BUXAWEB

PERSONATGES
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

K

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Vocabulari d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Luka

Kádár, János
Kalinin, Mikhail Ivanovic
Kaltenbrunner, Ernst
Kamenev, Lev

Kant, Immanuel
Karadzic, Radovan

Karamanlís, Konstandinos
Karr i Alfonsetti, Carme

Kaunda, Kenneth David
Kautsky, Karl Johann
Keitel, Wilhelm von
Kennedy, John Fitzgerald

Kent, Victoria
Kenyatta, Jomo
Kerenskij, Aleksandr
Kesselring, Albert
Keynes, John Maynard
Khomeynî, Ruhollah
Khruscov, Nikita
Kim Dae Jung
Kim Il-sung
Kim Jong Il

Kindelán y Duany, Alfredo
King, Martin Luther

Kipling, Rudyard
Kirov, Sergej Mironovic Kostrikov
Kissinger, Henry Alfred

Klaus, Václav
Klestil, Thomas
Koch, Robert

Kohl, Helmut
Kollontaj, Aleksandra Mikhajlovna

Kolokotronis, Theódoros
König, baró de
Kornilov, Lavr Georgievic
Kossuth, Lajos
Kosygin, Aleksej Nikolajevic

Krause, Karl Christian Friedrich
Kropotkin, P'otr Aleksejevic

Kruger, Stephanus Johannes
Krupskaja, Nadezda Konstantinovna
Kun, Béla
Kutuzov, Mikhail Illarionovic

Kádár, János
Salgótarján 1912 - Budapest 1989

Polític hongarès. Comunista des del 1933, participà durant la Segona Guerra Mundial en la constitució d'un moviment de resistència contra els nazis. Fou empresonat (1951-54) en entrar en contradicció amb el grup stalinista de Rákosi. El 1956 esdevingué cap del govern favorable a l'URSS que reprimí l'alçament d'octubre-novembre d'aquell any i primer secretari del Partit Socialista Obrer Hongarès. Havent renunciat el càrrec de primer ministre el 1965, restà com a home fort del règim, flexibilitzà l'economia a partir del 1968 i promogué una apreciable liberalització política i cultural, fent d'Hongria un dels països més estables i pròspers de l'Europa de l'Est. De les seves obres polítiques es destaca A szocializmus teljes gyözelméért ('Per la completa victòria del socialisme', 1962).
La crisi econòmica dels anys vuitanta, que provocà una forta caiguda del nivell de vida d'Hongria, li féu disminuir sensiblement la popularitat i el prestigi i portà a la seva destitució (1988).

Kalinin, Mikhail Ivanovic
Verkhnjaja Troica, Tver 1875 - Moscou 1946

Revolucionari rus. D'origen camperol, milità en la socialdemocràcia des del 1898, però es passà als leninistes i participà en la revolució del 1905. Malgrat la seva oposició als bolxevics durant la Primera Guerra Mundial, fou un dels fundadors del diari "Pravda" i un dels dirigents de la revolució del 1917; arribà a president del Praesidium (1938-46).

Kaltenbrunner, Ernst
Ried, Alta Àustria 1903 - Nuremberg 1946

Advocat i polític austríac. Membre del partit nacionalsocialista, el 1942 succeí R.Heydrich com a cap de la Gestapo i del servei de contraespionatge de les SS. Fou un dels principals responsables del terror dels darrers anys de la guerra i, com a tal, condemnat a mort en el procés de Nuremberg.

Kamenev, Lev Borisovic Rosenfeld
Moscou 1883 - 1936

Polític soviètic. Militant socialdemòcrata, col·laborà amb Lenin des del 1908, participà en la revolució del 1917 i afavorí la política de col·laboració amb els altres partits socialistes. Membre del Comitè Central del Partit Comunista, gestionà l'acord de Brest-Litovsk (1918). Fou membre de la troica que governà el país entre el 1922 i el 1924 i s'alià amb Stalin contra Trockij, però més tard s'uní a Trockij i Zinov'ev contra la dictadura staliniana. Destituït (1927) i expulsat del partit (1932), fou empresonat (1934) i executat.

Kant, Immanuel
Königsberg, avui Kaliningrad 1724 - 1804

Filòsof alemany. Passà tota la vida a la seva ciutat natal. Atret per la teologia (fou educat en un pietisme rigorós) i, després, per la matemàtica i per la física de Newton, es graduà i ensenyà (15 anys com a lector i des del 1770 com a professor ordinari de lògica i metafísica) a la universitat. En la seva primera època es dedicà als problemes de les ciències, en relació amb els sistemes de Leibniz i de Wolff; féu diversos cursos de geografia (decenni del 1750) i elaborà una teoria sobre l'origen del sistema solar, recollida posteriorment per Laplace i coneguda per teoria de Kant-Laplace. La dissertació De mundi sensibilis atque intelligibilis forma et principiis (1770) inicià el seu període crític, en què, apartant-se de la filosofia leibnizianowolffiana i incorporant elements de l'empirisme de Hume, anà elaborant el seu sistema, que exposà en les seves obres principals: Kritik der reinen Vernunft ('Crítica de la raó pura', 1781; edició corregida, 1787), Prolegomena zu einer jeden künftigen Metaphysik ('Prolegòmens a qualsevol metafísica futura', 1783), Grundlegung zur Metaphysik der Sitten ('Fonamentació de la metafísica dels costums', 1785), Kritik der praktischen Vernunft ('Crítica de la raó pràctica', 1788), Kritik der Urteilskraft ('Crítica del judici', 1790), Die Religion innerhalb der blossen Vernunft ('La religió en els límits de la simple raó', 1794), Zum ewigen Frieden ('La pau perpètua', 1795), Anthropologie in pragmatischer Hinsicht abgefasst ('Antropologia des del punt de vista pragmàtic', 1798) i l'important Opus postumum (escrit entre el 1796 i el 1803, que no fou publicat, però, íntegrament fins el 1938). Màxim exponent de la Il·lustració i pensador extraordinàriament influent als ss XIX i XX, Kant féu balanç del saber del seu temps i es preguntà per què la filosofia, entesa com a metafísica, no havia encara emprès el "camí segur d'una veritable ciència", a diferència de la fisicomatemàtica newtoniana. La resposta a aquesta qüestió constitueix el contingut de la Crítica de la raó pura, on són determinats la natura i els límits del coneixement humà, el qual és concebut ("revolució copernicana") com a assimilació pel subjecte d'una matèria rebuda (dades de la sensació) mitjançant unes estructures o formes a priori : les intuïcions pures d'espai i de temps, al nivell de la sensibilitat externa i interna, respectivament, i les categories al nivell de l'enteniment (Verstand); aquesta assimilació cristal·litza en la síntesi pròpia dels "judicis de l'experiència", universals i necessaris, però insuperablement relatius als fenòmens —les coses tal com apareixen al subjecte— i no al noümen —la realitat en ella mateixa—. La metafísica, amb la seva pretensió d'assolir aquesta realitat —l'en-si del món, l'ànima i Déu, com a idees i ideal, respectivament, de la raó (Vernunft)—, és una il·lusió "natural i inevitable", però impossible de satisfer. Kant denuncia, a aquest respecte, les antinòmies cosmològiques, els paralogismes psicològics i les argumentacions "dialèctiques" de la teodicea, i així forneix les bases de tots els agnosticismes posteriors (positivisme, pragmatisme, etc). En fer, paral·lelament, en la Kritik der praktischen Vernunft, l'examen de les condicions a priori del fet moral, Kant, després de descobrir el caràcter categoricoimperatiu, autònom i exclusivament formal de la llei moral, posa en evidència els pressupòsits o "postulats" en què aquesta descansa: llibertat, immortalitat de l'ànima i existència d'un Déu remunerador just; és oberta, així, una via extracientífica, però no menys rigorosa, d'accés a la transcendència, que no pocs filòsofs posteriors —àdhuc existencialistes— han seguit d'una manera o altra. L'home apareix, doncs, com a "ciutadà de dos mons": el fenomènic i determinista de la "natura" i el noümènic i espiritual de la "llibertat", en el quals els homes formen, en tant que "persones", el superior "regne dels fins". La tercera Crítica, la Kritik der Urteilskraft, tracta d'harmonitzar els resultats de les anteriors, fent una reflexió sobre la finalitat en la natura (palesa en els éssers vivents) i sobre el món estètic. Kant coronà aquesta complexa concepció de l'home en la seva obra sobre la religió en els límits de la simple raó, la qual li ocasionà un conflicte amb la censura oficial, a causa de la independència amb què descriu la figura excepcional, però només humana, de Crist, el model salvífic de tots els homes.

Karadzic, Radovan
Montenegro 1946

Psiquiatre i polític serbi. El 1990 s'integrà al Partit Democràtic Serbi i es convertí en el dirigent de l'autoproclamada República Sèrbia de Bòsnia durant la guerra a l'antiga Iugoslàvia. Al juny del 1996, el Tribunal de l'Haia obrí la vista contra Karadzic i el militar serbi Ratko Mladic sota l'acusació de crims contra la humanitat i genocidi en l'evacuació de l'enclavament musulmà de Srebenica, al juliol del 1995. El Tribunal de l'Haia ordenà, al juliol del 1996, la captura de Karadzic, que abandonà les seves funcions com a president de la República Sèrbia de Bòsnia. No obstant això, no s'entregà a la justícia i restà a Pale.

Karamanlís, Konstandinos
Proti, Serres 1907 - Atenes 1998

Polític grec. Fundador i líder del partit de dreta ERE, fou primer ministre del govern (1955-63), fins que, pel seu filoamericanisme, fou implicat en l'afer Lambrakis i s'hagué d'exiliar. Tornà a Grècia (juliol del 1974), presidí un govern de salvació nacional per a la restauració de la democràcia i, juntament amb el seu nou partit Nea Dimokratía ("Nova Democràcia"), vencé en les eleccions celebrades posteriorment. Primer ministre del 1974 al 1980, fou elegit després (1980) president de la república. El 1985 entrà en conflicte amb el govern socialista encapçalat per A.Papandreu i dimití. El 1990 fou novament elegit per a la presidència, càrrec que ocupà fins el 1995, que dimití.

Karr i Alfonsetti, Carme
Barcelona 1865 - 1943

Escriptora, neboda de l'escriptor francès Alphonse Karr. El 1902, amb el pseudònim L.Escardot, publicà a "Joventut" les primeres narracions. Publicà després Volves (1906) i Clixés (1906) —la seva millor obra, centrada en la problemàtica de les dones de la mitjana burgesia—, i les obres teatrals Els ídols (1911) i Caritat (1918). Altres obres seves són De la vida d'en Joan Franch i Garba de contes (1935). A partir del 1907 dirigí la publicació Feminal i col·laborà, entre altres, a "Joventut" —des d'on, amb el pseudònim de Xènia, polemitzà amb Ors—, "Or i Grana" i "La Veu de Catalunya". Fundà (1913) i dirigí La Llar, primera residència per a professores i estudiantes, i tingué una actuació destacada —especialment com a conferenciant— en la defensa del millorament i la modernització de l'ensenyament de les dones. És també autora de composicions musicals sobre versos de diferents autors. Era casada amb Josep M.de Lasarte.

Kaunda, Kenneth David
Lubwa, Rhodèsia del Nord 1924

Polític zambià. Mestre d'escola (1943), el 1950 s'afilià a l'African National Congress, i en fou nomenat secretari general per a la Rhodèsia del Nord (1953). Fundador del Zambia African National Congress (1958) i de l'United National Independence Party (1960), fou elegit president del darrer. Des de la independència de Zàmbia (1964) és també president de la república. Els seus poders, dictatorials des de la crisi del 1973 darrerament encara s'han accentuat, a desgrat de les dificultats econòmiques del país.
La pressió popular el forçà a democratitzar el país. En les eleccions presidencials del 1991, fou batut per Frederick Chiluba, líder del Moviment per a la Democràcia Multipartidista. El 1992, Kaunda abandonà la direcció del Partit Unificat de la Independència Nacional, però la crisi de credibilitat de Chiluba l'animà a recuperar el càrrec en el partit el 1995.

Kautsky, Karl Johann
Praga 1854 - Amsterdam 1938

Polític alemany. El 1880 fundà el «Sozialdemokrat» a Zuric, i el 1881 passà a Londres, on fou secretari d'Engels. El 1883 fundà a Stuttgart la revista «Neue Zeit», que esdevingué l'òrgan del partit socialdemòcrata alemany. Al congrés d'Erfurt (1891) defensà el marxisme revolucionari contra el revisionisme de Bernstein. Al congrés de París (1900) es manifestà contra la participació dels socialistes en els governs burgesos. Però a partir del 1903 es mostrà partidari de la via pacífica i parlamentària. Del 1905 al 1910 edità la tercera part de Das Kapital de Marx. Oposat al bolxevisme, fou durament atacat per Lenin. El 1927 publicà la seva principal obra teòrica, Materialistische Geschichtsauffassung. Després de la presa del poder per Hitler es refugià a Bohèmia i posteriorment a Amsterdam.

Keitel, Wilhelm von
Helmscherode, Brunsvic 1882 - Nuremberg 1946

Militar alemany. Ascendit a general el 1934, Hitler el nomenà (1938) cap del comandament suprem de la Wehrmacht. Fou el principal responsable de la política militar nazi. Signà la capitulació alemanya el 8 de maig de 1945. El Tribunal Militar Internacional de Nuremberg el considerà reu de crims de guerra i fou condemnat a mort.

Kennedy, John Fitzgerald
Brookline, Massachusetts 1917 - Dallas, Texas 1963

Polític demòcrata nord-americà. President dels EUA (1961-63). El 1946 fou elegit membre de la Cambra de Representants, i el 1952, senador per Massachusetts. A les eleccions presidencials del 1960 triomfà (primer cas, tractant-se d'un catòlic, en la història dels EUA) sobre el republicà Nixon. A l'interior, hagué d'afrontar la recessió econòmica i la lluita dels negres pels drets civils. A l'exterior, propugnà una política de coexistència pacífica amb l'URSS, combinada amb mesures imperialistes, com el desembarcament a Cuba i la tramesa dels primers "consellers" nord-americans al Vietnam. Morí en atemptat en circumstàncies que no s'han aclarit mai.

Kent, Victoria
Màlaga 1898 - Nova York 1987

Política i jurista espanyola. Fou diputada a corts (1931-36) i directora general de presons, càrrec des del qual dugué a terme moltes reformes. Acabada la guerra civil, s'exilià a França; les vicissituds que hi visqué durant la Segona Guerra Mundial resten reflectides al seu llibre Quatre ans à Paris (1947). Residí a Mèxic (1945-50) i més tard treballà a l'ONU (1950-52) i dirigí la revista "Ibérica" a Nova York.

Kenyatta, Jomo
Ichaweri 1893 - Mombasa 1978

Nom adoptat per Johnstone Kamau Ngengi, polític kenyià. Dirigent dels kikuius, estudià a Londres (1931-46). Elegit president de la Kenya African National Union (1946), esdevingué el màxim dirigent independentista de Kenya, fet que li costà vuit anys de presó. Amb la independència del país, arribà a la presidència (1964) i hi instaurà un govern autoritari i conservador. El 1974 assolí el reconeixement vitalici del seu càrrec presidencial.

Kerenskij, Aleksandr F'odorovic
Simbirsk 1881 - Nova York 1970

Polític rus. Advocat, s'afilià al partit social-revolucionari i fou elegit a la duma el 1912. Després de la revolució de febrer del 1917 fou nomenat ministre de justícia, i pel maig del mateix any, ministre de la guerra. Com a tal, dirigí l'anomenada "ofensiva Kerenskij" a Galítsia, el fracàs de la qual provocà les revoltes de juliol. Succeí el príncep L'vov com a cap del govern provisional, cercant suport en els aliats occidentals. La temptativa de cop d'estat del general Kornilov, frustrada per la decidida acció dels bolxevics, debilità la seva posició. Intentà de convocar l'assemblea constituent, però no pogué impedir la revolució d'octubre. Un cop establert el poder soviètic, s'uní a les accions militars del general Karnov contra Petrograd, però pel novembre fugí de Rússia, i des del 1938 residí als EUA, on escriví algunes obres antisoviètiques.

Kesselring, Albert
Markststeft, Francònia 1885 - Bad Nauheim, Hessen 1960

Mariscal alemany. Fou un dels creadors de la Luftwaffe i n'esdevingué cap d'estat-major (1936). Del 1939 al 1941 comandà la primera i la segona flotes aèries a les campanyes contra Polònia, França i Rússia. Més tard fou destacat a la Mediterrània. Fou condemnat a mort per un tribunal britànic (1947), però el 1952 li fou commutada la pena.

Keynes, John Maynard
Cambridge 1883 - Firle, Sussex 1946

Economista anglès. Fou fill de John Neville Keynes (1852 - 1949), professor de Cambridge, conegut com a autor de The Scope and Method of Political Economy (1891), un dels millors tractats de metodologia econòmica. Educat a Eton i al King's College de Cambridge, en acabar els estudis d'economia (1905) entrà en l'administració (India Office), l'experiència en la qual es reflecteix en la seva primera obra, Indian Currency and Finance (1913), on estudia sistemàticament els problemes del patró or de canvis, igual que la segona, The Economic Consequences of the Peace (1919), en què demostra les conseqüències negatives que podia reportar per als vencedors l'exigència d'excessives reparacions de guerra, és fruit de la seva nova estada en l'administració, com a assessor ara de Lloyd George a la conferència de París, després de la Primera Guerra Mundial. Professor a la universitat des del 1908, les seves altres obres, de caràcter menys divulgador, defineixen la seva aportació a la teoria econòmica: A Tract on Monetary Reform (1923) és un atac al patró; A Treatise on Money (1930) constitueix una visió excel·lent de la teoria monetària vigent el 1930, bé que hi són incorporats elements del que fou l'obra fonamental de Keynes: The General Theory of Employment, Interest and Money (1936), en què és proposada una nova anàlisi dels mecanismes de determinació del nivell d'activitat econòmica, instituït en el paper motor de la demanda efectiva, i són subratllades les possibilitats antidepressives de la política de despeses públiques. Durant la Segona Guerra Mundial, exercí un paper orientador de tota la política econòmica anglesa, i participà, amb un programa clarament avançat a la mentalitat del seu temps, en la conferència de Bretton-Woods, on els aliats definiren el sistema de cooperació econòmica entre ells i els mecanismes monetaris internacionals. Des del 1911 fins al 1945 fou director de l'"Economic Journal", la revista d'economia més prestigiosa a Anglaterra. Altres obres seves són A Treatise on Probability (1921), sobre matemàtiques, i nombroses col·leccions d'assaigs (Essays in Biography i Essays in Persuasion).

Khomeynî, Ruhollah
Khomeyn, Iran 1900 - Teheran 1989

Aiatol·là i polític iranià. Fill d'un aiatol·là, sostingué el règim de Mosaddeq (1951-53). Cap xiïta de l'Iran (1962), el mateix any s'instal·là a Qom, on criticà el sistema del xa. Deportat per aquest a Turquia (1964), més tard passà a l'Iraq (1965) i França (1978). Des de l'exili conspirà contra la monarquia i fou la figura principal del moviment que la féu caure (1979). El mateix any instaurà a l'Iran la República Islàmica, règim teocràtic que perseguí tota oposició interna, especialment a partir del 1984, que el Partit Republicà Islàmic dominà totalment el parlament. Maldà posteriorment per estendre la revolució islàmica a altres països musulmans, i per la seva confrontació directa amb Occident, que portà a considerar el règim iranià com a principal suport del terrorisme internacional, fou sotmès a un embargament que, juntament amb la guerra contra l'Iraq (1980-88), n'agreujà la situació. El 1989 dictà la condemna a mort de l'escriptor Salman Rushdie.

Khruscov, Nikita Sergejevic
Kalynivka 1894 - 1971

Polític soviètic. Fill de camperols, minaire i guerriller durant la Revolució d'Octubre i la guerra civil, fou membre del Comitè Central del PC ucraïnès (1924), del Comitè Central (1934) i del Politburó (1939) del PCUS. Després de la mort de Stalin, fou primer secretari del PCUS (1953). Al XX Congrés (1956) presentà l'informe "secret" denunciant els crims de Stalin, i el 1958 fou nomenat president del consell de ministres. Impulsà la coexistència pacífica amb els EUA i "l'emulació econòmica", i donà prioritat a la indústria de béns de consum i a l'agricultura respecte a la indústria pesant. Teoritzà la transició al comunisme amb l'estat i el partit "de tot el poble". Tota aquesta política obrí una crisi general al moviment comunista internacional, especialment amb la ruptura amb la Xina Popular. Fou destituït de tots els càrrecs el 1964.

Kim Dae Jung
Hugwang-ri, illa de Haui 1925

Polític sud-coreà. Féu estudis comercials i participà en la guerra de Corea. Diputat el 1963, el 1971 fou candidat a la presidència. Segrestat al Japó pel contraespionatge sud-coreà (1973), la pressió dels EUA n'evità l'execució. Líder del Moviment Democràtic per a la Salvació Nacional (1976), fou empresonat (1976-79) i condemnat a mort el 1980, pena que li fou commutada per la presó. Exiliat als EUA (1982), de retorn al seu país (1985), després de dos intents (1987 i 1992), el 1997 fou elegit president. Inicià aleshores una profunda transformació econòmica de Corea del Sud i una decidida política d'obertura envers Corea del Nord, que tingué el moment més representatiu en la cimera amb Kim Jong Il, el 2000, primera trobada oficial entre els caps d'estat de les dues Corees. Aquest mateix any li fou concedit el premi Nobel de la pau.

Kim Il-sung
Man'gyongdae, prop de P'yongyang 1912 - P'yongyang 1994

Polític nord-coreà. Membre del partit comunista (1931), en 1931-45 lluità contra l'ocupació japonesa. El 1945, amb el suport de l'URSS, que ocupà la meitat nord del país, fundà el partit dels treballadors. En 1948-72 fou primer ministre de la nova República Democràtica Popular de Corea, i posteriorment president. Iniciador de la guerra de Corea (1950-53), fou nomenat secretari general del partit el 1966. Basà la seva política en l'aïllament i l'autarquia, l'autoritarisme i el culte a la personalitat. El 1994, la seva negativa a ratificar el tractat de no-proliferació nuclear (1985) desencadenà una crisi internacional. Designà com a successor (1980) el seu fill Kim Jong Il. La seva mort posà fi a la dictadura més llarga de la història: quaranta-sis anys de direcció totalitària i d'aïllament internacional del país.

Kim Jong Il
Manxúria, frontera entre Corea i la Xina 1942

Polític nord-coreà. Fill de Kim Il-sung, que el nomenà successor seu el 1980. El 1973 fou designat cap d'organització i propaganda del partit, i el 1993 comandant en cap de l'exèrcit. A la mort del seu pare (1994), bé que fou presentat com a nou líder del país, tingué dificultats per a consolidar la seva posició: fou nomenat secretari general del Partit Comunista (1997) i president de la Comissió de Defensa Nacional (2000), però no president. Pressionat per una gravíssima crisi econòmica conseqüència de l'aïllament del règim fundat pel seu pare, el 2000 inicià una política de distensió amb contactes oficials amb els EUA i la primera trobada amb un cap d'estat sud-coreà (Kim Dae Jung), tot i que les relacions tornaren a deteriorar-se el 2002 amb motiu de la reactivació del programa nuclear per part de Corea del Nord.

Kindelán y Duany, Alfredo
Santiago de Cuba 1879 - Madrid 1962

Militar castellà. Lluità al Marroc i dirigí l'Escuela Civil de Aviación de Getafe. Participà en el desembarcament d'Alhucemas (1925). El 1931 s'exilià en proclamar-se la república; tornà el 1934 i participà en l'alçament de Franco (1936). Fou capità general de Mallorca (1939-41) i de Catalunya (1941-42). El 1961 fou creat marquès de Kindelán.

King, Martin Luther
Atlanta, Geòrgia 1929 - Memphis, Tennessee 1968

Capdavanter nord-americà de l'alliberament pacífic dels negres als EUA. Pastor protestant, influït per Gandhi, organitzà un poderós moviment de lluita i resistència pacífiques per a l'obtenció de la igualtat de drets per als negres nord-americans. Premi Nobel de la pau el 1964. Fou assassinat, després de diversos intents frustrats. Escriví The Strength to Love (1963) i The Trumpet of Conscience (1967).

Kipling, Rudyard
Bombai 1865 - Londres 1936

Escriptor anglès. S'educà a la Gran Bretanya i el 1882 tornà a l'Índia, el seu país natal, on adquirí una ràpida popularitat com a periodista i autor de contes (Plain Tales of the Hills, 'Contes planers dels turons', 1887). Novament a Anglaterra (1889), fou el gran cantor de l'imperialisme britànic, en novel·les com The Light that Failed ('La llum que s'acabà', 1891) i els poemes de Barrack-room Ballads ('Balades de la caserna', 1892), tot i que les seves obres més reeixides són les que recreen ambients de l'Índia, com The Jungle Book ('El llibre de la jungla', 1894; traducció catalana de M& Manent, 1962) i, sobretot, Kim (1901). Obtingué el Premi Nobel de literatura el 1907.

Kirov, Sergej Mironovic Kostrikov
Urzum, V'atka, actual Kirov, 1886 - Leningrad actual Sant Petersburg 1934

Polític rus. S'afilià al POSDR el 1905. Participà en la guerra civil a la part del Caucas i de Transcaucàsia. Fou ambaixador de la Rússia soviètica (1920) i membre del Comitè Central (1923). Col·laborador pròxim de Stalin, el 1926 aquest el féu secretari del partit a Leningrad per depurar-lo. El seu assassinat, del qual no es coneixen els veritables inspiradors, fou escollit per Stalin per justificar els processos de Moscou.

Kissinger, Henry Alfred
Fürth, Baviera 1923

Polític nord-americà. D'origen jueu, l'any 1938 emigrà als EUA, i ensenyà ciència política a Harvard. El 1969 fou nomenat conseller del president Richard Nixon, i el 1973, secretari d'estat per a afers estrangers. Propugnà una distensió simultània amb l'URSS i la Xina, signà els acords de París del gener del 1973, sobre el Vietnam, motiu pel qual li fou concedit el premi Nobel de la pau —compartit amb Le Duc Tho—, i tractà de resoldre la crisi del Pròxim Orient. El 1975 deixà d'ésser conseller presidencial i el 1977, secretari d'estat, bé que, vinculat a diverses institucions polítiques, financeres, culturals i docents, ha continuat influint en la política exterior dels EUA, sobretot durant el mandat de R. Reagan. És autor d'articles i de llibres d'anàlisi històrico-política (American Foreign Policy, 1969; Diplomacy, 1994) i de memòries (The White House Years, 1979; For the Record, 1981).

Klaus, Václav
Praga 1941

Polític txec. Fou ministre de finances els darrers anys d'existència de la República de Txecoslovàquia. Seguidor de les teories ultraliberals de Ronald Reagan i Margaret Thatcher, fou militant del partit de Václav Havel, Fòrum Cívic, fins que el 1991 propulsà la ruptura i fundà el Partit Democràtic Cívic (ODS), que guanyà les eleccions del 1992. Arran de la separació de Txèquia i Eslovàquia, al gener del 1993, es convertí en primer ministre de la nova República Txeca en coalició amb els democratacristians i altres partits conservadors. En les eleccions del juny del 1996, la coalició de centre dreta ODS de Václav Klaus perdé la majoria absoluta al parlament, tot i que ell continuà en el càrrec de primer ministre. El 1997 dimití per un escàndol.

Klestil, Thomas
Viena 1932

Polític austríac. Fou ambaixador a Washington fins que el 1987 tornà a Àustria per prendre el càrrec de secretari general del ministre d'afers estrangers. Membre del Partit Popular, al maig del 1992 es convertí en president federal en substitució de Kurt Waldheim —que decidí no tornar a presentar-se acusat d'activitats pronazis durant la Segona Guerra Mundial— en guanyar les eleccions enfront del socialdemòcrata Rudolf Streicher.

Koch, Robert
Clausthal 1843 - Baden-Baden 1910

Microbiòleg alemany. De jove exercí la medicina rural, fins que els seus treballs de laboratori cridaren l'atenció d'alguns savis coetanis (F.J.Cohn, J.Cohnheim, etc) i li valgueren un càrrec important al departament imperial d'higiene de Berlín, on prosseguí les seves investigacions i creà nous mètodes de cultiu i tinció de bacteris. L'any 1882 descobrí el bacil de la tuberculosi, i el 1883, dirigint una expedició científica a Egipte, féu el descobriment del virus colèric. Professor a la universitat de Berlín, publicà importants treballs sobre la teoria general de la malaltia infecciosa i, en particular, sobre la tuberculosi. El 1890 obtingué la tuberculina, que no respongué a les esperances creades arreu del món com a remei infal·lible, però que ha estat utilitzada amb èxit en el diagnòstic precoç de la tuberculosi. L'any 1905 rebé el premi Nobel de medicina.

Kohl, Helmut
Ludwigshafen, Renània-Palatinat 1930

Polític alemany. Cofundador de la CDU de Renània-Palatinat (1947), que presidí de 1966 a 1974, fou cap de govern d'aquest land (1969-76). President de la CDU (1973-98), el 1982 fou elegit canceller federal pel Bundestag. Confirmat en les eleccions del 1983, des d'aquest càrrec i sempre amb el suport del partit liberal FDP, prioritzà la competitivitat i el creixement econòmic, els quals presentà com la millor garantia per a preservar l'estat de benestar i mantenir l'atur en un nivell baix. Les seves reformes en el camp fiscal i de la sanitat foren motiu de polèmiques amb l'oposició i amb els sindicats. Confirmat en el càrrec el 1987, fou el principal artífex de la reunificació alemanya i elegit primer canceller del nou Bundestag (1990). Reelegit el 1994, en aquesta i en les subsegüents consultes als länder, els costos de la reunificació li reportaren una minva del suport. En política exterior, destacà pel seu pro-occidentalisme i, davant les reticències històriques dels antics estats comunistes de l'Europa Central respecte a Alemanya, tingué una actitud especialment conciliadora. En la construcció europea, l'actuació de Kohl resultà determinant per a constituir l'anomenat 'eix francoalemany', principal motor d'aquest procés. Derrotat per la coalició socialdemòcrata-ecologista el 1998, el 1999 fou acusat de finançar il·legalment el seu partit.

Kollontaj, Aleksandra Mikhajlovna
Sant Petersburg 1872 - Moscou 1952

Política soviètica. Membre del partit bolxevic des del 1906 i més tard del comitè central. Fou autora de nombrosos treballs sobre el lloc de la dona en la família capitalista. Després de la revolució continuà ocupant-se de reivindicar el lloc que havia de correspondre a la dona en la nova societat. Pertangué a l'Oposició Obrera contra la burocratització del partit i de l'estat obrer, però fou apartada de la política activa el 1924 i relegada a funcions diplomàtiques a l'estranger. Tingué una gran producció bibliogràfica, de la qual sobresurten les obres sobre economia i sobre teoria socialista.

Kolokotronis, Theódoros
Messènia 1770 - Atenes 1843

Patriota i polític grec. Seguint l'exemple del seu pare Konstandinos, dirigí la revolta contra els turcs (1821). Col·laborador de Ioannis Kapodístrias, s'oposà a la regència d'Otó I i fou empresonat. Arribada la majoritat del monarca, aquest l'alliberà i el nomenà conseller d'estat. Escriví una història de la Grècia contemporània del 1770 al 1836.

König, baró de
Hannover 1867 - Baden-Baden 1943

Nom amb el qual fou conegut l'aventurer Rudolf Stallmann. Relacionat amb la delinqüència de diferents països europeus, arribà a Barcelona el 1915, potser com a espia alemany, i s'uní a la banda de pistolers al servei de la patronal organitzada per Bravo Portillo; quan aquest fou mort (setembre del 1919), el substituí com a cap. Pretengué llavors d'extorquir alguns patrons, i, en decidir-se la patronal a fer costat al moviment dels sindicats lliures, fou expulsat d'Espanya (1920). Anà a París, es naturalitzà francès el 1926, i durant la Segona Guerra Mundial, com a Coronel Lemoine, actuà d'agent doble entre França i Alemanya.

Kornilov, Lavr Georgievic
Ust-Kamenogorsk 1870 - Jekaterinodar, actual Krasnodar 1918

General rus. Comandant suprem de l'exèrcit rus durant la Primera Guerra Mundial, exigí plens poders a Kerenskij i intentà el cop d'estat de l'agost del 1917. Després de la revolució d'octubre, fou empresonat, però aconseguí d'escapar, i durant la guerra civil dirigí l'exèrcit blanc del sud de Rússia.

Kossuth, Lajos
Monok, actual BorsodAlbaúj-Zemplén 1802 - Torí 1894

Polític hongarès. Fou el principal cap de la revolució democràtico-burgesa del 1848 a Hongria. Primer ministre, abolí el feudalisme i proclamà la independència de la república hongaresa (1849), de la qual fou l'únic president. Bé que féu proclamar per la Dieta la deposició dels Habsburg (abril del 1849), les tropes austro-russes derrotaren l'exèrcit hongarès. Kossuth s'exilià a Turquia i després a Itàlia, on establí contactes amb Mazzini i Garibaldi, amb l'esperança de promoure alhora la independència d'Itàlia, Polònia i Hongria. Des de l'exili s'oposà categòricament al compromís austro-hongarès del 1867.

Kosygin, Aleksej Nikolajevic
Peterburg 1904 - Moscou 1980

Polític soviètic. Militant comunista des del 1927, fou enginyer tèxtil i ascendí ràpidament en el partit. Dirigí el Gosplan (1959). Vice-primer ministre i membre del Comitè Central del PCUS (1960), el 1964 substituí N.Khruscov com a cap de govern, càrrec en què romangué fins el 1980 (succeït per N.Tikhonov), bé que des del 1970 fou eclipsat progressivament per L.I.Breznev. Afavorí la distensió diplomàtica amb els EUA.

Krause, Karl Christian Friedrich
Eisenberg, Saxònia 1781 - Munic 1832

Filòsof alemany. Deixeble de Fichte i Schelling, no arribà mai, però, a obtenir una càtedra i visqué en l'estretor. Rebutjà els sistemes de Fichte, Schelling i Hegel i es considerà el veritable continuador de Kant. La seva filosofia, anomenada panenteisme, descriu el món en Déu, bé que no l'hi confon, i presenta la història com a ascensió racional de l'home a Déu i com a descens de Déu a l'home. La seva metafísica s'aplica a l'ètica i a la filosofia del dret i rebutja la visió hegeliana de l'estat. De publicació majoritàriament pòstuma, la seva obra inclou una gran diversitat de disciplines i interessos filosòfics. Per la importància que tingueren en la difusió del krausisme destaquen Das Urbild der Menschheit ('L'ideal de la humanitat', 1811), Abriss der Aesthetik ('Compendi d'Estètica', 1837), Entwurf des Systems der Philosophie ('Esbós del sistema de filosofia', 1804) i Reine allgemeine Vernunftwissenschaft ('Ciència pura i general de la raó', 1885).

Kropotkin, P'otr Aleksejevic
Moscou 1842 - Dmitrov, Moscou 1921

Príncep Kropotkin. Anarco-comunista rus. De família aristocràtica, abandonà la carrera militar i estudià geografia, zoologia i antropologia. A Suïssa (1872) prengué contacte amb els bakuninistes de la Primera Internacional. Tornà a Rússia, on fou empresonat (1874), però aconseguí d'escapar (1876), i residí exiliat a la Gran Bretanya, a Suïssa i a França. Es relacionà amb Brousse, Malatesta i Reclus i fundà les revistes "Le Révolté", anarco-comunista, a Suïssa (1878), i "Freedom", llibertària, a Anglaterra (1886). Escriví Paroles d'un révolté (1885), La conquête du pain (1892) i unes memòries (1902). Defensà la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davant els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Criticà la teoria darwiniana de la lluita per la vida i defensà l'ajut mutu com a condició del progrés (Mutual Aid: a Factor of Evolution, 1892). Teoritzà sobre l'anarco-col·lectivisme com a etapa transitòria cap a l'anarco-comunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Tornà a Rússia el 1917, i col·laborà amb el poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial.
Els mesos de juny-juliol del 1878 visità Barcelona, on es relacionà especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, intentà de resoldre les diferències entre el grup bakuninista madrileny i el barceloní. Tanmateix, la influència del seu anarco-comunisme no es produí fins el 1886, quan la "Justícia Humana" de Gràcia, "Acràcia" de Barcelona i "El Socialismo" de Cadis traduïren per primera vegada els seus escrits. Les seves obres es divulgaren sobretot al començament del s XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València (així, La conquista del pan, per Maucci i Atlante i per Sempere). L'anarco-comunisme influí especialment en els anarquistes més purs, i configurà el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme.

Kruger, Stephanus Johannes Paulus
Colesberg, Cap de Bona Esperança 1825 - Clarens, Vaud 1904

General bòer. Cap de l'exèrcit i president de la república del Transvaal, dirigí la guerra dels bòers. S'exilià a Europa, però no obtingué cap ajut governamental, malgrat la simpatia general per la causa dels bòers.

Krupskaja, Nadezda Konstantinovna
Peterburg 1869 - Moscou 1939

Militant revolucionària bolxevic i pedagoga. El 1898 es casà amb Lenin, exiliat a Sibèria, i després de la revolució participà en la política educativa i social, en general de forma activa i constant. Fou membre destacada de diverses comissions i institucions relacionades amb l'educació. A la mort de Lenin s'oposà al creixent poder de Stalin.

Kun, Béla
Szilágycseh, Transsilvània 1886 - Sibèria 1939

Polític comunista hongarès. Fundador del PC hongarès, atacà la república de signe democràtico-burgès, proclamada per Károly, i fou empresonat. Quan esclatà la revolució, establí (1919) un govern revolucionari (la República dels Consells) que durà 133 dies. Obligat a fugir per la intervenció estrangera, que implantà un govern de tipus feixista, presidit per l'amirall Horthy, s'exilià a Moscou, on ocupà importants càrrecs al Komintern. Durant la purga stalinista fou empresonat (1937) i afusellat.

Kutuzov, Mikhail Illarionovic
Peterburg 1745 - Bunzlau 1813

Mariscal rus, conegut també per Goleniscev-Kutuzov. Príncep Smolenskij. Gran estrateg, fou un dels fundadors de l'art militar modern rus i participà en quasi totes les campanyes de l'època. El 1811 derrotà els turcs i els féu signar el tractat de pau de Bucarest. En la guerra contra Napoleó mostrà una gran habilitat, tant militar com diplomàtica: després de la batalla de Borodino lliurà Moscou a Napoleó per salvar l'exèrcit i tallà la retirada vers el sud de les tropes franceses, que obligà a tornar per les terres que abans havien devastat, sota un clima inhòspit i l'atac constant de l'exèrcit i els guerrillers russos.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà