BUXAWEB

PERSONATGES
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

C

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Vocabulari d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Luka

Cabanellas Ferrer, Miguel
Cabarrús, Francisco

Cabarrús, Thérésa
Cabet, Étienne
Cabrera i Grinyó, Ramon

Cadorna, Luigi
Cadoudal, Georges
Caetano, Marcelo José

Cahner i Garcia, Max
Calatrava, José María
Callaghan, Leonard James

Calonne, Charles Alexandre
Calvo de Rozas, Lorenzo
Calvo i Serer, Rafael
Calvo Sotelo, José
Calvo Sotelo, Leopoldo
Camacho, Eulogio Marcelino
Cambó i Batlle, Francesc

Cambon, Pierre Joseph
Campalans i Puig, Rafael
Campesino, El

Campoamor Rodríguez, Clara
Campomanes, comte de
Canalejas Méndez, José
Cánovas del Castillo, Antonio
Capmany de Montpalau i Surís, Antoni de

Capone, Alfonso
Carbonell i de Ballester, Jordi

Cárdenas, Lázaro
Carles I d'Àustria
Carles I de Portugal
Carles I de Romania
Carles II de Romania
Carles II Guillem F. de Brunsvic
Carles III d'Espanya
Carles IV d'Espanya

Carles X de França
Carles XVI Gustau de Suècia

Carles de Borbó i d'Àustria-Este
Carles d'Habsburg-Lorena
Carles Hug de Borbó-Parma
Carles Lluís de Borbó
Carles Maria Isidre de Borbó

Carlsson, Ingvar Gösta
Carmichael, Stokely
Carner i Ribalta, Josep
Carner i Romeu, Jaume

Carnot, Lazare Nicolas Marguerite
Carod-Rovira, Josep Lluís

Carranza, Venustiano
Carrasco i Formiguera, Manuel
Carrero Blanco, Luis

Carrier, Joan Baptista
Carrillo Solares, Santiago

Carrió i Serracanta, Maurici
Cartanyà, Ramon

Carter, James Earl
Cartwright, Edmund

Casado López, Segismundo
Casals i Defilló, Pau
Casals i Freixes, Josep
Casals i Vidal, Francesc Xavier
Casanellas i Ibars, Joan

Casanellas i Lluch, Ramon
Casanovas i Maristany, Joan
Casares Quiroga, Santiago

Casas i Carbó, Ramon
Cassin, René
Castaños, Francisco Javier
Castelao, Alfonso Rodríguez
Castelar y Ripoll, Emilio

Castelo Branco, Humberto
Castlereagh, vescomte de
Castro, Rosalía de
Castro Ruz, Fidel
Caterina II de Rússia
Cavaco Silva, Aníbal
Cavaignac, Louis-Eugène
Cavour, comte de
Cea Bermúdez, Francisco
Ceausescu, Nicolaie
Cerdà i Sunyer, Ildefons
Cernenko, Konstantin
Césaire, Aimé
Chaban-Delmas, Jacques
Chamberlain, Arthur Neville

Chamberlain, Joseph
Chamorro, Violeta
Chapapietra, Joaquín

Chiang Kai-shek
Chirac, Jacques
Churchill, Randolph
Churchill, Winston

Ciano, Galeazzo
Cienfuegos y Jovellanos, José de
Cierva y Codorniu, Juan de la
Cierva y Peñafiel, Juan de la
Cirici i Pellicer, Alexandre
Cisneros Betancourt, Salvador
Citröen, André
Cixi
Claramunt, Teresa
Claret i Clarà, Antoni Maria

Clavé i Camps, Antoni
Clavé i Camps, Josep Anselm
Clemenceau, Georges
Cleveland, Stephen Grover
Clinton, William Jefferson

Cohn-Bendit, Daniel
Coll, Antoni
Coll i Alentorn, Miquel

Coll i Prohens, Antoni
Coll i Pujol, Joan
Coll i Rodés, Ramon

Collell i Bancells, Jaume
Collingwood, Cuthbert
Collins, Michael
Collor de Melo, Fernando
Collot d'Herbois, Jean Marie
Colom i Colom, Àngel
Colombo, Emilio

Colomines i Puig, Joan
Comaposada, Josep
Comín i Ros, Alfons Carles
Comonfort, Ignacio
Comorera i Soler, Joan
Companys i Jover, Lluís

Compte i Canelles, Jaume
Comte, Auguste

Conangla i Fontanilles, Josep
Condorcet, Marie Jean Antoine
Constant de Rebecque, Benjamin

Coolidge, Calvin
Corday D'Armont, Charlotte
Cornet i Palau, Gaietà
Cornudella i Barberà, Joan
Corominas i Cornell, Eusebi
Coromines i Montanya, Pere
Cossiga, Francesco
Costa y Martínez, Joaquín
Cotoner i Chacón, Ferran
Cotoner y Cotoner, Nicolás

Coubertin, Pierre de
Couthon, Georges
Craxi, Bettino
Crispi, Francesco
Crompton, Samuel

Cronje, Piet Arnoldus
Cruells i Pifarré, Manuel
Cucurull i Tey, Fèlix
Curie, Marie

Curie, Pierre
Curzon, George Nathaniel
Custer, George Armstrong

Cabanellas Ferrer, Miguel
Cartagena 1872 - Màlaga 1938

Militar. Durant la Segona República fou director general de la Guàrdia Civil. El 18 de juliol de 1936 secundà l'aixecament militar. Presidí la Junta de Defensa, com a general més antic, fins al nomenament (1 d'octubre) del general Franco com a cap de l'estat i generalíssim.

Cabarrús, Francisco
Baiona 1752 - Sevilla 1810

Financer i polític al servei de la monarquia hispànica. Comte de Cabarús. S'establí a Saragossa a casa d'un comerciant català, Gelabert, amb la filla del qual es casà, i a Madrid, com a fabricant de sabons. A la seva iniciativa es degué la creació del Banco de San Carlos (1782), el primer banc oficial de la monarquia, del qual fou director, i de la formació de la Compañía de Filipinas (1785) —fusió de la Companyia de Comerç de Barcelona i de la Compañía Guipuzcoana de Caracas—, que monopolitzà el comerç amb Àsia. Des del 1783 fou conseller de finances. A la mort de CarlesIII perdé la seva influència: hagué de dimitir la direcció del banc, fou denunciat a la Inquisició per enciclopedisme i fou empresonat els anys 1790-92 acusat de malversació. Godoy aconseguí de rehabilitar-lo. A partir del 1797 acomplí diverses missions diplomàtiques a Europa a favor del Directori, organisme amb el qual estigué relacionada la seva filla Thérésa Cabarrús; per això no fou acceptat el seu nomenament com a ambaixador de CarlesIV a París (1798), encara que fou donat com a motiu el seu naixement a França. Influí en el nomenament de Saavedra i Jovellanos com a ministres. El 1800, a la caiguda d'Urquijo, fou desterrat de la cort. En accedir al tron JosepI Bonaparte, fou nomenat ministre de finances. Entre els seus escrits sobre economia i política, cal destacar Elogio del Conde de Gausa (1786), Elogio de CarlosIII (1789) i, sobretot, les Cartas sobre los obstáculos, que la naturaleza, la opinión y las leyes oponen a la felicidad pública (1808), escrites els anys 1792-93, dirigides a Jovellanos, on exposa les seves idees, pròpies de la il·lustració i, en molts punts, francament influïdes per l'esperit enciclopedista i revolucionari francès.

Cabarrús, Thérésa
Carabanchel Alto, Madrid 1773 - Chimay, Bèlgica 1835

Filla de Francisco Cabarrús i de Maria Antònia Gelabert. S'havia casat el 1788 amb el marquès de Fontenay, del qual es divorcià el 1793. El mateix any fou empresonada a Bordeus pels republicans, però aconseguí d'ésser alliberada gràcies a la seva relació amb Jean L. Tallien; fou arrestada novament a París el 1794 pel Comitè de Salvació Pública, cosa que contribuí a l'activa intervenció de Talien en la caiguda de Robespierre. Casada amb aquell (1794), tingué una gran influència en la societat parisenca dels anys post-revolucionaris (fou coneguda per Notre-Dame de Thermidor). Divorciada el 1802, es casà el 1805 amb François Riquet de Caraman, príncep de Chimay.

Cabet, Étienne
Dijon, Borgonya 1788 - Saint-Louis, Missouri, EUA 1856

Polític i escriptor socialista francès. Fill d'un menestral boter, es doctorà en dret i s'afilià al carbonarisme. Intervingué en la revolució del 1830, ocupà després un càrrec oficial a Còrsega i fou diputat a l'assemblea nacional. Forçat a exiliar-se (1834), passà a Bèlgica i a Anglaterra, on estudià les experiències d'Owen. Sintetitzant-les amb el babovisme francès construí el seu ideari, caracteritzat per un comunisme integral, que difongué a través de Voyage en Icarie (1839), Le Vrai Christianisme (1846) i el periòdic «Le Populaire» i que assolí una popularitat superior a la de les altres teories utòpiques del s XIX. Els anys 1848-49 se n'anà, amb diversos grups de seguidors (icarians), als EUA per formar-hi una comunitat icariana, que resultà un fracàs absolut. Poc temps després se suïcidà. Des del 1847 hi hagué un nombrós grup de cabetians a Catalunya, encapçalat per Narcís Monturiol (introductor a Catalunya de les idees de Cabet a través del periòdic «La Fraternitat» i que el 1848 traduí al castellà el Voyage en Icarie) i el metge Joan Rovira. Aquest i Pedro Montaldo participaren en l'intent de fundació d'Icària als EUA, a Nauwoo. Precisament Rovira retragué a Cabet la seva imprevisió i la falta de preparació de l'expedició.

Cabrera i Grinyó, Ramon
Tortosa 1806 - Wentworth, Surrey, Anglaterra 1877

Cap militar carlí. Fill d'un patró de cabotatge, mort el 1812, i de Maria Grinyó. Deixà el seminari per incorporar-se als partidaris de l'infant Carles-Maria Isidre, que s'aplegaven a Morella al voltant del baró d'Herbers. Derrotat i afusellat aquest (1833), Cabrera es destacà per la seva gosadia i els dots de comandament (viatge a Navarra a través de territori governamental, gener-febrer del 1835). Afusellat Manuel Carnicer (abril del 1835), Cabrera el substituí al capdavant de les forces carlines d'Aragó i del País Valencià (Maestrat, Ports, Baix Ebre, Matarranya i Baix Aragó) i donà un gran impuls a la guerra (sobretot per la seva extraordinària mobilitat). En represàlies per la mort dels alcaldes de Valdealgorfa i Torrecilla, a la comarca d'Alcanyís, el general Agustí Nogueras obtingué del capità general de Catalunya, Espoz y Mina, l'afusellament de Maria Grinyó, mare de Cabrera. L'execució, a la Suda de Tortosa (16 de febrer de 1836), tingué una gran repercussió a Europa i contribuí a endurir encara més la guerra al Maestrat. Pel setembre-novembre de l'any 1836 acompanyà el general Miguel Gómez en la seva expedició per La Mancha, Andalusia i Extremadura; però Gómez, envejós, l'obligà arterosament a abandonar-la. Amb forces reclutades al país, menà una campanya agilíssima per La Mancha, La Alcarria i terres de Sòria, fins que fou derrotat i ferit a Rincón de Soto (Rioja) i Arévalo de la Sierra (Sòria). El 1837, després del combat del Pla del Pou i dels afusellaments de Burjassot, restablí la situació del Maestrat prenent de nou Cantavella i guanyant Sant Mateu. El 29 de juny protegí el pas de l'Ebre de l'expedició reial; comandant l'avantguarda carlina acampà a les envistes de Madrid i demanà, endebades, que la capital fos assaltada. De tornada, s'apoderà per sorpresa de Morella (gener del 1838) gràcies a un audaç cop de mà del tinent Pau Alió, i féu fracassar l'intent del general Oraa de recobrar aquesta plaça forta. Nomenat comte de Morella i tinent general després de la victòria de Maella (octubre del 1838), obtinguda contra el general Ramón Pardiñas, organitzà un petit estat amb capital a Morella, que fou el centre de l'activitat carlina el 1838, amb serveis a Cantavella, Mirambell i Beseit. Cabrera no acceptà el conveni de Bergara (1839) i, malalt, es retirà cap a la Catalunya Vella (1840). Després de fer una darrera resistència a Berga, passà a França (juliol del 1840), fet que clogué la Guerra dels Set Anys. El 1848 entrà novament al Principat des d'Osseja (Alta Cerdanya) com a cap suprem de les forces montemolinistes de Catalunya, d'Aragó i del País Valencià, i organitzà un exèrcit de deu mil homes. Guanyà el títol de marquès del Ter en els combats d'Amer i del Pasteral (gener del 1849), on fou ferit; operà en combinació amb els republicans del brigadier Victorià Ametller. Però la gran superioritat de les forces governamentals i el fet que la guerra no arrelés fora de Catalunya l'obligaren a refugiar-se a França (abril del 1849) i, més tard, a Anglaterra. En aquesta Segona Guerra Carlina o dels Matiners inicià la seva evolució ideològica: els manifests eren moderats, i hi adoptà una actitud dúctil. Condemnà la guerra civil, les divisions i els odis i afirmà que sostindria les noves institucions promeses per Montemolín. El seu casament (1850) amb Marian Katherine Richards, dama anglesa i anglicana de l'alta societat, i el fet de residir a Anglaterra l'allunyaren del carlisme i l'acostaren a conviccions liberals, o potser simplement el convertiren en un escèptic. Quan Carles-Maria dels Dolors de Borbó i d'Àustria-Este, el nét de Carles-Maria Isidre, volgué posar-lo al capdavant d'un tercer aixecament carlí i li concedí el títol de duc del Maestrat, Cabrera s'hi negà i rompé amb ell. El 1875 reconegué per rei legítim Alfons XII, i aquest el confirmà en el càrrec de capità general i en els seus títols nobiliaris, mentre Carles de Borbó li llevava graus, títols i honors. Cabrera ha estat presentat com un sàdic (el Tigre del Maestrat) i com un traïdor, bé que darrerament la tendència dels autors carlins ha estat d'integrar-lo entre els seus herois. Féu del terror una arma en la guerra, però la propaganda liberal el denigrà sistemàticament. Tampoc no li faltaren enemics en el camp carlí, a causa de la seva crítica oberta del propi partit i pel fet de no ésser considerat prou devot. Els caps aragonesos Quílez i Cabañero l'acusaren, sense fonament seriós, d'afavorir els catalans en detriment dels aragonesos. Hom el considera, amb Zumalacárregui, el més destacat general del carlisme, i, amb Prim, la màxima figura militar catalana del s XIX.

Cadorna, Luigi
Pallanza, Piemont 1850 - Bordighera, Ligúria 1928

Mariscal italià, fill del general Raffaele Cadorna (1815-97), que tingué un paper destacat en les guerres del Risorgimento, de Crimea. El 1914 fou nomenat cap de l'estat major i reorganitzà l'exèrcit. El 1915, en entrar Itàlia a la Primera Guerra Mundial, dirigí el front d'Àustria: deturà l'ofensiva austríaca al Trentino i ocupà Gorízia (1916); però, a causa de la desfeta al front de l'Isonzo (batalla de Caporetto, 1917), fou traslladat al comitè interaliat a Versalles, i el 1918 es retirà de l'exèrcit.

Cadoudal, Georges
Kerléano, Bretanya 1771 - París 1804

Conspirador reialista bretó. Fou un dels dirigents de la Vendée (1793) i del moviment dels chouans. El 1800 dirigí una conspiració contra Napoleó, llavors primer cònsol. Refugiat a Anglaterra, tornà a França el 1803 i organitzà un altre complot, amb Pichegru i Moreau, per tal de reinstaurar la monarquia. Descoberta la conspiració, fou executat, juntament amb el duc d'Enghien.

Caetano, Marcelo José das Neves Alves
Lisboa 1906 - Rio de Janeiro 1980

Polític portuguès. Col·laborador d'A. de Oliveira Salazar des del 1929 i tingut per ideòleg de l'Estado Novo, fou ministre de colònies (1944-47) i de la presidència (1955-58). El 1968 succeí Salazar i intentà una liberalització moderada del règim, però tornà als mètodes dictatorials. Pres el poder pels militars (1974), fou deposat i s'exilià al Brasil, on fou cap de l'institut de llei comparada de Rio de Janeiro. Publicà diverses obres de dret administratiu.

Cahner i Garcia, Max
Bad Godesberg, Renània 1936

Editor, polític i historiador de la literatura. De família establerta a Catalunya des del 1890, hi ha residit d'ençà del 1939. Participà en el moviment estudiantil antifranquista (Assemblea Lliure del Paranimf, 1957) i el 1964 fou expulsat de l'estat espanyol per la seva activitat nacionalista. Amb Ramon Bastardas, impulsà la nova època de "Serra d'Or"(1959) i creà (1961) Edicions 62, que dirigí fins el 1969, per a fundar després (1972) Curial, Edicions Catalanes. Contribuí decisivament a promoure la Gran Enciclopèdia Catalana, el Congrés de Cultura Catalana i la campanya del "Català al carrer". Alhora maldà per intensificar els lligams culturals i polítics amb el País Valencià, i la consciència de Països Catalans. Vicepresident del Club Ramon Muntaner (1979), del 1980 al 1984 fou conseller de cultura i mitjans de comunicació de la Generalitat de Catalunya. És president de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada des del 1985 i director de la nova etapa de la "Revista de Catalunya". Llicenciat en ciències químiques i doctor en filosofia i lletres i professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona des del 1975, és autor d'Epistolari del Renaixement (1977-78), i col·laborador de Joan Coromines en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Dirigí la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, publicada en diversos volums (1981-85). El 1996 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Calatrava, José María
Mèrida, Extremadura 1781 - Madrid 1847

Polític i jurisconsult liberal. Diputat per Extremadura a les corts de Cadis, es distingí pel seu liberalisme: en tornar Ferran VII fou empresonat a Melilla, fins a l'inici del règim constitucional (1820), durant el qual presidí les primeres corts, redactà el codi criminal (1822) i fou ministre de gràcia i justícia (1823). Amb el retorn de l'absolutisme s'expatrià; però després de l'aixecament de La Granja (1836) fou nomenat president del govern i dugué a terme una àmplia obra de restauració de la legislació liberal; dimití després de la rebel·lió de Pozuelo de Aravaca.

Callaghan, Leonard James
Portsmouth, Hampshire 1912
Polític anglès. Membre destacat del món sindical, durant la Segona Guerra Mundial serví en l'armada. Militant laborista, ocupà diversos càrrecs públics, com ara el de canceller de l'exchequer (1964-67), i el lideratge del seu partit (1976-80). El 1976 succeí J.Harold Wilson com a primer ministre, càrrec en el qual fou molt criticat per l'ala esquerra laborista. Dimití arran de la victòria conservadora en les eleccions del 1979. Com a líder del Labour Party fou substituït per Michael M.Foot el 1980. Des del 1945, ha estat elegit ininterrompudament membre de la Cambra dels Comuns.

Calonne, Charles Alexandre
Douai, Flandes 1743 - París 1802

Polític francès. Nomenat inspector general de finances el 1783, intentà el redreç econòmic. Volgué evitar (1786) la fallida nacional amb reformes radicals, d'acord amb l'escola fisiocràtica: imposts territorials tant sobre els estaments privilegiats com sobre el tercer estat, assemblees provincials, reforma de les antigues prestacions feudals, abolició de les duanes internes, etc. Sotmeté aquestes propostes davant una assemblea de notables (1787), però fracassà per l'oposició de la noblesa, de l'alt clergat, dels magistrats i de Necker (Revolució dels Nobles). Emigrà a Anglaterra, i des de la Revolució Francesa (1789), instal·lat a Torí, esdevingué un dels caps de la contrarevolució. És autor de De l'état de la France à présent et à venir (1790).

Calvo de Rozas, Lorenzo
Madrid ~1780 - Madrid? ~1850

Polític liberal castellà. Comerciant i banquer a Madrid, contribuí amb la seva fortuna a la defensa de Saragossa; representà Aragó a la Junta Suprema Central (1808) i fou el primer a proposar la reunió de les corts de Cadis. Durant el Trienni Constitucional fou director general de rendes, i el 1823 ministre de finances en el gabinet de Flórez Estrada. Afiliat al partit progressista, el 1834 fracassà en un intent de restablir la constitució de Cadis; el 1849 contribuí a la formació del partit progressista-democràtic, de tendències republicanes i socialitzants.

Calvo i Serer, Rafael
València 1916 - Pamplona 1988

Assagista i polític. Catedràtic d'història moderna a la Universitat de València i de filosofia de la història a la de Madrid, fundador i director de la revista "Arbor" (1944) i membre destacat de l'Opus Dei, publicà diverses obres de tema polític inspirades per una ideologia reaccionària en la línia de Menéndez y Pelayo: España sin problema (1949), Teoría de la Restauración (1952), La fuerza creadora de la libertad (1958). Una ulterior evolució cap a postures liberals, expressades a través del diari "Madrid", que dirigí (1966-68), l'enfrontà amb el règim franquista, el qual clausurà el diari i el forçà a exiliar-se (1971). Des de París, participà en la Junta Democrática de España i, retornat el 1976, lluità fins a obtenir de l'estat una indemnització per la destrucció del "Madrid". Llibres de la seva segona etapa són Franco frente al Rey (1972), La dictadura de los franquistas (1973) i ¿Hacia la III República Española? (1977), entre d'altres.

Calvo Sotelo, José
Tui, Galícia 1893 - Madrid 1936

Polític. Fou advocat de l'estat i inicià la carrera política al costat d'Antoni Maura, que el nomenà governador civil de València (1921-22). Durant la Dictadura de Primo de Rivera ocupà els càrrecs de director general d'administració local (1923-25) i ministre de finances (1925-30), des dels quals redactà l'Estatut Municipal (1924), introduí el sistema de «pressuposts extraordinaris», creà el monopoli de petrolis i, durant la crisi del 1929, intentà de mantenir la paritat internacional de la pesseta (per la qual cosa fou combatut, entre altres, per Francesc Cambó). Instaurada la república (1931), s'exilià a Portugal i després a França (on entrà en contacte amb Charles Maurras). Influït per l'exemple italià d'organització de l'estat, es mostrà partidari del poder unipersonal i de les institucions corporativistes. Després de l'amnistia del 1934 fou nomenat de nou diputat. De cara a les eleccions del 1936 constituí una coalició de dretes, a la qual no s'integraren ni la CEDA ni Falange Española. El seu assassinat per uns guàrdies d'assalt (13 de juliol de 1936) precipità l'alçament militar (17 de juliol).

Calvo Sotelo y Bustelo, Leopoldo
Madrid 1926

Polític castellà, nebot de José Calvo Sotelo. Enginyer de camins, participà en els plans de desenvolupament franquistes. Fou membre de l'Asociación Católica Nacional de Propagandistas i procurador en corts (1971-75). Mort el general Franco, esdevingué ministre de comerç (1975-76) i d'obres públiques (1976-77), organitzà la Unión de Centro Democrático i ocupà encara la cartera de relacions amb la CEE (1978-80) i la vice-presidència per a afers econòmics (1980-81) abans de substituir A. Suárez com a president del govern (febrer del 1981 ­ desembre del 1982). La seva gestió tendí a la dretanització del sistema i es veié pertorbada per les discòrdies internes d'UCD, de la qual també exercí la presidència (1981-82). Fou diputat per Madrid en 1977-79, 1979-82 i 1982-86.

Camacho Abad, Eulogio Marcelino
Osma, Sòria 1918

Sindicalista i polític castellà. Militant comunista des del 1935 i obrer metal·lúrgic, durant els anys seixanta esdevingué un líder destacat líder de les Comissions Obreres, per la qual cosa sofrí, entre el 1967 i el 1976, llargs empresonaments, evocats en el llibre Charlas en la prisión (1974). Del 1976 al 1987 fou secretari general de CCOO. Fou diputat pel Partido Comunista de España en les legislatures de 1977 i 1979. El 1987 accedí a la presidència de les CCOO fins el 1996, que les lluites internes de l'organització determinaren la seva destitució del càrrec.

Cambó i Batlle, Francesc
Verges, Baix Empordà 1876 - Buenos Aires 1947

Polític, advocat i financer. Un dels màxims dirigents del sector de centre-dreta del moviment catalanista i gran propulsor de la cultura catalana. Era fill d'una família de classe mitjana originària de Besalú. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en dret (1897) a Barcelona. Afiliat al moviment estudiantí catalanista, fou elegit president del Centre Escolar Catalanista. Acabats els estudis, treballà com a passant de Narcís Verdaguer i Callís. Participà en la fundació de la Lliga Regionalista i en fou dirigent fins a la seva desaparició (1936). El 1901 fou elegit regidor de Barcelona, càrrec en el qual revelà uns extraordinaris dots d'organitzador. Participà de manera decisiva en l'organització del moviment de la Solidaritat Catalana; a l'abril del 1907 fou ferit en un atemptat perpetrat per elements lerrouxistes. Elegit diputat, es revelà com un hàbil parlamentari i com un dels millors oradors polítics de l'època. Tanmateix, fou derrotat en les eleccions a diputats del 1910, després de la Setmana Tràgica. El 1914 participà en la comissió promotora que desembocà en l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, i fou reelegit diputat a Corts. En aquella legislatura (juny del 1916) pronuncià un dels seus discursos més famosos, en el qual afirmà que el problema de Catalunya no era pas una qüestió de mera descentralització administrativa, sinó un problema nacionalista. Participà intensament en la campanya Per Catalunya i l'Espanya Gran, que propugnava la constitució d'un estat federal ibèric, amb la inclusió voluntària de Portugal. El 1917 fou un dels dirigents de l'Assemblea de Parlamentaris, però l'orientació revolucionària que aquesta prengué, després de la vaga general del mes d'agost, el decantà cap a una solució de compromís. La mort d'Enric Prat de la Riba (agost del 1917) el convertí en el màxim dirigent de la Lliga Regionalista i, en reunir-se novament a Madrid l'Assemblea de Parlamentaris, proposà a Alfons XIII de constituir un govern de concentració per resoldre la crisi política. Format aquest (1917), en el qual participà per primera vegada un membre de la Lliga, Joan Ventosa i Calvell, desaparegué el moviment de l'Assemblea de Parlamentaris i se salvà la monarquia constitucional. El 1918, nomenat ministre de Foment en el gobierno nacional, presidit per Antoni Maura, impulsà eficaçment les obres públiques, com exposa el seu llibre Vuit mesos en el Ministeri de Foment (1919). El 1921 ocupà el ministeri de finances en un nou govern de Maura i publicà El problema ferroviario en España. El fet de no poder aconseguir l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, reclamat en una intensa campanya per les forces polítiques de Catalunya (1918), minvà el seu prestigi polític en un sector del catalanisme, que qüestionà el seu intervencionisme en la política espanyola. D'altra banda, Cambó havia contribuït a la creació de la Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), del consell d'administració de la qual fou aviat president, i restà així lligat al gran capital internacional, la qual cosa condicionà també la seva vida política. Pel juny del 1923, després de la creació d'Acció Catalana i del triomf electoral d'aquest partit, renuncià a l'acta de diputat, es retirà de la vida política i emprengué un dels seus llargs viatges. Instaurada la Dictadura (1923), continuà allunyat de l'activitat política pública, però conservà el seu eficient secretariat, mantingué alguna polèmica periodística amb Primo de Rivera, continuà col·laborant a "La Veu de Catalunya" i publicà diverses obres, com Visions d'Orient (1924), Entorn del feixisme italià (1924), La valoració de la pesseta (1929), Les dictadures (1929) —que provocà, entre altres rèpliques, la d'Andreu Nin—, Les dictadures dels nostres dies (1930) i Per la concòrdia (1930) —contestada per Jaume Bofill i Mates amb L'altra concòrdia 1930—. Durant aquest període atacà la posició independentista de Francesc Macià, i tornà a afirmar la seva posició antiseparatista, intervencionista i iberista. El 1929 promogué la fundació del Conferentia-Club de Barcelona. En caure la Dictadura (1930), el general Berenguer, encarregat de reinstaurar la normalitat constitucional, li demanà col·laboració. Uns quants mesos després, davant el clima revolucionari intentà de sostenir la monarquia amb la creació d'un partit general espanyol, el Centro Constitucional, on s'hauria d'integrar la Lliga, que havia anat abandonant la doctrina nacionalista de Prat de la Riba. La proclamació de la Segona República Espanyola (1931) féu fracassar aquell intent, i Cambó es traslladà a l'estranger. No havent estat elegit diputat, no pogué participar en la discussió parlamentària de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. En transformar-se la Lliga Regionalista en Lliga Catalana (febrer del 1933), continuà essent-ne un dels màxims dirigents. Diputat a les corts del novembre del 1933, després dels fets del Sis d'Octubre de 1934 hi tornà a afirmar la realitat del problema català i defensà el manteniment del règim estatutari de Catalunya. En les eleccions del febrer del 1936, tornà a quedar-se sense acta. L'alçament militar del juliol d'aquell any, en la preparació del qual no havia intervingut, el sorprengué a l'estranger, on continuà residint durant tota la guerra. Es declarà antifeixista i antidictatorial, però, alarmat davant un possible triomf revolucionari, es decantà per la Junta de Burgos, que ell ajudà econòmicament. Protegí també exiliats catalans de diverses tendències. Acabada la guerra civil, preferí de continuar vivint a l'exili, especialment a Suïssa. Esclatada la Segona Guerra Mundial, per l'abril del 1940 es traslladà als EUA. L'any següent anà a l'Argentina, on residí fins a la mort. El drama de la seva vida política, ultra el condicionament i la contradicció d'ésser dirigent d'un moviment nacionalista —per tant, d'essència revolucionària— i alhora capdavanter d'una classe social conservadora, consistí, segons confessió pròpia, en la pretensió, que Niceto Alcalá Zamora li retragué a les corts del 1919, d'ésser alhora el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d'Espanya. Esmerçà una gran part de la seva fortuna en la protecció de la cultura catalana creant la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana, la Fundació Cambó de la Sorbona de París, i patrocinant la redacció d'algunes obres fonamentals com la Història de Catalunya (1934-35) de Ferran Soldevila, i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu Fabra. En morir llegà la major part de la seva col·lecció de pintura, reunida per a completar les col·leccions públiques catalanes (unes cinquanta obres, especialment d'autors italians —Botticelli, Lippi, Correggio, del Piombo, Tiepolo—, la majoria procedents de la col·lecció de Joseph Spiridion, subhastada a Berlín el 1929), a la ciutat de Barcelona (actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya) i algunes obres al Museo del Prado de Madrid. Pòstumament, han estat editades les seves Memòries (1876-1936) (1981) i Meditacions (1936-1946) (1982).

Cambon, Pierre Joseph
Montpeller 1756 - Saint-Josse-ten-Noode, Brussel·les 1820

Polític francès. Membre de l'Assemblea legislativa, de la Convenció i del primer Comitè de Salvació Pública (1793), establí el Grand Livre de la Dette Publique. Provocà la primera votació contrària a Robespierre, però Tallien l'acusà de malversació i fou exclòs del Comitè. Retirat vint anys de la política, fou membre de la cambra napoleònica dels Cent Dies. S'exilià a Bèlgica.

Campalans i Puig, Rafael
Barcelona 1887 - Torredembarra, Tarragonès 1933

Polític. De família menestral. D'estudiant presidí l'Agrupació Escolar Doctor Robert (1903) i fou redactor d'"El Poble Català" (1906). Es graduà d'enginyer industrial a Barcelona el 1911. Amplià estudis a Lovaina (Flandes) i a Charlottenburg (Alemanya), i féu estades per motius professionals a França, Suïssa, Àustria-Hongria, Països Baixos i Anglaterra, països on s'interessà pel moviment socialista. De retorn a Barcelona (1914), Prat de la Riba li encomanà l'organització dels serveis d'obres públiques de la Mancomunitat. Fou catedràtic de física i electrotècnia de l'Escola d'Agricultura, professor de tecnologia mecànica a la Universitat Industrial de Barcelona i d'història de les ciències a l'Escola de Bibliotecàries. Visità aleshores els EUA. El 1917 fou nomenat director de l'Escola del Treball, la qual convertí en un centre actiu de cultura popular, i el 1922, secretari general d'ensenyament tècnic i professional de la Mancomunitat. Políticament, Campalans se sentí identificat amb els corrents socialistes enquadrats en la Segona Internacional i estigué especialment influït per Jaurès. Es mantingué en els rengles del PSOE fins el 1923, any que se'n separà per discrepàncies amb els dirigents de Madrid, després d'una polèmica pública amb Antoni Fabra i Ribas. La qüestió catalana, les relacions sindicals UGT-CNT, el reformisme i la burocratització de l'aparell dirigent constituïen aspectes de les insalvables divergències amb el partit espanyol. La majoria dels membres de la regional catalana secundaren Campalans i altres personalitats socialistes del Principat, que al juliol del mateix 1923 fundaren la Unió Socialista de Catalunya. Campalans esdevingué el primer director de Justícia Social, el seu portaveu; d'altra banda, formà part del Comitè d'Acció Cívica contra el terrorisme, fundat per Francesc Layret, i ell mateix sofrí un atemptat. Amb la Dictadura de Primo de Rivera (13 de setembre de 1923), Campalans, destituït de tots els seus càrrecs, retornà a la indústria privada i fundà la societat Indústria de Coure-Electrolític. Fundà, amb un grup de professors dimissionaris de l'Escola del Treball, l'Ateneu Polytechnicum. Amb Francesc Macià, Campalans signà el manifest electoral del 12 d'abril de 1931, en els quals comicis sortí elegit regidor per Barcelona. Proclamada la república, fou conseller d'instrucció pública en el govern provisional de Catalunya (1931), membre de la ponència que redactà l'Estatut d'Autonomia, dit de Núria, i diputat per la ciutat de Barcelona a les corts constituents, on defensà l'estatut i la Universitat Autònoma. Morí ofegat mentre es banyava a la platja de Torredembarra. Havia publicat, ultra obres tècniques com Sobre los fundamentos de la termodinámica (1914), obres polítiques: Influència dels escolars sobre el catalanisme (1903), El socialisme i el problema de Catalunya (1923), Als joves (1931), Manual pràctic del socialisme català (1933), Política vol dir pedagogia (1933), i Hacia la España de todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña (1932), llibre que és un important exponent del clima tens i de les resistències trobades a Madrid pels parlamentaris catalans. Havia col·laborat també a "La Pàtria" (1914), "La Tralla" (1922), "Ciència" (1926), "Ideari" (1929) i "L'Opinió" (1930).

Campesino, El
Nom amb què era conegut el general de la Segona República espanyola Valentín González.

Campoamor Rodríguez, Clara
Madrid 1888 - Lausana 1972

Política i jurista. Diputada pel Partit Radical a les Corts Constituents de 1931-33. El 1936 publicà El voto femenino y yo, on recollia les seves intervencions a les Corts defensant el dret de vot per a les dones. Desplegà una gran activitat a favor dels drets de les dones i aplegà algunes conferències en el llibre El derecho de la mujer (1936). Més tard publicà la biografia de Concepción Arenal i de Sor Juana Inés de la Cruz.

Campomanes, comte de
Santa Eulalia de Sorriba, Astúries 1723 - Madrid 1803

De nom, Pedro Rodríguez de Campomanes. Polític i economista. Es llicencià en dret a Sevilla i s'establí a Madrid. Ensems amb Floridablanca promogué el reformisme de l'etapa final del regnat de Carles III (1767-88). El 1762 fou nomenat fiscal del Consell de Castella. Secundà el comte d'Aranda en l'expulsió dels jesuïtes (1766-67) i, gran defensor del poder de l'estat enfront de l'església, fou un dels impulsors del regalisme de Carles III, del qual féu una defensa en Juicio Imparcial sobre el Monitorio de Parma (1770) i Tratado de la regalía de amortización (1765), on reprovà l'acumulació de béns per l'Església. Propugnà una reforma agrària (Memoriales Ajustados de 1771 i 1784), que dugué a terme, en part, essent president del Concejo de la Mesta (1779); insistí en la transformació de l'arrendatari de la terra en censualista seguint el model de contracte català de cens emfitèutic. Defensà també la repoblació i la colonització de l'interior de la Península Ibèrica i prestà suport al projecte de colonització de Sierra Morena (1767). En les Cartas político-económicas plantejà el problema, nefast per a l'agricultura, de les anomenades mans mortes. Promogué la creació de les societats econòmiques d'amics del país, els objectius de les quals definí en el Discurso sobre el fomento de la industria popular (1774), del qual féu imprimir 30 000 exemplars, i en el seu famós Discurso sobre la educación popular de los artesanos y su fomento (1775), alhora que advocava per la indústria privada i la llibertat de comerç enfront dels gremis, dels quals demanava una reforma. Intentà de donar representativitat del poble als municipis i, el 1783, com a governador del Consell de Castella, dictà lleis contra els vagabunds, i plans d'ensenyament. El 1789 presidí les corts que aboliren la llei sàlica, i abandonà la política el 1791. Autor de diversos escrits de caràcter històric, fou membre de l'Academia de la Historia de Madrid des del 1748, i president en 1764-91 i a partir del 1798.

Canalejas Méndez, José
el Ferrol, Galícia 1854 - Madrid 1912

Advocat i polític liberal. Fill de l'enginyer José Canalejas y Casas. Es doctorà en dret i filosofia i lletres, i treballà en companyies ferroviàries. Exercí el periodisme polític des de la seva joventut, i més tard fundà i dirigí «El Heraldo de Madrid». Vinculat al partit republicà, passà al partit liberal seguint Cristino Martos. Diputat des del 1881, ocupà la sots-secretaria de la presidència del govern de Posada Herrera (1883) i els ministeris de foment, gràcia i justícia, finances i agricultura, en successius governs liberals, i fou elegit president del congrés dels diputats (1905-06). Canalejas representà, en el partit liberal, l'intent de renovació política del règim de la Restauració, que hauria pogut orientar-lo vers una monarquia burgesa i democràtica, oberta a l'esquerra liberal i progressiva. Com a president del consell de ministres (1910-12) inicià, en aquest sentit, una sèrie de reformes. S'enfrontà amb la qüestió religiosa proposant l'aplicació íntegra de la constitució del 1876 i de la llei d'associacions del 1887, en matèria de tolerància de cultes i de control dels ordes religiosos (l'anomenada ley del Candado, 1910), respectivament. Establí la reforma del servei militar, amb un sentit més igualitari, i suprimí l'impopular arbitri de consums. En el terreny social, tot i adoptar enèrgiques accions repressives (vagues del 1910 i el 1912), reconegué la necessitat de negociar amb els representants del moviment obrer i elaborà diverses lleis de protecció social sobre jornades màximes de treball, treball de la dona, contracte d'aprenentatge, etc. Intentà de reduir el paper polític de l'exèrcit. Amb l'oposició d'importants sectors conservadors i liberals, acceptà parcialment les reclamacions catalanes per a l'autonomia i presentà a les corts el projecte de llei de mancomunitats i delegacions (1911), que possibilità la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914). Dirigí les operacions colonials del Marroc, i tingué en compte el joc d'interessos econòmics internacionals. Fou assassinat a Madrid, essent president del consell de ministres, per l'anarquista Manuel Pardiñas. La seva mort accelerà la crisi definitiva del règim de la Restauració.

Cánovas del Castillo, Antonio
Màlaga 1828 - balneari de Santa Águeda, Guipúscoa 1897

Polític i escriptor. Fill d'un mestre d'escola. Treballà com a periodista i es llicencià en dret (1853) a Madrid. Entrà a la vida política protegit per Joaquín Francisco Pacheco, cap dels moderats dissidents adversaris de Narváez. Participà en la preparació del moviment militar de la Vicalvarada (1854), que inicià el Bienni Progressista; fou el redactor del Manifiesto de Manzanares (1854), declaració programàtica del pronunciament que prenunciava la futura Unión Liberal. Com a membre d'aquesta agrupació política, fou elegit diputat a corts i designat successivament director general d'administració local i sots-secretari de governació en el ministeri O'Donnell (1858). Fou ministre de governació en el govern Mon (1864) i d'ultramar en l'últim ministeri O'Donnell (1865). No intervingué en la preparació de la Revolució del 1868. Diputat a les corts del 1869, defensà posicions conservadores. El 1873 fou designat cap del partit alfonsí i dirigí la campanya per a la restauració de la monarquia borbònica en la persona d'Alfons XII, que, contra la seva opinió, fou proclamat rei militarment a Sagunt (1874) pel general Martínez Campos. Com a primer cap de govern (1875), Cánovas bastí el nou sistema polític de la Restauració. Tot exercint una dictadura civil i derogant disposicions del règim democràtic anterior, practicà una política d'atracció per aconseguir la col·laboració de tots els grups polítics, amb excepció de l'extrema dreta carlina i del republicanisme intransigent de Ruiz Zorrilla i de Pi i Margall. L'obra legislativa de Cánovas, especialment la constitució del 1876, reflecteix alhora concessions liberals (drets individuals, mitigada tolerància de cultes), una política centralista (supressió del règim polític del País Basc) i disposicions conservadores (reimplantació de l'obligatorietat del matrimoni canònic, reintroducció del senat, depuració de professors), juntament amb l'ambigüitat o el silenci sobre algunes qüestions fonamentals (dret de sufragi, reglamentació dels drets polítics). Aquest pragmatisme permeté la presència alternativa en el poder (sistema del torn) dels dos grans partits, el conservador de Cánovas i el liberal de Sagasta, recolzats en el caciquisme, fins que aquesta regularitat fou alterada per les crisis de la fi del segle. En el terreny econòmic, passà del lliurecanvisme a una política proteccionista. Malgrat aquest acostament als interessos de la indústria catalana, fou hostil al catalanisme: Duran i Bas i Mañé i Flaquer, els representants més influents del partit conservador al Principat, després de freqüents controvèrsies sobre el regionalisme (supressió dels furs bascs, codi civil), trencaren amb ell. En relacions internacionals, i conscient de la feblesa de la situació espanyola, seguí una política d'aïllament coincident amb una política d'intransigència respecte a les colònies, que tingué conseqüències en la crisi del 1898. Cánovas conreà els estudis literaris i històrics, especialment sobre la casa d'Àustria i la decadència del s XVII (Estudios literarios, 1868; Bosquejo histórico de la Casa de Austria, 1869; Problemas contemporáneos, 1884-90). Fou director de l'Academia de la Historia de Madrid i president de l'Ateneo de Madrid. Morí assassinat per Michele Angiolillo en represàlia per la seva política repressiva envers els anarquistes (procés de Montjuïc del 1897).

Capmany de Montpalau i Surís, Antoni de
Barcelona 1742 - Cadis 1813

Historiador, filòleg i polític. El seu cognom matern era Surís, però utilitzà el familiar de Montpalau. Estudià humanitats al col·legi episcopal de Barcelona i, a divuit anys, ingressà a l'exèrcit; ascendí a sots-tinent i participà en la guerra contra Portugal (1762). Retirat de la carrera militar el 1770, es casà amb una dama andalusa i col·laborà, amb Pablo de Olavide, en el repoblament de Sierra Morena, on havia d'instal·lar una colònia de camperols i menestrals catalans. En ésser processat Olavide per la inquisició, Capmany fixà la residència a Madrid (1775). Allí es mogué dins l'element oficial i ocupà diversos càrrecs públics: secretari de l'Academia de la Historia (1790), a la qual havia ingressat el 1776, censor de periòdics i col·laborador del ministeri de finances. Organitzà i dirigí l'Arxiu del Reial Patrimoni de Catalunya (1802), fou diputat de l'ajuntament de Barcelona a Madrid i mantingué constant relació amb la Junta de Comerç barcelonina, la qual li havia encarregat, el 1777, l'estudi de l'antic comerç i de l'antiga marina de Catalunya. En produir-se la invasió napoleònica, es refugià a Sevilla i col·laborà en la tasca de convocar les corts generals i extraordinàries que es reuniren a Cadis (1810). Com a diputat per Catalunya, hi tingué una intervenció molt destacada: proposà la supressió de la inquisició, com a catòlic il·lustrat però amb una visió tradicionalista; defensà les institucions de l'antic règim i s'oposà a la desaparició de les senyories. Fou redactor de la "Gaceta del Gobierno" i demanà la plena dedicació dels diputats a llur tasca. Morí víctima de la pesta i fou enterrat a Cadis. El 1854, les seves despulles foren traslladades solemnialment a Barcelona, i el seu retrat inaugurà, el 1871, la Galeria de Catalans Il·lustres. Fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1781). Es mostrà partidari d'una història crítica i documentada i es preocupà per les normes i la correcció de l'estil. La seva contradicció interna és visible en molts aspectes; escriví sempre en castellà i considerà la llengua catalana "un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras", però enyorà la seva esplendor com a llengua oficial de la cort. De família austriacista, exaltà les glòries dels Borbó i, gran coneixedor de la llengua i de la cultura franceses, combaté amb virulència l'afrancesament i l'uniformisme napoleònic. Escriví una Apología de las fiestas públicas de toros (1815). Fou un precursor del desvetllament català del s XIX, tant pel seu interès per la història com pels seus elogis de les institucions catalanes medievals, el seu regionalisme imprecís i la seva revaloració de l'art gòtic i el treball. La seva obra tracta, en part, de temes filològics i gramaticals: Discursos analíticos sobre la formación y perfección de las lenguas (Madrid 1776), Filosofía de la elocuencia (1777), Teatro histórico-crítico de la elocuencia castellana (1786-1794); temes polítics: Discurso económico-político en defensa del trabajo mecánico de los menestrales y de la influencia de sus gremios en las costumbres populares, conservación de las artes y honra de los artesanos, publicat, el 1778, amb el pseudònim Miguel R.Palacios; Cuestiones críticas sobre varios puntos de historia económica, política y militar (1807), Centinela contra franceses (1808), Sueño del marqués de Palacio y desvelos de la provincia de Cataluña (1812); estudis històrics: Antiguos tratados de paces y alianzas entre algunos reyes de Aragón y diferentes príncipes infieles del África y de Asia desde el siglo XIII al XV (1786), Ordenanzas de las armadas navales de la Corona de Aragón (1787), Código de las costumbres marítimas de Barcelona (1791), que conté la traducció castellana del Llibre del Consolat de Mar, i Práctica y estilo de celebrar Cortes en el reino de Aragón, Principado de Cataluña y reino de Valencia, publicada pòstumament, el 1821. Però la seva obra fonamental, màxim exponent de la historiografia catalana del s XVIII, fou l'edició de les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-92), publicades per la Junta de Comerç de Barcelona.

Capone, Alfonso
Nàpols 1897 - Miami, Florida 1947

Gàngster nord-americà, més conegut per Scarface, i també per Al Capone, d'una de les més importants organitzacions clandestines de l'època dedicades al racket, al tràfic de begudes alcohòliques, etc. Emigrat d'Itàlia el 1919, s'instal·là a Chicago, on s'associà amb John Torrio. El crac del 1929 contribuí a la desfeta de l'organització, i el 1931 Capone fou condemnat a onze anys per defraudació fiscal, després d'haver gaudit d'una total impunitat. Posat en llibertat el 1939, es retirà a Miami Beach fins a la seva mort.

Carbonell i de Ballester, Jordi
Barcelona 1924

Filòleg i polític. Lector de català a la universitat de Liverpool (1950-52), fou secretari-redactor de l'Institut d'Estudis Catalans, de la Secció Filològica del qual fou nomenat membre adjunt (1972), numerari (1982) i emèrit (1994). Del 1989 al 1995 en fou secretari i, en 1991-96, director de l'Oficina Onomàstica. Director de la Gran Enciclopèdia Catalana (1965-71) i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-72) —d'on fou expulsat per raons polítiques—, fou membre fundador de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1973); del 1976 al 1989 fou catedràtic de llengua i literatura catalanes a la universitat de Càller (Sardenya) i, aquest mateix any, fundà l'Associazione Italiana di Studi Catalani, que presidí (1992-95). Ha estat professor de la Universitat Catalana d'Estiu (1970-75), de la qual formà part de l'equip rectoral (1990-97). Cal destacar-ne els estudis sobre Joan Roís de Corella (del qual edità l'Obra profana el 1973) i la cultura catalana del s XVIII i del començament del XIX al Rosselló i a Menorca (La literatura catalana durant el període de transició del segle XVIII al segle XIX, 1977; i especialment l'obra de Joan Ramis i Ramis), sobre la cultura catalana a Sardenya (curador d'Els catalans a Sardenya, 1984) i, en general, la història social de la llengua. Fou, també, crític teatral de "Germinabit" i de "Serra d'Or" i autor d'una extensa introducció al teatre de Josep M. de Sagarra. En el terreny polític, la trajectòria nacionalista d'esquerra i independent, que inicià els anys quaranta com a estudiant universitari i que li valgué diverses detencions i maltractaments per part de la policia, el menà a tenir un paper molt destacat en les grans iniciatives unitàries de l'oposició antifranquista: la Taula Rodona (1966), l'Assemblea d'Intel·lectuals a Montserrat (1970) i, sobretot, l'Assemblea de Catalunya (1971). El 1979 contribuí a impulsar el moviment de Nacionalistes d'Esquerra, amb el qual s'integrà, el 1984, dins l'Entesa de l'Esquerra Catalana fins el 1992, que deixà aquesta organització per ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual és president des del 1996.

Cárdenas, Lázaro
Jiquilpán, Michoacán 1895 - Ciutat de Mèxic 1970

Polític mexicà. El 1913 s'uní a les forces revolucionàries; participà en diverses campanyes de guerra i esdevingué general. Des del 1920 fou governador de l'estat de Michoacán. El 1929 fou elegit president del Partido Revolucionario Nacional. Ocupà diversos ministeris (1931-33), i fou elegit president de la república per al període 1934-40. Impulsà la reforma agrària, iniciada molt tímidament el 1917, repartint més de 40 milions d'acres de terra; enfortí les organitzacions sindicals i fomentà la industrialització del país; el 1938 nacionalitzà els monopolis petrolers. Combaté l'analfabetisme. A la Societat de Nacions denuncià la política dels règims feixistes. Durant la guerra civil espanyola sostingué la causa de la República i acollí a Mèxic els exiliats republicans. El 1955 li fou concedit el premi Lenin de la pau.

Carles I d'Àustria
Persenbeug, Baixa Àustria 1887 - Funchal, Madeira 1922

Emperador d'Àustria i rei d'Hongria (Carles IV) del 1916 al 1918. Darrer sobirà de la Monarquia Austrohongaresa. Carles d'Àustria era nét de l'arxiduc Lluís, germà de Francesc Josep I, i esdevingué hereu al tron a la mort de l'arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo (1914). Tingué diversos comandaments durant la Primera Guerra Mundial. Intentà, sense èxit, de signar una pau separada amb els aliats. El novembre del 1918 renuncià a formar part del govern, i el 1919 s'exilià a Suïssa, des d'on intentà de reprendre el poder a Hongria (1921). Es retirà a Madeira, on morí.

Carles I de Portugal
Lisboa 1863 - Vila Viçosa 1908

Rei de Portugal (1889-1908). Fill de Lluís I i de Maria Pia de Savoia. Durant el seu regnat hi hagué diverses revoltes (a Porto el 1891, i a les colònies); després de la del 1906 permeté la dictadura de João Franco, que augmentà l'oposició republicana. Morí assassinat, ell i el príncep hereu Lluís Felip, en una revolta.

Carles I de Romania
Sigmaringen, Baden 1839 - Sinaia, Transsilvània 1914

Rei de Romania (1881-1914). Príncep de Hohenzollern-Sigmaringen. Amb l'ajut de Napoleó III i amb l'oposició de Rússia, Turquia i Àustria, fou elegit príncep (1866). El 1877 aprofità la guerra russoturca per a independitzar-se de Turquia i proclamar-se posteriorment rei. En esclatar la guerra del 1914, es mantingué neutral, contra l'actitud del consell de la corona, favorable als aliats.

Carles II de Romania
Sinaia, Transsilvània 1893 - Estoril, Lisboa 1953

Rei de Romania (1930-40). Fill i successor de Ferran I. Practicà una política d'aliances amb els estats centreeuropeus i balcànics. El 1938 dissolgué les organitzacions polítiques i promulgà una constitució de caràcter autoritari. En començar la Segona Guerra Mundial es veié forçat a cedir territoris a l'URSS, Hongria i Bulgària, la qual cosa provocà el seu descrèdit. Hitler l'obligà a abdicar a favor del seu fill Miquel, i morí a l'exili.

Carles II Guillem Ferran de Brunsvic
Wolfenbüttel, Baixa Saxònia 1735 - Ottemen, Altona 1806

Duc de Brunsvic (1780-1806). Nebot del rei Frederic II de Prússia. Féu de general al servei de Prússia i fou comandant en cap dels exèrcits austro-prussians que envaïren (1792-94) França durant la Revolució Francesa. Després de publicar un manifest, envaí la Xampanya, però es retirà després de Valmy (1792). El 1806 fou vençut per les forces napoleòniques a Jena i morí d'una ferida rebuda a la batalla d'Auerstedt.

Carles III d'Espanya
Madrid 1716 - 1788

Duc de Parma i de Plasència (1731-35), rei de Nàpols (1734-59) i d'Espanya (1759-88). Primogènit del segon matrimoni de Felip V amb Isabel de Parma. Arran de la conquesta de Nàpols i Sicília per Felip V, en fou coronat rei a Palerm (1734). En morir el seu germanastre Ferran VI sense fills heretà (1759) el tron d'Espanya i deixà el de Nàpols a Ferran, tercer fill mascle del seu matrimoni amb Maria Amàlia de Saxònia. En marxar a Madrid s'endugué alguns dels ministres més competents dels que l'havien assessorat durant el seu regnat a Nàpols (Squillace, Grimaldi), i els confià missions de govern; prescindí, per contra, d'altres polítics castellans del regnat anterior. S'esforçà a introduir a Madrid la salubritat i els bons costums; féu pavimentar, adornar i il·luminar la ciutat i prohibí, a més, l'ús de la capa llarga i del capell xamberg, que, juntament amb el costum de dur armes, propiciaven les renyines i els crims. Això i l'encariment progressiu dels queviures causat per alguns anys de secada i per les noves mesures econòmiques del govern, provocà un seriós tumult conegut pel motí de Squillace (1766). Carles III hagué d'allunyar el ministre Squillace, però atribuí el motí a l'acció dels jesuïtes, principals adversaris de les seves tesis regalistes, l'expulsió dels quals (1767) fou executada pel comte d'Aranda i completada amb l'obtenció, per part del futur comte de Floridablanca, d'una butlla papal (1773) que extingia la Companyia. En política exterior Carles III trencà la neutralitat observada pel seu antecessor i féu costat a França (Tercer Pacte de Família) en la guerra dels Set Anys; Carles III hi perdé la Florida i rebé de França, en compensació, la Louisiana (tractat de París, 1763), però no pas Menorca, que passà novament a mans d'Anglaterra. Poc després hi passaren també les illes Malvines (1770); Aranda fou exonerat i passà a París com a ambaixador. El fracàs d'una expedició a l'Àfrica del nord per tal d'eliminar la pirateria barbaresca (1775) induí Carles III a prescindir de Grimaldi i a confiar la secretaria d'estat al comte de Floridablanca, que hi restà fins a la fi del regnat. Carles III lluità novament amb França contra Anglaterra en la guerra de la independència nord-americana, per tal de guanyar Gibraltar (sense èxit, malgrat el setge i assalt del 1782) i Menorca, que fou conquerida pel francès Crillon i passà a mans de Carles III pel tractat de Versalles (1783). El regnat de Carles III es destaca per l'adhesió als principals postulats del despotisme il·lustrat; el monarca s'envoltà de col·laboradors competents que fomentaren el progrés cultural i de coneixements tècnics i científics (creació de les Societats d'Amics del País i de la Junta de Comerç); hom limità la influència de l'Església i el poder de la inquisició, assajà nous mètodes de conreu i d'explotació agrària (colonització de Sierra Morena, duta a terme per Pablo de Olavide, en la qual participaren famílies catalanes, alemanyes, flamenques, etc) i liberalitzà definitivament el comerç amb Amèrica (1778), trencant el monopoli que havia exercit de primer Sevilla i després Cadis, i permetent la relació directa de diversos ports catalans amb les colònies. Els Països Catalans, bé que no recuperaren llurs institucions tradicionals com havien sol·licitat en iniciar-se el regnat, pogueren participar, especialment el Principat, de la prosperitat relativament important que produïren les mesures de govern, prosperitat que malmeteren les guerres dels darrers anys.

Carles IV d'Espanya
Portici, Nàpols 1748 - Roma 1819

Rei d'Espanya (1788-1808), segon fill mascle de Carles III. El seu regnat coincidí amb l'esclat i les conseqüències de la Revolució Francesa; el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, intentà d'evitar la introducció d'idees revolucionàries a la Península Ibèrica i establí un cordó policíac a la frontera dels Pirineus. Però aviat calgué intentar de reforçar la situació precària de Lluís XVI de França i fou confiat el poder al comte d'Aranda, simpatitzant amb els enciclopedistes, que mantingué davant la França revolucionària una actitud expectant. Fou, però, destituït (1792) per la pressió de la reina Maria Lluïsa, a fi d'encimbellar el seu favorit Manuel de Godoy, jove militar que gaudí del favor de Carles IV durant tot el seu regnat. En ésser executat Lluís XVI (gener del 1793), Carles IV declarà la guerra a la República Francesa. La campanya, molt popular i iniciada amb bons auguris, acabà amb una invasió francesa de l'Empordà El Escorial, 1807). Les mires de Napoleó sobre Portugal, aliada amb Anglaterra, conduïren Godoy a la signatura del tractat de Fontainebleau (1807). La penetració en massa de tropes franceses a la Península Ibèrica que comportava el tractat induïren Godoy a planejar una fugida dels reis a Amèrica, però el motí d' Aranjuez (18 març de 1808) provocà la seva caiguda i l'abdicació de Carles IV a favor de Ferran VII. Napoleó convocà ambdós a Baiona, on obligà el fill a retornar el tron al seu pare, i aquest a renunciar-hi tot seguit a favor seu. Carles IV es retirà amb Maria Lluïsa i Godoy a Itàlia. El regnat de Carles IV representà la liquidació dels pressuposts del despotisme il·lustrat, i un retrocés en el procés de liberalització cultural del país. Les guerres continuades contra Anglaterra arruïnaren el comerç i malmeteren greument el crèdit de la monarquia. Catalunya en resultà especialment perjudicada: l'estament mercantil barceloní intentà, en va, durant la visita dels reis a la ciutat (1802), d'apartar Carles de la política francòfila de Godoy. Les circumstàncies personals del monarca, d'intel·ligència limitadíssima —els retrats que en féu Goya ho palesen prou bé—, contribuïren al desprestigi de l'absolutisme i de la institució monàrquica.

Carles X de França
Versalles 1757 - Gorizia 1836

Rei de França (1824-30), germà de Lluís XVI i de Lluís XVIII. Fins a la seva proclamació tenia el títol de comte d'Artois. En començar la Revolució emigrà, i fou un dels dirigents del reialisme a Anglaterra des del 1795. El 1814 tornà a França, on encapçalà el partit ultra. A la mort de Lluís XVIII pujà al tron (1824) i dugué a terme una política d'implantació de l'absolutisme monàrquic. Després d'un breu període d'una certa liberalització (ministeri Martignac), tornà novament als procediments absolutistes (ministeri Polignac), període en el qual foren dictades les ordenances de Saint-Cloud (juliol del 1830), que dissolien la cambra, modificaven la llei electoral i suprimien la llibertat de premsa. Aquestes disposicions provocaren la Revolució de Juliol del 1830, que l'obligà a abdicar en el seu nét, el duc de Bordeus, i a marxar cap a l'exili. Durant el seu regnat tingué lloc la presa d'Alger, que inicià l'expansió colonial francesa a Àfrica del nord.

Carles XVI Gustau de Suècia
Estocolm 1946

Rei de Suècia. Fill del príncep Gustau Adolf (mort el 1947) i de Sibil·la de Saxònia-Coburg-Ghota, el 1973 succeí el seu avi Gustau VI Adolf. Proclamat príncep hereu (1950), l'any 1976 es casà amb Sílvia Sommerlath, filla d'un empresari alemany de Munic. El matrimoni ha tingut tres fills: Victòria —princesa hereva—, Carles Felip i Magdalena.

Carles (-Maria dels Dolors) de Borbó i d'Àustria-Este
Ljubljana, Eslòvenia 1848 - Varese, Llombardia 1909

Pretendent carlí a la corona d'Espanya amb el nom de Carles VII. Duc de Madrid. Nét de Carles Maria Isidre de Borbó i nebot del comte de Montemolín. El 1866 es casà amb Margarida de Borbó, filla del duc de Parma, i reorganitzà el carlisme. En el seu primer manifest polític (1869) prometé la defensa de la unitat religiosa, la descentralització política i el proteccionisme econòmic. El mateix 1869 féu un intent militar a favor de la causa carlina i disposà de la col·laboració de Ramon Cabrera. El 1872 impulsà la lluita carlina que s'estenia a Catalunya —on prometé derogar el decret de Nova Planta—, al País Basc i a Navarra, lluita que continuà després de la proclamació d'Alfons XII (1874) i s'acabà el 1876. Un any després reorganitzà de nou el partit. El 1900 tingué lloc un nou petit intent militar a Badalona en defensa de la seva causa. El succeí com a prentendent el seu fill Jaume de Borbó i de Borbó-Parma.

Carles d'Habsburg-Lorena i de Borbó
Viena 1909 - Barcelona 1953

Fill petit de l'arxiduc Leopold Salvador d'Àustria-Toscana i de Blanca de Borbó, filla del pretendent carlí Carles de Borbó i d'Àustria-Este, duc de Madrid. Després de la Primera Guerra Mundial es traslladà a Barcelona. El 1931 tornà a Àustria, on participà en la Heimwehr. Després de l'Anschluss, residí a Itàlia. El 1938 es casà morganàticament i perdé el títol d'arxiduc d'Àustria. Naturalitzat espanyol, el 1945 encapçalà els carlins que rebutjaven Xavier de Parma i reivindicà, en contra de la llei sàlica, la corona espanyola amb el nom de Carles VIII, intitulant-se, a més, duc de Madrid. Li foren tolerades activitats polítiques, principalment a Catalunya, organitzades pels seus seguidors, (octavistes o carlesoctavistes). Fou enterrat a Poblet.

Carles Hug de Borbó-Parma
París 1930

Pretendent carlí al tron espanyol. Fill gran de Xavier de Borbó-Parma. S'establí a Espanya el 1957, participà en les concentracions anuals de Montejurra i fou expulsat per les autoritats franquistes el 1968, a causa de la seva activitat política. El 1975 rebé la successió dinàstica del seu pare; dos anys després esdevingué cap de la casa ducal de Parma i, retornat legalment a l'estat espanyol el 1977, encapçalà la renovació del Partit Carlí, però els repetits fracassos electorals d'aquest el mogueren, el 1980, a apartar-se'n. És autor de La vía carlista al socialismo autogestionario (1977). El 1981 es divorcià de la princesa Irene dels Països Baixos, amb la qual s'havia casat el 1964. El seu germà Sixt de Borbó-Parma (Pau 1940) pretengué (1976) la successió i s'enfrontà amb ell en els fets de Montejurra.

Carles Lluís de Borbó i de Bragança
Madrid 1818 - Brunse, Estíria 1861

Comte de Montemolín, pretendent carlí a la corona d'Espanya (1845) amb el nom de Carles VI. Era fill de l'infant Carles (-Maria Isidre), fundador del carlisme. Estava disposat a pactar amb el liberalisme, i hom intentà el seu casament amb la reina Isabel II. Jaume Balmes prestà suport a aquest projecte. Durant els seus anys de rei pretendent tingué lloc a Catalunya la Segona Guerra Carlina, i el 1860 portà a terme una rebel·lió militar des de Sant Carles de la Ràpita. Fet aleshores presoner i condemnat a mort, renuncià al tron (Tortosa, 23 abril 1860) i fou indultat, però davant les pretensions del seu germà Joan Carles, invalidà la renúncia.

Carles Maria Isidre de Borbó
Madrid 1788 - Trieste 1855

Pretendent carlí a la corona d'Espanya amb el nom de Carles V. Fill de Carles IV i germà de Ferran VII. Durant la Guerra del Francès residí a Valençay fins el 1814, que retornà a la Península Ibèrica i fou nomenat general de brigada de carrabiners. El 1823 començà d'agrupar els elements absolutistes més radicals (apostòlics), descontents de l'actitud moderada de Ferran VII després del Trienni Liberal, i tres anys després ja era cap visible d'aquesta fracció. El 1830 reconegué la Pragmàtica Sanció, però la reacció dels seus partidaris determinà el govern d'obligar-lo a marxar a Portugal. Mort Ferran VII, no reconegué Isabel II i llançà un manifest (1 d'octubre de 1833), pel qual s'intitulava rei, i immediatament esclatà la Primera Guerra Carlina (1833-40). L'entrada de les tropes isabelines l'obligà a anar-se'n a Anglaterra (tractat d'Évora-Monte, 1834); el mateix any aconseguí de tornar a la Península Ibèrica (juliol del 1834) i residí a Navarra durant la guerra (en maig-juliol del 1837 féu una expedició a Catalunya amb el seu exèrcit, i a Solsona fou rebut pels bisbes de Lleida i Solsona). El conveni de Bergara (1839) l'obligà a anar a França; residí a Bourges, on abdicà a favor de Carles Lluís, comte de Montemolín (1845); utilitzà des d'aleshores el títol de comte de Molina.

Carlsson, Ingvar Gösta
Borås 1934

Polític suec. Estudià a Lund Ciències Polítiques i s'afilià molt jove al Partit del Treball. Col.laborà amb el presidnt del govern Tage Fritjof Erlander i presidí l'organització juvenil del partit. Fou ministre d'educació en el primer govern d'Olof Palme i viceprimer ministre i, després de les eleccions de la tardor del 1985, ministre de medi ambient. Després de l'assassinat de Palme (març del 186) fou considerat pel partit el candidat més idoni per substituir-lo tant a la presidència del govern com a la direcció de la socialdemocràcia. Seguí a partir d'aleshores les directrius de Palme particularment pel que fa a la política exterior. En les eleccions de setembre del 1988, fou confirmat en el càrrec, però dimití el 15 de febrer de 1990 en ésser derrotat el programa amb què ell pretenia de combatre la inflació. El 26 del mateix mes fou restituït, però, en el càrrec amb els vots del seu propi partit i dels comunistes. L'1 de juliol del 1991 presentà la proposta d'entrada del seu país a la Comunitat Europea.
Obtingué un gran èxit personal quan al novembre del 1994, en el referèndum d'entrada a la Unió Europea, el 52% de suecs votaren a favor de l'ingrés. Al març del 1996 deixà els càrrecs de primer ministre i de líder del Partit Socialdemòcrata dels Treballadors Suecs (SAP) en mans de Göran Persson.

Carmichael, Stokely
Trinitat 1942 - Conakry, Guinea 1998

Revolucionari nord-americà de raça negra. Cofundador del Student Non-violent Coordinating Committee (SNCC), n'esdevingué president pel juny del 1966. Aquest mateix any, però, en el pamflet What We Want renuncià a l'estratègia no violenta d'aquesta organització, de la qual fou expulsat el 1967. Es convertí aleshores en el màxim representant del Black Power, que difongué en les seves campanyes a través dels EUA, i esdevingué un destacat líder de l'organització radical negra Black Panthers fins el 1969, quan, en oposar-se a la decisió de la direcció a col·laborar amb grups d'extrema esquerra blancs, anà a Guinea, on, amb el nom de Kwame Turé, es convertí en un capdavanter del panafricanisme.

Carner i Ribalta, Josep
Balaguer 1898 - Sacramento, Califòrnia 1988

Polític i escriptor. A la seva vila natal dirigí la revista nacionalista «Flama» (1920). Exiliat durant la Dictadura, fou redactor en cap a París del butlletí «Estat Català» (1923-25). Acompanyà Francesc Macià a Moscou (1925) i fou un dels dirigents dels fets de Prats de Molló (1926). Assistí a l'assemblea independentista de l'Havana (1928), on publicà una biografia de Macià, reeditada a Barcelona (1931). Cap de premsa del Parlament Català (1933-36), s'exilià el 1939, i a Nova York dirigí la revista «Free Catalonia» (1924-44). En poesia ha publicat Acoraments i gaudis (1925), Càntic d'amor (1934), Les gràcies terrenals (1958) i L'alegre vianant (1969), i les versions Poetes russos de la revolució (1937), publicades ja a la «Revista de Catalunya» (1926), ultra obres de Conrad, Tagore i la poesia completa de Paul Valéry. A més de teatre i novel·la, publicà també Com es fa un film (1934), Els catalans en la descoberta i colonització de Califòrnia (Mèxic 1947) i un volum de memòries: De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló (1972). Signa
sempre J. Carner-Ribalta.

Carner i Romeu, Jaume
el Vendrell 1867 - Barcelona 1934

Advocat i polític. Doctor en dret, exercí d'advocat a Barcelona. Afiliat al moviment catalanista, en formar-se el Centre Nacional Català, presidit per Narcís Verdaguer i Callís, n'ocupà la vice-presidència (1899). En fusionar-se aquest Centre amb la Unió Regionalista (1901) per formar la Lliga Regionalista, fou un dels dirigents del nou partit, on representà la tendència republicana i d'esquerra enfront de la conservadora i oportunista de Prat de la Riba i Cambó. La seva actuació el convertí en una de les figures més conegudes del catalanisme als ambients populars d'aquell temps. Fou el principal organitzador de les famoses eleccions, dites "dels quatre presidents" (maig del 1901), les quals significaren l'ensorrada del caciquisme a Catalunya. Elegit regidor de l'ajuntament barceloní, es destacà com a organitzador i per la seva combativitat enfront dels elements tèrbols del municipi. El 1904, després de la visita d'Alfons XIII a Barcelona, fou un dels qui se separaren de la Lliga Regionalista, i amb els elements escindits més esquerrans fundà el setmanari "El Poble Català", que pel maig de 1906 es convertí en diari. A la fi d'aquest mateix any participà en la fundació del nou partit Centre Nacionalista Republicà(CNR), del qual fou elegit president. Al municipi barceloní, mentrestant, havia defensat el projecte de pressupost de cultura, obra de Pere Coromines, en contra de la Lliga i dels republicans de Lerroux. Participà activament en l'organització de Solidaritat Catalana, i en aquesta candidatura fou elegit diputat pel Vendrell. L'any 1910 fou un dels fundadors del partit Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), que substituí el CNR. El 1914 intervingué en la coalició electoral d'aquell partit amb els republicans de Lerroux, dita el pacte de Sant Gervasi, que acabà amb una gran derrota davant la Lliga. Carner, tanmateix, fou novament elegit diputat pel Vendrell. La davallada de la UFNR s'accentuà, i a les eleccions generals del 1916 el mateix Carner restà sense acta, després de vuit anys de representar el mateix districte. Es retragué de la vida política i es consagrà al seu despatx d'advocat, que arribà a ésser un dels més prestigiosos de Catalunya. Alhora intervingué en la promoció d'algunes grans empreses industrials catalanes. El seu apartament de la vida política durà fins a la proclamació de la República (1931). Aportà al nou règim la seva experiència d'home de dret i de profund coneixedor del món econòmic. Fou elegit diputat a les corts constituents en la candidatura d'Esquerra Republicana de Catalunya, i, com a membre de la Diputació Provisional de Catalunya, formà part de la comissió que redactà el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya, aprovat pel poble català en massa i presentat a les Corts Constituents pel govern de la Generalitat. El 15 de desembre de 1931 fou designat ministre de finances del segon govern Azaña. Plantejà la reforma tributària i el primer pressupost de la República. Malalt de càncer, hagué de dimitir pel juny del 1933. Deixà el record d'una gestió ministerial excel·lent. Morí el 27 de setembre de l'any següent, pocs dies abans dels esdeveniments del Sis d'Octubre. Col·laborà en diversos periòdics, especialment a "El Poble Català". Publicà Els catalans i el comerç modern (1919) i diversos treballs jurídics i econòmics. Fou un dels fundadors de la Companyia d'Indústries Agrícoles.

Carnot, Lazare Nicolas Marguerite
Nolay, Borgonya 1753 - Magdeburg, Prússia 1823

Polític i militar francès, anomenat el gran Carnot. Procedia d'una família d'advocats de Borgonya. El 1791, essent capità d'enginyers, fou elegit diputat per a l'Assemblea Legislativa i després per a la Convenció. El 1793 fou nomenat membre del Comitè de Salvació Pública, on s'ocupà dels afers militars i contribuí a posar en peu de guerra catorze exèrcits que salvaren la Revolució de les coalicions de les potències europees, entre els quals l'exèrcit dit del Midi, que envaí Catalunya (Guerra Gran). Durant el Directori, del qual fou elegit membre (1795), s'oposà a Paul de Barras i hagué d'exiliar-se (1797). Contrari al poder personal de Napoleó durant l'Imperi (inicialment, però, havia estat ministre de la guerra el 1800), es dedicà a estudis matemàtics; escriví Géométrie de position (1803) i De la défense des places fortes (1810). El 1814, davant la imminent invasió de França, es posà al servei de Napoleó i fou el defensor d'Anvers. Més tard, durant els Cent Dies, fou ministre de l'interior. A l'adveniment de la Restauració hagué d'exiliar-se a Varsòvia i, finalment, a Magdeburg, on morí.

Carod-Rovira, Josep Lluís
Cambrils, Baix Camp 1952

Polític. Llicenciat en filologia catalana i autor de Rovira i Virgili i la qüestió nacional (1984) i Marcel·lí Domingo (1884-1939). De l'escola a la República (1989), ha estat professor de l'Escola Universitària de Tarragona (1976-82), tècnic superior de Planificació Lingüística de la Generalitat (1981-88) i vice-president de la Universitat Catalana d'Estiu (1986-95). Després del seu pas pel PSAN (1970-77) i per Nacionalistes d'Esquerra (1980-86), ingressà a ERC el 1987, partit pel qual és diputat al Parlament català des del 1988 i portaveu del grup parlamentari fins el 1996, any que, després de l'escissió protagonitzada per A.Colom, fou elegit secretari general.

Carranza, Venustiano
Cuatro Ciénagas, Coahuila 1859 - Tlaxcalantongo, Puebla 1920

Polític i militar mexicà. Participà en la revolució en contra de Porfirio Díaz, al costat de Madero (1910-11). A la mort d'aquest prengué la direcció de l'exèrcit constitucionalista, i després d'una brillant ofensiva entrà a Mèxic el 1914 i formà un govern provisional. Tanmateix, l'enfrontament entre els altres caps constitucionalistes, Villa i Zapata, menaren a la seva destitució; però després d'un contracop, ajudat per Obregón, tornà al poder. El 1916 convocà un congrés que proclamà la Constitució del 1917, i fou nomenat president de la República. Bé que durant el seu mandat efectuà algunes reformes, com la nacionalització del carbó i del petroli i l'inici de la reforma agrària, es mostrà temorós davant les reivindicacions obreres. El 1920 la revolta de la legislatura de Sonora, juntament amb la d'una gran part de l'exèrcit, l'obligà a sortir de la capital, i fou assassinat durant la fugida per l'exèrcit del general Herrera.

Carrasco i Formiguera, Manuel
Barcelona 1890 - Burgos 1938

Polític i advocat. Doctor en dret i en filosofia i lletres. Exercí l'advocacia a Barcelona i s'especialitzà en dret mercantil. Fou professor d'aquesta matèria a l'Escola d'Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat de Catalunya, i publicà l'obra de divulgació Normes del comerciant (1928). A partir del 1931 fou secretari del Comitè Industrial Cotoner i, després, delegat del port franc de Barcelona. Des de jove milità en el moviment catalanista, primerament en la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista i, després, en Acció Catalana, partit del qual fou un dels fundadors (1922). El 1920 havia estat elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona. Per l'agost del 1921 aparegué el setmanari nacionalista popular «L'Estevet», dirigit per ell, el qual es convertí en una de les publicacions polítiques més populars, especialment entre els joves. Pel juny de 1923, a causa d'unes caricatures aparegudes en aquest setmanari, fou condemnat a sis mesos de presó. Instaurada la Dictadura, fou obligat a complir-los al penal de Burgos. Alliberat, fou elegit membre de la Junta de Govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona. Pel fet de negar-se aquesta Junta a deixar de publicar en català la Guia Jurídica de Catalunya, els seus membres foren multats, destituïts en mantenir llur posició, i, finalment, confinats en distintes poblacions petites de fora el Principat, durant sis mesos; Carrasco fou enviat a Tamarit de Llitera. Acabat el confinament, continuà actuant en la clandestinitat contra la Dictadura. Caiguda aquesta, participà en el pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), en representació d'Acció Catalana. Proclamada la República Catalana el 14 d'abril de 1931, formà part del govern presidit per Francesc Macià i continuà com a conseller en el primer govern de la Generalitat de Catalunya. Elegit diputat per Girona (28 de juny de 1931), a les corts constituents de la República, s'hi destacà per la seva defensa del text íntegre de l'Estatut d'Autonomia votat pel poble català i, així mateix, per la defensa de l'església i dels ordes i les congregacions religioses. Aquesta actuació donà lloc a la seva dimissió d'Acció Catalana. Passà a Unió Democràtica de Catalunya, que hom acabava de fundar, partit del qual fou un dels principals dirigents. Col·laborà en diversos periòdics, com «Catalunya Comercial», «La Rambla de Catalunya», «El Matí» i «El Temps». En esclatar la guerra civil de 1936-39, es mantingué fidel a les institucions republicanes i autonòmiques. S'esforçà a evitar estralls i salvà la vida de nombrosos perseguits. Entrà en la conselleria de finances de la Generalitat com a assessor jurídic. Denunciat per alguns diaris i perseguit per elements incontrolats, que li retreien la defensa que havia fet dels ordes i les congregacions religioses, hagué d'expatriar-se a mitjan desembre del 1936, d'acord amb les autoritats catalanes. Es traslladà al País Basc, on col·laborà amb el seu govern autònom. Pel febrer següent tornà a Barcelona; però, perseguit encara, decidí de tornar a Euskadi. Acompanyat de la seva família, embarcà a França, els primers dies de març, en el vaixell mercant «Galdames», que es dirigia a Bilbao. Capturat pel creuer «Canarias», fou fet presoner i traslladat al penal de Burgos. El 28 d'agost de 1937 fou condemnat a mort. Fou executat el 9 d'abril de l'any següent.

Carrero Blanco, Luis
Santoña, Cantàbria 1903 - Madrid 1973

Almirall i polític castellà. En esclatar la guerra civil (1936) es refugià a les ambaixades de Mèxic i de França; s'incorporà a la zona del general Franco el 1937. El 1940 fou nomenat sots-secretari de la presidència del govern i el 1951 ministre sots-secretari. Almirall (1966) i vice-president del govern (1967), fou nomenat president del govern el 1973. Aquest mateix any morí víctima d'un atemptat d'ETA.

Carrier, Joan Baptista
Iolet, Alvèrnia 1756 - París 1794

Revolucionari francès. Membre de la Convenció (1792), fou enviat a reprimir la revolta contrarevolucionària de Vendée, on dugué a terme una terrible repressió: organitzà les noyades de Nantes, execucions en massa per immersió al Loira enfonsant embarcacions amb cent persones dins. Hom calcula que executà setze mil persones. A la caiguda de Robespierre fou executat.

Carrillo Solares, Santiago
Gijón 1915

Polític, fill de Wenceslao Carrillo. Elegit secretari general de les Juventudes Socialistas, participà en l'aixecament revolucionari d'Astúries (1934) i fou empresonat fins el febrer del 1936. El mateix any promogué la unificació de les joventuts socialistes i comunistes (Juventudes Socialistas Unificadas), abandonà l'ideari de Largo Caballero, ingressà al PCE i fou conseller d'ordre públic de la Junta de Defensa de Madrid. Exiliat el 1939, fou proposat per a ministre del govern republicà a l'exili (1945-47) i refusà el càrrec. Impulsà el canvi d'orientació del PCE cap a la «reconciliació nacional» (1956) i el 1960 n'assumí la secretaria general. Des d'aquest càrrec, mantingué una posició centrista que el portà a protagonitzar polèmiques amb Fernando Claudín (1964), Enrique Lister (1971) i d'altres, promogué la independència del PCE respecte a l'URSS i fou un dels definidors de l'eurocomunisme. El 1974 inspirà la creació, a París, de la Junta Democrática de España i, mort el general Franco, retornà clandestinament de l'exili (1976). Un cop legalitzat el seu partit, ha estat diputat per Madrid des del 1977 al 1986. La crisi del PCE a partir del 1981 i la seva desfeta electoral de l'any següent l'obligaren a dimitir de la secretaria general (1982), però la voluntat de conservar un fort ascendent sobre l'organització comunista el portà a l'enfrontament amb la nova direcció, encapçalada per Gerardo Iglesias, la qual l'expulsà del comitè central (1985). A les eleccions legislatives del 1986, Carrillo es presentà encapçalant una candidatura pròpia, però no obtingué escó. Ha recollit les seves principals concepcions polítiques a Después de Franco, qué? (1965), Nuevos enfoques a problemas de hoy (1967), Demain l'Espagne (1974), Eurocomunismo y Estado (1977) El año de la Constitución (1978) i Memoria de la transición (1983).
El 1987 fou elegit president del Partido de los Trabajadores de España-Unidad Comunista, en el qual es reagruparen els seus seguidors. Al març del 1990 anuncià l'apropament del partit presidit per ell al PSOE.
El 1991 demanà l'ingrés dins el PSOE del Partit dels Treballadors d'Espanya-Unitat Comunista (PTE-UC). A l'octubre del 1991 deixà de ser president del PTE-UC quan aquest partit s'autodissolgué i els seus militants passaren al PSOE. Retirat de la política activa, s'ha dedicat a fer conferències i a escriure llibres, entre els quals Memorias (1993), La gran transición. ¿Cómo reconstruir la izquierda? (1995) i Juez y parte. 15 retratos españoles (1996).

Carrió i Serracanta, Maurici
Manresa 1779 - 1859

Guerriller. A quinze anys lluità a la Guerra Gran. El 1808 participà en la Crema del Paper Segellat napoleònic a Manresa i en les batalles del Bruc. La Junta Suprema de Catalunya el nomenà capità. Lluità en els combats de Moià a les ordres del baró d'Eroles. El 1820 es rebel·là contra el govern constitucional i, perseguit, es posà a les ordres de la Regència d'Urgell, que l'ascendí a tinent coronel. Es retirà el 1826, però intervingué en activitats carlines i fou empresonat (1834). En ésser indultat es dedicà a la seva professió d'agrimensor. Escriví una Relación (1859) sobre els fets del Bruc que contribuí a convertir-los en llegenda.

Cartanyà, Ramon
Barcelona segle XIX

Dirigent obrer i escriptor. Militant del partit demòcrata, fou un dels signants del manifest A los demócratas españoles, redactat per la fracció socialista barcelonina (10 de juny de 1864), i col·laborà en el periòdic "El Obrero". Amic de Josep Lluís Pellicer, participà amb ell i amb Giuseppe Fanelli en la fundació de la secció barcelonina de l'Associació Internacional de Treballadors (1869). Publicà Tres años de revolución en España (1869), Dios y el Diablo (1871) i Dios, el Mundo y el Hombre (1885).

Carter, James Earl
Archery, Geòrgia 1924

Polític nord-americà conegut amb el nom de Jimmy Carter . Propietari rural, fou senador (1962-66) i governador (1971-74) demòcrata per Geòrgia. Elegit president dels EUA (1976), durant el seu mandat impulsà els serveis públics i minvà l'intervencionisme exterior nord-americà —d'acord amb una política de defensa dels drets humans— i la cursa d'armaments amb l'URSS. Promogué els tractats de Panamà (1978) i els acords dits de Camp David, entre Israel i Egipte (1979). La crisi econòmica i el desprestigi en què caigué la política exterior nord-americana li feren perdre les eleccions del 1980 davant del republicà Ronald W. Reagan. En assolir novament el poder els demòcrates el 1992 amb l'accés de B. Clinton a la presidència, encapçalà missions negociadores en conflictes internacionals (Eritrea, Corea del Nord, Haití i Bòsnia i Hercegovina).

Cartwright, Edmund
Marnham, Nottingham 1743 - Hastings, Sussex 1823

Inventor anglès. Eclesiàstic. El 1784 inventà el primer teler mecànic utilitzable a escala industrial, i el 1789, una màquina de cardar llana. S'establí com a fabricant, però féu fallida. El parlament britànic el subvencionà (1809). Inventà també una màquina de fer cordes, i diversos estris agrícoles.

Casado López, Segismundo
Nava de la Asunción, Segòvia 1893 - Madrid 1968

Militar castellà. Fou cap d'escorta del president de la República (1934-36) i, en esclatar la guerra civil, detingué alts càrrecs dins l'exèrcit republicà. Pel febrer del 1939 fou nomenat cap de l'estat major de l'exèrcit de terra, càrrec que no arribà a ocupar per tal com s'aixecà contra el govern Negrín i passà a conseller de defensa del Consejo Nacional de Defensa (març del 1939), cosa que provocà l'enfrontament militar amb les unitats comunistes. Féu afusellar el coronel Barceló, cap del primer cos d'exèrcit, i el comissari Conesa. Intentà, infructuosament, d'arribar a un acord amb el govern de Burgos i ordenà la rendició dels exèrcits republicans. S'exilià a Londres, on fou comentarista polític de la BBC amb el pseudònim de Juan de Padilla. Anà a Amèrica del Sud el 1947 i tornà a Espanya el 1961. Escriví The Last Days of Madrid (1939) i Así cayó Madrid (1968).

Casals i Defilló, Pau
el Vendrell, Baix Penedès 1876 - San Juan, Puerto Rico 1973
Compositor, director d'orquestra i, sobretot, violoncel·lista. Estudià amb el seu pare Carles, que era organista, a l'Escola Municipal de Música de Barcelona (violí i violoncel amb Josep Garcia i composició amb Josep Rodoreda), i a Madrid, Brussel·les i París, ciutats on pogué estudiar gràcies a la protecció de la reina Maria Cristina i del comte de Morphy, a qui l'havia recomanat Albéniz després de sentir-lo tocar en un cafè de Gràcia (Barcelona). El 1897 esdevingué professor de violoncel a l'Escola Municipal de Música de Barcelona i féu els seus primers concerts, amb E.Granados i el quartet Crickboom. L'èxit de la seva carrera internacional començà a París (1899) amb un concert amb l'Orquestra Lamoureux. El 1901 féu la seva primera gira pels EUA i el 1905 el seu primer viatge a Rússia. Des de llavors el seu nom es mantingué ininterrompudament al primer pla de l'ambient musical mundial. Ultra les seves activitats com a solista (a través de les quals revolucionà el concepte tècnic i expressiu del violoncel) i de caràcter docent, cal remarcar també la seva dedicació a la música de cambra, l'exponent més alt de la qual fou el trio constituït amb Jacques Thibaut i Alfred Cortot i que perdurà durant 25 anys; amb ells creà el 1912 a París l'École Normale de Musique. Entre altres iniciatives seves, es destaquen les fundacions, a Barcelona, de l'Orquestra Pau Casals (1920-39), finançada per ell, i de l'Associació Obrera de Concerts (1926-39); amb la primera donà un gran impuls a la vida simfònica catalana, i amb la segona dugué a terme un intent exemplar d'acostament de la música al món obrer. El 1932 fou nomenat per la Generalitat president de la Junta de Música de Catalunya. La seva vida experimentà un canvi important arran de la guerra civil de 1936-39 i de la Segona Guerra Mundial (1939-45): fins en aquell moment només havia actuat públicament com a músic, però des d'aleshores esdevingué un paladí infatigable de la pau, de la llibertat i de les minories oprimides. A partir del 1939, des del seu exili voluntari a Prada (Conflent), ajudà els espanyols refugiats en camps de concentració i silencià el seu violoncel en protesta pels governs de suport al règim feixista de Franco. Aquest silenci, altament significatiu i representatiu, només fou trencat (a part excepcionals actuacions individuals) amb els festivals de Prada iniciats amb motiu del segon centenari de la mort de J.S.Bach (1950-66), —en els quals col·laboraren els artistes més famosos— i, des del 1960, amb la difusió per tot el món, com a missatge de pau, de l'oratori El Pessebre, amb text de Joan Alavedra. El 1955 anà amb la seva esposa Marta Montáñez a Puerto Rico, on s'instal·là i fundà el 1957 el Festival Casals a San Juan de Puerto Rico. El 1958 féu el seu primer concert a la seu de l'ONU. El 1961 viatjà a Israel i al Japó, i el 13 de novembre d'aquell mateix any actuà a la Casa Blanca, invitat pel president Kennedy. El 1963 dirigí El Pessebre a l'ONU en la celebració del XVè aniversari de la Declaració dels Drets de l'Home. Fou nomenat doctor honoris causa de la universitat de Nova York. Com a compositor, la seva producció comprèn, a més, música de cambra, lieder, polifonies, sardanes, etc. El 1955 Josep M.Corredor publicà Converses amb Pau Casals, autobiografia dialogada. El 24 d'octubre de 1971 fou estrenat el seu himne a la pau de l'ONU (Himne a les Nacions Unides), amb text de W.H.Auden, i se li lliurà la Medalla de la Pau. El 1972 es constituí la Fundació Pau Casals. L'any 1979 les seves despulles foren traslladades a Catalunya i enterrades al Vendrell.

Casals i Freixes, Josep
el Vendrell, Baix Penedès 1872 - Barcelona 1939

Polític. Sastre de professió, fou un dels més eficaços activistes d'Estat Català durant la Dictadura de Primo de Rivera. Seguí Macià fins a la proclamació de la República, i llavors s'afilià al Partit Nacionalista Català. En col·laboració amb Ramon Arrufat, publicà Catalunya poble dissortat (1933).

Casals i Vidal, Francesc Xavier
Barcelona 1880 - 1954

Polític. Viatjant de comerç. Membre de la Unió Catalanista, formava part de l'entitat Gent Nova i col·laborà estretament amb Domènec Martí i Julià. Escriví a "Gent Nova", "Renaixement" i "La Nació". A l'època dels enfrontaments entre el Sindicat Únic i el Sindicat Lliure intervingué en un comitè creat per tal d'evitar les violències. Llevat de l'època de la Dictadura, fou president del CADCI (1920-32). Conseller de Treball i d'Assistència Social de la Generalitat (1932), s'afilià a Esquerra Republicana. Havia presidit l'entitat Vil·la de Salut l'Aliança.

Casanellas i Ibars, Joan
Barcelona 1904 - 1986

Polític i advocat. Durant la Dictadura de Primo de Rivera féu sortir a París un setmanari d'oposició, "El Fuet". Fou tinent d'alcalde a Barcelona (1931), diputat al parlament català (1932), i després a les corts de la República (1936), per Esquerra Republicana de Catalunya i pel Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Finançà el setmanari i després diari "L'Opinió". Sotssecretari del ministre de treball Lluhí i Vallescà, el 18 de juliol de 1936 sortí en tren de Barcelona cap a Madrid, amb Arturo Menéndez, excap de la direcció general de seguretat, però foren detinguts a Calataiud, duts a Saragossa i després a Pamplona, i condemnats a mort. Menéndez fou afusellat i Casanellas bescanviat amb Josep Maria Milà i Camps després de vuit mesos d'empresonament. A partir del 1939 residí a Mèxic i a França, i fou president de les corts de la República a l'exili abans de retornar al Principat, el 1976. Reintegrat a la militància d'Esquerra Republicana, presidí la comissió de traspassos de serveis diputacions-Generalitat (1978-79) i fou (1979-82) senador per una coalició PSC-ERC. A la fi del 1982 deixà ERC i, des del 1984, fou diputat al Parlament de Catalunya com a independent elegit dins les llistes del PSC.

Casanellas i Lluch, Ramon
Barcelona 1897 - el Bruc, Anoia 1933

Polític. De jove milità a la CNT. Intervingué en les vagues del 1918 i s'hagué d'exiliar. Tornà a Barcelona el 1919. El 8 de març de 1921, a Madrid, intervingué, amb Pere Mateu i Cusidó i Lluís Nicolau i Fort, en l'assassinat del president del govern espanyol, Eduardo Dato, com a represàlia per la persecució dels sindicalistes de Catalunya. Refugiat a l'URSS, es posà al servei del partit comunista soviètic. El 1924 passà a Mèxic, i durant tres anys participà en l'organització dels moviments comunistes a l'Amèrica Llatina. Pel juny del 1931 tornà a Barcelona, on s'ocupà de l'organització del Partit Comunista de Catalunya i del Partido Comunista de España. Expulsat, hi tornà; fou detingut i sofrí un atemptat. Pel juny del 1933, anant a Madrid, en motocicleta, amb el militant comunista Francisco del Barrio, per assistir a una reunió política, sofrí un estrany accident al Bruc, i morí juntament amb el seu company.

Casanovas i Maristany, Joan
Sant Sadurní d'Anoia, Alt Penedès 1890 - Valràs, Llenguadoc 1942

Polític i advocat. Llicenciat en dret (1911), es dedicà a la defensa dels sindicalistes perseguits. Milità en el Partit Republicà Català i fou diputat provincial per Vilafranca del Penedès (1919-23). Les seves campanyes a favor dels obrers el dugueren repetidament a la presó. Com a conseller de la Mancomunitat de Catalunya (1921), fou un dels portaveus de l'oposició de l'esquerra enfront de la Lliga Regionalista. Implantada la Dictadura, s'exilià a França (1924), i sostingué l'actuació de Francesc Macià i d'Estat Català, al qual, de fet, pertanyia. Col·laborà a "Ressorgiment" de Buenos Aires, i a les "Hojas Libres", que dirigia Miguel de Unamuno des d'Hendaia, i també amb el grup separatista de Santiago de Cuba. De tornada a Barcelona, participà en la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya, i fou elegit regidor per Barcelona en les eleccions del 12 d'abril de 1931. Proclamada la República, detingué la cartera de defensa del primer govern de la República Catalana, presidit per Francesc Macià; conseller de governació, més tard fou vice-president i conseller de foment, en el nou govern de la Generalitat (desembre del 1931). Fou diputat al Parlament de Catalunya, i el 1933 en fou elegit president. Esclatada la guerra civil, fou conseller primer i president del consell executiu de la Generalitat (juliol del 1936), però cessà pel setembre del mateix any. La seva actitud contrària als excessos de l'anarquisme i al predomini del govern central de la República motivaren la seva partida a França pel novembre del 1936. Tornà a Barcelona el 1937 i prengué part en un intent, que fracassà, per declarar la neutralitat de Catalunya i posar-la sota la protecció de la Gran Bretanya i de França. Llavors hagué d'exiliar-se definitivament, per tal d'evitar les represàlies del govern central, i s'instal·là a Perpinyà. El 1939 publicà un document en el qual intentava de justificar la seva actuació. Havia col·laborat a "El Diluvio" i "L'Opinió", i publicà El sindicalismo en el Pretorio (1924), sobre les lluites socials al Principat els anys immediats a la Dictadura.

Casares Quiroga, Santiago
la Corunya 1884 - París 1950

Polític i advocat gallec. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (1930) i diputat a corts per l'ORGA (Organització Republicana Gallega Autònoma), partit que dirigí i que fusionà, el 1936, amb la Izquierda Republicana. Des de la proclamació de la República (1931) ocupà diversos ministeris: de marina (1931), de governació (1931-33) i d'obres públiques (1936). En accedir Azaña a la presidència de la República, li encarregà de formar govern (13 de maig de 1936), en el qual es reservà la cartera de guerra. Essent president del govern, hagué de fer cara a les difícils circumstàncies de l'aixecament militar i de la subsegüent revolució popular del juliol del 1936; intentà, infructuosament, de mantenir la legalitat constitucional i s'oposà a la distribució d'armes al poble. Dimití el mateix 18 de juliol. S'exilià a França.

Casas i Carbó, Ramon
Barcelona 1866 - 1932

Pintor i dibuixant. Deixeble de Joan Vicens. El 1882 estudià al taller de Carolus Duran a París, on pintà un autoretrat amb vestit andalús (Museu d'Art Modern de Barcelona) que li fou admès al Saló del 1883. De tornada amb Laureà Barrau, viatjà per la Península Ibèrica, on influí sobre Tom Roberts; visità el Museo del Prado i féu estada a Granada (1884). El 1890, amb Rusiñol i Miquel Utrillo, s'instal·là al Moulin de la Galette de Montmartre. Era l'hora del simbolisme i de les harmonies vaporoses en gris de Whistler. Els seus quadres Plein air (1891, Museu d'Art Modern de Barcelona) i Ball al Moulin de la Galette (1893, El Cau Ferrat de Sitges) són obres mestres d'aquesta etapa. Era el moment, també, de Toulouse-Lautrec, Steinlen i Forain, la influència dels quals hom observa en els seus dibuixos. Des del 1889 exposà cada any a la Sala Parés de Barcelona, amb Rusiñol i Clarasó. Malgrat l'assentiment dels artistes joves, el públic barceloní refusà al principi la trivialitat dels seus temes (Dona pentinant-se, Noia en un pati) i la manca d'esclat de la paleta. De nou a Barcelona, recollí els ressons de les commocions socials (Garrote vil, 1894, Museo de Arte Moderno de Madrid; La càrrega, 1902 —primera medalla a l'Exposición Nacional de Bellas Artes del 1904—, Museu d'Olot) i la vida popular (Ball de tarda, 1895, Cercle del Liceu de Barcelona; Processó de Santa Maria del Mar, 1896, Museu d'Art Modern de Barcelona), i pintà una sèrie de retrats i figures femenines. En la plenitud del modernisme, representà la conjunció del realisme del s XVII i les suavitats impressionistes amb el sintetisme de la pinzellada (escenes de multituds) i la subtilitat dels tons vius dins una atmosfera grisa. El 1891 descobrí Sitges, on presidí, amb Rusiñol, les festes modernistes d'El Cau Ferrat. El 1897, amb Rusiñol, Utrillo i Pere Romeu, obrí la cerveseria Els Quatre Gats, on fins al seu tancament, el 1903, es reuní la plèiade d'artistes joves. El 1898 fundà i sostingué la revista "Els Quatre Gats", substituïda un any després per "Pèl & Ploma", fins el 1903 (que es convertí en "Forma", extingida el 1908). Aquestes publicacions reproduïren una bona part de la seva obra de dibuixant, tan considerable com la seva pintura. Des del 1889 il·lustrà les cròniques enviades de París estant per Rusiñol, a 'La Vanguardia' de Barcelona. Excel·leix la galeria de retrats al carbó de personalitats del món de la cultura i la política (200 d'aquests retrats foren donats per l'autor el 1909 a la Junta de Museus; actualment són al Museu d'Art Modern de Barcelona). N'és un altre vessant important la seva activitat en el cartellisme publicitari (Anís del Mono, 1898). El 1899 esdevingué membre de la Societat Internacional de Pintura, de la qual formaven part, entre altres, Whistler, Besnard i Brangwin. El 1902 acabà la decoració pictòrica del fumador del Cercle del Liceu de Barcelona —encarregada el 1894—, que comprèn 12 composicions amb temes com Moulin de la Galette, caramelles, Cos de Ball. El 1904 i el 1905 treballà a Madrid en el retrat eqüestre d'Alfons XIII. Des del 1892 exposà al saló del Champ de Mars de París (del qual fou nomenat associé pel retrat d'Erik Satie —museu de Chicago— i, més tard, sociétaire). Allí conegué el multimilionari nord-americà Charles Deering. Junts, amb Utrillo, feren un viatge per Catalunya. Seguint l'exemple de Deering a Tamarit (Tarragonès), restaurà el claustre romànic de Sant Benet de Bages, que el 1912 havia heretat de la seva mare. Invitat per Deering, viatjà per Amèrica, on pintà diferents retrats (1908-09 i 1924), i per distints punts d'Europa (1910).

Cassin, René
Baiona 1887 - París 1976

Jurista i diplomàtic francès. Professor a la Sorbona (1929-60), serví a la Societat de Nacions (1924-38) i durant la Segona Guerra Mundial fou membre del govern francès a l'exili. Vicepresident del consell d'estat (1944-60) i representant de França a l'ONU (1946-48 i 1950-51), fou l'autor principal de la Declaració universal de drets humans (1948). Delegat a la UNESCO, esdevingué president de la Comissió de Drets Humans de l'ONU (1955-57) i de l'Académie des Sciences Morales et Politiques (1962-76). El 1968 rebé el premi Nobel de la pau. Escriví diversos tractats de dret i, en col·laboració amb R. Aron, Trente ans d'histoire, 1918-1948 (1949-50).

Castaños y Aragorri, Francisco Javier
Madrid 1758 - 1852

Militar i polític. Duc de Bailèn i marquès de Portugalete. Fill de José Felipe Castaños, fou educat a Barcelona i a Madrid. Lluità a les ordres del duc de Crillon contra Anglaterra, principalment en la reconquesta de Menorca (1782) i en el setge de Gibraltar. El 1793 lluità, com a coronel i a les ordres del general Pere Caro i Sureda, contra la República Francesa als Pirineus occidentals fins a la pau de Basilea el 1795, any que fou destinat a Madrid. Assidu de la tertúlia de la comtessa de Benavente, Godoy l'exilià a Badajoz. El 1802, ascendit a tinent coronel, fou nomenat governador del Camp de Gibraltar. En esclatar la guerra contra Napoleó, formà un exèrcit improvisat i derrotà el general Dupont a Bailèn (1809). La victòria li valgué el títol de duc de Bailèn (1883). El 1810 fou president de la Regència i es mostrà contrari a la convocatòria i més tard a l'obra de les Corts de Cadis. El restabliment absolutista de Ferran VII li valgué el nomenament de capità general de Catalunya (1815). Al moment del Congrés de Viena, a l'agost del 1815, ocupà el Vallespir amb la intenció de forçar la reincorporació del Rosselló a la corona d'Espanya. Fomentà a Barcelona les representacions d'òpera (1815) i fou un dels principals propugnadors de la restauració universitària; procurà de sufocar el ferment liberal i el no-conformisme d'amplis sectors de la població: establí una forta censura prèvia al "Diario de Barcelona" i reprimí l'aixecament del general Luis Lacy (1817), l'afusellament del qual el féu molt impopular. El 1820 fou obligat a dimitir després d'aclamar la constitució. A la mort de Ferran VII (1833), el pretendent Carles de Borbó intentà d'atreure'l, però es mantingué fidel a Isabel II i ocupà càrrecs polítics importants: membre del Consell de Regència, president del Consell d'Estat, president del Congrés i tutor d'Isabel II.

Castelao, Alfonso Rodríguez
Rianxo, Galícia 1886 - Buenos Aires 1950

Polític, escriptor i dibuixant gallec. Estudià medicina a Santiago. Des del 1909 treballà com a caricaturista a la premsa gallega i excel·lí pel contingut crític i social dels dibuixos, recollits parcialment a Cincoenta homes por dez reás (1931) i a Cousas da vida (1961, 1962). En contacte amb Vicente Risco, Otero Pedrayo i altres intel·lectuals, fundà la revista «Nos», que orientà la vida política i cultural de Galícia entre el 1920 i el 1936. Des del dibuix, evolucionà cap a la literatura. A Cousas (1926, 1929) els dibuixos són acompanyats amb proses humorístiques sobre els problemes de la Galícia camperola. Ja abans, amb la narració breu Un ollo de vidro (1920), s'havia revelat com el millor prosista gallec del seu temps. El 1932 a les corts constituents de la República pronuncià un discurs en defensa de la llengua gallega, que tingué una gran repercussió. El 1933 fou rebut, amb Otero Pedrayo, a Barcelona pel govern de la Generalitat. El 1934 fou exiliat a Badajoz pel govern Lerroux, i publicà el recull de contes Retrincos i la novel·la Os dous de sempre. Diputat durant el Front Popular, contribuí a l'èxit del plebiscit de l'estatut gallec (28 de juny de 1936). La guerra civil el sorprengué a Madrid. Publicà Galicia mártir (1937), Atila en Galicia (1937) i Milicianos (1938). Féu conferències i exposà la seva obra a l'URSS, Cuba i els EUA. El 1940 s'instal·là a Buenos Aires, on estrenà l'obra teatral Os vells non deben de namorarse (1941), farsa expressionista i popular per a la qual dissenyà decoracions, figurins i màscares. El 1944 publicà el seu assaig polític Sempre en Galiza, i el 1945 fundà la revista Galeuzca, amb un grup d'exiliats bascs i catalans. El 1946 fou nomenat ministre del govern de la República a l'exili i residí a París.

Castelar y Ripoll, Emilio
Cadis 1832 - San Pedro del Pinatar, Múrcia 1899

Polític, orador i escriptor. Estudià dret, filosofia i història. Ocupà la càtedra d'història d'Espanya de la Universidad Central (1858). Militant del partit demòcrata, des del 1863 dirigí "La Democracia", on defensà les posicions econòmiques liberals d'un sector del republicanisme espanyol, enfront de les tendències socialitzants i federalistes, patrocinades per Pi i Margall, director de «La Discusión». Separat de la càtedra (1865) a causa d'un article de caire antimonàrquic, el conflicte universitari i polític que suscità la seva depuració s'inserí en els moviments que portaren a la Revolució del Setembre de 1868. A les corts constituents del 1869, Castelar, amb Pi i Margall i Figueras, dirigí la campanya per a la implantació de la República. Tanmateix, es mostrà partidari de l'oposició legal a la monarquia democràtica d'Amadeu I. Proclamada la República (1873), Castelar ocupà la cartera d'estat. Les crisis del règim republicà (insurrecció carlina, revolució cantonalista) el portaren a la presidència del poder executiu (1873), des del qual intentà una república unitària i conservadora. Clausurà les corts, interrompé la discussió del projecte de constitució federal, suspengué les garanties constitucionals i exercí poders absoluts amb la col·laboració dels monàrquics democràtics. Reorganitzà l'exèrcit i en reforçà la disciplina, amb l'ajuda dels caps militars conservadors. La seva gestió governamental fou censurada pels parlamentaris republicans (1874), cosa que facilità el cop de força del general Pavía. Amb la Restauració borbònica (1874), fou, per concessió de Cánovas, l'únic diputat republicà de les corts del 1876, primeres de la monarquia restaurada. Tingué, des d'aquell any fins al 1883, l'acta de diputat per Barcelona. El 1880 fundà el partit «possibilista», que preparà l'acceptació de la monarquia per part d'un grup d'antics republicans. Des del 1888, es retirà progressivament de la política i es dedicà als estudis literaris i històrics, que el portaren a les acadèmies de la Lengua, de la Historia i de Bellas Artes. Ha estat considerat l'orador per excel·lència del parlamentarisme espanyol del s XIX. Imaginatiu i brillant, creà un model retòric de gran efecte. En són notables els discursos en pro de la llibertat de consciència i de l'abolició de l'esclavitud (corts del 1869). Té una àmplia producció històrica i literària d'inspiració romàntica. En matèria filosòfica, sintetitza sense originalitat aportacions de l'idealisme alemany i d'espiritualisme cristià.

Castelo Branco, Humberto de Allencar
estat de Ceará 1900 - Fortaleza 1967

Militar i polític brasiler. Arribà al grau de mariscal i fou cap de l'estat major. President de la República (1964) després del cop militar que enderrocà Joao Goulart, dugué a terme una forta repressió contra l'oposició i féu aprovar una nova constitució. El 1967 fou substituït per Costa e Silva. Morí en un accident d'aviació.

Castlereagh, vescomte de (veure Stewart, Robert)

Castro, Rosalía de
Santiago de Compostel·la 1837 - Padrón 1885

Escriptora en llengua gallega i castellana. Descendent per línia materna d'una família de la vella noblesa, el seu naixement il·legítim, agreujat per la condició sacerdotal del seu pare, la marcà profundament. El 1857 publicà el seu primer llibre, La flor, poemes en castellà influïts per Espronceda. El 1859 es casà amb Manuel Murguía, el qual la decantà a escriure en gallec. De tota manera, a causa dels condicionaments de l'època, gairebé tota la seva obra és en castellà. Les novel·les La hija del mar (1859) i Flavio (1861) són, encara, obres de joventut i, fins al recull de poemes A mi madre (1863), no començà la seva obra important i personal. La seva primera composició en gallec, Adiós rios, adiós fontes, aparegué el 1858. El 1863 publicà Cantares gallegos, visió de la Galícia rural. El 1866 publicà Ruinas, i el 1867 la seva millor novel·la en castellà, El caballero de las botas azules. El segon llibre en gallec, Follas Novas (1880), és una angoixosa meditació sobre la mort i la solitud, d'una profunditat metafísica molt diferent del to jovenívol i popular del llibre anterior. La consciència de la solitud radical de l'home, la saudade, enllaça aquests poemes amb els temes bàsics de la literatura existencial. El conjunt de l'obra de Rosalía de Castro gira entorn de tres temes bàsics: la visió costumista de la Galícia rural, el contingut metafísic proper a la filosofia existencial, i la denúncia de les condicions socials del camp gallec, que obliguen a l'emigració. La crítica ha assenyalat semblances temàtiques i formals entre l'obra de Rosalía de Castro i la de Gustavo Adolfo Bécquer, però aquestes similituds, més que de la imitació, procedeixen d'influències comunes, especialment de Heine. En prosa gallega escriví solament els pròlegs als dos llibres de poemes gallecs i el Conto galego, de publicació pòstuma.

Castro Ruz, Fidel
Mayarí 1926

Polític cubà. Fill d'un emigrat gallec benestant, estudià en un col·legi de jesuïtes i a la universitat de l'Havana, on fou president de la Federació d'Estudiants i es doctorà en lleis (1950). El 26 de juliol de 1953, al capdavant d'un grup de 165 joves, intentà, sense èxit, l'enderrocament de la dictadura de Batista mitjançant l'assalt a la caserna de Moncada a Santiago. Condemnat a mort (s'autodefensà en el judici), hom li commutà la pena i fou amnistiat el 1955. S'exilià a Mèxic, on fundà el moviment 26 de julio. Amb l'assessorament tècnic d'Alberto Bayo preparà la invasió de Cuba. Pel desembre del 1956, al capdavant de 82 homes, desembarcà en el «Granma» a la província d'Oriente. Després de nombroses baixes, els supervivents, entre els quals Raúl Castro i Ernesto Che Guevara, s'internaren a Sierra Maestra, on iniciaren la lluita de guerrilles contra Batista. Sota la direcció de Fidel Castro, el nucli inicial de guerrillers anà augmentant i estenent-se el camp d'operacions. L'1 de gener de 1959 Batista fugí de Cuba, i el dia 8 Castro entrà a l'Havana. El 15 de febrer Castro esdevingué cap de govern i instaurà un règim revolucionari, la primera mesura del qual fou de decretar una radical reforma agrària (17 maig 1959). L'expropiació, sense indemnització, de nombroses plantacions de propietat nord-americana marcà l'inici de l'afrontament amb els EUA, agreujat després del març del 1960 en decretar les primeres nacionalitzacions de refineries de petroli nord-americanes. Els EUA trencaren les relacions diplomàtiques amb Cuba pel gener del 1961. El 14 d'abril de 1961 Castro dirigí les operacions que frustraren el desembarcament d'elements contrarevolucionaris, assessorats pels EUA, a la badia de Cochinos, i pocs dies després declarà Cuba República Democràtica Socialista. En ésser creades les Organizaciones Revolucionarias Integradas (ORI) (3 juliol 1961), en fou nomenat secretari general, càrrec que continuà ocupant una vegada transformades en Partido Unido de la Revolución Socialista (PURS) (1962) i, finalment, en Partido Comunista Cubano (1 octubre 1965). En la Primera Declaración de l'Havana (2 setembre 1960) i especialment en la Segunda Declaración (febrer 1962), Castro exposà les directrius de la revolució socialista a Cuba i de la lluita d'alliberament nacional antiimperialista a l'Amèrica Llatina. Com a màxim líder cubà, havent d'afrontar nombroses dificultats econòmiques derivades del blocatge econòmic pels EUA, Castro ha reforçat els lligams econòmics i polítics amb l'URSS i, malgrat les discrepàncies motivades per la crisi del Carib (octubre 1962), pel suport cubà als moviments guerrillers llatinoamericans (Conferència Tricontinental de l'Havana, gener 1966, i de l'Organización Latino Americana de Solidaridad —OLAS—, agost 1967) i per les crítiques de Castro a diversos partits comunistes ortodoxos del continent, el seu règim, en nom de l'internacionalisme, ha tramès assessors i tropes a països com Angola, Etiòpia, Grenada i Nicaragua a partir del 1976. Amb l'entrada en vigor de la primera constitució socialista de Cuba (1976), Castro assumí els càrrecs de cap de l'estat, president del consell d'estat i president del consell de ministres tot conservant els costums (llargs discursos davant les masses, afany constant d'autocrítica...) que li han donat el seu singular carisma. Té el premi Lenin de la pau (1961) i ha publicat La historia me absolverá (1953) i Obra revolucionaria.
Fou reelegit a la secretaria general del partit comunista el febrer del 1986, i confirmat en els càrrecs de cap de l'estat i del govern el desembre del mateix any. Segons els seus punts de vista —expressats en el congrés de traballadors que tingué lloc a l'Havana el 29 de gener del 1990— el bloc oriental era políticament mort, ja que les convulsions econòmiues i polítiques mundials havien "atomitzat" el front comunista, i l'Orient europeu s'havia anat esgarriant pels viaranys de la filosofia capitalista. Insistint en aquesta tesi, afirmà (juliol del 1991) que "la revolució cubana no canviaria mai" i, en el congrés del PC Cubà (octubre del 1991), culpà l'URSS de la crisi comunista d'arreu del món. En aquest mateix congrés, el Partit atorgà poders especials al Comitè central.
A l'octubre del 1991, durant el IV Congrés del PCC, fou reelegit secretari general. El 1993 fou reelegit diputat i ratificat com a president del consell d'estat i consell de ministres. A pesar de les pressions de les nacions veïnes del continent i dels membres de la UE per la democratització del país, Castro només ha introduït algunes reformes econòmiques per poder afrontar la greu crisi que arrossega Cuba com a conseqüència de la desaparició d'altres règims comunistes que li havien donat suport material.

Caterina II de Rússia
Stettin 1729 - Sant Petersburg 1796

Tsarina de Rússia (1762-96). Filla del duc Cristià August d'Anhalt-Zerbst; el seu nom era Sofia Augusta. El 1745 es casà amb el gran duc Pere, nebot de la tsarina Elisabet i hereu del tron (Pere III). El matrimoni fou un fracàs i els amants de Caterina se succeïren continuadament fins a la seva mort. Pocs mesos després de l'accessió de Pere III al tron (1762), Caterina aprofità el descontentament de la noblesa i promogué, ajudada per Orlov, l'aixecament de la guàrdia imperial. Pere III abdicà i es retirà al camp, on fou assassinat al cap d'una setmana. Caterina, convertida en emperadriu de Rússia, ambicionà de convertir-la en un estat potent, per a la qual finalitat comprengué que li calia reforçar l'efectivitat del poder autocràtic i modernitzar les classes dirigents d'acord amb els principis de la Il·lustració: fundà escoles, protegí les ciències i les lletres, afavorí l'establiment d'artistes estrangers a Rússia i conreà, ella i tot, la literatura i la història, cosa que li valgué la lloança i l'amistat dels principals filòsofs de l'època (Voltaire, D'Alembert, Diderot, Grimm). Després del fracàs de la gran comissió reunida el 1767 per modificar el codi rus, per a la qual havia redactat unes instruccions força liberals, refermà el poder dels nobles, sobretot després de la revolta d'E.I.Pugacev (1773-75), que uní els obrers industrials, els cosacs i els serfs de la gleva de l'est i el sud de Rússia. Una gran reforma administrativa de l'estat fou empresa el 1775 i refermada el 1785: hom creà noves demarcacions territorials i, per primera vegada, foren separats els poders executius dels judicials; el poder local restà a les mans dels nobles, però aquests es veieren estretament subjectes a la corona. La política exterior del regnat tingué dos grans fronts d'actuació: Polònia i Turquia. Les aspiracions cap a l'oest es veieren satisfetes després dels tres repartiments de Polònia (1772, 1793 i 1795). Cap al sud, sota el regnat de Caterina, Rússia obtingué les ribes nord de la mar Negra i Crimea i el dret de lliure pas pel Bòsfor. L'esclat de la Revolució Francesa (1789) provocà una reacció antiil·lustrada en els seus darrers anys de regnat.

Cavaco Silva, Aníbal
Boliqueme, Algarve 1939
Polític portuguès. Professor de política econòmica i director d'estudis i estadística del Banco de Portugal (1977-79 i 1981-85). Membre del partit socialdemòcrata, en 1980-81 fou ministre de finances en el govern de centredreta de Sá Carneiro, el 1983 esdevingué president del seu partit i el 1985, després de la victòria electoral socialdemòcrata a les eleccions generals, fou successivament reelegit com a cap de govern fins el 1995, en què renuncià a la candidatura de les legislatives per a presentar-se a les presidencials de l'any següent, en les quals fou derrotat pel socialista Jorge Sampaio.

Cavaignac, Louis-Eugène
París 1802 - Château d'Ourne 1857

General i polític francès. Participà en la conquesta d'Algèria (1832-48). Després de la revolució del febrer de 1848 fou nomenat ministre de la guerra i reprimí durament la insurrecció del juny del mateix any. Nomenat cap de l'executiu, instaurà una veritable dictadura per a restablir l'ordre. A les eleccions per a la presidència de la República fou derrotat per Lluís Bonaparte.

Cavour, Camillo Benso di
Torí 1810 - 1861

Polític italià, comte de Cavour. Seguí la carrera militar. A Gènova entrà en contacte amb les idees liberals. Desterrat a la Vall d'Aosta per la seva adhesió a la Revolució del 1830, abandonà l'exèrcit (1831). Entre el 1835 i el 1847 viatjà per la Gran Bretanya i França i desplegà una àmplia activitat periodística en diverses publicacions europees. També residí un quant temps a Leri, on es dedicà a escriure diversos estudis de política econòmica. Després de l'establiment de la llibertat de premsa (1847) fundà «Il Risorgimento», des d'on preconitzà la unitat italiana i l'adopció de reformes dins un liberalisme conservador (sufragi censatari), sobretot després de la Revolució del 1848. Entre el 1848 i el 1850 fou diputat i defensà a la cambra l'abolició dels privilegis eclesiàstics; posteriorment formà part del gabinet moderat d'Azeglio com a ministre d'agricultura i de comerç (1850-51) i després de finances (1851), i impulsà una política lliurecanvista envers Europa. L'aliança d'Azeglio amb els sectors socials més conservadors induí Cavour a aliar-se amb el grup de centre esquerra d'Urbano Rattazzi el 1852 (connubio), amb la qual cosa afavorí la penetració dels sectors burgesos al govern i provocà, en canvi, el desplaçament dels partidaris de l'antic règim. Cavour fou elegit aleshores president del consell de ministres, i des del seu nou càrrec organitzà l'estat del Piemont segons els principis del liberalisme burgès i reprimí durament l'esquerra republicana de Mazzini. Amb el nou estat piemontès Cavour consolidà la plataforma política per a emprendre la doble tasca d'unió italiana i d'expulsió dels austríacs d'Itàlia. La diplomàcia desenvolupada entorn d'Anglaterra i de França ¾que comportà la participació italiana en la guerra de Crimea (1855)¾ també fou decisiva i donà a la qüestió italiana una dimensió internacional. El 1858 Cavour concertà amb França el tractat de Plombières, pel qual el govern del Piemont i el de França es comprometien a expulsar Àustria d'Itàlia i a repartir-se la península. Oberta la guerra amb Àustria (1859), l'acord unilateral de Napoleó III amb els austríacs (armistici de Villafranca de Llombardia) deixà sense efecte el tractat de Plombières. El fracàs obligà Cavour a dimitir temporalment (1859-60). Les insurreccions de Parma, Mòdena i Toscana, però, contribuïren a la incorporació d'aquestes regions al Piemont per plebiscit (1860), mentre Niça i Savoia passaven a França. Assegurada la unitat del nord, les victòries de Garibaldi al sud, malgrat les tensions entre aquest i Cavour, facilitaren la incorporació al nou estat, també per plebiscit, del regne de Nàpols, de les Marques i d'Úmbria. Cavour, aleshores, transformà jurídicament el regne de Sardenya (Sardenya i Piemont) en regne d'Itàlia i féu proclamar rei, pel parlament nacional, Víctor Manuel II de Savoia (Torí 1861). Morí mentre desplegava una intensa activitat diplomàtica per tal d'incorporar al regne d'Itàlia els Estats Pontificis i de trobar una fórmula de compromís entre l'estat italià i l'Església.

Cea Bermúdez, Francisco (veure Zea Bermúdez, Francisco)

Ceausescu, Nicolaie
Scornicesti 1918 - Tirgoviste, Dimbovita 1989

Polític romanès. Militant de la joventut comunista des del 1933 i empresonat sota el feixime d'Antonescu, durant la Segona Guerra Mundial emigrà a l'URSS. Diputat a partir del 1946, dos anys després accedí al comitè central del partit, el 1955 al politburó, el 1965 reemplaçà Gheorghiu-Dej com a primer secretari del PC romanès i el 1967 esdevingué president del consell d'estat. Des del govern, propugnà una via romanesa cap al socialisme i rebutjà la teoria de Breznev de la sobirania limitada (condemnà la invasió soviètica de Txecoslovàquia de l'any 1968). Mantingué sempre una notable independència de l'URSS, pel que fa a les relacions exteriors. Proclamat president de la República (1974), això li ha permès de reforçar la seva autoritat en el partit i en el govern, organismes en els quals ha introduït la seva muller, Elena. Rere una teòrica ortodòxia comunista, consolidà un règim personalista i familiar basat en la justificació de l'escassetat material i el control policíac dels ciutadans. Fou executat sumàriament arran de la revolució romanesa del 1989.
El 24 de novembre de 1989, el Conducator es féu reelegir per unanimitat secretari general del PCR, però el 16 del desembre següent, unes 5 000 persones es manifestaren a la ciutat de Timisoara en protesta per la deportació del pastor protestant Laszlo Tökes, defensor dels drets dela minoria magiar. Fou el primer senyal del rebuig popular al règim de Ceausescu. De retorn de l'Iran, en una manifestació convocada per al 21 de desembre que havia de corejar amb aplaudiments el discurs de Ceausescu, de cop i volta els crits d'indignació de la gentada congregada li ofegaren les paraules. Ell i la seva esposa Elena foren capturats quan intentaven fugir del país i executats després d'un judici sumaríssim (25 de desembre).

Cerdà i Sunyer, Ildefons
el Cerdà de la Garga, Centelles, Osona 1815 - Caldas de Besaya, Santander 1876

Enginyer, urbanista i polític. Cursà els primers estudis de llatí i de filosofia al seminari de Vic, ciutat on s'havia traslladat la seva família, de tradició liberal, en produir-se l'alçament dels Malcontents el 1827. Amplià estudis de matemàtiques i d'arquitectura a Barcelona, i el 1835 es traslladà a Madrid, on ingressà a l'escola d'enginyers de camins, i n'obtingué el títol el 1841. S'allistà a la milícia nacional madrilenya i assolí el grau de tinent d'una companyia de granaders. Com a enginyer de l'estat fou destinat, successivament, a Terol, Tarragona, Girona i Barcelona, on s'establí el 1849. Interessat en l'estudi de l'urbanisme, es relacionà amb els medis progressistes i revolucionaris de Barcelona, influïts per les doctrines del socialisme utòpic, especialment les de Cabet, i fou amic de Narcís Monturiol i de Ramon Martí i Alsina. Centra els seus estudis sobre els problemes de reforma i eixample de la ciutat de Barcelona, de plena actualitat per causa de l'enderrocament de les muralles barcelonines, amb les possibilitats d'expansió urbana que això representava. S'afilià al partit progressista i fou diputat a corts per Barcelona el 1850 i, durant el Bienni Progressista, comandant del batalló de sapadors de la milícia nacional i síndic de la ciutat de Barcelona (1854). El 1855 acompanyà una delegació de treballadors barcelonins que anà a Madrid a discutir els problemes de l'associacionisme obrer. El 1859 aconseguí una ordre reial per la qual era aprovat el seu projecte de reforma de Barcelona, que motivà aspres polèmiques ciutadanes. Per aquell temps començà a recollir els materials per al seu estudi, fonamental en la història de l'urbanisme, titulat Teoría general de la urbanización (1867). La Revolució del 1868 el portà novament a la vida pública, i ingressà en el partit federal. Intervingué, com a vice-president de la diputació de Barcelona, en les discussions per a la proclamació de la República (1873) i en les de la proclamació de l'Estat Català, formant part de la diputació que presidí Ramon Arabia, amb ell i amb Francesc Sunyer i Capdevila de vice-presidents. En 1873-74 fou elegit president de la diputació de Barcelona, càrrec del qual dimití amb el cop d'estat del general Pavía. Amb la salut consentida i en una situació econòmica difícil, per tal com el govern li devia els honoraris, es traslladà al balneari de Caldas de Besaya, a Santander, on morí. L'any 1971, coincidint amb la reimpressió de la seva Teoría general de la urbanización i la publicació de la seva biografia, les seves despulles foren traslladades i enterrades al Cementiri Nou de Barcelona.

Cernenko, Konstantin Ustinovic
Bol'saja Tes, Krasnojarsk 1911 - Moscou 1985

Polític soviètic. D'origen camperol, s'incorporà al PCUS cap al 1931 i esdevingué funcionari del partit a nivell local i regional; del 1948 al 1956 fou cap de propaganda a la República de Moldàvia, on conegué Leonid Iljic Breznev. Sota la protecció d'aquest es traslladà a Moscou i, el 1971, entrà al comitè central. Esdevingut, el 1982, secretari del comitè central responsable de la ideologia i delfí de Breznev, hagué d'esperar que s'escolés el breu mandat de Jurij Andropov abans d'arribar (febrer del 1984) a secretari general del PCUS, president del soviet suprem i màxim mandatari de l'URSS. Els seus tretze mesos de gestió estigueren dominats per la mala salut del líder i representaren la paralització de la línia reformista encetada pel seu antecessor i continuada, des del març del 1985, per Gorbacov.

Césaire, Aimé
Basse-Pointe, Martinica 1913

Poeta martiniquès d'expressió francesa. Estudià a París. Fou diputat a l'Assemblea Nacional Francesa, primer com a comunista i, després del 1974, dins el grup socialista. Fou president del Partit Progressista Martiniquès. Influït pel surrealisme, a partir del 1941 publicà poemes a "Tropique", revista que ell dirigí, recollits al Cahier d'un retour au pays natal (prologat per Breton, 1943) i a Les armes miraculeuses (1946). Altres reculls són Soleil cou coupé (1948), Corps perdu (1950), Ferrements (1960) i Cadastre (1961). El seu teatre és influït per Shakespeare: Et les chiens se taisaient (1956), La tragédie du roi Christophe (1963), Une saison au Congo (1966) i Une tempête (1969). És un dels principals representants de la negritud.

Chaban-Delmas, Jacques
París 1915 - 2000

Polític francès. Inspector de finances, promogut a general de brigada (1940), fou responsable de l'organització i la planificació militar de la Resistència (1944) i inspector general del nou exèrcit (1944). Diputat radical per la Gironda (1946) i alcalde de Bordeus des del 1947, fou cap dels grups republicans socials de l'Assemblea Nacional (1953-56). Ministre de defensa (1957-58), president de l'Assemblea Nacional (1958-69, 1978-81 i 1986-88) i primer ministre (1969-72). L'any 1974 fou candidat neogaullista a la presidència de la República i el 1976 s'adherí al RPR creat per J. Chirac.

Chamberlain, Arthur Neville
Edgbaston, Birmingham 1869 - Heckfield House, Hampshire 1940

Polític britànic. Diputat conservador (1918), col·laborà amb Stanley Baldwin en la reunificació del partit (1924). Ministre de finances (1931), desenvolupà una política social avançada i participà en els acords d'Ottawa. El 1937 fou elegit primer ministre. A fi de conservar la pau internacional, cedí sovint a les exigències de Hitler i de Mussolini. Durant la crisi germanotxeca (1938) signà l'acord de Munic, però l'ocupació de Txecoslovàquia pels alemanys significà el fracàs de la seva política conciliadora. Envaïda Polònia (1939), declarà la guerra a l'Eix. Al maig del 1940 cedí el poder a Winston Churchill.

Chamberlain, Joseph
Londres 1836 - Birmingham 1914

Polític britànic. Prestigiós industrial i home de negocis, fou alcalde de Birmingham (1873-76). Elegit diputat liberal (1876), fou nomenat ministre de comerç (1880-85). Trencà amb William Gladstone oposant-se a la Home Rule irlandesa i creà el partit liberalunionista (1886). Ministre de colònies (1895), sostingué una política imperialista que contribuí a l'esclat de la guerra contra els bòers (1899-1902). Acordà l'estatut de domini a Austràlia i a Nova Zelanda (1900). Contrari al lliure canvi, elaborà un sistema comercial proteccionista, favorable al comerç entre els membres de l'imperi Britànic. El projecte no fou acceptat per la resta del govern, la qual cosa provocà la seva dimissió (1903). Derrotat el partit liberalunionista en les eleccions del 1906, es retirà de la política. Les tarifes del seu sistema proteccionista foren posades en pràctica, després de la seva mort, el 1919 i el 1932.

Chamorro, Violeta
Rivas, Nicaragua 1929

Política nicaragüenca, de nom de soltera Violeta Barrios. Filla d'una família benestant, el 1950 es casà amb el polític i periodista Pedro Joaquín Chamorro, l'assassinat del qual per les forces de Somoza (1978) la portà a l'activitat política al costat dels sandinistes. El 1980, però, se separà del nou règim i es posà al capdavant del diari "La Prensa", que transformà en portaveu de l'oposició al govern sandinista. El 1989 encapçalà la candidatura de la Unión Nacional Opositora (UNO) a la presidència del país, coalició que agrupà totes les tendències contràries al govern de Daniel Ortega. Les eleccions li donaren la victòria el 1990. Malgrat posar en pràctica una política de reconciliació, al llarg dels seus sis anys en el càrrec no pogué evitar una inestabilitat permanent (conflictes laborals constants, enfrontaments violents entre sandinistes i conservadors, desmembrament de la UNO el 1993, etc.). S'oposà sense èxit a la reforma constitucional aprovada el 1995 que retallava els poders de l'executiu.

Chapapietra y Torregrosa, Joaquín
Torrevella, Baix Segura 1871 - Madrid 1951

Polític i financer. Fou ministre de treball en el govern de García Prieto (1922). A l'adveniment de la República (1931) dirigí, amb Miquel Maura, la propaganda electoral de Derecha Republicana i es presentà a les eleccions a les corts del 1933 amb la Unió de Dretes alacantina. Durant el Bienni Negre, a la crisi del govern de Lerroux arran de l'afer de l'estraperlo, Alcalá Zamora li encarregà la formació d'un nou govern (5 de setembre de 1935), en la qual col·laboraren la CEDA, els radicals, els agraris i la Lliga Catalana. A més de la presidència del consell, es reservà la cartera de finances i aconseguí d'augmentar la cotització del deute estatal. Però l'oposició de la CEDA al nou pressupost i un nou escàndol dels radicals (l'acusació de malversació d'Antonio Nombela) ocasionaren la crisi del govern (desembre del 1935). Fou ministre de finances en el govern de Portela Valladares (febrer del 1936) i diputat del Front Popular el 1936. Les seves memòries polítiques, escrites el 1937, foren publicades el 1971: La paz fue posible.

Chiang Kai-shek
Fenghua, Zhejiang 1887 - T'aipei 1975

Militar i polític xinès. Féu els estudis militars al Japó (1907-11). S'uní a la lluita revolucionària de Sun Yat-sen. El 1923 fou nomenat director de l'acadèmia militar de Huangpu, a Canton, i el 1925, a la mort de Sun Yat-sen, comandant en cap de l'exèrcit. El 1927 ocupà Nanjing i hi establí la capital del Guomindang. El mateix any trencà amb els comunistes després d'un període de col·laboració en la lluita contra els senyors de la guerra, i ordenà les matances de Canton i Xangai. El 1928 ocupà Pequín. El 1930 es convertí al cristianisme a instàncies de la seva muller. Abans d'enfrontar-se amb el perill del Japó, que envaí Manxúria el 1930, organitzà una ofensiva contra les guerrilles comunistes. El 1934 llançà un moviment de restauració confuciana, "Vida nova", i aconseguí també que els comunistes iniciessin la Llarga Marxa cap a Yan'an i abandonessin les bases de Jiangxi. La seva indecisió a enfrontar-se amb els japonesos fou resolta pels mateixos invasors, que ocuparen la costa des de Pequín fins a Canton (1937-38). Trencà amb el col·laboracionista Wang Jingwei, es retirà a Chongqing i acceptà el front unit amb els comunistes (1938). Alhora que acceptava l'ajuda militar nord-americana, permetia que es propagués la corrupció i enduria el seu autoritarisme. El 1944 es produí la ruptura amb Mao Zedong, que adquirí, amb la guerra, una gran popularitat i una millor situació estratègica. La guerra civil entre nacionalistes i comunistes esclatà el 1947. El 1949 Chiang Kai-shek hagué d'abandonar el continent i refugiar-se, sota protecció nord-americana, a l'illa de Taiwan, on establí un govern nacionalista, reconegut per nombrosos països i per l'ONU. President del nou règim (1950-75), no pogué impedir l'expulsió del país de l'ONU (1971) en benefici de la República Popular de la Xina i l'acostament d'aquesta als EUA. El 1972 convertí el seu fill, Chiang Ching-Kuo, en cap efectiu del govern.

Chirac, Jacques
París 1932

Polític francès. Membre de l'oficina privada de G.Pompidou (1962-65), fou secretari d'estat per a l'economia i les finances (1968-71), ministre de relacions amb el parlament (1971-72), ministre d'agricultura (1972-74), ministre de l'interior (1974) i secretari general de la UDR (1974-75). El 1974 esdevingué primer ministre, però, en desacord amb el president V.Giscard d'Estaing, dimití (1976) i refundà el gaullisme amb el Rassemblement pour la République, que presidí (1976-94). Alcalde de París (1977-86 i 1989-95) i membre del Parlament Europeu (1979), fou vençut en les eleccions presidencials del 1981. Després de la victòria electoral, el 1986, de la coalició UDR-RPR, esdevingué primer ministre. La manca d'entesa amb el president de la República F.Mitterrand provocà la seva dimissió el 1988, en perdre de nou les eleccions presidencials. El 1995, enfrontat al seu soci de coalició, el primer ministre É.Balladur, i al socialista L.Jospin, guanyà les eleccions presidencials. Aquest any nomenà un govern de dreta encapçalat per A.Juppé. El començament del mandat de Chirac fou polèmic a causa del seu pla de reforma de la seguretat social, que provocà una onada de protestes, i de la decisió d'efectuar una sèrie d'assaigs nuclears a Mururoa (Polinèsia Francesa). El 1997, el triomf del PSF en les eleccions legislatives inicià una nova etapa de cohabitació, amb L.Jospin com a primer ministre. En política exterior, Chirac continuà l'esperit d'entesa amb Alemanya impulsat per F.Mitterand amb vista a la construcció europea. La seva actuació fou decisiva per a impedir que França ratifiqués la Carta Europea de les Llengües Regionals (1999).

Churchill, Randolph Henry Spencer
Blenheim Palace, Oxford 1849 - Londres 1895

Polític britànic conservador. Fill del setè duc de Marlborough. Elegit diputat, defensà les tendències progressistes dins el partit tory. Partidari del sufragi universal i de l'aliança amb els treballadors industrials, formà un grup que era conegut amb el nom de "quart partit". Fundà la Primrose League, reorganitzà el partit i contribuí al triomf del 1886: fou líder dels Comuns i canceller de l'Exchequer, però dimití el mateix any.

Churchill, Winston Leonard Spencer
Blenheim Palace, Oxford 1874 - Londres 1965

Polític i escriptor anglès. Fill de Randolph H.S.Churchill. Ingressà a l'exèrcit (1895) després d'uns estudis mediocres. Fou corresponsal de guerra a Cuba i a l'Àfrica del Sud, on fou fet presoner pels bòers, però aconseguí d'evadir-se. Diputat conservador (1900), simpatitzà amb Lloyd George, però abandonà el partit per unir-se als liberals. Fou sots-secretari d'estat de colònies (1906), lloc des del qual defensà la Home Rule irlandesa i la concessió de l'autonomia als bòers. Fou ministre de comerç (1908-10) i de l'interior (1910-11). Passà a l'almirallat (1911), des d'on preparà eficaçment l'armada per a la futura guerra europea, que ell creia inevitable. El fracàs dels Dardanels (1915) motivà la seva dimissió. El 1917, però, esdevingué ministre de municions, i després (1919-22), ministre de la guerra. Gran enemic de la revolució russa, tornà al partit conservador (1924), decebut del paper dels liberals enfront del socialisme. Canceller de l'Exchequer conservador (1924-29), fou el responsable de la tornada del patró or, mesura exigida per la City, i que comportà la deflació. Els anys trenta demanà amb insistència una política d'oposició a l'expansionisme hitlerià. En esclatar la Segona Guerra Mundial (setembre del 1939) fou nomenat primer lord de l'almirallat i primer ministre (1940). Promogué una política de sacrificis ('sang, fatiga, llàgrimes i suor', anuncià en el seu primer discurs als Comuns, mentre demanava 'la victòria a qualsevol preu'), i amb el seu suport moral estimulà la resistència anglesa (el signe de la V de victòria fet amb la mà esdevingué famós); a l'exterior, malgrat les seves relacions difícils amb Stalin, cooperà amb l'URSS quan fou atacada per Hitler i s'apressà a establir la Gran Aliança amb els EUA quan aquests entraren en la guerra (1941); s'oposà, més tard, a la creació d'un segon front rus; participà en la conferència de Casablanca (1943) i, quan el desembarcament nord-americà a Itàlia féu la victòria aliada més factible, promogué amb especial interès el desembarcament a la costa atlàntica del continent (Normandia, 6 de juny de 1944) i supervisà les operacions a França i Alemanya fins a la fi de la guerra. La seva desconfiança envers l'URSS no trobà eco en Roosevelt, i a la conferència de Jalta (febrer del 1945) maldà debades per impedir que l'Europa oriental restés sota control rus (el 'teló d'acer', en expressió seva). Les eleccions del 1945 donaren la victòria als laboristes i passà a ésser líder de l'oposició. Tornat al poder (1951), l'abandonà (1955) a Eden, ministre de l'interior. Churchill ha estat probablement la més forta personalitat britànica del s XX. Entre els seus llibres, que li valgueren el premi Nobel de literatura el 1953, destaquen la biografia del seu pare Lord Randolph Churchill (1906), The World Crisis (1923-31), Marlborough; His Life and Times (1933-38) i The Second World War (1948-54).

Ciano, Galeazzo
Liorna 1903 - Verona 1944

Polític italià, comte de Cortellazzo. El seu pare, l'almirall Costanzo Ciano, fou un dels primers feixistes italians. Ingressà molt jove a la carrera diplomàtica. El 1930 es casà amb Edda, filla de Mussolini, el qual el nomenà sotssecretari d'estat i després ministre de premsa i propaganda. Participà com a aviador en la guerra d'Etiòpia, i el 1936 esdevingué ministre d'afers estrangers. Propugnà la política imperialista de la Itàlia feixista i d'aliança amb Alemanya. Signà el "pacte d'acer" (maig del 1939), que establia definitivament l'eix Roma-Berlín, i fou un dels responsables de la invasió d'Albània, però no desitjava l'entrada d'Itàlia a la guerra mundial. Mussolini el retirà del ministeri i el nomenà ambaixador al Vaticà. A la reunió del Gran Consell (25 de juliol de 1943) votà la destitució de Mussolini. El govern de la República Social el féu detenir i fou jutjat a Verona per un tribunal especial i condemnat a mort i afusellat l'11 de gener de 1944. El seu Diario fou publicat després de la guerra.

Cienfuegos y Jovellanos, José de
Gijón 1768 - Madrid 1825

Militar. Durant la guerra contra Napoleó dirigí les tropes d'Astúries; el 1816 fou nomenat capità general de Cuba, on seguí una política d'atracció i protecció dels criolls. Per pal·liar la majoria negra existent a Cuba donà facilitats per a establir-se a l'illa a immigrants estrangers; una de les noves poblacions fundades prengué el nom de Cienfuegos. Tornà a Espanya (1819), i en el Trienni Constitucional fou ministre interí de la guerra (1822).

Cierva y Codorniu, Juan de la
Múrcia 1895 - Croydon, Anglaterra 1936

Enginyer i inventor, fill de Juan de la Cierva y Peñafiel. Havent estudiat a l'escola d'enginyers de camins i obtingut el títol de pilot d'aviació, el 1916 entrà a l'escola d'aviació civil de Getafe (Madrid), on s'especialitzà en els estudis aeronàutics com a projectista i constructor. Des d'un principi s'interessà pels problemes de la sustentació aerodinàmica a baixes velocitats, qüestió no resolta pels avions tradicionals i que havia provocat nombrosos accidents. El 1923, després de diversos assaigs infructuosos amb quinze models diferents, l'autogir s'enlairà per primera vegada a l'aeròdrom de Getafe. Un any més tard aconseguí de volar 12 km a una altura de 100 m. El 1925 es traslladà a la Gran Bretanya, cridat pel ministeri de l'aire, on féu una sèrie d'exhibicions i fundà una societat per al desenvolupament del seu invent. En construí 120 prototips diferents amb noves modificacions, com l'acoblament del rotor de sustentació al motor de tracció de l'aparell, l'aplicació de les aspes oscil·lants i el rotor articulat que pot inclinar-se respecte a la vertical, variant el pla de rotació. El 1934 aconseguí l'envol i l'aterratge vertical sense necessitat de pistes. Morí en accident d'aviació a l'aeroport de Croydon.

Cierva y Peñafiel, Juan de la
Múrcia 1864 - Madrid 1938

Polític conservador. El 1907 com a ministre de governació al govern Maura (i figura ja significada del caciquisme electoral a Múrcia) es destacà per les seves manipulacions en les eleccions, que donaren la majoria al govern. La seva intervenció en la repressió dels fets de la Setmana Tràgica (juliol del 1909) fou durament criticada i el govern Maura caigué immediatament. El 1917, i gràcies a la confiança de l'exèrcit, esdevingué ministre de la guerra en el govern de coalició de García Prieto. Donà satisfacció a les exigències professionals dels oficials de les juntes de defensa; però, contràriament, dissolgué les juntes dels sergents (1918) i reprimí amb severitat les aspiracions sindicals dels funcionaris. Encara fou ministre de finances (1919), de foment (1921) i de guerra (1921-22). En el darrer govern de la monarquia tingué la cartera de foment, i en triomfar la República (1931) en les eleccions del 12 d'abril, fou partidari d'encapçalar un gabinet de resistència monàrquica que el mateix Alfons XIII rebutjà. Anà aleshores a França. Durant la guerra civil de 1936-39 es refugià a la legació de Noruega, on morí.

Cirici i Pellicer, Alexandre
Barcelona 1914 - 1983

Tractadista i crític d'art. Inicià estudis d'arquitectura a la Universitat Autònoma de Barcelona (1935). S'exilià el 1939 i estudià història de l'art a Montpeller i a París. Tornà a Barcelona (1941), es llicencià (1955) i es doctorà (1971) en història. Fou professor de disseny a l'escola Eina, de sociologia de l'art a la Universitat de Barcelona (1970) i assolí la càtedra d'història general de l'art a la Universitat de Barcelona (1981). Es dedicà a la il·lustració de llibres i a la pintura, fou crític d'art de la revista "Serra d'Or" i col·laborà com a tècnic artístic en agències de publicitat. Fou membre fundador de Miramar, del Club 49, d'"Ariel" i de l'Esbart Verdaguer, del qual fou director plàstic. Presidí l'Associació d'Artistes Actuals (1953), l'Associació Internacional de Crítics d'Art i organitzà el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (1960). Fou elegit senador per Barcelona en 1977, 1979 i 1982, pel Partit dels Socialistes de Catalunya, i diputat al Parlament Europeu. S'interessà per la interpretació actual i transcendent del fet artístic i per l'anàlisi estructural de l'art. Intentà una sistematització de l'art català contemporani, d'esquemes rígids i síntesis brillants, amb una visió col·lectiva dels Països Catalans. Publicà entre altres obres: Picasso antes de Picasso (1946), El tron de la Mare de Déu de Montserrat (1947), Miró y la imaginación (1946), Tàpies, testimoni del silenci (1970); El arte modernista catalán (1951), l'obra més completa sobre aquest període; L'arquitectura catalana (1955), L'escultura catalana (1957), La pintura catalana (1959), Ceràmica catalana (1977), L'art gòtic català, segles XIII-XIV (1979) i L'art gòtic català, segles XV-XVI (1979), obres de divulgació; El surrealismo (1949), Art i Societat (1964), L'art català contemporani (1970), Museus d'art catalans (1982), amb fotografies de R. Manent, recull de crítiques publicades a "Serra d'Or", i Miró llegit (1971). Ha publicat també Muntanya única (1947), poema montserratí, la guia Barcelona, pam a pam (1971) i dos llibres de visions barcelonines amb il·lustracions d'Aurora Altisent. Col·laborà en L'art català (1957) i en Un segle de vida catalana (1960). Publicà capítols de les seves memòries: Nen, no t'enfilis (1972), Temps barrat (1973, premi Josep Pla), A cor batent (1976) i Les hores clares (1977).

Cisneros Betancourt, Salvador
Camagüey 1828 - l'Havana 1914

Polític cubà. El 1868 donà la llibertat als seus esclaus i es lliurà plenament a la lluita per la independència de Cuba; fou empresonat a la fortalesa del Morro, a l'Havana. El 1895 s'uní al moviment separatista de Máximo Gómez i participà a l'assemblea de Jimaguaiú, que l'elegí president de la república, càrrec que exercí fins el 1898, que es retirà a la vida privada.

Citröen, André
París 1878 - 1935

Enginyer i industrial francès. Dedicat inicialment a la fabricació d'engranatges de dents angulars, el 1908 passà a dirigir la fàbrica d'automòbils Mors i aconseguí de decuplicar la producció. El 1915, d'acord amb el govern francès, instal·là una fàbrica que produïa 55 000 projectils diaris i s'encarregà de l'avituallament de tota la indústria de guerra. Acabada la Primera Guerra Mundial, decidí de transformar la seva fàbrica amb vista a la producció en sèrie d'un automòbil popular. El 1919 fundà la Société Anonyme André Citroën i llançà el primer model de 10 CV, tipus A. André Citroën fou el primer a aplicar a Europa els mètodes de treball en cadena emprats ja a Amèrica del Nord per Henry Ford, i aportà al camp de l'automòbil l'engegada elèctrica, la carrosseria monobuc i la tracció davantera.

Cixi
? 1835 - Pequín 1908

Emperadriu vídua de la Xina. D'origen manxú (el seu nom personal era Yehe Nara), fou concubina de l'emperador Xianfeng, i en donar-li un fill passà al rang de muller principal. Mort l'emperador, aquest fill regnà nominalment amb el nom de Tongzhi (1862-74). Cixi, que havia estat nomenada coregent amb l'altra emperadriu Cian, exercí el poder efectiu, ajudada per un fidel del seu clan, Yong Luo. Mort Tongzhi, col·locà al tron un nebot, Guangxu. Fins a la seva majoritat, Cixi consolidà el seu poder (1887). El 1889 es retirà al Palau d'Estiu, però continuà influint sobre Guangxu, mediatitzat per l'educació confucianista. El 1898, quan l'emperador, influït per elements progressistes, proclamà els 100 dies de reforma, ella, al capdavant del partit conservador, féu avortar l'intent i féu tancar Guangxu. El sosteniment d'última hora que concedí a la revolta dels bòxers l'obligà el 1900 a fugir dels exèrcits europeus cap a Xi'an. Morí l'endemà d'haver-ho fet Guangxu. Fou una dona supersticiosa, però d'una gran habilitat política i d'una gran cultura literària.

Claramunt, Teresa
Sabadell 1862 - Barcelona 1931

Dirigent anarcosindicalista. Obrera del ram tèxtil, organitzà un grup anarquista a Sabadell el 1884, influïda per l'enginyer Tarrida del Mármol. Detinguda a conseqüència dels atemptats anarquistes del 1893 i del 1896, i bandejada després del procés de Montjuïc (1896), residí a França i a Anglaterra, però tornà a Barcelona el 1898. Participà molt activament com a propagandista en la campanya de reivindicacions socials promoguda a Barcelona al començament del s XX. Fundà la revista «El Productor» (1901). Al gran míting obrer del Circ Barcelonès (16 de febrer de 1902) féu una crida de solidaritat amb els vaguistes del ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona (17-24 de febrer de 1902). Fou detinguda novament i encara un tercer cop després de la Setmana Tràgica (1909). Confinada a Saragossa, hi contribuí a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Tornà a Barcelona el 1924, afectada d'una paràlisi que l'allunyà de la vida pública fins a la mort.

Claret i Clarà, Antoni Maria
Sallent de Llobregat, Bages 1807 - Fontfreda, Llenguadoc 1870

Eclesiàstic. Fill de teixidors, practicà l'ofici, a Barcelona, i estudià dibuix a l'escola de Llotja (1825-29). Inicià (1829) la carrera sacerdotal al seminari de Vic i fou ordenat el 1835. Exercí el ministeri parroquial a la seva vila natal; posteriorment anà a Roma, on ingressà a la Companyia de Jesús (1839), de la qual sortí abans de professar. De retorn a Catalunya, regí les parròquies de Viladrau i de Sant Joan d'Oló (1840-43). Situat en la línia del catolicisme antirevolucionari, recorregué, com a missioner i predicador, les comarques catalanes, gairebé sempre a peu, i col·laborant amb el clericat i les religioses (1843-46). Missioner incansable, predicà sempre en la llengua del poble. Hom li ha atribuït l'afirmació, referint-se als predicadors en llengua castellana: «Vosaltres prediqueu en castellà, però el nostre poble es condemna en català»—. Convençut de l'eficàcia de la propaganda, fundà l'editorial Llibreria Religiosa (1848), on publicà molts dels seus escrits. Les seves obres, sobretot opuscles i fullets, tracten temes de pietat, de catequesi, de pastoral i de pedagogia religiosa. Publicà també cartes pastorals. Sobresurten per llur difusió (amb nombroses traduccions) els diversos Avisos, el Catecisme de la doctrina cristiana (1847) i el devocionari Camí dret i segur per arribar al Cel (1843) —185 edicions amb un total de més de 100 000 exemplars—, també en la seva versió cantada. Polemitzat pels sectors d'ideologia liberal, fou acusat de col·laborar amb els carlins i marxà llavors a Canàries, on dugué una tasca intensa com a missioner (1848). El 1849 fundà a Vic la Congregació de Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria, anomenats popularment claretians . Preconitzat arquebisbe de Santiago de Cuba, rebé la consagració episcopal el 1850, a la catedral de Vic, i s'hi traslladà. Hi treballà activament per la reforma, la instrucció i l'organització del clericat. Fundà a Santiago (1855) les religioses de Maria Immaculada i creà institucions públiques de caire cultural i benèfic. Intentà de resoldre el problema de l'amistançament, afavorit per una legislació restrictiva envers els matrimonis entre les negres i els blancs, i el problema de l'esclavitud, afers que l'enfrontaren a les autoritats civils i que li provocaren algun atemptat. Cridat a Madrid per la reina Isabel II per tal de fer-lo el seu confessor, renuncià l'arquebisbat de Santiago de Cuba i fou nomenat arquebisbe titular de Trajanòpolis. El 1859 li fou confiada l'administració i la custòdia del monestir d'El Escorial, el qual revitalitzà. Per la seva actuació a la cort en afers de política eclesiàstica (nomenament de bisbes) i per la seva adhesió a Isabel II fou combatut pels adversaris de la monarquia, que organitzaren campanyes difamatòries, i hom arribà a atemptar contra la seva vida. Abandonà la cort quan Isabel II reconegué el regne d'Itàlia, però hi tornà per indicació de Pius IX, i acompanyà la reina a l'exili (1868). Assistí al concili I del Vaticà (1870). Residí un temps a Prada, al Conflent, i morí a l'exili, acollit al monestir cistercenc de Fontfreda, prop de Narbona. Canonitzat el 1950, hom en celebra la festa el 24 d'octubre.

Clavé i Camps, Antoni
Barcelona ~1820 - ?

Polític republicà. De família menestral, milità ben jove al partit republicà que dirigia Abdó Terrades. Participà activament en la revolta centralista del 1843 i fou un dels voluntaris que intentaren d'assaltar la Ciutadella de Barcelona la nit del 7 d'octubre de 1843. El seu enfrontament personal amb el capità general Juan Zapatero li donà un gran prestigi popular. Fou confinat a Maó, el juliol de 1856, juntament amb altres dirigents del partit demòcrata, entre ells els seus germans Francesc i Josep Anselm.

Clavé i Camps, Josep Anselm
Barcelona 1824 - 1874

Músic, poeta i polític. Fill d'un menestral fuster que s'arruïnà, a disset anys es guanyava la vida cantant per cafès i tavernes acompanyant-se amb la guitarra. Milità de molt jove al partit republicà d'Abdó Terrades i col·laborà en els intents icarians dirigits pel seu amic Narcís Monturiol. El 1843 prengué part en la revolta centralista contra el general Espartero, i el 1845 fou reclòs a la Ciutadella de Barcelona. Projectà de sostreure els obrers de l'ambient miserable de les tavernes on se solien reunir i d'unir-los en societats corals, i adquirí nocions de violí, de flauta i de teoria musical i compongué melodies, que eren cantades als cafès. L'èxit l'encoratjà a organitzar, el 1845, una agrupació coral, L'Aurora, mena d'estudiantina, amb flautes, guitarres, mandolines, bandúrries, etc, que obtingué un èxit popular en el Carnestoltes barceloní del 1846 i que transformà en La Fraternitat, societat d'auxilis mutus i primera coral peninsular (1850); era composta per quaranta homes. El 1857, Clavé li canvià el nom pel menys compromès d'Euterpe, i aviat s'estengueren pel Principat i pel País Valencià (València, Vinarós) nombroses "societats euterpenses", origen dels Cors de Clavé. El 1851 se celebrà al Teatre Odeó de Barcelona el primer ball corejat; més tard passaren als jardins de la Nimfa (1853) i als d'Euterpe (1857). Com a director organitzà actes musicals multitudinaris: festivals corals del 1860 i el 1861, als jardins d'Euterpe; estrena, el 1862, de la marxa de Tannhäuser (que el fa precursor del wagnerisme català); i el tercer i el quart grans festivals corals (1862 i 1864), als jardins dels Camps Elisis de Barcelona. Clavé componia la lletra i la música de les seves cançons. Aquesta, de melodia fàcil i encomanadissa, fou popular des del primer moment; italianitzant al principi, esdevingué més original i vinculada a la cançó popular catalana en les millors composicions, suplint amb l'espontaneïtat els mancaments tècnics. Literàriament el procés fou més lent: l'inicià amb poesies castellanes de model neoclàssic amb elements romàntics, recollides en els quaderns El cantor de las hermosas (des del 1846) i Flores de estío (1858). L'impuls de la Renaixença el dugué a escriure les primeres composicions en català: La font del roure i Les nines del Ter (1854); Les flors de maig (1859) constituïren un esdeveniment. Més tard introduí els temes del treball i del progrés (Els pescadors, 1861; La verema, 1862; La Maquinista, 1867) i l'alegria de les festes populars (Els xiquets de Valls, 1867; Pasqua Florida, 1868). Féu patent la seva vocació política en La Revolución (1868), obra coral descriptiva en memòria d'Abdó Terrades, i La Marsellesa (1871), arranjament en versió catalana de l'himne francès. Li ha estat atribuïda la música de l'himne revolucionari català La campana, amb lletra escrita per Abdó Terrades el 1842. Més de circumstàncies són Els néts dels almogàvers (1860), dedicada als voluntaris catalans de la guerra del Marroc, i ¡Gloria a España! (1864). La seva millor obra és, potser, la serenata Goigs i planys (1873). Escriví també algunes peces teatrals en castellà (entre elles la sarsuela Una zambra en Alfarache, 1851, i la sarsuela bilingüe L'Aplec del Remei, 1858). Fundà i dirigí la revista musical "El Eco de Euterpe" (1859) i "El Metrónomo" (1863). Amb els seus cors actuà a Saragossa, Madrid (1861) i Montserrat (1863). Durant el Bienni Progressista (1854-56) intervingué en la política, però la repressió del 1856, durant la qual s'enfrontà amb el capità general Juan Zapatero, li costà el confinament a les Balears. Retornà clandestinament a Barcelona. El 1867 fou empresonat a Madrid, i, en triomfar la Revolució de Setembre (1868), la política absorbí gairebé totes les seves activitats: militant del partit federal i membre de la Junta Revolucionària, formà part de la redacció de "La Vanguardia" i d'"El Estado Catalán", que dirigia el seu amic Valentí Almirall. Fou elegit president de la diputació provincial de Barcelona durant el regnat d'Amadeu I (1873) i, el mateix any, diputat a les Corts Constituents i governador civil de Castelló de la Plana i de Tarragona (1873-74). Es retirà de la vida pública després del cop d'estat del general Pavía. Una filla seva, Àurea Rosa Clavé (1856-1940), compositora i pianista, realitzà diversos arranjaments d'obres del seu pare per a orquestra, per a banda i per a piano.

Clemenceau, Georges
Mouilleron-en-Pareds, Vendée 1841 - París 1929

Polític francès. Durant la Comuna intentà en va de fer de mediador entre el govern i els revolucionaris. Diputat per París (1876-93), milità entre els republicans radicals i atacà la política dels moderats. Orador incisiu, féu perdre la majoria al govern Ferrey (1885) en denunciar-ne la política colonial. Les relacions amb persones implicades en l'escàndol del canal de Panamà li feren perdre l'escó de diputat (1893). Més tard, el cas Dreyfus li féu guanyar popularitat, novament, en publicar al diari «L'Aurore», que ell dirigia, l'article de Zola J'accuse. Quan la victòria del dreyfusisme determinà l'ascensió dels radicals al poder, Clemenceau fou elegit senador pel Var (1902). Fou ministre de l'interior (1906) i president del consell (1906-09). Durant aquest període rehabilità plenament Dreyfus i continuà la política de separació de l'església i l'estat; també reprimí amb energia diverses vagues, la qual cosa l'enemistà amb els socialistes. El 1910 se separà del partit radical. Durant la Primera Guerra Mundial propugnà la concentració de tots els recursos nacionals en l'esforç bèl·lic. Pel novembre del 1917 fou designat cap de govern; restablí la disciplina a l'exèrcit i la moral de victòria. En el tractat de Versalles (1919) féu incloure les clàusules d'ocupació del Rin i d'indemnitzacions de guerra i es negà a prendre en consideració cap reivindicació catalana. En ésser derrotat en l'elecció per a president de la República (1920), es retirà de la política.

Cleveland, Stephen Grover
Caldwell, Nova Jersey 1837 - Princeton 1908

Polític nord-americà. Pertangué al partit demòcrata i fou elegit governador de Nova York (1882), on lluità contra la corrupció. President dels EUA (1885-89), abaixà els aranzels i no protegí el seu partit. Reelegit president (1893-97), s'oposà als propietaris de l'Oest i als dirigents sindicals. En política exterior s'oposà a l'expansionisme i no ajudà la rebel·lió de Cuba contra Espanya (1895-97).

Clinton, William Jefferson
Hope, Arkansas 1946

Polític nord-americà, conegut pel nom de Bill Clinton. Format a les universitats de Georgetown, Oxford i Yale, en 1974-76 fou professor de dret a Arkansas. Afiliat al partit demòcrata, fou governador general d'aquest estat en 1979-81 i en 1983-91. El 1992 derrotà George H. Bush en les eleccions presidencials. El seu mandat ha estat marcat per la presumpta implicació en un escàndol de corrupció durant la seva època de governador. En política interior, l'enorme dèficit públic i la majoria republicana al Congrés sorgida de les eleccions legislatives del 1994 l'han obligat a reduir dràsticament el seu programa inicial de millora de les prestacions socials, especialment en la sanitat. No obstant les concessions, la tensió entre Clinton i el Congrés ha estat constant, i ha tingut un punt àlgid en l'aplicació del veto presidencial al projecte de pressupostos per al 1996 (1995). En política exterior, ha intervingut en les crisis de Somàlia i Haití (1993) i ha obtingut èxits notables: signatura de l'Acord Nord-Americà de Lliure Comerç (NAFTA) el 1993, participació en l'acord de pau israeliano-palestí (1993) i en les negociacions per a la resolució del conflicte d'Irlanda del Nord (1995) i, sobretot, assoliment d'un acord de pau a Bòsnia (1995). El 1995 acceptà la iniciativa republicana de sotmetre Cuba a un embargament comercial.

El seu mandat ha estat marcat des de l'inici per la presumpta implicació en un escàndol de corrupció ('Whitewater') durant l'època en què fou governador d'Arkansas i que involucrava sobretot la seva esposa. En política interior, el seu intent de mantenir i fins i tot millorar les prestacions socials topà amb la necessitat urgent de reduir l'enorme dèficit públic. Així, hagué de retirar el seu projecte de reforma sanitària pel setembre del 1994 i, amb la formació d'una majoria republicana al Congrés després de les eleccions legislatives del novembre, es veié obligat a moderar encara més el seu programa inicial. No obstant les concessions, la tensió entre Clinton i el Congrés ha estat constant, i arribà al seu punt màxim amb l'aplicació del veto presidencial al projecte de pressuposts per a l'any 1996 presentat pel Congrés (octubre del 1995). Ha estat en política exterior, després d'uns inicis vacil·lants en les intervencions a Somàlia i Haití (1993), que Clinton ha obtingut els èxits més notables, entre els quals cal esmentar la signatura de l'Acord Nord-Americà de Lliure Comerç (NAFTA) el 1993, la influència decisiva dels EUA en l'acord de pau israelianopalestí (1993) i de les negociacions per a la resolució del conflicte d'Irlanda del Nord (1995) i, sobretot, l'assoliment d'un acord de pau en el conflicte de Bòsnia (desembre del 1995) amb mètodes poc habituals en diplomàcia. Pel que fa a Cuba, Clinton acceptà la iniciativa republicana de sotmetre l'illa a un severíssim embargament comercial, iniciat el 1995 i reforçat l'any següent, que ha posat en greus dificultats el règim de Castro. En les eleccions presidencials del novembre del 1996, tornà a guanyar i fou reelegit president.

Cohn-Bendit, Daniel
Montalban, Guiena 1945

Anarquista francès d'origen alemany. Líder estudiantil, el 1968 creà un moviment àcrata a la universitat de Nanterre i fou un dels promotors dels Fets de Maig d'aquell any. Expulsat de França, s'instal·là a Frankfurt, on s'establí de llibreter i s'ha vinculat al moviment ecologista dels Verds.

Coll, Antoni
? - Girona 1823

Guerriller, dit Mossèn Anton. Essent estudiant participà en la guerra del Francès, i ja havia estat ordenat diaca quan el 1821 prengué les armes contra el règim constitucional organitzant una partida guerrillera al Montseny. El 1822 arribà a ocupar Olot, juntament amb els homes d'en Misses, però des de la tardor d'aquell mateix any la seva partida, molt afeblida pels atacs de la columna del liberal Milans del Bosch, deixà pràcticament d'actuar. Fou nomenat brigadier de l'Exèrcit de la Fe, que entrà a Espanya acompanyant els Cent Mil Fills de Sant Lluís, i morí de resultes d'una ferida rebuda al setge d'Hostalric.

Coll i Alentorn, Miquel
Barcelona 1904 - 1990

Historiador i polític. Fou un dels organitzadors de Palestra i dirigent de la joventut d'Acció Catalana Republicana (1931-32). El 1932 ingressà a la Unió Democràtica de Catalunya, de la qual fou secretari general, membre del comitè de govern i del consell nacional i president. Enginyer industrial de professió, aviat inicià la seva activitat d'historiador sota el mestratge de Jordi Rubió i Ferran Soldevila, a recer dels Estudis Universitaris Catalans, que reorganitzà amb Ramon Aramon (1942), i on succeí Ferran Soldevila com a professor d'història de Catalunya. Del 1969 al 1977 fou professor a la Universitat de Barcelona. Centrat en l'estudi del període medieval, publicà Historiografia de Catalunya en el període primitiu (1951-52), l'edició crítica de la Crònica de Desclot (1949-51) i les d'altres cronicons catalans: el de Sant Cugat (1962), el de Sant Pere de les Puelles (1967) i el de Skokloster (1970). Es dedicà a desbrossar la part d'història i de llegenda en personatges com Guifré el Pelós (1953), Guillem Ramon de Montcada (La llegenda de Guillem Ramon de Montcada, 1957), el fabulós Otger Cataló (1947-48) i el cas polèmic de Bernat Boades entorn de la falsificació del Llibre dels feits d'armes de Catalunya (1948); feu estudis sobre èpica i cançons de gesta catalanes i franceses. En articles i conferències tractà temes històrics, des de l'època visigòtica (sobre l'intrusisme reial en l'elecció de bisbes de Barcelona al s VII i entorn del regnat dels fills de Vítiza) fins a personatges contemporanis. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (adjunt el 1961, numerari el 1970), membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1971), membre fundador de la Societat Catalana d'Estudis Històrics (1946) i de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1951), delegat de l'IEC a la Societat Catalana d'Estudis Litúrgics (1970) i president de la secció històrico-arqueològica de l'IEC. President del Consell Federal Espanyol del Moviment Europeu el 1976, des del 1977 en fou president honorari. Diputat al Parlament de Catalunya per la coalició Convergència i Unió el 1980, fou durant els quatre anys següents conseller adjunt a la presidència de la Generalitat i, del 1984 al 1988, president de la cambra autonòmica catalana.
El 1988 deixà la presidència d'Unió Democràtica de Catalunya i l'agost del mateix any li fou atorgada la Medalla d'Or de la Generalitat. L'any de la seva mort hom publicà el seu darrer llibre Guifré el Pelós en la historiografia i en la llegenda. El 1991 hom publicà un recull de treballs seus titulat Historiografia.

Coll i Prohens, Antoni
Felanitx, Mallorca 1915 - Madrid 1936

Combatent de l'Exèrcit Popular, durant la guerra de 1936-39, membre de les joventuts d'Esquerra Republicana, que prestà serveis a infanteria de marina i es distingí a la defensa de Madrid (novembre del 1936) com a antitanquista utilitzant bombes de mà. Morí en combat el mateix mes de novembre.

Coll i Pujol, Joan
Barcelona 1842 - 1910

Advocat i polític. Fou catedràtic de dret penal a la Universitat de Barcelona (1883) i president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1888-89). Milità en el partit conservador i fou diputat per Barcelona (1896), senador (1899-1904) i alcalde de Barcelona en cinc ocasions, els anys 1884, 1890, 1897, 1900 i 1909 (durant la Setmana Tràgica). Partidari del proteccionisme industrial, presidí la Junta d'Obres del Port de Barcelona i la Societat Econòmica d'Amics del País i impulsà l'Exposició Universal de Barcelona del 1888.

Coll i Rodés, Ramon
Lloret de Mar, Selva 1883 - Barcelona 1948

Advocat i polític. Milità a la Lliga Regionalista, fou regidor de l'ajuntament de Barcelona, diputat provincial i alcalde de Barcelona (1935). Es dedicà a l'estudi del dret català i al seu ensenyament des de molt jove. Fou ponent de divisió territorial universitària al Primer Congrés Universitari Català (1903), secretari de la Federació Escolar Catalana (1904) i director de l'Escola d'Administració Pública de la Mancomunitat. Fou també president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1917) i catedràtic de dret civil català a la Universitat (1932). Fou, encara, membre de la comissió compiladora del dret català (el 1930 i el 1947), de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya (1933) i intervingué activament en les discussions de l'estatut de Catalunya (1931) i de la llei de Contractes de Conreu (1934). Després de la guerra civil de 1936-39 es retirà de la vida pública. Havia publicat, entre altres escrits, De la successió dels impúbers segons el dret català (1910), Exposición elevada al Excmo. Sr. Ministro de Gracia y Justicia el 25-V-1916 en solicitud de reformas de orden procesal que autoricen el uso de los idiomas regionales ante los tribunales de justicia (1916) i La restauració del dret català (1932).

Collell i Bancells, Jaume
Vic, Osona 1846 - 1932

Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari de Vic i començà a escriure poesies de molt jove, que aplegà a Cançons de Montserrat (1880), Faules i símils (1881), Floràlia (1894) i Jovenívoles (1926). Fou un dels fundadors de l'Esbart de Vic (1867). Traslladat a Barcelona (1868), hi estudià filosofia i lletres i féu amistat amb figures del món literari i eclesiàstic. Tornà a Vic, on fou nomenat canonge (1880). El 1871 fou proclamat mestre en gai saber. Gran propagador dels jocs florals, presidí els de Barcelona (1887, 1908, 1925). De caràcter enèrgic i abrandat, milità en el moviment catalanista ja abans d'ésser ordenat prevere (1873), publicà Catalanisme: lo que és i lo que deuria ésser (1879) i col·laborà profusament en la majoria dels periòdics catòlics i conservadors de Catalunya. Periodista polèmic, intervingué en qüestions conflictives, tant de tipus religiós com polític. Fundà (1878) i dirigí el setmanari vigatà "La Veu del Montserrat" (1878-1902), portaveu del catolicisme moderat català, a través del qual contribuí eficaçment a unes campanyes com la del mil·lenari de Montserrat (1880), defensa del dret català contra el projecte de codificació espanyola (1881-89), Memorial de Greuges (1885), restauració de Ripoll (1886), Exposició Universal de Barcelona (1888), Museu Episcopal de Vic (1891), centenari de Balmes (1910), etc. S'oposà fortament a les Normes ortogràfiques (1913) de l'Institut d'Estudis Catalans i fou un membre destacat de l'Acadèmia de la Llengua Catalana. Fundà la "Revista Catalana" (1889); dirigí la "Gazeta Montanyesa" del 1905 al 1914 i en fundà la continuació, la "Gazeta de Vich" (1914). Publicà Viatge a Roma (1896), Memòries d'un noi de Vic (1908) i Del meu fadrinatge (1920), que recullen els seus records d'infantesa i de jovenesa. Amb motiu dels seixanta anys de periodista li foren dedicats un homenatge i una miscel·lània i li fou publicat el recull Sembrant arreu (1927) amb el patrocini de Cambó. Publicà també les lletres rebudes de Torras i Bages (Dulcis amicitia, 1926) i de Verdaguer (Carteig històric, 1929). La seva obra pòstuma és Efemèrides dels meus 50 anys de sacerdoci (1938).

Collingwood, Cuthbert
Newcastle upon Tyne, Northumberland 1748 - en mar, davant Maó, Menorca 1810

Almirall anglès titulat lord Collingwood. Company d'armes de Nelson durant molts anys, en fou successor a Trafalgar (1805), on derrotà l'esquadra francoespanyola i forçà el blocatge. El 1808, essent comandant general de l'esquadra anglesa de la Mediterrània, amb base a Maó, acceptà l'armistici que li proposà la Junta Suprema de Mallorca i mantingué el blocatge de l'esquadra francesa de Toló, assegurant així la independència de les Illes durant la guerra del Francès. La casa on visqué, prop de Maó, es conserva convertida en hotel.

Collins, Michael

1
Clonakilty, Cork 1890 - Béal an Blath, prop de Cork 1922

Polític irlandès. El 1909 s'uní al moviment independentista irlandès Sinn Fein. Prengué part en l'aixecament del dia de Pasqua de 1916 a Dublín. Diput at per Cork (1918), proclamà, al capdavant del Sinn Fein, la República d'Irlanda. Ministre de l'interior i de finances, organitzà els serveis secrets de l'IRA (exèrcit republicà irlandès). El 1921 signà el tractat de Londres, que acceptava la separació de l'Ulster, i fou proclamat cap de govern (1922). Llavors hagué de combatre els extremistes que reclamaven la unió amb Irlanda del Nord. Fou assassinat per aquests quan efectuava una inspecció militar.

Polític irlandès. El 1909 s'uní al moviment independentista irlandès Sinn Fein. Prengué part en l'aixecament del dia de Pasqua de 1916 a Dublín. Diput at per Cork (1918), proclamà, al capdavant del Sinn Fein, la República d'Irlanda. Ministre de l'interior i de finances, organitzà els serveis secrets de l'IRA (exèrcit republicà irlandès). El 1921 signà el tractat de Londres, que acceptava la separació de l'Ulster, i fou proclamat cap de govern (1922). Llavors hagué de combatre els extremistes que reclamaven la unió amb Irlanda del Nord. Fou assassinat per aquests quan efectuava una inspecció militar.

2
Roma 1930

Astronauta nord-americà. De família de militars, estudià a West Point i exercí com a pilot de proves en la força aèria. Actuà en el programa Gemini i posteriorment pilotà el mòdul de comandament de l'Apollo-11, que portà els primers homes a la Lluna.

Collor de Melo, Fernando
Rio de Janeiro 1949

Polític brasiler. Fill d'una rica i influent família brasilera, estudià lleis, després fou diputat pel seu partit, "Arena" i, el març del 1987 esdevingué governador de l'estat d'Alagoas, d'on procedia la seva família. Al front d'un partit de pròpia creació aconseguí de succeir, el 15 de març de 1990, José Sarney a la presidència del país. El seu programa es basa en la privatització d'algunes de les empreses estatals i en el foment de la iniciativa privada. L'any 1992 hom l'implicà en nombrosos casos de corrupció.
Un informe del Congrés l'implicà, l'agost del 1992, en presumptes delictes de corrupció. Un mes després, la Cambra de Diputats de Brasília votà majoritàriament la seva destitució, que es féu efectiva a l'octubre quan Collor de Mello fou substituït per Itamar Franco, que assumí oficialment la presidència al desembre del 1992. A l'abril del 1993, el Tribunal Suprem Federal admeté el seu processament per corrupció, tot i que el judici penal contra ell, al desembre del 1994, l'absolgué en no trobar proves.

Collot d'Herbois, Jean Marie
París 1749 - Sinnamari, Guaiana 1796

Polític francès. Fou un dels responsables de la jornada del 10 d'agost i dels assassinats del setembre del 1792. Diputat de la Convenció i membre del Comitè de Salvació Pública (1793), reprimí amb una gran duresa la insurrecció de Lió. S'oposà a Robespierre el 9 termidor, però també fou acusat i deportat a Guaiana.

Colom i Colom, Àngel
Pruit, Osona 1951

Polític. Estudià magisteri. Participà en l'Assemblea de Catalunya fins la seva dissolució. En 1980-86 treballà a la direcció del CIEMEN i el 1981 fou cofundador de la Crida a la Solidaritat, que dirigí fins el 1986. Militant d'Esquerra Republicana de Catalunya des del 1987, en fou diputat des del 1988 al Parlament de Catalunya, i al novembre del 1989 n'esdevingué secretari general (reelegit el 1991). En les eleccions autonòmiques del 1992 i el 1996 fou reelegit com a diputat i designat senador al Parlament català. Aquest any, la creixent contestació al seu lideratge a l'interior d'ERC el portà a encapçalar una escissió, i el 1997 fundà el Partit per la Independència (PI), dissolt arran dels mals resultats obtinguts en les eleccions autonòmiques del 1999. L'any 2000 ingressà a CDC.

Colombo, Emilio
Potenza, Basilicata 1920

Polític italià. Diputat democratacristià des del 1946, ha ocupat diversos ministeris des del 1955, especialment el del tresor (1963-70, 1972 i 1974-76) i el d'afers estrangers (1980-83); del 1970 al 1972 esdevingué cap d'un govern de centre-esquerra. Membre del Parlament Europeu des del 1976 (el qual presidí en 1977-79), des del 1985 és el màxim dirigent de la Internacional Demòcratacristiana.

Colomines i Puig, Joan
Barcelona 1922

Escriptor, metge i polític. Treballà en la promoció de la poesia catalana, tasca a la qual donà un contingut patriòtic i reivindicatiu; fundador i director de "Poemes" (1963), escriví el manifest Cap a un nou, real i necessari moviment poètic i publicà els reculls A tres veus (1962), Dos llibres (1964), La vida a cada pas (1968), Poemes clam (1969), Entre la multitud (1971), Crònica (1975) i Anna com Formentera (1979). El conjunt de la seva obra poètica fou recollit a Autoretrat (1986). Conreà també el teatre: Perdona, Franz (1965), La sentència (1965) i altres peces aplegades en el volum Teatre, 1964-74 (1974), l'assaig i la crítica, recollits a La poesia, un combat per Catalunya (1979). Ha escrit, encara, estudis sobre la seva especialitat mèdica: Els grups sanguinis (1972) i El diagnòstic biològic (1972). En el terreny polític, milità al Front Nacional de Catalunya, fou membre actiu de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969) i sofrí diverses detencions. Fundador del Partit Popular de Catalunya (1973), després d'un breu pas pel PSC, ingressà a CDC (1977) i fou elegit diputat al Parlament de Catalunya a les legislatures de 1980 i 1984; de les seves cròniques polítiques destaquen Des de Catalunya, un Socialisme per a tothom (1975) i Aportacions a la lluita nacionalista catalana (1978). Ha estat secretari de la comissió lexicogràfica de la Societat Catalana de Biologia i del Pen Club català.
Ha continuat com a diputat del Parlament de Catalunya fins el 1992 i hi ha exercit, des del 1984, la presidència de la Comissió de Cultura. Actualment és comissari per a la projecció exterior de la cultura catalana. Les darreres obres publicades són Autoretrat (1986), on recull tota la seva obra poètica, el treball mèdic El laboratori clínic (1991) i l'estudi sobre el passat, el present i les perspectives de futur del català a La llengua nacional de Catalunya (1992).
El 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Comaposada, Josep
Vilobí del Penedès 1859 - Madrid 1933

Dirigent obrerista i polític socialista. De jove milità en el Centre Obrer de Barcelona i fou un dels fundadors de la UGT i del PSOE el 1888. S'oposà al trasllat del Comitè Nacional de la UGT de Barcelona a Madrid el 1899. El 1923, en constituir-se la Unió Socialista de Catalunya, s'hi mostrà favorable, sense abandonar, però, el PSOE, creient que la seva gestió personal aconseguiria el reconeixement de la USC com a únic grup socialista a Catalunya. Fundà la Mutualitat Familiar Obrera. Publicà La revolución de Barcelona (1909) i La revolución en Cataluña (1910), i traduí diversos opuscles socialistes. Dirigí "La Ilustración Obrera", col·laborà a "La Nació" i fou corresponsal dels principals periòdics socialistes europeus ("L'Humanité", de París, "El Socialista", de Madrid, i "The Daily Citizen", de Londres).

Comín i Ros, Alfons Carles
Saragossa 1932 - Barcelona 1980

Polític, sociòleg i publicista. Enginyer industrial. Havent militat al Frente de Liberación Popular entre el 1956 i el 1962, el 1970 ingressà a Bandera Roja i n'impulsà la incorporació al PSUC (1974). Més tard fou membre dels comitès executius del PSUC i del PCE com a portaveu dels catòlics partidaris de la revolució i, paral·lelament, promogué des del 1973 el moviment de Cristians pel Socialisme. Fundador i director de la revista «Taula de canvi» (1976-80), poc abans de morir fou elegit diputat al Parlament de Catalunya. Col·laborà en la direcció de diverses editorials barcelonines. Entre les seves obres destaquen España del sur (1965), estudi del problemes econòmics i socials d'Andalusia, España, ¿país de Misión? (1966), Noticia de Andalucía (1970), Per una estratègia sindical (1971), Fe en la tierra (1975), La reconstrucción de la Palabra (1977), Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia (1977), i Cuba, entre el silencio y la utopía (1979).

Comonfort, Ignacio
Puebla 1812 - Guanajuato 1863

Militar i polític mexicà. Juntament amb Juan Álvarez, s'oposà a la dictadura del general López de Santa Anna. Fou elegit president provisional de la república mexicana el 1855, i constitucional el 1857. La promulgació de les lleis reformadores que afectaven principalment l'Església i els privilegis militars li valgué l'oposició dels catòlics, dels conservadors i de l'exèrcit, i hagué de reprimir diverses revoltes. L'intent de modificar la constitució li valgué també l'oposició dels liberals, la qual cosa l'obligà a dimitir (1858) i a exiliar-se als EUA. Morí en combat durant la guerra contra la intervenció francesa a Mèxic, on havia tornat.

Comorera i Soler, Joan
Cervera, Segarra 1895 - Burgos 1958

Polític. Féu estudis de magisteri. En 1913-14 dirigí el periòdic quinzenal republicà "Escuela". S'exilià a França en 1917-19, i el 1919 publicà La trágica ignorancia española. Exiliat novament a la vinguda de la Dictadura, es traslladà a l'Argentina, on es naturalitzà argentí i dirigí el setmanari bilingüe "Nación Catalana" (1923-30). Una campanya de premsa l'obligà a anar-se'n a l'Uruguai (1930). A la proclamació de la República Espanyola (1931), tornà a Catalunya. Ingressà a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i dirigí la tercera època del setmanari socialista "Justicia Social" (1931-36). Fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (novembre del 1932) i president del comitè executiu de la USC al seu segon congrés (abril del 1933). Al congrés d'unificació de la USC amb la federació catalana del Partido Socialista Obrero Español (juliol del 1933) —unificació que no arribà a prosperar—, fou elegit president de la direcció. Fou conseller d'agricultura i economia del primer govern de la Generalitat format pel president Companys (gener-octubre del 1934) i organitzà el Consell Superior de la Cooperació i la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu. Participà en els fets del Sis d'Octubre; condemnat a trenta anys de reclusió major al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis), en triomfar el Front Popular (febrer del 1936) fou alliberat i ocupà novament el departament d'agricultura i economia. A partir d'aleshores impulsà la tendència esquerrana de la USC, que portà a la unificació de les seves joventuts amb les del Partit Català Proletari (abril del 1936) i a la formació (juliol del 1936) del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), del qual fou nomenat secretari general. Ja durant la guerra civil, els anys 1936 i 1937 ocupà els departaments d'economia, de serveis públics, de proveïments, de treball, obres públiques, de justícia i d'economia del govern de la Generalitat. Alhora participà activament en la política d'unitat amb la CNT i firmà en nom del PSUC el pacte d'unitat sindical (agost del 1936). Assistí a les reunions plenàries del Partido Comunista Español i presentà l'informe polític a la Primera Conferència nacional del PSUC (juliol del 1937) després d'atacar la política del POUM i de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França, passà a Moscou (maig del 1939) i després a Mèxic (agost del 1940). Viatjà per Cuba i tornà a França (1945). Dugué a terme una política d'independència orgànica del PSUC respecte al Partido Comunista Español. Fou apartat de la direcció del PSUC, acusat d'ésser partidari de la política de Tito (1947). Després de ser objecte d'una temptativa frustrada d'assassinat, es refugià a Sallagosa (Alta Cerdanya), i per l'abril del 1951 entrà clandestinament a l'estat espanyol. S'establí a Ripoll amb el nom de Josep Planes i Valls. Fou detingut a Barcelona (1954), jutjat i empresonat. Malalt de bronquitis asmàtica i d'insuficiència cardíaca, fou traslladat a l'Hospital Militar del Generalísimo (abril del 1957) i, més tard, al penal de Burgos, on morí. L'any 1985 les seves despulles foren traslladades a Barcelona.

Companys i Jover, Lluís
el Tarròs, Urgell 1882 - Barcelona 1940

Polític. Fill d'una família benestant pagesa. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità en la Unió Republicana. Creà un nucli homogeni amb Francesc Layret i Albert Bastardas. Col·laborà activament amb les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de les quals fou president de la secció política (1910). Fou redactor en cap (1912) de «La Barricada», setmanari del Bloc Autonomista Català. Esdevingué dirigent important del reformisme a Catalunya, especialment després de l'anada de Melquíades Álvarez a Reus (juliol del 1912); col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas a través de la seva tasca en «La Publicidad», periòdic des del qual sostingué una polèmica amb Layret (aquest, des d'«El Poble Català») pel setembre del 1912, amb l'intent d'emportar-se'l a l'òrbita del reformisme. Candidat a les eleccions municipals del 1913, el fet de perdre-les —alhora que Eusebi Corominas i d'altres— inicià la crisi del reformisme, accelerada en 1914-15. «La Publicidad» deixà d'ésser òrgan oficial del reformisme en retirar-se Companys del periòdic. La seva actuació política prosseguí dins la Joventut Republicana de Lleida, i participà, amb Layret, Marcel·lí Domingo, Mestres i d'altres, en el míting del setembre del 1916, que portà a la celebració de l'assemblea (abril del 1917) que constituí el Partit Republicà Català. Formà part de la redacció de «La Lucha», òrgan del nou partit. En representació d'aquest, fou elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona (1917), i des d'aquest càrrec formà part de la comissió que intentà d'obtenir del govern una intervenció positiva respecte als conflictes obrers (1919). Amb Layret, representà la tendència esquerrana del partit durant els conflictes socials d'aquests anys, i exercí d'advocat laboralista en defensa de militants sindicalistes. Tanmateix, i malgrat que perdurà fins el 1931, el partit s'anà desfent a causa de les seves contradiccions internes. Pel novembre del 1920 fou detingut, amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep Viadiu i d'altres sindicalistes, i fou deportat al castell de la Mola (Maó); quan Layret es disposava a assumir-ne la defensa, fou assassinat. A les eleccions legislatives del desembre del 1920, Companys fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català (escó que havia ocupat Layret), i hagué d'ésser posat en llibertat. Participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní (febrer del 1921) contra el governador Martínez Anido. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (1922), i dirigí «La Terra», òrgan de la Unió. Participà en la gran campanya de propaganda organitzada per aquesta, que portà a la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el projecte elaborat per l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest fet comportà el suport de la Unió de Rabassaires a la seva candidatura per Sabadell (abril del 1923), que guanyà. Durant la Dictadura actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires (1925), i des del 1928 formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. Fou empresonat durant l'octubre del 1930. Participà en el Comitè Revolucionari de Catalunya el mes següent, en signà el manifest i s'hagué d'amagar des d'aleshores. Havia format part (1930) del comitè d'enllaç dels tres partits republicans catalans al marge de l'Estat Català i del grup de «L'Opinió». Participà en la Conferència d'Esquerres (març del 1931), de la qual sortí l'Esquerra Republicana de Catalunya, i en formà part del directori en representació del Partit Republicà Català. Elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona el 12 d'abril de 1931, a mig matí del dia 14 entrà, amb Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, a la casa de la ciutat, on deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia i des del balcó proclamà la República a Catalunya. Expulsà del govern civil el radical Emiliano Iglesias, fou nomenat governador civil de Barcelona (16 d'abril) fins al mes de maig, que fou substituït per Carles Esplà, i fou nomenat cap de la minoria d'Esquerra Republicana i dirigí «La Humanitat», òrgan del partit. Havia col·laborat abans en la segona època de «L'Opinió». Fou elegit diputat a corts per la província de Barcelona (juny del 1931) i al Parlament de Catalunya per Sabadell (novembre del 1932). Intervingué activament en les discussions del projecte de constitució de la República Espanyola (setembre del 1931); votà a favor del vot femení (octubre del 1931); fou vice-president de l'assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner (gener del 1932); en nom dels diputats catalans s'abstingué de votar el dictamen de l'Estatut en el debat de l'article VI sobre l'ensenyament (juliol del 1931). Cessà del càrrec de president del Parlament de Catalunya, i en juny-novembre de 1933 fou ministre de marina. Pel mateix juny fou elegit membre de l'executiu d'Esquerra Republicana en el seu segon congrés nacional ordinari. A les eleccions legislatives del novembre del 1933 fou elegit diputat per la ciutat de Barcelona. A la mort de Francesc Macià, Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la Generalitat: ocupà el lloc (1 de gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i l'abstenció dels diputats de Lliga Catalana. Al mateix gener formà el primer govern de concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència. Donà pas a corrents polítics com Estat Català, Acció Catalana Republicana, el grup de «L'Opinió», etc, que Macià no havia acceptat, juntament amb la Unió Socialista de Catalunya i l'Esquerra Republicana. Convocà també (gener) un míting electoral de l'Esquerra amb figures no catalanes com Azaña, Prieto, Casares Quiroga, etc, dins el nou plantejament d'una acció política d'aliances. Al juny del 1934 presentà la llei de Contractes de Conreu. Durant els mesos següents patí la tensió creixent entre les tendències d'Estat Català i les de l'Aliança Obrera. Cada vegada més es refermà en el seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre. Condemnat a 30 anys de reclusió major pel govern radical-cedista de la República Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis). Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit diputat pel Front d'Esquerres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En produir-se els esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona. Bé que en uns primers moments fou desbordat per les forces revolucionàries, s'esforçà a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la guerra civil, dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al setembre del 1936. A l'entrada de les forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939). Detingut per les forces del govern alemany, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. Després d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc. Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de la Pedrera. De la seva obra escrita es destaquen el comentari al llibre Crítica del 6 d'Octubre de Jaume Miravitlles, el pròleg a Què és la Unió de Rabassaires de Nònit Puig i Vila (1935) i la salutació del llibre La presse catalane depuis 1641 jusqu'à 1937 (1937).

Compte i Canelles, Jaume
Castelló d'Empúries, Alt Empordà 1897 - Barcelona 1934

Polític. Afiliat a Estat Català, col·laborà amb el grup d'acció Bandera Negra i comandà un dels escamots que organitzà el complot de Garraf contra Alfons XIII (maig del 1925). Condemnat a mort, li fou commutada la pena per la de cadena perpètua. Amnistiat a la caiguda de la Dictadura, en proclamar-se la Segona República (1931) es posà al capdavant dels escamots en defensa de la República Catalana. No acceptà la conselleria de treball de la Generalitat. Uns quants mesos després convocà una assemblea d'Estat Català a l'Ateneu Empordanès (Barcelona), que presidí amb Ventura Gassol, Jaume Aiguader i altres, en la qual atacà la decisió de Francesc Macià i del govern de la Generalitat de dissoldre la República Catalana, i provocà l'escissió d'Estat Català. Passà a dirigir la fracció anomenada Estat Català ­ Partit Proletari, que publicà el periòdic "L'Insurgent". Reforçà el seu esquerranisme social i encapçalà la candidatura del seu partit a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya (novembre del 1932). Fou un dels fundadors del Partit Català Proletari (gener del 1934) i en presidí el consell directiu. Es posà al costat del president Companys durant els fets del Sis d'Octubre, es féu fort amb González Alba, Duc i altres al CADCI (centre on sempre havia col·laborat políticament) i morí en l'acció.

Comte, Auguste
Montpeller 1798 - París 1857

Filòsof i sociòleg francès, fundador del positivisme. Decisivament influït per Saint-Simon —amb qui col·laborà del 1817 al 1823—, visqué modestament com a «repetidor» de matemàtiques a l'École Polytechnique. El més important dels cursos que hi dictà donà lloc a la seva obra magna, Cours de philosophie positive (sis volums, 1830-42), les idees directives del qual resumí en el Discours sur l'esprit positif (1844). El record de Clotilde de Vaux, que morí al cap de dos anys d'haver-la coneguda, li inspirà la «religió de la humanitat». D'aquest període són el Système de politique positive ou Traité de sociologie instituant la Religion de l'Humanité (quatre volums, 1851-54), el Catéchisme positiviste (1852) i la Synthèse subjective (1856). La seva teoria fonamental és l'anomenada llei dels tres estats pels quals ha passat la humanitat: teològic (o fictici), metafísic (o abstracte) i científic (o positiu), caracteritzats per la seva forma d'explicació dels fenòmens (entitats sobrenaturals, natures abstractes, lleis positives) i que impliquen una certa organització social (teocràcia monàrquico-militar, crisi culminant en la revolució, tecnocràcia científico-industrial). En el camp de la sociologia, l'objecte de la qual seria la investigació dels fenòmens socials ordenada a la instauració d'un nou ordre, Comte és un dels capdavanters i l'inventor del nom. La darrera evolució del pensament comtià féu que els seus deixebles establissin una distinció entre «positivisme» i «comtisme».

Conangla i Fontanilles, Josep
Montblanc, Conca de Barberà 1875 - l'Havana 1965

Polític, assagista i poeta. Llicenciat en dret i en lletres, es dedicà al periodisme i milità en el federalisme català. El 1905 emigrà a Cuba, on esdevingué un dels capdavanters dels catalans d'aquell continent. A l'Havana fou director del Centre Català i un dels fundadors de "La Nova Catalunya" (1908), i intervingué en l'Assemblea Constituent del Separatisme Català (30 de setembre - 2 d'octubre de 1928), que redactà una constitució provisional de la República Catalana. El 1932 fou nomenat delegat per a Cuba i Amèrica central per la conselleria de cultura de la Generalitat de Catalunya. Entre altres, publicà els volums de poesies Elegia de la guerra (1904), amb un pròleg de Joan Maragall, i Eternal (1921), les evocacions Montblanquines (1921), i El meu pare (1921), i els assaigs Cuba y Pi y Margall (1947), Tomás Gener (1950), Martí y Cataluña (1954) i Els altres sentits (1957).

Condorcet, Marie Jean Antoine de Caritat
Ribemont, Picardia 1743 - Bourg-le-Reine 1794

Polític i enciclopedista francès, marquès de Condorcet. Estudiós de matemàtiques i física, publicà l'Essai sur le calcul intégral (1765), que li obrí les portes de l'Académie des Sciences i en fou nomenat secretari perpetu el 1772. Juntament amb D'Alembert, el seu mestre, i Voltaire, que havia suscitat en ell l'afecció literària, es relacionà amb Turgot, del qual es féu deixeble i el qual li proporcionà el càrrec d'inspector general de la moneda (1774-76). Com a economista, es declarà partidari de l'impost progressiu. El 1782 ingressà a l'Académie Française i s'hi destacà en aquesta època com a sociòleg. La seva hipòtesi sobre les decisions col·lectives, coneguda per efecte Condorcet, i sobre llur inconsistència, aplicada especialment a les votacions, ha estat recollida per la moderna politicologia. El 1791 París el nomenà diputat per l'Assemblea legislativa, i n'assolí la presidència el 1792, any que presentà l'informe sobre Organisation générale de l'Instruction Publique, convertit en norma de la pedagogia republicana. Propugnà el control de natalitat, l'elevació cultural de la dona i la coeducació. Enderrocat Lluís XVI, fou l'ànima de la Convenció encarregada d'estudiar una nova constitució. Els seus termes conciliadors el declararen partidari dels girondins, i en alçar-se (1793) els jacobins fou condemnat a mort. Amagat, en aquesta darrera època es dedicà a desenvolupar el seu pensament filosòfic, recollit a Esquisse d'un tableau historique des progrès de l'esprit humain, clar exponent del progressisme il·lustrat. Havent estat fet presoner, s'emmetzinà.

Constant de Rebecque, Benjamin
Lausana 1767 - París 1830

Escriptor i home polític francès, de família noble hugonot. El 1794 conegué Madame de Staël, amb la qual visqué una llarga unió de 14 anys plena de baralles i reconciliacions. Manifestà, tant en la seva vida privada com en la seva carrera política i literària, les contradiccions d'un caràcter tumultuós i inconstant. Dotat d'una voluntat feble i versàtil, fou incapaç de decidir-se políticament i alternà durant la seva existència les manifestacions d'entusiasme i d'oposició envers el règim de Napoleó i la restauració dels Borbó; el 1830 s'entusiasmà de bell nou per la Monarquia de Juliol, que considerava com la millor solució constitucional possible. Morí essent president del Consell d'Estat. Hi ha, tanmateix, dos aspectes del seu pensament polític que no canviaren gaire: defensa de la llibertat individual contra el despotisme de l'autoritat i de les masses i defensa de la monarquia parlamentària amb un monarca políticament neutre i irresponsable; l'essència de la seva obra política és reunida en els seus Principis de política aplicables a tots els governs representatius. Però les obres que contribuïren més fortament al seu prestigi com a escriptor foren les seves dues novel·les, Adolphe, de caràcter filosòfic, i Cécile, i a títol pòstum el Journal intime i la Correspondència.

Coolidge, Calvin
Plymouth, Vermont 1872 - Northampton, Massachusetts 1933

Polític nord-americà. Fou governador de Massachusetts (1918). En les eleccions del 1920 arribà a la vice-presidència amb Harding, i el succeí quan morí (1923). Candidat republicà el 1924, obtingué una àmplia majoria sobre el demòcrata John W.Davis. En un període de reactivació industrial, preconitzà la no-ingerència en els afers de les grans companyies i la reducció fiscal i de pressuposts. A l'exterior, continuà la ingerència político-econòmica a l'Amèrica Llatina. Nomenà la comissió que elaborà el pla Dawes.

Corday D'Armont, Charlotte
Saint-Saturnin-des-Ligneries, Normandia 1768 - París 1793

Revolucionària francesa. D'origen noble, fou educada en els principis de la Il·lustració. Visqué a Caen, on estigué en contacte amb un grup de girondins exiliats de París (Petion de Villeneuve, Buzot i, sobretot, Charles de Barbaroux) que conspiraven contra la Convenció i el Terror i es lliurà a la causa girondina. Es traslladà a París, on decidí d'assassinar Marat. El 13 de juliol de 1793 aconseguí que aquest la rebés amb l'excusa de facilitar-li informació i l'apunyalà mentre ell era al bany. Pocs dies després fou guillotinada.

Cornet i Palau, Gaietà
Barcelona 1878 - 1945

Dibuixant caricaturista i enginyer, fill de Gaietà Cornet i Mas. Format artísticament a l'Acadèmia Borrell, seguí també, per tradició familiar, la carrera d'enginyer industrial, que exercí a La Maquinista Terrestre i Marítima. Pertangué, vers 1897-98, quan conreava la pintura a l'oli, al grup prenoucentista El Rovell de l'Ou. Publicà els seus primers dibuixos a "L'Esquella de la Torratxa" (1898), que deixà per incompatibilitat ideològica, i col·laborà a "La Veu de Catalunya". Fou cofundador i director artístic del "Cu-cut!" (1902-12), per al qual creà el famós ninot amb barretina, prototip del català realista i murri; l'any 1904 entrà a col·laborar també al "Patufet" (1904-38). El 1913 aceptà la direcció artística d'"El Correo Catalán". Malgrat que mai no deixà l'activitat d'enginyer —fou catedràtic (1909) i director delegat de l'Escola d'Enginyers (1929) i també president de l'Associació d'Enginyers Industrials (1930)—, col·laborà a nombroses publicacions: "L'Estevet" (1921), "Virolet" (1922-31), "El Senyor Canons" (1925), "L'Esquitx" (1931-37), etc, i dirigí "Mondial Humor" (1912-13). Fou un dels fundadors de la Unió de Fotogravadors. De totes les branques de la caricatura preferí la política, sempre en defensa d'un catalanisme de centredreta, amb intenció declarada de "fer sang" i arribar a "l'entranya de l'enemic"; tanmateix, fou un dels dibuixants per a infants més apreciats.

Cornudella i Barberà, Joan
les Borges Blanques, Garrigues 1904 - Barcelona 1985

Polític. El 1921 es traslladà a Barcelona i, per mitjà dels germans Badia, ingressà al partit Estat Català (1936), del qual fou secretari general. A l'exili, el 1939, contribuí a fundar el Front Nacional de Catalunya i, retornat clandestinament a Catalunya, participà en les tasques del Consell Nacional de la Democràcia Catalana. Detingut per la seva activitat resistent (1943-46; 1958, 1967), es llicencià en ciències econòmiques i fou representant del FNC, però, partidari de la unitat del socialisme català, el 1978 abandonà el FNC per a ingressar al PSC-Reagrupament i, més tard, al Partit dels Socialistes de Catalunya, pel qual fou elegit diputat al Parlament de Catalunya el 1980 i el 1984.

Corominas i Cornell, Eusebi
Corçà, Baix Empordà 1849 - Barcelona 1919

Periodista i polític. Milità en el Partit Republicà Federal, però després de la Restauració passà al castelarisme i, finalment, essent partidari de Nicolás Salmerón, contribuí al triomf de la Solidaritat Catalana (1907). El 1869 havia publicat a Girona el "Boletín Republicano", i a Barcelona dirigí "La Publicidad" prop de trenta anys. Redactà les crítiques d'art i de política internacional a "El Diluvio". Fou diputat per Girona a les corts constituents (1873, 1905 i 1907) i alcalde accidental de Barcelona (1904). Com a president de l'Associació de Premsa de Barcelona (1913) impulsà el mutualisme periodístic. Deixà inèdita Historia del periodismo.

Coromines i Montanya, Pere
Barcelona 1870 - Buenos Aires 1939

Escriptor, polític i economista. El 1888 entrà a l'Associació Escolar Catalanista i, dissolta aquesta, s'afilià al partit republicà de Salmerón. Llicenciat en dret a Barcelona (1894), fou redactor de "La República", i el 1895 entrà a formar part del grup sorgit de "L'Avenç" i rebé la influència dels corrents anarquitzants i redemptoristes del modernisme. Així, donà conferències sobre política al Centre de Carreters i, amb Jaume Brossa, Sempau, A.Cortada, Ignasi Iglésies, etc, fundà el grup cultural Foc Nou. Fou, també, un dels fundadors de la revista "Ciencia Social" i tingué contactes amb grups anarquistes de Barcelona, fins que, el 1896, amb motiu de l'atemptat del carrer de Canvis Nous, fou detingut i li fou demanada la pena de mort en el procés de Montjuïc. Condemnat a vuit anys de presidi, el 1897 l'exiliaren a França. Amnistiat per Sagasta, passà un quant temps a l'Empordà; posteriorment anà a Madrid, on es doctorà en dret (1900), col·laborà a "España Nueva", estudià economia i, amb Unamuno i altres, menà una campanya de revisió del procés de Montjuïc. Escriví Les presons imaginàries (1899), narració autobiogràfica sobre la seva estada a les presons i a l'exili. El 1903 fou cridat per Ildefons Sunyol a l'ajuntament de Barcelona com a director del negociat d'ingressos i despeses i, poc temps després, de la secció de finances. Fou, juntament amb aquest, l'autor de la Memoria y proyecto de contrato con el Banco Hispano Colonial (1907) per a la reforma interior de Barcelona, i participà en l'elaboració del discutit pressupost de cultura del 1908. Professor de l'Escola d'Alts Estudis Comercials, col·laborà a "Vida Nueva", de Madrid, i fou membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans (1907), on després presidí la secció de ciències. Escriví l'assaig La vida austera (1908), on defensà la dignitat humana, el sacrifici i l'ascetisme, llibre traduït al castellà, al francès i a l'italià. El 1909 fou cridat a la presidència de la Unió Federal Nacionalista Republicana, que li donà la direcció d'"El Poble Català". Fou regidor a l'ajuntament de Barcelona (1909) i diputat a corts (1910 i 1914). El 1912 publicà Les hores d'amor serenes, en vers i en prosa. Fracassat el pacte de Sant Gervasi (1914), l'any 1916 es retirà a l'exercici de l'advocacia. A Madrid donà una sèrie de conferències sobre El sentimiento de la riqueza en Castilla (1917); més tard publicà les impressions del viatge a Por Castilla adentro (1930). Adquirí un gran prestigi com a economista i exercí, entre d'altres càrrecs, el de conseller secretari del Banc de Catalunya. Prengué part activa en la campanya per l'autonomia de Catalunya (1918). Publicà Les gràcies de l'Empordà (1919), llarg poema en prosa, i Elogi de la civilització catalana (1921), que denoten una momentània influència del noucentisme, aviat abandonada. Escriví Cartes d'un visionari (1921), sobre política, i treballs d'economia. Amb A recés dels tamarius (1925), narracions on alterna elements fantàstics i reals, obtingué un gran èxit i inicià una etapa de producció novel·lística. Es destaca la trilogia Les dites i facècies de l'estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta, composta per Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934), en la qual, amb una gran ambició, interpretà la realitat catalana des de les guerres carlines fins a l'agitació i la repressió dels anarquistes. Escriví Jardins de Sant Pol (1927), que denota la influència de la filosofia neoplatònica i escolàstica, les narracions La mort de Joan Apòstol (1928) i la novel·la melodramàtica, molt elaborada, Les llàgrimes de sant Llorenç (1929). El 1927 publicà Putxinel·lis, on recollia dues peces teatrals properes a la farsa: L'amor traïdor i De plaer no n'hi ha mai prou. Fou president de l'Ateneu Barcelonès (1928-30) i recollí els discursos presidencials a Renovació de valors del segle XIX (1930). Escriví, a més, diversos treballs de filosofia. El 1931 tornà a la política i fou membre de la comissió redactora de l'Estatut d'Autonomia, de la Comissió de Traspàs de Serveis, diputat a corts per Lleida i conseller de justícia i dret (1933). Col·laborà a "La Humanitat", a la "Revista de Catalunya", etc; publicà la novel·la Pina, la italiana del dancing (1933), Interpretació del vuit-cents català (1933), Del meu comerç amb Joan Maragall (1935), etc, i traduí Terenci en col·laboració amb el seu fill Joan. Diputat a corts per Esquerra Republicana (1936), fou comissari general dels museus de Catalunya, càrrec des del qual procurà d'evitar la destrucció del patrimoni artístic català (1936-38). El 1939 anà, ja malalt, a Buenos Aires, on fou publicat pòstumament un dels seus millors reculls de narracions i records: El perfecte dandi i altres contes (1940). El 1967 aparegué el volum de poesia Les termes de Meleagros. El 1972 hom n'edità les Obres completes.

Cossiga, Francesco
Sàsser, Sardenya 1928

Polític italià. Diputat democratacristià des del 1958, esdevingué ministre de l'interior el 1976, però dimití després de l'assassinat d'Aldo Moro (1978). De l'agost del 1979 al setembre del 1980 presidí el consell de ministres i el 1983 entrà al senat, el qual presidí fins que el 1985 fou elegit president de la república. El 1992, en deixar aquest càrrec, esdevingué senador vitalici.

Costa y Martínez, Joaquín
Montsó 1846 - Graus 1911

Escriptor i polític. El 1852 es traslladà a Graus, on assistí a l'escola i féu de pagès, fins que a 17 anys se n'anà a Osca, on treballà com a criat i en altres oficis, tot continuant els estudis. El 1870 inicià estudis universitaris a Madrid, i, en 1872-75, es llicencià i es doctorà en dret i filosofia i lletres. Fins en aquest moment la seva vida havia estat una lluita constant contra la pobresa, la malaltia i la manca de suport afectiu. Havia estat molt influït pel krausisme, i després també ho fou per l'historicisme alemany, mentre que políticament es declarava «republicà federalista de bona fe», i religiosament havia esdevingut un racionalista cristià, enemic obert del neocatolicisme. Encara no havia acabat els estudis que inicià una sèrie d'oposicions acadèmiques, que fracassaren per motius polítics i ideològics, bé que aconseguí un lloc com a supernumerari (1874) i d'oficial lletrat d'hisenda (1875); més tard exercí d'advocat (1881) i obtingué una notaria (1889). La seva activitat intel·lectual se centrà aleshores fonamentalment en qüestions de dret polític (La vida del derecho, 1876; Derecho consuetudinario del Alto Aragón, 1880; Teoría del hecho jurídico individual y social, 1880; Introducción a un tratado de política, 1881; Estudios jurídicos y políticos, 1884), en les quals distingeix llibertat civil de llibertat política, i fonamenta aquesta en la primera, alhora que basa el dret no pas en la llei, sinó en la pràctica humana històrica i comunitària. La seva actuació pública es manifestà en el terreny colonial (l'africanisme defensat des de la seva «Revista de geografía comercial», 1885), en el de l'advocacia (afer de La Solana, on defensà la propietat col·lectiva de la terra), com a professor (des del 1880 a la Institución Libre de Enseñanza i des del 1887 a l'Academia de Jurisprudencia) i com a membre d'institucions político-culturals (Academia de la Historia, Academia de Ciencias Morales y Políticas i Ateneo de Madrid). Mentrestant havia nascut la seva filla María del Pilar Antígono (1883), haguda amb la vídua del seu amic Teodoro Bergnes, Elisa; per raons força obscures no s'hi casà mai i solament n'adoptà la filla. Des del 1891 inicià una activitat que el conduí al primer pla de la política espanyola: fundà la Liga de Contribuyentes de Ribagorza, que el 1892 es transformà en Cámara Agrícola del Alto Aragón. Amb aquesta plataforma es presentà a les eleccions municipals de Graus (1893) i a les de diputat per Barbastre (1896), però hi fou derrotat. El 1898, en el moment brillant del regeneracionisme, féu una crida per a la constitució d'un partit que s'oposés al sistema de la Restauració; un moviment paral·lel, però molt més tímid i «corporatiu», havia estat iniciat per Basilio Paraíso (després s'hi afegí Santiago Alba); ambdós es posaren en contacte (assemblees del 1898 i del 1899 a Saragossa) i crearen, primerament, una Liga Nacional de productores (1899) i, finalment, la Unión Nacional (1900), bé que hi prevalgué la línia reformista, la qual cosa impel·lí Costa a abandonar la formació i a passar-se a la Unión Republicana (1903). Fou elegit diputat (1904), però no arribà a actuar al parlament. Desenganyat del nou grup i de les intrigues internes (sobretot de Lerroux), es retirà a Graus (per això hom l'anomena el lleó de Graus) i, vers el 1906, trencà les relacions amb els grups polítics, bé que anà a Madrid (1908) per protestar contra el projecte de llei per a la repressió del terrorisme. En aquesta lluita política i en les seves obres de maduresa (Colectivismo agrario en España, 1895; El problema de la ignorancia del derecho, 1901; Oligarquía y caciquismo como la actual forma de gobierno de España, 1901-02) es perfila l'evolució del seu pensament. Partint de la seva teoria inicial, arribà a una total oposició al liberalisme doctrinari de la Restauració, al qual oposà la doctrina del selfgovernment, basat en la democràcia federal, que pressuposava una reforma agrària de tipus col·lectivista. Per a realitzar aquest desideràtum es basà en les «classes neutres» (petita burgesia i petits camperols) i considerà la possibilitat d'un període de transició consistent en una dictadura o en un règim presidencialista. Durant la darrera etapa de la seva vida abandonà la idea de la necessitat d'un «cirurgià de ferro» i decidí que les revolucions es fan de baix o no es fan.

Cotoner i Chacón, Ferran
Palma de Mallorca 1810 - Barcelona 1888

Militar liberal, primer marquès de la Sénia (1871). Fill de Josep Cotoner i Despuig, del 1833 al 1840 lluità contra els carlins; el 1836 comandà el batalló de voluntaris guipuscoans dels txapel gorriak. Secundà el general Serrano en el seu aixecament contra Espartero (1843). Fou capità general de Burgos (1847), de Balears (1847-54), de Puerto Rico (1856-60), d'Aragó (1862-63) i de Catalunya (1863-64; 1865-66), on reprimí els intents de revolta del 1866, i ministre interí de guerra (1874).

Cotoner y Cotoner, Nicolás
Madrid 1905 - El Plantío, Madrid 1996

Aristòcrata, marquès de Mondéjar. Militar de carrera, el 1955 es féu càrrec de la preparació de Joan Carles de Borbó per a l'ingrés a l'Acadèmia Militar de Saragossa, i des d'aleshores hi mantingué una estreta relació. El 1969 fou nomenat cap de la Casa del Príncep i el 1975 de la Casa del Rei, càrrec que ocupà fins el 1991 i que després mantingué amb caràcter honorífic i vitalici. Fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya.

Coubertin, Pierre de
París 1863 - Ginebra 1937

Pedagog francès. Introduí l'educació física a les escoles com a mètode per a la formació integral de l'individu. Fou l'impulsor (1894) del moviment olímpic modern; el 1896 tingueren lloc els primers jocs a la ciutat d'Atenes. Fou president del Comitè Olímpic Internacional (1896-1925).

Couthon, Georges
Orcet, Alvèrnia 1755 - París 1794

Polític revolucionari alvernès. Formà part, amb Robespierre i Saint-Just, del triumvirat del Comitè de Salvació Pública. Pel maig del 1794 propugnà d'erigir Catalunya en república independent per a garantir la seguretat meridional de la França revolucionària. Acusat de col·laborar en l'organització del Gran Terror, fou guillotinat el 9 de termidor.

Craxi, Bettino
Milà 1934 - Hammamet, Tunísia 2000

Polític i escriptor italià. Diputat pel partit socialista des del 1968, el 1976 esdevingué secretari general d'aquest partit. Fou cap de govern en 1983-86 i posteriorment retornà al seu escó de diputat. En descobrir-se, el 1992, la seva implicació en diversos escàndols de corrupció relacionats amb el finançament dels partits polítics, hom inicià un procés contra ell. El 1993 dimití la secretaria general del PSI i fugí a Tunísia l'any següent, que fou condemnat a presó in absentia pels tribunals italians. El 1998 li foren retirats part dels càrrecs. És autor de Socialismo e realtà (1973) i Costruire il futuro (1977).

Crispi, Francesco
Ribera, Sicília 1818 - Nàpols 1901

Polític italià. Inicià la carrera política com a membre del govern revolucionari constituït a Palerm pel gener del 1848. Restablerta l'autoritat dels Borbó a Sicília, hagué d'exiliar-se a Torí, Malta, Londres i París. Propugnà una Itàlia unificada i republicana dins la qual Sicília mantingués una àmplia autonomia. Tornà a Itàlia el 1859 i l'any següent hi organitzà i dirigí, amb Garibaldi, l'expedició dels Mil. El 1861 esdevingué diputat del nou parlament i cap del grup republicà. Pocs anys després, però, abjurà el republicanisme i féu costat a la casa de Savoia, «conversió» que li valgué la direcció de l'esquerra monàrquica. Presidí la cambra legislativa, i fou designat ministre per a la cartera de l'interior (1877), la qual hagué de renunciar per una acusació de bigàmia. El 1887 fou novament nomenat ministre de l'interior i succeí el seu rival Depretis en el càrrec de primer ministre, que ocupà fins al març del 1896, amb un llarg parèntesi (des del febrer del 1891 fins al desembre del 1893). Sostingut pel rei Humbert i per la dreta, però no pel seu partit, Crispi governà autoritàriament i reprimí amb duresa qualsevol oposició. La seva política exterior es caracteritzà pel reforçament de l'aliança amb Alemanya i Àustria-Hongria, per l'hostilitat a França (que el 1881 havia ocupat Tunísia, considerada per Crispi com l'àrea natural d'expansió italiana) i pel desig de fer d'Itàlia una potència colonial. Amb aquest darrer propòsit intervingué a l'Àfrica oriental i obtingué del negus el reconeixement de la colònia italiana d'Eritrea (tractat d'Uccialli, 1889); però la temptativa d'annexar Abissínia conduí al desastre d'Adua (1 de març de 1896), i Crispi es veié forçat a presentar la dimissió i a retirar-se de la vida pública. El feixisme italià rehabilità la seva figura i volgué realitzar els seus projectes imperialistes.

Crompton, Samuel
Firwood, Lancashire 1753 - Bolton 1827

Teixidor i mecànic anglès. Després de més de cinc anys de temptatives, construí (1779) una màquina de filar cotó que, combinant elements de la spinning-jenny de Hargreaves i de la water-frame de Highs, produïa un fil fi i fort alhora, apte per a la fabricació de tota mena de teixits; pel seu caràcter híbrid la màquina de Crompton rebé el nom de mule-jenny.

Cronje, Piet Arnoldus
Ciutat del Cap 1835 - Klerskdorp, Transvaal 1911

General bòer. El 1880 dirigí la primera revolta contra la Gran Bretanya i aconseguí èxits importants. Sostingué el president Paul Kruger des del parlament, i el 1886 capturà el guerriller Jameson. Durant la guerra dels bòers (1899-1902) assetjà Mafeking i resistí a les forces britàniques, particularment a Magersfontein, però s'hagué de rendir a Paardeberg (1900).

Cruells i Pifarré, Manuel
Barcelona 1910 - 1988

Polític i escriptor. Ingressà a l'orde caputxí a 11 anys i en sortí el 1930. Estudià història medieval catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laborà als "Estudis Universitaris Catalans". Militant d'Estat Català, col·laborà a "La Publicitat", i durant la guerra civil de 1936-39 dirigí el "Diari de Catalunya". A l'exili francès, el 1939, col·laborà a la represa de la "Revista de Catalunya" i fou un dels fundadors i dirigents més destacats del Front Nacional de Catalunya, encapçalant-ne l'activitat clandestina al Principat des del 1940, amb els intervals d'un empresonament (1943-45) i una estada a França (1947-50). Havent abandonat el FNC el 1970, romangué pròxim a Estat Català (1973-78) i, més tard, ingressà a ERC, on formà part de l'executiu i dirigí el periòdic "La Humanitat". Col·laborador a "Tele-Estel", "Serra d'Or", "Canigó" i "Avui", ha publicat obres doctrinals (El catalanisme és una revolució, 1937; Per la continuïtat de la Renaixença, 1963; Els catalans indiferents, 1964; Diàleg europeu, 1964; Els silencis de Catalunya, 1966; Història de les idees polítiques, 1967; i Regionalisme en el món modern, 1969) i treballs d'història contemporània (Els fets de maig: Barcelona 1937, 1970; El 6 d'Octubre a Catalunya, 1970; Francesc Macià, 1971; L'expedició a Mallorca el 1936, 1972; Salvador Seguí el "Noi del Sucre", 1974; El separatisme català durant la guerra civil, 1975; La revolta del 1936 a Barcelona, 1976; Escrits a la presó de Barcelona, 1944-45, 1977; i La societat catalana durant la guerra civil, 1978).

Cucurull i Tey, Fèlix
Arenys de Mar, Maresme 1919 - 1996

Escriptor i historiador. Col·laborador a diversos diaris i revistes: "Tele-Estel", "Serra d'Or", "Canigó" i "Avui". Publicà poesia de to simbolista: A mig camí del seny (1946), Vida terrena (1948), Els altres mons (1952) i El temps que se'ns escapa (1959). Un recull de poemes nous (1977) porta el mateix títol d'un recull anterior: Vida terrena. La seva narrativa és de caire psicològic amb trets realistes: L'últim combat (1954), Només el miratge (1956), A les 21,13 (1956), La pregunta i l'atzar (1959), El silenci i la por (1962). El 1975 publicà un aplec de narracions aparegudes abans, en part, en altres llengües, sota el títol El desert. Gairebé una paraula. L'assaig Dos pobles ibèrics (1967, premi J. Yxart 1966), sobre les relacions entre Portugal i Catalunya, explica el seu coneixement d'aquell país, on ha residit i ha estat traduïda una bona part de la seva obra poètica i narrativa, a més d'ésser-ho a l'alemany, txec, búlgar, ucraïnès, italià i croat. En el camp de la història política publicà Orígens i evolució del federalisme català (1970), Panoràmica del nacionalisme català, en sis volums (1975), Defensa de l'Estatut d'autonomia de Catalunya (1976), Consciència nacional i alliberament (1978), El fet nacional català a través de la història (1980), Catalunya nació sotmesa (1981), Catalunya republicana i autònoma (1931-1936) (1984) i Llibertat per la democràcia (1986). Cal destacar també el seu vessant de conferenciant en nombrosos cursos donats a Catalunya i a l'estranger (França, Portugal, etc). Membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa (1979), el 1980 fou nomenat personalitat cultural de l'any per la Unió Brasilera d'Escriptors. Fou president de l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (1979-82). Políticament, fou membre fundador de l'Assemblea de Catalunya i en formà part del secretariat. Membre de l'executiva del Consell Nacional Català (1977-81), el 1979 fou candidat a les corts per la coalició electoral BEAN.

Curie, Marie
Varsòvia 1867 - Sancellemoz, prop de Sallanches, Alta Savoia 1934

Nom amb què és coneguda Maria Sklodowska (coneguda familiarment per Manya) pel nom del seu marit P. Curie. Física francesa d'origen polonès. El 1891 es traslladà a París, on seguí estudis de física i matemàtiques. El 1895 contragué matrimoni amb Pierre Curie, i a partir d'aleshores compartiren les investigacions, que donaren com a resultat descobriments fonamentals en el camp de la radioactivitat. Henri Becquerel havia descobert un nou fenomen: l'emissió espontània de radiacions similars als raigs X per part de l'urani, i aquests treballs serviren de base a la tesi doctoral de Marie Curie, la qual cercà si cap més matèria presentava aquest comportament; el resultat fou el descobriment de la radioactivitat del tori (1897), gairebé al mateix temps que ho feia el físic alemany Gerhard Carl Schmidt. Poc temps més tard, els Curie, amb la col·laboració del químic André Debierne, deixeble de P. Curie, aconseguiren d'aïllar dos nous elements, el radi pur en estat metàl·lic i el poloni. En morir Pierre Curie (1906), Marie ocupà la seva càtedra de la Sorbona —fou la primera dona que accedí a una càtedra francesa— i continuà les investigacions que fins en aquell moment havien dut a terme conjuntament. El 1914 fundà l'Institut du Radium de París, centre d'investigació que dirigí fins a la seva mort. La contribució de M. Curie a la física moderna ha estat enorme, no solament pels seus treballs, sinó també per la influència damunt successives generacions de químics i físics nuclears, en deixar oberts camins que portaren a descobriments tals com el de la radioactivitat artificial i el del neutró. El 1903 compartí el premi Nobel de física amb P. Curie i H. Becquerel pel descobriment de la radioactivitat, i el 1911 obtingué el premi Nobel de química per l'aïllament del radi pur.

Curie, Pierre
París 1859 - 1906

Físic francès. Cursà estudis a la Sorbona, on es llicencià en ciències (1877) i treballà com a ajudant al laboratori de Q.P. Desains. El 1880 descobrí la piezoelectricitat a través d'experiments duts a terme conjuntament amb el seu germà Paul-Jacques, i a partir dels seus estudis sobre l'estructura cristal·lina elaborà una teoria general de la simetria aplicable a tots els fenòmens físics. Per tal d'investigar a fons el magnetisme, perfeccionà alguns instruments de mesura i construí una balança aperiòdica de lectura directa i una balança de torsió destinada a mesurar la susceptibilitat magnètica. El nucli de la seva tesi doctoral consistia a estudiar si hi havia cap tipus de transició entre els tres estadis magnètics de la matèria coneguts fins aleshores: ferromagnètic, paramagnètic i diamagnètic; en el curs d'aquestes investigacions descobrí la relació inversa que es dóna entre la susceptibilitat magnètica dels cossos paramagnètics i llur temperatura absoluta, suggerí que els cossos ferromagnètics podien ésser descrits per mitjà d'una equació del mateix tipus que la donada per Van der Waals per tal de descriure els gasos reals i establí analogies entre els cossos paramagnètics i els gasos perfectes i entre els cossos ferromagnètics i els fluids condensats. A partir del seu matrimoni amb Maria Sklodowska (1895), les investigacions d'ambdós científics seguiren un mateix camí, l'estudi de la radioactivitat. Les investigacions de P.Curie sobre els efectes fisiològics produïts per les radiacions constitueixen la base de la radioteràpia actual. El 1903 rebé el premi Nobel de física juntament amb M.Curie i H.Becquerel.

Curzon, George Nathaniel
Kedleston Hall, Derby 1859 - Londres 1925

Polític anglès. Primer marquès Curzon de Kedleston, fou nomenat virrei de l'Índia (1898). Creà la província de la Frontera del Nord-oest i portà a terme la divisió de la província de Bengala, la qual originà el moviment polític de la independència. Dimití arran d'una disputa amb lord Kitchener (1905). Fou lord privy seal en el govern Asquith (1915-16), membre del petit gabinet de guerra de Lloyd George (1916-19) i ministre d'afers estrangers 1919-24; en aquest càrrec proposà la frontera entre l'URSS i Polònia que porta el seu nom (línea Curzon). Imposà el seu parer de mantenir Grècia europea i Turquia asiàtica i fou novament lord privy seal (1924-25).

Custer, George Armstrong
New Rumley, Ohio 1839 - Little Bighorn, Montana 1876

General nord-americà. Oficial d'artilleria de l'acadèmia de West Point, destacà durant la guerra de Secessió pel seu coratge a favor de la Unió. Des del 1866 combaté els indis a Kansas, Dakota i Montana. Fou derrotat i mort per una coalició de tribus sioux a la batalla de Little Bighorn. Escriví My Life on the Plains (1874).


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà