BUXAWEB

PERSONATGES
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

W

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Vocabulari d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Luka

Wagner, Richard
Wakefield, Edward Gibbon
Waldheim, Kurt
Walesa, Lech
Wallace, Henry Agard
Wang Jingwei
Washington, George
Watt, James
Weizmann, Hayyim
Wellesley, Arthur Colley

Wellesley, Richard Colley
Wellington, duc de

Weyler i Nicolau, Valerià
Wilkes, Charles
Wilkins, George Hubert
Wilson, Henry Hughes
Wilson, Henry Maitland
Wilson, James
Wilson, James Harold
Wilson, Thomas Woodrow

Wirth, Joseph
Witte y Pen, Carlos de
Wrangel, P'otr Nikolajevic
Wright, Orville

Wagner, Richard
Leipzig 1813 - Venècia 1883

Compositor alemany. No inicià els estudis musicals fins a quinze anys; el 1831 ingressà a la universitat de Leipzig, i el 1833 fou mestre de cor a Würzburg. Influït per Beethoven i Weber, escriví en aquesta època la seva Simfonia en do, única obra seva d'aquest gènere. Atret per l'òpera, cap al 1833 compongué Die Feen ('Les fades'), que restà inèdita fins el 1888, i La prohibició d'estimar (1836), que no tingué èxit. En aquesta època el seu model era, fins a un cert punt, la grand' opéra de Meyerbeer i les òperes de Weber, la influència del qual es palesà encara en les dues següents: Rienzi, que pogué estrenar a Dresden el 1842, i Der Fliegende Holländer ('L'holandès errant'), estrenada a Berlín el 1843. Aquests anys foren de dificultats econòmiques i privacions; treballà a Königsberg, a Riga i a París, on hagué de recórrer a treballs secundaris per a sobreviure (adaptà La favorita, de Donizetti, a una versió per a cant i piano). Amb Der Fliegende Holländer la seva obra inicià un nou estil i l'ús de la idea de l'amor com a mitjà de redempció, per damunt de convencionalismes, religió o costums, camí que seguí des d'aleshores amb Tannhäuser (1845), única òpera d'aquest període que tingué algun èxit en ésser estrenada. Amb aquesta òpera Wagner s'apartà definitivament del model tradicional d'òpera, i procurà de donar una continuïtat al discurs musical, sense interrupcions ni peces soltes com l'ària tradicional. Assajà també l'ús del leitmotiv, o tema musical vinculat amb una situació anímica, amb un personatge o amb un fet determinat (amor, odi, venjança, una espasa, un castell, el protagonista, etc). L'aparició d'aquests leitmotive a l'orquestra o a la línia vocal evoca, així, situacions anteriors i informa l'auditori sobre el rerefons de l'acció o del pensament, les intencions, etc, dels personatges. Creà, així, una veritable xarxa d'al·lusions musicals, connectades entre elles per a formar una melodia sense fi. D'altra banda, donà una importància molt superior a l'orquestra, i llevà a les veus el predomini que exercien fins aleshores en el camp de l'òpera (les deixà reduïdes a una funció semblant a la d'instruments destacats de l'orquestra). Amb Lohengrin (1850), però, encara es mostrà influït, fins a un cert punt, per les formes tradicionals, i no fou fins a Tristany i Isolda (1865) que completà la seva evolució. En aquests anys Wagner tingué vel·leïtats revolucionàries (hagué de fugir de Dresden arran de la revolució del 1848, i es refugià a Suïssa), però la seva música començà a obrir-se camí a Alemanya, gràcies a l'ajut de Liszt, que féu estrenar Lohengrin a Weimar. A Suïssa conegué Mathilde Wesendonck, a la qual dedicà lieder; sembla que aquesta relació amorosa fou la inspiració de Tristany i Isolda, obra a la qual no donà ja el nom d'òpera, sinó el de drama líric. Tornà a provar fortuna a París (on visità Rossini, el 1860), però el seu Tannhäuser fou rebutjat violentament pel públic, tot i que ell havia accedit a afegir-hi ballet (el del Venusberg) per tal d'acomodar-se al gust francès. Finalment, però, trobà suport en el rei Lluís II de Baviera, que finançà els seus nous i més complexos treballs. Provocà alguns escàndols (com el seu matrimoni amb Còsima, filla de Liszt i muller del director d'orquestra Hans von Bülow). D'aquests anys daten la seva òpera còmica Die Meistersinger von Nürnberg (1868) i els esbossos dels drames lírics de la Tetralogia; en pogué estrenar el pròleg, Das Rheingold ('L'or del Rin'), el 1869, i aconseguí que Lluís II de Baviera assumís el compromís de finançar l'estrena de tot el cicle i de crear a Bayreuth un teatre dedicat a la seva obra. El 1876 assolí, així, d'estrenar la Tetralogia completa en el que havia d'ésser el primer festival de Bayreuth, que assenyalà la seva consagració com el compositor més important del seu temps en el camp escènic. Pogué encara enllestir el seu darrer projecte, que anomenà "festival sacre" ( Parsifal) i que estrenà a Bayreuth el 1882. La profunda arrel germànica de la seva obra el féu símbol i capdavanter del nacionalisme musical alemany; en la seva obra, que fou molt discutida durant tot el s XIX i no plenament acceptada fins ja entrat el XX, hom troba reflectides moltes idees pròximes a les de Nietzsche, bé que en molts moments no deixa d'haver-hi també una certa atracció del cristianisme. La seva obra exercí una influència capital damunt la música europea subsegüent, i també en altres cercles no directament vinculats amb la música ( wagnerisme). La revolució que Wagner representà en el camp de l'òpera influí fins i tot en Verdi i en els autors posteriors de l'òpera italiana, i donà un nou impuls a l'escenografia; però, tot i que Wagner pretengué d'igualar la funció de la música amb la de la poesia i de les altres arts, en definitiva també en les seves obres la música manté un cert predomini, pel fet que la seva obra com a compositor és molt superior a la literària. Als Països Catalans la música de Wagner fou introduïda per Josep Anselm Clavé, en un dels seus concerts populars als Jardins d'Euterpe, l'any 1862, però amb un caràcter més anecdòtic que no pas decisiu. Uns deu anys més tard fou el cèlebre metge i compositor Josep de Letamendi el veritable introductor de Wagner, en fer-lo conèixer al seu deixeble Joaquim Marsillach i Lleonart. Posteriorment es distingiren en el culte a la música wagneriana el director d'orquestra Antoni Ribera i Maneja, Antoni Nicolau, que introduí la música de Wagner en les sèries de concerts que dirigia a Barcelona, i sobretot l' Associació Wagneriana (1901), la creació de la qual significà el triomf definitiu de la música de Wagner a Catalunya. Al País Valencià la música de Wagner fou molt afavorida d'ençà del 1888 per les importants representacions protagonitzades per Francesc Viñas, tenor que també contribuí a estendre l'ideal wagnerià per altres països. La importància de la influència de Wagner damunt els compositors catalans fou molt marcada fins els anys trenta. El 1955 el festival de Bayreuth es desplaçà a Barcelona per a presentar diverses obres de Wagner al Gran Teatre del Liceu; d'aleshores ençà la importància de Wagner en la vida musical catalana ha tendit a disminuir, tot i conservar un prestigi considerable.

Wakefield, Edward Gibbon
Londres 1796 - Wellington, Nova Zelanda 1862

Colonitzador britànic. El 1830 inicià la colonització de l'Austràlia Meridional, a base de vendre petites parcel·les de terra a preus elevats, per tal de fixar-hi els colons i alhora acumular capital que atragués més immigració. L'especulació el féu fracassar, i orientà aquella àrea cap a la ramaderia. Passà aleshores a Nova Zelanda i n'inicià la colonització (1837).

Waldheim, Kurt
Sankt Andrae-Wörden, Baixa Àustria 1918

Polític austríac. Membre del cos diplomàtic des de l'any 1945, fou observador d'Àustria a l'ONU (1955), ambaixador al Canadà (1956-60) i representant permanent d'Àustria a l'ONU (1964-68). Candidat per la democràcia cristiana en les eleccions presidencials del 1971 (47% dels vots), substituí Situ U Thant com a secretari general de l'ONU (1972-81). Malgrat la controvèrsia sobre la seva presumpta responsabilitat en crims de guerra com a oficial de l'exèrcit alemany a Iugoslàvia i a Grècia durant la Segona Guerra Mundial, el 1986 fou elegit president de l'estat (primer president austríac no socialista des del 1945). Tot i que el seu grau de culpabilitat no restà aclarit, les pressions internacionals el feren desistir de presentar-se a la reelecció el 1992. Al juny del 1991 decidí no presentar-se a les eleccions presidencials d'abril del 1992, pressionat per les investigacions que el relacionaven amb la deportació de jueus de Salònica cap al camp d'extermini d'Auschwitz durant la Segona Guerra Mundial. Fou substituït en la presidència per Thomas Klestil.

Walesa, Lech
Popowo, Bydgoszcz 1943

Nom amb què és conegut el dirigent sindical i polític polonès Leszek Walesa. De professió electromecànic, començà treballant a Dobrzyn i el 1967 s'incorporà a les drassanes Lenin de Gdansk. Durant els anys setanta desplegà una gran activitat sindical per al millorament de les condicions laborals dels obrers, la qual cosa li comportà diversos empresonaments i acomiadaments. Com a membre del comitè de vaga de Gdansk esdevingué el màxim líder del moviment obrer del seu país en les vagues que a l'estiu del 1980 s'estengueren per tot el litoral bàltic de Polònia i que donaren lloc al naixement dels sindicats lliures autogestionaris Solidarnosc, organitzats ben aviat en tot el territori polonès. Elegit president (1980) del seu òrgan directiu, durant els esdeveniments posteriors que menaren a la implantació de la llei marcial pel govern militar de Wojciech Jaruzelski fou detingut el 1981, i pel maig del 1982, internat a Arlamow, d'on sortí al novembre. Premi Nobel de la pau el 1983, afavorí les vagues de desgast del règim comunista del 1988 i participà en les converses que el 1989 contribuïren a la dissolució del règim. El 1990 assolí una gran victòria en les eleccions presidencials i renuncià la presidència de Solidarnosc. El seu mandat es caracteritzà pel reforçament dels vincles amb l'Església Catòlica (el 1993 aconseguí que Polònia firmés un concordat amb el Vaticà) i la constant oposició a l'acció del legislatiu, que acusà reiteradament Walesa d'autoritarisme. El 1995 fou derrotat en les eleccions presidencials.

Wallace, Henry Agard
Adair County, Iowa 1888 - Danbury, Connecticut 1965

Polític demòcrata nord-americà. Fou secretari d'agricultura (1933-40), vicepresident (1941-45) i secretari de comerç (1945-46). El 1947 fundà el partit progressista i fou derrotat a les eleccions del 1948.

Wang Jingwei
Canton 1884 - Tòquio 1944

Polític xinès. Després de participar en la revolució del 1911, esdevingué col·laborador directe de Sun Yatsen, i ocupà importants càrrecs en diversos governs republicans. Com a representant de l'ala esquerrana del Guomindang, s'oposà a Chiang Kai-shek el 1927. Expulsat del partit fins el 1930 i readmès el 1931, ocupà la presidència del comitè executiu (1932-35). Al moment de l'ofensiva japonesa a Manxúria (1931), es declarà partidari de la resistència a ultrança; el 1938, però, es mostrà partidari de la pau amb el Japó, evolucionà cap al col·laboracionisme i construí un govern xinès amb seu a Nanquín (1940), als territoris ocupats pel Japó.

Washington, George
Bridges Creek, Virgínia 1732 - Mount Vernon, Virgínia 1799

Militar i polític nord-americà. Ric propietari rural, dirigí les milícies virginianes en la guerra franco-britànica (1756-63). Delegat de Virgínia als congressos de Filadèlfia, fou un partidari decidit de la independència de les colònies nord-americanes, i fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit independentista (1775), que hagué d'organitzar, amb grans dificultats, vencent la mentalitat localista dels voluntaris i els recels de les diferents colònies entre elles. Després de sis anys de guerra, amb alternatives variables, aconseguí la capitulació de les tropes britàniques a Yorktown (1781), fet que decidí la independència. Delegat de Virgínia a la convenció de Filadèlfia (1787), intervingué decisivament en l'aprovació de la constitució i fou elegit primer president de la Unió. Es dedicà a posar les bases de l'estructura política del nou estat (creà moltes de les tradicions constitucionals) i a assegurar-ne la independència econòmica i financera (tarifes duaneres, banca nacional, emissió de monedes). Féu un paper de moderador entre els federalistes de Hamilton i els republicans de Jefferson. Fou reelegit l'any 1792, però perdé popularitat en acceptar un acord amb la Gran Bretanya (1795). En acabar el seu segon mandat es retirà als seus dominis de Mount Vernon. Davant el perill d'una guerra amb el Directori francès, fou nomenat general en cap de l'exèrcit nord-americà (1798).

Watt, James
Greenock 1736 - Handsworth 1819

Enginyer, mecànic i inventor escocès. Treballà com a mecànic a Londres i a Glasgow. Amb motiu de la reparació d'una màquina de vapor de Newcomen, ideà una sèrie de perfeccionaments per a aprofitar més bé el vapor mitjançant un condensador separat (1765); poc després (1769) patentà el seu invent. El 1775 es posà a fabricar la seva màquina. Ideà diversos sistemes per a la conversió del moviment alternatiu en rotatiu. Ideà també l'èmbol de doble efecte (1785) i el famós regulador de boles que duu el seu nom. Per les millores introduïdes hom el considera, sovint, com el veritable creador de la màquina de vapor moderna. Concebé també un mètode per a determinar el pes específic dels fluids, descobrí la composició de l'aigua i proposà el vapor com a forma d'energia per a la propulsió terrestre i marítima.

Weizmann, Hayyim
Motyl, Bielorússia 1874 - Rehovot 1952

Químic i polític israelià. Professor de química a Ginebra (1900-03) i a Manchester (1903-16), dirigí els laboratoris de l'almirallat britànic (1916-19). Sionista, obtingué la declaració de Balfour (1917) del govern britànic. President del moviment sionista (1920) i de la Jewish Agency (1929), ho fou també de l'estat d'Israel (1948-52). Fou director de l'institut homònim de ciències de la universitat de Rehovot.

Wellesley, Arthur Colley
Dublín 1769 - Walmer Castle, Kent 1852

Militar i polític britànic, fill del primer comte de Mornington. És més conegut com a duc de Wellington, títol que rebé el 1814. Les corts de Cadis el crearen (1812) duc de Ciudad Rodrigo i gran d'Espanya, i fou creat també príncep de Waterloo als Països Baixos i duc de la Victòria, duc de Douro, marquès de Torres Vedras i comte de Vimiero a Portugal. Terratinent a Irlanda, ingressà a l'exèrcit (1787), i aviat ascendí a tinent coronel (1793). Governador britànic a l'Índia (1793-1805), reduí les darreres resistències a la dominació britànica i fou ascendit a general (1801). Tornà a la Gran Bretanya, i fou diputat (1806) i secretari del virrei d'Irlanda (1807-08). Passà a Portugal amb les tropes expedicionàries britàniques enviades en socors dels portuguesos revoltats contra les tropes franceses de Junot, el qual hagué de capitular a Cintra (1808). Defensà Portugal contra els atacs de Soult (1809) i obtingué la victòria de Talavera de la Reina sobre les tropes de Victor (1809). Rebutjà els intents de Massena d'ocupar Lisboa (1810) i es féu fort a la línia Torres Vedras. Com a comandant en cap de les tropes aliades a la Península Ibèrica el 1812 inicià l'ofensiva i ocupà Ciudad Rodrigo i Badajoz, obtingué la victòria d'Arapiles i entrà a Madrid. El 1813 inicià l'ofensiva final, amb les victòries de Vitòria, San Marcial i la definitiva de Tolosa, al Llenguadoc. Les seves relacions amb les autoritats espanyoles foren sempre molt tibants; políticament afavorí el restabliment de l'absolutisme de Ferran VII. Participà en el Congrés de Viena. Fou nomenat mariscal (1815) i cap de l'exèrcit aliat durant l'Imperi dels Cent Dies (Waterloo, 1815) i de l'exèrcit d'ocupació de França (1815-18). D'idees polítiques conservadores, formà part del govern tory de 1818-27, participà en el Congrés d'Aquisgrà (1818), que prohibia als no anglicans d'accedir a càrrecs públics. Fou també ministre d'afers estrangers (1834-35 i 1841-46) i comandant en cap de l'exèrcit britànic (1827-28 i 1842-52).

Wellesley, Richard Colley
Dangan Castle, Irlanda 1760 - Londres 1842

Polític britànic, primer marquès Wellesley (1799) i segon comte de Mornington, germà d'Arthur Colley Wellesley. Diputat (1784) i ministre de finances (1786), fou nomenat governador general de l'Índia (1797-1805), on eliminà la influència francesa, i amplià les possessions britàniques. Tornà a la Gran Bretanya, i fou ambaixador a Madrid (1808-09), ministre d'afers estrangers (1809-12) i lord lloctinent d'Irlanda (1821-28 i 1833-34). Impulsà una política liberal.

Wellington, duc de (veure Wellesley, Arthur Colley)

Weyler i Nicolau, Valerià
Palma de Mallorca 1838 - Madrid 1930

Militar. Fill de Fernando Weyler y Laviña. Diplomat d'estat major, el 1862 n'era ja comandant. Fou enviat aquest any a Cuba i més tard a Santo Domingo (1863-64, durant l'efímera reversió d'aquesta illa a la sobirania espanyola); arran d'aquesta darrera intervenció, fou condecorat amb la «Laureada de San Fernando». Tornà a la Península Ibèrica, i combaté els carlins durant la tercera guerra Carlina. Es distingí en l'acció de Bocairent i en diverses accions al Principat. El 1878, a quaranta anys, ja era tinent general. Com a home públic, estigué molt vinculat a Catalunya, de la qual fou capità general diverses vegades. Establí una gran amistat amb el general Joan Prim, militar que actuà també a Amèrica. Fou capità general de les illes Canàries, i li fou atorgat el títol de marquès de Tenerife. Després passà a la capitania general de Mallorca (1883-86), a la de les Filipines i a la de Catalunya (1893-96). S'oferí per resoldre la guerra independentista de Cuba, i li fou ofert el comandament de l'exèrcit colonial (1896), pel govern de Cánovas del Castillo, que el nomenà capità general i governador general de Cuba. Hi inicià una repressió violenta de la insurrecció cubana, amb mètodes com el de la creació de camps de concentració, considerats els primers de la història, mètode feroçment criticat pels EUA i per Gran Bretanya. Manà un exèrcit de dos-cents mil homes, el més gran de tota la història colonial d'Espanya, però el seu fracàs fou aclaparador, i fou cessat (1897). Anys més tard intentà de reivindicar la seva actuació amb el seu llibre Mi mando en Cuba (cinc volums, 1910-11). Fou capità general de Castella i ministre de la guerra (1901-02, 1905, 1906-07) i, poc després de la Setmana Tràgica, capità general de Catalunya per segon cop (1909-14), i encara una tercera vegada (1920), enmig de l'hostilitat general. Tot i el seu caràcter poc democràtic, no s'uní a la Dictadura de Primo de Rivera, i fins i tot intervingué en l'anomenada Sanjuanada (1926) contra el dictador, que no s'atreví, però, a sancionar-lo.

Wilkes, Charles
Nova York 1798 - 1877

Explorador i marí nord-americà. Féu llargs viatges d'exploració per les mars australs, i particularment per l'Antàrtic. Cartografià la costa occidental dels EUA i una part de les costes de l'Antàrtida. L'any 1838 sortí de Hampton Road amb sis naus a les seves ordres, per a un llarg periple. Després d'haver passat per la Terra del Foc, arribà a 70° de latitud S; continuà el viatge i anà cap a Austràlia. De Sidney, embarcà l'any 1839 cap a l'Antàrtida (sector de l'actual Terra de Wilkes), i després continuà pel Pacífic, fins a la costa occidental dels EUA. Finalment es féu de nou a la mar i, a través del Pacífic, l'Índic i el cap de Bona Esperança, arribà a les costes orientals nord-americanes.

Wilkins, George Hubert
Mount Bryan East, Austràlia 1888 - Framlingham, Massachusetts 1958

Explorador britànic. S'interessà de jove pels estudis d'enginyeria, però es dedicà aviat, durant una bona part de la seva vida, a les exploracions de les regions àrtiques i antàrtiques. Les primeres foren realitzades entre els anys 1913 i 1921. A partir del 1926 emprà l'avió per a explorar l'Àrtic (1926-27) i l'Antàrtic (1928-29) i cartografià la Terra de Graham, se serví d'un submarí (1931) per a una expedició sota la banquisa àrtica, i finalment, els anys 1933 i 1936, com a comandant de la nau Wyatt Earp, prengué part en una expedició a l'Antàrtic. Deixà una sèrie de relacions escrites dels seus viatges, entre les quals Flying the Artic (1928) i Under the North Pole (1931). Rebé el títol de sir el 1928.

Wilson, Henry Hughes
Edgeworthstown, Ulster 1864 - Londres 1922

Militar britànic. Nomenat cap de l'estat major imperial durant la Primera Guerra Mundial, afavorí la creació del comandament unificat interaliat. Acabada la guerra, abandonà l'exèrcit i fou elegit diputat unionista als Comuns. Fou assassinat per nacionalistes irlandesos, a causa de la seva actitud radical a favor de la unió de l'Ulster amb la Gran Bretanya.

Wilson, Henry Maitland
Stowlangtoft Hall, Suffolk 1881 - prop d'Aylesbury, Buckingham 1964

Militar britànic. Lluità a la guerra dels bòers i a la Primera Guerra Mundial. Durant la Segona Guerra Mundial lluità al N d'Àfrica contra els italians, dirigí l'evacuació britànica de Grècia, i combaté a Síria contra les tropes franceses de Vichy. Nomenat comandant suprem interaliat de la Mediterrània, dirigí el desembarcament aliat a Provença (1944).

Wilson, James
Carskerdy, Escòcia 1742 - Edenton, Carolina del Nord 1798

Jurista i estadista escocès naturalitzat nord-americà. A 21 anys emigrà a Amèrica, on exercí com a advocat. Membre del congrés continental i president del comitè Defensa de Filadèlfia (seu del govern), fou un dels signants de la Declaració d'Independència (1776). A la gran Convenció Constitucional del 1787 fou el més erudit dels membres, i una gran part dels mèrits de la constitució americana són d'ell (és famosa la seva frase: "El poder suprem no està en els estatuts, sinó en el poble; així com els estatuts són per damunt de les legislatures, el poble és per damunt dels estatuts"). Cridat per Washington a la cort suprema (1789), hi donà la cèlebre sentència en què es negava que els EUA fossin una confederació d'estats.

Wilson, James Harold
Huddersfield, York 1916 - Londres 1995

Polític britànic. Membre del partit laborista, n'esdevingué líder l'any 1963. Designat primer ministre en guanyar els laboristes les eleccions del 1964, aplicà una política d'austeritat econòmica, impulsà un programa de descolonització —que fracassà a Rhodèsia— i intentà, debades, l'ingrés del seu país al Mercat Comú Europeu. Derrotat pels conservadors (1970), hagué de dimitir, però tornà al poder l'any 1974. En complir 60 anys (1976) dimití tots els seus càrrecs i es retirà de la política activa. Vinculat al món universitari i a diverses institucions culturals, publicà, entre altres obres, The Labour Government 1964-1970 (1971), The Governance of Britain (1976) i The Labour Government 1974-1976 (1979).

Wilson, Thomas Woodrow
Stauton, Virgínia 1856 - Washington 1924

Polític nord-americà. Rector de la universitat de Princetown i governador de New Jersey (1910), formà part de l'ala liberal del partit demòcrata. Fou elegit president dels Estats Units (1912), i reelegit l'any 1916. Impulsà una política econòmica renovadora: creà l'impost personal sobre la renda i féu aprovar la Clayton Anti-Trust Act (1914). Mantingué una política intervencionista al continent americà. Durant la Primera Guerra Mundial intentà de mantenir el principi de no-intervenció, però finalment hagué de declarar la guerra a Alemanya (abril del 1917). Elaborà els seus 14 punts, que constituïen un programa de reconciliació per a una pau justa, on defensava, entre altres coses, el respecte a les minories i l'abolició dels tractats secrets, però el senat nord-americà no ratificà els acords i imposà una política d'aïllament. Rebé el premi Nobel de la pau (1919), i, greument malalt, al terme del seu mandat es retirà de la vida pública.

Wirth, Joseph
Friburg de Brisgòvia 1879 - 1956

Polític alemany. Diputat del Reichstag (1914), formà part de l'assemblea de Weimar, fou ministre de finances (1920) i, nomenat canceller (1921-22), formà un govern amb socialistes i demòcrates. Fou també ministre de l'interior (1930-31). S'exilià durant el règim de Hitler.

Witte y Pen, Carlos de
? segle XVIII - segle XIX

Militar castellà d'origen flamenc. El 1808 era corregidor de l'ajuntament de Barcelona i governador militar de la plaça. No sabé impedir que les tropes napoleòniques, que havien entrat a Barcelona com a aliades, s'apoderessin de la Ciutadella per sorpresa (29 de febrer de 1808). En tenir notícia dels esdeveniments del 2 de maig a Madrid, deixà d'exercir el càrrec, i el 7 d'octubre fugí de Barcelona.

Wrangel, P'otr Nikolajevic
Novo-Aleksandrovsk, actual Zarasaj 1878 - Brussel·les 1928

O Vrangel'. Militar lituà. Oficial de la guàrdia imperial russa i comandant d'una divisió de cosacs durant la Primera Guerra Mundial, s'uní a les forces antibolxevics d'A.I.Denikin, del qual fou braç dret i successor (1920). Amb l'ajut de França reorganitzà l'exèrcit "blanc" a Crimea, aconseguí nombroses victòries a la Rússia meridional (maig-juny del 1920) i formà un govern, que fou reconegut per França. Acabada la guerra russopolonesa (setembre del 1920), fou vençut pels bolxevics a l'istme de Perekop i a Sebastopol; les seves forces (126 vaixells i 130 000 refugiats) foren dispersades per Turquia, Grècia, Iugoslàvia, Bulgària i Romania. Després de diversos intents de reorganitzar la lluita a Belgrad, s'establí a Brussel·les com a enginyer (1925).

Wright, Orville
Dayton 1871 - 1948

Aviador, inventor i constructor d'avions nord-americà. Juntament amb el seu germà Wilbur Wright (Millville 1867 — Dayton 1912) el 1900 construí un model de planador; posteriorment en féu d'altres de millorats i perfeccionats, i el 1903 un biplà proveït d'un motor de 16 CV i amb dues hèlixs, amb el qual, el mes de desembre del mateix any, Orville efectuà el primer vol mecànic, després dels de Clément Ader (1841-1925), efectuats des del 1890 al 1897, a Kitty Hawk (Carolina del Nord), de 266 metres de recorregut i una durada de 59 segons. El 1905 volaren 39 quilòmetres en circuit tancat, i el 1908 Wilbur es traslladà a Europa, on entrà en contacte amb els capdavanters de l'aviació de diversos països.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà