TAE
Sigla de taxa d'interès anual equivalent.

Take-off
En anglès, "arrencada", "envol", "enlairament". Expressió utilitzada en economia per designar el moment de l'arrencada econòmica, quan s'han pogut superar les trabes que impedien el desenvolupament.

Talibà
Individu d'un grup polític afganès. Aquest mot, que textualment significa 'estudiant de religió', designa els grups d'estudiants radicals sunnites que crearen una de les guerrilles que operaren a la guerra civil afganesa. Progressivament, anaren dominant el país i arribaren a controlar el govern, l'any 1996. Les normes legals que imposaren potenciaren la rigidesa de comportaments socials i la separació d'activitats entre els dos sexes, reprimint especialment les dones. El règim dels talibans, molt vinculat al grup Al Qaida liderat per Ossama Bin Laden, s'ensorrà l'any 2001, a causa dels bombardeigs nord-americans i britànics en resposta als atemptats de l'11 de setembre als EUA, i de l'ofensiva militar simultània que llançaren les milícies antitalibans.

Talla
1. Llista dels habitants d'un poble o país, feta especialment a efectes tributaris.
2. Impost o tribut.
3. Impost directe pagat pels pagesos a l'Antic Règim.

Tallers Nacionals
Tallers de l'Estat que foren fundats segons una iniciativa de Louis Blanc. Es regien pels principis col.lectivistes i els obrers rebien un salari fix cada dia.
Entitat de producció creada a París pel govern provisional revolucionari (febrer del 1848), que s'inspirà, bé que desvirtuant-les, en les idees socials de Louis Blanc. Per tal de combatre la crisi social i econòmica, els obrers en desocupació forçosa foren col·locats en obres públiques, però llur treball, mal organitzat, no fou rendible i llur nombre passà dels 10 000 inicials a més de 100 000, la qual cosa provocà un augment insostenible de les despeses. La seva dissolució (juny) ocasionà violents aldarulls.

Tàmil
Individu d'un poble de l'Índia meridional i del N de Sri Lanka, de raça indomelànida. A mitjan anys noranta eren uns 65 milions, repartits en la seva majoria a l'Índia, especialment a Tamil Nadu (on són uns 63 milions, constitueixen l'ètnia dominant i llur llengua és oficial) i a Sri Lanka (més d'un milió i mig). Hi ha comunitats tàmils importants a Sud-àfrica, Malàisia, Singapur, Myanmar i els arxipèlags de Fiji i Maurici. Són majoritàriament hinduistes i la seva forma de vida tradicional recolzava sobre l'agricultura sedentària i el comerç i, a la costa, en la navegació i la pesca. Són excel·lents artesans, especialment en la fabricació de teles. Durant la dominació britànica, un gran nombre de tàmils foren traslladats del S de l'Índia a Sri Lanka com a treballadors de les plantacions de te. Els tàmils que hi restaren no foren assimilats pels singalesos autòctons. Marginats, formaren una minoria concentrada al N de l'illa i, en una mesura menor, a la costa E. Després de la independència (1948), l'antagonisme entre tàmils i singalesos anà empitjorant fins que, el 1976, diverses organitzacions formaren el Front Unit Tàmil d'Alliberament, el qual reivindicava un estat tàmil independent a Sri Lanka. Des del 1983 hi ha hagut greus enfrontaments armats sense que les dues parts hagin arribat a un acord satisfactori. En el desenvolupament del conflicte ha estat decisiva la intervenció de l'Índia.

Tammany Hall
Associació política nord-americana fundada a Nova York l'any 1789 per l'emigrant irlandès William Mooney. Organitzats en tribus i presidits per un gran sachem, cercaven el progrés de la societat i s'oposaven als interessos dels grups aristocràtics. El seu nom deriva de Tamanend, un llegendari cap indi. El gran sachem Martin van Buren accedí a la presidència de la Unió (1837-41). A la segona meitat del s XIX assolí una gran influència a l'estat de Nova York, i defensà els drets dels immigrats. Tanmateix, la utilització de mètodes poc democràtics i corruptes en provocà el descrèdit, i als primers decennis del s XX es consumà la seva decadència.

Tancament de Caixes, el
Nom amb el qual és conegut el moviment de protesta de comerciants i industrials barcelonins (1899) davant els increments tributaris establerts pel ministre de finances, Fernández Villaverde, per tal de fer sortir el govern del malpàs econòmic que patia per la pèrdua de les darreres colònies, l'any anterior. Malgrat les esperances suscitades inicialment pel govern Silvela-García Polavieja (cristal·litzades en la formació de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja), l'actuació del ministre era la negació de les reformes promeses, i singularment del concert econòmic a què hom aspirava per tal de posar terme a l'exagerada contribució catalana a les despeses de l'estat espanyol, abusivament administrat pel centralisme madrileny. La Lliga de Defensa Industrial i Comercial convocà un míting (gener del 1899) que inicià el moviment, però no fou fins a la reunió de la comissió executiva (16 de juliol) que es decidí l'abstenció en el pagament de la contribució, comunicada oficialment el 5 d'agost. Però la negativa a adoptar alhora la decisió de tancar el comerç debilitava aquesta posició, que el govern procurà d'atacar amb tota mena de mitjans. La premsa madrilenya, inicialment comprensiva, atacà ferotgement l'actitud catalana, titllada de separatista i antiespanyola, mentre els partits catalanistes es manifestaven amb intensitat creixent. Alguns gremis de Madrid, Saragossa i València s'adheriren al moviment, però no assoliren gaire ressò. Acabats els terminis de pagament i les pròrrogues, restaven unes 7 000 contribucions per pagar; la delegació de finances de Barcelona exigí a l'alcalde Bartomeu Robert que autoritzés l'entrada d'agents executius als domicilis dels morosos, però aquest s'hi negà, fet que provocà la indignació del govern; el ministre de finances telegrafià una ordre reial a l'alcalde; aquest, forçat, signà, però dimití immediatament. Els comerços tancaren en senyal de protesta (13 d'octubre) enmig d'una gran efervescència ciutadana que dugué el govern a suspendre les garanties constitucionals (24 d'octubre); això decidí M.Duran i Bas, ministre de justícia, a dimitir, fet que llevava el darrer suport reformista al govern. El govern dissolgué la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, i el 27 d'octubre el capità general declarà l'estat de guerra, que assimilava la resistència al pagament al delicte de sedició. Foren empresonats cinc comerciants (1 de novembre) i clausurats comerços, amb nous empresonaments (dia 9); això provocà un nou tancament dels comerços. Però la situació era insostenible per als implicats i a la primeria de desembre el moviment s'aturà amb la claudicació, bé que el ressò que havia produït tingué una influència important en el reforçament dels corrents catalanistes i regionalistes.

Taoisme
Un dels tres grans corrents del pensament xinès tradicional, en el qual cal distingir d'una banda una doctrina misticofilosòfica (taoisme sapiencial de l'època Zhou) i de l'altra unes pràctiques supersticioses (taoisme religiós posterior). A part el dubtós Yangzhu, els dos clàssics del taoisme són el Laozi (o Lao-Tse) i Zhuangzi. Laozi, en la seva obra homònima, més coneguda per Daodejing (o Tao-teking) substitueix l'antiga deïtat xinesa Shangdi pel tao, misteriós principi de l'Univers, diferent del món però immanent en ell per la seva virtut (De). Tao ho produeix tot, ho regeix tot, ho vivifica tot; la seva absència és la mort. La seva acció, però, es realitza sense activitat, i el no-fer és la llei de la natura. Per això el savi que està en acord amb el tao, sense fer res, tot ho perfà; el bon governant, sense forçar, harmonitza l'imperi. Laozi subratlla aquest acord amb la natura i avorreix tot l'artificial o violent. Zhuangzi explana, continua i amplia Laozi. Recalca la transcendència del tao, en el qual desapareix tota distinció, àdhuc entre bo i dolent, entre ésser i no-ésser. Accentua l'oposició al confucianisme; es complau a denigrar-lo i mostrar Confuci com un deixeble del taoisme. Constatant els mals que pateix el món i que cap esforç humà no pot adobar, sinó la virtut del tao, proposa una política ideal d'inacció (no-intervencionisme estatal) i de lliure espontaneïtat. Ara, quan és cridat a un càrrec, el refusa: per a l'individu predica l'apartament en l'anonimat i una disciplina que, defugint la multiplicitat del sensible, cerca la unió mística amb el Tao. El taoisme continua sota els hans amb el Huainanzi, evoluciona en comentaristes posteriors cap a un sincretisme amb idees socials confucianes i la filosofia del Clàssic dels canvis, tendeix a oblidar el poder productor i rector del tao i, al Baopuzi, dóna entrada a l'alquímia i les pràctiques per a la immortalitat. El taoisme supersticiós esdevingué una religió politeista, amb elements búdics, organitzada al s II per Zhao Daoling, el primer d'una successió de summes pontífexs (Tianshi) que arriba fins avui.

Tasca
Imposició senyorial. Fou imposada a Catalunya ja al començament del s X ¾segurament existia ja abans¾ i esdevingué ben abans de l'any 1000 la forma d'imposició territorial més estesa a les zones frontereres. Fins al s XV equivalgué a una onzena part de la collita i era, per tant, menys feixuga que les similars a altres regnes europeus de l'època.

Taula cronològica
També taula de còmput.Forma gràfica de representar esquemàticament els esdeveniments per ordre cronològic, la successió de sobirans i papes, els elements computístics dels anys, dels mesos (calendari) i dels dies, etc. D'ordinari es presenten en forma de llibre o bé de full desplegable. Són un material indispensable per a la investigació històrica, puix que estalvien temps i errors en la reducció de dades al sistema computístic modern.

Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià
Institució creada a la ciutat de València, el 1976, per la fusió de la Junta Democràtica i el Consell Democràtic, a fi de poder oferir un front unitari democràtic, representatiu de tot el País Valencià, en el marc de la transició democràtica. En l'acord de creació hom fixà la necessitat d'un procés constituent valencià amb la formació d'una futura generalitat provisional, la immediata cooficialitat de les dues llengües parlades al país, l'establiment d'un marc jurídic per a aquesta etapa provisional, basat en els principis i les institucions d'un estatut d'autonomia, i l'elecció de representants per a una Assemblea Constituent del País Valencià. Així mateix, hi eren ratificats els anteriors acords sobre el restabliment de les llibertats fonamentals, la derogació i supressió de lleis i institucions de la dictadura i l'amnistia. Els grups polítics i els sindicats fundadors d'aquest front unitari foren Comissions Obreres, Convergència Socialista del País Valencià (posteriorment Partit Socialista del País Valencià), Demòcrates Independents del País Valencià, Organització Comunista d'Espanya-Bandera Roja, Partit Comunista d'Espanya (després Partit Comunista del País Valencià), Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans, Partit Socialista Popular, Partit Carlí, Partit Socialista Obrer Espanyol, Partit del Treball d'Espanya (més tard Partit del Treball del País Valencià), Unificació Comunista d'Espanya, Unió Democràtica del País Valencià) i la USO. Al cap de poc s'hi uní la UGT i se'n separà l'Organització Comunista d'Espanya. Realitzà diverses reunions amb organitzacions similars d'arreu de l'estat espanyol i representà el País Valencià dins la Coordinació Democràtica, organisme que les englobà totes. La Taula organitzà manifestacions en defensa de les seves posicions i entre les seves pretensions hi hagué la de celebrar la Diada Nacional del País Valencià, prohibida i perseguida per les autoritats franquistes.

Taula demogràfica
Taula estadística que recull les dades, per edats i per sexes, que serveixen per a calcular les taxes demogràfiques. Les taules demogràfiques més característiques són les de mortalitat, de natalitat, de fecunditat i d'estructura per edats.

Taxa
1. Preu, import, mesura o percentatge en què hom ha taxat alguna cosa. Quan hom fa referència a un determinat percentatge o proporció entre diverses magnituds o variables econòmiques, utilitza preferentment el terme "taxa", en aquells casos en què és fàcilment identificable i relativament estable en el temps. Així, hom parla de taxa de canvi, taxa de mortalitat, taxa de natalitat, mentre que en altres casos més diversificats o modificables és utilitzat el terme "tipus". Aquest és el cas de tipus d'interès, tipus de descompte, etc.
2. Les taxes demogràfiques es diferencien de les proporcions. Posen en relació esdeveniments registrats de manera contínua (fluxos) amb les poblacions mitjanes al llarg del període de registre (estocs), com és el cas de les taxes de mortalitat, natalitat o nupcialitat. Les proporcions, en canvi, relacionen una part amb el total d'una població (proporció de joves, de dones o de solters).

Taxa d'abortivitat
Nombre d'avortaments per mil dones fecundades, en un any determinat.

Taxa d'analfabetisme
Proporció d'analfabets sobre la població total considerada. Sol ésser donada en percentatge sobre el total de majors de 15 anys i distingeix la població masculina de la femenina. El valor és distint per a cada país car no solament el concepte d'analfabetisme i les edats considerades varien d'un país a l'altre, sinó que uns consideren tota la pobla ció, i d'altres només l'autòctona; uns consideren analfabets la població no controlada o àdhuc els semianalfabets, i d'altres, no. També, una més gran proporció de vells pot donar una taxa d'analfabetisme més alta per un mateix grau d'escolarització. Finalment, certs països només consideren alfabets els qui llegeixen i escriuen una llengua com pot ésser la de colonització, que molts autòctons ni tan sols no parlen.

Taxa d'avortament
Nombre d'avortaments referits al nombre de dones fecundades en un temps donat. Hom sol referir-lo al nombre d'avortaments entre mil dones fecundades en un any.

Taxa d'escolarització
Relació del nombre de persones en edat escolar (4-16 anys) que reben educació respecte del conjunt total de persones compreses en aquesta edat.

Taxa d'interès anual equivalent (TAE)
Mesura homogeneïtzadora de la taxa d'interès efectiva (real) dels instruments financers, d'obligada informació, per les entitats bancàries, en el plantejament a llurs clients de les operacions i en llur publicitat. La taxa nominal que s'ofereix és recalculada sobre una base anual amb la periodificació dels rendiments obtinguts o costos incorreguts i altres despeses: és el que, elevat a taxa d'interès anual, guanyarà efectivament, o li costarà, l'operació considerada al client.

Taxa d'interès preferencial
Taxa d'interès de les operacions d'actiu d'una entitat bancària, aplicada als seus millors clients, a curt termini i amb garantia personal. Propera a la taxa d'interès del mercat monetari, més la comissió bancària mínima, constitueix la taxa de referència per a la majoria dels crèdits concedits a les empreses. La taxa és lliurement establerta, però ha d'ésser comunicada a les autoritats monetàries i exhibida a les oficines.

Taxa de canvi
Preu d'una divisa estrangera en termes de la unitat monetària nacional. Expressa el nombre d'unitats monetàries nacionals que cal lliurar per aconseguir una unitat monetària estrangera. En tant que preu, la taxa de canvi és determinada per les condicions d'oferta i demanda en el mercat de divises. Hi ha, doncs, tantes taxes de canvi com divises distintes admeses a la cotització internacional. La condició d'equilibri requereix, com a mínim, que l'elasticitat de l'oferta de divises sigui més gran que l'elasticitat de la demanda, condicions que són configurades per l'estructura productiva pròpia de cada país i la seva posició relativa en els intercanvis internacionals. Com a variable econòmica rellevant, la taxa de canvi apareix vinculada als nivells de demanda efectiva de la comunitat, salaris i taxa d'interès. La seva manipulació, a efectes de política econòmica, permet essencialment dues alternatives: la lliure fluctuació, anomenada taxa de canvi variable, i la taxa de canvi fixa. La taxa de canvi variable assegura, per mitjà del lliure joc de l'oferta i la demanda, l'equilibri de la balança de pagaments (balança per compte de renda amb les balances de transferències i de capitals autònoms). La seva aplicació com a mesura de política econòmica permet un cert marge de maniobra damunt la demanda efectiva, els salaris i la taxa d'interès. Hi ha taxa de canvi fixa quan la relació entre la unitat monetària estatal amb l'or o amb una moneda de reserva és determinada pel govern. Si la taxa de canvi que marca el mercat lliure coincideix amb la fixa, hi ha equilibri; altrament, el govern, abans de devaluar o revaluar, duu a terme un programa d'estabilització interna a fi d'equilibrar la balança de pagaments que condiciona directament l'oferta i la demanda de divises. En el cas que la política estabilitzadora fracassi o que hom no vulgui devaluar (o revaluar), atès que la demanda de divises ultrapassa les que el govern vol o pot donar, cal racionar-les a través d'un control de canvis. Aleshores la taxa de canvi fixa és substituïda per un sistema més ampli (taxa de canvi múltiple), superior, sempre, al del mercat lliure, el qual diferencia segons l'ús que hom preveu de fer de les divises demanades. Aquestes diferències afecten les mercaderies que hom vol adquirir, segons que siguin més i menys prioritàries, i segons que les divises demanades siguin més o menys escasses. Una altra pràctica consisteix a diferenciar entre els preus de compra i de venda de divises, la qual cosa incrementa els ingressos públics i l'entrada de divises. La taxa de canvi fixa té sovint un marge de fluctuació que, quan no ultrapassa un 2%, segons el Fons Monetari Internacional (1946), és anomenada taxa de canvi fixa ajustable. En aquesta mateixa línia, fins el 1999, que l'euro entrà en vigor a la Unió Europea, els països membres adherits al Sistema Monetari Europeu s'obligaven a intervenir en el canvi de la seva moneda si es desviava més del 2,25% de la paritat fixada en relació amb l'ecu (European Currency Unit), unitat monetària europea establerta el 1979, integrada per quantitats específiques de les monedes dels estats membres. Al començament dels setanta, s'implantà en la major part de països un sistema de taxa de canvi flexible, en el qual les fluctuacions de la taxa de canvi, bé que àmplies, eren subjectes a un cert control polític per tal d'evitar especulacions. Així, la política econòmica interior podia restar menys condicionada a l'estabilitat de les taxes de canvi, tot i que els resultats d'aquest sistema no estigueren exempts de polèmiques, especialment pel que fa a la dicotomia taxes de canvi variable-taxes de canvi fixes. Les taxes de canvi futures són el conjunt de diversos preus de transaccions de divises que hom no ha de lliurar fins a una data futura.

Taxa de creixement
També índex de creixement. Proporció que resulta del balanç entre les entrades i les sortides d'individus sobre el total d'una població. Les entrades inclouen el nombre de naixements i d'immigrants, i les sortides el de les defuncions i el dels emigrants.

Taxa de divorcis
Índex qualitatiu d'una població pel qual hom avalua la importància dels divorcis dins un sistema social. La taxa normalment és calculada sobre mil habitants. Amb fins més socials, hom pot calcular la taxa sobre el total de matrimonis, indicant els anys que han durat.

Taxa natural d'atur
Nivell de desocupació per sota del qual l'escassetat de persones disponibles per a ocupar les noves vacants impedeix creixements d'ocupació i acaba provocant increments addicionals de salaris i acceleració de la inflació. Es coneix amb la sigla anglesa NAIRU (Non Accelerating Inflation Rate of Unemployment).

Taxació
Fixació per part de l'estat dels preus màxims i mínims d'uns productes determinats amb l'objectiu d'eliminar les tensions que en condicions anòmales afecten el mercat. La taxació es troba amb diversos problemes, com la determinació dels preus concrets i la possible creació d'un mercat paral·lel, anomenat negre.

Taxes de reproducció
Mètode demogràfic que permet de mesurar d'una forma neta i operativa el succés dels naixements. El futur d'una població depèn del nombre de les seves dones fèrtils i del seu comportament amb vista a la procreació. Si les dones en edat fèrtil d'una població procreen almenys una substituta per cap, la força reproductiva, en absència de mortalitat, roman garantida si les normes culturals referents a la fecunditat no canvien. Per això, la mesura més efectiva de la fecunditat amb vista al futur és el càlcul de les probabilitats de reemplaçament de les dones en edat fèrtil de la població estudiada. El mètode parteix del càlcul de les taxes de fecunditat per edats en un moment donat, en tant per un, la suma de les quals és considerada la probabilitat de procreació per càpita de les dones de la població esmentada durant un cert període de temps. Si, per exemple, la probabilitat és 3, això vol dir que hom pot esperar que totes les dones de 15 a 49 anys de la susdita població tindran al llarg de llur vida fèrtil 3 fills com a mitjana, i, com que està estadísticament comprovat que, de cada cent nascuts, el 48,8 són nenes, multiplicant la probabilitat de reproducció per 0,488, hom obté la probabilitat de reproducció femenina o taxa bruta de reproducció. Ara bé, la taxa bruta de reproducció no garanteix que les substitutes nascudes aconsegueixin assolir l'edat fecunda, car això depèn de les taxes de supervivència de la població femenina en qüestió. En conseqüència, per a tenir garanties que la reproducció serà o no efectiva cal ponderar la taxa bruta amb la probabilitat de supervivència a l'edat de 28 anys (edat mitjana de les dones que donen a llum). Per a això n'hi ha prou de multiplicar la taxa bruta de reproducció per la taxa de supervivència a l'edat de 28 anys (en tant per un) i hom obté la taxa neta de reproducció: R_o = R·S₂₈. Si la taxa neta és superior a 1, la reproducció de la força procreadora de la població és garantida. Les poblacions pre-industrials tenien taxes brutes molt altes, però les netes eren molt baixes a causa de les febles taxes de supervivència. Les poblacions desenvolupades actuals tenen taxes netes similars a les preindustrials, malgrat que les brutes són molt baixes, gràcies a la llarga esperança de vida.

Taylorisme
Sistema d'organització científica de la producció aplicada a les grans empreses, amb l'objectiu d'augmentar la productivitat. També s'anomena sistema Taylor, perquè seguia les teories proposades per l'enginyer F.W.Taylor. La seva aplicació va donar lloc a la primera cadena de muntatge, introduïda a la fàbrica Ford, el 1913, raó per la qual aquest sistema també es coneix per fordisme.
Sistema d'organització del treball, basat en les idees de F.W.Taylor, precursor de la dita organització científica del treball, que consisteix fonamentalment en l'estudi detallat dels processos de treball, que són descomposts en diverses tasques, el temps d'execució de les quals es determina mitjançant cronometratges, i en l'establiment, com a incentiu, del pagament de primes lligades al rendiment. Amb el taylorisme, que neix i s'estén amb la introducció de les grans cadenes de producció en sèrie, hom pretén, d'una banda, d'eliminar temps morts i moviments inútils i, d'altra banda, d'aconseguir, com deia Taylor, una "cooperació estreta, íntima, personal, entre la direcció i els obrers". Des de bon començament, els sindicats s'oposaren a la introducció de l'organització tayloriana per la manca d'objectivitat que hi ha a tot el procés de mesurament i d'establiment de primes i, sobretot, pel caràcter inhumà del que ha estat anomenat "organització de l'esgotament" i el caràcter degradant del sistema, que, en separar les tasques de concepció i d'execució, prescindeix de la intel·ligència i de tota iniciativa de l'obrer. El taylorisme ha estat criticat, també, perquè considera que l'econòmic és l'únic mòbil del treballador i perquè no té en compte les condicions globals de la societat en què aquest viu.

Tecnocràcia
Govern dels tecnòcrates. Suposa una racionalització de les tasques de l'administració pública, fins a arribar a un nou model d'organització política i social, en el qual la gestió pública estigui en mans de tècnics en les diverses matèries, que impulsin per sobre de tot el desenvolupament econòmic, amb criteris d'eficàcia. Partint d'una crítica a les ideologies polítiques, pretén arribar a la despolitització de les masses, que resten excloses de la participació en els afers públics, i a la creació d'una societat de consum que, mitjançant uns mecanismes de persuasió i repressió, permeti de fet la consolidació de les estructures sòcioeconòmiques capitalistes i el manteniment de les oligarquies que detenen el poder.

Tecnòcrata
Funcionari que exerceix un càrrec públic en virtut de la seva preparació tècnica i situa l'eficàcia per sobre d'altres factors polítics, econòmics, socials o ideològics.

Tecnologia
Ciència que tracta de les arts industrials, de tal manera que és com la teoria de la indústria pràctica, i comprèn la descripció i la crítica dels procediments industrials, recull la història dels seus progressos i investiga els milloraments i els avenços de què són susceptibles els dits procediments. La tecnologia és una disciplina relativament moderna, d'ençà la Revolució Industrial, i utilitza els mètodes de la ciència i els de l'enginyeria, en contrast amb el conjunt de regles empíriques que constituïen les tècniques i els oficis anteriorment a la sistematització racional amb l'ajuda de les ciències derivada de l'esmentada Revolució Industrial.

Telegrama d'Ems
Telegrama que provocà un incident diplomàtic que originà la guerra entre França i Prússia (1870). L'incident consistí en el fet que Bismarck féu publicar, adulterat, el text del telegrama oficial sobre la visita d'un delegat de Napoleó III a la ciutat d'Ems (actualment Bad Ems, a Renània-Palatinat, República Federal d'Alemanya) per demanar a Guillem I de Prússia la renúncia del príncep Leopold de Hohenzollern com a candidat al tron d'Espanya, vacant des del 1868. França aprofità l'ocasió per a declarar la guerra, que era precisament la pretensió de Bismarck.

