La Fayette,
marquès de
Chavaniac, Alvèrnia 1757 - París 1834
Militar i polític. De nom Marie Joseph Paul Yves Roch
Gilbert Motier, marquès de La Fayette. Amic de Franklin, el 1777 es posà al servei dels
independentistes nord-americans, els quals el feren general; aconseguí l'ajut oficial de
França als EUA i lluità a Yorktown. Amic de Necker, fou un dels nobles liberals més
actius, primer a l'Assemblea de Notables, després als Estats Generals i finalment a
l'Assemblea Constituent. Comandant de la guàrdia nacional de París (1789), fou el cap
d'un grup de polítics moderats que intentà un compromís amb la monarquia, però les
seves querelles amb la reina, amb Mirabeau i amb els seguidors de Brissot ho impediren.
"L'heroi d'ambdós mons", finalment, s'enfrontà amb el poble en l'afusellament
del Camp de Mart (17 de juliol de 1791), cosa que li féu perdre definitivament la
popularitat, posada ja en entredit per les denúncies de Marat. Afavorí la guerra, i
després de la jornada del 20 de juny de 1792 abandonà el front per presentar-se davant
l'Assemblea; però, sense prou ajut, hagué de tornar-se'n; finalment es passà a l'enemic
(agost). Tornà a França el 1800, però es mantingué aïllat durant l'Imperi. A l'època
de la Restauració fou un dels caps visibles del liberalisme (diputat en 1818-22 i en
1827-30; membre dels grups carbonaris) i intervingué en les accions que portaren a la
revolució del 1830: nomenat cap de la guàrdia nacional, afavorí l'entronització de
Lluís Felip, però hagué de renunciar el seu càrrec i es retirà a una oposició
discreta.
Labriola, Antonio
Cassino 1843 - Roma 1904
Filòsof italià. Influït successivament per Hegel, Herbart i Marx, fou catedràtic de
filosofia de la moral a la universitat de Roma (1874), i el 1876 s'uní als socialistes,
dels quals esdevingué un dels capitosts. Fou la primera figura del materialisme històric
a Itàlia. Escriví, entre altres obres, Morale e religione (1873), Dell'insegnamento
della Storia (1876), Del materialismo storico (1896) i Scritti varii di
filosofia e di politica (1906), editada per B.Croce.
Labriola, Arturo
Nàpols 1873 - 1959
Polític i economista italià. Fou un capitost del socialisme —director del diari
"Avanguardia Socialista"—, ministre de treball (1920-21) i catedràtic
d'economica política a Messina (1926). Durant una part del règim feixista residí a
França i a Bèlgica. Escriví diverses obres d'economia i de política.
Lacy, Evans
George de
Moig, Luimneach 1787 - Londres 1870
Militar britànic. Després d'haver lluitat a l'Índia, a Espanya (amb Wellington), als
EUA (conquesta de Washington) i a Waterloo, comandà, en la primera guerra Carlina,
10 000 voluntaris liberals britànics a favor d'Isabel II. Ajudà Espartero en
la defensa de Bilbao, però fou vençut pels carlins a Oriamendi (1837). Lluità també a
Crimea (1854-56) i fou ascendit a general (1861).
Lacy y
Gautier, Luis Roberto de
San Roque, Campo de Gibraltar 1775 - Palma de Mallorca 1817
Militar i polític liberal. Fill del militar irlandès al
servei d'Espanya Patricio de Lacy y Gould, entrà de molt jove a l'exèrcit (era oficial a
14 anys); participà com a capità a la Guerra Gran. El 1799 fou enviat a les Canàries;
desavinences amb els seus caps, que arribaren a la insubordinació, li costaren un any de
presó a Cadis i l'expulsió de l'exèrcit. Se n'anà a França, i ingressà en la legió
irlandesa, amb la qual lluità a Alemanya. Havent-se traslladat a Espanya, desertà i
tornà a l'exèrcit espanyol. Capità general de Catalunya (1811-13), intentà de
reorganitzar l'exèrcit després de la pèrdua de Tarragona. Basà la defensa en la línia
la Seu d'Urgell Solsona Cardona, i muntà un camp de reclutament i instrucció a la
serra de Busa. En ràpides intervencions arribà a entrar a la Cerdanya francesa i a
ocupar momentàniament Igualada, Reus i les illes Medes. Però el fracàs davant Mataró i
les divergències creixents, d'origen sobretot polític, amb la Junta Superior de Govern
del Principat provocaren la seva substitució per Joaquim d'Ibáñez Cuevas i de Valonga,
baró d'Eroles. Sota la restauració absolutista fou apartat de l'exèrcit i es retirà a
Vinaròs. El 1817 dirigí des de Caldes d'Estrac una àmplia revolta de militars i civils
que havia d'utilitzar les tropes del Maresme per marxar sobre Barcelona i proclamar la
Constitució. Una delació, la manca de decisió dels conjurats i un préstec del bisbe
Sichar al capità general Castaños per a pagar els sous endarrerits a les tropes feren
fracassar el complot. Lacy no pogué embarcar a Blanes i fou detingut. Condemnat a mort,
la protesta popular barcelonina dirigida pels gremis i la por d'un motí popular
aconsellaren Castaños d'embarcar-lo cap a Mallorca, fent creure que fóra indultat;
arribat a l'illa fou, però, afusellat al castell de Bellver.
Lacy
y White, Francisco Antonio de
Barcelona 1731 - 1792
Militar d'origen irlandès. Comte de Lacy. Lluità al setge de Gibraltar (1782-83) i fou
enviat en missions diplomàtiques a Suècia i a Rússia. Ascendí a tinent general (1779).
Nomenat capità general de Catalunya (1789-92) en substitució de González de Bassecourt,
fou desprestigiat pels Rebomboris del Pa i morí en el càrrec.
Lafargue, Paul
Santiago de Cuba 1842 - Draveil, Illa de França 1911
Polític francès. Cursà medicina a França, però fou expulsat del país per les seves
activitats polítiques. Refugiat a Anglaterra, conegué Karl Marx, del qual esdevingué
gendre. Marx l'envià a Espanya, on intentà de fundar una secció marxista de la Primera
Internacional, destinada a contrarestar la influència bakuninista. Acollit per Pablo
Iglesias a Madrid, juntament amb ell fomentà el moviment socialista espanyol. Tornà a
França (1882), i amb Guesdes fundà el Partit Obrer. Gran expositor de les doctrines
marxistes, escriví Le Socialisme et la conquête des pouvoirs publics (1899) i Le
déterminisme économique de K.Marx (1909). Se suïcidà juntament amb la seva muller.
Lafont, Robert
Nimes 1923
Escriptor, filòleg, historiador i polític occità. Professor a la universitat de
Montpeller fins el 1986, s'ha destacat en la defensa de l'occitanisme. Home d'una
activitat intel·lectual extraordinària, fundà el Comitè Occità d'Estudis i d'Acció i
assumí la direcció de diverses publicacions periòdiques ("L'ase negre", 1946,
"Viure", 1962). Escriptor prolífic, la seva obra presenta dues línies
essencials i integrades: una de divulgació doctrinal en francès amb treballs com La
révolution regionaliste (1967), Sur la France (1968), Décoloniser en
France (1971), Nous, Peuple Européen (1991), La Nation, l'Etat, les Regions
(1993), etc, alguns dels quals traduïts al català, i una altra pròpiament de creació
en llengua occitana (La vida de Joan Larsinhac, 1951), que constitueix el punt de
partida de la veritable novel·la en occità i que és també una ruptura total amb la
tradició folklòrica anterior. De la prosa literària destaca també L'Icòna dins
l'Iscla (1971), Lo Decameronet (1983), La Festa (1983-84), formada per Lo
Cavalier de Març i Lo Libre de Joan, i L'enclaus (1992). En poesia ha
publicat l'antologia Dire (1945-53), La loba (1959), Poèma a
l'estrangièra (1960), Aire Liure (1974) i Lausa per un solèu mòrt e
reviudat (1984), entre d'altres. També ha produït un teatre d'animació social: Dòm
Esquichòte (1973), Lei cascavèus (1977) i La Croisade (1983) i ha
conreat la sociolingüística: Le travail et la langue (1978). Ha estat president
de l'Institut d'Estudis Occitans, i el 1974 presentà la seva candidatura a les eleccions
presidencials franceses, que fou rebutjada. Gran coneixedor de la cultura catalana, ha
estat de sempre vinculat a les activitats politicoculturals dels Països Catalans.
Lamartine,
Alphonse de
Mâcon 1790 - París 1869
Poeta i novel·lista francès. Membre de la petita noblesa, tingué càrrecs diplomàtics
a Itàlia (Carnets du voyage en Italie, publicats pòstumament, el 1908) i viatjà
per l'Orient (Voyage en Orient, 1835, i Gethsémani ou la mort de Julia,
sobre la mort de la seva filla durant aquest viatge). Era catòlic practicant, i vers el
1835 fou partidari d'un vague deisme humanitari, fonamentat en la seguretat d'un avenir
social més just. Partidari de la república autoritària, fundà "Le Bien
Public" (1834) i redactà l'Histoire des girondins. Ministre d'afers
estrangers (1848), escriví el Manifeste aux puissances, sobre els esdeveniments de
la revolució d'aquest any. Posteriorment publicà Les confidences (1849;
memòries), les novel·les Raphaël (1849) i Graziella (1852), productes
d'experiències sentimentals, les Nouvelles confidences (1851), novel·les
populistes, Histoire de la restauration (1851-53), Histoire des constituants (1854),
Histoire de la Turquie (1854-55), Histoire de la Russie (1855) i Cours
familier de littérature (1856-66). El 1820 publicà les Méditations poétiques,
on l'enyorament per la pèrdua de l'estimada el porta a la convicció de la caducitat dels
béns terrenals i a la fe en un destí sobrenatural; el llibre reflecteix l'aspiració a
una vida serena de la generació postbonapartista. Formalment, aquests poemes són típics
del sentimentalisme romàntic, vague i morbós; es destaquen L'isolement, Le vallon, Le
lac i L'automne. Publicà encara les Nouvelles méditations (1823), els Recueillements
poétiques (1839), Le dernier chant du pèlerinage de Childe Harold (1825),
homenatge a Byron, i Le chant du sacre ou la veillée des armes (1825), dedicat a
Carles X. Al seu discurs d'ingrés a l'Académie Française (1830), féu professió
de liberalisme polític. Publicà Harmonies poétiques et religieuses (1830), d'una
religiositat vaga i melangiosa i tendents a la profusió verbal, Jocelyn (1836),
llarg poema moral i religiós, tragèdies i el poema llarg La chute d'un ange (1838),
on les idees poètiques i religioses són embolcallades en una atmosfera irreal. L'obra de
Lamartine fou traduïda al castellà als Països Catalans ja des del 1839. Entre els
escriptors de la Renaixença, influí sobretot en certs aspectes de Verdaguer (la natura,
la visió de Déu, etc) i al s XX fou traduïda Graziella (1929).
Lamennais,
Félicité-Robert de
Saint-Malo 1782 - París 1854
Pensador i home polític francès. Deixeble de Rousseau, fou prevere i professor de
matemàtiques. De primer fou conservador i borbònic. L'Essai sur l'indifférence en
matière de religion (1823) i La religion considérée dans ses rapports avec
l'ordre politique et social (1825?) palesen una modificació d'opinions, accentuada a
la revista "L'Avenir" (1830-31) i a l'Agència General per a la Defensa de la
Llibertat Religiosa —que havia fundat amb Lacordaire i Montalembert—,
mitjançant les quals propugnava un acostament entre l'Església i la societat moderna.
Fou condemnat pel papa (1834) i empresonat. Durant la revolució del 1848 fou membre de
l'Assemblea Constituent. El seu pensament polític fou una de les bases del pensament
democratacristià.
Largo
Caballero, Francisco
Madrid 1869 - París 1946
Polític i sindicalista. Obrer estucador, ingressà a la UGT
el 1890 i al PSOE el 1894, de les direccions dels quals formà part des del 1914 i 1915,
respectivament. Membre del comitè de vaga del 1917, fou condemnat a trenta anys de
presó; però, en ésser elegit diputat per Barcelona el 1918, fou amnistiat. Col·laborà
com a conseller d'estat amb la Dictadura de Primo de Rivera. Representant de la UGT en el
comitè revolucionari (1930), fou ministre de treball de la República (1931-33) i fou
elegit president del PSOE (1932-35). A causa dels problemes plantejats en la
col·laboració governamental i dels fets d'octubre del 1934 (amb motiu dels quals fou
empresonat i després absolt), abandonà el seu reformisme i, esdevingut el líder de
l'ala esquerra del PSOE i de les Joventuts Socialistes, propugnà una política
revolucionària de front obrer i es declarà partidari de la dictadura del proletariat.
Fou anomenat el Lenin espanyol. No reeixí a desbancar Prieto i els socialistes
moderats de la direcció del partit, però conservà el predomini a la UGT. Elegit diputat
(febrer del 1936), al setembre següent, iniciada la guerra civil, fou cap d'un govern de
Front Popular i es reservà el ministeri de la guerra. Després dels fets de Maig del 1937
a Barcelona, dimití, i fou apartat dels càrrecs directius del partit i de la UGT.
Acabada la guerra, s'exilià a França, i fou deportat pels nazis a un camp de
concentració. Posteriorment fou publicat a Mèxic un recull de cartes seves amb el títol
de Mis recuerdos (1954). L'any 1978, les seves despulles foren traslladades de
París a Madrid.
Lassalle,
Ferdinand
Breslau 1825 - Ginebra 1864
Polític prussià. Principal portaveu del socialisme alemany després del 1848. Tot i
tenir força punts de contacte amb Marx, creia en una tàctica legalista i evolucionista.
Arribà a considerar la possibilitat d'una monarquia social basada en el sufragi
universal, del qual esperava una transformació del caràcter de l'estat. Després d'una
crisi ideològica deguda a la manca de ressò de l'alçament de Garibaldi, enfocà la seva
activitat propagandística exclusivament cap als treballadors, la integració política
dels quals anhelava. Fou president de l'Associació General de Treballadors Alemanys,
fundada a Leipzig el 1863. Esgotat i desanimat, davant l'oposició creixent a la seva
visió de la democràcia, es traslladà a Suïssa, després de publicar Herr
Bastiat-Schulze von Delitzsch oder Kapital und Arbeit ('Bastiat-Schulze von Delitzsch
o Capital i treball', 1864), i hi morí, víctima d'un duel. Qualificat d'heretge
revisionista els anys durant els quals el moviment obrer alemany adoptà les nocions
deterministes del marxisme, fou rehabilitat als temps de Bernstein i pel Partit
Socialdemòcrata, el qual, volent esdevenir un partit de masses, es decidí per la via
democràtica i parlamentària.
Laval, Pierre
Châteldon, Lo Puèi de Doma 1883 - Fresnes 1945
Polític francès. Diputat socialista (1914-19), abandonà el partit i tornà a la Cambra
com a independent (1923-44). Ocupà diverses carteres ministerials fins el 1931, que es
féu càrrec del govern. La seva política pacifista el portà a multiplicar les
concessions als estats totalitaris, i llur connivència amb Mussolini provocà la seva
caiguda (1936). Després de la capitulació de França (1940) davant les forces del III
Reich, fou nomenat vice-primer ministre pel mariscal Pétain. Accentuà la seva política
col·laboracionista i d'adhesió incondicional al règim nazi, gràcies a la qual fou
president del govern (1942-44). Després de la victòria aliada, intentà de cercar refugi
a Barcelona, però el govern espanyol l'obligà a tornar a Àustria, d'on procedia.
Lliurat pels nord-americans a les autoritats franceses, fou condemnat a mort i
executat.
Lavilla Alsina,
Landelino
Lleida, Segrià 1934
Polític i jurista. Professor de dret administratiu a la Universidad Complutense de Madrid
i lletrat del Consell d'Estat, ha mantingut sòlides vinculacions amb la dreta ideològica
i financera —director general adjunt de Banesto, president de l'Editorial
Católica— abans d'ocupar càrrecs governamentals. Membre del Grupo Tácito (1973),
amb el qual s'integrà a UCD, fou ministre de justícia (1976-79), senador per designació
reial (1977-79), diputat per Jaén (1979-82) i president del Congrés (1979-82); a més
encapçalà el sector democratacristià d'UCD. La crisi d'aquest partit el portà
(juliol
del 1982) a assumir-ne la presidència, des d'on intentà el reviscolament del
centrisme,
i la qual dimití en no aconseguir-ho, però fou reelegit pel desembre fins a la
dissolució del partit (1983). A les eleccions del 1982 fou elegit diputat per Madrid, i
l'any següent renuncià a l'escó per a ocupar el càrrec de vocal del Consell
d'Estat.
Layret i Foix,
Francesc
Barcelona 1880 - 1920
Advocat i polític. De família benestant, era de conegudes
simpaties republicanes. De petit sofrí una paràlisi i sempre caminà amb crosses. Fou
company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot, i cursà dret i filosofia i
lletres a Barcelona. Contribuí a la fundació de l'Associació Escolar Republicana (1900)
i a la creació de l'Extensió Universitària. Redactà els estatuts de l'Ateneu
Enciclopèdic, i en fou president el 1905. Aquest any ingressà a la joventut d'Unió
Republicana i es doctorà amb la tesi La societat primitiva, concepte i investigació.
Fou també elegit regidor de Barcelona pel districte VII. Participà activament a la
Solidaritat Catalana, i entrà en contacte amb el nucli dissident de la Lliga
Regionalista, que creà el Centre Nacionalista Republicà (1906). Com a regidor fou un
dels promotors del Pressupost de Cultura (1908), que preveia uns centres escolars
municipals on l'ensenyament hauria d'ésser donat en català, amb coeducació i llibertat
religiosa. Fou un dels fundadors (1910) de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de
la qual se separà el 1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes.
Contribuí a la creació del Bloc Republicà Autonomista (1915). Com a advocat inicià
aquests anys la defensa de treballadors davant els tribunals, i la CNT li anà confiant la
majoria de les causes contra els sindicalistes. Impulsà el nou diari "La Lucha"
(1916-19), que es distingí per les campanyes a favor del republicanisme, el nacionalisme
i l'obrerisme. Fou el principal dirigent del nou Partit Republicà Català (1917), que
significava un nou esforç per a donar perspectives polítiques als problemes socials. Fou
derrotat per un marge escàs en les eleccions per a diputat de Girona (1918). Participà
en la campanya per a l'autonomia de Catalunya. El 1919 fou elegit diputat per Sabadell i
denuncià a les corts amb energia la política social, l'administració de l'estat i la
funció de l'exèrcit. En els moments de repressió màxima sobre la CNT, sota el govern
de Martínez Anido, fou assassinat a la porta de casa seva quan anava a interessar-se pels
dirigents cenatistes i per Lluís Companys, que havien estat detinguts i foren deportats a
Maó. Hi hagué una gran vaga de protesta a Barcelona, i el seu enterrament constituí una
manifestació política. Un monument seu, obra de Frederic Marès, inaugurat el 1936 a la
plaça de Goya, fou desmuntat el 1939, en acabar la guerra civil, i reinstal·lat al
mateix lloc el 27 de maig de 1977.
Le Duc Tho
Dich Le 1911 - Hanoi 1990
Polític vietnamita. Fou un dels fundadors del partit comunista del Vietnam (1930) i del
Viet-minh (1941). Figura important de la República Democràtica del Vietnam, participà
(1968-73), com a membre especial de la delegació d'aquesta, en les converses de París.
El tractat de pau que se'n derivà li valgué el premi Nobel de la pau —compartit amb
Henry Kissinger—, que rebutjà. Durant el període 1976-1986 fou membre del
politburó del partit comunista del Vietnam.
Ledesma Ramos,
Ramiro
Alfaraz, Lleó 1905 - Madrid 1936
Polític. Publicà el diari «La Conquista del Estado» i
fundà les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS) (1931). En fusionar-se la FE i
les JONS, passà a ésser dirigent d'aquesta organització, de la qual se separà el 1935,
any que publicà Discurso a las juventudes de España i ¿Fascismo en España? Fou
detingut i afusellat.
Ledru-Rollin,
Alexandre-Auguste
París 1807 - Fontenay-aux-Roses, Illa de França 1874
Polític francès. Un dels promotors de la revolució del 1848, fou ministre de l'interior
del govern provisional i membre de la comissió executiva (maig del 1848). Oposat a Lluís
Napoleó, s'exilià a Londres (1849), on, juntament amb Mazzini i Kossuth, formà el
Comitè Democràtic Europeu.
Lee, Robert Edward
Stratford, Virgínia 1807 - Lexington, Virgínia 1870
General nord-americà. El 1829 es graduà a l'Acadèmia Militar de West Point i inicià
una carrera brillant; es destacà especialment a la campanya de Mèxic (1846-48). Durant
la guerra de Secessió (1861-65) fou general en cap de l'exèrcit sudista. Malgrat obtenir
victòries notables, a la batalla de Gettysburg (1863) s'iniciaren una sèrie de derrotes
que acabaren amb la capitulació d'Appomattox.
Leizaola
Sánchez, Jesús María de
Sant Sebastià 1896 - 1989
Polític i escriptor basc. Llicenciat en dret per la
universitat de Valladolid, fou elegit (1931) diputat a Corts pel PNB i reelegit el 1933,
any en què obtingué la plaça de secretari de la diputació de Guipúscoa. Fou conseller
de Justícia i Cultura en el primer govern basc (1936), càrrec que continuà exercint a
l'exili fins el 1960 que fou designat per a substituir el lehendakari Aguirre. Cap a la
darreria del 1979 retornà definivitament al País Basc i el 16 de desembre lliurà els
poders del govern a l'exili. En 198084 fou diputat del Parlament Basc per Biscaia.
Col·laborà en diferents òrgans de premsa i fou autor d'estudis sobre poesia popular
basca.
Lenin, Vladimir
Il'ic
Simbirsk 1870 - Gorki 1924
Nom amb què és conegut Vladimir Il'ic Ul'janov,
revolucionari, teòric marxista i dirigent polític rus. Fill d'un inspector d'escoles
liberal, el seu germà Alexandre fou executat arran d'un atemptat contra el tsar. Expulsat
de la universitat de Kazan', estudià dret pel seu compte a Samara, on féu relació amb
populistes i socialdemòcrates. Ja amb formació marxista, el 1893 anà a Peterburg, on
organitzà grups obrers i inicià el treball teòric. A la fi del 1895 fou detingut i
deportat (1900) a Sibèria, on es casà amb Nadezda K&Krupskaja, companya de lluita.
Alliberat el mateix any i novament perseguit, inicià un exili que durà fins a la
revolució del 1905: amb Plejanov i altres fundà, a Suïssa, l'«Iskra», òrgan central
del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus, i fou dirigent de la fracció bolxevic del partit,
que propugnava una organització revolucionària centralitzada per la dictadura
democràtica dels obrers i camperols. El 1908 hagué d'anar-se'n novament a l'estranger;
polemitzà amb els qui volien liquidar el partit clandestí i amb els qui proposaven la
retirada de la duma, entre altres. El 1912, constituïts ja com a partit els bolxevics,
Lenin s'instal·là a Cracòvia, per dirigir des d'allí el seu òrgan, «Pravda».
Declarada la Primera Guerra Mundial, s'esforçà a agrupar l'esquerra del socialisme
internacional (conferències de Zimmerwald i Kienthal) entorn de la consigna de
transformar la guerra en guerra civil. Després de la caiguda del tsarisme (1917) tornà a
Rússia amb l'ajut alemany (travessà en tren tot Alemanya fins a Suècia i, a través de
Finlàndia, arribà a Petrograd. Allí proclamà les anomenades «tesis d'abril»: punt
final a la guerra i a l'etapa burgesa de la revolució, tot el poder per als soviets i
confiscació de les terres, la banca i els consorcis capitalistes. Amb aquestes
directrius, els bolxevics prepararen la insurrecció contra el govern provisional que els
portà al poder (Revolució d'Octubre). Lenin fou nomenat president del govern (Consell
dels Comissaris del Poble), i dirigí democràticament el partit, prenent posició en els
debats de la pau, la guerra civil, l'organització de l'URSS, la constitució de la
Tercera Internacional, la Nova Política Econòmica, els sindicats, etc. El
1922 tingué els primers atacs cerebrals, però continuà treballant. El 1923 dictà el
seu testament polític, preocupat per la burocratització i el creixent poder de Stalin, i
pel març d'aquell mateix any perdé la parla, que ja no recuperà. L'obra de Lenin consta
de més d'un miler d'escrits, de diferent ambició i circumstància, en els quals pretén
d'aplicar i de desenvolupar el marxisme, no pas de crear una doctrina nova. Centrades en
la teoria de l'estat, el partit, la qüestió nacional i colonial i les relacions del
proletariat amb els camperols, les aportacions teòriques de Lenin s'articulen entorn de
la seva visió de l'actualitat de la revolució, enfront del marxisme imperant a la Segona
Internacional, que professava concepcions deterministes, resoltes per una pràctica
parlamentària i economicista. Lenin accentua l'aspecte voluntari, inserit en una
concepció totalitzadora de les possibilitats revolucionàries de l'època, la de
l'imperialisme, en la qual la concentració capitalista aguditza a les metròpolis la
lluita de classes, exporta el conflicte a les colònies i desemboca en guerres
imperialistes, com la Primera Guerra Mundial, que havia de constituir, així, una gran
ocasió revolucionària. El moviment obrer té els seus aliats en els camperols -tema
bàsic leninià- i en les nacionalitats oprimides, respecte a les quals Lenin proclama el
dret a l' autodeterminació. Com a instrument de dominació d'una classe, l'estat
no pot, segons Lenin, ésser reformat: ha d'esser destruït i substituït pel govern de la
classe proletària, la dictadura de la qual cal que es basi en els soviets i sigui
instrument de repressió de la contrarevolució, alhora que una forma més elevada de
democràcia. El proletariat, però, no pot arribar, per ell mateix, a la consciència
revolucionària; aquesta li ha de venir mitjançant un partit dirigit per revolucionaris
professionals. Quant a les obres de Lenin, cal destacar Cto delat'? ('Què cal
fer?', 1902), sobre el partit, Materializm i empiriokriticizm ('Materialisme i
empiriocriticisme', 1908), on combat la influència empiriocriticista entre els bolxevics
mateixos, Imperializm, kak vyssaja stadija kapitalizma ('L'imperialisme, estadi
superior del capitalisme', 1916), Gosudartsvo i revol'ucia (L'estat i la
revolució', 1917) i Detskaja bolezn' «levizny» v kommunizme ('L'esquerranisme,
malaltia infantil del comunisme', 1920).
A l'estat espanyol, la publicació d'alguns dels seus escrits s'inicià arran de la
revolució russa del 1917, especialment per grups editorials relacionats amb els
socialistes terceristes en 1920-22. Posteriorment, i fins el 1939, fou l'editorial
Europa-Amèrica (de Madrid i Barcelona), del PCE, la que edità un major nombre de
títols. A València, el 1920 hi hagué una primera versió de L'estat i la revolució (amb
el títol de La revolución y el estado). Al Principat, en 1923-24 el grup de «La
Batalla» féu un regular esforç de difusió, reprès el 1931, quan també el Partit
Comunista Català (Editorial Treball) en publicà alguna obra. Els principals traductors
al castellà foren Tasin, Trilla, Andrade, etc. Jordi Arquer elaborà una versió catalana
de diferents texts de Lenin, Stalin i Bukharin amb el títol d'El comunisme i la
qüestió nacional i colonial (1930), i Andreu Nin traduí al castellà Cartas
íntimas (1931). Aconseguiren una gran difusió El estado y la revolución, El
socialismo y la guerra i El extremismo, enfermedad infantil del comunismo.
Leone, Giovanni
Nàpols 1908
Polític italià. Professor de dret processal a diverses universitats d'Itàlia, el 1944
s'afilià al partit democrata-cristià. Membre destacat de l'Assemblea Constituent (1946),
fou vice-president (1948-49) i president (1955-63) de la cambra dels diputats. El 1963 i
el 1968 fou primer ministre de governs de transició. President de la república
(1971-78), dimití el càrrec a causa d'un escàndol econòmic. Des del 1967 és senador
vitalici. Entre altres obres, ha publicat un Trattato di diritto processuale penale (1961).
Leopold I de
Bèlgica
Coburg 1790 - Laeken, Brussel·les 1865
Rei de Bèlgica (1831-65). Fill del duc Francesc de Saxònia-Coburg-Gotha. El 1830
rebutjà la corona de Grècia, per desacord amb les potències, però acceptà (1831) la
de Bèlgica, en obtenir llur suport. El temor d'una annexió del país a França l'acostà
a Prússia, en la qual s'emmirallà; no assolí, però, d'imposar-se al parlament.
Leopold II de
Bèlgica
Brussel·les 1835 - Laeken, Brussel·les 1909
Rei de Bèlgica (1865-1909) i de l'antiga colònia del Congo Belga (1885-1907), actual
estat independent del Zaire. Succeí el seu pare, Leopold I. El suport d'Anglaterra li
permeté de seguir una política de neutralitat a Europa. L'any 1876 fundà l'Associació
Internacional Africana, que explotà el Congo en benefici del rei, el qual el deixà
(1890) en testament a Bèlgica. Nogensmenys, el 1908 hagué de cedir-lo a aquesta, a causa
de la pressió del parlament. Els seus amors amb Blanche Lacroix i amb Cléo de Mérode
foren cèlebres a Europa.
Leopold III de
Bèlgica
Brussel·les 1901 - 1983
Rei de Bèlgica (1934-51). Succeí el seu pare, Albert I. El 1935 restà vidu en
morir, en un accident, la reina Astrid. Iniciada (1939) la Segona Guerra Mundial, es
declarà neutral i, en ésser envaït el país (1940) per Alemanya, es rendí divuit dies
després, cosa que l'enemistà amb el parlament. Els nazis el deportaren a Alemanya
(1944). Finida la guerra, s'establí (1945) a Suïssa, fins que el 1950 un plebiscit li
permeté de tornar a Bèlgica. Nogensmenys, l'oposició esquerrana i valona féu que
abdiqués (1951) en el seu fill Balduí.
Leopold de
Hohenzollern-Sigmaringen
Krauchenwies, Baden Württemberg 1853 - Berlín 1905
Príncep prussià. Fill de l'últim príncep sobirà de Hohenzollern-Sigmaringen, Carles
Antoni I, es casà (1861) amb la princesa Antònia de Portugal. Aquest matrimoni i el fet
d'ésser catòlic afavoriren la seva candidatura a la corona d'Espanya, vacant des de
l'enderrocament d'Isabel II. El 1869 inicià negociacions amb Prim, fet que comportà
l'enfrontament franco-prussià, però la candidatura no prosperà.
Lerma i Blasco,
Joan
València 1951
Polític valencià. Llicenciat en ciències econòmiques per
la Universitat de València. Membre del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE),
l'any 1980 n'esdevingué el secretari general. Fou conseller de treball en el primer
govern preautonòmic (1978-79), diputat a les Corts Generals per València (1979-83) i
president de la Generalitat provisional (1982) i per les eleccions autonòmiques dels anys
1983, 1987 i 1991. En perdre el PSPV la convocatòria del 1995 deixà la presidència del
govern valencià i fou nomenat ministre d'Administracions Públiques, càrrec que
mantingué fins el 1996, que el PSOE fou derrotat pel PP en les eleccions generals.
Perdé les eleccions a la Generalitat Valenciana del 28 de
maig de 1995 i fou substituït per Eduardo Zaplana, del Partit Popular. Ocupà el càrrec
de secretari general del PSOE-PSPV fins al congrés del juliol del 1997, en què renuncià
a la reelecció, i és membre de l'executiva federal del PSOE.
Lerroux García,
Alejandro
La Rambla, Andalusia 1864 - Madrid 1949
Polític republicà. Fill d'un veterinari de
l'exèrcit, fou
redactor i director, a Madrid, d'"El País", òrgan zorrillista, i després
fundà i dirigí "El Progreso" (1897). Intentà una aproximació a certs sectors
de l'exèrcit i alhora als obrers i acceptà de fer, des del seu periòdic, propaganda de
la campanya revisionista del procés de Montjuïc. Formà part de la candidatura comuna
republicana de Barcelona —en representació dels progressistes— en les eleccions
per a diputats a corts del 1901. Sorprenentment, aconseguí de guanyar i d'ésser reelegit
el 1903 i el 1905, gràcies, sobretot, a la seva demagògia obrerista i a la renovació
que imposà al republicanisme tradicional. Després d'intentar una Federació
Revolucionària amb Blasco i Ibáñez i amb Soriano, de València (1902-03), no dubtà a
participar en la reorganització de la Unió Republicana, el 1903, i pogué aglutinar la
major part dels grups republicans barcelonins en 1903-05. Quan es produí el moviment de
la Solidaritat Catalana, s'hi oposà violentament i encapçalà una reacció
antisolidària espanyolista. En especial als sectors catalanistes, fou acusat d'estar a
sou del ministeri de la governació. I fou conegut, pel seu populisme, com l'Emperador
del Paral·lel. Hagué de deixar "La Publicidad", que havia estat el seu
òrgan de premsa des del 1901, i fundà, a Barcelona, "El Progreso". Exacerbà
la demagògia esquerrana i el revolucionarisme verbal i donà més bel·ligerància als
Jóvenes Bárbaros, però, perjudicat per la repulsa a l'atemptat d'Hostafrancs contra
Cambó (abril del 1907), en el qual hom implicà els lerrouxistes, fou derrotat en les
eleccions del 1907. Després d'ésser expulsat de l'assemblea d'Unió Republicana del juny
del 1907 i de crear el Partit Republicà Radical (gener del 1908), s'exilià, arran d'un
delicte de premsa, i anà a França i a l'Argentina (del febrer del 1908 al novembre del
1909). Fou de nou elegit diputat pel desembre del 1908, però romangué a
l'estranger,
sense intervenir directament en els fets de la Setmana Tràgica, tot i que la
participació del seu partit hi fos destacada. Posteriorment imposà un canvi gradual
d'orientació política cap a la moderació i, bé que perdé gran part del suport obrer
anterior, assolí per al seu partit una certa extensió arreu de l'estat.
Tanmateix, fou
repetidament reelegit diputat per Barcelona, en general per la minoria. Formà part de la
junta directora creada pel pacte de Sant Gervasi (1914), i posteriorment assistí a
l'Assemblea de Parlamentaris del 1917. Fou un dels signants del pacte de Sant
Sebastià,
el 1930, i dins la Segona República fou ministre d'estat (abril-desembre del 1931).
Volgué adoptar una posició de centredreta, especialment després del triomf electoral de
la CEDA (novembre del 1933). Presidí, entre el setembre del 1933 i el setembre del 1935,
diferents governs, i en incorporar la CEDA al poder hagué de fer cara a la insurrecció
de l'octubre del 1934. Ministre d'estat en el govern de Chapaprieta (setembre-octubre del
1935), hagué de dimitir en ésser implicat en els escàndols de l'estraperlo i de
Tayà.
El seu partit resultà estrepitosament vençut pel febrer del 1936, i ell no pogué
obtenir cap acta. S'exilià a Portugal fins el 1947, des d'on acceptà el fet del
Movimiento. És autor de les obres Al servicio de la República (1930), La
pequeña historia (1945) i Mis memorias (1963).
Lesseps,
Ferdinand-Marie de
Versalles 1805 - castell de La Chênaie 1894
Diplomàtic i administrador francès. Nomenat cònsol al Caire, el 1833, la seva
intervenció durant l'epidèmia de pesta a Alexandria (1834-35) li guanyà l'amistat de
l'hereu del tron, Sa'id, fill de Mehmet 'Ali. Durant aquest temps s'interessà pel
projecte d'obertura d'un canal entre la Mediterrània i la mar Roja. Traslladat a
Barcelona, com a cònsol (1842-48), intervingué a favor de la ciutat durant el bombardeig
d'Espartero (1842). El 1849 abandonà la diplomàcia, i el 1854 obtingué de Sa'id la
concessió de la companyia internacional que havia d'obrir el canal de Suez i
explotar-lo. El 1876 fundà una companyia per a obrir un canal a Panamà i inicià els
treballs, però l'empresa fracassà (1889), per raons tècniques i financeres, i la
fallida motivà un procés sorollós.
Ley, Robert
Niederbreidenbach 1890 - Nuremberg 1945
Dirigent alemany adepte al nazisme. Suprimí els sindicats i organitzà el Deutsche
Arbeitsfront (Front alemany del treball). Durant la Segona Guerra Mundial dirigí el
servei de deportació d'obrers estrangers a Alemanya. Detingut pels aliats, se suïcidà
quan l'anaven a jutjar.
Liebknecht, Karl
Leipzig 1871 - Berlín 1919
Advocat i polític alemany. Fill de W.Liebknecht. Aviat esdevingué dirigent de l'esquerra
revolucionària de la socialdemocràcia. A partir del 1912 fou diputat al Reichstag i, el
1914, en començar la Primera Guerra Mundial, votà per disciplina la concessió dels
crèdits de guerra. Antibel·licista aferrissat, a partir del desembre del mateix any es
negà a votar la renovació dels crèdits i començà a organitzar activament la campanya
contra la guerra. Aquesta actitud li comportà l'exclusió del grup parlamentari i
l'empresonament (1916). Fou fundador de la Lliga d'Espàrtac amb Franz Mehring i Rosa
Luxemburg. Alliberat el 1918, refusà de formar part del govern Ebert i el 1919 fou un
dels dirigents de la insurrecció de Berlín. Fou detingut i executat sumàriament per les
tropes governamentals.
Liebknecht, Wilhelm
Giessen 1826 - Charlottenburg 1900
Polític alemany. Socialista des de la seva joventut, participà en la revolució del 1848
i s'exilià, primerament a Suïssa i després a Londres, on residí més de deu anys amb
Marx. Tornà a Alemanya el 1862, i treballà per implantar la Internacional, en lluita
contra els partidaris de Lassalle. El 1869, a Eisenach, fundà, amb A. Bebel, el
partit obrer socialdemòcrata alemany. Fou empresonat diverses vegades, i el 1874 fou
elegit diputat al Reichstag. A partir del 1890 fou redactor en cap de l'òrgan socialista
"Vorwärts".
Lin Biao
Huang'an, Hubei 1908 - Mongòlia 1971
Militar i polític xinès. Militant comunista (1924), s'uní a l'Exèrcit Roig i
participà en la Llarga Marxa (1934-35) amb Mao-Zedong. Lluità contra els japonesos
(1938-39), estudià a Moscou (1939-41) i es distingí a Manxúria, a Pequín i a les
províncies del sud durant la guerra civil. Manà les forces xineses a Corea (1950), i
arribà a membre del Politburó, a mariscal (1955), a ministre de defensa, a vicepresident
del Comitè Central i a hereu polític de Mao-Zedong. Organitzà la Revolució Cultural
(1966), i creà un exèrcit popular sense graus militars. La seva tesi de la revolució
permanent dirigida per l'exèrcit topà amb la de Zhou Enlai, basada en la revolució
sobre el partit. Intentà un cop d'estat, que fracassà i, segons la versió oficial,
morí en un accident aeri quan fugia cap a l'URSS.
Lincoln, Abraham
Hodgenville, Kentucky 1809 - Washington 1865
Polític nord-americà. Lluità contra els indis (1832) i fou diputat whig per
Illinois (1834-42). Es graduà en dret i s'oposà a la guerra contra Mèxic i a la
creació del districte federal de Washington, per la qual cosa no fou elegit senador. El
1854 es pronuncià contra l'esclavitud als estats del NW i a favor de la fórmula federal,
i el 1856 entrà al partit republicà. Malgrat no haver estat elegit senador, s'enfrontà
al demòcrata esclavista Stephen Arnold Douglas. Lincoln fou elegit president el 1860, i
aleshores els estats sudistes se separaren i formaren la Confederació Sudista.
L'expansió industrial i demogràfica i la insurrecció dels esclaus precipitaren la
guerra civil, tot i que ell cercà una solució pacífica. El 1862 proclamà
l'emancipació de tots els esclaus, i, acabada la guerra de Secessió, es mostrà
moderat i organitzà un programa de reconstrucció del sud. Morí assassinat, poc temps
després, en un teatre de Washington pel sudista John Wilkes Booth.
Lindbergh,
Charles Augustus
Detroit 1902 - Maui, Hawaii 1974
Pilot nord-americà. Féu el primer vol directe Nova York - París, el 20 de maig de 1927,
en 33 hores i mitja, amb l'avió Ryan NYP "Spirit of St. Louis", i el narrà en
el llibre The Spirit of St. Louis (1953), que aconseguí el premi Pulitzer. El
rapte i l'assassinat del seu fill de dos anys, el 1932, tingueren un gran ressò, fins al
punt de fer modificar la legislació d'alguns estats dels EUA. Durant la Segona Guerra
Mundial adoptà una actitud de no-intervenció contra Alemanya i acceptà una
condecoració de H.Göring, cosa que fou molt discutida als EUA.
Lippmann, Walter
Nova York 1889 - 1974
Columnista polític i escriptor nord-americà. Fou un dels fundadors i responsables del
setmanari liberal "The New Republic" (1914). Influí amb els seus articles el
president T.Woodrow Wilson, el qual l'envià a participar en les negociacions del tractat
de Versalles (1919). Del 1931 al 1967 escriví la seva famosa columna al "New York
Herald Tribune", que arribà a aparèixer en més de 250 diaris dels EUA i en uns 25
d'altres països. Partidari de la solidaritat occidental, entre altres obres escriví A
Preface to Politics (1913), Public Opinion (1922) —sobre el caire negatiu
dels mitjans de comunicació—, The Phantom Public (1925), The Good Society (1937),
Essays in the Public Philosophy (1955). Guanyà dos premis Pulitzer (1958 i 1962).
List, Friedrich
Reutlingen 1789 - Kufstein 1846
Economista alemany. Professor d'economia política a Tübingen (1816-19) i membre de la
Dieta (1819-21). Fou empresonat per les seves idees polítiques, i fou obligat a emigrar
als EUA (1825-32). Predecessor de l'escola històrica i partidari de considerar el procés
econòmic des d'una perspectiva nacional, fou un gran defensor de la protecció duanera.
Des del seu retorn dels EUA, fins al seu suïcidi, féu una activa tasca de propaganda a
favor de la Unió Duanera Alemanya (Zollverein). Fundà una publicació econòmica,
«Das Zollvereinsblatt», destinada a difondre les idees proteccionistes. En la seva obra
principal, Das nationale System der Politischen Ökonomie (1841), exposa la seva
teoria del desenvolupament nacional.
Lister, Joseph
Upton, Essex 1827 - Walmer, Kent 1912
Cirurgià anglès. Essent professor a Glasgow (després ho fou a Edimburg i a Londres),
introduí a la seva clínica quirúrgica els primers mètodes d'antisèpsia a base de
pomades fenicades i polvoritzacions d'àcid fènic, i obtingué una espectacular reducció
de la mortalitat postoperatòria, abans causada, en gran part, per les infeccions. És
autor de l'obra On the Antiseptic Principle in the Practice of Surgery (1867).
Líster
Forján, Enrique
Ameneiro, Galícia 1907 - Madrid 1994
Polític i militar comunista. Obrer picapedrer, ingressà al Partido Comunista de España
i anà a l'URSS, on treballà i estudià a l'acadèmia Frunze (1932-35). Durant la guerra
civil de 1936-39 fou un dels caps del cinquè regiment, i es destacà en la defensa de
Madrid. Cap de l'onzena divisió (dita la divisió Líster) i del cinquè cos
d'exèrcit, tingué un paper important en les batalles de Guadalajara i de l'Ebre.
S'exilià a l'URSS i obtingué el grau de general dels exèrcits soviètic, polonès i
iugoslau per la seva participació en la Segona Guerra Mundial. Membre de la direcció del
PCE, el 1970 hi trencà per discrepància amb la crítica d'aquest a la invasió
soviètica de Txecoslovàquia i creà el Partido Comunista Obrero Español (PCOE), fidel a
les directrius ideològiques de l'URSS, que al Principat prengué el nom de Partit
Comunista Obrer de Catalunya. Havent retornat de l'exili el 1977, participà sense èxit
en diverses consultes electorals i afavorí, l'any 1986, la integració del seu partit en
el PCE. Escriví Nuestra guerra (1966), ¡Basta! Una aportación a la lucha por
la recuperación del partido (1971) i Memorias de un luchador (en dos volums,
1977).
Livingstone, David
Blantyre, Escòcia 1813 - Chitambo, Rhodèsia 1873
Explorador i missioner escocès. Del 1849 al 1856 explorà el Kalahari, i navegà pel
Zambesi i descobrí les cascades de Victòria. El 1858 començà noves exploracions per
l'Àfrica oriental i occidental, en particular per les regions dels llacs Moero i
Tanganyika, on el trobà Stanley. Morí durant una expedició —a la recerca de les
fonts del Nil—, víctima de la disenteria i la fatiga. Escriví, entre altres obres, Missionary
Travels and Researches in South Africa (1857). El seu nom fou donat a les cascades que
forma el riu Congo en travessar la serralada costanera.
Llàtzer
de Dou i de Bassols, Ramon
Barcelona 1742 - Cervera 1832
Jurista, polític i economista. Estudià a la Universitat de
Cervera, on fou deixeble de Josep Finestres, del qual escriví un elogi, el 1777. Doctorat
el 1765, el 1770 era professor ajudant de dret canònic, però tornà a Barcelona per
ajudar el seu germà Ignasi, assessor jurídic de la Junta de Comerç. Tanmateix, tornà
una altra vegada a Cervera (1776) com a catedràtic de decretals i de dret civil. Ordenat
el 1795, la seva obra principal és Instituciones del derecho público general de
España, con noticia del particular de Cataluña y de las principales reglas de gobierno
en cualquier estado (en nou volums), acabada el 1793 però que no fou publicada fins
1800-03 després d'accentuar-ne el caràcter regalista i aconseguir el permís oficial.
Aquesta obra ha estat considerada la millor síntesi del dret públic positiu de l'antic
règim, especialment pel que fa a la policia i a l'economia, i hi considera que els
monarques no són obligats per la llei. Hi féu, a més, un balanç sistemàtic dels furs
catalans no suprimits per Felip V. El 1805 fou nomenat canceller de la Universitat de
Cervera, malgrat que l'havia criticada amb duresa, càrrec que ocupà fins a la
mort. En
defensà la continuació en contra del trasllat a Barcelona, i d'aquesta manera la
vinculà a una actitud reaccionària. Diputat a les corts de Cadis, en fou el primer
president i figurà entre els moderats. Defensà que els diputats eren representants de
Catalunya i no pas personals, i que, doncs, calia consultar-los per als afers
importants.
Protestà que la contribució extraordinària gravava excessivament l'economia de
Catalunya (1811) i afirmà —contra l'opinió d'Alcalá Galiano— que després del
1714 el Principat havia pagat molt més, en relació amb la seva població, que la corona
de Castella ("a Cataluña se la trató como a provincia conquistada"),
idees que publicà en bona part en Equivalencia del catastro de Cataluña con las
rentas provinciales de Castilla (1822). El 1817 havia publicat La riqueza de las
naciones nuevamente explicada, divulgació de les idees d'Adam Smith matisada pel
mercantilisme i àdhuc per l'escolàstica. Partidari de l'emfiteusi, acabà
transformant-la en l'únic mitjà de canvi en Conciliación económica y legal de...
laudemios y proyectos enfitéuticos (1829) i en Proyecto sobre laudemios (1831).
Llauder y de
Camín, Manuel de
Argentona, Maresme 1789 - Madrid 1851
Militar i polític. Durant la guerra del Francès es distingí en els setges de Girona i
dispersà una columna francesa a Ribes de Freser, fet que li valgué el títol de marquès
de la Vall de Ribes. Serví en l'exèrcit sota Ferran VII, però es retirà arran de
l'afusellament del general Lacy (1817). No intervingué en el Trienni Constitucional; el
1823 s'uní a les tropes franceses del duc d'Angulema que hi posaren fi. El duc el nomenà
governador militar de Bascònia i, més tard, de Lleida. El 1825 fou fet inspector general
d'infanteria: tingué una actuació moderada davant les depuracions militars de la
reacció absolutista i una actitud recelosa envers els voluntaris reialistes. Fou capità
general d'Aragó i de Navarra, on desféu un intent de penetració d'Espoz y Mina (1830).
Amb la liberalització dels darrers anys de Ferran VII fou enviat com a capità general a
Catalunya (1832), en substitució de l'odiat comte d'Espanya. Immediatament desarmà els
voluntaris reialistes. Mort el rei (1833), es manifestà fidel a Maria Cristina i Isabel
II i posà en peu la Milícia Nacional Voluntària de Barcelona, que li permeté de
rebutjar atacs dels carlins. El mateix any adreçà a la regent un memorial en el qual
demanava la convocatòria de les corts. Fou ministre de la guerra (1834-35), sense deixar
la capitania general de Catalunya. Combatut, per moderat, pels liberals intransigents,
dimití el ministeri i tornà a Catalunya, on topà amb la Milícia Nacional, que ell
havia creat; intentà de castigar la crema dels convents de Barcelona, però la revolta
popular, que causà la mort del general Bassa, l'obligà a deixar la ciutat. Dimití i
passà a França, d'on tornà el 1839; però durant el govern d'Espartero tornà a
exiliar-se. Caigut aquest, s'establí a Madrid, on el 1845 fou nomenat senador vitalici;
però ja no tingué cap actuació pública.
Lleó XIII
Carpineto Romano, Emília-Romanya 1810 - Roma 1903
Nom que adoptà Vincenzo Gioacchino Pecci en esdevenir papa (1878-1903). Elegit en
circumstàncies difícils per a l'Església (la qüestió romana, el capitalisme i el
socialisme, el cientisme, el colonialisme, les lluites entre cristians de diferents
tendències polítiques), amb la seva actitud tolerant es distingí dels seus immediats
antecessors Gregori XVI i Pius IX i contribuí a reconciliar els catòlics amb els governs
liberals. L'encíclica Cum multa (1882) desautoritzà la intransigència dels
integristes a Espanya. A França patrocinà el famós ralliement dels catòlics al
règim republicà, en l'encíclica Au milieu des sollicitudes (1892). A Alemanya
contribuí a posar fi al Kulturkampf. A Suïssa i a l'Amèrica del Nord procurà de
millorar la sort dels catòlics. Impulsà l'estudi de sant Tomàs d'Aquino i la
neoecolàstica. Organitzà la jerarquia catòlica a l'Índia, al Japó i a Àfrica. En
l'encíclica Rerum Novarum (1891) denuncià les injustícies del liberalisme i del
socialisme. Aquesta encíclica, a l'estat espanyol, fou publicada només pel bisbe
Morgades, el qual fou recompensat pel papa amb la donació del mosaic de la Mare de Déu
que presideix la basílica de Ripoll. La qüestió romana, en canvi, més aviat s'agreujà
durant el seu pontificat; tampoc no fou afortunat en les temptatives d'unió entre
anglicans i catòlics.
Llopis i
Ferrandis, Rodolf
Callosa d'En Sarrià, Marina Baixa 1895 - Albí, Llenguadoc 1983
Polític. Mestre, exercí a la normal de Conca (1919) i
traduí i prologà obres pedagògiques. Afiliat al PSOE, fou un dels animadors de la
Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyança, i fou diputat socialista a les
corts (1931, 1933, 1936). Director general d'ensenyament primari (1931-33), presidí un
dels més ambiciosos programes de construcció escolar de la història de l'educació a
l'estat espanyol. Durant la guerra civil de 1936-39 ocupà diversos càrrecs, entre els
quals la sots-secretaria de la presidència del govern, amb Largo Caballero. Instal·lat a
França des del 1939, fou president (gener-juliol del 1947) del govern de la República a
l'exili i reorganitzador del socialisme espanyol desterrat, tot essent secretari general
del PSOE entre el 1950 i el 1974, president de la UGT i una destacada figura de la
Internacional Socialista des del 1951. Participant en la reunió de l'oposició
democràtica espanyola a Munic el 1962, en patir el Partido Socialista Obrero Español
la crisi del 1972, n'encapçalà el sector «històric». Des del 1976 retornà
esporàdicament a l'estat espanyol i, els darrers anys, ocupà la presidència d'honor del
Partido Acción Socialista. Entre les diverses obres que publicà cal assenyalar Cómo
se forja un pueblo: la Rusia que yo he visto (1929), El desarme moral (1931), La
revolución en la escuela (1933), Hacia una escuela más humana (1934), Octubre
del 34, Etapas del socialismo español, 1879-1936 (1936, en col·laboració amb Ramos
Oliveira i C.Hernández), España espera su hora (1958) i diversos discursos
publicats.
Llorente i Olivares,
Teodor
València 1836 - 1911
Poeta, periodista i polític. Fill de Felicíssim Llorente i
Ferrando, advocat i regidor de València. Llicenciat en dret (1858), Josep Campo i
Pérez li encarregà la direcció del seu diari "La Opinión", que, adquirit
per Llorente (1866), es transformà en "Las Provincias", que ell dirigí,
pràcticament fins el 1904 i oficialment fins a la seva mort. Al diari redactà nombrosos
articles de política espanyola i comentaris sobre història, literatura i art.
Conservador, fou diputat a corts (1891, 1899), senador elegit (1896) i dues vegades cap
del partit a la província de València. Fou un dels suports principals de l'escissió de
Francisco Silvela contra Cánovas. El 1903 abandonà la política. Poeta i autor dramàtic
en castellà en la seva joventut, la influència de Marià Aguiló el decantà pel català
(1857). Fou president (1880) i mantenidor (1866) dels Jocs Florals de Barcelona i
mantenidor dels de València (1905), en què guanyà la flor natural (1879, 1887, 1907).
Membre fundador de Lo Rat Penat (1878) i president de l'entitat (1879-80), en la qual
influí fortament. Contrari a la politització del catalanisme, aconseguí durant anys de
mantenir el valencianisme dintre la docilitat culturalista, bé que fou conscient del
fracàs —fins i tot en el pla cultural— de la seva posició regionalista. En
celebrar-se l'Assemblea Regionalista Valenciana (1907), refusà la presidència
honorària. La seva poesia en castellà seguí esquemes romàntics. N'aplegà una part
(1854-66) a Versos de la juventud (1970). En català —que gairebé sempre
anomenà llemosí—, seguí els tòpics jocfloralescs, excepte en alguns poemes
popularistes (amb poemes de motiu rural), entre els quals hi ha els més reeixits de la
seva producció, gràcies, en bona part, a la seva habilitat en l'ús del
llenguatge,
aspecte que, en la major part dels poetes valencians (llorentinistes mimètics)
coetanis, fallava. Ha tingut alguns epígons. Mantingué una abundant correspondència amb
escriptors i polítics catalans i estrangers, part de la qual fou aplegada a l'Epistolari
Llorente (1928-36), anotat pel seu fill, Teodor Llorente i Falcó. Fou autor d'una
important guia del País Valencià —Valencia (1887-1903)—, per a la qual
disposà d'aportacions dels erudits valencians de l'època (Sanchis i Sivera,
Chabàs,
Serrano i Morales, Martínez i Aloy), amb els quals mantenia una tertúlia
literària. Fou
cronista de València (1890-1911). Rebé diversos homenatges; se'n destaca la coronació
com a poeta de València, durant l'Exposició Regional del 1909, acte que ell
convertí en un homenatge a l'exèrcit espanyol que combatia a Melilla. En volum, la seva
producció poètica catalana aparegué a Llibret de versos (1885), Cartes de
soldat (1896), Nou llibret de versos (1902) i Llibrets de versos (1914),
que apareixen complets a Poesies valencianes (1936), edició commemorativa del seu
naixement. L'Avenç edità unes Poesies triades (1906), i Carles Salvador preparà
una Antologia poètica (1958). Dirigí la tria de Poetes valencians
contemporanis (1908). En castellà féu versions de poesia: Poesías selectas,
de V.Hugo (1860), El corsario, de Byron (1863), Zaira, de Voltaire (1868), Leyendas
de oro (1875), Amorosas (1876), Fausto, de Goethe (1882), Poesías de
Heine (1885) i Poetas franceses del siglo XIX (1906), entre altres obres.
Lloyd George,
David
Manchester 1863 - Criccieth, Caernarvon 1945
Polític gal·lès. El 1890 fou elegit diputat per Caernarvon, districte que representà
55 anys seguits al parlament. Oposat a la guerra dels bòers, formà part, com a
representant dels liberals radicals, del gabinet Campbell-Bannerman (1905), on fou
president del Board of Trade. Canceller de l'exchequer (1908), impulsà importants
reformes socials (llei sobre les pensions de vellesa, 1908, i llei sobre seguretat social,
1911), finançades amb un impost especial sobre les grans fortunes i sobre la propietat de
la terra, el qual el parlament aprovà, malgrat l'oposició de la cambra dels lords.
Primer ministre el 1916, afavorí la unificació militar aliada, però a la Conferència
de París (1919) s'oposà a les pretensions de Clemenceau sobre la Renània i l'Alta
Silèsia. El reconeixement de la República d'Irlanda (1921) i la seva política antiturca
durant el conflicte greco-turc motivaren l'esfondrament del seu ministeri. Fou nomenat
comte el 1944. Contribuí activament a la renaixença de la cultura gaèlica. És autor,
entre altres obres, de War Memoirs (en sis volums, 1933-36; en dos volums, 1943) i Memoirs
of the Peace Conference (1939).
Lluhí i
Rissech, Joaquim
Lloret de Mar, Selva 1866 - Castellterçol, Vallès Oriental 1929
Advocat, publicista i polític republicà. Després
d'exercir el magisteri al Vendrell, estudià dret i milità inicialment en el
republicanisme federal; tingué sempre una actitud favorable al catalanisme i, fracassat
un intent d'apropament a la Unió Catalanista el 1899, deixà Vallès i Ribot i
s'incorporà a la Lliga Regionalista (1901). Tanmateix, aviat trencà amb
aquesta, arran
de l'actitud de Cambó durant la visita d'Alfons XIII a Barcelona el 1904, i fou un dels
fundadors i el principal inspirador ideològic d'"El Poble Català". Aconseguí
de dur gradualment els dissidents de la Lliga cap a la definició d'un nacionalisme
republicà esquerrà, i fou vicepresident i ideòleg del Centre Nacionalista Republicà
(1906). Favorable inicialment al moviment de la Solidaritat Catalana, no acceptà el
projecte de llei d'administració local de Maura, i fou acusat d'ésser el principal
responsable de la ruptura d'aquella. Des del començament del 1909 cercà el reagrupament
de totes les forces republicanes al Principat, i, president del Centre Nacionalista
Republicà (1909-12), organitzà la Unió Federal Nacional Republicana (1910), amb els
federals i els membres de la Unió Republicana que no seguiren Lerroux. Elegit regidor
—havia rebutjat sempre una actuació pública parlamentària—, encapçalà la
minoria republicana nacional a l'ajuntament de Barcelona (1909-13). Des del 1912 intentà
la coalició amb els republicans radicals. No acceptà, tanmateix, el pacte de Sant
Gervasi, i a partir del 1914 deixà la política activa. Fou president de l'Ateneu
Barcelonès.
Lluhí i
Vallescà, Joan
Barcelona 1897 - Mèxic 1944
Advocat i polític. Fill de Joaquim Lluhí i Rissech. Fundà
i dirigí "L'Opinió" (febrer del 1928 desembre del 1929), des d'on definí
un peculiar republicanisme catalanista esquerrà (fou un dels inspiradors del manifest
d'Intel·ligència Republicana del maig del 1930) que finalment constituí un dels nuclis
polítics que formaren l'Esquerra Republicana de Catalunya, el 1931. Elegit regidor i,
després, membre del Parlament de Catalunya i conseller de foment (octubre-desembre del
1932), encapçalà com a primer conseller el govern de la Generalitat (desembre del 1932
gener del 1933) i fou alhora encarregat d'obres públiques. Havia estat un dels
redactors de l'Estatut de Núria. Tanmateix, contrari a les limitacions posades al
traspàs de serveis a la Generalitat, fou exclòs del partit i fundà un Partit
Nacionalista Republicà d'Esquerra (octubre del 1933), que reuní el grup de
"L'Opinió" i fou conegut com Els Lluhins. Fracassat l'intent (novembre
del 1933) d'enfrontar-se electoralment, en coalició amb Acció Catalana Republicana, a
l'Esquerra i mort Macià, acceptà de formar part, pel gener del 1934, del govern de
concentració format per Companys, on ocupà la conselleria de justícia i dret. Restà
implicat directament en els esdeveniments del 6 d'octubre de 1934, i fou condemnat a
cadena perpètua (1935). Tornà, amb el seu grup, a l'Esquerra Republicana de Catalunya
pel febrer del 1936, i després de tornar a ocupar la conselleria de justícia i dret
(març-maig del 1936) ingressà en els governs de la República Espanyola, successivament
com a ministre de treball, sanitat i previsió, dels governs de Casares Quiroga
(maig-juliol del 1936) i Giral (juliol-setembre del 1936), i de comunicacions (juliol del
1936). En 1937-39 fou cònsol de la República Espanyola a Tolosa (Llenguadoc). Després
d'un primer exili a França, passà a Mèxic.
Lluís de França
Versalles 1775 - Göritz, Àustria 1844
Duc d'Angulema i delfí de França. Fill gran del rei Carles X i de Maria Teresa de
Savoia. Intentà, vanament, de fer aixecar les terres occitanes contra Napoleó durant els
Cent Dies, comandà els Cent Mil Fills de Sant Lluís i evità que la repressió
dels absolutistes fos massa sagnant (ordenança d'Andújar, 8 d'agost). Quan Carles X
accedí al tron, ell esdevingué delfí. El 1830 hagué de renunciar als seus drets a la
corona i es retirà a Àustria. Els legitimistes el consideren rei Lluís XIX de França.
Lluís Felip
I de França
París 1773 - Claremont 1850
Rei de França (1830-48). Duc d'Orleans (1793-1830), heretà aquest títol del seu pare,
Felip. Durant la Revolució pertangué al Club dels Jacobins i fou oficial de l'exèrcit
del nord. El 1795 s'exilià, i tornà a França sota Lluís XVIII, però les seves
simpaties liberals l'obligaren a tornar-se a exiliar (1815-17). Establert a París, aviat
es convertí, per les seves idees, en esperança de la burgesia liberal, fins que la
revolució del juliol del 1830 el proclamà rei. Tot i que el seu poder provenia del
reconeixement de la sobirania nacional i que havia ratificat la Carta del 1814, molt aviat
es decantà per formes més autoritàries, i protegí polítics fidels a la seva persona,
dels quals Guizot fou, des del 1840, el més representatiu. La seva política afavorí la
burgesia, que tingué una època de prosperitat, mentre creixia el malestar de les classes
treballadores. La seva política exterior fou d'una total no-bel·ligerància. No es féu
càrrec del progrés de la ideologia republicana i socialista ni dels problemes socials i
econòmics; així, la protesta republicana del 1848 per la repressió que hom va portar a
terme forçà la seva abdicació, seguida de la proclamació de la segona república.
Lluís XVI de
França
Versalles 1754 - París 1793
Rei de França (1774-92). Fill del delfí Lluís, succeí el seu avi Lluís XV. Es casà
amb Maria Antonieta, filla de l'emperadriu Maria Teresa d'Àustria. Durant els primers
anys de regnat sorgiren certes esperances en els medis progressius del país, per les
mesures de tipus humanitari a què el rei féu costat i per l'esperit de reforma dels seus
ministres (Turgot, Necker), que foren frustrades per la resistència dels privilegiats i
la indecisió del monarca. En esclatar la Revolució, la seva resistència passiva li féu
perdre popularitat, tot i jurar la constitució (1790). Decidit a no prestar suport a
l'ordre revolucionari i confiant en l'ajuda dels altres reis europeus, intentà la fugida
(1791); reconegut pel camí, a Varennes, i fet presoner, fou mantingut com a símbol
necessari de l'ordre i jurà la constitució una altra vegada. En aquest període
estimulà els elements i les mesures que creia que portarien a l'anarquia i, superada
aquesta, a la restauració de l'antic règim. Així, permeté d'atacar Àustria. La
subsegüent invasió de França per austríacs i prussians i les proclames dels invasors a
favor seu el presentaren com a traïdor a la Revolució i al país. Destronat i
empresonat, fou jutjat per la Convenció i fou condemnat a mort i guillotinat (gener del
1793).
Lluís XVII de
França
Versalles 1785 - París 1795
Rei nominal de França (1793-95), delfí de Vienès (1789-93) i duc de Normandia. Segon
fill de Lluís XVI, en morir aquest els reialistes el reconegueren com a rei de França,
però la Comuna el posà sota la tutela del sabater Simó, el qual l'educà com un fill
del poble. Morí d'escròfula, i fou enterrat en secret al cementiri de Santa Margarida.
Entorn de la seva suposada supervivència circularen moltes llegendes.
Lluís XVIII
de França
Versalles 1755 - París 1824
Rei de França (1814-24). Fill del delfí Lluís de França, portà, abans d'ésser rei,
el títol de comte de Provença. A l'Assemblea de Notables (1787) es creà ja una
reputació política. El 1791 fugí de París i es titulà lloctinent general del regne,
i, mort el seu germà Lluís XVI, regent. En morir el seu nebot Lluís XVII es proclamà
rei i creà un govern a l'exili. El 1814 fou cridat pel senat i fou proclamat rei.
Representant de la tradició monàrquica i legitimista i desitjós de formes personals de
govern, tingué en compte, tanmateix, l'experiència de la Revolució i acceptà la Carta
del 1814, que introduïa un parlamentarisme moderat. Expulsat durant els Cent Dies,
recuperà el tron gràcies a les potències europees (1815). L'assassinat del qui es
considerava el seu successor i la reacció conservadora que se'n seguí, que donà el
poder a Villèle (1822), posaren fi al seu poder efectiu.
Lluís i
Facerias, Josep
Barcelona 1920 - 1957
Guerriller anarquista més conegut amb el nom de Facerias.
Militant de les Joventuts Llibertàries des del 1936, féu la guerra civil de 1936-39
al front d'Aragó i, caigut presoner, fou empresonat fins el 1945. Reincorporat al
moviment anarquista, d'ençà del 1947 passà a la lluita armada antifranquista
—atracaments a entitats bancàries, bombes en edificis oficials, atemptats contra
elements del règim—, sobretot a Barcelona i, ocasionalment, en col·laboració amb
Francesc Sabaté. Resident a Itàlia (1951-57), hi practicà també cops econòmics
en favor de l'organització, però, en retornar a Catalunya, fou mort per la
policia.
Llunas i
Pujals, Josep
Reus, Baix Camp ~1850 - Barcelona 1905
Anarquista. Tipògraf, estudià música i cant, fou també
empresari teatral i féu actuacions com a acròbata i gimnasta. S'adherí a la Primera
Internacional el 1870, i el 1872 ocupà diferents càrrecs dins la Societat de Noògrafs i
dins la federació local de societats obreres de Barcelona. Fou, a més, secretari de
l'Ateneu Català de la Classe Obrera en 1872-73. Posteriorment, després de participar en
les comissions federals clandestines de la Federació Regional Espanyola de l'AIT i
d'organitzar la Societat Tipogràfica de Barcelona (1879), fou, juntament amb R.Farga i
Pellicer, un dels principals promotors de la Federació de Treballadors de la Regió
Espanyola (1881), i hi figurà en la comissió federal fins el 1883.
Anarcocol·lectivista, defensà un sindicalisme influït per l'anarquisme, però allunyat
de l'anarquisme insurreccionalista i de les tesis de la propaganda pel fet. S'enfrontà,
especialment, amb els nuclis anarcocomunistes andalusos i no volgué comprometre la FTRE
en els afers de La Mano Negra, que condemnà. Fundà i dirigí "La Teula"
(1880), que aviat es transformà en "La Tramontana" (1887-95), setmanari
anarquista escrit en català que adoptà un caire satíric i molt anticlerical, i que
assolí una difusió considerable; hi utilitzà el pseudònim de Lo Dimoni Gros.
Participà amb diferents treballs en el primer i en el segon certàmens socialistes de
Reus (1885 i 1889). Publicà alguns fullets: Estudios filosófico-sociales (1882), La
revolució: poema en tres cants (1886), El ariete socialista internacional (1887),
Qüestions socials (1891), Los partits socialistes espanyols (1892), etc. La
seva influència directa en el moviment obrer català acabà el 1893, després d'ésser
empresonat, malgrat que condemnés l'onada d'atemptats terroristes d'aquell any a
Barcelona. Havia col·laborat a "La Asociación" (1883-89) i a "El
Productor" (1887-93). Els darrers anys, dedicat a la premsa esportiva, fundà i
dirigí "Los Deportes", aviat transformat en "Barcelona Sport".
Longo, Luigi
Fubine, Piemont 1900 - Roma 1980
Polític italià. Director del diari "L'Avanguardia" i un dels fundadors del
partit comunista italià (1921). Empresonat en 1923-24, el 1926 fugí a l'URSS, on
esdevingué membre del Komintern (des del 1933). Durant la guerra civil espanyola fou un
dels principals organitzadors de les Brigades Internacionals, sota el nom de Luigi
Gallo. Empresonat a França (1939-41) i a Itàlia (1942-43), fou alliberat pel cop
d'estat de Badoglio i esdevingué un organitzador de partisans. Diputat des del 1946,
succeí Togliatti com a secretari general del partit comunista italià (1964-72). L'any
1972 fou elegit president del PCI. Escriví Le brigate internazionali in Spagna (1956).
López
Bulla, Josep Lluís
Granada 1943
Sindicalista andalús. Secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya
(CCOO-CONC) del 1972 al 1995, any en què fou substituït per Joan Coscubiela. Autor de
l'assaig Qüestió salarial i nova cultura (1987) i de l'autobiografia Cuando
hice las maletas (1997).
López de
Ayala y Herrera, Adelardo
Guadalcanal, Andalusia 1828 - Madrid 1879
Polític i dramaturg. Conservador, redactà el manifest de la revolució del 1868, fou
ministre d'ultramar del primer govern de Serrano i d'Alfons XII i president del congrés
durant el regnat d'aquest darrer. El seu teatre comprèn una primera etapa romàntica, amb
Los dos Guzmanes (1851) i Rioja (1854), drames històrics; a la mateixa
època estrenà també Un hombre de estado (1851). L'etapa de l'anomenada «alta
comèdia» comprèn les peces d'ambientació burgesa i tendència moralitzadora: El
tejado de vidrio (1856), El tanto por ciento (1861), El nuevo don Juan (1863)
i Consuelo (1870), entre altres. Fou membre de l'Academia Española.
López de
Ochoa y Portuondo, Eduard
Barcelona 1877 - Madrid 1936
Militar. Lluità a Cuba i a l'Àfrica. General de la brigada de l'arma d'infanteria
(1918), donà suport des de Barcelona al cop d'estat de Primo de Rivera pel setembre del
1923 i es féu càrrec inicialment del govern militar de la ciutat. S'enfrontà a la
dictadura a partir del 1924. D'idees liberals, pro-republicà i francmaçó, fou
empresonat (1925), i posteriorment hagué d'exiliar-se, a París, des d'on intervingué
activament en la conspiració encapçalada per Sánchez Guerra en 1928-29, i intentà,
sense èxit, de revoltar la guarnició del Principat. El 14 d'abril de 1931 ocupà la
capitania general de Catalunya i reconegué l'autoritat de Francesc Macià. Fou cridat per
a encapçalar les operacions militars contra la insurrecció obrera a Astúries, per
l'octubre del 1934; intentà de limitar l'escampament de sang, criticà les accions de les
forces de la Legión, comandades per Yagüe, i pactà amb Belarmino Tomás la rendició de
tota la conca minera. Tanmateix, no pogué evitar d'ésser considerat com a responsable de
la repressió i, després d'ésser processat i empresonat (març del 1936), fou mort el 21
de juliol de 1936, quan era internat a l'hospital militar de Carabanchel. És autor de De
la Dictadura a la República (1930) i Campaña militar de Asturias en octubre de
1934 (1936).
López
de Santa Anna, Antonio
Jalapa, Veracruz 1791 - Mèxic 1876
Polític i militar mexicà. Col·laborà amb Itúrbide en el pacte que menà a la
independència de Mèxic; però, proclamada la república, inicià una sèrie de
pronunciaments (1828-32), fins que fou nomenat president de la república (1833). Comandà
l'exèrcit central en la lluita contra la independència de Texas (1835-36) i tornà a
ésser president i dictador (1839, 1841-44, 1846-47 i 1853-55). Comandà les tropes
mexicanes en la guerra contra els EUA, i pel tractat de Mesilla (1853) vengué un milió
de km2 de territori mexicà als EUA.
López
Domínguez, José
Marbella, Andalusia 1829 - Madrid 1911
Militar andalús. Era nebot del general Serrano. Es
distingí en la revolució progressista del 1854. Anà com a observador a la guerra de
Crimea (1855). Lluità a Àfrica (1859-60), i el 1868 es posà al costat del seu oncle en
la Revolució de Setembre. Atacà els cantonalistes de Cartagena (1873-74) i els carlins a
Catalunya, on ocupà Puigcerdà, i fou efímer capità general del Principat. Pel fet
d'haver trigat a reconèixer AlfonsII, fou apartat de l'exèrcit; però, rehabilitat, fou
ministre de la guerra (1883). Amb Romero Robledo fundà el Partido Reformista (1887), de
curta vida. Fou novament ministre de la guerra (1892-95) i cap del govern (1906). Publicà
Cartagena. Memorias y comentarios sobre el sitio... (1877).
López i
López, Antoni
Comillas, Cantàbria 1817 - Barcelona 1883
Comerciant, navilier i banquer. Originari d'una família d'hidalgos
agricultors de Ruiloba, extremament pobra. El seu pare, Santiago López i Ruiz de
Piélago, morí a Cadis, on havia anat a treballar, quan Antoni tenia dos anys. El 1831
passà a Cuba, on amassà una gran fortuna, gràcies sobretot al tràfic de negres. Es
dedicà al transport marítim. El 1852 constituí, a Santiago de Cuba, A. López i Cía.,
societat que féu bastir el primer vaixell espanyol d'hèlix, primera nau de la Compañía
Transatlántica Española (1881). Passà a residir a Barcelona el 1856, a la casa dels
banquers indianos Vidal i Quadras, establí la línia Alacant-Marsella i el 1861
obtingué que s'adjudiqués a la seva companyia el transport de la correspondència entre
la Península Ibèrica i les Antilles, ampliada el 1877 a altres parts d'Amèrica. Fou
sots-president del Cercle Hispano-Ultramarí de Barcelona (1871) i membre de la comissió
organitzadora de la Liga Nacional (1873), organismes de defensa dels interessos colonials
espanyols a les Antilles i oposats a l'abolició de l'esclavitud. Fou un dels fundadors
del Crèdit Mercantil (1864), i amb Manuel i Jaume Girona i Agrafel creà el Banc
Hispano-Colonial (1876). Fundà la Compañía General de Tabacos de Filipinas (1881).
Comprà la conca minera de l'Aller i creà la Compañía Hullera Española (1883), que
facilitava el carbó utilitzat pels vapors de la Transatlántica. Obtingué diverses
concessions de línies ferroviàries. Finançà la construcció del seminari de Comillas.
Alfons XII i la seva família foren amics particulars seus i sovintejaren el seu palau de
Sobrellano, a Comillas, construït per Joan Martorell i Montells. Fou creat marquès de
Comillas (1878), i hom li agregà la grandesa d'Espanya (1881); passà, conseqüentment, a
ésser senador. Protegí Jacint Verdaguer (el posà a la Compañía Transatlántica), que
li dedicà L'Atlàntida. Personalitat controvertida, el seu cunyat Francesc Bru
portà a terme una ferotge campanya en contra seva, continuada després contra el seu
fill, per mitjà de la publicació de La verdadera vida de Antonio López y López (1885),
on atribuïa la seva considerable fortuna a l'oportunisme, el tràfic negrer, l'engany i
la crueltat; el seu monument a Barcelona fou conegut popularment com el Negro Domingo;
enderrocat el 1936, fou restablert després del 1939.
López i
Raimundo, Gregori
Tauste, Aragó 1914
Polític. Resident a Barcelona des de 1931, entrà el 1934 a les Joventuts Socialistes
(1934) amb el seu germà Antoni (president del sindicat de Banca de la UGT), i el 1936
s'integrà en les JSU i en el PSUC. Comissari polític al front d'Aragó durant la guerra
de 1936-39, s'exilià el 1939. El 1947 tornà il·legalment al Principat i treballà en la
reorganització del partit. Empresonat (1951-54) i expulsat del país, el 1956 fou nomenat
màxim responsable del PSUC a l'interior i des de 1960 alternà l'activitat clandestina a
Catalunya amb les estades a l'estranger. Fou secretari general (1965-77) i president del
PSUC des de la seva legalització (1977) i hi defensà l'eurocomunisme propugnat des del
PCE per S. Carrillo. Les resolucions del V Congrés del PSUC (1981) l'apartaren del
càrrec, al qual tornà en el VI Congrés (març del 1982) i que dimití definitivament en
el VII Congrés (març del 1985). Fou elegit diputat al Congrés de Madrid el 1977, el
1979 i el 1982. Casat amb l'escriptora Teresa Pàmies i Bertran, és pare de l'escriptor
Sergi Pàmies. Ha publicat entre d'altres els llibres Escrits. 50 anys d'acció
(1947-1988) (1989) i Primera clandestinidad (1993).
López i
Rodó, Laureà
Barcelona 1920 - Madrid 2000
Polític i advocat. Estudià a Barcelona. Fou catedràtic de dret administratiu de les
universitats de Santiago de Compostel·la (1945-61) i de Madrid (des del 1961). El 1956
fou nomenat secretari tècnic de la presidència del govern espanyol, el 1958 procurador a
les corts i el 1962 comissari del pla de desenvolupament, càrrec en el qual elaborà els
successius plans, des del 1965, amb el grau de ministre sense cartera. Membre de l'Opus
Dei, fou considerat un dels principals tecnòcrates que, vinculats a aquesta institució,
formaren part dels governs de 1965-69 i 1969-73. El 1973 fou nomenat ministre d'afers
estrangers, però cessà en la reestructuració que hi hagué arran de l'assassinat de
Carrero Blanco (desembre del 1973). L'any 1978 participà en la redacció de l'Estatut
d'Autonomia de Catalunya. És autor, entre altres obres, de Política y desarrollo (1970)
i La larga marcha hacia la Monarquía (1977).
López
Montenegro, José
? segle XIX - segle XX
Dirigent obrer. Deixà la carrera militar en convertir-se a l'anarquisme. En 1871-72 fou
el principal organitzador de la Federació Regional Espanyola de l'AIT a Aragó, i
participà en el congrés de Saragossa d'aquesta associació. Fou un dels dirigents de la
Insurrecció Cantonalista a Cartagena (1873), i s'exilià a París. Tornà el 1881 a
Espanya, i exercí de mestre a Sabadell i a Sallent. A Sabadell dirigí, en 1884-86,
"Los Desheredados", periòdic que assolí una gran difusió. Després, hom
l'implicà en el procés de Montjuïc (1896). Convertit en un apòstol de l'anarquisme,
fou un dels principals defensors de les tesis de la vaga general durant els primers anys
del s XX. Publicà diferents obres: La aurora. Catecismo de la república democrática
federal (1882), El botón de fuego (1902), etc. Posteriorment emigrà a
Amèrica.
López Sánchez,
Juan
Bullas, Múrcia 1900 - Madrid 1972
Anarcosindicalista. Fill d'un guàrdia civil, a Barcelona ingressà el 1910 a la CNT.
Empresonat (1920-26), formà part més tard del grup Solidaridad, dirigí el setmanari
"Acción" i fou secretari del comitè nacional de la CNT (1930). Signà el
manifest dels Trenta (1931), fou cofundador de la Federació Sindicalista Llibertària i
dirigí "Sindicalismo" (1933-35). Dins els Sindicats d'Oposició, fou secretari
de la regional del País Valencià, i en 1935-36 impulsà el reingrés a la CNT. Membre
del Comitè Executiu Popular de València des del 1936, fou ministre de comerç del govern
de Largo Caballero (1936-37). El 1938 passà a la redacció de "Fragua Social"
(que havia fundat el 1936). En 1939-67 s'exilià a Mèxic. Autor de Las órdenes
religiosas y el sindicalismo (1932).
López-Portillo
y Pacheco, José
Mèxic 1920
Polític mexicà. El 1945 s'afilià al Partido Revolucionario Institucional, i aviat en
fou un membre important. Entre altres càrrecs públics, ocupà el de ministre del
patrimoni (1970) i el de secretari de finances i crèdit públic (1973-75). Fou president
de la república (1976-82), càrrec en el qual dugué a terme una política reformista i
d'acostament al Tercer Món. És autor de llibres sobre teoria de l'estat i també
d'algunes novel·les. El 1981 obtingué el Premio Príncipe de Asturias a la Cooperación
Iberoamericana. El 1982 abandonà la presidència, després que acabés el seu període de
govern, començat el 1976. Es traslladà a viure a Roma, on s'apartà definitivament de la
vida política del seu país.
Lorenz, Konrad
Viena 1903 - Altenburg, Baixa Àustria 1989
Naturalista austríac. Estudiós del comportament animal, fou un dels fundadors de
l'etologia moderna, que divulgà amb obres, com ara Er redete mit dem Vieh, den Vögeln
und den Fischen ('Parlava amb les bèsties, els ocells i els peixos', 1949), que
obtingueren una gran popularitat. Director del departament de fisiologia del comportament
de l'Institut Max Planck en 1961-73, aquest any rebé, juntament amb N.Tinbergen i K.von
Frisch, el premi Nobel de medicina. Aplicà les seves teories, que subratllen la
importància de l'innatisme i l' herència per damunt de la interacció amb el medi, al
comportament humà (Über das sogennante Böse, 1963; 'Sobre l'anomenat mal',
relatiu a l'agressivitat humana) i àdhuc a la filosofia social (Der Abbau des
Menschliches, 1983; 'La decadència de la natura humana'), i n'extragué conclusions
que foren motiu de polèmica.
Lorenzo
Asperilla, Anselmo
Toledo 1841 - Barcelona 1914
Anarquista. Tipògraf. Formà part del primer nucli
internacionalista creat el 1868 per Fanelli, i fou el principal redactor de "La
Solidaridad" (1870-71). Es destacà en el Congrés Obrer de Barcelona (1870), dins la
tendència antipolítica, i fou elegit membre del consell federal de la Federació
Regional Espanyola de l'AIT. La conferència secreta de València (1871) el nomenà
delegat a la conferència de Londres de l'AIT, on conegué Marx i Engels personalment i on
sentí una admiració apassionada per Laura Marx. Després, davant l'enfrontament de
marxistes i bakuninistes, adoptà una actitud ambigua. Afavorí la introducció de Paul
Lafargue en els medis madrilenys. Després d'un exili a França, s'establí a Barcelona
(1874), on actuà dins la Societat Tipogràfica, a l'Aliança de la Democràcia Socialista
i a les comissions federals clandestines de la FRE (1877-81). Vençut pels partidaris de
la reconstrucció d'un moviment sindical legal, fou expulsat el 1881. No ingressà a la
FTRE fins el 1885. Des d'aleshores es dedicà a una intensa activitat de publicista: Acracia
o república (1886), Fuera política (1886), etc, formà part de la redacció
d'"Acracia" (1886-88) i d'"El Productor" (1887-93) i col·laborà en
periòdics àcrates, com "Ciencia Social" (1895-96) "La Revista
Blanca" de Madrid (1898-1905), "El Porvenir del Obrero" de Maó
(1899-1914), etc. Escriví una novel·la (Justo Vives, 1893), obres de divulgació
anarquista, com El estado (1895), El banquete de la vida (1905) i la primera
part d'El proletariado militante (1901). Inclòs en el procés de Montjuïc del
1896, fou deportat, i residí a París (1897-98). Principal autor de "La Huelga
General" (1901-03), fou, amb José López Montenegro, l'introductor del sindicalisme
revolucionari francès. Arran de la vaga general de Barcelona de l'any 1902 tornà a
ésser empresonat. Francesc Ferrer i Guàrdia el contractà a l'editorial de l'Escola
Moderna, per a la qual traduí al castellà diverses obres de Reclus i Kropotkin, del
francès. Bandejat arran dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), tornà a
Barcelona el 1910. Vell i malalt, publicà encara la segona part d'El proletariado
militante (1910), El pueblo (1910), Vida anarquista (1912), Hacia la
emancipación (1913) i Evolución proletaria (1914).
Lostau i
Prats, Baldomer
Barcelona 1846 - 1896
Republicà federal. Era diputat provincial de Barcelona quan, pel setembre del 1869,
encapçalà la Insurrecció Federal a Igualada. Exiliat després a Ais de Provença,
s'adherí a la Primera Internacional. Fou elegit diputat a les corts per Gràcia per
l'abril del 1871, i intervingué, fent-ne la defensa, en els famosos debats entorn de la
legalitat de la Internacional. Novament a la diputació de Barcelona (1872-73), tingué un
paper destacat en l'efímera proclamació de l'Estat Català els dies 5-7 de març de
1873. Organitzà després els guies de la diputació i lluità contra els carlins; pel
novembre del 1873 s'oposà a la dissolució dels guies, i hagué de tornar a exiliar-se.
El 1877 s'uní als intents d'organització d'un sindicalisme reformista a Barcelona.
Continuà dins el partit federal de Pi i Margall (en especial, el 1883 intervingué
activament en el congrés regional del partit a Catalunya i en l'assemblea federal de
Saragossa), bé que encapçalà una tendència municipalista oposada al federalisme de
Vallès i Ribot. Fou diputat a les corts per Vilafranca el 1893 i el 1896. Dirigí
"La Avanzada".
Ludendorff, Erich
Kruscewniz, Posnània 1865 - Munic 1937
General alemany. Cap de l'estat major de Hindenburg, contribuí a derrotar els russos a la
Prússia Oriental (1914). Des del 1915 compartí amb ell la direcció dels exèrcits
alemanys; de fet, en fou el cap pensant, i la seva influència envaí el camp civil.
Hàbilment, malgrat haver sol·licitat l'armistici (29 de setembre de 1918), sabé
defugir-ne la responsabilitat i traspassar-la al govern. Nacionalista i racista exaltat,
definidor de la guerra total, féu costat a Hitler (putsch del 1923). Escriví
sobre qüestions militars i polítiques.
Lukács, György
Budapest 1885 - 1971
Filòsof marxista i crític literari hongarès. Estudià a
Berlín i a Heidelberg, on conegué E.Bloch i fou alumne de Max Weber. Participà en la
revolució hongaresa del 1919 i fou comissari d'instrucció pública del govern de Béla
Kun. Caigut aquest, s'exilià a Viena, on fou redactor en cap de la revista
"Kommunismus", publicà Geschichte und Klassenbewusstsein ('Història i
consciència de classe', 1923), intent d'aproximació a l'autèntic pensament de Marx, amb
un cert antileninisme, del qual es retractà a Lenin, l'any següent, i manifestà
un idealisme elitista, barrejat amb idees anarcosindicalistes i afegits materialistes,
criticant la burocràcia del partit i el sectarisme. Més conciliador, després, amb el
marxisme oficial, el 1930 anà a Moscou, on residí (fora d'una estada a Berlín, en
1931-33) fins el 1945, que tornà a Hongria. Participà en la revolució del 1956 i fou
ministre de cultura del govern d'Imre Nagy; però, fracassada aquella, fou deportat a
Romania, d'on tornà, amnistiat, l'any següent. Filosòficament combaté la comprensió
mecanicista de la dialèctica i estudià les relacions d'aquesta amb l'economia: Über
die Beziehungen von Dialektik und Ökonomie ('Sobre lesrelacions entre la dialèctica
i l'economia', 1948) i Der junge Hegel und die Probleme der kapitalistischen
Gesellschaft ('El jove Hegel i els problemes de la societat capitalista', 1954);
tractà, així mateix, sobre l'existencialisme (1947) i elaborà una ontologia de l'ésser
social (1971). No menys important fou la seva aportació en els camps de l'estètica i la
literatura: A modern dráma fejl&rsb;désének története ('Evolució
històrica del teatre modern', 1911), Die Seele und die Formen ('L'ànima i les
formes', 1911), Die Theorie des Romans ('Teoria de la novel·la', 1920; traducció
catalana, 1965), Irodalom és demokrácia ('Literatura i democràcia', 1947), Goethe
und seine Zeit ('Goethe i el seu temps', 1947; n'hi ha traducció catalana), diverses
obres sobre el realisme, en general (1946-49; en cinc volums), l'alemany (1955) i el
francès (1952), i Beiträge zur Geschichte der Ästhetik ('Aportacions sobre la
història de l'estètica', 1954), entre altres.
Lumière, Auguste
Besançon 1862 - Lió 1954
Biòleg i industrial francès. Amb el seu germà Louis Lumière (Besançon
1864 — Bandol, Provença 1948), químic i industrial francès, fou l'inventor del
cinematògraf. Tot i que tots dos treballaren en aquesta tasca, sembla que fou Louis el
qui resolgué mecànicament el problema de la presa d'imatges en moviment i de llur
projecció posterior damunt un llenç blanc (pantalla). Els aparells de filmació i de
projecció construïts pels Lumière milloraren els sistemes usats fins aleshores per
aconseguir la captació successiva d'imatges sobre pel·lícula fotogràfica i la
posterior visió amb sensació de moviment. La primera projecció fou de caire privat
(1894). L'any següent tingué lloc la primera sessió pública, al Grand Café de París,
on, per tant, nasqué el cinema com a manifestació d'art i com a espectacle. Els primers
films, realitzats pel mateix Louis, eren simples fragments de la vida quotidiana: La
sortie des ouvriers de l'usine Lumière (1895), Arrivée du train à la Ciotat (1895)
i, posteriorment, Ateliers de la Ciotat, Démolition d'un mur, etc. Aviat les
produccions esdevingueren recreacions ingènues de la realitat; d'aquesta manera apareixia
el film d'argument i el llenguatge cinematogràfic: Charcuterie mécanique, Chapeaux à
transformation, L'arroseur arrosé.
Lumumba, Patrice
Emery
Katako Kombé, Kasai 1925 - Elisabethville? 1961
Polític congolès. Fill d'un camperol, treballà com a funcionari de correus i d'una
companyia belga. Dirigent sindical, el 1958 fou un dels fundadors del moviment nacional
congolès, que presidí des del 1959. Participà activament en la lluita per la
independència del Congo Belga i ajudà a la formació d'un estat lliure, unitari i
progressista. Nomenat primer ministre poc abans de la independència (30 de juny de 1960),
hagué d'afrontar la secessió de Katanga i Kassai. Durant la guerra civil demanà ajut a
l'ONU i s'esforçà a conservar la unitat i la democràcia nacionals, però fou
destituït, empresonat i assassinat, segurament per les forces de Moïse Tshombé.
Luthuli, Albert
prop de Bulawayo, Rhodèsia 1898 - Stanger, Natal 1967
Polític sudafricà. Cap d'una tribu zulu i membre del consell cristià de la Unió
Sud-africana, encapçalà el moviment de lluita contra l'apartheid. Empresonat
diverses vegades, el 1960 rebé el premi Nobel de la pau. Morí atropellat per un tren,
potser a conseqüència d'algun atemptat.
Luxemburg, Rosa
Zamosc, Polònia 1871 - Berlín 1919
Dirigent revolucionària i teòrica marxista alemanya d'origen jueu. Fou militant des de
setze anys, a Polònia i després a Alemanya. A Zuric conegué Plekhanov, Aksel'rod i
d'altres marxistes russos i polonesos i hi cursà estudis de ciències naturals, de
matemàtiques i d'economia política. S'enfrontà als socialistes polonesos per la
qüestió nacional, punt sobre el qual polemitzà amb Lenin. Defensà la vaga general
política com a lliçó de l'experiència russa del 1905 i ¾independentment de Parvus i
Trockij¾ afirmà que la revolució proletària no podia aturar-se en l'etapa burgesa. A Sozialreform
oder Revolution? ('Reforma social o revolució?', 1899) combaté les tesis de
Bernstein, i reprengué l'anàlisi econòmica a Die Akkumulation des Kapitals ('L'acumulació
del capital', 1913), important estudi de la fase imperialista. Entre el 1915 i el 1918
estigué empresonada la major part del temps per fer agitació contra la guerra, cosa que
no li impedí de continuar el seu treball teòric i d'organització. Fundà, amb
K.Liebknecht, C.Zetkin i el seu company L.Jogiches, el Spartakusbund, nucli a partir del
qual fou format el partit comunista alemany (1919). Defensora crítica de la revolució
russa, polemitzà amb els bolxevics sobre la política agrària, sobre la qüestió
nacional i sobre l'exercici de la democràcia. El 1919, tot i ésser-hi contrària,
intervingué en la insurrecció de Berlín i, el 15 de gener, fou detinguda i executada
sumàriament, així com K.Liebknecht.
Lyon, Emma
Great Neston, Cheshire 1765 - Calais 1815
Dama anglesa, coneguda amb el nom de lady Hamilton. Es casà (1791) amb William
Hamilton, ambaixador a Nàpols, i tingué una gran influència sobre la reina Maria
Carolina de Nàpols. Des del 1798 fou l'amant de l'almirall Nelson.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
