BUXAWEB

PERSONATGES
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

I

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Vocabulari d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Luka

Ibarretxe Markuartu, Juan José
Ibárruri Gómez, Dolores
Iglesias Posse, Pablo

Iglésies i Fort, Josep
Infante Pérez, Blas

Irla i Bosch, Josep
Irujo Ollo, Manuel de
Isabel II d'Espanya

Itúrbide Aramburu, Agustín de
Izetbegovic, Alija

Ibarretxe Markuartu, Juan José
Laudio, Àlaba 1957

Polític basc. Economista, en 1983-87 fou alcalde de la seva ciutat natal. Procurador de les juntes generals d'Àlaba (1983-94), que presidí en 1986-91, des del 1984 és membre del parlament basc pel PNB, on fou president de la comissió d'economia i pressupostos (1986-94). Vicepresident del govern basc i conseller d'hisenda i administració pública del govern Ardanza (1995), el 1998 fou elegit lehendakari gràcies als vots del PNB, EA i Euskal Herritarrok (EH;), i formà un govern PNB-EA. El trencament de la treva d'ETA, que reprengué els atemptats, i l'hostilitat envers el PNB per part dels partits estatals arran del pacte de Lizarra (especialment per la inclusió d'EH) l'obligaren a convocar eleccions anticipades al maig del 2001, en les quals la millora de resultats del seu partit li permeté revalidar el càrrec.

Ibárruri Gómez, Dolores
Gallarta, Biscaia 1895 - Madrid 1989

Dirigent comunista basca, coneguda com "La Pasionaria". Formà part dels fundadors del Partido Comunista de España, i el 1930 fou elegida membre del comitè central. Redactora de "Mundo Obrero", fou detinguda i empresonada en diverses ocasions. Membre del comitè executiu després del quart congrés del partit (1932), participà en els fets d'octubre del 1934, a Astúries. Diputada el 1936, durant la guerra civil portà a terme una intensa activitat propagandística. Exiliada a l'URSS (1939), fou secretària general del PCE (1942) i en fou presidenta des del 1960 fins a la mort. Des d'aquest càrrec, i en la seva qualitat de símbol vivent del partit, participà en les principals activitats polítiques del comunisme a l'exili; el 1977 tornà a l'estat espanyol, i fou elegida el mateix any diputada per Astúries. Publicà les memòries El único camino (1962) i, en francès, unes Mémoires de la Pasionaria (1964). Entre d'altres premis i guardons rebé el premi Lenin de la pau i l'Orde de Lenin.

Iglesias Posse, Pablo
Ferrol 1850 - Madrid 1925

Polític i dirigent socialista gallec. De família molt pobra i orfe de pare, aprengué a l'hospici de Madrid l'ofici d'impressor (1860-62). El 1870 s'afilià a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, de la qual fou expulsat, al cap de dos anys, amb Paul Lafargue. Pel juliol del 1872 fou nomenat secretari de la Nueva Federación Madrileña, formada per dissidents de l'AIT, de tendència marxista. Pel maig del 1874 era president de l'Asociación General del Arte de Imprimir, i pel maig del 1879 fundà, amb vint-i-tres companys, a Madrid i clandestinament, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). D'ençà d'aleshores fou protagonista principal de la història d'aquest partit: informà davant la Comissió de Reformes Socials (1883-84), contribuí a la fundació del diari «El Socialista» (març del 1866) i a la de la Unió General de Treballadors (UGT) (agost del 1888 a Barcelona), etc. Des del 1889 intervingué en els congressos de la Segona Internacional, on denuncià la inexistència d'una política social en l'Espanya de la Restauració canovista i l'acció d'Espanya a ultramar de primer i al Marroc després. Elegit regidor de l'ajuntament de Madrid (1905) i diputat a corts, també per Madrid (1910), fou un defensor tenaç del interessos del proletariat. El seu estat de salut, però, condicionà i limità les seves activitats polítiques, bé que el 1917 assistí com a delegat del PSOE a l'Assemblea de Parlamentaris de Barcelona. S'oposà a les condicions que exigia la Tercera Internacional, cosa que comportà l'escissió dels comunistes i la fundació del Partido Comunista de España (1921). La seva mort en plena Dictadura, sense deixar cap successor directe, tingué serioses repercussions en la política del PSOE i en l'espanyola. Casat (1893) amb la valenciana Empar Melià, Iglesias (auster, infatigable en el treball, exigent amb ell mateix i amb els altres i totalment lliurat a la seva tasca política) ha estat un model de líder obrer responsable i ple d'autoritat. Atacà sovint els republicans per burgesos, i d'una manera particular Lerroux, que considerava un demagog i un polític corromput, i també els anarquistes, per llur irresponsabilitat.

Iglésies i Fort, Josep
Reus, Baix Camp 1902 - Barcelona 1986

Historiador, geògraf i escriptor. De ben jove escrivia a la «Revista del Centre de Lectura» i militava en el moviment catalanista. Estudià dret i direcció d'indústries tèxtils, per dedicar-se a la fàbrica familiar de la Riba. El 1918 es traslladà a Barcelona, i a l'època de la Generalitat fou el secretari de la comissió que establí la divisió comarcal del Principat. La seva vasta curiositat intel·lectual i erudició l'especialitzaren en diverses matèries. Com a investigador de la població publicà fogatges i censos de totes les èpoques: el de 1365-70 (1961-64), el del primer segle de la idea moderna de cens, 1857-1950 (1961), La població de Catalunya en la dècada 1950-1960 (1966), El cens del comte de Floridablanca (1969-70) i Estadístiques de la població de Catalunya en el primer vicenni del segle XVIII (1974). Dels seus treballs bàsics sobre geografia i història agrícola es destaquen el seu paper dirigent a la Geografia de Catalunya (1960-74) i La crisi agrària de 1879-1900. La fil·loxera a Catalunya (1968), i l'estudi de les àrees de conreu al Camp de Tarragona, a la Conca de Barberà i a Terra Alta. Redactà els dos primers volums de l'Enciclopèdia de l'excursionisme (1964-65) i publicà diversos «Episodis de la Història», la biografia Pau Vila (1981), etc. Són clàssiques les seves guies —fetes en collaboració— Les muntanyes de Prades, el Montsant i la serra la Llena (1929) i Les valls del Gaià, de Foix i de Miralles (1934). Com a narrador de tradicions i costums del Camp publicà, entre altres obres, La terra d'en Gallarí (1932), La gerra d'ossos (1949), Siurana (1960), L'aiguat de Santa Tecla (1971), Capta de fantasies (1976), etc. Fou secretari de la Societat Catalana de Geografia. A casa seva foren celebrades cent lectures poètiques, entre el 1946 i el 1953. Fou membre de l'Acadèmia de Ciències de Barcelona i del Patronat de la Fundació Vives i Casajuana i, des del 1981, de l'Institut d'Estudis Catalans.

Infante Pérez, Blas
Casares, Málaga 1885 - Sevilla 1936

Polític andalús. Es llicencià en dret el 1906 i el 1910 ocupà la notaria de Cantillana (Sevilla), on inicià també l'activitat política. Esdevingué el principal organitzador i impulsor del moviment andalusista amb la fundació de les revistes "Bética" (1913) i "Andalucía" (1915), els manifests "El Ideal Andaluz" (1914) i "El ideario de la nacionalidad" (1919), la creació del primer Centro Andaluz (1916), el Congreso Andaluz de Ronda (1918), el manifest per a l'autonomia andalusa (1919) i l'editorial Avante (1920). El seu programa vinculava l'andalusisme a la resolució del problema agrari i la superació de l'endarreriment andalús, que atribuïa al centralisme, al qual oposà un sistema federal. El 1923, amb la Dictadura de Primo de Rivera i la clausura dels centres andalusos, hagué de retirar-se a Isla Cristina (Huelva). Amb la Segona República, reprengué a Sevilla l'activitat política: el 1931 fundà la Junta Liberalista de Andalucía en substitució dels Centros Andaluces i participà en la Comisión Técnica Agraria, i el 1933 fou aprovat a Còrdova l'avantprojecte de l'estatut d'autonomia per a Andalusia, en la redacció del qual tingué una participació destacada. Morí assassinat per un escamot franquista. Publicà, entre d'altres, l'obra teatral Motamid (1920), Cuentos animales (1921), l'assaig La dictadura pedagógica (1921) i la crònica política La verdad sobre el complot de Tablada y el Estado libre de Andalucía (1931).

Irla i Bosch, Josep
Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà 1874 - Sant Rafèu, Provença 1958

Polític. Féu de consignatari de vaixells, i de jove fundà a la seva vila la revista federal «El Programa». Després fou alcalde de Sant Feliu (1907), diputat provincial per Girona (1911) i conseller de la Mancomunitat. Durant la República s'incorporà a l'Esquerra Republicana, i fou diputat del parlament català (1932) per Girona, d'on fou comissari de la Generalitat. Conseller de governació el 1933 durant catorze dies, dimití per raons de salut. El 1938 fou elegit president del Parlament de Catalunya. S'exilià a França el 1939 i, mort Companys (1940), assumí la presidència de la Generalitat (fins l'any 1954) i formà un govern de personalitats (1945-48). És considerat com el tipus de polític honest i sense ambició personal. El 1981 en foren traslladades les despulles a Catalunya i inhumades al cementiri civil de Sant Feliu de Guíxols, després de rebre honors oficials a Barcelona al palau de la Generalitat.

Irujo Ollo, Manuel de
Estella 1891 - 1981

Polític basc. Dirigent del Partit Nacionalista Basc, fou elegit diputat el 1936. Durant la guerra civil de 1936-39 fou ministre sense cartera dels governs de Largo Caballero (setembre del 1936 - maig del 1937) i de Negrín (maig del 1937 - agost del 1938). Dimití en protesta per la persecució de què foren objecte els militants del POUM. Ocupà diferents càrrecs en el govern republicà a l'exili, d'on tornà el 1977 per ocupar la presidència de l'assemblea de parlamentaris del País Basc. Publicà Instituciones jurídicas vascas (1945) i La Guerra Civil en Euskadi antes del Estatuto (1978).

Isabel II d'Espanya
Madrid 1830 - París 1904

Reina d'Espanya (1833-68), primer monarca espanyol que utilitzà aquest títol, filla de Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies. Proclamada reina a tres anys, fou declarada major d'edat a tretze. Durant la seva minoritat actuà de regent —reina governadora— Maria Cristina, fins el 1840, i del 1840 al 1843 el general Espartero. La primera regència coincideix amb la primera guerra Carlina, motivada precisament pel fet que l'oncle d'Isabel, Carles Maria Isidre, pretenia el tron. En aquest període liberal se succeïren la Dècada Moderada (1844-54), representada per Narváez, i, després de la Vicalvarada, el Bienni Progressista (1854-56), la reacció moderada (1858-64) i una altra vegada Narváez i González Bravo. El govern d'aquest darrer, d'un autoritarisme ultrancer, precipità la revolució de setembre del 1868, que destronà Isabel, la qual s'exilià a París. Casada a setze anys amb el seu cosí Francesc d'Assís de Borbó, el matrimoni fou un fracàs. Jove frívola i d'una gran vitalitat, hom li atribuí diversos amants (el general Serrano, el comandant Puig Moltó, els cantants Mirall i Frontera de Valldemosa, el compositor Arrieta, Ruiz de Arana, Carles Marfori, etc). Tingué vuit fills, entre els quals Alfons (Alfons XII), Maria de la Pau (1862-1946) i Eulàlia (1864-1958). Més que a la influència dels favorits, estigué sotmesa a la de la camarilla de què formaven part sor Patrocinio, la monja miraclera de les nafres, i el pare Fulgencio, la qual cosa la féu molt impopular, malgrat que era una dona deseixida i no gens engavanyada. El pare Antoni Maria Claret, que fou confessor seu els darrers anys del regnat, combaté la camarilla.

Itúrbide Aramburu, Agustín de
Valladolid, Mèxic 1783 - Padilla, Mèxic 1824

Emperador de Mèxic (1822-23) sota el nom d'Agustí I. Militar i polític mexicà. Oficial de l'exèrcit virregnal, constribuí a reprimir els moviments independentistes populars; però, guanyat després pels nous ideals, signà amb Guerrero el pla d'Iguala. Constituït el congrés, Itúrbide presidí primerament la regència, però després es féu proclamar emperador. Hagué d'abdicar i d'exiliar-se (1823) i, havent tornat a Mèxic, fou afusellat.

Izetbegovic, Alija
Bosanski Samac, Bòsnia 1925

Polític bosnià. Es graduà en dret a la universitat de Sarajevo, i molt aviat es consagrà a la defensa dels drets de la comunitat musulmana a l'antiga República Federal Socialista de Iugoslàvia. Patí empresonament l'any 1945 i entre el 1983 i el 1988, a causa de la seva oposició al règim comunista de Tito. Fundador del Partit d'Acció Democràtica (SDA) el 1988, aconseguí la presidència de Bòsnia al capdavant d'aquesta formació el 1990, després de les eleccions multipartidistes. L'any següent declarà la independència de Bòsnia i Hercegovina. Arran de l'esclat de la guerra civil (1992), tot i la clara inferioritat de les forces musulmanes, es negà a acceptar les ofertes negociadores sota mediació internacional dels anys 1993 i 1994 en considerar que comportaven la desintegració de l'estat bosnià. Acceptà el pla de pau proposat pel Grup de Contacte (EUA, França, Alemanya, Gran Bretanya i Rússia) a Dayton (Ohio), al novembre del 1995, que suposà el repartiment del 51% del territori de Bòsnia i Hercegovina per a una Federació croatomusulmana i la resta per als serbis de Bòsnia amb capital a Sarajevo, segons les dispocisions de l'acord final de pau signat a París al desembre del 1995. A l'any 2000 abandona la presidència de Bòsnia i Hercegovina adduïnt raons de salut per a deixar el càrrec abans de completar el seu mandat.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà