Concentració
Unitat productiva (coneguda també com a agrupament) proposada pel
decret de Col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya (1936) a fi de promoure la
constitució dels consells generals d'indústria, formada per totes o unes quantes de les
diverses empreses d'una mateixa branca industrial que existissin al territori català,
sempre que la nova organització assegurés unes possibilitats majors en l'àmbit
econòmic, comercial i tècnic i no lesionessin els interessos del petits empresaris. El
Consell d'Economia havia d'aprovar les propostes de concentració. Fou un intent de
control de les branques econòmiques pel sindicat respectiu.
Concentració
de capital
Fenomen característic del capitalisme que defineix una de
les seves primeres etapes de desenvolupament. S'inicià ja a l'edat mitjana amb la
canalització cap a l'Europa occidental de masses considerables de capital provinents del
comerç amb l'Orient. El comerç marítim colonial, que es desenvolupà després del
descobriment d'Amèrica, provocà la creació de societats per accions i el naixement i
l'extensió del capital financer. Actualment la unió de capital comercial i financer es
dóna no solament en el pla de les grans indústries, sinó també de la banca. Amb la
concentració de capital prenen la direcció de l'economia capitalista els grups de
pressió, i hom pot parlar, malgrat les lleis antimonopolistes que hi ha en molts estats,
d'un capitalisme monopolista d'estat.
Concentració
de poders
Acumulació de tots tres poders (legislatiu, executiu i judicial) en un
poder únic. És pròpia de règims totalitaris: dictadures, feixisme i governs de
militars.
Concentració
empresarial
En sentit limitat, procés jurídic a través del qual es
fusionen les activitats de dues o més empreses, amb pèrdua de la personalitat jurídica
d'alguna empresa (fusió per absorció) o de totes (fusió per constitució)
les que hi participen. En sentit ampli, tot acord encaminat a interrelacionar l'activitat
de diverses empreses, incloses, per tant, les coalicions; no cal que s'hi produeixi
pèrdua de personalitat jurídica de cap empresa. Hi ha diferents formes de concentració:
les societats d'empreses cerquen la prestació conjunta d'un servei necessari a
totes elles; les unions temporals consisteixen en l'agrupació de dues o més
empreses, durant un temps limitat, a fi de portar a terme conjuntament una obra, algun
subministrament o servei: la cessió d'unitats d'obra es dóna quan hom contracta
amb un tercer l'execució d'una part d'obra o de servei.
Concentració
industrial
Reunió en un mateix establiment dels diferents processos de fabricació.
Nascut amb el desenvolupament de la indústria tèxtil, el fenomen de concentració és
condició indispensable i el tret més destacat de l'actual organització industrial, puix
que amb la revolució tecnològica s'encareix el cos d'adquisició de l'equip industrial,
hom utilitza maquinària de grans dimensions i la indústria requereix una gran massa de
capital en actiu, un augment de mà d'obra i una producció a gran escala. Amb la
concentració industrial s'alteren els trets més destacats del sistema capitalista: és
incomplerta la llei de la lliure competència, desapareix la indústria de tipus familiar,
substituïda per les grans societats anònimes, propietat d'un elevat nombre
d'accionistes, i la figura determinant del propietari és substituïda per la del manager.
Hom parla de concentració horitzontal per a designar la unió de diverses empreses
o fàbriques amb el mateix tipus de producció industrial; la concentració vertical,
per contra, suposa la unió d'empreses amb produccions complementàries. Figures
destacades de concentració industrial són els trusts, els holdings i els
càrtels, que arriben a exercir un paper no solament econòmic, sinó també polític, en
el desenvolupament d'un país. La concentració industrial deriva en monopoli i té una
posició força avantatjosa en relació amb la competència.
Concentració
parcel.lària
Assignació, feta als propietaris de parcel·les de dimensions reduïdes,
d'una superfície equivalent (en classe de terra i conreu) a la que posseïen
anteriorment. Amb la política de concentració hom intenta de posar remei als mals d'una
parcel·lació excessiva, en racionalitzar l'explotació agrícola i l'augment dels
rendiments i en augmentar el rendiment de la terra. El 1952 fou promulgada a Espanya, amb
caràcter experimental, la primera llei de concentració parcel·lària, establerta
definitivament el 1955.
Concert
administratiu
Concert econòmic.
Concert econòmic
A l'estat espanyol, conveni entre el ministeri de finances i
l'administració de determinats territoris que gaudeixen d'un règim fiscal propi i
diferenciat. Segons la Constitució del 1978, tenen concert econòmic les Canàries per
raó de llur insularitat, Ceuta i Melilla a causa de llur estatut especial i, per motius
històrics, les comunitats autònomes del País Basc i Navarra. En aquests dos darrers
casos, el concert econòmic arrenca de la fi de les guerres carlines (1876), després de
les quals l'estat espanyol no estengué a les províncies de Biscaia, Àlaba, Guipúscoa i
Navarra el règim fiscal ordinari prevalent a la resta de l'estat, sinó que hi aplicà un
règim (1878) amb molts elements del sistema foral anterior. Segons els respectius
estatuts d'autonomia, tant Navarra com el País Basc gaudeixen de capacitat normativa i
d'autonomia en la gestió i recaptació d'imposts, i transfereixen una quantitat pactada
amb l'estat proporcional a la capacitat tributària d'aquests territoris, en concepte de
despeses generals. Des de Catalunya, històricament hom ha reclamat un tractament fiscal
similar.
Segons la Constitució del 1978, tenen concert
econòmic les Canàries per raó de la seva insularitat, Ceuta i Melilla pel seu estatut
especial, i, per motius històrics, les comunitats autònomes del País Basc i Navarra. En
aquests dos darrers casos, el concert econòmic arrenca de la fi de les guerres carlines
(1876), després de les quals l'estat espanyol no estengué a les províncies de Biscaia,
Àlaba, Guipúscoa i Navarra el règim fiscal ordinari prevalent a la resta de l'estat,
sinó que hi aplicà un règim (1878) amb molts elements del sistema foral anterior.
Segons els respectius estatuts d'autonomia, tant Navarra com el País Basc gaudeixen de
capacitat normativa i d'autonomia en la gestió i recaptació d'imposts, i transfereixen a
l'administració central una quantitat pactada proporcional a la capacitat tributària
d'aquests territoris, en concepte de despeses generals. Des de Catalunya, històricament
hom ha reclamat un tractament fiscal similar (campanya del Concert Econòmic).
Concessió
comercial
Contracte pel qual un empresari (concessionari) posa
l'establiment del qual és titular a disposició d'un altre empresari industrial o
comercial (concedent). En virtut de la concessió, el concessionari comercialitza per un
temps determinat o indefinit, en nom i per compte propis i sota les directrius i
supervisió del concedent, els productes l'exclusiva de venda dels quals li és atorgada
en unes condicions determinades. El concessionari sol adoptar indegudament les
denominacions de representant, distribuïdor, o agent. Si el contracte inclou l'exclusiva
de marca i l'assistència tècnica del producte sol ésser anomenat franchising o
contracte de franquícia.
Concessió
internacional
Conveni segons el qual un estat cedeix a un altre l'exercici
efectiu de la sobirania sobre una part del seu territori —bé que
conservant-ne la
sobirania teòrica— per un temps determinat i en canvi d'un cànon. L'estat
cessionari pot establir-s'hi i desenvolupar-hi lliurement el propi comerç sota la
protecció de la pròpia autoritat. La concessió pot ésser feta a diversos estats o a un
de sol. Bé que actualment no són emprades, les concessions foren molt nombroses a la fi
del s XIX i a començament del XX, especialment obtingudes de la Xina pels estats
europeus.
Concili
Reunió legítima de pastors de l'Església per a legislar o decidir sobre
problemes eclesiàstics generals. Els concilis, segons llur àmbit i
importància, poden
ésser universals (o ecumènics) i particulars, els quals se
subdivideixen en plenaris i provincials. El fenomen conciliar no és
exclusiu del cristianisme; l'existència de concilis budistes de la família
Theravada, o
tradicional, per a la fixació o el manteniment de l'ortodòxia ajuda a
descobrir-hi un
sentit religiós bàsic, que és el de la fixació legal de formes de creure i d'actuar
per part de tota una comunitat o dels qui la representen, de manera que els individus
hagin d'optar entre sotmetre-s'hi o col·locar-se fora del grup. Els concilis cristians
nasqueren en un moment que la interpretació gnòstica del cristianisme com una simple
escola filosòfica obligà a enfortir la institucionalització del grup
religiós. Així,
durant la segona meitat del s II l'Església anà resolent qüestions
debatudes, com
la unificació de la data de la Pasqua o la determinació d'una regla elemental de la fe,
dels llibres del cànon bíblic i del caràcter de successors dels apòstols propi dels
bisbes, i anà prenent consciència de la necessitat de reunir totes les esglésies per a
resoldre problemes comuns. Durant el s III i el començament del IV, el concili
s'anà convertint en un fet normal per a la vida de l'Església, sobretot en moments de
crisi: vers el 250, la província de Capadòcia tenia el costum de reunir concili cada
any, i problemes com el de la validesa del baptisme administrat pels heretges o el de la
penitència dels lapsi i d'altres foren discutits en concilis (Àfrica i Àsia
Menor, vers el 220; Cartago, al maig del 251, seguit d'un de Roma; Antioquia, el 252). Per
això, amb l'edicte de Constantí l'única cosa que canvià fou la possibilitat de donar
al concili una amplitud fins aleshores desconeguda (la de tota l'oikoumenh) i força de
llei imperial a les seves decisions. Guiat per la seva consciència de Pontifex Maximus i
cercant en el cristianisme el nou ferment de la unitat de l'Imperi, Constantí
convocà,
presidí i promulgà el concili de Nicea (325), considerat el primer dels
ecumènics. Els
seus successors feren semblantment amb els altres grans concilis d'Orient, als quals
demanaren d'establir la formulació de l'ortodòxia en les controvèrsies trinitàries i
cristològiques i per als quals cercaren sempre el consentiment o l'aprovació del bisbe
de Roma. Els vuit primers concilis celebrats en aquelles condicions s'han considerat
privilegiats quant a llur universalitat, fins al punt que les Esglésies ortodoxes no
n'accepten d'altres i es consideren incapacitades per a reunir un concili
ecumènic. Uns
principis idèntics de simbiosi dels dos poders foren aplicats per a d'altres concilis
d'abast més limitat però que interessaven tota una ètnia, tals com els concilis
visigòtics de Toledo o els de l'imperi Carolingi, celebrats en diversos llocs. A
l'Orient, els concilis o sínodes posteriors no han passat d'aquesta categoria. Per
contra, l'Església occidental seguí la seva tradició amb una sèrie de concilis que
legislaven tant sobre problemes de fe com sobre altres problemes
eclesiasticocivils, com
el de falsificació de moneda, o problemes de pau i treva, al primer concili del Laterà
(1123); el fet, però, que fossin reunits i aprovats pel papa féu que amb el temps els
teòlegs catòlics els consideressin ecumènics (cal recordar, però, que encara
l'arquebisbe de Tarragona, Antoni Agustí, al s XVI, comptava com a ecumènics només
nou concilis: els vuit de l'època imperial i el de Florència). Després del concili de
Trento, però, el progressiu encongiment de l'autoritat de l'Església sobre els camps
profans de la vida portà a un tipus de concili més semblant als primitius, i,
així, el
concili I del Vaticà i, sobretot, el concili II del Vaticà han estat sínodes totalment
intraeclesials. La menysvaloració de l'Església, comuna als reformadors, és la causa de
la manca de concilis protestants, fora de moments d'una gravetat especial, com fou el de
la tensió entre els Cristians Alemanys i l'Església Confessant, que portà al sínode de
Barmen (1934). Les decisions dels concilis han estat aplegades en grans
col·leccions,
entre les quals sobresurten l'Acta conciliorum oecumenicorum, d'E. Schwartz (en 25
volums, Berlín 1914-40), per als concilis d'Efes (431), Calcedònia (451) i segon de
Constantinoble (553), i sobretot la Sacrorum Conciliorum nova et amplissima Collectio,
de G. Mansi (Florència-Venècia 1759-98; 31 volums, que actualment arriben a 55). La
teologia dels concilis és la mateixa que la de l'episcopat; per això hom els reconeix
autoritat per al territori que els bisbes reunits legítimament representen; hom reconeix
al concili ecumènic una autoritat suprema sobre tota l'Església i, amb les condicions
requerides, el carisma de la infal·libilitat. El dret canònic condiciona l'existència
actual d'un concili ecumènic a la convocació, la confirmació i la promulgació de part
del papa. En són membres tots els qui ho són del col·legi episcopal i aquelles altres
persones (com els superiors generals d'ordes religiosos) explícitament
convocades. Hom
considera que hi ha hagut vint-i-un concilis ecumènics.
Del gener al juny del 1995 tingué lloc, a Tarragona i a Sant Cugat del Vallès, el
Concili Provincial Tarraconense, el qual reuní tots els bisbes de la província
eclesiàstica de Tarragona i de l'arquebisbat de Barcelona, juntament amb altres
persones legítimament convocades. Enllaçant amb una llarga tradició, interrompuda el
1758, el 29 de novembre de 1992 l'arquebisbe de Tarragona, Ramon Torrella, anuncià
la celebració d'un concili provincial, que fou preparat a través d'una àmplia consulta
i de l'elaboració d'un temari agrupat en quatre seccions ("Evangelització",
"Paraula de Déu i sagraments", "Sol·licitud pels més pobres i
marginats" i "Comunicació i coordinació interdiocesana"), que fou
estudiat per més de 45 000 persones. Convocat oficialment el 8 de setembre de 1994, el
concili s'inaugurà a la catedral de Tarragona el 21 de gener de 1995, i les sessions de
treball tingueren lloc al Casal Borja de Sant Cugat del Vallès durant vuit caps de
setmana, del febrer al maig. Hi participaren 158 persones, de les quals 14 eren
bisbes, 68 sacerdots, 36 religiosos (25 dones i 11 homes) i 40 laics (20 homes i 20 dones). Sense
dret a vot, hi participaren una trentena de persones més, i també quatre observadors
d'altres confessions religioses. Les discussions es caracteritzaren per un notable esperit
de franquesa i llibertat, tot i que no hi faltaren moments de tensió amb motiu d'unes
quantes qüestions conflictives (celibat opcional dels capellans, ordenacions
femenines,
absolució col·lectiva, creació d'una conferència episcopal catalana). A fi d'evitar el
perill de dispersió, atesa la gran quantitat de propostes presentades, s'acordà de donar
prioritat, dintre de cada un dels temes majors del concili, a un nombre limitat de
conclusions. Finalment, les propostes aprovades pels membres conciliars foren sotmeses al
vot deliberatiu (és a dir, decisori) dels bisbes, els quals les convertiren en 170
resolucions. Aquestes no pogueren ser publicades fins que no foren reconegudes per la
Santa Seu al cap de més d'un any de la clausura solemne del concili, que havia tingut
lloc a la catedral de Tarragona el 4 de juny de 1995. Tanmateix, el vistiplau romà
obligà a llimar algunes expressions considerades massa "nacionalistes":
així,
la resolució 105 hagué d'abandonar la referència a Catalunya "com a
pàtria, com a
nació i com a cultura", i la 142 es veié obligada a no parlar de la Conferència
Episcopal Tarraconense com si fos una conferència episcopal pròpiament dita i a
afirmar dues vegades la vinculació dels bisbes catalans a la Conferència Episcopal
Espanyola. Si bé la importància històrica d'aquest concili és innegable —el
primer després de més de dos segles—, no ho és tant la seva incidència real en la
presència i l'arrelament de l'Església Catòlica a Catalunya.
Concili I del
Vaticà
Vintè concili ecumènic de l'Església Catòlica,
celebrat a Sant Pere del Vaticà del 8 de desembre de 1869 al 18 de juliol de 1870, que
fou suspès davant la presència de les tropes del Piemont entorn de Roma; hi assistiren
774 bisbes. Hi foren aprovades dues constitucions conciliars, la Dei Filius (24
d'abril de 1870) i la Pastor aeternus (18 de juliol de 1870). Dos dies abans de la
publicació del Syllabus (8 de desembre de 1864), el papa Pius IX féu la primera
consulta sobre la conveniència de convocar un concili; després tingué lloc el
nomenament d'una comissió preparatòria (9 de març de 1865), l'anunci oficial de la
celebració (26 de juny de 1865) i la convocatòria, amb la butlla Aeterni Patris (29
de juny de 1868). Les invitacions cursades als patriarques orientals ortodoxos i a les
esglésies protestants no foren acceptades; per part dels primers perquè ja havien estat
publicades a la premsa, i per part dels segons perquè ho consideraren una ingerència en
llurs pròpies esglésies. Per primera vegada a la història no hi foren invitats els caps
d'estat catòlics. De bell antuvi, suscità recels la possible connexió entre el Syllabus
i el concili, recels que augmentaren en aparèixer a "La Civiltà Cattolica"
(6 de febrer de 1859) un article en què hom recollia el rumor, escampat per París, que
el concili ratificaria per aclamació el Syllabus i, sobretot, que definiria
dogmàticament la infal·libilitat del papa; Döllinger replicà atacant no sols la
infal·libilitat, sinó fins i tot l'autoritat del bisbe de Roma, i hi contrareplicà el
també historiador de l'església Hergenröther; un tercer partit, entorn dels bisbes
francesos Darboy i Dupanloup, volia fer veure que no era oportuna ni necessària una
definició en aquells moments, postura a la qual s'afilià l'episcopat alemany, que
considerava una tal definició "menys oportuna". Fou normal la discussió de la
primera constitució, que fou aprovada en els seus quatre capítols, sobre l'existència i
coneixement d'un Déu personal, la necessitat de la revelació divina, l'essència de la
fe i la relació entre fe i ciència. S'inicià després la discussió sobre alguns temes
menors disciplinaris, però la petició dirigida al papa per 380 pares conciliars donà
ràpida prioritat a la Constitució sobre l'Església, que en la seva primera
redacció constava de 15 capítols: hom inclogué al capítol onzè el tema del primat, al
qual fou afegit després el de la infal·libilitat. Al llarg de les discussions la
matèria restà dividida, i en sortí la Constitutio prima de Ecclesia, reduïda a
quatre capítols sobre la institució del primat per part de Jesucrist en la persona de
Pere, la permanència d'aquest primat en la persona del bisbe de Roma, successor de Pere,
l'amplitud i les característiques del dit primat i la infal·libilitat del papa en els
seus pronunciaments ex cathedra sobre temes de fe i costums. Aquesta fou la
constitució aprovada, alhora que hom aprovava la suspensió del concili; restà, doncs,
sense haver estat discutida la segona constitució sobre l'Església, l'aprovació de la
qual sens dubte hauria complementat la primera i hauria centrat la relació
papa-episcopat, discutida ja des del conciliarisme, que no trobà equilibri fins al
concepte de col·legialitat del concili II del Vaticà. La definició del primat i
la infal·libilitat papals fou acceptada successivament en els àmbits catòlics, llevat
d'uns quants cercles, sobretot centreuropeus, dels quals sorgí l'església dels
vellcatòlics.
Concili II del
Vaticà
Vint-i-unè concili ecumènic de l'Església Catòlica,
convocat pel papa Joan XXIII amb la constitució apostòlica Humanae salutis (25
d'octubre de 1961) i celebrat sota el seu pontificat i el del seu successor, Pau VI, a
Sant Pere del Vaticà en els períodes següents: de l'11 d'octubre al 7 de desembre de
1962; del 29 de setembre al 4 de desembre de 1963; i del 14 de setembre al 8 de desembre
de 1965. Hi foren aprovades i proclamades les constitucions sobre litúrgia (Sacrosanctum
concilium, 25 de gener de 1964), dogmàtica sobre l'Església (Lumen gentium,
21 de novembre de 1964), dogmàtica sobre la divina revelació (Dei Verbum, 18 de
novembre de 1965) i pastoral sobre l'Església en el món d'avui (Gaudium et Spes,
7 de desembre de 1965), els decrets sobre els mitjans de comunicació social (Inter
mirifica, 4 de desembre de 1963), l'ecumenisme (Unitatis redintegratio, 21 de
novembre de 1964), les Esglésies orientals (Orientalium Ecclesiarum, 12 de
novembre de 1964), el ministeri pastoral dels bisbes (Christus Dominus, 28
d'octubre de 1965), la renovació i adaptació de la vida religiosa (Perfectae
caritatis, 28 d'octubre de 1965), la formació sacerdotal (Optatam totius, 28
d'octubre de 1965), l'apostolat dels laics (Apostolicam actuositatem, 18 de
novembre de 1965), l'activitat missionera de l'Església (Ad gentes, 7 de desembre
de 1965) i la vida i els ministeris dels preveres (Presbyterorum ordinis, 7 de
desembre de 1965) i les declaracions sobre l'educació cristiana (Gravissimum
educationis, 28 d'octubre de 1965), l'actitud de l'Església envers les religions no
cristianes (Nostra aetate, 28 d'octubre de 1965) i la llibertat religiosa (Dignitatis
humanae, 28 d'octubre de 1965). El concili fou anunciat pel papa Joan XXIII el 25 de
gener de 1959, i el 17 de maig en fou constituïda la comissió avantpreparatòria,
presidida pel cardenal Tardini i amb monsenyor Pericles Felici com a secretari, càrrec
que ocupà també durant tota la celebració del concili; el mes de juny s'inicià la
consulta a tot l'episcopat catòlic i, posteriorment, a les universitats i facultats
eclesiàstiques, com també a altres organismes, per tal d'aplegar el material que la
comissió central i unes altres deu comissions preparatòries (establertes el 5 de juny de
1960; n'hi foren afegides tres més el 7 de novembre de 1960), juntament amb dos
secretariats (per a la unió dels cristians i per als mitjans de comunicació; en
començar la segona etapa hi fou afegit el secretariat per als no cristians), havien
d'elaborar i posteriorment presentar en forma d'esquemes conciliars per a la discussió.
El concili fou iniciat l'11 d'octubre de 1962, i ben aviat el grup episcopal centreuropeu,
amb alguns altres bisbes, estimulà l'activitat conciliar i la seva independència enfront
de la cúria romana. La mort de Joan XXIII no significà pas l'acabament del concili, que
ell havia concebut com una posada al dia de l'Església (aggiornamento), sinó que
prengué una nova empenta amb la presència d'auditors laics a l'aula conciliar i el
constant creixement d'observadors de les esglésies orientals i protestants.
Conclave
O conclau.
1. Recinte clos on es reuneixen els cardenals per elegir el successor del papa difunt.
2. Assemblea dels cardenals reunits per elegir papa. El conclave, amb clausura estricta i
altres prescripcions molt rigoroses, fou instituït per Gregori X (constitució Ubi
periculum, 1274), per tal d'evitar l'excessiva duració de les eleccions (la seva
havia durat divuit mesos). Successius retocs en modificaren el reglament. El darrer fou
promulgat per Pau VI el 1975.
Concordat
Conveni sobre els afers eclesiàstics entre el
govern d'un Estat i la Santa Seu de Roma, en què cadascuna de les dues parts demana a
l'altra garanties i concessions.
Concurrència
Situació de mercat caracteritzada, en general i tradicionalment, per la lliure
entrada i la igualtat de possibilitats. En aquest sentit qualsevol individu o empresa
pot participar en el mercat sense que la intervenció de l'estat, dels trusts, càrtels i
altres grups trenqui la paritat entre els concurrents. Modernament hom parla de
concurrència perfecta i imperfecta, entenent per la segona el fet que el mercat estigui
dominat per monopolis.
Confederació
1. Unió temporal de prínceps, nacions, estats, per a un fi comú.
2. Agrupació de sindicats horitzontals en el pla nacional o internacional.
3. Unió d'estats sobirans per a l'assoliment d'uns determinats fins
comuns. La unió, dotada d'òrgans permanents, no repercuteix sobre la independència dels
estats membres i totes les decisions són preses per unanimitat. Generalment la
confederació pren la representació internacional dels estats membres. Es diferencia de
la federació en el fet que la sobirania dels membres té més importància que el
lligam federatiu. La teoria política que preconitza el pacte confederal és
el confederalisme.
Confederació
d'Alemanya del Nord
Unió dels estats alemanys septentrionals (1867-71), que substituí la Confederació
Germànica arran de la derrota d'Àustria per Prússia a la batalla de Sadova (1866).
La creació d'aquesta nova confederació per Bismarck eliminava Àustria del conjunt
d'estats alemanys i consagrava l'hegemonia prussiana. Formada per 22 estats, adquirí una
estructura federal de tendència centralista, per la preponderància que hi adquirí
Prússia, el major dels estats confederals. El govern comú controlava no solament les
forces armades, sinó les comunicacions, les duanes, la política i el comerç exterior.
Per imposició de Napoleó III i per un vague sentiment d'independència, els quatre
estats d'Alemanya del Sud (Baden, Baviera, Hessen-Darmstadt i Württemberg) s'havien
mantingut al marge de la Confederació, però Bismarck havia signat amb ells un tractat
d'ajut mutu en cas de guerra (1866) i una unió duanera o Zollverein (1867). La
guerra franco-prussiana del 1870 permeté de reunir finalment els estats del Nord amb els
del Sud; simultàniament desaparegué la Confederació, que esdevingué el segon imperi
alemany (1871).
Confederació d'Organitzacions Catalanes d'Amèrica
Entitat política constituïda el 1947 a base dels
centres i les organitzacions catalans. De caràcter nacionalista i democràtica,
propugnava una confederació de nacions ibèriques i es preocupà de la difusió, en
terres d'Amèrica, de les activitats dels Països Catalans, tot fomentant les relacions
econòmiques d'aquests amb els països americans. En fou secretari general Miquel Ferrer,
amb residència a Mèxic.
Confederació
del Rin
Unió política que agrupà, del 1806 al 1813, diversos
estats alemanys. Sorgí a conseqüència de la dissolució del Sacre Imperi, arran de la
derrota d'Àustria a Austerlitz (desembre del 1805) per les forces de Napoleó.
Inicialment, la Confederació era formada per setze estats alemanys, que constituïren
així un instrument polític a les mans de Napoleó, el qual se'n declarà protector, hi
firmà una aliança i se'n reservà la direcció de la política exterior i el comandament
de les forces armades. La submissió de la Confederació a l'imperi francès fou
reforçada pels matrimonis d'Eugène de Beauharnais, cunyat de Napoleó, amb Augusta de
Baviera, i de Jeroni Bonaparte amb Caterina de Württemberg (1807); els estats foren
convertits en regnes, mentre Murat rebia el ducat de Berg. La derrota de Prússia a la
batalla de Jena (1806) enfortí, d'altra banda, la Confederació, a la qual s'uniren el
duc de Würzburg i l'elector de Saxònia, promogut també a la dignitat de rei, i,
posteriorment, el regne de Westfàlia (1807), creat per a Jeroni Bonaparte. El 1808 tots
els estats alemanys llevat de Prússia formaven part de la Confederació: 4 regnes, 5
grans ducats i 23 principats. El 1811 Napoleó incorporà la zona marítima de la
Confederació a l'imperi francès, per tal de mantenir més estretament el blocatge contra
Anglaterra. Les simpaties secretes per Prússia de molts membres de la Confederació es
manifestaren quan els francesos, batuts a Leipzig (1813), perderen el control dels
territoris alemanys. El 1815 Metternich decidí de reagrupar aquests territoris en un Bund
o Confederació Germànica.
Confederació
Europea de Sindicats
Organització sindical constituïda el 1973 a Brussel·les per iniciativa
de la Confederació Internacional de Sindicats Lliures (CISL), amb l'objectiu de defensar
els interessos dels treballadors europeus, en particular davant les institucions europees
(UE i EFTA). Agrupa la majoria dels sindicats dels estats afiliats a una o altra
organització. La seu és a Brussel·les.
La tasca de la CES s'ha desenvolupat sobretot a Brussel·les, Ginebra i
Estrasburg,
seus de la Comunitat Econòmica Europea —posteriorment Unió Europea—. Al maig
del 1997, l'italià Emilio Gablagio substituí en la secretaria general de la CES el
luxemburguès Mathias Hinterschied. Gablagio, arran de la signatura del tractat de
Maastricht, demanà l'elaboració d'una carta social per al treball a la Unió Europea.
Confederació General de Treballadors (CGT)
Organització anarcosindicalista creada el 1989, com a
conseqüència de la sentència que limità l'ús de la sigla CNT. Els seus principis
fonamentals són l'acció directa i l'autogestió. A Catalunya s'ha convertit en la quarta
força sindical, amb l'1,89% dels representants des del 1996.
Confederació
General del Treball Unitària
Central sindical espanyola d'influència comunista (1932-35). Sorgí d'una
conferència convocada per la federació de sindicats de Sant Sebastià (1931) i celebrada
els mesos de juny-juliol del 1932 a Madrid amb representacions de 153 sindicats i 133 402
afiliats. El primer congrés constitutiu no es reuní fins per l'abril del 1934, a Madrid;
hi foren representats prop de 180 000 obrers i Antonio Mije en fou elegit secretari
general. Amb una certa força a Sevilla, Astúries i Biscaia, als Països Catalans la seva
presència fou molt dèbil; al Principat comptà notablement amb la Federació de la
Indústria Gastronòmica (FOSIG), i a les Balears, amb el Sindicat del Ram de la
Construcció de Palma de Mallorca. Finalment, elaborada pel Komintern la política del
Front Popular, la CGTU es dissolgué i els seus sindicats s'incorporaren a la UGT.
Confederació
Germànica
Unió política que agrupà (1815-66) els estats alemanys.
Fou creada al Congrés de Viena (1815) per tal de mantenir en equilibri la influència
d'Àustria i la de Prússia damunt els petits estats alemanys i evitar que formessin un
país unificat sota l'hegemonia prussiana. La formaren 38 estats sobirans: un imperi
(Àustria), cinc regnes (Prússia, Baviera, Hannover, Saxònia i Württemberg), vuit grans
ducats, deu principats, deu ducats i quatre ciutats lliures (Franckfurt del Main, Hamburg,
Bremen i Lübeck). La presidència honorífica corresponia a l'emperador d'Àustria. Hi
participaven també el rei d'Holanda, com a duc de Luxemburg, el de Dinamarca, com a duc
de Holstein, i el d'Anglaterra com a rei de Hannover. El seu òrgan de govern més
important era la dieta de Frankfurt, que disposava d'un exèrcit de 300 000 soldats
aportats pels estats integrants. Àustria vetllà pel manteniment de la Confederació i
suprimí amb fortes repressions qualsevol temptativa liberal. La tendència dels estats
alemanys cap a la unificació fou afavorida per Prússia: un primer pas fou, el 1834, la
unió duanera o Zollverein. Bismarck intentà de reduir l'autoritat de l'emperador
d'Àustria a la Confederació; el 1865 l'invità a participar en una guerra contra
Dinamarca per apoderar-se dels ducats de Schleswig i Holstein; les disputes sorgides sobre
la manera d'administrar aquests territoris (guerra austro-prussiana, 1866) provocaren la
desaparició de la Confederació i la formació d'una nova unió, o Confederació
d'Alemanya del Nord, sense Àustria.
Confederació Internacional de Sindicats Cristians
Organització internacional constituïda a l'Haia el 1920.
Integrada per sindicats d'obediència protestant i catòlica, fou reconstituïda l'any
1968, en abandonar tota referència al cristianisme i adoptar el nom de Confederació
Mundial del Treball.
Confederació Internacional de Sindicats Lliures
Organització sindical, anomenada també Confederació
Internacional d'Organitzacions Sindicals Lliures (CIOSL), constituïda a Londres
(1949) i formada pels sindicats dissidents de la Federació Sindical Mundial, que
acusaven d'ésser controlada pels comunistes. D'orientació socialdemòcrata, té
delegacions regionals al Tercer Món: a Àsia (Nova Delhi), a Àfrica (Monròvia i
Ougadougou) i a Amèrica (Mèxic). La seu central és a Brussel·les, i el congrés es
reuneix cada quatre anys. L'any 1987 era integrada per 147 organitzacions de 97 estats i
representava 82 milions de treballadors.
Confederació
Mundial del Treball
Organització sindical constituïda a l'Haia el 1920 amb el nom de
Confederació Internacional de Sindicats Cristians i refermada arran del Congrés
d'Amsterdam (1946). El 1968, que abandonà la confessionalitat, adoptà el seu nom actual.
Rebutja la lluita de classes i la violència i es declara partidària del pluralisme
sindical. El 1993 tenia uns 15 milions de membres repartits per 70 estats. Té branques a
Llatinoamèrica i a Àsia, origen de la majoria dels seus afiliats.
Confederació Nacional del Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu
primer congrés, constitutiu, del 8 al 10 de setembre de 1911 al Saló de Belles Arts de
Barcelona. Després de la desaparició de la Federació de Treballadors de la Regió
Espanyola, la primera manifestació d'un reagrupament de societats obreres, amb
influència anarquista, fou Solidaritat Obrera, la qual intentà, des de l'abril
del 1909, de preparar una "conferència obrera nacional". Els fets de la Setmana
Tràgica n'ajornaren la realització. A la fi, es reuní a Barcelona un congrés obrer
regional de Catalunya els dies 30 i 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910. Hi assistiren
delegats de 106 societats (79 del Principat), amb representacions d'arreu
d'Espanya,
principalment d'Andalusia, Galícia i Astúries (Gijón i La Felguera), de
València,
Alcoi i Múrcia, i també de Palma de Mallorca. En el congrés figuraren anarquistes
influïts pel sindicalisme revolucionari francès, com Josep Negre, Tomàs Herreros o Pere
Sierra i Àlvarez, però també socialistes i una gran majoria de delegats no adscrits a
cap de les dues tendències. Per 84 vots contra 14 i 3 abstencions hom decidí de
constituir una "Confederació General del Treball Espanyola". Poc temps
després, el domini dels anarcosindicalistes en la nova central fou afavorit per la
retirada dels socialistes. En l'assemblea constitutiva de la Confederació Nacional del
Treball del 1911 foren representats 140 sindicats i 26 571 afiliats (78 i 11 883 dels
quals corresponien a Catalunya); el més important fou la decisió presa, secreta, d'anar
a la vaga general, que s'uní a una mesura semblant adoptada per la UGT en solidaritat amb
els miners en vaga de Biscaia. La vaga fou efectiva només a Saragossa i a
València; els
fets de Cullera serviren de pretext per a desencadenar una àmplia repressió i declarar
il·legal la CNT. Posteriorment, les accions terroristes de Pardiñas (que provocà la
mort de Canalejas el 1912) i de Sancho Alegre (que atemptà contra Alfons XIII el 1913) en
demoraren la tornada a la legalitat fins al juliol del 1914. Aquells anys, residint el
"comitè nacional" de la CNT, clandestinament, a Barcelona, en foren secretaris
Josep Negre, Francesc Miranda i Francesc Jordan. En 1914-18 es produí la veritable
organització espanyola de la CNT. Després de les polèmiques entorn de l'actitud
favorable que Kropotkin, Grave, Malato, etc, tenien envers els aliats, el congrés
internacional contra la guerra, reunit a Ferrol pel maig del 1915, permeté uns contactes
inicials entre destacats militants de diverses regions. Uns quants anys després la CNT
celebrà una "conferència nacional" a València, primera reunió regular amb
representacions d'arreu d'Espanya des del 1911. A instàncies de Seguí, Pestaña,
Quintanilla, etc, hom decidí de demanar a la UGT una acció mancomunada contra
l'encariment de la vida. Les relacions entre aquestes dues centrals possibilitaren
l'aturada del 18 de desembre de 1916 i facilitaren posteriorment l'acord de preparar una
vaga general indefinida per a la consecució de "canvis fonamentals en el
sistema" (març del 1917), i també, finalment, la intervenció de la CNT en el
moviment revolucionari de l'agost del 1917. La reorganització de la CNT, ja evident amb
la constitució de les regionals del Nord i d'Andalusia el 1918, fou especialment
impulsada pel congrés de Sants, de la regional catalana, el 1918. Després de
llargues discussions, els delegats aprovaren la formació dels "sindicats
únics", és a dir, la integració dels vells sindicats d'ofici en uns nous sindicats
d'indústria. Hom afirmà així mateix el contingut anarcosindicalista de la CNT, bé que
només pogué arribar a l'acord de recomanar "preferentment" l'ús de la
tàctica de l'acció directa. Salvador Seguí tornà a ésser elegit secretari general del
comitè regional i fou reconstituït el comitè nacional amb Buenacasa, Boal, Andreu
Miguel, etc. Més endavant, l'enfortiment organitzatiu de la Confederació s'acomplí
encara gràcies a l'adhesió de la Federació Nacional de Treballadors Agrícoles
(congrés de València, al desembre del 1918), que impulsà alhora la creació de la
Regional de Llevant (1919). Al començament del 1919 la CNT i en especial la força dels
sindicats únics foren posats a prova per la vaga de La Canadenca, a Barcelona, que
fou seguida, poc temps després, d'una vaga general pel total alliberament dels
empresonats. Els principals dirigents cenatistes, encapçalats per Seguí, intentaren
d'imposar una certa moderació i acceptaren la constitució d'una comissió mixta
d'arbitratge amb la patronal (setembre), però no pogueren evitar, ultra les crítiques
dels elements anarquistes més intransigents, que aquella declarés el locaut (novembre
del 1919 — gener del 1920). En aquesta situació se celebrà el segon congrés de la
CNT, conegut per Congrés de La Comedia (1919). La Regional Catalana hi aportà 128
delegats en nom d'uns 427 000 obrers; la de Llevant, 71 i 132 000; a part la Regional
Andalusa (amb uns 90 000 treballadors afiliats), la resta de regionals tenia una xifra
molt inferior d'afiliats: uns 28 000 la del Nord, uns 1 8000 la d'Astúries, etc. En un
ambient d'eufòria, que facilità el triomf dels elements més intransigents, el congrés
rebutjà la posició dels asturians favorable a la negociació amb la UGT i donà a
aquesta un termini de tres mesos perquè ingressés dins la CNT. Els sindicats únics
foren acceptats, però no les federacions nacionals d'indústria; hom insistí en el paper
de les federacions locals, comarcals i regionals, afirmant alhora que la finalitat de la
CNT era la realització del comunisme llibertari i condemnant qualsevol organisme mixt de
negociació amb la patronal. A més, hom decidí l'adhesió provisional a la Tercera
Internacional. Després del congrés, però, la CNT fou gairebé totalment absorbida per
la situació creada a Catalunya, on, amb la intervenció activa de la Federació Patronal,
els governadors civils de Barcelona, el comte de Salvatierra (1920) i després el general
Martínez Anido (1920-22), desenvoluparen una violenta política repressiva. Víctimes
d'aquesta situació foren, d'una banda, una gran quantitat d'obrers morts (més de 600 a
Barcelona); cal esmentar l'advocat Francesc Layret (1920), i diversos coneguts
militants.
D'altra banda, el contraterrorisme més o menys lligat a la CNT (destacà en aquest sentit
l'acció dels grups Solidarios i Crisol, amb Ascaso, Durruti, Torres Escartín, Garcia
Oliver, etc) causà la mort, en aquells anys, del comte de Salvatierra (1920), Dato
(1921), etc. Seguí, Boal, i Quemades havien intentat de respondre a l'onada d'atemptats
mitjançant el signament, al setembre del 1920, d'un nou pacte amb la UGT, però un mes
després Martínez Anido empresonà 64 coneguts dirigents cenatistes i n'envià 26 al
castell de la Mola de Maó (Seguí, Viadiu, Paronas, l'advocat Companys, etc,
1920-22); el pacte es trencà en negar-se la UGT a prestar suport a una vaga general de
protesta. Les detencions i l'apogeu del pistolerisme afavoriren l'ascensió de nous
quadres pro-bolxevics (a mitjan 1921 Nin substituí Boal en la secretaria del comitè
nacional). Quan encara Pestaña no havia tornat de Rússia (on assistí al segon congrés
de la Tercera Internacional del 1920), el ple de regionals de Lleida (abril del 1921)
envià com a delegats al primer congrés de la ISR els pro-comunistes Maurín,
Nin, Arlandis, Ibáñez i l'anarquista Gastón Leval. S'obrí així un període de fortes
polèmiques internes i, finalment, reconstituït un comitè nacional
"anarcosindicalista" amb Peiró i alliberats els presos de la Mola, la
conferència nacional de Saragossa (juny del 1922), després d'escoltar l'informe de
Pestaña, retirà l'adhesió a la Tercera Internacional i decidí d'unir-se a
l'AIT. El
1923 moriren encara víctimes del terrorisme Salvador Seguí i Francesc Comas (Paronas)
i, entre altres, el cardenal Soldevila. Davant el cop d'estat de Primo de Rivera, la CNT
intentà la vaga general, que no fou secundada per la UGT i fracassà. Fou declarada
il·legal dies després del ple de regionals de Sabadell (maig del 1924). La qüestió
dels presos (el 1930 eren prop de 9 000) i la necessitat del restabliment de les
llibertats ciutadanes que permetessin una reorganització de la CNT feren que, des de
diferents bandes i tendències, molts militants cenatistes s'unissin a les conspiracions
contra la Dictadura (relacions amb Macià, fets de Vera de Bidasoa i assalt a la caserna
de les Drassanes de Barcelona, el 1924; conspiració de la nit de Sant Joan i complot del
Puente de Vallecas, el 1926; moviment encapçalat per Sánchez Guerra, el 1928).
Alhora,
començaren fortes polèmiques entorn del contingut anarquista de la CNT (que enfrontà
primer els grups anarquistes residents a França i després la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) amb els "sindicalistes" Peiró, Pestaña, López, etc) i
entorn dels comitès paritaris (defensats per Pestaña i violentament combatuts per
Peiró). El 1930 continuà la presència cenatista en les conspiracions; alguns dirigents
acceptaren públicament una aproximació amb els grups republicans (especialment a
Catalunya, signament del manifest d'"intel·ligència republicana", constitució
del comitè pro amnistia) i, en produir-se una certa legalització de la CNT, aquesta es
reorganitzà ràpidament (al novembre aconseguí a Barcelona la vaga general, que adoptà
un caire antimonàrquic i revolucionari). Proclamada la Segona República, aviat
aconseguí uns 800 000 afiliats, conservant el tradicional domini sindical als Països
Catalans, a l'Andalusia oriental i a Aragó. D'altra banda, començà obertament una
lluita de tendències que afrontà "sindicalistes", partidaris d'aprofitar el
règim per a desenvolupar organitzativament la CNT, i la FAI i els grups d'acció
(grups
de defensa confederal). Inicialment majoritaris, els dirigents més coneguts
pogueren, en
el congrés del juny del 1931 celebrat a Madrid, imposar les federacions nacionals
d'indústria, però no evitar les crítiques a les relacions mantingudes amb els
"elements polítics" ni l'afirmació d'una clara intransigència envers les
corts constituents republicanes. Malgrat el Manifest dels Trenta (signat a l'agost
del 1931 per Pestaña, Peiró, López, Fornells, Clara, etc), els faistes i els
"anarco-bolxevics", afavorits pel desenvolupament d'un extens moviment
reivindicatiu i alhora per la política de Largo Caballero des del ministeri de
treball,
aconseguiren d'aguditzar l'enfrontament de la CNT amb la República (vaga de la
Telefònica, fets de Sevilla, conflicte metal·lúrgic a Catalunya, etc) i d'iniciar
moviments insurreccionals (pel gener del 1932 a l'alt Llobregat, i pel febrer a Terrassa),
com també de substituir en els òrgans de direcció els trentistes (especialment
en el comitè nacional i en el comitè de la regional catalana). Finalment, a l'expulsió
dels sindicats seguí la dels afectes al BOC (federacions locals de Lleida, Girona i
Tarragona) de Sabadell (setembre del 1932) i la defecció dels principals sindicats de
Llevant (metall, transports, fusta); el ple del març del 1933 a Barcelona sancionà
l'escissió dels ja anomenats sindicats d'oposició. Després del moviment
revolucionari del gener del 1933 (amb repercussions especials a Cerdanyola-Ripollet, País
Valencià i Casas Viejas), de la intensa campanya abstencionista del novembre del 1933
(que facilità el triomf de les dretes) i del moviment del desembre del 1933 (que només
tingué importància a Aragó), el fracàs de les tàctiques insurreccionals, que
esgotaren granment la força de la CNT, el 1934 afavoriren, malgrat l'oposició dels
dirigents faistes catalans, el ressò que obtingué l'actitud de la regional asturiana
favorable a la unió amb la UGT dins l'Aliança Obrera. En el moviment d'octubre
del 1934, la CNT només hi participà clarament a Astúries; però, davant la repressió
que se'n seguí, les posicions "aliancistes" penetraren també a
Catalunya, i en
ocasió de les eleccions del febrer del 1936 els dirigents cenatistes afavoriren de fet el
vot frontpopulista. Després, en el congrés de Saragossa (maig del 1936), amb
representacions de 550 595 afiliats (60 621 dels sindicats d'oposició), triomfaren les
tendències faistes; el reingrés dels sindicats d'oposició es produí sense
condicions;
el projecte de pacte amb la UGT aprovat exigia a aquesta la renúncia a qualsevol
col·laboració política o parlamentària i, finalment, el que havia d'ésser un programa
revolucionari fou només de fet l'enunciació de l'anomenat comunisme llibertari.
La CNT prengué una part molt activa en la lluita contra l'aixecament militar del 19 de
juliol de 1936. La intervenció en la majoria dels organismes revolucionaris sorgits
aleshores, dugué els dirigents cenatistes i faistes a acceptar la col·laboració
política i fins i tot la necessitat de reconstitució de les institucions
republicanes. A Catalunya, després d'imposar el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya,
acabaren entrant en el consell de la Generalitat (setembre del 1936). A
València, des del
mateix mes de juliol formaren part del comitè executiu popular. Solament a Aragó
intentaren un domini exclusiu (Consell d'Aragó). Entraren, al novembre del 1936, al
govern de Largo Caballero (Peiró, López, Garcia Oliver i Frederica Montseny).
Posteriorment, la CNT hagué d'enfrontar-se, a part l'organització d'una disciplina
militar i d'una centralització econòmica, a la política dels comunistes, d'apropament
als sectors no obrers. Els fets de Maig del 1937 canviaren granment la relació de
forces del poder dins la República. La CNT es negà de moment a defensar el govern
Negrín i féu costat a Largo Caballero; poc temps després, pel juny, fou bandejada del
consell de la Generalitat a Catalunya. A partir d'aleshores s'accentuà el procés de
revisió ideològica, impulsat sobretot per Horacio Prieto i per Marià R. Vázquez,
secretari del comitè nacional; adoptà un funcionament intern més centralitzat
i, alhora, elaborà un programa d'economia mixta amb nacionalitzacions, col·lectivitzacions
i municipalitzacions (plens del setembre del 1937 i gener del 1938 a València). Pel març
del 1938, establí amb la UGT un comitè d'enllaç i ingressà en el comitè del Front
Popular; al mes següent tornà a entrar al govern (Segundo Blanco) i s'uní així al
programa de Negrín. Finalment, la crisi produïda per la pèrdua de Catalunya
provocà,
per part de la CNT del Centre, el suport al Consell de Defensa de Casado, com també
l'ofensiva de les tropes de Mera contra l'intent comunista de mantenir l'autoritat de
Negrín i continuar la resistència (març del 1939). En l'exili, l'entrada d'Horacio
Prieto i d'Expósito Leiva en el govern de Giral desencadenà l'escissió de la CNT
(octubre del 1945, Tolosa): la CNT "apolítica" fou mantinguda per
Esgleas, Montseny, Alaix, Peirat; la "política", per Horacio Martínez Prieto, Diego
Abad de Santillán, Buenacasa, Juan López, etc.
La CNT després de la guerra civil
A l'interior, malgrat la fortíssima repressió de què fou objecte a partir del 1939
—deu comitès nacionals desarticulats fins el 1945—, la Confederació mantingué
una notable presència clandestina, tant en la lluita sindical (60 000 militants a
Catalunya el 1951) com en l'acció armada antifranquista,), i fou la primera força
d'oposició a la dictadura fins a mitjan dècada dels anys cinquanta. Després, mentre a
l'exili se succeïen les discòrdies i els intents de reunificació (1961, congrés de
Llemotges), l'afeblida CNT de l'interior establia pactes amb altres grups (1962, Alianza
Sindical Obrera amb UGT i SOC) i alguns dels seus elements temptejaven l'entesa amb la CNS
verticalista (1965). A partir del 1970 sorgiren nuclis llibertaris joves i autònoms que,
juntament amb els cenatistes "històrics", feren possible, des del 1975, la
reconstrucció orgànica de la CNT (Assemblea Confederal de Catalunya, febrer del 1976) i
la reaparició de la seva premsa (Solidaridad Obrera, "CNT" a Madrid,
"El Llibertari" a Girona, "Catalunya" a Barcelona, "La Colmena
Obrera" a Badalona, etc) abans o després de la legalització (maig del 1977). La
diversitat de corrents interns, però, i la precarietat de la reorganització provocaren
una nova crisi: en el V Congrés (desembre del 1979) s'imposà el sector
intransigent,
vinculat a l'exili de Tolosa (F. Montseny) i a les posicions històriques de la FAI,
mentre que el sector renovador, representat per Enric Marco, amb un ampli suport al País
Valencià, Catalunya, Cantàbria, Canàries, etc, impugnava el Congrés i, sense renunciar
a les sigles CNT, establia la seva pròpia estructura orgànica.
Confederació Regional del Treball de Catalunya
Organització que reuní a partir del 1911 els sindicats
afectes a la CNT dins Catalunya. No pogué actuar públicament fins el 1914. Un comitè
regional (amb Salvador Seguí, que n'esdevingué secretari general, Camilo Piñón, Joan
Pey, Salvador Quemadas, etc) organitzà el congrés de Sants (1918), amb delegats
de 73 860 afiliats. Exercí dins la CNT un paper decisiu i director, per tal com sempre hi
aportà el major nombre d'afiliats. En 1919-23 hagué d'afrontar, després de la vaga de
La Canadenca, una violenta onada d'atemptats i empresonaments contra els seus
principals dirigents, fet que, juntament amb la dissolució decretada per Martínez Anido
pel novembre del 1920, n'afectà greument el funcionament. Celebrà un segon congrés a
Lleida (juny-juliol del 1923), essent-ne secretari Roigé. Sota la Dictadura, aconseguí
de mantenir, malgrat la il·legalitat, un comitè regional resident primerament a Mataró
(amb Adrià Arnó), després a Sabadell i finalment a Badalona; el 1930 passà a Barcelona
(amb Bernat Pou i J.M. Magrinyà). Reorganitzada, aviat arribà a uns 380 000 adherents
(octubre del 1931), que es reduïren a poc més de 200 000 quan s'aguditzà la lluita
interna entre la FAI i els trentistes. Aquests foren allunyats del comitè regional (ple
de Sabadell, a l'abril del 1932, amb la substitució de Mira per Gelabert) i, després de
constituir els Sindicats d'Oposició, en foren expulsats (ple del març del 1933). Durant
la guerra civil, el seu secretari fou J.J. Domènech, que substituí Marià R. Vázquez
pel novembre del 1936; en el ple de Barcelona (octubre del 1936) havien estat representats
163 sindicats, 31 federacions i 360 977 afiliats. Des del 1915 el seu òrgan de premsa fou
"Solidaridad Obrera".
Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya
Agrupament sindical nacionalista constituït el 1980. Aplega
Solidaritat d'Obrers de Catalunya, Col·lectius de Treballadors, CADCI, Sindicat
d'Unitat Sanitària i diversos sindicats locals, especialment de les comarques gironines.
El seu òrgan de premsa era "Solidaritat". El 1987 es fusionà amb el Sindicat
de Quadres de Catalunya i el Sindicat de Treballadors de la Caixa de Pensions sota el
nom de Confederació Sindical de Catalunya (CSC).
Confederació
Sudista
Nom amb el qual foren coneguts els Estats Confederats
d'Amèrica, que se separaren de la Uió nord-americana arran de l'elecció (1860)
d'Abraham Lincoln com a president dels EUA. La separació s'esdevingué per la
divergència entre els interessos dels estats del sud, de grans explotacions agràries
servides per esclaus de raça negra, i els dels estats del nord, industrials i
capitalistes en plena expansió cap als nous territoris de l'oest americà, fet que
amenaçava de reduir els estats del sud a una minoria impotent en els òrgans de govern
comuns. El primer estat a proclamar la secessió fou Carolina del Sud (1860); s'hi uniren
(1861) Mississipí, Florida, Alabama, Geòrgia, Louisiana i Texas; llurs representants,
reunits a Montgomery (Alabama), que en fou elegida la capital, constituïren (4 de febrer)
la Confederació, elegiren un president, Jefferson Davis, i redactaren una constitució
provisional. En esclatar (abril del 1861) la guerra de Secessió, s'adheriren a la
Confederació els estats de Carolina del Nord, Arkansas, Tennessee i Virgínia (llevat
d'un sector que se'n separà i formà el nou estat de Virgínia Occidental, fidel a la
Unió). La capital fou traslladada a Richmond (Virgínia). A aquests onze estats
s'afegiren els "governs en l'exili" de dos estats més que havien romàs a la
Unió, Kentucky i Missouri, raó per la qual la bandera blava de la Confederació tenia
tretze estrelles. La Confederació fou suprimida després de la derrota final de les seves
forces (1865), i els seus estats foren reincorporats a la Unió.
Confederación
de Trabajadores de América Latina (CTAL)
Organització sindical llatinoamericana. Fou fundada el 1938 a Mèxic sota
la inspiració i la presidència del mexicà Lombardo Toledano i del brasiler Luis
Prestes, amb un programa de reforma agrària, règims democràtics i independència
econòmica llatinoamericana. Hi assistiren delegacions sindicals de l'Argentina, Bolívia,
Xile, Colòmbia, el Paraguai, Veneçuela, Nicaragua, Costa Rica, el Perú, l'Equador,
Cuba, els EUA i Mèxic. Ben aviat els comunistes assoliren el control de la CTAL, i
vincularen la Confederació als interessos soviètics. La CTAL aconseguí l'adhesió dels
sindicats continentals més importants, n'afavorí la creació de nous i agrupà uns set
milions de treballadors (1950); també participà en la creació de la Federació Sindical
Mundial. No obstant això, la seva estratègia pro-soviètica li féu perdre els
principals afiliats a partir del 1951: la Confederación de Trabajadores de Cuba, fundada
el 1939, s'escindí en dues, la comunista i la partidària del president Batista; la
victòria castrista les unificà de nou (Central de Trabajadores de la Cuba
Revolucionaria), al marge de la CTAL, i el 1960 proposà una nova confederació
llatinoamericana. La Confederación de Trabajadores de Chile, fundada el 1936, s'escindí
el 1946 en dos blocs, el comunista i el socialista, i originà, el 1952, la Central Única
de Trabajadores de Chile, al marge de la CTAL. La Confederación de Trabajadores de
México, fundada el 1936, constituí el nucli principal de la CTAL, però el 1953
s'afilià a l'Organización Regional Interamericana de Trabajadores (ORIT). La
Confederación General del Trabajo Argentina, fundada el 1930, passà del control
socialista al peronista i abandonà la CTAL, però restà dividida en diverses tendències
justicialistes. La Confederación de Trabajadores de Colombia, fundada el 1935, fou
controlada pels comunistes, però abandonà la CTAL quan aquests en perderen el predomini.
La Confederación de Trabajadores del Perú se separà de la CTAL sota la influència
progressiva del partit APRA. La majoria dels dissidents de la CTAL s'afiliaren a l'ORIT.
En el decenni dels seixanta, la CTAL caigué en un gran descrèdit i afebliment, i els
sindicats comunistes afiliats actuaren estrictament a escala estatal. Dissolta el 1965,
les seves funcions foren assumides per la Conferencia Permanente de Unidad Sindical de
Trabajadores de América Latina (CPUSTAL), pro-comunista, que s'extingí el 1973.
Confederación
Española de Cajas de Ahorro (CECA)
Organisme creat el 1928 i domiciliat a Madrid que agrupa totes les caixes
d'estalvi en l'àmbit de l'estat espanyol, excepte la Caja Postal. Finançat amb
aportacions de les 54 caixes que representa actualment tant a l'interior com a l'exterior,
realitza dins del grup funcions de coordinació, informació i assessorament, a més
d'activitats creditícies i compensadores. D'altra banda, la CECA funciona com una entitat
financera més, i realitza operacions actives i passives amb el públic en general.
Els actius de les entitats associades arribaren el 1999 a 266 849 milions
d'euros, i la seva inversió creditícia, a 199 536 milions d'euros. Les caixes integrades
a l'organització sumaven 23 381 caixers automàtics al final del 1999 i 98 372 empleats.
El mateix any, quan les entitats associades eren 48 després dels processos de fusions
dels darrers anys, les caixes adherides sumaren 835,8 milions d'euros destinats a obra
social, un dels objectius fundacionals de les entitats d'estalvis. Com la resta del sector
financer, la CECA prepara una oferta de serveis per Internet a la qual es podran afegir
totes les entitats, però que beneficiarà especialment les més petites, que tenen més
dificultats per a dur a terme projectes tecnològics d'elevada inversió.
Confederación
Española de Derechas Autónomas (CEDA)
Partit polític creat a Madrid al començament del març del 1933, que
agrupà nuclis dretistes de diverses parts d'Espanya. El grup principal fou Acción
Popular, però també hi havia bona part dels mauristes que abans del 14 d'abril de
1931 volien formar amb Cambó el Centre Constitucional, i finalment la Derecha
Regional Valenciana, dirigida per Lluís Lucia. A les eleccions del novembre del 1933 la
CEDA fou el partit que aconseguí més diputats (115), però no els suficients per a
governar tot sol, i deixà als radicals —primerament Lerroux i després Samper—
que governessin tots sols fins el 4 d'octubre de 1934; així aconseguiren de
desfer, ja
abans d'assolir el poder, una gran part de l'obra del bienni esquerrà anterior: hom
restaurà parcialment el pagament de sous al clergat, frenà la reforma agrària, tornà
als grans d'Espanya les terres expropiades, amnistià els homes de la Dictadura i del
pronunciament del 10 d'agost de 1932 i posà traves al traspàs de serveis de l'estat a la
Generalitat de Catalunya, a la qual s'enfrontaren les corts i declararen
anticonstitucional la llei de Contractes de Conreu, favorable als parcers i arrendataris
catalans. Alarmats per la reacció patronal incontrolada al camp i a les ciutats, per la
possibilitat que Gil-Robles donés un cop d'estat com Hitler a Alemanya el 1933 o com el
canceller catòlic conservador Dollfuss a Àustria, els socialistes amenaçaren amb una
revolució si la CEDA pujava al poder. L'entrada de tres cedistes al nou govern Lerroux
tingué com a resposta la revolució obrera d'Astúries i la revolta de la
Generalitat.
Després de la repressió del moviment, la CEDA demostrà la seva incapacitat per a
reactivar l'economia en crisi i per a esdevenir un grup "democratacristià" en
fracassar i dimitir el ministre d'agricultura Giménez Fernández, representant de l'ala
esquerra del partit. El 6 de març de 1935 entraren 5 cedistes al govern, entre els quals
Gil-Robles al ministeri de la guerra, i nomenaren Franco cap de l'estat major i
Goded,
inspector general de l'exèrcit. Això no obstant, l'extrema dreta reprotxà a Gil-Robles
que no s'apoderés del poder completament i no donés un cop d'estat amb la força que
tenia. A les eleccions del febrer del 1936 la CEDA perdé el 20% dels seus llocs a les
corts, dominades ara per les esquerres. Una bona part de les seves joventuts passaren a la
Falange Española poc temps abans del 18 de juliol. La CEDA es dissolgué amb l'esclat de
la guerra civil, i Serrano Suñer, una de les figures principals, actuà destacadament en
el nou règim antirepublicà, mentre Gil-Robles residia a França i a Portugal durant el
conflicte.
Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE)
Organisme cúpula de les organitzacions i associacions
patronals de l'estat espanyol, fundat pel juny del 1977. N'han estat presidents, fins el
1984, Carles Ferrer i Salat i, posteriorment, José María Cuevas. El seu ideari es
basa en la defensa de la lliure empresa, el benefici, l'economia de mercat i el treball.
La integren diverses organitzacions, algunes de caràcter sectorial i d'altres de
caràcter territorial com ara el Foment del Treball Nacional, representant de la patronal
catalana. L'entitat, a més, representa els empresaris espanyols prop de diferents
organitzacions internacionals. La CEOE ha participat en diversos acords econòmics, com
ara els Pactes de la Moncloa (1977), Acord Marc Interconfederal (1980), Acord Nacional
sobre l'ocupació (1981) i Acord Econòmic i Social (1984), amb el govern i la UGT.
Confederalisme
Teoria política que preconitza el pacte confederal.
(veure Confederació)
Confédération
Française Démocratique du Travail
Organització sindical francesa sorgida el 1964 d'un congrés extraordinari
de la Confédération Française des Travailleurs Chrétiens. No confessional i més a
l'esquerra que la darrera, fins als fets de Maig del 1968 féu costat a la Confédération
Générale du Travail. El 1970 assumí la lluita de classes i l'autogestió i,
posteriorment, ha tendit a convertir-se en la central sindical del partit socialista.
Integrada a la Confederació Europea de Sindicats. El 1991 tenia uns 558 000 afiliats i
coordinava unes 4 700 organitzacions sindicals.
Tradicionalment pròxima al Parti Socialiste, el 1994 tenia 515 000 afiliats i coordinava
unes 4 700 organitzacions sindicals. Està integrada dins la Confederació Europea de
Sindicats. Quan el primer ministre francès, Alain Juppé, presentà al novembre del 1995
el seu pla de reforma de la seguretat social, que provocà grans mobilitzacions en contra
el mes següent, la CFDT declarà positives algunes línies del pla, com ara limitar les
despeses sanitàries i substituir les cotitzacions dels assalariats.
Confédération Général du Travail
(CGT)
Organisme sindical francès fundat el 1895 a Llemotges. La seva finalitat
era la defensa dels interessos dels assalariats, independentment de llur ideologia,
enfront dels patrons, i tenia representacions professionals i geogràfiques. Des del 1906
hi predominaren les tesis revolucionàries i anarcosindicalistes de lluita contra l'estat
burgès, particularment a través de la vaga. Però a partir del 1914, a causa de la
guerra, la confederació acceptà de cooperar amb l'administració i cercà la
participació obrera en les decisions empresarials, sense renunciar a la lluita. El 1921
els anarcosindicalistes i els comunistes abandonaren la CGT i crearen la Confédération
Générale du Travail Unitaire. La crisi dels anys trenta motivà l'adhesió al Front
Popular (1935) i la reunificació d'ambdós sectors (1936). El 1940 fou dissolta pels
alemanys, però continuà actuant dins la Resistència. En 1946-47 els moderats
abandonaren la confederació i fundaren Force Ouvrière. Durant la IV i la V República
els comunistes controlaren la CGT (uns 2 milions d'afiliats), la qual aconseguí
importants avantatges durant la crisi del maig del 1968, juntament amb els altres
sindicats. Després dels fets de Maig moderà les seves reivindicacions laborals i s'anà
arrenglerant amb el partit comunista. Primer sindicat francès durant molts anys, amb uns
855 000 afiliats el 1991 ocupava el segon lloc després de Force Ouvrière.
El 1995 tenia 655 000 afiliats i era la primera organització sindical francesa, dirigida
per Louis Viannet. Davant el pla de reforma de la seguretat social del primer ministre,
Alain Juppé (presentat al novembre del 1995), la CGT, de tendència comunista, s'hi
oposà aferrissadament i donà suport als moviments vaguistes dels ferroviaris,
estudiants, funcionaris i altres sectors socials. Les mobilitzacions paralitzaren França
fins que, al juny del 1996, Juppé anuncià l'abandó del projecte.
Confederazione Generale Italiana del
Lavoro
Organització sindical italiana. Fou fundada el 1906 i controlada pels
socialistes fins a l'arribada de Mussolini, el qual estatitzà i polititzà la
Confederació. En acabar la guerra, socialistes, comunistes i democratacristians es
repartiren equitativament les tres secretaries, però el 1948 els democratacristians es
negaren a seguir la vaga del juliol i fundaren a part la Confederazione Italiana Sindacati
Lavoratori (CISL). El 1949, una part de socialdemòcrates i republicans, separats també
de la CGIL, fundaren la Unione Italiana del Lavoro (UIL). La CGIL participà activament en
les lluites del 1969, que replantejaren l'acció sindical a Itàlia. Durant la primera
meitat dels anys setanta participà en la radicalització sindical, però més tard els
comunistes i els socialistes la moderaren a causa de la greu crisi econòmica del país.
Des del 1991 restà vinculada al Partito Democratico della Sinistra, hereu del Partit
Comunista Italià.
El 1991, amb prop de 4 500 000 afiliats, era el principal sindicat italià, vinculat al
Partito Democratico della Sinistra (PDS), hereu del Partit Comunista Italià. La tardor
del 1994, arran dels debats al parlament italià sobre la llei d'Hisenda, la CGIL es posà
al capdavant de les manifestacions més massives des dels anys setanta a les principals
ciutats italianes, fins al punt que Berlusconi retirà el seu pla de reforma de les
jubilacions.
Conferència
Reunió diplomàtica convocada per un estat o per una organització
internacional per a tractar de temes d'interès comú o negociar la conclusió d'un
tractat.
Conferència
Bretton Woods
Conferència monetària i financera de les Nacions Unides que se
celebrà el 1944 a Bretton Woods, New Hampshire, EUA. Hi participaren delegacions oficials
de 44 estats. Donà naixement a dues institucions de caràcter internacional: el Fons
Monetari Internacional i el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament
L'objecte essencial de la conferència fou d'evitar els desajusts monetaris que precediren
la Segona Guerra Mundial i afavorir la tornada al multilateralisme dels pagaments. Hom
presentà dos plans, un de patrocinat per la delegació del Regne Unit, conegut per pla
Keynes, i un altre de nord-americà, el pla White. El primer, que fou rebutjat,
propugnava la creació del bancor, la constitució d'una unió internacional de
pagaments per a la compensació, dirigida per un banc de caràcter supranacional, i
reflectia la convicció de Keynes en el control de l'economia mitjançant les
manipulacions monetàries. El pla White proclamava la tornada indirecta al patró or
i la constitució d'un banc internacional que respectés l'autonomia de les polítiques
monetàries dels estats i que acompliria les funcions de cambra internacional de
compensació. La positura dels EUA, que prevalgué, reflectia la situació d'un estat que
posseïa les dues terceres parts de les reserves d'or. El pla White, més ortodox, tenia
ensems un caràcter estabilitzador, enfront del caràcter expansiu del pla Keynes. Els
acords signats pels 44 estats no foren ratificats posteriorment pels estats socialistes.
Conferència
d'Accra
Conferència celebrada del 15 al 22 d'abril de 1958 a Accra
(Ghana), en la qual, sota la presidència de Kwane Nkrumah, primer ministre de Ghana, es
reuniren representants de vuit dels nou estats africans independents (Líbia, Marroc,
Sudan, Tunísia, República Àrab Unida, Etiòpia, Ghana i Libèria). El leitmotiv fou
"Àfrica per als africans"; foren condemnats el colonialisme i el racisme i fou
reafirmat el principi de cooperació econòmica i cultural africana. Foren ratificats
unànimement tots els principis de la conferència de Bandung (1955).
Conferència
d'Algesires
Conferència convocada pel soldà del Marroc a instàncies
de França i d'Alemanya, la qual havia denunciat les intencions monopolistes franceses
envers l'economia marroquina. Tingué lloc a Algesires des del 16 de gener fins al 7
d'abril de 1906, amb l'assistència de representants d'Alemanya, França, Àustria,
Hongria, Bèlgica, Espanya, els EUA, Itàlia, els Països Baixos, Portugal, Suècia i el
Marroc. Espanya, associada secretament als francesos en llur "penetració
pacífica" dins el Marroc, féu costat a la Gran Bretanya i a França, interessades a
confirmar llur privilegiada situació, i aconseguí el reconeixement dels seus dominis al
Rif, el control dels ports de Larraix i Tetuan (Tànger compartit amb França) i la
participació a la banca estatal marroquina, dominada per les potències europees.
L'ocupació de Casablanca per França el 1907 representà la fi dels acords adoptats.
Conferència
d'Esquerres Catalanes
Assemblea política celebrada el 1931 (17-19 de març),
convocada per Francesc Macià, de la qual sorgí l'Esquerra Republicana de Catalunya.
Conferència
de Bandung
Conferència convocada per l'abril del 1955 per l'Índia, el
Pakistan, Indonèsia, Sri Lanka i Birmània, en la qual participaren 29 països de
l'Àfrica i d'Àsia (entre els quals la Xina, Egipte, Etiòpia, el Japó, el Vietnam del
Nord, etc). Significà la presa de consciència d'aquests pobles, molts dels quals
independents de feia poc, enfront dels països desenvolupats. Remarcà la urgència del
desenvolupament econòmic i d'una política anticolonialista i neutralista i condemnà el
racisme. Sostingué les reivindicacions d'independència del Marroc, de Tunísia i
d'Algèria i la lluita dels àrabs contra l'estat d'Israel. També s'adherí a la
Declaració Universal dels Drets de l'Home. S'hi destacaren principalment les
intervencions de Nehru, Zhou Enlai, Nasser i Sukarno.
Conferència
de Barcelona
Conferència internacional celebrada a Barcelona l'any 1921
en la qual hom signà una convenció per a la regulació del trànsit a les vies
marítimes i ferroviàries.
Conferència
de Belgrad
Conferència de països neutralistes convocada el 1961 per Iugoslàvia i
Egipte, en la qual participaren 25 països. La conferència acordà unes resolucions
anticolonialistes, demanà el desarmament, la prohibició de les armes nuclears i
l'ingrés de la Xina Popular a l'ONU.
Conferència
de Berlín
Conferència política reunida a Berlín del 15 de novembre
de 1884 al 26 de febrer de 1885, promoguda per França i Alemanya per defensar llurs
interessos comercials i colonials contra l'amenaça de la influència anglo-portuguesa
sobre la zona del baix Congo. Anomenada oficialment Conferència de l'Àfrica Occidental,
hi participaren delegats de Rússia, Àustria-Hongria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, els
Estats Units, Suècia, Noruega, Turquia, Itàlia i els Països Baixos, i Bismarck n'ocupà
la presidència. La conferència deliberà la creació de l'estat independent del Congo,
sota la sobirania del rei Leopold II de Bèlgica, acordà la llibertat de navegació pels
rius Níger i Congo i proclamà la neutralitat del territori congolès. Els membres
s'obligaren a notificar les annexions i els tractats de protectorat. Jurídicament,
consolidà la teoria de les zones d'influència, i foren creades les bases per a
l'expansió imperialista i el posterior repartiment de l'Àfrica entre les potències
colonials.
Conferència
de Bogotà
Novena sessió de la Conferència Panamericana, organisme de la Unió
Panamericana, celebrada a Bogotà (abril del 1948). Decidí la creació de l'Organització
dels Estats Americans (OEA) amb la participació de 19 països americans.
Conferència
de Brazzaville
Reunió celebrada a Brazzaville, al gener del 1944 pels representants de
les colònies de França, presidida pel general De Gaulle i per René Pleven. La
conferència establí els principis de les reformes diplomàtiques administratives i
socials que conduïren a la creació de la Union Française (1946).
Conferència
de Casablanca
Conferència que tingué lloc a la ciutat de Casablanca
(Marroc), durant la Segona Guerra Mundial, del 14 al 24 de gener de 1943, entre Churchill
i Roosevelt, els quals decidiren la invasió d'Itàlia, la intensificació dels
bombardeigs a Alemanya i l'exigència d'una capitulació sense condicions d'aquesta,
d'Itàlia i del Japó.
Conferència
de Dresden
Congrés dels estats alemanys celebrat a Dresden del
desembre del 1850 al maig del 1851, convocat per Àustria i Prússia, a fi de reorganitzar
la Confederació Germànica després de la revolució del 1848. Significà la fallida de
la política del príncep austríac Schwarzenberg en negar Prússia l'entrada d'Àustria
al Zollverein i el retorn a l'estatut del 1815.
Conferència
de Dumbarton Oaks
Pla (agost-octubre del 1944) per a organitzar la seguretat
internacional en acabar la Segona Guerra Mundial. A la conferència, presidida pel
secretari d'estat dels EUA Stettinius, participaren delegacions britàniques,
nord-americanes, soviètiques i xineses. Atès que l'URSS encara no havia declarat la
guerra al Japó, invasor de la Xina, les converses foren dividides en dues fases: en la
primera, foren fetes les propostes sense el concurs dels xinesos, i en la segona, aquests
les reiteraren en absència dels soviètics. Les decisions preses foren polides a la
conferència de Jalta (1945) i serviren de base a la de San Francisco, on fou
projectada la Carta de l'ONU.
Conferència
de Ginebra
Reunió internacional que tingué lloc a Ginebra (26 d'abril
— 21 de juliol de 1954) per tractar dels problemes de l'Extrem Orient. Quant a la
unificació de Corea, no fou possible de prendre cap resolució. Pel que fa a la
Indo-xina, davant la desfeta francesa a Dien Bien Phu (maig del 1954), els representants
del Vietminh, la República del Vietnam, Laos, Cambodja, França, la Xina Popular,
l'URSS,
els EUA i la Gran Bretanya acordaren la fi de les hostilitats, la divisió provisional del
Vietnam en dues zones, separades pel paral·lel 17, atribuïdes al Vietminh (nord) i al
règim de l'ex-emperador Bao-Dai (sud), i la celebració d'eleccions en ambdues zones en
el termini de dos anys, amb l'objecte de reunificar el país mitjançant la designació
d'un govern únic.
Conferència de
Jalta
Encontre a Jalta dels tres grans caps aliats de la Segona Guerra Mundial
(Roosevelt, Churchill i Stalin) els dies 4-12 de febrer de 1945. Hom ratificà que només
seria acceptada la rendició incondicional d'Alemanya i que aquesta seria dividida en
quatre zones d'ocupació. No hi hagué acord sobre les fronteres de Polònia. Hom decidí
la reunió d'una conferència prèvia a la fundació de l'ONU a San Francisco per l'abril
del 1945. Stalin es comprometé a declarar la guerra al Japó després de la capitulació
d'Alemanya.
Conferència de les Regions Pirinenques
Conferència promoguda per l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa
i per la Conferència de Poders Locals i Regionals d'Europa, celebrada a Jaca i Auloron
pel juny del 1982. Tractà sobre la cooperació transfronterera, les comunicacions, el
patrimoni cultural, l'ordenació del territori i el medi ambient als Pirineus, com també
del marc jurídic dels problemes de muntanya. Hi participaren representants dels governs
de l'estat espanyol i francès i de les institucions públiques representatives d'Andorra,
de les comunitats autònomes de Catalunya, Aragó, Navarra i País Basc, i de les regions
de programa de l'estat francès del Llenguadoc-Rosselló, Migdia-Pirineus i Aquitània.
Conferència de
Madrid
Reunió diplomàtica celebrada del maig al juliol del 1880 a Madrid per
determinar la situació del Marroc enfront de les potències colonials. La Gran Bretanya,
a la qual féu costat Espanya, aconseguí una limitació de la penetració francesa i
italiana i un augment de l'autoritat del soldà sobre certes tribus de l'interior. Aquest
tractat fou observat fins a la conferència d'Algesires, del 1906.
Conferència de Nacions
Sense Estat de l'Europa Occidental
Organització constituïda el 1985 a Barcelona a iniciativa de les VI
jornades internacionals del CIEMEN (Cuixà 1981) que aplega moviments nacionalistes,
polítics, culturals i sindicals de les nacions sense estat d'Europa, amb la finalitat de
potenciar l'Europa de les nacions com a alternativa a l'Europa dels estats.
Conferència
de pau de París
Conjunt de sessions celebrades (gener del 1919 - gener del
1920) entre els representants de les potències victorioses —i llurs associades—
i les vençudes a la Primera Guerra Mundial. Precedida per unes converses entre els caps
dels governs de França, la Gran Bretanya, els Estats Units i Itàlia, aquells formaren un
Consell Suprem dels Quatre (març del 1919), en el qual participà el delegat
japonès,
quan hom hi tractava afers que l'afectaven. Principalment, hom hi acordà el tractat de
Versalles amb Alemanya i la creació de la Societat de Nacions, el tractat de
Saint-Germain amb Àustria i el de Neuilly amb Bulgària.
Conferència
de Potsdam
Conferència internacional celebrada a Potsdam (17 de juliol
- 2 d'agost de 1945) que començà a tractar els problemes de la pau, a l'acabament de la
Segona Guerra Mundial. Hi assistiren els aliats: Stalin i Molotov per l'URSS,
Truman i Byrnes pels EUA i Churchill i Eden per la Gran Bretanya. Després de les
eleccions angleses (25 de juliol) s'hi afegiren Attlee i Bevin. Hi foren presos acords
sobre la sort d'Alemanya: l'elaboració dels tractats de pau; la divisió d'Alemanya,
així com de Berlín, en quatre zones d'ocupació militar: nord-americana, francesa,
britànica i soviètica; el desarmament i la desmilitarització del Reich; la dissolució
del partit nazi; l'abolició de les lleis de Hitler i la descentralització política
d'Alemanya; el judici dels criminals de guerra nazis; la divisió de Prússia Oriental
entre l'URSS i Polònia, així com l'ocupació «provisional» polonesa dels territoris a
l'est de la línia Oder-Neisse. Per la Declaració de Potsdam (26 de juliol) l'URSS
s'associà a l'ultimàtum dirigit pels nord-americans al Japó. Alguns dels acords, que
exigien la unitat dels «tres grans», al cap de pocs mesos es revelaren caducs.
Conferència
de Teheran
Reunió celebrada a Teheran, del 28 de novembre a l'1 de desembre de l'any
1943, entre Churchill, Stalin i Franklin D.Roosevelt. Stalin hi prometé d'iniciar una
ofensiva a l'E coincidint amb la invasió de França. Hom hi tractà també de la
desmembració d'Alemanya, amb el trasllat de la frontera polonesa a l'Oder-Neisse, dels
estats alemanys que hom havia de crear i de l'organització de les Nacions Unides.
Conferència de
Viena
1. Conjunt de reunions tingudes a Viena els anys 1819-20, en
les quals s'aplegaren tots els estats membres de la Confederació Germànica. Presidida
pel príncep de Metternich-Winneburg, pretenia de reprimir les revoltes liberals
alemanyes, a la qual cosa s'oposà Baviera, que assolí de salvaguardar els règims
constitucionals de l'Alemanya meridional.
2. Conjunt de reunions celebrades a Viena del 1853 al 1855, per tal de resoldre la
qüestió russo-turca. La guerra de Crimea féu que la Gran Bretanya, França, Àustria i
Prússia optessin per mantenir els límits de l'Imperi Otomà i els drets dels seus
habitants cristians (abril del 1854). Al juny següent, Prússia es retirà de la
conferència, per tal de no topar amb Rússia. Les altres potències no assoliren del tsar
la pau a Crimea, i això féu que hom dissolgués la conferència.
Conferència
de Washington
Reunions internacionals que tingueren lloc a Washington del
novembre del 1921 al febrer del 1922, amb participació de les principals potències
mundials, per tractar sobre els problemes de l'Extrem Orient i del Pacífic. De fet,
representà una iniciativa nord-americana contra l'imperialisme japonès. Hi fou signat el
tractat de Washington, entre els EUA, la Gran Bretanya, França, Itàlia i el Japó, en el
qual s'acordà de limitar els armaments navals al Pacífic. Hi fou signat també el pacte
de les Quatre Potències, entre els EUA, la Gran Bretanya, França i el Japó, en el qual
els signataris es comprometeren a celebrar consultes mútues en qualsevol qüestió que
sorgís en aquella zona. Un altre acord féu referència a la situació de la Xina.
Conferència
episcopal
Reunió de l'episcopat d'un estat o d'una regió eclesiàstica i del
corresponent organisme de coordinació. Iniciades a començament del s XIX, les
conferències episcopals eren simples reunions periòdiques dels bisbes d'una província
eclesiàstica sota la presidència del metropolità. Ha estat el concili II del Vaticà
que ha donat consistència i impuls a les conferències nacionals i el Codi de Dret
Canònic del 1983 n'ha reglamentat el funcionament (cànons 447-459). A la conferència
episcopal pertanyen de dret tots els bisbes residencials, coadjutors i auxiliars, els
quals elegeixen un president. El reglament ha de rebre l'aprovació de Roma, i les seves
decisions no tenen per elles mateixes força jurídica. La majoria de conferències
episcopals apleguen els bisbes d'un mateix estat, però hi ha conferències regionals
(segons 'regions' eclesiàstiques), com les d'Àfrica Septentrional i Occidental i el
Consell Episcopal Llatinoamericà (CELAM), conferències autònomes en un mateix estat
(Baviera, Escòcia, Catalunya, etc) i àdhuc intents de conferències per unitats naturals
(com, per exemple, Europa).
Conferència
Episcopal Tarraconense
Organisme integrat pels bisbes de la província
eclesiàstica Tarraconense i de l'arquebisbat de Barcelona, que té la missió
d'estudiar els problemes comuns a les vuit diòcesis catalanes i coordinar-ne les
activitats pastorals. N'és president l'arquebisbe de Tarragona. Constituïda l'any 1969,
no gaudeix de la categoria jurídica de conferència episcopal pròpia tal com és
configurada en els cànons 447-459 del codi de dret canònic, per bé que —sobretot
en ocasió de la celebració del Provincial Tarraconense de l'any 1995— s'han aixecat
moltes veus demanant que es pugui constituir d'una manera plena. La resolució 142 del
concili esmentat estableix que es trobi la corresponent solució jurídica, amb vista a
una acció evangelitzadora i pastoral més eficaç i a una presència eclesial més
significativa a Catalunya, bo i mantenint la relació institucional amb la Conferència
Episcopal Espanyola. Els principals organismes vinculats a la CET són els
següents:
Facultat de Teologia de Catalunya, Facultat Eclesiàstica de Filosofia de
Catalunya, Centre
d'Estudis Pastorals, secretariats interdiocesans de diversos aspectes de la pastoral,
Gabinet d'Informació de l'Església a Catalunya, comissions interdiocesanes de litúrgia
i de versions litúrgiques al català, i Comitè Interdiocesà de Caritas. Hi ha també
comissions mixtes amb la Generalitat de Catalunya (la del patrimoni artístic i la de la
pastoral de la salut), amb la qual s'han signat convenis per al servei religiós als
centres hospitalaris, als centres penitenciaris i a les universitats. Entre els documents
publicats per la CET destaquen El pluralisme en la comunió eclesial (1972), Misteri
pasqual i acció alliberadora (1974), Perspectiva cristiana de l'amor i de la
sexualitat (1975), L'atur, escàndol i desafiament del nostre temps (1980), Arrels
cristianes de Catalunya (1985) i Església i món rural (1992).
Conferència Internacional de Població
Nom amb què són conegudes cadascuna de les conferències
organitzades a nivell internacional que reuneixen alguns estats pertanyents a les Nacions
Unides, on hom tracta diferents aspectes relacionats amb les situacions de població del
planeta i són donades pautes de política demogràfica. La Primera Conferència
Internacional de Població fou celebrada a Roma el 1954 organitzada per les Nacions Unides
i la YUSPPY. Hi foren debatudes qüestions com la reconstrucció demogràfica posterior a
la Guerra Mundial, i hom començà a tenir una petita idea del nombre d'habitants que hi
havia en alguns països africans; dels 74 països participants, només tres havien iniciat
polítiques relacionades amb la planificació familiar. La Segona Conferència
Internacional de Població tingué lloc a Belgrad el 1965 i fou organitzada pels mateixos
organismes internacionals que l'anterior convocatòria. En aquesta conferència
participaren un total de 88 països i tan sols 20 havien iniciat polítiques de
planificació; hom donarà recomanancions sobre terrenys analítics i cercà de passar a
l'acció política des de les estratègies de desenvolupament. La Tercera Conferència
Internacional de Població, que fou organitzada només per les Nacions Unides, tingúe
lloc a Bucarest el 1974 i tingué com a objectiu aconseguir la realització d'un Pla
d'Acció Mundial en temes de població. Les 138 delegacions assistents tenien capacitat
política de decisió. La idea fonamental que serví de base a la Conferència de Bucarest
fou que el creixement demogràfic començava a comportar una amenaça amb relació al
superpoblament del planeta en un futur no gaire llunyà, i que aquest mateix creixement
desorbitat consituïa un obstacle per als països subdesenvolupats. Aquesta Conferència
del 1974 presentà públicament, en el fòrum internacional, el debat del nou ordre
econòmic mundial representat en la dicotomia Nord-Sud. L'objectiu fonamental que
s'assolí fou la formulació d'un document que assenyalava els objectius bàsics en
matèria de població a nivell mundial i havia d'ésser revisat de forma quinquennal, si
bé s'acabà reconeixent la diversitat de situacions mundials i la sobirania de cada estat
en tot el que fes referència a política de població. La Quarta Conferència
Internacional de Població tingué lloc a Mèxic el 1984. Hi assitiren 147 delegacions, de
les quals 123 tenien polítiques de planificació. El missatge de la Conferència de
Mèxic consistí a preservar l'execució eficaç del Pla d'Acció Mundial sobre Població
amb la finalitat de millorar el nivell i la qualitat de vida de tots els pobles. El debat
se centrà en la intensitat de l'acció, mentre que la demanda dels menys desenvolupats
fou d'accedir abans a un nivell econòmic òptim. Hom donà uns objectius explícits i
estratègics en la recerca d'una població mundial estable condicionada per una projecció
econòmica. Es tingueren en compte, per primera vegada, altres característiques
demogràfiques, com la condició social de la dona, receptor i agent actiu de les
polítiques demogràfiques. Per arribar a un major coneixement d'aquesta condició
s'elaborà l'Enquesta Mundial de Fecunditat.
La Cinquena Conferència Internacional de Població
(la tercera organitzada per les Nacions Unides) se celebrà al Caire entre els dies 5 i 13
de setembre de 1994, amb assistència de delegats de 175 països. Nou dels estats invitats
no hi participaren, entre els quals l'Aràbia Saudita, l'Iraq, el Líban i el Sudan, que
boicotejaren la conferència per motius religiosos. Els estats participants debateren
l'anomenat Programa d'Acció, elaborat pel Fons de Població de les Nacions Unides, que
fou aprovat per la pràctica unanimitat dels participants. Aquest programa, a dur a terme
en 20 anys, intenta integrar les polítiques demogràfiques amb les polítiques social i
econòmica de cada estat, a fi de reduir el creixement demogràfic dels estats menys
desenvolupats. La seva actuació se centra en dues línies: la igualtat i l'equitat entre
els dos sexes i la millora de l'accés de la població a la planificació familiar i als
serveis sanitaris.
Conferència
Islàmica (veure
Organització de la Conferència Islàmica)
Conferència
Nacional Catalana
Assemblea política convocada per elements dissidents de la
Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista, antics membres de la Unió Federal
Nacionalista Republicana i joves intel·lectuals catalanistes. Fou celebrada a Barcelona
els dies 4 i 5 de juny de 1922 i tingué com a resultat la creació d'Acció Catalana.
Conferència sobre la Cooperació Econòmica Internacional
Conferència que, del 1975 al 1977, reuní a París 19
països en desenvolupament, 7 països industrialitzats i la Comunitat Europea. El 1981
se'n realitzà una altra a Cancún (Mèxic). La conferència, també anomenada Diàleg
Nord-Sud, s'emmarca dins un context que comprèn les accions que tenen lloc des dels anys
seixanta per tal d'arribar a definir un nou ordre econòmic internacional (NOEI), en
resposta a les crítiques que els països en desenvolupament han formulat respecte de les
possibilitats de progrés que els obre l'ordre econòmic mundial tradicional. Els
progressos fets per tal d'arribar a definir les noves normes comercials, financeres i de
transferència tecnològica entre els països del nord (els desenvolupats) i els del sud
(els pobres) han tingut lloc a través de l'acció de diferents organismes i reunions
internacionals: l'UNCTAD, les sessions de les Nacions Unides dedicades a la definició
dels decennis per al desenvolupament (1960-70 el primer, 1970-80 el segon i 1980-90 el
tercer), la declaració sobre l'establiment d'un nou ordre econòmic internacional i el
seu pla d'acció (1974), la Carta de Deures i Drets Econòmics dels Estats (1974), la
declaració de la conferència de l'ONUDI a Lima sobre la industrialització dels països
endarrerits endarrerits (1975), l'establiment del Fons Comú per a Primeres Matèries
(1979) i la reconsideració del marc legal del GATT a la Ronda de Tòquio per tal
d'afavorir la posició comercial dels països en desenvolupament (1979).
Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa
Organisme internacional (des del 1994 anomenat oficialment Organització
per a la Seguretat i la Cooperació a Europa ) format per tots els estats d'Europa i
dos d'americans (EUA i el Canadà) i els estats asiàtics de la CEI per tal d'enfortir la
democràcia pluralista a Europa, el respecte als drets humans i resoldre les disputes
entre els estats membres. En el moment de la seva creació, la Conferència constituí la
reunió de nivell més alt entre els dos blocs enfrontats durant la guerra freda ,
per tal com aplegà tots els membres de l'OTAN i del pacte de Varsòvia. Fins el 1990, les
cimeres tingueren lloc irregularment i depenent de la situació política internacional, i
les actes aprovades no eren vinculants per als estats signataris. La primera CSCE
(1973-75) aprovà el document conegut com a Acta Final d'Hèlsinki, que establia els
principals àmbits de discussió: seguretat a Europa (relacions entre els estats,
inviolabilitat de les fronteres, no-intervenció en els afers interns de cada país,
respecte als drets humans i a les llibertats, aspectes militars —interès a promoure
el desarmament—, etc); cooperació en els camps de l'economia, de la ciència i la
tecnologia, i del medi ambient; i aspectes culturals i humanitaris. Les posteriors
conferències, celebrades a Belgrad (1977-78), Madrid (1980-83) i Viena (1986-89)
desenvoluparen aquests aspectes amb èxit divers. La Carta de París per a una Nova Europa
(1990) i el Document d'Hèlsinki (1992) dotaren la CSCE d'una organització i unes
institucions pròpies i permanents. El Consell de ministres d'afers estrangers, reunit
anualment i de presidència rotativa anual, elabora les propostes que han de ser aprovades
pel Comitè d'Alts Oficials, òrgan decisori de l'organització. Un secretari general
representa i coordina el Consell de ministres en les operacions de
l'organització. Altres
organismes són el Centre de Prevenció de Conflictes, l'Alt Comissionat per a les
Minories Nacionals i l'Oficina per a les Institucions Democràtiques i els Drets
Humans.
Des dels anys noranta, l'organització ha estat sobretot un fòrum de discussió dels
conflictes derivats de l'ensorrament del comunisme, en particular la crisi dels Balcans
que succeí a la desintegració de la Iugoslàvia comunista —i que el 1992 provocà
l'expulsió de la República Federal de Iugoslàvia de l'organització— i el
conflicte de Nagorno Karabakh. Hom hi ha abordat, també, la problemàtica de
l'ampliació de l'OTAN, organització a la qual l'OSCE és estretament vinculada. Entre el
1991 i el 1993 ingressaren a l'OSCE els estats sorgits de l'antiga URSS (menys
Rússia,
que ocupà el lloc de l'antiga URSS), de la Iugoslàvia socialista i de
Txecoslovàquia.
El 1996 la CSCE tenia un total de 53 membres (inclosa l'expulsada República Federal de
Iugoslàvia).
Les conferències de Madrid (1980-83) i Viena (1986-89)
desenvoluparen la cooperació en els camps de l'economia, la ciència, la tecnologia i el
medi ambient i aspectes culturals i humanitaris. La Carta de París per a una Nova Europa
i el Document d'Hèlsinki (1992) dotaren la CSCE d'una organització i unes institucions
pròpies i permanents. Els anys noranta l'organització s'ha convertit sobretot en un
fòrum de discussió dels conflictes derivats de l'ensorrament del comunisme, en
particular de la crisi dels Balcans, que el 1992 provocà l'expulsió de l'organització
de la República Federal de Iugoslàvia. Entre el 1991 i el 1993 ingressaren a la CSCE els
estats sorgits de l'antiga URSS, tret de Rússia. Al desembre del 1994 donà origen a
l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), que els darrers anys
ha tractat l'ampliació de l'OTAN cap als països de l'Est. El 1996 estava formada per 51
membres europeus, a més dels EUA i el Canadà.
Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament
Conferència mundial celebrada a Rio de Janeiro al juny del
1992, anomenada popularment Cimera de la Terra. Reuní caps d'estat, dirigents polítics,
líders econòmics i tècnics, cosa que la converteix en la reunió mundial sobre medi
ambient més important celebrada mai. Paral·lelament, se celebrà una conferència
alternativa, impulsada per les ONG. En total, en la conferència de Rio participaren 1 800
persones pertanyents a 179 estats i hi assistiren 400 000 visitants. Els precedents de Rio
es troben en la Conferència d'Estocolm sobre Medi Ambient Humà (1972), la creació per
part de l'ONU de la Comissió per al Medi Ambient i el Desenvolupament (1983), l'informe
"El Nostre Futur Comú" (1987) i l'Informe Brundtland. De la conferència
de Rio sorgiren el pla d'acció anomenat Agenda 21 i la Declaració de Rio sobre
Medi Ambient i Desenvolupament, al mateix temps que es negociaren paral·lelament dos
tractats internacionals, el Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic i
la Convenció sobre la Diversitat Biològica. La postura dels Estats Units, inicialment
molt rígida, hagué de canviar davant les tendències majoritàries a favor d'afrontar el
canvi climàtic i protegir la biodiversitat. Pel juny del 1997 se celebrà a Nova York una
segona cimera per a debatre l'aplicació de les resolucions de Rio. A aquesta reunió hi
foren representats només 50 estats, i les diferències entre ells impediren arribar a cap
acord.
Conferència
Tricontinental
Assemblea de partits i forces d'alliberament d'Àfrica,
Àsia i l'Amèrica Llatina que es reuniren a l'Havana entre el 3 i el 15 de gener de 1966.
Hi assistiren 27 organitzacions africanes, 27 de llatino-americanes i 28 d'asiàtiques, 14
de les quals eren al poder. La conferència aprovà una sèrie de resolucions que
condemnaven i combatien el colonialisme, el neocolonialisme i l'imperialisme. Hom refermà
també el principi de la lluita armada en tots aquells indrets sotmesos a una de les tres
forces esmentades. Els partits comunistes pro-soviètics i fins i tot pro-xinesos foren
severament criticats. Al final fou creat un organisme permanent de solidaritat
tricontinental.
Conferències
de Quebec
Nom genèric donat a tres reunions fetes en aquesta ciutat del Canadà. A
la primera (1864) fou decidit el futur de les colònies britàniques de Nord-amèrica.
Fruit de la conferència fou el British North America Act (1867), pel qual fou
creada la federació coneguda amb el nom de dominion del Canadà. A la segona
(1943) i tercera (1944), Roosevelt i Churchill discutiren l'estratègia de la guerra
d'Europa, però no arribaren a cap acord definitiu.
Confinament
Pena restrictiva de la llibertat, aplicada generalment a
delictes polítics, que consisteix a fixar al condemnat un lloc determinat, on roman en
llibertat vigilada.
Confiscació
Pena pecuniària que consisteix en la privació de béns del
culpable en benefici de l'estat. Actualment és abolida a la majoria dels estats. El codi
penal espanyol no preveu la confiscació, però sí, en certs casos, la intervenció d'una
empresa per salvaguardar els drets dels treballadors.
Conflicte
de les selfactines
Nom amb el qual hom coneix els fets ocorreguts a Barcelona pel juliol del
1854 contra la mecanització de la filatura amb les selfactines. Unes primeres reaccions
als Països Catalans, contra la introducció de maquinària en el procés de la producció
i contra l'atur forçós que resultava de la mecanització, es produïren a Alcoi (1821),
Camprodon (1823), Barcelona (1835) i Igualada (vers el 1847). Les selfactines foren
introduïdes al Principat vers el 1844. El 1849 funcionaven amb aquestes màquines 91 468
fusos. L'any 1854 els fusos en moviment eren ja més de 200 000. A Barcelona, aquestes
màquines ocupaven el 1854 uns 1 200 filadors. En ocasió de la revolució progressista,
es produïren a Barcelona entre el 14 i el 16 de juliol de 1854 reaccions violentes contra
les fàbriques de filatura on funcionaven selfactines: incendi de la fàbrica Arnau i
altres danys de menor importància a les fàbriques o a la maquinària de Castells i Cia,
Jordà i Mas, Josep Morull i Pi, Rosés i Cia, la Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i
Cia, La Cotonera SA. A més, els filadors en bloc, sota la guia de llurs dirigents Josep
Barceló, Ramon Maseras, Antoni Gual, Miquel Guilleuma i Josep Nogué, anaren a la vaga de
protesta contra aquesta mena de maquinària. La vaga inclinà el capità general, Ramón
de la Rocha, a prohibir l'ús de les selfactines (25 de juliol de 1854). Enmig de la vaga
es produí una famosa polèmica periodística entre Laureà Figuerola i els dirigents
obrers, que degenerà en amenaces de violència contra la persona de Figuerola. L'acord
entre fabricants i obrers, el 18 d'octubre, que patrocinà el governador civil Pascual
Madoz, representà el final oficial de la vaga. El govern de Madrid revocà el 9 d'agost
l'ordre de prohibició de les selfactines dictada per La Rocha, però el temor de les
reaccions obreres féu ajornar la seva publicació fins el maig del 1855.
Conformisme
Acceptació, per part dels membres d'una comunitat, de les
normes prevalents en aquesta en un moment donat, imposades o mantingudes pel grup social
dominant. El conformisme pot ésser resultat simplement de la socialització (i en aquest
sentit és un procés inconscient), efecte de coerció (sia mitjançant la suggestió, sia
per la por de càstig) o fruit d'una voluntat conscient d'integració en el grup i
d'ésser acceptat per ell.
Congregació
Associació de fidels, amb vots o sense, que es reuneixen,
sota una advocació religiosa, per a exercicis de pietat i amb finalitats apostòliques.
Congregació
de Propaganda Fide
Congregació romana, on radica el govern de l'activitat
missionera catòlica en el món. Malgrat una dependència històrica de l'antiga De
rebus Graecorum (per al retorn dels ortodoxos), de Gregori XIII (1573), la fundació
és deguda a la iniciativa de Gregori XV (1622). El 1641 li fou incorporat el col·legi
Urbanià, fundat pel valencià Joan Baptista Vives (1605) per a la instrucció de
sacerdots d'arreu del món. Del 1626 al 1907 posseí impremta pròpia, que difongué, en
les llengües més variades, obres apologètiques, litúrgiques, teològiques i de
viatges. Exercí una gran activitat missionera, assistencial i educativa en els nous
territoris descoberts, sovint en conflicte amb els colonitzadors. Actualment la seva
activitat s'estén a tots els països on no hi ha establerta una jerarquia autòctona.
Responent al Decret sobre les missions del concili II del Vaticà (1966), Pau VI la
reformà i li donà el nom de congregació per a l'Evangelització dels Pobles o de la
Propagació de la Fe (1967).
Congregació
religiosa
Companyia de religiosos o religioses que només fan vots
simples, els quals poden ésser perpetus o temporals.
Congregació
romana
Cadascuna de les comissions ordinàries, integrades en la cúria
romana, que assisteixen el papa en el govern de l'Església, amb potestat
administrativa en la seva competència. Sixt V (1588) fou el primer a estructurar el cos
de les congregacions i fixà en 15 llur nombre. El 1908 Pius X procedí a una
reorganització global, i el 1967 Pau VI promulgà una nova ordenació. Actualment hi ha
10 congregacions: per a la doctrina de la fe, per a les Esglésies orientals, per als
bisbes, per als sagraments, per al culte diví, per a les causes dels sants, per als
clergues, per als religiosos i els instituts seculars, per a l'ensenyament catòlic i per
a l'evangelització dels pobles.
L'any 1988 tingué lloc una reorganització de la
cúria romana. Hom establí nou congregacions: de la doctrina de la fe, per a les
Esglésies orientals, del culte diví i de la disciplina dels sagraments, de les causes
dels sants, per als bisbes —de la qual depèn la comissió pontifícia per a
l'Amèrica Llatina—, per a l'evangelització dels pobles, per al clergat —de la
qual depèn la comissió pontifícia per a la conservació del patrimoni artístic i
històric—, per a les institucions de vida consagrada i per a les societats de vida
apostòlica, dels seminaris i dels instituts d'estudis. Així mateix, hom establí dotze
consells pontificis (per als laics, per a la unitat dels cristians, per a la
família, de
la justícia i de la pau, Cor Unum, de la pastoral per als emigrants i els
itinerants, de la pastoral per al personal sanitari, de la interpretació dels textos
legislatius, per al diàleg interreligiós, per al diàleg amb els no-creients, de la
cultura, de les comunicacions socials), tres tribunals (penitenciaria
apostòlica,
signatura apostòlica i rota romana), i tres oficines (cambra apostòlica, administració
del patrimoni de la seu apostòlica i prefectura dels afers econòmics de la Santa
Seu).
Hi ha altres organismes menors, i tot plegat és coordinat per la secretaria
d'estat,
l'òrgan més directament vinculat amb el papa.
Congregacionalisme
Sistema protestant d'organització eclesiàstica que
presenta l'Església local com a cos de creients independents i autònom regit per
l'Escriptura i que té el Crist com a únic cap (és a dir, sense cap autoritat sinodal o
episcopal). Aparegué a Anglaterra al s XVI, entre els puritans, com a protesta
contra el sistema presbiterià i anglicà. Robert Browne i Joan Robinson en foren els
principals dirigents, però tingueren l'ajut d'homes com Cromwell i Milton. A Amèrica del
Nord han exercit una gran influència. Les esglésies congregacionalistes són agrupades
en el Consell Congregacionalista Internacional, que l'any 1970 es fusionà amb l'Aliança
Reformada Mundial. Als Països catalans, el congregacionalisme no forma una confessió
definida, sinó que es manifesta en l'administració eclesial de la majoria de les
comunitats organitzades: esglésies baptistes, pentecostals, dels germans i àdhuc
l'Església Evangèlica Espanyola, que, tanmateix, celebra sínodes amb algunes
atribucions executives. Barcelona i el seu entorn n'aplega 72 comunitats, unes 20 són
repartides per la resta del Principat de Catalunya, 30 al País Valencià i 10 a les
Illes.
Congrés
1. Reunió d'estudiosos polítics, tècnics, professionals, etc, per a la
discussió, el confrontament o la simple exposició de diversos temes i diverses
qüestions de llur especialitat.
2. Organisme legislatiu dels EUA des de la constitució del
1787, format per la cambra dels representants i el senat. Es reuneix, com a mínim, una
vegada l'any i les sessions comencen el tercer dia de gener. Té la seu a l'edifici del
capitoli, a Washington, D.C.
Congrés
Catalanista, Primer
(veure Primer Congrés Catalanista)
Congrés
Catalanista, Segon
(veure Segon Congrés Catalanista)
Congrés
Continental
Nom amb el qual són coneguts cadascun dels congressos de
delegats de les colònies estat de l'Amèrica del Nord celebrats entre el 1774 i el 1789.
Correntment, hom designa amb aquest nom solament els dos primers congressos, celebrats a
la ciutat de Filadèlfia els anys 1774 i 1775.
Congrés
d'Angostura
Assemblea convocada per Bolívar a l'actual Ciudad Bolívar
(febrer-desembre del 1819), en la qual es reafirmà el desig de crear una Gran Colòmbia,
integrada per les actuals Colòmbia, Equador i Veneçuela. Bolívar fou nomenat president
provisional de la república, i fou promulgada la constitució del nou estat.
Congrés
d'Aquisgrà
Congrés celebrat a Aquisgrà el 1818 pels plenipotenciaris de la Gran
Bretanya, Prússia, Àustria i Rússia, els quals decidiren de retirar de França llurs
tropes d'ocupació i signaren un protocol secret que renovava la Quàdruple Aliança. En
ésser invitada a adherir-s'hi, la França de Lluís XVIII ingressà en el concert de
les potències de la Restauració.
Congrés
d'Epidaure
Congrés celebrat el 1822 a Epidaure, ciutat de l'Argòlida,
Grècia, en el qual fou proclamada la independència de Grècia.
Congrés de
Berlín
Conferència política reunida a Berlín del 13 de juny al
13 de juliol de 1878, presidida per Bismarck i convocada, sota la pressió d'Anglaterra i
Àustria-Hongria, per a revisar la pau de San Stefano, per la qual Rússia eliminava
Turquia dels Balcans. Rússia acceptà la reducció de la Gran Bulgària en dos sectors:
la regió nord com a principat autònom, i la regió sud com a província otomana
(Rumèlia Oriental) amb un governador cristià; reconegué la independència de Romania,
la qual li cedí la Bessaràbia, i la de Sèrbia i Montenegro, on fou creat un sector turc
(el sancak de Novi Bazar), ocupat per forces austro-hongareses. Anglaterra
recuperà Xipre, Àustria-Hongria es féu amb l'administració de Bòsnia i Hercegovina, i
Rússia conservava Kars, Ardahan i Batumi.
Congrés
de Cultura Catalana
Conjunt de seccions, treballs i actes culturals diversos en
defensa i per a la promoció de la cultura catalana. Nasqué d'una iniciativa aprovada,
pel gener del 1975, per la junta de govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona. La
convocatòria rebé immediatament l'adhesió de diverses entitats i personalitats, de
resultes de les quals fou constituït un secretariat provisional, fins que l'octubre
d'aquell mateix any fou creada la comissió permanent integrada per un total de
vuitanta-cinc entitats de tots els Països Catalans. Jordi Rubió i Balaguer fou nomenat
president d'honor del Congrés, amb quatre vice-presidents d'honor: Joan Miró Miró per
Catalunya, Joan Fuster pel País Valencià, Francesc de B. Moll per les Illes Balears,
Pere Ponsich per la Catalunya del Nord i Joan Martí i Alanis per Andorra. El Congrés fou
presentat a València el 6 d'abril de 1976, a Perpinyà el 12 de juny, a Palma de Mallorca
el 27 del mateix mes, a Andorra la Vella el 10 de novembre i, finalment, a Barcelona el 8
de desembre. Foren organitzades cinc campanyes de mobilització popular a l'entorn de la
defensa del patrimoni natural, la identificació del territori, de l'ús oficial del
català, de la revitalització dels valors populars i del folklore i de les institucions.
Pel novembre del 1976 els coordinadors dels àmbits dels Països Catalans, aplegats a
Barcelona, redactaren la ponència de continguts culturals del Congrés, la qual
constitueix una proposta de marc institucional dels conceptes de cultura, de catalanitat i
de poble als ciutadans dels Països Catalans. El Congrés rebé l'adhesió d'unes quinze
mil persones i de més de mil cinc-centes entitats i s'hi inscrigueren 12 400
congressistes. La tasca primordial fou l'elaboració i redacció de les resolucions dels
diferents àmbits en què es dividia el Congrés, que constituïren un balanç de l'estat
cultural dels Països Catalans del 1936 fins a la celebració del Congrés, amb
l'aportació dels projectes de futur a curt i mitjà termini. Tots aquests treballs foren
editats en tres volums. El 15 d'abril del 1977 foren iniciats a Perpinyà els actes de
cloenda dels àmbits, que culminaren el 20 de novembre a Manresa. El 8 de desembre de 1977
tingué lloc al Palau de Congressos de Barcelona l'acte solemne de la clausura. Amb
posterioritat al Congrés, el 1979 fou constituïda la Fundació Congrés de Cultura
Catalana, amb seu a Barcelona, al Col·legi d'Advocats, amb l'objecte de dur a terme
moltes de les iniciatives proposades en les conclusions congressuals dels diferents
àmbits.
Congrés de Gotha
Assemblea que tingué lloc a Gotha (1875), de la qual sorgí el partit
socialista que, el 1890, adoptà el nom actual de Sozialdemokratische Partei
Deutschlands. El corresponent pla d'acció aprovat, conegut com a programa de Gotha,
que suposava un compromís entre les tendències lassalliana i marxista, recollia la
teoria sobre la llei de bronze del salari i el principi de la lluita de classes,
i fou modificat en sentit marxista, el 1891, en el programa d'Erfurt.
Congrés de Praga
Reunió dels delegats de Rússia, Prússia i França
celebrada a Praga, durant l'armistici de Pleiswitz (juny-agost del 1813). Proposat per
Àustria, amb l'anuència de Napoleó I, les potències aliades contra França hi
concertaren la dissolució del gran ducat de Varsòvia i de la Confederació del Rin, el
retorn de Prússia als límits del 1806 i la restitució d'Il·líria a Àustria. Napoleó
I n'acceptà quasi tots els acords, però el congrés i l'armistici ja havien finit i els
aliats, juntament amb Àustria, reprengueren la guerra contra França.
Congrés de
Rastatt
Conjunt de negociacions celebrades a la ciutat homònima, arran del tractat
de Campoformio, entre França, Prússia i Àustria, per estudiar les compensacions
que calia fer als prínceps alemanys privats de llurs terres a la riba esquerra del Rin
(1797-99). El congrés acabà sense cap acord i dies després els delegats francesos
patiren un atemptat. El mateix any hom formà una segona coalició contra França.
Congrés de Sants
Reunió de la Confederació Regional del Treball de
Catalunya, celebrada els dies 28, 29 i 30 de juny i 1 de juliol de 1918 a l'Ateneu
Racionalista de Sants (Barcelona). Hi participaren uns 160 delegats en nom de 153
societats i sindicats obrers i 73 860 afiliats (93 dels quals delegats en nom de 54 572
obrers barcelonins, el 73% del total de treballadors representats). Fou la primera reunió
regular de la CNT des del 1911 i significà la manifestació de la reorganització
confederal iniciada el 1915. Els principals temes discutits foren lògicament
organitzatius i se centraren en la discussió dels sindicats únics com a base orgànica
de la Confederació, a més de la qüestió de la tàctica de l'acció directa i del
contingut anarcosindicalista de la CNT. En conjunt, el congrés significà un triomf dels
sindicalistes —en especial de Salvador Seguí, Camil Piñón, Salvador
Quemades,
Enric Rueda, Joan Pey i també Ángel Pestaña— els quals, alhora que aconseguien
d'imposar el sindicat únic, limitaven la defensa de l'acció directa a una simple
recomanació i afirmaren l'apoliticisme i el rebuig dels polítics professionals dins la
CNT. El congrés afavorí un extraordinari creixement de la CNT (a la fi d'any els
afiliats ja eren uns 345000) i impulsà la seva reorganització a tot l'estat
espanyol.
Congrés de
Tucumán
Assemblea de les províncies unides del Riu de la Plata que
promulgà la independència argentina i la primera constitució (1816), malgrat que no hi
foren representades ni el Paraguai ni les províncies de Corrientes, Entre Ríos, Santa
Fe, Misiones i la Banda Oriental, fet gràcies al qual pogueren triomfar les pretensions
unitàries sota l'hegemonia del port de Buenos Aires i l'ala conservadora dels patriotes;
el triomf encara s'agreujà amb el trasllat del congrés a Buenos Aires (1817) i la
proclamació d'una nova constitució monarquista; com a reacció hi hagué rebel·lions
perifèriques al Paraguai (1813), Entre Ríos i Santa Fe (1820).
Congrés de Verona
Darrer congrés de les potències de la Santa Aliança, celebrat a Verona
de l'octubre al desembre del 1822. Hi fou tractada la retirada de les tropes austríaques
del Piemont i llur reducció a Nàpols, la retirada de les tropes turques de Moldàvia i
Valàquia i la protecció a l'església greco-ortodoxa, i, sobretot, hi fou decidida la
intervenció francesa a Espanya per tal de restaurar Ferran VII.
Congrés de Viena
Conjunt de reunions celebrades a Viena del 30 d'octubre de
1814 al 9 de juny de 1815, per refer el mapa polític d'Europa, arran de la fi de l'imperi
napoleònic. Previst en el primer tractat de París —signat el 30 de maig de 1814
pels principals estats europeus—, hom proclamà a Viena que volia reconstruir l'ordre
social i el sistema polític d'Europa i establir-hi una pau duradora, basada en un
repartiment just de forces. Tanmateix, el congrés fou dominat per les quatre grans
potències de l'època (Àustria, Rússia, la Gran Bretanya i Prússia, la Quàdruple
Aliança antinapoleònica), que, representades respectivament pel príncep de
Metternich-Winneburg, K.R. von Nesselrode, el vescomte de Castlereagh i K.A. von
Hardenberg, hi refongueren la divisió política europea a llur conveniència. França hi
féu un paper important gràcies a l'habilitat del príncep de Talleyrand. La Santa Seu
fou representada pel cardenal Consalvi, i l'estat espanyol per P.Gómez Labrador. També
hi hagué enviats de diversos estats petits. Els monarques de les grans potències
assistiren al congrés, la qual cosa hi creà dos centres de decisió: el consell de
ministres i la reunió dels sobirans; això en dificultà el curs, car sovint algun
monarca contradeia els acords dels ministres (sobretot el tsar Alexandre I, que volgué
ésser l'àrbitre d'Europa; d'ell nasqué la idea de la Santa Aliança). Els Cent
Dies no interromperen les reunions. Hom no féu mai cap sessió plenària, decebé els
liberals i nacionalistes europeus i procurà l'encerclament de França. L'acta final
aplegà els tractats particulars següents: entre Àustria, Prússia i Rússia respecte a
Polònia, entre Prússia i Saxònia, entre Àustria i Sardenya, entre Prússia i
Suècia,
i el relatiu a la formació de la Confederació Germànica. Àustria, que abandonà els
Països Baixos, obtingué Galítzia, el Tirol, la regió de Salzburg, el regne
Llombardo-Vèneto i el litoral dàlmata; Prússia, el terç septentrional de
Saxònia, la
Pomerània sueca, la major part de l'antic regne de Westfàlia i terres de la vora
esquerra del Rin; Rússia assolí Polònia (tret de Cracòvia) com a reialme i el domini
en ferm de Finlàndia i Bessaràbia; fou creat el regne dels Països Baixos, i el de
Piemont-Sardenya recuperà una part de Savoia i del comtat de Niça i s'annexà
Gènova; Suècia, que perdé Finlàndia, obtingué Noruega, en detriment de Dinamarca, que rebé
Holstein i Lauenburg; Alemanya continuà formada per 38 estats independents, units en una
Confederació Germànica; els Estats Pontificis recobraren Bolonya, Ravenna i Ferrara; i
la Gran Bretanya assolí diverses illes, com ara la de Malta. A Nàpols foren restaurats
els Borbó. La qüestió de França fou resolta pel segon tractat de París, signat el 20
de novembre de 1815.
Congrés dels
Diputats
Cos legislatiu de la monarquia espanyola, des del 1837 al
1923 i des del 1976, el qual, amb el senat, forma les Corts Generals. Els seus precedents
són l'Estamento del Pueblo (constitució del 1808) i l'Estamento de Procuradores del
Reino (estatut reial del 1834). La constitució del 1837 fou la primera que utilitzà
aquest nom per designar la cambra de diputats. A la constitució republicana del 1931 el
Congrés dels Diputats era sinònim de corts. Després de l'etapa franquista fou
restablert per la llei de Reforma Política (aprovada per les Corts el novembre del 1976 i
per referèndum el desembre del mateix any); la Constitució del 1978 consagrà
definitivament la seva reinstauració. És format per 350 diputats elegits per sufragi
universal cada quatre anys.
Congrés
eucarístic
Celebració multitudinària del catolicisme destinada a promoure la
devoció eucarística. Pot ésser local, nacional o internacional. La iniciativa fou
deguda a Marie Marthe Emilie Tamisier (1844-1910), que promogué el primer pelegrinatge
eucarístic a Avinyó (1874). El primer congrés eucarístic internacional se celebrà a
Lilla (1881), i fins el 1938 hom en celebrà 34. El següent tingué lloc a Barcelona el
1952, i posteriorment n'hi ha hagut un cada quatre anys a altres ciutats del món.
Congrés Internacional de la
Llengua Catalana, Primer
(veure Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana)
Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Segon
(veure Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana)
Congrés
Nacional Africà
(veure African National Congress)
Congrés
Obrer Espanyol, Primer
(veure Primer Congrés Obrer Espanyol)
Congress
of Industrial Organizations
Federació sindical que sorgí com a escissió de l'American Federation of
Labor; posteriorment tornà a fusionar-s'hi i formà l'American Federation of
Labor-Congress of Industrial Organizations.
Congressos
de Filadèlfia
Assemblees del primer congrés continental nord-americà celebrades a
Filadèlfia durant la guerra de la independència. Els més importants foren el del
setembre del 1774 (inici de la revolta i declaració dels drets del contribuent), el del
maig del 1775 (organització de l'exèrcit i democratització de les institucions), el del
juny-juliol del 1776 (declaració de la independència) i el del maig-setembre del 1787
(assemblea dels delegats dels estats de la Unió, llevat de Rhode Island, que redactaren
la constitució federal nord-americana).
Conjunció
Acord pres a València, el 1932, entre diversos partits politics. -Entre
els quals, a més d'altres grups menors, l'Agrupació Valencianista Republicana
(posteriorment incorporada a l'Estatut d'Autonomia del Pais Valencià, aprofitant la
reacció "provincialista" del blasquisme (Partit d'Unió Republicana
Autonomista) i de la Dreta Regional Valenciana.Les activitats promogudes per la Conjunció
foren interrompudes a causa dels canvis polítics originats per les eleccions del 1933.
Conjuntura
Moment econòmic o, per extensió, històric de
curta durada caracteritzat per la unió de diverses variables o circumstàncies que
defineixen temporalment una situació.Conjunt dels components,
permanents i accidentals, de la vida econòmica o político-social, en un moment
determinat, en un pla d'institucions, nacional o internacional
Conjura dels Iguals
L'intent més important d'assalt al
poder des de les esquerres durant l'època del Directori francès. Dirigida per Babeuf, la
conspiració (1796) va fracassar i els seus dirigents van ser empresonats i executats. En
el Manifest dels Iguals, on Babeuf criticà l'obra de la revolució, afirmant que
calia fer un pas més endavant per anar cap a la igualtat real, teoritzà sobre la
necessitat de suprimir la propietat individual i de col·lectivitzar la terra.
Consciència
col.lectiva
Conjunt de creences i sentiments comuns a la majoria dels membres d'una
determinada societat. Concepte encunyat pel sociòleg i etnòleg francès Émile Durkheim,
la inclusió de creences i sentiments, és a dir, d'elements alhora cognitius i
emocionals, morals o religiosos, introdueix la interessant ambigüitat de poder-lo
considerar "consciència col·lectiva" o "inconsciència
col·lectiva". Dins el conjunt de l'obra de Durkheim aquest concepte resulta cabdal.
Fonamentalment perquè significa una manera sociològica d'enfrontar-se als fenòmens
ideacionals. Això significa que Durkheim entenia que les creences i els sentiments d'un
poble es basaven en la realitat dels "fets socials". Així doncs, l'explicació
per a aquests fenòmens era eminentment material, sociològica, car aquestes
manifestacions ideològiques, superestructurals, tenien la seva lògica inscrita en la
vida social de la comunitat i en les seves vicissituds més quotidianes. Aquest concepte
tingué una enorme influència en l'antropologia i la sociologia franceses posteriors a
Durkheim i fou bàsic per a la constitució del corpus teòric del funcionalisme i el
funcionalisme estructural de l'antropologia social anglosaxona.
Consciència de
classe
Consciència que els membres d'una classe social tenen, com
a grup, de llur pertinença a la pròpia classe. La problemàtica de la consciència de
classe és inherent, històricament, a la doctrina marxista i té el puntal teòric en
Lukács. Segons aquetsa persepctiva, una classe social no existeix com a tal sinó a
partir del moment que en té consciència (tot entenent aquesta en un sentit no purament
psicològic), és a dir, quan s'organitza en partit autònom. Així els diversos nivells
de l'anàlisi de Marx sobre la història poden ésser considerats com a etapes de la
formació d'una classe, des de la massa indiferenciada d'individus, que tot seguit
s'organitza en "classe en si" (classe-subjecte), fins a arribar a la
"classe per si" (classe política), la qual cosa suposa una comprensió de la
classe com a subjecte de la història i com a factor genètic i transformador de les
estructures socials. Actualment, la problemàtica de la consciència de classe tendeix a
ésser abandonada, en el sentit que hom entén que els homes -agrupats en classes socials-
fan un paper objectiu, com a agents de la història i segons els límits donats per les
estructures, independentment de la cosnciència que en tinguin.
Conseil de
l'Entente
Organització internacional creada el 1959 per Benín, Burkina Faso, la
Costa d'Ivori i el Níger, aleshores en procés d'independització del domini colonial
francès. El 1966 s'hi incorporà el Togo. Promoguda sobretot pel president ivorià,
Félix Houphouët-Boigny, i sostinguda pel seu país, es proposa la col·laboració mútua
entre els estats membres per tal de promoure el desenvolupament econòmic de la regió. La
seu és a Abidjan.
Conseil
National de la Résistance
Organisme creat el 27 de juny de 1943 per coordinar la resistència
interior francesa a l'ocupació alemanya. Comprenia dos representants de les centrals
sindicals, vuit dels diversos moviments de la resistència i sis dels partits polítics.
Presidit de primer per Jean Moulin i, després del seu arrest i de la seva mort, per
Georges Bidault, es consagrà essencialment a la lluita immediata contra l'ocupant per
mitjà de la unió de tots els moviments clandestins de resistència i l'establiment d'un
pla de reformes de caire social (sobretot nacionalitzacions), que calia aplicar després
de l'alliberament de França.
Consejo
Episcopal Latinoamericano (CELAM)
Organització eclesiàstica que agrupa les conferències episcopals catòliques
dels països de l'Amèrica Llatina. Fundat el 1955, disposa de tot un seguit de
departaments especialitzats, coordinats per les oficines centrals establertes a Bogotà
(Colòmbia). Des de l'inici hi ha hagut sempre en el seu si una confrontació entre bisbes
conservadors i progressistes, causa dels freqüents canvis de rumb en l'orientació
teològica i pastoral de l'organització. Tanmateix, la tendència conservadora ha anat
esdevenint majoritària entre els dirigents, fins al punt de crear tensions amb altres
organismes d'àmbit llatinoamericà més oberts, com la CLAR (Conferencia Latinoamericana
de Religiosos). Celebra una assemblea general anual i sovint organitza sessions
extraordinàries, les més importants de les quals han estat les de Mar del Plata
(Argentina, 1966), Medellín (Colòmbia, 1968) i Puebla de los Ángeles (Mèxic 1979). El
1992, amb motiu del cinquè centenari de l'evangelització d'Amèrica, celebrà la quarta
conferència general a Santo Domingo (República Dominicana).
Consejo
Nacional del Movimiento
Òrgan polític que durant el franquisme assumí la
representació col·legiada del Movimiento. Institucionalitzat per decret de 31 de juliol
de 1939 i anomenat inicialment Consejo Nacional de FET y de las JONS, el seu nom i les
seves funcions definitives li foren donades per la llei de Principios del Movimiento
Nacional (1958), el foment i la preservació dels quals era la seva missió: podia fer
suggeriments al govern, àdhuc en forma de proposicions de llei, i exercir el recurs de
contrafur. Els consejos locales del Movimiento elegien un consejero nacional per
província, i el cap de l'estat en designava 40 dels altres 58 consellers: llur president
era el president del govern, com a cap de la Falange.
Consell
1. Òrgan administratiu col·legial. Amb funcions
consultives (com el consell reial, el consell pastoral, etc) i també
jurisdiccionals (com el consell de guerra o els diversos consells de la monarquia
hispànica anteriors al règim constitucional) o deliberatives i executives (consell de
ministres, consell municipal, consell d'administració, etc). Hom designa sovint amb
el nom de consell general, consell suprem, consell superior, consell nacional, els
consells que tenen, respecte a d'altres, un àmbit territorial molt més ampli o un rang
superior.
2. Sessió d'un consell, especialment municipal. En alguns consells municipals anteriors
als decrets de Nova Planta, com el de Tortosa, era anomenada capítol. El consell
és ordinari quan hom el celebra segons una determinada periodicitat i hi tracta un
ordre del dia prèviament establert, i és extraordinari quan el celebra per raons
d'urgència o d'interès especial i el circumscriu als assumptes que l'han motivat. Sovint
els consells ordinaris reben una denominació relacionada amb el dia o època que tenen
lloc o bé amb el motiu principal de la sessió, com són, a Andorra, als consells de
comú, el Consell dels Innocents (presa de possessió dels nous càrrecs), el Consell de
les Talles (pagament de la questia i ordinacions comunals), el Consell de Cinquagesma o de
la Pasqua de l'Esperit Sant (publicació de les ordinacions del Consell General), el
Consell de Sant Miquel de Setembre (arrendament dels béns comunals), i el Consell de les
Boïgues (concessió de boïgues), i, al Consell General, el Consell de Setmana Santa
(nomenament de càrrecs i pagament de la questia), el Consell de Cinquagesma (publicació
d'ordinacions), el Consell de Sant Andreu, biennal (eleccions), i el Consell de Sant
Tomàs o de Comptes (lliurament de les imposicions fixes per part dels cònsols).
Consell
Consultiu de la Generalitat
Organisme assessor previst en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 i
que fou creat per llei del Parlament de Catalunya pel febrer de 1981. Els seus dictàmens
són requisit previ a interposar recurs d'anticonstitucionalitat tant per part del
Parlament com del govern de Catalunya. També dictamina sobre l'adequació a l'Estatut
català dels projectes i proposicions de llei sotmesos al Parlament i sobre allò que li
sigui requerit. És format per set membres elegits entre els juristes de reconeguda
competència, cinc dels quals són designats pel Parlament i dos altres pel govern
català. D'entre ells escullen un president. Constituït el Consell pel maig de 1981, en
fou elegit president Francisco Fernández de Villavicencio.
L'any 2000, Agustí Bassols fou nomenat nou president del Consell Consultiu de la
Generalitat de Catalunya.
Consell
d'administració
Òrgan permanent i col·legiat de les societats anònimes -i,
paral·lelament, també de moltes entitats de dret públic-, el qual té per funció llur
gestió i representació. El nombre d'individus que componen el consell -vocals
consellers- és variable; són nomenats per la junta general i llur actuació és regulada
pels estatuts de la societat.
Consell d'Assistència Econòmica Mútua (COMECON)
Organisme, més conegut pel nom de COMECON, format a Moscou
el gener de 1949 per Bulgària, Hongria, Polònia, Romania, Txecoslovàquia i l'URSS.
Albània s'hi adherí poc temps després, i la RD Alemanya a la fi del 1950. Mongòlia hi
fou admesa com a membre el 1962, i Cuba i Vietnam ho foren el 1972. Iugoslàvia posseí
l'estatut de membre associat des del 1964. Albània es retirà de l'organització l'any
1961. La finalitat del COMECON era d'intercanviar experiències econòmiques, fornir ajuda
tècnica i proporcionar assistència mútua (matèries primeres, aliments, maquinària,
etc.) entre els seus membres. En una primera etapa (fins el 1955), l'èmfasi se centrà en
un increment dels intercanvis comercials; després, els acords anuals foren substituïts
per tractats comercials a llarg termini, de tipus bilateral. Hom intentà de superar el
bilateralisme el 1949 amb acords entre l'URSS, Polònia, Txecoslovàquia i, a més,
Finlàndia (que no n'és membre), i el 1954, amb acords de tipus trilateral en els quals
participaren la RDA, l'URSS, Txecoslovàquia, Hongria, Romania i Bulgària. L'únic estat
que realment tenia acords de tipus multilateral era la RDA. En el període 1956-60,
l'activitat de l'organisme s'estengué i adquirí més eficàcia; el 1957 fou establert un
sistema de clearing multilateral i fou creada a Moscou una cambra de compensació;
sorgiren una sèrie de comissions especialitzades i un comitè executiu, hom finançà
projectes en comú i l'especialització entre productes d'un mateix sector adquirí una
importància creixent. A partir del 1960 començaren les discussions entre Romania i la
resta del COMECON sobre el problema de l'especialització per estats i l'establiment d'un
òrgan de planificació comuna a tots. El 1963 hom tornà a intentar d'instituir un
sistema multilateral en el qual les compensacions serien fetes a través del Banc
Internacional de Cooperació Econòmica: fou establerta una unitat monetària comuna,
anomenada ruble transferible, i el saldo favorable d'un estat amb un altre podia
ésser utilitzat per a comprar a un tercer estat de l'organització. Això no obstant, el
bilateralisme continua essent-ne la regla, malgrat que, de fet, hi ha hagut una divisió
del treball a través dels acords d'especialització i malgrat que de mica en mica el
multilateralisme hi va tenint més importància. El paper de l'URSS fou decisiu, no
solament pel seu pes polític, sinó també per la seva participació en el comerç del
COMECON (40% el 1983). Les relacions amb els països capitalistes foren irregulars,
afectades per les necessitats de compra de productes de tecnologia avançada (l'URSS era
principalment proveïdora de primeres matèries) i per la difícil situació financera
d'alguns dels seus membres associats. L'any 1991, arran de la desfeta del bloc comunista
com a tal, el COMECON s'autodissolgué. Fou dissolt
l'any 1991, a Budapest, pels estats membres, a conseqüència dels capgiraments polítics
i econòmics esdevinguts als països comunistes d'Europa. Els membres, en discussions
prèvies no s'havien posat d'acord sobre una nova organització, continuadora del COMECON.
Des de l'1 de gener de 1991 se suprimí la convertibilitat del ruble, mitjà de
liquidació de les transaccions, i els intercanvis s'havien reduït, al primer semestre de
1991, a un 40%. D'altra banda, Polònia, Hongria i Txecoslovàquia negociaven ja aleshores
la seva adhesió a la Comunitat Europea.
Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya
Organisme de control econòmic de la Generalitat de
Catalunya, creat l'11 d'agost de 1936. N'havia estat un precedent el Consell Consultiu
d'Economia de la Generalitat de Catalunya, creat pel març del 1934 i que havia funcionat
amb intermitències. Tingué la missió de dirigir l'economia catalana i de formalitzar un
programa comú de totes les organitzacions polítiques i sindicals (Pla de
Transformació Socialista del País); els seus punts principals eren:
col·lectivització de la gran indústria, dels serveis públics i de la gran propietat
rural i urbana, control obrer de la banca i de la petita indústria no col·lectivitzada,
intervenció dels establiments abandonats pels propietaris, reabsorció dels obrers sense
feina i política fiscal orientada a crear un impost únic. A partir del setembre del 1936
les facultats normatives foren atribuïdes al departament d'economia i al Consell de la
Generalitat, fet que donà al Consell d'Economia un caràcter consultiu que confirmà el
reglament del 17 d'agost de 1937. Era format per quinze membres, presidit pel conseller
d'economia. Pel decret de Col·lectivitzacions hom establí que el president de cada
consell general d'indústria en fos també membre.
Consell d'empresa
Òrgan creat pel decret de Col·lectivitzacions de la
Generalitat de Catalunya, el 24 d'octubre de 1936, per assumir, en les empreses
col·lectivitzades, les funcions dels antics consells d'administració. Constaven de
l'interventor de la Generalitat i de cinc a quinze obrers, segons decisió de l'empresa,
elegits per l'assemblea tenint en compte els diversos serveis (producció, administració,
serveis tècnics, comercials) i la influència de les centrals sindicals a què pertanyien
els treballadors. Eren responsables de llur gestió davant els treballadors de l'empresa i
del consell general d'indústria respectiu.
Consell d'Estat
1. Òrgan consultiu de l'estat espanyol durant el
franquisme, que seguia en importància el govern i el Consell del Regne. El president era
designat pel cap de l'estat, i entre les seves funcions hi havia les d'assessorar en els
projectes de llei fonamentals, en els conflictes entre departaments ministerials, i en la
concessió d'honors i privilegis. Presidit des del 1974 per Antonio M. de Oriol y Urquijo,
fou suprimit per la Constitució del 1978.
2. Òrgan consultiu suprem del govern de l'estat espanyol,
creat per la Constitució del 1978. N'han estat presidents Antonio Jiménez Blanco,
Antonio Hernández Gil (1982-86) i, des del 1991, Fernando Ledesma Bartret. Una llei
orgànica en regeix el funcionament. Després de la presidència de Fernando Ledesma
Bastret (1991-96), el succeí en el càrrec Íñigo Cavero.
Consell d'Europa
Organisme internacional creat el 1949, amb seu a Estrasburg, per aconseguir
a Europa una més gran unitat, la realització dels ideals comuns i el progrés social i
econòmic. Aquesta finalitat és acomplerta per l'examen de qüestions d'interès comú,
per la conclusió d'acords i per la recerca d'una acció comuna en tots els terrenys, com
també per la defensa i el desenvolupament dels drets de l'home i de les llibertats
fonamentals. En són exclosos els afers militars, per tal com són competència de la UEO
i l'OTAN. Els membres fundadors foren Bèlgica, Dinamarca, França, Gran Bretanya,
Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos, Noruega i Suècia. Posteriorment s'hi
afegiren Grècia i Turquia (1949), Islàndia (1950), la RF d'Alemanya el 1951 (el 1990
inclogué també l'antiga República Democràtica Alemanya), Àustria (1956), Xipre
(1961), Suïssa (1963), Malta (1965), Portugal (1976), Espanya (1977) i Liechtenstein
(1978). Amb l'ensorrament de l'URSS i l'adopció de la democràcia parlamentària com a
sistema de govern, els estats de l'antiga Europa socialista (i els que sorgiren de nou)
ingressaren a l'organització: Hongria (1990), Polònia (1991), Bulgària (1992),
Estònia, Lituània, Eslovènia, Eslovàquia, la República Txeca i Romania (1993),
Letònia, Albània, Moldàvia, Macedònia i Ucraïna (1995) i Rússia (1996). Andorra hi
ingressà el 1994. La instància de decisió del Consell d'Europa és el
comitè de ministres —format pels ministres d'afers estrangers—, que tracta de
l'estat de la cooperació i l'actualitat política.
Consell de Cooperació dels Estats Àrabs del Golf
Organització, coneguda més generalment amb el nom de
Consell de Cooperació del Golf, que fou creada a Abu Zaby el 1981 amb la finalitat de
promoure la coordinació econòmica, política, cultural, militar i social dels estats del
golf Pèrsic. És constituïda per l'Aràbia Saudita, Bahrain, Kuwait, Oman, Qatar i la
Unió dels Emirats Àrabs. La seu és a Al-Riyad.
Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya (decret
de 9 de juny de 1931) per tal d'estructurar i regir la seva obra cultural. L'integraven
vint consellers, aplegats en cinc ponències (ensenyament superior, ensenyament secundari,
ensenyament primari, ensenyament tècnic, i arxius, biblioteques i belles arts), presidits
pel conseller d'instrucció pública i pel president de la Generalitat. A la pràctica,
n'actuà de president Jaume Serra i Húnter, amb Pompeu Fabra de vicepresident i Alexandre
Galí de secretari. En fou l'inspirador el conseller d'instrucció pública Ventura Gassol
del 1931 al 1936, que fou succeït per Carles Pi i Sunyer, i, durant el Bienni Negre
(1934-36), per Lluís Duran i Ventosa. Fou l'organisme fonamental de la tasca cultural de
la Generalitat.
Consell de
Defensa d'Aragó
O Consell d'Aragó. Organisme que exercí
funcions de govern a les zones d'Aragó dependents del govern republicà des del juliol de
1936 fins a l'agost de 1937. Fou creat per les forces anarcosindicalistes que lluitaven al
front d'Aragó, i el presidí Joaquín Ascaso. La capital fou, primer, a Fraga i,
posteriorment, a Casp. Originàriament el constituïen vuit consellers anarquistes,
corresponents a vuit departaments: justícia, ordre públic, agricultura, informació i
propaganda, transports i comerç, instrucció pública, economia i proveïments, i
treball. Fou el primer organisme de govern anarquista, i decretà, entre altres mesures
radicals, la col·lectivització agrària. El govern de la República el reconegué
oficialment (decret de 23 de desembre de 1936), però l'amplià a catorze consellers: set
anarquistes, dos d'Izquierda Republicana, dos del Partido Comunista Español, dos de la
UGT i un del Partido Socialista. El govern presidit per Juan Negrín en decretà la
supressió el 10 d'agost de 1937 i ordenà a la divisió Líster la detenció de Joaquín
Ascaso i dels principals col·laboradors, i també la derogació de totes les disposicions
emanades del Consell.
Consell de Forces Polítiques de Catalunya
Organisme polític unitari de l'oposició democràtica al
franquisme creat al Principat de Catalunya al desembre del 1975 com a ampliació i
actualització de la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya (1969).
L'integraren el Partit Carlí, EDC, UDC, CDC, FNC, ERC, PSC-Reagrupament, Partit Popular,
Convergència Socialista de Catalunya, PSUC i PSAN. Pretengué d'assumir la direcció de
la lluita cap al trencament democràtic (restabliment de la Generalitat i de l'Estatut del
1932, amnistia, reconeixement dels drets individuals i de les llibertats plenes, defensa
de les reivindicacions del País Valencià i les Illes, obertura d'un procés constituent
d'àmbit estatal, etc). Incapaç de contrarestar les reformes del govern Suárez i no
havent assolit una plena entesa amb l'Assemblea de Catalunya i la Generalitat a l'exili,
les tensions precipitaren el seu final el 1977.
Consell de guerra
Tribunal militar. En la legislació espanyola vigent, els
consells de guerra coneixen totes les causes sotmeses a la jurisdicció militar, excepte
les reservades al Consell Suprem de Justícia Militar. Poden ésser d'oficials generals,
que jutgen oficials, i ordinaris, quan jutgen sots-oficials o soldats sotmesos a la
jurisdicció militar. El tribunal ordinari és compost d'un president (coronel o
equivalent), tres vocals (capitans) i un auditor. El consell de guerra és públic, però
el president pot acordar de fer-lo a porta tancada. La sentència, per a ésser ferma, ha
d'ésser aprovada per l'autoritat judicial.
Consell
de l'Escola Nova Unificada (CENU)
Institució creada per decret de 27 de juliol de 1936 a
Barcelona amb la finalitat d'iniciar una escola nova, única, gratuïta, laica, amb
coeducació i en llengua catalana, inspirada en els principis racionalistes del treball i
de la fraternitat humana. Es proposava de coordinar els serveis d'ensenyament de l'estat,
de l'ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Era dirigit per quatre
representants de la UGT (Federació de Treballadors de l'Ensenyament), quatre de la CNT
(Sindicat de Professions Liberals), un de l'Escola Normal de la Generalitat, un de la
Universitat Autònoma, un de la Universitat Industrial i un de Belles Arts. El comitè
executiu era format per Joan Puig i Elias, Francesc Albert, Joan Hervàs i Miquel
Escorihuela. En 1936-37 elaborà el Pla General d'Ensenyament basat en
l'ensenyament permanent en grups i en una distribució segons les capacitats i els
interessos. Preveia, a més, que cada escola fos adscrita a una col·lectivitat de
producció. En 1936-37 les reformes en edificis expropiats possibilitaren
l'escolarització de 50 000 nens. El 1937 foren matriculats 111 000 infants, dels quals 21
000 no pogueren ésser escolaritzats, bé que el CENU encarregà al Sindicat d'Arquitectes
de Catalunya un projecte de 30 nous grups escolars. La mobilització progressiva dels
mestres en 1937-38, però, representà un obstacle decisiu per a la nova pedagogia. Fou
dissolt pel febrer del 1939.
Consell de
la Generalitat
Nom que prengué el govern de la Generalitat de
Catalunya després del 31 de juliol de 1936, en iniciar la nova col·laboració amb els
anarquistes i per imposició d'aquests.
Consell de la
República
Segona cambra del parlament de la Quarta República francesa
(1946-58). Les seves atribucions eren molt limitades, puix que, fora de la seva
participació a l'assemblea nacional per a l'elecció del president, només tenia un poder
consultiu en matèria legislativa; el 1954, però, tornà a rebre part dels poders
legislatius tradicionals de la cambra alta.
Consell
de la Suprema i General Inquisició
Òrgan de govern de la inquisició a la monarquia hispànica. Fou
fundat el 1483 amb jurisdicció sobre tots els tribunals inquisitorials de les corones de
Castella i de Catalunya-Aragó, i entre el 1580 i el 1640, a Portugal. Era presidit per
l'inquisidor general i compost per sis consellers, dos dels quals havien de pertànyer al
Consell de Castella; des del 1616 un conseller havia d'ésser dominic. Diversos
funcionaris (dos secretaris, un algutzir major, un receptor, etc) el completaven.
S'ocupava de la gestió financera de la inquisició i de l'administrativa dels seus béns
propis i dels procedents de les confiscacions penals, però no intervenia en els afers
religiosos; el 1647 el consell exigí la seva confirmació de totes les sentències
locals. La corona el controlà i li donà suport, i el considerà com un consell especial.
Gaudí d'un gran poder sota la casa d'Àustria, però les reformes borbòniques el
limitaren molt. Suprimit per Josep I el 1808 i per les corts de Cadis el 1813, Ferran VII
el restaurà el 1814. El 1820 el govern liberal l'abolí definitivament.
Consell
de les Regions d'Europa
Organisme internacional constituït a Lovaina el 1985 a
instàncies del Consell d'Europa, amb la finalitat de reunir totes les regions europees
amb característiques pròpies i diferenciadores i de potenciar llur intervenció davant
de les institucions europees, essencialment quan a l'establiment de programes de
desenvolupament.
Consell de
ministres
1. Òrgan del poder executiu, integrat pels ministres d'un govern reunits
sota la presidència del cap d'estat o del primer ministre, que dirigeix la política i
l'administració de l'estat.
2. Òrgan directiu de les Comunitats Europees que coordina la política econòmica dels
estats membres i pren les decisions necessàries per a acomplir-ne els tractats.
Consell de
Regència
Òrgan polític de l'estat espanyol creat per la llei orgànica de l'estat
de 1967. Era compost pel president de les corts, el prelat de major jerarquia i antiguitat
que fos conseller del regne i pel capità general. La seva missió era d'assumir el poder
en cas de mort o incapacitat declarada del cap d'estat. A la mort del general Franco (20
de novembre de 1975) assumí el poder, i l'exercí fins a la proclamació del rei Joan
Carles I, el dia 22 del mateix mes. Fou suprimit per la Constitució del 1978.
Consell de Relacions Internacionals de la Generalitat
Organisme constituït a Barcelona l'any 1938 a fi de
garantir que l'aplicació del decret de Col·lectivitzacions de la Generalitat de
Catalunya del 24 d'octubre de 1936 a les empreses amb capital estranger no lesionaria els
interessos d'aquest. Era integrat per representants de les indústries amb aportació
estrangera, i havia de discutir amb els consells d'empresa els termes de la
indemnització.
Consell de
Seguretat
Organisme de l'ONU creat el 1946 que té per missió garantir la pau i la
seguretat internacionals. Dels quinze membres que el componen, cinc són permanents (la
Xina, els EUA, França, la Gran Bretanya i Rússia, que ocupà el lloc de l'URSS el 1991),
i els altres deu, no permanents, són distribuïts geogràficament de la manera següent:
estats africans i asiàtics, cinc; estats d'Europa Oriental, un; estats llatinoamericans,
dos; i dos d'Europa Occidental i altres.
Consell del
Pacífic (veure ANZUS)
Consell del Regne
Organisme polític de l'estat espanyol creat per la llei de
successió de 1947, que tenia per missió principal d'assessorar el cap d'estat en afers
transcendentals. Era format pel president de les corts, sis consellers nats (alts càrrecs
de l'exèrcit, l'Església i la justícia) i sis membres de les corts. Entre d'altres
atribucions, tenia la de presentar la terna de candidats per a president de govern i la de
proposar a les corts, d'acord amb el govern, el successor del cap d'estat en cas
d'incapacitat d'aquest o de morir sense successió. Actuà per primera vegada el 1973,
quan proposà la designació de l'almirall L. Carrero Blanco com a president de les corts;
més tard, proposà la d'A. Suárez (1976) per al mateix càrrec. Desaparegué arran de la
Constitució del 1978.
Consell dels
Cinc-Cents
Assemblea que amb el Consell dels Ancians formava el cos
legislatiu del Directori. Era composta per 500 membres elegits per tres anys i que
havien de tenir més de trenta anys. Creat el 1795, pel cop d'estat de brumari (1799) fou
dissolt per Bonaparte.
Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides
Organisme de l'ONU que s'ocupa dels aspectes econòmics i
socials de la cooperació internacional. Les seves decisions no tenen caràcter vinculant
i només en reflecteixen l'opinió. Els seus objectius són aconseguir el creixement dels
nivells de vida i cercar el respecte universal dels drets de l'home i de les seves
llibertats fonamentals. Compost per 54 membres elegits per l'Assemblea General cada tres
anys, actua principalment com a òrgan de coordinació entre les Nacions Unides i les
agències especialitzades. Porta a terme la seva tasca a través de les comissions
funcionals (estadística, població, desenvolupament social, drets humans, narcòtics i
situació de la dona). El Consell es reuneix dues vegades l'any, una a Nova York i l'altra
a Ginebra.
Consell escolar
1. Òrgan col·legiat a través del qual la comunitat escolar participa
en la gestió del centre escolar. És compost pel director i per representants de la
titularitat del centre, dels professors, dels pares d'alumnes i del personal
d'administració i de serveis.
El consell escolar, com a òrgan que permet a la comunitat escolar la
gestió del propi centre, exerceix la funció legislativa i, per tant, és comparable,
encara que a una escala petita, als parlaments o cambres legislatives dels sistemes
polítics democràtics. Els consells escolars foren instaurats a partir de la promulgació
de la Llei Orgànica del Dret a l'Educació, l'any 1985, que establia un nou organigrama
de les funcions internes dels centres docents. Des d'aleshores, estan implantats en tots
els centres públics i en els centres privats que mantenen algun tipus de concertació
econòmica amb l'administració pública.
2. Nom de diversos organismes de participació i
assessorament en la programació de l'ensenyament no universitari. Són estructurats en
nivells territorials i en funció de l'estructura administrativa educativa.
Les primeres eleccions de representants tingueren lloc
el 1986 i se celebren cada dos anys. La participació ha resultat molt desigual durant la
primera dècada d'eleccions; alumnes de secundària i educadors han enregistrat fins el
1996 una participació superior al 90%, mentre que els pares no han superat mai el 15%.
Els alumnes de primària (6 a 12 anys) no voten. El consell escolar és l'organisme
encarregat d'escollir el director del centre entre el professorat i de sancionar, si
s'escau, els alumnes.
Consell
Escolar de Catalunya
Organisme superior de consulta i de participació dels
sectors inclosos en la programació general de l'ensenyament no universitari, creat per
llei al desembre del 1985. Hi són representats els professors no universitaris, els pares
d'alumnes, els alumnes, el personal no docent, els titulars de centres privats, les
organitzacions sindicals i patronals, i les administracions educatives, entre d'altres
organitzacions. En els nivells més baixos, les seves funcions són exercides pels
consells escolars territorials i municipals.
Consell Europeu
Consell que aplega els caps d'estat o de govern dels països
membres de la Unió Europea. Té per objectiu adoptar gradualment posicions comunes en
matèries comunitàries i de coordinar les accions diplomàtiques en totes les àrees
d'afers internacionals que afectin els interessos de la Unió Europea. El Consell inicià
les seves reunions a París el 1961, però la cimera no s'arribà a institucionalitzar
fins a la setena reunió, a París, l'any 1974. La seva existència com a institució fou
oficialitzada el 1987, amb motiu de la signatura de l'Acta Única Europea. Les
cimeres, que se celebren com a mínim dues vegades l'any, tenen lloc generalment a la
capital de l'estat membre que presideix el Consell de Ministres de la Unió Europea, o a
Brussel·les.
Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya
Òrgan superior col·legiat que dirigeix la política i
l'administració de la Generalitat de Catalunya. Designat també amb el nom de Govern de
la Generalitat, és així mateix el titular de la funció executiva i de la potestat
reglamentària. És compost pel president —que és alhora el president de la
Generalitat de Catalunya— i pels consellers. La cessació del president de la
Generalitat comporta la del Govern, però aquest ha de continuar en funcions fins a la
presa de possessió del nou Govern. La seva seu és a la ciutat de Barcelona.
Consell General
d'Aran
Òrgan de govern de la Vall d'Aran. Rep el nom de l'antiga
institució de govern de la Vall d'Aran vigent en 1313-1834, any en què fou suprimida per
Pascual Madoz, i de la qual és la continuació, bé que amb les corresponents
modificacions adaptades a la realitat actual. Restituït per llei del Parlament de
Catalunya de 13 de juliol de 1990, entrà en vigor l'1 de gener de 1991. Disposa de
competències en els àmbits d'ensenyament, cultura, sanitat, serveis socials, turisme,
ordenació del territori, medi ambient, transports i comunicacions, a més de les que
pugui delegar-li la Generalitat. El règim de finançament atorga al Consell contribucions
específiques, i alhora acorda amb la Generalitat les assignacions del pressupost. El
Consell és format per una cambra de 13 consellers generals, un dels quals és elegit
síndic (cap de govern) en la sessió constitutiva del Consell. Els consellers són
elegits cada quatre anys pel cens de les sis circumscripcions, repartits de la següent
manera: Pujòlo (2), Arties e Garòs (2), Castièro (4), Marcatosa (1), Irissa (1) i Quate
Lòcs (3). Des del 1995 Carles Barrera Sánchez, de Convergència Democràtica Aranesa,
és síndic del Consell (càrrec revalidat el 1999).
Consell
general d'indústria
Organisme creat per a cada sector industrial pel decret de
Col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya del 24 d'octubre de 1936. Els consells
generals d'indústria tenien dues finalitats: possibilitar el reagrupament de les empreses
col·lectivitzades per sectors de producció i facilitar la comunicació del Consell
d'Economia amb les unitats productives. El primer a crear-se fou el de la indústria
química pel març de 1937; la resta foren creats l'octubre del mateix any. Havien
d'ésser constituïts per 4 tècnics, 4 membres dels consells d'empresa, 8 representants
dels sindicats, i eren presidits pel vocal del ram en el Consell d'Economia. Al si de cada
consell general es constituí un comitè executiu d'indústria, format per un
membre de la UGT, un de la CNT, un representat dels consells d'empresa, un dels tècnics i
el president del ram.
Consell
General de l'AIT
Organisme fundat el 1864, sobre el qual caigué la
responsabilitat d'organitzar l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) o
Primera Internacional. Fou encapçalat per Marx i va tenir la seu primer a Londres i
després (1872) a Nova York.
Consell
General de les Valls d'Andorra
Cambra parlamentària d'Andorra, successora de l'antic Consell de la Terra
aprovat pel bisbe Francesc de Tovià (1419) i, des del 1993, òrgan legislatiu de l'estat
andorrà. Després de la reforma del 1978, el componien 28 consellers, quatre per cada
parròquia, elegits per sufragi universal, i llur mandat durava 4 anys. Les seves reunions
ordinàries —quatre d'anuals— i extraordinàries eren convocades pels síndics.
Davant seu prestaven jurament els coprínceps, els veguers, els batlles i el jutge
d'apel·lacions, que tenien cura de fer observar els privilegis, els usos i els costums de
les Valls. Li pertocava de nomenar la sindicatura, el secretari general, el
nunci, els
raonadors i els altres càrrecs oficials del mateix consell, i de presentar la setena ,
determinar els repartiments de la questia i les modalitats del seu lliurament, sancionar
les infraccions dels reglaments (pena del cot i del recot de la terra) i arbitrar els
recursos presentats pels particulars contra les decisions dels consells dels quarts i dels
comuns. Les seves sentències podien ésser, però, modificades o anul·lades pels
coprínceps, a qui els ciutadans tenen el dret de recórrer en darrera instància.Tribunal
de Corts i de convocar, en casos excepcionals, l'assemblea magna, a la qual
assistien, a
més del consell ple, els cònsols i tres o quatre representants, especialment
qualificats, de cada parròquia. El decret dels coprínceps del 1981 inicià un procés de
reformes encaminades a convertir el Consell General en una assemblea parlamentària amb
competències legislatives i de control, que culminà el 1993 amb l'aprovació de la
Constitució que establia el Consell General com a cambra legislativa. Consta de
vint-i-vuit consellers elegits cada quatre anys per sufragi universal directe
majoritari,
en un 50% pel sistema majoritari de llistes tancades, i en el 50% restant pel sistema
proporcional a partir d'una sola circumscripció per a tot el territori
andorrà. La seu
és —com ho fou tradicionalment en l'antic sistema— a la Casa de la
Vall, a
Andorra la Vella.
Consell General del Poder Judicial (CGPJ)
Òrgan de govern de poder judicial a l'estat espanyol. És
compost pel president del Tribunal Suprem i per vint membres més, dotze dels quals són
elegits per jutges i magistrats, quatre pel Congrés dels Diputats i quatre pel Senat.
Consell
Nacional Català
Entitat política catalana creada com a resultat de la
Conferència Nacional Catalana de Mèxic (1953), on participaren, directament o delegada,
representants procedents de tots els Països Catalans. Fou constituït per un consell
general, amb representants de diversos indrets i tendències, i un consell executiu, amb
residència a Mèxic, que tingué com a primer president Salvador Armendares i com a
secretari general Miquel Ferrer. El 1964 restà vacant la presidència del consell
executiu, el qual fou traslladat a Europa, i Josep Maria Batista i Roca es féu càrrec de
la secretaria general. Mantingué, a l'exili, una presència testimonial a través de les
Conferències Nacionals de Mèxic (1963) i Avinyó (1969), treballà per la difusió
internacional del plet català, promogué els Aplecs de Toluges (1965) i edità els
butlletins del SINC (Servei d'Informació Nacional Català). A partir del 1978 intentà,
amb el suport d'elements del FNC i d'Estat Català, una reactivació al Principat, però
la mort del seu president Josep Maria Batista i Roca extingí virtualment el Consell.
Consell
Nacional de Catalunya
Entitat política catalana creada a França el 1939 per
Lluís Companys, després de dissoldre el govern de la Generalitat, amb la designació de
cinc consellers a títol personal: Pompeu Fabra, Santiago Pi i Sunyer, Josep Pous i
Pagès, Antoni Rovira i Virgili i Jaume Serra i Húnter. Mort Companys (1940), catalans
exiliats a Londres continuaren amb el mateix nom la tasca, atès que l'ocupació nazi a
França n'havia dispersat els consellers. El nou president fou Carles Pi i Sunyer, el
secretari, J.M. Batista i Roca, i els vocals, Josep Trueta, Ramon Perera i Fermí Vergés.
Quatre anys més tard el Consell s'amplià amb representants dels catalans d'Amèrica, on
es constituí una delegació, presidida per Josep Carner, president; Manuel Serra i Moret,
vicepresident; i Salvador Armendares, Baltasar Samper, Ferran Zulueta, Hipòlit Nadal i
Mallol, Joan de Garganta, Antoni Trias i Pujol, Santiago Pi i Sunyer, Josep Conangla i
Fontanilles, Josep Carner i Ribalta i Francesc Paniello, vocals. Tot seguit fou nomenat un
secretariat tècnic, format per Miquel Ferrer, Joan Loperena i Jaume Miravitlles. En una
declaració política (24 d'agost de 1944) el Consell propugnava la federació dels
Països Catalans dins una confederació ibèrica. Alliberada França (1945), Josep Irla,
reglamentàriament com a president del parlament, es féu càrrec de la presidència de la
Generalitat a l'exili. Volent reorganitzar el Consell, trobà l'oposició d'una part de
l'Esquerra Republicana. Immediatament Carles Pi i Sunyer dissolgué el Consell amb la
protesta pública de Josep Trueta i de diverses comunitats catalanes d'Amèrica.
Consell Nacional de la Democràcia Catalana
Agrupació de partits polítics catalans fundada a Barcelona
el desembre del 1945 sota la presidència de Josep Pous i Pagès, tornat de l'exili.
Tingué l'adhesió d'Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Unió
Democràtica de Catalunya, Unió Catalanista, Estat Català, Front Nacional de Catalunya,
Unió de Rabassaires, Moviment Socialista de Catalunya, Front de la Llibertat, Partit
Republicà d'Esquerra, Front Universitari de Catalunya i grups de la CNT i de la UGT.
Reconeixia la presidència de la Generalitat a l'exili, però reclamava llibertat d'acció
a Catalunya. Actuà com a element coordinador fins a la mort de Josep Pous i Pagès, el
1952.
Consell obrer
Organisme de caràcter, composició, finalitat i atribucions molt diverses,
que van des de la simple representació sindical a la cogestió més avançada, segons els
països i llur règim polític. El consell obrer té noms diferents segons l'estat i les
circumstàncies: comitè d'empresa (França, Luxemburg, Espanya), comitè mixt de
producció (Noruega), comitè sindical (URSS), consell de gestió (Itàlia), consell obrer
(Hongria, Polònia, Iugoslàvia). A Catalunya, en 1936-39, rebé el nom de consell
d'empresa.
Consell Permanent de la
Mancomunitat de Catalunya
Organisme polític executiu format pel president de la Mancomunitat i vuit
consellers, elegits per l'assemblea. La forma d'elecció permetia que cada una de les
quatre províncies del Principat hi fos representada, i que la majoria hi tingués cinc
representants, i les minories, tres. Els càrrecs, retribuïts, eren elegits per dos anys,
coincidint amb la renovació de les diputacions provincials. El funcionament era
assessorat per diferents comissions tècniques. Integraren el primer consell, elegit el 6
d'abril de 1914, Enric Prat de la Riba com a president, i Lluís Argemí, Francesc
Bartrina, Josep Maria Espanya, Anselm Guasch, Martí Inglès, Josep Mestres, Alfred
Pereña i Agustí Riera com a consellers.
Consell provincial
1. Corporació establerta a totes les províncies de
l'estat espanyol per una llei del 1845, i duta a la pràctica el 1863, amb atribucions
consultives respecte als governadors civils i jurisdiccionals en qüestions
contenciosoadministratives. Aquest organisme fou suprimit el 1868, i les seves funcions
passaren a la comissió provincial, creada a cada diputació provincial.
2. Organisme de govern creat pel govern de la Segona República Espanyola, presidit per
Largo Caballero, amb atribucions equivalents a les antigues diputacions provincials,
destinat a les zones no autònomes. El Consell Provincial de València, constituït
el 7 de gener de 1937, fou controlat, en principi, per la CNT i la UGT, alhora que els
represtants dels partits polítics de l'antic Front Popular es mantenien en minoria. Amb
la reorganització del 8 de novembre del mateix 1937 el Partit Comunista hi augmentà
notòriament la seva influència, hi minvà força la dels sindicats i el POUM en fou
expulsat. S'extingí el 1939.
Consell
Superior Central de Catalunya
Organisme creat a Barcelona l'agost del 1837 pel capità general Ramon de
Meer, baró de Meer, per tal de finançar la lluita de l'exèrcit liberal contra els
carlins, davant la inoperància del govern de Madrid. Format per dos delegats de les
diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, dos intendents, l'ordenador militar
i el comissari de guerra, administrà els recursos del Principat i aplicà immediatament
una contribució extraordinària de tres milions de rals (setembre del 1837). Poc temps
després fou substituït per una junta d'administració i revisió de comptes.
Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC)
Organisme autònom, dependent del ministeri d'educació
i ciència, creat el 1939 amb la finalitat de «fomentar, orientar i coordinar la
investigació científica de l'estat espanyol». És la major organització
pluridisciplinària i multisectorial que, en el context del sistema estatal de ciència i
tecnologia, realitza projectes d'investigació bàsica i aplicada. El 1977 s'esdevingué
la fusió dels tres organismes autònoms que, originàriament, el componien i, d'aleshores
ençà, el CSIC s'ha compromès en una tasca de renovació d'estructures i de
racionalització de l'activitat investigadora. Finançat fonamentalment a base dels
pressuposts generals de l'estat, el CSIC té una implantació desigual dins el territori
de l'estat espanyol, essent Madrid, Andalusia i Catalunya les comunitats més afavorides.
L'activitat del CSIC a Catalunya, iniciada el 1941, es materialitza en els diferents
centres i instituts que realitzen tasques de recerca en diferents àrees científiques. En
l'àrea d'humanitats i de ciències socials hi ha la Institució Milà i Fontanals. En
l'àrea de biologia i biomedicina hi ha els Instituts de Biologia i de Farmacologia
Aplicada. En l'àrea de ciències de la Terra i de l'espai, els Instituts d'Investigacions
Geològiques «Jaume Almera» i d'Investigacions Pesqueres. En l'àrea de química, els
Instituts de Química Orgànica Aplicada i de Química Bioorgànica. Finalment, en l'àrea
de tecnologia avançada, els de Cibernètica i Tecnologia Química i Tèxtil, i el Centre
d'Estudis Avançats de Blanes. Hi ha també a Catalunya dos centres de caire
administratiu: el Centre d'Investigació i Desenvolupament i el Centre Nacional
d'Investigacions Pesqueres.
Consell
Superior de la Cooperació
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya el 17 de febrer de 1934
en aplicació de la llei de bases de la Cooperació per a Cooperatives, Mutualitats i
Sindicats Agrícoles; deixà de funcionar a conseqüència de l'estructuració adoptada
pel departament d'economia el 2 d'octubre de 1936. El 16 de juliol de 1937 reprengué
l'activitat, destinada a l'aplicació de l'organització cooperativa de consum, al control
de la distribució dels productes de primera necessitat, a la regularització de les
cooperatives de producció, creades des del 19 de juliol de 1936, i a perfeccionar i
coordinar les mutualitats de Catalunya.
Consell
Suprem de Regència
Òrgan suprem de govern, nomenat per la Junta Suprema
Central durant la guerra contra Napoleó, i de la qual fou successor. Tenia la missió de
dirigir, en nom de Ferran VII, la resistència contra els francesos i de reunir unes
corts per reorganitzar el país. El decret del 29 de gener de 1810 establí una regència
de cinc persones. La primera regència era formada per Pedro de Quevedo, bisbe d'Orense,
el general Francisco Javier Castaños, Francisco de Saavedra, Antonio Escaño, general de
la marina, i el mexicà Miguel de Lardizábal, i presentà la dimissió en reunir-se les
corts el 24 de setembre de 1810; el mes d'octubre es reduí a tres persones: el general
Joaquín Blake i dos marins, Gabriel Síscar i Pedro Agar. Poc temps després (1811), hom
tornà a la regència de cinc membres (Regencia del Quintillo). La quarta governà,
amb dura oposició de les corts, fins al retorn de Ferran VII (1814).
Conselleria
Cadascun dels departaments del govern autonòmic sota la
direcció d'un conseller. A Catalunya, des de l'any 1936, hom empra preferentment el terme
departament, bé que la designació primitiva reaparegué durant la Generalitat
provisional presidida per J.Tarradellas (1977-80).
Conselleria per a Afers Autonòmics en la Representació
Permanent d'Espanya davant la Unió Europea
Òrgan acreditat per l'estat espanyol, amb caràcter
representatiu i de gestió, responsable d'assegurar la presència d'Espanya en les
institucions i els organismes dependents de la Unió Europea. La seva única competència
és relacionar-se amb les oficines de les comunitats autònomes a Brussel·les i
canalitzar la informació cap a les comunitats autònomes, amb independència de la
informació que correspongui donar a les conferències sectorials.
CONSEO
Sigla de la Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental.
Conservadorisme
Ideologia i actitud que defensa les institucions vigents, en
oposició a la idea de canvi social. Proclamant l'estabilitat dels sistemes com a
condició de possibilitat d'una conducta ètica i d'una llibertat responsable, canonitza
la propietat privada, estableix la religió i el sentiment nacional com a elements
d'unitat social i refusa la pretensió d'una societat igualitària.
Conservative
and Unionist Party, The
Partit polític britànic, successor del Tory Party.
Després d'acceptar la Reform Act de l'any 1832, Robert Peel reorganitzà el vell partit
entorn del nucli del Carlton Club (1831), l'anomenà Conservative Party i el dotà d'una
organització central fora del Parlament. Després de la derrota electoral del 1852,
Benjamin Disraeli el reorganitzà i li donà els fonaments ideològics: els principis
bàsics, formulats definitivament el 1872 al Crystal Palace, eren mantenir les
institucions del país, defensar l'imperi colonial i elevar la condició del poble. La
Reform Act del 1867, en ampliar el cos electoral, forçà el partit a crear una
organització de masses (The National Union) per tal d'obtenir els vots de les classes
obrera i mitjana baixa. El liderat de Disraeli portà al triomf electoral del 1874 (el
primer després de vint anys), però la derrota del 1880 produí una nova crisi. Salisbury
succeí (1881) Disraeli, i des del 1883 Randolph Churchill reorganitzà el partit i
intentà de restar poders al líder en benefici de The National Union. Al començament del
s XX es produïren noves tensions: l'any 1911, sota el liderat de Bonar Law, els
conservadors es fusionaren amb els unionistes liberals. Law s'oposà al Home Rule, a la
supressió de l'ajuda estatal a l'Església de Gal·les i al comerç lliure i, des del
1916, col·laborà amb Lloyd George. Durant el període d'entreguerres, Stanley Baldwin en
fou el líder. En esclatar la Segona Guerra Mundial el partit era al poder, dirigit per
Chamberlain, però aquest fou substituït per Winston Churchill (1940), que formà un
govern de coalició amb els laboristes i els liberals. A la fi de la guerra el partit
passà a l'oposició i des d'aleshores ha alternat el poder amb el Labour Party; n'han
estat els líders Churchill, Mac Millan, Douglas-Home i Heath; els dos darrers en
reforçaren l'organització regional i local, que portà al triomf del 1970, amb un
programa modern d'acció (enfront del sector d'extrema dreta del partit dirigit per Enoch
Powell), fonamentat en la política fiscal i social i oposat a les vagues salvatges.
Malgrat tot, encarats amb els sindicats i amb una forta crisi d'abast mundial, els
conservadors perderen les dues eleccions generals del 1974. Això i la crisi interna del
partit feren que E.R.G. Heath fos succeït com a líder per Margaret Thatcher (1975), la
qual esdevingué primera ministra arran del triomf electoral conservador del 1979 i
imprimí al partit i al govern una orientació marcadament dretana, ratificada després de
la nova victòria en les eleccions del 1983.
Aconseguí una nova victòria en les eleccions del 1987 i M.H.
Thatcher fou ratificada com a primera ministra. Després d'anunciar el govern la plena
integració del país en el sistema monetari europeu, el vice-president del partit,
Geoffrey Howe, anuncià en el congrés anual (octubre del 1990) que en protesta per
aquesta decisió dimitia el càrrec. John Major, successor de Thatcher com a primer
ministre, hagué de suportar una moció de censura de part de l'oposició, al març del
1991, seqüela del malestar generat per la discutida Poll Tax, cosa que es reflectí en la
sensible baixa experimentada pel partit en les eleccions comunes d'Anglaterra (sense
Londres) i Gal.les del maig següent. Això no obstant, els conservadors experimentaren
una notable recuperació en les eleccions generals celebrades el 1992. Altrament, durant
el 1992 el partit mostrà una forta oposició a l'assumpció del tractat de Maastricht i,
per tant, a la unió europea.
Cònsol
A França, cadascun dels tres caps del poder executiu segons la
constitució de l'any VIII (9 de novembre de 1799); el càrrec perdurà fins a la
proclamació de l'Imperi (18 de maig de 1804).
Consolat
Règim polític de la darrera etapa de la Revolució
Francesa (10 de novembre de 1799 — 18 de maig de 1804), nascut del cop d'estat del 18
de brumari de l'any VIII (9 de novembre de 1799) de Napoleó Bonaparte contra el
Directori. Fou patrocinat per Sieyès, amb l'objectiu d'establir un govern fort que
garantís les conquestes burgeses de la Revolució, enfront de l'antic règim i del
jacobinisme i el moviment popular. Bonaparte, cònsol provisional amb Sieyès i Roger
Ducos, l'endemà del cop d'estat esdevingué, en virtut de la Constitució de l'any VIII,
primer cònsol amb amplis poders per un període de deu anys, acompanyat de dos cònsols
merament consultius, Cambacères i Lebrun; hom repartí el poder legislatiu en consell
d'estat, tribunal, cos legislatiu i senat (els tres últims, elegits per sufragi universal
indirecte). Foren reorganitzats amb un criteri centralitzador l'ensenyament,
l'administració, la justícia i les finances: posà fi al problema religiós creat per la
Revolució (Concordat de 1801), i arribà a una pau favorable amb la segona coalició
(1801-02). Aprofitant l'ambient propici creat, Bonaparte fou designat cònsol vitalici en
un plebiscit (1802), i finalment el senatus-consultum del 16 de termidor de l'any X
(3 d'agost de 1802) augmentà la centralització i les seves atribucions i li conferí la
facultat de designar successor; el 1804 establí, finalment, l'Imperi
hereditari.
Consolidació
Procés econòmic, subsegüent a una època de crisi,
caracteritzat pel creixement rítmic de la producció i del consum i per l'equilibri en la
balança de pagaments.
Constitució
1. Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els
drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs
formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de
norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i
aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general
en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—;
també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de
constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o
modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol
norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la
constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes
constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder,
existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució.
2. Disposició conciliar o papal sobre qüestions de fe (constitucions dogmàtiques
i doctrinals) o sobre els costums (constitucions morals i disciplinàries).
En són exemples moderns les quatre del concili II del Vaticà. S'anomenen diocesanes
o religioses quan són establertes per un bisbe o pels capítols i les
congregacions generals d'una família religiosa, respectivament.
Constitució
Civil del Clergat
Conjunt de disposicions legislatives de l'Assemblea
Constituent de França (1790), sancionades per Lluís XVI, que regulaven la distribució
dels oficis eclesiàstics, els nomenaments i la dotació del clergat. Les diòcesis
passaren de 135 a 85, dividides entre 10 metròpolis, i les parròquies no podien tenir un
àmbit inferior a les 6 000 persones; els únics càrrecs admesos eren els de bisbe i
rector, amb desaparició de tots els altres (arquebisbes, canonges, etc); tots els pastors
havien d'ésser designats per elecció popular directa, i els bisbes electes informarien
el papa, però no en demanarien la confirmació; la jurisdicció diocesana era detinguda
pel consell episcopal, el clergat era retribuït per l'estat, i els serveis religiosos
eren gratuïts. Els bisbes diputats oposaren un moderat refús, insistint en el fet que el
nou ordenament fos tractat amb l'Església. Pius VI publicà un breu (1791)
condemnant aquesta constitució, fet que encara agreujà la situació de l'Església
Gal·licana. Efectivament, la constitució havia estat aplicada i una seixantena de bisbes
havien estat elegits i consagrats. La ruptura amb Roma significà la divisió entre
l'Església «nacional» (constitucional, juramentada) i l'Església «de l'antic
règim», d'obediència romana.
Constitució de
Baiona (veure Constitució
del 1808)
Constitució de
Cadis (veure Constitució
del 1812)
Constitució
de l'Havana
Constitució catalana independentista redactada a Cuba.
El text fou aprovat a l'Havana, l'octubre de 1928, per l'Assemblea Constituent del
Separatisme Català. Fou obra personal de Josep Conangla i Fontanilles , i estava
formada per 36 títols dividits en 302 articles. Definia la República Catalana
independent com a tècnico-democràtico-representativa i basada en els principis de la
democràcia liberal. Establia el vot universal i secret, l'elecció indirecta del cap
d'estat, un parlament d'una sola cambra, l'abolició de les províncies i la instauració
de consells comarcals. Separava església i estat i estructurava les forces armades en
exèrcit i sometent. Tant per ser elector com elegible, era imprescindible parlar i
escriure el català. A més, el text constitucional declarava el català llengua oficial
única i establia l'obligatorietat de fer desaparèixer tot vestigi públic del període
de domini espanyol (fins i tot prohibia les curses de braus i els rings). D'altra banda,
atorgava la igualtat de sexes davant la lei, no reconeixia els títols nobiliaris i
comprenia un programa mínim socialista a favor de les classes treballadores. Finalment,
introduïa la possibilitat d'una confederació, renovable cada sis anys, amb altres estats
ibèrics, reservant, però, a Catalunya la representació diplomàtica pròpia. També es
creà el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya -que no arribà mai a funcionar-, i
es refermà Macià com a cap del moviment. Tot plegat quedà en paper mullat en proclamar
Macià el 14 d'abril del 1931 la República Catalana que desembocà en l'estatut
d'autonomia, després d'un procés de negociació amb el govern central.
Constitució del
1808
Constitució de Baiona. Text legal aprovat a Baiona
per una assemblea de notables (que mai no passà de 91 membres), qualificada de «corts»,
convocada per Murat i per la junta de govern pel juny-juliol del 1808. Després de les
abdicacions de Carles IV i Ferran VII, aquest text reconeixia Josep, germà de Napoleó,
com a rei d'Espanya i es volia atreure la confiança del poble. La constitució era la
base del pacte que unia el poble amb el sobirà. El text comprenia 13 títols i 146
articles. La religió del país seria la catòlica. El poder executiu es compondria de nou
ministeris. Hom instaurava un senat, un consell d'estat i unes corts integrades per tres
estaments, que es reunirien cada tres anys per discutir lleis fonamentals i aprovar els
pressuposts. Hom reconeixia la independència del poder judicial i els drets a la
seguretat personal i la inviolabilitat del domicili. Aquesta constitució mai no tingué
plena vigència. . Text legal aprovat a Baiona
per una assemblea de notables (que mai no passà de 91 membres), qualificada de
«corts»,
convocada per Murat i per la junta de govern pel juny-juliol del 1808. Després de les
abdicacions de Carles IV i Ferran VII, aquest text reconeixia Josep, germà de
Napoleó,
com a rei d'Espanya i es volia atreure la confiança del poble. La constitució era la
base del pacte que unia el poble amb el sobirà. El text comprenia 13 títols i 146
articles. La religió del país seria la catòlica. El poder executiu es compondria de nou
ministeris. Hom instaurava un senat, un consell d'estat i unes corts integrades per tres
estaments, que es reunirien cada tres anys per discutir lleis fonamentals i aprovar els
pressuposts. Hom reconeixia la independència del poder judicial i els drets a la
seguretat personal i la inviolabilitat del domicili. Aquesta constitució mai no tingué
plena vigència.
Constitució del
1812
Constitució de Cadis. Primera constitució
política de la monarquia espanyola. El text fou aprovat per les corts de Cadis per
128 vots contra 24, i fou promulgat per la regència del regne el 19 de març de 1812
(diada de Sant Josep, i per això fou coneguda popularment per la Pepa). Rompent
amb l'antic règim, declara que la sobirania resideix en la «nació». Defineix el govern
com a monarquia moderada hereditària, declara la religió catòlica com a única religió
oficial de l'estat i apunta el propòsit d'establir una divisió administrativa
provincial. El poder legislatiu és atribuït a les corts amb el rei, l'executiu al rei, i
el judicial als tribunals. Estableix unes corts unicamerals, elegides per sufragi limitat
indirecte, que es renoven cada dos anys. El rei té dret de veto en dues sessions
consecutives sobre un mateix projecte de llei, és inviolable i irresponsable
políticament i nomena els secretaris del despatx responsables davant les corts. El
Consell d'Estat és un organisme consultiu que fa les funcions d'un consell reial. Preveu
la unificació del codi civil i la realització d'un pla uniforme de l'ensenyament.
Aquesta constitució fou anul·lada el 4 de maig de 1814 per Ferran VII; tornà a regir
durant el Trienni Constitucional (1820-23); proclamada de nou interinament després del
motí de La Granja (13 d'agost de 1836), regí formalment fins al 24 d'octubre del mateix
any, que el govern presentà el nou projecte constitucional, promulgat el 18 de juny de
1837. La Constitució del 1812 fou bandera i model del liberalisme europeu fins el 1830.
. Primera constitució
política de la monarquia espanyola. El text fou aprovat per les corts de Cadis per
128 vots contra 24, i fou promulgat per la regència del regne el 19 de març de 1812
(diada de Sant Josep, i per això fou coneguda popularment per la Pepa). Rompent
amb l'antic règim, declara que la sobirania resideix en la «nació». Defineix el govern
com a monarquia moderada hereditària, declara la religió catòlica com a única religió
oficial de l'estat i apunta el propòsit d'establir una divisió administrativa
provincial. El poder legislatiu és atribuït a les corts amb el rei, l'executiu al
rei, i
el judicial als tribunals. Estableix unes corts unicamerals, elegides per sufragi limitat
indirecte, que es renoven cada dos anys. El rei té dret de veto en dues sessions
consecutives sobre un mateix projecte de llei, és inviolable i irresponsable
políticament i nomena els secretaris del despatx responsables davant les corts. El
Consell d'Estat és un organisme consultiu que fa les funcions d'un consell
reial. Preveu
la unificació del codi civil i la realització d'un pla uniforme de
l'ensenyament.
Aquesta constitució fou anul·lada el 4 de maig de 1814 per Ferran VII; tornà a regir
durant el Trienni Constitucional (1820-23); proclamada de nou interinament després del
motí de La Granja (13 d'agost de 1836), regí formalment fins al 24 d'octubre del mateix
any, que el govern presentà el nou projecte constitucional, promulgat el 18 de juny de
1837. La Constitució del 1812 fou bandera i model del liberalisme europeu fins el 1830.
Constitució del
1837
Constitució de la monarquia espanyola promulgada arran dels
fets de La Granja (12 d'agost de 1836). Signada per la reina regent, Maria
Cristina, en nom d'Isabel II, el 17 de juny de 1837, fou promulgada el 18 de juny.
Introduí, respecte a la constitució de Cadis, variacions remarcables amb la
intenció de transigir amb els liberals moderats: al mateix temps que proclamava la
sobirania nacional (la constitució només era acceptada pel rei) fugia de la
confessionalitat expressa (la religió catòlica només era considerada la religió «que
professen els espanyols») i mantenia els principis del 1812 sobre els drets individuals,
llibertat d'impremta, igualtat davant la llei, independència dels tribunals de justícia
i unitat de fur, etc, deixava de banda l'anterior unicameralisme i dividia les corts en un
senat, d'elecció mixta i indirecta, i un congrés de diputats, d'elecció directa, amb
iguals facultats, col·legisladors. Si bé el 1839 i el 1840 foren promulgades algunes
lleis orgàniques que la desvirtuaven, fou vigent fins a la promulgació de la Constitució
del 1845.
Constitució del
1845
Constitució de la monarquia espanyola signada per IsabelII
el 23 de maig de 1845. Després de la caiguda de la regència d'Espartero (23 de juliol de
1843) i havent estat establerta, anticonstitucionalment, la majoria d'edat
d'Isabel II (8 de novembre de 1843), el 4 de juliol de 1844 havia estat aprovada per
les corts convocades per Narváez, amb la facultat de reformar la Constitució del 1837.
Recollint els principis fonamentals del «liberalisme doctrinari», la constitució
responia a un concert entre les voluntats del monarca i les corts, les dues institucions
històriques bàsiques de l'estat. Eliminà els articles radicals de la
constitució del 1837: restabliment de la confessionalitat catòlica, supressió de la
milícia nacional, major centralisme enfront dels òrgans provincials i municipals, posats
sota la intervenció de delegats del govern, reforçament del paper del rei, que ara podia
nomenar tots els membres del senat sense restriccions, mentre que la representativitat del
congrés de diputats era limitada en ésser elegit per sufragi restringit i en esdevenir
renovable cada cinc anys, i no cada tres, com assenyalava el text del 1837. Derogada
virtualment arran de la Vicalvarada (1854), fou restablerta per O'Donnell (15 de
setembre de 1856), bé que pretengué de limitar-ne el contingut conservador amb una acta
addicional que reduïa el nombre de senadors nomenats pel rei, obligava a la reunió de
les corts un mínim de quatre mesos l'any i prohibia el nomenament dels alcaldes pel
govern en les ciutats grans. Poc temps després Narváez ordenà el retorn íntegre a la
constitució del 1845 (octubre del 1856) i afermà encara més l'extracció conservadora
del senat mitjançant la llei constitucional de reforma (17 de juliol de 1857). El 20
d'abril de 1864 el govern Mon-Cánovas la restablí novament en la seva integritat i
perdurà així fins a la Revolució de Setembre (1868).
Constitució del
1856
Constitució de la monarquia espanyola redactada i aprovada
per les corts el 1856, però que no arribà a ésser promulgada perquè O'Donnell, arran
dels fets del 14 i del 15 de juliol, dissolgué les corts i restablí la Constitució del
1845. Afirmava taxativament la sobirania nacional i era molt semblant a la del 1837.
Constitució del
1869
Constitució de l'estat espanyol, sorgida després de la
Revolució de Setembre que enderrocà IsabelII, de les corts constituents del 1869,
on progressistes i unionistes es pronunciaren a favor de la monarquia constitucional com a
forma de govern, enfront de republicans, carlins i reialistes. L'1 de juny fou aprovada
per majoria de vots i promulgada el 6 de juny. Hi destacava en primer lloc la implantació
del sufragi universal. Afirmava la sobirania nacional i atribuïa el poder legislatiu a
les corts i el poder executiu al rei a través de la fórmula «mitjançant els seus
ministres». El monarca tenia el dret de veto i, d'altra banda, l'obligació de triar
els ministres, responsables davant les corts, entre els partits de la majoria. Ambdues
cambres, amb igualtat de facultats, eren elegides per sufragi universal. Les llibertats
individuals foren ampliades (d'ensenyament, de premsa, d'associació i de reunió,
garantides també per als detinguts, i unitat i independència judicial). Establí també
la llibertat de culte i la separació de l'església i de l'estat, però aquest s'obligava
a mantenir el culte i els ministres de l'Església Catòlica. Implantava el servei militar
obligatori. Aquesta constitució no acceptà, ultra la forma republicana de govern, el
programa descentralitzador dels republicans, i posà les diputacions i ajuntaments sota el
control del rei i de les corts. El 17 de juliol de 1873 fou presentat a les corts el nou
projecte de la Constitució Federal de la República Espanyola, elaborat pràcticament per
Castelar, però hom no l'arribà a promulgar pel fet que Pavía dissolgué les corts i
confirmà la constitució del 1869 modificant-ne l'article 33 (declaració de la monarquia
com a forma de govern), que vigí fins al pronunciament de Sagunt (29 de desembre
de 1874).
Constitució del
1873
Projecte de Constitució Federal de la República
Espanyola presentat a les corts el 17 de juliol de 1873, després de la proclamació de la
república (1 de juny). Aquesta constitució no fou a votació perquè el 3 de gener de
1874 el general Pavía dissolgué les corts i confirmà la constitució del 1869. El
document, redactat principalment per Castelar, afirmava l'existència d'uns drets naturals
(a la vida, la llibertat de pensament i d'expressió, d'ensenyament, de reunió,
d'associació, de treball, de propietat, etc) anteriors i superiors a qualsevol
legislació positiva. La República Federal es declarava constituïda per la unió de
diferents estats —en principi els antics regnes de la monarquia espanyola— que
tenien autonomia econòmica i administrativa i la política compatible amb l'existència
de la nació. Entenia sobre els afers legislatius econòmics i militars comuns. El
poder legislatiu de la federació era exercit exclusivament per les corts, el poder
executiu, pels ministres, i un nou poder definit, el de relació, pel president de la
república. El bicameralisme de les corts responia a les exigències de l'organització
federal de l'estat: el congrés era elegit per sufragi universal entre tots els espanyols,
i cada estat federal tenia dret a tenir quatre senadors al senat. El poder executiu
disposava d'amples atribucions, especialment referents al manteniment de l'ordre públic i
a les necessitats de defensa. El president de la república, lliurement, podia nomenar el
cap del consell de ministres i separar-l'en. Alguns altres punts eren semblants als de la
constitució del 1869 (servei militar obligatori, milícia nacional, etc).
Constitució del
1876
Constitució de la monarquia espanyola signada per
Alfons XII el 30 de juny de 1876. Fou preparada a requeriment de Cánovas, ja president
del govern, amb la intenció d'ordenar el règim polític de la Restauració després del
pronunciament de Sagunt el 29 de desembre de 1874. Pretengué de temperar els
criteris conservadors amb el reconeixement de les llibertats i els drets individuals
inclosos en les constitucions progressistes anteriors. La constitució del 1876 fou
decretada per Alfons XII «en unió i d'acord» amb les corts. L'estat era
confessional, però hom admetia en privat la pràctica d'altres cultes. Les corts, amb
dues cambres, exercien el poder legislatiu. El senat resultava de la reunió de senadors
per drets propis, de senadors vitalicis, nomenats pel rei i de senadors elegits per
diferents corporacions de l'estat i renovables cada cinc anys; els diputats serien elegits
per sufragi restringit. Les atribucions del rei —el poder executiu— eren,
principalment, concessió d'ascens i recompenses a les forces armades, l'indult, les
relacions diplomàtiques i les declaracions de guerra o pau, distribució dels fons de
l'administració pública, atorgament d'ocupacions civils i honors, lliure nomenament i
separació dels ministres, convocatòria i dissolució de les corts, dret de veto. Aquesta
constitució, completada per diferents lleis especials (com l'electoral del 1890, que
establí el sufragi universal), fou suspesa arran del cop d'estat del 13 de setembre de
1923, però entrà de nou en vigor pel gener del 1930, després de la caiguda de Primo de
Rivera, i perdurà fins a la proclamació de la Segona República (14 d'abril de 1931).
Constitució del
1931
Constitució promulgada el 9 de desembre de 1931, després
de la proclamació de la Segona República espanyola (14 d'abril de 1931). Discutida per
les corts constituents el 1931, fou redactada per una comissió de juristes, en la qual
destacà la presència de Jiménez de Asúa, socialista moderat, i d'Ossorio y Gallardo,
conservador. En primer lloc, és digne de notar l'interès dels legisladors per donar una
orientació social a la nova constitució: Espanya era «una República democràtica de
treballadors de tota mena» (article 1). Hom reconeixia als espanyols tots els drets
individuals, àdhuc el de la propietat (bé que la riquesa privada podia ésser expropiada
en benefici de la comunitat), i també el de la igualtat de la dona. El sufragi universal,
directe i secret, era d'obligat compliment en tota elecció i, juntament amb la
independència del poder judicial, hom prometia justícia gratuïta per als necessitats.
L'estat republicà declarava no tenir cap religió oficial i es proposava d'eliminar
l'ajuda econòmica a qualsevol Església (especialment el pressupost del clericat) i,
ultra sotmetre els ordes religiosos a una futura llei especial de congregacions, els
prohibia d'exercir cap activitat comercial, industrial o d'ensenyament (article 26).
D'altra banda, hi hagué una voluntat descentralitzadora, amb el reconeixement del dret de
les províncies a reivindicar un règim autònom (que havia de cristal·litzar
especialment en les aprovacions posteriors dels estatuts autònoms de Catalunya i del
País Basc). L'organització dels poders de l'estat es fonamentà sobretot en la
supremacia de les corts, amb una sola cambra, supremacia temperada per l'existència d'un
Tribunal de Garanties Constitucionals, que havia de dictaminar sobre la constitucionalitat
de les lleis i intervenir en els possibles conflictes entre les regions autònomes i el
poder central. A més, hi havia la figura del president de la República, pretès poder
moderador. La definició de les facultats d'aquest fou dificultosa; finalment, amb una
certa influència de la constitució alemanya de Weimar, hom reconegué al president,
elegit per un col·legi electoral per sis anys sense opció a la reelecció immediata, els
drets de nomenar lliurement el president del consell de ministres i de separar-l'en (però
havia de tenir el suport de la majoria dels diputats), de dissolució per dues vegades de
les corts (però en el cas d'una segona dissolució, les noves corts havien de jutjar la
conveniència de la mesura presidencial presa i obligar-lo a dimitir); també tenia un
cert dret de veto suspensiu i, d'acord amb el govern, podia proposar a les corts la
reconsideració de qualsevol projecte de llei. Perdurà fins a la guerra civil de 1936-39.
Constitució del
1978
Constitució de l'estat espanyol, sancionada pel rei Joan Carles I el 27 de
desembre de 1978. El 1977, després de les primeres eleccions generals després del
franquisme, el Congrés dels Diputats, en una de les primeres sessions, designà una
Comissió Constitucional (anomenada més tard Comissió d'Assumptes Constitucionals i
Llibertats Públiques), que designà la ponència redactora de l'avantprojecte de
Constitució, i que era formada per Gabriel Cisneros Laborda, Manuel Fraga Iribarne,
Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, Gregorio Peces Barba, José Pedro Pérez Llorca,
Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé i Tura. Després dels tràmits parlamentaris
pertinents, el dia 31 d'octubre de 1978 el ple del Congrés dels Diputats aprovà el
dictamen de la Comissió Mixta Congrés-Senat, mitjançant votació nominal i pública,
per 316 vots a favor, 6 en contra i 3 abstencions. El Senat, el mateix dia, també
l'aprovà pel mateix sistema de votació, per 226 vots a favor, 5 en contra i 8
abstencions. Tot seguit, el 3 de novembre de 1978, el rei sotmeté a referèndum el text
del projecte de Constitució. Celebrat aquest el 6 de desembre de 1978, fou obtingut el
següent resultat: 87,87% de vots afirmatius, 7,83% de negatius, 3,55% en blanc i 0,75% de
nuls. L'abstenció fou del 32,89%. La Constitució del 1978 és la referència més clara
del canvi produït en el règim polític espanyol. D'una banda clausurà el règim
dictatorial del general Franco, i d'una altra inaugurà un estat de dret, fonamentat en el
reconeixement i la protecció de les llibertats públiques, la divisió i la
independència del poder de l'estat en els seus vessants legislatiu, executiu i judicial
que garanteix la llibertat individual i el funcionament democràtic de les institucions
públiques. La modernitat constitucional espanyola aporta a la definició de l'estat un
aspecte innovador altament positiu en afirmar que «Espanya es constitueix en un estat
social i democràtic de dret», que recull la voluntat de transformació social dels
ponents constitucionals. Així mateix, això és reforçat per la proclamació, com a
valors superiors de l'ordenament jurídic, de conceptes com la llibertat, la justícia, la
igualtat i el respecte al pluralisme polític. La constitució consagra la supremacia de
les Corts, que són bicamerals, elegides per quatre anys. El rei és el cap de l'estat,
sanciona les lleis i exerceix el comandament suprem de les forces armades. Una de les
característiques principals d'aquesta Constitució és la de l'articulació de l'estat,
que tot i mantenir la seva estructura unitària reconeix el dret de les entitats
territorials, regionals o nacionals a constituir-se en comunitats autònomes, amb
facultats d'autogovern. Per primera vegada en la història constitucional espanyola es
reconeix que l'estat espanyol no solament és format per regions, sinó també per
comunitats nacionals. Hom disposa que els estatuts d'autonomia seran la norma
institucional bàsica de cada comunitat autònoma i que l'estat els reconeixerà i
empararà com a part integrant del seu ordenament jurídic. Pel que pertoca a la
pluralitat lingüística, reconeix el castellà com a llengua oficial, però alhora admet
que les altres llengües de l'estat siguin també oficials a les respectives comunitats
autònomes. Tot reconeixent la llibertat religiosa, l'estat es deslliga de qualificatius
confessionals. Al mateix temps hom consagra la llibertat educativa i el caràcter
pluralista de les concepcions pedagògiques.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per normes
estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment
constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per
Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el
constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Consum
Apropiació final dels béns o serveis per a ús o propietat del públic.
El consum, malgrat la seva importància, fou menystingut per l'economia política dels ss
XVIII i XIX com a categoria econòmica independent. I bé que per a Adam Smith constitueix
l'única finalitat de la producció, els autors clàssics anglesos en parlaren només
d'una manera indirecta, en tractar d'altres temes; i similarment cal dir dels corrents
liberals i dels socialistes. Al s XX, l'aparició d'una teoria tècnica de la utilitat, el
desenvolupament de la ciència psicològica, l'interès per la dinàmica en la vida
econòmica i la reconsideració del problema del benestar n'han impulsat l'estudi. Hom hi
distingeix dos nivells; el microeconòmic i el macroeconòmic. En el primer hom fa
referència a la manera de distribuir el consumidor la seva renda entre diferents béns, i
en el segon nivell hom relaciona la despesa total d'una comunitat en béns de consum
(demanda global de consum) amb la renda de la col·lectivitat. John Maynard Keynes
elaborà una funció macroeconòmica que ell anomenà propensió al consum, que,
juntament amb l'eficàcia marginal del capital i la preferència per la liquiditat,
constitueix la base de la seva teoria de l'ocupació i de la renda. Es tracta d'una
funció estàtica que relaciona la renda nacional com a variable independent i la despesa
global en béns de consum com a variable dependent. La construcció d'aquesta funció es
basa en el que Keynes anomenà llei psicològica fonamental: tot increment de la
renda comporta un increment en el consum, però en proporció menor que la de l'increment
de la renda. Els elements que governen la despesa en consum són la quantia de la renda i
una sèrie de factors objectius i subjectius; Keynes opina que la influència d'aquests
factors no pot afectar l'estabilitat d'aquesta funció de consum. Correspon també
a l'actualitat l'estudi del comportament del consumidor individual, suposant que tingui
una conducta racional. Així, hom afirma que, donada una certa renda disponible per a
adquirir béns de consum i donats els preus d'aquests béns, el consumidor distribuirà
aquella renda de manera que obtingui la major satisfacció possible en adquirir aquests
béns. Les variables que governen la demanda de béns per a ésser consumits són, doncs,
els preus de tots els béns de consum, la renda disponible per al consum, la riquesa de
l'individu o de l'economia domèstica i els seus gusts o preferències. Per tant, el
comportament del consumidor serà alterat quan variï algun d'aquests elements. Això
implica que el govern pot actuar de diferents maneres damunt les despeses en consum o
damunt la demanda de determinats béns. La forma extrema, directa, d'aquesta intervenció
és l'establiment del racionament de determinats béns, mesura adoptada solament en casos
límits de guerra o de calamitat. Però el govern pot actuar també d'una manera
indirecta: augmentant el preu dels béns en gravar-los amb imposts indirectes, reduint la
renda dels individus amb imposts directes, que també poden afectar llur riquesa, o
reglamentant el crèdit al consum, i això perquè en les societats modernes ha assolit
una gran importància l'adquisició de béns de consum durables que hom paga a terminis.
Una altra manera de poder actuar el govern sobre el comportament de l'individu, a més
llarg termini, és proposant-li un model cultural que influeixi en els seus gusts i
preferències.
Consumisme
Corrent econòmic fonamentat en l'increment de consum de béns.
Contenciós
territorial
Amb el mot contenciós ens referim a tot allò que
és susceptible de ser posat en discussió davant els jutges. Quan un territori és
considerat propi i està sota la jurisdicció d'un altre Estat o en forma part, el país
que se'n creu desposseït planteja la reivindicació, sigui a una instància superior, com
ara la Societat de Nacions en el període d'entreguerres, o la ONU després, sigui
directament al país dominador. Així, quan no es pot solucionar pacíficament, és causa
de tensions entre estats, que pot degenerar en la guerra.
Contestació
Actitud d'enfrontament envers les estructures i les ideologies dominants en
una societat. El terme ha esdevingut d'ús comú a partir del moviment univesitari
francès que cristal·litzà en els esdeveniments del maig del 1968 i que hom pot
caracteritzar per la seva intransigència envers l'autoritarisme tant del sistema
capitalista com de l'actual bloc socialista. Per analogia, hom parla també de
contestació en altres àmbits socials: d'ensenyament, eclesials, etc.
Continuisme
Doctrina que propugna la tendència a mantenir el statu quo, o les
circumstàncies que s'esdevenen en una situació determinada.
Contraban
Infracció administrativa consistent en la importació o
exportació d'articles sense despatxar-los per la duana. En el tràfic o comerç dels
aritcles importats il·legalment, en la importació, exportació o tinença d'efectes
estancs o prohibits i en l'exportació, sense autorització, d'obres o objectes d'interès
històric o artístic. A la majoria d'estats és objecte d'una legislació especial que
cerca de protegir els interessos del fisc, i també, en alguns casos, la seguretat o la
salubritat. Les sancions als infractors de contraban consisteixen, generalment, en la
multa i el comís.
Als Països Catalans, el contraban per via terrestre és en relació amb la frontera
oficial de l'estat francès (els passos dels Pirineus: coll de Banyuls, pas dels Lladres,
Llívia, proximitats d'Andorra); el contraban marítim, d'especial importància a la Costa
Brava, el litoral tarragoní, Mallorca, Eivissa i Cabrera, hi és amb els centres de les
rutes marítimes: Gènova, Marsella, Tànger i Gibraltar. Per terra, ha estat efectuat a
peu pels paquetaires i, modernament, en automòbil; per mar, en embarcacions de gàlib
petit, en viatges nocturns: quillats o llanxes ràpides. El primer objecte del contraban
foren els teixits, fenomen relacionat amb el proteccionisme a la indústria tèxtil
catalana, i, a una escala menor, la sal; més tard, el tabac (ja al s XVII), i,
modernament, els productes que les lleis proteccionistes o prohibitives impedien d'entrar
lliurement (cafè, niló, recanvis d'automòbils, antibiòtics). L'organització del
contraban, clandestina, requereix elements d'introducció i de comercialització dels
gèneres, a més d'uns serveis de protecció jurídica i administrativa que requereixen
sovint capitals considerables, però de difícil estimació. La repressió,
originàriament, fou a càrrec de l'exèrcit, però ja al s XVIII hom organitzà un
cos especial, els parrots, substituïts al s XIX pel cos de carrabiners i, després,
per la guàrdia civil. La primera referència històrica important documentada és, a
Barcelona, el 1638, l'anomenada controvèrsia del Contraban, entre l'Audiència i
la Generalitat, que cobrava el dret de duana, com a conseqüència de la prohibició
oficial del comerç amb França, incidents ocasionats per l'emparament per l'autoritat
reial de les mercaderies procedents de França que la Generalitat tenia en el magatzem de
Mataró. Al s XVIII, el nomenament del general Joan Prim com a director del cos de
carrabiners (1841) i la seva eficaç repressió del contraban a Andalusia, especialment
amb Gibraltar, el feren popular entre els fabricants catalans. La Primera Guerra Mundial
motivà una rebrotada del contraban; el ministre Josep Bertran i Musitu es destacà per la
defensa de la llei del 1917, repressiva del contraban. Actualment, per la liberalització
comercial de l'administració espanyola, n'ha disminuït la importància, però es manté
en la introducció de tabac, especialment per les Balears i per Andorra, en l'exportació
fraudulenta d'obres d'art o en el tràfic de drogues, més arriscat, però de benefici
econòmic molt superior.
Contraban de
guerra
Tramesa d'armes, municions i altres materials bèl·lics
d'un estat neutral a un de bel·ligerant. Representa una violació dels deures de
neutralitat i pot ocasionar, com a penalitat, el segrestament i confiscació dels béns
transportats.
Contrablocatge
Acció destinada a trencar o atenuar un blocatge.
Contracte de
masoveria
Contracte de parceria en virtut del qual una persona
s'obliga a conrear la finca d'una altra, viure en la propietat, lliurar-li la part pactada
dels fruits i actuar com a encarregat del propietari.
Contracte de
treball
Negoci jurídic bilateral, que té per finalitat la creació
d'una relació jurídica laboral constituïda per l'intercanvi continuat entre una
prestació de treball dependent i per compte d'altri i una prestació salarial. Hom pot
distingir cinc tipus principals de contractes de treball. El contracte d'aprenentatge
té per objecte l'adquisició dels coneixements pràctics per a l'acompliment d'un ofici o
lloc de feina qualificat; la seva durada no pot ésser inferior a sis mesos ni superior a
tres anys. El contracte a domicili és aquell en què la prestació laboral es
porta a terme en el domicili del treballador o en el lloc lliurement designat per aquest i
sense vigilància de l'empresari. El contracte a temps parcial és aquell en què
es presten serveis durant un nombre d'hores al dia, a la setmana, al mes o a l'any, però
en nombre inferior al considerat com a habitual a l'activitat de què es tracti; pot
ésser fix o de durada determinada. El contracte de pràctiques es concerta amb
aquells que han obtingut un títol universitari o de formació professional, dintre dels
quatre anys immediatament següents a la finalització dels estudis. La durada d'aquest
contracte no pot ésser inferior a sis mesos ni excedir els dos anys. El contracte de
durada determinada és la modalitat de contracte de treball considerat com a excepció
de la regla general del contracte per temps indefinit. L'excepcionalitat de la seva durada
prefixada s'ha de fonamentar en alguna de les causes que la llei justifica, com per
exemple la realització d'una obra o servei determinats o quan les circumstàncies del
mercat, l'acumulació de feines o els excessos d'encàrrecs així ho exigeixin, encara que
es tracti de l'activitat normal de l'empresa. Sempre que la durada d'aquest contracte
sigui superior a quatre setmanes es formalitzarà per escrit. Incomplir aquest requisit
transformarà el contracte de durada determinada en contracte per temps indefinit. També
hom considerarà per temps indefinit el contracte temporal celebrat en frau de creditors.
El 16 de maig de 1997 foren aprovats dos decrets llei (8/1997 i 9/1997) que regulen les
mesures urgents per a la millora del mercat de treball i el foment de la contractació
indefinida. En aquestes dues normes hom articula un conjunt de mesures incloses en l'acord
interconfederal per a l'estabilitat d'ocupació entre organitzacions empresarials i
sindicals. Regulen els incentius fiscals i de seguretat social per a la contractació
indefinida, els quals responen al principi de flexibilitat per a evitar innecessaris
requeriments burocràtics. La incentivació es concreta en importants bonificacions a les
quotes empresarials a la seguretat social, degudament graduades, les quals es financen amb
càrrec a les corresponents partides pressupostàries de l'INEM. Tot això permet que no
es vegin afectats negativament els ingressos del sistema de seguretat social ni els
recursos destinats a polítiques actives. Així, cada contracte indefinit realitzat
d'acord amb aquestes normes donarà dret, durant tota la seva vigència i fins els
vint-i-quatre mesos següents a la contractació, a una bonificació del 40% de la quota
empresarial a la seguretat social per contingències comunes. Aquests decrets també
regulen la transformació dels contractes temporals i de durada determinada en indefinits,
els quals donaran dret a una bonificació del 50% de la quota empresarial a la seguretat
social. Amb aquestes mesures i d'altres hom pretén contribuir a la competitivitat de les
empreses, a la millora de l'ocupació i a la reducció de la temporalitat i rotació
d'aquesta ocupació. Les normes que regulen aquests decrets també volen afavorir la
inserció laboral i la formació teòrica i pràctica dels joves, tot delimitant els
supòsits de la utilització de la contractació laboral, en concret els contractes d'obra
o servei o eventual per circumstància de la producció, i millorar l'actual marc de la
protecció social del treball a temps parcial, entre altres.
Contracte social
Acord entre els individus o entre aquests i la comunitat, que hom suposa
generalment implícit com a base de l'organització social.
Contractualisme
Doctrina de caràcter iusnaturalista que explica l'origen de
la societat a partir del contracte social. Les idees de contracte social,
d'individualisme i d'un primigeni estat de natura —estretament lligades amb la
mentalitat burgesa del s XVII— foren decisives en el desenvolupament del
pensament polític i del dret constitucional de l'època. Com a primers contractualistes,
Thomas Hobbes i John Locke establiren el contracte social com a mitjà per a posar fi a
les hostilitats entre els individus, els quals delegarien llurs drets en una persona
sobirana. L'aportació més clàssica en la matèria cristal·litzà en l'obra Du
contrat social de Jean-Jacques Rousseau. Actualment la consideració d'un estadi humà
«natural» primigeni resta completament superada.
Contracultura
Expressió amb què hom designà les manifestacions
sociològiques i polítiques de diversos moviments i fenòmens socials. Varen aparèixer a
partir de mitjan anys seixanta als EUA i a certs països europeus, l'objecte dels quals
era de subvertir i superar el sitema tradicional de valors de la societat capitalista,
consumista, dogmàtica i autoritària. Hom cita com a primer esdeveniment contracultural
les activitats dels provos, el 1965, a Amsterdam, o també la publicació a
Londres, el 1964, de Sigma. A Tactical Blueprint d'Alexander Trocchi. Entre
altres manifestacions poden ésser destacades la utòpica revolta dels diggers, amb
ocasió de la creació de la Free City a San Francisco (1966) i la seva derivació en el
moviment hippy; l'acció d'enragés i situationistes en els Fets de Maig
del 1968 a París; el radicalisme ecologista de People's Park, a Berkeley (1969) i els
ideals dels comuners anglesos de la London Street Commune (1969); l'expansió del feminisme
bel·ligerant (Women's Liberation); i molt d'altres, caracteritzats tots ells per una
actitud, amb tendència anarquitzant i, àdhuc, surrealista, de lluita contra la
repressió interna i externa en tots els camps de l'activitat humana (art, sexe,
política, religió, etc) i de recurs a la imaginació i la creativitat en el
desenvolupament d'un model social alternatiu.
Contraespionatge
Activitat de vigilar o descobrir espies enemics mitjançant
agents secrets que depenen d'organitzacions especialitzades de la policia secreta, de
l'exèrcit, etc.
Contraguerrilla
1. Conjunt d'accions armades destinades a combatre la
guerrilla.
2. Grup militar especialitzat en la lluita contra la
guerrilla.
Contrarevolució
Moviment polític orientat a combatre una revolució o a neutralitzar-ne
els efectes. Sovint cerca una restauració de les institucions i privilegis anteriors i
comporta sempre una consegüent repressió dels elements revolucionaris. Un exemple típic
de contrarevolució és la que seguí la Revolució Francesa i que portà a la
Restauració (1814-15).
Control social
Regulació de la conducta dels membres d'un grup social mitjançant
l'establiment d'uns valors ideològics i d'unes normes de comportament. Actua com a
mecanisme de compensació de les tendències oposades al sistema vigent, i en aquest
sentit s'oposa al canvi social. El control és exercit de formes molt diverses
(costums, creences, mitjans de comunicació, etc) i a través de la família i
l'educació, com a processos fonamentals de socialització.
Conurbació
Continu urbà resultant del creixement simultani,
recíprocament influït, de dues o més ciutats pròximes, i que arriba fins a fer
desaparèixer l'espai rural intersticial. El terme fou encunyat per Patrick Geddes. Les
conurbacions són característiques de les regions urbanes i de les metròpolis. És
sempre un fenomen negatiu per a la correcta estructura social i física de la ciutat (se
n'ha dit càncer de la ciutat, creixement com taca d'oli, suburbialització dels nuclis
absorbits), contra el qual el planificador urbà ha de proposar mesures estructurants
i de requalificació, descongestives. En aquest sentit hom ha fet un modern esforç
teòric amb l'elaboració del model de la ciutat regió i amb el concepte de continu
urbà, però no continu edificat. A part les conurbacions produïdes a París, Londres,
Tòquio i Los Angeles, per citar només les més representatives, és particularment
famosa la immensa conurbació de la costa atlàntica dels EUA, que s'estén de Boston a
Washington, al llarg de més de 1 000 km de longitud i en la qual hi ha més de 23
milions d'habitants. Als Països Catalans són ben visibles les conurbacions a l'entorn de
Barcelona, les del conjunt Sabadell-Terrassa, les de Granollers, de Sant Feliu de
Guíxols-Palamós, les de Tarragona-Reus i les de València i Alacant.
Convenció
1. Assemblea nacional reunida extraordinàriament per
elaborar una constitució o modificar-la.
2. Congrés d'un partit polític.
Convenció de
Setembre
Acord signat a París el 15 de setembre de 1864 entre França i Itàlia, a
fi de retirar de Roma les forces franceses d'ocupació que hi romanien des del 1849. En
canvi d'aquesta retirada, Itàlia s'avenia a respectar la integritat dels Estats
Pontificis —amb la qual cosa renunciava a convertir Roma en la capital del
regne— i transferia la capitalitat de Torí a Florència. Això causà un alçament
dels torinesos, que no evità que Florència esdevingués la capital d'Itàlia (1865).
L'acord fou criticat pel papa i pels republicans de Mazzini.
Convenció
Nacional
Assemblea constituent que governà França des del 21 de
setembre de 1792 fins al 25 d'octubre de 1795. Successora de l'Assemblea Legislativa, era
composta per 749 diputats electes. Encarregada de redactar una nova constitució,
proclamà la Primera República Francesa el mateix 21 de setembre. Pel desembre de 1792
obrí un procés contra Lluís XVI, que fou condemnat a mort. Aquest judici oposà
definitivament els dos partis predominants, els girondins i els muntanyencs, que es
disputaven per aconseguir els diputats independents, anomenats "els de la
plana". Les primeres victòries franceses sobre els aliats afavoriren els girondins,
però la derrota de Neerwiden (març de 1793), la retirada de Bèlgica i la traïció del
general Dumouriez en comprometeren la situació. La Convenció hagué d'enfrontar-se
alhora amb la primera coalició antirepublicana, amb l'aixecament reialista d'algunes
regions, sobretot la Vendée, i amb l'agitació interna. Per inspiració dels jacobins,
foren creats un Tribunal Revolucionari (març del 1793) i un Comitè de Salvació Pública
(abril del 1793). La revolta del 2 de juny de 1793 donà el poder als jacobins, que
desencadenaren el Terror i proclamaren una nova constitució. La invasió fou
vençuda, però augmentaren la repressió, les execucions i la crisi econòmica. El 27 de
juliol de 1794 (9 de termidor) Robespierre fou enderrocat pels moderats de "la
plana", que amb l'ajut de l'exèrcit eliminaren la influència jacobina dins la
Convenció. Els termidorians recuperaren la col·laboració girondina, optaren per la
moderació a l'interior i l'agressió a l'exterior i proclamaren una nova constitució
(setembre del 1795). L'1 d'octubre Bèlgica fou reincorporada a França, i el dia 5 fou
sufocada una revolta reialista. Vint dies més tard la Convenció fou dissolta.
Convencionalisme
Doctrina filosòfica que veu en els principis lògics, i àdhuc en les
lleis de la natura, pures convencions. Antigament fou defensada pels sofistes, però és
modernament, a partir de la descoberta de les geometries no euclidianes, quan adquireix
consistència, per obra de Poincaré, que l'aplica als principis geomètrics. Mach i Dubem
l'apliquen a la física, Hilbert, a la matemàtica, amb el formalisme, i Carnap, a
la construcció de llenguatges. També el pragmatisme i l'operativisme són en certa
manera teories convencionalistes. I fins i tot hom n'ha volgut veure Kant com a precursor.
Convencions de
Ginebra
Acords internacionals, signats a Ginebra, per tal d'establir
uns criteris de protecció per a les víctimes de guerra. La primera convenció (1864)
acordà la protecció en temps de guerra als soldats malalts i ferits. La segona (1906)
amplià els acords anteriors als combats navals. La tercera (1929), signada per uns 50
estats, elaborà un estatut relatiu al tracte dels presoners de guerra. I la darrera
(1949) actualitzà els acords anteriors i acordà, a més, protecció jurídica a les
poblacions civils. A l'impuls i a la preparació de totes aquestes convencions ha estat
sempre molt vinculada la Creu Roja Internacional.
Convencions de
l'Haia
Acords relatius a la guerra resultants de les conferències internacionals
que tingueren lloc a l'Haia el 1899 i el 1907. La primera reunió (maig-juliol del 1899),
convocada pel tsar Nicolau II, aplegà representants de 26 països i regulà la guerra
marítima, terrestre i aèria i creà un tribunal permanent d'arbitratge per a resoldre
els litigis internacionals, constituït el 1901, amb seu a l'Haia. La segona conferència
(juny-octubre del 1907), amb assistència de plenipotenciaris de 44 estats, revisà els
acords del 1899, estatuí l'obligatorietat de la declaració de guerra prèvia a les
hostilitats i tractà de protegir la població civil dels països bel·ligerants i els
drets dels neutrals. Les dues guerres mundials palesaren la ineficàcia d'aquests acords.
Conveni col.lectiu
Acord escrit entre associacions professionals d'obrers i
empresaris, amb personalitat jurídica, per fixar les condicions laborals a què s'hauran
d'ajustar els contractes individuals de treball. L'acord obliga les parts i té efectes
sobre els representants i, àdhuc, sobre tercers. Nascut a Anglaterra, s'estengué per
Europa al començament del s XX gràcies tant a les lluites obreres com al canvi de
política social iniciada pels governs europeus i fou un dels instruments motors de
l'estratègia sindical. Després ha restat institucionalitzada i integrada dins la
dinàmica del desenvolupament econòmic. Regulat a l'estat espanyol per l'Estatut del
Treballador (1980), el conveni té efectes jurídics dins l'àmbit en què ha estat pactat
(empresa, branca d'un àmbit territorial, etc).
Conveni
d'Amorebieta
Acord signat a Amorebieta el març del 1872, que posà terme
a les hostilitats inicials de la Tercera Guerra Carlina a Biscaia. Després del fracàs
del pretendent Carles VII a Orokieta, els carlins de Biscaia decidiren de signar un
acord amb el govern d'Amadeu I, representat pel general Serrano, cap de l'exèrcit del
nord, a canvi d'un indult per als insurrectes. La lluita, però, fou represa al final del
mateix any.
Conveni d'Elliot
Conveni concertat per liberals i carlins gràcies als bons oficis de lord
Elliot, agent del ministre britànic Palmerston, per tal d'evitar l'afusellament
sistemàtic dels presoners i regular-ne el bescanvi. El firmaren Jerónimo Valdés
(liberal) a Logronyo i Tomás Zumalacárregui (carlí) a Eulate el 27 i el 28 d'abril de
1835 per al teatre d'operacions del nord. Al Principat, aquest tractat fou aplicat des del
juliol del 1837 (comunicat del cap liberal baró de Meer al cap carlí Antonio de
Urbiztondo el 3 de juliol a Miralcamp, i notificació d'Urbiztondo a la Junta Superior de
Berga el 9 de juliol des d'Avià). Cabrera no l'acceptà fins a les acaballes de la guerra
(tractat de Segura-Lécera, nom dels pobles on fou, respectivament, signat per Cabrera l'1
d'abril de 1839 i per Van Halen el dia 3 d'abril). Actuà com a intermediari el coronel
britànic Lacy. Bé que no fou observat rigorosament, contribuí a mitigar l'aspresa de la
guerra.
Conveni de Bergara
Nom amb el qual és conegut el pacte acordat per Espartero i
Maroto, caps respectius de l'exèrcit cristí i carlí, a Oñati. El conveni fou signat a
Oñati i ratificat per ambdós caps a Bergara (31 d'agost de 1839). Implicava el
reconeixement d'Isabel II com a reina legítima, la conservació dels furs bascs
compatibles amb la Constitució del 1837, la promesa d'una amnistia i el respecte a la
graduació dels militars carlins. El pacte fou rubricat amb l'abraçada dels dos ex-rivals
(Abrazo de Vergara). El conveni de Bergara no fou reconegut pel rei carlí Carles V
ni pels carlins catalans, ja que Cabrera continuà la guerra (1840), bé que, perseguit
per l'exèrcit liberal, hagué de retirar-se a França.
Conveni
internacional
Pacte entre estats dins l'àmbit de la comunitat jurídica
internacional. Constitueix font d'obligacions internacionals i produeix, des del moment de
la seva ratificació pels governs respectius, efectes jurídics.
Convenis de Lomé
Acords internacionals, temporals, pels quals és
reconeguda la lliure entrada dins la Comunitat Europea dels productes procedents dels
estats ACP, sense cap altra reciprocitat. Aquests acords, quatre en conjunt,
signats després del de Yaoundé, entre els anys 1975 al 1985, preveuen la cooperació
financera (Fons Europeu de Desenvolupament i el BEI) i tècnica per al desenvolupament.
Hom ha creat institucions comunes per a la gestió dels acords.
Convenis de
Yaoundé
Dos acords temporals, signats els anys 1963 i 1969,
entre la CEE (que aleshores tenia sis membres) i divuit estats africans i el malgaix
associats (EAMA), que estableixen preferències comercials i cooperació financera i
tècnica per al desenvolupament. El 1969 també se signà a Arusha un conveni
d'associació amb Kenya, Uganda i Tanzània. Foren substituïts pels convenis de Lomé.
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC)
Partit polític d'àmbit català format el 1976. Sorgí al
novembre del 1974 com una federació d'Unió Democràtica de Catalunya —que
se'n desvinculà el 1976—, els seguidors de Jordi Pujol i Soley (Grup d'Acció al
Servei de Catalunya), el Grup d'Independents de Miquel Roca i Junyent i el grup cristià
Acció Obrera, els quals es fusionaren pel març del 1976 i convertiren CDC en un partit
unificat, del qual J. Pujol esdevingué secretari general. Nacionalista, partidari d'un
sistema federal a l'estat espanyol i a Europa, fou membre de l'Assemblea de Catalunya i
impulsor del Consell de Forces Polítiques; adoptà inicialment un programa de
centre-esquerra d'inspiració socialdemòcrata, i formà part del Pacte Democràtic per
Catalunya. El 1978 absorbí Esquerra Democràtica de Catalunya i, amb Unió
Democràtica de Catalunya, formà la coalició Convergència i Unió, amb la qual
ha concorregut a tots els comicis posteriors. Opció de centre reformista, catalanista i
populista, arrelada a les comarques i en les classes mitjanes urbanes, la seva victòria a
les eleccions al parlament de Catalunya el 1980 portà Jordi Pujol i Soley a la
presidència de la Generalitat de Catalunya, càrrec en el qual ha estat reelegit des
d'aleshores. El 1986, CDC i,especialment Miquel Roca, impulsaren el Partido Reformista
Democrático, d'àmbit estatal, que obtingué escàs suport fora de Catalunya en les
eleccions d'aquest any. El 1989 Jordi Pujol fou nomenat president del partit en
substitució de Ramon Trias i Fargas, que ho havia estat des del 1978, i Miquel Roca
ocupà la secretaria general. El 1993 Esquerra Catalana, escissió d'ERC, s'integrà a
CDC. Pel gener del 1996 Pere Esteve substituí Miquel Roca a la secretaria general. Els
principals òrgans de premsa del partit han estat "CDC Informacions" (1976-77)
i, des del 1977, "Convergència Democràtica".
Pel desembre del 1995 Miquel Roca i Junyent abandonà el càrrec de secretari general, que
assumí Pere Esteve. En els successius congressos, Jordi Pujol fou reelegit a la
presidència. Les relacions amb Unió Democràtica de Catalunya, soci en la coalició
Convergència i Unió, es tornaren tenses en els darrers mesos del 1996 i al començament
del 1997, sobretot arran de la discussió sobre la reforma de la llei de normalització
lingüística del català.
Convergència
i Unió (CiU)
Coalició estable pactada el 1978 entre els partits Convergència
Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya com a alternativa
de centre nacionalista al Principat. Obtingué 8 diputats i 1 senador en les eleccions
legislatives de l'estat espanyol del 1979. El 1980, amb 43 diputats, esdevingué la
primera força al Parlament de Catalunya, i Jordi Pujol i Soley ocupà la
presidència de la Generalitat de Catalunya. El 1982 assolí 12 diputats a corts i, en
coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya, 5 senadors. El 1984, en les eleccions al
Parlament català aconseguí, amb 73 diputats, la majoria absoluta, que mantingué en les
eleccions del 1988 (69 diputats) i del 1992 (70), però que perdé en les del 1995 (60) i
1999 (56) tot i continuar com a primera força. En les eleccions del 1986 assolí 18
diputats a corts i 8 senadors, en les del 1989, 18 diputats i 10 senadors, i en les del
1993, 17 diputats i 10 senadors. La pèrdua de la majoria absoluta per part del PSOE en
aquesta consulta obligà els socialistes a establir un pacte de governabilitat amb CiU,
situació que es repetí en les eleccions generals anticipades del març del 1996 amb la
victòria per majoria relativa del Partido Popular. CiU, que havia obtingut 16 diputats i
8 senadors, donà el seu suport extern al PP després de pactar un programa de govern. Pel
desembre del 1994 Miquel Roca abandonà el càrrec de portaveu de la coalició al Congrés
dels Diputats, en el qual fou substituït pel convergent Joaquim Molins. Al Parlament
Europeu, CiU ha obtingut, successivament, una representació de 3 (1987), 2 (1989), 3
(1994) i 3 (1999) diputats.
Convergència
Socialista de Catalunya
Organització política formada el 1974 per l'ala esquerra
del Moviment Socialista de Catalunya —encapçalada per Joan Reventós—,
el Movimiento para la Autogestión y el Socialismo, Reconstrucción Socialista de
Catalunya, i altres grups i persones independents. Membre de l'Assemblea de Catalunya, del
Consell de Forces Polítiques i de la Federació de Partits Socialistes, des d'un
socialisme marxista, nacionalista, democràtic i autogestionari, volgué vertebrar la
unificació dels socialistes del Principat des del federalisme. Assolit parcialment aquest
objectiu després d'un míting al Palau Blaugrana de Barcelona (juny del 1976), al
novembre següent contribuí a la creació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés.
Converses de
París
Conjunt de reunions celebrades a París (maig del 1968 -
gener del 1973), entre una delegació nord-americana i una de nord-vietnamita, per
negociar la fi de la guerra del Vietnam. Interrompudes diverses vegades, culminaren en un
tractat de pau, negociat per H.Kissinger (EUA) i Le Duc Tho (Vietnam del Nord) i signat
per ells (23 de gener del 1973) i pels ministres d'Afers Estrangers dels EUA, el Vietnam
del Nord, el Vietnam del Sud i del govern revolucionari provisional del Vietnam del Sud
(27 de gener). Entre d'altres, el tractat recollí els següents acords: l'alto el foc des
del dia 28 de gener, la retirada de les forces americanes del Vietnam, la creació d'una
comissió internacional de control i supervisió i la formació d'un consell nacional
vietnamita de reconciliació i concòrdia.
Convertibilitat
Qualitat d'una moneda de poder-se canviar en
or o en qualsevol altra moneda i de no poder ésser controlada o pertorbada en el seu ús
per les autoritats del país la moneda del qual ha estat així convertida. Aquest règim
d'absoluta convertibilitat pressuposa un sistema de patró monetari internacional, sia el
patró or (gold standard) o el patró canvis-or (gold exchange standard). En
aquest darrer cas, una moneda està fermament vinculada a la d'un altre país, la qual és
plenament convertible en or. Hom pot parlar també de convertibilitat limitada,
quan és retringida en relació amb les operacions implicades, els estats amb els quals
són efectuades i les persones que hi intervenen. La més utilitzada és la convertibilitat
limitada a no residents, que assegura una completa convertibilitat a la moneda en
poder de no residents en el país, mentre que hom controla les operacions de conversió de
la pròpia moneda que desitgin fer els residents, en espera que la situació de la
balança de pagaments permeti d'assolir la plena convertibilitat.
Cooperació
econòmica internacional
Conjunt d'accions tendents a regular les relacions
econòmiques internacionals entre els estats. Concretament, hom parla de cooperació
econòmica internacional a partir de la Segona Guerra Mundial, quan les relacions entre
els estats foren institucionalitzades en forma d'organitzacions econòmiques
internacionals. Antecedents de la cooperació internacional, bé que qualitativament
diferents, ja es poden trobar des de fa segles en els simples acords i tractats comercials
signats entre alguns països. Un antecedent més recent data del sIX, quan s'inicià una
nova etapa en què, junt als tractats tradicionals, se celebraren conferències
intergovernamentals i es crearen organismes econòmics internacionals. El primer exemple
d'aquests fou la Comissió Central per a la Navegació del Rin (1815). El seguiren molts
d'altres d'un caràcter fonamentalment tècnic: la Unió Postal Universal, la Unió
Telegràfica Universal, etc. Actualment hom observa com el nombre de conferències,
congressos i organitzacions internacionals governamentals i no governamentals creix d'una
forma considerable, la qual cosa és deguda a l'augment de la importància quantitativa i
qualitativa de les relacions internacionals que hom vol impulsar, regular o reorientar
d'una forma més justa i equilibrada. D'entre els organismes internacionals governamentals
de caràcter econòmic cal citar: BIRD, FMI, GATT, OCDE, OIT, UNCTAD, mentre que l'ONU
ofereix un marc de cooperació més general. L'estadi més avançat de cooperació
econòmica internacional ve donat pels fenòmens d'integració econòmica regional entre
diferents països geogràficament pròxims i pot revestir les formes de zona de lliure
comerç (com p ex l'EFTA), d'unió duanera (com p ex el Pacto Andino), de mercat comú
(com p ex la Comunitat Econòmica Europea), i d'unió econòmica o integració econòmica
amb total renúncia de sobirania dels estats integrants. Entre els països socialistes
també es produeixen manifestacions de cooperació basades en l'establiment d'una
planificació global. Com a fenòmens de cooperació econòmica mundial cal fer esment de
les formes anomenades transnacionals i transideològiques. Les relacions transnacionals
comprenen l'acció a través de les fronteres d'empreses privades (empreses multinacionals
o altres), sindicats i associacions no governamentals. Les relacions transideològiques
són les que es produeixen entre empreses capitalistes multinacionals occidentals i
algunes dels països socialistes.
Cooperativa
Unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als
mateixos usuaris dels seus serveis. El
sorgiment històric i el desenvolupament de cooperatives han donat lloc a tot un moviment
social. Hom pot considerar els agricultors primitius units davant el perill de la
depredació, els gremis medievals europeus, les comunitats agràries asiàtiques i
determinats moviments de migració o colonització com a moments d'un procés
cooperativista que assolí trets formals i ideològics a la darreria del s XVIII. Des
d'aleshores cal diferenciar el cooperativisme com a modalitat d'associació econòmica
(adequada a determinats sectors i moments dins el sistema capitalista) del cooperativisme
entès com a moviment social reformador o revolucionari, tal com el formularen els
socialistes utòpics del s XIX (Fourier i Owen: comunitats ideals i alliberadores,
falansteris, colònies, etc) i tal com és estructurat als estats socialistes. En relació
amb el primer aspecte, hom ha de remuntar-se a l'any 1844, quan vint-i-vuit teixidors de
Rochdalex (Gran Bretanya) establiren el primer magatzem cooperativista, que venia a preus
de mercat normals i repartia els beneficis entre els seus membres. Cent anys després era
el primer negoci de la ciutat, amb 90 000 membres. Els principis i les normes establerts
des de la seva fundació són la base de tota la formalització jurídica posterior:
nombre il·limitat de membres, funcionament democràtic, limitació dels rendiments del
capital i reembors al consumidor. Les cooperatives de consum s'estengueren ràpidament a
tot Europa. Les cooperatives agrícoles i pesqueres han estat consolidades sobretot a
estats asiàtics amb tradicions de pràctiques d'ajuda mútua molt antigues. Les
cooperatives islandeses efectuen més del 50% dels negocis de l'illa. A Israel un
cooperativisme de característiques peculiars impulsa una bona part de la producció
nacional.
El cooperativisme és el moviment, ideologia i conjunt de teories relatives a les
cooperatives.
El cooperativisme als Països Catalans
Als països Catalans, les primeres manifestacions orgàniques del cooperativisme apareixen
a mitjan s XIX, prenent primerament la forma de cooperatives de producció. Hom cita com
una de les més antigues L'Obrera Mataronenca, de filats i teixits, amb 276 socis, fundada
a Mataró el 1864. En l'aspecte de consum (a part una que sembla que funcionà a Barcelona
vers el 1840, fundada per Joan Munts), cal citar la dels obrers valencians de la seda, La
Proletària, fundada el 1856, i L'Econòmica Palafrugellenca, fundada a Palafrugell el
1865, amb 78 famílies associades. Els principals difusors dels principis cooperativistes
al s XIX foren Fernando Garrido, al Principat, i Eduard Pérez i Pujol i, posteriorment,
Antoni Vicent, al País Valencià. Ja als Congressos Obrers, celebrats a Barcelona (1865 i
1870), assistiren representants de les cooperatives catalanes; l'obrer Josep Roca i Galès
fou el principal portaveu de les idees cooperativistes. El període subsegüent a la
caiguda de la Primera República (1874) féu que les cooperatives iniciessin llur camí
independentment d'altres tipus d'organitzacions obreres, declarades aleshores fora de la
llei. D'aquell temps daten algunes de les més potents, com la Societat Cooperativa de
Teixidors de Mà, a Gràcia (1876). No fou fins a la darreria del s XIX que hom intentà
de coordinar la tasca de les cooperatives disperses: el 1899 es constituí la Cambra
Regional de Cooperatives Catalanobalears, amb l'adscripció inicial de 51 entitats en el
Primer Congrés de Cooperatives de Catalunya, que tingué lloc a Barcelona; el 1902
delegats catalans assistiren al congrés de l'Aliança Cooperativa Internacional. El 1911
es constituí la Federació Cooperativa Valenciana. El 1913 al Primer Congrés de
Cooperatives d'Espanya, celebrat a Barcelona, participaren representacions de 255
cooperatives. El 1920 la Cambra Regional de Cooperatives Catalanobalears es transformà en
la Federació de Cooperatives de Catalunya, i el mateix any eren organitzats dos
congressos importants, el Quart Congrés de Cooperatives Catalanes, a Barcelona, i el de
València, amb assistència de cooperativistes del Principat. Mentrestant a les Illes
s'estengué el moviment cooperativista —a Maó, a Ciutadella i a Artà,
especialment—, mentre que al Rosselló hom intentava d'aplicar-lo en el comerç dels
vins. Un altre aspecte del mutualisme es relacionava amb el moviment
cooperativista: la Vil·la de Salut de l'Aliança en fou l'exemple més popular. El 1923,
finalment, la Federació de Cooperatives de Catalunya s'adheria a L'Aliança
Cooperativista Internacional. La llei de Cooperatives del 1931 clarificà l'ambient
cooperativista, i encara més la llei de bases de Cooperació, aprovada pel parlament de
Catalunya el 1934, l'una i l'altra basades en els principis ortodoxos de la cooperació
internacional rochdaliana, a la qual els cooperadors catalans eren adherits. El 1934 es
constituïa la Federació Local Valenciana. La guerra civil de 1936-39 ocasionà un
augment anormal de les cooperatives de producció i un funcionament anòmal de les de
consum, per manca sovint de primeres matèries. La cooperació al camp presentà un
aspecte peculiar: com a conseqüència de la crisi de la fil·loxera a la darreria del s
XIX, una part del camp català es despoblà i hi augmentaren les pràctiques usuràries.
Una iniciativa de Josep Maria Rendé feu que a l'Espluga de Francolí fos creada una Caixa
Rural d'Estalvi i Préstec (1906), un Sindicat Agrícola (1910) i el primer Celler
Cooperatiu de la Península Ibèrica (1912). Aviat la iniciativa s'estengué a tota la
Conca de Barberà, al Camp de Tarragona, al Priorat, a la Segarra i arreu del Principat,
paral·lelament a l'actuació al País Valencià, on des de la fi del s XIX hom havia
creat les primeres caixes rurals. El 1915 es constituïa la Cooperativa Lletera del
Cadí, a la Seu d'Urgell, i més tard, la Cooperativa Lletera de Tamarit de Llitera i
la Cooperativa Lletera del Pallars, i el 1937, la Cooperativa Agrícola de sa Pobla, a
Mallorca, de patates primerenques. Després de la guerra civil, la legislació
cooperativista s'inspirà en l'intervencionisme estatal i s'anà allunyant dels principis
rochdalians. Les cooperatives foren obligatòriament integrades a l'Obra Nacional de
Cooperación. Foren constituïdes nombroses cooperatives per a la construcció de cases,
per tal de pal·liar la manca d'habitatges; tot i que algunes resultaren eficients, sovint
foren maniobres especulatives encobertes. Actualment, als Països Catalans funcionen
encara una quinzena de cooperatives de les que foren fundades al s XIX. Restablert el
sistema parlamentari a l'estat espanyol, l'any 1978 hi fou creat un nou reglament de
cooperatives. El 1979 hom traspassà les competències sobre cooperatives dins el
territori de Catalunya a la Generalitat, i per l'Estatut d'Autonomia aquesta n'assumí la
competència exclusiva. El Parlament de Catalunya aprovà una nova llei de cooperatives
l'any 1982. Aquest mateix any n'hi havia unes 1 400 en funcionament (de les quals 390 són
agràries, 340 de treballadors, 220 de serveis, 140 d'ensenyament, 120 de consumidors, 60
de transportistes, 55 de comerciants, 50 d'habitatges, 15 per a atenció de disminuïts,
11 caixes rurals, 8 del mar, 5 de crèdit). Entre les agràries més importants hi ha
l'Agropecuària de Guissona, la Unió Agrària de Reus, la Cambra Arrossera d'Amposta, la
Copaga de Lleida i l'Agrupació de les terres de Lleida. Entre les de treball sobresurten:
Cristalleries de Mataró i Inducar (a Terrassa). I entre les de consumidors: Societat
Cooperativa i d'Instal·lacions Assistencials Sanitàries, i la Cooperativa Catalana dels
Consumidors.
Cooperativisme
Moviment, ideologia i conjunt de teories relatives a les
cooperatives.
(Veure Cooperativa)
Cop d'Estat
Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un
sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses .
Se sol produir en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim
polític anterior.
Copyright
Dret que es reserva l'autor o l'editor d'una obra literària, musical,
artística o científica, impresa, enregistrada, etc, d'explotar-la durant un cert temps.
Aquest nom, originari de les legislacions dels països anglosaxons, ha passat a designar
aquest dret protegit internacionalment per la Convenció Universal del Copyright del 1952.
Corpo di
Truppe Volontarie
Nom amb el qual eren designades oficialment les tropes
italianes que lluitaren a favor del general Franco durant la guerra civil espanyola de
1936-39. Els primers contingents, arribats pel setembre del 1936, foren comandats pel
general Roatta fins a la presa de Màlaga (febrer del 1937). Derrotades a Guadalajara
(març del 1937), actuaren al País Basc i a Catalunya, comandades successivament pels
generals Bastico, Berti i Gambara. Assoliren un total d'uns 60 000 homes, sense
comptar els efectius de l'aviació, i sofriren unes 14 000 baixes. Cap a la fi de la
guerra operaren sovint en unitats mixtes formades per italians i espanyols (divisions
Flechas Negras, Flechas Azules, Littorio).
Corporació
1. Associació de persones lligades entre elles per una
comunitat de regles, d'obligacions, de privilegis.
2. Entitat d'interès públic, constituïda per
l'associació permanent i obligatòria de persones físiques o jurídiques per a
l'administració i la defensa de llurs interessos. Neix i desapareix per llei o per
disposició administrativa, és de constitució obligatòria i depèn directament de
l'administració, o bé aquesta es reserva la facultat de nomenar-ne o aprovar-ne els
càrrecs directius. Té personalitat jurídica i capacitat per a poder dur a terme els
fins que li són propis, seguint el criteri de representació externa i disciplina
interna. Pot ésser estrictament pública (consell municipal o ajuntament, diputació,
etc) o de base privada (cambra de comerç, col·legi professional, gremi, etc).
Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB)
Antic òrgan rector de l'Entitat Municipal Metropolitana
de Barcelona [EMMB], ambdós creats per una llei de 1974. Afectava 26 municipis de tot el
Barcelonès i el Baix Llobregat, una part considerable del Vallès Occidental i un petit
segment del Garraf (les Botigues, del municipi de Sitges) i del Maresme (Tiana i Montgat).
Les seves competències abastaven la planificació, la gestió urbanística i la major
part d'infrastructures. Com a corporació representativa en segon grau, integraven el
consell metropolità o ple alcaldes o regidors d'alguns municipis interessats, en un
nombre proporcional a la seva grandària. El president era elegit entre els alcaldes
consellers, i els serveis tècnics s'estructuraven sota la direcció d'un gerent.
Destacaren les seves actuacions en el Pla General Metropolità d'Ordenació Urbana i en el
projecte de Pla de Sanejament Metropolità (1982). L'aprovació de la Llei d'Ordenació
Territorial pel Parlament de Catalunya (1987) determinà la dissolució de la CMB el 1988
i el traspàs dels seus serveis a la Generalitat, que aquest any creà l'Entitat
Metropolitana del Transport, l'Entitat Metropolitana dels Serveis Hidràulics i el
Tractament de Residus, i la Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana.
Corporativisme
1. Doctrina política que pretén organitzar la
societat i l'Estat mitjançant la representació dels interessos econòmics i
professionals organitzats en sindicats únics, a la manera dels gremis medievals.
D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una sola "corporació", es creia
superar la lluita de classes preconitzada pel comunisme.
2. Doctrina i sistema sòcio-econòmics basats en la constitució
jerarquitzada d'associacions professionals (patronals i obreres) per a controlar els
problemes econòmics i laborals. El corporativisme sorgí enfront de l'individualisme de
l'estat liberal i contra el sindicalisme de classes (de caire marxista i
anarco-sindicalista), inspirant-se en els gremis medievals i pretenent d'evitar, amb
intervenció de l'estat, la lluita de classes. Promogut pel moviment social catòlic del s
XIX (comte de Mun i La Tour du Pin, a França, i Ketteler, a Alemanya), reflectit als
documents pontificis sobre la qüestió social (especialment de Lleó XIII i Pius XI), el
corporativisme fou institucionalitzat sobretot pel feixisme, el qual establí una
correlació entre estat feixista i estat corporatiu: en són exemples, entre les dues
guerres mundials, els règims de Mussolini a Itàlia, Primo de Rivera a Espanya i Dollfus
a Àustria. La desfeta militar del feixisme a la Segona Guerra Mundial relegà la
vigència del corporativisme a Portugal (Oliveira Salazar i Caetano) i a l'Espanya dels
primers quinquennis de la postguerra.
Cort
1. Assemblea política dels regnes ibèrics, des de la baixa edat mitjana,
convocada i presidida pel rei (o pel seu lloctinent) i de la qual formaven part membres
dels tres estaments socials: noblesa, clericat i burgesia. Aquest tipus d'assemblea
constitueix una institució que es donà, amb característiques semblants, en tots els
estats de l'Europa occidental en aquesta època, bé que rebé noms diferents. L'opinió
més generalitzada en situa l'origen en la cúria règia plena o extraordinària de
l'alta edat mitjana, en la qual participaven els alts dignitaris i magnats del clericat i
de la noblesa, assessorant el monarca. L'accés de l'estament popular a través dels
representants de viles i ciutats de dependència reial en aquesta cúria la transformà i
la convertí en corts. La primera notícia coneguda sobre aquesta participació ciutadana
és la cúria plena celebrada a Lleó en el regnat d'Alfons IX (1188), la qual
participació fou sancionada explícitament pel mateix rei poc temps després (1202). De
fet, però, no fou fins al s XIII que es configurà com a institució i adquirí el
nom de corts (forma romànica del mot cúria). La presència dels ciutadans
es produí per iniciativa del rei i a causa de la importància social, política i
econòmica que prenien les ciutats. D'una banda, amb aquesta incorporació el monarca
pretenia de frenar el poder de la noblesa i obtenir, també, el finançament efectiu de
les activitats de la corona; d'altra banda, les ciutats intentaven de disminuir
l'arbitrarietat en la imposició de subsidis i imposts i d'assegurar-ne la regularitat.
Cada estat de la Reconquesta convocava les seves corts, malgrat que estiguessin sota la
potestat d'un mateix monarca; no obstant això, ja a partir del s XIII i,
definitivament, al s XIV, les corts lleoneses i castellanes foren fusionades en una
de sola. Cadascuna de les corts assolí unes característiques específiques que les
diferencien; però, en general, hom pot establir dues grans categories, que comprenen les
de Lleó i Castella, d'una banda, i les dels regnes de la corona catalanoaragonesa i de
Navarra, de l'altra. A Castella i Lleó les corts no tingueren mai una estructura per
braços o estaments clarament definida; solament els representants de les viles, anomenats
procuradors, eren els més ben determinats. Tampoc no hi hagué mai una definició
clara d'atribucions, ni de règim de convocatòria, ni de dret d'assistència. Llur
funció era reduïda a l'assessorament i participació en assumptes polítics
transcendents (jura d'un nou rei, declaració de guerra o tractat de pau, qüestions de
successió, minoritat del rei, etc) i, sobretot, a la votació de subsidis i imposts
extraordinaris i a fiscalitzar-ne les despeses. Les corts no tingueren pròpiament funció
legislativa, atès que aquesta era estretament vinculada a la potestat reial; tanmateix,
eren consultades i sovint els reis sotmetien lleis importants a llur aprovació per
reforçar-ne l'aplicació. Durant el s XIV participaven en les corts totes les
ciutats del regne, però, posteriorment, el fet que moltes esdevinguessin de senyoria i
les despeses que ocasionava als municipis el fet d'enviar-hi procuradors feren que les
ciutats assistents fossin solament disset, i amb la incorporació de Granada, divuit:
únicament a aquestes ciutats hom reconegué amb el temps el dret de veu i vot en corts.
Les corts eren convocades pel rei on i quan volia i no sempre convocava tots els
estaments; de fet, la noblesa començà a no tenir interès en les corts a partir del
s XIV, i desaparegué com a estament al s XVI. Les corts eren obertes amb un
discurs del rei, anomenat proposició, en el qual exposava els assumptes a tractar,
i era contestat per un membre de cada estament. Tot seguit, els estaments es reunien
separadament per deliberar sobre les propostes del monarca, per votar-les i presentar les
peticions que adreçaven al rei; les peticions acceptades eren consignades en els quaderns
de corts i adquirien força de llei. Finalment, el rei promulgava les lleis acordades,
que rebien el nom d'ordenaments de corts, coneguts pel nom de la ciutat on s'havien
reunit aquelles, i clausurava l'assemblea. Els ss XIII i XIV foren els de major
activitat de les corts, tant en l'aspecte econòmic com en el legislatiu: la majoria de
les lleis generals més importants foren acordades en corts en aquesta època. Tanmateix,
la manca d'una estructura definida i la incapacitat de les ciutats d'imposar-se a la
noblesa en els moments d'afebliment del regne, juntament amb la posterior aparició de la
monarquia autoritària implantada pels Reis Catòlics, reduïren llur paper al de simple
instrument reial sense cap possibilitat de participació en el poder. A partir del 1506 el
rei deixà d'assistir-hi i la presidència fou confiada a un organisme permanent, que
recaigué, durant el regnat de Carles I, sota l'autoritat del Consell de Castella.
Des del 1538 solament hi participaren els representants de les ciutats i llurs funcions
foren reduïdes a l'aprovació de les subvencions demanades per la corona. A partir de la
segona meitat del s XVII plegaren de reunir-se. A Navarra, les corts es constituïren
més tard que a la resta dels regnes ibèrics. Des del 1319, el rei convocà amb una certa
freqüència assemblees anomenades corts generals, integrades pels tres estaments
del país, els quals foren expressament anomenats braços del regne. El primer
estat era el clericat, el segon, la noblesa, i el tercer, el popular, integrat pels
representants dels municipis que eren designats per elecció i insaculació. El rei no
podia modificar els furs del regne sense el consentiment de tots tres estats. La funció
de les corts fou legislativa i econòmica, especialment la votació de subsidis i imposts
extraordinaris i, posteriorment, també els ordinaris, de la recaptació i administració
de les quals tenia cura. A partir del s XVI s'accentuà la importància de llurs
funcions, especialment la legislativa, i, malgrat la política uniformista borbònica,
continuaren reunint-se fins al començament del s XIX. En el període borbònic, les
corts foren unificades per disposició de Felip V (1709), que féu assistir els
representants de Catalunya, Aragó i València a les corts de Castella. Llurs funcions
foren ja pràcticament nul·les; havien perdut les atribucions econòmiques, atorgades a
la diputació del regne, i es limitaven a sancionar amb llur presència actes de
transcendència política les poques vegades que foren convocades. Foren reestructurades
per l'Estatut Reial (1834) i definitivament suprimides per la Constitució del 1837.
2. Òrgan legilatiu establert per les diverses constitucions de l'estat espanyol des de la
Constitució de Càdis (1812). Al s XIX, amb la caiguda de l'antic règim, les corts
esdevingueren una institució de característiques essencialment diferents. Però el fet
de mantenir el mateix nom fou degut a l'interès a entroncar amb la tradició històrica,
posant en relleu llur importància com a institució vetlladora de les llibertats del
poble. Fora d'aquest interès per mantenir el nom, la concepció d'aquestes noves corts
partia de la pràctica i de les doctrines polítiques dels règims constitucionals
europeus, especialment de França i d'Anglaterra. Les corts, en el règim polític
constitucional i parlamentari, no eren ja una institució estamentària; ara representaven
la «nació», que és per damunt de qualsevol altra sobirania, i la «nació» és
formada pel conjunt d'individus. En la «nació», representada per les corts, descansava
el poder constituent capaç de donar-se la constitució i el règim polític que havia de
governar el país (Constitucions del 1812, del 1869, del 1873 i del 1931). En moments de
reacció monàrquica, hom tendia a no parlar de la «sobirania nacional», però el
reconeixement hi era implícit, bé que compartit amb el poder reial (Constitucions del
1837, del 1845 i del 1876). Dins el sistema de divisió de poders, propi dels règims
liberals i parlamentaris, les corts assumiren essencialment el poder legislatiu: en les
constitucions del 1869, del 1873 i del 1931 aquest fou atribuït a la «nació»,
representada per les corts; en la resta de constitucions era compartit amb el monarca. En
la Constitució del 1931 el control de l'exercici de la funció legislativa per les corts
corresponia al Tribunal de Garanties Constitucionals. Les corts constitucionals
adoptaren una organització unitària (Constitucions del 1812 i del 1931) o bicameral. El
règim bicameral no tenia cap tradició a Espanya, però fou adoptat com a forma
d'equilibri entre els nous poders i els tradicionals, seguint les teories de l'època i
dels models constitucionals francès i anglès. El bicameralisme s'instaurà amb l'Estatut
Reial i, en general, fou expressió de la ingerència del monarca en la vida de les corts.
Ambdues cambres obeïen un sistema diferent de representació: en l'una, generalment
anomenada Congrés dels Diputats, era territorial, i l'elecció, de primer en forma
indirecta i més endavant en forma directa, podia recaure en qualsevol individu, al qual
hom exigia solament una determinada edat i, fins a la Constitució del 1931, que fos del
sexe masculí; en l'altra cambra, anomenada Senat, els membres ho eren per dret
propi en assolir una determinada dignitat nobiliària, política, eclesiàstica, cultural
o judicial, o bé per haver estat designats pel rei o per determinades corporacions, i
generalment eren vitalicis, a diferència dels diputats, que eren temporals. En un cas
(Constitució del 1873), seguint el model nord-americà, el Senat era format per
representants dels diferents estats federats. Ambdues cambres actuaven independentment,
gaudint de facultats semblants. En els períodes de règim constitucional monàrquic
corresponia al rei de convocar i dissoldre les corts o alguna de llurs cambres. En el
règim constitucional republicà (Constitucions del 1873 i del 1931) corresponia al
president de la república la convocatòria i, en el cas de la del 1931, també la
dissolució, segons un delimitat mecanisme constitucional. Les corts republicanes es
reuniren per darrera vegada a Figueres el dia 1 de febrer de 1939, ja a les acaballes de
la guerra civil. El nom fou donat després al principal òrgan legislatiu creat pel
franquisme. La Ley de Reforma Política promulgada al desembre del 1976 restablí,
amb el nom de Corts Generals, un parlament bicameral format pel Congrés dels Diputats
i el Senat. La Constitució del 1978 consagrà definitivament aquestes dues cambres
legislatives en el marc d'un sistema democràtic. Les sessions de les Corts Generals, o
sessions conjuntes de les cambres alta i baixa, són presidides pel president del Congrés
dels Diputats.
Cort
Internacional de Justícia
(veure Tribunal Internacional de Justícia)
Corts de Cadis
Assemblea de diputats reunida del 24 de setembre de 1810 al
14 de maig de 1814 a Isla de León (actual San Fernando, prop de Cadis), Cadis i Madrid.
Fou reunida durant el govern de Josep I, en plena revolta antinapoleònica, sota la
pressió dels grups cultes il·lustrats i liberals minoritaris, que proposaven la
promulgació d'una constitució política per a la monarquia espanyola, de liquidar
l'antic règim i de transformar la monarquia en un estat liberal. Les juntes de govern
regional contribuïren decisivament a la seva celebració; a la mateixa Junta Central es
donaren tres tendències: la conservadora, representada per Floridablanca, la reformista i
moderada, de patró anglès, representada per Jovellanos, i la progressista, influïda per
la Revolució Francesa, representada per Calvo de Rozas. Mentre alguns n'eren partidaris
com a mesura d'emergència davant la crisi de la monarquia borbònica, d'altres, com
Rozas, pensaven en la liquidació dels fonaments econòmics i jurídics de la vella
societat estamentària. Pel gener del 1810 es dissolgué la Junta Central, i una regència
convocà les corts pel juny del 1810. Malgrat la concepció jovellanista de la Junta
Central i les posteriors activitats de la regència, les corts eren formades per diputats
«nacionals» (no estamentaris), reunits en cambra única, segons el model francès, i
elegits a través d'una elecció escalonada, primer entre les parròquies i després entre
corregiments de cada «província». Les zones més nombrosament representades foren
Galícia, Catalunya i el País Valencià, amb 15 diputats cadascuna, i les més dèbilment
representades, les Balears i Ultramar. La categoria social més nombrosa era la dels
eclesiàstics, seguida dels advocats, funcionaris, militars, catedràtics, propietaris,
nobles, comerciants, escriptors i metges. La tendència de l'assemblea no fou homogènia;
al costat d'actituds liberals (Argüelles, Calatrava, García Herreros, Martínez Marina,
Luján, Oliveros, Pérez de Castro, els catalans Espiga i Villanueva), destacaren les
tendències més conservadores, com García de la Huerta, Mejía Larrazábal, els catalans
Jaume Creus i Francesc Xavier Borrull i alguns homes de conservadorisme matisat, com els
catalans Ramon Llàtzer de Dou, primer president de les corts, i Antoni de Capmany. Entre
els temes debatuts cal destacar el principi de sobirania nacional, la divisió de poders,
la llibertat de premsa, el sistema electoral, la constitució, l'organització fiscal de
l'estat, l'abolició de les senyories jurisdiccionals i la secularització dels béns
eclesiàstics, el repartiment de les terres de baldío i comunals, la supressió
dels serveis personals dels indis a particulars, la supressió del requisit de noblesa per
a l'entrada als col·legis militars, l'abolició de la regulació gremial, de la
inquisició i de la tortura, la divisió provincial i la unitat del codi civil i de la
instrucció pública. La major part dels diputats dels Països Catalans defensaren els
postulats d'un tradicionalisme social i polític, i en la seva majoria es mantingueren en
una prudent reserva davant la possible implantació de novetats sense base històrica, és
a dir, davant l'uniformisme liberal, com la centralització fiscal, l'abolició del
sistema gremial, etc. El diputat Felip Aner d'Esteve, en les seves instruccions als
diputats catalans, havia indicat la necessitat de conservar els usos vigents a Catalunya
i, si era possible, de recuperar els privilegis perduts amb l'entronització dels Borbó.
Cal destacar, d'altra banda, el paper de Josep Espiga i de Joaquim Llorenç Villanueva (el
qual dirigí pràcticament, juntament amb Pere Aparici i Antoni Llobet, la discussió de
les senyories, defensant, amb les tesis més radicals, l'abolició total del règim
senyorial). Llur labor fou anul·lada pel cop d'estat de Ferran VII (4 de maig de 1814).
Corts Espanyoles
Òrgan polític de l'estat espanyol durant el règim franquista, creat el
1942, definit com a instrument de col·laboració en la tasca legislativa que corresponia
al cap de l'estat i dependent del poder executiu. Hom hi deliberava sobre actes o lleis en
cas que el govern ho considerés oportú. Franco en sancionava sempre el text final, i el
govern podia legislar directament per decret llei en cas de guerra o d'urgència. Els procuradors
a corts podien ésser nats (en funció de determinats càrrecs polítics o
administratius) o electius (per designació directa del cap de l'estat o bé,
formant minoria, mitjançant eleccions indirectes). La Llei Orgànica de l'Estat (1967)
modificà en part la competència i el funcionament de les Corts franquistes. Les úniques
eleccions directes eren les de dos procuradors pel terç familiar per cada província.
Mentre no tinguessin lloc les sessions plenàries, la comissió permanent era el veritable
òrgan rector de les Corts i tenia la prerrogativa de promoure els recursos de contrafur.
Sota la presidència de Torcuato Fernández Miranda i a instàncies del govern d'Adolfo
Suárez, les Corts aprovaren, al novembre del 1976, la Llei de Reforma Política que
significava llur autoimmolació i el desmantellament institucional del franquisme.
Corts Generals
Òrgan legislatiu de l'estat espanyol creat per la Llei de Reforma
Política del 1976. És format per dues cambres; el Congrés de Diputats i el Senat (senat).
Corts Valencianes
Òrgan legislatiu i de control polític de la Generalitat
Valenciana, que representa el poble dins aquesta institució. Creades per l'Estatut
d'Autonomia del 1982, consten de 89 diputats elegits per sufragi universal cada quatre
anys. Té la seu al palau de Benicarló, a València. Llurs funcions, entre d'altres, són
les d'aprovar els pressuposts de la Generalitat Valenciana, controlar l'acció del Govern,
elegir el president de la Generalitat, exercir el control parlamentari sobre l'acció de
l'administració autonòmica, interposar recursos d'inconstitucionalitat i designar els
senadors que han de representar el País Valencià. Les primeres eleccions a Corts se
celebraren el 8 de maig de 1983. El PSOE se situà com a primera força (53 diputats),
posició que conservà en les convocatòries del 1987 (42) i el 1991 (45). En segon lloc
se situà Alianza Popular (des del 1989 Partido Popular), amb 32, 25 i 31 escons.
S'alternaren en la tercera posició el PCE-PCPV (des del 1987 IU-EUPV) amb 6 escons, Unió
Valenciana amb 6 i 7 escons (1987 i 1991), i el CDS (10 escons el 1987). En les eleccions
del 1995 el PP se situà com a primera força (42 escons), seguit del PSOE (32), EUPV (10)
i UV (5), amb la qual formà govern. El 1999 el PP assolí majoria absoluta (49), seguit
del PSOE (35) i EUPV (5). En 1983-95 fou president de la cambra el socialista Antoni
Garcia Miralles, que ja ho era a l'etapa provisional, i posteriorment Vicent González
Lizondo, d'UV, succeït el 1997 pel seu correligionari Hèctor Villalba. El 1999 accedí
al càrrec Marcel·la Miró Pérez (PP).
Cos de Fàbriques de Teixits i Filats de Cotó
Associació d'industrials cotoners catalans creada a
Barcelona el 1799 amb finalitats proteccionistes i de repressió del contraban.
L'oposició de la junta de comerç impedí (1806) que en fossin aprovats els estatuts, i
hagué d'aixoplugar-se darrere l'antiga Companyia de Filats de Cotó, situació
semiclandestina, de la qual intentà de sortir el 1821 adoptant el nom de Comissió de
Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó, presidida per Erasme de Janer i de
Gònima, sense assolir el reconeixement del govern constitucional, però sí el de les
autoritats locals. El 1826, Magí Coromines la reorganitzà i n'obtingué l'aprovació del
govern de Ferran VII, interessat a congraciar-se amb els liberals catalans de caire
moderat. La comissió tingué valuosos col·laboradors (Bonaventura Carles Aribau, Eudald
Jaumandreu i Pascual Madoz) en les seves campanyes proteccionistes de lluita contra els
gremis. Quan, el 1847, hom anuncià una reforma dels aranzels en sentit lliurecanvista, la
comissió fou modificada per tal d'integrar-hi altres activitats industrials, i adoptà el
nom de Junta de Fàbriques, al costat de la qual no tardà a aparèixer l' Institut
Industrial de Catalunya.
Cos franc
Unitat de voluntaris aplegats amb motiu d'un conflicte bèl·lic
determinat. Assoliren una notable importància durant la guerra de successió d'Àustria i
els alemanys se'n serviren durant les guerres napoleòniques. Després de la Primera
Guerra Mundial tingueren com a missió la defensa de la frontera de l'est i la lluita
contra el comunisme a l'interior. Molts dels seus membres integraren el moviment
nacionalsocialista i les SA.
Cosmopolitisme
Teoria que considera l'home com a ciutadà del món, sense distinció de
races ni de nacionalitats. Aquest pensament, present ja en el món grec (estoics i
cínics), fou recollit per l'il·luminisme, el qual, en nom de la raó i de la llei
natural, idèntica per a tots els homes, predicà la instauració d'un ordre universal
capaç de garantir la llibertat i el progrés.
Cost de la vida
Despeses necessàries en un determinat moment per a mantenir un cert nivell
de vida. Per a mesurar-lo hom utilitza un índex que és l'expressió sintètica dels
preus dels béns considerats bàsics. De la seva homogeneïtat depèn la validesa de les
comparacions internacionals.
Cotització
Preu de venda obligatori, normal o mitjà, segons els casos, vigent per a
un títol, producte, article o mercaderia.
Cotització
oficial
Expressió dels canvis de la contractació efectuada a les borses sobre
valors i efectes públics o privats, mercaderies, lletres i altres documents mercantils,
la negociació dels quals hagi estat autoritzada per la junta sindical corresponent.
Crac
Fallida d'una empresa prou important perquè la seva
ruïna tingui efectes d'ordre general.
Aplicat a la Borsa, el terme, d'origen alemany (krach), significa baixa
massiva, ràpida i general de la cotització dels preus de les accions a la borsa.
Crèdit
Intercanvi no simultani entre la prestació i contraprestació de béns,
diners o serveis. En l'acompliment de qualsevol acte creditici intervé el temps com a
element constitutiu, i la confiança com a condició. La principal funció del crèdit és
de finançament de la producció abans de la demanda, és a dir, la unió de la propietat
dels recursos productius amb les demandes dels seus productors. El mecanisme de crèdit
estalvia l'ús del diner, permet una planificació més flexible de les despeses i
canalitza els petits estalvis de la societat. Una superexpansió de crèdit pot produir
inflació, i per a evitar-ho hi ha mesures econòmiques, com és ara l'elevació dels
costs i la reducció de la demanda o de l'oferta, o de l'una i de l'altra, del crèdit,
segons els casos. Les promeses de pagament de crèdit poden ésser formals i escrites
(bitllets de banc, lletres de canvi, xecs, etc) o en forma de llibre de deutes i préstecs
(crèdits de vendes o anticipacions bancàries). El crèdit pot ésser públic o privat,
segons que siguin objecte de la confiança el govern o particulars. Hom parla de crèdit
real quan és exigit, com a garantia, un objecte material de valor (un bé immoble, en
el crèdit hipotecari; una penyora moble, en el crèdit pignoratiu), i de crèdit
personal si no és demanada garantia. Crèdit oficial acostuma a designar el
concedit per una entitat de crèdit pública, com per exemple a l'estat espanyol el que
concedeixen els quatre bancs oficials, propietat de l'estat. Entre els tipus de crèdits
especialitzats cal destacar el crèdit agrícola, dirigit a l'agricultura i la
ramaderia, el crèdit pesquer, el crèdit comercial, que finança el capital
circulant i que sovint és instrumentat en lletres de canvi, el crèdit d'equipament,
per a finançar la compra-venda de béns d'equipament, el crèdit hoteler, el crèdit
al consum, que finança l'adquisició de béns de consum pels particulars, etc. Des
del punt de vista de la durada del crèdit, hom distingeix entre crèdit a curt, a
mitjà i a llarg termini, amb una amortització que en el primer cas arriba
fins a un any o divuit mesos i en el segon cas fins al voltant de cinc anys; a partir
d'aquí hom acostuma a parlar de llarg termini. Una altra distinció, vigent a l'estat
espanyol des del començament de la dècada dels vuitanta és la que diferencia entre crèdits
a tipus d'interès fix i a tipus d'interès variable, segons que el cost del
crèdit sigui el mateix al llarg de la vida d'aquest o que variï en relació amb un tipus
d'interès que hom ha escollit com a punt de referència.
Creixement
de la població
Resultat del creixement vegetatiu net (natalitat menys mortalitat) més el
saldo migratori net (immigració menys emigració) d'un territori determinat al llarg d'un
període de temps.
Creixement
econòmic
Increment de la capacitat productiva d'un estat i també dels recursos
disponibles. Consisteix només en l'augment quantitatiu de certes magnituds econòmiques,
sense que necessàriament n'augmentin les expressions per càpita ni es produeixin les
transformacions socials en què es basa el desenvolupament.
Creixement
intensiu
Tipus de creixement econòmic que no és fruit de la
creació de més fàbriques o de la contractació de més personal (creixement extensiu),
sinó de la millor utilització de factors com ara el progrés tècnic i l'organització
del treball.
Creixement
vegetatiu
També anomenat creixement natural. És la
diferència entre la taxa de natalitat i la taxa de mortalitat, sense tenir en compte les
migracions.
Crema de
Convents, la
Nom amb el qual és coneguda la bullanga ocorreguda en
algunes poblacions catalanes pel juliol del 1835, centrada en l'incendi de residències
religioses i en l'assassinat de religiosos. S'inicià a Reus el 22 de juliol de 1835, com
a represàlia per l'assassinat d'uns presoners liberals comès per una partida carlina,
capitanejada per un religiós; foren incendiats dos convents i foren assassinats uns
quants religiosos. Al cap de pocs dies, eren incendiats i saquejats els monestirs de
Poblet i de Santes Creus, i el convent de recol·lectes de Riudoms. A Barcelona, el dia de
Sant Jaume (25 de juliol), una multitud excitada pel fracàs d'una correguda de bous a la
plaça de la Barceloneta, incendià els principals convents barcelonins (Santa Caterina,
Sant Francesc, Sant Josep, Sant Agustí, el Carme i els trinitaris descalços) i
assassinà uns quants religiosos, davant la passivitat de la guarnició; l'ordre hi fou
restablert, finalment, per la milícia urbana. També foren incendiats els convents de
Sant Cugat del Vallès, Sant Jeroni de la Murtra, els de caputxins de Mataró, d'Arenys i
d'Igualada i les cartoixes d'Escaladei i de Montalegre. Aquesta demostració
d'anticlericalisme popular, exacerbat pel clima d'odi de la guerra civil, fou dirigida
exclusivament contra el clericat regular.
Crema del
Paper Segellat, la
Nom amb què és conegut el moviment popular esdevingut a
Manresa el 2 de juny de 1808 i que inicià la guerra contra Napoleó al Principat.
L'ajuntament havia rebut i acomplert l'ordre de substituir, a l'encapçalament del paper
segellat, el nom del rei pel del lloctinent Murat; reunit el poble a la plaça Major,
cremà, entre crits de fidelitat al rei Ferran, el paper novament segellat. Aquell mateix
dia les autoritats convocaren els gremis i amb representants d'aquests i del poble alt i
amb eclesiàstics formaren la Junta de Govern de Manresa, la primera del Principat, que
organitzà la defensa juntament amb les poblacions de les comarques veïnes. El general
napoleònic Duhesme envià un exèrcit per sotmetre la ciutat, que fou derrotat al primer
combat del Bruc.
Creu de Sant Jordi
Condecoració atorgada per la Generalitat de Catalunya, d'ençà del 1982,
a personalitats que s'han distingit en el seu camp d'actuació cultural, científica,
empresarial o professional.
Creu gammada
Creu grega amb els quatre braços torçuts en angle
recte, levogirament o dextrogira, en forma de lletra gamma o d'escaire, i amb els dos
trossos d'igual longitud. És anomenada també esvàstica, i antigament, en llatí,
crux gammata. Aparagué a l'edat del bronze i fou coneguda pels pobles aris,
germànics i els primitius habitants d'Amèrica. Possiblement simbolitzava la rotació
diürna del Sol. Modernament, a Alemanya, es convertí en el símbol del partit nazi i, el
1933, en l'emblema del III Reich.
Creu Roja
Internacional
Organització internacional de tipus humanitari fundada el
1863 per auxiliar els militars ferits en acte de guerra. Fou creada per iniciativa del
suís Jean Henri Dunant amb la col·laboració del general Guillaume Dufour, els metges
Théodore Mannoir i Luigi Appia i l'advocat Gustave Mognier. Els principis bàsics de
l'organització foren formulats en una convenció convocada a Ginebra (26-29 d'octubre de
1863) pel comitè fundador, a la qual assistiren delegats de 14 estats. Els acords de la
primera convenció han estat revisats i ampliats en el sentit de responsabilitzar la Creu
Roja de la protecció de les víctimes de guerra i dels nàufrags (1907), dels presoners
de guerra (1929) i dels civils en temps de guerra (1949), i també de la condemna de
crims, tortures, deportacions, etc. En temps de pau, la Creu Roja participa en moltes
tasques de tipus humanitari: creació d'hospitals, colònies de vacances per a infants,
dispensaris de profilaxi i de medicina preventiva i social (lactants, consultes
pre-natals), intercanvi de presoners, recerca de desapareguts i assistència sanitària en
les catàstrofes. La Creu Roja és estructurada en dos cossos que treballen en l'àmbit
internacional: al Comitè Internacional de la Creu Roja, successor directe de
l'organització fundada el 1863, compost únicament per ciutadans suïssos i que té per
missió de donar protecció legal i assistència material a les víctimes civils i
militars de les guerres; i la Lliga de les Societats de la Creu Roja i de la Mitja
Lluna Roja, fundada el 1919, que és integrada per 136 societats estatals que
treballen en temps de pau en tasques humanitàries. Ambdós òrgans tenen la seu a
Ginebra. El distintiu de l'organització és una creu grega de color roig sobre fons
blanc, o bé, als països àrabs, una mitja lluna roja sobre fons blanc (en un àmbit més
restringit hi ha també l'Estrella de David Roja, a Israel, el Lleó Roig, a l'Iran, i el
Sol Roig, al Japó). Hom ha concedit el premi Nobel de la pau al Comitè Internacional de
la Creu Roja en tres ocasions (1917, 1944 i 1963). La Creu Roja fou introduïda als
Països Catalans el 1872 amb la creació del comitè local de Barcelona, el qual impulsà,
posteriorment, la construcció de l'Hospital de la Creu Roja en aquesta ciutat.
Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació
Catalanes
Organització creada a Barcelona l'any 1981. Nasqué com
un moviment espontani de defensa davant els obstacles al desenvolupament de la cultura
catalana, als intents de restablir el centralisme i com a reacció a un manifest en què
hom denunciava la pretesa discriminació dels castellanoparlants a Catalunya.
Posteriorment la Crida evolucionà fins a reivindicar la independència dels Països
Catalans. Ha convocat actes multitudinaris (camp del F.C. Barcelona, 1981), manifestacions
(contra la LOAPA, 1982), campanyes de solidaritat internacional (Etiòpia, Eritrea,
Nicaragua, etc), viatges en massa a institucions internacionals i accions directes no
violentes exigint la catalanització de diversos sectors socials. S'autodissolgué el 1993
en considerar que l'organització havia assolit els objectius que li permetia la
mobilització popular, procediment que li era propi. Molts dels seus membres passaren a Esquerra
Republicana de Catalunya.
A l'agost del 1985 patí un atemptat a la seu de Barcelona reivindicat per un grup
d'ultradeta anomenat Milícia Catalana. Durant la meitat de la dècada dels anys vuitanta
els seus membres basaren l'estratègia en actes reivindicatius a favor de la
catalanització dels rètols dels establiments comercials, autopistes i l'aeroport. També
dugueren a terme actes contra les centrals nuclears catalanes i la presència de vaixells
de guerra ancorats als ports catalans. Després de desestimar l'oferta d'ERC d'integrar-se
en el seu si, s'autodissolgué en un acte que tingué lloc al Paranimf de la Universitat
de Barcelona, el 29 de juny de 1993, al mateix lloc on es creà dotze anys abans.
Crim de guerra
Acte contra les lleis, els acords o els costums de guerra. Aquesta figura
delictuosa és recollida en tots el codis militars i, fins i tot, en determinats codis
penals comuns. Prové dels acords de la convenció de Ginebra (1864) sobre ferits i
malalts en campanya. El dret internacional actual adopta un concepte ampli de crim de
guerra, traducció de l'expressió war crimes, que comprèn: les atrocitats o
agressions a persones o béns que constituiexen violacions de le llei internacional, les
atrocitats comeses a partir del 1933 per motius racials o religiosos, i la invasió
d'estats i les guerres d'agressió, amb violació de les normes o dels tractats
internacionals.
Crioll -a
A l'Amèrica colonial hispana, fill de peninsular nascut
a Amèrica. El nom s'estengué per l'Amèrica portuguesa i francesa i àdhuc per les
colònies d'altres continents. El reduït nombre de dones blanques emigrades a les Índies
occidentals motivà que els criolls fossin un grup numèricament escàs en comparació amb
els mestissos, bé que superior al dels peninsulars. Durant els ss XVI i XVII els criolls
participaren en la vida colonial en les mateixes condicions que els peninsulars i
assoliren una elevada posició social i econòmica, però sense arribar encara, en
general, als alts càrrecs polítics. La supressió de la compra de càrrecs (1812) i la
vinguda d'una nova fornada de comerciants, funcionaris i militars peninsulars molt actius,
decidiren els criolls a considerar-se com una classe diferenciada. Influïts per les
doctrines revolucionàries nord-americanes i franceses i encoratjats pels interessos
estrangers, particularment britànics, s'anaren deslligant de la metròpoli a la darreria
del s XVIII i a la primeria del XIX. La difícil situació d'Espanya, pràcticament
incomunicada amb Amèrica durant aquests decennis, deixà les colònies a llurs mans.
Alguns fets, com la defensa de Buenos Aires el 1806, els donaren plena consciència de
llur força. El triomf final dels moviments independentistes consagrà el poder de
l'aristocràcia criolla, la qual, però, hagué d'afrontar posteriorment les masses
mestisses, decidides a participar en la direcció dels nous estats.
Criollisme
Corrent literari que reivindica les peculiaritats dels
criolls. Bé que hom pot agrupar sota aquest terme un bon nombre de corrents originals de
la literatura llatinoamericana —des de les lletres funcionals de les guerres
d'independència, al començament del s XIX, fins a l'indigenisme dels primers
decennis del s XX—, el seu moment més important fou entre el 1890 i el 1910,
com a hereu dels romàntics i precursor del modernisme. Als països andins, on aconseguí
el seu punt culminant, es caracteritzà per una reacció sana i vital enfront del
predomini de les retòriques europees aleshores en voga. S'han beneficiat de la seva
influència novel·listes com Rivera, Icaza, Alegría i àdhuc Asturias, o els sencillistas
de la poesia argentina.
Criollització
Procés de formació d'una llengua pel contacte entre dues comunitats
lingüístiques una de les quals és normalment dominant. En antropologia social aquest
terme s'ha usat per a fer referència a la creació de processos d'hibridació
intercultural com a resultat de la globalització.
Crisi
Pertorbació de l'activitat econòmica per raons inherents al seu
funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una insuficiència de demanda per
a absorbir tota la producció. L'escola clàssica, llevat de Malthus, negà sempre aquesta
possibilitat, perquè contradeia una de les seves lleis fonamentals, la llei de Say,
segons la qual l'oferta crea sempre la seva pròpia demanda. Marx assenyalà que en un
sistema mercantil simple aquesta tesi podia ésser vàlida, però que no es podia estendre
al capitalisme, en què el diner no és solament un mitjà de canvi, sinó també una
forma de valor. L'interès a tresorejar aquest diner portaria, segons Marx, a crisis més
i més greus del sistema capitalista. De fet, l'existència de desajusts prou importants
provocà l'abandó definitiu de la teoria clàssica i l'elaboració d'una teoria del cicle
econòmic, de la qual és una fase la crisi. A diferència de les crisis antigues
—de freqüència imprevisible, de caràcter local i fruit d'escassesa material o de
manca de mitjans—, les dels dos darrers segles han afectat no sols tota l'economia
d'una nació, sinó també, molt sovint, gairebé la de tot el món. En un segle i mig hom
parla de 13 crisis d'aquesta mena, de les quals només dues foren posteriors a la Primera
Guerra Mundial (la del 1920 i la del 1929). L'anomenada crisi econòmica del 1929
esclatà el 24 d'octubre d'aquell any, enmig d'una gran eufòria (a causa de la
reconstrucció econòmica d'Europa, de l'ingrés dels països tropicals en el comerç
internacional i de la gran expansió econòmica dels EUA), quan un crac sense precedents
sacsejà la borsa de Nova York, que no fou superat fins l'any 1932. A les acaballes del
mateix 1929 arribava al Canadà; el 1930, l'Argentina i l'Uruguai suspengueren llurs
pagaments, i Austràlia i Nova Zelanda devaluaren llurs monedes del 9 al 50%. A Europa, la
crisi arribà el 1931. En foren manifestacions comunes la baixa dels preus, l'ensorrament
dels valors, la reducció de la producció industrial, la multiplicació dels desocupats,
les bancarrotes, la depreciació dels productes agrícoles, el subconsum, la
subproducció, etc. La magnitud de la crisi determinà una ulterior variació de les
estructures econòmiques i polítiques, en el sentit que motivà el pas de l'economia
capitalista liberal a una economia capitalista dirigida. Actualment, hom es troba dins la
darrera gran crisi econòmica internacional, el desencadenament de la qual se situa l'any
1973, i té el seu origen en el fort increment dels preus del petroli. De fet, però, la
crisi s'anava covant des de la segona meitat dels anys seixanta. El motiu immediat
consisteix en el procés inflacionista, del qual el preu del petroli ha estat tan solament
una manifestació, provocat per l'excessiu creixement de la liquiditat, tant la
internacional com la pròpia dels principals països industrials. El cost real de
l'elevació del petroli no fou, tanmateix, plenament assumit per molts dels països
industrialitzats, que ajornaren l'adopció de les necessàries mesures de contenció tant
monetàries com pressupostàries. Així, s'esdevingué una segona forta puja del petroli,
en 1979-80, davant la qual la reacció dels governs fou molt més enèrgica. La llarga
durada de la crisi, però, i les incògnites sobre quan podrà ésser superada, tenen llur
explicació en una altra causa: l'excessiu creixement de la presència de l'estat en
l'economia, a través de l'establiment d'una economia del benestar, per sobre de les
possibilitats reals del país, i la seva intervenció en el sistema productiu, sia
directament o mitjançant subsidis o crèdits fora de mercat. Aquest comportament de
l'estat, coincidint amb la crisi econòmica, ha donat lloc a l'aparició d'enormes
dèficits públics en la majoria de països, el finançament dels quals és el primer
obstacle amb què es troben les polítiques dirigides a reduir-los.
Crisi de
subsistència
Crisi econòmica periòdica que patia la població durant
l'Antic Règim degut a la irregularitat de les collites i que es caracteritzava per la
manca d'aliments i llur encariment. La conseqüència més greu era la fam. És la
típica crisi de subproducció de l'època preindustrial.
Crisis marroquines
Conflictes imperialistes que tingueren com a escenari el
Marroc, un dels darrers llocs d'Àfrica que encara quedaven per repartir. L'oposició
alemanya a la creació d'un protectorat francès al Marroc va originar dues greus crisis.
Les crisis marroquines, provocades per l'ambicionisme alemany, no comportaren
enfrontaments armats directes, però sí tensions entre les potències imperialistes.
La primera crisi tingué lloc el 1905, quan Guillem II va desembarcar tropes a
Tànger i es va proclamar defensor de la independència marroquina, recolzant al soldà
del Marroc, per tal que aquest pogués resistir les pressions franceses per establir un
protectorat en aquesta zona. Per tal de resoldre el conflicte diplomàtic, es va convocar
la Conferència d'Algesires (1906), que fou contrària als interessos alemanys,
ja que determinà la constitució d'un protectorat franco-espanyol al Marroc.
La segona crisi tingué lloc el 1911, quan Alemanya envià vaixells de guerra a
Agadir per a forçar acords més favorables a llurs interessos comercials i colonials.
Alemanya va aconseguir d'ampliar els seus territoris en el centre d'Àfrica, a costa del
Congo francès i va obtenir l'ampliació de la seva colònia del Camerun, a canvi
d'abandonar el Marroc.
Cristianisme
Conjunt d'Esglésies que es consideren a si mateixes com a
seguidores de Jesús de Natzaret, el qual invoquen com a fonament de llur confessió de
fe. El cristianisme sorgí històricament en el marc del judaisme, en ésser proclamada
per part d'un petit grup de creients la resurrecció de Jesús i en identificar-lo amb el
Messies o Crist anunciat en l'Antic Testament. La seva ambivalent relació amb el judaisme
és un dels trets característics i, alhora, més difícils de definir del cristianisme.
Tot coincidint en un estricte monoteisme, es diferencien radicalment a partir de llurs
respectives interpretacions del fet de Jesús i de llur comprensió de Déu. Això es
manifestà en el llarg procés de reflexió cristiana que portà a la formulació del
misteri trinitari. D'altra banda, el comú reconeixement d'unes escriptures sagrades,
expressió cristiana d'una continuïtat amb el judaisme, comporta també alhora una
radical discrepància respecte a la interpretació de llur sentit i acompliment. En el
context de la història de les religions, el cristianisme és englobat dins el conjunt de
religions monoteistes i comparteix, juntament amb el judaisme, amb l'islam i amb el
zoroastrisme, la pretensió de posseir una revelació històrica. Com a fe, el
cristianisme no es basa en especulacions filosòfico-religioses, sinó en fets històrics
de valor transcendent amb vista a la salvació de tots els homes. En aquest sentit pot
ésser considerat com a fruit i expressió de l'esdeveniment històrico-salvífic que ha
manifestat i realitzat definitivament en el món la presència gratuïta i lliure de Déu:
Déu en Jesucrist reconcilia els homes amb ell mateix, tot fent-los fills i retornant-los
la possibilitat d'assolir una plenitud que resta més enllà de l'abast humà. La
intel·ligència d'aquest esdeveniment constitueix l'objecte formal de la revelació
cristiana, prenunciada en l'Antic Testament. Aquesta revelació té un caràcter
essencialment social, car és com a comunitat (com a poble de Déu i com a Església)
que els homes són cridats a la salvació i en participen. En la mateixa línia cal
considerar l'aspecte de manifestació social i de configuració humano-històrica de la fe
en Crist com a sagrament, amb les seves diferents formes sacramentals que
signifiquen i realitzen en el món l'actualitat de la salvació. Església i sagraments,
d'altra banda, són condicionats i subordinats a la manifestació definitiva de Déu. En
la tensió d'aquesta manifestació —pensada com a imminent pels primers
cristians— el creient ha de privar de caràcter absolut tot el que el volta, però,
alhora, ha de reconèixer al que ha estat creat un valor real i autònom, per tal de
respectar l'ambivalència de la història i del món respecte a l'escatologia, en
el sentit que, tot i ésser la salvació un do gratuït i transcendent, tanmateix aquest
do no és totalment estrany a l'home i a la seva realitat present. Aquesta ambivalència
radica en el fet mateix de l'encarnació i acompanya també la fixació del
contingut de la revelació en un conjunt de dogmes, expressió històrica i, alhora,
objecte de la fe. És la necessitat d'entendre i de fer propi humanament, per part del
creient, el contingut revelat allò que determina una reflexió sobre la fe, present en la
mateixa Bíblia i manifestada en el fet de cercar una coherència i una raonabilitat en
aquesta fe, tot establint-ne un cos doctrinal. La consegüent intel·lectualització del
cristianisme tingué, d'una banda, unes arrels d'un àmbit i d'un nivell culturals
superiors. De fet, això ha determinat que la teologia i les formes d'expressió més
pròpies i acurades de la fe puguin semblar reduïdes —i en certa manera ho han
estat— a grups minoritaris i intel·lectualment cultivats. D'altra banda, el fet que
aquesta intel·lectualització de la fe revestís forma hel·lènica (la qual cosa ajudà
també positivament a l'expansió primera del cristianisme) hi comportà una ingerència
d'elements grecoromans (del tipus de concepció estàtica, dualista i autoritarista de la
realitat). Aquests elements, tot i ésser estranys i àdhuc oposats a la dinàmica
evangèlica, han sobreviscut molt presents en les formes concretes del cristianisme
històric. Així mateix, juntament amb la culturalització de la fe cristiana, hom troba
també una simultània popularització d'aquesta fe, en el sentit que, al nivell de
masses, s'ha pogut barrejar (i de fet ho ha estat en un grau molt notable) amb costums,
tradicions i creences clarament distants, i fins i tot contraris a ella mateixa. Així, no
és estrany de trobar, a tot arreu, força elements de religiositat pagana o àdhuc de
caràcter supersticiós entre molts cristians. Per raó de la seva pròpia essència, el
cristianisme s'atribueix una missió i un caràcter universals. Aquesta condició, que,
d'altra banda, brolla de la consciència que la revelació és absoluta iniciativa de
Déu, ha impulsat l'activitat missionera del cristianisme i, en certa mesura, explica la
ràpida i àmplia difusió que tingué, àdhuc entre pobles culturalment ben distants,
fins ben entrada l'edat mitjana. En la seva difusió, però, influí també el fet que el
cristianisme esdevingués amb Constantí, el 313, religió oficial de l'imperi Romà, com
també, segles més tard, el caràcter oficialment cristià de l'Occident determinaria la
propagació del cristianisme per Amèrica i part d'Àsia i, més recentment, entre els
pobles africans. Malgrat l'exigència d'unitat que tota consciència d'universalisme
comporta, el cristianisme no ha pogut conservar íntegra la unitat del seu cos eclesial:
des d'un principi havien sorgit i se succeïren diferents heretgies; es gestaren, així
mateix, discrepàncies que, des del s IV fins al s XI —i sempre en nom de
la fe—, portarien al Cisma d'Orient; i sorgiren, també en nom de l'evangeli,
actituds renovadores radicals que tingueren expressió, al s XVI, en la Reforma.
La cristal·lització de les unes i les altres, però, no fou estranya a factors polítics
o a incomprensions culturals i religioses. Això val tant per als qui eren anomenats heretges
o cismàtics i per als qui s'anomenaven ells mateixos reformats, com per
a l'Església Catòlica, que invocava la possessió exclusiva d'una legítima
tradició apostòlica. Exemple típic de la reacció que qualsevol afrontament comporta
és la Contrareforma, que, durant segles, invocà el concili de Trento com a
fonament. Dins la mateixa Església Catòlica, d'altra banda, tampoc no han faltat
divisions internes, com la que s'esdevingué, per exemple, a les acaballes del s XIV,
amb el Cisma d'Occident. Diferències, doncs, d'ordre dogmàtic i de disciplina
pràctica separen encara les tres grans famílies cristianes —la catòlica,
l'ortodoxa i la protestant (aquesta, amb diverses denominacions i diferenciacions
eclesials)—, que, tanmateix, professen una mateixa fe, continguda en el símbol
dels apòstols. Actualment, el corrent ecumènic va guanyant terreny entre els
cristians, amb la consciència que només un esforç intern de comprensió i unitat pot
mantenir avui dia una presència eficaç del cristianisme en el món. Aquesta presència i
l'impacte que se n'ha seguit al llarg de la història poden ésser, d'altra banda, molt
diversament considerats i valorats: aspectes i realitats concretes que en determinats
moments potser representaren un considerable avanç per a la cultura humana han
esdevingut, en altres èpoques, factors d'immobilisme i àdhuc de regressió. On s'ha
deixat sentir amb més pes la presència cristiana ha estat en el camp del pensament i de
les arts: el monumental bloc que representa l'escolàstica i les innombrables obres
d'art auspiciades pel cristianisme en són exemples, entre molts altres de possibles.
Sociològicament, juntament amb el budisme i l'islamisme, el cristianisme constitueix, des
de fa segles, una de les tres religions majoritàries.
Cristians pel
Socialisme
Moviment integrat per cristians que creuen compatible llur
fe amb la teoria i la praxi marxistes, sense que això signifiqui cap vinculació a un
partit polític determinat. Nascut a Xile —on el moviment celebrà un congrés
nacional el 1972—, s'estengué després a l'Argentina, el Perú, Mèxic i l'Amèrica
Central, on contribuí a l'aparició de la teologia de l'alliberament, i finalment arribà
a Europa. Als Països Catalans n'hi ha diversos grups, minoritaris però actius. Tot i que
les relacions amb la jerarquia han estat sovint incòmodes, els membres del moviment no
volen separar-se de l'Església, però de fet se'n senten marginats, particularment arran
del rumb pres pel Vaticà sota el pontificat de Joan Pau II.
Cronohistòria
Història narrada segons l'ordre estrictament
cronològic dels fets i dels personatges.
Cronologia
Ciència que té per objecte d'establir les dates dels
esdeveniments històrics. Hom ha seguit diversos sistemes de calcular els anys,
generalment a partir d'un fet anterior important, del govern d'un sobirà o d'un cicle que
recorre periòdicament. Els còmputs més utilitzats en història a diverses èpoques són
les eres , els cicles recurrents, com les olimpíades, o els astronòmics
(lunar, epacta, lletra dominical, gairebé només d'ús eclesiàstic), i els anys
de govern: de cònsols romans, de papes i de sobirans, des de llur elecció o
coronació o des de la mort del predecessor. Al territori que després esdevingué català
fou usat fins pels volts del 500 dC el còmput consular; als ss VI-VIII hom utilitzà
el còmput dels reis visigots. L'era hispànica hi continuà en ús, bé que regressiu. A
partir de la conquesta franca (s VIII) i fins al s XII, a Catalunya hom computà
pels anys dels reis francs, bé que sovint calculats a partir d'un dia diferent del de la
cancelleria franca; així, per exemple, durant el regnat del rei Lotari de França hom
n'emprava, al comtat de Barcelona, almenys dos de coneguts: un d'oficial i un de privat
més corrent (el canvi d'any del rei Robert era fet a Barcelona no el 24 d'octubre sinó
el 24 de juny; a Urgell era calculat, sembla, amb dos anys de retard). L'era hispànica
i la indicció només apareixen als còmputs catalans d'aquesta època en documents
importants i com a referència erudita, però sovint amb errors. També començà a
usar-se l'era cristiana, que esdevingué l'únic còmput cristià dels Països
Catalans a partir del 1180; hom utilitzava el còmput de l'Encarnació, segons l'estil
florentí (començament de l'any el 25 de març següent), fins que Pere el Cerimoniós
manà l'ús general del còmput de la Nativitat (25 de desembre anterior) el 1350 al
Principat de Catalunya i el 1358 al Regne de València. Des del segle XVI el canvi d'any
fou fet el primer de gener.
Cu-cut!
Setmanari satíric barceloní, fundat el 1902, adscrit a la línia
política de la Lliga Regionalista —li donà el nom el mateix Francesc Cambó—;
combatia el centralisme, i el lerrouxisme en particular. Fou editat per Josep Bagunyà i
dirigit per Manuel Folch i Torres; el director artístic fou Gaietà Cornet, creador del
pagès cofat amb barretina representatiu de la revista. Tenien cura de les principals
seccions Josep Morató, Eduard Coca i Vallmajor i Manuel Urgellès, i hi publicaren
notables caricatures Llaverias, Junceda, Opisso, Apa, Bagaria, Smith i Lola
Anglada. Una caricatura de Junceda, publicada el 1905 amb ocasió del Banquet de la
Victòria, considerada ofensiva pels militars, motivà l'assalt i la destrucció dels
tallers de la revista i la suspensió per cinc mesos. Amb entrebancs polítics i gran
èxit de venda (assolí un tiratge de 60 000 exemplars) arribà fins al número 518.
El seu radicalisme i la seva virulència feren que els elements rectors de la Lliga en
determinessin la desaparició el 1912.
Culte de la
personalitat
Adhesió, veneració i submissió incondicionals, i
generalment mancades de tot sentit crític, que hom tributa a algunes persones, les quals
en són també fomentadores en virtut de mecanismes obsessius.
Cultura
1. Conreu dels coneixements i les facultats de l'home.
2. Conjunt de coneixences literàries, històriques,
científiques o de qualsevol altra mena que hom posseix com a fruit d'estudi i lectures,
de viatges i experiència, etc. Quan es tracta d'una cultura no especialitzada hom parla
també de cultura general.
3. Conjunt de tradicions (literàries, històrico-socials i científiques) i de formes de
vida (materials i espirituals) d'un poble, d'una societat o de tota la humanitat. Sovint
hom ha entès cultura i civilització com a sinònims, però cal subratllar-ne la
diferenciació, per tal com el terme «cultura» té unes connotacions molt més àmplies:
de fet, hom ha dit sovint que la possessió de cultura és el tret diferenciador de
l'espècie humana com a tal, en el sentit que engloba un conjunt molt ampli de
comportaments apresos, és a dir, transmesos a través del llenguatge, per oposició als
comportaments instintius transmesos genèticament, característics dels animals. Tot i que
aquesta consideració ha estat darrerament posada en dubte per alguns estudiosos dels
primats superiors, hom coincideix en el fet que la quantitat de comportaments poc o molt
determinats culturalment en l'home és molt superior a la que pugui presentar qualsevol
primat no humà. El primer a formular una definició de cultura des d'un punt de vista
exclusivament antropològic fou E.B. Tylor, que la concebé com un tot complex (art,
moral, idees, etc) adquirit per l'home com a membre d'una societat. A mesura que
l'antropologia s'ha anat desenvolupant com a ciència, ha incorporat nous aspectes a
aquesta definició i n'ha variat la perspectiva d'acord amb les exigències de cada
corrent. Així, alguns insisteixen en la historicitat de la cultura, la qual, a més,
constaria d'uns elements explícits (palesos per a tots i expressats en el llenguatge),
uns altres d'implícits (dels quals no són conscients els membres de la societat que en
participa) i uns altres de desviants o anòmics (no corresponents a la cultura
majoritària); per a Melville Jean Herskovits, qualsevol cultura, reflex d'una pluralitat
d'aspectes, té un caràcter estructural, varia tant en el temps com en l'espai, tot i que
manifesta també regularitats que en possibiliten la continuació i la transmissió, i és
l'instrument a través del qual l'individu s'adapta al seu medi. Representant destacat del
corrent antropològic funcionalista, Bronislaw Kasper Malinowski defineix la cultura com a
complex d'utensilis i béns de consum, com a tot orgànic que regula els grups socials i
com a conjunt d'idees, creences, arts, etc, que permeten a l'home d'afrontar els problemes
amb què es troba. L'anàlisi funcional permet de determinar la relació entre el fet
cultural i les necessitats de l'home: la funció no és sinó la satisfacció d'una
necessitat, per mitjà d'una activitat, en la qual els homes actuen en comú, servint-se
dels objectes. D'altra banda, per acomplir llurs finalitats els homes s'han d'organitzar,
i això implica una estructura molt precisa, les grans línies de la qual hom pot trobar
en qualsevol grup organitzat. La unitat elemental d'aquesta organització és la
institució, que implica l'acord mutu sobre un conjunt de valors aglutinadors del grup,
unes relacions concretes entre els seus membres i un element físic determinat (llur medi
natural i artificial). Kroeber ha definit la cultura com una «abstracció de la
conducta», en el sentit que existeixen certes «configuracions» o «models» d'aquesta
que no depenen dels individus considerats com a tals, però que determinen la part més
essencial de llur comportament. Segons L&A. White, en canvi, allò que caracteritza la
cultura no són els comportaments, els estris o les institucions considerades en relació
amb els individus o llurs necessitats, sinó la transformació d'aquests elements en
símbols i llur integració en una relació simbòlica dels uns amb els altres. Per la
seva banda, M. Harris i altres partidaris del corrent anomenat «materialisme cultural»
recuperen part de la formulació de Malinowski i conceben la cultura com la resultant de
la interacció entre unes necessitats biològiques bàsiques i un medi ecològic
específic. Com a aportacions importants sobre aquesta matèria cal destacar també els
estudis corresponents de Siegmund Freud i dels seus seguidors, els del corrent anomenat culturalisme,
els de pensadors de línia marxista (com, per exemple, Herbert Marcuse) i, sobretot, les
anàlisis de l'estructuralisme —Claude Lévi-Strauss n'és el representant
principal—, per al qual l'element més rellevant en l'estudi de la cultura és el
concepte de model, entès com a límit, només a l'interior del qual pot variar la
conducta dels individus. El fenomen cultural ha esdevingut més i més complex a mesura
que s'integra en la civilització industrial moderna. La pluralitat de funcions socials i
la multiplicitat de relacions que hi són establertes, com també el fet del
macrourbanisme, fan impossible qualsevol simplificació en definir i diferenciar una
cultura en relació amb altres. En el mateix sentit, cal distingir-hi cultures,
subcultures, cultures de classe, i àdhuc el moviment de la contracultura, que,
sorgit als EUA al decenni dels seixanta i en relació amb els fets sòcio-polítics
contemporanis nord-americans, rebutja els valors culturals i socials tradicionals.
Cupó
Cadascuna de les parts d'un títol representatiu d'un valor, que
periòdicament hom presenta al cobrament dels interessos vençuts.
Currency School
Escola econòmica anglesa de la primera meitat del s XIX que, d'acord amb
el currency principle, exigia la plena obertura metàl·lica de tots els bitllets
de banca a fi que la circulació mixta (de diner i metall) estigués subjecta a les
mateixes regles que la circulació exclusivament metàl·lica. Hom intentava, així, de
neutralitzar els efectes que una quantitat masssa oscil·lant de diner té sobre el seu
valor i el nivell de preus. Els principals components foren Ricardo, lord Overstone,
Torrents i McCulloch.
Cursa d'armaments
Acumulació competitiva d'armaments entre dos o més estats
amb finalitat dissuasiva. El 1984 es despengueren en tot el món més de 80000 milions de
dòlars per a finalitats militars, que equival a 1,5 milions de dòlars per minut. Aquesta
xifra és més de quatre vegades superior a la de 1950, a preus constants. Encara que
l'increment ha estat global, el major augment relatiu correspon als països del Tercer
Món, que el 1981 absorbien el 25% de les despeses mundials, enfront de l'11% el 1960.
Bona part d'aquest augment és degut al rearmament dels països d'Orient Mitjà. Quant a
les armes nuclears, aquesta cursa s'ha manifestat en una proliferació de tota mena de
ginys. Hom calcula que existeixen unes 60000 armes nuclears, amb una potència equivalent
a quatre t de TNT per cada habitant del planeta i 4000 vegades superior al poder
destructiu emprat a la Segona Guerra Mundial. A aquesta proliferació nuclear vertical
(augment del nombre d'armes i de llur capacitat dins de cada país) cal afegir una
proliferació horitzontal, manifestada en l'existència de cada cop un major nombre de
països amb possibilitats de fabricar la bomba nuclear. Una altra causa de la cursa
d'armaments és el comerç d'armes. El dinamisme amb què es mou aquest comerç és degut
a la pressió de les indústries de guerra integrada dins de l'anomenat complex
militar-industrial. En tot aquest procés ha estat decisiva la influència de l'impuls
tecnològic, de tal manera que hom considera la cursa dels armaments com una cursa
tecnològica a causa del ràpid envelliment dels armaments. Mig milió de científics (el
40% dels científics que en el món es dediquen a les indústries d'alta tecnologia)
treballen en la fabricació d'armaments, absorbint prop del 10% de les despeses militars
globals, quan abans de la Segona Guerra Mundial, aquest percentatge era solament de l'1%.
Les anàlisis dels complexos militars-industrials han proliferat en diverses direccions,
amb dues interpretacions principals: la selectiva i la pluralista. Segons la primera, el
complex militar-industrial és una minoria de poder, rígidament coordinada i és
plenament capaç de determinar el camí de la cursa d'armaments en funció dels seus
propis interessos. Segons la tesi pluralista, el complex militar-industrial és un grup
—coordinat de manera poc flexible— de sectors que tenen certs interessos comuns
i que, com a conseqüència, treballen a favor d'un mateix tipus de política, però que
també tenen uns elements integrants que formen unes forces que es contraresten
mútuament. En qualsevol cas, la manera de concebre els complexos militars-industrials es
relaciona amb la creixent importància que hom assigna als factors estatals en les
recerques sobre la cursa d'armaments. Per als països que exporten material bèl·lic al
Tercer Món, aquest comerç compleix diversos objectius: fer rendible el sector de la
producció d'armaments, atès que solament hom pot aconseguir nivells de productivitat
interessants si hom realitza produccions elevades que, normalment, no poden absorbir els
exèrcits del país que produeix aquestes armes, raó per la qual es fa necessari
d'exportar-les per canalitzar l'excedent; experimentar nous tipus d'armaments i
tecnologies en territoris de conflictivitat situats al Tercer Món; augmentar els
beneficis del complex militar-industrial dels països venedors, mitjançant la venda de
material complex, de difícil utilització i de preus elevats; i influir políticament en
els països destinataris de l'armament, ja que s'estableixen uns lligams de dependència
tecnològica, d'assistència militar i d'ajuda econòmica entre el comprador i el venedor.
Curzon, línia (veure
Línia Curzon)
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
