Babovisme
Doctrina de Babeuf que proclama la igualtat
política, social i econòmica de tots els homes: la societat ha de garantir el dret igual
que tots els homes tenen de satisfer llurs necessitats i de gaudir igualment dels béns de
la natura. Els béns han d'ésser posats en comú; la terra no és de ningú; els fruits
són de tothom; els salaris han d'ésser iguals; el govern ha de controlar l'economia per
tal de mantenir la igualtat, refermada per una educació comuna. Hereu del comunisme
moralista de Rousseau, aquest igualitarisme, sintetitzat al final del s XVIII al Manifest
dels Iguals, de formulació i de solucions utòpiques, representa, però, el primer
intent de convertir una filosofia socialista en una acció política: el primer partit
comunista operant, segons Marx. Oblidat després d'haver-ne desaparegut el fundador,
reflorí com a neobabovisme entre el 1830 i el 1868 com a darrera agitació dels
jacobins.
Baby-boom
Augment brusc, imprevist i imprevisible de la natalitat.
Aquest fenomen és exclusiu dels països desenvolupats en els quals el creixement de la
població no depèn de la mortalitat, sinó de la natalitat deslligada de la fecunditat
natural. Fou àmpliament registrat després de la Segona Guerra Mundial àdhuc en països
no bel·ligerants, com Suècia, fet que demostra que no fou exclusivament un fenomen de
supernatalitat de recuperació, com sol registrar-se després d'una guerra o epidèmia.
Baby-bust
Període de sobtada disminució en el nombre de naixements ocorregut als
països desenvolupats a partir dels anys setanta. Aquest fenomen es produeix després del
període d'alta fecunditat conegut per baby-boom.
Badia de Cochinos
Entrant de la costa sud de Cuba on tingué lloc una
intervenció militar dels EUA (17 d'abril de 1961) encaminada a enderrocar el règim de
Fidel Castro. L'administració Eisenhower entrenà a la jungla de Petén a Guatemala i
Nicaragua diversos mercenaris cubans exiliats; la Central Intelligence Agency (CIA) fou
l'organisme coordinador de l'acció. En arribar John F.Kennedy a la presidència (gener
del 1961), consultà l'opinió dels experts. El departament d'estat es mostrà contrari a
la intervenció, mentre que la CIA i el Pentàgon en foren partidaris. El desembarcament
fou justificat amb l'anunci de la falsa notícia de l'arribada de 180 reactors soviètics
a l'Havana. La invasió no tingué l'ajuda aèria dels EUA per la negativa de Kennedy, que
s'havia assabentat que, contràriament als informes de la CIA, no s'havia produït cap
revolta popular contra Fidel Castro després del desembarcament. Després de tres dies de
lluita la invasió fou definitivament rebutjada. Aquest fracàs determinà Kennedy a
canviar de tàctica respecte al règim cubà, i així, a través de l'Aliança per al
Progrés, afavorí l'aïllament econòmic de Cuba. Aquest fet històric és conegut també
amb el nom de desembarcament de Playa Girón.
.
Baka
Projectil dirigit japonès tripulat per un pilot suïcida, emprat durant la
Segona Guerra Mundial. De forma semblant a la d'un avió i proveït d'un motor-coet i
d'una tona de càrrega explosiva, era transportat sota un bombarder, i en arribar prop de
l'objectiu (invariablement un vaixell de guerra), però fora de l'abast de les seves
armes, era llançat en picat devers aquest pel seu pilot.
Bakuninisme
Doctrina de Bakunin.
Balanç
de l'economia nacional
Registre de tots els actius nets de les unitats econòmiques
d'un país que, en conjunt, en formen el capital nacional. Aquest és constituït pels
béns físics del país (cases, fàbriques, eines, terrenys, carreteres, estocs de
productes acabats, etc) i per la diferència entre els drets de les unitats econòmiques
del país sobre béns d'altres països i els drets d'estrangers sobre béns del país. Les
posicions deutores i creditores entre ciutadans del país (bitllets en circulació, deute
públic interior, títols de propietat, préstecs, etc) no formen part del capital
nacional, puix que en efectuar el balanç consolidat constitueixen partides del signe
contrari, que resten cancel·lades. El balanç del capital nacional, juntament amb la
força laboral i la tècnica, és un element determinant de la potencialitat econòmica
del país, de manera que sol existir una relació estreta entre el capital nacional
existent i el producte nacional d'un període determinat. Atès que a tot actiu correspon
un passiu, és a dir, que tot actiu té un titular, el càlcul del capital net del país
—a part l'augment o la disminució, derivats del saldo de drets amb l'estranger—
pot ésser efectuat per la suma del valor dels béns reals (cases, terrenys, etc) o per la
suma dels passius corresponents o drets nets —després de cancel·lats els drets en
cadena— de diferents graus d'exigibilitat de les persones i de les institucions del
país. Bé que el capital nacional pot ésser considerat un, la seva atribució a uns
titulars de drets comporta la seva divisió. Aquesta divisió dóna lloc a uns determinats
modes de producció i, per tant, afecta la capacitat productiva del país i condiciona
bàsicament l'apropiació de l'excedent.
Balança comercial
En un país donat, part de la balança de
pagaments que registra els intercanvis de mercaderies entre aquest país i la resta del
món. Segons la definició del Fons Monetari Internacional, recull tots els canvis
internacionals en la propietat de les mercaderies que, en un moment donat, traspassen les
duanes de país de referència. Inclou, tanmateix, algunes mercaderies que traspassen les
fronteres sense que es produeixi canvi de propietat, però per a les quals aquest canvi
és imputat, i també certes transaccions (canvis de propietat) de béns que no passen la
frontera. Les principals categories de transaccions internacionals de mercaderies que són
incloses en la balança comercial són les de l'or, proveïment de vaixells, compres dels
viatgers i compres a l'estranger per part dels diplomàtics i militars residents al país.
La balança comercial és elaborada, normalment, partint de les estadístiques duaneres
que valoren les exportacions FOB (free on board) i les importacions CIF (cost,
insurance and freight). D'aquest fet deriva la diferència entre el total mundial
d'exportacions i d'importacions, essent superior el total d'importacions. Les importacions
i les exportacions poden ésser classificades de diferents maneres. La més utilitzada
pels països europeus és la Nomenclatura de Brussel·les, que consta de 99
capítols i 21 seccions. Dins la balança comercial hom calcula la taxa de cobertura, que
és el quocient entre les exportacions i les importacions, o part de les importacions
pagades o compensades per les exportacions, i que pot donar una aproximació a la posició
i de competència internacional d'un determinat país.
Balança de
pagaments
Document comptable que recull totes les
transaccions econòmiques realitzades en un país durant un temps determinat entre els
seus residents i els residents de la resta del món. La balança de pagaments registra a
la columna deutora (pagaments) les diferents maneres en què la moneda d'un país és
facilitada als estrangers (en pagar importacions, fer turisme fora dels límits nacionals
o efectuar inversions en altres països, per exemple). A la columna creditora (ingressos)
registra els camins pels quals els residents a l'estranger tornen aquesta moneda (entre
altres, en pagar les exportacions, en efectuar despeses turístiques o, simplement, en
enviar al país d'origen diners guanyats per treballadors emigrats). Aquests diferents
orígens i motius de les transaccions han obligat a una sistematització de la balança de
pagaments com a document comptable, iniciada ja per la Societat de Nacions, i actualment
portada pel Fons Monetari Internacional, que en cada report anual suggereix la
modificació o la interpretació adient. En la seva representació més corrent la
balança de pagaments es divideix en tres tipus de comptes: béns i serveis,
transferències, i capitals i or monetari. El compte de transferències ha estat
introduït recentment per reflectir, sobretot, les remeses dels emigrants que treballen a
l'estranger. Amb anterioritat hom distingia només entre transaccions corrents i moviments
de capital i or monetari. Hom entén per moviments de capital i or monetari el
registre de totes les transaccions representatives de canvis en la posició
creditora-deutora del país en qüestió pel que respecta a la seva possessió d'or i
d'altres reserves monetàries. Per oposició, les transaccions corrents es
defineixen com aquelles que no suposen canvis en la posició creditora-deutora
internacional. Aquesta distinció continua essent útil per a donar contingut a
l'expressió "dèficit o superàvit de la balança de pagaments", car, pel seu
caràcter de document comptable amb doble entrada, la balança de pagaments s'ha de tancar
equilibrada. La interpretació més corrent del concepte de desequilibri de la balança de
pagaments és aquella que el lliga al saldo de la balança de transaccions corrents, que
reflecteix el resultat dels fluxos de béns i serveis entre el país i l'estranger. Els
moviments de capital i or monetari reflecteixen la forma com el país en qüestió ha
compensat el desequilibri en la balança de transaccions corrents. Normalment, però, hom
diu que la balança de pagaments ha tingut dèficit o superàvit si l'exercici s'ha
tancat, respectivament, amb disminució o augment de les reserves d'or i monedes
estrangeres.
Balança
de pagaments interior
Balança de pagaments aplicada intrastatalment. La
diferència bàsica amb la balança de pagaments pròpiament dita prové de la dificultat
de quantificar-la a causa de la manca del control estadístic que exerceixen les
fronteres. Fou introduïda a Catalunya per Ramon Trias i Fargas, el qual amplià els
estudis sobre balances comercials preexistents de Figuerola, Güell i Ferrer, Graell i Pi
de Sunyer, i donà lloc, així, a d'altres estudis contemporanis (Antoni Ros, Antoni
Montserrat, Jordi Petit i Ernest Lluch), on destaquen, en conjunt, una balança comercial
favorable, una sortida de capitals per a les finances centrals i les caixes d'estalvis, i
una entrada més reduïda de capitals privats.
Balcanitzar
Fragmentar-se políticament un territori.
Banalitat
Obligació que tenien els pagesos d'emprar el forn,
el molí i el trull propietat del senyor mitjançant el pagament d'una part del que hi
duien.
Banc
Institució econòmica que pren fons a
préstec (dipòsits, obligacions, etc) i que, en certs casos, crea diner per a facilitar
fons a qui desitgi un préstec. Com més gran serà la diferència entre ambdós
components, més elevats seran els beneficis resultants, producte de la diferència entre
el tipus d'interès que hom cobra i el que hom paga. La rendibilitat, però, és en
contradicció amb la liquiditat i, per tant, amb la solvència del banc. Els bancs poden
ésser classificats segons diversos criteris, però generalment hom accepta com a bàsic,
quant als països capitalistes, el criteri que atén a la propietat del capital, a
l'àmbit d'actuació i a les funcions específiques. Per la propietat del capital,
els bancs poden ésser privats, quan tot el capital és aportat per entitats
privades; públics, quan el capital és d'origen estatal o governamental, i mixts,
quan l'estat intervé en la composició del capital. Per l'àmbit de llur actuació,
hom classifica els bancs en locals, circumscrits a un sol domicili, regionals,
difosos en una regió o en bona part d'ella, nacionals, si operen dins un àmbit
estatal, i internacionals, si operen en diversos àmbits estatals. Per les funcions
que acompleixen, els bancs poden ésser classificats en centrals, comercials de
dipòsits, industrials i especialitzats. El banc central és una entitat essencial
del sistema bancari i monetari d'un estat, generalment de caràcter públic (bé que pot
ésser mixt i fins i tot privat, estretament controlat per l'estat). Té com a funcions
essencials l'emissió de bitllets, l'actuació com a prestador en darrera instància
(banquer dels bancs), fer de banquer (i en alguns casos, de caixer) del govern, operar com
a gestor i dipositari de les reserves d'or i de divises, fer-se càrrec dels pagaments
internacionals de l'estat i assumir normalment la gestió del deute públic; en tant que
agent del govern, és l'instrument de la política monetària i creditícia i aplica les
normes governamentals. El banc comercial de dipòsits, normalment privat, rep
dipòsits a la vista o a curt terme, pels quals paga un interès baix i sobre els quals,
bàsicament (a més del capital i de les reserves), concedeix fons a curt termini
(descompte de lletres, avançaments de crèdits, etc). El banc industrial (o de
negocis), sobre la base del capital i de reserves, així com de bons de caixa i de
dipòsits a terme, concedeix crèdits a terme mitjà i sobretot a llarg termini i,
secundàriament, subscriu emprèstits i participacions accionàries en empreses. El banc
especialitzat, amb un caràcter públic o semipúblic, concedeix crèdits a llarg
terme i en condicions molt favorables a sectors econòmics concrets, i es nodreix
generalment de fons públics: els bancs hipotecaris en són un cas particular. Com
a darrera categoria hi ha l'anomenat banc mixt, que acompleix alhora les funcions
d'un banc comercial i les d'un banc industrial. Dins l'estat espanyol, els bancs mixts
eren la norma general en el període anterior a la llei de reforma bancària del 1962.
Aquesta llei significà, malgrat que subsistissin els bancs mixts, creats abans del 1962,
l'aparició de bancs diferenciats, especialment de bancs industrials, sovint creats amb
participació de capitals de fora de l'àmbit de l'estat.
Banc
Central Europeu (BCE)
Institució de la Unió Europea amb seu a Frankfurt,
vigent a partir de l'1 de gener de 1999, que exerceix les funcions de banc central per als
estats membres d'aquesta organització. La seva creació culmina el procés d'unió
política i monetària de la Unió Europea iniciat el 1990. Aquest procés es dividí,
d'acord amb l'anomenat Informe Delors, en tres fases, la primera de les quals consistí en
l'eliminació de les restriccions de moviments de capitals entre els estats membres de
l'aleshores Comunitat Econòmica Europea i l'establiment del Comitè de Governadors de
Bancs Centrals per a coordinar les polítiques monetàries. En el tractat de Maastricht
hom establí les directrius del Sistema Europeu de Bancs Centrals. La creació el 1994 de
l'Institut Monetari Europeu (IME) marcà l'inici de la segona fase de la unió monetària,
amb la desaparició del Comitè de Governadors, les funcions del qual eren traspassades i
reforçades per l'IME. El 2 de maig de 1998 la Comissió Europea féu públics els estats
que complien els requisists per a accedir a la moneda única l'1 de gener de 1999. El 25
de maig de 1998 els estats membres de la UE nomenaren el primer president
—l'holandès Willem Duisenberg—, el vicepresident i els quatre membres del
comitè executiu del Banc Central Europeu. Amb l'entrada en vigor del Banc Central Europeu
i la consegüent dissolució de l'IME, hom dóna per començada la tercera i última etapa
de la unió política i monetària.
Banc de dades
1. Conjunt de tota la informació processable per un sistema
informàtic, especialment quan es refereix a una realitat o aplicació concreta i
relativament exhaustiva.
2. Conjunt de dades factuals o numèriques que hom
emmagatzema a la memòria d'un ordinador, proveït d'un adequat programa d'aplicació que
procura la recerca i recuperació de la informació i en facilita l'actualització, i que
poden ésser consultades a distància per via telemàtica. Quan el conjunt és de dades
bibliogràfiques, que remeten a unitats documentals primàries com llibres, articles
periodístics, articles de premsa, etc, rep el nom de base bibliogràfica de dades
o, simplement, base de dades.
Banc Europeu de
Reconstrucció i Desenvolupament (BERD)
Institució internacional amb seu a Londres, creada el 1991, per a promoure
la transició cap al lliure mercat, orientar les economies i fomentar la iniciativa
empresarial privada als antics estats comunistes d'Europa i als estats independents del
Commonwealth. La seva ajuda té com a contrapartida el compromís dels estats beneficiaris
a aplicar els principis de la democràcia pluralista. Les seves inversions són destinades
a promoure l'activitat del sector privat, enfortir les institucions financeres i els seus
sistemes jurídics. El 1998 la seva acció es repartia entre 26 estats. Intenta
d'introduir en els països ex-comunistes la reforma econòmica finançant infrastructures
i atorgant crèdits i participacions de capitals. En són accionistes els estats de la
Comunitat Europea, uns altres 11 estats europeus, 9 de no europeus i 8 de beneficiaris.
Banc
Europeu d'Inversions (BEI)
Institució de dret públic autònom, creada el 1958,
d'acord amb el tractat de Roma. Té la seu a Luxemburg i és constituït pels
estats de la Unió Europea. La seva tasca, dirigida a fomentar el desenvolupament, la
cohesió i la integració, incideix sobre la reactivació de les regions deprimides o
menys afavorides, la millora de les infrastructures, la protecció del medi ambient i la
qualitat de vida, l'augment de la competitivitat industrial, el suport a les activitats de
les petites i mitjanes empreses i l'ampliació i modernització en els sectors de la
medicina i l'educació. Fora de la UE, el 1997 el BEI finançava les polítiques de
cooperació i desenvolupament de la Comissió Europea a 120 països.
Banc Internacional de Cooperació Econòmica
Entitat bancària constituïda el 1963 amb la finalitat
principal de facilitar el comerç entre els països socialistes. El capital del banc era
format per les aportacions dels estats fundadors (URSS, RDA, Txecoslovàquia, Polònia,
Hongria, Bulgària, Romania i Mongòlia) i, posteriorment, Cuba (1974) i el Vietnam
(1977). La creació d'aquest banc significà un nou intent d'aplicació sistemàtica de
les relacions multilaterals: quan un país exportava, el banc abonava l'import en el seu
compte i el carregava en el compte del país importador. Bé que en teoria cada estat
havia de mantenir el seu compte equilibrat, de fet, el bilateralisme fou preponderant i
les compensacions representaren una part molt petita dels pagaments totals. Ultra les
funcions esmentades, el banc concedia crèdits a empreses i efectuava operacions amb
reserves i monedes convertibles. La unitat de compte era el ruble transferible.
Desaparegué amb la dissolució del Consell d'Assistència Econòmica Mútua (1991).
Banc
Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament (BIRD)
Entitat bancària, afiliada a l'Organització de les Nacions
Unides, més coneguda pel nom de Banc Mundial. La seu és a Washington DC, EUA. Fou creat
el 1945 pels aliats després de la Segona Guerra Mundial. El 1947 féu els primers
préstecs, destinats a la recuperació econòmica dels països europeus que havien pres
part a la guerra. A partir del pla Marshall (1948), finançà projectes per a països en
vies de desenvolupament. Els òrgans rectors de la institució són l'assemblea de
governadors, cadascu dels quals representa (el 1997) un dels 180 estats membres, i, pel
que fa als assumptes corrents, una junta de 24 directors executius, cinc dels quals
pertanyen als cinc països amb més participació en la institució, que el 1996 eren els
EUA, el Japó, Alemanya, França i la Gran Bretanya; la resta representen grups de
països. Els vots dels directors són ponderats pel pes de la participació del país o
grups de països en el capital total del banc. El president de la junta de directors és
alhora cap de l'assemblea de governadors. A més de les subscripcions dels països, el
banc obté recursos de la venda d'obligacions i de la de participacions en préstecs. El
BIRD encapçala el grup del Banc Mundial. L'estratègia del banc parteix de la
situació concreta de cada país candidat a rebre l'ajuda per tal d'elaborar plans de
desenvolupament específics, la realització dels quals és sotmesa a un seguiment. Entre
els projectes més destacats hi ha els relatius a agricultura i desenvolupament rural,
educació, planificació familiar, nutrició, creació d'infrastructures per a les zones
urbanes i increment de la productivitat de les indústries petites. Amb tot i això, les
àrees especialment ateses són els sectors de l'energia, els plans d'ajustament
estructural i les investigacions agronòmiques. Des del 1990, el BIRD té també una
important participació en les economies dels estats de l'antic bloc comunista, o dels que
sorgiren, en general força deteriorades i sotmeses a una problemàtica reestructuració.
Banc Mundial
Nom amb el qual és conegut el grup bancari internacional
que finança projectes i assisteix econòmicament països en vies de desenvolupament.
Comprèn 5 organitzacions: el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament,
el més gran pel volum dels préstecs i que opera en països amb una renda per habitant
relativament alta; l'Associació Internacional de Desenvolupament (IDA, 1960), que
concedeix terminis i assistència als països amb una renda per habitant inferior a 925 $
i que no poden afrontar els terminis dels préstecs del BIRD; la Corporació Financera
Internacional (IFC, 1956), destinada a enfortir el sector privat dels països en
desenvolupament; l'Agència de Garantia Multilateral d'Inversions (MIGA, 1988), que
assessora la captació d'inversions estrangeres; i el Centre Internacional de Conflictes
en Pagaments d'Inversions (ICSID, 1966), que arbitra les disputes entre governs i
inversors estrangers.
Banca
Negoci de custòdia de dipòsits i d'oferta de diners en
forma de préstec. L'organització i les funcions de la banca moderna depenen de la figura
del crèdit, el qual és factible pel desenvolupament del sistema bancari,
que comprèn, d'una banda, un banc central, autoritat monetària que forma part de
l'administració de l'estat, encarregat de regular la quantitat de diner en circulació i
que actua com a tresoreria de l'estat; de l'altra, inclou un conjunt d'organismes oficials
de crèdit, bancs comercials i industrials privats, caixes d'estalvis i altres
institucions financeres que obtenen la major part del seu finançament a partir de
dipòsits. El diner dipositat en el sistema bancari constitueix el deute o passiu
dels bancs i és considerat el mitjà generalitzat de pagament per part del públic. La
contrapartida del dipòsit bancari és la seva transformació en tresoreria, en un valor
negociable o en un préstec. En sol·licitar un préstec a una institució financera, hom
obté diner o una capacitat de compra de la qual abans no disposava. Així doncs, el que
caracteritza les transaccions entre el sistema bancari i els individus és que el títol
que es diposita o es rep com a préstec és diner. La base de les operacions bancàries
és la confiança del públic fet que el diner creat pel sistema bancari serà acceptat
per al pagament dels deutes. Per a garantir aquesta confiança, els bancs mantenen, en
efectiu o dipositades al banc central, unes reserves de caixa i d'actius fàcilment
convertibles en diner suficients per a realitzar el pagament de la sol·licitud de
reintegraments per part dels dipositants. Com que les institucions financeres obtenen el
rendiment de les inversions realitzades amb els dipòsits, existeix un conflicte implícit
entre rendibilitat i liquiditat. D'aquesta manera, en la major part de les
economies s'imposen legalment unes reserves mínimes, expressades com una proporció entre
les reserves en efectiu i els dipòsits globals i, que reben el nom de coeficient de
caixa, o entre els actius líquids en relació amb els dipòsits globals, i que s'anomenen
coeficient de liquiditat. Per tant, l'essència del sistema bancari és el fet que
les entitats que el formen treballen amb actius financers, com el diner, que tenen un
valor intrínsec molt baix però que es valoren pel que representen. Mitjançant el
control dels seus actius financers, el sistema bancari incideix sobre l'oferta monetària
total i, en darrer terme, en el nivell d'activitat econòmica. És a dir, el sistema
bancari efectua la funció bàsica d'intermediació financera. Les entitats
bancàries canalitzen recursos des dels agents amb excés d'estalvi cap als que demanden
finançament per a afrontar inversions. Al mateix temps, en oferir una àmplia varietat
d'actius financers, estimulen la generació i mobilització de l'estalvi. Els demandants
de recursos, en canvi del finançament que reben, ofereixen, com a reconeixement del seu
deute, actius financers primaris, que poden anar a parar directament als estalviadors o
bé a mans dels sistema bancari. En aquest darrer cas, per obtenir el finançament que
després concedeixen, emeten actius financers indirectes, que ofereixen directament als
estalviadors. Així doncs, fa d'intermediària i la institució bancària transforma
l'actiu financer primari en actiu financer indirecte, que presenta a l'estalviador més
liquiditat i seguretat, tot i que menys rendibilitat, per així poder remunerar
l'intermediari financer. En disposar d'un risc menor i de venciments més variats, els
estalviadors accepten l'adquisició d'actius financers emesos per les institucions
bancàries. Per a finançar-se, aquestes creen un passiu específic (comptes corrents i
dipòsits a la vista), mobilitzables mitjançant talons, dipòsits d'estalvi i a termini o
bé emissió de títols. En general, hom identifica el sistema d'intermediació bancària
amb les institucions els actius financers indirectes de les quals són acceptats pel
públic com a mitjans de pagament. Actualment, l'especialització i la tipologia de les
institucions bancàries (banc; caixa d'estalvis), especialment les de
titularitat privada, tendeixen a desaparèixer a causa de la progressiva liberalització i
integració dels mercats financers. Pel que fa als intermediaris financers no bancaris,
com les cooperatives de crèdit, les entitats de capitalització, les mutualitats, les
societats d'inversió, les entitats de leasing i factoring, les societats
mediadores en el mercat de diner (brokers i dealers), les de garantia
recíproca, de crèdit hipotecari, etc, tendeixen també a ultrapassar les operacions per
a les quals originalment foren creades. El desenvolupament del mercat financer ha
comportat l'aparició de nous operadors i instruments d'estalvi (targetes de crèdit, fons
d'inversió, mercats de derivats, etc) que, a més de transformar la destinació dels
recursos i la relació entre estalviador i intermediari bancari, condicionen l'estalvi i
l'endeutament i resten recursos del vincle tradicional que comunicava el dipòsit amb el
crèdit bancari. La seva coincidència amb l'aplicació en el sector de les noves
tecnologies i dels avenços telemàtics ha accelerat el flux de mitjans de pagament, però
també ha dificultat el control de la política monetària i la supervisió del
funcionament del sistema bancari per part dels gestors econòmics.
Història de la banca
El temple vermell d'Uruk, a Sumer, és considerat l'edifici bancari més antic conegut
(3400 a 3200 aC). Rebia donatius i ofrenes, tenia propietats i disposava així de recursos
que feia fructificar, concedint préstecs en espècies. La primera reglamentació
bancària documentada és el Codi d'Hammurabi. A partir del s V aC consta
l'existència a Grècia de petits canvistes, els trapezites, que instal·laven
llurs taules en els mercats, efectuaven el canvi de moneda i feien petits préstecs en
diner. A més d'aquests, també duien a terme operacions de banca els temples, i foren
creats bancs públics a cada ciutat o polis. Els banquers grecs aportaren millores
notables a la tècnica bancària: inventaren el xec i practicaren la funció de custodis
del diner. A Roma, els argentarii continuaren la tradició dels trapezites
grecs sense fer cap aportació a llur tècnica bancària, però enriquint-la amb el
refinament jurídic romà. Als límits de l'Imperi actuaven uns banquers estrangers,
sovint jueus, coneguts com a negotiatores. El gran comerç i el crèdit
desaparegueren en l'economia tancada característica de l'Occident europeu des del s V dC
fins a l'alta edat mitjana. La unitat monetària de Roma fou substituïda per una gran
diversitat de monedes, per la qual cosa la funció dels canvistes, anomenats banquers pel
banc sobre el qual operaven, fou molt necessària. A partir del s XI l'activitat
creditícia renasqué a Itàlia sota la protecció del papat. Els grans banquers de
l'època foren, però, els templers, financers de les croades, que renovaren la tradició
bancària dels grecs i assoliren una gran influència; l'orde fou dissolt el 1313 per la
pressió de Felip el Bell de França. Cal destacar la importància que en el
desenvolupament del negoci bancari tingueren les grans fires de l'edat mitjana. Feren
néixer, de fet, la lletra de canvi i la pràctica del descompte. Fou a les ciutats
italianes, a partir del s XII, on aparegué la banca de tipus modern. Siena fou la
primera, però la més important fou Florència. Els banquers florentins, que eren alhora
comerciants de teixits, rebien dipòsits irregulars de particulars i finançaven grans
operacions comercials a les ciutats i per als reis. Foren banquers dels reis d'Anglaterra,
i la guerra entre aquest país i França fou la causa de llur enfonsament. Amb aquests
banquers privats coincidiren bancs públics de les ciutats, els més importants dels quals
foren la Casa di San Giorgio, a Gènova, i la Taula de Canvi, a Barcelona. En el període
de transició a l'edat moderna tingueren relleu tres grans banquers, estretament vinculats
al poder polític: Jacques Couer a França, els Mèdici a Florència i els Fugger,
banquers de l'emperador Carles V. Els grans bancs de dipòsit foren creats al s XVII: el
Banc d'Amsterdam (i el de Barcelona) el 1609, i el 1619 el d'Hamburg i el de Venècia, els
quals rebien els dipòsits de metalls preciosos, facilitaven les operacions sobre aquests,
asseguraven els girs de les lletres i els pagaments de la clientela. El Banc de Venècia
àdhuc lliurava rebuts de model uniforme a tots els dipositants, generadors d'interès i
d'una quantia variable segons el dipòsit, els quals eren pagadors a les seves caixes, a
la vista, al portador. El Banc d'Estocolm, per a evitar l'inconvenient del venciment dels
bitllets i haver de calcular interessos en cada transmissió, decidí l'emissió de
bitllets al portador, amb caràcter de certificats de dipòsit, però sense interès. A la
mateixa època, els banquers-orfebres anglesos fraccionaren els certificats de dipòsit en
parts d'igual quantia, que ben aviat circularen de mà en mà, "millor que el diner
comptant". El 1672 el no-reemborsament d'un crèdit per part del rei Carles II posà
en dificultats els orfebres, cosa que portà a la creació d'un banc d'emissió nacional,
el futur Bank of England. A França, la Banque Générale, banc fundat per John Law
amb un privilegi d'emissió de bitllets de vint anys, féu fallida el 1720 i el públic
perdé la confiança en els bitllets. El 1800 el Consolat constituí la Banque de
France, que rebé l'exclusiva d'emissió de bitllets el 1848. A Madrid, el 1829 fou
constituït el Banco Real de San Fernando. La gran banca de crèdit actual té l'origen en
el desenvolupament capitalista del s XIX. Durant els primers decennis les banques de
crèdit tradicionals s'anaren transformant en societats anònimes i esdevingueren
l'instrument més eficaç del gran capitalisme, perquè feren possible la transformació
de l'estalvi en capital i perquè, gràcies a l'ampliació dels mitjans de pagament en
circulació, sostingueren els preus i fomentaren la progressiva expansió de la
producció. El desenvolupament del comerç i de la indústria a través de grans societats
exigia la formació paral·lela de grans organitzacions bancàries. Els bancs locals es
fusionaren a fi d'estructurar grans establiments de crèdit, amb xarxes de sucursals i
acció dins i fora dels respectius països. A Anglaterra, després de la llei del 1833 que
proclamava la llibertat del comerç de banca, foren constituïts els primers bancs (London
and Westminster Bank, London Joint-Stock Bank, Union Bank of London, London and Country
Bank). A França, per contra, els bancs emprengueren afers més arriscats, que
immobilitzaren capitals en negocis de llarga durada. En aquest sentit foren
característics el Crédit Mobilier i el Comptoir d'Escomptes, la fallida dels quals (1867
i 1887, respectivament) provocà a França una separació força clara entre societats de
crèdit (Crédit Lyonnais, Société Générale, Comptoir National d'Escompte) i bancs de
negocis (Banque de Paris et des Pays-Bas, Banque de l'Union Parisienne, Banque Française
pour le Commerce et l'Industrie). A Alemanya, amb pocs bancs d'importància fins a la
meitat del s XIX, sorgiren Deutsche Bank, Dresdner Bank, Schaffhausenscher Bankverein,
Discontogesellschaft, Darmstädter Bank, Commerz- und Disconto-Bank, National Bank für
Deutschland, amb una política econòmica també arriscada per tal d'afavorir una ràpida
industrialització. A Itàlia, durant la primera meitat del s XIX, al costat dels
instituts d'emissió, es desenvoluparen només les caixes d'estalvis en els diferents
estats; després del 1860 foren creats, amb la doble finalitat d'emissió i finançament,
les dues primeres entitats nacionals: Società Generale di Credito Mobiliare (Torí) i
Banca Generale (Roma), ambdues fallides el 1893. La gran banca de Suïssa, on els bancs
privats ja funcionaven entre el 1820 i el 1840, es consolidà a partir del 1860. A
Rússia, Caterina II establí dos bancs d'emissió a Moscou l'any 1786, bé que el primer
banc rus comercial és del 1865; la banca russa depenia força del capitalisme francès i
de l'alemany. També a Romania, Bulgària i Grècia la banca depenia en bona part del
capital estranger (francès, alemany i anglès). A Suècia la banca privada s'inicià vers
el 1830, a Finlàndia vers el 1860, a Noruega el 1848, i els bancs comercials s'iniciaren
a Dinamarca el 1846, a Finlàndia vers el 1880 i a Suècia el 1864. Al s XX els bancs
centrals han estat nacionalitzats i convertits en instruments fonamentals de les
polítiques monetàries dels governs. La Primera Guerra Mundial afectà profundament la
banca, i els canvis territorials i polítics de després foren causa de nous problemes.
Als països desenvolupats —excepte als EUA, on hi havia limitacions legals per a
l'expansió dels bancs—, es produí un fort procés de concentració bancària, que
conduí a la formació, en cada país, de quatre o cinc grans bancs, amb una participació
majoritària del mercat. L'any 1916 fou estructurada una organització central de bancs,
amb facultat d'inspeccionar tots els bancs membres. En el període inflacionari augmentà
la quantitat nominal, no real, dels dipòsits i els grups industrials i les institucions
crearen nous bancs, que competiren amb l'antiga gran banca. La depressió del 1929 afectà
els bancs de nombrosos països, i fou seguida per canvis legals que afectaren els bancs
centrals i els comercials, amb tendència en els comercials cap a un control més
estricte. Després de la Segona Guerra Mundial, la rigorosa especialització bancària
—reglamentada a l'estat espanyol el 1962— ha estat norma general, tret
d'excepcions importants com Alemanya (RF) i el Japó. A França, l'any 1946 foren
nacionalitzats la Banque de France i els quatre bancs comercials més importants, i els
bancs petits foren sotmesos a un control rigorós. La guerra de Corea del 1950 agreujà la
inflació, que havia estat crònica en l'economia europea d'ençà de la Segona Guerra
Mundial. En el panorama mundial bancari de la postguerra cal esmentar, també, la
constitució de bancs internacionals amb fons públics. Inicialment destinats a finançar
la reconstrucció econòmica dels antics estats contendents del bloc occidental, aquests
bancs han esdevingut posteriorment entitats especialitzades en el finançament de
projectes de desenvolupament econòmic als països del Tercer Món i, des de la dècada
dels anys noranta, a la majoria d'estats sorgits a l'antic bloc comunista que adoptaren
l'economia de mercat. D'aquestes entitats, la més important és el Banc Internacional
de Reconstrucció i Desenvolupament. Al final del segle XX hom constata arreu, àdhuc
als països amb més forta tradició d'especialització bancària, com Anglaterra, que la
banca comercial deixa de limitar-se al camp de crèdit a curt terme per intervenir en
activitats fins fa poc exclusivament d'altres institucions financeres (venda a termes,
crèdit personal, col·locació d'emissions a borsa, crèdit a terme mitjà, etc). També
s'ha intensificat l'expansió internacional dels grans bancs, especialment dels
nord-americans, inspirats en el model de les empreses industrials. Aquesta
internacionalització es manifesta també per la creixent col·laboració entre bancs de
diversos països, que han creat noves entitats bancàries amb projecció internacional.
D'altra banda, l'aplicació de les noves tecnologies, singularment la informàtica i la
telemàtica, han dotat al negoci bancari d'uns instruments d'ampliació i agilització de
les operacions sense precedents. Finalment, la creixent interdependència econòmica
mundial s'ha vist reforçada també en la banca pública. Així, com a culminació del
procés conegut com a unió econòmica i monetària de la Unió Europea, el 1998 fou
constituït el Banc Central Europeu.
La banca a l'antiga URSS i sota els règims comunistes en
general
El sistema bancari soviètic es desenvolupà com una part de la planificació
centralitzada. El 1917 foren nacionalitzats tots els bancs, bé que immediatament foren
forçats per les circumstàncies a interrompre llurs operacions. Fou iniciat un nou
sistema amb la fundació del banc de l'estat de la República Socialista Soviètica
Federada Russa, després banc de l'estat de la Unió de Repúbliques Socialistes
Soviètiques (1921), anomenat Gosbank. Foren creats d'altres bancs, que rebien dipòsits
d'institucions estatals i d'empreses privades. En 1927-28 el Gosbank esdevingué gairebé
l'única entitat atorgadora de crèdits. Després de la Segona Guerra Mundial, la banca de
Letònia, Estònia i Lituània fou incorporada a la de l'URSS quan aquests països
perderen la independència. Els bancs dels altres països europeus d'organització
socialista foren nacionalitzats a partir del 1945 i estructurats d'acord amb el model
soviètic de planificació centralitzada: distribució de crèdits i ajudes segons les
directrius del pla econòmic, del qual el pla financer només era la contrapartida
monetària. Aquest sistema fou abandonat progressivament des de la dècada dels anys
vuitanta, en què el capitalisme es generalitzà fins i tot en països nominalment
comunistes com ara la Xina. La desaparició de l'URSS (1991) significà la seva fi
definitiva.
La banca als Països Catalans: els ss XIX i XX
Al s XIX les entitats financeres s'estructuraren com a bancs, en el sentit modern d'aquest
concepte, i el Banc de Barcelona inicià aquesta trajectòria l'any 1844, com a banc
d'emissió. A partir de la segona meitat del s XIX foren creades les societats financeres
de crèdit, que participaren en la industrialització, per les mateixes persones que
n'eren protagonistes: el Crèdit i Docs de Barcelona (1881), la Societat Catalana General
de Crèdit (1856), el Crèdit Mercantil (1864), el Crèdit Balear (1872) i el Banc
Hispanocolonial (1876). El 1881, l'any de la "febre d'or", foren creats molts
bancs en forma de societats anònimes, constituïts per capitals poc importants, que
volien associar-se per prendre part en aquell nou món econòmic que es desvetllava (Banc
Sabadell, Banc de Terrassa, Banc de Reus, Banc de Vilanova). Aquest fenomen no tingué una
continuïtat immediata. A la fi del s XIX i els primers anys del XX la repatriació de
capitals colonials motivà la nova orientació del Banc Hispanocolonial i la creació del
Banc de València (1900) com a entitats industrials i comercials alhora. Barcelona
esdevingué, mentrestant, el primer mercat de capitals dins l'àmbit de l'estat espanyol.
A redós del Casino Mercantil i, després, de l'Associació del Mercat Lliure de Valors,
es desenvolupà una banca pròpia, especialitzada en les operacions relacionades amb els
títols mobiliaris. Els seus principals representants foren la Societat Anònima
Arnús-Garí, la Banca Marsans i la Banca Arnús. Fora de Barcelona, només les comarques
amb projecció econòmica exterior crearen bancs de més volada, estretament vinculats a
una producció: l'Empordà, el Camp de Tarragona, etc. Les Illes donaren vida a una sèrie
de bancs, constituïts en forma de societats anònimes (Banc de Maó, Banc de Sóller,
Banc de Menorca, Banc de Ciutadella), mentre que al País Valencià es produïren poques
iniciatives en aquest camp (Banc de Castelló, Banc de Borriana). L'especialització de la
banca barcelonina i la poca potència de la banca comarcal permeteren la penetració de la
banca castellana i basca, que aprofità l'expansió general del moviment econòmic que
portà la Primera Guerra Mundial i que descobrí la força econòmica que els donà la
captació de dipòsits en forma de comptes corrents i d'estalvi, així com el servei de
descompte comercial, poc servit per la banca pròpia. El Banco de España fou, fins l'any
1940, el primer banc comercial dels Països Catalans, amb un caràcter mixt de banc
públic i privat. Després del fracàs sorollós del Banc de Barcelona (1920) i el Banc
de Catalunya (1931), només restà el Banc Hispanocolonial a la primera línia de la
banca espanyola. Durant els anys de la Dictadura i de la República el retrocés dels
bancs catalans i la penetració de la banca madrilenya, basca i aragonesa s'accentuaren.
La supressió, el 1940, del Mercat Lliure de Valors de Barcelona i la prohibició de les
operacions a terme posaren fi a la banca de valors barcelonina. El creixement del Banc de
València i el de la Banca March han estat dos fenòmens aïllats i personals i
l'absorció del Banc Hispanocolonial pel Banco Central (1950) completà la decadència. A
partir d'aleshores es produí un doble corrent: l'enfortiment dels bancs estructurats i
amb voluntat de creixement i la desaparició de les entitats de caràcter exclusivament
local. Aquesta tendència positiva és trencà el 1982 a conseqüència de la crisi
bancària i de l'expropiació del grup RUMASA, que afectaren deu entitats bancàries,
domiciliades a Catalunya: cinc del grup Catalana —Banca Catalana, Banc Industrial de
Catalunya, Banc de Barcelona, Banc Industrial del Mediterrani i Banc de Girona—, tres
vinculades a RUMASA —Banc Atlàntic, Banc Comercial de Catalunya i Banc d'Expansió
Industrial—, la Banca Mas Sardà i Bankunion. Després de la dissolució o el
traspàs de les entitats a bancs espanyols o internacionals, només restaren tres bancs
controlats des de Catalunya: un de dimensions mitjanes —Banc Sabadell— i dos de
petites dimensions —el Banc d'Europa i el Banc de la Petita i Mitjana Empresa, aquest
de caràcter industrial—. Al mateix temps que la crisi bancària posava fi a la
consolidació de potents grups bancaris autòctons com a eines de suport i de promoció
del teixit industrial català, la liberalització de l'activitat de les caixes d'estalvis
permeté que algunes d'elles portessin a terme polítiques clarament expansionistes a la
resta de l'estat, com també l'entrada en l'accionariat de grans empreses de serveis o
d'infraestructures. En l'àmbit de les institucions financeres catalanes, la crisi
bancària del començament dels anys vuitanta i la intensificació de la competència
imposaren una reestructuració important del sector, amb el transvasament de la propietat
d'un bon nombre de bancs locals a institucions financeres d'àmbit estatal. Després de la
crisi, alguns dels trets característics de l'actual mercat financer català amb relació
al del conjunt de l'estat són el major pes relatiu de les caixes d'estalvis, les
moderades quotes de mercat dels bancs autòctons, l'important volum de passiu bancari amb
relació a l'activitat creditícia a Catalunya, una xarxa d'oficines més densa i una
major sofisticació de la cultura financera del client. La pèrdua de pes dels banc
autòctons i l'especialització productiva de les caixes d'estalvis catalanes, orientada
principalment cap a la captació de passiu i cap al mercat immobiliari més que no pas a
la concessió de crèdits comercials també han condicionat la disponibilitat de recursos
financers per al teixit productiu català. D'altra banda, després de la generalització
dels mercats de productes financers derivats a Europa, a l'inici dels anys noranta
s'estructurà el mercat de futurs i d'opcions a Barcelona, que organitza la negociació de
productes derivats sobre renda fixa. En contrapartida, però, el mercat continu de valors
s'ha localitzat a la capital de l'estat espanyol, cosa que ha comportat el desplaçament
d'una part considerable de l'activitat financera catalana.
Bancarrota
(veure Fallida)
Banco de España
Organisme financer oficial i banc central de l'estat espanyol. La seu
és a Madrid. Fins el 1782 hom no aconseguí la fundació d'un banc oficial, el Banco de
San Carlos, decretada per Carles III. La inflació produïda per les guerres de 1793 a
1814 dugué la institució gairebé a la fallida. El 1829 fou substituït pel Banco
Español de San Fernando, que acabà en una situació semblant a la del seu antecessor. La
fusió amb el Banco de Isabel II (fundat l'any 1844 per José de Salamanca) originà el
Nuevo Banco Español de San Fernando, en el qual l'estat incrementà el control
atorgant-se el nomenament del governador i de dos sots-governadors, i li concedí el
privilegi de l'emissió de bitllets per a tot l'estat. El 1856 rebé la denominació
actual. El 1874 li fou atorgat el monopoli de l'emissió de bitllets per un període de 30
anys. A conseqüència d'aquesta mesura absorbí onze dels quinze bancs que fins aleshores
detenien, juntament amb ell, el privilegi d'emissió. Amb la reforma del 1898, fins el
1914 gaudí de més independència i el 1921, amb la llei d'ordenació bancària li foren
assignades funcions de banc central: inspecció de la banca privada, tipus d'interès
preferent per a les operacions de redescompte amb altres bancs i regulació de la
política de canvi amb l'exterior. Tanmateix, la insuficiència d'ingressos del tresor
públic el convertí novament en una font per al finançament de les despeses estatals,
sobretot mitjançant títols del deute públic, cosa que impedí l'existència efectiva
d'una veritable política monetària fins a la llei de reforma bancària del 1962, per la
qual esdevingué la columna vertebral del sistema financer de l'estat espanyol. Des
d'aleshores, estatitzat i convertit en organisme públic autònom, dependent del ministeri
de finances, detingué les funcions següents: assessorament i execució de la política
monetària i creditícia, emissió de bitllets de curs legal, finançament a curt termini
del sector públic i el servei de tresoreria de l'estat, manteniment d'un compte de l'IREM
com a contrapartida, en pessetes, de la reserva de divises; control i inspecció de la
banca privada (actuant com a banc de bancs), i operacions de mercat obert i operacions en
el sector privat, en el cas d'emissió d'interessos públics. En 1985-92 tingué un paper
cabdal en la integració econòmica de l'estat espanyol a les Comunitats Europees,
especialment en la contenció de la inflació, la liberalització i modernització del
sistema financer i la integració (1989) de la pesseta en el Sistema Monetari Europeu. La
llei d'autonomia del 1994, resultat del tractat de Maastricht, reconeix la
independència de l'entitat i estableix les seves competències en les polítiques
monetària i de canvi, la supervisió de la banca privada i el manteniment de
l'estabilitat del sistema financer, l'emissió de bitllets i monedes de curs legal i la
tresoreria, el finançament i l'assessorament del govern. L'entrada en vigor de la unió
monetària (1999) comporta la integració del Banco de España en el Sistema Europeu de
Bancs Centrals sota l'autoritat del Banc Central Europeu. Els òrgans rectors del Banco
Central s'estructuren en quatre nivells: el governador, el sots-governador, el consell de
govern i la comissió executiva.
Bancor
Moneda projectada per John M.Keynes a la conferència de Bretton Woods.
Havia d'ésser emesa per un banc internacional i havia de servir per a sotmetre l'oferta
monetària a una expansió o a una contracció, amb la finalitat de contrarestar les
tendències inflacionistes o deflacionistes de la demanda nacional.
Banda de la fe
Durant el Trienni Constitucional, nom que hom donà a cadascuna de les
partides absolutistes. Actuaren especialment a la zona nord de Catalunya. Es destacaren
les dirigides per Joan Costa (el Misses), pel Trapense i per l'antic
republicà Georges Bessièrs. Llur actuació facilità l'establiment de la Regència
d'Urgell (1822), però, davant els atacs d'Espoz y Mina, la majoria passaren a França.
Foren dissoltes el 1824, un cop restablert l'absolutisme.
Banda dels Quatre
Nom amb el qual és coneguda l'ala esquerra del partit
comunista xinès a la mort de Mao Zedong, composta per Jiang Qing, vídua de Mao Zedong,
Zhang Chunqiao, Wang Hongwen i Yao Wenyuan. Acusats d'activitats contrarevolucionàries,
foren empresonats el 1976 i condemnats el 1981 a mort (Jiang Qing i Zhang Chunqiao) o a
molts anys de presó. L'execució de les dues penes capitals fou ajornada fins el 1983, en
què foren commutades per la presó a perpetuïtat. Tot l'afer de la Banda formà part de
l'abandó del maoisme seguit pels successors de Mao Zedong.
Bandejament
Mesura restrictiva de la llibertat, que no la priva
plenament, sinó que només impedeix de poder entrar, durant un cert temps, en determinat
territori o una determinada zona geogràfica. El bandejament, ensems amb d'altres mesures
similars, fou antigament molt aplicat. Modernament subsisteix com a pena i també com a
mesura preventiva o de seguretat, especialment en casos de delictes contra l'honor,
l'honestedat, etc, en els quals el retorn del delinqüent al lloc del delicte podria
motivar la repetició dels fets, situacions de tibantor, etc. Tècnicament, el bandejament
es distingeix específicament de l'estranyament i del confinament. El
projecte del nou Codi Penal espanyol el suprimeix com a pena.
Bandera, La
Proclama política apareguda a Barcelona a la darreria del 1836, durant els
moviments insurreccionals, que provocà una violenta reacció entre la burgesia; incitava
els obrers a proclamar la república i la independència de Catalunya i dur a terme la
revolució exterminant els aristòcrates; la signaven els Germans de la Gran Unió.
Bandera blanca
També bandera de pau o bandera
parlamentària. Senyal distintiu dels parlamentaris a fi que siguin tractats com
a tals per l'enemic, o hissat pel vaixell en guerra per indicar intenció de negociar la
pau.
Bandera negra
Bandera hissada per indicar la intenció de lluitar fins a
la mort. Fou empreda, per exemple, per les naus pirates de l'època moderna. A Barcelona
fou hissada durant el segle del mes de setembre del 1714, i també fou portada pels
'mariners' que cremaren la fàbrica Bonaplata en la revolta de l'any 1835. Posteriorment
esdevingué la bandera del moviment anarquista, i ha presidit revoltes més o menys
inspirades en aquesta ideologia.
Bandera Negra, La
També Santa Germandat Catalana. Organització secreta
d'acció directa nascuda a Barcelona al principi del 1925, dependent del partit Estat
Català, dirigit des de l'exili per Francesc Macià i Daniel Cardona. El nom provenia de
la bandera que onejà en alguns indrets en la desfeta del 1714, segons la cançó popular La
dama de Reus. Entre els signants del document fundacional hi havia Marcel·lí
Perelló, Ramon Xammar, Emili Granier-Barrera i Jaume Balius, gairebé tots els quals es
trobaren complicats en l'anomenat complot de Garraf. Tingué comitès a Barcelona,
Besiers i Buenos Aires, i delegats a diverses poblacions. L'organització restà desfeta
després dels fets de Prats de Molló.
Bandera roja
Bandera utilitzada en senyal de perill o com a símbol de
lluita social.
Bandera Roja
Organització d'esquerra revolucionària sorgida a
Barcelona el 1968. Influïda per la Revolució Cultural xinesa i pels Fets de Maig de
França, aplegà elements procedents de diverses escissions del PSUC. El 1970 es
transformà en l'Organització Comunista —i el 1973 esdevingué Organització
Comunista d'Espanya— BR en assolir una implantació estatal. Incorporada a
l'Assemblea de Catalunya (1972), l'any 1974 el sector més moderat i possibilista (J.
Solé Tura, A.C. Comín, J. Borja) l'abandonà i creà Bandera Roja de Catalunya, que, el
mateix any, ingressà al PSUC. Adscrita al marxisme-leninisme i al pensament de Mao
Zedong, propugna per a Espanya una república democràtica i federal com a transició al
socialisme. Té com a principals publicacions «Bandera Roja» (des del 1968), «Estrella
Roja» al Principat (d'ençà del 1970) i «El Comunista» al País Valencià.
Bandidatge
1. Actuació de qui, apartant-se d'una vida social normal, es dedica al
robatori, al furt, a atemptats a les persones i a d'altres actes de caràcter delictiu,
sovint formant colla armada amb un propòsit d'actuació comuna sota la direcció d'un
cap. Els actes de bandidatge constitueixen individualment delictes castigats penalment, i
també hi ha legislacions penals que castiguen específicament el bandidatge com a
actuació de conjunt. Alguns ordenaments jurídics s'adrecen a tipificar com a tal certes
actuacions amb motivacions polítiques o socials, i per aquest motiu extremen la
persecució del bandidatge encomanant-la a òrgans repressius especials o fins i tot
sotmetent els fets a la competència dels tribunals militars. L'actual legislació penal
espanyola dóna al bandidatge un tractament especial sempre que es tracti de l'actuació
de bandes armades amb finalitats polítiques o terroristes, atribuint la competència per
a l'enjudiciament dels fets als jutjats centrals d'instrucció i a l'audiència nacional.
2. Bandolerisme.
Bandolerisme
Activitat criminal duta a terme per bandes armades, comandades per un cap,
contra persones, propietats, edificis, vehicles, etc. Fenomen social de tots els temps, el
bandolerisme és l'expressió del malestar econòmic i social, sovint amb implicacions
polítiques, religioses i fins i tot ètniques, motivat fonamentalment per la misèria
dels humils i en relació inversa amb les possibilitats dels estats en funció de l'ordre
públic. La seva existència es remunta a l'antiguitat, i tingué uns períodes d'acusada
gravetat en el món romà de l'època republicana (a Itàlia, a les illes mediterrànies,
a Hispània, a l'Àsia Menor i a Egipte), durant l'època d'August (a Itàlia i a
Sardenya) i sobretot durant el Baix Imperi. Reaparegué amb tota la seva virulència a la
baixa edat mitjana com a conseqüència de la crisi de la societat feudal a Normandia, al
Llenguadoc, a Borgonya, a l'Illa de França i especialment a Alemanya a la darreria del
s XV i al començament del s XVI amb l'anomenada guerra dels cavallers,
capitanejada per Franz von Sickingen. Però fou entre el 1550 i el 1600 que tingué lloc
un veritable paroxisme d'aquest fenomen simultàniament a tots els països mediterranis,
cristians o musulmans, i en primer lloc a les tres regions més cèlebres en aquest
aspecte, el Principat de Catalunya, Calàbria i l'Albània dominada per l'imperi otomà.
El bandolerisme europeu arribà al punt màxim a Itàlia, entre el 1570 i el 1595, quan
els governs de Roma i de Nàpols hagueren de mobilitzar veritables exèrcits contra els fuorusciti,
que tallaven sistemàticament el pas per la Via Àpia dels correus i dels carregaments
de seda grega i de teixits. L'únic remei parcial era d'oferir-los un salconduit i
d'enrolar-los a les armades contra els turcs. Durant el s XVII, als Països Catalans
i a Itàlia, i també a França, i encara més a Alemanya durant la guerra dels Trenta
Anys, els bandolers foren nombrosos. Un rebrotament tingué lloc el 1799 a la Itàlia
meridional amb la revolta dels pagesos contra els burgesos i els terratinents, expressió
de la coincidència del malestar social amb motius religiosos, nacionals i polítics;
tornà a rebrotar el 1815, especialment a Calàbria i als Abruços, i donà la seva
darrera manifestació després del 1860 sota el pretext de lleialtat envers els Borbons.
El bandolerisme esdevingué també cèlebre durant el s XIX a Andalusia (Luis
Candelas, El Tempranillo, Diego Corrientes, Los Siete Niños de Écija), a Hongria, a
Grècia i a l'Àsia, especialment al Kurdistan i a la Xina. I, encara, els anys immediats
a la Segona Guerra Mundial trobà una nova manifestació a Sicília i a Sardenya.
Banquet de la
Victòria
Celebració de la victòria en les eleccions municipals del
1905 per part dels membres de la Lliga Regionalista, que consistí en un gran àpat al
Frontó Comtal de Barcelona. A la sortida es formà una manifestació que baixà pel
carrer de Balmes cantant Els Segadors. En arribar prop de la Fraternitat
Republicana els membres d'aquest centre lerrouxista feriren a trets alguns manifestants.
D'aquest banquet en sortí una caricatura en el "Cu-cut!" (23 de novembre) que
provocà un motí per part de 300 oficials de la guarnició (25 de novembre), els quals
calaren foc a la redacció i impremta del "Cu-cut!" i a la redacció de "La
Veu de Catalunya". El govern Montero Ríos, no podent castigar aquesta
insubordinació, caigué, i pujà Segismundo Moret, el qual promulgà la llei de
jurisdiccions, que afavoria els amotinats. A conseqüència dels fets del 25 de novembre,
per tal d'oposar-se a la llei de jurisdiccions, es formà la Solidaritat Catalana.
Barcelona Traction, Light and
Power Company, Limited
Societat constituïda el 1911 a Toronto, impulsada per l'enginyer canadenc
Fred S. Pearson, que creà i desenvolupà la primera xarxa moderna de producció i
distribució d'energia elèctrica a Catalunya, on fou coneguda amb el nom de la Canadenca.
El 1919 el seu personal es declarà en vaga, fet que originà una profunda crisi social a
Catalunya. La societat passà després sota el control de la societat belga SOFINA.
Barcelona Traction havia emès diverses sèries d'obligacions, l'interès de les quals
havia d'ésser pagat en lliures esterlines; durant la guerra de 1936-39 fou interromput el
pagament de les obligacions, i després el pagament en lliures no fou reprès per falta
d'autorització monetària espanyola. El financer mallorquí Joan March adquirí bona part
de les obligacions, i tres obligacionistes espanyols demanaren el 1948 al jutjat de Reus
la declaració de fallida de la societat basant-se en el no-pagament dels interessos de
les obligacions. El procés fou molt controvertit i sobre ell es dividiren les opinions
dels juristes; finalment la societat fou declarada en fallida. L'any 1952 fou subhastada
la totalitat del patrimoni, però no les accions, que no formen part de FECSA,
constituïda pel desembre del 1951 amb aquesta finalitat pel financer Joan March; resta,
però, encara pendent de realització al Canadà la dissolució legal de la societat
fallida. L'11 de juny de 1951 els governs canadenc, britànic i espanyol signaren una
declaració conjunta en la qual hom justificava que les autoritats espanyoles no haguessin
autoritzat les transferències de divises, però l'estat belga demandà el 1958 l'estat
espanyol davant el Tribunal Internacional de la Haia (demanda reproduïda el 1962 en
defensa d'una societat belga del grup SOFINA i d'accionistes belgues), per discriminació
i per usurpació de competència dels òrgans judicials espanyols; però, després d'un
llarg procés, l'any 1970 fou rebutjada la demanda belga.
Barricada
Parapet improvisat fet amb qualsevol mena d'objectes, barrils, carros,
mobles, pedres, etc, per a destorbar el pas. Les barricades, originàriament lligades a un
episodi de les guerres de religió a França —quan el 12 de maig de 1588 el poble de
París obstruí els carrers amb cadenes, llambordes i barrils—, han estat un mitjà
d'insurrecció i de resistència de les masses urbanes d'Europa. El poble de París
recorregué a les barricades el 1830, el 1848 i el 1871. El de Barcelona hi recorregué
tan sovint i amb tanta magnitud, que Engels escriví (1873) que la història de Barcelona
enregistra més lluites de barricades que cap altra ciutat del món. Els anarquistes les
han exaltades com a símbol de la lluita obrera, especialment en llur himne A les
barricades.
Base
1. Complex d'instal·lacions destinades a l'acompliment
de determinades missions militars, científiques, etc.
2. Zona destinada al llançament de coets de sondeig atmosfèric, balístics o espacials.
Consta d'un conjunt d'instal·lacions (centre de control, estructures de llançament,
sistemes de seguiment i de localització, etc). Convé que les bases de llançaments
espacials siguin situades prop de l'equador terrestre per tal de poder aprofitar la major
velocitat tangencial, causada per la rotació de la Terra, en benefici de la velocitat
atesa pel coet, i també per tal de tenir una major llibertat en l'elecció de la
inclinació de l'òrbita dels satèl·lits artificials que han d'ésser llançats des de
la base. La latitud geogràfica del lloc correspon a la mínima inclinació d'òrbita que
hom pot abastar.
3. Conjunt de membres efectius d'una organització formal que no ocupen càrrecs
burocràtics ni directius. En els sindicats i en els partits polítics de massa hom
anomena base el conjunt dels seus militants, tot i que a vegades el concepte
s'estén als adherents o àdhuc als simples electors.
4. Valor predeterminat pres com a referència en una comparació, en una mesura, o
escollit com a unitat.
5. Preu usat com a unitat o terme de comparació per a calcular altres preus.
6. Principi general establert per una llei de bases, per una llei marc o per una llei
estatal en els casos de competències legislatives compartides amb les comunitats
autònomes.
Base aèria
Conjunt d'instal·lacions (pistes, torres de control,
hangars, etc) i de serveis (proveïment de combustible i peces, manteniment dels avions,
serveis contra incendis, mèdics i d'il·luminació, etc) destinats a facilitar l'acció
de les unitats aèries militars.
Base de dades
1. Conjunt de dades bibliogràfiques (dades secundàries),
que remeten a unitats documentals primàries com llibres, articles periodístics, articles
de premsa, etc, que hom emmagatzema a la memòria d'un ordinador (ordinador
distribuïdor de base de dades o ordinador host). L'ordinador és proveït d'un
adequat programa d'aplicació que permet la recerca i recuperació de la informació i en
facilita l'actualització,; les dades poden ésser consultades a distància per via
telemàtica.
2. Conjunt de dades organitzades segons una estructura coherent, i accessibles des de més
d'un programa o aplicació, de manera que qualsevol d'elles pot ésser extreta del conjunt
i actualitzada, sense afectar per això ni l'estructura del conjunt ni les altres dades.
3. Conjunt total de dades de què pot disposar l'ordinador o els seus usuaris.
Base militar
Complex d'instal·lacions militars que constitueix l'estatge habitual de
diverses unitats militars i que disposa dels serveis necessaris (de manteniment,
logística, sanitaris, etc) per dur a terme les seves activitats. Poden ésser situades al
propi país o en un país estranger per tal d'obtenir un control estratègic sobre
determinats sectors. Les primeres bases construïdes pels estats colonialistes fora de
llur territori tenien la missió d'augmentar el poder en una determinada zona geogràfica
i de garantir la seguretat en les rutes comercials (com ara les bases britàniques de
Malta, Xipre, Suez, Aden i Gibraltar). L'estratègia de blocs donà lloc, a partir dels
anys cinquanta i fins el 1991, al nou concepte, creat pels EUA, de base militar com a
mètode de contenció enfront de la Unió Soviètica, amb l'ajut d'una sèrie d'aliances
(OTAN, SEATO, CENTO, etc) i d'acords bilaterals amb Espanya, el Japó, Corea del Sud i
Formosa. L'aglutinament territorial dels països comunistes i el fet d'ésser l'URSS una
potència terrestre que no disposava d'una força naval oceànica orientaren l'estratègia
de l'altre bloc cap a la instal·lació de bases a la Mediterrània i a la mar Roja,
mentre que les bases de míssils eren situades en territori soviètic i les aèries en
països del pacte de Varsòvia. L'augment de l'abast dels projectils balístics moderns ha
fet que les bases militars a l'estranger esdevinguin punts de control més estratègic que
no pas plataformes d'atac.
Bases de Manresa
Nom amb què és conegut el document Bases per a la Constitució
Regional Catalana, presentades com a projecte per una ponència de la Unió
Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits
en assemblea a Manresa els dies 25-27 de març de 1892. Era president de la Unió Lluís
Domènech i Montaner, i secretari Enric Prat de la Riba, els quals ho foren també de
l'assemblea. En conjunt, les Bases eren inspirades vagament en la fórmula federalista,
amb importants concessions al vell règim de Catalunya, que preconitzaven, en realitat, un
regionalisme tradicionalista i corporatiu. El poder central s'havia d'organitzar sota el
concepte de separació de les funcions legislativa, executiva i judicial, però residint
el poder legislatiu central en el rei o cap d'estat i en una assemblea de representants
regionals. El poder executiu havia d'ésser format per cinc ministeris o secretaries, i el
poder judicial suprem havia d'ésser un tribunal suprem regional, que podria exigir la
responsabilitat als funcionaris del poder executiu. Les Bases dedicades al poder regional
eren força genèriques, però, en tot cas, la legislació antiga havia d'ésser
mantinguda, desenvolupada i reformada: la llengua catalana havia d'ésser l'única oficial
a Catalunya i en les relacions entre aquesta i el poder central; a Catalunya només els
catalans podien exercir càrrecs públics; la divisió territorial era basada en la
comarca natural i el municipi. Catalunya havia d'ésser l'única sobirana del seu govern
interior. L'organització política de Catalunya havia de consistir en unes corts, que
s'havien de reunir cada any, en llocs diferents, i havien d'ésser formades per sufragi de
tots els caps de casa agrupats en classes fonamentades en el treball, en la capacitat i en
la propietat, la indústria i el comerç. Les corts havien de nomenar cinc o set alts
funcionaris que havien d'exercir el poder executiu de l'administració regional. Hom havia
de restablir l'antiga audiència de Catalunya, on s'havien de pronunciar en darrera
instància tota mena de plets i causes.
Basquisme
Afermament i defensa de les peculiaritats ètnico-culturals del poble basc.
En aquesta actitud han coincidit diversos moviments polítics que propugnen l'autonomia
més o menys àmplia del conjunt territorial habitat pel poble basc. Les regions basques,
cadascuna pel seu cantó, des dels temps medievals i fins a la Revolució Francesa,
reeixiren en llur defensa aferrissada dels furs autonòmics, que equivalien a una quasi
plena independència. Però, malgrat que el poble basc des de temps remots ha tingut
consciència de la seva peculiaritat ètnica, el conreu literari de l'èuscar s'inicià
tardanament, al s XVI, i la tendència a la unitat i el procés de conscienciació
nacionalista són fenòmens contemporanis. La Real Sociedad Bascongada de los Amigos del
País (1766), a l'article primer dels seus estatuts, parlà de conrear la inclinació i el
gust de la nació basca vers les ciències, les belles lletres i les arts. Però el
sentit del mot nació era al s XVIII diferent del contemporani. La mateixa entitat
adoptà el lema Irurac-bat ('Tres en Una') per a representar l'aspiració d'unir
les províncies d'Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, representat iconogràficament per tres
mans enllaçades. La pèrdua de l'autonomia foral es produí primerament a les regions de
Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa el 1789, sota la centralització imposada per la
Revolució Francesa. Fou precisament en aquestes regions on sorgiren, sense constituir cap
moviment popular, les primeres formulacions nacionalistes: el senador Garat, de Lapurdi,
proposà a Napoleó la creació dins l'Imperi d'un estat basc que enclogués les regions
peninsulars i les continentals, i Augustin Chaho, de Zuberoa, en el seu llibre Voyage
en Navarre descriví inexactament la primera guerra Carlina com una lluita de
nacionalistes bascs contra la supremacia castellana. Encara resulta problemàtica als
historiadors una interpretació convincent del que fou la guerra Carlina, però tendeix a
imposar-se la que atribueix importància primordial a una reacció clericalista
singularment sensibilitzada pels episodis de la Revolució Francesa, que per raons
tàctiques féu seva la causa foralista. Per a les regions peninsulars, les autonomies
forals perderen llur caràcter absolut el 1839, arran de la derrota carlina i de l'acord
de Bergara. Una nova minva dels furs tradicionals es produí el 1876, després de la
segona guerra Carlina. El principal fur subsistent fou el concert econòmic mitjançant el
qual cada diputació foral liquidaria a l'estat globalment els tributs corresponents de la
demarcació respectiva. La primavera del 1882, en una data que cinquanta anys més tard
seria commemorada amb la instauració de l'Aberri Eguna, els germans Sabino i Luis
de Arana Goiri, parlant entre ells, despertaren del somni foralista i descobriren,
especialment el primer, llur vocació de donar una consciència de nacionalitat al País
Basc. Seguidament aquesta vocació madurà, durant cinc anys d'estada a Barcelona dels dos
germans per a cursar estudis superiors, amb el contacte amb el catalanisme. Un avenç
extraordinari en la difusió del credo nacionalista fou assolit el 1893 quan Sabino de
Arana definí el seu ideal en el discurs pronunciat a Larrazabal i es produïren els
aldarulls de la sanrocada a Guernica. El mateix any, Germán Gamazo, ministre del
tresor, proposà un augment de les quantitats que les diputacions forals basco-navarreses
havien d'abonar al govern central. La gamazada produí un moviment d'agitació,
dins el qual destaquen els fets violents de Sant Sebastià; això afavorí
extraordinàriament l'expansió nacionalista, que ràpidament, en uns quants mesos,
tingué masses de seguidors. El 1894 foren establertes les bases del Partit Nacionalista
Basc. Enfront del foralisme anterior, els trets principals del moviment nacionalista
inspirat per Sabino de Arana consistiren a valorar l'ensenyament i el conreu de la llengua
èuscara com a eix de l'activitat cultural dels bascs, a considerar el catolicisme com un
tret connatural del País Basc, a donar un gran valor a la puresa radical dels bascs i a
llançar una acció política dinàmica sobre sectors populars: els joves, els obrers (que
dins l'orientació del catolicisme social organitzà dins la Solidaritat d'Obrers Bascs,
el 1911) i els excursionistes (els mendigotzale, que organitzà de faisó
paramilitar). El 1906 el Partit Nacionalista Basc formà, amb altres forces polítiques,
la Lliga Foral, entitat paral·lela a la Solidaritat Catalana, per obtenir un concert
econòmic favorable entre les diputacions forals i el govern central per a un període de
vint anys de durada. Pel desembre del 1917 les tres diputacions forals de Biscaia,
Guipúscoa i Àlaba lliuraren un missatge al govern de Madrid en sol·licitud de
l'autonomia. El 1918 els nacionalistes bascs aconseguiren set actes de diputats a les
corts de Madrid (sobre un total de vint elegits al País Basc) i fruïren d'una posició
influent a les diputacions forals, principalment a la de Biscaia. La tendència de cada
regió a salvaguardar la seva autonomia enfront de les altres féu descartar la
possibilitat de constituir una mancomunitat basca. En les eleccions del 1919, el 1920 i el
1923 els nacionalistes experimentaren un retrocés notable. La proclamació del directori
militar del general Primo de Rivera coincidí amb un moment de predomini conservador a les
diputacions forals, les quals foren les úniques a la Península Ibèrica que no
resultaren dissoltes pel nou règim. El nacionalisme basc, que fins a la Segona República
Espanyola sempre estigué molt associat amb la Lliga catalana, es mantingué al marge del
pacte de Sant Sebastià (1930). Els primers moments de la república el nacionalisme
constituí amb els tradicionalistes la coalició basco-navarresa, que impulsà el primer
avantprojecte d'estatut autonòmic general, aprovat a l'Assemblea d'Estella (1931), i el
segon avantprojecte, que fou rebutjat per Navarra a l'Assemblea de Pamplona (1932) i
repudiat posteriorment per Àlaba. El tercer avantprojecte d'estatut per a les tres
províncies basques reeixí a l'Assemblea de Vitòria (1932), i el 7 de novembre de 1932
rebé en plebiscit 411 756 vots afirmatius i només 14 576 vots en contra. El projecte,
però, restà bloquejat pel gir cap a la dreta experimentat pel govern de Madrid després
de les eleccions del 1933. Davant la reticent col·laboració dels tradicionalistes, José
Antonio de Aguirre, jove líder del Partit Nacionalista Basc, trencà aviat la coalició
inicial basco-navarresa; davant l'oposició de les dretes de Madrid, intensificà la
cooperació amb l'Esquerra Republicana de Catalunya i amb el Partido Socialista Obrero
Español (molt introduït al País Basc sota el liderat d'Indalecio Prieto). Després de
les eleccions del 1936 els nacionalistes es trobaren en condicions de col·laborar amb les
forces del Front Popular. En esclatar la Guerra d'Espanya (juliol del 1936), el Partit
Nacionalista Basc participà en el govern de Largo Caballero, i les Corts aprovaren a
l'octubre del mateix any l'estatut d'autonomia del País Basc. Hom formà un govern basc
de concentració sota la presidència de José Antonio de Aguirre, del PNB, elegit
democràticament a través dels ajuntaments. El govern creà un exèrcit propi, una
universitat basca, emeté moneda, mantingué relacions exteriors, oficialitzà la ikurriña
o bandera basca, etc. Amb l'entrada a Bilbao de les tropes franquistes al juny del
1937, el govern basc continuà la lluita des del territori republicà, a l'agost del 1937
s'instal·là a Barcelona i al gener del 1939 es traslladà a París. Acabada la guerra,
només Àlaba i Navarra, que havien quedat sotmeses a les tropes rebels des de l'inici de
la conflagració, conservaren el caràcter foral de llurs diputacions. El franquisme
desmantellà tota la infrastructura institucional del País Basc autònom i destruí
l'estructura política, cultural i cívica basca. El sentiment nacionalista, però, no fou
eradicat. A l'exterior, J.A.de Aguirre morí el 1960 i fou substituït en la presidència
del govern basc per Jesús María de Leizaola, també membre del PNB. A l'interior, entre
el 1960 i el 1970, a la clandestinitat, el PNB refermà la seva posició com a partit de
classe mitjana, democràtic i autonomista. Paral·lelament nasqué l'organització ETA
(1959), que acusava el PNB d'immobilista i que evolucionà fins que a la V assemblea
(1966-67) s'autodefiní com a moviment socialista d'alliberament nacional. Les accions
d'aquesta organització posaren en serioses dificultats el règim franquista, com ara en
l'atemptat al president del govern espanyol L.Carrero Blanco. Els darrers deu anys del
règim franquista coincidiren amb el desvetllament d'un ampli moviment cultural
d'afirmació de la identitat nacional. La reforma democràtica després del 1975
possibilità un notable triomf dels partits nacionalistes, especialment del PNB a Àlaba,
Biscaia i Guipúscoa en les eleccions generals del 1977 i el 1979. A Navarra, però,
guanyà la dreta tradicional procedent del règim anterior, cosa que donà lloc a dues
comunitats autònomes diferenciades i independents a l'estat espanyol. El 1979 fou aprovat
per referèndum l'estatut d'autonomia del País Basc, i el de Navarra ho fou
el 1982. Des d'aquests anys, la força basquista majoritària al País Basc és el PNB,
que en algunes convocatòries electorals ha estat superat pel PSOE i amb el qual sovint ha
governat en coalició. A Navarra, per contra, la regionalista i conservadora Unión del
Pueblo Navarro, coalitzada amb el Partido Popular des del 1991 ha estat majoritària. Per
altra banda, algunes reivindicacions del basquisme han estat assumides pels partits
estatals, especialment pel PSOE, la federació basca del qual es fusionà el 1993 amb Euzkadiko
Ezkerra. Tant a Navarra com al País Basc, la represa de l'autogovern s'ha fet notar
en l'impuls institucional a la normalització lingüística del basc, i també en
l'aprofundiment del concert econòmic, sistema de finançament que el basquisme ha
defensat enfront de les crítiques des de la resta de les comunitats autònomes de l'estat
espanyol. Però el principal repte del nacionalisme basc en la nova etapa ha estat la
continuació i àdhuc la intensificació de la violència d'ETA, amb accions terroristes
(atemptats, segrests, etc) a tot l'estat espanyol, però sobretot al País Basc, a Navarra
i a Madrid. Paral·lelament, el rebuig als estatuts d'autonomia donà lloc el 1979 al
naixement d'Herri Batasuna, coalició independentista radical que, sòlidament
implantada al País Basc i amb una notable presència a Navarra, ha articulat la base
social de suport a ETA amb connivència amb les seves accions. Aquest escenari ha donat
lloc a una aspra controvèrsia a l'interior de la societat i dels partits polítics bascs.
Dins del nacionalisme basc moderat, l'estratègia antiterrorista a seguir ha enfrontat
sovint el PNB i l'escissió d'aquest, Eusko Alkartasuna (1986), amb els partits de
base estatal (especialment PP i PSE-PSOE), tal com es posà de manifest en les dificultats
per a mantenir el pacte antiterrorista subscrit el 1988 entre totes les forces polítiques
basques (a excepció de HB) conegut per Mesa d'Ajuria Enea, que acabà en virtual fallida
el 1998. Aquest mateix any, però, ETA anuncià per primer cop en la seva història una
treva indefinida i, poc després, els partits nacionalistes bascos (PNB, HB, i EA), als
quals s'afegí IU del País Basc, feren pública l'anomenada declaració de Lizarra, que
preconitzava una solució negociada del conflicte d'ETA a imatge del procés de pau
iniciat a Irlanda del Nord el 1994. A l'estat francès, les reivindicacions basquistes han
estat d'intensitat molt inferior i reduïdes a grups minoritaris. Des del 1975, hom ha
reclamat, sense èxit fins ara, la creació d'un departament específicament basc. Alguns
grups, d'altra banda, han donat suport al terrorisme d'ETA a l'estat espanyol.
Bastilla, la
En francès, la Bastille. Fortalesa de París construïda al s XIV
i enderrocada durant la Revolució Francesa. El cardenal Richelieu començà a
utilitzar-la com a presó per a reus il·lustres o aristòcrates. El 14 de juliol de 1789,
en un dels episodis més destacats de la Revolució Francesa, la Bastilla, símbol de
l'absolutisme reial, fou assaltada i presa pel poble de París. La diada del 14 de juliol,
aniversari d'aquest fet, fou declarada festa nacional l'any 1880.
Batalla
Acció en la qual dos exèrcits enemics es baten l'un
contra l'altre i que, per la seva envergadura, pot arribar a decidir el resultat d'una
guerra. La batalla implica modernament, per part de cadascun dels bel·ligerants, un
esforç combinat de grans unitats sobre un teatre d'operacions amb un mateix objectiu.
Durant la batalla els exèrcits coordinen llur capacitat de foc, de moviment i logística
per tractar d'assolir resultats decisius per a guanyar la guerra. Inicialment hom
designava indistintament amb aquesta paraula la lluita material i el gros de l'exèrcit. A
la batalla, com que hi intervé el gros de cada exèrcit, els quadres de comandament es
veuen obligats a variar llurs dispositius i llurs bases d'operacions. Bé que el concepte
de batalla no ha variat essencialment, sí que han canviat molt, en el transcurs de la
història, la quantia dels elements i les dimensions dels teatres d'operacions. Així,
dels fronts reduïts, amb armes d'un abast curt i de comandament directe en el mateix camp
de batalla pel general en cap, hom passà als fronts de batalla de bastants quilòmetres a
partir ja de la Segona Guerra Mundial, on hom aconseguí l'equilibri entre el foc i el
moviment, com a resultat de la mecanització dels mitjans de transport i de les
possibilitats dels avions, dels coets i dels mitjans de transmissió, que fan augmentar
les dimensions de l'acció; és important, encara, la reducció del nombre d'homes
combatents, substituïts progressivament per les màquines.
Batalla d'Alcolea
Batalla que tingué lloc el 28 de setembre de 1868 vora el
pont que travessa el Guadalquivir, als voltants d'Alcolea (Còrdova). Les forces
revoltades a Cadis, manades pel general Serrano, aconseguiren de derrotar l'exèrcit reial
del general Pavía, la qual cosa els permeté d'avançar fins a Madrid. Aquest combat
assenyalà la fi del regnat d'Isabel II i el triomf de la revolució de setembre.
Batalla
d'Altafulla
Acció bèl·lica de la Guerra contra Napoleó en què
l'exèrcit antifrancès, que operava al Principat sota el comandament del baró d'Eroles,
fou completament derrotat per les forces napoleòniques, a les ordres dels generals
Maurice-Mathieu i Lamarque (24 de gener de 1812). La principal conseqüència d'aquesta
desfeta fou el canvi del curs de la guerra al Principat, ja que des d'aleshores el primer
exèrcit defugí les grans accions en camp obert, i fins al començament del 1813 les
operacions militars tingueren un caire gairebé exclusivament guerriller.
Batalla
d'Anglaterra
Nom donat als enfrontaments entre la RAF i la Luftwaffe que
es produïren al cel britànic durant la Segona Guerra Mundial (del 10 de juliol al 31
d'octubre de 1940). Com a preludi de la invasió de Gran Bretanya, els alemanys iniciaren
una sèrie d'atacs aeris i bombardejaren els principals aeròdroms, ports i centres
industrials. Els britànics, dirigits pel mariscal de l'aire Dowding, aconseguiren, amb la
meitat de forces, d'abatre un gran nombre de bombarders alemanys. Des del 15 de setembre,
Alemanya canvià de tàctica i el seu objectiu foren les grans ciutats i, concretament,
Londres. Aquests esdeveniments feren fracassar l'intent d'invasió i causaren 1 733
baixes entre els bombarders alemanys i 915 entre els caces britànics.
Batalla d'Arapiles
Batalla que tingué lloc a Arapiles (Lleó) pel juliol del
1812, durant la guerra contra Napoleó. Les tropes franceses del mariscal Marmont foren
vençudes per l'exèrcit de lord Wellington. Gràcies a aquesta victòria, els francesos
abandonaren definitivament Andalusia.
Batalla d'Arnhem
Acció bèl·lica de la Segona Guerra Mundial en la qual la
1ª divisió aerotransportada britànica tractà de mantenir un cap de pont sobre el Rin a
l'altura d'Arnhem (17 a 25 de setembre de 1944). Els britànics hagueren de cedir després
de sofrir fortes pèrdues.
Batalla
d'Austerlitz
Batalla lliurada prop de Slavkov (en alemany Austerlitz),
Moràvia, on els exèrcits de Francesc II i d'Alexandre I de Rússia foren vençuts (2 de
desembre de 1805) per Napoleó I, que acabava d'ocupar Viena. Els aliats s'agruparen en
dues posicions (Olmütz i Marburg) entre les quals es trobava l'exèrcit francès. Les
condicions climatològiques i la intuïció del pla dels aliats permeteren la victòria de
Napoleó. Les baixes aliades foren molt superiors a les franceses. Amb aquesta derrota
finalitzà la Tercera Coalició, i Àustria signà l'humiliant tractat de Pressburg.
Batalla
d'Auerstedt
Acció lliurada simultàniament amb la batalla de Jena
(14 d'octubre de 1806) al poble d'Auerstedt, Turíngia, en la qual els prussians comandats
pel duc Carles de Brunsvic foren derrotats per les forces napoleòniques comandades per
Davout.
Batalla d'Ayacucho
Acció militar lliurada al peu del cim de Condorcanquí,
el 9 de desembre de 1824, entre les forces del virrei del Perú José de La Serna (que
foren completament derrotades) i les colombianes i peruanes, manades pel general Antonio
José de Sucre. Aquesta batalla, que a penes durà dues hores, significà, a la pràctica,
la fi del domini colonial a l'Amèrica continental. El vencedor concedí als vençuts una
capitulació molt honrosa, gairebé única en els annals de les guerres d'independència
de les antigues possessions castellanes.
Batalla d'Eylau
Combat que tingué lloc el 1807 a Preussisch Eylau
(actualment Bagrationovsk) entre l'exèrcit de Napoleó I i un exèrcit russo-prussià
comandat per Beunigsen.
Batalla d'Ordal
Fet d'armes ocorregut a les envistes d'Ordal (Alt Penedès), el 9 de
setembre de 1813, entre les forces franceses manades per Suchet i les catalanes del
general Manso, amb l'ajuda dels anglesos i calabresos manats per Bentinck. Els francesos
foren rebutjats, bé que quatre dies més tard, en un nou atac, assoliren d'obrir-se pas i
de retirar-se cap al nord.
Batalla d'Uclés
Fet d'armes que tingué lloc a Uclés, a la Manxa
(Conca), el 13 de gener de 1809, en el curs de la guerra contra Napoleó, entre les tropes
franceses del mariscal Victor i l'exèrcit espanyol del Centre, comandat pel duc d'El
Infantado, que sofrí una gran desfeta.
Batalla d'Ulm
Batalla lliurada el 1805 a la ciutat d'Ulm, al land
de Baden-Württemberg, Alemanya, en la que les tropes franceses de Napoleó
obtingueren la victòria sobre els austríacs.
Batalla de Bailèn
Batalla lliurada el 19 de juliol de 1808 prop de Bailèn
(Andalusia) entre l'exèrcit francès comandat pel general Dupont i les tropes reunides
per les juntes de defensa de Granada i Sevilla sota el comandament del general Castaños.
A les tropes andaluses s'afegí un cos de voluntaris format en gran part per genets garrochistas
andalusos.Els francesos es deixaren dividir i encerclar, i, després de repetits atacs
per a rompre el cercle, Dupont decidí de rendir-se amb totes les tropes. Els presoners
foren conduïts a l'illa de Cabrera, on en moriren molts. Fou la primera derrota a camp
obert soferta pels exèrcits napoleònics i tingué un gran ressò a tot Europa; com a
conseqüència de la derrota, Josep Bonaparte sortí de Madrid i deixà tot el sud de la
Península Ibèrica a les mans de les juntes de defensa.
Batalla de
Belchite
Acció militar de la guerra civil espanyola (1936-39)
corresponent a l'ofensiva republicana al front d'Aragó d'agost-setembre de 1937 que
tenia, per objectiu, d'evitar el col·lapse del front del Nord. La direcció de les forces
republicanes corresponia al general Pozas, cap de l'exèrcit de l'Est. L'atac inicial,
diversificat sobre vuit punts, escindí el front per Azaila i es consolidà a l'altura de
Mediana-Fuendetodos-Fuentes de Ebro, aïllant Belchite després d'haver neutralitzat
Quinto i Codo, situats més al nord. La penetració republicana fou dificultada per la
dura resistècia que oferí Belchite, població ben fortificada i defensada per 2 000
homes, bé que fou ocupada el 6 de setembre, quan l'ofensiva general estava aturada davant
Saragossa.
Batalla de
Borodino
Fet d'armes que tingué lloc el 1812 a la localitat de
Borodino, prop de Moscou, que acabà amb la victòria de Napoleó en la seva campanya de
Rússia (5-7 de setembre de 1812). Fou el darrer intent d'Alexandre I i del seu nou
generalíssim, Mikhail Illarionovic Kutuzov, per defensar Moscou.
Batalla de Boyacá
Acció militar de la guerra d'independència del
virregnat de Nova Granada (1819). Les tropes de Simón Bolívar hi derrotaren l'exèrcit
reialista del general Barreiro, quan aquest es dirigia a Bogotà. Bolívar assegurà així
la independència del virregnat.
Batalla de Br'ansk
Acció militar de la Segona Guerra Mundial en la qual s'enfrontaren enormes
efectius alemanys i soviètics de l'1 al 20 d'octubre de 1941. Les forces alemanyes, en
una ofensiva en forma de tenalla que es tancà entorn de Br'ansk, feren presoners més de
200 000 soldats soviètics; les unitats blindades alemanyes, comandades pel general
Heinz Guderian, se situaren a 170 km de Moscou.
Batalla de Brunete
Acció militar (del 5 de juliol de 1937 al 25 d'agost) de la guerra civil
espanyola esdevinguda entorn de la població de Brunete, localitat de Castella la Nova
(Madrid) (826 h [1965]). L'objectiu de les forces republicanes que dugueren la iniciativa
fou centrat en l'aixecament del setge de Madrid i la distracció de l'ofensiva del nord,
en una maniobra de trencament i encerclament del front. Les forces atacants, manades pel
general Miaja, es compongueren dels cossos V i XVIII, el primer amb la XI brigada
internacional. Havent trencat el front (6 de juliol), Brunete fou ocupat per la divisió
Líster. Refetes les tropes del govern de Burgos, amb l'ajut de la Legión Cóndor
recuperaren Brunete (25 de juliol). El balanç de l'acció fou negatiu per als
republicans, car havien guanyat una petita àrea de terreny a canvi d'un nombre
desproporcionat de baixes.
Batalla de
Caporetto
Acció militar esdevinguda a l'entorn del poble fronterer de
Caporetto (nom italià de Kobarid, actualment Eslovènia), en l'anomenat front de
l'Isonzo, entre forces italianes i austríaques durant la Primera Guerra Mundial. Ocupat
Caporetto pels italians, el 1917 les tropes italianes dirigides pel general Cadorna foren
derrotades per l'ofensiva austro-alemanya de Von Below i s'hagueren de retirar
desordenadament fins al Piave (novembre del 1917).
Batalla de
Catalunya
Conjunt d'accions militars de la guerra civil de 1936-39,
iniciades amb l'ofensiva de les forces del general Franco, el 23 de desembre de 1938,
contra les forces republicanes integrants de l'exèrcit de l'est que cobrien els fronts
del Principat de Catalunya. L'àmplia superioritat de l'artilleria i l'aviació de les
primeres (uns 300 000 homes agrupats en 6 cossos d'exèrcit manats pels generals García
Valiño, Moscardó, Muñoz Grandes, Solchaga, Yagüe i Gambara; 600 peces d'artilleria i
uns 500 avions) i la feblesa dels republicans (uns 250 000 homes, dirigits pels generals
Hernández Sarabia i Rojo; 300 peces d'artilleria i un centenar d'avions), que no s'havien
refet de les pèrdues de la batalla de l'Ebre, féu que davant l'ofensiva les
forces republicanes es retiressin ordenadament i escalonadament fins a territori francès,
on foren internades. Les forces del general Franco actuaren bàsicament en dues
direccions: el cos d'exèrcit d'Urgell, des del front lleidatà, es dirigí vers els
Pirineus i ocupà Solsona, Manresa, Berga i la Seu d'Urgell, mentre que els cossos
d'exèrcit de Navarra, el marroquí i la divisió italiana Littorio ocuparen Tarragona (15
de gener), Barcelona (26 de gener) i Girona (4 de febrer), arribaren a la frontera amb
França el 10 de febrer, i, amb l'ocupació de Llívia (11 de febrer) i la retirada de les
unitats que defensaren Molló (13 de febrer), posaven fi a les operacions militars al
Principat.
Batalla de
Chacabuco
Combat lliurat el 12 de febrer de 1817 entre les tropes de
Maroto i les patriòtiques del general San Martín, les quals derrotaren els espanyols.
San Martín entrà victoriós a Santiago, amb la qual cosa restaren obertes les portes per
a l'alliberament de Xile.
Batalla de
Dien Bien Phu
Combat sostingut per la possessió de la localitat de
Dien Bien Phu, al Vietnam del Nord, Tonquín, entre els francesos i les forces del Viet
Minh (1954). Per tal de protegir Laos, el general francès Navarre llançà sis batallons
cap a la depressió de Dien Bien Phu amb la intenció de convertir-la en base d'operacions
(novembre del 1953). Vo Nguyen Giap hi concentrà els seus exèrcits a l'entorn i, salvant
les dificultats de la selva, conduí l'artilleria pesant a les muntanyes que dominaven la
depressió (desembre del 1953 — març del 1954) i reuní quatre divisions per a
l'assalt de la localitat. Navarre, confiant en la superioritat militar dels francesos,
acceptà la batalla. El 13 de març la infanteria i l'artilleria del Viet Minh es
llançaren a una ofensiva a gran escala. El 7 de maig, Christian De Castries, coronel de
la base, es rendí als vietnamites (que hi feren més de 10 000 presoners, després de
sofrir 1 500 morts i 4 000 ferits. La derrota de Dien Bien Phu precipità l'armistici
de Ginebra (juliol de l'any 1954).
Batalla de
Finisterre
Combat naval que tingué lloc prop del cap Finisterre (22 de
juliol de 1805) entre l'esquadra franco-espanyola, comandada per Villeneuve i Gravina, i
la britànica, comandada per Calder. La derrota dels franco-espanyols no permeté la
projectada invasió de la Gran Bretanya.
Batalla de
Friedland
Batalla lliurada a la ciutat de Friedland, actualment Pravdinsk,
al S de Kaliningrad, Rússia, on els exèrcits francesos de Napoleó venceren, el 14 de
juny de 1807, els russos. La victòria francesa obligà el tsar Alexandre I de
Rússia a demanar un armistici, preludi de la pau de Tilsit.
Batalla de
Guadalajara
Acció militar de la guerra civil espanyola de 1936-39 (8-22 de març de 1937)
que tingué lloc prop de la ciutat de Guadalajara (Castella la Nova). Va ser un intent de
les tropes de Franco d'encerclar Madrid. La iniciativa fou confiada al Corpo di Truppe
Volontarie italià, que fou estrepitosament derrotat per la contraofensiva republicana, la
qual tallà en sec l'intent. El Corpo di Truppe Volontarie italià, format per tres
divisions de camises negres i una de l'exèrcit regular, després d'haver trencat el
front, fou batut i hagué de replegar-se.
Batalla de Jena
Batalla que tingué lloc a Jena, ciutat de Turíngia,
Alemanya, on el 14 d'octubre de 1806 l'exèrcit prussià, manat per Hohenlohe, fou
derrotat per Napoleó I.
Batalla de
Jutlàndia
Batalla naval lliurada entre les esquadres britànica (almirall Jellicoe) i
alemanya (almirall Von Scheer), els dies 31 de maig i 1 de juny de 1916, en aigües
situades a l'oest del pas de Skagerrak. Fou el combat naval més important de la Primera
Guerra Mundial, tant pel nombre d'unitats que hi participaren com per les conseqüències
estratègiques, puix que l'esquadra alemanya hagué de tornar als seus ports, on romangué
blocada fins al final de la guerra.
Batalla de
l'Atlàntic
Conjunt d'operacions navals que tingueren lloc a l'oceà Atlàntic en el
transcurs de la Segona Guerra Mundial. La superioritat naval de la Gran Bretanya permeté
a aquest país d'establir ja des del començament de la guerra un blocatge a distància
dels països de l'Eix. Després d'accions d'una certa importància, com la batalla del riu
de la Plata on fou enfonsat el cuirassat de butxaca alemany «Admiral Graf Spee», la
prioritat fou donada a la guerra aèria; foren inventats uns sistemes de detecció
submarina; i aparegueren nous tipus de vaixells adaptats a l'escorta de combois. Per part
dels alemanys, el perfeccionament més important fou la introducció del schnorchel
en els submarins. El 1943, les pèrdues aliades decreixeren fins a 7 000 000 de
tones; el 1944, els EUA construïren 2 000 vaixells mercants tipus Liberty
(equivalents a 23 000 000 de tones). La pèrdua de les bases alemanyes de
submarins a la costa atlàntica francesa (1944) fou un fet decisiu que determinà
pràcticament l'acabament de la batalla.
Batalla de l'Ebre
Acció militar, una de les més importants de la guerra
civil espanyola de 1936-39, la més sagnant i pugnaç i també la principal de les
lliurades per les forces de Catalunya. Fou planejada com una maniobra diversiva destinada
a interrompre l'ofensiva de les forces del govern de Burgos al País Valencià,
consecutiva a la ruptura del front d'Aragó i l'arribada a la Mediterrània (abril del
1938), maniobra que dividí en dues zones el territori republicà. Aquest objectiu fou
plenament atès: Franco suspengué les operaciones contra València, concentrà forces al
front nou i acceptà la batalla, jutjant que les tropes republicanes que havien travessat
l'Ebre lluitarien en una posició difícil, amb el riu a l'esquena (de fet, els pontoners
republicans guanyaren llur batalla particular contra l'aviació contrària, car
mantingueren els ponts oberts). Les forces republicanes cediren terreny lentament, en un
seguit de combats frontals acarnissats, i finalment evacuaren la vora dreta del riu, però
tan delmades i crebantades, que la defensa ulterior de Catalunya en restà definitivament
compromesa. Així, doncs, si la batalla fou, per al govern de Burgos, una victòria
territorialment limitada, en les seves conseqüències cal considerar-la decisiva. La
resistència republicana a ultrança en el curs de la batalla havia estat justificada per
la possibilitat d'un empitjorament en la situació internacional; però l'apaivagament que
comportà el pacte de Munic (30 de setembre de 1938) li llevà sentit. La batalla, amb
dues breus interrupcions motivades per sengles temporals de pluja, durà 116 dies.
L'escenari fou la vora dreta de l'Ebre, des de Faió a Xerta i, a Terra Alta, les serres
de Cavalls i de Pàndols al sud, les muntanyes de la Fatarella al nord, i la vall del riu
Sec i la serra de Perles (entre Ascó i Móra d'Ebre), al centre: un terreny trencat idoni
per a una defensa escalonada. El front tenia, el 3 d'agost, un desenvolupament lineal
d'uns 35 km. El pas del riu pels republicans es produí el 25 de juliol a les 0,15 (a
gual, amb barques i, després, mitjançant ponts metàl·lics i passeres). Als flancs hi
hagué dues accions secundàries: la d'Amposta, que fracassà, i la de Mequinensa-Faió,
on la divisió 42 reeixí en un cap de pont precari, que es mantingué fins el 7 d'agost.
Al sector central, l'operació assolí una gran amplitud: forces del quinzè cos
d'exèrcit creuaren per Riba-Roja, Flix i Ascó, i del cinquè, per Miravet i des de
Benifallet; la progressió fou ràpida, però les avantguardes republicanes foren aturades
als afores de la Pobla de Massaluca, de Vilalba dels Arcs i de Gandesa; aquesta darrera
vila, centre de comunicacions molt important, era un dels objectius principals de l'atac.
El 3 d'agost, les forces republicanes, vist el reforçament de l'enemic, que ja tenia neta
superioritat d'artilleria i aèria, i el desgast sofert, es posaren a la defensiva. Les
forces del govern de Burgos, després de reduir la bossa de Mequinensa (6-7 d'agost),
muntaren una contraofensiva per Pàndols (10-15 d'agost), que no reeixí; després, també
atacaren (19-25 d'agost) pel sector dels Quatre Camins i la Gaeta (Vilalba). Finalment,
amb mitjans poderosos, romperen el front per Corbera (3 de setembre), bé que trigarien un
mes fins a arribar a l'encreuament de les Camposines, nus vital de les comunicacions
republicanes. El 30-31 d'octubre, un atac contra la serra de Cavalls reeixí totalment i
evidencià el grau de fatiga de les forces republicanes, sotmeses a un càstig molt dur.
El comandament republicà ordenà el replegament de les forces que defensaven Pàndols,
amenaçades d'encerclament, i després la retirada a la vora esquerra de l'Ebre: les
forces del govern de Burgos ocuparen Miravet (el 4 de novembre), Benissanet (el 6), Móra
d'Ebre (el 7), la Fatarella (el 4) i Riba-roja (el 16). El mateix 16 de novembre els
darrers escamots republicans evacuaren Flix, que fou ocupat el 17. La batalla es
caracteritzà per les grans concentracions de foc d'artilleria i per la intensitat dels
atacs aeris, per la duresa de la lluita (les forces republicanes solien contraatacar de
nit) i per l'escreix de sofriments que produí la set. Pel costat republicà, hi
participaren totes les divisions de l'Exèrcit de l'Ebre i la major part de les de
l'Exèrcit de l'Est, unitats formades en bona part —àdhuc les internacionals—
per catalans (era molt recent la incorporació de les lleves del 40, del 41, del 25 i del
26). Pel bàndol del govern de Burgos, hi participà una unitat majoritàriament catalana:
el Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, que es distingí als combats dels
Quatre Camins. Les baixes foren molt elevades, lleugerament més les de les tropes
republicanes (hom calcula que aquestes hi tingueren més de 20 000 morts, potser
30 000 i tot). Les divisions més castigades sofriren del 40 al 60% de baixes (morts,
ferits i presoners), i aquesta proporció, en alguns batallons, assolí el 80%. El 22 de
setembre, els internacionals, que hom retirava, lliuraren llur darrer combat.
Batalla de La
Albuera
Combat en el qual les forces hispanobritanolusitanes de
Blake, Castaños, Carlos de España i Beresford venceren les franceses de Soult, durant la
guerra contra Napoleó (16 de maig de 1811). Els francesos es disposaven a socórrer
Badajoz, assetjada pels aliats, quan l'exèrcit de Blake els atacà al llogaret de La
Albuera, prop de Badajoz. Després d'una batalla amb més de 13 000 baixes, els francesos
es retiraren, però encara impediren la presa de Badajoz.
Batalla de Leipzig
Batalla que tingué lloc el 1813 a la localitat saxona de Leipzig, en la que les tropes alemanyes van derrotar l'exèrcit napoleònic.
Batalla de
les Filipines
Operacions militars a les Filipines durant la Segona Guerra Mundial. La
invasió japonesa (10 de desembre de 1941) obligà McArthur a abandonar les illes (març
del 1942) i a la rendició dels últims contingents nord-americans a Batan (9 d'abril) i
Corregidor (6 de maig). La resistència dels guerrillers impedí el control total de les
Filipines pels invasors. El contraatac aliat s'inicià a Leyte el 20 d'octubre de 1944;
anorreada la flota nipona (23-26 d'octubre), fou reconquerit l'arxipèlag i alliberada
Manila, després d'una batalla sagnant (3-23 de febrer de 1945).
Batalla de
los Castillejos
Batalla lliurada l'1 de gener de 1860 durant la guerra d'Àfrica,
entre forces del cos expedicionari espanyol, comandades per Prim i per Zabala, i
l'exèrcit marroquí, a la vall dita de Los Castillejos, prop de Ceuta. La
victòria de les tropes espanyoles fou deguda en gran part a la càrrega del general Prim
i els voluntaris catalans, acció que valgué a aquest el títol de marquès de Los
Castillejos.
Batalla de Madrid
Assalt de Madrid per part de les forces del general Franco i
defensa per part de les republicanes durant la guerra civil espanyola de 1936-39. La
batalla tingué tres fases: l'atac des del S per la columna del general Varela (7-23 de
novembre de 1936), l'assalt per l'W (del 29 de novembre de 1936 al 16 de gener de 1937) i
per l'E (febrer-març del 1937). Aquesta darrera ofensiva donà lloc a les batalles del Jarama
i la de Guadalajara.
Batalla de Magenta
Batalla que tingué lloc a Magenta, ciutat de la província
de Milà, a la Llombardia, Itàlia, el 4 de juny de 1859, en el curs de la segona guerra
per la independència d'Itàlia, entre els austríacs i els francopiemontesos, favorable
als darrers, amb la qual cosa tingueren el camí lliure cap a Milà.
Batalla de Marengo
Batalla lliurada el 14 de juny de 1800 a la plana de Marengo
(localitat situada prop d'Alessandria, al Piemont) entre les tropes franceses, dirigides
per Napoleó Bonaparte, i els austríacs. Aquests s'havien establert a la regió
piemontesa-lígur. Bonaparte, havent travessat els Alps, arribà a Milà sense haver
trobat resistència. D'entrada, els austríacs enfonsaren les línies franceses, però les
càrregues de la cavalleria de Kellermann i l'arribada de Desaix (que morí en el combat)
amb tropes fresques, invertiren la situació i els austríacs sofriren una derrota greu.
Batalla de Moscou
Combats lliurats a les proximitats de Moscou durant la
Segona Guerra Mundial pels exèrcits alemany i soviètic (hivern de 1941-42). La presa de
V'az'ma per l'exèrcit del mariscal Von Bock, el mes d'octubre del 1941, portà la
Wehrmacht a 200 km de Moscou; iniciada pel novembre una maniobra de setge de la capital
per l'exèrcit alemany, la resistència soviètica féu fracassar l'ofensiva final. Des
d'aleshores la iniciativa de les operacions militars passà a l'exèrcit soviètic, que
pel gener del 1942 havia fet retrocedir els alemanys a més de 200 km de Moscou.
Batalla de
Navarino
Batalla que tingué lloc a la ciutat de Navarino, a la costa
sud-occidental del Peloponès, Grècia, al nomós de Messènia, anomenada
actualment Pilos, per l'octubre del 1827, entre les forces aliades de França, Anglaterra
i Rússia i les flotes turca i egípcia, ancorades en aquest port. Fou una de les darreres
batalles navals en què intervingueren vaixells de vela i, per l'ajut concedit als
nacionalistes grecs, constituí políticament el fracàs definitiu dels principis de la
Santa Aliança. La derrota soferta pels otomans els obligà a acceptar (després que
Nicolau I de Rússia els hagués declarat la guerra) la independència grega (1829).
Batalla de
Pearl Harbor
Atac sobtat de l'aviació i la flota japoneses a la base
naval nord-americana homònima (7 de desembre de 1941), situada a l'illa d'Oahu, a
l'arxipèlag de les Hawaii (Oceania). Culminació de les tensions entre el Japó i els
EUA, causades per l'imperialisme del primer i les ambicions del segon a l'Àsia,
pretengué la destrucció de les forces americanes al Pacífic, que sofriren pèrdues
greus, però no pas decisives. Aquest atac, fet sense declaració prèvia, menà els EUA a
entrar a la Segona Guerra Mundial.
Batalla de Sadowa
Batalla que lliuraren prussians i austríacs l'any 1866. L'administració dels
ducats alemanys de Schleswig i de Holstein donà motiu a Bismarck per a desencadenar una
guerra contra Àustria, que acabà amb la victòria de Sadowa (Sadová) (1866). Com a
resultat d'aquesta guerra, fou dissolta la Confederació Alemanya. L'any 1867 fou
constituïda, amb l'exclusió d'Àustria, la Confederació d'Alemanya del Nord, de la qual
el rei de Prússia fou nomenat president.
Batalla de Sedan
Batalla que tingué lloc el 1870, en el curs de la guerra Francoprussiana,
a Sedan, ciutat del departament de les Ardenes, a la Xampanya, França, entre les tropes
prussianes del general Moltke i l'exèrcit francès del general Mac-Mahon, que es veié
obligat a rendir-se i fou fet presoner. La derrota francesa significà la fi del II Imperi
i la proclamació de la tercera república (4 de setembre).
Batalla de Seròs
Cap de pont format per les forces franquistes l'abril de
1938, en l'etapa final de l'ofensiva d'Aragó. És situat a la riba esquerra del Segre,
aprofitant que el pont de Seròs no havia estat volat, a l'indret anomenat Costa de la
Barca. Els dies 22 al 27, aquest cap de pont fou atacat endebades per la 135 Brigada Mixta
de Carrabiners i després per la 144 Brigada Mixta (44 Divisió) republicanes.
Posteriorment fou l'escenari d'una àmplia operació ofensiva, també de l'Exèrcit
Popular (7 al 22 de novembre de 1938), per tal d'alleugerir la pressió de les forces
franquistes sobre les línies republicanes en els darrers moments de la batalla de l'Ebre.
El XXII Cos d'Exèrcit republicà ocupà ràpidament Seròs, Aitona i Soses, però no va
poder profunditzar. La contraofensiva franquista arrencà el dia 19, ocupà Seròs i
enllaçà amb el batalló que, isolat, encara defensava el cap de pont. Del cap de pont de
Seròs partí l'atac principal de l'ofensiva franquista contra Catalunya (desembre del
1938).
Batalla de
Solferino
Combat que tingué lloc el 24 de juny de 1859, prop de la
vila llombarda de Solferino, entre les tropes franco-piemonteses —dirigides per
Napoleó III— i les austríaques —comandades per l'emperador Francesc Josep
I—, en el curs de la segona guerra per la independència d'Itàlia. Les forces
d'Àustria hi foren derrotades, la qual cosa, juntament amb la desfeta anterior de Magenta,
obligà Francesc Josep a cedir la Llombardia a França, que la lliurà al Piemont, en
canvi de l'alta Savoia. El carnatge produït en la batalla contribuí decisivament a
impulsar la creació de la Creu Roja Internacional.
Batalla de
Somosierra
Batalla lliurada el 30 de novembre de 1808, en l'inici de la
guerra contra Napoleó. Les tropes espanyoles, que, comandades per Benito San Juan, havien
pres posicions al coll de Somosierra per barrar la marxa de Napoleó cap a Madrid, foren
batudes per les tropes franceses del general Senarmont. La victòria dels francesos els
deixà el pas franc a Madrid, on entraren el 2 de desembre.
Batalla de
Stalingrad
Combat que es desenvolupà a Stalingrad, l'actual Volgograd
(1942-43). Després de franquejar el Don, les tropes alemanyes, a les ordres de Von
Paulus, atacaren la ciutat, defensada aferrissadament pels soviètics, comandats per
Cujkov. Els alemanys ocuparen algunes zones de la ciutat, però no aconseguiren de passar
el Volga. En contra del parer de Von Paulus, Hitler ordenà de continuar la batalla. A la
fi de novembre, les tropes soviètiques, dirigides per Rokosovskij i per Iremenko,
atacaren i encerclaren les tropes de Von Paulus. Fracassada una contraofensiva alemanya el
mes de desembre, Von Paulus capitulà amb 100 000 homes (21 de gener de 1943). Aquest fet
fou portat al cinema —Stalingradskaja Bitva— per Vladimir Petrov el 1948.
Batalla de
Tannenberg
Combat que tingué lloc al poble de Tannenberg, prop d'Osterode, a la
Prússia oriental, els dies 26-29 d'agost de 1914, a l'inici de la Primera Guerra Mundial,
entre l'exèrcit alemany, dirigit pel general Hindenburg, i les tropes russes del general
Samsonov. Dos exèrcits russos havien envaït la Prússia Oriental per l'agost del 1914, i
el primer d'aquests, comandat pel general P.K.Rennenkampf, havia obtingut un èxit parcial
a Gumbinnen, però no havia pogut mantenir-se en contacte amb el segon exèrcit comandat
per Samsonov. Hindenburg atacà i derrotà completament l'aïllat Samsonov prop d'Uzdowo,
una mica al S de l'històric lloc de Tannenberg. A mitjan setembre els russos ja havien
estat expulsats de la Prússia Oriental.
Batalla de Terol
Batalla de la guerra civil espanyola lliurada des del 15 de
desembre de 1937 al 23 de febrer de 1938. Iniciada pels republicans per tal d'evitar un
atac imminent de Franco sobre Madrid, les forces de la república s'infiltraren i
encerclaren per sorpresa Terol (1516 de desembre), on entraren (21 de desembre), vencent
una resistència tenaç, i feren rendir la seva guarnició després de combats molt
violents (1-8 de gener). Un intent dels franquistes de socórrer la guarnició assetjada
(24-31 de desembre) fou rebutjat. Franco hagué de muntar una gran contraofensiva i
assolí la recuperació de Terol (17-23 de febrer), prèvia la batalla d'encerclament
d'Alfambra (5-7 de febrer). Lliurada en unes condicions climatològiques molt dures
—grans nevades i temperatures que arribaren a 20 graus sota zero—, la batalla
causà nombroses baixes (43 000 franquistes i uns 54 000 republicans) i comportà la
destrucció de la ciutat. Les forces millors de l'Exèrcit Popular sofriren un crebant
greu, sobretot per la superioritat de l'artilleria i l'aviació franquistes. La
conseqüència pitjor d'aquesta batalla per a la República fou que deixà la porta oberta
a una nova ofensiva franquista: la d'Aragó i el Maestrat, decisiva per al resultat de la
guerra, ja que Franco dividí en dues parts la zona republicana, quan arribà a la mar per
Vinaròs i la costa de la Plana (març-abril del 1938).
Batalla de Tetuan
Combat disputat prop de Tetuan el 4 de febrer de 1860 entre
l'exèrcit expedicionari espanyol, comandat pel general Leopold O'Donnell, i les tropes
marroquines, durant la guerra d'Àfrica. La victòria espanyola, a la qual
contribuí el general Joan Prim i els seus voluntaris catalans, permeté l'ocupació de la
ciutat.
Batalla de
Trafalgar
Lluita naval entre la flota britànica i una coalició
franco-espanyola que tingué lloc el 21 d'octubre de 1805 prop del cap de Trafalgar, a la
costa SW de la Península Ibèrica, en el curs de la tercera coalició contra França.
Manava la flota anglesa, composta de 27 vaixells i 6 fragates, l'almirall H.Nelson, i la
franco-espanyola, composta de 18 vaixells i 7 fragates per part francesa i de 15 vaixells
per part espanyola, l'almirall francès Pierre Charles de Villeneuve i l'espanyol Federico
Carlos Gravina. La flota franco-espanyola es trobava estesa en forma d'arc a sis
quilòmetres, i fou atacada perpendicularment per dues columnes angleses que dividiren la
flota i atacaren després els vaixells. Nelson morí sobre la nau Victory i
Villeneuve fou pres amb el seu vaixell Bucentaure. La victòria dels anglesos fou
total, i només nou vaixells comandats per Gravina tornaren a Cadis. És la batalla naval
més important de l'època, puix que frenà de cop la preponderància naval francesa
adquirida amb Lluís XIV i Colbert i donà a Anglaterra la preponderància marítima fins
a la Segona Guerra Mundial.
Batalla de Valmy
Victòria de l'exèrcit revolucionari francès, a la
localitat homònima, a la Xampanya, sobre les tropes prussianes, manades pel duc de
Brunsvic, el 20 de setembre de 1792. Aquesta victòria significà un canvi en el curs de
la guerra, que donà la iniciativa a l'exèrcit francès després de les derrotes de
Longwy i Verdun.
Batalla de Verdun
Conjunt d'operacions militars que tingueren lloc des del
febrer del 1916 fins al final del 1917, en el curs de la Primera Guerra Mundial, a la zona
de Verdun i el riu Mosa. L'ofensiva alemanya, plantejada per Falkenhayn com a batalla de
desgast, topà amb una resistència aferrissada de l'exèrcit francès, comandat per
Pétain, i la batalla es convertí en una guerra de trinxeres. El mes d'agost del 1917 els
francesos reprengueren la iniciativa, i al cap d'un any ja havien recuperat les posicions
inicials. Entre ambdós bàndols, hi moriren més de mig milió de soldats.
Batalla de
Vitòria
Combat que tingué lloc prop de Vitòria, el 21 de juny de
1813, a les acaballes de la guerra contra Napoleó. Les tropes franceses, comandades per
Josep Bonaparte i el mariscal Jourdan, es retiraven cap a França, però foren escomeses i
batudes per un exèrcit integrat per tropes britàniques, espanyoles i portugueses a les
ordres de Wellington. Aquesta derrota dels francesos, que fou seguida per la de San
Marcial, significà la fi de la guerra.
Batalla de
Vittorio Veneto
Batalla que tingué lloc prop d'aquesta ciutat entre les tropes italianes i
les austríaques, del 24 d'octubre al 3 de novembre de 1918, al final de la Primera Guerra
Mundial. La victòria italiana provocà la rendició austríaca i contribuí a
l'enfonsament de la Monarquia Austrohongaresa.
Batalla de Wad-Ras
Combat que tingué lloc a Wad-Ras, al Marroc, el 23 de març de 1860, en el
curs de la guerra d'Àfrica, entre l'exèrcit expedicionari espanyol, que, dirigit per
O'Donnell, avançava cap a Tànger, i els insurrectes rifenys que intentaven de barrar-li
el pas. La lluita fou aferrissada, i s'hi distingiren els voluntaris catalans, comandats
pel general Prim. La victòria espanyola provocà el signament de l'armistici i l'inici de
les converses de pau que menaren al tractat de Tetuan.
Batalla de Wagram
Batalla que tingué lloc els dies 5 i 6 de juliol de 1809, a la plana de
Marchfeld, prop de Wagram (Baixa Àustria), entre les tropes franceses de Napoleó
(ajudades per l'exèrcit d'Itàlia, comandat del príncep Eugeni, i el cos saxó de
Bernadotte) i l'exèrcit austríac, dirigit per l'arxiduc Carles. Napoleó derrotà els
austríacs, que fugiren devers la Moràvia; al cap de pocs dies, a Znaim, l'arxiduc Carles
demanà l'armistici.
Batalla de
Waterloo
Batalla que tingué lloc el 18 de juny de 1815, en una vasta planura prop
de la ciutat de Waterloo (Brabant) entre l'exèrcit de Napoleó i les tropes aliades
anglo-prussianes a les ordres de Wellington. Napoleó, que havia derrotat el mariscal
prussià Blücher a Ligny, intentà de forçar les línies britàniques abans que aquestes
rebessin els socors prussians i saxons. Malgrat els esforços de Ney, els britànics
aconseguiren de resistir els atacs francesos fins a l'arribada de les tropes prussianes i
saxones de Blücher, que provocaren la retirada de l'exèrcit francès. La derrota de
Waterloo significà la destrucció del poder militar francès, la fi de l'imperi dels Cent
Dies i la caiguda definitiva de Napoleó.
Batalla de
Xampanya
Conjunt d'operacions militars efectuades en aquesta regió
durant la Primera Guerra Mundial. En establir-se l'exèrcit alemany a la Xampanya
(darreria del 1914), fou atacat pel francès (febrer i març del 1915), més per a obligar
Alemanya a minvar la seva pressió al front rus que per a fer-la retrocedir cap a l'est.
Els francesos repetiren l'operació pel setembre següent i assoliren de recuperar alguns
territoris de la regió. Posteriorment (1916-17) hom restà gairebé paralitzat, a causa
de la manca d'efectius. Les hostilitats foren represes pel juliol del 1918, que l'exèrcit
francès deturà l'assalt alemany anomenat de la pau (Friedensturm). Pel setembre
del mateix any els francesos, ajudats pels nord-americans, dugueren a terme una
contraofensiva que culminà amb l'alliberament de tota la Xampanya.
Batalla del Jarama
Operació bèl·lica de la guerra civil de 1936-39 (6-7 de
febrer de 1937) en l'episodi de la lluita per la possessió de Madrid, en què les forces
de Franco intentaren endebades de desbordar la defensa de Madrid pel sud. Fou una de les
més aspres de la guerra, amb caràcter de batalla de desgast i amb moltes baixes.
L'epicentre de la lluita fou el vèrtex dit El Pingarrón, a l'est del riu. Els guanys
territorials de les forces de Franco no comportaren cap amenaça greu contra les
comunicacions de Madrid amb València. Probablement aquests combats assenyalen el moment
òptim de l'Exèrcit Popular, per l'equilibri entre l'organització i l'esperit ofensiu.
Batalla del Piave
Conjunt de combats sostinguts entre les tropes italianes i les
austro-alemanyes a les riberes del riu Piave (1917-18), durant la Primera Guerra Mundial.
Després de la desfeta de Caporetto, els italians formaren una vasta línia
defensiva al llarg del riu, amb la qual aturaren les ofensives enemigues i llançaren un
contraatac, amb èxit (octubre del 1918).
Batalla del Rin
Conjunt de combats que, a la darreria de la Segona Guerra
Mundial, i per traspassar el Rin i ocupar l'W i el centre d'Alemanya, lliuraren els
exèrcits aliats —comandats per Montgomery, Bradley i Devers i coordinats per
Eisenhower i Patton— contra les forces de la Wehrmacht. Els aliats, havent trencat la
línia Sigfrid i mentre prosseguien els combats a les Ardenes, conqueriren la riba
esquerra del Rin (febrer del 1945), creuaren el riu a Remagen (7 de març), Wesel (24 de
març), Worms (26 de març), etc, ocuparen el Ruhr (defensat per 22 divisions alemanyes,
que capitularen el 14 d'abril) i, avançant vers l'E, arribaren més enllà de l'Elba,
després de prendre contacte amb els soviètics a Torgau el 25 d'abril.
Batalla del Somme
Conjunt d'operacions militars que tingueren lloc a les riberes del riu
Somme (Picardia francesa), on les tropes anglofranceses comandades pel mariscal Foch hi
derrotaren les alemanyes en una llarga campanya (juliol-novembre del 1916) que alternà
les ofensives amb la guerra de trinxeres (guerra de desgast), en la qual perderen la vida
més de mig milió d'homes.
Batalla del Voló
Fet d'armes ocorregut al Voló (Rosselló), el 30 d'abril i l'1 de maig de
1794, entre les forces franceses, dirigides pel general Dugommier, i les de l'estat
espanyol, manades pel capità general de Catalunya, comte de La Unión, que hagué de
desallotjar el Voló. La batalla, punt central de la Guerra Gran, invertí el
sentit que fins aleshores havia tingut aquesta: els francesos prengueren la iniciativa i
penetraren al Principat.
Batalles
d'El-'Alamein
El-'Alamein, localitat egípcia, situada a 100 km al SW
d'Alexandria, fou escenari durant la Segona Guerra Mundial de dos importants combats. En
el primer, del 30 de juny al 25 de juliol de 1942, el general britànic Auchinleck
aconseguí d'aturar l'avanç de l'exèrcit alemany de Rommel cap al Nil. El segon, del 23
d'octubre al 4 de novembre de 1942 i més famós, fou lliurat entre l'Afrikakorps
de Rommel i l'exèrcit britànic comandat per Montgomery. La desfeta dels alemanys
assenyalà el començament de l'alliberació del nord d'Àfrica de les tropes de l'Eix.
Batalles de
Custozza
Diverses batalles que tingueren lloc a Custozza, localitat
del Vèneto, Itàlia, durant el moviment d'unificació i d'independència d'Itàlia. A la
primera (juliol del 1848), les forces austríaques de Radetzky derrotaren el rei Carles
Albert, cridat pels llombards i els piemontesos. A la segona (juny del 1866), l'arxiduc
Albert d'Àustria derrotà les forces del nou rei, Víctor Manuel II.
Batalles del Bruc
Primer combat del Bruc
Combat lliurat el 6 de juny de 1808 en una collada prop del
Bruc (Anoia) entre una columna de 3 800 soldats, la majoria italians, de l'exèrcit
francès del general Duhesme, comandada pel brigadier Schwartz, que, procedent de
Barcelona, es dirigia a Manresa, i les tropes resistents integrades per un destacament de
suïssos del regiment d'infanteria Wimpffen número 1, un grup de guàrdies valons
escàpols de la guarnició francesa de Barcelona i entre 1 000 i 2 000 membres de
sometents catalans provinents de Manresa i del seu corregiment i d'Igualada i dels pobles
de la rodalia, tots ells comandats pel tinent suís Francesc Krutter i Grotz. La
presència inesperada d'un exèrcit regular i el repic de campanes que convocava a
sometent feren suposar a Schwartz unes forces molt superiors a les que en realitat hi
havia i manà de recular; les baixes franceses, però, foren unes 300. La victòria
popular, la primera des de la invasió francesa, desvetllà l'esperit de resistència, amb
àmplies repercussions per al futur de la guerra. La presència real de sometents,
dirigits de fet per una minoria rectora predominant, eclesiàstica i gremial, i
impel·lits possiblement també pel malestar social i econòmic, donà lloc a una llegenda
en la qual la victòria era obra d'un exèrcit integrat exclusivament per gent del poble
sense preparació militar i armada molt primitivament, i a la confusió que creà l'eco
del repic del timbal d'un minyó, que féu suposar als francesos un gros exèrcit.
Segon combat del Bruc
Combat lliurat el 14 de juny de 1808 entre una divisió francesa, comandada pel general
Chabran i enviada a la zona com a represàlia pels fets del primer combat del Bruc-,
i les forces resistents. Aquestes eren integrades per 1 500 voluntaris de Lleida,
comandats per Joan Baget, els sometents de Manresa i els d'Igualada —en menor nombre
que en el primer combat pel fet de coincidir aquesta vegada amb el temps de la sega—,
els terços de Cervera —una part dels quals era formada per dues companyies—, i
encara 100 soldats més provinents de Lleida, del regiment suís de Wimpffen, vestits de
paisà i amb barretina, i un considerable nombre de soldats provinents de Barcelona, entre
els quals molts artillers. Les forces resistents eren superiors a les del primer combat,
però molt inferiors a les franceses. Tanmateix, malgrat que el factor sorpresa era
exclòs, el combat es resolgué amb la fugida dels napoleònics. La victòria rubricà els
efectes del primer combat del Bruc, en confirmar la possibilitat de victòria contra els
francesos, i provocà la creació d'un exèrcit regular.
Batalles del Marne
Operacions militars que tingueren lloc durant la Primera Guerra
Mundial. La primera batalla del Marne enfrontà els alemanys i els aliats des del
24 d'agost fins al 13 de setembre de 1914. Els alemanys, que havien llançat una ofensiva
general en direcció a París, toparen amb un intent del general Joffre de restablir el
front a la línia Somme-Verdun; però la desfeta del cos expedicionari anglès a Cateau
l'obligà a replegar-se. Aleshores el primer exèrcit alemany de Von Kluck travessà el
Marne en direcció a Nogent-sur-Seine; però Joffre ordenà una ofensiva general i
després de cinc dies de lluita els alemanys foren obligats a retirar-se cap al nord;
així fou conjurada l'amenaça sobre París. El conjunt de les forces teutòniques es
retirà cap a l'Aisne i la Xampanya. La segona batalla del Marne (del 18 de juliol
al 6 d'agost de 1918) tingué com a conseqüència que els exèrcits dels generals
francesos Mangin i Degoutte penetraren com un cuny en el flanc alemany. Els alemanys
mobilitzaren les últimes reserves, sense cap resultat, i hagueren de tornar a passar el
Marne cap al nord. Aquest resultat fou el decisiu per a la guerra.
Bé
Cadascun dels mitjans obtinguts a partir de la natura
-física o humana- pel procés econòmic de la producció, a través del treball, i
utilitzats pels homes per a satisfer llurs necessitats. Hom els anomena béns
econòmics per distingir-los dels béns lliures (tota la resta de béns no
provinents del procés productiu), dels quals els diferencia el fet de tenir un cost i,
per tant, un preu i que, per això, són objecte d'estudi de l'economia política. Des
d'un punt de vista econòmic hi ha, en un nivell general, dues classes de béns: béns
de producció (maquinària, primeres matèries, etc), que serveixen indirectament per
a la satisfacció de les necessitats i que alhora poden ésser objectes de treball (és a
dir, objectes obtinguts a través del treball, com, per exemple, els minerals, les
primeres matèries, etc), o bé mitjans de treball (és a dir, objectes emprats per a
transformar, com ara les màquines, les eines, etc); i béns de consum (productes
acabats, aliments, etc), destinats als consumidors, béns que responen d'una manera
directa a la satisfacció de les necessitats. Un mateix bé pot exercir les funcions de
bé de consum i de producció (l'electricitat pot servir per a fer anar una fàbrica o per
al consum privat). La terminologia anglosaxona anomena inputs tots els béns de
producció que entren a formar part del cost de fabricació, i outputs, els
productes acabats. Els béns de producció i de consum es poden presentar sota forma
material (objectes físics durables o no dins el temps, i aleshores hom parla de béns
durables i béns no durables, respectivament), o bé sota forma immaterial (per
exemple, els serveis, que no creen directament objectes tangibles). Adam Smith i els
primers clàssics no feren seva aquesta darrera divisió i només tractaren de béns
materials; fou Jean-Baptiste Say qui la introduí. La terminologia sobre els béns ha
variat segons les escoles econòmiques. Alfred Marshall (Principles of Economics, 1890)
fa una distinció entre béns transferibles i béns intransferibles, que
s'estén per tota la gamma de béns. Altres economistes estableixen els béns de primer
ordre (altrament anomenats béns de consum, d'ús o directes), que són
d'utilització immediata, i els béns indirectes (o de producció, de cost, de
capital o d'equip, etc), que comprenen els béns de segon ordre, que
són mitjans de producció per als de primer ordre; els de tercer ordre, que ho són per
als de segon; i així, successivament, van apareixent els béns d'ordre quart, cinquè,
etc, fins a arribar als d'ordre superior. Finalment, els marginalistes definiren els béns
complementaris com aquells el consum d'un dels quals augmenta el consum d'un altre,
puix que satisfan conjuntament una necessitat (per exemple, els automòbils i els
pneumàtics); els béns substitutius com aquells l'augment del consum d'un dels
quals implica la disminució en el de l'altre o dels altres, pel fet de satisfer per
separat una mateixa necessitat (per exemple, el tractor i l'animal de càrrega); i els béns
independents, que són els que no tenen relacions de substitució o de complement.
Bé comú
Conjunt de condicions de la vida social que permeten el
desenvolupament col·lectiu de la societat i la realització particular de tots els seus
membres. La doctrina del bé comú ha adoptat diversos continguts segons les escoles i les
èpoques, però essencialment ha estat elaborada per pensadors de tradició catòlica.
Plató parla del bé comú en la discussió sobre la justícia social i la justícia en
l'estat. Per a Aristòtil és el criteri que serveix per a distingir les constitucions
correctes de les defectuoses i el més important dels béns, perquè promou el benestar de
tots els ciutadans. Tomàs d'Aquino, sense haver-lo mai definit d'una manera clara, en fa
el punt central de la seva teoria política: el bé particular se subordina al bé comú,
formalment distint de la suma dels béns individuals; consta d'elements materials i
espirituals, és principi de l'ordre social, finalitat específica de l'estat i eix entorn
del qual s'ordenen tots els problemes de la vida política. Lleó XIII reprengué el
concepte de bé comú, íntimament relacionat amb el bé últim, garantit per la justícia
i la llei, que posteriorment ha aparegut sovint en els documents pontificis. La
formulació més elaborada és a la Pacem in Terris (1963) de Joan XXIII, que
reprèn un passatge de la Mater et Magistra (1961), i diu que consisteix "en
el conjunt d'aquelles condicions socials que consenten i afavoreixen, en els éssers
humans, el desenvolupament integral de llur persona". Reprenent la Pacem in Terris,
la constitució Gaudium et Spes (1965) del concili Vaticà II remarca que el bé
comú de cada comunitat política cal que sigui concebut i promogut com un component del
bé comú de tota la família humana, amb la institució de la corresponent autoritat
pública mundial, capaç d'afrontar i resoldre els problemes que planteja el bé comú
universal.
Bé comunal
Bé aprofitat i fruït exclusivament per la comunitat de
veïns del municipi on es troba. L'aprofitament dels béns comunals ha d'ésser per
explotació comuna o per conreu col·lectiu, o segons els usos i costums tradicionals, o
mitjançant l'adjudicació de lots. Hi ha importants patrimonis de béns comunals a la
Vall d'Aran i en altres comarques, i són constituïts per boscs destinats a ésser
aprofitats per tots els veïns per a tallar-hi llenya o pasturar-hi ramats.
Bé de luxe
Denominació donada pels economistes marginalistes a aquells béns
l'adquisició dels quals només es fa efectiva a partir de determinats nivells de renda.
En contraposició als béns de primera necessitat, observen que, per als de luxe,
l'elasticitat de llur demanda respecte al preu és superior a la unitat, és a dir, varia
més que proporcionalment a la modificació del preu. El concepte de generalització del
comportament dels consumidors, respecte als béns de luxe, concepte essencialment
subjectiu, resta limitat pel concepte de sobirania del consumidor i per la imperfecció
del mercat, així com del seu coneixement.
BEAN
Sigla del Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional.
Beat
Dit d'un moviment literari nord-americà poc homogeni que
tingué els inicis cap al decenni dels anys cinquanta i que a partir d'una actitud hipster
oposa el món rebel o hip al món square o conformista. Pretén la
formulació d'una filosofia de la beatitud que arracona les velles valors de la societat
burgesa per obrir-se a una realització personal a través del desinterès, l'experiència
religiosa del zen budista, una nova potenciació de la sexualitat lliure i, en alguns
casos, de les drogues. Amb mots de Jack Kerouac, volen que 'Déu els mostri la cara'. És
doncs, una recerca de tipus espiritual. També és interpretat en el sentit de moviment
d'una generació abatuda que fa contrapès a la generació perduda de la
primera postguerra mundial. Els representants més importants de la literatura beat
són Jack Kerouac i Allen Ginsberg. Hom integrà també en aquest moviment
novel·listes com William Burroughs i Hubert Sellby i els poetes Lawrence
Ferlinghetti i Gregory Corso.
Beatnik
Dit de la subcultura de composició heterogènia, integrada
bàsicament per gent jove, de la qual són portaveus els autors de la literatura beat.
Sorgeix generalment als països desenvolupats i és caracteritzat per un refús radical de
la societat de consum occidental. Els beatniks, antecessors dels hippies,
s'exclouen voluntàriament de la societat i se solidaritzen amb altres grups de
desarrelats i marginats. Davant els problemes polítics es defineixen com a apolítics i
pacifistes. Llur desacord amb la moral establerta es manifesta principalment en una
concepció molt lliure de la sexualitat i, en alguns casos, en l'ús de les drogues. Llurs
formes de vida van de la creació de poblats primitius a la vida nòmada, i el rebuig de
la moda convencional els impulsa a adoptar formes originals de vestimenta personal.
Belle Époque
Expressió francesa que designa el període d'eufòria que
precedí la Primera Guerra Mundial. L'absència de guerra entre les grans potències
europees des del 1870, la llibertat de moviment de persones i mercaderies en el món
occidental, l'expansió econòmica a partir del 1895 i les innovacions tecnològiques
determinaren la Belle Époque de la burgesia europea, segura de la seva prosperitat
i de la solidesa del capitalisme liberal i de la democràcia parlamentària, malgrat la
cruesa de les tensions socials i de les formulacions revolucionàries.
Bel.licisme
Tendència a resoldre per mitjà de la guerra o de la violència els
conflictes internacionals, polítics, etc.
Bel.ligerància
Situació de l'estat que participa en una guerra.
Comporta l'obligació de respectar les normes del dret internacional sobre la guerra. El
reconeixement d'una situació de bel·ligerància s'ha estès a casos d'insurrecció de
territoris colonials contra la metròpoli en les guerres civils, amb l'objecte que la
lluita es mantingui dins la norma jurídica del dret de guerra.
Bel.ligerant
Dit de l'estat que participa en un conflicte bèl·lic i
que és obligat a respectar en la seva actuació les normes internacionals sobre la
guerra, aplicat també a les persones que hi intervenen formant part d'un exèrcit
regular, enquadrades en unitats sota el comandament d'oficials superiors, i observant les
normes regulades pel conveni de l'Haia del 18 d'octubre de 1907. Arran de la Segona Guerra
Mundial hom plantejà si havien d'ésser considerades bel·ligerants les forces de la Resistència;
la qüestió fou tractada a la conferència de Ginebra del 1949, la qual decidí que si
era una resistència col·lectiva en forma de moviment organitzat, que actuava a
l'interior o a l'exterior del territori ocupat, calia donar efectivament als seus membres
el tracte de presoners de guerra, si ajustaven llur actuació a les condicions imposades a
l'Haia el 1907. Una situació diferent és la de no-bel·ligerant, que és una
forma de neutralitat mistificada.
Benefici
Diferència entre els ingressos resultants de les vendes
dels productes i les despeses que comporta el procés productiu. Aquest concepte econòmic
ha estat emprat amb una amplitud i un criteri molt distints segons les èpoques i els
autors. Per a l'escola clàssica, que, d'acord amb la realitat del seu temps,
identificava l'empresari amb l'empresa, el benefici englobava la retribució de
l'empresari i l'interès del capital esmerçat. La distinció entre aquests dos conceptes
començà ja amb Jean Baptiste Say. Habitualment hom considera que, en sentit estricte, el
benefici d'una empresa, en un determinat període de temps, és la diferència entre els
seus ingressos i les despeses totals, però deduïts (bé que l'empresari, el capitalista
i el director coincideixin en una sola persona) un interès del capital i una remuneració
pel treball de direcció; per a efectuar aquesta deducció, hom té normalment en
consideració el tipus d'interès normal del mercat de capitals en el cas de l'empresari-
capitalista, i els costs de retribució dels serveis de direcció en el de
l'empresari-director. Si no es donen aquestes coincidències, com és normal en el
capitalisme contemporani (llevat en el cas de la petita empresa), el concepte de benefici
resta esfumat: el que hom distribueix als accionistes tendeix a fixar-se i a confondre's
amb el concepte d'interès (baldament no sigui contractual), i el que hom reparteix entre
els directius, i a vegades entre tots els treballadors, pren el caràcter d'un salari
complementari que, tot i ésser variable, pot àdhuc ésser objecte de contracte. Aquesta
problemàtica remet, doncs, a un altre dels fenòmens complexos de les economies
capitalistes desenvolupades: la difícil identificació dels propietaris dins les grans
empreses; per això el control dels beneficis, propi de la funció empresarial, pot dur a
una situació conflictiva de poder entre els directius (buròcrates i tecnòcrates) i els
accionistes. El benefici representa un paper essencial en les economies capitalistes, i
tradicionalment —escola neoclàssica — la teoria econòmica ha fonamentat
les seves anàlisis en el supòsit que la seva maximització és determinant del
comportament empresarial. Avui aquest supòsit s'ha afeblit (segons els estudis empírics,
una motivació fonamental dels directius és l'expansió de l'empresa com a font del seu
prestigi i del seu poder), però, malgrat tot, el benefici ha estat, i en gran part
continua encara essent, el motor de l'activitat econòmica i el principal origen de l'acumulació
capitalista i de la inversió productiva, susceptible de generar, per part seva, nous
beneficis. Aquesta correlació entre beneficis globals i inversions fou demostrada l'any
1939 per l'econòmetra Jan Tinbergen. Bé que el concepte de benefici ha estat encunyat
per la seva aplicació en les economies capitalistes, hom l'utilitzava també per a
designar l'obtenció d'un excedent, principalment dins les empreses, en els
sistemes de socialisme d'estat. A l'URSS, l'any 1962, Jevsej Grigorjevic Liberman encetà
una important controvèrsia, que desbordà ràpidament el marc dels economistes soviètics
per a convertir-se en tema de lluites ideològiques internacionals, en preconitzar l'ús
del benefici empresarial com l'índex totalitzador més important tant per a la
planificació econòmica com per a l'establiment de primes al conjunt empresarial. Aquesta
proposta, que és en fase d'experimentació, podria introduir la maximització del
benefici com a principal objectiu de les empreses, la qual cosa, evidentment, implicaria
una aproximació al funcionament del sistema capitalista. La interpretació doctrinal del
benefici és també un tema molt debatut i amb fortes implicacions polítiques i
ideològiques. Entre els autors que han abordat el tema de l'origen del benefici,
lligant-lo amb la justificació de l'empresari, destaquen Johann Heinrich von Thünen
(1826), que assenyalà els malsons de l'empresari preocupat pels problemes de la seva
empresa enfront del son reposat del dependent; Joseph Alois Schumpeter (1912), que
considerava el benefici com a resultat de noves combinacions dels factors productius, i el
1939 atribuïa a l'empresari innovador un paper essencial en el desenvolupament econòmic.
Per Frank H. Knight (1921) el benefici era una compensació davant el risc no assegurable
i la incertesa amb la qual s'enfronta l'empresari. Per contrast, per a Karl Marx i tota la
seva escola, l'origen del benefici (que hom identifica amb la plusvàlua) radica en
l'explotació dels treballadors: l'empresari paga només una part del valor de llur força
de treball, tot apropiant-se'n la resta. Altres corrents i altres escoles han tractat
aquest tema des d'uns punts de vista diferents. En un terreny estrictament formal,
l'escola de Lausana considera el benefici o renda de l'empresa com un resultat de
l'estructura dels mercats, pel fet que en aplicar a la distribució el teorema d'Euler hom
arriba a la conclusió que si el mercat és lliure, transparent, perfecte i normal, els
beneficis són nuls. D'un caràcter semblant és l'explicació que consisteix a atribuir
l'origen dels beneficis a les variacions econòmiques conjunturals.
Béns arrels
Béns que consisteixen en terres i possessions, dits també béns
immobles o seents.
Béns comunals
O simplement comunals. Béns pertanyents al comú,
és a dir, a tota la població d'un municipi. A la Península Ibèrica sorgiren com a
conseqüència del procés d'ocupació de terres durant la reconquesta. N'hi havia de dues
classes diferents: els propis i els comuns. Els primers eren béns del
municipi com a entitat; els beneficis que hom n'obtenia (arrendament, explotació directa)
eren destinats a cobrir despeses dels serveis públics. Els altres eren terres, deveses,
prats o boscs que pertanyien a la col·lectivitat de veïns i eren destinats a l'ús
directe, en utilització conjunta o bé repartits periòdicament entre la població a la
sort o per torn; també podien ésser confiats, si més no en teoria, als veïns més
necessitats. A partir del s XVIII la necessitat creixent de terres de conreu féu que
en fos propugnada l'abolició per tal de posar en circulació el major nombre possible de
propietats. Carles III posà l'administració dels propis a les mans del Consell de
Castella, i el 1770 disposà una liquidació parcial d'aquests béns, que restà
pràcticament sense efecte. Les Corts de Cadis en disposaren la venda (1813), però la
restauració absolutista del 1814 en deturà el procés; igualment succeí amb la decisió
(1822) del govern liberal, en recuperar Ferran VII el poder absolut (1823). La
desamortització de Mendizábal (1835), principalment eclesiàstica, dreçà també un pla
de venda de béns comunals per a finançar-ne un altre de construcció de canals i camins;
però no fou fins a la desamortització del 1855 que foren realment afectats: propis i
comuns foren venuts indiscriminadament; només foren respectats els béns comunals que
fossin efectivament utilitzats col·lectivament.
Béns d'equipament
Conjunt de béns materials, tals com plantes industrials,
maquinària, instal·lacions, serveis, etc, necessaris per al funcionament d'una unitat de
producció. Són part integrant de l'actiu d'una empresa i equivalen al concepte de
capital fix.
Béns nacionals
Nom que prengué el conjunt de béns, col·lectius o privats, apropiats per
la Revolució Francesa i pels règims liberals de l'estat espanyol durant la desamortització
del sXIX. A França l'origen d'aquests béns radicà en les reformes de la Revolució
Francesa, quan una sèrie de lleis, dictades des del 2 de novembre de 1789 al 3 de març
de 1794, confiscaren els béns del clericat, dels emigrats, els comunals i els dels
sospitosos. A l'estat espanyol les lleis de desamortització, iniciades durant la guerra
del Francès, desamortitzaren una gran part dels béns eclesiàstics i comunals i una
petita part del patrimoni reial. En tots dos casos els béns nacionals beneficiaren
sobretot la classe mitjana adinerada, que els adquirí quan foren posats a la venda per
l'estat. Durant l'ocupació francesa de Barcelona, hom anomenà dominis nacionals
els béns requisats per l'estat.
Béns propis
O simplement propis. Part de les terres comunals
que pertanyia al municipi com a entitat i els beneficis de la qual eren destinats a
satisfer les despeses dels serveis públics.
BERD
Sigla del Banc Europeu de Reconstrucció i
Desenvolupament.
Berguedana
Antiga màquina de filar construïda a la fi del s XVIII, entre el 1790 i
el 1795, per Ramon Farguell i Montorcí, conegut per Maixerí, de Berga, que fou
emprada a Catalunya fins pels volts del 1870. Té una certa semblança amb la màquina de
l'anglès Hargreaves (1764), i és probable que ambdues fossin modificacions d'altres de
més antigues, derivades de l'antic torn de filar. La berguedana era constituïda per dues
bancades de fusta paral·leles unides perpendicularment per la testa a una tercera
bancada, també de fusta. Una roda accionada a mà feia girar, per mitjà d'un cordill
sense fi, una roda solidària d'un joc d'engranatges el pinyó més petit dels quals movia
un llanternó, que per mitjà de cordills feia giravoltar les agulles o pues
sostingudes per balladors, un o dos, segons el nombre d'agulles, generalment 130.
Situada a plom de les pues hi havia la fileta de les metxes, les quals eren guiades
per un regle horitzontal amb forats. El carro constava de tres travessers o
llistons horizontals, posats de cantell i muntats sobre quatre rodes que corrien per unes
guies rebaixades damunt les bancades, dos dels quals travessers eren fixos, i el del mig
era dotat d'un moviment de vaivé; tots tres portaven al centre una filera d'obertures que
tenien per objecte, en restar totes tres encarades, de deixar passar la metxa; en córrer
el llistó del mig, es tapaven i la metxa restava presonera. El moviment del carro
s'obtenia, a la pujada, per l'acció d'un contrapès (borinot o bernat)
penjat de dos cordills que passaven per unes politges i eren estacats un a cada cap del
carro. Aquest, en pujar, estirava la metxa, que es convertia en fil que rebia la torsió
necessària per mitjà de les voltes que feien les pues. A la baixada, el carro anava
estirat pel mateix fil en cargolar-se sobre les pues. A cada cap de la bancada travessera,
a la part de dins i aproximadament al nivell de les pues, hi havia dos braços dotats d'un
moviment d'oscil·lació que sostenien, una mica més alt que l'empuat, un filferro que
tenia per objecte de guiar el fil en cabdellar-se sobre les pues per a formar les fusades.
La berguedana era anomenada també maixerina.
Bescanvi
Compra-venda de mercaderies en la qual no intervé el diner.
En el comerç internacional el concepte presideix certs acords bilaterals i de contingent.
Bibliografia
1. Ciència auxiliar que, mitjançant la recerca,
identificació, descripció i classificació de tots els texts publicats o reproduïts per
procediments mecànics, fotomecànics o electrònics, facilita el coneixement científic o
pràctic d'una matèria. Pot ésser enumerativa o sistemàtica quan actua en
extensió, i analítica o descriptiva quan estudia l'imprès en profunditat.
La primera organitza el material segons esquemes convencionals que proporcionen un
coneixement progressiu sobre una matèria. Pot ésser general, sobre la totalitat
d'un tema, d'una matèria o d'un autor, i especial, sobre una part. En cadascuna
d'aquestes modalitats, els criteris d'associació poden ésser cronològics, geogràfics,
lingüístics, etc. La bibliografia analítica estudia el text imprès en ell
mateix, deixant de banda qualsevol consideració sobre el seu contingut, amb la finalitat
de reconstruir el procés de la seva producció tipogràfica. En estreta connexió amb la
bibliografia hi ha els estudis sobre el desenvolupament de l'art tipogràfic i els seus
afins —enquadernació, il·lustració, etc— i la història de llur difusió.
2. Relació sistemàtica, diversament ordenada i sovint
crítica o raonada, d'obres relatives a una o diverses matèries. Els catàlegs de
biblioteques, bé que en llur majoria no obeeixen a un mètode selectiu raonat, són,
especialment en les grans biblioteques, veritables bibliografies generals de gran valor.
Igualment poden ésser-ho els índexs de publicacions i les guies d'obres de referència.
Els primers repertoris de caràcter bibliogràfic són els catàlegs sistemàtics de les
biblioteques alexandrines compilats per Cal·límac al s III aC i, en sentit ampli,
les freqüents llistes de manuscrits dels monestirs medievals. La necessitat del repertori
bibliogràfic no aparegué, però, fins al s XV, amb la invenció de la impremta,
moment que la identificació del llibre s'estabilitzà amb la identitat dels exemplars.
Amb els títols de bibliotheca, catalogus, repertorium, index, inventarium, etc,
començaren d'aparèixer les primeres bibliografies especialitzades (medicina, botànica,
patrística, etc), iniciades per la del benedictí Johann Tritheminus, abat de Spanheim,
amb el Liber de scriptoribus ecclesiasticis (1494). La primera bibliografia
universal és la de Konrad von Gesner, Bibliotheca universalis (1545), i la primera
d'àmbit nacional la de l'anglès John Bale, Illustrium Majoris Britanniae
Scriptorum... summarium (1557-59). A partir d'aquesta època es multipliquen les
bibliografies per territoris: Catalogue of English Printed Books (1595) d'A.
Maunsell, Biblioteca oriental y occidental (1629) d'A. de León Pinelo —la
primera bibliografia americana— i Bibliotheca Hispana (1672-96) de Nicolás
Antonio, entre d'altres. Al s XVII comencen també d'aparèixer les revistes
bibliogràfiques, com el «Journal des Savants» a França, les «Acta eruditorum» a
Alemanya i les «Philosophical Transactions» a Anglaterra, i al s XVIII el
«Catalogue hebdomadaire des livres nouveaux» (1763), predecessor dels moderns butlletins
de bibliografia comercial. A l'inici del s XIX a França s'inicià la bibliografia
corrent amb el «Journal général de l'imprimerie et de la librairie» (Bibliographie
de la France), de caràcter professional. El llibreter parisenc Ch-J. Brunet edità,
el 1810, el Manuel du libraire et de l'amateur des livres, repertori general
d'obres escollides des de la invenció de la impremta, obra imitada a Alemanya per J.G.Th.
Graesse amb el Trésor de livres rares et précieux (1859-69). Aquests darrers
intents de bibliografia universal tingueren continuació, bé que amb diversitat de
mètodes, en l'Institut International de Bibliographie, de Brussel·les, fundat el 1895,
que intentava la formació d'un fitxer mundial d'obres impreses. El 1931 fou transformat
en Institut International de Documentation, i el 1938 fou transferit a la Haia. Fracassat
aquest primer intent, actualment la bibliografia tendeix a la formació de repertoris
especialitzats per matèries i països. El 1947 la UNESCO propulsà la creació d'un
catàleg col·lectiu europeu que actualment és encara en la primera fase de redacció
dels catàlegs col·lectius nacionals.
Per a la bibliografia dels Països Catalans, a part la inclosa en les grans bibliografies
hispàniques —Nicolàs Antonio, Bibliotheca Hispana (1672-96); D. Hidalgo, Diccionario
general de la bibliografía española (1862-81); B.J. Gallardo, Ensayo de una
biblioteca española de libros raros y curiosos (1863-89); P. Salvà i Mallen, Catálogo
de la biblioteca (1872 i 1963); R. Foulché-Delbosc i L. Barrau-Dihigo, Manuel de
l'hispanisant (1920-25, reimprès el 1959); A. Palau i Dulcet, Manual del librero
hispano-americano (1923-27, segona edició en curs); E. Toda, Bibliografia
espanyola d'Itàlia (1927-30); J. Simón Díaz Bibliografía de la literatura
hispánica (1960-84)—, són bàsiques les obres següents: J. Rodríguez, Biblioteca
Valentina (1747); V. Ximeno, Escritores del Reino de Valencia (1747-49); F.
Latassa, Biblioteca antigua y nueva de los escritores aragoneses (1796), per als
escriptors ribagorçans i d'altres territoris catalans annexats a Aragó; F. Torres i
Amat, Diccionario de escritores catalanes (1836), obra augmentada amb un suplement
per J. Corminas (1849); J. M. Bover i Rosselló, Biblioteca de escritores baleares (1868);
J.E. Serrano i Morales, Reseña histórica en forma de diccionario de las imprentas que
han existido en Valencia (1898-99); A. Elias de Molins, Diccionario de artistas y
escritores catalanes anteriores al siglo XIX (1899); J. Ribelles i Comín, Bibliografía
de la lengua valenciana (1915-84); M. Aguiló i Fuster, Catálogo de obras de
lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860 (1923); J. Givanel, Bibliografia
catalana. Premsa (1931-37); R. Tasis i J. Torrent, Història de la premsa catalana (1966);
J. Molas i J. Massot i Muntaner, Diccionari de la Literatura Catalana (1979). Abans
del 1936 havien aparegut una sèrie de volums de la «Revista de Bibliografia Catalana»
(1901-1907), de J. Massó i Torrents, i de la «Revista de Llibres» (1925-26),
continuació del «Butlletí Bibliogràfic Català» (1924-25), a part el «Butlletí de
la Biblioteca de Catalunya» (1914-22). Des del 1967 fins al 1980, i finançats pels
editors catalans, l'Instituto Nacional del Libro Español publicà anualment el catàleg
«Llibres en Català», publicació de la qual es féu càrrec, l'any 1981, el Servei del
Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Un altre servei, creat
el 1981, l'Arxiu Nacional de Catalunya, ha començat a editar des del 1983 la
«Bibliografia Nacional de Catalunya», publicació periòdica que compila els registres
bibliogràfics de tots els llibres, monografies i opuscles, escrits en qualsevol llengua,
i d'extensió superior a les quinze pàgines impreses, editats al llarg de cada trimestre
dins l'àmbit jurisdiccional de la Generalitat de Catalunya.
3. Conjunt d'obres, assaigs, articles, etc, que han estat escrits sobre un tema especial,
o en un període determinat.
4. Llista d'obres relatives a un tema determinat i que precedeix o segueix una monografia,
un article, etc.
Biblioteca
Servei cultural que organitza i manté el dipòsit, la
classificació, la conservació i la consulta o lectura de llibres o d'altres materials
gràfics. Una biblioteca pot constituir un organisme funcionalment autònom o ésser un
servei subordinat d'una institució, com ara una universitat, una acadèmia, etc. Les
biblioteques poden ésser objecte d'una classificació sumària, segons el règim de
possessió i l'objecte (estatal, nacional, municipal, universitària, corporativa,
pública o privada) o segons el contingut (general o especialitzada).
De les biblioteques especialitzades, hom pot distingir entre les orientades a un sector de
públic (infantils, etc) i les que ho són per la selecció de llur fons (història
social, agricultura, etc). Altrament les biblioteques generals, sobretot les de gran
magnitud, contenen, elles mateixes, seccions o col.leccions especialitzades. Les grans
biblioteques han esdevingut organitzacions extremadament complexes; llurs catàlegs i
fitxers centralitzen milions de dades i són concebuts, cada vegada més, per a ésser
processats mitjançant els oridnadors; les instal.lacions per a l'emmagatzematge del
material bibliogràfic assoleixen desenes de quilòmetres d'extensió i impliquen edificis
immensos i sistemes mecanitzats de transport interior; aquestes organitzacions són
servides per una nombrosa plantilla especialitzada (bibliotecari; biblioteconomia).
Com a institucions de cultura, les biblioteques han tingut i tenen una importància
bàsica; actualment constitueixen una peça clau en el sistema educatiu i de la recerca
científica i erudita d'un país.
Organització i funcionament de les biblioteques
Una de les funcions més delicades d'una biblioteca és l'adquisició de nou material
bibliogràfic, per tal com cap biblioteca del món no pot proposar-se el programa
d'adquirir tot allò que hom piblica o que hi ha publicat. S'imposa, així, un criteri
sistemàtic de selecció, que és funció del caràcter de la biblioteca o dels camps
que tingui la misiió de cobrir. Les biblioteques nacionals acumulen sistemàticament tota
la bibliografia publicada dins un àmbit territorial detterminat; les biblioteques
municipals no poden negligir l'adquisició de les obres que tracten de llur ciutat; les
biblioteques de corporacions acadèmiques procuren de reunir una col·lecció al més
completa possible del camp de llur especialització.
Com més gran és una biblioteca més inservible és sense una bona classificació i
catalogació i connexió amb bases de dades bibliogràfiques. El procés de
classificació i catalogació té les següents parts: encapçalament de la fitxa o
entrada del catàleg, descripció de l'objecte catalogat, determinació del tema o
matèria, classificació, i ordenament de les fitxes o dades de catalogació.
L'encapçalament més corrent es basa en el cognom de l'autor. La descripció conté el
nom complet de l'autor, el títol, el nombre de l'edició, el lloc i any de publicació,
el format, el nombre de pàgines o de volums, etc. La classificació consisteix a establir
agrupacions entre els objectes que formen part d'una biblioteca que tenen alguna cosa en
comú. Es pot basar en el format, o en el públic al qual s'adreça (adolescents, tècnics
d'empresa, mestresses de casa, etc), però la més útil es basa en les matèries o temes.
Hi ha diversos sistemes de classificació. El sistema de classificació decimal, establert
per Melvil Dewey i usat des del 1876, fou adoptat per moltes biblioteques nord-americanes
i, posteriorment, ha constituït la base del sistema de classificació decimal
universal. Els criteris de classificació han estat subjectes a una revisió molt
profunda els darrers cinquanta anys. La clara distinció entre diverses disciplines, que
hom havia assolit el segle XIX, ha estat substituïda per una complexitat gairebé
indestriable, a causa del desenvolupament de noves disciplines, de la major importància
donada als sectors interdisciplinars i de l'enorme expansió experimentada per les obres
de consulta i documentació: enciclopèdies, diccionaris especialitzats, anuaris, índexs
de publicacions periòdiques, etc. L'ordenament de les fitxes basades en les dades
obtingudes en la descripció i catalogació de les obres permet d'establir els
corresponents catàlegs. Les grans biblioteques cataloguen actualment online per
ordinador, mitjançant algun dels formats dissenyats per a processar-ne les dades. En
això consisteix el projecte MARC (Machine Readable Cataloging) de la Library of
Congress dels EUA, que ha d'emmagatzemar la informació relativa al catàleg de la pròpia
biblioteca i la dels catàlegs de les principals biblioteques europees. El servei o
circulació d'una biblioteca té dues dimensions. Una, la més tradicional,
consisteix a atendre els lectors o consultadors que esperen unes determinades prestacions:
servir les obres, establir la possibilitat de préstec per a la lectura domiciliària,
donar orientació als usuaris, etc. Cal tenir en compte que cada dia és més gran el
nombre d'usuaris que no van a llegir un llibre, sinó a resoldre una consulta determinada,
la qual cosa exigeix una organització i una capacitat d'orientació molt més àgils que
en temps passat. Una segona dimensió s'origina en el fet que la biblioteca ha d'ésser un
servei que arribi a tots els sectors d'una comunitat. Això no ho pot proporcionar una
biblioteca aïllada, sinó un conjunt de biblioteques, territorialment ben repartides,
coordinades entre elles i amb un servei d'intercanvi de llibres d'informació. Els
microfilms, els microimpresos, la xerocòpia, la telecòpia i la informàtica ha
revolucionat a escala mundial les possibilitats d'intercanviar biblioteques.
Les biblioteques dels Països Catalans
Les biblioteques aparegueren als Països Catalans en els principals centres religiosos
cristians. Les més antigues es remunten al segle X i són les de les catedrals de
Barcelona, Girona i Elna, i les dels monestirs de Ripoll, Cuixà, Montserrat, Sant Benet
de Bages i Sant Cugat del Vallès. Al s XIII s'hi afegiren les de les catedrals de
Tarragona, Tortosa i València, i la del monestir de Poblet. La biblioteca reial, molt
important, fou catalogada en temps de Martí I (uns 600 volums), continuada per Alfons el
Magnànim a la cort de Nàpols i traslladada per Ferran d'Aragó, duc de Calàbria, a
València, al monestir de Sant Miquel dels Reis. Fou important també la de Benet XIII a
Avinyó, després traslladada a Peníscola, continuada per Climent VIII. Una biblioteca
especialitzada fou la de l'Escola Lul·liana de Barcelona, que el 1444 reunia més de 200
manuscrits lul·lians, en part conservats actualment a la Biblioteca Nacional de Baviera,
procedents de la Palatina de Mannheim, on havien anat a parar per a l'edició maguntina de
les obres de Llull. El Renaixement i l'aparició de la impremta donaren lloc a la
formació de biblioteques humanístiques, com les de Pere Miquel Carbonell i de Miquel Mai
a Barcelona, i la d'Antoni Agustí a Tarragona (amb el primer catàleg imprès al món, el
1586). Pere Antoni d'Aragó donà al monestir de Poblet, el 1690, la seva biblioteca de
més de 4 000 volums, que es conservà fins el 1835. La biblioteca del monestir de
Montserrat fou destruïda el 1811, el mateix any que la de la seu de Tarragona. Les
primeres biblioteques públiques foren la de la catedral de Barcelona, oberta pel bisbe
Sapera al principi del s XV, i la fundada el 1508 a Santa Maria del Pi per Pere Joan
Matoses. El 1655 el canonge barceloní Josep Jeroni Besora llegà la seva biblioteca de 5
573 volums al convent dels carmelites descalços de Sant Josep. El 1730 el dominicà
Tomàs Ripoll fundà una biblioteca pública de més de 15 000 volums a Santa Caterina de
Barcelona. Al s XVIII l'afecció a la història i a les ciències auxiliars i naturals
fomentà la creació d'importants biblioteques privades, com la de Pau-Ignasi de Dalmases,
la de Josep de Móra i Catà, marquès de Lló, la botànica dels Salvadors de Barcelona,
la jurídica que reuní Josep Finestres a Cervera, la de Gregori Maians i Siscar a Oliva,
la de Francesc Pérez i Baier a València, la de Manuel Martí a Alacant, la que, aplegada
a Itàlia, el cardenal Antoni Despuig instal·là a la seva possessió de Raixa
(Mallorca), la de Josep de Togores, comte d'Aiamans, comprada l'any 1926 pel monestir de
Montserrat, la dels marquesos de Vivot a la Ciutat de Mallorca i la dels Ramis a Maó.
Entre les altres biblioteques religioses de Barcelona cal esmentar les dels agustins
calçats (15 000 volums), dels carmelitans descalços (10 000 volums), dels franciscans
(10 000 volums) i dels mercenaris (6 000 volums), totes semipúbliques. A València foren
importants, ja al s XVIII, la de la universitat (fundada el 1785) i la del Col·legi del
Patriarca. A Tarragona, el canonge Ramon Foguet llegà la seva biblioteca de més de 4 000
volums al convent dels franciscans el 1794. Al monestir de Bellpuig de les Avellanes, hom
reuní un conjunt valuosíssim de manuscrits i de volums impresos sobre història catalana
i eclesiàstica. A Vic el bisbe Veyan convertí la biblioteca episcopal en pública. Les
acadèmies foren igualment l'origen de biblioteques importants. El 1772 el bisbe Josep
Climent fundà la Biblioteca Episcopal de Barcelona, en la qual fou creada una Biblioteca
Catalana per iniciativa del bibliotecari Ignasi Torres i Amat, oberta al públic el 1819.
Una bona biblioteca especialitzada fou la del Col·legi de Cirurgia de Barcelona. Al s XIX
l'esforç per a secularitzar la cultura afectà també les biblioteques. Ja durant
l'ocupació napoleònica s'intentà crear a Barcelona una biblioteca pública amb els fons
conventuals i privats segrestats. I el 1835, després de la crema de convents, també a
Barcelona s'aplegaren fins a 133 855 volums, que foren l'origen de la Biblioteca de la
Universitat de Barcelona, la més important dels Països Catalans durant el s XIX; en
aquesta ocasió fou considerablement ampliada la Biblioteca de la Universitat de
València i fou acabada la Biblioteca Pública de Palma de Mallorca. Altres
biblioteques es formaren al voltant de les noves entitats, com la de l'Ateneu
Barcelonès o la del Centre de Lectura de Reus. La filantropia cultural motivà la
fundació de biblioteques públiques, com la de Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú
(1884) i la de Rossend Arús a Barcelona. La creació d'una biblioteca d'autèntica
projecció nacional fou proposada per l'Institut d'Estudis Catalans (1907), i així, sota
el patronatge de la Mancomunitat de Catalunya, fou inaugurada l'any 1914 amb el nom de Biblioteca
de Catalunya. Simultàniament fou creat el servei de biblioteques populars arreu del
Principat (complementat i estès a Andorra i a les Illes per l'obra de les biblioteques
populars de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis). També molts municipis
dels Països Catalans han emprès per llur compte la creació de biblioteques públiques.
Amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979, correspon a la Generalitat de Catalunya
la competència exclusiva en matèria de cultura i de biblioteques. Amb l'objectiu de
normalitzar i establir les línies i els organismes que constitueixen el sistema
bibliotecari de Catalunya, el Parlament de Catalunya aprovà el 1981 la Llei de
Biblioteques, que afecta tant les públiques com les que, sense ésser-ho, tenen el
caràcter de servei d'interès públic general. El 1993 una nova Llei de Biblioteques, que
recollia la del 1981, fixà el sistema bibliotecari català en tres nivells: la Biblioteca
de Catalunya, que té l'estatut de biblioteca nacional, el sistema de lectura pública i,
en tercer lloc, les biblioteques universitàries, d'ensenyament no universitari i
especialitzades. De les biblioteques religioses contemporànies cal destacar, a més de la
del Col·legi del Patriarca a València, la Biblioteca Balmes de Barcelona, la Biblioteca
Borja de Sant Cugat del Vallès, la dels jesuïtes, i la biblioteca de Montserrat.
Entre altres biblioteques especialitzades cal destacar, a Barcelona, la de l'Institut
Municipal d'Història, la del Col·legi d'Advocats, la de l'Escola d'Enginyers i la del
Foment del Treball Nacional, de temes econòmics. Les biblioteques privades més
importants són les de Miquel Mateu i Pla a Peralada, la de Pau Font de Rubinat a Reus i
la Biblioteca Bartomeu March, a Palma de Mallorca.
Biblioteca de
Catalunya
Biblioteca pública, constituïda el 1981 com a
Biblioteca Nacional de Catalunya, és a dir, com a centre bibliogràfic oficial de
Catalunya. Acull el dipòsit legal de tota la producció impresa, sonora i visual
catalana, a més de la producció en català o que fa referència als Països Catalans de
fora de Catalunya. És estructurada en quatre unitats: unitat bibliogràfica, que comprèn
les col·leccions de manuscrits, llibres antics i moderns, música impresa i arxius;
hemeroteca, formada per les col·leccions de publicacions periòdiques; unitat gràfica,
que inclou el fons de gravats, el fons cartogràfic i el material menor; i fonoteca o
col·lecció d'enregistraments visuals i sonors. Comprèn així mateix una sèrie de
serveis i d'àrees que donen suport a tota l'organització. Té el seu origen en la
Biblioteca de l'Institut d'Estudis Catalans (1907), amb el propòsit de constituir un
dipòsit de texts de la llengua i de la cultura catalanes. Fou oberta al públic el 28 de
maig de 1914. Els dos darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera i en 1939-73 portà
el nom de Biblioteca Central o Biblioteca Central de Catalunya. Instal·lada a l'antic
edifici de l'Hospital de la Santa Creu, té habilitades per al públic les tres
naus gòtiques del primer pis. Posseeix (1997) més d'un milió de volums, més de 3 000
manuscrits, 640 incunables, i riques seccions especials: de música (amb més de 12 000
partitures), cervantina (una de les més completes del món), impresos dels ss XVI-XVIII,
sèries documentals, gravats, goigs i altres texts de literatura popular, mapes i
revistes. És el nucli bàsic, en quantitat i en qualitat, dels manuscrits d'interès
històric i literari catalans: les Homilies d'Organyà (ss XII-XIII), els tractats
de gramàtica, retòrica i poètica de Ramon Vidal de Besalú, Jaume Marc, Berenguer
d'Anoia i Joan de Castellnou (ss XIV-XV), els cançoners catalans i provençals de la
mateixa època (Gil, Vega-Aguiló, Masdovelles), les grans cròniques (Jaume I, Marsili,
Desclot, Muntaner, Pere Tomic i Joan Francesc), obres de moralistes i predicadors
(Eiximenis, Eiximeno, Felip de Malla), dels humanistes (Bernat Metge, Antoni Canals), dels
autors dels ss XVI al XVIII (Joan Boscà, Josep i Francesc Fontanella, Vicent Garcia,
Agustí Eura), reculls poètics i texts de la Renaixença (Aribau, Narcís Oller, Joan
Maragall i, especialment, la col·lecció de Jacint Verdaguer). Cal citar també els texts
medievals i quatrecentistes de caràcter ascètic, litúrgic o canònic, entre els quals
dos còdexs de Ripoll dels ss X i XI, més d'un centenar de còdexs miniats i diversos
fons d'arxiu (Junta de Comerç, Hospital de la Santa Creu, batllia de Cardona, etc).
Guarda, entre d'altres, els incunables més antics del Principat (Rudimenta grammaticae
de Perotti, 1477, i Etica, Politica i Oeconomica d'Aristòtil, 1478) i una
notable col·lecció (continuació de la primitiva Aguiló) de llibres i fullets
interessants per l'antiguitat o la raresa, impresos als Països Catalans. Són també
remarcables els fons manuscrits, incunables, gòtics i dels ss XVI i XVII de literatura
castellana, i la bibliografia espanyola d'Itàlia aplegada per E.Toda. La secció
d'estampes, gravats i mapes conté una important col·lecció de boixos dels ss XVII i
XVIII, de planxes de gravat, de goigs i romanços i d'ex-libris. El mateix any de la seva
fundació (1907), l'Institut d'Estudis Catalans decidí la creació d'una biblioteca i
adquirí (1908) com a nucli inicial la col·lecció de llibres de Marià Aguiló,
especialitzada en llengua i cultura catalanes. Aviat rebé com a llegats la llibreria
d'Antoni Aulèstia, la col·lecció de fullets polítics d'Isidre Bonsoms i el Cançoner
Gil, i fou adquirida la llibreria de Jacint Verdaguer. La biblioteca restà instal·lada
al segon pis del Palau de la Generalitat, als antics locals de la fiscalia de
l'audiència, el 28 de juliol de 1908. El 1911 fou decidida la instal·lació d'una
biblioteca de lliure accés, que fou la primera dels Països Catalans i de la Península
Ibèrica. Hom treballà activament (1907-14) en la tria, adquisició i catalogació (amb
el sistema de classificació decimal universal) dels llibres, alhora que anaven ingressant
a la biblioteca col·leccions tan importants com la de manuscrits catalans de la
biblioteca de Benet XIII, els de Verdaguer, la llibreria musical Carreras i el manuscrit
de les Homilies d'Organyà. El 1914 la institució fou dotada d'uns estatuts i hom
començà la publicació del "Butlletí de la Biblioteca de Catalunya", que
perdurà fins el 1932, on aparegueren importants estudis de crítica històrica,
bibliogràfica i paleogràfica; fou nomenat director de la biblioteca Jordi Rubió i
Balaguer, que exercí el càrrec fins el 1939. El 1915 fou constituït un patronat i fou
iniciada la creació de la xarxa de biblioteques populars de la Mancomunitat, considerades
sucursals de la Biblioteca de Catalunya. D'entre les donacions i adquisicions cal esmentar
el gran lot representatiu de la ciència francesa donat per aquest govern (amb 222
manuscrits, la majoria anteriors al s XVI) el 1916, any que també fou adquirida la
biblioteca de Pau Ignasi de Dalmases, els llegats de la biblioteca d'Enric Prat de la Riba
i la de Felip Pedrell (1917), i en anys següents els de la biblioteca de Ferran de
Sagarra, una part de la de Narcís Verdaguer i Callís, la resta de la Bonsoms, la de
Joaquim Miret i Sans, i la col·lecció de llibres hispànics impresos a Itàlia d'Eduard
Toda, part de la musical d'Isaac Albéniz. Entre els llegats més notables que ha rebut
des del 1940 cal esmentar: a la secció de música, les biblioteques de Martínez Imbert i
de Joaquim Pena (1941), de Sancho Marraco (1960), de Manuel Burgès (1968) i d'Higini
Anglès (1970); la col·lecció de llibres d'escacs de Paluzie Lucena (1940); la
d'edicions de la Imitació de Crist d'Ignasi de Janer (1941); la d'obres de Juan de
la Cruz de Lluís M. Soler (1942); la col·lecció de relligadures d'Hermenegild Miralles
(1951); el llegat Espona-Brunet, amb 40 incunables (1959); la col·lecció Perdigó
(1963), una part de la col·lecció teatral Sedó-Peris Mencheta (1968) i el Museu del
Llibre-Donació Frederic Marès (1985). Els anys noranta ha adquirit els arxius Foix
(1991), Maragall (1993), Carner (1994), Renart (1995), Rovira i Virgili (1995) i Guimerà
(1995); així mateix, han estat incorporats els fons documentals de nombroses
personalitats de la cultura catalana contemporània, com ara A.Badia i Margarit,
O.Martorell o Nèstor Lujan, entre d'altres. El 1993 adquirí la Biblioteca Bergnes de Las
Casas i incorporà les Oficines del Dipòsit legal transferides el 1981 a la Generalitat
de Catalunya. L'actual seu de la Biblioteca a l'Hospital de la Santa Creu té l'origen en
un projecte del 1922 de Lluís Nicolau d'Olwer, que no s'inicià fins el 1930.
L'ajuntament (acord del 13 de març de 1931) cedí l'ús de l'edifici i es féu càrrec de
la direcció de la restauració. Durant la guerra civil de 1936-39 la biblioteca fou
tancada al públic i hi foren traslladats els fons. Al gener del 1939 el nucli essencial
de les diverses seccions havia estat instal·lat i la biblioteca fou oberta de nou al
públic el 20 de febrer de 1940 sota la direcció de Felip Mateu i Llopis, amb el nom de Biblioteca
Central de la Diputación. Amb el restabliment de l'autonomia, el 1980 hom formà el
patronat de l'entitat, que incloïa la Generalitat de Catalunya, la diputació i
l'ajuntament de Barcelona i l'IEC i per la Llei de Biblioteques (1981) rebé el seu
estatut actual de Biblioteca Nacional de Catalunya. La biblioteca publica de nou
regularment el Butlletí, a més d'una "Bibliografia nacional de Catalunya". El
1987 les institucions del patronat constituïren el consorci que regí l'entitat fins el
1993, que per llei esdevingué una entitat autònoma de caràcter administratiu adscrita
al departament de cultura de la Generalitat de Catalunya, i establí el consell rector
actual, on són representats els antics consorciats més les universitats catalanes i el
Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya. El 1990 hom inicià una
important renovació de les infrastructures per tal d'adaptar l'edifici als nous mitjans
tecnològics d'automatització dels catàlegs i de la consulta, que han permès, a més de
la consulta remota dels fons, la formalització del Catàleg Col·lectiu de les
Universitats de Catalunya i la participació en el Catálogo Colectivo del Patrimonio
Bibliográfico pel que fa a la part de Catalunya.
Biblioteconomia
Disciplina que estudia l'organització i l'administració de
les biblioteques, amb particular atenció als mètodes de catalogació i ordenació dels
fons bibliogràfics (llibres, opuscles, publicacions periòdiques, manuscrits, microfilms,
etc) per tal de facilitar-ne l'ús. A l'organització pertanyen els criteris sobre
la disposició dels locals: magatzems (dipòsit dels fons un cop ordenats i classificats),
sales de lectura, d'estudi i de consulta, departament del personal administratiu; sobre
les etapes que recorre cada unitat bibliogràfica des de l'entrada a la biblioteca fins
que resta a disposició del lector: adquisició de material bibliogràfic d'acord amb
l'especialitat de cada biblioteca, catalogació per a identificar cada unitat
bibliogràfica i la seva col·locació en la biblioteca; sobre la distribució del
material catalogat en els magatzems o en les sales de lectura; sobre la mecanització dels
serveis bibliotecaris (emmagatzematge automàtic comandat per ordinador, transport i
distribució automàtica dels llibres, etc) i l'aplicació dels principis i de les
tècniques de teledocumentació i teleinformàtica a les biblioteques. A l'administració
corresponen les funcions del personal directiu i subaltern; l'administració del
pressupost; l'estructuració dels departaments d'adquisició, de catalogació i
d'ordenació, de préstec i orientació dels lectors, de conservació, enquadernació i
restauració dels fons; els serveis especials de microfilmació, manuscrits, materials
audiovisuals, xerocòpies, etc; la cooperació amb d'altres biblioteques nacionals o
estrangeres i amb organismes internacionals. Els primers intents de sistematitzar el
funcionament de les biblioteques tingueren lloc al Renaixement i prengueren impuls amb la
Il·lustració (biblioteca: Les biblioteques de l'època moderna). En
diversos països funcionen escoles de bibliotecaris, on, ultra les tècniques
específiques de la biblioteconomia, els futurs professionals reben una formació
històrica. A Europa aquestes escoles solen tenir un caràcter més aviat teòric i
humanístic i dediquen una atenció especial a la paleografia i a la bibliografia, mentre
que als EUA i en altres països on l'organització de biblioteques és més recent adopten
un enfocament més tècnic, divulgatiu i sociològic. La UNESCO promou la conjunció
d'ambdues tendències i també la difusió d'escoles de biblioteconomia i la capacitació
de professionals als països subdesenvolupats.
Bicameralisme
Forma d'organització parlamentària basada en l'existència
de dues cambres. Aquestes dues cambres —anomenades cambra alta i cambra
baixa (cambra 10)— es diferencien tant per llurs atribucions com per la forma de
reclutament de llurs membres. En molts casos ambdues cambres frueixen de les mateixes
atribucions en matèria legislativa (adopció del mateix text), però n'hi ha que
posseeixen certes prerrogatives en matèria financera, judicial, ratificació de tractats,
nomenaments, etc. A més, en els règims parlamentaris, el govern sol ésser responsable
només davant la cambra baixa. Així com la forma de reclutament de les cambres baixes és
generalment l'elecció per sufragi universal, el de les cambres altes oscil·la entre
l'elecció indirecta, el nomenament —a vegades vitalici—, la successió
hereditària, etc. El bicameralisme sorgí independentment a la Gran Bretanya i als EUA,
segons dues fórmules institucionals diferents que requereixen també dues justificacions
doctrinals diferents. En el model britànic, que s'ha estès, amb més o menys variacions,
a d'altres règims parlamentaris, la cambra alta o aristocràtica exerceix una funció
moderadora; en el bicameralisme americà, adoptat per molts països d'estructura federal,
la cambra alta representa els estats, mentre que la baixa representa la població. El
bicameralisme, d'un tipus o un altre, s'ha imposat a la majoria d'estats demoliberals.
Bidonville
Al nord d'Àfrica, i per extensió a d'altres països
francoparlants, barri de barraques. El mot ('ciutat de bidons') expressa l'important ús
que hom fa de planxes procedents de bidons vells per a la construcció de les barraques.
Bienni Negre
Nom amb el qual és designat el període de la Segona República Espanyola
comprès entre les eleccions legislatives del novembre del 1933, que donaren una majoria a
la dreta, enfront d'una esquerra dividida, i les eleccions del 16 de febrer de 1936, en
què triomfà el Front Popular. El període és caracteritzat per la coalició
governamental formada pels republicans d'Alejandro Lerroux i els elements majoritaris en
el parlament de la CEDA, que practicà una política reformista de l'anterior legislatura
de centre-esquerra. Algunes de les lleis promulgades anteriorment foren modificades,
suspeses o anul·lades de fet. La reforma agrària fou interrompuda, i una moderada
reforma preconitzada pel ministre demòcrata-cristià, Manuel Giménez Fernández, fou
combatuda pels grans propietaris agrícoles. Molts salaris foren reduïts a la quantia
d'abans de la proclamació de la república i nombrosos camperols foren acomiadats. El fet
que al Principat de Catalunya continués en el poder el govern autònom de la Generalitat,
de significació esquerrana, originà una tensió creixent entre aquest govern i el govern
central de Madrid, de centre-dreta. Les eleccions municipals catalanes confirmaren la
victòria dels republicans d'esquerra al Principat, on la Generalitat continuà la seva
política reformista, especialment amb l'aprovació de la llei de Contractes de Conreu,
que el tribunal de garanties constitucionals declarà inconstitucional, a demanda del
govern central, i que el parlament català tanmateix tornà a aprovar. Aquests fets
determinaren que el Principat de Catalunya durant aquest període fos denominat «el
baluard de la República». La insurrecció de l'octubre del 1934 a Catalunya i a
Astúries, amb la repressió que se'n seguí, accentuà encara més el caràcter
reaccionari del govern central. Com a conseqüència d'aquesta insurrecció, l'Estatut
d'Autonomia de Catalunya fou suspès, i hom n'intentà la modificació i àdhuc
l'anul·lació. El govern de la Generalitat, empresonat i condemnat, en lloc d'ésser
substituït per un nou govern autònom designat pel parlament de Catalunya, fou
substituït per un governador general, nomenat pel govern central. L'escàndol de
l'anomenat estraperlo contribuí també al desprestigi d'aquell període.
Bienni
Progressista
Nom amb el qual és designat el període que comprèn des
del juliol del 1854 al juliol del 1856, que, després del pronunciament (dit la Vicalvarada)
dels generals Leopoldo O'Donnell i Domingo Dulce a Vicálvaro (Castella), es formà una
coalició de progressistes i liberals moderats, presidida per Espartero i amb O'Donnell al
ministeri de la guerra. El període és caracteritzat per la constant lluita entre
aquestes dues tendències de la coalició, que impossibilità de realitzar la radical
transformació que l'estat espanyol necessitava per a convertir-se en un estat modern.
Tanmateix, durant aquest Bienni fou promulgada una legislació progressiva que tingué
transcendència en el desenvolupament posterior, especialment la llei bancària, la de
ferrocarrils i la nova llei de desamortització preparada per Pascual Madoz. Durant aquest
període les associacions obreres de Catalunya gaudiren d'una certa tolerància i es
convertiren en les més importants de l'Europa continental; però, no aconseguiren llur
reconeixement legal. La legislació progressista i les tensions socials —la vaga
general catalana del juliol del 1855 i les posteriors vagues agràries de Castella—
provocaren que Isabel II, pel juliol del 1856, eliminés del poder Espartero i
encarregués el govern a O'Donnell. Les insurreccions populars contra aquesta decisió,
especialment fortes a Madrid i a Barcelona, foren sufocades. Tres mesos després la reina
substituí O'Donnell per Narváez.
Bill
1. Projecte presentat al parlament anglès. El fet que algun
d'aquests projectes hagi donat lloc a intenses campanyes polítiques ha fet que aquesta
denominació hagi estat conservada, en algun cas, com per exemple el Bill of Exclusion,
un cop passat el text a la categoria d'act.
2. En el règim constitucional britànic, text legal que ratifica l'actuació il·legal de
la corona o dels seus oficials i la justifica per raons d'urgència o d'oportunitat. El bill
d'indemnitat, un cop convertit en act, eximeix aquella o aquells de tota
responsabilitat civil o penal.
Bill of Rights
Nom amb què és conegut el conjunt de les deu primeres
esmenes a la constitució dels EUA, basades en la declaració de principis de Virginia i
acceptades el 1791 pels estats de la Unió. Determinaven diverses llibertats individuals
bàsiques, com la llibertat de reunió, de religió, d'expressió, etc.
Bipartidisme
Sistema de partits basat en l'existència de dues
organitzacions polítiques o, en el cas d'existir-ne més, sistema en el qual només dues
acaparen l'atenció de l'elector en l'escena política.
BIRD
Sigla del Banc Internacional de Reconstrucció i
Desenvolupament, o Banc Mundial.
Bitllet de banc
Tipus de diner signe, en forma de document de paper, emès
per un banc emissor —actualment l'emissió és monopolitzada pels bancs
centrals— i amb la característica de diner de curs legal donada per l'estat, que
n'imposa l'acceptació com a mitjà general de pagament. El seu origen, cal cercar-lo al s
XVII (1609, banc d'Amsterdam; 1656, el banquer suec Palmstruch; 1694, Bank of England).
Els comerciants dipositaven llurs monedes a les mans dels banquers, els quals lliuraven,
en canvi, certificats de garantia al portador. Aquests certificats, més còmodes, anaren
assolint cada cop més solvència sobre les monedes, i s'anaren convertint en bitllets de
banc, establerts pels banquers en funció de les monedes en dipòsit i de les quantitats
que aquests havien de rebre en concepte de préstec a tercers. D'aquesta faisó
s'acresqueren les transaccions i la quantitat de diner en circulació, fins al punt que,
en arribar el s XIX, els bitllets de banc eren generalment acceptats. La llei garantia al
portador el dret de convertir-los en el banc emissor per la quantitat en or o en moneda de
reserva equivalent, i de forma il.limitada; però a partir de la Primera Guerra Mundial, i
sobretot després de la crisi del 1929, el bitllet de banc adquirí curs forçós i
esdevingué inconvertible. Els bitllets de banc formen part dels passius monetaris dels
bancs centrals, els quals han de procurar d'evitar una emissió excessiva a fi que la
relació entre bitllets en circulació i existències en moneda de reserva no en
comprometi la solvència.
Black Power
Denominació genèrica del sector més radical del moviment negre
nord-americà antisegregacionista dels anys seixanta. En fou el líder principal Stokely
Carmichael, el qual, l'any 1966, n'exposà l'ideari en l'article-manifest: What we want.
Les arrels del Black Power es trobaven en el nacionalisme negre nord-americà del començ
del s XX (Marcus A.Garvey i el programa de la Universal Negro Improvement Association),
recollides per Malcom X i els Musulmans Negres, en les quals hom reivindicava l'autonomia
econòmica i la constitució final d'una nació negra al marge del "poder
blanc". El desenvolupament del Black Power estigué vinculat a la lluita del Student
Non-violent Coordinating Committee (SNCC), al Congress for Racial Equality (CORE) i a la
SCLC (Southern Christian Leadership Conference) de Martin Luther King per la igualtat
racial. De la dissidència d'aquests grups sorgí el 1965 el Black Panther Party,
l'organització més destacada del Black Power, que rebutjà la no-violència i
l'integracionisme de Luther King. El grup creà cossos d'autodefensa contra l'acció
policíaca i encapçalà revoltes als principals guetos dels EUA. D'altra banda, afegí al
seu ideari l'adhesió explícita a l'antiimperialisme de signe marxista i
antinord-americà aleshores vigent en molts països del Tercer Món; la guerra del Vietnam
fou un terreny especialment propici per a les seves reivindicacions. La repressió
policíaca, l'assoliment de drets civils i la millora sòcio-econòmica d'amplis sectors
de la població negra, així com les divisions internes, posaren fi al Black Power com a
moviment més o menys unificat a mitjan anys setanta.
Blanc -a
Dit de la persona considerada políticament conservadora o
reaccionària. Hom qualificà així els insurrectes monàrquics de La Vendée (1793), que
duien el distintiu blanc dels Borbó, en contraposició als revolucionaris, dits blaus.
Durant el s XIX, en les lluites polítiques de l'estat espanyol , hom anomena blancs
els absolutistes, en contraposició als liberals, dits negres. Per oposició a roig,
hom ha qualificat contemporàniament de blancs els partidaris d'una acció
anticomunista o, en general, contrarevolucionària, especialment l'exercit i els
partidaris tsaristes durant la guerra civil russa de 1917-20.
Blanquisme
Doctrina revolucionària dels partidaris de Louis-Auguste Blanqui.
Coincidia amb Karl Marx en la consideració del canvi social com una qüestió de poder de
classe, però rebutjava la idea d'un partit de masses i les prediccions
postrevolucionàries dels marxistes i dels socialistes utòpics. Fonamentalment, confiava
en l'eficàcia d'un enquadrament polític reduït, disciplinat i armat. Contenia elements
fortament revolucionaris, i esdevingué un dels fonaments de la doctrina de la «minoria
conscient» distintiva de la teoria sindicalista francesa.
Blasquisme
Moviment polític republicà del País Valencià centrat en
la figura de Vicent Blasco i Ibáñez i el seu diari "El Pueblo", i
individualitzat cap al 1896, arran de l'ensorrada definitiva del federalisme de Pi i
Margall. El fort arrelament de moviments republicans al País Valencià contemporani ha
estat una conseqüència de la manca d'industrialització, la qual ha dividit el país en
dos blocs oposats: les classes dominants, integrades per la pseudo-burgesia agrícola (que
potencià, des de la segona meitat del s XIX, l'expansió de la citricultura, i que en el
terreny polític sostingué el règim de la Restauració) i el món de les classes
populars (que abraçava des de determinats sectors de la burguesia laica i de la petita
burgesia fins a nuclis del semiproletariat i dels jornalers). Atesa aquesta heterogènia
composició social, el republicanisme valencià hagué d'establir unes bases ideològiques
d'una gran flexibilitat que poden ésser reduïdes a la mitificació taumatúrgica de les
institucions republicanes, a un violent anticlericalisme i a un temperat reformisme
laboral. Partidari, en principi, d'un republicanisme "revolucionari"
—caracteritzat per la predicació de la violència i el rebuig dels mitjans
legals—, de clara ascendència zorrillista, Blasco es relacionà ben d'hora amb
Alejandro Lerroux, la influència del qual esdevingué decisiva en l'actuació i la
significació del blasquisme. Un primer intent de col·laboració —la creació d'un
partit denominat Unió Revolucionària (1895)— no reeixí, però marcà l'inici de
les relacions entre ambdós polítics i els grups respectius, com s'evidencià en llur
actitud davant la Solidaritat Catalana (1906-08), que fou boicotejada —en contra de
les directrius de Nicolás Salmeron, cap del republicanisme espanyol— per Blasco i
Lerroux, a València i a Barcelona, respectivament. La retirada de Blasco i Ibáñez de la
política activa (1908) consagrà l'ascens al liderat del grup de Feliu Azzati i
Descalci.
Azzati —que mantingué l'ambigüitat doctrinal del seu grup, amenaçat cada cop més
en els seus plantejaments polítics pel sorollós increment de l'anarcosindicalisme al
País Valencià—, a partir del 1910 encetà una línia independent del lerrouxisme
(des d'aquell moment el grup afegí al seu nom oficial de Partido de Unión Republicana la
qualificació d'Autonomista), i, en definitiva, aconseguí, per mitjans
dubtosos,
de preservar la preeminent posició política del blasquisme a la vida pública
valenciana, sostenint o combatent, segons que convingués, anarcosindicalistes,
socialistes o conservadors. Després del parèntesi de paralització que representà la
dictadura del general Primo de Rivera i després de la mort d'Azzati (1929), el partit es
reorganitzà sota la direcció de Sigfrid Blasco-Ibáñez, el fill petit del
novel·lista,
que accentuà el caràcter socialment conservador del grup i retornà altra vegada a una
estretíssima convivència política amb el radicalisme lerrouxista. La proclamació de la
Segona República Espanyola inicià, de fet, la davallada del blasquisme. Bé que a les
eleccions legislatives del novembre del 1933 aconseguí una victòria ressonant, el seu
accentuat dretisme, la seva col·laboració amb la CEDA i la notòria corrupció de
destacats dirigents —posada en evidència en el sorollós afer de l'estraperlo—
separaren d'una manera ostensible les masses blasquistes del nucli dirigent. Sovintejaren
les escissions (la primera, la radical-socialista del 1931) i bona part dels efectius del
blasquisme engrossiren els partits d'esquerra burgesa o, fins i tot, les organitzacions
obreres. La línia centrista de Sigfrid Blasco-Ibáñez —que adoptà finalment la
posició de Portela Valladares— davant les eleccions del febrer del 1936, significà
una estrepitosa derrota i pràcticament consumà la davallada definitiva del
blasquisme.
Bloc
Grup de persones o d'entitats unides ideològicament per a
una finalitat comuna, coalició.
Bloc afroasiàtic
Conjunt de països antigament colonitzats de l'Àsia i
d'Àfrica, units per llaços de solidaritat i per prendre una actitud comuna enfront de
les antigues metròpolis. Ja abans de la independència d'aquests països s'havien
produït una sèrie de conferències internacionals entre els representants dels grups
nacionalistes, sobretot asiàtics, per tal de seguir una política comuna (Bierville 1927;
Brussel·les 1927). Però fou especialment des del 1949 (conferència de Nova Delhi) que
el bloc prengué cohesió, de primer amb el nom d'araboasiàtic. Les línies principals de
la política del bloc foren establertes a la conferència de Bandung (1955). A la
conferència del Caire (1957-58), on no assistiren alguns estats que acusaven la
conferència de tenir un caràcter procomunista, s'instituí una organització permanent,
l'Organització de Solidaritat amb els Pobles Afroasiàtics (OSPA), amb seu al Caire.
Després de la conferència de Conakry (1960) i de la de Moshi (Tanzània, 1963), es
realitzà la de Winneba (Ghana, 1965), on s'aprovà la creació de l'Organització de
Solidaritat dels Pobles d'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica Llatina (1966), amb seu a
l'Havana. No obstant això, l'OSPA no es dissolgué i ha continuat celebrant noves
conferències; mai, però, no ha aconseguit d'aplegar tots els pobles africans i
asiàtics, atesos els motius interns i externs de desagregació: friccions frontereres,
divergències sinosoviètiques, aparició del panafricanisme, etc.
Bloc comercial
Associació de països per eliminar rivalitats i regular la circulació de
mercaderies entre ells. Els blocs comercials tenen en comú la proximitat espacial (per
facilitar els intercanvis i la integració), la unió duanera (per suprimir els
incovenients de les duanes), la redistribució industrial (les indústries tendeixen a
repartir-se per tots els països membres per aprofitar els avantatges que aquests
ofereixen), un front comú (quan augmenta el volum del mercat en un bloc, aquest té una
posició més forta per negociar amb la resta de blocs) i la complementarietat i unió
d'esforços (la unió és avantatjosa tant per als països productors de béns com per als
que produeixen el mateix tipus de béns, perquè tots tenen un mateix objectiu).
Actualment els principals blocs comercials són la UE (Unió Eurtopea),
l'ALENA (Acord de Lliure Intercanvi Nord-americà), MERCOSUR (Mercat Comú
d'Amèrica del Sud), la Comunitat Andina, el MCCA (Mercat Comú
Centre-americà), l'ASEAN (Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic),
l'ANZCERTA (Acord Austràlia-Nova Zelanda) i l'UMA (Unió del Magrib Àrab).
Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN)
Grup polític independentista i socialista sorgit al
Principat de Catalunya pel gener del 1979. De primer es formà com una coalició electoral
del Bloc Català de Treballadors i el PSAN, que se'n desvinculà aviat; més tard fou un
moviment aglutinador de col·lectius procedents del nacionalisme radical i del
marxisme-leninisme, que tingué figures independents com Fèlix Cucurull o Lluís
M.Xirinacs. D'estructura assembleària i contrari a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del
1979, el qual considerava completament insuficient, fou sempre minoritari i
s'autodissolgué el 1982.
Bloc Escolar
Nacionalista
Organització estudiantil universitària, de caràcter nacionalista
d'esquerra, activa en el període de la Universitat Autònoma de Catalunya (1934) i,
clandestinament, en 1946-50. Publicà la revista «Redreçament».
Bloc monetari
Acord establert entre diversos països, membres d'un imperi
colonial, o amb estretes relacions polítiques o econòmiques, de lligar llurs monedes a
una de comuna no convertible en or. La moneda comuna del bloc monetari és considerada
dominant perquè els canvis a la seva paritat comporten necessàriament modificacions
iguals en les monedes que hi van lligades. La moneda dominant és també una mesura de
valor i un mitjà de pagament per a les transaccions entre els països membres del bloc.
El primer bloc monetari fou creat l'any 1931, després de la devaluació de la lliura
anglesa, en ésser seguida pels països amb grans fons de lliures com a reserva
monetària. Així nasqué el bloc de l'esterlina, constituït pels països del
Commonwealth (llevat del Canadà), Portugal, Iraq, els Països Escandinaus, Iran,
Argentina, Bolívia, Perú i Siam (actualment Tailàndia), bloc que, després del 1939, se
circumscriví a les colònies angleses. L'any 1935 fou creat el bloc del dòlar,
entre els EUA, el Canadà, les Filipines i gairebé totes els països sud-americans. El
1945 França constituí el bloc del franc, integrat per la metròpoli, els països
associats, els territoris d'ultramar i els protectorats. Hom parla, també, del bloc de
l'escut (Portugal i colònies) i del bloc del ruble, bé que, sobretot per a
l'últim, la denominació sigui poc apropiada. La desaparició dels imperis colonials, la
creació de noves formes de cooperació monetària internacional (Fons Monetari
Internacional, Banc Mundial, Banc de Pagaments Internacionals, etc) i la consolidació del
dòlar com a única moneda de reserva, han anul.lat pràcticament la conveniència de
l'establiment de blocs monetaris.
Bloc
Nacionalista Valencià (BNV)
Federació de partits polítics nacionalistes valencians
constituïda al desembre del 1997, que integrà la Unitat del Poble Valencià
(UPV), el Partit Valencià Nacionalista i Nacionalistes d'Alcoi. Existent de manera
discontínua des del 1995, en les eleccions municipals del 1999, ja constituït com a
organització estable, esdevingué la tercera força valenciana (19 alcaldies i 235
regidors en 122 municipis). El primer Congrés Nacional del BNV (2000) escollí una
direcció encapçalada per Pere Mayor i Ferran Puchades. No aconseguí representació a
les Corts Valencianes (1999) ni al Parlament Espanyol (2000). En les eleccions al
Parlament Europeu del 1999 es coalitzà amb CiU, BNG i PSM. Situat en el centre esquerra,
les reivindicacions del BNV se centren en la normalització lingüística i la defensa
mediambiental.
Bloc Obrer
i Camperol (BOC)
Organització política catalana, de caràcter marxista,
fundada a Barcelona (1930) com a resultat de la fusió del Partit Comunista Català
(independent) i la Federació Comunista Catalano-Balear, oposada a la direcció del
Partido Comunista de España. Dissidents de la Tercera Internacional, els seus principals
dirigents —Hilari Arlandis, Jordi Arquer, Pere Bonet, Víctor Colomer,
Estartús, Estivill, Daniel D.Montserrat, Jaume Miravitlles, Rebull (David Rey),
Sesé, Tona
Nadalmai i Joaquim Maurín com a secretari general— propugnaven una federació de
nacions socialistes dins l'estat espanyol; reivindicaven la lluita
revolucionària,
l'internacionalisme proletari, basat en l'autonomia dels partits nacionals i el dret
d'autodeterminació de Catalunya. S'oposaren a l'apoliticisme subversiu de la FAI i a la
política social moderada de l'Esquerra Republicana de Catalunya, en un intent d'atreure's
la massa obrera catalana, afiliada en gran part a la CNT, però mancada d'un partit
polític propi. En les eleccions del 1931 el BOC obtingué uns vint mil sufragis, i els
afiliats arribaren a ésser uns cinc mil. Els militants procedien dels centres industrials
del Principat i d'algunes poblacions del País Valencià; també de part de la pagesia
enquadrada a la Unió de Rabassaires i de la Federació de Treballadors de la
Terra. El
BOC propugnà la creació de l'Aliança Obrera (1933) i participà en els fets d'octubre
del 1934 sota aquesta bandera d'unitat obrera, de la qual una fracció del BOC no volia
excloure'n cap organització (ni els comunistes oficials) i per això establí uns
contactes amb la Unió Socialista, el Partit Català Proletari i les seccions a Catalunya
del PSOE i del Partido Comunista de España, que dugueren a la fusió en el Partit
Socialista Unificat de Catalunya (1936). Una altra fracció s'uní amb l'Esquerra
Comunista d'Andreu Nin (novembre del 1935) per formar el Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM). Com a òrgans del BOC cal destacar la tercera etapa del setmanari en
castellà "La Batalla" (1930), "L'Hora" i "Front" (1932) de
Barcelona, i "L'Espurna" (1932) i "Avant" (1932) de les comarques
gironines i lleidatanes, respectivament.
Bloc occidental
Conjunt de potències adherides a l'OTAN (oposades a les que constituïen
el Pacte de Varsòvia).
Bloc
Republicà Autonomista
Organització política catalana fundada a Barcelona el 1915
per Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Gabriel Alomar, Àngel Samblancat, David Ferrer
i altres elements d'esquerra contraris a l'aliança amb els radicals d'Alejandro Lerroux.
En el seu programa electoral, al costat d'una declaració de principis netament
republicana i catalanista, defensà una posició social progressista. Es presentà en les
eleccions generals d'abril del 1916 en coalició amb un candidat isolat, el doctor Jaume
Queraltó. Les eleccions donaren la majoria a la Lliga Regionalista i les minories al
partit radical de Lerroux. No reeixí tampoc en les eleccions provincials del 1917. En
col·laboració amb la Joventut Republicana de Lleida, dirigida per Humbert Torres i
Lluís Companys, i altres membres de l'antiga Unió Federal Nacionalista Republicana,
fundà el 1917 el Partit Republicà Català.
Blocatge
1. Operació per la qual les forces navals, i eventualment
les aèries i les terrestres, d'un estat intercepten les comunicacions amb el territori
d'un altre estat. Des del punt de vista jurídic el blocatge pot ésser bèl·lic o
pacífic. Segons el dret internacional tradicional, el blocatge bèl·lic ha
d'ésser declarat prèviament per l'estat bel·ligerant que l'exerceix, precisant límits
territorials i temporals, ha d'ésser notificat als estats neutrals i aquests han
d'observar-lo sempre que sigui efectiu, és a dir, dut a terme per l'estacionament real de
les forces que exerceixen el blocatge enfront de les posicions enemigues, i sempre que
sigui imparcial, és a dir, afectant igualment qualsevol altre estat. En el cas de
trencament del blocatge bèl·lic, el país que l'exerceix té dret a capturar els
vaixells infractors i confiscar-ne la càrrega. El blocatge pacífic, anomenat
generalment també blocatge econòmic o blocatge econòmic internacional,
és adoptat com a represàlia en temps de pau per a impedir les relacions comercials del
país blocat amb altres països. La seva licitud és discutida i no hi ha cap obligació
d'observar-lo per part dels altres estats. Té per causa raons de caràcter polític, per
tal com hom pretén, en gairebé tots els casos, d'ofegar el funcionament de l'economia
del país blocat i de forçar el seu govern a modificar la seva actuació. Els blocatges,
amb un caràcter més o menys general (Unió Soviètica, Iugoslàvia, Espanya, Cuba,
Rhodèsia, etc), no han tingut els resultats cercats. A fi que el blocatge sigui efectiu,
cal que el país blocat no disposi dels recursos interns suficients per a satisfer les
seves necessitats i que sigui efectiva la participació de la resta de països, puix que
el país podrà abastar-se mitjançant els que no hi participen. El blocatge internacional
pot ésser total o limitat a unes mercaderies concretes. En aquest darrer cas hom troba
certes interdiccions a l'exportació o venda d'armes o de materials considerats
estratègics en determinats països. Actualment el blocatge, en tant que mesura
coercitiva, és inclòs dins les limitacions de l'ús de la força pels estats que
estableix la Carta de les Nacions Unides per assegurar el manteniment de la pau.
2. Acció de l'estat per a limitar el creixement d'una o de diverses variables
econòmiques mitjançant la congelació o la limitació de llurs augments. És utilitzat
en situacions greus i sol formar part de plans d'estabilització d'un major abast. Dins
els països d'economia de mercat l'aplicació del blocatge implica un fort grau
d'intervenció estatal, per la qual cosa hom sol fixar els terminis de la seva vigència.
Les variables blocades poden ésser limitades o poden abraçar una àmplia gamma; les més
usuals són els preus, els salaris, les rendes per capital, les importacions, etc. El fet
de dur a terme el blocatge obliga a la instauració de controls burocràtics per al
compliment de les ordres. El blocatge de preus, que pot ésser general o limitat a
alguns béns, té com a finalitat de lluitar contra els processos inflacionistes que
minven la capacitat adquisitiva dels consumidors. Però, ensems amb el blocatge de preus,
i amb la mateixa finalitat, hom limita les elevacions dels salaris. El blocatge de les
rendes del capital obeeix a raons tant econòmiques com socials. L'efectivitat del
blocatge depèn d'un gran nombre de factors, d'ací que no sempre aquesta efectivitat és
total. Poden haver-hi maneres d'eludir-lo mitjançant acords entre compradors i venedors,
per la disminució de la qualitat del bé mantenint el mateix preu, pel fet de destinar
els beneficis a reserves per a llur posterior distribució, etc. El blocatge de
determinats actius pot obeir a raons polítiques o jurídiques. Aquest és el cas del
blocatge de comptes corrents o de valors mobiliaris de persones o d'empreses en situació
de no-pagament, per a preservar llurs creditors, o en les situacions en què hom investiga
l'actuació de l'empresa. Hom procedeix també a la interdicció de la utilització o
venda de béns per part de certes persones amb finalitats polítiques. L'aixecament del
blocatge pretén de retornar al mercat la seva capacitat a fi de millorar l'assignació de
recursos així que hom creu que les tensions alcistes han minvat. Amb tot, la desaparició
sobtada del blocatge pot provocar alces sensibles en els preus, per la qual cosa hom sol
dur-la a terme d'una manera esglaonada.
3. Operació militar dirigida a aïllar una plaça o fortificació, tot impedint que es
comuniqui amb l'exterior i que en surtin o hi entrin forces (o altres auxilis). Es
diferencia del setge per tal com en el blocatge hom no emprèn accions agressives
destinades a prendre la posició blocada.
Blocatge
Continental
Conjunt de mesures preses per Napoleó I per tal de tancar
al Regne Unit tots els ports del continent. El decret de Berlín del 1806 prohibia tot
comerç o correspondència amb les illes Britàniques. La Gran Bretanya compensà la
pèrdua del mercat europeu intensificant el seu comerç amb les colònies espanyoles
d'Amèrica. Europa patí les conseqüències del blocatge, reflectides en una baixa del
comerç colonial.
Blocatge de
Berlín
Suspensió per part dels soviètics de les
comunicacions per terra des de les zones occidentals d'Alemanya amb els tres sectors no
soviètics de la ciutat de Berlín (juny del 1948). Davant d'aquest fet, els Estats Units
van replicar organitzant un impressionant pont aeri que abastí la ciutat per l'aire fins
que el bloqueig va ser aixecat (maig del 1949).
Bloque Nacional
Agrupació política fundada per José Calvo Sotelo el 1934.
No s'estructurà com a partit polític. Agrupà personalitats de Renovación Española,
Acción Española i tradicionalistes. Propugnava una monarquia forta no parlamentària, un
estat corporatiu i un exèrcit amb funcions policíaques. La CEDA i Falange Española no
s'hi integraren.
Bloque
Nacionalista Galego (BNG)
Partit nacionalista gallec fundat el 1982. En el seu
origen fou una agrupació de partits nacionalistes d'esquerres. Liderat des de la seva
fundació per Xosé Manuel Beiras, els conflictes interns i l'escassa implantació el
dugueren a abandonar el radicalisme inicial i a situar-se al centre-esquerra, amb la qual
cosa els seus resultats electorals experimentaren una progressió: d'un diputat autonòmic
el 1985, passà a 5 el 1989, a 13 el 1993 i a 18 el 1997 (segona força política
gallega). El 1996 aconseguí representació al Congrés (2 diputats), que augmentà a 3 el
2000. En les municipals del 1999 només obtingué 13 alcaldies, per bé que de ciutats
importants com ara Vigo, Ferrol i Pontevedra.
Bo
Títol de crèdit, emès per l'estat o per una entitat
bancària i lliurat com a contrapartida d'un préstec, que és adquirit pel públic o pels
bancs. Poden ésser a terme curt, llarg o mitjà, segons els tipus i segons els països.
Els bons de caixa són els emesos pels bancs, generalment a terme mitjà.
Particularment, els bancs industrials obtenen d'aquesta forma una part de llurs fons de
finançament. L'estat emet els bons del tresor a llarg terme o bé a curt terme per
tal de finançar el deute públic. De fet, constitueixen una forma de diner creada pel
govern, bé que menys líquida que els xecs i que les lletres de canvi; per aquest motiu
formen part de l'anomenada segona línia de liquiditat. Els bons del tresor experimenten
cotitzacions fluctuants, i llur venedor pot sofrir una pèrdua de capital. Els bancs de
dipòsits o comercials solen ésser obligats per la llei a mantenir, dins llur cartera de
fons públics, una quantitat establerta de bons del tresor, els quals, d'altra banda, no
són sotmesos al risc de no-pagament i poden ésser pignorats fàcilment al banc central.
Els bons, com les obligacions, impliquen la promesa, per part de llur emissor i en
concepte d'interessos durant el temps fixat, de pagar periòdicament al portador una
quantitat determinada de diner en relació amb el valor nominal. Els bons de fundador són
títols nominatius diferents de l'acció, que reconeixen al fundador o fundadora d'una
Societat Anònima i per un termini màxim de quinze anys, determinades remuneracions o
avantatges que no representin el deu per cent dels beneficis nets segons el balanç.
BOC
Sigla del Bloc Obrer i Camperol.
Bòer
Individu d'un poble de l'Àfrica del Sud d'ascendència
principalment neerlandesa, anomenat també afrikaner.
Boicot
Interdicció de relacions amb alguna determinada persona o
entitat amb el propòsit de coaccionar o de punir. És un procediment emprat per
negociants, grups professionals o autoritats d'un país consistent a interrompre llurs
relacions amb els súbdits o autoritats d'un estat estranger amb la finalitat de
pressionar-lo o de protestar contra ell. També l'empren els obrers com a arma de lluita
enfront de companys o de superiors, que provoca l'aïllament d'una de les parts en
conflicte, per tal d'aconseguir solidaritat o amb intenció punitiva. Per a boicotejar una
empresa hom intenta generalment de promoure la solidaritat del món obrer per a
pressionar-la indirectament, no consumint o no utilitzant els seus productes o serveis.
L'empresa l'aplica damunt els líders obrers provocant llur aïllament enmig de companys o
de la comunitat en què viuen; per a provocar el fracàs de les accions de lluita dels
obrers, els empresaris se serveixen de treballadors fidels a l'empresa, o coaccionats per
ella, o bé introdueixen elements exteriors.
Boicot econòmic
Conjunt de mesures de pressió econòmica previstes a l'article 41 de la
Carta de les Nacions Unides i que consisteix en la interrupció total o parcial de les
relacions econòmiques i de les comunicacions ferroviàries, marítimes, aèries, postals,
telegràfiques, radioelèctriques i d'altres amb un determinat país. És una forma
institucionalitzada del blocatge.
Boîte
En francès, capsa. Un cop acabada la primera guerra
mundial van aparèixer uns locals petits per ballar, les "boîtes de nuit"
(capses de nit), diferents dels antics "dancings" o sales de ball
grans. La petitesa relativa d'aquests locals els va fer conèixer amb el nom de "boîtes".
El seu gran nombre tradueix l'ànsia de viure i divertir-se a la immediata postguerra.
Bolxevic
Partidari del bolxevisme.
Bolxevisme
Facció del moviment socialista rus, dirigida per Lenin, que
el 1903 aconseguí el control del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia. El segon
congrés del partit fou celebrat a Brussel·les i a Londres (juliol-agost del 1903).
Denuncià les tendències representades pels narodniki, els marxistes legals i els
economicistes, i rebutjà la proposta del Bund jueu, que reclamava una autonomia dins el
partit. Al congrés s'enfrontaren dues concepcions contraposades entorn del problema de
l'organització i concepció del partit (paràgraf primer dels estatuts): Lenin volia un
partit reduït i disciplinat de revolucionaris professionals. Martov i Pavel Aksel'rod
volien un partit de base àmplia segons model dels partits socialdemòcrates europeus.
Lenin fou derrotat en la qüestió dels estatuts. El seu grup, però, obtingué la majoria
en la designació dels càrrecs del partit. D'aquí ve el nom de bolxevics ('majoritaris')
per als partidaris de Lenin, i el nom de menxevics ('minoritaris') per als de
Martov. En la conferència de Praga (1912) se separaren menxevics i bolxevics. Els
bolxevics es constituïren en partit independent, i pel maig sortí llur periòdic
"Pravda". Durant la revolució del març del 1917 els líders bolxevics tornaren
a Rússia i Lenin publicà les Tesis d'Abril, en les quals defineix un programa de
lluita per a passar de la revolució democràtica a la socialista. De l'anàlisi de la
dualitat de poders creada per la situació política, és a dir, govern provisional
parlamentari i democràcia directa dels soviets, sorgí la consigna: "tot el poder
per als soviets". La revolució d'octubre donà el poder als bolxevics. Pel març del
1918, en el setè congrés, el partit prengué el nom de Partit Comunista; guardà, però,
l'epítet de bolxevic (PCB), que fou suprimit el 1952.
Bomba
1. Artefacte de ferro o altre material
resistent, de
forma generalment esfèrica, ple de pólvora o altre explosiu, proveït de metxa o
espoleta. El terme és especialment aplicat a l'artefacte metàl·lic i esfèric que hom
disparava amb els morters i les bombardes. A Europa hom començà d'emprar aquestes bombes
a partir del s XV. Després, amb l'evolució de l'artilleria, foren substituïdes per
projectils d'altra mena (granades, obusos, etc), i el terme fou aleshores progressivament
reservat per a designar artefactes llançats o col·locats a mà; actualment hom l'aplica
sobretot als artefactes llançats des dels avions.
2. Artefacte cilíndric o cilindrocònic, metàl·lic, carregat d'explosius, productes
químics d'acció diversa, etc (bombes convencionals), o de materials susceptibles
de desencadenar una reacció nuclear (bombes nuclears), transportable per un avió
a fi de llançar-lo sobre un objectiu. Les bombes convencionals consten de tres parts
fonamentals: cos o carcassa, espoleta (situada a la punta de l'ogiva del cos) i
càrrega;
també van proveïdes d'aletes estabilitzadores. El seu pes oscil·la entre 125 kg i
1 350 kg. Hom sol col·locar les bombes en compartiments adequats del buc dels
bombarders o sota les ales dels caces bombarders. La tendència actual, però, és d'anar
substituint les bombes de caiguda lliure per les bombes autodirigides o intel·ligents (en
anglès smart bombs) —guiades per làser o televisió— i pels míssils
aire-sòl, que poden ésser disparats des de 30 km de l'objectiu i ofereixen, per
tant,
molta més seguretat per a l'avió i la tripulació.
3. Qualsevol artefacte o material explosiu que hom llança o col·loca amb la mà o
mitjançant altres mètodes, l'acció del qual és d'alguna manera comparable a la de les
bombes pròpiament dites.
Bomba A
Bomba atòmica.
Bomba atòmica
També bomba A. Bomba nuclear basada
en la fissió de nuclis atòmics.
Bomba bacteriològica
Bomba carregada de microorganismes patògens susceptibles
d'ésser disseminats en rebentar la carcassa prima de l'artefacte.
Bomba coet
Bomba d'aviació, autopropulsada gràcies a l'energia
que produeix la combustió d'un carburant.
Bomba de cobalt
Bomba nuclear dins la qual l'acer que constitueix habitualment el cos és
reemplaçat per cobalt sotmès a un intens bombardeig de neutrons, amb la qual cosa el
cobalt es transforma en un núclid radioactiu de vida mitjana llarga (5 anys).
Experimentada el 1953, és considerada una arma de guerra radioactiva d'efecte nociu
extrem, per tal com la radioactivitat romanent fa impossible la ulterior existència de
vida. També n'ha estat estudiada la utilitat tàctica com a arma defensiva.
Bomba de mà
Granada de mà.
Bomba de napalm
Bomba incendiària que conté una substància inflamable composta de
gasolina i sabons d'alumini. Aquesta mescla transforma el combustible en una gelatina
anomenada napalm. Han estat molt emprades pels EUA durant la Segona Guerra Mundial
i en les guerres de Corea i del Vietnam.
Bomba de neutrons
També bomba neutrònica. Bomba d'hidrogen en la qual els
components són disposats de manera que la penetració de la radiació neutrònica és
major que la proporcionada per explosió nuclear comuna; el flux instantani de neutrons de
molt alta energia representa a la vora del 80% de la potència d'aquesta arma. Basant-se
en la gran sensibilitat dels éssers humans a la radiació nuclear, si aquest tipus de
bomba es fa esclatar a una altitud a la ratlla dels 1 000 m sobre el terreny s'obté una
arma que destrueix els éssers vius i deixa intacta una bona part de la matèria
inorgànica de la superfície afectada. Així, per exemple, una bomba de neutrons d'1
kilotó feta esclatar a 1 km d'altura, pot neutralitzar les persones en una superfície de
2 a 3 km2. A diferència d'altres armes nuclears, la bomba de neutrons produeix
menys escalfor i efectes de xoc, i allibera més quantitat de neutrons i radiacions gamma.
El seu origen es remunta al 1957, encara que no fou coneguda popularment fins el 1977, any
en què fou provada.
Bomba de plàstic
O simplement plàstic. Explosiu constituït per
una dissolució de nitroglicerina en polièsters o en nitrocel·lulosa. Hom començà a
emprar-la a partir de la Segona Guerra Mundial. A causa del seu fàcil maneig,
pràcticament exempt de perill, ha estat molt emprada pels moviments de resistència,
sabotejadors, etc.
Bomba de
rellotgeria
Artefacte explosiu acoblat a un mecanisme de rellotgeria
que en determina el moment de l'explosió.
Bomba explosiva
Bomba proveïda de càrrega explosiva. L'acció de les
anomenades bombes fragmentadores és basada en la metralla produïda en
esmicolar-se la carcassa; hi ha un tipus especial, la bomba cluster, que en
esclatar allibera més d'un centenar de petites bombes de tipus diferents, l'efecte
combinat de les quals en multiplica l'eficàcia destructora. L'efecte de les anomenades bombes
demolidores és conseqüència de l'ona de xoc produïda per l'explosió de la
càrrega (el 60% aproximadament del pes total). Un nou tipus de bomba demolidora és la bomba
de depressió (en anglès Fuel Air Explosion), artefacte que escampa prop del
sòl un núvol d'aerosol que, en explotar, provoca un fortíssim increment local de la
pressió i de retruc una gran depressió al seu voltant. Les dites bombes perforants van
proveïdes de casquets perforadors de blindatges. A vegades les bombes explosives tenen
espoletes que permeten de prefixar el moment de l'explosió: són les anomenades bombes
de retard. Varietats modernes d'aquestes són les bombes que porten un paracaigudes de
frenada i un propulsor que s'engega quan la bomba ateny un angle determinat amb el sòl,
cosa que permet de llançar-les en vol rasant i així aconseguir més precisió i evitar
els efectes de l'explosió sobre l'avió, i les bombes que escampen un seguit de petites
mines d'explosió retardada; les unes, hom les fa servir per a inutilitzar les pistes
d'aterratge i les altres per a retardar-ne la reparació.
Bomba H
Artefacte que conté un dispositiu explosiu basat en
la fusió de nuclis atòmics que, en esclatar, allibera una enorme quantitat d'energia
calorífica. La bomba H, amb un poder destructiu molt més gran que la bomba atòmica o de
fissió, fou creada amb gran secret pels Estats Units. Es va fer esclatar per primera
vegada a Eniwetok el gener de 1953.
Bomba incendiària
Bomba proveïda d'una càrrega de fòsfor blanc, d'una
barreja d'alumini i òxid de ferro (termita) o d'una barreja d'alumini i magnesi
(electró), etc, que s'inflama en esclatar l'artefacte per acció d'una càrrega explosiva
auxiliar. El fòsfor blanc, que entra en combustió a 60º, pot arribar a produir
temperatures a la ratlla de 1 200ºC; en contacte amb la pell, continua la combustió
durant un cert temps i la cremada arriba a ésser mortal.
Bomba intel.ligent
Bomba llançada per un avió de caça o bombarder, que
cau sense propulsió i que és guiada cap a l'objectiu per un raig làser emès pel mateix
bombarder, un altre avió o tropes de terra. Un detector situat a l'ogiva s'encarrega de
guiar la bomba. La investigació s'inicià el 1965 i al cap de sis anys es fabricà la
família Paneway I, amb sis tipus fonamentals entre els 227 i els 907 kg.
Bomba lacrimògena
Artefacte que, en esclatar, allibera gasos
lacrimògens. És molt emprada per a dissoldre manifestacions, etc.
Bomba nuclear
Bomba carregada de materials susceptibles d'alliberar d'una
manera incontrolada l'energia de fissió (bomba A o atòmica) o de fusió (bomba H,
d'hidrogen o termonuclear) de determinats nuclis atòmics. El principi de funcionament de
la bomba A és semblant al d'un reactor nuclear, en el qual la massa del
combustible és àmpliament superior a la massa crítica; inicialment, el
combustible és fragmentat, i cada un dels trossos, suficientment allunyat dels altres, de
manera que no sigui atesa la talla crítica; l'explosió es produeix en apropar els
fragments entre ells bruscament. A fi d'augmentar el rendiment i l'eficàcia d'una bomba A
cal emprar combustibles pràcticament purs; els utilitzats fins ara han estat l'urani 235
i el plutoni 239. El primer és difícil i car d'obtenir, perquè no és possible de
separar-lo químicament de l'urani natural i hom ha de recórrer a procediments físics
com la difusió gasosa; el segon, que apareix com a subproducte en els reactors d'urani
natural, pot ésser aïllat per procediments químics clàssics. En la bomba H, la fusió
dels nuclis d'àtoms lleugers (correntment hidrogen 2 i hidrogen 3) desprèn una energia
calorífica específica molt més gran que les bombes A. Això no obstant, per a iniciar
la reacció de fusió són necessàries temperatures molt elevades, aconseguides
correntment associant una bomba A a una bomba H. Contràriament a les bombes A, les bombes
H no contaminen el lloc d'explosió amb productes radioactius. Hom mesura l'energia
explosiva de les bombes nuclears per comparació amb la despresa per una massa d'un milió
de tones de TNT (megatona). Arran de la descoberta de la fissió vers la fi del
1938, una sèrie de científics es dedicaren especialment a estudiar aquest fenonem. Leo
Szilard, Eugene Paul Wigner, Albert Einstein i d'altres reberen (1939) del govern dels EUA
un crèdit inicial per a fer una investigació aprofundida de l'energia nuclear. El fet
d'intervenir els nord-americans en la guerra féu augmentar notablement els pressuposts de
les investigacions, cosa que les accelerà. El 2 de desembre de 1942 aconseguiren
d'engegar el primer reactor nuclear, amb intervenció directa d'Enrico Fermi, que fou la
base dels primers càlculs seriosos de l'energia que es podia alliberar en una bomba
nuclear. Els treballs per a la consecució de la primera bomba nuclear de fissió foren
duts a terme a Los Alamos sota la direcció de Jacob Robert Oppenheimer amb el nom de projecte
Manhattan, i la prova tingué lloc a Alamogordo (New Mexico) el 16 de juliol de 1945;
el combustible emprat fou plutoni 239. Una bomba d'urani 235 fou llançada sobre Hiroshima
(Japó) el 6 d'agost de 1945; el 9 d'agost del mateix any una bomba de plutoni 239 arrasà
Nagasaki (Japó). Posteriorment, l'URSS (1949), el Regne Unit (1952), França (1960) i la
República Popular de la Xina (1965) han provat i construït llurs pròpies bombes
nuclears.
Bomba química
Bomba carregada d'un producte químic d'acció diversa
(vesicant, lacrimògena, sufocant, urticant, etc) que es disposa en forma d'aerosol o
vapor en esclatar l'artefacte per acció d'una càrrega explosiva auxiliar.
Bomba termonuclear
Bomba nuclear basada en la fusió de nuclis atòmics.
Bomba volant
Giny inventat i fabricat pels alemanys (que en feren
diverses sèries amb els noms de V-1 i V-2) durant la Segona Guerra Mundial
i que han constituït la base del desenvolupament dels míssils (míssil).
Bombardeig
Acció de bombardejar. El bombardeig, que té normalment un
objectiu terrestre —bé que també pot ésser l'objectiu una formació naval o àdhuc
un vaixell—, pot ésser efectuat de terra estant (artilleria, míssil),
des d'un vaixell ( bombardeig naval), o per l'aviació ( bombardeig aeri).
Hom tendeix a reservar especialment el mot bombardeig per al bombardeig
aeri, pel
fet que ha esdevingut el de més valor tàctic en la guerra moderna.
Bombardeig a
gran altura
Bombardeig dut a terme pels grans avions en vol horitzontal.
Si hom empra bombes no nuclears, fa el llançament concentrat, és a dir, fent caure de
cop el nombre màxim de bombes, per tal de garantir la destrucció de l'objectiu.
Bombardeig aeri
Atac efectuat amb bombes, per l'aviació. El primer
bombardeig tingué lloc per l'octubre del 1912 durant la guerra dels Balcans, des d'un
biplà Albatros, búlgar. Durant la Primera Guerra Mundial augmentà la
importància dels bombardeigs aeris. Tant els alemanys com els francesos començaren a
construir avions de bombardeig (com el francès Voisin, capaç de portar bombes de
100 kg), les incursions dels quals sobre els principals centres industrials feren néixer
els avions de caça a Alemanya, molt castigada pels avions de bombardeig francesos,
circumstància que féu substituir als francesos el bombardeig diürn pel nocturn, més
segur. Els mateixos avions de caça començaren a transportar bombes, i nasqué així el
caça bombarder. També els alemanys feren servir grans aparells, de primer biplans Gothas,
i posteriorment grans avions de la sèrie R, amb els quals bombardejaren Anglaterra
i França. Hom emprà els dirigibles, en aquesta guerra, primerament com a bombarders
diürns, i finalment com a aparells de reconeixement naval i de transport. Abans de la
Segona Guerra Mundial, els governs s'esforçaren per obtenir bombarders ràpids, ben
defensats i de gran capacitat de bombes. Alemanya donà més importància als caça
bombarders i bombarders lleugers; per contrast, els EUA obtingueren grans quadrimotors,
d'un ampli radi d'acció. Perquè l'efecte produït per les bombes fos suficient, hom
augmentà el nombre d'avions en les formacions que intervenien en els raids. Aquestes
solen anar precedides per uns avions que identifiquen l'objectiu i l'assenyalen amb bombes
o amb coets. Per tal de protegir-se dels caces i de l'artilleria antiaèria, els
bombarders volen en formació tancada i a gran alçària. Amb l'aparició de les bombes
nuclears varià el concepte de bombardeig, puix que l'acció d'un avió equipat amb bombes
nuclears és molt més àmplia. El bombardeig estratègic ha perdut importància pel
possible ús dels grans míssils terra-terra i dels submarins nuclears amb llurs míssils
balístics, que poden destruir en pocs segons tots els centres neuràlgics de l'enemic.
Això no obstant, l'aviació tàctica, composta per caça bombarders i bombarders
lleugers, que transporten una gran varietat de bombes per a destruir objectius concrets i
localitzats, reprengué importància a la guerra de Corea i últimament a la del Vietnam,
en la qual els nord-americans han emprat ja (1971) una major quantitat d'explosius que el
total llançat per tots els països bel.ligerants a la Segona Guerra Mundial.
Bombardeig en
picat
Bombardeig dut a terme pels caça-bombarders que es llancen
des d'una determinada altura contra l'objectiu, en picats de 30° o 45°.
Bombardeig
encabritat
Bombardeig efectuat per l'aviació en trajectòria
ascendent. Permet de bombardejar determinats objectius sense entrar en la zona d'acció
dels antiaeris.
Bombardeig naval
Acció de disparar l'artilleria d'un vaixell contra la
costa. Des d'un punt de vista tàctic, la seva finalitat pot ésser de reforçar missions
terrestres o amfíbies (desembarcaments o reembarcaments), o destruir instal.lacions
costaneres o ciutats obertes. Tècnicament cal considerar, a més, si el tir va dirigit
contra blancs visibles o invisibles.
Bombardeig rasant
Bombardeig aeri efectuat volant a poca alçada —i
generalment després d'una aproximació feta també en vol rasant— contra objectius
difícils d'atacar des de més amunt. Hom hi sol recórrer quan cal llançar bombes de
napalm, bombes amb paracaigudes de frenat i en els casos de bombardeig de rebot
(les bombardes reboten en terra abans d'esclatar).
Bonapartisme
1. Corrent polític francès partidari del retorn dels Bonaparte al
tron.
2. Categoria político-social caracteritzada per la constitució de la burocràcia com a
forma social en formes d'estat capitalista dominades per un executiu de tipus cesarista i
paternalista, la qual recolza sobre les classes de la petita producció —especialment
la pagesia parcel·lària i la petita burgesia— en conjuntures d'equilibri general de
les forces en presència en la lluita de classes, de desorganització política de les
classes dominants o de crisi general de legitimitat. Aquest concepte fou encunyat per Marx
a 'El 18 de brumari de Lluís Bonaparte' (1852), a partir de ls forma d'estat instaurada
per Lluís Bonaparte i després aplicat, amb més o menys rigor, per autors marxistes a
certs règims plebiscitaris ic arismàtics i a certes democràcies autoritàries.
Boom
Màxim d'un cicle econòmic, és a dir, la culminació d'una fase expansiva
dins l'activitat econòmica, quan aquesta és en situació de plena ocupació dels
recursos productius, manifestada en una alça general dels índexs econòmics. Rep aquest
nom pel seu caràcter sovint explosiu que precipita l'economia cap a la depressió.
En un sentit més restrictiu, el terme és emprat per a designar els períodes culminants
d'activitat del mercat de valors.
Borsa
Mercat organitzat i abstracte, en el qual es
reuneixen professionals, de forma periòdica, per tal de realitzar compres i vendes de
valors (públics o privats) o productes. És organitzat per l'existència d'una
reglamentació i la presència de mitjancers, i és abstracte, per tal com les
operacions s'estableixen sense que calgui la presència material de les mercaderies. Dins
la borsa la presència de mitjancers que relacionen venedors i compradors esdevé una
característica predominant. Quant a l'objecte de les transaccions, hom distingeix la
borsa de mercaderies, coneguda usualment per llotja, de la borsa de valors.
A la primera s'intercanvien essencialment productes agrícoles, certs minerals, etc. Les
borses de treball en són un cas límit on la mercaderia és la força de treball. Les
borses de serveis, de nòlits o d'assegurances tenen un caràcter diferenciat. Les de
mercaderies el tenen especialitzat i suprastatal i es troben més concentrades que no pas
les borses de valors, per la qual cosa llurs cotitzacions tenen una gran vigència dins el
comerç internacional. Dins les borses de mercaderies, les operacions es basen en les
expectatives sobre preus, quantitats, èpoques de lliurament, per la qual cosa les
operacions sobre mercaderies encara no produïdes (anomenades genèricament futures) tenen
una gran importància. Les fluctuacions dins aquestes borses són molt intenses, i llurs
cotitzacions tenen tendència al descens, cosa que perjudica els productors i empitjora
llur relació real d'intercanvi. L'acció dels països proveïdors no ha pogut
estabilitzar les cotitzacions, llevat en uns pocs productes, a causa de la resistència
dels països compradors, que veuen minvar llurs guanys. Els acords directes entre països
productors han fet disminuir la importància absoluta de les borses de mercaderies. Les
borses de valors són la base dels mercats de valors, que tenen un caràcter més
ampli, atès que comprenen els mercats d'emissió (d'accions, obligacions i valors
públics), les borses de valors pròpiament dites i els mercats de títols no
admesos dins la cotització oficial. Entre els dos primers hi ha estrets lligams;
així, el mercat d'emissió és el que forneix valors a la borsa. Les borses de valors
constitueixen centres de contractació dels títols que es troben en circulació i
que són admesos a la cotització oficial. La borsa de valors és l'instrument del
finançament a llarg terme de l'activitat econòmica dins el sistema capitalista,
mitjançant les transaccions de valors de renda variable (accions), fixa (obligacions) o
públics (entre ells els del deute públic), i dels drets de subscripció d'aquests
valors. Les operacions efectuades dins la borsa poden ésser al comptat i a terme, segons
les formes de liquidació de les operacions, però les darreres tendeixen a ésser
interdites en nombrosos països. En les operacions de compra i venda actuen com a
mitjancers els agents de canvi i borsa. La cotització de borsa expressa el tant
per cent de variació del valor sobre el preu original; una cotització de 500 significa
que el valor té un preu 5 cops superior a l'inicial.
L'antecedent més remot de les borses podria ésser cercat en els collegia mercatorum dels
romans, però, com a institució, la transacció de valors té el seu origen cap a la fi
del s XV, en les fires medievals de les ciutats comercials de l'Occident europeu,
sobretot en l'àmbit de la Mediterrània occidental (Itàlia, Països Catalans). Les
llotges, dedicades inicialment només al comerç de mercaderies, en sorgir, amb els
corredors d'orella, l'especulació dels valors i títols de deute, comencen de
participar-hi, amb la qual cosa s'arrela el costum de lligar operacions amb mostres de
mercaderies, i es manté molt sovint fins al s XIX la coexistència de transaccions
de mercaderies amb transaccions de títols i valors mobiliaris. El nom «borsa» té el
seu origen a Bruges, concretament en la família de banquers Van de Bursen, a
l'escut de la qual figuraven tres bosses. El 1487 hom creà la borsa d'Anvers, i el 1595
la de Lió, que havien de servir de model a la Royal Exchange de Londres; el 1685, la de
Berlín; el 1699, la de Basilea; el 1724, la de París, i el 1792, la de Nova York (Wall
Street). El 1831 la borsa de Madrid fou la primera reconeguda oficialment a l'estat
espanyol. Les borses de valors afavoriren l'especulació, que culminà en desastres
borsaris com el del 1929, bé que també contribuïren a la ràpida mobilització de
capitals i a la canalització d'aquests en empreses, com la xarxa de ferrocarrils
europeus.
Als Països Catalans la borsa no nasqué a conseqüència d'una disposició oficial, sinó
que sorgí a Barcelona, a la manera saxona, com a òrgan necessari per al compliment d'una
funció, i fins a la creació de la borsa oficial es regí pels usos i els costums de la
plaça mercantil. El tràfic mercantil tenia organització pròpia abans de la
construcció de l'edifici de la Llotja, i l'ordinació dels corredors de llotja i
d'orella, promulgada pels magistrats municipals de Barcelona, data del darrer terç del
s XIII (1271). Hom constata la tradició del tràfic financer, dins el tràfic
mercantil, per la denominació de corredors de canvi que hom donava als mediadors l'any
1372, i per la constitució l'any 1401 de la Taula de Canvi de Barcelona. Fins l'any 1840
als llibres dels corredors reials de canvis no hi hagué registrades altres partides que vales
reales i lletres de canvi. Després d'aquest any començaren a aparèixer les
anotacions de títols, bé que sense especificar. Atenent les demandes del públic, el 21
de desembre de 1851 el «Diario de Barcelona» publicà la primera llista de cotitzacions,
i dos dies després la junta de govern del Col·legi de Corredors publicà la primera
cotització oficial. Les sessions de contractació de la borsa se celebraven al saló
gòtic de Llotja, i la liquidació es feia al Casino Mercantil, associació que agrupava
corredors de canvi, banquers i homes de negocis, i que donà naixença al Borsí de
Barcelona. Els socis podien operar per a ells mateixos o per compte d'altri al Borsí, el
qual aviat aconseguí un lloc significat dins el mercat espanyol de valors per raó de la
dinàmica de la seva tècnica operatòria. Les particularitats del mercat barceloní
atragueren l'atenció de centres mercantils estrangers, els quals n'estudiaren els
sistemes i n'adoptaren algunes formes. Les figures pròpies més característiques del
mercat barceloní foren la dobla i el compte d'efectes bancaris, dins la
tècnica de liquidacions a terme. El sistema féu crisi al principi de la Primera Guerra
Mundial a causa de la caiguda de cotitzacions i la solució donada per a la liquidació
del termini, crisi coneguda amb el nom de matança, i que perjudicava sobretot les
posicions dels doblistes. El dia 24 d'agost de 1914 es féu la darrera liquidació
d'operacions al Casino Mercantil, que romangué tancat a partir d'aquell dia. La
reobertura del mercat barceloní tingué lloc pel juliol del 1915, ja amb caràcter de
borsa oficial, i els antics corredors de canvi passaren a formar el Col·legi d'Agents de
Canvi i Borsa. La nova forma no encaixà entre els antics socis del Casino Mercantil, que
s'agruparen en l'Associació del Mercat Lliure de Valors, la qual renovà la vida del
Borsí, bé que els associats no podien operar en nom de terceres persones ni superar el
nombre de 400. Fins el 1936 foren més importants les transaccions al Borsí que no pas a
la borsa oficial. Ambdues institucions foren tancades aquell any amb motiu de la guerra
civil espanyola. L'any 1940, en reprendre's la vida financera, no fou autoritzada la
reobertura del Borsí, de manera que el mercat barceloní restà totalment emmarcat en la
borsa oficial, la qual només era facultada per a operar al comptat. Des de l'any 1961
manté un servei d'estudis i informació; l'any 1964 organitzà un congrés de societats
d'inversió i ha format part del grup promotor de l'Institut Espanyol d'Analistes
d'Inversions. A més del «Boletín Oficial de Cotización», publica un «Boletín
Financiero», de periodicitat trimestral, i unes fitxes mensuals de valoracions. S'ha
adaptat bé a la reforma del mercat de valors, iniciada el 1978: mercat a crèdit,
societats de contrapartida, noves normes de contractació, introducció de nous actius
financers. El 1982 es creà un segon mercat per a petites i mitjanes empreses, amb
caràcter no oficial. El nivell de mecanització de les operacions és alt. La
contractació efectiva en el mercat de valors representà, el 1983, el 21,08% sobre el
total de les borses espanyoles i el 21,98% en el mercat d'actius financers a curt termini.
Com la resta de borses espanyoles, la contractació té lloc cinc dies a la setmana.
La tradició mercantil de València és comparable a la de Barcelona, com ho demostra
l'existència de la Taula de Canvi, creada el 1407, bé que la Llotja no aparegué fins el
1498. La primera publicació de cotitzacions borsàries aparegué el 15 de novembre de
1887. La borsa semblà que desapareixia al segon decenni del s XX, però la
preocupació del Col·legi Oficial de Corredors de Comerç, sobretot amb vista a una
normalització de l'administració de l'estalvi del País Valencià, que es canalitzava a
través del mercat borsari, féu que per ordre de 5 de maig de 1970 fos autoritzada la
creació del Borsí Oficial de Comerç de la ciutat de València, que, per decret de 29
d'agost de 1980, es convertí en la quarta borsa de l'estat espanyol. El 1983 la
contractació efectiva en el mercat de valors representà el 3,80% sobre el total de les
borses espanyoles.
Bòxer
Membre d'una societat secreta xinesa de caràcter
xenòfob sorgida arran de la derrota xinesa davant el Japó (1895) i de les pressions
politicoeconòmiques de les potències europees a la darrera dècada del s XIX. La revolta
dels bòxers, que culminà amb l'assalt de les legacions estrangeres a Pequín (1900),
fou l'expressió d'aquest descontentament nacional xinès davant la penetració
occidental. Com en altres ocasions, les societats secretes actuaren d'element aglutinador.
L'any 1898 començà a manifestar-se al nord de la Xina l'agrupació "Punys de
justícia i de concòrdia" (Yihequan), procedent de la Bailian hui, en
les activitats de la qual ocupava un lloc important la boxa ritual. D'aquí deriva el nom
anglès (boxer: boxador) del moviment. Els bòxers s'identificaren amb les
milícies locals (tuan), obtingueren l'ajuda d'alguns elements de la cort manxú i,
rompent la tradició legitimista de les altres sectes secretes que aspiraven a la
restauració de l'antiga dinastia nacional Ming, adoptaren el lema "defensa dels Qing
(manxús) i destrucció dels estrangers". El moviment reclutà partidaris entre els
camperols sense terra i els desocupats. Els seus objectius, tanmateix, no eren socials,
sinó de lluita contra les missions cristianes, que fruïen de privilegis irritants,
contra el maquinisme industrial i l'ensorrament de la Xina enfront de la pressió
estrangera. Després d'unes vacil·lacions inicials, la cort imperial s'inclinà a favor
dels bòxers. Les legacions de Pequín foren atacades i les potències occidentals
enviaren un cos expedicionari que alliberà els assetjats per l'agost de 1900.
L'emperadriu vídua de Cixi fugí amb la cort a Xi'an, d'on no tornà fins el 1902. El
protocol del 1901 imposà a la Xina el pagament d'una forta indemnització i la concessió
de més avantatges a les potències occidentals. La Xina actual considera els bòxers com
un moviment popular i nacional.
Braint trust
De l'anglès, 'trust dels cervells'. Grup de consellers
econòmics o polítics o d'ambdues coses alhora, anomenats també eggheads ('caps
d'ou'), que tenen com a funció l'assessorament d'un partit o d'una administració
pública. El concepte procedeix de la campanya electoral del 1932 als EUA, on un grup de
personalitats impulsà el llançament del New Deal.
Brigades
Internacionals, les
Unitats militars integrades per voluntaris estrangers que lluitaren a
favor dels republicans durant la guerra civil espanyola de 1936-39. Els primers grups es
formaren pel juliol del 1936 amb participants a l'Olimpíada Popular de Barcelona,
enquadrats en les centúries Thaelmann, alemanya, Gastone Sozzi i Giustizia e
Libertà, italianes, Commune de París, franco-belga, i Thomas Mann, anglesa. La seva organització
es plantejà en la reunió del Komintern del 26 de juliol de 1936, amb el propòsit
d'integrar tots els voluntaris (d'ideologia antifeixista diversa) sota la direcció
comunista. El projecte, patrocinat per l'especialista anglès en qüestions militars Tom
Wintringham, per l'ambaixador soviètic a Madrid, Marcel Rosemberg, i per Palmiro
Togliatti, Maurice Thorez i Georgi Dimitrov, fou aprovat en una reunió celebrada a Madrid
(22 d'octubre de 1936) entre el representant del govern de la Républica
espanyola, Diego
Martínez Barrio, i els delegats del Komintern, Luigi Longo, italià, Pierre
Rebière, francès, i Stephan Wisniewski, polonès. El centre de reclutament s'establí a París,
dirigit pel iugoslau Josip Broz —el futur mariscal Tito— i l'italià Giulio
Cerreti. El centre d'instrucció militar fou establert a Albacete, on es concentraren els
primers contingents arribats de diversos països europeus a mitjan octubre del 1936. El
cap militar era Lazar Stern (Emilio Kléber), i exerciren el comandament suprem el
francès André Marty i els italians Luigi Longo (Gallo) i Giuseppe de Vittorio (Nicoletti).
L'escriptor francès André Malraux dirigí l'esquadró aeri, i el noruec Oscar
Telge, els
serveis sanitaris. Hi tingueren una actuació destacada l'italià Randolfo
Pacciardi, que
manà el batalló Garibaldi, l'escriptor hongarès Mate Zalka (general Luckács),
el polonès Karel Swierezeski (general Walter) i el batalló nord-americà Abraham
Lincoln. Hi participaren combatents de més de 50 països de tot el món, amb un total de
40 000 homes al llarg de la guerra, organitzats en 15 brigades. Els principals
contingents foren francesos (10 000 voluntaris), italians (2 500),
belgues, iugoslaus, anglesos, canadencs i nord-americans. Intervingueren eficaçment en la defensa
de Madrid (novembre del 1936) i a les batalles d'El Jarama, Brunete, Belchite, Terol
i, finalment, a l'Ebre. El govern republicà, en compliment de la resolució de la Societat
de Nacions de l'1 d'octubre de 1938, n'ordenà la retirada, bé que restaren a
Catalunya,
fins al febrer del 1939, alguns petits contingents. L'acte de comiat, molt espectacular,
tingué lloc a Barcelona el dia 15 de novembre de 1938. Per l'experiència militar
d'alguns de llurs membres i per llur entusiasme foren una valuosa aportació a la causa
republicana. Una tercera part de llurs components moriren en combat.
Brigate Rosse
Organització italiana revolucionària clandestina. Fundada el 1969 per
Renato Curcio i formada, sobretot al començament, per intel·lectuals i estudiants
d'extrema esquerra i posteriorment també per obrers radicalitzats, d'ençà del 1970 féu
un seguit d'atemptats contra polítics, magistrats, policies, etc, i contra
instal·lacions de l'estat. També realitzà diversos segrestaments, sovint acabats amb
l'assassinat del segrestat, com en el cas d'Aldo Moro, líder de la democràcia
cristiana. Molts dels seus dirigents inicials són empresonats —entre ells, R.
Curcio— o han mort en topades amb la policia. D'ençà del 1979 és objecte d'una
persecució creixent, la qual, juntament amb les confessions d'alguns militants
penedits,
ha reduït molt la seva capacitat operativa.
Budisme
Terme occidental que indica el sistema polimorf de creences
i pràctiques centrades en l'ensenyament i la persona del Buda. Malgrat la seva
unitat originària, el budisme es presenta com un complex força heterogeni, a causa,
d'una banda, dels diversos desenvolupaments i les distintes interpretacions de la doctrina
primitiva, i, d'altra banda, de la seva adaptabilitat a les característiques dels països
on penetrava en el seu moviment missioner. El nucli de la doctrina original del Buda fou
donat, segons la tradició, en el sermó de Benarés. Se centra en les quatre nobles
veritats: primera, la constatació de la universalitat del sofriment; segona, la seva
causa és el desig; tercera, la seva guarició és la supressió del dolor mitjançant la
supressió del desig, i quarta, el camí que hi porta és la via mitjana que evita aquests
dos extrems de l'aferrament al plaer i de la mortificació i es condensa en l'òctuple via
excel·lent: comprensió recta, intenció recta, paraula recta, acció recta, mitjans
d'existència rectes, esforç recte, atenció recta i concentració recta. Es tractava
sobretot d'una pedagogia i moral o principis d'una ètica humana, individual i social,
únic camí d'alliberament. Però, enfront dels sistemes filosòfics o religiosos
contemporanis i sobretot de les dues veritats inqüestionables de la filosofia índia, la
del samsara, o cicle de reencarnacions, i la del karma, o retribució per
les obres, els desenvolupaments primitius de la doctrina budista constitueixen un quadre
doctrinal comú a totes les escoles: l'individu humà no és constituït per un jo (atta)
permanent o ànima substancial invariable que transmigra intacta d'una existència a una
altra, sinó per cinc grups de qualitats (skandha): forma o cos, sentiments,
percepcions, formacions mentals i consciència, en canvi perpetu, com tots els éssers.
Tot és sense substància (anatta), tot és inquietud o dolor (duhkha), tot
és momentani o impermanent (anicca). La vida és un flux continu de formes sempre
canviants, on tot s'esdevé segons la llei de la causalitat universal o del karma:
cada acte porta el seu resultat, principi bàsic per al millorament moral. Immergit en el
cicle de l'existència transmigratòria, explicada per la llei de la producció
condicionada (nexe causal entre dotze estats que relacionen l'existència actual amb
l'anterior i la següent), l'individu efectua el seu progrés moral seguint l'òctuple via
excel·lent, per la qual és dirigit al nirvana, o alliberament definitiu de la roda de
reencarnacions i, per tant, del sofriment. La comunitat que el Buda havia fundat s'havia
estès, ja al s III aC, segons les inscripcions de l'emperador Asoka, per una gran part de
l'India i posseïa alguns texts, que constituïen ja una literatura sagrada. La comunitat
monàstica o sa&nd;gha era constituïda pels qui renunciaven als afers mundans
i consagraven la vida exclusivament a la disciplina moral i mental que mena al nirvana.
Vivien d'almoina, i, al seu interior no hi havia cap distinció de castes. Al costat de la
comunitat monàstica hi havia els laics, els quals s'adherien a l'ensenyament del Buda,
però no es consideraven capaços d'assolir el nirvana en la vida present, bé que
aspiraven a una existència superior, complint els cinc preceptes i sostenint els monjos
amb almoines. Segons la tradició, poc després de la mort de Buda es reuní un concili a
Rajagriha per establir la seva doctrina veritable i la disciplina monàstica a seguir.
Cent anys més tard sembla que es reuní un concili, a Vaishali, on es manifestaren
desacords seriosos sobre el significat de la doctrina, l'estatut dels laics i la
disciplina monàstica, els quals provocaren el primer cisma entre els anomenats monjos
antics (sthavira), defensors de la tradició, i els membres de la gran comunitat (mahasa&nd;ghika),
facció més liberal, les doctrines de la qual influïren més tard en l'aparició de
l'escola mahayana, i que inicià un culte semiteístic vinculat a la veneració
meritòria de les relíquies i del mateix Buda, al costat del camí d'alliberament ètic i
estrictament personal dels antics. D'altra banda, la comunitat budista oferí una base de
solidaritat social, amb el seu ensenyament pacifista, que afavorí l'expansió econòmica
i l'aparició de líders polítics innovadors. El més important fou l'emperador Asoka
(270?-232 aC), que es convertí al budisme després d'haver consolidat militarment els
seus territoris, propagà una ideologia pacifista, basada en gran part en l'ètica
budista, i promogué moviments missioners, sobretot al sud-est asiàtic. Intentà
d'unificar la comunitat i de promoure una reforma doctrinal amb la convocació del tercer
concili budista, a Pataliputra, que fou la base de l'ortodòxia tradicional o de l'escola Theravada,
la qual arrelà preferentment a Ceilan i a la majoria de pobles del sud-est asiàtic.
Però el cisma budista havia persistit i les escoles s'havien multiplicat, en el moment
d'una reacció bramànica, que influí en algunes de les sectes budistes. Així, anà
prenent forma el budisme mahayana, que, bé que no prengué consciència d'ésser
un moviment propi fins al s I dC, ja tenia les arrels doctrinals en el cisma de l'escola
Mahasa&nd;ghika, originat en el concili de Vaishali. L'escola tradicional Theravada
acceptava estrictament la doctrina i la pràctica budista tal com creia que havien estat
formulades originàriament i són contingudes en el cànon búdic. La seva fe es
basava en el Buda històric, en els seus ensenyaments i en la seva comunitat. El seu ideal
és l'arhat, sant perfecte que pel compliment de l'òctuple via excel·lent ateny
el nirvana per a ell mateix. El budisme mahayana (o 'gran vehicle') es basava en
les escriptures de la tradició sànscrita; creia en la necessitat d'una evolució del
budisme i considerava l'escola tradicional com una formulació primitiva i incompleta del
budisme (per això l'anomenà hinayana, o 'petit vehicle'). Feia una interpretació
religiosa i metafísica de la natura del Buda històric, considerat una de les moltes
encarnacions del Buda transcendent, i posava un ideal de salvació universal concretat en
el bodhisattva, el qual retarda voluntàriament la seva entrada al nirvana per
ajudar a la salvació dels altres homes; les seves virtuts bàsiques eren l'amor i la
compassió, i donava valor al mèrit transferit per algun buda supramundà o pels bodhisattva.
Suavitzava, així, la rigidesa de la distinció entre monjos i laics, i, amb les noves
formes de pietat afavoria la difusió popular del budisme. D'altra banda, amb els seus
desenvolupaments teològics i l'aparició d'escoles filosòfiques, sobretot la Madhyamika
i la Vijnanavada o Yogachara, atreia molts intel·lectuals, mentre que pel principi
d'evolució i adaptabilitat fonamentava el seu universalisme. Aquesta mateixa tolerància,
juntament amb la influència dels texts esotèrics del tantrisme, donà lloc a un tercer
vehicle anomenat Vajrayana ('vehicle del diamant'), basat en meditacions
ritualistes, fórmules sagrades (mantra), gest (mudra) i simbolisme sexual.
Després del s X, el budisme començà a declinar a l'India. Les escoles filosòfiques mahayana
es preocuparen cada vegada més de qüestions teòriques, i els monestirs perderen la
base popular; el teisme mahayana i el tantrisme a penes es podien distingir de
l'hinduisme, i Buda esdevingué una de les moltes encarnacions de Vishnu; el gran filòsof
hinduista Shan0m040,.m040.kara havia incorporat, al s VIII, els punts més forts del
pensament budista en una síntesi decisiva; els bramans s'esforçaren a conservar llur
posició privilegiada d'acord amb el sistema de castes. L'últim cop fou la invasió
islàmica, al s XII, que extirpà sistemàticament el budisme. Modernament el budisme ha
tornat a l'India com a part de la renovació cultural. Ha tingut importància en el
moviment de protesta social dels intocables, dirigit per B. R. Ambedkar, contra el sistema
de castes.
Bullanges, les
Conjunt dels tumults produïts a Barcelona del 1836 al 1843,
provocats, en part, pel descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi
econòmica, de la qual feia responsable el govern de Madrid, seguida pels elements
populars, esperonats per les repercussions de la crisi social (temor a l'atur, problema de
les quintes i dels consums) i conduïts per elements republicans i exaltats, sovint
afiliats a societats secretes. La bullanga del 1837 acabà amb l'afusellament de Ramon
Xaudaró i el desarmament de la Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de
Barcelona per Espartero; la del 1843 és coneguda per la Jamància.
Bund
Partit socialdemòcrata dels treballadors jueus fundat a
Rússia el 1897. Tingué un paper important en l'organització del Partit Socialdemòcrata
Obrer Rus (1898), però aviat entrà en debat amb els bolxevics, contraris a l'autonomia
organitzativa del Bund. Fou eliminat després de la revolució d'octubre.
Bundesbank
Banca federal de la RF d'Alemanya. Creada per la llei el
26 de juliol de 1957, fou dotada d'una gran autonomia. Fou l'organisme que dirigí el
sistema monetari i bancari de la RFA fins el 1999, que passà a dependre del Banc Central
Europeu.
Bundesrat
Als estats federals germànics, òrgan
federatiu amb funcions legislatives, administratives o governatives, format per
representants, bé dels governs, bé dels òrgans de representació popular dels estats
membres. El Bundesrat fou una de les cambres legislatives a la Confederació d'Alemanya
del Nord (1866-71) i a l'Imperi Alemany (1871-1918). A partir del 1949 és la cambra alta
de la República Federal d'Alemanya i,des del 1990, de l'Alemanya unificada. A la
República d'Àustria (1918-38 i des del 1945) rep també el nom de Länderrat. A
Suïssa és el nom alemany del Consell Federal, que, a diferència d'Alemanya i
d'Àustria, té caràcter executiu.
Bundestag
Assemblea legislativa de la República
Federal d'Alemanya (fins el 1990) i de l'Alemanya unificada a partir del mateix any,
elegida per un període de 4 anys per sufragi universal directe. Elegeix el canceller a
proposta del president de la república i controla el poder executiu. A la Confederació
Germànica (1815-66) l'assemblea federal (Bundesversammlung) rebia també el nom de
Bundestag; també a la República d'Àustria fou el nom donat al Nationalrat.
Bureau International du Travail
Nom francès amb què és coneguda internacionalment
l'Oficina Internacional del Treball (Organització Internacional del Treball).
Bureau
Socialiste International
Organisme creat el 1900, amb seu a Brussel.les i integrat per delegats de tots
els països presents a la Segona Internacional. Era l'encarregat d'assegurar el moviment i
donar-li continuïtat entre congrés i congrés. A iniciativa seva es van crear també
altres organismes de coordinació socialista, com ara la Comissió Socialista
Interparlamentària (encarregada de coordinar les activitats parlamentàries
socialistes arreu del món), la Conferència Internacional de Dones Socialistes
(dirigida per Clara Zetkin) o la Federació Internacional de la Joventut Socialista.
Burgesia
En el sistema capitalista de divisió del
treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent
l'estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són
posseïdors del capital industrial i financer. Fins a la formulació de la teoria
marxista, hom entenia per burgesia el conjunt de ciutadans de la classe mitjana urbana
mercantil o industrial d'una societat. Encara que Hegel havia ja emprat el terme de
societat burgesa o civil (bürgerliche Gesellschaft) per a designar un nivell de la
vida social on es troben els interessos particulars i privats dels individus, distint del
nivell públic o estat, foren Marx i Engels els qui donaren als conceptes burgesia i
burgès un sentit nou, altament polèmic: la burgesia és el conjunt d'individus que
posseeixen els instruments de producció (terra, fàbriques, eines) i el control dels
treballadors, incloent-hi també les persones que col·laboren al manteniment d'aquesta
classe (juristes, militars, polítics), i la societat burgesa és una societat dominada i
explotada per aquesta classe social capitalista. Així mateix, per a Marx i Engels la
burgesia és un dels dos elements bàsics en la lluita de classes del capitalisme madur.
Marx distingia, però, un nombre important de subclasses: alta burgesia financera, petita
burgesia, propietaris rurals, etc. Tanmateix, el terme és emprat sovint amb un alt grau
d'imprecisió: cal tenir en compte no solament les diferències estructurals (empresariat,
professions liberals, militars, funcionaris, menestralia, etc), sinó també les distintes
evolucions històriques locals. La burgesia es formà al si de la societat feudal com un
nou tipus de grup social que, abandonant tota dependència directa de la terra,
s'emancipà de l'estructura feudal i fonamentà la seva existència en l'intercanvi de
béns que ell no havia produït: el mercader, que al sX era un vagabund marginat i que, a
causa de l'augment de població del camp, havia abandonat l'estabilitat de la societat
agrària feudal escollint la vida errant, acabà per fixar la seva residència en un burg
(s XI); la seva activitat comportà la represa de la vida urbana a l'occident europeu. El
desenvolupament del comerç medieval, basat sobretot en la mercaderia de luxe (s XII),
activà la formació de l'estatut jurídic de les ciutats, la formació del braç reial o
popular (tercer estat) i l'aparició de les primeres operacions econòmiques monetàries
(lletres de canvi, operacions de crèdit amb interès, etc). Al costat de la burgesia
urbana comercial es formà el grup del grans banquers. Ben aviat (s XIII) es produí
l'escissió entre els grans comerciants, que s'havien convertit en una oligarquia urbana
(patriciat) que es reservava l'administració i el govern de la ciutat, i el poble menut,
la menestralia, també grup social emancipat del lligam de la terra, que devia al gran
mercader la importació de les matèries primeres i la distribució de les seves
manufactures: és el cas de les ciutats draperes flamenques, escenari de disturbis
sagnants durant els ss XIII i XIV. Amb la cristal·lització (s XV) de les corporacions
gremials es creava, dins l'heterogeni conjunt de la burgesia urbana, la indústria
menestral amb una estructura monopolista del treball i amb el predomini del mestre sobre
els fadrins i els aprenents. La burgesia comercial féu un paper important al costat de la
monarquia, la qual necessitava imposar-se a la noblesa feudal i recolzar la seva autoritat
sobre unes finances solvents. Les necessitats financeres obligaren el rei a reunir el
parlament (corts, estats generals, etc) per tal d'obtenir subsidis. El tercer estat ben
aviat aprofità aquestes plataformes i situacions per a apoderar-se de l'administració
financera i posar el rei sota la seva tutela, depassant ja el seu paper del marc urbà.
L'assaig d'Étienne Marcel (1356) és encara molt primerenc, però significatiu. Als ss
XVI i XVII l'augment de població, el comerç colonial, amb la considerable afluència
d'or, l'aparició de la distribució capitalista del treball al camp per part dels
mercaders i la puja general dels preus augmentà el poder econòmic de la burgesia
comercial. La major part d'aquesta classe es féu seu l'esperit renaixentista i la lluita
doctrinal de la Reforma; s'adherí a doctrines, com la calvinista, que esdevenien, així,
suport doctrinal i moral del comportament econòmic d'una part de la burgesia europea
(esperit de lucre en el terreny bancari -préstec amb interès-, legitimitat de
l'acumulació de riqueses, etc). Inicià també aleshores les primeres temptatives per a
l'assoliment del poder polític. A Anglaterra assajà el primer assalt al poder amb la
revolució de Cromwell (1648-58), de la qual sortí enfortit el parlamentarisme. A França
el mercantilisme comercial de Colbert, la política reial de manufactures de luxe i la
monarquia del despotisme il·lustrat foren producte de la canalització estatal d'aquestes
aspiracions polítiques. Amb les transformacions agràries i la formació del capital
comercial al s XVIII la burgesia esdevingué prou potent per a posar fi a l'antic règim,
ocupar el poder polític (1789) i, tot formulant el concepte de nació, crear l'estat
liberal burgès. Per al seu accés al poder comptà amb les classes proletàries i
pageses, però consolidà el seu ascens sobre la repressió d'aquestes classes, a les
quals, a més, negà sovint la participació en la gestió política (sufragi censatari).
La burgesia creà i imposà nous conceptes morals, polítics, jurídics i culturals
(individualisme, llibertat de consciència, tolerància de cultes, llibertat d'expressió,
igualtat civil i fiscal, el concepte de ciutadà i de sobirania nacional, inviolabilitat
de la propietat privada, etc), i al llarg del s XIX anà concretant les formes de lluita
política democràtica pròpia de la burgesia industrial a través de la creació dels
partits i la lluita parlamentària. La burgesia al poder, en una primera etapa lluità a
favor del liberalisme en matèria econòmica. Amb l'aparició de la Revolució
Industrial, esdevinguda a Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l'expansió de la
industrialització al continent, aparegué la burgesia industrial, amb la qual, a través
ja de mesures proteccionistes, es consolidà la unificació del mercat nacional, que a
Alemanya i a Itàlia havia de tenir un caràcter polític de lluita d'independència i
d'unificació nacional. Amb la burgesia industrial aparegué el concepte modern de
burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon aleshores amb la del capitalisme.
La burgesia als Països Catalans
Al s XI els Usatges acusen ja la presència a Catalunya dels ciutadans o habitants
de les ciutats, i dels burgesos, o habitants dels burgs o nuclis urbans nascuts al voltant
d'una fortalesa. A Barcelona, després del saqueig d'Almansor (985), aquestes
denominacions es referien respectivament als habitants de la ciutat emmurallada i als dels
suburbis. La distinció era, amb tot, teòrica: fosos en una mateixa condició, comprenia
individus molt diversos, entre els quals es destacaven els gran financers i mercaders
dedicats al comerç, especialment marítim; era una oligarquia prepotent que estava
destinada a regir els destins del municipi quan aquest s'organitzà, al s XIII. A causa de
la importància creixent de la producció industrial i del comerç, aquesta oligarquia
burgesa tendí a no exercir personalment la feina, sinó a encomanar-la a d'altres (origen
de l'estament dels mercaders), i inicià, així, la separació entre el capital i el
treball, treball que feia fructificar les seves riqueses mentre ella mantenia la direcció
superior dels negocis i administrava les seves possessions a la ciutat. Aquesta tendència
dels elements de les capes superiors a separar-se de la massa urbana i a equiparar-se a
l'aristocràcia territorial explica la desaparició durant el s XIII, de la paraula
"burgès" gairebé totalment de la terminologia oficial i vulgar i la seva
subsistència només a les viles, per a designar únicament el patriciat (però no el
conjunt dels habitants). Ciutadans (i burgesos) adquiriren al final del s XV el
qualificatiu d'honrats. Així, a la baixa edat mitjana, el patriciat urbà era format de
dos elements essencials: als antics burgesos, enriquits per la pràctica del comerç
(ciutadans honrats i mercaders), en l'exercici d'altres professions (juristes i
metges,
equiparats des del 1498 als ciutadans honrats) o indústries (argenters, drapers,
armers),
s'havien afegit els enriquits en l'exercici de càrrecs o oficis reials inferiors o amb
l'arrendament de finques rústiques obtingudes en els repartiments, a més dels conversos
posseïdors de riquesa monetària i dels cavallers fadristerns establerts a les
ciutats,
que renunciaven al fur militar i es feien ciutadans (molt pocs, però, al País Valencià
i a Mallorca). A partir del s XV llurs capitals foren el motor de moltes
empreses: botigues, barques, negocis mercantils, finques. Amb la guerra civil del Principat contra
JoanII i en especial, al País Valencià, amb les Germanies, al primer terç del s XVI, la
burgesia perdé el seu paper polític i social; la seva aspiració màxima fou la d'entrar
a formar part de l'estament militar, i tant a Barcelona com a València esmerçà els seus
capitals i les seves energies en el rerepaís, cercant en les hipoteques sobre la riquesa
rústica —els censals— uns beneficis més reduïts però més segurs. Creditora
dels senyors de moriscs, l'expulsió d'aquests darrers (1609) representà, al País
Valencià, novament un cop greu a causa de les reduccions successives dels interessos dels
censals decretades per la corona com a compensació a les pèrdues sofertes per la
noblesa. Perduda la seva iniciativa política, la burgesia fou generalmaent
col·laboracionista amb la monarquia i es mostrà disposada a mantenir, amb el
pactisme,
l'estructura institucionalitzada per Ferran II. En entrar aquesta en crisi des del regnat
de FelipIII de Castella, l'oligarquia burgesa i les seves institucions
representatives,
els consells municipals i les generalitats, accentuaren la tendència defensiva exigint
més garanties. Al Principat, però, les guerres amb França, iniciades amb la mateixa
Guerra dels Segadors (1640), aguditzaren el sentiment antifrancès de la gran burgesia i
el col·laboracionisme amb la monarquia hispànica es refermà: l'estament mercantil
contribuí decisivament, sobretot a Barcelona, i sembla que també a València, a la
recuperació econòmica a la segona meitat del s XVII (projectes i realitzacions de
Narcís Feliu de la Penya; creació d'un port franc a València el 1679). A part el cas de
Maó, on les condicions beneficioses que per al comerç tingué la dominació britànica i
que afavoriren l'aparició d'un cert esperit d'empresa, i de Mataró, que ja des del
darrer terç del s XVII aprofità els avantatges fiscals sobre el port de Barcelona, com
paral·lelament ho féu Alacant sobre el de Cartagena, no fou fins a mitjan s XVIII que
sorgí, al marge de la societat estamental, una burgesia industrial i mercantil animada
d'ideals econòmics, no solament a Barcelona, sinó encara a les petites ciutats
costaneres o pròximes a la costa. Els nous empresaris industrials sorgiren de la classe
dels comerciants, els únics que disposaven del capital necessari: mercaders matriculats a
llotja, comerciants sense botiga oberta i fabricants i industrials de cotó i de seda.
Molts d'ells eren ciutadans honrats o senyors territorials. L'especulació i la gran
empresa quallà a Barcelona en la Reial Companyia de Comerç (1756) i sobretot en la Junta
Particular de Comerç (1760), que, superant el tradicionalisme gremialista, coordinà les
activitats dels comerciants i estimulà l'auge de les noves indústries (cotó,
tints, indianes) i l'increment de l'agricultura. La Companyia de Filats de Cotó (1772) fou
l'aglutinant d'una segona generació burgesa barcelonina enriquida amb la fabricació
d'indianes. A València hi hagué també una certa activitat mercantil i industrial
(fabricació de teixits de seda), però la ciutat restà la capital d'un país
predominantment agrícola; tanmateix, poblacions com Alcoi i Crevillent es dedicaren a la
indústria com a activitat principal. El sector mercantil conservà més esperit de
continuïtat que l'industrial, i formà un nucli ben sòlid de la societat valenciana,
que, entrat el s XIX, s'erigí en suport i focus del liberalisme local. En general, el
comerç amb Amèrica i els negocis fets al marge de la guerra contra la Revolució
Francesa i contra Napoleó donaren lloc a una nova onada de prosperitat: Gaspar Remisa i
Miarons fou un representant d'aquest grup de grans especuladors del mercat negre, que
dugueren a terme, a través de la Comissió de Fàbriques (1826), la revolució industrial
del Principat en estreta relació amb l'estranger. Entre el 1838 i el 1868 la burgesia del
Principat assolí un primer moment de plenitud. Constituïda per les velles famílies de
l'aristocràcia mercantil urbana, els industrials del cotó i del ferro, sorgits amb la
difusió del vapor i la introducció del maquinisme, els propietaris de terrenys
edificables urbans i els indians tornats d'Amèrica, era una burgesia partidària d'una
llibertat moderada, d'una propietat ben definida i defensada, d'un cert progressisme
cultural —els escriptors romàntics procedien generalment d'aquesta classe o estaven
al seu servei— que forjà un tipus peculiar de vida social intel·lectual en llocs de
reunió apropiats, com el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Per contra, al País
Valencià, la burgesia mercantil no esmerçà, en general, les rendes del camp en la
industrialització del país, sinó que les reinvertí per millorar el mateix camp o les
dedicà a l'especulació. La crisi revolucionària del 1868 al 1873 produí, al
Principat,
un afermament del sentit burgès, sobretot per reacció enfront de les organitzacions
obreres, les quals reprengueren el mot burgès, del francès, per aplicar-lo als fins
aleshores anomenats capitalistes i industrials. La burgesia, allunyada ja de
la primitiva ideologia progressista i plenament identificada amb la Restauració, prengué
consciència específica de la seva entitat com a classe social i acceptà la denominació
que li havia estat brindada. S'aferrava, a més, al proteccionisme quan,
paral·lelament,
al País Valencià s'esdevenia el cas invers: el predomini de les taronges sobre la seda,
el cànem i l'arròs decantaren decididament, a la segona meitat del s XIX, la burgesia
valenciana vers el lliurecanvisme. Com a conseqüència de les repercussions econòmiques
de la independència de Cuba (1898) només es mantingueren actives les estructures
burgeses més desenvolupades, a Barcelona, i també a Terrassa, Sabadell, Manresa,
Igualada, Girona i Reus, ciutats en què la burgesia donà suport al moviment nacionalista
i es mostrà partidària d'una monarquia més democràtica i descentralitzada i d'una
renovació de l'economia. La seva concepció tancada de l'economia capitalisa féu
esclatar, però, el descontentament obrer (vagues de 1901-02; Setmana Tràgica, del 1909;
vagues del 1911). Això provocà en la burgesia una reacció defensiva, i es mostrà
partidària de la crítica del sistema parlamentari, de la formació d'un cos defensiu
contra el sindicalisme, del recurs a les armes i de l'ajuda de les autoritats
militars.
Amb la Primera Guerra Mundial, que permeté beneficis excepcionalment elevats amb poc
esforç, sorgí una nova mena de burgès, el "nou ric", més reaccionari que el
burgès tradicional. Una part d'aquesta burgesia tradicional s'entroncà definitivament
amb l'aristocràcia latifundista; una altra part s'ha internacionalitzat, amb negocis a
Amèrica i a Europa.
Buró
Òrgan dirigent d'un partit o una associació, amb
funcions especials de tàctica política i organització, especialment aplicat als partits
comunistes.
Burocràcia
1. Autoritat, influència excessiva, dels funcionaris
públics en els negocis de l'estat.
2. Conjunt del personal administratiu. Pot ésser
públic, i
llavors constitueix un grup oficial de funcionaris, o pertànyer a una empresa privada.
3. Sistema de tasques, procediments i activitats a càrrec d'un cos de personal
administratiu. El terme bureaucratie fou emprat per primera vegada cap a la meitat
del s XVIII per l'economista Vincent de Gournay, i esdevingué corrent al s XIX per a
indicar el govern exercit pels funcionaris, i no pels polítics. Gaetano Mosca mostrà
(1895) com la burocràcia és part fonamental de l'estructura dels grans imperis i
estats,
talment que hom pot classificar tot sistema polític —des del punt de vista de la
seva organització— bé com a burocràtic, bé com a feudal. Robert
Michels estengué aquest concepte a l'organització interna dels partits polítics (1911).
El tipus ideal de burocràcia fou desenvolupat per Max Weber, que despullà aquest terme
de la seva càrrega pejorativa (1921): segons ell, és un element neutral, indispensable
per a assolir racionalment els objectius d'una societat complexa, sobretot si és una
societat industrial. Les característiques del tipus ideal de burocràcia són: àrees
fixes de jurisdicció, lleis i reglaments per a regular-les, jerarquia i delimitació de
la jurisdicció per al cos de buròcrates, administració basada en documents
escrits,
preparació especial, nomenament i promoció regulats i sou fix dels funcionaris. Les
disfuncions, irregularitats i crisis creades per la burocràcia han estat estudiades per
Robert K.Merton (1940). Samuel N.Eisenstadt (1958), P.Blau (1963), T.Caplow (1954) i
K.Wittfogel (1954) han analitzat els fenòmens de corrupció i parasitisme que acompanyen
les burocràcies en el si dels grans sistemes despòtics de govern i d'organització
social.
Buròcrata
Funcionari públic, especialment el que abusa del poder que
li dóna la seva posició a les oficines de l'estat.
Burots
Oficina a l'entrada d'una població on els burots cobraven
els drets d'entrada de certs articles.
Burschenschaft
Moviment d'estudiants universitaris alemanys creat a Jena
(Turíngia) el 1815, amb l'impuls nacionalista i liberal sorgit en la guerra
antinapoleònica. La radicalització d'una part del moviment (assassinat del poeta
reaccionari August von Kotzebue) en motivà la prohibició el 1819 per indicació de
Metternich. En la clandestinitat, dugué a terme una intensa activitat terrorista
(1830-40), i participà en la revolució liberal del 1848. La seva bandera esdevingué el
1919 bandera nacional alemanya.
Butlletí
Publicació periòdica de caràcter oficial on hom fa
públiques les lleis i altres disposicions de general observança, i resolucions i avisos
d'interès general o bé necessitats d'una publicitat per a ésser plenament eficaços
jurídicament (Butlletí Oficial de l'Estat, Butlletí Oficial de la Província,
etc). La publicació de les lleis en un butlletí, com a requisit previ per a llur
eficàcia és una exigència en tot estat de dret. A Catalunya, aquesta publicació és el
"Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya".
Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya
Òrgan del govern català, que publicava els decrets i les
disposicions oficials, sobretot de les conselleries, i els avisos dels ajuntaments. Sortí
irregularment a Barcelona des del 3 de maig de 1931 fins al 25 de gener de 1933, amb el
títol de «Butlletí de la Generalitat de Catalunya». Des del 19 de desembre de 1933
tingué una periodicitat diària. El 26 d'agost de 1936 prengué el nom de Diari
Oficial de la Generalitat de Catalunya.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