Teler
Aparell o màquina (teler mecànic) que serveix per a teixir.
El teler per a fabricar teixits formats per ordit i trama, en la seva forma més elemental, té els òrgans operadors disposats de la manera següent: al darrere té col·locat el plegador d'ordit, del qual es desenrotlla cap amunt l'ordit. Aquest passa pel guiafils i es desvia adoptant una direcció horitzontal. Forma seguidament la creu mitjançant les canyes i a continuació passa a través dels lliços, els quals amb el seu moviment alternatiu vertical, tanquen i obren en tots dos sentits la calada. Més endavant hi ha el batà, animat d'un moviment de vaivé, compost de les taules, per on corre la llançadora, de la pua o pinta de teixir, per entre les palletes de la qual passa l'ordit, i del retauló o passamà, que subjecta la part superior de la pua. La llançadora passa per dintre de la calada, guiada per les taules i la pua, i deixa darrere d'ella un tros de fil de trama anomenat passada. Un cop la llançadora ha passat, el batà avança, mentre canvia la calada, i la pua bat la passada, és a dir, la prem contra la passada anterior, i així resta fet el teixit. Aquest continua horitzontalment cap endavant, passa per sobre del catxapit i es dirigeix cap avall envoltant un corró revestit d'un material aspre que l'arrossega per fricció i finalment s'enrotlla. En el teler de mà, l'estructura solia ésser de fust amb el batà suspès a dalt, i tenia un banc on s'asseia el teixidor, que amb una mà impulsava la llançadora d'un extrem a l'altre de les taules, i amb l'altra empenyia el batà per a batre la passada. Mentrestant, amb els peus pitjava alternativament les calques que movien els lliços. Quan s'havia teixit un tros de tela, el teixidor aturava l'operació i feia avançar l'ordit enrotllant a mà, mitjançant el collador, una part del teixit produït. En el teler mecànic totes aquestes operacions són fetes mecànicament, i el teixidor sols ha d'intervenir per a canviar l'ordit, treure el teixit fet, canviar les bitlles de trama i resoldre tots els contratemps que es puguin presentar, especialment les trencades de fils d'ordit i de trama. El teler mecànic té l'estructura de ferro, i el batà és articulat a la part inferior. Té dos eixos principals, situats cap al darrere, el superior dels quals, anomenat arbre de cigonyes o de colzets, és el que rep la impulsió de la corretja o del motor individual, generalment a través d'un embragatge. Aquest arbre té dues cigonyes que, mitjançant unes bieles, donen al batà el moviment de vaivé. Uns engranatges transmeten el moviment a l'eix inferior, anomenat arbre d'excèntriques o de picada, que gira a la meitat de velocitat que el de colzets, puix que governa tots els mecanismes que fan una evolució completa cada dues passades (expulsió alternada de la llançadora, lliços, paraordits i paratrames, collador del teixit, etc). A cada passada es desenrotlla la quantitat justa d'ordit necessari. El mecanisme pot ésser un simple fre de corda, corretja o cadena tesades amb uns pesos o romanes, que actuen sobre uns tambors que hi ha a cada extrem del plegador d'ordit. Aquest fre llisca a cada passada i deixa desenrotllar l'ordit sota una certa tensió. Però l'inconvenient és que aquesta va augmentant en proporció inversa al diàmetre del rotlle d'ordit i cal anar reajustant contínuament els pesos o les romanes. Per a evitar-ho hi ha un gran nombre de reguladors, positius o negatius, del desenrotllament de l'ordit, anomenats joc del plegador d'ordit, que donen una tensió constant. El guiafils pot no existir -que és el cas dels telers de seda-, o pot ésser una barra fixa, un corronet fix o un corronet oscil·lant, sotmès a l'acció d'unes molles que donen la tensió necessària a l'ordit, en el qual cas l'oscil·lació del corronet guiafils actua sobre el regulador i gradua el desenrotllament de l'ordit. Entre el guiafils i els lliços hi ha les canyes, que formen la creu per mantenir els fils ordenats, i el paraordit, la missió del qual és aturar el teler en trencar-se un fil o més d'ordit. Seguidament hi ha els lliços, que pugen i baixen formant la calada. Quan el lligat és de plana el moviment pot ésser produït mitjançant dues excèntriques posades en el mateix arbre d'excèntriques, puix que el curs del lligat és de dues passades. Aquestes excèntriques actuen sobre unes calques que fan moure els lliços. Per llur part superior els lliços van penjats a un mecanisme de contraefecte, o sigui, unes politges que, quan un lliç baixa, fan pujar l'altre. Si el lligat té un curs de trama entre 3 i 12 (sarges, setins, etc.) i no es necessiten més d'uns 12 lliços, les excèntriques van en un arbret independent, anomenat joc d'excèntriques, que dóna una volta per cada curs de trama del lligat. Cada excèntrica actua sobre una calca, i aquesta, per mitjà d'un joc de tirants i palanques, fa moure un lliç. Aquest joc d'excèntriques pot ésser dintre o fora del teler, i les excèntriques poden ésser formades per segments intercanviables. Quan aquest joc comporta una sèrie d'eixos horitzontals damunt el pont del teler, aquest és anomenat teler de faristol. La maquineta de lliços fa possible de moure fins a 24 lliços, o excepcionalment 32, amb un curs de trama fins a uns centenars de passades. Rep el moviment des de l'arbre de colzets o del d'excèntriques del teler per mitjà d'una biela, d'una transmissió per cadena o d'un arbre vertical amb dos jocs d'engranatges cònics.

Teló d'acer
O teló de ferro. Expressió que indica les fronteres que hi havia entre l'URSS i els altres països comunistes de l'Europa Oriental, de l'una banda, i el bloc occidental, de l'altra. Fou popularitzada per W.Churchill (iron curtain) a partir del 1946. En el curs de la guerra freda la propaganda anticomunista la utilitzà amb profusió en titllar de secreta i totalitària la política del bloc socialista. Hom ha creat l'expressió teló de bambú, amb idèntiques connotacions, aplicada a les fronteres dels països comunistes asiàtics.

Tennessee Valley Authority (TVA)
Organisme creat el 1933 en el marc del New Deal de Roosevelt, que construí un sistema de preses reguladores del riu Tennessee que ha permès l'aprofitament de l'aigua per a regadiu i per a la producció d'energia elèctrica, i ha possibilitat la industrialització i el creixement econòmic de l'estat de Tennessee i de sis estats més que formen la conca hidrogràfica del riu Tennessee.

Tensió
Desacord en les relacions entre estats, entre classes socials o entre partits polítics.

Teologia de l'alliberament
Dins de l'Església catòlica sector que, des d'un punt de vista teològic i social, ha pres posicions progressistes de denúncia de les injustícies econòmiques i socials. Va ser especialment important entre l'Església de l'Amèrica Llatina.

Teoria crítica
Conjunt de doctrines desenvolupades pels integrants de l'Escola de Frankfurt, de la qual constitueix el principal cos teòric. Hom pot destacar, com a tret bàsic i comú a les diverses formulacions, la remissió a la crítica política i social de Marx. Aquests teòrics pretenen d'oposar-se radicalment al que anomenen "teoria tradicional", que impregna el pensament modern occidental tant en el seu vessant empíric i científic com en l'idealista. Per contrast amb aquests dos models, caracteritzats pel fet de procedir linealment a partir d'unes premisses postulades arbitràriament o fruit de l'observació, la teoria crítica parteix de la consideració del condicionament social de qualsevol pensament o acció humans. Per aquest motiu, judica com a insuficient el coneixement de l'home i la societat derivats de la teoria tradicional, coneixement que la teoria crítica inclou en un esquema més ampli. Propi de la teoria crítica és també la seva oposició sistemàtica a les formes d'organització i de pensament acceptats socialment, cosa que li permet de projectar-se cap al futur a través del qüestionament de l'ordre establert. H.Marcuse, T.Adorno i, sobretot, M.Horkheimer són alguns dels filòsofs que han exposat més sistemàticament aquesta filosofia.

Teoria de l'explotació
Anàlisi del procés en què la classe dominant s'apropia, en cada etapa històrica de la societat, la diferència existent entre el valor dels béns en el mercat i el valor mesurat per treball incorporat en la seva producció. L'existència d'aquesta diferència entre els valors esmentats és la base per a l'obtenció d'un excedent. L'aportació de Marx és la demostració del fet que aquest excedent no es distribueixi entre la força de treball que la genera. L'existència d'un excedent és comuna a totes les societats amb producció ampliada de mercaderies; el que la diferencia és la forma en què hom fa efectiva l'explotació. Marx distingeix la jornada de treball en dues parts: treball necessari i treball excedent; la seva diferència proporcional és la que dóna la magnitud de la taxa d'explotació. En el sistema capitalista l'explotació pren la forma de plus-vàlua. Aleshores el grau d'explotació pot ésser expressat per la proporció existent entre la plus-vàlua i el capital variable, és a dir, per la quota de plus-vàlua.

Teoria de la distribució
Anàlisi de les lleis econòmiques que determinen les parts de la renda que corresponen als diferents factors productius. Atenent al paper específic de cada factor dins el procés productiu, hom parla de distribució funcional de la renda. D'altra banda, quan hom comptabilitza totes les entrades d'un individu o grup, per conceptes diversos, fa referència a la distribució personal. La corba de Lorenz mesura la desigualtat d'aquesta distribució. El problema de la distribució sorgeix amb l'aparició d'un excedent que cal repartir segons un criteri de valor. La seva formulació, en termes de funcionalitat dels factors productius, correspon als fisiòcrates, que, a través del tableau économique, analitzaren el procés pel qual el producte net de l'agricultura arriba a les tres classes socials considerades. L'escola clàssica estudia, com a objecte central, la distribució entre la renda de la terra, els beneficis i els salaris. Segons Ricardo, la distribució, atenent a la llei de rendiments decreixents, és tal, que la renda del factor fix (terra) augmenta, el salari del factor variable (treball) es manté a nivell de subsistència, i el benefici és el residu decreixent quan la població augmenta. Marx aprofundeix la noció d'excedent de Ricardo per mitjà de les relacions de producció que expliquen l'apropiació de l'excedent i la formació antagònica de les classes socials. Per als neoclàssics, qualsevol factor variable obtindrà automàticament una remuneració que en condicions competitives ha de correspondre al seu producte marginal i la seva distribució es derivarà sempre de l'objectiu d'aconseguir una major eficiència en l'assignació de recursos. L'escola postkeynesiana planteja la teoria de la distribució a curt terme com a coherència entre la divisió de la renda nacional en consum i inversió, d'una banda, i en beneficis i salaris, de l'altra. Segons quins siguin i com convergeixin els poders reals de les empreses i dels sindicats, es produirà ocupació plena, desocupació o pressió inflacionista, aquesta última com a reajustament del consum (o estalvi) a la inversió pretesa. A llarg terme, per a qualsevol taxa natural de creixement hi hauria una distribució de la renda que assegura la taxa d'estalvi que manté el sistema en creixement equilibrat. De fet, la distribució és una realitat contradictòria, i la inflació és l'expressió de la dificultat de la integració de les condicions de reproducció i distribució en l'estadi actual del creixement econòmic capitalista.

Teoria de la producció
Configuració d'un marc analític que permeti d'explicar i preveure el comportament de les unitats econòmiques productives. Aquest marc inclou fonamentalment tres aspectes: l'estudi de les restriccions tècniques i econòmiques fonamentals de l'activitat de la unitat de producció; la determinació d'un procediment que permeti de conèixer el resultat i la valoració de l'activitat productiva, i la formulació d'un model matemàtic que inclogui els dos primers aspectes. Les restriccions tècniques fan referència a les possibilitats de transformació que dóna la tècnica productiva disponible per l'activitat que s'analitza, però un cop conegudes aquestes caldrà considerar el cost dels inputs emprats (restriccions econòmiques), que seran els que determinin l'estructura òptima del procés productiu. Les possibilitats tècniques seran donades a través d'una funció de producció, és a dir, d'una funció matemàtica que enunciï la relació explícita entre els inputs i la producció de l'empresa. Els antecedents de la moderna teoria de la producció, cal situar-los en Von Thünen, en Wicksteed, ja a final del s XIX, el qual utilitzà una funció de producció amb substitució contínua entre tots els factors, la qual posteriorment Wicksell (1901) considerà de forma explícita. El 1939, en Value and Capital, Hicks desenvolupà una funció de producció per una empresa de producció conjunta (és a dir, que a través d'un sol procés hom fabrica dos o més productes) amb utilització de diversos inputs. L'anàlisi de Hicks constitueix la base de l'anomenada teoria neoclàssica de la producció, la qual ha estat posteriorment desenvolupada per altres autors, com Carslon (1956), Samuelson (1947) i Dano (1966). Ensems que els models neoclàssics, s'han desenvolupat altres models, com el de Gutenberg, que intenta de superar els aspectes negatius de l'anàlisi de Hicks, els models de programació lineal, quan les funcions a optimitzar són lineals, així com les restriccions.

Teoria de la relativitat
Teoria formulada per Albert Einstein el 1905, que va significar la superació de la física newtoniana. Segons aquesta teoria, la massa (m) i l'energia (E) són dues formes diferents d'una mateixa cosa. La relació que hi ha és E=mc², on c és la velocitat de la llum en el buit.
Conjunt de postulats i formulismes que donen una explicació del món físic més àmplia que l'anomenada mecànica clàssica, d'acord amb les experiències sobre l'electromagnetisme desenvolupades a la segona meitat del s XIX. L'origen històric de la teoria de la relativitat és l'article "Zur Elektrodynamik bewegter Körper" ('Sobre l'electrodinàmica dels cossos en moviment', 1905), d'Albert Einstein; en realitat, però, la modificació dels conceptes tradicionals començà amb la discrepància entre els postulats del moviment relatiu newtonià i l'experiment de Michelson-Morley (1881), que determinà la invariància de la velocitat de la llum en el buit i la inexistència de l'èter. A fi de donar una descripció formal a l'experiment de Michelson, l'holandès H.Lorentz postulà el 1895 unes fórmules de transformació de coordenades d'un sistema de referència a un altre que es mou amb velocitat rectilínia i uniforme respecte al primer. Per tal d'explicar que la velocitat de la llum semblava independent del moviment de la terra, Lorentz suposà que tots els cossos en moviment respecte a l'èter tenien tendència a contreure's en el sentit del moviment, pel fet que tot cos és format per càrregues elèctriques elementals i aquestes, en moviment, creen forces que les fan reagrupar. Amb aquesta hipòtesi explicava l'esmentat experiment sense contradir la mecànica clàssica, puix suposava que la llum, en l'interferòmetre de Michelson, es propagava més lentament en el tub longitudinal que en el lateral, però com que el primer sofria una contracció, la llum trigava el mateix temps per recórrer-lo. Ara bé, la teoria de la relativitat dedueix la contracció de Lorentz a partir d'un replantejament dels conceptes de temps i espai, que semblaven establerts d'una manera definitiva en la física clàssica. A més a més, la massa d'un cos, que fins al començament del s XX havia estat considerada una magnitud constant, en aplicar les transformacions de Lorentz a les lleis bàsiques de la física augmenta progressivament amb la seva velocitat, i, quan el cos ateny la velocitat de la llum, la seva massa és tan gran que no pot suportar cap més acceleració. Aquest fet ha estat demostrat experimentalment en els acceleradors de partícules. La teoria de la relativitat estableix que la propagació d'una interacció no és instantània, com postula la mecànica clàssica, sinó que té un valor finit, que és el de la velocitat de la llum (2,997925 · 10⁸ m/s), i és constant en tots els referencials d'inèrcia; aquest postulat obliga a revisar el concepte de simultaneïtat i a considerar que no existeix una escala de temps absoluta; és a dir, dos esdeveniments que, independentment del punt de l'espai on són produïts, són percebuts com a simultanis per un observador determinat, no ho són forçosament per un altre situat en un sistema de referència que es mogui amb moviment rectilini i uniforme respecte al primer. En definitiva, la llei clàssica que diu que la velocitat d'un moviment compost és igual a la suma vectorial de les velocitats que el componen, en relativitat no és aplicable a la propagació de les interaccions, o sia, a la velocitat de la llum. En la formulació de les lleis físiques, hom passa de la mecànica relativista a la clàssica, fent tendir a infinit el valor de la velocitat de la llum que hi intervé. Segons Einstein, tot moviment és relatiu, i, per tant, és impossible de trobar un sistema de referència absolut; per això qualsevol llei física ha de tenir una forma matemàtica tal que, en aplicar-li la transformació de Lorentz en un canvi de coordenades, conservi la seva forma o, dit d'una altra manera, sigui invariant respecte a la transformació de Lorentz. Així, tant les lleis dels fenòmens electromagnètics com les dels mecànics són les mateixes en tots els referencials d'inèrcia, encara que hi hagi moviments relatius entre ells. És a dir, tots els referencials d'inèrcia són equivalents per a tots els fenòmens. Segons la teoria de la relativitat, la massa (m) i l'energia (E) són dues formes diferents d'una mateixa cosa: la massa pot convertir-se totalment en energia, i viceversa. La relació que hi ha és E = mc², on c és la velocitat de la llum en el buit. Per tant, cal substituir les dues lleis separades de conservació de la massa i de l'energia de la física clàssica per una de sola que digui que, en un sistema de referència donat, l'energia relativista total d'un sistema aïllat és constant. Hermann Minkowski desenvolupà (1908) el formulisme matemàtic de la teoria de la relativitat i demostrà que el principi d'invariància de la velocitat de la llum podria ésser expressat amb una forma purament geomètrica, i introduí el concepte d'esdeveniment, entès com la localització d'una partícula, en un instant donat, en un punt donat de l'espai. És a dir, segons paraules de Minkowski, l'esdeveniment és representat per un punt d'univers, en un espai de quatre coordenades (les tres espacials i el temps), i el seu moviment segueix una línia d'univers. Les quatre coordenades són x₁ = x, x₂ = y, x₃ = z i x₄ = ict , és a dir, la coordenada temps és imaginària; però amb aquest postulat hom pot treballar en aquest univers amb la mateixa lògica que la geometria analítica euclidiana i representar l'element d'espai, que en el de tres dimensions és ds² = dx² + dy² + dz², per ds² = dx² + dy² + dz² — c²dt²; així, la transformació de Lorentz correspon a una rotació del sistema de coordenades d'univers de quatre dimensions. El 1916 Einstein, en l'article "Die Grundlagen der allgemeinen Relativitätstheorie" ('Bases de la teoria de la relativitat general'), generalitzà la teoria de la relativitat a qualsevol tipus de moviment, no solament al rectilini i uniforme. En aquest article explica que la gravetat procedeix del fet que totes les masses són embolcades per un camp gravitacional anàleg al creat per una càrrega elèctrica, i això fa que al voltant dels cossos hi hagi una geometria diferent de la tradicional i, per tant, un cos que es mogui en el camp gravitacional es comporta com si hi hagués una força de gravetat igual a la calculada per Newton.

Teoria econòmica liberal (veure Liberalisme econòmic) (veure Liberalisme econòmic)

Teoria monetària
Part de la teoria econòmica que estudia els problemes referents al valor de la moneda i els efectes de la quantitat de diner en el sistema econòmic. Abans de Keynes el diner era considerat solament com a mitjà de pagament generalment acceptat, i l'àmbit d'estudi de la teoria monetària es reduïa a l'anàlisi de les variacions del poder adquisitiu del diner o del nivell general de preus. La influència de l'aportació de Keynes en el camp de la teoria monetària pot ésser resumida dient que la major part dels treballs actuals d'investigació sobre el diner poden ésser considerats aplicacions, ampliacions o crítiques de l'aportació keynesiana. La importància creixent dels fenòmens monetaris en les economies avançades (inflació de la postguerra, utilització com més va més freqüent de mesures de política monetària, generalització dels problemes monetaris a les economies capitalistes, etc) i el perfeccionament de l'instrumental analític i teòric (construcció de models economètrics, per exemple) han influït positivament el desenvolupament de la teoria monetària. A tall d'exemple, H.G.Johnson cita les reelaboracions efectuades a partir de l'aportació de Hicks a la teoria de l'equilibri general de l'atac de Keynes a la teoria monetària clàssica i la inclusió del diner dins el marc general de la teoria de l'elecció a partir de l'intent de Keynes de tractar el diner com un actiu. L'anàlisi de la demanda monetària ha estat efectuada des de diferents òptiques dins la tradició acadèmica de la ciència econòmica. La teoria quantitativista considera que el diner és un mitjà de pagament diferent d'altres actius líquids, i estableix la relació existent entre la quantitat de diner que hi ha en una economia i el nivell de preus. Aquesta teoria, molt discutida, és coneguda generalment a través de la relació de Fisher: M: V = P·T (on M és la massa monetària, V indica la velocitat de circulació del diner, P és el nivell de preus i T el volum real de transaccions). D'aquesta identitat cal destacar que, amb l'economia amb plena ocupació, T és constant i V és considerat estable per les característiques del sistema econòmic. Escrivint la identitat anterior com a M = (T/V) P i atès que hom pot considerar T/V com a constant, resulta que canvis en l'estoc de moneda van associats amb canvis proporcionals en el nivell de preus. Aquesta seria la relació fonamental de la teoria quantitativa del diner. Però si la massa monetària no creix al mateix ritme que el volum de transaccions poden provocar-se oscil·lacions en el nivell de preus o en el volum de la renda. D'aquí es dedueix la recomanació que fan els economistes que l'oferta monetària creixi al mateix ritme que el creixement previsible de la renda. La teoria keynesiana assegura que la velocitat de circulació no és estable, sinó que depèn del tipus d'interès i considera que la reserva de caixa de les unitats econòmiques pot ésser explicada a partir de les preferències per la liquidesa. El fonament d'aquesta preferència està en les motivacions de transacció per a atendre les despeses corrents, en motivacions de precaució enfront de les futures situacions i en motivacions d'especulació dependents de l'evolució dels tipus d'interès.

Teoria quantitativa
Teoria monetària que explica el nivell de preus, fonamentalment en funció de la quantitat de diners en circulació. Azpilicueta i Bodin enunciaren l'existència d'una relació quantitativa entre els preus de diferents béns, principi que Petty, Locke i Cantillon reformularen, introduint els elements bàsics amb els quals Fisher elaborà el seu enumerat definitiu. Malgrat els forts atacs fets a la teoria quantitativa després del 1929, principalment per Keynes, autors com Simons, Viner, etc, sostingueren la validesa de la seva formulació, fins que ha estat represa per l'escola de Chicago encapçalada per Milton Friedman.

Terç
1. En el carlisme, unitat superior de l'organització paramilitar del requetè.
2. A l'exèrcit espanyol, unitat de la guàrdia civil, la legió i la infanteria de marina l'entitat de la qual equival a la d'un regiment.

Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat
Unitat militar organitzada a la zona franquista pel gener del 1937 i formada bàsicament per catalans fugitius de la zona republicana. Disposava de 180 homes quan es distingí en la defensa de Codo. Reorganitzat i amb els efectius d'un batalló, operà a la comarca de La Serena i participà en la batalla de l'Ebre (enquadrat en la 74 Divisió), en els sectors de Vilalba dels Arcs, on lliurà uns duríssims combats, i de Gandesa. Operà encara a Pena-roja. Tingué en total 316 morts. Hi ha un monument commemoratiu als morts del Terç a l'antiga posició dels Quatre Camins, i un altre, erigit també per la Germandat del Terç, als soldats republicans morts a la posició dita Targa, totes dues del sector de Vilalba. Un altre monument, amb una capella funerària que conté les despulles dels membres del Terç morts a la guerra i on es conserva la bandera del Terç, fou erigit a Montserrat, al lloc anomenat Els Apòstols.

Tercer estat
Nom donat, en l'estructura estamental de l'antic règim, al grup social que formava el conjunt de les forces productives, integrat per la burgesia, les classes populars urbanes i els camperols lliures. La coherència del grup provenia de l'oposició comuna als privilegis dels eclesiàstics (primer estat) i dels nobles (segon estat). L'hegemonia corresponia a la burgesia, que lluitava per aconseguir un poder polític d'acord amb la seva potencialitat econòmica. El procés és ben visible a l'Anglaterra del s XVII i a la França del final del s XVIII, amb l'aportació teòrica de Sièyes (Qu'est-ce que le Tiers État, 1789). L'accés de la burgesia al poder rompé la cohesió del grup i, juntament amb el desenvolupament de la Revolució Industrial, donà pas a un nou tipus d'estructura social, de caràcter classista.

Tercer Món
Terme emprat en referència amb el conjunt de països sotmesos a condicions de subdesenvolupamet. Es generalitzà després de la Segona Guerra Mundial, quan els economistes dels països capitalistes desenvolupats es plantejaren les noves relacions econòmiques que calia establir en els antics països colonitzats o en els que la descolonització semblava inevitable. El terme, però, juntament amb el de països pre-industrialitzats o productors de primeres matèries o endarrerits no explica per ell mateix les causes del desenvolupament. Recorda, per analogia, l'anomenat tercer estat, a l'època de la Revolució Francesa, i, per tant, pot ésser aquella classe de països diferenciats tant dels països capitalistes com dels socialistes, representant una força potencial emergent i de signe nou. La crítica a la visió tercermundista del subdesenvolupament es basa en el fet que aquella no situa a primer terme la inserció dels països endarrerits dins els mecanismes imperialistes actuals com a primera causa dels processos de subdesenvolupament. Els trets fonamentals per a identificar els països que integren el Tercer Món solen ésser: baixa renda per capita, insuficiència alimentària, estat sanitari defectuós, baix nivell d'instrucció, industrialització reduïda, consum feble d'energia mecànica, nivells de subocupació importants i feblesa de la integració nacional.

Tercer Reich
Darrer imperi alemany (1933-45), que s'identifica amb el nazisme. La designació de Hitler com a canceller (30 de gener de 1933) significà la fi de la República alemanya configurada per la consitució de Weimar (1919) i la transformació de l'estat d'acord amb les doctrines del nazisme: fi del parlamentarisme, suspensió de garanties i atribució al poder executiu de facultats il·limitades; substitució del sistema federal per una rígida centralització; conversió del partit nacionalsocialista en partit únic i dissolució de les altres organitzacions polítiques i dels sindicats; conversió de la presidència de la república en liderat d'un nou imperi germànic, etc. El nou estat, instrument del capitalisme monopolista alemany, es dotà d'un poderós exèrcit i, tot invocant la unitat dels pobles de parla alemanya, es llançà a la conquesta de primeres matèries i de mercats, la qual cosa conduí a l'esclat de la Segona Guerra Mundial, durant la qual, temporalment, Alemanya s'incorporà, sotmeté o convertí en satèl·lits seus extensos territoris europeus.

Tercera Guerra Carlina
Guerra civil (1872-76) iniciada pels partidaris de Carles Maria dels Dolors de Borbó, pretendent carlí (Carles VII). Aquest, hereu (1868) dels drets del comte de Montemolín, aprofità la situació d'interinitat sorgida de la Revolució de Setembre del 1868 i el fracàs dels candidats carlins partidaris de la via legal a les eleccions convocades per Práxedes Mateo Sagasta (abril del 1872), i féu pública a Ginebra una declaració de guerra (15 d'abril). Els escenaris de la guerra foren, com a les anteriors, el País Basc (anomenat el Nord) i el Principat de Catalunya; secundàriament, el Maestrat (anomenat oficialment el Centre), i d'una manera esporàdica, Galícia, Lleó, Castella i fins i tot Andalusia. Al Nord, la primera fase de la guerra fou adversa als carlins, manats per Eustaquio Díaz de Rada, i el general Francisco Serrano, president del consell de ministres, els oferí el conveni d'Amorebieta (24 de maig de 1872), al qual s'acolliren alguns caps bascs. Aquest conveni no tingué aplicació a Catalunya; d'altra banda, Carles VII declarà traïdors els qui l'acceptessin. La manca de recursos econòmics s'aguditzà a l'estiu del 1872 i comprometé al nord de la Península la partida del capellà d'Ernialde, Manuel Santa Cruz, que féu una guerra bàrbara, i que, més tard, fou perseguit pels mateixos carlins. La guerra agafà una nova empenta en proclamar-se la República (febrer del 1873) i afegir-se als carlins diversos sectors monàrquics. Antonio Dorregaray, nomenat comandant en cap del País Basc, malgrat haver estat derrotat inicialment per Ramon Nouvilas a Monreal, acabà portant la iniciativa de les operacions (victòries d'Eraul i d'Irurzun) i dominà un territori més extens que durant la primera guerra. El pretendent, que comptava amb l'ajut del segon president de la Tercera República Francesa, general Patrice Maurice Mac Mahon, entrà per segon cop a Navarra pel juliol del 1872 (el primer cop havia estat derrotat a Orokieta i havia hagut de tornar a França). El cap de l'exèrcit republicà del Nord, Domingo Moriones, intentà inútilment de trencar les línies carlines (combat de Santa Bárbara de Mañeru, 6 d'octubre; batalla de Montejurra, 7-9 de novembre de 1873); la guerra es desenrotllà, en els seus trets generals, com la de 1833-40. Els carlins iniciaren el setge de Bilbao (desembre del 1873), però la resistència de la plaça permeté, malgrat les victòries carlines de Lutxana i Portugalete, que els generals Serrano i Manuel Gutiérrez de la Concha acabessin vencent Joaquín Elío (Nicolás Ollo i Teodoro Rada (Radica) havien mort en combat) i l'obliguessin a abandonar el setge (2 de maig de 1874). Concha marxà contra Estella, però fou mortalment ferit al mont Muru, prop d'Abrazuza (27 de juny). A Catalunya es repetí la manca d'entesa entre els caps carlins, característica de la guerra dels Set Anys, malgrat la presència de l'infant Alfons Carles, germà del pretendent, que el representava i que havia de coordinar l'acció militar. Posteriorment passà al Centre, on fracassà, i acabà retirant-se de la guerra, a França (octubre del 1874). Però les forces carlines catalanes, disciplinades i ben instruïdes, obtingueren èxits, en part a causa de la major indisciplina de les forces republicanes, que les accions dels guerrillers republicans, com el Xic de les Barraquetes, no podien arribar a contrarestar. En general, l'acció de les forces carlines catalanes fou molt més àgil que no pas durant la primera guerra: l'audaç atac de Joan Francesc a Reus (1 de juliol de 1872) i la conquesta per sorpresa de la plaça forta de la Seu d'Urgell (15 d'agost de 1874). Ciutats com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que ni tan sols no havien estat amenaçades durant les guerres anteriors, foren simultàniament ocupades pels carlins. Entre llurs caps principals cal citar Rafael Tristany, que exercí un quant temps de comandant en cap, Francesc i Ramon Tristany, el vell Joan Castells, Martí Miret, Huguet, Vila de Viladrau, Vila de Prat, Muxí, Guiu i d'altres. Però el més destacat de tots, per la seva perícia en la guerra de guerrilles, fou Francesc Savalls, que vencé tots els generals que operaren a Catalunya, especialment Josep Cabrinetty (Alpens, 9 de juny de 1873) i Ramon Nouvilas (Castellfollit de la Roca, 14 de març de 1874), i guanyà Berga i Olot, bé que fracassà a Puigcerdà. Al Maestrat, la lluita no assolí en cap moment la volada de la primera guerra, bé que al començament del 1875 els carlins disposaven de més de 10 000 homes i quasi un miler de cavalls. La situació era semblant a la de Catalunya: diferències i rivalitats entre els caps carlins i efectius molt reduïts en relació amb les exigències de la guerra i de l'exèrcit governamental. Els caps principals foren Pascual Cucala (que operà també al Principat), Josep Santés, Manuel Marco (Marco de Bello), Pascual Garmundi, Vallès, Juan de Dios Polo i altres; exerciren el comandament, a més de l'infant Alfons Carles, Manuel Salvador Palacios, Quintín Velasco, Antonio Lizárraga i Antonio Dorregaray. Els carlins obtingueren uns quants èxits brillants però efímers: presa de Sogorb, de Sagunt i, sobretot, de Conca (16 d'octubre de 1873), contrarestats per fracassos i derrotes (a Gandesa, l'Alcora, València, etc). L'expedició de Miguel Lozano a Múrcia (setembre del 1874) no admet comparació amb la de Miguel Gómez el 1836, i, com aquesta, no tingué conseqüències positives per als carlins. La caiguda de la base carlina de Cantavella (6 de juliol de 1875) completà la desmoralització dels carlins, que, amb Dorregaray al capdavant, intentaren de passar a Navarra, però, rebutjats per les columnes governamentals, s'hagueren de refugiar a Catalunya sense que el general Valerià Weyler pogués evitar llur unió amb les forces carlines del Principat (juliol). La proclamació d'Alfons XII (29 de desembre de 1874) havia, però, reagrupat al voltant del nou règim la majoria de les forces conservadores; Arsenio Martínez de Campos, cap de l'exèrcit alfonsí de Catalunya, prengué Olot (25 de març de 1875) i, juntament amb Joaquín Jovellar, cap de l'exèrcit del Centre, la Seu d'Urgell (27 d'agost), a despit dels esforços de Tristany, Savalls, Castells i Dorregaray. La guerra, sostinguda sobretot per Castells, que encara obtingué algun èxit, durà fins al novembre; un sometent general posà fi als darrers escamots carlins. El 19 de novembre de 1875 Martínez de Campos donà la lluita per acabada i posà en llibertat els carlins presos a Barcelona. L'acabament de la guerra de Catalunya permeté de reforçar l'exèrcit del nord de la Península Ibèrica, que ja lluitava amb èxit, malgrat l'episòdica victòria carlina de Lakar, on intervingué personalment el rei Alfons XII (3 de febrer de 1875). A l'hivern tingué lloc l'ofensiva general: Martínez de Campos ocupà la vall del Baztan (gener del 1876); Jenaro de Quesada lliurà una aspra batalla al pas d'Elgeta contra les forces carlines de Biscaia i Guipúscoa, i Fernando Primo de Rivera entrà a Estella (19 de febrer), després d'haver lliurat, dos dies abans, el combat de Montejurra. La pèrdua d'Estella desmoralitzà els carlins, i el 27 de febrer de 1876 Carles VII passava a França per Arnegi, mentre que Alfons XII entrava a Pamplona.

Tercera Internacional
Coneguda també com la Komintern (Internacional Comunista). Organització de treballadors de caràcter supranacional fundada a Moscou el 1919 per Lenin i Trockij per aconseguir la revolució comunista mundial. Sota la influència de la revolució russa acceptà la dictadura del proletariat i obrí pas a la creació de partits comunistes en cada país. El segon congrés aprovà les vint-i-una condicions d'adhesió per a impedir l'entrada dels socialdemòcrates, fet que accelerà l'escissió dels partits socialistes i accentuà el caràcter centralitzat de la Internacional que, a diferència de la segona, concebia els partits estatals com a seccions que se sotmetien a les decisions de la Internacional. Hom distingeix dues etapes en la vida de la Internacional Comunista. Durant la primera, en vida de Lenin, fou el fòrum de vives discussions. La tendència a l'acció directa i a l'antiparlamentarisme (combatuts per Lenin a L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme, 1920), l'oposició d'algunes seccions a la directriu de formar un front únic (1921) amb socialdemòcrates, anarquistes i sindicalistes per a remuntar l'evolució desfavorable de la revolució a Europa, són mostres d'aquestes discussions. A partir de la mort de Lenin s'obrí una segona etapa i la Internacional sofrí la influència de l'evolució interna de l'URSS: el 1924, hom decidí la bolxevització, que significà la desaparició de les tendències i l'inici del control progressiu de l'organització i de les seccions per part del corrent stalinista del partit soviètic. Des del 1925, començaren les depuracions dels partidaris de Trockij (1925-26), dels de Zinov'ev (1926-28) i dels de Bukharin (a partir del 1928), tant en el si del partit de l'URSS com a la Internacional. El 1928, mentrestant, l'orientació anomenada de classe contra classe dugué les seccions a abandonar els acords amb altres formacions obreres, fins al punt d'acusar la socialdemocràcia de socialfeixisme. L'adveniment de Hitler al poder (1933), juntament amb l'expansió dels moviments feixistes a tot Europa, portà la Internacional a promoure els fronts populars amb tots els sectors socials antifeixistes, inclosa la burgesia. En el decurs de la guerra, i per facilitar la formació de fronts nacionals amb les burgesies en lluita contra l'expansió del Reich, Stalin dissolgué la Tercera Internacional (1943). El 1947 nou partits comunistes en el poder formaren el Kominform. Aquest, del qual foren expulsats els iugoslaus l'any següent, tingué escassa activitat fins a la seva desaparició (1956). La CNT rebutjà l'adhesió a la Tercera Internacional en la conferència de Saragossa (1922). La Federació Comunista Catalano-Balear romangué afiliada a la Internacional Comunista, bé que amb l'oposició de la direcció del PCE, que el 1931 aconseguí excloure'n-la. Tanmateix, el Partit Socialista Unificat de Catalunya assolí el 1936 una afiliació directa, independent del PCE, a la Tercera Internacional.

Tercera República Francesa
Període de la història de França que va del 4 de setembre de 1870 al 10 de juliol de 1940. A conseqüència de la derrota francesa a la guerra Franco-prussiana i de l'agitació popular que culminà en la Comuna de París, caigué l'Imperi, es creà un govern provisional, i Thiers fou elegit president del poder executiu. Promulgada la constitució (1875), el nou règim es veié amenaçat pel cop d'estat de Mac Mahon (1877), que havia substituït Thiers, però el triomf electoral dels republicans consolidà la república. Gambetta i Ferry en foren els polítics principals i impulsaren una política liberal, laica i centralitzadora. Superada la crisi del boulangisme i de l'afer Dreyfus, els radicals (Clemenceau) accediren al govern. L'expansió colonial rebé un fort impuls, i França, aliada de Rússia i de la Gran Bretanya, participà en la Primera Guerra Mundial. Acabada aquesta, governà la dreta nacionalista i conservadora (Millerand, Poincaré), però la crisi del 1929 provocà una radicalització del país, i després del putsch feixista fallit del 1934 vingué el triomf del Front Popular (1936) de L.Blum. Fracassat aquest en no poder superar la crisi, fou substituït per una coalició de radicals i moderats (Daladier). La política claudicant adoptada davant l'expansionisme de Hitler (Munic, 1938) no pogué evitar la Segona Guerra Mundial, que significà la fi del règim en concedir l'Assemblea Nacional poders especials al mariscal Pétain en plena invasió alemanya.

Terciarització
Segons la interpretació del creixement econòmic en termes d'evolució, predomini del sector terciari com a fase més avançada d'aquesta evolució. Representa la preponderància de tota mena de servei i en particular de l'estat.

Terra
Mitjà de producció no reproduïble que intervé en els diferents processos de producció en intensitat variable segons el tipus d'activitat a què es refereix: és bàsic en l'agricultura, per exemple, i relativament reduït respecte al capital o el treball directe en activitats industrials com la fabricació de maquinària de precisió o l'electrònica. L'atenció que li ha concedit la teoria econòmica ha estat sotmesa a la importància que com a factor de producció ha representat en cada moment històric i ha estat centrada especialment en l'anàlisi de la distribució de la renda. Així, els fisiòcrates, en fixar-se com a activitat bàsica en l'agricultura, atribuïen a la terra la capacitat exclusiva d'obtenir un excedent o producte net, i, en conseqüència, als propietaris d'aquesta corresponia d'apropiar-se'l. Per als clàssics, la renda de la terra era la diferència entre la collita obtinguda i el que calia pagar en salaris i beneficis per a obtenir-la, i era més gran a mesura que calia conrear terres més dolentes. La seva justificació no era ja la de correspondre a una capacitat productiva, sinó al règim de titularitat i a la seva escassetat relativa. En ésser considerada un fre a les possibilitats d'acumulació, la renda de la terra fou profundament combatuda teòricament, bé que sobre l'estudi de la terra s'elaboraren algunes de les seves lleis més importants, com la de rendiments decreixents. Per als neoclàssics és considerada un factor de producció com els altres, i la renda corresponent és determinada segons la seva productivitat marginal. Encara que com a factor de producció la importància de la terra —que de vegades és considerada sinònim de recursos naturals— ha estat substituïda pels béns de capital i pel treball, el creixement de les grans ciutats ha convertit el sol urbà en un bé escàs, susceptible de grans especulacions.

Terra cremada
Territori d'una de les parts bel·ligerants on hom ha destruït tot allò que pot servir per als moviments, l'alimentació, etc, de l'enemic.

Terra i Llibertat
Crit revolucionari que distingí diversos moviments agraristes i anarquistes dels ss XIX i XX. El 1826 sorgí una organització russa amb aquest nom, molt influïda pels anarquistes, que preconitzava la reforma agrària, així com el terrorisme antitsarista. Fou també el títol d'un diari anarquista editat primer a Madrid i després a Barcelona (1903-39) i controlat per la FAI. El moviment agrarista mexicà d'Emiliano Zapata (1911-19) adoptà també aquest crit com a lema polític.

Terra Lliure
Organització revolucionària catalana clandestina, creada el 1979 per la fusió de sectors d'Independentistes dels Països Catalans amb els grups armats de l'Exèrcit Popular Català (creat el 1970) i de les Forces Armades Catalanes (1977). Inicià l'activitat armada el 1980, però després de diverses dissensions internes i fracassos s'extingí el 1985. El mateix any es refundà i passà a tenir una relació més estreta amb el Moviment de Defensa de la Terra i amb el Partit Socialista d'Alliberament Nacional. El 1988 incrementà les seves activitats, amb atemptats contra organismes oficials i diverses empreses, fins que el 1991 un sector majoritari renuncià a la lluita armada i s'integrà dins Esquerra Republicana de Catalunya.
Pere Bascompte, que havia estat el màxim dirigent de l'organització, entrà a militar dins d'ERC, tot i que el 1992 en presentà la baixa. Al setembre del 1995 es dissolgué la III Assemblea de Terra Lliure, formada per sectors de l'independentisme català que no havien acceptat la dissolució del 1991.

Terres comunals
També anomenades béns de propis i comuns, eren terres vinculades als municipis, que s'explotaven comunitàriament entre tots els habitants de la contrada. Eren terres dedicades a boscos i pastures, de les quals tota la comunitat pagesa en treia profit.

Terres senyorials
Constituïen la majoria de les terres vinculades i eren grans extensions de terreny propietat de la noblesa (laica o eclesiàstica). La propietat senyorial constava de dues parts: la reserva senyorial i els masos.

Terres vinculades
Terres que no eren de propietat privada, o sigui, que no se'n podia disposar lliurement ni es podien posar a la venda. Eren terres vinculades a un títol nobiliari, a l'Església, a un municipi (terres comunals -béns de propis i comuns-) o a la Corona. El propietari de la terra podia treure'n profit econòmic i exercir-hi jurisdicció, però no la podia vendre.

Territori
Porció de la superfície terrestre subjecta d'apropiació per part d'un grup d'individus a fi de portar a terme qualsevol activitat, especialment les activitats de producció i reproducció o consum, els quals la consideren com a demarcació de l'exercici d'una sèrie de competències (polítiques, administratives, etc). Descrit i definit per la geografia tant en termes polítics (emplaçaments de grups ètnics, nacionals o vertaders estats), com econòmics (estructura i especialització productives, existència de recursos naturals), actualment hom tracta d'explicar-ne l'actual configuració espacial i molt en concret el problema dels desequilibris territorials.

Territori estatal
O territori nacional. Espai tridimensional en el qual l'estat exerceix amb titularitat exclusiva el seu poder sobirà. Constitueix l'objecte d'un dret absolut per part de l'estat, un patrimoni del qual pot disposar lliurement (el pot cedir en administració, posar-lo sota tutela, vendre'l, etc) i treure'n totes les utilitats possibles sense interferències estrangeres. Ultra la terra ferma, comprèn el subsòl, les aigües internes, les aigües territorials i llur fons, així com l'espai aeri i les aigües jurisdiccionals. Sovint hom hi inclou les colònies, bé que amb les diferències jurídiques que sorgeixen del grau més o menys estret d'assimilació amb la metròpoli (diferències vàlides únicament a l'interior de cada país, mai internacionalment). En alguns aspectes, comprèn també l'espai terrestre, aeri i marítim fora del territori d'un estat, però que per una ficció jurídica (la mateixa que fonamenta el dret d'extraterritorialitat) hom considera una extensió del mateix territori nacional, el qual, ultra les ambaixades i consolats, comprèn els vaixells de guerra i també els vaixells mercants que duen el pavelló de l'estat, quan naveguen en territori estranger, així com les naus i aeronaus quan són en mar o en cel lliures. La relació jurídica entre estat i territori és anàloga —segons la teoria jurídica més acceptada— a la que hi ha entre la persona física i les parts del seu cos. Malgrat la sobirania exclusiva, el dret internacional preveu algunes obligacions generals, com és ara el trànsit inofensiu per aigües territorials de les naus que ostenten pavelló estranger, el vol d'aeronaus, els deures de bon veïnatge, l'obligació d'assegurar la lliure comunicació d'un estat encerclat dins un altre. Convencionalment, estableix encara drets i obligacions especials sobre determinades zones del territori, sobretot rius, estrets, canals, subsòl, etc.

Territori internacional
Zona, país, etc, que, tot i haver cessat de formar part d'un determinat estat sobirà, no ha estat annexat encara a cap altre ni constitueix el territori d'un nou estat independent. La seva administració és feta per mandat i sota la garantia d'una organització internacional (la Societat de Nacions o, posteriorment, l'ONU). Han estat territoris internacionals, per exemple, la ciutat lliure de Gdansk (1920) i el territori del Saarland (1920). Una situació jurídica força semblant és l'antic mandat sobre les colònies de les potències vençudes confiat per les Nacions Unides als vencedors i la institució de la tutela administrativa creada per l'ONU.

Territorialitat
Condició peculiar que adquireixen en el dret els fets jurídics i les coses pel fet d'ésser en un territori sotmès a un determinat ordenament jurídic.

Territorialitat de les lleis
Principi segons el qual la llei obliga tots els qui es troben en el territori de l'ens que l'ha dictada. S'aplica, sobretot, en relació amb les lleis penals i d'ordre públic. Només en són eximits persones, edificis i vaixells afectats per l'extraterritorialitat.

Terror
Actuació extremament violenta d'un règim polític, amb freqüents execucions de pena capital.

Terror, el
Període de la Revolució Francesa que va des del setembre del 1793 al juliol del 1794, durant el qual els jacobins, dirigits per Robespierre, imposaren un règim dictatorial a tot el país, a través de l'actuació del Comitè de Salvació Pública. Un precedent fou l'anomenat "primer Terror", pel setembre del 1792, quan es produí una matança indiscriminada de presoners contrarevolucionaris, en un clima d'excitació per la invasió estrangera del territori francès. La primera onada, per l'octubre del 1793, fou provocada pel perill militar contra la Convenció; fou el moment de l'execució de Maria Antonieta i de nombrosos girondins. La segona onada (el Gran Terror), els mesos de juny i juliol del 1794, fou impulsada per Robespierre per tal de mantenir-se en el poder. El Tribunal Revolucionari de París en fou el gran instrument: ampliada la seva jurisdicció a tota la República, foren suprimides les garanties de l'acusat i hom podia dictar només dues menes de sentència: llibertat o mort. El Terror, que es complementà amb mesures de caire econòmic, finí amb la caiguda de Robespierre i l'inici de la reacció termidoriana.

Terror Blanc, el
Reacció contrarevolucionària que tingué lloc a França els primers anys de la Restauració (1815-16), quan els reialistes es lliuraren a una repressió sagnant contra les persones que s'havien significat en l'etapa anterior com a revolucionaris o com a bonapartistes. La repressió fou legalitzada en certa manera pel triomf electoral dels ultres (1815), fins a arribar a l'extrem que el mateix govern del duc de Richelieu es veié obligat a posar-hi fi, a la darreria de l'any 1816.

Terrorisme
Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política. Pot practicar-lo un estat (i de fet així ho han fet tots els estats totalitaris), però és més corrent que ho faci un partit o un grup reduït de persones. Els seus precedents són antiquíssims, però en la seva forma moderna aparegué amb el populisme rus (assassinat del tsar Alexandre II, el 1881) i amb l'onada de magnicidis realitzats per anarquistes que es produí a continuació (Sadi Carnot, president de la República Francesa, el 1894; HumbertI d'Itàlia, el 1900; McKinley, president dels EUA, el 1901). Barcelona en fou particularment afectada: atemptat de Pallàs contra Martínez de Campos (1893), bomba del Liceu (1893), bomba contra la processó de Corpus, al carrer dels Canvis Nous (1896), i l'enfrontament, entre el 1918 i el 1923, entre colles armades del Sindicat Únic (CNT), d'una banda, i de la Patronal o Sindicat Lliure, de l'altra: assassinats de Barret i Moner (1918), Layret (1920) i el Noi del Sucre (1923). A la resta de l'estat espanyol tingueren lloc els assassinats de Cánovas del Castillo (1897), Canalejas (1912) i Dato (1921), i l'atemptat de Morral contra Alfons XIII (1906). Els darrers anys del franquisme, l'ETA basca, de signe nacionalista i revolucionari, fou protagonista d'un seguit d'atemptats al País Basc i també, a Madrid, de la mort de Luis Carrero Blanco (1973); després de la transició política ha continuat cometent atemptats, sovint indiscriminadament, entre els quals es destaca el de Barcelona (1987) que provocà vint morts en uns grans magatzems. Altres grups que han actuat, o actuen, a l'estat espanyol són el FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico), el GRAPO (Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre) i, a Catalunya, el FAC (Front d'Alliberament de Catalunya) i Terra Lliure. També hi ha hagut accions terroristes de caràcter neofeixista i ultradretà, com les del PENS (Partido Español Nacional Socialista), del Comando Adolfo Hitler, del Batallón Vasco-Español i dels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación). A Irlanda, el terrorisme es presentà associat amb la lluita per l'alliberament nacional, amb l'actuació de l'Irish Republican Army (IRA) i la qüestió de l'Ulster. La naixença de l'estat d'Israel (1948) provocà accions terroristes violentíssimes, com les del Stern hebreu. La guerra d'Algèria fou també escenari d'accions terroristes per obra del FLN (Front de Libération Nationale), al qual s'oposà l'OAS (Organisation de l'Armée Secrète), contrària a la independència d'Algèria. La implantació del feixisme a Itàlia i del nacionalsocialisme a Alemanya anà precedida de campanyes d'intimidació, amb ribets terroristes. En temps recents, a la República Federal d'Alemanya la colla Baader-Meinhof, pràcticament anihilada el 1977, havia intentat d'actualitzar la vella fórmula anarquista de destrucció de la societat burgesa pel terror. Als EUA, per part seva, ha estat molt activa l'organització racista del Ku Klux Klan. L'any 1968 assenyala l'inici del terrorisme internacional amb les activitats del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina de George Hab.an;s, que serví d'exemple a d'altres organitzacions no palestines que practicaren activitats violentes a partir dels anys 1970. El decenni següent, Europa es convertí en l'escenari principal del terrorisme internacional, el qual, procedent del món àrab (especialment Síria, Líbia i Iran) afectà ambaixades, centres militars nord-americans, interessos econòmics multinacionals, etc. Els mètodes utilitzats darrerament pels terroristes han estat els atemptats amb cotxes bomba, els explosius contra edificis i el segrestament de persones, sobretot passatgers d'avions comercials, per tal d'adquirir notorietat i diners i d'aconseguir l'alliberament de terroristes empresonats. La importància creixent de les accions terroristes ha mogut els països afectats (sobretot les democràcies de caire liberal) a organitzar forces especials per a la lluita antiterrorista i a promulgar lleis especials que possibilitin una major contundència en aquesta lluita.

Tipificació (veure Estandardització)

Tipus d'interès
Percentatge que hom paga per l'ús del capital manllevat. En termes monetaris, el tipus d'interès relaciona els interessos totals a pagar amb el valor total dels fons de capital prestat. Sovint implica les nocions de temps, risc, grau de liquiditat, etc, i actua com a element que adapta els fons de capital disponible als usos més adients. Tanmateix, aquesta visió suposa traspassar l'anàlisi teòrica convencional al mercat de fons de capital, sense tenir present que l'adaptació entre necessitats i disponibilitats de recursos financers s'efectua no tant per consideracions de preu (tipus d'interès) com a partir de les necessitats de reproducció de l'economia. Hom hi distingeix entre el tipus d'interès simple, si és el d'un capital que resta el mateix tot el temps que dura el préstec o deute, i el tipus d'interès compost, si correspon al d'un capital al qual s'afegeixen els rèdits vençuts.

Tissatge
Operació de teixir, teixidura.

Titisme
Nom donat a la forma en què Tito dirigí el comunisme a Iugoslàvia.

Títol
Document que estableix la propietat d'un actiu financer o material. Els actius financers, nominals o al portador, poden ésser de renda fixa o variable, segons que produeixin una utilitat fixa o indexada determinada d'antuvi o una quantitat variable proporcional als beneficis o resultats de la societat o l'organisme emissor. Els títols emesos per l'estat són anomenats deute públic (deute 2 6) o cèdules per inversions, i poden ésser amortitzables o no amortitzables (llavors reben el nom de deute perpetu). Les emissions de deute públic poden ésser considerades com a instruments finançadors de les activitats de l'estat i com a instruments de política autoinflacionista a través de les operacions de mercat obert (mercat 2 6). Els títols privats de renda fixa són anomenats obligacions o bons de caixa i poden ésser lliurats per les societats en quantitats determinades, i segons la legislació de l'estat espanyol la totalitat d'emissions d'obligacions no pot superar el capital social. Els títols de renda variable, normalment accions, són documents representatius de la participació del soci en el capital social d'una empresa. Els títols financers, tant de renda fixa com de renda variable, es comercien en mercats secundaris o borses de valors, l'objecte dels quals és de donar als titulars un més alt preu de liquiditat potencial.

Topinada
Engany consistent a introduir paperetes fraudulentes en una urna electoral o a alterar-ne el compte.

Tory
Membre de la fracció aristocràtica del parlament anglès, formada al s XVII, que defensava la supremacia de les prerrogatives monàrquiques per sobre del poder legislatiu. El nom de tory, que servia per a designar els insurrectes irlandesos, els fou donat pels seus adversaris, el whigs, en oposar-se els tories a l'exclusió del tron anglès del duc de York, el futur Jaume II. El creixement d'aquest grup desembocà en la creació del Tory Party.

Tory Party
Partit polític britànic, fundat al s XVIII pels tories . Representant dels interessos dels grans terratinents, defensà les prerrogatives reials per sobre del poder parlamentari i els privilegis de l'Església Anglicana. Ocupà el poder del 1710 al 1714. La instauració de la dinastia dels Hannover comportà la pèrdua de la seva influència, en ésser acusat pels whigs de defensar els Stuart, i romangué apartat del poder durant la resta del s XVIII, fora dels períodes en els quals Jordi III utilitzà el seu suport per intentar de restaurar la prerrogativa règia i intervenir directament en el govern del país. La reacció que es produí a la Gran Bretanya contra la Revolució Francesa significà el renaixement del partit, que refermà el seu conservadorisme i la seva intransigència amb relació a tota influència estrangera. El 1807 accedí al poder, i impulsà una política d'oposició radical a tota influència revolucionària (R.Stewart), en la mateixa direcció que la Restauració europea, i de repressió enèrgica de les manifestacions del malestar social (suspensió de l'Habeas Corpus, 1816). Un sector del partit, però, en el qual destacaren G.Canning i R.Peel, evolucionà cap a posicions més reformistes, i a partir del 1822 col·laborà en el procés de reformes que permeteren la consolidació de la forma de govern liberal-burgesa. El 1832 aquest sector fundà el partit conservador, que recollí l'herència del Tory Party.

Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat.

Tractat
Acord internacional establert per escrit entre estats i regit pel dret internacional, tant si és fet en un instrument únic com si ho és en dos o més, sigui quina vulgui la seva denominació particular. Pel que fa a les matèries, hom parla de tractats de pau, com, per exemple, el de Westfàlia, l'any 1648, el tractat d'Utrecht, el 1713, el tractat de Versalles, el 1919, etc; de tractats econòmics i comercials, com és ara el Zollverein o unió duanera alemanya, l'acord tripartit entre els EUA, França i la Gran Bretanya (1936) per tal d'evitar les devaluacions monetàries competitives de després de la crisi econòmica mundial del 1929, i el General Agreement on Tariffs and Trade (GATT), del 1947. El tractat religiós, establert entre el Vaticà i altres estats, és anomenat concordat. Hi ha també tractats polítics, com ara el tractat de París del 1815, conegut amb el nom de Santa Aliança, i els tractats colonials de la darreria del s XIX; cal afegir-hi els tractats d'extradició de delinqüents i criminals comuns (dels quals resten normalment exclosos els polítics). Hi ha encara tractats tècnics, com, per exemple, el de Barcelona contra la contaminació de la Mediterrània (1976). Quant a procediment, tant pel sistema d'entrada en vigor com pel sistema establert per la seva denúncia, existeixen tractats simplificats (gentlemen's agreements, intercanvis de notes, etc) i tractats solemnes (amb negació, conclusió, signament i ratificació). Quant al nombre de països signants, hom parla de tractats bilaterals (entre dos estats) i de tractats col·lectius (entre tres estats o més). Dintre aquesta última classificació figuren els tractats constitutius de les organitzacions internacionals, com, per exemple, el tractat de Versalles de l'any 1919 creant la Societat de Nacions, la Carta de les Nacions Unides (San Francisco, 1945) creant l'Organització de les Nacions Unides, la conferència de Bretton Woods del 1944 creant el Fons Monetari Internacional, el tractat de Roma del 1957 creant la Comunitat Econòmica Europea, i els acords internacionals sobre productes bàsics. Per evitar la proliferació de tractats secrets d'altres èpoques (per exemple, els d'Espanya i França de San Ildefonso del 1801 i de Fontainebleau del 1807), la carta de l'ONU —seguint l'exemple del Pacte de la Societat de Nacions— estableix que tot tractat concertat per països membres ha d'ésser enregistrat a la secretaria de l'ONU perquè aquesta el publiqui.

Tractat d'Adrianòpolis
Tractat signat el 1829 a la ciutat d'Adrianòpolis, que posà fi a la guerra russo-turca de 1828-29, després de l'ocupació de la ciutat pels russos, i que donà l'autonomia a Grècia, Sèrbia i les províncies romaneses. Grècia fou declarada independent l'any següent.

Tractat d'Amsterdam
Tractat signat el 1997 i en vigor des del maig del 1999, concebut com una revisió i actualització del tractat de Maastricht. Incidia especialment en l'aspecte polític, judicial i d'actuació exterior que respongués a l'evolució política internacional, el fenomen de la globalització, la política immigratòria amb relació a països tercers, el dret d'asil i l'accés de nous membres. Hom aprofundí també la cooperació en els àmbits policíac i judicial, i afegí un capítol sobre mesures laborals i creació d'ocupació. El benestar i la qualitat de vida, la salut pública, la protecció del medi ambient, la protecció del consumidor, l'accés del ciutadà a la informació generada per les institucions europees i el compromís de transparència d'aquestes eren altres aspectes també recollits en el document final. Quant a la PESC, les reformes més rellevants afectaren el seu finançament, l'explicitació d'una estratègia comuna, l'adopció de la majoria qualificada en la presa de decisions, la creació del càrrec d'Alt Representant de la PESC i la planificació d'estratègies d'operacions pacificadores i d'ajuda humanitària. El tractat d'Amsterdam reforçà els aspectes referits a les institucions de la Unió, en particular els mecanismes de codecisió: la ponderació dels vots en el Consell de la UE (qüestió finalment no resolta) i l'extensió del mecanisme de la majoria qualificada, i també la iniciativa de la Comissió i el paper de la presidència. En l'àmbit judicial hom procedí a una definició més clara dels drets fonamentals sobre els quals s'assenta la Unió Europea, els procediments a partir dels quals la UE pot dictaminar que un dels seus membres ha infringit algun d'aquests drets fonamentals i l'eventual suspensió de les sancions, i també de les atribucions del Tribunal Europeu de Justícia. Finalment, el tractat d'Amsterdam també establí mecanismes per a la incorporació als tractats de Schengen.

Tractat d'Ottawa
Convenció que prohibeix l'ús, l'emmagatzematge, la producció i el comerç de mines antipersona, i que n'exigeix la destrucció. La convenció se signà a Ottawa al desembre del 1997, i entrà en vigor al març del 1999. El dipositari n'és el secretari general de les Nacions Unides.

Tractat d'Unió Econòmica i Monetària
Tractat aprovat a la ciutat neerlandesa de Maastricht l'11 de desembre de 1991 i signat a la mateixa ciutat pels representants dels dotze estats membres de la Comunitat Europea el 7 de febrer de 1992, i que juntament amb el tractat d'Unió Política formen la Unió Europea. La Unió Econòmica i Monetària (UEM) significa la total llibertat de circulació de les persones, del béns, els serveis i els capitals en tota la Comunitat Europea, la fixació irrevocable de les paritats entre les monedes nacionals dels dotze estats membres, i l'adopció d'una moneda única: l'ecu. Per aconseguir aquest grau d'unió, s'han de reunir prèviament un seguit de condicions. És necessari, d'una banda, que les polítiques econòmiques de tots els estats membres de la Comunitat siguin compatibles entre si i, d'altra banda, que s'aconsegueixi un alt grau de coherència pel que fa a les polítiques pressupostàries nacionals. A fi d'assolir l'establiment de la UEM, l'informe Delors del 12 d'abril de 1989 preveu una realització progressiva en tres etapes. La primera etapa consisteix en l'assoliment del Mercat Interior Europeu i la reducció de les disparitats existents entre els estats membres mitjançant programes de consolidació pressupostària i polítiques estructurals i regionals més eficaços. En l'àmbit monetari, la primera fase significa la supressió de tots els obstacles a la integració financera i la intensificació de la cooperació i de la coordinació de les polítiques comunitàries. La segona etapa comença amb l'entrada en vigor del nou tractat, prevista per a l'1 de gener de 1994. Consisteix en una segona fase de transició i d'aprenentatge per assolir la presa de decisions a escala comunitària en la tercera fase. Els estats conserven el poder de decisió, i alhora es creen els principals òrgans de l'estructura de base de la UEM, que comportaria la revisió de les estructures existents i la creació d'institucions noves. El reforçament de la coordinació de les polítiques econòmiques i monetàries s'aconsegueix per mitjà de l'establiment a escala comunitària de les grans línies directrius en aquests àmbits. En aquesta segona etapa els estats membres haurien de considerar les seves polítiques econòmiques com a qüestions d'interès comú i coordinar-les en el si del Consell amb la finalitat d'assolir els objectius de la UEM. El Consell adopta per majoria qualificada una recomanació recollint les grans orientacions per a les polítiques econòmiques dels estats membres i de la Comunitat. A l'inici de la segona etapa s'ha de crear l'Institut Monetari Europeu (IME) que tindrà personalitat jurídica i que serà dirigit i gestionat pels Governadors dels Bancs Centrals dels Estats membres. L'IME tindrà com a funció el reforçament de la cooperació entre els bancs centrals dels estats membres, la promoció de la coordinació de les polítiques monetàries; la supervisió del funcionament dels Sistema Monetari Europeu (SME). La tercera etapa o etapa final representarà l'atribució a les institucions comunitàries de totes les competències monetàries i econòmiques. En aquesta tercera fase i abans del 31 de desembre de 1996, la Comissió i l'IME han de presentar un informe al Consell sobre els progressos que hagin realitzat els estats membres en el compliment de les seves respectives obligacions amb relació a la realització de la UEM. S'exigirà un alt grau d'estabilitat dels preus, una situació financera estatal sostenible, el respecte durant almenys els dos últims anys dels marges de fluctuació del SME i l'estabilitat dels tipus d'interès a llarg termini. Sobre la base de l'esmentat informe, el Consell avaluarà quins estats membres compleixen les condicions necessàries per a l'adopció d'una moneda única. El Consell Europeu decidirà la data de començament de la tercera etapa i els estats que podran participar-hi. La resta d'estats seran considerats com "Estats subjectes a excepció" i podran incorporar-se a la tercera etapa quan compleixin les condicions ja esmentades. En la tercera etapa es crearà el Banc Central Europeu (BCE) i el Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC). El SEBC estarà format pel BCE i pels bancs centrals dels estats membres i serà governat pels òrgans rectors del BCE. La seva funció principal consistirà en la definició de la política monetària de la Comunitat. El BCE estarà format per una Comissió executiva nomenada pels Governs dels estats membres entre persones amb reconegut prestigi i experiència professional en l'àrea monetària i bancària. Des del moment de la creació del BEC, l'IME deixarà d'existir. En la data inicial de la tercera etapa, el Consell adoptarà per unanimitat els tipus de conversió de les respectives monedes dels estats membres. Aquests tipus seran fixos i irrevocables. El Consell adoptarà les mesures necessàries per a la introducció de l'ecu com a moneda única.
Segons el calendari acordat pel Consell d'Europa, aquest procés culminarà l'1 de gener de 1999, data en la qual els països de la Unió Europea que hagin mostrat un grau de convergència adient i que estiguin disposats a participar en el projecte s'incorporaran a la Unió Econòmica i Monetària concebuda com una àrea d'estabilitat monetària amb una moneda única: l'euro, que començarà a ésser operativa ja l'any 1999 i que es convertirà en l'única unitat monetària d'aquesta zona a partir del 2002, any en què substituirà definitivament les monedes estatals. La introducció de la moneda única i la posada en marxa d'aquest nou espai significa un pas endavant en el procés d'unitat europea, ja que comporta, a més d'una política monetària única, una política canviària única, un sol Banc Central a nivell europeu i una molt més estreta concertació de les restants polítiques macroeconòmiques.
La tercera fase de la UEM, que entrà en vigor l'1 de gener de 1999, incorporà 11 països: Espanya, Bèlgica, Alemanya, França, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos, Àustria, Portugal i Finlàndia. Tots compliren amb els criteris de convergència establerts en una anterior fase de la Unió. Aquests estats adoptaren l'euro com a divisa, i a partir de l'any 2002, juntament amb Grècia, l'incorporaran com a moneda de carrer. La UEM suma prop de 300 milions d'habitants, davant els 270 milions dels Estats Units, i es converteix així en la primera economia mundial. La nova àrea significa al voltant del 15% del producte interior brut mundial, davant del 20% dels EUA. La diferència bàsica entre les dues àrees rau en el pes dels bancs i les borses. Mentre que a la zona euro els finançadors habituals són els bancs, als Estats Units els mercats de renda variable i fixa canalitzen el gros del finançament i l'estalvi. També el sector públic és més important a la UEM, amb el 49% del PIB, davant el 35% dels Estats Units. Segons tots els estudis, els beneficis de l'euro tendeixen a concentrar-se cap al final del procés, mentre que els costs són al principi. Els beneficis de l'estabilitat de preus seran per als agents econòmics amb més possiblitats de protegir-se contra l'erosió de la inflació, mentre que de la supressió dels costs de transacció i cobertura de riscs per l'existència d'una sola moneda en treuen especial profit els usuaris de serveis financers.

Tractat d'Unió Política
Tractat aprovat a la ciutat neerlandesa de Maastricht l'11 de desembre de 1991 i signat a la mateixa ciutat pels representants dels dotze estats membres de la Comunitat Europea el 7 de febrer de 1992, i que juntament amb el tractat d'Unió Econòmica i Monetària forma la Unió Europea. El tractat d'Unió Política reforça els lligams dels dotze membres de la Comunitat en matèria de política exterior i de seguretat. Aquesta nova dimensió que assoleix la Comunitat justifica també el refermament de la seva legitimitat democràtica i el desenvolupament de les seves capacitats d'intervenció, en el respecte del nou principi de la subsidiarietat, com també la declaració d'una ciutadania europea que s'afegeix a les ciutadanies nacionals. El tractat d'Unió Política engloba diferents aspectes: la política exterior i de seguretat comuna, la ciutadania europea, l'ampliació de competències, els mecanismes de l'Europa social, la justícia i els afers interiors i la legitimitat democràtica. Pel que respecta a la política exterior i de seguretat comuna la Unió té com a objectiu refermar la seva identitat a l'escena internacional, i fixa un terme per a la definició d'una política comuna de defensa. S'estableixen dues vies d'actuació: la cooperació sistemàtica entre els estats membres per a la direcció de la seva política definint posicions comunes, i la realització progressiva d'accions conjuntes en els camps en què els estats membres tinguin interessos comuns importants. Es contempla també per a més endavant la formulació d'una política de defensa comuna que posteriorment podria conduir a una defensa comuna. El tractat disposa que la Unió Europea Occidental forma part integrant del desenvolupament de la Unió Europea i ha d'elaborar i executar les decisions i les accions de la Unió que tinguin implicacions en el camp de la defensa. Pel que fa a la ciutadania europea, el nou tractat en consagra una veritable creació, que s'articula al voltant d'un conjunt de drets i de deures que van més enllà de la simple llibertat de circulació de les persones que exerceixen una activitat econòmica; tot ciutadà de la Unió resident en un estat membre del qual no és súbdit té el dret de vot i d'elegibilitat en les eleccions europees en aquest estat. En la perspectiva del "gran mercat" interior i per a assegurar un desenvolupament equilibrat de les polítiques comunes, el tractat amplia selectivament les competències comunitàries, tot respectant un principi essencial per a l'equilibri institucional de la nova Unió: el de la subsidiarietat. El tractat completa les disposicions existents en els camps de la dimensió social, la cohesió econòmica i social, la recerca i el desenvolupament, i el medi ambient. La política de cohesió econòmica i social mira de reduir la separació entre els nivells de desenvolupament de les diverses regions i frenar l'endarreriment de les regions menys afavorides, entre les quals es comprenen les zones rurals. El tractat contempla la promoció de la recerca i el desenvolupament tecnològic mitjançant la posada en execució del marc programàtic a través de programes específics. Quant a protecció del medi ambient, assenyala que les exigències en aquesta matèria han d'integrar-se en la definició i en la realització de les altres polítiques de la Comunitat. En els nous camps d'acció previstos en aquest capítol hi ha la política industrial per a la Comunitat, els objectius de la qual són accelerar l'adaptació als canvis estructurals, assegurar un medi ambient favorable a la iniciativa i al desenvolupament d'empreses del conjunt de la Comunitat, encoratjar la cooperació entre les empreses i afavorir una millor explotació del potencial industrial, de les polítiques d'innovació, de recerca i de desenvolupament tecnològic. L'objectiu del desenvolupament de les grans xarxes transeuropees és assegurar la interconnexió i la interoperativitat de les xarxes nacionals, com també l'accés a aquestes xarxes. En el capítol cultural, la Unió contribueix a l'expansió de la cultura dels estats membres, des del respecte a la seva diversitat nacional i fent evident l'heretatge cultural comú. La política social ha estat refusada per la Gran Bretanya, però no obstant això els altres onze estats es comprometen a desenvolupar la Carta Social aprovada el 1989. Els aspectes més importants com el salari mínim, el dret de vaga, el dret sindical i el lock-out hauran d'ésser decidits per unanimitat dels onze. Es contempla la creació de sindicats europeus i patronals europees. Pel que fa a justícia i afers interns el tractat preveu una cooperació reforçada dels dotze en matèria judicial, policial i duanera per tal d'assegurar la realització dels objectius de la Unió. Maastricht ha estat l'ocasió de fer un nou pas en la direcció del reconeixement d'un poder legislatiu efectiu del Parlament Europeu, amb la instauració del procediment de codecisió, el qual dóna al Parlament el poder de decidir, conjuntament amb el Consell, reglaments, directrius, decisions o recomanacions, en règim d'igualtat, encara que es concedeix al Parlament el dret de vet en algunes matèries com el mercat interior, cultura i justícia. El tractat és innovador pel que fa a la representació de les regions. Preveu la creació d'un comitè de les regions de caràcter consultiu, compost pels representants de les col·lectivitats regionals i locals, que serà tingut en compte pel Consell o per la Comissió Europea en els camps que els afectin.

Tractat de Berlín
Tractat signat el 22 de maig de 1939 entre Itàlia i Alemanya per temps indefinit. És conegut també pel nom de Pacte d'Acer. Ultra constituir un mitjà de pressió política contra França, féu pública la identificació entre el feixisme italià i el nacionalsocialisme alemany enfront de les altres potències.

Tractat de Brussel.les
1. Acord d'aliança defensiva i de coordinació econòmica signat a Brussel·les, el 12 de març de 1948, per França, Holanda, Bèlgica, Luxemburg i el Regne Unit, amb una validesa de 50 anys. El 1955, amb l'adhesió d'Itàlia i l'Alemanya Federal, el pacte serví de base a l'articulació de la Unió Europea Occidental.
2. Tractat signat el 1965 i en vigor des del 1967, que instituïa una sola Comissió i un sol Consell de Ministres per a totes les Comunitats Europees.

Tractat de Bucarest
Tractat signat a Bucarest el 10 d'agost de 1913, amb el qual conclogué la segona guerra balcànica.

Tractat de Campoformio
Tractat signat entre França (negociat per Bonaparte i ratificat pel Directori) i Àustria el 1797 a Campoformio (Friül), que posà fi a la Guerra d'Itàlia. Àustria reconeixia a França la possessió dels Països Baixos austríacs, es comprometia a cedir-li un sector de terres alemanyes a l'esquerra del Rin i reconeixia la República Cisalpina. França, per contra, li atorgava el marge esquerre de l'Àdige amb Venècia, Ístria i Dalmàcia.

Tractat de Contraassegurança
Pacte de tres anys signat entre Alemanya i Rússia (18 de juny de 1887) en virtut del qual Rússia garantia la seva neutralitat si s'esdevenia un conflicte entre França i Alemanya. En canvi d'això, Alemanya es comprometia a sostenir diplomàticament Rússia en la qüestió búlgara i en la dels estrets del Bòsfor i dels Dardanels.

Tractat de Fontainebleau
Pacte signat entre Espanya i França el 27 d'octubre de 1807 pel qual era establerta la partició de Portugal, únic aliat de la Gran Bretanya a Europa, entre les forces espanyoles i les franceses. El tractat estipulava que el nord de Portugal (províncies de Minho i Douro) formaria el regne de la Lusitània Septentrional i seria per al rei d'Etrúria, nét de Carles IV, en comptes del seu regne italià; que les províncies d'Alentejo i Algarve serien per al primer ministre espanyol, Manuel de Godoy, i que la resta romandria de moment sota l'administració franco-espanyola. El tractat motivà la concentració de tropes franceses a Espanya, fet que donà lloc a la guerra contra Napoleó.

Tractat de Frankfurt
Tractat de pau entre França i Alemanya (maig del 1871) que posà fi a la guerra franco-prussiana (1870-71). Els acords preliminars foren presos a Versalles (febrer del 1871). França perdé Alsàcia i una gran part de Lorena; a més, es comprometé a pagar una indemnització de guerra i com a garantia accedí a l'ocupació del nord i l'est del país per les tropes prussianes.

Tractat de Lausana
Tractat signat el 24 de juliol de 1923 a Lausana per les potències occidentals, Grècia i Turquia després de les victòries turques sobre els grecs, i que abrogà de fet el tractat de Sèvres (1920). Grècia cedí a Turquia Esmirna, la Tràcia oriental i Anatòlia i li reconegué el control de navegació pels estrets.

Tractat de les Quatre Potències
Acord signat a Roma, el 7 de juny de 1933, entre Itàlia, Alemanya, França i la Gran Bretanya, que establia la col·laboració per a la revisió dels tractats i les qüestions relatives a les fronteres en el marc de la Societat de Nacions. Aquest pacte, que no arribà a ésser ratificat, pretenia de frenar el rearmament d'Alemanya.

Tractat de Lunéville
Tractat signat el 9 de febrer de 1801 a la ciutat de Lunéville, a la Lorena francesa, entre França i Àustria, que confirmava el tractat de Campoformio.

Tractat de Maastricht
Tractat, dit també de la Unió Europea, signat pel febrer del 1992, pel qual hom ratificava els acords presos en la reunió del Consell Europeu celebrada a la ciutat de Maastricht pel desembre del 1991. Continuació del tractat de Roma, comportà avenços substancials en la política exterior i la de defensa comunes (Unió Europea Occidental), en les facultats del Parlament i la Comissió, en els fons de cohesió, en la cooperació judicial, en els drets de vot i de candidatura en les eleccions judicials i europees, i impulsà sobretot la unió econòmica i monetària. L'entrada en vigor del tractat (octubre del 1993), que donà lloc a a la Unió Europea (UE), experimentà un retard important per la forta oposició en diversos estats. El 1997 fou signat el Tractat d'Amsterdam, que ratificava el de Maastricht i possibilitava l'adhesió de nous membres i entrà en vigor el 1999, desprès de ser aprovat pels estats membres de la UE. Els acords de la cimera de Maastricht entraren en vigor l'1 de novembre de 1993, deu mesos després de la data prevista. Les dificultats per a complir els acords subscrits a Maastricht i la incapacitat de fixar els termes d'actuació comunitària en l'àmbit de la Política Exterior i Seguretat Comuna (PESC) desembocaren en la Conferència Intergovernamental (CIG) de reforma del tractat, que començà a Torí al març del 1996, en què els 15 països membres de la Unió Europea revisaren alguns aspectes i es comprometeren a establir la unió política que ajudés a consolidar la Unió Econòmica i Monetària. Grècia fou el primer país de la UE que quedà definitivament exclòs de la Unió Econòmica i Monetària. La revisió del tractat de Maastricht portà, a l'octubre del 1997, a la signatura del tractat d'Amsterdam que ha de permetre l'ampliació de la UE cap als països de l'est d'Europa, si bé aquest nou tractat, que ha de ser ratificat pels parlaments dels estats membres de la UE, no va tancar la reforma institucional (la principal, fixar el nombre de comissaris europeus) que ha de fer possible l'ampliació. El tractat d'Amsterdam ha d'entrar en vigor al final del 1998, i al gener del 1999 ho farà la moneda única, l'euro.

Tractat de Manila
Pacte signat a Manila pel setembre del 1954 entre els EUA, França, la Gran Bretanya, Austràlia, les Filipines, Nova Zelanda, el Pakistan i Tailàndia, on es decidí la constitució de l'Organització del Tractat del Sud-Est Asiàtic.

Tractat de Moscou
Acord signat a Moscou, el 5 d'agost de 1963, pels EUA, l'URSS i la Gran Bretanya, en virtut del qual foren prohibides les proves nuclears efectuades a l'atmosfera, a l'espai exterior i sota la mar, però no pas les subterrànies. Aquest tractat, ratificat per nombrosos estats, no ho ha estat per la República Popular de la Xina.

Tractat de Neuilly
Acord de pau signat a Neuilly (Neuilly-sur-Seine) el 27 de novembre de 1919 entre els estats vencedors de la Primera Guerra Mundial i Bulgària, que renuncià formalment a la Dobrudja, annexada a Romania el 1913, cedí una part del seu territori a Sèrbia i perdé la Tràcia occidental a favor de Grècia, fet que li impedí l'accés a la mar Egea.

Tractat de Niça
Segon tractat de revisió i actualització del Tractat de Maastricht, signat el febrer de 2001. Entre els temes abordats destacà el de les reformes institucionals: es mantingué el sistema de majoria qualificada com la norma d'ús general de presa de decisions a la comissió, i es reduïren els assumptes amb dret a vet: l'ingrés de nous socis, els nomenaments i els assumptes constitucionals. També foren objecte de debat les dimensions de la Comissió, qüestió que enfrontà els països petits amb els grans i en la qual es proposaren solucions de compromís (nombre màxim de comissaris, torn rotatori igualitari, etc.). Hom reponderà també els vots al consell de ministres, mesura que tingué més en compte el pes demogràfic d'Alemanya i que és previst que entri en vigor el 2005. De manera semblant, fou reformat el sistema de repartiment de vots al Parlament Europeu per al 2004. D'altra banda, el tractat aprovà el sistema conegut com a cooperacions reforçades, per a què un grup de països pogués avançar amb més rapidesa que els altres en temàtiques d'integració europea, i hom elaborà un estatut de la Carta dels Drets Fonamentals, el paper dels parlaments nacionals i la simplificació dels tractats.

Tractat de no-proliferació
Acord contra la propagació de les armes nuclears, que, signat per un centenar d'estats, entrà en vigor el 5 de març de 1970. Estipula que els països signants no poden fornir o acceptar armes nuclears, ni cedir-ne o admetre'n el control. Establert per iniciativa dels EUA, l'URSS i la Gran Bretanya (1968), no fou ratificat el 1985 per part d'estats com la Xina, Sud-àfrica, França o Israel, que hi veien un intent de perpetuar l'hegemonia nuclear de les grans potències. El 1987 fou ratificat per Espanya. Vàlid per un període de 25 anys, no preveu cap limitació de l'armament existent ni del seu augment pels països que en tenen. El tractat és verificat per l'Agència Internacional d'Energia Atòmica.

Tractat de París
Tractat signat el 1951 que creà formalment la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA). La seva finalitat era la creació d'un mercat unificat entre els estats signants per a aquests recursos bàsics i neutralitzar, d'aquesta manera, les rivalitats que podien derivar-se de la seva possessió, molt especialment entre Alemanya i França. Bé que hom li atorgà una vigència de cinquanta anys, l'entrada en vigor dels tractats de Roma (1958) i de Maastricht (1993), d'abast molt més ampli, l'han convertit en accessori.

Tractat de Portsmouth
Acord signat a la ciutat homònima de l'estat de Nou Hampshire, als EUA, entre Rússia i el Japó (1905), que conclogué la guerra entre els dos països. Els nord-americans hi feren de mitjancers. Suposà un seguit de concessions russes als japonesos, entre les quals es destacà la del protectorat de Corea.

Tractat de Pressburg
Acord signat entre Napoleó I i l'emperador Francesc II a la ciutat homònima, pel desembre del 1805, poc després de la victòria francesa a Austerlitz. Àustria hi cedí un seguit de territoris al regne d'Itàlia, Baviera, Württemberg i Baden, i els tres darrers estats hi assoliren l'emancipació respecte a aquella.

Tractat de Roma
Acord signat a Roma el 25 de març de 1957 per Bèlgica, França, els Països Baixos, Itàlia, Luxemburg i la República Federal d'Alemanya que creà la Comunitat Econòmica Europea. L'aprovació de nous tractats comunitaris (creació de les institucions comunes de la CEE, CECA i EURATOM els anys 1965 i 1970), l'admissió de nous estats membres a la CEE i el desig de potenciar la integració política i econòmica del continent menaren a la redacció d'un text nou —conegut amb el nom d'Acta Única Europea—, que fou aprovat pel Consell Europeu l'any 1985 i signat per tots els estats de les Comunitats Europees entre el 1986 i el 1987.
Tractat signat el 1957 i en vigor des del 1958, que creà la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i l'EURATOM, a més d'incloure el tractat de París. Establí els instruments per a la creació d'un mercat únic europeu, que comprenia, sobretot, l'eliminació progressiva d'aranzels entre els estats membres i la fixació d'uns aranzels comuns per a països tercers, l'establiment d'una política agrària comuna (PAC), l'entrada en vigor gradual del lliure moviment de persones, serveis i capitals dels estats membres dins del territori de la CEE, la creació d'un marc per a l'actuació de les empreses dins d'un sistema de mercat, la regulació de les ajudes atorgades pels estats a sectors, regions i situacions de manera que no perjudiquin la lliure competència, i l'establiment d'una política econòmica coordinada entre els estats membres per tal de mantenir un equilibri en els indicadors econòmics bàsics (balança de pagaments, taxes de canvi, estabilitat dels preus, etc). D'altra banda, per tal de contribuir al finançament del desenvolupament dels estats i les regions menys desenvolupats o deprimits, promogué la fundació del Banc Europeu d'Inversions. També contenia referències a estats i territoris tercers, institucions i política social.

Tractat de Saint-Germain
Pau signada a Saint-Germain-en-Laye, el 10 de setembre de 1919, entre Àustria i els aliats al final de la Primera Guerra Mundial. Àustria va haver d'acceptar les noves fronteres, la reducció de les seves forces militars a 30.000 homes i la renúncia a qualsevol temptativa d'Anschluss (unió amb Alemanya). Àustria va perdre tots els seus territoris eslaus i es va convertir en república. Aquest tractat, ratificat per l'Assemblea Nacional austríaca, va consagrar la dissolució de l'Imperi austrohongarès.

Tractat de Santo Stefano
Tractat signat a la localitat de Santo Stefano (o San Stefano), actualment Yesilkoy, prop d'Istanbul, el 3 de març de 1878, entre Rússia i Turquia i que posà fi a la guerra dels Balcans (1877-78). Pel mateix tractat, Romania, Sèrbia i Montenegro accedien a la sobirania pròpia i Bòsnia i Hercegovina a l'autonomia. Paral·lelament, Rússia organitzà la Gran Bulgària, sobre la qual tingué ascendència. Aquesta hegemonia russa als Balcans motivà la convocatòria del congrés de Berlín (1878) per part de les potències occidentals.

Tractat de Schengen
Nom que rep el conjunt dels convenis que estableixen i regulen la lliure circulació de béns, serveis i persones a la Unió Europea. El primer d'aquests acords fou signat a Schengen (Luxemburg) el 14 de juny de 1985 per la República Federal d'Alemanya, França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. El 1990 tingué lloc una ampliació del tractat relativa a qüestions de seguretat i de coordinació policíaca entre els estats signants, així com a la immigració de tercers països. Als membres originals s'han adherit Itàlia (1990) —que no s'hi incorporà plenament fins el 1998— Espanya, Portugal (1991), Grècia (1992) i Àustria (1995). Després de l'entrada en vigor del tractat (1 de juliol de 1995), s'hi adheriren Dinamarca, Suècia i Finlàndia (1996), i Noruega i Islàndia obtingueren l'estatut d'estats associats. Tot i ser membres de la UE, la Gran Bretanya i Irlanda se n'han mantingut al marge.

Tractat de Sèvres
Pacte signat, a la ciutat de Sèvres, entre els turcs i els aliats el 10 d'agost de 1920, pel qual hom cedia a Grècia la Tràcia Oriental (amb Gal·lípoli), les illes de la mar Egea (excepte Rodes) i l'administració d'Esmirna. França rebé Síria i Cilícia. Iraq, Palestina, Xipre i Egipte passaren a Anglaterra, alhora que aquesta obtenia el protectorat d'Aràbia; el Dodecanès i l'illa de Rodes passaren a Itàlia. Els estrets del Bòsfor i Dardanels restaren desmilitaritzats i sota control internacional. Aquest tractat, que significava la desfeta de l'imperi turc, no fou ratificat pel parlament turc, i el moviment nacionalista turc (dirigit per Mustafà Kemal) obligà a revisar-lo i substituir-lo pel tractat de Lausana (1923).

Tractat de Tilsit
Acord, signat a la ciutat homònima (actual Sovetsk, a l'oblast' de Kaliningrad, a Rússia), entre Napoleó I i el tsar Alexandre I (juliol del 1807) per posar fi a la coalició antinapoleònica. Europa fou dividida en dues zones d'influència: l'occident per a França i l'orient per a Rússia. Es preveié l'aliança franco-russa en cas de guerra amb la Gran Bretanya. A expenses de Prússia es formà el regne de Westfàlia i el Gran Ducat de Varsòvia, i Gdansk fou declarada ciutat lliure.

Tractat de Torí
Acord signat entre Víctor Manuel II d'Itàlia i Napoleó III el 24 de març de 1860. Víctor Manuel II renuncià als seus drets sobre Savoia i Niça, però exigí l'aprovació de la cessió per part dels seus habitants, que tingué lloc el 24 d'abril del mateix any.

Tractat de Valençay
Acord signat entre França i Espanya, el 10 de desembre de 1813, a la localitat francesa de Valençay (departament d'Indre) que posà fi a la guerra contra Napoleó. Ferran VII recuperà la corona, es comprometé a respectar els càrrecs dels afrancesats i retornar a França les places frontereres franceses ocupades pels britànics. Les Corts de Cadis es negaren a ratificar l'acord fins que Ferran VII no hagués jurat la constitució.

Tractat de Versalles
1. Acord internacional entre la Gran Bretanya, França, Espanya i els EUA, signat el 3 de setembre de 1783, que posà fi a la guerra de la Independència Nord-americana. Confirmà la pau anglo­nord-americana del 29 de novembre de 1782 i l'anglohispano-francesa del 20 de gener de 1783. La Gran Bretanya reconegué la independència dels EUA i cedí a França diversos territoris. Espanya recuperà la Florida i Menorca, però fracassà en l'intent de recuperar Gibraltar. En conjunt, l'hegemonia britànica sofrí una reculada, bé que la seva habilitat diplomàtica aconseguí de reduir-ne l'abast.
2. Acord internacional que posà fi a la Primera Guerra Mundial. D'acord amb els resultats de la conferència de pau de París, fou signat el 28 de juny de 1919 per Alemanya i les potències guanyadores: la Gran Bretanya, França, els EUA, Itàlia i el Japó, amb l'adhesió d'altres països. Alemanya hagué d'acceptar el lliurament d'Alsàcia i Lorena a França, de Poznan i un corredor fins a la mar a Polònia, i la celebració de plebiscits a l'Alta Silèsia, Schleswig, Sarre, etc. Danzig (Gdansk) es convertí en ciutat lliure. Les vores del Rin, ocupades pels aliats, foren desmilitaritzades. Les colònies alemanyes foren repartides entre la Gran Bretanya, França, Bèlgica i el Japó. S'imposà a Alemanya el pagament d'una xifra elevada en concepte de reparacions de guerra; l'exèrcit alemany fou reduït a 100 000 homes, sense estat major, armament pesant ni aviació; fou també limitat el nombre i el tonatge dels vaixells de guerra. S'hi pactà, també, la creació de la Societat de Nacions. L'acord fou completat amb altres tractats amb la resta dels vençuts: Àustria (tractat de Saint-Germain-en-Laye), Bulgària, Hongria i Turquia. El senat dels EUA no el ratificà, i Rússia no hi participà. Els nacionalistes alemanys el consideraren un diktat inadmissible, i el ressentiment que provocà, aprofitat pels nazis, facilità el desencadenament de la Segona Guerra Mundial.

Tractat de Viena
1. Acord signat a Viena, el 1864, que posà fi a la guerra dels Ducats. Els danesos cediren els ducats de Schleswig, Holstein i Lauenburg i la ciutat de Kiel a les altres dues potències.
2. Acord de pau signat a Viena el 1866 entre Àustria i Itàlia, pel qual la primera reconegué el regne italià i abandonà el Vèneto, en canvi d'una compensació. Fou ratificat pel tractat de Venècia.

Tractat de Zuric
Acord signat el 10 de novembre de 1859 entre Àustria i França-Sardenya, que ratificava els acords preliminars de Villafranca di Verona (12 de juliol) i reunificava la Llombardia (cedida per Àustria a Sardenya) i el Piemont, preparant així la unió territorial d'Itàlia. Àustria i França s'inclinaren per una confederació italiana sota la presidència honorària del papa. Uns quants mesos més tard, la Savoia i el comtat de Niça foren annexats a França.

Tractat del Trianon
Pau signada al Gran Trianon, el 4 de juny de 1920, entre Hongria i els aliats al final de la Primera Guerra Mundial. Hongria hagué d'acceptar reduccions en l'exèrcit i fou obligada a cedir Eslovàquia i Rutènia a Txecoslovàquia, Transsilvània i part del Banat a Romania, i Croàcia, Eslavònia i la resta del Banat a Iugoslàvia. En conjunt, perdé uns tres milions d'habitants i dues terceres parts del seu territori.

Tractats de San Ildefonso
Tractats signats entre Espanya i la República francesa el 1796 i el 1801. Pel primer, Espanya entrà en guerra contra Anglaterra (era una aliança ofensiva i defensiva). Pel segon, Espanya lliurà als francesos la Louisiana en canvi de la Toscana, que fou incorporada al ducat de Parma. Aquest tractat establia, a més, la cooperació militar de Carles IV a les empreses napoleòniques, motiu pel qual fou ordenat un reclutament militar al País Valencià. Això provocà un seriós avalot a València (estiu del 1801) que obligà Carles IV a renunciar-hi i a amnistiar els revoltats.

Trade Unions
Les Trade Unions (de trade, ofici, i union, unió) inicialment eren sindicats d'obrers qualificats, agrupats per oficis ("vell unionisme"), dotats d'un fons d'assegurances mútues i sovint oposats als obrers no qualificats. Començaren a tenir importància a partir de mitjan s XIX, després d'obtenir la llibertat d'associació i després del fracàs del cartisme. Les Trade Unions més importants eren la dels mecànics (1850), dels fusters (1852) i, a partir del 1865, dels miners i dels obrers tèxtils.

Trades Union Congress
Confederació sindical britànica creada l'any 1868 a Manchester. Les Trade Unions (de trade, ofici, i union, unió) inicialment eren sindicats d'obrers qualificats, agrupats per oficis ("vell unionisme"), dotats d'un fons d'assegurances mútues i sovint oposats als obrers no qualificats. Començaren a tenir importància a partir de mitjan s XIX, després d'obtenir la llibertat d'associació i després del fracàs del cartisme. Les Trade Unions més importants eren la dels mecànics (1850), dels fusters (1852) i, a partir del 1865, dels miners i dels obrers tèxtils. Els delegats de les diferents Trade Unions es reunien anualment en congressos, el primer dels quals fou celebrat a Manchester l'any 1868. A partir del 1885 començà a prendre força el "nou unionisme", que agrupava obrers sense qualificació o amb poca i sobre la base de la indústria i no pas de l'ofici. El 1906 sorgí el Labour Party, com a expressió política de les Trade Unions, les quals s'orientaren cap a la consecució de convenis col·lectius. Després de la Primera Guerra Mundial, el nombre d'adherents augmentà espectacularment (de 4 milions el 1915 a 8 milions el 1920), i fou creat un consell general de les Trade Unions. En desencadenar-se la Segona Guerra Mundial les Trade Unions col·laboraren en l'esforç de guerra participant en diversos organismes paritaris creats pel govern. A partir del 1945 han donat suport, en general, als diferents gabinets laboristes que han governat el país.
Oposades a les mesures d'austeritat del govern de Margaret Thatcher i molt crítiques amb la integració de la Gran Bretanya a la Comunitat Europea —posteriorment, UE—, durant els anys vuitanta perderen força a conseqüència de la política laboral del govern de la primera ministra, que des que arribà al poder el 1979 intentà reduir la força dels sindicats. Al final del 1982, una llei del ministeri de treball suprimí la sindicació obligatòria i la convocatòria de vaga sense consultar les bases. La vaga minera del març del 1984 al març del 1985, que finalitzà davant la negativa a negociar per part de Margaret Thatcher, erosionà encara més les TU. El 1983, amb Len Murray com a secretari general, les TU tenien 12 milions d'afiliats, mentre que el 1989, amb Norman Willis al capdavant des del 1984, l'afiliació s'havia reduït a 8,4 milions. El mateix Willis, en el congrés de setembre del 1990, es pronuncià a favor de l'anomenat new realism, doctrina política propugnada pel líder laborista Neil Kinnock basada en l'abandó d'antics dogmatismes. Willis fou rellevat en el càrrec per John Monks en el congrés de setembre del 1993, quan les TU tenien l'afiliació més baixa des de la Segona Guerra Mundial: 7,5 milions de membres.

Tradeunionisme
Moviment de les Trade Unions. En un sentit més ampli, d'acord amb el tipus d'acció sindical de les Trade Unions, hom aplica també aquest terme al sindicalisme de caire reformista, que no planteja cap opció revolucionària ni posa en qüestió el sistema capitalista.

Tradicionalisme
1. Doctrina filosòfico-religiosa sorgida en el catolicisme francès de la Restauració, en oposició al pensament "il·lustrat" que inspirà la revolució del 1789. Afirmava la necessitat de la monarquia i de l'Església com a vehicles pels quals l'home arriba al contingut d'una revelació divina primitiva constituïda per les veritats teòriques i pràctiques vitalment fonamentals. El seu menyspreu de la raó (incapaç per ella mateix d'assolir qualsevol certesa), juntament amb l'enaltiment de l'autoritat, foren censurats pel concicili I del Vaticà. Els seus representants més destacats foren L.de Bonald, J.de Maistre, F.R.Lamennais i L.Bautain, i a la Península Ibèrica, Juan Donoso Cortés.
2. Doctrina política que defensa la sobirania reial exercida a través de les institucions pròpies de la societat foral i estamental. A l'estat espanyol fou adoptada pel carlisme i significava el rebuig de les idees liberals sorgides durant la guerra contra Napoleó i el retorn a la monarquia absoluta, basada en la tesi de la legitimitat de la llei sàlica, el dret diví de la monarquia i, pr tant, la defensa aferrissada de la religió catòlica i de les seves institucions, idees que ja es troben presents en els moviments reialistes del Trienni Liberal i en la guerra dels Malcontents, al Principat. Posteriorment, aquesta doctrina cercà una justificació històrica en la identificació de la monarquia absoluta amb una suposada monarquia tradicional medieval, pel fet de la pervivència, encara que inoperant, d'algunes institucions tradicionals, com les corts castellanes. Aquesta identificació (que historiadors com F.Suárez Verdeguer i la seva escola han volgut situar en l'origen del carlisme i fins i tot en el del Manifiesto de los persas) es completà amb el reconeixement dels furs o lleis tradicionals dels diferents regnes de la monarquia hisppànica, fet que explicaria l'arrelament del tradicionalisme als Països Catalans i al País Basc. De fet, però, no fou fins a la tercera guerra Carlina que hom creà institucions com la Diputació General de Catalunya que comportessin l'aplicació d'aquests principis. Arran de la crisi del carlisme causada per l'actitud liberal del pretendent Joan de Borbó i de Bragança (1862), Maria Teresa de Portugal, la seva madrastra —i vídua del pretendent Carles Maria Isidre de Borbó—, formulà, en una cèlebre carta (1864), la tesi de la doble legitimitat (d'origen miguelista) necessària per a la successió al tron: la d'origen i la que ella anomenà d'exercici. Després de la tercera guerra Carlina, el tradicionalisme cercà una base doctrinal més intel·lectual; Juan Vázquez de Mella recollí les idees dels pensadors neocatòlics i elaborà un esquema doctrinal pròxim al feixisme, que no fou acceptat per determinats sectors carlins i que ha estat considerat precursor, en part, de l'anomenat Movimiento Nacional.

Tràfic d'esclaus
Transport de negres africans a Amèrica per a ésser venuts com a esclaus. Malgrat que, dirigit a Europa, ja existia a la baixa edat mitjana, cobrà nou impuls amb el descobriment d'Amèrica. Els portuguesos foren els primers a dedicar-s'hi, des de llurs possessions de Guinea i Angola; ben aviat foren seguits per holandesos, francesos i anglesos, que obtingueren contractes d'asiento amb la monarquia hispànica i crearen l'anomenat tràfic triangular. La lluita contra el tràfic d'esclaus té molta relació amb la lluita per l'abolició de l'esclavitud. Després de les prohibicions establertes per diferents països (la Gran Bretanya, per exemple, el 1807) i de diversos acords internacionals, s'arribà a l'acord definitiu de prohibició a la conferència de Brussel·les (1889-90). Finalment, les Nacions Unides aprovaren, l'any 1956, un conveni internacional de prohibició de tràfic d'éssers humans.

Transculturació (veure Aculturació)

Transcultural
Dit de les anàlisis antropològiques que realitzen una comparació entre cultures amb l'objectiu de formular lleis o pautes culturals d'àmbit general. Aquesta comparació es pot fer des d'un punt de vista sincrònic o bé diacrònic. En són un exemple els treballs de l'antropòleg nord-americà George Peter Murdockcom Outline of World Cultures (1954) i Ethnographic Atlas (1957), així com els nombrosos estudis d'etnopsiquiatria i d'etnopsicologia que intenten trobar generalitats universals en els trastorns psicològics humans.

Transferència de població
Intercanvi de poblacions entre estats, organitzat com a conseqüència d'una modificació de fronteres o per a l'eliminació de minories.

Transició
Període de la història contemporània espanyola durant el qual es produí el pas de la dictadura franquista a un règim democràtic (monarquia constitucional). Fou precedit per un augment de la repressió del règim franquista (procés de Burgos, 1970; execucions del 1975), com a reacció a la pressió opositora i internacional. Dos dies després de la mort de Franco (20 de novembre de 1975), Joan Carles I (designat el seu successor el 1969) esdevingué rei d'Espanya i cap d'estat, càrrec des del qual afavorí els pactes entre franquistes i antifranquistes sobre els quals es bastí el nou ordenament constitucional. El primer govern postfranquista (govern d'Arias Navarro) caigué al juny del 1976, i fou succeït pel d'Adolfo Suárez, el qual elaborà una Llei de Reforma Política. L'èxit de la seva aprovació en referèndum (15 de desembre) determinà l'abandonament de les posicions més rupturistes de l'oposició, afavorit encara més pel triomf per majoria relativa de la UCD de Suárez en les primeres eleccions lliures (juny del 1977). Foren convocades Corts Constituents, i el 6 de desembre de 1978 s'aprovà en referèndum la nova Constitució. Les dificultats de Suárez per a consolidar-se (dissensions internes de la UCD, ofensives terroristes d'ETA i el GRAPO, crisi econòmica, etc) l'obligaren a convocar eleccions anticipades al març del 1979, però, tot i guanyar-les, al gener del 1981 hagué de dimitir. Els sectors involucionistes continuaren amenaçant la democràcia: el mes següent tingué lloc un fracassat intent de cop d'estat (Vint-i-tres de febrer). El govern presidit per L.Calvo Sotelo no pogué aturar la descomposició de la UCD i, en les eleccions anticipades de l'octubre del 1982, el PSOE aconseguí una clara majoria absoluta, moment que ha estat considerat sovint el final de la Transició, tot i que des d'altres punts de vista hom el situa en l'ingrés d'Espanya a les Comunitats Europees (1986). Durant la Transició es posaren les bases de l'anomenat 'estat de les autonomies' per tal de legitimar la realitat plural de l'estat espanyol. Per motius històrics i per la intensitat de les reivindicacions, el País Basc i Catalunya lideraren aquest reconeixement. A Catalunya, malgrat el suport massiu als organismes unitaris de l'Assemblea de Catalunya (creada el 1971) i del Consell de Forces Polítiques (1975), les dissensions internes i el bloqueig de les negociacions amb el govern espanyol afavoriren que el president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas (que retornà a Catalunya el 23 d'octubre de 1977), es convertís en l'únic interlocutor davant del govern espanyol i assolís un protagonisme tan incontestable com discutit. Confirmat en referèndum a l'octubre del 1979, l'estatut d'autonomia finalment aprovat presentava fortes retallades respecte al projecte consensuat per les forces polítiques catalanes. La victòria nacionalista en les primeres eleccions autonòmiques (març del 1980) reflectí un mapa polític diferenciat del de la resta de l'estat, característica que Catalunya ha compartit amb el País Basc. En el context d'uniformització i retallada autonòmiques que seguí el Vint-i-tres de febrer s'aprovaren els estatuts d'autonomia del País Valencià (juliol del 1982) i de les illes Balears (febrer del 1983), on la consciència favorable a una recuperació de la identitat era minoritària i els partits estatals han imposat la seva hegemonia. Especialment al País Valencià la dreta local propagà, amb el concurs de la UCD, un anticatalanisme visceral que ha deteriorat el clima polític. La Transició espanyola ha estat considerada un model a seguir en altres processos de democratització, particularment a Xile i l'Argentina.

Transport
Activitat que proporciona els mitjans per a efectuar el transport de persones o de coses. En un sentit ampli hom pot considerar transport el trasllat de gas, d'electricitat o d'aigua des del punt de producció o d'origen fins al punt de consum, o el del mineral des de la mina a la fàbrica on serà emprat com a primera matèria, o àdhuc la transmissió de notícies. El transport és pràcticament inseparable de la producció i de la distribució. Des del descobriment de la roda fins a l'aparició de la primera locomotora, al començament del s XIX, el transport per terra romangué en un estat tan rudimentari, que, de fet, no presentava cap suport al comerç ni, com a conseqüència, a la indústria; però ha estat al s XX, especialment des de la Segona Guerra Mundial, que els mitjans de transport han experimentat una evolució i un desenvolupament tan ràpids com espectaculars. Hom anomena transport terrestre o transport per terra el que és efectuat per vies de comunicació terrestres (vies fèrries o carreteres) o fluvials, transport marítim el que és efectuat per mar amb qualsevol mena d'embarcació, i transport aeri el que és efectuat per l'aire mitjançant avions, helicòpters o altres aeronaus. El transport forma part de l'activitat econòmica general en augmentar la utilitat de determinats béns en traslladar-los de llocs on en tenen poca (eventualment perquè hi són molt abundants) a uns altres on en tenen molta (eventualment perquè hi són molt escassos). És possiblement en el turisme, en el qual constitueix únicament motiu de plaer per al turista, on el transport, en ésser deslligat d'altres plantejaments econòmics més generals, adquireix un sentit per ell mateix.
El transport com a activitat econòmica
Com a activitat econòmica, concebuda clàssicament com a servei, més modernament ha estat considerat com una de les esferes de la producció material al costat de les indústries extractives, de l'agricultura i de la indústria manufacturera, de les quals es distingeix pel tipus de transformació que opera sobre els objectes, en aquest cas la modificació de l'emplaçament, que es tradueix en un augment del valor d'ús. El transport pressuposa, doncs, una creació de valor afegit en raó directa a les distàncies recorregudes i el pes dels objectes transportats. Segons la tecnologia, el transport pot arribar a abaratir el cost dels productes en funció de la divisió del treball, que permet una especialització a nivell regional, nacional i internacional. La disminució dels costs del transport, produïda com més va més per la difusió d'innovacions en les tècniques emprades, ha comportat la localització de les activitats i el desenvolupament econòmic en unes zones i uns països determinats a costa d'altres zones i països, que han restat aïllats i endarrerits econòmicament. La revolució dels transports experimentada des de la segona meitat del s XIX (amb el ferrocarril i el transport marítim) i, sobretot, al s XX (amb el transport aeri i per carretera) ha anat sempre unida a la revolució industrial i al desenvolupament econòmic derivat de l'obertura de nous mercats. Cada sistema presenta uns costs i unes característiques de rapidesa, capacitat i comoditat diferents, que el fan idoni per a satisfer necessitats molt concretes en funció de la distància, el pes, el volum, la urgència, el temps, la conservació i la manipulació dels béns en concret. Això no vol dir, però, que actualment hom no tendeixi a combinar els diferents sistemes de transport gràcies a l'estandardització assolida en els sistemes de manutenció i de càrrega i descàrrega de mercaderies (contenidors, paletes, etc). El sector dels transports representa al voltant del 7% de la renda nacional als països industrialitzats, amb una tendència creixent superior a la de la renda. La importància, a l'estat espanyol, de cada sistema dins el sector és la següent: transport per carretera, 47%; marítim, 15%; ferroviari, 14%; i altres (urbà, aeri, etc), 24%. La importància del sector és molt superior pel que fa a la inversió bruta, ja que representa prop del 20% de la formació bruta de capital fix, a causa de l'enorme cost de les infrastructures necessàries. Aquesta importància en l'esmerç de recursos fa que els transports siguin considerats com a sector estratègic per al desenvolupament econòmic d'un país.
El transport al s XX. El transport als Països Catalans
El trànsit als temps contemporanis es caracteritza, entre altres fenòmens, per la massificació i l'acceleració dels transports; d'aliments, de productes energètics, de primeres matèries i de manufactures, i també de persones, d'animals i d'efectes postals, i tot plegat, dins o fora d'un mateix estat. Paral·lelament a la velocitat s'incrementen les distàncies de destinació; i paral·lelament al volum de les mercaderies, la capacitat dels mitjans de transport. Així, pel que fa a les carreteres, hom ha passat en pocs decennis dels camions que transportaven una tona de mercaderies als tràilers que poden dur-ne 40, pel que fa als ferrocarrils, dels trens de 800 t, als de 10 000 t, i, pel que fa al transport marítim, de vaixells de 50 000 t a vaixells que en poden dur fins a mig milió. El transport terrestre, és, com més va més, un transport per carretera, fenomen que exigeix una millora constant de les calçades. Encara que no hi hagués l'automòbil de turisme, l'autocar i el camió han desbancat la barcassa fluvial i fins i tot el vagó de tren per rapidesa, flexibilitat del trajecte, fraccionalitat de la càrrega i accessibilitat als punts d'origen i de destinació. La longitud total de les carreters (molt desiguals fora dels països desenvolupats) és de molts milions de quilòmetres, i s'estenen sobretot per l'Amèrica del Nord, Àsia (Índia, Japó, Xina), la Unió Soviètica, Europa (França, Gran Bretanya, Itàlia), que és on hi ha més autopistes, i també l'Amèrica Llatina (Brasil) i Austràlia. El trànsit automobilístic s'hi ha incrementat espectacularment, encara que fins a dates recents manquen estadístiques d'abast mundial. El 1975, en plena crisi del petroli, hi havia més de 258 milions d'automòbils de turisme, que en un decenni es van incrementar un 40%. El 1984 l'Amèrica del Nord concentrava el 39,1% dels automòbils de tota mena: Europa el 31,75% (l'Alemanya Federal, Itàlia i França als primers llocs); el 13,7% Àsia (en bona part al Japó), el 6,8% l'Amèrica Llatina (el Brasil davant), i el 4,1% la Unió Soviètica. Aquests percentatges són semblants als de turisme, però els anomenats utilitaris (camions i autocars) presenten una distribució ben diferent, encara que l'evolució de conjunt se li assembla; prop de 68 milions el 1975, amb un 60% d'increment el decenni següent. El 1984-85 l'Amèrica del Nord acaparava el 38,6% d'aquests automòbils i la seguien Àsia (Japó, Xina), Europa (França, Itàlia, Alemanya Federal), la Unió Soviètica, l'Amèrica Llatina (Mèxic, Brasil) i Oceania (Austràlia). El ferrocarril ha tingut un paper pioner en el poblament dels "països nous" i en la industrialització dels ja poblats. Avui continua representant aquest paper en àrees extenses d'Àsia i Àfrica i en àrees marginals de l'URSS. En canvi, a Europa i a l'Amèrica del Nord hom va tancant línies no rendibles, sobretot de passatgers. La xarxa actual ateny gairebé un milió i quart de km: el 27,1% són a l'Amèrica del Nord (on hi ha la primera i la tercera xarxa estatals), el 20,9% a Europa (França, Alemanya Federal, Polònia), el 17,1% a l'Àsia (Índia, Xina, Japó), un 12,6% a l'Amèrica Llatina (Argentina, Brasil, Mèxic), un 11,5% a l'URSS (segon estat del món), un 7,2% a l'Àfrica, i la resta a Oceania, on Austràlia és el sisè estat mundial. La participació en el tràfic global de mercaderies és mal coneguda, però se sap que és molt elevada a l'URSS (80% del transport interior) i els estats comunistes europeus, elevada a l'Amèrica del Nord (EUA, 40%), modesta a l'Europa Occidental i a l'Extrem Orient (competència de la carretera, bàsicament), i mínima al Tercer Món, on la competència és més aviat de les vies aquàtiques i, en algun cas, fins de l'oleoducte. Les estadístiques més completes i, per tant, més comparables, són les expressades en t/km, que multipliquen el pes per la distància. Entre el 1970 i el 1982 les xifres de l'URSS s'incrementaren el 38,9%, les dels EUA, el 20,2%, i les del Canadà, el 42,7%, tot per sota del 60%, que només en nou o deu anys ha crescut el parc de camions i autocars. Els passatgers/Km transportats en el mateix període 1970-82 s'incrementaren el 30,6% a l'URSS, el 9,3% al Japó i el 86,6% a l'Índia. Amb excepcions com aquesta (a l'índia encara hi ha pocs automòbils), el creixement és més lent que el de mercaderies. La navegació per llacs, rius, canals interiors és el transport més lent discontinu i intermitent. Això el fa, en països desenvolupats, inepte per al transport comercial de passatgers i de mercaderies lleugeres o cares. Les xarxes principals són les de l'URSS (136 700 km), els EUA i la Xina. Però no són menys importants les xarxes fluvials (rius amb afluents i canals) compartides per diferents estats, com les del Rin (130,43 milions de t travessaren la frontera germano-neerlandesa el 1985), el Danubi i l'Elba a Europa, el Mekong a l'Àsia, el Congo i el Nil a l'Àfrica, l'Amazones i el Paraná a l'Amèrica del Sud. El transport marítim ha assolit una capacitat càrrega tan considerable i l'especialització ha esdevingut tan acurada (els petroliers com a més significatius) que resulta de cinc a deu vegades més barat que el transport per terra. La marina mercant mundial, instrument d'aquesta evolució, ha anat creixent constantment sense deixar de desballestar les unitats envellides. El 1948, en refer-se de la Segona Guerra Mundial, desplaçava 80,292 milions de tones de registre brut i el 1985 ja en desplaçava 416,269 milions. La distribució per banderes el 1985 faria pensar que l'especialització marinera destaca als primers llocs estats africans (Libèria) o llatinoamericans (Panamà), damunt els aiàtics (Japó, Xina, Xipre), els europeus (Grècia, Noruega, Gran Bretanya), els soviètics i els nord-americans. El fet és que l'estadística resta distorsionada per la presència de les banderes de complaença o de cortesia. Si hom distribueix aquestes flotes entre les banderes corresponents als armadors respectius, segons un estudi del 1985 i es limita a les dotze primeres flotes segons aquest criteri, Libèria i Xipre desapareixen de la llista, Panamà passa del segon lloc al setè, i els altres són ocupats per estats asiàtics (Japó, primer del món, Hong Kong i Xina), amb el 21,3% de la flota mundial, europeus (Grècia, segon del món, Noruega, Gran Bretanya, etc) amb el 26,7%, els EUA (tercera flota mundial) amb el 10,8% i l'URSS (5,9%). Si per als transports terrestres l'estructura és constituïda pels automòbils o els vagons i la infraestructura per les carreteres o les vies fèrries, en el transport marítim els vaixells constitueixen el mitjà de transport i la infrastructura, els ports i les vies navegables. Cal distingir, però tres tipus principals de ports; els ports de trànsit, els de tràfic de mercaderies i els de tràfic de passatgers, que poden coincidir o no. Els ports de trànsit són els que reben més vaixells, perquè llur situació els fa escala obligada, sobretot quan l'accés d'un dels canals marítims anomenats interoceànics, El que atreu més trànsit és el canal de Suez, per on el port mediterrani de Port Saïd veié passar, el 1985, 257 596 milions de t de mercaderies; el segon fou el canal de Panamà, on el port pacífic de Panamà en veié passar 139 372 milions; per Kiel, a l'accés bàltic del canal de Kiel, en transitaran 59 475 milions. Hom pot considerar també interoceànica la via marítima del Sant Llorenç, car a través del riu, del canal Welland i d'altres enllaça la mar intercontinental que són els Grans Llacs amb l'Atlàntic i Mont-real. Com que el transport marítim és més barat que el terrestre, els grans ports de mercaderies se solen situar tan terra endins com és possible; a l'Atlàntic Nord solen fer-ho al fons dels estuaris, allí on la navegació marítima, facilitada per la marea alta, enllaça amb la fluvial, com alguns dels ports més comercials del món: Rotterdam al Rin és el primer del món, amb 251 milions de t de càrrega i descàrrega (1985), només riu avall; Anvers a l'Escalda, Nova York al Hudson (tercer del món) i Nova Orleans al Mississipí. Els grans ports japonesos, que no disposen de rius navegables, se situen al fons de badies arrecerades: Kobe (segon del món), Osaka, Chiba i Yokohama (ports exteriors de Tòquio), Nagoya, Kawasaki, Kitakuushu; en canvi, ports com Singapur, al camí del Pacífic a l'Índic, i Marsella, al punt mediterrani més proper a l'Europa del NW, ocupen posicions avançades a mar, com a antics ports d'escala i de passatge. En canvi els ports de passatge, si no són insulars, se situen en estrets o endinsats a mar, a fi de reduir la lentitud i les molèsties de l'embarcament per al passatge; així, els ports suecs de Helsinborg i Malmö són units amb els danesos de Helsingor i Copenhaguen per dos ferrocarrils que travessen el Sund damunt ferris. Hi passen uns tres milions de passatgers anuals entre Copenhaguen i Malmö, i prop de disset milions entre els altres dos ports. També són molt intenses les relacions entre Dover i altres ports britànics amb els del canal de la Mànega (Calais en primer lloc) i de la mar del Nord, els japonesos, kobe especialment, i els continentals que enllacen amb illes properes, com el canadenc de Vancouver amb l'illa del mateix nom, els mediterranis del Pireu (Atenes) i Nàpols davant les illes respectives, o el bàltic d'Estocolm davant les illes Åland, finlandeses. Però manquen dades, especialment per als ports de passatge pur, sense importància comercial. Una cosa semblants es pot dir de la navegació (tonatge de registre): la de cabotatge és rarament coneguda, i la internacional topa amb una sèrie de mancances. La distribució per grans espais marítims mostra una evolució notable en el breu període 1961-75. El 1961, abans de la crisi energètica, l'Atlàntic del Nord acaparava el 40,5% de la navegació mundial, seguit de l'Índic amb l'Antàrtic (18,9%), l'Atlàntic del Centre (amb el Carib i el golf de Mèxic) i del Sud (18%), la Mediterrània (11, 3%) i el Pacífic (11,2%). El 1975 l'Atlàntic del Nord encara conservava el primer lloc, però amb el 28,3%, encalçat pel Pacífic (24,7), seguit de l'Índic (20,1%), l'Atlàntic del Centre i Sud (13,6%) i la Mediterrània (13,3%). En xifres absolutes la variació s'ha esdevingut, notablement i tot, en dates més recents (1970-82). La navegació exterior japonesa s'ha incrementat el 60,65%; la nord-americana el 65,2% i la neerlandesa el 46,6%. El 1982 la navegació se centrava principalment en ports asiàtics (del Japó, Corea del Sud, la Xina, etc), nord-americans, europeus (dels Països Baixos, la Gran Bretanya, Itàlia, entre d'altres) i llatinoamericans (del Brasil, Panamà). El transport internacional de mercaderies, que el 1955, superades les xifres de pre-guerra, era d'uns 830 milions de tones, s'incrementà el decenni següent el 92,8%, ritme que no s'alentí fins a la primera crisi del petroli. El petroli cru continua essent la mercaderia més transportada i l'altre gran combustible, el carbó, ocupa un lloc modest però tendeix a créixer. El mineral de ferro és més important (cap al 10% el 1970), però fluctua cap a la minva. El gra (cereals i llegums) és el menys pesant dels grans productes del comerç marítim però tendeix a incrementar-se. Les altres mercaderies, agrupades modernament en orri, que segueixen perillosament una possible inclinació del vaixell, i "diverses", embalades unitàriament en caixes, sacs, etc, són les grans beneficiades de la minva relativa dels hidrocarburs. Aquest increment de les mercaderies diverses s'explica per l'invent i la difusió dels vaixells portacontenidors, que revolucionen el transport marítim, i que el 1985 ja transportaren el 22% de les mercaderies en orri i diverses. El 1982 Àsia realitzà el 31,4% (en pes) del comerç marítim internacional. Hi destacaren: el Japó (primer importador mundial de petroli cru, segon de productes petroliers i primer de càrrega seca —és a dir, altra que hidrocarburs—, de la qual és alhora el cinquè exportador i l'Aràbia Saudita (primer exportador de petroli cru i quart de refinat). Europa hi participà amb el 28,65%, destacant-hi els Països Baixos (sisè importador per mar de petroli cru i tercer del refinat, i segon de càrrega seca, de la qual és també el nové exportador) França (quart importador de petroli, tant cru com refinat, i de càrrega seca, de la qual també és el desè exportador), la Gran Bretanya (cinquè exportador de petroli cru i sisè importador de refinat i, a més, el setè exportador i el quart importador de càrrega seca) i Itàlia (tercer importador de petroli cru i cinquè de refinat, i el tercer importador de càrrega seca). El tercer lloc l'ocupa l'Amèrica del Nord (13,2%). Hi destaquen els EUA (segon importador de petroli cru —primer, si hom hi incloïa les illes Verges— i primer de refinat, i primer exportador de càrrega seca i el segon importador). A l'Amèrica Llatina (10,35%) destaca el Brasil (vuitè importador marítim de petroli cru, i quart exportador de càrrega seca). L'Àfrica representa el 9,9%, però sembla un percentatge inflat per la participació d'Egipte (cinquè importador i segon exportador de petroli cru). L'URSS, que fa bona part del comerç exterior per via terrestre (ferrocarril, oleoducte, gasoducte) o fluvial, ocupà el vuitè lloc pel tràfic marítim (quart exportador de petroli cru i primer de refinat, i el vuitè de càrrega seca, de la qual és, a més, el setè importador). La darrera novetat són les línies "volta al món" organitzades per una empresa nord-americana i, del 1984 ençà, per la taiwanesa Evergreen, que i arrabassà el primer lloc. Aquestes línies són formades per una dotzena de portacontenidors que realitzen constantment la volta al món en sentit E-W, mentre que una altra dotzena ho fan en sentit invers, de manera que les escales en ambdós sentits s'intercalen i cada vuit compareix un portacontenidors a ports tan importants com Singapur, Hong Kong, Kobe, Honolulu, Seattle, Colón (canal de Panamà), Nova York, Londres, Le Havre, Anvers, Rotterdam i Hamburg. Aquests ports són servits per línies "llançadora" que els aporten les mercaderies d'altres ports no tan ben situats. L'aviació és el mitjà de transport que requereix més poca infrastructura (els aeroports i els controls de navegació), però també el que té una estructura més delicada, que el fa el mitjà de transport més car, bé que també el més ràpid; això l'ha especialitzada en el transport ideal per a mercaderies lleugeres i cares i sobretot per al de passatgers a llarga distància. Les crisis petrolieres i l'aferrissada competència de les companyies estatals i provades ha minvat el creixement de l'aviació regular en profit de l'anomenada "aviació de negocis" (aparells particulars, taxis aeris, charters), que continua proliferant en el món "occidental", on, el 1985, 13 205 avions "de negocis" competiren avantatjosament amb 7 900 avions de línia. Tot amb tot, el nombre de passatgers en vol regular, que ja era d'uns 383 milions el 1970, ha continuat creixent: 39,45% fins el 1975, i 41,9%, el septenni següent. Per parts del món, el primer lloc correspon a l'Amèrica del Nord (40,1% el 1982), on els EUA tenen cinc dels sis primers aeroports mundials pel passatge: Nova York ((78,1 milions de passatgers el 1985), Chicago (segon aeroport mundial), Atlanta (quart), Los Angeles (cinquè) i Dallas (sisè). Segueix Europa (17,6%), on destaquen la Gran Bretanya (Londres, tercer aeroport), França (París, vuitè) i Espanya (Madrid i Palma de Mallorca, aquest gràcies als vols charter). També són importants Asia (15,5%), on destaquen el Japó (Tòquio, setè aeroport), l'Aràbia Saudita, l'URSS que com a estat ocupa el segon lloc, i l'Amèrica Llatina (7,15%), on destaquen el Brasil i Mèxic. Les nercaderies creixen a un ritme més ràpid: 19 365,7 milions de t/km el 1975 (manca informació sobre la càrrega sense la distància), i el 61,35% més el 1982. Aquest any, per parts del món, ocupà el segon lloc Europa (27,8%),on destaquen França (els aeroports de París discuteixen als de Londres el cinquè lloc mundial), l'Alemanya Federal (Frankfurt, quart aeroport), i la Gran Bretanya, precedida de poc per l'Amèrica del Nord (28%), on també destaquen els EUA (Nova York, primer conjunt mundial d'aeroports amb 1 200 000 t, Los Angeles, tercer). En tercer lloc, Àsia (24,85%), on destaquen el Japó (Tòquio és el segon aeroport mundial), Corea del Sud i Singapur. Segueixen l'URSS, segon estat mundial, i l'Amèrica Llatina (Brasil), amb el 5,7% del tràfic mundial. Als Països Catalans la distribució de la xarxa de carreteres és poc racional, centrada en un eix litoral amb penetracions interiors. Només Barcelona i València disposen d'un ventall complet de penetracions. En contrast, la xarxa viària romana era octogonal: vies paral·leles a mar eren tallades per unes altres de perpendiculars. Actualment, la densitat és menor al País Valencià. Com que el parc d'automòbils nacional, molt nombrós pel que fa als turismes, és incrementat, sobretot a l'estiu, pel dels turistes forans (turismes i autocars), el trànsit no és prou fluid i els col·lapses apareixen a les regions costaneres, malgrat el suport de les autopistes, només dues de les quals tenen un recorregut considerable: la litoral, de Salses a Alacant, que serveix un seguit de capitals regionals (Perpinyà, Girona, Barcelona, Tarragona, Tortosa, Castelló de la Plana, València, Gandia i la mateixa Alacant), i la de l'Ebre, que se'n desprèn a Banyeres del Penedès i el traçat de la qual defuig nuclis urbans com el Vendrell, Valls i Lleida. Els ferrocarrils, que foren pioners a la Península Ibèrica, presenten un traçat similar al de les carreteres, però incomplet, deixant per servir moltes comarques interiors. La xarxa fonamental és la via ampla (amplada espanyola), serveix les capitals regionals dins l'Espanya peninsular, llevat de la Seu d'Urgell, i es caracteritza per la migradesa del tràfic de mercaderies en profit del camionatge. Els ferrocarrils de via estreta han estat tancats en bona part, per manca de rendibilitat. Només en resten a les regions de la Catalunya del nord, Vic (un cremallera), Barcelona-Manresa, Sogorb-València, Xàtiva-Alacant i Mallorca. Hi ha, encara, uns trens de via mitjana, d'amplada europea. Són el de Barcelona a Sabadell i a Terrassa (exclusivament de passatgers), i el de Salses a Portbou, per Perpinyà, que forma part de la gran xarxa francesa. Quant al transport marítim, manquen de dades dels ports petit i fins dels mitjans, alguns dels quals només es dediquen a les mercaderies (Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Vilanova i la Geltrú, Sant Carles de la Ràpita, Vinaròs, Sagunt, Gandia i Torrevella). D'altres són comercials i de passatgers, com els de Portvendres, Dénia, Formentera, Eivissa, Alcúdia de Mallorca, Ciutadella de Menorca i Maó. Quant als grans ports, cal destacar-ne l'absència al N de Barcelona, la penetració en un rerepaís no català per part de Tarragona, València i Alacant especialment, i l'agrupament de molts d'ells entre si o amb ports mitjans. Pel que fa al moviment portuari, la manca de dades sobre el registre obliga a guiar-se pel nombre de vaixells, dada més inexacta: a tots els ports la xifra minva constantment, mentre que el pes de les mercaderies tendeix a augmentar; l'explicació és que el tonatge dels vaixells, no sempre ben carregats, s'incrementa més de pressa que les mercaderies. Els tres ports amb més moviment, doncs, són els de Barcelona, Palma de Mallorca i València, però el quart, Tarragona, és el de més càrrega comercial. Sobre l'aviació, en canvi, les dades són exhaustives. Cal lamentar que de deu aeroports comercials, nou siguin litorals (o pre-litorals) i l'únic interior, el de la Seu d'Urgell, només hagi funcionat dos anys (1982-84), i ha deixat Andorra sense aquest servei. L'aviació, així, ha reforçat l'hegemonia de la façana marítima, com ja fan els ports (necessàriament, perquè no n'hi ha de fluvials), lesautopistes i el turisme massiu. Respecte d'aquests aeroports, cal destacar el predomini dels illencs, que ocupen els llocs primer, tercer i cinquè pel que fa al passatge (gràcies als charters), però que són superats respectivament pels de Barcelona (Mallorca), Alacant (Eivissa) i València (Menorca) pel que fa al nombre de vols (gràcies als regulars) i les mercaderies (població estable i indústria).

Treball
Activitat conscient de l'home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l'envolta. El treball no consisteix únicament a apropiar-se els productes de la natura, sinó a transformar-los amb la finalitat d'augmentar-ne la utilitat. En el cas de l'home, aquesta activitat es distingeix d'activitats semblants fetes per altres animals pel seu caràcter intel·ligent i finalista. Com que no és dirigit i limitat per l'instint, el treball humà esdevé indeterminat, i les formes concretes que pot prendre no depenen tan sols de factors biològics, sinó, sobretot, d'un conjunt complex de factors tecnològics i socials. Gràcies a aquesta indeterminació, hom pot obtenir del treball humà una gran riquesa de resultats, que en bona part són acumulables. Per això, l'home, amb el seu treball, no obté només els béns per a subsistir, sinó que va transformant contínuament la natura que l'envolta, i aquesta transformació és un dels factors bàsics de la transformació de l'home mateix. Ara bé, les grans possibilitats del treball humà són retallades per les limitacions de la natura física de l'home, limitacions que tan sols poden ésser superades amb la producció d'instruments de treball. La producció d'aquests instruments, però, requereix que, amb el seu treball, l'home produeixi un excedent, és a dir, una quantitat de producte superior a l'estrictament necessari per a la seva subsistència. Aleshores, teòricament, hom pot distingir entre treball necessari, que és el temps dedicat a obtenir el producte necessari per a la subsistència i la reproducció de l'home, quantitat que és variable històricament, i treball excedent, que és el temps de treball dedicat a l'obtenció del producte excedent. El procés de treball es configura, per tant, com la interrelació entre l'objecte de treball, que és la natura que aquest transforma, i els instruments de treball, que ja són natura transformada per treball passat o treball mort, amb les hores de treball aplicades en el procés o treball viu. D'altra banda, i excepció feta d'algunes comunitats molt simples, per mitjà del treball l'individu s'interrelaciona amb els altres membres de la societat, a causa del fenomen de la divisió del treball. Aquest fenomen, que pressuposa la producció d'un cert excedent, és alhora una de les principals causes de l'augment de l'excedent, augment que possibilita, de nou, una major divisió del treball. La seva forma més rudimentària, i que es troba fins i tot en les societats més primitives, és l'anomenada divisió natural del treball, que és la que obeeix a raons purament fisiològiques i que s'estableix entre homes i dones o entre joves i vells. La forma més general és, però, la divisió professional o divisió social del treball, segons la qual diferents individus amb característiques biològiques semblants s'especialitzen i només produeixen uns béns determinats que, a través de donació o intercanvi, fan arribar als altres membres de la comunitat. Sorgeixen, així, treballs qualitativament diferents o, en terminologia de Marx, diverses formes de treball concret o útil. Hi ha, finalment, la que a vegades és coneguda com a divisió tècnica del treball, que implica una subdivisió de tasques, segons la qual cada treballador fa una operació o unes quantes per a la producció d'un bé determinat i que adopta les seves formes més extremes en els moderns mètodes de l'anomenada organització científica del treball, que comencen amb el taylorisme. La divisió tècnica del treball implica la col·lectivització del procés de treball en el sentit que ja no és un individu el que produeix valors d'ús o béns útils, sinó un col·lectiu d'individus. Els economistes clàssics, i d'una manera especial Adam Smith, s'havien preocupat de concretar les raons per les quals una major divisió del treball implica un augment de la productivitat del treball, és a dir, la quantitat de producte obtingut per unitat de temps de treball. Segons Smith, això és degut, en primer lloc, al fet que l'especialització augmenta l'habilitat del treballador; en segon lloc, al fet que redueix els temps perduts en passar d'una activitat a l'altra, i, en tercer lloc, al fet que facilita la troballa de nous mètodes i noves tècniques de producció. Aquests arguments, però, que poden ésser vàlids en el cas de la divisió professional, no ho són en la majoria de modalitats de la divisió tècnica del treball. En aquesta, l'habilitat requerida és mínima, i la capacitat d'inventiva del treballador més aviat tendeix a reduir-se, com observa el mateix Smith, a causa del caràcter embrutidor d'unes tasques monòtones i repetitives, o bé no és aplicable, a causa de la separació entre les tasques de concepció i d'execució que sol implicar la divisió tècnica; finalment, les pèrdues de temps es poden evitar amb la separació de tasques, que no implica necessàriament una especialització de l'individu. La divisió tècnica del treball és qualitativament, i no quantitativament, diferent de la divisió professional. Per tal de subratllar aquest fet, molts autors anomenen la primera divisió capitalista del treball, puix que la seva introducció va més lligada a la necessitat d'obtenir un guany propi del capitalisme que no pas a una millor organització tècnica del procés de treball a fi d'obtenir béns útils d'una manera més eficient. Sota el capitalisme, la capacitat de treball susceptible d'ésser utilitzada en el procés productiu o força de treball esdevé una mercaderia. La penetració del mode de producció capitalista en una societat determinada es caracteritza per la generalització d'un mercat de força de treball, en forma de treball assalariat, on hi ha uns compradors, els posseïdors de diner o capitalistes, que determinen la demanda de força de treball en la mesura que, utilitzant-la, poden obtenir un guany, i on hi ha uns venedors, els que no posseeixen cap altra mercaderia amb què poder obtenir els mitjans de subsistència sinó la seva força de treball, els quals determinen l'oferta d'aquest mercat. Com tota mercaderia, la força de treball és un valor d'ús i un valor de canvi. El primer prové del seu caràcter concret o útil i és el que s'aplica en el procés de treball. El seu valor de canvi és, com en les altres mercaderies, la quantitat de treball abstracte que incorpora, és a dir, la quantitat de treball socialment necessari per a la producció dels béns que requereix per a reproduir-se. Aquest valor és igual al del salari, puix que, com en tot altre mercat lliure, en el de força de treball s'intercanvien valors equivalents. A diferència de totes les altres mercaderies, però, té la propietat particular que és l'única creadora de valor. El valor dels béns que produeix és superior al seu propi valor (quan es tracta de treball productiu, en contraposició a l'improductiu), i la diferència és igual a la plus-vàlua. Així, doncs, el procés de producció capitalista és, alhora, un procés de treball, per a la producció de béns útils, i un procés de valoració, per a la producció de plus-vàlua, i el primer procés és totalment subordinat al segon. Una de les manifestacions d'aquesta subordinació és, precisament, la divisió capitalista del treball. Amb aquesta divisió hom pretén, fonamentalment, d'augmentar la plus-vàlua (relativa), posant el control del procés de treball en mans del capitalista, amb la intensificació dels ritmes de producció i amb la reducció del valor de la força de treball pel menor nivell de qualificacions que aquesta divisió comporta. La divisió capitalista del treball també contribueix, finalment, a crear les condicions més favorables perquè el capitalista pugui extreure la més gran quantitat de treball efectiu de la mercaderia que ha comprat, la força de treball, que no és sinó treball potencial.

Treball a domicili (veure Domestic system)

Treball en cadena
Sistema de fabricació en que el material passa per les diferents màquines o equips disposats talment que encada un és efectuada l'operació corresponent a l'ordre que aquesta ocupa en el procés. Les operacions són disposades de manera que el treball és efectuat a un ritme uniforme determinat pel temps tipus atorgat a cada operació. La cadena perfecta permet el moviment seguit del material al llarg d'una sèrie d'operacions i de manera que l'activitat sigui simultània a tots els punts, recorrent el producte, fins a la fi de la seva elaboració, un camí raonablement directe. Modernament, amb l'aplicació de l'ordinador hom ha aconseguit l'optimació dels processosde fabricació i muntatge en cadena.

Treball social
Activitat professional dels assistents socials. És dirigit a persones, grups i comunitats per a ajudar-los a tenir consciència crítica de llur realitat i a fer cara a les situacions conflictives i carencials. Consisteix a analitzar, sintetitzar i interpretar les causes que les produeixen i els elements que hi intervenen i formular programes d'acció conjuntament amb les persones i els grups afectats i amb altres professionals. Com a activitat professional el treball social nasqué als països més industrialitzats al final del s XIX, com una de les respostes a les necessitats socials provocades pels canvis sòcio-econòmics que originà la industrialització. Als Països Catalans i a tot l'estat espanyol es desenvolupà més tard que als altres països de l'Europa occidental. La iniciativa de tecnificar i professionalitzar les activitats assistencials vingué d'entitats catòliques, que el 1932 fundaren a Barcelona la primera escola d'assistents socials. Després de l'esllanguiment dels anys de la postguerra, durant els quals predominà l'enfocament benèfic, el decenni dels anys seixanta representà un cert desenvolupament per al treball social: expansió de llocs de treball, fundació d'escoles d'assistents socials, reconeixement oficial del títol professional, primer congrés nacional d'assistents socials, etc. Els darrers anys una de les qüestions més debatudes ha estat la substitució dels tres mètodes de treball social (cas, grup i comunitat) per un mètode integrat. En general, l'orientació benèfica ha estat bandejada per una actitud crítica davant els problemes socials.

Treballador -a
Persona que treballa en qualitat d'assalariat. Per tal que es doni la figura jurídica del treballador, cal que hi hagi un contracte de treball entre aquest i l'empresari, però el sol fet de treballar per compte d'altri ja fa sorgir la figura del treballador. El treballador pot ésser fix, eventual o temporer. Com a contraprestació del seu treball, l'empresari satisfà un sou al treballador. Són considerats treballadors els aprenents, encara que no rebin salari, els obrers i operaris, especialitzats o no, en oficis i professions manuals o mecàniques, els encarregats d'empreses i els caps de tallers o d'oficines, els empleats de banca, comerços i oficines, els treballadors intel·lectuals i tots els qui fan feina en situació de dependència amb relació a persones que l'ordenen o la imposen.

Treballs forçats
Treballs a què estan obligats alguns condemnats per raó d'un delicte i que formen part de la condemna amb què han estat castigats. Normalment, la condemna a treballs forçats té lloc en un camp de treball; són tristament cèlebres els camps creats pels nazis des del 1934 fins al final de la Segona Guerra Mundial.

Trend
El creixement econòmic no es desenvolupa a un ritme uniforme. Hi ha diversos tipus de fluctuacions de desigual durada que s'imbriquen els uns amb els altres i afecten tots els aspectes de l'activitat econòmica. El trend representa el primer moviment i tradueix l'evolució lenta de l'economia que s'estén al llarg d'un segle. El trend que es desenvolupà al llarg del segle XIX manifestava dues tendències aparentment oposades, en realitat complementàries: preus orientats a la baixa i producció orientada a l'alça.

Trentisme
Doctrina i estratègia preconitzades pel sector de la CNT favorable als signants del manifest dels Trenta. En realitat, recollí l'ideari formulat pels principals dirigents sindicalistes de la CNT durant la Dictadura de Primo de Rivera davant els partidaris de convertir la CNT en un organisme explícitament anarquista, bé que el 1931 hom mirà de limitar el paper de la FAI dins l'organització confederal. El trentisme impulsà, a la fi, la constitució dels Sindicats d'Oposició.

Tresor públic
Departament de l'administració pública d'un estat (sovint amb categoria de ministeri) que el representa en les seves relacions financeres amb els ciutadans, amb el banc central i amb altres països; també fa funcions de control i d'administració amb relació a la caixa de l'estat, el deute públic i altres aspectes de les finances públiques. El tresor públic té en diversos països —com és ara l'estat espanyol o els EUA— el privilegi d'emissió de la moneda metàl·lica dins el límits que assenyalen les respectives legislacions. Les operacions que efectua el tresor públic com a caixer de l'estat exerceixen una influència en el circuit monetari. El tresor públic intervé en la recaptació d'imposts, la distribució de la despesa pública, la política d'endeutament de l'estat —emissió i reemborsament del deute públic, crèdit del banc central—, els moviments de les reserves de caixa de l'estat, etc. L'emissió de deute públic afecta directament els mercats de capitals, puix que suposa una variació en l'oferta de títols negociables i repercuteix sobre l'estructura dels tipus d'interès en el mercat. El finançament de la despesa pública a càrrec del banc d'emissió té com a efecte una expansió monetària, per tal com els pagaments de les obligacions del tresor que ha d'atendre el banc d'emissió l'obliguen a augmentar la moneda en circulació. Per aquestes raons, el tresor públic actua coordinat amb les autoritats monetàries de cada país. La gestió del tresor públic ha estat objecte de diverses interpretacions en el camp teòric, que han intentat d'establir criteris per a la seva actuació. D'una part, hom ha intentat d'analitzar el paper de l'emissió de deute públic, tant pel que fa a la seva incidència sobre les variacions de la renda nacional i sobre l'atur, com pel que fa a la reducció al mínim de la càrrega pressupostària de l'emissió. D'altra banda, hom ha intentat de preveure els canvis que planteja l'actuació del tresor públic a partir de les dades d'una comptabilitat patrimonial del país. En l'organització de les finances del sector públic espanyol el tresor públic té un compte obert al Banco de España, en el qual són abonades les emissions de moneda metàl·lica que fa el tresor a través del banc, i també els ingressos que rep com a caixer de l'estat, mentre que hom hi carrega els fons retirats a càrrec d'ingressos anteriors o del crèdit del Banco de España.

Tretze Colònies
Nom donat a aquelles colònies britàniques de l'Amèrica del Nord que es declararen independents (1776) i formaren el nucli originari dels Estats Units (1787-90). Foren, al S, Georgia, Carolina del Nord i Carolina del Sud, Virgínia i Maryland; al centre, Delaware, Pennsilvània, Nova Jersey i Nova York; i al N, Connecticut, Rhode Island, Massachusetts i New Hampshire.

Treuhandanstalt
Institució fiduciària alemanya creada el 1990 que, amb seu a Berlín i delegacions diverses, s'encarrega de la privatització de les empreses estatals de la ex-República Democràtica Alemanya. El procés implica l'ajut al sanejament empresarial, quan la viabilitat és possible, i la urbanització de terrenys industrials. A mitjans 1991 havia venut 2 600 empreses mantenint-hi 526 000 llocs de treball. Una nova llei, que prioritza les noves inversions sobre els antics drets de propietat, ha accelerat el procés.

Tribu
Grup social que aplega nombroses famílies o clans, units per vincles lingüístics, racials i culturals, generalment amb un ordenament jurídic propi i sota l'obediència d'un cap. Homogènia i autònoma des del punt de vista sòcio-polític, la tribu és la unitat més extensa de població de què s'ocupa tradicionalment l'etnografia. Una tribu és formada de grups més reduïts, com els clans, i es pot associar temporalment o permanentment amb altres tribus i formar una confederació amb finalitats militars o religioses, però no pas polítiques: quasi mai no té un sistema centralitzat d'autoritat política o jurídica sobre la confederació. En la definició de tribu els antropòlegs solen distingir dues realitats, dos dominis diferents, però lligats. Quasi tots se'n serveixen per a distingir un tipus de societats d'unes altres, un mode d'organització social específic, que comparen amb altres. Tanmateix, no hi ha un acord total entre ells a causa de la imprecisió dels criteris seleccionats per a definir i isolar aquests diversos tipus de societats. L'altre aspecte de la definició fa referència a la tribu com un estadi d'evolució de la societat humana. El desacord sobre aquest punt és encara més gran. Per als evolucionistes, cada estat de l'evolució és caracteritza per un tipus específic d'organització social. Però la majoria d'antropòlegs refusen de concloure l'existència d'un estat necessari d'evolució de la humanitat a partir de l'existència d'un mode d'organització social.

Tribunal
Conjunt de funcionaris que constitueixen l'òrgan estatal encarregat de vetllar per la garantia de l'ordre jurídic, en nom del poble o del cap de l'estat que el representa i d'acord amb un sistema normatiu de legalitat. En l'ordenament vigent a l'estat espanyol, comprèn, genèricament, jutjats (unipersonals) i audiències (tribunals col·legiats); l'integren tots els funcionaris, ja siguin titulars judicials (lletrats), o persones alienes a la carrera (llecs). En l'ordre civil, poden ésser tribunals de primera instància i de segona instància o d'apel·lació; pel que fa a la jurisdicció, n'hi ha d'ordinaris i d'especials. Els tribunals ordinaris comprenen el jutjat de pau, integrat per un jutge, amb jurisdicció sobre el municipi on no hi ha jutjat de primera instància. Aquests tribunals entenen de les qüestions civils de poca importància o quantia i de la matèria criminal derivada de certes faltes; també duen el registre civil de les respectives demarcacions. Judicialment i governativament depenen del jutjat de primera instància i d'instrucció, presidit per un jutge, amb jurisdicció sobre un partit judicial. En els assumptes civils té competència, en primera instància, sobre tots els negocis de qualsevol quantia i, en segona instància, sobre els recursos d'apel·lació contra sentències dictades pels tribunals inferiors del seu partit judicial. En l'ordre penal, li pertoca la instrucció dels sumaris derivats dels delictes greus i la instrucció de justícia i enjudiciament de les diligències derivades de delictes menys greus o de faltes comesos dins la pròpia demarcació. La instància màxima provincial és anomenada audiència provincial, organisme col·legiat, integrat per seccions sota la jurisdicció del president de l'audiència. Per sobre d'aquestes hi ha el tribunal superior de justícia, amb jurisdicció sobre totes les audiències provincials d'una mateixa comunitat autònoma. Tots els tribunals, en darrer terme, depenen del tribunal suprem (creat el 1812), instància suprema judicial que exerceix en cassació sobre tot el territori de l'estat. Consta de quatre sales: la de causes civils, la de causes criminals, la de causes contencioses-administratives i la sala de les causes socials (qüestions laborals). En única instància resol els processos contra magistrats i contra alts càrrecs de l'estat, llevat dels militars quan es tracta de delictes tipificats i penats en el codi de justícia militar. La jurisdicció laboral i els tribunals tutelars de menors són integrats actualment dins la jurisdicció ordinària i queda únicament com a jurisdicció especial la militar.

Tribunal Constitucional
Organisme col·legiat creat per llei orgànica el 1979 que, amb jurisdicció sobre tot el territori espanyol, té competència exclusiva per a conèixer dels recursos d'inconstitucionalitat contra lleis i normes jurídiques amb rang o categoria de llei, dels d'empara per violació de drets i llibertats fonamentals i dels conflictes de competència entre l'estat i les comunitats autònomes. És format per 12 membres nomenats pel rei a proposta del Congrés dels Diputats (4), del senat (4), del govern (2) i del Consell General del Poder Judicial (2).

Tribunal d'Ordre Públic (TOP)
Tribunal especial creat el 1963, a Madrid, per tal de defensar l'estabilitat del règim franquista, amb jurisdicció sobre tot l'estat espanyol. Continuació de l'extingit Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme, tenia com a finalitat conèixer dels delictes contra l'ordre públic, en especial els de caràcter político-social, com els delictes contra la seguretat exterior de l'estat, contra el consell de ministres i contra la forma de govern, com ara la sedició, la rebel·lió, els desordres públics, la propaganda il·legal, etc. Fou abolit l'any 1977 pel nou govern de la monarquia de Joan Carles I.

Tribunal de Cassació de Catalunya
Organisme judicial de la Generalitat de Catalunya creat el 2 de març de 1934. La seva actuació era purament jurídica, i es referia a matèries de dret civil català, en el qual la seva competència fou total, i contenciós administratiu. No tenia funcions polítiques, com el Tribunal de Garanties Constitucionals de la República, ni sala per a afers penals, puix que la Generalitat no hi tenia competències pròpies. En foren presidents S.Gubern i Fàbregues (1934-36) i J.Andreu i Abelló (fins el 1939). Entre els magistrats es destacaren Borrell i Soler, Martí i Miralles, Comes i Calvet i Roca i Sastre. Atesa la seva curta durada i el fet que les seves decisions no pogueren ésser invocades després del 1939, les seves sentències han estat pràcticament desconegudes.

Tribunal de comptes
1. Tribunal amb caràcter fiscal i polític, encarregat de la fiscalització de l'economia de les entitats estatals, de jutjar i condemnar els qui tenen cura dels comptes de l'estat i de vigilar i d'inspeccionar els expedients administratius de reintegraments i cancel·lacions de finances.
2. Organisme que controla els comptes de tots aquells que gestionen els cabals públics. A l'estat espanyol (Tribunal de Cuentas del Reino) és un organisme que depèn directament de les corts i que exerceix les seves funcions per delegació d'elles. La seva missió és la fiscalització i la censura dels comptes i de la gestió econòmica de l'estat i de tot el sector públic.

Tribunal de Comptes Europeu
Institució comunitària de rang inferior a les institucions bàsiques (Comissió, Consell, Parlament i Tribunal de Justícia), amb la funció principal de fiscalització o control dels comptes de la Unió Europea, creada el 5 d'abril de 1977 per decisió dels representants dels governs dels estats membres. Entrà en funcionament el 25 d'octubre del mateix any. La seva seu és a Luxemburg. És compost per dotze membres, elegits per sis anys pel consell, que exerciran les seves funcions amb absoluta independència i en interès general de la Unió Europea. Dits membres, durant el seu mandat, no poden exercir cap altra activitat professional, retribuïda o no. Aquest tribunal examinarà els comptes de la totalitat dels ingressos i les despeses de la Unió Europea, i també els de qualsevol organisme creat per ella. Així mateix, examinarà la legalitat i la regularitat d'aquests ingressos i despeses i garantirà una correcta gestió financera.

Tribunal de Garanties Constitucionals
1. Instrument de tutela dels drets i les llibertats individuals existent en alguns estats. La garantia constitucional pressuposa l'existència d'un ordenament jurídic fonamental, i, en aquest sentit, es pot dir que el tribunal de garanties constitucionals és encarnat pel mateix estat, que té la facultat, en determinats moments d'emergència, de suspendre alguna de les garanties constitucionals, però sempre donant raó d'aquesta mesura i determinant expressament la duració de la suspensió. La Constitució Espanyola del 1978 atribueix aquestes competències al Tribunal Constitucional.
2. Organisme fundat per la Constitució de la Segona República Espanyola per al control de la constitucionalitat de les lleis i que entenia dels recursos d'inconstitucionalitat d'aquestes. Era format per un president, que nomenava el parlament, el president de l'alt cos consultiu de la República, el president del tribunal de comptes, dos diputats elegits per les corts, dos advocats i quatre professors de dret. Qualsevol persona podia dirigir-se a aquest tribunal per tal d'obtenir, si procedia, la declaració d'inconstitucionalitat de les lleis.

Tribunal de Justícia Europeu
Cort de justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg. Creat el 1951, la seva missió consisteix en l'aplicació i recta interpretació de les lleis de la Unió i en l'exercici del control judicial d'aquesta. Dirimeix també les controvèrsies entre els estats membres entre ells i amb la comissió europea. És format (des del 1996) per quinze jutges (un per cada estat membre) assistits per nou advocats generals designats pels estats membres per un període de sis anys. El 1989 fou instituït el Tribunal Europeu de Primera Instància, que en depèn. Els jutges escullen entre ells el president.

Tribunal de la Rota Romana
O Rota. Tribunal ordinari de la cúria romana que decideix en apel·lació les causes eclesiàstiques en última instància, i algun cop en primera i segona. Format per tretze auditors, doctors en ambdós drets, vuit dels quals són italians i un de català, representant l'antiga corona catalano-aragonesa, és presidit per un degà. La seva existència és testimoniada ja el 1331, bé que la seva competència fou definida per Benet XIV el 1747.

Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme
Tribunal amb jurisdicció a tot l'estat espanyol creat el 1940 i suprimit el 1963, en ésser creat el Tribunal d'Ordre Públic. Sota els termes 'maçoneria' i 'comunisme', incloïa totes les ideologies qualificades de clandestines. El nombre de condemnats per aquest tribunal fou enorme i de difícil comptabilització.

Tribunal Europeu dels Drets de l'Home
Organisme, amb seu a Estrasburg, creat pel Consell d'Europa per tal de garantir el lliure exercici dels drets polítics i cívics. Hi poden recórrer tant els individus com els estats signants de la Convenció Europea per a la Salvaguarda dels Drets de l'Home, creada a Roma el 1950. Abans de recórrer-hi, cal haver exhaurit totes les instàncies nacionals i, posteriorment, haver presentat el cas a la Comissió Europea dels Drets de l'Home perquè aquesta intenti una solució amical amb el govern afectat en la qüestió. Els milers de sentències dictades pel tribunal han permès la modificació de constitucions, de codis, de lleis de procediment judicial i de legislació de tota mena, i han creat una jurisprudència que ha fet modificar decisions i sentències de les més altes magistratures dels estats membres.

Tribunal Internacional de Justícia
Tribunal internacional creat el 1945, amb seu a l'Haia, conegut també com a Tribunal Internacional de l'Haia, que té jurisdicció damunt tots els estats membres de l'ONU i sobre d'altres, com Suïssa, que s'hi han sotmès voluntàriament. Només hi poden comparèixer els estats com a tals. Successor de l'antic Tribunal Permanent de Justícia Internacional (1920-39) de la Societat de Nacions, és format per quinze jutges elegits per l'Assemblea i el Consell de Seguretat. Entre els nombrosos afers judicats, destaca el de la Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited.

Tribunal Internacional de l'Haia
(veure Tribunal Internacional de Justícia)

Tribunal Penal Internacional (TPI)
Tribunal creat el 1998 per la Conferència de Roma amb la finalitat de jutjar els crims contra la humanitat i els genocidis. La seu és a l'Haia. És format per 18 jutges escollits pels estats membres de l'ONU amb criteris d'equitat quant a representació de sistemes legals, continents, sexes etc, per un període de nou anys. El president i els dos vice-presidents són elegits pels jutges. Té els precedents en els judicis de Nuremberg (1945) i en la resolució 260 de l'Assemblea General de les NU (1948), per la qual fou adoptada la Convenció sobre la Prevenció i la Penalització del Genocidi. Les matances que des del 1993 tingueren lloc arran del desmembrament de la Iugoslàvia socialista i a Rwanda donaren lloc a la creació de tribunals per a aquests conflictes instituïts pel Consell de Seguretat (1994), que esdevingueren l'embrió del TPI.

Tribunal popular
Tribunal constituït en un moment revolucionari, al marge de la legislació vigent, en el qual els membres, generalment d'extracció popular, actuen amb procediments sumaris i amb gravíssimes penes. També realitza tasques de vigilància contrarevolucionària.

Tribunal Revolucionari de París
Organisme judicial d'excepció creat a París durant la Revolució Francesa. Funcionà del 10 de març de 1793 al 31 de maig de 1795, per tal de jutjar els contrarevolucionaris i els qui atemptaven contra la seguretat pública. Utilitzava procediments sumaríssims, i les sentències, que no podien ésser apel·lades, eren executades en el termini de 24 hores. El 16 d'abril de 1794 la jurisdicció d'aquest tribunal s'estengué a tot el territori de l'estat. Fou un dels instruments principals del Terror.

Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)
Organisme jurisdiccional on, respectant la jurisdicció que correspon al tribunal suprem, culmina l'organització judicial a Catalunya. És integrat per tres sales: del civil i penal, del contenciós-administratiu i del social.

Tribut
Exacció forçosa exigida per un poder públic per tal d'obtenir fons per a la realització de les funcions i la prestació dels serveis que li són propis i com a instrument de la política econòmica general. Els tributs es divideixen en taxes, contribucions i imposts.

Trienni Constitucional
O Trienni Liberal. Període de la història d'Espanya (març del 1820 — setembre del 1823), durant el regnat de Ferran VII, en què estigué vigent la Constitució del 1812 o de Cadis. La proclamà Rafael del Riego a Cabezas de San Juan (Andalusia occidental) l'1 de gener (1820), però el seu triomf no fou general fins que es produïren tot d'aixecaments de caràcter netament federalista (la Corunya, Barcelona, Saragossa, Pamplona). El 9 de març (1820) Ferran VII hagué de jurar la Constitució i es formà el gabinet Pérez de Castro - Argüelles. Les corts es reuniren pel juliol (1820) i aviat s'hi destriaren dos partits: el dels moderats, format en gran part pels "presidiaris", o sia els empresonats per ordre del rei des de l'any 14, i els exaltats, sorgits de l'extensió de les classes populars urbanes de l'ideari liberal, les societats patriòtiques dels quals —n'hi havia algunes de secretes, com els Comuneros o els Hijos de Padilla— contribuïren a augmentar la confusió política que hi hagué durant el Trienni. L'1 de març de 1821 es reuní la segona legislatura, de la qual sorgí el ministeri Bardagí-Feliu, que es reorganitzà al final d'aquell any a conseqüència de l'agitació provocada per l'assassinat del capellà absolutista, condemnat per conspiració, Matías Vinuesa y López de Alfaro. Martínez de la Rosa, incorporat al govern, intentà de modificar la Constitució en un sentit moderat, puix la resistència passiva de Ferran VII dificultava la vida política. El 7 de juliol (1822) es produí el cop de força de la guàrdia reial, addicta al rei, que fou derrotada per la resistència de la milícia nacional de Madrid, manada per Evaristo San Miguel. Aquest formà govern, que actuà com una dictadura militar d'esquerra. Aleshores la insurrecció absolutista ja era general, sobretot a Catalunya, on Espoz y Mina la combatia amb aspror. L'estiu de 1822 fou establerta la regència d' Urgell, formada pel bisbe Creus, pel marquès de Mataflorida i pel baró d'Eroles, que n'era el principal animador. Aquesta fou la primera guerra civil de la història contemporània de l'estat espanyol. La intervenció militar de la Santa Aliança, sol·licitada d'amagat pel rei, fou decidida pel congrés de Verona (octubre-desembre del 1822), que l'encarregà a França. El 7 d'abril de 1823 passà la frontera un exèrcit francès de més de cent mil homes (els Cent Mil Fills de Sant Lluís), al qual s'afegiren immediatament com a avantguardes les partides de voluntaris absolutistes, que s'autodenominaren Exèrcit de la Fe. Les corts, amb el rei, es traslladaren a Sevilla (10 d'abril de 1823) i, després, a Cadis. La invasió fou per als francesos un passeig militar, puix que les forces liberals es desintegraven. Només oferiren resistència alguns militars prestigiosos, com El Empecinado i, sobretot, Espoz y Mina (aquest a Catalunya). El setge de Cadis i la presa per assalt del fort de Trocadero mogueren els diputats a posar en llibertat Ferran VII, en canvi de la promesa de no perseguir els constitucionals (1 d'octubre de 1823). Encara resistiren unes quantes ciutats, entre les quals Barcelona i València. Ferran VII declarà nul tot allò que havia estat actual o legislat des del 7 de març de 1820 i inicià la persecució dels liberals (mitigada a les ciutats on hi havia guarnicions franceses, algunes de les quals hi romangueren cinc anys). L'obra dels governs constitucionals fou essencialment una represa de la política interrompuda l'any 1814: supressió de mayorazgos i vinculacions (cosa que permetia als nobles de vendre llurs terres), limitacions per a l'adquisició de béns per part de l'Església, restabliment de la llibertat d'impremta, constitució d'ajuntaments constitucionals, ordenament del deute nacional i reforma del sistema fiscal. La supressió del Sant Ofici fou efectiva, perquè Ferran VII no el restablí.
El Trienni Constitucional als Països Catalans
Als Països Catalans la primera proclamació de la Constitució tingué lloc a Vic, el dia 1 de març de 1820; a Barcelona tingué lloc el dia 10, en saber-se el triomf de la Constitució a la Corunya i a Saragossa, i abans que no arribés la notícia de l'acceptació reial, que s'havia produït a Madrid el dia 9. La proclamació fou seguida a Barcelona de l'assalt a l'edifici de la inquisició, sense que hi hagués víctimes. A Palma de Mallorca la proclamació es féu el 16 de març; també aquí fou assaltada la seu de la inquisició (la Casa Negra) i foren cremades les samarretes que recordaven la persecució contra els xuetes, a l'església de Sant Domènec. A València la proclamació de la Constitució anà seguida de l'empresonament del tirànic general Elío (executat el 1822). El nou règim nasqué en un ambient d'eufòria i optimisme que augmentà encara quan fou coneguda la proclamació de la Constitució de Cadis al Regne de Nàpols. Però l'entusiasme pel règim constitucional només tenia ressò a les ciutats; al camp, l'obligació de jurar la Constitució i de commemorar-la a tots els pobles amb una làpida a la plaça major fou molt mal rebuda; molts pobles en feren cas omís o s'acontentaren amb un simulacre. La irritació dels exaltats produí intents de rebel·lió, especialment en saber-se que Ferran I de Nàpols s'havia posat al costat dels austríacs per a abolir la Constitució als seus estats. Els exaltats barcelonins, comandats per Josep Costa, cap de la milícia nacional voluntària, exigiren la proscripció de personatges absolutistes, com el baró d'Eroles, el bisbe Pau de Sitjar i els canonges Avellà i Lloser (2 d'abril de 1821). Amb aquests fets cal relacionar un intent, mal conegut, de proclamar una república, al capdavant del qual hi ha l'aventurer francès Georges Bessières, que més tard esdevingué capitost absolutista. L'epidèmia de febre groga que atacà Barcelona (estiu del 1821), Tortosa i Palma de Mallorca fou presentada, al camp, com un càstig diví per la implantació del règim constitucional i la legislació antieclesiàstica. Pel juliol es produí a Manresa el primer intent de rebel·lió reialista al Principat, coincidint amb la sortida de la ciutat dels frares dominicans, el convent dels quals havia estat suprimit. Tot i la desfeta de l'intent, els absolutistes prepararen un nou aixecament, coordinat per Domènec de Caralt, en contacte amb els grups absolutistes exiliats a Tolosa, al Llenguadoc. D'altra banda, la política impositiva del govern, que requeria pagaments en moneda i en quantitats prefixades, en comptes de parts de la collita com abans, i l'establiment de l'obligació de fer declaració dels propis béns —registre públic—, que fou criticada durament fins i tot pels mateixos liberals, la mala situació econòmica després de la minsa collita del 1821 i el mal caire que prenia la del 1822, així com la paralització de moltes obres dependents de l'autoritat eclesiàstica i la predicació i l'actuació dels frares durant la quaresma del 1822, eren un conjunt de causes que afavorien la conspiració absolutista. Des de mitjan abril del 1822 sorgiren partides reialistes que camparen pràcticament sense obstacles; a València, pel maig, un grup de soldats s'apoderà de la Ciutadella i alliberà el general Elío, però hagueren de retre's l'endemà amb ell. L'oposició contra el govern moderat de Martínez de la Rosa creixia, i el motí de la guàrdia reial (7 de juliol), a Madrid, acabà de fer-lo caure. Amb els exaltats al poder, la revolta absolutista s'intensificà encara, i assolí la conquesta de la Seu d'Urgell, on fou instal·lada la Regència d'Urgell, fet que decidí el govern a declarar l'estat de guerra a Catalunya i enviar-hi un exèrcit manat per Espoz y Mina, que eliminà la Regència (novembre del 1822) i netejà de partides el territori català. Mentrestant, però, creixia la insurrecció al País Valencià, on Rafael Sempere entrà a Sagunt, Sogorb i Castelló de la Plana (març del 1823), assetjà València i creà a Burjassot una Junta Superior Governativa del Regne de València, mentre altres partides, com les de Capapé i Jaume el Barbut, recorrien el País Valencià. La invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís provocà mesures contraproduents per part del govern constitucional, com la crida d'una quinta obligatòria, que provocà un gran nombre de desercions, i la repressió, sobretot anticlerical, duta a terme al Principat per Rotten, que culminà amb l'assassinat del bisbe Strauch (abril del 1823), com a represàlia per l'entrada dels francesos al Principat. Espoz y Mina, que comandava la defensa d'aquest, no s'enfrontà directament amb els invasors i acantonà les tropes a les places fortes, mentre els francesos ocupaven la resta del territori. Per l'agost capitulà Manso a Tarragona, i un cop alliberat Ferran VII a Cadis (1 d'octubre), les altres places catalanes hagueren de retre's als francesos (Barcelona, el 26 d'octubre i, la darrera, Lleida, el 31). El 4 de novembre les tropes franceses entraren a Barcelona, on romangueren fins el 1826.

Trinxera
Excavació llarga i més o menys estreta, la terra extreta de la qual hom fa servir de parapet, que serveix per a protegir els soldats contra el foc dels enemics. Emprada des de molt abans com a fortificació, la tàctica de les trinxeres es popularitzà durant la Primera Guerra Mundial, després que la seva utilització hagué aconseguit d'aturar moltes ofensives.

Triple Aliança
Aliança signada el 20 de maig de 1882 a Viena per Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia. Davant el perill de l'agressió francesa, Itàlia buscà l'ajuda d'Alemanya i s'uní a l'aliança signada per aquesta potència amb Àustria-Hongria (1789). Així es formà la Triple Aliança, unió defensiva envers França en cas d'agressió no provocada, enfront de qualsevol coalició de dos estats envers els països que formaven l'aliança. El 1887 fou ratificada, però es trencà el 1915 en entrar Itàlia a la Primera Guerra Mundial al costat dels aliats.

Triple Entesa
Aliança entre França, Gran Bretanya i Rússia per tal de contrarestar la Triple Aliança d'Alemanya, Àustria i Itàlia. Fou obtinguda pel ministre francès de la marina, T. Delcassé, del 1898 al 1905, i fou signada el 1907. Precedida per enteses entre França i Anglaterra i entre Anglaterra i Rússia (1907), el 1914 fou transformada en aliança contra Alemanya.

Trotskisme
Doctrina política que, dins el moviment comunista internacional, es reclama seguidora de les tesis de Lev Trockij (Trotski). De fet, els partidaris d'aquest s'autonomenaren, inicialment, "bolxevics-leninistes" o "marxistes revolucionaris", i foren llurs adversaris qui els posaren el qualificatiu de trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics del trotskisme són: la teoria de la revolució permanent lligada a l'afirmació que la revolució socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la teorització de l'existència d'una casta burocràtica a l'URSS, que usurpa el poder obrer i arriba a la forma extrema del stalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els estats anomenats socialistes una "revolució política"; i la necessitat de la construcció d'un partit d'avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius del proletariat i capaç d'orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf revolucionari. Històricament, el trotskisme es concretà com un corrent dins el comunisme el 1923, amb la formació, al si del partit bolxevic, de l'Oposició d'Esquerra, que el 1926 esdevingué, amb l'adhesió de Kamenev i Zinovj'ev, Oposició Conjunta. Vençut per Stalin a l'URSS, el trotskisme s'estengué als partits comunistes de la resta del món -dels EUA, Alemanya, França, Grècia, Itàlia, Polònia, Xina, etc- dels quals fou successivament expulsat. Fou organitzat, successivament, en l'Oposició Comunista Internacional (1929) i la Lliga Comunista Internacional (1933). El 1934 Trockij intentà de fer arrelar el moviment -molt minoritari- en la lluita real, recomanant als seus partidaris l'ingrés com a grup definit en els partits socialistes, i el 1938 cridà a fundar a París la Quarta Internacional, "partit mundial de la revolució socialista". Tanmateix, la mort de Trockij i la guerra paralitzaren el trotskisme. Des d'aleshores ha aconseguit alguns èxits locals en països del Tercer Món -Bolívia, Sri Lanka- i ha constituït un corrent radical influent a Europa i a Amèrica. Tot i això ha manifestat una tendència a fraccionar-se i escindir-se. Així, la política de subordinació a socialistes i comunistes propugnada per Michel Pablo, secretari de la Quarta Internacional ("pablisme"), en provocà, el 1953, la dissolució i l'aparició del Comitè Internacional; el 1961 el Buró Llatino-americà, dirigit per Juan Posadas, també s'independitzà, i l'intent de reunificació portat a terme per P. Frank i E.Mandel el 1963 només serví per a crear una nova obediència, el Secretariat Unificat, majoritari a Europa, del qual s'escindí el 1979 una fracció que donà lloc a la Lliga Internacional dels Treballadors, encapçalada per Manuel Moreno i força implantada a Iberoamèrica. Per la seva banda, l'altre gran sector de la IV Internacional ha conegut crisis successives: la del 1971 desembocà en el Comitè Internacional de la IV Internacional (Gerry Healy), proper a determinats règims islàmics (Iran, Líbia); el 1972 se'n dissocià la tendència que dirigeix Pierre Lambert, concretada actualment en la Quarta Internacional (Centre Internacional de Reconstrucció) i amb implantació a França i Espanya; a l'últim, un altre sector (Michel Varga), amb militants dels països de l'Est d'Europa i el Partido Obrero Revolucionario de España, s'autoconsiderà des del 1976 la IV Internacional reconstruïda. Els anys vuitanta, la crisi generalitzada dels diversos centres internacionals del trotskisme afavoriren el diàleg entre ells, sense que això hagués suprimit del seu si les actituds sectàries ni les tendències centrífugues. Les primeres manifestacions de trotskisme als Països Catalans tingueren lloc a l'abril del 1930, quan l'Oposició Comunista Espanyola aconseguí una temporal influència dins alguns grups comunistes de València. Amb l'arribada d'Andreu Nin a Barcelona, procedent de Moscou (setembre del 1930), sorgí a Catalunya un nucli inicial de simpatitzants, que, ingressat al Bloc Obrer i Camperol, intentà d'atreure'l cap a posicions trotskistes. Fracassat aquest assaig, Nin estructurà, a la fi del 1931, amb Francesc de Cabo, Josep Metge i Narcís Molins i Fàbrega, la Federació Catalana de l'OCE, que publicà "El Soviet" (1931-32) i enquadrava menys d'un centenar de militants; llur força era encara menor al País Valencià -uns nuclis minúsculs a Sagunt, Alacant i València- i inexistent a les Illes. Aquesta organització, transformada el 1932 en Esquerra Comunista, es distancià progressivament de Trockij i de l'Oposició Internacional, i acabà fusionant-se amb el BOC per formar el Partit Obrer d'Unificació Marxista, bé que subsistí a Barcelona un petit grup trotskista ortodox -el Grupo Bolchevique-leninista de España- dirigit per G.Munis. Dins el POUM es mantingué també un corrent d'esquerra trotskista "herètica", la significació i la importància del qual, manipulades pel stalinisme, serviren de pretext, el 1937, per a la destrucció d'aquell partit. Després de la guerra civil de 1936-39, el trotskisme tornà a fer-se present als Països Catalans, sobretot al Principat, durant els anys seixanta, a través del partido Obrero Revolucionario (POR) i, en especial, per l'evolució d'un sector del Front Obrer de Catalunya (el denominat grup Comunismo) que el 1969-70 es definí formalment com a trotskista. A partir d'aquest front comú, nombroses escissions i algunes fusions -quasi sempre vinculades als avatars del moviment a escala mundial- han donat lloc a l'existència d'almenys sis organitzacions que es reclamen l'herència ideològica de Trockij, cadascuna d'elles amb la corresponent homologació internacional: el Partido Obrero Revolucionario (Trotskista-Posadista), la Lliga Obrera Comunista (Comitè Internacional de la Quarta Internacional), el Partido Obrero Revolucionario de España (IV Internacional reconstruïda), el Partido Obrero Socialista Internacionalista (Centre Internacional de Reconstrucció de la IV Internacional), la Lliga Comunista Revolucionària (Secretariat Unificat de la IV Internacional) i el Partido Socialista de los Trabajadores (Lliga Internacional dels Treballadors).

Trust
Agrupament d'empreses que comporten un poder de monopoli. En sentit estricte, és el resultat de la unió de diverses empreses per a crear-ne una de nova, que passa a ésser jurídicament posseïdora de la majoria de les accions de les altres i, per tant, a tenir-ne el domini. Aquesta operació, que sovint és un canvi d'accions de les empreses integrades per accions de la societat controladora, es diferencia de la fusió d'empreses en el fet que aquestes continuen funcionant com a empreses independents, sense perdre la personalitat jurídica en formar-se el trust. El terme és aplicat en general a tot conjunt d'empreses que tinguin un control únic. Es diferencia del càrtel en el fet que aquest respon a un acord temporal entre diverses empreses i concretat en algun aspecte; per exemple, manteniment de preus o repartiment d'àrees de mercat.

Tsar
Nom eslau (derivat del llatí caesar) que significa 'rei', 'emperador'. Donat primer als reis dels búlgars (s XI) i posteriorment als sobirans de Sèrbia, aquest títol fou adoptat a Rússia, el 1547, per Ivan IV el Terrible.

Tsarisme
Règim polític a la Rússia dels tsars.

Tugendbund
Societat secreta prussiana, fundada a Königsberg (l'actual ciutat russa de Kaliningrad) per nacionalistes que s'oposaven a la dominació napoleònica i volien la regeneració de Prússia. Col·laborà en la reacció prussiana del 1815. El liberalisme dels seus membres mogué Frederic Guillem III a dissoldre-la (1815).

Tupamaro
Nom popular amb què són coneguts els membres del Movimiento de Liberación Nacional de l'Uruguai iniciat el 1962. Moviment revolucionari, el nom deriva del cabdill indi Tupac Amaru. Els tupamaros primerament actuaren entre els camperols del nord i els talladors de canya de sucre. L'advocat Raúl Sendic en fou l'organitzador i el màxim dirigent. Per Nadal del 1963, amb el nom de comandos de la muerte, repartiren als barris pobres de Montevideo queviures requisats als grans magatzems. El 1965 es donaren a conèixer com a tupamaros amb un atac a un dipòsit de la companyia Bayer. Seguint les tàctiques de la guerrilla urbana, organitzaren cops espectaculars, com ara fugides en massa de penals, assalts a arsenals de la marina, la conquesta del poble de Pando, etc. El 1971 feren costat a l'esquerrà Front Ampli, que fou vençut. Una forta topada amb l'ultradretà Esquadró de la Mort, el 1973, provocà una gran repressió estatal, intensificada a partir del mes de juny del 1973 arran del cop d'estat militar. Cap al 1975 el moviment tupamaro havia estat pràcticament desmantellat a l'interior de l'Uruguai. Arran de la reinstauració d'un govern civil a l'Uruguai (1985), el MLN abandonà la lluita armada per adoptar mètodes de lluita legal.

Tupinada   (veure Topinada)

Turbina
Motor rotatiu que transforma l'energia cinètica, potencial, interna o de pressió d'un fluid en energia mecànica. Hi ha tres tipus fonamentals de turbines, segons la natura del fluid emprat: les hidràuliques, les de gas i les de vapor. Les turbines hidràuliques són motors atèrmics rotatius mitjançant els quals es transfereix i es transforma l'energia potencial de l'aigua en un treball útil, com l'accionament d'un alternador, derivades de les primitives rodes hidràuliques, sobre les quals tenen els avantatges que permeten d'aconseguir un nombre molt elevat de voltes i un rendiment de fins el 96%. Poden ésser classificades, segons la direcció en què arriba l'aigua, en turbines radials (centrífugues o centrípetes), turbines axials i turbines tangencials; segons com actua l'aigua, en turbines d'acció i de reacció, etc. Les turbines d'acció consten d'un rodet, o roda guarnida d'àleps en forma de culleres on té lloc la transferència d'energia en desviar un doll d'aigua que hi incideix a gran velocitat. El fluid entra en els àleps sense omplir-los ben bé, i la pressió d'entrada és igual que la de sortida. Les turbines de reacció són constituïdes pels tres elements següents: una corona d'àleps de regulació estàtica, per a obtenir la direcció i secció apropiades de la vena fluida, una corona d'àleps, o rodet, on té lloc la transferència d'energia de l'aigua a l'eix de la màquina, i un difusor, que transforma l'elevada energia cinètica del fluid a la sortida del rodet en energia de pressió (efecte de reacció). El fluid a la sortida del rodet té una pressió més petita que a l'entrada. Actualment hom construeix els següents tipus de turbina hidràulica: la roda Pelton, ideada per l'enginyer nord-americà Lester Allen Pelton (1829-1908), d'acció, emprada per a grans salts d'aigua, de fins a 1 650 m, i petits cabals; la turbina Francis, deguda a l'enginyer britànic emigrat als EUA James Bicheno Francis (1815-92), de reacció, apropiada per a salts i cabals mitjans, i la turbina Kaplan, inventada per l'enginyer austríac Viktor Kaplan (1876-1934), de reacció i axial, per a petits salts i grans cabals. Una variant de la turbina Kaplan és l'anomenada turbina de bulb, d'eix horitzontal, emprada en les centrals mareomotrius, en les quals és aprofitada l'energia de les marees. Les turbines de gas són motors endotèrmics, rotatius, constituïts per dos conjunts principals: el generador de gas i l'element productor de treball útil. El generador de gas consta d'un compressor d'aire, mogut per una turbina, i d'una o més cambres de combustió muntades en paral·lel. L'element productor de treball útil pot ésser de dos tipus fonamentals, segons que es tracti d'obtenir treball en un eix (turbina pròpiament dita) o empenta per reacció (turboreactor). En la versió més simple, el funcionament és el següent: mitjançant un turbocompressor centrífug o axial són elevades la pressió i la temperatura de l'aire aspirat de l'ambient (compressió adiabàtica) i tot seguit l'aire és enviat a pressió, a través d'un difusor, a la cambra de combustió, on s'eleva la seva temperatura cremant-hi un combustible (gasos industrials, derivats del petroli, etc); no tot l'aire és emprat per a la combustió, i el gran excés serveix per a refredar els productes que en resulten fins a la màxima temperatura admissible per la turbina i per a refrigerar la cambra. Per a aconseguir-ho, la cambra de combustió consta de dues camises concèntriques, i una part de l'aire (aire primari) entra directament en la zona central de la cambra, on es mescla amb el combustible injectat, i així s'origina una combustió gairebé estequiomètrica, mentre que la resta de l'aire (aire secundari) circula per la corona existent entre les dues camises i entra progressivament al nucli de la cambra, a través d'unes escletxes i orificis que hi ha en la camisa interior o tub de flames. Com a conseqüència es produeix una estabilització de la flama i un refredament dels gasos. Durant la combustió la pressió es manté pràcticament constant. Tot seguit té lloc la fase d'expansió en la turbina, la qual consta d'una part fixa (estator) i d'una de mòbil rotativa (rotor). Tant els estators com els rotors són guarnits d'àleps col·locats alternativament. Cada corona d'àleps d'un rotor constitueix un anomenat escalonament de la turbina. Els gasos provinents de cambra cedeixen part de llur contingut energètic en expandir-se en els escalonaments de la turbina, i produeixen treball mecànic en l'eix. Els àleps de l'estator serveixen per a canalitzar els gasos entre dues corones consecutives del rotor. Part de l'energia recollida per la turbina és emprada per a fer anar el compressor, i la resta és l'útil. El rendiment d'aquests grups és baix (del 15 al 20%), però amb l'avantatge que tenen una elevada potència per unitat de pes, cosa que els fa apropiats en aplicacions aeronàutiques i navals lleugeres (llanxes ràpides). Una altra característica d'interès és el fet de tenir una engegada ràpida en comparació de les turbines de vapor, la qual cosa les fa útils per a unitats auxiliars o d'emergència de producció elèctrica, si bé no se solen sobrepassar potències d'uns 35 000 kW. El rendiment del grup millora en augmentar la relació de temperatures entre l'entrada de la turbina i l'entrada del compressor (temperatura ambient) i en augmentar els rendiments isentròpics del compressor i de la turbina, mentre que la relació òptima entre la temperatura a la sortida del compressor i la temperatura d'entrada (temperatura ambient) és funció de les característiques abans esmentades i condiciona la relació de compressió del compressor, que sol ésser entre 5 i 15. La causa principal del baix rendiment de les turbines de gas és la temperatura relativament baixa permesa a l'entrada de la turbina, que és normalment de l'ordre dels 900°C. La constant millora dels aliatges resistents a la fatiga i a la temperatura i l'optimació de tècniques de refredament dels àleps permet de treballar cada cop a temperatures més altes i aconseguir millors rendiments. Pot ésser millorat també el rendiment col·locant un recuperador de calor en el qual els gasos que surten de la turbina són emprats per a escalfar l'aire procedent del compressor. També poden ésser dividits els processos de compressió i d'expansió en diverses fases amb refredaments i sobreescalfaments intermedis, respectivament. Mitjançant aquests procediments poden ésser assolits rendiments d'un 38%, tot augmentant el pes i el grau de sofisticació del grup. Les turbines de vapor són motors exotèrmics, rotatius, constituïts per un generador de vapor (caldera), la turbina pròpiament dita, un condensador i l'equip de bombament. A diferència de les turbines de gas, operen en circuit tancat, segons un procés que en el cas més simple té les fases següents: bombament de l'aigua des de la sortida del condensador fins a la caldera, ebullició i sobreescalfament del vapor resultant, el qual, a temperatura i pressió elevades, incideix a gran velocitat, a través d'una corona de toveres distribuïdores, en la turbina transferint-li part de la seva energia i, finalment, el vapor que surt de la turbina és condensat, emprant aigua com a refrigerant, i un cop en estat líquid és bombada de nou cap a la caldera. La turbina de vapor consta d'un estator i d'un rotor amb les corresponents corones d'àleps, com en les de gas, malgrat que la circumstància que les pressions siguin superiors i les temperatures no tan elevades les fa de concepció bastant diferent. Hi ha dos tipus fonamentals d'escalonaments: els d'acció, caracteritzats pel fet que l'expansió té lloc en les corones d'àleps fixos, mentre que en les mòbils la pressió es manté constant, i els de reacció, en els quals la caiguda de pressió es reparteix entre les corones fixes i les mòbils. Normalment les turbines de vapor consten d'un o dos escalonaments d'acció, seguits de diversos de reacció. El rendiment del grup depèn dels salts de pressió i temperatura. En molts casos és efectuat un sobreescalfament intermedi, consistent a escalfar a pressió constant el vapor que ja ha treballat en una part de la turbina i tornar-lo a introduir per tal que s'hi torni a expandir, amb la qual cosa hom augmenta el rendiment prop d'un 3%. Si bé la turbina de vapor té un rendiment més elevat que la de gas, té l'inconvenient que la potència obtenible per unitat de pes és molt inferior, cosa que la fa adequada per a instal·lacions fixes. Les aplicacions més freqüents són en centrals elèctriques (tèrmiques i nuclears) i en propulsió naval de gran potència.

Tutela
Sistema de govern d'un territori per part d'una potència administradora fins que aquest estigui en condicions d'autogovernar-se. Aquest terme jurídic, creat per l'ONU, no és sinó la pròrroga de l'antic mandat sobre les colònies de les potències vençudes confiat per la Societat de Nacions als vencedors (Camerun, Togo, Rwanda-Urundi, Nova Guinea Oriental, Samoa Occidental i Somàlia).

Txeca
Local utilitzat per una policia política, especialment comunista. El nom prové de l'abreviatura dels mots russos Txrezvitxàinaia Komíssia (o Crezvycajnaja Komissija, 'comissió extraordinària'), que era el nom de la primera policia política del règim soviètic, creada per Lenin al setembre de l'any 1917 perquè succeís l'antiga okhrana tsarista, de la qual imità l'organització interna, combatent els elements contrarevolucionaris o desviacionistes; fou substituïda el 1922 per la Gosudarstvennoje politceskoje upravlennije (GPU). Durant les primeres setmanes de la revolució espanyola del 1936 gairebé tots els partits i sindicats d'esquerra crearen llurs grups de seguretat i centres d'interrogatori propis, anomenats txeques, que sovint es confonien amb els serveis policials del govern de la República. Després d'una primera fase, incontrolada i a gran escala, la tasca repressiva d'aquests centres, organitzada pel cap del Comissariat Popular d'Afers Interns (NKVD) a Espanya, Aleksander Orlov, es féu més selectiva i dedicà gran atenció als dissidents antistalinistes. D'aquesta època prové el contingut repressiu i de tortura que el mot connota. A Barcelona, dirigiren les activitats policials comunistes l'hongarès Erno Gerö i Victorio Sala; també el SIM hi disposà d'algunes presons especials.

Pàgina principal 

© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà