BUXAWEB

VOCABULARI
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

O

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Personatges d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Blowin' In The Wind

OAP
OAS
Objecció de consciència
Oblast
Obligació
Obrer -a
Obrerisme
Obres públiques

Obstruccionisme
Occidentalisme
Occidentalització
Occitanisme
OCDE

Octubrista
Ocupació

OECE
Oferta
Oferta monetària
Oferta pública de venda (OPV)

Oficina
Oficina de l'Ou
Oficina Internacional d'Educació
Oficina Internacional de Pau
Oficina Reguladora de Pagaments de Salaris
OIT

Okhrana

Oligarquia

Oligopoli
Olimpíada Cultural
Olimpíada Popular

Ombudsman
Omladina
Òmnium Cultural
ONG
ONU

Onze de Setembre, l'
OPA
OPAEP
Openfields
OPEP
Opera Nazionale Balilla
Opinió pública
Oposició
Oposició Comunista Espanyola
Oposició extraparlamentària
Oposició Obrera
Oposicionisme

Opus Dei
OPV
Orde
Orde de la Creu de Ferro
Ordenació del territori
Ordenament jurídic
Ordinador
Ordre
Ordre de borsa
Ordre natural
Ordre públic
Orfeó
Orfeó Català
Organisation Commune Africaine et Mauricienne (OCAM)
Organisation de l'Armée Secrète (OAS)
Organització
Organització administrativa
Organització científica del treball
Organització comuna de mercat (OCM)
Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE)

Organització de la Conferència Islàmica
Organització de la Unitat Africana (OUA)
Organització de les Nacions Unides (ONU)

Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO)
Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN)
Organització del Tractat del Sud-Est Asiàtic (SEATO)

Organització dels Estats Americans (OEA)
Organització dels Països Àrabs Exportadors de Petroli (OPAEP)
Organització dels Països Exportadors de Petroli (OPEP)
Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE)

Organització industrial
Organització Internacional del Treball (OIT)

Organització Internacional dels Refugiats
Organització Internacional per a la Normalització (ISO)
Organització judicial
Organització Mundial de Comerç (OMC)
Organització Mundial de la Salut (OMS)

Organització Nansen
Organització no governamental (ONG)
Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP)
Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa
Organització Revolucionària de Treballadors
Organització social
Organització territorial
Organitzacions Internacionals Catòliques

Organización de Estados Centroamericanos
Organización Juvenil Española (OJE)
Organización Latinoamericana de Solidaridad

Organización Sindical Española
Orleanisme
Ortegada, l'
Ortodòxia
Ostpolitik
OTAN

Output

OAP
Sigla de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina.

OAS
Sigla de l'Organisation de l'Armée Secrète (Organització de l'Exèrcit Secret).

Objecció de consciència
Actitud de qui es nega a obeir una ordre o una llei considerant-la injusta o inacceptable, fent prevaler la decisió de la pròpia consciència sobre la llei positiva. L'objecció de consciència més coneguda és la que fa referència al servei militar. Les motivacions que porten a aquesta actitud són d'ordre moral, religiós, ètic o polític, adduint raons sobre el respecte a la persona humana, l'antimilitarisme i la crítica a la cursa d'armaments. Els objectors de consciència no violents solen proposar l'establiment d'una defensa civil com una alternativa a la tradicional. A la major part dels països occidentals, els objectors poden fer un servei civil com a alternativa al militar en tasques d'alfabetització, sanitat, assistència social, etc, i d'una durada que ve a ésser uns quants mesos superior a la del servei militar.

Oblast
Unitat administrativa territorial de primer grau d l'URSS. Amb la dissolució d'aquesta (1991), la Federació Russa i altres estats de la CEI la conservaren en les seves divisions territorials.

Obligació
Títol que representa una part del capital emmanllevat per una societat financera, industrial o comercial. Aquest crèdit pren la forma d'emprèstit a llarg termini, i les obligacions com a representació, nominativa o al portador, d'una part alíquota d'aquest poden ésser negociades a borsa. Les característiques que les diferencien de les accions són fonamentalment el fet de percebre un interès fix, amb independència dels resultats de l'activitat econòmica de l'entitat emissora i la qualitat estrictament creditora a la qual accedeixen els tenidors d'obligacions, l'amortització de les quals s'efectua segons les condicions establertes en llur emissió. L'atractiu principal de les obligacions en el mercat de capital és la seguretat i certesa de llur retribució, bé que, aquesta essent relativament baixa, el capital especulatiu té tendència a dirigir-se a l'adquisició d'accions. És per això que sovint hom emet obligacions amb clàusules específiques que preveuen primes suplementàries segons els resultats econòmics de l'empresa o la variació de l'índex general de preus, així com la de les anomenades obligacions convertibles en accions, que donen als obligacionistes, en unes determinades circumstàncies, l'opció d'entrar a formar part de la societat.

Obrer -a
Persona que treballa en un ofici manual en qualitat d'assalariat.

Obrerisme
Règim econòmic fonamentat en el predomini del treball obrer com un element de producció i creador de riquesa.

Obres públiques
Obres d'ús i d'aprofitament general i construccions destinades a serveis que vagin a càrrec d'organismes de l'administració. Llur realització es pot produir directament, per part de l'administració, i també per un tercer, mitjançant el corresponent contracte administratiu. En aquest darrer cas és una empresa privada la que es fa càrrec de l'obra per un preu preestablert, i un cop acabada en fa lliurament a l'administració. En certs moments de crisi econòmica les obres públiques s'empren com a mitjà per absorbir l'atur. En molts països existeix un ministeri que adopta el nom d'obres públiques. A l'estat espanyol fou creat el 1931, durant la Segona República, segregant-lo del ministeri de foment.

Obstruccionisme
1. Actitud dels qui practiquen l'obstrucció política.

2. Mètode d'obstrucció emprat per les minories parlamentàries per tal de fer ajornar l'aprovació d'una llei o disposició sobre la base d'una aplicació estricta dels reglaments interns parlamentaris o fent llarguíssimes intervencions orals. Als EUA és conegut amb el nom de filibusterisme.

Occidentalisme
Moviment reformador rus que es desenvolupà en temps del tsar Nicolau I de Rússia. Tingué origen en les Cartes filosòfiques de Caadajev (1836), que mostraven als russos les idees de Hegel sobre el problema nacional. Els occidentalistes (Caadajev, Herzen, Belinskij), al contrari dels eslavòfils, pensaven que l'imperi rus, per tal de completar la seva missió històrica, abans de tot havia de seguir l'escola occidental, no pas copiar-la servilment, però prendre'n el que tingués de més modern (organització administrativa, laïcisme, etc). Amb Herzen, alguns occidentalistes tendien també cap al socialisme europeu. A conseqüència de la Revolució del 1848, la policia tsarista perseguí aferrissadament els occidentalistes; els amics de Caadajev, entre els quals hi havia Dostojevskij, foren detinguts. A partir d'aleshores el moviment desaparegué.

Occidentalització
Procés complex de tipus cultural i de civilització, mitjançant el qual els pobles allunyats de la cultura europea miren d'apropiar-se-la, bé en els seus aspectes més profunds, com la filosofia, la religió, etc —apropiació reservada a una minoria intel·lectual—, bé sobretot en el que és més assimilable, com la moda, la tècnica, etc. Nascut del capgirament europeu que suposà el Renaixement i els descobriments científics i tècnics, el procés s'accentuà a partir del s XIX, com a conseqüència de l'expansió colonial. En són exemples típics la Rússia de Pere el Gran o, més recentment, la Turquia d'Atatürk.

Occitanisme
Moviment polític i sòcio-cultural desenvolupat a Occitània, que tendeix a la recuperació de la personalitat nacional, de la llengua, de les institucions i de les fonts de poder occitanes, en clara lluita contra la política francesa centralista i colonitzadora. L'inici d'aquest moviment, bé que anterior a la Revolució Francesa, cal cercar-lo en els intents de creació, de primer, d'una federació oposada al centralisme de la Convenció revolucionària, i, més tard, en el desig d'una república federal enemiga de l'absolutisme jacobí, estesa de Lió a Bordeus. Aquesta, però, no fou consolidada a causa de la defecció de la burgesia tolosana, que, durant els anys 1815-54, alhora que obtenia un ressorgiment econòmic, es deixà enlluernar per París, adoptà plenament la cultura francesa i s'allunyà de les forces populars, que manifestaven un ideal revolucionari. Per afrontar-lo, fou creat el felibritge i, bé que els seus components es proposaren d'aconseguir la renaixença cultural del país (i, en aquest sentit, establiren lligams d'amistat amb llurs companys catalans des del 1859), llur procedència burgesa els impedí d'afrontar l'autèntica problemàtica social del país (al moment de la proclamació de la Comuna, el 1871, s'inhibiren) i, com a reacció, es reclogueren en un idealisme utòpic que, a la llarga, els abocà a un folklorisme tradicionalista i nostàlgic. Des del 1867, i amb intermitències que arribaren fins el 1907, la crisi de la fil·loxera sotraguejà novament el País d'Oc i, com a resultat del malestar social i de la revolta dels viticultors, es tornaren a imposar el sentiment i la necessitat de retrobar l'entitat nacional. Ressorgí la idea d'una República del Migdia, que no s'arribà a aconseguir (ni Mistral ni molts d'altres mai no li feren costat), però, amb tot, restà creada una situació favorable a l'occitanisme, que donà els primers resultats el 1923, amb la creació de la Societat d'Estudis Occitans i de la revista "Oc". També fou restaurada l'amistat catalano-occitana (1931) i, a la fi de la Segona Guerra Mundial, seguint el model de l'IEC, fou creat, dins un breu parèntesi republicà i federalista, l'Institut d'Estudis Occitans, fet cultural d'una gran transcendència en els dominis de recerca científica i, sobretot, en els lingüístics, per l'adopció, gràcies als treballs de Loïs Alibèrt, d'un sistema d'escriptura unitari, la qual cosa deixà resolta la problemàtica causada per l'ús i la defensa de l'ortografia mistralenca i felibrenca. A partir del 1959 la situació a Occitània provocà preses de consciència radicals. Fou creat el Partit Nacionalista Occitan i, tres anys més tard, el Comitat Occitan d'Estudis e d'Accion (COEA), que denuncià el colonialisme interior i emprengué el diàleg amb l'esquerra francesa, alhora que fomentà el conreu d'una nova literatura, el naixement d'una nova cançó (representada, sobretot, pel cantant Martí) i la difusió de l'ensenyament occità. Després del maig de 1968 aparegueren dos nous grups de lluita: Lucha Occitana (que substituí el COEA) i el socialista Volèm viure al Païs, que s'esgotaren vers 1977-78. L'occitanisme ha estat acceptat darrerament per sectors polítics i sindicals (com el partit comunista i la CGT) que fins fa poc no se sumaven a les reivindicacions occitanes. Això ha accentuat el caire nacionalista d'algunes protestes populars, com ara les adreçades contra les centrals nuclears, contra la tancada de les mines de l'Adrech o contra l'extensió dels camps militars de Larzac. A més, han aparegut algunes organitzacions nacionalistes noves, com ara la Federació Occitana pel Socialisme e l'Autonomia (FOSA).

OCDE
Sigla de l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic.

Octubrista
Membre d'un partit conservador rus, anomenat també Unió del 17 d'Octubre, el programa del qual era d'un constitucionalisme moderat. Proclamava la seva adhesió al manifest imperial del tsar Nicolau II del 17 d'octubre de 1905. Fundat pel novembre del 1905, fou dirigit per l'industrial moscovita Aleksandr Guckov i li feien costat gent de professions liberals, homes d'afers i buròcrates. Propugnava un poder legislatiu amb poder real, però insistien que el tsar havia d'ésser l'únic responsable del poder executiu. Els octubristes s'oposaren cada vegada més al govern i acabaren per unir-se als kadety (constitucionals demòcrates) en el bloc progressista del 1915, en el qual propugnaren una direcció més progressista al govern i noves reformes.

