BUXAWEB

PERSONATGES
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

A

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Vocabulari d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Luka

Abacha, Sani
Abad de Santillán, Diego
Abadal i Calderó, Ramon d'
Abadal i de Vinyals, Ramon d'
Abd el-Krim, Mohamed ibn
Abel', Rudol'f Ivanovic
Abril i Martorell, Ferran
Abs, Hermann Joseph
Adams, Charles Francis
Adams, John
Adams, John Quincy

Adenauer, Konrad

Ader, Clément
Ador, Gustave
Agnelli, Giovanni
Aguinaldo, Emilio
Aguirre Cerda, Pedro

Aguirre y Lecube, José Antonio de
Agustina d'Aragó

Aiguader i Miró, Jaume
Ajuriaguerra Otxandiano, Juan
Akihito
Akimov, Vladimir
Aksel'rod, Pavel Borisovic
Alaix, Isidre
Alavedra i Moner, Macià
Alba, Víctor
Alba Bonifaz, Santiago
Albert I de Bèlgica
Albert II de Bèlgica
Albizú Campos, Pedro
Albornoz, Álvaro de
Alcalá Galiano, Antonio
Alcalá Zamora, Niceto

Alcover i Maspons, Joan
Alcover i Sureda, Antoni Maria
Aldrin, Edwin Eugene
Aleksej Nikolajevic
Aleksejev, Mikhail Vasiljevic
Alembert, Jean-Baptiste D'
Alexandra F'odorovna
Alexandre I de Grècia
Alexandre I de Iugoslàvia
Alexandre I de Rússia
Alexandre II de Rússia
Alexandre III de Rússia
Alfons XII d'Espanya
Alfons XIII d'Espanya

Alfons Carles de Borbó
Alfonsín, Raúl

Ali Bhutto, Zulfikar
Allenby, Edmund
Allende Gossens, Salvador
Allendesalazar, Manuel

Almirall i Llozer, Valentí
Alomar i Vilallonga, Gabriel
Alonso Martínez, Manuel
Álvarez, Juan
Álvarez, Melquíades
Álvarez de Castro, Mariano
Álvarez de Miranda Torres, Fernando

Álvarez del Vayo, Julio
Amadeu I d'Espanya
Amato, Giuliano
Ametlla i Coll, Claudi
Amundsen, Roald
Ancillon, Johann Peter Friedrich
Andreotti, Giulio
Andreu i Abelló, Josep
Andropov, Jurij
Angiolillo, Michele

Anguera de Sojo, Oriol
Anguita González, Julio
Annan, Kofi

Antich i Oliver, Francesc
Antonescu, Ion

Antonov Ovsejenko, Vladimir Aleksandrovic
Aquino, Corazón
Arafat, Yasser
Arana Goiri, Sabino de

Aranda, comte d'
Aranda Mata, Antonio
Aranguren Roldán, José

Ardanza Garro, José Antonio
Ardiaca i Martí, Pere
Areilza, José María de
Arenal, Concepción
Argemí i Roca, Aureli
Argüelles, Agustín de
Arias Navarro, Carlos
Aribau, Bonaventura Carles
Arkwright, Richard

Armendares i Torrent, Salvador
Armstrong, Neil
Arnús i de Ferrer, Evarist
Artigas, José
Arzalluz Antia, Xabier
Ascaso Budría, Francisco

Ascheri, Tomàs
Attlee, Clement Richard
Augereau, Pierre
Avezzana, Giuseppe
Aylwin Azócar, Patricio
Azaña y Díaz, Manuel
Aznar, Juan Bautista
Aznar López, José María

Aznar Zubigaray, Manuel

Abacha, Sani
Kano 1943 - Abuja 1998

Polític nigerià. Format des de molt jove en escoles militars de Nigèria, la Gran Bretanya i els EUA, participà en l'enderrocament de tres governs militars i acabà autoproclamant-se president de Nigèria l'any 1993, després d'unes eleccions generals que guanyà el candidat Moshood Ariola. Instaurà un règim dictatorial, eliminant les institucions democràtiques, abolint els partits polítics i controlant fermament la premsa. Durant el seu mandat es denunciaren contínues violacions dels drets humans. Després de la seva mort li succeí en el càrrec el militar Abdulsalami Abubakar.

Abad de Santillán, Diego
Reyero, Castella-Lleó 1897 - Barcelona 1983

Pseudònim de Sinesio García Fernández, economista, polític i anarquista espanyol. Residí en diversos períodes de la seva joventut a l'Argentina, on col·laborà a la Federación Obrera Regional. Tornà per estudiar filosofia a Madrid (1915-17), on conegué Salvador Seguí, i medicina a Berlín (1922-26). A l'Argentina, fou col·laborador de la revista "La Protesta", amb Enrique Nieto, deixeble de Francesc Ferrer i Guàrdia, i publicà El anarquismo en el movimiento Obrero (1925). A Espanya participà, des del 1931, en diferents grups anarquistes i dirigí "Tierra y Libertad". Més endavant publicà Reconstrucción social. Bases para una nueva edificación económica argentina (1933) i escrigué La bancarrota del sistema económico y político del capitalismo. Féu una breu estada a l'Uruguai, retornà a Europa i s'establí a Barcelona el 1933. Durant aquest període es caracteritzà per una intensa activitat política i intel·lectual que culminà amb la creació de tres revistes —"Tiempos Nuevos", "Butlletí de la Conselleria d'Economia" i "Timón". El juliol del 1936 representà la FAI en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, el mateix any publicà a nom de la CNT El organismo económico de la revolución. Com a membre del Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya defensà la política de participació anarquista en el govern republicà. Després de la guerra civil, el 1939, s'exilià a l'Argentina, on residí fins el seu retorn definitiu a Catalunya el 1976. Publicà, entre altres obres i traduccions, Por qué perdimos la guerra (1940), La crisis del capitalismo y la misión del proletariado (1946) i Contribución a la historia del movimiento obrero español (1962-65). Rellançà la revista "Timón" i col·laborà en la Gran enciclopedia argentina. Retornat de l'exili, publicà a Barcelona el llibre de records, Memorias (1977).

Abadal i Calderó, Ramon d'
Vic, Osona 1862 - Rupià, Baix Empordà 1945

Polític i advocat. L'any 1899 fou elegit diputat conservador per Vic, però al congrés es declarà regionalista. Membre directiu de la Lliga Regionalista des de la seva fundació (1901), fou president de l'Ateneu Barcelonès (1902) i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, i regidor de Barcelona (1903 i 1911). Fou elegit senador per Barcelona (1907-18). El 1917, a Barcelona, presidí l'Assemblea de Parlamentaris i el mateix any ingressà a la comissió d'acció política de la Lliga Regionalista, que presidí des de llavors fins al 1936. El 1924 fou elegit degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona, però, el 1926, el govern de Primo de Rivera el destituí, l'empresonà i el confinà a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat). Fou diputat a les corts de la República i al parlament de Catalunya, i en ambdós llocs presidí la minoria de la Lliga. Atacà el govern de la República per l'expulsió dels jesuïtes, i el de la Generalitat per la llei de Contractes de Conreu. En esclatar la guerra civil de 1936-39 emigrà a França i Itàlia, d'on va tornar finalitzat el conflicte. Des d'aleshores restà apartat de la vida política.

Abadal i de Vinyals, Ramon d'
Vic, Osona 1888 - Barcelona 1970

Historiador i polític. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona, i es doctorà a Madrid. Completà estudis d'història als Estudis Universitaris Catalans de Barcelona, a l'École des Chartes i a l'École des Hautes Études de París. Alternà els estudis amb activitats polítiques: afiliat a la Lliga Regionalista, fou diputat provincial per Vic (1917 i 1921); a la Mancomunitat de Catalunya treballà per al Consell de Pedagogia i per a l'Escola d'Agricultura, i intervingué en el projecte d'estatut per a Catalunya; fou promotor d'Acció Catalana, de la qual se separà a l'adveniment de la República i retornà a la Lliga. Dirigí "La Veu de Catalunya" i fundà "L'Instant". Formà part del consell privat de Joan de Borbó, pretendent a la corona d'Espanya. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans, de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i de l'Academia de la Historia, de Madrid. Fou conegut internacionalment per les seves obres històriques centrades en el període comtal català i els seus antecedents.
A part els treballs primerencs d'història del dret (el 1913 edità amb Ferran Valls i Taberner els Usatges) i la tesi sobre Les Partides a Catalunya (1914), cal esmentar les seves principals produccions posteriors al 1939: L'abat Oliba, bisbe de Vic (1948); La batalla del adopcionismo (1949); El paso de la Septimania del dominio godo al franco (1953); Eixalada-Cuixà (1954); La Catalogne sous l'empire de Louis le Pieux (1955-56); La expedición de Carlomagno a Zaragoza (1956); Els preceptes carolingis per al Pallars (1956); Els primers comtes catalans (1958); Del reino de Tolosa al reino de Toledo (1960); À propos de la "domination" de la maison comtale de Barcelone sur le Midi français (1964); Un gran comte de Barcelona pretèrit: Guifred-Borrell (1964); Els precedents antics a la història de Catalunya (1967).
Sota el títol general de Dels visigots als catalans, publicà: La Hispània visigòtica i la Catalunya carolíngia (1969) i La formació de la Catalunya independent (1970). L'obra cabdal, però, és sens dubte la Catalunya carolíngia, de la qual publicà Els diplomes carolingis a Catalunya (1926-52) i Els comtats de Pallars i Ribagorça (1955) i deixà en curs de publicació avançada El domini carolingi a Catalunya (1971).

Abd el-Krim, Mohamed ibn
Ajdir, Rif 1882 - el Caire 1963

Caid de la cabila dels Beni Uryagel. Fou cadi de Melilla i estigué al servei del govern espanyol fins el 1921, any en què es revoltà i predicà la guerra santa. Després de la victòria d'Annual (1921) es convertí en el cap de la insurrecció del Marroc. El 1925 atacà el territori francès; llavors els governs d'Espanya i de França acordaren una acció conjunta, iniciada amb el desembarcament d' Alhucemas. Però Abd el-Krim resistí encara fins a l'any següent; el 22 de maig de 1926 es lliurà als francesos i fou deportat a l'illa de la Reunió, on restà fins al 1947; el govern francès li concedí la llibertat i l'autoritzà a residir a la costa de Provença, però en el viatge de tornada a França s'escapà i es refugià a Egipte, des d'on continuà la lluita i presidí el Comitè per a l'alliberament d'Àfrica del Nord.

Abel', Rudol'f Ivanovic
Moscou 1910 - 1971

Militar rus. Enviat als EUA vers el 1950, residí a Nova York i fou el cap d'una xarxa d'espionatge. Obtingué els plans del primer creuer nord-americà de propulsió nuclear. Detingut el 1957, fou condemnat a 30 anys de presó; però el 1962 fou bescanviat per dos espies nord-americans, un dels quals era Francis Gary Powers.

Abril i Martorell, Ferran
València 1936 - Madrid 1998

Polític. Enginyer agrònom, durant el bienni 1968-70 participà en el grup Acció Catòlica. Amb el primer govern d'Adolfo Suárez ocupà la cartera d'agricultura i, posteriorment, la vicepresidència. Senador per designació reial (1977), vicepresident segon del govern i ministre d'economia, participà en l'elaboració dels pactes de la Moncloa i en els treballs constitucionals. Fou un dels principals instigadors de l'anticatalanisme al País Valencià. Elegit (1979) al Congrés de Diputats per UCD a la circumscripció de València, en no ésser elegit el 1982 s'apartà de la política activa.

Abs, Hermann Joseph
Bonn 1901 - Bad Soden am Taunus 1994

Financer alemany. El 1938 entrà a la Deutsche Bank, de la qual fou nomenat director de relacions exteriors durant la guerra. Després d'una curta depuració, hi retornà i hom li confià, a més, la gestió de l'ajuda del Pla Marshall a l'Alemanya Occidental. El 1952 fou cap de la delegació del seu país a la conferència de Londres, on aconseguí un pacte molt avantatjós per al pagament dels deutes de la República Federal d'Alemanya. Amb el suport de la Deutsche Bank, del qual fou president del consell d'administració en 1957-67, intervingué en nombrosos negocis, i participà en la direcció d'un gran nombre d'importants empreses alemanyes.

Adams, Charles Francis
Boston 1807 - 1886

Diplomàtic nord-americà fill de John Quincy Adams. Es destacà en la campanya antiesclavista i fou un dels fundadors del partit republicà. Del 1861 al 1868 fou ambaixador a Londres, i el 1882 actuà com a representant dels EUA en l'arbitratge internacional de la qüestió de l'Alabama. Publicà Life and Works (1850-56) del seu avi John Adams, i una part del diari del seu pare (1874-77).

Adams, John
Braintree, actualment Quincy, Massachusetts 1735 - 1826

Estadista nord-americà. L'any 1755 es graduà en Dret a Harvard. Fou diputat per Massachusetts, redactà el Bill of Rights d'aquest estat i dirigí la protesta contra la Stamp Act del 1765. S'uní als radicals i el 1774 fou elegit delegat al primer congrés continental de Filadèlfia. Formà part del comitè encarregat de redactar la declaració d'independència i s'esforçà a guanyar els països europeus per a la causa americana. Dugué a terme missions diplomàtiques a França (1778, 1780) i intervingué en les negociacions del tractat de pau amb la Gran Bretanya (1783). Fou el primer ambaixador nord-americà a la Gran Bretanya (1785). El partit federalista el conduí a la vice-presidència (1789-93 i 1793-96) i, després d'haver vençut l'oposició dels demòcrata-republicans, a la presidència (1797-1801). L'actitud intransigent d'Adet, agent del directori francès, provocà una guerra encoberta a la qual posà fi el tractat del 1800 amb Bonaparte. La seva actitud aristocratitzant, manifestada en la promulgació de la Alien Act (contra els estrangers) i de la Sedition Act, qualificades ambdues d'anticonstitucionals pels demòcrates, i per les mesures que hagué de prendre per tal d'imposar-les (repressió d'insurreccions, moderació de la llibertat de premsa, etc) el feren impopular, talment que el 1800 fou elegit el demòcrata Jefferson, i ell es retirà a les seves terres de Massachusetts. Publicà entre altres obres, Defence of the Constitution of the United States (1787).

Adams, John Quincy
Braintree, actualment Quincy, Massachusetts 1767 - Washington 1848

Estadista nord-americà, fill de John Adams. Graduat en lleis (1790), fou ambaixador a la Haia i a Berlín fins el 1800, senador (1803-08) i ambaixador a Sant Petersburg (1809-11) i a Londres (1815-17). El president Monroe el nomenà secretari d'estat (1817-25) i esdevingué el teòric de la seva famosa doctrina internacional. L'adquisició de Florida (1819) i de Louisiana i ensems el reconeixement de la independència de les antigues colònies espanyoles (1822) foren els fruits del seu intransigent panamericanisme. El Democratic Party el portà a la presidència dels EUA (1825-29). Durant tota la seva gestió política fou un decidit abolicionista. El senat se li oposà, i ell es retirà a les seves terres (1829), bé que del 1831 fins a la seva mort ocupà sempre un lloc a l'esmentada cambra de representants.

Ader, Clément
Muret, Llenguadoc 1841 - Tolosa 1925

Enginyer mecànic llenguadocià, considerat el "pare de l'aviació". L'any 1866 instal·là un taller on construí un aparell, al qual donà el nom genèric d'avió i l'específic d'Éole. Impulsat per un motor de vapor, l'Éole s'elevà i recorregué uns 50 m el dia 9 d'octubre de 1890. Les proves oficials se celebraren el 14 d'octubre de 1897 al camp de Satory (Versalles), on l'aparell aconseguí de rodar 60 m i de recórrer uns 150 m en successius vols curts i 300m en ple aire. Ader és autor d'Aviation.

Adenauer, Konrad
Colònia 1876 - Rhöndorf, Westfàlia 1967

Estadista alemany. Estudià lleis i economia a Friburg de Brisgòvia, Munic i Bonn; treballà d'advocat a Colònia, d'on fou burgmestre (1917-33) i esdevingué un important home d'afers. A la república de Weimar fou membre del Centre, partit catòlic, del qual fou representant a la dieta provincial renana i al consell d'estat prussià, que presidí (1920-23). El 1933 fou destituït de tots els càrrecs pels nazis, i exiliat a Rhöndorf (1933-35), però pogué continuar els seus negocis sense ésser molestat. Amb tot, el 1944, en el moment de major desintegració del poder nazi, fou enviat a un camp de concentració. En esdevenir-se l'ocupació aliada, els nord-americans el tornaren a instal·lar en el càrrec de burgmestre de Colònia (1945), però poc temps després fou destituït pels britànics per poca eficiència. Fou un dels fundadors de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) i, gràcies a la victòria del seu partit enfront dels socialdemòcrates, fou president del consell parlamentari de Bonn (1948-49), que havia de redactar una constitució per a la República Federal d'Alemanya, i membre del Bundestag. El 1949, la primera dieta federal alemanya l'elegí canceller, càrrec per al qual fou reelegit els anys 1953, 1957 i 1961. Del 1951 al 1955 fou ministre d'afers estrangers. El 1963 fou substituït en la cancelleria per Erhard, a causa de les pressions del seu mateix partit, que continuà presidint fins el 1966. La seva política es caracteritzà pel retorn al liberalisme econòmic més clàssic (oposició a les tímides socialitzacions de la postguerra) i per la ferma adhesió al bloc occidental enfront dels països socialistes. Aconseguí l'ajuda econòmica nord-americana a través del pla Marshall; féu entrar la RFA al Mercat Comú (1951) i a l'OTAN (1954); el 1955, després de la derogació de l'estatut d'ocupació per part de la Gran Bretanya, dels EUA i de França (amb la qual signà un pacte de cooperació el 1963), reorganitzà l'exèrcit alemany.

Ador, Gustave
Ginebra 1845 - 1928

Estadista suís. President del govern (1892 i 1906), del consell nacional federal (1901) i del Comitè Internacional de la Creu Roja. Proclamà la neutralitat de Suïssa a la Primera Guerra Mundial. Fou president de la Confederació (1918-19) i president ad honorem de la Societat de Nacions.

Agnelli, Giovanni
Villar Perosa 1866 - Torí 1945

Industrial i financer italià, fundador (1899) de la Fabbrica Italiana Automobili Torino (FIAT). Fou president d'aquesta empresa des del 1920 fins a la seva mort. El seu nét Giovanni Agnelli (Torí 1921-2003) fou president del grup FIAT (1966-96) i membre del comitè executiu de la Trilateral i dels consells d'administració de nombroses empreses europees. El seu germà, Umberto Agnelli (Lausana 1934), fou director executiu (1970-80) i vicepresident del grup (1980-93). En 1976-79 fou senador, i és també membre de la Trilateral. El seu fill Giovanni Alberto Agnelli (1964-97) succeí el seu oncle Giovanni a la presidència de l'empresa FIAT. El 1998 la presidència passà per primer cop a un executiu sense vincles amb la família Agnelli, que seguia conservant la majoria de les accions de l'empresa.

Aguinaldo, Emilio
Imus 1869 - Manila 1964

Polític filipí. Fou un dels dirigents de les societats secretes que organitzaren la insurrecció contra la dominació espanyola. El 1896 prengué part a l'aixecament, però hagué de sotmetre's (pacte de Biac-na-bató, 1897) i s'exilià a Hong Kong. Després de la revolució del 1898, presidí l'efímera República Filipina. El 1901 fou empresonat pels nord-americans, amb els quals abans havia col·laborat contra Espanya. Durant la Segona Guerra Mundial organitzà un partit feixista filojaponès; el 1945 caigué a les mans dels nord-americans, però, poc temps després, fou alliberat pel govern filipí.

Aguirre Cerda, Pedro
Procuro 1879 - Santiago de Xile 1941

Polític xilè. S'adherí al partit radical i en fou president. Fou diputat (1915-21), senador (1921-24) i ministre en diverses ocasions. Fou un dels líders de l'oposició a la dictadura del general Ibáñez, fins que el 1938 arribà a la presidència, elegit pel Front Popular. Intentà una reforma agrària amb la llei sobre suelos vitales, però aviat hagué d'afrontar el desgavell ocasionat pel terratrèmol del 1939 i l'inici de la Segona Guerra Mundial. Això no obstant, a les eleccions legislatives del 1941 es veié sostingut per una majoria del Front Popular. Morí mentre era president.

Aguirre y Lecube, José Antonio de
Guetxo, Biscaia 1903 - París 1960

Polític basc. Membre d'una família burgesa de Bilbao, es llicencià en dret a la Universitat de Deusto. Inicià l'activitat política com a president de les joventuts d'Acció Catòlica de Biscaia. El 14 d'abril de 1931, amb un grup de correligionaris, proclamà la República Basca des de l'ajuntament de Guetxo. La iniciativa no tingué conseqüències, però contribuí a fer-lo destacar entre els dirigents del Partit Nacionalista Basc. Fou diputat de les tres legislatures de la República, i com a alcalde de Guetxo presidí la comissió d'alcaldes que fou designada per a estructurar l'Estatut d'Estella. Des del 1931 la seva personalitat s'imposà com la més destacada i decidida del partit, i assolí un paper fonamental en la seva evolució durant la República, que fou explicada en el seu llibre Entre la libertad y la revolución 1930-1935 (Bilbao 1935). Quan s'esdevingué l'aixecament del 1936, el Partit Nacionalista Basc romangué al costat de la república, i les corts aprovaren l'estatut d'autonomia d'Euskadi (1 d'octubre). Aguirre fou elegit lehendakari (president) del govern basc (7 d'octubre), al davant del qual reforçà la unió entre el seu partit i els del Front Popular, mantingué l'ordre i el culte religiós a la rereguarda i incrementà l'esforç militar; a la darrera fase de la lluita a Biscaia assumí personalment el comandament de les forces armades. El mes d'agost de 1937 s'instal·là amb la delegació basca a Barcelona, i el gener del 1939, es traslladà, amb el seu govern, a París. La Segona Guerra Mundial el sorprengué al N de França, i després d'una sèrie de peripècies a Bèlgica i a Alemanya, que foren narrades en el seu llibre De Guernica a Nueva York, pasando por Berlín (1943), arribà a Amèrica. El 1945, abans de la fi de la Segona Guerra Mundial, retornà a París, on reorganitzà el govern basc a l'exili, el qual presidí fins al final de la seva vida.

Agustina d'Aragó (veure Saragossa i Domènec, Agustina)

Aiguader i Miró, Jaume
Reus, Baix Camp 1882 - Mèxic 1943

Polític, metge i escriptor català. Molt preocupat per les qüestions socials, fou amic de nombrosos sindicalistes catalans, com Salvador Seguí i Francesc Layret. Afiliat a la Unió Socialista de Catalunya, ingressà posteriorment a Estat Català. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels dirigents, en la clandestinitat, d'aquest partit. El 1926 fou empresonat durant mig any i tornà a ésser-ho durant un mes, poc abans de caure la Dictadura. En representació d'Estat Català participà a la reunió del pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), on fou designat membre del comitè revolucionari que hi havia estat creat. Explicà la seva gestió en aquella reunió a Catalunya i la Revolució (1931). Pel març següent intervingué destacadament en la constitució de l'Esquerra Republicana de Catalunya, i en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 fou elegit en la candidatura de Barcelona presentada pel nou partit. Proclamada la República, fou alcalde de Barcelona (1931-33), i elegit diputat a corts constituents; fou reelegit en les eleccions del novembre del 1933 i del febrer del 1936. Després dels fets del 6 d'octubre del 1934 fou novament empresonat. Durant la guerra civil fou ministre sense cartera del segon govern de Largo Caballero (novembre del 1936), i ministre de Treball i Assistència Social al següent govern, presidit per Juan Negrín (constituït després dels fets de maig del 1937), càrrec que continuà ocupant en el segon govern Negrín (abril del 1938). Dimití per l'agost (juntament amb el representant basc, Manuel de Irujo, que ho féu per solidaritat), per creure que unes decisions d'aquell govern sobre les indústries de guerra de Catalunya vulneraven els drets de la Generalitat, i per desacord en la creació de tribunals especials militars. L'any 1939 s'exilià a França, on col·laborà al periòdic "El Poble Català" i a la "Revista de Catalunya" editats a París. L'any 1941 es traslladà a Mèxic, on continuà col·laborant a les revistes "El Poble Català", i les reeditades 'Revista de Catalunya' , 'Pamflet' i 'Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya'. A Catalunya havia col·laborat en nombrosos periòdics: "Athenaeum"; "Justícia Social"; "Revista del Centre de Lectura", de Reus; "Revista d'Igualada"; "Ginesta"; "Estela"; "Ideari"; "Opinem", de Sitges; "La Rambla de Catalunya"; "La Publicitat"; "La Ciutat"; "L'Opinió"; "Lluita"; "La Campana de Gràcia"; "La Humanitat"; "Som", i "Pamflet, revista nacionalista i revolucionària", de la qual era director, de Barcelona, a més del "Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya". Fou editor de les publicacions "Arnau de Vilanova", que publicaven la col·lecció La Sageta, l'any 1926 havia fundat la col·lecció Monografies Mèdiques. Dins de la seva obra, publicà Aspecte social de les infeccions sexuals en el matrimoni (1912); La fatiga obrera (1929); La lleialtat a l'època (1929); Amb Catalunya i per Catalunya (1930); Catalunya i la revolució (1931), traduïda al castellà, Cataluña y la Revolución (1932), i, pòstumament la biografia Miguel Servet (Mèxic, 1945), que fou reeditada a Barcelona l'any 1981. La forma del seu cognom era, originàriament, Aguadé.

Ajuriaguerra Otxandiano, Juan
Bilbao 1903 - Ayegui, Navarra 1978

Polític basc. De família benestant, estudià enginyeria industrial i milità en el grup juvenil nacionalista Mendigoxales. El 1929 ingressà al PNB i fou membre de l'Euskadi Buru Batzar, òrgan superior del partit. Defensor de la legalitat republicana, durant el setge i la caiguda de Bilbao signà l'històric pacte de Santoña (1937) que representà la rendició i el lliurament de les milícies basques al cos expedicionari italià. Fou fet presoner (sis anys) i, en assolir la llibertat, s'incorporà a la xarxa de la resistència, on destacà com un dels màxims capdavanters de les vagues del 1947 i el 1951. Amb el restabliment de les llibertats democràtiques participà activament en la reconstrucció nacional del País Basc i fou un dels màxims impulsors del Front Autonòmic (nacionalistes més PSOE) en les eleccions del 1977, en que sortí diputat per Biscaia.

Akihito
Tòquio 1933

Emperador del Japó. Fill de l'emperador Hiro Hito I. Assistí a l'escola pública des del 1940 i a la universitat des del 1952. Fou declarat príncep hereu el 1952 i posteriorment trencà amb la norma tradicional que exigeix una aristòcrata com a esposa de l'emperador. A la mort del seu pare (1989), fou coronat 125 emperador del Japó. La cerimònia de l'entronització tingué lloc el 12 de novembre de 1990.

Akimov, Vladimir
? 1875 - 1921

Polític rus. Membre de la lliga de socialdemòcrates russos, formà part del grup de marxistes anomenats economistes que el 1898 es rebel·laren contra Georgij Plekhanov i se separaren del partit socialdemòcrata rus. Fou director del diari "Raboceje Delo" ('La Causa dels Treballadors'), i intentà d'ésser reconegut com l'òrgan principal del marxisme rus.

Aksel'rod, Pavel Borisovic
? 1850 - Berlín 1928

Polític rus. El 1872 s'uní al moviment populista i, més tard, fou influït per F. Lassalle. Amb G. Plekhanov fundà el grup marxista Alliberament del Treball (1833) i intervingué en diverses publicacions socialistes, entre elles "Iskra" ('L'espurna'), de la qual fou expulsat per Lenin. Després del segon Congrés del Partit Obrer (1903) esdevingué menxevic. Des del 1917 s'exilià i evolucionà cap a la dreta.

Alaix, Isidre
Ceuta 1790 - ? 1853

Militar d'origen català. Participà en la primera guerra Carlina (1833-40). Fou ministre de la guerra (1838-39), durant la regència de Maria Cristina i sota la presidència d'Evaristo Pérez de Castro. Durant la seva gestió es produí el tractat de Bergara que posava terme a la primera guerra Carlina al nord. Per aquest motiu li fou concedit el títol de comte de Bergara.

Alavedra i Moner, Macià
Barcelona 1934

Fill del poeta Joan Alavedra i Segurañas, passà una part de la seva infantesa a l'exili francès, i més tard treballà com a assessor jurídic en l'empresa privada. Copresident d'Esquerra Democràtica de Catalunya, fou elegit diputat a corts el 1977 dins el Pacte Democràtic per Catalunya, i reelegit el 1979, ara per CDC. Diputat per Barcelona al Parlament català (1980 i 1984), hi fou portaveu del grup de Convergència i Unió. El 1982 fou nomenat conseller de governació de la Generalitat de Catalunya. El 1987 fou conseller d'indústria i energia, càrrec en el qual continuà després de les eleccions del 1988, bé que l'any següent fou designat per al departament d'economia i finances, en el qual es mantingué després de les eleccions autonòmiques del 1992 i 1995. El 1996, en el marc del suport parlamentari que CiU prestava al Partido Popular, negocià la cessió del 30% de l'IRPF a les comunitats autònomes. El 1997 dimití els seus càrrecs polítics i fou nomenat president del consell d'administració de la societat Autopistes de Catalunya.

Alba, Víctor (veure Pagès i Elies, Pere)

Alba Bonifaz, Santiago
Zamora 1872 - Sant Sebastià 1949

Polític castellà. Fou secretari general de la Unión Nacional i ingressà després al Partido Liberal de Moret. Ministre de finances del govern Romanones (1916), presentà a les corts un projecte financer que trobà l'oposició de la burgesia industrial catalana per tal com exigia una tributació especial per beneficis extraordinaris de guerra. El 1918 fundà la Izquierda Liberal monàrquica i s'enfrontà amb Cambó dins el govern Maura. Exiliat a París durant la Dictadura (1923-30), tornà i rebutjà l'oferiment d'Alfons XIII de substituir el general Berenguer. Proclamada la República, s'afilià al Partit Republicà Radical de Lerroux i presidí les corts durant el bienni 1933-34. Emigrà a l'estranger abans del 1936 i a partir del 1945 residí a la Península en diverses ocasions.

Albert I de Bèlgica
Brussel·les 1875 - Marche les Dames, Namur 1934

Rei dels belgues (1909-34). Segon fill de Felip, comte de Flandes, succeí (1909) el seu oncle Leopold II. Fou membre del senat, del 1893 al 1898. L'any 1900 es casà amb Elisabet de Wittelsbach. Home de gran coratge, prengué el comandament de les tropes belgues quan Alemanya, no havent respectat la neutralitat garantida per Prússia al tractat de Londres (1893), envaí Bèlgica (1914). Aleshores Albert traslladà el seu govern a Le Havre i participà amb els aliats en les operacions d'alliberament del seu país (1918). Molt afeccionat a l'estudi, féu nombrosos viatges culturals, especialment a Amèrica, la Gran Bretanya i el Congo (1909). Creà el Fonds National de la Recherche Scientifique Belge (1927) i l'Académie Royale de Langue et de Littérature Françaises. Durant el seu regnat fou instituït el sufragi universal (1919), i personalment assegurà l'arbitratge parlamentari entre el partit catòlic, el liberal i el socialista.

Albert II de Bèlgica
Brussel·les 1934

Rei de Bèlgica. Tercer i últim fill del rei Leopold III de Bèlgica i de la reina Astrid de Suècia. Es casà el 1959 amb la italiana Paola Ruffo di Calabria. Començà el seu regnat el 9 d'agost de 1993 arran de la mort del seu germà, el rei Balduí. Fou molt criticat quan, al setembre del 1996, adoptà una decisió sense precedents en la història del país en reclamar la renovació de la justícia davant el cas d'una xarxa de pederàstia que havia actuat a Bèlgica.

Albizú Campos, Pedro
Puerto Rico 1893 - 1965

Advocat i polític porto-riqueny. Dirigí el partit nacionalista del seu país, anti-nord-americà, i propugnà el terrorisme. Fou empresonat (juliol del 1936) i condemnat a 10 anys. El 1950 hom l'acusà de participació en el frustrat atemptat contra Truman. Morí assassinat.

Albornoz, Álvaro de
Luarca, Astúries 1879 - Mèxic 1954

Polític i escriptor. Ingressà al Partido Republicano Radical el 1909 i fou elegit diputat l'any següent. A causa de la corrupció d'aquest partit, l'abandonà, i el 1929 creà, amb Marcel·lí Domingo, el Partido Radical Socialista. A l'adveniment de la República (1931) formà part del govern provisional com a ministre de foment i, després, fou ministre de justícia amb el govern d'Azaña. Elegit president del tribunal de garanties constitucionals, dimití com a protesta per la repressió dels fets d'octubre del 1934. El 1936 fou nomenat ambaixador a París, i, acabada la guerra civil, presidí el govern de la República a l'exili (1945-46).

Alcalá Galiano, Antonio
Cadis 1789 - Madrid 1865

Polític i escriptor. Fou un dels caps del pronunciament de Cabezas de San Juan (1820). Durant el trienni constitucional (1820-23) pertangué al grup dels exaltats. Condemnat a mort en produir-se la reacció absolutista, es refugià a Gibraltar, des d'on passà a Londres. El 1830 es traslladà a París i dos anys després retornà a la Península, on fou nomenat ministre de marina per Istúriz, i derivà cap a posicions ideològiques més moderades. Ministre de foment (1864) amb Narváez, a desgrat del seu moderantisme, no acceptà la repressió de la nit de Sant Daniel contra els estudiants (1865) desencadenada pel ministre González Bravo. Morí el dia següent d'un atac d'apoplexia. La seva trajectòria es reflectí en l'obra literària i, així, bé que intervingué en nom dels classicistes en la controvèrsia Böhl-Faber (1818-19), més endavant escriví el pròleg revolucionari a El moro expósito (1834), bé que aviat adoptà unes actituds més eclèctiques. Fou autor de la Floresta de rimas antiguas castellanas (1822-25) i del Teatro español anterior a Lope de Vega (1832), traduí Don Álvaro o la fuerza del sino al francès i deixà els Recuerdos de un anciano (1878) i les Memorias (1886), que aparegueren pòstumament.

Alcalá Zamora y Torres, Niceto
Priego, Còrdova 1877 - Buenos Aires 1949

Polític i jurista. Fou elegit diputat el 1905 com a membre del Partido Liberal. En fraccionar-se aquest, s'incorporà al grup de García Prieto, que el nomenà ministre de foment (1917) i de guerra (1922). El 1930 es declarà republicà i formà part del comitè revolucionari. Com a cap d'aquest comitè, exigí el traspàs de poders després del triomf electoral de l'abril del 1931 i presidí el govern provisional. Davant les posicions laiques i reformistes de la majoria parlamentària, dimití (octubre), però, dos mesos més tard, acceptà la presidència de la república. Durant el seu mandat es mantingué en una posició conservadora i intentà, debades, de crear un partit centrista, per tal d'estabilitzar el règim republicà. En conseqüència, topà tant amb els partits d'esquerra com amb els de dreta, els quals frenà en ocasió de la repressió del 1934. Després del triomf del Front Popular en les eleccions del febrer del 1936, fou destituït per les corts, per iniciativa dels partits d'esquerra (7 abril) i marxà a França, des d'on posteriorment passà a l'Argentina.

Alcover i Maspons, Joan
Palma de Mallorca 1854 - 1926

Poeta, assagista i polític. De família urbana benestant, estudià a l'Institut Balear, on fou deixeble de Pons i Gallarza i condeixeble, entre d'altres, de Costa i Llobera, Joan Ll. Estelrich i Antoni Maura. El 1869 inicià la carrera de dret a Barcelona, on refermà la seva afecció literària, entrà en contacte amb el moviment de la Renaixença i escriví bona part dels seus primers poemes i narracions, alternativament en castellà i en un català dialectal i insegur. Després d'obtenir, a 24 anys, el títol d'advocat, s'instal·là definitivament a Mallorca, es casà amb la barcelonina Rosa Pujol, i començà a exercir. Per aquests anys adoptà unes actituds provincianes que coincidiren amb l'ascensió professional —regidor, 1879; diputat provincial per Manacor, 1883; relator d'audiència, 1886-1926, i diputat a corts pel partit liberal, 1893— i amb la militància activa dins del maurisme mallorquí. Aquest procés personal repercutí en ell ideològicament i literàriament: esdevingué la tipificació de l'intel·lectual de província que concep l'art com a refugi, i, així, acabà organitzant a casa seva una tertúlia que reunia els literats insulars i acollia els artistes i escriptors que visitaven l'illa. D'altra banda, abdicà el vague catalanisme literari i, en conseqüència, la seva poesia fou, fins al tombant del segle, pràcticament tota en castellà. El 1887, any de la mort de la seva primera dona (de la qual tingué els fills Pere, Teresa i Gaietà), publicà a Mallorca les Poesías, que reedità el 1892. Seguiren les Nuevas Poesías (1892), els Poemas y armonías (1894) i els Meteoros (1901), l'any de la mort de la seva filla Teresa. Predomina en aquesta producció la poesia superficial, a imitació de Campoamor, i, molt diluïda, la influència de Leopardi, Lamartine, Carducci, Hugo, etc. Alguns dels poemes més reeixits insinuen les possibilitats creadores que es palesaren en ésser superada la crisi. Aquesta, que es produí als primers anys del s XX, es degué bàsicament a la consciència de fracàs com a poeta en castellà —malgrat els elogis dels seus amics Menéndez Pelayo, Valera, Blanco García, Estelrich, etc— i a l'èxit inesperat d'uns poemes catalans fets per encàrrec: La serra, homenatge a Costa i Llobera, i La relíquia, petició de Rusiñol per a un àlbum. En aquests poemes, Alcover trencà amb el mimetisme juvenil i glossà, en el primer, una cançó popular, que esdevingué una exaltació de la ruralia, i en el segon, evocà nostàlgicament el mal du siècle, aguditzat pel record de la dona i de la filla, mortes totes dues. Esperonat per Costa, Alomar, Oliver i d'altres amics, pels èxits aconseguits aviat a Barcelona i, probablement, per les campanyes idiomàtiques de mossèn Alcover, revisà en part la seva ideologia i s'incorporà a la literatura autòctona. Participà en els Jocs Florals de Barcelona (1905, any de la mort del seu fill Pere; 1907; i 1909, en què fou proclamat mestre en gai saber); en les conferències que els intel·lectuals mallorquins donaren a l'Ateneu Barcelonès (1904); en el Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906). En pocs anys esdevingué una de les primeres figures de la poesia catalana, que l'aparició de Cap al tard (1909) confirmà. En aquest llibre recollí diversos tipus de poesies; les cèlebres elegies, veritables peces majors; les cançons de la serra o visions del país; les endreces o poemes dirigits a d'altres literats; i algunes de juvenils. Estèticament, són una versió eclèctica i personal del modernisme i amb aquestes obres aconseguí de retornar la poesia catalana a un nivell d'alta perfecció. Nou anys després publicà els Poemes bíblics, que, en conjunt i malgrat encerts indubtables, són d'un to menor. El recurs a la Bíblia, a més d'indicar una de les lectures preferides, insinuava l'inici d'una esterilitat poètica provocada pel pes dels anys i, sobretot, per les dissorts familiars. Així, el 1919, en què assolí el premi Fastenrath, Alcover perdé, el mateix dia, a Barcelona i a Mallorca, respectivament, els seus fills Gaietà i Maria. A partir de llavors, les noves incorporacions foren escasses i sovint es reduïren a reelaboracions o traduccions de peces anteriors. Cal destacar els haikais i espurnes —poemes breus— i, en un altre sentit, el mestratge que exercí sobre nombrosos poetes del Principat i els membres de l'anomenada escola mallorquina. Complement de la seva activitat poètica són les conferències (Humanització de l'art, 1904; Reacció literària, 1910, etc), els discursos dels jocs florals, i els articles i retrats literaris. En aquests escrits, de prosa àgil i elegant, deixà judicis crítics de gran agudesa —com el que dedicà al modernisme—, observacions sobre les seves lectures i comentaris als escrits teòrics de Carlyle, Taine, Schopenhauer i Tolstoj. Particular interès té la seva concepció de l'art, no exempta de contradiccions, i la finalitat que li atribuïa. La seva obra, publicada nombroses vegades, fou reunida a les Obres completes (1951), que és l'edició més comprensiva, bé que hi manquen els escrits —potser perduts— de tipus polític, aspecte en què Alcover ha estat negligit. Corresponent de la Real Academia Española (1904), de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1913) i de l'Institut d'Estudis Catalans (1916), intervingué en l'edició de les obres de Costa i d'Oliver. Algunes de les seves poesies han estat traduïdes a diverses llengües i musicades (La Balanguera, per Amadeu Vives).

Alcover i Sureda, Antoni Maria
Santa Cirga, Manacor 1862 - Palma de Mallorca 1932

Eclesiàstic, lingüista, folklorista i publicista. De família rural, de tradició carlina, es traslladà a 15 anys a Palma per tal de seguir-hi els estudis de seminarista. Del 1877 al 1886, que fou ordenat prevere, es donà a conèixer com a polemista intransigent, defensor d'un integrisme extremat, i alhora es despertà la seva vocació literària, primer en castellà, i a partir del 1879 decididament en català. Així, i gràcies al seu origen pagès, aviat descobrí la riquesa de la literatura i de la llengua popular, que recollí, sota el pseudònim de Jordi d'es Racó, en publicacions insulars i més tard a les Contarelles (primera edició, 1885; segona edició refosa i ampliada, 1915) i, sobretot, a l'Aplec de Rondaies Mallorquines (24 volums d'ençà del 1896). Professor al seminari, canonge magistral (1905), fou nomenat vicari general (1898-1916) pel bisbe Campins. Aquest darrer càrrec l'obligà a nombroses activitats, des de dirigir la construcció d'esglésies dins un estil neoromànic (Son Carrió, Calonge, etc), a intervenir en les qüestions politicoreligioses de l'època amb escrits apologètics i doctrinals, fins a promoure la premsa catòlica ("L'Aurora"), etc. Sota el pseudònim d'En Revenjoli combaté la premsa liberal i obrerista, i durant la Primera Guerra Mundial es destacà per la seva germanofília. D'altra banda, el fet d'ésser vicari general li proporcionà una autoritat moral i una projecció sobre el sector catòlic a l'hora d'emprendre l'obra del Diccionari. En efecte, les primeres reunions tingueren lloc el 1900 al palau episcopal, on el 5 de novembre llegí la Lletra de convit, invitació pública a col·laborar en un diccionari exhaustiu de la llengua, invitació que publicà i difongué l'any següent. Mostra de l'acceptació que la idea tingué entre l'estament religiós de l'illa és l'elevat percentatge de clergues mallorquins que hi col·laboraren i que, uns anys després, participaren al Congrés. El projecte, però, gràcies als viatges propagandístics a la península, a la necessitat d'una obra similar i a l'ambient patriòtic del principi de s XX, tingué un ressò que ultrapassà l'àmbit insular. Això, i la conveniència d'establir un mitjà de comunicació entre els col·laboradors, féu sorgir el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901-36), la primera revista lingüística del país. Mentrestant, Alcover intensificà els viatges pels Països Catalans tot alternant les "eixides filològiques" o recerques lexicogràfiques amb la labor de propaganda, que culminà amb el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat en un ambient tens a Barcelona, l'octubre de 1906. S'hi inscriviren 3 000 congressistes i entre les adhesions hi figurava la major part dels romanistes del moment. Havent-se adonat que mancava de la preparació lingüística necessària, Alcover decidí, amb un gran esforç de voluntat (tenia més de 45 anys), d'iniciar-s'hi. D'aquí els seus sojorns a l'estranger, sobretot a Alemanya, però també a França, Anglaterra, Suïssa i Bèlgica, i els seus treballs de recerca dialectològica. Aviat hi hagué proves del seu aprofitament, una de les quals fou Una mica de dialectologia catalana, apareguda al "Bolletí" (1908-09), que, com les Qüestions de llengua i literatura catalana, també publicades al "Bolletí" (1901-02), foren escrites en un to polèmic contra Morel-Fatio i Saroïhandy i contra Menéndez Pidal, respectivament. En ésser constituïda la nova Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (1911), Alcover, que n'havia estat nomenat membre, en fou elegit president. Tanmateix, home de tracte difícil, aviat li esdevingué impossible de conviure amb els membres de l'Institut, fins que se'n separà i publicà un manifest molt violent (1918), seguit aviat de quatre o cinc documents més, plens de queixes, d'insults i d'ironies, amb tots els detalls. Aquesta ruptura, que tingué en ell repercussions ideològiques malgrat la seva ideologia carlina, el portà a compromisos discutibles amb el règim polític vigent, que es traduïren en una subvenció estatal anual a partir del 1920, que li permeté d'accelerar l'elaboració del Diccionari. Paral·lelament, i a causa del constant to polèmic d'Alcover, l'obra perdé popularitat, sobretot al Principat. Desapareguda la subvenció, Alcover emprà tots els seus recursos, i s'endeutà i tot, per assegurar la continuïtat de l'empresa. El primer volum aparegué, per fascicles, entre el 1926 i el 1930, amb articles signats per Alcover i F. de B. Moll, el seu fidel col·laborador. De resultes de la ruptura amb l'Institut retornà a una ortografia anterior al 1913, que usà en les publicacions. L'any 1928, dos anys després d'haver-se reconciliat amb Pompeu Fabra, la seva salut començà a flaquejar, i hagué de reduir el seu ritme de treball. En aquests últims anys conreà la literatura ascètica i hagiogràfica (Vida abreujada de Santa Catalina Tomassa, 1931, etc) i pogué veure acabat el primer volum del Diccionari, però no dos reculls d'homenatge amb motiu d'aquest esdeveniment, bé que n'hagué esment: la Miscelánea Filológica (1932) i la Miscelánea Balear (1933). Figura complexa i discutida, tractà en la seva extensa obra, part de la qual ha romàs inèdita, temes molt amplis i diversos, sovint amb falta de rigor a causa del seu autodidactisme i del seu caràcter. Entre d'altres càrrecs, fou vicepresident de la Societat Arqueològica Lul·liana, president de la Comissió Editora Lul·liana, corresponent de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona (1905).

Aldrin, Edwin Eugene
Montclair, Nova Jersey 1930

Astronauta nord-americà. Juntament amb N.Armstrong, formà part del primer equip que amb l'Apollo-11 trepitjà la superfície lunar. Fill d'aviador, estudià a West Point, fou aviador de combat a Corea i astronauta des del 1963, que es doctorà pel MIT. Participà prèviament en el darrer vol del programa Gemini.

Aleksej Nikolajevic
Sant Petersburg 1904 - Ekaterinburg 1918

Tsarevitx, únic fill mascle de Nicolau II i d'Aleksandra F'odorovna. La seva malaltia (hemofília) fou la causa de la introducció de Rasputin a la cort. Fet presoner durant la revolució (1917), fou executat, juntament amb la seva família, al juliol de l'any següent.

Aleksejev, Mikhail Vasiljevic
Tver 1857 - Jekaterinodar 1918

Militar rus. Intervingué en la guerra russoturca (1877-78) i a la russojaponesa (1904-05), en la qual assolí el grau de general. Nicolau II el nomenà cap de l'estat major general durant la Primera Guerra Mundial, càrrec que continuà exercint durant el govern provisional (març-maig del 1917) i més tard —bé que per molt poc temps— durant el mandat de Kerenskij. Després de la revolució bolxevic s'uní a Denikin i treballà a Ucraïna en l'organització de l'exèrcit blanc que havia de lluitar contra els soviètics (1917-18). Fou nomenat (1918) membre del directori d'Ufa (govern provisional antibolxevic organitzat per membres de l'assemblea constituent), però morí al cap de poc temps.

Alembert, Jean-Baptiste le Rond D'
París 1717 - 1783

Enciclopedista francès. Fill natural del cavaller Destouches i de Madame de Tencin. El 1739 publicà una Mémoire sur le calcul intégral, que li valgué d'ésser admès el 1741 a l'Académie des Sciences. Dos anys més tard publicà la seva obra fonamental, Traité de dynamique. Continuà dedicant-se a les investigacions científiques: Recherches sur les équinoxes (1749), Essai d'une nouvelle théorie sur la résistance des fluides (1752), els resultats de les quals foren publicats en Opuscules mathématiques (1761-80, 8 vols), on també figuren la Théorie générale des vents i diverses memòries sobre el càlcul de probabilitats i sobre la inoculació. Paral·lelament, fou nomenat codirector de l'Encyclopédie amb Diderot (1747), i s'encarregà de la part de matemàtiques i física. En el Discours préliminaire (1751), exposà les línies mestres de l'obra. La seva actitud en la polèmica entorn de l'obra anà dirigida més a salvar la seva llibertat d'escriptor, que no pas a reivindicar l'esperit "enciclopedista", com reflecteix l'Essai sur la société des gens de lettres (1753). Això no obstant, en els seus articles no pròpiament tècnics, així com els seus Avertissements (el del volum V és un elogi de Montesquieu), apareix com un crític agut de la societat del seu temps. Una sèrie de raons (motivades pel seu article Genève, poca remuneració pel seu treball, desacord amb Diderot i desig de separar-se'n per poder figurar com a "lloctinent" indiscutible de Voltaire i cap visible del grup "philosophe" creat entorn d'aquest, etc) el feren abandonar la codirecció de l'Encyclopédie (1758). La seva reflexió filosòfica aparegué, sobretot, a Essai sur les éléments de philosophie, publicat el 1759 en la segona edició dels seus Mélanges de philosophie, d'histoire et de littérature (primera edició, 1753). Amic dels sobirans il·lustrats (hi ha una abundosa correspondència amb Caterina II de Rússia i, especialment, amb Frederic II de Prússia, que li passava una pensió i que el tingué a la seva cort el 1763) i dels ministres de Lluís XV, fou nomenat secretari perpetu de l'Académie Française (1772). La seva posició ambigua li valgué l'apel·latiu de "Diògenes decent", prou merescut per qui considerava que "la cosa pròpia de la veritable filosofia no és pas de forçar cap barrera, sinó d'esperar que les barreres s'obrin davant d'aquesta, o girar-s'hi quan no s'obren". La seva aportació científica, influïda fonamentalment per Newton, se centrà, quant a la física, a resoldre el problema bàsic de la dinàmica (principi de D'Alembert); en matemàtiques, és essencial la seva formulació precisa del teorema fonamental de l'àlgebra. Filosòficament, D'Alembert, influït per Bacon i Locke, fou qualificat com a "positivista" pel seu refús dels principis metafísics i de tota realitat transcendent, alhora que per la seva insistència a donar com a solament cognoscible el món fenomènic; en aquest sentit refusà també —en les seves obres destinades a la publicació— el mecanicisme i el materialisme; bé que en la seva correspondència molt sovint es declara ateu i materialista, la part central del seu pensament és la noció d'historicitat i la seva insistència en la unitat i el progrés de les ciències. A la Península Ibèrica, la seva obra ja fou força coneguda i divulgada el s XVIII (per autors com Ignacio de Luzán, Joan Andrés o el duc d'Almodóvar, o per periòdics com el "Diario de Barcelona"), bé que també criticada (per Isla, per Fernández de Valcarce); influí decisivament en científics com l'aragonès Luis Rancaño.

Alexandra F'odorovna
Darmstadt 1872 - Ekaterinburg, actualment Sverdlovsk 1918

Darrera tsarina de Rússia (1894-1917). Filla del gran duc Lluís IV de Hessen-Darmstadt i néta, per part de mare, de la reina Victòria de Gran Bretanya. El 1894 es casà amb el futur Nicolau II de Rússia. Exercí sempre una gran influència sobre el tsar. Introduí a la cort una sèrie d'aventurers —entre ells Philippe, un francès de Lió, i més tard el cèlebre Rasputin, a qui atorgà una gran confiança— amb la creença supersticiosa que podrien guarir l'hemofília del tsarevitx Aleix. Amb això només aconseguí d'augmentar el desprestigi del règim. A la Primera Guerra Mundial, el tsar manà personalment l'exèrcit en la lluita contra Alemanya (1915) i deixà a Alexandra, alemanya d'origen i de sentiments, la direcció de la política interior. En esclatar la revolució (1917), fou arrestada, exiliada a Tobolsk i després a Ekaterinburg, i, finalment, executada amb tota la seva família.

Alexandre I de Grècia
Tátoi, Àtica 1893 - Atenes 1920

Rei de Grècia (1917-1920), segon fill de Constantí I, a qui succeí —en detriment del seu germà gran, el futur Jordi II— quan fou deposat pels aliats (juny del 1917). Nomenà Venizelos primer ministre i aprovà l'entrada de Grècia a la Primera Guerra Mundial al costat dels aliats. Pels tractats de Neuilly (1919) amb Bulgària i de Sèvres (1920) amb Turquia, Grècia veié considerablement augmentat el seu territori. Mustafa Kemal, però, refusà d'acceptar aquest darrer tractat, i el 1920 esclatà la guerra contra Turquia (encoratjada per la Gran Bretanya), i el govern es féu impopular. Alexandre morí el mateix any, a conseqüència d'una mossegada d'un mico.

Alexandre I de Iugoslàvia
Cetinje, Montenegro 1888 - Marsella 1934

Rei de Iugoslàvia (1921-34), fill de Pere I Karadjordjevic de Sèrbia. A la Primera Guerra Mundial lluità contra les tropes austrohongareses i dirigí la retirada d'Albània (1915). El 1921 esdevingué rei dels serbis, dels croates i dels eslovens, i, a causa de les pressions del partit radical serbi, promulgà una constitució (Vidovdan) que atorgava a Sèrbia un paper predominant. Això provocà enfrontaments entre els serbis (centralistes) i els croats (federalistes), que culminaren en l'assassinat (1925) del cap del partit camperol croata, Radic. El rei aprofità la situació per a abolir la constitució del 1921, dissoldre el parlament i implantar un règim dictatorial (1929). Aquest mateix any canvià el nom del regne pel de Iugoslàvia i promulgà una reforma administrativa que preveia l'abolició de les unitats històriques, i, el 1931, atorgà una nova constitució que legalitzava la dictadura. A l'exterior cooperà amb txecs i romanesos a la Petita Entesa i mantingué relacions amb els altres estats balcànics. Durant la seva visita oficial a França (1934) per tractar de l'aliança franco iugoslava, fou mort juntament amb el ministre francès d'afers estrangers, Barthou, per uns nacionalistes croats. El succeí el seu fill, PereII, que governà sota un consell de regència.

Alexandre I de Rússia
Sant Petersburg 1777 - Taganrog 1825

Tsar de Rússia (1801-25). Després de participar en l'assassinat del seu pare, Pau I, inicià una política pre-constitucionalista i il·lustrada, presidida per l'anglòfil Czartoryski (senat amb dret a revisar les lleis, consell de ministres, reforma de l'ensenyament, abolició de la censura prèvia i de la tortura, etc). El 1805 entrà a la tercera coalició contra França, però els seus exèrcits foren derrotats a Austerlitz (desembre 1805), i més tard a Eylau i Friedland (febrer i juny 1807); firmà la pau a Tilsit (juny 1807) i a Erfurt (octubre 1808), i es comprometé a mantenir el bloqueig continental contra la Gran Bretanya i a lluitar contra Àustria. Això li permeté de continuar la guerra contra Turquia (iniciada el 1806), intervenir a Pèrsia (1808) i ocupar Finlàndia (1809). El francòfil Speranskij dirigia aleshores (des del 1807) la política interior en un sentit més liberal (responsabilitat ministerial, creació d'un consell d'estat previ a una futura duma, 1810-11), però fou destituït el 1812, poc abans d'iniciar-se una nova guerra contra França: Alexandre s'havia decidit a violar els acords d'Erfurt davant l'amenaça cada vegada més clara de l'imperialisme francès (que arribà a apoderar-se de Pomerània, gener 1812). La campanya de Rússia, que semblava un gran èxit francès (presa de Moscou, setembre de 1812), acabà en una desfeta durant la retirada de l'hivern. L'any 1813 el tsar es proclamà campió de l'Europa unida contra Napoleó: aconseguí la victòria de Leipzig (octubre 1813) i entrà a París (març 1814). Al congrés de Viena s'oposà a Metternich i propugnà una mena de statu quo ante, que tingué èxit després dels Cent Dies i de Waterloo (juny 1815). Aleshores s'inicià l'etapa pietista del seu govern, que acabà en una simple autocràcia malgrat l'alliberament dels serfs dels països bàltics (1816-19) i l'ajuda al tebi constitucionalisme francès (congrés d'Aquisgrà, 1818); el seu ministre Galicin situà l'ensenyament sota la influència indirecta de l'església ortodoxa, alhora que creava colònies militars (1818). L'any 1820, amb les insurreccions liberals a Espanya, Itàlia i Grècia, assenyalà la virada definitiva (accelerada per la revolta d'un regiment de la seva guardia). Arakcejev tornà als mètodes tradicionals de govern despòtic, mentre Alexandre propugnava la intervenció a Itàlia (congrés de Troppau, 1820) i a Espanya (congrés de Verona, 1822), i negava tota mena d'ajut als grecs, malgrat la seva tradicional oposició a Turquia.

Alexandre II de Rússia
Moscou 1818 - Sant Petersburg 1881

Tsar de Rússia (1855-81). Succeí al seu pare Nicolau I i la seva primera tasca fou de posar fi a la guerra de Crimea (1856). El seu regnat es caracteritzà per un tímid intent de liberalització que tingué una repercussió molt profunda en els esdeveniments posteriors de la història russa; les reformes foren fetes per una petita minoria de nobles, funcionaris i periodistes als quals el tsar deixà en llibertat d'actuació. L'ucàs del 3 de març de 1861 alliberà els serfs i expropià els nobles; la reforma fou feta mitjançant institucions tradicionals com el mir. Però tot això fou lletra morta, perquè l'estat, una vegada els hagué alliberats, es desinteressà de la sort dels camperols. Respecte a l'administració, es limità a reformes menors: creació d'assemblees locals ( zemstvo), reforma de la justícia a l'estil occidental, autonomia municipal, modificació de l'ensenyament secundari i superior (passà de la jurisdicció religiosa a la del ministre d'instrucció pública), i institució del servei militar obligatori (1874). Les reformes arribaren massa tard i, en lloc d'apaivagar el descontentament general, accentuaren la resistència. La reforma agrària descontentà els nobles desposseïts i els mateixos camperols (al govern de Kazan' se'n revoltaren deu mil a les ordres d'Anton Petrov, que fou empresonat i afusellat). Amb la insurrecció de Polònia i l'intent subsegüent de russificar el país (com també Ucraïna i els Països Bàltics), acabà el període de reformes. Com que la noblesa polonesa fou considerada responsable de la insurrecció, a Polònia, en canvi, la reforma agrària fou radical, i les terres foren repartides íntegrament entre els camperols. L'expansió continental russa continuà ininterrompudament durant el regnat d'Alexandre II. El seu ministre d'afers exteriors Gorcakov basà la seva política en el paneslavisme. Des del 1859 els russos atacaren el Caucas, conqueriren Daguestan i començaren les exploracions petroleres de Bakú. L'any següent fou fundada la ciutat de Vladivostok i començà la conquesta del Turkestan. El 1870 l'emir de Bukhara es reconegué vassall del tsar. A causa del fracàs de les reformes i de la política panslavista, es desenvolupà el ferment revolucionari. La intelligencija es decantà cap al nihilisme i al populisme i, a partir del 1878, cap al terrorisme, manifestat en múltiples atemptats. D'un d'ells, organitzat pel grup La Voluntat del Poble, en fou víctima el mateix tsar.

Alexandre III de Rússia
Sant Petersburg 1845 - Livadija 1894

Tsar de Rússia (1881-94), segon fill d'Alexandre II. Fou educat pel jurista i procurador del sant sínode, Konstantin Pobedonostsev, que fomentà en el tsarevitx les idees de la russificació en massa i de l'autoritat inalienable del tsar i de l'Església Ortodoxa. El 1866, Alexandre es casà amb Dagmar (Maria Fiodorovna), filla de Cristià IX de Dinamarca. En pujar al tron inaugurà una etapa d'allunyament d'Europa, d'intransigent autocràcia (anul·là l'ucàs que limitava el govern autoritari signat per Alexandre II) i de renúncia a tota reforma política i social. La premsa fou controlada (1881) i les universitats perderen llur autonomia (1884). A més, des del 1887 hom introduí tota mena d'obstacles a les classes inferiors (sobretot als jueus) per entrar a les escoles. Consolidà la preeminència de la noblesa. A la primera època del regnat d'Alexandre III el moviment revolucionari semblava anihilat, i l'activitat subversiva fou feta a l'estranger, però amb l'aparició de la gran indústria es formà un proletariat urbà sensible a la propaganda socialista (el 1887 i el 1888, atemptats fustrats contra el tsar). Alexandre seguí rígidament la política de russificació (especialment a Polònia, a Finlàndia i a les províncies del Bàltic), i prosseguí l'expansió russa a l'Àsia Central. Completà la conquesta del Turkestan, de l'oasi de Merv (1884) i de les regions de Fergana i Pamir (1893), sense entrar en conflicte amb la Gran Bretanya. Féu construir el ferrocarril transcaspià (1883-86) i manà de començar el transsiberià (1891-1904). En afers exteriors continuà a la lliga dels tres emperadors (1881), renovada el 1884, i signà amb Bismarck una aliança germano-russa (1887). Però el 1892 s'alià amb la república francesa, que li oferia els crèdits per a la indústria que Alemanya li regatejava. Als Balcans intentà de controlar el govern de Bulgària.

Alfons XII d'Espanya
Madrid 1857 - 1885

Rei d'Espanya (1875-85), fill d'Isabel II. A causa de la revolució liberal del setembre de 1868 hagué de fugir a França amb la resta de la família reial. L'any 1870 rebé els drets a la corona gràcies a la renúncia d'Isabel II, mentre Cánovas del Castillo organitzava el partit alfonsí amb elements moderats i unionistes, que s'oposaven a la monarquia d'Amadeu I. En ésser proclamada la República, tots els monàrquics, llevat dels carlins, passaren a les files alfonsines. El cop d'estat de Pavía (gener del 1874) acabà, de fet, amb la República, i el pronunciament de Martínez Campos (Sagunt, desembre del 1874) permeté la restauració monàrquica. Cánovas es féu càrrec del govern, i Alfons XII tornà a la cort. El rei presidí la vida política sense immiscir-s'hi, amb la qual cosa aconseguí de refer, en part, el prestigi de la monarquia. Hom posà fi a la guerra carlina (1876) i a la insurrecció cubana (1878), i fou promulgada una nova constitució (1876), molt més moderada que la del 1869. Sota la direcció de Cánovas (que presidí quatre dels vuit governs d'aquesta etapa), foren establertes les bases del futur sistema de torn en el poder entre els partits conservador i liberal. Poc abans de la seva mort li fou presentat el Memorial de Greuges (març del 1885), que rebé amb simpatia, però l'actitud intransigent de Cánovas féu que aquestes reivindicacions catalanes no fossin tingudes en compte. La seva primera muller, María de las Mercedes d'Orleans, morí poc després de les noces, i la segona, Maria Cristina d'Àustria, exercí la regència durant la minoritat del fill d'ambdós, Alfons XIII.

Alfons XIII d'Espanya
Madrid 1886 - Roma 1941

Rei d'Espanya (1886-1931), fill pòstum d'Alfons XII i de Maria Cristina d'Àustria. Durant la seva minoritat la seva mare exercí la regència, en un període que veié la derrota davant els Estats Units i la pèrdua de les colònies insulars (tractat de París, 1898). Fou declarat major d'edat a setze anys (1902) i mostrà des del començament la seva voluntat de no sotmetre's a les limitacions constitucionals (encomanà el govern a polítics que li eren addictes i practicà una doble diplomàcia) i la seva inclinació envers l'exèrcit. El 31 de maig de 1906 es casà amb la princesa britànica Ena de Battenberg, que prengué el nom de Victòria Eugènia, i fou objecte d'un atemptat en plena desfilada de noces, obra de Mateu Morral. Irritat per la manca de docilitat de Maura, el deixà caure davant la protesta contra la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), i confià el govern a Canalejas, que presidí la darrera etapa de govern estable (1910-12). Simultàniament es llançà a la guerra colonial, en consolidar-se el protectorat a la zona nord del Marroc pel tractat franco-espanyol del 1912. El fraccionament dels partits, que practicà conscientment, culminà quan el 1913 cridà Dato al poder, prescindint del cap del partit conservador, que era Maura, i escindint aquella organització política. Però, en acabar-se la Primera Guerra Mundial i iniciar-se una etapa d'inquietud política i social, es trobà desemparat dels mecanismes de defensa tradicionals, que no pogueren substituir els fugaços governs de concentració (govern nacional del 1918, etc). La situació esdevingué greu en descobrir-se la seva intervenció directa en la guerra del Marroc, prescindint de l'alt comandament militar i incitant el general Silvestre a una acció que dugué al sagnant desastre d'Annual. Per tal d'evitar la discussió de les responsabilitats, afavorí el cop d'estat militar del general Primo de Rivera (setembre del 1923). S'iniciaren així sis anys llargs de dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei era ben hostil, malgrat les seves ambigüitats formals. Però en advertir que el règim dictatorial podia enfonsar la monarquia mateixa en el seu fracàs, es desféu de Primo de Rivera (gener del 1930) i intentà un impossible retorn al constitucionalisme, després del parèntesi de la dictadureta del general Berenguer. La màquina del caciquisme estava rovellada i els millors dels vells polítics l'havien abandonada: les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 mostraren que el país s'inclinava per la república, i el rei, temorós de possibles violències i abandonat de tothom, partí d'Espanya, esperant que un dia el tornarien a cridar. Lluny d'això, el suport de l'opinió pública minvaria amb els anys, malgrat la seva frustrada aproximació al carlisme. El 1936 aprovà plenament l'aixecament del 18 de juliol i la política del general Franco. Poc abans de morir renuncià els seus drets en el seu tercer fill, Joan. Pel gener de 1980 les seves despulles foren traslladades de Roma (eren inhumades a l'església de la Mare de Déu de Montserrat) al mausoleu del monestir d'El Escorial.

Alfons Carles de Borbó i d'Àustria-Este
Londres 1849 - Viena 1936

Anomenat duc de San Jaime. Pretendent carlí a la corona d'Espanya, amb el nom d'Alfons Carles I, germà de Carles VII. El 1871 es casà amb Maria de les Neus de Bragança, infanta de Portugal, que l'acompanyà quan fou designat general en cap de les forces de Catalunya (1872-76) en el curs de la Tercera Guerra Carlina. El 1931, en morir sense fills el seu nebot Jaume, es convertí al seu torn en pretendent. Trencà les negociacions que aquell havia iniciat amb el destronat Alfons XIII i es mostrà d'acord amb l'entrada dels carlins a l'alçament del 1936. En morir sense fills, deixà per resoldre l'afer de la seva successió.

Alfonsín, Raúl
Chascomús, Buenos Aires 1926

Polític argentí. Advocat de professió, i membre de la Unión Cívica Radical, mantingué una línia d'hostilitat envers el peronisme i els règims militars consecutius, impulsà des del 1972 la renovació del seu partit i, el 1982, n'esdevingué líder màxim. El 1983, davant la crisi de la dictadura, s'imposà la seva orientació socialdemòcrata i esdevingué president de la República (1983-89). En aquesta etapa hagué d'afrontar una greu crisi econòmica i la reorganització democràtica del seu país. En el terreny de la política interior, hagué d'organitzar i dur a terme els processos judicials contra els oficials del període de la dictadura (1984-85). En les eleccions del maig del 1989 fou derrotat pel peronista Carlos Saúl Menem, al qual cedí la presidència del país.

Ali Bhutto, Zulfikar
Larkana, Sindh 1928 - Rawalpindi 1979

Polític pakistanès. Estudià als EUA i a Anglaterra. Durant el govern d'Ayub Khan ocupà diversos ministeris (1958-66); en acabat, però, passà a l'oposició i fundà el partit popular. El 1970 aquest guanyà les eleccions generals del Pakistan Occidental. Viceprimer ministre del govern Yaya Khan, quan aquest caigué es convertí en president, primer ministre i administrador de la llei marcial (1971). Inicialment reformista, més tard es moderà. El 1974 reconegué la independència de Bangla Desh. Deposat per l'exèrcit (1977), fou executat.

Allenby, Edmund
Brackenhurst, Nottinghamshire 1861 - Londres 1936

Militar britànic, primer vescomte Allenby of Megiddo and Felixstowe (1919). Serví a Betxuanalàndia (1884-85) i a Zululàndia (1888), i lluità contra els bòers (1899). Participà en la Primera Guerra Mundial, de primer a França (1915-17) i després a Palestina com a comandant de les forces expedicionàries egípcies. S'apoderà de Beer Sheva' i Gaza, entrà a Jerusalem (1917) i després de la victòria de Megiddo (setembre del 1918) aconseguí la capitulació de Turquia (armistici de Murdros, octubre del 1918). El 1919 fou nomenat alt comissari per a Egipte, càrrec que ocupà fins el 1925.

Allende Gossens, Salvador
Valparaíso 1908 - Santiago 1973

Polític xilè. Llicenciat en medicina el 1932, i un dels fundadors, el 1933, del Partido Socialista Chileno, fou diputat del 1937 al 1946 i ministre de sanitat dins el govern de Pedro Aguirre Cerda en 1939-41 i 1941-42. Senador des del 1945, ocupà el càrrec de president del senat el 1952. Es presentà com a candidat presidencial el 1952, 1958 i 1964, però les tres vegades fou derrotat. Finalment, com a representant de la coalició d'esquerres Unidad Popular, assolí la presidència el 1970, amb el 36% dels vots. La seva política, anomenada via xilena al socialisme, maldà per un trànsit pacífic al socialisme. Nacionalitzà els bancs, les mines de coure i algunes grans empreses i hagué d'afrontar les pressions nord-americanes. Malgrat les creixents dificultats (elevada inflació, etc), la Unidad Popular obtingué, el 1973, el 43% dels vots en les eleccions legislatives. Al juny del 1973 superà un intent de cop d'estat, però al setembre del mateix any fou enderrocat per un cop d'estat militar que posà fi al règim democràtic i durant el qual Allende fou mort pels insurgents.

Polític xilè. Llicenciat en medicina el 1932, i un dels fundadors, el 1933, del Partido Socialista Chileno, fou diputat del 1937 al 1946 i ministre de sanitat dins el govern de Pedro Aguirre Cerda en 1939-41 i 1941-42. Senador des del 1945, ocupà el càrrec de president del senat el 1952. Es presentà com a candidat presidencial el 1952, 1958 i 1964, però les tres vegades fou derrotat. Finalment, com a representant de la coalició d'esquerres Unidad Popular, assolí la presidència el 1970, amb el 36% dels vots. La seva política, anomenada via xilena al socialisme, maldà per un trànsit pacífic al socialisme. Nacionalitzà els bancs, les mines de coure i algunes grans empreses i hagué d'afrontar les pressions nord-americanes. Malgrat les creixents dificultats (elevada inflació, etc), la Unidad Popular obtingué, el 1973, el 43% dels vots en les eleccions legislatives. Al juny del 1973 superà un intent de cop d'estat, però al setembre del mateix any fou enderrocat per un cop d'estat militar que posà fi al règim democràtic i durant el qual Allende fou mort pels insurgents.

Allendesalazar, Manuel
Guernica, Biscaia 1856 - Madrid 1923

Polític castellà. Diputat a corts (1884) pel partit conservador, l'any 1898 passà al senat com a representant de Lleida. Fou alcalde de Madrid (1900), ministre de finances (1901), d'instrucció pública (1902), d'agricultura (1903) i d'estat (1907). El 1919 formà un govern de coalició entre liberals, monàrquics i conservadors, el qual s'adherí a la Societat de Nacions, creà el Tercio de Extranjeros i secundà el bloqueig que els aliats decretaren contra la Unió Soviètica, malgrat les protestes dels republicans i dels socialistes. Dimití (1920), desbordat pels fets esdevinguts arran d'una vaga de ferroviaris i minaires asturians. Després de l'assassinat d'Eduardo Dato (març del 1921) formà una altra vegada govern de marcada tendència conservadora, però hagué de dimitir a l'agost següent a causa de les desfetes militars d'Annual i Monte Arruit.

Almirall i Llozer, Valentí
Barcelona 1841 - 1904

Polític i escriptor. Fill d'una família benestant de la burgesia comercial barcelonina, estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, però hagué d'abandonar-la pel fet d'haver criticat durament una obra del professor Claudi Lorenzale. Passà a estudiar dret a la universitat de Barcelona, on es llicencià el 1863. Fou persona d'una vasta cultura. Posseïdor de béns propis i sense prou vocació per a l'advocacia, només l'exercí ocasionalment; en canvi, actuà intensament en la vida pública del Principat, arribant a ésser durant uns anys la figura més important del ressorgiment polític català. El 1868 participà en la preparació i en els fets de la revolució de setembre a Barcelona. El mateix any intervingué en la fundació del Partit Republicà Democràtic Federal al Principat, fou elegit primer president del Club dels Federalistes, dirigí "El Federalista", i col·laborà, entre d'altres periòdics, a la "Revista Republicano-Federal"; publicà també diversos fulls i opuscles de propaganda, com Guerra a Madrid! i Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España. Republicà federal intransigent, es declarà hostil a tota mena d'entesa amb els monàrquics. Prengué part important en el pacte de Tortosa (18 de maig de 1869), signat entre representants d'entitats republicanes del Principat, el País Valencià, les Balears i Aragó. Pel juliol del mateix any, fundà a Barcelona el diari "El Estado Catalán", que dirigí fins a la seva desaparició el 1873. Pel setembre del 1869 prengué part a la revolta federal de Barcelona. Fet presoner, fou conduït a les Balears, d'on juntament amb altres presos, aconseguí d'evadir-se a Alger. Després es traslladà a Marsella, on residí fins a la concessió d'una amnistia. De nou a Barcelona, fou elegit regidor de l'ajuntament, i hom intentà de fer-lo alcalde; com que es negà a un jurament que considerà incompatible amb les seves idees republicanes, no pogué ocupar el càrrec. Actuà també en el moviment popular contra les quintes de l'abril del 1870. Arran d'aquest fet ideà la publicació i el títol del periòdic "La Campana de Gràcia", on col·laborà. A la fi del 1869 havia publicat Idea exacta de la Federación. Datos para la organización de la República federal Española. Proclamada la Primera República Espanyola (11 de febrer de 1873), es traslladà a Madrid, per a continuar-hi la publicació del diari "El Estado Catalán" (8 de març-11 de juny de 1873), propagador del federalisme. En desacord amb la marxa de la República, tornà a Barcelona, i intervingué en la creació de l'Escola Industrial i Mercantil de Sabadell, de la qual fou director; en caure la República (18 de desembre de 1874) dimití el càrrec. L'any 1871, la diputació provincial republicana, presidida per Josep Anselm Clavé, l'havia nomenat president de la junta de govern de la Casa de Caritat de Barcelona, on realitzà una obra benemèrita de reorganització. Durant els primers cinc anys de la restauració monàrquica, es mantingué en la inactivitat política. Tanmateix, el 1878, publicà a Barcelona dues novel·les polítiques, El alma al diablo i Una autoridad modelo. Historia de un gobernador de orden, signades amb les inicials A.Z.Sota el mateix pseudònim publicà Escritos catalanistas. El Renacimiento catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña, obra que, per error, consta datada el 1868. El mateix any fou elegit president del nou Ateneu Lliure de Barcelona, fruit d'una escissió per motius ideològics de l'Ateneu Barcelonès. El 4 de maig de 1879, festa dels Jocs Florals de Barcelona, inicià la publicació del primer diari en llengua catalana, "El Diari Català", que suspengué pel juny del 1881, en rompre amb Pi i Margall i la majoria del Partit Republicà Democràtic Federal català. El 1880, organitzà el I Congrés Catalanista, i en fou elegit president per la majoria dels mil dos-cents congressistes. L'any següent intervingué en l'organització del Congrés de Jurisconsults Catalans, on defensà enèrgicament el dret català. El 1882, fundà el Centre Català de Barcelona. El 1883, organitzà el II Congrés Catalanista, que condemnà la participació dels catalans en partits polítics sotmesos a la disciplina dels de Madrid. El 1885 fou redactor ponent de la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, anomenada Memorial de Greuges, i es traslladà a Madrid integrat en la comissió que la lliurà al monarca. Publicà uns articles que es feren famosos a La Revue du Monde Latin, aplegats a l'opuscle L'Espagne telle qu'elle est (Montpeller, 1886), traduïts al castellà per Cels Gomis, España tal cual es (Barcelona, 1886); l'any següent n'aparegué a París una nova edició, en francès, considerablement augmentada. És notable la Contestación al discurso leído por D. Gaspar Núñez de Arce en el Ateneo de Madrid, on exposa els fonaments i les aspiracions del moviment catalanista i refuta els atacs d'aquell poeta contra aquell moviment. El mateix any 1886 fou designat president dels Jocs Florals de Barcelona, i publicà la seva obra cabdal: Lo Catalanisme. Motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques , primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista en el període regionalista del moviment. Fou el moment del màxim apogeu de la seva personalitat. El 1887 fou elegit president del Centre Català, però es produí una escissió, i els dissidents, sobretot joves, com Àngel Guimerà i Lluís Domènech i Montaner, fundaren la Lliga de Catalunya. Ultra les diferències ideològiques i d'orientació i el seu caràcter cantellut i poc flexible, contribuí a l'escissió la seva actitud hostil al projecte d'Exposició Universal de Barcelona i a l'alcalde Rius i Taulet. Dels Jocs Florals del 1888, els de l'Exposició Universal, dels quals fou designada reina de la festa Maria Cristina, la reina regent, Almirall i els seus amics del Centre Català dissentiren de l'organització i en celebraren uns de paral·lels. El 1887 començà la davallada de la seva forta personalitat; una minva de la seva salut comportà una pèrdua de la seva puixança intel·lectual i un empitjorament del seu caràcter. D'altra banda, les generacions joves que començaven a dominar el moviment catalanista l'oblidaven i eren més radicals. La seva reacció personal —remarca el seu biògraf, Rovira i Virgili— fou deplorable: el ressentiment s'accentuà fins a convertir-se en despit. Tanmateix, encara, com a marmessor de Rossend Arús, creà la Biblioteca Pública Arús, de Barcelona; escriví alguns articles a L'Avenç, i elegit president de l'Ateneu Barcelonès, com a successor d'Àngel Guimerà, el 1896, pronuncià un notable discurs presidencial sobre el regionalisme, i des d'aquest càrrec cridà l'atenció sobre els processos de Montjuïc. Alguns nuclis federals i catalanistes intentaren de treure'l de la reclosió en què vivia, especialment el "Club Autonomista Català", que li reimprimí alguns escrits, Regionalisme i particularisme (Barcelona, 1901) i Aspecte polític i social del renaixement català (Barcelona, 1901). També intentaren de reintegrar-lo a la vida pública alguns republicans que seguien Alejandro Lerroux. D'aquest temps és el pròleg que consta a la traducció castellana de Lo Catalanisme (El catalanismo, Barcelona, 1902), del qual, però, segons que reporta el seu amic Eudald Canibell, va quedar malcontent. La malaltia i l'isolament ennegriren els darrers anys de la seva vida. En morir, llegà la seva casa a la ciutat de Barcelona per crear-hi escoles públiques, i els seus llibres a la Biblioteca Pública Arús. Era baró del Papiol, però mai no va retreure aquest títol. Com moltes personalitats de la Renaixença, fou un infatigable excursionista. A la seva bibliografia, ultra les obres esmentades, consten: Idea exacta de la Federación. La República Federal Española. Datos para su organización (Barcelona, 1873); La Casa de Caridad de Barcelona (Barcelona, 1879); La Confederación suiza y la Unión americana. Estudio político comparativo (Barcelona-Vilanova i la Geltrú, 1881?); El Tiro federal suizo: descripción de la fiesta en 1883 (Barcelona, 1883); Los Estados Unidos de América. Estudio Político (Vilanova i la Geltrú, 1884); Lo "Cobden Club" (Barcelona, 1886); Poesia del Regionalisme (Barcelona, 1886); Explicaciones. Cartas Políticas. (Barcelona, sd); Catalanisme (Barcelona, "La Lectura Popular", sd); Articles literaris (Barcelona, 1904).

Alomar i Vilallonga, Gabriel
Palma de Mallorca 1873 - el Caire 1941

Assagista, poeta modernista i polític. Havent estudiat el batxillerat a l'Institut Balear, el 1889 començà a Barcelona la carrera de lletres i fou professor d'institut a diverses ciutats i sobretot a Palma de Mallorca. Ambaixador de la República Espanyola a Itàlia (1932-34) i, des del 1937, a Egipte, on seguí residint, com a exiliat, acabada la guerra civil de 1936-39, no arrelà en la societat en què intentà de viure. Es desvinculà primer de Mallorca, on s'havia iniciat literàriament amb articles costumistes publicats a "La Roqueta" amb el pseudònim Biel de la Mel i on seria sovint atacat pels sectors dirigents i per la intel·lectualitat local. A Barcelona, fou un important però tardà teoritzador del modernisme —El futurisme (conferència pronunciada el 1904, publicada el 1905), L'estètica arbitrària (1904-05), De poetització (1906)— i col·laborà assíduament a "El Poble Català" amb el pseudònim Fòsfor. Fou arraconat pel noucentisme, tot i que Eugeni d'Ors s'inspirà en més d'un punt de les seves teories. Tractà aleshores de fer com a liberal un paper en l'àmbit hispànic i aspirà a representar la societat catalana; féu col·laboracions a "El Imparcial", "El Ideal", "España", "La Nación" de Buenos Aires, i llibres com Verba (1918), prologat per Azorín, La formación de sí mismo (1920) i La guerra a través de un alma (1917). Fou respectat per la seva originalitat i solidesa, però no aconseguí de posseir una plataforma social en nom de la qual pogués actuar (uns sectors el rebutjaven pel seu esquerranisme, i les seves concepcions idealistes i aristocratitzants no li permetien d'integrar-se en els altres) i hagué de refugiar-se en un exili interior a Mallorca. Conreà la poesia i la narració en la seva joventut, però després hi renuncià per dedicar-se a l'assaig politicocultural i al periodisme polític. Fou ell qui donà forma més coherent a la messiànica i mística concepció modernista de l'art i l'artista i de llur missió social. A partir d'un revolucionarisme irracionalista i estetitzant es decantà cap a posicions polítiques més concretes i esquerranes. Les seves actituds polítiques foren menys anarquitzants que les de la majoria dels modernistes, i acabà dedicant-se essencialment a aquesta activitat. Així, el 1917 fundà amb d'altres el Partit Republicà Català i el 1923, cada cop més desplaçat cap a l'esquerra, la Unió Socialista de Catalunya. Tanmateix, no seguí la posterior evolució del partit. La seva obra catalana, encara més que la castellana, es troba dispersa en diaris i revistes, llevat del llibre Un poble que es mor. Tot passant (1904), la primera part del qual és una poètica descripció de la cultura musulmana del N d'Àfrica, amenaçada pel colonialisme, i de les seves poesies aplegades a La columna de foc (1911) —títol explícit sobre la concepció alomariana de la poesia—, d'una perfecció dura i freda, bé que animades de Carducci i D'Annunzio.

Alonso Martínez, Manuel
Burgos 1827 - Madrid 1891

Jurista i polític castellà. Fou diputat (1854-56), i ministre de foment (1855-56). Presidí la comissió encarregada de l'elaboració de la Constitució del 1876, que havia de regir la vida política de la Restauració, i fou posteriorment ministre de justícia; com a tal intervingué en la redacció del codi civil (1888).

Álvarez, Juan
Santa María de la Concepción Atoyac, Guerrero 1790 - Ciutat de Mèxic 1867

Militar mexicà. El 1810 s'uní a l'exèrcit insurgent de José M. Morelos. En proclamar-se la independència mexicana s'oposà a Agustín de Iturbide i secundà el moviment republicà de Vicente Guerrero i d'Anastasio Bustamante. Més tard lluità contra Santa Anna, amb qui finalment s'uní contra els invasors nord-americans (1846-47). Fou governador de l'estat de Guerrero (1850-53) i president de la república (1855). S'oposà sempre a Maximilià i a la invasió francesa (1861-67).

Álvarez, Melquíades
Gijón 1864 - Madrid 1936

Polític. Començà la seva actuació parlamentària com a republicà oposant-se al govern Maura (1902-03). El 1912 fundà el Partido Reformista que s'havia de manifestar per l'accidentalitat de les formes de govern, i entrà així en el joc de les forces monàrquiques. Amb tot, participà en l'assemblea de parlamentaris i mantingué relacions amb el comitè de la vaga general del 1917. Presidí el congrés en 1922-23 i s'oposà al cop d'estat de Primo de Rivera. Instaurada la república, convertí el seu grup en partit liberal-demòcrata. Diputat el 1933, prestà suport a la política del bloc de dretes i a la repressió dels fets del 1934. Empresonat a Madrid al juliol del 1936, fou mort durant els esdeveniments del mes següent.

Álvarez de Castro, Mariano
Burgo de Osma 1749 - Figueres 1810

Militar castellà. Prengué part al setge de Gibraltar, a la Guerra Gran i a la guerra contra Portugal. El 1808 era governador del castell de Montjuïc a Barcelona, que lliurà als francesos per ordre del capità general de Catalunya. Posteriorment intervingué en diverses accions contra els francesos a la conca del Fluvià i passà a reforçar Girona; el 1809 fou nomenat governador de la plaça i dirigí les obres de consolidació de les fortificacions. En assetjar per tercera vegada Girona les tropes d'Honoré Reille, dirigí l'actuació dels seus defensors, que no es rendiren fins després de set mesos de setge (maig-desembre 1809) en una resistència que alguns han qualificat d'excessivament perllongada i inútilment destructiva. Álvarez de Castro, que per malaltia havia hagut de deixar el comandament en els últims moments, fou internat a França i dut després a la presó de Figueres, on morí.

Álvarez de Miranda Torres, Fernando
Santander 1924

Polític. Advocat, fou el president del Congrés dels Diputats entre el 1977 i el 1979. El 1994 fou elegit defensor del poble. A l'abril del 1998 desistí d'interposar un recurs contra la recentment aprovada llei del català, tot i que en recomanà algunes modificacions. Al desembre del 1999 deixà el càrrec, que passà a ser ocupat per Enrique Múgica. A l'abril del 2000 rebé la Gran Cruz del Orden de Isabel la Católica.

Álvarez del Vayo, Julio
Villaviciosa de Odón, Madrid 1891 - Ginebra 1975

Polític i periodista castellà. Estudià a la London School of Economics. A Alemanya, on anà com a periodista, prengué contacte amb el moviment de Rosa Luxemburg. Membre del PSOE des del 1915, fou un dels dirigents de l'ala esquerra i, sense abandonar el partit, es mostrà partidari de la col·laboració amb la Tercera Internacional. Fou ambaixador de la República Espanyola a Mèxic i després a la Unió Soviètica. Durant la guerra civil de 1936-39 fou ministre d'estat amb Largo Caballero (de qui ell i Luis Araquistain eren els consellers polítics) i comissari general de guerra. Exiliat a la fi del conflicte, continuà participant activament en el moviment socialista internacional. És autor d'unes memòries autobiogràfiques, Las batallas de la libertad, publicades en versió anglesa el 1940 i en versió francesa el 1963, i de reportatges, com Reportaje en China (1958).

Amadeu I d'Espanya
Torí 1845 - 1890

Duc d'Aosta i rei d'Espanya (1871-73), de la casa de Savoia, fill de Víctor Manuel II d'Itàlia. Fou elegit rei per les corts (16 de novembre de 1870) i proclamat el 2 de gener de 1871. Amb aquest acte s'acabà el període d'interinitat obert amb la revolució del 1868. Durant el seu breu regnat hagué d'enfrontar-se amb una gran part de les forces polítiques, sense que els seus partidaris arribessin a constituir un bloc capaç d'estabilitzar la nova dinastia. Molt aviat es trencà la coalició governamental entre els progressistes democràtics i la Unión Liberal de Francisco Serrano. Posteriorment es produïren les rivalitats entre Práxedes Mateo Sagasta i Manuel Ruiz Zorrilla, que de fet encapçalaren dues noves formacions polítiques (constitucionalistes i radicals), i el resultat fou una gran inestabilitat, que aprofità l'oposició. A la política d'aïllament i de ridiculització de la nova dinastia practicada des dels primers moments per alfonsins, carlins i republicans, cal afegir els intents d'aixecament armat (començament de la Tercera Guerra Carlina, revolta federalista del 1872) i les primeres manifestacions del moviment obrer organitzat (Primera Internacional). Davant aquestes dificultats, agreujades pel conflicte amb els artillers, Amadeu I, que s'havia mantingut sempre dins les prerrogatives que li concedia la constitució, abdicà (11 de febrer de 1873) i retornà a Itàlia.

Amato, Giuliano
Torí 1938

Polític italià. Durant els anys vuitanta fou col·laborador personal de Bettino Craxi al govern i arribà a vicesecretari del Partit Socialista Italià (PSI). Ministre del tresor durant el breu govern del democristià Giovanni Goria, fou elegit diputat per Torí el 1983 i el 1987. Al juny del 1992 el president d'Itàlia, Oscar Luigi Scalfaro, li encomanà de formar un govern tècnic, que durà fins l'abril del 1993, enmig de turbulències polítiques i econòmiques.

Ametlla i Coll, Claudi
Sarral, Conca de Barberà 1883 - Barcelona 1968

Periodista i polític. Després d'exercir el magisteri a Barcelona i a Tarragona passà al periodisme al costat del seu amic Rovira i Virgili. Entrà com a redactor d'"El Poble Català" (1906), òrgan del nacionalisme republicà, en el qual milità, i prengué part en el moviment de Solidaritat Catalana (1906). L'any 1914 formà part de l'equip de redactors d'aquell diari, que abandonaren com a protesta pel pacte de Sant Gervasi (1914). A proposta d'Amadeu Hurtado passà al diari "El Diluvio" (1914-15). Durant la Primera Guerra Mundial fou un dels més entusiastes propagandistes de la causa aliada al Principat, i dirigí la revista "Iberia" (1915-18), al servei d'aquesta causa. Del 1915 al 1924 fou secretari de l'Escola Superior d'Agricultura de la Mancomunitat. Fou corresponsal a Barcelona de l'Agència Havas i fundador de l'Agència Fabra. Proclamada la República, milità a Acció Catalana Republicana i col·laborà a "La Publicitat". Fou governador civil de Girona l'any 1932, i de Barcelona, de gener a novembre del 1933, data en què aquest càrrec desaparegué en assumir-ne la plenitud de les atribucions, en virtut de l'Estatut d'Autonomia, el conseller de governació de la Generalitat. El febrer del 1936 fou elegit diputat a corts de la República per Barcelona formant part de la candidatura del Front Popular. Desencadenada la Guerra d'Espanya, l'agost de 1936 es traslladà temporalment a França. Assistí a les sessions de corts de la República celebrades a Montserrat el primer de febrer de 1938 i a Sant Cugat del Vallès el setembre del mateix any. Acabada la guerra, instal·lat a Perpinyà, fou un dels fundadors i redactors de la revista "Quaderns polítics, econòmics i socials" (1945-47). L'any 1948 tornà a Barcelona. És autor de Memòries polítiques (1890-1917), (1918-1936) i (1936-1940), tres volums publicats el 1948, 1977 i 1983, i de Catalunya, paradís perdut (1984).

Amundsen, Roald
Borge, Østfold 1872 - oceà Àrtic 1928

Explorador noruec. El 1897 fou timoner en l'expedició de De Gerlache a l'Antàrtida. Estimulat per alguns científics ale manys, i després d'un període d'estudis a Hamburg, elaborà un detallat projecte per a descobrir el pas del nord-est, que comunica l'Atlàntic amb el Pacífic a l'Amèrica àrtica. Al juny del 1903 sortí d'Oslo amb el petit vaixell "Gjøa" cap a l'estret de Lancaster, l'illa del Rei Guillem i finalment a l'illa Herschel, on arribà el 1905. Les seves observacions en aquest període confirmaren el moviment del pol magnètic de la Terra. A l'agost del 1906 seguí vorejant la costa nord d'Amèrica i arribà a Nome, ja en el Pacífic. Projectà una altra expedició a l'Àrtic, aprovada per la Societat Geogràfica de Noruega, però ja en ruta, la notícia de l'arribada de Peary al Pol Nord el féu variar de pla, i es dirigí llavors a l'Antàrtida: el 14 de desembre de 1911 fou el primer d'arribar al Pol Sud, dos mesos abans que Scott. El 1925 intentà de sobrevolar el Pol Nord amb l'aviador i mecenes Ellsworth i l'italià Nobile, però no ho aconseguí. Un segon intent (11 de maig de 1926), a bord del dirigible Norge, reeixí. Amundsen desaparegué al juny del 1928 quan anava a socórrer l'expedició del dirigible "Italia" de Nobile, a bord de l'hidroavió "Latham". Publicà molts resums de les seves exploracions, entre els quals Die Eroberung des Südpols (1912)i My life as an Explorer (1927).

Ancillon, Johann Peter Friedrich
Berlín 1767 - 1837

Escriptor i polític prussià. Elín (1792) i educà el futur Guillem IV (1806). D'antuvi fou liberal, sobretot després del període que seguí la guerra d'alliberació prussiana (1813-15), però aviat adoptà posicions conservadores. Seguidor de la política austríaca, l'esperit de la Santa Aliança inspirà la seva acció governamental com a ministre d'afers exteriors (1832).

Andreotti, Giulio
Roma 1919

Polític italià. Demòcrata-cristià, i diputat ininterrompudament des del 1946, es formà a l'ombra de De Gasperi i ocupà, d'ençà del 1954, diversos ministeris i càrrecs parlamentaris, a més de presidir els governs dels anys 1972, 1972-73, 1976, 1977, 1979-88 i 1989-93. Dimití el 1993 pel descobriment de casos de corrupció en l'estament polític.
Presidí els governs dels anys 1979-88 i 1989-93. El 1993 fou nomenat per setena vegada primer ministre. Al maig del 1993 el senat italià aprovà l'aixecament de la seva immunitat perquè es defensés de l'acusació de vinculació amb la màfia, i el 1995 fou processat per associació mafiosa. Al gener del 1996 el mafiós penedit Tommaso Buscetta l'acusà d'haver ajudat la Cosa Nostra en canvi de suport electoral. El judici contra Andreotti per l'assassinat del periodista Mino Pecorelli, ajornat diverses vegades, començà al juny del 1996.

Andreu i Abelló, Josep
Montblanc 1906 - Madrid 1993

Advocat i polític. Cursà els estudis de dret a la Universitat de Barcelona. Exercí d'advocat a Reus. Fou president del Foment Nacionalista Republicà de Reus (1930), un dels centres polítics que el març del 1931 contribuïren a constituir el partit Esquerra Republicana de Catalunya, del comitè executiu del qual fou elegit membre. Proclamada la República, formà part de l'assemblea de la diputació de la Generalitat de Catalunya que aprovà el projecte d'estatut d'autonomia que fou presentat a les corts constituents. Membre de la comissió jurídica assessora del govern de la Generalitat. Elegit diputat al parlament català per Tarragona (novembre del 1932), fou president de la seva comissió de justícia i dret i membre de la diputació permanent. Iniciada la guerra, fou designat president de l'audiència territorial de Barcelona (setembre del 1936) i, el mes següent, president del tribunal de cassació de Catalunya. Des d'aquests càrrecs actuà enèrgicament per mantenir l'ordre jurídic i per humanitzar la guerra i la revolució. Al final del 1936 havia estat elegit president de l'Ateneu Barcelonès. El 5 de febrer de 1939 s'exilià a França. Declarada la Segona Guerra Mundial, es traslladà a Mèxic. Formà part de la directiva de l'Orfeó Català de Mèxic i fou conseller de la Fundació Ramon Llull . Entre altres actvitats, organitzà un Homenatge a la Llengua Catalana. També a Mèxic, publicà Present i Futur de Catalunya (1942). Acabada la guerra, novament residí a França i posteriorment a Tànger fins el 1964, on fundà un banc. Tornà a Barcelona el mateix any, on reprengué l'activitat professional i la lluita política antifranquista en nom de l'Esquerra Republicana de Catalunya, però sense integrar-se en l'organització d'aquest partit a l'interior. Membre de l'Assemblea de Catalunya i d'altres organismes unitaris, el 1976 abandonà ERC i s'incorporà al Partit Socialista de Catalunya-Congrés, pel qual fou elegit diputat a Madrid el 1977. President de l'Assemblea de Parlamentaris del 1977, de la comissió redactora de l'avantprojecte d'Estatut de Sau (1978), fou president de l'Ateneu Barcelonès (1977-85) i ha estat simultàniament diputat al Congrés (1977-79) i senador a Madrid (1979-82), i diputat socialista al Parlament de Catalunya a la legislatura del 1980-84. En agraïment al president mexicà Lázaro Cárdenas, que acollí els republicans, Andreu i Abelló proposà a l'Ajuntament de Barcelona dedicar-li un carrer amb el seu nom, ara ja existent a la part alta de Barcelona.

Andropov, Jurij
Naguckoje, Stavropol' 1914 - Moscou 1984

Polític soviètic. Primer secretari de la Lliga de les Joventuts Comunistes de Jaroslavl' (1938-40) i de les de Carèlia (1940-44), ingressà el 1939 al Partit Comunista de la Unió Soviètica, en el qual, mentre romangué a Carèlia, ostentà diversos càrrecs. Entre 1953 i 1957 fou conseller i, posteriorment, ambaixador a Budapest, on tingué una participació destacada en la sufocació de la insurrecció hongaresa. Retornat a l'URSS (1957), i després d'ocupar diversos càrrecs, fou nomenat membre del comitè central del PCUS (1961) i membre del secretariat d'aquest organisme (1962-67). El 1967 esdevingué membre suplent del Politburó i cap de la policia política (KGB), el 1973 titular del Politburó i el 1976 fou nomenat general de l'exèrcit. El maig del 1982 passà a formar part del secretariat del comitè central, i el novembre següent fou designat secretari general del PCUS en substitució de L. I. Breznev, de qui també heretà, el juny del 1983, el càrrec de president del Presídium del Sòviet Suprem, o cap de l'estat. Durant el seu breu mandat, afeblit per la mala salut, impulsà reformes econòmiques limitades i una severa campanya contra la corrupció administrativa.

Angiolillo, Michele
Formia, Laci 1872 - Vergara, Guipúscoa 1897

Anarquista italià. Treballava de tipògraf a Londres i s'assabentà de les persecucions que els anarquistes sofrien a la Península Ibèrica (procés de Montjuïc) i decidí d'atemptar contra Antonio Cánovas del Castillo, cap del govern espanyol. A París rebé ajut econòmic de Henri Rochefort i dels insurgents cubans. Anà a Madrid, on fingí d'ésser periodista, i seguí Cánovas al balneari de Santa Águeda (Àlaba), on l'assassinà disparant-li tres trets (8 d'agost del 1897). Fou condemnat a mort i executat a garrot.

Anguera de Sojo, Oriol
Barcelona 1879 - 1956

Jurista, polític i especialista en dret canònic. Membre del Partit Catalanista Republicà. En proclamar-se la República, ocupà el palau de justícia de Barcelona, i fou nomenat president de l'audiència territorial de Catalunya. A l'agost del 1931 substituí Carles Esplà com a governador civil de Barcelona, càrrec en el qual s'esforçà a mantenir l'ordre públic i la legalitat republicana davant les accions d'alguns sectors de la CNT, que començava a ésser dominada pels elements de la FAI. Dimití a finals de desembre del mateix any. Fiscal del tribunal suprem de la República, el 1933 actuà com a tal en el procés instruït al general Cavalcanti i altres dels revoltats durant l'agost del 1932. Afiliat a la CEDA, fou ministre del treball (octubre del 1934-abril del 1935) en un govern presidit per Alejandro Lerroux. Abans del 18 de juliol de 1936 abandonà la política i tornà a dedicar-se a la professió d'advocat. Dels seus treballs i conferències sobre temes jurídics cal destacar els relatius a l'Estatut de Catalunya, al dret especial de la comarca de Vic (1934), a la llei de Contractes de Conreu (de la qual fou un adversari aferrissat) i, sobretot, l'obra escrita per encàrrec del Col·legi d'Advocats de Barcelona i publicada el 1914, El dret català a l'illa de Sardenya.

Anguita González, Julio
Fuengirola, Màlaga 1941

Polític andalús. Estudià magisteri. Membre del Partido Comunista de España (1972), alcalde de Còrdova (1979-86) i secretari general del PCE de 1989 a 1998, del 1986 al 1999 encapçalà la coalició Izquierda Unida. Fou també candidat a la presidència de la Junta de Andalucía el 1984 i (per IU) el 1982. Durant el seu lideratge es mostrà proper a l'ortodòxia comunista i molt bel·ligerant contra el PSOE, i s'oposà al Tractat de Maastricht. Aquest discurs li reportà enfrontaments a l'interior de la formació que liderava, els més greus dels quals foren (1997), l'expulsió dels integrants del corrent crític Nueva Izquierda i la ruptura amb Iniciativa per Catalunya. El congrés d'Izquierda Unida, celebrat l'octubre de 2000 a Madrid, va elegir l'asturià Gaspar Llamazares com a nou coordinador general de la coalició, un càrrec que els darrers anys havia ocupat Julio Anguita.

Annan, Kofi
Kumasi 1938

Polític ghanès. Estudià als EUA i a Suïssa. Ocupà càrrecs de responsabilitat en diversos organismes de les Nacions Unides, entre els quals la Comissió Econòmica Africana (1965-71), l'OMS (1962-74) i l'ACNUR (1976-83). En 1995-96 formà part de l'equip de l'ONU encarregat de supervisar l'aplicació dels acords de pau als Balcans. El 1996 fou nomenat secretari general de les Nacions Unides.

Antich i Oliver, Francesc
Caracas 1958

Polític. Llicenciat en dret, treballà en diversos organismes de l'ajuntament de Palma. Afiliat al PSOE, fou secretari de Política Institucional (1987-90) i d'ordenació del territori de la Comissió Executiva (1994-97) de la Federació Socialista de Mallorca, que presideix des del 1997 (des del 2000 amb el nom de Partit Socialista de les Illes Balears). Ha estat alcalde d'Algaida (1991-97) i, des del 1992, és diputat al Parlament Balear i conseller al Consell Insular de Mallorca, la Comissió de Medi Ambient del qual presidí en 1995-99. En les eleccions del 1999, un pacte entre els socialistes (segona força més votada), Unió Mallorquina, Esquerra Unida-Els Verds, el Pacte Progressista d'Eivissa i la Coalició d'Organitzacions Progressistes l'elegí president d'un govern de centreesquerra.

Antonescu, Ion
Pitesti 1882 - presó de Jilava, Bucarest 1946

Militar i polític romanès. Agregat militar en diverses capitals europees, se sentí atret per les doctrines nazis i feixistes. De tornada al seu país, s'oposà al rei Carles II, fet pel qual fou arrestat. Tot i així, fou ministre de la guerra (1938), però dimití aviat. El 1940 dirigí un cop d'estat. Carles II hagué d'abdicar en el seu fill, Miquel, i Antonescu esdevingué primer ministre, amb el títol de conducator. A la Segona Guerra Mundial es posà al costat de l'Eix, i en produir-se la desfeta romanesa enfront de les tropes soviètiques, fou destituït i, després, afusellat.

Antonov Ovsejenko, Vladimir Aleksandrovic
Cernigov 1884 - ? 1939

Polític soviètic. Membre del partit bolxevic, el 1917 dirigí la presa del Palau d'Hivern de Petrograd (actual Sant Petesburg), on arrestà el govern provisional. Fou vicepresident del consell de comissaris del poble, i ambaixador a Txecoslovàquia. Estigué directament relacionat amb Trockij. Durant la guerra civil espanyola, fou cònsol general de l'URSS a Barcelona (1936-38) i prengué part activa en els fets de maig del 1937 en aquesta ciutat. En tornar a l'URSS, suspecte de trotskisme, fou sotmès a un procés polític i executat. Fou rehabilitat després del 1956.

Aquino, Corazón
Manila 1933

Política filipina. Filla d'una família benestant, el 1954 es casà amb Benigno Aquino (Tarlac, Luzon 1932 — Manila 1983), que esdevingué l'adversari polític més popular del president Marcos. Assassinat el seu marit (1983), prosseguí la lluita d'aquest contra la dictadura i aconseguí de reagrupar l'oposició. A les eleccions presidencials del 1986 resultà guanyadora, fet que comportà que Marcos, tot i haver intentat fer frau a les eleccions, hagués d'abandonar el poder i el país. Ocupà el càrrec fins les eleccions de 1992, a les quals no es presentà i hi fou elegit el seu candidat, el vicepresident Fidel Ramos. Presidenta de la Fundació Benigno S.Aquino, que té per finalitat fomentar l'educació a les Filipines i impulsar la tasca de les organitzacions de la societat civil per eradicar la pobresa del país. També és copresidenta del Forum of Democratic Leaders des de la seva fundació el 1994, juntament amb Óscar Arias, Sonia Gandhi i Kim Dae Jung. Forma part de diversos consells assessors, entre els quals destaca el de la Fundació Metrobank. Rebé títols doctor honoris causa de diferents universitats i el premi de la pau Martin Luther King Jr. el 1987.

Arafat, Yasser
Jerusalem 1929

Nom amb el qual és conegut el líder palestí Muhammad 'Abd Ar'uf Arafat. El 1944 s'afilià a la lliga d'estudiants palestins, que presidí en 1952-56. Participà en totes les guerres àrabo-israelianes i el 1956 fou cofundador d'al-Fatah. Des del 1968 presidí el comitè executiu d'aquest moviment i el de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina. A partir del 1975 intervingué en la guerra del Líban. Molt dependent del suport fluctuant dels països àrabs, el 1983 trencà amb el règim sirià, que donava suport a l'ala radical de l'OAP. Foragitat del Líban per Síria i per Israel, es reconcilià amb Egipte i Jordània i admeté la coexistència d'un estat palestí amb Israel. Arafat cercà el suport de l'ONU per a l'aplicació de les resolucions d'aquesta organització sobre els territoris ocupats i encapçalà la revolta palestina coneguda com intifada, iniciada el 1987. Malgrat el seu suport a l'Iraq en la guerra del Golf Pèrsic (1991), la victòria del Partit Laborista Israelià sobre el Likud afavorí la signatura d'un acord (1993) entre Arafat i el primer ministre israelià Y. Rabin pel qual hom establia l'autonomia palestina en els territoris ocupats de Gaza i Jericó i que li valgué el premi Nobel de la pau 1994 compartit amb Y. Rabin i S. Peres. Arafat esdevingué cap del nou govern autonòmic d'aquells territoris, tot i que la seva autoritat fou contestada pels sectors fonamentalistes o radicals palestins.
El 1994 compartí el premi Nobel de la pau amb Y.Rabin i S.Peres. Únic interlocutor en el tractat de Pau del 1993 amb Israel, que establia l'autogovern palestí a Gaza i Cisjordània, la seva gestió per a la posada en pràctica gradual de l'autonomia palestina es veié dificultada pels grups extremistes Hamàs i Hezbollah, que emprengueren una campanya d'atemptats sobre la població israeliana a fi de radicalitzar ambdues parts i fer inviable el tractat. En les eleccions celebrades al gener del 1996, el seu partit, Fatah, aconseguí la majoria de vots en les eleccions als territoris ocupats i Arafat es convertí en president de l'Autoritat Nacional Palestina.

Arana Goiri, Sabino de
Abando, actualment incorporat a Bilbao, Biscaia 1865 - Pedernales, Biscaia 1903

Polític basc, fundador del nacionalisme basc. Pertanyia a una família benestant i de tradició carlina; el seu pare, armador, que fou alcalde d'Abando i representant d'aquesta població a les Juntes de Guernica, participà activament en la preparació de l'aixecament (1872) del pretendent Carles VII. Sabino de Arana s'inicià en les idees nacionalistes el 1882, influït pel seu germà Lluís. En 1883-88 estudià a Barcelona part de la carrera de dret; l'elecció de Barcelona (el País Basc no tenia universitat) fou motivada, sens dubte, per raons d'afinitat amb el moviment catalanista. En retornar a Bilbao, es presentà, en oposició amb Miguel de Unamuno i Resurrección M. de Azkue, per a la càtedra de llengua basca acabada de crear a l'Institut de Bilbao, que fou concedida al darrer dels citats. Des d'aleshores es dedicà plenament a definir i propagar el nacionalisme basc, al qual donà el seus primers fonaments teòrics, que resumí en el lema Jaungoikua eta Lagizarra ('Déu i Llei vella'), tot unint la tesi de la independència per a Bascònia amb una rígida confessionalitat religiosa i amb una posició de marcat caràcter burgès enfront del problema social. El seu proselitisme es projectà en el llibre Bizkaya por su independencia (1892), el seu escrit polític fonamental, i en diverses publicacions periòdiques ("Bizkaitarra", "Baserritarra", "Euzkadi", "La Patria"), així com en treballs de revaloració de la cultura autòctona, sobretot lingüístics: Gramática elemental del euzkera bizkaino (1888, incompleta), Lecciones de ortografía del euzkera bizkaino (1896), obra que establí el sistema ortogràfic que ha prevalgut en part en la literatura basca de la zona peninsular. El 1900 es casà amb Nicolasa de Atxikallende Iturri. En 1895-96 i el 1902 fou empresonat per motius polítics.

Aranda, comte d'
Siétamo, Aragó 1719 - Épila, Aragó 1798

Títol amb el qual és conegut Pedro Pablo Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea y Ponts de Mendoza. Estadista aragonès, desè comte d'Aranda, marquès de Vilanant i senyor d'Alcalatén. Després de participar en les campanyes de les guerres de Successió de Polònia (1733-1738) i d'Àustria (1741-1748), viatjà per Europa, on es posà en contacte amb els il·lustrats i potser amb la francmaçoneria. Després fou ambaixador a Portugal (1755) i a Polònia (1759), i el 1762 dirigí la campanya de Portugal. Fruit del seu contacte amb Europa fou l'orientació que volgué donar a la seva fàbrica de ceràmica de l'Alcora. L'any 1763 fou nomenat capità general de València (1763-66) i, després del motí de Squillace (1766), ocupà la presidència del consell de Castella. Des d'aquest càrrec dirigí la política, impulsà les reformes il·lustrades, el regalisme i l'expulsió dels jesuïtes, i afavorí en un principi l'actuació dels golillas; més tard, però, els seus picapunts aristocràtics el convertiren en cap de l'anomenat "partit aragonès", contraposat al partit dels golillas, dirigit pel comte de Floridablanca. El 1773 dimití i es traslladà a París com a ambaixador. Aquí menà una política obstinadament bel·licista contra la Gran Bretanya, que donà els seus fruits en la guerra de la independència nord-americana i la consegüent pau de Versalles (1783), alhora que era saludat pels "filòsofs" francesos com un nou Alcides. Tornà a la península, el 1787, i atacà Floridablanca fins a aconseguir-ne la destitució: aleshores el substituí com a primer secretari d'estat (febrer 1792), però la seva política il·lustrada i la seva actitud neutralista, en un moment que la reacció era molt poderosa, menaren a la seva destitució (novembre 1792) i al seu empresonament (1794). Fou alliberat el 1795 i s'instal·là a les seves possessions d'Épila, on dugué a terme una sèrie de reformes locals.

Aranda Mata, Antonio
Madrid 1888 - 1979

Militar. El mes de juliol de 1936 era cap de la guarnició militar d'Oviedo; després d'haver fingit adhesió al govern durant els primers dies, se sumà a l'alçament i resistí els atacs de les forces republicanes fins que tot el nord fou ocupat per les forces del general Franco. Després fou cap del cos d'exèrcit de Galícia, capità general de València (1939) i, posteriorment, dirigí l'Escuela Superior de Guerra fins a la darreria del 1942. Els seus intents de propiciar, en 1942-44, una restauració monàrquica, l'enfrontaren amb Franco, que el postergà i, per fi (1949) el passà a la reserva. El 1976, el rei Joan Carles I el rehabilità i l'ascendí a tinent general.

Aranguren Roldán, José
el Ferrol, la Corunya 1875 - Barcelona 1939

General. Cap de les forces de la guàrdia civil a Catalunya el 1936. No col·laborà en l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936 i posà les forces sota el seu comandament al servei del govern de la Generalitat. La intervenció de la guàrdia civil en els combats del 19 de juliol fou decisiva. Per ordre del govern de la República es féu càrrec del comandament militar del Principat. Més tard fou comandant militar de València. Fou afusellat al final de la guerra civil.

Ardanza Garro, José Antonio
Elorrio, Biscaia 1941

Polític basc. Llicenciat en dret i figura destacada del moviment cooperativista a Euskadi, s'incorporà a les joventuts nacionalistes (ECI) el 1961, i al PNB el 1979. Alcalde d'Arrasate (1979-83) i diputat general de Guipúscoa des del 1983, la crisi interna del seu partit i la caiguda de Carlos Garaikoetxea el portaren, al gener del 1985, a la presidència del govern basc, càrrec en el qual fou reelegit el 1990 i el 1994, encapçalant governs de coalició amb el PSOE i, en la darrera legislatura, també amb Eusko Alkartsuna. Durant el seu mandat fou signat el pacte d'Ajuria Enea contra ETA (1988), el trencament del qual el 1998, amb motiu de la negativa del PP i el PSOE a subscriure un pla de pau proposat per Ardanza, determinaren la dissolució de la cambra i la convocatòria d'eleccions, a les quals aquest no es presentà

Ardiaca i Martí, Pere
Balaguer, Noguera 1909 - Moscou 1986

Polític. Fill de camperols, ingressà al seminari de la Seu d'Urgell, però en sortí sense acabar els estudis i emigrà a França. Retornà el 1932 i s'establí a Balaguer, on creà una secció del Partit Comunista de Catalunya, mentre es guanyava la vida com a pintor de parets. Passà posteriorment a Barcelona i fou un dels impulsors de la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (1936); ocupà càrrecs directius del nou partit i del seu òrgan, el diari "Treball". Actiu col·laborador, durant el seu exili a França i Cuba a partir del 1939, de la premsa catalana d'Amèrica i Europa, el 1961 fou el primer director de la revista teòrica del PSUC, "Horitzons" (des del 1962, "Nous Horitzons"), de la qual tornà a ésser responsable en l'etapa 1972-76, després d'uns anys d'estada a les presons franquistes (1962-71). Diputat per Lleida a les Corts (1977) i al Parlament de Catalunya (1980-84), al gener del 1981 fou elegit president del PSUC, arran de la derrota de les tesis eurocomunistes. Ferm defensor de la línia prosoviètica —contrària a la política oficial del PCE—, el mateix any fou destituït de la presidència (juliol) i expulsat del partit (desembre), acusat de fraccionalisme. Un cop consumada la ruptura interna del Partit Socialista Unificat de Catalunya, a l'abril del 1982 esdevingué president del nou nat Partit dels Comunistes de Catalunya.

Areilza y Martínez de Rodas, José María de
Portugalete, Biscaia 1909 - Pozuelo de Alarcón, Madrid 1998

Polític basc, comte consort de Mutriku. Milità al bàndol franquista durant la guerra civil, fou alcalde de Bilbao (1937-38) i, amb Fernando M. Castiella, sintetitzà les ambicions imperials del règim en l'obra Reivindicaciones españolas (1941). Ambaixador en diverses capitals (1947-64), dirigí més tard (1966-69) el secretariat polític de Joan de Borbó i evolucionà cap a postures monàrquico-liberals i europeistes. Fugaç ministre d'afers estrangers (1975-76), fou allunyat del poder per A.Suárez i fundà, successivament, el Partido Popular (1977) i Acción Ciudadana Liberal (1978), que s'integrà en la Coalición Democrática. El 1982 ingressà a Unión de Centro Democrático. Diputat a corts des del 1979, el 1981 fou elegit president del Consell d'Europa, càrrec que renuncià el 1983 per l'ensulsiada electoral d'UCD, que el privà de l'escó europeu. És autor de Cuadernos de la transición (1983), Crónica de la libertad 1975-85 (1985) i A lo largo del siglo 1909-91 (1992), entre altres. El 1987 ingressà a la Real Academia Española de la Lengua.

Arenal, Concepción
Ferrol 1820 - Vigo 1893

Sociòloga, pedagoga i assagista gallega. De formació autodidàctica, visqué amb austeritat, dedicada a l'estudi i a l'acció de reforma social. Llevat d'uns anys passats a Madrid, mai no sortí de Galícia i de la muntanya santanderina, bé que féu contribucions a congressos penitenciaris celebrats a Estocolm, Roma i Petersburg, i publicà treballs a revistes científiques estrangeres. Vídua el 1855 de l'advocat i escriptor Fernando García Carrasco, amb el qual s'havia casat el 1847, es reclogué amb els seus fills a Potes (Santander), aleshores racó quasi inaccessible, on escriví dos dels seus treballs més coneguts: La Beneficencia, la Filantropía y la Caridad i el Manual del Visitador del Pobre, que assoliren un èxit immediat. De retorn a Galícia, desenvolupà una intensa activitat en la publicació d'assaigs sobre temes sociològics i en l'organització d'obres d'assistència social. Ja coneguda i admirada internacionalment, l'any 1864 el govern espanyol creà per a ella el càrrec de visitadora general de prisiones de mujeres, càrrec que, amb algunes vicissituds, exercí durant el regnat d'Amadeu de Savoia i la Primera República Espanyola. Per bé que a les seves obres (més de vint llibres i diversos centenars d'articles) tractà del paper de la dona en la societat (La mujer del porvenir, La condición de la mujer en España), de problemes educatius intentant de desvetllar l'interès de la gent per l'educació del poble (La instrucción del pueblo), d'organització social (Cartas a un obrero, Cartas a un señor) i dret internacional (Ensayo sobre el derecho de gentes), la seva producció més important es troba en els nombrosos i coneguts estudis de ciència penal, on és palès l'estudi directe de la realitat, amb una visió sociològica i antropològica, i un pregon respecte per la dignitat de qualsevol home, baldament sigui delinqüent. Així, cal destacar Las colonias penales de Australia y la pena de deportación; la fundació de la revista "La voz de la caridad", dedicada als estudis penitenciaris; El derecho de gracia ante la justícia; El delito colectivo, etc.

Argemí i Roca, Aureli
Sabadell 1936

Dinamitzador cultural i polític. Monjo de Montserrat (1951) i sacerdot (1959), es llicencià en teologia i litúrgia. Secretari de l'abat Aureli M. Escarré, que acompanyà en el seu exili a Viboldone (1965-68), s'integrà a la comunitat benedictina de Cuixà. Col·laborà en diverses iniciatives de la Resistència i publicà, amb pseudònim, entre el 1970 i el 1974: Chiesa fascista e Stato Cattolico in Spagna, Il Carcere Vaticano (sobre la presó concordatòria de Zamora) i Rivoluzione o morte (entorn del procés de Burgos). El 1975 fundà el CIEMEN, del qual és secretari general, i és un dels promotors del moviment popular Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes-. És president de l'Agència europea per a les llengües menys difoses, que depèn de la CEE.

Argüelles, Agustín de
Ribadesella, Astúries 1776 - Madrid 1843
Polític. Diputat a les corts de Cadis, on intervingué eloqüentment en els debats sobre l'abolició del turment, la llibertat d'impremta, etc. En retornar el poder absolut (1814), Ferran VII el condemnà a vuit anys d'empresonament a Ceuta; la revolució del 1820 l'alliberà i es convertí en ministre de governació del primer govern constitucional (abril de 1820), que durà fins a la crisi de "de la coletilla" (març de 1821). El 1823 hagué d'emigrar a Anglaterra, on residí fins a la mort de Ferran VII. Recomençà, en retornar a la Península Ibèrica, la seva carrera política, i el 1940 fou nomenat tutor d'Isabel II i de la seva germana. Morí pobre, i el seu enterrament fou una manifestació de respecte popular a la qual assistiren setanta mil persones.

Arias Navarro, Carlos
Madrid 1908 - 1989

Polític castellà. Havent actuat com a fiscal en la repressió nacionalista durant la guerra civil, i des del 1944 com a governador de diverses províncies, fou director general de seguretat (1957-65) i alcalde de Madrid (1965-73). Ministre de la governació (1973) amb l'almirall Carrero Blanco, després de la mort d'aquest el substituí en la presidència del govern (gener 1974), des d'on volgué promoure una tímida obertura política que no modifiqués les estructures del règim franquista. El rei Joan Carles I el ratificà en el càrrec el 1975, però, incapaç de vèncer la resistència dels sectors immobilistes i de satisfer les demandes mínimes de l'oposició democràtica, fou destituït el juliol del 1976 i rebé el marquesat d'Arias Navarro.

Aribau, Bonaventura Carles
Barcelona 1798 - 1862

Escriptor, economista, taquígraf i polític. De família menestral, estudià retòrica i poètica al seminari conciliar, i hidrostàtica, estàtica i física experimental a la Junta de Comerç. Essent encara molt jove, fundà la Societat Filosòfica i publicà un llibre de poemes: Ensayos poéticos (1817). Amb el pare exiliat i la mare malalta, deixà els estudis per tal de treballar en el comerç. El 1820 col·laborà en la revolució liberal, i durant el trienni constitucional ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, es lliurà a la literatura i al periodisme i fou un dels fundadors d' «El Europeo». El 1823 inicià la seva carrera política com a secretari de la diputació de Lleida, però hagué d'abandonar-la ben aviat. Ultrapassat pels esdeveniments, el revolucionari del 1820 ja sostenia, en «El Europeo», que «la permanència de l'ordre establert és el desig que han de manifestar tots els homes de bé» i que «el legislador ha de prevenir i castigar els abusos de la paraula i de la impremta que poden excitar revoltes i comprometre la seguretat de l'estat». El 1831 es confessava «amant de l'ordre» en una lletra adreçada al general Llauder, i el 1843 escrivia un poema on felicitava el general Prim per la repressió que havia dirigit contra el moviment revolucionari català. Tan allunyat de les actituds revolucionàries com de les moderades, la seva activitat pública es desenvolupà en un terreny d'especialista. El 1826, i gràcies a una recomanació de Fèlix Torres i Amat, entrà a treballar a l'empresa de Gaspar de Remisa i es traslladà a Madrid. Durant vint anys es dedicà als negocis privats i al periodisme fins a assolir un gran prestigi. El 1841 treballava per a José de Salamanca com a cap de comptabilitat de l'empresa arrendatària de l'estanc de la sal, i el 1847 fou nomenat director general del tresor, quan Salamanca esdevingué ministre de finances. La caiguda d'aquest, però, no el separà dels llocs rectors de l'economia espanyola, i el 1850 fou nomenat vocal de la junta de duanes i aranzels; el 1852, director general de cases de moneda, mines i propietats de l'estat, i el 1857, secretari de la intendència de la reial casa i patrimoni. Arrelat a Madrid, s'havia anat desentenent dels problemes específics de Catalunya; cap al 1850 inicià un acostament, que s'accentuà a mesura que s'incrementava la lluita entre lliurecanvistes i proteccionistes fins a convertir-se en el veritable representant a la cort dels industrials catalans. Malalt i desenganyat, tornà a Barcelona per morir-hi en la pobresa. Liberal il·lustrat, Aribau començà practicant una mena d'enciclopedisme que propugnava l'utilitarisme, el millorament moral i material de l'home, el progrés científic, etc, i que ben aviat canalitzà cap a l'economia sense desinteressar-se mai de l'evolució tècnica general. Amb el temps, però, el potencià amb ingredients més o menys romàntics i intervingué en les primeres empreses encaminades a traduir Walter Scott i Alesandro Manzoni. Fou redactor d'«El Europeo», divulgà les idees estètiques de Friedrich von Schiller, propulsà la fundació d'«El Vapor» i, sobretot, escriví un poema, La pàtria (1833), que inicià el Romanticisme en llengua catalana i el moviment anomenat de la Renaixença. Periodista i assagista, la seva obra escrita comprèn poemes, treballs de crítica literària, comentaris factuals o recerques històriques de temes econòmics. Bona part de la producció poètica restà inèdita en esborranys d'ús personal i àlbums privats o es troba escampada en diaris i revistes. Els Ensayos poéticos canten amb èmfasi i segons els patrons setcentistes els grans temes del progrés científic i moral de l'època; els poemes posteriors, escrits en català, castellà o italià, són generalment de circumstàncies. El 1820, escriví l'himne revolucionari Libertad, libertad sacrosanta i fou un dels autors de La libertad restaurada, peça dramàtica en un acte i cinc escenes; el 1843 compongué en català una Carta dirigida des de Madrid al general Prim, comte de Reus, etc. D'altres poemes són de caràcter més íntim, com, per exemple, les odes A la señora Leticia Cortesi (1821) i All'eximia artista cantante Manuela Oreira Lema de Vega, che dimorava nella casa contigua a quella dell'autore (1840), els versos dedicats A la virgen de los Dolores (1845) i escrits en forma de creu, etc. A destacar les dues anacreòntiques catalanes, el sonet dedicat A la Srta Maria Dolors de Belza i, sobretot, La pàtria. Erudit en temes literaris, fundà, i dirigí fins al volum XII, la «Biblioteca de Autores Españoles» per a la qual preparà (1846) l'edició de les poesies i novel·les de Cervantes, l'obra dels Moratín i les novel·les anteriors al Quixot. Els pròlegs que redactà per a les dues darreres són plens de records o de punts de vista força interessants. La producció econòmica restà en esborranys o es troba oblidada a les pàgines de diaris i revistes. A destacar les Reflexiones sobre la inoportunidad de la proyectada reforma de la Constitución de 1837 (1844), els articles a «El Corresponsal» de Madrid, els capítols destinats a una història de les finances espanyoles, una extensa Historia del Banco de San Carlos, inacabada, i l'esborrany d'una història de la indústria cotonera catalana.

Arkwright, Richard
Preston, Lancashire 1732 - Cromford, Derbyshire 1792

Industrial i tècnic anglès. Instal·là una petita fàbrica de filats (1751) a Cromford. El 1768 féu construir una màquina de filar cotó que operava contínuament i que no reproduïa les operacions manuals, sinó que el procés del filat era concebut per a ésser fet mecànicament. Instal·là (1771), amb algunes màquines mogudes per aigua (d'ací el nom de water frame de les màquines d'Arkwright), una segona fàbrica que aviat adquirí les proporcions d'una gran empresa. Encoratjat pels èxits, instal·là encara més tallers a Belper Birkacre (Lancashire) i a Manchester; el 1782 donava feina a més de 5 000 obrers. El 1775 obtingué una nova patent que representava la mecanització de totes les operacions complementàries del filat. Una conseqüència d'aquest fet fou la paralització dels petits tallers manuals i la consegüent reacció: el 1779 fou destruïda la seva fàbrica de Birkacre. Hagué de defensar les seves patents en tres judicis i en el darrer (1785) hom conclogué que la water frame havia estat inventada per Thomas Hayes (o Highs) el 1767. Les seves patents foren declarades de domini públic, però Arkwright dominava ja completament la indústria del filat a Anglaterra.

Armendares i Torrent, Salvador
Malgrat de Mar 1893 - Mèxic, DF 1964

Polític i metge. Des de jove s'adscriví a la Unió Catalanista. Es llicencià en medicina a Barcelona. Actiu en l'oposició a la Dictadura de Primo de Rivera, l'any 1931 ingressà al partit d'Esquerra Republicana. L'any següent fou elegit diputat al parlament de Catalunya. Durant la guerra fou cap de la segona comandància de la sanitat militar, amb base a Girona. El 1939 emigrà primer a França i després a Mèxic, on continuà exercint la seva professió. A l'exili secundà el moviment d'opinió independentista; fou vocal del Consell Nacional de Catalunya a Londres. A la Primera Conferència Nacional Catalana (Mèxic 1953), fou designat president del Consell Nacional Català, càrrec que ocupà fins l'any 1964.

Armstrong, Neil
Wapakoneta, Ohio 1930

Astronauta nord-americà, el primer home que trepitjà la Lluna. Enginyer aeronàutic. Fou aviador naval durant la guerra de Corea i després pilot de proves de l'avió-coet X-15. Prengué part, amb el càrrec de comandant de la càpsula Gemini VIII, en el primer acoblament orbital nord-americà. Tingué el mateix càrrec durant la missió lunar Apollo-11. D'ençà del 1970 és professor d'enginyeria a la universitat de Cincinnati.

Arnús i de Ferrer, Evarist
Barcelona 1820 - 1890

Financer. Fou funcionari municipal des del 1840 fins al 1843. Entrà en el món de la borsa i aprofità el boom de 1843-46 per a fer-se una posició —primer com a col·laborador d'algun corredor, però des del 1846 pel seu compte—, la qual cosa consolidà els anys posteriors mitjançant bones jugades. El 1852 inaugurà la seva casa de banca, que esdevingué, la dècada dels seixanta, una de les més importants del Principat. S'especialitzà en les inversions borsàries. Imprimí a l'estalvi català una preferència vers els valors de renda fixa, sobretot en obligacions ferroviàries, i fou sempre enemic de les operacions de crèdit. Fou el primer promotor del Casino Mercantil (1860). Fundà el Teatre Líric de Barcelona (1881), i fou president de la Casa de Caritat de Barcelona. Visqué la Febre d'Or i fou un dels promotors de l'Exposició Universal del 1888. Bé que no participà activament en política, se sentia identificat amb els ideals econòmics del partit liberal i es destacà sempre pel seu ideari lliurecanvista. El seu nét Gonçal Arnús i Pallós fundà el 1910 la Banca Arnús.

Artigas, José
Montevideo 1764 - Ibiray, Paraguai 1850

Un dels caps del moviment d'emancipació al virregnat del Riu de la Plata. En produir-se a Buenos Aires el moviment del maig de 1810, s'oferí a la junta revolucionària i passà, la primavera de 1811, a dirigir la insurrecció a la seva província natal, la Banda Oriental. Després de la victòria d'Artigas a Las Piedras (18 de maig de 1811), les tropes metropolitanes restaren blocades a les places de Colonia de Sacramento i Montevideo. Quan els dirigents de Buenos Aires pactaren un armistici amb el general Elío (octubre del 1811) i alçaren el setge de Montevideo, Artigas no acceptà aquest acord; seguit per més de 1 500 famílies inicià un èxode que el dugué a l'altra banda del riu Uruguai, a l'Ayuí (gener del 1813). Obertes novament les hostilitats (1812), es reintegrà al setge de Montevideo. Un congrés provincial reunit a Tres Cruces (abril del 1813) el posà al capdavant de l'administració de la província i condicionà el seu reconeixement de l'Assemblea Constituent de Buenos Aires a l'admissió, per aquesta, de les Instrucciones del Año XIII. Això provocà una nova ruptura entre l'equip centralista i de tendència monàrquica de Buenos Aires i Artigas, el qual abandonà el setge de Montevideo (gener del 1815) i treballà en l'organització dels elements federalistes de tot l'antic virregnat —que en el congrés de Concepción (juny del 1815) el proclamaren "protector de los pueblos libres"— i en l'administració de la pròpia província. Entre d'altres mesures promulgà un reglament rural (setembre de 1815) on preveia la distribució de terres vacants als no propietaris. No acceptà la reconciliació que sobre la base de la secessió de la Banda Oriental li proposaren els dirigents de Buenos Aires. Continuava essent, però, el principal representant del corrent federalista al Riu de la Plata, i fins i tot dins el moviment emancipador a l'Amèrica espanyola. Això no obstant, un cop aconseguit l'enderrocament del Directori de Buenos Aires (febrer del 1820), la rivalitat entre el cap federalista d'Entre Ríos, Ramírez, i Artigas degenerà en lluita oberta: vençut a La Bajada (setembre del 1820), Artigas hagué de refugiar-se al Paraguai, d'on ja no tornà. El 1856, el govern de l'Uruguai el nomenà pòstumament "fundador de la nacionalidad oriental".

Arzalluz Antia, Xabier
Azkoitia, Guipúscoa 1932

Polític basc. Graduat en dret i doctor en lletres, amplià estudis a Alemanya i posteriorment fou professor de dret polític a les universitats de Madrid, Bilbao i Deusto. Passà 19 anys a la Companyia de Jesús. El 1968 ingressà al Partit Nacionalista Basc, pel qual fou diputat a corts del 1977 al 1979, any en què s'incorporà al comitè executiu del PNB (Euskadi Buru Batzar). A l'abril del 1980 fou elegit president del partit. Protagonitzà un enfrontament amb Carlos Garaikoetxea al si del PNB, i dimitir el càrrec (1984), aconseguí desplaçar-lo de la presidència del govern basc i fer-li abandonar el partit. Tornà a la presidència del PNB al febrer del 1986. Des d'aleshores ha estat reelegit repetidament en aquest càrrec.

Ascaso Budría, Francisco
Almudévar 1901 - Barcelona 1936

Anarquista aragonès. Fill d'una família de pagesos pobres, passà a viure a Saragossa, on treballà de forner i de cambrer. Des del 1916 milità activament en els sindicats anarco-sindicalistes saragossans. Acusat d'atemptar contra el redactor en cap d'«El Heraldo de Aragón», que s'havia mostrat obertament contrari a les reivindicacions obreres, fou empresonat dos anys. Una vegada en llibertat, es traslladà a Barcelona i constituí (1922), juntament amb Durruti, García Oliver i d'altres, el grup anarquista «Los solidarios», la missió del qual era la lluita terrorista contra la patronal, la policia i els sindicats lliures. A Saragossa participà en l'assassinat del cardenal Soldevila (juny del 1923), fet que ocasionà el seu empresonament (juny-desembre del 1923), fins que fugí i passà a França. El juny del 1924 —amb Bonaventura Durruti, el seu amic i company de lluites— anà cap a Amèrica i recorregueren diversos països (Argentina, Uruguai, Xile, Perú, Colòmbia, etc), on realitzaren diverses «expropiacions» (atracaments a bancs, etc) amb la finalitat de recollir diners per a les organitzacions anarquistes. De nou a França, participaren en un frustrat intent d'atemptat contra Alfons XIII, aleshores de visita a París: estigueren uns quants mesos a la presó i foren finalment deportats. Visqueren a Bèlgica, a França (clandestinament), a Alemanya, fins que s'instal·laren a Brussel·les. Ajudaren econòmicament diverses editorials anarquistes i contribuïren decisivament a la publicació de l'Enciclopedia anarquista de Sebastian Faure. Ascaso fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 1927, i defensà el putsch com a mitjà d'arribar a la revolució social. Proclamada la II República (abril del 1931), pogué tornar a Barcelona, on dirigí diversos sindicats, col·laborà en el diari «Solidaridad Obrera», i fou secretari del comitè de Catalunya de la CNT, de la direcció de la qual desplaçà el grup trentista i el substituí pels faistes. Intransigent amb el nou règim i convençut de la possibilitat d'una immediata revolució social proletària, participà en la insurrecció anarquista de l'alt Llobregat (1932), per la qual cosa fou deportat a Bata. Posteriorment estigué de nou a la presó, a València, fins a la victòria electoral del Front Popular (febrer del 1936). Tornà a Barcelona i, en produir-se l'aixecament del 19 de juliol de 1936, fou mort el mateix dia, davant la caserna de les Drassanes, al capdavant dels grups de defensa confederal, quan intentava de reduir els militars aixecats.

Ascheri, Tomàs
? - Barcelona 1897

Obrer italià resident a Barcelona. Milità a les files anarquistes (bé que fou acusat d'ésser confident del governador civil) i fou detingut després d'ésser llançada una bomba contra una processó al carrer de Canvis Nous de Barcelona (juny 1896). Empresonat al castell de Montjuïc, fou un dels qui sofriren més maltractaments i, tot i no ésser veritat, reconegué la seva culpabilitat i la d'altres anarquistes, fet que fou la base legal per a iniciar el procés de Montjuïc. Fou afusellat el 4 de maig de 1897.

Attlee, Clement Richard
Londres 1883 - 1967

Estadista britànic. El 1922 fou elegit diputat laborista i formà part del govern MacDonald (1929-31). Del 1940 al 1945 fou un dels membres més destacats del govern de coalició de Churchill. Cap del partit laborista, passà a ésser primer ministre quan aquest partit guanyà les eleccions del 1945. Presidí una sèrie de reformes com la nacionalització de les indústries pesants fins a l'adopció d'un programa d'austeritat (1947). En política exterior continuà amb la política d'aliança envers els EUA, cosa que significà, a la pràctica, la subordinació de la política exterior britànica a la nord-americana. En política colonial foren esdeveniments importants del seu govern la concessió de la independència a l'Índia, al Pakistan, a Birmània i a Sri Lanka (1948). El 1949 el seu govern adoptà un nou programa d'austeritat, i la lliura esterlina fou devaluada, fet que provocà fortes crítiques per part dels polítics conservadors, que l'acusaren d'abandonisme, i per l'ala esquerra del propi partit, que combatia les seves reformes com a massa tímides. Això no obstant, durant el seu govern hom dugué a la pràctica les assegurances de malaltia i d'assistència mèdica, que foren una avançada i un exemple per a la resta de l'Europa occidental. El 1951, la dimissió del seu ministre de treball, Aneurin Bevan, provocà de facto un trencament de la unitat del partit laborista i el triomf dels conservadors de Winston Churchill. Des d'aleshores fins al 1955, que es retirà de la política activa, Attlee fou el cap de l'oposició al parlament. El 1956 fou nomenat per la reina membre de la cambra dels lords amb el títol de comte.

Augereau, Pierre-François-Charles
París 1757 - La Houssaye 1816

Mariscal napoleònic. D'origen humil, s'allistà a l'exèrcit revolucionari el 1792 i al cap d'un any ascendí a general. Féu llavors la campanya dels Pirineus Orientals contra els exèrcits de Carles IV (1793). Després lluità contra els austríacs a Itàlia (1796) i es barrejà àdhuc en la política del Directori com a protagonista del cop d'estat del 18 fructidor (1797). El 1804 Napoleó el nomenà mariscal i, el 1806, duc de Castiglione. El 1809, sota l'imperi, fou enviat de nou a Catalunya per a l'expugnació definitiva de Girona. En aconseguir-ho fou nomenat governador general de Catalunya (1810), en virtut dels decrets imperials que segregaven les províncies de l'esquerra de l'Ebre de la corona del rei Josep Bonaparte. En la seva gestió al Principat (gener-maig del 1810) Augereau intentà de reviscolar els sentiments particularistes dels catalans, mitjançant proclames i altres mesures polítiques: catalanització del «Diario de Barcelona» —hi canvià el nom per «Diari del Govern de Catalunya i Barcelona»—, i de l'administració municipal, nova divisió del Principat en quatre corregiments més extensos que els anteriors, reforma fiscal, remoció de les autoritats barcelonines addictes a Duhesme, acusades d'arbitrarietats i abús de poder, i amnistia per a tots aquells que havien emigrat de Barcelona per raons polítiques. Els seus dos principals col·laboradors foren el jurista empordanès Tomàs de Puig i el regidor barceloní Josep Pujol i March. Augereau descurà, però, la prossecució de la guerra, fet que disgustà Napoleó, el qual el rellevà del seu comandament a Catalunya (28 de maig de 1810).

Avezzana, Giuseppe
Chieri, Piemont 1797 - Roma 1879

Militar i polític italià. Participà en la fracassada revolta constitucionalista del Piemont (1821) i, condemnat a mort, fugí a la Península Ibèrica, on lluità en la Guerra contra Napoleó. Per l'amnistia concedida pel rei Carles Albert (1848) tornà al Piemont. Fou ministre de la guerra de la República Romana (1849). De nou s'exilià a Nova York (1849-60) i en tornà per participar en les campanyes de Garibaldi del 1860, 1866 i 1867.

Aylwin Azócar, Patricio
Viña del Mar 1918

Advocat i polític xilè. Catòlic i conservador, descendent d'una família de juristes gal·lesos, el 1957 fou cofundador del Partido Demócrata Cristiano (PDC), el qual presidí. President del senat (1971) sota el govern de S.Allende, i contràriament a molts democratacristians, desaprovà el cop d'estat militar del 1973. El 1988 liderà una campanya d'oposició a un nou mandat de vuit anys d'A.Pinochet, i el 1989 guanyà les eleccions presidencials com a candidat del PDC. Ocupà la presidència de Xile fins el 1993.

Azaña y Díaz, Manuel
Alcalá de Henares 1880 - Montalbà, Carcí 1940

Polític i escriptor castellà. Fill d'una família benestant, estudià al col·legi dels agustins d'El Escorial; el 1900 es doctorà en dret per la universitat de Madrid. Fou, per oposició, alt funcionari de la Direcció General de Registres, i exercí els càrrecs de secretari de l'Institut de Dret Comparat i de secretari de l'Ateneu de Madrid (1913-19), del qual fou elegit president el 1930. El 1911, una beca de la Junta d'Ampliació d'Estudis li permeté de realitzar el seu primer viatge a França, la vida política i intel·lectual de la qual arribà a conèixer profundament, cosa palesa ja en el seu primer llibre (Estudios de política francesa contemporánea. La política militar, 1919). La seva vocació d'escriptor i de crític literari, tot i que es manifestà molt aviat, no començà a arrelar en obres de relleu fins als anys vint: diversos estudis sobre Juan Valera i Pepita Jiménez (el 1926 obtingué el Premio Nacional de Literatura amb una Vida de don Juan Valera); El jardín de los frailes (1927), novel·la autobiogràfica; el drama La corona (1928); Plumas y palabras (1930), volum que recull els seus principals assaigs apareguts en les revistes de les quals havia estat director: "La pluma" (1920-23) i "España" (1923-24); La invención del Quijote y otros ensayos (1934), etc. Paral·lelament a aquesta tasca d'home de lletres, la seva lucidesa i el seu excepcional domini de la llengua castellana (evidenciat també en traduccions com les Memorias de Voltaire i La Biblia en España de George Borrow), Azaña s'anà afermant com un dels comentaristes polítics més aguts del sector republicà. El 1925 fundà l'agrupació Acción Republicana, a la qual s'adheriren les principals tendències republicanes. Després de la caiguda de Primo de Rivera fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (17 d'agost de 1930), i membre del comitè executiu revolucionari sortit d'aquesta reunió. En proclamar-se la República (14 d'abril de 1931) formà part del govern provisional com a ministre de la guerra. En aquell temps Azaña era poc conegut fora dels medis literaris i polítics de Madrid, però molt aviat passà a ésser considerat "la revelació de la República", la personalitat dominant en el govern i, en les primeres corts del nou règim, a l'octubre del 1931, substituí Alcalà Zamora en la direcció del gabinet tot conservant la cartera de la guerra. L'orientació d'"esquerra liberal burgesa" seguida per la política governamental fins al setembre del 1933 (reorganització de l'exèrcit, disposicions relatives al culte i a la clerecia, estatut de Catalunya, reforma agrària lenta, etc) respongué bàsicament a les inspiracions d'Azaña, i aquest període de la història de la República ha estat denominat ben justament "bienni azañista". L'entesa entre els radicals i els de la CEDA, que governà després de les eleccions del novembre del 1933, s'esforçà a enderrocar l'obra d'Azaña, el qual, arran de la insurrecció del 6 d'octubre de 1934, que el sorprengué a Barcelona, i en la qual no estava compromès, fou empresonat i sotmès a procés. D'aquesta crisi, en sortí enfortit políticament. Reorganitzà el seu partit (denominat ara Izquierda Republicana), que absorbí l'ORGA (autonomistes gallecs) i la majoria dels radical-socialistes, i s'erigí en el puntal burgès del Front Popular. La victòria d'aquest en les eleccions del febrer del 1936 portà novament Azaña a la direcció del govern, i al maig del mateix any fou elegit president de la República, càrrec que exercí durant la guerra civil fins al febrer del 1939, que dimití, un cop hagué passat a França a l'acabament de la guerra a Catalunya. En 1966-68, a Mèxic, hom publicà les seves Obras completas, que contenen, a més un Diario íntimo, inapreciable per a l'estudi de la història política de la República i de la complexa personalitat de l'autor.

Aznar, Juan Bautista
Cadis 1860 - Madrid 1933
Almirall i polític castellà. Cap de l'esquadra del Marroc el 1921, fou ministre de marina en el govern de Manuel García Prieto, marquès d'Alhucemas (1922-23). Col·laborador de la Dictadura, presidí el darrer govern de la monarquia amb la promesa d'unes eleccions sinceres, començant amb les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, que donaren pas a la Segona República Espanyola.

Aznar López, José María
Madrid 1953

Polític castellà. Llicenciat en dret, fou cap del Servei de Coordinació del ministeri d'economia. Fou diputat d'Alianza Popular per Àvila (1984-87) i per Madrid (1989), president d'AP per Castella i Lleó (1986) i d'aquesta comunitat autònoma (1989-90), i vice-president (1989-90) i, des del 1990, president del Partido Popular. En guanyar aquest partit les eleccions generals el 1996, esdevingué cap de govern. La falta de majoria absoluta l'obligà a pactar el suport dels nacionalistes catalans (CiU) i bascs (PNB) i els regionalistes de Coalición Canaria. En aquesta legislatura prioritzà l'acompliment dels criteris per a l'accés a la moneda única europea (assolits el 1998). En les eleccions generals del març del 2000 revalidà el seu mandat, aquest cop amb majoria absoluta. A l'inici de la nova legislatura, la seva gestió es caracteritzà per la confrontació directa amb el nacionalisme basc com a part de l'estratègia governamental contra el terrorisme d'ETA, el reforçament de l'espanyolisme i la intensificació de les privatitzacions dels antics monopolis estatals.

Aznar Zubigaray, Manuel
Etxalar, Navarra 1894 - Madrid 1975

Periodista i polític basc. Ben jove dirigí el diari liberal "El Sol" i col·laborà a "Euzkadi". Passà uns quants anys a Amèrica, on fou director del "Diario de la Marina" a l'Havana. Fou un dels millors periodistes de la seva època i durant la República tornà a dirigir "El Sol" (1932). Esclatada la guerra civil el 1936, passà a la zona de la junta de Burgos i publicà l'extensa obra Historia militar de la Guerra de España (1940). Fou nomenat director del "Diario Vasco" de Sant Sebastià i de "La Vanguardia Española" de Barcelona (el 1940 i el 1960 respectivament) i fundà a Madrid (1941) el periòdic il·lustrat "Semana". Fou ambaixador del govern espanyol als EUA i a l'ONU. L'any 1975 publicà l'obra Franco.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà