BUXAWEB

PERSONATGES
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

M

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Vocabulari d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Luka

Mac Adam, John Loudon
Mac Mahon
MacArthur, Douglas
Macdonald, James Ramsay

Machado Ruiz, Antonio
Macià i Llussà, Francesc
Macmillan, Harold

Madariaga y Rojo, Salvador de
Madero, Francisco Ignacio
Madison, James
Madoz, Pascual

Maians i Siscar, Gregori
Maistre, Joseph de
Major, John Roy

Makarov, Stepan Osipovic
Malatesta, Errico
Malato, Charles

Malcolm X
Malenkov, Georgij

Malraux, André
Malthus, Thomas Robert

Maluquer i Viladot, Joan
Mandela, Nelson
Mañé i Flaquer, Joan
Mannerheim, Carl Gustav

Mao Zedong
Maragall i Gorina, Joan
Maragall i Mira, Pasqual
Marañón, Antonio

Marat, Jean-Paul
March i Ordinas, Joan

Marconi, Guglielmo
Marcos, Ferdinand Edralin
Margarida II de Dinamarca
Maria Antonieta d'Àustria
Maria Cristina d'Àustria
Maria Cristina de Borbó
Maria Josefa Amàlia de Saxònia
Maria Lluïsa de Parma
Maria Lluïsa Ferranda de Borbó

Maria Mercè d'Orleans-Montpensier
Maria Teresa I d'Àustria
Mariategui, José Carlos

Marinetti, FilippoTommaso
Marmont, Auguste Frederic
Maroto, Rafael
Marsal i Anglora, Antoni

Marshall, Alfred
Marshall, George Catlett

Martí, José
Martin, Pierre
Martín i Toval, Eduard
Martín Villa, Rodolfo
Martínez, Alfred
Martínez Anido, Severiano
Martínez Barrio, Diego
Martínez de Campos, Arsenio
Martínez de la Rosa, Francisco
Martínez de Perón, María Estela

Martínez i Cuenca, Marià
Martínez i Domingo, Antoni
Martínez i Ferrando, Eduard
Martov, L.

Marty, Andreu
Marx, Karl
Marx, Wilhelm

Mas, Valeri
Mas i Gavarró, Artur
Masgoret, Josep
Mason, James Murray
Massana i Bancells, Marcel.lí
Mata-Hari
Mateu, Pere
Mathieu de la Redorte, Maurice
Matsuoka, Yosuke
Matteotti, Giacomo

Maupeou, René-Nicolas
Maura i Montaner, Antoni

Maura y Gamazo, Miguel
Maurín i Julià, Joaquim

Maximilià I de Mèxic
Mayor i Zaragoza, Frederic
Mazzini, Giuseppe
McCarthy, Joseph Raymond
McClintock, Francis Leopold
McClure, Robert John Le Mesurier
McCulloch, John R
McKinley, William

Meer y Kindelán, Ramón de
Mehmet, Alí
Mehring, Franz
Meir, Golda
Mendès-France, Pierre
Méndez Rodríguez, Cándido
Mendizábal, Juan Álvarez
Menem, Carlos Saúl
Mercader i del Río, Jaume

Merlin de Douai, Philippe
Merlin de Thionville, Antoine
Mesa, José

Mestre i Tudela, Joan
Mestres i Albet, Pere
Metaxàs, Ioannis
Metternich, príncep de

Miaja Menant, José
Michelin, André

Milà i Fontanals, Manuel
Milans del Bosch, Francesc
Milans del Bosch, Joaquim
Milans del Bosch, Llorenç
Milans del Bosch, Jaime

Mill, John Stuart
Millán Astray, José

Millet i Pagès, Lluís
Milner, Alfred
Milosevic, Slobodan

Mil'ukov, Pavel Nikolajevic
Mina, Francisco Javier
Miquel I de Portugal

Miquel I de Romania
Miquel de Rússia
Mir i Mayol, Gregori
Mir i Miró, Josep Antoni
Mirabeau, marquès de
Miró i Ferrà, Joan
Miserachs i Rigalt, Antoni
Mitre, Bartolomé

Mitterrand, François
Mobutu Sese Seko
Modesto, Juan

Mola Vidal, Emilio
Moles i Ormella, Joan
Molins, Emili de
Molins i Amat, Joaquim
Molins i de Lemaur, Wenceslau
Molins i Fàbregas, Narcís
Molotov, V'aceslav
Moltke, Helmuth von

Mon, Alejandro
Monroe, James
Monserdà i Vidal, Dolors
Montemolín, comte de
Montero Ríos, Eugenio
Montesquieu

Montessori, Maria
Montgomery, Bernard Law
Montseny i Mañé, Frederica

Monturiol i Estarriol, Narcís
Monzón, Telesforo
Moñino y Redondo, José

Morelos y Pavón, José María
Moret y Prendergast, Segismundo

Morgades i Gili, Josep
Morillo, Pablo

Moro, Aldo
Morse, Samuel Finley Breese

Mosaddeq
Moscardó Ituarte, José
Mountbatten, Louis
Moyano Samaniego, Claudio

Mozo de Rosales, Bernardo
Múgica, Mateo
Muhammad V del Marroc
Muhammad VI del Marroc
Muhammad 'Ali

Muhammad Reza de l'Iran
Muhammad Sa'id Paixà

Müller, Wilhelm
Muntadas i Campeny, Josep A.
Muntané i Cirici, Bartomeu
Muñoz Grandes, Agustín
Murat, Joachim

Murguía, Manuel Martínez
Mussolini, Benito

Mutsuhito I del Japó

Mac Adam, John Loudon
Ayr 1756 - Moffat, Dumfries 1836

Enginyer escocès. Féu assaigs sobre diversos tipus d'empedrat de carreteres i inventà el sistema macadam, amb pedra capolada. El 1815 fou nomenat administrador general de les carreteres del comtat de Bristol, i el 1827, director general de carreteres.

Mac Mahon, Marie Edme Patrice Maurice de
Sully, Saona i Loira 1808 - La Forest, Loiret 1893

Mariscal de França. Duc de Magenta. D'origen irlandès, participà en la guerra de Crimea, i a Itàlia es distingí a Magenta (1859). Governador d'Algèria (1864-70), intervingué en la guerra Franco-prussiana, i fou fet presoner a Sedan. Un cop alliberat, fou encarregat de reprimir la Comuna de París (1871). Fou nomenat president de la República en substitució de Thiers (1873-79).

MacArthur, Douglas
Little Rock 1880 - Washington 1964

Militar nord-americà. Comandant en cap de les forces de les Filipines (juliol del 1941), resistí l'atac japonès fins al març del 1942. Comandà l'ofensiva al Pacífic (1943), i, nomenat cap de totes les forces aliades del Pacífic (1945), aconseguí la victòria sobre el Japó, on exercí el poder autoritàriament. Dirigí les tropes de l'ONU a Corea (1950), però fou destituït per Truman (1951).

Macdonald, James Ramsay
Lossiemouth 1886 - oceà Atlàntic 1937

Polític britànic. Membre fundador del Labour Party; elegit cap del partit el 1911, ho fou dels dos primers governs laboristes (1923-24 i 1929-31) i participà activament en la Societat de Nacions. El 1931, quan el seu govern sucumbí davant la crisi econòmica mundial, acceptà de presidir un govern nacional de concentració, amb conservadors i liberals, raó per la qual fou expulsat del Labour Party. Dimití el seu càrrec de primer ministre el 1935.

Machado Ruiz, Antonio
Sevilla 1875 - Cotlliure, Rosselló 1939

Poeta. Hom sol adscriure'l a la Generació del 98, perquè la seva obra constitueix la versió lírica dels temes, de l'actitud espiritual i de la consciència dels homes que la formaren. Estudià a la Institución Libre de Enseñanza, es doctorà en lletres a Madrid i assistí als cursos de Bergson a la Sorbona. Fou catedràtic de francès als instituts de Sòria (1907) —on es casà amb Leonor Izquierdo, que morí al cap de poc temps—, Baeza (1912), Segòvia (1919) i Madrid (1931). Republicà, durant la guerra civil es refugià a València i a Barcelona, i pel gener del 1939 s'exilià. Començà a publicar a les revistes «Electra», «Helios», «Alma Española», etc. Machado és un cas curiós dintre el panorama de la poesia castellana del s XX: rebutja la influència del modernisme hispanoamericà i s'adscriu a la línia del que ell anomena «poesia eterna», o sigui, mancada de qualsevol mena de retòrica —antiga o moderna—. Troba el seu precedent immediat en Bécquer. Segons ell, el fenomen poètic és «una honda palpitación del espíritu». En conseqüència, defensa una concepció de la poesia més intuïtiva que intel·lectual. Sistematitzaren la seva teoria poètica Juan de Mairena, Abel Martín i altres personatges apòcrifs, barreja de poetes, preceptistes i filòsofs alter ego de Machado. En la seva poesia hom pot distingir les etapes de la conquesta de la simplicitat, la soriana i l'andalusa, que corresponen a tres interpretacions diferents dels temes i de la realitat. La primera etapa (Soledades, 1903, i Soledades, galerías y otros poemas, 1907) significa la seva vinculació amb el romanticisme més pur; la segona (Campos de Castilla, 1912) constitueix la descoberta de la terra castellana i la seva visió històrica simbolitzada en el paisatge gairebé tel·lúric de Sòria. Allí troba, conjuntament amb l'amor de Leonor, la seva patria espiritual. En la tercera etapa (Nuevas canciones, 1925, i el que hi ha inclòs a Poesías completas, 1928, en realitat col·lecció incompleta, incrementada per la producció apareguda en revistes i publicacions diverses), alhora que empra les formes d'encuny popular, tot és convertit en somni i en record enmig de la gran solitud que envaeix el poeta. Escriví algunes peces teatrals en col·laboració amb el seu germà Manuel Machado. No prou valorat en vida pels poetes de la Generació del 27, vers el 1950 començà un intens corrent reivindicatiu de la seva obra.

Macià i Llussà, Francesc
Vilanova i la Geltrú, Garraf 1859 - Barcelona 1933

Polític. Fill d'una família de les Borges Blanques que negociava en vi i oli, estudià a Vilanova, fins que, a quinze anys, ingressà a l'acadèmia d'enginyers militars de Guadalajara (Castella), d'on, com a tinent (1880), fou enviat de primer a Madrid i després a Barcelona. Amb el grau de capità (1882) fou destinat a Sevilla, i després a Lleida, on ocupà la comandància d'enginyers militars, ascendí fins a tinent coronel, dirigí treballs topogràfics, com el del projectat ferrocarril de la Noguera Pallaresa, i es casà amb Eugènia Lamarca i de Mier (1888), filla d'una família benestant. Manifestà el seu desacord en l'assalt militar als locals del «Cu-cut!» i de «La Veu de Catalunya» (1905), s'oposà a la llei de jurisdiccions del 1906 i presentà la seva candidatura en el marc de la Solidaritat Catalana pel districte de les Borges Blanques. Aquesta actitud política comportà el seu trasllat a Santoña (Castella la Vella), després de l'ascens previ a coronel, que Macià no acceptà, i hagué de renunciar a la carrera militar. Sota el patrocini de la Lliga Regionalista ocupà també un lloc en la candidatura de la Solidaritat Catalana per Barcelona. Triomfador en totes dues circumscripcions, renuncià l'acta de diputat per Barcelona i es limità a la de les Borges Blanques, que renovà en totes les eleccions posteriors (maig del 1910, març del 1914, abril del 1916, febrer del 1918, juny del 1919, desembre del 1920 i abril del 1923). En les del 1910 refusà de prendre possessió, i la seva acta fou presentada a les corts de Madrid per diversos centenars d'electors desplaçats expressament des de les Borges Blanques. Del 1910 al 1914, bé que la Lliga Regionalista intentà de mantenir-lo al seu costat, s'anà apropant al republicanisme de la UFNR, i mantingué relació amb Pere Coromines, Jaume Carner, etc. Després de la crisi de la UFNR, col·laborà amb Martí i Julià en el setmanari «Renaixement», de la Unió Catalanista, des d'on impulsà posicions revolucionàries, que foren exposades públicament a l'Assemblea de Parlamentaris del 1917 i, després d'un efímer exili, en les reunions del Consell Permanent de la Mancomunitat amb els parlamentaris catalans, preparatòries de l'estatut d'autonomia elaborat per la Mancomunitat i inspirat per la Lliga Regionalista (1918-19). Fou en aquests anys quan, dissolta l'orientació socialista de la Unió Catalanista, mort Martí i Julià i enfront de l'ofensiva nacionalista de la Lliga Regionalista, intentà de llançar un programa d'acció nacionalista i social de caire radical, oferint una alternativa, per l'esquerra, a la Lliga Regionalista. Intentà de reunir sectors de la petita burgesia i de la classe obrera, escampats en diferents organitzacions republicanes i nacionalistes, entorn d'un programa independentista. D'aquí sorgí la Federació Democràtica Nacionalista (gener-febrer del 1919), que, en el marc del seu interès a crear un front únic catalanista, participà en la Conferència Nacional Catalana (abril del 1922), de la qual sorgí Acció Catalana; però, en no ésser acceptada la seva proposició de crear un Estat Català, se'n deslligà abans que arribés a cap solució. Aleshores es dedicà a organitzar, des de les pàgines del setmanari «La Tralla», un nou moviment, destinat a agrupar el catalanisme radical, que al cap de pocs mesos prengué el nom d'Estat Català i que després entrà en relació amb els centres separatistes d'Amèrica, el primer dels quals havia estat creat a l'Havana pel març del mateix any 1922. Tot i això, Macià no abandonà la idea del front únic catalanista, i intentà de combinar els plantejaments militars hegemònics amb el republicanisme català; així, projectà una Federació d'Esquerres de Catalunya (febrer del 1923), que no prosperà, i prestà suport a la candidatura d'Acció Catalana en les eleccions d'abril del 1923. El centre de la seva activitat fou, però, Estat Català. S'exilià després del cop d'estat del general Primo de Rivera, s'instal·là a Perpinyà a mitjan octubre del 1923, i després, a Bois-Colombes, prop de París. Emprengué la recerca de diners per a la compra d'armes destinades a la insurrecció per a l'alliberament de Catalunya, tot mantenint relació amb els grups de catalans nacionalistes d'Amèrica, disposats a ajudar econòmicament la seva empresa; en nom del govern provisional de Catalunya, avalà l'Emprèstit Pau Claris (abril del 1925). Disposat a una àmplia política d'aliances, sempre que es mantingués el seu objectiu, i fracassades les negociacions amb Acció Catalana, sovintejà les relacions amb els sindicalistes de la CNT, amb grups irlandesos de De Valera (intent de formar una Lliga de Nacions Oprimides), amb nacionalistes bascs i, fins i tot, amb el Partido Comunista de España, amb el qual, i amb d'altres forces, formà el Comitè Revolucionari de París, del qual sorgí el seu viatge a Moscou, acompanyat de Josep Carner i Ribalta i de José Bullejos, per tal de demanar ajut econòmic a la Internacional Comunista (octubre-novembre del 1925), cosa que no aconseguí, tot i haver estat introduït per Andreu Nin. El desengany de Moscou i, després, el del complot de la Nit de Sant Joan (juny del 1926) l'empenyeren més a tirar endavant el seu projecte d'insurrecció amb les seves úniques forces. Preparà i organitzà directament una incursió armada a Catalunya, de primer des de Bois-Colombes i després des de Prats de Molló. Avortat el complot de Prats de Molló, Macià fou detingut, juntament amb Gassol, Carner i Ribalta, Bordas de la Cuesta i d'altres a la vil·la Denise i fou empresonat a Perpinyà. Traslladats a la presó de La Santé, a París, s'obrí un famós procés, on Macià, defensat per Henri Torres, fou condemnat a dos mesos de presó, que ja havia complert; i, després de retornar a Bois-Colombes, fou obligat a passar a Bèlgica. Després de residir uns quants mesos a Brussel·les, en companyia de Gassol, s'embarcà cap a l'Uruguai, on arribà els primers dies del 1928. Entrà clandestinament a l'Argentina i, després d'un plet judicial, hi residí més de mig any; allà recorregué els centres catalans de Buenos Aires, Rosario, Córdoba, La Plata i Mendoza. Anà a Xile, i s'embarcà cap a l'Havana, on participà activament en l'assemblea preparada per Carner i Ribalta, per Josep Conangla i per ell mateix des de Buenos Aires, la qual fundà el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya —del qual fou president— i aprovà la constitució d'una futura República Catalana (setembre-octubre del 1928). D'allí se n'anà, sempre amb Gassol, cap a Nova York, camí d'Europa (a mitjan octubre del 1928). En no poder entrar a Suïssa, retornà a Brussel·les, on plantejà de portar a terme els acords de l'assemblea de l'Havana per tal de transformar Estat Català en Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, cosa que provocà tensions en el moviment, sobretot a l'interior de Catalunya; per això hom decidí de continuar amb la denominació d'Estat Català. Atent sempre als complots contra la Dictadura, la fallida del de Sánchez Guerra l'impulsà a tornar a Catalunya, i demanà nou ajut econòmic als centres catalans d'Amèrica, per tal de dur a terme una acció armada, però aquesta vegada des de l'interior de Catalunya. Mentrestant, caigué la dictadura del general Primo de Rivera (gener del 1930) i, en el marc d'una forta campanya en pro de l'amnistia, Macià travessà il·legalment França i arribà a Barcelona pel setembre del 1930. Fou detingut i retornat a Bèlgica. Per fi, enfonsat el general Berenguer, retornà a Catalunya, sense inconvenients, el 22 de febrer de 1931. Assistí a la conferència d'esquerres (del març del 1931), donà per constituïda l'Esquerra Republicana de Catalunya i en fou escollit president del consell directiu. Després del triomf de l'Esquerra Republicana de Catalunya en les eleccions municipals del 12 d'abril, i de la proclamació per part de Lluís Companys de la República a Catalunya, el 14 d'abril, proclamà l'Estat Català integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques i la formació del govern de la República Catalana, després de destituir el president de la diputació monàrquica, Maluquer i Viladot. Immediatament es féu càrrec del govern de Catalunya. Com a president provisional de la República Catalana demanà a tots els ajuntaments la proclamació de la República a totes les poblacions de Catalunya i signà el text oficial de la proclamació de l'Estat Català sota el règim d'una República Catalana. Formà govern amb l'Esquerra Republicana i la Unió Socialista de Catalunya, i prengué diverses mesures polítiques amb les noves autoritats (López Ochoa, Companys, Aiguader, Anguera de Sojo). Tres dies després, rebé els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer, i, després d'unes llargues negociacions, acceptà de reconvertir el govern de Catalunya en govern de la Generalitat de Catalunya i d'elaborar un Estatut d'Autonomia. Ocupà la presidència provisional del govern de la Generalitat, i després de la crisi del desembre del 1931 assumí també la conselleria d'agricultura. Elegit diputat a les Corts Constituents per Barcelona (juny del 1931), presentà públicament la victòria del plebiscit de l'estatut i presidí la delegació que en lliurà el text al president de la República Espanyola, Alcalá Zamora, acompanyat de Gassol, Tarradellas i d'altres. Es féu dipositari, també, del text modificat de l'estatut aprovat per les corts de la República (setembre del 1932). Elegit diputat per Barcelona en les eleccions del Parlament de Catalunya (novembre del 1932), n'obrí les sessions, i, després d'ésser reelegit president de la Generalitat, delegà les seves funcions executives, de primer en el conseller Joan Lluhí i Vallescà (desembre del 1932), i després en els també consellers Carles Pi i Sunyer i Miquel Santaló. Preocupat per la lentitud en el traspàs de serveis a la Generalitat, fou elegit diputat per Barcelona per l'Esquerra Republicana de Catalunya (novembre del 1933), i morí en l'exercici del seu càrrec de president de la Generalitat de Catalunya el 25 de desembre.

Macmillan, Harold
Londres 1894 - Chelwood Gate, Sussex 1986

Polític i editor anglès. Director de l'editorial Macmillan, fou ministre plenipotenciari anglès al nord d'Àfrica. Diputat conservador (1924), partidari d'una política exterior enèrgica, s'oposà a Chamberlain. Ministre de Defensa (1954), d'afers estrangers (1955) i canceller de l'exchequer (1955-57), el 1957 succeí Eden com a primer ministre. Partidari de la integració britànica a la Comunitat Econòmica Europea, l'afer Profumo l'obligà a dimitir (1963). Publicà, entre el 1966 i el 1973, una autobiografia en sis volums.

Madariaga y Rojo, Salvador de
la Corunya 1886 - Locarno, Ticino 1978

Escriptor i polític. Fou professor de literatura castellana a Oxford (1928-31), membre de la Societat de Nacions, ministre d'instrucció pública i de justícia (1934) i ambaixador a Washington i a París. Liberal, evità comprometre's amb qualsevol dels dos bàndols de la Guerra Civil Espanyola i el 1936 s'instal·là a la Gran Bretanya. Fou professor a Mèxic. Conreador de la poesia (Rosa de cieno y ceniza, 1942), la novel·la i la narració, són més interessants els seus assaigs, força difosos i sovint discutits (Guía del lector del Quijote, 1926; Ingleses, franceses y españoles, 1928), i les seves biografies (Vida del muy magnífico señor don Cristóbal Colón, 1940; Hernán Cortés, 1941; Vida de Bolívar, 1952). La seva España, ensayo de historia contemporánea (1931) ha estat molt reeditada. Col·laborà a "Destino" i fou membre de la Real Academia Española.

Madero, Francisco Ignacio
Parras de la Fuente, Coahuila 1873 - Mèxic 1913

Polític mexicà. Oposat a la dictadura de Porfirio Díaz, fundà el Partido Nacional Antirreeleccionista, que decidí la insurrecció armada el 1910. Després del triomf de la revolució, fou elegit president (novembre del 1911), i s'enfrontà a Zapata i Orozco. Traït per Victoriano Huerta, fou assassinat.

Madison, James
Port Conway 1751 - Montpelier, Virgínia 1836

Polític nord-americà. Membre de la convenció constitucional de Virgínia, promogué la convenció de Filadèlfia (1787), on dirigí la redacció de la constitució. Diputat (1789-99), fou, amb Jefferson, un dels fundadors del partit republicà. Elegit president (1809-17), declarà la guerra a la Gran Bretanya (1812-15).

Madoz, Pascual
Pamplona 1806 - Gènova 1870

Advocat. Militant polític de l'ala liberal ja des dels anys 1820-23. Des del 1835 exercí d'advocat a Barcelona, i es lligà als interessos industrials catalans. Diputat a corts per Lleida, defensà el projecte de construcció del canal d'Urgell. Situat a l'oposició durant el decenni moderat de 1844-54, fou empresonat durant uns quants mesos. El 1854, amb el triomf de les forces progressistes, fou nomenat governador civil de Barcelona: afavorí el diàleg entre les associacions obreres i els patrons, i endegà els primers contractes col·lectius del bienni. Diputat a les corts constituents, president de les mateixes corts i ministre de finances, propulsà des del ministeri la llei de desamortització del maig del 1855. Fou un dels diputats a corts que resistí el canvi de govern que, pel juliol del 1856, portà O'Donnell al poder. Després de la revolució del 1868, fou governador civil de Madrid. Elegit com a membre de la comissió que anà a Florència a oferir la corona d'Espanya a Amadeu I, morí en el viatge. És considerat un dels capdavanters de l'estadística a Espanya. És autor d'una traducció, ampliada, de l'Estadística de España (1835), de Moreau de Jonnès, i del famós Diccionario geográfico, estadístico e histórico de España y sus posesiones de ultramar (1845-50).

Maians i Siscar, Gregori
Oliva, Safor 1699 - València 1781
Erudit. El caràcter austriacista de la seva família l'obligà a passar a Barcelona després de la batalla d'Almansa. Hi estudià llatí i retòrica. El 1713 tornà a València, i ingressà a la Universitat, on estudià dret i filosofia. Hi féu estreta amistat amb els novatores Tosca, Coratjà i Íñigo i amb humanistes deixebles de Martí, com Minyana. El 1719 anà a Salamanca, on perfeccionà els estudis jurídics. El 1723 guanyà la càtedra de dret de Justinià de la Universitat de València; aviat es féu remarcar pel seu caràcter reformista; en dret es plantejà la necessitat de defensar la veritat abans que l'autoritat dels autors; en filosofia són palesos els esforços que féu per superar l'escolàstica dins la línia eclèctica de Tosca. En el terreny literari, la seva crítica del barroc decadent és dura i implacable, i, pel que fa a la història, la seva evolució fou ràpida; de les biografies pietoses passà al coneixement de Nicolás Antonio i de la història crítica. Maians esdevingué, així, l'hereu del degà d'Alacant, Manuel Martí, i donà forma concreta a les inquietuds dels intel·lectuals valencians, com Minyana, Segura i altres. El 1733 passà a Madrid, en ésser nomenat bibliotecari reial; però això no modificà els seus projectes, que cristal·litzaren en una Carta adreçada al secretari d'estat José Patiño, el primer dels plans reformistes il·lustrats i presa de consciència de l'intel·lectual modern. Rebutjat aquest projecte, Maians continuà en la seva doble línia: història crítica i història literària. Les seves Vida de Miguel de Cervantes (1737) i Orígenes de la lengua española (1737) són dues aportacions importants a la crítica literària i a la filologia. La Vida de D.Antonio Agustín (1734) i la Censura de l'España primitiva de Huerta (1739) palesen la seva evolució crítica. Però no mancaren les intrigues, procedents de la biblioteca reial (Nasarre), de les acadèmies i de les revistes afrancesades ("Diario de los Literatos de España"). Davant els atacs, Maians defensà els seus punts de vista, i atacà tant l'afrancesament cultural com la ignorància oficial. El menyspreu que suposà el fet que el Consell de Castella acceptés la falsa crònica que era l'España primitiva, malgrat la seva censura, li féu acabar la paciència, i abandonà la cort (1739). Des del seu recés d'Oliva, amb l'estreta col·laboració del seu germà Joan Antoni, Maians inicià una activitat intel·lectual prodigiosa. A través de la seva correspondència exercí un mestratge cultural damunt València (el cronista Agustí Sales, Ascensi Sales, més tard bisbe de Barcelona, Teixidor, els metges Piquer i Seguer, l'hebraista Pérez i Baier, etc), el Principat (la seva amistat amb Finestres continuà, i la correspondència s'estén als Dou, Aimeric, Gener, Gonser) i Castella (Andrés Marcos Burriel, Enrique Flórez, etc). Cal afegir a això els seus escrits, com l'edició de la Censura de historias fabulosas i les publicacions fetes a través de l'Acadèmia Valenciana, que fundà el 1742, i, d'una manera especial, les seves relacions intel·lectuals amb erudits dels països europeus principals, com Muratori (Itàlia), Meerman, que li facilità la publicació de les obres dels grans juristes hispànics (Holanda), i Stredtmann, Walch, David Clemente, etc (Alemanya). Maians és la figura cultural hispànica més ben relacionada amb la intel·lectualitat europea del s XVIII. Amb el temps, arribà el reconeixement oficial dels seus esforços: gràcies al nomenament de Roda com a secretari de gràcia i justícia i del comte d'Aranda com a president del Consell de Castella Maians tingué valedors seus a la cort. El 1766 Carles III li concedí el títol d'alcalde de casa i cort i una pensió vitalícia. Maians prosseguí, emperò, amb el mateix entusiasme, la seva tasca; preparà un pla d'estudis universitaris i l'edició de les Opera omnia de J.L.Vives. Maians significa l'esforç màxim per tal de lligar la tradició reformista hispànica ancorada en l'erasmisme amb els nous corrents del pensament europeu. Es mantingué dins un catolicisme sincer, que no excloïa la tolerància i l'obertura, fins a l'extrem de collaborar amb Voltaire. Regalista, connectà amb els homes del tiers parti. Davant la influència francesa i de l'assaig a l'estil de Feijoo, Maians significa una rigor metodològica i una obertura als corrents intel·lectuals europeus.

Maistre, Joseph de
Chambéry 1753 - Torí 1821

Polític i filòsof savoià. Fou un dels principals representants de la reacció tradicional contra la Revolució Francesa, la qual combaté intel·lectualment i pràcticament. Lliurat a l'apologia de la teocràcia pontifícia, fou un dels inspiradors de l'ultramuntanisme del s XIX. Al racionalisme del s XVIII oposà el sentit comú i la fe. Segons ell, el pecat original ha deixat l'home en una situació d'insuperable impotència per a conèixer per si mateix la veritat i el bé social. Així, l'home s'ha de sotmetre a l'autoritat de Déu, representada legítimament només pel papa i els monarques. És autor de Considérations sur la Révolution Française (1796), Études sur la souveraineté (1797), Les soirées de Saint-Pétersbourg ou Entretiens sur le gouvernement temporel de la Providence (publicada el 1821), Du Pape (1819) i De l'Église gallicane (1821).

Major, John Roy
Merton, Londres 1943

Polític britànic. Empleat de banca, el 1959 ingressà al partit conservador, pel qual fou conseller de districte (1968) i diputat des del 1979. El 1987 fou designat primer secretari de finances, i el 1989 ministre d'hisenda fins el 1990, que substituí Margaret Thatcher com a primer ministre arran de la dimissió d'aquesta. Confirmat en el càrrec en les eleccions del 1992, des de l'inici del mandat sosté una pugna amb els sectors més antieuropeistes del seu partit. El 1994 signà un acord amb la República d'Irlanda que féu possible l'inici de negociacions per a la pacificació d'Irlanda del Nord.
Fou confirmat en el càrrec amb el triomf del partit conservador en les eleccions legislatives de l'abril del 1992. Una crisi interna del partit el portà a sotmetre a votació la seva continuïtat com a líder, que fou aprovada al juliol del 1995 amb el suport de dos terços dels parlamentaris conservadors. En les eleccions legislatives de l'1 de maig de 1997, el partit conservador fou derrotat pels laboristes de Tony Blair, i aquest substituí Major en el càrrec de primer ministre. John Major dimití com a líder del Partit Conservador i fou substituït, al juny del 1997, per William Hague, procedent del sector menys europeista del partit.

Makarov, Stepan Osipovic
Kíev 1848 - Port Arthur 1904

Almirall rus. Es distingí en la guerra contra els turcs (1877-78), i fou cap de l'armada del Pacífic durant la guerra russojaponesa, en el curs de la qual morí, a bord del cuirassat "Petropavlovsk". És considerat, a l'URSS, com un heroi nacional, pels seus estudis tècnics i les seves descobertes científiques, i especialment per la realització del primer trencaglaç, el "Iermak".

Malatesta, Errico
Santa Maria Capua Vetere, Campània 1853 - Roma 1932

Anarquista italià, membre de la Primera Internacional des del 1872, amic i deixeble de Bakunin. Participà en diverses insurreccions camperoles i fundà els diaris l'«Agitazione» i «Volontà». Hagué d'exiliar-se diverses vegades i el 1919, de retorn a Itàlia, estigué al cap del nou moviment anarquista. A partir del 1922 i fins a la mort, visqué estretament vigilat.

Malato, Charles
Toul, Lorena 1857 - ? 1938

Anarquista francès d'origen italià. Fundà la Ligue Cosmopolite, que publicà La révolution cosmopolite (1885) i defensà l'anarquisme insurreccional. Expulsat de França (1892), a Londres dirigí una campanya internacional en defensa de la revisió del procés de Montjuïc (1909). En tornar a França, participà en l'atemptat contra Alfons XIII d'Espanya a París (1905).

Malcolm X
Omaha, Nebraska 1925 - Nova York 1965

Nom amb el qual és conegut l'activista polític Malcolm Little. Convertit a l'islam, lluità pels drets civils dels negres nord-americans i s'orientà cap a un nacionalisme negre. Defensà la violència (com a autoprotecció) contra els mètodes de resistència no violents propugnats per altres moviments. La influència política de les seves idees augmentà notablement després del seu assassinat i de la publicació de la seva biografia: The Autobiography of Malcolm X (1965).

Malenkov, Georgij Maksimilijanovic
Orenburg 1903 - Moscou 1988

Polític soviètic. Combatent en l'exèrcit roig, afiliat al PCUS (1920), membre del Comitè Central (1939), formà part del govern durant la Segona Guerra Mundial. Col·laborador de Stalin, el succeí com a cap de govern (1953-55), però, acusat de portar a terme activitats contra el partit, fou exclòs del Comitè Central el 1957, i es jubilà el 1963.

Malraux, André
París 1901 - Créteil, Illa de França 1976

Escriptor i polític francès. Les seves obres reflecteixen la seva ideologia filocomunista dins el marc d'uns fets inspirats generalment en experiències seves: les viscudes a la Xina, a La tentation de l'Occident (1926), Les conquérants (1928) i La condition humaine (1933, premi Goncourt), que tracta dels problemes de la consciència moderna sobre la vida i la mort, en els camps polític i moral; les viscudes a la guerra civil espanyola de 1936-39, en la qual participà, amb els republicans, a L'espoir (1937) (en féu un film: Sierra de Teruel); i les viscudes dins la resistència francesa, durant la Segona Guerra Mundial, a La lutte avec l'ange (1943, amb el títol de Les noyers d'Altenburg, únic fragment que en restà després de la seva destrucció pels nazis). Després de la guerra fou ministre d'informació (1945-46) i d'afers culturals (1959-69), es dedicà a recerques estètiques (La psychologie de l'art, 1947-49; Métamorphose des dieux, 1957; etc), i redactà les seves memòries: Antimémoires (1967) i Les chênes qu'on abat (1971).

Malthus, Thomas Robert
Dorking 1766 - Bath 1834

Economista i demògraf anglès. Fou pastor anglicà. És conegut primordialment per la seva teoria de la població, que exposà per primera vegada, anònimament, a An Essay on the Principle of Population as it Affects the Future Improvement of Society (1798). Hom ha interpretat aquesta teoria (fonamentada en la seva tesi, fatalista, que, mentre la població augmenta en progressió geomètrica, els recursos per a mantenir-la ho fan només en progressió aritmètica) com una reacció davant el liberalisme del seu pare -amic de David Hume i deixeble de Rousseau-, les doctrines de la Revolució Francesa i els escrits del pensador llibertari William Godwin. Fonamentalment empirista, Malthus és considerat un dels fundadors de l'escola clàssica, juntament amb Adam Smith i David Ricardo. Hom li retreu, però, una manca de precisió i de justificació lògica de les seves premisses, així com una manca de rigor científic en la manipulació de les dades estadístiques. A part la seva influència durant el s XIX en cercles polítics socialment reaccionaris, influí també sobre el pensament econòmic dels lliurecanvistes i influí Darwin en la formulació de la teoria de la "selecció natural". Curiosament, però, a Principles of Political Economy Considered with a View to their Practical Application (1820), atacà el concepte de l'estalvi, afirmà que, d'una manera ideal, calia mantenir un equilibri entre la capacitat de producció i el desig de consum i propugnà programes d'obres públiques per tal de reduir els efectes de les depressions; en aquest sentit, certs economistes consideren Malthus com un precursor de J.M.Keynes.

Maluquer i Viladot, Joan
Barcelona 1856 - 1940

Polític i jurisconsult. Fill de Salvador Maluquer i Aytés. Col·laborà a "La Renaixença" i fou secretari del Primer Congrés Catalanista (1880). Regidor de Barcelona i diputat a corts per Terrassa-Sabadell (1886) i Solsona (1896), hi defensà la vigència del dret català. Fiscal del tribunal suprem espanyol, fou senador per Lleida (1903-05), degà del Col·legi d'Advocats i president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. Fundà el Partit Monàrquic Autonomista i fou nomenat president de la diputació durant el període posterior a la Dictadura. En proclamar-se la República, després d'un gest simbòlic de força, lliurà el poder a Francesc Macià. Treballà en l'apèndix del dret català al codi civil espanyol. Entre d'altres, publicà Teatre català: estudi històrico-crític (1878), Aborígens catalans (1880), Derecho civil especial de Barcelona y su término (1889), Recuerdos de una excursión a Dinamarca y Suecia (1907), Recuerdos de un viaje a Canarias (1908), El dominio del espacio en sus relaciones con el derecho (1911), La physionomie et la valeur sociale du droit catalan (1923), Records d'un viatge al Senegal (1928), Les meves noces d'or amb el molt il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona (1929), Per a construir la Regió Catalana (1929) i Una mica d'història (La catalanitat de la darrera diputació provincial de Barcelona) (1934).

Mandela, Nelson Rolihlahia
Transkei 1918

Polític sud-africà. Membre de l'African National Congress des del 1944, l'any 1956 fou acusat d'alta traïció, el 1961 en fou absolt, però el 1964 fou condemnat a presó perpètua. Dirigent de l'ANC des del 1967, esdevingué un símbol de la lluita antiapartheid i fou alliberat incondicionalment el 1990, any en què fou elegit president de l'ANC en substitució d'Oliver Tambo. Acceptà de renunciar a la violència en canvi de l'abolició de l'apartheid (assolida el 1992). El 1993 li fou atorgat el premi Nobel de la pau, que compartí amb F. de Klerk, darrer president del règim segregacionista sud-africà. El 1994, arran de la victòria de l'ANC en les primeres eleccions multiracials de Sud-àfrica, accedí a la presidència de l'estat. És autor de No Easy Walk to Freedom (1965). Fou, amb Frederick de Klerk, el principal artífex de la Conferència per una Sud-àfrica Democràtica (CODESA). El 1993 li fou atorgat el premi Nobel de la pau (que compartí amb De Klerk). El 1994, després de les primeres eleccions multiracials, fou elegit president de la República. Des del seu càrrec endegà una política de reconciliació, que permeté disminuir la crispació que imperava en les comunitats blanca i zulu.

Mañé i Flaquer, Joan
Torredembarra, Tarragonès 1823 - Barcelona 1901

Periodista i escriptor. Fill d'un comerciant en gra d'idees liberals, fou membre de la milícia nacional de Tarragona i col·laborà a la revista «El Genio», dirigida per Víctor Balaguer. A vint anys es traslladà a Barcelona on col·laborà a «La Discusión» de Pau Piferrer i a «El Ángel Exterminador», i dirigí «La Lira Española». Professor i director de l'Institut Barcelonès, el 1850 guanyà la càtedra de llatí i castellà a la Universitat de Barcelona. El 1847 inicià les seves tasques al «Diario de Barcelona» com a crític teatral; exercí una gran influència sobre el seu propietari Antoni Brusi i Ferrer, a qui aconsellà de donar al periòdic un caire polític arran de la revolució del 1854. Nomenat director pel juliol del 1865, restà al capdavant de la publicació fins a la mort. Li donà un sentit conservador, però amb un cert aire liberal, i sobretot independència de criteri davant el poder central, alhora que publicava la millor informació periodística del seu temps a l'estat espanyol. Proper a l'ideari de la Unión Liberal, anà a Madrid per dirigir el diari «La Época» (1863), però tornà aviat a Barcelona. A partir d'aleshores els seus articles mostraren una moderada oposició descentralitzadora, causa per la qual fou perseguit i sancionat. Tanmateix, restà superat pels nous corrents del pensament polític català i es convertí en el representant del conservadorisme més tancat. Hom el pot considerar un típic exponent del pensament de la burgesia catalana del seu temps; Joan Maragall, que fou secretari seu, el presentà com a liberal davant els carlins i com a moderat davant els progressistes. Les seves obres més importants són La revolución de 1868 juzgada por sus autores (1876), La paz y los fueros (1876) i El oasis: viaje al país de los fueros (Provincias Vascongadas y Navarra) (1876-80), obra reeditada, en part, el 1967, per la qual fou nomenat fill adoptiu per les diputacions basques. La seva muller, Amàlia Fenollosa i Peris (Castelló de la Plana 1825 — 1857), és autora de poesies i novel·les i de l'obra Recuerdos históricos de Almazora (1857).

Mannerheim, Carl Gustav
Villnäs, prop de Turku, 1867 - Lausana 1951
Militar finlandès. General de l'exèrcit tsarista (1910) i ajudant de camp de Nicolau II (1912), en ésser proclamada la independència de Finlàndia, després dels fets revolucionaris del 1917, dirigí les formacions de guàrdies blancs que s'imposaren als bolxevics finlandesos. Regent del país (1918-19), féu construir la línia Mannerheim a la zona fronterera amb l'URSS de l'istme de Carèlia. Nomenat mariscal de Finlàndia (1933), dirigí la defensa a la guerra d'hivern (1939-40) contra l'URSS. El 1941 tornà a declarar la guerra a l'URSS, al costat d'Alemanya; però el 1944, ja cap de l'estat, signà l'armistici amb l'URSS i declarà la guerra a Alemanya (1945). L'any següent es retirà a Suïssa.

Mao Zedong
Shao-shan, Hunan 1893 - Pequín 1976

Polític i revolucionari xinès. Fill de camperols, fou influït en la seva joventut per la Revolució Russa i per Lenin. El 1918 anà a Pequín com a ajudant de bibliotecari de Li Tazhao, amb el qual compartí l'aspiració de conciliar el marxisme-leninisme amb el nacionalisme xinès. En ésser fundat el partit comunista xinès (1921), Mao fou un dels dotze delegats que es reuniren a Xangai. Cap de propaganda del partit (1925-26), tingué un paper secundari mentre durà l'aliança del partit comunista amb el Guomindang. En produir-se el trencament amb Chiang Kai-shek (1927), passà a Hunan, on començà a organitzar els camperols com a força revolucionària. Convençut del paper primordial que les masses camperoles havien de tenir en la revolució, s'oposà als dirigents comunistes, que, malgrat les desfetes de Xangai i de Canton, continuaven creient en el proletariat urbà com a base de la revolució xinesa. Establí, a Kingsi, un govern soviètic, del qual fou elegit president (1931), i inicià un programa de reforma agrària. Preveient que no podria resistir l'ofensiva de Chiang Kai-shek, el qual havia arribat a un acord amb els japonesos per a continuar lluitant contra les regions sovietitzades, encapçalà la Llarga Marxa (1934), que en un any conduí l'exèrcit comunista a cinc mil quilòmetres del punt de partida. Fou en el curs de la Llarga Marxa quan Mao assolí el control absolut del comunisme xinès. Aconseguí d'arribar a Shensi i establí un nou govern soviètic amb capital a Yenan (1935-49). En esclatar el conflicte sino-japonès (1937), Mao, sense perdre mai de vista el seu objectiu principal, la instauració del comunisme a la Xina, pactà, en nom de la unitat nacional en contra de l'invasor, una treva amb Chiang Kai-shek. En plena guerra contra el Japó publicà Sobre la nova democràcia (1940), on afirmà la necessitat per a la Xina d'una dictadura conjunta de les distintes classes com a etapa de transició per als països feudals i dominats per l'imperialisme. A la fi del 1947, Mao féu un esquema de la política econòmica futura del govern comunista: requisa de les propietats feudals i distribució entre els camperols, nacionalització del capital burocràtic i control de la banca, la indústria i el comerç exterior. Del 1948 al 1949 la lluita contra les tropes del Guomindang féu grans progressos, i l'1 d'octubre de 1949 fou proclamada a Pequín la República Popular Xinesa. Mao fou successivament president del consell, de la república i secretari del partit. El 1957, d'una manera inesperada, inicià una política liberal, coneguda com el període de les «Cent Flors». Al cap de quatre mesos el partit suprimí l'experiència. El 1958 obrí un nou front: el de les «comunes del poble», on s'unien l'activitat agrària, industrial, familiar i militar i el salari igualitari. Proclamat com «un gran salt endavant», fou desacreditat per l'URSS com un conjunt de mesures antiquades i reaccionàries. El 1959 Mao cedí la presidència a Liu Shaoji. A la primavera del 1966, amb l'ajut de Lin Biao, posà en marxa la Revolució Cultural, impulsada per un sector del partit comunista i per la guàrdia roja, que tenia com a objectiu la transformació de les consciències, sobretot de les generacions joves, i de garantir la construcció del socialisme. La publicació del Llibre roig, recull de les citacions de Mao que conté l'essencial de la seva obra, fou un dels instruments de transformació de les masses a fi que participessin en el procés revolucionari. La destitució de Liu Shaoji (1968) i la celebració del novè congrés del partit (1969) significaren per a Mao la recuperació de la direcció i la implantació de la seva política. La visita de Nixon a Mao (1972) posà fi a l'aïllament internacional de la Xina i afavorí les relacions entre aquesta i els EUA en el marc de la coexistència pacífica. En morir, la seva figura fou desvalorada pel règim xinès i Jiang Qing, la seva vídua, fou detinguda i jutjada, més tard, en el procés de la Banda dels Quatre.

Maragall i Gorina, Joan
Barcelona 1860 - 1911

Escriptor. A catorze anys, acabat el batxillerat, el seu pare volgué incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però topà amb la seva resistència, i, finalment, li permeté d'ingressar, el 1879, a la facultat de dret. Aquest enfrontament amb el pare, fabricant, marcà profundament, segons ell mateix explicà en unes Notes autobiogràfiques, la seva concepció de la literatura com a passió total i com a activitat rebel i socialment marginada. L'acabament de la carrera (1884) fou l'inici d'una nova crisi: la de la contradicció entre les seves aspiracions romàntiques i la perspectiva d'una probable adaptació a una pacífica vida burgesa. Vers el 1890 ja havia resolt la crisi, gràcies a una resignada acceptació de la seva pertinença a la pròpia classe, la qual, tanmateix, tot i que reconeixia com a seva, menyspreava, no tant per les seves característiques genèriques com per les seves peculiaritats locals: mediocritat, conservadorisme, manca de refinament. Dos fets coronaren aquest seu procés d'integració: l'ingrés (1890) al «Diario de Barcelona» i el casament (1891) amb Clara Noble, d'ascendència no catalana (de qui tingué 13 fills). Alhora, però, se li anava consolidant la vocació literària a mesura que creixia la seva cotització entre un grup reduït —però molt prestigiós— d'intel·lectuals (entre els quals, Josep Yxart), que el 1891 li publicaren, com a present de noces, la seva primera plaquette, Poesies originals i traduccions. La novetat de la seva poesia consistia en un rebuig molt conscient de la retòrica del romanticisme autòcton i un retorn a l'expressió senzilla d'experiències afectives reals, feta, no pas en termes introspectius, sinó a través de visions de la natura. A la darreria del 1892 la seva vocació intel·lectual era ja fermament establerta. D'una banda, la seva condició d'hereu burgès, plenament assumida, li permetia de lliurar-se a la literatura amb una dedicació professional absoluta, sense, però, haver de dependre'n econòmicament. De l'altra, concebia i duia a la pràctica l'ambició d'esdevenir l'agitador de la burgesia empenyent-la cap a una ideologia dinàmica, cosmopolita i moderna. La seva campanya periodística de 1892-93 és, en resum, un dels factors bàsics en l'aparició del modernisme. En aquest interval de temps visqué en un estat d'exacerbada febre ideològica: rebutjà tota tradició, defensà l'aventurisme intellectual i professà un aristocratisme anarquitzant i nietzscheà. És l'actitud expressada en poemes com Paternal i Excelsior, del seu llibre Poesies (1895), que s'obre amb L'oda infinita (1888), on Maragall exposa una doctrina poètica a la qual restà fidel sempre més. Dues idees hi són fonamentals: la del poeta com a visionari i mèdium d'una realitat transcendent que, tanmateix, només pot ésser copsada, en moments de gràcia, a través de les seves manifestacions naturals i mitjançant els sentits, i la de la inextricable identificació de poesia i vida. Aquesta poètica rep plasmació pràctica en les visions de paisatge de la secció Pirinenques, entre elles la del famós poema La vaca cega. El primer recull revela alhora unes inclinacions decadentistes típiques del moment inicial del modernisme. Maragall reaccionà aviat en contra, veient-hi un malaltís perill d'impotència, i tornà a defensar un vitalisme optimista, que considerà més adient amb la conjuntura històrica catalana i amb el que veia com a trets essencials de la «raça». En això coincideix amb un moviment més ampli, dins el modernisme, de rebuig del decadentisme, que reflecteix un punt dolç històric d'equilibri entre les vel·leïtats messiàniques i rebels dels joves intel·lectuals i els interessos d'una burgesia temptada pel nacionalisme com a opció política. En els poemes recollits el 1900 a Visions i Cants Maragall aportà a aquesta ideologia dos elements essencials: el mite, en les Visions —intents de trobar en el llegendari «Las madres del alma catalana»—, i l'himne, en els Cants. Els primers anys del s XX, però, el nacionalisme es configurà sobretot en un corrent concret de caire conservador, catòlic i tradicionalista. Maragall s'identificà, no sense una certa resistència íntima, amb aquesta línia ideològica dominant. Els seus articles —Artículos (1904), edició d'homenatge— expressen sovint posicions idèntiques a les dels dirigents de la Lliga Regionalista, i es fa un costum de comentar els texts pastorals del bisbe Torras i Bages. Les disperses (1904) apleguen poemes originals i versions de Goethe, de qui havia publicat Ifigènia a Tàurida (1898). En el nou recull Enllà (1906) la seva poesia perd el to més exaltat i la primacia de la intenció nacionalista i es concentra en la vena naturalista; Maragall hi sotmet el mite del comte Arnau a una pregona i significativa revisió. La seva concepció de la poesia, exposada a l'Elogi de la paraula (1903, ampliada a l'Elogi de la poesia, 1909), revela una posició militant contra l'esteticisme i el cosmopolitisme tant d'una certa tendència modernista (Zanné, Alomar, etc) com del naixent noucentisme. Maragall esdevingué, així, el pontífex d'una nova onada de modernistes de procedència rural (Puig i Ferreter, Víctor Català, Bertrana, etc), visionaris i anarquitzants, però també fomentà, involuntàriament, una reacció localista i tradicionalista (Via, Busquets i Punset, etc). A partir del 1906 es produí en ell un altre canvi de direcció, que esdevingué més obvi arran de la crisi de la Setmana Tràgica, davant la qual —i gairebé sol entre els intel·lectuals— reaccionà insistint en la part de greu responsabilitat que hi pertocava a la burgesia catalana (són famosos els seus articles Ah, Barcelona..., La ciutat del perdó i L'església cremada, el primer i el darrer publicats a «La Veu de Catalunya»; el segon no ho fou per indicació de Prat de la Riba). La nova actitud és reflectida en els poemes del seu darrer llibre, Seqüències (1911), sota la forma del retorn a un to d'exaltació vitalista, a un individualisme agressiu, als aspectes més heterodoxos del seu pensament, atenuats en els anys anteriors, i al desig d'inquietar i d'excitar el lector; en aquest llibre publicà l'Oda nova a Barcelona i el famós Cant espiritual. Aquest segon nietzscheanisme fou matisat, però, per una nova idea, que constituí el tema bàsic de Nausica (1913) i de la tercera i darrera versió del mite arnaldià: la de la redempció a través de la renunciació. Aquesta actitud, que cal qualificar de messiànica, coincideix amb la de molts altres modernistes i reflecteix llur reacció defensiva, atiada per la conjuntura política i social, contra la disciplina ideològica del noucentisme. La mort el sorprengué, plenament actiu, en aquesta crisi que, en un pla general, era a punt de resoldre's amb el triomf noucentista. Fou membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, mestre en gai saber, president de l'Ateneu Barcelonès i amic i noble contradictor d'Unamuno (l'Epistolari d'ambdós fou publicat el 1951). Col·laborà sovint a «La Renaixença», «La Veu de Catalunya», «L'Avenç» i «Catalònia». Traduí Novalis, Goethe, Nietzsche, Homer, etc. La seva actitud, cívica però independent, li féu rebutjar una candidatura política oferta per la Lliga. Fou processat a causa d'uns articles. Les principals edicions de les obres completes aparegueren en 1912-13, en 1929-30 (edició dels fills), el 1947 i el 1960.

Maragall i Mira, Pasqual
Barcelona 1941

Polític. Doctorat en ciències econòmiques i llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, fins l'any 1976 treballà de funcionari tècnic al gabinet de programació de l'ajuntament barceloní. Participà activament en el Front Obrer de Catalunya des de la seva creació (1961) i prengué part en la fundació de Convergència Socialista de Catalunya (1974). L'any 1979 es presentà a les eleccions municipals de Barcelona ocupant el segon lloc de la llista del Partit dels Socialistes de Catalunya i féu de tinent d'alcalde fins que l'any 1982 fou nomenat batlle. La victòria del PSC en les eleccions municipals del 1983 el confirmà en el càrrec. En les eleccions municipals del 1987 i 1991 fou reelegit en el càrrec. Durant el seu mandat la ciutat de Barcelona fou seu dels Jocs Olímpics del 1992. En els anys anteriors a la celebració dels Jocs dugué a terme una important millora de les infraestructures de la ciutat. El 1992 prengué possessió de la presidència del Consell de Municipis i Regions d'Europa. En les eleccions municipals del maig del 1995 s'imposà a la candidatura de Miquel Roca i fou reeelegit per tercera vegada consecutiva alcalde de Barcelona. Al març del 1996 fou elegit president del Comitè de Regions de la Unió Europea, en substitució del francès Jacques Blanc. Al setembre del 1997 abandonà l'alcaldia de Barcelona i designà com a successor Joan Clos. El mateix any fou elegit president honorífic del Consell de Municipis i Regions d'Europa.

Marañón, Antonio
Marañón, Navarra ? - Vilanova d'Almassà, Terra Alta 1826

Conegut com El Trapense. Guerriller absolutista. Fou soldat en la Guerra Gran, i es distingí, durant la guerra contra Napoleó, en l'assalt al castell de Jaca (1813). Romangué en l'exèrcit, i portà una vida dissoluta, fins que, el 1817, desertà i s'endugué la caixa del regiment. Per por o per penediment, acabà refugiant-se en la Trapa de Santa Susanna, d'on, el 1821, suprimit el monestir, passà a Poblet, amb la resta de la comunitat. Incitat pels absolutistes de la comarca, per l'abril del 1822 es posà al capdavant d'una partida reunida a l'Espluga de Francolí. Les seves qualitats de guerriller i també la teatralitat de les seves accions el convertiren en el guerriller català més famós. Hi contribuí la conquesta de la Seu d'Urgell, que havia de permetre la instal·lació de la regència reialista. Després de l'entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, El Trapense es convertí, a Navarra, en el braç armat de la facció més ultraista del reialisme, cosa que el portà a topar amb el comte d'Espagnac, representant de la regència de Madrid. Finalment, fou obligat a anar a Madrid, d'on, amb una escolta, teòricament d'honor però realment de vigilància, fou portat, pel febrer del 1824, a la Trapa de Santa Susanna, on morí.

Marat, Jean-Paul
Boudry 1743 - París 1793

Revolucionari francès. Estudiant de medicina, es traslladà a Anglaterra, on començà també la carrera d'escriptor polític, i es féu maçó (1774); ja doctorat (1775), tornà a França. Metge de la guàrdia de cos del comte d'Artois (1777), el caire escandalós dels seus escrits li féu perdre el càrrec (1783). Dedicat des d'aleshores a la propaganda política, el 1789 edità el «Publiciste Parisien» i l'«Ami du Peuple». El radicalisme polític de les idees que hom hi defensava i les crítiques a Necker, al rei i, més tard, a La Fayette li valgueren denúncies, empresonaments i exilis. Identificat amb les necessitats i les aspiracions del baix poble i esdevingut ídol de les masses de París, formà part dels cordeliers i, més tard, dels jacobins, i fou un dels inspiradors i el principal propagandista de la intransigència enfront dels girondins. Membre del Comitè de Vigilància de la Comuna de París, fou un dels responsables de les matances del 10 d'agost i del setembre (1792). Diputat de París a la Convenció, continuà instigant les masses de la capital a l'acció revolucionària, mentre teoritzava sobre la necessitat de l'exercici directe de la sobirania. El 1793 signà la circular dels jacobins de les províncies contra els girondins; aquests l'acusaren davant la Convenció, però fou absolt, a causa de la pressió popular; pel maig reclamà la suspensió de la Comissió dels Dotze. Exercí un paper important en la caiguda girondina, pel juny, i el mes següent morí assassinat a la banyera per Charlotte Corday, fervent seguidora de la Gironda. Mite revolucionari en morir, passà més tard a ésser considerat com a símbol dels excessos revolucionaris.

March i Ordinas, Joan
Santa Margalida 1880 - Madrid 1962

Financer. Fill de família humil; el seu pare era negociant de productes agrícoles a petita escala. Des de molt jove despuntà en el món dels negocis. Inicialment fonamentà el seu ascens econòmic, al principi del segle, en una brillant operació de compra-venda de terrenys a Alacant i la Manxa (comprà una gran extensió de terres, i després les parcel·là i les vengué a modests llauradors, de manera que arribà a signar 40 000 escriptures), i tot seguit en el negoci del tabac (a partir del 1906, directament amb Alger, i després de l'any 1913, a través de l'obtenció del monopoli del tabac del Marroc). Tanmateix, fou durant els anys de la Primera Guerra Mundial que es convertí en una de les personalitats més prepotents de Mallorca. L'afer de la constitució de la Companyia Transmediterrània (1916) i posteriorment l'absorció de la companyia La Isleña (1917), així com la creació d'una moderna fàbrica d'adobs químics a Portopí (iniciada el 1913, però en ple funcionament a partir d'aquesta data), li reportà una violenta oposició del caciquisme polític imperant a l'illa. Començà, així, a partir del 1918, la seva intervenció en la vida política, i aconseguí de presentar-se com un capitalista modern en lluita contra unes estructures econòmiques fossilitzades. Constituí graciosament una casa del poble i afavorí el domini dels socialistes dins el moviment obrer, i alhora, des del partit liberal, promogué un ampli reagrupament de forces polítiques (amb certs sectors conservadors i el suport de republicans i socialistes) contra mauristes i weyleristes. L'enfrontament de verguistes i antiverguistes —March fou conegut popularment com En Verga— assolí la màxima violència durant les eleccions del 1922, que March guanyà. Des del 1921 disposà del diari El Día, que finançà. El 1926 aparegué la Banca March SA, motivada per les necessitats de les seves empreses, que exigien un instrument propi de crèdit. Candidat a les eleccions a corts republicanes del 1931, encapçalant la coalició de dretes, fou inclòs en la discussió de la comissió de responsabilitats d'aquelles corts i fou empresonat, a Alcalá de Henares (juny del 1932), d'on finalment pogué evadir-se (novembre del 1933). Després de guanyar en les eleccions del setembre del 1933 per al tribunal de Garanties Constitucionals de la República, amb un triomf facilitat per l'enfrontament dels radicals i la resta de les forces republicanes, vencé també en les eleccions a corts del novembre del 1933 i del febrer del 1936. Després prestà suport financer a l'aixecament militar del juliol del 1936. Entre altres grans empreses, el 1951 constituí les Forces Elèctriques de Catalunya SA, eixida, en part, de la fallida de la Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited. El 1934 Manuel D.Benavides publicà una biografia de Joan March amb el títol d'El último pirata del Mediterráneo. El 1955 creà la Fundació Joan March, amb un capital inicial de 400 milions de pessetes, que foren elevats a 2 000 posteriorment; el 1972 el seu patrimoni s'elevava a 5 000 milions de pessetes. Composta d'un patronat i un consell de patronat, promou la investigació científica i les relacions culturals entre Espanya i els altres estats i afavoreix institucions socials i benèfiques. Concedeix anualment ajuts d'investigació, beques d'estudi i pensions de literatura i belles arts.

Marconi, Guglielmo
Bolonya 1874 - Roma 1937

Inventor i físic italià. Des de molt jove s'interessà per les propietats i les aplicacions de les ones electromagnètiques i llur propagació en l'aire. Utilitzant com a emissor un oscil·lador de Hertz i com a receptor un cohesor de Branly (els quals havia perfeccionat anteriorment), aconseguí, el 1895, a Bolonya, la transmissió de missatges a uns quants centenars de metres de distància, mitjançant l'alfabet Morse. No havent trobat a Itàlia l'ajuda necessària per a perfeccionar el seu invent, se n'anà a Anglaterra. L'any 1897 establí una comunicació mitjançant la telegrafia sense fils a través del canal de Bristol; les millores que constantment anà introduint li permeteren, dos anys més tard, de comunicar França amb Anglaterra. El 1901 aconseguí de transmetre ones electromagnètiques a través de l'Atlàntic. El 1909 li fou concedit el premi Nobel de física, conjuntament amb l'alemany K.F.Braun. Marconi estudià posteriorment els avantatges de les ones curtes, amb les quals aconseguí comunicacions entre Europa i Austràlia. Predigué també les possibilitats de les ones ultracurtes i les transmissions de fotografies i d'imatges en moviment.

Marcos, Ferdinand Edralin
Sarrat, Ilocos 1917 - Honolulu, Hawaii 1989

Polític filipí. Durant la guerra del Pacífic lluità contra els japonesos com a oficial de l'exèrcit dels EUA. Diputat (1949-59) i senador (1959-66), aconseguí la presidència de l'estat filipí el 1965. Atorgà grans parcel·les de poder a la seva esposa Imelda i instaurà un règim autoritari, recolzat en el Moviment de la Nova Societat i en els EUA. L'assassinat, el 1983, del principal líder de l'oposició, Benigno Aquino, i el creixement de la guerrilla comunista i musulmana accentuaren la crisi del seu règim, obligant-lo a convocar eleccions presidencials el 1986, la victòria en les quals de Corazón Aquino féu que Marcos fugís als EUA.

Margarida II de Dinamarca
Copenhaguen 1940

Reina de Dinamarca des del 1972. Successora del seu pare, Frederic IX, havia estat declarada hereva el 1953, quan fou abolida la llei sàlica. Es casà el 1967, amb l'aristòcrata francès Henri de Laborde de Montpezat, de qui ha tingut dos fills, Frederic —príncep hereu— i Joaquim.

Maria Antonieta d'Àustria
Viena 1755 - París 1793

Reina de França, muller de Lluís XVI. Filla de l'emperador Francesc I i de Maria Teresa d'Àustria. Des del seu casament (1770) manifestà una personalitat frívola, feta per a la vida de la cort, però alhora afeccionada a la intriga política. En pujar al tron Lluís XVI (1774), el seu domini sobre el rei es traduí en una forta influència política. Acusada d'afavorir els interessos d'Àustria, malvista per les seves despeses excessives, pel mateix poder que s'atorgava i per la seva oposició a tot reformisme, l'opinió es polaritzà en contra d'ella, principal responsable de la davallada de la popularitat de la monarquia. Sota la Revolució, fou la principal instigadora de la política de resistència, de primer, i de provocació, després, que portà a la caiguda i al procés de Lluís XVI. Feta presonera amb el rei (13 d'agost de 1792), fou executada l'any següent (10 d'octubre).

Reina de França, muller de Lluís XVI. Filla de l'emperador Francesc I i de Maria Teresa d'Àustria. Des del seu casament (1770) manifestà una personalitat frívola, feta per a la vida de la cort, però alhora afeccionada a la intriga política. En pujar al tron Lluís XVI (1774), el seu domini sobre el rei es traduí en una forta influència política. Acusada d'afavorir els interessos d'Àustria, malvista per les seves despeses excessives, pel mateix poder que s'atorgava i per la seva oposició a tot reformisme, l'opinió es polaritzà en contra d'ella, principal responsable de la davallada de la popularitat de la monarquia. Sota la Revolució, fou la principal instigadora de la política de resistència, de primer, i de provocació, després, que portà a la caiguda i al procés de Lluís XVI. Feta presonera amb el rei (13 d'agost de 1792), fou executada l'any següent (10 d'octubre).

Maria Cristina d'Àustria
Gross-Seelowitz, Moràvia 1858 - Madrid 1929

Reina (1879-85) i regent (1885-1902) d'Espanya. Filla de l'arxiduc Carles Ferran d'Àustria i d'Elisabet d'Àustria-Este-Mòdena, fou la segona muller d'Alfons XII (1879). En morir aquest (1885), fou proclamada regent. El naixement d'Alfons XIII (1886), fill pòstum d'Alfons XII, posà terme a les especulacions successòries. La regència de Maria Cristina es caracteritzà per l'aplicació del pacte d'El Pardo. Afavorí el seu amic personal Sagasta, raó per la qual el partit liberal fou autor de les reformes polítiques més importants de la Restauració. Inaugurà l'Exposició Universal de Barcelona (1888). L'agudització del problema del Marroc, la crisi social (anarquisme), la pèrdua de Cuba i les Filipines i l'aparició del catalanisme polític caracteritzaren la darrera època de la seva regència, que acabà amb la proclamació (maig del 1902) de la majoritat del seu fill.

Maria Cristina de Borbó-Nàpols
Palerm 1806 - Saint-Adresse, Le Havre 1878

Maria Cristina de les Dues Sicílies. Reina d'Espanya. Filla de Francesc I de les Dues Sicílies i de la infanta Maria Isabel d'Espanya. Fou casada amb el seu oncle el rei Ferran VII d'Espanya (1829), vidu sense fills, al qual inclinà a poc a poc cap a un cert liberalisme en oposició al partit apostòlic. Actuà, amb el títol de reina governadora, com a regent de la seva filla la reina Isabel II del 1833 al 1840, que fou obligada a renunciar-hi. Durant la seva regència tingué el suport dels polítics liberals i del sector de l'exèrcit que defensà el tron d'Isabel II contra els partidaris de l'infant Carles Maria Isidre (primera guerra Carlina). Promulgà l'Estatut Reial del 1834 i jurà la Constitució del 1837. Autoritzà la desamortització inspirada per Mendizábal. Casada secretament en segones noces (1833), amb Agustín Fernando Muñoz (fet, el 1483, duc de Riansares), tingué set fills d'aquest, i amb ell residí llargues temporades fora d'Espanya, especialment des que foren expulsats per l'alçament progressista del 1854, sense deixar mai d'intrigar políticament, primer contra Espartero i després contra els règims sorgits de la revolució del 1868.

Maria Josefa Amàlia de Saxònia
Dresden 1803 - Aranjuez 1829

Reina d'Espanya. Filla del príncep reial Maximilià de Saxònia i de Carolina de Parma. Tercera muller de Ferran VII d'Espanya (1819), visqué completament apartada de la política i de l'ambient de la cort, i es dedicà a fer obres benèfiques. No tingué fills.

Maria Lluïsa de Parma
Parma 1751 - Roma 1819

Reina d'Espanya. Néta de Felip V d'Espanya (per part de pare) i de Lluís XV de França (per part de mare), es casà (1765) amb el fill de Carles III, el príncep d'Astúries Carles. Amb el seu marit, Carles IV, fou proclamada reina d'Espanya, el 1788; ambdós abdicaren, a conseqüència del motí d'Aranjuez, pel març del 1808. El mes següent, Napoleó, a Baiona, exigí de Ferran VII la devolució de la corona als seus pares, i aconseguí immediatament la renúncia definitiva d'aquests a favor de Josep Bonaparte. Maria Lluïsa, famosa per la seva fastuositat i la seva elegància, immoralitzades pel pinzell de Goya, seguí el seu marit a l'exili, juntament amb l'antic favorit Godoy, íntimament lligat als sentiments de la reina.

Maria Lluïsa Ferranda de Borbó
Madrid 1832 - Sevilla 1897
Infanta d'Espanya i duquessa de Montpensier. Filla segona del rei Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies, fou casada (1846) amb Antoni d'Orleans, duc de Montpensier, gran comanador d'Aragó a l'orde de Calatrava, fill del rei Lluís Felip I de França. El 1868 fou expulsada, amb el seu marit, pel fet de conspirar contra la seva germana, Isabel II.

Maria Mercè d'Orleans-Montpensier
Madrid 1860 - 1878

Reina d'Espanya. Filla d'Antoni d'Orleans, duc de Montpensier, i de la infanta Maria Lluïsa Ferranda d'Espanya. Es casà (1878) amb el seu cosí germà el rei Alfons XII, i morí de tifus al cap de sis mesos.

Maria Teresa I d'Àustria
Viena 1717 - 1780

Arxiduquessa d'Àustria, reina d'Hongria i de Bohèmia (1740-80) i emperadriu romanogermànica. Filla de l'emperador Carles VI, aquest féu conèixer la pragmàtica del 1713, que assegurava els dominis patrimonials dels Àustria a Maria Teresa, avantposant-la a les filles del seu germà gran Josep I, però quan morí (1740), Frederic II de Prússia envaí Silèsia (1740-41) i l'elector de Baviera es proclamà emperador, amb el nom de Carles VII (1742). Amb l'ajuda d'Anglaterra i Hongria, Maria Teresa féu coronar emperador (1745), amb el nom de Francesc I, el duc Francesc III de Lorena, amb el qual s'havia casat el 1736. Per la pau d'Aquisgrà, que posà fi a la guerra de Successió austríaca (1740-48), fou reconeguda la dita coronació i la cessió de Silèsia a Prússia, el ducat de Milà a Savoia i els ducats de Parma i Piacenza i Guastalla a Espanya. Participà en la guerra dels Set Anys (1756-63) i, amb escrúpols, en el primer repartiment de Polònia (1775). En morir el seu marit (1765), coregnà amb el seu fill Josep II. Seguint les directrius del seu ministre Kaunitz, inicià reformes fiscals i administratives i reorganitzà l'exèrcit.

Mariategui, José Carlos
Lima 1895 - 1930

Polític peruà. Periodista, el 1918 intervingué en la creació del Partido Obrero Campesino, del qual fou secretari general. Del 1919 al 1923 viatjà per Europa, i es féu socialista. En tornar al seu país, s'afilià a l'APRA, del qual s'apartà el 1928, i fundà el partit comunista peruà. Assagista destacat, fou el primer pensador que assimilà els esquemes del marxisme a les realitats de l'Amèrica Llatina.

Marinetti, FilippoTommaso
Alexandria 1876 - Bellagio, Llombardia 1944

Escriptor italià. Inspirador i teoritzador del moviment futurista, en redactà el primer manifest el 1909. Escriptor en poesia i en prosa molt fecund, propugnà el trencament dels esquemes literaris tradicionals i de la sintaxi com a estructura fonamental de la llengua. La seva obra, molt compromesa, s'inserí en l'actualitat dels esdeveniments polítics de la primeria del s XX. Al Manifesto tecnico della letteratura futurista (1912), coincident amb la conquesta de Líbia pels italians, celebrà la guerra com "l'única higiene del món" i formulà un ideal estètic que s'expressava en les "folles escultures que la nostra inspirada artilleria modela en les masses enemigues". Després de la Primera Guerra Mundial s'adherí al feixisme, del qual fou ideòleg i propagandista. Entre les seves obres es destaquen Spagna veloce e toro futurista (1913), Poemi simultanei futuristi (1933), Canto eroico e macchine della guerra mussoliniana (1942) i L'esercito italiano, poesia armata (1942), en poesia, i Novelle con le labbra tinte (1930) i Patriottismo insetticida (1939), en prosa.

Marmont, Auguste Frederic
Châtillon-sur-Seine, Borgonya 1774 - Venècia 1852

Militar francès. D'una família de la petita noblesa, acompanyà Bonaparte a les campanyes d'Itàlia (es distingí a Marengo) i d'Egipte. Fou governador de Dalmàcia i duc de Ragusa (1808). Ascendit a mariscal (1809), succeí Masséna a Portugal (1811), però fou derrotat per Wellington en la batalla de Los Arapiles (1812). El 29 de març de 1814 signà la capitulació d'Essonne, que impossibilità qualsevol resistència de Napoleó. La revolució del 1830, que enderrocà Carles X, l'obligà a exiliar-se a Itàlia.

Maroto, Rafael
Llorca 1783 - Xile 1847

Militar castellà. Ascendí a general durant la guerra contra els independentistes xilens. En esclatar la primera guerra Carlina prengué partit per Carles Maria Isidre de Borbó, bé que sempre figurà entre els moderats. Comandant general de Biscaia (1835) i comandant en cap de l'exèrcit reial (1838), féu afusellar alguns caps destacats de la fracció apostòlica (Estella, 1838) i inicià tractes per a la pau amb Espartero. Tots dos signaren el conveni de Bergara l'any 1839. Per l'agost del 1836 havia estat nomenat comandant general de l'exèrcit carlí de Catalunya, en substitució d'Ignasi Brujó. El 4 d'octubre de 1836 fugí a França, després de la derrota i mort, a mans dels cristins, del baró d'Ortafà.

Marsal i Anglora, Antoni
Barcelona segle XIX

Activista del moviment obrer. Maquinista, emprà el pseudònim de Sarro Magallán. Representà per primera vegada els obrers de l'estat espanyol en les reunions de la Primera Internacional (congrés de Brussel·les, setembre del 1868). Posteriorment fou un dels fundadors de la Direcció Central de Societats Obreres de Barcelona (octubre del 1868), i assistí al Congrés Obrer del juny del 1870. Alineat amb els anarcocol·lectivistes, intervingué també en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881-88).

Marshall, Alfred
Londres 1842 - Cambridge 1924

Economista anglès, considerat un dels fundadors de l'escola neoclàssica. Fou professor de les universitats de Bristol, Oxford i Cambridge. La seva obra més important, Principles of Economics (1890), enllaça, mitjançant la introducció del factor temps, l'estudi del cost de producció amb el principi d'utilitat marginal formulat per Jevons, Merger i Walras, i elabora, damunt la base d'unes hipòtesis restrictives, una teoria de l'equilibri parcial. A part l'interès de la seva anàlisi a nivell d'unitat de producció i de la seva formulació de la teoria de la demanda, cal valorar la seva aportació en termes de la introducció de diversos conceptes -elasticitat de la demanda, economies internes i externes, excedent del consumidor-, d'una importància cabdal per als posteriors estudis econòmics.

Marshall, George Catlett
Union-Town 1880 - Washington 1959

Militar i estadista nord-americà. Fou cap de l'estat major central durant la Segona Guerra Mundial. Després del seu retir, ocupà diversos càrrecs civils durant la presidència de Harry S.Truman. Com a secretari d'estat, fou responsable del pla d'ajuda econòmica a Europa conegut com a Pla Marshall. Fou premi Nobel de la pau el 1953.

Martí, José
l'Havana 1853 - Boca de Dos Ríos, Cuba 1895

Polític, escriptor, periodista i orador cubà. Fill d'un valencià, fou artífex de la independència del seu país. A setze anys fou condemnat a sis anys de presidi, que li foren commutats per l'exili a Espanya, on estudià lletres i dret i escriví texts polítics. Viatjà per Europa i Amèrica en el curs de diversos exilis i deportacions; fundà la «Revista Venezolana» i dirigí «Patria», de Nova York. Representà consularment l'Argentina, l'Uruguai i el Paraguai a Nova York, ciutat des de la qual preparà activament la insurrecció cubana. Redactà amb Máximo Gómez les Bases del partido revolucionario cubano. Participà en el desembarcament de Playitas i morí pocs dies més tard. Professor a l'escola normal i a la universitat de Guatemala, propugnà reformes pedagògiques de caire positivista contra la tendència educativa tradicional. Fou un escriptor romàntic precursor del modernisme. Publicà Versos Sencillos (1891) i Ismaelillo y versos libres (1892). En el camp de l'assaig polític escriví Nuestra América i els llibres propagandístics El presidio en Cuba (1871), La república española ante la revolución cubana (1873), Las reformas (1873), etc.

Martin, Pierre
Bourges 1824 - Fourchambault, Borgonya 1915

Enginyer francès. Perfeccionà el forn de reverber de Siemens —amb escalfament previ de combustible i de l'aire dins els recuperadors de calor— i indicà un procediment per a obtenir acer de més qualitat a partir de fosa i de ferralla.

Martín i Toval, Eduard
Màlaga 1942

Polític. Vinculat a cercles cristians progressistes a la seva ciutat natal, el 1967 es traslladà a Barcelona com a Inspector de Treball i fou després professor de dret del treball a la Universitat Autònoma. Milità a l'ORT (1970-72), al grup "el Topo Obrero" i a CSC, i tingué un paper rellevant en la formació del PSC-Congrés. Diputat al Congrés de Madrid (1977 i 1979), intervingué molt activament en l'elaboració de la Constitució del 1978 i de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979. El 1980 guanyà un escó al Parlament català, on fou el portaveu del Partit dels Socialistes de Catalunya, i el 1982, el 1986, el 1989 i el 1993 fou elegit diputat per Barcelona al Congrés (on des del 1985 fou portaveu del grup parlamentari socialista). El 1995 renuncià al seu escó parlamentari per tal d'optar a l'alcaldia de Màlaga, que no aconseguí. Fou president del grup socialista al Congrés dels Diputats des del desembre del 1986 fins al juny del 1993, que fou substituït per Carlos Solchaga. A l'abril del 1995 abandonà el seu escó al Congrés per Barcelona. Encapçalà la candidatura del PSOE a l'ajuntament de Màlaga en les municipals de maig del 1995, que perdé davant la candidata del PP, Celia Villalobos.

Martín Villa, Rodolfo
Santa María del Páramo, Lleó 1934

Polític castellà. Enginyer industrial de professió, en 1962-64 fou cap nacional del Sindicato de Estudiantes Universitarios (SEU). En 1966-69 fou director general d'Indústries Tèxtils, Alimentàries i Diverses del ministeri d'indústria; entre 1969-73 ocupà la secretaria general de l'Organización Sindical. Fou governador civil de Barcelona (1974-75), ministre de relacions sindicals (1975-76). Afiliat a Unión de Centro Democrático en restablir-se la democràcia, fou ministre de governació i interior (1976-79), senador (1977), ministre d'administració territorial amb el govern d'Adolfo Suárez (1980-81) i amb el de Leopoldo Calvo Sotelo (1981), i vicepresident primer del govern de Calvo Sotelo, de desembre del 1981 a juliol del 1982, que dimití. Ingressà al Partido Democrático Popular (PDP), on arribà a ser membre de l'executiva i president regional a Castella i Lleó. Poques setmanes abans de les eleccions autonòmiques del maig del 1987 renuncià a ser candidat a la presidència d'aquella comunitat i abandonà el PDP per ingressar al Partido Popular, formació per la qual fou elegit diputat el 1989, el 1993 i el 1996. Al febrer del 1997 fou nomenat president del grup elèctric ENDESA.

Martínez, Alfred
? - Barcelona 1937

Anarquista. El 1932 fundà el grup de Joventuts Llibertàries «Cultura Rebelde», a Barcelona, i fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, membre del comitè regional i, en algunes ocasions, secretari. Durant la guerra civil s'oposà a l'entesa amb les JSU, però en canvi, afavorí la formació del Front Revolucionari de les Joventuts amb la Joventut Comunista Ibèrica (febrer del 1937). Fou assassinat durant els fets de Maig del 1937. Era membre de la FAI, militant del grup A, juntament amb Toryho, Mestre i d'altres.

Martínez Anido, Severiano
Ferrol, Galícia 1862 - Valladolid 1938

Militar. De l'arma d'infanteria, ascendí a general després de lluitar al Marroc. Governador militar de Barcelona a partir del 1917, assolí una gran notorietat quan passà al govern civil (1920-22). Dictà la deportació dels principals dirigents sindicalistes a Maó (1920), i, juntament amb el cap de policia Arlegui, afavorí l'acció de bandes de pistolers i dels sindicats lliures contra la CNT. Primo de Rivera el nomenà, successivament, director general de seguretat i ministre de la governació. Exiliat a França el 1931, no tornà a Espanya fins pel juliol del 1936 per a unir-se a l'aixecament militar. El 1938 ocupà la cartera d'ordre públic en el primer govern de Franco, després d'haver estat, des de l'octubre del 1937, cap de seguretat interior.

Martínez Barrio, Diego
Sevilla 1883 - París 1962

Polític. En un principi partidari de Lerroux, signà el manifest del Comitè Republicà i fou ministre de comunicacions en el govern provisional. Cap de la minoria radical en el Congrés i ministre de governació (1933), es féu càrrec de la presidència del govern amb l'encàrrec de portar a terme les eleccions del novembre d'aquell mateix any. Trencà amb Lerroux i fundà el partit d'Unión Republicana, amb el qual participà en les eleccions del febrer del 1936. Es féu càrrec, interinament, de la presidència de la República (1936). El 1945 esdevingué president de la República a l'exili. L'any 1983 foren publicades les seves Memorias.

Martínez de Campos y Antón, Arsenio
Segòvia 1831 - Zarauz, Guipúscoa 1900

Militar. Format a l'Escuela de Estado Mayor, hi fou catedràtic. Lluità a la guerra d'Àfrica, on es distingí. Ascendit a tinent coronel, formà part de l'expedició que anà a Mèxic (1861-62), a les ordres del general Prim. Posteriorment anà a Cuba (1869), on fou ascendit a general de brigada. El 1872 tornà a la Península Ibèrica, i lluità a Catalunya contra els carlins; en col·laboració amb Cabrinetty, féu alçar el setge de Berga. L'any següent fou enviat a València a reprimir l'alçament cantonalista; bombardejà la ciutat i l'ocupà (8 d'agost), en qualitat de capità general. Operà contra els cantonalistes de Múrcia i Cartagena, però, enemistat amb el govern republicà, dimití el càrrec de capità general i fou confinat a Mallorca. Passà a Castella, on conspirà per restaurar la monarquia borbònica; malgrat l'oposició de Cánovas del Castillo, que preferia d'arribar-hi per la via parlamentària, el 29 de desembre de 1874 es pronuncià a Sagunt, en nom d'Alfons XII d'Espanya. El col·lapse del govern provisional li donà la victòria, i el rei fou proclamat a Madrid. Nomenat capità general de Catalunya (1874-86), inicià la campanya contra els carlins, amb els quals pactà un tracte humanitari dels ferits i els presos. Recuperà Olot i ocupà la Seu d'Urgell. Fou recompensat amb el grau de capità general, i passà a Cuba, on exercí el comandament suprem de la guerra. Aconseguí d'atreure's la població i alhora de derrotar els insurrectes (pau de Zanjón, del 1878). Tornà a la Península, i pel març del 1879 formà govern, però dimití pel desembre; la incomprensió dels problemes cubans que trobà en les esferes del govern el feren decantar cap al partit liberal, que ajudà a triomfar l'any 1881. El 1883 sufocà l'alçament republicà de Badajoz. Mort Alfons XII, féu de mitjancer entre Cánovas i Sagasta per tal que signessin el pacte del Pardo (1885); ocupà la presidència del senat en diverses ocasions. Novament fou capità general de Catalunya (1890 i 1893); el darrer cop fou objecte del cèlebre atemptat de l'anarquista Pallàs. Nomenat general en cap de les forces d'Àfrica (1893), liquidà la guerra de Melilla. Nomenat capità general de Castella la Nova (1895), fou enviat tot seguit a Cuba, per tal de sufocar la nova guerra, però, convençut que era una causa perduda, dimití (gener del 1896), fet que li valgué censures. Els darrers anys féu costat al ministre conservador Silvela. El 1902 fou concedit el marquesat de Martínez de Campos i la grandesa d'Espanya a la seva vídua.

Martínez de la Rosa, Francisco
Granada 1787 - Madrid 1862

Dramaturg, poeta, filòsof i polític andalús. Fou catedràtic de filosofia. Demanà ajuda als anglesos en la guerra contra Napoleó, i sofrí exili en períodes d'absolutisme; ocupà càrrecs d'ambaixador, diputat, ministre i cap de govern. Presidí l'Academia Española. Home liberal i eclèctic, evolucionà des del neoclassicisme vers el romanticisme moderat. De les seves obres dramàtiques es destaquen La viuda de Padilla (1814), Edipo (1829), Aben Humeya (París, 1830) i La conjuración de Venecia (1834); escriví, a més, Poesías (1833) i la novel·la històrica Isabel de Solís, reina de Granada.

Martínez de Perón, María Estela
La Rioja 1931

Política argentina, coneguda també amb el nom d'Isabelita. El 1961 es casà a Madrid amb J.D.Perón. El 1973 aquest recuperà la presidència de la república i María Estela esdevingué vice-presidenta (1973-74). En morir Perón, pel juliol del 1974, es convertí en presidenta i romangué en el càrrec fins al març del 1976, que es produí un cop d'estat militar. Empresonada, primer, i confinada, després, s'exilià a Espanya el 1981. Amb la tornada de la democràcia a l'Argentina, mantingué la presidència peronista fins el 1985.

Martínez i Cuenca, Marià
Cartagena, Múrcia 1899 - Mèxic 1984

Dirigent sindical i polític. Es traslladà a Barcelona amb la seva família a l'edat de cinc anys; obrer d'arts gràfiques, el 1912 ingressà a la Federación Gráfica Española de la UGT, i el 1919, a l'Agrupació Socialista de Barcelona, de la qual fou secretari (1926). S'apartà, tanmateix, de l'Agrupació, atesa la negativa valoració que aquesta féu de la qüestió catalana. Fou també secretari de la federació catalana de la UGT (1928-33). Instaurada la Segona República, promogué, des de la federació catalana del PSOE, la unificació de les forces socialistes de Catalunya, i en fusionar-se, el 1933, aquesta organització amb la Unió Socialista de Catalunya fou elegit vice-president del nou partit. Quan es produí l'escissió de la UGT de Catalunya, que ell encapçalà, passà a ésser president de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya (1934). Regidor de l'Ajuntament de Barcelona (gener-octubre del 1934), fou empresonat arran dels fets del 6 d'octubre, però tornà a l'Ajuntament pel febrer del 1936. Després de la guerra civil, s'exilià, el 1939, i s'instal·là a la ciutat de Mèxic. S'hi integrà a la vida catalana dels residents en aquest país i participà amb remarcable empenta en les seves activitats, sobretot en aquelles de caire nacionalista. Escriví unes memòries inèdites: La muralla invisible.

Martínez i Domingo, Antoni
Barcelona 1867 - 1942

Polític i advocat. De jove milità al partit liberal conservador, i després seguí la línia de Dato. Fou regidor de Barcelona (1897), alcalde accidental (1899-1900) i alcalde de reial ordre (1915). El 1917 dimití, en senyal d'adhesió a l'Assemblea de Parlamentaris. Ingressà a la Lliga Regionalista (1918), fou fet regidor i elegit alcalde el 1919 i el 1920. El 1921 sofrí un greu atemptat. Diputat a corts per Barcelona (1923), tornà a l'ajuntament el 1930, i fou delegat del treball a Catalunya fins a la República. Fou elegit diputat per la Lliga (1932). Després dels fets del 6 d'octubre de 1934 no aconseguí, malgrat els seus esforços, d'ocupar la presidència de la Generalitat, com li corresponia reglamentàriament. Considerat home de concòrdia, fou molt sol·licitat com a mitjancer en afers jurídics i polítics. Durant la guerra civil es refugià a l'estranger, i en tornar s'apartà del tot de la política.

Martínez i Ferrando, Eduard
València 1883 - 1935

Escriptor. Estudià dret i filosofia i lletres. Escriví a "Las Provincias", "Pàtria Nova", "La Veu de Catalunya", "València Nova", "La Mainada", etc. Fou un destacat inspirador del valencianisme i polemista polític. Publicà Síntesi de criteri valencianista (1918), L'arxiu municipal (1919), La casa de la generalitat del regne de València (1920), La indústria valenciana de la seda (1933) i els records Vida d'infant (1921), a part un estudi sobre Cuatro industrias de abolengo, dins les memòries de la Cambra de Comerç de València.

Martov, L.
Constantinoble 1873 - Schönberg, Württemberg 1923

Nom amb què és conegut Julij Osipovic Cederbaum, polític rus d'origen jueu. Fou un dels fundadors del partit socialdemòcrata rus. Col·laborador de Lenin a la revista «Iskra», a partir del congrés de Londres (1903) s'apartà d'ell i encapçalà la fracció dels menxevics. Participà en la conferència pacifista de Zimmerwald. El 1920 es refugià a Alemanya.

Marty, Andreu
Perpinyà 1886 - Catllà de Conflent 1955

Polític. El 1871 el seu pare participà en la comuna de Narbona. El 1919 fou condemnat pel fet d'haver-se negat a combatre contra els soviètics, però fou amnistiat el 1923, a causa de la protesta popular; per aquest fet fou conegut amb el nom de Mutin de la Mer Noire. El 1923 entrà al partit comunista francès: el 1925 era membre del comitè central, el 1931 del buró polític i el 1932 del comitè executiu de la Internacional Comunista, de la qual fou secretari (1935). Paral·lelament, fou també diputat, conseller municipal de París, conseller general del Sena i diputat per Puteaux (1923) i per París (1936). Durant la guerra civil espanyola de 1936-39 organitzà i animà les Brigades Internacionals. Posteriorment residí a l'URSS, fins el 1939, i a Alger, on fou cap de la delegació del PCF. Després de l'Alliberament, fou elegit diputat per París i secretari del comitè central, el 1947, però el 1952 fou exclòs del partit, com a desviacionista.

Marx, Karl
Trèveris 1818 - Londres 1883

Filòsof, polític i economista alemany. Fill d'un advocat d'origen jueu, convertit al protestantisme, estudià dret, per indicació del seu pare, a les universitats de Bonn i Berlín. Molt aviat, però, s'interessà per la filosofia i s'incorporà a l'esquerra hegeliana. Privat d'iniciar una carrera com a professor universitari a causa de la reacció política dominant, Marx desenvolupà la seva crítica al que considerava un sistema polític irracional des del diari "Rheinische Zeitung" (gener del 1842 - març del 1843), òrgan de la burgesia liberal renana, que aviat fou prohibit per les autoritats prussianes. Aquesta experiència, precedida poc temps abans per la publicació de les obres principals de Ludwig Feuerbach, en les quals aquest sotmetia la filosofia hegeliana a una implacable crítica materialista, dugué Marx a una ruptura definitiva amb el caràcter idealista i especulatiu del hegelianisme, conservant-ne, però, la visió dialèctica de la realitat. Instal·lat a París, on es casà amb Jenny von Westphalen (1843), el contacte amb el naixent moviment obrer i amb les teories socialistes franceses, així com l'amistat amb F.Engels, coneixedor directe de la societat capitalista anglesa, contribuí decisivament al fet que Marx s'orientés cap a la recerca de les lleis del desenvolupament i la transformació de la societat "moderna". L'estudi i la crítica de l'economia política, especialment l'anglesa, foren el darrer factor teòric essencial en la formació de la teoria marxista de la societat, o materialisme històric; les implicacions polítiques inherents a l'anàlisi que hi era inclosa sobre el capitalisme donen lloc al socialisme científic, base teòrica de la revolució proletària. Quant a les concepcions més característiques de la doctrina de Marx, cal dir que són fruit d'una mantinguda relació entre la investigació teòrica i la pràctica política revolucionària. La síntesi coherent, en un pla personal, d'ambdós aspectes li valgué d'ésser desterrat per diferents governs (França, dos cops, Bèlgica i Alemanya) i d'haver de viure en un constant exili, així com de patir en diverses èpoques una autèntica misèria, només alleujada finalment per l'ajut econòmic d'Engels. Entre l'extensa producció teòrica de Marx cal destacar, a més de la seva tesi doctoral sobre Demòcrit i Epicur (1841), la Kritik der Hegelschen Rechtsphilosophie ("Crítica de la filosofia hegeliana del dret", escrita el 1843 i publicada pòstumament), Die Heilige Familie ("La Sagrada Família", 1845) i Die Deutsche Ideologie ("La ideologia alemanya", escrita -com l'anterior, en col·laboració amb Engels- en 1845-46 i publicada pòstumament), obres que palesen la ruptura, primer, amb Hegel i, després, amb la mateixa esquerra hegeliana; corresponents també a aquesta primera època són els Ökonomische-philosophische Manuskripte ("Manuscrits econòmico-filosòfics", redactats el 1844, però no publicats fins el 1932), les cèlebres Elf Thesen über Feuerbach ("Onze tesis sobre Feuerbach", escrites el 1845 i publicades, un xic canviades, per Engels, com a apèndix de la seva obra sobre Feuerbach, el 1888) i Misère de la philosophie. Réponse à la philosophie de la misère, de Proudhon (1847; publicada en alemany, Das Elend der Philosophie, el 1885). Das kommunistische Manifest ("El manifest comunista", 1848, en col·laboració amb Engels), Der 18 Brumaire des Louis Bonaparte ("El 18 brumari de Lluís Bonaparte", 1852) i Die Klassenkämpfe in Frankreich ("Les lluites de classes a França", 1859), són obres de caràcter polític o històrico-polític. Els Grundrisse der Kritik der politischen Ökonomie ("Fonaments de la crítica de l'economia política", escrita en 1857-58 i publicada el 1939) i Zur Kritik der politischen Ökonomie ("Crítica de l'economia política", 1859) anuncien Das Kapital, de les tres parts del qual només la primera fou publicada en vida de Marx (1867), mentre que les altres dues ho foren per Engels (1885 i 1894); un altre estudi, Theorien über den Mehrwert ("Teories sobre la plus-vàlua"), redactat entre el 1861 i el 1863 i planejat com a quarta part de Das Kapital, fou publicat entre el 1905 i el 1910 per Kaustky. Entre les darreres obres de Marx cal esmentar Der Bürgerkrieg in Frankreich ("La guerra civil a França", 1871) i Randglossen zum Programm der Deutschen Arbeiterpartei ("Crítica del programa de Gotha", escrita el 1875 i publicada per Engels, amb notes, el 1891). De l'àmplia activitat política de Marx cal destacar la intervenció directa en el procés revolucionari alemany de 1848-49 i les tasques de direcció política de la Primera Internacional fins que el seu Consell General fou traslladat a Nova York (1872).

Marx, Wilhelm
Colònia 1863 - Bonn 1946

Polític alemany. Cap de la Katholische Union (1920-28), com a canceller de la República (1923-24) reclamà l'evacuació de la conca del Ruhr per part de França, féu acceptar el pla Dawes i aprovà la reforma monetària de Schacht. Candidat comú del centre i dels socialdemòcrates a la presidència de la República el 1925, fou derrotat per Hindenburg. Fou novament canceller del 1926 al 1928.

Mas, Valeri
Principat de Catalunya? segle XIX - segle XX

Anarcosindicalista. Un dels representants de la CNT en el comitè de proveïments els primers mesos de la guerra civil de 1936-39, substituí Marià R.Vázquez en la secretaria del comitè regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (novembre del 1936 ­ maig del 1937). Arran dels Fets de Maig del 1937, passà a formar part del govern provisional de la Generalitat (5 de maig ­ 28 de juny de 1937) com a conseller de serveis públics, economia i sanitat i assistència social. Posteriorment, fou un dels creadors del consell del MLE (Perpinyà, març del 1939).

Mas i Gavarró, Artur
Barcelona 1956

Polític. Llicenciat en ciències econòmiques i empresarials, en 1982-92 treballà en empreses comercials i ocupà també (1982-88) diversos càrrecs al departament de comerç, consum i turisme de la Generalitat de Catalunya. Regidor per la coalició CiU a l'ajuntament de Barcelona (1987, 1991 i 1995), hi fou portaveu d'afers econòmics del seu grup (1988-91), el 1991 passà a ésser-ne portaveu i el 1993 president fins l'any 1995. Diputat a la Diputació de Barcelona (1991) i al Parlament de Catalunya (1995), president de la Federació de Barcelona de CDC (1996), conseller de política territorial i obres públiques (1995-97) i, posteriorment, d'economia i finances (fins el 2001). Membre (1998) del secretariat permanent de CDC i portaveu del govern de la Generalitat (2000), aquest any fou elegit secretari general de CDC. L'any següent fou nomenat conseller en cap del govern de la Generalitat.

Masgoret, Josep
? segle XVIII - segle XIX

Guerriller carlí. Lluità en la primera guerra Carlina i assolí el grau de general. Durant la guerra dels Matiners fou nomenat segon comandant general de Catalunya (1848); entrà a Catalunya i hi organitzà una efímera diputació general de Catalunya.

Mason, James Murray
Georgetown, Maryland 1798 - Clarence, Virgínia 1871

Polític nord-americà. Autor de la Fugitive Slave Act (1850) i defensor de l'esclavitud, en esclatar la guerra civil fou enviat a la Gran Bretanya, ensems amb John Slidell, com a delegat de la Confederació (1861).

Massana i Bancells, Marcel.lí
Berga, Berguedà 1918 - Mas Letallet, Foix, Occitània 1981

Guerriller anarquista, conegut amb el sobrenom de Panxo. Afiliat a la CNT (1933), durant la guerra civil de 1936-39 fou tinent de l'exèrcit republicà. Empresonat (1939-42), passà a l'estat francès, però el 1944 retornà al Principat, on fou la figura principal del maquis llibertari rural. Amb Ramon Vila Capdevila, Caracremada, Jaume Puig, Tallaventres, i altres companys, realitzà "expropiacions", segrestaments i atemptats al Berguedà i al Solsonès. El 1951 abandonà la lluita i tornà a l'estat francès.

Mata-Hari
Leeuwarden 1876 - Vincennes 1917

Nom amb què és coneguda Margaretha Gertruida Zelle, ballarina i espia holandesa. Muller d'un oficial de l'exèrcit colonial holandès, residí a Java uns quants anys, on s'interessà pel folklore indonesi, el 1908 s'establí a París com a ballarina i cortesana, i durant la Primera Guerra Mundial esdevingué agent del servei secret alemany. Condemnada a mort per un tribunal militar francès, fou afusellada.

Mateu, Pere
Barcelona 1898 - França 1982

Anarquista. Obrer metal·lúrgic, fou un dels autors, juntament amb Nicolau i Casanellas, de l'atemptat que ocasionà la mort del president del consell de ministres Eduardo Dato (8 de març de 1921). Detingut, fou condemnat a mort (1923), però posteriorment hom li commutà la pena per la de cadena perpètua (1924), i fou alliberat quan es proclamà la Segona República. El 19 de juliol de 1936 lluità contra l'aixecament militar a Barcelona, i intervingué en la conquesta de Casp amb les forces de Durruti.

Mathieu de la Redorte, Maurice
Saint-Affrique 1768 - París 1833

Militar francès. Lluità a favor de Napoleó a Itàlia i a Prússia (1806-07). El 1810 fou enviat a Catalunya com a governador militar de Barcelona, a les ordres de J.É.Macdonald; però eixamplà les seves atribucions i esdevingué, de fet, el veritable cap de l'ocupació francesa. Emprà mètodes conciliadors i procurà de normalitzar la vida ciutadana. Restablí la Junta de Comerç i autoritzà la reobertura del seminari i el retorn del clergat regular, amb limitacions; reformà el sistema judicial i el tributari, d'acord amb el model francès, i creà nous tributs. Féu subvencionar el teatre de la Santa Creu, per tal que restés obert, i reprimí el bandidatge. Quan el Principat fou annexat a França (1812), fou reduït a les funcions militars estrictes i fou nomenat comandant superior de la Baixa Catalunya. El 1813 passà a França. Acceptà la restauració dels Borbó de França, i el 1819 fou creat par per Lluís XVIII.

Matsuoka, Yosuke
Yamaguchi 1880 - Tòquio 1946

Polític japonès. Representava el Japó a la Societat de Nacions quan es produí la invasió de Manxúria (1931). Ministre d'afers estrangers, negocià el pacte tripartit amb Alemanya i Itàlia (1940) i el de no-agressió amb l'URSS (1941). Empresonat pels nord-americans com a criminal de guerra, morí abans del judici.

Matteotti, Giacomo
Fratta Polesina, Vèneto 1885 - Roma 1924

Polític italià. Diputat des del 1919 i secretari del partit socialista (1924), fou un dels caps de l'oposició parlamentària a Mussolini. El seu assassinat per milicians feixistes provocà revoltes arreu del país, que donaren peu que Mussolini suprimís les darreres llibertats polítiques. Els assassins de Matteotti foren jutjats el 1947 i condemnats a presó.

Maupeou, René-Nicolas
París 1714 - Thuit 1792

Estadista francès. Canceller de França (1768), amic dels jesuïtes i de Madame Du Barry, féu designar Terray com a controlador general de finances. El 1770 reeixí a fer desterrar Choiseul i a convertir Aiguillon en ministre d'afers estrangers. El 1771 abolí el parlament de París i els tribunals de justícia i en creà uns altres de designació directa, amb la qual cosa intentava d'establir un govern que eliminés qualsevol oposició a la monarquia. Mort el rei Lluís XV, Maupeou fou destituït l'any 1774.

Maura i Montaner, Antoni
Palma de Mallorca 1853 - Torrelodones, Madrid 1925

Polític. Fill d'un modest obrer del carrer de la Calatrava de Palma i germà de Gabriel, Bartomeu, Miquel i Francesc. Estudià a l'Institut Balear, i el 1868 anà a Madrid, on es llicencià en dret. La coneixença dels germans de Germán Gamazo, companys d'estudi, li permeté de treballar, a partir del 1872, en el despatx d'aquest (posteriorment treballà també per Álvarez Bugallal i per a Gallostra). El 1878 es casà amb Constancia Gamazo, germana petita de Germán, i el 1881 inicià la carrera política, en ésser elegit diputat liberal per Mallorca, gràcies al suport del govern liberal (en especial d'Alonso Martínez) i dels sectors conservadors i catòlics illencs (sobretot per «El Àncora», del seu germà Miquel). A partir d'aleshores anà obtenint, fins el 1923, continuadament, la representació de les Illes. A les corts, el seu llançament polític es produí en 1884-85, quan, vençudes ja les dificultats que durant molts anys tingué per a parlar correctament el castellà, endegà una sorollosa campanya favorable a la reorganització de la marina de guerra, tema que reprengué en 1891-92. Important dinamitzador de la dissidència gamacista, especialment en defensa del proteccionisme agrari, fou, d'altra banda, vicepresident del congrés de diputats el 1886 i president de la comissió de jurat el 1887. Ministre d'ultramar (desembre del 1892 — març del 1894), projectà una sèrie de reformes administratives per a Cuba i les Filipines que concedien una certa autonomia a aquelles colònies, per tal de contrarestar la insurrecció; però la protesta de les corts l'obligà a dimitir. Es palesà així, per primera vegada, la seva pretensió de renovació de la política tradicional de la Restauració mitjançant l'amalgama d'un ideari conservador amb un esperit reformista i realista. Fou després ministre de gràcia i justícia (desembre del 1894 — març del 1895). Quan morí Gamazo (novembre del 1901), ostentà el comandament dels gamacistes, que allunyà definitivament del partit liberal, i, després d'un breu pas pel ministeri de la governació (desembre del 1902 — juliol del 1903), des d'on permeté el triomf electoral dels republicans a les grans ciutats, signà la constitució de l'Institut de Reformes Socials i llançà el projecte de reforma de l'administració local; fou proclamat cap del partit conservador (novembre del 1903), i aleshores formà govern (desembre del 1903 — desembre del 1904). La seva actitud, arrogant, el distancià de la premsa madrilenya, i, alhora, l'intent d'atreure's el grup conservador del marquès de Pidal (afer Nozaleda) l'enfrontà amb l'opinió liberal. Tingué, tanmateix, un cert èxit per l'abril del 1904, amb l'organització de la visita del rei Alfons XIII a Barcelona (on Maura fou objecte d'un atemptat) i a Mallorca, viatge que pretenia de contrarestar l'allunyament del catalanisme de la monarquia. Finalment, una crisi fulminant d'origen palatí, que inicià un continuat enfrontament personal amb el monarca, l'obligà a dimitir. Durant el seu govern (gener del 1907 — octubre del 1909), aconseguí l'aprovació del famós projecte de reconstrucció naval (gener del 1908), però no pas la del de reforma de l'administració local, malgrat que la discussió d'aquest afavorí la divisió del moviment de Solidaritat Catalana. En recolzar, accentuant el seu conservadorisme, sobre el caciquisme electoral (a través del ministre de governació La Cierva) i en voler imposar una llei especial contra el terrorisme no pogué evitar l'extensió d'una creixent oposició republicana, que, després dels fets de la Setmana Tràgica, aconseguí l'ajuda dels liberals i el féu estar allunyat molts anys del poder. De fet, havia fracassat en l'intent, proclamat el 1901, de renovació del sistema polític de la Restauració («la revolución desde arriba»). Romangué posteriorment en un segon pla, puix que, malgrat que el 1913 hom li ratifiqués el comandament del partit conservador, l'ascensió de Dato dividí el partit i convertí el maurisme en una força política dissident, bé que important. En plena crisi política del règim, tornà en tres ocasions al poder, amb governs denominats «de concentració» (març-novembre del 1918, abril-juliol del 1919 i agost del 1921 — març del 1922). La seva política inicial d'ampli abast reformista se centrà aleshores a atreure cap a la monarquia la Lliga Regionalista; alhora, refermà la seva dependència respecte a La Cierva amb els seus mètodes electorals caciquils i la seva política repressiva. Finalment, malgrat haver acceptat la possibilitat de la presa del poder per part dels militars per l'agost del 1923, condemnà la Dictadura de Primo de Rivera i es pronuncià a favor d'una reforma constitucional. Morí a casa del seu amic el comte de Las Almenas. Fou president de l'Academia Española. Una part dels seus discursos fou recollida a Discursos conmemorativos (1941) i Treinta y cinco años de vida pública (1916).

Maura y Gamazo, Miguel
Madrid 1887 - Saragossa 1971

Polític castellà. Fill d'Antoni Maura i Montaner. Diputat per Alacant (1916), defensà la política maurista. La Dictadura de Primo de Rivera féu trontollar les seves conviccions monàrquiques, i el 1930 formà part del primer comitè revolucionari republicà. Empresonat després de la insurrecció de Jaca, fou ministre de l'interior del govern provisional de la república (14 d'abril de 1931). S'hagué d'enfrontar amb nombrosos problemes d'ordre públic, com la crema de convents (11 de maig de 1931), i dimití el càrrec (1 d'octubre de 1931), perquè estava disconforme amb l'article 26 de la constitució (la qüestió religiosa). Era membre d'un petit grup republicanoconservador, i en esclatar la guerra civil de 1936-39 s'hagué d'exiliar. Tornà a la Península Ibèrica l'any 1953, i escriví Así cayó Alfonso XIII (1962).

Maurín i Julià, Joaquim
Bonansa, la Ribagorça 1896 - Nova York 1973

Dirigent polític marxista. Estudià magisteri a Lleida, on exercí i on s'inicià com a militant de la CNT. El 1919 fundà, amb Pere Bonet i Víctor Colomer, el setmanari pro-bolxevic "Lucha Social". Fou secretari de la Federació Provincial dels Sindicats de Lleida (1920), i en nom d'aquesta formà part, el 1921, del comitè regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i assistí al ple de la CNT de l'abril del 1921, que el nomenà, juntament amb Nin, Ibáñez, Arlandís i Leval, delegat al congrés constitutiu de l'ISR a Moscou. Conegué, a París, Pierre Monatte i "La Vie Ouvrière", i el sindicalisme revolucionari pro-comunista d'aquest grup l'influí poderosament. Tornà a Barcelona per l'octubre del 1921, i, secretari provisional del comitè nacional de la CNT, s'enfrontà als anarquistes en defensa, sobretot des de "Lucha Social" de Lleida i "Acción Social Obrera" de Sant Feliu de Guíxols, de la permanència de la CNT dins l'ISR. Fou empresonat pel febrer del 1922 i, dominats els organismes confederals pels anarquistes i els anarcosindicalistes, després de la conferència de Saragossa del maig del 1922, intentà, a la fi del mateix any, l'organització d'uns comitès sindicalistes revolucionaris i fundà "La Batalla" (1922-37). Les seves relacions amb el PCE s'iniciaren el 1924; després d'assistir al tercer congrés de l'ISR, dugué el grup de "La Batalla" al PCE. Fou secretari de la nova Federació Comunista Catalano-Balear i membre del comitè central del PCE. De tota manera, des de bon començament es palesaren fortes divergències, a causa de diferents concepcions del funcionament intern del partit, de la política sindical i de l'actitud envers la qüestió nacional. Detingut des de la primeria del 1925, fixà després la residència a París i treballà en les Edicions Europa-Amèrica, sense poder millorar les relacions amb la direcció comunista espanyola. Tornà a Barcelona a mitjan 1930, i tornà a ésser empresonat; escriví aleshores Los hombres de la Dictadura (1930). En llibertat, es llançà obertament a una crítica del PCE i, actuant al marge d'aquest, fusionà a la fi la Federació Comunista Catalano-Balear amb el Partit Comunista Català i constituí el Bloc Obrer i Camperol, del qual fou elegit president (març del 1931). Tanmateix, no fou expulsat oficialment del PCE fins al juliol del 1931. Els punts fonamentals de la seva estratègia política foren, a partir d'aleshores, l'aliança del proletariat i els camperols i la lluita per la unificació dels grups comunistes. A partir del 1934 fou el principal teòric i impulsor de l'Aliança Obrera a Catalunya, i amb aquesta participà en els fets del Sis d'Octubre, i tornà a ésser empresonat. El 1935 intentà efectivament la fusió de les forces marxistes catalanes, bé que finalment assolí només la unió amb la Izquierda Comunista d'Andreu Nin en el POUM (setembre del 1935), del qual fou elegit secretari general. Favorable al Front Popular, fou diputat a corts per Barcelona pel febrer del 1936. Quan tingué lloc l'aixecament militar era a la Corunya, i, bé que de primer aconseguí de fugir, finalment fou detingut, a Jaca. Al final de la guerra fou condemnat a 30 anys de reclusió. Indultat, el 1947 s'establí als EUA. En aquest país, el president de Costa Rica, Josep Figueres, fill de catalans, li oferí el càrrec de funcionari de premsa de la delegació costarriquenya a les Nacions Unides, a Nova York, que acceptà i exercí de 1954 a 1957. Posteriorment, fundà l'American Literary Agency (1949), empresa periodística de col·locació de col·laboracions, els beneficis de les quals compartia amb els autors dels articles. L'agènciaa aplegà gran nombre d'escriptors i polítics llatinoamericans i espanyols i esdevingué una de les més prestigioses del món; ell mateix hi col·laborava amb articles i hi utilitzava diferents pseudònims. És autor, a part de fullets com El sindicalismo a la luz de la revolución rusa (1921) o El Bloque Obrero y Campesino (1932), dels llibres La Revolución Española (1932) i Hacia la Segunda Revolución (1935), en els quals, amb una perspectiva marxista, intentà d'analitzar les relacions de classe a l'estat espanyol, per a elaborar la seva estratègia política comunista. El 1981 la seva despulla fou retornada a Bonansa.

Maximilià I de Mèxic
Viena 1832 - Querétaro 1867

Arxiduc d'Àustria i emperador de Mèxic (1864-67). Fill de l'arxiduc d'Àustria Francesc Carles, es casà amb Carlota de Bèlgica (1857). Després de la intervenció francesa a Mèxic (1862), Napoleó III i els conservadors mexicans li oferiren la corona, que acceptà després de la caiguda de Puebla (1863), i signà el tractat de Miramar amb Napoleó III. Formà un govern liberal, mal acollit pels seus partidaris. La funesta influència de Bazaine féu augmentar la impopularitat del sobirà. Abandonat pels francesos, que li prestaven suport, el 1867 es dirigí a Querétaro amb l'exèrcit, i, traït pel coronel López, hagué de rendir-se a les forces republicanes d'Escobedo. Fou afusellat allà mateix amb Miramón i Mejía.

Mayor i Zaragoza, Frederic
Barcelona 1934

Bioquímic i polític. Doctor en farmàcia per la universitat de Madrid (1958), fou catedràtic de bioquímica (1963-73) i rector (1968-72) de la universitat de Granada. Subsecretari d'Educació i Ciència (1974-75) i director del centre de biologia molecular del CSIC, que presidí en 1983-87. Diputat d'UCD per Granada (1977), entre 1978-81 fou director general adjunt de la UNESCO i en 1981-82 ocupà la cartera ministerial d'educació i ciència. Fou membre del CDS, pel qual fou diputat al Parlament Europeu en 1987-89. Aquest mateix any fou elegit director general de la UNESCO, càrrec en el qual fou reelegit el 1993, que deixà el 1999, en finalitzar el mandat. És autor d'un gran nombre d'articles sobre problemática educativa, pau, desenvolupament i prospectiva; sobre aquests temes és autor dels llibres Mañana siempre es tarde (1987), La nueva página (1994), La memoria del futuro (1995), Los nudos gordianos (1999), Un monde nouveau (2000, en col·laboració amb S. Pawlowski i J. Bindé), entre d'altres. Ha rebut el premi Blanquerna (1996), el premi per la Pau de l'Associació per les Nacions Unides d'Espanya (1998) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (2000), entre d'altres distincions.

Mazzini, Giuseppe
Gènova 1805 - Pisa 1872

Patriota i polític italià. Fill d'un metge famós, estudià dret (1822-27). El 1828 s'uní als carbonaris, dels quals s'apartà aviat, a causa de llur monarquisme. Empresonat (1830-31), passà després a Marsella, on fundà la societat secreta Jove Itàlia (1831) i un diari homònim (1832), que propugnaven la unitat italiana dins un sistema republicà. El 1833 l'organització fou desarticulada, i ell fugí a Ginebra, des d'on planejà la invasió de Savoia i Nàpols, que no fou duta a terme. A Berna creà la societat secreta Jove Europa (1834), per afavorir els nacionalismes i la fraternitat europea. El 1835 fundà el diari "Giovane Svizzera". Expulsat del país, es refugià a Londres (1837), on reprengué la Jove Itàlia (1839) i fundà els diaris "L'Apostolato Popolare" i "Pellegrino" (després, "L'Educatore"). En esclatar la revolució del 1848 a París, convertí la Jove Itàlia en l'associació nacional italiana, i passà a Milà, en lluita contra Àustria, i a Roma, on fou diputat i triumvir de la república (1849). Perseguit per Cavour i bandejat pels republicans, a causa dels seus fracassos -conats d'invasió i de rebel·lió-, li fou negat l'accés al parlament (1866) i àdhuc estigué empresonat uns quants mesos (1870).

McCarthy, Joseph Raymond
Appleton, Wisconsin 1908 - Bethesda, Maryland 1957

Polític nord-americà. Advocat i senador republicà, des del 1947 fou president del comitè d'activitats antinord-americanes i organitzador de la campanya anticomunista. Les repercussions d'aquesta campanya en provocaren la destitució (1954).

McClintock, Francis Leopold
Dundalk 1819 - Londres 1907
Explorador britànic de l'Àrtida. El 1848, amb Ross, i el 1849, el 1852 i el 1857 féu expedicions a l'W de la Badia de Baffin, a la recerca de l'expedició de Franklin, les restes de la qual descobrí a la Terra del Rei Guillem.

McClure, Robert John Le Mesurier
Wexford, Irlanda 1807 - Portsmouth 1873

Explorador britànic de l'Àrtida. Recorregué la darrera secció del pas del NW (des de l'estret de Bering, per la mar de Beaufort, fins al de Melville).

McCulloch, John R
County Withorn 1789 - Londres 1864

Economista escocès. Director (1818-20) del diari liberal "The Scotsman" i professor d'economia política de la universitat de Londres (1828-32), fou un gran propagador de les teories de l'escola clàssica. Edità obres de Smith i de Ricardo i publicà un dels primers estudis del pensament econòmic (Discourse on the Rise, Progress, Peculiar Objects and Importance of Political Economy, 1824), Statistical Account of the British Empire, (1837) i una exhaustiva Literature of Political Economy (1845).

McKinley, William
Niles, Ohio 1843 - Buffalo 1901

Polític nord-americà. Representant republicà al Congrés (1877-91), féu aprovar un aranzel proteccionista (1890). Governador d'Ohio (1892-96), fent-li costat el financer Marcus A.Hauna fou elegit president dels EUA (1897-1901). Inicià una política imperialista: annexió de les Hawaii i, després de la guerra Hispano-nord-americana (1898), de Puerto Rico, les Filipines, Guam i Cuba. Fou assassinat per l'anarquista Leon Czolgosz.

Meer y Kindelán, Ramón de
Barcelona segle XVIII - ? segle XIX

Militar d'origen flamenc. Baró de Meer i primer comte de Gra (1845). Vers el 1830 serví, a Barcelona, a les ordres del comte d'Espanya. Liberal, lluità contra els carlins a Navarra, i el 1837 fou nomenat capità general de Catalunya; durant el seu mandat es decantà a favor dels moderats i reprimí amb duresa els progressistes; reorganitzà l'administració militar, protegí l'activitat econòmica i tendí a considerar el Principat com una unitat administrativa (fet que molestà el govern de Madrid, que s'esforçava a fer efectiva la recent divisió en províncies). Dugué a terme campanyes victorioses contra els carlins: batalla de Gra (1837) i recuperació de Solsona (1838) i d'Àger (1839). Rellevat del càrrec, el 1839, tornà a ésser capità general de Catalunya en 1843-45. Fou nomenat diputat i senador per Isabel II.

Mehmet, Alí (veure Muhammad 'Ali)

Mehring, Franz
Schlawe 1846 - Berlín 1919

Polític alemany. Fou un dels dirigents de la tendència esquerrana del partit socialdemòcrata, contrari a la política de guerra. Fundà, juntament amb Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, el grup espartaquista (1916); fou també un dels promotors del partit comunista alemany, i intervingué activament en la preparació de la revolució del 1918. Publicà diverses obres, en la línia marxista.

Meir, Golda
Kíev 1898 - Jerusalem 1978

Política israeliana. Amb la seva família el 1906 emigrà a Milwaukee. S'uní aviat al partit laborista sionista, i el 1921 emigrà a Palestina i, juntament amb Ben Gurion, Levi Eskhol i Ben Zvi, fou un dels fundadors del Mapai i del Histadrut. Posteriorment fou cap polític de l'Agència Jueva de Palestina (1946-48). Aconseguida la independència de l'estat d'Israel, ocupà diversos càrrecs diplomàtics i polítics, fins que arribà a ministre de relacions exteriors (1956-66). El 1969 fou elegida cap de govern. Hagué de dimitir (1974) a conseqüència de la guerra àrabo-israeliana del 1973. Publicà una autobiografia (1975).

Mendès-France, Pierre
París 1907 - 1982

Polític francès. Diputat radical (1932-40) i sots-secretari del tresor (1936), fugí del règim de Vichy i col·laborà amb De Gaulle a l'exili. Cap de govern (1954-55), signà el final de la guerra d'Indo-xina i s'oposà a la Comunitat Europea de Defensa. Passà al PSU el 1959, se n'allunyà després dels fets de Maig del 1968 i s'uní a Mitterrand. Es retirà de la vida política el 1973. Escriví La République moderne (1962).

Méndez Rodríguez, Cándido
Badajoz 1952

Sindicalista. Enginyer químic (1971), ingressà al PSOE el 1970, partit pel qual fou diputat a corts per Jaén (1979-86), i a la UGT el 1975, de la secció andalusa de la qual fou secretari general (1986-94). El 1994 substituí N.Redondo en la secretaria general de la UGT estatal. Ha afavorit l'estratègia conjunta amb CCOO i la reconciliació amb el PSOE.

Mendizábal, Juan Álvarez
Cadis 1790 - Madrid 1853

Polític i financer. De família jueva, es dedicà als negocis des de jove. Després del Trienni Constitucional (1823) s'exilià a Londres, des d'on finançà l'expedició que enderrocà la monarquia absoluta a Portugal. Tornà a Espanya (1835), i fou nomenat ministre d'hisenda i, poc després, cap de govern. Tornà a ésser ministre d'hisenda (1836, 1837 i 1843). Destacada figura del partit progressista, promogué un seguit de reformes, entre les quals es destacaren, d'una banda, l'allistament general de l'exèrcit (servei que podia ésser defugit mitjançant el pagament d'una indemnització), i, de l'altra, la supressió de la major part d'ordes religiosos (1835), llevat dels dedicats a l'ensenyament i a l'assistència, i la venda de llurs béns en subhasta pública (lleis del 1836 i 1837). L'objecte d'aquestes mesures era econòmic i polític alhora, però no fou plenament assolit. El 1844, que els moderats ocuparen el poder, emigrà a l'estranger. Tornà el 1847, i durant la revolució de l'any següent s'oposà als intents progressistes i demòcrates d'enderrocar la dictadura de Narváez. Pertanyia a la francmaçoneria de ritu escocès, i en general actuà d'acord amb els interessos britànics.

Menem, Carlos Saúl
Anillaco, La Rioja 1935

Polític argentí. Provinent d'una família d'emigrants sirians, estudià jurisprudència i ingressà en el Partit Justicialista. Governador de La Rioja per tres cops consecutius, el 1976 fou empresonat uns mesos com a resultat del cop militar. El 1988 guanyà a Antonio Cafiero, president del partit, la candidatura a la presidència. Un cop al poder, Menem prengué mesures de caire marcadament liberal amb les quals aconseguí superar la pèssima situació econòmica en què es trobava el país. Bé que el 1990 aturà una rebel·lió militar, poc temps després indultà els caps de la dictadura, motiu pel qual fou molt criticat. Les eleccions legislatives de l'octubre del 1993 el confirmaren en el càrrec.
Al novembre del 1993 Carlos Menem i Raúl Alfonsín signaren el pacte de Los Olivos, un acord per a modificar la constitució argentina. Un dels canvis introduïts fou la supressió de l'article que prohibia al president de la república de presentar-se a la reelecció per a un segon mandat. D'acord amb la nova legislació, Menem es presentà a les presidencials del maig del 1995 i sortí elegit a la primera volta, amb el 49,8% dels vots. El 1999 va deixar la presidència.
El 2001 un jutge federal argentí decretà l'arrest domiciliari de l'expresident del país, acusat de ser el màxim responsable d'una organització que va vendre armes de contraban a l'Equador i a Croàcia.

Mercader i del Río, Jaume Ramon
Barcelona 1914 - l'Havana 1978

Agent polític del Narodnij Komissariat Vnutrennikh Del (NKVD). Fill de la cubana Caridad del Río, que, molt jove, als sis anys, es traslladà a Barcelona i uns anys després, ja amb els seus fills, s'establí a França, on milità en el partit comunista francès. En aquest país, a Tolosa, Mercader continuà la seva formació. El 1929 tornà a Barcelona, on treballà com a maître, a l'Hotel Ritz de Barcelona. Aviat fou Militant en l'organització política Joventut Comunista. Arran de les seves idees i militància política, fou empresonat a València, on li van prendre les empremtes dactilars, que posteriorment revelarien la veritable identitat de Mercader. Lluità al bàndol republicà durant la guerra civil; intervingué al front de Bujaraloz. Formà el batalló de voluntaris de Madrid i assolí l'estrella de comandant. Després de la guerra, s'exilià i fou reclutat pel Narodnij Komissariat Vnutrennikh Del, la policia secreta de la URSS. Aquesta li encomanà la secreta missió d'assassinar Trotskij, exiliat a Mèxic. Sota el nom de Jacques Mornard aconseguí de guanyar-se la confiança de Lev Trockij, el qual assassinà a Mèxic el 20 d'agost de 1940. Mercader fou jutjat i condemnat a 20 anys de reclusió i no confessà mai la seva veritable personalitat. Alliberat el 1960, residí a l'URSS, on fou condecorat com a heroi, i posteriorment a Cuba.

Merlin de Douai, Philippe Antoine
Arleux, prop de Douai 1754 - París 1838

Polític francès. Diputat als Estats Generals (1789), aconseguí l'abolició del dret de primogenitura. Membre jacobí de la convenció i del Comitè de Salvació Pública, després del cop d'estat del 9 de termidor de l'any II (27 de juliol de 1794), fou ministre de justícia (1795-97) i formà part del Directori. Napoleó li atorgà el títol de comte.

Merlin de Thionville, Antoine Christophe
Thionville 1762 - París 1833

Polític francès. Diputat de l'Assemblea legislativa (1791) i a la Convenció, féu decretar la confiscació dels béns dels emigrats reialistes i la deportació dels clergues refractaris. Contribuí a la caiguda de Robespierre i fou membre del Consell dels Cinc-cents.

Mesa, José
Alhucemas, Màlaga 1831 - Saint-Macaire, Gironda 1904

Polític andalús. Tipògraf i posteriorment periodista, fou un dels primers membres a l'estat espanyol de la Primera Internacional. Com a director de «La Emancipación» el 1872 publicà per primera vegada a l'estat espanyol el Manifest del Partit Comunista. Abandonà el bakuninisme i, amb Pablo Iglesias i els germans Mora, fundà la Nueva Federación Madrileña. Exiliat a Londres (1874), es relacionà amb Engels i Marx, del qual traduí al castellà (1891) Das Elend der Philosophie ('Misèria de la filosofia', 1847). Fou amic de Lafargue i de Jules Guesde.

Mestre i Tudela, Joan
Lleida ? - 1889

Dirigent carlí. D'una família de terratinents, estudià dret i exercí d'advocat a Lleida, on fou el darrer alcalde del regnat d'Isabel II. Destituït el 1868, es passà al bàndol carlí i presidí (1870 i 1871) la junta provincial del partit. En crear-se la Diputació General de Catalunya (1874), en fou vicepresident —bé que hom el coneixia com el President— i hagué de defensar l'autonomia de la Diputació davant l'autoritat militar carlina. Ferit al setge de la Seu d'Urgell, fou empresonat. Alliberat, el 1888 s'adherí a l'integrisme i esdevingué l'inspirador doctrinal del "Diario de Lérida".

Mestres i Albet, Pere
Vilanova i la Geltrú 1901 - 1976

Polític. Perit electricista, fou professor a l'Escola Industrial de Vilanova. Ingressà a la joventut del Centre Democràtic Federalista, fins a l'adveniment de la Segona República. Aquesta entitat s'adherí, el 1930, a la Conferència d'Esquerres Catalanes, que més tard esdevingué Esquerra Republicana de Catalunya, en la qual milità. Formà part de les comissions parlamentàries de pressuposts, treball, finances, cultura, economia, diputació permanent, governació i llei municipal. A la Generalitat, cridat pel president Macià, ocupà la conselleria de governació (del 4 d'octubre de 1933 al 3 de gener de 1934) i obres públiques i assistència social i sanitària (del 18 de setembre de 1934 als fets d'octubre). Arran d'aquests fets, fou empresonat al penal de Cartagena, juntament amb Ventura Gassol, Martí Esteve i Martí Barrera. Arran de la victòria del Front Català d'Esquerres el 1936, retornà a la vida políca activa. Fou elegit diputat del parlament de la República el 10 de febrer de 1936. A partir del maig i durant la guerra, ocupà el departament d'obres públiques. Després de la guerra civil, el 1939, d'acord amb el president Companys, s'exilià a França i des d'aquet país s'embarcà, amb la seva família, cap a Cuba. Més tard, residí a Mèxic, on assajà l'aplicació de la canya de sucre a la indústria paperera. Posteriorment, fixà la seva residència a Buenos Aires, on, des de l'any 1945, col·laborà amb el grup català Unitat Vilanovina. Recorregué diversos països llatinoamericans, especialment el Perú, on passà alguns anys. Finalment, els darrers anys, retornà a Vilanova i la Geltrú, on morí.

Metaxàs, Ioannis
Ítaca 1871 - Atenes 1941

General i polític grec. Sostingué la política de neutralitat grega i hagué d'exiliar-se quan abdicà el rei Constantí I. Retornat definitivament el 1926, propugnà la restauració monàrquica. President del consell el 1936, es proclamà dictador, instaurà un règim totalitari i es féu nomenar cap de govern vitalici. Bé que prudent en la política internacional, la seva actuació a l'interior del país fou nefasta i es distingí per una sèrie de brutals repressions, dirigides particularment contra els intel·lectuals i polítics dissidents. Es mostrà inflexible davant l'ultimàtum de Mussolini (1940) i morí quan les tropes hel·lèniques entraven victorioses a Albània.

Metternich, príncep de
Coblença 1773 - Viena 1859

De nom Klemens Wenzel Lothar von Metternich. Estadista austríac d'origen renà, comte i més tard príncep de Metternich-Winneburg (1806). Estudià a Estrasburg (1788-90) i entrà al servei de la diplomàcia austríaca a partir del 1790. Ambaixador a França (1806), els seus informes contribuïren a la decisió austríaca de declarar la guerra a França (1809). Després de la desfeta austríaca, passà a ésser canceller i adoptà una política conciliatòria respecte a Napoleó. El 1813 decidí d'unir-se a la setena coalició contra Napoleó. Fruint de la total confiança de FrancescI, restablí el poder austríac a Itàlia i a Alemanya. Imposà un nou equilibri polític europeu en el Congrés de Viena (1814-15). Per mitjà de la Quàdruple Aliança, intentà d'oposar-se als principis de la llibertat i autodeterminació dels pobles. Abandonat per la Gran Bretanya, hagué d'acceptar la independència de Grècia (1829) i les revolucions de França i Bèlgica (1830). Únicament Rússia i Prússia restaren fidels a la política de Metternich. La insurrecció de Viena de l'any 1848 l'obligà a dimitir i a fugir temporalment d'Àustria.

Miaja Menant, José
Oviedo 1878 - Mèxic 1958

Militar. General el 1932, en esclatar la guerra civil (1936) féu costat al règim republicà. Fou nomenat president de la Junta de Defensa de Madrid (novembre del 1936), cap dels exèrcits del centre (febrer del 1937) i de la zona centre-sud (abril del 1938). Acceptà la presidència del Consejo Nacional de Defensa després del cop d'estat de Casado (març del 1939) i s'exilià a Mèxic.

Michelin, André
París 1853 - 1931

Industrial francès. Juntament amb el seu germà Édouard, inventà i construí els primers pneumàtics desmuntables per a bicicletes i automòbils. Patrocinà la publicació de guies turístiques i mapes de carreteres, que porten el seu nom.

Milà i Fontanals, Manuel
Vilafranca del Penedès 1818 - 1884

Filòleg i escriptor. Germà petit de Pau Milà i Fontanals. El 1827 es traslladà amb la família a Barcelona. Estudià filosofia al seminari de Barcelona i a Cervera i es llicencià en dret als estudis generals de Barcelona. El 1836 publicà una professió de fe romàntica a «El Vapor», on començà a escriure en castellà. El 1838 recollí a Algunos estudios literarios les seves primeres produccions, amb algun poema en català. El 1839 viatjà a París i hi estudià, directamente sobre els manuscrits, la poesia provençal. El 1845 es llicencià i doctorà en filosofia i lletres, i l'any següent guanyà la càtedra de literatura a la universitat de Barcelona, des d'on exercí un magisteri fecund. Publicà treballs importants, d'una novetat absoluta a la Península Ibèrica, sobre la cançó tradicional catalana (Romancerillo catalán, 1853; nova edició, molt ampliada, el 1882), la literatura trobadoresca (De los trovadores en España, 1861) i l'epopeia castellana (De la poesía heroico-popular castellana, 1874). El 1857 edità uns Principios de estética —tractat ampliat el 1869—, on recollí les teories del psicologisme escocès i, en certs indrets, les de Kant i Hegel. Simultàniament, es dedicà a la crítica literària i àdhuc a la d'art, i a l'estudi de la literatura catalana, castellana, italiana, francesa, occitana, anglesa i alemanya. Cal remarcar sobretot la seva activitat com a historiador de la literatura catalana medieval. A més dels treballs sobre els trobadors catalans, són importants la seva Ressenya històrica i crítica dels antics poetes catalans —premiada als jocs florals del 1865— i articles sobre Ausiàs Marc, les noves rimades, la codolada, el teatre català antic i d'altres. Escriví també articles d'interès sobre la llengua catalana i intervingué en les polèmiques de la darreria del s XX respecte a la unificació de l'ortografia. És autor, a més, de poesies en castellà i en català, algunes de les quals —com La complanta d'En Guillem i La cançó del pros Bernat— són molt remarcables. Tot i les seves reticències davant l'ús literari del català, presidí dues vegades (1859 i 1883) els jocs florals i hi defensà l'exclusió del castellà. Presidí l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1861-78) i fou membre de la de Belles Arts i corresponent de l'Academia de la Historia i de l'Academia Española. El seu deixeble Marcelino Menéndez y Pelayo en publicà pòstumament les Obras completas, en vuit volums (1888-96), que ometen bona part de la seva producció. El 1908 foren aplegades en un volum les seves Obres catalanes i el 1959 Martí de Riquer inicià una nova edició crítica de les seves obres més importants.

Milans del Bosch, Francesc
Sant Vicenç de Llavaneres, Maresme 1769 - 1834

Guerriller. Fill de Ramon d'Arquer i de la pubilla Rafaela Milans del Bosch i Canal. Lluità contra la invasió napoleònica; atacà les forces de Duhesme quan es dirigien a Girona i assolí èxits a Sabadell (1810) i al Maresme. Ascendí al grau de general. Oposat a l'absolutisme de Ferran VII, s'alçà en armes juntament amb el general Lacy (1817); fracassat el moviment, fugí a França. Tornà durant el trienni constitucional i lluità amb èxit contra la regència d'Urgell, però davant la nova invasió francesa hagué d'exiliar-se de nou. El 1830 féu una incursió a l'Empordà contra el règim de Ferran VII.

Milans del Bosch i Carrió, Joaquim
Barcelona 1854 - Madrid 1936

Militar. Nebot de Llorenç Milans del Bosch. Lluità en la tercera guerra Carlina, a Melilla (1893) i a les Filipines (1897-98). El 1907 ascendí a general de brigada i el 1913, mentre servia a l'Àfrica, a general de divisió. Fou capità general de Catalunya (1918-20); en aquest període tingué lloc la vaga general de La Canadenca, empresa que ell mateix havia contribuït a crear. Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou governador civil de Barcelona (1924-30), amb adhesió completa al programa polític del dictador: clausurà el camp del Futbol Club Barcelona i l'Orfeó Català (1925), suprimí entitats excursionistes i culturals, clausurà el Foment Català de Sallent (1925) i imposà reiterades suspensions i multes a diaris i revistes catalans. Fou destituït en caure Primo de Rivera.

Milans del Bosch i Mauri, Llorenç
Reus, Baix Camp 1816 - Reus 1880

Militar. Fill de Francesc Milans del Bosch (òlim Arquer i Milans del Bosch). Lluità en l'exèrcit liberal, del 1833 al 1840, contra els carlins. Amic íntim del general Prim, s'alçà com ell contra Espartero a Reus (maig del 1843) i passà a Barcelona, però n'hagué de fugir amb ell davant la revolta de la Jamància. Diputat a corts (1844), el 1854 el govern l'envià a parlamentar amb O'Donnell, cap de l'alçament progressista. El 1861 anà a Mèxic amb l'expedició del general Prim, que pretenia envair aquest país i obligar el seu govern el pagament del seu deute amb Espanya. Acampat l'exèrcit de Prim a Veracruz, Milans del Bosch, fou comissionat, el 1862, per entrevistar-se i negociar amb Benito Juárez, president de Mèxic. Recolzà el govern liberal i donà suport a Prim en la decisió de retirar les tropes espanyoles del territori mexicà, en la creença que no tendrien cap garantia d'èxit. D'acord amb Prim, s'alçà el 1867 contra Isabel II, i després de la revolució del 1868 fou capità general de Castella. Es retirà durant la Restauració. Escriví un Proyecto de una nueva organización del ejército español (1869) i obres de tema cinegètic.

Milans del Bosch y Ussía, Jaime
Madrid 1915 - 1997

Militar castellà. Descendent d'una família de nissaga catalana i liberal i nét de Joaquim Milans del Bosch i Carrió. Durant la guerra civil de 1936-39 fou un dels defensors de l'Alcázar de Toledo i més tard anà voluntari amb la División Azul al front rus. Agregat militar en diverses ambaixades, i general des del 1971, comandà la divisió cuirassada "Brunete" (1974-78) i, tot seguit, assumí la capitania general de la III Regió Militar (València). Codirigí el cop d'estat del Vint-i-tres de febrer de 1981 i decretà l'estat d'excepció al País Valencià, però fou arrestat l'endemà i, sotmès a procés el 1982, fou condemnat a 30 anys de presó i exclòs de l'exèrcit. El 1990 fou excarcerat.

Mill, John Stuart
Londres 1806 - Avinyó 1873

Filòsof positivista anglès. Combinà l'empirisme insular amb la sociologia de Saint-Simon i de Comte i també amb certs elements de l'idealisme hegelià. Format en bona mesura a França, adquirí un gran prestigi en el seu país, on el 1865 fou elegit membre de la Cambra dels Comuns. Menà una lluita constant contra el dogmatisme i l'absolutisme. A System of Logic (1843; traducció castellana feta a Barcelona, el 1853) és un atac contra tota fonamentació metafísica dels principis i les lleis universals; segons ell són producte de l'únic procés lògic vàlid, la inducció, de la qual estudia detingudament els mètodes experimentals que suposa. En els Principles of Political Economy (1848) propugna un individualisme liberal que no deixa d'acollir algunes exigències socialistes, alhora que es connecta amb una moral utilitarista que cerca el progrés de la humanitat. Defensor entusiasta de la llibertat en tots els camps —On Liberty (1859), Considerations on Representative Government (1861)—, la reivindica àdhuc per a les dones en Subjection of Women (1869). Autobiography (1873) és un model dins el gènere.

Millán Astray, José
la Corunya 1879 - Madrid 1954

Militar. General des del 1932, després d'estudiar a Algèria l'organització de la legió estrangera francesa, el 1920 fundà el Tercio de Extranjeros (legió espanyola). Ferit diverses vegades al Marroc, presidí el cos de mutilats de guerra. L'any 1936 s'adherí a l'alçament de Franco i protagonitzà un cèlebre incident amb Unamuno.

Millet i Pagès, Lluís
el Masnou, Maresme 1867 - Barcelona 1941

Músic. Estudià amb Josep Rodoreda i amplià els estudis de composició amb Felip Pedrell i els de piano amb Carles G. Vidiella. Dirigí el cor La Lira, de Sant Cugat del Vallès. El 1891 fundà, juntament amb Amadeu Vives, l'Orfeó Català; dos anys més tard ambdós en foren nomenats directors perpetus. Fou nomenat catedràtic de solfeig, teoria musical i conjunt vocal (1896) de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, que dirigí des de l'any 1930. Fundà la capella de Sant Felip Neri, de Barcelona, el 1897, i en fou mestre; també ho fou de l'escolania de la basílica de la Mercè (1906). El 1904 creà la Revista Musical Catalana. Impulsà el cant popular religiós i revalorà la polifonia sagrada del s XVI. Consagrà la seva vida a l'Orfeó Català, que dirigí en l'estrena d'una gran quantitat d'obres cabdals de la música universal. Autor, entre altres obres, d'unes Catalanesques (1891) per a piano —i, més tard, en versió per a gran orquestra—, escriví també Ègloga, per a quartet de corda i també per a gran orquestra, una Salve Regina, per a cor i orgue (1913), Pregària de la Verge del Remei, per a veus, orquestra i orgue. Escriví Cants espirituals per a ús del poble (dues sèries: 1915, amb 21 cançons, i 1921, amb 15). És autor d'una vintena de goigs, de cançons per a veu i piano i d'una sèrie d'obres corals, com El cant de la senyera, sobre un poema de Joan Maragall, i Jovenívola, amb lletra pròpia per a cor masculí. Harmonitzà nombroses cançons populars catalanes. Deixà escrits, com El cant popular religiós (1912), De la cançó popular catalana (1917) i diversos articles a la «Revista Musical Catalana». Molts dels escrits foren aplegats en el llibre Pel nostre ideal (1917).

Milner, Alfred
Bonn 1854 - Sturry-Court, Kent 1925

Alt comissari de l'Àfrica del Sud (1897-1905), fou un dels instigadors de la guerra contra els bòers, amb els quals signà la pau (1902). Fou després governador dels territoris annexats del Transvaal i d'Orange (1902-05). Tornà a Anglaterra, i és considerat com el pare del Commonwealth modern. El 1916 formà part del ministeri de guerra de Lloyd George, i fou ministre de la guerra el 1918.

Milosevic, Slobodan
Pozarevac, Sèrbia 1941

Polític serbi. Llicenciat en dret (1964), fou un alt funcionari en empreses de la Iugoslàvia socialista mentre iniciava una carrera política que el 1987 el portà a la presidència del partit Comunista Serbi, des d'on maldà per imposar l'hegemonia sèrbia a la Federació, tot servint-se d'un ideari ultranacionalista. Principal artífex de la supressió de l'autonomia als territoris de Kosovo i la Vojvodina (1990) i elegit president de la República de Sèrbia el 1988 i el 1991, s'oposà al desmembrament de la Iugoslàvia socialista (1991-92), que no pogué evitar malgrat que llançà l'exèrcit federal contra Croàcia. Home fort del nou estat de Iugoslàvia, format per Sèrbia i Montenegro el 1991, féu costat al bàndol serbi en la guerra civil que esclatà el 1992 a Bòsnia-Hercegovina. Després de la intervenció de l'OTAN en aquest conflicte (1995), signà els acords de Dayton en representació de la comunitat serbobosniana.
Advocat, dirigí el Banc de Belgrad i estigué uns anys a Nova York com a director d'un banc iugoslau. De tornada a Sèrbia, el 1984 presidí la Lliga Sèrbia dels Comunistes (que rebatejà com a Partit Socialista) i el 1988 fou elegit president de Sèrbia, càrrec per al qual fou reelegit en les eleccions multipartidistes del 1990. Promotor del projecte expansionista de la Gran Sèrbia, el 1991 bloquejà l'accés a la presidència de Iugoslàvia del croat Stipe Mesic i el 1992 desencadenà la guerra contra Croàcia, donant suport a les milícies sèrbies que conqueriren la Krajina i l'Eslavònia Occidental i posteriorment instal·laren un govern serbi a Bòsnia, amb capital a Pale, presidit per Radovan Karadzic. Fou reelegit president de Sèrbia el 1992, en plena eufòria militar sèrbia, però el 1995 els croats iniciaren una forta contraofensiva per a recuperar els territoris perduts i, pressionat pels Estats Units, el 21 de novembre de 1995 signà, juntament amb els presidents de Croàcia i Bòsnia, l'acord de pau de Dayton (Ohio) que posava fi a la guerra a l'antiga Iugoslàvia. Milosevic convocà eleccions municipals al novembre del 1996, que la coalició liderada per la seva formació, el Partit Socialista Serbi (SPS), guanyà en la primera volta. En la segona volta, però, en perdre a les principals ciutats, no reconegué els resultats i començaren les mobilitzacions de la coalició opositora Zejedno per demanar el reconeixement de la victòria i la dimissió de Milosevic, que finalment acceptà els resultats electorals però continuà en el càrrec. Al juny del 1997 fou confirmat per a succeir Zoran Lilic com a president de la República Federal de Iugoslàvia, càrrec que ocuparà fins al 2000. L'endemà de la renúncia de Slobodan Milosevic, Vojislav Kostunica, el candidat de l'oposició que va aconseguir més vots en les eleccions del 24 de setembre, jura el càrrec de president de Iugoslàvia davant el Parlament federal.

Mil'ukov, Pavel Nikolajevic
Moscou 1859 - Aix-les-Bains, Savoia 1943

Polític rus. Dirigent dels cadets, fou ministre d'afers estrangers del govern provisional (març del 1917), però la seva política de continuar la guerra fent costat als aliats provocà una oposició popular i hagué de dimitir. S'exilià a França i publicà, en col·laboració amb Ch.Seignobos i L.Eixenmann, una història de Rússia (1932-33).

Mina, Francisco Javier
Idocin, Navarra 1789 - Mèxic 1817

Guerriller, dit Mina el Jove. Nebot de Francisco Espoz y Mina. A Saragossa, on estudiava, participà en l'alçament antifrancès del 1808. En contacte amb les autoritats de Lleida, lluità a l'alt Aragó. Capturat per Suchet, fou dut presoner a França. Alliberat (1814), lluità contra Ferran VII d'Espanya i fugí a Mèxic, on s'uní als independentistes. Capturat pels espanyols, fou afusellat.

Miquel I de Portugal
Queluz 1802 - Brombach, Baden 1866
Rei de Portugal (1828-34). Tercer fill de Joan VI. S'exilià amb la seva família al Brasil a causa de la invasió francesa (1808-21). En tornar fou el cap del partit absolutista, que obligà el seu pare a derogar la constitució liberal del 1822. Després del fracàs d'una temptativa d'emparar-se del poder, s'hagué de refugiar a Viena (1824). En morir Joan VI, el seu germà gran, Pere I del Brasil, el nomenà regent (1827) de la seva filla Maria de la Glòria, en qui Pere havia abdicat els seus drets i amb la qual Miquel havia promès de casar-se. Miquel convocà les Corts tradicionals i es féu proclamar rei absolut (març del 1828); Pere aleshores abdicà la corona del Brasil en el seu fill (Pere II) i desembarcà a Portugal (juliol del 1832). La guerra civil subsegüent donà el triomf als liberals, i Miquel s'exilià definitivament després de la capitulació d'Évora-Monte (maig del 1834). Fou el cap de la dinastia legitimista dels Bragança, que des del 1950 tornà a residir a Portugal.

Miquel I de Romania
Castell de Foischor, Sinaia 1921

Rei de Romania (1927-30 i 1940-47) i príncep de Hohenzollern-Sigmaringen. Fill de Carles II i d'Helena de Grècia, succeí el seu avi Ferran I per renúncia del seu pare, el qual, anys després, l'enderrocà i es proclamà rei. Miquel esdevingué príncep hereu, però de nou fou proclamat rei (1940) i hagué d'acceptar la imposició d'un govern pronazi presidit pel mariscal Antonescu, que declarà la guerra a Rússia el 1941. El rei, però, secretament, pactà amb els aliats i declarà la guerra a Alemanya (1944). Ocupat el país pels russos, aquests li imposaren un govern comunista i hagué d'abdicar (1947) i d'exiliar-se. Els seus béns foren confiscats i fou proclamada la república. Resideix a Suïssa.

Miquel de Rússia
Peterburg 1878 - ? 1918

Gran duc hereu de Rússia (1899-1904). Fill del tsar Alexandre III, fou declarat hereu del seu germà gran, Nicolau II, per mort del germà, el gran duc Jordi. El 1917 Nicolau II abdicà la corona en ell, que la refusà, i fou proclamada la república. Morí assassinat.

Mir i Mayol, Gregori
Campos, Mallorca 1939

Historiador i polític. Llicenciat en dret, començà de molt jove a col·laborar a "Ponent", i posteriorment ho ha fet a "Lluc", a "Serra d'Or", a "Randa" i a la premsa mallorquina. És autor de Literatura i societat de la Mallorca de postguerra (1970); ha estudiat el pensament conservador de l'època de la Restauració a Catalunya a través de l'obra de Miquel dels Sants Oliver, del qual ha publicat els reculls La literatura del desastre (1974) i Història i política (1975). Ha publicat, amb el pseudònim d'Anselm Llull, El mallorquinisme polític 1840-1936 (1975) i, posteriorment, Els mallorquins i la modernitat (1981). Com a polític destaca el seu pas pel Partit Socialista de Catalunya, on formà part del secretariat polític que dugué a terme la creació del PSC-Congrés l'any 1975. De tornada a Mallorca fou presentat per la Federació Socialista Balear del PSOE com a senador per Mallorca, l'any 1979, i resultà elegit. Ponent de l'avantprojecte d'estatut d'autonomia de les Balears, fou diputat a corts en 1982-86. El 1998 rebé la Creu de Sant Jordi.

Mir i Miró, Josep Antoni
Tarragona 1863 - Barcelona 1921

Dirigent republicà. Membre del Partit Republicà Progressista des del 1885 i cap d'aquest partit al Principat. Facilità el 1901 l'anada de Lerroux a Barcelona. Formà llavors part de la Federació Revolucionària de Lerroux, Blasco i Ibáñez i Soriano, i posteriorment s'uní al moviment antisolidari i participà en la creació del partit republicà radical. Fou regidor de l'ajuntament de Barcelona (1901, 1903, 1909, 1917) i com a tinent d'alcalde i president de la comissió de finances tingué una actuació discutida. Fou també diputat provincial el 1914 i el 1915.

Mirabeau, marquès de
Le Bignon, Illa de França 1749 - París 1791

De nom Honoré Gabriel Riqueti. Polític francès. Marquès de Mirabeau. Descendent d'una família florentina instal·lada a Provença al s XVI, tingué una joventut desordenada i escandalosa i el seu pare el féu empresonar. Visqué als Països Baixos i visità Anglaterra i Prússia. Diputat del tercer estat per Ais de Provença, la seva oratòria ardent i apassionada, al servei d'un ideari ben concret, el convertí en un dels portaveus d'aquella assemblea. Volia per a França diverses reformes, però gradualment aplicades, i dins una monarquia de poder limitat, que equilibrés l'Assemblea i fos equilibrada per ella. Aquesta coherència profunda explica l'aparent contradicció de determinades posicions polítiques seves. A partir de la tardor del 1789 esdevingué conseller secret del rei -que li donà diners en canvi- sense trair mai les seves conviccions. D'altra banda, ni Lluís XVI ni Maria Antonieta no seguiren els seus consells. Nomenat president de l'Assemblea pel febrer del 1791, morí a l'abril, víctima dels seus excessos en el treball i en la disbauxa. Orador excepcional, servit per una gran personalitat física, gaudí d'una popularitat immensa i fou enterrat al Panteó, d'on fou tret posteriorment per la Convenció quan foren descobertes les memòries que adreçava a Lluís XIV. Autor de pamflets, d'alguns assaigs de política i d'economia, d'una obra eròtica (Erotica Biblion), el seu llegat principal ha estat la correspondència i les Oeuvres oratoires.

Miró i Ferrà, Joan
Barcelona 1893 - Palma de Mallorca 1983

Pintor i escultor. Nascut al passatge del Crèdit, tocant al carrer de Ferran, en un barri on els oficis antics i les botigues vuitcentistes creen un escenari molt propi del gust per les coses populars i la saviesa artesana. Els seus avantpassats eren artesans, però els seus pares l'obligaren a estudiar comerç i a treballar en una adrogueria. Assistí, però, també a Llotja, on fou deixeble de Pascó i d'Urgell. El 1911 una llarga temporada passada a la casa familiar de Mont-roig del Camp, per refer-se d'una malaltia, orientà definitivament la seva vocació. Aquell món, aspre i viril, el dels seus avantpassats paterns, informà bona part de la seva obra. Segons ell, Mont-roig —la terra on arrelar-se i trepitjar fort— i Mallorca —el cel i les constel·lacions per a construir el seu somni— són els dos pols de la seva inspiració. Quan tornà a Barcelona freqüentà l'Acadèmia Galí, fins el 1915, i després assistí al Cercle Artístic de Sant Lluc, on conegué E.C.Ricart i J.F.Ràfols i començà la seva amistat fraternal amb Joan Prats. A instàncies de J.Llorens i Artigas, participà en la formació de l'Agrupació Courbet. El 1918 celebrà la seva primera exposició personal, a les Galeries Dalmau; Josep M.Junoy escriví els mots de presentació del catàleg. En aquell moment, la seva obra —Molinet de cafè, Retrat de nena, Siurana— respon a un expressionisme arravatat, amb influències cubistes i fauves. En aquells anys de predomini de formes noucentistes i italianitzants no té cap èxit. El 1919 viatjà a París, preparat per l'exposició barcelonina d'art modern de Vollard (1917). Coneix Picasso, Raynal, Max Jacob, Tzara i contacta amb el grup dadà. Alterna estades a París amb estius a Mont-roig, vaivé molt favorable per a l'evolució del seu art, que durarà molts anys. Abandonà les primeres fórmules fauves i robustes i s'inclinà cap a un miniaturisme amb ressonàncies populars i orientalitzants. Els objectes es perfilen i s'individualitzen en una màgica llum d'acer. El 1920 és l'any de La masia, tela adquirida pel seu amic Ernest Hemingway, que és emblemàtica d'aquest període. De l'arabesc minuciós i retallat al signe pur i al jeroglífic hi ha un pas, que ell fa empès de segur pels contactes amb el grup surrealista, on predominen poetes que l'introdueixen en el món de les paraules i de la cal·ligrafia. El 1924 signà el primer manifest surrealista, però l'evolució de la seva obra, massa complexa, no permet d'adscriure'l a cap ortodòxia determinada. El carnaval d'Arlequí i,El gos que lladra a la lluna són títols molt significatius. La tercera exposició parisenca (1928) representa el primer gran triomf: el Museu d'Art Modern de Nova York li adquireix dues teles. Casat amb Pilar Juncosa (1929), el 1931 neix la seva filla Dolors. El mateix any exposà a la Galeria Pierre les seves escultures-objectes, o construccions, antecedents d'una activitat que havia de prendre un gran relleu quaranta anys després: tenen importància perquè reflecteixen una profunda crisi en la seva evolució. Són els anys que l'artista parla de l'assassinat de la pintura, que en aquest cas és una interrogació sobre el sentit dels materials i les fórmules en l'art. L'artista, mai prou satisfet d'allò que ha obtingut, intenta sempre una altra cosa. Busca nous procediments i nous camins. Bé que en Interiors holandesos (1928) retorna a formes bigarrades i felices i en les seves escenografies —figurins per a Romeo i Julieta, per a la coreografia de Diaghilev (1929), decoracions i figurins per Jocs d'infants dels Ballets Russes de Montecarlo (1932)— es decanta plenament cap al joc i la poesia, poc temps després ofereix el miserabilisme de les escultures-objectes o unes teles desolades, amb signes lacònics i abstrets, purs esquemes mentals. Sempre s'haurà de comptar amb aquest altre Miró que pretén d'anar més enllà d'ell mateix. Aquesta alternança, a nivells successius, té un exemple colpidor en les obres dels anys de les dues guerres que hagué de suportar. Les de la civil espanyola de 1936-39 —El segador (1938; Pavelló de la República a l'Exposició Universal de París), Natura morta de la vella sabata, Cap de dona— tenen la violència tràgica, el realisme ferotge, que imposen els dies, neixen de la terra i d'aquell gran peu poderós i amplificat de la seva mitologia. Les que reflecteixen l'estat d'esperit del seu sojorn a Varengeville —concretament les Constel·lacions— intenten una evasió cap a nocturns impossibles mentre la guerra assola el món. Aquella terra i aquell cel al·ludits en tantes obres seves, on una ratlla horitzontal estableix dos camps contradictoris, resta amplificat en el contrast d'una expressió que es fa lacerant o dolça, ràpida o lenta, segons les exigències. Després, a Barcelona, Mont-roig o Mallorca, aquestes possibilitats van afuant les seves puntes en un estil com més va més desimbolt i lliure. Inventa una nova escriptura i un nou llenguatge, on la seva mitologia característica —dona, ocell, estel, lluna i sol— adquireix una significació molt explícita. En aquesta maduresa hi ha com un ímpetu feliç i una alacritat que farien pensar en l'espontaneïtat dels infants, cosa només certa si hom ho refereix a una certa infància del món que l'artista sembla retrobar. El 1956 el seu amic Josep Lluís Sert acabà el seu taller de Son Abrines, a la mallorquina Cala Major. La seva activitat anà creixent i les noves tècniques emprades adquireixen més importància. La sèrie de litografies Barcelona (1944) inicià una obra de gravador d'un volum enorme, i el mateix any començà la seva col·laboració amb el ceramista Llorens i Artigas: primer foren petits gerros i plaques, però ben aviat arribà als grans conjunts, exposats el 1956 a París i a Nova York, i a la sèrie de murals de la UNESCO de París, de la universitat de Harvard, de l'aeroport de Barcelona i del Palau de Congressos de Madrid. El mateix afany de recerca i ampliació de les possibilitats expressives l'abocà a l'escultura. Des del 1966 tot aquell món antic d'objectes trobats o inventats, que tant havia complagut l'artista, es converteix en una sèrie de bronzes que continuen l'aventura mironiana de formes i de signes. Cal considerar també els tapissos fets amb Josep Royo i l'aplicació del collage —tan utilitzats en la seva obra pictòrica— en les produccions tèxtils que ell anomena sobreteixims. Més recentment encara, conreà l'escenografia, amb la realització dels decorats i de les figures per a l'espectacle Mori el Merma de Putxinel·lis Claca (1978), l'escultura monumental —en són les darreres obres L'Ocell Solar, a Palma de Mallorca (1978), una peça per a la galeria d'escultura a l'aire lliure de Chicago i el grup Dona i Ocell, per al parc de l'Escorxador de Barcelona (1982)—, els vitralls, els paviments —Pla de la Boqueria de Barcelona (1977)—, etc. La creació de cartells també és molt intensa i representativa d'aquest moment. Els anys seixanta i setanta arribà l'època del reconeixement definitiu de la seva obra, i des d'aleshores les exposicions retrospectives i d'homenatge se succeeixen ininterrompudament. Per deixar constància del seu amor a Catalunya, mai no desmentit i tan manifest en les seves obres, creà, amb una generosa donació, el Centre d'Estudis d'Art Contemporani-Fundació Joan Miró que obrí les seves portes a Barcelona l'any 1975. De fet, durant els darrers anys, les imatges mironianes han esdevingut un dels elements més representatius —gairebé un símbol— de la realitat catalana.

Miserachs i Rigalt, Antoni
Barcelona 1908 - 1982

Polític i advocat. Afiliat a les joventuts de la Lliga Regionalista, passà a Acció Popular Catalana (1934), de la qual fou secretari general. Durant la guerra civil fou condemnat per un tribunal popular i empresonat dos anys. Especialista en propietat intel·lectual, publicà El copyright norteamericano (1946), El contrato de edición en la Ley del Libro (1975) i Reciprocidad española en el derecho internacional de autor (1975). A la postguerra hom el considerà el representant personal de Gil Robles a Barcelona, i el 1976 fou el promotor del partit Democràcia Social Cristiana de Catalunya.

Mitre, Bartolomé
Buenos Aires 1821 - 1906

Militar i polític argentí. Residí a l'Uruguai, Bolívia, Xile i el Perú (1846-51), i el 1852 s'uní a Justo Urquiza contra la dictadura de Rosas, però rebutjà el pla federal d'Urquiza i esdevingué el capitost de l'hegemonisme de Buenos Aires. El 1862 fou elegit president tot acceptant la constitució federal del 1853. Dugué a terme una bona política administrativa, malgrat la resistència dels cacics rurals i dels federals. Entrà a la Triple Aliança contra el Paraguai (1865), i el 1868 fou substituït per Domingo Sarmiento. També es destacà com a escriptor.

Mitterrand, François
Jarnac, Poitou-Charentes 1916 - París 1996

Polític francès. Doctor en dret i format en el camp radical, fou membre de l'assemblea constituent del 1946, i també senador. Formà part, entre el 1947 i el 1957, de diversos governs de la Quarta República i, en constituir-se el renovat Parti Socialiste (1971), passà a ésser-ne secretari general. Candidat a la presidència de la república el 1965 i el 1974, el 1981 assolí el càrrec, amb el suport del conjunt de l'esquerra. Aplicà un programa de caire accentuadament socialitzant (nacionalització de grans empreses i institucions financeres, augment de les mesures de protecció social), que fou en part revisat el 1983 arran de la creixent inflació i el deteriorament de l'economia i, amb la introducció de mesures d'austeritat, perdé el suport comunista. També dugué a terme una moderada descentralització en l'àmbit fiscal. En política exterior es caracteritzà per un clar pro-occidentalisme i fou un decidit impulsor del procés d'unió europea. La derrota socialista en les eleccions legislatives del 1986 l'obligà a governar amb una assemblea nacional dominada per l'oposició ("cohabitació"). En les eleccions presidencials del maig del 1988 fou reelegit, cosa que li permeté convocar eleccions legislatives anticipades pel juny amb les quals recuperà la majoria legislativa a la cambra. Al setembre del 1992 convocà un referèndum sobre l'aprovació del tractat de la Unió Europea (tractat de Maastricht), en el qual els vots afirmatius obtingueren una victòria justa. Arran del mal estat de l'economia, de les acusacions de corrupció i de la política relativa als immigrats, hagué de convocar eleccions legislatives anticipades (març del 1993), en les quals el PSF sofrí una severa derrota que obligà Miterrand a acceptar una nova etapa de cohabitació amb el cap de govern de la coalició vencedora (UDF-RPR), Edouard Balladur. Greument malalt des del 1992, pel maig del 1996 cedí el càrrec a Jacques Chirac, vencedor de les eleccions presidencials aquest any. Els darrers anys de la seva vida hom l'acusà d'haver col·laborat amb el règim de Vichy i d'haver-se relacionat amb la ultradreta els anys quaranta.
A partir de la formació del govern d'Édouard Balladur el 1993, s'inicià una nova etapa de cohabitació a França, però els enfrontaments entre el president de la república i el primer ministre foren menors que en el període 1986-88, quan el govern era en mans de Jacques Chirac. Els darrers anys de la presidència de Mitterrand estigueren marcats per la seva decadència física, ocasionada per la malaltia que el portà a la mort uns quants mesos després d'abandonar la presidència (1995), i per les revelacions, reconegudes pel mateix Mitterrand, sobre les simpaties que havia tingut de jove envers el règim col·laboracionista de Vichy.

Mobutu Sese Seko
Lisala, Congo Belga 1930 - Rabat 1997

Militar i polític zairès. Entre el 1949 i el 1956 treballà a les forces públiques locals de l'administració colonial i estudià a Brussel·les. Col·laborà amb Patrice Lumumba els primers temps de la independència del Congo Belga (1959-60). Cap d'estat major i comandant en cap de l'exèrcit (1961), fou ministre de Lumumba, però ajudà a la seva destitució i detenció el 1960. El 1965 dirigí un cop d'estat contra el president Joseph Kasavubu i poc després instaurà un règim de partit únic, el Mouvement Populaire de la Revolution, liderat per ell mateix. Autonomenat cap d'estat i cap suprem de les forces armades, concentrà els poders en la seva persona i instaurà un règim caracteritzat per l'autoritarisme, la corrupció i la demagògia. El 1971, en una iniciativa destinada, segons ell, a africanitzar el país, en modificà nombrosos topònims, entre els quals el nom de l'estat (que passà a dir-se Zaire), així com, el 1972, el seu mateix nom de Joseph-Desiré. En la pràctica, però, vinculà el país a una dependència absoluta del suport econòmic i militar occidental. Des del 1990, la fi de la guerra freda i la pressió de l'oposició el forçaren a introduir reformes de signe democratitzador, les quals intentà entorpir per tots els mitjans. Els conflictes de Rwanda i Burundi, que comportaren una intensificació de l'activitat guerrillera al Zaire, acceleraren la descomposició del seu règim, que fou enderrocat el 1996 mentre ell era a Europa per a tractar-se una greu malaltia. Morí l'any següent al Marroc, país on anà en no ser-li acceptat l'asil a França.

Modesto, Juan
Puerto de Santa María 1906 - Praga 1968

Nom amb què és conegut Juan Modesto Guilloto i León, militar andalús. Ingressà (1930) al Partido Comunista de España, i anà (1933) a Rússia, on seguí cursos de formació política i probablement també militar; tornà a Espanya (~1935), i en esclatar la guerra civil de 1936-39 combaté, com a cap del batalló Thaelmann, al front de la Sierra (Madrid); manà després, successivament, el V Regiment, la XVIII Brigada Mixta, la IV Divisió, l'Agrupació de Vallecas i el V Cos d'Exèrcit, amb el qual participà en les batalles de Brunete, Belchite, Terol i Aragó. Ascendit a tinent coronel de milícies (1938), passà a comandar l'Agrupació Autònoma (més tard Exèrcit) de l'Ebre, al capdavant de la qual lliurà la batalla de l'Ebre i assolí el grau de coronel (fou l'únic militar de l'escala de milícies que l'obtingué). Acabada la guerra, passà a l'URSS. És autor de Soy del Quinto Regimiento, publicat pòstumament el 1969.

Mola Vidal, Emilio
Placetas, Cuba 1887 - Castil de Peones, Burgos 1937

Militar castellà. Combaté al Marroc (1909-30), on fou ascendit a general (1924). Director general de seguretat del govern Berenguer (1930), en caure la monarquia fou separat de l'exèrcit, però hi tornà (1934) i, amb el nom d'el Director, planejà l'aixecament contra la República. Comandant militar de Pamplona, el 18 de juliol de 1936 organitzà, amb l'ajut dels requetès, les columnes que marxaren contra Sant Sebastià i contra Madrid, des de Navarra. Establí la junta de Burgos i quan, per l'octubre, Franco fou nomenat cap de l'estat, passà a comandar l'exèrcit del nord. Mentre atacava Bilbao, pel juny de l'any següent, morí en un accident d'aviació.

Moles i Ormella, Joan
Barcelona 1871 - Mèxic 1945

Polític i advocat. Regidor per Barcelona (1901), fou diputat a corts (1906) per Lleida durant la Solidaritat. Republicà independent, fou senador (1913) i es féu un gran prestigi com a professional. Fou degà del col·legi d'advocats de Barcelona. Defensà els implicats en el complot de Garraf i el patrimoni de la família Macià. Governador civil de Barcelona (1932), alt comissari d'Espanya al Marroc (1933), governador general de Catalunya i president de la Generalitat (del 17 de febrer al 4 de març de 1936) i ministre de la governació (del 13 de maig al 18 de juliol de 1936). Acabada la guerra civil, s'exilià, el 1939, a Mèxic. Publicà en aquest país, a la Col·lecció Catalònia, fundada per catalans, Mossèn Cinto (1944), amb dades molt personals del poeta, atès que fou marmessor de Verdaguer.

Molins, Emili de
Maó 1824 - ? 1889

Militar i arqueòleg. Lluità a Barcelona contra els revoltats de la Jamància (1842), i en retre's la Ciutadella hagué de fugir a França. El 1843 en tornà i participà en la repressió de l'alçament. Fou inspector de la fàbrica de pólvora de Manresa. El 1869 lluità contra els republicans i en 1874-76 contra els carlins. Passà a Manila, on fundà un "Boletín Militar", i en 1883-84 fou capità general de les Filipines. Fou inspector de les obres de restauració de l'aqüeducte de Segòvia i acadèmic de San Fernando (1856).

Molins i Amat, Joaquim
Barcelona 1945

Polític i empresari. Enginyer industrial i destacat portaveu de la burgesia neoliberal i europeista del Principat, el 1976 ocupà la secretaria general de Centre Català i després (1978) la de la Unió del Centre de Catalunya, i fou elegit diputat a Madrid per la coalició centrista el 1979. Més tard, però, es desvinculà d'UCD i, amb un sector del seu partit, ingressà (1981) a Convergència Democràtica de Catalunya i fou elegit de nou diputat el 1982. Conseller de comerç i turisme (1986-88) i de política territorial i obres públiques (1988-93), fou diputat al Congrés de Diputats des del 1993, i el 1995 hi substituí Miquel Roca com a portaveu del grup català, càrrec des del qual encapçalà la negociació del suport de CiU al govern del Partido Popular presidit per J.M. Aznar.
El 1988 cessà com a conseller de comerç i turisme de la Generalitat per fer-se càrrec del departament de política territorial (1988-93). Des del 1993 és diputat per CiU a Madrid i des del 1995 exerceix el càrrec de portaveu del grup parlamentari català a Madrid en substitució de Miquel Roca. En les eleccions generals del març del 1996 revalidà l'escó de diputat al Congrés. Fou un dels negociadors de CiU en les converses obertes arran les eleccions del març del 1996 per al suport d'aquesta formació al govern del Partit Popular. El 1999 dimiteix del càrrrec de portaveu del grup parlamentari de CiU al Congrés de Diputats per a assumir la seva candidatura a l'alcaldia de Bareclona. Perdudes les eleccions de 1999, restà com a cap de l'oposició de L'Ajuntament de Barcelona.
El 2001 presenta la renúncia a l'Ajuntament i anuncia la seva retirada de la política activa.

Molins i de Lemaur, Wenceslau de
Martorell, Baix Llobregat 1843 - Madrid 1928

Militar. El 1857 ingressà a l'exèrcit i inicià la seva formació militar. El 1868, obtingué el grau de capità. Cooperà a sufocar les revoltes federalistes de Barcelona (1869) i Gràcia (1870). Intervingué, en contra dels carlins, en diverses accions de la III Guerra Carlina a Navarra, de les quals cal destacar la de Discastillo, la batalla de Montejurra (1873) i la de San Pedro de Abanto i Murrieta (1874). El 1875, arran de la seva participació en l'aixecament del bloqueig de Pamplona i també per la presa de Monte Esquinza i dels pobles de Lácar i Lorca, fou nomenat tinent coronel. El mateix any passà a Cuba, on dirigí un batalló contra els moviments independentistes cubans. El 1878 tornà a la Península Ibèrica. Ascendí a general de brigada el 1891. El 1893 fou ferit a Barcelona en l'atemptat contra el capità general de Catalunya Martínez de Campos. El 1894, intervingué en les operacions de Melilla, i, més tard, ja de retorn a Cuba (1896), es destacà en les batalles de La Ceja de la Herradura i en l'acció de Las Lajas. Dirigí les operacions militars a la desembocadura del riu San Juan, on comandà la brigada de Las Villas. Participà també, durant el 1897, en diverses missions contra els aixecaments, i fou ascendit a general de divisió; amb caràcter interí, comandà el cos de l'exèrcit d'Occidente i exercí com a sotsinspector d'infanteria i cavalleria i dels cossos de voluntaris i milícies. El mateix 1897 retornà a la Península Ibèrica. Ascendit a tinent general (1910), fou capità general de les Canàries (1911-12), de Mallorca (1912-14) i de València (1914-15). El 1917 marxà a Madrid i passà a la secció de reserva de l'estat major de l'exèrcit. El seu germà Francesc Molins i de Lemaur seguí també la carrera militar i fou destinat a Cuba, on fou general de brigada i director de la mestrança de l'Havana.

Molins i Fàbregas, Narcís
Tortellà, Garrotxa 1901 - Cuautla, Mèxic 1962

Periodista i polític. De família pagesa, a divuit anys anà a Barcelona, on treballà com a aprenent de pastisser. Redactor de "La Nau" i aviat membre de la Federació Comunista Catalanobalear, a partir de 1931 milità en el Bloc Obrer i Camperol (BOC) i fou redactor de "L'Hora", òrgan del BOC, i, ja professionalitzat com a periodista, de "La Humanitat". Pròxim a la línia política d' Andreu Nin, fou expulsat del BOC, i després ingressà a l'Oposició Comunista, que més tard esdevingué Izquierda Comunista, dirigida per Andreu Nin. Quan es constituí el POUM, fou membre del seu comité executiu. Col·laborà en diverses tasques periodístiques al servei de premsa de la Generalitat de Catalunya. A partir del juliol del 1936 dirigí "Avant" i fou redactor en cap de "La Batalla" (1936-37). Arran de la guerra civil i per salvar-se de la repressió contra el POUM, fugí a França. A París, després dels fets de maig, encapçalà amb Víctor Serge una campanya vindicatòria. Quan aquest país fou ocupat pels alemanys, marxà a Algèria, d'on passà i s'exilià definitivament a Mèxic, el 1940. Hi cursà estudis d'antropologia, branca en la qual es llicencià el 1956, amb la tesi de temàtica indígena El códice mendocino y la economía de Tenochtitlán (1956). Piblicà, UHP, La revolució proletària d'Astúries (1935) i Campos de concentración (1944), amb il·lustracions del pintor català Josep Bartolí. Residí també un temps a Caracas (1955-57), però tornà a Mèxic, on morí.

Molotov, V'aceslav Mikhajlovic
Kukarka, actual Sovetsk, Rússia 1890 - Moscou 1986

Nom amb què és conegut V.M.Skrajabin, polític soviètic. Ingressà (1906) al partit bolxevic. Secretari de redacció de "Pravda" (1912), fou deportat a Sibèria (1909 i 1915) i participà activament en la revolució del 1917. Fou nomenat secretari del comitè central del partit (1921) i membre del Politburó (1926). President del consell de comissaris del poble (1930) i del Komintern (1930-34), el 1939 fou nomenat comissari del poble i després ministre d'afers estrangers, i en aquest càrrec signà el pacte de no-agressió germano-soviètic. Destituït (1949), el 1953 s'incorporà novament al ministeri d'afers estrangers. Amb l'inici de la desstalinització (1956), començà també la seva davallada política: fou destituït altra vegada del seu càrrec i fou expulsat del comitè central del PCUS el 1957, i del partit el 1962. L'any 1984 fou readmès al PCUS. Donà nom al còctel Molotov.

Moltke, Helmuth Karl Bernhard von
Parchim, Prússia 1800 - Berlín 1891

Militar prussià. Nomenat cap de l'estat major general prussià (1857), amb el ministre de la guerra, Albert von Roon, reorganitzà i millorà l'exèrcit prussià, alhora que li donà una nova concepció tàctica i estratègica, contrària a tot esquema o llei absoluta. Intervingué en la segona part de la campanya contra Dinamarca i dirigí les operacions contra Àustria (1866) i França (1870), que li donaren prou prestigi per a accedir com a diputat conservador al Reichstag (1867), al càrrec de mariscal de camp (1871) i al de membre vitalici de la cambra alta (1872). El 1888 fou rellevat de cap de l'estat major general per Guillem II. Escriví diferents obres sobre estratègia i història militar.

Mon, Alejandro
Oviedo 1801 - 1882

Polític. Ministre de finances en els governs del comte d'Ofalia (1837-38), Narváez (1844-46), Istúriz (1846) i Narváez (1849), posteriorment fou cap de govern d'un gabinet de la Unión Liberal (febrer-setembre del 1864). La seva importància es deu a la reforma tributària, coneguda com a reforma de Mon, que implantà el 1845. Consistia en un sistema eclèctic d'imposts directes (contribució d'immobles, conreu i ramaderia, la de la indústria i el comerç) i indirectes (drets de consums i de portes, monopoli fiscal de salines i tabac, etc); en els seus trets fonamentals, es mantingué durant més d'un segle.

Monroe, James
Westmoreland County, Virgínia 1758 - Nova York 1831

Polític nord-americà. Elegit diputat per Virgínia (1782-86), fou senador (1790), ambaixador a París (1794-96) i governador de Virgínia (1799-1802). El 1803 Jefferson li encarregà la compra de la Louisiana. Secretari d'estat (1811-17), candidat pels republicans, fou elegit president (1817-21) i reelegit (1821-25). Obtingué la Florida de la monarquia hispànica (1819) i intentà d'oposar-se als estats esclavistes del sud en limitar llur expansió (compromís de Missouri, 1820). Reconegué les repúbliques sud-americanes i preconitzà la denominada doctrina Monroe, que proclamava el tancament d'Amèrica a la colonització europea i que fou sintetitzada en el lema "Amèrica per als americans"; el 1854 fou reconeguda oficialment com a doctrina del govern dels EUA.

Monserdà i Vidal, Dolors
Barcelona 1845 - 1919

Escriptora, signava normalment Dolors Monserdà de Macià. Escriví en castellà fins el 1875, i a partir de llavors en català. Participà assíduament als jocs florals, on fou premiada el 1878, el 1882 i el 1891, estrenà amb èxit Teresa o un jorn de prova (1875) i publicà diverses novel·les de caràcter costumista, que aconseguiren una notable difusió: La Montserrat (1893), La família Asparó (1900), La fabricanta (1904), La Quitèria (1906), etc. Les seves poesies foren recollides a Poesies Catalanes (1888) i Poesies (1911). Tingué una actuació destacada com a impulsora d'obres de caràcter pretesament social i feminista: davant el nombre creixent de dones obreres, considerava que el paper de la dona burgesa era el de protegir, mitjançant l'actuació personal i la de centres adequats, la treballadora, tant per motius humanitaris i moralitzadors com, especialment, per evitar la radicalització de les seves postures (en aquest sentit són notables els articles sobre la participació femenina en la Setmana Tràgica). A aquest fi respongueren la creació del Patronat d'Obreres de l'Agulla, els llibres Estudi feminista (1909) i Tasques socials (1916), entre altres, i nombroses conferències i col·laboracions a la premsa, especialment a "La Renaixença".

Montemolín, comte de (veure Carles Lluís de Borbó i de Bragança)

Montero Ríos, Eugenio
Santiago de Compostel·la 1832 - Madrid 1914

Polític. Ministre de gràcia i justícia amb Prim (1870), i després dues vegades durant el breu regnat d'Amadeu I, redactà la renúncia del rei (1873). Es retirà de la política; durant aquest temps es convertí en advocat famós i en cacic de la seva terra nadiua. Contribuí a la fundació de la Institución Libre de Enseñanza. Després de militar en el partit republicà i a les files monàrquiques, el 1884 entrà en el Partido Liberal de Sagasta i fou ministre de foment i de gràcia i justícia (1892). El 1898 era president del senat i hagué de presidir la missió que negocià el tractat de París (1898). Fou uns quants mesos president del consell de ministres (1905), quan es produïren els incidents del "Cu-cut!" i, malgrat la seva hostilitat al catalanisme, fou partidari d'un càstig als militars, per la qual cosa fou destituït pel rei. President del senat (1911-13), s'oposà al projecte de la Mancomunitat de Catalunya.

Montesquieu
castell de La Brède, Bordeus 1689 - París 1755

Nom amb què és conegut Charles-Louis de Secondat, baró de La Brède i de Montesquieu, filòsof i jurista francès. Fill d'una família pertanyent a l'antiga noblesa, educat a Juilly, féu estudis de dret a la universitat de Bordeus i fou rebut com a conseller al parlament el 1714. President del parlament (1716), perdé l'entusiasme per la professió de jurista i, fill de l'esperit cartesià del s XVII, es decantà gradualment cap al conreu de les ciències i fou rebut a l'Acadèmia bordelesa. Casat el 1715 amb Jeanne de Lartigue, sis anys més tard entrà triomfalment en el món literari amb la publicació de les Lettres Persanes. Sojornà a París, on fou rebut a l'Académie Française el 1728, any en què inicià un llarg periple a través d'Europa. En cada país que visità, s'esforçà a comprendre el caràcter nacional i sobretot les institucions i la tradició política. Així, després de tornar a la pàtria (1734), nasqueren els llibres que componen el tractat de L'esprit des Lois, escrit, probablement, en el llarg període que va del 1734 al 1748. En aquesta obra, que ha influït els pensadors de tots els temps, Montesquieu, partint de la història romana (Considérations sur les causes de la grandeur et de la décadence des Romains), amassà documents i judicis sobre els fonaments de la monarquia francesa, estudis jurídics i històrics, exemplificats amb una crítica penetrant. La seva síntesi sociològica s'estén als països d'Orient, i només es veu limitada pels coneixements de la seva època. Es plantejà els problemes més diversos: la influència del clima en l'home i la tasca, pròpia del legislador, de combatre'n els efectes. Estudià els costums, els hàbits, el comerç, la moneda, els aspectes racials i religiosos d'Orient i d'Occident amb el fi d'esbrinar si existia una unitat més enllà de la diversitat. Amb l'anàlisi de la Constitució d'Anglaterra i l'estudi d'aquesta nació (Notes sur l'Angleterre) introduí un mètode sociològic de tipus ideal que Max Weber emprà, molts anys més tard, en les seves recerques sociològiques. També establí diversos principis de sociologia política fonamentals, entre els quals la classificació dels governs, llurs formes i llurs principis. Sense seguir Aristòtil, féu distinció entre tres formes de govern: la monàrquica, que es basa en l'honor; la republicana, basada en la virtut; i la despòtica, que se sosté gràcies al temor i a la força. D'aquesta tríade, en féu una anàlisi profunda i, seguint el seu mètode, assajà l'elaboració de la noció de virtut política i aprofundí l'estudi dels problemes de la llibertat política, insistint en la necessitat d'un control i delimitació dels diversos poders operants en un estat per garantir-los contra el poder mateix. A partir d'aquí elaborà la doctrina d'independència i separació dels tres poders fonamentals de l'estat (el legislatiu, l'executiu i el judicial), doctrina que, amb adaptacions i additaments, ha estat introduïda en la praxi institucional de totes les nacions civilitzades.

Montessori, Maria
Chiaravalle, Marques 1870 - Noordwijk, Països Baixos 1952

Pedagoga italiana. Inicià les seves experiències a la clínica psiquiàtrica de la universitat de Roma, a partir de les quals elaborà el mètode que porta el seu nom (1907), que té per objecte de fomentar l'expressivitat i iniciativa dels infants mitjançant la utilització de material didàctic nou, bé que hom ha criticat el seu idealisme i l'accent excessiu que posa en l'individu. A partir del primer congrés montessorià (Roma, 1931) i dels contactes de Maria Montessori amb l'estranger (Barcelona, 1934), el mètode fou àmpliament adoptat. El treball és recollit en les obres Il metodo della pedagogia scientifica applicata all'educazione infantile (1909) i L'autoeducazione nelle scuole elementari (1912).

Montgomery, Bernard Law
Londres 1887 - Hamp 1976

Mariscal anglès. Vescomte d'El-'Alamein. Lluità i fou ferit a la Primera Guerra Mundial. En 1939-40 fou comandant de divisió a França, i el 1942 com a cap de l'exèrcit d'Àfrica dirigí l'ofensiva victoriosa d'El-'Alamein i perseguí les forces de l'Eix fins a Tunis (1943). Participà després en les campanyes de Sicília i Itàlia, el 1944 comandà les forces de terra en el desembarcament de Normandia, i posteriorment dirigí l'alliberament del nord de França i de Bèlgica. El 1945 rebé la rendició dels exèrcits alemanys del NW, l'any següent fou nomenat cap de l'estat major imperial britànic i el 1951 comandant adjunt de l'OTAN a Europa. El 1958 es retirà i escriví les seves memòries.

Montseny i Mañé, Frederica
Madrid 1905 - Tolosa de Llenguadoc 1994

Anarquista, filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo). Educada fonamentalment per la seva mare i alhora amb una cultura autodidàctica i eclèctica, de molt jove començà a escriure amb regularitat a "La Revista Blanca" (1923-36), i donà un especial relleu a la temàtica feminista (cal destacar la sèrie d'articles La mujer, problema del hombre, 1926-27); així mateix publicà unes primeres novel·les, de gran èxit en els medis llibertaris (La Victoria, 1925; El hijo de Clara, 1927; La indomable, 1928; Tres vidas de mujer, 1937), i moltes novel·letes en les col·leccions de "La Novela Ideal" (1925-37) i "La Novela Libre" (1929-37). No tingué una activitat pública destacada fins a l'adveniment de la Segona República, quan ingressà en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT i es llançà a una estrident campanya contra els trentistes des d'"El Luchador" (1931-33); especialment influent fou en aquest sentit la seva denúncia de l'actitud vacil·lant del comitè regional confederal davant l'aixecament anarquista de l'alt Llobregat pel gener del 1932. Féu, d'altra banda, uns llargs viatges de propaganda per l'estat espanyol (a l'estiu del 1932 al País Basc, Andalusia i Mallorca; pel desembre del 1935 a Galícia; pel maig-juny del 1936 al Cantàbric), i gràcies a la seva personalitat, impetuosa i exultant, es convertí en un dels principals portaveus de la FAI, a la qual, tanmateix, no ingressà fins el 1933, atesa l'actitud individualista del seu anarquisme. Membre del comitè regional de la CNT de Catalunya el 1936, a partir d'aquest any passà a formar part del comitè peninsular de la FAI. Al congrés de la CNT del maig del 1936, a Saragossa, guanyà en gran part el seu dictamen sobre el comunisme llibertari que s'oposà als intents de programes revolucionaris més dibuixats i industrialistes (Peiró, Abad de Santillán, etc). Posteriorment, durant la guerra civil, malgrat els seus problemes de consciència, s'apartà de l'ortodòxia anarquista i acceptà d'ésser ministra de sanitat en el govern de Largo Caballero (novembre del 1936 ­ maig del 1937). Aturà posteriorment, com a delegada governamental, a Barcelona, els Fets de Maig del 1937; les seves recomanacions foren més escoltades per part de les masses confederals que no les de Garcia i Oliver i Marià R.Vázquez, i sofrí un atemptat. Dugué a terme posteriorment les negociacions per a la constitució del comitè d'enllaç CNT-UGT (febrer del 1938), que presidí. Les seves idees es troben fonamentalment en els fullets, producte de diverses conferències, El anarquismo militante y la realidad española (1937), La Commune de París y la revolución española (1937), Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social (1937), etc. A l'exili tornà al seu tradicional purisme apoliticista, assegurà, amb el seu marit Germinal Esgleas, el funcionament de la CNT "apolítica" i s'encarregà de la direcció de diversos òrgans de premsa d'aquesta (especialment, "CNT" i "Espoir"). Continuà també la seva producció literària entre l'autobiografia i la divulgació: Mujeres en la cárcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Pasión y muerte de los españoles en Francia (1950), Heroínas (1964), Crónicas de CNT (1974), Qué es el anarquismo (1976), El éxodo anarquista (1977), Seis años de mi vida (1939-45) (1978) i Mis primeros 40 años (1987). Des del 1977 participà en activitats cenatistes a l'estat espanyol, i esdevingué líder moral del sector històric de l'anarcosindicalisme (CNT-AIT), bé que continuà residint a Tolosa de Llenguadoc.

Monturiol i Estarriol, Narcís
Figueres, Alt Empordà 1819 - Sant Martí de Provençals, Barcelonès 1885

Inventor i polític. Estudià a Cervera i a Barcelona, on es llicencià en dret (1845), carrera que no exercí. Amic d'Abdó Terrades, es féu republicà i fou redactor d'"El Republicano". Intervingué en les bullangues de Barcelona del 1842 i del 1843. Aprengué l'ofici de caixista i, influït per les idees d'Étienne Cabet (amb el qual entrà en contacte epistolar), muntà una impremta amb un amic i edità les revistes "La Madre de Familia" (1846) i "La Fraternidad" (1847-48), on divulgà els ideals icarians i hi publicà una traducció del Voyage en Icarie, de Cabet, feta per ell i un amic, F.J.Orellana. Amb la revista, féu costat a l'expedició icariana de Joan Rovira i els seus seguidors (1848). Davant la revolució general a Europa del 1848, el govern d'Isabel II suprimí "La Fraternidad" i Monturiol hagué d'exiliar-se a Perpinyà. Acollit a una amnistia, tornà a Barcelona (1849), on publicà la revista "El Padre de Familia" (1849-50), que hagué de suspendre, aclaparat per les multes i sancions. Aquests anys inicià la seva dedicació a invencions mecàniques, que explotà d'una manera casolana, mentre imprimia material escolar per tal de sobreviure. Les seves activitats polítiques continuaren i hagué de fugir a Cadaqués (1855-57), on conreà la pintura —orientat epistolarment pel seu amic Ramon Martí i Alsina, que el retratà més d'un cop— i on madurà un projecte de construcció d'una nau submarina. Per a dur-lo a terme fundà una societat amb amics empordanesos i publicà el 1858 l'opuscle El Ictíneo o barco-pez. L'any següent portà a la pràctica el seu projecte i l'assajà al port de Barcelona. Amb l'èxit parcial assolit en les proves, el govern d'Isabel II, forçat per l'entusiasme popular, hagué de prometre ajut, però, de fet, no el proporcionà i posà tota mena de traves administratives, malgrat els informes favorables de persones de prestigi, com Josep de Letamendi, aleshores president de l'Ateneu Català. Monturiol i els seus amics fundaren la societat La Navegación Submarina per explotar l'invent, i l'empresa trobà comprensió i ajut per part del general Dulce, però finalment féu fallida i el segon Ictíneo fou venut com a ferro vell (1868). El 1869 escriví un Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (1891). Inventà també altres màquines i un procediment per a agilitzar la fabricació de paper engomat, que emprà quan fou director de la Fábrica Nacional del Sello, de Madrid, càrrec que obtingué en proclamar-se la República (1873) i que perdé en caure aquesta (1874). Planejà d'altres invents, com un tramvia funicular i un velògraf. El 1882 publicà encara un periòdic: "El Anunciador Financiero". Alhora planejà els treballs per a dur a Barcelona les aigües del Ter. El 1883 projectà un sistema de conservació de carns que hagué d'abandonar per malaltia. Figura molt popular als Països Catalans, ha estat objecte de polèmiques sobre el seu invent i el similar d'Isaac Peral, bé que aquest reconegué explícitament en una carta la prioritat de Monturiol (1889). El 1972 les despulles de l'inventor foren traslladades a Figueres.

Monzón Ortiz de Urruela, Telesforo
Bergara 1904 - Baiona 1981

Polític i escriptor basc. De família aristocràtica, inicià la seva activitat política amb l'adveniment de la Segona República (1931), com a membre del Partit Nacionalista Basc, del qual fou president el 1933. En esclatar la guerra civil de 1936-39, fou ministre de governació del govern basc. Exiliat, formà part del govern basc a l'exili fins el 1952. Entretant publicà Urrundik ('Des de lluny', 1945), Gudarien Egiñak ('Els fets dels soldats bascs', 1947) i una sèrie d'obres teatrals. El 1962 creà l'organització Anai Artea ('Entre germans'), d'ajuda als refugiats d'ETA i d'altres organitzacions polítiques. El 1977 tornà clandestinament al País Basc del sud, i el 1979 fou elegit diputat per la coalició Herri Batasuna.

Moñino y Redondo, José
Múrcia 1728 - Sevilla 1808

Estadista, conegut també per Floridablanca. Doctor en lleis per Salamanca, a instàncies d'Aranda, el 1766, fou nomenat fiscal d'afers criminals del Consell de Castella i tingué un paper rellevant en les gestions que portaren a l'expulsió dels jesuïtes (1767). Col·laborà amb Aranda, Campomanes i Grimaldi; aquest el nomenà ambaixador a Roma (1772), on influí sobre Climent XIV i obtingué l'extinció de la Companyia de Jesús (1773); rebé en recompensa el títol de comte de Floridablanca. Fou nomenat secretari d'estat (1777) i imposà uns criteris de reformisme moderat, en col·laboració amb Campomanes. Des de la seva creació el 1787, dirigí la Junta d'Estat. Atacat pel partit aragonès d'Aranda, presentà la dimissió en un Memorial adreçat al rei (1788), però continuà en el càrrec, àdhuc sota Carles IV. Alarmat per la Revolució Francesa, des del 1790 inicià una forta reacció, especialment en la censura i en la repressió contra els reformistes més destacats (Cabarrús, Jovellanos, Campomanes) i manifestada també en un apropament a la Gran Bretanya. El 1792 fou destituït, desterrat, empresonat per Aranda i processat; però Godoy, en pujar al govern, l'absolgué de les responsabilitats polítiques (1794-95). Retirat a Múrcia, el 1808 organitzà la junta d'aquella ciutat contra l'ocupació francesa i fou elegit president de la Junta Central, la qual, en arribar Napoleó a Madrid, fou traslladada a Sevilla, on Floridablanca morí. Entre els seus escrits destaquen Representación fiscal sobre el monitorio de Parma (1768), les correccions al Juicio Imparcial de Campomanes (1768), on defensa el regalisme il·lustrat, i la Instrucción reservada para la Junta de Estado (1787).

Morelos y Pavón, José María
Valladolid, actual Morelia 1765 - San Cristóbal Ecatepec 1815

Revolucionari mexicà. Sacerdot, d'origen humil, el 1810 s'uní a la revolta d'Hidalgo, el qual substituí, i organitzà la revolució al centre i al SW del virregnat. A Chipalcingo proclamà la independència mexicana (1813), i a Apatzingan una constitució liberal (1814); però poc després els reialistes sufocaren la revolta. Morí afusellat.

Moret y Prendergast, Segismundo
Cadis 1838 - Madrid 1913

Polític. Elegit diputat, col·laborà en la redacció de la Constitució del 1869. Participà en el gabinet presidit per Prim (1870) i en el primer govern d'Amadeu I (1871). El 1882 ingressà a Izquierda Dinástica, i el 1883 fou nomenat ministre de la governació. Des del 1885 formà part del Partido Liberal, on col·laborà amb Sagasta (del 1886 al 1902 fou sis vegades ministre). En morir aquest (1903), no aconseguí la direcció del partit. Després de la dimissió d'E.Montero Ríos, a causa de l'incident del "Cu-cut!", ocupà la presidència del govern (1905-06) i féu aprovar la llei de Jurisdiccions per satisfer els militars descontents. L'oposició a la llei de tots els sectors polítics catalans determinà el seu ajut de sotamà a Lerroux. Ocupà breument la presidència del govern pel novembre del 1906 i el 1909.

Morgades i Gili, Josep
Vilafranca del Penedès 1826 - Barcelona 1901

Eclesiàstic i promotor cultural. Estudià al seminari de Barcelona i es doctorà en teologia i en dret canònic a la Universitat de València. Fou canonge de Barcelona i rector del seminari, que convertí en hospital durant dues epidèmies de còlera. Fundà l'asil del Bon Consell, els obradors per a noies obreres i les anomenades Escoles Dominicals i introduí a la diòcesi les germanetes dels pobres. Adaptà a la Península Ibèrica l'Apostolat de l'Oració i intervingué en l'edició, entre altres, d'obres d'Ozanam, de Ramière i de Perrone, i, amb "El Mensajero del Corazón de Jesús" (1868-81), creà una escola literària entre seminaristes cèlebres (Sardà i Salvany, Gatell, Torras i Bages, Baranera, etc). La seva versió de La soberanía social de Jesucristo (1875), de Ramière, promogué una polèmica aspra, i en un procés canònic en fou examinada l'ortodòxia. Tot i la seva oposició inicial, acceptà el bisbat de Vic (1882-99). Seguí la línea social de Lleó XIII i presentà en una llarga pastoral i amb una edició popular l'encíclica Rerum novarum. Després d'un llarg procés, aconseguí de restaurar el bisbat de Solsona (1895) i en fou administrador apostòlic. Promogué la restauració dels monestirs de Sant Joan de les Abadesses, de l'Estany, de Montgrony i de Lluçà. La restauració més ressonant —i amb voluntat d'unió de tots els catalans en l'esperit de la Renaixença— fou la de Ripoll (1892). Fundà també el Museu Episcopal de Vic (1889). El 1893 es negà a accedir a l'arquebisbat de Burgos, però el 1899 fou nomenat bisbe de Barcelona, per petició dels parlamentaris barcelonins al govern i presentació a Roma per Duran i Bas, aleshores ministre de justícia. Tanmateix, no pogué dur endavant un ambiciós pla pastoral i cultural a Barcelona. El seu prestigi en el llarg episcopat es palesa en la confiança de Roma, de la nunciatura i àdhuc del govern i d'altres bisbes, que li consultaren afers delicats, especialment el problema de la unió dels catòlics i l'actitud del partit carlí. Fou atacat despietadament per l'integrisme, especialment pel sacerdot secularitzat Segimon Pey i Ordeix— al qual aplicà penes canòniques—, que li dedicà un llibre calumniós (El divorcio de la condesa). La seva pastoral sobre la necessitat del catecisme i de la predicació en llengua catalana (1900) fou controvertida en el senat i el parlament i per la premsa de Madrid i àdhuc pel secretari d'estat del papa, Mariano Rampolla. Fou senador (1899) i membre de l'Academia de la Historia. Cal considerar-lo com un antecessor de la figura de Torras i Bages.

Morillo, Pablo
Fuentesecas, Lleó 1755 - Barèges, Occitània 1837

Militar castellà. Enviat a Amèrica per sufocar la rebel·lió independentista, es distingí per la seva brutalitat; fou derrotat a Boyacá per Bolívar (1819), amb el qual negocià (Trujillo, 1820). Fou creat comte de Cartagena i marquès de la Puerta i fou capità general de Castella (1821) i de Galícia (1832).

Moro, Aldo
Maglie, Pulla 1916 - Roma 1978

Polític italià. Catedràtic de dret penal, escriví múltiples obres i articles jurídics i polítics. Diputat democratacristià per Bari des del 1946, ocupà diversos càrrecs ministerials des del 1955. Secretari general de la democràcia cristiana (1959), primer ministre (1963-68 i 1974-76) i president del partit democratacristià (1976-78), pertangué al sector esquerrà moderat del partit i propugnà l'apertura a sinistra. L'any 1978 fou segrestat i assassinat per l'organització d'extrema esquerra Brigate Rosse.

Morse, Samuel Finley Breese
Charleston 1791 - Nova York 1872

Inventor nord-americà. Deixà la professió de pintor per a dedicar-se a un antic projecte de telègraf elèctric. Amb el suport econòmic d'un seu exalumne d'art, Alfred Vail, construí el primer aparell i féu les primeres transmissions a distància el 4 de setembre de 1837, a Nova York. El 1838 ideà el codi de senyals a base de punts i ratlles, conegut com a alfabet Morse. La primera línia telegràfica, de Washington a Baltimore, no fou enllestida fins pel maig del 1844, a causa de les dificultats posades per l'antic servei de correus, que es considerava perjudicat. L'invent de Morse fou perfeccionat immediatament per Edison a Amèrica i pels germans Siemens a Europa.

Mosaddeq
Teheran 1881 - 1967

Polític iranià. Fou ministre de justícia (1920), de finances (1921) i d'afers exteriors (1923) i diputat (1923-27). Retirat de la política i empresonat (1938-43) amb motiu de la prohibició del partit procomunista Tudeh (1949), fundà el Front Nacional. Primer ministre (1951), nacionalitzà el petroli (1952) i assolí plens poders, però fou deposat (1953) pel general Zahedi (d'acord amb la CIA) i jutjat. La pena de mort li fou commutada per presó.

Moscardó Ituarte, José
Madrid 1878 - 1956

Militar castellà. Coronel des del 1929, en produir-se l'aixecament militar, del qual no tenia notícia, era cap de l'escola de gimnàstica de Toledo. S'hi adherí i es tancà a l'alcàsser d'aquella ciutat —seu de l'Academia de Infantería— amb una guarnició integrada per guàrdies civils, i hi resistí (22 de juliol ­ 28 de setembre de 1936) fins que Varela obligà les forces republicanes a aixecar el setge. Manà la divisió reforçada de Sòria. Capità general de Catalunya (1943-45), Franco li atorgà (1948) el títol de comte de l'Alcázar.

Mountbatten, Louis
Windsor 1900 - badia de Sligeach, Irlanda 1979

Primer comte Mountbatten de Birmània. Almirall britànic. Fill del príncep Ludwig von Battenberg. Ingressà en la Royal Navy (1913) i participà en la Primera Guerra Mundial. Durant la Segona Guerra Mundial fou cap de les operacions aeronavals combinades (1942-43), i el 1943 fou nomenat comandant en cap de les forces aliades del SE asiàtic, on aconseguí la victòria sobre les forces nipones. Fou virrei de l'Índia (1946) i governador general (1947-48). Nomenat primer lord de l'almirallat (1955) i cap de l'estat major naval (1955-59), el 1956 fou també almirall de la flota, i després cap de l'estat major de la defensa (1959-65). Morí en un atemptat reivindicat per l'IRA Provisional.

Moyano Samaniego, Claudio
Bóveda de Toro, Lleó 1809 - Madrid 1890

Polític. D'idees avançades, evolucionà cap a posicions més moderades. Ministre de foment amb els governs de Lersundi (1853), de Narváez (1856-57) i d'Arrazola (1864), el 1857 decretà la llei d'instrucció pública, vigent fins a la Segona República, coneguda com a llei Moyano, que establia l'obligatorietat de l'ensenyament primari. Féu costat al partit alfonsí, però, després de la Restauració, es distancià de Cánovas.

Mozo de Rosales, Bernardo
? segle XVIII - Agen, Gascunya 1832

Polític. Absolutista, fou, segons sembla, l'autor del Manifiesto de los Persas, que encapçalà amb la seva signatura. Anà a València a dur-lo a Ferran VII, que el premià amb el marquesat de Mataflorida. El 1819 fou ministre de gràcia i justícia. Destituït pels liberals (1820), s'exilià a França, on reuní recursos i, juntament amb Jaume Creus i Martí i el baró d'Eroles, s'apoderà de la Seu d'Urgell (1822) i hi creà la regència d' Urgell. Es posà en contacte amb els membres de la Santa Aliança, reunits al congrés de Verona, i demanà llur intervenció per a restablir l'absolutisme. En caure la Seu d'Urgell en mans dels liberals (1823) s'exilià a França. Es negà a renunciar als seus suposats drets de govern i, descontent pel caire moderat de la repressió de Ferran VII, es negà a tornar i restà a l'exili.

Múgica, Mateo
Idiazabal, Guipúscoa 1879 - Saragossa 1968

Eclesiàstic basc. Bisbe de Vitòria des del 1928, fou expulsat de l'estat espanyol (1931) perquè conspirà contra el règim republicà, però tornà poc després. Féu costat de bon principi a l'aixecament del 18 de juliol, però hagué d'anar-se'n (octubre del 1936) perquè simpatitzava amb el nacionalisme basc. No signà la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol d'adhesió al general Franco (juliol del 1937).

Muhammad V del Marroc
Fes 1909 - Rabat 1961

Soldà (1927-53) i rei del Marroc (1957-61). Després de la Segona Guerra Mundial manifestà la seva simpatia pels partits nacionalistes Istiqlal i demòcrata i demanà la independència (discurs de Tànger, 1947). El govern francès replicà substituint-lo per Muhammad ibn 'Arafa (1953). Exiliat a Còrsega (1954) i a Madagascar, el poble forçà el seu retorn (1955). Reeixí a independitzar-se de França (març del 1956) i d'Espanya (abril del 1956) i es proclamà rei (1957). Exercí un govern moderat, de política amical envers França, i nomenà successor (1960) el seu fill Hassan II.

Muhammad VI del Marroc
Rabat 1963

Rei del Marroc. Fill del Hassan II del Marroc es llicencià en dret a la universitat Mohammed V de Rabat (1985) i es doctorà (1993) a la de Niça, i dugué a terme tasques diplomàtiques i protocol·làries. Un cop al tron (30 de juliol de 1999) entre d'altres mesures, autoritzà el retorn al Marroc d'Abraham Serfaty, opositor històric de Hassan II, i destituí el ministre de l'interior i home fort del règim, Driss Basri, en el càrrec des del 1974, bé que pes de l'exèrcit i la concentració de poders en la seva persona posaren en qüestió la proclamada obertura del règim. Reprengué (2000) les relacions amb Argèlia (interrompudes el 1994), però continuà defensant l'annexió del Sàhara Occidental al Marroc.

Muhammad 'Ali
Kabala, Macedònia 1769 - Alexandria 1849

Mehmet Alí. Virrei d'Egipte (1805-48). Comandà les forces albaneses que lluitaren contra Bonaparte a Egipte (1798), abolí el cos mameluc i, amb el suport dels ciutadans del Caire (1803), fou reconegut paixà per Selim III. Anorreà el moviment wahhabita a Aràbia i inicià la penetració egípcia al Sudan (fundació de Khartum, 1821). Col·laborà amb Turquia contra els grecs (1825-28), però la seva política expansionista féu que la Porta li declarés la guerra (1839). Pel tractat de Londres (1840), renuncià al domini de Síria i de Creta, en canvi del govern hereditari d'Egipte. El 1848 abdicà a favor del seu fill Ibrahim.

Muhammad Reza de l'Iran
Teheran 1919 - el Caire 1980

Xa de l'Iran des del 1941. Fill i successor de RezaI de l'Iran, estudià a Teheran i a Suïssa. Estigué casat amb la princesa Fawzieh d'Egipte (de la qual es divorcià el 1948), amb Soraya Bakhtiari (1951; divorci el 1958) i amb Farah Diba (1959), de qui tingué Reza, nascut el 1960 i nomenat successor i 'Ali. L'any 1979 s'hagué d'exiliar a causa de la revolució que convertí l'Iran en una república islàmica. A la seva mort, el seu fill Reza es proclamà xa de l'Iran a l'exili.

Muhammad Sa'id Paixà
el Caire 1822 - Alexandria 1867

Virrei d'Egipte (1854-63). Fill de Muhammad 'Ali, en continuà la política progressista; promulgà (1858) una llei de reforma agrària a favor dels fellahim, abolí l'esclavitud (1856), afavorí les investigacions arqueològiques europees, impulsà la construcció del ferrocarril i féu costat definitivament al projecte de Lesseps relatiu al canal de Suez.

Müller, Wilhelm
Dessau 1794 - 1827

Poeta alemany. Inscrit dins les últimes manifestacions romàntiques, en els seus Griechenlieder ('Cants dels grecs', 1821-24) exaltà la lluita dels grecs per llur independència. Excel·lí, però, amb els seus cicles de poemes d'inspiració popular Die schöne Müllerin ('La bella molinera') i Die Winterreise ('El viatge d'hivern'), musicats per Franz Schubert.

Muntadas i Campeny, Josep Antoni
Igualada, Anoia 1816 - Barcelona 1880

Industrial. Era fill de Maties Muntadas i Font. Mort el seu pare, ell i els seus germans fundaren l'empresa L'Espanya Industrial (1847). Defensà les activitats proteccionistes; formà part de la junta del Banc de Barcelona i de la dels ferrocarrils de Barcelona a Saragossa i a Pamplona. El 1869 formà part d'una comissió d'industrials i de comerciants que aplegaren recursos per a reprimir la insurrecció cubana. Foren fills seus Maties Muntadas i Rovira i Manuel Muntadas i Rovira (Barcelona s XIX — s XX), escriptor, autor de Balades wagnerianes (1910) i Probable origen català de les llegendes del Sant Graal (1910).

Muntané i Cirici, Bartomeu
Igualada, Anoia 1899 - 1977

Militar. El 1921 s'incorporà a la guarnició de Melilla, amb el grau d'alferes. Arran de la seva participació a les campanyes militars del nord d'Àfrica, on fou ferit greument, obtingué moltes condecoracions; també fou felicitat pel rei i ascendí a capità. El 1931 fou nomenat capità dels Mossos d'Esquadra, càrrec que encara ocupava quan fou proclamada la República. S'enrolà, el 1934, a l'expedició per a la conquesta d'Ifni, però en esclatar la guerra civil espanyola no volgué sumar-se als sollevats. Es traslladà a Talavera, on fou governador militar d'Almeria. En plena guerra, lluità, com a tinent coronel, al front d'Aragó. Amb la graduació de coronel en acabar el conflicte, el 1939 s'exilià a Mèxic. Hi residí fins poc abans de morir. A Espanya fou rehabilitat amb el grau de comandant.

Muñoz Grandes, Agustín
Madrid 1896 - 1970

Militar i polític castellà. Participà en les campanyes del Marroc, i durant la Segona República organitzà el cos dels guàrdies d'assalt. Comandà, en la zona franquista, la XV divisió i el cos d'exèrcit d'Urgell. Ministre secretari general del Movimiento (1939-40), general en cap de la División Azul (1941-42) i ministre de l'exèrcit (1951-57), ascendí a capità general el 1957 i fou vice-president del govern (1962-67).

Murat, Joachim
Labastide-Fortunière 1767 - Pizzo di Calabria 1815

Mariscal francès. Intervingué en les campanyes napoleòniques, especialment a Austerlitz i a Jena, i fou el braç executor de la política espanyola de Napoleó, que li oferí la corona de Nàpols (1801-15). Havent dirigit la retirada en la campanya de Rússia, pensà de pactar amb els aliats i rompre amb Napoleó, però no hi reeixí, cosa que l'obligà a sostenir-lo durant la guerra dels Cent Dies. En un intent per recobrar els seus dominis amb un exèrcit reduït, fou capturat a Calàbria i afusellat.

Mariscal francès. Intervingué en les campanyes napoleòniques, especialment a Austerlitz i a Jena, i fou el braç executor de la política espanyola de Napoleó, que li oferí la corona de Nàpols (1801-15). Havent dirigit la retirada en la campanya de Rússia, pensà de pactar amb els aliats i rompre amb Napoleó, però no hi reeixí, cosa que l'obligà a sostenir-lo durant la guerra dels Cent Dies. En un intent per recobrar els seus dominis amb un exèrcit reduït, fou capturat a Calàbria i afusellat.

Murguía, Manuel Martínez
Arteixo 1833 - la Corunya 1923

Escriptor i historiador gallec. Casat amb Rosalía de Castro, fou un dels principals promotors de la renaixença gallega. Del 1860 al 1875 ocupà el càrrec de director de l'Arxiu General de Galícia. En ésser fundada la Real Academia Galega (1906) en fou nomenat president. Escriví Historia de Galicia (1901-13), Diccionario de escritores gallegos (1862), Los precursores (1885) i Galicia (1888).

Mussolini, Benito
Predappio, Romanya 1883 - Mezzegra, prop del llac de Como 1945

Polític italià. Fill d'un ferrer i d'una mestra, cursà estudis de magisteri. S'inicià en l'activitat política dins el partit socialista, del qual encapçalà l'ala radical; quan aquesta s'imposà al congrés de Reggio de l'Emília (1912), assolí la direcció del diari milanès "Avanti", òrgan oficial del partit. Neutralista en esclatar la Primera Guerra Mundial, poc després féu campanya a favor de la intervenció d'Itàlia en el conflicte, fet que li valgué l'expulsió del diari i del partit. Per difondre el seu ultranacionalisme creà un nou diari, "Il Popolo d'Italia", mentre promovia la formació dels fasci di combattimento o grups d'agitació, que, reorganitzats pel març del 1919, constituïren l'embrió del partit feixista. Finançat pels terratinents i per la gran indústria, desfermà una onada de violència contra els partits d'esquerra i les organitzacions obreres, i el 1921 aconseguí d'ésser elegit diputat. L'oposició a l'Església, a la monarquia i al capitalisme manifestada inicialment s'anà esvaint, alhora que s'accentuava l'antiparlamentarisme i l'aspiració a un estat autoritari defensor de l'ordre tradicional. Després de la marxa sobre Roma del 28 d'octubre de 1922, feta amb la complicitat de l'exèrcit, del govern i del rei Víctor Manuel III, aquest el nomenà cap de govern; durant els tres anys següents, assumint tots els poders, d'una manera gradual, implantà una dictadura. Hàbil i oportunista i recolzat en un notable aparell propagandístic, obtingué l'adhesió d'un sector del país. Resolgué el vell plet amb el papat, dugué a terme costoses obres d'infrastructura (ferrocarrils, carreteres, dessecació de regions pantanoses) i seguí una política exterior agressiva, que en alguns moments renovà somnis expansionistes (conquesta d'Etiòpia, 1935; annexió d'Albània, 1939; ajudà les tropes franquistes des de l'inici de la guerra civil espanyola de 1936-39, etc). L'hostilitat al comunisme i la influència del seu gendre i ministre d'afers estrangers, comte Ciano, l'acostaren a l'Alemanya hitleriana, amb la qual signà un pacte d'amistat (l'Eix) el 1936. El 10 de juny de 1940, creient irreversibles els triomfs alemanys, declarà la guerra als aliats, i per l'octubre següent intentà d'ocupar Grècia, debades. Aquest fracàs i les derrotes a Líbia i a l'Àfrica oriental l'obligaren a subordinar-se als dictats de Hitler. El 25 de juliol de 1943, davant els progressos aliats, fou enderrocat per un cop d'estat promogut pel rei i empresonat als Apenins. Alliberat pels paracaigudistes de Skorzeny (12 de setembre de 1943), creà a la zona d'Itàlia sotmesa als nazis una república feixista (república de Salò). En apropar-se les tropes aliades mirà de fugir a Suïssa, però, capturat a Dongo pels partisans (27 d'abril de 1945), l'endemà fou afusellat a Mezzegra juntament amb la seva amant Chiara Petacci.

Mutsuhito I del Japó
Kyoto 1852 - Tòquio 1912

Emperador del Japó (1867-1912), conegut també amb el nom de Meiji Tenno. Succeí el seu pare, Komei Tenno. Ajudat per homes capaços, fou un sobirà previsor i prudent. Durant el seu regnat fou promulgada (1889) la constitució i tingueren lloc les guerres contra la Xina (1894-95) i contra Rússia (1904-05), que iniciaren l'expansió del Japó i el seu desenvolupament com a potència mundial. Excel·lí també com a poeta.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà