Habash, Georges
Lod, Palestina 1925
Líder palestí. Metge, des del 1948 ha militat en moviments nacionalistes palestins. El
1967 fundà el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina, que encapçala.
Més radical que el líder de la OAP, Yasser Arafat, propugna la supressió de l'estat
d'Israel. És un dels líders dels grups radicals palestins que, amb atemptats i
sabotatges, han intentat frustrar l'aplicació del pla de pau acordat entre Arafat i
Israel el 1993.
Habert,
Pierre-Joseph
Avallon, Borgonya 1773 - Montréal, Borgonya 1825
Militar francès, baró d'Habert. Fou general de l'exèrcit napoleònic a Catalunya:
ocupà Balaguer (abril del 1810) i participà en el segon setge de València (1810) i en
el tercer (1811-12). Durant aquest darrer encerclà la ciutat per la banda de mar i
bombardejà la flota espanyola del Grau. Fou el darrer governador francès de Barcelona
(1813-14); mantingué la població durament sotmesa fins al darrer moment. Bonapartista
fervent, lluità a Waterloo (1815). Amb motiu de la restauració dels Borbó, es
retirà.
Haile
Selassie I d'Etiòpia
Edjerco, Hararge 1892 - Addis Abeba 1975
Emperador d'Etiòpia (1930-74). Com a regent de l'emperadriu Judit, tia seva, governà des
del 1917; el 1928 assumí el títol de negus, i el 1930 fou coronat emperador. Obtingué
l'ingrés d'Etiòpia a la Societat de Nacions (1923), abolí l'esclavitud (1924),
promulgà una constitució que li atribuïa tots els poders (1931) i signà acords que
desplagueren el govern italià, el qual ocupà el país (1935). S'exilià a Londres i,
recuperat el tron amb l'ajut britànic (1941), modernitzà les estructures legals i
encoratjà el panafricanisme. El 1960 hagué de fer cara a un cop d'estat. Fou destituït
pel setembre del 1974, acusat de corrupció i de tirania.
Hallstein, Walter
Magúncia 1901 - Stuttgart 1982
Polític alemany. Membre del partit democratacristià, fou secretari d'afers estrangers
(1951-58) i presidí la comissió executiva de la CEE (1958-67), però dimití, en
desacord amb la política nacionalista de De Gaulle. Fou president del Moviment Europeu
(1968-74) i membre del Bundestag (1969-72). Formulà l'anomenada doctrina Hallstein:
el govern alemany de la República Federal d'Alemanya trencaria les relacions
diplomàtiques amb qualsevol estat, llevat de l'URSS, que reconegués la República
Democràtica Alemanya, i insistia en la unitat d'Alemanya. Aplicada a Iugoslàvia (1957) i
a Cuba (1963), fou substituïda des del 1970 per l'Ostpolitik.
Hammarskjöld,
Dag Hjalmar
Jönköping 1905 - Ndola 1961
Polític i economista suec. Fou president del banc de Suècia (1941-48) i ambaixador a
l'ONU (1951-53). Fou secretari general de l'ONU (1953-61). Durant la crisi de la
República Democràtica del Congo (1960-61) fou acusat de defensar els interessos propis i
belgo-nord-americans. Morí en un accident d'aviació; a títol pòstum li fou concedit el
premi Nobel de la pau (1961).
Hamilton,
Alexander
Nevis, Antilles Britàniques 1757? - Nova York 1804
Polític i economista. Independentista, als EUA féu costat a George Washington i a la
constitució del 1787. Fou secretari del tresor (1790-95), sostingué idees federalistes
enfront de Jefferson i es mostrà partidari de la industrialització. Escriví The
Federalist (1789), First Report on the Public Credit (1790), Report on a
National Bank (1790) i Report on Manufactures (1791).
Hamilton, lady (veure Lyon, Emma)
Harding,
Warren Gamaliel
Corsica, Ohio 1865 - San Francisco 1923
Polític nord-americà. Senador per Ohio (1912), fou aïllacionista, contrari als poders
federals, a l'entrada en guerra (1917) i a la política de pau del president Wilson.
Elegit president (1920), afavorí els grans negocis i limità la immigració.
Hargreaves, James
Blackburn 1720 - Nottingham 1778
Inventor anglès. Essent filador a Standhill, cap al 1764 inventà la spinningjenny,
primera màquina filadora, feta anar manualment, que podia filar diversos fils alhora. Els
anys següents construí algunes jennys, que foren destruïdes l'any 1768 durant
una vaga de filadors. Hargreaves es traslladà aleshores a Nottingham, on instal·là una
petita filatura i hi treballà, sense gaire èxit, fins a la mort.
Harriman, Averell
Nova York 1891 - Yorktown Heights, Nova York 1986
Polític nord-americà. Membre del partit demòcrata, fou conseller i ambaixador
extraordinari de Roosevelt durant la Segona Guerra Mundial, ambaixador a Moscou (1943-46)
i a Londres (1946), ministre de comerç (1946-48), una altra vegada ambaixador a Londres
(1953), governador de l'estat de Nova York (1955-58), secretari d'estat per a l'Extrem
Orient (1961-63), sotssecretari d'estat per a afers polítics (1963-65) i dirigí les
converses de París per a la pau al Vietnam (1968-69).
Hassan II del
Marroc
Rabat 1929-1999
Rei del Marroc des del 1961. Fou desterrat juntament amb el
seu pare Muhammad V (1953) i, en produir-se la independència del Marroc (1956), hi fou
proclamat príncep hereu i cap de les forces armades (1957). Coronat rei a la mort del seu
pare, l'any 1965 dissolgué el parlament i assumí tots els poders. L'any 1971 i l'any
1972 sofrí atemptats, però en sortí il·lès. Des d'aleshores, procurà de reforçar la
seva omnímoda autoritat político-religiosa —malgrat ocasionals aparences
parlamentàries— i de silenciar l'oposició interna amb una política exterior
d'expansió territorial (annexió del Sàhara Occidental a partir del 1976, intents de
satel·litzar Mauritània, reivindicació de Ceuta i Melilla), avalada pels EUA. Cada cop
més aïllat del context africà pel conflicte del Sàhara i amenaçat per les dificultats
econòmiques (revoltes del pa, gener del 1984), Hassan acordà amb M. al-Gaddafi,
el 1984, una unió política entre el Marroc i Líbia, però l'any 1986 la unió fou
dissolta. Nogensmenys, tot i que les hostilitats amb el Sàhara continuaren, el 1989
Hassan signà el tractat de constitució de la Unió del Magreb Àrab, que agrupà
Marroc, Algèria, Líbia, Mauritània i Tunísia. Fou president de la Unió entre el 1989 i el
1990.
El 1999 mor a Rabat. L'endemà mateix, el seu fill gran, Sidi
Mohammed, fou entronitzat com a nou rei del Marroc amb el nom de Mohammed VI.
Havel, Václav
Praga 1936
Dramaturg txec. A la dècada dels seixanta, conreà el
teatre de l'absurd. En Zahradní slavnost ('La festa en el jardí', 1963) exposa la
dependència que els hàbits del llenguatge exerceixen sobre els actes i els pensaments,
mentre que en Vyrozumení ('Prevenció', 1965), satiritza el llenguatge
burocràtic. El tema central de la seva obra, la crisi d'identitat de l'home, es
reflecteix en Ztízená moznost soustredení ('La capacitat de concentració feta
difícil', 1968) i Spiklenci ('Els conspiradors', 1971). És autor, a més, de Zebrácka
opera ('L'òpera del mendicant', 1972), adaptació de l'obra de Gay; Horsky hotel ('Un
hotel a la muntanya', 1976), Audience (1975) i Vernisáz ('La inauguració',
1975), que representen el teatre apel·latiu contemporani. Posteriorment, la seva obra
estigué marcada pel compromís polític que adquirí i que del 1977 al 1989 li comportà
empresonaments periòdics i el bandejament cultural. Sota aquesta signe publicà, entre
d'altres, les peces Largo Desolato (1985) i Pikousení ('Temptació', 1989)
i el recull de cartes de presó Dopisy Olze ('Cartes a Olga', 1989). Conegut
dissident del règim des de la Carta 77, en esdevenir-se la crisi txecoslovaca del 1989,
fou promotor del grup d'oposició Fòrum Cívic, i el mateix any la seva independència
política i el seu inequívoc compromís amb la democràcia el portaren a la presidència
del país, càrrec del qual dimití el 1991 en protesta per la partició de
Txecoslovàquia. Elegit el 1993 com a president de la República Txeca, el 1995 li fou
atorgat el premi internacional Catalunya.
El 1989 fou guardonat amb el "Premi de la Llibertat del
Comerç del Llibre Alemany". Com a cofundador del "Fòrum cívic" i
impel·lit pel seu ideal democràtic, contribuí decisivament a la formació de
manifestacions anticomunistes. Després de la vaga general contra el liderat del Partit
Comunista i de les protestes populars contra l'assemblea federal, fou elegit per
aclamació, el 19 de desembre, president de l'estat. Confirmat en el càrrec pel parlament
(juliol del 1990), defensà la integració dels països de l'Est per a l'any 2000. La
crisi interna de Txecoslovàquia l'impel·lí a fer una crida per a mantenir la unitat del
país, en un míting multitudinari celebrat el novembre del 1991, però les aspiracions
independentistes d'Eslovàquia el mogueren a presentar la dimissió del càrrec el juliol
de 1992, "per no interferir en la lliure decisió del poble".
Dimití el càrrec de president de
Txecoslovàquia quan al gener del 1993 es produí l'escissió d'Eslovàquia i Txèquia,
però acceptà posteriorment el càrrec de president de la nova República Txeca. Al gener
del 1994 accedí al càrrec de president de la nova República Txeca, lloc des del qual ha
reclamat la incorporació d'aquesta república a la Unió Europea. Al maig del 1995 rebé
el VII Premi Internacional Catalunya, que concedeix l'Institut d'Estudis Mediterranis,
juntament amb l'expresident alemany Richard von Weizsäcker.
Haya
de la Torre, Víctor Raúl
Trujillo 1895 - Lima 1979
Polític peruà. Exiliat a Mèxic (1923-30), fundà l'APRA (1924). Anticomunista i
antiimperialista alhora, des del 1945 s'orientà cap a un reformisme paternalista. Guanyà
les eleccions presidencials del 1962, però un cop d'estat militar li impedí d'ocupar la
presidència. El 1975 donà suport al cop d'estat del general Morales Bermúdez. Arran de
la victòria de l'APRA en les eleccions del 1978, esdevingué president de l'assemblea
constituent. Escriví Por la emancipación de la América Latina (1927) i Treinta
años de aprismo (1954).
Hearst,
William Randolph
San Francisco 1863 - Beverly Hills, Califòrnia 1951
Polític i editor nord-americà. Periodista, influí en la política nacional a través
d'una importantíssima cadena de diaris, revistes i agències d'informació, sobretot a
partir de l'adquisició del "Morning Journal" el 1895. Explotà les noves
tècniques gràfiques i els temes polítics sensacionalistes, com la guerra contra Espanya
(1898) o l'amenaça japonesa (1919); féu costat als alemanys durant la Primera Guerra
Mundial i s'oposà a la Societat de Nacions. Orson Welles s'inspirà en ell en crear el
seu Citizen Kane.
Heath,
Edward Richard George
Broadstairs, Kent 1916
Polític anglès. Membre del partit conservador, ocupà diversos ministeris (1959-65). Cap
del partit (1965) i cap del govern (1970), intentà una fèrria política socioeconòmica
per restaurar les finances britàniques, però l'hostilitat dels sindicats li féu perdre
les eleccions (1974) i el lideratge del partit (1975), que passà a mans de M.Thatcher.
Crític envers la gestió d'aquesta, del 1977 al 1979 fou membre de la Independent
Commission on International Development Issues.
Hébert,
Jacques René
Alençon 1757 - París 1794
Polític revolucionari francès. Fundador de l'òrgan dels extremistes "Le
Père Duchesne" (1790) i membre influent del Club dels Cordeliers, fou
dirigent de l'ala més revolucionària dels montagnards. Fou executat, juntament
amb alguns dels seus partidaris, perquè organitzà una insurrecció contra Robespierre,
que consideraven moderat. Polític revolucionari francès. Fundador de l'òrgan dels extremistes "Le
Père Duchesne" (1790) i membre influent del Club dels Cordeliers, fou
dirigent de l'ala més revolucionària dels montagnards. Fou executat, juntament
amb alguns dels seus partidaris, perquè organitzà una insurrecció contra
Robespierre,
que consideraven moderat.
Hegel,
Georg Wilhelm Friedrich
Stuttgart 1770 - Berlín 1831
Filòsof alemany. Acabats els estudis al gimnasi de la
ciutat natal, on rebé una bona formació clàssica i volgué ja «comprendre la
història», anà (1788) al seminari protestant de Tübingen, on estudià filosofia i
teologia i començà l'amistat amb Schelling i Hölderlin. Renuncià, però, a fer-se
pastor i, a Berna i a Frankfurt, es dedicà a l'ensenyament privat del 1793 al 1800,
època en què passà una forta crisi religiosa. Al principi del s XX Dilthey descobrí
els escrits corresponents a aquests primers anys, publicats el 1907 i coneguts com a
Escrits
de joventut. El 1801 Hegel començà l'activitat docent a la universitat de Jena; les
lliçons d'alguns d'aquests cursos, conegudes com a Filosofia de Jena, no han estat
publicades fins entrat el sX (1923, 1931 i 1932). Aquell mateix any publicà un destacat
article sobre la diferència entre els sistemes de Fichte i Schelling i escriví la tesi (De
orbitis planetarum), en què feia física especulativa. Amb Schelling, que també hi
ensenyava, edità una revista crítica de filosofia, on hom pot trobar els primers
articles publicats (bé que sense signar) per Hegel; aleshores, seguint les doctrines
d'aquell, defensava la identitat del subjectiu i l'objectiu en l'absolut. El 1807 anà a
Bamberg a dirigir un periòdic i publicà la seva primera gran obra, redactada a Jena i en
la qual anticipava ja la pròpia filosofia i se separava definitivament de Schelling: la
Phänomenologie
des Geistes ('Fenomenologia de l'esperit'). Rector (1808-16) del gimnasi de Nuremberg,
on ensenyà propedèutica filosòfica, el 1812 començà la publicació de la Wissenschaft
der Logik ('Ciència de la lògica'). El 1817 anà a Heildelberg com a professor
universitari i publicà l'Enzyklopädie der philosophischen Wissenschaften im
Grundrisse ('Enciclopèdia de les ciències filosòfiques en compendi'), on resumia
tot el seu sistema. Cridat, l'any següent, a la universitat de Berlín per fer-se càrrec
de la càtedra que Fichte havia deixat vacant. Hegel arribà al cim de la glòria
filosòfica. D'aquesta època és la darrera de les obres publicades durant la seva vida:
Grundlinien
der Philosophie des Rechts oder Naturrecht und Staatswissenschaft im Grundrisse
('Línies
fonamentals de la filosofia del dret o esbós de dret natural i ciència política',
1821), coneguda com a Filosofia del dret, la teoria de l'estat proposada en la qual
no satisféu el partit liberal ni el conservador. Quan morí, sobtadament, la seva
filosofia era considerada perillosa per l'Església luterana, a la qual Hegel pertanyia, i
sospitosa per les autoritats polítiques de l'estat prussià. Altres obres, sovint
corresponents a les lliçons (Vorlesungen) fetes en diferents cursos acadèmics,
foren publicades pòstumament pels seus deixebles: la primera edició de les obres
completes (1832-87) recollia les de Filosofia de la història, d'Estètica,
de Filosofia de la religió i d'Història de la filosofia, totes de l'època
de Berlín. L'epistolari de Hegel fou editat el 1887 pel seu fill Karl. La tasca de la
filosofia, segons Hegel, consisteix a comprendre el propi temps, la qual cosa inclou
l'assimilació conceptual del pretèrit i també del fi de la història. Inicialment Hegel
es preocupà de la crítica de la religió empresa per la Il·lustració: acceptà la raó
com a instrument de crítica, però no veié en la religió un pur engany o superstició,
ans quelcom amb un contingut racional (l'anunci de la unitat del finit i l'infinit en una
comunitat futura d'homes lliures) que la filosofia ha de fer seu. Hegel s'oposa, per tant,
a una concepció transcendent de l'absolut: Déu és aquí i es manifesta progressivament
en la història, en la mesura que l'home conquereix la llibertat. Així, el sistema
hegelià reelabora tota la tradició metafísica i religiosa d'Occident per projectar-la
sobre la història i la política. Vol que el seu sistema reprodueixi el moviment de la
realitat, i per això refà la dialèctica com a llei de tot procés. Els tres moments
d'aquesta dialèctica són: simplicitat (identitat indiferenciada), escissió (oposició
interna) i reconciliació o síntesi (identitat diferenciada).
Herder,
Johann Gottfried von
Mohrungen, Prússia Oriental 1744 - Weimar 1803
Filòsof, escriptor i pedagog alemany. Fou deixeble de Kant, que l'influí. Viatjà per
diversos països per tal de conèixer llurs investigacions pedagògiques i es posà en
relació amb Diderot, D'Alembert i els enciclopedistes. A Estrasburg féu amistat amb
Goethe, en el qual influí extraordinàriament. Influí sobre tota la literatura i
ideologia alemanyes, fou un precursor en el camp de la crítica literària i promogué el
Sturm
und Drang. Experimentà els seus postulats pedagògics, donà impuls a la
investigació filològica i fixà les bases d'un estudi comparatiu de la religió i la
filosofia. És autor d'Über die neuere deutsche Literatur ('Sobre la nova
literatura alemanya', 1767), Kritische Wälder ('Selves crítiques', 1769) i Ideen
zur Philosophie der Geschichte der Menschheit ('Idees sobre la filosofia de la
història de la humanitat', 1784-91).
Herrera, Pedro
Valladolid 1909 - Buenos Aires ?
Anarcosindicalista. Obrer ferroviari, el 1936 formà part del comitè peninsular de la
FAI. Després dels fets de juliol presidí la Junta de Comerç Exterior de la Generalitat
i representà la CNT al Consell d'Economia. Els anys 1936 i 1937 fou conseller de sanitat
i assistència social i signà el decret que instituïa i regulava l'avortament al
Principat (1937). A l'exili, participà en la creació del Consell del Moviment Llibertari
(Perpinyà, 1939).
Herrera Oria,
Ángel
Santander 1886 - Madrid 1968
Polític i eclesiàstic castellà. Fundà els periòdics
"El Debate" (1910) i "Ya" (1935) i l'Editorial Católica. Organitzà i
dirigí l'Acció Catòlica i influí Gil-Robles i la CEDA. Ordenat de sacerdot (1940), fou
nomenat bisbe de Màlaga (1947) i cardenal (1965).
Herreros
Miquel, Tomás
Logronyo 1866 - Barcelona 1937
Anarcosindicalista. Tipògraf, impulsà la revista anarquista "Espartaco" de
Barcelona (1906). Des del 1907, fou dirigent de Solidaritat Obrera. Contrari al
lerrouxisme, en 1908-09 desencadenà un conflicte entre els sindicats i la impremta La
Neotipia, editora d'"El Progreso", de Lerroux. Fou detingut el primer dia de la
Setmana Tràgica. Encapçalà després el grup "14 de Maig", que des del 1910
publicà "Tierra y Libertad". El 1919 la seva impremta fou assaltada i ell
empresonat (1919-21). Des del 1932 fou administrador de "Solidaridad Obrera".
És autor d'Alejandro Lerroux tal cual es (1907).
Herriot, Édouard
Troyes, 1872 - Saint-Genis-Laval, Roine 1957
Polític i escriptor francès. Doctor en lletres (1904). D'ideologia radical, fou ministre
de treballs públics i responsable dels transports i de l'avituallament (1916-17).
Presidí el partit radical en diverses etapes i promogué la coalició d'esquerres que
vencé en les eleccions de 1924 i que el dugué a ser cap de govern (1924-26). Com a
ministre d'afers exteriors, aconseguí el reconeixement de l'URSS i l'evacuació de les
tropes del Ruhr. Ministre diverses vegades del 1926 al 1936, aquest any facilità
l'adhesió temporal dels radicals al Front Popular. Fou president de la cambra novament
(1936-40) i de l'assemblea nacional (1947-54). Fou membre de l'Académie Française
(1946). De les seves obres destaquen una biografia de Beethoven (1929) i les seves
memòries.
Hertz,
Heinrich
Hamburg 1857 - Bonn 1894
Físic alemany. Fou deixeble i ajudant de Helmholtz a Berlín i professor a Karlsruhe i a
Bonn. Interessat per la teoria de Maxwell sobre l'electromagnetisme, féu nombrosos
experiments que confirmaren les idees d'aquell. Inventà l'oscil·lador i el ressonador
que avui porten el seu nom i obtingué les ones elèctriques d'alta freqüència que hom
utilitzà després a la radiotelegrafia. El 1887 descobrí l'efecte fotoelèctric i
investigà la natura dels raigs catòdics. És autor de nombroses memòries, entre les
quals es destaca Über die Ausbreitungsgeschwindigkeit der elecktrodynamischen
Wirkungen ('Sobre la velocitat de propagació de les accions electrodinàmiques',
1888). El 1894 fou publicada una compilació dels seus escrits principals (Gesammelte
Werke).
Herzog, Roman
Landshut, Baviera 1934
Polític alemany. Entrà en política el 1973 de la mà de Helmut Kohl, que aleshores era
president del land de Renània-Palatinat, i el 1978 formà part del govern de
Baden-Württemberg. Catedràtic de dret, el 1986 fou designat president del Tribunal
Constitucional Federal. Al maig del 1994 fou elegit president d'Alemanya tot substituint
en el càrrec Richard von Weizsäcker i es convertí en el primer president de la
República Federal d'Alemanya elegit pels representants dels 16 länder que formen
la nova Alemanya.
Herzog, Saim
Belfast 1918 - Tel-Aviv 1997
Militar i polític israelià. Resident a Palestina des del
1935. Durant la Segona Guerra Mundial formà part de l'exèrcit britànic i del 1948 al
1962 de l'israelià. El 1961 fou nomenat general. Ambaixador a l'ONU (1975-78), candidat
del partit laborista, fou president d'Israel en 1983-93.
Hess, Rudolph
Alexandria, Egipte 1894 - Spandau 1987
Polític alemany. Membre del partit nazi des del 1920, participà en el putsch de
Munic (1923) i fou secretari particular de Hitler (1925) i president del comitè central
del partit (1932). Pel maig de 1941 volà secretament a la Gran Bretanya, amb el propòsit
d'obtenir del govern anglès un tractat de pau que permetés a Alemanya de dedicar tot el
seu exèrcit a combatre l'URSS. Detingut pels britànics i jutjat a Nuremberg, fou
condemnat a cadena perpètua i reclòs a la presó de Spandau. Malgrat insistents demandes
a favor del seu alliberament, aquest li fou estat sempre negat.
Heydrich, Reinhard
Halle an der Saale 1904 - Praga 1942
Oficial alemany. Membre de les SS des del 1931, el 1934 fou encarregat
d'organitzar la Gestapo a Prússia. Cap de tota la Gestapo i de la policia criminal, el
1941 fou nomenat protector del Reich a Bohèmia i Moràvia i esdevingué un dels
principals executors del genocidi jueu a Europa Oriental. Fou mort pels resistents txecs
de Lidice, ciutat que fou arrasada en represàlia.
Hidalgo y Costilla,
Miguel
Corralejo, Guanajuato 1753 - Chihuahua 1811
Revolucionari mexicà. Sacerdot, fou vicari de l'església
de los Dolores de Guanajuato, on inicià una tasca d'educació popular i alhora anà
madurant les seves idees independentistes. Considerat com un intel·lectual perillós per
les autoritats hispàniques, fou acusat d'heretgia per la inquisició. A punt d'ésser
empresonat, el 16 de setembre de 1810 proclamà, amb l'anomenat grito de Dolores,
la revolució, que significà l'inici de la lluita per la independència, a la qual donà
una dimensió de reforma social. Reuní un exèrcit popular que derrotà els reialistes a
San Miguel, Celaya, Valladolid i Guanajuato, però fou vençut pel general Calleja quan
marxava sobre Mèxic (1811). Capturat quan fugia als EUA, fou afusellat.
Himmler, Heinrich
Munic 1900 - Lüneburg 1945
Polític alemany. Com a cap de les SS (1929) i de la Gestapo (1934), organitzà la
matança dels adversaris de Hitler (30 de juny de 1934). Cap suprem de les forces de
policia del Tercer Reich (1936), comissari per al trasllat de poblacions (1939) i ministre
de l'interior (1943), fou el responsable principal de l'extermini de milers de jueus i de
militants de partits antinazis. Capturat pels britànics el 1945, se suïcidà abans
d'ésser jutjat.
Hindenburg, Paul
von
Poznan 1847 - Neudeck, Prússia 1934
Nom amb què és conegut Paul von Beneckendorff und von Hindenburg, mariscal i estadista
alemany. Participà en la guerra contra Àustria (1866) i en la guerra franco-prussiana
(1870-71), i serví en l'alt estat major a les ordres de Von Moltke. Ascendit a general,
durant la Primera Guerra Mundial (1914-18) derrotà els russos a Tannenberg (1914) i als
llacs Masurians (1915), victòries que li proporcionaren un gran prestigi. El 1916
substituí el general V.Falkenhayn com a comandant en cap de les forces alemanyes, quan
els exèrcits imperials estaven aturats en tots els fronts. Hindenburg no aconseguí
d'invertir la situació, però evità una desbandada i el seu prestigi restà intacte
després de l'armistici. Es retirà a la vida privada (1919), però en morir el president
Ebert, per un acord dels partits de dreta i els grans industrials, fou elegit president de
la República de Weimar (1925). S'hagué d'enfrontar amb les conseqüències de la guerra
i amb la crisi de l'any 1929, i davant el progrés del nacionalsocialisme nomenà Hitler
canceller (1933). Escriví les seves memòries: Aus meinem Leben (1920).
Hirohito I del
Japó
Tòquio 1901 - 1989
Emperador del Japó des del 1926. Fill de l'emperador Yoshihito i regent des del 1921.
Permeté la política agressiva del govern Tojo, que menà el Japó a la Segona Guerra
Mundial. El 1945 el general Mac Arthur es mostrà partidari de la permanència de
l'emperador, que hagué d'acceptar, però, una monarquia constitucional. Perdé el
caràcter de divinitat que havia ostentat fins aleshores; el seu càrrec és simplement
representatiu. Fou succeït pel seu fill Aki Hito.
Hitler, Adolf
Braunau am Inn, Alta Àustria 1889 - Berlín 1945
Polític alemany. Fill d'un duaner austríac, residí,
successivament, a Linz, a Viena -on s'impregnà de l'antisemitisme i del nacionalisme
pangermànic de la petita burgesia- i a Munic, i el 1914 s'incorporà com a voluntari a
l'exèrcit bavarès. El 1919 s'adherí al Partit Obrer Alemany, grup d'extrema dreta creat
aquell mateix any; aviat n'esdevingué membre de la junta directiva i redactor del seu
setmanari, el "Völkischer Beobachter", i el 1921 assolí la direcció del
partit, el qual prengué el nom de Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP),
vulgarment conegut com a partit nazi. El 1923, influït per l'exemple de Mussolini,
tractà d'emparar-se del govern de la regió de Baviera mitjançant un cop de força (putsch
de Munich); detingut, fou condemnat a cinc anys de reclusió dels quals en complí
només un, durant el qual dictà al seu col·laborador Rudolf Hess la primera versió del
llibre Mein Kampf ('La meva lluita'). La crisi econòmica del 1929 féu possible la
vertiginosa ascensió del nacionalsocialisme; malgrat el simplisme de la seva doctrina i
del seu programa (superioritat de la raça germànica, submissió incondicional de
l'individu a la comunitat, antisemitisme, antimarxisme, rebuig del tractat de Versalles),
Hitler i els seus seguidors aconseguiren 107 escons del Reichstag a les eleccions del
1930, gràcies als vots de la petita burgesia i dels treballadors afectats per la
desocupació forçosa. Els magnats de la indústria, hostils a la política moderada de
Brüning i de Schleicher i atemorits per l'acció revolucionària esquerrana, donaren al
nazisme un ajut decisiu; amb ell el NSDAP esdevingué el partit amb major nombre de
diputats al Reichstag (1932) i el seu líder, Hitler, obtingué la designació de
canceller (gener del 1933). Hitler es féu atorgar amplíssims poders i ràpidament
procedí a desfer-se dels adversaris i dels col·laboradors de fidelitat dubtosa: acusà
els comunistes de l'incendi del Reichstag (27 de febrer de 1933) i perseguí ferotgement
els dirigents dels partits d'esquerra i dels sindicats obrers, que foren prohibits;
organitzà la Gestapo (1934), dictà lleis contra els jueus, creà camps de concentració
i tribunals especials, i en la denominada nit dels llargs coltells (30 de juny del 1934)
féu assassinar, entre d'altres, els caps de la SA i de l'ala moderada del seu propi
partit. A la mort de Hindenburg (agost del 1934), Hitler assumí també la presidència
del Reich, amb el títol de Führer. Després de tres anys d'intens rearmament
començà a fer realitat els seus projectes expansionistes amb l'ocupació de Renània
(1936) i les annexions d'Àustria (Anschluss, 1938), de la major part de Txecoslovàquia
(1938-39) i del territori de Memel (1939). Davant la negativa del govern de Varsòvia a
les seves exigències sobre el corredor de Gdansk, signà amb Stalin un pacte de
no-agressió i atacà Polònia (setembre del 1939), fet que provocà l'inici de la Segona
Guerra
Mundial. Després d'una primera fase de victòries alemanyes i a partir de la campanya
de Stalingrad (hivern del 1942-43), el conflicte canvià de signe i l'oposició interna al
Führer augmentà; l'àmplia conspiració de què aquest fou objecte, però,
fracassà (juliol del 1944). El 30 d'abril de l'any següent, assetjat Berlín per les
tropes russes, Hitler se suïcidà, després de contreure matrimoni amb la seva amant Eva
Braun i de designar com a successor l'almirall Dönitz.
Ho Chi Minh
Kim Lien, Vietnam 1890 - Hanoi 1969
Nom que adoptà Nguyen That Thanh,
revolucionari i polític vietnamita. Anà a Londres (1911) i a París, on esdevingué
membre del partit socialista (1917) i participà en la fundació del partit comunista
francès (1920). Després d'un viatge a Moscou, col·laborà a Canton amb Mikhail Borodin
(1925-27) i es relacionà amb altres revolucionaris vietnamites, especialment amb Pham Van
Dong. Amb el pseudònim de Nguyen Ai Quoc, fundà a Hong-Kong el partit comunista
indo-xinès i fou empresonat pels britànics (1930). Alliberat, visqué a Xangai, Moscou,
Berlín, Tailàndia i la Xina (1940), i sota el nom de Ho Chi Minh organitzà a la Xina la
Lliga Vietnamita per a la Independència (Viêt-minh) i s'oposà a l'ocupació japonesa,
però fou empresonat per les autoritats xineses (1942-43). Traslladat a Tonquín,
organitzà la guerrilla i, després de rebre la rendició japonesa, ordenà la
insurrecció general i a Hanoi proclamà la República Democràtica del Vietnam. Iniciades
les negociacions (1945) amb França per al reconeixement del nou estat dins la Unió
Francesa, aquestes fracassaren i començaren les hostilitats (desembre del 1946), que
finiren el 1954 amb la participació del Vietnam. Elegit president de la República
Democràtica del Vietnam, inicià la revolució socialista al Vietnam del Nord i treballà
per la unificació dels dos Vietnams. Neutral en la disputa sino-soviètica, resistí
l'intervencionisme nord-americà a la Indo-xina.
Hobson, John
Atkinson
Derby 1858 - Hampstead 1940
Economista britànic. S'oposà a l'ortodòxia marshalliana de la seva època i elaborà la
teoria del subconsum: els consumidors es comporten irracionalment perquè hi ha factors
institucionals que els condicionen. Per contrastar els efectes de la injusta distribució
de la renda proposà la implantació reformista de l'estat providència (política
de salaris mínims, gestió social dels negocis, etc). Obres: The Physiology of
Industry (1889), The Evolution of Modern Capitalism (1894), The Industrial
System (1909) i The Economics of Unemployment (1922). La seva aportació
teòrica, poc reconeguda en principi, fou recollida en l'obra de J.M.Keynes.
Hoover, Herbert
Clark
West Branch, Iowa 1874 - Nova York 1964
Polític nord-americà. Graduat en enginyeria de mines el
1895, des del 1914 es dedicà a organitzar tasques humanitàries, entre les quals la
distribució d'aliments a Europa en la postguerra. Secretari del departament de comerç
(1921), com a president de la comissió hidrogràfica del Colorado, hi feu construir la
presa (1930-36) que des del 1947 du el seu nom. Afiliat al partit republicà, el 1928
guanyà les eleccions a la presidència dels EUA. Davant de la depressió del 1929, el seu
liberalisme l'impedí aprovar la intervenció estatal per a mitigar les conseqüències de
la crisi. Derrotat per F.D. Roosevelt el 1932, es mantingué, tanmateix, actiu i
promogué les dues comissions de reforma del govern federal que duen el seu nom (1947-9 i
1953-55).
Horthy de Nagybánya,
Miklós
Kenderes 1868 - Estoril 1957
Home d'estat hongarès. Fou ajudant de camp de l'emperador Francesc-Josep i oficial de la
flota austro-hongaresa durant la Primera Guerra Mundial. Ministre de la guerra (1919),
dirigí l'esclafament de les forces revolucionàries dirigides per Béla Kun i romangué
al capdavant de l'estat, com a regent, fins el 1944. Sota el govern de Bethlen (1921-31)
actuà com a cap d'estat constitucional, però progressivament, els seus poders
esdevingueren dictatorials (1937) a la vegada que s'acostava a les potències de l'Eix.
Aliat del Reich durant la Segona Guerra Mundial, declarà la guerra a l'URSS (1941) però
volgué distanciar-se d'Alemanya després dels primers fracassos. Recelós, Hitler
l'obligà a acceptar l'ocupació d'Hongria per part de la Wehrmacht (1944). Cap a la fi de
la guerra intentà de negociar un armistici separat que fou impedit pels alemanys. Acabat
el conflicte, els aliats el forçaren a exiliar-se a Portugal, on escriví les seves
memòries.
Humbert I
d'Itàlia
Torí 1844 - Monza, Llombardia 1900
Rei d'Itàlia (1878-1900), fill i successor de Víctor
Manuel II. Afavorí l'aproximació a Alemanya i a Àustria-Hongria (Triple Aliança,
1882), i també la política d'expansió italiana a Etiòpia, que culminà el 1896 en la
desfeta d'Àdua (Eritrea). Fou assassinat per un anarquista.
Humbert II
d'Itàlia
Racconigi, Torí 1904 - Ginebra 1983
Rei d'Itàlia (maig-juny de 1946), fill i successor de Víctor Manuel III. El
1930 es casà amb la princesa Maria Josefa de Bèlgica. El seu pare el nomenà lloctinent
general del regne (1944) i el 1946 abdicà en ell. Hagué d'exiliar-se a Portugal en
proclamar-se la república. Fou enterrat a l'abadia d'Hautecombe, a la Savoia francesa.
Husák, Gustav
Bratislava 1913 - 1991
Polític eslovac. Membre destacat del partit comunista
eslovac des del 1943, participà en el cop d'estat comunista (1948). Caigut en desgràcia,
fou empresonat (1951-60). Rehabilitat el 1964, assumí la primera secretaria
(posteriorment anomenada secretaria general) del partit comunista eslovac (1968-69) i,
després de la Primavera de Praga, del partit comunista txecoslovac (1969), del
qual encapçalà l'ala dura. President de la República des del 1975, dugué una política
de subordinació envers l'URSS i de repressió a l'interior. S'oposà, però, a la
perestrojka,
motiu pel qual fou retirat de la secretaria general del partit el 1987. Dimití la
presidència el 1989 arran del moviment popular que posà fi al règim comunista. El 1990
fou expulsat del partit comunista.
Husayn, Saddam
Tikrit 1937
Polític iraquià. Membre del partit Ba'&tM;, participà
en la fracassada conspiració contra Kassem (1959) i hagué de refugiar-se a Síria i,
posteriorment, a Egipte. Després del derrocament de Kassem tornà a l'Iraq (1963), però
fou arrestat el 1963 pel fet de conspirar contra Aref i condemnat a dos anys de presó
(1964-66). Esdevingué una figura influent al seu país després del cop d'estat del 1968,
quan el Ba't assumí el control de l'Iraq. Nomenat (1969) vice-president del Consell de
Comandament de la Revolució (CCR), arran de la dimissió del president Bakr ocupà (1979)
els càrrecs de secretari general del partit, president del govern, cap d'estat i
president del CCR. L'any 1980 inicià una guerra contra l'Iran per tal de recuperar la
regió de Satt al'Arab. La guerra acabà, el 1988, amb un alto-el-foc establert en una
resolució de l'ONU, sense vencedors ni vençuts. L'any 1990 envaí Kuwait, la qual cosa
provocà que es desencadenés la guerra del Golf Pèrsic (1991), que finalitzà amb
la derrota de les forces iraquianes.
Conclosa la guerra contra l'Iran mitjançant un armistici pactat l'any 1988, Husayn
continuà considerant-se capdavanter del panarabisme i, en especial, de la causa
palestina, i l'1 d'agost del 1990 envaí Kuwait sota el pretext que el país era una
província de l'Iraq. Desobeint les decisions del Consell de Seguretat de l'ONU i la
resolució 678 que li concedia el termini del 15 de gener per a abandonar el país, els
EUA llançaren el dia 17 l'acció anomenada "Tempesta del desert", que acabà el
27 de febrer amb la rendició de l'Iraq i l'alliberament de Kuwait. La derrota de les
tropes iraquianes fou aprofitada pels xiïtes del sud del país i pels kurds de la
frontera nord per rebel·lar-se contra el dictador, esperonats en part per falses promeses
d'ajut de les potències occidentals. Husayn aconseguí, emperò, de dominar aquests
moviments insurreccionals, i els kurds hagueren de cercar un mal refugi dins les fronteres
turques.
Hussein I de
Jordània
Amman 1935 - 1999
Rei haiximita de Jordània des del 1953. Fill i successor de Talal I, impulsà una
política de desenvolupament econòmic i rebé el suport d'Occident (especialment de la
Gran Bretanya i els EUA). Tanmateix, l'establiment d'un gran nombre de palestins a
Jordània, que acabaren constituint la majoria de la població enfront de la minoria
autòctona dels beduïns, i les pressions dels estats àrabs més antioccidentals
l'obligaren sovint a adoptar posicions d'un difícil equilibri. Així, el 1956 féu
dimitir el britànic John Baggot Glubb com a cap de les forces armades jordanes i,
després d'un efímer intent d'unió amb l'Iraq (febrer-agost del 1958), el 1967 fou el
principal derrotat en la guerra dels Sis Dies contra Israel, per la qual perdé la
Cisjordània, que passà a ésser ocupada per Israel. Davant la possibilitat que l'OAP,
que s'havia establert a Jordània, arribés a bandejar-lo del poder, al setembre del 1970
féu liquidar de forma sagnant les estructures d'aquesta organització, bé que continuà
acollint la població palestina i que el 1974 donà suport a la resolució de la cimera
àrab de Rabat que reconeixia l'OAP com a únic representant legítim del poble palestí.
En 1983-84 proposà una confederació jordano-palestina i tornà a convocar el parlament,
que havia mantingut suspès des del 1974. El 1986 decretà l'expulsió del comandament
militar palestí d'al-Fatah i el 1988 renuncià a la reivindicació sobre la Cisjordània.
Donà suport a l'Iraq en la guerra contra Iran (1980-88) i també, a causa de l'opinió
pública del propi país, en la guerra del Golf Pèrsic (1991), posició que,
tanmateix, no afectà les bones relacions amb els EUA. Amb la signatura de la pau amb
Israel el 1994 i la reconciliació pública amb Y.Arafat (1995), fou un dels primers
líders àrabs a donar suport als acords israeliano-palestins del 1993. Greument malalt,
el 1999 designà príncep hereu el seu fill Abdullah ben Hussein.
Husseiní, El
Jerusalem 1897 - Beirut 1974
Polític àrab. Gran muftí de Palestina (1921), després de la creació de l'estat
d'Israel (a la qual s'oposà) presidí el "govern de Gaza", fent-li costat
l'Aràbia Saudita i Egipte, per tal d'impedir que Abdullah de Transjordània s'annexés la
riba occidental del Jordà. Decidit antibritànic, fou obligat a exiliar-se, i, acollit
per Hitler, portà a terme una forta campanya contra els aliats entre el món islàmic. Es
refugià a Egipte i des del 1959 visqué al Líban.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
