BUXAWEB

PERSONATGES
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

O

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Vocabulari d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Luka

Obiols i Germà, Raimon
O'Brien, William
Occhetto, Achille
O'Connell, Daniel
O'Connor, Feargus Edward
O'Donnell y Jorris, Leopoldo
O'Higgins, Bernardo

Okuma, Shigenobu
Olaf V de Noruega

Olavide y Jáuregui, Pablo
Oliver i Tolrà, Miquel dels Sants
Opel, Fritz

Orlando, Vittorio Emanuele
Orozco y Zúñiga, José de
Ors i Rovira, Eugeni d'
Orsini, Felice
Ortega Saavedra, Daniel

Ortega y Gasset, José
Ortega y Olleta, Jaime
Orwell, George

Ossorio y Gallardo, Ángel
Otto, Nikolaus

Owen, Robert

Obiols i Germà, Raimon
Barcelona 1940

Polític. El seu veritable nom és Josep Maria. Fill del pintor Josep Obiols i Palau, es llicencià en geologia mentre militava activament en el Moviment Socialista de Catalunya; participà en la Caputxinada (1966) i, més tard, tingué un paper destacat en les tasques de l'Assemblea de Catalunya. Per mitjà de CSC i del PSC-Congrés, arribà al Partit dels Socialistes de Catalunya, dins del qual fou considerat portaveu de l'ala esquerra i més nacionalista. Elegit diputat per Barcelona al congrés el 1977, el 1979 i el 1982, l'any següent esdevingué primer secretari del PSC (PSC-PSOE), càrrec que conservà en la remodelació de la direcció del partit (1994), integrada per sis membres, fins el 1996, que fou elegit president del partit. El 1984, el 1988 i el 1992 fou candidat a la presidència de la Generalitat. El 1990 passà a formar part de l'executiva federal del PSOE, de la qual fou nomenat responsable de les relacions internacionals el 1997. El 1999 fou elegit diputat al Parlament Europeu. Ha exposat el seu ideari polític en els assaigs Els futurs imperfectes (1987) i Federalisme i estat de les autonomies (1988).

O'Brien, William
Mallow 1852 - Londres 1928

Polític i patriota irlandès. Periodista, edità (1881) el setmanari "United Ireland", que fou suspès per les autoritats britàniques, i fou empresonat, juntament amb Parnell i altres. Alliberats el 1882, tornà a dirigir la revista, i el 1883 fou elegit membre de la Cambra dels Comuns. El seu pla que els masovers irlandesos es neguessin a pagar els propietaris anglesos fou desaprovat per Parnell, però no pogué evitar l'esclat de grans moviments de masses i agitacions. El govern britànic féu aprovar la Coercion Act del 1887 i O'Brien fou empresonat novament. El 1898 fundà la Lliga Unida Irlandesa i el 1910 la Lliga per a tot Irlanda, molts dels seguidors de la qual es passaren al partit Sinn Fein al final de la Primera Guerra Mundial.

Occhetto, Achille
Torí 1936

Polític italià. S'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i a la Federació de la Joventut Comunista el 1953 i exercí càrrecs de responsabilitat en diverses seccions regionals del partit. Traslladat a Roma (1976), fou nomenat secretari general del partit el 1988, i reelegit per al càrrec el març del 1990. En el darrer congrés del partit que tingué lloc a Rímini a començament de febrer del 1991, s'adoptà la resolució de denominar en endavant el Partit Comunista "Partito Democratico della Sinistra" (Partit Democràtic de l'Esquerra o PDS), del qual Occhetto continuaria tenint el lideratge. El canvi de denominació comportà tanmateix l'escissió d'un grup que no volgué renunciar a l'ortodòxia tradicional.

O'Connell, Daniel
Carhen House, Kerry 1775 - Gènova 1847

Polític irlandès. Jurista, es distingí per les seves idees nacionalistes. Formà part dels Irlandesos Units, societat revolucionària, però es negà a participar en la revolució irlandesa del 1798. Quan fou aprovada l'Act of Union, que abolia el parlament irlandès (1800), treballà per la defensa dels interessos catòlics i creà (1823), amb Richard Lalor Sheil, la Catholic Association, reorganitzada més tard per ell mateix. Derrotà a les urnes uns quants representants dels grans propietaris (irlandesos protestants o d'origen britànic), i, obtinguda l'emancipació dels catòlics (Catholic Relief Bill, 1829), ingressà a la Cambra dels Comuns. Treballà llavors intensament per a l'abolició del decret d'unió d'Irlanda a Anglaterra. Fou detingut, acusat de conspiració (1844). En oberta tensió amb el grup més radical, que donà origen a l'associació Jove Irlanda, amb la salut malmesa, morí mentre es dirigia a la ciutat de Roma.

