Mac Adam, John
Loudon
Ayr 1756 - Moffat, Dumfries 1836
Enginyer escocès. Féu assaigs sobre diversos tipus d'empedrat de carreteres i inventà
el sistema macadam, amb pedra capolada. El 1815 fou nomenat administrador general de les
carreteres del comtat de Bristol, i el 1827, director general de carreteres.
Mac Mahon, Marie Edme
Patrice Maurice de
Sully, Saona i Loira 1808 - La Forest, Loiret 1893
Mariscal de França. Duc de Magenta. D'origen irlandès,
participà en la guerra de Crimea, i a Itàlia es distingí a Magenta (1859). Governador
d'Algèria (1864-70), intervingué en la guerra Franco-prussiana, i fou fet presoner a
Sedan. Un cop alliberat, fou encarregat de reprimir la Comuna de París (1871). Fou
nomenat president de la República en substitució de Thiers (1873-79).
MacArthur, Douglas
Little Rock 1880 - Washington 1964
Militar nord-americà. Comandant en cap de les forces de les Filipines (juliol del 1941),
resistí l'atac japonès fins al març del 1942. Comandà l'ofensiva al Pacífic (1943),
i, nomenat cap de totes les forces aliades del Pacífic (1945), aconseguí la victòria
sobre el Japó, on exercí el poder autoritàriament. Dirigí les tropes de l'ONU a Corea
(1950), però fou destituït per Truman (1951).
Macdonald,
James Ramsay
Lossiemouth 1886 - oceà Atlàntic 1937
Polític britànic. Membre fundador del Labour Party; elegit cap del partit el 1911, ho
fou dels dos primers governs laboristes (1923-24 i 1929-31) i participà activament en la
Societat de Nacions. El 1931, quan el seu govern sucumbí davant la crisi econòmica
mundial, acceptà de presidir un govern nacional de concentració, amb conservadors i
liberals, raó per la qual fou expulsat del Labour Party. Dimití el seu càrrec de primer
ministre el 1935.
Machado Ruiz,
Antonio
Sevilla 1875 - Cotlliure, Rosselló 1939
Poeta. Hom sol adscriure'l a la Generació del 98, perquè
la seva obra constitueix la versió lírica dels temes, de l'actitud espiritual i de la
consciència dels homes que la formaren. Estudià a la Institución Libre de Enseñanza,
es doctorà en lletres a Madrid i assistí als cursos de Bergson a la Sorbona. Fou
catedràtic de francès als instituts de Sòria (1907) —on es casà amb Leonor
Izquierdo, que morí al cap de poc temps—, Baeza (1912), Segòvia (1919) i Madrid
(1931). Republicà, durant la guerra civil es refugià a València i a Barcelona, i pel
gener del 1939 s'exilià. Començà a publicar a les revistes «Electra», «Helios»,
«Alma Española», etc. Machado és un cas curiós dintre el panorama de la poesia
castellana del s XX: rebutja la influència del modernisme hispanoamericà i
s'adscriu a la línia del que ell anomena «poesia eterna», o sigui, mancada de qualsevol
mena de retòrica —antiga o moderna—. Troba el seu precedent immediat en
Bécquer. Segons ell, el fenomen poètic és «una honda palpitación del espíritu». En
conseqüència, defensa una concepció de la poesia més intuïtiva que
intel·lectual.
Sistematitzaren la seva teoria poètica Juan de Mairena, Abel Martín i altres personatges
apòcrifs, barreja de poetes, preceptistes i filòsofs alter ego de Machado. En la
seva poesia hom pot distingir les etapes de la conquesta de la simplicitat, la soriana i
l'andalusa, que corresponen a tres interpretacions diferents dels temes i de la
realitat.
La primera etapa (Soledades, 1903, i Soledades, galerías y otros poemas, 1907)
significa la seva vinculació amb el romanticisme més pur; la segona (Campos de
Castilla, 1912) constitueix la descoberta de la terra castellana i la seva visió
històrica simbolitzada en el paisatge gairebé tel·lúric de Sòria. Allí
troba,
conjuntament amb l'amor de Leonor, la seva patria espiritual. En la tercera etapa (Nuevas
canciones, 1925, i el que hi ha inclòs a Poesías completas, 1928, en realitat
col·lecció incompleta, incrementada per la producció apareguda en revistes i
publicacions diverses), alhora que empra les formes d'encuny popular, tot és convertit en
somni i en record enmig de la gran solitud que envaeix el poeta. Escriví algunes peces
teatrals en col·laboració amb el seu germà Manuel Machado. No prou valorat en
vida pels poetes de la Generació del 27, vers el 1950 començà un intens corrent
reivindicatiu de la seva obra.
Macià i
Llussà, Francesc
Vilanova i la Geltrú, Garraf 1859 - Barcelona 1933
Polític. Fill d'una família de les Borges Blanques que
negociava en vi i oli, estudià a Vilanova, fins que, a quinze anys, ingressà a
l'acadèmia d'enginyers militars de Guadalajara (Castella), d'on, com a tinent (1880), fou
enviat de primer a Madrid i després a Barcelona. Amb el grau de capità (1882) fou
destinat a Sevilla, i després a Lleida, on ocupà la comandància d'enginyers
militars,
ascendí fins a tinent coronel, dirigí treballs topogràfics, com el del projectat
ferrocarril de la Noguera Pallaresa, i es casà amb Eugènia Lamarca i de Mier (1888),
filla d'una família benestant. Manifestà el seu desacord en l'assalt militar als locals
del «Cu-cut!» i de «La Veu de Catalunya» (1905), s'oposà a la llei de jurisdiccions
del 1906 i presentà la seva candidatura en el marc de la Solidaritat Catalana pel
districte de les Borges Blanques. Aquesta actitud política comportà el seu trasllat a
Santoña (Castella la Vella), després de l'ascens previ a coronel, que Macià no
acceptà, i hagué de renunciar a la carrera militar. Sota el patrocini de la Lliga
Regionalista ocupà també un lloc en la candidatura de la Solidaritat Catalana per
Barcelona. Triomfador en totes dues circumscripcions, renuncià l'acta de diputat per
Barcelona i es limità a la de les Borges Blanques, que renovà en totes les eleccions
posteriors (maig del 1910, març del 1914, abril del 1916, febrer del 1918, juny del 1919,
desembre del 1920 i abril del 1923). En les del 1910 refusà de prendre
possessió, i la
seva acta fou presentada a les corts de Madrid per diversos centenars d'electors
desplaçats expressament des de les Borges Blanques. Del 1910 al 1914, bé que la Lliga
Regionalista intentà de mantenir-lo al seu costat, s'anà apropant al republicanisme de
la UFNR, i mantingué relació amb Pere Coromines, Jaume Carner, etc. Després de la crisi
de la UFNR, col·laborà amb Martí i Julià en el setmanari «Renaixement», de la Unió
Catalanista, des d'on impulsà posicions revolucionàries, que foren exposades
públicament a l'Assemblea de Parlamentaris del 1917 i, després d'un efímer
exili, en
les reunions del Consell Permanent de la Mancomunitat amb els parlamentaris
catalans,
preparatòries de l'estatut d'autonomia elaborat per la Mancomunitat i inspirat per la
Lliga Regionalista (1918-19). Fou en aquests anys quan, dissolta l'orientació socialista
de la Unió Catalanista, mort Martí i Julià i enfront de l'ofensiva nacionalista de la
Lliga Regionalista, intentà de llançar un programa d'acció nacionalista i social de
caire radical, oferint una alternativa, per l'esquerra, a la Lliga Regionalista. Intentà
de reunir sectors de la petita burgesia i de la classe obrera, escampats en diferents
organitzacions republicanes i nacionalistes, entorn d'un programa independentista. D'aquí
sorgí la Federació Democràtica Nacionalista (gener-febrer del 1919), que, en el
marc del seu interès a crear un front únic catalanista, participà en la Conferència
Nacional Catalana (abril del 1922), de la qual sorgí Acció Catalana; però, en no ésser
acceptada la seva proposició de crear un Estat Català, se'n deslligà abans que arribés
a cap solució. Aleshores es dedicà a organitzar, des de les pàgines del setmanari «La
Tralla», un nou moviment, destinat a agrupar el catalanisme radical, que al cap de pocs
mesos prengué el nom d'Estat Català i que després entrà en relació amb els
centres separatistes d'Amèrica, el primer dels quals havia estat creat a l'Havana pel
març del mateix any 1922. Tot i això, Macià no abandonà la idea del front únic
catalanista, i intentà de combinar els plantejaments militars hegemònics amb el
republicanisme català; així, projectà una Federació d'Esquerres de Catalunya
(febrer
del 1923), que no prosperà, i prestà suport a la candidatura d'Acció Catalana en les
eleccions d'abril del 1923. El centre de la seva activitat fou, però, Estat
Català.
S'exilià després del cop d'estat del general Primo de Rivera, s'instal·là a Perpinyà
a mitjan octubre del 1923, i després, a Bois-Colombes, prop de París. Emprengué la
recerca de diners per a la compra d'armes destinades a la insurrecció per a
l'alliberament de Catalunya, tot mantenint relació amb els grups de catalans
nacionalistes d'Amèrica, disposats a ajudar econòmicament la seva empresa; en nom del
govern provisional de Catalunya, avalà l'Emprèstit Pau Claris (abril del 1925).
Disposat a una àmplia política d'aliances, sempre que es mantingués el seu
objectiu, i
fracassades les negociacions amb Acció Catalana, sovintejà les relacions amb els
sindicalistes de la CNT, amb grups irlandesos de De Valera (intent de formar una Lliga de
Nacions Oprimides), amb nacionalistes bascs i, fins i tot, amb el Partido Comunista de
España, amb el qual, i amb d'altres forces, formà el Comitè Revolucionari de París,
del qual sorgí el seu viatge a Moscou, acompanyat de Josep Carner i Ribalta i de José
Bullejos, per tal de demanar ajut econòmic a la Internacional Comunista
(octubre-novembre
del 1925), cosa que no aconseguí, tot i haver estat introduït per Andreu Nin. El
desengany de Moscou i, després, el del complot de la Nit de Sant Joan (juny del 1926)
l'empenyeren més a tirar endavant el seu projecte d'insurrecció amb les seves úniques
forces. Preparà i organitzà directament una incursió armada a Catalunya, de primer des
de Bois-Colombes i després des de Prats de Molló. Avortat el complot de Prats de
Molló, Macià fou detingut, juntament amb Gassol, Carner i Ribalta, Bordas de la
Cuesta i d'altres a la vil·la Denise i fou empresonat a Perpinyà. Traslladats a la
presó de La Santé, a París, s'obrí un famós procés, on Macià, defensat per Henri
Torres, fou condemnat a dos mesos de presó, que ja havia complert; i, després de
retornar a Bois-Colombes, fou obligat a passar a Bèlgica. Després de residir uns quants
mesos a Brussel·les, en companyia de Gassol, s'embarcà cap a l'Uruguai, on arribà els
primers dies del 1928. Entrà clandestinament a l'Argentina i, després d'un plet
judicial, hi residí més de mig any; allà recorregué els centres catalans de Buenos
Aires, Rosario, Córdoba, La Plata i Mendoza. Anà a Xile, i s'embarcà cap a
l'Havana, on
participà activament en l'assemblea preparada per Carner i Ribalta, per Josep Conangla i
per ell mateix des de Buenos Aires, la qual fundà el Partit Separatista Revolucionari
de Catalunya —del qual fou president— i aprovà la constitució d'una futura
República Catalana (setembre-octubre del 1928). D'allí se n'anà, sempre amb
Gassol, cap
a Nova York, camí d'Europa (a mitjan octubre del 1928). En no poder entrar a
Suïssa,
retornà a Brussel·les, on plantejà de portar a terme els acords de l'assemblea de
l'Havana per tal de transformar Estat Català en Partit Separatista Revolucionari de
Catalunya, cosa que provocà tensions en el moviment, sobretot a l'interior de
Catalunya;
per això hom decidí de continuar amb la denominació d'Estat Català. Atent sempre als
complots contra la Dictadura, la fallida del de Sánchez Guerra l'impulsà a tornar a
Catalunya, i demanà nou ajut econòmic als centres catalans d'Amèrica, per tal de dur a
terme una acció armada, però aquesta vegada des de l'interior de Catalunya.
Mentrestant,
caigué la dictadura del general Primo de Rivera (gener del 1930) i, en el marc d'una
forta campanya en pro de l'amnistia, Macià travessà il·legalment França i arribà a
Barcelona pel setembre del 1930. Fou detingut i retornat a Bèlgica. Per fi, enfonsat el
general Berenguer, retornà a Catalunya, sense inconvenients, el 22 de febrer de 1931.
Assistí a la conferència d'esquerres (del març del 1931), donà per constituïda l'Esquerra
Republicana de Catalunya i en fou escollit president del consell directiu. Després
del triomf de l'Esquerra Republicana de Catalunya en les eleccions municipals del 12
d'abril, i de la proclamació per part de Lluís Companys de la República a
Catalunya, el
14 d'abril, proclamà l'Estat Català integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques
i la formació del govern de la República Catalana, després de destituir el
president de la diputació monàrquica, Maluquer i Viladot. Immediatament es féu càrrec
del govern de Catalunya. Com a president provisional de la República Catalana demanà a
tots els ajuntaments la proclamació de la República a totes les poblacions de Catalunya
i signà el text oficial de la proclamació de l'Estat Català sota el règim d'una
República Catalana. Formà govern amb l'Esquerra Republicana i la Unió Socialista de
Catalunya, i prengué diverses mesures polítiques amb les noves autoritats (López Ochoa,
Companys, Aiguader, Anguera de Sojo). Tres dies després, rebé els ministres Fernando de
los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer, i, després d'unes llargues
negociacions, acceptà de reconvertir el govern de Catalunya en govern de la Generalitat
de Catalunya i d'elaborar un Estatut d'Autonomia. Ocupà la presidència
provisional del govern de la Generalitat, i després de la crisi del desembre del 1931
assumí també la conselleria d'agricultura. Elegit diputat a les Corts Constituents per
Barcelona (juny del 1931), presentà públicament la victòria del plebiscit de l'estatut
i presidí la delegació que en lliurà el text al president de la República
Espanyola,
Alcalá Zamora, acompanyat de Gassol, Tarradellas i d'altres. Es féu dipositari, també,
del text modificat de l'estatut aprovat per les corts de la República (setembre del
1932). Elegit diputat per Barcelona en les eleccions del Parlament de Catalunya
(novembre
del 1932), n'obrí les sessions, i, després d'ésser reelegit president de la
Generalitat, delegà les seves funcions executives, de primer en el conseller Joan Lluhí
i Vallescà (desembre del 1932), i després en els també consellers Carles Pi i Sunyer i
Miquel Santaló. Preocupat per la lentitud en el traspàs de serveis a la
Generalitat, fou
elegit diputat per Barcelona per l'Esquerra Republicana de Catalunya (novembre del 1933),
i morí en l'exercici del seu càrrec de president de la Generalitat de Catalunya el 25 de
desembre.
Macmillan, Harold
Londres 1894 - Chelwood Gate, Sussex 1986
Polític i editor anglès. Director de l'editorial Macmillan, fou ministre plenipotenciari
anglès al nord d'Àfrica. Diputat conservador (1924), partidari d'una política exterior
enèrgica, s'oposà a Chamberlain. Ministre de Defensa (1954), d'afers estrangers (1955) i
canceller de l'exchequer (1955-57), el 1957 succeí Eden com a primer ministre.
Partidari de la integració britànica a la Comunitat Econòmica Europea, l'afer Profumo
l'obligà a dimitir (1963). Publicà, entre el 1966 i el 1973, una autobiografia en sis
volums.
Madariaga y
Rojo, Salvador de
la Corunya 1886 - Locarno, Ticino 1978
Escriptor i polític. Fou professor de literatura castellana a Oxford (1928-31), membre de
la Societat de Nacions, ministre d'instrucció pública i de justícia (1934) i ambaixador
a Washington i a París. Liberal, evità comprometre's amb qualsevol dels dos bàndols de
la Guerra Civil Espanyola i el 1936 s'instal·là a la Gran Bretanya. Fou professor a
Mèxic. Conreador de la poesia (Rosa de cieno y ceniza, 1942), la novel·la i la
narració, són més interessants els seus assaigs, força difosos i sovint discutits (Guía
del lector del Quijote, 1926; Ingleses, franceses y españoles, 1928), i les
seves biografies (Vida del muy magnífico señor don Cristóbal Colón, 1940; Hernán
Cortés, 1941; Vida de Bolívar, 1952). La seva España, ensayo de historia
contemporánea (1931) ha estat molt reeditada. Col·laborà a "Destino" i
fou membre de la Real Academia Española.
Madero,
Francisco Ignacio
Parras de la Fuente, Coahuila 1873 - Mèxic 1913
Polític mexicà. Oposat a la dictadura de Porfirio Díaz, fundà el Partido Nacional
Antirreeleccionista, que decidí la insurrecció armada el 1910. Després del triomf de la
revolució, fou elegit president (novembre del 1911), i s'enfrontà a Zapata i Orozco.
Traït per Victoriano Huerta, fou assassinat.
Madison, James
Port Conway 1751 - Montpelier, Virgínia 1836
Polític nord-americà. Membre de la convenció constitucional de Virgínia, promogué la
convenció de Filadèlfia (1787), on dirigí la redacció de la constitució. Diputat
(1789-99), fou, amb Jefferson, un dels fundadors del partit republicà. Elegit president
(1809-17), declarà la guerra a la Gran Bretanya (1812-15).
Madoz, Pascual
Pamplona 1806 - Gènova 1870
Advocat. Militant polític de l'ala liberal ja des dels anys 1820-23. Des del 1835 exercí
d'advocat a Barcelona, i es lligà als interessos industrials catalans. Diputat a corts
per Lleida, defensà el projecte de construcció del canal d'Urgell. Situat a l'oposició
durant el decenni moderat de 1844-54, fou empresonat durant uns quants mesos. El 1854, amb
el triomf de les forces progressistes, fou nomenat governador civil de Barcelona: afavorí
el diàleg entre les associacions obreres i els patrons, i endegà els primers contractes
col·lectius del bienni. Diputat a les corts constituents, president de les mateixes corts
i ministre de finances, propulsà des del ministeri la llei de desamortització del maig
del 1855. Fou un dels diputats a corts que resistí el canvi de govern que, pel juliol del
1856, portà O'Donnell al poder. Després de la revolució del 1868, fou governador civil
de Madrid. Elegit com a membre de la comissió que anà a Florència a oferir la corona
d'Espanya a Amadeu I, morí en el viatge. És considerat un dels capdavanters de
l'estadística a Espanya. És autor d'una traducció, ampliada, de l'Estadística de
España (1835), de Moreau de Jonnès, i del famós Diccionario geográfico,
estadístico e histórico de España y sus posesiones de ultramar (1845-50).
Maians i
Siscar, Gregori
Oliva, Safor 1699 - València 1781
Erudit. El caràcter austriacista de la seva família l'obligà a passar a
Barcelona després de la batalla d'Almansa. Hi estudià llatí i retòrica. El 1713 tornà
a València, i ingressà a la Universitat, on estudià dret i filosofia. Hi féu estreta
amistat amb els novatores Tosca, Coratjà i Íñigo i amb humanistes deixebles de
Martí, com Minyana. El 1719 anà a Salamanca, on perfeccionà els estudis jurídics. El
1723 guanyà la càtedra de dret de Justinià de la Universitat de València; aviat es
féu remarcar pel seu caràcter reformista; en dret es plantejà la necessitat de defensar
la veritat abans que l'autoritat dels autors; en filosofia són palesos els esforços que
féu per superar l'escolàstica dins la línia eclèctica de Tosca. En el terreny
literari, la seva crítica del barroc decadent és dura i implacable, i, pel que fa a la
història, la seva evolució fou ràpida; de les biografies pietoses passà al coneixement
de Nicolás Antonio i de la història crítica. Maians esdevingué, així, l'hereu del
degà d'Alacant, Manuel Martí, i donà forma concreta a les inquietuds dels
intel·lectuals valencians, com Minyana, Segura i altres. El 1733 passà a Madrid, en
ésser nomenat bibliotecari reial; però això no modificà els seus projectes, que
cristal·litzaren en una Carta adreçada al secretari d'estat José Patiño, el
primer dels plans reformistes il·lustrats i presa de consciència de l'intel·lectual
modern. Rebutjat aquest projecte, Maians continuà en la seva doble línia: història
crítica i història literària. Les seves Vida de Miguel de Cervantes (1737) i Orígenes
de la lengua española (1737) són dues aportacions importants a la crítica
literària i a la filologia. La Vida de D.Antonio Agustín (1734) i la Censura de
l'España primitiva de Huerta (1739) palesen la seva evolució crítica. Però no
mancaren les intrigues, procedents de la biblioteca reial (Nasarre), de les acadèmies i
de les revistes afrancesades ("Diario de los Literatos de España"). Davant els
atacs, Maians defensà els seus punts de vista, i atacà tant l'afrancesament cultural com
la ignorància oficial. El menyspreu que suposà el fet que el Consell de Castella
acceptés la falsa crònica que era l'España primitiva, malgrat la seva censura,
li féu acabar la paciència, i abandonà la cort (1739). Des del seu recés d'Oliva, amb
l'estreta col·laboració del seu germà Joan Antoni, Maians inicià una activitat
intel·lectual prodigiosa. A través de la seva correspondència exercí un mestratge
cultural damunt València (el cronista Agustí Sales, Ascensi Sales, més tard bisbe de
Barcelona, Teixidor, els metges Piquer i Seguer, l'hebraista Pérez i Baier, etc), el
Principat (la seva amistat amb Finestres continuà, i la correspondència s'estén als
Dou, Aimeric, Gener, Gonser) i Castella (Andrés Marcos Burriel, Enrique Flórez, etc).
Cal afegir a això els seus escrits, com l'edició de la Censura de historias fabulosas
i les publicacions fetes a través de l'Acadèmia Valenciana, que fundà el 1742, i,
d'una manera especial, les seves relacions intel·lectuals amb erudits dels països
europeus principals, com Muratori (Itàlia), Meerman, que li facilità la publicació de
les obres dels grans juristes hispànics (Holanda), i Stredtmann, Walch, David Clemente,
etc (Alemanya). Maians és la figura cultural hispànica més ben relacionada amb la
intel·lectualitat europea del s XVIII. Amb el temps, arribà el reconeixement oficial
dels seus esforços: gràcies al nomenament de Roda com a secretari de gràcia i justícia
i del comte d'Aranda com a president del Consell de Castella Maians tingué valedors seus
a la cort. El 1766 Carles III li concedí el títol d'alcalde de casa i cort i una pensió
vitalícia. Maians prosseguí, emperò, amb el mateix entusiasme, la seva tasca; preparà
un pla d'estudis universitaris i l'edició de les Opera omnia de J.L.Vives. Maians
significa l'esforç màxim per tal de lligar la tradició reformista hispànica ancorada
en l'erasmisme amb els nous corrents del pensament europeu. Es mantingué dins un
catolicisme sincer, que no excloïa la tolerància i l'obertura, fins a l'extrem de
collaborar amb Voltaire. Regalista, connectà amb els homes del tiers parti. Davant
la influència francesa i de l'assaig a l'estil de Feijoo, Maians significa una rigor
metodològica i una obertura als corrents intel·lectuals europeus.
Maistre, Joseph de
Chambéry 1753 - Torí 1821
Polític i filòsof savoià. Fou un dels principals representants de la reacció
tradicional contra la Revolució Francesa, la qual combaté intel·lectualment i
pràcticament. Lliurat a l'apologia de la teocràcia pontifícia, fou un dels inspiradors
de l'ultramuntanisme del s XIX. Al racionalisme del s XVIII oposà el sentit
comú i la fe. Segons ell, el pecat original ha deixat l'home en una situació
d'insuperable impotència per a conèixer per si mateix la veritat i el bé social. Així,
l'home s'ha de sotmetre a l'autoritat de Déu, representada legítimament només pel papa
i els monarques. És autor de Considérations sur la Révolution Française (1796),
Études sur la souveraineté (1797), Les soirées de Saint-Pétersbourg ou
Entretiens sur le gouvernement temporel de la Providence (publicada el 1821), Du
Pape (1819) i De l'Église gallicane (1821).
Major, John Roy
Merton, Londres 1943
Polític britànic. Empleat de banca, el 1959 ingressà al
partit conservador, pel qual fou conseller de districte (1968) i diputat des del 1979. El
1987 fou designat primer secretari de finances, i el 1989 ministre d'hisenda fins el 1990,
que substituí Margaret Thatcher com a primer ministre arran de la dimissió d'aquesta.
Confirmat en el càrrec en les eleccions del 1992, des de l'inici del mandat sosté una
pugna amb els sectors més antieuropeistes del seu partit. El 1994 signà un acord amb la
República d'Irlanda que féu possible l'inici de negociacions per a la pacificació
d'Irlanda del Nord.
Fou confirmat en el càrrec amb el triomf del partit
conservador en les eleccions legislatives de l'abril del 1992. Una crisi interna del
partit el portà a sotmetre a votació la seva continuïtat com a líder, que fou aprovada
al juliol del 1995 amb el suport de dos terços dels parlamentaris conservadors. En les
eleccions legislatives de l'1 de maig de 1997, el partit conservador fou derrotat pels
laboristes de Tony Blair, i aquest substituí Major en el càrrec de primer ministre. John
Major dimití com a líder del Partit Conservador i fou substituït, al juny del 1997, per
William Hague, procedent del sector menys europeista del partit.
Makarov,
Stepan Osipovic
Kíev 1848 - Port Arthur 1904
Almirall rus. Es distingí en la guerra contra els turcs (1877-78), i fou cap de l'armada
del Pacífic durant la guerra russojaponesa, en el curs de la qual morí, a bord del
cuirassat "Petropavlovsk". És considerat, a l'URSS, com un heroi nacional, pels
seus estudis tècnics i les seves descobertes científiques, i especialment per la
realització del primer trencaglaç, el "Iermak".
Malatesta, Errico
Santa Maria Capua Vetere, Campània 1853 - Roma 1932
Anarquista italià, membre de la Primera Internacional des
del 1872, amic i deixeble de Bakunin. Participà en diverses insurreccions camperoles i
fundà els diaris l'«Agitazione» i «Volontà». Hagué d'exiliar-se diverses vegades i
el 1919, de retorn a Itàlia, estigué al cap del nou moviment anarquista. A partir del
1922 i fins a la mort, visqué estretament vigilat.
Malato, Charles
Toul, Lorena 1857 - ? 1938
Anarquista francès d'origen italià. Fundà la Ligue
Cosmopolite, que publicà La révolution cosmopolite (1885) i defensà l'anarquisme
insurreccional. Expulsat de França (1892), a Londres dirigí una campanya internacional
en defensa de la revisió del procés de Montjuïc (1909). En tornar a França, participà
en l'atemptat contra Alfons XIII d'Espanya a París (1905).
Malcolm X
Omaha, Nebraska 1925 - Nova York 1965
Nom amb el qual és conegut l'activista polític Malcolm Little. Convertit a l'islam,
lluità pels drets civils dels negres nord-americans i s'orientà cap a un nacionalisme
negre. Defensà la violència (com a autoprotecció) contra els mètodes de resistència
no violents propugnats per altres moviments. La influència política de les seves idees
augmentà notablement després del seu assassinat i de la publicació de la seva
biografia: The Autobiography of Malcolm X (1965).
Malenkov, Georgij
Maksimilijanovic
Orenburg 1903 - Moscou 1988
Polític soviètic. Combatent en l'exèrcit roig, afiliat al PCUS (1920), membre del
Comitè Central (1939), formà part del govern durant la Segona Guerra Mundial.
Col·laborador de Stalin, el succeí com a cap de govern (1953-55), però, acusat de
portar a terme activitats contra el partit, fou exclòs del Comitè Central el 1957, i es
jubilà el 1963.
Malraux, André
París 1901 - Créteil, Illa de França 1976
Escriptor i polític francès. Les seves obres reflecteixen
la seva ideologia filocomunista dins el marc d'uns fets inspirats generalment en
experiències seves: les viscudes a la Xina, a La tentation de l'Occident (1926), Les
conquérants (1928) i La condition humaine (1933, premi Goncourt), que tracta
dels problemes de la consciència moderna sobre la vida i la mort, en els camps polític i
moral; les viscudes a la guerra civil espanyola de 1936-39, en la qual participà, amb els
republicans, a L'espoir (1937) (en féu un film: Sierra de Teruel); i les
viscudes dins la resistència francesa, durant la Segona Guerra Mundial, a La lutte
avec l'ange (1943, amb el títol de Les noyers d'Altenburg, únic fragment que
en restà després de la seva destrucció pels nazis). Després de la guerra fou ministre
d'informació (1945-46) i d'afers culturals (1959-69), es dedicà a recerques estètiques
(La psychologie de l'art, 1947-49; Métamorphose des dieux, 1957; etc), i
redactà les seves memòries: Antimémoires (1967) i Les chênes qu'on abat (1971).
Malthus, Thomas
Robert
Dorking 1766 - Bath 1834
Economista i demògraf anglès. Fou pastor anglicà. És
conegut primordialment per la seva teoria de la població, que exposà per primera vegada,
anònimament, a An Essay on the Principle of Population as it Affects the Future
Improvement of Society (1798). Hom ha interpretat aquesta teoria (fonamentada en la
seva tesi, fatalista, que, mentre la població augmenta en progressió geomètrica, els
recursos per a mantenir-la ho fan només en progressió aritmètica) com una reacció
davant el liberalisme del seu pare -amic de David Hume i deixeble de Rousseau-, les
doctrines de la Revolució Francesa i els escrits del pensador llibertari William Godwin.
Fonamentalment empirista, Malthus és considerat un dels fundadors de l'escola clàssica,
juntament amb Adam Smith i David Ricardo. Hom li retreu, però, una manca de precisió i
de justificació lògica de les seves premisses, així com una manca de rigor científic
en la manipulació de les dades estadístiques. A part la seva influència durant el s XIX
en cercles polítics socialment reaccionaris, influí també sobre el pensament econòmic
dels lliurecanvistes i influí Darwin en la formulació de la teoria de la "selecció
natural". Curiosament, però, a Principles of Political Economy Considered with a
View to their Practical Application (1820), atacà el concepte de l'estalvi, afirmà
que, d'una manera ideal, calia mantenir un equilibri entre la capacitat de producció i el
desig de consum i propugnà programes d'obres públiques per tal de reduir els efectes de
les depressions; en aquest sentit, certs economistes consideren Malthus com un precursor
de J.M.Keynes.
Maluquer i
Viladot, Joan
Barcelona 1856 - 1940
Polític i jurisconsult. Fill de Salvador Maluquer i Aytés. Col·laborà a "La
Renaixença" i fou secretari del Primer Congrés Catalanista (1880). Regidor de
Barcelona i diputat a corts per Terrassa-Sabadell (1886) i Solsona (1896), hi defensà la
vigència del dret català. Fiscal del tribunal suprem espanyol, fou senador per Lleida
(1903-05), degà del Col·legi d'Advocats i president de l'Acadèmia de Jurisprudència i
Legislació de Barcelona. Fundà el Partit Monàrquic Autonomista i fou nomenat president
de la diputació durant el període posterior a la Dictadura. En proclamar-se la
República, després d'un gest simbòlic de força, lliurà el poder a Francesc Macià.
Treballà en l'apèndix del dret català al codi civil espanyol. Entre d'altres, publicà Teatre
català: estudi històrico-crític (1878), Aborígens catalans (1880), Derecho
civil especial de Barcelona y su término (1889), Recuerdos de una excursión a
Dinamarca y Suecia (1907), Recuerdos de un viaje a Canarias (1908), El
dominio del espacio en sus relaciones con el derecho (1911), La physionomie et la
valeur sociale du droit catalan (1923), Records d'un viatge al Senegal (1928), Les
meves noces d'or amb el molt il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona (1929), Per
a construir la Regió Catalana (1929) i Una mica d'història (La catalanitat de la
darrera diputació provincial de Barcelona) (1934).
Mandela, Nelson
Rolihlahia
Transkei 1918
Polític sud-africà. Membre de l'African National Congress des del 1944, l'any 1956 fou
acusat d'alta traïció, el 1961 en fou absolt, però el 1964 fou condemnat a presó
perpètua. Dirigent de l'ANC des del 1967, esdevingué un símbol de la lluita antiapartheid
i fou alliberat incondicionalment el 1990, any en què fou elegit president de l'ANC en
substitució d'Oliver Tambo. Acceptà de renunciar a la violència en canvi de l'abolició
de l'apartheid (assolida el 1992). El 1993 li fou atorgat el premi Nobel de la pau,
que compartí amb F. de Klerk, darrer president del règim segregacionista sud-africà. El
1994, arran de la victòria de l'ANC en les primeres eleccions multiracials de
Sud-àfrica, accedí a la presidència de l'estat. És autor de No Easy Walk to Freedom
(1965). Fou, amb Frederick de Klerk, el principal artífex de la Conferència per una
Sud-àfrica Democràtica (CODESA). El 1993 li fou atorgat el premi Nobel de la pau (que
compartí amb De Klerk). El 1994, després de les primeres eleccions multiracials, fou
elegit president de la República. Des del seu càrrec endegà una política de
reconciliació, que permeté disminuir la crispació que imperava en les comunitats blanca
i zulu.
Mañé i
Flaquer, Joan
Torredembarra, Tarragonès 1823 - Barcelona 1901
Periodista i escriptor. Fill d'un comerciant en gra d'idees
liberals, fou membre de la milícia nacional de Tarragona i col·laborà a la revista «El
Genio», dirigida per Víctor Balaguer. A vint anys es traslladà a Barcelona on
col·laborà a «La Discusión» de Pau Piferrer i a «El Ángel Exterminador», i dirigí
«La Lira Española». Professor i director de l'Institut Barcelonès, el 1850 guanyà la
càtedra de llatí i castellà a la Universitat de Barcelona. El 1847 inicià les seves
tasques al «Diario de Barcelona» com a crític teatral; exercí una gran influència
sobre el seu propietari Antoni Brusi i Ferrer, a qui aconsellà de donar al periòdic un
caire polític arran de la revolució del 1854. Nomenat director pel juliol del 1865,
restà al capdavant de la publicació fins a la mort. Li donà un sentit conservador,
però amb un cert aire liberal, i sobretot independència de criteri davant el poder
central, alhora que publicava la millor informació periodística del seu temps a l'estat
espanyol. Proper a l'ideari de la Unión Liberal, anà a Madrid per dirigir el diari «La
Época» (1863), però tornà aviat a Barcelona. A partir d'aleshores els seus articles
mostraren una moderada oposició descentralitzadora, causa per la qual fou perseguit i
sancionat. Tanmateix, restà superat pels nous corrents del pensament polític català i
es convertí en el representant del conservadorisme més tancat. Hom el pot considerar un
típic exponent del pensament de la burgesia catalana del seu temps; Joan
Maragall, que
fou secretari seu, el presentà com a liberal davant els carlins i com a moderat davant
els progressistes. Les seves obres més importants són La revolución de 1868 juzgada
por sus autores (1876), La paz y los fueros (1876) i El oasis: viaje al
país de los fueros (Provincias Vascongadas y Navarra) (1876-80), obra reeditada, en
part, el 1967, per la qual fou nomenat fill adoptiu per les diputacions basques. La seva
muller, Amàlia Fenollosa i Peris (Castelló de la Plana 1825 — 1857), és
autora de poesies i novel·les i de l'obra Recuerdos históricos de Almazora (1857).
Mannerheim,
Carl Gustav
Villnäs, prop de Turku, 1867 - Lausana 1951
Militar finlandès. General de l'exèrcit tsarista (1910) i ajudant de camp de
Nicolau II (1912), en ésser proclamada la independència de Finlàndia, després dels
fets revolucionaris del 1917, dirigí les formacions de guàrdies blancs que s'imposaren
als bolxevics finlandesos. Regent del país (1918-19), féu construir la línia
Mannerheim a la zona fronterera amb l'URSS de l'istme de Carèlia. Nomenat
mariscal de Finlàndia (1933), dirigí la defensa a la guerra d'hivern (1939-40) contra
l'URSS. El 1941 tornà a declarar la guerra a l'URSS, al costat d'Alemanya; però el 1944,
ja cap de l'estat, signà l'armistici amb l'URSS i declarà la guerra a Alemanya (1945).
L'any següent es retirà a Suïssa.
Mao Zedong
Shao-shan, Hunan 1893 - Pequín 1976
Polític i revolucionari xinès. Fill de camperols, fou
influït en la seva joventut per la Revolució Russa i per Lenin. El 1918 anà a Pequín
com a ajudant de bibliotecari de Li Tazhao, amb el qual compartí l'aspiració de
conciliar el marxisme-leninisme amb el nacionalisme xinès. En ésser fundat el partit
comunista xinès (1921), Mao fou un dels dotze delegats que es reuniren a Xangai. Cap de
propaganda del partit (1925-26), tingué un paper secundari mentre durà l'aliança del
partit comunista amb el Guomindang. En produir-se el trencament amb Chiang Kai-shek
(1927), passà a Hunan, on començà a organitzar els camperols com a força
revolucionària. Convençut del paper primordial que les masses camperoles havien de tenir
en la revolució, s'oposà als dirigents comunistes, que, malgrat les desfetes de Xangai i
de Canton, continuaven creient en el proletariat urbà com a base de la revolució xinesa.
Establí, a Kingsi, un govern soviètic, del qual fou elegit president (1931), i inicià
un programa de reforma agrària. Preveient que no podria resistir l'ofensiva de Chiang
Kai-shek, el qual havia arribat a un acord amb els japonesos per a continuar lluitant
contra les regions sovietitzades, encapçalà la Llarga Marxa (1934), que en un any
conduí l'exèrcit comunista a cinc mil quilòmetres del punt de partida. Fou en el curs
de la Llarga Marxa quan Mao assolí el control absolut del comunisme xinès. Aconseguí
d'arribar a Shensi i establí un nou govern soviètic amb capital a Yenan (1935-49). En
esclatar el conflicte sino-japonès (1937), Mao, sense perdre mai de vista el seu objectiu
principal, la instauració del comunisme a la Xina, pactà, en nom de la unitat nacional
en contra de l'invasor, una treva amb Chiang Kai-shek. En plena guerra contra el Japó
publicà Sobre la nova democràcia (1940), on afirmà la necessitat per a la Xina
d'una dictadura conjunta de les distintes classes com a etapa de transició per als
països feudals i dominats per l'imperialisme. A la fi del 1947, Mao féu un esquema de la
política econòmica futura del govern comunista: requisa de les propietats feudals i
distribució entre els camperols, nacionalització del capital burocràtic i control de la
banca, la indústria i el comerç exterior. Del 1948 al 1949 la lluita contra les tropes
del Guomindang féu grans progressos, i l'1 d'octubre de 1949 fou proclamada a Pequín la
República Popular Xinesa. Mao fou successivament president del consell, de la república
i secretari del partit. El 1957, d'una manera inesperada, inicià una política liberal,
coneguda com el període de les «Cent Flors». Al cap de quatre mesos el partit suprimí
l'experiència. El 1958 obrí un nou front: el de les «comunes del poble», on s'unien
l'activitat agrària, industrial, familiar i militar i el salari igualitari. Proclamat com
«un gran salt endavant», fou desacreditat per l'URSS com un conjunt de mesures
antiquades i reaccionàries. El 1959 Mao cedí la presidència a Liu Shaoji. A la
primavera del 1966, amb l'ajut de Lin Biao, posà en marxa la Revolució Cultural,
impulsada per un sector del partit comunista i per la guàrdia roja, que tenia com a
objectiu la transformació de les consciències, sobretot de les generacions joves, i de
garantir la construcció del socialisme. La publicació del Llibre roig, recull de
les citacions de Mao que conté l'essencial de la seva obra, fou un dels instruments de
transformació de les masses a fi que participessin en el procés revolucionari. La
destitució de Liu Shaoji (1968) i la celebració del novè congrés del partit (1969)
significaren per a Mao la recuperació de la direcció i la implantació de la seva
política. La visita de Nixon a Mao (1972) posà fi a l'aïllament internacional de la
Xina i afavorí les relacions entre aquesta i els EUA en el marc de la coexistència
pacífica. En morir, la seva figura fou desvalorada pel règim xinès i Jiang Qing,
la seva vídua, fou detinguda i jutjada, més tard, en el procés de la Banda dels
Quatre.
Maragall i
Gorina, Joan
Barcelona 1860 - 1911
Escriptor. A catorze anys, acabat el batxillerat, el seu
pare volgué incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però topà amb la seva
resistència, i, finalment, li permeté d'ingressar, el 1879, a la facultat de
dret.
Aquest enfrontament amb el pare, fabricant, marcà profundament, segons ell mateix
explicà en unes Notes autobiogràfiques, la seva concepció de la literatura com a
passió total i com a activitat rebel i socialment marginada. L'acabament de la carrera
(1884) fou l'inici d'una nova crisi: la de la contradicció entre les seves aspiracions
romàntiques i la perspectiva d'una probable adaptació a una pacífica vida
burgesa. Vers
el 1890 ja havia resolt la crisi, gràcies a una resignada acceptació de la seva
pertinença a la pròpia classe, la qual, tanmateix, tot i que reconeixia com a
seva, menyspreava, no tant per les seves característiques genèriques com per les seves
peculiaritats locals: mediocritat, conservadorisme, manca de refinament. Dos fets
coronaren aquest seu procés d'integració: l'ingrés (1890) al «Diario de Barcelona» i
el casament (1891) amb Clara Noble, d'ascendència no catalana (de qui tingué 13
fills). Alhora, però, se li anava consolidant la vocació literària a mesura que creixia la seva
cotització entre un grup reduït —però molt prestigiós— d'intel·lectuals
(entre els quals, Josep Yxart), que el 1891 li publicaren, com a present de
noces, la seva
primera plaquette, Poesies originals i traduccions. La novetat de la seva poesia
consistia en un rebuig molt conscient de la retòrica del romanticisme autòcton i un
retorn a l'expressió senzilla d'experiències afectives reals, feta, no pas en termes
introspectius, sinó a través de visions de la natura. A la darreria del 1892 la seva
vocació intel·lectual era ja fermament establerta. D'una banda, la seva condició
d'hereu burgès, plenament assumida, li permetia de lliurar-se a la literatura amb una
dedicació professional absoluta, sense, però, haver de dependre'n
econòmicament. De l'altra, concebia i duia a la pràctica l'ambició d'esdevenir l'agitador de la burgesia
empenyent-la cap a una ideologia dinàmica, cosmopolita i moderna. La seva campanya
periodística de 1892-93 és, en resum, un dels factors bàsics en l'aparició del
modernisme. En aquest interval de temps visqué en un estat d'exacerbada febre
ideològica: rebutjà tota tradició, defensà l'aventurisme intellectual i professà un
aristocratisme anarquitzant i nietzscheà. És l'actitud expressada en poemes com Paternal
i Excelsior, del seu llibre Poesies (1895), que s'obre amb L'oda
infinita (1888), on Maragall exposa una doctrina poètica a la qual restà fidel
sempre més. Dues idees hi són fonamentals: la del poeta com a visionari i mèdium d'una
realitat transcendent que, tanmateix, només pot ésser copsada, en moments de
gràcia, a
través de les seves manifestacions naturals i mitjançant els sentits, i la de la
inextricable identificació de poesia i vida. Aquesta poètica rep plasmació pràctica en
les visions de paisatge de la secció Pirinenques, entre elles la del famós poema La
vaca cega. El primer recull revela alhora unes inclinacions decadentistes típiques
del moment inicial del modernisme. Maragall reaccionà aviat en contra, veient-hi un
malaltís perill d'impotència, i tornà a defensar un vitalisme optimista, que considerà
més adient amb la conjuntura històrica catalana i amb el que veia com a trets essencials
de la «raça». En això coincideix amb un moviment més ampli, dins el
modernisme, de
rebuig del decadentisme, que reflecteix un punt dolç històric d'equilibri entre les
vel·leïtats messiàniques i rebels dels joves intel·lectuals i els interessos d'una
burgesia temptada pel nacionalisme com a opció política. En els poemes recollits el 1900
a Visions i Cants Maragall aportà a aquesta ideologia dos elements
essencials: el mite, en les Visions —intents de trobar en el llegendari «Las madres del
alma catalana»—, i l'himne, en els Cants. Els primers anys del s XX,
però, el nacionalisme es configurà sobretot en un corrent concret de caire conservador,
catòlic i tradicionalista. Maragall s'identificà, no sense una certa resistència
íntima, amb aquesta línia ideològica dominant. Els seus articles —Artículos (1904),
edició d'homenatge— expressen sovint posicions idèntiques a les dels dirigents de
la Lliga Regionalista, i es fa un costum de comentar els texts pastorals del bisbe Torras
i Bages. Les disperses (1904) apleguen poemes originals i versions de
Goethe, de
qui havia publicat Ifigènia a Tàurida (1898). En el nou recull Enllà (1906)
la seva poesia perd el to més exaltat i la primacia de la intenció nacionalista i es
concentra en la vena naturalista; Maragall hi sotmet el mite del comte Arnau a una pregona
i significativa revisió. La seva concepció de la poesia, exposada a l'Elogi de la
paraula (1903, ampliada a l'Elogi de la poesia, 1909), revela una posició
militant contra l'esteticisme i el cosmopolitisme tant d'una certa tendència modernista
(Zanné, Alomar, etc) com del naixent noucentisme. Maragall esdevingué, així, el
pontífex d'una nova onada de modernistes de procedència rural (Puig i Ferreter, Víctor
Català, Bertrana, etc), visionaris i anarquitzants, però també fomentà,
involuntàriament, una reacció localista i tradicionalista (Via, Busquets i
Punset, etc).
A partir del 1906 es produí en ell un altre canvi de direcció, que esdevingué més obvi
arran de la crisi de la Setmana Tràgica, davant la qual —i gairebé sol entre els
intel·lectuals— reaccionà insistint en la part de greu responsabilitat que hi
pertocava a la burgesia catalana (són famosos els seus articles Ah, Barcelona..., La
ciutat del perdó i L'església cremada, el primer i el darrer publicats a «La
Veu de Catalunya»; el segon no ho fou per indicació de Prat de la Riba). La nova actitud
és reflectida en els poemes del seu darrer llibre, Seqüències (1911), sota la
forma del retorn a un to d'exaltació vitalista, a un individualisme agressiu, als
aspectes més heterodoxos del seu pensament, atenuats en els anys anteriors, i al desig
d'inquietar i d'excitar el lector; en aquest llibre publicà l'Oda nova a Barcelona
i el famós Cant espiritual. Aquest segon nietzscheanisme fou matisat,
però, per
una nova idea, que constituí el tema bàsic de Nausica (1913) i de la tercera i
darrera versió del mite arnaldià: la de la redempció a través de la
renunciació.
Aquesta actitud, que cal qualificar de messiànica, coincideix amb la de molts altres
modernistes i reflecteix llur reacció defensiva, atiada per la conjuntura política i
social, contra la disciplina ideològica del noucentisme. La mort el sorprengué,
plenament actiu, en aquesta crisi que, en un pla general, era a punt de resoldre's amb el
triomf noucentista. Fou membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis
Catalans, mestre en gai saber, president de l'Ateneu Barcelonès i amic i noble
contradictor d'Unamuno (l'Epistolari d'ambdós fou publicat el 1951). Col·laborà
sovint a «La Renaixença», «La Veu de Catalunya», «L'Avenç» i «Catalònia».
Traduí Novalis, Goethe, Nietzsche, Homer, etc. La seva actitud, cívica però
independent, li féu rebutjar una candidatura política oferta per la Lliga. Fou processat
a causa d'uns articles. Les principals edicions de les obres completes aparegueren en
1912-13, en 1929-30 (edició dels fills), el 1947 i el 1960.
Maragall i
Mira, Pasqual
Barcelona 1941
Polític. Doctorat en ciències econòmiques i llicenciat en dret per la Universitat de
Barcelona, fins l'any 1976 treballà de funcionari tècnic al gabinet de programació de
l'ajuntament barceloní. Participà activament en el Front Obrer de Catalunya des de la
seva creació (1961) i prengué part en la fundació de Convergència Socialista de
Catalunya (1974). L'any 1979 es presentà a les eleccions municipals de Barcelona ocupant
el segon lloc de la llista del Partit dels Socialistes de Catalunya i féu de tinent
d'alcalde fins que l'any 1982 fou nomenat batlle. La victòria del PSC en les eleccions
municipals del 1983 el confirmà en el càrrec. En les eleccions municipals del 1987 i
1991 fou reelegit en el càrrec. Durant el seu mandat la ciutat de Barcelona fou seu dels
Jocs Olímpics del 1992. En els anys anteriors a la celebració dels Jocs dugué a terme
una important millora de les infraestructures de la ciutat. El 1992 prengué possessió de
la presidència del Consell de Municipis i Regions d'Europa. En les eleccions municipals
del maig del 1995 s'imposà a la candidatura de Miquel Roca i fou reeelegit per tercera
vegada consecutiva alcalde de Barcelona. Al març del 1996 fou elegit president del
Comitè de Regions de la Unió Europea, en substitució del francès Jacques Blanc. Al
setembre del 1997 abandonà l'alcaldia de Barcelona i designà com a successor Joan Clos.
El mateix any fou elegit president honorífic del Consell de Municipis i Regions d'Europa.
Marañón, Antonio
Marañón, Navarra ? - Vilanova d'Almassà, Terra Alta 1826
Conegut com El Trapense. Guerriller
absolutista. Fou soldat en la Guerra Gran, i es distingí, durant la guerra contra
Napoleó, en l'assalt al castell de Jaca (1813). Romangué en l'exèrcit, i portà una
vida dissoluta, fins que, el 1817, desertà i s'endugué la caixa del regiment. Per por o
per penediment, acabà refugiant-se en la Trapa de Santa Susanna, d'on, el 1821, suprimit
el monestir, passà a Poblet, amb la resta de la comunitat. Incitat pels absolutistes de
la comarca, per l'abril del 1822 es posà al capdavant d'una partida reunida a l'Espluga
de Francolí. Les seves qualitats de guerriller i també la teatralitat de les seves
accions el convertiren en el guerriller català més famós. Hi contribuí la conquesta de
la Seu d'Urgell, que havia de permetre la instal·lació de la regència reialista.
Després de l'entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, El Trapense es convertí,
a Navarra, en el braç armat de la facció més ultraista del reialisme, cosa que el
portà a topar amb el comte d'Espagnac, representant de la regència de Madrid. Finalment,
fou obligat a anar a Madrid, d'on, amb una escolta, teòricament d'honor però realment de
vigilància, fou portat, pel febrer del 1824, a la Trapa de Santa Susanna, on morí.
Marat, Jean-Paul
Boudry 1743 - París 1793
Revolucionari francès. Estudiant de medicina, es traslladà
a Anglaterra, on començà també la carrera d'escriptor polític, i es féu maçó
(1774); ja doctorat (1775), tornà a França. Metge de la guàrdia de cos del comte
d'Artois (1777), el caire escandalós dels seus escrits li féu perdre el càrrec (1783).
Dedicat des d'aleshores a la propaganda política, el 1789 edità el «Publiciste
Parisien» i l'«Ami du Peuple». El radicalisme polític de les idees que hom hi
defensava i les crítiques a Necker, al rei i, més tard, a La Fayette li valgueren
denúncies, empresonaments i exilis. Identificat amb les necessitats i les aspiracions del
baix poble i esdevingut ídol de les masses de París, formà part dels cordeliers
i, més tard, dels jacobins, i fou un dels inspiradors i el principal propagandista de la
intransigència enfront dels girondins. Membre del Comitè de Vigilància de la Comuna de
París, fou un dels responsables de les matances del 10 d'agost i del setembre (1792).
Diputat de París a la Convenció, continuà instigant les masses de la capital a l'acció
revolucionària, mentre teoritzava sobre la necessitat de l'exercici directe de la
sobirania. El 1793 signà la circular dels jacobins de les províncies contra els
girondins; aquests l'acusaren davant la Convenció, però fou absolt, a causa de la
pressió popular; pel maig reclamà la suspensió de la Comissió dels Dotze. Exercí un
paper important en la caiguda girondina, pel juny, i el mes següent morí assassinat a la
banyera per Charlotte Corday, fervent seguidora de la Gironda. Mite revolucionari en
morir, passà més tard a ésser considerat com a símbol dels excessos revolucionaris.
March i Ordinas, Joan
Santa Margalida 1880 - Madrid 1962
Financer. Fill de família humil; el seu pare era negociant de productes agrícoles a
petita escala. Des de molt jove despuntà en el món dels negocis. Inicialment fonamentà
el seu ascens econòmic, al principi del segle, en una brillant operació de compra-venda
de terrenys a Alacant i la Manxa (comprà una gran extensió de terres, i després les
parcel·là i les vengué a modests llauradors, de manera que arribà a signar 40 000
escriptures), i tot seguit en el negoci del tabac (a partir del 1906, directament amb
Alger, i després de l'any 1913, a través de l'obtenció del monopoli del tabac del
Marroc). Tanmateix, fou durant els anys de la Primera Guerra Mundial que es convertí en
una de les personalitats més prepotents de Mallorca. L'afer de la constitució de la
Companyia Transmediterrània (1916) i posteriorment l'absorció de la companyia La Isleña
(1917), així com la creació d'una moderna fàbrica d'adobs químics a Portopí (iniciada
el 1913, però en ple funcionament a partir d'aquesta data), li reportà una violenta
oposició del caciquisme polític imperant a l'illa. Començà, així, a partir del 1918,
la seva intervenció en la vida política, i aconseguí de presentar-se com un capitalista
modern en lluita contra unes estructures econòmiques fossilitzades. Constituí
graciosament una casa del poble i afavorí el domini dels socialistes dins el moviment
obrer, i alhora, des del partit liberal, promogué un ampli reagrupament de forces
polítiques (amb certs sectors conservadors i el suport de republicans i
socialistes)
contra mauristes i weyleristes. L'enfrontament de verguistes i antiverguistes —March
fou conegut popularment com En Verga— assolí la màxima violència durant les
eleccions del 1922, que March guanyà. Des del 1921 disposà del diari El Día, que
finançà. El 1926 aparegué la Banca March SA, motivada per les necessitats de les
seves empreses, que exigien un instrument propi de crèdit. Candidat a les eleccions a
corts republicanes del 1931, encapçalant la coalició de dretes, fou inclòs en la
discussió de la comissió de responsabilitats d'aquelles corts i fou empresonat, a
Alcalá de Henares (juny del 1932), d'on finalment pogué evadir-se (novembre del 1933).
Després de guanyar en les eleccions del setembre del 1933 per al tribunal de Garanties
Constitucionals de la República, amb un triomf facilitat per l'enfrontament dels radicals
i la resta de les forces republicanes, vencé també en les eleccions a corts del novembre
del 1933 i del febrer del 1936. Després prestà suport financer a l'aixecament militar
del juliol del 1936. Entre altres grans empreses, el 1951 constituí les Forces
Elèctriques de Catalunya SA, eixida, en part, de la fallida de la Barcelona
Traction, Light and Power Company, Limited. El 1934 Manuel D.Benavides publicà una
biografia de Joan March amb el títol d'El último pirata del Mediterráneo. El
1955 creà la Fundació Joan March, amb un capital inicial de 400 milions de
pessetes, que foren elevats a 2 000 posteriorment; el 1972 el seu patrimoni s'elevava a 5
000 milions de pessetes. Composta d'un patronat i un consell de patronat, promou la
investigació científica i les relacions culturals entre Espanya i els altres estats i
afavoreix institucions socials i benèfiques. Concedeix anualment ajuts
d'investigació,
beques d'estudi i pensions de literatura i belles arts.
Marconi, Guglielmo
Bolonya 1874 - Roma 1937
Inventor i físic italià. Des de molt jove s'interessà per les propietats i les
aplicacions de les ones electromagnètiques i llur propagació en l'aire. Utilitzant com a
emissor un oscil·lador de Hertz i com a receptor un cohesor de Branly (els quals havia
perfeccionat anteriorment), aconseguí, el 1895, a Bolonya, la transmissió de missatges a
uns quants centenars de metres de distància, mitjançant l'alfabet Morse. No havent
trobat a Itàlia l'ajuda necessària per a perfeccionar el seu invent, se n'anà a
Anglaterra. L'any 1897 establí una comunicació mitjançant la telegrafia sense fils a
través del canal de Bristol; les millores que constantment anà introduint li permeteren,
dos anys més tard, de comunicar França amb Anglaterra. El 1901 aconseguí de transmetre
ones electromagnètiques a través de l'Atlàntic. El 1909 li fou concedit el premi Nobel
de física, conjuntament amb l'alemany K.F.Braun. Marconi estudià posteriorment els
avantatges de les ones curtes, amb les quals aconseguí comunicacions entre Europa i
Austràlia. Predigué també les possibilitats de les ones ultracurtes i les transmissions
de fotografies i d'imatges en moviment.
Marcos,
Ferdinand Edralin
Sarrat, Ilocos 1917 - Honolulu, Hawaii 1989
Polític filipí. Durant la guerra del Pacífic lluità contra els japonesos com a oficial
de l'exèrcit dels EUA. Diputat (1949-59) i senador (1959-66), aconseguí la presidència
de l'estat filipí el 1965. Atorgà grans parcel·les de poder a la seva esposa Imelda i
instaurà un règim autoritari, recolzat en el Moviment de la Nova Societat i en els EUA.
L'assassinat, el 1983, del principal líder de l'oposició, Benigno Aquino, i el
creixement de la guerrilla comunista i musulmana accentuaren la crisi del seu règim,
obligant-lo a convocar eleccions presidencials el 1986, la victòria en les quals de
Corazón Aquino féu que Marcos fugís als EUA.
Margarida II
de Dinamarca
Copenhaguen 1940
Reina de Dinamarca des del 1972. Successora del seu pare, Frederic IX, havia estat
declarada hereva el 1953, quan fou abolida la llei sàlica. Es casà el 1967, amb
l'aristòcrata francès Henri de Laborde de Montpezat, de qui ha tingut dos
fills,
Frederic —príncep hereu— i Joaquim.
Maria
Antonieta d'Àustria
Viena 1755 - París 1793
Reina de França, muller de Lluís XVI. Filla de l'emperador Francesc I i de Maria Teresa
d'Àustria. Des del seu casament (1770) manifestà una personalitat frívola, feta per a
la vida de la cort, però alhora afeccionada a la intriga política. En pujar al tron
Lluís XVI (1774), el seu domini sobre el rei es traduí en una forta influència
política. Acusada d'afavorir els interessos d'Àustria, malvista per les seves despeses
excessives, pel mateix poder que s'atorgava i per la seva oposició a tot reformisme,
l'opinió es polaritzà en contra d'ella, principal responsable de la davallada de la
popularitat de la monarquia. Sota la Revolució, fou la principal instigadora de la
política de resistència, de primer, i de provocació, després, que portà a la caiguda
i al procés de Lluís XVI. Feta presonera amb el rei (13 d'agost de 1792), fou executada
l'any següent (10 d'octubre).
Reina de França, muller de Lluís XVI. Filla de l'emperador Francesc I i de Maria Teresa
d'Àustria. Des del seu casament (1770) manifestà una personalitat frívola, feta per a
la vida de la cort, però alhora afeccionada a la intriga política. En pujar al tron
Lluís XVI (1774), el seu domini sobre el rei es traduí en una forta influència
política. Acusada d'afavorir els interessos d'Àustria, malvista per les seves despeses
excessives, pel mateix poder que s'atorgava i per la seva oposició a tot
reformisme,
l'opinió es polaritzà en contra d'ella, principal responsable de la davallada de la
popularitat de la monarquia. Sota la Revolució, fou la principal instigadora de la
política de resistència, de primer, i de provocació, després, que portà a la caiguda
i al procés de Lluís XVI. Feta presonera amb el rei (13 d'agost de 1792), fou executada
l'any següent (10 d'octubre).
Maria
Cristina d'Àustria
Gross-Seelowitz, Moràvia 1858 - Madrid 1929
Reina (1879-85) i regent (1885-1902) d'Espanya. Filla de l'arxiduc Carles Ferran
d'Àustria i d'Elisabet d'Àustria-Este-Mòdena, fou la segona muller d'Alfons XII (1879).
En morir aquest (1885), fou proclamada regent. El naixement d'Alfons XIII (1886), fill
pòstum d'Alfons XII, posà terme a les especulacions successòries. La regència de Maria
Cristina es caracteritzà per l'aplicació del pacte d'El Pardo. Afavorí el seu
amic personal Sagasta, raó per la qual el partit liberal fou autor de les reformes
polítiques més importants de la Restauració. Inaugurà l'Exposició Universal de
Barcelona (1888). L'agudització del problema del Marroc, la crisi social (anarquisme), la
pèrdua de Cuba i les Filipines i l'aparició del catalanisme polític caracteritzaren la
darrera època de la seva regència, que acabà amb la proclamació (maig del 1902) de la
majoritat del seu fill.
Maria
Cristina de Borbó-Nàpols
Palerm 1806 - Saint-Adresse, Le Havre 1878
Maria Cristina de les Dues Sicílies. Reina d'Espanya. Filla de Francesc
I de les Dues Sicílies i de la infanta Maria Isabel d'Espanya. Fou casada amb el seu
oncle el rei Ferran VII d'Espanya (1829), vidu sense fills, al qual inclinà a poc a poc
cap a un cert liberalisme en oposició al partit apostòlic. Actuà, amb el títol de
reina governadora, com a regent de la seva filla la reina Isabel II del 1833 al 1840, que
fou obligada a renunciar-hi. Durant la seva regència tingué el suport dels polítics
liberals i del sector de l'exèrcit que defensà el tron d'Isabel II contra els partidaris
de l'infant Carles Maria Isidre (primera guerra Carlina). Promulgà l'Estatut Reial del
1834 i jurà la Constitució del 1837. Autoritzà la desamortització inspirada per
Mendizábal. Casada secretament en segones noces (1833), amb Agustín Fernando Muñoz
(fet, el 1483, duc de Riansares), tingué set fills d'aquest, i amb ell residí llargues
temporades fora d'Espanya, especialment des que foren expulsats per l'alçament
progressista del 1854, sense deixar mai d'intrigar políticament, primer contra Espartero
i després contra els règims sorgits de la revolució del 1868.
Maria
Josefa Amàlia de Saxònia
Dresden 1803 - Aranjuez 1829
Reina d'Espanya. Filla del príncep reial Maximilià de
Saxònia i de Carolina de Parma. Tercera muller de Ferran VII d'Espanya (1819), visqué
completament apartada de la política i de l'ambient de la cort, i es dedicà a fer obres
benèfiques. No tingué fills.
Maria Lluïsa
de Parma
Parma 1751 - Roma 1819
Reina d'Espanya. Néta de Felip V d'Espanya (per part de
pare) i de Lluís XV de França (per part de mare), es casà (1765) amb el fill de Carles
III, el príncep d'Astúries Carles. Amb el seu marit, Carles IV, fou proclamada reina
d'Espanya, el 1788; ambdós abdicaren, a conseqüència del motí d'Aranjuez, pel març
del 1808. El mes següent, Napoleó, a Baiona, exigí de Ferran VII la devolució de la
corona als seus pares, i aconseguí immediatament la renúncia definitiva d'aquests a
favor de Josep Bonaparte. Maria Lluïsa, famosa per la seva fastuositat i la seva
elegància, immoralitzades pel pinzell de Goya, seguí el seu marit a l'exili, juntament
amb l'antic favorit Godoy, íntimament lligat als sentiments de la reina.
Maria
Lluïsa Ferranda de Borbó
Madrid 1832 - Sevilla 1897
Infanta d'Espanya i duquessa de Montpensier. Filla segona del rei Ferran VII i de
Maria Cristina de les Dues Sicílies, fou casada (1846) amb Antoni d'Orleans, duc de
Montpensier, gran comanador d'Aragó a l'orde de Calatrava, fill del rei Lluís Felip I de
França. El 1868 fou expulsada, amb el seu marit, pel fet de conspirar contra la seva
germana, Isabel II.
Maria Mercè
d'Orleans-Montpensier
Madrid 1860 - 1878
Reina d'Espanya. Filla d'Antoni d'Orleans, duc de
Montpensier, i de la infanta Maria Lluïsa Ferranda d'Espanya. Es casà (1878) amb el seu
cosí germà el rei Alfons XII, i morí de tifus al cap de sis mesos.
Maria Teresa
I d'Àustria
Viena 1717 - 1780
Arxiduquessa d'Àustria, reina d'Hongria i de Bohèmia (1740-80) i emperadriu
romanogermànica. Filla de l'emperador Carles VI, aquest féu conèixer la pragmàtica del
1713, que assegurava els dominis patrimonials dels Àustria a Maria Teresa, avantposant-la
a les filles del seu germà gran Josep I, però quan morí (1740), Frederic II de Prússia
envaí Silèsia (1740-41) i l'elector de Baviera es proclamà emperador, amb el nom de
Carles VII (1742). Amb l'ajuda d'Anglaterra i Hongria, Maria Teresa féu coronar emperador
(1745), amb el nom de Francesc I, el duc Francesc III de Lorena, amb el qual s'havia casat
el 1736. Per la pau d'Aquisgrà, que posà fi a la guerra de Successió austríaca
(1740-48), fou reconeguda la dita coronació i la cessió de Silèsia a Prússia, el ducat
de Milà a Savoia i els ducats de Parma i Piacenza i Guastalla a Espanya. Participà en la
guerra dels Set Anys (1756-63) i, amb escrúpols, en el primer repartiment de Polònia
(1775). En morir el seu marit (1765), coregnà amb el seu fill Josep II. Seguint les
directrius del seu ministre Kaunitz, inicià reformes fiscals i administratives i
reorganitzà l'exèrcit.
Mariategui,
José Carlos
Lima 1895 - 1930
Polític peruà. Periodista, el 1918 intervingué en la creació del Partido Obrero
Campesino, del qual fou secretari general. Del 1919 al 1923 viatjà per Europa, i es féu
socialista. En tornar al seu país, s'afilià a l'APRA, del qual s'apartà el 1928, i
fundà el partit comunista peruà. Assagista destacat, fou el primer pensador que
assimilà els esquemes del marxisme a les realitats de l'Amèrica Llatina.
Marinetti,
FilippoTommaso
Alexandria 1876 - Bellagio, Llombardia 1944
Escriptor italià. Inspirador i teoritzador del moviment futurista, en redactà el primer
manifest el 1909. Escriptor en poesia i en prosa molt fecund, propugnà el trencament dels
esquemes literaris tradicionals i de la sintaxi com a estructura fonamental de la llengua.
La seva obra, molt compromesa, s'inserí en l'actualitat dels esdeveniments polítics de
la primeria del s XX. Al Manifesto tecnico della letteratura futurista (1912),
coincident amb la conquesta de Líbia pels italians, celebrà la guerra com "l'única
higiene del món" i formulà un ideal estètic que s'expressava en les "folles
escultures que la nostra inspirada artilleria modela en les masses enemigues".
Després de la Primera Guerra Mundial s'adherí al feixisme, del qual fou ideòleg i
propagandista. Entre les seves obres es destaquen Spagna veloce e toro futurista (1913),
Poemi simultanei futuristi (1933), Canto eroico e macchine della guerra
mussoliniana (1942) i L'esercito italiano, poesia armata (1942), en poesia, i Novelle
con le labbra tinte (1930) i Patriottismo insetticida (1939), en prosa.
Marmont,
Auguste Frederic
Châtillon-sur-Seine, Borgonya 1774 - Venècia 1852
Militar francès. D'una família de la petita noblesa, acompanyà Bonaparte a les
campanyes d'Itàlia (es distingí a Marengo) i d'Egipte. Fou governador de Dalmàcia i duc
de Ragusa (1808). Ascendit a mariscal (1809), succeí Masséna a Portugal (1811), però
fou derrotat per Wellington en la batalla de Los Arapiles (1812). El 29 de març de 1814
signà la capitulació d'Essonne, que impossibilità qualsevol resistència de Napoleó.
La revolució del 1830, que enderrocà Carles X, l'obligà a exiliar-se a Itàlia.
Maroto, Rafael
Llorca 1783 - Xile 1847
Militar castellà. Ascendí a general durant la guerra
contra els independentistes xilens. En esclatar la primera guerra Carlina prengué
partit per Carles Maria Isidre de Borbó, bé que sempre figurà entre els moderats.
Comandant general de Biscaia (1835) i comandant en cap de l'exèrcit reial (1838), féu
afusellar alguns caps destacats de la fracció apostòlica (Estella, 1838) i inicià
tractes per a la pau amb Espartero. Tots dos signaren el conveni de Bergara l'any
1839. Per l'agost del 1836 havia estat nomenat comandant general de l'exèrcit carlí de
Catalunya, en substitució d'Ignasi Brujó. El 4 d'octubre de 1836 fugí a França,
després de la derrota i mort, a mans dels cristins, del baró d'Ortafà.
Marsal i
Anglora, Antoni
Barcelona segle XIX
Activista del moviment obrer. Maquinista, emprà el pseudònim de Sarro Magallán.
Representà per primera vegada els obrers de l'estat espanyol en les reunions de la
Primera Internacional (congrés de Brussel·les, setembre del 1868). Posteriorment fou un
dels fundadors de la Direcció Central de Societats Obreres de Barcelona (octubre del
1868), i assistí al Congrés Obrer del juny del 1870. Alineat amb els
anarcocol·lectivistes, intervingué també en la Federació de Treballadors de la Regió
Espanyola (1881-88).
Marshall, Alfred
Londres 1842 - Cambridge 1924
Economista anglès, considerat un dels fundadors de l'escola
neoclàssica. Fou professor de les universitats de Bristol, Oxford i Cambridge. La seva
obra més important, Principles of Economics (1890), enllaça, mitjançant la
introducció del factor temps, l'estudi del cost de producció amb el principi d'utilitat
marginal formulat per Jevons, Merger i Walras, i elabora, damunt la base d'unes hipòtesis
restrictives, una teoria de l'equilibri parcial. A part l'interès de la seva anàlisi a
nivell d'unitat de producció i de la seva formulació de la teoria de la demanda, cal
valorar la seva aportació en termes de la introducció de diversos conceptes -elasticitat
de la demanda, economies internes i externes, excedent del consumidor-, d'una importància
cabdal per als posteriors estudis econòmics.
Marshall,
George Catlett
Union-Town 1880 - Washington 1959
Militar i estadista nord-americà. Fou cap de l'estat major central durant la Segona
Guerra Mundial. Després del seu retir, ocupà diversos càrrecs civils durant la
presidència de Harry S.Truman. Com a secretari d'estat, fou responsable del pla d'ajuda
econòmica a Europa conegut com a Pla Marshall. Fou premi Nobel de la pau el 1953.
Martí, José
l'Havana 1853 - Boca de Dos Ríos, Cuba 1895
Polític, escriptor, periodista i orador cubà. Fill d'un valencià, fou artífex de la
independència del seu país. A setze anys fou condemnat a sis anys de presidi, que li
foren commutats per l'exili a Espanya, on estudià lletres i dret i escriví texts
polítics. Viatjà per Europa i Amèrica en el curs de diversos exilis i deportacions;
fundà la «Revista Venezolana» i dirigí «Patria», de Nova York. Representà
consularment l'Argentina, l'Uruguai i el Paraguai a Nova York, ciutat des de la qual
preparà activament la insurrecció cubana. Redactà amb Máximo Gómez les Bases del
partido revolucionario cubano. Participà en el desembarcament de Playitas i morí
pocs dies més tard. Professor a l'escola normal i a la universitat de Guatemala,
propugnà reformes pedagògiques de caire positivista contra la tendència educativa
tradicional. Fou un escriptor romàntic precursor del modernisme. Publicà Versos
Sencillos (1891) i Ismaelillo y versos libres (1892). En el camp de l'assaig
polític escriví Nuestra América i els llibres propagandístics El presidio en
Cuba (1871), La república española ante la revolución cubana (1873), Las
reformas (1873), etc.
Martin, Pierre
Bourges 1824 - Fourchambault, Borgonya 1915
Enginyer francès. Perfeccionà el forn de reverber de
Siemens —amb escalfament previ de combustible i de l'aire dins els recuperadors de
calor— i indicà un procediment per a obtenir acer de més qualitat a partir de fosa
i de ferralla.
Martín i
Toval, Eduard
Màlaga 1942
Polític. Vinculat a cercles cristians progressistes a la seva ciutat natal, el 1967 es
traslladà a Barcelona com a Inspector de Treball i fou després professor de dret del
treball a la Universitat Autònoma. Milità a l'ORT (1970-72), al grup "el Topo
Obrero" i a CSC, i tingué un paper rellevant en la formació del PSC-Congrés.
Diputat al Congrés de Madrid (1977 i 1979), intervingué molt activament en l'elaboració
de la Constitució del 1978 i de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979. El 1980
guanyà un escó al Parlament català, on fou el portaveu del Partit dels Socialistes de
Catalunya, i el 1982, el 1986, el 1989 i el 1993 fou elegit diputat per Barcelona al
Congrés (on des del 1985 fou portaveu del grup parlamentari socialista). El 1995
renuncià al seu escó parlamentari per tal d'optar a l'alcaldia de Màlaga, que no
aconseguí. Fou president del grup socialista al Congrés dels Diputats des del desembre
del 1986 fins al juny del 1993, que fou substituït per Carlos Solchaga. A l'abril del
1995 abandonà el seu escó al Congrés per Barcelona. Encapçalà la candidatura del PSOE
a l'ajuntament de Màlaga en les municipals de maig del 1995, que perdé davant la
candidata del PP, Celia Villalobos.
Martín Villa,
Rodolfo
Santa María del Páramo, Lleó 1934
Polític castellà. Enginyer industrial de professió, en 1962-64 fou cap nacional del
Sindicato de Estudiantes Universitarios (SEU). En 1966-69 fou director general
d'Indústries Tèxtils, Alimentàries i Diverses del ministeri d'indústria; entre 1969-73
ocupà la secretaria general de l'Organización Sindical. Fou governador civil de
Barcelona (1974-75), ministre de relacions sindicals (1975-76). Afiliat a Unión de Centro
Democrático en restablir-se la democràcia, fou ministre de governació i interior
(1976-79), senador (1977), ministre d'administració territorial amb el govern d'Adolfo
Suárez (1980-81) i amb el de Leopoldo Calvo Sotelo (1981), i vicepresident primer del
govern de Calvo Sotelo, de desembre del 1981 a juliol del 1982, que dimití. Ingressà al
Partido Democrático Popular (PDP), on arribà a ser membre de l'executiva i president
regional a Castella i Lleó. Poques setmanes abans de les eleccions autonòmiques del maig
del 1987 renuncià a ser candidat a la presidència d'aquella comunitat i abandonà el PDP
per ingressar al Partido Popular, formació per la qual fou elegit diputat el 1989, el
1993 i el 1996. Al febrer del 1997 fou nomenat president del grup elèctric ENDESA.
Martínez, Alfred
? - Barcelona 1937
Anarquista. El 1932 fundà el grup de Joventuts
Llibertàries «Cultura Rebelde», a Barcelona, i fou un dels organitzadors de les
Joventuts Llibertàries de Catalunya, membre del comitè regional i, en algunes ocasions,
secretari. Durant la guerra civil s'oposà a l'entesa amb les JSU, però en canvi,
afavorí la formació del Front Revolucionari de les Joventuts amb la Joventut Comunista
Ibèrica (febrer del 1937). Fou assassinat durant els fets de Maig del 1937. Era membre de
la FAI, militant del grup A, juntament amb Toryho, Mestre i d'altres.
Martínez
Anido, Severiano
Ferrol, Galícia 1862 - Valladolid 1938
Militar. De l'arma d'infanteria, ascendí a general després
de lluitar al Marroc. Governador militar de Barcelona a partir del 1917, assolí una gran
notorietat quan passà al govern civil (1920-22). Dictà la deportació dels principals
dirigents sindicalistes a Maó (1920), i, juntament amb el cap de policia Arlegui,
afavorí l'acció de bandes de pistolers i dels sindicats lliures contra la CNT. Primo de
Rivera el nomenà, successivament, director general de seguretat i ministre de la
governació. Exiliat a França el 1931, no tornà a Espanya fins pel juliol del 1936 per a
unir-se a l'aixecament militar. El 1938 ocupà la cartera d'ordre públic en el primer
govern de Franco, després d'haver estat, des de l'octubre del 1937, cap de seguretat
interior.
Martínez
Barrio, Diego
Sevilla 1883 - París 1962
Polític. En un principi partidari de Lerroux, signà el manifest del Comitè Republicà i
fou ministre de comunicacions en el govern provisional. Cap de la minoria radical en el
Congrés i ministre de governació (1933), es féu càrrec de la presidència del govern
amb l'encàrrec de portar a terme les eleccions del novembre d'aquell mateix any. Trencà
amb Lerroux i fundà el partit d'Unión Republicana, amb el qual participà en les
eleccions del febrer del 1936. Es féu càrrec, interinament, de la presidència de la
República (1936). El 1945 esdevingué president de la República a l'exili. L'any 1983
foren publicades les seves Memorias.
Martínez
de Campos y Antón, Arsenio
Segòvia 1831 - Zarauz, Guipúscoa 1900
Militar. Format a l'Escuela de Estado Mayor, hi fou
catedràtic. Lluità a la guerra d'Àfrica, on es distingí. Ascendit a tinent coronel,
formà part de l'expedició que anà a Mèxic (1861-62), a les ordres del general Prim.
Posteriorment anà a Cuba (1869), on fou ascendit a general de brigada. El 1872 tornà a
la Península Ibèrica, i lluità a Catalunya contra els carlins; en col·laboració amb
Cabrinetty, féu alçar el setge de Berga. L'any següent fou enviat a València a
reprimir l'alçament cantonalista; bombardejà la ciutat i l'ocupà (8 d'agost), en
qualitat de capità general. Operà contra els cantonalistes de Múrcia i Cartagena,
però, enemistat amb el govern republicà, dimití el càrrec de capità general i fou
confinat a Mallorca. Passà a Castella, on conspirà per restaurar la monarquia
borbònica; malgrat l'oposició de Cánovas del Castillo, que preferia d'arribar-hi per la
via parlamentària, el 29 de desembre de 1874 es pronuncià a Sagunt, en nom d'Alfons XII
d'Espanya. El col·lapse del govern provisional li donà la victòria, i el rei fou
proclamat a Madrid. Nomenat capità general de Catalunya (1874-86), inicià la campanya
contra els carlins, amb els quals pactà un tracte humanitari dels ferits i els presos.
Recuperà Olot i ocupà la Seu d'Urgell. Fou recompensat amb el grau de capità general, i
passà a Cuba, on exercí el comandament suprem de la guerra. Aconseguí d'atreure's la
població i alhora de derrotar els insurrectes (pau de Zanjón, del 1878). Tornà a la
Península, i pel març del 1879 formà govern, però dimití pel desembre; la
incomprensió dels problemes cubans que trobà en les esferes del govern el feren decantar
cap al partit liberal, que ajudà a triomfar l'any 1881. El 1883 sufocà l'alçament
republicà de Badajoz. Mort Alfons XII, féu de mitjancer entre Cánovas i Sagasta per tal
que signessin el pacte del Pardo (1885); ocupà la presidència del senat en diverses
ocasions. Novament fou capità general de Catalunya (1890 i 1893); el darrer cop fou
objecte del cèlebre atemptat de l'anarquista Pallàs. Nomenat general en cap de les
forces d'Àfrica (1893), liquidà la guerra de Melilla. Nomenat capità general de
Castella la Nova (1895), fou enviat tot seguit a Cuba, per tal de sufocar la nova guerra,
però, convençut que era una causa perduda, dimití (gener del 1896), fet que li valgué
censures. Els darrers anys féu costat al ministre conservador Silvela. El 1902 fou
concedit el marquesat de Martínez de Campos i la grandesa d'Espanya a la seva vídua.
Martínez
de la Rosa, Francisco
Granada 1787 - Madrid 1862
Dramaturg, poeta, filòsof i polític andalús. Fou catedràtic de filosofia. Demanà
ajuda als anglesos en la guerra contra Napoleó, i sofrí exili en períodes
d'absolutisme; ocupà càrrecs d'ambaixador, diputat, ministre i cap de govern. Presidí
l'Academia Española. Home liberal i eclèctic, evolucionà des del neoclassicisme vers el
romanticisme moderat. De les seves obres dramàtiques es destaquen La viuda de Padilla (1814),
Edipo (1829), Aben Humeya (París, 1830) i La conjuración de Venecia (1834);
escriví, a més, Poesías (1833) i la novel·la històrica Isabel de Solís,
reina de Granada.
Martínez
de Perón, María Estela
La Rioja 1931
Política argentina, coneguda també amb el nom d'Isabelita.
El 1961 es casà a Madrid amb J.D.Perón. El 1973 aquest recuperà la presidència de
la república i María Estela esdevingué vice-presidenta (1973-74). En morir Perón, pel
juliol del 1974, es convertí en presidenta i romangué en el càrrec fins al març del
1976, que es produí un cop d'estat militar. Empresonada, primer, i confinada, després,
s'exilià a Espanya el 1981. Amb la tornada de la democràcia a l'Argentina, mantingué la
presidència peronista fins el 1985.
Martínez i
Cuenca, Marià
Cartagena, Múrcia 1899 - Mèxic 1984
Dirigent sindical i polític. Es traslladà a Barcelona amb la seva família a l'edat de
cinc anys; obrer d'arts gràfiques, el 1912 ingressà a la Federación Gráfica Española
de la UGT, i el 1919, a l'Agrupació Socialista de Barcelona, de la qual fou secretari
(1926). S'apartà, tanmateix, de l'Agrupació, atesa la negativa valoració que aquesta
féu de la qüestió catalana. Fou també secretari de la federació catalana de la UGT
(1928-33). Instaurada la Segona República, promogué, des de la federació catalana del
PSOE, la unificació de les forces socialistes de Catalunya, i en fusionar-se, el 1933,
aquesta organització amb la Unió Socialista de Catalunya fou elegit vice-president del
nou partit. Quan es produí l'escissió de la UGT de Catalunya, que ell encapçalà,
passà a ésser president de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya (1934).
Regidor de l'Ajuntament de Barcelona (gener-octubre del 1934), fou empresonat arran dels
fets del 6 d'octubre, però tornà a l'Ajuntament pel febrer del 1936. Després de la
guerra civil, s'exilià, el 1939, i s'instal·là a la ciutat de Mèxic. S'hi integrà a
la vida catalana dels residents en aquest país i participà amb remarcable empenta en les
seves activitats, sobretot en aquelles de caire nacionalista. Escriví unes memòries
inèdites: La muralla invisible.
Martínez
i Domingo, Antoni
Barcelona 1867 - 1942
Polític i advocat. De jove milità al partit liberal conservador, i després seguí la
línia de Dato. Fou regidor de Barcelona (1897), alcalde accidental (1899-1900) i alcalde
de reial ordre (1915). El 1917 dimití, en senyal d'adhesió a l'Assemblea de
Parlamentaris. Ingressà a la Lliga Regionalista (1918), fou fet regidor i elegit alcalde
el 1919 i el 1920. El 1921 sofrí un greu atemptat. Diputat a corts per Barcelona (1923),
tornà a l'ajuntament el 1930, i fou delegat del treball a Catalunya fins a la República.
Fou elegit diputat per la Lliga (1932). Després dels fets del 6 d'octubre de 1934 no
aconseguí, malgrat els seus esforços, d'ocupar la presidència de la
Generalitat, com li
corresponia reglamentàriament. Considerat home de concòrdia, fou molt sol·licitat com a
mitjancer en afers jurídics i polítics. Durant la guerra civil es refugià a
l'estranger, i en tornar s'apartà del tot de la política.
Martínez
i Ferrando, Eduard
València 1883 - 1935
Escriptor. Estudià dret i filosofia i lletres. Escriví a "Las Provincias",
"Pàtria Nova", "La Veu de Catalunya", "València Nova",
"La Mainada", etc. Fou un destacat inspirador del valencianisme i polemista
polític. Publicà Síntesi de criteri valencianista (1918), L'arxiu municipal (1919),
La casa de la generalitat del regne de València (1920), La indústria
valenciana de la seda (1933) i els records Vida d'infant (1921), a part un
estudi sobre Cuatro industrias de abolengo, dins les memòries de la Cambra de
Comerç de València.
Martov, L.
Constantinoble 1873 - Schönberg, Württemberg 1923
Nom amb què és conegut Julij Osipovic Cederbaum, polític
rus d'origen jueu. Fou un dels fundadors del partit socialdemòcrata rus. Col·laborador
de Lenin a la revista «Iskra», a partir del congrés de Londres (1903) s'apartà d'ell i
encapçalà la fracció dels menxevics. Participà en la conferència pacifista de
Zimmerwald. El 1920 es refugià a Alemanya.
Marty, Andreu
Perpinyà 1886 - Catllà de Conflent 1955
Polític. El 1871 el seu pare participà en la comuna de Narbona. El 1919 fou condemnat
pel fet d'haver-se negat a combatre contra els soviètics, però fou amnistiat el 1923, a
causa de la protesta popular; per aquest fet fou conegut amb el nom de Mutin de la Mer
Noire. El 1923 entrà al partit comunista francès: el 1925 era membre del comitè
central, el 1931 del buró polític i el 1932 del comitè executiu de la Internacional
Comunista, de la qual fou secretari (1935). Paral·lelament, fou també diputat, conseller
municipal de París, conseller general del Sena i diputat per Puteaux (1923) i per París
(1936). Durant la guerra civil espanyola de 1936-39 organitzà i animà les Brigades
Internacionals. Posteriorment residí a l'URSS, fins el 1939, i a Alger, on fou cap de la
delegació del PCF. Després de l'Alliberament, fou elegit diputat per París i secretari
del comitè central, el 1947, però el 1952 fou exclòs del partit, com a desviacionista.
Marx, Karl
Trèveris 1818 - Londres 1883
Filòsof, polític i economista alemany. Fill d'un advocat
d'origen jueu, convertit al protestantisme, estudià dret, per indicació del seu pare, a
les universitats de Bonn i Berlín. Molt aviat, però, s'interessà per la filosofia i
s'incorporà a l'esquerra hegeliana. Privat d'iniciar una carrera com a professor
universitari a causa de la reacció política dominant, Marx desenvolupà la seva crítica
al que considerava un sistema polític irracional des del diari "Rheinische
Zeitung" (gener del 1842 - març del 1843), òrgan de la burgesia liberal renana, que
aviat fou prohibit per les autoritats prussianes. Aquesta experiència, precedida poc
temps abans per la publicació de les obres principals de Ludwig Feuerbach, en les
quals aquest sotmetia la filosofia hegeliana a una implacable crítica materialista,
dugué Marx a una ruptura definitiva amb el caràcter idealista i especulatiu del
hegelianisme, conservant-ne, però, la visió dialèctica de la realitat. Instal·lat a
París, on es casà amb Jenny von Westphalen (1843), el contacte amb el naixent moviment
obrer i amb les teories socialistes franceses, així com l'amistat amb F.Engels,
coneixedor directe de la societat capitalista anglesa, contribuí decisivament al fet que
Marx s'orientés cap a la recerca de les lleis del desenvolupament i la transformació de
la societat "moderna". L'estudi i la crítica de l'economia política,
especialment l'anglesa, foren el darrer factor teòric essencial en la formació de la
teoria marxista de la societat, o materialisme històric; les implicacions
polítiques inherents a l'anàlisi que hi era inclosa sobre el capitalisme donen lloc al socialisme
científic, base teòrica de la revolució proletària. Quant a les concepcions més
característiques de la doctrina de Marx, cal dir que són fruit d'una mantinguda relació
entre la investigació teòrica i la pràctica política revolucionària. La síntesi
coherent, en un pla personal, d'ambdós aspectes li valgué d'ésser desterrat per
diferents governs (França, dos cops, Bèlgica i Alemanya) i d'haver de viure en un
constant exili, així com de patir en diverses èpoques una autèntica misèria, només
alleujada finalment per l'ajut econòmic d'Engels. Entre l'extensa producció teòrica de
Marx cal destacar, a més de la seva tesi doctoral sobre Demòcrit i Epicur (1841), la Kritik
der Hegelschen Rechtsphilosophie ("Crítica de la filosofia hegeliana del
dret", escrita el 1843 i publicada pòstumament), Die Heilige Familie ("La
Sagrada Família", 1845) i Die Deutsche Ideologie ("La ideologia
alemanya", escrita -com l'anterior, en col·laboració amb Engels- en 1845-46 i
publicada pòstumament), obres que palesen la ruptura, primer, amb Hegel i, després, amb
la mateixa esquerra hegeliana; corresponents també a aquesta primera època són els Ökonomische-philosophische
Manuskripte ("Manuscrits econòmico-filosòfics", redactats el 1844, però
no publicats fins el 1932), les cèlebres Elf Thesen über Feuerbach ("Onze
tesis sobre Feuerbach", escrites el 1845 i publicades, un xic canviades, per Engels,
com a apèndix de la seva obra sobre Feuerbach, el 1888) i Misère de la philosophie.
Réponse à la philosophie de la misère, de Proudhon (1847; publicada en alemany, Das
Elend der Philosophie, el 1885). Das kommunistische Manifest ("El manifest
comunista", 1848, en col·laboració amb Engels), Der 18 Brumaire des Louis
Bonaparte ("El 18 brumari de Lluís Bonaparte", 1852) i Die
Klassenkämpfe in Frankreich ("Les lluites de classes a França", 1859),
són obres de caràcter polític o històrico-polític. Els Grundrisse der Kritik der
politischen Ökonomie ("Fonaments de la crítica de l'economia política",
escrita en 1857-58 i publicada el 1939) i Zur Kritik der politischen Ökonomie ("Crítica
de l'economia política", 1859) anuncien Das Kapital, de les tres parts del
qual només la primera fou publicada en vida de Marx (1867), mentre que les altres dues ho
foren per Engels (1885 i 1894); un altre estudi, Theorien über den Mehrwert ("Teories
sobre la plus-vàlua"), redactat entre el 1861 i el 1863 i planejat com a quarta part
de Das Kapital, fou publicat entre el 1905 i el 1910 per Kaustky. Entre les
darreres obres de Marx cal esmentar Der Bürgerkrieg in Frankreich ("La guerra
civil a França", 1871) i Randglossen zum Programm der Deutschen Arbeiterpartei ("Crítica
del programa de Gotha", escrita el 1875 i publicada per Engels, amb notes, el 1891).
De l'àmplia activitat política de Marx cal destacar la intervenció directa en el
procés revolucionari alemany de 1848-49 i les tasques de direcció política de la
Primera Internacional fins que el seu Consell General fou traslladat a Nova York (1872).
Marx, Wilhelm
Colònia 1863 - Bonn 1946
Polític alemany. Cap de la Katholische Union (1920-28), com a canceller de la República
(1923-24) reclamà l'evacuació de la conca del Ruhr per part de França, féu acceptar el
pla Dawes i aprovà la reforma monetària de Schacht. Candidat comú del centre i dels
socialdemòcrates a la presidència de la República el 1925, fou derrotat per Hindenburg.
Fou novament canceller del 1926 al 1928.
Mas, Valeri
Principat de Catalunya? segle XIX - segle XX
Anarcosindicalista. Un dels representants de la CNT en el comitè de proveïments els
primers mesos de la guerra civil de 1936-39, substituí Marià R.Vázquez en la secretaria
del comitè regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (novembre del
1936 maig del 1937). Arran dels Fets de Maig del 1937, passà a formar part del govern
provisional de la Generalitat (5 de maig 28 de juny de 1937) com a conseller de serveis
públics, economia i sanitat i assistència social. Posteriorment, fou un dels creadors
del consell del MLE (Perpinyà, març del 1939).
Mas i Gavarró,
Artur
Barcelona 1956
Polític. Llicenciat en ciències econòmiques i empresarials, en 1982-92 treballà en
empreses comercials i ocupà també (1982-88) diversos càrrecs al departament de comerç,
consum i turisme de la Generalitat de Catalunya. Regidor per la coalició CiU a
l'ajuntament de Barcelona (1987, 1991 i 1995), hi fou portaveu d'afers econòmics del seu
grup (1988-91), el 1991 passà a ésser-ne portaveu i el 1993 president fins l'any 1995.
Diputat a la Diputació de Barcelona (1991) i al Parlament de Catalunya (1995), president
de la Federació de Barcelona de CDC (1996), conseller de política territorial i obres
públiques (1995-97) i, posteriorment, d'economia i finances (fins el 2001). Membre (1998)
del secretariat permanent de CDC i portaveu del govern de la Generalitat (2000), aquest
any fou elegit secretari general de CDC. L'any següent fou nomenat conseller en cap del
govern de la Generalitat.
Masgoret, Josep
? segle XVIII - segle XIX
Guerriller carlí. Lluità en la primera guerra Carlina i assolí el grau de general.
Durant la guerra dels Matiners fou nomenat segon comandant general de Catalunya (1848);
entrà a Catalunya i hi organitzà una efímera diputació general de Catalunya.
Mason, James
Murray
Georgetown, Maryland 1798 - Clarence, Virgínia 1871
Polític nord-americà. Autor de la Fugitive Slave Act (1850) i defensor de
l'esclavitud, en esclatar la guerra civil fou enviat a la Gran Bretanya, ensems amb John
Slidell, com a delegat de la Confederació (1861).
Massana
i Bancells, Marcel.lí
Berga, Berguedà 1918 - Mas Letallet, Foix, Occitània 1981
Guerriller anarquista, conegut amb el sobrenom de Panxo. Afiliat a la CNT (1933),
durant la guerra civil de 1936-39 fou tinent de l'exèrcit republicà. Empresonat
(1939-42), passà a l'estat francès, però el 1944 retornà al Principat, on fou la
figura principal del maquis llibertari rural. Amb Ramon Vila Capdevila, Caracremada,
Jaume Puig, Tallaventres, i altres companys, realitzà "expropiacions",
segrestaments i atemptats al Berguedà i al Solsonès. El 1951 abandonà la lluita i
tornà a l'estat francès.
Mata-Hari
Leeuwarden 1876 - Vincennes 1917
Nom amb què és coneguda Margaretha Gertruida Zelle, ballarina i espia holandesa. Muller
d'un oficial de l'exèrcit colonial holandès, residí a Java uns quants anys, on
s'interessà pel folklore indonesi, el 1908 s'establí a París com a ballarina i
cortesana, i durant la Primera Guerra Mundial esdevingué agent del servei secret alemany.
Condemnada a mort per un tribunal militar francès, fou afusellada.
Mateu, Pere
Barcelona 1898 - França 1982
Anarquista. Obrer metal·lúrgic, fou un dels autors, juntament amb Nicolau i Casanellas,
de l'atemptat que ocasionà la mort del president del consell de ministres Eduardo Dato (8
de març de 1921). Detingut, fou condemnat a mort (1923), però posteriorment hom li
commutà la pena per la de cadena perpètua (1924), i fou alliberat quan es proclamà la
Segona República. El 19 de juliol de 1936 lluità contra l'aixecament militar a
Barcelona, i intervingué en la conquesta de Casp amb les forces de Durruti.
Mathieu
de la Redorte, Maurice
Saint-Affrique 1768 - París 1833
Militar francès. Lluità a favor de Napoleó a Itàlia i a Prússia (1806-07). El 1810
fou enviat a Catalunya com a governador militar de Barcelona, a les ordres de
J.É.Macdonald; però eixamplà les seves atribucions i esdevingué, de fet, el veritable
cap de l'ocupació francesa. Emprà mètodes conciliadors i procurà de normalitzar la
vida ciutadana. Restablí la Junta de Comerç i autoritzà la reobertura del seminari i el
retorn del clergat regular, amb limitacions; reformà el sistema judicial i el tributari,
d'acord amb el model francès, i creà nous tributs. Féu subvencionar el teatre de la
Santa Creu, per tal que restés obert, i reprimí el bandidatge. Quan el Principat fou
annexat a França (1812), fou reduït a les funcions militars estrictes i fou nomenat
comandant superior de la Baixa Catalunya. El 1813 passà a França. Acceptà la
restauració dels Borbó de França, i el 1819 fou creat par per Lluís XVIII.
Matsuoka, Yosuke
Yamaguchi 1880 - Tòquio 1946
Polític japonès. Representava el Japó a la Societat de Nacions quan es produí la
invasió de Manxúria (1931). Ministre d'afers estrangers, negocià el pacte tripartit amb
Alemanya i Itàlia (1940) i el de no-agressió amb l'URSS (1941). Empresonat pels
nord-americans com a criminal de guerra, morí abans del judici.
Matteotti, Giacomo
Fratta Polesina, Vèneto 1885 - Roma 1924
Polític italià. Diputat des del 1919 i secretari del partit socialista (1924), fou un
dels caps de l'oposició parlamentària a Mussolini. El seu assassinat per milicians
feixistes provocà revoltes arreu del país, que donaren peu que Mussolini suprimís les
darreres llibertats polítiques. Els assassins de Matteotti foren jutjats el 1947 i
condemnats a presó.
Maupeou,
René-Nicolas
París 1714 - Thuit 1792
Estadista francès. Canceller de França (1768), amic dels jesuïtes i de Madame Du Barry,
féu designar Terray com a controlador general de finances. El 1770 reeixí a fer
desterrar Choiseul i a convertir Aiguillon en ministre d'afers estrangers. El 1771 abolí
el parlament de París i els tribunals de justícia i en creà uns altres de designació
directa, amb la qual cosa intentava d'establir un govern que eliminés qualsevol oposició
a la monarquia. Mort el rei Lluís XV, Maupeou fou destituït l'any 1774.
Maura i
Montaner, Antoni
Palma de Mallorca 1853 - Torrelodones, Madrid 1925
Polític. Fill d'un modest obrer del carrer de la Calatrava
de Palma i germà de Gabriel, Bartomeu, Miquel i Francesc. Estudià a l'Institut Balear, i
el 1868 anà a Madrid, on es llicencià en dret. La coneixença dels germans de Germán
Gamazo, companys d'estudi, li permeté de treballar, a partir del 1872, en el despatx
d'aquest (posteriorment treballà també per Álvarez Bugallal i per a Gallostra). El 1878
es casà amb Constancia Gamazo, germana petita de Germán, i el 1881 inicià la carrera
política, en ésser elegit diputat liberal per Mallorca, gràcies al suport del govern
liberal (en especial d'Alonso Martínez) i dels sectors conservadors i catòlics illencs
(sobretot per «El Àncora», del seu germà Miquel). A partir d'aleshores anà
obtenint,
fins el 1923, continuadament, la representació de les Illes. A les corts, el seu
llançament polític es produí en 1884-85, quan, vençudes ja les dificultats que durant
molts anys tingué per a parlar correctament el castellà, endegà una sorollosa campanya
favorable a la reorganització de la marina de guerra, tema que reprengué en 1891-92.
Important dinamitzador de la dissidència gamacista, especialment en defensa del
proteccionisme agrari, fou, d'altra banda, vicepresident del congrés de diputats el 1886
i president de la comissió de jurat el 1887. Ministre d'ultramar (desembre del 1892
— març del 1894), projectà una sèrie de reformes administratives per a Cuba i les
Filipines que concedien una certa autonomia a aquelles colònies, per tal de contrarestar
la insurrecció; però la protesta de les corts l'obligà a dimitir. Es palesà
així, per
primera vegada, la seva pretensió de renovació de la política tradicional de la
Restauració mitjançant l'amalgama d'un ideari conservador amb un esperit reformista i
realista. Fou després ministre de gràcia i justícia (desembre del 1894 — març del
1895). Quan morí Gamazo (novembre del 1901), ostentà el comandament dels
gamacistes, que
allunyà definitivament del partit liberal, i, després d'un breu pas pel ministeri de la
governació (desembre del 1902 — juliol del 1903), des d'on permeté el triomf
electoral dels republicans a les grans ciutats, signà la constitució de l'Institut de
Reformes Socials i llançà el projecte de reforma de l'administració local; fou
proclamat cap del partit conservador (novembre del 1903), i aleshores formà govern
(desembre del 1903 — desembre del 1904). La seva actitud, arrogant, el distancià de
la premsa madrilenya, i, alhora, l'intent d'atreure's el grup conservador del marquès de
Pidal (afer Nozaleda) l'enfrontà amb l'opinió liberal. Tingué, tanmateix, un cert èxit
per l'abril del 1904, amb l'organització de la visita del rei Alfons XIII a Barcelona
(on
Maura fou objecte d'un atemptat) i a Mallorca, viatge que pretenia de contrarestar
l'allunyament del catalanisme de la monarquia. Finalment, una crisi fulminant d'origen
palatí, que inicià un continuat enfrontament personal amb el monarca, l'obligà a
dimitir. Durant el seu govern (gener del 1907 — octubre del 1909), aconseguí
l'aprovació del famós projecte de reconstrucció naval (gener del 1908), però no pas la
del de reforma de l'administració local, malgrat que la discussió d'aquest afavorí la
divisió del moviment de Solidaritat Catalana. En recolzar, accentuant el seu
conservadorisme, sobre el caciquisme electoral (a través del ministre de governació La
Cierva) i en voler imposar una llei especial contra el terrorisme no pogué evitar
l'extensió d'una creixent oposició republicana, que, després dels fets de la Setmana
Tràgica, aconseguí l'ajuda dels liberals i el féu estar allunyat molts anys del
poder. De fet, havia fracassat en l'intent, proclamat el 1901, de renovació del sistema
polític de la Restauració («la revolución desde arriba»). Romangué
posteriorment en un segon pla, puix que, malgrat que el 1913 hom li ratifiqués el
comandament del partit conservador, l'ascensió de Dato dividí el partit i convertí el
maurisme en una força política dissident, bé que important. En plena crisi política
del règim, tornà en tres ocasions al poder, amb governs denominats «de
concentració» (març-novembre del 1918, abril-juliol del 1919 i agost del 1921 — març del 1922).
La seva política inicial d'ampli abast reformista se centrà aleshores a atreure cap a la
monarquia la Lliga Regionalista; alhora, refermà la seva dependència respecte a La
Cierva amb els seus mètodes electorals caciquils i la seva política repressiva.
Finalment, malgrat haver acceptat la possibilitat de la presa del poder per part dels
militars per l'agost del 1923, condemnà la Dictadura de Primo de Rivera i es pronuncià a
favor d'una reforma constitucional. Morí a casa del seu amic el comte de Las Almenas. Fou
president de l'Academia Española. Una part dels seus discursos fou recollida a Discursos
conmemorativos (1941) i Treinta y cinco años de vida pública (1916).
Maura y Gamazo,
Miguel
Madrid 1887 - Saragossa 1971
Polític castellà. Fill d'Antoni Maura i Montaner. Diputat per Alacant (1916),
defensà la política maurista. La Dictadura de Primo de Rivera féu trontollar les seves
conviccions monàrquiques, i el 1930 formà part del primer comitè revolucionari
republicà. Empresonat després de la insurrecció de Jaca, fou ministre de
l'interior del govern provisional de la república (14 d'abril de 1931). S'hagué
d'enfrontar amb nombrosos problemes d'ordre públic, com la crema de convents (11 de maig
de 1931), i dimití el càrrec (1 d'octubre de 1931), perquè estava disconforme amb
l'article 26 de la constitució (la qüestió religiosa). Era membre d'un petit grup
republicanoconservador, i en esclatar la guerra civil de 1936-39 s'hagué d'exiliar.
Tornà a la Península Ibèrica l'any 1953, i escriví Así cayó Alfonso XIII (1962).
Maurín i Julià,
Joaquim
Bonansa, la Ribagorça 1896 - Nova York 1973
Dirigent polític marxista. Estudià magisteri a Lleida, on
exercí i on s'inicià com a militant de la CNT. El 1919 fundà, amb Pere Bonet i Víctor
Colomer, el setmanari pro-bolxevic "Lucha Social". Fou secretari de la
Federació Provincial dels Sindicats de Lleida (1920), i en nom d'aquesta formà part, el
1921, del comitè regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i
assistí al ple de la CNT de l'abril del 1921, que el nomenà, juntament amb Nin,
Ibáñez, Arlandís i Leval, delegat al congrés constitutiu de l'ISR a Moscou. Conegué,
a París, Pierre Monatte i "La Vie Ouvrière", i el sindicalisme revolucionari
pro-comunista d'aquest grup l'influí poderosament. Tornà a Barcelona per l'octubre del
1921, i, secretari provisional del comitè nacional de la CNT, s'enfrontà als anarquistes
en defensa, sobretot des de "Lucha Social" de Lleida i "Acción Social
Obrera" de Sant Feliu de Guíxols, de la permanència de la CNT dins l'ISR. Fou
empresonat pel febrer del 1922 i, dominats els organismes confederals pels anarquistes i
els anarcosindicalistes, després de la conferència de Saragossa del maig del 1922,
intentà, a la fi del mateix any, l'organització d'uns comitès sindicalistes
revolucionaris i fundà "La Batalla" (1922-37). Les seves relacions amb el PCE
s'iniciaren el 1924; després d'assistir al tercer congrés de l'ISR, dugué el grup de
"La Batalla" al PCE. Fou secretari de la nova Federació Comunista
Catalano-Balear i membre del comitè central del PCE. De tota manera, des de bon
començament es palesaren fortes divergències, a causa de diferents concepcions del
funcionament intern del partit, de la política sindical i de l'actitud envers la
qüestió nacional. Detingut des de la primeria del 1925, fixà després la residència a
París i treballà en les Edicions Europa-Amèrica, sense poder millorar les relacions amb
la direcció comunista espanyola. Tornà a Barcelona a mitjan 1930, i tornà a ésser
empresonat; escriví aleshores Los hombres de la Dictadura (1930). En llibertat, es
llançà obertament a una crítica del PCE i, actuant al marge d'aquest, fusionà a la fi
la Federació Comunista Catalano-Balear amb el Partit Comunista Català i constituí el
Bloc Obrer i Camperol, del qual fou elegit president (març del 1931). Tanmateix, no fou
expulsat oficialment del PCE fins al juliol del 1931. Els punts fonamentals de la seva
estratègia política foren, a partir d'aleshores, l'aliança del proletariat i els
camperols i la lluita per la unificació dels grups comunistes. A partir del 1934 fou el
principal teòric i impulsor de l'Aliança Obrera a Catalunya, i amb aquesta participà en
els fets del Sis d'Octubre, i tornà a ésser empresonat. El 1935 intentà efectivament la
fusió de les forces marxistes catalanes, bé que finalment assolí només la unió amb la
Izquierda Comunista d'Andreu Nin en el POUM (setembre del 1935), del qual fou elegit
secretari general. Favorable al Front Popular, fou diputat a corts per Barcelona pel
febrer del 1936. Quan tingué lloc l'aixecament militar era a la Corunya, i, bé que de
primer aconseguí de fugir, finalment fou detingut, a Jaca. Al final de la guerra fou
condemnat a 30 anys de reclusió. Indultat, el 1947 s'establí als EUA. En aquest país,
el president de Costa Rica, Josep Figueres, fill de catalans, li oferí el càrrec de
funcionari de premsa de la delegació costarriquenya a les Nacions Unides, a Nova York,
que acceptà i exercí de 1954 a 1957. Posteriorment, fundà l'American Literary Agency
(1949), empresa periodística de col·locació de col·laboracions, els beneficis de les
quals compartia amb els autors dels articles. L'agènciaa aplegà gran nombre d'escriptors
i polítics llatinoamericans i espanyols i esdevingué una de les més prestigioses del
món; ell mateix hi col·laborava amb articles i hi utilitzava diferents pseudònims. És
autor, a part de fullets com El sindicalismo a la luz de la revolución rusa (1921)
o El Bloque Obrero y Campesino (1932), dels llibres La Revolución Española (1932)
i Hacia la Segunda Revolución (1935), en els quals, amb una perspectiva marxista,
intentà d'analitzar les relacions de classe a l'estat espanyol, per a elaborar la seva
estratègia política comunista. El 1981 la seva despulla fou retornada a Bonansa.
Maximilià I de
Mèxic
Viena 1832 - Querétaro 1867
Arxiduc d'Àustria i emperador de Mèxic (1864-67). Fill de l'arxiduc d'Àustria Francesc
Carles, es casà amb Carlota de Bèlgica (1857). Després de la intervenció francesa a
Mèxic (1862), Napoleó III i els conservadors mexicans li oferiren la corona, que
acceptà després de la caiguda de Puebla (1863), i signà el tractat de Miramar amb
Napoleó III. Formà un govern liberal, mal acollit pels seus partidaris. La funesta
influència de Bazaine féu augmentar la impopularitat del sobirà. Abandonat pels
francesos, que li prestaven suport, el 1867 es dirigí a Querétaro amb l'exèrcit, i,
traït pel coronel López, hagué de rendir-se a les forces republicanes d'Escobedo. Fou
afusellat allà mateix amb Miramón i Mejía.
Mayor i
Zaragoza, Frederic
Barcelona 1934
Bioquímic i polític. Doctor en farmàcia per la universitat de Madrid (1958), fou
catedràtic de bioquímica (1963-73) i rector (1968-72) de la universitat de Granada.
Subsecretari d'Educació i Ciència (1974-75) i director del centre de biologia molecular
del CSIC, que presidí en 1983-87. Diputat d'UCD per Granada (1977), entre 1978-81 fou
director general adjunt de la UNESCO i en 1981-82 ocupà la cartera ministerial
d'educació i ciència. Fou membre del CDS, pel qual fou diputat al Parlament Europeu en
1987-89. Aquest mateix any fou elegit director general de la UNESCO, càrrec en el qual
fou reelegit el 1993, que deixà el 1999, en finalitzar el mandat. És autor d'un gran
nombre d'articles sobre problemática educativa, pau, desenvolupament i prospectiva; sobre
aquests temes és autor dels llibres Mañana siempre es tarde (1987), La nueva
página (1994), La memoria del futuro (1995), Los nudos gordianos
(1999), Un monde nouveau (2000, en col·laboració amb S. Pawlowski i J. Bindé),
entre d'altres. Ha rebut el premi Blanquerna (1996), el premi per la Pau de l'Associació
per les Nacions Unides d'Espanya (1998) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona
(2000), entre d'altres distincions.
Mazzini, Giuseppe
Gènova 1805 - Pisa 1872
Patriota i polític italià. Fill d'un metge famós, estudià dret (1822-27). El 1828
s'uní als carbonaris, dels quals s'apartà aviat, a causa de llur monarquisme. Empresonat
(1830-31), passà després a Marsella, on fundà la societat secreta Jove Itàlia
(1831) i un diari homònim (1832), que propugnaven la unitat italiana dins un sistema
republicà. El 1833 l'organització fou desarticulada, i ell fugí a Ginebra, des d'on
planejà la invasió de Savoia i Nàpols, que no fou duta a terme. A Berna creà la
societat secreta Jove Europa (1834), per afavorir els nacionalismes i la
fraternitat europea. El 1835 fundà el diari "Giovane Svizzera". Expulsat del
país, es refugià a Londres (1837), on reprengué la Jove Itàlia (1839) i fundà els
diaris "L'Apostolato Popolare" i "Pellegrino" (després,
"L'Educatore"). En esclatar la revolució del 1848 a París, convertí la Jove
Itàlia en l'associació nacional italiana, i passà a Milà, en lluita contra Àustria, i
a Roma, on fou diputat i triumvir de la república (1849). Perseguit per Cavour i bandejat
pels republicans, a causa dels seus fracassos -conats d'invasió i de rebel·lió-, li fou
negat l'accés al parlament (1866) i àdhuc estigué empresonat uns quants mesos (1870).
McCarthy, Joseph
Raymond
Appleton, Wisconsin 1908 - Bethesda, Maryland 1957
Polític nord-americà. Advocat i senador republicà, des del 1947 fou president del
comitè d'activitats antinord-americanes i organitzador de la campanya anticomunista. Les
repercussions d'aquesta campanya en provocaren la destitució (1954).
McClintock,
Francis Leopold
Dundalk 1819 - Londres 1907
Explorador britànic de l'Àrtida. El 1848, amb Ross, i el 1849, el 1852 i el
1857 féu expedicions a l'W de la Badia de Baffin, a la recerca de l'expedició de
Franklin, les restes de la qual descobrí a la Terra del Rei Guillem.
McClure,
Robert John Le Mesurier
Wexford, Irlanda 1807 - Portsmouth 1873
Explorador britànic de l'Àrtida. Recorregué la darrera secció del pas del NW (des de
l'estret de Bering, per la mar de Beaufort, fins al de Melville).
McCulloch, John R
County Withorn 1789 - Londres 1864
Economista escocès. Director (1818-20) del diari liberal "The Scotsman" i
professor d'economia política de la universitat de Londres (1828-32), fou un gran
propagador de les teories de l'escola clàssica. Edità obres de Smith i de Ricardo i
publicà un dels primers estudis del pensament econòmic (Discourse on the Rise,
Progress, Peculiar Objects and Importance of Political Economy, 1824), Statistical
Account of the British Empire, (1837) i una exhaustiva Literature of Political
Economy (1845).
McKinley, William
Niles, Ohio 1843 - Buffalo 1901
Polític nord-americà. Representant republicà al Congrés (1877-91), féu aprovar un
aranzel proteccionista (1890). Governador d'Ohio (1892-96), fent-li costat el financer
Marcus A.Hauna fou elegit president dels EUA (1897-1901). Inicià una política
imperialista: annexió de les Hawaii i, després de la guerra Hispano-nord-americana
(1898), de Puerto Rico, les Filipines, Guam i Cuba. Fou assassinat per l'anarquista Leon
Czolgosz.
Meer y
Kindelán, Ramón de
Barcelona segle XVIII - ? segle XIX
Militar d'origen flamenc. Baró de Meer i primer comte de Gra (1845). Vers el 1830 serví,
a Barcelona, a les ordres del comte d'Espanya. Liberal, lluità contra els carlins a
Navarra, i el 1837 fou nomenat capità general de Catalunya; durant el seu mandat es
decantà a favor dels moderats i reprimí amb duresa els progressistes; reorganitzà
l'administració militar, protegí l'activitat econòmica i tendí a considerar el
Principat com una unitat administrativa (fet que molestà el govern de Madrid, que
s'esforçava a fer efectiva la recent divisió en províncies). Dugué a terme campanyes
victorioses contra els carlins: batalla de Gra (1837) i recuperació de Solsona
(1838) i d'Àger (1839). Rellevat del càrrec, el 1839, tornà a ésser capità general de
Catalunya en 1843-45. Fou nomenat diputat i senador per Isabel II.
Mehmet, Alí (veure Muhammad 'Ali)
Mehring, Franz
Schlawe 1846 - Berlín 1919
Polític alemany. Fou un dels dirigents de la tendència esquerrana del partit
socialdemòcrata, contrari a la política de guerra. Fundà, juntament amb Rosa Luxemburg
i Karl Liebknecht, el grup espartaquista (1916); fou també un dels promotors del partit
comunista alemany, i intervingué activament en la preparació de la revolució del 1918.
Publicà diverses obres, en la línia marxista.
Meir, Golda
Kíev 1898 - Jerusalem 1978
Política israeliana. Amb la seva família el 1906 emigrà a
Milwaukee. S'uní aviat al partit laborista sionista, i el 1921 emigrà a Palestina i,
juntament amb Ben Gurion, Levi Eskhol i Ben Zvi, fou un dels fundadors del Mapai i del
Histadrut. Posteriorment fou cap polític de l'Agència Jueva de Palestina (1946-48).
Aconseguida la independència de l'estat d'Israel, ocupà diversos càrrecs diplomàtics i
polítics, fins que arribà a ministre de relacions exteriors (1956-66). El 1969 fou
elegida cap de govern. Hagué de dimitir (1974) a conseqüència de la guerra
àrabo-israeliana del 1973. Publicà una autobiografia (1975).
Mendès-France,
Pierre
París 1907 - 1982
Polític francès. Diputat radical (1932-40) i sots-secretari del tresor (1936), fugí del
règim de Vichy i col·laborà amb De Gaulle a l'exili. Cap de govern (1954-55), signà el
final de la guerra d'Indo-xina i s'oposà a la Comunitat Europea de Defensa. Passà al PSU
el 1959, se n'allunyà després dels fets de Maig del 1968 i s'uní a Mitterrand. Es
retirà de la vida política el 1973. Escriví La République moderne (1962).
Méndez Rodríguez,
Cándido
Badajoz 1952
Sindicalista. Enginyer químic (1971), ingressà al PSOE el
1970, partit pel qual fou diputat a corts per Jaén (1979-86), i a la UGT el 1975, de la
secció andalusa de la qual fou secretari general (1986-94). El 1994 substituí N.Redondo
en la secretaria general de la UGT estatal. Ha afavorit l'estratègia conjunta amb CCOO i
la reconciliació amb el PSOE.
Mendizábal,
Juan Álvarez
Cadis 1790 - Madrid 1853
Polític i financer. De família jueva, es dedicà als negocis des de jove. Després del
Trienni Constitucional (1823) s'exilià a Londres, des d'on finançà l'expedició que
enderrocà la monarquia absoluta a Portugal. Tornà a Espanya (1835), i fou nomenat
ministre d'hisenda i, poc després, cap de govern. Tornà a ésser ministre d'hisenda
(1836, 1837 i 1843). Destacada figura del partit progressista, promogué un seguit de
reformes, entre les quals es destacaren, d'una banda, l'allistament general de l'exèrcit
(servei que podia ésser defugit mitjançant el pagament d'una indemnització), i, de
l'altra, la supressió de la major part d'ordes religiosos (1835), llevat dels dedicats a
l'ensenyament i a l'assistència, i la venda de llurs béns en subhasta pública (lleis
del 1836 i 1837). L'objecte d'aquestes mesures era econòmic i polític alhora, però no
fou plenament assolit. El 1844, que els moderats ocuparen el poder, emigrà a l'estranger.
Tornà el 1847, i durant la revolució de l'any següent s'oposà als intents
progressistes i demòcrates d'enderrocar la dictadura de Narváez. Pertanyia a la
francmaçoneria de ritu escocès, i en general actuà d'acord amb els interessos
britànics.
Menem, Carlos
Saúl
Anillaco, La Rioja 1935
Polític argentí. Provinent d'una família d'emigrants
sirians, estudià jurisprudència i ingressà en el Partit Justicialista. Governador de La
Rioja per tres cops consecutius, el 1976 fou empresonat uns mesos com a resultat del cop
militar. El 1988 guanyà a Antonio Cafiero, president del partit, la candidatura a la
presidència. Un cop al poder, Menem prengué mesures de caire marcadament liberal amb les
quals aconseguí superar la pèssima situació econòmica en què es trobava el país. Bé
que el 1990 aturà una rebel·lió militar, poc temps després indultà els caps de la
dictadura, motiu pel qual fou molt criticat. Les eleccions legislatives de l'octubre del
1993 el confirmaren en el càrrec.
Al novembre del 1993 Carlos Menem i Raúl Alfonsín signaren el pacte de Los
Olivos, un acord per a modificar la constitució argentina. Un dels canvis introduïts fou
la supressió de l'article que prohibia al president de la república de presentar-se a la
reelecció per a un segon mandat. D'acord amb la nova legislació, Menem es presentà a
les presidencials del maig del 1995 i sortí elegit a la primera volta, amb el 49,8% dels
vots. El 1999 va deixar la presidència.
El 2001 un jutge federal argentí decretà l'arrest domiciliari de l'expresident del
país, acusat de ser el màxim responsable d'una organització que va vendre armes de
contraban a l'Equador i a Croàcia.
Mercader i del
Río, Jaume Ramon
Barcelona 1914 - l'Havana 1978
Agent polític del Narodnij Komissariat Vnutrennikh Del (NKVD). Fill de la cubana
Caridad del Río, que, molt jove, als sis anys, es traslladà a Barcelona i uns anys
després, ja amb els seus fills, s'establí a França, on milità en el partit comunista
francès. En aquest país, a Tolosa, Mercader continuà la seva formació. El 1929 tornà
a Barcelona, on treballà com a maître, a l'Hotel Ritz de Barcelona. Aviat fou Militant
en l'organització política Joventut Comunista. Arran de les seves idees i militància
política, fou empresonat a València, on li van prendre les empremtes dactilars, que
posteriorment revelarien la veritable identitat de Mercader. Lluità al bàndol republicà
durant la guerra civil; intervingué al front de Bujaraloz. Formà el batalló de
voluntaris de Madrid i assolí l'estrella de comandant. Després de la guerra, s'exilià i
fou reclutat pel Narodnij Komissariat Vnutrennikh Del, la policia secreta de la URSS.
Aquesta li encomanà la secreta missió d'assassinar Trotskij, exiliat a Mèxic. Sota el
nom de Jacques Mornard aconseguí de guanyar-se la confiança de Lev Trockij, el
qual assassinà a Mèxic el 20 d'agost de 1940. Mercader fou jutjat i condemnat a 20 anys
de reclusió i no confessà mai la seva veritable personalitat. Alliberat el 1960, residí
a l'URSS, on fou condecorat com a heroi, i posteriorment a Cuba.
Merlin
de Douai, Philippe Antoine
Arleux, prop de Douai 1754 - París 1838
Polític francès. Diputat als Estats Generals (1789), aconseguí l'abolició del dret de
primogenitura. Membre jacobí de la convenció i del Comitè de Salvació Pública,
després del cop d'estat del 9 de termidor de l'any II (27 de juliol de 1794), fou
ministre de justícia (1795-97) i formà part del Directori. Napoleó li atorgà el
títol de comte.
Merlin
de Thionville, Antoine Christophe
Thionville 1762 - París 1833
Polític francès. Diputat de l'Assemblea legislativa (1791) i a la Convenció, féu
decretar la confiscació dels béns dels emigrats reialistes i la deportació dels
clergues refractaris. Contribuí a la caiguda de Robespierre i fou membre del Consell dels
Cinc-cents.
Mesa, José
Alhucemas, Màlaga 1831 - Saint-Macaire, Gironda 1904
Polític andalús. Tipògraf i posteriorment periodista, fou un dels primers membres a
l'estat espanyol de la Primera Internacional. Com a director de «La Emancipación» el
1872 publicà per primera vegada a l'estat espanyol el Manifest del Partit Comunista. Abandonà
el bakuninisme i, amb Pablo Iglesias i els germans Mora, fundà la Nueva Federación
Madrileña. Exiliat a Londres (1874), es relacionà amb Engels i Marx, del qual traduí al
castellà (1891) Das Elend der Philosophie ('Misèria de la filosofia', 1847). Fou
amic de Lafargue i de Jules Guesde.
Mestre i Tudela,
Joan
Lleida ? - 1889
Dirigent carlí. D'una família de terratinents, estudià dret i exercí d'advocat a
Lleida, on fou el darrer alcalde del regnat d'Isabel II. Destituït el 1868, es passà al
bàndol carlí i presidí (1870 i 1871) la junta provincial del partit. En crear-se la Diputació
General de Catalunya (1874), en fou vicepresident —bé que hom el coneixia com el
President— i hagué de defensar l'autonomia de la Diputació davant l'autoritat
militar carlina. Ferit al setge de la Seu d'Urgell, fou empresonat. Alliberat, el 1888
s'adherí a l'integrisme i esdevingué l'inspirador doctrinal del "Diario de
Lérida".
Mestres i Albet,
Pere
Vilanova i la Geltrú 1901 - 1976
Polític. Perit electricista, fou professor a l'Escola
Industrial de Vilanova. Ingressà a la joventut del Centre Democràtic Federalista, fins a
l'adveniment de la Segona República. Aquesta entitat s'adherí, el 1930, a la
Conferència d'Esquerres Catalanes, que més tard esdevingué Esquerra Republicana de
Catalunya, en la qual milità. Formà part de les comissions parlamentàries de
pressuposts, treball, finances, cultura, economia, diputació permanent, governació i
llei municipal. A la Generalitat, cridat pel president Macià, ocupà la conselleria de
governació (del 4 d'octubre de 1933 al 3 de gener de 1934) i obres públiques i
assistència social i sanitària (del 18 de setembre de 1934 als fets d'octubre). Arran
d'aquests fets, fou empresonat al penal de Cartagena, juntament amb Ventura Gassol, Martí
Esteve i Martí Barrera. Arran de la victòria del Front Català d'Esquerres el 1936,
retornà a la vida políca activa. Fou elegit diputat del parlament de la República el 10
de febrer de 1936. A partir del maig i durant la guerra, ocupà el departament d'obres
públiques. Després de la guerra civil, el 1939, d'acord amb el president Companys,
s'exilià a França i des d'aquet país s'embarcà, amb la seva família, cap a Cuba. Més
tard, residí a Mèxic, on assajà l'aplicació de la canya de sucre a la indústria
paperera. Posteriorment, fixà la seva residència a Buenos Aires, on, des de l'any 1945,
col·laborà amb el grup català Unitat Vilanovina. Recorregué diversos països
llatinoamericans, especialment el Perú, on passà alguns anys. Finalment, els darrers
anys, retornà a Vilanova i la Geltrú, on morí.
Metaxàs, Ioannis
Ítaca 1871 - Atenes 1941
General i polític grec. Sostingué la política de neutralitat grega i hagué
d'exiliar-se quan abdicà el rei Constantí I. Retornat definitivament el 1926, propugnà
la restauració monàrquica. President del consell el 1936, es proclamà dictador,
instaurà un règim totalitari i es féu nomenar cap de govern vitalici. Bé que prudent
en la política internacional, la seva actuació a l'interior del país fou nefasta i es
distingí per una sèrie de brutals repressions, dirigides particularment contra els
intel·lectuals i polítics dissidents. Es mostrà inflexible davant l'ultimàtum de
Mussolini (1940) i morí quan les tropes hel·lèniques entraven victorioses a
Albània.
Metternich,
príncep de
Coblença 1773 - Viena 1859
De nom Klemens Wenzel Lothar von Metternich. Estadista austríac d'origen
renà, comte i més tard príncep de Metternich-Winneburg (1806). Estudià a Estrasburg
(1788-90) i entrà al servei de la diplomàcia austríaca a partir del 1790. Ambaixador a
França (1806), els seus informes contribuïren a la decisió austríaca de declarar la
guerra a França (1809). Després de la desfeta austríaca, passà a ésser canceller i
adoptà una política conciliatòria respecte a Napoleó. El 1813 decidí d'unir-se a la
setena coalició contra Napoleó. Fruint de la total confiança de FrancescI, restablí el
poder austríac a Itàlia i a Alemanya. Imposà un nou equilibri polític europeu en el
Congrés de Viena (1814-15). Per mitjà de la Quàdruple Aliança, intentà
d'oposar-se als principis de la llibertat i autodeterminació dels pobles. Abandonat per
la Gran Bretanya, hagué d'acceptar la independència de Grècia (1829) i les revolucions
de França i Bèlgica (1830). Únicament Rússia i Prússia restaren fidels a la política
de Metternich. La insurrecció de Viena de l'any 1848 l'obligà a dimitir i a fugir
temporalment d'Àustria.
Miaja Menant,
José
Oviedo 1878 - Mèxic 1958
Militar. General el 1932, en esclatar la guerra civil (1936) féu costat al règim
republicà. Fou nomenat president de la Junta de Defensa de Madrid (novembre del 1936),
cap dels exèrcits del centre (febrer del 1937) i de la zona centre-sud (abril del 1938).
Acceptà la presidència del Consejo Nacional de Defensa després del cop d'estat de
Casado (març del 1939) i s'exilià a Mèxic.
Michelin, André
París 1853 - 1931
Industrial francès. Juntament amb el seu germà Édouard, inventà i construí els
primers pneumàtics desmuntables per a bicicletes i automòbils. Patrocinà la publicació
de guies turístiques i mapes de carreteres, que porten el seu nom.
Milà i
Fontanals, Manuel
Vilafranca del Penedès 1818 - 1884
Filòleg i escriptor. Germà petit de Pau Milà i
Fontanals.
El 1827 es traslladà amb la família a Barcelona. Estudià filosofia al seminari de
Barcelona i a Cervera i es llicencià en dret als estudis generals de Barcelona. El 1836
publicà una professió de fe romàntica a «El Vapor», on començà a escriure en
castellà. El 1838 recollí a Algunos estudios literarios les seves primeres
produccions, amb algun poema en català. El 1839 viatjà a París i hi estudià,
directamente sobre els manuscrits, la poesia provençal. El 1845 es llicencià i doctorà
en filosofia i lletres, i l'any següent guanyà la càtedra de literatura a la
universitat de Barcelona, des d'on exercí un magisteri fecund. Publicà treballs
importants, d'una novetat absoluta a la Península Ibèrica, sobre la cançó tradicional
catalana (Romancerillo catalán, 1853; nova edició, molt ampliada, el 1882), la
literatura trobadoresca (De los trovadores en España, 1861) i l'epopeia castellana
(De la poesía heroico-popular castellana, 1874). El 1857 edità uns Principios
de estética —tractat ampliat el 1869—, on recollí les teories del
psicologisme escocès i, en certs indrets, les de Kant i Hegel. Simultàniament, es
dedicà a la crítica literària i àdhuc a la d'art, i a l'estudi de la literatura
catalana, castellana, italiana, francesa, occitana, anglesa i alemanya. Cal remarcar
sobretot la seva activitat com a historiador de la literatura catalana medieval. A més
dels treballs sobre els trobadors catalans, són importants la seva Ressenya històrica
i crítica dels antics poetes catalans —premiada als jocs florals del 1865—
i articles sobre Ausiàs Marc, les noves rimades, la codolada, el teatre català antic i
d'altres. Escriví també articles d'interès sobre la llengua catalana i intervingué en
les polèmiques de la darreria del s XX respecte a la unificació de
l'ortografia. És
autor, a més, de poesies en castellà i en català, algunes de les quals —com La
complanta d'En Guillem i La cançó del pros Bernat— són molt
remarcables. Tot i les seves reticències davant l'ús literari del català, presidí dues
vegades (1859 i 1883) els jocs florals i hi defensà l'exclusió del castellà. Presidí
l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1861-78) i fou membre de la de Belles Arts i
corresponent de l'Academia de la Historia i de l'Academia Española. El seu deixeble
Marcelino Menéndez y Pelayo en publicà pòstumament les Obras completas, en vuit
volums (1888-96), que ometen bona part de la seva producció. El 1908 foren aplegades en
un volum les seves Obres catalanes i el 1959 Martí de Riquer inicià una nova
edició crítica de les seves obres més importants.
Milans del
Bosch, Francesc
Sant Vicenç de Llavaneres, Maresme 1769 - 1834
Guerriller. Fill de Ramon d'Arquer i de la pubilla Rafaela Milans del Bosch i Canal.
Lluità contra la invasió napoleònica; atacà les forces de Duhesme quan es dirigien a
Girona i assolí èxits a Sabadell (1810) i al Maresme. Ascendí al grau de general.
Oposat a l'absolutisme de Ferran VII, s'alçà en armes juntament amb el general Lacy
(1817); fracassat el moviment, fugí a França. Tornà durant el trienni constitucional i
lluità amb èxit contra la regència d'Urgell, però davant la nova invasió francesa
hagué d'exiliar-se de nou. El 1830 féu una incursió a l'Empordà contra el règim de
Ferran VII.
Milans
del Bosch i Carrió, Joaquim
Barcelona 1854 - Madrid 1936
Militar. Nebot de Llorenç Milans del Bosch. Lluità en la
tercera guerra Carlina, a Melilla (1893) i a les Filipines (1897-98). El 1907 ascendí a
general de brigada i el 1913, mentre servia a l'Àfrica, a general de divisió. Fou
capità general de Catalunya (1918-20); en aquest període tingué lloc la vaga general de
La Canadenca, empresa que ell mateix havia contribuït a crear. Durant la Dictadura de
Primo de Rivera fou governador civil de Barcelona (1924-30), amb adhesió completa al
programa polític del dictador: clausurà el camp del Futbol Club Barcelona i l'Orfeó
Català (1925), suprimí entitats excursionistes i culturals, clausurà el Foment Català
de Sallent (1925) i imposà reiterades suspensions i multes a diaris i revistes catalans.
Fou destituït en caure Primo de Rivera.
Milans
del Bosch i Mauri, Llorenç
Reus, Baix Camp 1816 - Reus 1880
Militar. Fill de Francesc Milans del Bosch (òlim Arquer i Milans del Bosch). Lluità en
l'exèrcit liberal, del 1833 al 1840, contra els carlins. Amic íntim del general Prim,
s'alçà com ell contra Espartero a Reus (maig del 1843) i passà a Barcelona, però
n'hagué de fugir amb ell davant la revolta de la Jamància. Diputat a corts (1844), el
1854 el govern l'envià a parlamentar amb O'Donnell, cap de l'alçament progressista. El
1861 anà a Mèxic amb l'expedició del general Prim, que pretenia envair aquest país i
obligar el seu govern el pagament del seu deute amb Espanya. Acampat l'exèrcit de Prim a
Veracruz, Milans del Bosch, fou comissionat, el 1862, per entrevistar-se i negociar amb
Benito Juárez, president de Mèxic. Recolzà el govern liberal i donà suport a Prim en
la decisió de retirar les tropes espanyoles del territori mexicà, en la creença que no
tendrien cap garantia d'èxit. D'acord amb Prim, s'alçà el 1867 contra Isabel II, i
després de la revolució del 1868 fou capità general de Castella. Es retirà durant la
Restauració. Escriví un Proyecto de una nueva organización del ejército español (1869)
i obres de tema cinegètic.
Milans del
Bosch y Ussía, Jaime
Madrid 1915 - 1997
Militar castellà. Descendent d'una família de nissaga
catalana i liberal i nét de Joaquim Milans del Bosch i Carrió. Durant la guerra
civil de 1936-39 fou un dels defensors de l'Alcázar de Toledo i més tard anà voluntari
amb la División Azul al front rus. Agregat militar en diverses ambaixades, i general des
del 1971, comandà la divisió cuirassada "Brunete" (1974-78) i, tot seguit,
assumí la capitania general de la III Regió Militar (València). Codirigí el cop
d'estat del Vint-i-tres de febrer de 1981 i decretà l'estat d'excepció al País
Valencià, però fou arrestat l'endemà i, sotmès a procés el 1982, fou condemnat a 30
anys de presó i exclòs de l'exèrcit. El 1990 fou excarcerat.
Mill, John Stuart
Londres 1806 - Avinyó 1873
Filòsof positivista anglès. Combinà l'empirisme insular amb la sociologia de
Saint-Simon i de Comte i també amb certs elements de l'idealisme hegelià. Format en bona
mesura a França, adquirí un gran prestigi en el seu país, on el 1865 fou elegit membre
de la Cambra dels Comuns. Menà una lluita constant contra el dogmatisme i
l'absolutisme. A
System of Logic (1843; traducció castellana feta a Barcelona, el 1853) és un atac
contra tota fonamentació metafísica dels principis i les lleis universals; segons ell
són producte de l'únic procés lògic vàlid, la inducció, de la qual estudia
detingudament els mètodes experimentals que suposa. En els Principles of Political
Economy (1848) propugna un individualisme liberal que no deixa d'acollir algunes
exigències socialistes, alhora que es connecta amb una moral utilitarista que cerca el
progrés de la humanitat. Defensor entusiasta de la llibertat en tots els camps —On
Liberty (1859), Considerations on Representative Government (1861)—, la
reivindica àdhuc per a les dones en Subjection of Women (1869). Autobiography (1873)
és un model dins el gènere.
Millán Astray,
José
la Corunya 1879 - Madrid 1954
Militar. General des del 1932, després d'estudiar a Algèria l'organització de la legió
estrangera francesa, el 1920 fundà el Tercio de Extranjeros (legió espanyola). Ferit
diverses vegades al Marroc, presidí el cos de mutilats de guerra. L'any 1936 s'adherí a
l'alçament de Franco i protagonitzà un cèlebre incident amb Unamuno.
Millet i
Pagès, Lluís
el Masnou, Maresme 1867 - Barcelona 1941
Músic. Estudià amb Josep Rodoreda i amplià els estudis de composició amb Felip Pedrell
i els de piano amb Carles G. Vidiella. Dirigí el cor La Lira, de Sant Cugat del
Vallès.
El 1891 fundà, juntament amb Amadeu Vives, l'Orfeó Català; dos anys més tard
ambdós en foren nomenats directors perpetus. Fou nomenat catedràtic de solfeig, teoria
musical i conjunt vocal (1896) de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, que dirigí
des de l'any 1930. Fundà la capella de Sant Felip Neri, de Barcelona, el 1897, i en fou
mestre; també ho fou de l'escolania de la basílica de la Mercè (1906). El 1904 creà la
Revista Musical Catalana. Impulsà el cant popular religiós i revalorà la
polifonia sagrada del s XVI. Consagrà la seva vida a l'Orfeó Català, que dirigí en
l'estrena d'una gran quantitat d'obres cabdals de la música universal. Autor, entre
altres obres, d'unes Catalanesques (1891) per a piano —i, més tard, en
versió per a gran orquestra—, escriví també Ègloga, per a quartet de corda
i també per a gran orquestra, una Salve Regina, per a cor i orgue (1913), Pregària
de la Verge del Remei, per a veus, orquestra i orgue. Escriví Cants espirituals
per a ús del poble (dues sèries: 1915, amb 21 cançons, i 1921, amb 15). És autor
d'una vintena de goigs, de cançons per a veu i piano i d'una sèrie d'obres
corals, com El
cant de la senyera, sobre un poema de Joan Maragall, i Jovenívola, amb lletra
pròpia per a cor masculí. Harmonitzà nombroses cançons populars catalanes. Deixà
escrits, com El cant popular religiós (1912), De la cançó popular catalana (1917)
i diversos articles a la «Revista Musical Catalana». Molts dels escrits foren aplegats
en el llibre Pel nostre ideal (1917).
Milner, Alfred
Bonn 1854 - Sturry-Court, Kent 1925
Alt comissari de l'Àfrica del Sud (1897-1905), fou un dels instigadors de la guerra
contra els bòers, amb els quals signà la pau (1902). Fou després governador dels
territoris annexats del Transvaal i d'Orange (1902-05). Tornà a Anglaterra, i és
considerat com el pare del Commonwealth modern. El 1916 formà part del ministeri de
guerra de Lloyd George, i fou ministre de la guerra el 1918.
Milosevic,
Slobodan
Pozarevac, Sèrbia 1941
Polític serbi. Llicenciat en dret (1964), fou un alt
funcionari en empreses de la Iugoslàvia socialista mentre iniciava una carrera política
que el 1987 el portà a la presidència del partit Comunista Serbi, des d'on maldà per
imposar l'hegemonia sèrbia a la Federació, tot servint-se d'un ideari ultranacionalista.
Principal artífex de la supressió de l'autonomia als territoris de Kosovo i la Vojvodina
(1990) i elegit president de la República de Sèrbia el 1988 i el 1991, s'oposà al
desmembrament de la Iugoslàvia socialista (1991-92), que no pogué evitar malgrat que
llançà l'exèrcit federal contra Croàcia. Home fort del nou estat de Iugoslàvia,
format per Sèrbia i Montenegro el 1991, féu costat al bàndol serbi en la guerra civil
que esclatà el 1992 a Bòsnia-Hercegovina. Després de la intervenció de l'OTAN en
aquest conflicte (1995), signà els acords de Dayton en representació de la
comunitat serbobosniana.
Advocat, dirigí el Banc de Belgrad i estigué uns anys a Nova
York com a director d'un banc iugoslau. De tornada a Sèrbia, el 1984 presidí la Lliga
Sèrbia dels Comunistes (que rebatejà com a Partit Socialista) i el 1988 fou elegit
president de Sèrbia, càrrec per al qual fou reelegit en les eleccions multipartidistes
del 1990. Promotor del projecte expansionista de la Gran Sèrbia, el 1991 bloquejà
l'accés a la presidència de Iugoslàvia del croat Stipe Mesic i el 1992 desencadenà la
guerra contra Croàcia, donant suport a les milícies sèrbies que conqueriren la Krajina
i l'Eslavònia Occidental i posteriorment instal·laren un govern serbi a Bòsnia, amb
capital a Pale, presidit per Radovan Karadzic. Fou reelegit president de Sèrbia el 1992,
en plena eufòria militar sèrbia, però el 1995 els croats iniciaren una forta
contraofensiva per a recuperar els territoris perduts i, pressionat pels Estats Units, el
21 de novembre de 1995 signà, juntament amb els presidents de Croàcia i Bòsnia, l'acord
de pau de Dayton (Ohio) que posava fi a la guerra a l'antiga Iugoslàvia. Milosevic
convocà eleccions municipals al novembre del 1996, que la coalició liderada per la seva
formació, el Partit Socialista Serbi (SPS), guanyà en la primera volta. En la segona
volta, però, en perdre a les principals ciutats, no reconegué els resultats i
començaren les mobilitzacions de la coalició opositora Zejedno per demanar el
reconeixement de la victòria i la dimissió de Milosevic, que finalment acceptà els
resultats electorals però continuà en el càrrec. Al juny del 1997 fou confirmat per a
succeir Zoran Lilic com a president de la República Federal de Iugoslàvia, càrrec que
ocuparà fins al 2000. L'endemà de la renúncia de Slobodan Milosevic, Vojislav
Kostunica, el candidat de l'oposició que va aconseguir més vots en les eleccions del 24
de setembre, jura el càrrec de president de Iugoslàvia davant el Parlament federal.
Mil'ukov,
Pavel Nikolajevic
Moscou 1859 - Aix-les-Bains, Savoia 1943
Polític rus. Dirigent dels cadets, fou ministre d'afers estrangers del govern provisional
(març del 1917), però la seva política de continuar la guerra fent costat als aliats
provocà una oposició popular i hagué de dimitir. S'exilià a França i publicà, en
col·laboració amb Ch.Seignobos i L.Eixenmann, una història de Rússia (1932-33).
Mina, Francisco
Javier
Idocin, Navarra 1789 - Mèxic 1817
Guerriller, dit Mina el Jove. Nebot de Francisco Espoz y Mina. A Saragossa, on
estudiava, participà en l'alçament antifrancès del 1808. En contacte amb les autoritats
de Lleida, lluità a l'alt Aragó. Capturat per Suchet, fou dut presoner a França.
Alliberat (1814), lluità contra Ferran VII d'Espanya i fugí a Mèxic, on s'uní als
independentistes. Capturat pels espanyols, fou afusellat.
Miquel I de
Portugal
Queluz 1802 - Brombach, Baden 1866
Rei de Portugal (1828-34). Tercer fill de Joan VI. S'exilià amb la seva família
al Brasil a causa de la invasió francesa (1808-21). En tornar fou el cap del partit
absolutista, que obligà el seu pare a derogar la constitució liberal del 1822. Després
del fracàs d'una temptativa d'emparar-se del poder, s'hagué de refugiar a Viena (1824).
En morir Joan VI, el seu germà gran, Pere I del Brasil, el nomenà regent (1827) de la
seva filla Maria de la Glòria, en qui Pere havia abdicat els seus drets i amb la qual
Miquel havia promès de casar-se. Miquel convocà les Corts tradicionals i es féu
proclamar rei absolut (març del 1828); Pere aleshores abdicà la corona del Brasil en el
seu fill (Pere II) i desembarcà a Portugal (juliol del 1832). La guerra civil subsegüent
donà el triomf als liberals, i Miquel s'exilià definitivament després de la
capitulació d'Évora-Monte (maig del 1834). Fou el cap de la dinastia legitimista dels
Bragança, que des del 1950 tornà a residir a Portugal.
Miquel I de
Romania
Castell de Foischor, Sinaia 1921
Rei de Romania (1927-30 i 1940-47) i príncep de Hohenzollern-Sigmaringen. Fill de Carles
II i d'Helena de Grècia, succeí el seu avi Ferran I per renúncia del seu pare, el qual,
anys després, l'enderrocà i es proclamà rei. Miquel esdevingué príncep hereu, però
de nou fou proclamat rei (1940) i hagué d'acceptar la imposició d'un govern pronazi
presidit pel mariscal Antonescu, que declarà la guerra a Rússia el 1941. El rei, però,
secretament, pactà amb els aliats i declarà la guerra a Alemanya (1944). Ocupat el país
pels russos, aquests li imposaren un govern comunista i hagué d'abdicar (1947) i
d'exiliar-se. Els seus béns foren confiscats i fou proclamada la república. Resideix a
Suïssa.
Miquel de Rússia
Peterburg 1878 - ? 1918
Gran duc hereu de Rússia (1899-1904). Fill del tsar Alexandre III, fou declarat hereu del
seu germà gran, Nicolau II, per mort del germà, el gran duc Jordi. El 1917 Nicolau II
abdicà la corona en ell, que la refusà, i fou proclamada la república. Morí
assassinat.
Mir i Mayol,
Gregori
Campos, Mallorca 1939
Historiador i polític. Llicenciat en dret, començà de molt jove a col·laborar a
"Ponent", i posteriorment ho ha fet a "Lluc", a "Serra
d'Or", a "Randa" i a la premsa mallorquina. És autor de Literatura i
societat de la Mallorca de postguerra (1970); ha estudiat el pensament conservador de
l'època de la Restauració a Catalunya a través de l'obra de Miquel dels Sants Oliver,
del qual ha publicat els reculls La literatura del desastre (1974) i Història i
política (1975). Ha publicat, amb el pseudònim d'Anselm Llull, El mallorquinisme
polític 1840-1936 (1975) i, posteriorment, Els mallorquins i la modernitat (1981).
Com a polític destaca el seu pas pel Partit Socialista de Catalunya, on formà part del
secretariat polític que dugué a terme la creació del PSC-Congrés l'any 1975. De
tornada a Mallorca fou presentat per la Federació Socialista Balear del PSOE com a
senador per Mallorca, l'any 1979, i resultà elegit. Ponent de l'avantprojecte d'estatut
d'autonomia de les Balears, fou diputat a corts en 1982-86. El 1998 rebé la Creu de Sant
Jordi.
Mir i Miró,
Josep Antoni
Tarragona 1863 - Barcelona 1921
Dirigent republicà. Membre del Partit Republicà Progressista des del 1885 i cap d'aquest
partit al Principat. Facilità el 1901 l'anada de Lerroux a Barcelona. Formà llavors part
de la Federació Revolucionària de Lerroux, Blasco i Ibáñez i Soriano, i posteriorment
s'uní al moviment antisolidari i participà en la creació del partit republicà radical.
Fou regidor de l'ajuntament de Barcelona (1901, 1903, 1909, 1917) i com a tinent d'alcalde
i president de la comissió de finances tingué una actuació discutida. Fou també
diputat provincial el 1914 i el 1915.
Mirabeau,
marquès de
Le Bignon, Illa de França 1749 - París 1791
De nom Honoré Gabriel Riqueti. Polític francès. Marquès de Mirabeau. Descendent d'una
família florentina instal·lada a Provença al s XVI, tingué una joventut desordenada i
escandalosa i el seu pare el féu empresonar. Visqué als Països Baixos i visità
Anglaterra i Prússia. Diputat del tercer estat per Ais de Provença, la seva oratòria
ardent i apassionada, al servei d'un ideari ben concret, el convertí en un dels portaveus
d'aquella assemblea. Volia per a França diverses reformes, però gradualment aplicades, i
dins una monarquia de poder limitat, que equilibrés l'Assemblea i fos equilibrada per
ella. Aquesta coherència profunda explica l'aparent contradicció de determinades
posicions polítiques seves. A partir de la tardor del 1789 esdevingué conseller secret
del rei -que li donà diners en canvi- sense trair mai les seves
conviccions. D'altra banda, ni Lluís XVI ni Maria Antonieta no seguiren els seus
consells. Nomenat president de l'Assemblea pel febrer del 1791, morí a l'abril, víctima
dels seus excessos en el treball i en la disbauxa. Orador excepcional, servit per una gran
personalitat física, gaudí d'una popularitat immensa i fou enterrat al Panteó, d'on fou
tret posteriorment per la Convenció quan foren descobertes les memòries que adreçava a
Lluís XIV. Autor de pamflets, d'alguns assaigs de política i d'economia, d'una obra
eròtica (Erotica Biblion), el seu llegat principal ha estat la correspondència i
les Oeuvres oratoires.
Miró i Ferrà,
Joan
Barcelona 1893 - Palma de Mallorca 1983
Pintor i escultor. Nascut al passatge del Crèdit, tocant al
carrer de Ferran, en un barri on els oficis antics i les botigues vuitcentistes creen un
escenari molt propi del gust per les coses populars i la saviesa artesana. Els seus
avantpassats eren artesans, però els seus pares l'obligaren a estudiar comerç i a
treballar en una adrogueria. Assistí, però, també a Llotja, on fou deixeble de Pascó i
d'Urgell. El 1911 una llarga temporada passada a la casa familiar de Mont-roig del
Camp,
per refer-se d'una malaltia, orientà definitivament la seva vocació. Aquell
món, aspre
i viril, el dels seus avantpassats paterns, informà bona part de la seva obra. Segons
ell, Mont-roig —la terra on arrelar-se i trepitjar fort— i Mallorca —el cel
i les constel·lacions per a construir el seu somni— són els dos pols de la seva
inspiració. Quan tornà a Barcelona freqüentà l'Acadèmia Galí, fins el 1915, i
després assistí al Cercle Artístic de Sant Lluc, on conegué E.C.Ricart i J.F.Ràfols i
començà la seva amistat fraternal amb Joan Prats. A instàncies de J.Llorens i Artigas,
participà en la formació de l'Agrupació Courbet. El 1918 celebrà la seva
primera exposició personal, a les Galeries Dalmau; Josep M.Junoy escriví els mots de
presentació del catàleg. En aquell moment, la seva obra —Molinet de
cafè,
Retrat de nena, Siurana— respon a un expressionisme arravatat, amb influències
cubistes i fauves. En aquells anys de predomini de formes noucentistes i
italianitzants no té cap èxit. El 1919 viatjà a París, preparat per l'exposició
barcelonina d'art modern de Vollard (1917). Coneix Picasso, Raynal, Max Jacob, Tzara i
contacta amb el grup dadà. Alterna estades a París amb estius a Mont-roig, vaivé molt
favorable per a l'evolució del seu art, que durarà molts anys. Abandonà les primeres
fórmules fauves i robustes i s'inclinà cap a un miniaturisme amb ressonàncies
populars i orientalitzants. Els objectes es perfilen i s'individualitzen en una màgica
llum d'acer. El 1920 és l'any de La masia, tela adquirida pel seu amic Ernest
Hemingway, que és emblemàtica d'aquest període. De l'arabesc minuciós i retallat al
signe pur i al jeroglífic hi ha un pas, que ell fa empès de segur pels contactes amb el
grup surrealista, on predominen poetes que l'introdueixen en el món de les paraules i de
la cal·ligrafia. El 1924 signà el primer manifest surrealista, però l'evolució de la
seva obra, massa complexa, no permet d'adscriure'l a cap ortodòxia determinada. El
carnaval d'Arlequí i,El gos que lladra a la lluna són títols molt
significatius. La tercera exposició parisenca (1928) representa el primer gran
triomf: el
Museu d'Art Modern de Nova York li adquireix dues teles. Casat amb Pilar Juncosa (1929),
el 1931 neix la seva filla Dolors. El mateix any exposà a la Galeria Pierre les seves
escultures-objectes, o construccions, antecedents d'una activitat que havia de
prendre un gran relleu quaranta anys després: tenen importància perquè reflecteixen una
profunda crisi en la seva evolució. Són els anys que l'artista parla de l'assassinat
de la pintura, que en aquest cas és una interrogació sobre el sentit dels materials
i les fórmules en l'art. L'artista, mai prou satisfet d'allò que ha obtingut, intenta
sempre una altra cosa. Busca nous procediments i nous camins. Bé que en Interiors
holandesos (1928) retorna a formes bigarrades i felices i en les seves escenografies
—figurins per a Romeo i Julieta, per a la coreografia de Diaghilev (1929),
decoracions i figurins per Jocs d'infants dels Ballets Russes de Montecarlo
(1932)— es decanta plenament cap al joc i la poesia, poc temps després ofereix el
miserabilisme de les escultures-objectes o unes teles desolades, amb signes lacònics i
abstrets, purs esquemes mentals. Sempre s'haurà de comptar amb aquest altre Miró
que pretén d'anar més enllà d'ell mateix. Aquesta alternança, a nivells
successius,
té un exemple colpidor en les obres dels anys de les dues guerres que hagué de suportar.
Les de la civil espanyola de 1936-39 —El segador (1938; Pavelló de la
República a l'Exposició Universal de París), Natura morta de la vella sabata, Cap de
dona— tenen la violència tràgica, el realisme ferotge, que imposen els
dies,
neixen de la terra i d'aquell gran peu poderós i amplificat de la seva
mitologia.
Les que reflecteixen l'estat d'esperit del seu sojorn a Varengeville —concretament
les Constel·lacions— intenten una evasió cap a nocturns impossibles mentre
la guerra assola el món. Aquella terra i aquell cel al·ludits en tantes obres
seves, on
una ratlla horitzontal estableix dos camps contradictoris, resta amplificat en el contrast
d'una expressió que es fa lacerant o dolça, ràpida o lenta, segons les
exigències. Després, a Barcelona, Mont-roig o Mallorca, aquestes possibilitats van afuant les seves
puntes en un estil com més va més desimbolt i lliure. Inventa una nova escriptura i un
nou llenguatge, on la seva mitologia característica —dona, ocell, estel, lluna i
sol— adquireix una significació molt explícita. En aquesta maduresa hi ha com un
ímpetu feliç i una alacritat que farien pensar en l'espontaneïtat dels
infants, cosa
només certa si hom ho refereix a una certa infància del món que l'artista sembla
retrobar. El 1956 el seu amic Josep Lluís Sert acabà el seu taller de Son
Abrines, a la
mallorquina Cala Major. La seva activitat anà creixent i les noves tècniques emprades
adquireixen més importància. La sèrie de litografies Barcelona (1944) inicià
una obra de gravador d'un volum enorme, i el mateix any començà la seva col·laboració
amb el ceramista Llorens i Artigas: primer foren petits gerros i plaques, però ben aviat
arribà als grans conjunts, exposats el 1956 a París i a Nova York, i a la sèrie de
murals de la UNESCO de París, de la universitat de Harvard, de l'aeroport de Barcelona i
del Palau de Congressos de Madrid. El mateix afany de recerca i ampliació de les
possibilitats expressives l'abocà a l'escultura. Des del 1966 tot aquell món antic
d'objectes trobats o inventats, que tant havia complagut l'artista, es converteix en una
sèrie de bronzes que continuen l'aventura mironiana de formes i de signes. Cal considerar
també els tapissos fets amb Josep Royo i l'aplicació del collage —tan
utilitzats en la seva obra pictòrica— en les produccions tèxtils que ell anomena sobreteixims.
Més recentment encara, conreà l'escenografia, amb la realització dels decorats i de les
figures per a l'espectacle Mori el Merma de Putxinel·lis Claca (1978), l'escultura
monumental —en són les darreres obres L'Ocell Solar, a Palma de Mallorca
(1978), una peça per a la galeria d'escultura a l'aire lliure de Chicago i el grup Dona
i Ocell, per al parc de l'Escorxador de Barcelona (1982)—, els vitralls, els
paviments —Pla de la Boqueria de Barcelona (1977)—, etc. La creació de cartells
també és molt intensa i representativa d'aquest moment. Els anys seixanta i setanta
arribà l'època del reconeixement definitiu de la seva obra, i des d'aleshores les
exposicions retrospectives i d'homenatge se succeeixen ininterrompudament. Per deixar
constància del seu amor a Catalunya, mai no desmentit i tan manifest en les seves obres,
creà, amb una generosa donació, el Centre d'Estudis d'Art Contemporani-Fundació Joan
Miró que obrí les seves portes a Barcelona l'any 1975. De fet, durant els darrers
anys, les imatges mironianes han esdevingut un dels elements més representatius
—gairebé un símbol— de la realitat catalana.
Miserachs i
Rigalt, Antoni
Barcelona 1908 - 1982
Polític i advocat. Afiliat a les joventuts de la Lliga Regionalista, passà a Acció
Popular Catalana (1934), de la qual fou secretari general. Durant la guerra civil fou
condemnat per un tribunal popular i empresonat dos anys. Especialista en propietat
intel·lectual, publicà El copyright norteamericano (1946), El contrato de
edición en la Ley del Libro (1975) i Reciprocidad española en el derecho
internacional de autor (1975). A la postguerra hom el considerà el representant
personal de Gil Robles a Barcelona, i el 1976 fou el promotor del partit Democràcia
Social Cristiana de Catalunya.
Mitre, Bartolomé
Buenos Aires 1821 - 1906
Militar i polític argentí. Residí a l'Uruguai, Bolívia, Xile i el Perú (1846-51), i
el 1852 s'uní a Justo Urquiza contra la dictadura de Rosas, però rebutjà el pla federal
d'Urquiza i esdevingué el capitost de l'hegemonisme de Buenos Aires. El 1862 fou elegit
president tot acceptant la constitució federal del 1853. Dugué a terme una bona
política administrativa, malgrat la resistència dels cacics rurals i dels federals.
Entrà a la Triple Aliança contra el Paraguai (1865), i el 1868 fou substituït per
Domingo Sarmiento. També es destacà com a escriptor.
Mitterrand,
François
Jarnac, Poitou-Charentes 1916 - París 1996
Polític francès. Doctor en dret i format en el camp
radical, fou membre de l'assemblea constituent del 1946, i també senador. Formà part,
entre el 1947 i el 1957, de diversos governs de la Quarta República i, en constituir-se
el renovat Parti Socialiste (1971), passà a ésser-ne secretari general. Candidat a la
presidència de la república el 1965 i el 1974, el 1981 assolí el càrrec, amb el suport
del conjunt de l'esquerra. Aplicà un programa de caire accentuadament socialitzant
(nacionalització de grans empreses i institucions financeres, augment de les mesures de
protecció social), que fou en part revisat el 1983 arran de la creixent inflació i el
deteriorament de l'economia i, amb la introducció de mesures d'austeritat, perdé el
suport comunista. També dugué a terme una moderada descentralització en l'àmbit
fiscal. En política exterior es caracteritzà per un clar pro-occidentalisme i fou un
decidit impulsor del procés d'unió europea. La derrota socialista en les eleccions
legislatives del 1986 l'obligà a governar amb una assemblea nacional dominada per
l'oposició ("cohabitació"). En les eleccions presidencials del maig del 1988
fou reelegit, cosa que li permeté convocar eleccions legislatives anticipades pel juny
amb les quals recuperà la majoria legislativa a la cambra. Al setembre del 1992 convocà
un referèndum sobre l'aprovació del tractat de la Unió Europea (tractat de Maastricht),
en el qual els vots afirmatius obtingueren una victòria justa. Arran del mal estat de
l'economia, de les acusacions de corrupció i de la política relativa als immigrats,
hagué de convocar eleccions legislatives anticipades (març del 1993), en les quals el
PSF sofrí una severa derrota que obligà Miterrand a acceptar una nova etapa de
cohabitació amb el cap de govern de la coalició vencedora (UDF-RPR), Edouard Balladur.
Greument malalt des del 1992, pel maig del 1996 cedí el càrrec a Jacques Chirac,
vencedor de les eleccions presidencials aquest any. Els darrers anys de la seva vida hom
l'acusà d'haver col·laborat amb el règim de Vichy i d'haver-se relacionat amb la
ultradreta els anys quaranta.
A partir de la formació del govern d'Édouard Balladur el
1993, s'inicià una nova etapa de cohabitació a França, però els enfrontaments entre el
president de la república i el primer ministre foren menors que en el període 1986-88,
quan el govern era en mans de Jacques Chirac. Els darrers anys de la presidència de
Mitterrand estigueren marcats per la seva decadència física, ocasionada per la malaltia
que el portà a la mort uns quants mesos després d'abandonar la presidència (1995), i
per les revelacions, reconegudes pel mateix Mitterrand, sobre les simpaties que havia
tingut de jove envers el règim col·laboracionista de Vichy.
Mobutu Sese Seko
Lisala, Congo Belga 1930 - Rabat 1997
Militar i polític zairès. Entre el 1949 i el 1956
treballà a les forces públiques locals de l'administració colonial i estudià a
Brussel·les. Col·laborà amb Patrice Lumumba els primers temps de la independència del
Congo Belga (1959-60). Cap d'estat major i comandant en cap de l'exèrcit (1961), fou
ministre de Lumumba, però ajudà a la seva destitució i detenció el 1960. El 1965
dirigí un cop d'estat contra el president Joseph Kasavubu i poc després instaurà un
règim de partit únic, el Mouvement Populaire de la Revolution, liderat per ell mateix.
Autonomenat cap d'estat i cap suprem de les forces armades, concentrà els poders en la
seva persona i instaurà un règim caracteritzat per l'autoritarisme, la corrupció i la
demagògia. El 1971, en una iniciativa destinada, segons ell, a africanitzar el país, en
modificà nombrosos topònims, entre els quals el nom de l'estat (que passà a dir-se
Zaire), així com, el 1972, el seu mateix nom de Joseph-Desiré. En la pràctica, però,
vinculà el país a una dependència absoluta del suport econòmic i militar occidental.
Des del 1990, la fi de la guerra freda i la pressió de l'oposició el forçaren a
introduir reformes de signe democratitzador, les quals intentà entorpir per tots els
mitjans. Els conflictes de Rwanda i Burundi, que comportaren una intensificació de
l'activitat guerrillera al Zaire, acceleraren la descomposició del seu règim, que fou
enderrocat el 1996 mentre ell era a Europa per a tractar-se una greu malaltia. Morí l'any
següent al Marroc, país on anà en no ser-li acceptat l'asil a França.
Modesto, Juan
Puerto de Santa María 1906 - Praga 1968
Nom amb què és conegut Juan Modesto Guilloto i León, militar andalús. Ingressà (1930)
al Partido Comunista de España, i anà (1933) a Rússia, on seguí cursos de formació
política i probablement també militar; tornà a Espanya (~1935), i en esclatar la guerra
civil de 1936-39 combaté, com a cap del batalló Thaelmann, al front de la Sierra
(Madrid); manà després, successivament, el V Regiment, la XVIII Brigada Mixta, la IV
Divisió, l'Agrupació de Vallecas i el V Cos d'Exèrcit, amb el qual participà en les
batalles de Brunete, Belchite, Terol i Aragó. Ascendit a tinent coronel de milícies
(1938), passà a comandar l'Agrupació Autònoma (més tard Exèrcit) de l'Ebre, al
capdavant de la qual lliurà la batalla de l'Ebre i assolí el grau de coronel (fou
l'únic militar de l'escala de milícies que l'obtingué). Acabada la guerra, passà a
l'URSS. És autor de Soy del Quinto Regimiento, publicat pòstumament el 1969.
Mola Vidal, Emilio
Placetas, Cuba 1887 - Castil de Peones, Burgos 1937
Militar castellà. Combaté al Marroc (1909-30), on fou
ascendit a general (1924). Director general de seguretat del govern Berenguer (1930), en
caure la monarquia fou separat de l'exèrcit, però hi tornà (1934) i, amb el nom d'el
Director, planejà l'aixecament contra la República. Comandant militar de Pamplona,
el 18 de juliol de 1936 organitzà, amb l'ajut dels requetès, les columnes que marxaren
contra Sant Sebastià i contra Madrid, des de Navarra. Establí la junta de Burgos i quan,
per l'octubre, Franco fou nomenat cap de l'estat, passà a comandar l'exèrcit del nord.
Mentre atacava Bilbao, pel juny de l'any següent, morí en un accident d'aviació.
Moles i Ormella,
Joan
Barcelona 1871 - Mèxic 1945
Polític i advocat. Regidor per Barcelona (1901), fou diputat a corts (1906) per Lleida
durant la Solidaritat. Republicà independent, fou senador (1913) i es féu un gran
prestigi com a professional. Fou degà del col·legi d'advocats de Barcelona. Defensà els
implicats en el complot de Garraf i el patrimoni de la família Macià. Governador civil
de Barcelona (1932), alt comissari d'Espanya al Marroc (1933), governador general de
Catalunya i president de la Generalitat (del 17 de febrer al 4 de març de 1936) i
ministre de la governació (del 13 de maig al 18 de juliol de 1936). Acabada la guerra
civil, s'exilià, el 1939, a Mèxic. Publicà en aquest país, a la Col·lecció
Catalònia, fundada per catalans, Mossèn Cinto (1944), amb dades molt personals
del poeta, atès que fou marmessor de Verdaguer.
Molins, Emili de
Maó 1824 - ? 1889
Militar i arqueòleg. Lluità a Barcelona contra els revoltats de la Jamància (1842), i
en retre's la Ciutadella hagué de fugir a França. El 1843 en tornà i participà en la
repressió de l'alçament. Fou inspector de la fàbrica de pólvora de Manresa. El 1869
lluità contra els republicans i en 1874-76 contra els carlins. Passà a Manila, on fundà
un "Boletín Militar", i en 1883-84 fou capità general de les Filipines. Fou
inspector de les obres de restauració de l'aqüeducte de Segòvia i acadèmic de San
Fernando (1856).
Molins i Amat,
Joaquim
Barcelona 1945
Polític i empresari. Enginyer industrial i destacat
portaveu de la burgesia neoliberal i europeista del Principat, el 1976 ocupà la
secretaria general de Centre Català i després (1978) la de la Unió del Centre
de Catalunya, i fou elegit diputat a Madrid per la coalició centrista el 1979. Més
tard, però, es desvinculà d'UCD i, amb un sector del seu partit, ingressà (1981) a
Convergència Democràtica de Catalunya i fou elegit de nou diputat el 1982. Conseller de
comerç i turisme (1986-88) i de política territorial i obres públiques (1988-93), fou
diputat al Congrés de Diputats des del 1993, i el 1995 hi substituí Miquel Roca com a
portaveu del grup català, càrrec des del qual encapçalà la negociació del suport de
CiU al govern del Partido Popular presidit per J.M. Aznar.
El 1988 cessà com a conseller de comerç i turisme de la Generalitat per fer-se
càrrec del departament de política territorial (1988-93). Des del 1993 és diputat per
CiU a Madrid i des del 1995 exerceix el càrrec de portaveu del grup parlamentari català
a Madrid en substitució de Miquel Roca. En les eleccions generals del març del 1996
revalidà l'escó de diputat al Congrés. Fou un dels negociadors de CiU en les converses
obertes arran les eleccions del març del 1996 per al suport d'aquesta formació al govern
del Partit Popular. El 1999 dimiteix del càrrrec de portaveu del grup parlamentari de CiU
al Congrés de Diputats per a assumir la seva candidatura a l'alcaldia de Bareclona.
Perdudes les eleccions de 1999, restà com a cap de l'oposició de L'Ajuntament de
Barcelona.
El 2001 presenta la renúncia a l'Ajuntament i anuncia la seva retirada de la
política activa.
Molins
i de Lemaur, Wenceslau de
Martorell, Baix Llobregat 1843 - Madrid 1928
Militar. El 1857 ingressà a l'exèrcit i inicià la seva
formació militar. El 1868, obtingué el grau de capità. Cooperà a sufocar les revoltes
federalistes de Barcelona (1869) i Gràcia (1870). Intervingué, en contra dels carlins,
en diverses accions de la III Guerra Carlina a Navarra, de les quals cal destacar la de
Discastillo, la batalla de Montejurra (1873) i la de San Pedro de Abanto i Murrieta
(1874). El 1875, arran de la seva participació en l'aixecament del bloqueig de Pamplona i
també per la presa de Monte Esquinza i dels pobles de Lácar i Lorca, fou nomenat tinent
coronel. El mateix any passà a Cuba, on dirigí un batalló contra els moviments
independentistes cubans. El 1878 tornà a la Península Ibèrica. Ascendí a general de
brigada el 1891. El 1893 fou ferit a Barcelona en l'atemptat contra el capità general de
Catalunya Martínez de Campos. El 1894, intervingué en les operacions de Melilla, i, més
tard, ja de retorn a Cuba (1896), es destacà en les batalles de La Ceja de la Herradura i
en l'acció de Las Lajas. Dirigí les operacions militars a la desembocadura del riu San
Juan, on comandà la brigada de Las Villas. Participà també, durant el 1897, en diverses
missions contra els aixecaments, i fou ascendit a general de divisió; amb caràcter
interí, comandà el cos de l'exèrcit d'Occidente i exercí com a sotsinspector
d'infanteria i cavalleria i dels cossos de voluntaris i milícies. El mateix 1897 retornà
a la Península Ibèrica. Ascendit a tinent general (1910), fou capità general de les
Canàries (1911-12), de Mallorca (1912-14) i de València (1914-15). El 1917 marxà a
Madrid i passà a la secció de reserva de l'estat major de l'exèrcit. El seu germà Francesc
Molins i de Lemaur seguí també la carrera militar i fou destinat a Cuba, on fou
general de brigada i director de la mestrança de l'Havana.
Molins i
Fàbregas, Narcís
Tortellà, Garrotxa 1901 - Cuautla, Mèxic 1962
Periodista i polític. De família pagesa, a divuit anys
anà a Barcelona, on treballà com a aprenent de pastisser. Redactor de "La Nau"
i aviat membre de la Federació Comunista Catalanobalear, a partir de 1931 milità en el
Bloc Obrer i Camperol (BOC) i fou redactor de "L'Hora", òrgan del BOC, i, ja
professionalitzat com a periodista, de "La Humanitat". Pròxim a la línia
política d' Andreu Nin, fou expulsat del BOC, i després ingressà a l'Oposició
Comunista, que més tard esdevingué Izquierda Comunista, dirigida per Andreu Nin. Quan es
constituí el POUM, fou membre del seu comité executiu. Col·laborà en diverses tasques
periodístiques al servei de premsa de la Generalitat de Catalunya. A partir del juliol
del 1936 dirigí "Avant" i fou redactor en cap de "La Batalla"
(1936-37). Arran de la guerra civil i per salvar-se de la repressió contra el POUM, fugí
a França. A París, després dels fets de maig, encapçalà amb Víctor Serge una
campanya vindicatòria. Quan aquest país fou ocupat pels alemanys, marxà a Algèria,
d'on passà i s'exilià definitivament a Mèxic, el 1940. Hi cursà estudis
d'antropologia, branca en la qual es llicencià el 1956, amb la tesi de temàtica
indígena El códice mendocino y la economía de Tenochtitlán (1956). Piblicà, UHP,
La revolució proletària d'Astúries (1935) i Campos de concentración (1944),
amb il·lustracions del pintor català Josep Bartolí. Residí també un temps a Caracas
(1955-57), però tornà a Mèxic, on morí.
Molotov,
V'aceslav Mikhajlovic
Kukarka, actual Sovetsk, Rússia 1890 - Moscou 1986
Nom amb què és conegut V.M.Skrajabin, polític soviètic. Ingressà (1906) al partit
bolxevic. Secretari de redacció de "Pravda" (1912), fou deportat a Sibèria
(1909 i 1915) i participà activament en la revolució del 1917. Fou nomenat secretari del
comitè central del partit (1921) i membre del Politburó (1926). President del consell de
comissaris del poble (1930) i del Komintern (1930-34), el 1939 fou nomenat comissari del
poble i després ministre d'afers estrangers, i en aquest càrrec signà el pacte de
no-agressió germano-soviètic. Destituït (1949), el 1953 s'incorporà novament al
ministeri d'afers estrangers. Amb l'inici de la desstalinització (1956), començà també
la seva davallada política: fou destituït altra vegada del seu càrrec i fou expulsat
del comitè central del PCUS el 1957, i del partit el 1962. L'any 1984 fou readmès al
PCUS. Donà nom al còctel Molotov.
Moltke,
Helmuth Karl Bernhard von
Parchim, Prússia 1800 - Berlín 1891
Militar prussià. Nomenat cap de l'estat major general prussià (1857), amb el ministre de
la guerra, Albert von Roon, reorganitzà i millorà l'exèrcit prussià, alhora que li
donà una nova concepció tàctica i estratègica, contrària a tot esquema o llei
absoluta. Intervingué en la segona part de la campanya contra Dinamarca i dirigí les
operacions contra Àustria (1866) i França (1870), que li donaren prou prestigi per a
accedir com a diputat conservador al Reichstag (1867), al càrrec de mariscal de camp
(1871) i al de membre vitalici de la cambra alta (1872). El 1888 fou rellevat de cap de
l'estat major general per Guillem II. Escriví diferents obres sobre estratègia i
història militar.
Mon, Alejandro
Oviedo 1801 - 1882
Polític. Ministre de finances en els governs del comte d'Ofalia (1837-38), Narváez
(1844-46), Istúriz (1846) i Narváez (1849), posteriorment fou cap de govern d'un gabinet
de la Unión Liberal (febrer-setembre del 1864). La seva importància es deu a la reforma
tributària, coneguda com a reforma de Mon, que implantà el 1845. Consistia en un
sistema eclèctic d'imposts directes (contribució d'immobles, conreu i ramaderia, la de
la indústria i el comerç) i indirectes (drets de consums i de portes, monopoli fiscal de
salines i tabac, etc); en els seus trets fonamentals, es mantingué durant més d'un
segle.
Monroe, James
Westmoreland County, Virgínia 1758 - Nova York 1831
Polític nord-americà. Elegit diputat per Virgínia (1782-86), fou senador (1790),
ambaixador a París (1794-96) i governador de Virgínia (1799-1802). El 1803 Jefferson li
encarregà la compra de la Louisiana. Secretari d'estat (1811-17), candidat pels
republicans, fou elegit president (1817-21) i reelegit (1821-25). Obtingué la Florida de
la monarquia hispànica (1819) i intentà d'oposar-se als estats esclavistes del sud en
limitar llur expansió (compromís de Missouri, 1820). Reconegué les repúbliques
sud-americanes i preconitzà la denominada doctrina Monroe, que proclamava el tancament
d'Amèrica a la colonització europea i que fou sintetitzada en el lema "Amèrica per
als americans"; el 1854 fou reconeguda oficialment com a doctrina del govern dels
EUA.
Monserdà i
Vidal, Dolors
Barcelona 1845 - 1919
Escriptora, signava normalment Dolors Monserdà de Macià. Escriví en castellà
fins el 1875, i a partir de llavors en català. Participà assíduament als jocs florals,
on fou premiada el 1878, el 1882 i el 1891, estrenà amb èxit Teresa o un jorn de
prova (1875) i publicà diverses novel·les de caràcter costumista, que aconseguiren
una notable difusió: La Montserrat (1893), La família Asparó (1900), La
fabricanta (1904), La Quitèria (1906), etc. Les seves poesies foren recollides
a Poesies Catalanes (1888) i Poesies (1911). Tingué una actuació destacada
com a impulsora d'obres de caràcter pretesament social i feminista: davant el nombre
creixent de dones obreres, considerava que el paper de la dona burgesa era el de protegir,
mitjançant l'actuació personal i la de centres adequats, la treballadora, tant per
motius humanitaris i moralitzadors com, especialment, per evitar la radicalització de les
seves postures (en aquest sentit són notables els articles sobre la participació
femenina en la Setmana Tràgica). A aquest fi respongueren la creació del Patronat
d'Obreres de l'Agulla, els llibres Estudi feminista (1909) i Tasques socials (1916),
entre altres, i nombroses conferències i col·laboracions a la premsa, especialment a
"La Renaixença".
Montemolín,
comte de (veure Carles Lluís de Borbó i de Bragança)
Montero Ríos,
Eugenio
Santiago de Compostel·la 1832 - Madrid 1914
Polític. Ministre de gràcia i justícia amb Prim (1870), i
després dues vegades durant el breu regnat d'Amadeu I, redactà la renúncia del rei
(1873). Es retirà de la política; durant aquest temps es convertí en advocat famós i
en cacic de la seva terra nadiua. Contribuí a la fundació de la Institución Libre de
Enseñanza. Després de militar en el partit republicà i a les files monàrquiques, el
1884 entrà en el Partido Liberal de Sagasta i fou ministre de foment i de gràcia i
justícia (1892). El 1898 era president del senat i hagué de presidir la missió que
negocià el tractat de París (1898). Fou uns quants mesos president del consell de
ministres (1905), quan es produïren els incidents del "Cu-cut!" i, malgrat la
seva hostilitat al catalanisme, fou partidari d'un càstig als militars, per la qual cosa
fou destituït pel rei. President del senat (1911-13), s'oposà al projecte de la
Mancomunitat de Catalunya.
Montesquieu
castell de La Brède, Bordeus 1689 - París 1755
Nom amb què és conegut Charles-Louis de Secondat, baró de La Brède i de Montesquieu,
filòsof i jurista francès. Fill d'una família pertanyent a l'antiga noblesa, educat a
Juilly, féu estudis de dret a la universitat de Bordeus i fou rebut com a conseller al
parlament el 1714. President del parlament (1716), perdé l'entusiasme per la professió
de jurista i, fill de l'esperit cartesià del s XVII, es decantà gradualment cap al
conreu de les ciències i fou rebut a l'Acadèmia bordelesa. Casat el 1715 amb Jeanne de
Lartigue, sis anys més tard entrà triomfalment en el món literari amb la publicació de
les Lettres Persanes. Sojornà a París, on fou rebut a l'Académie Française el
1728, any en què inicià un llarg periple a través d'Europa. En cada país que visità,
s'esforçà a comprendre el caràcter nacional i sobretot les institucions i la tradició
política. Així, després de tornar a la pàtria (1734), nasqueren els llibres que
componen el tractat de L'esprit des Lois, escrit, probablement, en el llarg
període que va del 1734 al 1748. En aquesta obra, que ha influït els pensadors de tots
els temps, Montesquieu, partint de la història romana (Considérations sur les causes
de la grandeur et de la décadence des Romains), amassà documents i judicis sobre els
fonaments de la monarquia francesa, estudis jurídics i històrics, exemplificats amb una
crítica penetrant. La seva síntesi sociològica s'estén als països d'Orient, i només
es veu limitada pels coneixements de la seva època. Es plantejà els problemes més
diversos: la influència del clima en l'home i la tasca, pròpia del legislador, de
combatre'n els efectes. Estudià els costums, els hàbits, el comerç, la moneda, els
aspectes racials i religiosos d'Orient i d'Occident amb el fi d'esbrinar si existia una
unitat més enllà de la diversitat. Amb l'anàlisi de la Constitució d'Anglaterra i
l'estudi d'aquesta nació (Notes sur l'Angleterre) introduí un mètode sociològic
de tipus ideal que Max Weber emprà, molts anys més tard, en les seves recerques
sociològiques. També establí diversos principis de sociologia política fonamentals,
entre els quals la classificació dels governs, llurs formes i llurs principis. Sense
seguir Aristòtil, féu distinció entre tres formes de govern: la monàrquica, que es
basa en l'honor; la republicana, basada en la virtut; i la despòtica, que se sosté
gràcies al temor i a la força. D'aquesta tríade, en féu una anàlisi profunda i,
seguint el seu mètode, assajà l'elaboració de la noció de virtut política i
aprofundí l'estudi dels problemes de la llibertat política, insistint en la necessitat
d'un control i delimitació dels diversos poders operants en un estat per garantir-los
contra el poder mateix. A partir d'aquí elaborà la doctrina d'independència i
separació dels tres poders fonamentals de l'estat (el legislatiu, l'executiu i el
judicial), doctrina que, amb adaptacions i additaments, ha estat introduïda en la praxi
institucional de totes les nacions civilitzades.
Montessori, Maria
Chiaravalle, Marques 1870 - Noordwijk, Països Baixos 1952
Pedagoga italiana. Inicià les seves experiències a la clínica psiquiàtrica de la
universitat de Roma, a partir de les quals elaborà el mètode que porta el seu nom (1907),
que té per objecte de fomentar l'expressivitat i iniciativa dels infants mitjançant la
utilització de material didàctic nou, bé que hom ha criticat el seu idealisme i
l'accent excessiu que posa en l'individu. A partir del primer congrés montessorià (Roma,
1931) i dels contactes de Maria Montessori amb l'estranger (Barcelona, 1934), el mètode
fou àmpliament adoptat. El treball és recollit en les obres Il metodo della pedagogia
scientifica applicata all'educazione infantile (1909) i L'autoeducazione nelle
scuole elementari (1912).
Montgomery,
Bernard Law
Londres 1887 - Hamp 1976
Mariscal anglès. Vescomte d'El-'Alamein. Lluità i fou ferit a la Primera Guerra Mundial.
En 1939-40 fou comandant de divisió a França, i el 1942 com a cap de l'exèrcit
d'Àfrica dirigí l'ofensiva victoriosa d'El-'Alamein i perseguí les forces de l'Eix fins
a Tunis (1943). Participà després en les campanyes de Sicília i Itàlia, el 1944
comandà les forces de terra en el desembarcament de Normandia, i posteriorment dirigí
l'alliberament del nord de França i de Bèlgica. El 1945 rebé la rendició dels
exèrcits alemanys del NW, l'any següent fou nomenat cap de l'estat major imperial
britànic i el 1951 comandant adjunt de l'OTAN a Europa. El 1958 es retirà i escriví les
seves memòries.
Montseny i Mañé,
Frederica
Madrid 1905 - Tolosa de Llenguadoc 1994
Anarquista, filla de Joan Montseny (Federico Urales)
i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo). Educada fonamentalment per la seva mare i
alhora amb una cultura autodidàctica i eclèctica, de molt jove començà a escriure amb
regularitat a "La Revista Blanca" (1923-36), i donà un especial relleu a la
temàtica feminista (cal destacar la sèrie d'articles La mujer, problema del hombre,
1926-27); així mateix publicà unes primeres novel·les, de gran èxit en els medis
llibertaris (La Victoria, 1925; El hijo de Clara, 1927; La indomable,
1928; Tres vidas de mujer, 1937), i moltes novel·letes en les col·leccions de
"La Novela Ideal" (1925-37) i "La Novela Libre" (1929-37). No tingué
una activitat pública destacada fins a l'adveniment de la Segona República, quan
ingressà en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT i es llançà a una estrident
campanya contra els trentistes des d'"El Luchador" (1931-33); especialment
influent fou en aquest sentit la seva denúncia de l'actitud vacil·lant del comitè
regional confederal davant l'aixecament anarquista de l'alt Llobregat pel gener del 1932.
Féu, d'altra banda, uns llargs viatges de propaganda per l'estat espanyol (a l'estiu del
1932 al País Basc, Andalusia i Mallorca; pel desembre del 1935 a Galícia; pel maig-juny
del 1936 al Cantàbric), i gràcies a la seva personalitat, impetuosa i exultant, es
convertí en un dels principals portaveus de la FAI, a la qual, tanmateix, no ingressà
fins el 1933, atesa l'actitud individualista del seu anarquisme. Membre del comitè
regional de la CNT de Catalunya el 1936, a partir d'aquest any passà a formar part del
comitè peninsular de la FAI. Al congrés de la CNT del maig del 1936, a Saragossa,
guanyà en gran part el seu dictamen sobre el comunisme llibertari que s'oposà als
intents de programes revolucionaris més dibuixats i industrialistes (Peiró, Abad de
Santillán, etc). Posteriorment, durant la guerra civil, malgrat els seus problemes de
consciència, s'apartà de l'ortodòxia anarquista i acceptà d'ésser ministra de sanitat
en el govern de Largo Caballero (novembre del 1936 maig del 1937). Aturà
posteriorment, com a delegada governamental, a Barcelona, els Fets de Maig del 1937; les
seves recomanacions foren més escoltades per part de les masses confederals que no les de
Garcia i Oliver i Marià R.Vázquez, i sofrí un atemptat. Dugué a terme posteriorment
les negociacions per a la constitució del comitè d'enllaç CNT-UGT (febrer del 1938),
que presidí. Les seves idees es troben fonamentalment en els fullets, producte de
diverses conferències, El anarquismo militante y la realidad española (1937), La
Commune de París y la revolución española (1937), Mi experiencia en el
Ministerio de Sanidad y Asistencia Social (1937), etc. A l'exili tornà al seu
tradicional purisme apoliticista, assegurà, amb el seu marit Germinal Esgleas, el
funcionament de la CNT "apolítica" i s'encarregà de la direcció de diversos
òrgans de premsa d'aquesta (especialment, "CNT" i "Espoir").
Continuà també la seva producció literària entre l'autobiografia i la divulgació: Mujeres
en la cárcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Pasión y
muerte de los españoles en Francia (1950), Heroínas (1964), Crónicas de
CNT (1974), Qué es el anarquismo (1976), El éxodo anarquista (1977), Seis
años de mi vida (1939-45) (1978) i Mis primeros 40 años (1987). Des del 1977
participà en activitats cenatistes a l'estat espanyol, i esdevingué líder moral del
sector històric de l'anarcosindicalisme (CNT-AIT), bé que continuà residint a Tolosa de
Llenguadoc.
Monturiol
i Estarriol, Narcís
Figueres, Alt Empordà 1819 - Sant Martí de Provençals, Barcelonès 1885
Inventor i polític. Estudià a Cervera i a Barcelona, on es
llicencià en dret (1845), carrera que no exercí. Amic d'Abdó Terrades, es féu
republicà i fou redactor d'"El Republicano". Intervingué en les bullangues de
Barcelona del 1842 i del 1843. Aprengué l'ofici de caixista i, influït per les idees
d'Étienne Cabet (amb el qual entrà en contacte epistolar), muntà una impremta amb un
amic i edità les revistes "La Madre de Familia" (1846) i "La
Fraternidad" (1847-48), on divulgà els ideals icarians i hi publicà una traducció
del Voyage en Icarie, de Cabet, feta per ell i un amic, F.J.Orellana. Amb la
revista, féu costat a l'expedició icariana de Joan Rovira i els seus seguidors (1848).
Davant la revolució general a Europa del 1848, el govern d'Isabel II suprimí "La
Fraternidad" i Monturiol hagué d'exiliar-se a Perpinyà. Acollit a una
amnistia,
tornà a Barcelona (1849), on publicà la revista "El Padre de Familia"
(1849-50), que hagué de suspendre, aclaparat per les multes i sancions. Aquests anys
inicià la seva dedicació a invencions mecàniques, que explotà d'una manera
casolana,
mentre imprimia material escolar per tal de sobreviure. Les seves activitats polítiques
continuaren i hagué de fugir a Cadaqués (1855-57), on conreà la pintura —orientat
epistolarment pel seu amic Ramon Martí i Alsina, que el retratà més d'un cop— i on
madurà un projecte de construcció d'una nau submarina. Per a dur-lo a terme fundà una
societat amb amics empordanesos i publicà el 1858 l'opuscle El Ictíneo o barco-pez.
L'any següent portà a la pràctica el seu projecte i l'assajà al port de Barcelona. Amb
l'èxit parcial assolit en les proves, el govern d'Isabel II, forçat per l'entusiasme
popular, hagué de prometre ajut, però, de fet, no el proporcionà i posà tota mena de
traves administratives, malgrat els informes favorables de persones de prestigi, com Josep
de Letamendi, aleshores president de l'Ateneu Català. Monturiol i els seus amics fundaren
la societat La Navegación Submarina per explotar l'invent, i l'empresa trobà comprensió
i ajut per part del general Dulce, però finalment féu fallida i el segon Ictíneo fou
venut com a ferro vell (1868). El 1869 escriví un Ensayo sobre el arte de navegar por
debajo del agua (1891). Inventà també altres màquines i un procediment per a
agilitzar la fabricació de paper engomat, que emprà quan fou director de la Fábrica
Nacional del Sello, de Madrid, càrrec que obtingué en proclamar-se la República (1873)
i que perdé en caure aquesta (1874). Planejà d'altres invents, com un tramvia funicular
i un velògraf. El 1882 publicà encara un periòdic: "El Anunciador
Financiero". Alhora planejà els treballs per a dur a Barcelona les aigües del
Ter.
El 1883 projectà un sistema de conservació de carns que hagué d'abandonar per
malaltia.
Figura molt popular als Països Catalans, ha estat objecte de polèmiques sobre el seu
invent i el similar d'Isaac Peral, bé que aquest reconegué explícitament en una carta
la prioritat de Monturiol (1889). El 1972 les despulles de l'inventor foren traslladades a
Figueres.
Monzón Ortiz de
Urruela, Telesforo
Bergara 1904 - Baiona 1981
Polític i escriptor basc. De família aristocràtica, inicià la seva activitat política
amb l'adveniment de la Segona República (1931), com a membre del Partit Nacionalista
Basc, del qual fou president el 1933. En esclatar la guerra civil de 1936-39, fou ministre
de governació del govern basc. Exiliat, formà part del govern basc a l'exili fins el
1952. Entretant publicà Urrundik ('Des de lluny', 1945), Gudarien Egiñak ('Els
fets dels soldats bascs', 1947) i una sèrie d'obres teatrals. El 1962 creà
l'organització Anai Artea ('Entre germans'), d'ajuda als refugiats d'ETA i d'altres
organitzacions polítiques. El 1977 tornà clandestinament al País Basc del sud, i el
1979 fou elegit diputat per la coalició Herri Batasuna.
Moñino y
Redondo, José
Múrcia 1728 - Sevilla 1808
Estadista, conegut també per Floridablanca. Doctor en lleis per Salamanca, a
instàncies d'Aranda, el 1766, fou nomenat fiscal d'afers criminals del Consell de
Castella i tingué un paper rellevant en les gestions que portaren a l'expulsió dels
jesuïtes (1767). Col·laborà amb Aranda, Campomanes i Grimaldi; aquest el nomenà
ambaixador a Roma (1772), on influí sobre Climent XIV i obtingué l'extinció de la
Companyia de Jesús (1773); rebé en recompensa el títol de comte de Floridablanca. Fou
nomenat secretari d'estat (1777) i imposà uns criteris de reformisme moderat, en
col·laboració amb Campomanes. Des de la seva creació el 1787, dirigí la Junta d'Estat.
Atacat pel partit aragonès d'Aranda, presentà la dimissió en un Memorial
adreçat al rei (1788), però continuà en el càrrec, àdhuc sota Carles IV. Alarmat per
la Revolució Francesa, des del 1790 inicià una forta reacció, especialment en la
censura i en la repressió contra els reformistes més destacats (Cabarrús, Jovellanos,
Campomanes) i manifestada també en un apropament a la Gran Bretanya. El 1792 fou
destituït, desterrat, empresonat per Aranda i processat; però Godoy, en pujar al govern,
l'absolgué de les responsabilitats polítiques (1794-95). Retirat a Múrcia, el 1808
organitzà la junta d'aquella ciutat contra l'ocupació francesa i fou elegit president de
la Junta Central, la qual, en arribar Napoleó a Madrid, fou traslladada a Sevilla, on
Floridablanca morí. Entre els seus escrits destaquen Representación fiscal sobre el
monitorio de Parma (1768), les correccions al Juicio Imparcial de Campomanes
(1768), on defensa el regalisme il·lustrat, i la Instrucción reservada para la Junta
de Estado (1787).
Morelos y
Pavón, José María
Valladolid, actual Morelia 1765 - San Cristóbal Ecatepec
1815
Revolucionari mexicà. Sacerdot, d'origen humil, el 1810
s'uní a la revolta d'Hidalgo, el qual substituí, i organitzà la revolució al centre i
al SW del virregnat. A Chipalcingo proclamà la independència mexicana (1813), i a
Apatzingan una constitució liberal (1814); però poc després els reialistes sufocaren la
revolta. Morí afusellat.
Moret y Prendergast,
Segismundo
Cadis 1838 - Madrid 1913
Polític. Elegit diputat, col·laborà en la redacció de la Constitució del 1869.
Participà en el gabinet presidit per Prim (1870) i en el primer govern d'Amadeu I (1871).
El 1882 ingressà a Izquierda Dinástica, i el 1883 fou nomenat ministre de la
governació. Des del 1885 formà part del Partido Liberal, on col·laborà amb Sagasta
(del 1886 al 1902 fou sis vegades ministre). En morir aquest (1903), no aconseguí la
direcció del partit. Després de la dimissió d'E.Montero Ríos, a causa de
l'incident del "Cu-cut!", ocupà la presidència del govern (1905-06) i féu
aprovar la llei de Jurisdiccions per satisfer els militars descontents. L'oposició
a la llei de tots els sectors polítics catalans determinà el seu ajut de sotamà a Lerroux.
Ocupà breument la presidència del govern pel novembre del 1906 i el 1909.
Morgades i
Gili, Josep
Vilafranca del Penedès 1826 - Barcelona 1901
Eclesiàstic i promotor cultural. Estudià al seminari de
Barcelona i es doctorà en teologia i en dret canònic a la Universitat de
València. Fou
canonge de Barcelona i rector del seminari, que convertí en hospital durant dues
epidèmies de còlera. Fundà l'asil del Bon Consell, els obradors per a noies obreres i
les anomenades Escoles Dominicals i introduí a la diòcesi les germanetes dels pobres.
Adaptà a la Península Ibèrica l'Apostolat de l'Oració i intervingué en
l'edició,
entre altres, d'obres d'Ozanam, de Ramière i de Perrone, i, amb "El Mensajero del
Corazón de Jesús" (1868-81), creà una escola literària entre seminaristes
cèlebres (Sardà i Salvany, Gatell, Torras i Bages, Baranera, etc). La seva versió de La
soberanía social de Jesucristo (1875), de Ramière, promogué una polèmica
aspra, i
en un procés canònic en fou examinada l'ortodòxia. Tot i la seva oposició inicial,
acceptà el bisbat de Vic (1882-99). Seguí la línea social de Lleó XIII i presentà en
una llarga pastoral i amb una edició popular l'encíclica Rerum novarum. Després
d'un llarg procés, aconseguí de restaurar el bisbat de Solsona (1895) i en fou
administrador apostòlic. Promogué la restauració dels monestirs de Sant Joan de les
Abadesses, de l'Estany, de Montgrony i de Lluçà. La restauració més ressonant —i
amb voluntat d'unió de tots els catalans en l'esperit de la Renaixença— fou la de
Ripoll (1892). Fundà també el Museu Episcopal de Vic (1889). El 1893 es negà a accedir
a l'arquebisbat de Burgos, però el 1899 fou nomenat bisbe de Barcelona, per petició dels
parlamentaris barcelonins al govern i presentació a Roma per Duran i Bas, aleshores
ministre de justícia. Tanmateix, no pogué dur endavant un ambiciós pla pastoral i
cultural a Barcelona. El seu prestigi en el llarg episcopat es palesa en la confiança de
Roma, de la nunciatura i àdhuc del govern i d'altres bisbes, que li consultaren afers
delicats, especialment el problema de la unió dels catòlics i l'actitud del partit
carlí. Fou atacat despietadament per l'integrisme, especialment pel sacerdot secularitzat
Segimon Pey i Ordeix— al qual aplicà penes canòniques—, que li dedicà un
llibre calumniós (El divorcio de la condesa). La seva pastoral sobre la necessitat
del catecisme i de la predicació en llengua catalana (1900) fou controvertida en el senat
i el parlament i per la premsa de Madrid i àdhuc pel secretari d'estat del papa, Mariano
Rampolla. Fou senador (1899) i membre de l'Academia de la Historia. Cal considerar-lo com
un antecessor de la figura de Torras i Bages.
Morillo, Pablo
Fuentesecas, Lleó 1755 - Barèges, Occitània 1837
Militar castellà. Enviat a Amèrica per sufocar la
rebel·lió independentista, es distingí per la seva brutalitat; fou derrotat a Boyacá
per Bolívar (1819), amb el qual negocià (Trujillo, 1820). Fou creat comte de Cartagena i
marquès de la Puerta i fou capità general de Castella (1821) i de Galícia (1832).
Moro, Aldo
Maglie, Pulla 1916 - Roma 1978
Polític italià. Catedràtic de dret penal, escriví
múltiples obres i articles jurídics i polítics. Diputat democratacristià per Bari des
del 1946, ocupà diversos càrrecs ministerials des del 1955. Secretari general de la
democràcia cristiana (1959), primer ministre (1963-68 i 1974-76) i president del partit
democratacristià (1976-78), pertangué al sector esquerrà moderat del partit i propugnà
l'apertura a sinistra. L'any 1978 fou segrestat i assassinat per l'organització
d'extrema esquerra Brigate Rosse.
Morse,
Samuel Finley Breese
Charleston 1791 - Nova York 1872
Inventor nord-americà. Deixà la professió de pintor per a dedicar-se a un antic
projecte de telègraf elèctric. Amb el suport econòmic d'un seu exalumne d'art, Alfred
Vail, construí el primer aparell i féu les primeres transmissions a distància el 4 de
setembre de 1837, a Nova York. El 1838 ideà el codi de senyals a base de punts i ratlles,
conegut com a alfabet Morse. La primera línia telegràfica, de Washington a
Baltimore, no fou enllestida fins pel maig del 1844, a causa de les dificultats posades
per l'antic servei de correus, que es considerava perjudicat. L'invent de Morse fou
perfeccionat immediatament per Edison a Amèrica i pels germans Siemens a Europa.
Mosaddeq
Teheran 1881 - 1967
Polític iranià. Fou ministre de justícia (1920), de finances (1921) i d'afers exteriors
(1923) i diputat (1923-27). Retirat de la política i empresonat (1938-43) amb motiu de la
prohibició del partit procomunista Tudeh (1949), fundà el Front Nacional. Primer
ministre (1951), nacionalitzà el petroli (1952) i assolí plens poders, però fou deposat
(1953) pel general Zahedi (d'acord amb la CIA) i jutjat. La pena de mort li fou commutada
per presó.
Moscardó Ituarte,
José
Madrid 1878 - 1956
Militar castellà. Coronel des del 1929, en
produir-se
l'aixecament militar, del qual no tenia notícia, era cap de l'escola de gimnàstica de
Toledo. S'hi adherí i es tancà a l'alcàsser d'aquella ciutat —seu de l'Academia de
Infantería— amb una guarnició integrada per guàrdies civils, i hi resistí (22 de
juliol 28 de setembre de 1936) fins que Varela obligà les forces republicanes a
aixecar el setge. Manà la divisió reforçada de Sòria. Capità general de Catalunya
(1943-45), Franco li atorgà (1948) el títol de comte de l'Alcázar.
Mountbatten, Louis
Windsor 1900 - badia de Sligeach, Irlanda 1979
Primer comte Mountbatten de Birmània. Almirall britànic. Fill del príncep Ludwig von
Battenberg. Ingressà en la Royal Navy (1913) i participà en la Primera Guerra Mundial.
Durant la Segona Guerra Mundial fou cap de les operacions aeronavals combinades (1942-43),
i el 1943 fou nomenat comandant en cap de les forces aliades del SE asiàtic, on
aconseguí la victòria sobre les forces nipones. Fou virrei de l'Índia (1946) i
governador general (1947-48). Nomenat primer lord de l'almirallat (1955) i cap de l'estat
major naval (1955-59), el 1956 fou també almirall de la flota, i després cap de l'estat
major de la defensa (1959-65). Morí en un atemptat reivindicat per l'IRA Provisional.
Moyano Samaniego,
Claudio
Bóveda de Toro, Lleó 1809 - Madrid 1890
Polític. D'idees avançades, evolucionà cap a posicions més moderades. Ministre de
foment amb els governs de Lersundi (1853), de Narváez (1856-57) i d'Arrazola (1864), el
1857 decretà la llei d'instrucció pública, vigent fins a la Segona República, coneguda
com a llei Moyano, que establia l'obligatorietat de l'ensenyament primari. Féu
costat al partit alfonsí, però, després de la Restauració, es distancià de Cánovas.
Mozo de
Rosales, Bernardo
? segle XVIII - Agen, Gascunya 1832
Polític. Absolutista, fou, segons sembla, l'autor del Manifiesto de los Persas,
que encapçalà amb la seva signatura. Anà a València a dur-lo a Ferran VII, que el
premià amb el marquesat de Mataflorida. El 1819 fou ministre de gràcia i justícia.
Destituït pels liberals (1820), s'exilià a França, on reuní recursos i, juntament amb
Jaume Creus i Martí i el baró d'Eroles, s'apoderà de la Seu d'Urgell (1822) i hi creà
la regència d' Urgell. Es posà en contacte amb els membres de la Santa Aliança,
reunits al congrés de Verona, i demanà llur intervenció per a restablir l'absolutisme.
En caure la Seu d'Urgell en mans dels liberals (1823) s'exilià a França. Es negà a
renunciar als seus suposats drets de govern i, descontent pel caire moderat de la
repressió de Ferran VII, es negà a tornar i restà a l'exili.
Múgica, Mateo
Idiazabal, Guipúscoa 1879 - Saragossa 1968
Eclesiàstic basc. Bisbe de Vitòria des del 1928, fou expulsat de l'estat espanyol (1931)
perquè conspirà contra el règim republicà, però tornà poc després. Féu costat de
bon principi a l'aixecament del 18 de juliol, però hagué d'anar-se'n (octubre del 1936)
perquè simpatitzava amb el nacionalisme basc. No signà la carta col·lectiva de
l'episcopat espanyol d'adhesió al general Franco (juliol del 1937).
Muhammad V del
Marroc
Fes 1909 - Rabat 1961
Soldà (1927-53) i rei del Marroc (1957-61). Després de la Segona Guerra Mundial
manifestà la seva simpatia pels partits nacionalistes Istiqlal i demòcrata i demanà la
independència (discurs de Tànger, 1947). El govern francès replicà substituint-lo per
Muhammad ibn 'Arafa (1953). Exiliat a Còrsega (1954) i a Madagascar, el poble forçà el
seu retorn (1955). Reeixí a independitzar-se de França (març del 1956) i d'Espanya
(abril del 1956) i es proclamà rei (1957). Exercí un govern moderat, de política amical
envers França, i nomenà successor (1960) el seu fill Hassan II.
Muhammad VI del
Marroc
Rabat 1963
Rei del Marroc. Fill del Hassan II del Marroc es llicencià en dret a la
universitat Mohammed V de Rabat (1985) i es doctorà (1993) a la de Niça, i dugué a
terme tasques diplomàtiques i protocol·làries. Un cop al tron (30 de juliol de 1999)
entre d'altres mesures, autoritzà el retorn al Marroc d'Abraham Serfaty, opositor
històric de Hassan II, i destituí el ministre de l'interior i home fort del règim,
Driss Basri, en el càrrec des del 1974, bé que pes de l'exèrcit i la concentració de
poders en la seva persona posaren en qüestió la proclamada obertura del règim.
Reprengué (2000) les relacions amb Argèlia (interrompudes el 1994), però continuà
defensant l'annexió del Sàhara Occidental al Marroc.
Muhammad 'Ali
Kabala, Macedònia 1769 - Alexandria 1849
Mehmet Alí. Virrei d'Egipte (1805-48). Comandà
les forces albaneses que lluitaren contra Bonaparte a Egipte (1798), abolí el cos mameluc
i, amb el suport dels ciutadans del Caire (1803), fou reconegut paixà per Selim III.
Anorreà el moviment wahhabita a Aràbia i inicià la penetració egípcia al Sudan
(fundació de Khartum, 1821). Col·laborà amb Turquia contra els grecs (1825-28), però
la seva política expansionista féu que la Porta li declarés la guerra (1839). Pel
tractat de Londres (1840), renuncià al domini de Síria i de Creta, en canvi del govern
hereditari d'Egipte. El 1848 abdicà a favor del seu fill Ibrahim.
Muhammad Reza
de l'Iran
Teheran 1919 - el Caire 1980
Xa de l'Iran des del 1941. Fill i successor de RezaI de
l'Iran, estudià a Teheran i a Suïssa. Estigué casat amb la princesa Fawzieh d'Egipte
(de la qual es divorcià el 1948), amb Soraya Bakhtiari (1951; divorci el 1958) i amb
Farah Diba (1959), de qui tingué Reza, nascut el 1960 i nomenat successor i 'Ali. L'any
1979 s'hagué d'exiliar a causa de la revolució que convertí l'Iran en una república
islàmica. A la seva mort, el seu fill Reza es proclamà xa de l'Iran a l'exili.
Muhammad Sa'id
Paixà
el Caire 1822 - Alexandria 1867
Virrei d'Egipte (1854-63). Fill de Muhammad 'Ali, en continuà la política progressista;
promulgà (1858) una llei de reforma agrària a favor dels fellahim, abolí
l'esclavitud (1856), afavorí les investigacions arqueològiques europees, impulsà la
construcció del ferrocarril i féu costat definitivament al projecte de Lesseps relatiu
al canal de Suez.
Müller, Wilhelm
Dessau 1794 - 1827
Poeta alemany. Inscrit dins les últimes manifestacions romàntiques, en els seus Griechenlieder
('Cants dels grecs', 1821-24) exaltà la lluita dels grecs per llur independència.
Excel·lí, però, amb els seus cicles de poemes d'inspiració popular Die schöne
Müllerin ('La bella molinera') i Die Winterreise ('El viatge d'hivern'),
musicats per Franz Schubert.
Muntadas
i Campeny, Josep Antoni
Igualada, Anoia 1816 - Barcelona 1880
Industrial. Era fill de Maties Muntadas i Font. Mort el seu pare, ell i els seus germans
fundaren l'empresa L'Espanya Industrial (1847). Defensà les activitats
proteccionistes; formà part de la junta del Banc de Barcelona i de la dels ferrocarrils
de Barcelona a Saragossa i a Pamplona. El 1869 formà part d'una comissió d'industrials i
de comerciants que aplegaren recursos per a reprimir la insurrecció cubana. Foren fills
seus Maties Muntadas i Rovira i Manuel Muntadas i Rovira (Barcelona s XIX
— s XX), escriptor, autor de Balades wagnerianes (1910) i Probable origen
català de les llegendes del Sant Graal (1910).
Muntané i
Cirici, Bartomeu
Igualada, Anoia 1899 - 1977
Militar. El 1921 s'incorporà a la guarnició de Melilla, amb el grau d'alferes. Arran de
la seva participació a les campanyes militars del nord d'Àfrica, on fou ferit greument,
obtingué moltes condecoracions; també fou felicitat pel rei i ascendí a capità. El
1931 fou nomenat capità dels Mossos d'Esquadra, càrrec que encara ocupava quan fou
proclamada la República. S'enrolà, el 1934, a l'expedició per a la conquesta d'Ifni,
però en esclatar la guerra civil espanyola no volgué sumar-se als sollevats. Es
traslladà a Talavera, on fou governador militar d'Almeria. En plena guerra, lluità, com
a tinent coronel, al front d'Aragó. Amb la graduació de coronel en acabar el conflicte,
el 1939 s'exilià a Mèxic. Hi residí fins poc abans de morir. A Espanya fou rehabilitat
amb el grau de comandant.
Muñoz
Grandes, Agustín
Madrid 1896 - 1970
Militar i polític castellà. Participà en les campanyes
del Marroc, i durant la Segona República organitzà el cos dels guàrdies d'assalt.
Comandà, en la zona franquista, la XV divisió i el cos d'exèrcit d'Urgell. Ministre
secretari general del Movimiento (1939-40), general en cap de la División Azul (1941-42)
i ministre de l'exèrcit (1951-57), ascendí a capità general el 1957 i fou
vice-president del govern (1962-67).
Murat, Joachim
Labastide-Fortunière 1767 - Pizzo di Calabria 1815
Mariscal francès. Intervingué en les campanyes napoleòniques, especialment a Austerlitz
i a Jena, i fou el braç executor de la política espanyola de Napoleó, que li oferí la
corona de Nàpols (1801-15). Havent dirigit la retirada en la campanya de Rússia, pensà
de pactar amb els aliats i rompre amb Napoleó, però no hi reeixí, cosa que l'obligà a
sostenir-lo durant la guerra dels Cent Dies. En un intent per recobrar els seus dominis
amb un exèrcit reduït, fou capturat a Calàbria i afusellat.
Mariscal francès. Intervingué en les campanyes napoleòniques, especialment a Austerlitz
i a Jena, i fou el braç executor de la política espanyola de Napoleó, que li oferí la
corona de Nàpols (1801-15). Havent dirigit la retirada en la campanya de Rússia, pensà
de pactar amb els aliats i rompre amb Napoleó, però no hi reeixí, cosa que l'obligà a
sostenir-lo durant la guerra dels Cent Dies. En un intent per recobrar els seus dominis
amb un exèrcit reduït, fou capturat a Calàbria i afusellat.
Murguía,
Manuel Martínez
Arteixo 1833 - la Corunya 1923
Escriptor i historiador gallec. Casat amb Rosalía de Castro, fou un dels principals
promotors de la renaixença gallega. Del 1860 al 1875 ocupà el càrrec de director de
l'Arxiu General de Galícia. En ésser fundada la Real Academia Galega (1906) en fou
nomenat president. Escriví Historia de Galicia (1901-13), Diccionario de
escritores gallegos (1862), Los precursores (1885) i Galicia (1888).
Mussolini, Benito
Predappio, Romanya 1883 - Mezzegra, prop del llac de Como 1945
Polític italià. Fill d'un ferrer i d'una mestra, cursà
estudis de magisteri. S'inicià en l'activitat política dins el partit socialista, del
qual encapçalà l'ala radical; quan aquesta s'imposà al congrés de Reggio de l'Emília
(1912), assolí la direcció del diari milanès "Avanti", òrgan oficial del
partit. Neutralista en esclatar la Primera Guerra Mundial, poc després féu campanya a
favor de la intervenció d'Itàlia en el conflicte, fet que li valgué l'expulsió del
diari i del partit. Per difondre el seu ultranacionalisme creà un nou diari, "Il
Popolo d'Italia", mentre promovia la formació dels fasci di combattimento o
grups d'agitació, que, reorganitzats pel març del 1919, constituïren l'embrió del
partit feixista. Finançat pels terratinents i per la gran indústria, desfermà una onada
de violència contra els partits d'esquerra i les organitzacions obreres, i el 1921
aconseguí d'ésser elegit diputat. L'oposició a l'Església, a la monarquia i al
capitalisme manifestada inicialment s'anà esvaint, alhora que s'accentuava
l'antiparlamentarisme i l'aspiració a un estat autoritari defensor de l'ordre
tradicional. Després de la marxa sobre Roma del 28 d'octubre de 1922, feta amb la
complicitat de l'exèrcit, del govern i del rei Víctor Manuel III, aquest el nomenà cap
de govern; durant els tres anys següents, assumint tots els poders, d'una manera gradual,
implantà una dictadura. Hàbil i oportunista i recolzat en un notable aparell
propagandístic, obtingué l'adhesió d'un sector del país. Resolgué el vell plet amb el
papat, dugué a terme costoses obres d'infrastructura (ferrocarrils, carreteres,
dessecació de regions pantanoses) i seguí una política exterior agressiva, que en
alguns moments renovà somnis expansionistes (conquesta d'Etiòpia, 1935; annexió
d'Albània, 1939; ajudà les tropes franquistes des de l'inici de la guerra civil
espanyola de 1936-39, etc). L'hostilitat al comunisme i la influència del seu gendre i
ministre d'afers estrangers, comte Ciano, l'acostaren a l'Alemanya hitleriana, amb la qual
signà un pacte d'amistat (l'Eix) el 1936. El 10 de juny de 1940, creient irreversibles
els triomfs alemanys, declarà la guerra als aliats, i per l'octubre següent intentà
d'ocupar Grècia, debades. Aquest fracàs i les derrotes a Líbia i a l'Àfrica oriental
l'obligaren a subordinar-se als dictats de Hitler. El 25 de juliol de 1943, davant els
progressos aliats, fou enderrocat per un cop d'estat promogut pel rei i empresonat als
Apenins. Alliberat pels paracaigudistes de Skorzeny (12 de setembre de 1943), creà a la
zona d'Itàlia sotmesa als nazis una república feixista (república de Salò). En
apropar-se les tropes aliades mirà de fugir a Suïssa, però, capturat a Dongo pels
partisans (27 d'abril de 1945), l'endemà fou afusellat a Mezzegra juntament amb la seva
amant Chiara Petacci.
Mutsuhito I del
Japó
Kyoto 1852 - Tòquio 1912
Emperador del Japó (1867-1912), conegut també amb el nom de Meiji Tenno. Succeí
el seu pare, Komei Tenno. Ajudat per homes capaços, fou un sobirà previsor i prudent.
Durant el seu regnat fou promulgada (1889) la constitució i tingueren lloc les guerres
contra la Xina (1894-95) i contra Rússia (1904-05), que iniciaren l'expansió del Japó i
el seu desenvolupament com a potència mundial. Excel·lí també com a poeta.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
