Taft, William
Howard
Cincinnati, Ohio 1857 - Washington 1930
Polític nord-americà. Membre del partit republicà, exercí diversos càrrecs a
l'administració de Th.Roosevelt i fou elegit president dels EUA (1909-13). Impulsà una
política netament conservadora. La seva voluntat d'ésser reelegit provocà una escissió
en el partit republicà, i fou derrotat per Wilson (1912). Fou president del Tribunal
Suprem (1921).
Tallada i
Romeu, Antoni
Ulldecona, Montsià 1799 - Chinchilla, Castella la Nova 1838
Militar carlí. Lluità contra el govern constitucional en diverses partides reialistes
(1821-23). Ascendit (1824) a capità, fou destinat a Alacant. El 1833 s'uní als carlins
de Morella; participà en l'Expedició Reial (1837) i en la d'Andalusia (1838);
però,
capturat pels isabelins, fou afusellat. El seu fill, Francesc Tallada i Forcadell (Alacant
1824 — Gurb de la Plana, Osona 1873), també militar, a dotze anys ja lluità al
costat del seu pare i, mort aquest, s'uní a Cabrera, amb el qual s'exilià (1840).
Lluità també a la segona guerra Carlina; ferit, es retirà a Tortosa. Tornà a
alçar-se
en armes el 1872; assolí el grau de general i morí en combat.
Talleyrand-Périgord,
Charles Maurice de
París 1754 - 1838
Polític i diplomàtic francès. Príncep de Benevento i duc de Talleyrand. Fou bisbe
d'Autun (1788) i diputat als Estats Generals (1789). D'idees revolucionàries, defensà la
nacionalització dels béns eclesiàstics i es mostrà d'acord amb la constitució civil
del clergat; excomunicat pel papa, abandonà l'Església, amb la qual es reconcilià abans
de morir. Sospitós de reialisme, hagué d'exiliar-se (1792-96). Havent tornat a França,
fou ministre d'afers estrangers (1797-99) i participà en el cop d'estat del 18 de
brumari. Col·laborà inicialment amb Napoleó, però fou apartat (1807) en defensar un
sistema d'equilibri europeu. Caigut Napoleó, fou nomenat cap del govern provisional que
instaurà Lluís XVIII (1814) i intervingué en el tractat de París i en el congrés de
Viena. Després dels Cent Dies, fou president del consell de ministres, però perdé les
eleccions i hagué de dimitir. Partidari de Lluís Felip, fou ambaixador a Londres
(1830-35), des d'on preparà l'aproximació franco-britànica. Es retirà de la política
poc abans de morir. Escriví unes Mémoires, publicades pòstumament (1891-92).
Tallien, Jean
Lambert
París 1767 - 1820
Polític francès. A l'inici de la Revolució Francesa, fou diputat montagnard,
s'oposà enèrgicament als girondins i es destacà en la repressió de Bordeus (1793).
L'any 1794 es casà amb Thérésa Cabarrús —de qui es divorcià el 1802—
i moderà els seus ímpetus revolucionaris. Enemistat amb Robespierre, fou un dels
principals fautors de la reacció termidoriana i formà part del nou Comitè de Salvació
Pública. Durant el Directori, fou membre del Consell dels Cinc-cents, addicte a Barras.
Participà en l'expedició francesa a Egipte i fou cònsol a Alacant (1804). En caure
Napoleó, es retirà de la política.
Tàpies i Puig,
Antoni
Barcelona 1923
Pintor. Nét de Francesc Puig i Alfonso. Després d'una greu
malaltia, durant la qual ja féu algun dibuix (1940-42), cursà estudis de dret (1943-46).
Passà fugaçment per l'acadèmia de dibuix de Nolasc Valls. El 1948 fou cofundador de
"Dau al Set", on col·laborà. Exposà als primers Salons
d'Octubre,
participà en una exposició renovadora de Cobalto 49 i al VII Salón de los Once, de
Madrid (1949). Féu la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes
i,
becat per l'Institut Francès, anà a París (1950), des d'on aconseguí d'exposar al
concurs internacional Carnegie de Pittsburgh. Fou seleccionat per a ésser un dels
representants d'Espanya a la Biennal de Venècia, on després participà
reiteradament, i
exposà de nou a les Laietanes (1952). El 1953 exposà a Chicago i a Madrid; fou l'any en
què la marxant Martha Jackson s'interessà per ell i li encarregà una exposició a la
seva galeria de Nova York, per tal de promoure'l l'any següent per diverses ciutats
nord-americanes, i organitzar des d'aleshores les seves exposicions als EUA. Aquest any
guanyà el primer premi del Saló del Jazz de Barcelona i començà a tractar Michel
Tapié, amic de M.Jackson i assessor de la galeria Stadler, de París, on exposà el 1956
i on des d'aleshores ho féu freqüentment. El 1955 fou premiat a la III Bienal
Hispanoamericana a Barcelona, i havia exposat a Estocolm, amb Tharrats, presentat per
Dalí. El 1958 tingué sala especial a la Biennal de Venècia i guanyà el primer premi
Carnegie. Féu moltes exposicions a Barcelona —a la Sala Gaspar— i
arreu: Nova York, Washington, París, Berna, Munic, Bilbao, Buenos Aires,
Hannover, Caracas, Zuric,
Roma, Sankt Gallen (on ha deixat obres murals), Colònia, Kassel, Londres, Madrid, Canes,
etc), i rebé premis a Tòquio (de gravat el 1960), Nova York (un dels
Guggenheim, 1964) i
Menton (1966). L'any 1967 entrà en l'òrbita del marxant Aimé Maeght i exposà de nou a
París (1973, Museé d'Art Moderne), Nova York (1975) i a la Fondation Maeght de Sant Pau
de Vença (1976, mostra que passà després a Barcelona). En aquest període guanyà el
premi Rubens (1971) i assajà d'expressar-se amb tècniques noves, com el tapís —amb
Josep Royo— entre el 1969 i el 1973. Partí d'un figurativisme surrealista, sovint
amb influències de Miró i Klee, que domina l'època "Dau al Set". La Capsa
de cordills (1946) o els insòlits Collage i Pintura exhibits al I Saló
d'Octubre són encara provatures aïllades enmig d'una tònica màgica que va del realisme
minuciós de Nimfes, driades, harpies (1950, col·lecció Cendrós) o dels retrats
que voregen l'academicisme (Josep Gudiol, Antoni Puigvert, Pere Mir i Martorell,
etc) fins a l'abstracció onírica del Verd sobre marró fosc a les superfícies
rebregades, sovint solcades per incisions que recorden els graffiti de
carrer: és
el moment de la Pintura (1955, Madrid, Museo de Arte Contemporáneo), que
escandalitzà en ésser exposada a la Bienal Hispanoamericana. Són obres que valoren una
estètica de la lletgesa i que el situen entre els principals informalistes. Emprà
procediments mixts de tota mena (sorra, roba, palla), intensificà els collages i
el gust per la matèria abundosa, que sovint arriba a autèntics baixos relleus. Ha fet
també escenografia per a Or i sal (1961), de Joan Brossa, amic i en certa forma
mestre seu, amb qui ha col·laborat en llibres com El pa a la barca (1963), Novel·la
(1965), Fregoli (1969), Nocturn matinal (1970), Poems from the
Catalan (1973) o U no és ningú (1979). La seva activitat com a il·lustrador
de texts literaris ha donat lloc a una considerable producció d'obra gràfica i de
llibres de bibliòfil. Els anys setanta representaren una continuïtat de la seva obra, on
la innovació principal foren les sovintejades referències polítiques, sovint
expressades amb paraules escrites damunt el suport. Així, la reiterada representació de
les quatre barres i les freqüents preses de posició públiques en la línia de
l'oposició al règim l'ajudaren a reforçar una imatge d'artista compromès.
Igualment,
la seva producció cartellística ha anat en ocasions associada a iniciatives de caire
cívic o reivindicatiu. Si bé el primer cartell que realitzà data del 1960, n'ha
produïts continuadament i regular a partir del 1968. L'any 1984 foren aplegats en una
exposició. Durant els anys setanta realitzà les primeres peces de caràcter
escultòric,
les quals derivaven dels assemblatges precedents. Tanmateix, la utilització de la terra
cuita, a partir del 1981, li permeté de desenvolupar un concepte escultòric més
personal. El 1987 presentà les primeres escultures fetes en bronze. L'Homenatge a
Picasso (Barcelona, 1983) constitueix una realització de caràcter monumental,
anàleg al del mosaic ceràmic per a la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat
(1983). Durant aquesta darrera etapa han estat constants les exposicions personals i de
caràcter antològic o retrospectiu (Tòquio, 1976; Nova York, 1977; Roma, 1980;
Amsterdam, 1980; Madrid, 1980; Venècia, 1982; Milà, 1985; Viena, 1986;
Brussel·les,
1986; etc) així com els premis i reconeixements (ingrés a les acadèmies de belles arts
de Berlín, Viena i Estocolm; premi Ciutat de Barcelona, 1979; doctorat pel Royal College
of Art, de Londres, 1981; premi Wolf, 1982; premi Rembrandt, 1983; medalla d'or de la
Generalitat, 1983; gran premi de pintura de França, 1984; doctor honoris causa per
les Universitats de Barcelona i de les Balears, 1988; etc). Ha publicat articles sovint a
"Destino", "Serra d'Or", "La Vanguardia", "Avui",
etc, la majoria dels quals aplegats als llibres La pràctica de l'art (1970), L'art
contra l'estètica (1974), La realitat com a art (1982) i Per un art modern
i progressista (1985), on ha defensat una postura tan adversa a l'art tradicional com
al de l'extrema avantguarda conceptualista no venal, contra la qual ha potenciat amb
força, des de la seva preeminent posició internacional, el paper d'alguns pintors joves
(primer Viladecans i després Broto, Grau, Rubio i Tena). També ha publicat el llibre
autobiogràfic Memòria personal (1977). El 1990 fou inaugurada, a Barcelona, la
seu de la Fundació Antoni Tàpies, dedicada a l'estudi de l'art
contemporani. Fou
un dels representants, juntament amb Cristina Iglesias, en el pavelló espanyol de la
Biennal de Venècia del 1993, a cura d'Aurora García.
Tarradellas
i Joan, Josep
Cervelló, Baix Llobregat 1899 - Barcelona 1988
Polític. Milità en el CADCI, com a secretari de
propaganda, i fou un dels fundadors dels setmanaris nacionalistes "Abrandament"
(1917) i "L'Intransigent" (1919). Membre, des de l'inici, de la Federació
Democràtica Nacionalista (1919) de Francesc Macià i de la Joventut Nacionalista La Falç
(1920), en crear-se l'Esquerra Republicana de Catalunya (1931) n'esdevingué secretari
general. Fou elegit, per aquest partit, diputat al parlament espanyol (1931-33) i diputat
al Parlament català (1932). Fou conseller de governació del desembre del 1931 fins al
gener del 1933. Aquest darrer any se separà del partit i del govern per divergències amb
Francesc Macià, juntament amb el grup de l'«Opinió», i constituí el Partit
Nacionalista Republicà d'Esquerra, del qual fou secretari general. Fou detingut i
processat pels fets d'octubre del 1934, i així reingressà, de fet, a
l'Esquerra. Des de
l'inici de la guerra civil ocupà diversos càrrecs en el govern del president
Companys.
Fou conseller de sanitat, de serveis públics (juliol del 1936), i li afegiren la
conselleria d'economia (agost del 1936), fins que assumí la presidència del Consell de
la Generalitat i la conselleria de finances (setembre del 1936), a més de la de cultura
(abril del 1937). Cessà pel maig del 1937 i fou nomenat conseller de finances, des del
juny del 1937 fins a la fi de la guerra civil. En aquest període organitzà les
indústries de guerra i ajudà decisivament les col·lectivitzacions. S'exilià pel febrer
del 1939, i residí a França. El govern franquista en demanà l'extradició, que fou
denegada, arran de la protesta indignada que dugué a terme la legació de Mèxic prop del
mariscal Pétain en ocasió de l'entrega a Franco del president Companys. Pogué,
així,
fugir a Suïssa, on obtingué el dret d'asil. Tornà a París el 1944, i rebutjà el
càrrec de ministre en el govern de la República Espanyola a l'exili. El 1954, quan el
president de la Generalitat a l'exili, Josep Irla, dimití per motius de salut, es
convocà a la ciutat de Méxic —on residia el grup més nombrós de diputats—
l'elecció de la Mesa del Parlament de Catalunya, de la Diputació Permanent i del
President de la Generalitat. El dia 7 d'agost fou elegit president de la Generalitat a
l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, pels diputats del Parlament de
Catalunya,
encara que la seva presència fou només testimonial (9 diputats); altres foren
representats o enviaren el seu vot. Renuncià a formar govern a l'exili, i, després de
viatjar per diferents països d'Amèrica, fixà la residència a França, a
Saint-Martin-le-Beau (Orleanès). Fins a la mort del general Franco mantingué una actitud
testimonial, en defensa de la legitimitat de la presidència de la Generalitat com a únic
poder català. Des del 1976 intensificà els contactes amb polítics catalans de
l'interior, i, després d'un viatge a Madrid, on s'entrevistà amb el rei Joan Carles I i
el president Suàrez, tornà a Barcelona el 23 d'octubre de 1977, enmig d'una
impressionant rebuda popular. Nomenat president de la Generalitat provisional per designi
reial, amb l'acord dels partits polítics catalans majoritaris, formà un Consell Executiu
unitari. Després d'una gestió molt personal, pragmàtica i, en ocasions,
polèmica, un
cop aprovat l'Estatut del 1979 i elegit el Parlament de Catalunya, el maig del 1980
investí Jordi Pujol com a successor seu en la presidència de la Generalitat i es retirà
a una posició d'observador crític de la política del país. El 1980 fou investit doctor
honoris causa per la universitat de Tolosa (Llenguadoc). El mateix any cedí al
monestir de Poblet el seu arxiu, a cura de la Fundació Montserrat Tarradellas i
Macià.
El 1985, el govern francès el féu commandeur de la Legió d'Honor i el 1986 el
rei d'Espanya li concedí el marquesat de Tarradellas.
Tarrida
y del Mármol, Fernando
l'Havana 1861 - Londres 1915
Anarquista. Enginyer, cap a 1879-80 es relacionà amb la societat lliurepensadora La Luz
de Barcelona. Abandonà el republicanisme federal per a militar en la Federació de
Treballadors de la Regió Espanyola (1882-85) i en el cercle La Regeneración. Molt amic
d'Anselmo Lorenzo i influït per ell, col·laborà molt a "Acracia" (1886-88),
"El Productor" (1887-93) i "Ciencia Social" (1895-96). Formulà la
teoria de l'anarquisme sense adjectius per a superar la polèmica entre
anarcocol·lectivisme i anarcocomunisme. Representà els anarquistes de la península a
les conferències internacionals de París (1889) i de Brussel·les (1891). Implicat en el
procés de Montjuïc (1896), pogué anar-se'n a l'estranger i, instal·lat a Londres,
denuncià el procés amb Les inquisiteurs d'Espagne (1897) i els seus articles a
"Nineteen Century". Relacionat amb el moviment anarquista de l'estat espanyol,
col·laborà regularment en la premsa anarquista del país. Publicà, entre d'altres, Problemas
transcendentales (1908) i Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biográfico (1915).
Tedder, Arthur
Glenguin, Escòcia 1890 - Surrey, Londres 1967
Militar escocès. Baró de Tedder. General d'aviació, manà les forces aèries
britàniques a l'Extrem Orient (1936-38). Durant la Segona Guerra Mundial fou responsable
de la fabricació d'avions de combat i el 1941 manà les forces aèries al Pròxim Orient,
i participà en la campanya del Nord d'Àfrica. El 1944 fou nomenat adjunt del general
Dwight Eisenhower a l'alt comandament aliat i col·laborà en el desembarcament de
Normandia, l'alliberament de França i la invasió d'Alemanya. Mariscal de l'aire (1945),
fou cap d'estat major britànic (1946-50). Publicà unes memòries poc abans de morir.
Tedeschini,
Federico
Antrodoco, Laci 1873 - Roma 1959
Eclesiàstic italià. Ordenat de sacerdot (1896), fou professor del seminari i canonge de
Rieti. Passà aviat a la secretaria d'estat del Vaticà, d'on Benet XV el nomenà
secretari adjunt (1915). Nunci apostòlic a Madrid (1921-39), defensà els drets de
l'Església enfront del govern de la Segona República i organitzà l'Acció Catòlica
espanyola. Cardenal in pectore (1933), no fou proclamat fins el 1935. Instal·lat a
Roma, fou arxiprest de Sant Pere del Vaticà i datari del papa. Col·laborador de Pius
XII, en fou legat en el Congrés Eucarístic de Barcelona (1952).
Teresa de Calcuta
Skopje, Macedònia 1910 - Calcuta 1997
Nom amb què és coneguda Agnes Gonxha Bojaxhiu, missionera macedònia d'origen albanès.
Filla d'uns botiguers albanesos, entrà (1928) a la congregació carmelita de les germanes
de Loreto, a Rathfarnham (Irlanda). Enviada a l'Índia, exercí de mestra en un col·legi
de Calcuta fins el 1946, any en què el contacte amb la misèria la impulsà a deixar el
convent i dedicar-se a socórrer els abandonats i moribunds de Calcuta. Fundà la
congregació de les missioneres de la caritat (1950) i obrí el Nirmal Hriday ('Cor pur'),
llar on s'acullen diàriament pobres i moribunds recollits als carrers. L'orde, que
encapçalà fins el 1990, tenia al moment de la seva mort més d'un centenar de cases, uns
800 centres d'acolliment (hospitals i asils, especialment) i unes 70 escoles. La majoria
d'aquestes institucions estan localitzades a l'Índia, però també n'hi ha a molts altres
països, àdhuc del món desenvolupat (el 1982 fou oberta una casa a Sabadell). Rebé el
premi internacional de la pau Joan XXIII (1971), el premi Kennedy (1973) i el Nobel de la
pau (1979).
Terradas i
Pulí, Abdó
Figueres, Alt Empordà 1812 - Medina Sidonia, Andalusia 1856
Polític republicà. Fill d'un tractant de grans i
bestiar,
estudià un quant temps a Perpinyà. La seva actuació política assolí inicialment una
gran notorietat a Barcelona, on passà a residir el 1840. Hi fundà una organització
secreta, la Societat Patriòtica, i començà a difondre un ideari republicà a través
d'una "Hoja Volante", ben aviat transformada en "El Republicano"
(1842). Antiesparterista, fou elegit al gener del 1842 alcalde de Figueres, però les
autoritats no acceptaren l'elecció, que hagué d'ésser repetida fins a cinc
vegades, i finalment, pel fet d'haver-se negat a jurar lleialtat a la regència del duc de la
Victòria, fou empresonat al castell de Figueres, on romangué fins l'abril del 1842, que
pogué exiliar-se a Perpinyà. Des d'allà envià un famós Pla de la Revolució —conegut
per la cançó de La campana, possiblement musicada per Anselm Clavé i que tingué
una extraordinària popularitat—, que fou publicat per "El Republicano".
D'altra banda, mentre intentava de recollir un fons econòmic per a preparar una
insurrecció antiesparterista, deslligada però dels moderats, es relacionà amb cabetians
francesos i fou implicat en el complot comunista de Tolosa del gener del 1843.
Detingut, no fou absolt sinó fins a la fi de l'agost del 1843. Tornà a Figueres pel
setembre i es veié implicat en el moviment centralista o de la Jamància. Amb residència
vigilada (primer a Vilafranca del Penedès, després a Sarrià), fou desterrat finalment a
Sigüenza (1844) i aviat tornà a l'exili. Des de París llançà l'1 de juliol de 1848
una crida als republicans instant a la insurrecció (A los republicanos españoles),
alhora que criticà els matiners i la coalició entre republicans i carlins. Després de
la revolució del juliol del 1854, fou elegit de nou alcalde de Figueres, càrrec que
ocupà de l'octubre del 1854 al juliol del 1855, fins que el capità general Zapatero
destituí l'ajuntament i el bandejà. Malalt, residí els darrers mesos normalment a
Cadis. Com a escriptor, és autor d'una novel·la romàntica en castellà, La esplanada
(1835), sobre els fets del 1828, i de l'obra de teatre El rei Micomicó (1838),
paròdia de la institució monàrquica que, malgrat la manca de perícia de
l'autor,
conté una vivacitat i uns elements lúdics que encara la fan representable. Traduí
també la Historia popular de la revolución francesa, d'E.Cabet (1846). Anselm
Clavé li dedicà l'obra coral La Revolución (1868).
Thant, Situ U
Pantanaw 1900 - Nova York 1974
Polític birmà. Havent desenvolupat diverses activitats en el camp de la política
cultural a Birmània des del 1957 fins al 1961, fou delegat a l'ONU i col·laborà en
missions pacificadores (per exemple, al Congo). Actuà de secretari general de l'ONU, a la
mort de D.H.Hammarskjöld (1961), i en fou elegit secretari general el 1962, fins que
dimití el 1971. Bon mediador (crisi cubana i congolesa), es trobà amb el greu conflicte
del Pròxim Orient a causa de les guerres araboisraelianes. És autor de diverses obres de
pedagogia i d'història. Rebé el premi Nobel de la pau el 1972.
Thatcher, Margaret
Hilda
Grantham, Lincolnshire 1925
Política anglesa. Membre del partit conservador des del 1950, l'any 1975 hom l'elegí
líder del seu partit. La victòria electoral que aquest obtingué el 1979 la convertí en
primera ministra, càrrec des del qual impulsà el liberalisme econòmic. Fou reelegida
pels comicis del 1983 i 1987. La impopularitat de la llei d'impostos Pol Tax i la
dimissió del ministre de finances Lawson (1989) i del seu conseller privat feren que
dimitís el 1990. El seu tarannà inflexible, tant en l'ordre exterior (guerra de les
Malvines contra l'Argentina, 1982) com en política interna (vaga minaire del 1984) li
valgueren l'apel·latiu de «dama de ferro».
Thiers, Louis
Adolphe
Marsella 1797 - Saint Germain-en-Laye, Illa de França 1877
Polític francès. Col·laborador de "Le
Constitutionnel", fundà "Le National" (1830), des d'on defensà la
monarquia parlamentària i contribuí a la caiguda dels Borbó i l'accés al poder de
Lluís Felip d'Orleans. Elegit diputat (1830), dirigí el partit moderat. Com a ministre
de l'interior (1832, 1834-36) reprimí tant la conspiració legitimista de la duquessa de
Berry (1832) com les revoltes republicanes de París i Lió (1834). Fou president del
consell de ministres el 1836 i el 1840, però en ambdues ocasions dimití per diferències
de criteri amb Lluís Felip. Cridat altre cop a dirigir el govern l'any 1848, ja no pogué
salvar la monarquia. Després de la revolució del 1848, fou elegit també diputat i
abonà inicialment Lluís Napoleó. S'oposà, però, al cop d'estat del 1851, motiu pel
qual fou desterrat (1851-52). Després de la derrota francesa a la guerra
franco-prussiana, fou nomenat cap del poder executiu de la república, negocià la pau amb
Prússia i dirigí amb una gran duresa la repressió de la Comuna de París. En consolidar
la III República, s'enemistà amb els monàrquics —que eren majoritaris a
l'Assemblea Nacional— i es veié obligat a dimitir (1873). Dirigí aleshores els
republicans moderats i s'oposà a la política pro-monàrquica de Mac-Mahon. És autor de
l'Histoire de la Révolution Française (1823-27) i de l'Histoire du Consulat et
de l'Empire (1845-1862).
Thompson, David
Westminster 1770 - 1857
Explorador britànic. De família modesta, de jove entrà al servei de la Hudson's Bay
Company, al Canadà. Durant les seves primeres exploracions viatjà per la província
d'Alberta i el 1785 arribà fins al llac Athabasca. Més tard passà al servei de la North
Western Fur Company i tingué més possibilitats d'ampliar les seves exploracions per la
regió de les Rocalloses i la vall del Columbia. Dugué a terme també una gran tasca
cartogràfica. Entre el 1816 i el 1822 fou membre de la comissió internacional de
fronteres entre els EUA i el Canadà.
Thorn, Gaston
Luxemburg 1928
Polític luxemburguès. Advocat, fou elegit diputat el 1959 i esdevingué president del
partit democràtic el 1961. Ocupà diversos ministeris, com ara el d'afers estrangers
(1969-80), i fou alhora primer ministre i ministre d'estat (1974-79). President de la
Internacional Liberal (1970-82) i de la Federació de Partits Liberals i Democràtics de
la Comunitat Europea (1976-80), ha exercit diferents càrrecs d'àmbit europeu, entre ells
el de president de la Comissió de les Comunitats Europees (1981-84). Figura de renom
internacional, és un partidari decidit de la unió d'Europa i presideix el Moviment
Europeu (des del 1985).
Des del 1985 és president de la banca internacional a Luxemburg. Vice-president i
director general de la RTL de Luxemburg des de la mateixa data, n'assolí la presidència
el 1987.
Entre els anys 1987 i 2000 fou president de l'RTL de Luxemburg. És president del Moviment
Europeu Internacional des del 1985. Fou president del Banc Internacional a Luxemburg del
1985 al 2000, any en què en fou nomenat president honorífic. Des del 1995, també
presideix el Centre d'Estudis Europeus d'Estrasburg.
Tierno
Galván, Enrique
Madrid 1918 - 1986
Polític i jurista. Catedràtic de dret polític des del 1948, el 1965 fou expulsat de la
universitat per la seva oposició al franquisme, i exercí dos anys la docència als EUA.
Militant del PSOE, en fou expulsat per discrepàncies ideològiques i el 1968 fundà el
Partido Socialista del Interior, esdevingut el 1974 Partido Socialista Popular, que
presidí i pel qual fou diputat el 1977. En integrar-se el PSP en el PSOE (1978) hom
l'elegí successivament president honorari d'aquest partit, novament diputat i alcalde de
Madrid (1979 i 1983). Marxista crític, escriví, entre altres obres, Humanismo y
sociedad (1964), Leyes políticas españolas fundamentales (1808-1936) (1975) i
Democracia, socialismo y libertad (1977).
Tikhonov,
Nikolaj Aleksandrovic
Kharkiv, Ucraïna 1905 - Moscou 1997
Polític soviètic. El 1930 es graduà en enginyeria i féu amistat amb Breznev. El 1940
ingressà al PCUS. Després de treballar com a gerent en la indústria (1947-50), el 1955
fou nomenat viceministre d'indústria i els anys seixanta participà en el Gosplan.
Posteriorment, fou successivament vicepresident del Consell de Ministres (1965),
viceprimer ministre amb Kosygin (1976), al qual succeí el 1980, un any després
d'esdevenir membre del politburó. Dimití el 1985, pocs mesos després que M.Gorbacov
accedís a la presidència.
Tindemans, Leo
Zwijndrecht, Flandes Oriental 1922
Polític belga. Diputat des del 1961 pel Parti Social
Chrétien, fou ministre de les relacions comunitàries (1968-71) i d'agricultura (1972-73)
i viceprimer ministre i ministre del pressupost (1973-74). Com a primer ministre
(1974-78), impulsà la descentralització de l'estat i la projecció europeista, aspecte
en el qual destacà l'elaboració de l'informe conegut amb el seu nom. Diputat al
Parlament Europeu des del 1979, presidí el Partit Popular Europeu (democratacristià) en
1979-86, càrrec que ocupa novament des del 1992. Fou també president dels
democratacristians belgues 1979-81 i ministre d'afers estrangers (1981-89). És autor de
llibres de tema polític.
Tirpitz, Alfred
von
Küstrin, Brandenburg 1849 - Ebenhausen, Baviera 1930
Almirall i polític alemany. Ingressà a la marina (1865), on destacà pels seus dots
d'organitzador i arribà a ésser cap d'estat major (1892-96), ministre de marina
(1897-1916) i gran almirall (1911). Impulsà una ambiciosa política de construccions
navals i aconseguí que, a l'inici de la Primera Guerra Mundial, l'armada alemanya fos la
segona del món. En no aprovar el govern els seus projectes d'utilitzar a fons la
potència naval i intensificar la lluita submarina, dimití (1916). Com a líder
nacionalista fou diputat al Reichstag (1924-28).
Tiso, Josef
Velká Bytca, Eslovàquia 1887 - Bratislava, Eslovàquia 1947
Polític eslovac. Clergue i diputat, fou un dels dirigents del partit populista. President
del govern autònom eslovac (1938), proclamà la independència d'Eslovàquia sota la
protecció de Hitler, i continuà al capdavant del govern (1939-45). Després de la
derrota dels nazis, fou condemnat a mort i executat.
Tito
Kumrovec, Croàcia 1892 - Ljubljana, Eslovènia 1980
Nom amb què és conegut Josip Broz, polític iugoslau.
Enrolat a l'exèrcit, passà a les files de l'exèrcit roig (1917-23). Cofundador del
partit comunista iugoslau, en fou nomenat secretari general el 1937. Fou un dels dirigents
de les Brigades Internacionals que combateren en la Guerra Civil Espanyola
(1936-39). Dirigí l'exèrcit de partisans en la guerra contra l'ocupació nazi i
alliberà el país al final de la Segona Guerra Mundial. Nomenat mariscal el 1943, fou
proclamat cap de govern el 7 de maig de 1945. Inicià un camí particular de construcció
del socialisme que l'enfrontà, el 1948, amb el Kominform i l'URSS, i fou acusat de
desviacionisme. Així s'apropà als països capitalistes, i el 1951 obtingué una ajuda
dels EUA. Secretari general de la Lliga dels Comunistes (1953) i després president del
partit (1966-80), fou elegit president de la República (1953), càrrec en el qual fou
reelegit ininterrompudament. Les seves relacions amb l'URSS experimentaren períodes de
reconciliació (1955, 1967, 1977) i de refredament (1956, 1968). A partir de l'any 1954
fou un dels impulsors de la política internacional neutralista.
Tocqueville,
Charles Alexis Henri Clérel de
París 1805 - Canes, Provença 1859
Polític, pensador i escriptor francès. Senyor de Tocqueville. Elegit diputat (1839-48),
es mostrà partidari d'un reformisme democràtic moderat. Ministre d'afers estrangers
(1848), es retirà de la política activa després del cop d'estat de Napoleó III (1851).
Com a pensador, intentà de conciliar el liberalisme amb el racionalisme i defensà la
democràcia com a motor d'anivellament social. És un dels teòrics principals del
liberalisme polític. Obres: Du système pénitentiaire aux États Units et son
application en France (1833), La démocratie en Amérique (1835-40) i L'Ancien
Régime et la Révolution (1856).
Togo, Heihachiro
Kagoshima 1847 - Tòquio 1934
Almirall japonès. Després d'haver-se format a la Gran Bretanya, lluità a la guerra
sinojaponesa (1894-95). Nomenat comandant de la flota japonesa, intervingué en la guerra
russojaponesa (1904-05), on dirigí el bloqueig de PortArthur, del qual aconseguí la
capitulació, i derrotà la flota russa a la batalla de Tsushima, que precipità la fi de
la guerra. Gaudí d'una gran popularitat i fou venerat com a heroi nacional.
Tojo, Hideki
Tòquio 1884 - 1948
Militar i polític japonès. Ministre de la guerra (1940-41) i cap del govern (1941-44),
impulsà una política bel·licista, d'acord amb les seves idees imperialistes. Ordenà
l'atac de Pearl Harbor (1941), que provocà la guerra amb els EUA. Dirigí l'ofensiva
japonesa fins a la seva dimissió (1944) com a conseqüència del canvi de signe de la
lluita. Detingut pels nord-americans (1945), fou jutjat com a criminal de guerra i penjat
(1948).
Tolstoj, Lev
Nikolajevic
Jasnaja Pol'ana 1828 - Astapovo 1910
Lleó Toltstoi. Escriptor rus. De família
noble, rebé una acurada educació particular. Començà estudis d'àrab i turc amb la
idea d'ésser diplomàtic. Després inicià estudis jurídics. Féu diverses activitats i
es lliurà, a temporades, a una intensa vida social, fins que anà a viure amb el seu
germà Nikolaj al Caucas, on restà dos anys, durant els quals escriví la seva primera
novel·la, Detstvo ('La infantesa', 1852), i després Otrocestvo ('L'adolescència',
1854) i Junost' ('La primera joventut', 1857; traducció catalana d'A.Nin, 1974).
L'experiència del Caucas, on lluità contra els nadius, i la de la guerra de
Crimea, on
anà poc després, el posaren en contacte amb els soldats russos i amb la realitat de la
guerra, que analitzà i denuncià en els Sevastopol'skije rasskazy ('Relats de
Sebastopol', 1855-56), que causaren una gran impressió. La realitat del Caucas resta
reflectida a Kazaki ('Els cosacs', 1863) i, més tard, a Khadzi-Murat (1912).
El 1855 anà a Peterburg, on entrà en els cercles literaris. El període 1856-62 fou de
recerca del propi camí. El seu interès pel destí dels camperols prové ja d'aquesta
època de joventut. Ja abans d'anar cap al Caucas intentà de canviar l'existència dels
camperols de la seva propietat, i tornà a intentar-ho cap al 1861, data de l'alliberament
dels serfs de la gleva. El primer viatge a Europa (1857), amb l'admiració envers el
progrés, d'una banda, i la decepció davant l'home europeu, de l'altra, portà
l'escriptor a plantejar-se greus problemes morals i filosòfics i a atacar la injústicia
social. Durant els polèmics anys seixanta els demòcrates revolucionaris defensaren la
teoria de la literatura com a arma social, i molts crítics i escriptors menysprearen la
perfecció formal i les recerques literàries. Tolstoj no es mostrà d'acord amb aquesta
postura extrema, almenys en la seva joventut, però també entengué, i cada vegada d'una
manera més accentuada, la literatura des d'un punt de vista moralista. Aquesta època
representa el moment culminant del seu art, tot i que pensà deixar la literatura i
s'instal·là a Jasnaja Pol'ana, on es dedicà a l'educació dels infants dels
camperols.
La pedagogia no fou per a Tolstoj una activitat secundària, sinó una preocupació
fonamental en la seva vida. S'hi dedicà l'any 1849, els anys 1859-62 i els anys
setanta.
Fundà una escola a la seva propietat i d'altres arreu del districte; edità la revista
"Jasnaja Pol'ana"; publicà diversos llibres per a l'ensenyament, per fer els
quals treballà una quinzena d'anys: Azbuka ('Abecedari'), Novaja azbuka ('Nou
abecedari'), Russkije knigi dl'a ctenija ('Llibres russos de lectura') i Arifmetika
('Aritmètica'). La primera versió de l'Abecedari (1871-72) fou mal
acollida;
el Nou abecedari (1874-75), en canvi, obtingué de seguida un gran èxit. Per a la
recollida de material per a fer aquests llibres, recorregué al folklore rus, a la
literatura grega antiga, a la literatura àrab, índia, francesa i alemanya.
Dedicà,
així mateix, molt de temps a l'estudi de la geometria, la física, la química,
l'astronomia i la zoologia. Tolstoj fou dels primers a reclamar el dret de l'educació per
a tothom. Descontent de la pedagogia europea (que observà durant el seu segon viatge a
l'estranger, a mitjan 1860) i de la russa, cercà un nou camí. Es basà, per primera
vegada en la història de la pedagogia russa, en l'estudi del treball d'un gran nombre de
mestres, en l'observació i en l'experimentació contínua. Defensà la idea que el millor
mètode és aquell que desperta l'interès de l'alumne sense recórrer a la
coacció, i
que cal aconseguir una assimilació conscient, activa i creadora dels coneixements per
part de l'infant. Una de les condicions indispensables per al treball pedagògic havia
d'ésser l'amor del mestre pels infants. Ell mateix fou el primer a donar-ne un exemple
entusiasta. El treball amb els nens, les passejades que feia amb ells fora d'hores
d'escola l'ajudaren, d'altra banda, a resoldre problemes i dubtes relatius a la necessitat
de l'art, a l'essència de la força de la paraula, a la necessitat d'explicar la
història i la manera de parlar-ne i altres qüestions pedagògiques i
artístiques. El
1862 es casà amb Sofja Andrejevna Bers, i cinc anys després començà la publicació de Vojna
i mir ('Guerra i pau', traduïda repetidament al català). Segueix una nova etapa de
dedicació als nens pagesos i una nova crisi espiritual, que es reflecteix parcialment a Anna
Karenina (1874-77; traducció catalana d'A.Nin, 1967), admirable per l'anàlisi
psicològica dels personatges, que recull les recerques ideològiques que el menaren a la
cristal·lització de la ideologia cristiano-anarquista, com a Ispoved' ('La
confessió', 1884) i V com moja vera? ('En què consisteix la meva fe?', 1882-84).
Des d'aleshores s'oposà obertament a les formes de vida de la seva classe social, atacà
l'Església oficial i la burocràcia. Intentà abandonar la literatura, que li semblava
una activitat inútil, i es dedicà al treball físic, es féu vegeterià i es trobà cada
vegada més en contradicció amb la vida de la seva família. Aquest nou tombant es
reflecteix en les obres del darrer període de la seva vida: Smert' Ivana Iljica ('La
mort d'Ivan Iljic', 1886), Krejzerova sonata ('Sonata a Kreutzer', 1890; traducció
catalana, 1928) i Djavol ('El dimoni', 1911). I tornà a interessar-se pel
teatre,
que havia abandonat de jove (Vlast' t'my —'El poder de les tenebres',
1887—, Plody prosvescenija —'Els fruits de l'educació', 1891—), i
cercà un estil més simple i entenedor per al poble. La seva ideologia trobà seguidors a
tot el país i a Europa, i aquesta fama li evità la repressió contra la seva activitat
social, cada vegada més gran. Un atac global a la injustícia del sistema de vida a
Rússia es troba en la gran novel·la d'aquesta època, Voskresenije ('Resurrecció',
1899), que fou causa de la seva excomunió. Altres obres del darrer Tolstoj, dedicades
plenament a la resolució de problemes morals, són Khadzi-Murat (1912), Net v
mire vinovatykh ('No hi ha culpables en el món', 1911), Otec Sergij ('El pare
Sergi', 1912), el drama Zivoj trup ('El cadàver viu', 1911), etc. Els últims anys
de la seva vida foren marcats per dubtes i sofriments espirituals, afavorits per l'ambient
d'intrigues en què es trobà immergit, provocades per l'oposició entre la seva muller i
els seus seguidors ideològics. Intentà de sortir-ne fugint d'una família en la qual es
trobava en contradicció, com ja havia pensat altres vegades. Una fugida així, l'havia
plantejada, fins i tot, en algunes obres. Però morí en arribar a l'estació
d'Astapovo. Turgenev, propagandista entusiasta de la literatura russa a Occident, donà a conèixer
Tolstoj a França. La seva fama s'estengué de seguida. Reconegut per tothom com un dels
grans mestres del s XIX, la seva obra ha tingut un paper important en la història de la
literatura universal. Entre els escriptors més directament influïts per Tolstoj se'n
troben de tan diversos com F.Mauriac, R.Martin du Gard, E.Hemingway,
A.Strindberg, etc. A
l'estat espanyol, Tolstoj fou descobert, inicialment, gràcies al llibre La revolución
y la novela en Rusia (1887) d'Emilia Pardo Bazán, que es basà en l'obra d'Eugène de
Vogüé Le roman russe (1886). A partir d'aquell moment Tolstoj fou molt
llegit,
admirat i discutit pels escriptors castellans. Hom ha dit que l'escriptor amb més
influència tolstoiana és Benito Pérez Galdós. En un altre nivell, la influència de
Tolstoj fou important entre els anarquistes de la Península Ibèrica. G.O.Schanzer
comptabilitza, entre el s XIX i l'any 1965, 240 edicions d'obres de Tolstoj, 211 de
traduïdes al castellà i 29 al català. Segons ell, Barcelona i València ocuparen el
primer lloc en la importació de cultura eslava a la Península Ibèrica. El primer
traductor de Tolstoj al català fou Narcís Oller (Un llibre trist —relats—,
1897; La mort en vida, 1910; Els fruits de la ciència, 1913). Joan Puig i
Ferreter, Carles Capdevila i Andreu Nin traduïren també Tolstoj al català. En la
difusió de l'obra tolstoiana tingué un paper important l'Editorial Proa, amb la seva
col·lecció "A tot vent".
Tomàs i
Oliver, Francesc
Mallorca ~1850 - Madrid 1903
Dirigent obrer. Obrer de la construcció, molt jove s'adherí al partit republicà
federal; però, influït per la lectura de "La Federación" de Barcelona, edità
a Palma de Mallorca "El Obrero" (novembre del 1869 — octubre del 1870) i
fou el principal impulsor de la secció mallorquina de la Primera Internacional. Assistí
com a delegat al primer congrés obrer espanyol pel juny del 1870 a Barcelona, on
s'alineà amb els bakuninistes aliancistes. Posteriorment, en el congrés obrer de
Saragossa (abril del 1872) resultà elegit membre de la comissió federal de la Federació
Regional Espanyola de l'AIT. Actuà com a secretari després de la dimissió d'Anselmo
Lorenzo i residí a Alcoi, on tingué un destacat paper en l'aixecament cantonal del
juliol del 1873. Resident a Madrid, i després a Barcelona (des de 1875-76), mantingué el
seu càrrec en la clandestinitat. El 1881 féu costat a l'anarcocol·lectivisme català
que procurà de rompre amb el revolucionarisme clandestí i tornar a engegar un moviment
obrer legal i ampli (1881-83). Posteriorment al fracàs de la Federació de Treballadors
de la Regió Espanyola anà de nou a Madrid (1884), on col·laborà força a "La
Revista Social" (cal destacar, sobretot, Historia de las ideas
anarco-colectivistas en España) i intentà a la fi del segle la reorganització d'un
moviment obrer públic, allunyat tant de les discussions anarquistes intel·lectualitzades
com dels intents terroristes.
Tomàs i
Taengua, Pasqual
València 1894 - 1972
Dirigent sindical i polític. Obrer metal·lúrgic de la Unió Naval de Llevant en la seva
joventut, milità ben aviat en la Unió General de Treballadors. Membre de la comissió
executiva des del 1931, fou, durant una bona part de la postguerra (fins el 1971),
secretari general de la UGT i (fins el 1970) membre de la comissió executiva del Partido
Socialista Obrero Español. Fou diputat a corts (1936) i residí exiliat a França des del
1939. Una part dels seus discursos foren publicats en opuscles.
Topete y
Carballo, Juan Bautista
San Andrés de Tuxtla, Mèxic 1821 - Madrid 1885
Marí i polític castellà. De família marinera, ingressà ben jove a la marina i
participà en les guerres d'Àfrica (1860) i del Pacífic (1865-66). Membre de la Unió
Liberal, fou diputat (1862) i inicià el moviment revolucionari que destronà Isabel II,
en pronunciar-se amb la seva esquadra, a Cadis, el 18 de setembre de 1868. Partidari del
duc de Montpensier, participà en diversos governs del període revolucionari com a
ministre de marina i d'ultramar, i s'oposà al pronunciament de Sagunt. Acceptà més tard
la Restauració i fou nomenat senador i vice-almirall (1881).
Torras i Bages,
Josep
les Cabanyes, Alt Penedès 1846 - Vic, Osona 1916
Eclesiàstic i escriptor. De petit residí a Vilafranca del Penedès, però el 1859 passà
a Barcelona. Entre els seus mestres hi hagué Coll i Vehí, Milà i Fontanals, Bergnes de
las Casas i Llorens i Barba. El curs 1869-70 ingressà al seminari de Barcelona i l'any
següent passà al de Vic, on s'inicià en la doctrina de Tomàs d'Aquino, que l'havia de
marcar profundament. El 1871 fou ordenat de sacerdot a Girona, però continuà estudiant
teologia al seminari de Barcelona fins a obtenir-ne grau de batxiller (1875) i la
llicència (1876) al seminari de València. El 1873 residí uns quants mesos a
Vinçà,
prop de Perpinyà, fugint dels avalots de la Primera República, i al començament del
1874 féu, amb el seu amic Jaume Collell, un viatge a França i a Itàlia i romangué un
mes a Roma, on tingué una audiència privada amb Pius IX. Fins que fou nomenat bisbe de
Vic, a proposta del ministre català Duran i Bas (1899), exercí una intensa labor
pastoral i intel·lectual a Barcelona. Fou capellà de diverses cases religioses, entre
les quals el monestir cistercenc de Valldonzella, i confessor dels seminaristes; dirigí
la secció catalanista de la Congregació de Maria Immaculada i Sant Lluís
Gonzaga, del
pare Lluís Fiter; fou consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc i gran amic del seu
fundador, Joan Llimona; presidí la secció de Propaganda religiosa de la Unió
Catalanista i fundà la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, de la qual
esdevingué —un cop bisbe— president honorari. Intervingué en la redacció de
les Bases de Manresa (1892), com a delegat de les entitats catalanistes de
Barcelona, i des del 1880 publicà llibres piadosos en català i col·laborà en diverses
revistes. El 1892 aparegué el seu llibre més important, La tradició catalana, de
signe moderadament conservador —rèplica a Lo catalanisme, obra influïda per
Marià Aguiló i Fuster que es convertí durant decennis en una mena de breviari dels
catòlics catalans, que adoptaren amb fervor un lema atribuït a Torras i Bages
("Catalunya serà cristiana o no serà"), que no es troba enlloc dels seus
escrits, però que reflecteix amb precisió el seu pensament. D'altra banda, El clero
en la vida social moderna (1888), desautoritzat per Fèlix Sardà i Salvany, el
constituí capdavanter de la clerecia més conciliadora amb els canvis sòcio-polítics de
l'època. El 1896 ingressà a l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, i el 1898 a
l'Acadèmia de Bones Lletres. Durant els seus disset anys d'episcopat, dugué a terme una
labor notable, que sortí dels límits de la seva diòcesi i arribà a tot el Principat i
a altres indrets dels Països Catalans. Les seves pastorals —en català i algun cop
en castellà— foren llegides amb entusiasme, i la seva actitud clarament favorable al
programa defensat per la Lliga Regionalista s'imposà sense discussió entre els
catòlics. Totes les grans figures del moviment de renovació cristiana de Catalunya
durant la primera meitat del s XX (Frederic Clascar, Ignasi Casanovas, Miquel
d'Esplugues,
Carles Cardó, Lluís Carreras i tants d'altres) es declararen —religiosament i
políticament— fidels al seu mestratge i miraren de continuar i aprofundir el seu
pensament. Les seves Obres completes —on figuren escrits religiosos, estètics
i polítics, d'investigació i de divulgació, pastorals, sermons, etc— han estat
publicades el 1935, el 1948 i, en 1984-94, en una nova edició en 10 volums, crítica i
anotada. En 1994-98 hom en publicà també l'epistolari complet, en cinc volums. El 1934
hom inicià el seu procés de beatificació.
Torrens, Robert
? 1780 - 1864
Economista, militar i polític irlandès. Pertanyent a l'escola clàssica, elaborà una
doctrina del comerç internacional basada en els costs comparatius (1815), precedent
immediat de la teoria de David Ricardo, així com una teoria del valor-treball i dels
rendiments marginals decreixents. Durant la discussió de la Bank Act o llei Peel (1844)
es mostrà partidari de la regulació automàtica de l'emissió de bitllets i abonà el
principi de les contrapartides metàl·liques, que recollí la llei, segons la qual hom
exigeix la plena cobertura dels bitllets bancaris. Publicà Essay on the External Corn
Trade (1815), An Essay on the Production of Wealth (1821) i The Principles
and Practical Operations of Sir R.Peel's Act of 1844 Explained and Defended (1848).
Torres, Camilo
Popayán 1766 - Bogotà 1816
Polític i patriota colombià. La seva actuació restà marcada pel fet d'haver redactat
el manifest Representación del Cabildo de Santa Fe a la Junta Central de España (1809),
d'orientació autonomista. Participà en la Junta Suprema (1810-11) i esdevingué
president de les Provincias Unidas (1811-16), que prengueren forma republicana des del
1813. Ajudà Bolívar en la campanya veneçolana. El seu pensament polític era
federalista, raó per la qual s'enfrontà amb Nariño. Durant la contraofensiva espanyola
encapçalada per Morillo fou perseguit, capturat i executat.
Torres i
Perenya, Víctor
Lleida, Segrià 1915
Polític. Fill d'Humbert Torres i Barberà. Militant d'ERC des del 1931, combaté
durant la guerra del 1936-39 i fou comissari polític abans d'exiliar-se a França (1939).
Fou secretari general de la presidència de la Generalitat durant el mandat de Josep Irla
(1948-54) i, més tard, col·laborà extraoficialment amb el president Tarradellas. Havent
tornat a Catalunya el 1976, es reincorporà a la direcció d'ERC. Fou elegit diputat per
al Parlament de Catalunya (1980 i 1984), el qual, a més, el designà senador a Madrid
(1980 i 1982).
Torres i
Planas, Sebastià
Barcelona segle XIX - segle XX
Polític. Organitzador i president de la Lliga de Defensa Comercial i Industrial, a
través de la qual arribà a l'actuació política el 1898. Després de signar el manifest
de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja i el missatge posterior
a la Reina Regent al novembre del 1898, encapçalà el moviment del Tancament de Caixes
contra la llei de Fernández Villaverde del juny del 1899. Posteriorment participà en les
reunions fundacionals de la Lliga Regionalista del 1901 i fou un dels components de la
candidatura dels quatre presidents que triomfà a Barcelona.
Torrijos, José
María
Madrid 1791 - Màlaga 1831
Militar i polític castellà. Lluità contra els francesos a la guerra contra Napoleó.
Durant la restauració absolutista intervingué en diverses conspiracions liberals i fou
empresonat. Durant el Trienni Progressista lluità contra els reialistes catalans.
Restaurat l'absolutisme, hagué de refugiar-se a Londres (1824), des d'on organitzà una
expedició antiabsolutista. Es traslladà a Gibraltar (1830), i, després d'efectuar
alguns intents, frustrats, de desembarcament, fou víctima d'un parany ordit pel general
Vicente González Moreno, governador militar de Màlaga, el qual aconseguí de fer-lo
desembarcar a Fuengirola amb 50 homes. Capturat després de cinc dies de resistència, fou
afusellat amb els companys, sense judici previ.
Touré, Ahmed
Sékou
Faranah, Guinea 1922 - Cleveland, Ohio 1984
Polític guineà. Essent funcionari de correus (1941), fou un dels fundadors del primer
sindicat de Guinea, la Unió de Treballadors de Correus. Col·laborà en la creació del
Reagrupament Democràtic Africà (1946) i fou secretari general del Partit Democràtic de
Guinea (1952). Alcalde de Conakry (1955) i diputat a l'assemblea nacional francesa (1955),
fou elegit primer president de la República de Guinea (1958). Reelegit en les eleccions
presidencials successives (1961, 1968, 1974, 1978 i 1982), instaurà un règim
revolucionari nacionalista i panafricanista, acostat ideològicament a l'URSS al principi
i, a partir dels anys setanta, a França i al món occidental.
Townshend, Charles
Raynham, Norfolk 1674 - 1738
Polític i agrònom anglès. Vescomte de Townshend. Cunyat de Walpole, formà part dels whigs.
Fou ambaixador a les Províncies Unides (1709-11) i ministre d'afers estrangers (1721-30).
L'any 1730 abandonà la política i es retirà a les seves possessions de Norfolk, on
aplicà els nous sistemes agraris holandesos, amb rotació de conreus, utilització
d'adobs, tancament de camps o supressió del guaret. Fou anomenat lord Turnip ('nap').
Trapense, El
(veure Marañón, Antonio)
Trias
de Bes i Giró, Josep Maria
Barcelona 1890 - 1965
Jurista i polític. Fill de Joan de Déu Trias i Giró. Es doctorà en dret i fou
catedràtic de dret internacional a les universitats de Salamanca (1916-19) i Barcelona
(1919-60). Milità a la Lliga, i fou diputat a corts (1919, 1923, 1933 i 1936) i al
Parlament de Catalunya (1932). Fou marmessor de Francesc Cambó i membre del consell
privat del comte de Barcelona. Gaudí d'un gran prestigi internacional com a jurista, i
presidí l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Publicà, entre altres
obres, Nuevas orientaciones sobre la nacionalidad y la admisión de extranjeros (1913),
Derecho internacional público y privado (1926) i Derecho internacional privado (1932).
Trias i
Peitx, Josep Maria
Barcelona 1900 - Sant Miquel de Cuixà, Conflent 1979
Polític. Milità dins el carlisme i se'n sortí pel seu nacionalisme. S'incorporà a
Unió Democràtica de Catalunya, poc després d'ésser fundada, i formà part del seu
comitè de govern. Excepcionalment, durant la guerra en fou secretari general. Després
del juliol del 1936 fou un dels principals organitzadors, d'acord amb el cardenal Vidal i
Barraquer, d'una xarxa d'ajut als sacerdots catalans amagats o empresonats. Tenia el
despatx a la delegació d'Euskadi a Barcelona, i el 1937 Manuel de Irujo, ministre de
justícia, li proposà de dirigir un comissariat de cultes. Després de prèvies consultes
amb el seu partit, declinà l'oferta, però fou l'ànima d'una operació de contactes de
la República amb Roma per refer les relacions, almenys oficioses. Des de París establí
relació amb Vidal i Barraquer, i especialment amb el cardenal Verdier. La lentitud de la
negociació i la impaciència d'Irujo féu que aquest rompés amb Trias, el qual s'exilià
a París el 1939, on fixà la seva residència, i, a través dels quàquers, ajudà els
emigrats; després es dedicà a obres assistencials del tercer món, mitjançant
organismes catòlics internacionals.
Tristan, Flora
París 1803 - Bordeus 1844
Nom amb què és coneguda Flore Tristan-Morcoso, socialista utòpica francesa.
Casada amb el pintor André Chazal, tingué una vida familiar tempestuosa. Influïda per
les doctrines de Fourier i Saint-Simon, es dedicà a difondre el seu ideal de regeneració
social. Defensà l'alliberament de la dona, que considerava íntimament relacionat amb
l'alliberament del proletariat, i es declarà partidària del divorci i de l'amor lliure.
Avançant-se a Marx, propugnà l'internacionalisme proletari. Escriví Pérégrinations
d'une paria (1838), Méphis (1838), Promenades sur Londres (1840) i Union
ouvrière (1843).
Tristany, Benet
Ardèvol, Solsonès 1794 - Solsona 1847
Guerriller carlí. Descendia d'una família pagesa, la pairalia de la qual era can
Tristany, a Ardèvol. Fou conegut com a Mossèn Tristany, perquè era prevere
—havia estudiat a Solsona— i fou canonge de la col·legiata de
Guissona, primerament, i més tard de la catedral de Girona (1826). Durant el Trienni Constitucional
havia actuat al capdavant d'una partida reialista, amb la qual havia ocupat Solsona (17 de
maig de 1822). L'any 1833 es declarà partidari de Carles Maria Isidre de Borbó i alçà
una partida que el 1836 era de 1 500 homes i era una de les més actives de
Catalunya.
Derrotà la legió belga al Bruc (març del 1836) i la columna Oliver a la Panadella
(febrer del 1837), amb la captura de més de 700 homes. Els dies 20-21 d'abril de 1837
s'apoderà de Solsona, que esdevingué des d'aleshores la capital del carlisme català
fins que la Junta passà a Berga (juliol del 1837). Mentre l'Expedició Reial entrava al
Principat (primavera del 1837), Tristany, al davant de 3 500 infants i 100
cavalls, féu
una incursió pel Baix Llobregat; poc després fou ascendit al grau de mariscal de camp i
pel setembre fou nomenat segon cap carlí de Catalunya, a les ordres del capità general
Antonio de Urbiztondo, i tot seguit dirigí una incursió per l'Empordà que Pirala ha
qualificat de vandàlica. En ésser destituït Urbiztondo, Tristany deixà el comandament
directe de tropes. Estigué agregat al quarter general del pretendent (1838); tornà a
Catalunya (cap a la fi del 1839) i passà al Maestrat, on s'uní a Cabrera, i quan aquest
passà a França intentà debades de prolongar la guerra. El 1846 tornà de
l'exili,
aplegà gent i reprengué la lluita. Ocupà Guissona, Vicfred i Calaf i parà una
emboscada al coronel Manzano dins Terrassa. Derrotat per Baixeras a Santpedor i Súria
i, perseguit, fou fet presoner prop de Llanera de Solsonès i executat en públic amb altres
caps carlins.
Tristany i Parera,
Rafael
Ardèvol, Solsonès 1814 - Lorda, Gascunya 1899
Guerriller carlí. Nebot de Benet Tristany. A dinou anys
s'incorporà als rengles carlins. Durant la primera guerra Carlina participà en un gran
nombre de combats, com els del Bruc, Calaf, Tona, l'assalt a Solsona i d'altres, i assolí
el grau de tinent coronel. Fou ferit al combat de Biosca (abril del 1840) i, acabada la
guerra, restà amagat —probablement convalescent—. Lluità novament a la segona
guerra Carlina i arribà a comandar una brigada de 3 000 homes, amb el grau de brigadier
(1849); prengué Berga i Sallent, féu presonera la guarnició d'Igualada, rendí el fort
de Prades i a Avinyó, juntament amb Cabrera, derrotà i féu presoner el brigadier
Manzano i 700 isabelins (novembre del 1848); entrà per sorpresa a Cardona i lliurà el
combat de Pinós. Però, perduda la guerra, hagué d'exiliar-se a França (maig del 1849).
Al juliol del 1855 entrà novament a Catalunya i s'hi mantingué prop d'un any amb un
escamot de 200 homes. El 1861 oferí els seus serveis a Francesc II de Nàpols, a favor
del qual lluità; caigué presoner i fou deportat a França. Al maig del 1872 tornà a
entrar al Principat, en esclatar la tercera guerra Carlina, i fou comandant general
de Catalunya. Vencé en diversos combats, obligà les guarnicions de Sant Feliu de
Pallerols, Sant Hilari Sacalm, Taradell i Salelles a rendir-se; derrotà els voluntaris de
la llibertat a la Llacuna i desféu a Sanaüja una columna de la guàrdia civil. Quan
l'infant Alfons de Borbó prengué el comandament general de Catalunya (1873), fou nomenat
comandant general de les províncies de Lleida i Tarragona i obtingué victòries a la
Pobla de Segur, Gerri de la Sal, on obtingué la rendició de la guarnició, i altre cop a
Sanaüja, on féu presoner un esquadró de llancers de Calatrava i més de cent
voluntaris. Participà en l'assalt i la presa d'Igualada, a la victòria de Casserres i
derrotà el coronel Maturana —que morí en el combat— i féu 300
presoners. El
1874 assaltà Vic, prengué Manresa i el Vendrell, i quan Alfons de Borbó passà al
centre, esdevingué cap dels carlins de Catalunya, amb 12 000 infants i 500
cavalls. Al
març del 1875 passà al nord de la Península com a cap de la casa militar del pretendent
Carles Maria dels Dolors de Borbó i assistí al setge de Getaria. Fou nomenat capità
general de Catalunya (1875) en un darrer intent de reviscolar-hi la causa carlina, però
la guerra ja era perduda. Poc després passà a Lorda, on s'establí. Les seves restes
foren traslladades a Ardèvol el 1913. Com a militar, es distingí pel seu
humanitarisme.
Heretà del seu pare, Joan Tristany, el títol de baró d'Altet; Carles Lluís de Borbó
li atorgà el de comte d'Avinyó, i Carles Maria dels Dolors de Borbó el de marquès de
Casa Tristany.
Trotski, Lev
Janovka, Ucraïna 1879 - Coyoacán, Mèxic 1940
O Lev Trockij. Nom amb què és conegut Lev Davidovic
Bronstein, teòric marxista, escriptor i polític soviètic. Procedent de la petita
burgesia jueva, estudià dret a Odessa, on simpatitzà amb el populisme, i el 1897, ja
adherit a la socialdemocràcia, organitzà la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i fundà
el periòdic "Nashe dielo" ('La nostra causa'). Detingut (1898) i desterrat a
Sibèria, en fugí amb el nom de Trockij (1902) i es refugià a Londres, on col·laborà
amb Lenin a "Iskra". El 1903 s'arrenglerà amb els menxevics, però aviat restà
independent de les fraccions. Presidí i orientà el soviet de Peterburg durant la
revolució de l'any 1905 i, detingut un cop vençuda aquesta, escriví Balanç i
perspectives. Les forces motrius de la revolució, on exposà la seva teoria de la
revolució permanent, segons la qual només el proletariat podia fer triomfar la
Revolució Russa, portant-la, en un procés ininterromput, de la fase burgesa a la fase
socialista i comptant, enfront de l'actitud contrarevolucionària de la classe camperola,
amb el suport d'una revolució socialista mundial. Exiliat de nou, s'instal·là a Viena,
des d'on intentà de reconciliar bolxevics i menxevics, publicà una "Pravda"
(1908) i creà el grup Mezrajonka (1913). Oposat a la guerra, rompé amb els menxevics,
col·laborà a "Nashe slovo" ('La Nostra paraula', 1915) i residí breument a
França, Espanya, els EUA i el Canadà abans de tornar a Rússia, pel maig del 1917.
Havent fundat "Vperiod" ('Endavant'), donà suport a la consigna de "tot el
poder per als soviets", féu costat a Lenin i, pel juliol, ingressà amb els mezrajoncy
al partit bolxevic, del comitè central del qual fou membre. President del soviet i
del comitè revolucionari de Petrograd, dirigí les tasques insurreccionals de la
Revolució d'Octubre, i fou, després de la victòria, comissari de relacions exteriors
(1917-18), i menà, com a tal, les negociacions amb Alemanya a Brest-Litovsk; en desacord
amb Lenin sobre la manera com es desenvolupaven aquestes converses, dimití, i fou nomenat
tot seguit comissari de guerra (1918-25). Organitzador de l'Exèrcit Roig i
principal estrateg de la victòria soviètica a la guerra civil, propugnà la
militarització obrera (creació dels exèrcits del treball, 1920) i, per ordre del
Congrés del Partit Comunista, dirigí la repressió contra l'aixecament de Kronstadt
(1921). Hostil a la NEP i partidari del manteniment del comunisme de guerra, a la
mort de Lenin (1924) s'agreujà el seu ja antic enfrontament amb Stalin, del qual
criticà sobretot la doctrina del socialisme en un sol país. Trockij publicà aleshores Nou
curs (1923) i Les lliçons d'octubre (1924), qualificant de "reacció
termidoriana" la progressiva burocratització del partit i de l'estat; tanmateix, i
malgrat la formació, el 1926, amb Zinovj'ev i Kamenev, de l'oposició conjunta, Stalin
aconseguí de desposseir Trockij de tots els càrrecs i expulsar-lo del partit (1927).
Deportat a Alma-Ata (1928), hi sistematitzà les seves tesis a La revolució permanent.
En ésser expulsat de l'URSS (1929), residí a Prinkipo (Constantinoble), França (1933),
Noruega (1935) i Mèxic (1937), dedicat a la producció publicística i política, i
sempre en contacte amb els seus partidaris dispersos pel món, a instàncies dels quals
fundà el 1938 la Quarta Internacional. A desgrat del sistema de seguretat que el
protegia, fou assassinat el 20 d'agost de 1940 per l'agent stalinista Ramon Mercader, que
emprava el pseudònim de Jacques Mornard.
Trujillo
Molina, Rafael Leónidas
San Cristóbal 1891 - Santo Domingo 1961
Dictador dominicà. Militar, participà en les lluites civils dominicanes, i entre el 1919
i el 1925 ascendí de tinent a coronel dins la guàrdia nacional, cos que arribà a
comandar com a general. Col·laborà en la revolta contra el president Horacio Vázquez
(1930), i poc temps després fou elegit president de la república, càrrec que ocupà
oficialment del 1930 al 1938 i del 1948 al 1952; però conservà el poder real a les seves
mans gràcies al seu comandament de les forces armades. Amb l'ajut de l'exèrcit instaurà
una dictadura absoluta i perseguí ferotgement tota mena d'oposició democràtica o
liberal. Paradoxalment, donà suport a la Segona República Espanyola i es declarà un
demòcrata fervorós. Es destacà com a administrador i sabé aprofitar l'onada expansiva
internacional de la postguerra. El 1961 fou assassinat per uns desconeguts, fet que
provocà una nova onada de depuracions civils i militars.
Truman, Harry Swinomish
Lamar, Missouri 1884 - Kansas City, Missouri 1972
Polític nord-americà. D'origen humil, fou elegit senador demòcrata per Missouri (1934)
i vice-president (1944) amb Franklin D.Roosevelt. Esdevingut president a la mort de
Roosevelt (1945), fou reelegit l'any 1948. Al cap de poc temps d'haver pres possessió del
càrrec ordenà el llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki. En
política interior fou partidari de mesures enèrgiques, com la llei Taft-Hartley (1947),
que limita el dret de vaga, i la llei McCarran-Walte (1952), que restringeix la
immigració. La seva actitud anticomunista afavorí el desenvolupament del maccarthisme
i, en política exterior, el desencadenament de la guerra freda. Impulsà una política
intervencionista i donà el seu suport a la creació de l'Organització de les Nacions
Unides, l'Organització d'Estats Americans, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic
Nord i el pla Marshall. Cap al final del seu mandat s'inicià la guerra de Corea (1950).
No es presentà a les eleccions presidencials del 1952 i fou substituït per Eisenhower.
Tshombé, Moïse
Musumba, Katanga 1919 - Algèria 1969
Polític congolès. Procedent de la burgesia colonial de la tribu lunda, el 1951 començà
a ocupar càrrecs administratius a Katanga. Aviat esdevingué un home de confiança de la
companyia anglo-belga Unió Minera de l'Alt Katanga, i assistí a la conferència de
Brussel·les del 1960, on defensà la solució federal. El 10 de juliol de 1960
encapçalà una insurrecció independentista a Katanga, amb el suport de la UMAK.
Combaté, alhora, les forces del govern central, de l'ONU i de les tribus rivals.
Finalment, el 1963, la revolta katanguesa fou sufocada i Tshombé s'exilià a Europa.
Triomfador en les eleccions del 1963, fou nomenat primer ministre pel president Joseph
Kasabuvu i menà una política obertament centralista i pro-occidental, fins que el 1965
fou destituït i s'exilià a Madrid. Organitzà una invasió contra el règim del general
Mobutu i fou condemnat a mort en rebel·lia (1967). Poc temps després fou segrestat
misteriosament mentre volava entre Eivissa i Palma de Mallorca, i fou empresonat en algun
indret d'Algèria, on morí.
Tudjman, Franjo
Veliko-Trgovisce, Zagreb 1922 - Zagreb 1999
Polític croat. Fou alumne de l'Acadèmia Militar Superior de Belgrad i de la de Zagreb.
Durant la Segona Guerra Mundial s'uní als partisans de Tito, ingressà al Partit
Comunista i arribà a general de l'exèrcit iugoslau. El 1961 passà a dirigir l'Institut
dels Treballadors de Croàcia. Fou catedràtic d'història contemporània a la universitat
de Zagreb del 1963 al 1967, que fou privat de tots els càrrecs i empresonat (1972 i 1982)
pel seu ideari nacionalista. Fundador (1989) i líder indiscutit del partit Unió
Democràtica de Croàcia, fou elegit president de Croàcia el 1990, any que en declarà la
independència. Reelegit el 1992 i el 1997, l'oposició l'acusà de pràctiques
autoritàries i de corrupció. Com a representant de la comunitat croata de Bòsnia i
Hercegovina, fou un dels signants dels acords de Dayton el 1995. Fou acusat de dur
a terme pràctiques genocides i de l'expulsió massiva de serbis i musulmans durant les
guerres que seguiren el desmembrament de Iugoslàvia (1990-95).
Tukhacevskij,
Mikhail Nikolajevic
Aleksandrovskoje, Smolensk 1893 - Moscou 1937
Mariscal soviètic. Militar de carrera, s'adherí a la revolució del 1917 i fou posat al
cap de l'exèrcit roig. Féu retrocedir els txecs cap als Urals, lluità contra Denikin i
comandà l'ofensiva soviètica a la guerra russopolonesa (1920). Esdevingut mariscal
(1935), defensà la necessitat d'aixecar un exèrcit regular, que organitzà. L'any 1937,
acusat de traïció, fou un dels acusats en els processos de Moscou i executat. Khruscov
el rehabilità el 1961.
Turati, Filippo
Canzo, Llombardia 1857 - París 1932
Polític i publicista italià. El 1891, amb la revista "Critica sociale",
influí en el moviment obrer, el qual ajudà a superar temptacions anàrquiques i a
inserir-se en el desenvolupament de l'estat democràtic. El 1892 fundà a Gènova el
Partito dei Lavoratori Italiani. Elegit diputat el 1896, adoptà posicions cada vegada
més moderades, afins a les de Giolitti, del qual rebé una invitació per a entrar en el
seu govern, la qual acceptà. El 1922 abandonà el PSI i fundà el Partito Socialista
Unitario. Ferm adversari del feixisme, s'exilià a París (1926), on continuà lluitant
per la represa de la lluita socialista, i gràcies a l'entesa amb P.Nenni aconseguí de
restablir la unitat del partit socialista.
Tutu, Desmond
Klerksdorp, Transvaal 1931
Eclesiàstic sud-africà. Membre de l'Església Anglicana, fou ordenat de sacerdot el
1960. Bisbe de Lesotho (1977-78), secretari general del Consell Sud-africà de les
Esglésies (1979-84) i bisbe de Johannesburg (1984), el 1985 fou nomenat arquebisbe de la
Ciutat del Cap i, com a tal, cap de l'Església Anglicana de Sud-àfrica (primer negre que
ocupa aquest càrrec). Lluitador incansable contra l'apartheid i a favor d'una
reconciliació entre blancs i negres, rebé el premi Nobel de la pau el 1984. Algunes
predicacions seves han estat recollides en els llibres Crying in the Wilderness (1982)
i Hope and Suffering (1983). El 1996 presidí la Comissió per a la Reconciliació
i la Veritat, destinada a esclarir els crims comesos durant l'apartheid.
Txiqui
Zalamea de la Serena, Badajoz 1955 - Cerdanyola 1975
Nom pel qual és conegut Juan Paredes Manot, militant d'ETA (P-M). Detingut (1975) i
acusat de la mort d'un policia, fou condemnat a la pena capital al mateix temps que un
altre militant d'ETA i tres del FRAP. Foren afusellats el 27 de setembre del mateix any.
Txiqui fou el darrer executat, a Catalunya, sota el franquisme.
Tyler, John
Greenway, Virgínia 1790 - Richmond 1862
Desè president dels EUA. Republicà democràtic, exercí l'advocacia. Fou diputat,
governador de Virgínia (1825-27) i senador demòcrata. Passà al partit whig (conservador)
i esdevingué vice-president, i succeí el president William Harrison el 1841. S'oposà a
la creació d'un banc nacional i a l'augment del proteccionisme, la qual cosa l'enfrontà
amb el seu partit i desféu el seu govern. Estengué el territori federal fins al Pacífic
(1842) i signà l'annexió de Texas (1845). Tornà al partitdemòcrata, i presidí la
convenció de Washington (1861), que volia evitar la guerra civil; però, fallida aquesta,
votà a favor de la secessió de Virgínia, en contra de la Unió.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