O'Connor, Feargus Edward
Connorville, comtat de Cork 1794 - Londres 1855

Polític irlandès. Seguidor primerament d'O'Connell i després cartista, fou diputat (1832-35). El seu periòdic, "Leeds Northern Star", fundat el 1837, tingué una gran circulació. El 1841, després d'un any de presó perquè publicà un libel sediciós, esdevingué líder indiscutit del cartisme. Fundà la National Land Company, que demanava la parcel·lació dels latifundis. Dirigí la gran campanya cartista del 1848.

O'Donnell y Jorris, Leopoldo
Santa Cruz de Tenerife 1809 - Biarritz 1867

Militar castellà d'origen irlandès. Fill del tinent general Carlos O'Donell y Anethan, que fou governador militar de València, i nebot del primer comte de la Bisbal. Ingressà en el cos d'infanteria. Durant la primera guerra Carlina lluità en el bàndol liberal; el 1836 ja era general i el 1837 lluità a Hernani i a Hondarribia. Defensà Sant Sebastià, derrotà els carlins a Oyarzun (1838) i a Lucena (1839) —fet que li valgué el títol de comte de Lucena i la capitania general de València— i, en col·laboració amb Espartero, foragità els carlins del Maestrat. Partidari dels moderats, el 1841 s'aixecà contra Espartero i participà en el complot per a raptar la reina. Hagué d'exiliar-se a França, però tornà el 1844 i fou capità general de Cuba, senador i director general d'infanteria. Davant les immoralitats financeres dels moderats, s'aixecà juntament amb el general Dulce i, després d'una batalla indecisa a Vicálvaro, assolí d'imposar-se amb el Manifiesto del Manzanares (juliol del 1854), redactat per Cánovas del Castillo. S'inicià així el Bienni Progressista; O'Donnell es distancià gradualment d'Espartero, i quan la reina Isabel II liquidà el bienni, agrupà al seu entorn els polítics centristes i cohesionà la Unión Liberal, amb la qual governà de manera més estable entre el 1858 i el 1863, alhora que ocupava el ministeri de la guerra; durant el seu mandat ocupà el comandament en cap en la guerra d'Àfrica (1859-60); la presa de Tetuan (febrer del 1860) consolidà el seu prestigi i li valgué el títol de duc de Tetuan amb grandesa d'Espanya. Però la reacció moderada, afavorida per Isabel II, l'obligà a dimitir. Malgrat això, la reina el tornà a cridar quan la crisi política s'aguditzà (1865), però el destituí un cop l'hagué ajudada a superar la revolta del 1866, fet que exasperà O'Donnell i el convencé que Isabel II era incapaç de cap evolució liberalitzadora que salvés la monarquia, i es retirà a Biarritz.

O'Higgins, Bernardo
Chillán, Ñuble 1778 - Lima 1842

Militar i polític xilè. Fill natural d'Ambrosio O'Higgins, estudià a Londres i a Cadis. Alcalde de Chillán, el 1810 s'uní als independentistes. Ajudat pel sector moderat, s'oposà a Martínez de Rozas i als germans Carrera, i el 1814 fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit. Vençut a Membrillar i a Rancagua (1814) pels reialistes, s'exilià a l'Argentina, on s'incorporà a les forces del general José de San Martín (1816). Vencedor a Chacabuco (1817), fou nomenat dictador suprem de Xile i començà una sèrie de reformes. Guanyà la decisiva batalla de Maipú (1818), que consolidà la independència de Xile. Instaurà una dictadura paternalista, amb l'ajut de la noblesa i l'alta burgesia, però no pogué superar la crisi de 1818-20 i al capdavall l'abandonaren. Fou destituït el 1823. Des del seu exili a Lima continuà influint sobre el país a través del seu antic ministre José Rodríguez Aldea. Rehabilitat el 1839, morí poc abans de tornar a Xile.

Okuma, Shigenobu
Saga, Kyushu 1838 - Tòquio 1922

Polític japonès. Ministre de finances (1873-81), s'oposà a l'autoritarisme de Mutsu-Hito i fundà (1882) el partit progressista Kaishin-to, que advocava per un govern parlamentari. Ministre d'afers estrangers (1888-89 i 1896-97) i president de govern (1898 i 1914-16), declarà la guerra a Alemanya (1914), i amb l'ultimàtum dirigit a la Xina (1915) intentà d'imposar el protectorat japonès en aquest país.

Olaf V de Noruega
Sandringham, Norfolk 1903 - Oslo 1991

Rei de Noruega des del 1957. Fill i successor del rei Haakon VII i de la princesa Maud d'Anglaterra. El 1929 es casà amb la princesa Marta de Suècia, morta el 1954.

Olavide y Jáuregui, Pablo
Lima 1725 - Baeza 1803

Intel·lectual il·lustrat espanyol. De família comerciant, estudià lleis a Lima, i començà (1745) una carrera de funcionari judicial, estroncada per una acusació i un procés per malversació que el portà (1750) a Espanya. Empresonat (1757), fugí, viatjà per Europa i s'establí a París. Tornà (1765) a Madrid, on es casà amb una dama d'una gran posició social, mantingué una tertúlia selecta, freqüentada pels il·lustrats més significats de Madrid, i gràcies al comte d'Aranda, amic seu, començà (1766) una nova carrera de funcionari com a director de l'Hospicio de San Fernando. Intendent d'Andalusia i superintendent de les repoblacions de Sierra Morena (1767), hi posà en pràctica les seves concepcions sobre les òptimes condicions per a l'explotació agrària —foment del progrés tècnic amb una política d'incentius basada en la petita propietat o en el conreu en règim d'emfiteusi—. Organitzà a Sevilla reformes urbanístiques i un nou sistema educatiu. La prohibició d'establir convents en els centres de repoblació i les seves campanyes en contra de la religiositat supersticiosa i obscurantista del poble li guanyaren l'odi dels caputxins, i el 1776 fou acusat davant la Inquisició com a heretge, ateu i materialista i, a més, de mantenir correspondència amb Voltaire i Rousseau. Condemnat (1778) a penes de presó, confiscació de béns i degradació i exclusió a perpetuïtat de càrrecs públics, el 1780 fugí a França, d'on tornà el 1798, potser gràcies a la publicació del seu Evangelio en Triunfo o Historia de un filósofo desengañado (1797).

Oliver i Tolrà, Miquel dels Sants
Campanet, Mallorca 1864 - Barcelona 1920

Ideòleg, periodista, historiador, narrador i poeta. Fill de Joan Lluís Oliver i Sabrafín, que milità en els moviments progressistes de l'illa a partir del 1868 i fou un dels introductors del periodisme modern a Mallorca, començà a col·laborar de molt jove a publicacions mallorquines i s'inserí en el corrent renaixentista autòcton. Es llicencià en dret a Barcelona. Instal·lat Palma, col·laborà en "Museo Balear" i "La Roqueta" i participà en la creació de "La Almudaina", on inicià una acció de propaganda autonomista concretada en una vindicació de la personalitat històrica i cultural de Mallorca. El 1891 publicà Cosecha periodística i l'any següent ingressà, com a secretari, al banc Foment Agrícola de Mallorca, del qual arribà a ésser director. Participà també en diverses accions ciutadanes que intentaven modernitzar la vida local mallorquina, però la seva principal influència fou d'ordre cultural i ideològic. Format dins els corrents liberals i molt influït per J.M.Quadrado, per J.Ll.Pons i Gallarza i per Marià Aguiló, féu els primers plantejaments polítics de la renaixença a Mallorca, que radicalitzà arran de la pèrdua de les colònies americanes. El 1899 publicà La cuestión regional, que recull part de la seva campanya autonomista i on es manifesten una actitud regeneracionista i les principals influències que rebé d'ordre polític, concretament de V.Almirall i de H.Taine; del primer acceptà el sistema federal, i del segon el positivisme i la crítica al centralisme estatal i als processos revolucionaris, i també la metodologia històrica i la crítica literària. Publicà, el 1901, Mallorca durante la primera revolución (1808-1814) i, el 1903, Ensayos críticos. La literatura en Mallorca (1840-1903), primer intent d'estudiar el procés renaixentista a Mallorca, a l'apèndix del qual introduí ja una part dels pressupòsits modernistes imperants al Principat. Acostat més i més al catalanisme polític i davant la falta d'identificació amb els grups dirigents mallorquins, anà el 1904 a residir a Barcelona, gràcies a l'ajuda de Maragall, que li donà feina a l'Ateneu i al "Diario de Barcelona"; per aquests anys reprengué les seves investigacions sobre la Revolució Francesa i els seus precedents i la seva activitat literària: publicà les obres narratives de caire costumista L'Hostal de la Bolla (1903), Illa daurada-la Ciutat de Mallorques (1906), col·laboracions a "Empori" i a "Ilustració Catalana", el recull Poesies (1906), de sensibilitat modernista, etc. Des de la direcció del "Diario de Barcelona" donà a conèixer la seva visió del problema nacional català, ja anunciada en la conferència Extensió i evolució del catalanisme (1904) i àmpliament recollida en el llibre Entre dos Españas; si bé afirmava el procés nacionalista català, el supeditava a un intervencionisme hegemònic dins l'estat espanyol. Començà a popularitzar la figura d'Antoni Maura i propugnà una entesa amb els conservadors i els regionalistes. Partidari de la Solidaritat Catalana, dimití de director del "Diario de Barcelona", antisolidari, i entrà a "La Vanguardia". Després de la Setmana Tràgica i davant la falta de suport de la Lliga a Maura, arribà a difícils tensions amb els seus dirigents i presentà la dimissió (1914) com a membre de l'Institut d'Estudis Catalans, del qual fou un dels fundadors. A partir d'aleshores desenvolupà una teoria conservadora i maurista que el conduí a ressuscitar l'obra de Balmes i d'Almirall i que quedà reflectida en El caso Maura (1914), El fet i la idea de la Civilització (1917) i en nombrosos editorials de "La Vanguardia" —que amb ell de director esdevingué el de més tiratge del Principat—. Es convertí, d'aquesta manera i, potser, un poc a contracor, en el principal teòric d'aquest corrent ideològic distanciat de la Lliga, encara que tota la seva obra només es pugui entendre a partir d'una catalanitat sense reserves. Com a historiador publicà Notes històriques sobre Catalunya en temps de la Revolució Francesa (1911-12; reeditada el 1917), Los españoles en la Revolución Francesa (1914), La Herencia de Rousseau i Historia de los tiempos terribles, incloses a la sèrie Hojas del Sábado, entre altres obres. El 1917 fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès; la seva actitud era, però, més i més pessimista, especialment davant els esdeveniments provocats per la Primera Guerra Mundial. Escriví nombrosos pròlegs i centenars d'articles. Hom pot afegir a la seva bibliografia Vida y semblanza de Cervantes (1917), Treinta años de provincia (1924), La literatura del desastre (1974) i Història i política (1975). El 1922 foren editades les seves Obres catalanes, reeditades el 1948 amb el títol inexacte d'Obres completes; altres obres seves han estat reeditades i traduïdes al castellà.

Opel, Fritz
Rüsselsheim, Hesse 1899 - Saint Moritz, Suïssa 1971

Industrial alemany. Nét del fundador de la casa Opel, constructora d'automòbils, experimentà durant els anys 1925-30 un motor coet de la seva invenció (precursor dels actuals motors de reacció) que fou aplicat amb èxit tant als automòbils de prova com a alguns aeroplans de l'època.

Orlando, Vittorio Emanuele
Palerm 1860 - Roma 1952

Jurista i polític italià. Professor de dret constitucional, públic i administratiu a Mòdena, Messina, Palerm i Roma, escriví moltes obres jurídiques, de les quals cal destacar Principî di diritto costituzionale (1889), Principî di diritto amministrativo (1890), obres fonamentals, traduïdes a diverses llengües. Polític liberal, ocupà diferents càrrecs de govern, fins a ésser primer ministre després de Caporetto (1917-19). Intervingué en el tractat de Versalles (1919), on defensà els interessos italians. Retirat de la vida pública durant el feixisme, hi retornà el 1944, any en què reprengué la càtedra i esdevingué senador.

Orozco y Zúñiga, José de
Manila 1810 - Madrid 1891

Militar castellà. Destacà durant la primera guerra Carlina (Luchana, 1836; Baroja, 1838) i el 1840 lluità en la batalla de Peracamps, on fou ferit. El 1842 obtingué el grau de coronel, i el 1846, el de general de brigada. Fou governador civil de Lugo (1854-55). Ascendit a tinent general (1860), esdevingué capità general de València (1860-63). Fou senador per Lleida (1876-80) i president del consell de guerra i marina.

Ors i Rovira, Eugeni d'
Barcelona 1881 - Vilanova i la Geltrú 1954

Escriptor i filòsof. Estudià dret a Barcelona i es doctorà a Madrid amb Genealogía Ideal del Imperialismo (1905). Abans havia col·laborat a "La Renaixença", "La Veu de Catalunya", "La Creu del Montseny", "Lo Pensament Català" i a "Pèl & Ploma", on publicà la narració tenebrista La fi de l'Isidre Nonell (1902), editada en castellà amb altres escrits a La muerte de Isidro Nonell (1905) amb un pròleg on exposa el seu concepte de l'"art arbitrari" o subjectivista. Freqüentà Els Quatre Gats i el Cercle Artístic de Sant Lluc i signà dibuixos, influïts per Beardsley, amb les inicials O. de R. que corresponien a Octavi de Romeu, nom utilitzat després literàriament per a designar el seu alter ego. Amb aquest pseudònim col·laborà a "El Poble Català", però també ho féu amb el de Xènius, nom que emprà definitivament el 1906 en el Glosari de "La Veu de Catalunya". El 1906 fou corresponsal a París, des d'on continuà escrivint en el Glosari comentaris culturals i polítics o d'algun esdeveniment insignificant amb intenció alliçonadora, puix que calia passar de "l'anècdota a la categoria" o confeccionar "una mena de diccionari filosòfic portàtil". Propugnà uns ideals cívics que compartia amb el catalanisme ascendent en tant que reiterà la teoria de l'arbitrarisme i elaborà la doctrina estètica del que en digué noucentisme, del qual s'erigí en definidor. Pensionat per la diputació de Barcelona freqüentà el 1908 cursos de Bergson, Langevin, Peillaube i George Dumas i tractà personalment Émile Boutroux, decantant-se cap a la psicologia. El 1908 també participà al III Congrés Internacional de Filosofia de Heildelberg amb Religio est libertas i Le residu dans la mesure de science par l'action (traduït al català el 1909), on proposava l'adopció d'una lògica antropomòrfica o humanista per tal de superar els mètodes deductiu o inductiu que no li servien per a abastar la llibertat i la bellesa. El 1909 als Estudis Universitaris Catalans impartí un curs sobre Lògica i metodologia de les ciències per exposar el seu concepte de la lògica com a "fenomen diastàsic" o defensa orgànica contra les excitacions que produeix en la facultat cognoscitiva de l'individu el món exterior. El mateix any assistí al VI Congrés Internacional de Psicologia de Ginebra, on conegué Henri Poincaré. Al IV Congrés Internacional de Filosofia de Bolonya del 1911 llegí una Note sur la curiosité. El mateix any publicà les Gloses de Quaresma per exposar el que anomenà la Filosofia de l'home que Treballa i que Juga. D'un joc de forces oposades: Potència i Resistència o Esperit i Natura, en deduïa unes conseqüències ètiques (el deure de cadascú d'observar la pròpia norma), sociològiques (defensa dels interessos col·lectius per sobre dels individuals) i fins i tot estètiques (instauració del classicisme). Fou elegit secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans (1911) i adscrit a la secció de Ciències, on promogué iniciatives com l'edició d'uns "Arxius de Ciències". Durant aquell estiu aparegueren les glosses de La Ben Plantada. El 1913 es doctorà en filosofia i lletres a Madrid i el 1914 fou opositor, sense èxit, a la càtedra de psicologia de la Universitat de Barcelona. En esclatar la Primera Guerra Mundial escriví en el Glosari unes neutralistes Lletres a Tina, seguides d'un manifest dels Amics de la Unitat Moral d'Europa. El glossari Gualba la de mil veus, del 1915, és una bella narració d'un incest en què el barroquisme contradiu el missatge clàssic de La Ben Plantada. L'estiu del 1916 les glosses formaren l'Oceanografia del tedi. El 1918 la secció estigué dedicada a l'evocació epigramàtica de personatges històrics: La vall de Josafat. Paral·lelament menava una "lluita per la cultura" organitzant a través del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, que presidia, uns "Cursos monogràfics d'alts estudis i d'intercanvi". Dirigí l'Escola de Bibliotecàries i el 1917 fou nomenat director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat. Impulsà també la Col·lecció Minerva, la revista "Quaderns d'Estudi" i professà cursos monogràfics al seminari de filosofia organitzat per l'Institut el 1914. La incompatibilitat de temperaments amb Josep Puig i Cadafalch, la seva negativa a sotmetre's a la disciplina burocràtica i, potser, les seves simpaties pel sindicalisme —patents a les Gloses de la Vaga que féu circular en ciclostil el 1919 i en una conferència a Madrid— determinaren la dimissió del seu càrrec oficial, que fou àmpliament debatuda a l'Assemblea General de la Mancomunitat del gener del 1920. El mes d'abril cessà com a secretari de l'Institut i a començament del 1921 abandonà la direcció del seminari de filosofia. Deixà de publicar el Glosari a "La Veu" i continuà a "El Dia Gráfico", on accentuà el seu entusiasme sindicalista, sobretot en la sèrie El Nou Prometeu Encadenat. El febrer de 1920 inaugurà una col·laboració en castellà —Las obras y los días— també com a Xènius a "Las Noticias", on publicà el 1922 un dels llibres que més reputació li donarien com a crític d'art (Tres horas en el Museo del Prado) i els fragments d'una tragèdia de tesi paternalista (Guillermo Tell). Pel gener de 1923 s'establí a Madrid: publicà un Glosario a "ABC", que prosseguiria a "El Debate", a "Arriba España" de Pamplona i a "Arriba" de Madrid i que aniria recollint en diversos llibres. Membre de l'Academia Española (1926), no hi ingressà fins el 1938, època en què creà l' Instituto de España, del qual fou nomenat secretari perpetu, tot i que dimití per motius administratius. El 1927 residí a París, on publicà, en francès, uns assaigs biogràfics que, augmentats, aparegueren en castellà: Epos de los Destinos (1943). El 1930 es publicà la versió francesa d'un estudi seu sobre Picasso i el 1936 la traducció del castellà de Lo Barroco entès no com un estil històric sinó com una constant de la cultura. Cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos, el 1938 organitzà l'aportació espanyola a la Biennal de Venècia, gestionà el retorn a Madrid dels quadres del Museo del Prado dipositats a Ginebra i el muntatge d'una Exposición Nacional de Arte Sacro a Vitoria (1939). Aquell any aparegué a Buenos Aires Introducción a la vida angélica. Cartas a una soledad, llibre sobre la superconsciència de l'home o part angèlica de l'esperit, contraposada a una part subconscient o tèrbola. El 1947 publicà a Barcelona El secreto de la Filosofía —bàsicament, recopilació d'escrits anteriors— i el 1954, amb caràcter pòstum, La verdadera historia de Lidia de Cadaqués, llibre autoapologètic, una mena de rectificació de La Ben Plantada. En els darrers anys havia difós a Madrid l'art modern a través del Salón de los Once promogut per ell. El 1953 li fou conferida amb caràcter excepcional la càtedra de Ciencia de la Cultura a la Universitat de Madrid.

Orsini, Felice
Meldola, Emília 1819 - París

Patriota italià. Afiliat a la societat secreta Jove Itàlia, fou empresonat (1844). Alliberat per l'amnistia papal (1846), el 1848 lluità a Venècia, contra Àustria. Diputat i comissari a Roma (1849), el 1854 fou empresonat de nou, però fugí. Atemptà contra Napoleó III de França (1858), en el qual veia el principal obstacle per a la unificació italiana, i fou guillotinat.

Ortega Saavedra, Daniel
La Libertad, Chomtales 1945

Polític nicaragüenc. Membre de diversos moviments clandestins de resistència contra el règim d'Anastasio Somoza, el 1967, essent membre de la direcció del Frente Sandinista de Liberación Nacional, fou detingut i romangué a la presó fins el 1974. Amb el triomf sandinista del 1979, fou nomenat membre de la junta de govern revolucionària, la qual coordinà (1981-84). Fou elegit president de l'estat l'any 1984. Les guerrilles, l'embargament econòmic dels EUA i la inflació galopant foren causa de la seva derrota en les eleccions del 1990.
El febrer del 1989 es comprometé a avançar la data de les eleccions i a acceptar una supervisió internacional del procés eletoral. Finalment, candidat per a la seva pròpia successió al davant del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN), Daniel Ortega sofrí una derrota en les eleccions que el febrer del 1990 concediren la presidència del país a Violeta Chamorro.
Tot i la derrota electoral del 1990, Ortega continuà al capdavant de l'FSLN i es presentà, amb un to molt més moderat, a les eleccions presidencials d'octubre del 1996, on només aconseguí el 37% dels vots.

Ortega y Gasset, José
Madrid 1883 - 1955

Assagista i filòsof castellà. Fill de José Ortega y Munilla, estudià amb els jesuïtes, féu filosofia a Madrid i, del 1905 al 1907, amplià estudis a Alemanya, sobretot amb H.Cohen. Catedràtic de metafísica a la universitat de Madrid (1910-36; de fet, però, no en fou jubilat fins el 1952), oferí la seva interpretació del fenomen artístico-literari a Las meditaciones del Quijote (1914) i a La deshumanización del arte i Ideas sobre la novela (1925), mentre que en els vuit volums d'El Espectador (1916-28) palesà la seva gran activitat de publicista. El tema de nuestro tiempo (1923), corresponent a la seva època de pensament perspectivista, fou seguit de l'article Ni vitalismo ni racionalismo (1924), inici de l'època ràcio-vitalista orteguiana, reflectida sobretot a Kant. Reflexiones de un centenario (1929), En torno a Galileo (1933), Historia como sistema (1936), Ideas y creencias (1940) i ¿Qué es filosofía? (1956); quant a la problemàtica político-social, Ortega en tractà a l'España invertebrada (1922) i a La rebelión de las masas (1930), obra que assolí una gran difusió. Fundà la revista "España" (1915) i la "Revista de Occidente" (1923). Elegit diputat el 1931, del 1936 al 1945 residí a França, Holanda, Argentina i Portugal. Tornat a Madrid, hi fundà amb Julián Marías l'Instituto de Humanidades (1948) i començà (1946) la publicació de les seves Obras Completas, que han inclòs diversos escrits pòstums. Assagista destacat pels temes tractats, la força del seu estil és més gran que no l'originalitat del seu pensament, a partir del qual tanmateix ha estat creada tota una escola que accentua la importància filosòfica del mestre. En aquest sentit cal remarcar l'intent orteguià de superar tant l'idealisme com el realisme mitjançant l'establiment de la vida com a "realitat fonamental", del jo com a "jo i la seva circumstància" i de la primacia de la raó vital (ràcio-vitalisme).

Ortega y Olleta, Jaime
Tauste, Aragó 1816 - Tortosa 1860

Militar. Relacionat amb el partit moderat, prengué part el 1843 en l'aixecament contra Espartero a Saragossa i posteriorment amb una carrera brillant aviat fou general. En 1857-58 s'uní secretament al carlisme i nomenat capità general de les Balears el maig del 1859 fou el cap visible del pronunciament carlista d'abril del 1860 (dit l'Ortegada). Aquest, amb una gestació no aclarida, sembla que comptà amb el suport del partit moderat i del financer Salamanca per a enderrocar O'Donnell. L'u d'abril, després de l'anada secreta del comte de Montemolín, del seu germà Fernando i del general carlí Joaquín Elío a Palma de Mallorca, Ortega embarcà en cinc vapors (entre altres el Rey D. Jaime II) les tropes de la guarnició de les Illes (en especial el Batalló Provincial de Mallorca, part del Regiment d'Astúries i una secció de cavalleria, amb un total d'uns tres mil homes). Anà als Alfacs, prop de Sant Carles de la Ràpita, i el dia 2 intentà dirigir-se cap a Ulldecona, però en no produir-se com esperava el pronunciament de València i en ésser descobert per alguns oficials, hagué de fugir (dia 3). Fou trobat a Calanda, conduït a Tortosa, jutjat i afusellat (el 18 d'abril). D'altra banda, el comte de Montemolín i el seu germà, també detinguts, foren indultats després de signar la renúncia a les seves pretensions envers el tron d'Espanya.

Orwell, George
Motihari, Bengala 1903 - Londres 1950

Nom amb què és conegut l'assagista i novel·lista anglès Eric Arthur Blair. En desacord amb la política colonial britànica, dimití el seu càrrec de funcionari i es dedicà a la literatura i al periodisme, on destacà amb claredat obsessiva les realitats de la vida política i social del seu temps. A les obres autobiogràfiques, com Down and Out in Paris and London (1933), i Burmese Days (1934) ja mostrava una actitud d'esquerra molt clara i donava una informació desproveïda de sentimentalismes. Els seus ideals i la seva actitud personal s'anaren reflectint al llarg de la seva obra. Així el 1936 participà en la guerra civil espanyola al costat del POUM. Orwell explica aquest fet a Homage to Catalonia (1938; traducció catalana de R.Folch i Camarasa, 1969), on fa constar la contradicció entre les forces d'esquerra a Barcelona; l'obra ha estat traduïda també a altres llengües. La seva millor obra, Animal Farm (1945, traduïda al català: La revolta dels animals, 1964, i representada a Barcelona en forma de comèdia musical el 1976), és una al·legoria política, on és atacada la revolució que traeix els qui lluitaren per ella. Nineteen Eighty-four (1949; traducció catalana de Joan Vinyes, 1965) és una visió espantosa d'un totalitarisme del futur i contradiu les observacions fetes a The Road to Wigan Pier (1937), Inside the Whale (1940) i The Lion and the Unicorn (1941), on havia defensat l'existència d'un proletariat capaç de fer-se sentir contra l'actitud burgesa del poble anglès.

Ossorio y Gallardo, Ángel
Madrid 1873 - Buenos Aires 1946

Polític i jurisconsult. Afiliat al partit conservador i amic íntim del fill gran d'Antoni Maura, aquest el nomenà governador civil de Barcelona pel gener del 1907. Volgué lluitar contra el terrorisme anarquista i facilitar un apropament de la Lliga i Maura, però hagué de fer cara, successivament, a la constitució de Solidaritat Catalana, a l'afer Rull i, finalment, a l'esclat de la Setmana Tràgica. Oposat al ministre de la governació, La Cierva, dimití en ésser posada la província sota el comandament militar el 26 de juliol de 1909. Posteriorment restà fidel a Maura i fou ministre de foment el 1919. El 1922 formà part del consell directiu de l'efímer Partit Social Popular. Sota la Dictadura, essent president de la Real Academia de Jurisprudencia, criticà Primo de Rivera i finalment demanà l'abdicació d'Alfons XIII. Advocat defensor de Miquel Maura i d'Alcalá Zamora en el consell de guerra del març del 1931, fou diputat a les corts constituents republicanes i formà part de la comissió redactora de l'avantprojecte de la nova constitució. Defensà Azaña i Companys en el consell de guerra que seguí els fets d'octubre del 1934 i durant la guerra civil fou ambaixador, successivament, a Brussel·les, a París i a Buenos Aires. Finalment, a l'exili, formà part del govern Giral com a ministre sense cartera. Autor de nombroses obres, hom pot esmentar, entre d'altres, Barcelona, julio de 1909 (1910), Conversación sobre el catalanismo (1910), Historia del pensamiento político catalán durante la guerra de España con la República Francesa (1913), La guerra de España y los católicos (1942), Vida y sacrificio de Companys (1943) i Mis Memorias (1946).

Otto, Nikolaus
Holzhausen 1832 - Colònia 1891

Enginyer i inventor alemany. El 1863 féu construir a Colònia el primer model de motor de gas. Perfeccionà i portà a la pràctica les idees exposades el 1862 per Beau de Rochas, i el 1872 elaborà els plans d'un motor de combustió interna, el féu construir i tingué, poc temps després, aplicació en la indústria automobilística. Otto emprava el sistema de cilindre i pistó de la màquina de vapor i dividia el procés en quatre temps; el motor anava proveït d'un regulador centrífug per a limitar la velocitat i d'un sistema de distribució per vàlvules laterals. Aquest tipus de motor de combustió i també el cicle de funcionament són coneguts actualment amb el seu nom.

Owen, Robert
Newtown 1771 - 1858

Pensador socialista gal·lès, les idees del qual influïren el moviment obrer britànic a la primeria del s XIX. Propietari d'una fàbrica tèxtil de Manchester, fundà una colònia industrial modèlica a New Lanark. Recollí les seves reflexions sobre aquest experiment a Report on the County of Lanark (1824), on denuncià radicalment les conseqüències socials del liberalisme econòmic i descriví una societat ideal que, segons ell, havia de fonamentar-se en petites comunitats on les màquines fossin subordinades als homes i on tothom compartís els fruits del treball. Tot i que les comunitats autogestionàries que ajudà a crear a la Gran Bretanya i a Amèrica fracassaren, les seves idees i els seus objectius foren adoptats pels primers sindicalistes britànics. Col·laborà activament amb ells, però es retirà el 1834 per promoure agrupaments més idealistes i d'un abast més general que els sindicats per a la renovació moral de la societat.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà