Obiols i
Germà, Raimon
Barcelona 1940
Polític. El seu veritable nom és Josep Maria. Fill del pintor Josep Obiols i Palau,
es llicencià en geologia mentre militava activament en el Moviment Socialista de
Catalunya; participà en la Caputxinada (1966) i, més tard, tingué un paper destacat
en les tasques de l'Assemblea de Catalunya. Per mitjà de CSC i del PSC-Congrés, arribà
al Partit dels Socialistes de Catalunya, dins del qual fou considerat portaveu de
l'ala esquerra i més nacionalista. Elegit diputat per Barcelona al congrés el 1977, el
1979 i el 1982, l'any següent esdevingué primer secretari del PSC (PSC-PSOE), càrrec
que conservà en la remodelació de la direcció del partit (1994), integrada per sis
membres, fins el 1996, que fou elegit president del partit. El 1984, el 1988 i el 1992 fou
candidat a la presidència de la Generalitat. El 1990 passà a formar part de l'executiva
federal del PSOE, de la qual fou nomenat responsable de les relacions internacionals el
1997. El 1999 fou elegit diputat al Parlament Europeu. Ha exposat el seu ideari polític
en els assaigs Els futurs imperfectes (1987) i Federalisme i estat de les
autonomies (1988).
O'Brien, William
Mallow 1852 - Londres 1928
Polític i patriota irlandès. Periodista, edità (1881) el setmanari "United
Ireland", que fou suspès per les autoritats britàniques, i fou empresonat,
juntament amb Parnell i altres. Alliberats el 1882, tornà a dirigir la revista, i el 1883
fou elegit membre de la Cambra dels Comuns. El seu pla que els masovers irlandesos es
neguessin a pagar els propietaris anglesos fou desaprovat per Parnell, però no pogué
evitar l'esclat de grans moviments de masses i agitacions. El govern britànic féu
aprovar la Coercion Act del 1887 i O'Brien fou empresonat novament. El 1898 fundà
la Lliga Unida Irlandesa i el 1910 la Lliga per a tot Irlanda, molts dels seguidors de la
qual es passaren al partit Sinn Fein al final de la Primera Guerra Mundial.
Occhetto, Achille
Torí 1936
Polític italià. S'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i a la Federació de la
Joventut Comunista el 1953 i exercí càrrecs de responsabilitat en diverses seccions
regionals del partit. Traslladat a Roma (1976), fou nomenat secretari general del partit
el 1988, i reelegit per al càrrec el març del 1990. En el darrer congrés del partit que
tingué lloc a Rímini a començament de febrer del 1991, s'adoptà la resolució de
denominar en endavant el Partit Comunista "Partito Democratico della Sinistra"
(Partit Democràtic de l'Esquerra o PDS), del qual Occhetto continuaria tenint el
lideratge. El canvi de denominació comportà tanmateix l'escissió d'un grup que no
volgué renunciar a l'ortodòxia tradicional.
O'Connell, Daniel
Carhen House, Kerry 1775 - Gènova 1847
Polític irlandès. Jurista, es distingí per les seves idees nacionalistes. Formà part
dels Irlandesos Units, societat revolucionària, però es negà a participar en la
revolució irlandesa del 1798. Quan fou aprovada l'Act of Union, que abolia el
parlament irlandès (1800), treballà per la defensa dels interessos catòlics i creà
(1823), amb Richard Lalor Sheil, la Catholic Association, reorganitzada més tard per ell
mateix. Derrotà a les urnes uns quants representants dels grans propietaris (irlandesos
protestants o d'origen britànic), i, obtinguda l'emancipació dels catòlics (Catholic
Relief Bill, 1829), ingressà a la Cambra dels Comuns. Treballà llavors intensament
per a l'abolició del decret d'unió d'Irlanda a Anglaterra. Fou detingut, acusat de
conspiració (1844). En oberta tensió amb el grup més radical, que donà origen a
l'associació Jove Irlanda, amb la salut malmesa, morí mentre es dirigia a la ciutat de
Roma.
O'Connor,
Feargus Edward
Connorville, comtat de Cork 1794 - Londres 1855
Polític irlandès. Seguidor primerament d'O'Connell i després cartista, fou diputat
(1832-35). El seu periòdic, "Leeds Northern Star", fundat el 1837, tingué una
gran circulació. El 1841, després d'un any de presó perquè publicà un libel
sediciós, esdevingué líder indiscutit del cartisme. Fundà la National Land Company,
que demanava la parcel·lació dels latifundis. Dirigí la gran campanya cartista del
1848.
O'Donnell y
Jorris, Leopoldo
Santa Cruz de Tenerife 1809 - Biarritz 1867
Militar castellà d'origen irlandès. Fill del tinent
general Carlos O'Donell y Anethan, que fou governador militar de València, i nebot del
primer comte de la Bisbal. Ingressà en el cos d'infanteria. Durant la primera guerra
Carlina lluità en el bàndol liberal; el 1836 ja era general i el 1837 lluità a Hernani
i a Hondarribia. Defensà Sant Sebastià, derrotà els carlins a Oyarzun (1838) i a Lucena
(1839) —fet que li valgué el títol de comte de Lucena i la capitania general de
València— i, en col·laboració amb Espartero, foragità els carlins del
Maestrat.
Partidari dels moderats, el 1841 s'aixecà contra Espartero i participà en el complot per
a raptar la reina. Hagué d'exiliar-se a França, però tornà el 1844 i fou capità
general de Cuba, senador i director general d'infanteria. Davant les immoralitats
financeres dels moderats, s'aixecà juntament amb el general Dulce i, després d'una
batalla indecisa a Vicálvaro, assolí d'imposar-se amb el Manifiesto del Manzanares (juliol
del 1854), redactat per Cánovas del Castillo. S'inicià així el Bienni Progressista;
O'Donnell es distancià gradualment d'Espartero, i quan la reina Isabel II liquidà el
bienni, agrupà al seu entorn els polítics centristes i cohesionà la Unión Liberal,
amb la qual governà de manera més estable entre el 1858 i el 1863, alhora que ocupava el
ministeri de la guerra; durant el seu mandat ocupà el comandament en cap en la guerra
d'Àfrica (1859-60); la presa de Tetuan (febrer del 1860) consolidà el seu prestigi i li
valgué el títol de duc de Tetuan amb grandesa d'Espanya. Però la reacció moderada,
afavorida per Isabel II, l'obligà a dimitir. Malgrat això, la reina el tornà a cridar
quan la crisi política s'aguditzà (1865), però el destituí un cop l'hagué ajudada a
superar la revolta del 1866, fet que exasperà O'Donnell i el convencé que Isabel II era
incapaç de cap evolució liberalitzadora que salvés la monarquia, i es retirà a
Biarritz.
O'Higgins,
Bernardo
Chillán, Ñuble 1778 - Lima 1842
Militar i polític xilè. Fill natural d'Ambrosio O'Higgins,
estudià a Londres i a Cadis. Alcalde de Chillán, el 1810 s'uní als independentistes.
Ajudat pel sector moderat, s'oposà a Martínez de Rozas i als germans Carrera, i el 1814
fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit. Vençut a Membrillar i a Rancagua (1814) pels
reialistes, s'exilià a l'Argentina, on s'incorporà a les forces del general José de San
Martín (1816). Vencedor a Chacabuco (1817), fou nomenat dictador suprem de Xile i
començà una sèrie de reformes. Guanyà la decisiva batalla de Maipú (1818), que
consolidà la independència de Xile. Instaurà una dictadura paternalista, amb l'ajut de
la noblesa i l'alta burgesia, però no pogué superar la crisi de 1818-20 i al capdavall
l'abandonaren. Fou destituït el 1823. Des del seu exili a Lima continuà influint sobre
el país a través del seu antic ministre José Rodríguez Aldea. Rehabilitat el 1839,
morí poc abans de tornar a Xile.
Okuma, Shigenobu
Saga, Kyushu 1838 - Tòquio 1922
Polític japonès. Ministre de finances (1873-81), s'oposà a l'autoritarisme de
Mutsu-Hito i fundà (1882) el partit progressista Kaishin-to, que advocava per un govern
parlamentari. Ministre d'afers estrangers (1888-89 i 1896-97) i president de govern (1898
i 1914-16), declarà la guerra a Alemanya (1914), i amb l'ultimàtum dirigit a la Xina
(1915) intentà d'imposar el protectorat japonès en aquest país.
Olaf V de Noruega
Sandringham, Norfolk 1903 - Oslo 1991
Rei de Noruega des del 1957. Fill i successor del rei Haakon
VII i de la princesa Maud d'Anglaterra. El 1929 es casà amb la princesa Marta de Suècia,
morta el 1954.
Olavide y
Jáuregui, Pablo
Lima 1725 - Baeza 1803
Intel·lectual il·lustrat espanyol. De família
comerciant,
estudià lleis a Lima, i començà (1745) una carrera de funcionari judicial, estroncada
per una acusació i un procés per malversació que el portà (1750) a Espanya. Empresonat
(1757), fugí, viatjà per Europa i s'establí a París. Tornà (1765) a Madrid, on es
casà amb una dama d'una gran posició social, mantingué una tertúlia selecta,
freqüentada pels il·lustrats més significats de Madrid, i gràcies al comte
d'Aranda,
amic seu, començà (1766) una nova carrera de funcionari com a director de l'Hospicio de
San Fernando. Intendent d'Andalusia i superintendent de les repoblacions de Sierra Morena
(1767), hi posà en pràctica les seves concepcions sobre les òptimes condicions per a
l'explotació agrària —foment del progrés tècnic amb una política d'incentius
basada en la petita propietat o en el conreu en règim d'emfiteusi—. Organitzà a
Sevilla reformes urbanístiques i un nou sistema educatiu. La prohibició d'establir
convents en els centres de repoblació i les seves campanyes en contra de la religiositat
supersticiosa i obscurantista del poble li guanyaren l'odi dels caputxins, i el 1776 fou
acusat davant la Inquisició com a heretge, ateu i materialista i, a més, de mantenir
correspondència amb Voltaire i Rousseau. Condemnat (1778) a penes de presó, confiscació
de béns i degradació i exclusió a perpetuïtat de càrrecs públics, el 1780 fugí a
França, d'on tornà el 1798, potser gràcies a la publicació del seu Evangelio en
Triunfo o Historia de un filósofo desengañado (1797).
Oliver
i Tolrà, Miquel dels Sants
Campanet, Mallorca 1864 - Barcelona 1920
Ideòleg, periodista, historiador, narrador i poeta. Fill de Joan Lluís Oliver i
Sabrafín, que milità en els moviments progressistes de l'illa a partir del 1868 i fou un
dels introductors del periodisme modern a Mallorca, començà a col·laborar de molt jove
a publicacions mallorquines i s'inserí en el corrent renaixentista autòcton. Es
llicencià en dret a Barcelona. Instal·lat Palma, col·laborà en "Museo
Balear" i "La Roqueta" i participà en la creació de "La
Almudaina", on inicià una acció de propaganda autonomista concretada en una
vindicació de la personalitat històrica i cultural de Mallorca. El 1891 publicà Cosecha
periodística i l'any següent ingressà, com a secretari, al banc Foment Agrícola de
Mallorca, del qual arribà a ésser director. Participà també en diverses accions
ciutadanes que intentaven modernitzar la vida local mallorquina, però la seva principal
influència fou d'ordre cultural i ideològic. Format dins els corrents liberals i molt
influït per J.M.Quadrado, per J.Ll.Pons i Gallarza i per Marià Aguiló, féu els primers
plantejaments polítics de la renaixença a Mallorca, que radicalitzà arran de la pèrdua
de les colònies americanes. El 1899 publicà La cuestión regional, que recull
part de la seva campanya autonomista i on es manifesten una actitud regeneracionista i les
principals influències que rebé d'ordre polític, concretament de V.Almirall i de
H.Taine; del primer acceptà el sistema federal, i del segon el positivisme i la crítica
al centralisme estatal i als processos revolucionaris, i també la metodologia històrica
i la crítica literària. Publicà, el 1901, Mallorca durante la primera revolución
(1808-1814) i, el 1903, Ensayos críticos. La literatura en Mallorca (1840-1903),
primer intent d'estudiar el procés renaixentista a Mallorca, a l'apèndix del qual
introduí ja una part dels pressupòsits modernistes imperants al Principat. Acostat més
i més al catalanisme polític i davant la falta d'identificació amb els grups dirigents
mallorquins, anà el 1904 a residir a Barcelona, gràcies a l'ajuda de Maragall, que li
donà feina a l'Ateneu i al "Diario de Barcelona"; per aquests anys reprengué
les seves investigacions sobre la Revolució Francesa i els seus precedents i la seva
activitat literària: publicà les obres narratives de caire costumista L'Hostal de la
Bolla (1903), Illa daurada-la Ciutat de Mallorques (1906), col·laboracions a
"Empori" i a "Ilustració Catalana", el recull Poesies (1906),
de sensibilitat modernista, etc. Des de la direcció del "Diario de Barcelona"
donà a conèixer la seva visió del problema nacional català, ja anunciada en la
conferència Extensió i evolució del catalanisme (1904) i àmpliament recollida
en el llibre Entre dos Españas; si bé afirmava el procés nacionalista
català,
el supeditava a un intervencionisme hegemònic dins l'estat espanyol. Començà a
popularitzar la figura d'Antoni Maura i propugnà una entesa amb els conservadors i els
regionalistes. Partidari de la Solidaritat Catalana, dimití de director del "Diario
de Barcelona", antisolidari, i entrà a "La Vanguardia". Després de la
Setmana Tràgica i davant la falta de suport de la Lliga a Maura, arribà a difícils
tensions amb els seus dirigents i presentà la dimissió (1914) com a membre de l'Institut
d'Estudis Catalans, del qual fou un dels fundadors. A partir d'aleshores desenvolupà una
teoria conservadora i maurista que el conduí a ressuscitar l'obra de Balmes i d'Almirall
i que quedà reflectida en El caso Maura (1914), El fet i la idea de la
Civilització (1917) i en nombrosos editorials de "La Vanguardia" —que
amb ell de director esdevingué el de més tiratge del Principat—. Es convertí,
d'aquesta manera i, potser, un poc a contracor, en el principal teòric d'aquest corrent
ideològic distanciat de la Lliga, encara que tota la seva obra només es pugui entendre a
partir d'una catalanitat sense reserves. Com a historiador publicà Notes històriques
sobre Catalunya en temps de la Revolució Francesa (1911-12; reeditada el 1917), Los
españoles en la Revolución Francesa (1914), La Herencia de Rousseau i Historia
de los tiempos terribles, incloses a la sèrie Hojas del Sábado, entre altres
obres. El 1917 fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès; la seva actitud era,
però,
més i més pessimista, especialment davant els esdeveniments provocats per la Primera
Guerra Mundial. Escriví nombrosos pròlegs i centenars d'articles. Hom pot afegir a la
seva bibliografia Vida y semblanza de Cervantes (1917), Treinta años de
provincia (1924), La literatura del desastre (1974) i Història i política
(1975). El 1922 foren editades les seves Obres catalanes, reeditades el 1948 amb el
títol inexacte d'Obres completes; altres obres seves han estat reeditades i
traduïdes al castellà.
Opel, Fritz
Rüsselsheim, Hesse 1899 - Saint Moritz, Suïssa 1971
Industrial alemany. Nét del fundador de la casa Opel, constructora d'automòbils,
experimentà durant els anys 1925-30 un motor coet de la seva invenció (precursor dels
actuals motors de reacció) que fou aplicat amb èxit tant als automòbils de prova com a
alguns aeroplans de l'època.
Orlando,
Vittorio Emanuele
Palerm 1860 - Roma 1952
Jurista i polític italià. Professor de dret constitucional, públic i administratiu a
Mòdena, Messina, Palerm i Roma, escriví moltes obres jurídiques, de les quals cal
destacar Principî di diritto costituzionale (1889), Principî di diritto
amministrativo (1890), obres fonamentals, traduïdes a diverses llengües. Polític
liberal, ocupà diferents càrrecs de govern, fins a ésser primer ministre després de
Caporetto (1917-19). Intervingué en el tractat de Versalles (1919), on defensà els
interessos italians. Retirat de la vida pública durant el feixisme, hi retornà el 1944,
any en què reprengué la càtedra i esdevingué senador.
Orozco y
Zúñiga, José de
Manila 1810 - Madrid 1891
Militar castellà. Destacà durant la primera guerra Carlina
(Luchana, 1836; Baroja, 1838) i el 1840 lluità en la batalla de Peracamps, on fou ferit.
El 1842 obtingué el grau de coronel, i el 1846, el de general de brigada. Fou governador
civil de Lugo (1854-55). Ascendit a tinent general (1860), esdevingué capità general de
València (1860-63). Fou senador per Lleida (1876-80) i president del consell de guerra i
marina.
Ors i Rovira,
Eugeni d'
Barcelona 1881 - Vilanova i la Geltrú 1954
Escriptor i filòsof. Estudià dret a Barcelona i es
doctorà a Madrid amb Genealogía Ideal del Imperialismo (1905). Abans havia
col·laborat a "La Renaixença", "La Veu de Catalunya", "La Creu
del Montseny", "Lo Pensament Català" i a "Pèl & Ploma", on
publicà la narració tenebrista La fi de l'Isidre Nonell (1902), editada en
castellà amb altres escrits a La muerte de Isidro Nonell (1905) amb un pròleg on
exposa el seu concepte de l'"art arbitrari" o subjectivista. Freqüentà Els
Quatre Gats i el Cercle Artístic de Sant Lluc i signà dibuixos, influïts per
Beardsley,
amb les inicials O. de R. que corresponien a Octavi de Romeu, nom utilitzat després
literàriament per a designar el seu alter ego. Amb aquest pseudònim col·laborà
a "El Poble Català", però també ho féu amb el de Xènius, nom que emprà
definitivament el 1906 en el Glosari de "La Veu de Catalunya". El 1906
fou corresponsal a París, des d'on continuà escrivint en el Glosari comentaris
culturals i polítics o d'algun esdeveniment insignificant amb intenció
alliçonadora,
puix que calia passar de "l'anècdota a la categoria" o confeccionar "una
mena de diccionari filosòfic portàtil". Propugnà uns ideals cívics que compartia
amb el catalanisme ascendent en tant que reiterà la teoria de l'arbitrarisme i elaborà
la doctrina estètica del que en digué noucentisme, del qual s'erigí en
definidor. Pensionat per la diputació de Barcelona freqüentà el 1908 cursos de
Bergson, Langevin, Peillaube i George Dumas i tractà personalment Émile
Boutroux, decantant-se
cap a la psicologia. El 1908 també participà al III Congrés Internacional de Filosofia
de Heildelberg amb Religio est libertas i Le residu dans la mesure de science
par l'action (traduït al català el 1909), on proposava l'adopció d'una lògica
antropomòrfica o humanista per tal de superar els mètodes deductiu o inductiu que no li
servien per a abastar la llibertat i la bellesa. El 1909 als Estudis Universitaris
Catalans impartí un curs sobre Lògica i metodologia de les ciències per exposar
el seu concepte de la lògica com a "fenomen diastàsic" o defensa orgànica
contra les excitacions que produeix en la facultat cognoscitiva de l'individu el món
exterior. El mateix any assistí al VI Congrés Internacional de Psicologia de Ginebra, on
conegué Henri Poincaré. Al IV Congrés Internacional de Filosofia de Bolonya del 1911
llegí una Note sur la curiosité. El mateix any publicà les Gloses de Quaresma
per exposar el que anomenà la Filosofia de l'home que Treballa i que Juga.
D'un joc de forces oposades: Potència i Resistència o Esperit i Natura, en deduïa unes
conseqüències ètiques (el deure de cadascú d'observar la pròpia norma),
sociològiques (defensa dels interessos col·lectius per sobre dels individuals) i fins i
tot estètiques (instauració del classicisme). Fou elegit secretari general de l'Institut
d'Estudis Catalans (1911) i adscrit a la secció de Ciències, on promogué iniciatives
com l'edició d'uns "Arxius de Ciències". Durant aquell estiu aparegueren les
glosses de La Ben Plantada. El 1913 es doctorà en filosofia i lletres a Madrid i
el 1914 fou opositor, sense èxit, a la càtedra de psicologia de la Universitat de
Barcelona. En esclatar la Primera Guerra Mundial escriví en el Glosari unes
neutralistes Lletres a Tina, seguides d'un manifest dels Amics de la Unitat Moral
d'Europa. El glossari Gualba la de mil veus, del 1915, és una bella narració d'un
incest en què el barroquisme contradiu el missatge clàssic de La Ben Plantada.
L'estiu del 1916 les glosses formaren l'Oceanografia del tedi. El 1918 la secció
estigué dedicada a l'evocació epigramàtica de personatges històrics: La vall de
Josafat. Paral·lelament menava una "lluita per la cultura" organitzant a
través del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, que presidia, uns "Cursos
monogràfics d'alts estudis i d'intercanvi". Dirigí l'Escola de Bibliotecàries i el
1917 fou nomenat director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat. Impulsà també la
Col·lecció Minerva, la revista "Quaderns d'Estudi" i professà cursos
monogràfics al seminari de filosofia organitzat per l'Institut el 1914. La
incompatibilitat de temperaments amb Josep Puig i Cadafalch, la seva negativa a sotmetre's
a la disciplina burocràtica i, potser, les seves simpaties pel sindicalisme —patents
a les Gloses de la Vaga que féu circular en ciclostil el 1919 i en una
conferència a Madrid— determinaren la dimissió del seu càrrec oficial, que fou
àmpliament debatuda a l'Assemblea General de la Mancomunitat del gener del 1920. El mes
d'abril cessà com a secretari de l'Institut i a començament del 1921 abandonà la
direcció del seminari de filosofia. Deixà de publicar el Glosari a "La
Veu" i continuà a "El Dia Gráfico", on accentuà el seu entusiasme
sindicalista, sobretot en la sèrie El Nou Prometeu Encadenat. El febrer de 1920
inaugurà una col·laboració en castellà —Las obras y los días— també
com a Xènius a "Las Noticias", on publicà el 1922 un dels llibres que més
reputació li donarien com a crític d'art (Tres horas en el Museo del Prado) i els
fragments d'una tragèdia de tesi paternalista (Guillermo Tell). Pel gener de 1923
s'establí a Madrid: publicà un Glosario a "ABC", que prosseguiria a
"El Debate", a "Arriba España" de Pamplona i a "Arriba" de
Madrid i que aniria recollint en diversos llibres. Membre de l'Academia Española (1926),
no hi ingressà fins el 1938, època en què creà l' Instituto de España, del
qual fou nomenat secretari perpetu, tot i que dimití per motius administratius. El 1927
residí a París, on publicà, en francès, uns assaigs biogràfics que,
augmentats,
aparegueren en castellà: Epos de los Destinos (1943). El 1930 es publicà la
versió francesa d'un estudi seu sobre Picasso i el 1936 la traducció del castellà de Lo
Barroco entès no com un estil històric sinó com una constant de la cultura. Cap de
la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos, el 1938 organitzà l'aportació
espanyola a la Biennal de Venècia, gestionà el retorn a Madrid dels quadres del Museo
del Prado dipositats a Ginebra i el muntatge d'una Exposición Nacional de Arte Sacro a
Vitoria (1939). Aquell any aparegué a Buenos Aires Introducción a la vida angélica.
Cartas a una soledad, llibre sobre la superconsciència de l'home o part angèlica de
l'esperit, contraposada a una part subconscient o tèrbola. El 1947 publicà a Barcelona El
secreto de la Filosofía —bàsicament, recopilació d'escrits anteriors— i
el 1954, amb caràcter pòstum, La verdadera historia de Lidia de Cadaqués, llibre
autoapologètic, una mena de rectificació de La Ben Plantada. En els darrers anys
havia difós a Madrid l'art modern a través del Salón de los Once promogut per
ell. El
1953 li fou conferida amb caràcter excepcional la càtedra de Ciencia de la Cultura a la
Universitat de Madrid.
Orsini, Felice
Meldola, Emília 1819 - París
Patriota italià. Afiliat a la societat secreta Jove Itàlia, fou empresonat (1844).
Alliberat per l'amnistia papal (1846), el 1848 lluità a Venècia, contra Àustria.
Diputat i comissari a Roma (1849), el 1854 fou empresonat de nou, però fugí. Atemptà
contra Napoleó III de França (1858), en el qual veia el principal obstacle per a la
unificació italiana, i fou guillotinat.
Ortega
Saavedra, Daniel
La Libertad, Chomtales 1945
Polític nicaragüenc. Membre de diversos moviments
clandestins de resistència contra el règim d'Anastasio Somoza, el 1967, essent membre de
la direcció del Frente Sandinista de Liberación Nacional, fou detingut i romangué a la
presó fins el 1974. Amb el triomf sandinista del 1979, fou nomenat membre de la junta de
govern revolucionària, la qual coordinà (1981-84). Fou elegit president de l'estat l'any
1984. Les guerrilles, l'embargament econòmic dels EUA i la inflació galopant foren causa
de la seva derrota en les eleccions del 1990.
El febrer del 1989 es comprometé a avançar la data de les
eleccions i a acceptar una supervisió internacional del procés eletoral. Finalment,
candidat per a la seva pròpia successió al davant del Frente Sandinista de Liberación
Nacional (FSLN), Daniel Ortega sofrí una derrota en les eleccions que el febrer del 1990
concediren la presidència del país a Violeta Chamorro.
Tot i la derrota electoral del 1990, Ortega continuà al capdavant de l'FSLN i es
presentà, amb un to molt més moderat, a les eleccions presidencials d'octubre del 1996,
on només aconseguí el 37% dels vots.
Ortega y
Gasset, José
Madrid 1883 - 1955
Assagista i filòsof castellà. Fill de José Ortega y
Munilla, estudià amb els jesuïtes, féu filosofia a Madrid i, del 1905 al 1907, amplià
estudis a Alemanya, sobretot amb H.Cohen. Catedràtic de metafísica a la universitat de
Madrid (1910-36; de fet, però, no en fou jubilat fins el 1952), oferí la seva
interpretació del fenomen artístico-literari a Las meditaciones del Quijote (1914)
i a La deshumanización del arte i Ideas sobre la novela (1925), mentre que
en els vuit volums d'El Espectador (1916-28) palesà la seva gran activitat de
publicista. El tema de nuestro tiempo (1923), corresponent a la seva època de
pensament perspectivista, fou seguit de l'article Ni vitalismo ni racionalismo (1924),
inici de l'època ràcio-vitalista orteguiana, reflectida sobretot a Kant. Reflexiones
de un centenario (1929), En torno a Galileo (1933), Historia como sistema (1936),
Ideas y creencias (1940) i ¿Qué es filosofía? (1956); quant a la
problemàtica político-social, Ortega en tractà a l'España invertebrada (1922) i
a La rebelión de las masas (1930), obra que assolí una gran difusió. Fundà la
revista "España" (1915) i la "Revista de Occidente" (1923). Elegit
diputat el 1931, del 1936 al 1945 residí a França, Holanda, Argentina i Portugal. Tornat
a Madrid, hi fundà amb Julián Marías l'Instituto de Humanidades (1948) i començà
(1946) la publicació de les seves Obras Completas, que han inclòs diversos
escrits pòstums. Assagista destacat pels temes tractats, la força del seu estil és més
gran que no l'originalitat del seu pensament, a partir del qual tanmateix ha estat creada
tota una escola que accentua la importància filosòfica del mestre. En aquest sentit cal
remarcar l'intent orteguià de superar tant l'idealisme com el realisme mitjançant
l'establiment de la vida com a "realitat fonamental", del jo com a "jo i la
seva circumstància" i de la primacia de la raó vital (ràcio-vitalisme).
Ortega y
Olleta, Jaime
Tauste, Aragó 1816 - Tortosa 1860
Militar. Relacionat amb el partit moderat, prengué part el 1843 en l'aixecament contra
Espartero a Saragossa i posteriorment amb una carrera brillant aviat fou general. En
1857-58 s'uní secretament al carlisme i nomenat capità general de les Balears el maig
del 1859 fou el cap visible del pronunciament carlista d'abril del 1860 (dit l'Ortegada).
Aquest, amb una gestació no aclarida, sembla que comptà amb el suport del partit moderat
i del financer Salamanca per a enderrocar O'Donnell. L'u d'abril, després de l'anada
secreta del comte de Montemolín, del seu germà Fernando i del general carlí Joaquín
Elío a Palma de Mallorca, Ortega embarcà en cinc vapors (entre altres el Rey D. Jaime
II) les tropes de la guarnició de les Illes (en especial el Batalló Provincial de
Mallorca, part del Regiment d'Astúries i una secció de cavalleria, amb un total d'uns
tres mil homes). Anà als Alfacs, prop de Sant Carles de la Ràpita, i el dia 2 intentà
dirigir-se cap a Ulldecona, però en no produir-se com esperava el pronunciament de
València i en ésser descobert per alguns oficials, hagué de fugir (dia 3). Fou trobat a
Calanda, conduït a Tortosa, jutjat i afusellat (el 18 d'abril). D'altra banda, el comte
de Montemolín i el seu germà, també detinguts, foren indultats després de signar la
renúncia a les seves pretensions envers el tron d'Espanya.
Orwell, George
Motihari, Bengala 1903 - Londres 1950
Nom amb què és conegut l'assagista i novel·lista anglès Eric Arthur Blair. En desacord
amb la política colonial britànica, dimití el seu càrrec de funcionari i es dedicà a
la literatura i al periodisme, on destacà amb claredat obsessiva les realitats de la vida
política i social del seu temps. A les obres autobiogràfiques, com Down and Out in
Paris and London (1933), i Burmese Days (1934) ja mostrava una actitud
d'esquerra molt clara i donava una informació desproveïda de sentimentalismes. Els seus
ideals i la seva actitud personal s'anaren reflectint al llarg de la seva obra. Així el
1936 participà en la guerra civil espanyola al costat del POUM. Orwell explica aquest fet
a Homage to Catalonia (1938; traducció catalana de R.Folch i Camarasa, 1969), on
fa constar la contradicció entre les forces d'esquerra a Barcelona; l'obra ha estat
traduïda també a altres llengües. La seva millor obra, Animal Farm (1945,
traduïda al català: La revolta dels animals, 1964, i representada a Barcelona en
forma de comèdia musical el 1976), és una al·legoria política, on és atacada la
revolució que traeix els qui lluitaren per ella. Nineteen Eighty-four (1949;
traducció catalana de Joan Vinyes, 1965) és una visió espantosa d'un totalitarisme del
futur i contradiu les observacions fetes a The Road to Wigan Pier (1937), Inside
the Whale (1940) i The Lion and the Unicorn (1941), on havia defensat
l'existència d'un proletariat capaç de fer-se sentir contra l'actitud burgesa del poble
anglès.
Ossorio y
Gallardo, Ángel
Madrid 1873 - Buenos Aires 1946
Polític i jurisconsult. Afiliat al partit conservador i
amic íntim del fill gran d'Antoni Maura, aquest el nomenà governador civil de Barcelona
pel gener del 1907. Volgué lluitar contra el terrorisme anarquista i facilitar un
apropament de la Lliga i Maura, però hagué de fer cara, successivament, a la
constitució de Solidaritat Catalana, a l'afer Rull i, finalment, a l'esclat de la Setmana
Tràgica. Oposat al ministre de la governació, La Cierva, dimití en ésser posada la
província sota el comandament militar el 26 de juliol de 1909. Posteriorment restà fidel
a Maura i fou ministre de foment el 1919. El 1922 formà part del consell directiu de
l'efímer Partit Social Popular. Sota la Dictadura, essent president de la Real Academia
de Jurisprudencia, criticà Primo de Rivera i finalment demanà l'abdicació d'Alfons
XIII. Advocat defensor de Miquel Maura i d'Alcalá Zamora en el consell de guerra del
març del 1931, fou diputat a les corts constituents republicanes i formà part de la
comissió redactora de l'avantprojecte de la nova constitució. Defensà Azaña i Companys
en el consell de guerra que seguí els fets d'octubre del 1934 i durant la guerra civil
fou ambaixador, successivament, a Brussel·les, a París i a Buenos Aires. Finalment, a
l'exili, formà part del govern Giral com a ministre sense cartera. Autor de nombroses
obres, hom pot esmentar, entre d'altres, Barcelona, julio de 1909 (1910), Conversación
sobre el catalanismo (1910), Historia del pensamiento político catalán durante la
guerra de España con la República Francesa (1913), La guerra de España y los
católicos (1942), Vida y sacrificio de Companys (1943) i Mis Memorias (1946).
Otto, Nikolaus
Holzhausen 1832 - Colònia 1891
Enginyer i inventor alemany. El 1863 féu construir a
Colònia el primer model de motor de gas. Perfeccionà i portà a la pràctica les idees
exposades el 1862 per Beau de Rochas, i el 1872 elaborà els plans d'un motor de
combustió interna, el féu construir i tingué, poc temps després, aplicació en la
indústria automobilística. Otto emprava el sistema de cilindre i pistó de la màquina
de vapor i dividia el procés en quatre temps; el motor anava proveït d'un regulador
centrífug per a limitar la velocitat i d'un sistema de distribució per vàlvules
laterals. Aquest tipus de motor de combustió i també el cicle de funcionament són
coneguts actualment amb el seu nom.
Owen, Robert
Newtown 1771 - 1858
Pensador socialista gal·lès, les idees del qual influïren
el moviment obrer britànic a la primeria del s XIX. Propietari d'una fàbrica tèxtil de
Manchester, fundà una colònia industrial modèlica a New Lanark. Recollí les seves
reflexions sobre aquest experiment a Report on the County of Lanark (1824), on
denuncià radicalment les conseqüències socials del liberalisme econòmic i descriví
una societat ideal que, segons ell, havia de fonamentar-se en petites comunitats on les
màquines fossin subordinades als homes i on tothom compartís els fruits del treball. Tot
i que les comunitats autogestionàries que ajudà a crear a la Gran Bretanya i a Amèrica
fracassaren, les seves idees i els seus objectius foren adoptats pels primers
sindicalistes britànics. Col·laborà activament amb ells, però es retirà el 1834 per
promoure agrupaments més idealistes i d'un abast més general que els sindicats per a la
renovació moral de la societat.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
