'Assemblea de Parlamentaris qui el redactà. L'Estatut estableix que la Generalitat és integrada pel Parlament de Catalunya, que és l'assemblea legislativa de la comunitat autònoma, el president i el Consell Executiu. El president, elegit pel Parlament i nomenat pel rei, presideix el Consell Executiu i és el més alt representant de la Generalitat i l'ordinari de l'estat a Catalunya. L'Estatut Interior de Catalunya, aprovat pel Parlament entre el 1982 i el 1984, desenvolupa i estructura les institucions fonamentals de l'autogovern. El 1980 tingueren lloc les primeres eleccions al Parlament, guanyades per majoria relativa per la coalició Convergència i Unió (CiU) i el seu líder, Jordi Pujol i Soley, esdevingué president de la Generalitat càrrec en el qual fou confirmat els anys 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999.

Generalitat Valenciana
Institució d'autogovern del País Valencià, integrada per les Corts Valencianes, el president i el Govern Valencià o Consell. Creada per l'Estatut d'Autonomia del País Valencià del 1982, la potestat legislativa correspon a les Corts Valencianes. El Govern Valencià és l'òrgan col·legiat amb funcions executives i administratives. El president de la Generalitat, que també ho és del Consell, dirigeix l'acció de govern, coordina les funcions d'aquest i deté la més alta representació de la comunitat autònoma; és elegit per les corts entre els membres d'aquesta. Joan Lerma i Blasco fou elegit primer president de la Generalitat l'any 1982 per les Corts Valencianes constituïdes provisionalment. Renovà el càrrec el 1983, el 1987 i el 1991. El 1996 la presidència passà a Eduardo Zaplana Hernández-Soro.

Genocidi
Extermini parcial o total d'un grup humà. El terme 'genocidi', compost de l'arrel del mot grec génos ('raça' o 'espècie') i del sufix derivat del llatí caedere ('matar'), fou encunyat pel jurista judeopolonès Raphael Lemkin el 1944 en el seu llibre Axis Rule in Occupied Europe. La definició d'aquest crim en una fórmula legalment tipificada és recollida en la Convenció sobre la Prevenció i la Penalització del Crim de Genocidi, aprovada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 9 de desembre de 1948 i en vigor des del 1951. Segons els termes d'aquest text, el genocidi comprèn tant l'assassinat en massa de membres d'un grup com el sotmetiment d'aquests a condicions que n'impossibilitin del tot o en part la supervivència, i també les pràctiques contràries a la continuïtat del grup, sigui impedint-ne la reproducció o mitjançant la separació dels infants. La Convenció estableix el genocidi com a crim imprescriptible i sotmès a jurisdicció internacional. En conseqüència, els estats no poden apel·lar a la sobirania o, quan és perpetrat al seu interior, considerar el genocidi un afer intern, per a impedir els processos derivats d'aquest càrrec o decidir sobre l'extradició dels acusats. Igualment, estableix que la incrimació per genocidi és aplicable tant en temps de guerra com de pau, cosa que el diferencia dels crims de guerra. L'acusació i el processament per genocidi sempre s'exerceixen sobre individus particulars, independentment de si actuen per compte propi o en representació d'un estat, un grup o una institució. La Convenció delimita també la natura intencional del genocidi, i estableix que tant el genocidi directe com la seva instigació, organització, complicitat o temptativa són punibles. El document, en canvi, no considera els casos d'assimilació per la qual els membres d'un grup són forçats a abandonar la seva identitat. Els processos per genocidi poden realitzar-se als països on té lloc el crim o en un tribunal internacional. Bé que les pràctiques genocides han estat una constant en la història de la humanitat, és a partir del s XX que adquireixen especial importància; en primer lloc, per la universalització dels drets humans, cosa que permet considerar-les un delicte sotmès a jurisdicció internacional i, en segón lloc, per la multiplicació de la capacitat tècnica i organitzativa per a la seva realització, especialment per part dels estats. L'Holocaust perpetrat pel Tercer Reich fou l'experiència a partir de la qual (especialment arran el procés de Nuremberg) fou formulada l'actual Convenció de les Nacions Unides. El fet que la política de l'Alemanya nazi hagi esdevingut el paradigma del genocidi en fa difícil l'aplicació en casos en què és practicat amb un caràcter menys sistemàtic, discontinu, i dirigit no tant contra una ètnia sinó contra la dissidència política. D'altra banda, les aliances polítiques i la posició dels estats en el sistema de relacions internacionals impedeixen les acusacions clares en moltes ocasions. A banda de l'Holocaust, alguns dels genocidis més greus del s XX han estat el dels armenis a mans del govern turc (1914-18), que aquest no reconeix, les fams provocades a l'URSS en 1932-33, el del règim de Pol Pot a Cambodja (1975-79), la guerra civil a Rwanda i Burundi (1994) i les guerres balcàniques de la dècada dels anys noranta, especialment a Bòsnia i Hercegovina (1994) i Kosovo (1999), entre d'altres. Per tal de jutjar els genocidis i els crims contra la humanitat, el 1998 fou creat el Tribunal Penal Internacional.

Gentry
Estament social anglès format per persones amb dret a portar escut d'armes. Constituí una noblesa de segona classe —entre la nobility i la burgesia rica— i era formada pels gentlemen i els esquires. Des del s XVI exercí influència al camp, que culminà al s XIX, quan la industrialització minvà la importància d'aquest, la qual cosa la dugué a unir-se familiarment amb la nova burgesia industrial. Fins a la reforma electoral del 1832 dominà la Cambra dels Comuns.

Geografia
Ciència que mira d'analitzar i d'explicar la localització i la distribució en l'espai dels diferents elements de la superfície terrestre i de preveure l'acció que cal dur a terme. La complexitat de la geografia és deguda a la complexitat mateixa dels fets que estudia. El seu objecte és l'anàlisi del resultat de les relacions entre dues estructures diverses: la física i la humana, ambdues objecte de l'estudi de moltes altres ciències que n'analitzen aspectes parcials (geologia, biologia, sociologia o economia, per exemple). Però, per la importància que ha anat tenint l'acció de l'home sobre l'estructura física (la qual li ha restat sotmesa progressivament i, amb el desenvolupament tècnic que ha comportat l'evolució històrica, ha estat, directament o indirectament, transformada en sentit positiu o negatiu), la geografia ha d'analitzar en l'espai el resultat d'aquesta acció humana per a comprendre la situació actual i les causes de la seva formació, per tal de poder preveure també les activitats a desplegar. Durant el temps de predomini de la geografia com a ciència de síntesi, les altres ciències —naturals i socials— amb què de fet els gèografs entren en contacte foren considerades per aquests com a ciències auxiliars. Tanmateix, l'avenç científic dels darrers temps, amb el progrés de l'especialització i l'acumulació de coneixements, ha invalidat aquesta concepció. D'altra banda, atès l'objecte de la geografia (l'home i el medi, i llurs relacions), aquesta afecta, d'una manera general i espontània, el comú de la gent, fet que pot explicar el primerenc desenvolupament dels estudis geogràfics i el paper, tan important, que com a disciplina ha tingut en l'ensenyament. Però el progrés científic modern ha originat, així mateix, un trencament entre la ciència i els coneixements geogràfics populars, els quals, per la generalització del fenomen urbà (amb el corresponent allunyament de l'home del medi natural), han anat decaient gradualment, mentre que la ciència geogràfica va assolint un desenvolupament progressiu. Actualment, la geografia es polaritza en tres tendències principals: l'ensenyament, la investigació i l'aplicació. En l'ensenyament, on s'ha donat, de vegades, una desvinculació entre la geografia pràctica i la científica (la sistematització dels coneixements oblida aquelles coses útils que acosten l'home al medi i l'interès pedagògic desplaça tots aquells coneixements pràctics necessaris: propietats de les plantes, previsió del temps, etc), el desenvolupament de la ciència regional, especialment de la francesa del començament del s XX, ha aportat l'interès pel sentit de l'observació, a través del qual l'alumne pot aprendre a raonar, a explicar i a relacionar els diferents fets geogràfics. La investigació es basa fonamentalment en la recerca de dades concretes, que cal ordenar i sistematitzar, amb un gran aparat estadístic i amb l'ajut de tècniques especials, entre les quals es destaca la cartografia; les orientacions investigadores actuals es mouen en dos sentits diferents: les que empren mètodes inductius i les que n'empren de deductius, molt més generalitzats. Finalment, l'aplicació de la geografia (que es correspon amb l'interès progressiu pels problemes sòcio-econòmics, comú a totes les ciències socials), concretament en el procés de producció, ha estat una orientació recent, i en alguns indrets gairebé exclusiva, on ha arribat a crear una escola especial.

Germans Musulmans
Organització fundada a Egipte pel xeic Hasan al-Banna'. Nacionalista i xenòfoba, assolí una gran popularitat en els medis rurals i s'estengué ràpidament pel Sudan, Síria, Palestina, el Líban i part del Magrib. A Egipte, el 1948 el seu cap fou assassinat i el moviment passà a la clandestinitat, però, en guanyar el Wafd les eleccions, fou de nou autoritzat (1951), fins que foren inculpats els seus membres d'un atemptat contra Nasser (1954). Malgrat haver participat en la guerra del 1967, restaren prohibits durant l'obertura política promoguda pel president Sadat i animaren l'agitació integrista islàmica que costà la vida a aquest (1981). Mantenint llur caràcter il·legal, des dels anys vuitanta donen suport al partit centre-dretà Neo Wafd. A Síria, on han aconseguit una considerable implantació, són perseguits pel règim laic de Hafiz al-Assad, el qual el 1982 esclafà durament una revolta de la secta.

Gernikako Arbola
Composició musical basca, escrita en ritme de zortziko (5/8), amb text i música de José María Iparraguirre, amb la col·laboració, sembla, de Juan José Altuna, que l'estrenà l'any 1853, a Madrid. Esdevinguda molt popular al País Basc, es convertí en l'himme basc, i el 1931 fou associat a l'himne de la República.

Gestapo
Geheime Staatspolizei. Policia política de l'estat nacionalsocialista alemany. L'origen consistí en la creació d'un òrgan prussià (1933), encarregat a Hermann Göring, i d'un òrgan bavarès (1934), confiat a Heinrich Himmler, però l'organització definitiva fou obra de Himmler i Reinhard Heydrich el 1936. La Gestapo restà estructurada com a cos policíac únic del Reich i fou dividida en policia d'ordre (Ordnungspolizei) i policia de seguretat (Sicherheitspolizei). Esdevingué, així, la força repressiva nazi més important i disposà de mitjans il·limitats per a aconseguir els seus fins; les seves decisions no necessitaven l'aprovació dels tribunals de justícia, i així pogué anihilar qualsevol dissidència dins l'estat i àdhuc dins el partit mateix. El primer cap, Rudolph Diehls, fou substituït per R.Heydrich, que dirigí l'organització fins que fou assassinat per patriotes txecs el 1942; la direcció passà llavors a Kaltenbrunner, que estengué a quasi tot Europa aquest règim policíac. Una de les seves activitats fou l'espionatge i el contraespionatge, en rivalitat amb l'Abwehr. A més, al costat de les SS la Gestapo es destacà en la repressió dels grups de resistència dels països ocupats i en l'eliminació dels jueus i de les minories polítiques. Així, fou la proveïdora dels camps de concentració, l'administració dels quals tenia encarregada, bé que llur vigilància era confiada a les SS. Després de la victòria dels aliats, els agents de la Gestapo detinguts foren condemnats com a criminals de guerra; Himmler se suïcidà (1945) i Kaltenbrunner fou condemnat a mort pel tribunal de Nuremberg (1946).

Gihad
Terme utilitzat a l'islam per a designar l'acció de guerra encaminada a la seva expansió. Constitueix una obligació per als creients i va dirigida als pobles no musulmans veïns.

Girondins
Dit dels membres d'un grup polític de la Revolució Francesa que actuà a l'Assemblea Legislativa i a la Convenció. Els girondins provenien de la burgesia enriquida pels béns comunals. El nom els venia del fet que tenien diversos diputats del districte de la Gironda. Llurs caps foren Brissot, Condorcet, Vergniaud, Gensonné i Guadet, entre altres. Feren perseguir els contrarevolucionaris i votar les lleis contra els emigrats i el clericat refractari (1791). Formaren un govern efímer, dirigit per Dumouriez (març del 1792), i en formar-se la Convenció (setembre) constituïren el grup moderat; defensaven la propietat, el lliurecanvisme i la república il·lustrada i temien el poble de París. Pel novembre foren eclipsats pels montagnards -radicals-, i la deserció de Dumouriez (abril del 1793) inicià llur caiguda, que culminà amb llur expulsió de la Convenció (juny) i llur persecució.

Glacis
Esplanada o planura amb un lleuger pendent que s'estén al peu de les zones muntanyoses. En aquest cas, es refereix, metafòricament, a les zones europees situades al voltant de l'URSS, que formaven un espai dominat per a la seva seguretat.

Glasnost
Nom donat a la nova política relativa als mitjans de comunicació empresa per Mikhail Gorbacov a l'URSS des del 1985. Formà part del procés més ampli de renovació conegut com a perestrojka. Comportava una considerable liberalització de la informació de les idees, la difusió de les quals havia romàs fins aleshores controlada per l'estat. La nova política repercutí també en una major llibertat en el camp cultural.

Globalització
Transformació del món en un espai únic, tot i ser desigual, pel que fa a la producció, la distribució i el consum de béns.
Nom que hom dóna a determinats trets del capitalisme a partir de les dues darreres dècades del s XX. Designa sobretot la intensificació dels intercanvis de persones, béns i serveis i la interdependència econòmica a escala mundial. Les bases de la globalització són l'eliminació progressiva de les barreres duaneres i l'establiment d'àmplies àrees de lliure comerç com ara la UE, el NAFTA, Mercosur, etc, i els avenços tecnològics en les telecomunicacions, que fan gairebé instantani l'intercanvi d'informació. Aquest factors han afavorit l'expansió de les multinacionals, que al seu torn han exigit també un canvi d'orientació de moltes empreses petites i mitjanes. La intervenció dels estats en l'economia tendeix a esdevenir residual, en bona part perquè la política econòmica cada cop és menys autònoma. Així, la gestió econòmica és encomanada a organismes d'àmbit mundial, com ara l'Organització Mundial de Comerç, el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, per bé que, de fet, tant en aquests organismes com en la conjuntura econòmica tenen un gran pes els EUA, capdavanters de la globalització i primera potència econòmica mundial. Un altre tret de la globalització és el protagonisme assolit pels mercats financers i les transaccions de capital, afavorides per la desregulació econòmica internacional. Bé que la globalització és una evolució inherent a l'economia de mercat, les condicions tecnològiques i polítiques per a la seva materialització no han aparegut fins a les darreres dècades del s XX, amb l'enfonsament del comunisme. Els efectes econòmics, polítics i culturals de la globalització han donat lloc a un ampli debat i a l'aparició (especialment al món desenvolupat) d'un moviment antiglobalització.

Gloriosa, la
Nom amb què fou coneguda popularment la Revolució de Setembre del 1868.

Gold Exchange Standard
Patró canvis-or.

Gosplan
Organisme principal de planificació a l'URSS, creat el 1921. La seva tasca era de fer la síntesi de tots els plans econòmics, culturals i socials (la coherència dels quals era determinada mitjançant els balanços materials, a partir dels quals hom cerca una previsió dels recursos i de les assignacions), l'elaboració del pla general i el control de la seva execució a través dels representants del Gosplan a les diverses repúbliques de l'URSS. Deixà d'existir al desembre del 1991, amb la dissolució de l'URSS.

Govern
1. Forma política segons la qual un estat és governat. Els diferents sistemes d'acord amb els quals es pot configurar un govern depenen de la combinació entre els òrgans directors de la política d'un estat. Ultra la gran diferenciació representada per l'absolutisme i el constitucionalisme, hom pot distingir, dins el darrer, el tipus presidencialista, el parlamentari i el d'assemblea. En la forma presidencialista practicada als EUA, el cap de l'estat (president) assumeix les funcions de cap del govern (els membres del qual nomena) i dirigeix el poder executiu amb independència de l'òrgan parlamentari (congrés), que té per missió la tasca legislativa. En la forma parlamentària practicada a la Gran Bretanya, a Itàlia, a Espanya i a la RF d'Alemanya el govern és un òrgan específic en el si del poder executiu i el cap de l'estat (president o monarca) té el poder de nomenar els membres del govern, bé que aquesta atribució resta a la pràctica nominal, per tal com es limita a investir l'equip que té la majoria de les cambres, que en general és integrat per membres d'aquestes; les cambres, ultra legislar, tenen facultat per a controlar la política i fer dimitir el govern, el qual, d'altra banda, té facultats per a dirigir el procés legislatiu (especialment quan la majoria parlamentària és homogènia i disciplinada) i pot obtenir del cap de l'estat el decret de dissolució de les cambres i la convocatòria de noves eleccions. En la forma d'assemblea, aquesta és l'únic òrgan autèntic de govern, i l'executiu és només un comitè de la cambra estrictament sotmès a ella en la seva composició i la seva activitat; és pròpia de governs de tipus revolucionari. Hi ha també formes mixtes, com la de la Cinquena República, a França, les quals —dins una estructura pròpia de la forma parlamentària— disposen d'un cap d'estat fort, propi de la forma presidencialista.
2. Conjunt dels qui tenen la direcció política d'un estat.

Govern Balear
Organisme col·legiat que exerceix a les Balears la funció executiva i la potestat reglamentària referent a les matèries concretades en l'estatut d'autonomia. És format pel president, el vice-president, si així pertoca, i els consellers, el nombre dels quals amb responsabilitat executiva no pot excedir de deu. La seu és a Palma de Mallorca. Juntament amb el Parlament de les Illes Balears i el President forma les institucions d'autogovern que estableix l'estatut d'autonomia del 1983.

Govern d'unitat nacional
Dit del govern constituït per membres pertanyents a la majoria o a la totalitat dels partits polítics d'un país, amb el propòsit de superar la situació originada per una crisi greu.

Govern de la Generalitat de Catalunya
(veure Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya)

Govern de Vichy
Règim polític instaurat pel mariscal Pétain, des del 1940 fins al 1944, a la zona no ocupada de França. Traslladat el govern a Vichy després de la derrota francesa, Pétain es proclamà cap de l'estat i inicià una "revolució nacional" amb el lema de "treball, família, pàtria". Fou instaurada una dictadura feixista, que prohibí els partits i els sindicats, promulgà lleis antisemites, reprimí violentament tota oposició i col·laborà amb els alemanys, sobretot durant el govern Laval (1942-44). El règim dictatorial es dissolgué amb la derrota alemanya i l'alliberament de França.

Govern frontpopulista
Govern format per la reunió de forces d'esquerres (incloses les d'ideologia comunista) i, de vegades, amb forces de centre.

Govern provisional
Govern sorgit arran d'un cop de força o d'una situació excepcional, i per tant sense legitimitat democràtica i que actua de forma provisional en espera de dotar al país d'un marc jurídic que faciliti l'elecció democràtica dels governants (convocatòria d'eleccions per elegir unes Corts constituents, redacció d'una Constitució, etc) o bé en espera de la normalització del país, un cop s'hagin superat circumstàncies especials (una guerra, per exemple).

Govern Valencià
Òrgan col·legiat que al País Valencià ostenta la potestat executiva i reglamentària referent a les matèries concretades en l'estatut d'autonomia. Designat també amb el nom de Consell Valencià, és compost pel president de la Generalitat i pels consellers, el nombre dels quals amb responsabilitats executives no pot excedir de deu. La seu és a la ciutat de València.

Governador
1. Que governa, especialment una província, una ciutat, etc, en nom del sobirà.
2. Representant del govern en alguna institució o organisme.
3. Funcionari al capdavant d'una província o d'una circumscripció territorial anàloga. La designació de governadors esdevingué necessària des del moment que els imperis, amb llurs conquestes, ampliaren les fronteres, i calgué delegar l'autoritat del monarca en funcionaris que regissin en nom seu les províncies. Hom troba governadors ja en el regnat d'Hammurabi, en l'imperi assiri i en el persa (sàtrapes) i en l'antic Egipte. Roma establí governadors a les províncies conquerides: tenien el poder absolut, però eren assistits per quaestores pel que feia a qüestions financeres. L'imperi Bizantí conservà inicialment la separació dels poders civil i militar i confià als governadors (eparques) només el poder civil, fins que l'augment dels perills exteriors obligà a concentrar els poders en mans dels exarques. D'aquesta manera els governs es transformaren en circumscripcions militars, al capdavant de les quals hi havia els estrategs. Diferents tipus de governadors han existit també, en certes èpoques, a Anglaterra, a França i a Alemanya, entre altres països. A la Península Ibèrica tingueren funcions de governadors, en les circumscripcions territorials de Castella, els corregidors (ss XVI-XVIII) i els intendents (s XVIII). Amb motiu de l'expansió colonial els governadors assoliren encara una importància més gran: els de la corona castellana, a Amèrica (governació), i els dels altres estats europeus en llurs colònies. Sovint els governadors han rebut el nom de governador general o governador en cap, com a Jamaica, entre altres possessions colonials. El govern espanyol tenia encara governadors, al s XIX, a Cuba, Puerto Rico i les Filipines, i al s XX, a les possessions africanes. Actualment cal destacar els governadors que regeixen cadascun dels estats dels EUA, el Brasil i Mèxic.

Governador civil
A l'estat espanyol, representant permanent del govern en una província. Històricament sorgeix a partir del prefecte, a imatge del francès, creat per Josep I (1810). El 1834, amb motiu de la divisió provincial del territori, aquest prefecte rep el nom de governador civil, bé que les seves funcions eren poc clares i depenien del moment polític. Aquesta situació romangué fins el 1958, que, en el marc de reestructuració de l'administració pública, li fou atorgat un estatut. Les seves funcions són de dues classes: polítiques i administratives. Entre les primeres li correspon de mantenir l'ordre públic en el territori; entre les segones hi ha la de direcció i coordinació de l'administració civil de l'estat en el territori.
En el 1997, amb l'entrada en vigor de la nova Llei d'Organització i Funcionament de l'Administració General de l'Estat (LOFAGE), va desaparèixer a Espanya la figura del governador civil. En la majoria de les seves funcions, els governadors civils foren substituïts per un sotsdelegat del Govern a la província.

Governador general de Catalunya
Càrrec creat el 1934 pel govern de la República després de la suspensió de l'Estatut de Catalunya, per tal d'assumir els poders prevists per aquest per al govern de la Generalitat. Perdurà fins al febrer del 1936. A partir de l'abril del 1935, els governadors generals de Catalunya nomenaren i presidiren uns consells de la Generalitat.

Governador militar
A l'estat espanyol, oficial que exerceix el comandament de les forces militars d'una província militar.

GPS
Sistema mundial de posicionament o radiolocalització, basat en la captació per un receptor especial dels senyals emesos per una xarxa de 24 satèl·lits dels EUA, que té un vessant militar i un altre de civil. Construït per la marina nord-americana, el primer satèl·lit del programa militar NavStar GPS, iniciat el 1973, fou llançat l'any 1977 i, com tots els que el seguiren, orbita a uns 20 200 km d'altitud, amb un període de 12 hores. Fins molt més tard la xarxa GPS, en construcció, no estigué també disponible per a usos no militars. El sistema té dos modes de funcionament, un de molt precís, basat en el codi P i restringit als exèrcits dels EUA, i un altre que introdueix un error volgut, normalment inferior als 100 m, basat en el codi C/A i obert als usos civils. L'usuari, dotat d'un receptor que operi amb un d'aquests dos codis, rep els senyals emesos cada mil·lisegon per tres o quatre satèl·lits. Cada senyal, sotmès a modulació d'espectre estès DS-CDMA, és característic del satèl·lit que l'emet. El receptor, a partir dels tres o quatre senyals rebuts, determina les seves coordenades geogràfiques, i també la seva velocitat si es tracta d'un mòbil, per càlculs de triangulació on intervé el temps (l'interval entre l'emissió i la detecció del senyal). Amb un receptor com el GPS diferencial (que en realitat són dos receptors, un dels dos instal·lat sobre un punt de coordenades ben conegudes), la precisió de la mesura és d'uns quants metres, i amb sistemes de postprocessament de les dades dels satèl·lits, la precisió esdevé centimètrica. En el vessant civil, el GPS ha trobat diverses aplicacions. A més de l'ajuda que presta a la navegació aèria i marítima, i en topografia, s'ha revelat útil per a sincronitzar rellotges o bé les fases de les estacions reemissores de dades, gràcies a la referència de temps que envia d'una manera sincronitzada a tot arreu. En el transport terrestre és el fonament de diversos sistemes per a guiar els conductors sobre un mapa de carrers o de carreteres, o, combinat amb la radiotelefonia mòbil, per a fer el seguiment de flotes de camions, ambulàncies, bombers, etc.

GPU
Sigla de la Gosudarstvennoje Politiceskoje Upravlennije. Policia política soviètica, amb poder judicial, creada a Moscou l'any 1922. Estesa a tota l'URSS, el 1923 esdevingué l'OGPU. Fou eficaç els primers moments de la col·lectivització, però els processos secrets la feren molt impopular. El gran poder que adquirí infongué temor als mateixos dirigents soviètics, que la reorganitzaren i fou integrada al NKVD.

Gran d'Espanya
Dignitat màxima de la noblesa d'Espanya immediatament després de la d'infant d'Espanya i abans de la categoria dels títols del regne. La denominació de grande aparegué al regne de Castella a la primera meitat del s XIII i deixà en desús la de ricohombre. Al regnat de Joan II hom començà a parlar dels grandes del reino i dels grandes de la corte referint-se als vasalls immediats del rei, que eren successors dels antics ricoshombres i assistien a les corts per dret propi com a caps de la més alta noblesa. Les convocatòries a les corts castellanes fins a Carles I es feien distingint entre els grandes i els caballeros, i tots els títols eren grandes. Des de la comfirmació de la dignitat de gran per Carles I (1520) la importància d'aquesta dignitat, amb el nom ja de gran d'Espanya, es generalitzà a tots els pobles hispànics. Hi havia tres classes de grans d'Espanya: de primera, de segona i de tercera, que es diferenciaven per la manera de dirigir-se al rei i de cobrir-se davant d'ell a l'acte de la cobertura. A la segona meitat del s XIX totes tres categories foren reduïdes a una, i el 1864 foren suprimits els grans honoraris, que es convertiren en grans en propietat. Fou establert també que tots els títols espanyols de duc haurien d'ésser grans d'Espanya. Els grans d'Espanya gaudien de diferents privilegis: membres nats del senat (constitucions del 1808, 1812, 1834, 1845, 1856 i 1876) ús de la corona i el mantell de gran, honors militars i salves de capità general i tractament d'excel·lència i de cosí del rei. Avui dia només tenen el tractament d'excel·lència. La dignitat de gran d'Espanya fou concedida honoríficament a generals d'ordes religiosos (dominicans, franciscans) i al protector del braç militar de Catalunya.

Gran Depressió, la
Fase de recessió econòmica que afectà Europa entre 1873 i 1890, caracteritzada per un descens general dels preus, tant de les primeres matèries com dels productes agrícoles i industrials. Aquesta baixa de preus, però, no va anar acompanyada d'una disminució ni de la producció ni del comerç. Es va tractar d'una crisi de sobreproducció: l'acumulació d'estocs va fer baixar els preus i moltes empreses van haver de tancar. Això va significar una davallada dels beneficis i un augment encara més fort de la competència. Aquesta situació va facilitar la concentració industrial, característica de la Segona Revolució Industrial.

Gran Enciclopèdia Catalana
Enciclopèdia universal i destacada obra de referència de la situació cultural, social i econòmica dels Països Catalans. La primera edició, en 15 volums (1969-80), inclou un Atles Universal Català (1983; reeditat els anys 1987, 1991, 1993 i 1994) i quatre suplements d'actualització (1983, 1989, 1993 i 2001). Dirigida per Jordi Carbonell i de Ballester (1965-71) i, des del 1971, per Joan Carreras i Martí, en 1986-89 fou publicada una segona edició en 24 volums, el 1993 hom en publicà un primer suplement. Des del 1992, periòdicament es reimprimeix, parcialment actualitzada. És editada per Fundació Enciclopèdia Catalana. Des del 1998 és consultable per internet en edició electrònica ('Hiperenciclopèdia').

Gran Guerra, la
Denominació amb què els coetanis de la guerra van batejar la Primera Guerra Mundial, per tal que va commoure en gran manera per la seva duresa i les seves característiques de guerra total, mai vista fins aleshores.

Gran Por, la
La Grand Peur. Revolta antisenyorial desencadenada a França als inicis de la revolució, consistent en l'assalt dels castells i monestirs i la crema dels arxius que contenien la documentació sobre la percepció dels drets feudals. La causa foren els rumors que, entre el 20 de juliol i el 6 d'agost, es difongueren pel camp francès i que parlaven de la invasió de tropes estrangeres o de bandits contractats pels nobles per tal de reprimir les revoltes.

GRAPO
Sigla de l'organització Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre.

Greenpeace
Organització internacional ecologista fundada a Vancouver (Canadà) el 1972 per David McTaggart. No té lligams polítics ni econòmics coneguts i financia les seves campanyes gràcies a les aportacions dels seus socis i simpatitzants i a la venda de material divulgatiu. Actua generalment de manera directa i contundent, amb accions d'una gran espectacularitat per tal de cridar l'atenció dels mitjans de comunicació. L'espectre d'actuacions és molt ampli, però han obtingut especial ressò les campanyes contra els abocaments de materials radioactius a la mar i les proves d'armes nuclears, com també les actuacions per a la protecció integral de la fauna i la flora i la denúncia d'agressions a espais naturals remarcables. Des del 1984 forma part de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). Malgrat la seva gran popularitat, que el 1997 la feu mereixedora del premi Ozó atorgat per l'ONU, a la meitat dels anys noranta, l'assumpció, als països occidentals (on tenia una més gran implantació), de la problemàtica mediambiental per part de partits, empreses i institucions, juntament amb diverses accions acollides desfavorablement per l'opinió pública i les crítiques a diversos aspectes de l'organització (excessiva centralització, caràcter poc democràtic i irrespectuós envers problemes específics als llocs on operava), comportaren que alguns sectors reclamessin el replantejament de l'estratègia. L'any 2000 Greenpeace tenia agències a 34 països, la majoria al mon desenvolupat.

Gremi
Els gremis eren corporacions laborals constituïdes pels artesans o comerciants dedicats a un mateix ofici i encarregades de la direcció i reglamentació dels diversos aspectes professionals dins d'una localitat, sota la supervisió dels municipis. La seva finalitat era, a més de l'assistència mútua dels associats, controlar les tècniques de treball, la qualitat dels productes, el volum i els preus de la producció, el nombre de mestres que podien exercir l'ofici, etc. Apareixen cap el segle XI.
1. Corporació professional de menestrals, obligatòria, exclusiva i privilegiada, reconeguda oficialment pels poders públics, municipals o reials. Fou un element característic de la societat estamentària des del s XIII fins al XIX, que conservà els trets bàsics sota una pluralitat de formes i de terminologia (oficis, col·legis, confraries, arts, etc). El sistema gremial fou un fenomen essencialment urbà, que només assolí un desenvolupament extens a les capitals i les ciutats importants. L'origen és relacionat amb el desenvolupament de l'autonomia municipal i la revifalla de l'artesania i del comerç, a partir del s XII. Era basat alhora en la comunitat de treball i en els factors religiosos i assistencials. Les ordinacions evolucionaren cap a la legislació tècnica i el control del treball i de la producció, assegurats a través d'un seguit de mesures cooperatives (tallers comunals) i més aviat coercitives (inspecció dels productes, reglamentació, etc). Les primeres corporacions al Principat de Catalunya nasqueren sota protecció episcopal, a partir del s XI, amb denominacions bàsicament religioses: germandat, fraternitat, almoina i -la més àmplia- confraria. Prohibides aquestes, al s XIII es desenvoluparen les corporacions d'oficis, que al s XIV -sobretot, a partir dels anys 1329-32- foren autoritzades i reconstituïdes pel poder del monarca. Amb la conquesta, el sistema gremial s'estengué a València i a Mallorca. A les Illes, els gremis adoptaren mesures discriminatòries de caràcter socioreligiós, que posteriorment foren també aplicades al País Valencià i, en menor grau, al Principat. Els gremis tenien una forta vinculació social i política, per tal com formaven la base de participació dels menestrals en els governs municipals. Després d'una primera etapa de formació (ss XIII-XV), la crisi del s XV palesà l'existència de tensions socials entre gremis i les polaritzacions entre mestres i fadrins, així com entre mestres rics i pobres, i es produïren vagues i lluites internes, de manera que hom hagué d'adoptar mesures restrictives, com l'examen de mestria i la percepció d'uns elevats drets d'ingrés. D'altra banda, els fadrins o oficials organitzaven gremis propis, alguns dels quals d'una importància extraordinària, com els compagnonnages francesos. Les lluites dels gremis per participar en el poder municipal donaren lloc a nombrosos conflictes a Itàlia, els Països Baixos, Alemanya, etc. A Barcelona, els gremis intervingueren activament en l'oposició entre la Busca i la Biga, que conduí a una participació més intensa dels menestrals en l'administració del municipi; a València, així com a Mallorca, protagonitzaren el moviment de les Germanies. En general, als ss XVI i XVII aconseguiren una etapa de plenitud: n'augmentà el nombre, per l'aparició de noves tècniques i, sobretot, per un procés d'especialització, a vegades excessiu, però llur força política minvà. Aleshores es difongué la institució gremial per la corona de Castella. Mentre que a les capitals els gremis eren molt especialitzats i molt rigorosos, a les ciutats més petites predominava la confraria de diversos oficis, més flexible i menys diversificada, que corresponia a determinats sectors industrials, i es consolidà l'aristocràcia de mestres rics, orgullosa i satisfeta del seu lloc a la societat, que dominava la massa de mestres jornalers i de fadrins. El treball menestral, però, fou sotmès a les pressions del capitalisme incipient, a través de la competència de la indústria rural lliure, o pel domini dels menestrals, controlats per mercaders i mestres rics. Les dificultats econòmiques del s XVII perjudicaren greument l'ordenació gremial del treball, a favor d'una certa concentració capitalista, que era especialment sentida en la indústria tèxtil. Els decrets de Nova Planta privaren els gremis de la corona catalano-aragonesa de la participació en el govern municipal i els sotmeteren al control de les audiències. Altrament, els de Perpinyà conservaren l'estructura política tradicional fins el 1789. Durant el s XVIII i el primer terç del XIX, els gremis experimentaren un procés de decadència, bé que lent i molt matisat, seguint l'evolució general de la producció menestral davant els progressos industrials. Al principi del s XIX encara conservaven a Catalunya una certa empenta econòmica i una evident significació social. Els diferents estats de la Il·lustració seguiren una política de supressió progressiva dels privilegis gremials, que culminà amb l'establiment dels règims liberals. A Espanya, la política de reforma fou aplicada pels ministres de Carles III i de Carles IV i fou ultrapassada pels decrets del 1813, definitivament implantats el 1836, els quals proclamaven la llibertat d'indústria i de treball, tot permetent la continuïtat dels gremis com a associacions voluntàries de petits empresaris. La majoria, però, anaren desapareixent ràpidament. La institució gremial ha estat tractada per una certa historiografia laudatòria, que ha contribuït a transmetre'n una visió potser massa idíl·lica i poc realista del corporativisme menestral.
2. Associació que agrupa empresaris o industrials d'un mateix ram o professió. En l'àmbit fiscal té capacitat per a establir concerts amb l'administració.

Grup
Unitat social composta d'uns membres que es consideren vinculats entre ells per uns esquemes de conducta semblants o bé per a la realització d'una acció concreta. Aquesta unitat social té formes establertes d'interacció psicològica.

Grup Andí
També Pacte Andí. Organització creada el 1969 a Bogotà amb la finalitat de formar un mercat comú andí. Els signataris foren Bolívia, Colòmbia, Equador, Perú i Xile; Veneçuela s'hi adherí el 1973 i Xile se'n separà el 1976. Entre les seves resolucions destaquen el control de les inversions estrangeres i la unificació de les tarifes duaneres. Les operacions del grup sovint han estat obstaculitzades per problemes polítics entre els estats membres. La seu és a Lima, Perú.

Grup Baader-Meinhof
Nom amb què és coneguda l'organització revolucionària Roter Armee Fraktion ('Fracció de l'Exèrcit Roig'), creada el 1968 a la República Federal d'Alemanya per Andreas Baader, Ulrike Meinhof i Gudrun Ensslin. Sorgida de l'oposició d'esquerra extraparlamentària més radical i ajudada per grups de tendència similar a d'altres països, atemptà contra instal·lacions de l'OTAN, comissaries i personalitats alemanyes: assassinat del president de la CDU de Berlín (1975), del president de la patronal alemanya (1977), etc. L'empresonament (1972) i, sobretot, la mort a la presó d'U. Meinhof (1976), A. Baader (1977), Gudrun Ensslin (1977) i d'altres membres del grup minvà notablement la força de l'organització.

Grup d'afinitat anarquista
Nucli bàsic de l'organització dels anarquistes espanyols. Aquests s'agruparen des del començament per raons d'afinitat i no en funció de criteris geogràfics, de relació en el treball, etc. Es reuniren sovint entorn de la publicació d'un periòdic, expressió pública de llur existència (així el grup d'«El Productor», 1887-93; o també el de «La Revista Blanca», etc), però també hi hagué grups marcadament clandestins, especialment a partir del període del pistolerisme (el més dinàmic i conegut fou el compost per Durruti, Ascaso, Jover, García Oliver, etc, que adoptà successivament les denominacions de Los Solidarios i Nosotros). Altres grups tingueren una estreta relació amb activitats esportives i naturistes (així el grup Sol y Vida de Barcelona). La reunió dels diferents grups existents fou difícil, tot i que s'intentà en diverses ocasions (les Federacions Regionals de Grups Anarquistes en 1918-23; la Federació Nacional, 1932, i la Federació Anarquista Ibèrica).

Grup de pressió
Grup de persones influents amb interessos afins de tipus econòmic, polític, ideològic o religiós que organitzen una acció simultània sobre l'opinió pública, els partits polítics, l'administració i el govern en benefici dels seus interessos. Les accions dels grups de pressió s'iniciaren als EUA al segle XIX.

Grup parlamentari
Formació permanent que reuneix, en el si d'una assemblea política deliberant, els membres d'una mateixa tendència. Els grups parlamentaris desenvolupen una important funció d'activació de la vida parlamentària: intervenen en la convocatòria dels òrgans parlamentaris, presenten propostes de resolució, participen en els debats i en la designació dels components de nombrosos òrgans del parlament tot servint d'enllaç entre la cambra i els partits polítics.

Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL)
Escamots terroristes apareguts a l'octubre del 1983 que atemptaven contra membres d'ETA i simpatitzants d'aquesta organització. El predecessor dels GAL fou el Batallón Vasco Español (BVE), que inicià les seves activitats contra membres d'ETA el 1974. Els primers atemptats foren el segrest de Segundo Marey, al País Basc francès, a qui alliberaren per tractar-se d'una equivocació, i el dels refugiats bascs José Ignacio Zabala i José Antonio Lasa, apareguts sense vida el 1995. Els GAL actuaren entre el 1984 i el 1987 i se'ls imputa un total de 27 assassinats (entre els quals hi ha el del líder d'Herri Batasuna, Santiago Brouard, el 1984).

Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre (GRAPO)
Organització que és considerada el braç armat del Partido Comunista de España (Reconstituido), petit grup d'extrema esquerra fundat el 1975 a partir de l'antiga Organización Marxista Leninista de España, que existia des del 1969. Assolí notorietat al desembre de 1976, en segrestar el president del Consell d'Estat, Antonio Mð de Oriol, i el general Emilio Villaescusa. La trajectòria posterior del GRAPO estigué envoltada de misteris i sospites de manipulació. Darrerament la seva activitat ha minvat considerablement. La policia detingué els principals membres dels GRAPO al febrer del 1977, però el grup continuà actuant. Pel febrer del 1981 els presos del PCE(r) i els GRAPO començaren una vaga de fam que durà quatre mesos. A partir del juny del 1987, l'estat espanyol encetà l'operació de dispersió de presos dels GRAPO, que trobà com a resposta el començament d'una vaga de fam, que es repetí al novembre del 1989. Al juny del 1995 membres dels GRAPO segrestaren l'industrial aragonès Publio Cordón; els segrestadors foren detinguts el mateix any, però Cordón encara no ha aparegut. A l'abril del 1997 el govern espanyol tornà a recuperar les converses amb presos dels GRAPO.

Grups de Defensa de la Llengua
Organització política de lluita per la llengua catalana, d'àmbit de Països Catalans, creada a Barcelona l'any 1981. Abandonant plantejaments purament culturalistes i conservadors, ha dut a terme diverses campanyes de catalanització directa, manifestacions, etc, tot perseguint l'objectiu darrer de fer del català l'única llengua de tots els Països Catalans. Des de l'any 1983 publica la revista «Viure en català».

Guano
Substància que es troba en algunes costes freqüentades per ocells marins i foques i en algunes coves habitades per ratapinyades, formada principalment per llurs excrements i cadàvers, molt rica en fosfats i substàncies nitrogenades i per això emprada extensament com a fertilitzant. El guano d'ocells marins (cormorans, pelicans, mascarells, etc) es troba, de manera destacada, a les costes del Perú i de Xile, i és millor com a fertilitzant que no el que prové de foques i ratapinyades.

Guàrdia
Conjunt de soldats o gent armada, encarregats de la guarda o custòdia d'una persona o d'una cosa.

Guàrdia Civil
Cos de caràcter militar de l'estat espanyol creat per al manteniment de l'ordre públic, la protecció de les persones i propietats i l'execució de les lleis. Fou constituït el 1844 per decret del govern González Bravo, i en fou confiada l'organització a Francisco Javier Girón, duc d'Ahumada, el qual la comandà fins el 1854. L'actuació de la guàrdia civil, centrada de primer en la lluita contra el bandolerisme, s'estengué aviat a la repressió dels moviments, camperols i de l'anarquisme (especialment a Barcelona), la qual cosa motivà una forta hostilitat entre els sectors obrers i revolucionaris, palesa, en proclamar-se la Segona República, en una sèrie de demandes per a la seva supressió que provocaren la creació de la guàrdia d'assalt. Tot i això, en general, la guàrdia civil se sotmet al principi d'obediència al poder constituït i d'inhibició en la lluita política. Actualment el cos disposa d'uns 60 000 homes sota el comandament d'un director general que fins el 1986 sempre ha estat un tinent general. Des del 1940 hom li ha confiat la vigilància de costes i fronteres, i des del 1959 té cura del trànsit i les carreteres.


Guàrdia d'Assalt


Força de policia de la Segona República creada davant l'hostilitat popular enfront de la guàrdia civil. El 1936 es mantingué fidel a la República; fou suprimida a la fi de la guerra civil i substituïda per la policia armada.

Guàrdia Nacional
Organització armada ciutadana sorgida de la Revolució Francesa per a la defensa de la llibertat i de l'ordre intern.

Guàrdia Roja
Moviment de les joventuts comunistes xineses, creat el 1964 per fer costat a Mao Zedong. La guàrdia roja, dissolta el 1969, fou un dels principals motors de la revolució cultural xinesa als seus inicis.

Guàrdia suïssa
Cos militar al servei del papa, reclutat tradicionalment a Suïssa. Creat per Juli II (1506), les darreres reglamentacions de Pius X (1914), Joan XXIII (1959) i Pau VI (1965) n'especifiquen les finalitats: custòdia personal del papa, vigilància dels ingressos a l'estat del Vaticà, servei a la capella pontifícia i custòdia del conclave durant la seva celebració. És integrada, a més d'un capità, per tres oficials, vint sots-oficials i cinquanta alabarders. Guàrdia de gala, l'uniforme és atribuït a Miquel Àngel.

Guaret
Sistema de conreu que consisteix a deixar reposar any sí any no un terreny empobrit per tal que torni a adquirir fertilitat.

Guerra
Lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més estats. Bé que la lluita entre grups humans és tan antiga com les mateixes societats organitzades, la guerra pròpiament dita —amb la participació d'exèrcits i amb objectius diferents del saqueig que motiva una incursió— començà en els primers imperis orientals (assiris i perses) basats en la superioritat que els donava llur poderosa cavalleria. Els grecs crearen una infanteria pesant i una formació —la falange— que els permeté de fer cara a la cavalleria asiàtica i que serví de model a la legió romana. Hom considerà sovint, a l'edat antiga, la guerra com una llei divina: els déus Ares (a Grècia) i Mart (a Roma) simbolitzaren aquesta creença. El déu de les religions monoteistes és considerat com a Déu dels exèrcits, i la guerra fou considerada flagell de Déu, etern i just, i judici de la seva voluntat. En aquesta època la guerra era particularment brutal i el vençut no podia reivindicar cap dret. Terres, béns i persones restaven a disposició del vencedor, el qual sovint venia els presoners com a esclaus. La influència del cristianisme representà una minva en les exigències del vencedor. Sense condemnar la guerra ni l'estat militar, l'Església Catòlica cercà de fixar regles sobre el que és lícit i prohibit a la guerra. A l'Occident europeu, els grans exèrcits desaparegueren amb la caiguda de l'imperi Romà, i en la societat feudal els únics elements militars permanents foren les mainades, compostes per cavallers que servien un senyor en virtut de llaços de vassallatge (concessió de terres en benefici o soldada). El rei disposava en aquesta època de les mainades dels seus senyors feudals, i les guerres s'organitzaven en batalles a càrrec dels senyors feudals. L'element essencial de la guerra en aquesta època fou el cavaller, el qual disposava d'un feixuc armament ofensiu i defensiu i d'escassa mobilitat, mentre que la funció de peonatge restava auxiliar. Des de la baixa edat mitjana els monarques reclutaren peonatge especialitzat d'un gran valor militar (almogàvers catalans, infanteria suïssa), que posà fi al predomini de la cavalleria pesant feudal. Pel que fa a la regulació jurídica de la guerra durant la baixa edat mitjana, el Decret de Gracià (s XII) hi dedicà prop de cent pàgines. Els concilis dels ss XI-XII instauraren la treva de Déu, prohibiren la guerra en certs dies de la setmana (del dimecres a la tarda al dilluns al matí) i en certes èpoques de l'any (advent, quaresma) i assenyalaren llocs d'asil. Les monarquies absolutes sorgides a l'edat moderna organitzaren grans exèrcits basats en la infanteria mercenària i l'artilleria. Al s XVIII els prussians introduïren l'ús de la cavalleria lleugera, que permeté una gran mobilitat d'acció. Els mercenaris foren substituïts per reclutes designats per sorteig. Amb la revolució industrial i el perfeccionament dels armaments, el poder econòmic es convertí en criteri decisiu de l'èxit en la guerra. Fins al s XIX l'Església fou l'única a dictar lleis i consells sobre la guerra, d'on sorgí un cert nombre de regles i costums humanitaris recollits en el dret de gents i fonamentats en el respecte a la persona humana i en l'acceptació del principi d'una moral internacional. Quan el progrés de l'armament féu les guerres més mortíferes (guerra bacteriològica, guerra química, guerra nuclear), es féu sentir la necessitat de codificar uns principis que la regulessin. En aquest sentit, bé que hom ha establert acords a nivell internacional (convencions de Ginebra i de l'Haia), sovint no han estat respectats per les potències imperialistes.

Guerra Austroprussiana
Conflicte bèl·lic motivat per la rivalitat entre Àustria i Prússia per l'hegemonia dins el conjunt d'estats alemanys i provocat per l'administració conjunta dels ducats de Slesvig i Holstein, que havien estat cedits per Dinamarca arran de la guerra del 1864. L'intent de Bismarck d'annexionar Slesvig a Prússia i d'excloure Àustria de la Confederació Germànica provocà la guerra (juny del 1866). Lluitaren al costat d'Àustria la majoria dels estats alemanys (Baviera, Saxònia, Baden, Württemberg, Hannover); Prússia s'alià amb Itàlia, desitjosa d'expulsar els austríacs del Vèneto. Les victòries austríaques a Custoza (24 de juny) i el combat naval de Lissa (19 de juliol) enfront dels italians no evitaren l'avanç dels exèrcits prussians, més ben entrenats, i amb un armament superior. Abans que Àustria pogués intervenir, Prússia havia desfet els petits exèrcits de Hannover, de Baviera i de Saxònia i envaïa Bohèmia. L'acció definitiva fou la de Sadova (o de Königrätz), que deixava obert als prussians el camí de Viena (3 de juliol). L'oferta de Napoleó III per a la mediació en les negociacions mogué Bismarck a iniciar converses de pau, pau que fou ratificada a Praga i a Viena amb Prússia i Itàlia, respectivament. Àustria restà completament bandejada d'Alemanya, fou dissolta la Confederació Germànica, i Prússia s'incorporà Hannover, Hessen, el gran ducat de Nassau i la ciutat de Frankfurt, a més dels ducats de Slesvig i Holstein; d'aquesta manera Prússia aconseguia d'unir tots els seus territoris. Àustria perdé el Vèneto, que passà a Itàlia. La derrota influí en la nova forma d'organització de l'imperi d'Àustria, que es convertí en la Monarquia Austro-hongaresa (1867).

Guerra bacteriològica
També guerra biològica. Guerra en la qual hom empra, contra l'enemic, diversos tipus de bacteris, virus, rickèttsies i fongs, dispersats, a fi de provocar els corresponents efectes nocius i àdhuc mortals. Els microorganismes experimentats amb finalitats bèl·liques són espores d'àntrax, rickèttsies de la febre Q i virus de la grip, de la psitacosi i de diferents tipus d'encefalitis, i també toxines aïllades de bacteris, com la toxina botulínica. Hom pot atenuar les conseqüències de la guerra bacteriològica mitjançant mesures d'immunització i de profilaxi i de terapèutica química o mitjançant l'aplicació immediata d'antibiòtics adequats.

Guerra Carlina, Primera (veure Primera Guerra Carlina)

Guerra Carlina, Segona (veure Segona Guerra Carlina)

Guerra Carlina, Tercera (veure Tercera Guerra Carlina)

Guerra civil
Guerra entre ciutadans d'un mateix país o d'un mateix estat.

Guerra Civil Espanyola
Guerra civil iniciada el 18-19 de juliol de 1936 i acabada l'1 d'abril de 1939. Fou provocada pel cop d'estat (planejat pel general E.Mola) dut a terme per una gran part de les forces armades que feien costat als partits de dreta (carlins, Renovación Española, els grups més dretants de la CEDA) i Falange Española y de las JONS, i que tenien les simpaties de bona part de l'alta clerecia. Aquesta conspiració i la revolta subsegüent foren una rèplica a la revolució d'octubre del 1934 i una prova més del fracàs de la convivència entre dretes i esquerres durant la Segona República. El triomf electoral del Front Popular (16 de febrer de 1936) estimulà i refermà els propòsits de les dretes. La insurrecció fou iniciada, amb èxit, per les guarnicions del protectorat Marroquí el 17 de juliol de 1936; els dies 18 i 19 s'hi afegiren les guarnicions i bases metropolitanes, però ací l'èxit fou només parcial: algunes forces d'ordre públic, i fins i tot militars, es mantingueren fidels al govern central, o a la Generalitat, i la decisió d'armar els partits d'esquerra i les sindicals CNT i UGT proporcionà a aquelles escasses forces l'ajut necessari per a fer fracassar l'aixecament a Barcelona, Menorca, Madrid, Bilbao, Sant Sebastià, Astúries (llevat d'Oviedo), Santander, Màlaga, Almeria i Cartagena. Però reeixí a Mallorca, Canàries, Saragossa, Pamplona, Vitòria, Burgos, Valladolid, Sevilla, Cadis, Còrdova i Granada. La situació a València no es precisà fins el 2 d'agost, bé que estava decidida amb el triomf governamental a Catalunya, Madrid i Cartagena.
Les dues zones
El 24 de juliol, Espanya restava dividida en dues zones antagòniques, amb límits encara fluids, sobretot a Andalusia i a Extremadura, i hom iniciava la lluita a camp obert. A la zona dominada pels sollevats el poder fou assumit pels militars; els partits de dreta —àdhuc a Navarra, homogènia en la seva fidelitat al carlisme— hi tingueren un paper secundari. I això només fins que, per decret de 19 d'abril de 1937, hom procedí a la unificació de tots ells en un partit únic: Falange Española Tradicionalista y de las JONS, el cap de la qual passava a ésser el general Franco, que ja era generalíssim i cap de l'estat. El 23 de juliol de 1936 fou constituïda a Burgos una Junta de Defensa integrada per militars que oferí el comandament suprem de les forces armades i el càrrec de cap del govern de l'estat al general Francisco Franco, que acceptà (primer d'octubre) i creà una junta tècnica de l'estat presidida pel general Dávila. El primer govern de Burgos fou format el 30 de gener de 1938. Aquests organismes estructuraren un estat autoritari políticament inspirat en la ideologia de la Falange, de la qual adoptaren també els símbols i el llenguatge. La seva preocupació principal fou la marxa de la guerra, l'efectivitat de l'exèrcit i l'ordre públic.
A la zona republicana, els partits polítics del Front Popular i les sindicals, armats, constituïren un poder paral·lel al poder estatal, que acomplí un seguit de reformes socials (collectivitzacions) que donen sentit a l'expressió «revolució española», particularment en els llocs on dominava la CNT (Catalunya i la zona oriental d'Aragó). En una segona fase, a partir dels fets de maig del 1937 a Barcelona, l'evolució interior de la zona republicana es caracteritzà per la reinstauració d'un ordre públic i la regressió de les conquestes revolucionàries. El 18 de juliol de 1936 dimití Casares Quiroga i el substituí Martínez Barrio, que féu un intent vague de pactar amb Mola. A la matinada del 19 formà govern José Giral, i una de les seves primeres mesures fou armar les sindicals i els partits del Front Popular. La Generalitat, presidida per Lluís Companys, havia reaccionat amb més rapidesa que el govern central. La caiguda de Talavera de la Reina (3 de setembre de 1936) provocà la dimissió del govern Giral i la constitució d'un nou gabinet presidit pel líder socialista Francisco Largo Caballero, molt més representatiu de la realitat política del país que el govern anterior, sobretot quan Largo el reestructurà incorporant-hi quatre ministres de la CNT (4 de novembre de 1936). El 7 de novembre, el govern deixà Madrid, amenaçat directament per les forces de Franco, i es traslladà a València. A Madrid, hi restà una Junta Delegada de Defensa, presidida pel general José Miaja. Largo, tot proveint a la defensa de Madrid, intentà de transformar les milícies en un exèrcit (l'Exèrcit Popular), començant per les unitats del front del centre. Els fets de maig del 1937, en què s'enfrontaren, a Catalunya, la Generalitat, el PSUC i l'Esquerra Republicana, més la UGT, amb el POUM i la CNT-FAI, marquen una fita en la història de la zona republicana: el 18 de maig caigué Largo Caballero, i Juan Negrín formà un govern amb més influència comunista. Negrín abandonà el doble objectiu guerra-revolució per tal de dirigir tots els esforços a la guerra; restà atribucions a la Generalitat, sobretot quan el govern central es traslladà de València a Barcelona, jugulà la CNT-FAI a Aragó, on aquella tenia solidíssimes posicions i cercà l'adhesió de les classes mitjanes i dels camperols propietaris de terres. La seva política autoritària i centralitzadora no resolgué ni els problemes militars ni el dels proveïments i, a la rereguarda republicana, sobretot a les grans ciutats, regnà la fam. Aquesta penúria, més que els freqüents bombardeigs, minaren profundament la moral de la rereguarda republicana.
Les operacions bèl·liques
El pla dels militars sollevats comportava una operació convergent sobre Madrid. Les columnes procedents de Valladolid i de Navarra foren deturades per les milícies a la Sierra. Però, per contra, les forces del Marroc, amb el Terç i els regulars, després de travessar l'estret (5 d'agost de 1936), contribuïren a consolidar les posicions a Còrdova i a Granada i sobretot avançaren cap al nord. Amb la presa de Badajoz (14 d'agost), enllaçaren Andalusia amb Castella i la resta de la zona nord no republicana. Tot seguit avançaren per la vall del Tajo cap a Madrid. Mentrestant, Mola havia pres Irun (15 de setembre de 1936) i Sant Sebastià, i així deixà aquella zona nord republicana sense frontera amb França. A la banda republicana, les columnes catalanes ocuparen ràpidament la part oriental d'Aragó fins a les envistes d'Osca, que restà assetjada, i les proximitats de Saragossa. Una força naval procedent de Barcelona i València desembarcà a Mallorca (16 d'agost), però l'operació fracassà (4 de setembre), en part per la manca d'entesa entre la Generalitat i el govern de Madrid. El 7 de novembre de 1936 començà l'atac directe de les tropes de Franco a Madrid. La lluita fou aferrissada; per la banda republicana intervingueren les primeres brigades mixtes, espanyoles i internacionals. El 23 de novembre, les tropes de Franco, suspès l'atac directe a Madrid, iniciaren una àmplia operació d'encerclament que donà lloc als atacs sobre la carretera de la Corunya (29 de novembre de 1936 - 16 de gener de 1937), de resultats indecisos, a la duríssima batalla del Jarama (6-27 de febrer de 1937), que acabà en taules, i a la batalla de Guadalajara (8-22 de març de 1937), en què el Corpo di Truppe Volontarie italià, format per tres divisions de camises negres i una de l'exèrcit regular, després d'haver trencat el front, fou batut i hagué de replegar-se. No podent encerclar Madrid, el comandament franquista inicià, a la fi del març del 1937, l'anomenada campanya del Nord, contra la zona republicana, que comprenia Biscaia, la província de Santander i Astúries (menys Oviedo). El 26 d'abril tingué lloc el bombardeig de Gernika per aparells de la legió Còndor, de tanta repercussió internacional; l'11 de juny fou trencat el «cinyell de ferro» de Bilbao, ciutat ocupada el 19 per les tropes de Franco. La lluita fou molt aspra: el gudaris bascs i els batallons asturians oferiren una gran resistència (Santander, per contra, fou pres sense gaires dificultats el 26 d'agost de 1937). La campanya finí amb l'entrada de les tropes de Franco a Gijón (21 de setembre de 1937). El comandament republicà muntà dues ofensives per tal d'atreure forces del nord a nous camps de batalla. La primera donà lloc a la curta però duríssima (de 90 000 homes hi hagué 40 000 baixes) batalla de Brunete (5-25 de juliol de 1937); la segona fou l'ofensiva contra Saragossa, que permeté als republicans de prendre Belchite (6 de setembre de 1937); l'ofensiva, que havia començat el 24 d'agost, fracassà perquè no constituí cap amenaça seriosa contra la capital d'Aragó. L'ofensiva republicana contra Terol —que es rendí el 7 de gener de 1938— fou una operació destinada a desviar l'atac que preparava el comandament de Franco contra Madrid per terres de La Alcarria. En el curs de la llarga batalla de Terol (80 dies), agreujada per un hivern particularment fred, les tropes del govern de Burgos tornaren a prendre la ciutat (22 febrer de 1938) a la batalla dita de l'Alfambra, i així obtingueren una brillant victòria basada en la maniobra. Després de Terol, encara no s'havia produït cap decisió, però era evident que les forces republicanes anaven de cara a una situació difícil. El 9 de març de 1938, les tropes del govern de Burgos iniciaren una gran ofensiva al front d'Aragó, que el govern central i el comandament republicà havien considerat secundari incomprensiblement durant molt de temps. Aquesta operació fou decisiva en la guerra, i també la de més gran amplitud. Les forces republicanes situades al nord de l'Ebre foren empeses fins al Baix Segre i la Noguera Pallaresa (Lleida caigué el 4 d'abril de 1938); al sud de l'Ebre, les tropes de Franco continuaren l'avanç fins a la mar; el 15 d'abril de 1938 arribaven a Vinaròs. L'ofensiva d'Aragó finí el 19 d'abril, i el 23 començà la batalla de Llevant, determinada per la progressió de l'exèrcit de Franco en direcció a València. Per tal de deturar aquesta ofensiva (Castelló de la Plana caigué el 14 de juny) el comandament republicà en planejà una de nova amb les seves millors forces, que havien restat a Catalunya: el 25 de juliol de 1938 les forces republicanes travessaren l'Ebre per diversos punts entre Mequinensa i Amposta i progressaren fins als afores de Gandesa. Les forces de Franco, que havien arribat a Nules, deturaren l'ofensiva sobre València i concentraren forces a la bossa formada a l'Ebre. Aquesta batalla, dita de l'Ebre, que durà fins el 16 de novembre de 1938, fou la més sagnant de la guerra: «un altre Verdun». El front restà com abans de començar l'ofensiva: a la vora esquerra de l'Ebre els republicans; a la dreta, els nacionals. Però, els fruits de la batalla, els collí el govern de Burgos, quan inicià, el 23 de desembre de 1938, l'ofensiva general sobre Catalunya: aleshores es veié que l'exèrcit de Catalunya hi havia gastat totes les seves reserves (entre 40 000 i 50 000 baixes, més 20 000 presoners). Així, l'ofensiva progressà fàcilment: el 15 de gener de 1939 caigué Tarragona; el 19 finí la campanya. Mig milió de persones, entre civils i militars, passaren a territori francès, en un dels èxodes de més gran amplitud vists a Europa fins aleshores. Ni durant la batalla de l'Ebre ni durant l'ofensiva de Catalunya no feren res de seriós les tropes de la zona Centre-Llevant-Sud per distreure les forces enemigues. I, de fet, les batalles s'havien acabat: Negrín tornà a València, però Azaña dimití la presidència de la República en territori francès (27 de febrer de 1939). Negrín, amb l'ajut dels comunistes, preconitzava la resistència a ultrança, però evidentment l'esperit de les forces armades i de la població civil no participava d'aquesta determinació. I, així, el cap del front del Centre, coronel Segismundo Casado, en col·laboració amb el polític socialista Julián Besteiro, formà a Madrid (6 de març de 1939) un Consell de Defensa que intentà endebades una pau pactada. El 5 ja s'havia revoltat, d'una manera confusa, la base de Cartagena, d'on salpà l'esquadra republicana rumb a Biserta, on es rendí a les autoritats navals franceses. A Madrid, comunistes i casadistes lluitaren pels carrers, fins a la derrota d'aquests el 12 de març. El 26 de març de 1939 les tropes de Franco trencaren el front gairebé sense oposició; el 28 entraren a Madrid i el 30 a València; l'1 d'abril de 1939 el general Franco donà el darrer i victoriós comunicat de guerra. La Guerra Civil Española és una de les primeres de la història en què l'aviació actuà com una arma, si no decisiva, almenys indispensable. Els republicans tingueren superioritat aèria els dos primers mesos de lluita i, menys clara, durant l'hivern de 1936-37. En les altres èpoques, la superioritat fou del govern de Burgos, tant en aviació de caça com en aviació de bombardeig. A l'aviació republicana, hi lluitaren pilots soviètics en esquadrilles mixtes; amb el general Franco, lluitaren, al costat dels aviadors espanyols, els italians de l'Aviació Legionària i els alemanys de la legió Còndor.
La intervenció estrangera
Des del primer moment de la guerra les grans potències europees feren esforços que tendien a limitar el conflicte a un àmbit exclusivament espanyol i a evitar una guerra europea. França, l'únic país occidental que limitadament podia ajudar els republicans, proposà la política de no-intervenció (el Comitè de No-intervenció es reuní a Londres per primera vegada el 9 de setembre de 1936). De fet, però, Alemanya i Itàlia enviaren a la zona del govern de Burgos armament i forces militars (legió Còndor, Corpo di Truppe Voluntarie), i l'URSS, als republicans, armament i tècnics militars. A més, la República, ajudada pel Komintern, reclutà voluntaris antifeixistes estrangers, amb els quals organitzà, a Albacete, les Brigades Internacionals. Però el fet és que hom evità la guerra mundial per causa d'Espanya i que el tractat de Noyon (setembre del 1937), que tendia a restringir l'actuació de submarins a la Mediterrània per tal d'evitar els atacs dels submergibles italians, fou respectat. En definitiva, la no-intervenció serví per a limitar l'ajut als dos bàndols en lluita. Com era previsible, l'actuació de països totalitaris —Alemanya, Itàlia i l'URSS. fou molt més decidida que la de democràcies profundament dividides: França i la Gran Bretanya es mantingueren neutrals.

Guerra contra Napoleó
També guerra de la Independència. Resistència armada i persistent del poble hispànic a les pretensions de Napoleó Bonaparte d'imposar-hi el seu germà Josep com a rei, en substitució dels Borbó. Ferran VII, el monarca que fou encimbellat pel motí d'Aranjuez (març del 1808), hagué de renunciar els seus drets a Baiona, on l'havia induït el propòsit que l'omnipotent emperador dels francesos el reconegués. Poc abans el poble de Madrid, ajudat pels artillers Daoiz i Velarde, es rebel·là contra les tropes napoleòniques, que es disposaven endur-se els darrers representants de la família reial, rebel·lió severament reprimida per Murat, nomenat lloctinent general del regne. Pel juny la insurrecció s'estengué per tot el país, i els francesos no la pogueren sufocar. El mariscal Bessières obrí la marxa cap a Madrid de Josep Bonaparte. Aquest, tot just proclamat, hagué d'abandonar la capital, en rebre la notícia que l'exèrcit francès d'Andalusia, sota el comandament de Dupont, havia estat copat a Bailèn (19 de juliol) per les forces regulars espanyoles de Castaños i Reding. Tot el dispositiu imperial es replegà llavors a la línia de l'Ebre, mentre a Aranjuez es constituí una Junta Central, a nom de Ferran VII, per a coordinar la resistència. Napoleó mateix hagué d'anar a la Península Ibèrica (novembre-desembre del 1808), entrà a Madrid i reposà Josep I. Mentrestant, els anglesos havien desembarcat a Portugal, i Napoleó, endut cap al front austríac, no pogué evitar que s'hi instal·lessin. Les temptatives angloespanyoles de reconquerir Madrid es repertiren al llarg del 1809, però després de la batalla d'Ocaña les forces imperials pogueren dominar tota la Meseta castellana. Josep I penetrà a Andalusia al començament del 1810 i s'emparà de Còrdova, Sevilla i Granada, però l'exèrcit hispànic es fortificà a Cadis, protegit per l'esquadra anglesa. Mentrestant, els mariscals Massena i Soult intentaven d'arraconar els britànics a les línies fortificades de Torres Vedras (Portugal). El 1811 el mariscal Suchet obtingué grans victòries a l'est peninsular: Tarragona, Tortosa i el País Valencià, però a partir de la batalla d'Albuera (Extremadura) la iniciativa passà als anglesos. La guerra de Rússia (1812) obligà Napoleó a treure grans contingents de la Península. Llavors Wellington derrotà estrepitosament l'exèrcit francès de Marmont a Los Arapiles (22 de juliol) i obligà Josep I a refugiar-se a València, ocupada per Suchet. Malgrat la reconquesta de la capital, ajudat per Soult (març de 1813), hagué d'abandonar-la definitivament, i posteriorment la batalla de Vitòria (28 de juny) foragità el rei intrús de la Península Ibèrica.

Guerra d'Àfrica
Conflicte armat entre Espanya i el Marroc (1859-60). La declaració de guerra, que tingué lloc el 22 d'octubre de 1859 amb motiu de la destrucció per part dels rifenys d'unes fortificacions recentment construïdes a la zona de Ceuta, es produí quan el cap del govern espanyol Leopoldo O'Donnell es trobava en una situació parlamentària difícil i motivà un gran entusiasme popular. Fou organitzat un exèrcit expedicionari d'uns 40 000 homes, manat per O'Donnell. Les operacions començaren al novembre, amb una marxa des de Ceuta cap a Tetuan, al llarg de la qual tingueren lloc les batalles de Los Castillejos (1 de gener de 1860), Tetuan (4 de febrer) i Wad-Ras (23 de març), en les quals es distingiren els voluntaris catalans manats pel general Joan Prim. Les negociacions de pau, sol·licitades pels marroquins després de la rendició de Tetuan el mes de febrer, començaren definitivament el 25 de març i el tractat final fou signat el 26 d'abril.

Guerra d'Espanya (veure Guerra Civil Espanyola)

Guerra de Corea
Enfrontament bèl·lic entre les dues Corees del juny del 1950 al juliol del 1953. El 25 de juny de 1950, les tropes nord-coreanes penetraren a la Corea del Sud i arribaren a ocupar la capital, Seül, i a controlar (setembre) gairebé tota la península, gràcies, també, al suport d'una gran part de la població civil, a la defecció de determinats contingents militars i a l'acció de grups polítics de la Corea del Sud. El fet era presentat el mateix dia del conflicte al Consell de Seguretat de l'ONU, el qual exigí, sense resultat, la retirada de les tropes nord-coreanes, i demanà ajut a favor de la Corea del Sud (només s'hi oposaren un grup d'estats afro-asiàtics i els comunistes). Després del desembarcament de McArthur (setembre del 1950), les tropes nord-americanes emprengueren una contraofensiva molt dura (en dos mesos, més de 150 000 civils morts només a la província de P'yongyang). El 30 de setembre arribaren al paral·lel 38°, i el 29 d'octubre eren a la frontera amb la Xina. A la fi de novembre, l'exèrcit xinès intervingué obertament en el conflicte (fet potser desitjat per certs sectors bel·licistes nord-americans, per tal de poder atacar la Xina). Malgrat la condemna d'aquest estat com a agressor per part de l'ONU (1 de febrer de 1951), la situació militar (el 4 de febrer, les tropes de la Corea del Nord i les xineses ocuparen Seül) i política (els occidentals es negaren a la continuació de l'empresa bèl·lica, el grup afro-asiàtic pressionava fortament) obligà els EUA a adoptar una actitud més flexible. Així, després de recuperar Seül i de situar-se entorn del paral·lel 38°, la primavera d'aquell mateix any McArthur fou destituït i els contendents iniciaren converses, de primer a Kaesong, i després a P'anmunjom. Finalment, el 27 de juliol de 1953, al cap de llarguíssimes negociacions i de la limitació de la guerra a un front reduït, hom arribà, a P'anmunjom, a l'armistici, el qual mantingué el statu quo anterior a la guerra i, per tant, la frontera entre les dues Corees quedà establerta entorn del paral·lel 38°.

Guerra de Crimea
Conflicte bèl·lic provocat per les ambicions de l'imperi tsarista sobre una part del territori turc i, d'una manera immediata, per la pretensió russa d'exercir una certa jurisdicció damunt els cristians ortodoxos que vivien a Turquia. La negativa turca portà Nicolau I a la invasió dels principats del Danubi. La guerra esclatà oficialment el 23 de setembre de 1853; no assolí, però, unes grans dimensions fins que França i la Gran Bretanya, tement l'expansió territorial de Rússia, decidiren d'intervenir-hi (27 de març de 1854). Àustria i Prússia, amb l'ajut de les quals comptava Nicolau I, es mantingueren neutrals, i, així, Rússia restà completament aïllada. L'acció bèl·lica es concentrà a la península de Crimea. Pel gener del 1855 Cavour decidí d'enviar 10 000 soldats per ajudar els aliats en nom del Piemont. El desenllaç de les accions de guerra, i especialment del setge de Sebastòpol, fou favorable als aliats, i Rússia accedí a negociar la pau (1 de febrer de 1856). El tractat de París (30 de març de 1856), de durada efímera, disposà la integritat territorial de Turquia, la negativa a Rússia dels drets sobre els cristians de Turquia i la desmilitarització de la mar Negra. A Espanya, la guerra de Crimea serví per a reactivar intensament l'economia. En restar blocada la sortida dels cereals russos, hi tingueren lloc grans vendes de cereals de l'interior als territoris de la perifèria (que, en circumstàncies normals, els importaven). D'altra banda, Espanya pogué exportar una gran quantitat d'excedents de blat i farina a l'estranger i a les colònies americanes. Aquestes vendes extraordinàries augmentaren el poder adquisitiu de la població de Castella, i, de retruc, la demanda de productes tèxtils catalans. D'ací la dita popular «Déu nos dono pluja i sol i guerra a Sebastòpol».

Guerra de Melilla
Conjunt de conflictes armats entre el govern espanyol i les cabiles del Rif. El primer (de l'octubre del 1893 al març del 1894), entre les víctimes del qual figurà el general Margallo, acabà amb la consecució per part del govern espanyol de l'establiment d'una zona neutral adjacent a Melilla. El segon (1909), originat entorn de l'explotació de les mines de ferro (Guelaia) i de plom (Monte Afra) del Rif, tingué com a fets destacats el combat del Barranco del Lobo (27 de juliol) i l'assalt, per etapes, a la muntanya Gurugú; la lluita, oficialment anomenada campanya del Rif, anava dirigida contra les cabiles, no pas contra el govern del soldà. L'embarcament de tropes cap a Melilla provocà (juliol del 1909) a Barcelona la Setmana Tràgica.

Guerra de preus
Nom donat a la lluita competitiva que es dóna entre els oferents d'un mercat oligopolístic, típic del capitalisme monopolista, per captar el volum més gran possible de demanda. Consisteix en la fixació de preus baixos, àdhuc per sota del cost de producció, que una empresa pot establir transitòriament a través de certes mesures, com el reforçament de l'autofixament, una forta publicitat, etc, per assegurar-se un cert nivell de producció i la supremacia en el mercat.

Guerra de Secessió
Conflicte armat que tingué lloc els anys 1861-65, als EUA, entre els Estats del Nord, industrials i proteccionistes, i els del Sud, agraris i lliurecanvistes. El punt fonamental de discòrdia era l'esclavitud. El Nord volia abolir-la o almenys que no es propagués als nous estats de la Unió. El Sud, contràriament, volia mantenir-la i estendre-la. Durant anys les tensions s'havien resolt a base de compromisos provisionals. Però l'elecció d'A.Lincoln —decidit abolicionista— com a president de la Unió (1859) provocà la separació d'onze estats del Sud, que constituïren la Confederació Sudista, i el desencadenament de la guerra, que tingué tres fronts. El front de l'E, entre Washington i la capital confederada, Richmond, que no era gaire lluny, fou estacionari durant tota la guerra, a causa de l'esperit de defensa de la capital. En el front de la mar, el Nord tingué una clara superioritat: l'almirall Farragut ocupà places tan importants com Nova Orleans i Mobile i blocà el comerç del Sud. En el front de l'Oest, el més actiu, el Nord tingué un paper dominant i s'hi distingiren nombrosos generals, entre ells el general Grant, que, en ocupar Vicksburg (1863), reeixí a dominar la vall del Mississipí i separà de la Confederació els estats d'Arkansas, Texas i Louisiana. Una nova incursió del Nord, aquesta vegada comandada per Sherman, arribà a Savannah, a l'Atlàntic (1864), i dividí en dues meitats el territori que restava a la Confederació. Els exèrcits sudistes, malgrat llur millor organització i l'habilitat de llurs generals (Jackson, Johnston i sobretot Lee), no pogueren impedir el domini del Nord i el 9 d'abril de 1865 Lee capitulà a Appomattox.

Guerra de Vendée
Insurrecció contrarevolucionària que tingué lloc a la regió francesa de Vendée (1793-94). La causa immediata fou una lleva general, que incidí en el descontentament popular per la venda dels béns nacionals. El moviment aglutinà camperols, burgesos i aristòcrates reialistes, i fou atiat pels sermons dels capellans refractaris. Els insurrectes venceren a Châtillon-sur-Sèvres i a Vihiers, però foren derrotats a Nantes, Graville, Angers, Le Mans i Savenay, i, sotmesos a una repressió sagnant, s'acolliren a l'amnistia termidoriana.

Guerra de l'opi
Conflicte que enfrontà la Xina amb la Gran Bretanya (1839-42). L'emperador xinès, preocupat per l'increment del consum d'opi entre els seus súbdits, afavorit pel contraban i protegit pels britànics, en prohibí la importació i en féu llançar 20 000 caixes a la mar. La Gran Bretanya respongué a aquest acte amb la guerra (1840). Després d'haver ocupat Xangai, els britànics obtingueren pel tractat de Nanquín la cessió de Hong-Kong, l'obertura de la Xina al comerç europeu, la rebaixa dels drets de duana i el dret de llurs súbdits a ésser jutjats només per llurs cònsols. Aquest tractat, del qual les altres potències europees volgueren beneficiar-se immediatament, obrí la Xina als occidentals.

Guerra de la Independència (veure Guerra contra Napoleó)

Guerra de les Galàxies
Nom amb què es coneix la Iniciativa de Defensa Estratègica (IDE), programa militar nord-americà impulsat per l'administració Reagan i iniciat el 1983. Consistia en la creació d'un sistema antimíssils, basat en satèl.lits, que tenia com a objectiu neutralitzar un atac nuclear. Es projectava crear una xarxa defensiva del territori dels Estats Units amb canons làser instal.lats a l'espai que destruirien en ple vol qualsevol míssil llançat des de bases enemigues.

Guerra de les Malvines
Conflicte bèl.lic entre l'Argentina i la Gran Bretanya, per la sobirania de les illes Malvines, colònia britànica des del 1833. El 1982 l'exèrcit de l'Argentina ocupà les illes i dependències d'aquesta colònia britànica. La Gran Bretanya, que rebé el suport dels EUA i de la majoria dels estats europeus, després d'un període de gairebé dos mesos de conflicte bèl·lic, s'emparà de nou de les illes.

Guerra del Francès
Nom que hom dóna, als Països Catalans, a la guerra contra Napoleó, que tingué lloc del 1808 al 1814. Als Països Catalans, la trajectòria de la guerra fou marginal al Principat i al País Valencià, i encara més a les Balears, on, gràcies a l'ajut de la flota anglesa, no es produí la invasió napoleònica: Menorca i, sobretot, Mallorca foren refugi dels resistents catalans i valencians i alhora una bona font de recursos frumentaris i militars, especialment al principi de la guerra. La penetració francesa als Països Catalans es produí com a conseqüència del tractat de Fontainebleau (1807), que establia l'entrada de cossos d'exèrcit francesos per tal d'atacar Portugal. Un d'aquests cossos, el del general Duhesme, entrà al Principat amb 11 000 soldats i 3 600 cavalls el 10 de febrer de 1808, i el 13 entrà a Barcelona, malgrat les ordres en contra del capità general, comte d'Ezpeleta. Duhesme al·legà que havia de continuar cap a Cadis, juntament amb 15 000 soldats més, que entraren pel Portús poc després. Però el 29 de febrer s'apoderà per sorpresa de la Ciutadella, i poc després, amb amenaces, féu que li fos lliurada la fortalesa de Montjuïc, que Mariano Álvarez de Castro, el futur defensor de Girona, hagué de cedir perquè no hi havia al castell ni pertrets ni aliments disponibles que permetessin la resistència. Entre Barcelona i França hi havia unes altres places fortes (Roses, Figueres, Girona i Hostalric) que podien interceptar les comunicacions. Girona fou descartada per l'estat ruïnós dels seus murs. Altrament, la petita guarnició que Duhesme deixà a Figueres s'apoderà aviat del castell de Sant Ferran.
El desenvolupament de la guerra
El motí d'Aranjuez (18 de març de 1808) i les abdicacions de Baiona precipitaren els esdeveniments i posaren els regnes hispànics a les mans de Napoleó, fet que suscità en tots vives mostres d'oposició. La lluita antifrancesa aglutinà momentàniament sectors de població molt diversos, des dels que rebutjaven la intrusió pel seu caràcter d'ingerència estrangera autoritària fins als que la combatien pel que suposava d'introducció de l'ideari de la Revolució Francesa. L'alçament de Madrid (2 de maig de 1808) es propagà ràpidament per totes les zones envaïdes. A València, el franciscà Joan Rico, ajudat pel tinent Vicente González Moreno i pels germans Manuel i Vicent Bertran de Lis, s'apoderà de la Ciutadella i formà una junta de govern, que hagué de lluitar, tanmateix, contra les forces integristes i xenòfobes que, dirigides pel canonge Baltasar Calvo, havien executat els comerciants francesos detinguts a la Ciutadella. La junta valenciana formà un exèrcit comandat pel comte de Cervelló, que, amb reforços de Múrcia i d'Alacant, se situà als passos del Cabriol a fi d'evitar que el mariscal Moncey, enviat per Murat a València, pogués passar endavant. Al Principat, la rebel·lió antifrancesa s'inicià a Lleida i a Tortosa, mentre que a la Barcelona ocupada una propaganda activa incitava militars i ciutadans a la deserció. A Manresa i a Igualada fou cremat el nou paper segellat enviat pel lloctinent. El general Duhesme féu sortir de Barcelona dues columnes que havien de cooperar amb les de Lefèbvre i Moncey, a fi d'aplegar-se amb elles a les envistes de Saragossa i de València, respectivament. La primera columna, dirigida pel general Schwartz, havia de destruir els polvorins de Manresa i d'imposar una forta contribució a la ciutat; però en arribar a la collada del Bruc (6 de juny) fou sobtadament hostilitzada pels sometents de Manresa i d'Igualada i hagué de retrocedir. La victòria fou més moral que militar, però envalentí molt els ànims i afavorí l'alçament de tot el Principat. També Chabran, cap de l'altra columna, fou atacat a mig camí de Tarragona i no pogué passar de l'Arboç (Baix Penedès). Volgué repetir aleshores (16 de juny) la maniobra de Schwartz, però fou també derrotat. Duhesme saquejà Mataró i volgué apoderar-se de Girona, però els dos setges de la ciutat fracassaren (juny i agost del 1808). Frustrats tots els seus propòsits, Duhesme es tancà dins els murs de Barcelona i esperà reforços de Napoleó, mentre que, per part seva, també Moncey s'estavellava davant les defenses de València. Els fracassos francesos a tota la Península Ibèrica (derrota de Bailèn, pel juliol del 1808; fracàs del setge de Saragossa) reforçaren la rebel·lió. El 18 de juny hom constituí la junta de Catalunya, a Lleida, que envià representants a la junta central, creada a Aranjuez. Duhesme restà assetjat a Barcelona, mentre que grans reforços procedents de Mallorca i de Menorca engruixien les forces catalanes resistents. La intervenció personal de Napoleó en el seu viatge a la Península hi restablí el predomini francès: el Setè Exèrcit, comandat pel general Gouvion Saint-Cyr, entrà a Catalunya amb 24 000 soldats i 2 000 cavalls. Prengué Roses (7 de desembre), passà el Fluvià i es dirigí a Barcelona. El nou capità general de Catalunya, Joan Miquel de Vives, dubtà entre barrar-li el pas o continuar blocant Barcelona, i fou derrotat a Llinars del Vallès. Saint-Cyr trencà, així, l'encerclament de Duhesme a Barcelona; perseguí l'exèrcit i els sometents i, en la batalla de Valls (25 de febrer de 1809), derrotà les tropes de Teodoro de Reding, bé que no s'atreví a passar del Camp de Tarragona i retrocedí fins al Llobregat. S'ocupà aleshores d'anul·lar els efectes entrebancadors de la plaça de Girona, defensada per Mariano Álvarez de Castro. Fou establert el tercer setge (maig del 1809), que durà set mesos. Girona havia estat reforçada pels regiments d'Ultònia i de Borbó i per batallons de miquelets i de voluntaris, i els capitans generals Blake i Coupigny s'esforçaren a trencar el setge des de fora i a introduir combois de queviures i de municions a la ciutat. Aquesta resistí fins a uns extrems desmesurats, empesa per les ordres draconianes d'Álvarez de Castro. Saint-Cyr fou substituït pel mariscal Augereau, fet que significà un canvi de tàctica, la de fer rendir la ciutat per la fam. El 10 de desembre, havent caigut malalt Álvarez de Castro, els defensors de Girona sortiren de la ciutat i, fets presoners, foren duts a França. Augereau féu proclamar a Barcelona el govern de Catalunya; hom intentà d'associar els catalans als invasors amb la incorporació del català com a llengua oficial, al costat de la francesa. La guerra continuà, però, tant a Vic com a Olot, a la Vall d'Aran i al Llobregat. El setge d'Hostalric (gener-maig del 1810) lliurà el castell als francesos, bé que els defensors n'havien eixit prèviament. Augereau fou substituït pel mariscal MacDonald; les tropes del general Suchet s'apoderaren de Lleida (10 d'abril), de Mequinensa (8 de juny) i de Tortosa, fet que provocà grans aldarulls a Tarragona, on hom tenia el convenciment que el governador de Tortosa, comte d'Alacha, havia traït la ciutat. La Junta Superior del Principat anà imprudentment a fortificar-se a Montserrat, mentre Suchet, el qual havia comminat els tarragonins a la rendició, sense èxit, entrava a la ciutat, que passà a sang i a foc (28 de juny de 1811). Després s'adreçà a Montserrat i cremà el monestir, que els francesos feren volar l'any següent, quan l'anglès Green intentà de fer-se fort a l'ermita de Sant Dimes. La Junta Superior del Principat s'hagué de refugiar a les poblacions muntanyenques (Solsona, Berga) i a Vic, mentre que els militars espanyols acordaven l'abandó del Principat. El general Decaen substituí MacDonald en el comandament del Principat (agost del 1811). S'ocupà de fer vigilar les costes, per tal d'evitar els contactes entre els catalans i l'esquadra anglesa. Un decret de Napoleó (26 de gener de 1812) declarà l'annexió a França del Principat, que fou dividit en departaments, segons el model francès. Mentrestant Suchet havia dut a terme una campanya eficaç (setembre del 1811 ­ gener del 1812), que culminà amb el setge i la presa de València, on féu més de 18 000 presoners. Suchet establí una administració modèlica a València, ciutat on Josep I s'hagué de refugiar després de la derrota d'Arapiles (juliol del 1812). Tot i que recuperà Madrid en una contraofensiva, els exèrcits francesos anaren afeblint-se per la retirada constant de tropes, enviades al front de Rússia. L'exèrcit de Suchet restà reduït a només 15 000 homes. Per l'agost del 1812 les forces anglo-sicilianes de Maitland desembarcaren a Alacant, i la fugida de Josep I cap a Valladolid (primavera del 1813) deixà el front valencià cada cop més desguarnit. De resultes de la derrota francesa de Vitòria (juny del 1813), Josep I abandonà el territori peninsular i Suchet, l'únic que no havia estat mai vençut, hagué de replegar-se cap al nord, evacuà València i s'apressà a defensar Lleida, Mequinensa i Montsó, mentre s'establia a Vilafranca del Penedès, des d'on vigilava Barcelona i Tarragona. Féu enderrocar les defenses d'aquesta darrera ciutat i es fortificà a la línia del Llobregat i, més tard (març del 1814), a la del Fluvià, alhora que Napoleó restituïa la corona d'Espanya a Ferran VII (tractat de Valençay). Barcelona i altres places al sud d'aquesta línia restaven encara ocupades militarment quan, per l'abril del 1814, caigut ja Napoleó, Wellington i el mariscal Soult signaren un armistici que permetia l'evacuació ordenada del territori peninsular, amb la qual finí la guerra del Francès, a la fi del maig d'aquell any.

Guerra del Golf Pèrsic
Conflicte bèl·lic que es produí del 17 de gener al 28 de febrer de 1991, entre l'Iraq i una coalició militar de 29 estats encapçalada pels EUA i agrupada sota la bandera de l'ONU. L'esclat del conflicte fou precedit per una crisi que s'inicià arran de l'ocupació de Kuwait per part de l'Iraq, el 2 d'agost de 1990. Les causes de la contesa provingueren, d'una banda, de les reivindicacions territorials de l'Iraq damunt Kuwait i, de l'altra, del fet que l'Iraq no havia pogut imposar als països productors de petroli, l'alça dels preus del cru, que necessitava per a afrontar la crisi econòmica produïda per la llarga guerra contra l'Iran (1980-88). Arran de l'ocupació de Kuwait, l'ONU votà primer una resolució d'embargament econòmic absolut contra l'Iraq i, posteriorment, una altra autoritzant la intervenció militar, la qual fou encapçalada políticament i militar pels EUA, l'estat major dels quals dirigí els 700 000 homes desplaçats a la zona. L'exèrcit iraquià, aclaparat per la gran superioritat tècnica de les forces aliades, presentà escassa resistència i es rendí o fugí, tot abandonant l'armament. El 28 de febrer, els EUA aturaren l'ofensiva bèl·lica, després que Husayn hagués acceptat les resolucions de l'ONU, i el 3 d'abril fou firmat un alto el foc pel Consell de Seguretat.
L'esclat del conflicte fou precedit per una crisi que s'inicià arran de l'ocupació de Kuwait per part de l'Iraq, el 2 d'agost de 1990. Les causes de la contesa provingueren, d'una banda, de les reivindicacions històriques de l'Iraq damunt kuwait i, de l'altra, del fet que l'Iraq no havia pogut imposar als països productors de pretroli, l'alça dels preus del cru, que necessitava per afrontar la crisi econòmica produïda per la llarga guerra contra l'Iran (1980-88). Arran de l'ocupació de kuwait, l'ONU votà primer una resolució d'embargament militar, la qual fou encapçalada políticament i militar pels EUA, l'estat major dels quals dirigí els 700 000 homes desplaçats a la zona. L'exèrcit iraquià, aclaparat per la gran superioritat tècnica de les forces aliades, presentà escassa resistència i es rendí o fugí, tot abandonant l'armament . El 28 de febrer, els EUA aturaren l'ofensiva bèl·lica, després que Husayn hagués acceptat les resolucions de l'ONU, i el 3 d'abril fou firmat un alto el foc pel Consell de Seguretat.

Guerra del Vietnam
Conflicte bèl·lic (1954-75) entre la República Democràtica del Vietnam, ajudada per la República Popular de la Xina i l'URSS, i la República del Vietnam, auxiliada pels EUA. La conferència de Ginebra (1954), que clogué la guerra d'Indo-xina, dividí el Vietnam en dues zones, separades pel paral·lel 17. Unes eleccions generals previstes per al 1956 havien de reunificar el país. Ni els EUA ni la República del Vietnam, però, no acceptaren l'acord. A partir del 1957 sorgiren al S grups terroristes —nodrits per nacionalistes i per comunistes— amb el suport actiu del Vietnam del Nord. El 1960 hom creà el Front Nacional d'Alliberament (FNA), i el terrorisme donà pas a la guerrilla. Caigut Ngo Dinh Diem i eliminada l'opció neutralista, els EUA, per contrarestar l'ajuda del Vietnam del Nord al FNA, engegaren un programa d'ajut directe i en massa al Vietnam del Sud. A mitjan 1964, arran d'un incident confús, els EUA bombardejaren els principals nuclis industrials i militars del Vietnam del Nord, i el president Johnson fou autoritzat pel congrés a adoptar totes les mesures que cregués convenients amb relació al conflicte vietnamita: a la pràctica era una declaració de guerra. Els bombardeigs aeris foren intensificats a partir de febrer del 1965, però no anorrearen l'activitat guerrillera al S, que continuà rebent el suport del Vietnam del Nord, de la Xina i de l'URSS. Al final del 1965, 165 000 soldats nord-americans intervenien directament en la guerra; el règim de Saigon tenia 635 000 homes en peu de guerra, i el FNA i el Vietnam del Nord, uns 230 000. Pel novembre de 1965 una divisió nord-americana evità que tres regiments nord-vietnamites i guerrillers dividissin el Vietnam del Sud en dues parts. El 1967, de resultes d'una gran ofensiva dels EUA, el Viet-cong hagué d'abandonar molts territoris i tornar a l'activitat terrorista, mentre continuaven els bombardeigs al N del paral·lel 17. El 1968 el FNA llançà la gran ofensiva del Tet, o cap d'any budista. En dues setmanes els guerrillers ocuparen 34 capitals de província, 64 capitals de districte, totes les ciutats autònomes i alguns barris de Saigon i Hue. Solament un gran esforç per part de sud-vienamites i nord-americans permeté de contrarestar l'ofensiva. La guerra obrí una profunda crisi política, social i econòmica als EUA, i els seus aliats començaren a criticar severament la política de Washington. Pel març de 1968 els EUA suspengueren els bombardeigs aeris sobre el 90% del territori nord-vietnamita, i hom inicià converses preliminars amb el Vietnam del Nord, a París. Al final del 1968 els nord-americans al Vietnam sumaven 543 000 homes. Richard Nixon, el nou president nord-americà, procedí a la retirada gradual de tropes nord-americanes i formulà la "doctrina Guam", segons la qual l'exèrcit sud-vietnamita havia de dur la guerra per si sol amb el suport logístic i financer dels EUA. Era la "vietnamització" de la guerra. Mentrestant el FNA creà el Govern Revolucionari Provisional (GRP), que ampliava la base del Front davant les converses de París. El 1970 tropes sud-vietnamites entraren dins Cambodja per a tallar les rutes de proveïment del GRP, l'anomenada "ruta Ho Chi Minh", i el 1971 l'acció es repetí a Laos. Pel març del 1972 el GRP llançà una nova ofensiva general al sud de la zona desmilitaritzada, als altiplans centrals i a la rodalia de Saigon. Aquesta operació demostrà el fracàs dels trasllats forçosos de població rural a llocs fortificats de millor defensa (uns cinc milions de persones foren desplaçades així). Els bombardeigs aeris nord-americans contra el Vietnam del Nord foren represos, i també el blocatge dels ports. Pel desembre del 1972, malgrat els avenços fets a les converses de París, els EUA iniciaren el bombardeig total del Vietnam del Nord. Hanoi i Hai Phong foren pràcticament anorreades, i els estratègics dics del riu Roig foren amenaçats de destrucció. Finalment, fou signat el tractat de París entre els EUA, la República del Vietnam, la República Democràtica del Vietnam i el Govern Revolucionari Provisional, sobre la base de l'aplicació de la conferència de Ginebra. La República del Vietnam es negà a aplicar el tractat de París; però, retirats els nord-americans i reduït el seu ajut financer i logístic, la debilitat progressiva del règim de Saigon féu cada vegada més sensible l'activitat guerrillera del GRP. Al començament del 1975 una ofensiva dels guerrillers desllorigà el sistema defensiu sud-vietnamita, i tot el Vietnam central caigué en poder del GRP. Finalment, per l'abril del 1975, les tropes del GRP i del Vietnam del Nord ocuparen Saigon, després que el govern sud-vietnamita es rendís incondicionalment. El país fou immediatament pacificat i reunificat. Entre el 1961 i el 1975 foren morts o ferits gairebé 7 500 000 vietnamites; els nord-americans tingueren 46 000 morts i 300 000 ferits, i hi esmerçaren uns 140 bilions de dòlars.

Guerra dels Bòers
Lluita armada entre el Regne Unit i les dues repúbliques bòers d'Orange i Transvaal (1899-1902), que acabà amb la incorporació d'ambdues repúbliques com a colònies britàniques. L'expansionisme britànic a l'Àfrica del Sud, la no-acceptació per part dels boèrs dels nous immigrats anglesos (uitlanders), cada cop més nombrosos, i la política divergent d'uns o altres envers els nadius originaren el conflicte. Iniciada la guerra, els bòers assetjaren Ladysmith, Kimberley i Mafikeng i obtingueren diverses victòries, sota la direcció d'hàbils generals, com Louis Botha i Christian de Wet, i gràcies a la millor adaptació de llurs tropes a les condicions de la guerra, però els britànics, comandats per Frederick Sleigh Roberts, derrotaren definitivament els bòers a Paardeberg (febrer del 1900), els quals, perdudes les principals ciutats (Pretòria i Bloemfontein), continuaren la lluita en forma de guerrilles fins a la pau de Vereeniging (1902).

Guerra dels Deu Anys
Conflicte bèl·lic (1868-78) que esclatà a Cuba originat per un moviment nacionalista que reclamava la independència de l'illa i l'acabament de l'explotació colonial a què Espanya l'havia sotmesa. La revolució espanyola del setembre del 1868 facilità les intencions dels grups nacionalistes, dirigits per Carlos Manuel Céspedes, que es pronunciaren el 10 d'octubre de 1868 (Grito de Yara) en nom d'una Cuba lliure de la dominació espanyola. Tanmateix, l'aixecament no tingué un suport unànime: els conreadors de canya de les províncies occidentals formaven una oligarquia identificada amb les autoritats espanyoles. Els insurgents, de majoria criolla, eren essencialment nacionalistes i només plantejaren molt tímidament el problema de l'abolició de l'esclavatge. El moviment degenerà en una guerra de guerrilles, incapaç d'aglutinar tots els cubans, però difícil de controlar per les especials característiques topogràfiques de les províncies orientals de l'illa. Les accions se succeïren durant deu anys fins que el moviment fou momentàniament sufocat pel general Martínez de Campos i fou signada la pau de Zanjón.

Guerra dels Ducats
Conflicte territorial entre Dinamarca i Prússia per la possessió dels ducats de Slesvig i Holstein. El congrés de Viena (1815) havia decidit que eren territoris danesos, però que gaudien d'un estatut especial d'autonomia. Els intents d'annexió abocaren a una sèrie de guerres, que acabaren amb la derrota danesa (1864) i derivaren cap al conflicte dins el bàndol vencedor.

Guerra dels Malcontents
Alçament armat promogut el 1827 a Catalunya pels ultrareialistes, que consideraven massa suau la política repressiva de Ferran VII contra els liberals. Les queixes principals es referien a la negativa a restablir la inquisició, a l'indult (bé que molt parcial) atorgat als liberals, a la permanència en l'exèrcit i els càrrecs públics de gent tinguda per liberal i a la relegació dels voluntaris reialistes (els antics guerrillers del Trienni Constitucional), els caps dels quals foren apartats en bloc de l'exèrcit, amb llicència il·limitada, i aviat deixaren de percebre els sous promesos. Les esperances ultrareialistes, posades primerament en Ferran VII, s'anaren decantant cap al seu germà Carles; la conspiració de la cort, mostra de la qual fou la revolta de G.Bessières per l'agost del 1825, enllaçava amb el descontentament dels reialistes catalans, principalment a través de personatges eclesiàstics, en contacte a la vegada amb antics caps de partida. El 1825 les queixes es convertiren en un malestar de semiconspiració a Cervera de Segarra, Manresa i algunes poblacions menors, i culminaren en un intent de Llobet i Trilla d'ocupar Tortosa. El 1826 el reglament dels cossos de voluntaris reialistes, molt poc favorable a les aspiracions d'aquests, produí una nova efervescència, testimoniada per la proclama d'aquell any mateix. La revolta esclatà pel març del 1827, amb l'aparició simultània de diverses partides. El fracàs d'un nou intent de Llobet i Trilla sobre Tortosa i l'afusellament d'aquests i alguns altres caps de partida fets presoners, juntament amb l'indult per a tots aquells qui deixessin les armes, i les pastorals dels bisbes contra els revoltats posaren fi a la primera fase de la rebel·lió. Però rebrotà aviat, amb una organització millor i amb l'obtenció del suport de molts batallons de voluntaris reialistes. Una sèrie de partides, dirigides per Planes, Narcís Abrés (el Carnisser), Bosc i Ballester, Guri (Dinat), Rafí i Vidal, Vilella, Castells i altres, amb una autoritat superior, que es disputaren Agustí Saperes (Cargol) i Josep Bussoms (Jep dels Estanys), dominaven a mitjan agost una gran part de la Catalunya de l'interior, i el 25 entraren, sense resistència, a Manresa, on Saperes organitzà la Junta Superior Provisional de Govern del Principat de Catalunya. Ràpidament foren ocupades Vic, Cervera, Valls, Reus, Talarn i Puigcerdà, i romanien assetjades Cardona, Hostalric, Girona i Tarragona. Simultàniament aparegueren grups de revoltats a Aragó, el País Basc, Còrdova i el Maestrat (excepte aquest darrer, tots ràpidament abatuts). El govern actuà amb decisió. El 14 de setembre el marquès de Campo Sagrado era substituït en la capitania general de Catalunya pel comte d'Espanya, alhora nomenat cap de l'exèrcit expedicionari, i el 18 Ferran VII anunciava el seu viatge a Catalunya; el 23 el comte d'Espanya era ja a Tortosa amb les seves tropes, i el 28 el monarca i el comte entraren a Tarragona. La presència del rei, l'indult concedit i el paper de la jerarquia eclesiàstica facilitaren la campanya del comte d'Espanya. Manresa es rendí, sense lluita, el 8 d'octubre, i a continuació ho feren Cervera, Vic i Olot. Quan tothom pensava en un tractament benigne dels implicats, Ferran VII defugí qualsevol petició de gràcia; nou dels principals insurrectes foren afusellats a Tarragona, mentre que uns 300 foren deportats a Ceuta. Després el rei passà a Barcelona, on, gràcies a nous decrets proteccionistes, s'atragué els liberals moderats i la burgesia tèxtil; restaven, així, delimitats els camps per a la propera primera guerra Carlina.

Guerra dels Matiners (veure Segona Guerra Carlina)

Guerra espacial
Guerra que es desenvolupa a l'espai exterior de la Terra. Durant la dècada dels setanta es produïren grans avenços en la tecnologia aeronàutica i electrònica aplicada als vols espacials i els sàtel·lits artificials es convertiren en part integrant dels moderns sistemes d'armament nuclear. Les doctrines estratègiques recents donen èmfasi a la capacitat de lliurar una guerra nuclear limitada, basada, en part, en el desenvolupament de tecnologies espacials. Del 1957 al 1990 el nombre de satèl·lits militars posats en òrbita (especialment per part dels EUA i l'URSS) anà aumentant, i al començament dels anys vuitanta s'acceleraren els avenços sobre sistemes antisatèl·lits (ASAT). La promulgació de la Iniciativa de Defensa Estratègica el 1981 comportà la consolidació definitiva de l'estratègia espacial.

Guerra Francoprussiana
Conflicte armat entre França i Prússia que durà des del juliol del 1870 fins al maig del 1871. La rivalitat entre ambdós estats fou agreujada per les aspiracions d'un Hohenzollern a la corona espanyola; malgrat que aquest renuncià davant les pressions de Napoleó III, la temerària diplomàcia francesa, volent obtenir de Prússia una concessió pública, féu inevitable la ruptura; ruptura desitjada, d'altra banda, per Bismarck, puix que la guerra situà Prússia definitivament al capdavant dels estats alemanys. El 19 de juliol de 1870 França declarà la guerra. Després d'alguns avanços francesos sense importància, es produí l'ofensiva prussiana, comandada per Moltke, el qual, després de derrotar l'exèrcit de Napoleó III a Froeschwiller (agost del 1870), l'encerclà a Estrasburg i a Metz; Mac-Mahon i l'emperador mateix foren assetjats a Sedan i capitularen el 2 de setembre. El 4 de setembre fou proclamada a París la república; el nou govern, anomenat de defensa nacional, no pogué aturar l'ofensiva prussiana. El 18 de gener de 1871 París caigué en poder de Bismarck, que aprofità l'avinentesa per a proclamar l'imperi Alemany. Per les paus de Versalles (febrer del 1871) i Frankfurt (maig del 1871), França perdia Alsàcia-Lorena i havia d'acceptar el pagament de cinc mil milions de francs i l'ocupació prussiana de l'est del país.

Guerra Freda
Expressió emprada per a caracteritzar la tensió que, en el període comprès entre el 1947 i el 1991, oposà d'una banda els EUA i el bloc occidental i de l'altra l'URSS i el bloc comunista. Tingué períodes d'enduriment (1947-63, 1979-86) alternats amb altres de distensió i es caracterizà per l'absència d'enfrontaments directes entre les dues grans potències, el creixent esforç d'armament i organització militar, les nombroses crisis locals, els enfrontaments entre estats membres d'ambdós blocs i els incidents diplomàtics. En foren els principals episodis la creació del Kominform (1947), de l'OTAN (1949), la divisió de Berlín (1948), la guerra de Corea (1950-53), la creació del pacte de Varsòvia (1955), l'erecció del mur a Berlín (1961) i l'intent d'invasió de Cuba, seguit de l'establiment d'un règim comunista a l'illa (1961). Les diferències sovieticoxineses, les dificultats de l'URSS i els EUA envers llurs aliats europeus i, sobretot, el temor a una destrucció total com a conseqüència d'una possible guerra nuclear (equilibri del terror) afavoriren, des del començament dels anys seixanta, un canvi en les relacions entre les dues superpotències, canvi que es materialitzà en l'acord sobre la suspensió de les proves nuclears no subterrànies (1963), en el tractat de no-proliferació d'armes nuclears (1967) i en la confirmació del repartiment del món en zones d'influència, d'acord amb les bases establertes a Jalta el 1945. Aquest període de «coexistència pacífica» restà truncat a partir del desembre del 1979, amb la invasió de l'Afganistan per tropes soviètiques i, poc després, per l'accés a la presidència dels EUA de Ronald Reagan (1981), el qual, amb la Iniciativa de Defensa Estratègica i el reforçament de les bases militars a Europa occidental, rellançà el rearmament. Reagan, d'altra banda, també endurí la política nord-americana envers els règims comunistes de Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia, que culminà amb la intervenció directa a Grenada (1983) i els atacs a Líbia (1986). Per part del bloc soviètic, la crisi polonesa iniciada el 1981 contribuí a agreujar el clima de confrontació, i hom suspengué totes les converses sobre desarmament. En assolir la presidència de l'URSS (1985), M.Gorbacov inicià una política de distensió, que tingué com a resultats més palpables la retirada soviètica de l'Afganistan (1989) i un substancial avenç de les negociacions sobre desarmament (cimera de Reykjavík el 1986, signatura dels acords START el 1991). La guerra freda, entesa com a enfrontament de potències que disputaven no tan sols l'hegemonia, sinó també el model de societat a establir a escala mundial, acabà el 1991 amb la dissolució de la Unió Soviètica, que havia estat precedida per la del pacte de Varsòvia al febrer d'aquest any.

Guerra Gran
Conflicte bèl·lic (1793-95) sorgit entre el govern de CarlesIV d'Espanya i el de la Républica Francesa creat per la Revolució. Tot i que, de moment, Carles IV no havia volgut adherir-se a la coalició europea contra França —per manca de preparació militar i també amb l'esperança d'afavorir Lluís XVI—, quan el rei francès fou executat declarà la guerra a la República. El tancament de fronteres i l'estricta censura ideològica permeteren de crear a Catalunya un clima d'hostilitat a la Revolució, presentada com a atea i regicida, fet que contrarestà la propaganda revolucionària de les autoritats franceses des del Rosselló, que intentaven d'apel·lar al sentiment català d'independència. Alhora, el malestar causat per l'escassetat de queviures —que ja havia provocat l'any anterior els Rebomboris del Pa— fou canalitzat contra els francesos, acusats de fer d'agitadors i de preparar la revolució. El fet que l'allistament no fos forçós, sinó voluntari, augmentà la popularitat de la lluita. A Barcelona fou creada una junta de comissionats de la ciutat per tal d'organitzar la defensa de la plaça per cossos de ciutadans armats (a la manera de l'antiga Coronela abolida el 1714) i contribuir amb 800 voluntaris a l'exèrcit del general Antonio Ricardos, encarregat de dirigir les operacions. Aquest envaí el Vallespir (17 d'abril de 1793) i ocupà Sant Llorenç de Cerdans, Arles, Ceret i, en caure el fort de Bellaguarda, el dominà del tot. Per l'agost ocupà Vilafranca de Conflent i aviat amenaçà Perpinyà. Però aquests èxits ocultaven una situació crítica: mancat de recursos humans i materials, hagué de retirar-se a passar l'hivern al Voló. Mentrestant, per primer cop en cent cinquanta anys, el govern de Madrid es recordà de la catalanitat del Rosselló i féu publicar el tercer llibre de la Crònica de Bernat Desclot (en castellà) sobre la invasió francesa del 1285, per tal d'enardir els catalans, tot i que la política real del govern —i la practicada per Ricardos— era merament la de col·laboració amb els reialistes francesos —que intervenien amb tropes pròpies en la invasió— en l'enderrocament de la República. La mort imprevista de Ricardos i, quasi immediatament, la del seu successor, el general O'Reilly, deixà l'exèrcit a les ordres del capità general interí, Jerónimo Girón, marquès de Las Amarillas, succeït finalment per Luis-Fermín de Carvajal Vargas y Brun, comte de La Unión. La reacció francesa, mentrestant, trencà el front invasor i penetrà a la Cerdanya, a la Vall d'Aran i a la seu d'Urgell i desallotjà del Voló l'exèrcit del comte de La Unión (abril del 1794). Els francesos penetraren a l'Empordà i, en el pla governatiu, discutiren les possibilitats d'una annexió de Catalunya a la República Francesa o àdhuc la creació d'un estat satèl·lit que protegís la frontera meridional de França. Malgrat que el comte de La Unión ressuscità el sometent general català (abolit pels decrets de Nova Planta) per poder fer cara als francesos, aquests el foragitaren dels darrers reductes vallespirans (Cotlliure i Portvendres) i ocuparen Sant Llorenç de la Muga. Aquests fracassos provocaren un motí a Barcelona: el poble donà mort a un centenar de soldats reialistes —molts d'ells rossellonesos— sospitosos de simpatitzar amb la Revolució Francesa. En caure a mans franceses el fort de Bellaguarda (setembre del 1794), el comte de La Unión intentà de defensar Figueres, però morí a la derrota de Mont-roig —on també morí el general francès Dugommier— i Figueres obrí les portes als invasors. Davant la situació crítica del Principat, i a instàncies de l'ajuntament de Manresa, fou creada a Barcelona una junta de diputats dels corregiments catalans (desembre del 1794 - gener del 1795), que continuà a Girona sota el comandament del nou capità general, José de Urrutia, i que dreçà plans de defensa i acordà de demanar al govern l'exempció del cadastre —que fou denegada— i material bèl·lic. A Girona fou decidit l'allistament de 20 000 voluntaris catalans, cos de miquelets comandat pel mariscal de camp Joan Miquel de Vives. La junta intentà de convertir-se en Junta de Govern del Principat, però Urrutia s'hi oposà; subsistiren, però, les juntes de corregiment, entre les quals es destacà la de Girona, i es crearen a València cossos de voluntaris honrats, per a ajudar a la defensa. El redreçament català donà fruits: el general francès Perignon intentà, debades, de travessar el Segre i més tard el Fluvià i fou derrotat a Pontós i Fluvià, mentre que el general Cuesta arribà a Puigcerdà i Urrutia alliberà l'Empordà. La pau de Basilea (agost del 1795) posà fi a la guerra.

Guerra Germanosoviètica
Fase de la Segona Guerra Mundial (1941-45) que enfrontà l'URSS, amb l'ajut dels aliats, al Tercer Reich, sostingut per les potències de l'Eix, i que finí amb la victòria soviètica.

Guerra Ítaloturca
Conflicte, iniciat el 1911, que enfrontà Itàlia i Turquia i finí amb la cessió de la Tripolitània i la Cirenaica a Itàlia (tractat d'Onchy, 1912).

Guerra Hispanonord-americana
Conflicte bèl·lic entre Espanya i els EUA (abril-agost del 1898). Interessats els EUA a controlar el sucre cubà i a dominar les rutes comercials del Carib, aprofitaren l'oportunitat de la guerra d'independència cubana contra Espanya per a intervenir-hi. El govern nord-americà, per protegir els seus súbdits, envià a l'Havana el cuirassat Maine, el qual fou volat (15 de febrer) en circumstàncies no aclarides. Aquest fet fou aprofitat pels EUA per a iniciar una campanya pro guerra adduint que una mina espanyola havia enfonsat el vaixell, mentre a Espanya una campanya irresponsable de premsa, fomentada pel govern, assegurava a l'opinió pública la superioritat militar i naval del país. El 21 d'abril Espanya trencà les relacions diplomàtiques amb els EUA i el 25, el govern nord-americà declarà la guerra. La desfeta de Cavite (1 de maig) anihilà la flota espanyola del Pacífic i deixà les Filipines sense defensa per a resistir la invasió nord-americana. L'esquadra de l'almirall Cervera es dirigí a les Antilles, i, acorralada a Santiago de Cuba, intentà d'escapar del blocatge, però fou totalment destruïda (3 de juliol) i quinze dies més tard es retia Santiago de Cuba. Signat l'armistici (12 d'agost), el primer d'octubre s'iniciaren les negociacions de pau i, amb el tractat de París, Espanya acceptà el lliurament als EUA de les possessions de les Antilles, Filipines i l'illa de Guam. La derrota suposà per als espanyols un desastre moral que evidencià la crisi d'un sistema polític.

Guerra Mundial, Primera (veure Primera Guerra Mundial)

Guerra Mundial, Segona (veure Segona Guerra Mundial)

Guerra nuclear
També guerra atòmica. Guerra en la qual hom empra ginys nuclears, com és ara coets amb cap nuclear o bombes nuclears.

Guerra Polonesosoviètica
Conflicte armat entre Polònia i l'URSS suscitat per una qüestió de fronteres entre ambdós països, les quals no havien restat fixades en el tractat de Versalles (1919). Polònia, desitjosa d'establir-les més a l'est de la línia proposada per lord Curzon, envaí Ucraïna (abril-maig del 1920), amb l'anuència dels antibolxevics ucraïnesos de S.Petljura. El contraatac de les forces soviètiques, comandades per Kamenev, Tukhacevskij i Jegorov, féu recular les tropes poloneses de Pilsudski fins a les proximitats de Varsòvia (juny-juliol). Els polonesos, ara amb l'ajut de l'estat major francès, passaren novament a l'ofensiva a mitjan agost i feren retrocedir els soviètics més enllà del Bug i del Niemen; el 12 d'octubre fou signat l'armistici i el 18 de març de 1921 el tractat de Riga fixà les fronteres.

Guerra química
Guerra en la qual hom empra, contra l'enemic, diverses substàncies químiques per llurs efectes tòxics sobre els éssers vius. Aquesta denominació fou adoptada després de l'atac amb clor gasós per les tropes alemanyes al front d'Yprés (Bèlgica) el 22 d'abril de 1915. Tanmateix, hom ja troba a Pausànies i Tucídides referències d'aplicació de la química a la guerra. Les substàncies més emprades en la guerra química són el fosgen i l'àcid cianhídric i la iperita. Al s XX han estat utilitzades les arsines polvoritzades (1917) i la iperita (gas de guerra típic del 1918), per la ineficàcia que envers aquestes tenien les caretes antigàs i altres sistemes de protecció, i també els trilons (posats a punt per Alemanya a partir del 1937) i els productes V (descoberts després de la Segona Guerra Mundial), característics per llur feble volatilitat. Hom pot dividir els diferents gasos emprats en la guerra química en tres grups: els irritants, els incapacitants i els letals. Els irritants (emprats també fora de la guerra per a dissoldre manifestacions i desordres públics) produeixen una excitació dels nervis sensitius i forcen l'enemic a sortir de les trinxeres; poden ésser lacrimògens, esternutatoris (que produeixen hipersecrecions nasals, salivals o bronquials, i també esternuts i vòmits) i cutanis o urticants. Els incapacitants actuen sobre els centres nerviosos i poden ésser classificats en físics o psíquics. Finalment, els letals, que poden causar la mort, són classificables en sufocants (clor, fosgen), vesicants (com la iperita, que provoca cremades profundes) i tòxics, que determinen una mort ràpida i poden ésser subdividits en tòxics de l'oxigenació (àcid cianhídric, clorur de cianogen) i anticolinesteràsics. Aquests, anomenats gasos neurotòxics, són composts orgànics del fòsfor i interfereixen en la transmissió de l'influx nerviós. Foren descoberts el 1937 per Schrader, i a causa de llur toxicitat foren adaptats per l'estat major alemany, que ordenà la fabricació del sarin, del soman i del tabun, coneguts com a trilons; al mateix grup pertanyen les fosforiltiocolines o productes V, una gota dels quals sobre la pell produeix la mort.

Guerra russo-japonesa
Conflicte armat (1904-05) que es desenvolupà a Manxúria, provocat per l'oposició dels interessos russos i japonesos a l'Àsia Oriental. L'imperi japonès, contrari a la creixent intervenció de les potències europees a la Xina, decidí d'intervenir contra Rússia quan aquesta potència s'instal·là a Liaodong. Fracassades les negociacions russo-japoneses sobre l'evacuació de Manxúria (1903), l'esquadra japonesa atacà Port Arthur (1904) i s'assegurà el domini marítim de la zona, que confirmà en destruir l'esquadra russa de Vladivostok. Forces japoneses desembarcaren a Corea i ocuparen Seül, travessaren el Yalu i s'apoderaren del port de Dalian. El 1905, després de la capitulació russa de Port Arthur, es produí la batalla de Shenyang, de resultat indecís, i la destrucció de l'armada russa de la Bàltica a Tsushima. La guerra acabà amb la victòria del Japó (tractat de Portsmouth, 1905). Les conseqüències d'aquesta guerra foren importants tant des del punt de vista tàctic (utilització de la metralladora i del canó de tret ràpid i creació de fronts continus sòlidament organitzats, amb la decadència subsegüent de les càrregues de cavalleria) com del polític (enfonsament de l'imperi tsarista i aparició del Japó com a gran potència). Pel que fa a les pèrdues territorials, Corea, el S de Manxúria, Port Arthur i Dalian (actual Lüda) i la meitat S de Sakhalin passaren al Japó.

Guerra santa
Guerra que hom fa per motius religiosos. En són exemples particularment importants el gihad de l'islam i les croades del cristianisme.

Guerra subversiva
Guerra revolucionària contra el poder establert, que generalment utilitza mitjans indirectes i clandestins i sol basar-se en l'estratagema de la guerrilla.

Guerres araboisraelianes
Conflictes bèl·lics produïts per la creació de l'estat d'Israel i la no acceptació d'aquest per part dels països àrabs. La decisió de l'ONU de novembre de 1947 de dividir Palestina en dos estats, l'un jueu i l'altre àrab, provocà, l'endemà mateix de la creació de l'estat d'Israel (15 de maig de 1948), la seva invasió per part dels països de la Lliga Àrab (primera guerra); però els exèrcits àrabs foren derrotats i part de la població de Palestina emigrà en massa (780 000 refugiats) als països àrabs; primerament Egipte (24 de febrer de 1949), i a continuació els altres estats àrabs hagueren de signar un armistici sobre la base d'abandonar a Israel Natzaret i la Galilea occidental, el desert del Nègueb i part de Jerusalem. L'aïllament internacional d'Egipte a causa de la nacionalització del canal de Suez (1956) donà ocasió a Israel per a respondre amb una guerra «preventiva» a les amenaces de Nasser (segona guerra). En tres dies (29 d'octubre-1 de novembre de 1956) les columnes blindades israelianes de Moshe Dayan s'apoderaren de la península del Sinaí; França i la Gran Bretanya, que tenien tropes estacionades a Xipre, exigiren la internacionalització del canal i la retirada dels contendents a 12 km de la seva vora. Davant la negativa egípcia, les tropes d'aquells països desembarcaren a Port Said (5-6 de novembre), però la intervenció de l'ONU i la negativa dels EUA a aprovar la temptativa neocolonial dels seus aliats, obligà aquests a abandonar Egipte (23 de desembre de 1956), i Israel a retornar a la línia d'armistici del 1949, vigilada en endavant per soldats de l'ONU. Malgrat l'armistici del 1957, les hostilitats entre Israel i els països àrabs anaren en augment. Pel maig de 1967 Nasser aconseguí l'acord de tots els estats àrabs i demanà l'evacuació de les forces de vigilància de l'ONU, al mateix temps que blocava el golf d''Aqaba (única sortida d'Israel a la mar Roja) i llançava contra Israel una propaganda violenta. Aquest fet desfermà la tercera guerra, dita també guerra dels sis dies. El 5 de juny del 1967 l'aviació israeliana destruí totalment les forces aèries dels països àrabs; obtinguda així la supremacia total en l'aire, l'aviació israeliana metrallà i bombardejà les columnes egípcies de la península del Sinaí, que tot seguit foren anihilades per les columnes blindades israelianes (5-8 de juny); les pèrdues humanes i materials foren quantioses, augmentades per l'abandó de presoners en ple desert. Els israelians atacaren aleshores Síria i Jordània i els venceren fàcilment (del 6 al 8 de juny combateren a Cisjordània i del 9 al 10 de juny al Golan). Proclamat l'alto el foc (10 de juny), Gaza, Sinaí, Golan i Cisjordània, inclòs Jerusalem Est, restaren ocupats per Israel. La quarta guerra, dita també Guerra del Yom Kippur, esclatà el 6 d'octubre de 1973, quan Egipte i Síria —amb el suport de la Lliga Àrab— atacaren respectivament la banda oriental del canal de Suez i els alts del Golan. El dia 10 Israel havia recuperat la iniciativa a Síria, i el dia 15 travessà el canal de Suez i prengué importants posicions al marge esquerre del canal. L'alto el foc decretat per l'ONU el 22 d'octubre fou acceptat per Israel i Egipte el 22 d'octubre i per Síria el 24 del mateix mes. El 18 de gener de 1974 Israel i Egipte signaren un acord mitjançant el qual el darrer estat ocupava la zona al llarg del marge dret del canal. L'acord amb Síria, el 30 de maig, comportà un lleuger avanç de les posicions sirianes en relació amb les de 1967. A l'abril del 1982 Israel retornà definitivament el Sinaí a Egipte, però s'annexionà els alts del Golan, i el juny del mateix any envaí el Líban i n'expulsà (agost del 1982) l'OAP, organització que fins aleshores havia tingut les seves bases en aquest país; tanmateix, la intensitat de la resistència armada musulmana obligà l'exèrcit israelià a retirar-se gradualment del territori libanès (1984-85).

Guerres balcàniques
Campanyes militars que tingueren lloc als Balcans el 1912 i el 1913. Àustria-Hongria s'esforçava a restablir la seva influència damunt de Sèrbia i sotmetre Macedònia i les altres terres eslaves mantingudes encara sota el domini de Turquia i assolades per contínues insurreccions. Això féu que no impedís una sèrie d'aliances que s'establiren durant el 1912 entre els estats dels Balcans, les quals, en conjunt, són conegudes amb el nom de Lliga Balcànica. La Lliga s'encaminava a preparar diplomàticament i militarment la lluita contra l'imperi Otomà, però tenia el desig, a la llarga, d'aconseguir l'alliberament i la independència total d'aquells països. Així, a l'octubre del 1912 començà la primera guerra balcànica contra Turquia per tal d'alliberar els eslaus i els grecs que encara hi eren sotmesos. Els aliats venceren ràpidament l'exèrcit turc i, després de la victòria, es repartiren les terres alliberades, no pas sense grans dissensions, agreujades per la ingerència d'Alemanya i d'Àustria-Hongria, que s'esforçaven a sembrar la discòrdia entre els aliats. Els dirigents austro-hongaresos temien, sobretot, que l'emancipació dels eslaus de l'imperi turc servís de senyal per a la revolta dels pobles eslaus de llur propi imperi. Els cercles dirigents de Bulgària, sostinguts per llurs protectors austríacs i alemanys, es negaren a acabar el conflicte amb Sèrbia i Grècia, i al juny del 1913 atacaren ambdós països. Així començà la segona guerra balcànica. Sèrbia i Grècia s'aliaren amb Montenegro, Romania i Turquia, que esperaven de millorar la seva situació amb una nova guerra. Bulgària fou fàcilment vençuda. Un dels resultats fou la divisió de Macedònia i Tràcia (tractat de Bucarest de 10 d'agost de 1913). La major part de Macedònia fou unida a Sèrbia, i la resta, amb el port de Salònica, passà a Grècia, tret d'un tros que, amb la Tràcia oriental i el port de Dedeagach a la mar Egea, restà per a Bulgària. Romania obligà Bulgària a cedir-li la Dobrutja del sud, mentre que Turquia recuperà la ciutat d'Adrianòpolis. De tota manera, les guerres dels Balcans suprimiren definitivament el domini turc damunt els pobles eslaus de la península.

Guerres de Cuba
Conjunt de conflictes bèl·lics que precediren la independència de Cuba i que hom agrupa en tres guerres: la dels Deu Anys (1868-78), la "guerra Chiquita" (1878-95) i la de la Independència (1895-98). La intervenció dels EUA a favor dels independentistes —secessionistes o insurrectes, i popularment mambises— caracteritzà la fase final de la tercera conflagració. La primera guerra començà el 10 d'octubre de 1868 al crit de «¡Viva Cuba libre!», anomenat «Grito de Yara» per la població on tingué lloc.

Guerres de l'opi
Guerres de la Gran Bretanya contra la Xina per mantenir i assegurar el lliure comerç de l'opi en el mercat xinès, on n'estava prohibit el consum i del qual s'obtenien elevats rendiments.
La primera guerra començà quan la dinastia Qing ordenà que es confisquessin i es cremessin a Canton grans quantitats d'opi, la major part propietat de comerciants anglesos. La guerra acabà amb la victòria de la Gran Bretanya, que va obligar la Xina a mantenir oberts cinc ports al comerç internacional i a cedir-los el territori de Hong Kong.

Guerres russo-turques
Conflictes armats que tingueren lloc al llarg dels ss XVII-XIX i reflectiren la decadència de l'imperi Otomà i una extensió progressiva de les fronteres russes. La més important fou la que començà l'any 1877, en trencar els turcs l'armistici imposat pel tsar Alexandre II al terme de la guerra serbo-turca del 1876. Mentre els exèrcits russos a les ordres de Loris Melikov emprenien la conquesta d'Armènia i amenaçaven Erzurum, un gran exèrcit aliat format per 250 000 soldats russos i 60 000 romanesos, tots ells a les ordres del gran duc Nicolau, travessà el Prut i més tard el Danubi i envoltà les forces turques a les ordres d'Abdülkerim. Detinguts en llur avanç per la resistència dels turcs a Pleven, els russos, comandats per Gurko, derrotaren els turcs, entraren a Sofia, després a San Stefano, i arribaren a les portes de Constantinoble. El tractat de San Stefano (1878) consagrà el projecte rus de crear un gran estat búlgar.

Guerrilla
1. Lluita armada irregular de grups de paisans contra l'opressor, sigui un exèrcit ocupant o el mateix poder constituït. La guerrilla té regles pròpies, basades en la preferència per l'emboscada, el coneixement del terreny (preferentment accidentat), la rapidesa de dispersió i de concentració de forces, la complicitat del paisanatge, la solidaritat del grup i una comunitat d'objectius que, com a element de cohesió, són l'equivalent de la disciplina de l'exèrcit regular. La guerrilla, lluita nacional i popular per excel·lència, sol anar acompanyada de reivindicacions socials. Són teòrics de la guerrilla Mao Zedong i Ernesto Che Guevara.
2. Grup de guerrillers.

Gueto
Del s XVI al s XX, nom amb què eren designats a l'Europa central i oriental els barris de residència obligada per als jueus. La Contrareforma agreujà la situació dels jueus d'Europa. El sistema coercitiu del gueto fou imposat i substituí el de les jueries o calls, més oberts. Els jueus, fugint dels avalots i les persecucions dels ss XIV i XV a la Península Ibèrica, s'havien refugiat en algunes zones de l'Europa oriental ¾particularment a Polònia i a Lituània¾. Als ss XVII i XVIII hagueren de fugir dels pogroms: entre el 1648 i el 1658 els soldats cosacs, primer, i després els suecs i russos mataren més de 20 000 jueus de Polònia i Lituània. Aquestes matances se succeïren al llarg del s XVIII i produïren una emigració cap a l'oest d'Europa, particularment cap als països protestants, que es manifestaren més liberals: es formaren comunitats jueves importants a Holanda, Anglaterra, Alemanya i en algunes zones de França. A la darreria del s XVIII, però, la influència de la Revolució Francesa transformà el caràcter dels guetos europeus, que, si bé no desaparegueren ¾sobretot a l'Europa oriental¾, deixaren d'ésser ciutats prohibides i de confinament i, al llarg del s XIX, l'emancipació de les comunitats jueves anà lligada a les vicissituds de la formació dels estats moderns. Durant la Segona Guerra Mundial, a Polònia, els nazis reinstauraren els guetos, tancats per murs, totalment aïllats de l'exterior, convertits en camps de reserva i de treball. Foren particularment coneguts els de Cracòvia, Lublin, Lwów, Lódz i Varsòvia, entre d'altres. Els dos darrers reuniren una població de 170 000 i 500 000 persones, respectivament, que aviat es reduí a causa dels pogroms i de l'evacuació cap a camps de concentració i d'extermini. El 1943, els 40 000 habitants que restaven al gueto de Varsòvia es revoltaren i foren exterminats pels nazis, que enderrocaren el barri. Amb la fi de la guerra desaparegueren els darrers guetos.

Guillotina
Làmina tallant que cau guiada per dos muntants verticals i serveix per a decapitar els condemnats a mort. Aquest instrument de suplici, emprat al s XVI al migdia de França i a la península itàlica, fou proposat l'any 1789 per Joseph-Ignace Guillotin (1738-1814) a l'Assemblea Nacional com a mitjà de suplici únic a fi d'evitar sofriments als condemnats. Adoptada el 1792, quedà en desús en ésser abolida la pena de mort a França (1981).

Gulag
Acrònim del rus Glavnoje Upravlenije Lagerej: 'Direcció General de Camps'.
1. Organisme de la Unió Soviètica encarregat fins l'any 1956 de l'administració dels camps de treball. Durant el règim estalinista, va ser la continuació de la pràctica tsarista de deportar sistemàticament a Sibèria els condemnats per delictes comuns o polítics.
2. Sistema de camps de concentració i de repressió de la Unió Soviètica. Creat el 1919 després de la Revolució Russa, fins l'any 1956 fou dirigit per l'organisme homònim; fou substituït per les colònies de redreçament mitjançant el treball, que depengueren del ministeri de l'interior. Llur missió era de recloure en grans colònies alguns condemnats pel dret comú i els dissidents, sia per motius polítics, religiosos o ètnics. Les principals colònies de dissidents eren situades a la RSSA de Mordòvia i a la regió de Perm'.

Guomindang
Moviment i organització política xinesa fundada per Sun Yazen. Els seus orígens es troben en la Xing Zhonghui ('Associació per a la restauració de la Xina'), creada pel mateix Sun Yazen el 1895 i que el 1905 es convertí en la Zhonggao Tongmenghui ('Aliança xinesa'), organització antidinàstica, republicana i demòcrata que actuà en la clandestinitat i afavorí diversos aixecaments. Després de la revolució del 1911 es transformà (1912) en un partit polític nacionalista i burgès, inicià una acció parlamentària i prengué el nom de Guomindang. Prohibit amb la dissolució del parlament (1913), es convertí, al Japó, en Zhoughua Guomindang ('partit revolucionari xinès') i el 1919 Sun Yazen li tornà a donar el nom de Guomindang ('partit nacional'). Després d'un acord de Sun Yazen amb Rússia (1923) s'alià amb el partit comunista xinès i junts emprengueren la lluita contra els senyors feudals del N de la Xina (expedició del nord) i, després, contra la invasió japonesa. El 1927, però, Chiang Kai-shek, al cap del Guomindang després de la mort de Sun Yazen, esclafà l'aixecament de Canton, anihilant el partit comunista xinès, concentrat en bona part a la ciutat. A partir d'aquest moment els dos moviments romangueren periòdicament enfrontats. Bé que el 1936 arribaren a un acord de lluita unida contra la invasió japonesa, Chiang Kai-shek no perdé ocasió per atacar les zones controlades pels comunistes (1939-42, 1943), de manera que en acabar la Segona Guerra Mundial, la guerra civil continuà, enfrontant aquests dos blocs. Derrotat per les forces comunistes (1949), el Guomintang continuà la trajectòria de les forces de Chiang Kai-shek.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà