BUXAWEB

PERSONATGES
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

L

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Vocabulari d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Luka

La Fayette,  marquès de
Labriola, Antonio
Labriola, Arturo

Lacy, Evans George de
Lacy y Gautier, Luis Roberto de
Lacy y White, Francisco Antonio de

Lafargue, Paul
Lafont, Robert
Lamartine, Alphonse de
Lamennais, Félicité-Robert de
Largo Caballero, Francisco
Lassalle, Ferdinand
Laval, Pierre

Lavilla Alsina, Landelino
Layret i Foix, Francesc

Le Duc Tho
Ledesma Ramos, Ramiro

Ledru-Rollin, Alexandre-Auguste
Lee, Robert Edward

Leizaola Sánchez, Jesús María de
Lenin, Vladimir Il'ic
Leone, Giovanni

Leopold I de Bèlgica
Leopold II de Bèlgica

Leopold III de Bèlgica
Leopold de Hohenzollern
Lerma i Blasco, Joan
Lerroux García, Alejandro
Lesseps, Ferdinand-Marie de

Ley, Robert
Liebknecht, Karl
Liebknecht, Wilhelm
Lin Biao
Lincoln, Abraham

Lindbergh, Charles Augustus
Lippmann, Walter
List, Friedrich

Lister, Joseph
Líster Forján, Enrique

Livingstone, David
Llàtzer de Dou i de Bassols, Ramon
Llauder y de Camín, Manuel de
Lleó XIII
Llopis i Ferrandis, Rodolf
Llorente i Olivares, Teodor
Lloyd George, David

Lluhí i Rissech, Joaquim
Lluhí i Vallescà, Joan
Lluís de França
Lluís Felip I de França
Lluís XVI de França
Lluís XVII de França
Lluís XVIII de França

Lluís i Facerias, Josep
Llunas i Pujals, Josep
Longo, Luigi
López Bulla, Josep Lluís
López de Ayala, Adelardo
López de Ochoa, Eduard
López de Santa Anna, Antonio
López Domínguez, José
López i López, Antoni
López i Raimundo, Gregori

López i Rodó, Laureà
López Montenegro, José
López Sánchez, Juan
López-Portillo y Pacheco, José

Lorenz, Konrad
Lorenzo Asperilla, Anselmo
Lostau i Prats, Baldomer
Ludendorff, Erich
Lukács, György

Lumière, Auguste
Lumumba, Patrice Emery
Luthuli, Albert
Luxemburg, Rosa

Lyon, Emma

La Fayette, marquès de
Chavaniac, Alvèrnia 1757 - París 1834

Militar i polític. De nom Marie Joseph Paul Yves Roch Gilbert Motier, marquès de La Fayette. Amic de Franklin, el 1777 es posà al servei dels independentistes nord-americans, els quals el feren general; aconseguí l'ajut oficial de França als EUA i lluità a Yorktown. Amic de Necker, fou un dels nobles liberals més actius, primer a l'Assemblea de Notables, després als Estats Generals i finalment a l'Assemblea Constituent. Comandant de la guàrdia nacional de París (1789), fou el cap d'un grup de polítics moderats que intentà un compromís amb la monarquia, però les seves querelles amb la reina, amb Mirabeau i amb els seguidors de Brissot ho impediren. "L'heroi d'ambdós mons", finalment, s'enfrontà amb el poble en l'afusellament del Camp de Mart (17 de juliol de 1791), cosa que li féu perdre definitivament la popularitat, posada ja en entredit per les denúncies de Marat. Afavorí la guerra, i després de la jornada del 20 de juny de 1792 abandonà el front per presentar-se davant l'Assemblea; però, sense prou ajut, hagué de tornar-se'n; finalment es passà a l'enemic (agost). Tornà a França el 1800, però es mantingué aïllat durant l'Imperi. A l'època de la Restauració fou un dels caps visibles del liberalisme (diputat en 1818-22 i en 1827-30; membre dels grups carbonaris) i intervingué en les accions que portaren a la revolució del 1830: nomenat cap de la guàrdia nacional, afavorí l'entronització de Lluís Felip, però hagué de renunciar el seu càrrec i es retirà a una oposició discreta.

Labriola, Antonio
Cassino 1843 - Roma 1904

Filòsof italià. Influït successivament per Hegel, Herbart i Marx, fou catedràtic de filosofia de la moral a la universitat de Roma (1874), i el 1876 s'uní als socialistes, dels quals esdevingué un dels capitosts. Fou la primera figura del materialisme històric a Itàlia. Escriví, entre altres obres, Morale e religione (1873), Dell'insegnamento della Storia (1876), Del materialismo storico (1896) i Scritti varii di filosofia e di politica (1906), editada per B.Croce.

Labriola, Arturo
Nàpols 1873 - 1959

Polític i economista italià. Fou un capitost del socialisme —director del diari "Avanguardia Socialista"—, ministre de treball (1920-21) i catedràtic d'economica política a Messina (1926). Durant una part del règim feixista residí a França i a Bèlgica. Escriví diverses obres d'economia i de política.

Lacy, Evans George de
Moig, Luimneach 1787 - Londres 1870

Militar britànic. Després d'haver lluitat a l'Índia, a Espanya (amb Wellington), als EUA (conquesta de Washington) i a Waterloo, comandà, en la primera guerra Carlina, 10 000 voluntaris liberals britànics a favor d'Isabel II. Ajudà Espartero en la defensa de Bilbao, però fou vençut pels carlins a Oriamendi (1837). Lluità també a Crimea (1854-56) i fou ascendit a general (1861).

Lacy y Gautier, Luis Roberto de
San Roque, Campo de Gibraltar 1775 - Palma de Mallorca 1817

Militar i polític liberal. Fill del militar irlandès al servei d'Espanya Patricio de Lacy y Gould, entrà de molt jove a l'exèrcit (era oficial a 14 anys); participà com a capità a la Guerra Gran. El 1799 fou enviat a les Canàries; desavinences amb els seus caps, que arribaren a la insubordinació, li costaren un any de presó a Cadis i l'expulsió de l'exèrcit. Se n'anà a França, i ingressà en la legió irlandesa, amb la qual lluità a Alemanya. Havent-se traslladat a Espanya, desertà i tornà a l'exèrcit espanyol. Capità general de Catalunya (1811-13), intentà de reorganitzar l'exèrcit després de la pèrdua de Tarragona. Basà la defensa en la línia la Seu d'Urgell ­ Solsona ­ Cardona, i muntà un camp de reclutament i instrucció a la serra de Busa. En ràpides intervencions arribà a entrar a la Cerdanya francesa i a ocupar momentàniament Igualada, Reus i les illes Medes. Però el fracàs davant Mataró i les divergències creixents, d'origen sobretot polític, amb la Junta Superior de Govern del Principat provocaren la seva substitució per Joaquim d'Ibáñez Cuevas i de Valonga, baró d'Eroles. Sota la restauració absolutista fou apartat de l'exèrcit i es retirà a Vinaròs. El 1817 dirigí des de Caldes d'Estrac una àmplia revolta de militars i civils que havia d'utilitzar les tropes del Maresme per marxar sobre Barcelona i proclamar la Constitució. Una delació, la manca de decisió dels conjurats i un préstec del bisbe Sichar al capità general Castaños per a pagar els sous endarrerits a les tropes feren fracassar el complot. Lacy no pogué embarcar a Blanes i fou detingut. Condemnat a mort, la protesta popular barcelonina dirigida pels gremis i la por d'un motí popular aconsellaren Castaños d'embarcar-lo cap a Mallorca, fent creure que fóra indultat; arribat a l'illa fou, però, afusellat al castell de Bellver.

Lacy y White, Francisco Antonio de
Barcelona 1731 - 1792

Militar d'origen irlandès. Comte de Lacy. Lluità al setge de Gibraltar (1782-83) i fou enviat en missions diplomàtiques a Suècia i a Rússia. Ascendí a tinent general (1779). Nomenat capità general de Catalunya (1789-92) en substitució de González de Bassecourt, fou desprestigiat pels Rebomboris del Pa i morí en el càrrec.

Lafargue, Paul
Santiago de Cuba 1842 - Draveil, Illa de França 1911

Polític francès. Cursà medicina a França, però fou expulsat del país per les seves activitats polítiques. Refugiat a Anglaterra, conegué Karl Marx, del qual esdevingué gendre. Marx l'envià a Espanya, on intentà de fundar una secció marxista de la Primera Internacional, destinada a contrarestar la influència bakuninista. Acollit per Pablo Iglesias a Madrid, juntament amb ell fomentà el moviment socialista espanyol. Tornà a França (1882), i amb Guesdes fundà el Partit Obrer. Gran expositor de les doctrines marxistes, escriví Le Socialisme et la conquête des pouvoirs publics (1899) i Le déterminisme économique de K.Marx (1909). Se suïcidà juntament amb la seva muller.

Lafont, Robert
Nimes 1923

Escriptor, filòleg, historiador i polític occità. Professor a la universitat de Montpeller fins el 1986, s'ha destacat en la defensa de l'occitanisme. Home d'una activitat intel·lectual extraordinària, fundà el Comitè Occità d'Estudis i d'Acció i assumí la direcció de diverses publicacions periòdiques ("L'ase negre", 1946, "Viure", 1962). Escriptor prolífic, la seva obra presenta dues línies essencials i integrades: una de divulgació doctrinal en francès amb treballs com La révolution regionaliste (1967), Sur la France (1968), Décoloniser en France (1971), Nous, Peuple Européen (1991), La Nation, l'Etat, les Regions (1993), etc, alguns dels quals traduïts al català, i una altra pròpiament de creació en llengua occitana (La vida de Joan Larsinhac, 1951), que constitueix el punt de partida de la veritable novel·la en occità i que és també una ruptura total amb la tradició folklòrica anterior. De la prosa literària destaca també L'Icòna dins l'Iscla (1971), Lo Decameronet (1983), La Festa (1983-84), formada per Lo Cavalier de Març i Lo Libre de Joan, i L'enclaus (1992). En poesia ha publicat l'antologia Dire (1945-53), La loba (1959), Poèma a l'estrangièra (1960), Aire Liure (1974) i Lausa per un solèu mòrt e reviudat (1984), entre d'altres. També ha produït un teatre d'animació social: Dòm Esquichòte (1973), Lei cascavèus (1977) i La Croisade (1983) i ha conreat la sociolingüística: Le travail et la langue (1978). Ha estat president de l'Institut d'Estudis Occitans, i el 1974 presentà la seva candidatura a les eleccions presidencials franceses, que fou rebutjada. Gran coneixedor de la cultura catalana, ha estat de sempre vinculat a les activitats politicoculturals dels Països Catalans.

Lamartine, Alphonse de
Mâcon 1790 - París 1869

Poeta i novel·lista francès. Membre de la petita noblesa, tingué càrrecs diplomàtics a Itàlia (Carnets du voyage en Italie, publicats pòstumament, el 1908) i viatjà per l'Orient (Voyage en Orient, 1835, i Gethsémani ou la mort de Julia, sobre la mort de la seva filla durant aquest viatge). Era catòlic practicant, i vers el 1835 fou partidari d'un vague deisme humanitari, fonamentat en la seguretat d'un avenir social més just. Partidari de la república autoritària, fundà "Le Bien Public" (1834) i redactà l'Histoire des girondins. Ministre d'afers estrangers (1848), escriví el Manifeste aux puissances, sobre els esdeveniments de la revolució d'aquest any. Posteriorment publicà Les confidences (1849; memòries), les novel·les Raphaël (1849) i Graziella (1852), productes d'experiències sentimentals, les Nouvelles confidences (1851), novel·les populistes, Histoire de la restauration (1851-53), Histoire des constituants (1854), Histoire de la Turquie (1854-55), Histoire de la Russie (1855) i Cours familier de littérature (1856-66). El 1820 publicà les Méditations poétiques, on l'enyorament per la pèrdua de l'estimada el porta a la convicció de la caducitat dels béns terrenals i a la fe en un destí sobrenatural; el llibre reflecteix l'aspiració a una vida serena de la generació postbonapartista. Formalment, aquests poemes són típics del sentimentalisme romàntic, vague i morbós; es destaquen L'isolement, Le vallon, Le lac i L'automne. Publicà encara les Nouvelles méditations (1823), els Recueillements poétiques (1839), Le dernier chant du pèlerinage de Childe Harold (1825), homenatge a Byron, i Le chant du sacre ou la veillée des armes (1825), dedicat a Carles X. Al seu discurs d'ingrés a l'Académie Française (1830), féu professió de liberalisme polític. Publicà Harmonies poétiques et religieuses (1830), d'una religiositat vaga i melangiosa i tendents a la profusió verbal, Jocelyn (1836), llarg poema moral i religiós, tragèdies i el poema llarg La chute d'un ange (1838), on les idees poètiques i religioses són embolcallades en una atmosfera irreal. L'obra de Lamartine fou traduïda al castellà als Països Catalans ja des del 1839. Entre els escriptors de la Renaixença, influí sobretot en certs aspectes de Verdaguer (la natura, la visió de Déu, etc) i al s XX fou traduïda Graziella (1929).

Lamennais, Félicité-Robert de
Saint-Malo 1782 - París 1854

Pensador i home polític francès. Deixeble de Rousseau, fou prevere i professor de matemàtiques. De primer fou conservador i borbònic. L'Essai sur l'indifférence en matière de religion (1823) i La religion considérée dans ses rapports avec l'ordre politique et social (1825?) palesen una modificació d'opinions, accentuada a la revista "L'Avenir" (1830-31) i a l'Agència General per a la Defensa de la Llibertat Religiosa —que havia fundat amb Lacordaire i Montalembert—, mitjançant les quals propugnava un acostament entre l'Església i la societat moderna. Fou condemnat pel papa (1834) i empresonat. Durant la revolució del 1848 fou membre de l'Assemblea Constituent. El seu pensament polític fou una de les bases del pensament democratacristià.

Largo Caballero, Francisco
Madrid 1869 - París 1946

Polític i sindicalista. Obrer estucador, ingressà a la UGT el 1890 i al PSOE el 1894, de les direccions dels quals formà part des del 1914 i 1915, respectivament. Membre del comitè de vaga del 1917, fou condemnat a trenta anys de presó; però, en ésser elegit diputat per Barcelona el 1918, fou amnistiat. Col·laborà com a conseller d'estat amb la Dictadura de Primo de Rivera. Representant de la UGT en el comitè revolucionari (1930), fou ministre de treball de la República (1931-33) i fou elegit president del PSOE (1932-35). A causa dels problemes plantejats en la col·laboració governamental i dels fets d'octubre del 1934 (amb motiu dels quals fou empresonat i després absolt), abandonà el seu reformisme i, esdevingut el líder de l'ala esquerra del PSOE i de les Joventuts Socialistes, propugnà una política revolucionària de front obrer i es declarà partidari de la dictadura del proletariat. Fou anomenat el Lenin espanyol. No reeixí a desbancar Prieto i els socialistes moderats de la direcció del partit, però conservà el predomini a la UGT. Elegit diputat (febrer del 1936), al setembre següent, iniciada la guerra civil, fou cap d'un govern de Front Popular i es reservà el ministeri de la guerra. Després dels fets de Maig del 1937 a Barcelona, dimití, i fou apartat dels càrrecs directius del partit i de la UGT. Acabada la guerra, s'exilià a França, i fou deportat pels nazis a un camp de concentració. Posteriorment fou publicat a Mèxic un recull de cartes seves amb el títol de Mis recuerdos (1954). L'any 1978, les seves despulles foren traslladades de París a Madrid.

Lassalle, Ferdinand
Breslau 1825 - Ginebra 1864

Polític prussià. Principal portaveu del socialisme alemany després del 1848. Tot i tenir força punts de contacte amb Marx, creia en una tàctica legalista i evolucionista. Arribà a considerar la possibilitat d'una monarquia social basada en el sufragi universal, del qual esperava una transformació del caràcter de l'estat. Després d'una crisi ideològica deguda a la manca de ressò de l'alçament de Garibaldi, enfocà la seva activitat propagandística exclusivament cap als treballadors, la integració política dels quals anhelava. Fou president de l'Associació General de Treballadors Alemanys, fundada a Leipzig el 1863. Esgotat i desanimat, davant l'oposició creixent a la seva visió de la democràcia, es traslladà a Suïssa, després de publicar Herr Bastiat-Schulze von Delitzsch oder Kapital und Arbeit ('Bastiat-Schulze von Delitzsch o Capital i treball', 1864), i hi morí, víctima d'un duel. Qualificat d'heretge revisionista els anys durant els quals el moviment obrer alemany adoptà les nocions deterministes del marxisme, fou rehabilitat als temps de Bernstein i pel Partit Socialdemòcrata, el qual, volent esdevenir un partit de masses, es decidí per la via democràtica i parlamentària.

Laval, Pierre
Châteldon, Lo Puèi de Doma 1883 - Fresnes 1945

Polític francès. Diputat socialista (1914-19), abandonà el partit i tornà a la Cambra com a independent (1923-44). Ocupà diverses carteres ministerials fins el 1931, que es féu càrrec del govern. La seva política pacifista el portà a multiplicar les concessions als estats totalitaris, i llur connivència amb Mussolini provocà la seva caiguda (1936). Després de la capitulació de França (1940) davant les forces del III Reich, fou nomenat vice-primer ministre pel mariscal Pétain. Accentuà la seva política col·laboracionista i d'adhesió incondicional al règim nazi, gràcies a la qual fou president del govern (1942-44). Després de la victòria aliada, intentà de cercar refugi a Barcelona, però el govern espanyol l'obligà a tornar a Àustria, d'on procedia. Lliurat pels nord-americans a les autoritats franceses, fou condemnat a mort i executat.

Lavilla Alsina, Landelino
Lleida, Segrià 1934

Polític i jurista. Professor de dret administratiu a la Universidad Complutense de Madrid i lletrat del Consell d'Estat, ha mantingut sòlides vinculacions amb la dreta ideològica i financera —director general adjunt de Banesto, president de l'Editorial Católica— abans d'ocupar càrrecs governamentals. Membre del Grupo Tácito (1973), amb el qual s'integrà a UCD, fou ministre de justícia (1976-79), senador per designació reial (1977-79), diputat per Jaén (1979-82) i president del Congrés (1979-82); a més encapçalà el sector democratacristià d'UCD. La crisi d'aquest partit el portà (juliol del 1982) a assumir-ne la presidència, des d'on intentà el reviscolament del centrisme, i la qual dimití en no aconseguir-ho, però fou reelegit pel desembre fins a la dissolució del partit (1983). A les eleccions del 1982 fou elegit diputat per Madrid, i l'any següent renuncià a l'escó per a ocupar el càrrec de vocal del Consell d'Estat.

Layret i Foix, Francesc
Barcelona 1880 - 1920

Advocat i polític. De família benestant, era de conegudes simpaties republicanes. De petit sofrí una paràlisi i sempre caminà amb crosses. Fou company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot, i cursà dret i filosofia i lletres a Barcelona. Contribuí a la fundació de l'Associació Escolar Republicana (1900) i a la creació de l'Extensió Universitària. Redactà els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic, i en fou president el 1905. Aquest any ingressà a la joventut d'Unió Republicana i es doctorà amb la tesi La societat primitiva, concepte i investigació. Fou també elegit regidor de Barcelona pel districte VII. Participà activament a la Solidaritat Catalana, i entrà en contacte amb el nucli dissident de la Lliga Regionalista, que creà el Centre Nacionalista Republicà (1906). Com a regidor fou un dels promotors del Pressupost de Cultura (1908), que preveia uns centres escolars municipals on l'ensenyament hauria d'ésser donat en català, amb coeducació i llibertat religiosa. Fou un dels fundadors (1910) de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual se separà el 1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. Contribuí a la creació del Bloc Republicà Autonomista (1915). Com a advocat inicià aquests anys la defensa de treballadors davant els tribunals, i la CNT li anà confiant la majoria de les causes contra els sindicalistes. Impulsà el nou diari "La Lucha" (1916-19), que es distingí per les campanyes a favor del republicanisme, el nacionalisme i l'obrerisme. Fou el principal dirigent del nou Partit Republicà Català (1917), que significava un nou esforç per a donar perspectives polítiques als problemes socials. Fou derrotat per un marge escàs en les eleccions per a diputat de Girona (1918). Participà en la campanya per a l'autonomia de Catalunya. El 1919 fou elegit diputat per Sabadell i denuncià a les corts amb energia la política social, l'administració de l'estat i la funció de l'exèrcit. En els moments de repressió màxima sobre la CNT, sota el govern de Martínez Anido, fou assassinat a la porta de casa seva quan anava a interessar-se pels dirigents cenatistes i per Lluís Companys, que havien estat detinguts i foren deportats a Maó. Hi hagué una gran vaga de protesta a Barcelona, i el seu enterrament constituí una manifestació política. Un monument seu, obra de Frederic Marès, inaugurat el 1936 a la plaça de Goya, fou desmuntat el 1939, en acabar la guerra civil, i reinstal·lat al mateix lloc el 27 de maig de 1977.

Le Duc Tho
Dich Le 1911 - Hanoi 1990

Polític vietnamita. Fou un dels fundadors del partit comunista del Vietnam (1930) i del Viet-minh (1941). Figura important de la República Democràtica del Vietnam, participà (1968-73), com a membre especial de la delegació d'aquesta, en les converses de París. El tractat de pau que se'n derivà li valgué el premi Nobel de la pau —compartit amb Henry Kissinger—, que rebutjà. Durant el període 1976-1986 fou membre del politburó del partit comunista del Vietnam.

Ledesma Ramos, Ramiro
Alfaraz, Lleó 1905 - Madrid 1936

Polític. Publicà el diari «La Conquista del Estado» i fundà les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS) (1931). En fusionar-se la FE i les JONS, passà a ésser dirigent d'aquesta organització, de la qual se separà el 1935, any que publicà Discurso a las juventudes de España i ¿Fascismo en España? Fou detingut i afusellat.

Ledru-Rollin, Alexandre-Auguste
París 1807 - Fontenay-aux-Roses, Illa de França 1874

Polític francès. Un dels promotors de la revolució del 1848, fou ministre de l'interior del govern provisional i membre de la comissió executiva (maig del 1848). Oposat a Lluís Napoleó, s'exilià a Londres (1849), on, juntament amb Mazzini i Kossuth, formà el Comitè Democràtic Europeu.

Lee, Robert Edward
Stratford, Virgínia 1807 - Lexington, Virgínia 1870

General nord-americà. El 1829 es graduà a l'Acadèmia Militar de West Point i inicià una carrera brillant; es destacà especialment a la campanya de Mèxic (1846-48). Durant la guerra de Secessió (1861-65) fou general en cap de l'exèrcit sudista. Malgrat obtenir victòries notables, a la batalla de Gettysburg (1863) s'iniciaren una sèrie de derrotes que acabaren amb la capitulació d'Appomattox.

Leizaola Sánchez, Jesús María de
Sant Sebastià 1896 - 1989

Polític i escriptor basc. Llicenciat en dret per la universitat de Valladolid, fou elegit (1931) diputat a Corts pel PNB i reelegit el 1933, any en què obtingué la plaça de secretari de la diputació de Guipúscoa. Fou conseller de Justícia i Cultura en el primer govern basc (1936), càrrec que continuà exercint a l'exili fins el 1960 que fou designat per a substituir el lehendakari Aguirre. Cap a la darreria del 1979 retornà definivitament al País Basc i el 16 de desembre lliurà els poders del govern a l'exili. En 198084 fou diputat del Parlament Basc per Biscaia. Col·laborà en diferents òrgans de premsa i fou autor d'estudis sobre poesia popular basca.

Lenin, Vladimir Il'ic
Simbirsk 1870 - Gorki 1924

Nom amb què és conegut Vladimir Il'ic Ul'janov, revolucionari, teòric marxista i dirigent polític rus. Fill d'un inspector d'escoles liberal, el seu germà Alexandre fou executat arran d'un atemptat contra el tsar. Expulsat de la universitat de Kazan', estudià dret pel seu compte a Samara, on féu relació amb populistes i socialdemòcrates. Ja amb formació marxista, el 1893 anà a Peterburg, on organitzà grups obrers i inicià el treball teòric. A la fi del 1895 fou detingut i deportat (1900) a Sibèria, on es casà amb Nadezda K&Krupskaja, companya de lluita. Alliberat el mateix any i novament perseguit, inicià un exili que durà fins a la revolució del 1905: amb Plejanov i altres fundà, a Suïssa, l'«Iskra», òrgan central del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus, i fou dirigent de la fracció bolxevic del partit, que propugnava una organització revolucionària centralitzada per la dictadura democràtica dels obrers i camperols. El 1908 hagué d'anar-se'n novament a l'estranger; polemitzà amb els qui volien liquidar el partit clandestí i amb els qui proposaven la retirada de la duma, entre altres. El 1912, constituïts ja com a partit els bolxevics, Lenin s'instal·là a Cracòvia, per dirigir des d'allí el seu òrgan, «Pravda». Declarada la Primera Guerra Mundial, s'esforçà a agrupar l'esquerra del socialisme internacional (conferències de Zimmerwald i Kienthal) entorn de la consigna de transformar la guerra en guerra civil. Després de la caiguda del tsarisme (1917) tornà a Rússia amb l'ajut alemany (travessà en tren tot Alemanya fins a Suècia i, a través de Finlàndia, arribà a Petrograd. Allí proclamà les anomenades «tesis d'abril»: punt final a la guerra i a l'etapa burgesa de la revolució, tot el poder per als soviets i confiscació de les terres, la banca i els consorcis capitalistes. Amb aquestes directrius, els bolxevics prepararen la insurrecció contra el govern provisional que els portà al poder (Revolució d'Octubre). Lenin fou nomenat president del govern (Consell dels Comissaris del Poble), i dirigí democràticament el partit, prenent posició en els debats de la pau, la guerra civil, l'organització de l'URSS, la constitució de la Tercera Internacional, la Nova Política Econòmica, els sindicats, etc. El 1922 tingué els primers atacs cerebrals, però continuà treballant. El 1923 dictà el seu testament polític, preocupat per la burocratització i el creixent poder de Stalin, i pel març d'aquell mateix any perdé la parla, que ja no recuperà. L'obra de Lenin consta de més d'un miler d'escrits, de diferent ambició i circumstància, en els quals pretén d'aplicar i de desenvolupar el marxisme, no pas de crear una doctrina nova. Centrades en la teoria de l'estat, el partit, la qüestió nacional i colonial i les relacions del proletariat amb els camperols, les aportacions teòriques de Lenin s'articulen entorn de la seva visió de l'actualitat de la revolució, enfront del marxisme imperant a la Segona Internacional, que professava concepcions deterministes, resoltes per una pràctica parlamentària i economicista. Lenin accentua l'aspecte voluntari, inserit en una concepció totalitzadora de les possibilitats revolucionàries de l'època, la de l'imperialisme, en la qual la concentració capitalista aguditza a les metròpolis la lluita de classes, exporta el conflicte a les colònies i desemboca en guerres imperialistes, com la Primera Guerra Mundial, que havia de constituir, així, una gran ocasió revolucionària. El moviment obrer té els seus aliats en els camperols -tema bàsic leninià- i en les nacionalitats oprimides, respecte a les quals Lenin proclama el dret a l' autodeterminació. Com a instrument de dominació d'una classe, l'estat no pot, segons Lenin, ésser reformat: ha d'esser destruït i substituït pel govern de la classe proletària, la dictadura de la qual cal que es basi en els soviets i sigui instrument de repressió de la contrarevolució, alhora que una forma més elevada de democràcia. El proletariat, però, no pot arribar, per ell mateix, a la consciència revolucionària; aquesta li ha de venir mitjançant un partit dirigit per revolucionaris professionals. Quant a les obres de Lenin, cal destacar Cto delat'? ('Què cal fer?', 1902), sobre el partit, Materializm i empiriokriticizm ('Materialisme i empiriocriticisme', 1908), on combat la influència empiriocriticista entre els bolxevics mateixos, Imperializm, kak vyssaja stadija kapitalizma ('L'imperialisme, estadi superior del capitalisme', 1916), Gosudartsvo i revol'ucia (L'estat i la revolució', 1917) i Detskaja bolezn' «levizny» v kommunizme ('L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme', 1920).
A l'estat espanyol, la publicació d'alguns dels seus escrits s'inicià arran de la revolució russa del 1917, especialment per grups editorials relacionats amb els socialistes terceristes en 1920-22. Posteriorment, i fins el 1939, fou l'editorial Europa-Amèrica (de Madrid i Barcelona), del PCE, la que edità un major nombre de títols. A València, el 1920 hi hagué una primera versió de L'estat i la revolució (amb el títol de La revolución y el estado). Al Principat, en 1923-24 el grup de «La Batalla» féu un regular esforç de difusió, reprès el 1931, quan també el Partit Comunista Català (Editorial Treball) en publicà alguna obra. Els principals traductors al castellà foren Tasin, Trilla, Andrade, etc. Jordi Arquer elaborà una versió catalana de diferents texts de Lenin, Stalin i Bukharin amb el títol d'El comunisme i la qüestió nacional i colonial (1930), i Andreu Nin traduí al castellà Cartas íntimas (1931). Aconseguiren una gran difusió El estado y la revolución, El socialismo y la guerra i El extremismo, enfermedad infantil del comunismo.

Leone, Giovanni
Nàpols 1908

Polític italià. Professor de dret processal a diverses universitats d'Itàlia, el 1944 s'afilià al partit democrata-cristià. Membre destacat de l'Assemblea Constituent (1946), fou vice-president (1948-49) i president (1955-63) de la cambra dels diputats. El 1963 i el 1968 fou primer ministre de governs de transició. President de la república (1971-78), dimití el càrrec a causa d'un escàndol econòmic. Des del 1967 és senador vitalici. Entre altres obres, ha publicat un Trattato di diritto processuale penale (1961).

Leopold I de Bèlgica
Coburg 1790 - Laeken, Brussel·les 1865

Rei de Bèlgica (1831-65). Fill del duc Francesc de Saxònia-Coburg-Gotha. El 1830 rebutjà la corona de Grècia, per desacord amb les potències, però acceptà (1831) la de Bèlgica, en obtenir llur suport. El temor d'una annexió del país a França l'acostà a Prússia, en la qual s'emmirallà; no assolí, però, d'imposar-se al parlament.

Leopold II de Bèlgica
Brussel·les 1835 - Laeken, Brussel·les 1909

Rei de Bèlgica (1865-1909) i de l'antiga colònia del Congo Belga (1885-1907), actual estat independent del Zaire. Succeí el seu pare, Leopold I. El suport d'Anglaterra li permeté de seguir una política de neutralitat a Europa. L'any 1876 fundà l'Associació Internacional Africana, que explotà el Congo en benefici del rei, el qual el deixà (1890) en testament a Bèlgica. Nogensmenys, el 1908 hagué de cedir-lo a aquesta, a causa de la pressió del parlament. Els seus amors amb Blanche Lacroix i amb Cléo de Mérode foren cèlebres a Europa.

Leopold III de Bèlgica
Brussel·les 1901 - 1983

Rei de Bèlgica (1934-51). Succeí el seu pare, Albert I. El 1935 restà vidu en morir, en un accident, la reina Astrid. Iniciada (1939) la Segona Guerra Mundial, es declarà neutral i, en ésser envaït el país (1940) per Alemanya, es rendí divuit dies després, cosa que l'enemistà amb el parlament. Els nazis el deportaren a Alemanya (1944). Finida la guerra, s'establí (1945) a Suïssa, fins que el 1950 un plebiscit li permeté de tornar a Bèlgica. Nogensmenys, l'oposició esquerrana i valona féu que abdiqués (1951) en el seu fill Balduí.

Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen
Krauchenwies, Baden Württemberg 1853 - Berlín 1905

Príncep prussià. Fill de l'últim príncep sobirà de Hohenzollern-Sigmaringen, Carles Antoni I, es casà (1861) amb la princesa Antònia de Portugal. Aquest matrimoni i el fet d'ésser catòlic afavoriren la seva candidatura a la corona d'Espanya, vacant des de l'enderrocament d'Isabel II. El 1869 inicià negociacions amb Prim, fet que comportà l'enfrontament franco-prussià, però la candidatura no prosperà.

Lerma i Blasco, Joan
València 1951

Polític valencià. Llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de València. Membre del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE), l'any 1980 n'esdevingué el secretari general. Fou conseller de treball en el primer govern preautonòmic (1978-79), diputat a les Corts Generals per València (1979-83) i president de la Generalitat provisional (1982) i per les eleccions autonòmiques dels anys 1983, 1987 i 1991. En perdre el PSPV la convocatòria del 1995 deixà la presidència del govern valencià i fou nomenat ministre d'Administracions Públiques, càrrec que mantingué fins el 1996, que el PSOE fou derrotat pel PP en les eleccions generals.
Perdé les eleccions a la Generalitat Valenciana del 28 de maig de 1995 i fou substituït per Eduardo Zaplana, del Partit Popular. Ocupà el càrrec de secretari general del PSOE-PSPV fins al congrés del juliol del 1997, en què renuncià a la reelecció, i és membre de l'executiva federal del PSOE.

Lerroux García, Alejandro
La Rambla, Andalusia 1864 - Madrid 1949

Polític republicà. Fill d'un veterinari de l'exèrcit, fou redactor i director, a Madrid, d'"El País", òrgan zorrillista, i després fundà i dirigí "El Progreso" (1897). Intentà una aproximació a certs sectors de l'exèrcit i alhora als obrers i acceptà de fer, des del seu periòdic, propaganda de la campanya revisionista del procés de Montjuïc. Formà part de la candidatura comuna republicana de Barcelona —en representació dels progressistes— en les eleccions per a diputats a corts del 1901. Sorprenentment, aconseguí de guanyar i d'ésser reelegit el 1903 i el 1905, gràcies, sobretot, a la seva demagògia obrerista i a la renovació que imposà al republicanisme tradicional. Després d'intentar una Federació Revolucionària amb Blasco i Ibáñez i amb Soriano, de València (1902-03), no dubtà a participar en la reorganització de la Unió Republicana, el 1903, i pogué aglutinar la major part dels grups republicans barcelonins en 1903-05. Quan es produí el moviment de la Solidaritat Catalana, s'hi oposà violentament i encapçalà una reacció antisolidària espanyolista. En especial als sectors catalanistes, fou acusat d'estar a sou del ministeri de la governació. I fou conegut, pel seu populisme, com l'Emperador del Paral·lel. Hagué de deixar "La Publicidad", que havia estat el seu òrgan de premsa des del 1901, i fundà, a Barcelona, "El Progreso". Exacerbà la demagògia esquerrana i el revolucionarisme verbal i donà més bel·ligerància als Jóvenes Bárbaros, però, perjudicat per la repulsa a l'atemptat d'Hostafrancs contra Cambó (abril del 1907), en el qual hom implicà els lerrouxistes, fou derrotat en les eleccions del 1907. Després d'ésser expulsat de l'assemblea d'Unió Republicana del juny del 1907 i de crear el Partit Republicà Radical (gener del 1908), s'exilià, arran d'un delicte de premsa, i anà a França i a l'Argentina (del febrer del 1908 al novembre del 1909). Fou de nou elegit diputat pel desembre del 1908, però romangué a l'estranger, sense intervenir directament en els fets de la Setmana Tràgica, tot i que la participació del seu partit hi fos destacada. Posteriorment imposà un canvi gradual d'orientació política cap a la moderació i, bé que perdé gran part del suport obrer anterior, assolí per al seu partit una certa extensió arreu de l'estat. Tanmateix, fou repetidament reelegit diputat per Barcelona, en general per la minoria. Formà part de la junta directora creada pel pacte de Sant Gervasi (1914), i posteriorment assistí a l'Assemblea de Parlamentaris del 1917. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià, el 1930, i dins la Segona República fou ministre d'estat (abril-desembre del 1931). Volgué adoptar una posició de centredreta, especialment després del triomf electoral de la CEDA (novembre del 1933). Presidí, entre el setembre del 1933 i el setembre del 1935, diferents governs, i en incorporar la CEDA al poder hagué de fer cara a la insurrecció de l'octubre del 1934. Ministre d'estat en el govern de Chapaprieta (setembre-octubre del 1935), hagué de dimitir en ésser implicat en els escàndols de l'estraperlo i de Tayà. El seu partit resultà estrepitosament vençut pel febrer del 1936, i ell no pogué obtenir cap acta. S'exilià a Portugal fins el 1947, des d'on acceptà el fet del Movimiento. És autor de les obres Al servicio de la República (1930), La pequeña historia (1945) i Mis memorias (1963).

Lesseps, Ferdinand-Marie de
Versalles 1805 - castell de La Chênaie 1894

Diplomàtic i administrador francès. Nomenat cònsol al Caire, el 1833, la seva intervenció durant l'epidèmia de pesta a Alexandria (1834-35) li guanyà l'amistat de l'hereu del tron, Sa'id, fill de Mehmet 'Ali. Durant aquest temps s'interessà pel projecte d'obertura d'un canal entre la Mediterrània i la mar Roja. Traslladat a Barcelona, com a cònsol (1842-48), intervingué a favor de la ciutat durant el bombardeig d'Espartero (1842). El 1849 abandonà la diplomàcia, i el 1854 obtingué de Sa'id la concessió de la companyia internacional que havia d'obrir el canal de Suez i explotar-lo. El 1876 fundà una companyia per a obrir un canal a Panamà i inicià els treballs, però l'empresa fracassà (1889), per raons tècniques i financeres, i la fallida motivà un procés sorollós.

Ley, Robert
Niederbreidenbach 1890 - Nuremberg 1945

Dirigent alemany adepte al nazisme. Suprimí els sindicats i organitzà el Deutsche Arbeitsfront (Front alemany del treball). Durant la Segona Guerra Mundial dirigí el servei de deportació d'obrers estrangers a Alemanya. Detingut pels aliats, se suïcidà quan l'anaven a jutjar.

Liebknecht, Karl
Leipzig 1871 - Berlín 1919

Advocat i polític alemany. Fill de W.Liebknecht. Aviat esdevingué dirigent de l'esquerra revolucionària de la socialdemocràcia. A partir del 1912 fou diputat al Reichstag i, el 1914, en començar la Primera Guerra Mundial, votà per disciplina la concessió dels crèdits de guerra. Antibel·licista aferrissat, a partir del desembre del mateix any es negà a votar la renovació dels crèdits i començà a organitzar activament la campanya contra la guerra. Aquesta actitud li comportà l'exclusió del grup parlamentari i l'empresonament (1916). Fou fundador de la Lliga d'Espàrtac amb Franz Mehring i Rosa Luxemburg. Alliberat el 1918, refusà de formar part del govern Ebert i el 1919 fou un dels dirigents de la insurrecció de Berlín. Fou detingut i executat sumàriament per les tropes governamentals.

Liebknecht, Wilhelm
Giessen 1826 - Charlottenburg 1900

Polític alemany. Socialista des de la seva joventut, participà en la revolució del 1848 i s'exilià, primerament a Suïssa i després a Londres, on residí més de deu anys amb Marx. Tornà a Alemanya el 1862, i treballà per implantar la Internacional, en lluita contra els partidaris de Lassalle. El 1869, a Eisenach, fundà, amb A. Bebel, el partit obrer socialdemòcrata alemany. Fou empresonat diverses vegades, i el 1874 fou elegit diputat al Reichstag. A partir del 1890 fou redactor en cap de l'òrgan socialista "Vorwärts".

Lin Biao
Huang'an, Hubei 1908 - Mongòlia 1971

Militar i polític xinès. Militant comunista (1924), s'uní a l'Exèrcit Roig i participà en la Llarga Marxa (1934-35) amb Mao-Zedong. Lluità contra els japonesos (1938-39), estudià a Moscou (1939-41) i es distingí a Manxúria, a Pequín i a les províncies del sud durant la guerra civil. Manà les forces xineses a Corea (1950), i arribà a membre del Politburó, a mariscal (1955), a ministre de defensa, a vicepresident del Comitè Central i a hereu polític de Mao-Zedong. Organitzà la Revolució Cultural (1966), i creà un exèrcit popular sense graus militars. La seva tesi de la revolució permanent dirigida per l'exèrcit topà amb la de Zhou Enlai, basada en la revolució sobre el partit. Intentà un cop d'estat, que fracassà i, segons la versió oficial, morí en un accident aeri quan fugia cap a l'URSS.

Lincoln, Abraham
Hodgenville, Kentucky 1809 - Washington 1865

Polític nord-americà. Lluità contra els indis (1832) i fou diputat whig per Illinois (1834-42). Es graduà en dret i s'oposà a la guerra contra Mèxic i a la creació del districte federal de Washington, per la qual cosa no fou elegit senador. El 1854 es pronuncià contra l'esclavitud als estats del NW i a favor de la fórmula federal, i el 1856 entrà al partit republicà. Malgrat no haver estat elegit senador, s'enfrontà al demòcrata esclavista Stephen Arnold Douglas. Lincoln fou elegit president el 1860, i aleshores els estats sudistes se separaren i formaren la Confederació Sudista. L'expansió industrial i demogràfica i la insurrecció dels esclaus precipitaren la guerra civil, tot i que ell cercà una solució pacífica. El 1862 proclamà l'emancipació de tots els esclaus, i, acabada la guerra de Secessió, es mostrà moderat i organitzà un programa de reconstrucció del sud. Morí assassinat, poc temps després, en un teatre de Washington pel sudista John Wilkes Booth.

Lindbergh, Charles Augustus
Detroit 1902 - Maui, Hawaii 1974

Pilot nord-americà. Féu el primer vol directe Nova York - París, el 20 de maig de 1927, en 33 hores i mitja, amb l'avió Ryan NYP "Spirit of St. Louis", i el narrà en el llibre The Spirit of St. Louis (1953), que aconseguí el premi Pulitzer. El rapte i l'assassinat del seu fill de dos anys, el 1932, tingueren un gran ressò, fins al punt de fer modificar la legislació d'alguns estats dels EUA. Durant la Segona Guerra Mundial adoptà una actitud de no-intervenció contra Alemanya i acceptà una condecoració de H.Göring, cosa que fou molt discutida als EUA.

Lippmann, Walter
Nova York 1889 - 1974

Columnista polític i escriptor nord-americà. Fou un dels fundadors i responsables del setmanari liberal "The New Republic" (1914). Influí amb els seus articles el president T.Woodrow Wilson, el qual l'envià a participar en les negociacions del tractat de Versalles (1919). Del 1931 al 1967 escriví la seva famosa columna al "New York Herald Tribune", que arribà a aparèixer en més de 250 diaris dels EUA i en uns 25 d'altres països. Partidari de la solidaritat occidental, entre altres obres escriví A Preface to Politics (1913), Public Opinion (1922) —sobre el caire negatiu dels mitjans de comunicació—, The Phantom Public (1925), The Good Society (1937), Essays in the Public Philosophy (1955). Guanyà dos premis Pulitzer (1958 i 1962).

List, Friedrich
Reutlingen 1789 - Kufstein 1846

Economista alemany. Professor d'economia política a Tübingen (1816-19) i membre de la Dieta (1819-21). Fou empresonat per les seves idees polítiques, i fou obligat a emigrar als EUA (1825-32). Predecessor de l'escola històrica i partidari de considerar el procés econòmic des d'una perspectiva nacional, fou un gran defensor de la protecció duanera. Des del seu retorn dels EUA, fins al seu suïcidi, féu una activa tasca de propaganda a favor de la Unió Duanera Alemanya (Zollverein). Fundà una publicació econòmica, «Das Zollvereinsblatt», destinada a difondre les idees proteccionistes. En la seva obra principal, Das nationale System der Politischen Ökonomie (1841), exposa la seva teoria del desenvolupament nacional.

Lister, Joseph
Upton, Essex 1827 - Walmer, Kent 1912

Cirurgià anglès. Essent professor a Glasgow (després ho fou a Edimburg i a Londres), introduí a la seva clínica quirúrgica els primers mètodes d'antisèpsia a base de pomades fenicades i polvoritzacions d'àcid fènic, i obtingué una espectacular reducció de la mortalitat postoperatòria, abans causada, en gran part, per les infeccions. És autor de l'obra On the Antiseptic Principle in the Practice of Surgery (1867).

Líster Forján, Enrique
Ameneiro, Galícia 1907 - Madrid 1994

Polític i militar comunista. Obrer picapedrer, ingressà al Partido Comunista de España i anà a l'URSS, on treballà i estudià a l'acadèmia Frunze (1932-35). Durant la guerra civil de 1936-39 fou un dels caps del cinquè regiment, i es destacà en la defensa de Madrid. Cap de l'onzena divisió (dita la divisió Líster) i del cinquè cos d'exèrcit, tingué un paper important en les batalles de Guadalajara i de l'Ebre. S'exilià a l'URSS i obtingué el grau de general dels exèrcits soviètic, polonès i iugoslau per la seva participació en la Segona Guerra Mundial. Membre de la direcció del PCE, el 1970 hi trencà per discrepància amb la crítica d'aquest a la invasió soviètica de Txecoslovàquia i creà el Partido Comunista Obrero Español (PCOE), fidel a les directrius ideològiques de l'URSS, que al Principat prengué el nom de Partit Comunista Obrer de Catalunya. Havent retornat de l'exili el 1977, participà sense èxit en diverses consultes electorals i afavorí, l'any 1986, la integració del seu partit en el PCE. Escriví Nuestra guerra (1966), ¡Basta! Una aportación a la lucha por la recuperación del partido (1971) i Memorias de un luchador (en dos volums, 1977).

Livingstone, David
Blantyre, Escòcia 1813 - Chitambo, Rhodèsia 1873

Explorador i missioner escocès. Del 1849 al 1856 explorà el Kalahari, i navegà pel Zambesi i descobrí les cascades de Victòria. El 1858 començà noves exploracions per l'Àfrica oriental i occidental, en particular per les regions dels llacs Moero i Tanganyika, on el trobà Stanley. Morí durant una expedició —a la recerca de les fonts del Nil—, víctima de la disenteria i la fatiga. Escriví, entre altres obres, Missionary Travels and Researches in South Africa (1857). El seu nom fou donat a les cascades que forma el riu Congo en travessar la serralada costanera.

Llàtzer de Dou i de Bassols, Ramon
Barcelona 1742 - Cervera 1832

Jurista, polític i economista. Estudià a la Universitat de Cervera, on fou deixeble de Josep Finestres, del qual escriví un elogi, el 1777. Doctorat el 1765, el 1770 era professor ajudant de dret canònic, però tornà a Barcelona per ajudar el seu germà Ignasi, assessor jurídic de la Junta de Comerç. Tanmateix, tornà una altra vegada a Cervera (1776) com a catedràtic de decretals i de dret civil. Ordenat el 1795, la seva obra principal és Instituciones del derecho público general de España, con noticia del particular de Cataluña y de las principales reglas de gobierno en cualquier estado (en nou volums), acabada el 1793 però que no fou publicada fins 1800-03 després d'accentuar-ne el caràcter regalista i aconseguir el permís oficial. Aquesta obra ha estat considerada la millor síntesi del dret públic positiu de l'antic règim, especialment pel que fa a la policia i a l'economia, i hi considera que els monarques no són obligats per la llei. Hi féu, a més, un balanç sistemàtic dels furs catalans no suprimits per Felip V. El 1805 fou nomenat canceller de la Universitat de Cervera, malgrat que l'havia criticada amb duresa, càrrec que ocupà fins a la mort. En defensà la continuació en contra del trasllat a Barcelona, i d'aquesta manera la vinculà a una actitud reaccionària. Diputat a les corts de Cadis, en fou el primer president i figurà entre els moderats. Defensà que els diputats eren representants de Catalunya i no pas personals, i que, doncs, calia consultar-los per als afers importants. Protestà que la contribució extraordinària gravava excessivament l'economia de Catalunya (1811) i afirmà —contra l'opinió d'Alcalá Galiano— que després del 1714 el Principat havia pagat molt més, en relació amb la seva població, que la corona de Castella ("a Cataluña se la trató como a provincia conquistada"), idees que publicà en bona part en Equivalencia del catastro de Cataluña con las rentas provinciales de Castilla (1822). El 1817 havia publicat La riqueza de las naciones nuevamente explicada, divulgació de les idees d'Adam Smith matisada pel mercantilisme i àdhuc per l'escolàstica. Partidari de l'emfiteusi, acabà transformant-la en l'únic mitjà de canvi en Conciliación económica y legal de... laudemios y proyectos enfitéuticos (1829) i en Proyecto sobre laudemios (1831).

Llauder y de Camín, Manuel de
Argentona, Maresme 1789 - Madrid 1851

Militar i polític. Durant la guerra del Francès es distingí en els setges de Girona i dispersà una columna francesa a Ribes de Freser, fet que li valgué el títol de marquès de la Vall de Ribes. Serví en l'exèrcit sota Ferran VII, però es retirà arran de l'afusellament del general Lacy (1817). No intervingué en el Trienni Constitucional; el 1823 s'uní a les tropes franceses del duc d'Angulema que hi posaren fi. El duc el nomenà governador militar de Bascònia i, més tard, de Lleida. El 1825 fou fet inspector general d'infanteria: tingué una actuació moderada davant les depuracions militars de la reacció absolutista i una actitud recelosa envers els voluntaris reialistes. Fou capità general d'Aragó i de Navarra, on desféu un intent de penetració d'Espoz y Mina (1830). Amb la liberalització dels darrers anys de Ferran VII fou enviat com a capità general a Catalunya (1832), en substitució de l'odiat comte d'Espanya. Immediatament desarmà els voluntaris reialistes. Mort el rei (1833), es manifestà fidel a Maria Cristina i Isabel II i posà en peu la Milícia Nacional Voluntària de Barcelona, que li permeté de rebutjar atacs dels carlins. El mateix any adreçà a la regent un memorial en el qual demanava la convocatòria de les corts. Fou ministre de la guerra (1834-35), sense deixar la capitania general de Catalunya. Combatut, per moderat, pels liberals intransigents, dimití el ministeri i tornà a Catalunya, on topà amb la Milícia Nacional, que ell havia creat; intentà de castigar la crema dels convents de Barcelona, però la revolta popular, que causà la mort del general Bassa, l'obligà a deixar la ciutat. Dimití i passà a França, d'on tornà el 1839; però durant el govern d'Espartero tornà a exiliar-se. Caigut aquest, s'establí a Madrid, on el 1845 fou nomenat senador vitalici; però ja no tingué cap actuació pública.

Lleó XIII
Carpineto Romano, Emília-Romanya 1810 - Roma 1903

Nom que adoptà Vincenzo Gioacchino Pecci en esdevenir papa (1878-1903). Elegit en circumstàncies difícils per a l'Església (la qüestió romana, el capitalisme i el socialisme, el cientisme, el colonialisme, les lluites entre cristians de diferents tendències polítiques), amb la seva actitud tolerant es distingí dels seus immediats antecessors Gregori XVI i Pius IX i contribuí a reconciliar els catòlics amb els governs liberals. L'encíclica Cum multa (1882) desautoritzà la intransigència dels integristes a Espanya. A França patrocinà el famós ralliement dels catòlics al règim republicà, en l'encíclica Au milieu des sollicitudes (1892). A Alemanya contribuí a posar fi al Kulturkampf. A Suïssa i a l'Amèrica del Nord procurà de millorar la sort dels catòlics. Impulsà l'estudi de sant Tomàs d'Aquino i la neoecolàstica. Organitzà la jerarquia catòlica a l'Índia, al Japó i a Àfrica. En l'encíclica Rerum Novarum (1891) denuncià les injustícies del liberalisme i del socialisme. Aquesta encíclica, a l'estat espanyol, fou publicada només pel bisbe Morgades, el qual fou recompensat pel papa amb la donació del mosaic de la Mare de Déu que presideix la basílica de Ripoll. La qüestió romana, en canvi, més aviat s'agreujà durant el seu pontificat; tampoc no fou afortunat en les temptatives d'unió entre anglicans i catòlics.

Llopis i Ferrandis, Rodolf
Callosa d'En Sarrià, Marina Baixa 1895 - Albí, Llenguadoc 1983

Polític. Mestre, exercí a la normal de Conca (1919) i traduí i prologà obres pedagògiques. Afiliat al PSOE, fou un dels animadors de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyança, i fou diputat socialista a les corts (1931, 1933, 1936). Director general d'ensenyament primari (1931-33), presidí un dels més ambiciosos programes de construcció escolar de la història de l'educació a l'estat espanyol. Durant la guerra civil de 1936-39 ocupà diversos càrrecs, entre els quals la sots-secretaria de la presidència del govern, amb Largo Caballero. Instal·lat a França des del 1939, fou president (gener-juliol del 1947) del govern de la República a l'exili i reorganitzador del socialisme espanyol desterrat, tot essent secretari general del PSOE entre el 1950 i el 1974, president de la UGT i una destacada figura de la Internacional Socialista des del 1951. Participant en la reunió de l'oposició democràtica espanyola a Munic el 1962, en patir el Partido Socialista Obrero Español la crisi del 1972, n'encapçalà el sector «històric». Des del 1976 retornà esporàdicament a l'estat espanyol i, els darrers anys, ocupà la presidència d'honor del Partido Acción Socialista. Entre les diverses obres que publicà cal assenyalar Cómo se forja un pueblo: la Rusia que yo he visto (1929), El desarme moral (1931), La revolución en la escuela (1933), Hacia una escuela más humana (1934), Octubre del 34, Etapas del socialismo español, 1879-1936 (1936, en col·laboració amb Ramos Oliveira i C.Hernández), España espera su hora (1958) i diversos discursos publicats.

Llorente i Olivares, Teodor
València 1836 - 1911

Poeta, periodista i polític. Fill de Felicíssim Llorente i Ferrando, advocat i regidor de València. Llicenciat en dret (1858), Josep Campo i Pérez li encarregà la direcció del seu diari "La Opinión", que, adquirit per Llorente (1866), es transformà en "Las Provincias", que ell dirigí, pràcticament fins el 1904 i oficialment fins a la seva mort. Al diari redactà nombrosos articles de política espanyola i comentaris sobre història, literatura i art. Conservador, fou diputat a corts (1891, 1899), senador elegit (1896) i dues vegades cap del partit a la província de València. Fou un dels suports principals de l'escissió de Francisco Silvela contra Cánovas. El 1903 abandonà la política. Poeta i autor dramàtic en castellà en la seva joventut, la influència de Marià Aguiló el decantà pel català (1857). Fou president (1880) i mantenidor (1866) dels Jocs Florals de Barcelona i mantenidor dels de València (1905), en què guanyà la flor natural (1879, 1887, 1907). Membre fundador de Lo Rat Penat (1878) i president de l'entitat (1879-80), en la qual influí fortament. Contrari a la politització del catalanisme, aconseguí durant anys de mantenir el valencianisme dintre la docilitat culturalista, bé que fou conscient del fracàs —fins i tot en el pla cultural— de la seva posició regionalista. En celebrar-se l'Assemblea Regionalista Valenciana (1907), refusà la presidència honorària. La seva poesia en castellà seguí esquemes romàntics. N'aplegà una part (1854-66) a Versos de la juventud (1970). En català —que gairebé sempre anomenà llemosí—, seguí els tòpics jocfloralescs, excepte en alguns poemes popularistes (amb poemes de motiu rural), entre els quals hi ha els més reeixits de la seva producció, gràcies, en bona part, a la seva habilitat en l'ús del llenguatge, aspecte que, en la major part dels poetes valencians (llorentinistes mimètics) coetanis, fallava. Ha tingut alguns epígons. Mantingué una abundant correspondència amb escriptors i polítics catalans i estrangers, part de la qual fou aplegada a l'Epistolari Llorente (1928-36), anotat pel seu fill, Teodor Llorente i Falcó. Fou autor d'una important guia del País Valencià —Valencia (1887-1903)—, per a la qual disposà d'aportacions dels erudits valencians de l'època (Sanchis i Sivera, Chabàs, Serrano i Morales, Martínez i Aloy), amb els quals mantenia una tertúlia literària. Fou cronista de València (1890-1911). Rebé diversos homenatges; se'n destaca la coronació com a poeta de València, durant l'Exposició Regional del 1909, acte que ell convertí en un homenatge a l'exèrcit espanyol que combatia a Melilla. En volum, la seva producció poètica catalana aparegué a Llibret de versos (1885), Cartes de soldat (1896), Nou llibret de versos (1902) i Llibrets de versos (1914), que apareixen complets a Poesies valencianes (1936), edició commemorativa del seu naixement. L'Avenç edità unes Poesies triades (1906), i Carles Salvador preparà una Antologia poètica (1958). Dirigí la tria de Poetes valencians contemporanis (1908). En castellà féu versions de poesia: Poesías selectas, de V.Hugo (1860), El corsario, de Byron (1863), Zaira, de Voltaire (1868), Leyendas de oro (1875), Amorosas (1876), Fausto, de Goethe (1882), Poesías de Heine (1885) i Poetas franceses del siglo XIX (1906), entre altres obres.

Lloyd George, David
Manchester 1863 - Criccieth, Caernarvon 1945

Polític gal·lès. El 1890 fou elegit diputat per Caernarvon, districte que representà 55 anys seguits al parlament. Oposat a la guerra dels bòers, formà part, com a representant dels liberals radicals, del gabinet Campbell-Bannerman (1905), on fou president del Board of Trade. Canceller de l'exchequer (1908), impulsà importants reformes socials (llei sobre les pensions de vellesa, 1908, i llei sobre seguretat social, 1911), finançades amb un impost especial sobre les grans fortunes i sobre la propietat de la terra, el qual el parlament aprovà, malgrat l'oposició de la cambra dels lords. Primer ministre el 1916, afavorí la unificació militar aliada, però a la Conferència de París (1919) s'oposà a les pretensions de Clemenceau sobre la Renània i l'Alta Silèsia. El reconeixement de la República d'Irlanda (1921) i la seva política antiturca durant el conflicte greco-turc motivaren l'esfondrament del seu ministeri. Fou nomenat comte el 1944. Contribuí activament a la renaixença de la cultura gaèlica. És autor, entre altres obres, de War Memoirs (en sis volums, 1933-36; en dos volums, 1943) i Memoirs of the Peace Conference (1939).

Lluhí i Rissech, Joaquim
Lloret de Mar, Selva 1866 - Castellterçol, Vallès Oriental 1929

Advocat, publicista i polític republicà. Després d'exercir el magisteri al Vendrell, estudià dret i milità inicialment en el republicanisme federal; tingué sempre una actitud favorable al catalanisme i, fracassat un intent d'apropament a la Unió Catalanista el 1899, deixà Vallès i Ribot i s'incorporà a la Lliga Regionalista (1901). Tanmateix, aviat trencà amb aquesta, arran de l'actitud de Cambó durant la visita d'Alfons XIII a Barcelona el 1904, i fou un dels fundadors i el principal inspirador ideològic d'"El Poble Català". Aconseguí de dur gradualment els dissidents de la Lliga cap a la definició d'un nacionalisme republicà esquerrà, i fou vicepresident i ideòleg del Centre Nacionalista Republicà (1906). Favorable inicialment al moviment de la Solidaritat Catalana, no acceptà el projecte de llei d'administració local de Maura, i fou acusat d'ésser el principal responsable de la ruptura d'aquella. Des del començament del 1909 cercà el reagrupament de totes les forces republicanes al Principat, i, president del Centre Nacionalista Republicà (1909-12), organitzà la Unió Federal Nacional Republicana (1910), amb els federals i els membres de la Unió Republicana que no seguiren Lerroux. Elegit regidor —havia rebutjat sempre una actuació pública parlamentària—, encapçalà la minoria republicana nacional a l'ajuntament de Barcelona (1909-13). Des del 1912 intentà la coalició amb els republicans radicals. No acceptà, tanmateix, el pacte de Sant Gervasi, i a partir del 1914 deixà la política activa. Fou president de l'Ateneu Barcelonès.

Lluhí i Vallescà, Joan
Barcelona 1897 - Mèxic 1944

Advocat i polític. Fill de Joaquim Lluhí i Rissech. Fundà i dirigí "L'Opinió" (febrer del 1928 ­ desembre del 1929), des d'on definí un peculiar republicanisme catalanista esquerrà (fou un dels inspiradors del manifest d'Intel·ligència Republicana del maig del 1930) que finalment constituí un dels nuclis polítics que formaren l'Esquerra Republicana de Catalunya, el 1931. Elegit regidor i, després, membre del Parlament de Catalunya i conseller de foment (octubre-desembre del 1932), encapçalà com a primer conseller el govern de la Generalitat (desembre del 1932 ­ gener del 1933) i fou alhora encarregat d'obres públiques. Havia estat un dels redactors de l'Estatut de Núria. Tanmateix, contrari a les limitacions posades al traspàs de serveis a la Generalitat, fou exclòs del partit i fundà un Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra (octubre del 1933), que reuní el grup de "L'Opinió" i fou conegut com Els Lluhins. Fracassat l'intent (novembre del 1933) d'enfrontar-se electoralment, en coalició amb Acció Catalana Republicana, a l'Esquerra i mort Macià, acceptà de formar part, pel gener del 1934, del govern de concentració format per Companys, on ocupà la conselleria de justícia i dret. Restà implicat directament en els esdeveniments del 6 d'octubre de 1934, i fou condemnat a cadena perpètua (1935). Tornà, amb el seu grup, a l'Esquerra Republicana de Catalunya pel febrer del 1936, i després de tornar a ocupar la conselleria de justícia i dret (març-maig del 1936) ingressà en els governs de la República Espanyola, successivament com a ministre de treball, sanitat i previsió, dels governs de Casares Quiroga (maig-juliol del 1936) i Giral (juliol-setembre del 1936), i de comunicacions (juliol del 1936). En 1937-39 fou cònsol de la República Espanyola a Tolosa (Llenguadoc). Després d'un primer exili a França, passà a Mèxic.

Lluís de França
Versalles 1775 - Göritz, Àustria 1844

Duc d'Angulema i delfí de França. Fill gran del rei Carles X i de Maria Teresa de Savoia. Intentà, vanament, de fer aixecar les terres occitanes contra Napoleó durant els Cent Dies, comandà els Cent Mil Fills de Sant Lluís i evità que la repressió dels absolutistes fos massa sagnant (ordenança d'Andújar, 8 d'agost). Quan Carles X accedí al tron, ell esdevingué delfí. El 1830 hagué de renunciar als seus drets a la corona i es retirà a Àustria. Els legitimistes el consideren rei Lluís XIX de França.

Lluís Felip I de França
París 1773 - Claremont 1850

Rei de França (1830-48). Duc d'Orleans (1793-1830), heretà aquest títol del seu pare, Felip. Durant la Revolució pertangué al Club dels Jacobins i fou oficial de l'exèrcit del nord. El 1795 s'exilià, i tornà a França sota Lluís XVIII, però les seves simpaties liberals l'obligaren a tornar-se a exiliar (1815-17). Establert a París, aviat es convertí, per les seves idees, en esperança de la burgesia liberal, fins que la revolució del juliol del 1830 el proclamà rei. Tot i que el seu poder provenia del reconeixement de la sobirania nacional i que havia ratificat la Carta del 1814, molt aviat es decantà per formes més autoritàries, i protegí polítics fidels a la seva persona, dels quals Guizot fou, des del 1840, el més representatiu. La seva política afavorí la burgesia, que tingué una època de prosperitat, mentre creixia el malestar de les classes treballadores. La seva política exterior fou d'una total no-bel·ligerància. No es féu càrrec del progrés de la ideologia republicana i socialista ni dels problemes socials i econòmics; així, la protesta republicana del 1848 per la repressió que hom va portar a terme forçà la seva abdicació, seguida de la proclamació de la segona república.

Lluís XVI de França
Versalles 1754 - París 1793

Rei de França (1774-92). Fill del delfí Lluís, succeí el seu avi Lluís XV. Es casà amb Maria Antonieta, filla de l'emperadriu Maria Teresa d'Àustria. Durant els primers anys de regnat sorgiren certes esperances en els medis progressius del país, per les mesures de tipus humanitari a què el rei féu costat i per l'esperit de reforma dels seus ministres (Turgot, Necker), que foren frustrades per la resistència dels privilegiats i la indecisió del monarca. En esclatar la Revolució, la seva resistència passiva li féu perdre popularitat, tot i jurar la constitució (1790). Decidit a no prestar suport a l'ordre revolucionari i confiant en l'ajuda dels altres reis europeus, intentà la fugida (1791); reconegut pel camí, a Varennes, i fet presoner, fou mantingut com a símbol necessari de l'ordre i jurà la constitució una altra vegada. En aquest període estimulà els elements i les mesures que creia que portarien a l'anarquia i, superada aquesta, a la restauració de l'antic règim. Així, permeté d'atacar Àustria. La subsegüent invasió de França per austríacs i prussians i les proclames dels invasors a favor seu el presentaren com a traïdor a la Revolució i al país. Destronat i empresonat, fou jutjat per la Convenció i fou condemnat a mort i guillotinat (gener del 1793).

Lluís XVII de França
Versalles 1785 - París 1795

Rei nominal de França (1793-95), delfí de Vienès (1789-93) i duc de Normandia. Segon fill de Lluís XVI, en morir aquest els reialistes el reconegueren com a rei de França, però la Comuna el posà sota la tutela del sabater Simó, el qual l'educà com un fill del poble. Morí d'escròfula, i fou enterrat en secret al cementiri de Santa Margarida. Entorn de la seva suposada supervivència circularen moltes llegendes.

Lluís XVIII de França
Versalles 1755 - París 1824

Rei de França (1814-24). Fill del delfí Lluís de França, portà, abans d'ésser rei, el títol de comte de Provença. A l'Assemblea de Notables (1787) es creà ja una reputació política. El 1791 fugí de París i es titulà lloctinent general del regne, i, mort el seu germà Lluís XVI, regent. En morir el seu nebot Lluís XVII es proclamà rei i creà un govern a l'exili. El 1814 fou cridat pel senat i fou proclamat rei. Representant de la tradició monàrquica i legitimista i desitjós de formes personals de govern, tingué en compte, tanmateix, l'experiència de la Revolució i acceptà la Carta del 1814, que introduïa un parlamentarisme moderat. Expulsat durant els Cent Dies, recuperà el tron gràcies a les potències europees (1815). L'assassinat del qui es considerava el seu successor i la reacció conservadora que se'n seguí, que donà el poder a Villèle (1822), posaren fi al seu poder efectiu.

Lluís i Facerias, Josep
Barcelona 1920 - 1957

Guerriller anarquista més conegut amb el nom de Facerias. Militant de les Joventuts Llibertàries des del 1936, féu la guerra civil de 1936-39 al front d'Aragó i, caigut presoner, fou empresonat fins el 1945. Reincorporat al moviment anarquista, d'ençà del 1947 passà a la lluita armada antifranquista —atracaments a entitats bancàries, bombes en edificis oficials, atemptats contra elements del règim—, sobretot a Barcelona i, ocasionalment, en col·laboració amb Francesc Sabaté. Resident a Itàlia (1951-57), hi practicà també cops econòmics en favor de l'organització, però, en retornar a Catalunya, fou mort per la policia.

Llunas i Pujals, Josep
Reus, Baix Camp ~1850 - Barcelona 1905

Anarquista. Tipògraf, estudià música i cant, fou també empresari teatral i féu actuacions com a acròbata i gimnasta. S'adherí a la Primera Internacional el 1870, i el 1872 ocupà diferents càrrecs dins la Societat de Noògrafs i dins la federació local de societats obreres de Barcelona. Fou, a més, secretari de l'Ateneu Català de la Classe Obrera en 1872-73. Posteriorment, després de participar en les comissions federals clandestines de la Federació Regional Espanyola de l'AIT i d'organitzar la Societat Tipogràfica de Barcelona (1879), fou, juntament amb R.Farga i Pellicer, un dels principals promotors de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881), i hi figurà en la comissió federal fins el 1883. Anarcocol·lectivista, defensà un sindicalisme influït per l'anarquisme, però allunyat de l'anarquisme insurreccionalista i de les tesis de la propaganda pel fet. S'enfrontà, especialment, amb els nuclis anarcocomunistes andalusos i no volgué comprometre la FTRE en els afers de La Mano Negra, que condemnà. Fundà i dirigí "La Teula" (1880), que aviat es transformà en "La Tramontana" (1887-95), setmanari anarquista escrit en català que adoptà un caire satíric i molt anticlerical, i que assolí una difusió considerable; hi utilitzà el pseudònim de Lo Dimoni Gros. Participà amb diferents treballs en el primer i en el segon certàmens socialistes de Reus (1885 i 1889). Publicà alguns fullets: Estudios filosófico-sociales (1882), La revolució: poema en tres cants (1886), El ariete socialista internacional (1887), Qüestions socials (1891), Los partits socialistes espanyols (1892), etc. La seva influència directa en el moviment obrer català acabà el 1893, després d'ésser empresonat, malgrat que condemnés l'onada d'atemptats terroristes d'aquell any a Barcelona. Havia col·laborat a "La Asociación" (1883-89) i a "El Productor" (1887-93). Els darrers anys, dedicat a la premsa esportiva, fundà i dirigí "Los Deportes", aviat transformat en "Barcelona Sport".

Longo, Luigi
Fubine, Piemont 1900 - Roma 1980

Polític italià. Director del diari "L'Avanguardia" i un dels fundadors del partit comunista italià (1921). Empresonat en 1923-24, el 1926 fugí a l'URSS, on esdevingué membre del Komintern (des del 1933). Durant la guerra civil espanyola fou un dels principals organitzadors de les Brigades Internacionals, sota el nom de Luigi Gallo. Empresonat a França (1939-41) i a Itàlia (1942-43), fou alliberat pel cop d'estat de Badoglio i esdevingué un organitzador de partisans. Diputat des del 1946, succeí Togliatti com a secretari general del partit comunista italià (1964-72). L'any 1972 fou elegit president del PCI. Escriví Le brigate internazionali in Spagna (1956).

López Bulla, Josep Lluís
Granada 1943

Sindicalista andalús. Secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CCOO-CONC) del 1972 al 1995, any en què fou substituït per Joan Coscubiela. Autor de l'assaig Qüestió salarial i nova cultura (1987) i de l'autobiografia Cuando hice las maletas (1997).

López de Ayala y Herrera, Adelardo
Guadalcanal, Andalusia 1828 - Madrid 1879

Polític i dramaturg. Conservador, redactà el manifest de la revolució del 1868, fou ministre d'ultramar del primer govern de Serrano i d'Alfons XII i president del congrés durant el regnat d'aquest darrer. El seu teatre comprèn una primera etapa romàntica, amb Los dos Guzmanes (1851) i Rioja (1854), drames històrics; a la mateixa època estrenà també Un hombre de estado (1851). L'etapa de l'anomenada «alta comèdia» comprèn les peces d'ambientació burgesa i tendència moralitzadora: El tejado de vidrio (1856), El tanto por ciento (1861), El nuevo don Juan (1863) i Consuelo (1870), entre altres. Fou membre de l'Academia Española.

López de Ochoa y Portuondo, Eduard
Barcelona 1877 - Madrid 1936

Militar. Lluità a Cuba i a l'Àfrica. General de la brigada de l'arma d'infanteria (1918), donà suport des de Barcelona al cop d'estat de Primo de Rivera pel setembre del 1923 i es féu càrrec inicialment del govern militar de la ciutat. S'enfrontà a la dictadura a partir del 1924. D'idees liberals, pro-republicà i francmaçó, fou empresonat (1925), i posteriorment hagué d'exiliar-se, a París, des d'on intervingué activament en la conspiració encapçalada per Sánchez Guerra en 1928-29, i intentà, sense èxit, de revoltar la guarnició del Principat. El 14 d'abril de 1931 ocupà la capitania general de Catalunya i reconegué l'autoritat de Francesc Macià. Fou cridat per a encapçalar les operacions militars contra la insurrecció obrera a Astúries, per l'octubre del 1934; intentà de limitar l'escampament de sang, criticà les accions de les forces de la Legión, comandades per Yagüe, i pactà amb Belarmino Tomás la rendició de tota la conca minera. Tanmateix, no pogué evitar d'ésser considerat com a responsable de la repressió i, després d'ésser processat i empresonat (març del 1936), fou mort el 21 de juliol de 1936, quan era internat a l'hospital militar de Carabanchel. És autor de De la Dictadura a la República (1930) i Campaña militar de Asturias en octubre de 1934 (1936).

López de Santa Anna, Antonio
Jalapa, Veracruz 1791 - Mèxic 1876

Polític i militar mexicà. Col·laborà amb Itúrbide en el pacte que menà a la independència de Mèxic; però, proclamada la república, inicià una sèrie de pronunciaments (1828-32), fins que fou nomenat president de la república (1833). Comandà l'exèrcit central en la lluita contra la independència de Texas (1835-36) i tornà a ésser president i dictador (1839, 1841-44, 1846-47 i 1853-55). Comandà les tropes mexicanes en la guerra contra els EUA, i pel tractat de Mesilla (1853) vengué un milió de km2 de territori mexicà als EUA.

López Domínguez, José
Marbella, Andalusia 1829 - Madrid 1911

Militar andalús. Era nebot del general Serrano. Es distingí en la revolució progressista del 1854. Anà com a observador a la guerra de Crimea (1855). Lluità a Àfrica (1859-60), i el 1868 es posà al costat del seu oncle en la Revolució de Setembre. Atacà els cantonalistes de Cartagena (1873-74) i els carlins a Catalunya, on ocupà Puigcerdà, i fou efímer capità general del Principat. Pel fet d'haver trigat a reconèixer AlfonsII, fou apartat de l'exèrcit; però, rehabilitat, fou ministre de la guerra (1883). Amb Romero Robledo fundà el Partido Reformista (1887), de curta vida. Fou novament ministre de la guerra (1892-95) i cap del govern (1906). Publicà Cartagena. Memorias y comentarios sobre el sitio... (1877).

López i López, Antoni
Comillas, Cantàbria 1817 - Barcelona 1883

Comerciant, navilier i banquer. Originari d'una família d'hidalgos agricultors de Ruiloba, extremament pobra. El seu pare, Santiago López i Ruiz de Piélago, morí a Cadis, on havia anat a treballar, quan Antoni tenia dos anys. El 1831 passà a Cuba, on amassà una gran fortuna, gràcies sobretot al tràfic de negres. Es dedicà al transport marítim. El 1852 constituí, a Santiago de Cuba, A. López i Cía., societat que féu bastir el primer vaixell espanyol d'hèlix, primera nau de la Compañía Transatlántica Española (1881). Passà a residir a Barcelona el 1856, a la casa dels banquers indianos Vidal i Quadras, establí la línia Alacant-Marsella i el 1861 obtingué que s'adjudiqués a la seva companyia el transport de la correspondència entre la Península Ibèrica i les Antilles, ampliada el 1877 a altres parts d'Amèrica. Fou sots-president del Cercle Hispano-Ultramarí de Barcelona (1871) i membre de la comissió organitzadora de la Liga Nacional (1873), organismes de defensa dels interessos colonials espanyols a les Antilles i oposats a l'abolició de l'esclavitud. Fou un dels fundadors del Crèdit Mercantil (1864), i amb Manuel i Jaume Girona i Agrafel creà el Banc Hispano-Colonial (1876). Fundà la Compañía General de Tabacos de Filipinas (1881). Comprà la conca minera de l'Aller i creà la Compañía Hullera Española (1883), que facilitava el carbó utilitzat pels vapors de la Transatlántica. Obtingué diverses concessions de línies ferroviàries. Finançà la construcció del seminari de Comillas. Alfons XII i la seva família foren amics particulars seus i sovintejaren el seu palau de Sobrellano, a Comillas, construït per Joan Martorell i Montells. Fou creat marquès de Comillas (1878), i hom li agregà la grandesa d'Espanya (1881); passà, conseqüentment, a ésser senador. Protegí Jacint Verdaguer (el posà a la Compañía Transatlántica), que li dedicà L'Atlàntida. Personalitat controvertida, el seu cunyat Francesc Bru portà a terme una ferotge campanya en contra seva, continuada després contra el seu fill, per mitjà de la publicació de La verdadera vida de Antonio López y López (1885), on atribuïa la seva considerable fortuna a l'oportunisme, el tràfic negrer, l'engany i la crueltat; el seu monument a Barcelona fou conegut popularment com el Negro Domingo; enderrocat el 1936, fou restablert després del 1939.

López i Raimundo, Gregori
Tauste, Aragó 1914

Polític. Resident a Barcelona des de 1931, entrà el 1934 a les Joventuts Socialistes (1934) amb el seu germà Antoni (president del sindicat de Banca de la UGT), i el 1936 s'integrà en les JSU i en el PSUC. Comissari polític al front d'Aragó durant la guerra de 1936-39, s'exilià el 1939. El 1947 tornà il·legalment al Principat i treballà en la reorganització del partit. Empresonat (1951-54) i expulsat del país, el 1956 fou nomenat màxim responsable del PSUC a l'interior i des de 1960 alternà l'activitat clandestina a Catalunya amb les estades a l'estranger. Fou secretari general (1965-77) i president del PSUC des de la seva legalització (1977) i hi defensà l'eurocomunisme propugnat des del PCE per S. Carrillo. Les resolucions del V Congrés del PSUC (1981) l'apartaren del càrrec, al qual tornà en el VI Congrés (març del 1982) i que dimití definitivament en el VII Congrés (març del 1985). Fou elegit diputat al Congrés de Madrid el 1977, el 1979 i el 1982. Casat amb l'escriptora Teresa Pàmies i Bertran, és pare de l'escriptor Sergi Pàmies. Ha publicat entre d'altres els llibres Escrits. 50 anys d'acció (1947-1988) (1989) i Primera clandestinidad (1993).

López i Rodó, Laureà
Barcelona 1920 - Madrid 2000

Polític i advocat. Estudià a Barcelona. Fou catedràtic de dret administratiu de les universitats de Santiago de Compostel·la (1945-61) i de Madrid (des del 1961). El 1956 fou nomenat secretari tècnic de la presidència del govern espanyol, el 1958 procurador a les corts i el 1962 comissari del pla de desenvolupament, càrrec en el qual elaborà els successius plans, des del 1965, amb el grau de ministre sense cartera. Membre de l'Opus Dei, fou considerat un dels principals tecnòcrates que, vinculats a aquesta institució, formaren part dels governs de 1965-69 i 1969-73. El 1973 fou nomenat ministre d'afers estrangers, però cessà en la reestructuració que hi hagué arran de l'assassinat de Carrero Blanco (desembre del 1973). L'any 1978 participà en la redacció de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. És autor, entre altres obres, de Política y desarrollo (1970) i La larga marcha hacia la Monarquía (1977).

López Montenegro, José
? segle XIX - segle XX

Dirigent obrer. Deixà la carrera militar en convertir-se a l'anarquisme. En 1871-72 fou el principal organitzador de la Federació Regional Espanyola de l'AIT a Aragó, i participà en el congrés de Saragossa d'aquesta associació. Fou un dels dirigents de la Insurrecció Cantonalista a Cartagena (1873), i s'exilià a París. Tornà el 1881 a Espanya, i exercí de mestre a Sabadell i a Sallent. A Sabadell dirigí, en 1884-86, "Los Desheredados", periòdic que assolí una gran difusió. Després, hom l'implicà en el procés de Montjuïc (1896). Convertit en un apòstol de l'anarquisme, fou un dels principals defensors de les tesis de la vaga general durant els primers anys del s XX. Publicà diferents obres: La aurora. Catecismo de la república democrática federal (1882), El botón de fuego (1902), etc. Posteriorment emigrà a Amèrica.

López Sánchez, Juan
Bullas, Múrcia 1900 - Madrid 1972

Anarcosindicalista. Fill d'un guàrdia civil, a Barcelona ingressà el 1910 a la CNT. Empresonat (1920-26), formà part més tard del grup Solidaridad, dirigí el setmanari "Acción" i fou secretari del comitè nacional de la CNT (1930). Signà el manifest dels Trenta (1931), fou cofundador de la Federació Sindicalista Llibertària i dirigí "Sindicalismo" (1933-35). Dins els Sindicats d'Oposició, fou secretari de la regional del País Valencià, i en 1935-36 impulsà el reingrés a la CNT. Membre del Comitè Executiu Popular de València des del 1936, fou ministre de comerç del govern de Largo Caballero (1936-37). El 1938 passà a la redacció de "Fragua Social" (que havia fundat el 1936). En 1939-67 s'exilià a Mèxic. Autor de Las órdenes religiosas y el sindicalismo (1932).

López-Portillo y Pacheco, José
Mèxic 1920

Polític mexicà. El 1945 s'afilià al Partido Revolucionario Institucional, i aviat en fou un membre important. Entre altres càrrecs públics, ocupà el de ministre del patrimoni (1970) i el de secretari de finances i crèdit públic (1973-75). Fou president de la república (1976-82), càrrec en el qual dugué a terme una política reformista i d'acostament al Tercer Món. És autor de llibres sobre teoria de l'estat i també d'algunes novel·les. El 1981 obtingué el Premio Príncipe de Asturias a la Cooperación Iberoamericana. El 1982 abandonà la presidència, després que acabés el seu període de govern, començat el 1976. Es traslladà a viure a Roma, on s'apartà definitivament de la vida política del seu país.

Lorenz, Konrad
Viena 1903 - Altenburg, Baixa Àustria 1989

Naturalista austríac. Estudiós del comportament animal, fou un dels fundadors de l'etologia moderna, que divulgà amb obres, com ara Er redete mit dem Vieh, den Vögeln und den Fischen ('Parlava amb les bèsties, els ocells i els peixos', 1949), que obtingueren una gran popularitat. Director del departament de fisiologia del comportament de l'Institut Max Planck en 1961-73, aquest any rebé, juntament amb N.Tinbergen i K.von Frisch, el premi Nobel de medicina. Aplicà les seves teories, que subratllen la importància de l'innatisme i l' herència per damunt de la interacció amb el medi, al comportament humà (Über das sogennante Böse, 1963; 'Sobre l'anomenat mal', relatiu a l'agressivitat humana) i àdhuc a la filosofia social (Der Abbau des Menschliches, 1983; 'La decadència de la natura humana'), i n'extragué conclusions que foren motiu de polèmica.

Lorenzo Asperilla, Anselmo
Toledo 1841 - Barcelona 1914

Anarquista. Tipògraf. Formà part del primer nucli internacionalista creat el 1868 per Fanelli, i fou el principal redactor de "La Solidaridad" (1870-71). Es destacà en el Congrés Obrer de Barcelona (1870), dins la tendència antipolítica, i fou elegit membre del consell federal de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. La conferència secreta de València (1871) el nomenà delegat a la conferència de Londres de l'AIT, on conegué Marx i Engels personalment i on sentí una admiració apassionada per Laura Marx. Després, davant l'enfrontament de marxistes i bakuninistes, adoptà una actitud ambigua. Afavorí la introducció de Paul Lafargue en els medis madrilenys. Després d'un exili a França, s'establí a Barcelona (1874), on actuà dins la Societat Tipogràfica, a l'Aliança de la Democràcia Socialista i a les comissions federals clandestines de la FRE (1877-81). Vençut pels partidaris de la reconstrucció d'un moviment sindical legal, fou expulsat el 1881. No ingressà a la FTRE fins el 1885. Des d'aleshores es dedicà a una intensa activitat de publicista: Acracia o república (1886), Fuera política (1886), etc, formà part de la redacció d'"Acracia" (1886-88) i d'"El Productor" (1887-93) i col·laborà en periòdics àcrates, com "Ciencia Social" (1895-96) "La Revista Blanca" de Madrid (1898-1905), "El Porvenir del Obrero" de Maó (1899-1914), etc. Escriví una novel·la (Justo Vives, 1893), obres de divulgació anarquista, com El estado (1895), El banquete de la vida (1905) i la primera part d'El proletariado militante (1901). Inclòs en el procés de Montjuïc del 1896, fou deportat, i residí a París (1897-98). Principal autor de "La Huelga General" (1901-03), fou, amb José López Montenegro, l'introductor del sindicalisme revolucionari francès. Arran de la vaga general de Barcelona de l'any 1902 tornà a ésser empresonat. Francesc Ferrer i Guàrdia el contractà a l'editorial de l'Escola Moderna, per a la qual traduí al castellà diverses obres de Reclus i Kropotkin, del francès. Bandejat arran dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), tornà a Barcelona el 1910. Vell i malalt, publicà encara la segona part d'El proletariado militante (1910), El pueblo (1910), Vida anarquista (1912), Hacia la emancipación (1913) i Evolución proletaria (1914).

Lostau i Prats, Baldomer
Barcelona 1846 - 1896

Republicà federal. Era diputat provincial de Barcelona quan, pel setembre del 1869, encapçalà la Insurrecció Federal a Igualada. Exiliat després a Ais de Provença, s'adherí a la Primera Internacional. Fou elegit diputat a les corts per Gràcia per l'abril del 1871, i intervingué, fent-ne la defensa, en els famosos debats entorn de la legalitat de la Internacional. Novament a la diputació de Barcelona (1872-73), tingué un paper destacat en l'efímera proclamació de l'Estat Català els dies 5-7 de març de 1873. Organitzà després els guies de la diputació i lluità contra els carlins; pel novembre del 1873 s'oposà a la dissolució dels guies, i hagué de tornar a exiliar-se. El 1877 s'uní als intents d'organització d'un sindicalisme reformista a Barcelona. Continuà dins el partit federal de Pi i Margall (en especial, el 1883 intervingué activament en el congrés regional del partit a Catalunya i en l'assemblea federal de Saragossa), bé que encapçalà una tendència municipalista oposada al federalisme de Vallès i Ribot. Fou diputat a les corts per Vilafranca el 1893 i el 1896. Dirigí "La Avanzada".

Ludendorff, Erich
Kruscewniz, Posnània 1865 - Munic 1937

General alemany. Cap de l'estat major de Hindenburg, contribuí a derrotar els russos a la Prússia Oriental (1914). Des del 1915 compartí amb ell la direcció dels exèrcits alemanys; de fet, en fou el cap pensant, i la seva influència envaí el camp civil. Hàbilment, malgrat haver sol·licitat l'armistici (29 de setembre de 1918), sabé defugir-ne la responsabilitat i traspassar-la al govern. Nacionalista i racista exaltat, definidor de la guerra total, féu costat a Hitler (putsch del 1923). Escriví sobre qüestions militars i polítiques.

Lukács, György
Budapest 1885 - 1971

Filòsof marxista i crític literari hongarès. Estudià a Berlín i a Heidelberg, on conegué E.Bloch i fou alumne de Max Weber. Participà en la revolució hongaresa del 1919 i fou comissari d'instrucció pública del govern de Béla Kun. Caigut aquest, s'exilià a Viena, on fou redactor en cap de la revista "Kommunismus", publicà Geschichte und Klassenbewusstsein ('Història i consciència de classe', 1923), intent d'aproximació a l'autèntic pensament de Marx, amb un cert antileninisme, del qual es retractà a Lenin, l'any següent, i manifestà un idealisme elitista, barrejat amb idees anarcosindicalistes i afegits materialistes, criticant la burocràcia del partit i el sectarisme. Més conciliador, després, amb el marxisme oficial, el 1930 anà a Moscou, on residí (fora d'una estada a Berlín, en 1931-33) fins el 1945, que tornà a Hongria. Participà en la revolució del 1956 i fou ministre de cultura del govern d'Imre Nagy; però, fracassada aquella, fou deportat a Romania, d'on tornà, amnistiat, l'any següent. Filosòficament combaté la comprensió mecanicista de la dialèctica i estudià les relacions d'aquesta amb l'economia: Über die Beziehungen von Dialektik und Ökonomie ('Sobre lesrelacions entre la dialèctica i l'economia', 1948) i Der junge Hegel und die Probleme der kapitalistischen Gesellschaft ('El jove Hegel i els problemes de la societat capitalista', 1954); tractà, així mateix, sobre l'existencialisme (1947) i elaborà una ontologia de l'ésser social (1971). No menys important fou la seva aportació en els camps de l'estètica i la literatura: A modern dráma fejl&rsb;désének története ('Evolució històrica del teatre modern', 1911), Die Seele und die Formen ('L'ànima i les formes', 1911), Die Theorie des Romans ('Teoria de la novel·la', 1920; traducció catalana, 1965), Irodalom és demokrácia ('Literatura i democràcia', 1947), Goethe und seine Zeit ('Goethe i el seu temps', 1947; n'hi ha traducció catalana), diverses obres sobre el realisme, en general (1946-49; en cinc volums), l'alemany (1955) i el francès (1952), i Beiträge zur Geschichte der Ästhetik ('Aportacions sobre la història de l'estètica', 1954), entre altres.

Lumière, Auguste
Besançon 1862 - Lió 1954

Biòleg i industrial francès. Amb el seu germà Louis Lumière (Besançon 1864 — Bandol, Provença 1948), químic i industrial francès, fou l'inventor del cinematògraf. Tot i que tots dos treballaren en aquesta tasca, sembla que fou Louis el qui resolgué mecànicament el problema de la presa d'imatges en moviment i de llur projecció posterior damunt un llenç blanc (pantalla). Els aparells de filmació i de projecció construïts pels Lumière milloraren els sistemes usats fins aleshores per aconseguir la captació successiva d'imatges sobre pel·lícula fotogràfica i la posterior visió amb sensació de moviment. La primera projecció fou de caire privat (1894). L'any següent tingué lloc la primera sessió pública, al Grand Café de París, on, per tant, nasqué el cinema com a manifestació d'art i com a espectacle. Els primers films, realitzats pel mateix Louis, eren simples fragments de la vida quotidiana: La sortie des ouvriers de l'usine Lumière (1895), Arrivée du train à la Ciotat (1895) i, posteriorment, Ateliers de la Ciotat, Démolition d'un mur, etc. Aviat les produccions esdevingueren recreacions ingènues de la realitat; d'aquesta manera apareixia el film d'argument i el llenguatge cinematogràfic: Charcuterie mécanique, Chapeaux à transformation, L'arroseur arrosé.

Lumumba, Patrice Emery
Katako Kombé, Kasai 1925 - Elisabethville? 1961

Polític congolès. Fill d'un camperol, treballà com a funcionari de correus i d'una companyia belga. Dirigent sindical, el 1958 fou un dels fundadors del moviment nacional congolès, que presidí des del 1959. Participà activament en la lluita per la independència del Congo Belga i ajudà a la formació d'un estat lliure, unitari i progressista. Nomenat primer ministre poc abans de la independència (30 de juny de 1960), hagué d'afrontar la secessió de Katanga i Kassai. Durant la guerra civil demanà ajut a l'ONU i s'esforçà a conservar la unitat i la democràcia nacionals, però fou destituït, empresonat i assassinat, segurament per les forces de Moïse Tshombé.

Luthuli, Albert
prop de Bulawayo, Rhodèsia 1898 - Stanger, Natal 1967

Polític sudafricà. Cap d'una tribu zulu i membre del consell cristià de la Unió Sud-africana, encapçalà el moviment de lluita contra l'apartheid. Empresonat diverses vegades, el 1960 rebé el premi Nobel de la pau. Morí atropellat per un tren, potser a conseqüència d'algun atemptat.

Luxemburg, Rosa
Zamosc, Polònia 1871 - Berlín 1919

Dirigent revolucionària i teòrica marxista alemanya d'origen jueu. Fou militant des de setze anys, a Polònia i després a Alemanya. A Zuric conegué Plekhanov, Aksel'rod i d'altres marxistes russos i polonesos i hi cursà estudis de ciències naturals, de matemàtiques i d'economia política. S'enfrontà als socialistes polonesos per la qüestió nacional, punt sobre el qual polemitzà amb Lenin. Defensà la vaga general política com a lliçó de l'experiència russa del 1905 i ¾independentment de Parvus i Trockij¾ afirmà que la revolució proletària no podia aturar-se en l'etapa burgesa. A Sozialreform oder Revolution? ('Reforma social o revolució?', 1899) combaté les tesis de Bernstein, i reprengué l'anàlisi econòmica a Die Akkumulation des Kapitals ('L'acumulació del capital', 1913), important estudi de la fase imperialista. Entre el 1915 i el 1918 estigué empresonada la major part del temps per fer agitació contra la guerra, cosa que no li impedí de continuar el seu treball teòric i d'organització. Fundà, amb K.Liebknecht, C.Zetkin i el seu company L.Jogiches, el Spartakusbund, nucli a partir del qual fou format el partit comunista alemany (1919). Defensora crítica de la revolució russa, polemitzà amb els bolxevics sobre la política agrària, sobre la qüestió nacional i sobre l'exercici de la democràcia. El 1919, tot i ésser-hi contrària, intervingué en la insurrecció de Berlín i, el 15 de gener, fou detinguda i executada sumàriament, així com K.Liebknecht.

Lyon, Emma
Great Neston, Cheshire 1765 - Calais 1815

Dama anglesa, coneguda amb el nom de lady Hamilton. Es casà (1791) amb William Hamilton, ambaixador a Nàpols, i tingué una gran influència sobre la reina Maria Carolina de Nàpols. Des del 1798 fou l'amant de l'almirall Nelson.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà