OAP
Sigla de l'Organització per a l'Alliberament de
Palestina.
OAS
Sigla de l'Organisation de l'Armée Secrète
(Organització de l'Exèrcit Secret).
Objecció de
consciència
Actitud de qui es nega a obeir una ordre o una llei
considerant-la injusta o inacceptable, fent prevaler la decisió de la pròpia
consciència sobre la llei positiva. L'objecció de consciència més coneguda és la que
fa referència al servei militar. Les motivacions que porten a aquesta actitud són
d'ordre moral, religiós, ètic o polític, adduint raons sobre el respecte a la persona
humana, l'antimilitarisme i la crítica a la cursa d'armaments. Els objectors de
consciència no violents solen proposar l'establiment d'una defensa civil com una
alternativa a la tradicional. A la major part dels països occidentals, els objectors
poden fer un servei civil com a alternativa al militar en tasques d'alfabetització,
sanitat, assistència social, etc, i d'una durada que ve a ésser uns quants mesos
superior a la del servei militar.
Oblast
Unitat administrativa territorial de primer grau d l'URSS. Amb la
dissolució d'aquesta (1991), la Federació Russa i altres estats de la CEI la conservaren
en les seves divisions territorials.
Obligació
Títol que representa una part del capital emmanllevat per una societat
financera, industrial o comercial. Aquest crèdit pren la forma d'emprèstit a llarg
termini, i les obligacions com a representació, nominativa o al portador, d'una part
alíquota d'aquest poden ésser negociades a borsa. Les característiques que les
diferencien de les accions són fonamentalment el fet de percebre un interès fix, amb
independència dels resultats de l'activitat econòmica de l'entitat emissora i la
qualitat estrictament creditora a la qual accedeixen els tenidors d'obligacions,
l'amortització de les quals s'efectua segons les condicions establertes en llur emissió.
L'atractiu principal de les obligacions en el mercat de capital és la seguretat i certesa
de llur retribució, bé que, aquesta essent relativament baixa, el capital especulatiu
té tendència a dirigir-se a l'adquisició d'accions. És per això que sovint hom emet
obligacions amb clàusules específiques que preveuen primes suplementàries segons els
resultats econòmics de l'empresa o la variació de l'índex general de preus, així com
la de les anomenades obligacions convertibles en accions, que donen als
obligacionistes, en unes determinades circumstàncies, l'opció d'entrar a formar part de
la societat.
Obrer -a
Persona que treballa en un ofici manual en qualitat d'assalariat.
Obrerisme
Règim econòmic fonamentat en el predomini del treball obrer com un
element de producció i creador de riquesa.
Obres públiques
Obres d'ús i d'aprofitament general i construccions
destinades a serveis que vagin a càrrec d'organismes de l'administració. Llur
realització es pot produir directament, per part de l'administració, i també per un
tercer, mitjançant el corresponent contracte administratiu. En aquest darrer cas és una
empresa privada la que es fa càrrec de l'obra per un preu preestablert, i un cop acabada
en fa lliurament a l'administració. En certs moments de crisi econòmica les obres
públiques s'empren com a mitjà per absorbir l'atur. En molts països existeix un
ministeri que adopta el nom d'obres públiques. A l'estat espanyol fou creat el 1931,
durant la Segona República, segregant-lo del ministeri de foment.
Obstruccionisme
1. Actitud dels qui practiquen l'obstrucció política.
2. Mètode d'obstrucció emprat per les minories
parlamentàries per tal de fer ajornar l'aprovació d'una llei o disposició sobre la base
d'una aplicació estricta dels reglaments interns parlamentaris o fent llarguíssimes
intervencions orals. Als EUA és conegut amb el nom de filibusterisme.
Occidentalisme
Moviment reformador rus que es desenvolupà en temps del tsar Nicolau I de
Rússia. Tingué origen en les Cartes filosòfiques de Caadajev (1836), que
mostraven als russos les idees de Hegel sobre el problema nacional. Els occidentalistes
(Caadajev, Herzen, Belinskij), al contrari dels eslavòfils, pensaven que l'imperi rus,
per tal de completar la seva missió històrica, abans de tot havia de seguir l'escola
occidental, no pas copiar-la servilment, però prendre'n el que tingués de més modern
(organització administrativa, laïcisme, etc). Amb Herzen, alguns occidentalistes tendien
també cap al socialisme europeu. A conseqüència de la Revolució del 1848, la policia
tsarista perseguí aferrissadament els occidentalistes; els amics de Caadajev, entre els
quals hi havia Dostojevskij, foren detinguts. A partir d'aleshores el moviment
desaparegué.
Occidentalització
Procés complex de tipus cultural i de civilització, mitjançant el qual
els pobles allunyats de la cultura europea miren d'apropiar-se-la, bé en els seus
aspectes més profunds, com la filosofia, la religió, etc —apropiació reservada a
una minoria intel·lectual—, bé sobretot en el que és més assimilable, com la
moda, la tècnica, etc. Nascut del capgirament europeu que suposà el Renaixement i
els descobriments científics i tècnics, el procés s'accentuà a partir del s XIX, com a
conseqüència de l'expansió colonial. En són exemples típics la Rússia de Pere el
Gran o, més recentment, la Turquia d'Atatürk.
Occitanisme
Moviment polític i sòcio-cultural desenvolupat a Occitània, que tendeix
a la recuperació de la personalitat nacional, de la llengua, de les institucions i de les
fonts de poder occitanes, en clara lluita contra la política francesa centralista i
colonitzadora. L'inici d'aquest moviment, bé que anterior a la Revolució Francesa, cal
cercar-lo en els intents de creació, de primer, d'una federació oposada al centralisme
de la Convenció revolucionària, i, més tard, en el desig d'una república federal
enemiga de l'absolutisme jacobí, estesa de Lió a Bordeus. Aquesta, però, no fou
consolidada a causa de la defecció de la burgesia tolosana, que, durant els anys 1815-54,
alhora que obtenia un ressorgiment econòmic, es deixà enlluernar per París, adoptà
plenament la cultura francesa i s'allunyà de les forces populars, que manifestaven un
ideal revolucionari. Per afrontar-lo, fou creat el felibritge i, bé que els seus
components es proposaren d'aconseguir la renaixença cultural del país (i, en aquest
sentit, establiren lligams d'amistat amb llurs companys catalans des del 1859), llur
procedència burgesa els impedí d'afrontar l'autèntica problemàtica social del país
(al moment de la proclamació de la Comuna, el 1871, s'inhibiren) i, com a reacció, es
reclogueren en un idealisme utòpic que, a la llarga, els abocà a un folklorisme
tradicionalista i nostàlgic. Des del 1867, i amb intermitències que arribaren fins el
1907, la crisi de la fil·loxera sotraguejà novament el País d'Oc i, com a resultat del
malestar social i de la revolta dels viticultors, es tornaren a imposar el sentiment i la
necessitat de retrobar l'entitat nacional. Ressorgí la idea d'una República del Migdia,
que no s'arribà a aconseguir (ni Mistral ni molts d'altres mai no li feren costat),
però, amb tot, restà creada una situació favorable a l'occitanisme, que donà els
primers resultats el 1923, amb la creació de la Societat d'Estudis Occitans i de
la revista "Oc". També fou restaurada l'amistat catalano-occitana (1931) i, a
la fi de la Segona Guerra Mundial, seguint el model de l'IEC, fou creat, dins un breu
parèntesi republicà i federalista, l'Institut d'Estudis Occitans, fet cultural
d'una gran transcendència en els dominis de recerca científica i, sobretot, en els
lingüístics, per l'adopció, gràcies als treballs de Loïs Alibèrt, d'un
sistema d'escriptura unitari, la qual cosa deixà resolta la problemàtica causada per
l'ús i la defensa de l'ortografia mistralenca i felibrenca. A partir del 1959 la
situació a Occitània provocà preses de consciència radicals. Fou creat el Partit
Nacionalista Occitan i, tres anys més tard, el Comitat Occitan d'Estudis e d'Accion
(COEA), que denuncià el colonialisme interior i emprengué el diàleg amb l'esquerra
francesa, alhora que fomentà el conreu d'una nova literatura, el naixement d'una nova
cançó (representada, sobretot, pel cantant Martí) i la difusió de l'ensenyament
occità. Després del maig de 1968 aparegueren dos nous grups de lluita: Lucha Occitana
(que substituí el COEA) i el socialista Volèm viure al Païs, que s'esgotaren vers
1977-78. L'occitanisme ha estat acceptat darrerament per sectors polítics i sindicals
(com el partit comunista i la CGT) que fins fa poc no se sumaven a les reivindicacions
occitanes. Això ha accentuat el caire nacionalista d'algunes protestes populars, com ara
les adreçades contra les centrals nuclears, contra la tancada de les mines de l'Adrech o
contra l'extensió dels camps militars de Larzac. A més, han aparegut algunes
organitzacions nacionalistes noves, com ara la Federació Occitana pel Socialisme e
l'Autonomia (FOSA).
OCDE
Sigla de l'Organització de Cooperació i
Desenvolupament Econòmic.
Octubrista
Membre d'un partit conservador rus, anomenat també Unió del 17 d'Octubre,
el programa del qual era d'un constitucionalisme moderat. Proclamava la seva adhesió al
manifest imperial del tsar Nicolau II del 17 d'octubre de 1905. Fundat pel novembre del
1905, fou dirigit per l'industrial moscovita Aleksandr Guckov i li feien costat gent de
professions liberals, homes d'afers i buròcrates. Propugnava un poder legislatiu amb
poder real, però insistien que el tsar havia d'ésser l'únic responsable del poder
executiu. Els octubristes s'oposaren cada vegada més al govern i acabaren per unir-se als
kadety (constitucionals demòcrates) en el bloc progressista del 1915, en el qual
propugnaren una direcció més progressista al govern i noves reformes.
Ocupació
1. Utilització de mà d'obra per a la producció.
L'estructura de l'ocupació determina la part de la població activa utilitzada en els
diversos sectors d'activitat econòmica, així com la seva composició qualitativa. El nivell
d'ocupació fixa el grau d'absorció dels factors i en especial del factor treball en
el conjunt de les activitats productives. Segons el model neoclàssic, el nivell
d'ocupació és determinat per la intersecció de les corbes d'oferta i demanda de
treball, que depenen alhora del salari real. Un excés de l'oferta de treball respecte a
la demanda desencadena un procés d'ajust tendent a una disminució del salari real. La
nova situació d'equilibri obtinguda compleix les condicions de plena ocupació,
entesa com la situació en la qual tot individu disposat a treballar al nivell de salaris
vigent ho pot aconseguir. Aquesta concepció optimista s'oposa a la visió marxista,
segons la qual el capitalisme manté en permanència un cert volum de mà d'obra
desocupada (exèrcit industrial de reserva) per fer pressió sobre els salaris i
reduir la combativitat de la classe obrera. De fet, les crisis successives sofertes pel
capitalisme, en particular en la gran depressió del 1929, palesaren l'existència de
situacions durables de subocupació que podien arribar a ésser explosives i amenaçar
l'ordre social existent. Keynes les interpretà com el resultat de les transformacions
estructurals del capitalisme, que feien irrealista el supòsit d'una baixa dels salaris
reals. Definí la plena ocupació com aquell nivell a partir del qual l'oferta de factors
deixa d'ésser elàstica i tot increment de la producció tendeix a provocar un augment
dels preus a través del mecanisme clàssic d'inflació de demanda. En absència d'un
mecanisme automàtic de restabliment de l'equilibri econòmic, la plena ocupació dels
factors s'havia d'aconseguir per un desplaçament de la corba d'oferta de treball
mitjançant uns estímuls a la inversió privada i l'acció deliberadament expansiva del
sector públic. El fet d'haver posat en pràctica aquestes recomanacions explica en part
l'absència de crisis importants en el capitalisme de la postguerra fins el 1970. La crisi
capitalista dels anys 70, caracteritzada pel manteniment simultani d'un alt nivell de
desocupació i d'un fort ritme d'inflació, ha posat en qüestió l'anàlisi i les
polítiques d'inspiració keynesiana i situa una altra vegada el problema de l'ocupació
al primer terme de les preocupacions de la teoria i de la política econòmiques.
2. Utilització efectiva, en un moment donat, dels recursos productius (mà d'obra, béns
de capital i recursos naturals).
3. Presa de possessió per part dels poders públics d'una
propietat privada per a l'estudi o l'execució de treballs públics. El propietari
desposseït n'ha de rebre una indemnització.
4. Forma originària d'adquirir la propietat consistent a
apoderar-se de béns materials externs que no pertanyen a ningú, amb la intenció
d'apropiar-se'ls.
5. Exercici temporal de la sobirania sobre un territori o un
estat estranger. Hom parla d'ocupació de territoris sense amo, referida
principalment a territoris colonials. L'ocupació de guerra o militar és
l'exercici temporal de la sobirania sobre el territori d'un estat estranger, fonamentat
sobre la possessió de fet. Aquesta ocupació cessa després del signament d'un tractat de
pau i el territori és restituït a l'estat de què depenia abans del conflicte o resta
annexat al territori de l'ocupant. Aquesta ocupació, a més, pot generar el dret
d'efectuar requises i d'obligar a pagar imposts als ocupats. L'ocupació pacífica és
efectuada per tal de garantir les estipulacions d'un tractat de pau. Aquest fou, per
exemple, el cas de l'ocupació de la riba esquerra del Rin prevista pel tractat de
Versalles (1919). L'ocupació mixta, efectuada en temps de guerra, té com a base
un acord entre els bel·ligerants. Fou reglamentada per la Convenció de l'Haia (1907) i
per la Convenció de Ginebra (1949) per a la protecció de civils en temps de guerra.
OECE
Sigla de l'Organització Europea de Cooperació Econòmica.
Oferta
Quantitat de productes que concorren en un mercat per ésser venuts, en un
moment determinat. L'estudi de l'oferta com a magnitud global o agregada constitueix una
anàlisi de les condicions generals i històriques del procés de producció, és a dir,
del grau de desenvolupament de les forces productives, així com de la identificació dels
centres de decisió sobre el què, quant i com produir, amb les repercussions consegüents
sobre tots els individus que intervenen en el procés. És des d'aquest punt de vista
d'anàlisi global de les condicions de producció que fou analitzada l'oferta pels
economistes clàssics, tot concedint-li un lloc principal en l'estudi del mercat i de la
formació dels preus. Amb el marginalisme, la importància atorgada a les decisions
individuals dels subjectes econòmics situà la consideració de l'oferta en un segon lloc
respecte a la demanda, i se centrà en l'estudi d'aquella com a relació de
decisions de vendre un producte determinat, amb d'altres variables, fonamentalment el seu
preu. Entre aquestes variables que poden influir sobre les quantitats ofertes per a cada
productor hom considera: el preu del producte de què es tracta; els preus dels altres
productes, la incidència dels quals serà distinta segons que siguin substitutius o
complementaris; els preus dels factors de producció; les finalitats i decisions
consegüents dels productors o empreses; i l'estat de la tecnologia. De totes aquestes
relacions, la coneguda amb el nom genèric de corba d'oferta és la que representa les
variacions en les quantitats de béns que els productors estan disposats a vendre,
respecte a les modificacions del seu preu. La forma gràfica d'aquesta relació -que
suposa constant o determinant la incidència de totes les altres variables- presenta un
pendent positiu; és a dir, la quantitat que hom està disposat a vendre creix amb el
preu. Per mesurar el grau en què les modificacions dels preus afecten les decisions de
vendre es fa referència a llur elasticitat.
Oferta monetària
Actius més líquids (diner efectiu i dipòsits a la vista
en poder de les unitats econòmiques) posseïts pel públic, que es corresponen amb els
passius més exigibles del sistema financer. Tanmateix, aquesta definició no és
acceptada per tothom. M.Friedman considera que la idea del diner inclou els dipòsits
d'estalvi i a termini, el diner efectiu i el diner bancari. Gurley i Shaw proposen de
substituir el concepte de diner pel de "quantitat monetària de tots els
actius", la qual cosa suposaria aplicar coeficients de liquidesa a qualsevol tipus de
dipòsit i endeutament. En definitiva, la polèmica està en la qüestió que per a uns el
diner és bàsicament un mitjà de pagament i per als altres una forma de reserva de
valor. El fet que les variacions de l'oferta monetària puguin procedir del procés
d'expansió del crèdit bancari, de l'adquisició d'actius líquids exteriors o del
crèdit concedit pel banc central a unes altres institucions financeres o al sector
públic explica per què alguns economistes redueixen l'anàlisi de l'oferta monetària a
l'estudi dels mecanismes de concessió de crèdit per part de les institucions financeres.
La teoria de la selecció de cartera considera que el diner és un actiu més dins el
conjunt d'actius. En conseqüència, els individus optimaran l'estructura de llur
patrimoni en funció de la utilitat (pecuniària o no) que li proporcionaria, intentant de
preveure el futur. Aquesta teoria es fixa en les variacions de les estructures de l'actiu
de les unitats econòmiques i en les conseqüències d'aquestes variacions. Si les
variacions es compensen, no hi ha més variació possible que la derivada d'un efecte de
distribució. Però pot passar que les variacions comportin un increment patrimonial net a
nivell conjunt, quan una persona rep un augment d'actius financers procedents del sistema
bancari sense que hi hagi un endeutament de ningú del públic. En aquest cas hom es troba
amb un efecte patrimoni net amb dos vessants; un efecte indirecte, atès que en augmentar
els actius líquids del patrimoni i en funció de la preferència per la liquidesa podria
variar el tipus d'interès i influir en la inversió; i un efecte directe o d'encaixos
reals, que suposarà la possibilitat d'augmentar la despesa com a conseqüència de
l'increment de les reserves de caixa per a transaccions, segons el coeficient de liquidesa
de l'increment patrimonial.
Oferta
pública de venda (OPV)
Oferiment que fa una empresa de les seves pròpies accions
per a col·locar-les en el mercat a un preu determinat i en un termini de temps també
prefixat. Es tracta d'un sistema molt utilitzat en els processos de privatització de les
empreses públiques.
Oficina
Cadascun dels organismes centrals creats per a l'aplicació i el
funcionament d'una convenció signada per diferents estats i que s'anomenen "oficines
internacionals". Les més importants són les de correus, telègrafs, pesos i
mesures, protecció de la propietat industrial, educació, etc.
Oficina de l'Ou
Organisme creat el 29 de desembre de 1936 pel
Departament d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya per tal de promoure el
desenvolupament de la producció d'aviram i d'ous per a fer cara a l'escassetat d'aliments
causada per la guerra civil. Tenia funcions de control, organitzà campanyes de propaganda
—la "batalla de l'ou"— i podia decidir la intervenció o l'apropiació
de granges o altres establiments. El director era nomenat pel conseller
d'agricultura.
L'Oficina disposava d'un comitè consultiu format per un representant de cada sindicat
d'avicultors (CNT i UGT), dos representants de la Federació de Sindicats Agrícoles i un
de la Federació de Cooperatives de Consum.
Oficina
Internacional d'Educació
Organisme creat el 1925, a Ginebra, com a entitat autònoma
de la UNESCO. Té per objecte promoure conferències periòdiques d'experts o de ministres
d'educació per a discutir la resolució dels problemes educatius i culturals que tenen
plantejats els països i els seus governs. Publicà uns informes trimestrals sobre la
situació de l'ensenyament al món, continguts a l'"Annuaire de l'Éducation", i
fa enquestes periòdiques. Des del 1969 depèn directament de la UNESCO.
Oficina
Internacional de Pau
Organització pacifista internacional fundada el 1892. Rebé el premi Nobel
de la pau el 1910. Dóna suport a les iniciatives de pau i de desarmament de les Nacions
Unides, dels governs i de la ciutadania. Lluita principalment per l'abolició de
l'armament nuclear, per la prevenció i resolució dels conflictes i per la difusió del
pacifisme, però també pel respecte dels drets humans en l'àmbit social (drets de les
dones, dels menors, dels joves, dels treballadors), polític i religiós. És composta per
170 organitzacions repartides per més de 40 països.
Oficina Reguladora de Pagaments de Salaris
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya el
2 d'octubre de 1936, que formava part de la Junta de Control Sindical Econòmic del
departament d'economia. Assegurava el pagament dels salaris a tot el país; ho feia
concedint crèdits a les empreses que no tenien recursos, i en contrapartida, s'establí
el Decret de Mobilització Civil dels treballadors subsidiats.
OIT
Sigla de l'Organització Internacional del Treball.
Okhrana
A la Rússia tsarista, policia política secreta, fundada el
1881, després de l'assassinat del tsar Alexandre II.
Oligarquia
Etimològicament "govern dels pocs".
1. Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït
de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o
polític.
2. Grup d'algunes persones poderoses que dominen una part dels interessos
d'un país.
Oligopoli
Forma de mercat freqüent en la realitat
econòmica moderna, caracteritzada per un grau de concentració elevat, és a dir, perquè
un nombre petit d'empreses controlen una elevada proporció de la producció, de la
població activa del sector, etc. La característica fonamental de l'oligopoli és
l'elevat grau d'interdependència entre les decisions de les empreses. Per aquest motiu,
el problema central de la teoria de l'oligopoli se centra en la determinació de la
quantitat d'equilibri i dels seus límits, i en l'anàlisi de les reaccions de cadascun
dels venedors enfront de les modificacions de la conducta dels competidors a fi d'arribar
a una situació d'equilibri.
Olimpíada
Cultural
Conjunt d'activitats artístiques i culturals celebrades a
Barcelona entre el Pòrtic Cultural, el 1988, i els Jocs Olímpics de Barcelona. Es
presentà el Festival Olímpic de les Arts: exposicions (Barcelona, la ciutat i el 92,
Planeta Esport, El Modernisme) i els Premis Internacionals de Barcelona, amb
noms de personatges molt vinculats a la ciutat: Joan Antoni Samaranch (esport); Joan Miró
(arts plàstiques); Pau Casals (música); Antoni Gaudí (arquitectura); Narcís Monturiol
(innovació tecnològica) i El Brusi (periodisme).
Olimpíada Popular
Nom donat a la competició atlètica que hom pretengué de
celebrar a Barcelona al juliol del 1936, com a protesta contra els jocs olímpics de
Berlín del mateix any, utilitzada propagandísticament per Hitler. Funcionaren dos
comitès esportius, organitzats al maig del 1936, a Madrid i Barcelona; aquest fou
presidit per Josep Antoni Trabal i en foren secretaris Jaume Miravitlles i Pere
Aznar. A
més del caràcter antifeixista de la manifestació, hom pretenia de portar a terme una
popularització de l'esport, allunyant-lo de la simple competitivitat
medallística.
Lluís Companys en fou nomenat president d'honor i en el seu finançament
intervingueren,
juntament amb la Generalitat de Catalunya, el govern de Madrid i el de París. S'hi
inscriviren com a participants atletes de França, EUA, Algèria, Anglaterra,
Bèlgica, Canadà, Suïssa, Marroc, Grècia, Suècia, Noruega, etc, amb un total d'unes 5 000
persones (a més d'unes 3 000 més que havien de participar en diferents manifestacions
folklòriques). Hom féu un gran esforç propagandístic (segells pro-olimpíada, himne
—escrit per Josep M.de Sagarra—, etc). Programada per als dies 19-26 de
juliol,
hagué d'ésser suspesa arran de l'aixecament militar del dia 19. Alguns atletes
s'incorporaren a la lluita el mateix dia 19, però, en contra del que sovint s'ha volgut
veure com una prèvia organització de les brigades internacionals, solament uns 200
s'incorporaren a les columnes de milícies i el gros dels participants s'acomiadà el 23
de juliol. Cal consignar, també, que la partida de Mallorca el dia 18 d'un vaixell amb
els participants mallorquins, permeté a molts frontpopulistes illencs de no quedar sota
el domini militar imperant a l'illa.
Ombudsman
Figura de l'ordenament jurídico-administratiu suec,
encarnada en una persona que vetlla pel respecte de les llibertats i dels drets
fonamentals dels administrats davant dels actes públics del govern. Els ciutadans es
poden adreçar a l'ombudsman perquè els defensi en el seu nom. Aquesta figura es
creà, en el seu sentit modern, l'any 1809 i ha estat adaptada en la majoria de països
amb govern democràtics amb diferents noms: síndic de greuges a Catalunya, defensor
del poble a Espanya, médiateur a França, provedor de justiça a
Portugal i defensore civico a Itàlia.
Omladina
Societat secreta patriòtica sèrbia fundada vers el 1860 a
Bratislava i traslladada el 1866 a Novi Sad. Defensava un programa nacional panserbi, i
exercí una notable influència política i cultural. El 1886 fou organitzada a manera de
la Jove Itàlia i de la Burschenschaft alemanya.
Òmnium Cultural
Societat civil, amb finalitat de mecenatge cultural català i àmbit dins
el Principat, fundada a Barcelona el 1961 per Joan B.Cendrós, Lluís Carulla, Fèlix
Millet (primer president), Pau Riera i Sala (segon president) i Joan Vallvé i Creus
(tercer president). Després d'una cauta i lenta captació de socis, l'entitat
s'instal·là al Palau Dalmases del carrer de Montcada, on acollí i subvencionà
l'Institut d'Estudis Catalans, l'Obra del Ballet Popular, l'Agrupació Dramàtica de
Barcelona, els Estudis Universitaris Catalans i el Secretariat d'Orfeons de
Catalunya. Pel
desembre del 1963 fou clausurada pel governador civil i no pogué reobrir fins a l'octubre
del 1967. Això no obstant, l'any 1968 hom habilità un local al passeig de Gràcia amb un
altre nom i constituí, a París, l'associació Òmnium Cultural, que edità un butlletí
efímer. Després de la reobertura instituí ajuts de treball per a la investigació
(1970), finançà premis —entre altres, alguns de la Nit de Santa Llúcia, la Festa
de Maig de les Lletres Catalanes, Les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra i la Festa
dels Premis Literaris de Girona—, ajudà d'altres entitats o particulars (Rosa
Sensat, l'Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines, i creà el premi d'Honor de
les Lletres Catalanes [1969]). Filial de l'entitat fou Cultura en Ruta (1970-78), un gran
bibliobús que anava pels Països Catalans a vendre llibres i discs. Entre d'altres
activitats, creà (1972) el moviment Rialles i inicià (1973) els cicles de teatre Cavall
Fort. S'ha dedicat sobretot a la formació de mestres de català (Comissió Delegada
d'Ensenyament —1962—, actualment anomenada Delegació d'Ensenyament
Català) i a
l'ensenyament de la llengua i la promoció de la cultura catalana. Publica un butlletí
(des del 1968) i ha potenciat una vintena de delegacions, principalment als caps de
comarca (des del 1969). Ha pres posició pública en conflictes que afecten
Catalunya.
L'any 1984 Joan Carreras i Martí esdevingué el quart president de l'entitat, i el 1986
Josep Millàs n'esdevingué el cinquè.
ONG
Sigla d'organització no governamental.
ONU
Sigla de l'Organització
de les Nacions Unides.
Onze de Setembre,
l'
Nom amb què és coneguda la rendició de Barcelona,
esdevinguda l'11 de setembre de 1714, després del setge de catorze mesos de durada a què
fou sotmesa per l'exèrcit de Felip V de Castella, a la fi de la guerra de Successió.
El setge fou iniciat a les ordres del duc de Pòpuli, substituït per James FitzJames, duc
de Berwick, pel juliol del 1714. Aquest començà una sèrie d'atacs als baluards de la
ciutat que minaren lentament la solidesa de les seves defenses, febrilment reparades i
cada cop més precàriament controlades per les forces catalanes, a les ordres del
conseller en cap, Rafael Casanova, ferit en el darrer assalt dels borbònics. La ciutat
hagué de capitular, fet que significà, en paraules de Salvador Sanpere i Miquel,
"la fi de la nació catalana", l'abolició de les constitucions del Principat
(de manera semblant com ja ho havien estat les dels regnes de València i d'Aragó i ho
serien les de Mallorca) i el sotmetiment de Catalunya als esquemes rígidament
centralistes i autoritaris de la monarquia de Felip V amb la implantació del decret de Nova
Planta. El nom d'Onze de Setembre ha restat com a símbol de la desfeta catalana que
culminà el procés de decadència iniciat des de la unió del regne catalano-aragonès a
Castella. Des de la fi del s XIX la diada fou commemorada a Barcelona amb ofrenes florals
al monument de Rafael Casanova (a la cruïlla de la Ronda de Sant Pere amb el carrer
d'Alí Bei), i amb manifestacions que sovint foren reprimides per les autoritats
governatives durant els anys de la monarquia, i totalment prohibides després de la guerra
civil de 1936-39, amb la retirada del monument, bé que el seu emplaçament continuà
essent escenari de concentracions il·legals en commemoració d'aquesta data. El 1976 fou
novament permesa la celebració pública del fet en un míting amb més de cent mil
assistents a Sant Boi de Llobregat, on és enterrat Rafael Casanova. A partir d'aquí, i
un cop reposat el monument al patrici a la seva ubicació tradicional, la commemoració
unitària de la Diada Nacional de Catalunya retornà a Barcelona, on aplegà, el 1977, un
milió de ciutadans en una de les manifestacions més grans de la postguerra europea, i
xifres menors, però molt importants els anys successius; des del 1980, el Parlament
català declarà festiva la data de l'11 de setembre, que ha perdut una part del seu
contingut reivindicatiu. Paral·lelament, a comptar del 1977, les organitzacions i grups
adscrits a l' independentisme o al nacionalisme radical han establert el costum de
concentrar-se i celebrar un acte polític, el matí de la Diada, a l'entorn del Fossar
de les Moreres.
OPA
Sigla d'oferta pública d'adquisició.
OPAEP
Sigla de l'Organització dels Països Àrabs Exportadors
de Petroli.
Openfields
Explotacions individuals o col.lectives en camps oberts, en què es
cultivaven bàsicament cereals.
L'open field és el tipus de paisatge agrari caracteritzat pels
"camps oberts", és a dir, per la divisió geomètrica de les terres en una
sèrie de parcel·les allargassades, i per l'agrupament de l'hàbitat rural en pobles. En
vies de franca regressió, s'estén encara per certes regions d'Europa Occidental i
Oriental.
OPEP
Sigla de l'Organització dels Països Exportadors de
Petroli.
Opera
Nazionale Balilla
Organització paramilitar creada el 1926 pel règim feixista
italià, destinada a la formació de la joventut. Comprenia els balilla (8-14
anys), els avanguardisti (14-18 anys) i l'organització per a noies Piccole e
Giovani Italiane. El nom prové del que hom donà a l'adolescent que provocà
l'alçament genovès contra els austríacs.
Opinió pública
Estat de consciència col·lectiu a què arriba una comunitat davant un
fet-estímul determinat. Té, a més, un significat instrumental dins la mecànica
espontània que regula la relació entre el poble i les mesures del govern. En aquest
segon sentit l'opinió pública s'interpreta com l'estat de consciència col·lectiva de
la comunitat en una doble fase: com una opinió pública donada en el moment que és
consultada i com una força política que serà utilitzada segons que aquest estat
col·lectiu vagi en una direcció o en una altra. Si el coneixement de l'opinió pública
ha estat un sistema eficaç d'orientació de la pròpia política, la possibilitat de
controlar-la ha estat un factor encara més apreciat. La vida social organitzada per la
burgesia naixent del s XVIII creà les formes per les quals havia de transcórrer sense
grans dificultats l'opinió d'un públic que estava d'acord amb el que proposaven els
organitzadors de la nova societat, però que desitjava, també, d'exposar les seves
discrepàncies amb alguna de les tàctiques proposades i manifestar els seus punts de
vista sobre el desenvolupament dels canvis socials. En el món social classista actual el
públic es troba dividit i les classes socials manifesten, generalment, els punts de vista
que afavoreixen llurs interessos de classe. La complexitat de la societat de masses i del
desenvolupament industrial, així com la lluita de classes provocada pel sistema
capitalista, no entrava en les previsions de l'esperit de la Il·lustració. Avui dia la
redefinició del concepte de l'opinió pública s'ha lligat a bona part dels estudis sobre
els efectes socials de la comunicació de massa. El control dels mitjans
d'informació per la ideologia de la classe dominant, l'existència de monopolis que
cerquen l'automatització dels sistemes transmissors, impedeixen que l'opinió de la
societat contemporània transcorri pels camins de lliure crítica i que es manifesti a
través de l'entusiasta assembleisme de la Revolució Francesa.
Oposició
Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder
polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents. En els règims de democràcia
parlamentària l'oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei (o la
constitució, o els costums constitucionals), i àdhuc institucionalitzada, com és el cas
de la Gran Bretanya, on l'oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per
exercir les seves funcions crítiques. Quan l'oposició no compleix els requisits que
exigeix la llei és declarada il·legal. En els sistemes totalitaris de partit únic no
és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort.
Oposició
Comunista Espanyola
Grup comunista fundat a Lieja pel febrer del 1930, dirigit
per Henri Lacroix (Francisco García Lavid) i afí a l'Oposició Comunista
Internacional. Establert a l'estat espanyol, hi estigueren afiliats Juan Andrade, Esteban
Bilbao, Andreu Nin, etc, i poc temps després es reconvertí, sota la direcció d'aquest
últim, en Esquerra Comunista, pel març del 1932. Disposà d'òrgans de premsa,
com "Comunismo" i "El Soviet".
Oposició
extraparlamentària
Oposició contrària al sistema de democràcia parlamentària, o marginada
d'aquest, que no participa en les eleccions legislatives, o que, tot i participar-hi, no
obté presència al parlament.
Oposició Obrera
Tendència constituïda en el Partit Comunista soviètic
entre el 1919 i 1921, els dirigents més destacats de la qual foren A.M.Kollontaj,
A.G.Sliapnikov i S.P.Medvedev. Aquest grup denunciava la burocràcia en el si del partit i
de l'estat soviètic i reivindicava l'autonomia dels sindicats i un paper més important
d'aquests en la societat i l'economia. Combatudes llurs tesis a l'onzè congrés del
Partit Comunista, el grup es dissolgué poc després.
Oposicionisme
Actitud individual o col·lectiva d'oposició constant i
continuada a una determinada política institucionalitzada.
Opus Dei
Institució de l'Església Catòlica, fundada a Madrid, el
1928, per monsenyor José María Escrivá de Balaguer y Albàs i erigida en
prelatura personal pel papa Joan Pau II el 1982, en la persona d'Álvaro del Portillo y
Díez de Sollano. L'Opus Dei és constituït per un prelat amb el seu propi clergat i
els laics (homes i dones, solters i casats, de diverses condicions socials) que, per
vocació divina, s'incorporen lliurement a la prelatura. La finalitat d'aquesta
institució és difondre, en tots els ambients de la societat, una presa de consciència
de la crida universal a la santedat i a l'apostolat, en l'exercici del treball
professional ordinari. Realitza el seu apostolat per mitjà de la secció d'homes i de la
de dones, sota el govern i la direcció del prelat i dels seus vicaris, i amb
l'assistència pastoral del clergat de la prelatura. Cadascuna de les dues seccions té, a
més, un consell general. La cúria prelatícia de l'Opus Dei té la seu a Roma. A cada
país hi ha consells semblants, que assisteixen el vicari regional (que és el
representant del prelat). Catalunya —on els primers membres aparegueren el 1937—
té un vicari delegat que resideix a Barcelona. El prelat és també president general de
la Societat Sacerdotal de la Santa Creu, associació de preveres unida intrínsecament a
la prelatura i que té com a finalitat difondre entre la resta de clergues seculars
l'esperit fundacional de l'Opus Dei. L'Opus Dei té una influència social notable,
exercida bàsicament a través de l'activitat professional dels seus membres i
d'organitzacions pròpies, especialment col·legis i cases de recés. A partir de de la
dècada dels cinquanta, alguns catalans han col·laboraat en l'expansió de l'Opus Dei a
Amèrica en diversos àmbits. Hi han promogut obres educatives —col·legis, escoles
per a pagesos, residències universitàries, centres per a conferències, etc. Personatges
que han destacat són Adolf Rodríguez i Vidal, professor universitari a Santiago de Xile
i, bisbe de Santa María de los Ángeles al mateix país; a l'Argentina, cal esmentar
Albert Raventós Utgés; a Veneçuela, Ot Moles i Vilaseñor; als EUA, Jaume Planell i
Fonrodona i Ignasi Gramunt de Moragas. Pel que fa a l'àmbit pastoral i de direcció
espiritual, cal esmentar entre d'altres, Àngel Ruiz Vallès, a l'Argentina; Francesc Faus
i Pascuchi, jurista, poeta i consiliari del Grup Montserratí de São Paulo, al Brasil;
Antoni Torrella Masdexaxàs, a Veneçuela i Colòmbia; Enric Pèlach i Feliu, al azona
andina (bisbe d'Abancay).
OPV
Sigla d'oferta pública de venda.
Orde
Societat de religiosos, aprovada per l'autoritat
eclesiàstica, que viuen en comunitat sota l'observança d'una regla i que emeten vots
solemnes, és a dir, reconeguts com a tals per l'Església, diversos dels vots simples que
caracteritzen les congregacions religioses. El concepte canònic d'orde és fruit
d'una llarga evolució que a partir d'un pluralisme primitiu de vida religiosa en les
diverses formes: ascetes, ermitans, monjos, etc, més o menys organitzats i dependents
sempre de les esglésies locals, ateny una organització centralitzada dependent de la
Santa Seu. Els primers ordes no apareixen fins al s XII amb les grans congregacions
monàstiques de Cluny i del Cister i, sobretot, amb el naixement dels mendicants.
Actualment els ordes religiosos es distingeixen en quatre categories: monjos, canonges
regulars, mendicants i clergues regulars. Els monjos estan compresos en deu ordes,
molts dels quals se subdivideixen en diverses congregacions: benedictins, camaldulencs,
vallombrosans, silvestrins, olivetans, mequitaristes, cistercencs, cartoixans, antonians i
basilians. L'orde dels canonges regulars comprèn els lateranesos, els
augustinians, els premonstratencs, la congregació hospitalària del Gran Sant Bernat, la
congregació suïssa de Sant Maurici d'Agaune de l'orde de la Santa Creu. Els mendicants
estan repartits en dominicans, franciscans, trinitaris, mercedaris, servites, mínims,
germans de Sant Joan de Déu i l'Orde Teutònic restaurat. Els més importants entre els clergues
regulars són els teatins, els barnabites, els jesuïtes, els camils, els escolapis i
els somascs. En els ordes religiosos no cal que tots els membres facin vots solemnes; n'hi
ha prou que ho faci només una part. Hom sol distingir tres graus a l'interior d'un orde:
el primer orde, que prové directament del fundador, el segon orde, que
n'és l'adaptació per a monges, i el tercer orde, constituït per laics que, en la
mesura que llur estat els ho permet, volen participar en la vida i els fins de l'orde. A
partir del s XVII, suprimida la possibilitat de nous ordes amb vots solemnes, començaren
a créixer les congregacions religioses, i ja al s XX nasqueren noves formes,
considerades no religioses, anomenades instituts seculars, aprovats per la Santa
Seu el 1947.
Orde de la
Creu de Ferro
Orde civil i militar, el més preat dels exèrcits alemanys.
Fou instituït el 1812 pel rei Frederic Guillem III de Prússia per recompensar els
mèrits militars en la guerra contra França. Fou reformat el 1841 i estès al mèrit
civil. La condecoració és una creu teutònica grega que en un principi portà una corona
reial carregada a la part superior del braç superior, una lletra W (de Wilhelm) al
centre, i la xifra 1870 a la part inferior del braç inferior. Fou reformat per Hitler,
que canvià les càrregues per la creu gammada, i novament el 1956, que aquesta fou
substituïda per una fulla de roure.
Ordenació
del territori
Conjunt de mesures i actuacions públiques tendents a atenuar les
conseqüències dels processos econòmics i socials en la configuració del territori.
Conseqüències que exigeixen una intervenció específica de l'estat o comunitat
autònoma en la mesura que constitueixen problemes socials i econòmics (desigualtats
territorials en el nivell de renda i d'atur, desequilibris en la localització de la
població i de l'activitat econòmica que provoquen situacions de congestió en les grans
ciutats i de subdesenvolupament d'extenses zones agràries, efectes negatius sobre el medi
ambient i sobre les condicions generals de vida de la població) que, d'altra banda, no se
solucionen naturalment a través de les forces de mercat. La poca efectivitat de tals
mesures s'explica pel fet que no existeix un conjunt coherent de mesures de política
territorial, atès que la ciència regional és a l'inici i no existeix encara un model de
desenvolupament regional acabat, que expliqui el comportament espacial dels agents
econòmics i socials. Val a dir que el problema dels desequilibris territorials no es pot
separar del caràcter més o menys centralitzat del sistema econòmic i polític, i la
seva resolució va molt lligada a un procés efectiu de descentralització de les
decisions polítiques i econòmiques.
Ordenament
jurídic
Conjunt de normes jurídiques d'un estat. En els estats descentralitzats
políticament (federals, regionals, autonòmics) coexisteixen diferents ordenaments de
cadascun dels centres de producció normativa (ordenament estatal, ordenament autonòmic,
etc).
Ordinador
Màquina automàtica que accepta la informació que hom li subministra
segons una forma preestablerta, la tracta d'acord amb un conjunt d'instruccions, escrites
en un llenguatge adient i enregistrades en una memòria, i en dóna els resultats, també
segons una forma preestablerta, sia en forma de dades o com un senyal que permet el
control automàtic d'una màquina o procés. El més usual dels ordinadors és el digital
(abans també conegut com a calculador digital) que pot processar grans quantitats
d'informació i realitzar operacions aritmètiques i lògiques a una gran velocitat. El
funcionament de l'ordinador digital és basat en la lògica dels circuits electrònics
integrats. Sigui quin vulgui el domini d'aplicació, la funció d'un ordinador digital
consisteix a ordenar, classificar, calcular, triar, recercar, editar i representar
informacions que prèviament han estat codificades signe per signe segons una
representació en sistema binari. Un ordinador és constituït pel maquinari, que
comprèn el conjunt de circuits electrònics d'alta integració (de 2 000 a 50 000
transistors per circuit), i el programari o conjunt de programes que comanden els circuits
electrònics. El maquinari es compon d'una o més unitats centrals de procés), la memòria,
unitats d'entrada/sortida i unitats de control. La unitat central de procés executa,
instrucció per instrucció, els programes continguts a la memòria, al ritme d'alguns
milers a unes quantes desenes de milions per segon. Generalment, la memòria central, de
capacitat variable segons que es tracti de microordinadors (64 000 caràcters) o de grans
ordinadors (64 milions de caràcters), rep els programes i les dades a partir de les
unitats d'entrada/sortida. Aquestes darreres fan d'interfície entre l'usuari i la
màquina, serveixen per a la restitució dels resultats i comprenen els teclats, les
pantalles de visualització, les unitats d'emmagatzematge sobre discs (unitat de disc)
o bandes magnètiques (unitat de cinta magnètica), impressores, etc. Les unitats
de control permeten la relació de l'ordinador amb els terminals o amb altres ordinadors
organitzats en xarxa. La connexió entre els elements d'una xarxa es fa per les línies
telefòniques o de télex clàssiques, per línies especialitzades, per una xarxa pública
de commutació per paquets o bé via satèl·lit. L'ordinador fa el que li és indicat
mitjançant una seqüència d'instruccions, les quals constitueixen un programa,
l'existència del qual exigeix la d'un llenguatge per a la comunicació entre l'home i
l'ordinador per tal que aquell li pugui indicar què ha de fer. Aquests llenguatges poden
ésser de diferents categories, segons que s'adaptin a l'estructura de l'ordinador (llenguatge
de baix nivell) o a la natura dels problemes (llenguatge d'alt nivell). Una de
les característiques principals dels programes d'ordinador és que el seu processament
és susceptible d'ésser modificat pels propis resultats de les operacions que efectuen.
Aquest processament també pot ésser modificat per l'arribada d'informacions imprevistes
des de l'exterior (funcionament en temps real). Aquesta possibilitat de ruptura de la
seqüència i d'interrupció, lligada a la possibilitat de tractament d'un gran volum
d'informacions, dóna a l'ordinador una aparença intel·ligent, atès que sembla capaç
d'elegir o prendre decisions. La rapidesa i la seguretat dels ordinadors permeten la
solució de problemes, la qual, altrament, no fóra possible, sia a causa que el volum
dels càlculs és molt important, sia que el nombre de problemes idèntics i repetits és
molt elevat (com en el cas de les aplicacions de gestió). Limitat originàriament tan
sols al càlcul, l'ordinador ha estat utilitzat per al tractament de masses d'informacions
de gestió (pagaments, comptabilitat, gestió comercial, gestió d'estocs, etc), per a
conduir processos industrials continus (refineries), per a la commutació telefònica
(centrals telefòniques), etc. Una família d'ordinadors construïts amb un mateix tipus
de tecnologia és anomenada generació. Hom considera de la primera generació (1925-57)
els ordinadors que es basaven en vàlvules electròniques. Aquesta generació d'ordinadors
és sovint exemplificada per la màquina anomenada ENIAC, construïda ja el 1946. La segona
generació (1958-63) és formada pels ordinadors que feien servir transistors i
memòries de nuclis de ferrita i amb una velocitat d'execució que era de milers
d'operacions per segon. La tercera generació (del 1964 ençà) aparegué quan hom
començà a utilitzar circuits integrats, amb una velocitat d'execució que ateny les 100
000 operacions elementals per segon. La quarta generació (a partir de la meitat
dels anys setanta) apareix quan la tecnologia utilitzada és d'integració a gran escala
(LSI) i les memòries són construïdes amb semiconductors o són de bombolles i que tenen
una velocitat d'execució que passa del milió d'operacions elementals per segon. La
quarta generació és la de l'extensió dels microordinadors. Hom preveu encara
l'arribada d'una cinquena generació cap als anys noranta, amb noves tecnologies ja
descobertes que n'augmentaran la velocitat de treball i obriran noves possibilitats de
processament. Paral·lelament a aquestes evolucions tecnològiques, la forma d'explotació
dels ordinadors ha progressat a cada generació. La primera correspon a l'ús de
llenguatge binari o del llenguatge màquina per a l'escriptura de programes, executats un
per un sobre el calculador; la segona adopta llenguatges evolucionats de programació
(FORTRAN, COBOL, etc) per als calculadors dotats de sistema d'explotació que permeten
l'encadenament de tasques; la tercera generació correspon a l'aparició de sistemes
d'explotació que optimen el funcionament de la unitat central amb diversos usuaris en
multiprogramació: la quarta generació és la del teleprocés, de l'interconnexió de
sistemes informàtics i de la creació de grans bancs de dades; i la cinquena generació
correspon a les màquines que, a més a més de tenir memòria de gran capacitat i
rapidesa, són programades amb un llenguatge més senzill i natural i permeten el diàleg
oral amb l'usuari. D'acord amb l'especialització creixent, els ordinadors de la nova
generació tendeixen a esdevenir, d'una banda, ordinadors científics, adequats a
una gran potència de càlcul, i d'una altra banda, ordinadors intel·ligents,
capacitats per a l'execució d'algorismes complexos.
Ordre
Compendi de regles i lleis inspiradores i aglutinants d'una
societat, i subjecció a aquestes mateixes regles i lleis. La necessitat d'organització i
de cooperació entre els homes per a assegurar llur supervivència i el progrés comporta
la constitució d'unes regles o uns elements reguladors de les relacions entre ells i del
funcionament de la societat. En totes les societats existeix una forma particular d'ordre,
anomenat ordre establert. La desigualtat entre els homes, així com l'alienació de la
llibertat de l'home o d'una part de la societat a partir de les regles i de les
estructures socials establertes, porten al rebuig, a la negació de l'ordre establert.
Ordre de borsa
Ordre donada a un intermediari perquè realitzi una
ordre de compra o venda en ferm.
Ordre natural
Situació òptima que, segons els fisiòcrates, pot assolir l'ordre
existent si es compleixen les lleis naturals, immutables i absolutes que regeixen tots els
fenòmens socials. Si no són deformades per l'actuació humana, aquestes lleis conduiran
a la situació més avantatjosa per a tota la societat, és a dir, a l'ordre natural.
Ordre públic
Situació de respecte de les normes establertes per la
societat que permeten la convivència social. Pot ésser espontani o regulat per la
legislació i amb una força coercitiva que obligui al compliment de les disposicions. En
els estats totalitaris o antidemocràtics, l'ordre públic serveix, la majoria de vegades,
per a imposar i mantenir els privilegis d'una classe social, d'un grup, d'una ideologia.
Orfeó
Societat o agrupació coral. Els orfeons han tingut una
importància excepcional als Països Catalans, on aparegueren vers el darrer terç del s
XIX, inspirats en les corals fundades a França poc abans i com a continuació dels cors
de Josep Anselm Clavé. Quasi totes les poblacions del Principat i un gran nombre de les
del País Valencià i de les Illes han tingut llur orfeó. El paper d'aquestes
organitzacions en el renaixement coral i en la vida musical catalana ha estat decisiu. Els
precedents foren l'Orfeó Barcelonès (1862) i l'Orfeó Lleidatà. Posteriorment
aparegueren, entre altres, l'Orfeó Català (1891), l'Orfeó de Sants
(1900), l'Orfeó Gracienc (1903), seguits per un gran nombre d'agrupacions
similars, entre les quals han destacat l'Orfeó Badaloní, l'Orfeó Atlàntida, el de Les
Corts, l'Enric Morera de Sant Just Desvern, l'Orfeó Laudate i el Núria de Barcelona, el
Mataroní, el Manresà, el de Sallent, el de Sabadell, el Tarragoní, el Tortosí,
l'Universitari i el del Micalet, de València, i el Republicà Balear, de Palma de
Mallorca. L'any 1917 es formà, al Principat, la Germanor dels Orfeons de Catalunya,
institució de la Mancomunitat. La Germanor celebrà aplecs comarcals a Manresa (1918),
Vic (1921), Figueres (1922), Reus (1923) i, després de la Dictadura de Primo de Rivera, a
Manresa (1931), Tàrrega (1932) i Terrassa (1933). Hom celebrà també assemblees a
Manresa (1918 i 1931) i a Vic (1920). L'any 1930 se celebrà a Montjuïc el Festival dels
Orfeons de la Germanor, amb una nodrida participació, i el 1934, amb motiu de les festes
commemoratives de la República, se celebrà a Barcelona una reunió dels orfeons de la
ciutat, amb més de tres mil cantaires. Després de la guerra civil de 1936-39, no fou
fins a mitjan anys cinquanta que el moviment orfeonístic recuperà la seva vitalitat.
L'any 1960 es constituí el Secretariat dels Orfeons de Catalunya, que el 1982 es
convertí en la Federació Catalana d'Entitats Corals. Actualment són inscrits en aquesta
entitat una seixantena d'orfeons.
A la resta de l'estat espanyol el moviment orfeonista del s XIX fou molt més reduït i
afectà principalment el nord; els grups més destacats són l'Orfeón Donostiarra, fundat
el 1897 a Sant Sebastià, i l'Orfeón Pamplonés, creat el 1891.
Orfeó Català
Societat coral fundada el 1891 a
Barcelona per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives. Capdavanter del moviment
orfeonístic, contribuí a unificar les forces musicals catalanes. El primer concert
públic se celebrà el 1892 i fou organitzat per Antoni Nicolau. Inicialment consistia en
un cor masculí; més tard Joan Gay, Josep M.Comella i Francesc Pujol organitzaren una
secció infantil, i Joan Gay i Emerenciana Wehrle fundaren la secció de dones (1896).
Alhora fou organitzat l'ensenyament musical dels infants. El primer local social de
l'Orfeó fou al carrer de Lledó, de Barcelona, però el 1905 inicià la construcció d'un
estatge nou, el Palau de la Música Catalana, inaugurat el 1908 i esdevingut aviat
la principal sala de concerts de Barcelona. D'aquesta etapa d'expansió data també la
creació (1904) de la Revista Musical Catalana. L'Orfeó Català formà el seu
repertori bàsicament amb cançons populars catalanes harmonitzades i amb polifonia
renaixentista, clàssica i barroca i amb les grans obres simfonicovocals de J.S.Bach
(primera audició als Països Catalans de la Passió segons sant Mateu, 1921),
Händel (Messiah), Haydn (La creació, Les estacions), Mendelssohn,
Beethoven (Missa solemnis), etc, que ha interpretat sempre amb el text en versió
catalana. Ha visitat diversos països europeus i americans, (França, Anglaterra, Itàlia,
Alemanya, Suïssa, Cuba i Mèxic), on ha actuat amb gran èxit, a més de la majoria de
les poblacions importants dels Països Catalans i de la resta de la Península. En temps
de la Dictadura de Primo de Rivera l'Orfeó Català fou clausurat governativament (1925)
durant uns quants mesos. Després de la guerra civil de 1936-39 la seva existència restà
reduïda a la mínima expressió. Mort Lluís Millet (1941), en foren director Francesc
Pujol (1941-45) i Lluís M.Millet (1945-77), el qual fou succeït pel seu fill Lluís
Millet i Loras. A partir del 1981 l'Orfeó inicià una fase de transformació i
renovació, sota la direcció de S.Johnson (1981-83 i 1985-88) i de S.Mas (1983-85).
Posteriorment, n'assumí la direcció J.Casas Bayer i actualment el dirigeix J.Vila i
Casañas. L'Orfeó Català ha seguit en la línia tradicional de les seves actuacions,
tant als Països Catalans com a l'estranger (el 1962 féu l'estrena europea de l'oratori
de Pau Casals El Pessebre, a Florència, i el 1967 a Barcelona). El 1969 presentà
per primer cop als Països Catalans L'oratori de Nadal, de J.S.Bach, en versió
completa. Ha col·laborat amb prestigioses orquestres nacionals i estrangeres sota la
direcció de grans personalitats, com Richard Strauss, Antoni Ros i Marbà, Pau Casals o
Zubin Mehta, entre d'altres. Molts orfeons foren creats a imitació de l'Orfeó Català,
especialment a l'exili (l'Havana, Mèxic, etc). El 1984 li fou atorgada la Creu de Sant
Jordi i també ha estat distingit amb el Premi Honorífic Nacional de Música de la
Generalitat de Catalunya. Actualment manté l'ensenyament musical d'infants i té una rica
biblioteca per a ús dels socis. Ha realitzat diversos enregistraments discogràfics.
Organisation Commune Africaine et Mauricienne (OCAM)
Organisme interafricà fundat el 1965 com a Organisation
Commune Africaine et Malgache, en successió de la Union Africaine et Malgache de
Coopération Économique (creada el 1964). Integrat principalment per estats francòfons,
els seus objectius eren la cooperació econòmica, cultural i social entre els estats
membres. S'autodissolgué el 1985, quan només vuit estats en formaven part.
Organisation de l'Armée Secrète (OAS)
Organització político-militar d'europeus residents a
Algèria, fundada pels generals Salan i Jouhaud després del fracàs de llur rebel·lió
militar de l'abril del 1961 per tal d'oposar-se a la independència de la colònia. De la
campanya terrorista que menà, cal subratllar-ne l'atemptat contra De Gaulle el 8 de
setembre de 1961. Quan el govern francès i el Front d'Alliberament Algerià signaren
l'armistici del març del 1962, intentà de frenar l'èxode de pieds noirs cap a
Europa. Salan fou capturat a Alger per l'abril del mateix any i l'organització es
dispersà a l'exili.
Organització
Conjunt de persones que pertanyen a un grup o a una
associació organitzada.
Organització
administrativa
Conjunt d'òrgans i dependències en què s'estructuren les
administracions públiques. Les normes d'organització determinen les competències i els
principis de relació entre els diferents òrgans.
Organització
científica del treball
Conjunt de tècniques utilitzades per a augmentar la
productivitat del treball industrial, la sistematització de les quals fou iniciada per
F.W.Taylor el darrer decenni del s XIX. Aquest sistema fou modificat, els anys trenta, per
les aportacions d'Elton Mayo. Els seus principis bàsics parteixen de l'anàlisi i el
desglossament de les diferents operacions que integren el procés productiu i l'adequació
i especialització dels treballadors a cadascuna d'elles. El sistema inclou també
l'estímul de la productivitat mitjançant la remuneració i la recerca de la cooperació
entre direcció i treballadors, respectant sempre la jerarquia de l'empresa. Aquest
sistema fou molt criticat perquè reduïa el treballador a la condició de màquina, i hom
en qüestionà, també, els resultats pràctics. L'automatització dels processos
industrials l'ha converit en obsolet.
Organització
comuna de mercat (OCM)
Cadascuna de les organitzacions creades dins la Unió
Europea per a l'articulació de la política agrària comuna. Cada organització afecta un
producte o família de productes i són les encarregades de les operacions de regulació
del mercat, d'aplicar les normes de producció i comercialització i de millorar les
condicions de comercialització; tenen una forta influència a l'hora de fixar els preus
agraris. La primera OCM que es creà fou la dels cereals, els derivats dels cereals i el
vi el 1962, i posteriorment les dels productes lactis, la carn de boví i l'arròs. La
reforma de la PAC i els acords del GATT fan que les organitzacions comunes de mercat hagin
d'adaptar-se per fer front a aquestes noves circumstàncies i mantenir la renda dels
agricultors.
Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE)
Organisme econòmic internacional format pels 24 països
més desenvolupats del món capitalista (tots els de l'Europa Occidental, els EUA, el
Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i el Japó). La Comissió Europea generalment pren part
en els treballs de l'organització. Posteriorment s'hi afegiren Mèxic, la República de
Corea, la República Txeca (1995), Hongria i Polònia (1996). Creada per la Convenció de
París el 1960, és successora de l'antiga Organització Europea de Cooperació
Econòmica. Tracta d'estimular els intercanvis econòmics internacionals sobre bases
multilaterals, realitza i impulsa estudis i suggereix polítiques econòmiques als estats
membres. Edita moltes publicacions, entre les quals són ben conegudes les seves anàlisis
anuals sobre l'economia de cadascun dels estats membres, els estudis conjunturals i
diverses recopilacions estadístiques. El seu òrgan superior és un consell integrat per
un representant de cada estat membre, amb rang d'ambaixador. Té diversos òrgans
autònoms, entre els quals l'Agència d'Energia Nuclear de l'OCDE i l'Agència
Internacional de l'Energia. La seu és a París.
Organització de la Conferència
Islàmica
Organisme de solidaritat islàmica creat el 1971. Promou la
cooperació econòmica, social, cultural, científica, etc, entre els seus estats membres.
A més, cerca l'eliminació de tota mena de colonialisme, el triomf de la causa palestina,
la propagació de la cultura musulmana arreu del món i la pau internacional. Té una
agència internacional de notícies, un banc de desenvolupament islàmic, una xarxa
radiofònica i un fons econòmic. Sol celebrar una reunió anual de caps d'estat, cada
vegada en una ciutat musulmana diferent. La seu és a Gidda, Aràbia Saudita.
Organització de la Unitat Africana (OUA)
Organisme, amb seu a Addis Abeba, fundat el 25 de maig de
1963 per promoure la lluita contra el colonialisme i la cooperació econòmica, política
i cultural i per garantir la defensa de la independència dels estats africans damunt la
base d'una posició de no-alineament. El seu òrgan principal és la conferència dels
caps d'estat i de govern, que es reuneix anualment en un dels països membres. Integrada
per 49 estats més la República Àrab Sahariana Democràtica, l'admissió d'aquesta
organització a l'OUA, el 1984, provocà l'abandó del Marroc d'aquest organisme africà.
El 1990 Namíbia s'adherí a l'organització després d'independitzar-se. Eritrea hi
ingressà el 1993. Però el canvi més profund per a la institució fou l'ingrés de
Sud-àfrica, el 1994. Malgrat tot, la presència d'una potència com la República
Sud-africana a l'OUA no aconseguí revitalitzar-la. Assolit el repte de desmantellar l'apartheid,
el principal objectiu polític de l'OUA, aquest organisme perdé cohesió.
Organització de les Nacions Unides (ONU)
Organització internacional, amb seu a Nova York, les
principals finalitats de la qual són mantenir la pau, promoure la cooperació
econòmica,
cultural, social i humanitària i garantir la seguretat dels estats damunt la base dels
principis d'igualtat i d'autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets
humans.
Successora de la Societat de Nacions, les primeres passes cap a la seva creació
foren la conferència de Dumbarton Oaks (1944) i la conferència de Jalta
(1945). El 25 d'abril de 1945 cinquanta-un estats es reuniren a San Francisco, on
elaboraren i signaren, el 26 de juny, la Carta de les Nacions Unides. L'ONU entrà
en funcionament el 24 d'octubre d'aquell mateix any. Per a ésser-hi admès cal acceptar
els preceptes de la Carta, ésser recomanat pel Consell de Seguretat i aprovat pels dos
terços de l'Assemblea General. El fet que calgui la recomanació unànime dels membres
del Consell de Seguretat ha estat un obstacle seriós per a l'admissió d'alguns
estats.
Els seus organismes empren cinc llengües oficials —anglès, castellà,
francès, rus
i xinès— i són finançats per les aportacions dels estats membres, el volum de les
quals depèn de les possibilitats de cadascun. Els principals organismes són l'Assemblea
General, el Consell de Seguretat, el Consell Econòmic i Social, el Consell de
Tutela, el Tribunal Internacional de Justícia i el Secretariat. L'Assemblea
General, que es reuneix cada any, durant uns tres mesos, és composta pels representants
de tots els estats membres. Cada estat hi disposa d'un vot. Les decisions sobre qüestions
importants —segons la definició de la Carta— han d'ésser aprovades pels dos
terços dels votants; la resta, per una majoria senzilla. Gràcies a les seves funcions
electives, deliberatives, de supervisió i d'apropiació financera, ocupa una posició
central dins l'organització. La seva influència política s'ha vist reforçada
progressivament a causa de la manca d'avinença dels membres del Consell de
Seguretat.
Aquest (que funciona permanentment), tot i que la seva funció és fer
recomanacions, pot
demanar que s'apliquin sancions contra els estats que consideri culpables de pertorbar la
pau o la seguretat internacionals. A la pràctica, els membres permanents poden oposar
llur vet a qualsevol resolució. El Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides actua
principalment com a òrgan de coordinació entre les Nacions Unides i les agències
especialitzades. El Consell de Tutela és compost pels membres permanents del Consell de
Seguretat, pels estats que administren territoris i per un nombre igual d'estats que no
n'administren, elegits per l'Assemblea General. La seva funció és supervisar
l'administració dels territoris confiats a l'ONU. El Tribunal Internacional de Justícia
té en la seva jurisdicció la interpretació de tractats i d'acords i els conflictes i
les qüestions de dret internacional. El 1956, amb motiu del conflicte del canal de Suez,
l'ONU es dotà d'un exèrcit propi amb funcions de força d'interposició o de
protecció,
els anomenats cascs blaus, creat amb aportacions i personal dels estats membres. El
Secretariat és encapçalat pel secretari general, nomenat per l'Assemblea General, segons
una proposta del Consell de Seguretat. És el màxim responsable administratiu i té unes
funcions polítiques importants, entre les quals cal subratllar la facultat de presentar a
l'organització qualsevol qüestió que amenaci la pau i la seguretat mundials i la
iniciativa de promoure acords internacionals. Han ocupat aquest càrrec Trygve Lie
(1946-52), Dag Hammarskjöld (1952-61), U Thant (1961-71), Kurt Waldheim (1972-82), Javier
Pérez de Cuéllar (1982-92), Boutros Ghali (1992-96) i, des del 1996, Kofi
Annan.
Pertanyen a l'ONU diverses organitzacions i agències especials, com ara la UNESCO, la
FAO, la UNICEF, l'ACNUR, l'OIT, l'OMS, etc. Desplegada en múltiples funcions que van des
de l'ajut humanitari fins a missions com a força de seguretat i d'interposició, mediador
en processos de pau o entre parts en conflicte i com a institució autoritzada per a
decretar sancions internacionals sobre els estats i inspeccionar-ne determinades
iniciatives, l'ONU ha intervingut en un gran nombre de conflictes: Congo (1960), Xipre
(1963), a les guerres àrabo-israelianes i en el conflicte israeliano-palestí (1973,
1974, 1993), al Líban (1978), el Sàhara Occidental (1991), Somàlia i Angola (1993)
i,
des del 1993, als Balcans, especialment a Bòsnia-Hercegovina, Macedònia, Iugoslàvia i
Albània; Rwanda (1997), Guatemala (1997), Afganistan (1998) i Algèria (1998), entre
d'altres. Tanmateix, aquestes forces sovint no han pogut assolir els seus
objectius. Hom
ha imputat part d'aquests fracassos a deficiències estructurals de la mateixa
organització, entre les quals la burocratització, l'enorme deute i l'efecte paralitzant
del dret de veto de les grans potències en el Consell de Seguretat en serien les més
greus. L'ONU també impulsa conferències interestatals sobre problemes d'abast mundial
(medi ambient, fam, narcotràfic, etc). El 1998 fou creat el Tribunal Penal Internacional
Permanent de les Nacions Unides.
Sota el lideratge de Pérez de Cuéllar, i malgrat els seus
esforços per aconseguir la pau, l'ONU hagué de prendre dramàtiques decisions, la més
dolorosa de les quals fou sens dubte la d'autoritzar, a petició dels EUA, la guerra que
aquest estat dugué a terme contra l'Iraq, invasor de Kuwait (29 de novembre de 1990).
L'ONU també aprovà el final de la guerra (3 d'abril del 1991), després d'imposar dures
sancions a l'Iraq, tot condemnant la repressió duta a terme per Husayn contra els kurds.
Altrament, Espanya presentà entrà en el Consell de Seguretat (1991). Pel que fa al
conflicte balcànic, l'ONU autoritzà l'ús de la força per introduir ajut humanitari en
la confrontació serbobosniana (1992).
El 1991 Pérez de Cuéllar fou rellevat de la secretaria general per l'egipci
Boutros Boutros Ghali, que assumí el càrrec al gener del 1992. Durant els quatre anys de
l'únic mandat de Ghali, l'ONU intensificà les operacions humanitàries en diferents
conflictes mundials (Bòsnia i Hercegovina, El Salvador, Angola, Haití, Líban, Geòrgia,
Cambodja, Rwanda, Albània, Somàlia, etc), tot i que algunes informacions relacionades
amb comportaments violents cap a la població -tortures i violacions- per part de cascos
blaus enterboliren aquestes accions. Al desembre del 1995, el Consell de Seguretat de
l'ONU encarregà a l'OTAN la missió de fer aplicar l'acord de pau a Bòsnia signat a
París (14 de desembre) i desplegà una força de pau multinacional (Ifor) que, entre
altres coses, s'encarregà de vigilar l'embargament a Sèrbia. Altrament, l'ONU continuà
impulsant les converses de pau per mirar de posar fi a conflictes armats antics, i
d'aquesta manera, la pau signada a Guatemala l'1 de gener de 1997 tancà 30 anys de guerra
civil, i al juny del 1997 una delegació del govern marroquí i una altra del Front
Polisario es reuniren a Lisboa per desencallar el conflicte del Sàhara Occidental. L'ONU
continuà rebent crítiques per l'excessiva burocratització i per les conseqüències
sobre la societat civil d'alguns embargaments vigents, com ara el decretat sobre l'Iraq
des del 1990 i que no fou aixecat parcialment fins al maig del 1996. L'ONU arrossega un
deute molt important, en part per l'impagament d'alguns països -entre els quals els EUA-,
el pressupost de manteniment de l'estructura i el cost de les missions de pau. Al desembre
del 1996, el ghanès Kofi Annan fou elegit, amb el suport dels EUA, nou secretari general
-el primer originari dels països de l'Àfrica negra-, càrrec que començà a exercir al
gener del 1997 en substitució de Boutros Ghali. El Senat dels EUA acordà, al juny del
1997, pagar el deute amb l'ONU, 819 milions de dòlars en tres anys.
Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació
(FAO)
Agència especialitzada de les Nacions Unides, fundada
el 1945 a la conferència de Quebec, Canadà. Té com a fins l'elevació del rendiment de
les explotacions agrícoles, forestals i pesqueres, així com del nivell de vida,
fonamentalment en relació amb l'alimentació dels estats membres. Concentra els seus
esforços en la investigació i la informació comercial i tècnica. Instal·lada
inicialment a Washington, actualment té la seu a Roma.
Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN)
Organisme creat pel tractat militar de defensa el 4 d'abril
de 1949 per tal d'oposar-se al bloc militar encapçalat per la Unió Soviètica. En formen
part, des de la seva creació, Bèlgica, el Canadà, Dinamarca, els EUA, França, la Gran
Bretanya, Holanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega i Portugal. Posteriorment, el
1951 s'hi incorporaren Grècia i Turquia, i el 1954 la República Federal d'Alemanya.
Espanya s'integrà a l'organització el 1982 i hi confirmà l'adhesió amb un referèndum
el 1986. El comandament suprem és format per un consell compost per un representant de
cada país membre, i les decisions es prenen per unanimitat. El president del consell és
el secretari general de l'OTAN (H.L.Ismay 1952-57; P.H.Spaak 1957-61; D.Stikker 1961-64;
M.Brosio 1964-71; J.Luns 1971-84; P.A. Carrington 1984-88, M.Wörner 1988-94, W.Claes
1994-95 i J.Solana des d'aquest darrer any). L'organització militar té el seu
comandament suprem en una junta militar formada per representants dels caps de les forces
armades de cada país, a excepció de França. El seu òrgan executiu és l'estat major
militar internacional, que consta de tres comandàncies: Europa, Atlàntic i Canal de la
Mànega. Les forces militars de l'Organització són de tres tipus: convencionals,
nuclears de curt i mitjà abast i nuclears estratègiques. Ha tingut diverses dificultats
internes per motius polítics: el 1966, la retirada de França de l'estructura militar, i
els anys setanta, els conflictes entre Grècia i Turquia sobre Xipre, que en 1974-80
determinaren la retirada grega de l'estructura militar, i la presència en el govern
portuguès d'alguns ministres comunistes. Des del 1991, amb la dissolució de l'URSS i del
pacte de Varsòvia, l'OTAN reorientà la seva funció i abast i, sense deixar de banda els
aspectes estratègics, s'anà perfilant com una força d'interposició i d'atac que actuà
en conflictes en els quals es produïa una violació flagrant dels drets humans. El nou
rumb fou marcat sobretot pels enfrontaments que acompanyaren la desintegració de la
Iugoslàvia socialista, que motivaren les ofensives a Bòsnia-Hercegovina (1995) i a
Kosovo (1999) i el posterior desplegament de tropes en aquests territoris. La desaparició
del comunisme i la clara superioritat militar de l'OTAN donaren lloc a una nova etapa en
les relacions amb Rússia, presidida, en principi i tal com mostra la substancial
reducció de l'armament nuclear, per la col·laboració mútua. Tot i això, l'antiga
tensió adoptà noves formes: així, les intervencions de l'OTAN foren percebudes per
Rússia com una intromissió en la seva àrea d'influència i una amenaça a l'equilibri
de poders, com també ho foren les demandes d'ingrés de diversos antics estats del bloc
soviètic. El 1991 fou creat el Consell de Cooperació de l'Atlàntic Nord per canalitzar
els contactes amb aquests estats. També, al gener del 1994, hom impulsà un programa de
cooperació entre aquests estats i l'OTAN, anomenat 'associació per la pau', al qual
Rússia s'adherí pel juny. El 1997 Rússia accedí formalment a no oposar-se a
l'ampliació de l'OTAN, i el mateix any es creà un Consell de Cooperació Euroatlàntic,
que comprenia els estats de l'OTAN, els de l'antic pacte de Varsòvia i els neutrals de la
mateixa zona.
Al juny del 1989 Narcís Serra fou nomenat president de l'Eurogrup, organisme de l'OTAN
que té la missió de vetllar perquè Europa assumeixi les càrregues que comporta el fet
de pertànyer a l'Aliança Atlàntica. Amb la minva de les tensions entre Orient i
Occident es reduí també la necesitat de mantenir estructures defensives contra un enemic
cada cop més debilitat. Així, l'OTAN decidí (març del 1990) de reduir el seu arsenal
nuclear a Europa. També, pel que fa al pacte de Varsòvia, l'OTAN proposà (juliol del
1990) d'ésser socis i no pas enemics, fins que al novembre següent ambdós organismes
signaren la pau.
Amb l'esfondrament del bloc comunista i la dissolució del pacte de Varsòvia (1991),
l'OTAN hagué de replantejar-se l'estructura i els objectius. Així, al llarg del 1993 hom
anuncià una nova reducció de les tropes de l'organització a Europa, ja iniciada des de
l'accés de M.Gorbacov al poder i amb el desmantellament de l'arsenal nuclear el 1990.
Alhora, reforçà els vincles amb altres cossos militars de la zona (Eurocos, Unió
Europea Occidental i Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa). Quant
als objectius, tendí a presentar-se com una força multinacional de pacificació d'abast
europeu. La seva única actuació, en la pràctica, es reduí a accions de tipus
humanitari i a alguns atacs puntuals contra les forces iugoslaves en el conflicte de
Bòsnia-Hercegovina en 1992-93. Des del 1991, alguns dels estats membres del dissolt pacte
de Varsòvia havien sol·licitat reiteradament l'ingrés a l'OTAN. La necessitat
d'occident de preservar les bones relacions amb Rússia, que considerava aquesta
ampliació com una amenaça per a l'equilibri a la zona i que temia restar exclosa d'un
pacte global europeu de defensa, afavorí una solució de compromís que donà lloc a la
creació, al gener del 1994, de l'Associació per la Pau, organització coordinada amb
l'OTAN, però independent d'aquesta, i que estaria formada pels estats de l'antic bloc de
l'Est, inclosa Rússia, que hi ingressà pel juny del 1994. D'aquesta manera els antics
membres del Pacte de Varsòvia podien participar en la defensa d'Europa sense integrar-se
a l'Aliança Atlàntica. La integració es podria produir posteriorment en funció de
l'evolució individual de cada país. El mateix 1994 es creà també el Grup Combinat
d'Operacions de Combat encarregat de realitzar operacions fora de zona sota l'autoritat de
l'ONU o l'OSCE. A l'agost del 1994 morí Manfred Woerner, secretari general de l'OTAN des
del 1988. Fou succeït en el càrrec pel belga Willy Claes, que dimití a l'octubre del
1995. Fou nomenat nou secretari general el fins aleshores ministre d'afers estrangers
espanyol, Javier Solana. El mateix dia de la presa de possessió de Solana, el 19 de
desembre de 1995, les forces de l'OTAN iniciaren el desplegament a Bòsnia per garantir el
procés de pau aprovat al mes anterior a Dayton (Ohio) i ratificat a París pels
presidents de Sèrbia, Croàcia i Bòsnia. Al desembre del 1996, a la cimera de
l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), es començà a parlar
de l'ampliació de l'OTAN i de seguida Rússia manifestà les seves reticències, tot i
que durant els primers mesos del 1997 moderà l'actitud. Al març del 1997, els EUA i
Rússia es reuniren a Hèlsinki per debatre l'ampliació de l'OTAN cap als països de
l'est d'Europa. Els membres de l'OTAN han estat estudiant els països que entraran en la
primera fase d'ampliació; els aspirants que s'incorporaran el 1999 són Polònia, Hongria
i la República Txeca, tal com es confirmà en la cimera de Madrid del juliol de 1997. Al
maig del 1997 se signà a París l'anomenada Acta Fundacional, per la qual Rússia deixava
d'oposar-se a l'ampliació i l'OTAN i Rússia deixaven de considerar-se adversaris. El
mateix mes, durant la reunió de l'OTAN a Sintra (Portugal), es creà el Consell de
Cooperació Euroatlàntic amb els països de l'Aliança, els de l'antic pacte de Varsòvia
i països tradicionalment neutrals com Àustria i Suïssa, que es reuniria a partir
d'aleshores dues vegades l'any amb l'objectiu d'establir una atmosfera de diàleg. En la
cimera de Madrid del 1997, en la qual participaren els 16 membres de l'OTAN i els 28 de
l'Associació per la Pau, l'OTAN i Ucraïna firmaren una carta de cooperació que preveia
reunions polítiques regulars i una cooperació militar particular i es parlà de la
futura incorporació de Romania i Eslovènia, al mateix temps que quedava ajornada la
total incorporació d'Espanya.
Organització del Tractat
del Sud-Est Asiàtic (SEATO)
Organisme, amb seu a Bangkok, creat pel tractat militar de defensa signat a
Manila el 8 de setembre de 1954 per Austràlia, els EUA, les Filipines, França, la Gran
Bretanya, Nova Zelanda, Pakistan —se'n retirà el 1972— i Tailàndia per
oposar-se a les activitats militars de la República Popular de la Xina. Contràriament a
l'OTAN, no disposava de forces permanents. Fou dissolt el 1977, en millorar les relacions
dels EUA amb la Xina.
Organització dels Estats Americans (OEA)
Organisme fundat a Bogotà el 30 d'abril de 1948 per
promoure la cooperació econòmica, política i cultural i per garantir la defensa dels
seus membres. Actualment agrupa tots els estats americans exceptuant el Canadà. Amb seu a
Washington, a la pràctica ha estat dominat pels EUA, que l'han emprat com un instrument
més de llur control polític, econòmic i militar del continent.
Organització dels Països Àrabs Exportadors de Petroli (OPAEP)
Organització creada, a la conferència de Bagdad
(1968), per l'Aràbia Saudita, Kuwait i Líbia per aconseguir cooperació entre els estats
membres pel que fa a l'explotació i la comercialització de llur petroli. També en són
membres Líbia, Algèria, Bahrain, l'Iraq, Egipte (exclòs en 1979-89), Qatar, l'Aràbia
Saudita, Síria i els Emirats Àrabs Units. Tunísia abandonà l'organització el 1987.
Tot i controlar el 25% de la producció mundial de petroli (1992), la diversitat
d'interessos i d'orientacions polítiques han frenat l'acció conjunta i àdhuc han
provocat conflictes entre els seus membres (invasió de Kuwait per l'Iraq el 1990 i la
guerra del Golf Pèrsic). La seu és a Kuwait.
Organització dels Països Exportadors de Petroli (OPEP)
Organisme creat per les Conferències de Bagdad (1960) i
Caracas (1961) per unificar les polítiques petrolieres dels països membres (tots ells
importants exportadors de petroli) i protegir llurs interessos. Després de la
conferència de Teheran del 1971 i la guerra àrabo-israeliana del 1973, els països de
l'OPEP aprofitaren la forta dependència i vulnerabilitat energètica mundial respecte a
llurs petrolis per a formar un càrtel de pressió econòmica i política, elevant
fortament els preus del petroli amb un gran trasbals en les balances de pagaments dels
estats i augmentant llur capacitat de negociació amb d'altres països i amb les empreses
multinacionals petrolieres. A partir dels anys vuitanta, com a conseqüència de la crisi
econòmica que féu disminuir la demanda de petroli dels països industrialitzats, de la
descoberta de nous jaciments de petroli (mar del Nord, Mèxic, etc), de noves formes
d'obtenció d'energia (centrals nuclears) i de dissensions internes, com ara les
produïdes per la revolució islàmica a l'Iran (1979), la guerra entre aquest i l'Iraq
(1980-88) i la invasió de Kuwait per part de l'Iraq, que provocà la guerra del Golf
Pèrsic (1990) i un embargament internacional sobre les exportacions iraquianes, ha
minvat notablement el seu control sobre el mercat dels hidrocarburs. El 1990, amb el 39%
de la producció mundial de petroli, l'OPEP controlava el 77% de les reserves conegudes.
Té la seu a Viena i en són membres Algèria, l'Aràbia Saudita, el Gabon, Indonèsia,
l'Iran, l'Iraq, Kuwait, Líbia, Nigèria, Qatar, la Unió dels Emirats Àrabs, Veneçuela
i, fins el 1993, l'Equador. El 1975 l'OPEP creà un Fons Especial per al Desenvolupament
Internacional. El 1990, amb un 39% de la producció mundial de petroli, l'OPEP controlava
un 77% de les reserves conegudes. El 1993 l'Equador deixà d'ésser membre de
l'organització.
Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE)
Organisme creat el 1948 a París per administrar el Pla Marshall.
Compost inicialment per Àustria, Bèlgica, Dinamarca, França, la Gran Bretanya, Grècia,
Holanda, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Portugal, Suècia, Suïssa i
Turquia, el 1949 s'hi incorporà la República Federal d'Alemanya, i el 1959 l'estat
espanyol. Promotor de la liberalització i la integració regional de mercats, la creació
de la CEE i l'EFTA en determinaren la transformació, el 1961, en l'Organització de
Cooperació i Desenvolupament Econòmic.
Organització
industrial
Utilització racional i coordinada de les distintes parts d'una empresa, a
fi d'aconseguir la màxima eficàcia dels mitjans utilitzats.
Organització Internacional del Treball (OIT)
Organisme internacional creat a la Conferència de Pau del
1919 com a associat a la Societat de Nacions. Des del 1946 és agència especialitzada de
les Nacions Unides. Té la seu a Ginebra. Es proposa millorar les condicions de treball,
seguretat social, formació professional, negociació col·lectiva, participació en la
gestió de les empreses, accés a l'habitatge, esbarjo, etc. Per mitjà del Programa
Mundial d'Ocupació ajuda en la lluita contra l'atur. Són membres de l'OIT la majoria
d'estats, representats per delegacions formades per delegats del govern, sindicats i
patronals. Els governs ratifiquen les convencions que estableixen els estàndards mínims
internacionals acceptables en condicions de treball i de vida, que teòricament han
d'aplicar.
Organització Internacional dels Refugiats
Organisme de l'ONU creat el 1946 per oferir assistència als
refugiats de guerra europeus i asiàtics. El 1951 fou reemplaçat per l'Alta Comissaria
de les Nacions Unides per als Refugiats.
Organització
Internacional per a la Normalització (ISO)
Organisme conegut amb la sigla ISO (International Standardization
Organization) que dicta les normes adients per tal de facilitar l'intercanvi de béns i
serveis i desenvolupar la cooperació en el camp intel·lectual, científic, tècnic i
econòmic. Creat el 1946, substituí la International Standard Association (ISA), fundada
el 1926. Ha desenvolupat un sistema de transliteració d'alfabets no llatins (àrab, grec,
ciríl·lic, hebreu, etc).
Organització
judicial
Constitució jeràrquica dels poders públics encarregats de
l'administració de justícia que determina llurs atribucions i els límits en què poden
exercir llur autoritat.
Organització
Mundial de Comerç (OMC)
Nom que adoptà l'organisme sorgit del General Agreement
on Tariffs and Trade en ampliar el seu abast i les seves atribucions. Entrà en vigor
l'u de gener de 1995 i era format per 80 estats que sumaven el 80% del comerç mundial.
Organització Mundial de la Salut (OMS)
Organisme de l'ONU, amb seu a Ginebra, creat el 1948 per
promoure el millorament de les condicions sanitàries arreu del món. Les seves funcions
inclouen el control d'epidèmies, la promoció de campanyes de vacunació i d'instrucció
sanitària, la coordinació de serveis de recerca i l'establiment de regulacions
sanitàries internacionals, l'estandardització dels productes farmacèutics i
l'assessorament tècnic, particularment als països subdesenvolupats.
Organització
Nansen
Conjunt d'organismes encarregats de resoldre el problema dels refugiats
després de la Primera Guerra Mundial. Col·locada, al principi, sota l'autoritat de
Fridtjof Nansen (1921-24), restà lligada a l'oficina internacional del treball (1925-29),
i el 1931 la Societat de Nacions creà una oficina internacional de refugiats, encarregada
de prosseguir l'obra d'aquesta organització, fins a la seva liquidació el 1938. El 1922
Fridtjof Nansen, sota els auspicis de la Societat de Nacions, creà el passaport que
portà el seu nom (Passaport Nansen), el qual permetia d'atribuir una identitat als
refugiats que no poguessin recórrer als serveis de l'estat d'on procedien. Aplicat, en
principi, als refugiats russos en 51 estats, fou atribuït també als refugiats sirians i
turcs en 35 estats. Vàlid únicament per als refugiats col·locats sota la protecció de
l'organització Nansen (1928), aquest passaport concedia al titular el dret a residir a
l'estat que l'havia concedit (1926). Posteriorment alguns estats impugnaren aquesta
decisió.
Organització
no governamental (ONG)
Associació voluntària no lucrativa formada per
particulars, independent de l'estat i dedicada a tasques amb finalitats solidàries.
L'acció de les ONG es dirigeix a afavorir l'accés a drets o béns bàsics a individus o
col·lectius que normalment en són privats. La solidaritat subjacent a totes les ONG
inclou tant l'assistència immediata de necessitats elementals (salut, alimentació,
habitatge, escolarització etc.), com el desenvolupament de recursos que permetin als
individus un determinat nivell d'autosuficiència. Bé que històricament els estats
occidentals han assumit en un grau variable tasques d'aquesta mena en forma de seguretat
social, programes d'assistència i ajuts diversos a la població que administren, les
prioritats i conjuntures polítiques, i les pressions dels grups d'interessos sovint han
comportat limitacions a llur acompliment, constatació que és a l'origen de moltes ONG.
Per la seva banda, els poders públics han retret a les ONG l'actuació al marge de la
legislació. Malgrat els antagonismes, ambdues parts han tendit a acostar posicions i, en
el que suposa un reconeixement de la seva tasca, moltes ONG reben actualment subvencions i
són dotades d'estatut jurídic (cosa, d'altra banda, prou complexa, atesa llur gran
diversitat tipològica). Hom pot identificar en les institucions benèfiques de caire
religiós i les societats d'ajuda mútua que proliferaren durant la industrialització
molts dels trets atribuïts a les actuals ONG, si bé hom sol citar-ne com a primer
antecedent la Creu Roja (1863). Malgrat que després de la Primera Guerra Mundial els
enfrontaments polítics tendiren a associar la realització dels ideals humanitaris amb el
socialisme, la creació d'aquest tipus d'organitzacions des d'una posició independent i
més o menys apolítica continuà, i tingué un notable creixement després de la Segona
Guerra Mundial als estats democràtics del bloc occidental. Fou als anys cinquanta que es
difongué l'expressió 'organització no governamental' per a referir-se a aquesta mena
d'associacions bé que, atesa la seva vaguetat, en molts països (especialment els
anglosaxons) hom ha preferit la d''organitzacions voluntàries' o similars. En aquest
període, la cursa d'armaments i la vulneració dels drets humans derivats dels conflictes
de la guerra freda comportaren la creació d'organitzacions com Pugwash (1945) i Amnistia
Internacional (1961). L'aparició de la problemàtica mediambiental afavorí el sorgiment
d'organitzacions ecologistes (Greenpeace, 1971). El component internacional de les ONG,
d'altra banda, s'ha anat accentuant, com ho demostra el gran nombre d'ONG als països
desenvolupats que presten els seus serveis al Tercer Món, i també en l'abast mundial de
moltes d'elles, conseqüència de les implicacions de la globalització (interdependència
o subordinació econòmica, increment de les emigracions, conflictes culturals, etc). A
les dues darreres dècades del s XX s'ha produït una proliferació d'ONG. Hom ha
interpretat el fenomen com una resposta al liberalisme econòmic hegemònic després de
l'ensorrament de l'URSS (1985-91), el qual ha estat percebut com una amenaça al model
d'estat de benestar implantat a Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial;
cal afegir-hi també l'acceleració de la mundialització i, finalment, el desconcert de
sectors importants de l'esquerra davant l'adopció, per part dels partits majoritaris
d'aquesta adscripció, de polítiques cada vegada menys diferenciades de les de la dreta.
Als Països Catalans, les ONG han arrelat considerablement, especialment a Catalunya, on
el 1995 s'uniren per a constituir una federació.
Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP)
Organisme político-militar creat el 1964 a Jerusalem que
agrupa la major part de les organitzacions palestines sorgides arran de la creació de
l'estat d'Israel, amb l'objectiu d'establir un estat palestí en aquest territori. Té els
seus precedents en el moviment guerriller palestí sorgit a Gaza i Cisjordània que
participà en la primera de les guerres àrabo-israelianes (1948-49). Fundada amb
el suport de la primera Conferència dels estats àrabs al Caire, després de l'ocupació
de Gaza i Cisjordània per Israel (1967) i amb la subsegüent diàspora dels refugiats
palestins, l'organització tingué un gran creixement. Establí el seu quarter general a
Jordània, des d'on perpetrà atacs contra Israel fins el 1970, que fou expulsada del
país pel mateix rei Hussein. L'OAP passà aleshores al Líban, des d'on disposà de bases
per a atacar Israel i on tingué un paper determinant en l'esclat de la guerra civil
(1975). El 1974 l'OAP obtingué l'estatut d'observador a l'Assemblea General de l'ONU, i
el 1979 rebutjà l'acord de pau entre Israel i Egipte. El 1982 Israel envaí el Líban i
en foragità l'OAP, acció que fou seguida pels atacs a Tunis (1985 i 1988), on hi havia
el nou quarter general de l'organització, i als camps de refugiats palestins del Líban.
Aquests anys l'OAP s'escindí en moderats, comandats per Arafat, i radicals, els quals,
amb el suport de Síria i Líbia, obligaren Arafat a dispersar les seves forces per
Algèria, Tunísia i la República Àrab del Iemen. Els radicals protagonitzaren diverses
accions terroristes, però el sector moderat acabà essent majoritari i rebé el suport de
la intifada(1987). El 1988 el Consell Nacional anuncià a Alger la creació d'un
estat palestí independent, amb capital a Jerusalem. Tot i el suport de l'OAP al bàndol
iraquià en la guerra del Golf Pèrsic (1990), l'accés dels laboristes al govern
israelià el 1992 obrí una etapa de negociacions que donaren lloc a la signatura d'un
tractat de pau al setembre del 1993 entre l'estat d'Israel i Arafat, reconegut per l'ONU
com a representant legítim del poble palestí, i que posava les bases per a un autogovern
palestí als territoris ocupats. El 1994 fou constituïda una autoritat nacional
palestina, provisional, presidida per Arafat, i les faccions de l'OAP contràries a
l'acord formaren l'Aliança de Forces Palestines. Les primeres eleccions per a la
presidència palestina i per al Consell Palestí (1996) consolidaren el lideratge d'Arafat
i la facció encapçalada per ell dins l'OAP, Al-Fatah.
Després del deteriorament de la imatge internacional de l'OAP pel seu suport a Saddam
Husayn durant la guerra del Golf, el procés de pau a l'Orient Mitjà donà una nova
empenta a l'activitat de l'organització i s'obriren les possibilitats de negociació
entre palestins i israelians, especialment arran de la victòria laborista a Israel el
1992. L'any 1993 l'OAP, liderada per Yasser Arafat, i el govern israelià signaren els
acords de Washington, que significaren l'inici d'una autonomia limitada a Gaza i Jericó i
el reconeixement per part d'Israel de l'OAP com a representant del poble palestí. L'any
1994 fou constituïda una Autoritat Nacional Palestina provisional, presidida per Arafat.
Malgrat les fortes crítiques rebudes des dels sectors radicals palestins contraris al
procés de pau, l'OAP quedà legitimada com a primera força política palestina a les
eleccions presidencials i legislatives celebrades el 1996. L'OAP i el seu grup polític
més important, Al Fatah, aconseguiren més del 88% dels vots i 66 dels 88 escons del
Consell Palestí. Yasser Arafat es convertí democràticament en president de l'Autoritat
Nacional Palestina.
Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa
Nom que adoptà el 1994 la Conferència sobre la
Seguretat i la Cooperació a Europa arran de la seva transformació en un organisme
permanent i amb institucions pròpies.
Organització Revolucionària de Treballadors
Partit polític comunista de l'estat espanyol, creat el 1969
com a fruit de la radicalització del grup obrer catòlic Acción Sindical de
Trabajadores. Maoista i antisoviètic, impulsà, des del 1977, el Sindicato Unitario;
José Sanromá Aldea n'era el secretari general, i "En Lucha" (1969-79),
l'òrgan de premsa. De migrada presència als Països Catalans, hi publicà "Crida
dels Comunistes" (Principat) i "Ara!" (País Valencià). El 1979 es
fusionà amb el PTE en el Partit dels Treballadors (1979).
Organització
social
Entitat específica que denota una situació estable o
estructurada de funcionament que comporta una interrelació entre els seus components
(persones o grups), els quals posseeixen unes característiques que no són manifestes
fora d'aquesta entitat.
Organització
territorial
Conjunt dels ens públics territorials en què s'estructura un estat
(estat, comunitats autònomes, províncies, municipis) o una comunitat autònoma
(municipis, comarques i altres denominacions pròpies).
Organitzacions Internacionals Catòliques
Aplec d'associacions, de confessió catòlica i majoritàriament laïcals
caracteritzades per un objectiu apostòlic d'abast internacional. Són reconegudes i
inscrites per la Santa Seu, la qual intervé també en l'aprovació d'estatuts i
nomenament de presidents i consiliaris. Des del 1927 hom celebra anualment la Conferència
de Presidents de les OIC. Moltes gaudeixen d'un estatut consultiu davant l'ONU, la UNESCO,
la FAO, el Consell d'Europa, etc.
Organización de Estados Centroamericanos
Organització de l'Amèrica Central, fundada el 1951 per
Costa Rica, Guatemala, Hondures, Nicaragua i el Salvador amb la finalitat de promoure la
unitat i la cooperació política, militar, econòmica i social dels estats membres. La
seu és a Sant Salvador.
Organización
Juvenil Española (OJE)
Organització juvenil espanyola creada el 1960 i basada en
els principis del Movimiento Nacional, del qual depenia a través de la Delegación
Nacional de la Juventud. Desaparegué amb la reforma política del 1976.
Organización Latinoamericana de Solidaridad
Organització fundada pels representants llatinoamericans a
la Conferència tricontinental de l'Havana (gener del 1966), per tal de combatre la
influència dels EUA a l'Amèrica Llatina. A la primera conferència (l'Havana, 1967), fou
aprovada la preeminència de la lluita armada. Fou dissolta l'any 1969.
Organización
Sindical Española
Sistema sindical verticalista vigent durant el franquisme a l'estat
espanyol. El Fuero del Trabajo (1938) creà una corporació de dret públic que
reunia en un organisme unitari totes les branques de la producció o serveis en sindicats
verticals sota la direcció de l'estat. Posteriorment s'integraren en un únic sindicat
empresaris i treballadors que depenien de la Delegación Nacional de Sindicatos dintre del
ministeri Secretaría General del Movimiento (posteriorment al ministeri de Relacions
Sindicals). El 8 d'octubre de 1976 un decret traspassava tots els béns de l'OSE a la
presidència del govern i així s'iniciava un procés de llibertat sindical.
Orleanisme
Corrent polític sorgit a França sota la Restauració i
aglutinat entorn de Felip Igualtat. Basat en principis no legitimistes sinó ideològics
—antiabsolutisme, fi de les ingerències estrangeres—, corresponia als
interessos i sentiments de la burgesia financera i industrial. El règim polític és
fruit d'un pacte, i la seva legitimitat li és donada per la voluntat del poble,
identificat amb les elits educades i benestants. Passat el 1848, esdevingué un partit
d'ordre que mai més no retrobà el seu dinamisme.
Ortegada, l'
Nom amb què és conegut l'aixecament carlí del 1860
dirigit pel general Jaime Ortega y Olleta.
Ortodòxia
Títol que, basat en un concepte doctrinal (fidelitat als set primers
concilis ecumènics anteriors a la separació de Roma, a diferència de les esglésies
nestorianes i monofisistes), designa el conjunt de les Esglésies Orientals en comunió
amb Constantinoble. L'Església Ortodoxa està organitzada al voltant de seus patriarcals
o d'esglésies sinodals, unides doctrinalment i litúrgicament, bé que amb una
independència jurídica per respecte al patriarcat ecumènic de Constantinoble. Després
de la ruptura amb Roma, dels mancats intents d'unió —concili II de Lió (1274) i
concili de Florència (1439)— i, sobretot, d'ençà de la caiguda de Constantinoble
sota els turcs (1453), l'Ortodòxia s'anà desmembrant en múltiples esglésies
independents i Constantinoble anà perdent importància.
Avui, llevat d'una primacia d'honor, el patriarcat ecumènic es troba pràcticament mancat de
fidels, si hom descompta
els recents exarcats d'Amèrica i d'Europa. Les altres esglésies ortodoxes estan
integrades en primer lloc per les minories fidels a Calcedònia que romangueren a
Antioquia i a Alexandria, i que encara avui constitueixen patriarcats
independents. Jerusalem, patriarcat des del concili de Calcedònia (451) malgrat l'adopció dels usos
litúrgics de Constantinoble, manté una jerarquia independent reclutada entre els monjos
grecs del Sant Sepulcre. Encara dins el món hel·lènic, cal esmentar l'església
autocèfala del Sinaí, limitada al monestir de Santa Caterina, la de
Xipre, que
d'ençà del concili d'Efes és considerada apostòlica i, doncs, independent, i,
finalment, la de Grècia, autònoma des del 1833, organitzada sinodalment sota la
presidència de l'arquebisbe d'Atenes. Les altres autocefàlies s'han anat creant al llarg
del temps en el món eslau i a Romania. La primera a independitzar-se temporalment fou
l'església de Bulgària, que obtingué el grau de patriarcat el 927. Més tard (s XI) la
de Kíev i la de Sèrbia, que gaudí d'una autonomia temporal en ésser creat el
patriarcat de Pec (1346). La unió amb Roma del metropolita de Kíev (1439) portà a la
creació d'una metròpoli a Moscou (1448) —on, de fet, residia el titular de
Kíev—, la qual, basant-se en la teoria de la tercera Roma, lluità fins a la
creació del patriarcat de Moscou (1589). Aquest arribà a sotmetre a la seva
influència els patriarcats de Bulgària i de Sèrbia. El gradual desmembrament de
l'imperi otomà a la segona meitat del s XIX, i la desaparició de l'imperi
austro-hongarès foren els principals factors que donaren lloc a la fundació
d'autocefàlies: Sèrbia (1879), Romania (1865), Bulgària (1870) foren seguides per
Albània, Finlàndia, Txecoslovàquia i Polònia els anys vint. L'establiment de l'URSS
afavorí la imposició del patriarcat rus sobre totes les esglésies del territori
soviètic i, en dissoldre's aquest estat, creà exarcats en diversos dels nous estats
independents que, en alguns casos com ara a Ucraïna, han rivalitzat amb les Esglésies
autocèfales restablertes els anys noranta.
L'Ortodòxia apareix com una tradició homogènia, malgrat la diversitat de cultes i
èpoques. El seu pensament, tot partint de la triple font bíblica, litúrgica i
patrística, pròpia del cristianisme primitiu, no solament desconeix el pessimisme sobre
l'home i el món, que hom troba ja en Agustí i que domina l'Occident fins al
Protestantisme, sinó també la reacció contrària de l'humanisme i del secularisme
modern. L'Orient pensa el misteri de Déu i del món en un únic esquema dinàmic
ascensional que comença per l'economia trinitària i veu la redempció com un
procés que va des de la creació fins a la divinització del món. L'aproximació als
misteris per via negativa (apofatisme) no vol dir impossibilitat d'atènyer
l'incognoscible, sinó invitació a depassar la raó per penetrar en l'experiència de la
plena unió amb Déu per l'Esperit Sant, que és alhora plenitud de la divinitat i
plenitud de l'home. La tendència a superar els límits conceptuals ha fet que
l'Ortodòxia es negués a donar a Déu un caràcter tancat: no solament les tres persones
de la Trinitat constitueixen ja en si un desbordament de l'essència, sinó que per les
seves emanacions (energies) Déu aboca la seva divinitat en l'home. En aquest
sentit, la creació no comporta un món acabat i estable, juxtaposat a un ordre
sobrenatural, sinó que la natura i la gràcia constitueixen dos moments de l'únic acte
de creació-divinització. Aquesta plenitud ja s'ha manifestat en la resurrecció del
Crist i s'hi penetra per la Pentecosta en l'Església. La mateixa figura del Crist
històric és depassada: mort i sepultat, davalla als inferns com a vencedor de la
mort; ressuscitat, apareix en la plenitud de la divinitat. Els mateixos sants no ho són per la
imitació del Crist, sinó per la transfiguració interior, com el Crist dalt del Tabor.
Com a contrapartida d'aquesta visió escatològica hi ha un cert desinterès pel món
present i comporta una certa anarquia eclesiàstica, manifestada i justificada en les
múltiples autocefàlies. Les discussions medievals sobre el filioque, o la
negació del purgatori, o d'altres desavinences sobre usos litúrgics han estat els punts
als qual hom sol atribuir la ruptura amb Roma. L'Església Ortodoxa ha tingut una certa
expansió missionera, per exemple, al Japó (per obra de l'Església Russa) o en alguns
països de l'Àfrica negra. El domini turc frenà el gran desenvolupament del pensament
teològic medieval grec, continuat després per la tradició eslava i reprès
modernament,
en una renovació que a Grècia parteix sobretot d'un congrés teològic del 1936 i que,
entre els eslaus, arrenca dels eslavòfils i ha tingut grans figures entre els ortodoxos
de l'emigració. Aquesta emigració, originada per raons tant econòmiques com
polítiques, ha estat molt nombrosa, especialment a Alemanya, França, el
Canadà, els EUA, etc, i ha portat a la creació de jurisdiccions pròpies, dependents o no d'algun
patriarcat oriental. Tot aquest moviment ha propiciat en alguns llocs l'anomenada Ortodòxia
occidental, és a dir, comunitats ortodoxes establertes a Occident i que hi han
emmotllat la llengua litúrgica, fins i tot la mateixa litúrgia i, en part, el
pensament.
Les diverses esglésies ortodoxes formen part del Consell Ecumènic de les Esglésies i
mantenen, amb graus diferents, contactes jeràrquics i de teòlegs, amb l'Església
Catòlica. Des del 1961, aquestes mateixes Esglésies han anat celebrant una sèrie de
conferències panortodoxes, primer a l'illa de Rodes i posteriorment a Belgrad i a
Ginebra, amb vista a una renovació espiritual de l'Ortodòxia, als contactes amb les
altres Esglésies cristianes i a l'adaptació al món actual. Aquestes conferències són
alhora la preparació d'un futur concili general de l'Ortodòxia.
Ostpolitik
Mot (que significa 'política oriental') emprat en politicologia alemanya
per a designar específicament les relacions germano-russes i, posteriorment, les
relacions d'Alemanya Occidental amb el bloc dels països socialistes. Així fou utilitzat
per a denominar la política de Bismarck que culminà amb el pacte d'amistat germano-rus
(1887), la de Hitler, conclosa amb el pacte Germano-soviètic (1939) i la política
iniciada el 1970 pel canceller de la RF d'Alemanya, Willy Brandt, envers els països
socialistes europeus per normalitzar-hi les relacions, sobretot les diplomàtiques.
OTAN
Sigla de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord.
Sigla en anglès, NATO.
Output
Sortida, producte, resultat, d'una determinada combinació
de factors de producció.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