Ocupació
1. Utilització de mà d'obra per a la producció. L'estructura de l'ocupació determina la part de la població activa utilitzada en els diversos sectors d'activitat econòmica, així com la seva composició qualitativa. El nivell d'ocupació fixa el grau d'absorció dels factors i en especial del factor treball en el conjunt de les activitats productives. Segons el model neoclàssic, el nivell d'ocupació és determinat per la intersecció de les corbes d'oferta i demanda de treball, que depenen alhora del salari real. Un excés de l'oferta de treball respecte a la demanda desencadena un procés d'ajust tendent a una disminució del salari real. La nova situació d'equilibri obtinguda compleix les condicions de plena ocupació, entesa com la situació en la qual tot individu disposat a treballar al nivell de salaris vigent ho pot aconseguir. Aquesta concepció optimista s'oposa a la visió marxista, segons la qual el capitalisme manté en permanència un cert volum de mà d'obra desocupada (exèrcit industrial de reserva) per fer pressió sobre els salaris i reduir la combativitat de la classe obrera. De fet, les crisis successives sofertes pel capitalisme, en particular en la gran depressió del 1929, palesaren l'existència de situacions durables de subocupació que podien arribar a ésser explosives i amenaçar l'ordre social existent. Keynes les interpretà com el resultat de les transformacions estructurals del capitalisme, que feien irrealista el supòsit d'una baixa dels salaris reals. Definí la plena ocupació com aquell nivell a partir del qual l'oferta de factors deixa d'ésser elàstica i tot increment de la producció tendeix a provocar un augment dels preus a través del mecanisme clàssic d'inflació de demanda. En absència d'un mecanisme automàtic de restabliment de l'equilibri econòmic, la plena ocupació dels factors s'havia d'aconseguir per un desplaçament de la corba d'oferta de treball mitjançant uns estímuls a la inversió privada i l'acció deliberadament expansiva del sector públic. El fet d'haver posat en pràctica aquestes recomanacions explica en part l'absència de crisis importants en el capitalisme de la postguerra fins el 1970. La crisi capitalista dels anys 70, caracteritzada pel manteniment simultani d'un alt nivell de desocupació i d'un fort ritme d'inflació, ha posat en qüestió l'anàlisi i les polítiques d'inspiració keynesiana i situa una altra vegada el problema de l'ocupació al primer terme de les preocupacions de la teoria i de la política econòmiques.
2. Utilització efectiva, en un moment donat, dels recursos productius (mà d'obra, béns de capital i recursos naturals).

3. Presa de possessió per part dels poders públics d'una propietat privada per a l'estudi o l'execució de treballs públics. El propietari desposseït n'ha de rebre una indemnització.
4. Forma originària d'adquirir la propietat consistent a apoderar-se de béns materials externs que no pertanyen a ningú, amb la intenció d'apropiar-se'ls.
5. Exercici temporal de la sobirania sobre un territori o un estat estranger. Hom parla d'ocupació de territoris sense amo, referida principalment a territoris colonials. L'ocupació de guerra o militar és l'exercici temporal de la sobirania sobre el territori d'un estat estranger, fonamentat sobre la possessió de fet. Aquesta ocupació cessa després del signament d'un tractat de pau i el territori és restituït a l'estat de què depenia abans del conflicte o resta annexat al territori de l'ocupant. Aquesta ocupació, a més, pot generar el dret d'efectuar requises i d'obligar a pagar imposts als ocupats. L'ocupació pacífica és efectuada per tal de garantir les estipulacions d'un tractat de pau. Aquest fou, per exemple, el cas de l'ocupació de la riba esquerra del Rin prevista pel tractat de Versalles (1919). L'ocupació mixta, efectuada en temps de guerra, té com a base un acord entre els bel·ligerants. Fou reglamentada per la Convenció de l'Haia (1907) i per la Convenció de Ginebra (1949) per a la protecció de civils en temps de guerra.

OECE
Sigla de l'Organització Europea de Cooperació Econòmica.

Oferta
Quantitat de productes que concorren en un mercat per ésser venuts, en un moment determinat. L'estudi de l'oferta com a magnitud global o agregada constitueix una anàlisi de les condicions generals i històriques del procés de producció, és a dir, del grau de desenvolupament de les forces productives, així com de la identificació dels centres de decisió sobre el què, quant i com produir, amb les repercussions consegüents sobre tots els individus que intervenen en el procés. És des d'aquest punt de vista d'anàlisi global de les condicions de producció que fou analitzada l'oferta pels economistes clàssics, tot concedint-li un lloc principal en l'estudi del mercat i de la formació dels preus. Amb el marginalisme, la importància atorgada a les decisions individuals dels subjectes econòmics situà la consideració de l'oferta en un segon lloc respecte a la demanda, i se centrà en l'estudi d'aquella com a relació de decisions de vendre un producte determinat, amb d'altres variables, fonamentalment el seu preu. Entre aquestes variables que poden influir sobre les quantitats ofertes per a cada productor hom considera: el preu del producte de què es tracta; els preus dels altres productes, la incidència dels quals serà distinta segons que siguin substitutius o complementaris; els preus dels factors de producció; les finalitats i decisions consegüents dels productors o empreses; i l'estat de la tecnologia. De totes aquestes relacions, la coneguda amb el nom genèric de corba d'oferta és la que representa les variacions en les quantitats de béns que els productors estan disposats a vendre, respecte a les modificacions del seu preu. La forma gràfica d'aquesta relació -que suposa constant o determinant la incidència de totes les altres variables- presenta un pendent positiu; és a dir, la quantitat que hom està disposat a vendre creix amb el preu. Per mesurar el grau en què les modificacions dels preus afecten les decisions de vendre es fa referència a llur elasticitat.

Oferta monetària
Actius més líquids (diner efectiu i dipòsits a la vista en poder de les unitats econòmiques) posseïts pel públic, que es corresponen amb els passius més exigibles del sistema financer. Tanmateix, aquesta definició no és acceptada per tothom. M.Friedman considera que la idea del diner inclou els dipòsits d'estalvi i a termini, el diner efectiu i el diner bancari. Gurley i Shaw proposen de substituir el concepte de diner pel de "quantitat monetària de tots els actius", la qual cosa suposaria aplicar coeficients de liquidesa a qualsevol tipus de dipòsit i endeutament. En definitiva, la polèmica està en la qüestió que per a uns el diner és bàsicament un mitjà de pagament i per als altres una forma de reserva de valor. El fet que les variacions de l'oferta monetària puguin procedir del procés d'expansió del crèdit bancari, de l'adquisició d'actius líquids exteriors o del crèdit concedit pel banc central a unes altres institucions financeres o al sector públic explica per què alguns economistes redueixen l'anàlisi de l'oferta monetària a l'estudi dels mecanismes de concessió de crèdit per part de les institucions financeres. La teoria de la selecció de cartera considera que el diner és un actiu més dins el conjunt d'actius. En conseqüència, els individus optimaran l'estructura de llur patrimoni en funció de la utilitat (pecuniària o no) que li proporcionaria, intentant de preveure el futur. Aquesta teoria es fixa en les variacions de les estructures de l'actiu de les unitats econòmiques i en les conseqüències d'aquestes variacions. Si les variacions es compensen, no hi ha més variació possible que la derivada d'un efecte de distribució. Però pot passar que les variacions comportin un increment patrimonial net a nivell conjunt, quan una persona rep un augment d'actius financers procedents del sistema bancari sense que hi hagi un endeutament de ningú del públic. En aquest cas hom es troba amb un efecte patrimoni net amb dos vessants; un efecte indirecte, atès que en augmentar els actius líquids del patrimoni i en funció de la preferència per la liquidesa podria variar el tipus d'interès i influir en la inversió; i un efecte directe o d'encaixos reals, que suposarà la possibilitat d'augmentar la despesa com a conseqüència de l'increment de les reserves de caixa per a transaccions, segons el coeficient de liquidesa de l'increment patrimonial.

Oferta pública de venda (OPV)
Oferiment que fa una empresa de les seves pròpies accions per a col·locar-les en el mercat a un preu determinat i en un termini de temps també prefixat. Es tracta d'un sistema molt utilitzat en els processos de privatització de les empreses públiques.

Oficina
Cadascun dels organismes centrals creats per a l'aplicació i el funcionament d'una convenció signada per diferents estats i que s'anomenen "oficines internacionals". Les més importants són les de correus, telègrafs, pesos i mesures, protecció de la propietat industrial, educació, etc.

Oficina de l'Ou
Organisme creat el 29 de desembre de 1936 pel Departament d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya per tal de promoure el desenvolupament de la producció d'aviram i d'ous per a fer cara a l'escassetat d'aliments causada per la guerra civil. Tenia funcions de control, organitzà campanyes de propaganda —la "batalla de l'ou"— i podia decidir la intervenció o l'apropiació de granges o altres establiments. El director era nomenat pel conseller d'agricultura. L'Oficina disposava d'un comitè consultiu format per un representant de cada sindicat d'avicultors (CNT i UGT), dos representants de la Federació de Sindicats Agrícoles i un de la Federació de Cooperatives de Consum.

Oficina Internacional d'Educació
Organisme creat el 1925, a Ginebra, com a entitat autònoma de la UNESCO. Té per objecte promoure conferències periòdiques d'experts o de ministres d'educació per a discutir la resolució dels problemes educatius i culturals que tenen plantejats els països i els seus governs. Publicà uns informes trimestrals sobre la situació de l'ensenyament al món, continguts a l'"Annuaire de l'Éducation", i fa enquestes periòdiques. Des del 1969 depèn directament de la UNESCO.

Oficina Internacional de Pau
Organització pacifista internacional fundada el 1892. Rebé el premi Nobel de la pau el 1910. Dóna suport a les iniciatives de pau i de desarmament de les Nacions Unides, dels governs i de la ciutadania. Lluita principalment per l'abolició de l'armament nuclear, per la prevenció i resolució dels conflictes i per la difusió del pacifisme, però també pel respecte dels drets humans en l'àmbit social (drets de les dones, dels menors, dels joves, dels treballadors), polític i religiós. És composta per 170 organitzacions repartides per més de 40 països.

Oficina Reguladora de Pagaments de Salaris
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya el 2 d'octubre de 1936, que formava part de la Junta de Control Sindical Econòmic del departament d'economia. Assegurava el pagament dels salaris a tot el país; ho feia concedint crèdits a les empreses que no tenien recursos, i en contrapartida, s'establí el Decret de Mobilització Civil dels treballadors subsidiats.

OIT
Sigla de l'Organització Internacional del Treball.

Okhrana
A la Rússia tsarista, policia política secreta, fundada el 1881, després de l'assassinat del tsar Alexandre II.

Oligarquia
Etimològicament "govern dels pocs".
1. Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític.
2. Grup d'algunes persones poderoses que dominen una part dels interessos d'un país.

Oligopoli
Forma de mercat freqüent en la realitat econòmica moderna, caracteritzada per un grau de concentració elevat, és a dir, perquè un nombre petit d'empreses controlen una elevada proporció de la producció, de la població activa del sector, etc. La característica fonamental de l'oligopoli és l'elevat grau d'interdependència entre les decisions de les empreses. Per aquest motiu, el problema central de la teoria de l'oligopoli se centra en la determinació de la quantitat d'equilibri i dels seus límits, i en l'anàlisi de les reaccions de cadascun dels venedors enfront de les modificacions de la conducta dels competidors a fi d'arribar a una situació d'equilibri.

Olimpíada Cultural
Conjunt d'activitats artístiques i culturals celebrades a Barcelona entre el Pòrtic Cultural, el 1988, i els Jocs Olímpics de Barcelona. Es presentà el Festival Olímpic de les Arts: exposicions (Barcelona, la ciutat i el 92, Planeta Esport, El Modernisme) i els Premis Internacionals de Barcelona, amb noms de personatges molt vinculats a la ciutat: Joan Antoni Samaranch (esport); Joan Miró (arts plàstiques); Pau Casals (música); Antoni Gaudí (arquitectura); Narcís Monturiol (innovació tecnològica) i El Brusi (periodisme).

Olimpíada Popular
Nom donat a la competició atlètica que hom pretengué de celebrar a Barcelona al juliol del 1936, com a protesta contra els jocs olímpics de Berlín del mateix any, utilitzada propagandísticament per Hitler. Funcionaren dos comitès esportius, organitzats al maig del 1936, a Madrid i Barcelona; aquest fou presidit per Josep Antoni Trabal i en foren secretaris Jaume Miravitlles i Pere Aznar. A més del caràcter antifeixista de la manifestació, hom pretenia de portar a terme una popularització de l'esport, allunyant-lo de la simple competitivitat medallística. Lluís Companys en fou nomenat president d'honor i en el seu finançament intervingueren, juntament amb la Generalitat de Catalunya, el govern de Madrid i el de París. S'hi inscriviren com a participants atletes de França, EUA, Algèria, Anglaterra, Bèlgica, Canadà, Suïssa, Marroc, Grècia, Suècia, Noruega, etc, amb un total d'unes 5 000 persones (a més d'unes 3 000 més que havien de participar en diferents manifestacions folklòriques). Hom féu un gran esforç propagandístic (segells pro-olimpíada, himne —escrit per Josep M.de Sagarra—, etc). Programada per als dies 19-26 de juliol, hagué d'ésser suspesa arran de l'aixecament militar del dia 19. Alguns atletes s'incorporaren a la lluita el mateix dia 19, però, en contra del que sovint s'ha volgut veure com una prèvia organització de les brigades internacionals, solament uns 200 s'incorporaren a les columnes de milícies i el gros dels participants s'acomiadà el 23 de juliol. Cal consignar, també, que la partida de Mallorca el dia 18 d'un vaixell amb els participants mallorquins, permeté a molts frontpopulistes illencs de no quedar sota el domini militar imperant a l'illa.

Ombudsman
Figura de l'ordenament jurídico-administratiu suec, encarnada en una persona que vetlla pel respecte de les llibertats i dels drets fonamentals dels administrats davant dels actes públics del govern. Els ciutadans es poden adreçar a l'ombudsman perquè els defensi en el seu nom. Aquesta figura es creà, en el seu sentit modern, l'any 1809 i ha estat adaptada en la majoria de països amb govern democràtics amb diferents noms: síndic de greuges a Catalunya, defensor del poble a Espanya, médiateur a França, provedor de justiça a Portugal i defensore civico a Itàlia.

Omladina
Societat secreta patriòtica sèrbia fundada vers el 1860 a Bratislava i traslladada el 1866 a Novi Sad. Defensava un programa nacional panserbi, i exercí una notable influència política i cultural. El 1886 fou organitzada a manera de la Jove Itàlia i de la Burschenschaft alemanya.

Òmnium Cultural
Societat civil, amb finalitat de mecenatge cultural català i àmbit dins el Principat, fundada a Barcelona el 1961 per Joan B.Cendrós, Lluís Carulla, Fèlix Millet (primer president), Pau Riera i Sala (segon president) i Joan Vallvé i Creus (tercer president). Després d'una cauta i lenta captació de socis, l'entitat s'instal·là al Palau Dalmases del carrer de Montcada, on acollí i subvencionà l'Institut d'Estudis Catalans, l'Obra del Ballet Popular, l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, els Estudis Universitaris Catalans i el Secretariat d'Orfeons de Catalunya. Pel desembre del 1963 fou clausurada pel governador civil i no pogué reobrir fins a l'octubre del 1967. Això no obstant, l'any 1968 hom habilità un local al passeig de Gràcia amb un altre nom i constituí, a París, l'associació Òmnium Cultural, que edità un butlletí efímer. Després de la reobertura instituí ajuts de treball per a la investigació (1970), finançà premis —entre altres, alguns de la Nit de Santa Llúcia, la Festa de Maig de les Lletres Catalanes, Les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra i la Festa dels Premis Literaris de Girona—, ajudà d'altres entitats o particulars (Rosa Sensat, l'Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines, i creà el premi d'Honor de les Lletres Catalanes [1969]). Filial de l'entitat fou Cultura en Ruta (1970-78), un gran bibliobús que anava pels Països Catalans a vendre llibres i discs. Entre d'altres activitats, creà (1972) el moviment Rialles i inicià (1973) els cicles de teatre Cavall Fort. S'ha dedicat sobretot a la formació de mestres de català (Comissió Delegada d'Ensenyament —1962—, actualment anomenada Delegació d'Ensenyament Català) i a l'ensenyament de la llengua i la promoció de la cultura catalana. Publica un butlletí (des del 1968) i ha potenciat una vintena de delegacions, principalment als caps de comarca (des del 1969). Ha pres posició pública en conflictes que afecten Catalunya. L'any 1984 Joan Carreras i Martí esdevingué el quart president de l'entitat, i el 1986 Josep Millàs n'esdevingué el cinquè.

ONG
Sigla d'organització no governamental.

ONU
Sigla de l'Organització de les Nacions Unides.

Onze de Setembre, l'
Nom amb què és coneguda la rendició de Barcelona, esdevinguda l'11 de setembre de 1714, després del setge de catorze mesos de durada a què fou sotmesa per l'exèrcit de Felip V de Castella, a la fi de la guerra de Successió. El setge fou iniciat a les ordres del duc de Pòpuli, substituït per James FitzJames, duc de Berwick, pel juliol del 1714. Aquest començà una sèrie d'atacs als baluards de la ciutat que minaren lentament la solidesa de les seves defenses, febrilment reparades i cada cop més precàriament controlades per les forces catalanes, a les ordres del conseller en cap, Rafael Casanova, ferit en el darrer assalt dels borbònics. La ciutat hagué de capitular, fet que significà, en paraules de Salvador Sanpere i Miquel, "la fi de la nació catalana", l'abolició de les constitucions del Principat (de manera semblant com ja ho havien estat les dels regnes de València i d'Aragó i ho serien les de Mallorca) i el sotmetiment de Catalunya als esquemes rígidament centralistes i autoritaris de la monarquia de Felip V amb la implantació del decret de Nova Planta. El nom d'Onze de Setembre ha restat com a símbol de la desfeta catalana que culminà el procés de decadència iniciat des de la unió del regne catalano-aragonès a Castella. Des de la fi del s XIX la diada fou commemorada a Barcelona amb ofrenes florals al monument de Rafael Casanova (a la cruïlla de la Ronda de Sant Pere amb el carrer d'Alí Bei), i amb manifestacions que sovint foren reprimides per les autoritats governatives durant els anys de la monarquia, i totalment prohibides després de la guerra civil de 1936-39, amb la retirada del monument, bé que el seu emplaçament continuà essent escenari de concentracions il·legals en commemoració d'aquesta data. El 1976 fou novament permesa la celebració pública del fet en un míting amb més de cent mil assistents a Sant Boi de Llobregat, on és enterrat Rafael Casanova. A partir d'aquí, i un cop reposat el monument al patrici a la seva ubicació tradicional, la commemoració unitària de la Diada Nacional de Catalunya retornà a Barcelona, on aplegà, el 1977, un milió de ciutadans en una de les manifestacions més grans de la postguerra europea, i xifres menors, però molt importants els anys successius; des del 1980, el Parlament català declarà festiva la data de l'11 de setembre, que ha perdut una part del seu contingut reivindicatiu. Paral·lelament, a comptar del 1977, les organitzacions i grups adscrits a l' independentisme o al nacionalisme radical han establert el costum de concentrar-se i celebrar un acte polític, el matí de la Diada, a l'entorn del Fossar de les Moreres.

OPA
Sigla d'oferta pública d'adquisició.

OPAEP
Sigla de l'Organització dels Països Àrabs Exportadors de Petroli.

Openfields
Explotacions individuals o col.lectives en camps oberts, en què es cultivaven bàsicament cereals.
L'open field és el tipus de paisatge agrari caracteritzat pels "camps oberts", és a dir, per la divisió geomètrica de les terres en una sèrie de parcel·les allargassades, i per l'agrupament de l'hàbitat rural en pobles. En vies de franca regressió, s'estén encara per certes regions d'Europa Occidental i Oriental.

OPEP
Sigla de l'Organització dels Països Exportadors de Petroli.

Opera Nazionale Balilla
Organització paramilitar creada el 1926 pel règim feixista italià, destinada a la formació de la joventut. Comprenia els balilla (8-14 anys), els avanguardisti (14-18 anys) i l'organització per a noies Piccole e Giovani Italiane. El nom prové del que hom donà a l'adolescent que provocà l'alçament genovès contra els austríacs.

Opinió pública
Estat de consciència col·lectiu a què arriba una comunitat davant un fet-estímul determinat. Té, a més, un significat instrumental dins la mecànica espontània que regula la relació entre el poble i les mesures del govern. En aquest segon sentit l'opinió pública s'interpreta com l'estat de consciència col·lectiva de la comunitat en una doble fase: com una opinió pública donada en el moment que és consultada i com una força política que serà utilitzada segons que aquest estat col·lectiu vagi en una direcció o en una altra. Si el coneixement de l'opinió pública ha estat un sistema eficaç d'orientació de la pròpia política, la possibilitat de controlar-la ha estat un factor encara més apreciat. La vida social organitzada per la burgesia naixent del s XVIII creà les formes per les quals havia de transcórrer sense grans dificultats l'opinió d'un públic que estava d'acord amb el que proposaven els organitzadors de la nova societat, però que desitjava, també, d'exposar les seves discrepàncies amb alguna de les tàctiques proposades i manifestar els seus punts de vista sobre el desenvolupament dels canvis socials. En el món social classista actual el públic es troba dividit i les classes socials manifesten, generalment, els punts de vista que afavoreixen llurs interessos de classe. La complexitat de la societat de masses i del desenvolupament industrial, així com la lluita de classes provocada pel sistema capitalista, no entrava en les previsions de l'esperit de la Il·lustració. Avui dia la redefinició del concepte de l'opinió pública s'ha lligat a bona part dels estudis sobre els efectes socials de la comunicació de massa. El control dels mitjans d'informació per la ideologia de la classe dominant, l'existència de monopolis que cerquen l'automatització dels sistemes transmissors, impedeixen que l'opinió de la societat contemporània transcorri pels camins de lliure crítica i que es manifesti a través de l'entusiasta assembleisme de la Revolució Francesa.

Oposició
Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents. En els règims de democràcia parlamentària l'oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei (o la constitució, o els costums constitucionals), i àdhuc institucionalitzada, com és el cas de la Gran Bretanya, on l'oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per exercir les seves funcions crítiques. Quan l'oposició no compleix els requisits que exigeix la llei és declarada il·legal. En els sistemes totalitaris de partit únic no és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort.

Oposició Comunista Espanyola
Grup comunista fundat a Lieja pel febrer del 1930, dirigit per Henri Lacroix (Francisco García Lavid) i afí a l'Oposició Comunista Internacional. Establert a l'estat espanyol, hi estigueren afiliats Juan Andrade, Esteban Bilbao, Andreu Nin, etc, i poc temps després es reconvertí, sota la direcció d'aquest últim, en Esquerra Comunista, pel març del 1932. Disposà d'òrgans de premsa, com "Comunismo" i "El Soviet".

Oposició extraparlamentària
Oposició contrària al sistema de democràcia parlamentària, o marginada d'aquest, que no participa en les eleccions legislatives, o que, tot i participar-hi, no obté presència al parlament.

Oposició Obrera
Tendència constituïda en el Partit Comunista soviètic entre el 1919 i 1921, els dirigents més destacats de la qual foren A.M.Kollontaj, A.G.Sliapnikov i S.P.Medvedev. Aquest grup denunciava la burocràcia en el si del partit i de l'estat soviètic i reivindicava l'autonomia dels sindicats i un paper més important d'aquests en la societat i l'economia. Combatudes llurs tesis a l'onzè congrés del Partit Comunista, el grup es dissolgué poc després.

Oposicionisme
Actitud individual o col·lectiva d'oposició constant i continuada a una determinada política institucionalitzada.

Opus Dei
Institució de l'Església Catòlica, fundada a Madrid, el 1928, per monsenyor José María Escrivá de Balaguer y Albàs i erigida en prelatura personal pel papa Joan Pau II el 1982, en la persona d'Álvaro del Portillo y Díez de Sollano. L'Opus Dei és constituït per un prelat amb el seu propi clergat i els laics (homes i dones, solters i casats, de diverses condicions socials) que, per vocació divina, s'incorporen lliurement a la prelatura. La finalitat d'aquesta institució és difondre, en tots els ambients de la societat, una presa de consciència de la crida universal a la santedat i a l'apostolat, en l'exercici del treball professional ordinari. Realitza el seu apostolat per mitjà de la secció d'homes i de la de dones, sota el govern i la direcció del prelat i dels seus vicaris, i amb l'assistència pastoral del clergat de la prelatura. Cadascuna de les dues seccions té, a més, un consell general. La cúria prelatícia de l'Opus Dei té la seu a Roma. A cada país hi ha consells semblants, que assisteixen el vicari regional (que és el representant del prelat). Catalunya —on els primers membres aparegueren el 1937— té un vicari delegat que resideix a Barcelona. El prelat és també president general de la Societat Sacerdotal de la Santa Creu, associació de preveres unida intrínsecament a la prelatura i que té com a finalitat difondre entre la resta de clergues seculars l'esperit fundacional de l'Opus Dei. L'Opus Dei té una influència social notable, exercida bàsicament a través de l'activitat professional dels seus membres i d'organitzacions pròpies, especialment col·legis i cases de recés. A partir de de la dècada dels cinquanta, alguns catalans han col·laboraat en l'expansió de l'Opus Dei a Amèrica en diversos àmbits. Hi han promogut obres educatives —col·legis, escoles per a pagesos, residències universitàries, centres per a conferències, etc. Personatges que han destacat són Adolf Rodríguez i Vidal, professor universitari a Santiago de Xile i, bisbe de Santa María de los Ángeles al mateix país; a l'Argentina, cal esmentar Albert Raventós Utgés; a Veneçuela, Ot Moles i Vilaseñor; als EUA, Jaume Planell i Fonrodona i Ignasi Gramunt de Moragas. Pel que fa a l'àmbit pastoral i de direcció espiritual, cal esmentar entre d'altres, Àngel Ruiz Vallès, a l'Argentina; Francesc Faus i Pascuchi, jurista, poeta i consiliari del Grup Montserratí de São Paulo, al Brasil; Antoni Torrella Masdexaxàs, a Veneçuela i Colòmbia; Enric Pèlach i Feliu, al azona andina (bisbe d'Abancay).

OPV
Sigla d'oferta pública de venda.

Orde
Societat de religiosos, aprovada per l'autoritat eclesiàstica, que viuen en comunitat sota l'observança d'una regla i que emeten vots solemnes, és a dir, reconeguts com a tals per l'Església, diversos dels vots simples que caracteritzen les congregacions religioses. El concepte canònic d'orde és fruit d'una llarga evolució que a partir d'un pluralisme primitiu de vida religiosa en les diverses formes: ascetes, ermitans, monjos, etc, més o menys organitzats i dependents sempre de les esglésies locals, ateny una organització centralitzada dependent de la Santa Seu. Els primers ordes no apareixen fins al s XII amb les grans congregacions monàstiques de Cluny i del Cister i, sobretot, amb el naixement dels mendicants. Actualment els ordes religiosos es distingeixen en quatre categories: monjos, canonges regulars, mendicants i clergues regulars. Els monjos estan compresos en deu ordes, molts dels quals se subdivideixen en diverses congregacions: benedictins, camaldulencs, vallombrosans, silvestrins, olivetans, mequitaristes, cistercencs, cartoixans, antonians i basilians. L'orde dels canonges regulars comprèn els lateranesos, els augustinians, els premonstratencs, la congregació hospitalària del Gran Sant Bernat, la congregació suïssa de Sant Maurici d'Agaune de l'orde de la Santa Creu. Els mendicants estan repartits en dominicans, franciscans, trinitaris, mercedaris, servites, mínims, germans de Sant Joan de Déu i l'Orde Teutònic restaurat. Els més importants entre els clergues regulars són els teatins, els barnabites, els jesuïtes, els camils, els escolapis i els somascs. En els ordes religiosos no cal que tots els membres facin vots solemnes; n'hi ha prou que ho faci només una part. Hom sol distingir tres graus a l'interior d'un orde: el primer orde, que prové directament del fundador, el segon orde, que n'és l'adaptació per a monges, i el tercer orde, constituït per laics que, en la mesura que llur estat els ho permet, volen participar en la vida i els fins de l'orde. A partir del s XVII, suprimida la possibilitat de nous ordes amb vots solemnes, començaren a créixer les congregacions religioses, i ja al s XX nasqueren noves formes, considerades no religioses, anomenades instituts seculars, aprovats per la Santa Seu el 1947.

Orde de la Creu de Ferro
Orde civil i militar, el més preat dels exèrcits alemanys. Fou instituït el 1812 pel rei Frederic Guillem III de Prússia per recompensar els mèrits militars en la guerra contra França. Fou reformat el 1841 i estès al mèrit civil. La condecoració és una creu teutònica grega que en un principi portà una corona reial carregada a la part superior del braç superior, una lletra W (de Wilhelm) al centre, i la xifra 1870 a la part inferior del braç inferior. Fou reformat per Hitler, que canvià les càrregues per la creu gammada, i novament el 1956, que aquesta fou substituïda per una fulla de roure.

Ordenació del territori
Conjunt de mesures i actuacions públiques tendents a atenuar les conseqüències dels processos econòmics i socials en la configuració del territori. Conseqüències que exigeixen una intervenció específica de l'estat o comunitat autònoma en la mesura que constitueixen problemes socials i econòmics (desigualtats territorials en el nivell de renda i d'atur, desequilibris en la localització de la població i de l'activitat econòmica que provoquen situacions de congestió en les grans ciutats i de subdesenvolupament d'extenses zones agràries, efectes negatius sobre el medi ambient i sobre les condicions generals de vida de la població) que, d'altra banda, no se solucionen naturalment a través de les forces de mercat. La poca efectivitat de tals mesures s'explica pel fet que no existeix un conjunt coherent de mesures de política territorial, atès que la ciència regional és a l'inici i no existeix encara un model de desenvolupament regional acabat, que expliqui el comportament espacial dels agents econòmics i socials. Val a dir que el problema dels desequilibris territorials no es pot separar del caràcter més o menys centralitzat del sistema econòmic i polític, i la seva resolució va molt lligada a un procés efectiu de descentralització de les decisions polítiques i econòmiques.

Ordenament jurídic
Conjunt de normes jurídiques d'un estat. En els estats descentralitzats políticament (federals, regionals, autonòmics) coexisteixen diferents ordenaments de cadascun dels centres de producció normativa (ordenament estatal, ordenament autonòmic, etc).

Ordinador
Màquina automàtica que accepta la informació que hom li subministra segons una forma preestablerta, la tracta d'acord amb un conjunt d'instruccions, escrites en un llenguatge adient i enregistrades en una memòria, i en dóna els resultats, també segons una forma preestablerta, sia en forma de dades o com un senyal que permet el control automàtic d'una màquina o procés. El més usual dels ordinadors és el digital (abans també conegut com a calculador digital) que pot processar grans quantitats d'informació i realitzar operacions aritmètiques i lògiques a una gran velocitat. El funcionament de l'ordinador digital és basat en la lògica dels circuits electrònics integrats. Sigui quin vulgui el domini d'aplicació, la funció d'un ordinador digital consisteix a ordenar, classificar, calcular, triar, recercar, editar i representar informacions que prèviament han estat codificades signe per signe segons una representació en sistema binari. Un ordinador és constituït pel maquinari, que comprèn el conjunt de circuits electrònics d'alta integració (de 2 000 a 50 000 transistors per circuit), i el programari o conjunt de programes que comanden els circuits electrònics. El maquinari es compon d'una o més unitats centrals de procés), la memòria, unitats d'entrada/sortida i unitats de control. La unitat central de procés executa, instrucció per instrucció, els programes continguts a la memòria, al ritme d'alguns milers a unes quantes desenes de milions per segon. Generalment, la memòria central, de capacitat variable segons que es tracti de microordinadors (64 000 caràcters) o de grans ordinadors (64 milions de caràcters), rep els programes i les dades a partir de les unitats d'entrada/sortida. Aquestes darreres fan d'interfície entre l'usuari i la màquina, serveixen per a la restitució dels resultats i comprenen els teclats, les pantalles de visualització, les unitats d'emmagatzematge sobre discs (unitat de disc) o bandes magnètiques (unitat de cinta magnètica), impressores, etc. Les unitats de control permeten la relació de l'ordinador amb els terminals o amb altres ordinadors organitzats en xarxa. La connexió entre els elements d'una xarxa es fa per les línies telefòniques o de télex clàssiques, per línies especialitzades, per una xarxa pública de commutació per paquets o bé via satèl·lit. L'ordinador fa el que li és indicat mitjançant una seqüència d'instruccions, les quals constitueixen un programa, l'existència del qual exigeix la d'un llenguatge per a la comunicació entre l'home i l'ordinador per tal que aquell li pugui indicar què ha de fer. Aquests llenguatges poden ésser de diferents categories, segons que s'adaptin a l'estructura de l'ordinador (llenguatge de baix nivell) o a la natura dels problemes (llenguatge d'alt nivell). Una de les característiques principals dels programes d'ordinador és que el seu processament és susceptible d'ésser modificat pels propis resultats de les operacions que efectuen. Aquest processament també pot ésser modificat per l'arribada d'informacions imprevistes des de l'exterior (funcionament en temps real). Aquesta possibilitat de ruptura de la seqüència i d'interrupció, lligada a la possibilitat de tractament d'un gran volum d'informacions, dóna a l'ordinador una aparença intel·ligent, atès que sembla capaç d'elegir o prendre decisions. La rapidesa i la seguretat dels ordinadors permeten la solució de problemes, la qual, altrament, no fóra possible, sia a causa que el volum dels càlculs és molt important, sia que el nombre de problemes idèntics i repetits és molt elevat (com en el cas de les aplicacions de gestió). Limitat originàriament tan sols al càlcul, l'ordinador ha estat utilitzat per al tractament de masses d'informacions de gestió (pagaments, comptabilitat, gestió comercial, gestió d'estocs, etc), per a conduir processos industrials continus (refineries), per a la commutació telefònica (centrals telefòniques), etc. Una família d'ordinadors construïts amb un mateix tipus de tecnologia és anomenada generació. Hom considera de la primera generació (1925-57) els ordinadors que es basaven en vàlvules electròniques. Aquesta generació d'ordinadors és sovint exemplificada per la màquina anomenada ENIAC, construïda ja el 1946. La segona generació (1958-63) és formada pels ordinadors que feien servir transistors i memòries de nuclis de ferrita i amb una velocitat d'execució que era de milers d'operacions per segon. La tercera generació (del 1964 ençà) aparegué quan hom començà a utilitzar circuits integrats, amb una velocitat d'execució que ateny les 100 000 operacions elementals per segon. La quarta generació (a partir de la meitat dels anys setanta) apareix quan la tecnologia utilitzada és d'integració a gran escala (LSI) i les memòries són construïdes amb semiconductors o són de bombolles i que tenen una velocitat d'execució que passa del milió d'operacions elementals per segon. La quarta generació és la de l'extensió dels microordinadors. Hom preveu encara l'arribada d'una cinquena generació cap als anys noranta, amb noves tecnologies ja descobertes que n'augmentaran la velocitat de treball i obriran noves possibilitats de processament. Paral·lelament a aquestes evolucions tecnològiques, la forma d'explotació dels ordinadors ha progressat a cada generació. La primera correspon a l'ús de llenguatge binari o del llenguatge màquina per a l'escriptura de programes, executats un per un sobre el calculador; la segona adopta llenguatges evolucionats de programació (FORTRAN, COBOL, etc) per als calculadors dotats de sistema d'explotació que permeten l'encadenament de tasques; la tercera generació correspon a l'aparició de sistemes d'explotació que optimen el funcionament de la unitat central amb diversos usuaris en multiprogramació: la quarta generació és la del teleprocés, de l'interconnexió de sistemes informàtics i de la creació de grans bancs de dades; i la cinquena generació correspon a les màquines que, a més a més de tenir memòria de gran capacitat i rapidesa, són programades amb un llenguatge més senzill i natural i permeten el diàleg oral amb l'usuari. D'acord amb l'especialització creixent, els ordinadors de la nova generació tendeixen a esdevenir, d'una banda, ordinadors científics, adequats a una gran potència de càlcul, i d'una altra banda, ordinadors intel·ligents, capacitats per a l'execució d'algorismes complexos.

Ordre
Compendi de regles i lleis inspiradores i aglutinants d'una societat, i subjecció a aquestes mateixes regles i lleis. La necessitat d'organització i de cooperació entre els homes per a assegurar llur supervivència i el progrés comporta la constitució d'unes regles o uns elements reguladors de les relacions entre ells i del funcionament de la societat. En totes les societats existeix una forma particular d'ordre, anomenat ordre establert. La desigualtat entre els homes, així com l'alienació de la llibertat de l'home o d'una part de la societat a partir de les regles i de les estructures socials establertes, porten al rebuig, a la negació de l'ordre establert.

Ordre de borsa
Ordre donada a un intermediari perquè realitzi una ordre de compra o venda en ferm.

Ordre natural
Situació òptima que, segons els fisiòcrates, pot assolir l'ordre existent si es compleixen les lleis naturals, immutables i absolutes que regeixen tots els fenòmens socials. Si no són deformades per l'actuació humana, aquestes lleis conduiran a la situació més avantatjosa per a tota la societat, és a dir, a l'ordre natural.

Ordre públic
Situació de respecte de les normes establertes per la societat que permeten la convivència social. Pot ésser espontani o regulat per la legislació i amb una força coercitiva que obligui al compliment de les disposicions. En els estats totalitaris o antidemocràtics, l'ordre públic serveix, la majoria de vegades, per a imposar i mantenir els privilegis d'una classe social, d'un grup, d'una ideologia.

Orfeó
Societat o agrupació coral. Els orfeons han tingut una importància excepcional als Països Catalans, on aparegueren vers el darrer terç del s XIX, inspirats en les corals fundades a França poc abans i com a continuació dels cors de Josep Anselm Clavé. Quasi totes les poblacions del Principat i un gran nombre de les del País Valencià i de les Illes han tingut llur orfeó. El paper d'aquestes organitzacions en el renaixement coral i en la vida musical catalana ha estat decisiu. Els precedents foren l'Orfeó Barcelonès (1862) i l'Orfeó Lleidatà. Posteriorment aparegueren, entre altres, l'Orfeó Català (1891), l'Orfeó de Sants (1900), l'Orfeó Gracienc (1903), seguits per un gran nombre d'agrupacions similars, entre les quals han destacat l'Orfeó Badaloní, l'Orfeó Atlàntida, el de Les Corts, l'Enric Morera de Sant Just Desvern, l'Orfeó Laudate i el Núria de Barcelona, el Mataroní, el Manresà, el de Sallent, el de Sabadell, el Tarragoní, el Tortosí, l'Universitari i el del Micalet, de València, i el Republicà Balear, de Palma de Mallorca. L'any 1917 es formà, al Principat, la Germanor dels Orfeons de Catalunya, institució de la Mancomunitat. La Germanor celebrà aplecs comarcals a Manresa (1918), Vic (1921), Figueres (1922), Reus (1923) i, després de la Dictadura de Primo de Rivera, a Manresa (1931), Tàrrega (1932) i Terrassa (1933). Hom celebrà també assemblees a Manresa (1918 i 1931) i a Vic (1920). L'any 1930 se celebrà a Montjuïc el Festival dels Orfeons de la Germanor, amb una nodrida participació, i el 1934, amb motiu de les festes commemoratives de la República, se celebrà a Barcelona una reunió dels orfeons de la ciutat, amb més de tres mil cantaires. Després de la guerra civil de 1936-39, no fou fins a mitjan anys cinquanta que el moviment orfeonístic recuperà la seva vitalitat. L'any 1960 es constituí el Secretariat dels Orfeons de Catalunya, que el 1982 es convertí en la Federació Catalana d'Entitats Corals. Actualment són inscrits en aquesta entitat una seixantena d'orfeons.
A la resta de l'estat espanyol el moviment orfeonista del s XIX fou molt més reduït i afectà principalment el nord; els grups més destacats són l'Orfeón Donostiarra, fundat el 1897 a Sant Sebastià, i l'Orfeón Pamplonés, creat el 1891.

Orfeó Català
Societat coral fundada el 1891 a Barcelona per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives. Capdavanter del moviment orfeonístic, contribuí a unificar les forces musicals catalanes. El primer concert públic se celebrà el 1892 i fou organitzat per Antoni Nicolau. Inicialment consistia en un cor masculí; més tard Joan Gay, Josep M.Comella i Francesc Pujol organitzaren una secció infantil, i Joan Gay i Emerenciana Wehrle fundaren la secció de dones (1896). Alhora fou organitzat l'ensenyament musical dels infants. El primer local social de l'Orfeó fou al carrer de Lledó, de Barcelona, però el 1905 inicià la construcció d'un estatge nou, el Palau de la Música Catalana, inaugurat el 1908 i esdevingut aviat la principal sala de concerts de Barcelona. D'aquesta etapa d'expansió data també la creació (1904) de la Revista Musical Catalana. L'Orfeó Català formà el seu repertori bàsicament amb cançons populars catalanes harmonitzades i amb polifonia renaixentista, clàssica i barroca i amb les grans obres simfonicovocals de J.S.Bach (primera audició als Països Catalans de la Passió segons sant Mateu, 1921), Händel (Messiah), Haydn (La creació, Les estacions), Mendelssohn, Beethoven (Missa solemnis), etc, que ha interpretat sempre amb el text en versió catalana. Ha visitat diversos països europeus i americans, (França, Anglaterra, Itàlia, Alemanya, Suïssa, Cuba i Mèxic), on ha actuat amb gran èxit, a més de la majoria de les poblacions importants dels Països Catalans i de la resta de la Península. En temps de la Dictadura de Primo de Rivera l'Orfeó Català fou clausurat governativament (1925) durant uns quants mesos. Després de la guerra civil de 1936-39 la seva existència restà reduïda a la mínima expressió. Mort Lluís Millet (1941), en foren director Francesc Pujol (1941-45) i Lluís M.Millet (1945-77), el qual fou succeït pel seu fill Lluís Millet i Loras. A partir del 1981 l'Orfeó inicià una fase de transformació i renovació, sota la direcció de S.Johnson (1981-83 i 1985-88) i de S.Mas (1983-85). Posteriorment, n'assumí la direcció J.Casas Bayer i actualment el dirigeix J.Vila i Casañas. L'Orfeó Català ha seguit en la línia tradicional de les seves actuacions, tant als Països Catalans com a l'estranger (el 1962 féu l'estrena europea de l'oratori de Pau Casals El Pessebre, a Florència, i el 1967 a Barcelona). El 1969 presentà per primer cop als Països Catalans L'oratori de Nadal, de J.S.Bach, en versió completa. Ha col·laborat amb prestigioses orquestres nacionals i estrangeres sota la direcció de grans personalitats, com Richard Strauss, Antoni Ros i Marbà, Pau Casals o Zubin Mehta, entre d'altres. Molts orfeons foren creats a imitació de l'Orfeó Català, especialment a l'exili (l'Havana, Mèxic, etc). El 1984 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi i també ha estat distingit amb el Premi Honorífic Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya. Actualment manté l'ensenyament musical d'infants i té una rica biblioteca per a ús dels socis. Ha realitzat diversos enregistraments discogràfics.

Organisation Commune Africaine et Mauricienne (OCAM)
Organisme interafricà fundat el 1965 com a Organisation Commune Africaine et Malgache, en successió de la Union Africaine et Malgache de Coopération Économique (creada el 1964). Integrat principalment per estats francòfons, els seus objectius eren la cooperació econòmica, cultural i social entre els estats membres. S'autodissolgué el 1985, quan només vuit estats en formaven part.

Organisation de l'Armée Secrète (OAS)
Organització político-militar d'europeus residents a Algèria, fundada pels generals Salan i Jouhaud després del fracàs de llur rebel·lió militar de l'abril del 1961 per tal d'oposar-se a la independència de la colònia. De la campanya terrorista que menà, cal subratllar-ne l'atemptat contra De Gaulle el 8 de setembre de 1961. Quan el govern francès i el Front d'Alliberament Algerià signaren l'armistici del març del 1962, intentà de frenar l'èxode de pieds noirs cap a Europa. Salan fou capturat a Alger per l'abril del mateix any i l'organització es dispersà a l'exili.

Organització
Conjunt de persones que pertanyen a un grup o a una associació organitzada.

Organització administrativa
Conjunt d'òrgans i dependències en què s'estructuren les administracions públiques. Les normes d'organització determinen les competències i els principis de relació entre els diferents òrgans.

Organització científica del treball
Conjunt de tècniques utilitzades per a augmentar la productivitat del treball industrial, la sistematització de les quals fou iniciada per F.W.Taylor el darrer decenni del s XIX. Aquest sistema fou modificat, els anys trenta, per les aportacions d'Elton Mayo. Els seus principis bàsics parteixen de l'anàlisi i el desglossament de les diferents operacions que integren el procés productiu i l'adequació i especialització dels treballadors a cadascuna d'elles. El sistema inclou també l'estímul de la productivitat mitjançant la remuneració i la recerca de la cooperació entre direcció i treballadors, respectant sempre la jerarquia de l'empresa. Aquest sistema fou molt criticat perquè reduïa el treballador a la condició de màquina, i hom en qüestionà, també, els resultats pràctics. L'automatització dels processos industrials l'ha converit en obsolet.

Organització comuna de mercat (OCM)
Cadascuna de les organitzacions creades dins la Unió Europea per a l'articulació de la política agrària comuna. Cada organització afecta un producte o família de productes i són les encarregades de les operacions de regulació del mercat, d'aplicar les normes de producció i comercialització i de millorar les condicions de comercialització; tenen una forta influència a l'hora de fixar els preus agraris. La primera OCM que es creà fou la dels cereals, els derivats dels cereals i el vi el 1962, i posteriorment les dels productes lactis, la carn de boví i l'arròs. La reforma de la PAC i els acords del GATT fan que les organitzacions comunes de mercat hagin d'adaptar-se per fer front a aquestes noves circumstàncies i mantenir la renda dels agricultors.

Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE)
Organisme econòmic internacional format pels 24 països més desenvolupats del món capitalista (tots els de l'Europa Occidental, els EUA, el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i el Japó). La Comissió Europea generalment pren part en els treballs de l'organització. Posteriorment s'hi afegiren Mèxic, la República de Corea, la República Txeca (1995), Hongria i Polònia (1996). Creada per la Convenció de París el 1960, és successora de l'antiga Organització Europea de Cooperació Econòmica. Tracta d'estimular els intercanvis econòmics internacionals sobre bases multilaterals, realitza i impulsa estudis i suggereix polítiques econòmiques als estats membres. Edita moltes publicacions, entre les quals són ben conegudes les seves anàlisis anuals sobre l'economia de cadascun dels estats membres, els estudis conjunturals i diverses recopilacions estadístiques. El seu òrgan superior és un consell integrat per un representant de cada estat membre, amb rang d'ambaixador. Té diversos òrgans autònoms, entre els quals l'Agència d'Energia Nuclear de l'OCDE i l'Agència Internacional de l'Energia. La seu és a París.

Organització de la Conferència Islàmica
Organisme de solidaritat islàmica creat el 1971. Promou la cooperació econòmica, social, cultural, científica, etc, entre els seus estats membres. A més, cerca l'eliminació de tota mena de colonialisme, el triomf de la causa palestina, la propagació de la cultura musulmana arreu del món i la pau internacional. Té una agència internacional de notícies, un banc de desenvolupament islàmic, una xarxa radiofònica i un fons econòmic. Sol celebrar una reunió anual de caps d'estat, cada vegada en una ciutat musulmana diferent. La seu és a Gidda, Aràbia Saudita.

Organització de la Unitat Africana (OUA)
Organisme, amb seu a Addis Abeba, fundat el 25 de maig de 1963 per promoure la lluita contra el colonialisme i la cooperació econòmica, política i cultural i per garantir la defensa de la independència dels estats africans damunt la base d'una posició de no-alineament. El seu òrgan principal és la conferència dels caps d'estat i de govern, que es reuneix anualment en un dels països membres. Integrada per 49 estats més la República Àrab Sahariana Democràtica, l'admissió d'aquesta organització a l'OUA, el 1984, provocà l'abandó del Marroc d'aquest organisme africà.
El 1990 Namíbia s'adherí a l'organització després d'independitzar-se. Eritrea hi ingressà el 1993. Però el canvi més profund per a la institució fou l'ingrés de Sud-àfrica, el 1994. Malgrat tot, la presència d'una potència com la República Sud-africana a l'OUA no aconseguí revitalitzar-la. Assolit el repte de desmantellar l'apartheid, el principal objectiu polític de l'OUA, aquest organisme perdé cohesió.

Organització de les Nacions Unides (ONU)
Organització internacional, amb seu a Nova York, les principals finalitats de la qual són mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària i garantir la seguretat dels estats damunt la base dels principis d'igualtat i d'autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Successora de la Societat de Nacions, les primeres passes cap a la seva creació foren la conferència de Dumbarton Oaks (1944) i la conferència de Jalta (1945). El 25 d'abril de 1945 cinquanta-un estats es reuniren a San Francisco, on elaboraren i signaren, el 26 de juny, la Carta de les Nacions Unides. L'ONU entrà en funcionament el 24 d'octubre d'aquell mateix any. Per a ésser-hi admès cal acceptar els preceptes de la Carta, ésser recomanat pel Consell de Seguretat i aprovat pels dos terços de l'Assemblea General. El fet que calgui la recomanació unànime dels membres del Consell de Seguretat ha estat un obstacle seriós per a l'admissió d'alguns estats. Els seus organismes empren cinc llengües oficials —anglès, castellà, francès, rus i xinès— i són finançats per les aportacions dels estats membres, el volum de les quals depèn de les possibilitats de cadascun. Els principals organismes són l'Assemblea General, el Consell de Seguretat, el Consell Econòmic i Social, el Consell de Tutela, el Tribunal Internacional de Justícia i el Secretariat. L'Assemblea General, que es reuneix cada any, durant uns tres mesos, és composta pels representants de tots els estats membres. Cada estat hi disposa d'un vot. Les decisions sobre qüestions importants —segons la definició de la Carta— han d'ésser aprovades pels dos terços dels votants; la resta, per una majoria senzilla. Gràcies a les seves funcions electives, deliberatives, de supervisió i d'apropiació financera, ocupa una posició central dins l'organització. La seva influència política s'ha vist reforçada progressivament a causa de la manca d'avinença dels membres del Consell de Seguretat. Aquest (que funciona permanentment), tot i que la seva funció és fer recomanacions, pot demanar que s'apliquin sancions contra els estats que consideri culpables de pertorbar la pau o la seguretat internacionals. A la pràctica, els membres permanents poden oposar llur vet a qualsevol resolució. El Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides actua principalment com a òrgan de coordinació entre les Nacions Unides i les agències especialitzades. El Consell de Tutela és compost pels membres permanents del Consell de Seguretat, pels estats que administren territoris i per un nombre igual d'estats que no n'administren, elegits per l'Assemblea General. La seva funció és supervisar l'administració dels territoris confiats a l'ONU. El Tribunal Internacional de Justícia té en la seva jurisdicció la interpretació de tractats i d'acords i els conflictes i les qüestions de dret internacional. El 1956, amb motiu del conflicte del canal de Suez, l'ONU es dotà d'un exèrcit propi amb funcions de força d'interposició o de protecció, els anomenats cascs blaus, creat amb aportacions i personal dels estats membres. El Secretariat és encapçalat pel secretari general, nomenat per l'Assemblea General, segons una proposta del Consell de Seguretat. És el màxim responsable administratiu i té unes funcions polítiques importants, entre les quals cal subratllar la facultat de presentar a l'organització qualsevol qüestió que amenaci la pau i la seguretat mundials i la iniciativa de promoure acords internacionals. Han ocupat aquest càrrec Trygve Lie (1946-52), Dag Hammarskjöld (1952-61), U Thant (1961-71), Kurt Waldheim (1972-82), Javier Pérez de Cuéllar (1982-92), Boutros Ghali (1992-96) i, des del 1996, Kofi Annan. Pertanyen a l'ONU diverses organitzacions i agències especials, com ara la UNESCO, la FAO, la UNICEF, l'ACNUR, l'OIT, l'OMS, etc. Desplegada en múltiples funcions que van des de l'ajut humanitari fins a missions com a força de seguretat i d'interposició, mediador en processos de pau o entre parts en conflicte i com a institució autoritzada per a decretar sancions internacionals sobre els estats i inspeccionar-ne determinades iniciatives, l'ONU ha intervingut en un gran nombre de conflictes: Congo (1960), Xipre (1963), a les guerres àrabo-israelianes i en el conflicte israeliano-palestí (1973, 1974, 1993), al Líban (1978), el Sàhara Occidental (1991), Somàlia i Angola (1993) i, des del 1993, als Balcans, especialment a Bòsnia-Hercegovina, Macedònia, Iugoslàvia i Albània; Rwanda (1997), Guatemala (1997), Afganistan (1998) i Algèria (1998), entre d'altres. Tanmateix, aquestes forces sovint no han pogut assolir els seus objectius. Hom ha imputat part d'aquests fracassos a deficiències estructurals de la mateixa organització, entre les quals la burocratització, l'enorme deute i l'efecte paralitzant del dret de veto de les grans potències en el Consell de Seguretat en serien les més greus. L'ONU també impulsa conferències interestatals sobre problemes d'abast mundial (medi ambient, fam, narcotràfic, etc). El 1998 fou creat el Tribunal Penal Internacional Permanent de les Nacions Unides.
Sota el lideratge de Pérez de Cuéllar, i malgrat els seus esforços per aconseguir la pau, l'ONU hagué de prendre dramàtiques decisions, la més dolorosa de les quals fou sens dubte la d'autoritzar, a petició dels EUA, la guerra que aquest estat dugué a terme contra l'Iraq, invasor de Kuwait (29 de novembre de 1990). L'ONU també aprovà el final de la guerra (3 d'abril del 1991), després d'imposar dures sancions a l'Iraq, tot condemnant la repressió duta a terme per Husayn contra els kurds. Altrament, Espanya presentà entrà en el Consell de Seguretat (1991). Pel que fa al conflicte balcànic, l'ONU autoritzà l'ús de la força per introduir ajut humanitari en la confrontació serbobosniana (1992).
El 1991 Pérez de Cuéllar fou rellevat de la secretaria general per l'egipci Boutros Boutros Ghali, que assumí el càrrec al gener del 1992. Durant els quatre anys de l'únic mandat de Ghali, l'ONU intensificà les operacions humanitàries en diferents conflictes mundials (Bòsnia i Hercegovina, El Salvador, Angola, Haití, Líban, Geòrgia, Cambodja, Rwanda, Albània, Somàlia, etc), tot i que algunes informacions relacionades amb comportaments violents cap a la població -tortures i violacions- per part de cascos blaus enterboliren aquestes accions. Al desembre del 1995, el Consell de Seguretat de l'ONU encarregà a l'OTAN la missió de fer aplicar l'acord de pau a Bòsnia signat a París (14 de desembre) i desplegà una força de pau multinacional (Ifor) que, entre altres coses, s'encarregà de vigilar l'embargament a Sèrbia. Altrament, l'ONU continuà impulsant les converses de pau per mirar de posar fi a conflictes armats antics, i d'aquesta manera, la pau signada a Guatemala l'1 de gener de 1997 tancà 30 anys de guerra civil, i al juny del 1997 una delegació del govern marroquí i una altra del Front Polisario es reuniren a Lisboa per desencallar el conflicte del Sàhara Occidental. L'ONU continuà rebent crítiques per l'excessiva burocratització i per les conseqüències sobre la societat civil d'alguns embargaments vigents, com ara el decretat sobre l'Iraq des del 1990 i que no fou aixecat parcialment fins al maig del 1996. L'ONU arrossega un deute molt important, en part per l'impagament d'alguns països -entre els quals els EUA-, el pressupost de manteniment de l'estructura i el cost de les missions de pau. Al desembre del 1996, el ghanès Kofi Annan fou elegit, amb el suport dels EUA, nou secretari general -el primer originari dels països de l'Àfrica negra-, càrrec que començà a exercir al gener del 1997 en substitució de Boutros Ghali. El Senat dels EUA acordà, al juny del 1997, pagar el deute amb l'ONU, 819 milions de dòlars en tres anys.

Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO)
Agència especialitzada de les Nacions Unides, fundada el 1945 a la conferència de Quebec, Canadà. Té com a fins l'elevació del rendiment de les explotacions agrícoles, forestals i pesqueres, així com del nivell de vida, fonamentalment en relació amb l'alimentació dels estats membres. Concentra els seus esforços en la investigació i la informació comercial i tècnica. Instal·lada inicialment a Washington, actualment té la seu a Roma.

Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN)
Organisme creat pel tractat militar de defensa el 4 d'abril de 1949 per tal d'oposar-se al bloc militar encapçalat per la Unió Soviètica. En formen part, des de la seva creació, Bèlgica, el Canadà, Dinamarca, els EUA, França, la Gran Bretanya, Holanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega i Portugal. Posteriorment, el 1951 s'hi incorporaren Grècia i Turquia, i el 1954 la República Federal d'Alemanya. Espanya s'integrà a l'organització el 1982 i hi confirmà l'adhesió amb un referèndum el 1986. El comandament suprem és format per un consell compost per un representant de cada país membre, i les decisions es prenen per unanimitat. El president del consell és el secretari general de l'OTAN (H.L.Ismay 1952-57; P.H.Spaak 1957-61; D.Stikker 1961-64; M.Brosio 1964-71; J.Luns 1971-84; P.A. Carrington 1984-88, M.Wörner 1988-94, W.Claes 1994-95 i J.Solana des d'aquest darrer any). L'organització militar té el seu comandament suprem en una junta militar formada per representants dels caps de les forces armades de cada país, a excepció de França. El seu òrgan executiu és l'estat major militar internacional, que consta de tres comandàncies: Europa, Atlàntic i Canal de la Mànega. Les forces militars de l'Organització són de tres tipus: convencionals, nuclears de curt i mitjà abast i nuclears estratègiques. Ha tingut diverses dificultats internes per motius polítics: el 1966, la retirada de França de l'estructura militar, i els anys setanta, els conflictes entre Grècia i Turquia sobre Xipre, que en 1974-80 determinaren la retirada grega de l'estructura militar, i la presència en el govern portuguès d'alguns ministres comunistes. Des del 1991, amb la dissolució de l'URSS i del pacte de Varsòvia, l'OTAN reorientà la seva funció i abast i, sense deixar de banda els aspectes estratègics, s'anà perfilant com una força d'interposició i d'atac que actuà en conflictes en els quals es produïa una violació flagrant dels drets humans. El nou rumb fou marcat sobretot pels enfrontaments que acompanyaren la desintegració de la Iugoslàvia socialista, que motivaren les ofensives a Bòsnia-Hercegovina (1995) i a Kosovo (1999) i el posterior desplegament de tropes en aquests territoris. La desaparició del comunisme i la clara superioritat militar de l'OTAN donaren lloc a una nova etapa en les relacions amb Rússia, presidida, en principi i tal com mostra la substancial reducció de l'armament nuclear, per la col·laboració mútua. Tot i això, l'antiga tensió adoptà noves formes: així, les intervencions de l'OTAN foren percebudes per Rússia com una intromissió en la seva àrea d'influència i una amenaça a l'equilibri de poders, com també ho foren les demandes d'ingrés de diversos antics estats del bloc soviètic. El 1991 fou creat el Consell de Cooperació de l'Atlàntic Nord per canalitzar els contactes amb aquests estats. També, al gener del 1994, hom impulsà un programa de cooperació entre aquests estats i l'OTAN, anomenat 'associació per la pau', al qual Rússia s'adherí pel juny. El 1997 Rússia accedí formalment a no oposar-se a l'ampliació de l'OTAN, i el mateix any es creà un Consell de Cooperació Euroatlàntic, que comprenia els estats de l'OTAN, els de l'antic pacte de Varsòvia i els neutrals de la mateixa zona.
Al juny del 1989 Narcís Serra fou nomenat president de l'Eurogrup, organisme de l'OTAN que té la missió de vetllar perquè Europa assumeixi les càrregues que comporta el fet de pertànyer a l'Aliança Atlàntica. Amb la minva de les tensions entre Orient i Occident es reduí també la necesitat de mantenir estructures defensives contra un enemic cada cop més debilitat. Així, l'OTAN decidí (març del 1990) de reduir el seu arsenal nuclear a Europa. També, pel que fa al pacte de Varsòvia, l'OTAN proposà (juliol del 1990) d'ésser socis i no pas enemics, fins que al novembre següent ambdós organismes signaren la pau.
Amb l'esfondrament del bloc comunista i la dissolució del pacte de Varsòvia (1991), l'OTAN hagué de replantejar-se l'estructura i els objectius. Així, al llarg del 1993 hom anuncià una nova reducció de les tropes de l'organització a Europa, ja iniciada des de l'accés de M.Gorbacov al poder i amb el desmantellament de l'arsenal nuclear el 1990. Alhora, reforçà els vincles amb altres cossos militars de la zona (Eurocos, Unió Europea Occidental i Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa). Quant als objectius, tendí a presentar-se com una força multinacional de pacificació d'abast europeu. La seva única actuació, en la pràctica, es reduí a accions de tipus humanitari i a alguns atacs puntuals contra les forces iugoslaves en el conflicte de Bòsnia-Hercegovina en 1992-93. Des del 1991, alguns dels estats membres del dissolt pacte de Varsòvia havien sol·licitat reiteradament l'ingrés a l'OTAN. La necessitat d'occident de preservar les bones relacions amb Rússia, que considerava aquesta ampliació com una amenaça per a l'equilibri a la zona i que temia restar exclosa d'un pacte global europeu de defensa, afavorí una solució de compromís que donà lloc a la creació, al gener del 1994, de l'Associació per la Pau, organització coordinada amb l'OTAN, però independent d'aquesta, i que estaria formada pels estats de l'antic bloc de l'Est, inclosa Rússia, que hi ingressà pel juny del 1994. D'aquesta manera els antics membres del Pacte de Varsòvia podien participar en la defensa d'Europa sense integrar-se a l'Aliança Atlàntica. La integració es podria produir posteriorment en funció de l'evolució individual de cada país. El mateix 1994 es creà també el Grup Combinat d'Operacions de Combat encarregat de realitzar operacions fora de zona sota l'autoritat de l'ONU o l'OSCE. A l'agost del 1994 morí Manfred Woerner, secretari general de l'OTAN des del 1988. Fou succeït en el càrrec pel belga Willy Claes, que dimití a l'octubre del 1995. Fou nomenat nou secretari general el fins aleshores ministre d'afers estrangers espanyol, Javier Solana. El mateix dia de la presa de possessió de Solana, el 19 de desembre de 1995, les forces de l'OTAN iniciaren el desplegament a Bòsnia per garantir el procés de pau aprovat al mes anterior a Dayton (Ohio) i ratificat a París pels presidents de Sèrbia, Croàcia i Bòsnia. Al desembre del 1996, a la cimera de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), es començà a parlar de l'ampliació de l'OTAN i de seguida Rússia manifestà les seves reticències, tot i que durant els primers mesos del 1997 moderà l'actitud. Al març del 1997, els EUA i Rússia es reuniren a Hèlsinki per debatre l'ampliació de l'OTAN cap als països de l'est d'Europa. Els membres de l'OTAN han estat estudiant els països que entraran en la primera fase d'ampliació; els aspirants que s'incorporaran el 1999 són Polònia, Hongria i la República Txeca, tal com es confirmà en la cimera de Madrid del juliol de 1997. Al maig del 1997 se signà a París l'anomenada Acta Fundacional, per la qual Rússia deixava d'oposar-se a l'ampliació i l'OTAN i Rússia deixaven de considerar-se adversaris. El mateix mes, durant la reunió de l'OTAN a Sintra (Portugal), es creà el Consell de Cooperació Euroatlàntic amb els països de l'Aliança, els de l'antic pacte de Varsòvia i països tradicionalment neutrals com Àustria i Suïssa, que es reuniria a partir d'aleshores dues vegades l'any amb l'objectiu d'establir una atmosfera de diàleg. En la cimera de Madrid del 1997, en la qual participaren els 16 membres de l'OTAN i els 28 de l'Associació per la Pau, l'OTAN i Ucraïna firmaren una carta de cooperació que preveia reunions polítiques regulars i una cooperació militar particular i es parlà de la futura incorporació de Romania i Eslovènia, al mateix temps que quedava ajornada la total incorporació d'Espanya.

Organització del Tractat del Sud-Est Asiàtic (SEATO)
Organisme, amb seu a Bangkok, creat pel tractat militar de defensa signat a Manila el 8 de setembre de 1954 per Austràlia, els EUA, les Filipines, França, la Gran Bretanya, Nova Zelanda, Pakistan —se'n retirà el 1972— i Tailàndia per oposar-se a les activitats militars de la República Popular de la Xina. Contràriament a l'OTAN, no disposava de forces permanents. Fou dissolt el 1977, en millorar les relacions dels EUA amb la Xina.

Organització dels Estats Americans (OEA)
Organisme fundat a Bogotà el 30 d'abril de 1948 per promoure la cooperació econòmica, política i cultural i per garantir la defensa dels seus membres. Actualment agrupa tots els estats americans exceptuant el Canadà. Amb seu a Washington, a la pràctica ha estat dominat pels EUA, que l'han emprat com un instrument més de llur control polític, econòmic i militar del continent.

Organització dels Països Àrabs Exportadors de Petroli (OPAEP)
Organització creada, a la conferència de Bagdad (1968), per l'Aràbia Saudita, Kuwait i Líbia per aconseguir cooperació entre els estats membres pel que fa a l'explotació i la comercialització de llur petroli. També en són membres Líbia, Algèria, Bahrain, l'Iraq, Egipte (exclòs en 1979-89), Qatar, l'Aràbia Saudita, Síria i els Emirats Àrabs Units. Tunísia abandonà l'organització el 1987. Tot i controlar el 25% de la producció mundial de petroli (1992), la diversitat d'interessos i d'orientacions polítiques han frenat l'acció conjunta i àdhuc han provocat conflictes entre els seus membres (invasió de Kuwait per l'Iraq el 1990 i la guerra del Golf Pèrsic). La seu és a Kuwait.

Organització dels Països Exportadors de Petroli (OPEP)
Organisme creat per les Conferències de Bagdad (1960) i Caracas (1961) per unificar les polítiques petrolieres dels països membres (tots ells importants exportadors de petroli) i protegir llurs interessos. Després de la conferència de Teheran del 1971 i la guerra àrabo-israeliana del 1973, els països de l'OPEP aprofitaren la forta dependència i vulnerabilitat energètica mundial respecte a llurs petrolis per a formar un càrtel de pressió econòmica i política, elevant fortament els preus del petroli amb un gran trasbals en les balances de pagaments dels estats i augmentant llur capacitat de negociació amb d'altres països i amb les empreses multinacionals petrolieres. A partir dels anys vuitanta, com a conseqüència de la crisi econòmica que féu disminuir la demanda de petroli dels països industrialitzats, de la descoberta de nous jaciments de petroli (mar del Nord, Mèxic, etc), de noves formes d'obtenció d'energia (centrals nuclears) i de dissensions internes, com ara les produïdes per la revolució islàmica a l'Iran (1979), la guerra entre aquest i l'Iraq (1980-88) i la invasió de Kuwait per part de l'Iraq, que provocà la guerra del Golf Pèrsic (1990) i un embargament internacional sobre les exportacions iraquianes, ha minvat notablement el seu control sobre el mercat dels hidrocarburs. El 1990, amb el 39% de la producció mundial de petroli, l'OPEP controlava el 77% de les reserves conegudes. Té la seu a Viena i en són membres Algèria, l'Aràbia Saudita, el Gabon, Indonèsia, l'Iran, l'Iraq, Kuwait, Líbia, Nigèria, Qatar, la Unió dels Emirats Àrabs, Veneçuela i, fins el 1993, l'Equador. El 1975 l'OPEP creà un Fons Especial per al Desenvolupament Internacional. El 1990, amb un 39% de la producció mundial de petroli, l'OPEP controlava un 77% de les reserves conegudes. El 1993 l'Equador deixà d'ésser membre de l'organització.

Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE)
Organisme creat el 1948 a París per administrar el Pla Marshall. Compost inicialment per Àustria, Bèlgica, Dinamarca, França, la Gran Bretanya, Grècia, Holanda, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Portugal, Suècia, Suïssa i Turquia, el 1949 s'hi incorporà la República Federal d'Alemanya, i el 1959 l'estat espanyol. Promotor de la liberalització i la integració regional de mercats, la creació de la CEE i l'EFTA en determinaren la transformació, el 1961, en l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic.

Organització industrial
Utilització racional i coordinada de les distintes parts d'una empresa, a fi d'aconseguir la màxima eficàcia dels mitjans utilitzats.

Organització Internacional del Treball (OIT)
Organisme internacional creat a la Conferència de Pau del 1919 com a associat a la Societat de Nacions. Des del 1946 és agència especialitzada de les Nacions Unides. Té la seu a Ginebra. Es proposa millorar les condicions de treball, seguretat social, formació professional, negociació col·lectiva, participació en la gestió de les empreses, accés a l'habitatge, esbarjo, etc. Per mitjà del Programa Mundial d'Ocupació ajuda en la lluita contra l'atur. Són membres de l'OIT la majoria d'estats, representats per delegacions formades per delegats del govern, sindicats i patronals. Els governs ratifiquen les convencions que estableixen els estàndards mínims internacionals acceptables en condicions de treball i de vida, que teòricament han d'aplicar.

Organització Internacional dels Refugiats
Organisme de l'ONU creat el 1946 per oferir assistència als refugiats de guerra europeus i asiàtics. El 1951 fou reemplaçat per l'Alta Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats.

Organització Internacional per a la Normalització (ISO)
Organisme conegut amb la sigla ISO (International Standardization Organization) que dicta les normes adients per tal de facilitar l'intercanvi de béns i serveis i desenvolupar la cooperació en el camp intel·lectual, científic, tècnic i econòmic. Creat el 1946, substituí la International Standard Association (ISA), fundada el 1926. Ha desenvolupat un sistema de transliteració d'alfabets no llatins (àrab, grec, ciríl·lic, hebreu, etc).

Organització judicial
Constitució jeràrquica dels poders públics encarregats de l'administració de justícia que determina llurs atribucions i els límits en què poden exercir llur autoritat.

Organització Mundial de Comerç (OMC)
Nom que adoptà l'organisme sorgit del General Agreement on Tariffs and Trade en ampliar el seu abast i les seves atribucions. Entrà en vigor l'u de gener de 1995 i era format per 80 estats que sumaven el 80% del comerç mundial.

Organització Mundial de la Salut (OMS)
Organisme de l'ONU, amb seu a Ginebra, creat el 1948 per promoure el millorament de les condicions sanitàries arreu del món. Les seves funcions inclouen el control d'epidèmies, la promoció de campanyes de vacunació i d'instrucció sanitària, la coordinació de serveis de recerca i l'establiment de regulacions sanitàries internacionals, l'estandardització dels productes farmacèutics i l'assessorament tècnic, particularment als països subdesenvolupats.

Organització Nansen
Conjunt d'organismes encarregats de resoldre el problema dels refugiats després de la Primera Guerra Mundial. Col·locada, al principi, sota l'autoritat de Fridtjof Nansen (1921-24), restà lligada a l'oficina internacional del treball (1925-29), i el 1931 la Societat de Nacions creà una oficina internacional de refugiats, encarregada de prosseguir l'obra d'aquesta organització, fins a la seva liquidació el 1938. El 1922 Fridtjof Nansen, sota els auspicis de la Societat de Nacions, creà el passaport que portà el seu nom (Passaport Nansen), el qual permetia d'atribuir una identitat als refugiats que no poguessin recórrer als serveis de l'estat d'on procedien. Aplicat, en principi, als refugiats russos en 51 estats, fou atribuït també als refugiats sirians i turcs en 35 estats. Vàlid únicament per als refugiats col·locats sota la protecció de l'organització Nansen (1928), aquest passaport concedia al titular el dret a residir a l'estat que l'havia concedit (1926). Posteriorment alguns estats impugnaren aquesta decisió.

Organització no governamental (ONG)
Associació voluntària no lucrativa formada per particulars, independent de l'estat i dedicada a tasques amb finalitats solidàries. L'acció de les ONG es dirigeix a afavorir l'accés a drets o béns bàsics a individus o col·lectius que normalment en són privats. La solidaritat subjacent a totes les ONG inclou tant l'assistència immediata de necessitats elementals (salut, alimentació, habitatge, escolarització etc.), com el desenvolupament de recursos que permetin als individus un determinat nivell d'autosuficiència. Bé que històricament els estats occidentals han assumit en un grau variable tasques d'aquesta mena en forma de seguretat social, programes d'assistència i ajuts diversos a la població que administren, les prioritats i conjuntures polítiques, i les pressions dels grups d'interessos sovint han comportat limitacions a llur acompliment, constatació que és a l'origen de moltes ONG. Per la seva banda, els poders públics han retret a les ONG l'actuació al marge de la legislació. Malgrat els antagonismes, ambdues parts han tendit a acostar posicions i, en el que suposa un reconeixement de la seva tasca, moltes ONG reben actualment subvencions i són dotades d'estatut jurídic (cosa, d'altra banda, prou complexa, atesa llur gran diversitat tipològica). Hom pot identificar en les institucions benèfiques de caire religiós i les societats d'ajuda mútua que proliferaren durant la industrialització molts dels trets atribuïts a les actuals ONG, si bé hom sol citar-ne com a primer antecedent la Creu Roja (1863). Malgrat que després de la Primera Guerra Mundial els enfrontaments polítics tendiren a associar la realització dels ideals humanitaris amb el socialisme, la creació d'aquest tipus d'organitzacions des d'una posició independent i més o menys apolítica continuà, i tingué un notable creixement després de la Segona Guerra Mundial als estats democràtics del bloc occidental. Fou als anys cinquanta que es difongué l'expressió 'organització no governamental' per a referir-se a aquesta mena d'associacions bé que, atesa la seva vaguetat, en molts països (especialment els anglosaxons) hom ha preferit la d''organitzacions voluntàries' o similars. En aquest període, la cursa d'armaments i la vulneració dels drets humans derivats dels conflictes de la guerra freda comportaren la creació d'organitzacions com Pugwash (1945) i Amnistia Internacional (1961). L'aparició de la problemàtica mediambiental afavorí el sorgiment d'organitzacions ecologistes (Greenpeace, 1971). El component internacional de les ONG, d'altra banda, s'ha anat accentuant, com ho demostra el gran nombre d'ONG als països desenvolupats que presten els seus serveis al Tercer Món, i també en l'abast mundial de moltes d'elles, conseqüència de les implicacions de la globalització (interdependència o subordinació econòmica, increment de les emigracions, conflictes culturals, etc). A les dues darreres dècades del s XX s'ha produït una proliferació d'ONG. Hom ha interpretat el fenomen com una resposta al liberalisme econòmic hegemònic després de l'ensorrament de l'URSS (1985-91), el qual ha estat percebut com una amenaça al model d'estat de benestar implantat a Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial; cal afegir-hi també l'acceleració de la mundialització i, finalment, el desconcert de sectors importants de l'esquerra davant l'adopció, per part dels partits majoritaris d'aquesta adscripció, de polítiques cada vegada menys diferenciades de les de la dreta. Als Països Catalans, les ONG han arrelat considerablement, especialment a Catalunya, on el 1995 s'uniren per a constituir una federació.

Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP)
Organisme político-militar creat el 1964 a Jerusalem que agrupa la major part de les organitzacions palestines sorgides arran de la creació de l'estat d'Israel, amb l'objectiu d'establir un estat palestí en aquest territori. Té els seus precedents en el moviment guerriller palestí sorgit a Gaza i Cisjordània que participà en la primera de les guerres àrabo-israelianes (1948-49). Fundada amb el suport de la primera Conferència dels estats àrabs al Caire, després de l'ocupació de Gaza i Cisjordània per Israel (1967) i amb la subsegüent diàspora dels refugiats palestins, l'organització tingué un gran creixement. Establí el seu quarter general a Jordània, des d'on perpetrà atacs contra Israel fins el 1970, que fou expulsada del país pel mateix rei Hussein. L'OAP passà aleshores al Líban, des d'on disposà de bases per a atacar Israel i on tingué un paper determinant en l'esclat de la guerra civil (1975). El 1974 l'OAP obtingué l'estatut d'observador a l'Assemblea General de l'ONU, i el 1979 rebutjà l'acord de pau entre Israel i Egipte. El 1982 Israel envaí el Líban i en foragità l'OAP, acció que fou seguida pels atacs a Tunis (1985 i 1988), on hi havia el nou quarter general de l'organització, i als camps de refugiats palestins del Líban. Aquests anys l'OAP s'escindí en moderats, comandats per Arafat, i radicals, els quals, amb el suport de Síria i Líbia, obligaren Arafat a dispersar les seves forces per Algèria, Tunísia i la República Àrab del Iemen. Els radicals protagonitzaren diverses accions terroristes, però el sector moderat acabà essent majoritari i rebé el suport de la intifada(1987). El 1988 el Consell Nacional anuncià a Alger la creació d'un estat palestí independent, amb capital a Jerusalem. Tot i el suport de l'OAP al bàndol iraquià en la guerra del Golf Pèrsic (1990), l'accés dels laboristes al govern israelià el 1992 obrí una etapa de negociacions que donaren lloc a la signatura d'un tractat de pau al setembre del 1993 entre l'estat d'Israel i Arafat, reconegut per l'ONU com a representant legítim del poble palestí, i que posava les bases per a un autogovern palestí als territoris ocupats. El 1994 fou constituïda una autoritat nacional palestina, provisional, presidida per Arafat, i les faccions de l'OAP contràries a l'acord formaren l'Aliança de Forces Palestines. Les primeres eleccions per a la presidència palestina i per al Consell Palestí (1996) consolidaren el lideratge d'Arafat i la facció encapçalada per ell dins l'OAP, Al-Fatah.
Després del deteriorament de la imatge internacional de l'OAP pel seu suport a Saddam Husayn durant la guerra del Golf, el procés de pau a l'Orient Mitjà donà una nova empenta a l'activitat de l'organització i s'obriren les possibilitats de negociació entre palestins i israelians, especialment arran de la victòria laborista a Israel el 1992. L'any 1993 l'OAP, liderada per Yasser Arafat, i el govern israelià signaren els acords de Washington, que significaren l'inici d'una autonomia limitada a Gaza i Jericó i el reconeixement per part d'Israel de l'OAP com a representant del poble palestí. L'any 1994 fou constituïda una Autoritat Nacional Palestina provisional, presidida per Arafat. Malgrat les fortes crítiques rebudes des dels sectors radicals palestins contraris al procés de pau, l'OAP quedà legitimada com a primera força política palestina a les eleccions presidencials i legislatives celebrades el 1996. L'OAP i el seu grup polític més important, Al Fatah, aconseguiren més del 88% dels vots i 66 dels 88 escons del Consell Palestí. Yasser Arafat es convertí democràticament en president de l'Autoritat Nacional Palestina.

Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa
Nom que adoptà el 1994 la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa arran de la seva transformació en un organisme permanent i amb institucions pròpies.

Organització Revolucionària de Treballadors
Partit polític comunista de l'estat espanyol, creat el 1969 com a fruit de la radicalització del grup obrer catòlic Acción Sindical de Trabajadores. Maoista i antisoviètic, impulsà, des del 1977, el Sindicato Unitario; José Sanromá Aldea n'era el secretari general, i "En Lucha" (1969-79), l'òrgan de premsa. De migrada presència als Països Catalans, hi publicà "Crida dels Comunistes" (Principat) i "Ara!" (País Valencià). El 1979 es fusionà amb el PTE en el Partit dels Treballadors (1979).

Organització social
Entitat específica que denota una situació estable o estructurada de funcionament que comporta una interrelació entre els seus components (persones o grups), els quals posseeixen unes característiques que no són manifestes fora d'aquesta entitat.

Organització territorial
Conjunt dels ens públics territorials en què s'estructura un estat (estat, comunitats autònomes, províncies, municipis) o una comunitat autònoma (municipis, comarques i altres denominacions pròpies).

Organitzacions Internacionals Catòliques
Aplec d'associacions, de confessió catòlica i majoritàriament laïcals caracteritzades per un objectiu apostòlic d'abast internacional. Són reconegudes i inscrites per la Santa Seu, la qual intervé també en l'aprovació d'estatuts i nomenament de presidents i consiliaris. Des del 1927 hom celebra anualment la Conferència de Presidents de les OIC. Moltes gaudeixen d'un estatut consultiu davant l'ONU, la UNESCO, la FAO, el Consell d'Europa, etc.

Organización de Estados Centroamericanos
Organització de l'Amèrica Central, fundada el 1951 per Costa Rica, Guatemala, Hondures, Nicaragua i el Salvador amb la finalitat de promoure la unitat i la cooperació política, militar, econòmica i social dels estats membres. La seu és a Sant Salvador.

Organización Juvenil Española (OJE)
Organització juvenil espanyola creada el 1960 i basada en els principis del Movimiento Nacional, del qual depenia a través de la Delegación Nacional de la Juventud. Desaparegué amb la reforma política del 1976.

Organización Latinoamericana de Solidaridad
Organització fundada pels representants llatinoamericans a la Conferència tricontinental de l'Havana (gener del 1966), per tal de combatre la influència dels EUA a l'Amèrica Llatina. A la primera conferència (l'Havana, 1967), fou aprovada la preeminència de la lluita armada. Fou dissolta l'any 1969.

Organización Sindical Española
Sistema sindical verticalista vigent durant el franquisme a l'estat espanyol. El Fuero del Trabajo (1938) creà una corporació de dret públic que reunia en un organisme unitari totes les branques de la producció o serveis en sindicats verticals sota la direcció de l'estat. Posteriorment s'integraren en un únic sindicat empresaris i treballadors que depenien de la Delegación Nacional de Sindicatos dintre del ministeri Secretaría General del Movimiento (posteriorment al ministeri de Relacions Sindicals). El 8 d'octubre de 1976 un decret traspassava tots els béns de l'OSE a la presidència del govern i així s'iniciava un procés de llibertat sindical.

Orleanisme
Corrent polític sorgit a França sota la Restauració i aglutinat entorn de Felip Igualtat. Basat en principis no legitimistes sinó ideològics —antiabsolutisme, fi de les ingerències estrangeres—, corresponia als interessos i sentiments de la burgesia financera i industrial. El règim polític és fruit d'un pacte, i la seva legitimitat li és donada per la voluntat del poble, identificat amb les elits educades i benestants. Passat el 1848, esdevingué un partit d'ordre que mai més no retrobà el seu dinamisme.

Ortegada, l'
Nom amb què és conegut l'aixecament carlí del 1860 dirigit pel general Jaime Ortega y Olleta.

Ortodòxia
Títol que, basat en un concepte doctrinal (fidelitat als set primers concilis ecumènics anteriors a la separació de Roma, a diferència de les esglésies nestorianes i monofisistes), designa el conjunt de les Esglésies Orientals en comunió amb Constantinoble. L'Església Ortodoxa està organitzada al voltant de seus patriarcals o d'esglésies sinodals, unides doctrinalment i litúrgicament, bé que amb una independència jurídica per respecte al patriarcat ecumènic de Constantinoble. Després de la ruptura amb Roma, dels mancats intents d'unió —concili II de Lió (1274) i concili de Florència (1439)— i, sobretot, d'ençà de la caiguda de Constantinoble sota els turcs (1453), l'Ortodòxia s'anà desmembrant en múltiples esglésies independents i Constantinoble anà perdent importància. Avui, llevat d'una primacia d'honor, el patriarcat ecumènic es troba pràcticament mancat de fidels, si hom descompta els recents exarcats d'Amèrica i d'Europa. Les altres esglésies ortodoxes estan integrades en primer lloc per les minories fidels a Calcedònia que romangueren a Antioquia i a Alexandria, i que encara avui constitueixen patriarcats independents. Jerusalem, patriarcat des del concili de Calcedònia (451) malgrat l'adopció dels usos litúrgics de Constantinoble, manté una jerarquia independent reclutada entre els monjos grecs del Sant Sepulcre. Encara dins el món hel·lènic, cal esmentar l'església autocèfala del Sinaí, limitada al monestir de Santa Caterina, la de Xipre, que d'ençà del concili d'Efes és considerada apostòlica i, doncs, independent, i, finalment, la de Grècia, autònoma des del 1833, organitzada sinodalment sota la presidència de l'arquebisbe d'Atenes. Les altres autocefàlies s'han anat creant al llarg del temps en el món eslau i a Romania. La primera a independitzar-se temporalment fou l'església de Bulgària, que obtingué el grau de patriarcat el 927. Més tard (s XI) la de Kíev i la de Sèrbia, que gaudí d'una autonomia temporal en ésser creat el patriarcat de Pec (1346). La unió amb Roma del metropolita de Kíev (1439) portà a la creació d'una metròpoli a Moscou (1448) —on, de fet, residia el titular de Kíev—, la qual, basant-se en la teoria de la tercera Roma, lluità fins a la creació del patriarcat de Moscou (1589). Aquest arribà a sotmetre a la seva influència els patriarcats de Bulgària i de Sèrbia. El gradual desmembrament de l'imperi otomà a la segona meitat del s XIX, i la desaparició de l'imperi austro-hongarès foren els principals factors que donaren lloc a la fundació d'autocefàlies: Sèrbia (1879), Romania (1865), Bulgària (1870) foren seguides per Albània, Finlàndia, Txecoslovàquia i Polònia els anys vint. L'establiment de l'URSS afavorí la imposició del patriarcat rus sobre totes les esglésies del territori soviètic i, en dissoldre's aquest estat, creà exarcats en diversos dels nous estats independents que, en alguns casos com ara a Ucraïna, han rivalitzat amb les Esglésies autocèfales restablertes els anys noranta.
L'Ortodòxia apareix com una tradició homogènia, malgrat la diversitat de cultes i èpoques. El seu pensament, tot partint de la triple font bíblica, litúrgica i patrística, pròpia del cristianisme primitiu, no solament desconeix el pessimisme sobre l'home i el món, que hom troba ja en Agustí i que domina l'Occident fins al Protestantisme, sinó també la reacció contrària de l'humanisme i del secularisme modern. L'Orient pensa el misteri de Déu i del món en un únic esquema dinàmic ascensional que comença per l'economia trinitària i veu la redempció com un procés que va des de la creació fins a la divinització del món. L'aproximació als misteris per via negativa (apofatisme) no vol dir impossibilitat d'atènyer l'incognoscible, sinó invitació a depassar la raó per penetrar en l'experiència de la plena unió amb Déu per l'Esperit Sant, que és alhora plenitud de la divinitat i plenitud de l'home. La tendència a superar els límits conceptuals ha fet que l'Ortodòxia es negués a donar a Déu un caràcter tancat: no solament les tres persones de la Trinitat constitueixen ja en si un desbordament de l'essència, sinó que per les seves emanacions (energies) Déu aboca la seva divinitat en l'home. En aquest sentit, la creació no comporta un món acabat i estable, juxtaposat a un ordre sobrenatural, sinó que la natura i la gràcia constitueixen dos moments de l'únic acte de creació-divinització. Aquesta plenitud ja s'ha manifestat en la resurrecció del Crist i s'hi penetra per la Pentecosta en l'Església. La mateixa figura del Crist històric és depassada: mort i sepultat, davalla als inferns com a vencedor de la mort; ressuscitat, apareix en la plenitud de la divinitat. Els mateixos sants no ho són per la imitació del Crist, sinó per la transfiguració interior, com el Crist dalt del Tabor. Com a contrapartida d'aquesta visió escatològica hi ha un cert desinterès pel món present i comporta una certa anarquia eclesiàstica, manifestada i justificada en les múltiples autocefàlies. Les discussions medievals sobre el filioque, o la negació del purgatori, o d'altres desavinences sobre usos litúrgics han estat els punts als qual hom sol atribuir la ruptura amb Roma. L'Església Ortodoxa ha tingut una certa expansió missionera, per exemple, al Japó (per obra de l'Església Russa) o en alguns països de l'Àfrica negra. El domini turc frenà el gran desenvolupament del pensament teològic medieval grec, continuat després per la tradició eslava i reprès modernament, en una renovació que a Grècia parteix sobretot d'un congrés teològic del 1936 i que, entre els eslaus, arrenca dels eslavòfils i ha tingut grans figures entre els ortodoxos de l'emigració. Aquesta emigració, originada per raons tant econòmiques com polítiques, ha estat molt nombrosa, especialment a Alemanya, França, el Canadà, els EUA, etc, i ha portat a la creació de jurisdiccions pròpies, dependents o no d'algun patriarcat oriental. Tot aquest moviment ha propiciat en alguns llocs l'anomenada Ortodòxia occidental, és a dir, comunitats ortodoxes establertes a Occident i que hi han emmotllat la llengua litúrgica, fins i tot la mateixa litúrgia i, en part, el pensament. Les diverses esglésies ortodoxes formen part del Consell Ecumènic de les Esglésies i mantenen, amb graus diferents, contactes jeràrquics i de teòlegs, amb l'Església Catòlica. Des del 1961, aquestes mateixes Esglésies han anat celebrant una sèrie de conferències panortodoxes, primer a l'illa de Rodes i posteriorment a Belgrad i a Ginebra, amb vista a una renovació espiritual de l'Ortodòxia, als contactes amb les altres Esglésies cristianes i a l'adaptació al món actual. Aquestes conferències són alhora la preparació d'un futur concili general de l'Ortodòxia.

Ostpolitik
Mot (que significa 'política oriental') emprat en politicologia alemanya per a designar específicament les relacions germano-russes i, posteriorment, les relacions d'Alemanya Occidental amb el bloc dels països socialistes. Així fou utilitzat per a denominar la política de Bismarck que culminà amb el pacte d'amistat germano-rus (1887), la de Hitler, conclosa amb el pacte Germano-soviètic (1939) i la política iniciada el 1970 pel canceller de la RF d'Alemanya, Willy Brandt, envers els països socialistes europeus per normalitzar-hi les relacions, sobretot les diplomàtiques.

OTAN
Sigla de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord. Sigla en anglès, NATO.

Output
Sortida, producte, resultat, d'una determinada combinació de factors de producció.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà