Pacem in terris
Encíclica del papa Joan XXIII, publicada l'11 d'abril de 1963. Tracta de la idea de la pau que cal fonamentar en la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat. Analitza els drets i els deures de l'home, les relacions dels ciutadans amb el poder públic i la manera com s'han de regir les comunitats polítiques.

Pacifisme
Doctrina i moviment partidaris de la supressió de la guerra com a mitjà de resoldre els conflictes internacionals. El pacifisme, fonamentat de bon principi en idees religioses, es remunta al s XIX, amb la creació de societats per a la pau a Nova York (1815), Londres (1816), París (1821) i Ginebra (1830). El 1843 se celebrà a Londres el primer congrés internacional per a la pau. A la fi del s XIX el moviment pacifista rebé un nou i definitiu impuls en ésser incorporades les tendències pacifistes a l'ideari dels partits socialistes i de les organitzacions obreres, que preconitzaren la supressió del servei militar obligatori i el desarmament de les potències. Creada a Berna (1892) l'oficina internacional de la pau, la conferència de l'Haia (1899) donà origen al tribunal internacional d'arbitratge. L'èxit escàs aconseguit per la Societat de les Nacions Unides i, més tard, per l'ONU a l'hora de garantir la pau mundial ha fet que el pacifisme continuï essent una aspiració encara viva, que ha conegut a Europa una revifalla espectacular des del 1979, amb l'augment de la tensió de l'Est i l'Oest i del risc d'una guerra nuclear limitada o general. Cal distingir el pacifisme de la no-violència i de l'objecció de consciència, per tal com el primer representa un rebuig global de la guerra com a mitjà de resoldre les diferències entre els pobles, mentre que la no-violència i l'objecció de consciència representen un pas més de cara a la concreció d'aquest ideal pacifista.

Pacte
Contracte, tant en la seva integritat com en les convencions particulars, condicions, clàusules o estipulacions que el constitueixen. El simple consentiment dels atorgants és causa civil suficient per a la constitució d'un pacte. En el dret justinianeu s'anaren assimilant els uns i els altres.

Pacte ABC
Tractat signat el 1915 entre l'Argentina, el Brasil i Xile per tal de contrarestar la influència nord-americana i de mantenir la pau. No ha estat mai ratificat, i els successius canvis de govern n'han provocat la gradual dissolució. Les tres lletres amb què hom el designa són les inicials del nom dels tres països en la llengua respectiva.

Pacte Andí (veure Grup Andí)

Pacte Antikomintern
Pacte signat per Alemanya i Japó el 25 de novembre de 1936 per oposar-se a la Internacional comunista, al qual més tard s'adheriren Itàlia (1937), Manxukuo i Espanya (1939), Hongria (1940) i Bulgària (1941). Fou renovat per cinc anys el novembre del 1941. El Komintern era la III Internacional fundada a Moscou al març de 1919, que reunia els representants de tots els partits comunistes.

Pacte colonial
Règim d'intercanvi comercial entre la metròpoli i les colònies que consistia en el fet que les colònies actuaven com un gran mercat on la metròpoli venia la seva producció manufacturera. El país colonitzador obtenia de les colònies tot tipus de matèries primeres amb les quals fabricava bona part de les manufactures que posteriorment hi venia. La colònia es veia obligada a comerciar amb la seva pròpia metròpoli.

Pacte d'Acer (veure Tractat de Berlín)

Pacte d'El Pardo
Pacte establert després de les entrevistes entre Cánovas i Sagasta, a la mort d'Alfons XII d'Espanya (1885), on fou acordada la substitució del govern conservador pel liberal sancionant així el torn pacífic de partits existent des del 1881.

Pacte de Bagdad
Tractat militar entre Turquia, l'Iraq, el Pakistan, l'Iran i la Gran Bretanya, signat a Bagdad l'any 1955, al qual s'adheriren els EUA (1957). Amb motiu de la revolució de l'Iraq (1958) i la retirada d'aquest país, el tractat fou renovat (1959) i prengué el nom de Central Treaty Organisation.

Pacte de Biac-na-Bató
Pacte signat al campament de Biac-na-Bató de l'illa de Luzón (Filipines) el 1897 entre el capità general Fernando Primo de Rivera i el cap dels independentistes filipins Emilio Aguinaldo. En virtut d'aquest acord foren alliberats uns presoners espanyols, fou permès a Aguinaldo i a d'altres caps de la rebel·lió d'embarcar-se cap a Hong Kong, i fou concedida una amnistia general.

Pacte de Briand-Kellog
Acord signat a París el 27 d'agost de 1928 pel qual hom renunciava al recurs de la guerra com a mitjà per a resoldre les disputes internacionals. Fou promogut per Aristide Briand, ministre francès d'afers estrangers, i Frank Billings Kellog, secretari d'estat dels EUA. Aconseguí l'adhesió de gairebé tots els estats, àdhuc Itàlia, el Japó i Alemanya.

Pacte de no-agressió
Acord entre dos estats d'abstenir-se d'emprar la força l'un contra l'altre i de resoldre llurs possibles conflictes mitjançant una negociació o sotmetent-los a un arbitratge. Signat generalment per estats que podrien tenir motius per a enfrontar-se bèl·licament, pot ésser, de fet, només una mesura diplomàtica per a ajornar les hostilitats en comptes d'assenyalar el començament d'una veritable política de distensió.

Pacte de Sant Gervasi
Aliança electoral entre el Partit Republicà Radical i la Unió Federal Nacionalista Republicana per a les eleccions legislatives del 8 de març de 1914. Davant la convocatòria d'eleccions feta pel govern d'E.Dato, el republicanisme català es trobava en un moment de crisi greu; la UFNR, molt afeblida per les severes desfetes de l'any anterior, i dividida internament entre un sector estrictament liberal i molt intel·lectual, representat per Pere Coromines, i l'ala esquerra, obrerista i socialitzant, presidida per Layret, no aconseguia d'atreure la massa proletària; els radicals, també en franca davallada, anaven perdent llur base obrera i es veien empesos cap a la dreta. Per això ambdós partits, sentint-se febles, cercaren l'única aliança possible: l'ajuda mútua davant el poder creixent de la Lliga. La iniciativa partí de la UFNR; Jaume Carner i Pere Coromines, vencent la resistència d'altres figures de la Unió, negociaren amb els dirigents radicals a la casa que Hermenegildo Giner de los Ríos tenia al barri barcelonès de Sant Gervasi, d'on procediria el nom popular de pacte de Sant Gervasi. El manifest electoral, que aplegava els dos partits en una Junta de Defensa Republicana, proposava un programa comú de lluita contra la guerra del Marroc, contra la monarquia i contra la Lliga, amb lleugeres al·lusions favorables a l'autonomia catalana; el signaven H.Giner de los Ríos, A.Lerroux i E.Iglesias, radicals, i P.Coromines, J.Moles i Ormella, S.Albert, Felip Rodés i Joaquim Salvatella, nacionalistes. El pacte provocà una immediata onada de baixes a la UFNR —per exemple, la redacció d'"El Poble Català" en bloc—; d'altra banda, els resultats de les eleccions foren molt adversos: de vint candidats a tot Catalunya, només set aconseguiren l'acta: dos radicals i cinc nacionalistes. Més greus, però, foren les conseqüències a llarg termini; la Unió, commocionada per una aliança que hom considerà errònia i aberrant, conegué aviat la separació dels elements més nacionalistes i del sector socialment més avançat (Layret i els seus seguidors), i el mateix any 1914 restà definitivament ensorrada com a alternativa política i aglutinant del catalanisme esquerres.

Pacte de Sant Sebastià
Conveni polític entre els dirigents de l'oposició antimonàrquica espanyola i representants del republicanisme català, formalitzat a Sant Sebastià el 17 d'agost de 1930, amb l'objectiu de coordinar l'acció comuna per a l'enderrocament del règim i la instauració de la República. Després de les gestions preparatòries de Marcel·lí Domingo i José Salmerón, la reunió se celebrà al Casino Republicano de la ciutat basca, sota la presidència de Fernando Sasiaín i amb l'assistència de Macià Mallol i Bosch, per Acció Republicana de Catalunya, M.Carrasco i Formiguera per Acció Catalana, J.Aiguader i Miró per Estat Català, Alejandro Lerroux per l'Alianza Republicana, Marcel·lí Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza pel Partit Radical-Socialista, Manuel Azaña per Acción Republicana, Santiago Casares Quiroga per l'Organización Republicana Gallega Autónoma, Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura per la Derecha Liberal Republicana, i els socialistes Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos, a títol personal; també hi foren invitats Eduardo Ortega y Gasset i Felipe Sánchez Román. L'assemblea acordà la creació d'un comitè revolucionari —que esdevingué més tard govern provisional de la República— i la recerca de la col·laboració del PSOE i la CNT; sobre la qüestió catalana —de molt, la més debatuda—, els reunits reconegueren la personalitat política de Catalunya, i autoritzaren l'elaboració d'un estatut d'autonomia que, plebiscitat pel poble català, hauria d'ésser aprovat per les corts constituents. Tot i que el pacte fou objecte de moltes crítiques a posteriori, per la inconcreció en què deixava el contingut real de l'autonomia, els seus acords serviren de marc polític bàsic a les relacions entre la Generalitat i Madrid durant l'etapa provisional de 1931-32. Dos dels delegats catalans, M.Carrasco i Formiguera i J.Aiguader i Miró, han deixat escrites llurs versions de la reunió en els llibres El pacte de San Sebastián i Catalunya i la revolució, respectivament.

Pacte de Tortosa
Aliança i unió de les forces republicanes federals de Catalunya, Aragó, el País Valencià i les Balears, promoguda per Valentí Almirall i signada a Tortosa el 18 de maig de 1869. Sota unes formes molt historicistes i d'exaltació de les antigues llibertats de la corona catalano-aragonesa, el pacte rebutjava tota idea de separatisme, i representà un intent d'organitzar els elements federals no extremistes d'aquells sectors geogràfics on eren més sòlids —Catalunya, País Valencià, les Illes, etc—, a fi que servissin de base per a l'estructuració estable i duradora d'una Espanya federal; era, alhora, una aliança defensiva que pretenia de preservar i consolidar el contingut revolucionari del pronunciament del setembre del 1868, evitant la seva involució reaccionària. Per aquest motiu, l'aprovació per les corts d'una constitució monàrquica i diverses mesures autoritàries del govern central provocaren, el setembre del 1869, l'esclat a Catalunya —en nom del pacte de Tortosa— de la Insurrecció Federal, estesa després al País Valencià, Aragó, Andalusia i Múrcia. Fàcilment reprimida la revolta pel general Prim, la tardor d'aquell any (1870), Amadeu de Savoia fou proclamat rei d'Espanya.

Pacte de Varsòvia
Acord signat a la capital polonesa el 14 de maig de 1955 per l'URSS, Albània, Bulgària, Hongria, Polònia, la República Democràtica Alemanya, Txecoslovàquia i Romania. Amb vista a la defensa mútua, hom establí un comandament unificat per a llurs exèrcits, encapçalat per un mariscal soviètic amb residència a Moscou i sota la supervisió d'un consell polític consultiu; a més, hom decidí que periòdicament es reunirien els vuit ministres de defensa. De fet, el pacte constituí la resposta del bloc comunista a la formació de l'OTAN per part de les potències occidentals i al rearmament d'Alemanya. Albània se'n separà el 1968, arran de la invasió de Txecoslovàquia duta a terme per les tropes d'aquest pacte però sota les ordres de Moscou, amb què es demostrà que el conveni era d'un signe netament soviètic. Altrament, en les converses sobre desarmament celebrades en començar la dècada dels noranta, no intevingueren països com Polonia, Hongria, etc que aleshores ja havien assolit un règim democràtic o que havien entrat dins l'esfera occidental (República Democràtica Alemanya), la qual cosa representava de facto la fi del Pacte, fi, tanmateix, que es féu oficial l'any 1991.

Pacte dels Balcans
Pacte d'ajut i de cooperació militar signat el 9 d'agost de 1954 entre Iugoslàvia, Grècia i Turquia en la conferència de Veldes. Els signants es comprometien a respondre conjuntament a qualsevol agressió feta a un d'ells. En fou el motiu la tensió entre Iugoslàvia i l'URSS. La reconciliació d'ambdós estats des del 1955 el deixà sense efecte.

Pacte Democràtic per Catalunya
Coalició electoral per a les eleccions legislatives espanyoles del 1977, establerta entre Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Democràtica de Catalunya, Partit Socialista de Catalunya - Reagrupament, i Front Nacional de Catalunya, a més d'alguns independents. Es presentà com a gran opció de centre-esquerra nacionalista al Principat de Catalunya, on fou, amb 11 diputats, la segona força política. Per al senat sostingué, amb Centre Català i UDC, la coalició Democràcia i Catalunya, que obtingué dos escons.

Pacte Germanosoviètic
Acord signat a Moscou (22 d'agost de 1939) per l'URSS i Hitler pel qual hom establí un compromís mutu de no-agressió i una limitació de les zones d'influència d'ambdós estats. Aquest pacte deixà les mans lliures a Hitler per a atacar Polònia, fet que desencadenà la Segona Guerra Mundial.

Pacte Tripartit
Tractat militar signat a Berlín, el 27 de setembre de 1940, per Alemanya, Itàlia i el Japó, en el qual es comprometien a ajudar-se mútuament per tal d'aconseguir els espais vitals mínims necessaris i crear un "ordre nou", repartint-se les respectives zones d'influència. Pel novembre d'aquell mateix any s'hi adherien Hongria, Romania i Eslovàquia, i pel març del 1941 Bulgària i Iugoslàvia.

Pactes d'Unió i Solidaritat
Nom que reberen els pactes de cooperació signats per un sector de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola amb grups anarquistes independents de Barcelona i València, els anys 1886 i 1887.

Pactes de Família
Política seguida durant el sXVIII per les diferents dinasties borbòniques de França, Espanya, Dues Sicílies i Parma, especialment la d'entesa en qüestions de política internacional. Aquesta política era propugnada pel rei de França per tal de mantenir lligats els seus descendents. Iniciada de fet per Lluís XIV, durant la guerra de Successió d'Espanya, tingué un llarg moment d'estroncament després del 1715. El primer pacte de Família (7 de novembre de 1733), signat entre Lluís XV i el seu oncle Felip V d'Espanya, en ocasió de la guerra de successió de Polònia, tingué com a resultat més vistent el reconeixement (1738) dels trons de Nàpols i Sicília per a Carles VII, fill de Felip V i d'Isabel de Parma. El segon pacte (28 d'octubre de 1743), signat entre Carles VII, Felip V i Lluís XV, durant la guerra de successió d'Àustria, conduí a la concessió (1748) dels ducats de Parma, Plasència i Guastalla a Felip, fill de Felip V. Així, els Borbó espanyols, com a hereus dels Farnese, havien fet fructificar llur "irredentisme italià" antiaustríac. Nogensmenys, ni Gibraltar ni Menorca no havien tornat a la monarquia hispànica, alhora que tampoc no restava frenat el domini britànic a la mar ni la seva intervenció a les Índies. Tot plegat féu que Ferran VI d'Espanya preferís de restar al marge de la guerra dels Set Anys. Però, en pujar al tron espanyol Carles VII de Nàpols (Carles III), hom tornà a la política d'entesa amb França, en la qual participaren també Parma i Nàpols (tercer pacte, 15 d'agost de 1761); el seu resultat fou negatiu, amb la preponderància mundial de la Gran Bretanya (tractat de París, 1763). Això ocasionà que França no volgués intervenir en les qüestions colonials hispanobritàniques, fins que la guerra de la independència nord-americana donà la possibilitat als Borbó d'una nova intervenció antibritànica, aquesta vegada reeixida (tractat de Versalles, 1783). Després del parèntesi de la guerra Gran (1793-95) contra la França revolucionària —precisament originada per la intervenció de Carles IV d'Espanya a favor de Lluís XVI invocant les clàusules del tercer pacte de Família—, novament s'implantà l'aliança francoespanyola contra la Gran Bretanya, fins el 1808.

Pactes del Laterà
Acords diplomàtics entre el regne d'Itàlia i l'estat del Vaticà signats l'11 de febrer de 1929 per Mussolini i el secretari d'estat, cardenal Gasparri, pels quals hom posava fi al conflicte entre la Itàlia unificada i els Estats Pontificis desapareguts de fet amb l'ocupació de Roma el 1870. Comprenien tres documents: un tractat polític reconeixent l'estat del Vaticà, un concordat i una convenció financera. Pel primer era suprimida la llei de garanties del 1871, no acceptada per Pius IX, i reconegut l'estat del Vaticà. El concordat signat, segon document, representà l'acceptació de l'Església Catòlica com a oficial de l'estat italià, les escoles confessionals, la validesa dels matrimonis canònics, subvencions al clergat, etc. Desaparegut el feixisme, la república ratificà el concordat, però posteriorment hom n'ha plantejat la renovació, sobretot d'ençà de l'aprovació de la llei del divorci (1970). El tercer document era el lliurament d'una quantitat en efectiu en concepte de reparacions per les requises i els perjudicis causats amb l'ocupació de Roma i altres territoris dels antics Estats Pontificis.

Padró
Llista pública i autoritzada on es relacionen tots els habitants d'un terme municipal en una data determinada. En l'actual legislació de l'estat espanyol, tota persona, fins i tot els estrangers que visquin habitualment en el territori de l'estat espanyol, han d'ésser empadronats en un sol municipi, i és sempre vàlida la darrera inscripció quan n'hi hagi més d'una. El padró municipal és confeccionat cada cinc anys i rectificat anualment amb referència al 31 de desembre. El padró constitueix un document públic en el qual consten noms, cognoms, edat, sexe, professió, estat civil, relació amb el cap de casa, etc.

Països Catalans, els
País que ocupa la part oriental de la Península Ibèrica, a llevant d'una línia N-S de longitud aproximada de 0° 30' E a 1° 30' W a mesura que el litoral deriva en sentit NNE-SSW. S'estén, en latitud, al S de les Corberes i el Pirineu Central, d'uns 43°N a uns 38°N, passat el Segura. Té, doncs, tres façanes: la hispànica, que engloba el terç oriental de la conca de l'Ebre, el vessant marítim del Sistema Ibèric amb la conca baixa del Xúquer, i el sector més baix de la del Segura, separades pel Sistema Bètic; l'europea, que separa Catalunya d'Occitània, i deixa a Catalunya el Pirineu llevantí; i la mediterrània, centrada en la mar Catalana, que separa el País Valencià i Catalunya, a ponent del mare nostrum, de les illes Balears, el tercer país català, que gairebé assoleix els 40° 30' E. Aquestes tres façanes corresponen als ingredients bàsics, Hispània, Europa continental i Mediterrània, configuradors del triple país català. Els Països Catalans són repartits entre tres estats: l'estat espanyol (93,41% del territori i 96,64% de la població), l'estat francès (5,92% i 3,16%) i Andorra (0,67% i 0,20%). El concepte d'un país que aplegava la nació catalana, és a dir, el conjunt de terres que tenien com a pròpia la llengua catalana, diferenciada de la llatina des de feia segles, aparegué com a mínim al s XII. L'expansió territorial dels segles següents (vers el SW continental i el SE marítim), especialment la del XIII, que incorporà al poblament català les illes Balears i el que havia d'esdevenir el País Valencià, donà a la llengua catalana al tombant del 1300 l'àmbit territorial d'avui, amb lleugeres modificacions esdevingudes al s XVII i al començament del XVIII (repoblació de terres abandonades pels moriscs i d'altres de despoblades per les guerres dels Segadors i de Successió). La unitat de les terres de llengua catalana ha estat sentida constantment al marge dels canvis de fronteres administratives o polítiques. Però la dualitat del nom de Catalunya com a designació d'àmbit nacional i com a nom del Principat féu que ja al s XIV i, a l'estranger, al s XVI, hom cerqués un altre corònim, especialment des que, després del decret de Nova Planta (i, definitivament, amb la fi de l'antic règim) deixà de tenir vigència la corona catalano-aragonesa (o corona d'Aragó), nom que cobrí, fins aleshores, en part, aquesta necessitat. Al s XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terra de llengua catalana, pàtria catalana, etc. Però ja l'any 1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista "L'Arc de Sant Martí"; més tard (1900), a la revista "Catalònia", dirigida per J.Massó i Torrents, i el 1903 a la revista "Catalunya", dirigida per J.Carner. Com a concreció d'un projecte polític, aquest nom es precisà els anys trenta en els programes d'algun partit (com la Unió Democràtica de Catalunya) o d'algun escriptor (com J.Carbonell i Gener), projecte que havia rebut generalment el nom de Catalunya Gran des de la Renaixença. En els anys de replanteig de l'acció política i cultural catalana posteriors al 1950, alguns escriptors, com Alexandre Cirici i, sobretot, Joan Fuster, divulgaren en revistes i llibres aquesta forma, que fou fins i tot premiada en un concurs convocat per l'Obra del Diccionari Català-Valencià-Balear. Cal observar que s'ha modificat el concepte territorial al qual s'aplica, que si per als primers autors coincidia amb les terres de llengua catalana, que ocupen 59 671 km², poblades el 1981 per 10 290 248 h, després, a partir del decenni de 1960, es concretà en una realitat geohistòrica més compacta. Hom n'ha exclòs l'Alguer, com a cas distanciat i aïllat en el país sard, i hi ha inclòs les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca i les de parla castellano-aragonesa del País Valencià, lligades històricament amb el bloc territorial continu de parla catalana. Entesos així, els Països Catalans ocupen una superfície de 69 823 km², amb una població estimada el 1998 d'11 460 061 h. La població absoluta situa els Països Catalans en un lloc destacat entre els estats europeus (el tretzè de 32) i entre els mediterranis (el novè de 18). La població relativa que en resulta (153,4 h per km²) situa els Països Catalans en l'onzè lloc d'Europa, només superats entre els estats extensos per les dues Alemanyes, el Regne Unit i Itàlia, i en el cinquè de la Mediterrània.

Palestra
Entitat catalanista, fundada a Barcelona (1930) per iniciativa d'un grup d'amics de J.M.Batista i Roca. De caràcter educatiu i patriòtic, pretenia situar-se per damunt de matisos polítics o socials; per la qual cosa nomenà una presidència d'honor amb líders dels principals partits. Organitzà cursos sobre història, literatura, art, llengua, etc; cercles d'estudis de dialèctica ("Àgora"); competicions esportives a la manera del Sokol txec i campanyes d'acció social i cultural. En fou president Pompeu Fabra; secretari, Batista i Roca, i sots-president, Frederic Roda. Mantingué estretes relacions amb Galícia, el País Basc, els txecs i Occitània. Organitzà una gran campanya pro estatut i a la Vall d'Aran es presentà amb un manifest en aranès. El 1931 formà una guàrdia cívica entorn de Macià i després del 6 d'octubre de 1934 l'entitat es camuflà com a Club David. Formà una secció femenina i es relacionà amb els catalans de l'estranger. Tenia uns cinc mil afiliats a Barcelona, a les diverses delegacions comarcals del Principat i a les ciutats de València i Palma de Mallorca.

Panafricanisme
Doctrina política que intenta de dur a terme la unitat dels pobles africans. Protagonitzat a l'origen per negres trasplantats a les Antilles o als EUA, sobretot Sylvester Williams, el moviment reclamà per als pobles africans els principis de Thomas Woodrow Wilson (Congrés de París del 1919). Entre les dues guerres mundials, després d'implantar-se a l'Àfrica, el moviment trobà acolliment entre els socialistes anglesos i francesos (congressos a Londres, 1921, a Nova York, 1927, i a Manchester, 1945). Denunciant l'explotació i la divisió de l'Àfrica, el moviment es proposà la promoció de la cultura negra (naixement, a París, de la revista "Présence africaine", 1947), precisà la noció de negritud i afirmà la capacitat dels pobles africans per a l'autodeterminació. El moviment, després de la independització de la gran majoria dels estats africans, malda per tal d'enfortir la solidaritat entre ells (Conseil de l'Entente, 1959; Unió dels Estats Equatorials, 1959 i, sobretot, Organització de la Unitat Africana, 1963) i afavoreix la lluita contra els darrers reductes colonials i contra el règim racista de Sud-àfrica, si bé la divisió del continent entre règims conservadors i règims revolucionaris li resta molta eficàcia.

Pan-Africanist Congress
Partit nacionalista negre de Sud-àfrica, format el 1959 en escindir-se de l'African National Congress. Més radical que aquest en l'aspecte racial, defensa l'exclusivisme africà. Il·legalitzat el 1960, desplegà a partir de 1961 una discontínua activitat armada contra el règim blanc des de les seves bases a Zàmbia i a Tanzània. A les eleccions del 1994 aconseguí només 5 diputats a l'Assemblea Nacional.
Fou legalitzat el 1990. S'oposà al procés pactista endegat per l'ANC i pel Partit Nacional, i es posicionà clarament a l'esquerra de l'ANC, en favor d'importants reformes econòmiques. Tot i que inicialment rebutjà qualsevol mena de converses amb el govern blanc, a la fi s'integrà al procés democràtic. En les eleccions del 1994 tan sols aconseguí cinc diputats a l'assemblea nacional.

Panamericanisme
Moviment polític, econòmic i cultural que aspira a la unió dels pobles d'Amèrica. Els seus orígens són atribuïts a Simón Bolívar, que el 1826 convocà a Panamà els representants de les joves repúbliques americanes per intentar d'establir la unió de les confederacions. El 1889, per iniciativa del secretari d'estat nord-americà James Blayne, fou convocada a Washington una conferència interamericana amb l'objectiu d'afavorir els intercanvis comercials entre els EUA i l'Amèrica Llatina i creà, alhora, l'Oficina de les Repúbliques Americanes. El 1901 es reuní a Mèxic i així, cada quatre anys, en una ciutat diferent. El 1910 hom creà la Unió Panamericana amb seu a Washington i presidida pel secretari d'estat dels EUA. Durant el comandament del president Franklin D&Roosevelt i en el curs de la Segona Guerra Mundial fou creat un comitè per a la defensa política del continent, amb l'objectiu de solidaritzar-se davant qualsevol agressió als països americans. El 1948 fou fundada l'Organització dels Estats Americans. El Mercado Común Centroamericano, l'Asociación Latinoamericana de Integración i el grup Andí preveuen la integració gradual de les economies dels estats membres. Tanmateix, el panamericanisme no ha dissolt les rivalitats nacionals entre els diversos estats del continent (conflictes fronterers entre l'Argentina i Xile, Xile i Bolívia, el Perú i l'Equador, etc), agreujades en ocasions per l'existència de règims marxistes (Cuba, Nicaragua, Grenada) i les ingerències dels EUA.

Panarabisme
Moviment polític sorgit a la fi del s XIX entre els països àrabs i que propugnava la solidaritat i la cooperació entre ells, enfront, primer, de la dominació turca, i de la colonial, després. Una vegada esfondrat l'imperi Otomà, el panarabisme culminà amb la creació (1945) de la Lliga Àrab, encaminada a la salvaguarda de la independència i sobirania dels seus integrants, tot fent costat, alhora, als incipients moviments nacionalistes al nord d'Àfrica, sobretot. Després de diversos intents no reeixits d'unificació per part d'alguns estats àrabs (RAU, 1958-61; Unió Àrab de Jordània i Iraq, 1958; Federació de Repúbliques Àrabs de Síria, Líbia, Egipte i Sudan, 1971; Unió de Líbia i Egipte, 1973; Unió de Líbia i Tunísia, 1974; Unió de Líbia i Síria, 1980; Unió de Líbia i Marroc, 1984) i de les distintes actituds adoptades davant les guerres àrabo-israelianes, l'entesa entre els països àrabs ha esdevingut més i més dífícil, entrebancada per les enormes diferències entre llurs règims polítics, les rivalitats regionals (entre l'Iraq i Síria, entre Líbia i Egipte, entre Algèria i el Marroc, entre l'Iran i l'Iraq, etc), el problema palestí i els interessos enfrontats entorn de l'explotació de petroli.

Pandèmia
Malaltia epidèmica estesa a molts països o continents, que ataca gairebé tots els individus d'un país.

Paneslavisme
Corrent polític nacionalista que pretenia la unificació dels pobles eslaus sota l'hegemonia de Rússia. Al s XVIII i començament del XIX, entre els pobles eslaus dominats per Turquia i l'imperi austro-hongarès es creà la consciència de llur unió i aliança, sentiment que fou aprofitat pels imperialistes russos. Els anys 1830-40 M. P. Pogodin i N. I. Kostromarov propugnaren la unificació política dels pobles eslaus en una monarquia federada sota la dominació del tsar de Rússia, amb la russificació de la llengua, la cultura i la política. El moviment adquirí més importància precisament en aquest període imperialista rus. Pel seu caràcter profundament reaccionari i nacionalista fou durament criticat pels revolucionaris demòcrates russos (Herzen, Cernysevskij, etc), que, contràriament, proposaven la solidaritat democràtica dels eslaus en contra dels règims opressors.

Pangermanisme
Doctrina imperialista que, fonamentant-se en la necessitat de cercar mercats i sortides per a l'economia alemanya, pretenia d'unir en un gran imperi tots els pobles d'origen germànic. El 1848 esclatà el conflicte social de cara a la solució del problema unitari a Alemanya. Vers la fi del segle el programa, que pretenia la unió de tots els germànics de l'imperi dels Habsburg, renasqué amb la creació de l'Alldeutscher Verband i de l'Alldeutsche Vereinigung contra les minories de llengua no germànica. L'imperi, a més d'Alemanya, Àustria, Holanda, Bèlgica, el Flandes francès, Alsàcia, Lorena, el Franc Comtat, Suïssa, els Balcans i Polònia, havia de comprendre altres pobles d'origen germànic: Anglaterra, Escandinàvia, Hongria i Rússia occidental. Ajudat per les teories de J.-A. Gobineau i de H. S. Chamberlain, el moviment prengué un caire filosòfico-religiós, exaltant d'una manera quasi mística la predestinació de la raça germànica al govern del món. Guillem II d'Alemanya desenvolupà l'aspecte colonial, amb el lema: "Berlín, Bizanci, Bagdad" (1914). Esfondrat en la desfeta del 1918, el pangermanisme es tornà a revifar amb la filosofia d'Alfred Rosenberg, teòric del nacionalsocialisme, que en completà la teoria amb la doctrina de l'espai vital i amb el superhome de Friedrich Wilhelm Nietzsche. Durant la Segona Guerra Mundial el mite pangermanista es concretà en la constitució d'una comunitat nòrdica.

Panhel.lenisme
Moviment polític grec que, després de la guerra de la independència (1829), pretenia d'estendre el domini territorial grec a les antigues colònies de l'Àsia Menor i de la regió balcànica. Aquest propòsit es convertí en una realitat l'endemà de la Primera Guerra Mundial, sota el govern d'E.Venizelos (tractat de Sèvres, 1920); però la represa vigorosa de Turquia culminà amb la derrota grega el 1922. L'any següent el tractat de Lausana inferí un cop mortal als anhels panhel·lenistes.

Panislamisme
Moviment político-religiós que pretén unificar el món islàmic. Propugna la unitat del poder polític i religiós en oposició a occident, contra el qual es dirigeix la seva lluita. Sorgit a Egipte a la darreria del s XIX, els seus líders principals foren Gamal al-Din al Afgani i el seu deixeble Muhammad 'Abduh, ambdós exiliats (1879 i 1882, respectivament). Fins a la Primera Guerra Mundial el soldà Abdülhamit II encoratjà la idea en un intent de convertir-se en l'únic cap possible dels països islàmics capaç de prescindir del món occidental. Però, després del fracàs turc en aquella, el moviment anà replegant-se i perdent força i alhora guanyava terreny el panarabisme. La creació dels Germans Musulmans comportà una revifalla ideològica des del 1940, i el naixement de l'Organització de la Conferència Islàmica el 1971 fou un intent de concretar políticament i econòmicament l'ajut recíproc entre tots els estats islàmics, però llurs diverses posicions en el context mundial han fraccionat el moviment: així, al costat de l'islamisme revolucionari, representat sobretot pel règim islàmic instaurat el 1979 a l'Iran i propugnat també per grups com ara Hezbol·là, Hamàs, els mateixos Germans Musulmans, els talibans afganesos o altres grups radicalment antioccidentals que sovint empren mètodes violents, cal esmentar les monarquies de la península Aràbiga, regides per una observació estricta de la llei islàmica però alineats políticament amb occident. Finalment, estats com ara el Marroc, Egipte o Tunísia combinen els preceptes de la xara derivats de la condició de l'islam com a religió oficial amb un ordenament institucional molt influït per occident. Entre els conflictes que més profundament han erosionat el moviment panislamista cal esmentar el palestino-israelià i la guerra del Golf Pèrsic (1990).

Papa
Títol amb el qual hom designa el bisbe de Roma i cap de l'Església Catòlica, per bé que el mot ('pare') era aplicat fins al s VII a qualsevol bisbe i encara avui el conserva també el patriarca d'Alexandria. És elegit des del 1059 pels cardenals reunits en conclave. Pau VI en regulà les modalitats (1975). Pot ésser elegit papa qualsevol catòlic de sexe masculí. El darrer papa no cardenal fou Urbà VI (1378-89), i a partir de Climent VII (1523-1534) l'elecció recaigué sempre en un italià, fins al papa Joan PauII (1978), polonès. Els Països Catalans han donat dos papes: Calixt III i el seu nebot Alexandre VI. Acceptada l'elecció (i ordenat de bisbe, si no ho era), el nou papa frueix de totes les prerrogatives del càrrec: el primat, la infal·libilitat, la presidència del col·legi episcopal. Entre aquestes, s'hi compta també la sobirania del Vaticà, suport material simbòlic d'una autoritat espiritual supranacional, més i més reconeguda des de la pèrdua dels Estats Pontificis, que la Santa Seu exerceix per una intensa activitat diplomàtica i una presència en els organismes internacionals. Situació ambigua que agreuja les dificultats de reconeixement del papat per part dels cristians no catòlics.

Parceria
Contracte d'explotació agrícola o agro-pecuària, en virtut del qual el propietari cedeix l'ús temporal de la terra a un agricultor, mitjançant el pagament per aquest d'una part dels productes o fruits. Aquesta mena de contractes es regeixen essencialment pel principi d'autonomia de la voluntat dels contractants i les seves condicions són variables, tant en la participació corresponent al propietari, com en les aportacions que a voltes fa aquest, participant en despeses de l'explotació. La llei del Parlament de Catalunya de l'onze d'abril de 1934, dita llei de Contractes de Conreu, regulà la parceria, però fou anul·lada pel Tribunal de Garanties Constitucionals. Les lleis de l'estat espanyol dels anys 1935 i 1942, regularen, en part, els contractes de parceria i els seus efectes. Actualment aquests es regeixen per la llei d'arrendaments rústics de l'any 1980.

Paritat
O paritat-or. Pes de metall preciós -d'ordinari or- que serveix de base a un sistema monetari. En aquest sistema tota moneda és canviable per l'or que val en qualsevol moment a la finestra pública del banc emissor dels bitllets. Quan aquests bitllets o monedes es poden convertir pel seu equivalent en or es diu que són convertibles. (veure Convertibilitat)
Quantitat d'or fi a què és equivalent una unitat monetària. La paritat de la moneda és fixada pel govern de cada país. Equival, de fet, al seu tipus de canvi (preu d'una moneda en termes d'una altra). El conveni constitutiu del Fons Monetari Internacional obliga els governs a fixar la paritat de llur divisa en or o en dòlars EUA al pes i llei vigents l'1 de juliol de 1944 (33 dòlars l'unça d'or). Per tant, ja sia mitjançant l'or, ja sia mitjançant el dòlar, les monedes dels països membres del FMI es relacionen entre elles. Teòricament, un país només pot modificar la paritat de la seva moneda si té un desequilibri fonamental a la balança de pagaments i després de consultar-ho al FMI. En la pràctica, els governs es limiten a comunicar al FMI la modificació de la paritat com un fet consumat, car l'èxit de la modificació depèn en bona part de la rapidesa i el secret amb què és portada a terme.

Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució. Formada per una sola cambra, sobretot en els règims centralistes o unitaris, o, més sovint, per dues, sobretot en els sistemes d'estats federals, és composta, en els règims democràtics, per representants dels ciutadans. La cambra baixa és elegida per sufragi universal directe; la cambra alta, sovint per sufragi indirecte, per exemple, pels parlaments regionals; però també, a vegades, per designació o en funció d'un càrrec. El parlament és, doncs, l'òrgan més important de representació dels ciutadans i té, per tant, a part les seves funcions legislatives, la tasca d'expressar llurs opinions polítiques. Les seves funcions legislatives inclouen, entre altres, la d'estudiar —mitjançant comissions especialitzades— els projectes de llei del govern i, després de conèixer el report de la comissió corresponent, esmenar-les i votar-les, proposar d'altres mesures legislatives i aprovar els pressuposts de l'estat. Per a ésser aprovada, una llei ha d'obtenir la majoria dels vots de la cambra baixa i, als estats que tenen parlaments bicamerals, també de la cambra alta. Per a algunes mesures —per exemple les que modifiquen algun aspecte de la Constitució— cal, sovint, el vot favorable de les dues terceres parts del parlament. Bé que la divisió de funcions entre la cambra baixa i l'alta varia d'un estat a l'altre, generalment la cambra baixa, després d'aprovar una llei, la tramet a l'alta perquè l'estudiï i l'aprovi o, si ho creu convenient, l'esmeni; la llei és aprovada definitivament si la cambra alta no hi aporta modificacions o si la baixa accepta les esmenes de la cambra alta; si mai s'esdevé un conflicte entre les dues cambres, es resol, sovint, mitjançant la intervenció d'una comissió mixta, composta per diputats de les dues cambres. Cal dir que la cambra alta, tot i que pot retardar-ne l'aprovació definitiva, no pot oposar un vet absolut a les lleis aprovades per la cambra baixa; generalment, però, les aprova o bé hi fa uns retocs mínims, sovint de tipus tècnic. Bé que, en els règims democràtics, les funcions del parlament són força semblants, els seus poders també varien d'un estat a l'altre. Així, per exemple, a França el parlament té poders sobirans per a les qüestions relacionades amb el codi civil, fiscal i penal, la llei electoral, les llibertats cíviques, les lleis del treball, l'amnistia i els pressuposts de l'estat; el govern és responsable de totes les altres qüestions. D'altra banda, el parlament pot delegar una part dels seus poders legislatius (per la tècnica anomenada de lleis-quadre o lleis de bases) en el govern, el qual, aleshores, pot legislar mitjançant decrets. A la majoria dels estats, però, el parlament ha perdut el caràcter —que tenia al s XIX— d'organisme deliberant en el qual les incidències del debat podien inclinar la votació dels diputats d'un cantó o de l'altre. Actualment, la disciplina dels partits polítics regula el comportament dels diputats fins al punt que el resultat de la majoria de les votacions és previsible abans de començar el debat parlamentari, esdevingut, sovint, una formalitat. Per altra banda, és gràcies a aquesta disciplina que els governs poden realitzar sense obstrucció el seu programa legislatiu quan tenen majoria parlamentària. Quant a les qüestions de procediment de les sessions parlamentàries, el govern sol fixar l'ordre de prioritats de l'agenda parlamentària. Tot i això, el debat parlamentari és important en alguns estats en els quals la disciplina de partit no és gaire rígida i no determina necessàriament el vot dels diputats (per exemple, als EUA) i en algunes ocasions, quan els partits decideixen d'alliberar els diputats d'aquesta disciplina, generalment en debats sobre qüestions (com la pena de mort, el divorci, l'avortament, etc) que poden provocar, per raons de consciència personal, una divisió dels diputats independent de llur filiació política.

Parlament de Catalunya
Òrgan legislatiu i de control polític de la Generalitat de Catalunya, que representa el poble dins aquesta institució de govern. Fou creat per l'Estatut de Catalunya aprovat per les corts de la República pel setembre de l'any 1932 i els seus poders eren relativament amplis en el context definit per les fórmules autonomistes republicanes. Les eleccions de diputats per a la seva constitució —les úniques que es pogueren celebrar, per tal com la renovació quinquennal prevista coincidí amb la guerra civil— tingueren lloc el 20 de novembre de 1932. Constava de 85 escons; Francesc Macià, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i J.M.Tallada, de la Lliga Catalana, però, tenien acta doble. Hi havia 61 diputats d'Esquerra Republicana de Catalunya, 16 de la Lliga, 5 d'Unió Socialista, 1 d'Acció Catalana i 1 d'Unió Democràtica. El més important de la seva funció legislativa, molt condicionada per la seva curta existència i la lentitud en els traspassos de serveis, se centrà en l'elaboració de texts orgànics, dels quals destaquen l'Estatut Interior i la llei municipal. La seva funció de control polític estigué modulada pel predomini quasi absolut d'Esquerra Republicana, cosa que afavorí la iniciativa legislativa per part del Consell Executiu de la Generalitat (94% dels 133 projectes de llei examinats pel Parlament). Els principals temes tractats pel Parlament foren els de vida local, pressupostaris i de justícia i, bé que sense capacitat ni legislativa ni d'actuació, els relatius al traspàs de serveis i a les qüestions laborals i socials. Celebrà un total de 259 sessions, la primera el 6 de desembre de 1932 i l'última l'1 d'octubre de 1938. Havia deixat de reunir-se durant els disset mesos de suspensió inconstitucional de l'Estatut de l'octubre del 1934 al febrer del 1936; durant la guerra, d'altra banda, només celebrà cinc sessions. L'estructura, l'organització i el funcionament del Parlament foren molt influïts pels de les Corts Constituents de la República i són homologables als dels parlaments contemporanis de les democràcies liberals. Restablert per l'Estatut de Catalunya del 1979 com a assemblea legislativa de la comunitat autònoma i peça clau de la nova Generalitat, li pertoca, a més de fer les lleis i d'elegir entre els seus membres el president de la Generalitat, impulsar i controlar l'acció política i de govern en l'àmbit de les seves competències; el formen 135 diputats elegits amb criteris de representació proporcional per un període de quatre anys. Les primeres eleccions tingueren lloc el 20 de març de 1980 i el Parlament es constituí el 10 d'abril, amb la següent composició: 43 diputats de Convergència i Unió (35 de CDC i 8 d'UDC), 33 del Partit dels Socialistes, 25 del Partit Socialista Unificat de Catalunya, 18 de Centristes de Catalunya-UCD, 14 d'Esquerra Republicana i 2 del Partido Socialista de Andalucía; d'aquestes forces, CiU, ERC i CC-UCD integraren un bloc, no sempre estable, de suport al govern presidit per Jordi Pujol, mentre que PSC i PSUC assumien el paper d'oposició. Sota la presidència d'Heribert Barrera i Costa, la cambra designà 7 dels seus membres senadors en representació de la Generalitat, i emprengué una tasca legislativa (lleis de transferència de les diputacions, del Consell Consultiu, de la funció pública, de biblioteques, de normalització lingüística, de la Sindicatura de Comptes, del Síndic de Greuges, etc) frenada sovint pels recursos d'inconstitucionalitat presentats pel govern central. En les legislatures del 1984, el 1988 i el 1992, el Parlament català es caracteritzà per l'hegemonia de CiU resultant de la majoria absoluta (72, 69 i 70 escons), amb Jordi Pujol com a president de la Generalitat. En les eleccions del 1995, bé que CiU perdé la majoria absoluta (60 escons), Jordi Pujol, confirmat en el càrrec, continuà al capdavant d'un govern monocolor de CiU. Per la seva banda, el PSC s'ha mantingut com a primera força de l'oposició (41, 42, 40 i 34 escons) i s'han disputat la tercera posició el PSUC (des del 1987 integrat a la federació Iniciativa per Catalunya) amb 6, 9, 7 i 11 escons, ERC amb 5, 6, 11 i 13 escons, i Alianza Popular (des del 1989 Partit Popular) amb 11, 6, 7 i 17 escons. Per la seva banda, el CDS obtingué 3 escons el 1988. Des del 1984 han estat presidents de la cambra Miquel Coll i Alentorn (1984-88), Joaquim Xicoy i Bassegoda (1988-95), ambdós d'Unió Democràtica, el socialista Joan Reventós i Carner (1995-99) i, des del novembre del 1999, Joan Rigol i Roig, d'UDC.
En les eleccions del novembre del 1995, CiU aconseguí 60 escons, 10 menys que el 1992, i perdé la majoria absoluta. El PSC perdé 6 escons, i es quedà amb 34, mentre que el PP es convertí en el tercer partit en aconseguir 17 escons. ERC n'augmentà 2 i passà a tenir-ne 13, mentre que IC-EV (11 escons) quedà com a darrera força, tot i guanyar 4 escons respecte al 1992. Jordi Pujol fou reelegit president de la Generalitat, i la presidència de la cambra fou assignada al socialista Joan Reventós.
En les eleccions d'octubre del 1999, encara que de forma ajustada, Convergència i Unió aconsegueix per sisena vegada consecutiva ser el partit amb més escons al Parlament de Catalunya, 56, contra els 52 del PSC-Ciutadans pel Canvi, de Pasqual Maragall, i els 3 d'IC-Verds (organitzacions que es presentaven conjuntament a les demarcacions de Girona, Lleida i Tarragona).

Parlament de Catalunya a Amèrica
Sessió parlamentària del Parlament de Catalunya celebrada a Mèxic per tal d'elegir el president de la Generalitat. Un cop dimitit Josep Irla i Bosch, com a president de la Generalitat, el 7 de maig de 1954, la cambra catalana tornà a reunir-se, per primera i única vegada (després de l'1 d'octubre de 1938) a Mèxic. La sessió es féu, el 5 d'agost de 1954, a l'edifici ocupat per l'ambaixada de la República Espanyola. S'organitzà i es desenvolupà sense representacions oficials ni diplomàtiques i amb absència de mitjans de comunicació. A l'esmentada reunió, intervingué Dalmau Costa com a cap cerimonial i Ot Duran d'Ocon com a productor general de Catalunya. Estanislau Ruiz i Ponsetí, com a diputat de més edat, n'ocupà la presidència, acompanyat per Antoni Dot, Josep Folch i Carles Gerhard, secretaris de la mesa. Hi eren presents, a més, Salvador Armendares, Enric Canturri, Francesc Farreras i Duran, Francesc Riera i Martí Rouret. Després de llegir els decrets, dictàmens i informes corresponents, conclogueren que només els diputats del Parlament de Catalunya tenien dret a escollir els presidents de la Generalitat i del Parlament. Joan Casanellas, Manuel Galès i Jaume Simó i Bofarull, residents a Mèxic, excusaren la seva presència. A la votació per l'elecció de president de la Generalitat, participaren un total de 27 diputats: 9 hi eren presents personalment i altres 18 ho feren per correspondència, entre els quals 5 de Catalunya estant, probablement pertanyents a la Lliga. Finalment, el resultat d'aquesta fou: 24 vots per a Josep Tarradellas, un a M. Serra i Moret i un a Pau Casals. Pel que fa al càrrec de president del Parlament, Ventura Gassol obtingué 24 vots i un Carles Pi i Sunyer, però davant la renúncia del càrrec de Gassol, assumí la presidència de la cambra F. Farreras i Duran, que n'era vice-president primer. El 16 d'agost d'aquell any, un decret del president interí Josep Irla proclamà Josep Tarradellas nou president de la Generalitat, i així es donà caràcter legal a un acord que motivà una certa polèmica entre l'exili català.

Parlament Europeu
Assemblea legislativa de la Unió Europea que supervisa la tasca dels òrgans executius de les Comunitats Europees (Consell de Ministres i Comissió Europea). Elegit de forma directa pels ciutadans dels estats membres, passà de 434 a 518 escons del 1979 al 1984, i a 567 des del gener del 1994. D'aquests, 99 corresponen a Alemanya; França, la Gran Bretanya i Itàlia n'ocupen cadascun 87; Espanya 64; els Països Baixos 31; Bèlgica, Portugal i Grècia 25 escons cadascun; Dinamarca 16; Irlanda 15; i Luxemburg 6. Les primeres eleccions tingueren lloc el 1979. Les convocatòries posteriors se celebraren el 1984, el 1987 (a Espanya i Portugal), el 1989 i el 1994. En la legislatura iniciada aquest darrer any, els escons de la Cambra es repartiren en els deu grups següents: Grup Socialista 198; Partit Popular Europeu (democratacristians) 157; Grup Liberal, Democràtic i Reformista 43; Esquerra Unitària Europea 28; Força Europa (coalició de dretes italiana) 27; Aliança Democràtica Europea (gaullistes) 26; Els Verds 23; Aliança Radical Europea 19; Europa de les Nacions (nacionalistes) 19; No Inscrits 27.
El 1996, i després de l'ingrés de Suècia, Àustria i Finlàndia, passà a tenir 626 escons, repartits de la manera següent: Grup Socialista 216; Partit Popular Europeu (democratacristians) 173; Unió per Europa 56; Partit Europeu dels Liberals, Demòcrates i Reformistes 52; Esquerra Unitària Europea/Esquerra Verda Nòrdica 33; Els Verds 27; Coalició Radical Europea 20, Europa de les Nacions 18, i altres 31. Al juliol del 1994 fou nomenat president el socialdemòcrata alemany Klaus Hänsch. Dos anys després, Hänsch cedí el lloc de president a José María Gil-Robles, del Grup Popular Europeu (PPE).
En 1997, el diputat popular espanyol José María Gil-Robles, de 58 anys, és elegit nou president del Parlament Europeu. Gil-Robles substitueix en el càrrec el socialista alemany Klaus Hänsch, d'acord amb el pacte d'alternança existent entre els grups socialista i popular del Parlament Europeu. És el segon president espanyol del Parlament Europeu, després del socialista Enrique Barón Crespo, i el vuitè president de la institució.
En les eleccions del 1999, el Partit Popular Europeu (PPE) desbanca els socialdemòcrates (PSE) com a grup majoritari al Parlament Europeu. El PPE assoleix 210 escons, per davant del PSE (185), els liberals (48) i els Verds (38). A més del descens general dels partits socialistes que governen a la majoria d'estats de la UE, la nota més rellevant és l'alta abstenció, superior al 50%, amb taxes de participació molt baixes a la Gran Bretanya (24%) i als Països Baixos (30%).

Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder. És característic de la majoria d'estats de l'Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari, presidit per un cap d'estat —el president de la república o el rei constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d'altra banda, el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea de diputats— és imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a dir: el parlament legitima l'autoritat del govern. De fet, en un règim parlamentari, el govern és, en certa manera, una comissió parlamentària, la més important, encarregada d'elaborar i de presentar al parlament, per a la seva aprovació, els pressuposts de l'estat i totes les mesures legislatives necessàries per a governar-lo. La llibertat d'acció del govern és controlada i limitada pel parlament —és a dir: pels representants dels ciutadans—, el qual, a part les seves facultats legislatives i fiscalitzadores, pot interrogar els ministres sobre llur gestió, organitzar comissions especials per a examinar aspectes determinats d'aquesta gestió i enderrocar el govern mitjançant una moció de censura. En un règim parlamentari no poden existir, doncs, com en els règims presidencialistes, situacions de paràlisi legislativa provocades per desavinences entre el govern i el parlament; si el govern perd la confiança del parlament, cal que dimiteixi per permetre que es formi un nou gabinet o bé que dissolgui les cambres i que convoqui unes eleccions parlamentàries. L'exemple més pur d'un règim parlamentari és, potser, la Gran Bretanya: el cap de l'estat —el rei o la reina— es limita a reconèixer la situació política definida pels resultats electorals; el partit que aconsegueix la majoria dels escons en les eleccions forma el govern; normalment encapçalat pel secretari general d'aquest partit, el govern és constituït per alguns dels seus parlamentaris (actualment, quasi sempre per membres de la Cambra dels Comuns); col·legiadament responsable de la seva gestió davant el parlament, es manté al poder mentre pot tenir el suport de la seva majoria parlamentària; si les eleccions parcials retiren aquest suport i és derrotat en una moció de censura, el primer ministre, en nom del govern, demana al rei que dissolgui el parlament i que convoqui unes noves eleccions (actualment els primers ministres no solen dimitir i cedir llur càrrec al cap de l'oposició); generalment, però, les eleccions són celebrades quan s'esgota el mandat dels diputats. D'altres estats han incorporat algunes variants a aquest model: a Alemanya, per exemple, bé que el govern necessita el suport de la majoria dels diputats, només el cap del govern —el canceller— és responsable davant del parlament; d'altra banda, la cambra baixa —el Bundestag— pot expressar la seva manca de confiança en el canceller només si, al mateix temps, pot elegir-ne un successor. Aquest model fou l'adoptat a la Constitució espanyola del 1978. Tot i que, en teoria, el parlament és el protagonista dels règims parlamentaris, en la pràctica obté, sovint, un segon paper. La disciplina dels partits polítics moderns ha fet que, generalment, el partit del govern no sigui derrotat al parlament entre eleccions i, d'altra banda, que el parlament es limiti, ben sovint, a aprovar les mesures legislatives que elabora i proposa el govern, el qual pot acomplir així el seu programa amb fluïdesa. Actualment, doncs, la posició del poder executiu en els règims parlamentaris és molt forta, tot i que, als estats en els quals la distribució de forces al parlament és atomitzada i poc clara o bé polaritzada, el govern, insegur del seu suport parlamentari, pot abandonar una bona part del seu programa legislatiu (i, per tant, governar ben poc) per a no ésser derrotat al parlament. Amb els seus inconvenients i la seva diversitat, el règim parlamentari sembla encara, al capdavall, la millor garantia contra els abusos de poder i l'establiment de règims antidemocràtics.

Parti Communiste Français
Associació política francesa nascuda el 1920 a partir de l'escissió produïda en el Congrés de Tours de la Section Française de l'International Ouvrière (SFIO). La majoria hi decidí d'adherir-se a la Tercera Internacional i, l'any següent, prengué el nom actual. Del 1934 al 1938 formà part del Front Popular (bé que el 1936 no participà en el govern del socialista Léon Blum). Durant l'ocupació nazi de França (1940-44), participà activament en la Resistència, després, però, que s'hagueren trencat les bones relacions entre Hitler i Stalin. Posteriorment participà, bé que breument, en el govern. A partir del 1947, però, restà novament aïllat. Pel juny del 1972 signà un programa comú amb els socialistes, al qual s'adheriren posteriorment els radicals d'esquerres. Pel desembre del mateix any, el XX Congrés elegí com a secretari general Georges Marchais, el qual succeí Waldek Rochet i acostà el partit a l'eurocomunisme per retornar després a l'ortodòxia marxista-leninista. El triomf de l'esquerra unida a les eleccions presidencials i legislatives del 1981 donà al PCF quatre ministeris en el nou govern de majoria socialista, si bé aviat la gestió sòcio-econòmica d'aquest meresqué les crítiques dels comunistes, que en sortiren el 1984; llur força electoral, entretant, havia minvat des del màxim obtingut el 1946 (29%) fins a l'11% del 1988. L'ensulsiada dels règims de l'Est al llarg dels anys 1989-90 no semblà afectar el PCF, que en el XXVII Congrés (1990) es reafirmà en la línia de l'ortodòxia comunista. El 1993 G.Marchais fou succeït a la secretaria general per R.Hue, reelegit el 2000. El PCF influeix en l'orientació sindical de la Confédération Générale du Travail i, entre les seves publicacions, cal destacar el diari parisenc L'Humanité.

Parti Radical
Partit francès fundat l'any 1901 amb el nom de Parti Républicain-Radical et Radicalsocialiste. Tenia per objectiu el desenrotllament dels principis heretats de la Revolució Francesa i es constituí al voltant de grups polítics dominats per personalitats de gran relleu: Gambetta, Clemenceau, Pelletan, i l'aglutinant per a la seva constitució (1901) fou l'agitació promoguda per l'affaire Dreyfus. Des d'aquest moment es convertí en el principal partit de govern i fou ell qui proporcionà els gabinets ministerials fins l'any 1914. Convertit en partit de centre, quan el partit socialista li arrabassà la clientela obrera, tingué també un paper important els anys trenta. Constituí l'ala dreta del Front Populaire. Després de la Segona Guerra Mundial sofrí escissions i divisions diverses i malgrat comptar amb remarcables polítics (Edgar Faure, Pierre Mendès-France) no reeixí a renovar-se ni a recobrar el protagonisme polític que havia tingut durant la Tercera República. En 1972-73 s'escindí entre el Mouvement des Radicaux de Gauche, que presidit per Robert Fabre s'adherí al programa comú de l'esquerra i ha esdevingut un petit satèl·lit del Parti Socialiste, i el sector ortodox, liderat per J.-J.Servan-Schreiber, que des de l'any 1978 forma part de la coalició Union pour la Démocratie Française.

Parti Social Chrétien
Federació belga de dos partits democràtics d'inspiració cristiana, l'un való i l'altre flamenc. Originat de l'antic partit catòlic entre les dues guerres mundials, té àmplies connexions amb el sindicalisme cristià i es constituí amb les eleccions del 1946. Ha participat en la majoria de governs, fins avui. Partidari manifest del retorn del rei Leopold III, passà una forta crisi amb la tornada d'aquest a Brussel·les, que el conduí a la derrota electoral del 1954. Abans, però, amb el ministre Harmel, dugué a terme una important reforma de l'ensenyament primari i secundari: tornat al poder el 1958 (gabinet Eyskens), es trobà amb el problema de la independència del Congo i els conflictes lingüístics i després d'unes noves eleccions féu coalició amb els socialistes, la qual mantingué fins el 1966, que es coalitzà amb els liberals. Després de noves crisis lingüístiques que ocasionaren la separació total de les dues ales del partit i de la direcció, ha continuat mantenint-se en el poder sol o en coalició.

Parti Socialiste (SFIO)
1. Organització política francesa constituïda el 1905 en el congrés que unificà els diversos corrents socialistes de l'estat francès. Hi destacaren, particularment, el Parti Socialiste de France de Jules Guesde i Édouard Vaillant, i el Parti Socialiste Français, dirigit per Jean Jaurès. La nova organització tingué una clara definició marxista, però aviat s'hi imposà el reformisme de Jaurès, després de l'assassinat del qual (juliol del 1914) el partit inicià una nova etapa en acceptar la teoria de la unió sagrada i participà en governs de guerra. La reacció a aquest fet i la revolució russa provocaren que el 1920, en el congrés de Tours, la majoria de l'organització se n'escindís i fos creat el partit comunista. El 1934 la SFIO s'alià amb radicals i comunistes en el front popular (1936-38), que portà a la presidència León Blum. El 1939 els parlamentaris socialistes votaren novament els crèdits de guerra i els plens poders per al mariscal Pétain. En instaurar-se el règim de Vichy, el partit es dislocà i s'obrí un llarg període de crisi , accentuat per la defensa que féu de l'OTAN, la seva posició sobre la guerra d'Algèria i el suport que donà al general De Gaulle. El 1960 se n'escindí el Parti Socialiste Unifié i, a partir del 1968, s'obrí un període de discussió entre els corrents socialistes, que portà a la constitució del Parti Socialiste (1971).
2. Organització política francesa fundada el 1971 per la fusió del Parti Socialiste [SFIO] i de diverses agrupacions i clubs socialistes en el congrés d'Épinay. Hi fou escollit François Mitterrand com a primer secretari d'un partit socialista renovat, que l'any 1972 adoptà un programa comú amb socialistes i radicals. En les eleccions presidencials del 1974, F.Mitterrand obtingué el 49% dels vots, i en les del 1981, amb el suport de comunistes i ecologistes, un triomf que es veié complementat per la majoria absoluta del PS en les legislatives del mateix any. Afectat per importants diferències internes entre els diversos caps de fila (L.Jospin, J-P.Chevènement, L.Fabius, M.Rocard) el partit perdé força en les diverses consultes electorals celebrades des del 1983, i el 1986 passà a l'oposició. Bé que el PS tornà al poder el 1988, el deteriorament de l'economia i les acusacions de corrupció sobre diversos dirigents socialistes provocaren el pitjor resultat en la història del partit en les eleccions legislatives del 1993, en les quals passà de 252 a 70 escons. Des del 1981 han ocupat el càrrec de primer secretari L.Jospin (1981-88), P.Mauroy (1988-92), L.Fabius (1992-93), M.Rocard (1993-94), H.Emmanuelli (1994-95) i, de nou, L.Jospin, el qual, un any abans de la mort de Mitterrand (1996), disputà infructuosament la presidència de França al candidat de la dreta Jacques Chirac.
Els socialistes guanyaren les eleccions legislatives del juny del 1988, i Michel Rocard esdevingué nou primer ministre. Mitterrand destituí Rocard al maig del 1991, i el substituí per Edith Cresson, la qual fou rellevada del seu càrrec, a la primavera del 1992, per Pierre Bérégovoy. Bérégovoy se suïcidà al maig del 1993 arran de la desfeta electoral socialista en les legislatives del març i per les sospites de finançament irregular del partit, el qual entrà en una fase de replantejament i d'inestabilitat. Per l'abril del mateix any Laurent Fabius dimití i fou substituït per Michel Rocard a la secretaria general, el qual, al seu torn, deixà el càrrec en mans d'Henri Emmanuelli (març del 1994), que, processat per un afer de corrupció, fou substituït per Lionel Jospin, a l'octubre del 1995. La candidatura d'aquest a les eleccions presidencials de l'abril-maig del 1995 palesà, tot i la seva derrota, una notable recuperació del vot socialista. Al gener del 1996 morí François Mitterrand, president de la República pel Parti Socialiste del 1981 al 1995. En les eleccions del maig-juny del 1997 a l'Assemblea Nacional, el PS aconseguí 240 escons i Lionel Jospin fou nomenat primer ministre en substitució d'Alain Juppé. Al juny del 1997, el Tribunal Correccional de Lió condemnà l'exprimer secretari dels socialistes, Henri Emmanuelli, a 18 mesos de presó per complicitat i encobriment en tràfic d'influències en un sumari relacionat amb el finançament il·legal del PS a Marsella, tot i que no ingressà a la presó.

Parti Socialiste Belge
Organització política fundada l'any 1885 amb el nom de Parti Ouvrier Belge. Dirigit per César de Paepe i, després, per E.Vandervelde, lluità per obtenir el sufragi universal (1919) i un millorament de les condicions de vida i de treball. Influït per les teories "neosocialistes" del seu president, Henri De Man, menà una política reformista. En produir-se la invasió alemanya, De Man el dissolgué (1940), però la base el reconstruí en la clandestinitat (1945). Després de la Segona Guerra Mundial, els socialistes participaren en diversos governs de coalició amb socialcristians i liberals, feren promulgar mesures socials (llei Van Acker, 1945), s'oposaren al retorn de Leopold III (1950), defensaren la laïcitat de l'ensenyament i impulsaren una política europeista. A.Van Acker i H.P.Spaak foren els seus principals dirigents. Els conflictes lingüístics entre valons i flamencs del decenni dels seixanta l'afectaren profundament, hagué d'adoptar una estructura independent per a cada comunitat i perdé força electoral. Així i tot, està fortament arrelat en les zones industrials, sobretot en les de parla francesa, i es manté com la segona força política del país.

Particularisme
1. Inclinació exclusiva o parcial per un interès, partit, etc, particulars.
2. Actitud religiosa, vinculada sovint a interessos nacionalistes i contraposada a l'universalisme, segons la qual un grup social es considera com a particularment escollit per Déu amb exclusió d'altres grups o pobles de religió diferent.

Partida
Guerrilla, escamot, conjunt poc nombrós de gent armada, organitzada militarment, malgrat que no sigui considerada part integrant de la tropa regular.

Partida del Requetè
Nom amb el qual fou coneguda la partida manada per Pasqual Cucala i Joaquim Santés per terres del País Valencià i del Principat, durant la tercera guerra Carlina. Inicià la seva actuació al Maestrat i es dedicà sistemàticament a la destrucció de línies telegràfiques i ferroviàries. Posteriorment assaltà diverses ciutats; derrotada a Iecla (Múrcia), la majoria dels seus components es dispersaren o es refugiaren a França (1874).

Partidari
Nom que rebé cadascun dels membres d'un cos militar, manat per un capità Pelegrí, durant la guerra del Francès, el qual cooperava amb les forces napoleòniques en la protecció dels combois i en la lluita contra els sometents.

Partidisme
Adhesió cega a un partit determinat pel damunt dels interessos generals.

Partido Andalucista (PA)
Organització política creada pel juliol del 1976 enquadrant diversos nuclis andalusistes sorgits d'ençà del 1965 i que, el 1973, s'estructuraren en l'Alianza Socialista de Andalucía. Partint d'un regionalisme popular-proletari que associava la idea d'autonomia a les de reforma agrària, retorn de l'emigració, etc, desembocà en un nacionalisme de tons tercermundistes que responsabilitzava les zones riques de l'estat espanyol (Catalunya, País Basc) de l'empobriment andalús. Sota la direcció d'Alejandro Rojas Marcos, adoptà el nom de Partido Socialista de Andalucía, fou membre de la Federació de Partits Socialistes i, després d'una fracassada coalició amb el PSP (1977), el 1979 obtingué un considerable triomf i 5 diputats a corts. La seva tortuosa política d'aliances, però, i diverses crisis internes li valgueren severes desfetes el 1982 (només 3 diputats al parlament andalús i cap escó a Madrid). El 1982 Miguel Ángel Arredonda substituí Rojas Marcos en la secretaria general i el 1984 el partit canvià el nom pel de Partido Andalucista, tot accentuant el seu caràcter nacionalista i renunciant al socialisme i al marxisme. Bé que en les eleccions autonòmiques del 1986 només obtingué dos escons, en les del 1990 augmentà la seva participació a la cambra en deu. Implantat a Catalunya des del 1977, hi menà campanyes de captació del vot immigrat que foren qualificades de lerrouxistes i, el 1980, obtingué dos escons al Parlament de Catalunya, si bé des del 1983 la seva presència s'ha diluït.

Partido Comunista de España (PCE)
Partit polític originat d'una primera escissió del PSOE el 1920 —provocada per les Juventudes Socialistes amb "El Comunista" com a òrgan d'expressió i Merino García, Luis Portela, José Illescas, Eduardo Ugarte i Juan Andrade com a dirigents— i d'una segona del 1921, d'on sorgí el Partido Comunista Obrero Español, amb "Guerra Social" com a portaveu i García Quejido, Núñez de Arenas, Angiano, Virginia González y Perezagua com a dirigents. Aquell mateix any la Tercera Internacional, per mitjà del seu delegat, l'italià Graziadei, aconseguí la celebració d'una conferència de fusió entre el PCE i el PCOE que donà lloc al Partido Comunista de España, que publicava "La Antorcha", de la qual fou primer director Juan Andrade. Prohibit per Primo de Rivera, el 1923, el PCE passà una època de clandestinitat que el desarticulà. El III Congrés hagué de reunir-se a París (1929); entre altres coses, hi fou acordada la publicació de "Mundo Obrero". En proclamar-se la Segona República, el PCE tenia 800 militants i molts exiliats. El canvi més important es produí en el IV Congrés (1932), amb la posterior expulsió del buró polític de Bullejos, Adame i Trilla; la direcció restà en mans de José Díaz, Dolores Ibárruri (esdevinguda anys després presidenta del partit), Vicente Uribe, Pedro Checa i Mije. Això consagrà la submissió del PCE a la política de Stalin, que dugué als enfrontaments amb la CNT i el POUM en els fets de Maig (1937). La seva presència al govern republicà durant la guerra fou molt important i posteriorment participaren activament en la lluita armada dels anys quaranta (ocupació de la Vall d'Aran). El VI Congrés (1956) elaborà la línia de reconciliació nacional amb els guanyadors de la guerra civil i el 1960 Santiago Carrillo en fou nomenat secretari general. Dins el PCE s'anà reforçant la tendència "eurocomunista" (el 1970 se n'escindí un grup més pro-soviètic, encapçalat per Enrique Líster, que constituí el nou Partido Comunista Obrero Español). Legalitzat per l'abril del 1977, el PCE participà en les eleccions del juny següent i obtingué nou diputats. Els imperatius del retorn a la legalitat i del seu paper (juntament amb el PSUC) com a tercera força parlamentària, recolzada en les poderoses Comissions Obreres, accentuaren l'orientació moderada. El PCE reconegué la monarquia i la bandera bicolor, renuncià al leninisme en el seu IX Congrés (1978) i propugnà un govern de concentració. Aquesta línia, impulsada personalment i autoritàriament per Santiago Carrillo, valgué al partit un modest èxit electoral —el 1979 obtenia 23 diputats— però també desencadenà una gravíssima crisi interna que es concretà el 1981, ultra la important escissió nacionalista al PC d'Euskadi i la divisió del Partit Socialista Unificat de Catalunya, en gran nombre de sancions i expulsions, tant d'elements pro-soviètics (F.Garcia Salve, Ignacio Gallego, etc) que el 1984 constituïren un nou Partido Comunista, com d'eurocomunistes "renovadors" (Pilar Brabo, Manuel Azcárate). Les eleccions generals de l'octubre del 1982 evidenciaren la minva d'influència social del PCE, que obtingué només quatre escons i perdé més d'un milió de vots, la qual cosa motivà el relleu en la secretaria general, de S.Carrillo per Gerardo Iglesias. La independència d'aquest respecte del seu antecessor provocà aviat la ruptura entre ambdós, i els "carrillistes" foren gradualment marginats de la direcció. En aquest clima de crisi endèmica, l'electorat comunista minvà, i el PCE a les eleccions generals del 1982 obtingué només quatre escons, mentre que a les del 1986, coalitzat amb Izquierda Unida, n'obtingué set. El XII Congrés, celebrat l'any 1988, elegí Julio Anguita secretari general com a home pont entre els diversos sectors enfrontats i escindits del PCE. Des del 1986 el PCE ha tendit a donar protagonisme a la coalició Izquierda Unida, formació dins la qual concorre a les eleccions i a través de la qual es manifesta públicament. A les eleccions legislatives del 1989, aquesta coalició remuntà notablement els resultats obtinguts en les anteriors i obtingué 17 escons. El XV Congrés del Partit Comunista d'Espanya, que se celebra el 1998 a Madrid, elegí Francesc Frutos nou secretari general de la formació en substitució de Julio Anguita.
El Partido Comunista de España als Països Catalans
Inicialment el PCE tingué poca incidència en el Principat. A Mallorca hi hagué una Agrupació Comunista Palmesana que edità "El Comunista Balear" (1921-22). Al País Valencià Julià Gorkin organitzà també el 1921 una Federació Comunista de Llevant. Posteriorment, el grup de "La Batalla" encapçalat per Joaquim Maurín seria la base de la Federació Comunista Catalano-Balear creada el 1924, però aquesta entrà en conflicte amb la direcció del PCE i el 1920 se'n separà per crear el Bloc Obrer i Camperol. Llavors el PCE impulsà la creació al Principat el 1932 del Partit Comunista de Catalunya amb Ramon Casanelles i Hilari Arlandis, grup que pel juliol del 1936 s'integrà al Partit Socialista Unificat de Catalunya. A les Illes hom organitzà en 1931-32 una Federació Balear del PCE que tingué com a òrgan "Nuestra Palabra".
El XII congrés, celebrat l'any 1988, elegí Julio Anguita secretari general, com a home pont entre els diversos sectors enfrontats i escindits del PCE. Arran d'aquest congrés s'iniciaren alguns passos tendents a la reunificació comunista. En els darrers temps, el PCE ha tendit a donar protagonisme a l'organització Izquierda Unida i a mostrar-se públicament a través d'aquesta. En les eleccions legislatives del 1989, aquesta coalició remuntà notablement els resultats obtinguts en les anteriors i obtingué 17 escons.

Partido Comunista Obrero Español (PCOE)
Grup polític creat per l'abril del 1921 pels delegats no conformes amb els resultats del congrés extraordinari del PSOE contraris a l'afiliació dels socialistes a la Tercera Internacional. L'escissió tingué repercussions a Barcelona, al País Valencià —on Julià Gorkin creà l'Agrupació Comunista de València i poc després la Federació Comunista de Llevant— i a Mallorca, on Antoni M.Alsina i Ignasi Ferretjans crearen l'Agrupació Comunista Palmesana, que edità "El Comunista Balear". Pel novembre del 1921 el PCOE es fusionà, a instàncies del Komintern, amb el Partido Comunista Español sorgit el 1920 de les Juventudes Socialistas, per a donar lloc al Partido Comunista de España. A partir del 1970, el grup pro-soviètic separat del PCE sota la direcció d'Enrique Líster adoptà el mateix nom. L'any 1986 aquest partit reingressà al PCE.

Partido Comunista Português
Partit creat a Portugal, el 1921, a partir d'un grup d'anarcosindicalistes. El 1923 celebrà el seu ICongrés. Poc preparat, passà per una gran crisi amb el cop militar feixista del 1926. A la clandestinitat, el seu secretari general, Bento Gonçalves, adaptà el partit a les noves condicions, que duraren del 1927 al 1974. Durant aquests anys, el PCP ha estat al capdavant de totes les lluites obreres i camperoles i ha sofert grans pèrdues. Bento Gonçalves morí a la presó, i el seu successor, Álvaro Cunhal, passà onze anys detingut (s'escapà el 1960). Després del moviment militar antifeixista del 25 d'abril de 1974, el PCP tornà a la legalitat i participà en els governs provisionals fins al cop del 25 de novembre de 1975. El VIII Congrés del PCP (novembre del 1976) es concentrà en la defensa de la reforma agrària i les altres conquestes de la Revolució i en la proposta (que fou rebutjada) d'una plataforma governamental amb el Partido Socialista. Fidel a l'ortodòxia comunista i contrari a l'eurocomunisme, mantingué des del 1976 una coalició electoral amb forces d'esquerra menors —l'Aliança do Povo Unido, APU—, obtenint entre el 15% i el 19% dels sufragis emesos a les diferents conteses electorals, però des d'aleshores la seva força anà minvant i el 1987 deixà de tenir representació parlamentaria.

Partido Conservador
Partit polític de l'estat espanyol que, juntament amb el Partido Liberal, constituí la pedra angular del sistema bipartidista característic de laRestauració. Era anomenat també liberal-conservador (o conservador-liberal) perquè admetia principis liberals (sufragi universal, tolerància de cultes). Bé que fundat per Cánovas del Castillo l'any 1869, fou, de fet, un continuador de l'antic Partit Moderat. El seu cap indiscutible fou Cánovas, amb Romero Robledo com a especialista en eleccions. El succeí Francisco Silvela (1903) i després Antoni Maura, figura màxima de la segona època del partit. Altres caps destacats foren Fernández Villaverde, Dato, La Cierva i Sánchez Guerra. Governà sense interrupció des del 1875 fins al 1881. Sofrí escissions: la temporal de Romero Robledo, la de la Unión Conservadora de Silvela, que absorbí després el partit, els grups fidels a la memòria de Cánovas (anomenats, per irrisió, los caballeros del Santo Sepulcro), els idóneos de Dato i els mauristes. La Dictadura precipità la descomposició del partit, que, en caure Primo de Rivera, intentà de reconstruir, sense èxit, Gabino Bugallal.
El Partido Conservador als Països Catalans
La implantació del canovisme al Principat xocà inicialment amb la posició de Mañé i Flaquer —i del "Diario de Barcelona"—, que tendí, més que no pas a una obertura cap a l'esquerra liberal, a l'apropament vers la dreta tradicionalista i en especial el foralisme carlí. La resistència catalana al centralisme estatal espanyol dificultà un arrelament ampli del partit conservador. El canovisme es veié obligat a crear enfront del "Diario de Barcelona" i com a òrgan propi, "La Dinastía" (1883). No pogué evitar tampoc l'allunyament de Manuel Duran i Bas, consumat el 1890, després d'haver estat juntament amb Mañé una de les seves personalitats més importants al Principat. D'altra banda, una part considerable del sector social conservador català s'uní a grups polítics catalanistes com la Lliga de Catalunya (1887), la Unió Catalanista (1891) o el 1899 el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista. Finalment a partir del 1901, el caciquisme electoral canovista presidit per Planes i Casals no pogué evitar la seva desfeta davant l'assalt conjunt —des de posicions molt distintes— de la Lliga Regionalista i el lerrouxisme. A les Illes, especialment després de la implantació del sufragi universal del 1890, conegué així mateix una certa debilitat, mancat el partit de personalitats "regionals" i incapaç de marginar o aglutinar el pes del tradicionalisme d'arrels carlines i l'integrisme. El seu esmicolament sols se salvà a partir del 1899 quan Antoni Maura ingressà a la Unión Conservadora de Silvela.

Partido de Unión Republicana Autonomista
Nom oficial adoptat pel blasquisme valencià el 1912 quan a instàncies de Fèlix Azzati —cap del partit des que Blasco i Ibáñez abandonà la política activa— el grup s'erigí com a formalment autònom del partit radical de Lerroux. El 1930 retornà al partit radical, malgrat que continuà mantenint el mateix nom.

Partido del Trabajo de España (PTE)
Partit polític procedent d'una escissió esquerrana del PSUC (1967) que donà lloc al PCE (internacional), el qual, després d'haver sofert la separació del sector més radical (1971), l'any 1975 esdevingué PTE. De tendència maoista, propugnà un Front Democràtic per a la ruptura amb el franquisme. Amb una considerable presència a Madrid, Andalusia i Aragó, promogué la Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores (CSUT) i creà la Joven Guardia Roja; el 1977 absorbí el Partido Comunista de Unificación. Tingué per òrgans de premsa, successivament, "Mundo Obrero Rojo" (1969-75), "El Correo del Pueblo" (1975-77) i "La Unión del Pueblo" (1977-79). Dirigit per Eladio García Castro, es fusionà amb l'ORT en el Partit dels Treballadors. A Catalunya es constituí el 1975 i figurà en l'Assemblea de Catalunya i publicà "Avant"; el 1977 participà en la coalició "Esquerra de Catalunya"; encapçalat per Joan A.Sánchez Carraté —que el 1977 protagonitzà una escissió nacionalista— i per Manuel Gracia, el 1979 recollí 40 000 vots.

Partido Demócrata Cristiano
Partit creat a Xile, el 1957, a base d'elements que havien format part del Partido Social Cristiano y de Falange Nacional, que dirigien Eduardo Frei, Manuel Garcetón Walker i Bernardo Leighton. El 1964 Frei fou president de la República i el 1965 el PDC obtingué majoria a les cambres legislatives. Inicià profundes reformes agràries i en l'ensenyament sota el lema de "revolución en la libertad". Els sectors més radicals s'escindiren el 1969 i crearen el Movimiento de Acción Popular Unificada (MAPU), dirigit per Jacques Chonchol. Tota la dreta reaccionària atacà també el PDC, que perdé les eleccions del 1970 (amb el candidat R.Tomic), guanyades pel socialista S.Allende. Amb la dictadura de Pinochet (1973), el PDC fou perseguit i, dirigit per Gabriel Valdés (posteriorment substituït per E.Frei), fou l'eix de l'oposició moderada al règim militar. Encapçalà la coalició de partits que rebutjà la continuïtat de Pinochet en el plebiscit del 1988. En restablir-se la democràcia, fou el partit més votat en les eleccions del 1989 i el 1993 al capdavant de la coalició Concertación de los Partidos de la Democracia.

Partido Demócrata Popular (PDP)
Organització política espanyola sorgida el 1982 de l'escissió de l'ala més conservadora de la Unión de Centro Democrático. Sota la presidència d'Óscar Alzaga, pactà tot seguit una coalició amb Alianza Popular, que li proporcionaria 28 parlamentaris a les corts del 1982, i, l'any següent, 57 diputats autonòmics i tres mil alcaldes i regidors. Principal partit democratacristià en l'àmbit espanyol, la lluita amb AP per a dominar el centre-dreta provocà el trencament amb aquesta el 1986, la qual finalment l'absorbí el 1989 en la coalició Partido Popular. El 1988 passà a denominar-se Democracia Cristiana.

Partido Demócrata Posibilista
Grup polític republicà format per Castelar el 1876 com a Partido Demócrata i que adoptà la denominació de Demócrata Posibilista el 1879 per a diferenciar-se dels progressistes demòcrates de Martos. Comptant amb la benevolència del règim monàrquic de la Restauració, centrà el seu programa sols en la consecució del sufragi universal i en la participació electoral —sempre amb el suport, en especial, del partit liberal—. El seu òrgan de premsa era "El Pueblo Español" de Madrid. Al Principat, bé que força diferenciat, hi hagué des del 1876 un important nucli possibilista amb Eusebi Pascual i Eusebi Coromines, que el 1878 feren aparèixer "La Publicidad". Aquest grup, però, en produir-se l'ingrés de Castelar i el seu lloctinent Abarzuza en el partit sagastí (1894), s'hi oposà i permeté el manteniment d'una certa estructura republicana, dita llavors dels republicans històrics i encapçalada a Madrid per Miguel Morayta. D'altra banda, a Mallorca, on el possibilisme s'havia agrupat entorn de "La Opinión" de Joaquim Fiol en 1879-90, el pas al partit liberal es consumà sense pràcticament oposició el mateix 1890, any de la promulgació del sufragi universal.

Partido Galleguista
Agrupació política que, creada amb el nom de Partido Nacionalista Gallego, prengué aquest nom el 1931. Tingué importància en el desvetllament nacional de Galícia. Els seus màxims dirigents i diputats foren Alfonso Rodríguez Castelao i Ramón Otero Pedrayo. Reconstruït en la legalitat després del 1977, el 1984 un sector s'integrà dins la Coalición Galega i un altre optà per la renovació sota la direcció de Xesús Manuel Suárez.

Partido Liberal
Partit polític de l'estat espanyol que, durant la Restauració, alternà en el govern del país amb el Partido Conservador. Nasqué, el 1880, al voltant del grup constitucional de Sagasta, amb el nom de Partido Liberal Fusionista. Ideològicament no era gaire diferent del partit conservador, tot i que accentuava alguns principis de caràcter liberal i que era menys autoritari en l'exercici del poder. Cánovas cedí el poder a Sagasta l'any 1881 i aquest fou el cap indiscutible del partit fins a la seva mort (1903), malgrat els inevitables fraccionaments (els de Gamazo i López Domínguez, principalment). A la mort de Sagasta es produí una escissió entre els centristes (Romanones, Moret) i els radicals (Canalejas, Montero Ríos, Vega de Armijo). La repressió de la Setmana Tràgica mogué els liberals a fer un front comú, contra els conservadors, amb republicans i socialistes. Finalment acabà imposant el seu liderat Canalejas i per un moment semblà que es repetiria el joc Cánovas-Sagasta amb les figures d'Antoni Maura i Canalejas, renovadors de llurs respectius partits. L'assassinat de Canalejas (1912), les diferències entre Romanones, García Prieto i Santiago Alba afebliren el partit, la decadència del qual era ja molt gran quan es produí la crisi del 1917 i el final del torn efectiu dels partits (liberal i conservador) en el poder.
El Partido Liberal als Països Catalans
Inicialment, al Principat Sagasta aconseguí de reunir algunes personalitats brillants com Pere Bosch i Labrús o Víctor Balaguer i tingué com a principal òrgan de premsa "La Crónica de Cataluña". Posteriorment, després de la gran davallada que provocà en el partit al Principat la posició lliurecanvista dels governs liberals el 1881 i el 1886, i, d'altra banda, després de la implantació del sufragi universal (1890), el partit liberal es refugià en l'activitat caciquista de Comas i Masferrer i en el suport econòmic sobretot del grup financer d'Evarist Arnús. Assolí tanmateix un extens control sobre les diputacions i en especial a l'alcaldia de Barcelona a través de Rius i Taulet i Josep Collaso. A les Illes, a partir del 1881 aconseguí una gran força basada en el caciquisme electoral d'Antoni Maura i del seu lloctinent Pasqual Ribot. Romangué majoritàriament adscrit al gamacisme. En el decenni del 1890 el seu principal òrgan de premsa fou "El Liberal Palmesano". La seva força reculà quan Maura passà als conservadors el 1899. En 1912-22, tanmateix, Joan March renovà el partit.

Partido Liberal-Conservador (veure Partido Conservador)

Partido Liberal-Fusionista (veure Partido Liberal)

Partido Obrero Revolucionario de España (PORE)
Partit polític sorgit el 1971 com a fracció trotskista del grup Comunismo; el 1973 esdevingué Organización Trotskista i per l'agost del 1974 es constituí en PORE, que des del 1976 es considerà Secció Espanyola de la IV Internacional. Caracteritzat pel radicalisme d'esquerra, fou minoritari i es concentrà a Catalunya i a Madrid. En foren dirigents Aníbal Ramos i Miquel Salas, i publicà "La Aurora" i "Bandera Comunista".

Partido Popular (PP)
Nom que adoptà Alianza Popular en el congrés celebrat el 1989. Encapçalat per José María Aznar, ha tingut una trajectòria ascendent en les successives eleccions generals: 106 diputats el 1989, 141 el 1993 i 156 el 1996. La majoria relativa que aquest resultat li donà al parlament espanyol l'obligà a negociar sengles pactes de legislatura amb els nacionalistes bascs (PNB), catalans (CiU) i els regionalistes de Coalición Canaria, que possibilitaren la investidura de J.M.Aznar com a cap de govern. La gestió del govern del PP, en la qual té un important paper el concurs de CiU, s'ha caracteritzat per una política econòmica restrictiva amb l'objectiu de fer ingressar l'estat espanyol en el sistema europeu de moneda única, i l'establiment d'un nou sistema de finançament autonòmic. En aquest àmbit, passà de governar en 5 de les 17 comunitats autònomes el 1991 a fer-ho en 10 el 1995 i en 7 el 1999; al Parlament Europeu fou la formació espanyola més votada el 1994 (28 escons, 13 més que el 1989) i el 1999 (27 escons). A les Balears, el Partit Popular s'ha mantingut com la força més votada, amb 31 (1991), 30 (1995) i 28 (1999) escons. Coalitzat fins el 1994 amb Unió Mallorquina, ocupà la presidència del govern autonòmic Gabriel Cañellas, el qual dimití el 1995, acusat de corrupció. Fou succeït per Cristòfol Soler (1995-96), el qual, després d'intentar modificar l'orientació del partit pel que fa a la política lingüística i urbanística, fou substituït per Jaume Matas. Després de les eleccions del 1999, un acord de la resta de grups polítics apartà el PP del govern balear i possibilità l'elecció del socialista Antich. Al País Valencià, el Partido Popular passà de ser la primera força de l'oposició (31 escons el 1991) a ser la més votada el 1995, en aconseguir 42 escons a les Corts Valencianes. Coalitzat amb Unió Valenciana (UV), la gestió del president Eduardo Zaplana es caracteritzà per l'aquiescència a l'anticatalanisme i el secessionisme lingüístic del seu soci de govern. El 1999 assolí la majoria absoluta (49 escons) i UV es quedà sense representació parlamentària. A Catalunya, els migrats resultats del PP portaren a la substitució de Jordi Fernández Díaz per Aleix Vidal-Quadras Vidal-Quadras a la presidència del partit (1991). Aquest, amb un discurs molt agressiu contra el govern català, aconseguí situar el PP com a tercera força al Parlament català (de 7 diputats el 1992 passà a 17 el 1995), però el 1996 fou substituït en el càrrec per Alberto Fernández Díaz, amb qui el PP baixà a 12 escons el 1999. En l'àmbit local, el PP controla els ajuntaments de València i Palma des del 1991.
El 1999, el Partit Popular guanya en les eleccions autonòmiques que se celebren en 13 comunitats de l'Estat espanyol. El PP aconsegueix la majoria absoluta al País Valencià, Madrid, Castella i Lleó, Múrcia i la Rioja, i una majoria relativa a les Balears, Cantàbria, Aragó i, coalitzat amb UPN, a Navarra. El PSOE repeteix majoria absoluta a Extremadura i Castella-la Manxa i l'aconsegueix també a Astúries, on es beneficia de l'escissió del PP en l'anterior legislatura, mentre que Coalició Canària guanya a la seva comunitat. En les eleccions europees el PP supera per 27 escons contra 24 el PSOE, que treu profit de l'enfonsament d'Izquierda Unida.
El març del 2000, el Partit Popular aconsegueix una còmoda majoria absoluta en les eleccions generals celebrades a Espanya, amb 183 escons al Congrés dels Diputats (27 més que l'any 1996). El PSOE, que passa de 141 escons a 125, i IU, que baixa de 21 a 8, pateixen caigudes importants, mentre CiU, amb 15 escons, es converteix en el tercer grup de la cambra. En conèixer els resultats, el candidat socialista Joaquín Almunia, dimiteix el càrrec de secretari general del PSOE. El partit de José María Aznar també obté la majoria absoluta al Senat, amb 127 escons, més els que li corresponen pels parlaments autonòmics.

Partido Reformista
Grup polític creat el 1912 per Melquíades Álvarez per tal de dur el republicanisme a la col·laboració amb el règim monàrquic. Cercà des d'un començament l'atracció del republicanisme en el Principat, en especial dels antics possibilistes incorporats a l'UFNR. Aconseguí la col·laboració de Josep Zulueta i de Laureà Miró i Trepat i, poc després, de "La Publicidad" d'Eusebi Corominas, i de Lluís Companys. El grup català es constituí el 1912, però l'autonomisme moderat que defensava xocà amb Melquíades Álvarez, que reduí el partit a un petit nucli entorn de Josep Zulueta (mentre Companys abandonava la formació). L'acceptació del joc monàrquic li restà encara més força, tot i participar en l'Assemblea de parlamentaris del 1917. A Mallorca, el nucli reformista fou creat el 1913 i, encapçalat per Jeroni Pou, provocà indirectament la creació del Partit Autònom d'Unió Republicana. Quan s'instaurà la Segona República, es reorganitzà com a partit liberal-demòcrata.

Partido Reformista Democrático
Organització política que es constituí a Madrid l'any 1984. Presidit per Antonio Garrigues Walker, que hi aportà el seu Partido Demócrata Liberal, recollí sobretot quadres i militants de la Unión de Centro Democrático. Inspirat i liderat per Miquel Roca i Junyent i amb el suport de CDC, es presentà a les eleccions del 1986 amb la intenció de convertir-se en una gran força de centre, però no obtingué representació parlamentària i es dissolgué.

Partido Republicano Centralista
Grup republicà creat el 1887 per Salmerón, disconforme amb la política de conspiracions militars imposada per Ruiz Zorrilla dins el Partit Republicà Progressista. L'actitud inicialment antifederal i centralista del partit fixà la seva força especialment a Madrid. Però la seva insistència a procurar la formació de blocs electorals republicans i el relatiu èxit d'aquests li procurà una certa audiència també al Principat, en especial a Gràcia. Així mateix la Fusión Republicana creada el 1898 —i que substituí de fet el partit centralista— aconseguí una projecció a través de "La Publicidad" i d'Eusebi Corominas i Emili Junoy. Integrat a la Solidaritat Catalana, el partit no sobrevisqué a la mort del seu capitost el 1908.

Partido Revolucionario Institucional (PRI)
Organització política mexicana creada l'any 1929 per Plutarco Elías Calles amb el nom de Partido Nacional Revolucionario. L'any 1938 adoptà el nom de Partido Revolucionario Mexicano, i el 1946 prengué l'actual denominació. Creat com una unió de grups procedents de la Revolució de 1910-17, el PRI ha dominat la vida política mexicana des de la seva fundació. D'ençà de la presidència de Cárdenas (1934-40), tots els presidents de Mèxic n'han estat membres o han gaudit del seu suport. D'esquerra moderada, el PRI ha desenvolupat una política exterior independent i ha tingut un paper destacat dins el Tercer Món. Ha conservat la presidència del país amb Carlos Salinas de Gortari (1988-94) i Ernesto Zedillo (1994), però l'elevat grau de corrupció de la política mexicana ha debilitat el lideratge del PRI, qüestionat per la marxa de Cuahtémoc Cárdenas, que fundà el Frente Democrático Nacional (1988) i per la insurrecció guerrillera de Chiapas (gener de 1994). Els assassinats del seu candidat presidencial L.Donaldo Colosio( 1993) i del seu president J.F.Ruiz Massieu (1994) i els intents d'implicar-lo en el narcotràfic han enterbolit la imatge del partit.
El 1997 el Partit Revolucionari Institucional va patir un fort retrocés en les eleccions generals parcials celebrades a Mèxic i per primera vegada des del 1979 perdé la majoria absoluta al Parlament mexicà. El 1999 José Antonio González Fernández és elegit nou president del Partit Revolucionari Institucional (PRI).

Partido Socialista de Andalucía (PSA)
Nom del Partido Andalucista fins el 1984.

Partido Socialista Obrero Español (PSOE)
Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes expulsats de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors. El seu portaveu fou El Socialista (1886). El I Congrés tingué lloc a Barcelona (1888), pocs dies després de la constitució, també a Barcelona, de la Unió General de Treballadors, sindicat d'inspiració socialista. El nou partit s'implantà en els medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries. L'any 1895 foren elegits els primers regidors socialistes i, al cap de deu anys, hi havia socialistes a 50 ajuntaments, entre ells el de Madrid. El primer diputat socialista, P.Iglesias, fou elegit l'any 1910, gràcies a una aliança electoral amb els republicans. El partit donà suport a les reivindicacions obreres i acomplí una àmplia tasca d'educació popular. Participà en l'Assemblea de Parlamentaris i posà en marxa la vaga general del 1917. Com a reacció contra les posicions reformistes cap a les quals derivava el partit i com a resultat de la negativa de ratificar una inicial adhesió a la Tercera Internacional, els nuclis més radicals s'escindiren (1921) i crearen el Partido Comunista de España. Aprofità la tolerància de què gaudí durant la Dictadura per a implantar-se al camp andalús. Participà en el comitè revolucionari (1930), en el govern provisional de la República (1931) i en el govern Azaña (1931-33). La tendència més esquerrana de F.Largo Caballero s'imposà a la moderada de J.Besteiro i el partit s'inclinà cap a l'esquerra, impulsà la unitat d'acció amb anarcosindicalistes i comunistes i participà en la revolució del 1934. Durant la guerra civil de 1936-39 F.Largo Caballero i J.Negrín presidiren sengles governs de coalició. A l'exili, s'imposà la línia moderada d'I.Prieto i, a partir del 1950, R.Llopis. A partir del congrés de Tolosa (1972), la direcció recaigué en militants de l'interior, i els partidaris de R.Llopis s'escindiren. F.González fou elegit secretari general (1974). Deixant de banda el sector "històric" escindit el 1972, que el 1982 esdevingué Partido Socialista (PS) i després Partido Acción Socialista (PASOC), el PSOE "renovat", estructurat federalment i agermanat amb la UGT, es configurà pel juny del 1977, amb 118 diputats, 47 senadors i el 28% dels vots, com la segona força estatal, posició en què fou ratificat pels electors el 1979, amb 121 diputats i 63 senadors. En endavant, la voluntat de la direcció —Felipe González Márquez, secundat per Alfonso Guerra González, E.Múgica, J.Solana, etc— d'afirmar el governamentalisme del partit i el seu caràcter d'alternativa a UCD imposaren una evolució socialdemòcrata que no impedí l'entesa municipal amb el PCE (1979) ni la pervivència, dins el PSOE, d'una ala esquerrana; d'altra banda, la fragilitat del sistema democràtic obligà a l'establiment de grans acords amb el govern sobre temes d'estat, acords que erosionaren momentàniament la força socialista al País Basc i Catalunya. En darrer terme, però, el desprestigi d'UCD i l'afany de canvi afavoriren el triomf electoral del 1982 —202 diputats—, que donà lloc al govern socialista presidit per Felipe González. L'accés del PSOE al poder en dotze comunitats autònomes i als principals municipis anà paral·lel a un canvi del partit de signe conservador: en el pla econòmic adoptà una política de caire neoliberal i, en l'autonòmic, la descentralització i els traspassos de competències sofriren una frenada. En política exterior, s'arrenglerà decididament al costat dels EUA i a favor de l'OTAN, i optà per la plena incorporació a les Comunitats Europees. En les eleccions del 1986 i el 1989 el PSOE conservà la majoria absoluta, bé que cada cop més migrada (de 184 a 176 diputats) a conseqüència de diverses mesures impopulars que provocaren mobilitzacions —entre les quals la vaga general del 1988, que acabà d'alienar-li el tradicional suport de la mateixa UGT—, però també de les acusacions de corrupció que implicaven dirigents del partit. En les primeres eleccions al Parlament Europeu (1989), el PSOE continuà al davant de les altres forces polítiques de l'estat (27 diputats). Al començament del 1991, el nomenament de Narcís Serra com a vice-president del govern en substitució d'Alfonso Guerra inicià una etapa de lluites internes entre els partidaris d'un socialisme més ortodox, dirigit pel mateix Guerra, i el corrent més pròxim a posicions liberals pel qual es decantava cada cop més González, etapa que hom donà per tancada el 1994 amb el nomenament de Ciprià Ciscar com a secretari d'organització del PSOE en substitució de Guerra (en el càrrec des del 1991). A mitjan 1992 el PSOE arribà al nivell més baix de popularitat. Molt pressionat per l'oposició del PP, González hagué de convocar eleccions anticipades al juny del 1993 i, bé que en sortí vencedor, aquest cop perdé la majoria absoluta (159 diputats). Per tal de poder governar en minoria, González féu un pacte de legislatura amb nacionalistes bascs (PNB) i catalans (CiU). Tanmateix, el manteniment de la pressió per part del PP i el descobriment de nous casos de corrupció (que comportaren, entre d'altres, la dimissió del vice-president del govern Narcís Serra el 1995) accentuaren el desgast del PSOE, evident primer en les eleccions al Parlament Europeu del 1994 (22 escons), i més tard en les autonòmiques del 1995, on perdé en 5 de les 8 comunitats autònomes que governava des del 1991. Finalment, en les eleccions generals anticipades del març del 1996, el PSOE fou derrotat pel PP, i restà com a primera força de l'oposició al Congrés dels Diputats amb 141 escons. Al juny del 1997, Joaquín Almunia succeí F.González en la secretaria general del partit. Als Països Catalans la implantació del PSOE fou lenta i especialment dèbil al Principat. A les Illes aconseguí en el primer terç del s XX d'exercir un domini majoritari sobre el moviment obrer mallorquí. Al País Valencià tingué un fort reducte a la zona d'Elx i Alacant, que posteriorment, durant la Segona República, s'estengué a una part de les regions de Xàtiva i València. Amb la democràcia, el Partit Socialista del País Valencià integrà les diverses formacions socialistes existents al país. A Catalunya, després del franquisme es produí la unificació del socialisme, que acabà amb la creació del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) el 1978.
En les eleccions generals del 2000, el PSOE va passar de 141 escons a 125.
El juliol del 2000 el diputat lleonès José Luis Rodríguez Zapatero fou elegit secretari general del PSOE en el congrés del partit, que es desenvolupà a Madrid, i succeeix en el càrrec a Joaquín Almunia.

Partido Socialista Popular (PSP)
Nom que adoptà el 1974 el Partido Socialista del Interior, creat el 1968 entorn d'Enrique Tierno Galván. Accentuadament esquerrà, fou cofundador de la Junta Democrática (1975). Els resultats desfavorables en les primeres eleccions (4 escons), l'empenyeren a la integració al PSOE el 1978.

Partido Socialista Português (PSP)
Organització política fundada l'any 1875 a Lisboa per l'obrer d'origen suís José Fontana i nuclis influïts per l'Associació Internacional de Treballadors. Aconseguí una certa implantació a les zones del nord. Participà en el govern republicà d'Alfonso Costa (1919) i s'oposà al cop d'estat del 1926 que donà pas al salazarisme. Declarat fora de la llei, fou refundat a l'exili per Mário Soares (1972), que li imprimí una orientació moderada i que fou successivament reelegit a la presidència del país entre 1986-96. Després de la revolució del 1974, participà en els primers governs provisionals, tingué la majoria relativa a l'assemblea constituent del 1975 i a les legislatures de 1976-78 i 1983-85, en les quals governà gairebé sempre en coalició. Aquest darrer any fou derrotat pel Partit Socialdemòcrata, que el relegà a l'oposició fins el 1995, que retornà al poder amb majoria relativa. El secretari general del PSP (des del 1992), Antonio Guterres, fou elegit primer ministre. En les eleccions presidencials del 1996 fou elegit Jorge Sampaio, antic secretari general del PSP entre 1975-92.
Entre el 1985 i el 1995 fou la primera força de l'oposició, per bé que Mario Soares conservà, en les successives eleccions presidencials, el càrrec de cap d'estat. Arran de la crisi interna, Sampaio renuncià a presentar-se com a nou candidat al càrrec de secretari general i fou substituït per Antonio Guterres al febrer del 1992. En les legislatives de l'octubre del 1995, el PSP aconseguí retornar al poder, bé que amb majoria relativa. Hom formà un govern en minoria encapçalat per Antonio Guterres. En les eleccions presidencials del gener del 1996, Jorge Sampaio, que substituí Soares com a candidat, obtingué una clara victòria davant del candidat del PDS, Aníbal Cavaco Silva, i fou nomenat nou president.

Partisà -ana
Militant d'un grup civil organitzat per a la lluita armada clandestina contra un exèrcit d'ocupació o l'autoritat constituïda i que utilitza la tècnica de la guerrilla. El terme és aplicat sobretot als qui lluitaren en els moviments de resistència contra les forces de l'Eix a la Segona Guerra Mundial, especialment a les guerrilles soviètiques, iugoslaves, italianes i franceses. El moviment de guerrilles antifranquistes, que fou actiu a l'estat espanyol (1939-64), és conegut amb el nom de maquis. De vegades hom dóna també el nom de partisans als membres de les diverses guerrilles modernes.

Partit (veure Partit polític)

Partit Agrari de Catalunya
Grup polític català format el 1931 entorn d'alguns grans propietaris terratinents, amb Josep M.Fortuny, Enric Ràfols, Carles Padró, etc. Poc estructurat i sense força davant la Lliga Catalana, acabà ingressant pel novembre del 1934 en l'Acció Popular Catalana. Hom l'ha confós amb la delegació al Principat, encapçalada per José Gómez Monche, del Partido Agrario Español de Martínez de Velasco.

Partit Autònom d'Unió Republicana de Mallorca
Grup polític republicà constituït a Palma de Mallorca pel setembre del 1913 a instàncies de Francesc Julià. Significà la resposta a l'evolució vers el reformisme de Jeroni Pau i als seus intents de dur-hi la Unió Republicana Balear. Reagrupà federals, com Francesc Villalonga i Benet Pomar, i republicans radicals, com el mateix Julià. Assolí un cert abast illenc amb especial força a Llucmajor (Francesc Noguera) i Manacor (Antoni Amer). Comptà com a òrgan de premsa amb "La Voz del Pueblo".

Partit Carlí
Partit polític constituït amb una de les tendències en què es dividí el carlisme. Alhora que continuació històrica d'aquest, en bandejà l'aspecte integrista i tradicionalista i adoptà un accent marcadament socialista. Es constituí en l'acte de Montejurra del 1965. Presidit pel príncep Carles Hug de Borbó-Parma, s'estructurà en forma federal, d'acord amb les diferents nacionalitats i regions de l'estat espanyol (als Països Catalans: el Partit Carlí de Catalunya, el Partit Carlí del País Valencià i el Partit Carlí de les Illes). Fou legalitzat pel juliol del 1977, després de les primeres eleccions democràtiques postfranquistes. Havent renunciat explícitament Carles Hug a la reivindicació dinàstica, el partit participà a través de J.M.Zavala, M.Zufía i d'altres, en l'oposició democràtica de l'estat espanyol, sobretot al País Basc, a les Illes —on, dirigit per Josep M.Biarnés, publicà "Endavant"—, al País Valencià —Laura Pastor hi impulsà "Quaderns d'Alternativa"— i a Catalunya. El Partit Carlí de Catalunya fou membre de l'Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques, edità "Avancem" i tingué per caps Josep Badia i Josep Ll.Herrera (1978). Incapaç de conquerir un espai polític propi, entrà en crisi el 1980 amb la dimissió de Carles Hug, i es dissolgué.

Partit Català d'Acció Republicana
Denominació adoptada pel grup d'Acción Republicana d'Azaña (fundada el 1925) al Principat. Els seus principals dirigents eren Faustí Ballvé, Eduard Albors, etc. El 1932 publicà el setmanari "Acción" i actuà en 1932-33 en coalició electoral amb els radicalsocialistes i amb Acció Catalana Republicana. Quan a nivell espanyol es constituí Izquierda Republicana (abril del 1934) es fusionà amb els radicalsocialistes dins el Partit Republicà d'Esquerra.

Partit Català Proletari
Grup polític creat per Jaume Compte pel gener del 1934 després que Estat Català-Partit Proletari intentés sense èxit la formació d'un gran partit obrer catalanista. Romangué molt arrelat al CADCI i, mort Compte en els fets d'octubre del 1934, passà a ésser encapçalat per Pere Aznar i Artur Cussó. El seu òrgan de premsa fou "L'Insurgent" i tingué uns 500 afiliats. Integrat al Front d'Esquerres de Catalunya, pel juliol del 1936 fou cofundador del PSUC.

Partit Catalanista Republicà (veure Acció Catalana Republicana)

Partit Comunista Català
Grup polític format per Jordi Arquer pel novembre del 1928 al marge de la Federació Comunista Catalano-Balear. Reuní uns 300 afiliats procedents de grups marxistes sorgits a l'Ateneu Enciclopèdic Popular en 1926-27. Implantat a Sants, a Gràcia i al Clot de Barcelona i a Lleida, aconseguí l'adhesió d'antics membres d'Estat Català (Jaume Miravitlles, Martí Vilanova, Domènec Ramon, etc). Els seus dirigents, a més d'Arquer, foren sobretot Víctor Colomer, Amadeu Bernadó i Domènec Ramon. Usà com a plataforma periodística en 1928-29 "L'Opinió" i després el 1930 féu aparèixer "L'Andreuenc" i "Treball". Pel novembre del 1930 s'uní a la FCCB en el Bloc Obrer i Camperol.

Partit Comunista de Catalunya
Grup polític català adscrit al PCE i format a l'estiu del 1932 amb Ramon Casanellas, Antoni del Barrio i Hilari Arlandis. Aconseguí amb aquest també la incorporació d'alguns dirigents del Bloc Obrer i Camperol (Antoni Sesé, Joaquim Masmano, etc). Celebrà el seu primer congrés al maig del 1934 i el 1936 tenia uns 2 000 militants. El seu òrgan de premsa fou "Catalunya Roja". Influí en alguns sindicats, en especial a la Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica de Catalunya (FOSIG). El 1936 participà en la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya.

Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS)
Organització política, el nom original de la qual és Kommunisticeskaja Partija Soveckogo Sojuza (KPSS). Tingué origen en la Unió de lluita per l'emancipació de la classe obrera, fundada per Lenin a Peterburg el 1895 i que el 1898 es transformà en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El programa i l'estratègia que Lenin imposà al POSDR provocaren la divisió —palesada en el segon congrés del partit, el 1903— entre bolxevics (majoritaris en el comitè executiu, leninistes) i menxevics (minoritaris, oposats a Lenin). Si bé la repressió tsarista obligà els seus dirigents a emigrar, el POSDR continuà actuant a Rússia, publicant periòdics i opuscles, promovent vagues i manifestacions, intervenint en el moviment revolucionari del 1905, enviant diputats a la Duma i preconitzant la no-intervenció en la Primera Guerra Mundial. Havent assumit tots els poders arran de la revolució del 1917, el sector bolxevic del POSDR prengué el nom de Partit Comunista de Rússia (març del 1918), que el 1925 canvià pel de Partit Comunista de l'URSS i el 1952 pel definitiu. Un dels seus primers objectius fou de transformar la revolució russa en revolució mundial, i amb aquest fi, al març del 1919, es constituí la Tercera Internacional o Komintern; els fracassos dels comunistes hongaresos i alemanys i l'ascens dels règims autoritaris obligaren a l'abandó d'aquesta política, defensada per Trockij, i a l'adopció de la del "comunisme en un sol país", sustentada per Stalin, secretari general del partit des del 1922. Mort Stalin, el seu "personalisme" —en detriment del comitè central del partit— fou denunciat pel seu successor en el secretariat, N.Khruscov, en el XX congrés del PCUS (febrer del 1956), el qual, d'altra banda, assenyalà l'inici de l'anomenada "coexistència pacífica" entre l'URSS i Occident. El 1964 Khruscov fou substituït per L.Breznev al capdavant del partit. Després dels breus mandats de J.Andropov (1982-84) i de K.Cernenko (1984-85), i amb l'arribada a la secretaria general de M.Gorbacov (1985), el XXVII congrés del PCUS (febrer del 1986) aprovà una certa obertura política tot millorant les relacions amb els estats capitalistes. Al febrer del 1990 una esmena a la constitució féu que el partit deixés d'ésser el nuli del sistema polític del país. Això no obstant, encara al XXVIII congrés (juliol del 1990) el comitè central demanà a les bases que excloguessin els reformadors radicals. Tanmateix, el PCUS veié com se n'escindien les branques dels països bàltics i al juliol del 1991 renuncià a denominar-se marxista-leninista. Com a conseqüència de la vinculació del partit en l'organització del frustrat cop d'estat contra la perestrojka, el parlament soviètic suspengué l'activitat del PCUS; posteriorment, al mateix temps que l'estat soviètic s'autodissolia, fou il·legalitzat i, finalment, dissolt (1991).

Partit Comunista Xinès
Partit creat a la Xina, el 1920, fruit de les lluites obreres a Xangai i fruit també dels cercles d'estudis comunistes, radicats a París. El 1921 celebrà el seu I Congrés en una escola francesa de Xangai amb l'assistència dels dotze fundadors, entre els quals Mao Zedong, i representants de la Tercera Internacional. Fins l'any 1973 celebrà congressos a Xangai (II, 1922), Canton (III, 1923), Xangai (IV, 1925), Hankow (V, 1926-27), Moscou (VI, 1928), Yenan (VII, 1945), Pequín (VIII, 1956 i 1958; IX, 1969; X, 1973). A partir del 1949 assolí el poder, restà com a únic partit legal i la seva història s'identificà amb la de la República Popular de la Xina. Arran de la Revolució Cultural, alguns destacats dirigents del partit foren acusats de revisionisme i depurats, com Liu Shaoji el 1968, o desaparegueren en circumstàncies poc clares, com Lin Biao el 1971. Mort Mao Zedong (1976), Hua Guofeng féu empresonar els quatre màxims dirigents de l'ala esquerra del partit i en fou nomenat president. El 1977 hom rehabilità molts membres del partit depurats durant la Revolució Cultural, entre els quals Deng Xiaobing, que aviat esdevingué l'home fort del règim i que inicià una gradual reforma encaminada a disminuir el paper de l'estat en l'economia i reintroduir la iniciativa privada. L'any 1981 Hua Guofeng fou succeït en la presidència per Hu Yaobang, s'accentuà la "desmaoització" i la crítica de la Revolució i hom substituí el concepte de dictadura del proletariat pel de dictadura democràtica popular. Aquests canvis culminaren en el XII Congrés del PCX (1982), que suprimí el càrrec de president del partit i nomenà secretari general Hu Yaobang, exponent de la nova tecnocràcia reformista que passà a regir la Xina i que prosseguí amb la direcció rejovenida nomenada el 1987 i encapçalada per Zhao Ziyang. Aquesta evolució, però, es tallà el 1989 amb el nomenament com a secretari general de Jiang Zemin, el qual, bé que ha prosseguit la liberalització econòmica, s'oposa taxativament a la democratització del país, com mostrà la repressió de les manifestacions estudiantils del 1989.

Partit d'Unió Republicana Autonomista
Nom adoptat pel blasquisme el 1908, arran de la crisi del partit estatal Unió Republicana (l'adjectiu autonomista sols hi designava independència orgànica respecte al radicalisme lerrouxista. Pretenia l'establiment d'una república espanyola democràtica, separació de l'Església i l'Estat, independència judicial, creació de tribunals de comerç i autonomia provincial i regional. N'eren dirigents, entre altres, Adolf Beltran, Joan Barral i Fèlix Azzati. En les eleccions del 1914 reprengué el nom d'Unió Republicana, i entre el 1920 i la Dictadura de Primo de Rivera tornà a utilitzar el de PURA. Durant la Segona República, amb un programa remodelat, a la dreta del republicanisme i lligat de nou al lerrouxisme, fou dirigit per Sigfrid Blasco-Ibáñez. Participà en el govern municipal de València, i el seu declivi es precipità amb l'afer de l'estraperlo i la política duta a terme durant l'anomenat Bienni Negre (1934-36).

Partit d'Unió Republicana de Mallorca
Grup polític constituït a Palma de Mallorca pel setembre del 1896 i encapçalat pel republicà progressista Jeroni Pou. Sorgí a partir del treball d'aquest envers la Unió Republicana del 1893 i aconseguí d'agrupar quasi la totalitat dels grups republicans illencs. Disposà com a òrgan de premsa del diari "La Unión Republicana" (1896-1904).

Partit del Congrés
Indian National Congress. Moviment, després partit polític indi, fundat el 1885. D'orientació socialitzant, democràtica, secularista, fou partidari del no-alineament, i entre els seus primers líders es destacaren el mahatma Gandhi (1920-33) i Nehru (1951-54). Protagonitzà el moviment per la independència de l'Índia (1947) i detingué el poder sense interrupció fins el 1977, bé que el 1969 se n'escindí l'Indian National Congress (Organization), esdevingut el primer partit de l'oposició i que el mateix any cofundà el partit Janata, el qual derrotà el Partit del Congrés. El 1978, I.Gandhi protagonitzà una escissió, l'Indian National Congress (I), que es convertí en la primera força de l'oposició i que des de les eleccions del 1980 tornà a governar el país fins el 1996. Morts en atemptat I.Gandhi (1984) i el seu successor, el seu fill Rajiv (1991), en 1991-96 Narasimha Rao fou primer ministre i president del partit, càrrec que posteriorment han ocupat Sitaram Kresi fins el 1998 i, des d'aquest any, Sonia Gandhi, vídua de Rajiv.

Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC)
Organització política del Principat de Catalunya creada el 1982 a partir de l'escissió del sector prosoviètic del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Reivindica la tradició comunista clàssica i aplega bona part dels militants històrics i de la base obrera immigrada. En fou primer president Pere Ardiaca i secretari general Joan Ramos i, posteriorment, Marià Pere. Té presència a diversos ajuntaments del cinturó industrial de Barcelona, però no ha aconseguit representació parlamentària. En 1987-89 formà part de la federació Iniciativa per Catalunya. Molt influent a Comissions Obreres, té com a branca juvenil els Col·lectius de Joves Comunistes, i el setmanari "Avant" n'és l'òrgan de premsa.
Al març del 1989, un grup de militants del PCC ingressà al PSUC, partit que havien abandonat el 1982. El PCC féu el 8è congrés a l'abril del 1989, on Marià Pere fou reelegit secretari general i es renovà el comitè central. Aquell any es produí la ruptura amb IC, després que 2 diputats del PCC negaren el suport al Parlament a una moció en contra de la violència d'ETA. En l'etapa en solitari, el PCC no aconseguí bons resultats electorals i es quedà sense representació parlamentària. A l'abril del 1993, en el seu 9è congrés, el PCC decidí tornar a integrar-se a IC. En aquest congrés fou reelegit secretari general Marià Pere, que repetí en el càrrec en el 10è congrés (maig del 1997), en què s'accentuaren les diferències amb el sector contrari a revitalitzar el PSUC. A l'octubre del 1997, el secretari general del Partit dels Comunistes de Catalunya, Marià Pere, anuncia la desvinculació d'aquest grup de la coalició Iniciativa per Catalunya-Els Verds per a impulsar la constitució d'una nova coalició que aplegui els sectors afins a la línia política d'Izquierda Unida.

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Partit constituït a Barcelona el 1978 per fusió dels preexistents Partit Socialista de Catalunya-Congrés, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i Federació Socialista Catalana. Federat al PSOE i estretament vinculat amb la UGT catalana, han estat primer secretari Joan Reventós i Carner (fins el 1983), Raimon Obiols i Germà (1983-96) i Narcís Serra i Serra (des del 1996). Ernest Lluch, Lluís Armet, Isidre Molas, Jaume Sobrequés, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Jordi Solé i Tura, Josep Borrell i Joaquim Nadal en són destacats dirigents. El partit hagué d'integrar una multiplicitat de tendències i des de bon començamament restà sotmès a la tensió permanent entre la voluntat d'afirmar la sobirania del partit i el seu caràcter nacionalista, i la supeditació als imperatius de la política espanyola, marcada pel PSOE, però també es beneficià de la projecció estatal d'aquest, fruit de la qual és la seva condició de primera força de Catalunya pel nombre de diputats obtinguts en les eleccions generals (17 diputats el 1979, 25 el 1982, 22 el 1986, 20 el 1989, 18 el 1993 i 19 el 1996). Amb cinc ministres (E.Lluch, N.Serra, J.Majó, J.Borrell i J.Solé Tura) i un vice-president (N.Serra entre 1991-96) en el govern socialista de l'estat (1982-96), es disputa amb CiU el primer lloc als ajuntaments de Catalunya, on des de les eleccions municipals del 1979 ha ocupat ininterrompudament les alcaldies de Girona (J.Nadal) i Barcelona (N.Serra fins el 1982, el qual fou succeït per P.Maragall i, des del 1997, Joan Clos). En canvi, tant l'assentiment als dictats del PSOE com la tradicional abstenció d'amplis sectors procedents de la immigració li han valgut successives derrotes en les eleccions al Parlament català, on ha liderat l'oposició al govern Pujol amb 33 escons (1980), 41 (1984), 42 (1988), 40 (1992) i 34 (1995). El 1999, la coalició amb la plataforma Ciutadans pel Canvi i IC-V li proporcionà 52 escons, encara tres per sota CiU. El 1994, les diferències entre els diversos corrents a l'interior del partit conduïren a la formació d'una direcció col·legiada formada per J. Reventós (president), R.Obiols (primer secretari) i J.M.Sala, N.Serra, P.Maragall i J.Borrell (secretaris nacionals). En una ulterior renovació (1996), Obiols passà a ocupar la presidència del partit i Serra la primera secretaria. L'òrgan de premsa del PSC és "L'Opinió Socialista".

Partit dels Treballadors
Partit polític d'àmbit estatal espanyol, amb organitzacions autònomes a les nacionalitats i regions (Partit dels Treballadors de Catalunya) nascut de la fusió del PTE i l'ORT (1979), amb un programa de consolidació democràtica, parlamentarista i moderat. A mitjan 1980 les divisions internes provocaren la desfeta del partit. A Andalusia, el grup esdevingué Partido Andaluz Unido, nacionalista, integrat (1982) en el PSA. Al Principat, el 1981 una part dels militants s'integrà en Nacionalistes d'Esquerra.

Partit Democràtic
Grup polític format com a Partit Democràtic-progressista per l'abril del 1849 a Madrid a partir del projecte de programa que l'ala esquerrana del partit progressista —els diputats José Ordax Avecilla, Nicolás María Rivero, Aniceto Puig i Manuel Aguilar— havia presentat pel desembre del 1848. S'hi demanava el ple reconeixement dels drets i les llibertats individuals, el sufragi universal, la completa desamortització civil, l'aboliment de les quintes, etc. Aquesta plataforma, juntament amb una política governamental molt repressiva (de fet estigué sempre en la clandestinitat excepte en 1854-56), permeté al nou grup d'ésser l'únic i fràgil suport d'una àmplia gama de tendències polítiques amb progressistes, republicans i elements socialitzants, coincidents en la reivindicació d'unes llibertats democràtiques mínimes. El seu primer comitè organitzador fou impulsat sobretot per Sixto Cámara i ja de bon començament hom es relacionà estretament amb una societat secreta, Los Hijos del Pueblo, dirigida per Fernando Garrido. Hom desenvolupà una intensa activitat publicista amb periòdics com "La Asociación" (Madrid, 1850), "El Trabajador" (Madrid, 1851-52) o "La Actualidad" (Barcelona, 1852-53). Al Principat, recollí membres dels nuclis cabetians i republicans (N.Monturiol, A.Terrades, F.de P.Coello, P.Montaldo, Ceferí Tresserra, J.A.Clavé, etc). L'elaboració d'un cert programa obrerista (Catecismo democrático, 1852) els permeté d'influir en el moviment obrer. La participació del partit en la revolució del 1854 n'afavorí un espectacular creixement. Tingué en aquelles corts uns vuit diputats dels Països Catalans. Els principals periòdics foren "La Voz del Pueblo" a Madrid i "El Eco de la Actualidad" a Mallorca. El retorn a la clandestinitat afavorí el domini del sector més radical i les relacions amb les societats secretes. En 1857-58 Tresserra, Cervera, etc, crearen la societat carbonària El Falansterio, que s'imposà a la direcció del partit. El fracàs de la via revolucionària (intents de Sixto Cámara el 1859 i de Pérez del Alamo el 1861) determinà el debat dels següents punts: aliança amb l'esquerra del progressisme, professió explícita de republicanisme —incontestada des del 1858—, federalisme o unitarisme i contingut econòmico-social del programa. La necessitat de donar al partit un caràcter diferenciat en aquest darrer punt produí l'ascens de Pi i Margall, el qual després d'haver afavorit el 1860 una entesa momentània davant la divisió provocada per la polèmica entre Orense i Garrido ("Declaració dels Trenta"), es féu càrrec de la direcció, el 1864, de "La Discusión" (Madrid, 1856-66). Intentà de recollir la tradició socialitzant del partit, defensà la intervenció de l'estat en la vida econòmica i, atacant l'aliança amb els progressistes, afirmà un contingut republicà-federal. Per contra, Castelar i "La Democracia" (Madrid, 1863-66) defensaren l'"individualisme" amb una concepció liberal del paper de l'estat en el món econòmic i preconitzaren l'entesa amb el progressisme. Davant aquesta divisió, al Principat Robert Robert i Ceferí Tresserra cercaren sense gaire èxit una conciliació i els cooperativistes Roca i Galés s'alinearen amb els individualistes; "socialistes" foren, en canvi, Antoni Gusart, Pau Alsina, F.Sunyer i Capdevila, els germans Rubaudoneau, etc. L'òrgan de premsa del partit a Barcelona fou "El Comercio de Barcelona" (1864-66). Tanmateix, la nova pujada al poder de Narváez determinà una dèbil aliança amb els progressistes (Prim) i després del fracàs de la sublevació militar del juny del 1866, la signatura del pacte d'Ostende (agost del 1866) i de Brussel·les (juny del 1867), que prepararen la revolució del 1868. Triomfant aquesta, la majoria del partit es constituí en Partit Democràtic Republicà Federal. Sols una facció, la moderada de Cristino Martos (els cimbrios), acceptà la monarquia com a forma de govern amb el Manifest de conciliació monàrquica del novembre del 1868 i mantingué per un temps la denominació de Partit Democràtic.

Partit Democràtic Andorrà
Organització política creada el 1979 com a continuació de l'Agrupació Democràtica d'Andorra, que des del 1976 encapçalà la lluita per la democratització de la vida pública andorrana. Orientat cap al centre-esquerra fou un dels motors de la reforma institucional del 1982 al Principat. Posteriorment es dissolgué.

Partit Democràtic Socialista Obrer Espanyol
Grup polític creat pel juliol del 1882 arran de l'acord del grup marxista de Madrid (representat per Francisco Mora) i el grup d'"El Obrero" de Barcelona i Les Tres Classes de Vapor (Josep Pàmies, Joan Nuet, etc). El mateix any de la fundació impulsà la constitució d'una Associació Nacional de Treballadors d'Espanya, en resposta a l'anarcocol·lectivista FTRE. Hom hi ha vist un precedent de la formació del PSOE el 1888.

Partit Integrista
Partit polític espanyol sorgit el 1888 com a cristal·lització de l'integrisme.

Partit Moderat
Nom genèric que adoptà el corrent polític partidari de mantenir alhora una certa fidelitat al regim liberal iniciat el 1833 amb la regència de Maria Cristina i de garantir l'ordre social. La seva aparició significà de fet, especialment al Principat, l'abandó per part de la burgesia d'una certa aliança amb les classes populars per a passar a recolzar-se en l'aristocràcia latifundista dominant també en la nova monarquia. Inicialment, els moderats foren coneguts com a estatutistes (partidaris de l'estatut reial de Martínez de la Rosa del 1834) o jovellanistes, elements liberals que feren costat al baró de Meer el 1837, després dels avalots populars i de l'època de les bullangues que seguí els fets del 1835. Reberen l'impuls sobretot de la Junta de Comerç de Barcelona. Malgrat promoure l'anomenat avalot de les Levites, no pogueren evitar la pujada al poder d'Espartero, afavorida pels fets del partit progressista a Barcelona pel juliol del 1840. Tanmateix, foren els principals beneficiats dels moviments antiesparteristes del 1842 i el 1843 (l'anomenada Insurrecció Centralista). Amb la pujada al poder de Narváez i després de la derrota del moviment de la Jamància, els moderats o el moderantisme dominaren també a Catalunya la vida política fins el 1854, malgrat haver de fer cara a la guerra dels Matiners (1846-48). Cercaren sobretot una fictícia pau social basada en la repressió i en una conjuntura econòmica favorable que permeté un desenvolupament considerable industrial i dels negocis. Alhora, facilitaren la supeditació administrativa i política del Principat a l'uniformisme espanyol. Ara bé, el moderantisme no fou homogeni al Principat. Trigà a disposar d'uns òrgans de premsa explícits i de personalitats polítiques brillants. A partir del 1837 aconseguí d'emparar-se d'El Guardia Nacional (1835-41), El Vapor i el "Diario de Barcelona", però fracassà en l'intent d'endegar una premsa explícitament de partit ("La Paz", març-novembre del 1838; "El Papagayo", 1841; "La Corona", 1843). Hi hagué també uns elements molt directament relacionats amb la burgesia industrial que plantejaren la necessitat de superar l'enfrontament polític entre moderats i progressistes i que feren gala d'un moderantisme més liberal que el de les autoritats (aquest és el cas, per exemple, de l'Institut Industrial de Catalunya i del seu òrgan de premsa "El Bien Público"). En un altre sentit, també J.Balmes, amb "La Civilización" (1841), intentà una renovació del moderantisme des de posicions catòliques liberals i reformistes. Finalment, Mañé i Flaquer (amb el "Diario de Barcelona") encapçalà la renovació que significà la Unión Liberal després del Bienni Progressista de 1854-56; a partir de llavors, de fet, el partit moderat desaparegué.

Partit Nacionalista Basc (PNB)
Partit basc creat el 1895 per Sabino de Arana y Goiri. El seu nom basc és Euzko Alderdi Jeltzalea (EAJ). Limitat inicialment a Biscaia, s'estengué al començament del s XX a les altres tres províncies basques de l'estat espanyol. El 1911 originà la sindical Solidaridad de Trabajadores Vascos. Participà en les eleccions municipals i provincials amb èxit notable. En les legislatives del 1918 aconseguí sis escons. El 1921, les crisis internes el dugueren a greus fracassos electorals. Màxim defensor de l'autonomia durant la Segona República, en les eleccions del 1936 obtingué nou escons. En produir-se l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936, es mantingué fidel a la legalitat republicana i a l'octubre següent participà en un govern autonòmic que presidí el lehendakari José Antonio de Aguirre y Lecube; posteriorment, un altre membre del PNB, Manuel de Irujo Ollo, fou nomenat ministre de justícia de la República. Mort Aguirre a l'exili el 1960, fou substituït en el càrrec per Leizaola, també membre del PNB. El partit prengué part en la resistència francesa durant l'ocupació nazi (el tanc Guernica, conduït per membres del PNB, fou el primer a entrar a París en el moment del seu alliberament; a la seva seu parisenca es constituïren els NEI, germen de la Unió Mundial Demòcrata Cristiana. Legalitzat el 1977, en les eleccions democràtiques d'aquest any el PNB obtingué 8 diputats i 3 senadors. Les successives eleccions generals del 1979 i del 1982 confirmaren l'ascensió del partit dins el panorama polític del País Basc: respectivament obtingué 7 diputats i 8 senadors, i 8 diputats i 7 senadors. Les eleccions municipals del 1979 convertiren en hegemònica la seva presència als territoris bascs, que es reproduí en les noves institucions autonòmiques (25 dels 60 escons) del 1980, a partir de l'Estatut de Gernika, mercès a l'absentisme adoptat pels parlamentaris d'Herri Batasuna. Fruit d'aquesta situació fou la constitució (1980), amb Carlos Garaikoetxea Urriza com a lehendakari, d'un govern basc monocolor que permeté al PNB de governar amb comoditat i d'encaminar tot el procés autonòmic. Consolidat com a primera força electoral i social a les tres províncies d'Àlaba, Guipúscoa i Biscaia, amb una certa presència a Navarra (3 diputats al parlament foral), revalidà el seu triomf als comicis autonòmics del 1984 (32 escons), però l'enfrontament entre l'aparell del partit, dominat per Xabier Arzallus, i Garaikoetxea en l'organització de la comunitat autònoma i de les relacions a mantenir amb el govern de l'estat, forçaren la dimissió del lehendakari, que fou substituït per José Antonio Ardanza Garro, i l'establiment d'un pacte de legislatura amb el PSOE basc (1985). Les dissensions internes es reflectiren en una sensible davallada del PNB en les eleccions generals del juny del 1986 (6 diputats i 7 senadors). Poc després Garaikoetxea protagonitzà una escissió que donà lloc a Eusko Alkartasuna i que tornà a repercutir negativament en els resultats de les eleccions autonòmiques del novembre (17 dels 75 escons). El 1990 i el 1993 el PNB mantingué una representació estable a les corts espanyoles (5 diputats i 4 i 3 senadors), i al parlament basc (22 escons el 1990 i el 1994), on continuà —en coalició amb els socialistes bascs i també amb EA des del 1994— com a primera força política, i Ardanza com a lehendakari. La ruptura del pacte d'Ajuria Enea, al març del 1998, i l'inici d'una treva per part d'ETA facilità que, després de les eleccions del 1998, el PNB (21 escons) signés un pacte de govern amb EA (6 escons) amb el suport puntual d'Euskal Herritarrok (HB) dins el marc del pacte nacionalista de Lizarra, però aquest govern quedà en minoria al febrer del 2000, quan la ruptura de la treva d'ETA portà el lehendakari Juan José Ibarretxe a trencar el pacte de legislatura amb HB. El 1993 i el 1996, el PNB donà, respectivament, el seu suport als governs en minoria socialista i popular al Parlament espanyol.
En les eleccions autonòmiques del 1994 al parlament basc conservà els 22 escons que el situaven com a primera força. Després de llargues negociacions, el PNB formà un govern de coalició amb el PSE-PSOE i EA, i Ardanza fou confirmat com a lehendakari. El 1993 i el 1996, el PNB donà el seu suport als governs en minoria de socialistes i populars, respectivament. En les eleccions europees del juny del 1994 obtingué 2 escons al parlament europeu. Al maig del 1997, el PNB es comprometé a continuar donant suport al govern d'Aznar en canvi de la reforma del concert econòmic d'Euskadi i la quota per al període 1997-2001. El PNB s'ha mostrat favorable a acostar els presos d'ETA al País Basc.
El maig del 2001, la coalició nacionalista PNB-EA guanyà amb claredat les eleccions anticipades al Parlament basc, amb 33 escons, 6 més dels que tenien aquests dos partits a la cambra anterior. Fou el millor resultat electoral que mai han assolit PNB i EA, i justament ha estat en les eleccions autonòmiques amb un major grau de participació (80%). La segona força més votada és la candidatura del Partit Popular-Unitat Alabesa, amb 19 escons (puja un escó), per davant del PSE-PSOE, que obté 13 escons, un menys que fins ara. Una de les novetats més rellevants és l'enfonsament d'Euskal Herritarrok, que baixa de 14 a 7 escons, el pitjor resultat del nacionalisme radical en unes eleccions al Parlament basc. El cinquè grup amb representació parlamentària, Izquierda Unida, obté 3 escons.

Partit Nacionalista Català
Grup polític de caràcter separatista creat el 1932 per un grup escindit d'Esquerra Republicana de Catalunya i un de procedent d'Estat Català. Els principals dirigents foren Francesc M.Masferrer, Josep Casals, Josep M.Xammar, etc. Pel juny del 1936 s'autodissolgué per a reconstruir Estat Català amb part de les joventuts d'ERC i el grup Nosaltres Sols.

Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV)
Partit polític de centre-esquerra fundat a la fi del 1978. Al començament s'hi afiliaren membres de la Unió Democràtica del País Valencià de l'antic PSPV (separats en fusionar-se aquest partit amb el PSOE), així com independents. Tingué relacions amb la Internacional Liberal. Els seus caps més rellevants foren Jesús Puig i Noguera (passat després al PSOE), Francesc Agües, Andreu Banyuls i, sobretot, Francesc de Paula Burguera i Escrivà, secretari general fins el 1982. No aconseguí escons en les eleccions generals del 1979 i el 1982. En les municipals del 1979 aconseguí alguns regidors i batlles en poblacions de relativa importància. El 1983 pactà amb diversos grups nacionalistes d'esquerra, la coalició Unitat del Poble Valencià, la qual, tot i no obtenir representació parlamentària, engegà una dinàmica unitària que acabà absorbint el PNPV.

Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra
Grup polític fundat per l'octubre del 1933 entorn del denominat grup de "L'Opinió", expulsat de l'Esquerra Republicana en no acceptar les condicions fixades per al traspàs de serveis a la Generalitat. En la seva comissió d'actuació política figuraren J.Lluhí i Vallescà, Antoni Xirau i Palau, Martí Feced, Josep Tarradelles, etc. Constituïren un apreciable quadre de dirigents polítics però no pogueren reunir una audiència de masses. Pel desembre del 1935 participaren en el govern Companys i pel maig del 1936, després d'haver participat en el Front d'Esquerres pel febrer del 1936 (amb Lluhí), reingressaren a l'ERC.

Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)
Partit polític de caràcter comunista autònom, no integrat a la Internacional Comunista, nascut a Barcelona el 29 de setembre de 1935 de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i de l'Esquerra Comunista. Els principis bàsics de la unificació foren la lluita per la revolució democràtico-socialista mitjançant la presa del poder per la classe obrera i la instauració transitòria de la dictadura del proletariat; la formació d'un front únic dels treballadors a través de l'Aliança Obrera i l'atracció o neutralització de la petita burgesia i dels camperols; la unificació sindical i la formació d'un sol partit marxista. S'oposà a la política de front popular, tot i que signà els pactes electorals de Front Popular i de Front d'Esquerres de Catalunya pel qual obtingué acta de diputat el seu secretari general, Joaquim Maurín. Sostenia la consigna de "la terra per a qui la treballa" i defensava el dret dels pobles a disposar de llurs destins i a constituir-se en estat independent. Reorganitzà les seves forces sindicals procedents la majoria del BOC, en la Federació Obrera d'Unitat Sindical. Iniciada la guerra civil de 1936-39 i fins a mitjan 1937 participà en tots i cadascun dels organismes polítics i administratius de la Catalunya autònoma (Comitè de Milícies Antifeixistes, Consell d'Economia, patrulles de control, consells municipals, etc) i en el govern de la Generalitat amb la figura del seu secretari polític, Andreu Nin. Participà des del primer moment en el front de guerra d'Aragó amb diverses unitats que formaren la 29 divisió de l'Exèrcit de l'Est comandada per Josep Rovira. La creixent i mútua oposició entre el POUM i el PSUC-PCE i les arrels sindicalistes de molts dels seus dirigents inclinaren el POUM cap a la recerca d'unes relacions amb la CNT-FAI, que mai no arribaren a ésser estables. Aquest aïllament progressiu s'accelerà en prendre posicions extremistes en pro d'una organització miliciana de l'exèrcit, de la socialització de la indústria i del transport, de la formació d'un cos únic de seguretat interior basat en les patrulles de control i de la convocatòria d'un Congrés constituent de delegats dels obrers, dels camperols i dels combatents. Amb aquest programa xocà obertament amb el PSUC-PCE, que aprofità els fets de Maig del 1937 per desenvolupar al màxim la seva tesi d'una sola organització comunista i, sota la falsa acusació de trotskisme i de feixisme, desencadenà una forta ofensiva contra el POUM, que significà l'assassinat del seu secretari, Nin, i el procés d'altres dirigents (Arquer, Bonet, Adroher, etc). Continuà actuant amb una activitat molt reduïda a la clandestinitat i acabada la guerra, en l'exili, fou víctima d'un nou procés, aquesta vegada sota el règim de Vichy. El 1945 sofrí una escissió que donà lloc al Moviment Socialista de Catalunya. Abans del maig del 1937 disposà de diversos òrgans de premsa, com "La Batalla", "L'Espurna", "Front", "Combat", "La Nueva Era", etc, i d'una emissora de ràdio. Entre els seus dirigents destacaren Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer, Pere Bonet, Enric Adroher, Julià Gorkin, Juan Andrade, etc. La majoria de la seva força organitzada, que passà d'uns sis mil a trenta mil afiliats, es trobava a Catalunya (Lleida, sobretot) amb nuclis a Madrid i a Astúries. Reaparegut a l'interior el 1973, un petit sector que havia evolucionat cap a la socialdemocràcia, encapçalat per Enric Adroher, s'integrà el 1976 en el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, mentre la fracció "pura", present a Catalunya, País Valencià, País Basc i Andalusia, i representada per W.Solano, Pelai Pagès i A.Ubierna, mantingué una línia marxista revolucionària divulgada a través d'"Alianza obrera" (1974-76) i "La Batalla" (1976-80). El 1978 intentà sense èxit de fondre's amb Acción Comunista, i darrerament ha evolucionat vers l'esquerra independentista de les diferents nacionalitats, diluint-se en el si de coalicions com el BEAN, Esquerra Unida del País Valencià, Herri Batasuna, etc.

Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR)
Partit polític fundat per Lenin el 1898 i que el 1918 prengué el nom de Partit Comunista de la Unió Soviètica.

Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX) la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies (centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.

Partit Popular de Catalunya
Organització política creada el 1973 al Principat, arran d'una escissió del Front Nacional de Catalunya. Dirigit per Joan Colomines i Enric Moltó, el PPC fou, malgrat les seves migrades dimensions, membre de l'Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques, i publicà irregularment el periòdic "Nova Catalunya". Paladí d'un socialisme eclèctic, democràtic i autogestionari capaç d'interessar un ampli bloc de classes populars, s'acostà a Convergència Socialista de Catalunya i, el 1976, es dissolgué en el Partit Socialista de Catalunya-Congrés.

Partit Progressista
Nom que adoptà el corrent polític liberal exaltat durant les corts de 1836-37, després que els fets de La Granja (12 d'agost de 1836) obliguessin la reina regent Maria Cristina a nomenar un govern liberal radical. Partidari del poder sobirà de la nació, pretengué la configuració d'una monarquia constitucional (constitució de juny del 1837) i una certa modernització econòmica del país (especialment a través de la desamortització), que permetés efectivament d'acabar amb la guerra civil i amb la situació de contínua bancarrota financera de l'estat. Tanmateix, la seva base social heterogènia i la manca tant d'una organització interna com d'un programa clar afavoriren un quasi constant allunyament del poder i, més en especial, l'escissió de l'ala esquerrana. Hagué de recórrer a caps militars (en especial a Espartero) i al dret de rebel·lió (justificació de la legitimitat de la revolta, en no tenir mitjans legals d'accés al poder) per a governar en 1840-43 i en 1854-56. Posteriorment, fracassada la política de retraïment parlamentari imposada per Salustiano Olózaga amb l'esperança d'aconseguir el fraccionament de la majoria governamental, hom tornà a la pràctica del pronunciament militar. L'èxit de la Revolució de Setembre, del 1868, dugué Prim al cabdillatge, però després de la seva mort (desembre del 1870) es produí el definitiu esquarterament del partit. Al Principat, la seva força restà força debilitada en produir-se l'opció moderada de gran part de la nova burgesia industrial, que veié amb espant les bullangues que seguiren els fets del 1835. Així mateix, després del bombardejament de Barcelona per ordre d'Espartero pel novembre del 1842, es produí la ràpida diferenciació del corrent més radical del partit cap al credo democràtic. De fet, no fou fins 1854-56 que es produí l'aparició de personalitats polítiques progressistes brillants, en especial Laureà Figuerola, Joan Prim, Víctor Balaguer, Pasqual Madoz, Ciril Franquet, Ildefons Cerdà, etc. Com a òrgans de premsa més importants cal esmentar "El Constitucional" (1837, 1839-43, 1852-56), "El Barcelonés" (1846-56), de Manuel Saurí, "El Catalán" (fundat el 1848) i "La Corona de Aragón" (fundat el 1854), de Víctor Balaguer. A les Illes, el partit, encapçalat per Josep Miquel Trias i Marià de Quintana, sembla que aconseguí una forta incidència a Palma de Mallorca, relacionat en especial amb alguns interessos navals i comercials.

Partit Regionalista de Mallorca
Partit fundat a Mallorca el 1930 com a Centre Regionalista per antics mauristes i que, unit amb el Centre Autonomista de Mallorca, acceptà la direcció política de Cambó (desembre del 1930). Anticaciquista primer, intentà de recollir els vots de la dreta catòlica contra la coalició de conservadors i liberals de Joan March i tingué un èxit relatiu en les eleccions municipals de l'abril del 1931 (obtingué uns 9 000 vots); tanmateix, a les eleccions a corts del 1933 i del 1936 entrà a les coalicions de dretes i fou elegit diputat Bartomeu Fons i Jofre de Villegas. Fou dissolt el 1936.

Partit Republicà Català
Grup polític creat a Barcelona els dies 21-22 d'abril de 1917 mitjançant la fusió, bàsicament, del Bloc Republicà Autonomista (amb Layret, Domingo, Alomar, Samblancat, Noguer i Comet, etc) i la Joventut Republicana de Lleida (Alfred Perenya, Humbert Torres, etc). També hi figuraren antics membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana (Josep Mestres), elements procedents del reformisme (Companys o Bernaldo de Quirós) i el nucli federal empordanès (August Pi i Sunyer). El Directori constituït reuní Layret, Domingo —que presidí—, Perenya, Antoni Estivill, Pi i Sunyer, i Noguer i Comet —que fou secretari general—. Inicialment els seus punts doctrinals essencials foren l'acceptació del programa federal de Pi i Margall del 1894, l'afavoriment de profundes transformacions econòmiques i socials i el laïcisme. Hom intentà amb això d'exercir una forta atracció envers el moviment obrer i alhora mantenir-se fidels al particularisme català. Fins el 1920 desenvolupà una brillant activitat fonamentada, d'una banda, en el to esquerranista adoptat pel seu òrgan de premsa "La Lucha" (1916-19) i, de l'altra, en el paper que dins la minoria republicana a les corts espanyoles (amb Domingo, Pi i Sunyer, Salvador Albert, etc) tingué en la campanya pro-autonomia del 1918. Tanmateix l'esquerranisme, que dugué Layret i Companys a proposar l'afiliació del partit a la Tercera Internacional, provocà una primera crisi interna al final del 1919 resolta amb la marxa de Noguer i Comet, Pi i Sunyer, etc. Després, la repressió desencadenada el 1920 (Companys fou deportat a Maó juntament amb els principals dirigents cenatistes i al mateix temps Layret fou assassinat) li reportà una caiguda vertical. El 1930 s'apropà al grup de "L'Opinió" (en especial participà en la signatura del Manifest d'Intel·ligència Republicana de març) i posteriorment s'uní a la conferència d'esquerres del març del 1931 que constituí l'Esquerra Republicana de Catalunya, per més que Marcel·lí Domingo preferís finalment integrar-se en el Partit Radical Socialista.

Partit Republicà Democràtic Federal
Associació política d'abast espanyol, amb una especial força i influència als Països Catalans, organitzada després de la revolució del setembre del 1868. Volgué ésser la concreció organitzativa del federalisme i del republicanisme. Trigà però a convertir-se en un veritable partit polític, i inicialment fou sols un moviment que hom pretengué fonamentar en la teoria del pacte de Pi i Margall. Comptà de fet amb diversos centres d'iniciativa, mancat d'una direcció incontestada: la representació parlamentària, que fou de 85 diputats en les corts del 1869, 52 el 1871, 52 a l'abril del 1872 i 77 a l'agost del 1872 (37, 19, 24 i 31, respectivament, dels quals correspongueren als Països Catalans); la premsa, sobretot "El Federalista", "El Estado Catalán" i "La Alianza de los Pueblos" de Barcelona, "El Ampurdanés" de Figueres, "El Iris del Pueblo" de Palma de Mallorca, etc, a part "La Igualdad", "La Discusión" o "El Pueblo Español" de Madrid; per últim, els diversos comitès locals o clubs, en especial al Principat el Club dels Federalistes de Barcelona, a les Illes el Casino Republicà de l'Estat Balear de Palma de Mallorca, etc. El moviment es dividí ben aviat en benèvols i intransigents. Els primers tendiren a supeditar el partit respecte de la representació parlamentària i cercaren l'acord amb altres forces polítiques, com ara els radicals. Els segons es mostraren majorment inclinats als pactes regionals i a l'actuació al carrer o a la insurrecció armada. Després del pacte de Tortosa del maig del 1869, i davant la proliferació de pactes regionals, Pi i Margall imposà la signatura d'un "pacte nacional" (juny del 1869), el qual de tota manera no pogué evitar la Insurrecció Federal de setembre-octubre, promoguda especialment pels intransigents del Principat en contra de les quintes. A partir del 1870 l'hegemonia dins el partit de Pi i Margall es basà en el manteniment d'un difícil equilibri entre l'esquerra i la dreta. La Primera Assemblea Federal celebrada a Madrid el març d'aquell any significà un important canvi orgànic, puix que deixà de banda els pactes regionals com a motors organitzatius del partit, i establí un directori de cinc membres resident a Madrid (Pi —que en fou elegit president—, Castelar, Figueras, Orense i Barberà); hom volgué assolir una major unitat i eficàcia. Amb això Pi pogué vèncer fàcilment l'atac de la dreta (Declaració de Premsa del 7 de maig de 1870 contra el pactisme i favorable a l'unitarisme), però no pogué evitar l'agreujament de la divisió interna (constitució de comitès locals republicans separats, de benèvols i intransigents, a Barcelona, a València, a Palma de Mallorca, etc). Tanmateix, Pi fou reelegit president en els successius directoris del 1871 i del 1872, majoritàriament dominats pels benèvols. La inclusió d'una minoria intransigent —Estévanez i Contreras— no impedí la constitució d'un Consell Provisional de la Federació Espanyola (octubre del 1872) que recolzant-se en els fets de Ferrol intentà de dirigir una nova insurrecció generalitzada pel novembre del 1872. La proclamació de la Primera República afavorí l'agreujament de la divisió del partit. En general els caps parlamentaris feren costat a la política "legalista" de Pi (esperar a l'elecció d'unes corts constituents per a proclamar la república federal i elaborar una constitució pròpia). Els intransigents de les "províncies", en especial al Principat, País Valencià i Andalusia, volgueren la immediata implantació de les reformes administratives i polítiques promeses i actuaren amb independència del directori de Madrid o del govern. Tanmateix, la seva força es mostrà molt limitada quan hom celebrà les eleccions generals pel maig del 1873. El fet nou fou la configuració d'una tendència de centre (amb Estévanez, Benot, Díaz Quintero, Orense, etc) que, juntament amb la dreta (Castelar, Salmerón), dominà les noves corts i es constituí en el principal suport de Pi i Margall els mesos de juny i juliol. Després, el cantonalisme, que sorgí força independentment del Comitè de Salvació Pública creat el 10 de juliol pels intransigents de Madrid, a part de provocar la sortida del poder de Pi, afavorí el domini de la dreta i desorganitzà el centre. El pes dels fets al Principat fou determinant. La força dels intransigents hi fou limitada per l'avanç continuat dels carlins (victòries de Savalls a Berga el 28 de març i a Alpens l'11 de juliol), el qual refrenà les diputacions de Tarragona, Girona i Lleida, poc propenses a seguir els intransigents de la diputació de Barcelona en els seus intents de proclamació de l'Estat Català (12 de febrer, 21 de febrer, 9-11 de març, 19-26 de juliol). Caps de molt prestigi, com Baldomer Lostau, Anselm Clavé, Sunyer i Capdevila, Serraclara, Rubau Donadeu, etc, tendiren vers posicions centristes. En definitiva, el mateix perill carlí provocà alhora la formació de la Junta de Salvació i Defensa de Catalunya i dificultà la participació en el cantonalisme, restant-li gran part del seu ressò. Fins 1880-81 no s'inicià una certa reorganització del partit, afavorida indirectament per l'ascens al poder de Sagasta. Tanmateix, una gran part dels líders coneguts s'alinearen amb Castelar (Tomàs i Salvany, Pascual i Cases, Rubau Donadeu, Coromines, al Principat; Joaquim Fiol, a les Illes). Fracassaren uns tímids intents d'acostament entre Figueras i Pi i Margall i, a més, aquest es trobà amb la defecció de Valentí Almirall el 1881. Pogué comptar, però, amb Josep Vallès i Ribot —que havia d'esdevenir el gran cap federal al Principat i el més important suport del partit—, el mallorquí Antoni Villalonga, etc. En l'Assemblea de Saragossa (juny del 1883) hom aprovà un projecte de constitució federal i recollí bàsicament les línies elaborades pel congrés regional del partit a Catalunya celebrat els mesos d'abril i maig del mateix any (projecte de constitució de l'Estat Català dintre la Federació Espanyola signat per Sunyer i Capdevila, Vallès i Ribot, Lostau i Tutau). Posteriorment, el 1894, amb la redacció del Programa del Partido Federal, s'arribà per fi a una fixació clara i concreta de l'ideari federalista. De tota manera el seu creixement fou difícil. Pi pogué ésser diputat a partir del 1886, així com Vallès i Ribot i algú altre a partir del 1891, però s'aguditzà el quasi exclusiu suport del Principat. A més, una continuada resistència als intents reunificadors del republicanisme i el manteniment d'una rígida ortodòxia doctrinal li restaren operativitat. Al tombant del segle el prestigi que havien assolit tant Pi i Margall (i el seu òrgan "El Nuevo Régimen", fundat el 1890) com el partit a Catalunya amb la campanya contra la guerra de Cuba, no evitaren una forta desorganització. Al País Valencià es trobà davant l'embranzida del blasquisme. A les Illes la formació del Partit d'Unió Republicana de Mallorca arraconà quasi del tot el seu paper. Al Principat, Vallès i Ribot començà a diferenciar-se molt de la direcció pi-margalliana ja amb l'intent d'aproximació al catalanisme del 1899 i, sobretot, amb la signatura el 1901 del Manifest d'Unió Republicana Catalana. Després de la mort de Pi, la relació amb la direcció espanyola del partit, encapçalada per Benot, empitjorà. L'oficialització del trencament es produí pel maig del 1905. El republicanisme federal continuà essent fort a les comarques catalanes però restà incapaç de crear una estructura moderna de partit per damunt de l'acció dispersa dels cabdillatges locals. Sols una petita part féu costat al lerrouxisme i la majoria se sumà als diferents intents de dinamització d'un republicanisme catalanista. El partit, després de participar a la Solidaritat Catalana, formà part el 1909 de l'Esquerra Catalana i finalment el 1910 s'incorporà a la Unió Federal Nacionalista Republicana. Durant la Segona República hom reconstruí un petit nucli fidel a la direcció madrilenya amb Abel Velilla i Melcior Marial, que aviat patí l'escissió de l'Extrema Esquerra Federal, després Partit Federal Ibèric.

Partit Republicà d'Esquerra
Denominació adoptada a partir del juny del 1935 pels grups catalans de la Izquierda Republicana, creada per l'abril del 1934 a nivell espanyol amb la fusió d'Acción Republicana d'Azaña, els radicals socialistes de Domingo i l'ORGA. El seu comitè executiu estigué format per Faustí Ballvé i Eduard Albors (de l'anterior Partit Català d'Acció Republicana) i per Brauli Solsona, Ramon Nogués i Comet i Ramon Nogués i Bizet (dels radicals socialistes). Presentà tres candidats (Domingo, Nogués i Bizet, i Ballvé) en el Front d'Esquerres pel febrer del 1936 que resultaren elegits diputats.

Partit Republicà Federal Orgànic
Grup polític que Estanislau Figueras volgué crear a partir del 1880, després de no posar-se d'acord amb Ruiz Zorrilla ni amb Pi i Margall. A diferència d'aquest propugnà un federalisme jerarquitzat ("orgànic") sense acceptar la teoria del pacte continguda a Las nacionalidades. La seva mort frustrà l'intent i la majoria dels republicans fidels a Figueras passaren al Partit Republicà Democràtic Federal reconstruït per Pi i Margall.

Partit Republicà Nacional
Grup polític creat per Joan Sol i Ortega el 1895 arran de la crisi que esmicolà el Partit Republicà Progressista. Pretengué distanciar-se del radicalisme creixent dins aquest partit encapçalat per Lerroux. Tanmateix el nou grup restà de fet un nucli d'addictes de Barcelona a Sol i Ortega.

Partit Republicà Progressista
Grup polític republicà sorgit a partir de l'entesa entre Salmerón i Ruiz Zorrilla a l'exili per l'abril del 1880. L'acord es produí després que Ruiz Zorrilla fes pública professió de fe republicana per l'agost del 1876. Aportà al nou grup inicialment la major part dels progressistes democràtics de Martos, així com una empenta reorganitzadora del republicanisme. Salmerón, per la seva banda, els antics republicans del centre. Doctrinalment, hom pretengué combinar un cert unitarisme —que no rebutjava totalment alguna forma d'autonomia regional—, el republicanisme i el reformisme social radical del 1872. Però el revolucionarisme conspiratori —especialment adreçat als militars— de Ruiz Zorrilla i la seva política d'abstencionisme electoral i de total intransigència envers el règim monàrquic originaren un seguit de crisis internes. Així el 1881 foren molts antics martistes que desobeïren la consigna de retraïment i s'integraren o bé al partit liberal o bé al possibilista de Castelar. Després, el fracàs de les conspiracions del 1883 (Badajoz, Santo Domingo de la Calzada, la Seu d'Urgell) i sobretot la del 1886 (del brigadier Villacampa) determinaren l'escissió de Salmerón, que ja el 1884 havia tornat al país i havia aconseguit la participació electoral el mateix 1886. Salmerón passà a constituir el Partido Republicano Centralista i el grup ruiz-zorrillista, encapçalat sobretot per Muro, Esquerdo i el català Sol i Ortega, hagué d'acceptar l'electoralisme i també deixar de banda els treballs conspiratoris. Es resistí de tota manera a entrar en les diferents coalicions republicanes per por a ésser absorbit, però no pogué evitar un esmicolament que esclatà en l'assemblea de l'estat espanyol celebrada a Madrid pel març del 1895. Mentre una part del grup català seguí a Sol i Ortega, al País Valencià el blasquisme desorganitzava el propi partit. Alhora també a Mallorca Jeroni Pou s'independitzà creant el Partit d'Unió Republicana de Mallorca. I, sobretot, Lerroux encapçalà una tendència radical de gran audiència atès el seu pes dins el principal òrgan de premsa "El País". A la mort, el mateix 1895, de Ruiz Zorrilla, el partit restà sols amb petits nuclis agrupats a Madrid entorn d'Esquerdo, al Principat entorn de Josep Antoni Mir i Miró i Eusebi Jover, i a l'Alacantí entorn de "La Unión Democrática". Posteriorment el fenomen del lerrouxisme i, d'altra banda, de Solidaritat Catalana, acabaren de desfer el grup.

Partit Republicà Radical
Grup polític que hom decidí de constituir el 6 de gener de 1908 a Santander, en ocasió d'un discurs que hi féu Alejandro Lerroux. Volgué ésser la cristal·lització organitzativa arreu de l'estat espanyol del lerrouxisme, però de fet i durant molt de temps la seva força continuà basant-se en el pes electoral a la ciutat de Barcelona. I tanmateix, en aquesta ciutat, després de tenir un paper ambigu durant els fets de la Setmana Tràgica, perdé part del suport obrer que inicialment havia assolit. Políticament, aviat abandonà el revolucionarisme verbal anterior i institucionalitzà una xarxa d'interessos econòmics basada en el domini de l'ajuntament de Barcelona, especialment en 1909-11, quan disposà de majoria absoluta, i en 1918-20, quan figurà com la primera minoria i detingué l'alcaldia (amb Manuel Morales Pareja) i la primera tinença d'alcaldia (amb Emiliano Iglesias). Juntament amb el repartiment de petits càrrecs municipals hi hagué una sèrie de negocis —en ocasions escandalosos— fets a partir de l'arrendament i les concessions de serveis per a la ciutat (aigües, guix, calç, ciment, etc). El seu pes en les eleccions legislatives fou molt petit: en general ocupà els llocs de les minories per Barcelona (és a dir, 2 de les 44 actes assignades al Principat), a excepció de les eleccions del maig del 1910, en què Lerroux, Giner de los Ríos, Iglesias, Toribio i l'aliat Sol i Ortega venceren a Barcelona davant les candidatures de la Unió Federal Nacionalista Republicana i de la Lliga. Fou el moment més brillant del partit: a les corts assoliren dotze diputats (els 4 de Barcelona, Fèlix Azzati i Joan Barral per València, Emilio Santacruz per Castelló de la Plana, Álvaro de Albornoz per Saragossa, etc); alhora és produí una certa extensió organitzativa (en especial, a més de Catalunya i el País Valencià, a les Illes gràcies als germans Ulled i a Francesc Julià i Jiménez Moya). La seva presència dins la diputació fou també molt minoritària i es fonamentà en la força electoral que mantingué en alguns barris de Barcelona (la Barceloneta, el nucli antic i Sants). Atès el seu espanyolisme, la seva força, encara que no fos a partir del 1911 gaire gran, limità el camp de maniobra de l'esquerra republicana catalanista i, en aquest sentit, afavorí el domini majoritari de la Lliga. El pacte de Sant Gervasi (gener del 1914) no alterà la situació i afavorí l'ensorrament de la UFNR. Tanmateix, participà en l'Assemblea de Parlamentaris del juliol del 1917 i posteriorment no es comprometé amb la Dictadura de Primo de Rivera. A les corts constituents de la Segona República aparegué com el segon partit pel nombre de diputats (89) arreu de l'estat espanyol; encapçalà un cert centre, a la dreta de socialistes, radicalsocialistes i republicans d'Azaña. Al Principat, intentà d'ésser una alternativa conservadora a Esquerra Republicana, però aviat fou desbancat per la Lliga (octubre del 1931). En les eleccions al Parlament de la Generalitat (novembre del 1932) veié confirmada aquesta tercera posició. Es féu càrrec del govern de la República durant el Bienni Negre, i dominà les comissions gestores dels ajuntaments catalans, així com el govern general de Catalunya, després dels fets d'Octubre del 1934. Tanmateix, els escàndols parlamentaris del 1935 (l'estraperlo i l'assumpte Tayà) determinaren l'enfonsament del partit, quan ja Martínez Barrio havia provocat una escissió contra el seu esllavissament cap a la dreta. Al Principat, el triomf d'una nova tendència (Jaume Polo, Alfred Sedó) contra la vella guàrdia formada per Pich i Pon, Puig d'Asprer, els germans Ulled, Estadella, etc, no impedí la desorganització. Pel febrer del 1936 inclogué quatre candidats dins el Front Català d'Ordre.

Partit Republicà Radical Socialista
Grup polític creat a Madrid el 1929 amb la participació de Marcel·lí Domingo. Conegué un ràpid i espectacular creixement basat en un verbal radicalisme econòmic i social (el 1933 afirmava tenir 126 585 afiliats). En les corts constituents republicanes disposà de 59 diputats. Tanmateix, patí un gran nombre d'escissions (en especial el Partit Social-Revolucionari de Balbontín el mateix 1931, l'Esquerra Radical Socialista de Botella i Asensi el 1932) fins a la ruptura de les dues tendències principals pel setembre del 1933. Mentre Domingo i Albornoz procuraren mantenir-se prop de la conjunció republicano-socialista, Gordón Ordás procurà l'entesa amb els republicans per trencar amb els socialistes. El grup del partit català, molt fidel a Marcel·lí Domingo, tingué una força especial a Tortosa i pel gener del 1934 tenia uns 16 000 afiliats. Els seus principals dirigents eren Ramon Nogués i Bizet, Manuel Abós, Carles Ponsa, etc. Produïda la creació per l'abril del 1934 d'Izquierda Republicana, passà al Partit Republicà d'Esquerra. D'altra banda, a les Illes, els radicals socialistes s'integraren dins l'Esquerra Republicana Balear.

Partit Separatista Revolucionari de Catalunya
Grup polític creat pels catalans residents a Cuba. Fundat a l'Havana el 30 de setembre de 1928, a l' Assemblea Constituent del Separatisme Català. Es van redactar nou punts programàtics fundacionals, on es definia com a organisme secret per a la instauració de la república catalana independent. S'hi admetia l'alçament armat del poble català i la utilització també de procediments polítics i diplomàtics. Pel que fa a la seva organització, s'estructurava en un consell central, format per set membres, sota la presidència de Francesc Macià. El PSRC preveia l'autodissolució un cop aconseguits els seus objectius, després de la vigència provisional de la Constitució de l'Havana, aprovada a la mateixa Assemblea, i un cop efectuat el traspàs de poders del govern provisional al govern escollit democràticament. La creació d'aquesta organització política fou, de fet, una concessió de Francesc Macià als catalans d'Amèrica; cal dir que el PSRC no tingué gens d'incidència a Catalunya, on l'independentisme girava al voltant del partit Estat Català. El nou partit publicà el manifest "Pagesos de la ruralia catalana" i, el 1930, el seu president signà un llarg document en nom seu. El PSRC havia estat creat a imitació del partit cubà, fundat per l'independentista José Martí, als EUA. Volia significar l'enfortiment de l'ideari separatista d'Estat Català i la transformació del moviment en un partit polític. Macià, en tornar a Brussel·les i davant l'oposició del comitè d'Estat Català del Principat, deixà sense efectivitat el projecte.

Partit Sindicalista
Partit polític fundat el 7 d'abril de 1934 per Ángel Pestaña, amb l'esperança de convertir-se en el partit polític de la CNT i trencar així la tradicional ortodòxia anarcosindicalista. No pogué arrossegar ni la Federació Sindicalista Llibertària ni els Sindicats d'Oposició. La seva influència romangué limitada a petits nuclis a Madrid (Natividad Adalia), a Andalusia (Gómez de Loma), a Saragossa (Pabón) i al Principat i al País Valencià. Al Principat els seus principals dirigents foren Ricard Fornells —president des de Sabadell de la Federació Regional Catalana del partit— i Josep Robusté (des de Barcelona), i a València, Francesc Fenollar, Marí Civera, Josep Sànchez Requena, Prudencio Caja, etc. L'òrgan central del partit, "El Sindicalista", passà aviat, pel setembre del 1935, a Madrid, però esclatada la guerra civil a Barcelona aparegueren "Hora Sindicalista"(1936-37) i "Mañana" (1937-39). Doctrinalment, el partit defensà per a la societat postrevolucionària un model de societat basat en el control de la producció pels sindicats, de la distribució per les cooperatives i dels afers públics pels municipis, en una mena d'estat sindicalista. Participà en el pacte del Front Popular —Pestaña resultà elegit diputat per Cadis— i durant la guerra civil tingué un cert desenvolupament, assolint uns 30 000 afiliats segons pròpies afirmacions.

Partit Socialista Català
Grup polític creat a Mèxic, el 19 de juliol de 1941. Es constituí en adoptar aquest nom el Moviment Social d'Emancipació Catalana (MSEC). Estava integrat per antics militants del PSUC, provinents majoritàriament del corrent de l'antiga Unió Socialista de Catalunya, al costat d'altres originaris del grup de «L'Hora» com Miquel Ferrer, del Partit Comunista de Catalunya (Pere Matalonga), del Partit Català Proletari (Pere Aznar) i fins i tot del PSOE (Ramir Ortega). Els seu nucli bàsic important es trobà sobretot a Mèxic i també a Xile, amb Pere Aznar i Dolors Piera, si bé disposà també d'una delegació a la Gran Bretanya. Fou president del partit Felip Barjau, i publicà el «Butlletí del Partit Socialista Català» i, més endavant, «Nova Era». Hereu ideològic del MSEC, anà precisant cada cop més la seva adhesió als postulats del socialisme democràtic. Finalment, s'adherí al Moviment Socialista de Catalunya (MSC), l'octubre de 1945. Fou el vertebrador a Amèrica del MSC creat a Catalunya. El 1950 desaparegué formalment, però cal dir que els seus membres ja s'havien anat integrant, progressivament, al nou partit.

Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN)
Organització política constituïda el 1969 partint de l'escissió, produïda l'any anterior, del sector més jove i esquerranista del Front Nacional de Catalunya. Influïda pels fets de Maig francesos, prengué com a àmbit d'actuació els Països Catalans —fou present al País Valencià d'ençà del 1974, i a les Illes des del 1976—. En foren dirigents destacats Joan J.Armet, Jaume Fuster i Josep Guia. Integrà l'independentisme en el marc teòric marxista i volgué mobilitzar les classes populars catalanes per a l'assoliment de l'Estat Socialista dels Països Catalans. Una escissió del 1974, a propòsit de la discussió sobre la lluita armada, formà el PSAN-Provisional, de caràcter més radical, que el 1979 donà lloc a Independentistes dels Països Catalans. El PSAN participà en l'Assemblea de Catalunya i altres instàncies unitàries. Amb presència d'intel·lectuals i implantat en algunes comarques, el 1976 es definí com a partit comunista i el 1977 i el 1980 tingué dues escissions retrobades posteriorment a Nacionalistes d'Esquerra. Contrari a la constitució espanyola i a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, només participà en eleccions municipals, i des del 1984 promogué el Moviment de Defensa de la Terra als Països Catalans del sud, i Unitat Nacionalista a la Catalunya del Nord. El seu òrgan de premsa fou la revista "Lluita".

Partit Socialista de Catalunya-Congrés
Partit polític del Principat creat el 1976 com a culminació d'un ampli procés unitari iniciat el mateix any entre Convergència Socialista de Catalunya, Grup d'Independents pel Socialisme, Partit Popular de Catalunya (J.Colomines), un sector del POUM (E.Adroher) i persones procedents d'ERC (J.Andreu i Abelló), del PSC-R i del PSUC (de la línia de J. Comorera). Amb Joan Reventós i Carner com a secretari general i Raimon Obiols i Narcís Serra com a principals dirigents, defensà un marxisme no dogmàtic, l'autogestió i l'autodeterminació de Catalunya en un marc federal de l'estat espanyol. Assolí una forta base d'intel·lectuals, classe mitjana i pagesia, però més feble entre els treballadors industrials i immigrats. El 1977 féu una aliança electoral (coneguda amb el nom de Pacte d'Abril) amb la Federació Catalana del PSOE, amb el nom de Socialistes de Catalunya, que assolí 15 escons, fou vencedora a Catalunya en les eleccions legislatives espanyoles d'aquell any i esdevingué el nucli d'un nou procés d'unificació que desembocà en la formació del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). En foren principals òrgans de premsa "L'Hora Socialista" (1977-78) i "Company" (1976-78).

Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament
Nom que adoptà el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, sorgit el 1974 de la fusió de l'ala moderada del MSC, encapçalada per Josep Pallach i Carolà, amb socialistes d'inspiració cristiana com Josep Verde i Joaquim Ferrer, i el Bloc Popular de Lleida, de Joaquim Arana; transitòriament, ERC també s'hi adherí. Socialdemòcrata, europeista i federalista, tingué per òrgans "Unitat Socialista" (1975-76) i "Informació Socialista" (1978), i l'ús de les sigles PSC l'encarà amb Convergència Socialista de Catalunya. La mort de Pallach —substituït en la secretaria general per J.Verde i Aldea— afectà durament el partit, el qual, després d'haver obtingut 3 diputats el 1977 dins del Pacte Democràtic per Catalunya, sofrí una greu crisi d'identitat i nombroses pèrdues de sectors nacionalistes abans d'integrar-se (1978) en el nou Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).

Partit Socialista de Mallorca
Denominació que prengué el 1977 el partit constituït l'any 1975 amb el nom de Partit Socialista de les Illes (PSI), que s'integrà en la Federació de Partits Socialistes de l'estat espanyol per tal de contribuir a la formació d'una plataforma amb la resta de forces socialistes i nacionalistes de l'estat i dels Països Catalans. Formà part de la Coordinadora Socialista dels Països Catalans, organisme que es dissolgué arran dels processos de convergència que portaren al Partit Socialista de Catalunya-Congrés i el Partit Socialista del País Valencià a la fusió amb el PSOE. A la campanya del referèndum de la Constitució, l'any 1978, propugnà l'abstenció per considerar que el text constitucional no oferia un veritable autogovern de les nacionalitats. A les eleccions municipals del 1979 arribà a ésser la tercera força política de l'illa. A les eleccions generals del 1982 experimentà una forta reculada enfront del PSOE. Vinculat fraternalment al Partit Socialista de Menorca que encapçalen Joan Pons Moll i Joan F.López Casasnoves, el 1983 obtingué dos diputats al Parlament balear —més altres dos els socialistes menorquins—, i des del seu VII congrés (1984) passà a denominar-se PSM-Esquerra Nacionalista. N'és secretari general Sebastià Serra i Busquets, i des del 1977 té per portaveu la revista "Mallorca Socialista", única publicació política de l'illa redactada íntegrament en català.

Partit Socialista del País Valencià (PSPV)
Partit polític creat el 1975 per convergència d'un primer partit homònim (que tingué l'origen el 1972 en els Grups d'Acció i Reflexió Socialista), Socialistes Valencians Independents, Reconstrucció Socialista del País Valencià i Agrupament Socialista Valencià. Formà part de la Federació de Partits Socialistes (1976). Fou legalitzat pel març del 1977. Entre altres publicacions, tingué com a òrgan "El Poble Valencià", que edità una vintena de números. El 1977 es produí una ruptura entre dos sectors; un que conservà el nom i un altre que utilitzà el d'Unitat Socialista, en coalició amb el Partit Socialista Popular, i que a l'inici del 1978 s'integrà en el PSOE, com féu també poc després l'altra fracció. Partit més votat fins el 1995 en les eleccions autonòmiques (51 diputats sobre 89 el 1983, 42 el 1987 i 51 el 1991), Joan Lerma ocupà la presidència de la Generalitat valenciana. Posteriorment, ha esdevingut la primera força de l'oposició (32 diputats). Fins el 1991 controlà l'alcaldia de València. Alguns membres del partit han estat també ministres en governs del PSOE. Entre les personalitats del partit, en diversos moments, cal destacar Vicent Ventura, Alfons Cucó, Ernest Lluch, Vicent i Joan-Enric Garcés, Vicent Soler, Ricard Pérez Casado i d'altres.
Fou el partit més votat fins el 1995 en les eleccions autonòmiques (51 diputats sobre 89 el 1983, 42 el 1987 i 51 el 1991), i el seu líder Joan Lerma ocupà la presidència de la Generalitat Valenciana. Després de perdre les autonòmiques del 1995, esdevingué la primera força de l'oposició (32 diputats). El 1991 havia perdut també l'alcaldia de València. Després de la derrota de Lerma s'intensificaren les crítiques al secretari general per no renovar les estructures del partit. En el sector crític se situà Joan Romero, que al juliol del 1997 fou elegit secretari general.

Partit Socialista Oportunista
Grup polític creat pel desembre del 1890 pel grup d'"El Obrero" i Josep Pàmias. La seva formació significà la resposta d'aquests a la ruptura amb el marxisme madrileny i els congressos marxistes del 1888, i es produí després d'assistir el 1889 al congrés socialista possibilista internacional de París. Ressuscità així mateix l'intent, amb participació d'elements de les Tres Classes de Vapor, de formar a Madrid un Partido Demócrata Socialista per l'agost del 1890. Acceptant les teories de Paul Brousse —que havia residit anteriorment a Barcelona—, el nou partit preconitzà sols la demanda de reformes possibles i la col·laboració amb els republicans. De tota manera no pogué superar la crisi de les Tres Classes de Vapor els primers anys del s XX.

Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)
Organització política catalana fundada el 22 de juliol de 1936 a partir de la fusió del Partit Comunista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari. Les primeres converses per a la unificació tingueren lloc al començament del 1935, amb la participació del BOC, Esquerra Comunista, Unió Socialista de Catalunya, PCP i la federació catalana del PSOE, però hom no arribà a cap acord malgrat els esforços del PCP per a superar tant les reticències entre les organitzacions comunistes i socialistes com l'hostilitat de l'organització comunista oficial contra els dos partits dissidents. L'evolució de la Unió Socialista cap a posicions revolucionàries i la celebració del VII Congrés de la Internacional Comunista (agost del 1935) proposaren l'articulació d'un ampli front antifeixista, deixaren la porta oberta a una possible reunificació amb l'esquerra socialista i donaren un nou impuls al procés unitari dels partits obrers catalans. Tanmateix, a la darreria del 1935 s'havien creat dos blocs, format un pel BOC i Esquerra Comunista, que formaren el Partit Obrer d'Unificació Marxista, i l'altre per les altres quatre organitzacions restants. En produir-se l'aixecament del 18 de juliol, només faltava el congrés de la Federació Catalana del PSOE per a ratificar el procés unitari amb la Unió Socialista, PCC i PCP. La guerra civil i la situació política i social existents a Catalunya n'acceleraren la fusió, i fou nomenat secretari general Joan Comorera; el nou partit s'organitzà seguint els principis del centralisme democràtic i el seu caràcter de partit independent dins la Internacional Comunista —a la qual s'adherí— li fou confirmat pel ple d'aquesta del juny del 1939 en admetre'l com a la secció catalana. El seu creixement durant la guerra fou notable: dels sis o set mil militants del juliol del 1936 passà a prop de 60 000 pel juliol del 1937 (15 000 de Barcelona). El seu portaveu era el diari "Treball" i el de les joventuts "Juliol". Des dels primers moments de l'exili, la direcció del PCE intentà d'integrar-lo sota la seva autoritat, fet que provocà l'oposició de Comorera i de bona part de dirigents i militants del PSUC. Aquesta tensió s'agreujà després que en el ple del PCE del març del 1947 Dolores Ibárruri plantegés, sense haver-ho consultat prèviament amb el PSUC, la seva fusió en "un todo orgánico" amb el PCE. També, a l'estiu del 1949, "Mundo Obrero" defensà la tesi que el problema capital del partit català era la lluita contra el nacionalisme burgès de dins i de fora de l'organització; accelerà així la crisi que desembocà en l'expulsió de Comorera de la direcció del PSUC (setembre del 1949) i del partit (novembre). Aquest intentà de reorganitzar els seus partidaris, però la seva tasca fou interrompuda en ésser detingut el 1954. La gran majoria de l'organització interior —que havia estat reorganitzada amb la contribució de quadres del PCE— acceptà la seva expulsió, justificada com un fet obligat per les seves desviacions nacionalistes i titistes. A partir d'aleshores, el PSUC quedà fermament lligat al PCE i perdé la seva independència, alhora que es presentava explicítament com a l'organització dels comunistes catalans. Fou elegit secretari general Josep Moix (1949), que ocupà després la presidència i fou substituït per Gregori López i Raimundo (1965). D'acord amb la seva concepció de la lluita per la democràcia (pacte del més ampli ventall de forces), tingué un paper destacat a l'Assemblea de Catalunya i participà, des de la seva creació, al Consell de Forces Polítiques de Catalunya.
L'etapa democràtica
La seva sòlida inserció en les lluites obreres i populars dels darrers anys del franquisme, la credibilitat amb què assumí el fet nacional, incorporant als combats per l'autonomia amplis sectors de treballadors immigrats, i l'extens suport que aconseguí en les capes intel·lectuals i professionals donaren al PSUC, un cop legalitzat pel maig del 1977, un paper molt destacat en la política del Principat, una militància nombrosa (40 000 afiliats el 1977) i una base electoral estable, que li atorgà 8 diputats en les legislatives del 1977 i el 1979, més de 400 regidors —especialment al cinturó industrial de Barcelona— en les municipals del 1979 i 25 escons al Parlament de Catalunya del 1980. En l'ordre intern, l'orientació governamentalista i eurocomunista impulsada des del IV congrés (1977) per la direcció que encapçalaven Gregori López i Raimundo —president— i Antoni Gutiérrez i Díaz —secretari general— trobà, en la mesura que el PSUC semblava haver assolit el seu sostre de creixement, resistències serioses al si del partit, dins el qual i al llarg dels anys 1978-80 es concretaren en dues tendències d'oposició mútua i alhora contràries a l'oficial adoptada al IVcongrés: la "leninista" i la "històrica" o "pro-soviètica". En el V congrés (gener del 1981), l'ocasional aliança d'aquests dos sectors provocà la desfeta eurocomunista, el quasi trencament amb el PCE i l'accés als càrrecs directius de Pere Ardiaca i Martí —president— i Francesc Frutos i Gras —secretari general— per bé que aquest, i tot el sector leninista, aviat iniciaren un procés de reconciliació amb els eurocomunistes, culminat amb la celebració del VIcongrés, extraordinari (març del 1982), que implicà el retorn a l'ortodòxia eurocomunista representada per G.López i Raimundo i A.Gutiérrez, però no posà fi a les tensions internes ni a l'afebliment orgànic. Per la seva banda, la tendència prosoviètica, marginada de l'aparell del partit, emprengué, en nom de la legitimitat del Vcongrés, la creació d'una organització paral·lela que esdevingué virtual escissió pel gener del 1982, i es constituí, a l'abril següent, en Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). Els efectes polítics de la profunda crisi es feren palesos en les legislatives de l'octubre del 1982, amb la pèrdua d'un 70% dels vots i l'obtenció d'un sol diputat. El partit es recuperà lleugerament a les municipals del 1983 (265 regidors), però només pogué situar sis diputats (5,8% dels vots) al Parlament català renovat el 1984. El VII congrés del PSUC refermà la identificació d'aquest amb el PCE, reelegí A.Gutiérrez secretari general en el si d'una direcció col·lectiva i deixà vacant la presidència després de la renúncia de G.López i Raimundo. A.Gutiérrez dimití la secretaria general l'any 1986 i el comitè central elegí com a successor seu Rafael Ribó. El PSUC es presentà en coalició amb l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra a les eleccions generals del 1986, però només obtingué un escó. La col·laboració entre el PSUC i ENE resultà ampliada per les municipals de l'any 1987 amb la incorporació del Partit dels Comunistes de Catalunya a una federació de partits polítics que adoptà el nom d'Iniciativa per Catalunya, i que assolí 302 regidors a tot Catalunya. El 1988, sempre federat a Iniciativa per Catalunya, assolí 5 dels 9 diputats que aquesta federació aconseguí al parlament català. A les eleccions generals del 1989 aconseguí 3 escons. A les autonòmiques al Parlament català, del març del 1992, la federació Iniciativa per Catalunya cedí dos diputats dels 9 que havia assolit a les anteriors eleccions (1988). Amb Izquierda Unida i el Partido Comunista Italiano, el PSUC decidí d'abandonar, el 18 de juliol del 1989, el Grup Comunista i afins del Parlament Europeu per crear-ne un de nou. Els òrgans de premsa del partit són el setmanari Treball i la revista teòrica Nous Horitzons.
En les autonòmiques del novembre del 1995, la coalició IC-EV, dins la qual es troba el PSUC, obtingué 11 escons al parlament de Catalunya. A partir de l'agost del 1996 s'intensificà la polèmica amb relació a una hipotètica dissolució del PSUC, possibilitat a què s'ha oposat un sector crític. Aquestes disputes al si del PSUC sobre el paper d'aquesta formació dins IC es posaren a debat en el 9è congrés del PSUC (maig del 1997), quan el seu secretari general, Rafael Ribó, es manifestà a favor de mantenir el projecte del PSUC com estava i no optar ni per la revitalització ni tampoc per la dissolució, mentre que altres membres del PSUC com ara Antoni Gutiérrez —en la línia de Francesc Frutos (PCE)— s'han mostrat a favor de la recuperació de la tradició històrica de la formació. En aquest congrés el sector crític, representat per Antoni Luchetti i Alfred Clemente, s'aplegà en l'anomenat 'Manifest del PSUC'.
El 1998 se celebrà a Barcelona el congrés constituent del PSUC-Viu, nom del partit format per militants escindits d'Iniciativa per Catalunya que reivindiquen la vigència dels plantejaments comunistes del PSUC. El comitè central del partit va escullir per unanimitat Antoni Lucchetti com a secretari general de la formació. En el 2001, fou substituït per Ferran Gallego.

Partit Socialrevolucionari Rus (PSR)
Organització política russa sorgida el 1901 de la fusió dels grups populistes encapçalats per Cernov, Gotz, etc, força influïts per l'anarquisme i pel revisionisme. A la recerca d'"una via revolucionària nacional", defensà la col·lectivització de la terra en el marc del mir (comunitat camperola tradicional) i l'acte terrorista individual, subestimant l'acció del proletariat industrial. Estigué representat a la segona duma i boicotejà les eleccions per a la tercera i quarta. Participà, amb Kerenskij, en el govern provisional format pel març del 1917. En triomfar la revolució d'octubre, el PSR s'escindí: l'ala dreta, juntament amb els menxevics, abandonà el congrés dels soviets, mentre l'esquerra feia costat, temporalment, als bolxevics.

Partit Valencianista d'Esquerra
Organització política fundada pel desembre del 1935 com a resultat de la fusió de l'Agrupació Valencianista Republicana amb el Centre d'Actuació Valencianista de València i el de Xàtiva. Ben aviat s'hi adheriren l'Actuació Valencianista d'Esquerra i el Grup Valencianista d'Almussafes. L'agrupació Valencianista Republicana, sorgida el 1930, propugnà l'estructura federal d'Espanya i la creació d'un estat valencià integrat per municipis autònoms, el reconeixement de la funció social del treball, la cooficialitat, dins el País Valencià, del català i castellà, l'autonomia universitària i el concert tributari amb l'estat federal. Amb la Segona República i a través del seu portaveu "Avant" intentà l'obtenció d'un Estatut d'Autonomia del País Valencià. El 1932 convocà la Conjunció de partits en favor de l'Estatut. Els anys 1934-35 accentuà els seus trets filosocialistes i col·laborà amb les forces democràtiques i obreres i promogué la tendència unificadora dels diversos grups valencianistes d'esquerra.

Partito Comunista Italiano (PCI)
Partit polític italià precedent de l'actual Partito Democratico della Sinistra. Fou creat el 1921, arran del congrés de Liorna, per A.Gramsci, A.Bordiga i P.Togliatti, de l'ala dissident de l'extrema esquerra del Partito Socialista Italiano. Dissolt el 1926 pel feixisme, s'organitzà clandestinament (mentrestant Bordiga havia estat expulsat del partit) i tingué molta importància en la Resistència italiana durant la Segona Guerra Mundial. Acabada la guerra i fins el 1947 formà part del govern de coalició juntament amb cinc altres partits antifeixistes. A partir del 1956, arran de la desstalinització a Rússia i de la repressió de la revolta hongaresa, Togliatti preconitzà la teoria del policentrisme entre els diferents partits comunistes, fórmula que anava cap a una limitada independència de cada partit. Després de la mort de P.Togliatti (1964), el partit fou dirigit per Luigi Longo (1964-72) i Enrico Berlinguer (1972-84), que impulsà l'adaptació del partit a l'eurocomunisme i maldà per la realització del compromesso storico, programa que planejava la participació dels comunistes en el govern juntament amb els demòcrata-cristians, que sempre fou refusat per la Democrazia Cristiana. Entre 1985-87 els percentatges obtinguts en les successives eleccions generals oscil·laren entre el 22% el 1958 i el 34% del 1976, amb tendència a baixar des d'aquest darrer any. En 1984-88 Alessandro Natta en fou el secretari general; el seu successor, Achille Occhetto, redefení el partit cap a la socialdemocràcia, tot obrint-lo a la resta de partits d'esquerra. El resultat fou la dissolució del partit en el Congrés de Rímini i la seva reconstucció com a Partito Democratico Della Sinistra (1991). Per la seva banda, el sector ortodox creà Refundació Comunista.

Partito Democratico della Sinistra (PDS)
Partit polític italià creat el 1991 durant el congrés de Rímini com a successor del Partito Comunista Italiano. L'acusada minva del suport electoral al PCI d'ençà de la fi de la dècada del 1970 i, també, la de militants, i la crisi dels règims comunistes dels anys 1980 menaren el seu secretari general, Achille Occhetto, a decantar el partit vers la socialdemocràcia i la fundació del nou partit.
Principal partit dins la coalició d'esquerra els Progressistes en les eleccions del març del 1994. Els fluixos resultats aconseguits en aquesta convocatòria i en les europees del juny del mateix any contribuïren a la dimissió del seu secretari general, Achille Occhetto, tres mesos més tard, el qual fou substituït per Massimo d'Alema. Al començament del 1995 nasqué la coalició L'Ulivo, liderada per Romano Prodi i en segon lloc per Massimo d'Alema, que guanyà les eleccions generals d'abril del 1996, amb 284 escons enfront dels 246 del Pol de la Llibertat (centredreta) liderat per Silvio Berlusconi. El PDS aconseguí el 21,1% dels vots i féu possible que els excomunistes arribessin per primera vegada al govern d'Itàlia. L'Ulivo, però, necessità l'ajuda de Refundazione Comunista, formació creada el 1992 després que un sector de l'antic PCI rebutgés la proposta d'Occhetto de crear el PDS. En el primer congrés del PDS, al febrer del 1997, Massimo d'Alema fou reelegit secretari general.
Al febrer del 1998, diversos partits de l'esquerra italiana celebraren a Florència el procés de constitució de Demòcrates d'Esquerra. La nova formació neix amb voluntat d'aplegar el que actualment és un espai ocupat per diversos grups petits escindits dels antics partits socialista i comunista. El soci principal de la nova formació fou el Partit Democràtic de l'Esquerra (PDS) i el seu màxim dirigent fou el líder del PDS, Massimo D'Alema.

Partito Democrazia Cristiana
O Democrazia Cristiana (DC). Partit polític italià creat pels antics militants del Partito Popolare Italiano durant la resistència antifeixista, en la qual participà amb 60 000 homes (dels quals tingué 2 000 morts). En les eleccions del 1946 obtingué el 35,2% dels vots, es pronuncià per la república i formà un govern de coalició que incloïa també els comunistes. Amb el triomf i la majoria absoluta, el 1948, governà, sota la presidència, primer, d'Alcide De Gasperi i, després, d'altres democratacristians, fins el 1962 amb diferents coalicions, i dugué a terme una important reforma agrària que posà fi al latifundisme. Sota la inspiració d'Amintore Fanfani inicià llavors l'apertura a sinistra, amb un govern de centre-esquerra en coalició amb els socialistes, que durà fins a la crisi econòmica dels anys setanta, en què, retirats els socialistes i republicans, formà governs minoritaris. Durant aquests anys la DC ocupà també la presidència de la república, llevat del període del president socialdemòcrata Giuseppe Saragat. Basat inicialment en una gran col·laboració amb l'Acció Catòlica i amb la sindical cristiana ACLI (Azione Cattolica dei Lavoratori Italiani), de la qual, però, s'independitzà vers la fi dels anys seixanta, la seva hegemonia fou amenaçada per l'ascens del PCI, les ofertes de compromesso storico del qual refusà sempre. D'ençà del 1978 la seva força minvà progressivament (el 38% aquest any i prop del 33% el 1987). Per tal d'evitar l'accés dels comunistes al poder, es veié obligada a aliar-se amb altres partits i a formar coalicions de quatre i cinc parits, cosa que introduí una gran inestablilitat en la vida política italiana. El 1978 perdé la presidència de la república, que recobrà el 1985 amb Francesco Cossiga, i el 1981 la del govern, que recuperà breument en 1982-83 amb A. Fanfani i a partir del 1987 amb Amintore Fanfani, Giovanni Goria, Ciriaco de Mita i Giulio Andreotti. A és de la inestabilitat política, la proliferació de casos de corrupció que implicaven membres de l'estament polític, molts d'ells democratacristians amb càrrecs en el govern, provocà l'ensorrament del sistema polític italià el 1993. Per tal de recuperar credibilitat, al començament del 1994 la Democràcia Cristiana es refundà amb el nom de Partito Popolare Italiano. El nou partit, liderat per Mino Martinazzoli, es presentà com una alternativa de centre-dreta amb una ideologia pràcticament idèntica a la de l'antiga DC, però intentà una profunda renovació dels seus quadres. Un secotr minoritari optà per formar un altre partit, el Centro Cristiano Democratico, dirigit per Mario Segni.i La DC edita a Roma el diari "Il Popolo" i nombroses publicacions arreu d'Itàlia.
Després de l'esfondrament del partit provocat per la proliferació de casos de corrupció, els democratacristians entraren en una fase de recomposició interna, marcada, però, per les escissions i els migrats resultats electorals. El gros de la militància democratacristiana s'agrupà entorn del Partito Popolare Italiano encapçalat per Rocco Buttiglione. No obstant això, aquest partit es trobà immers en una confrontació contínua a propòsit del suport al Pol de la Llibertat de Silvio Berlusconi, coalició que havia rebut prèviament el suport de l'ala més dretana de l'antiga Democràcia Cristiana, que formà el Centre Cristià Democràtic liderat per Pierferdinando Casini. D'altra banda, al llarg del 1994 i el 1995 continuaren els processos a alts dirigents de la Democràcia Cristiana acusats de corrupció, el més rellevant dels quals fou l'incoat a l'antic primer ministre Giulio Andreotti, entre d'altres càrrecs, per associació amb la màfia.

Partito Popolare Italiano (PPI)
Partit polític italià precedent de l'actual Partito Democrazia Cristiana. Fou fundat el 1919 per Luigi Sturzo i es basava en la doctrina social de l'Església, la descentralització regional, la reforma agrària i altres reformes polítiques. En les eleccions del 1919 i el 1921 obtingué un centenar d'escons parlamentaris i també aconseguí un notable èxit a les municipals del 1920. Participà en el govern de coalició de Bonomi (1922), però l'abandonà tan bon punt aquest prengué característiques poc democràtiques (1923), i passà a l'oposició. Els assassinats del líder socialista Giacomo Matteotti i dom Minzoni i la desaparició de les llibertats constitucionals conduïren el Partito Popolare a retirar-se del Parlament (ritirata dell'Aventino). A partir d'aleshores els seus dirigents foren perseguits i el darrer secretari general, Alcide De Gasperi, es refugià al Vaticà fins a la caiguda del feixisme.

Partito Socialista Italiano (PSI)
Agrupació política italiana fundada el 1892, amb el nom de Partito dei Lavoratori Italiani (que canvià l'any següent per l'actual) per Filippo Turatti, Andrea Costa i Gregorio Agnini. Dominà el sector sindicalista els anys 1904-08. Posteriorment se n'escindiren els sectors reformistes i, amb la discussió sobre la neutralitat i no-belligerància durant la Primera Guerra Mundial, també els grups capitanejats per Mussolini. Però la crisi forta es produí amb la qüestió de l'adhesió a la Tercera Internacional al congrés de Liorna (1921), on es produí l'escissió principal, la dels leninistes, que fundaren el Partito Comunista Italiano. Amb el feixisme vingué la persecució; el secretari del PSI, Giacomo Matteotti, fou assassinat (1924) i els socialistes es reagruparen a l'exili i signaren (1934) un pacte d'acció amb els comunistes per a una col·laboració en la Resistenza. El 1947 s'escindí en dues branques: el PSI, guiat per Pietro Nenni, i el PSDI (Partito Socialista Democratico Italiano), guiat per Giuseppe Saragat. L'allunyament entre el PSI i els comunistes permeté l'entrada del PSI en els governs de coalició dirigits per la democràcia cristiana, però provocà l'escissió (1963) de l'ala més esquerrana del partit, que adoptà (1964) el nom de Partito Socialista Italiano di Unità Proletaria (PSIUP). El 1966 els altres dos partits socialistes (PSI i PSDI) s'uniren en un de sol (PSI), unió que durà poc, per les dissensions internes sobre la relació amb els comunistes. El 1969 la branca socialdemòcrata se separava, amb el nom de Partito Socialista Unitario (PSU), i recuperà després el de Partito Socialista Democratico Italiano (PSDI). Amb un suport electoral entorn de l'11% dels vots, el PSI constitueix la clau de volta de la política italiana; ocupà, en la persona d'Alessandro Pertini, la presidència de la república (1978-85), i el seu secretari general, Bettino Craxi, encapçalà entre el 1983 i el 1987 un govern de coalició pentapartit. Arran del col·lapse del sistema polític italià el 1993, el PSI resultà greument afectat per les acusacions de corrupció política. Al gener del 1993, Craxi abandonà el partit i fou succeït per Gino Guigni.
La corrupció generalitzada de l'estament polític que provocà l'ensorrament de les institucions de govern italianes al principi dels anys noranta implicà també el líder socialista Bettino Craxi, que, acusat dels delictes d'estafa i suborn, dimití el càrrec de secretari general del partit al febrer del 1993 i fugí de la justícia italiana el 1994. En les eleccions del març del 1994 el Partit Socialista Italià, liderat per Ottaviano del Turco, no obtingué representació parlamentària, i aconseguí només el 2,2% dels vots. Al novembre del 1994, el PSI, que havia estat fundat el 1892, s'autodissolgué a causa dels escàndols de corrupció i les lluites internes durant el 47è congrés.

Pascendi
O Pascendi dominici gregis. Encapçalament amb què és coneguda l'encíclica de Pius X, del 8 de setembre de 1907, complementària del decret del Sant Ofici Lamentabili, on era condemnat el modernisme. La primera part intenta de presentar-lo com un sistema coherent de pensament, mentre que la segona dóna tot de disposicions pràctiques per a la formació dels sacerdots.

Pasquí
1. Escrit anònim que s'afixa en un lloc públic, amb expressions satíriques contra el govern, un personatge, etc. El nom prové d'un tors escultòric mutilat fet fer el 1501 pel cardenal Oliviero Carafa, conegut amb el nom de Pasquino i que anualment per Sant Marc era camuflat en divinitat pagana o personatge del món antic, i hom hi posava epigrames al·lusius a aquest que després eren publicats. Aviat s'hi afegiren també al·lusions satíriques anònimes, en italià, com posades en boca del mateix Pasquino, en vers o en prosa, contra els papes i la política vaticana. A València, a l'inici de l'episcopat de Juan de Ribera (1569), el Pasquino de la Llotja, en Gonnari, aguditzà les seves sàtires contra els intents de reforma universitària —l'arquebisbe era el canceller—, en voler reconèixer el col·legi de jesuïtes de Sant Pau per a donar graus universitaris. Els pasquins polítics es generalitzaren sobretot a partir de la fi del s XVIII, arran de la Revolució Francesa.
2. Ban, proclama, cartell, etc, imprès que hom afixa en els llocs acostumats; placard.

Patent
Certificat que atorga l'estat pel qual es reconeix el dret a utilitzar en exclusiva un invent i comercialitzar i vendre els objectes fabricats o la introducció d'un procediment per a la fabricació d'un producte desconegut en el país.

Paternalisme
Relació de tipus jeràrquic que es regeix segons el model de la relació paternofilial tradicional, i en la qual el dominat deu a qui el domina obediència, respecte i afecte, i el dominant li ofereix en canvi seguretat, protecció i afecte recolzats en la seva autoritat. Max Weber n'elaborà la definició en estudiar la situació de la classe obrera del principi de segle. Contemporàniament el moviment obrer ha lluitat contra el paternalisme dels patrons per sortir de la minoria d'edat jurídica i moral a què els tenien reduïts; la constitució dels primers sindicats obrers marca un gran pas en aquesta lluita.

Pàtria
Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part. El terme és confós sovint amb el d'estat nació i, utilitzat amb finalitats demagògiques, pot menar a l'exacerbació d'un sentiment de superioritat sobre altres comunitats o pobles. Emprat originalment com a sinònim de nació per diversos teòrics, actualment és desacreditat políticament per les seves connotacions bèl·liques, totalitàries i racistes.

Pàtria, La
O Oda a la Pàtria. Oda de Bonaventura Carles Aribau escrita a Madrid, pel gener del 1833, com a peça de circumstàncies, per a felicitar el banquer Gaspar de Remisa, publicada a l'agost del mateix any a "El Vapor" de Barcelona. Escrita en alexandrins, consta de sis estrofes de vuit versos cadascuna; cant d'enyorança a la terra catalana i d'exaltació a la llengua, hom l'ha considerat com l'iniciador del romanticisme en llengua catalana i especialment, i ja des del mateix moment de la seva publicació, com a l'impulsor del moviment anomenat de la Renaixença.

Patriciat urbà
A l'antic règim, als Països Catalans, el conjunt dels ciutadans o burgesos honrats d'una ciutat o vila.

Patrimoni
Conjunt de béns, valors i crèdits que posseeixen una persona o una institució. Hom parla de patrimoni net si n'han estat deduïts els deutes totals; la seva valoració equival al concepte de capital net de l'empresa, mentre que el patrimoni brut es correspon amb el concepte d'actiu.

Patrimoni cultural
Conjunt de testimonis que conformen l'herència cultural de la societat. El patrimoni com a concepte cultural ha anat evolucionant. Es parteix de la idea tradicional, sorgida de les revolucions burgeses, segons la qual el patrimoni és constituït per tot un seguit de béns que tenen un reconeixement oficial per part de la col·lectivitat, la qual atorga un valor especial a determinats edificis o objectes que esdevenen els tresors més preciosos d'un poble o d'una cultura determinada i que, per tant, han d'ésser preservats i llegats a les generacions futures. Però, avui en dia, la noció de patrimoni s'amplia cap al conjunt d'elements que remeten a la identitat dels pobles: l'entorn, els costums, les tradicions, el paisatge, l'art, el llenguatge, etc. El patrimoni s'entén, d'aquesta manera, com un producte comú de la geografia i de la història: la identitat cultural dels pobles és formada per tot un conjunt d'elements interrelacionats. Aquesta concepció integradora del patrimoni, refermada per la UNESCO en la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial (1972), planteja que la riquesa natural és inseparable de la història i que els testimonis de l'home i de la natura constitueixen un únic patrimoni per a la humanitat. En paral·lel al reconeixement de la necessitat de conservació del patrimoni, també es planteja actualment el seu valor social i utilitari: el patrimoni no té sentit si la societat no l'utilitza. Mitjançant aquest ús social, el patrimoni és entès com un instrument d'educació, de delectació i de desenvolupament social, econòmic i cultural. Avui en dia augmenten les demandes socials amb relació al patrimoni i es posa de manifest que aquest pot contribuir a la creació de riquesa en el context de les noves indústries de l'oci i de la promoció del turisme cultural i ecològic. Alhora, però, cal afrontar els perills de deteriorament i garantir que els beneficis que es generin es reinverteixin realment en la preservació i la millora del patrimoni.

Patrimoni de l'estat
En la legislació espanyola, conjunt de béns no afectes a l'ús general que pertanyen a l'estat, a les comunitats autònomes i als ens locals.

Patrimoni històrico-artístic
Conjunt d'immobles i objectes d'interès artístic, històric, arqueològic o científic que resten subjectes a una legislació especial per tal que sigui conservada i garantida llur protecció.

Patrimoni industrial
Conjunt de testimonis materials de l'activitat industrial. La idea de preservar-los com a mostra significativa dels canvis econòmics, tecnològics, socials i culturals al llarg de la història i, especialment, de l'època contemporània, a partir del procés conegut com a revolució industrial, ha portat a la recuperació i la museïtzació d'antigues fàbriques, espais industrials, maquinària, objectes i documentació imprescindibles per al coneixement de l'evolució tècnica de la societat. La salvaguarda i la difusió del patrimoni industrial a Catalunya ha girat a l'entorn del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, creat formalment per la Generalitat l'any 1984, però que uns anys abans ja havia iniciat una tasca de recuperació i divulgació dels testimonis culturals de la història industrial i tecnològica catalana.

Patrimoni nacional
En la legislació espanyola, conjunt de béns de titularitat de l'estat afectats a l'ús i servei del rei i dels membres de la família reial.

Patró
Mecanisme pel qual els països efectuen llurs pagaments internacionals i equilibren la balança de pagaments. Fins el 1914, el sistema monetari internacional es fonamentava en el patró or. Aquest implica un sistema de tipus de canvi fixos on les fluctuacions del canvi es mantenen en un marge molt estret. Cada país manté les seves reserves en or, i la moneda nacional és convertible en or al banc central a la paritat establerta per llei. L'oferta monetària d'un país depèn de les seves existències d'or i es modificarà en variar les reserves d'or. En un patró or, l'ajust de la balança de pagaments tindrà lloc, d'acord amb la teoria quantitativa del diner, mitjançant la variació dels preus. Un país que tingui un dèficit continuat en els seus intercanvis internacionals experimentarà un descens en les seves existències d'or que farà disminuir la seva oferta monetària. La contracció de l'oferta monetària, pressionant els preus a la baixa, tendirà a fer augmentar les exportacions i a disminuir les importacions i, per tant, tendirà a restablir l'equilibri entre els ingressos i els pagaments externs del país. El patró or es basa, doncs, en un mecanisme que fa que l'equilibri es restableixi automàticament. Dit en altres paraules, el patró or manté l'estabilitat del tipus de canvi, però no manté estable el poder adquisitiu de la moneda nacional en termes de béns i serveis. Bàsicament el mecanisme descrit ja fou assenyalat per Hume el 1752. Avui, gràcies sobretot a l'anàlisi keynesiana, sabem que, en la mesura que els preus i els salaris no són flexibles a la baixa, l'ajust de la balança de pagaments no es produeix tant per la reducció dels preus com pel descens dels nivells de producció i d'ocupació. En qualsevol cas, el manteniment del tipus de canvi tenia un cost, ja fos la reducció dels preus, el descens de la producció o ambdós conjuntament. El patró or no es pot mantenir si els governs donen prioritat a d'altres objectius de política econòmica que no siguin l'estabilitat del tipus de canvi; és per això que el patró or fou abandonat durant la Primera Guerra Mundial. En la immediata postguerra es restablí el patró or, bé que amb certes restriccions que suposaren la no-circulació de monedes d'or i la convertibilitat limitada per a certes quantitats de moneda materialitzada en metall no encunyat dipositat als bancs emissors (patró lingots or o gold bullion standard). Aquest nou intent de tornar a l'or es trobà amb dues dificultats. Per un costat, les existències mundials d'or eren insuficients davant la demanda d'or amb finalitats monetàries; per l'altre, els governs estaven més interessats a aconseguir uns nivells d'activitat econòmica alts que no pas a mantenir l'estabilitat dels canvis. Per afrontar l'escassesa d'or, fou adoptat el patró canvis-or (gold exchange standard). En el patró canvis-or, recomanat per la conferència de Gènova del 1922, determinats països (la Gran Bretanya i els EUA) adopten el patró or, amb convertibilitat en or de llurs monedes a una paritat fixa, i la resta de països relacionen llurs monedes —també a una paritat fixa— amb el dòlar i la lliura i accepten que la major part de llurs reserves siguin formades per dòlars i lliures, que són les úniques divises directament convertibles en or. Aquesta nova estructuració es basava de fet en la confiança de la resta de països en el dòlar i la lliura, i en darrer terme en la confiança en la potència econòmica dels EUA i de la Gran Bretanya. La depressió econòmica mundial del 1929 i les mesures restrictives emprades als EUA, únic país amb possibilitat de subministrar la liquiditat necessària, posà en evidència les limitacions del nou patró. La Gran Bretanya abandonà el patró or el 1931 i al voltant de la lliura s'agruparen les monedes del bloc de l'esterlina. Els acords de Bretton Woods (1944) posaren les premisses per a evitar un nou enfonsament dels pagaments internacionals i el dòlar es convertí en la moneda clau del nou sistema. La positura hegemònica del dòlar es mantingué fins que els dèficits constants de la balança de pagaments dels EUA es convertiren en insostenibles, la qual cosa portà a la inconvertibilitat definitiva del dòlar en or per l'agost del 1971.

Patronal
Associació de fabricants o patrons per a defensar llurs interessos econòmics i socials. Hom pot considerar el Cos de Fàbriques de Teixits i Filats de Cotó, creat el 1799, com la primera associació patronal sorgida al Principat. Procurà la defensa dels interessos econòmics propis, en especial el proteccionisme, i posteriorment, a més, la resistència a les demandes dels obrers. Aquell organisme amplià el seu abast i adoptà diferents denominacions: Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de cotó a partir del 1821, Junta de Fàbriques a partir del 1847, etc. Posteriorment, el 1889, hom fundà el Foment del Treball Nacional i, més especialment adreçada a combatre el moviment obrer, la Federació Patronal de Catalunya, creada el 1919 i que tingué una intervenció decisiva en la formació de la Confederació Patronal Espanyola. A partir del 1939, els empresaris foren inclosos en la secció econòmica de l'Organització Sindical, dissolta el 1977. L'organisme cúpula de la patronal a l'estat espanyol és, des del 1977, la Confederación Española de Organizaciones empresariales.

Patronat
Òrgan de gestió i de representació de les entitats de caràcter fundacional.

Patronat Català pro Europa
Entitat fundada el 1982 amb l'objectiu de promoure i coordinar activitats d'informació sobre la Unió Europea vetllant pels interessos de Catalunya. Fou creada per la Generalitat de Catalunya, amb la qual manté un règim de consorci i col·labora en tots aquells departaments d'aquesta institució relacionats per la seva activitat amb la Unió. La seu central és a Barcelona: té delegacions a Tarragona, Girona i Lleida, i és representada també a Brussel·les. Organitza cursos de formació de funcionaris europeus i ofereix els serveis Europa 93 sobre el mercat interior, programes educatius i científics, i sobre el sector agrari. Nés secretari general Carles Gasòliba i Böhm.

Patronat de l'Obrer
Associació confessional catòlica d'ajuda als treballadors fundada a Barcelona el 1879, sota el mecenatge del marquès de Comillas. Pretengué bàsicament d'evitar la descristianització de la massa obrera i per això intentà aplegar unes activitats socials, com és ara l'establiment de centres de col·locació, d'escoles per a obrers, l'ajuda als obrers malalts, etc, amb cursets de catequesi, celebracions religioses, conferències, etc. El Patronat Obrer de Barcelona edità "El Obrero Católico" (1884) i "El Patronato del Obrero" a partir del 1893, i el seu nombre de socis arribà al miler el 1892. Fou un organisme en un cert sentit paral·lel als cercles d'obrers catòlics organitzats per Antoni Vicent. A Mallorca un Patronat Obrer fou fundat el 1907 pel jesuïta Guillem Vives a partir de la Congregació Mariana de Seglars Catòlics. Assolí una certa vitalitat en 1912-13 en impulsar la formació de sindicats d'ofici i posteriorment la Federació Obrera Catòlica de Mallorca (1916). Aquesta, però, el 1919 es desvinculà totalment del Patronat.

Patronat Pro Pàtria
Associació constituïda per un grup de catalans per donar suport a la Generalitat de Catalunya a l'exili. Creada a Mèxic, el novembre de 1954, per Francesc Farreras i Duran, Pere Ferrer i Batlle i Salvador Armendares i Torrent. Mitjançant el seu suport econòmic pogué organitzar-se la Secretaria de la Presidència de la Generalitat i els seus serveis d'informació i enllaç. Amb una remarcable eficàcia, un decret del president Josep Tarradellas, del 28 de maig de 1960, li atorgà rang oficial i en nomenà president l'exconseller Antoni M. Sbert, tresorer Pere Ferrer i Batlle i secretari Joan Potau. N'eren vocals Lluís Nicolau d'Olwer, Pere Bosch i Gimpera, Ramon Frontera i Bosch, Manuel Alcàntara i Gusart, Hèctor Gally i Grivé, Josep Baqués i Rossell, Enric Calafell i Antoni Eroles. La seva tasca primordial fou assegurar, durant anys, els cabals indispensables per al bon funcionament d'una infrastructura mínima de la Generalitat de Catalunya a l'exili.

Patrulla de control
Denominació aplicada a les seccions de la Comissió d'Investigació del Comitè Central de Milícies de Catalunya i dirigida per Aureli Fernández. El comitè central de patrulles de control tenia com a secretari general Josep Asens. Sorgiren pel juliol del 1936 amb funcions de policia per a garantir l'ordre revolucionari i estigueren majoritàriament dominades pels anarcosindicalistes. Sembla que assoliren un total d'uns 700 membres (325 de la CNT, 145 de l'UGT, 185 d'ERC i 45 del POUM). Foren aviat molt criticades, sobretot des que es refermà el poder del govern de la Generalitat. Per l'octubre del 1936 passaren a dependre del Comissariat d'Ordre Públic adscrit a la conselleria de Seguretat Interior. Foren formalment dissoltes per decret del 4 de març de 1937.

Patuleia
1. Durant la primera guerra Carlina, nom que reberen els escamots de soldats irregulars.
2. Nom que reberen, a Barcelona, els anys 1835-45 i especialment durant la revolta de la Jamància, els escamots de subproletariat que aprofitaven la situació revolucionària per a destruir monuments i robar o insultar els ciutadans que els semblaven poc afectes a llur causa.

Pau d'Amiens
Tractat de pau signat el 25 de març de 1802 entre Espanya, França, Gran Bretanya i Holanda, després de les converses preliminars tingudes a Londres l'any anterior. Representà una treva en la política expansionista de Napoleó. Gran Bretanya tornava els territoris conquerits —entre ells Menorca— però es quedava Trinitat i Ceilan. França abandonava Roma, Nàpols i Portugal, i hom garantia la independència de les illes Jòniques i de Portugal. Com a conseqüència del tractat, el 16 de juny de 1802, Joan Miquel Vives, capità general de Mallorca, prengué possessió de l'illa de Menorca en nom de Carles IV d'Espanya, amb la qual cosa s'acabà la tercera i darrera dominació britànica de l'illa. Tanmateix, gran part dels acords no foren duts a terme i el maig de 1803 recomençà la guerra.

Pau de Basilea
Denominació conjunta dels dos tractats conclosos entre França i Prússia i entre França i Espanya, respectivament, que posaven fi a la primera guerra contra la Revolució Francesa. Pel primer tractat (5 d'abril de 1795), Prússia atorgava a França, provisionalment, la vora esquerra del Rin. Pel segon (22 de juliol de 1795), França es retirava de la zona fronterera de l'Empordà i tornava als límits fixats pel Tractat dels Pirineus, posant fi a la Guerra Gran. Intentà, però, de fer-se cedir la Vall d'Aran, i se'n retirà només a canvi de la cessió de la part castellana de l'illa de Santo Domingo.

Pau de Brest-Litovsk
Tractat signat a Brest (Bielorússia) el 1918, entre Alemanya, Àustria-Hongria, Bulgària i Turquia i el primer govern bolxevic rus, el qual renunciava els territoris de Polònia, Estònia, Letònia i Lituània, admetia la independència d'Ucraïna i Finlàndia i s'obligava a pagar una indemnització. Fou anul·lat amb l'armistici dels aliats (1918) i el tractat de Versalles (1919).

Pau de Bucarest
Tractat signat a Bucarest el 28 de maig de 1812 per Rússia i Turquia, segons el qual Turquia cedia a Rússia la Bessaràbia i acceptava el riu Prut com a límit, i la Valàquia era col·locada sota la protecció russa.

Pau de Praga
Acord signat el 23 d'agost de 1866, que conclogué la guerra austro-prussiana, iniciada aquell mateix any. Àustria s'hi avingué a pagar una indemnització de guerra i a permetre la formació d'una Confederació d'Alemanya del Nord i la incorporació dels ducats de Slesvig i Holstein a Prússia. Significà un pas decisiu envers la unitat alemanya i l'hegemonia prussiana.

Pau de Viena
Tractat signat a Viena el 14 d'octubre de 1809, que posà fi a la campanya de Napoleó d'aquell any. França hi obtingué d'Àustria les Províncies Illíries —aquestes perderen la sortida a la mar—, i s'avingué a servar el blocatge continental i a limitar l'exèrcit; el gran ducat de Varsòvia rebé Cracòvia i Lublin; Rússia obtingué Tarnopol, i Baviera assolí Salzburg.

Pau de Zanjón
Tractat signat el 10 de febrer de 1878 a Zanjón (Camagüey, Cuba) entre els insurrectes cubans i el capità general de Cuba, Martínez de Campos. La pau, que cloïa deu anys de guerra, atorgava als nacionalistes un indult, una certa autonomia administrativa i la possibilitat d'enviar diputats a les corts. El capitost nacionalista Antonio Maceo rebutjà la pau, i la lluita continuà fins el 1880; però, malgrat això, la treva fou efectiva fins el 1895, que començà la guerra d'independència. La pau de Zanjón significà també l'inici de les grans inversions nord-americanes a l'illa.

Pauperisme
Existència d'un elevat grau de pobresa en un estat, d'una manera permanent.

Pauperització
Procés, exposat per Marx, segons el qual la proletarització creixent del treball comporta l'empobriment progressiu de la classe treballadora. Aquest fet, que només en certs moments es manifesta d'una manera absoluta, es dóna tanmateix d'una manera relativa com a conseqüència d'una menor proporció en la renda nacional dedicada a salaris i per l'efecte repressiu que l'augment dels preus té sobre les rendes fixes i com a tals sobre els salaris.

Pauvres hères
En francès, 'pobres diables'. Nom amb què els algerians anomenaven despectivament al gros dels colons europeus, gent sense capital, que havien sortit de llur país per raons econòmiques.

Pax Christi
Organització internacional catòlica per a la pau. De primer fou un simple moviment nascut a Lorda (1945), en ocasió d'una assemblea de catòlics francesos i alemanys. La primera finalitat de pregar per la pau entre els pobles s'anà transformant també en acció concreta. El 1950 Pax Christi es convertí en una associació internacional, que té per finalitat difondre l'esperit de pau evangèlica i formar els catòlics amb vista a llurs deures internacionals. Periòdicament organitza assemblees internacionals, marxes pacífiques, treballs en comú, etc. A Catalunya, ultra un compromís polític i una acció de denúncia de tortures, està unida a grups d'objectors de consciència i, entre altres actes, organitzà (estiu del 1976) la "Marxa de la Llibertat" per terres catalanes.

Pàgina principal 

© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà