Mà d'obra
1. Treball físic incorporat a un procés de producció. En certs casos l'expressió es refereix només al volum de treball no qualificat.
2. Total d'obrers assalariats d'un sector o un país determinats. L'anàlisi del seu volum i de la seva qualificació, així com de la seva distribució entre els diferents sectors econòmics, és un element indicatiu del grau de desenvolupament del país a què aquest correspon.

Mà invisible
Concepte introduït per Adam Smith i adoptat per l'escola clàssica per designar la regulació espontània (ordre natural) que s'assoleix en el funcionament de l'economia i de la societat en general si no hi interfereix cap intervenció estatal i si hom deixa que els individus actuïn d'acord amb el prinicipi de l'obtenció del màxim benefici individual.

Macadam
Paviment per a carreteres que és emprat com a calçada o, més sovint, com a base per a un asfaltatge superficial. És format per una o més capes piconades de pedra matxucada, que confereixen resistència al paviment, i per un rebliment que omple els buits entre les pedres i li confereix la indeformabilitat.

Maccarthisme
Nom donat a la campanya anticomunista organitzada als EUA pel senador Joseph R. McCarthy. Tingué lloc els anys 1950-54 en un moment de fortes tensions derivades de la guerra freda, i fou concebuda per a descobrir i inhabilitar professionalment els sospitosos d'ésser comunistes o simpatitzants, o contraris a la política nord-americana. La campanya, que afectà sobretot intel·lectuals i artistes, produí un clima de pànic però pocs resultats concrets i fou portada a la pràctica sobretot pel Comitè d'Activitats Antiamericanes. Destacaren, com a fets importants, el procés d'Alger Hiss i l'execució dels esposos Rosenberg.

Maçoneria (veure Francmaçoneria)

Màfia
1. Complex de petites associacions secretes presidides per la llei de l'omertà i del silenci. L'omertà ha d'ésser entesa com una força que governa la consciència pública i que és sostinguda àdhuc davant la mort. Originària de Sicília, la màfia fou creada per preservar els privilegis de l'aristocràcia siciliana enfront, primer, de la invasió napoleònica i, més tard, dels camperols. Hi ha qui suposa, però, que el seu origen és molt més antic i que es remunta al temps de la dominació sarraïna de l'illa, quan fou atacada pels normands, al s XI. A partir del començament del s XIX, la seva força s'incrementà notablement. A causa de la problemàtica social existent, la màfia es convertí en una organització al servei de l'ordre, fiscalitzà el signament de tots els contractes i estigué present en tots els acords (econòmics i polítics), i procurà sempre que fossin uns contractes i uns acords «entre amics», vetllà per llur total acompliment i intervingué amb una marcada violència quan es produïa alguna violació del que havia estat pactat. D'aquesta manera anà estenent-se per tota l'illa, i acabà esdevenint secreta, imposant-se als terratinents mateixos. En unir-se Sicília al regne d'Itàlia, ja havia assolit el control del règim local i la submissió de la població al silenci. Fou poc perseguida perquè sostenia els governs gràcies al control de les eleccions. A la primeria del s XX s'estengué pels EUA, i en advenir el règim feixista fou objecte d'una forta persecució, que no aconseguí, però, d'anihilar-la. En produir-se el desembarcament nord-americà a Sicília, col·laborà àmpliament amb les forces aliades. D'ençà de la guerra, bé que ha perdut influència en el camp, s'ha infiltrat en la indústria, els negocis i el tràfic de drogues vers els EUA.
2. Associació de caràcter criminal que fa servir mètodes de repressió i d'intimidació en defensa d'interessos privats i que es manté gràcies a la por i als prejudicis de la població.

Maginot, línia (veure Línia Maginot)

Mahometisme (veure Islamisme)

Maine
Cuirassat nord-americà. El fet que fos volat per una explosió interna (15 de febrer de 1898) a la badia de l'Havana fou aprofitat pels EUA per a declarar la guerra a Espanya.

Mallorquinisme
1. Afecció per Mallorca o per les característiques nacionals catalanes de Mallorca o de les illes Balears.
2. Moviment l'objectiu del qual és el reconeixement de la personalitat política de Mallorca o de les illes Balears en el procés integrador dels Països Catalans propugnat pel catalanisme. Tot i que els escriptors i historiadors mallorquins inserits dins el corrent romàntic historicista acceptaren i estimularen una renaixença cultural autòctona que menà a un acostament real entre Mallorca i els altres països catalans, la societat mallorquina, d'economia agrària i econòmicament poc desenvolupada, no possibilità la politització del moviment fins a la desfeta colonial de la darreria del s XIX. Abans hi havia hagut temptatives, per part de grups federals mallorquins, d'incorporar les illes en els corrents pre-nacionalistes del Principat, com foren la participació en el Pacte de Tortosa, promogut per V.Almirall (1868), i la sol·licitud de la diputació balear d'integrar-se dins l'intent de formació d'un estat català (1873). Fins a Miquel dels Sants Oliver no sorgí cap teoria autonomista pròpiament dirigida als mallorquins i pensada a partir de les realitats socials i culturals de l'illa, i la dita teoria fou exposada en el seu llibre La cuestión regional (1899), que recull articles publicats a «La Almudaina», diari que ell dirigia i des d'on havia intentat de crear una opinió pública favorable al regionalisme; fins el 1898, però, el moviment no fou impulsat per determinats grups dirigents, representats per la cambra de comerç i d'indústria. Alhora, la idea autonomista fou impulsada per un grup de joves escriptors que fundaren «Nova Palma» (1898) i «La Veu de Mallorca» (1900, primera època), publicacions dirigides per Joan Torrandell i en les quals Gabriel Alomar començà a exposar la seva teoria nacionalista superadora del regionalisme. De la banda republicana, l'ex-federal Lluís Martí intentà d'acostar federals i republicans al catalanisme, i arribà a proclamar la necessitat de la formació d'un parlament interprovincial entre els Països Catalans. Dins aquest sector hi hagué una tendència que defensava formes autonomistes i que aconseguí que el republicanisme mallorquí s'adherís en bloc al moviment de la Solidaritat Catalana, a les festes de la qual assistí, en representació de Mallorca, Lluís Martí, la qual cosa provocà una protesta per part dels grups més conservadors i reaccionaris, temorosos del que podria significar l'acostament polític entre Mallorca i el Principat. Les temptatives d'aquella època no arribaren a concretar-se en cap organització política que superés l'esquema dels partits de la Restauració. L'església mallorquina fou la institució que actuà més d'acord amb les doctrines regionalistes. Bé que el bisbe Pere J.Campins personalment no formulà cap teoria, amb actes pastorals i a través de mossèn Antoni M. Alcover permeté i estimulà un sentiment clarament mallorquinista entre el clergat. Fins l'any 1909 no s'organitzà el primer grup polític regionalista, conegut per L'Espurna, que fou planejat per a participar en les eleccions municipals de Palma de Mallorca, però no reeixí en els seus projectes, entre altres raons per l'oposició dels conservadors mauristes, que, de sempre, havien obstaculitzat qualsevol moviment regionalista a Mallorca. Amb motiu de la crisi de l'any 1917, s'organitzà un moviment nacionalista que es concretà en el Centre Regionalista de Mallorca, presidit per Guillem Forteza, la qual organització recollia les idees polítiques que un grup de joves escriptors i polítics plasmaven a «La Veu de Mallorca» (1917, segona època), dirigida per Joan Estelrich. La publicació d'un manifest d'adhesió a l'Assemblea de Parlamentaris aconseguí la unió temporal de nacionalistes, reformistes, republicans i socialistes, que, alhora que volien bandejar el sistema de cacics de l'illa, propugnaven un sistema autonomista, i amb aquesta finalitat foren intensificades les relacions entre polítics de Mallorca i del Principat. Davant el progrés notori del moviment, Lluís Alemany i Pujol, cap del partit liberal, organització a la qual s'havia adscrit Joan March i Ordinas, de conegudes idees anticatalanistes, elaborà una teoria balearista que, malgrat que acceptava determinades formes d'autonomisme, era contrària al mallorquinisme catalanista propugnat pels nacionalistes. El Centre Regionalista, davant la impossibilitat de fer-se escoltar i no podent superar l'organització dels vells partits de la Restauració, optà per integrar-se en el partit liberal, tot acceptant aquests determinats plantejaments regionalistes, i d'aquesta manera Guillem Forteza arribà a ésser batlle de Palma de Mallorca; no tots els nacionalistes, però, aprovaren l'acord. D'altra banda, l'actitud de mossèn Antoni M.Alcover enfront de la Lliga Regionalista influí en el sentit de refredar, i en certa manera dividir, el moviment entre el clergat, de molta influència entre les classes populars. Per tal de superar les tensions, hom fundà l'Associació per la Cultura de Mallorca, entitat bàsicament apolítica, però, en el fons, dirigida a estendre la idea nacionalista, tot partint de la cultura pròpia de Mallorca, tal com es reflecteix en els editorials i articles de la revista «La Nostra Terra». Caiguda la Dictadura, el reagrupament de forces polítiques féu que hom fundés el Centre Autonomista de Mallorca, que seguia molt de prop la Lliga Regionalista i que tenia «La Veu de Mallorca» (1931, tercera època) com a portaveu, i el Partit Regionalista de Mallorca, integrat sobretot pels ex-mauristes, amb un comitè mixt entre ambdues organitzacions, dirigit a una actuació conjunta. Les esquerres mallorquinistes fundaren el Partit Republicà Federal de Mallorca, que publicà el setmanari «Ciutadania». Amb la proclamació de la República, l'Associació per a la Cultura de Mallorca convocà una assemblea per discutir un Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, a la qual no s'adherí Menorca, on hi havia un important corrent favorable a l'Estatut de Catalunya. Bé que l'Estatut fou aprovat —només per a Mallorca i Eivissa—, no arribà a ésser dut a la pràctica, perquè la majoria dels mallorquins no tenien consciència autonòmica i, també, perquè partits polítics influents, que representaven les forces econòmiques importants, no feren de l'autonomia un objectiu inequívoc de llur política. Ultra això, les personalitats polítiques mallorquinistes de més relleu actuaven dins partits d'àmbit espanyol —Emili Darder, Alexandre Jaume, Bernat Jofre i d'altres— o català —Gabriel Alomar, Joan Estelrich, Antoni M.Sbert i d'altres—, i no totes estaven d'acord amb l'autonomia propugnada per l'Estatut, per tal com aquest hauria pogut significar la consolidació del poder dels grups que tradicionalment controlaven l'illa. Aquesta tendència fou defensada per Gabriel Alomar, el qual, a les corts constituents, quan es prohibí la federació de regions autònomes, argumentà que Mallorca no tenia prou personalitat política per a l'autonomia i que havia d'anar unida amb el Principat, declaració que provocà protestes per part de diferents grups polítics mallorquins. El projecte estatutari restà marginat fins a les eleccions del Front Popular, que a Mallorca fou derrotat. L'any 1934 les esquerres mallorquinistes que actuaven en partits distints s'uniren i formaren l'Esquerra Republicana Balear —en foren els inspiradors principals Emili Darder i Bernat Jofre—, que volia actuar a partir d'uns principis nacionalistes i esquerrans més precisos. Pel juny del 1936 un nombrós grup de professionals i polítics mallorquins publicaren un missatge als intel·lectuals catalans on proclamaven la identitat cultural d'ambdues comunitats i l'ambició constant d'aconseguir objectius que unissin encara més ambdós pobles.

Maltusianisme
O malthusianisme. Doctrina antinatalista que aconsella la restricció voluntària de la procreació, basada en la teoria de la població de T.R.Malthus. Segons aquesta, el destí inevitable de la humanitat és la pobresa: la població tindrà tendència a créixer més ràpidament que els mitjans de subsistència fins a assolir un nivell dictat per aquests mitjans. Dos tipus de factors poden, tanmateix, evitar una densitat de població que condemni la humanitat a l'escassetat econòmica: els factors que augmenten el coeficient de mortalitat (guerres, la misèria mateixa) i els que disminueixen el coeficient de natalitat (el "vici" —terme que inclou la contracepció— i l'autocontenció moral). Des d'un punt de vista polític i econòmic, la influència del maltusianisme, que penetrà les teories econòmiques clàssiques, fou important: frenà l'optimisme econòmic de la primeria del s XIX i justificà, durant prop d'un segle, el sistema lliurecanvista, una política de salaris fonamentada en el cost de la satisfacció de les necessitats més estrictes i l'oposició als intents de reforma social i econòmica.

Maltusianisme econòmic
Disminució voluntària de la producció de béns per evitar la disminució dràstica dels preus, pràctica que pot arribar a la destrucció física dels béns.

Mancomunitat
Associació de municipis o de províncies per a un fi comú o per a atendre serveis i problemes comuns.

Mancomunitat de Catalunya
Entitat política catalana constituïda el 6 d'abril de 1914 per la unió de les quatre diputacions provincials catalanes. El seu president fou Enric Prat de la Riba. Les bases legals de la Mancomunitat foren, a més de la llei provincial de 29 d'agost de 1882, el decret de 18 de desembre de 1913, que autoritzava la unió de províncies de l'estat espanyol per a fins exclusivament administratius —de fet, només ho foren les del Principat; al País Valencià hom no passà d'unes converses preliminars—, dos decrets de 26 de març de 1914, que aprovaven l'Estatut de la Mancomunitat de Catalunya, i el mateix Estatut, redactat per Prat de la Riba i aprovat per la junta de les diputacions de Catalunya el 9 de gener de 1914. L'organització político-administrativa de la Mancomunitat es basava en tres òrgans fonamentals: l'assemblea general, el consell permanent i la presidència. L'assemblea era sobirana i composta per tots els diputats de les quatre províncies, 36 dels quals corresponien a la diputació de Barcelona i 20 a cadascuna de les altres diputacions. Les renovacions s'havien de fer cada dos anys, per meitats dels districtes electorals, que eren els de les jurisdiccions judicials. L'assemblea era presidida, al començament, pel president de la Mancomunitat, però, el 1919, tingué ja president propi. L'assemblea redactà i aprovà, el 28 de maig de 1914, el seu reglament, en el qual hom preveia reunions ordinàries i extraordinàries. El consell permanent era format pel president i vuit consellers, preferentment dos per cada província, amb representació de les diverses tendències polítiques, per tal d'evitar, segons sembla, tant el possible centralisme barceloní com el monopoli polític de la Lliga Regionalista. El consell permanent era una mena de govern regional incipient, que actuava com a poder executiu. Les conselleries eren, inicialment, les de cultura i instrucció, camins i ponts, obres hidràuliques i ferrocarrils, telèfons, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat, política social i finances. Entre les comissions tècniques auxiliars hi havia el consell de pedagogia, la comissió de sanitat, la comissió forestal, la de beneficència, d'educació general, la gestora de ferrocarrils i la d'estudis jurídics i econòmics. En la reforma del 1917, el nom de comissió fou canviat pel de direcció general. El reglament del consell permanent de la Mancomunitat fou aprovat el 2 de juliol de 1914. El finançament de la Mancomunitat hagué de recórrer pràcticament als emprèstits, car mancà de recursos propis mentre no li foren delegats els serveis de les diputacions provincials. Ja en les primeres reunions de l'assemblea general hom acordà de demanar al govern la delegació a la Mancomunitat de les funcions que les lleis poguessin donar en endavant a l'administració central en les províncies catalanes respecte a molts sectors. Per a compensar el cost dels serveis, hom demanava la cessió d'una o més contribucions directes o l'establiment de qualsevol altra compensació. Pel setembre del 1918 les diputacions traspassaren a la Mancomunitat els serveis de construcció de carreteres i l'Escola Superior d'Agricultura, i pel gener del 1920 la totalitat dels serveis de beneficència, instrucció pública i deute. No es produí, doncs, una descentralització de l'estat a favor de la Mancomunitat, sinó un inici de concentració regional de competències, fórmula, de tota manera, interessant per a la constitució d'una entitat unitària catalana, amb serveis i recursos propis. Enric Prat de la Riba, que tornà a ésser elegit president de la Mancomunitat el 14 de maig de 1917, fou el veritable motor de l'obra realitzada per aquella fins que fou dissolta el 1925 pel general Primo de Rivera. La Mancomunitat fou, per a Prat, quelcom més que un òrgan administratriu: la creació d'una entitat política que posés les bases d'una futura autonomia de més llarg abast. Per arribar-hi, hom creà i envigorí institucions com l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Superior d'Agricultura, les Biblioteques Populars, l'Escola del Treball, la Universitat Industrial, l'Institut d'Educació General, l'Escola de Funcionaris d'Administració Local, la de Bibliotecàries, la de Bells Oficis, la d'Infermeres, la Junta de Museus, la Caixa de Crèdit Comunal, l'Oficina d'Estudis Jurídics, etc. Totes aquestes institucions havien de dur a terme una tasca de conscienciació catalana força important, alhora que hom posava les bases d'una administració pròpia i les d'un equip d'homes preparats per a les futures tasques de govern. La Mancomunitat de Catalunya intervingué directament en la lluita autonomista iniciada el 1918, lliurant al govern espanyol unes Bases de la Autonomía i redactant sobiranament l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fou aprovat per l'assemblea general el 25 de gener de 1919. La Dictadura del general Primo de Rivera substituí en la presidència de la Mancomunitat el successor de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, pel dirigent de la Unión Monárquica Nacional, Alfons Sala, fins a la supressió definitiva de la Mancomunitat, en virtut de la disposició transitòria cinquena de l'estatut provincial de 20 de març de 1925.

Mandat
Competència que tenia la Societat de Nacions per controlar un territori determinat i intervenir en els seus afers interns durant un període limitat de temps. La SDN va encomanar l'exercici d'aquesta competència a França i a la Gran Bretanya.
Tutela que exercia un estat sobre certs territoris per concessió de la Societat de Nacions i sota la seva vigilància. Creats pels tractats de pau del 1919, l'ONU els substituí pel fideïcomís.

Manifest
Declaració escrita en la qual un govern, un partit polític o un grup cultural expliquen públicament llurs propòsits i llur programa d'actuació.

Manifest d'Intel.ligència Republicana
Declaració, feta pública pel maig del 1930 pel setmanari barceloní «L'Opinió», que afirmava la necessitat per al país d'una república federal moderna, amb un contingut reformista i social (reforma agrària, legislació obrerista, etc). Aconseguí de reunir les signatures d'una extensa gamma de forces polítiques catalanes d'esquerra: membres de la Unió Socialista de Catalunya (Aiguader, Alomar, Serra i Moret, Campalans), republicans radicals (Aragay, Cardó), republicans (Companys, Samblancat, Rovira i Virgili), sindicalistes (Barrera, Trilles, Peiró), obreristes (Viadiu, Botella) i membres d'Acció Catalana (Soldevila, Nicolau d'Olwer). Pretengué de donar a Catalunya una opció política diferent a la de la Lliga en uns moments de descomposició del sistema monàrquic de l'estat espanyol.

Manifest de Brunsvic
Proclama signada pel duc Carles-Guillem Ferran de Brunsvic a Coblença el 25 de juliol de 1792, en la qual, en nom de les potències coalitzades, amenaçava París amb la destrucció total, si la família reial patia el més petit ultratge. Aquest manifest provocà en el poble de París una reacció que determinà l'atac a les Tulleries del 10 d'agost.

Manifest de Coblença
Proclama publicada a la ciutat de Coblença pel duc de Brunsvic, el 25 de juliol de 1792, en nom de l'emperador d'Àustria i del tsar de Rússia. Comminava els francesos, sota amenaça de destrucció de París, a restablir Lluís XVI en la plenitud de la seva sobirania. El poble de París, indignat per aquest manifest, atacà el palau de les Tulleries (10 d'agost) i el rei fou empresonat al Temple.

Manifest de Manzanares
Manifest redactat per Cánovas del Castillo, presentat el 7 de juliol de 1854, que va donar contingut polític a l'aixecament de Vicálvaro (Revolució del 1854). Els insurrectes de Vicálvaro van intentar atreure els progressistes al seu bàndol amb la publicació d'un text programàtic, el manifest de Manzanares, que incorporava reivindicacions progressistes. El manifest demanava el compliment de la Constitució i prometia descentralització, la reforma de la Llei electoral, la revisió de la llei d'impremta, la reducció dels impostos i la restauració de la Milícia Nacional. La crida va trobar resposta en la insurrecció d'algunes ciutats contra el govern i en la formació de juntes revolucionàries (a Barcelona, València, Sant Sebastià i Valladolid). Isabel II hagué de designar Espartero cap del govern i començà així el Bienni Progressista.

Manifest de Sandhurst
Manifest llançat l'1 de desembre de 1874 pel futur Alfons XII d'Espanya, llavors alumne de l'acadèmia militar de Sandhurst, localitat anglesa del Berkshire. En aquest manifest, redactat per Cánovas del Castillo, era presentat el programa polític de la monarquia de la Restauració, moderada i parlamentària i amb un clar compromís de respecte a la constitució. El manifest sintetitzava el programa de la nova monarquia, és a dir, un règim monàrquic de signe conservador i catòlic, que defensaria l'ordre social, però que garantiria el funcionament del sistema polític liberal. El manifest afavorí la restauració monàrquica, que tingué lloc pocs dies després.

Manifest del Front Popular
Acord de les forces republicanes, socialistes i comunistes, signat a Madrid pel gener del 1936 per Izquierda Republicana, Unión Republicana, Partido Socialista Obrero Español, Unión General de Trabajadores, Federación Nacional de Juventudes Socialistas, Partido Comunista de España, Partido Sindicalista i Partido Obrero de Unificación Marxista. El manifest evidencia discrepàncies entre socialistes i republicans, en no acceptar aquests últims la nacionalització de la terra i de la banca propugnada pel partit socialista. D'una manera unànime fou exposada la necessitat d'una amnistia política i social, el restabliment dels principis constitucionals i la legislació autonòmica, la independència de l'aparell judicial, una reforma fiscal, etc.

Manifest del Partit Comunista
Obra de Marx i Engels publicada a Londres poc abans de la revolució del 1848. Fou redactada a petició de la Lliga dels Comunistes i esdevingué el programa de la Primera Internacional. L'obra és dividida en quatre parts. La primera, «Burgesos i proletaris», analitza l'evolució històrica de la humanitat i enuncia el principi de la lluita de classes com a motor de la història. Després d'analitzar el paper històric de la burgesia («la burgesia ha tingut dins la història un paper eminentment revolucionari»), assenyala l'aparició del proletariat com a classe antagònica, car la contradicció entre mode de producció (social) i sistema d'apropiació (individual) continua sense resoldre's en el capitalisme. Analitza també el caràcter conservador de la petita burgesia i el significat universal de la lluita del proletariat («els obrers no tenen pàtria»). A la segona part, «Proletaris i comunistes», exposa la funció dels comunistes com a destacament d'avantguarda de la classe obrera en la lluita contra la burgesia, per tal d'abolir la propietat privada dels mitjans de producció, que hom haurà de substituir per la propietat col·lectiva, i la revolució de les relacions humanes a tots els nivells. Hi són exposades també les tesis marxistes sobre la família, la pàtria i el matrimoni (qualificat com a «prostitució legal»). La tercera part, «Literatura socialista i comunista», és una crítica dels diveros tipus de socialisme apareguts a la història, dividits en reaccionari, petitburgès, conservador burgès i crític utòpic. Aquest darrer és qualificat com a progressiu, bé que continua lligat a la concepció metafísica del desenvolupament social. La quarta part és dedicada a l'estratègia i la tàctica dels partits comunistes davant la revolució. El manifest acaba amb la frase «Proletaris de tots els països, uniu-vos!». Fou publicat en alemany, però aviat hom el traduí a nombroses llengües (edició francesa el 1848; anglesa el 1850; russa el 1860).
El Manifest del Partit Comunista als Països Catalans
Als Països Catalans, fou editat per primer cop l'any 1895 o 1896, a València, reproduint la primera edició castellana de José Mesa (1872). El 1930 aparegué la primera traducció catalana, feta per Emili Granier i Barrera, amb un pròleg de Serra i Moret, a les edicions de l'Arc de Berà. El 1935 fou publicada, com a fulletó de «Justícia Social», una nova traducció, feta directament de l'alemany per Pau Cirera, que l'any següent aparegué com a fullet a l'editorial Atenea, amb un pròleg de Joan Comorera. Entre el 1936 i el 1939 hom en publicà, a Barcelona, diverses edicions castellanes (Ediciones Culturales Iberia, Ediciones Europa-América, Editorial Marxista, entre d'altres) i una nova traducció catalana, d'Ediciones Europa-América. Després del 1939, n'aparegué una nova traducció catalana a Edicions Lluita (París, 1948), feta per Amadeu Bernadó, i diverses altres traduccions catalanes, totes de circulació clandestina fins que, a partir del 1976, en fou legalitzada i normalitzada l'edició.

Manifest dels Trenta
Escrit signat per trenta anarcosindicalistes de Catalunya l'agost de 1931. Significà un esforç per a fixar una posició constructiva envers el paper del moviment obrer dins la Segona República i alhora era tot un programa contra el predomini de la FAI dins la CNT. Hom assenyalava els recursos de poder i resistència de l'estat i de la classe capitalista i recriminava els intents d'unes minories enfront de la seva proposta d'una preparació sindical a llarg terme. El manifest sembla que fou redactat per Àngel Pestaña, i entre els signants cal destacar Joan López, Agustí Gibanel, Ricard Fornells, Progreso Alfarache, Camil Piñón, Joaquim Cortès, Pere Massoni, Francesc Arias, Roldán Cortada, Sebastià Clara, Joan Peiró, Pere Cané, Espartaco Puig, Marià Prat, etc. De fet, però, el manifest fou superat pels esdeveniments (vaga general de la construcció al setembre del 1931, insurrecció de l'alt Llobregat al gener del 1932, etc) i no pogué evitar una gradual marginació del sector més sindicalista de la CNT.

Manifestació
Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la qual les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a favor d'una opinió o d'una reivindicació. El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques, constitueix actualment el mitjà més emprat pels qui desitgen evidenciar llur opinió enfront d'alguna mesura del govern o llur adhesió a una determinada persona o doctrina.

Manifiesto de la Federación de Realistas Puros
Proclama publicada pel novembre del 1826 pels voluntaris reialistes espanyols, partidaris de l'absolutisme i descontents per l'actitud lleugerament més moderada de Ferran VII. El document propugnava un pronunciament militar per tal de donar el poder al germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre de Borbó. És considerat el primer acte públic del carlisme. Contribuí poderosament a vigoritzar els alçaments absolutistes catalans.

Manifiesto de los Persas
Nom amb què és conegut el document signat per un grup de diputats, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales, que fou presentat a Ferran VII d'Espanya a València (abril del 1814). El manifest demanava la supressió de la constitució i dels decrets de les corts de Cadis, i serví a Ferran VII per a justificar a posteriori el restabliment de l'absolutisme.

Manifiesto de Sandhurst
Des de l'acadèmia de militar de Sandhurst (Anglaterra), el futur Alfons XII d'Espanya, que n'era alumne, llançà el manifest de Sandhurst (1 de desembre de 1874), redactat per Cánovas del Castillo. En aquest manifest era presentat el programa polític de la monarquia de la Restauració, moderada i parlamentària i amb un clar compromís de respecte a la constitució. El manifest afavorí la restauració monàrquica, que tingué lloc pocs dies després.

Mano Negra, La
Suposada organització secreta anarquista andalusa, l'existència de la qual fou feta pública el 1883. Li foren atribuïts assassinats i altres accions violentes i delictes comuns. La relació que les autoritats establiren entre La Mano Negra i la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola justificà una gran repressió sobre aquesta organització. Centenars d'afiliats de Cadis i de Jerez de la Frontera foren detinguts i processats en la causa que se'n seguí, tot i que la FTRE negà tota relació amb la suposada organització. Set persones en resultaren condemnades a mort i executades i centenars d'altres reberen penes de presó i foren confinades a les Filipines. Vint anys després (1903) fou revisat el procés i els presos foren alliberats.

Manufactura
Etimològicament vol dir "fet amb la mà" i es refereix als productes elaborats manualment, especialment els del ram tèxtil (filats i teixits). Els pagesos anglesos del segle XVIII elaboraven fil o teixits a casa (domestic system), que venien després a la ciutat; més endavant, el comerciant de la ciutat els deixava les eines i les matèries primeres per un preu convingut (putting out system); finalment, els comerciants van reunir treballadors en un mateix local amb les màquines (mogudes manualment) i les eines (factory system). Aquesta tradició manufacturera constituí una de les bases de la Revolució Industrial.
1. Procés de fabricació de béns. Així, una manufactura o un producte manufacturat signifiquen un article porduït segons un procés fabril, o sigui resultant de la transformació industrial d'unes primeres matèries. Les activitats manufactureres, tal com són enteses actualment, nasqueren a Catalunya, bàsicament a través de les manufactures tèxtils de cotó, vers el 1780.
2. Forma de producció industrial apareguda al segle XVIII. Era un taller de dimensions considerables, amb un nombre elevat de treballadors, que produïa artesanalment productes de consum (p.ex.teixits) o de luxe (p.ex.tapissos) per a vendre'ls als mercats internacionals per mitjà del comerç colonial. Suposa una forma de producció intermèdia entre el taller (petites dimensions-treball manual) i la fàbrica (grans dimensions-treball amb màquines). Les manufactures eren establiments subvencionats, impulsats per l'Estat (a l'Europa continental) o d'iniciativa privada (a Anglaterra).

Maoisme
Conjunt de posicions teòrico-pràctiques establertes per Mao Zedong. Segons la intenció d'aquest, el maoisme no és cap doctrina constituïda, com és ara el marxisme o el leninisme; el terme reflecteix més aviat la influència que han tingut les concepcions de Mao Zedong en determinats sectors dels moviments d'esquerra d'Occident. Aquestes concepcions es palesaren amb motiu de la controvèrsia sino-soviètica (1960-64), que obrí un gran debat internacional sobre els problemes de l'edificació del socialisme i provocà diverses escissions en els partits comunistes de tot arreu; i encara fou més important l'aparició, el 1965, de la Revolució Cultural, seguida per una influència creixent del maoisme en el moviment estudiantí europeu i en altres sectors més atrets per l'originalitat de l'experiència xinesa que no per una tradició molt sovint discutida. Temes fonamentals de la doctrina maoista són el reconeixement del poble com a força principal de la revolució i de la història (els comunistes han d'afavorir el protagonisme de les classes treballadores, però no poden substituir-les), l'acceptació del fet que la presa del poder pel proletariat és inevitablement violenta (les classes dirigents no es retiren espontàniament), la necessitat que la lluita de classes sigui mantinguda després d'aquesta presa del poder polític tot el temps que dura la construcció del socialisme (la vella ideologia no desapareix immediatament) i l'exigència que la dictadura del proletariat sigui prolongada fins a arribar a una societat sense classes, però que aleshores garanteixi les llibertats polítiques, com és ara el dret a la lliure expressió (dazibaos o cartells murals) i el de vaga.

