Kádár, János
Salgótarján 1912 - Budapest 1989
Polític hongarès. Comunista des del 1933, participà
durant la Segona Guerra Mundial en la constitució d'un moviment de resistència contra
els nazis. Fou empresonat (1951-54) en entrar en contradicció amb el grup stalinista de
Rákosi. El 1956 esdevingué cap del govern favorable a l'URSS que reprimí l'alçament
d'octubre-novembre d'aquell any i primer secretari del Partit Socialista Obrer Hongarès.
Havent renunciat el càrrec de primer ministre el 1965, restà com a home fort del règim,
flexibilitzà l'economia a partir del 1968 i promogué una apreciable liberalització
política i cultural, fent d'Hongria un dels països més estables i pròspers de l'Europa
de l'Est. De les seves obres polítiques es destaca A szocializmus teljes
gyözelméért ('Per la completa victòria del socialisme', 1962).
La crisi econòmica dels anys vuitanta, que provocà una forta caiguda del nivell de vida
d'Hongria, li féu disminuir sensiblement la popularitat i el prestigi i portà a la seva
destitució (1988).
Kalinin,
Mikhail Ivanovic
Verkhnjaja Troica, Tver 1875 - Moscou 1946
Revolucionari rus. D'origen camperol, milità en la
socialdemocràcia des del 1898, però es passà als leninistes i participà en la
revolució del 1905. Malgrat la seva oposició als bolxevics durant la Primera Guerra
Mundial, fou un dels fundadors del diari "Pravda" i un dels dirigents de la
revolució del 1917; arribà a president del Praesidium (1938-46).
Kaltenbrunner,
Ernst
Ried, Alta Àustria 1903 - Nuremberg 1946
Advocat i polític austríac. Membre del partit
nacionalsocialista, el 1942 succeí R.Heydrich com a cap de la Gestapo i del servei de
contraespionatge de les SS. Fou un dels principals responsables del terror dels darrers
anys de la guerra i, com a tal, condemnat a mort en el procés de Nuremberg.
Kamenev, Lev Borisovic
Rosenfeld
Moscou 1883 - 1936
Polític soviètic. Militant socialdemòcrata, col·laborà amb Lenin des del 1908,
participà en la revolució del 1917 i afavorí la política de col·laboració amb els
altres partits socialistes. Membre del Comitè Central del Partit Comunista, gestionà
l'acord de Brest-Litovsk (1918). Fou membre de la troica que governà el país entre el
1922 i el 1924 i s'alià amb Stalin contra Trockij, però més tard s'uní a Trockij i
Zinov'ev contra la dictadura staliniana. Destituït (1927) i expulsat del partit (1932),
fou empresonat (1934) i executat.
Kant, Immanuel
Königsberg, avui Kaliningrad 1724 - 1804
Filòsof alemany. Passà tota la vida a la seva ciutat
natal. Atret per la teologia (fou educat en un pietisme rigorós) i, després, per la
matemàtica i per la física de Newton, es graduà i ensenyà (15 anys com a lector i des
del 1770 com a professor ordinari de lògica i metafísica) a la universitat. En la seva
primera època es dedicà als problemes de les ciències, en relació amb els sistemes de
Leibniz i de Wolff; féu diversos cursos de geografia (decenni del 1750) i elaborà una
teoria sobre l'origen del sistema solar, recollida posteriorment per Laplace i
coneguda per teoria de Kant-Laplace. La dissertació De mundi sensibilis atque
intelligibilis forma et principiis (1770) inicià el seu període crític, en
què, apartant-se de la filosofia leibnizianowolffiana i incorporant elements de
l'empirisme de Hume, anà elaborant el seu sistema, que exposà en les seves obres
principals: Kritik der reinen Vernunft ('Crítica de la raó pura', 1781; edició
corregida, 1787), Prolegomena zu einer jeden künftigen Metaphysik ('Prolegòmens a
qualsevol metafísica futura', 1783), Grundlegung zur Metaphysik der Sitten ('Fonamentació
de la metafísica dels costums', 1785), Kritik der praktischen Vernunft ('Crítica
de la raó pràctica', 1788), Kritik der Urteilskraft ('Crítica del
judici',
1790), Die Religion innerhalb der blossen Vernunft ('La religió en els límits de
la simple raó', 1794), Zum ewigen Frieden ('La pau perpètua', 1795), Anthropologie
in pragmatischer Hinsicht abgefasst ('Antropologia des del punt de vista
pragmàtic',
1798) i l'important Opus postumum (escrit entre el 1796 i el 1803, que no fou
publicat, però, íntegrament fins el 1938). Màxim exponent de la Il·lustració i
pensador extraordinàriament influent als ss XIX i XX, Kant féu balanç del saber del seu
temps i es preguntà per què la filosofia, entesa com a metafísica, no havia encara
emprès el "camí segur d'una veritable ciència", a diferència de la
fisicomatemàtica newtoniana. La resposta a aquesta qüestió constitueix el contingut de
la Crítica de la raó pura, on són determinats la natura i els límits del
coneixement humà, el qual és concebut ("revolució copernicana") com a
assimilació pel subjecte d'una matèria rebuda (dades de la sensació) mitjançant
unes estructures o formes a priori : les intuïcions pures d'espai i de
temps, al nivell de la sensibilitat externa i interna, respectivament, i les categories
al nivell de l'enteniment (Verstand); aquesta assimilació cristal·litza en la
síntesi pròpia dels "judicis de l'experiència", universals i
necessaris,
però insuperablement relatius als fenòmens —les coses tal com apareixen al
subjecte— i no al noümen —la realitat en ella mateixa—. La
metafísica, amb la seva pretensió d'assolir aquesta realitat —l'en-si del
món, l'ànima i Déu, com a idees i ideal, respectivament, de la raó (Vernunft)—,
és una il·lusió "natural i inevitable", però impossible de
satisfer. Kant
denuncia, a aquest respecte, les antinòmies cosmològiques, els paralogismes psicològics
i les argumentacions "dialèctiques" de la teodicea, i així forneix les bases
de tots els agnosticismes posteriors (positivisme, pragmatisme, etc). En fer,
paral·lelament, en la Kritik der praktischen Vernunft, l'examen de les condicions a
priori del fet moral, Kant, després de descobrir el caràcter
categoricoimperatiu, autònom i exclusivament formal de la llei moral, posa en
evidència els pressupòsits o "postulats" en què aquesta descansa:
llibertat,
immortalitat de l'ànima i existència d'un Déu remunerador just; és oberta,
així, una
via extracientífica, però no menys rigorosa, d'accés a la transcendència, que no pocs
filòsofs posteriors —àdhuc existencialistes— han seguit d'una manera o
altra.
L'home apareix, doncs, com a "ciutadà de dos mons": el fenomènic i
determinista de la "natura" i el noümènic i espiritual de la
"llibertat", en el quals els homes formen, en tant que "persones", el
superior "regne dels fins". La tercera Crítica, la Kritik der
Urteilskraft, tracta d'harmonitzar els resultats de les anteriors, fent una reflexió
sobre la finalitat en la natura (palesa en els éssers vivents) i sobre el món
estètic.
Kant coronà aquesta complexa concepció de l'home en la seva obra sobre la religió en
els límits de la simple raó, la qual li ocasionà un conflicte amb la censura oficial, a
causa de la independència amb què descriu la figura excepcional, però només humana, de
Crist, el model salvífic de tots els homes.
Karadzic, Radovan
Montenegro 1946
Psiquiatre i polític serbi. El 1990 s'integrà al Partit Democràtic Serbi i es convertí
en el dirigent de l'autoproclamada República Sèrbia de Bòsnia durant la guerra a
l'antiga Iugoslàvia. Al juny del 1996, el Tribunal de l'Haia obrí la vista contra
Karadzic i el militar serbi Ratko Mladic sota l'acusació de crims contra la humanitat i
genocidi en l'evacuació de l'enclavament musulmà de Srebenica, al juliol del 1995. El
Tribunal de l'Haia ordenà, al juliol del 1996, la captura de Karadzic, que abandonà les
seves funcions com a president de la República Sèrbia de Bòsnia. No obstant això, no
s'entregà a la justícia i restà a Pale.
Karamanlís,
Konstandinos
Proti, Serres 1907 - Atenes 1998
Polític grec. Fundador i líder del partit de dreta ERE, fou primer ministre del govern
(1955-63), fins que, pel seu filoamericanisme, fou implicat en l'afer Lambrakis i s'hagué
d'exiliar. Tornà a Grècia (juliol del 1974), presidí un govern de salvació nacional
per a la restauració de la democràcia i, juntament amb el seu nou partit Nea Dimokratía
("Nova Democràcia"), vencé en les eleccions celebrades posteriorment. Primer
ministre del 1974 al 1980, fou elegit després (1980) president de la república. El 1985
entrà en conflicte amb el govern socialista encapçalat per A.Papandreu i dimití. El
1990 fou novament elegit per a la presidència, càrrec que ocupà fins el 1995, que
dimití.
Karr
i Alfonsetti, Carme
Barcelona 1865 - 1943
Escriptora, neboda de l'escriptor francès Alphonse Karr. El 1902, amb el pseudònim L.Escardot,
publicà a "Joventut" les primeres narracions. Publicà després Volves (1906)
i Clixés (1906) —la seva millor obra, centrada en la problemàtica de les
dones de la mitjana burgesia—, i les obres teatrals Els ídols (1911) i Caritat
(1918). Altres obres seves són De la vida d'en Joan Franch i Garba de
contes (1935). A partir del 1907 dirigí la publicació Feminal i
col·laborà, entre altres, a "Joventut" —des d'on, amb el pseudònim de Xènia,
polemitzà amb Ors—, "Or i Grana" i "La Veu de Catalunya". Fundà
(1913) i dirigí La Llar, primera residència per a professores i estudiantes, i tingué
una actuació destacada —especialment com a conferenciant— en la defensa del
millorament i la modernització de l'ensenyament de les dones. És també autora de
composicions musicals sobre versos de diferents autors. Era casada amb Josep M.de
Lasarte.
Kaunda, Kenneth
David
Lubwa, Rhodèsia del Nord 1924
Polític zambià. Mestre d'escola (1943), el 1950 s'afilià
a l'African National Congress, i en fou nomenat secretari general per a la
Rhodèsia del Nord (1953). Fundador del Zambia African National Congress (1958) i de
l'United National Independence Party (1960), fou elegit president del darrer. Des de la
independència de Zàmbia (1964) és també president de la república. Els seus poders,
dictatorials des de la crisi del 1973 darrerament encara s'han accentuat, a desgrat de les
dificultats econòmiques del país.
La pressió popular el forçà a democratitzar el país. En
les eleccions presidencials del 1991, fou batut per Frederick Chiluba, líder del Moviment
per a la Democràcia Multipartidista. El 1992, Kaunda abandonà la direcció del Partit
Unificat de la Independència Nacional, però la crisi de credibilitat de Chiluba l'animà
a recuperar el càrrec en el partit el 1995.
Kautsky, Karl
Johann
Praga 1854 - Amsterdam 1938
Polític alemany. El 1880 fundà el «Sozialdemokrat» a Zuric, i el 1881 passà a
Londres, on fou secretari d'Engels. El 1883 fundà a Stuttgart la revista «Neue Zeit»,
que esdevingué l'òrgan del partit socialdemòcrata alemany. Al congrés d'Erfurt (1891)
defensà el marxisme revolucionari contra el revisionisme de Bernstein. Al congrés de
París (1900) es manifestà contra la participació dels socialistes en els governs
burgesos. Però a partir del 1903 es mostrà partidari de la via pacífica i
parlamentària. Del 1905 al 1910 edità la tercera part de Das Kapital de Marx.
Oposat al bolxevisme, fou durament atacat per Lenin. El 1927 publicà la seva principal
obra teòrica, Materialistische Geschichtsauffassung. Després de la presa del
poder per Hitler es refugià a Bohèmia i posteriorment a Amsterdam.
Keitel,
Wilhelm von
Helmscherode, Brunsvic 1882 - Nuremberg 1946
Militar alemany. Ascendit a general el 1934, Hitler el nomenà (1938) cap del comandament
suprem de la Wehrmacht. Fou el principal responsable de la política militar nazi. Signà
la capitulació alemanya el 8 de maig de 1945. El Tribunal Militar Internacional de
Nuremberg el considerà reu de crims de guerra i fou condemnat a mort.
Kennedy, John
Fitzgerald
Brookline, Massachusetts 1917 - Dallas, Texas 1963
Polític demòcrata nord-americà. President dels EUA (1961-63). El 1946 fou elegit membre
de la Cambra de Representants, i el 1952, senador per Massachusetts. A les eleccions
presidencials del 1960 triomfà (primer cas, tractant-se d'un catòlic, en la història
dels EUA) sobre el republicà Nixon. A l'interior, hagué d'afrontar la recessió
econòmica i la lluita dels negres pels drets civils. A l'exterior, propugnà una
política de coexistència pacífica amb l'URSS, combinada amb mesures imperialistes, com
el desembarcament a Cuba i la tramesa dels primers "consellers" nord-americans
al Vietnam. Morí en atemptat en circumstàncies que no s'han aclarit mai.
Kent, Victoria
Màlaga 1898 - Nova York 1987
Política i jurista espanyola. Fou diputada a corts (1931-36) i directora general de
presons, càrrec des del qual dugué a terme moltes reformes. Acabada la guerra civil,
s'exilià a França; les vicissituds que hi visqué durant la Segona Guerra Mundial resten
reflectides al seu llibre Quatre ans à Paris (1947). Residí a Mèxic (1945-50) i
més tard treballà a l'ONU (1950-52) i dirigí la revista "Ibérica" a Nova
York.
Kenyatta, Jomo
Ichaweri 1893 - Mombasa 1978
Nom adoptat per Johnstone Kamau Ngengi, polític kenyià.
Dirigent dels kikuius, estudià a Londres (1931-46). Elegit president de la Kenya African
National Union (1946), esdevingué el màxim dirigent independentista de Kenya, fet que li
costà vuit anys de presó. Amb la independència del país, arribà a la presidència
(1964) i hi instaurà un govern autoritari i conservador. El 1974 assolí el reconeixement
vitalici del seu càrrec presidencial.
Kerenskij,
Aleksandr F'odorovic
Simbirsk 1881 - Nova York 1970
Polític rus. Advocat, s'afilià al partit social-revolucionari i fou elegit a la duma el
1912. Després de la revolució de febrer del 1917 fou nomenat ministre de justícia, i
pel maig del mateix any, ministre de la guerra. Com a tal, dirigí l'anomenada
"ofensiva Kerenskij" a Galítsia, el fracàs de la qual provocà les revoltes de
juliol. Succeí el príncep L'vov com a cap del govern provisional, cercant suport en els
aliats occidentals. La temptativa de cop d'estat del general Kornilov, frustrada per la
decidida acció dels bolxevics, debilità la seva posició. Intentà de convocar
l'assemblea constituent, però no pogué impedir la revolució d'octubre. Un cop establert
el poder soviètic, s'uní a les accions militars del general Karnov contra Petrograd,
però pel novembre fugí de Rússia, i des del 1938 residí als EUA, on escriví algunes
obres antisoviètiques.
Kesselring, Albert
Markststeft, Francònia 1885 - Bad Nauheim, Hessen 1960
Mariscal alemany. Fou un dels creadors de la Luftwaffe i n'esdevingué cap d'estat-major
(1936). Del 1939 al 1941 comandà la primera i la segona flotes aèries a les campanyes
contra Polònia, França i Rússia. Més tard fou destacat a la Mediterrània. Fou
condemnat a mort per un tribunal britànic (1947), però el 1952 li fou commutada la pena.
Keynes, John
Maynard
Cambridge 1883 - Firle, Sussex 1946
Economista anglès. Fou fill de John Neville Keynes
(1852 - 1949), professor de Cambridge, conegut com a autor de The Scope and Method
of Political Economy (1891), un dels millors tractats de metodologia econòmica.
Educat a Eton i al King's College de Cambridge, en acabar els estudis d'economia (1905)
entrà en l'administració (India Office), l'experiència en la qual es reflecteix en la
seva primera obra, Indian Currency and Finance (1913), on estudia sistemàticament
els problemes del patró or de canvis, igual que la segona, The Economic Consequences
of the Peace (1919), en què demostra les conseqüències negatives que podia reportar
per als vencedors l'exigència d'excessives reparacions de guerra, és fruit de la seva
nova estada en l'administració, com a assessor ara de Lloyd George a la conferència de
París, després de la Primera Guerra Mundial. Professor a la universitat des del 1908,
les seves altres obres, de caràcter menys divulgador, defineixen la seva aportació a la
teoria econòmica: A Tract on Monetary Reform (1923) és un atac al patró; A
Treatise on Money (1930) constitueix una visió excel·lent de la teoria monetària
vigent el 1930, bé que hi són incorporats elements del que fou l'obra fonamental de
Keynes: The General Theory of Employment, Interest and Money (1936), en què és
proposada una nova anàlisi dels mecanismes de determinació del nivell d'activitat
econòmica, instituït en el paper motor de la demanda efectiva, i són subratllades les
possibilitats antidepressives de la política de despeses públiques. Durant la Segona
Guerra Mundial, exercí un paper orientador de tota la política econòmica anglesa, i
participà, amb un programa clarament avançat a la mentalitat del seu temps, en la
conferència de Bretton-Woods, on els aliats definiren el sistema de cooperació
econòmica entre ells i els mecanismes monetaris internacionals. Des del 1911 fins al 1945
fou director de l'"Economic Journal", la revista d'economia més prestigiosa a
Anglaterra. Altres obres seves són A Treatise on Probability (1921), sobre
matemàtiques, i nombroses col·leccions d'assaigs (Essays in Biography i Essays
in Persuasion).
Khomeynî,
Ruhollah
Khomeyn, Iran 1900 - Teheran 1989
Aiatol·là i polític iranià. Fill d'un aiatol·là,
sostingué el règim de Mosaddeq (1951-53). Cap xiïta de l'Iran (1962), el mateix any
s'instal·là a Qom, on criticà el sistema del xa. Deportat per aquest a Turquia (1964),
més tard passà a l'Iraq (1965) i França (1978). Des de l'exili conspirà contra la
monarquia i fou la figura principal del moviment que la féu caure (1979). El mateix any
instaurà a l'Iran la República Islàmica, règim teocràtic que perseguí tota oposició
interna, especialment a partir del 1984, que el Partit Republicà Islàmic dominà
totalment el parlament. Maldà posteriorment per estendre la revolució islàmica a altres
països musulmans, i per la seva confrontació directa amb Occident, que portà a
considerar el règim iranià com a principal suport del terrorisme internacional, fou
sotmès a un embargament que, juntament amb la guerra contra l'Iraq (1980-88), n'agreujà
la situació. El 1989 dictà la condemna a mort de l'escriptor Salman Rushdie.
Khruscov, Nikita
Sergejevic
Kalynivka 1894 - 1971
Polític soviètic. Fill de camperols, minaire i guerriller
durant la Revolució d'Octubre i la guerra civil, fou membre del Comitè Central del PC
ucraïnès (1924), del Comitè Central (1934) i del Politburó (1939) del PCUS. Després
de la mort de Stalin, fou primer secretari del PCUS (1953). Al XX Congrés (1956)
presentà l'informe "secret" denunciant els crims de Stalin, i el 1958 fou
nomenat president del consell de ministres. Impulsà la coexistència pacífica amb els
EUA i "l'emulació econòmica", i donà prioritat a la indústria de béns de
consum i a l'agricultura respecte a la indústria pesant. Teoritzà la transició al
comunisme amb l'estat i el partit "de tot el poble". Tota aquesta política
obrí una crisi general al moviment comunista internacional, especialment amb la ruptura
amb la Xina Popular. Fou destituït de tots els càrrecs el 1964.
Kim Dae Jung
Hugwang-ri, illa de Haui 1925
Polític sud-coreà. Féu estudis comercials i participà en la guerra de Corea.
Diputat el 1963, el 1971 fou candidat a la presidència. Segrestat al Japó pel
contraespionatge sud-coreà (1973), la pressió dels EUA n'evità l'execució. Líder del
Moviment Democràtic per a la Salvació Nacional (1976), fou empresonat (1976-79) i
condemnat a mort el 1980, pena que li fou commutada per la presó. Exiliat als EUA (1982),
de retorn al seu país (1985), després de dos intents (1987 i 1992), el 1997 fou elegit
president. Inicià aleshores una profunda transformació econòmica de Corea del Sud i una
decidida política d'obertura envers Corea del Nord, que tingué el moment més
representatiu en la cimera amb Kim Jong Il, el 2000, primera trobada oficial entre els
caps d'estat de les dues Corees. Aquest mateix any li fou concedit el premi Nobel de la
pau.
Kim Il-sung
Man'gyongdae, prop de P'yongyang 1912 - P'yongyang 1994
Polític nord-coreà. Membre del partit comunista (1931), en 1931-45 lluità contra
l'ocupació japonesa. El 1945, amb el suport de l'URSS, que ocupà la meitat nord del
país, fundà el partit dels treballadors. En 1948-72 fou primer ministre de la nova
República Democràtica Popular de Corea, i posteriorment president. Iniciador de la
guerra de Corea (1950-53), fou nomenat secretari general del partit el 1966. Basà
la seva política en l'aïllament i l'autarquia, l'autoritarisme i el culte a la
personalitat. El 1994, la seva negativa a ratificar el tractat de no-proliferació nuclear
(1985) desencadenà una crisi internacional. Designà com a successor (1980) el seu fill
Kim Jong Il. La seva mort posà fi a la dictadura més llarga de la història:
quaranta-sis anys de direcció totalitària i d'aïllament internacional del país.
Kim Jong Il
Manxúria, frontera entre Corea i la Xina 1942
Polític nord-coreà. Fill de Kim Il-sung, que el nomenà successor seu el 1980. El 1973
fou designat cap d'organització i propaganda del partit, i el 1993 comandant en cap de
l'exèrcit. A la mort del seu pare (1994), bé que fou presentat com a nou líder del
país, tingué dificultats per a consolidar la seva posició: fou nomenat secretari
general del Partit Comunista (1997) i president de la Comissió de Defensa Nacional
(2000), però no president. Pressionat per una gravíssima crisi econòmica conseqüència
de l'aïllament del règim fundat pel seu pare, el 2000 inicià una política de
distensió amb contactes oficials amb els EUA i la primera trobada amb un cap d'estat
sud-coreà (Kim Dae Jung), tot i que les relacions tornaren a deteriorar-se el 2002 amb
motiu de la reactivació del programa nuclear per part de Corea del Nord.
Kindelán y Duany,
Alfredo
Santiago de Cuba 1879 - Madrid 1962
Militar castellà. Lluità al Marroc i dirigí l'Escuela
Civil de Aviación de Getafe. Participà en el desembarcament d'Alhucemas (1925). El 1931
s'exilià en proclamar-se la república; tornà el 1934 i participà en l'alçament de
Franco (1936). Fou capità general de Mallorca (1939-41) i de Catalunya (1941-42). El 1961
fou creat marquès de Kindelán.
King, Martin
Luther
Atlanta, Geòrgia 1929 - Memphis, Tennessee 1968
Capdavanter nord-americà de l'alliberament pacífic dels negres als EUA. Pastor
protestant, influït per Gandhi, organitzà un poderós moviment de lluita i resistència
pacífiques per a l'obtenció de la igualtat de drets per als negres nord-americans. Premi
Nobel de la pau el 1964. Fou assassinat, després de diversos intents frustrats. Escriví The
Strength to Love (1963) i The Trumpet of Conscience (1967).
Kipling, Rudyard
Bombai 1865 - Londres 1936
Escriptor anglès. S'educà a la Gran Bretanya i el 1882 tornà a l'Índia, el seu país
natal, on adquirí una ràpida popularitat com a periodista i autor de contes (Plain
Tales of the Hills, 'Contes planers dels turons', 1887). Novament a Anglaterra (1889),
fou el gran cantor de l'imperialisme britànic, en novel·les com The Light that Failed
('La llum que s'acabà', 1891) i els poemes de Barrack-room Ballads ('Balades
de la caserna', 1892), tot i que les seves obres més reeixides són les que recreen
ambients de l'Índia, com The Jungle Book ('El llibre de la jungla', 1894;
traducció catalana de M& Manent, 1962) i, sobretot, Kim (1901). Obtingué
el Premi Nobel de literatura el 1907.
Kirov,
Sergej Mironovic Kostrikov
Urzum, V'atka, actual Kirov, 1886 - Leningrad actual Sant Petersburg 1934
Polític rus. S'afilià al POSDR el 1905. Participà en la guerra civil a la part del
Caucas i de Transcaucàsia. Fou ambaixador de la Rússia soviètica (1920) i membre del
Comitè Central (1923). Col·laborador pròxim de Stalin, el 1926 aquest el féu secretari
del partit a Leningrad per depurar-lo. El seu assassinat, del qual no es coneixen els
veritables inspiradors, fou escollit per Stalin per justificar els processos de Moscou.
Kissinger,
Henry Alfred
Fürth, Baviera 1923
Polític nord-americà. D'origen jueu, l'any 1938 emigrà
als EUA, i ensenyà ciència política a Harvard. El 1969 fou nomenat conseller del
president Richard Nixon, i el 1973, secretari d'estat per a afers estrangers. Propugnà
una distensió simultània amb l'URSS i la Xina, signà els acords de París del gener del
1973, sobre el Vietnam, motiu pel qual li fou concedit el premi Nobel de la pau
—compartit amb Le Duc Tho—, i tractà de resoldre la crisi del Pròxim
Orient.
El 1975 deixà d'ésser conseller presidencial i el 1977, secretari d'estat, bé que,
vinculat a diverses institucions polítiques, financeres, culturals i docents, ha
continuat influint en la política exterior dels EUA, sobretot durant el mandat de R.
Reagan. És autor d'articles i de llibres d'anàlisi històrico-política (American
Foreign Policy, 1969; Diplomacy, 1994) i de memòries (The White House Years,
1979; For the Record, 1981).
Klaus, Václav
Praga 1941
Polític txec. Fou ministre de finances els darrers anys d'existència de la República de
Txecoslovàquia. Seguidor de les teories ultraliberals de Ronald Reagan i Margaret
Thatcher, fou militant del partit de Václav Havel, Fòrum Cívic, fins que el 1991
propulsà la ruptura i fundà el Partit Democràtic Cívic (ODS), que guanyà les
eleccions del 1992. Arran de la separació de Txèquia i Eslovàquia, al gener del 1993,
es convertí en primer ministre de la nova República Txeca en coalició amb els
democratacristians i altres partits conservadors. En les eleccions del juny del 1996, la
coalició de centre dreta ODS de Václav Klaus perdé la majoria absoluta al parlament,
tot i que ell continuà en el càrrec de primer ministre. El 1997 dimití per un
escàndol.
Klestil, Thomas
Viena 1932
Polític austríac. Fou ambaixador a Washington fins que el 1987 tornà a Àustria per
prendre el càrrec de secretari general del ministre d'afers estrangers. Membre del Partit
Popular, al maig del 1992 es convertí en president federal en substitució de Kurt
Waldheim —que decidí no tornar a presentar-se acusat d'activitats pronazis durant la
Segona Guerra Mundial— en guanyar les eleccions enfront del socialdemòcrata Rudolf
Streicher.
Koch, Robert
Clausthal 1843 - Baden-Baden 1910
Microbiòleg alemany. De jove exercí la medicina rural, fins que els seus treballs de
laboratori cridaren l'atenció d'alguns savis coetanis (F.J.Cohn, J.Cohnheim, etc) i li
valgueren un càrrec important al departament imperial d'higiene de Berlín, on prosseguí
les seves investigacions i creà nous mètodes de cultiu i tinció de bacteris. L'any 1882
descobrí el bacil de la tuberculosi, i el 1883, dirigint una expedició científica a
Egipte, féu el descobriment del virus colèric. Professor a la universitat de Berlín,
publicà importants treballs sobre la teoria general de la malaltia infecciosa i, en
particular, sobre la tuberculosi. El 1890 obtingué la tuberculina, que no respongué a
les esperances creades arreu del món com a remei infal·lible, però que ha estat
utilitzada amb èxit en el diagnòstic precoç de la tuberculosi. L'any 1905 rebé el
premi Nobel de medicina.
Kohl, Helmut
Ludwigshafen, Renània-Palatinat 1930
Polític alemany. Cofundador de la CDU de Renània-Palatinat (1947), que presidí de 1966
a 1974, fou cap de govern d'aquest land (1969-76). President de la CDU (1973-98),
el 1982 fou elegit canceller federal pel Bundestag. Confirmat en les eleccions del 1983,
des d'aquest càrrec i sempre amb el suport del partit liberal FDP, prioritzà la
competitivitat i el creixement econòmic, els quals presentà com la millor garantia per a
preservar l'estat de benestar i mantenir l'atur en un nivell baix. Les seves reformes en
el camp fiscal i de la sanitat foren motiu de polèmiques amb l'oposició i amb els
sindicats. Confirmat en el càrrec el 1987, fou el principal artífex de la reunificació
alemanya i elegit primer canceller del nou Bundestag (1990). Reelegit el 1994, en aquesta
i en les subsegüents consultes als länder, els costos de la reunificació li
reportaren una minva del suport. En política exterior, destacà pel seu
pro-occidentalisme i, davant les reticències històriques dels antics estats comunistes
de l'Europa Central respecte a Alemanya, tingué una actitud especialment conciliadora. En
la construcció europea, l'actuació de Kohl resultà determinant per a constituir
l'anomenat 'eix francoalemany', principal motor d'aquest procés. Derrotat per la
coalició socialdemòcrata-ecologista el 1998, el 1999 fou acusat de finançar
il·legalment el seu partit.
Kollontaj,
Aleksandra Mikhajlovna
Sant Petersburg 1872 - Moscou 1952
Política soviètica. Membre del partit bolxevic des del 1906 i més tard del comitè
central. Fou autora de nombrosos treballs sobre el lloc de la dona en la família
capitalista. Després de la revolució continuà ocupant-se de reivindicar el lloc que
havia de correspondre a la dona en la nova societat. Pertangué a l'Oposició Obrera
contra la burocratització del partit i de l'estat obrer, però fou apartada de la
política activa el 1924 i relegada a funcions diplomàtiques a l'estranger. Tingué una
gran producció bibliogràfica, de la qual sobresurten les obres sobre economia i sobre
teoria socialista.
Kolokotronis,
Theódoros
Messènia 1770 - Atenes 1843
Patriota i polític grec. Seguint l'exemple del seu pare Konstandinos, dirigí la revolta
contra els turcs (1821). Col·laborador de Ioannis Kapodístrias, s'oposà a la
regència d'Otó I i fou empresonat. Arribada la majoritat del monarca, aquest l'alliberà
i el nomenà conseller d'estat. Escriví una història de la Grècia contemporània del
1770 al 1836.
König, baró de
Hannover 1867 - Baden-Baden 1943
Nom amb el qual fou conegut l'aventurer Rudolf Stallmann.
Relacionat amb la delinqüència de diferents països europeus, arribà a Barcelona el
1915, potser com a espia alemany, i s'uní a la banda de pistolers al servei de la
patronal organitzada per Bravo Portillo; quan aquest fou mort (setembre del 1919), el
substituí com a cap. Pretengué llavors d'extorquir alguns patrons, i, en decidir-se la
patronal a fer costat al moviment dels sindicats lliures, fou expulsat d'Espanya (1920).
Anà a París, es naturalitzà francès el 1926, i durant la Segona Guerra Mundial, com a Coronel
Lemoine, actuà d'agent doble entre França i Alemanya.
Kornilov,
Lavr Georgievic
Ust-Kamenogorsk 1870 - Jekaterinodar, actual Krasnodar 1918
General rus. Comandant suprem de l'exèrcit rus durant la
Primera Guerra Mundial, exigí plens poders a Kerenskij i intentà el cop d'estat de
l'agost del 1917. Després de la revolució d'octubre, fou empresonat, però aconseguí
d'escapar, i durant la guerra civil dirigí l'exèrcit blanc del sud de Rússia.
Kossuth, Lajos
Monok, actual BorsodAlbaúj-Zemplén 1802 - Torí 1894
Polític hongarès. Fou el principal cap de la revolució democràtico-burgesa del 1848 a
Hongria. Primer ministre, abolí el feudalisme i proclamà la independència de la
república hongaresa (1849), de la qual fou l'únic president. Bé que féu proclamar per
la Dieta la deposició dels Habsburg (abril del 1849), les tropes austro-russes derrotaren
l'exèrcit hongarès. Kossuth s'exilià a Turquia i després a Itàlia, on establí
contactes amb Mazzini i Garibaldi, amb l'esperança de promoure alhora la independència
d'Itàlia, Polònia i Hongria. Des de l'exili s'oposà categòricament al compromís
austro-hongarès del 1867.
Kosygin,
Aleksej Nikolajevic
Peterburg 1904 - Moscou 1980
Polític soviètic. Militant comunista des del 1927, fou
enginyer tèxtil i ascendí ràpidament en el partit. Dirigí el Gosplan (1959).
Vice-primer ministre i membre del Comitè Central del PCUS (1960), el 1964 substituí
N.Khruscov com a cap de govern, càrrec en què romangué fins el 1980 (succeït per
N.Tikhonov), bé que des del 1970 fou eclipsat progressivament per L.I.Breznev. Afavorí
la distensió diplomàtica amb els EUA.
Krause, Karl
Christian Friedrich
Eisenberg, Saxònia 1781 - Munic 1832
Filòsof alemany. Deixeble de Fichte i Schelling, no arribà mai, però, a obtenir una
càtedra i visqué en l'estretor. Rebutjà els sistemes de Fichte, Schelling i Hegel i es
considerà el veritable continuador de Kant. La seva filosofia, anomenada panenteisme,
descriu el món en Déu, bé que no l'hi confon, i presenta la història com a ascensió
racional de l'home a Déu i com a descens de Déu a l'home. La seva metafísica s'aplica a
l'ètica i a la filosofia del dret i rebutja la visió hegeliana de l'estat. De
publicació majoritàriament pòstuma, la seva obra inclou una gran diversitat de
disciplines i interessos filosòfics. Per la importància que tingueren en la difusió del
krausisme destaquen Das Urbild der Menschheit ('L'ideal de la humanitat',
1811), Abriss der Aesthetik ('Compendi d'Estètica', 1837), Entwurf des Systems
der Philosophie ('Esbós del sistema de filosofia', 1804) i Reine allgemeine
Vernunftwissenschaft ('Ciència pura i general de la raó', 1885).
Kropotkin,
P'otr Aleksejevic
Moscou 1842 - Dmitrov, Moscou 1921
Príncep Kropotkin. Anarco-comunista rus. De família
aristocràtica, abandonà la carrera militar i estudià geografia, zoologia i
antropologia. A Suïssa (1872) prengué contacte amb els bakuninistes de la Primera
Internacional. Tornà a Rússia, on fou empresonat (1874), però aconseguí d'escapar
(1876), i residí exiliat a la Gran Bretanya, a Suïssa i a França. Es relacionà amb
Brousse, Malatesta i Reclus i fundà les revistes "Le Révolté",
anarco-comunista, a Suïssa (1878), i "Freedom", llibertària, a Anglaterra
(1886). Escriví Paroles d'un révolté (1885), La conquête du pain (1892)
i unes memòries (1902). Defensà la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura
i la indústria, davant els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Criticà la
teoria darwiniana de la lluita per la vida i defensà l'ajut mutu com a condició del
progrés (Mutual Aid: a Factor of Evolution, 1892). Teoritzà sobre
l'anarco-col·lectivisme com a etapa transitòria cap a l'anarco-comunisme, sense acceptar
els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Tornà a Rússia el 1917, i
col·laborà amb el poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial.
Els mesos de juny-juliol del 1878 visità Barcelona, on es relacionà especialment amb
García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, intentà de resoldre les
diferències entre el grup bakuninista madrileny i el barceloní. Tanmateix, la
influència del seu anarco-comunisme no es produí fins el 1886, quan la "Justícia
Humana" de Gràcia, "Acràcia" de Barcelona i "El Socialismo" de
Cadis traduïren per primera vegada els seus escrits. Les seves obres es divulgaren
sobretot al començament del s XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i
València (així, La conquista del pan, per Maucci i Atlante i per Sempere).
L'anarco-comunisme influí especialment en els anarquistes més purs, i configurà el seu
ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme.
Kruger,
Stephanus Johannes Paulus
Colesberg, Cap de Bona Esperança 1825 - Clarens, Vaud 1904
General bòer. Cap de l'exèrcit i president de la república del Transvaal, dirigí la
guerra dels bòers. S'exilià a Europa, però no obtingué cap ajut governamental, malgrat
la simpatia general per la causa dels bòers.
Krupskaja,
Nadezda Konstantinovna
Peterburg 1869 - Moscou 1939
Militant revolucionària bolxevic i pedagoga. El 1898 es casà amb Lenin, exiliat a
Sibèria, i després de la revolució participà en la política educativa i social, en
general de forma activa i constant. Fou membre destacada de diverses comissions i
institucions relacionades amb l'educació. A la mort de Lenin s'oposà al creixent poder
de Stalin.
Kun, Béla
Szilágycseh, Transsilvània 1886 - Sibèria 1939
Polític comunista hongarès. Fundador del PC hongarès,
atacà la república de signe democràtico-burgès, proclamada per Károly, i fou
empresonat. Quan esclatà la revolució, establí (1919) un govern revolucionari (la
República dels Consells) que durà 133 dies. Obligat a fugir per la intervenció
estrangera, que implantà un govern de tipus feixista, presidit per l'amirall Horthy,
s'exilià a Moscou, on ocupà importants càrrecs al Komintern. Durant la purga stalinista
fou empresonat (1937) i afusellat.
Kutuzov,
Mikhail Illarionovic
Peterburg 1745 - Bunzlau 1813
Mariscal rus, conegut també per Goleniscev-Kutuzov. Príncep Smolenskij. Gran
estrateg, fou un dels fundadors de l'art militar modern rus i participà en quasi totes
les campanyes de l'època. El 1811 derrotà els turcs i els féu signar el tractat de pau
de Bucarest. En la guerra contra Napoleó mostrà una gran habilitat, tant militar com
diplomàtica: després de la batalla de Borodino lliurà Moscou a Napoleó per salvar
l'exèrcit i tallà la retirada vers el sud de les tropes franceses, que obligà a tornar
per les terres que abans havien devastat, sota un clima inhòspit i l'atac constant de
l'exèrcit i els guerrillers russos.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
