Jackson, Andrew
Waxhaw, Carolina del Sud 1767 - Hermitage, Tennessee 1845
Advocat i polític nord-americà. Fou senador per Tennessee (1797), jutge del tribunal
suprem (1798-1804) i general durant la segona guerra de la independència. Foragità els
anglesos de Nova Orleans (1815) i els espanyols de Florida (1818). El 1828 fou elegit
setè president dels EUA (1828-37). El seu govern, dominat per un partit demòcrata
dinàmic, fou anomenat "l'era de Jackson". Defensà l'autoritat federal enfront
de l'amenaça de secessió de Carolina del Sud; s'oposà a la renovació del privilegi de
la banca nacional i el conjunt de les mesures econòmiques que prengué situaren els EUA
en la via d'un capitalisme liberal. La seva política envers els indis fou de
desplaçar-los cap a l'oest del Mississipí. El seu mandat reforçà el prestigi de la
funció presidencial.
Jackson,
Thomas Jonathan
Clarksburg, Virgínia 1824 - Chancelorsville, Virgínia 1863
General sudista nord-americà, conegut amb el nom de Stonewall
Jackson. Es distingí a la guerra de Secessió. Vencé Bull Run (1861 i 1862) i
contribuí a guanyar la batalla de Fredericksburg (1862).
Jacquard,
Joseph Marie
Lió 1752 - Oullins, Roine-Alps 1834
Inventor francès. Fill d'un teixidor de brocats, treballà amb els telers del seu pare.
El 1801 inventà una màquina rudimentària (la màquina jacquard) que simplificava
la reproducció dels dibuixos en els teixits, alhora que permetia l'obtenció de mostres
més grans; el 1806, després de perfeccionar-la amb les idees que li suggerí el teler de
Jacques de Vaucanson, fou declarada d'utilitat pública.
James, Jesse
Woodson
Clay County, Montana 1847 - Saint Joseph, Montana 1882
Bandit nord-americà. A quinze anys s'uní a la guerrilla sudista de W.C.Quantrill.
Acabada la guerra civil nord-americana, es reté als soldats de la Unió, però, en no
ésser respectats els termes de la rendició, reprengué les armes (1866). Cap de la James
Band, adquirí notorietat per l'audàcia dels seus assalts a bancs i a trens. Morí
assassinat per dos membres de la seva banda.
Jaruzelski,
Wojciech Witold
Kurów, Lublin 1923
Militar i polític polonès. Fill d'una família noble, el 1940 emigrà a l'URSS per tal
d'entrar a l'exèrcit polonès que s'hi formava. Després de la Segona Guerra Mundial
lluità contra els grups militaritzats antigovernamentals a l'est de Polònia. General i
cap del departament polític de l'exèrcit (1960), fou viceministre de defensa (1962-68),
ministre de defensa (1968-85), membre del Politburó del Partit Obrer Unificat Polonès
(1971-81) i, el 1981, en plena crisi econòmica i política de Polònia, fou nomenat
primer ministre. El 13 de desembre d'aquell mateix any féu un cop d'estat. Decretà
l'estat de guerra, formà un consell militar, militaritzà tots els sectors de l'economia
polonesa, posà sota control els mitjans d'informació i suspengué les activitats dels
sindicats lliures. Hagué d'enfrontar-se amb revoltes el 1982, i proposà al parlament la
supressió de l'estat de guerra. Sufocades les protestes populars i desarticulat el
sindicat Solidarnosc, el 1985 deixà el càrrec de primer ministre, però conservà
tot el seu poder com a secretari general del POUP i fou nomenat cap de l'estat. El 1989
acceptà la formació d'un govern de coalició, el restabliment del parlament (del qual
assumí la presidència), abandonà la presidència del partit i legalitzà Solidarnosc.
Al desembre del 1990 hagué de cedir la presidència estatal en favor de Lech Walesa,
vencedor en les eleccions del dia 9 del mateix mes.
El 1989 acceptà la formació d'un govern de coalició i el
restabliment del parlament, del qual assumí la presidència. Deixà també la
presidència del partit i legalitzà Solidarnosc. Al setembre del 1990 anuncià la seva
intenció de renunciar el càrrec si el parlament li ho permetia. Aquest decidí que, per
tal com del seu nomenament no n'era autor el Sejm (parlament) sinó unes eleccions,
Jaruzelski podia abandonar el càrrec. La presidència del país l'assumiria, al desembre,
Lech Walesa, vencedor en les eleccions presidencials.
Apartat de la vida política, el 28 de març de 1996 hom procedí judicialment
contra ell per la mort de 44 manifestants el 1970 per part de les forces de seguretat,
quan Jaruzelski era ministre de defensa. A l'abril del 1996 hom decidí la suspensió del
procés obert contra ell.
Jaume
de Borbó i de Borbó-Parma
Verey, Suïssa 1870 - París 1931
Duc de Madrid. Pretendent carlí a la corona d'Espanya amb el nom de Jaume III,
fill del pretendent carlí Carles VII. Féu estudis militars a Àustria i ingressà a
l'exèrcit rus, amb el qual participà en la guerra russo-japonesa (1904). A la mort de
Carles VII (1909), proclamà els seus drets a la corona d'Espanya i reorganitzà el
carlisme. Als Països Catalans, especialment al Principat, tingué nombrosos partidaris,
anomenats jaumins. Durant la Primera Guerra Mundial fou partidari dels aliats i
estigué confinat a Àustria. El 1918 publicà un manifest en el qual desautoritzava els
carlins que s'havien declarat partidaris dels alemanys. Aquest fet motivà una escissió
del carlisme, dirigida per Juan Vázquez de Mella, que, amb el nom de tradicionalisme,
se separà de l'obediència al pretendent. No contragué matrimoni. El 1931, proclamada la
República Espanyola, féu un pacte amb Alfons XIII per traspassar la solució del
plet dinàstic a la decisió d'unes corts representatives.
Jaurès, Jean
Castres 1858 - París 1914
Polític francès. Fou professor de filosofia a la universitat de Tolosa (Llenguadoc).
Acceptà els postulats econòmics del marxisme, però propugnà un socialisme amb
finalitats essencialment ètiques. Fundador del partit socialista francès (1901), fou
diputat des del 1902 fins que morí, fundador del diari «L'Humanité» (1904) i defensor
de la unió dels diferents grups socialistes francesos en un sol partit. No acceptà la
dictadura del proletariat i considerava que els obrers pertanyen a una tradició cultural
i que, concretament els francesos, són hereus dels corrents revolucionaris que arrenquen
de la Revolució Francesa. De les seves obres cal destacar l'Histoire Socialiste de la
Repúblique Française (1901-08), en tretze volums. A L'armée nouvelle (1911)
defensava un exèrcit popular preparat per a la defensa nacional. Fou assassinat per un
nacionalista exaltat, perquè era contrari a la guerra amb Alemanya. Aquest, que havia
estat indultat, fou executat (1936), a Eivissa, on residia, per elements
anarco-sindicalistes.
Jdànov,
Andrei Aleksàndrovitx (veure Zdanov,
Andrej Aleksandrovic)
Jefferson, Thomas
Shadiwell, Virgínia 1743 - Monticello, Virgínia 1826
Polític nord-americà, tercer president dels EUA. Fill d'un propietari rural, estudià
advocacia (1767) i redactà la Declaració d'Independència (4 de juliol de 1776). Aviat
fou el cap indiscutible del partit republicà. Per diferències sorgides amb els
federalistes partidaris del centralisme, el 1793 dimití el càrrec de secretari d'estat
per als afers estrangers (ho era des del 1790). Vice-president (1796), el 1801 succeí
Adams com a president. Fundà la universitat de Virgínia i l'escola militar de West
Point. A més de polític, Jefferson fou un dels arquitectes més actius del seu temps,
introductor de l'estil Jove República, que, en coincidència amb el neoclàssic europeu,
renovà el vell estil colonial anglès. Fou reelegit l'any 1805.
Jelcin, Boris
Nikolajevic
Butka, Sverdlovsk 1931
Polític rus. Estudià enginyeria i el 1961 ingressà al
PCUS. Cridat per Gorbacov a Moscou (1985), el 1989 esdevingué diputat. President de la
República russa el 1990, amb motiu del cop d'estat del 1991 protagonitzà amb èxit la
resistència contra els involucionistes, cosa que li permeté ocupar el lloc de Gorbacov i
emprendre mesures més radicals: reconegué la independència de les antigues repúbliques
soviètiques, i il·legalitzà el PCUS. Fou el principal promotor de la Comunitat
d'Estats Independents (1991), de la qual esdevingué president el 1993. El seus
continuats enfrontaments amb la Duma culminaren amb la convocatòria d'un referèndum el
1993, el resultat del qual li permeté promulgar una nova constitució accentuadament
presidencialista amb la qual controlà el govern i pogué prescindir de la cambra. Fins el
1998 els diversos governs foren encapçalats per Viktor &Cernomyrdin, addicte a
Ieltsin, el qual, malgrat els problemes de salut i l'hostilitat d'amplis sectors de la
població russa, fou reelegit en el càrrec el 1996. La seva gestió, dominada per
l'autoritarisme i per procediments dubtosament democràtics, no aconseguí redreçar
l'economia russa ni frenar l'extensió de la corrupció malgrat les reformes i les ajudes
d'occident. El 1994 atacà la república de Txetxènia per a ofegar-hi la rebel·lió
secessionista, ofensiva que reprengué i intensificà després d'una curta treva el 1996.
L'augment de la inestabilitat el portà a nomenar, en 1998-99, un total de cinc primers
ministres, al darrer dels quals, Vladimir Putin, cedí el càrrec en dimitir el desembre
del 1999. En política exterior, el 1992 ratificà amb els EUA el tractat START, i es
mostrà bel·ligerant amb l'ampliació de l'OTAN a l'Est, però en els conflictes derivats
de la dissolució de l'antiga Iugoslàvia comunista, s'abstingué de fer costat a Sèrbia,
tradicional aliat dels russos als Balcans. El 1997 signà un tractat d'unió amb
Bielorrússia.
Nat en una família de camperols russos, estudià
enginyeria de la cosntrucció i es lliurà a l'exercici de la professió. El 1961
ingressà en el PCUS i fou primer secretari de la secció del partit a Sverdlovsk. L'abril
del 1985 fou cridat per Gorbacov a Moscou per dirigir-hi la secció constructiva del
partit. L'octubre del mateix any, esdevingut cap del partit a Moscou, emprengué una
campanya contra la corrupció burocràtica i esdevingué candidat al Politburó. El 1988
fou designat per Gorbacov ministre eventual de la Construcció i, el març del 1989, fou
elegit, amb una majoria aclaparadora de vots, per al congrés de diputats. Convertit en
portaveu de molts ciutadans soviètics, es declarà decidit partidari del pluralisme
polític i econòmic per a la societat soviètica, en el congrés de la República russa
que tingué lloc a Sverdlovsk en fou elegit president (1990), amb la qual cosa assolí la
màxima representativitat a la república russa. En el XXVIII congrés del PCUS (juliol),
declarà que renunciava al partit i, en les eleccions lliures i directes de Rússia,
celebrades el juny del 1991, fou elegit president de la República. Amb motiu del cop
d'estat militar contra Gorbacov del 19 d'agost, pogué fer-se amb el control de la
situació i actuar contra els rebels. El 23 següent signà un decret que declarava que el
PC de Rússia no tenia altra propòsit que el de participar en la vida política del
país. L'1 de novembre assolí del Parlament plens poders per a dur endavant la reforma
econòmica. El mes de desembre s'apoderà per decret del Kremlin i de les divises de
l'URSS, i el 21 del mateix mes signà l'acta fundacional de la novella CEI, la
Confederació de molts dels estats que componien l'antiga URSS.
Després de la decisió de dissoldre la Duma al setembre del
1993, Jelcin convocà el 12 de desembre noves eleccions i un referèndum per aprovar una
nova constitució per a la Federació Russa, que concedia més poders al president de la
Federació. La nova constitució fou aprovada, i les eleccions donaren com a resultat una
Duma molt dividida, amb 13 partits amb representació parlamentària. El més votat fou el
Partit Liberal Democràtic de l'ultranacionalista Zirinovskij, seguit del reformista
Opció Rússia. Aquest resultat originà continus enfrontaments entre el president i la
Duma al llarg de la legislatura, que es clogué el 1995 amb la convocatòria d'eleccions
anticipades el 19 de desembre. Al final del 1994 Jelcin intentà reincorporar sota la seva
autoritat el president txetxè Dudajev, que havia declarat la independència de Txetxènia
el 1991. Al desembre ordenà a l'exèrcit iniciar una ofensiva militar per sotmetre
Txetxènia. Tot i aconseguir el control de la capital txetxena, Groznyj, al gener del
1995, l'exèrcit rus no reeixí a reduir-ne la resistència fins el 1996. Al marge de
l'oposició interna generada per aquest conflicte, les possibilitats de reelecció de
Jelcin en les eleccions presidencials del 1996 quedaren en dubte pels seus problemes de
salut, ja que fou hospitalitzat en dues ocasions al llarg del 1995. En les eleccions del
desembre del 1995 el partit més votat fou el Partit Comunista Rus de Gennadij Z'uganov,
seguit pel PLD de Zirinovskij i el partit Casa Nostra Rússia de Cernomyrdin. A la segona
volta de les eleccions presidencials del juny-juliol del 1996 Jelcin obtingué, gràcies
al suport dels electors del general Lebed, el 53,8% dels sufragis i derrotà el candidat
comunista, Gennadij Z'uganov. La primera mesura fou decretar l'alto el foc a Txetxènia,
que s'acabà uns mesos després amb el cessament de Lebed, a l'octubre, com a secretari
del Consell de Seguretat de Rússia. Al novembre del 1996, després d'uns mesos
hospitalitzat, Jelcin fou operat del cor i tornà a la presidència el 23 de desembre. El
2 d'abril de 1997 signà amb el president Aleksandr Lukaisenko la unió entre Rússia i
Bielorússia.
Jenkins, Roy
Harris
Abersychan, Gal·les 1920
Polític i escriptor britànic. Educat a Oxford, s'afilià al partit laborista, i durant
la Segona Guerra Mundial serví en l'exèrcit. Ha ocupat diversos càrrecs en el
partit,
el govern —com ara el de canceller de l'Exchequer (1967-70) i el de secretari de
l'interior (1965-67 i 1974-76). i la CEE. El 1980 abandonà el partit laborista, a causa
de la radicalització d'aquest, i l'any següent contribuí a fundar el partit
socialdemòcrata, del qual fou el líder parlamentari entre el 1982 i el 1983. És autor
de biografies i assaigs de tema polític.
Jenner, Edward
Berkeley 1749 - 1823
Metge anglès, deixeble de Hunter. Preocupat per la verola,
posà en pràctica l'antic sistema oriental de la inoculació usant limfa de grangers
afectats pel cow-pox (malaltia de les vaques). Aquesta mesura preventiva salvà la
vida, des del 1796, a moltes persones contagiades de verola i fou l'origen de la vacunació,
que ha estat emprada amb èxit contra moltes altres malalties infeccioses (Pasteur, Koch,
Ferran, etc). Els resultats a les 23 primeres vacunacions foren comentats per Jenner en el
seu llibre Inquiry into the Cause and Effects of the Variolae Vaccinae (1798).
Jiang Qing
Zhucheng, Shandong 1914 - Pequín 1991
Política xinesa. Féu cinema (1934-38) i el 1937 s'afilià
al partit comunista. Casada amb Mao Zedong (1939-76), ocupà diversos càrrecs
político-culturals. Figura destacada de la Revolució Cultural, el 1969
esdevingué membre del politburó. Mort Mao Zedong, fou detinguda (1976) i processada.
Condemnada a mort (1981), el 1983 li fou commutada la pena per la de cadena perpètua. És
autora d'algunes òperes i d'altres composicions musicals.
Jiang Zemin
Yangzhou 1927
Polític xinès. Enginyer tècnic, el 1946 ingressà al partit comunista. Ocupà càrrecs
tècnics en diversos ministeris, i entre 1983-85 fou ministre d'indústria. Alcalde de
Xangai del 1985 al 1989, impedí que s'hi estenguessin les revoltes que aquest any es
produïren en altres ciutats de la Xina. Cap de les forces armades i secretari general del
PCX des del 1989, el 1993 fou designat president de la República. Esdevingué l'home fort
del règim a la mort de Deng Xiaoping (1998), i continuà l'orientació d'aquest,
mantenint la coexistència entre liberalització econòmica i autoritarisme polític.
Jiménez de
Asúa, Luis
Madrid 1889 - Buenos Aires 1970
Polític castellà. Professor de dret penal a Madrid (1918),
durant la Dictadura fou desterrat a Las Chafarinas (1926). Membre del partit socialista,
presidí la comissió parlamentària encarregada de redactar la constitució de la
República (1931), i fou diputat (1931, 1933, 1936) i vice-president primer de les Corts
(1936). Ambaixador a Praga durant la guerra civil, el 1939 s'exilià a l'Argentina. A la
seva mort ocupava el càrrec de president de la República de l'exili. És autor, entre
altres obres, de Proceso histórico de la Constitución española (1932), La
Constitución política de la democracia española (1942) i La Constitución
española y el problema regional (1946).
Jiménez de
Parga y Cabrera, Manuel
Granada 1929
Catedràtic, advocat, polític i escriptor. Doctor en dret
(1953). Ingressà per oposició a l'Instituto Nacional de Estudios Jurídicos i a
l'Instituto de Estudios Políticos. Fou professor de dret polític a la universitat de
Madrid i n'és catedràtic de la de Barcelona. El 1972 fou elegit degà de la facultat de
dret, elecció vetada pel règim franquista fins el 1976. Rector d'aquesta universitat
(1976-77), pel juny del 1977 fou elegit diputat per Barcelona com a independent en les
llistes d'UCD. Després d'un breu pas pel ministeri de treball (1977-78), fou nomenat
ambaixador d'Espanya davant l'OIT, a Ginebra. El 2001
fou elegit president del Tribunal Constitucional. Entre d'altres
obres, ha publicat Los regímenes políticos contemporáneos (1960), Las
monarquías europeas en el horizonte español (1966), Noticias con acento (1967)
i Los regímenes políticos contemporáneos.
Jinnah, Mohammed
Ali
Karachi 1876 - 1948
Polític pakistanès. Estudià a Anglaterra i exercí d'advocat a Bombai. President de la
lliga musulmana des del 1916, rompé les relacions amb Gandhi i propugnà la creació del
Pakistan. Fou el primer governador general i president de l'assemblea constituent del nou
estat (1947).
Joan
Carles de Borbó i de Bragança
Aranjuez 1822 - Brighton, Anglaterra 1877
Comte de Montizón. Pretendent carlí al tron d'Espanya. Fill segon de l'infant Carles
Maria Isidre (Carles V). Després de la renúncia a la corona feta pel seu germà, el
comte de Montemolín (Carles VI), s'erigí en cap de la dinastia carlina i proposà a
les corts l'establiment d'un règim més liberal que no el d'Isabel II. El seu germà
anul·là la renúncia; en morir aquest (1861) el succeí en les pretensions al tron,
però acatà Isabel II. Els seus drets dinàstics passaren al seu fill Carles Maria
dels Dolors (Carles VII).
Joan Carles I
d'Espanya
Roma 1938
Rei d'Espanya. Fill de Joan de Borbó i de Battenberg i de Maria de la Mercè de les Dues
Sicílies, quan el seu pare esdevingué cap de la casa reial espanyola (1940), ell es
convertí en príncep de Girona, d'Astúries i de Viana, duc de Montblanc i comte de
Cervera; el 1993, a la mort del seu pare, n'heretà el títol de comte de Barcelona.
Després de viure a Itàlia i Suïssa, el 1948 arribà a Espanya, on féu estudis
humanístics i militars. El 1962 es casà amb la princesa Sofia de Grècia, filla del rei
Pau I, i el 1969 el general Franco li donà el títol de príncep d'Espanya i el designà
successor seu en qualitat de rei. Assumí interinament les funcions de cap de l'estat pel
juliol-setembre del 1974 i l'octubre-novembre del 1975, per malalties del dictador i, a la
mort d'aquest, fou proclamat rei el 22 de novembre de 1975. D'ençà del 1976
(substitució de C.Arias per A.Suárez en la presidència del govern), afavorí la
democratització del règim i contingué el malestar de l'exèrcit davant la reforma
política i el terrorisme, i també que millorà la imatge exterior de l'estat espanyol.
Del seu matrimoni amb la reina Sofia nasqueren les infantes Helena (1963) i Cristina
(1965) i el príncep d'Astúries, Felip (1968).
Joan de Borbó i de
Battenberg
La Granja de San Ildefonso 1913 - Pamplona 1993
Infant d'Espanya (1913-33), príncep de Girona, Astúries i
Viana (1933-41), comte de Barcelona i cap de la casa i família reial d'Espanya. Fill del
rei Alfons XIII, en ésser proclamada la Segona República hagué d'exiliar-se. El
1933, per renúncia dels seus dos germans grans (el príncep d'Astúries, Alfons, i
l'infant Jaume), es convertí en l'hereu de la corona. Continuà a Anglaterra els seus
estudis de marí, i estudià història i ciències polítiques a Florència. El 1935 es
casà, a Roma, amb la princesa Maria de la Mercè de les Dues Sicílies. El 1940 el seu
pare abdicà en ell la corona en un document que fou fet públic el 1941. El 1942 es
traslladà a Lausana —on estudià el català, que li ensenyà Carles Cardó— i
el 1946 a Estoril. El 1945, en l'anomenat Manifest de Lausana, denuncià el
caràcter totalitari del règim franquista i s'oferí com a alternativa
democràtica; la
seva publicació fou prohibida fins el 1947, que aparegué en la premsa juntament amb el Manifest
d'Estoril, en el qual protestava pel tipus de monarquia que hom volia imposar a
través de la Ley de Sucesión i es refermava com a únic dipositari de la
institució monàrquica. El 1957 fou reconegut rei per una facció carlina capitanejada
pels noms més representatius del tradicionalisme. El 1969, en produir-se la proclamació
del seu hereu, el príncep Joan Carles, com a hereu de Franco a títol de rei, signà una
declaració de protesta i dissolgué el seu consell privat, presidit per José
M.Pemán, i
el seu secretariat polític, presidit per José M.de Areilza. Així i tot, un cop
entronitzat Joan Carles (1975) influí en favor de la democratització de la nova
monarquia i, en considerar-la consolidada, renuncià els seus drets dinàstics (1977),
conservant, però, el títol de comte de Barcelona. Rebé el grau d'almirall honorari de
l'armada (1978).
Joan Pau I
Canale d'Agordo, Vèneto 1912 - Roma 1978
Nom que prengué Albino Luciani en esdevenir papa (1978). Fill d'obrers, rebé el
sacerdoci (1935) i es doctorà en teologia amb una tesi sobre Rosmini. Professor de
seminari i responsable diocesà de catequesi, fou elegit bisbe de Vittorio Veneto (1958),
patriarca de Venècia (1969) i cardenal (1973). Moderat, de relacions fàcils, compensà
la intransigència doctrinal amb una gran humanitat. La participació en el concili II del
Vaticà i en els sínodes episcopals el revelaren primordialment com a pastor. Amb el nom
que escollí per a papa indicà que volia continuar l'obra renovadora dels seus dos
predecessors, però morí als trenta-tres dies de la seva elecció.
Nom que prengué Albino Luciani en esdevenir papa (1978). Fill d'obrers, rebé el
sacerdoci (1935) i es doctorà en teologia amb una tesi sobre Rosmini. Professor de
seminari i responsable diocesà de catequesi, fou elegit bisbe de Vittorio Veneto (1958),
patriarca de Venècia (1969) i cardenal (1973). Moderat, de relacions fàcils, compensà
la intransigència doctrinal amb una gran humanitat. La participació en el concili II del
Vaticà i en els sínodes episcopals el revelaren primordialment com a pastor. Amb el nom
que escollí per a papa indicà que volia continuar l'obra renovadora dels seus dos
predecessors, però morí als trenta-tres dies de la seva elecció.
Joan Pau II
Wadowice, Cracòvia 1920
Nom que adoptà Karol Wojtyla en ésser elegit papa (1978).
Estudiant a Cracòvia i afeccionat al teatre i a l'esport, treballà en la indústria
química per evitar la deportació a Alemanya durant l'ocupació nazi. Entrà al seminari
clandestí del cardenal Sapieha i rebé el presbiterat el 1946. Dos anys d'estudis a
l'Angelicum de Roma i a la universitat de Cracòvia l'endinsaren en el pensament de sant
Joan de la Creu i de Max Scheler i el prepararen per a la docència a Cracòvia i a
Lublin. Durant aquests anys publicà diversos estudis sobre ètica i
personalisme. Bisbe
auxiliar de Cracòvia (1958), arquebisbe (1964) i cardenal (1967), fou conegut dels seus
col·leges sobretot a partir del sínode episcopal del 1971. Dotat de grans dots de
comunicació, ha captivat l'Església i el món pel seu tremp enèrgic. Pel maig del 1981
fou ferit en un atemptat a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Sense témer les
ambigüitats socioreligioses dels contactes massius, atreu multituds a Roma i ha emprès
una sèrie de viatges arreu del món. Cal destacar, per la significació
ecumènica, les
trobades amb el patriarca de Constantinoble, Dimítrios, en el viatge a Turquia, o amb el
primat de l'Església anglicana, en el viatge a la Gran Bretanya. Pel novembre del 1982,
en un viatge a l'estat espanyol, féu una ràpida visita als Països Catalans (Montserrat,
Barcelona, Alzira i València), visita que, oficialment, no tingué prou en compte el fet
de la llengua catalana i que suscità reaccions contradictòries. D'altra banda, hom li ha
atribuït un paper clau en una estratègia concertada amb el bloc occidental per a fer
desaparèixer els règims comunistes, especialment a Europa oriental. Malgrat aquesta
oposició frontal al marxisme, el 1997 visità Cuba i s'entrevistà amb Fidel Castro. La
seva doctrina es caracteritza per un abrandat fervor marià, un respecte pels drets de
l'home, un progressisme social i per una insistència en la moral sexual i en la figura
del sacerdot ja practicada pels papes anteriors; aquesta doctrina és plasmada en els
grans documents: les encícliques Redemptor hominis (1979), Dives in
misericordia (1980), Laborem exercens (1981), Slavorum apostoli (1985), Dominum
et vivificantem (1985), que conté una condemna del marxisme; les exhortacions
apostòliques Catechesi tradendae (1979), Familiaris consortio (1981), Reconciliatio
et poenitentia (1984), Veritatis splendor (1993) —sobre l'ensenyament
moral de l'Evangeli—, Evangelium vitae (1995) —sobre el valor absolut de
la vida humana—, i Ut unum sint (1995)- sobre l'ecumenisme; i les cartes
sacerdotals amb motiu de cada Dijous Sant; la carta Ordinatio sacerdotalis (1994),
sobre la impossibilitat d'admetre l'ordenació sacerdotal de la dona i Orientale lumen (1995),
sobre els valors espirituals de les esglésies orientals. De les constitucions
apostòliques hom pot destacar Fidei Depositem (1992), que significà l'aprovació
d'un nou catecisme de l'Església Catòlica, i Universi Dominici gregis (1996), que
modifica les normes per a l'elecció del papa, etc. Personatge fortament atípic, és
titllat per uns d'utòpic i, per d'altres, d'involucionista. En tot cas, no amaga el desig
de superar la introversió malaltissa a què havia arribat l'autocrítica del catolicisme
del concili II del Vaticà ençà. Ultra les encícliques, han estat traduïdes al català
obres seves, com L'obrador de l'orfebre (1979), Pedra foguera (1980), Gust
de pa (poemes, 1981), Travessant el llindar de l'esperança (1994) i Do i
Misteri (1996).
Joan XXIII
Sotto il Monte, Bèrgam 1881 - Roma 1963
Nom que prengrué Angelo Giuseppe Roncalli en ésser elegit papa (1958-63). Consagrat
bisbe (1925), fou nomenat visitador apostòlic de Bulgària i, posteriorment, delegat
apostòlic de Turquia i Grècia (1935). Pius XII l'envià de nunci a París (1944) i
el nomenà cardenal patriarca de Venècia (1953), on convocà un sínode i restaurà la
basílica de San Marco. Tot just elevat al pontificat, convocà un sínode a Roma i el
concili II del Vaticà, que obrí l'any 1962. Amplià el col·legi cardenalici.
Obrí l'Església Catòlica al diàleg amb el món i afavorí les relacions amb els
cristians de les diverses confessions creant el Secretariat per a la Unió dels Cristians.
El seu magisteri trobà una expressió excepcional en les encícliques Mater et
Magistra (1961) i Pacem in Terris (1963).
Jodl, Alfred
Würzburg 1890 - Nuremberg 1946
General alemany. Participà a la Primera Guerra Mundial com
a artiller. El 1939 fou nomenat cap major de la Wehrmacht, i fou un dels principals
responsables de les campanyes d'aquesta. El 1945, nomenat cap major del govern de Dönitz,
signà la rendició alemanya. Acusat de crims de guerra pel tribunal de Nuremberg, fou
executat.
Joffre, Josep
Ribesaltes, Rosselló 1852 - París 1931
Militar. Fill de pagesos, estudià al col·legi de Perpinyà
i, a partir del 1869, a l'École Polytechnique. Participà en la defensa de París el
1870, i després treballà en diverses places fortificades (del 1883 al 1885 residí a
Montlluís i a Vilafranca de Conflent) i anà a les colònies: Tonquín, Sudan i
Madagascar. Fou ascendit a general de brigada el 1902, i a cap d'estat major general de
l'exèrcit i vice-president del consell superior de la guerra el 1911. Quan esclatà la
guerra, el 2 d'agost de 1914, acabava un pla de mobilització general i de concentració
(pla XVII) i comandava els exèrcits del Nord i del Nord-est. Organitzà la retirada
estratègica i una línia de resistència al nord de París, on guanyà la batalla del
Marne (6-13 de setembre), que salvà la capital francesa i el país. Resistí els
alemanys, que intentaren aleshores de tallar el front amb la famosa cursa cap al mar.
Nomenat comandant en cap de tots els exèrcits francesos el 2 de desembre de 1915,
s'imposà entre els generals aliats. Després de l'atac de Verdun pels alemanys, dirigí
l'ofensiva victoriosa del riu Somme (juliol-octubre del 1916). Substituït per Nivelle pel
desembre del 1916, fou fet mariscal de França i enviat a Amèrica el 1917, per tal de
preparar l'engatjament dels Estats Units, i al Japó, després de la guerra. Pòstumament
foren publicats dos volums seus de Mémoires (1932). El 1918 havia entrat a
l'Académie Française. Al Rosselló els intel·lectuals i poetes han celebrat
repetidament el nostre Joffre. El seu retorn a Perpinyà el 1919 fou saludat per
una delegació en la qual hi havia A.Guimerà, I.Iglésies, S.Rusiñol, Puig i Cadafalch,
J.M.Roca, E.Morera, M.Utrillo, R.Casas, etc. A la primavera del 1920 la seva recepció a
Barcelona, on presidí els jocs florals (la reina dels quals fou la seva muller), provocà
importants desordres. Parlava català, però ha deixat poca cosa en la seva llengua.
Johnson, Andrew
Raleigh, Carolina del Nord 1808 - Carter Country, Tennessee 1875
Polític nord-americà. Dissetè president dels EUA (1865-68), succeí Abraham Lincoln.
Simpatitzant amb certes tesis sudistes, s'oposà al programa de reconstrucció després de
la guerra civil, però pogué impedir que el Congrés aprovés l'esmena 14, per la qual
hom prohibia qualsevol limitació als drets dels ciutadans (1866). Acusat d'haver violat
una llei votada pel Congrés, hom li aplicà l'impeachment, però fou absolt.
Johnson, Lyndon
Baines
Stonewall, Texas 1908 - Texas 1973
Polític nord-americà. Senador per Texas (1949) i cap de la majoria demòcrata (1953),
fou elegit vice-president dels EUA amb la victòria electoral de J.F. Kennedy. En morir
aquest (1963), passà a ocupar la presidència. El 1965 fou reelegit per una gran majoria
davant el candidat republicà Barry Goldwater. La intervenció armada a la República
Dominicana (1965) i l'escalada bèl·lica al Vietnam li aportaren fortes crítiques i una
oposició als EUA mateix. El 1968 ordenà la suspensió dels bombardeigs al Vietnam, i
acabat el mandat (1969), es retirà a la vida privada.
Jonama i
Bellsolà, Llúcia
la Bisbal d'Empordà, Baix Empordà 1785 - Girona 1858
Heroïna. Casada (1806) amb L.Fitz-Gerald, tinent irlandès del regiment
d'Ultònia, en
iniciar-se la guerra del Francès es distingí com a comandant de la companyia femenina de
Santa Bàrbara, durant els setges de Girona. El seu germà, Manuel Jonama i Bellsolà (la
Bisbal s XVIII — ? s XIX), fou alcalde de Guatemala i ministre de la guerra de la
República de Guatemala (1850-53).
Jordi III
d'Anglaterra
Londres 1738 - Windsor 1820
Rei de la Gran Bretanya i d'Irlanda, elector de Hannover (1760-1820) i rei de Hannover (JordiIII;
1814-20). Fill del príncep de Gal·les, Frederic Lluís (mort el 1751), succeí el seu
avi, Jordi II. Bandejà el grup whig, que aleshores regia el país, i durant
vint anys nomenà els ministres a gust seu i de signe tory, fins a la promoció de
Pitt, el jove, que hi posà fre. Identificat amb la política, popular, que acabà amb la
pèrdua de les colònies americanes (1783), arribà a blocar, a desgrat dels polítics
dirigents, l'emancipació dels catòlics (1803). Havent sucumbit a una crisi d'alienació
mental (1788), el 1811 assumí la regència el seu successor, Jordi IV.
Jordi IV
d'Anglaterra
Londres 1762 - Windsor 1830
Rei de la Gran Bretanya i d'Irlanda i de Hannover (1820-30).
Regent des del 1811, arran de l'alienació del seu pare, contra el govern tory
d'aquest, s'alià amb els whigs, amb els quals renyí durant la regència (1812).
Home ben dotat, els escàndols i la impopularitat provocats pel seu matrimoni desafortunat
i la seva dimissió política en frustraren les possibilitats.
Jordi V
d'Anglaterra
Londres 1865 - Sandringham, Norfolk 1936
Rei de la Gran Bretanya i d'Irlanda (1910-36) i emperador de l'Índia (1911-36). Fill
d'Eduard VII, fou educat com a oficial de marina. La mort del seu germà gran (1892)
el féu l'hereu del tron. Donà a la seva dinastia (Saxònia-Coburg-Gotha) el nom de
Windsor. Amb la seva discreta actitud política afrontà les greus crisis que
protagonitzà —la Primera Guerra Mundial, l'alliberament d'Irlanda i diverses
revoltes socials—, i establí el model de la monarquia britànica
contemporània.
Jordi VI
d'Anglaterra
Sandringham, Norfolk 1895 - Londres 1952
Rei de la Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord (1936-52) i
emperador de l'Índia (1936-48). Fill de Jordi V, fou educat a la marina, i prengué
part en la batalla de Jutlàndia (1916). En abdicar el seu germà,
Eduard VIII, pujà al tron, i la seva actitud coratjosa durant la Segona Guerra
Mundial el féu altament popular.
Josefina Tascher de La Pagerie
TroisÎlets, Martinica 1763 - La Malmaison 1814
Emperadriu dels francesos. Filla d'un gentilhome pobre, es casà a setze anys amb el
vescomte Alexandre de Beauharnais, amb el qual tingué dos fills, Eugène de Beauharnais
i Hortènsia de Beauharnais. Barras, protector seu, li féu conèixer el jove
general Napoleó Bonaparte, amb el qual es casà (1796) i a l'ascensió del qual
contribuí, sense, però, ésser-li fidel. Malgrat els consells de la família, Napoleó
associà Josefina al seu triomf i la coronà emperadriu, després d'haver-s'hi casat per
l'Església (1804). Com que no li donava cap fill, hagué d'acceptar el divorci que li
demanà Napoleó (1809).
Josep Bonaparte
Corte, Còrsega 1768 - Florència 1844
Rei intrús (Josep I) de Nàpols (1806-08) i d'Espanya (1808-13), germà de Napoleó,
conegut popularment pel nom de Pepe Botella. Originàriament destinat a
l'advocacia, passà a ésser oficial, i durant la república fou diputat de Còrsega al
consell dels Cinc-cents i ambaixador a Roma (1797). Contribuí a preparar el cop d'estat
del 18 de brumari. Nomenat príncep imperial en constituir-se l'imperi napoleònic,
Napoleó li oferí la corona de Nàpols, on combaté el feudalisme encara imperant. Més
tard, li oferí la d'Espanya; tot seguit, però, n'hagué de fugir, l'endemà mateix de la
batalla de Bailèn. Napoleó l'hi tornà a posar, bé que sota les seves ordres. Mancat
d'acceptació popular i incapaç de fer cara a la difícil situació de govern que se li
plantejava, hagué de tornar-ne a fugir després de la derrota de Vitòria (1813).
L'endemà de Waterloo (1815) se n'anà als EUA en qualitat de comte de Survilliers, fins
que, pocs anys abans de morir, tornà a Anglaterra, i després a Itàlia.
Jospin , Lionel Robert
Meudon 1937
Polític francès. El 1965 ingressà a la Unió de l'Esquerra Socialista. Es vinculà al
Parti Socialiste (PS) i el 1973 passà a ésser-ne membre del secretariat i dos anys
després responsable de formació. En 1965-70 treballà al ministeri d'afers estragers.
Diputat a l'Assemblea Nacional des del 1977, fou responsable de relacions internacionals
del PS el 1979. El 1988 deixà la direcció del PS, i fins el 1992 fou ministre
d'educació. El 1995, després d'haver estat derrotat en les eleccions presidencials, fou
elegit primer secretari del PS. El 1997 guanyà les eleccions legislatives i formà un
govern que incloïa alguns ministres comunistes i ecologistes. Tot i la cohabitació amb
el president de la república Jacques Chirac, el nou govern encapçalat per Jospin aprovà
el 1997 una llei de reducció de la jornada laboral en 35 hores, mesura que donà lloc a
un intens debat social.
Jouhaux, León
París 1879 - 1954
Sindicalista francès. Fill d'un antic communard, aviat començà a militar en el
moviment anarquista. El 1909 fou elegit secretari de la CGT, càrrec que conservà
després de l'escissió (1921) de la CGTU (comunista), i desenvolupà un programa de
reivindicacions realitzables dins el sistema capitalista. En formar-se el Front Popular,
acceptà la reunificació sindical. El 1943 fou deportat pels alemanys a Buchenwald.
Després de la Segona Guerra Mundial, en comprovar la força dels comunistes a la CGT,
se'n retirà per fundar la CGT-FO. El 1949 fou un dels fundadors de la Confederació
Internacional de Sindicats Lliures. Li fou concedit el premi Nobel de la pau el 1951.
Jourdan,
Jean-Baptiste
Llemotges 1762 - París 1833
Militar francès. Participà en la guerra d'independència dels EUA. Distingit lluitant a
Bèlgica amb Dumouriez (1792), esdevingué general el 1793. Republicà convençut,
s'oposà al cop d'estat del 18 de brumari, però Napoleó el designà, tanmateix, mariscal
de l'Imperi i cap d'estat major de Josep I Bonaparte. La derrota de Vitòria davant
Wellington (1813) provocà el seu confinament a França. Fou creat comte per
Lluís XVI (1816) i fou fet ministre d'afers estrangers (1830).
Jovellanos y Ramírez, Gaspar Melchor María de
Gijón 1744 - Vega 1811
Escriptor i polític asturià. Fill d'una família de la
petita noblesa, deixà els estudis eclesiàstics pels de dret. Alcalde del crimen a
Sevilla (1767) i oïdor de la seva audiència (1774), fou a Madrid alcalde de casa y
corte (1778); però el 1790, per la seva amistat amb Cabarrús, fou desterrat a
Gijón, on fundà l'Instituto Asturiano (1794). Secretari de gràcia i justícia (1797),
Godoy aconseguí la seva destitució, després d'haver estat objecte d'un intent
d'assassinat (1798). Es distingí per les seves idees renovadores (humanització de la
justícia, foment de les obres públiques, regalisme, lluita contra la
inquisició,
racionalització de l'ensenyament —que considerava el motor més potent de
transformacions—, liberalisme econòmic, etc), que en el moment de la reacció contra
els il·lustrats de l'època de Carles III provocaren el seu encarcerament. Es negà
a participar en l'equip afrancesat, i formà part de la Junta central —on representà
la tendència il·lustrada oposada alhora a l'antic règim i al liberalisme
polític—, i finalment dimití. Exposà les seves idees politicoeconòmiques a Informe
sobre el Banco de San Carlos (1782), a Memoria en defensa de la Junta central (1811)
i especialment a Informe en el expediente de ley agraria (1795), on es mostrà
partidari d'un capitalisme agrari individualista, assenyalà els problemes bàsics del
camp i proposà solucions perfectament adequades als seus propòsits. Escriví també
sobre els problemes de l'educació: Bases para la formulación de un plan general de
instrucción pública (1811). És també autor de poemes neoclàssics i preromàntics
i del drama burgès El delincuente honrado (escrit a Sevilla quan formava part del
cercle d'Olavide); sobre belles arts escriví Elogio de las Bellas Artes (1782).
Els seus Diarios (no publicats fins el 1915) abasten el període 1790-1801 i són
bàsics per a comprendre la seva època i la seva evolució personal.
Confinat a Mallorca per l'abril del 1801, residí fins al maig del 1802 a la cartoixa de
Valldemossa, on redactà una important Memoria sobre educación pública..., en la
qual, a més de proposar la creació d'un institut de nivell mitjà, defensava
l'ensenyament del català a Mallorca. Traslladat al castell de Bellver, després d'un
període d'incomunicació es relacionà amb Josep Togores, amb Rafael Rosselló i sobretot
amb Josep Barberi i Santceloni, amb qui mantingué correspondència (1806-08) i al qual
proporcionà dades per a redactar la Carta histórico-crítica sobre el edificio de la
Lonja de Mallorca (1812) i les Memorias históricas sobre el castillo de Bellver (1813).
Estudià també la història dels convents de Sant Domènec i de Sant Francesc. Fou
alliberat el 1808, i partí cap a Barcelona. El 1891 fou nomenat fill il·lustre de Palma
de Mallorca.
Jover i
Cortés, Gregori
València ? - Mèxic 1964
Anarquista. Fuster, s'uní en 1923-24 al grup de Los Solidarios i s'exilià pel juliol del
1924 a França, des d'on intervingué en l'organització del moviment de Bera de Bidasoa
(novembre del 1924). Després anà a Mèxic per acompanyar Durruti i Ascaso en l'anomenada
expedició americana. El 1927 fou detingut a París, juntament amb aquells, arran
del fracassat atemptat contra Alfons XIII. Tornà a Barcelona el 1931, formà part del
grup Nosotros i tingué una especial actuació en el moviment insurreccional del gener del
1933. A partir del juliol del 1936 encapçalà la columna Ascaso, que atacà Osca, així
com la posterior Divisió 28 el 1937. Finalment tinent coronel, fou el cap del X Cos de
l'Exèrcit de l'Est (1938-39). A l'exili, favorable a una entesa amb els comunistes, féu
costat a Rivas, Gil Roldán, etc.
Jover i
Marquet, Eusebi
Terrassa, Vallès Occidental 1839 - Barcelona? 1919
Republicà. Addicte a Ruiz Zorrilla, fou regidor i alcalde accidental de Barcelona en
1869-70 i diputat provincial en 1872-73. Sota la Restauració encapçalà el Partit
Republicà Progressista a Catalunya. Afavorí l'establiment de Lerroux a Barcelona el
1901, però posteriorment s'adherí a la Solidaritat Catalana, en representació de la
qual fou elegit senador per Lleida (1907).
Jover i Nonell,
Lluís
Barcelona 1890 - 1984
Polític i advocat. Es formà a la Lliga Regionalista, i fou un dels fundadors d'Acció
Catalana. Ingressà a la Unió Democràtica de Catalunya, i simpatitzà després amb la
CEDA. El 1935 fou conseller de governació, i durant la guerra civil de 1936-39 passà a
la zona del govern de Burgos.
Juárez García,
Benito
San Pablo Guelatao, Oaxaca 1806 - Mèxic 1872
Polític mexicà, d'origen indi. Governador d'Oaxaca (1847-52), del 1853 al 1855 romangué
exiliat a l'Havana. Liberal, inspirà com a vice-president la constitució del 1857.
President (1860), després d'una guerra civil, la seva política anticlerical i la
decisió de suspendre el pagament del deute exterior proporcionaren a França, Anglaterra
i Espanya el pretext per a una intervenció armada (1861). Les forces angleses i
espanyoles (aquestes manades pel general Prim) signaren l'acord de Soledad (1862) i
reembarcaren. Els francesos ocuparen la ciutat de Mèxic (1863) i imposaren per la força
l'emperador Maximilià. Juárez es refugià a Paso del Norte, des d'on organitzà la
resistència. El 1867, retirades les tropes franceses i afusellat Maximilià, Juárez
ocupà la presidència, fins a la mort.
Julià i
Perelló, Francesc
Palma de Mallorca 1879 - ?
Republicà. Després de figurar en el PSOE (1904-07), passà a encapçalar la Joventut
Republicana Radical (1910-11) i fundà "La Voz del Pueblo" (1913-19). Fou un
dels organitzadors del Partit Autònom d'Unió Republicana de Mallorca (1913), que
pretengué de mantenir la conjunció republicanosocialista. A partir del 1918 figurà en
el directori del reconstituït Partit Republicà Federal, i en fou president en 1930-31.
De la comissió gestora de la diputació (abril-juny del 1931), fou diputat a les corts
(1931-36). Pel gener del 1932 es féu partidari de Lerroux i provocà la divisió del
republicanisme mallorquí i la creació d'Acció Republicana, favorable a Azaña.
Junceda, Joan
Barcelona 1881 - Blanes, Selva 1948
Nom usual del dibuixant Joan Garcia-Junceda i Supervia. Col·laborà en nombroses
publicacions d'adults i d'infants i il·lustrà centenars de llibres. La seva obra,
amplíssima i popular, sobresortí per l'encert expressiu, una extraordinària habilitat
tècnica i seguretat artística. Reflecteix les formes de vida de la societat catalana
dels tres primers decennis del s XX a través d'un gran poder de síntesi. Abandonant la
seva primera formació, castellana —era fill d'un militar—, s'integrà plenament
en l'esperit d'un poble que es trobava en un moment de recuperació de la seva
personalitat. Començà a publicar el 1902 al "Cu-cut!", on hi ha una bona part
dels seus acudits polítics: hi publicà la cèlebre caricatura al·lusiva al Banquet
de la Victòria. Col·laborà també als setmanaris nacionalistes "La
Tralla", "Metralla", "L'Estevet", "L'Hereu", "El
Gall", la "Cuca Fera", "Or i Grana", "La Piula", etc.
En el camp infantil, fou un dels principals dibuixants d'"En Patufet",
"Virolet" i "Esquitx". Treballà sovint per a les publicacions del
Foment de Pietat Catalana: les revistes "La Veu de l'Àngel de la Guarda" i
"Bon Seny". Il·lustrà les Pàgines viscudes de Josep M. Folch i Torres
i la majoria d'obres d'aquest escriptor per a les col·leccions "Biblioteca
Gentil" i "Biblioteca Patufet". Per la seva fecunditat artística
col·laborà en publicacions tan distintes com "De Tots Colors",
"Papitu", "Garba", "El Xerraire", "La Revolta",
"Marramau!", "La Senyera", "La Veu de Catalunya", "La
Publicitat", "El Matí", "Esplai", "D'Ací i d'Allà",
"Bella Terra", "Recull", "El Lliri Blanc", "La Campana
Catalana", "Cinòpolis", "El Senyor Daixonses La Senyora
Dallonses", "Llegiu-me" i "Fulla Dominical", entre les catalanes,
i "Hojas Selectas", "Lecturas", "El Hogar i la Moda",
"Historias y Leyendas" i "Ling-Ling", entre les castellanes. Foren
molt divulgades les auques que féu sobre Montserrat i el Tibidabo. Usà els pseudònims Titella,
Jafet, Ribera, Medí i Papassa, i signà també amb l'anagrama de dues jotes
unides formant com una nota musical.
Junot, Jean
Andoche
Bussy-le-Grand, Borgonya 1771 - Montbard, Borgonya 1813
General francès. Conegué Bonaparte al setge de Toló, i obtingué el grau de general a
Egipte (1798). Es distingí a Austerlitz. Manà l'exèrcit encarregat d'ocupar Portugal
(1807), campanya que li valgué el títol de duc d'Abrantes i el nomenament de governador
del país. Vençut per Arthur Wellesley a Vimeiro (1808), hagué d'acceptar la
capitulació de Sintra i evacuar Portugal. Lluità a Espanya (el 1809 dirigí, unes
quantes setmanes, el segon setge de Saragossa), acompanyà Masséna a Portugal (1810-11) i
prengué part en la campanya de Rússia. Malgrat que ja manifestava símptomes de
demència, Napoleó li encarregà el govern de les Províncies Il·líriques (1813). De
retorn a França, ja delirant, se suïcidà. Era casat amb Laure Saint-Martin Permon,
duquessa d'Abrantes.
Juppé, Alain
Marie
Mont-de-Marsan 1945
Polític francès. Membre del cos d'inspectors de finances, el 1976 fou nomenat cap del
gabinet del primer ministre Jacques Chirac, però no fou elegit parlamentari pel
Rassemblement pour la République (RPR) fins el 1978, per un breu període, i
posteriorment ho ha estat des del 1984. Secretari d'estat per a economia i finances des
del 1978 i ministre d'afers estrangers des del 1993, el 17 de maig de 1995 fou nomenat
primer ministre pel nou president de la República, Jacques Chirac. President de l'RPR des
de l'octubre del mateix any, al juny del 1996 Juppé anuncià l'abandó del projecte de
reforma econòmica, després d'una llarga vaga dels funcionaris. Al novembre hagué de fer
front a una altra mobilització, la dels camioners, que provocà la paralització del
transport de mercaderies per carretera a gran part de l'Europa occidental. Ferm defensor
de les seves idees d'ajustament econòmic per tal de convergir amb Europa, la decisió del
president Chirac d'avançar les eleccions legislatives al maig-juny del 1997 tingué a
veure amb la necessitat de recuperar el pla Juppé. La victòria del PS en la primera
volta d'aquestes eleccions, al maig, forçà la seva dimissió i fou substituït com a
primer ministre pel socialista Lionel Jospin, que guanyà finalment en la segona volta. Al
juny del 1997, Juppé anuncià que no es presentaria a la reelecció com a líder de
l'RPR.
Just i Gimeno,
Juli
València 1894 - París 1976
Polític i escriptor. Del partit d'Unió Republicana Autonomista (blasquista), mostrà
aviat simpaties valencianistes i fou un dels fundadors de la Joventut Nacionalista
Republicana (1915). Es reintegrà al blasquisme i fou un dels iniciadors de l'Esquerra
Republicana del País Valencià (1934). Tanmateix, abandonà molt aviat aquest grup
per afiliar-se a l'azañista Izquierda Republicana. Fou ministre d'obres públiques del
govern de Largo Caballero (1936). Col·laborador habitual del diari republicà "El
Pueblo", publicà Blasco Ibáñez i València (1929) i Siembra republicana (1930).
Exiliat en acabar la guerra civil a Portvendres (Rosselló), fou internat en un camp de
concentració durant l'ocupació nazi. Posteriorment i fins la seva mort, fou ministre del
govern de la República a l'exili.
Just i Ribas,
Cassià
Barcelona 1926
Abat de Montserrat (1966), de nom Joan. Ingressà a l'escolania de Montserrat (1939), on
estudià música amb Anselm Ferrer i David Pujol, fou novici (1942), i fou ordenat de
sacerdot el 1950. Cursà estudis superiors d'orgue i de cant gregorià al Pontificio
Istituto di Musica Sacra, de Roma. Amplià a París els coneixements d'orgue amb André
Marchal i Norbert Dufourcq i treballà la composició amb André Jolivet (1955-56).
Organista, ha enregistrat Cinc passos, de Narcís Casanovas. Ha escrit composicions
polifòniques. El 1964 fou nomenat prior del monestir, i el 1966 abat per elecció dels
monjos. La tònica del seu govern ha estat la pacificació de la comunitat, tot mantenint
el pluralisme. Alhora ha seguit la línia de l'abat Escarré, amb un estil planer,
defensant els drets humans i la personalitat catalana (declaracions a la TV bavaresa,
recollides a la revista "Publik", 1969), tot mantenint la projecció nacional i
internacional de Montserrat.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