Màquina
Conjunt més o menys complex de peces sòlides (eixos, rodes, barres, etc) que serveix per a transformar un tipus d'energia en treball o en un altre tipus d'energia, o bé per a aprofitar l'acció d'una força per tal de produir certs efectes. Una primera classificació permet d'agrupar-les en dues categories: les màquines motrius, que transformen en energia mecànica l'energia (tèrmica, elèctrica, mecànica, etc) que hom els forneix, i les màquines operatives, que actuen sobre la matèria modificant-ne la forma, les dimensions, etc. Hom pot fer també classificacions parcials, atenent factors que intervenen en el funcionament o en l'ús de la màquina. Així, segons l'aplicació, hom pot classificar-les en màquines agrícoles, màquines-eines, màquines calculadores, etc. Segons la forma com és fornida l'energia a la màquina o la forma de l'energia produïda, hom distingeix les màquines elèctriques, que transformen o produeixen l'energia elèctrica, de les màquines de fluid, que actuen sobre un fluid o bé reben l'energia del fluid. Aquestes darreres poden ésser pneumàtiques (en les quals intervé un gas, generalment aire), hidràuliques (quan el fluid és incompressible) o tèrmiques (quan hom aprofita l'expansió d'un gas o vapor a alta temperatura).

Màquina de vapor
Màquina tèrmica de funcionament alternatiu que utilitza el vapor d'aigua com a substància de treball i que transforma una part de l'energia interna del vapor en energia mecànica. Les primeres màquines de vapor descrites -Giovanni Battista della Porta (1601), Edward Sommerset (1663)- no aconseguiren aplicacions pràctiques. El 1690 Denis Papin proposà l'obtenció de treball a partir del buit produït per la condensació del vapor a l'interior d'un cilindre proveït d'un èmbol; però fou Thomas Savery qui construí, el 1698, la primera màquina de vapor, aplicada al bombament d'aigua de les mines. La màquina de Savery constava d'una caldera i de dos grans dipòsits ovalats, a cadascun dels quals hom introduïa, alternativament, vapor d'aigua i de refredament; el buit produït per la condensació del vapor aspirava l'aigua de la mina; la posterior introducció de vapor expulsava l'aigua del dipòsit i permetia de repetir un altre cop el cicle. L'ús d'aquesta màquina, molt estès en el proveïment d'aigua per als pobles i en la tracció de rodes hidràuliques, restà limitat a les mines per l'altura del bombament, que depenia de la pressió del vapor. El 1705 Thomas Newcomen, seguint el projecte de D.Papin, construí una màquina de vapor en la qual l'arbre solidari amb l'èmbol accionava una bomba d'aigua per mitjà d'un balancí amb un contrapès; en entrar el vapor dins el cilindre, l'èmbol pujava, per efecte del contrapès, i el buit produït posteriorment per la condensació del vapor feia baixar l'èmbol i aixecava altre cop el contrapès; la nova entrada de vapor expulsava l'aigua de condensació i feia pujar novament l'èmbol. Aquesta màquina, que començà a introduir-se a les mines cap al 1711, hi tingué una gran aplicació durant tot el s XVIII, per tal com l'altura del bombament no era limitada per la pressió del vapor. Cap a mitjan s XVIII, James Watt, intentant de resoldre el problema de la pèrdua d'energia produïda pel refredament del cilindre en la condensació, introduí l'ús del condensador independent i el manteniment de la temperatura del cilindre per mitjà d'una camisa de vapor. El buit era produït en el condensador, i hom el mantenia per mitjà d'una bomba; el cilindre era tancat per tots dos caps, i la pressió atmosfèrica a la cambra superior del cilindre era mantinguda per la introducció de vapor. Amb aquestes modificacions, patentades el 1769, hom aconseguia un gran estalvi de combustible, tot i que no modificaven substancialment la màquina de Newcomen. El 1781 Watt patentà diversos sistemes per a convertir el moviment alternatiu en rotatiu, però no acceptà l'ús de la biela i del cigonyal fins que expirà la patent de James Pickard, el qual ell considerava un plagiari de les seves idees. L'any següent patentà dues modificacions d'una gran importància, inventades anys abans. L'una era l'aplicació del doble efecte (utilització de les dues cares de l'èmbol com a superfícies de treball), i l'altra, inventada el 1769, l'aplicació de l'expansió del vapor per a la producció de treball. Avançà també l'ús de la vàlvula reguladora de la velocitat d'admissió del vapor i un regulador centrífug per al control de la vàlvula reguladora. Tot i l'avantatge que suposava l'ús de l'expansió del vapor, Watt continuà emprant baixes pressions (fins a 0,7 MPa). No fou fins el 1789 que Richard Trevithick introduí la màquina de vapor d'alta pressió i sense condensació per a la impulsió de carruatges de rodes. El 1804 Arthur Woolf ressuscità la màquina compound, patentada per Jonathan Hornblower el 1781, en la qual el vapor d'alta pressió s'expandia en un cilindre i, a continuació, passava a un cilindre més gros, on experimentava una segona expansió a pressió més baixa, i obtenia, així, un rendiment més elevat i una distribució de l'esforç mecànic més uniforme. Aquesta màquina, però, topà amb la competència de la màquina de Trevithick, de construcció més simple, i el seu ús no es generalitzà fins que, el 1845, proposà la millora del sistema de transmissió de Watt aplicant l'acció del cilindre d'alta pressió en un punt del balancí entre el centre i un dels extrems. Així hom aconseguia un augment de la potència i un estalvi de combustible. El desenvolupament de la màquina de vapor fou impulsat per la seva aplicació en els camps fonamentals de la industrialització: els transports (ferrocarrils, vaixells) i l'energia de tracció de les indústries. La màquina de vapor moderna consta, essencialment, d'una caldera, generalment d'alta pressió, que forneix el vapor, el qual és conduït a un cilindre o a uns quants a través d'un regulador centrífug i d'un distribuïdor, sincronitzat amb els moviments de l'èmbol, que pot ésser de corredora, de vàlvules, o de claus. El vapor que surt del cilindre pot ésser expulsat a l'atmosfera, com en el cas de les locomotores, o bé passa al condensador, i el vapor condensat és tornat a conduir a la caldera, per mitjà d'una bomba. El moviment de l'èmbol és transmès per mitjà d'un sistema de biela i cigonyal. La fracció de calor que hom converteix en treball mecànic és anomenat rendiment tèrmic. L'ús del condensador incrementa el rendiment tèrmic, alhora que complica l'aparell, per tal com requereix l'aigua suplementària de refrigeració i un mitjà per a mantenir la baixa pressió en el condensador.

Maquinisme
Introducció generalitzada, progressiva i a gran escala de màquines en el procés de producció. La Revolució Industrial significà un trasbalsament molt fort de les formes de producció de béns, puix que introduí l'ús generalitzat d'artefactes mecànics que aconseguien d'estalviar mà d'obra, ja fos actuant com a complement de l'activitat productora de l'home, ja fos substituint-lo totalment, si més no en unes fases molt concretes de la fabricació d'un bé determinat. El maquinisme s'inicià juntament amb la revolució industrial, o sia, a partir del s XVIII, bé que, com a element bàsic de la formació de tota la producció manufacturera i de les indústries bàsiques, no fou fins al s XIX que sorgí com a característica definidora d'una època, amb la generalització de l'ús de les màquines de vapor.

Maquinista Terrestre i Marítima, La
Societat anònima constituïda a Barcelona el 14 de setembre de 1855 i aprovada l'any següent pel govern d'Isabel II. La seva finalitat era la construcció de tota mena de maquinària pesant. L'origen de la societat fou la fusió dels tallers de Valentí Esparó i Giralt (Valentí Esparó i Consocis, adquirits a la companyia Bonaplata el 1839) i la societat La Barcelonesa (Tous, Ascacíbar i Companyia), fundada el 1838 per Nicolau Tous i Mirapeix i Celedonio Ascacíbar. El capital, de vint milions de rals de billó, era repartit en cinc mil accions de quatre mil rals cadascuna. Els principals accionistes foren, a més dels propietaris esmentats, Ramon Bonaplata, Josep M. Serra, Joan Güell i Ferrer, José Antonio de Mendiguren i Nicolau Tous i Soler. L'inici de les activitats de la nova empresa coincidí amb l'auge de les construccions navals de vapor i de ferrocarrils, fet que la impulsà decisivament. Superada la gran crisi de 1866-68, assolí una gran expansió els primers anys de la Restauració (1875-78), bé que sempre estigué sotmesa als avatars del proteccionisme, pel fet que havia d'importar una bona part de les primeres matèries i, doncs, el preu dels seus productes no podia competir amb la tecnologia estrangera. El 1917 creà uns grans tallers a Sant Andreu de Palomar per a la fabricació de locomotores. Els anys 1920-30 li fou confiada la construcció de les unitats dels ferrocarrils metropolitans de Barcelona, que ha continuat fins avui. Durant la guerra civil de 1936-39 fou col·lectivitzada per la Generalitat, mentre dirigents i propietaris, fugits a la zona franquista, hi reconstituïren una direcció i un consell d'empresa (Sant Sebastià, maig del 1937), que entrà en relacions amb la fàbrica Krupp d'Alemanya. Pel novembre del 1937 la fàbrica passà en poder de la sots-secretaria d'armament i fou destinada a la fabricació de material bèl·lic amb el nom de Fàbrica 0. El 1939 la Maquinista passà sota el control de la direcció formada a Sant Sebastià, que reprengué les activitats anteriors de l'empresa. L'Instituto Nacional de Industria hi prengué una participació minoritària el 1956, que es convertí en majoritària el 1972, quan començaren els problemes de l'empresa. L'any 1986, l'INI tenia prop d'un 90% del capital. El darrer dividend fou pagat amb càrrec a l'exercici del 1977. Des del 1980 controla Equipos Nucleares SA, una altra empresa de l'INI. El volum de vendes de l'any 1985 fou de 7 906 milions de pessetes i tenia una plantilla de 1 724 persones.

Maquis
1. Lloc poc accessible on, sota l'ocupació alemanya de França, s'agrupaven els membres de la Resistència.
2. Organització de resistència armada, a França, contra l'ocupació alemanya.
3. Moviment de guerrilles antifranquistes que tingué lloc en diversos punts de l'estat espanyol. Començà immediatament després d'haver-se acabat la guerra civil de 1936-39, però no fou fins a l'alliberament de França per part dels aliats (1944) —la qual cosa permeté l'entrada d'homes des de l'altra banda dels Pirineus— que el maquis tingué ressò. El període de màxim apogeu foren els anys 1944-49, però, amb alts i baixos, el maquis romangué actiu fins a les acaballes dels anys cinquanta. Animat fonamentalment pel Partit Comunista i també pel PSOE (Astúries) i la CNT (Catalunya), el maquis arribà a plantejar veritables problemes a les autoritats franquistes, que en diversos casos hagueren de servir-se de l'exèrcit, com en els fets de la Vall d'Aran (setembre del 1944), veritable batalla on fou present el general Moscardó i en la qual fou utilitzada artilleria; el maquis hi tingué 588 baixes, i l'exèrcit 248, entre les quals hi hagué dos oficials de la IPS que resultaren morts. El cos de repressió més freqüent fou, tanmateix, la guàrdia civil. El maquis, caracteritzat per un grau d'organització menor que la guerrilla típica, actuà a l'estat espanyol en nou zones diferents. A Galícia es féu famós el maquis de Manuel Bello, Manuel Ponte i Foucellas. Al Principat el maquis aprofità l'avantatge que oferia la frontera amb l'estat francès, que li permeté de plantejar accions ràpides d'infiltració i sabotatge (cas d'en Massana a la fi del decenni dels quaranta). Posteriorment el maquis català esdevingué, fins a un cert punt, urbà (accions propagandístiques i de sabotatge per part d'elements anarquistes a Barcelona, com Faceries, Caracremada o els germans Sabater, que acabaren l'any 1960 amb la mort del llegendari Francesc Sabater i Llopart, després d'una espectacular persecució a Sant Celoni).

Marc-or
Valor en marcs de l'or que contenia el darrer marc convertible en aquest metall preciós abans de la primera guerra mundial.

Marsellesa, la
Himne patriòtic militar compost el 1792 per Claude-Joseph Rouget de Lisle, oficial de l'exèrcit francès, a Estrasburg, sobre text propi. Dos mesos més tard fou cantat a Marsella en un banquet patriòtic, fet d'on prové el seu nom. Amb el temps foren fetes diverses modificacions al text i a la música. Actualment és l'himne de l'estat francès, bé que arreu té una significació republicanista i revolucionària.

Martin-Siemens, procediment de
(veure Procediment de Martin-Siemens)

Marxa de la Llibertat
Iniciativa política unitària promoguda especialment per Lluís M. Xirinacs i per Pax Christi, i sostinguda per alguns partits i entitats cíviques catalanes. Consistí, a l'estiu del 1976, en el recorregut arreu del Principat —amb ramificacions al País Valencià i la Catalunya del Nord— de cinc columnes de «marxaires» que difongueren, mitjançant concentracions, mítings, col·loquis, etc, i a desgrat de la forta repressió policíaca, les reivindicacions nacionalistes i democràtiques de l'Assemblea de Catalunya.

Marxa sobre Roma
Episodi de la conquesta del poder per Mussolini, a Itàlia. Amb la simpatia tàcita de les forces armades, 40 000 camises negres convergiren, a partir del 27 d'octubre de 1922, sobre Roma. El govern Facta presentà la dimissió, i Mussolini, que havia restat a Milà, arribà a Roma el dia 30, cridat per Víctor Manuel III per formar govern. La marxa fou idea de D'Annunzio, i l'organitzà Italo Balbo i els altres quadrumvirs: De Bono, De Vecchi i Bianchi.

Marxisme
Teoria científico-filosòfica de K. Marx i F. Engels i de llurs seguidors, que es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric. Representa una ruptura amb les teories sobre l'home, la societat i la seva història -Elf Thesen über Feuerbach ('Onze tesis sobre Feuerbach')-, que es limitaven a contemplar i interpretar el món, però que eren incapaces de transformar-lo, perquè desconeixien el mecanisme del funcionament de les societats. Arrenca del concepte d'alienació, present en tota la visió marxista de la realitat. Marx intentà d'analitzar la realitat material de les relacions de l'home envers la natura mitjançant el treball. Aquesta visió dinàmica de la realitat estigué present, i amb coherència, en la seva visió científica de la història. L'home és praxi transformadora d'una natura que és hostil, exterior i dominant. D'aquí ve la seva situació d'alienació que anirà trencant (de la qual s'anirà alliberant) en la mesura que l'home aconsegueixi d'humanitzar la natura i en la mesura que, alhora, ell mateix pugui naturalitzar-se, posant-se en comunió amb ella. L'home és l'ésser de la praxi que transformant la natura es transforma a si mateix, descobrint una realitat global que és natura i història. En aquest sentit hom pot definir el marxisme com una filosofia materialista i dialèctica (o, segons alguns autors, «una filosofia de la praxi»). Actuant sobre la natura l'home es comunica amb els altres i genera el procés que dura fins avui. Marx descobrí que l'home és condicionat per unes estructures i una societat que ell mateix ha creat a través d'aquest procés històric. L'home viu en un estat d'alienació que li impedeix de progressar i de realitzar-se humanament. Són les estructures econòmiques de la primera revolució industrial les que han condicionat l'home a un treball alienat, explotador, a les grans fàbriques. Marx volgué analitzar la societat del capitalisme industrial i arribar, així, al descobriment del funcionament de les societats i de llur història. En els resultats d'aquesta anàlisi hom troba les aportacions marxistes per a una teoria científica nova: la ciència de la història, que, com a teoria científica, té el caràcter d'instrument de coneixements (no d'una realitat concreta, sinó dels mitjans que permetin de conèixer-la d'una forma rigorosa, científica). Aquesta teoria és formada per un cos de conceptes abstractes que serveixen per a analitzar científicament les diferents estructures de la societat, les seves lleis de funcionament i de desenvolupament. Els primers fonaments d'aquest cos de conceptes són ja apuntats a Die deutsche Ideologie ('La ideologia alemanya'), de Marx i Engels, que marca una veritable revolució teòrica en el pensament dels autors. El terme materialisme històric, utilitzat per Marx per a designar aquesta nova ciència de la història, té com a finalitat l'establiment d'una línia divisòria entre les concepcions idealistes anteriors i la nova concepció científica de la història (estudi científic de la successió discontínua dels diferents modes de producció). El materialisme històric comprèn els següents conceptes: procés de producció (procés de treball sota unes determinades relacions de producció), forces productives (les que resulten de la combinació dels elements del procés de treball sota unes relacions de producció determinades; llur resultat és una determinada productivitat del treball), plus-vàlua (valor que l'obrer crea més enllà del valor de la seva força de treball), capital (diferents elements del procés de treball quan són destinats a produir plus-vàlua per a l'amo), relacions tècniques de producció (formes de control o de domini que els agents de la producció exerceixen sobre els mitjans de treball en particular i sobre el procés de treball en general), relacions socials de producció (les que s'estableixen entre els propietaris dels mitjans de producció i els productors directes, relació que depèn del tipus de relació de propietat, possessió, disposició o usdefruit que estableixen amb llurs mitjans de producció), infrastructura (conjunt de relacions de producció, determinada fonamentalment pel concepte de propietat i la seva organització econòmica), superstructura, que comprèn, al seu torn, l'estructura social (conjunt de classes socials antagòniques en què un individu s'apropia del treball de l'altre a causa del lloc que ocupa en l'estructura econòmica d'un mode de producció determinat, lloc precisat fonamentalment per la forma específica amb què hom es relaciona amb els mitjans de producció), l'estructura jurídico-política (les formes d'estat i els seus aparells polítics, econòmics, repressius i jurídics), l'estructura ideològica (conjunt de valors i idees, filosofies i actituds, «segregades» per les classes dominants, que donen coherència a una organització político-social determinada), mode de producció (concepte teòric que permet de concebre la totalitat social com una estructura dominant en què el camp econòmic és determinant en darrer terme), formació social (totalitat social concreta determinada històricament), conjuntura política (el moment actual de la lluita de classes en una formació social), determinació, en darrer terme, per l'economia, autonomia relativa dels altres camps (Marx i Engels no reduïren mai la superstructura a la infrastructura; aquella té una relativa autonomia en relació amb la infrastructura i llurs lleis pròpies de funcionament i de desenvolupament). Aplicant aquests conceptes, que constitueixen la teoria general del materialisme històric, el proletariat pot conèixer les raons de la seva misèria i els mitjans per a posar-hi fi i donar una orientació correcta a la seva lluita. Però el marxisme, a més d'una teoria científica, és també una filosofia. A causa de la íntima relació que hi ha entre descobriments científics i transformacions filosòfiques -demostrada, per exemple, per Althusser-, és en les anàlisis científiques de Marx i Engels, especialment a El Capital, on hom pot trobar els elements teòrics més avançats per a elaborar la filosofia marxista. El nucli d'aquesta filosofia (materialisme dialèctic), així com també de la teoria científica de la història (materialisme històric) és la lluita de classes. El principi essencial de la tesi de Marx és: no hi ha producció econòmica «pura», ni intercanvi «pur», ni distribució «pura». Tots aquests fenòmens econòmics són processos que s'esdevenen sota unes determinades relacions socials, que són, en darrer terme, relacions de classes antagòniques, és a dir, relacions de lluita de classes. Les relacions de producció (i fins la mateixa producció material) no són una cosa que s'afegeix a les forces productives com a simple «forma», sinó que penetren en les formes productives, puix que la força de treball que posa en acció les forces productives forma part, ella mateixa, de les «formes productives», i el procés de producció capitalista tendeix, sense parar i necessàriament, a la màxima explotació de la força del treball. I com que és aquesta tendència la que domina tot el procés de producció capitalista, cal dir que els mecanismes tècnics de la producció són sotmesos als mecanismes (de classe) de l'explotació capitalista. Les anomenades forces productives són, alhora, la base material i la forma d'existència històrica de les relacions de producció (és a dir, de les relacions d'explotació). Marx mostra que les formes successives de l'organització del procés de producció no eren sinó les forces successives d'existència material i històrica de les relacions de producció capitalista. És un error tecnocràtic, doncs, separar les forces productives de les relacions de producció. No hi ha, per tant, producció «pura», ni economia «pura». Amb les relacions de producció les classes són presents des del mateix començ del procés de producció. Amb aquesta relació entre les classes antagòniques es creen les bases de la lluita de classes, arrelada dins la mateixa producció. No hi ha cap societat en la història que, en produir, no reprodueixi les condicions materials i socials de la seva existència (de la seva producció). Ara bé, les condicions d'existència de la societat capitalista són la condició de l'explotació que la classe capitalista imposa a la classe obrera. Per a comprendre El Capital cal enlairar-se fins a la reproducció, i aleshores hom pot comprendre per què la burgesia no pot assegurar-se l'estabilitat i la durada de l'explotació (que imposa en la producció) si no és a condició de conduir una lluita de classes permanent contra la classe obrera. Aquesta lluita de classes es produeix perpetuant o reproduint les condicions materials, ideològiques i polítiques de l'explotació. És així com El Capital deixa d'ésser una teoria de l'economia política del capitalisme i es transforma en una teoria revolucionària. Segons Althusser, cal abandonar la idea que la lluita de classes és un producte del proletariat en rebel·lió contra les injustícies de la societat. De fet, la lluita de classes pròpia de la societat capitalista és consubstancial a la societat capitalista i comença amb ella; és la burgesia la que la menà, des del començ, contra un proletariat desarmat. Lluny de rebel·lar-se contra les injustícies, el proletariat, al principi, resistí a la lluita de classes burgesa, abans d'organitzar-se, de desenvolupar la seva consciència i de passar a la contraofensiva. El cos doctrinal de Marx i Engels ha tingut, com tota doctrina, i ja des de bon principi, diverses interpretacions, que han donat origen a corrents diversos i a nous replantejaments. Així, el revisionisme, iniciat per E.Bernstein, oposat al corrent ortodox, representat per V.I.Lenin, de qui prengué el nom de marxisme-leninisme. Diversos pensadors o dirigents dels partits polítics que accepten la doctrina marxista (comunisme, socialisme) han encapçalat alguns d'aquests corrents teòrico-pràctics dins el marxisme. Hom pot esmentar, com a molt significatiu, el maoisme, sorgit de Mao Zedong, o els plantejaments més recents de certs partits comunistes europeus. Des de mitjan anys vuitanta, el final de la guerra freda, les deficiències evidents del 'socialisme real' en tots els ordres amb relació a les societats capitalistes i democràtiques, i l'ensulsiada final de l'URSS (1991), contribuïren a fer que el marxisme perdés gran part del seu predicament com a corrent intel·lectual, tant als països que havien format part del bloc soviètic, com als països occidentals, on era una part essencial de la tradició del pensament i dels partits d'esquerra. La crítica a la teoria marxista, intensificada a partir d'aquests anys, ha tingut dos vessants: l'un de més pròpiament polític, centrat en la denúncia del totalitarisme dels règims comunistes; i l'altre de tipus epistemològic, en el qual hom n'ha subratllat les mancances empíriques, les generalitzacions abusives i les deformacions dels fets i dels arguments com a resultat de la subordinació a objectius polítics prèviament establerts.
El marxisme als Països Catalans
La penetració del pensament marxista als Països Catalans va lligada, fins al 1939, al desenvolupament dels corrents polítics de la Unió Socialista de Catalunya, al grup de "La Batalla" i certs grups sindicalistes i anarcosindicalistes. La USC, al principi notablement influïda per l'austromarxisme, el laborisme anglès i el socialisme francès, a partir del 1931 restà més marcada per l'experiència soviètica i, en conseqüència, pel leninisme. Els qui més tractaren qüestions econòmiques foren Joan Sardà, Lluís Ardiaca, Joan Comorera, Estanislau Ruiz i Ponsetí i Ramon Folch i Capdevila. En el grup de "La Batalla", esdevingut Bloc Obrer i Camperol el 1931, cal distingir tres corrents entre els autors que tractaren de temes d'economia: d'una banda, Jaume Miravitlles i Daniel D.Montserrat, que acabaren en l'Esquerra Republicana; de l'altra, Joaquim Maurín i Josep Oltra i Picó, que, amb el grup d'Andreu Nin, formaren el POUM; i, finalment, els qui, juntament amb els de la USC, formaren el PSUC: Víctor Colomer i Àngel Estivill. Entre els anarcosindicalistes, Diego Abad de Santillán, Gaston Leval i Joan P.Fàbregas utilitzaren conceptes marxistes. Molt pròxims a aquests cal situar Peiró, Pestaña i Marín Civera. Després de la guerra civil de 1936-39, la producció i difusió de texts marxistes en català es limità, durant dues dècades, a l'exili, a través de revistes com "Catalunya", de Mèxic, "Per Catalunya", de l'Havana, "Lluita", "Quaderns de comunisme" i "Endavant", publicats a França, i les Edicions Lluita, amb traduccions de Stalin, Togliatti, Garaudy, Thorez, Mao Zedong, etc, i treballs originals de J.Comorera, Pere Ardiaca, Rafael Vidiella, Amadeu Bernadó, Alexandre Cirici o Josep Pallach. Sense relació directa amb aquests nuclis, una nova generació universitària marxista sorgí a l'interior durant els anys cinquanta, amb noms com Manuel Sacristán, Francesc Vicens, Josep Fontana, Joaquim Molas, Josep Termes, Jordi Solé i Tura, etc, la major part dels quals col·laboraren, a partir del 1960, a la revista clandestina del PSUC, "Horitzons" —després, "Nous Horitzons"—. Al mateix temps, hom reprengué la difusió legal d'obres de Marx i d'historiadors i economistes com E.Hobsbawn, P.Vilar, M.Dobb, P.M.Sweezy, E.Mandel, etc; en aquesta línia fou fonamental el paper d'editorials com Oikos, Edicions 62, Ariel, Grijalbo o Anagrama. Ja els anys setanta, la generalització del marxisme com a instrument d'anàlisi en el domini de les ciències socials fou patent al món universitari català, i en foren testimonis revistes com "Recerques", "Arguments", "Cuadernos de arquitectura y urbanismo", "Taula de canvi", "Materials", "Cal dir", etc. En consonància amb els corrents més generals, que es feren ressò del creixent retrocés de l'URSS tant pel que fa als resultats pràctics com en el seu paper de model per a l'esquerra, amb l'esfondrament del bloc soviètic (1991) com a corol·lari i la pèrdua d'hegemonia social i política dels partits socialistes o la seva adaptació a postulats neoliberals, als Països Catalans hom pot constatar una forta minva de la influència del marxisme des dels anys vuitanta. Aquesta, tanmateix, resta considerable en el món universitari.

Marxisme-leninisme
Variant del marxisme. Interpretació de Lenin de la teoria marxista per tal d'explicar per què el capitalisme no s'havia esfondrat, tal com havia predit Marx. Segons Lenin, es devia a l'imperialisme (explotació de les colònies), que havia permès pagar millor un sector dirigent de la classe obrera i així aquesta havia abandonat la revolució i havia lliscat cap al reformisme. Per a Lenin, la revolució no es produiria espontàniament, com havia dit Marx, sinó que la faria una minoria, l'avantguarda de la classe obrera, la qual, un cop en el poder, practicaria la dictadura del proletariat per destruir el capitalisme i construir el socialisme.
Aplicat a la construcció del socialisme a l'URSS, es caracteritzava per la prioritat donada a la pràctica revolucionària, que es realitzava a través de l'organització revolucionària del proletariat en el partit comunista. Sovint hom veié en les deformacions burocràtiques de l'URSS una conseqüència de les concepcions leninistes sobre la relació entre la classe proletària i el partit. De fet, hom seguí anomenant marxisme-leninisme la doctrina oficial emanada dels estaments burocràtics de l'URSS després de la mort de Lenin fins a la perestrojka (1985).

Mas
Explotació agrària tradicional centrada en un habitatge bastit en funció d'aquesta explotació. S'originà durant l'alta edat mitjana a la Catalunya oriental, especialment al Pre-pirineu i a la Serralada Transversal (Solsonès, Berguedà, Osona, Ripollès, Garrotxa), car les propietats feudals, per pressions econòmiques i demogràfiques, hagueren d'explotar al màxim llurs terres i dividir-les en masos. Al seu origen era regentat per una família, que hi treballava i en vivia exclusivament. El caràcter autàrquic exigia una gran varietat en els productes de la terra i una gran complexitat en l'organització de l'explotació, que requeria una gran pluralitat de tipus d'aprofitament, edificacions, etc. Els masos eren sempre localitzats a la muntanya mitjana (fins a uns 1 500 m alt), on ni l'alçada ni l'homogeneïtat del relleu no exclouen cap possibilitat: el variat sistema de pendents permet utilitzacions molt diverses de les diferents parcel·les. Això explica per què no hi havia masos al pla o a l'alta muntanya, on l'espai es fa més homogeni. En l'àmbit del mas hom pot distingir quatre grans conjunts: el bosc, les pastures, els camps de conreu i les edificacions. El bosc s'estén pels sectors de pendents més abruptes, i hom n'obté la fusta, la llenya i d'altres productes, com fruits (glans), brucs, falgueres per al jaç del bestiar, etc. Les pastures solen ésser als marges del bosc i, en molts casos, els límits entre aquests dos sectors són molt imprecisos. El sector dels conreus ocupa les parts més baixes i planes, i és, alhora, diversificat en camps de cereals, conreus arboris i arborescents (olivet, vinya), i, finalment, un altre en general de regadiu, destinat a hort amb fruiters. Les construccions del mas es disposen sempre dins el sector de conreus, separades del bosc. Es destaca la casa, on hi ha les estances destinades a habitatge a la planta principal i els graners a la superior; la planta baixa es destina a diferents activitats, com ara les corts, el celler, el trull, el rebost, el forn, etc. A part, hi ha altres corts, galliners, i estables per al bestiar, segons la importància de l'explotació, l'era per a batre els cereals i la cabana per a guardar-hi la palla. Els masos disposen també d'una font, pou o cisterna per a proveir d'aigua la casa i el bestiar. Amb el temps, i sobretot des del final del s XV, amb la resolució del problema remença, el mas es generalitzà i s'estengué fora de la Catalunya humida inicial. La pirateria i el bandolerisme dels ss XVI i XVII feren que la fortificació dels masos, en determinades comarques, es generalitzés, i també l'embelliment, gràcies a la prosperitat dels antics pagesos de remença després de la Sentència de Guadalupe. En determinades comarques els masos més importants reberen també el nom de masia. A partir del s XX, molts masos han desaparegut i llurs terres han passat a engrandir explotacions veïnes, o s'han transformat en explotacions de tipus modern, veritables empreses agràries molt especialitzades (ramaderia, fruita, etc), però han conservat, això no obstant, algunes de llurs característiques tradicionals, com ara la distribució de les àrees importants (bosc, conreus, pastures) i les edificacions.

Masos
Eren les parcel.les de terreny de tamany variable que havien de servir per alimentar una família, que eren cedides pel senyor a homes lliures, que conreaven la terra en usdefruit a canvi d'un cens, o a serfs, que li asseguraven unes prestacions de productes i treball.

Mater et Magistra
Encíclica del papa Joan XXIII (1961) que resumeix i actualitza la doctrina social de l'Església, estableix la posició dels catòlics davant els problemes socials i econòmics i propugna una col·laboració com més va més estreta entre els països econòmicament desenvolupats i els subdesenvolupats.

Materialisme
1. Doctrina filosòfica que estableix la matèria com a constitutiu fonamental de la realitat. Afirma, doncs, no sols la independència del real respecte al pensament humà, que n'és reflex, com fa el realisme en oposició a l'idealisme, sinó també la matèria com a substrat darrer de l'univers, en la qual cosa s'oposa a l'espiritualisme. En establir la prioritat de l'ésser sobre el pensar i de la natura sobre l'esperit, fa d'aquest pensament i del mateix esperit formes específiques d'existència de la matèria, al caràcter d'immanents a la qual resten, per tant, reduïdes. Bé que el terme sorgí molt tardanament, el materialisme tingué elaboracions sistemàtiques des de l'antigor, com foren la de l'escola charvaka, al món oriental, o la de l'atomisme grec, a l'Occident. Representat per Leucip, Demòcrit i Epicur i continuat a Roma per Lucreci, el materialisme antic fou objecte de descrèdit i persecució per part de la cultura oficial i de la ideologia dominant a cada època, la qual era determinada per una concepció sobrenatural i religiosa del món, radicalment incompatible amb el principi materialista d'explicar tota la realitat basant-se en causes immanents a la natura i a la societat. El racionalisme i la secularització, iniciats durant el Renaixement i desenvolupats amb la modernitat, possibilitaren el sorgiment, a partir dels ss XVI i XVII, d'un nou corrent materialista, de caràcter mecanicista, que no féu, però, sinó donar encara més força a les posicions idealista i espiritualista en el camp filosòfic. A partir de Hegel la reinterpretació marxista de la dialèctica recollí la tradició materialista i alhora la modificà radicalment: d'una banda, establí el materialisme dialèctic com a doctrina sobre la realitat total; de l'altra, assegurà una nova comprensió de la història humana mitjançant el materialisme històric. Les ciències, tal com han estat desenvolupades als darrers segles, pressuposen que tots llurs objectes són susceptibles d'ésser explicats fonamentalment en factors immanents a les diferents formes de manifestació de la realitat material (ateisme metodològic de la ciència); els espectaculars resultats que han assolit, d'altra banda, han refermat la convicció que una filosofia, en sentit estricte, o, en sentit ampli, una concepció del món materialistes són també pertinents. El mateix desenvolupament científic, tanmateix, ha anat reduint el contingut d'aquesta filosofia materialista fins al punt que pràcticament l'ha deixada limitada al camp de la teoria del coneixement, sigui en el sentit del positivisme o bé en el del materialisme dialèctic.
2. Tendència a donar una importància excessiva als interessos materials.

Materialisme dialèctic
Doctrina filosòfica establerta per Marx i Engels que, tot prenent les tesis fonamentals del materialisme, i alhora oposant-se al seu plantejament mecanicista, suposa un desenvolupament de la doctrina materialista segons una concepció dialèctica de la realitat. Per a la dialèctica marxista, arrelada fonamentalment en la mateixa dialèctica de Hegel, el món -segons paraules d'Engels mateix- no pot ésser concebut com un conjunt d'objectes acabats, ans ho ha d'ésser com un conjunt de processos en què les coses -aparentment estables- i llur reflex mental en el cervell humà, els conceptes, resten sotmesos a un canvi ininterromput, a un procés constant d'esdevenir i de desaparèixer. El materialisme dialèctic és, doncs, una concepció general del món -la base científica de la qual està en el materialisme històric i en les ciències naturals- i alhora comporta una peculiar teoria del coneixement. Aquesta darrera, elaborada principalment per Lenin, sosté que el coneixement humà és reflex de la realitat, les dades d'observació del qual constitueixen la mediació bàsica; no es tracta, però, d'un reflex especular, passiu i fotogràfic, sinó d'un reflex aproximatiu i actiu: la realitat no és constituïda per uns elements últims, definitius i estables -com entén el materialisme mecanicista-, ans per una infinitat de nivells que s'integren en una totalitat en moviment constant. El procés de coneixement ha d'ésser, doncs, progressiu, com més va més complet, però sempre incomplet i aproximatiu, i, tot basant-se en l'observació, ha d'elaborar les dades d'aquesta teòricament -és a dir, activament- per tal de poder anar reconstruint cognoscitivament la totalitat en moviment -el concret real-, inaprehensible empíricament. Segons això, doncs, no té sentit per al materialisme dialèctic jutjar el coneixement en termes de veritat o de falsedat absolutes ni cercar garanties intrateòriques de correcció del reflex: el criteri de veritat és el de la pràctica social, és a dir, l'experiència històrica de la capacitat que un coneixement dóna per a dominar i transformar la realitat coneguda; així mateix, pel seu caràcter aproximatiu, tot coneixement, bé que com més va més exacte, serà sempre relatiu quant al grau de la seva veritat, la qual, però, és també objectiva, com a reflex aproximat que aquell és de la mateixa realitat.

Materialisme històric
Teoria, establerta per Marx i Engels, sobre el desenvolupament de les societats. Tot negant el paper determinant atribuït per l'idealisme als factors ideològics o polítics en el procés històric, el materialisme històric estableix que tota la història de la humanitat, a excepció dels seus estadis més primitius, ha estat una història de lluita de classes, i que aquestes classes són producte de les relacions de producció i intercanvi -és a dir, de la situació econòmica- de llurs èpoques i que, per tant, l'estructura econòmica de la societat és el fonament real a partir del qual s'expliquen la superstructura de les institucions jurídiques i polítiques i les formes de representació religioses, filosòfiques, etc, en cadascun dels períodes històrics. Més enllà, però, d'una interpretació determinista del factor econòmic respecte a l'evolució històrica (interpretació que dóna lloc a un determinisme economicista), hom ha insistit en el factor humà (consciència de classe, pràctica revolucionària, etc) com a element també fonamental, segons el marxisme, en el desenvolupament de la societat i en la transformació de la realitat històrica. El materialisme històric té com a finalitat l'establiment d'una línia divisòria entre les concepcions idealistes anteriors i la nova concepció "científica" de la història com a estudi de la successió dels diferents modes de producció. El materialisme històric pressuposa que tots els objectes de les ciències són susceptibles de ser explicats per realitats materials. La història de la humanitat ha estat una història de lluita de classes i aquestes classes són el producte de la situació econòmica. El pensament religiós, filosòfic i polític de tota societat vindrà determinat en darrera instància per aquesta situació econòmica.

Materialisme mecanicista
Corrent filosòfic que sorgí al s XVIII, representat inicialment per La Mettrie i Holbach i, al s XIX, per L.Büchner, K.Vogt i J.Moleschott, entre altres. Es caracteritza pel fet que redueix tot fenomen psíquico-espiritual a una simple manifestació de determinacions materials (físiques, biològiques, etc), i sovint pot identificar-se amb el naturalisme; l'anomenat monisme hilozoista (representat, per exemple, per Haeckel) posseeix també una certa afinitat amb ell. En la seva forma més pura, concep la realitat —tot inspirant-se en el mateix atomisme grec— com a integrada per entitats independents, aïllades i estables, definides per propietats primàries irreductibles les unes a les altres. D'aquí ve la seva afirmació de la possibilitat d'un coneixement absolut basat en el progressiu descobriment d'aquestes entitats i propietats; definides mitjançant categories abstractes i rígides, però, aquestes impedeixen (segons la mateixa crítica que d'aquest materialisme fa el marxisme) d'analitzar el caràcter canviant i dialèctic de tot el real. Per tal com alhora concep també l'home abstractament (segons una essència humana immutable i com a subjecte passiu d'unes constants anhistòriques), prescindint del conjunt de relacions històricament determinades que actuen a la societat, el materialisme del mateix L.Feuerbach fou criticat durament per Marx, bé que actualment hom intenta de recuperar l'humanisme feuerbachià per tal d'humanitzar el marxisme. Certes derivacions del mateix materialisme dialèctic no han deixat de caure, d'altra banda, en una determinisme materialista (economicista, polític, etc).

Mau-Mau
Societat secreta político-religiosa creada el 1948 a Kenya en el si de les tribus kikuiu, embu i meru. Organitzà (tardor del 1952) una campanya de terrorisme contra les propietats dels blancs i els asiàtics, com a protesta per la detenció de Jomo Kenyatta, president de la Kenian African Union. La terrible repressió dels britànics contra els membres del Mau-Mau (40 000 morts i 80 000 empresonats) i l'aïllament que la secta mantingué respecte al poble indígena, per raó de la incoherència de la seva política (ferotgement xenòfoba i que vinculava els seus membres amb juraments i amb un ritual salvatge), foren causa de la seva desaparició. Només com a petita guerrilla, subsistí fins el 1959.

Maximalisme
1. Tendència del socialisme marxista que propugna l'aplicació immediata del programa màxim, consistent en la lluita revolucionària per imposar, sense etapes prèvies, un règim basat en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció.
2. Dins un partit o una escola de pensament, corrent que propugna el programa més radical o màxim.

Mayorazgo
Nom donat a Castella, durant l'edat mitjana, a la institució per la qual un determinat nombre de béns del patrimoni familiar era considerat una unitat inalienable per tal de preveure, així, l'ordre successori, basat en l'heretatge per primogenitura. Sorgí al s XII, al si d'algunes famílies nobles, com a concessió reial per a perpetuar els béns d'uns llinatges determinats. Bé que Alfons X introduí, a Las Partidas, una llei que facilitava aquesta pràctica successòria, la institució continuà essent una concessió reial fins al s XVI (lleis de Toro, 1505), que fou ordenat jurídicament. Aleshores la burgesia també començà a practicar el dret de mayorazgo, que podia ésser inter vivos (escriptura) o mortis causa (testament). Limitat des de la darreria del s XVIII, a causa dels desequilibris socials que provocaren els grans mayorazgos (que sempre es podien ampliar per matrimoni), les corts de Cadis n'intentaren l'abolició. Aquesta fou promulgada per llei del 27 de setembre de 1828, que no entrà en vigor, per diverses causes, fins els anys 1836-37.

Mediació
1. Mitjà pacífic de resoldre els problemes internacionals consistent en el fet que un tercer (un estat, una organització internacional o àdhuc una persona privada, bé que revestida de prestigi i reconeguda com a equànime) intervingui entre les parts litigants, proposant una solució.
2. Procediment per a resoldre els conflictes o les divergències laborals, en especial quan són de caràcter col·lectiu, mitjançant la intervenció d'organismes públics o de persones que actuen amicalment entre les parts enfrontades i proposen recomanacions a aquestes.

Meiji, època
Època del Japó que correspon al regnat de l'emperador Meiji Tenno (Mutsuhito) (1867-1912) i que hom anomena també època il.lustrada (meiji). En aquesta època el país es transformà, mitjançant la industrialització i la reorganització de l'estructura del poder (supressió del shogunat), en una potència moderna.

Mein Kampf
Obra d'Adolf Hitler, elaborada bàsicament a la presó i publicada el 1925. Fruit de l'experiència que li aportà el fracàs del putsch del 1923, reflecteix la ideologia més típica del nazisme (supremacia de la raça ària, antisemitisme, oposició a tot individualisme i liberalisme, per tal com la llibertat i la igualtat són contràries a la natura, etc) i estableix les línies d'actuació per assolir el poder polític. El 1925 Hitler elaborà una segona part de l'obra, que fou publicada l'any següent.

Memorial de Greuges
Nom amb el qual és coneguda popularment la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885), adreçada al rei, a l'estil dels greuges de les antigues corts catalanes. Fou lliurada a Alfons XII d'Espanya per iniciativa del Centre Català, després d'un acte públic celebrat al vestíbul de la Llotja de Barcelona, en presència de representants de nombroses entitats econòmiques, polítiques, culturals i professionals de Catalunya. En l'acte, presidit per Joaquim Rubió i Ors, hom acordà d'exercitar el dret de petició reconegut per la Constitució del 1876 i d'elevar al rei les reivindicacions polítiques i econòmiques de Catalunya, en ocasió del projecte de convenis comercials de l'estat espanyol amb la Gran Bretanya i els intents d'unificació del dret civil. El redactor ponent de la Memoria... fou Valentí Almirall, però en la comissió formada per a redactar-la col·laboraren representants d'ideologies diverses. El document és el resum més complet del que durant anys ha estat el catecisme catalanista, i fou el primer acte polític del catalanisme en el camp oficial de l'estat espanyol, així com un producte de la col·laboració dels elements polítics i intel·lectuals amb les classes industrials de Catalunya. A partir de la dualitat Catalunya-Castella i de l'opressió històrica de la primera per la segona, hom presenta el regionalisme o particularisme com el moviment que ha de regenerar l'estat espanyol tot oferint una reorganització de l'estat monàrquic. La defensa de Catalunya, de la seva economia, del seu dret tradicional i de la seva llengua i la seva personalitat cultural anava al costat d'una proposta de monarquia regionalista, d'un estat format per regions espontàniament harmonitzades, còpia peculiar dels imperis alemany i austro-hongarès.

Menxevic
Membre de la facció del partit obrer socialdemòcrata rus que restà en minoria (d'on ve el nom de menxevic, en rus) en el segon congrés de l'esmentat partit (1903). Els principals dirigents menxevics foren Martov, Aksel'rod i Plekhanov. Defensaven l'aliança dels socialistes amb els elements progressistes de la burgesia per tal d'implantar la democràcia política a Rússia. La revolució del 1905 consolidà l'escissió amb la facció bolxevic. Després de la revolució del febrer de 1917 els menxevics feren costat al govern provisional i a l'assemblea constituent, però després del triomf bolxevic foren posats fora de la llei.

Mercaderia
Producte del treball humà, útil per a satisfer les necessitats humanes i destinat a l'intercanvi en el mercat. Històricament, en la transformació d'una societat primitiva en una societat mercantil, els productes del treball es converteixen en mercaderies a mesura que palesen més clarament —al costat de llur valor d'ús a causa de llurs qualitats específiques i que poden haver donat lloc a un intercanvi no mercantil— llur valor de canvi en el mercat. Aquest procés va particularment lligat amb la intensificació de la divisió social del treball entre productors independents, l'extensió del mercat, l'orientació de la producció vers ell i el desenvolupament de la circulació monetària. El mode de producció capitalista generalitza la producció de mercaderies com a forma dominant de la producció i presenta la força de treball com a una mercaderia oferta en un mercat específic pel mateix treballador jurídicament independent.

Mercado Común Centroamericano (MCCA)
Organisme econòmic internacional creat pel tractat de Managua del 1960. El seu objectiu principal és la formació d'una unió duanera, aconseguida el 1966 amb l'establiment d'una tarifa duanera comuna per a la consecució d'una política comercial unitària. El tracte fou subscrit per Costa Rica, el Salvador, Guatemala, Nicaragua i Hondures; Panamà actua com a país associat. A partir del 1970, a causa de la inestabilitat política de la zona, el MCCA entrà en una crisi: Hondures abandonà l'organització el 1971 i Costa Rica, el 1972.

Mercantilisme
Corrent de pensament econòmic, dominant a Europa del s XV al XVIII, caracteritzat pel principi que la riquesa d'un estat depèn del seu comerç exterior i és directament proporcional al volum de reserves de metalls preciosos (especialment l'or), així com pel fet de fomentar les exportacions i de reduir les importacions (proteccionisme de l'estat, dirigit a assolir una balança de pagaments favorable). Hom ha interpretat el naixement del mercantilisme com una conseqüència de l'aparició, a la darreria de l'edat mitjana, d'un nou tipus d'estat i del capitalisme comercial. A causa de llur estreta visió «nacionalista», els mercantilistes no examinaren el comerç des d'un punt de vista internacional i no comprengueren, per tant, els defectes de llur esquema: si un estat assolia una balança de pagaments positiva, ho feia en detriment de la balança d'un altre estat, la qual cosa implicava la possibilitat de guerres aranzelàries i d'una minva considerable dels intercanvis comercials internacionals. El fonament teòric del mercantilisme no és, doncs, gaire sòlid ni profund (no aportà, per exemple, explicacions satisfactòries de la importància atorgada a l'acumulació d'or); per això el corrent mercantilista és considerat més com a expressió dels interessos d'una classe comerciant naixent que no com un sistema de pensament econòmic ben estructurat. Entre els seus principals portaveus cal esmentar els francesos Jean Baptiste Colbert i Jean Bodin, l'anglès Thomas Mun i els italians Ferdinando Galiani i Antonio Serra; a la Península Ibèrica es destacaren les aportacions de Martín de Azpilicueta i Tomás de Mercado. Al s XIX el lliurecanvisme i la teoria de l'avantatge comparatiu en comerç internacional, defensats per l'escola clàssica, representaren la reacció enfront de les inconsistències del mercantilisme.

Mercat
1. Conjunt d'activitats de compra i venda de mercaderies dutes a terme per dues categories de subjectes econòmics, oferents i demandants. Més que l'objecte de l'intercanvi -que pot ésser béns físics, serveis, força de treball, diners, etc-, el que caracteritza l'existència d'un mercat és el procés o la forma de l'intercanvi. D'altra banda, el mercat no va associat necessàriament a una localització física, sinó que, en funció de la mercaderia, depèn dels mitjans de comunicació i dels transports. El mercat apareix com el mecanisme fonamental de l'intercanvi quan la divisió del treball i l'especialització entre productes independents s'estén. En la mesura en què el mode de producció capitalista es caracteritza pel màxim desenvolupament d'una divisió del treball entre productes independents, hom pot dir que és el mode de producció mercantil per excel·lència. Segons els autors que no accepten el concepte de mode de producció capitalista, les formacions socials capitalistes són designades amb el nom d'economies de mercat per oposició a les economies planificades, que comprenen el que habitualment hom designa amb el nom d'economies socialistes o formacions socials en transició cap al socialisme, en les quals la pervivència de certs tipus de mercat s'entén com a instrument d'aquesta transició. El mercat té com a funció principal de fer compatibles les conductes d'oferents i demandants a través de la formació de preus als quals s'efectuen els intercanvis de mercaderies. Bé que el preu resultant a cada mercat pot aparèixer com a arbitrari, aquest ha d'ésser tal que permeti d'assegurar la reproducció de l'economia en la mesura en què els inputs pels diferents processos econòmics arribin en cada període a les unitats de producció i assegurin als capitalistes una taxa de guany adequada. L'economia ortodoxa considera que l'assignació més eficient dels recursos escassos entre finalitats alternatives s'assoleix mitjançant la competència perfecta, entesa com una estructura de mercat caracteritzada per un producte homogeni, produït per un gran nombre d'empreses -cap de les quals no pot influir per ella mateixa en el preu-, amb una tecnologia uniforme i amb llibertat d'entrada. Aquesta concepció és implícitament normativa, perquè suposa que cal tendir que l'economia s'organitzi en mercats al més perfectes possible. Segons aquests autors els mercats imperfectes -aquells que no tenen alguna o algunes de les característiques dels mercats perfectes- són vists com a aberracions que caldria suprimir. Tanmateix, la història del capitalisme ha palesat que aquest tendeix cap a la concentració del capital i al monopoli, és a dir, a organitzar-se en formes de mercat imperfectes, alhora que ha necessitat la intervenció de l'estat a causa de la insuficiència dels mecanismes de mercat per a regular llur funcionament. A més dels mercats de béns i serveis, existeixen altres tipus de mercaderies, que donen a llurs mercats respectius característiques especials. Així, en el mercat de la força de treball l'oferta és constituïda pels treballadors i la demanda per les empreses. En aquest mercat es forma el salari, com a preu d'aquesta força de treball.
2. Lloc on es compra i ven un producte. Cal distingir entre mercat interior o nacional, el que està dins el marc de les fronteres d'un Estat, i mercat exterior, el que es dóna amb altres Estats.

Mercat articulat
Àmbit d'abast ampli (habitualment estatal) on es duen a terme intercanvis regulars i on els preus de les mercaderies tendeixen a equiparar-se. El mercat articulat requereix la presència d'una demanda sòlida i regular, d'una divisió regional del treball que garanteixi la producció i comercialització d'excedents i d'uns mitjans de comunicació adequats.

Mercat comú
Acord d'integració econòmica pres entre diversos països, que suposa no tan sols la supressió de restriccions als intercanvis entre ells (com en les àrees de lliure comerç) i l'establiment d'una tarifa duanera comuna enfront de tercers (com en les unions duaneres), sinó també la llibertat de circulació de factors i d'instal·lació industrial i comercial. El mercat comú europeu és conegut amb el nom de Comunitat Econòmica Europea.

Mercat de valors
Borsa de valors.

Mercat Interior Europeu
Espai econòmic de la Comunitat Econòmica Europea a l'interior del qual a partir de l'1 de gener de 1993 circularan lliurement les persones, mercaderies, serveis i capitals, i a més es respectarà el principi de llibertat d'establiment. L'origen del Mercat Interior Europeu es troba el 1985, quan el Consell Europeu aprovà el Llibre Blanc del Mercat Interior, els objectius del qual foren recollits a l'Acta Única Europea, aprovada a la cimera de Luxemburg al febrer del 1986 i que entrà en vigor al juliol del 1987. El Mercat Interior pretén mobilitzar els recursos que es mantenien rígids a causa de la relativa fragmentació dels dotze mercats comunitaris. El Llibre Blanc del Mercat Interior distingeix tres tipus de barreres que impedeixen la plena mobilitat dels factors productius i dels béns i serveis: fronteres físiques, fronteres tècniques i fronteres fiscals. L'existència de fronteres físiques —duanes, controls d'immigració i de passaports i declaracions d'equipatges—, es justifica per raons de tipus polític (control de droga i terrorisme), de tipus tècnic (compliment de normes tècniques i sanitàries) i de tipus fiscal (ajustament dels tipus d'IVA i dels impostos especials). Per eliminar aquestes fronteres se suprimeixen els llocs de duana i alhora s'intensifiquen tant el control en les fronteres externes de la Ccomunitat Europea com la cooperació entre les policies dels diferents estats membres, a més d'harmonitzar les legislacions sobre control d'armes i drogues, com també sobre els immigrants d'altres països. En el camp de control de mercaderies s'aplica la millora dels mecanismes de trànsit comunitari, la supressió de quotes i contingents comercials, l'abolició dels contingents de transport, els controls sistemàtics de seguretat en els autobusos de passatgers i la realineació de les monedes de l'ecu verd. Pel que fa a les fronteres tècniques s'eliminen totes aquelles que resulten de les disparitats legislatives i de les diverses normes i reglamentacions tècniques aprovades unilateralment i en vigor en cada estat. En l'àmbit del Mercat Interior Europeu, l'harmonització no inclou aspectes tècnics detallats, sinó que se cenyeix als aspectes essencials des del punt de vista sanitari, de seguretat o industrial. En segon lloc, el principi de reconeixement mutu es generalitza a la major part de béns, serveis i treballadors, com també als procediments d'assaig i certificació. Per últim, es generalitza el mecanisme de comunicació de regles i normes tècniques industrials. Un altre àmbit és el de la contractació pública, on s'assegura la transparència, incloent-hi els sectors exclosos fins a la seva entrada en vigor i es controla la correcta aplicació de la legislació comunitària. En el terreny de la lliure circulació de persones, les modificacions principals se centren en el reconeixement mutu de les formacions i dels corresponents diplomes. Pel que fa als títols, es combina el principi de reconeixement mutu amb l'harmonització. Paral·lelament s'incorporen les condicions que facilitin la cooperació industrial entre empreses d'estats membres diferents. Això implica eliminar nombroses barreres fiscals i legals que la dificulten i actuar en àmbits com el dret i la fiscalitat de societats, propietat intel·lectual i industrial. Una de les raons fonamentals que explica l'existència dels controls comunitaris a les fronteres són les divergències fiscals: per suprimir aquests controls i per integrar el mercat interior és indispensable aconseguir una aproximació sensible de la fiscalitat indirecta, és a dir, de l'IVA i dels impostos especials. L'objectiu que es persegueix és que no hi hagi impostos fiscals que produeixin distorsions en la competència i alteracions en els intercanvis.

Mercat negre
Intercanvi il·legal o clandestí de mercaderies la circulació de les quals és prohibida o racionada.

Mercat obert
Mercat de crèdit en el qual no intervé l'element de solvència personal, sinó el valor objectiu dels títols. La borsa de valors és el típic mercat obert. Les anomenades operacions de mercat obert són un important instrument de política econòmica que té com a finalitat controlar la quantitat de diner existent en el país. La mecànica d'aquestes operacions consisteix en la venda de valors a la borsa per part de les autoritats monetàries, amb la qual cosa immobilitzen els actius líquids en títols i retiren, per tant, de la circulació una part del diner en possessió dels particulars i els bancs. Inversament, quan les autoritats monetàries desitgen d'incrementar les disponibilitats líquides en mans del públic o els bancs, compren els títols a la borsa. Aquests títols solen ésser valors públics o garantits per l'estat.

Mercosur
Organització fundada al març del 1991 amb l'objectiu de crear una zona de lliure comerç i de cooperació econòmica entre els estats membres. En foren fundadors Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai. El 1992 acordaren la creació d'una taxa externa comuna entre el 0 i el 20% (en vigor des del 1995). La presidència és ocupada rotativament, cada sis mesos, pels caps de govern dels estats membres. L'organització ha establert acords bilaterals amb Xile, Bolívia i la UE.
A partir de l'1 de gener de 1995 hom pot parlar de l'existència d'un mercat comú que comprèn l'Argentina, el Brasil, el Paraguai i l'Uruguai, els quals han establert la lliure circulació de mercaderies, han fixat un aranzel únic vers l'exterior que se situa entre un 2 i un 20% i han dissenyat una política comercial comuna. Els efectes de la posada en marxa de MERCOSUR sobre els fluxos comercials dels països de la zona han estat molt importants, i han augmentat un 25% entre el 1990 i el 1995. L'any 1996 Xile i Bolívia signaren un acord d'associació comercial amb MERCOSUR, mitjançant el qual es liberalitzaran progressivament els intercanvis comercials mutus, i que representa un pas endavant vers una integració comercial de tot el continent americà. El 1995 MERCOSUR signà un acord de cooperació comercial i econòmica amb la Unió Europea.

Mesocràcia
Forma de govern en la qual té preponderància la classe mitjana.

Messianisme
1. Corrent històric del poble d'Israel, sorgit arran de les promeses dels profetes que anunciaven un nou ordre en el món com a fruit de la vinguda del Messies i caracteritzat per l'esperança popular en la instauració d'aquest nou ordre. En el profetisme i en l'esperança d'Israel, hi hagué tanmateix un corrent que, decebut pel comportament dels reis successors de David, esperava un futur gloriós no pas de la dinastia davídica, sinó tan solament d'una obra salvadora de Déu, únic rei veritable del seu poble; per la seva afinitat amb l'esperança pròpiament messiànica, hom en diu "messianisme sense Messies".
2. Moviment o doctrina establerts entorn d'un messies i que comporten un abús de l'esperança messiànica o d'altres esperances semblants.

Messies
Capdavanter, home eficaç i carismàtic, que hom pren com a particularment inspirat per a resoldre una situació difícil i angoixosa.

Metròpoli
Nom que rep l'estat colonitzador respecte a les seves colònies.

Migració
Canvi espacial significatiu fet per una població. Perquè sigui significatiu, aquest canvi ha de comportar un desplaçament d'un volum considerable de població, una distància notable o una diferència qualitativa entre l'espai de partença i el d'arribada, unes motivacions més o menys homogènies —i en gran part no desitjades— per al conjunt que es desplaça, una considerable durada o una certa periodicitat del moviment migratori i una veritable transformació sòcio-econòmica o àdhuc política de la situació (problemes d'integració i adaptació) dels migrants, amb una corresponent repercussió en les estructures sòcio-econòmiques dels espais de partença i d'arribada (emigració, immigració). Tot i llur complexitat, palesa en aquests cinc requisits assenyalats, els fenòmens migratoris són sovint enfrontats de forma parcial: el demògraf s'interessa per les transformacions demogràfiques implicades; el sociòleg, pels canvis socials; el geògraf, pels espacials, etc. Globalment considerat, el moviment migratori té raó d'ésser i possibilitat de donar-se quan existeixen dos o més espais comunicats (per un intercanvi d'informació, bé que sigui més o menys filtrada) i comunicables (és a dir, sense un impediment greu per al desplaçament de població de l'un a l'altre), amb tensions població-recursos diferents objectivament o subjectiva, tot entenent per tensió població-recursos el grau de possibilitat de satisfer els individus o els grups socials llurs necessitats com a productors i consumidors de béns i serveis, inclosos els d'ordre espiritual. Si la comunicació i comunicabilitat entre dos espais són bones, el flux migratori existirà pel sol fet que a cadascun d'ells les esmentades tensions siguin diferents, independentment de llur qualitat objectiva; si les tensions, en canvi, són idèntiques, no hi haurà migració. Els fenòmens migratoris, doncs, són directament proporcionals a la diferència d'aquestes tensions i alhora inversament proporcionals a la distància entre els espais corresponents. Atès que la tensió població-recursos depèn tant del factor població com del factor recursos i que les variacions demogràfiques i sòcio-econòmiques no són sempre proporcionals ni sincròniques, són freqüents els desequilibris, en el temps i en l'espai, que motiven migracions. Desequilibris d'aquest tipus han estat determinants de les migracions més importants del s XX. Així mateix, les grans migracions d'europeus cap a Amèrica al s XIX foren conseqüència d'un creixement demogràfic europeu encara més fort que el també notable creixement econòmic, a la qual cosa s'unia una feble demografia americana en relació amb el territori i l'economia i una facilitat com més anava més gran en les comunicacions. Quant al modern èxode rural, molt estès als països industrialitzats, no és degut tant a la tensió de la població sobre uns recursos escassos (el creixement vegetatiu hi és molt feble, si n'hi ha) com a la diferència d'oportunitats de tota mena existent entre el camp, d'estructures periclitades, i la ciutat, conflictiva però molt més capaç de satisfer els desigs de l'home d'avui com a productor i consumidor de béns i serveis. La possibilitat d'adaptació dels migrants al lloc d'arribada depèn, en canvi, de la diferència de tensions, així com de la distància, que hi ha respecte al lloc de partença; aquests dos factors, tanmateix, no són sempre decisius: migrants rics poden ésser rebutjats per motius religiosos i altres que vénen de lluny poden ésser ben rebuts per motius ètnics. Generalment les migracions, que quasi mai no afecten la totalitat d'una població, ans només certes categories socials, es nodreixen dels elements més mòbils de la població (joves, solters o individus sense altra riquesa que llur força de treball) i, consegüentment, suposen un rejoveniment demogràfic i un increment de la força productiva dels llocs que reben els immigrants i un envelliment de població i una disminució de la força de productivitat dels llocs d'on surten els emigrants.

MIL
Sigla del Movimiento Ibérico de Liberación.

Milícia
Tropa o gent de guerra, especialment aquella que té un grau de militarització inferior a la de l'exèrcit (exèrcit; host). Les milícies, com a forces auxiliars, reserves o formacions defensives, es desenvoluparen a partir del s XVII com a complement dels exèrcits, que aleshores ja eren arreu d'Europa permanents i assalariats. Les milícies, en canvi, eren locals, formades per paisans instruïts ocasionalment i que hom mobilitzava només en cas de guerra. Cal veure-hi la llavor del soldat-ciutadà i del servei militar obligatori. L'existència de milícies a les Tretze Colònies americanes, destinades a lluitar contra els indis i els francesos, permeté d'utilitzar-les a la guerra d'independència nord-americana. Foren l'antecedent de les milícies ciutadanes. El fet que les milícies ciutadanes de París, creades el 1789 i a les quals La Fayette canvià el nom pel de guàrdia nacional, tinguessin un paper rellevant en la Revolució Francesa produí un fenomen mimètic en escaure's les revolucions liberals. Així, a Espanya la constitució de Cadis (1812) establí un pla de milícies urbanes, mentre que Josep I Bonaparte creava una guàrdia, o milícia, cívica. La milícia nacional espanyola fou creada per les corts (15 d'abril de 1814), mitjançant decret, que fou anul·lat per Ferran VII (5 de maig de 1814). Restablerta durant el Trienni Constitucional (1820-23), hi tingué un paper de protagonista (7 de juliol de 1822, quan la milícia de Madrid derrotà la guàrdia reial). Dissolta en restablir-se l'absolutisme, durant la Dècada Ominosa fou substituïda per una milícia "servil" i policíaca: els voluntaris reialistes. En començar la guerra carlina renasqué com a milícia urbana (reial decret de 16 de febrer de 1834); sovint lluità amb eficàcia, i de vegades amb heroisme (Gandesa, 1836); l'any 1835 canvià el nom pel de guàrdia —o milícia— nacional, que hom jutjà més honorífic. Transformada després de la guerra en força al servei dels progressistes, els moderats la suprimiren (1844, Constitució del 1845), quan ja s'havia significat en la revolta contra Espartero (Barcelona, 1842) i en la Jamància (1843). La Constitució del 1869 creà una milícia ciutadana dels guàrdies de la llibertat que, sota la República, es transformà en voluntaris de la llibertat (1873).

Milícies Pirinenques
Regiment Pirinenc Número 1 de Catalunya. Nom que rebé, des del novembre del 1936, la unitat militar sorgida de les Milícies Alpines. Formades espontàniament en iniciar-se la guerra civil de 1936-39 per membres de grups del món esportiu, com la Unió Excursionista de Catalunya, els Boy Scouts de Catalunya, i d'Entitats com l'Ateneu Enciclopèdic Popular, el CADCI, el grup Rafael de Casanova, Palestra, el FNEC i alguns membres d'Estat Català i de Nosaltres Sols. Les Milícies Alpines s'oferiren al Comitè de Milícies Antifeixistes per cobrir el front nord d'Aragó (agost del 1936), difícil per la seva muntanyositat, i foren posades a les ordres de l'oficial de complement Josep M.Benet i de Caparà (amb el grau de comandant) i del capità Carles Balaguer; la unitat fou rebatejada amb el nom de Milícies Pirinenques. Poc després reberen l'ordre d'organitzar-se segons el sistema militar tradicional (setembre del 1936); la unitat restà sota la dependència directa de la Generalitat de Catalunya. Hom organitzà un batalló encarregat de reprimir el contraban a la frontera amb l'estat francès. En les seves missions pels Pirineus foren atacats per les forces del Cojo de Màlaga, aleshores establert a Puigcerdà de manera semi-independent. Després dels fets de Maig del 1937 (durant els quals es distingiren diversos dels seus membres en la custòdia de la Generalitat), fou incorporat a l'Exèrcit Popular i fou la base de la militarització de les Brigades 72, 130 i 102, que formaren la Divisió 43, esdevinguda cèlebre en restar tres mesos isolada a l'anomenada bossa de Bielsa (març-juny del 1938).

Milícies populars
Nom donat durant la guerra civil espanyola de 1936-39 a forces compostes per elements civils armats que generalment diposaren d'assessors militars i foren organitzades pels grups polítics d'esquerra i les organitzacions sindicals. Tingueren en els primers mesos un important paper, puix que permeteren de fer cara a la rebel·lió militar. Al Principat, hom intentà de centralitzar l'esforç de guerra a través del Comitè de Milícies Antifeixistes, però, de fet, cada agrupació política creà les pròpies columnes. Les organitzades pels anarcosindicalistes, comandades una per Durruti (amb Pérez Farràs com a assessor militar) i l'altra per Antoni Ortiz, que marxaren al front d'Aragó el 23 i el 24 de juliol de 1936, foren seguides per les del POUM, manades per Josep Rovira i Jordi Arquer, i del PSUC (Lluís del Barrio i Àngel Estivill) i posteriorment la columna Macià-Companys (sota el comandament de Pérez-Salas). Altres columnes de milícies foren les anarquistes Ascaso, Aguiluchos i Rojo y Negro, les Milícies Alpines (influïdes per ERC) o la del capità Bayo, que intentà la reconquesta de les Balears. Al País Valencià, juntament amb l'existència d'un Comitè Executiu Popular, foren especialment notòries les milícies organitzades per la CNT i els anarquistes (columna Torres-Benedito, Columna de Hierro, Fernández Bujande, etc), que intervingueren en el front de Terol. Tanmateix, tant per raons polítiques com d'eficàcia militar, hi hagué aviat per part del govern —de la República i de la Generalitat— diferents intents de militarització. La Generalitat, fracassat l'intent de creació d'un Exèrcit Popular de Catalunya pel desembre del 1936, acordà la implantació del comandament únic i la incorporació de les milícies catalanes a l'Exèrcit Popular creat pel govern republicà central per decret de l'octubre del 1936 (febrer del 1937).

Militarisme
Tendència dels aparells militars d'una nació o un estat (forces armades, paramilitars, burocràtiques i serveis secrets) a assumir un control sempre creixent sobre la cultura, l'educació, els mitjans de comunicació, la religió, la política i l'economia nacional, a expenses de l'institució civil, sia per mitjans militars (preparació de la guerra, adquisició d'armaments, desenvolupament de la indústria militar), sia pels valors militars (centralització de l'autoritat, jerarquització, disciplina i conformisme, combativitat i xenofòbia). El militarisme es refereix, així, a la cursa d'armaments, al paper creixent de l'establishment militar en els afers interns o internacionals, a l'ús de la força com a instrument de domini i de poder polític i a l'increment d'influència dels militars en els afers civils. És un fenomen multidimensional i variat, amb diferents manifestacions segons el context en què es troba, que depèn del fons històric, les tradicions culturals, l'estructura de classe, les condicions socials, el cos institucional d'un país i la situació internacional. Adquireix una veritable dimensió quan el procés de militarització es torna autoperpetuador i autònom.

Mineria
Conjunt de tècniques emprades en la prospecció, el reconeixement i l'explotació de les mines. La mineria és una de les activitats humanes més primitives, que es desenvolupà, sobretot, amb la generalització de l'ús dels metalls. Els primers treballs miners anaven encaminats cap a l'obtenció de sílex per a la fabricació d'instruments. Inicialment hom efectuava les explotacions a cel obert, fins que, a la darreria del paleolític, hom excavà les primeres galeries subterrànies tot seguint les vetes dels minerals. Les restes més antigues d'activitats mineres daten del 2600 aC i pertanyen a una mina de coure localitzada a la península del Sinaí. Les tècniques mineres avançaren ràpidament amb el major ús dels metalls i llur esgotament a flor de terra. Durant les edats antiga i mitjana la mineria fou essencialment metàl·lica: metalls nobles, aram, ferro, estany i plom. Hom començà a utilitzar les xemeneies de ventilació i els suports de fusta cap al 1800 aC; a Hallstatt (Àustria) hom ha trobat pous de més de 400 m, amb àmplies cambres reforçades amb fusta, datats del voltant del 1000 aC. Les mines d'argent de Làurion (600 aC) foren un important pas endavant en les tècniques mineres. Els miners grecs excavaren pous d'1,5 m² de secció fins a profunditats de 120 m per tal de seguir totes les vetes del metall. Durant l'imperi Romà l'activitat minera es multiplicà, i es produí un ampli transvasament de tècniques entre Europa i l'Àsia Menor. L'aportació més important dels miners romans fou l'aplicació de sistemes de drenatge. A l'edat mitjana hi hagué una disminució de l'activitat minera, a excepció del món islàmic. El breu renaixement del s XV a l'Europa central, lligat a l'augment de la demanda de coure i argent, fou tallat per la importació a gran escala d'aquests metalls des de l'Amèrica Central i l'Amèrica del Sud. No fou fins a la revolució industrial, sobretot amb la gran demanda de ferro i combustibles, que l'activitat minera fou definitivament reimpulsada. Actualment la mineria se centra, principalment, en l'obtenció de ferro i de combustibles minerals (carbó i petroli), de metalls molt emprats en les noves tècniques (urani, alumini, tungstè, titani) i de minerals fertilitzants (nitrats, fosfats i minerals potàssics).

Ministeri
1. Dins un sistema polític, cadascun dels departaments del poder executiu. Encapçalat per un ministre, té funcions polítiques i administratives: és, alhora, un instrument del govern per a dur a terme el seu programa polític i una institució estatal que correspon a una de les grans branques de l'administració pública. Pot ésser designat també per altres noms, com secretaria d'estat o departament d'estat. Dins el govern de la Generalitat de Catalunya fou anomenat conselleria fins el 1936 i en 1977-80; actualment és anomenat departament. La seva significació ha variat segons l'època i el règim polític. Per a alguns, cal cercar-ne l'origen a l'edat mitjana, en institucions com la diputació del general o generalitat de Catalunya o potser en les delegacions d'una part de les funcions reials a notables de confiança; per a d'altres, més tard, sota la monarquia absoluta, en els oficials que assessoraven el rei, antecessors dels ministres actuals. Quan aparegueren les monarquies constitucionals i les repúbliques modernes, els ministres perderen llur caràcter essencialment auxiliar i el ministeri esdevingué un organisme de l'estat, amb una autoritat pròpia i una competència definida. A l'estat espanyol, les seves funcions no foren determinades fins al s XVIII, sota el regnat de Felip V. Els camps d'acció i el nombre dels ministeris han variat en el curs de la història i, generalment, han tendit a estendre's a mesura que ha crescut el grau d'intervenció de l'estat en els diversos camps de la vida pública. Entre els ministeris més importants actualment a la majoria dels estats, cal assenyalar: el ministeri de l'interior (anomenat ministeri de la governació a l'estat espanyol fins el 1977), encarregat, entre altres coses, de mantenir l'ordre interior, d'organitzar eleccions, d'ordenar la vida administrativa local i, en certs estats, de nomenar delegats governamentals a les diferents circumscripcions administratives (governadors civils); el ministeri de les finances (anomenat ministeri d'hisenda a l'estat espanyol), encarregat del tresor de l'estat i, sovint, de supervisar la política econòmica del govern i els altres ministeris econòmics —indústria, comerç i agricultura—; el ministeri dels afers estrangers, encarregat de les relacions amb els altres estats per mitjà del cos diplomàtic; i el ministeri de la defensa (a vegades desglossat en tres ministeris: exèrcit, marina i aire), encarregat de protegir l'estat de perills exteriors. Els altres camps que solen cobrir els ministeris són: justícia, treball, educació, sanitat, habitatge, obres públiques, transports i comunicacions.
2. Cos de ministres d'un estat. Així, hom parla, per exemple, del ministeri d'Azaña, per a designar el gabinet presidit per Azaña com a cap de govern.

Minoria nacional
Sector de la població d'un estat, d'una nació, etc, que difereix del sector numèricament majoritari o del sector efectivament dominant (que pot ésser sovint numèricament minoritari) pel que fa a la raça, la llengua i la cultura, la religió i la ideologia, etc. Els problemes que afecten les minories han cobrat un relleu especial, a Europa, als ss XIX i XX, i han estat palesos en tota una sèrie de conflictes més o menys greus, no sols pel fet que cap dels estats europeus no ha estat format per una unitat nacional, sinó també per la diferenciació com més va més gran d'ideologies i, sobretot, per l'actitud centralista i hegemònica que el sector dominant ha mantingut envers les minories nacionals. Amb la internacionalització que les relacions humanes (socials i polítiques) han assolit al s XX, el problema de les minories nacionals ha conegut una nova modalitat pel que fa als pobles de l'anomenat Tercer Món, més o menys dissimuladament colonitzat per l'imperialisme de les grans potències. En l'àmbit nacional, alguns estats reconeixen constitucionalment els drets de les minories (Itàlia, Perú, Iugoslàvia, etc); en l'àmbit internacional, tant el dret del mateix nom com l'ONU han procurat la protecció d'aquestes minories.

Minoria parlamentària
Conjunt de grups de diputats constituïts com a oposició i sovint units per certes afinitats.

Miquelet
Membre d'una milícia especial, de caràcter mercenari o, alguns cops, voluntari, reclutada per diputacions o juntes de guerra dels Països Catalans per tal d'efectuar accions especials o de reforçar les tropes regulars. El primer cos de miquelets —nom popular, derivat probablement del d'un de llurs caps, Miquelot de Prats— fou fundat, amb el nom de Companyia d'Almogàvers, per Francesc de Cabanyes (1640), durant la guerra dels Segadors, per tal de frenar la invasió de les tropes castellanes de Felip IV, que frenaren a Tortosa i a Cambrils. Prengueren Constantí —on alliberaren 300 presoners catalans— i defensaren Montblanc i Barcelona (batalla de Montjuïc, el 1641). Llur indisciplina, però, els duia a combinar les accions de guerra amb pillatges i robatoris, motiu pel qual foren suprimits pel lloctinent de Catalunya, mariscal La Mothe-Houdancourt, el 1652. El nom esdevingué, però, popular, i el 1689, mentre hom en creava companyies al Principat per a lluitar contra França, les autoritats franceses del Rosselló en creaven per a combatre les primeres. Dissolts arran de la pau de Rijswijk, foren novament creats pel govern del rei arxiduc Carles III. Reforçats per l'entusiasme popular, l'efecte de la seva incorporació a les forces combatents fou molt eficaç, amb la recuperació de tot el territori del Principat perdut fins aleshores. Dissolts de nou arran de la pau de Basilea, reaparegueren durant la guerra del Francès com a cos organitzat per les forces napoleòniques. Foren imitats per un cos armat de l'administració foral de Guipúscoa (País Basc), amb el nom de migueletes.

Mir
1. Comuna camperola russa tradicional, de base familiar, en què la propietat de la terra era col.lectiva i es distribuïa periòdicament -cada tres anys- perquè fos treballada. Els camperols del mir posseïen una petita parcel.la en propietat, on tenien la casa i un hort. Instrument dels poderosos per a explotar els camperols, els mir mantingueren el feudalisme durant els ss XVI i XVII. El tsar Alexandre II intentà la reforma rural i l'alliberament dels serfs a través dels mir, però els kulaks continuaren aprofitant-se'n fins a llur abolició, després de la Revolució Russa.
2. Estació espacial posada en òrbita per l'URSS el 20 de febrer de 1986. Única estació permanent actual, ha servit per a realitzar diverses experiències i per a estudiar els efectes de les estades prolongades a l'espai en l'organisme humà. És composta per un cos central de 21 t i 13 m de llarg. Amb els mòduls Kvant i la nau Soyuz, el conjunt total pesa 85 t. Hom hi ha d'incoporar més mòduls, fins a assolir un pes de 130 t, i el 1995 hom ha de canviar el cos central, per tal d'allargar la vida de l'estació.
Les dificultats econòmiques i tècniques de Rússia per a un correcte manteniment han provocat diversos problemes. Així, al final del febrer del 1997 es declarà un petit incendi en el mòdul Kvant, que produí despreniment de gasos irritants. L'avaria dels generadors d'oxigen també obligà els astronautes a produir directament el gas per mètodes químics. La nau Progress-33, que hi duia reserves d'oxigen, no s'hi pogué acoblar, i a l'abril del 1997 es produí una emanació de gasos tòxics. Malgrat això, l'estació continua acollint astronautes de diverses nacionalitats —72 persones en 36 missions fins el 1997—. Els plans de substitució del mòdul central pel Mir-2 han estat abandonats, ja que Rússia dedicarà les inversions a participar en l'estació internacional Alpha.
El 23 de març de 2001, l'agència espacial russa posa fi als 15 anys de funcionament de l'estació orbital Mir, que va ser llançada a l'espai el 20 de febrer de 1986. A les 6 de la matinada, el control tècnic de Moscou ha activat els motors de la Mir per dur a terme la destrucció controlada de la nau. La major part de les 137 tones de la Mir es desintegren en entrar a l'atmosfera terrestre, a uns 3.000°. La resta de l'estació cau en aigües del Pacífic, en una àrea d'uns 3.000 km de llarg i 200 d'ample.

Misèria
Conjunt d'elements que són indici d'extrema pobresa.

Missatge
Comunicació oficial que el representant de l'autoritat (el cap de l'estat o d'una entitat, el papa, etc) dirigeix a la nació, a les cambres legislatives, als membres d'una entitat, als fidels, etc, en ocasió d'un esdeveniment important o per algun motiu greu.

Missatge a la Reina Regent
Missatge lliurat per membres de la Lliga de Catalunya a la regent Maria Cristina d'Habsburg, l'any 1888, aprofitant la seva visita a Barcelona, amb motiu de l'Exposició Universal. En el missatge, escrit en català, se la saludava com a comtessa de Barcelona i es demanava la instauració d'un sistema autonòmic.

Missatge al Rei dels Hel.lens
Document polític redactat per Enric Prat de la Riba (a iniciativa d'A.Rubió i Lluch) i adreçat a Jordi I, rei de Grècia, el 10 de març de 1897, per a felicitar-lo per l'autonomia de l'illa de Creta, alliberada del jou turc, fet que preludiava la reunió d'aquesta illa al regne grec. El missatge, signat per 46 presidents de corporacions catalanes, fou lliurat per Antoni Suñol i Pla, president de la Unió Catalanista, al cònsol de Grècia a Barcelona, P.Muzzópolo, mentre la coral Catalunya Nova i l'Orfeó Català interpretaven cançons patriòtiques i populars catalanes. El govern de Madrid, irritat per aquest acte de sobirania, exercí una dura repressió damunt diverses entitats i publicacions catalanes, com "La Renaixença", la revista "Lo Regionalista", el Centre Català de Sabadell, el Centre Escolar Catalanista, etc. La Unió Catalanista convocà, en resposta, una assemblea extraordinària a Girona (la província de Barcelona tenia suspeses les garanties constitucionals) de protesta contra la repressió.

Míssil
Giny aeri autopropulsat, destinat a aconseguir un fitó. La propulsió pot ésser per coet, per reactor aerobi o bé per sistema mixt. Els míssils poden ésser balístics o bé, generalment, anar proveïts d'un sistema de direcció que consisteix, essencialment, en un element de comandament (ordinador electrònic) i un sistema d'execució accionat per servomotors que desvia els gasos ejectats i crea un component lateral de velocitat. Els míssils empren dos sistemes principals de direcció: el telecomandament (avui gairebé en desús) i l'autocomandament. Aquest darrer pot ésser passiu, si es basa en la detecció de radiació emesa pel fitó (generalment es tracta de raigs infraroigs emesos pels punts calents), actiu, si hom empra senyals de radar emesos pel mateix míssil, o semiactiu, si aquests són emesos des d'una estació externa al míssil. Quan l'objectiu és fix hom pot emprar un sistema semblant al de la navegació aèria, en el qual el míssil efectua les correccions necessàries en una trajectòria predeterminada. Hom els classifica en funció del medi des del qual efectua el llançament i del medi en el qual es mou el fitó. Hom els identifica per mitjà d'un acrònim de tres lletres, la primera de les quals indica el punt de llançament, la segona el punt de destinació i, finalment, la M el míssil. Hom empra S per sòl, A per aire i U per mar (underwater). Els SAM (míssils sòl-aire), desenvolupats sobretot durant la Segona Guerra Mundial com a defensa contra els bombardeigs, poden atènyer velocitats de pocs Mach, però han de posseir una gran capacitat de maniobra per tal de poder perseguir eficaçment els avions. Els AAM (míssils aire-aire) han d'ésser molt lleugers i precisos, han de poder atènyer velocitats de Mach3 i llur perfil ha de respondre a les exigències aerodinàmiques del vol dels avions portadors. Els míssils ASM (aire-sòl) són emprats per a contrarestar les defenses antiaèries i són llançats des de llargues distàncies (fins a 1 000 km) a velocitats de Mach2. Els SSM (sòl-sòl) tenen llurs antecedents en les V-1 i V-2 alemanyes i els Katiuxka soviètics, i llurs varietats van des dels míssils estratègics, de més de 10 000 km d'abast, fins als míssils anticarros i antipersonal. Els míssils UUM (mar-mar) poden volar a velocitats superiors a Mach1, a una altura de 10 m per sobre la superfície de la mar, la qual cosa els fa pràcticament indetectables i d'una gran eficàcia. Finalment, a part aquesta classificació, han estat construïts els míssils antimíssils, que són capaços de sortir a l'encontre d'un míssil atacant, tant a dins com a fora de l'atmosfera.
A partir del 1986 els EUA desplegaren els darrers grans míssils balístics intercontinentals, els Peacekeeper MX, que tenen un abast d'11 000 km i porten 10 càrregues de 30 quilotones, modificables a 474 quilotones. Al mateix temps els soviètics desplegaren els SS-X-24, amb un abast de 10 000 km i 19 càrregues de 100 quilotones, i els SS-X-25, amb 10 500 km d'abast i una càrrega de 550 quilotones. Nord-americans i soviètics, però, hagueren d'aturar el desplegament d'aquests míssils com a conseqüència de la signatura del tractat START I entre l'antiga URSS i els EUA. Entre els míssils balístics que es poden llançar des de submarins submergits, els més moderns són els Trident D —que substituïren els Polaris a les armades americana i britànica a partir del 1988—, els SS-N soviètics, els M-4/TN-71 francesos i els CSS-N-3 xinesos. Els Trident D tenen un abast de 7 400 km i 8 càrregues de 100 quilotones; els SS-N arriben als 8 300 km de distància i transporten 10 càrregues; els M-4/TN-71 tenen un abast de 6 000 km i 6 càrregues de 150 quilotones, i els CSS-N-3 arriben als 2 200 km i tenen una càrrega de 2 megatones. Tal com hom decidí a l'acord START I, tots els míssils dotats de caps múltiples han quedat reduïts a un únic cap. D'altra D'altra banda, els míssils contracarro han desplaçat definitivament els coets contracarro tipus bazuca. Entre els models més estesos de míssil contracarro es troben els TOW, els Hummer, els Brandley i els Dragons americans, el Vigilant britànic, el Cobra alemany, l'Eryx francès, el Milan francoalemany, diversos AT russos i els Bofors suecs.

Missió
Tramesa de sacerdots i de missioners en general a noves terres per a propagar-hi una doctrina religiosa. Fenomen propi de totes les religions universalistes —hom el troba en el budisme, en l'islamisme, en el mazdaisme, en algunes escoles de l'hinduisme en els temps moderns—, ho és sobretot del cristianisme. Sovint és difícil de distingir-la de la simple propaganda religiosa, del proselitisme, mancats generalment d'organització i de programa definit. En el cristianisme, considerada com a exigència de la mateixa acceptació de l'evangeli (apòstol vol dir precisament 'enviat') i, per això mateix, com a tasca pròpia de tot creient, la missió fou atesa i acomplerta d'una manera molt activa per les primeres comunitats cristianes. Evangelitzada entre els anys 43 i 49, Roma esdevingué aviat, per la seva condició de capital de l'Imperi, un centre important d'organització jeràrquica de les missions. Tanmateix, la cristianització de Cartago, a la darreria del s I, i el desenvolupament de l'hel·lenisme cristià a Alexandria, a les acaballes del segle següent, feren que al s III el nord de l'Àfrica fos centre cultural del cristianisme. Durant el s IV, amb l'establiment constantinià de la fe cristiana com a religió imperial, restà possible la manifestació de l'afany universalista d'aquesta fe. La primera comunitat cristiana exterior a l'Imperi fou la dels siríacs orientals de la Mesopotàmia sassànida; implantada al principi del s IV, s'expandí vers l'Àsia central i, al s VII, fins a la Xina, on arribà a la màxima extensió i esplendor al s XIII. L'Índia rebé l'evangeli certament abans del s VII, dins l'àmbit de la mateixa església sirooriental. Al nord de Mesopotàmia es formaren també, al s III o IV, les esglésies d'Armènia i Geòrgia; alhora foren evangelitzats Etiòpia i els gots, els quals, juntament amb aquestes esglésies, se separaren de Roma i tingueren una expansió diferent. Entre els ss VII i X hom evangelitzà pràcticament tot el món conegut: Baviera, Alamània, Turíngia, el Baix Rin i Frísia al s VII, Eslovènia al s VIII, Escandinàvia al s IX i el regne de Kíev i Hongria al s X. Als ss XIII i XIV, dins l'Església Catòlica, franciscans i dominicans reberen les missions de l'Extrem Orient, en les quals participaren també posteriorment els cristians orientals que no eren en comunió amb Roma i, finalment, els cristians separats de l'Europa central i nòrdica. Els descobriments geogràfics dels ss XV i XVI ampliaren el camp d'acció dels missioners catòlics, que acompanyaren des del primer moment els colonitzadors; la responsabilitat, doncs, fou assumida per les corones de Castella i de Portugal i es transformà en el Patronato Real en Indias sobre terres i persones. Per a prendre la direcció de la tasca missionera Gregori XV instituí, el 1622, la Congregació de Propaganda Fide, per a defensa de la independència de les missions i per a fomentar la formació d'una clerecia autòctona, per mitjà de la fundació de col·legis, com l'Urbanià, a Roma. El 1633 fou permès de missionar noves terres sense sotmetre's a les exigències del Patronato, i el 1643 foren abolits els privilegis dels ordes religiosos, que passaren a dependre en tot de l'esmentada Congregació. Per evitar el conflicte amb les potències colonitzadores, els papes decidiren de nomenar simples vicaris apostòlics, i el dualisme anà decreixent a mesura que aquestes potències perdien llur poder colonial. L'acomodació a les cultures locals més desenvolupades provocà la qüestió dels ritus xinesos i malabars, la resolució negativa de la qual provocà un retrocés en les missions de l'Extrem Orient, que s'havien anat afermant durant el s XVII, època en què, amb la fundació de societats de missions estrangeres, les clerecies seculars nacionals s'afegiren a les congregacions religioses en la tasca missional. L'afebliment religiós que comportà la Il·lustració, la supressió de la Companyia de Jesús i la Revolució Francesa, amb les seves repercussions, determinaren un nou i més general retrocés missioner; però a partir del segon terç del s XIX les missions conegueren una nova embranzida, facilitada ensems per les millors comunicacions i els nous descobriments, que portà la tasca missionera no solament a antics països ja missionats (Indoxina, la Xina, el Japó, el Congo, etc), sinó també a moltes altres zones encara mai no missionades. La incorporació del laïcat a les missions a través de les obres missionals pontifícies i la fundació de nombroses congregacions missioneres, tant masculines com femenines, aportaren els agents necessaris a la pastoral missionera de l'Església Catòlica, que des de l'encíclica de Benet XV Maximum illud (1919) fins al decret sobre l'activitat missionera de l'Església (1965), del concili II del Vaticà, s'ha ocupat repetides vegades de la base doctrinal d'aquesta pastoral. L'escull de la Primera Guerra Mundial fou ràpidament superat, i la Segona no afectà tan profundament l'esquema missioner, el qual, en canvi, ha estat molt afectat pel procés d'independència i formació de nous estats, que plantegen moltes vegades l'adequació completa del catolicisme a la cultura i vida nacionals. Quant a les esglésies de la Reforma, les missions inicials fora d'Europa acompanyaren l'emigració i les expedicions colonitzadores; la primera societat missionera pròpiament dita fou creada per John Eliot a Massachusetts (1649). Adrianus Savaria, Justus van Heurn, Justinus von Weltz i altres profetes clamaren per l'obligació de llurs esglésies a missionar, però una organització a gran escala no aparegué fins que, dins el pietisme germànic, A.H.Francke creà a la universitat de Halle el primer centre mundial: els primers missioners foren enviats a Tranquebar, a l'Índia, el 1705, pel rei Frederic IV de Dinamarca. L'exemple fou seguit per altres sobirans. Foren creades diverses societats missioneres britàniques a la fi del s XVIII. El moviment missioner conegué la màxima esplendor durant el s XIX, amb l'expansió colonialista dels estats protestants. Escoles, hospitals, impremtes, caracteritzaren les seves missions. Vers el 1900 el nombre de societats missioneres, confessionals i interdenominacionals, passava de tres-centes. Actualment només amb els EUA aquesta xifra ja és sobrepassada. A mitjan s XIX començaren a néixer missions no lligades a cap denominació i dogmàticament fonamentalistes. Tot aquest esforç missioner, al final del s XIX, donà naixença a nombroses esglésies: a la Conferència de Madràs (1938), més de la meitat de les esglésies presents provenien d'Àsia i l'Amèrica Llatina. Des del principi del s XIX hom creà societats de cooperació missionera, sobretot les societats bíbliques i les territorials, les conferències periòdiques internacionals a Europa i Amèrica (Londres, 1854; Nova York, 1854; Liverpool, 1860; etc), que constitueixen la base del Congrés Missioner Mundial d'Edimburg (1910) i del Consell Missioner Internacional de Lake Mohonk (1921), el qual, més tard (1938), entrà com a associació formal en el Consell Ecumènic de les Esglésies. En l'assemblea de Nova Delhi (1961) esdevingué la Secció de Missió i Evangelització del Consell, amb una orientació plenament ecumènica. Quant a les esglésies ortodoxes, l'esforç missioner dels ss XIX i XX es limità a les missions russes a Sibèria, a Alaska i al Japó, esforç que restà estroncat amb l'establiment del comunisme a l'URSS. Més que missioneres, les esglésies ortodoxes d'Amèrica són fruit de l'emigració.
Les missions catalanes
Sembla que mai no hi hagué una consciència col·lectiva catalana davant els afers missioners catòlics; amb tot, una representació dels catalans creients s'encaminaren a força indrets dels quatre continents. Entre el 1200 i el 1400 la figura gegantina de Ramon Llull i tot un estol de franciscans intentaren de bastir una missió entre els musulmans sobre uns altres pressupòsits que els de les croades; Ramon de Penyafort fundà escoles de llengües orientals per tal que els missioners dominicans anessin preparats a les contrades africanes i al Pròxim Orient; Pere Nolasc impulsà l'orde de la Mercè. Amb els descobriments transatlàntics dels voltants del 1500 l'horitzó també s'eixamplà: centenars d'eclesiàstics anaren a Amèrica i a Àsia. Els dominicans anaren sovint a les Filipines, a la Xina i a Colòmbia; els jesuïtes —que passaren de cinc-cents als ss XVII i XVIII— s'escamparen arreu d'Amèrica i les Filipines, i alguns anaren a l'Índia i al Japó; els franciscans es concentraren, des del s XVIII, al Perú, a Bolívia i a Califòrnia, bo i continuant anant als convents palestins; els caputxins fundaren les missions del Caroní, a Veneçuela, als ss XVII, XVIII i XIX. Destacaren unes quantes figures de primera línia: Lluís Bertran, Pere Claver, A.Llinars, G.Serra, J.Gumilla, J.M.Peramàs, els bisbes M.Martí, N.Coll i Prat (ambdós de Caracas) i B.M.Moixó (de la Plata). Durant el s XIX les vicissituds de l'estat espanyol tornaren irregular aquesta tradició; els franciscans foren els qui mantingueren més fluïda la continuïtat. En general, però, calgué esperar el tombant del segle: els jesuïtes anaren a l'Argentina i a Xile, després a Bombai i des del 1950 al Paraguai i a Bolívia; els caputxins foren encarregats del vicariat de Valledupar (Colòmbia); els franciscans continuaren anant a Terra Santa i al Marroc; els benedictins de Montserrat intervingueren en noves fundacions a les Filipines i a Colòmbia. També foren enviades religioses a missions d'Amèrica, d'Àfrica i d'Àsia; els capellans diocesans s'organitzaren i prengueren responsabilitats pastorals a Xile i al Camerun (o a algun altre país africà) o s'inseriren en organitzacions estatals, com l'OCSHA. Més recentment els laics s'han incorporat també al moviment missioner a recer d'obres ja iniciades o treballant en institucions de les esglésies locals (hospitals, escoles, cooperatives, sindicats).

Míting
Acte públic de propaganda, especialment sobre qüestions polítiques o socials, en què intervenen un o diversos oradors.

Mitjà de pagament electrònic
Mitjà de pagament (targetes bancàries), creat pel sistema bancari i basat en l'ús dels sistemes electrònics (diner "electrònic") de la informàtica i de la telemàtica. Amb relació als clients, aquests mitjans han estès, temporalment i geogràficament, l'ús de llurs comptes i l'autoservei, amb reducció de la utilització de diner efectiu i escriptural, i, pel que fa a les empreses, els ha permès la gestió de tresoreria, amb l'home banking. Amb relació a la banca, han implicat canvis importants (costs, risc i seguretat, màrqueting, productivitat). La targeta bancària no és propiàment un mitjà de pagament, sinó la identificació clau per a operar i informar-se.

Mitjans de producció
Conjunt d'elements que intervenen en el procés de producció: edificis, màquines, energia, matèries primeres, capital,...

Mobilitat social
Qualitat dels individus, les famílies i els grups socials en virtut de la qual aquests passen d'una posició social a una altra. En la societat industrial l'ascensió en l'escala social d'una gran majoria comporta la davallada d'una minoria. La rapidesa dels canvis tecnològics i l'edat determinen una estabilitat per a una bona part de la població, la qual cosa fa que les capes intermèdies de la societat hagin crescut molt, mentre que d'altres s'han mantingut estables o han minvat. Un factor important en la mobilitat social és actualment el grau de cultura, l'educació rebuda.

Mobilització
Pas d'una organització social de pau a una situació de guerra. Des de sempre, els governs s'han atribuït el dret de cridar el poble en defensa de l'estat, utilitzant diverses fórmules (lleves, reclutaments, etc). La Revolució Francesa, amb el seu aixecament en massa, fou el primer pas vers el concepte de nació en armes, i la consegüent instauració del servei militar obligatori ha fet que els estats disposessin d'un gran nombre de reservistes instruïts. De fet, la mobilització suposa la incorporació a files dels reservistes segons un sistema que permeti de passar, en el menor temps possible, dels efectius de pau als de guerra. La mobilització suposa, ultra la transformació de l'organització militar, l'acoblament de la política econòmica, dels mitjans de comunicació i del transport.

Moció
1. Proposició feta en una assemblea deliberant, en un congrés, etc.
2. Judici emès contra el govern, contra la direcció d'un organisme o d'una comunitat, etc, per una actuació, una decisió, etc, que hom considera desencertada.

Moció de censura
Vot emès pels diputats d'una assemblea —en general la cambra baixa— amb la intenció de "censurar" el govern i de mostrar llur disconformitat amb la seva línia política. Si aquest vot ateny la majoria, el govern en qüestió pot presentar la dimissió o bé dissoldre l'assemblea per tal que els electors arbitrin el conflicte que l'oposa al poder legislatiu. La moció de censura és una de les peces fonamentals del sistema parlamentari, i hom la regula de diverses formes, segons les constitucions. A la Gran Bretanya, perquè la moció de censura reïxi només cal una majoria simple. Contràriament, la constitució de la V República Francesa imposa moltes més traves, la més important de les quals és que els diputats que s'abstenen es consideren favorables al govern. A la RFA, el Bundestag no pot emetre una moció de censura contra el canceller a menys que n'elegeixi el successor. La Constitució espanyola del 1978, els estatuts d'autonomia de les Balears i del País Valencià i l'Estatut Interior de Catalunya estableixen també la denominada moció de censura constructiva, que ha d'incloure la proposta d'un candidat a la presidència del govern.

Mode de producció
Concepte teòric elaborat per l'anàlisi de les formacions socials concretes, la validesa del qual no és limitada a un període o a un tipus de societat. Com a eina d'anàlisi històrica, permet d'establir periodificacions no arbitràries i, per tant, d'estudiar els processos històrics d'evolució i transformació de les formacions socials. Té origen en les obres de Marx i Engels, bé que aquests no li donaren un tractament específic ni el definiren. Tanmateix, a partir de la utilització que en feien, en particular al prefaci a la Contribució a la crítica de l'economia política, de K.Marx, hom ha elaborat un concepte de mode de producció, en sentit restringit, que fa referència a la forma com són produïts els béns materials. En aquest sentit, hom el considera com una combinació articulada de relacions de producció (relacions que s'estableixen entre els homes en el procés de producció social) i forces productives (combinació del treball i els mitjans de producció en el procés de treball), estructurada per la dominació de les relacions de producció. Segons quina sigui aquesta combinació, hom distingeix els següents modes de producció tipus, que corresponen a períodes de la història humana: primitiu, esclavista, feudal, asiàtic, capitalista i socialista. El caràcter dominant de les relacions de producció és donat pel fet que aquestes defineixen la forma específica d'apropiació i assignació de l'excedent econòmic. L'excedent econòmic apareix com a element clau en el concepte de mode de producció, mentre que els modes de producció concrets són diferenciats en la forma que, en cadascun d'ells, es realitza l'apropiació d'aquest excedent. Així, el mode de producció capitalista seria especificat a partir de les relacions de producció capitalista que defineix l'apropiació de l'excedent en forma de plus-vàlua, la seva assignació i una distribució social dels mitjans de producció, talment que aquests pertanyen d'una forma efectiva als capitalistes, mentre que la força de treball pren la forma d'una mercaderia que els membres de la classe treballadora han de vendre. El concepte de mode de producció posa com a qüestió fonamental la de la reproducció. Cada formació social (societat existent històricament) pot ésser definida en termes d'una combinació de modes de producció, un dels quals apareix com a determinant, en el sentit que afaiçona les característiques de la formació social. L'existència d'aquestes formacions socials i el trànsit de l'una a l'altra són definits per les condicions d'existència dels particulars modes de producció dominants, els quals defineixen unes condicions d'existències particulars, d'una banda econòmiques (correspondència entre les relacions de producció i les forces productives) i de l'altra superstructurals (polítiques, jurídiques i ideològiques). Així, la reproducció de cada mode de producció concret requereix que es donin a la realitat unes particulars formes superstructurals variables dins uns límits determinats. És a partir del problema de la superstructura que alguns autors (Althusser, Balibar) han proposat un concepte de mode de producció referit a la totalitat social global, és a dir, que inclouria, a més del nivell econòmic ¾considerat com a determinant en última instància¾, el nivell jurídico-polític i l'ideològic. Des d'aquest punt de vista, el concepte de mode de producció fóra definit per l'articulació de tres estructures, l'econòmica, la jurídico-política i la ideològica.

Model demogràfic
Estructura d'una població d'un territori o d'una època caracteritzada per l'evolució de les taxes de natalitat i mortalitat i, en conseqüència, del creixement vegetatiu o natural.

Moderador -a
En els règims multipartidistes, el cap de l'estat (rei, president de la república, etc), el qual, situat pel damunt dels partits i del mateix govern i com a símbol d'unitat dels tres poders (legislatiu, judicial i executiu), regula la vida política d'acord amb l'expressió de la voluntat electoral.

Moderantisme
Ideologia que defuig tot extremisme.

Modernisme
Moviment cultural produït a Occident a la fi del s XIX i al començament del s XX. En l'aspecte de l'art —tot i que quan s'aplica al català el mot té un sentit més ampli— sol designar només els corrents de l'art occidental —especialment arquitectònics i decoratius— coneguts en altres països com a Art Nouveau, Modern Style, Jugendstil, Stile Liberty, Sezessionstil, Style 1900, Style Nouille, etc. És un estil derivat bàsicament del pre-rafaelitisme i el simbolisme, caracteritzat pel predomini de la corba sobre la recta, la riquesa i el detallisme de la decoració, l'ús freqüent de motius vegetals, el gust per la asimetria, l'esteticisme refinat i el dinamisme de les formes. Hom en situa l'origen a Anglaterra, on les influències del moviment Arts and Crafts i del revival gòtic havien donat ja vers 1870-80 un estil, l'Aesthetic Movement, que era un preludi contingut de l'Art Nouveau. Fins a la segona meitat del decenni dels vuitanta no aparegueren les primeres obres modernistes —A.Gaudí i L.Domènech a Catalunya, L.H.Sullivan als EUA, etc—, i fou en el decenni següent que l'estil es generalitzà en l'obra d'arquitectes com els belgues V.Horta i H.van de Velde, el francès H.Guimard, l'escocès C.R.Mackintosh —director de l'escola de Glasgow —, l'alemany A.Endell i els austríacs O.Wagner, J.Hoffmann i J.M.Olbrich, d'artesans com els francesos R.Lalique i É.Gallé —aglutinador de l'escola de Nancy — i el nord-americà C.L.Tiffany, i d'il·lustradors i cartellistes com l'anglès A.Beardsley i el txec A.M.Mucha. A França, el 1895 Samuel Bing obrí la botiga l'Art Nouveau, que contribuí a fer posar de moda l'estil que fou difós arreu per la revista muniquesa "Jugend", fundada el 1896, i li donà nom. Al món germànic el moviment anà molt lligat a la Sezession. El triomf internacional de l'estil fou sens dubte l'Exposició Universal de París del 1900, i després d'aquest any, tot i que hom continuà conreant-lo uns quants anys encara amb força, perdé ja el caràcter renovador; contribuí, però, a conformar nous estils que el succeïren. El 1884, quan el mot apareix —potser per primer cop a Catalunya— a "L'Avenç", Ramon Casas i Santiago Rusiñol, encara uns desconeguts, presentaren a la nova sala Parés obres que ja foren controvertides per la crítica (La corrida, de Casas; Barcelona, col·l Sala). Era l'època dels primers assaigs arquitectònics d'Antoni Gaudí, el gran arquitecte que posà aquest moviment a l'avantguarda de l'art internacional, amb grans obres tan primerenques com el palau Güell (1886-91); Lluís Domènech i Montaner, amb el restaurant de l'Exposició Universal del 1888, ja se situava gairebé al seu nivell. El camí decorativament fantasiós i estructuralment innovador dels dos arquitectes fou seguit aviat per molts altres, com Antoni M.Gallissà, Jeroni F.Granell, B.Bassegoda i Amigó, Pere Falqués i, sobretot, Josep Puig i Cadafalch, autor, entre altres obres, del local d'Els Quatre Gats, centre de les tertúlies i de les manifestacions dels modernistes. Paral·lelament, J.Domènech i Estapà i Enric Sagnier conreaven un eclecticisme amb influència modernista, de gran espectacularitat. Modernisme en art era sinònim de modernitat, i en aquell moment aquesta, en pintura, era el naturalisme tal com el definia l'àrbitre de la crítica Raimon Casellas. Constituïren el modernisme pictòric els mateixos Casas i Rusiñol quan importaren de París el ressò de l'impressionisme d'Edgar Degas els primers anys del decenni del 1890 (Plein air, 1891, de Casas, Museu d'Art Modern de Barcelona), enmig de la incomprensió de bona part del públic i de la crítica. El terme, però, incloïa també el simbolisme molt o poc decadentista conreat per l'anglòfil Alexandre de Riquer (des del 1893), per Rusiñol en els seus plafons del Cau Ferrat del 1896, per Joan Brull, per Josep M.Tamburini, per Sebastià Junyent —que també havia fet impressionisme gris— i pel catòlic Joan Llimona, i, en certa manera, també incloïa l'exuberància cromàtica del llunyà Hermen Anglada. En escultura la màxima figura era Josep Llimona, seguida, mai amb tanta identificació amb les noves tendències europees com ell, per Enric Clarasó, Miquel Blay, Agustí Querol i Eusebi Arnau, que integraren sovint la seva obra a la nova arquitectura. A nivell pràcticament popular el modernisme era sobretot l'art simbolista i, especialment, les arts decoratives sinuoses i exuberants emmarcades dins l'Art Nouveau o el Modern Style europeus: escultors com Lambert Escaler i Dionís Renart, dibuixants com Lluís Bonnín, pintors com el primer Pau Roig, moblistes com Gaspar Homar i Joan Busquets, dissenyadors com Josep Pey, cartellistes com Gaspar Camps —i els mateixos Casas i Riquer—, orfebres com la família Masriera, exlibristes com Josep Triadó i Joaquim Renart —i sobretot Riquer—, i homes polifacètics com Adrià Gual i Lluís Masriera, la majoria pertanyents a una generació més jove, perpetuaren un estil en la decoració que aviat restà desproveït de la inquietud de renovació que informà els primers modernistes. Contra aquesta desviació espectacular i decorativista s'alçaren joves com Mir, Nonell, el primer Picasso, Pidelaserra, Canals i altres que, rebutjant la denominació de modernistes que els continuaven aplicant els crítics més conservadors, retrobaven la inquietud renovadora que els més grans ja havien abandonat i posaven la pintura catalana a l'avantguarda de l'art occidental. Mentre que en la pintura l'art modernista entrava en decadència al principi del s XX, en escultura —especialment l'aplicada— i, sobretot, en arquitectura encara perdurà molts anys en l'obra genial del primer Josep M.Jujol, Joan Rubió i Bellver, Lluís Muncunill, Salvador Valeri, Alexandre Soler i March i Cèsar Martinell. Arrelà també al País Valencià (Francesc Móra, Manuel Peris, Demetri Ribes) i a Mallorca (Gaspar Bennazar, Francesc Roca) i s'expandí a altres terres a través d'arquitectes catalans, com Josep Grases (a Madrid), Enric Nieto (a Melilla), Pau Monguió (a Terol) i Eugeni Campllonch i Julià Garcia i Núñez (a l'Argentina), fins al punt que fou designat en molts llocs de l'àrea hispànica com l'estilo catalán.

Monarquia
Forma de govern en la qual el poder és exercit realment o nominalment per una sola persona (rei, monarca, sobirà) i que es caracteritza per la manca del caràcter representatiu de la col·lectivitat. Pot ésser de caràcter hereditari o no, , absoluta (quan el poder suprem és concentrat en la sola persona del monarca) o limitada o constitucional (quan, al costat del monarca, existeixen altres institucions sobiranes en règim de paritat). A l'antiguitat, en els diversos imperis (entre ells l'egipci, el persa, el macedoni, els regnes hel·lenístics, etc) predominà la forma de monarquia absoluta. La història grega, en els seus orígens, no tingué altra forma de govern que la monàrquica. Monàrquica fou indubtablement la societat creto-micènica, i monarquies de tipus paternalista foren les descrites per Homer al s VIII aC. Plató -no gens partidari de la democràcia- i Aristòtil ja indicaren el perill de la forma de govern monàrquica (pel fet que podia degenerar fàcilment en tirania), però també posaren exemples pràctics per demostrar que, en ocasions, podia ésser exercida d'una manera beneficiosa. Després del col·lapse de la república romana, l'imperi Romà fou, durant centúries, governat per monarques absoluts, alguns de poder tirànic i altres que fingiren de respectar les institucions institucions romanes (senat, etc). Entre els pobles anomenats "bàrbars" predominaren majoritàriament les monarquies absolutes de caràcter electiu (així entre els gots, els francs, els anglosaxons, els germànics pròpiament dits, etc). A Occident perdurà durant segles la idea de la reunificació de l'imperi Romà (intent de Carlemany, que fou coronat com a emperador d'Occident). Més tard ho fou també Otó I (932-972). En general, les monarquies europees medievals foren absolutes, limitades només, fins a un cert punt, pel poder dels grans magnats; però, quan sobrevingué el fenomen renaixentista i es constituïren els grans estats europeus moderns, s'accentuà més encara l'absolutisme dels reis. A Anglaterra, l'apogeu de la monarquia absoluta es produí durant el regnat d'Isabel I (1558-1603). Però fou en aquest país on es registrà el primer intent de frenar la monarquia absoluta, després de la revolució de 1642-49, que posà fi a aquesta forma d'estat i que àdhuc acabà amb l'execució del rei Carles I. A França, l'apogeu de l'absolutisme coincidí amb els regnats de Lluís XIV (1643-1715) i de Lluís XV (1715-74). Durant el regnat de Lluís XVI (1774-92) esclatà la Revolució Francesa (1789), que acabà posant fi a la monarquia i guillotinant el rei mateix. Al s XIX les monarquies constitucionals o limitades s'imposaren arreu d'Europa. Després de la Primera Guerra Mundial, moltes d'aquestes formes d'estat foren substituïdes per repúbliques, fenomen que s'accentuà més després de la Segona. Actualment les monarquies que resten són gairebé totes constitucionals o parlamentàries, i la persona del rei hi és, sobretot, un símbol. Aquest és el cas de l'estat espanyol, on la monarquia, representada actualment en el rei Joan Carles I des del 1975, que fou entronitzat, ha estat un dels fonaments del règim democràtic que succeí al franquisme. D'acord amb la constitució del 1978, la monarquia és de caràcter constitucional, hereditari i vitalici. Fora d'Europa, i especialment en alguns estats àrabs del golf Pèrsic com ara l'Aràbia Saudita o també al Marroc, resten règims de tipus monàrquic en els quals el poder del sobirà és absolut o, de fet, molt per damunt de qualsevol altra institució.

Monarquia absoluta (veure Absolutisme) (veure Absolutisme)

Monarquia Austrohongaresa
Unió reial —amb trets federals— dita també Àustria-Hongria o monarquia dual, establerta per l'Ausgleich del 1867, entre l'imperi d'Àustria —reduït a la Cisleithània— i el regne d'Hongria (o Transleithània). El 1909 li foren annexades, indivisament, la Bòsnia i l'Hercegovina. La unió restà dissolta el 1918. El sobirà comú —titulat emperador i rei— portava a Àustria el títol d'emperador-rei i a Hongria el de rei.

Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.

Monarquia de Juliol
Nom donat al règim presidit per Lluís Felip I de França (1830-48). El mal règim de Carles X provocà la revolució de Juliol (1830), que tingué com a resultat l'entronització de Lluís Felip. Amb aquest fet hom instituïa una monarquia constitucional basada en el pacte entre el rei i el poble francès. S'hi instaurava, així mateix, un règim electoral selectiu. Davant l'oposició republicana i proletària, s'endurí progressivament i es valgué de mitjans de repressió brutalíssims, fins que fou enderrocat per la revolució del 1848.

Moneda
1. Peça de metall encunyada per la necessitat dels intercanvis, amb aliatge, títol, pes i valor establerts. La creació de la moneda fou precedida, en els pobles ramaders, per caps de bestiar emprats com a mitjà de bescanvi (en altres pobles apareixen objectes molt diversos per als bescanvis: terrossos de sal entre els camites orientals, dents de senglar a la Melanèsia, petxines en diverses parts del món, etc). El mateix nom donat pels romans al diner, pecunia, indica ja l'origen ramader (pecus) del terme. El terme "moneda", per contra, sembla derivar d'un apel·latiu de la deessa Juno, vora el temple de la qual, al Capitoli, hi hagué la seca de la Roma republicana. La moneda introduïda pels grecs vers la fi del s VIII aC, es difongué ràpidament per tot el món antic. Els metalls més usats foren l'or, l'argent i el bronze i, més rarament l'electre i el billó. En general, les monedes gregues, de forma lenticular, eren de diàmetre petit i, proporcionalment, d'un gruix notable. El pes i el volum oscil·laven talment que els era atribuït un valor aproximatiu. Entre els diversos sistemes monetaris grecs, el més difós l'àtic, tenia com a unitat la dracma, mentre que el talent i la mina, que no eren monedes, eren emprats en el càlcul de valors. A Roma, el metall més usat fou el bronze, i la unitat de valor, l'as, amb fraccions segons el sistema duodecimal, com a Grècia (l'unça era el dotzè de l'as). El pes era també variable. Les monedes de bronze encunyades durant l'Imperi no concordaven amb l'antic sistema i se solien distingir en tres sèries: bronze, gran, mitjà i petit (aquest tenia totes les subdivisions de l'as). Hom emprava, en lloc del bronze, l'oricalc i el coure pur. L'encunyació de monedes d'argent, començada a la Campània, Etrúria i la Pulla, fou feta a Roma a partir del 268 aC. La unitat de valor fou el denari. Simultàniament, el sesterci substituí l'as com a moneda de compte fins i tot quan en cessà l'encunyació. Les monedes d'or introduïdes vers el 87 aC esdevingueren d'ús regular amb Juli Cèsar (46 aC). Durant l'Imperi, el dret d'encunyació de l'or i de l'argent fou reservat a l'emperador. La unitat monetària era l'aureus, anomenat posteriorment solidus. Des de la fi de l'època republicana, les monedes portaven gravades figuracions molt variades. Juli Cèsar inicià el costum de gravar-hi la pròpia efígie a l'anvers; al revers hi havia escenes mítiques o d'altres, referents a la vida política, militar o social i, sobretot, a les empreses de l'emperador i de la seva família. Amb algunes variacions, les monedes imperials continuaren tenint valor durant les invasions dels pobles germànics, els quals, quan n'encunyaren de pròpies, n'imitaren els tipus, tot inserint-hi les pròpies sigles i conservant-ne i, posteriorment, deformant-ne les imatges. Els àrabs, a la part oriental de l'Imperi, imitaren també les monedes imperials, fins i tot amb els símbols cristians; posteriorment hi introduïren inscripcions en àrab, i als ss VII-VIII foren creades monedes originals d'or i d'argent. Mentrestant, anà decaient la moneda d'or (Pipí en prohibí l'encunyació). Carlemany unificà i modificà el sistema monetari, que convertí en monometàl·lic sobre la base d'argent, tot i que les monedes d'or, encara vigents a l'Orient Pròxim, no deixaren de circular. D'aquest sistema prengueren origen les diverses monedes medievals i modernes, les quals, malgrat la reforma carolíngia, es multiplicaren progressivament, sobretot perquè el dret d'encunyació fou atorgat a entitats eclesiàstiques i a grans senyors feudals. Vers la fi del s XIII les monedes tenien també un valor artístic. Malgrat les prohibicions, les monedes de metall valuós eren sovint escapçades per beneficiar-se del fragment retallat. El 1484 aparegueren al Tirol els primers tàlers d'argent i, simultàniament, monedes de coure, pur o amb aliatge de bronze. A l'inici de l'època moderna la diversitat de monedes era molt gran i costa de trobar-hi un punt de referència. A l'Europa occidental prevalgué el bimetal·lisme; a l'Orient, després de la caiguda de Constantinoble, restà vigent la moneda d'or. Es produïren trasbalsaments amb la descoberta de noves mines d'argent a Europa i amb l'inici del tràfic amb el Nou Món, així com també amb la formació de grans estats la moneda dels quals adquiria una gran difusió. A partir del s XVII l'encunyació es perfeccionà i aparegueren les monedes plenament circulars i amb les incisions més precises. El 1865, a París, fou estipulada la Unió Monetària Llatina, que establí uns tipus monetaris, acceptats pels estats assistents i, posteriorment, per molts altres estats. Actualment les monedes solen ésser de valor escàs, i el coure, el níquel i altres aliatges han desplaçat l'or i, en part, l'argent en llur fabricació. És utilitzada com a mitjà de pagament fraccionari dels bitllets, que solen ésser de més alt valor nominal. Com en el cas d'aquests, es tracta, per tant, de diner signe, és a dir, amb un valor inferior al real, cosa que no succeïa en èpoques anteriors, en les quals el valor d'una moneda era igual al de l'or o argent que contenia. Si el valor real d'una moneda fos superior al nominal o monetari, desapareixeria del mercat, seguint l'anomenada llei de Gresham.
2. Part de l'oferta monetària d'un país composta de bitllets més moneda metàl·lica i que també es denomina efectiu en mans del públic. En el cas de l'estat espanyol, la moneda de curs legal és constituïda pels bitllets emesos pel Banco de España i per les monedes metàl·liques que són encunyades pel ministeri d'hisenda i distribuïdes també pel Banco de España.

Monetarisme
Corrent del pensament econòmic que atorga una importància fonamental al diner en les fluctuacions econòmiques. Enfront de la interpretació keynesiana de la determinació del nivell d'utilització dels recursos, que posava l'èmfasi principal en els aspectes reals de l'economia i que preconitzava la utilització de la despesa pública fiscal, s'ha produït darrerament una reactualització del paper de l'oferta monetària en la determinació del nivell d'activitat. El cap de fila d'aquest corrent, l'economista nord-americà Milton Friedman, tot i destacant la importància de l'oferta monetària, recomana una política monetària «neutra» per part de l'estat, per tal d'impedir que els terminis entre mesures de política monetària i la seva integració en les expectatives dels agents econòmics provoquin efectes contraproduents. En aquest sentit, el monetarisme esdevé una peça més del corrent conservador actual antiintervencionista.

Monocultiu
Cultiu d'un sol producte molt rendible comercialment, en extenses zones d'un país determinat.

Monopoli
Forma de mercat en què l'oferta és concentrada a les mans d'un sol oferent i la demanda és atomitzada. Les diferents configuracions possibles de les condicions de l'oferta donen peu a altres formes de mercat assimilades sovint a una definició en sentit ampli de monopoli, com, per exemple, el duopoli, quan els oferents d'una mercaderia només són dos, i l'oligopoli, quan els oferents són un nombre restringit. De la mateixa manera, quan el mercat es caracteritza per l'existència d'un demandant i molts oferents, hom l'anomena monopoli de demanda o monopsoni. També es pot distingir entre monopoli natural, quan es parla de recursos naturals d'un caire especial, monopoli econòmic, quan es tracta d'organitzacions o empreses monopolistes, i monopoli de dret, que pot ésser privat (per exemple, les patents) i públic (per exemple, el monopoli del tabac de l'estat). Definit d'aquesta manera, el monopoli pressuposa un ordre jurídic on existeixi la propietat privada i una economia de mercat; per això és en el mode de producció capitalista on s'han donat les condicions perquè el monopoli tingui un desenvolupament més accentuat. El mode de producció capitalista genera per si mateix una tendència a la desaparició progressiva de la lliure competència i a la seva substitució pel monopoli. En una fase del capitalisme posterior a la de la lliure competència i caracteritzada per les creixents restriccions als lliures moviments de l'oferta i la demanda, es desenvolupa a través d'un procés de concentració que suposa un increment progressiu de la quantitat de capital sota el control d'una sola unitat de producció. El capitalisme monopolista introdueix diverses modificacions dins les lleis que regeixen el funcionament del mode de producció capitalista. En primer lloc, altera els mecanismes de formació dels preus respecte al capitalisme de lliure competència. L'empresa monopolista pot fixar lliurement el nivell de producció oferta al mercat, però això no vol pas dir que el preu de monopoli pugui moure's arbitràriament, puix que, pel cantó de la demanda, és en funció de l'elasticitat-preu del producte i, pel cantó de l'oferta, el preu de monopoli és en funció tant de la seva corba de costs com del grau de monopoli que existeixi en el mercat. En segon lloc, distorç la tendència a la igualació de les taxes de guany, que és una de les característiques bàsiques del capitalisme de lliure competència. El capital monopolista obté unes taxes de guany superiors a les de la mitjana de la societat desvalorant una fracció del capital social, fonamentalment el de les petites i mitjanes empreses. En tercer lloc afecta el grau d'acumulació, car, bé que la part del producte total destinada a acumulació augmenta, en funció del volum de beneficis obtinguts, més grans sota el capitalisme de monopoli, aquesta possible tendència és limitada per dos condicionants principals. El primer es refereix al fet que la destinació d'aquesta acumulació no té per què ésser necessàriament el sector monopolitzat; el segon, al fet que les empreses monopolistes, enteses en un sentit ampli, traslladen els mètodes de llur competència de les polítiques de reducció de preus, amb possibles conseqüències negatives, a les polítiques dirigides a incrementar les vendes; d'aquí ve el gran desenvolupament, sota el capitalisme monopolista, de tot un tipus d'activitat terciària destinada a millorar els canals de comercialització dels productes i les tècniques de venda. Tot això fa que la taxa d'acumulació es redueixi i que el consum improductiu augmenti, contrarestant la tendència a obtenir una taxa d'acumulació més gran sota el capitalisme monopolista. D'altra banda, en passar d'un mode de producció capitalista tancat a un d'obert, la consolidació del monopoli fa aparèixer en els països del centre un escreix de capitals que troben llur col·locació en els països de la perifèria, on es pot obtenir una taxa de guany molt superior a la dels països desenvolupats. Internacionalment el procés de monopolització ha provocat l'aparició de diversos tipus d'organitzacions monopolistes, entre les quals sobresurten els càrtels de compra i venda, que consisteixen en l'agrupació de compradors o venedors, respectivament, d'un producte per disminuir, mitjançant un acord temporal, el grau de competència, i els trusts, que són agrupacions molt més estretes d'empreses sota una direcció comuna per desenvolupar i dominar la producció d'un producte determinat. Aquesta tendència a la concentració monopolista del capital, que fou combatuda inicialment amb rigor des de l'administració -llei Sherman del 1890 als EUA, etc-, es limità a evitar els abusos escandalosos una vegada els pressuposts del mercat i en competència perfecta restaren prou allunyats de llur funcionament habitual.

Monopoli senyorial
Monopoli que tenia el senyor feudal en la creació d'establiments i en l'explotació de serveis d'interès comú (molí, forn, forja). L'explotació directa d'aquests o llur arrendament a tercers reportaven al senyor una part considerable dels seus ingressos, atès que els habitants del domini senyorial havien de servir-se necessàriament dels establiments o serveis objecte del monopoli. Ja des de la segona meitat del s XI els diversos pobles i viles senyorials intentaren que aquests monopolis fossin abolits i reclamaren la possibilitat d'utilitzar lliurement altres establiments o de construir-los.

Monoproducció
Sistema d'explotació econòmica basada en el predomini, de vegades gairebé absolut, d'un sol producte -cafè, tabac, sucre, etc.-. En els països pobres, el règim de monoproducció ha generat una dependència de les exportacions i, en molts casos, ha contribuït a mantenir unes relacions econòmiques desiguals amb els països desenvolupats.

Montagnard
Dit del membre de la Montagne, grup polític de la Revolució Francesa. Actuà dins l'Assemblea Legislativa, integrat pels elements revolucionaris més idealistes, i fou dirigit per Danton, Marat i Robespierre. Antimonàrquics, es declaraven republicans, bé que eren partidaris d'un centralisme equivalent a la dictadura de la Comuna de París. D'ideologia socialitzant, es deien representants de les masses, identificaven nació i revolució i dins la Convenció Nacional recolzaven llur capacitat de maniobra enfront dels girondins en les classes populars parisenques (sans-culottes). S'imposaren als girondins en el curs del procés de Lluís XVI, forçaren després, com a mesura de defensa davant la reacció de l'absolutisme europeu, la creació del Tribunal Revolucionari, dels comitès de Vigilància i del de Salvació Pública (març-abril del 1793), i per un cop d'estat s'erigiren en àrbitres indiscutibles de la Convenció (juny del 1793). Mort Marat i allunyat Danton del poder, Robespierre en fou el màxim representant en el període subsegüent de govern revolucionari, conegut com el Terror. Les dissensions i els enfrontaments interns consegüents debilitaren la Montagne fins a la caiguda iexecució de Robespierre (juliol del 1794). Desunits, els montagnards s'escamparen per França i foren perseguits i executats majoritàriament.

Moral puritana
Tipus de moral col.lectiva molt influïda pels principis del puritanisme, corrent cristià que van introduir en els Estats Units els colonitzadors arribats en el vaixell Mayflower a començaments del segle XVII. Es caracteritzava per l'austeritat i la rigidesa dels costums, especialment en matèria sexual.

Moratòria
Termini concedit per pagar una obligació que ja ha vençut. D'ordinari, quan un préstec s'ha de tornar i no es disposa encara dels diners per eixugar-lo se sol demanar un termini de temps per poder complir amb l'obligació. En el cas que el qui ha concedit el crèdit no vulgui esperar executa la hipoteca de garantia i no concedeix la moratòria.

Mortalitat
Relació del nombre de defuncions comptabilitzat en períodes anuals. La mesura demogràfica més elemental de la mortalitat és la taxa bruta de mortalitat (q), que relaciona el nombre de defuncions (D) d'un any amb la població mitjana (P) a la meitat de l'any esmentat. És costum de calcular aquesta taxa per mil habitants. Aquesta taxa és poc significativa, puix que la mortalitat no afecta igualment els diferents individus de la població en funció de llur diversitat de sexe i d'edat. Per tant, és indispensable de perfeccionar la mesura calculant les taxes de mortalitat per edats (Q_q), que s'obtenen de la mateixa manera que la taxa bruta.
D'aquest càlcul es desprèn que la mortalitat és molt elevada el primer any de vida (d'un 25% o més) a les poblacions endarrerides, i entorn del 2% a les poblacions més avançades. A partir del primer any de vida la mortalitat baixa ràpidament, fins a assolir el mínim cap a 12 anys, i a continuació comença a augmentar gradualment; però no s'arriba a taxes semblants a les del primer any de vida fins a edats molt avançades: cap a 70 anys. És de destacar que la mortalitat femenina és sempre molt més baixa, especialment a les edats elevades. Hom pot obtenir una informació més àmplia de la mortalitat general a través de la taxa de mortalitat infantil, o relació entre el nombre de nens de menys d'un any morts, respecte al nombre total de naixements haguts durant un any. Les taxes de mortalitat per edats donen una imatge realista de la mortalitat d'una població, sense pertorbacions degudes a la seva estructura d'edats; tanmateix, la sèrie de taxes per edats és poc operativa, a causa de la seva prolixitat, i és difícilment projectiva. Per obviar a aquest defecte hom ha cercat un índex sintètic i projectiu que es fonamenta en les taules de mortalitat o en llurs complementàries, les taules de supervivència. Aquestes taules es basen en una població fictícia de 10 000 o 100 000 habitants, a la qual hom aplica les taxes de mortalitat per edats calculada per a una població real. D'aquesta manera P és igual a taxa de supervivència (S) i D és igual a taxa de mortalitat (d). L'indicador sintètic cercat és precisament la vida mitjana a què pot aspirar un habitant d'una població determinada, basant-se en les taxes de mortalitat per edats calculades recentment per a la dita població, o sia, la seva esperança de vida (e). Per a calcular-la cal sumar els anys viscuts pels 10 000 habitants ficticis de la taula, a base de multiplicar el nombre de morts de cada edat per la dita edat més 1/2, puix que els morts a l'edat 0 (o anys complerts) han viscut des d'unes quantes hores fins a 364 dies i escaig; per tant, per terme mitjà, hom considera que han viscut mig any. De la mateixa manera, els morts a l'edat de 12 anys, per exemple, n'han viscuts 12'5, per terme mitjà. Un cop obtinguts tots els productes i sumats aquests, s'obté el total d'anys viscuts per la població fictícia, i dividint-los per la susdita població en resulta la mitjana de vida per persona o l'esperança de vida en néixer. L'esperança de vida en néixer és l'indicador més fidel de la mortalitat d'una població, car no és viciat per l'estructura per edats. Per exemple, la taxa bruta de mortalitat de certs països endarrerits és igual a la de certs països molt avançats, mentre que l'esperança de vida és molt superior en els segons. L'explicació és simple: els primers tenen una població jove i els segons una població vella.

Mossos d'Esquadra
Cos de forces policíaques institucionalitzat a Catalunya des de 1719-21 aprofitant partides de paisans filipistes armats que s'havien distingit durant la guerra de Successió i en la repressió policíaco-militar dels anys següents, a les ordres del batlle de Valls Pere Anton Veciana. Del 1721 al 1836 els mossos d'esquadra foren dirigits, respectivament, pel fill, el nét i el besnét de Pere Anton Veciana; el rebesnét, Pere Pau Veciana, sembla que per simpaties carlines, renuncià el càrrec en morir el seu pare (1836), en nom propi i en el dels seus hereus (el càrrec era hereditari i els Veciana l'unien al de batlles de Valls i representants del fisc en aquesta vila). Els mossos, tots originaris de la comarca on servien, havien de saber el català, conèixer les dreceres, les coves i els amagatalls de cada terme; gaudien de fur militar i depenien simultàniament del capità general i de l'audiència de Catalunya. Per tant, eren menys centralitzats (bé que igualment estatals) que la intendència general de policia, establerta el 1817, o la futura guàrdia civil (1844), enviada sistemàticament a les comarques d'on no procedia, les quals desconeixia. Les esquadres de Valls, o esquadres de Catalunya, tenien 45 mossos l'any 1723, distribuïts entre Valls, Riudoms, Piera i la Llacuna; 60 l'any 1725 (esquadres noves a l'Arboç, Cardona, Calaf, Prades i Arbeca); 83 l'any 1745 (esquadres noves a Falset, Santa Coloma de Queralt, Amer, Solsona, Torres de Segre, Santa Coloma de Farners i Figueres). El 1780 hi havia 180 mossos, amb establiments nous a la Seu d'Urgell, Olot, Móra d'Ebre, Balaguer i Barcelona. Alhora, els Veciana foren enviats a Andalusia, Aragó, etc, on contribuïren a establir forces policíaques similars: Minyons de València, Fusileros de Aragón (1766), Compañías de Escopeteros Voluntarios de Granada y de Sevilla (1776), algunes basades en cossos ja existents. Els mossos d'esquadra restaren més o menys eclipsats durant la guerra del Francès (passaren més de cinc anys sense sou), però foren afavorits per Ferran VII: el 1816 eren 250, amb partides noves a Torelló, Peralada, Moià i la Pobla de Segur. Amb la guerra dels Malcontents (1827) arribaren a 395, i amb la primera guerra Carlina a més de 500. Del 1721 al 1869 les esquadres de Catalunya foren una força policíaca moderna completa (alhora armada i secreta, brigada político-social, judicial i de costums, rural i —en menor grau i més tardanament— urbana). Dissoltes per la Primera República (1873), la restauració alfonsina creà, amb el mateix nom i un uniforme igual a l'antic, un cos que no en fou sinó la supervivència folklòrica a la ciutat, i una guàrdia rural al camp (1877-1939). Durant el s XVIII i la primera meitat del XIX els delictes més freqüentment perseguits pels mossos foren, successivament, polítics (conspiradors i guerrillers antifilipistes), de bandidatge rural —més freqüent al s XVIII del que hom no suposa—, de lladres sacrílegs i contrabandistes (sota Carles III i el tercer Veciana) i, novament, bandidatge rural. El nucli originari de les esquadres (Valls, Riudoms, Rodonyà) era en una zona de muntanya, situada entre les dues úniques carreteres reials del Principat, on abundaven els delinqüents. Els mossos d'esquadra també actuaren com a reclutadors per a l'exèrcit, repressors de revoltes i avalots urbans (1766-68, 1789, 1797, 1800, etc). Del comandant de les esquadres depengueren els cossos de zeladors de gitanos, vereders (encarregats de dur ordres oficials) i, ocasionalment, d'auxiliars del resguardo de rentas, així com els mossos d'esquadra particulars (dels monestirs de Poblet, d'Escaladei, de Montalegre, etc). Amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia del 1932, els serveis de policia i ordre interior de Catalunya —llevat dels de caràcter supraregional i extraregional, estrangers i migracions— començaren a dependre directament del govern català, i estengueren els seus serveis de guarderia rural a totes les comarques del Principat adoptant el nom d'Esquadres de Catalunya. El 1934 totes les atribucions sobre les esquadres recaigueren ja en el conseller de governació. D'altra banda, com a unitat organitzada militarment, els seus comandaments eren elegits mitjançant concurs, pel mateix conseller, entre caps i oficials de l'exèrcit, guàrdia civil i carrabiners. Després dels fets del 6 d'octubre de 1934, el govern central s'apropià els serveis policíacs de Catalunya i foren suprimides les Esquadres, convertides de nou en Cos de Mossos d'Esquadra de Barcelona, dependent del govern de la República. Amb les eleccions del 1936, Catalunya recuperà totes les seves competències en matèria policíaca i retornà les Esquadres al seu estat anterior. Durant els anys de la guerra civil, les Esquadres, manades per Frederic Escofet i Alsina, augmentaren la plantilla, que, a mitjan 1938, s'apropava a les 600 persones i s'estructurava en dues Planes Majors (Comandància i Guarderia rural, i Patrimoni Artístic) i en tres Esquadres, esteses per tot Catalunya, subdividides en seccions, escamots i esquadretes. Suprimit pel règim franquista el cos de les Esquadres de Catalunya, la diputació de Barcelona quedà autoritzada per a organitzar una Secció de Mossos d'Esquadra de Barcelona, com a cos de nova creació, sense cap lligam històric, i dependent del capità general de la IV Regió Militar i del ministeri de governació i amb unes funcions limitades al Palau provincial. Assolida novament l'autonomia de Catalunya, el 1980 foren traspassades a la Generalitat les atribucions que el ministeri de l'interior tenia sobre el cos, i fou definit com un cos d'ordre públic, d'estructura militar, no vinculat a les forces armades. El 1981 fou signat el primer decret que definia les funcions i l'estructura del cos, i el 1982 en fou aprovat el reglament. La implantació gradual del cos és coordinada per la Junta de Seguretat, òrgan mixt de l'estat i la Generalitat que el 1994 estimà en 10 000 el nombre d'agents requerits. El 1995, el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya arribaren a un acord de finançament del cos, i l'any següent se n'inicià el desplegament a les comarques de la Catalunya central i de la regió de Girona, que es va estenent gradualment a la resta del territori. Paral·lelament, té lloc la retirada gradual dels efectius de la guàrdia civil, que conserva tanmateix competències exclusives sobre el control de ports i aeroports, narcotràfic i terrorisme de Catalunya. El 1997 hom acordà el traspàs de les competències sobre el trànsit. El 1998 el cos es coordinà amb l'Europol (policia de la Unió Europea creada el 1995).
A partir del novembre de 2000, els Mossos d'Esquadra assumeixen el control del trànsit a Catalunya.

Motí
Avalot, alçament popular contra l'autoritat establerta. Ha constituït una de les formes de protesta i un instrument de pressió utilitzats per les masses populars contra els abusos de les autoritats, especialment importants en èpoques de carestia o produïdes per mesures econòmiques impopulars; així, els Rebomboris del Pa, a Barcelona, la Matxinada, el motí de Squillace, etc.

Motí d'Aranjuez
Insurrecció que tingué lloc a Aranjuez la nit del 17 al 18 de març de 1808. Després de l'ocupació de Portugal, un exèrcit francès, conduït per Murat, es dirigí a Madrid. Davant d'això, la cort es traslladà a Aranjuez i Godoy aconseguí de convèncer Carles IV de la necessitat que la família reial anés a Andalusia camí d'Amèrica. Aquesta decisió fou aprofitada pels nobles partidaris de l'infant Ferran per a intentar de treure Godoy del poder i aconseguir la substitució del rei pel seu fill. Godoy fou empresonat i destituït, i Carles IV abdicà (19 de març) en el seu fill, Ferran VII.

Motí de La Granja (veure Fets de La Granja)

Motí de Squillace
Avalot ocorregut a Madrid del 23 al 26 de març de 1766. En foren diverses les causes, però es resumien en l'encariment dels productes de consum —sobretot, del pa—, per les males collites dels tres anys anteriors, i en l'odi al poderós ministre de Carles III marquès de Squillace, pel fet que era estranger i, en especial, per diverses mesures que havia pres. Entre aquestes, les més impopulars foren l'alliberació del comerç de grans —cosa que contribuí a encarir-los— i la prohibició d'usar capa llarga i capell xamberg. Hom s'enfrontà a les tropes establertes a Madrid, féu diversos actes de saqueig i de destrucció i es presentà al palau del rei. Aquest hagué de cedir a les exigències dels amotinats —destitució de Squillace, rebaixa dels preus dels productes de consum, revocació de la pragmàtica sobre la vestimenta, etc—. Poc després, però, Carles III, dominada la situació, reimplantà diverses de les mesures abolides; a més, aprofità l'avalot per a expulsar del país (1767) la Companyia de Jesús.

Motí dels Consums
Revolta popular produïda en diversos punts de l'estat espanyol (1856) contra l'impost de consums que el govern d'Espartero havia suprimit, en teoria, el 1854, però que es mantenia, de fet, amb diversos pretexts. L'encariment dels queviures per les males collites i per l'exportació de blat que la guerra de Crimea (que deixà una part d'Europa sense el blat rus) afavoria provocà disturbis a Aragó i a Andalusia i, més tard, a Castella, on provocà la caiguda del govern.

Motor
Màquina que transforma en energia mecànica una altra forma d'energia (hidràulica, química, elèctrica, etc). Inicialment hom els classifica en tèrmics o atèrmics, segons que sigui utilitzada o no l'energia calorífica en alguna de les etapes de transformació de l'energia inicial en energia mecànica. Els motors atèrmics, en funció de l'element que forneix l'energia, poden ésser hidràulics (impulsats per un líquid a una alta pressió o a una gran velocitat), pneumàtics (moguts per aire comprimit), eòlics o aeromotors (que aprofiten l'energia del vent) i elèctrics (que transformen l'energia elèctrica); també són motors atèrmics els que poden transformar l'energia mecànica emmagatzemada per un sistema sòlid (ressort, pesos, etc), com és ara els rellotges. Entre els motors tèrmics hom distingeix els exotèrmics i els endotèrmics. En els motors exotèrmics l'energia calorífica és produïda per un element extern al fluid impulsor del motor, generalment vapor d'aigua. Poden ésser de moviment alternatiu (màquina de vapor) o rotatiu (turbina de vapor). En els motors endotèrmics el fluid impulsor és alhora el productor de l'energia calorífica. Hom els pot classificar en alternatius (diesel, Otto), rotatius (Wankel) o de reacció. Entre aquests darrers hom distingeix els que necessiten una compressió prèvia (turboreactor) i els que no la necessiten (pulsoreactor, estatoreactor i coet).

Motor d'explosió
Motor que produeix moviment a partir de l'energia química d'un combustible (gas, petroli...) per mitjà de la combustió d'aquest.

Motor dièsel
Dit del motor de combustió interna en què el combustible és injectat a la cambra de combustió, on hi ha aire que ha estat comprimit pel pistó. La compressió augmenta la temperatura de l'aire fins a uns 900°C, per la qual cosa el combustible, que entra vaporitzat mitjançant la injecció, s'inflama espontàniament. Els motors dièsel poden funcionar amb cicles de dos temps i de quatre, idèntics als dels motors d'encesa per guspira. Les diferències entre els motors dièsel són més notables en la forma en què el combustible i l'aire són barrejats. En un motor amb injecció directa el combustible és injectat dins el cilindre, on la part superior del pistó, provista d'un buidat, constitueix una cambra de combustió. El broquet d'injecció ha d'ésser previst per a escampar gotetes de combustible a tota la cambra de combustió. En uns altres motors aquesta barreja és assegurada per una cavitat de forma especial, anomenada cambra de turbulència, en la qual, en injectar-hi el combustible, l'aire adquireix un moviment turbulent que facilita la dispersió uniforme del combustible i la propagació gradual de la flama. Com que el temps de combustió és llarg, aquesta mena de motor no pot assolir velocitats de rotació elevades i per aquesta raó la seva durada és llarga i també poden funcionar sense interrupció durant llargs períodes de temps. L'alt grau de compressió a què funcionen (15 &:sb;20:1) els converteix amb els motors endotèrmics de rendiment termodinàmic més alt. Llur robustesa i llur funcionament econòmic els fa molt aptes com a propulsors de camions, automòbils, ferrocarrils i vaixells i també en instal·lacions fixes per a produir energia elèctrica, en el qual cas és on demostren més clarament llurs avantatges, puix que hom els pot fer funcionar en el punt òptim i assoleixen, així, un rendiment més alt que el d'altres motors. És, però, en l'àmbit de l'automòbil on els avenços tècnics d'aquest motor han estat més espectaculars aquests darrers anys: hom ha aconseguit de reduir considerablement la relació pes/potència mitjançant la turboalimentació, hom ha pogut augmentar la velocitat de règim màxim, la capacitat d'acceleració i l'estabilitat de funcionament a baix règim mitjançant els sistemes d'injecció electrònica, etc.

Motor Otto
Motor de combustió interna alternatiu que es caracteritza termodinàmicament pel fet de seguir el cicle d'Otto, és a dir que la combustió hi és realitzada a volum constant, mitjançant l'explosió d'una mescla de combustible i aire provocada per una guspira. Funciona generalment amb gasolina, gas o, eventualment, amb barreges d'hidrocarburs i d'alcohols. El seu grau de compressió és bastant baix (9-10:1) en relació amb el del motor dièsel i, per tant, el rendiment termodinàmic és menor. El combustible, que s'introdueix en el cilindre ja barrejat amb l'aire, és dosificat, homogeneïtzat i vaporitzat prèviament en el carburador o mitjançant un injector. L' encesa és provocada fent saltar una guspira entre el dos elèctrodes d'una bugia. A règim constant hom fa variar la potència del motor modificant la proporció de combustible en la barreja introduïda a la cambra de combustió. Això és realitzat per l'acció damunt la papallona d'admissió, que, comandada per l'accelerador, adapta el raig gasós aspirant pel motor a la demanda de l'usuari. Poden funcionar en cicle de dos temps o de quatre temps. Com que el temps de combustió és molt curt, generalment són motors més ràpids que els de cicle dièsel; la seva relació pes/potència també és més favorable.

Moviment
Conjunt de manifestacions artístiques o ideològiques, amb una certa unitat de trets característics, que suposen un canvi respecte a l'època anterior.

Moviment Comunista
Partit polític sorgit el 1966 d'una escissió obrerista d'ETA —ETA berri—, que l'any 1969 es transformà en Moviment Comunista Basc (Komunistak) i el 1972 esdevingué Movimiento Comunista de España (MCE). Més tard (1976), s'estructurà com una federació de partits nacionals i regionals. Adscrit al marxisme-leninisme i al pensament de Mao Zedong, propugna la lluita revolucionària per assolir una república popular i democràtica, que reconegui el dret d'autodeterminació de les nacionalitats i reivindica la independència d'Euskadi. Minoritari dins de CCOO, té una destacada presència en lluites sectorials —feminisme, pacifisme, barris, gais, ensenyament— i els últims anys ha mantingut una col·laboració estable amb la LCR. Al Principat (MCC), la seva actitud nacionalista el portà, el 1974, a l'Assemblea de Catalunya i, encapçalat per Empar Pineda i Ignasi Álvarez, participà en algunes coalicions electorals (CUPS el 1977, Unitat pel Socialisme el 1980, Front Comunista de Catalunya el 1982), si bé des del 1983 propugna l'abstenció; «La Veu dels Treballadors» i «Revolta» n'han estat els portaveus. El MC és present també al País Valencià, on edità «la Causa del Poble», i a les Illes.

Moviment d'Alliberament Nacional de Catalunya
Grup polític integrat per catalans residents a Veneçuela. Fundat per l'antic militant d'Estat Català, Joaquim Juanola i Massó, que en fou l'impulsor principal, també en formaven part Amadeu Oller, Llibert Piera i Albert Compte. El grup actuà a Caracas, des de finals dels anys cinquanta. D'orientació independentista, assegurava tenir delegacions a 17 països americans i 10 d'europeus. Tenia vinculació amb el moviment DRIL i el capità Galvao i era crític amb Solidaritat Catalana, l'altre grup local. Editava la sèrie numerada «Documents», alguns d'un sol full, entre els quals Nació i estat (1958), Monòleg d'un militant a un català anònim, La separació de Catalunya és possible? , Carta abierta al Sr. Félix Gordón Ordás i el documento 12 Significació de l'Onze de Setembre (1964).

Moviment de Defensa de la Terra
Organització política creada l'any 1984 com a front revolucionari d'alliberament nacional amb l'objectiu de lluitar per la reunificació nacional, la independència i el socialisme als Països Catalans. Estructurat internament en forma d'assemblees comarcals, era integrat bàsicament per membres del PSAN i de l'IPC, però aquests darrers protagonitzaren l'any 1987 una escissió que prengué el nom de Moviment de Defensors de la Terra.

Moviment de Països No Alineats
Organització internacional formada per estats no integrats en cap dels dos blocs político-militars sorgits després de la Segona Guerra Mundial. Fundada el 1961 a Belgrad, els seus membres, majoritàriament estats del Tercer Món, promouen la cooperació mútua per a l'establiment d'un nou ordre econòmic i polític per tal de contrarestar el pes de les grans potències. Bé que l'organització es declarà neutral, en realitat pocs dels estats membres es pogueren sostreure de la influència dels EUA o de l'URSS. Ha admès com a membres alguns moviments d'alliberament, com l'OAP i el SWAPO. Tingué els antecedents en la conferència de Bandung (1955) i ha celebrat conferències periòdiques: Belgrad (1961), el Caire (1964), Lusaka (1970), Alger (1973), Colombo (1976), l'Havana (1979), Nova Delhi (1983), Harare (1986), Belgrad (1989) i Jakarta (1992). Amb la dissolució de l'URSS (1991) i la desaparició d'un món políticament bipolar, el moviment replantejà la seva estratègia posant l'èmfasi en el paper de portaveu del Tercer Món. Fins el 1992, any en què l'organització tenia 110 membres, la seu fou a Belgrad.

Moviment de Resistència Islàmica (veure Hamàs)

Moviment Llibertari Espanyol
Denominació, aplicada al conjunt de les organitzacions de la CNT, FAI i FIJL, que es popularitzà durant la guerra civil quan aquestes celebraren repetidament reunions conjuntes. Un primer consell del MLE es constituí pel febrer-març del 1939 a Perpinyà; en formaren part, entre altres, Marià R.Vázquez, Germinal Esgleas, Germinal da Sousa i Frederica Montseny i fou desorganitzat arran de l'ocupació alemanya de França (1940). D'altra banda, al Principat, hom havia intentat ja per l'abril del 1938 la constitució d'un comitè executiu del Moviment Llibertari de Catalunya, amb Fidel Miró, Esgleas, Josep Xena, etc, que no reeixí a causa de l'oposició de la CNT.

Moviment obrer
Actuació de la classe obrera per tal d'alliberar-se de l'explotació capitalista. Amb la revolució industrial capitalista (començament del s XIX), més i més competitiva, començà el règim dels salaris de fam, agreujat pels freqüents acomiadaments d'obrers a mesura que s'anava modernitzant la maquinària. Les primeres reaccions dels obrers foren manifestacions incontrolades de ràbia que duien fins a la destrucció de les màquines. A poc a poc, però, els obrers saberen, segons Marx, distingir entre la maquinària i el seu ús capitalista i retirar llurs atacs als mitjans materials i concentrar-los en la forma d'explotació social. Altres vegades els obrers oferiren llur suport a l'actuació d'algun grup polític. Així ho feren en alguns països després dels moviments revolucionaris del 1830 i el 1848, amb l'esperança que un canvi en el sistema de govern milloraria llur situació. Però, en general, acabaren desenganyats de la col·laboració amb els polítics liberals. Un factor important ja a l'inici del moviment obrer fou la creació de les Trade Unions britàniques, la idea de les quals era d'organitzar associacions d'obrers, dirigides per obrers, per defensar els drets dels obrers. Conscients els governs de la força dels obrers units, declararen il·legals aquests tipus d'associacions i llurs dirigents foren sistemàticament perseguits. Llevat de la Gran Bretanya, on foren autoritzades les Trade Unions el 1825, els sindicats obrers no foren tolerats als altres països fins a l'últim terç del s XIX. Al costat d'aquestes primeres lluites sindicals naixia un poderós pensament que havia de cohesionar en el futur el moviment obrer: el socialisme. Els primers socialistes francesos que intervingueren en la revolució del 1848 al costat dels obrers sense feina de París comprengueren aviat que no bastava de canviar el sistema polític, sinó que calia canviar totalment l'organització de l'economia. Després de moltes idees i pràctiques utòpiques (Weitling, Fourier, Saint-Simon, Proudhon, Blanc, Mazzini, etc) hom arribà a la conclusió que per assolir més igualtat econòmica calia que tota la riquesa productiva (terres, mines, bancs, fàbriques, etc) no fos propietat dels individus particulars, sinó de tots els membres de la societat. Marx i Engels transformaren la utopia revolucionària del moviment obrer en un procés científic d'alliberament de la classe obrera. El lema del socialisme utòpic ("Tots els homes són germans") fou canviat pel comunista ("Proletaris de tot el món, uniu-vos"). Els contactes entre delegacions obreres franceses a l'Exposició Universal de Londres (1862) amb els treballadors anglesos aportaren a la història del moviment obrer una nova faceta: l'internacionalisme. El 1864 naixia l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), o Primera Internacional, que recollí, en el manifest fundacional, una gran part de les idees de Marx. L'AIT endegà els diferents moviments i lluites obreres amb les continuades crides a la solidaritat internacional a favor de les grans lluites laborals i donà a la classe obrera una consciència de classe més clara. Però de bon començament ja es posà de manifest el contrast entre dues concepcions de lluita. A partir del 1866, a les delegacions dels països d'un gran desenvolupament industrial dominaren les idees de Marx, mentre que a les delegacions de països preferentment agraris (Itàlia, Espanya, Suïssa) dominaren les concepcions prudhonianes i més tard les de Bakunin. Això es manifestà en la penetració als sindicats obrers de l'anarcosindicalisme, que pretenia d'arrossegar els obrers a una sèrie de vagues generals que en paralitzar l'economia provoquessin l'esfondrament de tot el sistema capitalista. Aquesta idea no fou mai realitzada, bé que ha tingut una forta incidència en el moviment obrer fins avui. Enfront d'aquesta concepció s'imposà la marxista, per la qual les mesures per a protegir els obrers només podien imposar-se mitjançant la transformació de la raó social en força política. La lluita política de la classe obrera fou des d'aleshores el camp de batalla de la història social del moviment obrer. El curs de les tres Internacionals (i fins a la IV, de Trockij) palesa realment l'avenç del moviment obrer des de la fi del s XIX fins al primer terç del s XX. Des del congrés celebrat a París el 1889, la limitació de la jornada de treball a 8 hores es convertí en una de les principals reivindicacions del proletariat, i a partir d'aquesta època el món obrer féu del Primer de Maig una festa internacional del treball, la finalitat de la qual era d'aconseguir aquesta durada del treball diari. I a la fi del s XIX els primers socialistes entren als parlaments europeus, on arriben a aliar-se amb els partits burgesos i formulen el programa "màxim" a llarg termini, i el "mínim" sobre les reformes concretes i parcials de la societat (sindicats, horaris de treball, assegurances, impost sobre les rendes, algunes nacionalitzacions, etc). Hom pot esmentar també la incidència que el moviment obrer tingué sobre la doctrina social de l'Església, sobretot a partir de la Rerum Novarum de LleóXIII (1891), la qual contribuí al fet que alguns catòlics prenguessin consciència de l'existència de problemes socials davant els quals calia adoptar una actitud. D'aleshores ençà foren bastants els catòlics que col·laboraren en la redacció de lleis favorables als obrers o que ajudaren els obrers a crear sindicats (sovint titllats de "grocs"). El període del moviment obrer europeu que comença amb l'èxit de la Revolució Russa (1917) dugué els altres països europeus a moviments semblants, però no pas a la victòria. Havien estat assolides grans conquestes socials, però el moviment obrer restà escindit. La causa d'aquesta escissió era i continuà essent la posició de l'URSS. Mentre els dirigents d'una tendència feren un mite de la Revolució Russa, sense examinar més a fons les especials circumstàncies de la construcció socialista aïllada en un país industrial subdesenvolupat, i consideraven sempre les decisions del PC rus com a infal·libles, l'altra tendència condemnà la Revolució, sense estudiar-la més a fons. Així, en declarar-se la crisi econòmica mundial (1929), es desencadenà una onada de contrarevolucions feixistes. La divisió del moviment obrer, que desembocà en una oberta enemistat entre ambdós blocs (la socialdemocràcia de la Segona Internacional i el comunisme de la Tercera Internacional, el 1919), la feia inerme enfront del feixisme. La socialdemocràcia continuà dominant la majoria del moviment obrer: a la Gran Bretanya, prengué el poder el 1923; a Alemanya, el 1928; a França, el 1932, i també a Àustria. D'altra banda, la divisió del moviment comunista restà evidenciada amb la fundació de la Quarta Internacional (1938). Mentrestant el feixisme escampava una ona de repressió en molts països i, a la fi, la lluita contra el feixisme constituí l'objectiu únic del moviment obrer. Fou així com es desenvoluparen els diferents fronts populars (França, Espanya), que s'esfondraren després de la guerra civil de 1936-39, a causa de l'actitud no intervencionista dels governs republicans antifeixistes i de la política equívoca de l'URSS. Fou després de la Segona Guerra Mundial que el moviment obrer es tornà a consolidar a Europa amb una independència més i més gran del diktat de Moscou. Fins i tot el XX congrés del PC rus posà fi al període stalinista: començà la liberalització de la vida cultural, del treball científic, etc. La situació dels obrers russos millorà. A partir del 1956 es dissolgué el Kominform. Els partits comunistes de fora de l'URSS s'anaren acostumant a una major autonomia. Aquesta liberalització portà Polònia i Hongria a manifestacions en massa de treballadors, que obligaren a una forta repressió i, alhora, a un canvi en la direcció del govern, massa aferrat a fórmules stalinistes. La Xina, com més va més allunyada de la línia revisionista del comunisme rus, fa un capítol a part. Romania restà com a mitjancera entre les dues línies. Iugoslàvia, des del 1949, ha seguit una línia de reconstrucció socialista independent de l'URSS i s'ha convertit en un dels intermediaris més importants entre els partits obrers europeus socialdemòcrates i comunistes i entre els sindicats de les dues federacions sindicals internacionals de més influència. El 1953 l'exèrcit roig hagué de salvar el règim comunista de la República Democràtica Alemanya, i al capdavall aixecà el mur de Berlín. Després foren constatats un augment del nivell de vida i una certa liberalització. A l'Alemanya Federal els sindicats han obtingut millores socials de tota mena, però s'han adaptat pràcticament a l'estabilització del vell ordre social, acceptant el paper dels teòrics del SPD de no ésser enemics de classe, sinó part contractant del capital. El SPD ha deixat de promoure l'autoconsciència de la classe treballadora. També a la Gran Bretanya i als països escandinaus els sindicats han col·laborat a l'estabilitat del sistema en temps de regressió econòmica i han arribat a convertir-se en peces del mecanisme general capitalista. D'altra banda, l'escissió del moviment obrer europeu repercuteix desfavorablement en les associacions europees (CEE i altres), perquè en aquestes institucions es decideixen importants qüestions d'índole política i econòmica que comporten conseqüències de política social. El moviment obrer, fraccionat, no pot crear cap contrapès als interessos dels patrons i dels governs. El 1957 la conferència dels partits comunistes a Moscou declarà que als estats capitalistes de règim democràtic pot efectuar-se una transformació social de la societat per la via pacífica, mitjançant la formació de majories parlamentàries. Així caigué l'obstacle més gros per a la col·laboració dels partits socialistes amb els comunistes i s'obrí el pas a l'actual eurocomunisme. L'ideari del moviment obrer europeu ha influït en un desenvolupament que ha desembocat en les revolucions de la Xina, dels països àrabs, de Cuba, del Vietnam, etc, enmig dels ensopecs i les contradiccions, els més forts dels quals han estat, després dels de la República Democràtica Alemanya i d'Hongria (1956), el de Txecoslovàquia (1968). L'actitud de l'Església, que començà amb la preocupació de posar un dic a la marea del socialisme (encícliques Rerum Novarum i Quadragesimo anno), actualment coincideix amb la major part dels partits socialistes en el problema dels països en curs de desenvolupament (encíclica Populorum progressio).
Els inicis del moviment obrer als Països Catalans
Als Països Catalans, hom pot situar l'inici d'una lluita obrera amb característiques específiques a Barcelona cap al 1840, després d'uns antecedents més particulars de disputes amb la patronal del 1827, 1831 o 1834-35 (la denominada "qüestió de la llargada de les peces teixides"). La nova lluita obrera, diferenciada dels motins urbans o camperols anteriors, aparegué en estreta relació amb el procés de creixement de la indústria tèxtil cotonera al Principat, la qual ocupava uns 117 000 obrers el 1839, xifra que al compàs de la progressiva mecanització davallà fins a 75 000 el 1850, i tornà a créixer en la segona meitat del segle. D'altra banda, havia de mantenir durant força temps unes fortes connexions amb el desenvolupament del republicanisme radical. Des d'un bon començament, temes centrals del moviment obrer foren l'associacionisme de resistència i la solidaritat i consciència de classe, però això no significà inicialment l'elaboració d'un programa propi coherent i menys socialista (malgrat la tímida presència d'algunes teories anivelladores). L'esforç i les primeres lluites sorgiren per a resistir un empitjorament de les condicions laborals (especialment contra la rebaixa de les retribucions o per a combatre la manca de feina) i alhora per a obtenir el reconeixement legal del dret d'associació. La seva inserció i influència en la vida política fou real, però de fet, com a mínim fins el 1868, sempre es produí a remolc dels grups progressistes i en ocasions de la nova burgesia. La creació d'unes primeres estructures organitzatives fou difícil i aquestes només es pogueren desenvolupar en 1840-43 i en 1854-56. Amb una localització quasi exclusiva al Principat, en 1840-43, a l'empara del moment governamental progressista, l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera impulsà la formació d'associacions semblants a Vic, Igualada, Olot, Mataró, Sabadell, etc, i a Barcelona dinamitzà un moviment, encapçalat per Joan Muns, que agrupà, juntament amb els teixidors, fusters, sabaters, clavetaires, etc. Hom aconseguí la creació d'una primera cooperativa de producció, La Companyia Fabril (1842), i també l'establiment d'una comissió mixta amb la patronal. El fracàs del moviment de la Jamància del 1843, al qual se sumaren els obrers, i la posterior consolidació en el poder dels moderats provocà la quasi total desaparició de l'activitat de les societats obreres. La reorganització del moviment obrer en 1854-56 partí de la resistència dels filadors a la introducció de les màquines automàtiques de filar conegudes com a selfactines. Aquest antimaquinisme obrer pot ésser vist com a emparentat amb el fenomen ludista d'arreu d'Europa. Hi hagueren certament manifestacions de ludisme als Països Catalans abans del 1854; així, el 1821 a Alcoi o el 1823 a Camprodon contra la introducció de màquines de filar i cardar llana, o el 1835 quan la crema de convents fou acompanyada a Barcelona de l'incendi de la fàbrica El Vapor, de Bonaplata, Vilaregut i Companyia. Tanmateix, sembla que foren accions dutes a terme per camperols i menestrals i no pels obrers de la indústria cotonera, que en ésser més moderna ocupava molt poc treball domèstic. El 1854 la Comissió de la Classe de Filadors, que tingué com a dirigents destacats Josep Barceló, Ramon Maseras i Joaquim Molar, es llançà al boicot de les noves màquines, impulsada especialment per l'atur forçós existent entre els filadors de cotó, i fou així, potser, el primer exemple d'antimaquinisme clarament obrer. Després, el boicot a les selfactines aparegué en part superat per un esforç organitzatiu amb la constitució de la Junta Central de Directors de la Classe Obrera (gener del 1855), que es fixà com a objectius principals el reconeixement legal, la limitació de la jornada laboral, la formació d'un jurat mixt que fes possible el signament de contractes col·lectius de treball, etc. I aquestes foren les reivindicacions de la primera vaga general a Catalunya, primera de tot l'estat espanyol, del juliol de 1855. El fracàs final d'aquesta dugué a intentar una ampliació a tot l'estat espanyol de l'agitació en favor del reconeixement del dret d'associació. El tipògraf Ramon Simó i Badia anà a Madrid i fundà El Eco de la Clase Obrera (agost del 1855), hom recollí 33 000 firmes d'obrers reclamant el dret d'associació (setembre) i Joan Alsina i Joaquim Molar anaren a les corts espanyoles per impugnar la legislació que consagrava els contractes de treball individuals (novembre). Finalment, però, el moviment obrer es veié abocat, com el 1843, a fer costat als grups progressistes i participà en la resistència contra el cop d'estat d'O'Donnell (jornades de juliol del 1856, en les quals la repressió del general Zapatero causà més de 500 morts). Inicialment els obrers havien compartit una gran part de les formulacions ideològiques dels patrons en contra de l'antic règim i del medi hostil per al desenvolupament industrial, i aquest depenia en especial tant del comerç colonial com de la política governamental respecte a la importació de teixits estrangers. El moviment obrer de 1840-43 i 1854-56 significà certament l'aparició d'un camí divergent i oposat al de la burgesia industrial, però val a dir que es mantingueren —i es mantingueren tot el s XIX— alguns elements que recordaven la vella entesa: sobretot una comuna defensa del proteccionisme (posada de manifest el 1842 contra els projectes d'Espartero d'un tractat comercial amb la Gran Bretanya, i el 1855 contra la política aranzelària governamental). En definitiva, fins el 1868 l'aparició d'embrionàries formes sindicals en les àrees més industrialitzades dels Països Catalans, de fet quasi exclusivament al Principat, es produí en una gran mesura fent costat a les classes mitjanes i populars en les importants commocions polítiques del 1840 i el 1854. El socialisme utòpic, que fou bàsicament una elucubració reformista social d'alguns metges, advocats o periodistes, no hi tingué gaire influència. Una major difusió entre la classe obrera havia de tenir, en canvi, la particular filosofia obrerista subjacent en les associacions corals creades per Josep Anselm Clavé a partir del 1850 i la progressiva introducció en el decenni dels seixanta del cooperativisme. Aquest, juntament amb la protecció legal més o menys paternalista d'institucions com l'Ateneu Català de la Classe Obrera, constituït el 1862, i d'altres de semblants fundats a Manresa, a Alacant, a Palma de Mallorca, etc, permeteren de mantenir viu l'esperit associacionista obrer, així com la seva relació amb les tendències republicanes del partit democràtic.
Internacionalisme i republicanisme (1868-74)
L'existència de l'Associació Internacional de Treballadors (fundada el 1864), que donà un cert model organitzatiu i elaborà uns objectius propis, així com l'esclat de la Revolució de Setembre (1868), que permeté el desenvolupament polític de les classes populars, incidiren ben directament en el moviment obrer català de 1868-74. La constitució en el Primer Congrés Obrer Espanyol, del juny de 1870, de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball significà el triomf d'un nucli obrer bakuninista que havia de dirigir la reorganització del moviment obrer, ara presidida per una actuació clarament classista i per la introducció d'idees col·lectivistes i socialistes. L'èxit del bakuninisme es produí a través d'un pacte inicial amb el sindicalisme apolític, majoritari en el moviment obrer del Principat, i és important de constatar que hom hagué de renunciar a l'antipoliticisme, és a dir, a l'enfrontament obert amb el republicanisme. L'important creixement de la Federació Regional a tot l'estat espanyol es fonamentà en la força obrera dels Països Catalans (així, dels 20 352 obrers representats en el congrés de Còrdova del desembre del 1872, més de 16 000 eren del Principat, el País Valencià i les Illes). Però val a dir que aquesta restà lluny de seguir el progressiu radicalisme antipolític i insurreccionalista de la direcció bakuninista, la qual, d'altra banda, residí successivament a Madrid, València, Alcoi i altra vegada a Madrid, però mai a Barcelona, malgrat ésser sens dubte el centre del sindicalisme a tot l'estat espanyol. Al marge de la Internacional continuà existint un cert moviment associacionista obrer, i al Principat es feren intents, fracassats, d'estructurar un obrerisme explícitament republicà federal (el Partit Socialista Republicà Federal, del maig del 1872, o l'Associació Nacional de Treballadors, de l'octubre del 1871), mentre es mantenia un societarisme legalista i antirevolucionari (en especial la Societat de Teixidors a Mà, molt influïda per Rubaudonadeu i Roca i Galès). Tanmateix, una major importància tingué el pes del sindicalisme apolític, però prorepublicà, dins la Federació Regional, el qual fou majoritari, per exemple, en la Unió Manufacturera (que pel maig del 1872 tenia 28 000 obrers federats). Amb l'establiment de la Primera República passaren de fet a dominar, a Barcelona, dirigents sindicalistes com Josep Bragulat, Manuel Bochons, Jaume Balasch, Joan Nuet, etc, en detriment del paper del grup bakuninista (Farga i Pellicer, Sentiñón, Garcia i Viñas, Hugas, etc) i de les seves esperances d'aprofitar la situació política per a llançar-se a una revolució social immediata. Així, al Principat no foren seguides les crides insurreccionalistes fetes per la direcció bakuninista de la Federació Regional durant l'esclat del cantonalisme. Només a Alcoi, seu llavors de la Comissió Federal (amb Albarracín, Fombuena, Tomàs, etc), els bakuninistes pogueren imposar una insurrecció internacionalista. De tota manera, mentre els grups i les tendències legalistes o cooperativistes no aconseguiren d'estructurar una organització obrera general, els anarquistes bakuninistes sí que ho feren. No pogueren fer acceptar l'antipoliticisme, però amb ells es formulà dins el moviment obrer un cos doctrinal que preconitzava l'allunyament de l'obrer de la política i la defensa d'uns principis revolucionaris de reestructuració social i de destrucció del sistema economicosocial capitalista.
Desorganització obrera en els primers anys de la Restauració
El cop d'estat del general Pavía i poc després la Restauració del 1875 posà en la il·legalitat les societats obreres. La Federació Regional Espanyola de l'AIT continuà existint clandestinament, però la seva incidència real entre els obrers es féu cada cop més petita, mentre en el seu si s'aguditzaven les tendències radicals insurreccionalistes i apareixien formulacions nihilistes. Es produïren llavors alguns intents legalitzadors per part de sindicalistes moderats. Hom creà el 1876 un Centre Federatiu de Societats Obreres de Barcelona, dirigit per Josep Pàmias, i el 1881 hom reorganitzà l'Ateneu Català de la Classe Obrera, amb la denominació d'Ateneu Obrer de Barcelona, dirigit per Manuel Bochons. Hi hagué alhora la constitució d'algunes organitzacions obreres amb una forta influència republicana, com és ara la Unió Obrera Balear, encapçalada per Fèlix Mateu. Tanmateix, aquest obrerisme moderat i reformista fou de bell antuvi marginat momentàniament pel renaixement d'un moviment obrer internacionalista amb la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola el 1881 gràcies al grup anarcocol·lectivista català (especialment Farga i Pellicer, Llunas, Pellicer i Paraire, i Tomàs), que vencé dins la Federació Regional clandestina les resistències a la legalització. La Federació de Treballadors agrupà en 1881-83 la major part dels obrers organitzats del Principat (més de 13 000 a l'estiu del 1882) i del País Valencià (prop de 2 500). La situació, tanmateix, no pogué mantenir-se. La desfeta de la Federació de Treballadors com a organització sindical operativa —malgrat el manteniment d'una existència formal fins el 1888— anà acompanyada d'una primera diferenciació clara entre l'anarquisme i el moviment sindical. Una multiplicitat de tendències anarquistes coincidiren en el gradual rebuig del sindicalisme qualificat de reformista. Els repetits intents de renovar la relació amb el moviment obrer (arran de la campanya per la jornada de les 8 hores a partir del 1886, que desembocà en les vagues del 1890 i en la celebració de la diada de l'1 de maig) foren seguits de successius fracassos i no permeteren, fora de les agitacions intenses momentànies, la construcció d'una estructura organitzativa amb vitalitat. Després, la Federació Regional Espanyola de Societats de Resistència al Capital, creada el 1900 a Madrid, fou més aviat fantasmagòrica en no abocar-s'hi els obrers catalans, que sí que participaren, en canvi, en la vaga general del 1902. Fou en aquesta situació de marasme anarquista que es produïren els primers intents als Països Catalans d'endegar un moviment obrer dirigit pel socialisme marxista. El 1872 l'escissió marxista de la Primera Internacional només havia tingut un cert ressò a València. Però a partir del 1879 hom constituí un grup socialista a Barcelona, amb Josep Pàmias, Ramon Arrufat, Josep Caparó, etc, el qual, influint dins Les Tres Classes de Vapor, assolí aviat una incidència real. Volgué, per a contestar la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, fundar una Associació Nacional de Treballadors (agost del 1882). Després, protagonitzà la celebració dels congressos fundacionals de la UGT i del PSOE a Barcelona (1888). En especial l'activitat d'Antonio García Quejido, més que no la de Toribio Reoyo, tingué un paper important en la consolidació de grups socialistes, tant al Principat com a València (1890) o a Mallorca (1892). Tanmateix, la ruptura de Pàmias amb el PSOE, explicitada en 1889-90, i, posteriorment, el definitiu trasllat de la direcció de la UGT a Madrid el 1899, minvaren el pes dels obrers dels Països Catalans en el si de la UGT: mentre en 1888-89 representaven més del 70% del total del nombre d'afiliats (3 355), en un descens aguditzat després del 1899 arribà el 1907 al 8,9% [sobre un total de 30 066 afiliats). La proposta de sindicalisme reivindicatiu, legalista, de conjuminació de l'acció política i l'acció econòmica, fou de difícil acceptació, possiblement per l'excessiva burocratització, el centralisme organitzatiu i la rigidesa davant qüestions com és ara el sentiment republicà o l'anticentralisme polític de les classes populars. Nogensmenys, hom no pot oblidar la gradual i forta implantació ugetista en llocs com Castelló de la Plana i Alacant, o a Mallorca. Els primers anys del s XX es produí una renovació important de la tradicional concepció sindical de l'anarquisme en aparèixer el sindicalisme revolucionari, i això també en el PSOE. L'aparició d'una tendència sindicalista dins d'ambdós corrents ideològics, posat de manifest en els respectius congressos internacionals de Stuttgart i Amsterdam (agost del 1907), permeté la col·laboració d'uns i altres en el si de la Solidaritat Obrera, que pel setembre del 1908 es convertí en Confederació Regional, del Principat.
L'onada ascendent d'un nou sindicalisme (1907-23)
En conjunt hom pot veure en aquests anys la veritable aparició d'un sindicalisme modern, en dues versions bàsiques: l'anarcosindicalista i la socialmarxista. La Confederació Nacional del Treball, creada en 1910-11, assolí un desenvolupament extraordinari, puix que passà de reunir uns 26 500 afiliats l'any 1910 a més de 770 000 el 1919. També la UGT experimentà un important creixement, menys acusat, però segurament més estable: 30 000 afiliats el 1907, 77 000 el 1911, 121 000 el 1915, 160 000 el 1919 i, en un màxim, 240 000 el 1921. Les característiques d'aquesta evolució foren específiques als Països Catalans. El 1910 hi havia 12 000 afiliats cenetistes al Principat, 1 300 al País Valencià i 900 a les Illes; el 1919 aquestes xifres eren, respectivament, 433757, 113 579 i 420. Pel que es refereix a la UGT, els 854 ugetistes del Principat, 1715 del País Valencià i 92 de les Illes el 1907, passaren a ésser, el 1922, 3 427, 33 576 i 317, respectivament. És a dir, que hom pot avaluar el nombre d'obrers sindicats en 1919-22 en prop de 60 000 en tots els Països Catalans, als quals encara hom hauria d'afegir els membres d'alguns sindicats autònoms importants, com el CADCI al Principat o la Federació Local de Societats Obreres de la Casa del Poble de Palma de Mallorca, i en un altre sentit el sindicalisme catòlic. Les repercussions econòmiques de la Primera Guerra Mundial, als Països Catalans, obligaren a un ràpid desenvolupament industrial, especialment clar al Principat. En qualsevol cas, davant l'extraordinari desenvolupament sindical, en especial l'anarcosindicalisme, restà minimitzat el paper dels partits polítics dins el moviment obrer, en concret tant del PSOE com dels nous grups comunistes, que clarament anaren a remolc del sindicalisme sense poder fer efectiva llur aspiració a la direcció d'aquest. D'altra banda, la crisi política del règim monàrquic afavorí —i en resultà agreujada— la irrupció d'un nou pes de la classe obrera en la vida social. I això, tant per les repercussions d'amplis i extensos moviments vaguístics (adreçats tant a l'obtenció de millores econòmiques com a la consolidació de la força sindical) com per l'aparició d'una filosofia revolucionària obrera que rebé l'empremta de la Revolució Russa, la qual féu creure possible i proper un capgirament total de la societat capitalista. De tota manera, com es posà de manifest en els fets de la Setmana Tràgica del 1909, en les vagues generals del 1911 i el 1917 i en la vaga de La Canadenca del 1919, de fet el moviment obrer estigué abocat a una actitud d'autodefensa organitzativa, autodefensa que adquirí aviat unes característiques violentes.
Sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-30)
Amb la pujada al poder del general Primo de Rivera, les organitzacions anarcosindicalistes i els grups comunistes foren progressivament posats fora de la llei. No pas així la UGT i el PSOE, com tampoc, lògicament, els sindicats lliures. En el seu conjunt la CNT elegí la via d'una clara no-col·laboració amb la Dictadura i la clandestinitat n'aguditzà les tensions internes entre els sectors sindicalistes i els anarquistes. Tanmateix, hom aconseguí de salvar una certa estructura sindical de quadres, gràcies tant al manteniment d'una mínima activitat clandestina com a l'aprofitament d'unes certes possibilitats de presència pública a través d'alguns òrgans de premsa, propis o aliens (en especial "Acción Sindical Obrera" de Sant Feliu de Guíxols, "Redención" d'Alcoi, i, d'altra banda, "L'Opinió", "La Rambla", "La Campana de Gràcia", etc). Val a dir, també, que alguna comarcal (com la de Girona) pogué mantenir-se en la legalitat. Ara bé, al Principat, en especial a la província de Barcelona, el terreny en part abandonat per la CNT fou ocupat —sigui amb pressions tant legals com violentes— pels sindicats lliures. Aquests tingueren un desenvolupament numèric espectacular, iniciat de fet el 1923, encara en plena onada del pistolerisme: per l'agost del 1925 tenien a Barcelona 105 486 afiliats d'un total espanyol de 111 252 membres; amb proporcions similars, pel setembre del 1929 el seu total general arribà a 197 853 obrers. Aquesta presència del sindicalisme lliure al Principat impedí una possible penetració —i desplaçament de l'anarcosindicalisme— del socialisme marxista o d'un sindicalisme confessionalment catòlic, cosa que en certa mesura passà al País Valencià i a Mallorca. Comparant xifres relatives d'ugetistes i cenetistes en 1919-22 i el 1931, val a dir que al País Valencià, mentre que abans de la Dictadura només hi havia un domini majoritari de la UGT a Castelló de la Plana (un 56% del total d'obrers organitzats en les dues centrals) i clarament minoritari a València (un 11%) i a Alacant (un 22%), posteriorment el domini ugetista era aclaparador a Castelló (un 90%) i hi havia un repartiment de forces a València (un 46%) i a Alacant (un 51%). A les Illes la UGT consolidà la seva anterior majoria basada en el control de Mallorca (un 78%). En definitiva, en aquests anys, a més de produir-se un reajustament de les influències sindicals dins el moviment obrer dels Països Catalans, hi hagué l'aparició de noves forces polítiques obreres que havien de tenir una especial importància durant la Segona República: la formació de la Unió Socialista de Catalunya, creada el 1923 i reorganitzada en 1930-31, fou seguida de la constitució de la Federació Comunista Catalanobalear i del Partit Comunista Català, que el 1930 s'uniren en el Bloc Obrer i Camperol.
La Segona República fins el 1936
L'adveniment de la Segona República permeté en una mesura fins llavors no assolida un desenvolupament del moviment obrer. Com mai, la seva pressió, tant social com política, fou decisiva. Els partidaris del PSOE i al Principat la Unió Socialista de Catalunya s'incorporaren el 1931 a les esferes governamentals. No pas així l'anarcosindicalisme, que en restà al marge i en força ocasions violentament en contra. Els uns i l'altre, que sens dubte foren els corrents majoritaris dins el moviment obrer, patiren una doble tensió interna: en el PSOE una tendència més i més forta maldà per alliberar-se del seu compromís republicà; dins l'anarcosindicalisme, fou aferrissada la lluita entre els partidaris de donar suport a una consolidació de la República (i es veieren abocats a l'escissió dels Sindicats d'Oposició) i els favorables a desencadenar un ràpid procés revolucionari. És significatiu que en els llocs de domini majoritari del PSOE (Mallorca, Alacant, Castelló de la Plana) resultés gradualment enfortida la tendència anarcosindicalista; a l'inrevés, allí on el moviment llibertari era dominant, fou el socialisme marxista el que guanyà posicions. En especial, això darrer fou cert al Principat, on el descens en el nombre d'afiliats de la CNT fou continuat: els 321 000 membres del 1931 eren poc més de 185 000 pel maig del 1936; en canvi, els 17 000 afiliats ugetistes del 1931 eren el 1936 uns 60 000 (als quals hom podria afegir els 40 000-50 000 adherents a la Federació Obrera d'Unitat Sindical, d'influència poumista). Sense estadístiques acurades, és difícil d'establir uns índexs de la importància relativa del moviment obrer en el conjunt dels treballadors. La població obrera al Principat oscil·là en 1931-36 entorn de poc menys del milió de persones, prop de 400 000 de les quals feien feines al camp. A la província de Barcelona es concentrà el treball industrial i comercial (prop de mig milió de persones): 167 000 obrers de la indústria tèxtil, 73 000 del comerç, 52 000 de la metal·lúrgia, 47 000 de la construcció, etc. Les repercussions de la crisi mundial del 1929, juntament amb les implicacions politicoeconòmiques del canvi de règim, afectaren més la indústria que no pas el camp, i en especial el sector metal·lúrgic i el de la construcció (el tèxtil tingué inicialment una relativa prosperitat); al camp, els perjudicats foren sobretot els conreus de productes destinats a l'exportació (amb una especial incidència al País Valencià). L'atur forçós no assolí xifres altes fins el 1933, quan superà el 6% de la població activa. El nivell del moviment vaguístic fou alt en 1930-31, sobretot adreçat a la recuperació de les posicions econòmiques perdudes durant la Dictadura, i féu un salt important el 1933 (quan les jornades perdudes al Principat es quadriplicaren respecte al 1931). El 1933, segurament hi incidí el canvi de conjuntura econòmica i política, que augmentà la resistència de la patronal. Les principals reivindicacions laborals foren l'augment dels sous, la jornada de 44 hores i l'oposició als acomiadaments; després d'una disminució de la pressió sindical en 1934-35, durant el bienni dretà, el 1936 hom intentà fonamentalment el restabliment de les posicions assolides fins el 1933. D'altra banda, en 1934-36 l'anarcosindicalisme havia de lluitar per recuperar una part de la força perduda amb els fracassos dels successius intents revolucionaris del primer bienni, i per a això, gradualment, cercà tant una entesa amb la UGT com una reunificació pròpia. El sector marxista, alhora, es veié abocat a la reunió de forces. De l'Aliança Obrera, de 1933-34, sorgí posteriorment un procés d'unificació en una doble direcció: mentre que el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista formaven el Partit Obrer d'Unificació Marxista el 1935 i impulsaven el 1936 la creació de la Federació Obrera d'Unitat Sindical, els altres grups marxistes del Principat, la Federació Socialista Catalana, el Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Unió Socialista de Catalunya anaren cap a la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya i la unificació de la UGT catalana amb l'ingrés de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya (juliol del 1936). Durant aquests anys hom ha d'afegir el desenvolupament d'un sindicalisme catòlic, més limitat, però també significatiu. Al Principat només el 1934 pogué comptar amb la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya, després del tradicional fracàs d'altres intents, com els d'Acció Social Popular de Gabriel Palau. En canvi, al País Valencià, una Federació Regional de Llevant, creada el 1928 i adscrita a la Confederació de Sindicats Catòlics Obrers, assolí una certa influència, especialment al camp; el 1934 hom constituí la Confederació Valenciana de Treballadors. Per la seva banda, el moviment obrer agrari estigué majoritàriament dominat al Principat per la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, i al País Valencià la Federació Nacional de Treballadors de la Terra de la UGT tingué un fort arrelament.
La guerra civil i la postguerra
Durant la guerra civil de 1936-39 el moviment obrer passà per una nova etapa, en la qual, malgrat el fracàs final, exercí un cert paper hegemònic dins la zona republicana. Amb la victòria del franquisme, hom imposà un sindicalisme obligatori, proper al corporativisme, i hom prohibí taxativament tots els partits obrers, atès el reconeixement del Movimiento com a única força política. Tanmateix, en la clandestinitat aviat tornà l'activitat de grups polítics i d'organitzacions sindicals il·legals, en la qual hom pot distingir dues grans etapes: la primera, fins el 1960, fou dominada encara per idees, homes i organitzacions procedents de la guerra civil, sobretot pels llibertaris, tingué com a grans episodis els moviments vaguístics del 1951, el 1956 i el 1958 i com a horitzó, l'enderrocament de la dictadura; la segona, coincident amb els anys del desenvolupament i els grans moviments immigratoris, conegué l'eclosió d'un nou moviment obrer de filiació marxista i pràctica possibilista (infiltració en les estructures del sindicat vertical) que es concretà en les Comissions Obreres; també hi hagué en aquesta etapa, l'existència de grups obrers d'inspiració cristiana i els intents de vertebrar un sindicalisme nacional català. Amb la mort de Franco el 1975 i el restabliment de la llibertat sindical (1977) el moviment obrer, als Països Catalans i al conjunt de l'estat, es veié sol·licitat per un seguit d'opcions velles i noves —CCOO, la UGT i la CNT reconstruïdes, USO, SOC, Sindicato Unitario, Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores, etc— i conegué uns anys d'efervescència a cavall de la democratització; aviat, però, vingué el reflux (desaparició del Sindicato Unitario i de la Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores, crisi d'USO i de la CNT, caiguda general dels nivells de sindicació), que ha deixat la UGT i les Comissions Obreres —vinculades, respectivament, al PSOE i al PCE— com a quasi-monopolitzadores del sindicalisme de classe.

Moviment social
Conjunt d'accions col·lectives encaminades a la reorganització social. Marx assenyalà el paper central del moviment obrer en la societat industrial, i, d'acord amb A.Touraine (1973), la societat postindustrial ha afavorit l'aparició de nous moviments socials dirigits per nous col·lectius (moviment feminista, regionalista, ecologista, etc). Els moviments socials són de naturalesa molt diversa. No tots, però, tenen únicament una dimensió social; alguns assoleixen, també, una dimensió política. En un principi, un moviment social no està gaire institucionalitzat, sinó que sorgeix d'una protesta social més o menys espontània contra agravis específics o de caire general, però al llarg del temps molts moviments socials inicien un procés d'institucionalització.

Moviment social catòlic
Moviment, també conegut amb el nom de catolicisme social, que sorgí a la segona meitat del s XIX com a rèplica al liberalisme. Arrelat en la necessària recerca, després de la Revolució Francesa, d'una alternativa cristiana enfront dels corrents socialistes (l'expressió "catolicisme social" s'encunyà als voltants del 1890, en plena desclosa del moviment obrer, amb els seus sindicats i partits influïts pel marxisme), fou un corrent assistencialista i paternalista, nascut a Bèlgica (congrés de Malines, 1863-64), i en foren principals protagonistes Kettler a Alemanya, Manning a Anglaterra, i Taparelli d'Argelio a Itàlia. En formen també part els cercles catòlics obrers (O.Harmel), compost d'obrers i patrons (1871), els cercles d'estudis socials (Lió, 1892; Le Sillon, 1894; Acció Popular, 1903) i les setmanes socials catòliques, que foren creades després de l'encíclica Rerum novarum (1891), així com els sindicats cristians i, en certa manera, les branques especialitzades de l'Acció Catòlica per a obrers i camperols (GOAC, JOC, JAC). La democràcia cristiana heretà, bé que modificant-les, les seves directrius i adquirí importància a Alemanya, Bèlgica, Xile i Itàlia. Als Països Catalans (i a l'estat espanyol) Antoni Vicent i Tolz fou el pioner de l'acció social catòlica, és a dir, de la intervenció organitzada dels catòlics en els problemes creats als obrers per la societat industrial. El 1880 fundà a Tortosa els primers cercles d'obrers, però li donà l'impuls per a una actuació a escala més àmplia la publicació de l'encíclica Rerum novarum: el comentari que escriví, Socialismo y anarquismo (1893), constitueix l'ideari de la seva acció social. Adoptà la idea de trasplantar a l'estat espanyol els cercles d'obrers de De Mun i La Tour du Pin. L'obra dels cercles d'obrers obtingué una notable implantació a les comarques valencianes i tortosines: el 1895 n'existien 168, amb 38 670 associats, més de la meitat dels quals pertanyien a la diòcesi de València. Aquests integraven en un mateix organisme patrons i treballadors. La incongruència d'aquesta organització interclassista no fou confessada pel mateix Vicent fins el 1906. En realitat, la seva obra no aconseguí d'implantar-se en medis de treballadors industrials. La iniciativa del jesuïta Gabriel Palau prengué d'entrada un caire predominentment doctrinal en l'obra que fundà el 1907: Acció Social Popular, i que concebé com a organisme difusor de pensament i de tècniques socials. Des del 1910 la seva activitat tendí a integrar-se en la pràctica sindical. L'Acció Social Popular féu costat a les reivindicacions dels obrers en la vaga ferroviària del 1912 i aquest mateix any organitzà la Federació Obrera Social que agrupà alguns sindicats de Barcelona, Igualada, Sabadell, Lleida, Bellpuig, Tivissa i Manresa. Els problemes que l'existència d'uns sindicats econòmicament deficitaris plantejava, juntament amb les tensions que a l'interior de la Companyia de Jesús sorgiren arran de la independència de G.Palau en la seva actuació social, el conduïren a dimitir, el 1916, com a director de l'Acció Social Popular, i a acceptar el seu trasllat a Buenos Aires. L'Acció Social Popular fou dissolta pel seu propi director i fou substituïda per l'Acció Popular, posada sota la dependència del bisbe de Barcelona, i centrada entorn del foment dels estudis socials, sota la influència del canonge Josep M.Llovera i Lluís Carreras. Des de l'abril del 1921 publicà una revista pròpia, "Catalunya Social", que continuà amb diverses vicissituds fins el 1936. Els esforços de Josep M.Tarragó durant la Segona República, dins l'òrbita de la Unió Democràtica de Catalunya, per a donar vida a la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya no passaren de la fase inicial.

Moviment Social d'Emancipació Catalana
Organització política creada pels catalans residents a Mèxic el novembre del 1940, a partir del manifest «a tots els militants del PSU de Catalunya. Als treballadors de Catalunya». Fou signat per deu dirigents del partit comunista català, entre els quals hi havia Miquel Serra Pàmies i Víctor Colomer, del comitè executiu del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i Miquel Ferrer, Joan Fronjosa i Joan Gilabert, del secretariat de la UGT, a més de Felip Barjau, Àngel Estivill, Ramir Ortega, Abelard Tona i Salvador Vidal Rosell. El manifest i la nova organització (MSEC) significaren una escissió del PSUC provocada fonamentalment per la subordinació progressiva del PSUC al PCE i la signatura del pacte nazi-soviètic (agost de 1939). L'ideari polític d'aquest nou grup socialista tenia com a base el fet nacional, i de fet signaren un manifest conjunt amb Catalunya, Grup Nacionalista Radical , de Santiago de Cuba. La idea central del MSEC era donar suport i ser fidel partidari de la independència de Catalunya i de la unitat nacional dels Països Catalans, la nacionalització de la banca, els serveis públics i les mines, i també una nova distribució de la terra. Defensava la creació d'una central sindical catalana i la formació d'un exèrcit català, tot proposant una aliança catalana per a pactar amb els altres pobles de l'estat espanyol. El març de 1941 publicà el manifest «A tots els treballadors catalans dispersos pel món. A tots els obrers i camperols de Catalunya», signat ja per nous membres com Manuel Serra i Moret, des de l'Argentina, Marià Martínez i Cuenca i Joan Sales, des de la República Dominicana. El 1941, el moviment esdevingué el Partit Socialista Català i comptava ja amb militants i simpatizants, a Mèxic, l'Argentina, la República Dominicana, Xile, Colòmbia, els EUA, França i la Gran Bretanya. Publicava el «Butlletí d'Informació. Moviment Social d'Emancipació Catalana».

Moviment Socialista de Catalunya
Partit polític fundat simultàniament a Tolosa, Mèxic i Catalunya (clandestí) pel gener del 1945. S'hi agruparen membres del POUM —potser majoritàriament—, de l'antiga Unió Socialista de Catalunya, que abandonaren el PSUC, alguns militants d'Esquerra Republicana i de la CNT i, a l'interior, un grup d'estudiants laboristes de la Universitat de Barcelona. L'antecedent immediat és el Front de la Llibertat de Josep Rovira, una de les figures destacades entre els fundadors del Moviment, amb Manuel Serra i Moret, Enric Brufau i Joan Aleu. L'òrgan del partit fou "Endavant" (1945-68), editat a França i dirigit per Josep Pallach. El 1968, per raons conjunturals i ideològiques, el moviment es dividí. El grup de Joan Raventós promogué, el 1974, l'anomenada Convergència Socialista de Catalunya, la qual, juntament amb altres grups, desembocà en el Partit Socialista de Catalunya (Congrés); el grup de Josep Pallach, juntament amb altres forces, es constituí (1974) en l'anomenat Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que el 1976 adoptà el nom de Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament).

Moviment subversiu
Moviment político-social encaminat a produir, mitjançant l'agitació, un desgast en el poder i una desconfiança en els ciutadans i, finalment, a apoderar-se del govern.

Moviment sufragista (veure Sufragisme)

Movimento das Forças Armadas
Organització dins les forces armades portugueses (creada el 1973) que inicià i dirigí el cop d'estat del 25 d'abril de 1974 i posteriorment el procés revolucionari portuguès. El seu programa es basà en l'establiment de les llibertats civils i polítiques, la recerca d'una solució al problema colonial, l'amnistia i la millora de les condicions de vida de les masses populars. Establerta una plataforma comuna amb els partits polítics, instituí el Conselho Supremo da Revolução. El sorgiment, a partir de l'estiu del 1975, d'assemblees populars, afavorides per l'MFA, comportà una crisi de govern i el reforçament de la dreta en el si de l'MFA; des de les acaballes de l'any s'anà consolidant la tendència a la dissolució de l'MFA com a força de direcció política.

Movimento Sociale Italiano
Partit polític neofeixista italià, creat el 1947, basat en els postulats de la República Social Italiana. Entre 1948-93 tingué representació parlamentària, bé que fou exclòs de les aliances de govern fins a l'esfondrament del sistema de partits polítics italià de la postguerra. Integrat el 1994 en la coalició Pol de la Llibertat, aquest any canvià el nom pel d'Alleanza Nazionale i aconseguí alguns ministeris en el govern sorgit de les eleccions del març. El 1995 el partit renuncià explícitament a l'antisemitisme i als elements més antidemocràtics del feixisme. N'han estat secretaris generals l'ex-cap del gabinet de Mussolini Giorgio Almirante (1948-50 i 1969-87) i, en 1987-90, Gianfranco Fini, principal líder d'Alleanza Nazionale.

Movimiento Ibérico de Liberación (MIL)
Organització revolucionària sorgida a Barcelona el 1972 que intentava d'amalgamar marxisme i anarquisme. La seva lluita contra el capitalisme consistí en atracaments a bancs i en tasques d'agitació i divulgació teòrica, sempre al Principat. Políticament aïllat i encalçat per la policia, el grup s'autodissolgué el 1975. N'havien estat militants destacats Salvador Puig i Antich, Oriol Solé i Sugranyes —mort per la guàrdia civil el 1976—, Josep-Lluís Pons i Llobet i altres.

Movimiento Nacional
Nom donat al conjunt de forces polítiques que participaren en l'aixecament del Divuit de Juliol de 1936, integrades posteriorment com a partit únic de l'estat espanyol i articulades dins una ideologia unitària, tipificable en la Ley de principios fundamentales del 17 de maig de 1958. Dins l'organització hi havia la Jefatura Nacional (que corresponia al cap de l'estat o al president del govern), el Consejo Nacional del Movimiento, la Secretaría General (amb rang de ministeri des del 1939) i els consejos provinciales i els locales. Segons l'article quart de la Llei Orgànica de l'Estat, del 1967, el Movimiento informava l'ordre polític obert a tots els espanyols, i promovia la vida política en règim d'ordenada concurrència de criteris. De fet, el Movimiento constituí la ideologia de l'estat totalitari i, alhora, l'àmbit polític dins el qual es preveia l'evolució del règim; tanmateix, es mostrà com l'element més immobilista quan, després de la mort de Franco, ha pogut manifestar-se amb més força l'existència d'amplis sectors que cercaven una evolució fora del Movimiento i àdhuc un canvi polític en el marc d'una ruptura. Fou abolit el primer d'abril de 1977, dins el context de reforma política d'Espanya duta a terme pel govern d'A.Suárez.

Movimiento para la Autodeterminación y la Independencia del Archipiélago Canario
Organització nacionalista canària sorgida el 1963 amb el propòsit de lluitar per l'assoliment d'una República Guanche Africana, independent i socialista. Sota el liderat de l'advocat Antonio Cubillo i amb el suport polític d'Algèria, des d'on emetia l'emissora «La Voz de Canarias Libre», entre el 1975 i el 1977 desenvolupà la seva màxima activitat armada, propagandista i diplomàtica intentant, al si de l'OUA, de demostrar l'africanitat de les Canàries i de forçar-ne la descolonització. D'ençà del 1978, però, la millora de les relacions entre Madrid i Alger i les dissensions internes desmantellaren el moviment.

Mugics
Pagesos russos sotmesos als senyors i lligats a la terra en un règim de tipus feudal. El mugic vivia en unes condicions de vida miserables. Fins a l'any 1861 no fou abolida la servitud a Rússia.

Multinacional (veure Empresa multinacional)

Mur de Berlín
Barrera fortificada que encerclà el sector occidental de Berlín del 1961 al 1989. Fou construït la nit del 12 al 13 d'agost de 1961 per ordre de les autoritats de la RDA, amb la intenció d'impedir la constant fugida de ciutadans cap al sector occidental. El seu perímetre era de 45 km, i esdevingué el símbol de la divisió entre les dues Alemanyes durant la guerra freda. Fou enderrocat el 9 de novembre de 1989.

Museu
Lloc on hom conserva i exposa béns o espècimens als quals reconeix un valor cultural i un interès social. El nom (mouseion) designà, a la Grècia clàssica, el lloc connectat amb les Muses o les arts inspirades per elles. Hom sap que al mont Helicó existí un museu que atresorava els manuscrits d'Hesíode i les estàtues dels protectors de les arts. També hi hagué un museu a l'Acadèmia de Plató i al Liceu d'Aristòtil. Amb tot, el més famós de tota l'antiguitat fou el d'Alexandria, fundat per Ptolemeu Sòter seguint la indicació de Demetri de Falèron, deixeble de l'estagirita. Diferent de la biblioteca, el museu (la ubicació del qual no ha estat determinada) fou un fogar d'erudició científica i literària. Bé que el fet de recollir obres d'art i de dipositar-les en els temples, els santuaris i els palaus dels sobirans principals fou costum arrelat durant les èpoques hel·lenística, romana i medieval, el terme "museu" no fou emprat per a designar específicament aquestes col·leccions fins a l'època del Renaixement, sobretot a la Florència dels Mèdici. El 1471 el papa Sixt IV donà al poble de Roma les obres d'art del Capitoli, i així inicià l'era de les col·leccions públiques. Alhora, els potentats principals aplegaren llurs pròpies col·leccions i crearen importants galeries (ultra la dels Mèdici, les dels Gonzaga, els Este, els Farnese, els Doria i els Colonna a Itàlia, i les dels Valois i dels ducs de Borgonya a França). El 1753, gràcies a la donació Sloane, es constituí el British Museum. Poc després, el cardenal Braschi, sota el pontificat de Climent XIV, inicià el Museu Vaticà. La Revolució Francesa, amb els seus principis de nacionalitzar els béns de la corona, incrementà les col·leccions d'art i, pel damunt de tots els altres, donà un impuls decisiu a l'engrandiment del Louvre, ja destinat anteriorment a museu. Al s XIX, a causa de les excavacions practicades a Itàlia, a Grècia, a l'Àsia Menor i a l'Àfrica, els museus de Londres, de París, de Berlín, de Munic, etc, s'enriquiren amb peces importantíssimes (relleus escultòrics del Partenó i de Bassac, l'altar de Zeus de Pèrgam, etc), l'apropiació de les quals fou en la seva època —i és encara actualment— motiu de polèmica. Al costat d'aquests museus en sorgiren d'altres de ben importants per obra de la reialesa (el Prado, l'Ermitage de Sant Petersburg). Alhora arrelà el costum de crear museus en les ciutats i en els diversos nuclis on eren efectuades les excavacions (Nàpols, Atenes, Olímpia, Roma, el Caire, Istanbul, etc). També, bàsicament per raó de la iniciativa de diversos mecenes i de llur poder econòmic, a Amèrica foren creats museus importants (Metropolitan Museum i Guggenheim Museum, a Nova York; Museum of Fine Arts, a Boston) amb peces molt notables importades d'Europa. Actualment l'ICOM defineix el museu com una institució al servei de la societat, el qual adquireix, conserva, exposa i comunica els béns representatius de la natura i de l'home, a fi de salvaguardar-los, d'augmentar els coneixements i d'afavorir el desenvolupament del patrimoni, de l'educació i de la cultura. Per a arribar en aquesta concepció, ha calgut superar una llarga etapa de col·leccionisme privat i una etapa de creació de museus públics. Les idees liberals i democràtiques comportaren un moviment, arreu de l'Occident, de creació de museus públics durant tot el s XIX fins a la Primera Guerra Mundial. Després s'intensifiquen els estudis museològics i museogràfics per tal d'investigar quina finalitat i a qui ha de servir el museu i amb quina organització i quins mitjans materials ha d'adequar-se. De bon començament, aquests estudis, bàsicament, han estat impulsats pels investigadors alemanys, i darrerament pels organismes que depenen de la Societat de Nacions i de l'ONU-UNESCO. En el decenni dels anys seixanta —paral·lelament a la creació de nous museus, la gran majoria dels quals per a exaltar la personalitat d'algun artista famós— entra en crisi el museu com a institució creada al segle anterior, per les dificultats de comunicació dels materials que alberga i per l'allunyament dels interessos de les classes socials poc desenvolupades culturalment. Això dóna lloc a l'aparició de les experiències anomenades ecomuseu, que hom defineix com un museu prioritàriament interdisciplinari que emplaça l'home en el temps i en l'espai, en el seu entorn natural i cultural, i que invita la totalitat d'una població a participar en el seu propi desenvolupament per diversos mitjans d'expressió, basats, essencialment, en la realitat dels llocs, dels edificis i dels objectes de l'entorn immediat. Les experiències més àmplies en aquest camp tenen lloc a França.
Els museus als Països Catalans
L'origen cronològic dels museus catalans fou el col·leccionisme particular de grans personatges, com Miquel Mai a Barcelona, l'arquebisbe Juan de Ribera a València, el cardenal Despuig a Mallorca i el marquès de Villeneuve-Bargement a Perpinyà, les obres reunides pels quals encara avui formen part dels museus actuals. Tot i que el Museu d'Antiguitats que l'arquebisbe Andrés Mayoral obrí al seu palau de València el 1761 (destruït el 1812) fos un cas primerenc de col·leccionisme amb voluntat de transcendència pública, la necessitat generalitzada de crear museus és fruit de la mentalitat neoclàssica, que informava les primeres escoles i acadèmies de belles arts al final del s XVIII i al principi del XIX, però amb una finalitat bàsica de reunir originals —o reproduccions— d'obres d'art clàssiques —és a dir, modèliques—, per formar el gust estètic dels alumnes, que sovint les copiaven com a exercicis. Aquests museus, de primer restringits als estudiants de belles arts, obriren les portes al públic —a Barcelona, el 1809; a València, el 1838— a conseqüència d'un canvi de mentalitat: l'obra artística no històrica no era ja solament un element d'estudi per part del futur artista, sinó un document a salvar, patrimoni de tota una societat, el paper de la qual, amb motiu de l'adveniment del nou règim constitucional, anava adquirint una dimensió més gran. Aquests museus, però, eren contemporanis d'un classicisme que feia anteposar la importància de les còpies de guix de les grans estàtues gregues i romanes de l'antiguitat als originals de les millors pintures i escultures medievals del país. Contra aquesta mentalitat, que permeté la pèrdua irreversible de nombrosos edificis i d'obres gòtiques arran de la Crema de Convents del 1835, la desamortització i les reformes urbanes neoclàssiques, s'alçaren els nous criteris romàntics, importats de Roma pel grup de natzarens catalans, que des de Llotja feren canviar la mentalitat estètica del país. Francesc Santacana creà l'Enrajolada, a Martorell, per salvar obres medievals, que aviat foren ja preservades per les Comissions Provincials de Monuments, entitats de criteris amplis, que tingueren fruits importants tals com el Museu Provincial de Castelló de la Plana (1845). A Barcelona prengueren la iniciativa, a més de l'Escola de Nobles Arts de la Junta de Comerç (1809), l'Acadèmia de Bones Lletres (1835) i també la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics (1844). Aquestes iniciatives desembocaren, al cap i a la fi, en el Museu de l'Acadèmia Provincial de Belles Arts (1867) i el Museu Provincial d'Antiguitats (1879), instal·lat a la capella de Santa Àgata. Altres entitats, com les Societats d'Amics del País, també tingueren un paper important en la creació de museus (Museu de la Societat Arqueològica Valenciana, 1871; Museu Arqueològic de Tarragona, 1874; etc). La valoració que el positivisme féu de la ciència donà origen a la creació de museus o de seccions de museus dedicats a ciències naturals: exemples destacats són el de Geologia del Seminari de Barcelona (1874) i el Museu Martorell de Geologia (1882), el qual de bon principi reunia —en un concepte miscel·lani del museu molt estès en aquella època i encara vigent avui en museus locals o comarcals— peces fins i tot d'arqueologia. Al darrer quart del s XIX, amb la identificació de bona part del clericat amb el catalanisme, aparegueren els grans museus eclesiàstics, que valoraren l'art medieval català: en són els més destacats el Museu Episcopal de Vic (1891) i el Museu Diocesà de Solsona (1896). Arran de l'èxit obtingut per la secció d'art de l'Exposició Universal de 1888 i per tal d'aprofitar els edificis del parc de la Ciutadella, l'ajuntament de Barcelona nomenà una Comissió de Conservació dels Edificis del Parc i de Foment dels Museus Municipals (1890), que s'encarregà de formar els museus de Belles Arts, Arqueològic i de Reproduccions Artístiques. El col·leccionisme particular continuà essent germen de molts i importants museus, com el d'El Cau Ferrat, de Sitges, la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, de caire miscel·lani —també ocupà un edifici fet expressament—, la col·lecció de Josep Rodrigo i Botet, que el 1906 esdevingué Museu Paleontològic Municipal de València, el Museu d'Art Modern Jaume Morera, de Lleida (1917), etc. La tasca de la Mancomunitat de Catalunya fou exemplar en el camp museístic, car intervingué decisivament en la difusió del concepte de museu com a centre d'investigació i com a focus de divulgació d'uns coneixements. A Barcelona fou creada la Junta de Museus de Barcelona (1907) —hereva d'una Junta Mixta de Museus i Belles Arts (1901)— que coordinà els esforços de l'ajuntament, de la diputació i d'altres entitats. El 1915 fou inaugurat a l'antic arsenal de la Ciutadella el Museu d'Art i d'Arqueologia de Barcelona, que refongué les col·leccions municipals i mirà de donar una visió ordenada de l'evolució dels estils artístics de Catalunya. Labors destacables d'aquest període són els nombrosos estudis apareguts —especialment sobre prehistòria, arqueologia i art medieval—, així com el salvament de les decoracions murals romàniques d'un gran nombre d'esglésies del Pirineu català en perill de destrucció, arrencades, transportades sobre tela i presentades al públic entre el 1919 i el 1923. Amb la sistematització de les excavacions començà a haver-hi col·leccions prehistòriques importants, algunes de les quals provocaren el naixement de nous museus, com el Museu de Prehistòria de València (1929). Sota el govern de la Generalitat, la funció didàctica dels museus fou ampliada enormement i es féu un intent de racionalitzar-ne l'estructura. Així, les col·leccions de la ciutat de Barcelona foren reinstal·lades separadament i aparegueren el Museu d'Arts Decoratives (1932) —situat al palau de Pedralbes—, el Museu d'Art de Catalunya (1934) —establert al Palau Nacional de Montjuïc— i el Museu Arqueològic de Barcelona (1935), que unint les obres de propietat del municipi amb les conservades a la capella de Santa Àgata, fou instal·lat al Palau d'Arts Gràfiques de Montjuïc. Fets remarcables d'aquests anys són l'adquisició de la col·lecció Plandiura i la publicació del Butlletí dels Museus d'Art de Barcelona, revista mensual apareguda entre el 1931 i el 1937. Igualment, la Generalitat planejà (1932) una xarxa de Centres Comarcals de Cultura —que incloïa museus—; el centre pilot havia d'ésser el de Cervera. Aquest projecte, però, fou fet avortar per la guerra civil. Des del principi de segle són diverses les institucions que han impulsat la fundació de museus, especialment les diputacions, els ajuntaments (Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo i Moltó, d'Alcoi; museus de Villena, de Sabadell, de Granollers, de Badalona, de Reus, de Borriana, etc) o d'entitats diverses (Vilafranca del Penedès). A Barcelona, acabada la guerra civil de 1936-39, la direcció dels museus —tancats per precaució l'any 1937— fou repartida entre la diputació provincial i l'ajuntament: a la primera correspongué el Museu Arqueològic, al segon el d'Arts Decoratives i el d'Art de Catalunya, del qual se segregà, poc després, el Museu d'Art Modern de Barcelona (1945). Posteriorment s'inauguraren diversos museus municipals, generalment de temàtica monogràfica. Alguns d'ells es feren amb fons propietat del patrimoni municipal, com el Museu d'Arts i Indústries Populars (1942), el Museu Etnològic de Barcelona (1949) —que actualment engloba l'anterior—, el Museu d'Història de la Ciutat (1943), el Museu Municipal de Música de Barcelona (1946) o el Museu Postal (1959). Igualment, destacaren els constituïts a partir de donacions particulars fetes a la ciutat de Barcelona, tals com el Museu Frederic Marès (1946), Numismàtic (1948), Cambó (1956), Museu Picasso (1963), Miquel Soldevila (1964), de Ceràmica (1966), Tèxtil i d'Indumentària de Barcelona (1969) i Clarà (1969). El 1975 fou inaugurada la Fundació Joan Miró, notable pel concepte innovador en el seu moment. També nasqueren molts museus locals a partir de troballes de la rodalia. Les excavacions continuades de grans jaciments foren l'origen dels museus monogràfics d'Empúries, d'Ullastret, de la Necròpoli Paleocristiana de Tarragona, de l'Alcúdia d'Elx i des Puig des Molins d'Eivissa, lligats topogràficament a les ruïnes de les quals conserven materials; en bona part, té també aquest caràcter el Museu d'Història de la Ciutat. Són rares les col·leccions arqueològiques exòtiques als museus catalans; en són excepció les sèries d'arqueologia bíblica de Montserrat, les egípcies al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i les americanes al de Prehistòria de València; són també rares les obres d'art estranger, amb excepcions —a part d'obres d'artistes forans que han treballat ací—, com el Museum de Montserrat i, sobretot, la Col·lecció Cambó, de Barcelona. El Museu Etnològic de Barcelona, en canvi, és ric en peces exòtiques. Les col·leccions i iniciatives particulars han continuat essent l'origen de museus d'importància, com el Museu Nacional de Ceràmica i de les Arts Sumptuàries González i Martí, de València, el Museu Tèxtil de Terrassa, el Museu de l'Empordà i el Teatre-Museu Dalí, a Figueres, el Museu d'Art Modern de Ceret i, a Barcelona, els ja esmentats, o el Museu de la Ciència, entre molts d'altres. El concepte museístic, estancat durant molt de temps, començà a evolucionar des de la fi de la dècada dels setanta, que es generà un procés de revisió de l'estructura museística del país, amb intervenció de les institucions democràtiques, i que s'ha perllongat fins als anys noranta. A Catalunya, per exemple, hom redactà un "Llibre Blanc dels Museus de la Ciutat de Barcelona" (1979) i un Pla de Museus (1985), també per a aquesta ciutat. Aquestes i altres iniciatives convergiren en la Llei de Museus de la Generalitat de Catalunya aprovada el 1990, que definia el nou marc institucional de Catalunya, creava el Registre de Museus i recuperava la Junta de Museus de Catalunya. Actualment, a Catalunya hi ha una clara tendència envers la creació de grans institucions museístiques d'abast nacional, com és el cas del Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya o el Museu d'Arqueologia de Catalunya, bastits a partir de museus preexistents. És també important la tasca de recuperació d'edificis històrics amb el propòsit d'allotjar col·leccions museístiques, com ara la remodelació del Palau de Mar per a la ubicació del Museu d'Història de Catalunya, de concepció heterodoxa. Com a realitzacions museístiques de singular ambició i circumscrits a l'art contemporani destaquen l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM), que des del 1989 en certa manera continua i amplia des de l'àmbit públic la tasca iniciada pel Museu Popular d'Art Contemporani de Vilafamés (1970) i, a Catalunya, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (1996), dependent de l'ajuntament de la ciutat. L'únic museu arqueològic de fora dels Països Catalans que conté col·leccions importants catalanes és el Museo Arqueológico Nacional de Madrid, fruit del centralisme de l'administració espanyola, el qual té peces tan destacables com la Dama d'Elx i els toros de Costitx, col·leccions púniques d'Eivissa (antiga col·lecció Vives) i les sèries romanes de Pollentia (Alcúdia), d'Elx, etc. Entre els museus d'art són nombrosíssims, a Europa i a Amèrica, els que contenen peces catalanes; cal esmentar-ne, però, alguns de monogràfics, com el Museo Sorolla, de Madrid (1932), el Museo Marià Fortuny i de Madrazo, de Venècia, i el Museum Dalí, de Cleveland (1970).

Musulmans Negres
Moviment religiós nacionalista fundat a Detroit el 1932 per Wallace Fard Muhammad. Rebé també els noms més oficials de Nació de l'Islam i Comunitat Islàmica a Occident. El moviment, que propugnava l'alliberament dels negres nord-americans i la fi de la supremacia blanca mitjançant l'islam, tingué un gran impuls amb el successor de Fard, Elijah Muhammad, i, sobretot, amb Malcolm X, el qual li donà la màxima difusió els anys seixanta. No obstant això, les diferències entre ambdós líders provocaren una crisi que culminà amb l'assassinat de Malcolm X (1965). Al llarg dels anys següents el moviment moderà les seves doctrines, i el 1975 li fou canviat el nom pel de Missió Musulmana Americana. El sector més dur s'escindí i, sota el lideratge de L. Farrakhan, formà una nova organització que ha conservat el nom de Nació de l'Islam.

Mutualisme
Sistema de prestacions mútues que és a la base de la mutualitat.

Mutualitat
Associació, generalment voluntària, i imposada com a obligatòria per algunes legislacions laborals, de persones afectades per uns mateixos interessos i riscs per tal de protegir comunament llurs interessos i compartir proporcionalment el cobriment d'aquests riscs mitjançant una contribució de cada associat en quotes fixes o variables i sense que es doni cap ànim de guany. A l'estat espanyol les mutualitats regulades per la llei d'associacions de 1887 són de quatre tipus: el de les anomenades mutualitats mercantils, que exerceixen qualsevol mena d'assegurança amb indepèndencia de la previsió social i són voluntàries; el de les mutualitats d'accidents de treball, patronals i de caràcter voluntari; el de les mutualitats laborals, creades o reorganitzades pel ministeri de treball i de caràcter obligatori; i el de les mutualitats lliures, de caràcter voluntari i amb activitats de previsió social. Les mutualitats tenen diverses finalitats específiques: construcció d'habitatges, assistència mèdica, farmacèutica, funerària, etc. Llur origen es remunta al món greco-romà, i llurs configuracions històriques posteriors (confraries professionals, gremis, etc) abocaren al gran floriment de mutualitats del s XIX, especialment als països industrialitzats (Gran Bretanya, Bèlgica, França i Alemanya). A Catalunya, la Federació de Mutualitats de Catalunya i Balears, fundada el 1896, agrupa la major part de les entitats.

Pàgina principal 

© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà