BUXAWEB

PERSONATGES
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

D

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Vocabulari d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Luka

Dahlmann, Freidrich Christoph
Daimler, Gottlieb Wilhelm
Daladier, Édouard
Dalberg, Karl Theodor von
D'Alema, Massimo
Dalí i Domènech, Salvador
Daluege, Kurt
Danton, Georges Jacques

Daoíz y Torres, Luis
Darwin, Charles Robert
Dato Iradier, Eduardo

Dávila Arrondo, Fidel
Dávila Espinoza, Carlos
Davis, Angela
Davis, Jefferson

Davout, Louis Nicolas
Dawes, Charles Gates
Dayan, Moshé
De Bono, Emilio

De Gasperi, Alcide
De Gaulle, Charles
De Klerk, Frederik Willem

De Martino, Francesco
De Nicola, Enrico

De Valera, Eamon
De Wet, Christian Rudolph
Debré, Michel
Defferre, Gaston

Degollada, Rafael
Degollado, Santos

Delbrück, Hans
Delbrück, Rudolf von
Delcasso, Llorenç
Delescluze, Louis Charles
Delors, Jacques

Dencàs i Puigdollers, Josep
Deng Xiaoping
Denikin, Anton Ivanovic
Desmoulins, Camille
Déu i Ros, Joan
Dewey, George
Díaz, Porfirio
Díaz de Cevallos, Hermenegildo

Díaz de Rada, Eustaquio
Díaz Porlier, Juan
Díaz Ramos, José
Diderot, Denis
Diesel, Rudolf
Dimitrov, Georgy
Disraeli, Benjamin
Dollfuss, Engelbert

Dombrowski, Jaroslaw
Domènech i Montaner, Lluís
Domingo y Sanjuán, Marcel.lí
Dönitz, Karl

Donoso Cortés, Juan
Doriot, Jacques
Dreyfus, Alfred
Drexler, Anton

Du Bois, William Edward
Duarte, Eva
Dubcek, Alexander
Dubois de Crancé, Edmond
Duclos, Jacques
Dudajev, Dzokhar Musajevic
Dufour, Guillaume-Henri
Dugommier, general
Duhesme, Philippe Guillaume
Duisenberg, Willem Frederik
Dulce y Garay, Domingo
Dulles, Allen Welsh
Dulles, John Foster
Dumouriez, Charles François
Dunant, Jean-Henri
Dunlop, John Boyd
Dupont de l'Étang, Pierre-Antoine
Dupont de Nemours, Pierre
Duran i Bas, Manuel
Duran i Lleida, Josep Antoni

Duran i Ventosa, Lluís
Durruti, Buenaventura

Duval, Émile Victor
Duvalier, François
Duvalier, Jean-Claude
Dzerzinskij, Feliks Edmundovic

Dahlmann, Freidrich Christoph
Wismar 1785 - Bonn 1860

Historiador i polític alemany. Fou professor a les universitats de Kiel (1812), Göttingen (1829), on defensà la constitució de Hannover enfront del rei Ernest August, i Bonn (1842). Partidari del moviment nacionalista i de la unitat alemanya, fou membre de la Frankfurten Nationalversammlung (1848-49). En esclatar la revolució del 1848 inspirà el manifest dels professors de Bonn a favor de l'hegemonia prussiana. La seva ideologia nacionalista i liberal, però no democràtica, es manifesta en les seves obres històriques i teòriques.

Daimler, Gottlieb Wilhelm
Schorndorf 1843 - Cannstatt 1900

Inventor i industrial alemany. Fou director tècnic a la Gasmotorenfabrik Deutz de Colònia, on fou construït el motor de gas de quatre temps de velocitat regulable. El 1883 fundà un taller experimental a Cannstatt, on desenvolupà l'estudi d'un dels primers motors de combustió interna, que era el primer en què hom emprava gasolina com a carburant; Daimler l'acoblà successivament com a giny propulsor a una bicicleta (1885), a un vehicle de quatre rodes (1886) i a una barca. Patentà un bon nombre de perfeccionaments mecànics relacionats amb l'automoció, entre els quals un carburador i un filtre. L'any 1890 fundà la Daimler Motoren Gesellschaft a Cannstatt, firma que construí els primers automòbils "Mercedes".

Daladier, Édouard
Carpentràs, Provença 1884 - París 1970

Polític francès. Fou professor d'història i diputat radical socialista (1919-40 i 1946-58), ministre de colònies (1924), d'obres públiques (1930-31) i de la guerra (1932), i cap de govern (1933 i 1934). Sostingué el Front Popular, en el qual participà com a ministre de la guerra (1936-37), i fou cap de govern per tercera vegada (1938-40). La crisi econòmica l'obligà a cercar ajut entre els moderats, i, bé que cedí davant les exigències alemanyes a Munic (1938), el 1939 declarà la guerra al III Reich. Ocupà el ministeri de la guerra (març del 1940) i el d'afers estrangers (maig del 1940), però fou detingut pel govern de Vichy (juny del 1940) i deportat a Alemanya (1943-45). Fou diputat (1946-58) i president del partit radical (1957-58).

Dalberg, Karl Theodor von
Herrnsheim, Francònia 1744 - Ratisbona 1817

Baró de Dalberg. Arquebisbe-elector de Magúncia i gran admirador de Napoleó I, fou traslladat a Ratisbona el 1803. Fou primat de Germània (1806), arxicanceller de la Confederació del Rin, president de la Dieta i gran duc de Frankfurt (1810). Cedí Ratisbona a Baviera. D'idees il·lustrades, reformà la justícia i l'administració, suprimí els servents, establí la llibertat religiosa i de treball i protegí diversos artistes.

D'Alema, Massimo
Roma 1949

Polític italià. Diputat pel Partito Comunista Italiano des del 1987 i director del diari "L'Unità"(1988-90), fou un dels artífexs de la transformació del PCI en el Partito Democratico della Sinistra (PDS) el 1991, i n'esdevingué secretari general el 1994. El 1998, al capdavant de la coalició de centreesquerra Democratici di Sinistra, guanyà les eleccions generals i esdevingué primer ministre. Les dissensions internes de la coalició de govern i els mals resultats en les eleccions regionals de l'abril del 2000 forçaren la seva dimissió.

Dalí i Domènech, Salvador
Figueres, Alt Empordà 1904 - 1989

Pintor, decorador i escriptor. Fill d'un notari, estudià a l'Escola Municipal de Dibuix de Figueres i, l'any 1922, a l'Escola de Belles Arts de Madrid, d'on fou expulsat el 1926. Freqüentà la Residencia de Estudiantes, on s'integrà en el grup que seria conegut més tard com a Generació del 27. Tingué una estreta relació amb Luis Buñuel, García Lorca i Pepín Bello. El 1925, 1925 i 1928 exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona, i el 1935 a la Llibreria Catalònia, anys en què la seva pintura, el Manifest Groc (1928), els seus articles a «L'Amic de les Arts» i les conferències (1930) a l'Ateneu Barcelonès —on insultà la memòria d'Àngel Guimerà— i a l'Ateneu Enciclopèdic Popular provocaren reaccions violentes de signe divers. Instal·lat a París des de la darreria dels anys vint, esdevingué la figura més brillant del surrealisme pictòric i hi conegué la muller de Paul Eluard, Elena Diakonova, anomenada Gala, que des d'aleshores fou la seva dona i consellera. En 1940-1948 s'establí a Nova York, període en què consolidà la seva projecció internacional, a la qual contribuí tant o més que la seva pintura el seu histrionisme extravagant, hàbilment combinat amb un gran talent per a l'espectacle i la propaganda. Feu nombroses exposicions individuals, la més celebrada de les quals fou la del Museu d'Art Modern de Nova York (1941), i escriví i publicà també obres, com The Secret Life of Salvador Dalí (1942), la novel·la Hidden Faces (1944), els dos exemplars de Dalí News (1945-1947) i Fifty Secrets of Magic Craftsmanship (1948), entre altres. Féu amistat amb el matrimoni Morse, fundadors i promotors de la Salvador Dalí Foundation, amb seu a Saint Petersburg (Florida) que conté un dels fons més rics de la seva obra. Situat amb aquestes activitats públiques al marge de l'ortodòxia superrealista, fou expulsat del grup, acusat de feixista per André Breton, el qual, amb el seu nom, formà i popularitzà l'anagrama Avida Dollars. Alternà l'estada nord-americana amb sojorns a Portlligat, paisatge esdevingut leitmotif en la seva obra. En tornar a Espanya el 1948, seguí, segons ell, la tradició espiritual de Zurbaran, Murillo, Valdés Leal i els grans místics de la literatura castellana. Amb la conferència ¿Por qué fui sacrílego, por qué soy místico? a l'Ateneu Barcelonès (1950), feu una apologia dels valors més enaltits pel franquisme i es decantà públicament per aquest règim; tanmateix, la seva actitud i els matisats elogis a Picasso contribuïren a una certa liberalització del concepte oficial de l'art. A banda els aspectes propagandístics, la seva pintura, d'una originalitat i qualitat innegables, partí del noucentisme i, després d'una etapa cubistitzant, adoptà el que ell anomenà activitat paranoico-crítica que donà la seva obra més característica: escenes oníriques realitzades amb una extraordinària minuciositat tècnica, influïdes per la pintura metafísica i per l'obra de Feliu Elias: Cistell amb pa (1925), La sang és més dolça que la mel (1927), Retrat de Paul Eluard (1929), El gran masturbador (1929), El joc lúgubre (1929), Persistència de la memòria (Rellotges tous) (1931, al Museum of Modern Art de Nova York), Retrat de Gala (1931), El naixement dels desigs líquids (1932), El desnonament del moble-aliment (1934), Presagi de la Guerra Civil (1936), Autoretrat amb bacó fregit (1941), diverses variacions sobre el tema de L'àngelus de Millet, etc. El seu gust per les perspectives desolades sembla ésser influència de Modest Urgell. L'estada a Itàlia durant la guerra civil de 1936-39 inaugurà una etapa on predominen els temes religiosos, històrics i al·legòrics: Temptació de sant Antoni (1947), Leda atòmica (1949), La Mare de Déu de Portlligat (1950), El Crist de sant Joan de la Creu (1950), Descobriment d'Amèrica per Cristòfor Colom (1959), Batalla de Tetuan (1962) —inspirat en Fortuny—, etc; és en aquest període que aconseguí els seus jocs visuals més espectaculars: Bust de Voltaire (1941), Retrat del meu germà mort (1936). En etapes successives i emprà l'holografia i realitzà pintures estereoscòpiques com La cadira (1975). Ultra les nombrosíssimes exposicions internacionals i antològiques portà a terme una gran campanya de revaloració de l'art pompier (Meissonier, Fortuny, Gustave Moreau) i contribuí a la difusió del modernisme català arreu del món. Col·laborà en alguns films: Un chien andalou (París), L'âge d'or (1931), ambdós dirigits per Luis Buñuel, amb qui féu els guions —tot i que no aprovà el to anticlerical que donà al segón. El 1932 publicà, també a París, el guió Babaoua, que mai no seria rodat, precedit d'una Abrégé d'une histoire critique du cinema. Col·laborà a Spellbound (1945) d'Alfred Hitchcock, on realitzà l'escena del somni. Protagonizà Le divin (1968), d'André Smagghe, rodà amb Robert Descharnes la cinta amateur L'aventure prodigieuse de la dentellière et du rhinocéros (inacabada) i Impressions de la Haute Mongolie (1975), de les quals és autor. Realitzà l'escenografia i escrivi els llibrets dels ballets Bacanale (1939), Labyrinth (1941), Mad Tristan (1944), etc. En el teatre, després dels seus inicis barcelonins amb l'escenografia de Les forces de l'amor i de la màgia (1927), farsa del segle XVII muntada per Adrià Gual, sobresurten les col·laboracions amb Visconti (Rosalinda o As you like it, 1949) i amb Luis Escobar (Don Juan Tenorio 1949). Conreà el cartellisme i la il·lustració de llibres, entre els quals edicions de la Divina Comèdia (1953) i El Quixot (1957), i dissenyà joies, escultures i objectes diversos. A banda dels llibres publicats als EUA, cal esmentar la novel·la La femme visible (1930), Journal d'un génie (1954), i Le mythe tragique de l'Angelus de Millet (1963). Fou membre de l'acadèmia de Belles Arts de França, el 1982 rebé la medalla d'or de la Generalitat. Dissenyà un museu monogràfic propi a Figueres, inaugurat el 1974 (Teatre Museu Dalí). Després de la mort de Gala (1982), Dalí visqué retirat i envoltat per un grup reduït de col·laboradors. El 1984 es constituí la Fundació Gala-Salvador Dalí que té cura del seu llegat.

Daluege, Kurt
Kreuzburg, Alta Silèsia 1897 - Praga 1946

General alemany. Ocupà càrrecs de les SA i de les SS, i el 1936 esdevingué cap de tota la policia del III Reich. Substituí Heydrich a Praga (maig del 1942) i dirigí la repressió a Bohèmia. Detingut el 1945, fou lliurat als txecs, jutjat i ajusticiat.

Danton, Georges Jacques
Arcis-sur-Aube, Xampanya 1759 - París 1794

Polític francès. Procurador del consell del rei del 1785 al 1791; des del 1789 s'arrenglerà entre els revolucionaris: membre de la guàrdia nacional, president del districte dels Cordeliers, membre del club del mateix nom (1790), membre del departament i de la comuna de París (1791). La seva actuació fou sovint contradictòria i fou acusat de vendre's a la cort; d'altra banda, la seva manca de línia política era també determinada per la seva exuberant personalitat, feta alhora d'anhel de plaers i de bonhomia, de peresa per a l'acció i d'exaltació davant els moviments populars (cosa que provocava el desfermament de la seva oratòria), de pragmatisme i de fidelitat als amics. Així, bé que reaccionà furiosament quan el rei fugí a Varennes, s'escapolí immediatament abans de l'escopeteig del Camp de Mart (juliol del 1791), potser perquè preconitzava una solució orleanista, fallida. Col·laborà en la preparació del moviment d'agost del 1792; però, en plena efervescència, se n'anà a Arcis. Després del 10 d'agost, fou nomenat ministre de justícia i, de fet, governà França: alhora que aconseguia la mobilització de la nació, intentava negociacions de pau, permetia les matances de setembre i utilitzava per a finalitats mai no explicades els diners de l'estat. Fou elegit membre de la Convenció (setembre) i, després de dimitir (octubre), es convertí, amb Marat i Robespierre, en un dels triumvirs de la Muntanya: el més moderat i contradictori, tant pel que fa a la guerra (predicava les «fronteres naturals», però negociava amb l'estranger; és molt obscura la seva relació amb el traïdor Dumoriez) com en l'actitud envers els girondins (en alguns moments semblava dirigir la Plana com una força autònoma), i també en el procés contra el rei (probablement volia salvar-lo, però votà la seva mort). En ésser format el Comitè de Salvació Pública (abril del 1793), el dirigí: en la revolta antigirondina de maig-juny intentà de contemporitzar, cosa que també féu amb el consegüent aixecament federalista; tampoc no aconseguí la pau, ni mitjançant pactes ni mitjançat batalles. Finalment, fou destituït (juliol); aleshores propugnà que el Comitè es convertís en el govern revolucionari (agost), però quan, pel setembre, li proposaren de tornar a formar-ne part, s'hi negà i s'instal·là a Arcis fins a la fi de novembre. En tornar a París, adoptà una actitud antiterrorista contra els hebertistes i contra el mateix Robespierre, encapçalant el grup dels «indulgents»; i encara insistí en una pau negociada, quan el govern era totalment compromès en una guerra revolucionària. Això, i el fet que els seus amics (cal destacar-hi Desmoulins) fossin barrejats en l'anomenada «conspiració de l'estranger» i en els negocis bruts de la Companyia de les Índies, provocà la seva detenció (30 de març de 1794), el seu judici (en el qual no es pogué defensar) i la seva mort (5 d'abril).

Daoíz y Torres, Luis
Sevilla 1767 - Madrid 1808

Militar. Oficial d'artilleria, participà en les campanyes al nord d'Àfrica (1790-91), en la guerra contra França (1794) i en la defensa de Cadis (1797). Ascendí a capità (1798) i el 1808 fou destinat a Madrid. El 2 de maig s'uní a la revolta antifrancesa i proporcionà armament als rebels. Morí en el combat.

Darwin, Charles Robert
Shrewsbury 1809 - Downe, Kent 1882

Naturalista anglès. Fill d'un metge benestant i nét d'Erasmus Darwin; a 16 anys, amb el seu germà, anà a Edimburg per estudiar-hi medicina, com era la voluntat del seu pare, però ho deixà de seguida i inicià estudis de teologia amb la idea de prendre ordes sagrats. Un cosí seu l'afeccionà a col·leccionar plantes, insectes i exemplars geològics; fou membre del cercle d'afeccionats a les ciències naturals de Cambridge i es relacionà amb científics importants, com Henslow i Dedgwick. El 1831 fou recomanat per Henslow per a ocupar la plaça de naturalista al viatge cartogràfic que el vaixell "H.M.S. Beagle" havia de fer a l'Amèrica del Sud i a les Índies Orientals. La volta al món del "Beagle" durà cinc anys i canvià profundament el pensament de Darwin, que tornà a Anglaterra a l'edat de 27 anys decidit a dedicar la seva vida a la ciència. Durant els anys següents visqué a Londres, ordenant les seves col·leccions, assistint a reunions científiques i preparant l'admirable i popular Journal of Researches during H.M.S. Beagle's Voyage round the World, que publicà l'any 1839. Es casà amb la seva cosina Emma Wedgwood, i, havent estat repetidament malalt dels nervis, amb una important herència rebuda del seu pare comprà una casa de camp a Downe (Kent), on es retirà a viure des del 1842 fins a la mort, dedicat per complet a la tasca científica. Els primers resultats de les seves observacions foren geològics. És notable el llibre sobre la teoria de la formació d'esculls coral·lins, però la gran aportació fou en el camp de la biologia. Les observacions sobre la distribució geogràfica dels fòssils de l'est de l'Amèrica del Sud i la fauna de les illes Galápagos, principalment, el convenceren que els éssers de la natura no podien ésser explicats per creació separada, sinó que llur origen demanava una teoria evolucionista. Darwin no es limità a exposar la teoria de l'evolució, sinó que al mateix temps acumulà una monumental evidència per a sostenir-la. El 1837 inicià el primer llibre de notes sobre l'origen de les espècies. Modestament, compilà tots els fets que es relacionaven d'alguna manera amb la variabilitat de les plantes i els animals, amb la qual cosa esperava de "fer alguna llum sobre la totalitat de la qüestió". El 1842 redactà un breu resum de la seva teoria, que mostrà als amics més íntims, com sir Joseph Dalton Hooker i sir Charles Lyell; no s'atrevia a publicar-ho perquè estava convençut que li mancava preparació. Escriví els resultats geològics del viatge amb el "Beagle", publicats en tres volums (1840-43), i els zoològics, en cinc volums (1842-46), i començà una monumental monografia sobre els cirrípedes, que l'ocupà durant vuit anys i que publicà finalment en quatre volums (1851-54). Aquest estudi li fou d'un gran servei, ja que l'examen de milers d'exemplars li donà idea de les dificultats de la classificació i li mostrà com eren d'arbitràries, a la pràctica, les distincions entre les espècies. Feia més de vint anys que treballava en el projecte de l'origen de les espècies quan, el 1858, Alfred Rusell Wallace, naturalista que treballava a Malaia, li envià el seu assaig On the Tendency of Varieties to Depart Indefinitely from the Original Tipe, que contenia les mateixes conclusions que la seva teoria. Decidiren, aconsellats per Lyell i Hooker, de fer una presentació conjunta, que tingué lloc a la Linnean Society l'1 de juliol de 1858. Darwin començà immediatament a preparar un resum de les seves teories, per publicar-lo en una revista científica i, davant la impossibilitat de condensar-les, en sortí un volum de 596 pàgines, On the Origin of Species by Means of Natural Selection or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life, un dels llibres de més gran repercussió que hom ha escrit, del qual s'exhauriren els 1 200 exemplars de la primera edició quasi instantàniament. L'impacte de l'Origin fou immediat i sensacional: la gent ja estava introduïda a la noció d'evolució, però el fet que un científic respectat aportés tal quantitat d'evidència per provar aquesta idea revolucionària convencé un gran nombre de científics importants, de tal manera que, bé que hi havia forts oponents, l'opinió general li era favorable. L'any 1868, Darwin continuà la seva tasca investigadora i publicà The Variation of Animals and Plants under Domestication (1868), The Descent of Man and Selection in Relation to Sex (1871), Expression of the Emotions in Man and Animals (1872), The Effect of Cross Fertilization in the Vegetable Kingdom (1876), The Different Forms of Flowers and Plants of the Same Species (1877) i, juntament amb el seu fill Francis, The Power of Movement on Plants (1880) i el curiós treball sobre The Formation of Vegetable Mould Through the Action of Worms (1881). Live and Letters, publicat pel seu fill sir Francis l'any 1887, conté una versió reduïda de l'autobiografia escrita per Darwin per als seus fills. Després d'un atac de cor a la fi del 1881, morí el 19 d'abril de 1882 i fou enterrat a l'abadia de Westminster enmig de les tombes de grans homes de ciència, primers ministres i reis.

Dato Iradier, Eduardo
la Corunya 1856 - Madrid 1921

Polític. Milità al partit conservador i fou diputat des de l'any 1883. Fou sots-secretari de governació unes quantes vegades, i el 1889 ocupà aquest ministeri formant part del govern regeneracionista Silvela-Polavieja. Nomenà d'alcaldes coneguts catalanistes (doctor Robert, Font de Rubinat, Yxart), però reprimí amb força el Tancament de Caixes. La seva actitud i la política immobilista del govern foren la causa que el Centre Nacional Català organitzés la xiulada de què fou objecte el 4 de maig de 1900 durant la seva visita a Barcelona. L'any 1902 fou ministre de gràcia i justícia al nou govern Silvela, i promulgà (març del 1903) un decret centralitzador del règim notarial que fou molt protestat per diverses entitats catalanes. Ocupà la presidència del congrés durant l'època de la Solidaritat Catalana (1907-09). Després de la Setmana Tràgica afrontà Maura en el si del partit conservador. Dato, home incondicional d'Alfons XIII, encapçalà la fracció dels «idóneos» que volia marginar el difícil Maura. Amb el sosteniment del monarca, formà govern l'any 1913, i així dividí el partit conservador. El 18 de desembre de 1913 féu aprovar el decret llei que autoritzava la creació de mancomunitats de diputacions; això donava satisfacció a una gran part de les exigències de la Lliga Regionalista. Durant aquest govern Espanya mantingué una posició neutral a la Primera Guerra Mundial. Tornà a ésser cap del govern l'any 1917, en una situació molt greu: crisi econòmica, pressió del moviment obrer, etc. Hagué de fer cara a fortes oposicions: assemblea de parlamentaris, juntes militars, vaga general d'agost, etc. Dato actuà d'una manera conciliadora amb les juntes i amb molta duresa amb la vaga. Fou ministre d'estat al govern nacional de Maura del 1918. L'any 1920 fou nomenat cap del govern en una situació de crisi social a Catalunya. Dato féu costat totalment als mètodes emprats pel general Martínez Anido a Barcelona per reprimir el moviment obrer (llei de fugues). El 8 de març de 1921 morí víctima d'un atemptat dut a terme per sindicalistes catalans (Casanellas, Mateu, Nicolau). Dato promulgà diverses lleis de caràcter social (d'accidents del treball, d'assegurances, etc) i creà el ministeri de treball.

Dávila Arrondo, Fidel
Barcelona 1878 - Madrid 1962

Militar. Lluità a Cuba (1896-98) i al Marroc. El 1929 ascendí a general de brigada. En ésser proclamada la República (1931) sol·licità de passar a la reserva. Prengué part en l'alçament militar del 1936; a la mort del general Mola comandà l'exèrcit que ocupà el nord de la Península Ibèrica. Prengué part en l'ocupació de Terol (1938) i en la batalla de l'Ebre. Fou ministre de l'exèrcit el 1938 i en 1945-51. El 1948 fou creat marquès de Dávila.

Dávila Espinoza, Carlos
Los Ángeles, Bío Bío 1887 - Washington 1955

Polític xilè. Fou periodista i ambaixador als EUA (1927-31). Participà en el cop d'estat del 1932 i fou elegit president, però dimití tres mesos més tard. Fou secretari general de l'OEA (1954).

Davis, Angela
Birmingham, Alabama 1944

Política i activista nord-americana. Influïda per H. Marcuse, fou professora de filosofia a la universitat de Califòrnia. Compromesa amb els moviments reivindicatius negres nord-americans i amb el feminisme, milita al partit comunista dels EUA des del 1968. Defensà els Black Panthers i fou acusada (1970) de participar en l'intent de fuga dels germans Soledad, en el qual moriren un jutge i dos presos. Símbol de la lluita contra la discriminació racial, després d'estar empresonada fou declarada innocent (1972). El 1984 fou candidata a la vicepresidència del seu país pel PCUSA. És autora, entre altres obres, d'Angela Davis; An Autobiography (1974), Women, Race and Class (1981) i Women, Culture and Politics (1989).

Davis, Jefferson
Christian County, Kentucky 1808 - Nova Orleans 1889

Militar i polític nord-americà. Fou diputat, senador i ministre de la guerra (1853-57). Partidari decidit dels drets dels estats i de l'esclavatge, en esclatar la guerra de Secessió fou elegit president de la Confederació (1861). Dirigí enèrgicament l'esforç de guerra, traslladà la capital a Richmond i rebutjà tots els intents de pau. La derrota de les forces sudistes l'obligà (1865) a fugir. Capturat i empresonat (1865-67) es retirà, malalt, al Canadà, però tornà als EUA el 1869 sense cap càrrec en contra. Escriví Rise and Fall of the Confederate Governement (1881).

Davout, Louis Nicolas
Annoux, Borgonya 1770 - París 1823

Militar francès. Duc d'Auerstedt i príncep d'Eckmühl. Oficial de cavalleria, participà en la Revolució Francesa i es distingí en totes les campanyes militars. Napoleó I el nomenà mariscal (1804), governador de Varsòvia (1807) i ministre de la guerra durant els Cent Dies.

Dawes, Charles Gates
Marietta 1865 - Chicago 1951

Polític nord-americà. Es distingí en les finances a Illinois, on organitzà el Central Trust. Després de la Primera Guerra Mundial fou nomenat membre de la comissió de reparacions, on elaborà el pla Dawes. L'any 1925 li fou concedit el premi Nobel de la pau. Fou vice-president dels EUA (1925-29).

Dayan, Moshé
Deganya, Palestina 1915 - Tel Aviv 1981

Militar i polític israelià. Es distingí en la primera guerra àrabo-israeliana (1947-48) i, successivament, fou promogut a coronel, general i cap de l'estat major (1953-58). El 1956 comandà les tropes israelianes que venceren les egípcies al Sinaí i, el 1958, deixà l'exèrcit per la política. Fou ministre d'agricultura (1959-64). El 1965, amb Ben Gurion, formà la fracció Rafí del partit laborista, en representació de la qual ocupà la cartera de defensa el 1967; pocs dies després esclatà la guerra dels Sis Dies, que constituí un nou triomf per a ell. Féu costat a la reunificació de les fraccions del partit laborista (Rafí, Ahdut Avoda i Mapai) per crear l'Israel Labour Party (1967). Ocupà novament el ministeri de defensa (1967-74) i d'afers estrangers (1977-79). El 1981 fundà el partit Telem, que propugnà la retirada unilateral d'Israel dels territoris ocupats després de la guerra del 1967. Escriví Diari de la campanya del Sinaí (1966) i l'autobiografia Història de la meva vida (1976).

De Bono, Emilio
Cassano d'Adda, Llombardia 1866 - Verona 1944

Militar i polític italià. Col·laborà activament en l'organització del moviment feixista. Amb Italo Balbo, Michele Branchi i Cesare de Vecchi formà el directori dels quadrumviri, que posà Mussolini en el poder. Fou nomenat director general de seguretat, primer comandant de la milizia i ministre de colònies. L'any 1935 s'ocupà de l'alt comissariat de les colònies de l'Àfrica Oriental Italiana i dirigí les operacions d'Etiòpia. El 1943 votà en contra de Mussolini. Jutjat com a traïdor pel tribunal de Verona, fou executat.

De Gasperi, Alcide
Pieve Tesino, Tirol del Sud 1881 - Sella di Valsugana, Tirol del Sud 1954

Polític italià. Com que la seva regió natal era austríaca, el 1911 fou elegit membre del parlament austríac, on defensà els decrets de la minoria italiana. Esdevinguda italiana després de la reorganització territorial del 1918, fundà el partit popular cristià (1921) i en fou elegit secretari (1924). Des del 1921 era també membre del parlament italià. Tornà a la política activa amb la democràcia cristiana a la caiguda de Mussolini i fou president del consell de ministres del desembre de 1945 al juliol de 1953. Durant la seva presidència un referèndum decidí la proclamació de la República (1946). Anticomunista i europeista, col·laborà molt estretament amb els EUA i obtingué per a Itàlia un ajut important del Pla Marshall.

De Gaulle, Charles
Lilla 1890 - Colombey-les-deux-Églises, Xampanya 1970

Militar i estadista francès. Graduat a l'escola de Saint-Cyr, intervingué en la Primera Guerra Mundial, on fou ferit i fet presoner pels alemanys (1916), i posteriorment fou membre del consell superior de guerra del mariscal Pétain (1925). Important teòric de l'exèrcit blindat, en començar la Segona Guerra Mundial manà la quarta divisió cuirassada, fou ascendit provisionalment a general de brigada i més tard a sots-secretari d'estat per a la defensa nacional i la guerra. Quan pel juny del 1940, consumada la desfeta de l'exèrcit francès, Pétain demanà l'armistici als alemanys, De Gaulle fugí a Londres, llançà la cèlebre proclama radiada del 18 de juny i organitzà tot seguit el moviment France Libre. Constituí (juny del 1944) el govern provisional de la República Francesa, reconegut per nombroses colònies franceses i per les potències aliades, i entrà, victoriós, a París el 25 d'agost de 1944. Acabada la guerra, l'assemblea constituent el nomenà president del govern provisional (novembre del 1945), però dimití (gener del 1946) per desacords amb la política partidista imperant. Aleshores fundà el grup Rassemblement du Peuple Français, que no obtingué la majoria a les eleccions legislatives del 1951. El 1958, en plena crisi de la IV República, després del putsch militar a Algèria, De Gaulle fou cridat a formar nou govern. A partir d'una nova constitució (la V República), que augmentava considerablement les atribucions del president, De Gaulle, elegit com a tal, refermà el seu poder personal i començà una política basada en la pacificació colonial, el desenvolupament econòmic i social, l'europeisme i la independència nacional francesa respecte als grans blocs. Criticà durament la política nord-americana al Vietnam, vetà l'ingrés de la Gran Bretanya a la CEE i inicià una política d'obertura a l'est. Malgrat els successius èxits electorals, el seu prestigi decresqué a mesura que les contradiccions socials de la societat francesa s'anaven agreujant, i li calgué ja una segona volta en les eleccions presidencials del 1965, enfront de François Mitterrand. Els fets del Maig del 1968 acabaren de fer minvar el seu prestigi i, amb motiu de la derrota política al referèndum sobre el regionalisme, dimití (1969). Escriví obres històriques i unes Mémoires (1954-59).

De Klerk, Frederik Willem
Johannesburg 1936

Polític sud-africà. Jurista, fou elegit diputat pel Partit Nacional el 1972. Ocupà diversos ministeris del 1978 al 1989. Succeí Pieter Willem Botha al capdavant del partit i la presidència (1989-94). Des d'aquest càrrec inicià un desmantellament gradual del sistema de l'apartheid i d'aproximació a l'ANC per tal d'introduir a Sud-àfrica un règim polític plenament democràtic. En 1994-96 ocupà la presidència del govern d'unitat nacional subsegüent a les primeres eleccions multiracials. Posteriorment exercí com a cap de l'oposició pel Partit Nacional. El 1993 compartí el premi Nobel de la pau amb Nelson Mandela.

De Martino, Francesco
Nàpols 1907

Polític socialista italià. Ingressà al partit socialista el 1945. Membre de la cambra dels diputats en 1948-82, succeí Nenni a la secretaria del partit (1964-66) i en fou secretari general del 1972 al 1976, fins a ésser substituït per Bettino Craxi. Des de l'any 1983 és senador.

De Nicola, Enrico
Nàpols 1877 - 1959

Polític italià. Advocat, fou elegit diputat pel partit liberal els anys 1909, 1913, 1919 i 1921. Presidí la cambra de diputats (1920-23). Es declarà contrari al feixisme i boicotejà les sessions de la cambra. El 1946 fou elegit president provisional de la república italiana, fins el 1948, que fou nomenat senador vitalici, i ocupà altres càrrecs: president del senat (1951-52) i de la cort constitucional (1956-58).

De Valera, Eamon
Nova York 1882 - Dublín 1975

Polític irlandès d'ascendència espanyola. Com a president del Sinn Fein (1917-26) i president de la clandestina Irish Republic, tingué una destacadíssima participació en les lluites per a l'alliberament d'Irlanda. Per la seva participació en la revolta del 1916 fou condemnat a la pena de mort, que li fou commutada pel fet d'ésser ciutadà nord-americà. Rebutjà l'acord que creava l'Estat Lliure d'Irlanda (1921) i, comandant els elements més radicals del Sinn Fein, exigí la total independència per a tota l'illa i boicotejà el parlament irlandès. El 1926 abandonà aquesta actitud i organitzà un nou partit, el Fianna Fáil, del qual fou president (1926-59) i que triomfà a les eleccions del 1932. Com a primer ministre (1932-48, 1951-54 i 1957-59) trencà els lligams que unien Irlanda amb la Gran Bretanya. Posteriorment (1959-73) fou president de la República d'Irlanda.

De Wet, Christian Rudolph
Leeuwkop, Estat Lliure d'Orange 1854 - Bloemfontein 1922

General i polític bòer. Lluità en les guerres anglobòers del 1881 i el 1889 i intervingué en les negociacions de pau del 1902. Elegit (1907) membre del primer parlament de la colònia d'Orange i ministre d'agricultura, el 1914 intentà de restaurar amb una rebel·lió militar l'Estat Lliure d'Orange, però fracassà i fou empresonat.

Debré, Michel
París 1912 - 1996

Polític francès. Participà en la Resistència. El 1942 es convertí en adjunt delegat del general De Gaulle. Senador (1948-58) i diputat gaullista fins a la seva mort a l'assemblea nacional (des del 1963) i al parlament europeu (des del 1979), formulà la idea de l'Europa de les pàtries. En 1959-62 fou cap de govern. Ocupà també els ministeris de justícia (1958-59), de finances (1966-68), d'afers estrangers (1968-69) i de defensa (1969-73). Enfrontat a J. Chirac, el 1981 es presentà com a candidat dissident a les presidencials.

Defferre, Gaston
Marsilhargas, Llenguadoc 1910 - Marsella, Provença 1986

Polític occità. Advocat i periodista, fou militant del partit socialista francès (des del 1933) i membre de la Resistència (1940-44). Alcalde de Marsella des del 1953, senador (1959-62) i ministre d'ultramar (1956-57), fou contrari a la política del general De Gaulle. Diputat a l'assemblea nacional des del 1962 i en 1964-65, el 1969 fou candidat socialista a la presidència de la República. Després de la reorganització del Parti Socialiste Français (PSF), s'adherí al programa comú de govern de l'esquerra (1972) i donà suport a François Mitterrand en les eleccions presidencials del 1974 i 1981. El 1981, amb la victòria del PSF a les eleccions legislatives, fou nomenat ministre de l'interior i de descentralització; el 1984 passà al càrrec de ministre d'estat per a la planificació territorial.

Degollada, Rafael
Barcelona 1801 - 1876

Advocat i polític liberal. Milità en el progressisme i fou membre de la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona del 1835. Intervingué en les bullangues del 1836 i el 1837, i fou desterrat de primer a les Canàries i després a Cuba. Explicà els seus avatars a Memoria en defensa de su honor ultrajado (Marsella 1839). De retorn a Barcelona, fou nomenat regidor de l'ajuntament. El 1843, elegit president de la Junta Suprema de Govern de la província de Barcelona, dirigí el moviment centralista que derrocà la regència d'Espartero. Vençuda la revolta, s'establí (novembre del 1843) a França, retornà a Barcelona i fou elegit diputat a les corts constituents (1854). Després de la Revolució de Setembre (1868), es mostrà partidari de la candidatura del general Espartero com a rei d'Espanya; en defensa d'aquesta posició publicà Solución única de todos los problemas políticos, filosóficos y religiosos (1869).

Degollado, Santos
Guanajuato 1811 - Monte de las Cruces, Mèxic DF 1861

Militar i polític mexicà. Partidari del federalisme i del liberalisme, s'oposà al general López de Santa Anna i fou desterrat (1853). Participà en la revolució d'Ayutla (1855), fou diputat el 1856 i governador de Jalisco el 1857. Sostingué Juárez contra els conservadors i fou nomenat ministre de guerra i marina (1858). Fou destituït i processat en intentar un compromís per separat amb els rebels. Això no obstant, lluità contra els conservadors de Márquez, però fou capturat i executat.

Delbrück, Hans
Bergen, Rügen 1848 - Berlín 1929

Historiador i polític alemany. Ensenyà a la universitat de Berlín (1881-1919). Diputat al Landstag prussià i al Reichstag alemany (1884), es declarà partidari de l'absolutisme monàrquic i eclesiàstic i sostingué que la història havia reservat per a Alemanya la missió de gran potència. Criticà la política interior imperial, però es mostrà moderat durant la Primera Guerra Mundial. Escriví Geschichte der Kriegskunst ('Història de l'art militar', 1901-06) i Weltgeschichte ('Història Universal', 1923-28).

Delbrück, Rudolf von
Berlín 1817 - 1903

Polític alemany. Ministre de comerç de Prússia (1848), s'esforçà en la reunió comercial i política d'Alemanya a través del Zollverein. Fou president de la cancelleria de la confederació nord-alemanya i, més tard, del Reich (1871). En desacord amb la política proteccionista de Bismarck, dimití com a canceller (1876) i com a diputat (1879).

Delcasso, Llorenç
la Cabanassa, Alta Cerdanya 1740 - ?

Membre de la Convenció i del Consell dels Cinc-cents com a diputat dels Pirineus Orientals. Havia estat rector de Montlluís. Pel maig del 1794 s'adreçà al Comitè de Salvació Pública demanant l'annexió de Catalunya (coincidint amb una memòria del general Dugommier en el mateix sentit), cosa que creia factible per l'antagonisme entre catalans i castellans; recomanava d'afalagar-los utilitzant el català i amb el record de les lluites dels avantpassats per la llibertat.

Delescluze, Louis Charles
Dreux, Illa de França 1809 - París 1871

Revolucionari francès. Participà en la Revolució del 1830, i s'exilià a Bèlgica (1836-40). Republicà d'extrema esquerra, sostingué la Primera Internacional i fundà la publicació "Le Réveil" (1868); participà en la Revolució del 1848, després de la qual s'hagué d'exiliar. Durant la Comuna, fou membre de les comissions de relacions exteriors, executiva i de guerra, del Comitè de Salvació Pública i delegat civil a la guerra. Fou mort per les tropes de Thiers en una barricada del carrer de Voltaire.

Delors, Jacques Lucien Jean
París 1925

Polític i economista francès. Des del 1945 ocupà càrrecs a la Banque de France, de la qual fou membre del Consell General en 1973-79. Consultor (1969) del primer ministre Jacques Chaban-Delmas, el 1974 ingressà al Parti Socialiste Français, i entre 1981-84 fou ministre d'economia i finances. Diputat al Parlament Europeu (1979-84), president del Comitè Econòmic i monetari de les Comunitats Europees (1979-81). Entre 1984-94 fou president de la Comissió Europea, càrrec des del qual donà un impuls decisiu a la integració europea mitjançant l'aprovació de l'Acta Única Europea (1986), el Tractat de Maastricht (1992) i l'admissió de nous membres. Els seus assoliments més notables foren els avenços en la unió econòmica i monetària i l'enfortiment les institucions europees, així com la projecció internacional de la Unió Europea.
El 1995 deixà la presidència de la Comissió Europea després de 10 anys d'ocupar-ne el càrrec, durant els quals impulsà el mercat únic, la unió monetària i la cohesió entre els estats membres; fou substituït per Jacques Santer, primer ministre luxemburguès. La seva filla, Martine Aubry, fou designada ministra de treball en el gabinet Jospin, arran de les eleccions a l'Assemblea Nacional francesa del maig-juny del 1997, que donaren la victòria als socialistes.

Dencàs i Puigdollers, Josep
Vic, Osona 1900 - Tànger 1966

Polític. Estudià medicina. De procedència conservadora, passà a militar en el nacionalisme extremista. Proclamada la segona república, intervingué activament en les vagues de telèfons i del port (1931). Adherit a Estat Català, fou elegit diputat per Esquerra Republicana de Catalunya i per la ciutat de Barcelona en les eleccions del juny del 1931 i en les del Parlament de Catalunya (novembre del 1932), del qual fou secretari. Conseller de sanitat i assistència social (gener del 1933 — setembre del 1934), mentre era president de les Joventuts d'Estat Català. Col·laborà a "La Humanitat", "Som!" (1933) i a la primera època de "Pamflet, Revista Nacionalista i Revolucionària" (1934). Tingué un paper fonamental en els fets del Sis d'Octubre: cercà armes, desarmant el sometent i demanant-ne al mateix govern central. Intentà que les joventuts d'Estat Català i els escamots fossin l'avantguarda del moviment, amb dura oposició al moviment obrer i a l'Aliança Obrera. Intentà de dirigir des del palau de governació la trajectòria dels fets, però, després de la infructuosa relació amb el general de la guàrdia civil, Santiago, i la derrota del moviment, fugí de Catalunya. La seva actitud en aquells dies ha estat molt combatuda, tant per les forces obreres com per les mateixes forces republicanes del president Companys, i fins i tot per les seves relacions posteriors, durant la guerra civil, amb el règim de Mussolini, hom l'ha acusat de feixista. Separat d'Esquerra Republicana de Catalunya, tornà a Catalunya el febrer de 1936 i hi visqué fins a la fi de l'any. Col·laborà a "Quaderns d'Estudis Polítics, Econòmics i Socials" (Perpinyà, 1945-47). Retirat de la política, exercí la medicina. Escriví El 6 d'Octubre des del palau de governació (1935).

Deng Xiaoping
Guangyuan, Sichuan 1904 - Pequín 1997

Polític xinès. Estudià a França i a l'URSS, i, més tard, participà en la Llarga Marxa (1934-35). Instaurada la república popular, fins el 1967 ocupà diversos càrrecs importants en el partit comunista —com ara el de secretari del comitè central (1956-67)— i en el govern. Durant la Revolució Cultural fou privat de càrrecs polítics, però el 1973 es reincorporà al politburó i fou nomenat, posteriorment, viceprimer ministre (1975-76 i 1977-80). El 1977, a conseqüència de l'ofensiva que la facció més esquerrana del Partit Comunista Xinès dugué a terme en morir Mao, fou separat un temps de la cúpula dirigent del partit, però en arribar al poder els reformistes esdevingué el veritable director de la política xinesa. El 1978 aconseguí que el politburó aprovés el seu programa de reforma econòmica, que ha fet de la Xina una potència econòmica emergent al llarg de les dues dècades següents. En fort contrast amb la liberalització econòmica i la introducció progressiva del capitalisme, en el terreny polític Deng mantingué intacte el rígid autoritarisme propi dels règims comunistes, i respongué invariablement amb la repressió als moviments cada vegada més nombrosos en favor de la democràcia i a les reivindicacions independentistes, o simplement autonomistes, de les minories nacionals en territori xinès, com ara els tibetans. En aquesta segona etapa, Deng Xiaoping detingué diversos càrrecs de la cúpula del Partit Comunista, entre els quals el de cap suprem de l'exèrcit (1981-90).

Denikin, Anton Ivanovic
Varsòvia 1872 - Ann Arbor, Michigan 1947

Militar rus. Participà en la guerra russojaponesa (1904-05), i durant la Primera Guerra Mundial comandà un cos d'exèrcit. Després de la Revolució de Febrer de 1917 fou nomenat cap de l'estat major de l'exèrcit. Es declarà contrari a la revolució socialista d'octubre, fugí a la zona del Don i, amb Kornilov i Aleksejev, creà els exèrcits blancs, que comandà, a més dels exèrcits cosacs, després de la mort de Kornilov. Lluità contra l'exèrcit roig per tot Ucraïna i Rússia central, i ocupà Khàrkiv, Kíev i Voronez. El 1919 centralitzà tots els poders polítics i militars, la qual cosa provocà l'oposició d'alguns sectors dels cosacs. Amb l'ajut militar de la Gran Bretanya, França i els EUA organitzà la marxa sobre Moscou (estiu del 1919), però fou derrotat a Or'ol, Rostov i en el Kuban' per l'exèrcit roig. Reemplaçat per Wrangel (1920), emigrà a Anglaterra i França, i des del 1945 residí als EUA. És autor de La descomposició de l'exèrcit i del poder a Rússia (1922) i d'unes memòries (1923-27).

Desmoulins, Camille
Guise 1760 - París 1794

Polític francès. Advocat des del 1785, fou un dels més importants escriptors polítics demòcrates de la Revolució Francesa, abans de la qual havia escrit La Philosophie du peuple français (1788) i France libre (1789). En saber-se la destitució de Necker (12 de juliol de 1789), fou un dels oradors populars més enardits (als jardins del Palais-Royal, residència del duc d'Orleans, de qui esdevindria un agent polític). A l'estiu publicà el Discours de «la Lanterne» aux Parisiens i, del novembre del 1789 al juliol del 1791, el periòdic «Les révolutions de la France et de Brabant», de caràcter declaradament esquerrà. Molt influït per Robespierre (amb qui havia estudiat), en defensà les posicions, però després fundà el Club dels Cordeliers, on s'apropà a Danton; malgrat això, a l'hivern de 1791-92 s'arrenglerà amb Robespierre contra els girondins en la qüestió de la guerra (aleshores publicà Brissot desemmascarat), tot i intentar que Danton aconseguís un lloc al ministeri. Després de participar molt activament en la revolució del 10 d'agost de 1792, Danton el nomenà secretari general del ministeri de justícia, però s'oposà a la seva política de guerra expansionista. Fou diputat a la Convenció (setembre) i continuà lluitant contra els girondins (pel maig del 1793 publicà Histoire des brissotins). Des de l'estiu de 1793 encapçalà una política de compromís i antiterrorista (sobretot contra els enragés i contra els hébertistes), que, a la tardor, concretà, amb Danton, en posicions indulgents en el seu periòdic «Le Vieux cordelier». Robespierre l'atacà, el foragità del club dels jacobins i finalment el féu processar i guillotinar (5 d'abril de 1794). La seva vídua, Lucille, també fou guillotinada al cap de vuit dies.

Déu i Ros, Joan
Olot 1835 - Olot? ?

Polític republicà. Fou alcalde d'Olot arran de la Revolució de Setembre (1868); fundà el cos de voluntaris de la Llibertat i la Milícia Republicana del Cantó de la Muntanya. Durant la insurrecció federalista del 1869 intentà d'ocupar Olot militarment, però s'hagué d'exiliar a França. A la proclamació de la República (1873) fou novament alcalde d'Olot; es destacà pel seu anticlericalisme actiu (convertí l'església parroquial de Sant Esteve en caserna i presó); com a comandant de les forces locals resistí (desembre del 1873) el setge d'Olot per les forces carlines de Savalls. Al cop d'estat del general Pavia, dimití. Tanmateix, participà activament en l'etapa final de la tercera guerra Carlina al costat del general Martínez de Campos.

Dewey, George
Montpelier, Vermont 1837 - Washington 1917

Almirall nord-americà. A la guerra de Secessió comandà la flota nordista que atacà Nova Orleans (1862). Fou comandant de l'esquadra nord-americana del Pacífic durant la guerra entre els EUA i l'estat espanyol, i anorreà l'esquadra espanyola a Cavite (Filipines) l'any 1898.

Díaz, Porfirio
Oaxaca 1830 - París 1915

Militar i polític mexicà. Ingressà com a voluntari a l'exèrcit durant la invasió nord-americana del 1846, i després participà en les guerres civils contra el general López de Santa Anna. General al cap de poc temps de fer els trenta anys, lluità contra l'emperador Maximilià, i el 1867 prengué la ciutat de Mèxic en nom de Juárez. El 1876 enderrocà el president Lerdo de Tejada, que volia ésser reelegit. Governà dictatorialment l'estat durant un llarg període (1877-1911) i utilitzà procediments violents per tal d'evitar qualsevol protesta. Facilità les inversions de capital estranger, principalment nord-americà, als sectors fonamentals de l'economia (ferrocarril, mineria, banca, petroli, tèxtil, etc) i menà una política de submissió als EUA. Afavorí els grans latifundistes mexicans i estrangers donant-los les terres dels petits camperols. Aquesta política repressiva i arbitrària produí una situació de protesta d'una gran part de la població de l'estat: de la burgesia nacional, afectada pel capital estranger, de la petita burgesia radicalitzada i de la classe obrera i camperola en situació de misèria absoluta. Díaz, que el 1907 havia promès el retorn al règim democràtic, intentà, l'any 1910, d'ésser reelegit president per setena vegada. Però l'oposició, encapçalada per Francisco Madero, es revoltà i derrotà el vell dictador, que fugí a l'estranger.

Díaz de Cevallos, Hermenegildo
Sevilla 1814 - Madrid 1891

Militar carlí. El 1833 s'uní a les forces de Zumalacárregui, i el 1839, a les de Ramon Cabrera. Acabada la guerra, passà a França. El 1847 participà en la guerra dels Matiners i fou secretari de la Junta Superior carlina a Catalunya. Durant l'intent d'alçament carlí del 1860 fou nomenat comandant general de València, càrrec que no exercí pel fracàs de l'acció. Fou secretari del pretendent Carles VII (1868) i, amb el grau de tinent general, comandant general de les forces carlines de Catalunya (1869). Participà en la tercera guerra Carlina com a cap d'estat major (1872), i després fou comandant general d'Aragó i de Guipúscoa. Es mostrà contrari a la tendència futurista dins el carlisme. Exiliat a París, tornà a Madrid després de la Restauració.

Díaz de Rada, Eustaquio
Andosilla, Navarra 1815 - San Pedro Abanto 1874

Militar carlí. Prengué part en la primera guerra Carlina, que acabà essent capità. Passà a l'exèrcit isabelí, ascendí a coronel, a ajudant del general Joan Prim i a brigadier el 1868. Conspirà a favor del pretendent Carles VII, que el destinà a l'exèrcit de Catalunya (1872) en substitució del general Díaz de Cevallos, durant la Tercera Guerra Carlina, però pel seu prestigi entre els navarresos fou traslladat a Navarra. Morí en el combat de San Pedro Abanto.

Díaz Porlier, Juan
Cartagena de Indias 1788 - la Corunya 1815

Militar. Participà en la batalla de Trafalgar. Durant la guerra contra Napoleó, amb el grau de general, contribuí a les victòries de San Marcial i Vitòria. Després de la tornada de Ferran VII, intentà (1815) un pronunciament liberal a la Corunya, que fracassà per la manca de col·laboració de la tropa quan es proposava d'ocupar Santiago. Jutjat per un consell de guerra, fou penjat. La seva muller, Josefa Queipo de Llano, fou condemnada a presidi.

Díaz Ramos, José
Sevilla 1896 - Tbilisi, Geòrgia 1942

Polític. Flequer d'ofici, a divuit anys ingressà al sindicat de forners de la CNT. Després de la vaga general del 1917 es traslladà a Madrid. Fou nomenat membre del comitè central del Partido Comunista de España, al quart congrés, a Sevilla (1932), i, després, secretari general. El 1935 assistí com a delegat al setè congrés de la Internacional Comunista a Moscou, on fou elegit membre del comitè executiu de la Tercera Internacional. A les eleccions del 1936 fou elegit diputat a corts per Madrid. Després de la guerra s'exilià a França, i després a Moscou.

Diderot, Denis
Langres, Haute-Marne 1713 - París 1784

Filòsof i polígraf francès. Té un lloc privilegiat en la Il·lustració francesa. Al principi de la seva carrera literària féu, en pocs anys, una traducció de Shaftesbury (Essai sur le mérite et la vertu, 1745), un conte filosòfic i llibertí (Les bijoux indiscrets, 1747) i un resum de l'evolució del seu pensament (del deisme a l'escepticisme i al materialisme ateu: Lettre sur les aveugles à l'usage de ceux qui voient, 1749), obra a causa de qual fou empresonat a Vincennes. Però l'obra que ocupà tota la seva vida fou la direcció de l'Enciclopèdia, que féu aparèixer entre el 1750 i el 1772 malgrat l'oposició de l'Església i del poder establert. L'activitat de Diderot s'estengué també a uns altres camps. Escriví uns quants drames, més aviat mediocres (Le père de famille, 1761; Le fils naturel, 1771), però que anunciaven el drama burgès del s XIX. En les seves novel·les i els seus contes seguí la norma donada pels humoristes anglesos, en particular Sterne; trobà, però, una fórmula que participava també de la novel·la filosòfica (La religieuse, 1760; Le neveu de Rameau, 1762; Jacques le fataliste, 1773). Fou precursor de la crítica d'art amb l'article "beau" de l'Enciclopèdia i amb els nombrosos articles de crítica dels Salons (1759-81) i a les cartes a Sophie Volland, on expressava idees, de vegades contradictòries però vàlides, sobre la bellesa literària i artística. Fou probablement un dels primers autors a fer de la literatura un ofici, amb la fama, l'autoritat, la independència i la dignitat que això comporta. No oblidà, però, que era sobretot un filòsof. La natura de l'home, la seva condició, els problemes de moral, el sentit del destí, el preocuparen constantment (Le rêve de d'Alembert, 1769; Le Suplément au Voyage de Bougainville, 1772; La réfutation d'un ouvrage d'Helvétius intitulé l'Homme, 1773). Rebutjant qualsevol moral racional, tractà de fonamentar una moral individual que conciliés alhora la llibertat individual i les exigències socials; aquest humanisme és molt modern: és anàrquic i planteja antinòmies sense resoldre-les. La dignitat humana està en la recerca de la veritat personal i no en la fe. Admirador frenètic de la vida en totes les seves formes, Diderot no reduïa la moral i l'estètica a la fisiologia, sinó que la situava en un context humà total, tant emocional com racional. El seu entusiasme, les seves depressions, el lirisme i el realisme que conviuen en les seves obres són la viva imatge d'aquest pensament, fluctuant però honrat i profundament coherent des del punt de vista humà.

Diesel, Rudolf
París 1858 - Canal de la Mànega 1913

Enginyer i inventor alemany. Les seves primeres investigacions ja anaren dirigides cap a la construcció d'un nou motor tèrmic basat en la reproducció pràctica del cicle teòric descrit el 1824 per N.L.S. Carnot. Inicialment dissenyà un motor decombustió interna alimentat amb carbó polvoritzat. Fins el 1897 no aconseguí,però, de comercialitzar per primera vegada el motor que duu el seu nom, les patents del qual foren adquirides per la firma Krupp. Morí d'accident durant una travessia marítima.

Dimitrov, Georgy
Kovacevci, Sofia 1882 - Moscou 1949

Polític búlgar d'origen proletari. Secretari de la Unió Professional d'Obrers Impressors de Sofia (1900), adherit al Partit Socialdemòcrata de Treballadors Búlgars (1902), prengué la direcció dels sindicats búlgars (1909). En adherir-se el Partit Socialista d'Esquerra a la Tercera Internacional, en fou delegat al III Congrés (1920). Dirigí la insurrecció antifeixista búlgara (1923), per la qual cosa hagué d'exiliar-se a Viena i a Berlín. Després de l'incendi del Reichstag, fou detingut; el seu procés, que començà a Leipzig i continuà a Berlín, es convertí en un dels processos polítics de ruptura més importants, on Dimitrov passà d'acusat a acusador del feixisme. Alliberat, anà a Moscou (1934) on fou nomenat secretari general de la Internacional Comunista. Dirigí les tasques del VII Congrés de la Internacional Comunista amb la presentació d'un informe sobre les arrels de classe del feixisme i la tàctica del front popular. Durant la Segona Guerra Mundial dirigí la lluita a Bulgària, i maldà per la realització del programa del front de la Pàtria i per la república popular de Bulgària (1946). Elegit president del consell, sota la seva direcció fou aprovada la nova constitució i hom inicià la industrialització búlgara i la reforma agrària. Deixà escrites diverses obres.

Disraeli, Benjamin
Londres 1804 - 1881

Polític anglès. Descendent d'una família de jueus venecians que es traslladà a Anglaterra al s XVIII, fou elegit membre del parlament anglès el 1837, després d'haver-ho intentat anteriorment tres vegades, sense èxit. El 1839 es casà amb Wyndham Lewis. Políticament es decantà cap a l'ala radical del Tory Party, i el 1842 féu costat al moviment de la Young England. Durant els primers anys de la seva carrera política fou un ferm defensor del proteccionisme, però acabà acceptant el lliure canvi com un fet consumat i intentà, com a mesura d'oportunisme polític, que el proteccionisme deixés d'ésser una de les consignes del conservadorisme. Fou chancellor of the exchequer (ministre de finances) en tres ocasions (1852, 1858-59 i 1866-67). De febrer a desembre de 1868 fou primer ministre. El 1872 establí les bases de The Conservative and Unionist Party. Esdevingué un altre cop primer ministre (febrer del 1874, abril del 1880) i fou líder del partit fins a la seva mort. El 1876 li fou concedit el títol de comte de Beaconsfield. Com a primer ministre, el centre de la seva actuació fou l'expansió imperialista de la Gran Bretanya. Alguns dels resultats d'aquesta política foren la seva participació al congrés de Berlín, on aconseguí la cessió de Xipre a la Gran Bretanya, i la coronació de la reina Victòria emperadriu de l'Índia. Creà les bases de l'expansió imperial a l'Àsia i a l'Àfrica i adquirí un 40% de les accions del canal de Suez per assegurar la lliure circulació de la ruta de les Índies. Escriví algunes novel·les, on expressava els seus punts de vista polítics: Vivian Grey (1826-27), Coningsby (1844) i Sybil (1845).

Dollfuss, Engelbert
Texing, Baixa Àustria 1892 - Viena 1934

Polític conservador austríac. Fou secretari del Landbund (lliga agrària) de la Baixa Àustria i ministre d'agricultura el 1931. El 1932 ascendí a la cancelleria sostingut pels socialcristians, el Landbund i el Heimatblock, braç polític dels grups armats parafeixistes de la Heimwehr. El 1933 derogà la constitució i intentà l'establiment d'un estat corporatiu a l'estil italià; fixà una nova constitució (1934) i afirmà una política exterior d'aliança amb Mussolini (protocols romans de 1934). Prohibí el partit nacionalsocialista, declarà il·legals tots els partits, excepte el nou Front Patriòtic, i esclafà violentament una insurrecció dels socialdemòcrates a Viena. Els nazis l'assassinaren pel juliol del 1934, en intentar un cop d'estat, que fracassà. L'aixafament de la república democràtica a Àustria per Dollfuss, poc temps després que Hitler arribés al poder a Alemanya, determinà un cert canvi de la política de la socialdemocràcia europea (com és ara en el cas espanyol) envers les institucions republicanes burgeses.

Dombrowski, Jaroslaw
Jitomir 1838 - París 1871
Jaroslav Dabrowski
. Revolucionari polonès. Cadet de l'exèrcit rus, participà en la insurrecció polonesa del 1863, per la qual cosa fou bandejat a Sibèria. Aconseguí d'evadir-se'n i fugí a París, on participà, al costat de les tropes franceses, en el setge del 1871. Nomenat comandant de la plaça de París, n'organitzà la defensa contra les forces de Versalles, i morí en combat.

Domènech i Montaner, Lluís
Barcelona 1850 - 1923

Arquitecte, historiador i polític, fill de Pere Domènech i Saló. Estudià a Barcelona i a l'escola d'arquitectura de Madrid, on es titulà el 1873. El 1875 fou nomenat catedràtic de composició i de projectes de l'escola d'arquitectura de Barcelona, de la qual fou director des del 1901 i en la qual exercí una fecunda tasca docent. Professionalment, l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 li donà ocasió de construir les primeres obres que el feren popular: l'Hotel Internacional (enllestit en 8 setmanes) i el restaurant del parc de la Ciutadella (que fou designat amb el nom popular del Castell dels Tres Dragons), neogoticitzant, fet amb maó vist i tirants de ferro, amb el qual s'anticipà als corrents arquitectònics del seu temps. Amb el seu company Antoni Maria Gallissà hi instal·là després un taller de perfeccionament de les arts decoratives aplicades a l'arquitectura. Construí d'altres edificis monumentals, en un estil molt personal, fets de maó, ferro forjat i decorats amb ceràmica envernissada policroma, amb abundor de temes florals: la casa Thomas (1899), el Palau de la Música Catalana (1905-08), la casa Albert Lleó i Morera (1905) i la casa Fuster (1908), al passeig de Gràcia, i del 1902 al 1912, el gran conjunt monumental del nou Hospital de Sant Pau, tots a Barcelona. Obtingué tres vegades (1903, 1905 i 1912) el premi que l'ajuntament barceloní concedia al millor edifici de l'any. A Canet de Mar construí el Casino (1887) i dirigí la reconstrucció del castell de Santa Florentina (1909); a Reus, bastí l'Institut Pere Mata (1897) i la casa Navàs (1901), i a Palma de Mallorca, el Gran Hotel (1902-12). Els seus estudis es dirigiren a determinar les característiques d'un art nacional català. La seva personalitat innovadora i el conjunt de la seva obra arquitectònica fa que hom el consideri una de les màximes figures del modernisme mundial. La seva actuació política i la tasca d'investigador el portaren tres vegades a la presidència de l'Ateneu Barcelonès (1898, 1911 i 1913). Fou mantenidor dels jocs florals el 1881, i en fou president el 1895. Ingressà, tard, a l'Acadèmia de Bones Lletres (1921). Com a periodista, col·laborà a «La Renaixença», «Lo Catalanista», «Revista de Catalunya» i «La Veu de Catalunya», de la qual se separà el 1904, i fundà «El Poble Català». Inicià de molt jove la seva actuació política, catalanista. Fou membre de La Jove Catalunya i del Centre Català, del qual se separà l'any 1887 per ingressar a la Lliga de Catalunya (de la qual fou president el 1888) i a la Unió Catalanista (que presidí el 1892). Fou un dels organitzadors de l'assemblea que aprovà les Bases de Manresa, i en presidí la sessió inaugural. Inclinat a la política de col·laboració amb el general Camilo Polavieja, favorable a les reivindicacions regionalistes, fou un dels signants del Manifest a la reina regent (1898). Ingressà al Centre Nacional Català (1899), i més tard, a la Lliga Regionalista (1901). Fou un dels diputats triomfadors de la candidatura dita dels quatre presidents, elegida a Barcelona el 1901, i resultà reelegit el 1903. Disconforme amb l'actuació de Cambó durant la visita del rei Alfons XIII a Barcelona (1904), fou ell possiblement qui publicà un famós article anònim titulat Fivellers de guardarropia a la revista «Joventut», i se separà de la Lliga Regionalista i fundà el setmanari «El Poble Català», a l'entorn del qual s'organitzà l'Esquerra Catalana; socialment conservador, però, se n'anà distanciant i acabà dedicant-se a la investigació arqueològica i a la història, fruit de la qual foren les obres Centcelles, Baptisteri i cella-memoriae de la primitiva església metropolitana de Tarragona (1921), Història i arquitectura del monestir de Poblet (1925), La iniquitat de Casp i la fi del Comtat d'Urgell (1930) i Ensenyes nacionals de Catalunya (1936), les tres darreres publicades pòstumament, amb la col·laboració del seu fill Fèlix Domènech i Roura. Havia publicat també llibres tècnics (Historia general del arte: arquitectura, 1886; Iluminación solar de los edificios, 1877) i assaigs (La política tradicional d'Espanya, 1898; Estudis polítics, 1905, Conservació de la personalitat de Catalunya, 1912).

Domingo y Sanjuán, Marcel.lí
Tarragona 1884 - Tolosa, Llenguadoc 1939

Polític i escriptor. Fill d'un guàrdia civil, residí a Agramunt i, a divuit anys, a Tortosa, on estudià magisteri i exercí de mestre i on començà la seva actuació com a periodista polític en defensa del republicanisme federal i de la justícia social. El seu ideari incidí especialment en els treballadors del camp i també a la mateixa Tortosa (fou creat, per exemple, el grup polític femení conegut per «Les Marcel·lines»). El 1911 passà a formar part del consell general de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), i el 1914 fou elegit diputat a les corts espanyoles. El 1915, amb Francesc Layret, promogué la creació del Bloc Republicà Autonomista (BRA), per conjugar el republicanisme amb les aspiracions de les masses treballadores, organitzades en la CNT, que continuaren seguint, tanmateix, la consigna de l'apoliticisme. Dirigí el nou diari del Bloc «La Lucha» (1916-19), des d'on llançà dures campanyes de crítica al govern; la titulada Marruecos, sangría y robo li valgué l'empresonament. Presidí el directori del nou Partit Republicà Català, format el 1917 com a resultat de la fusió de diverses forces polítiques, entre les quals el BRA i la Joventut Republicana de Lleida, amb la col·laboració de Layret, Gabriel Alomar i Alfred Pereña. Tingué un paper destacat a l'Assemblea de Parlamentaris, el mateix 1917, i prengué part en els preparatius de la vaga revolucionària de l'agost (tingué gran ressò el seu article Soldados!, adreçat a la tropa per tal que s'unís al poble) i, en ésser iniciada la vaga, malgrat la immunitat parlamentària, fou detingut al vaixell «Reina Regente». Participà activament en la campanya a favor de l'autonomia iniciada a Catalunya per l'octubre del 1918; pel novembre, encapçalà una proposició de llei que la minoria republicana presentà al congrés de diputats de Madrid a favor d'una autonomia integral; pel desembre, a l'assemblea de la Mancomunitat, proposà, amb el suport dels sectors republicans catalans, que aquesta fos transformada en assemblea constituent per tal de redactar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Durant la Dictadura participà en diversos intents d'enderrocar el règim i proclamar la República; fou detingut diverses vegades i processat el 1930. Prengué part en el pacte de Sant Sebastià i, després de l'alçament de Jaca, en ésser incrementada la persecució, s'exilià a Portugal, i des d'allí passà a França. Tot i que participà en la conferència fundacional de l'Esquerra Republicana de Catalunya (març del 1931) i en el seu directori, s'inclinà pel Partido Radical Socialista Español, des d'on continuà defensant l'òptica federal. En ésser proclamada la República Espanyola fou nomenat ministre d'instrucció pública del govern provisional (abril-desembre del 1931); programà la construcció d'un gran nombre d'escoles i inicià diverses reformes, entre les quals la coeducació. Més endavant ocupà el ministeri d'agricultura, indústria i comerç, i el 1931 (i també el 1936) fou elegit novament diputat a corts per Tarragona. El 1933 fou un dels fundadors del partit Izquierda Republicana, que a Catalunya rebé el nom de Partit Català d'Esquerra; del juny al setembre fou ministre d'agricultura i dedicà els esforços al programa de reforma agrària. Al febrer del 1936, en guanyar les eleccions el Front Popular, resultà elegit, una altra vegada, diputat per Tortosa i s'incorporà al govern, on es féu càrrec del ministeri d'instrucció pública del primer gabinet. Presidí el partit d'Izquierda Republicana. A l'acabament de la guerra anà a l'exili, i aviat (2 de març de 1939) moria a Tolosa. Marcel·lí Domingo tingué una ploma àgil i incisiva com a periodista: col·laborà principalment a «La Publicidad», que dirigí un cert temps, «La Barricada», «L'Opinió», «El Poble Català», «El Diluvio», «El Pueblo» de Tortosa, «La Lucha», «El Mercantil Valenciano», «El Liberal», «El Imparcial», «España Nueva» de Madrid i alguns periòdics americans. Entre els llibres polítics que publicà es destaquen Temas, El burgo podrido (1924), En esta hora única, Viajando por América, La isla encadenada (1923), En la calle y en la cárcel (1921), On va Catalunya? (1927), Libertad y autoridad (1928), ¿Qué es España?, La política, Una dictadura en la Europa del siglo XX (1929), ¿A dónde va España? (1930), ¿Qué espera el rey? (1930), La escuela en la República (1932), La experiencia del poder (1934), La Revolución de Octubre (1935). És autor també d'unes quantes obres teatrals (Vidas rectas, El pan de cada día, Los príncipes caídos, Juan Sin Tierra i Encadenados).

Dönitz, Karl
Berlín 1892 - Aumühle, Slesvig-Holstein 1980

Almirall alemany. Lluità a la Primera Guerra Mundial com a comandant de submarí, i el 1918 els anglesos el feren presoner. Hitler li encarregà el comandament (1935) de la flotilla de submarins de la marina alemanya. Ascendí a contraalmirall (1939) i a vice-almirall (1940). Els primers anys de la Segona Guerra Mundial dirigí les accions submarines contra la Gran Bretanya. Després d'haver fet costat a Hitler, enfront dels crítics, a l'atac a l'URSS, fou nomenat almirall (març del 1942) i, poc temps després (gener del 1943), cap suprem de la Kriegsmarine. Els darrers dies del Tercer Reich, proclamat successor de Hitler, intentà, sense èxit, d'evitar la rendició incondicional. A Nuremberg fou condemnat a 10 anys de presó, que complí a Spandau. Excarcerat el 1956, publicà Zehn Jahre und zwanzig Tage ('Deu anys i vint dies', 1958).

Donoso Cortés, Juan
Valle de la Serena, Badajoz 1809 - París 1853

Filòsof, literat, polític i diplomàtic espanyol. Primer marquès de Valdegamas, era descendent d'Hernán Cortés. Recomanat a Madrid pel poeta Quintana, es donà a conèixer políticament el 1832 amb una Memoria sobre la situación actual de la monarquía, en la qual propugnava un institucionalisme moderat en l'estil de la carta atorgada francesa, i que per la seva oportunitat li valgué un càrrec al ministeri de gràcia i justícia. Més lligat a la corona que al liberalisme, s'oposà a les idees progressistes, en especial després del motí de la Granja i de la promulgació de la Constitució del 1837, i per combatre-les fundà el periòdic "El Porvenir" (amb Bravo Murillo) i després "El Piloto" (amb Alcalá Galiano). El 1840 anà a França, poc temps abans del cop d'estat d'Espartero, on es reuní amb Maria Cristina i redactà el manifest d'aquesta a la nació. A la caiguda d'Espartero, li fou encomanada l'educació d'Isabel II. Ennoblit el 1846, el 1848 ingressà a l'Academia Española amb el Discurso sobre la Biblia, model d'oratòria grandiloqüent. Parlamentari moderat del grup de Narváez, els intents revolucionaris del 1848 provocaren la seva renúncia pública al liberalisme en un discurs a les corts on proclamà la necessitat d'oposar-se a la revolució amb la dictadura. Poc temps abans havia estat nomenat ambaixador a Berlín. Des de la primera estada a França, en contacte amb l'ultramontanisme de Bonald i De Maistre, escriví l'Ensayo sobre el catolicismo, el liberalismo y el socialismo, publicat en castellà i en francès (1851), la tesi del qual és que la secularització de la societat i el liberalisme són l'obra de l'orgull humà, que creu poder prescindir de Déu; el càstig d'aquest pecat és la revolució, només evitable amb la submissió, àdhuc política, al cristianisme i a l'Església Catòlica. El reaccionarisme místic i el providencialisme irracionalista de l'obra eren una teorització de la ideologia carlina i influïren tota la dreta espanyola posterior, tant en els grups integristes com en els antirevolucionaris dels anys trenta. Fou molt lloat pels pensadors polítics alemanys precursors del nazisme, en especial Carl Schmitt. L'edició de l'Ensayo coincidí amb el seu nomenament pel govern de Bravo Murillo com a ambaixador a París, on morí.

Doriot, Jacques
Bresles, Oise 1898 - sud d'Alemanya 1945

Polític francès. Obrer metal·lúrgic i membre del partit comunista (1921), el 1924 fou diputat, i des del 1927, secretari general de les joventuts del partit. El 1934, favorable a la unió amb els socialistes contra els feixistes, fou expulsat del partit comunista. Era alcalde de Saint-Denis, i es mantingué en dissidència, fins que fundà un grup feixista, el Parti Populaire Français (PPF) pel juny del 1936. Col·laboracionista a partir del 1940, fou l'ànima de la Légion des Volontaires Français contre le Bolchevisme (LVF) de Vichy. Doriot mantingué amb Espanya unes continuades relacions, de primer com a comunista —fou delegat de la Komintern al segon congrés del partit comunista espanyol (juliol del 1923)— i després com a feixista —defensor dels partidaris del govern de Burgos a França, visità, invitat per Serrano Suñer, el front de Catalunya el 1938—. Morí en ésser metrallat el seu cotxe.

Drexler, Anton
Munic 1884 - 1942
Polític alemany. Fou el fundador (gener del 1919) del Partit dels Treballadors Alemanys (Deutschen Arbeiterpartei (DAP), amb un programa socialista, nacionalista i antisemita, convertit més tard, amb el lideratge de Hitler, en el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP).

Dreyfus, Alfred
Mulhouse 1859 - París 1935

Militar francès, fill d'un fabricant jueu d'Alsàcia. Inicià la carrera militar el 1880 i obtingué el grau de capità d'estat major (1893). Acusat d'alta traïció, pel juliol del 1906 fou rehabilitat i ascendí a major. Prengué part en la Primera Guerra Mundial amb el grau de tinent coronel.

Du Bois, William Edward Burghardt
Great Barrington, Massachusetts 1868 - Accra 1963

Polític nord-americà. Panafricanista, escriví The Suppression of the African Slave-Trade to America (1896). El 1905 fundà el moviment Niagara, que el 1910 esdevingué la National Association for the Advancement of Colored People; creà també l'òrgan d'aquesta, "Crisis" (1910-33), i aconseguí una àmplia influència entre els intel·lectuals negres nord-americans. Prengué part molt activa en els primers congressos panafricans (1900, 1919, 1921, 1923 i 1927). Durant la Segona Guerra Mundial es passà al marxisme, i el 1945, juntament amb Nkruma, copresidí un nou congrés panafricà. Publicà The World and Africa (1947) i In Battle for Peace (1952). Ingressà en el partit comunista el 1961. L'any següent passà a residir a Accra, on començà a dirigir una enciclopèdia africana.

Duarte, Eva
Junín, Buenos Aires 1919 - Buenos Aires 1952

Dirigent política argentina. Fou actriu i locutora de ràdio. El 1945 es casà amb Juan Domingo Perón i, en ésser aquest empresonat, promogué una gran campanya d'agitació entre els descamisados, i aconseguí el seu alliberament. Elegit Perón president de l'Argentina (1946), Eva col·laborà estretament amb el nou govern. Molt popular entre els medis sindicals, el 1951 fou proposada a la vice-presidència de la república, però l'exèrcit s'hi oposà.

Dubcek, Alexander
Uhrovec, Eslovàquia Oriental 1921 - Praga 1992

Polític eslovac. Fou secretari del comitè central del partit comunista eslovac (1962-68) i primer secretari del txecoslovac (1968). Intentà un "socialisme més humà" mitjançant la liberalització del règim i una major independència política i econòmica respecte a l'URSS. La crisi esdevinguda dins el partit afavorí la intervenció de l'exèrcit del Pacte de Varsòvia, i fou destituït (1969). Posteriorment, hom el nomenà ambaixador a Turquia (1969-70), abans d'ésser expulsat del partit comunista i rebaixat a inspector forestal de Bratislava (1970). Reaparegué públicament vers la fi dels anys vuitanta i, amb el canvi polític, arribà a ocupar la presidència del parlament txecoslovac (1989). Doctor honoris causa per les universitats de Bolonya (1988), Madrid (1990) i Washington (1990), publicà, entre altres obres, La invasió soviètica (1990).

Dubois de Crancé, Edmond Louis Alexis
Charleville, avui Charleville-Mézières 1747 - Rethel, Ardenes 1814
Dubois-Crancé
. Militar i polític francès. Jacobí convençut, la seva màxima preocupació fou d'aconseguir la democratització interna i l'eficàcia militar de l'exèrcit. Juntament amb Fouché reprimí la insurrecció reialista de Lió (març del 1793). Actuà contra Robespierre (juliol del 1794). Durant el Directori fou diputat del Consell dels Cinc-cents, a la fi de l'estiu del 1799 substituí Bernadotte en el ministeri de la guerra. Després del 18 de brumari es retirà de la política. . Militar i polític francès. Jacobí convençut, la seva màxima preocupació fou d'aconseguir la democratització interna i l'eficàcia militar de l'exèrcit. Juntament amb Fouché reprimí la insurrecció reialista de Lió (març del 1793). Actuà contra Robespierre (juliol del 1794). Durant el Directori fou diputat del Consell dels Cinc-cents, a la fi de l'estiu del 1799 substituí Bernadotte en el ministeri de la guerra. Després del 18 de brumari es retirà de la política.

Duclos, Jacques
Loei, Gascunya 1896 - Montreuil, Illa de França 1975

Polític francès. Lluità durant la Primera Guerra Mundial a Verdun, i fou fet presoner pels alemanys. De retorn a França, fundà l'Association Républicaine des Anciens Combattants, de la qual fou vice-president (1932). S'afilià al partit comunista (1921), del qual fou secretari del buró polític des del 1931 fins al 1964. Partidari del front popular, formà part del comitè executiu de la Komintern a partir del setè congrés (agost del 1935). Fou vice-president de la cambra de diputats (1936-40). Després d'haver dirigit l'organització de resistència (1941-44), fou vice-president de l'Assemblea Nacional (1946-48) i president del grup parlamentari del seu partit (1946-58). L'any 1969 fou candidat a la presidència de la República i obtingué el 21,3% dels vots. Col·laborador de 'Cahiers du Communisme' i de l''Humanité', dirigí 'La Voix de l'Est'. Les seves principals obres són Gaullisme, technocratie, corporativisme (1963), Histoire du Parti Communiste Français (escrit amb Villoux, 1964), Mémoires (1968-73, 7 volums), Que sont donc les communistes? (1971), Bakonnine et Marx (1974) i Ce que je crois (1975).

Dudajev, Dzokhar Musajevic
Jalkhor 1944 - Gekhi Cu 1996

Polític txetxè. Fins l'any 1957 visqué deportat al Kazakhstan amb la seva família. Graduat el 1966 a l'Alta Escola Militar d'Aviació, el 1968 s'incorporà al Partit Comunista de la Unió Soviètica. El 1990 abandonà l'exèrcit soviètic amb el grau de major general i fundà el partit Congrés Nacional del Poble Txetxè. Després de guanyar les eleccions d'octubre del 1991 amb el 85% dels vots, l'1 de novembre proclamà la independència de la República dels Txetxens i dels Ingúixos. El govern rus no admeté la declaració d'independència i amenaçà d'intervenir militarment. Al setembre del 1994 començaren els enfrontaments amb el setge de Groznyj, capital de Txetxènia, per part de l'exèrcit rus. Al gener del 1995 Dudajev es convertí en cap de la resistència txetxena i objectiu principal de l'exèrcit rus. A l'abril del 1996 morí després que un míssil de l'exèrcit rus localitzés la seva trucada des d'un telèfon mòbil.

Dufour, Guillaume-Henri
Constança 1787 - Les Contamines, Ginebra 1875

General suís. Durant el Primer Imperi participà en diverses campanyes al servei de l'exèrcit francès. Tornat a Suïssa, fou nomenat enginyer cantonal (1817), quartier maître de la confederació (1832) i general en cap de l'exèrcit federal (1847). Reorganitzà la milícia, dirigí la reforma de la carta topogràfica de Suïssa i presidí el congrés internacional de Ginebra del 1864, que originà la creació de la Creu Roja.

Dugommier, general
Basse-Terre, Guadalupe 1736 - Mont-roig, Alt Empordà 1794

Nom amb què és conegut el militar francès Jacques-François Coquille. Addicte a la Revolució, es reincorporà a l'exèrcit el 1791 (se n'havia retirat el 1763) i fou cap dels guàrdies nacionals a la Martinica. El 1792 passà a França, i fou diputat a la Convenció. Ascendit a general el 1793 a les campanyes d'Itàlia, el mateix any reprengué Toló —ajudat per Napoleó Bonaparte, aleshores comandant—. Pel gener del 1794 fou nomenat pel Comitè de Salvació Pública comandant en cap de l'exèrcit dels Pirineus Orientals, després de la desastrosa campanya del Rosselló del 1793. Reorganitzà les forces i prengué la iniciativa militar: el 30 d'abril obtingué la primera gran victòria sobre l'exèrcit espanyol al Voló (Rosselló), fet que li comportà la recuperació d'una gran part del territori. D'acord amb Milhaud i amb Soubrany, delegats del Comitè de Salvació Pública, presentà a aquest organisme (12 de maig) un pla d'annexió de Catalunya a França. Conquerí el fort de Sant Elm (on fou ferit), Cotlliure i Portvendres i concentrà les forces (20 000 homes) en el setge del fort de Bellaguarda, que es rendí el 18 de setembre. Mentrestant, la divisió de la Cerdanya havia ocupat Ripoll, Sant Llorenç de la Muga i Camprodon. L'atac previst al Principat no s'inicià fins al novembre: les tropes franceses, amb l'avantguarda acantonada al castell de Mont-roig, atacaren les fortificacions que el comte de La Unión havia bastit per protegir Figueres. En l'acció moriren Dugommier i el comte de La Unión, i al cap de pocs dies capitulava Figueres. Fins el 1826 estigué enterrat a la plaça de la República de Perpinyà, juntament amb el general Dagobert.

Duhesme, Philippe Guillaume
Bourg-neuf, Borgonya 1766 - Genappe, Brabant 1815

Militar francès i comte de Duhesme. Ascendit a general el 1794, es destacà en les campanyes de la Vendée i d'Itàlia. Per ordre de Napoleó, al febrer del 1808 entrà al Principat de Catalunya al davant de l'exèrcit anomenat Cos d'Observació del Pirineu Oriental. A Barcelona ocupà per sorpresa la Ciutadella i Montjuïc; quan esclatà la revolta antifrancesa (maig del 1808) dirigí les operacions per tal de sufocar-la al Principat, però Schwartz fou derrotat al Bruc, Chabran a Tarragona, i ell mateix fracassà en l'intent d'apoderar-se de Girona. Es retirà a Barcelona, tot esperant reforços, on dugué a terme una política repressiva, especialment des que es constituí (22 d'agost) —en trencar-se les comunicacions amb la cort de Josep I— en suprema autoritat del Principat, i nomenà un nou capità general; organitzà el primer cos de policia modern a Barcelona, que actuà sense escrúpols. Malgrat l'arribada del general Saint-Cyr, superior seu, que trencà el setge que el general Vives sostenia a Barcelona (desembre del 1808), continuà governant de fet la ciutat: empresonà (abril) les autoritats locals que s'havien negat a jurar públicament Josep I i nomenà una audiència i un ajuntament amb afrancesats i dirigí el famós procés de la Ciutadella dels encartats en la Conspiració de l'Ascensió. Pel gener del 1810, a l'entrada d'Augereau a Barcelona, fou cridat a París a donar compte de les nombroses irregularitats comeses; estigué en l'ostracisme fins el 1814. S'uní a Napoleó a la tornada d'Elba i morí a Waterloo.

Duisenberg, Willem Frederik
Heerenveen, Frísia 1935

Economista holandès. Graduat a la universitat de Groningen (1961), treballà a l'FMI en 1966-69. Posteriorment fou professor de macroeconomia a la universitat d'Amsterdam (1970-73), ministre de finances del govern socialdemòcrata (1973-77) i president del banc central dels Països Baixos (1982-97). President de la Institució Monetària Europea (1997), el 1998 esdevingué el primer president del Banc Central Europeu, càrrec que assumí l'1 de gener de 1999, data en què entrà en vigor aquest organisme.

Dulce y Garay, Domingo
Sotés, Rioja 1808 - els Banys d'Arles, Vallespir 1869

Militar castellà. Lluità (1826-27) a Catalunya contra els malcontents i en 1839-40 contra els carlins (preses de Morella i Berga). El 1841, a Madrid, la seva defensa del palau reial impedí el rapte d'Isabel II pels moderats. A la segona guerra Carlina destacà a la presa de Castelflorite (1849) i fou ascendit a mariscal de camp. Fou governador militar de Lleida (1849-51) i dos cops capità general de Catalunya (1854 i 1858-62); el segon desféu el desembarcament carlí a Sant Carles de la Ràpita (1860) i capturà el pretendent Carles. L'èxit li valgué el marquesat de Castelflorite. El seu mandat a Catalunya fou més benèvol que els anteriors; protegí Narcís Monturiol i afavorí la reconstrucció del Liceu incendiat (1861). Nomenat capità general de Cuba (1862-66), perseguí el tràfic d'esclaus i permeté una liberalització malvista pel govern. En tornar a Madrid, conspirà per substituir Isabel II pel duc de Montpensier, però, desterrat a les Canàries (1868), no pogué prendre part en la Revolució de Setembre. Novament destinat a Cuba (1869), no pogué sufocar la revolta separatista i es retirà.

Dulles, Allen Welsh
Washington 1893 - 1969

Polític nord-americà. Director de la Central Intelligence Agency (1953-62), col·laborà estretament amb la política intervencionista del seu germà John Foster Dulles.

Dulles, John Foster
Washington 1888 - 1959

Advocat i polític nord-americà. Fou jurista financer a Nova York i assessor de la fundació Rockefeller. Assistí a la segona conferència de la Haia (1907) i dirigí (1917) una missió especial a Panamà referent al canal; el 1919 formà part de la comissió de reparacions de guerra, establerta pel tractat de Versalles. Elaborà el pla Dawes i formulà la bipartisan foreign policy, unitat de republicans i demòcrates envers la política exterior dels EUA. Dirigí les negociacions per a la signatura del tractat de pau entre els EUA i el Japó (1951). Nomenat secretari d'estat per Eisenhower (1953-59), desenvolupà una política anticomunista, i formà la SEATO (1954).

Dumouriez, Charles François
Cambrai 1739 - Turville Park, Oxford 1829

Nom amb què és conegut Charles Françoise du Périer, militar i polític francès. Actuà en la diplomàcia secreta de Lluís XV i Lluís XVI, amb tendència antiaustríaca. Des del 1789 fou oficial de la guàrdia nacional i s'afilià al club dels jacobins. El 1792 fou nomenat ministre d'afers estrangers i planejà la guerra contra Àustria d'acord amb Lluís XVI, però es produí la traïció dels militars: quan els girondins reaccionaren amb mesures radicals, el rei els destituí. Dumouriez dimití i es convertí en un dels caps de l'exèrcit del nord. Amb les victòries de Valmy i de Jemmapes obtingué la conquesta dels Països Baixos austríacs, on portà a terme una sèrie de mesures revolucionàries, alhora que intentava llur independència sota el seu comandament; Bèlgica fou annexada a França. Mentrestant, inicià la conquesta de les Províncies Unides (1793), seguint la política de "fronteres naturals", però, fou vençut a Neerwinden. Dumouriez es posà en contacte amb el general austríac per tal d'assolir l'aturada de les hostilitats en canvi d'anar amb les seves tropes cap a París i restablir la monarquia; lliurà als austríacs els comissaris i el ministre de la guerra Beurnonville —arribats per suplir-lo en el comandament—, però les seves tropes no el seguiren i s'hagué de passar a l'enemic amb el duc de Chartres, futur Lluís XVIII. Els seus posteriors i repetits intents de dirigir grups monàrquics des de l'estranger foren sempre un fracàs, i no tornà mai més a França.

Dunant, Jean-Henri
Ginebra 1828 - Heiden, Appenzell 1910

Filantrop suís. Conmogut per la visió dels ferits a la batalla de Solferino (1859), escriví sobre aquesta experiència en Un Souvenir de Solférino (1862). Fou un actiu promotor de la Conferència de Ginebra (1863), en la qual hom fundà la Creu Roja per iniciativa seva. Posteriorment, dedicà la resta de la seva vida a d'altres causes humanitàries. El 1905 compartí, amb F. Passy, el premi Nobel de la pau.

Dunlop, John Boyd
Dreghorn 1840 - Dublín 1921

Inventor britànic. Durant el període 1867-87 exercí com a veterinari a la ciutat de Belfast. L'any 1887 descobrí un procediment per amortir les vibracions de les rodes dels tricicles basat en la introducció d'un tub de cautxú inflat (cambra) entre la llanda i la coberta. L'invent fou patentat el 1888, i el 1890 hom n'inicià la producció a escala comercial, després que William Harvey hagué adquirit la patent i establert una fàbrica de pneumàtics precursora de l'actual Dunlop Company Limited. Hom descobrí que el principi del pneumàtic ja havia estat patentat l'any 1846, però aquesta companyia hi introduí una sèrie d'accessoris per tal de mantenir els seus drets de patent. Al cap de pocs anys, Dunlop abandonà les activitats industrials i retornà a l'exercici de la veterinària.

Dupont de l'Étang, Pierre-Antoine
Chabanais, Vienès 1765 - París 1838

Militar francès, comte de Dupont de l'Étang. General de Napoleó, actuà a Itàlia i a la Península Ibèrica; fou derrotat a Bailèn (1808). Fou destituït —però després rehabilitat— per Lluís XVIII, que el nomenà ministre de la guerra (1814).

Dupont de Nemours, Pierre Samuel
París 1739 - Eleutherian Mills, Delaware 1817

Economista i polític francès. Deixeble de Quesnay, defensà les teories fisiocràtiques des de la publicació de la seva obra De l'exportation et de l'importation des grains (1764), clarament lliurecanvista. Col·laborà en les reformes fetes per Turgot i Calonne i fou instigador del tractat de comerç de Versalles (1783). Contrari a la Revolució, emigrà als EUA (1800), on col·laborà amb Jefferson. L'any 1802 tornà a França per encàrrec del govern nord-americà i fou vicepresident de la cambra de comerç, fins que començà a criticar la política de Napoleó i tornà als EUA. Escriví obres, més de divulgació que no de creació, i col·laborà a les "Ephémerides du citoyen" (1768-72). El seu fill Eleuthère Irénée (1771-1834), deixeble de Lavoisier, fundà (1802) la fàbrica de pólvora Du Pont de Nemours and Company.

Duran i Bas, Manuel
Barcelona 1823 - 1907

Jurisconsult i polític, fill de Ramon Duran i Obiols. Estudià dret a Barcelona i fou deixeble de Ramon Martí d'Eixalà; es llicencià el 1845 i es doctorà el 1852. Exercí el periodisme en els diaris 'El Locomotor', 'El Bien Público' i, sobretot, 'Diario de Barcelona', dirigit per Mañé i Flaquer. En la funció docent s'inicià com a auxiliar; el 1850 guanyà la càtedra de dret romà, i el 1862, la de dret mercantil de la Universitat de Barcelona, les quals exercí fins que es jubilà, el 1899; mantingé sempre un estret contacte amb els alumnes i no utilitzà mai llibre de text. Alhora adaptà les doctrines de Savigny. El 1896 fou nomenat rector. El seu despatx adquirí un excepcional prestigi, i sovint el demanaven com a àrbitre de les qüestions conflictives; fou degà del Col·legi d'Advocats en 1885-91. Ponent del congrés de juristes espanyols del 1885, defensà amb èxit la continuïtat dels règims jurídics dels territoris amb dret propi dins l'estat espanyol; com a vocal de la Comissió General de Codificació redactà la famosa Memoria acerca de las instituciones del derecho civil de Cataluña (1883), encara al·legat bàsic de l'ordenament legal català i que ha servit de fonament als diversos projectes d'apèndixs i compilacions; en les discussions sobre el codi civil espanyol, al congrés i al senat, la seva gestió fou decisiva per a la nova redacció dels articles 12 i 15 d'aquell cos legal. De jove fou secretari de l'ajuntament de Barcelona. Políticament milità, de primer, en el partit de Cánovas, i després, de Silvela. Fou diputat provincial (1858-62), diputat a corts, senador electiu i vitalici: parlamentàriament fou molt actiu i eficaç. Presidí l'Ateneu Català i l'Ateneu Barcelonès, l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona el 1868 i en sis successives reeleccions, i l'Acadèmia de Bones Lletres, el 1901 i des del 1904 fins a la mort; patrocinà la fundació dels Cors de Clavé, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis i els Estudis Universitaris Catalans, etc. El 1899, en el govern presidit per Silvela, després del desastre colonial, regentà amb les corts la cartera de gràcia i justícia. Gràcies a ell Morgades fou nomenat bisbe de Barcelona, i Torras i Bages, de Vic. La seva bibliografia és vastíssima, especialment en temes jurídics i socials. Cal destacar-ne Estudios políticos, económicos (1856), Consideraciones sobre la historia de la ciencia del derecho (1863), La escuela jurídica catalana (1891), Escritos. Primera serie. Estudios jurídicos (1888) i Escritos. Segunda serie. Estudios sociales, morales y económicos (1895).

Duran i Lleida, Josep Antoni
el Campell, Llitera 1952

Polític català. Llicenciat en dret, s'afilià a Unió Democràtica de Catalunya el 1974. Des del 1982 fins al 1990 fou diputat al Congrés per la coalició Convergència i Unió i ocupà el càrrec de portaveu adjunt del grup parlamentari Minoria Catalana. En 1986-87 fou membre del Parlament Europeu. El 1990 fou elegit president del comitè de govern d'Unió Democràtica de Catalunya i confirmat en el càrrec al desembre del 1996. Des del 1992 és diputat al Parlament de Catalunya.

Duran i Ventosa, Lluís
Barcelona 1870 - 1954

Polític, advocat i periodista, fill de Manuel Duran i Bas. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona i es doctorà a la de Madrid (1891). Des de molt jove milità en el catalanisme: fou president de la secció de dret del Centre Escolar Catalanista (1889) i secretari de la Lliga de Catalunya i del consell directiu de la Unió Catalanista, de la qual se separà el 1899 per fundar el Centre Nacional Català. Fou el primer secretari de la Lliga Regionalista (1901) i membre permanent de la seva Comissió d'Acció Política (1904-36); s'encarregà especialment de la direcció política municipal barcelonina. Fou regidor de l'ajuntament de Barcelona (1906-10, 1916-20, 1933) i organitzador de la Comissió de Cultura, des de la qual defensà el pla de construccions escolars i el projecte de Teatre de la Ciutat. Fou alcalde accidental el 1917, després de l'Assemblea de Parlamentaris. Elegit diputat provincial per Barcelona (1910), la seva proposta de constituir un organisme comú per a les quatre diputacions catalanes (1911) fou l'origen de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou conseller de foment i vicepresident (1914). Col·laborà íntimament amb Prat de la Riba, des dels seus càrrecs municipals i provincials, en una línia liberalconservadora catalanista. Fou senador el 1919 i el 1923. Durant la Dictadura, que no acceptà ni en els inicis, es mantingué apartat de la vida política. El 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, formant part de la minoria de la Lliga Regionalista. Durant el Bienni Negre, designat conseller de cultura de la Generalitat (1935), intentà de mantenir les institucions culturals catalanes; en el seu llibre Les essències del catalanisme i l'acció de govern (1936) procurà de justificar la seva actuació política. Exiliat a París durant la guerra civil de 1936-39, tornà a Barcelona el 1939, però sense intervenir en la vida política. Havia estat president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1916, 1917), membre de la comissió compiladora del dret català (1947) i, en circumstàncies difícils, president de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de l'Institut d'Estudis Catalans (1951-54). Fundà la societat cinematogràfica (1913) que dirigí Adrià Gual, i a la seva iniciativa hom deu la creació de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (1913), l'Associació Catalana d'Art Dramàtic (1914) i el projecte que publicà amb el nom d'El Teatre de la Ciutat (1921). Havia estat mantenidor dels jocs florals i membre del cos d'adjunts, on presentà, el 1913, una proposta d'acceptació de les Normes Ortogràfiques. Com a periodista, havia col·laborat a "La Renaixença", "Lo Catalanista", "La Revista" i, especialment, a "La Veu de Catalunya" (1891-1936), de la qual fou conseller polític en haver mort Prat de la Riba. De jove utilitzà el pseudònim de Youngest, i vers el 1950, en les seves collaboracions a "Cuadernos para la Libertad de la Cultura", el d'Oldest. Sobre temes jurídics publicà un estudi sobre L'usdefruit vidual a Catalunya (1917), però els seus escrits més interessants són de tema polític: Regionalisme i federalisme (1905), amb pròleg de Prat de la Riba, en el qual analitza comparativament el regionalisme català i el federalisme de Pi i Margall, Els polítics (1927), reeditat i traduït al castellà, La esencia de los nacionalismos (Buenos Aires 1939), Intoxicación oriental de Occidente (1949) i Unitat d'Europa, unitat del món (1953). Havia seleccionat i prologat l'edició pòstuma dels Articles de Prat de la Riba (1932).

Durruti Domingo, Buenaventura
Lleó 1896 - Madrid 1936

Dirigent anarquista castellà. Mecànic, inicià l'activitat sindical a la Unión de Metalúrgicos (1912). Arran de la vaga del 1917 i com a desertor de l'exèrcit, s'exilià a França. De tornada, s'adherí a la CNT; detingut, fugí de l'hospital militar de Burgos cap a París. En retornar, conegué Manuel Buenacasa a Sant Sebastià i participà en la creació del grup anarquista 'Los justicieros'. Fugí cap a Barcelona en ésser descobert un atemptat contra el rei, i a Saragossa es relacionà amb Francisco Ascaso. Ja a Barcelona, formà, amb Suberviela, Torres Escartín i Ascaso, el grup anarquista «Crisol» (1922), que es convertí després en «Los solidarios». Hagué de sortir de Barcelona, i anà a París amb Ascaso, on ambdós es relacionaren amb la Unió Anarquista Internacional, i crearen l'Édition Anarchiste Internationale. Participà en el complot de Vera de Bidasoa (1924) i, també amb Ascaso, anà a l'Amèrica Llatina. Actuaren a Cuba, Mèxic, Xile i l'Argentina, i, tornats a França, foren empresonats per un altre intent d'atemptat contra Alfons XIII. Alliberats, recorregueren Europa, i a Bèlgica Durruti col·laborà amb el Comitè Internacional Anarquista. Amb la vinguda de la República (1931), tornà a Barcelona, on l'antic grup es convertí en «Nosotros». Com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT del juny del 1931, on es manifestà contrari a les federacions d'indústria. Per la seva participació en la insurrecció de l'alt Llobregat (1932), fou deportat a Puerto Cabras (Fuerteventura), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del comitè revolucionari de la fracassada insurrecció del gener del 1933, i fou novament empresonat (cinc mesos) a El Puerto de Santa María (Cadis). Al ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional, i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del comitè insurreccional del desembre del 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig del 1934, fou detingut la vigília del Sis d'Octubre i confinat a València, des d'on preparà una retirada tàctica; sortí de la presó a la fi del 1935. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal a Sant Martí de Provençals, a Sant Andreu de Palomar, al Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes el féu responsable d'una columna per marxar sobre Saragossa (assessorat pel comandant Pérez Farras). Instal·lat a Bujaraloz, impulsà la col·lectivització de les terres i la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Ajornat l'atac, tornà a Barcelona, on es feren paleses les seves diferències amb el Comitè. Convocat per Villalba a Barbastre, atacà Siétamo i Estrecho Quinto. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en el govern republicà, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre marxà amb la seva columna cap a Madrid, on morí el día 19 davant la Ciutat Universitària. El seu enterrament a Barcelona tingué gran ressò popular.

Duval, Émile Victor
París 1840/41 - 1871

Revolucionari francès. Blanquista i membre actiu de la Internacional, esdevingué cap del 101 batalló de la guàrdia nacional, l'any 1870. En advenir la Comuna de París, fou escollit pel districte 13 i nomenat general, membre de la comissió executiva i de la de guerra. Partidari de l'atac a Versalles, comandà les forces que havien d'entrar-hi. Fou afusellat el dia 4 d'abril.

Duvalier, François
Port-au-Prince 1909 - 1971

Polític haitià, conegut amb el sobrenom de Papa Doc. Metge rural, passà al servei dels EUA en l'eradicació de malalties tropicals, i després fou director general de sanitat i ministre de treball. Fou destituït (1954), i s'exilià durant dos anys. Es presentà a les eleccions presidencials i fou elegit (1957). Aplicà una política de terror, amb la creació d'un cos especial de repressió, els tontons macoutes, i tingué el suport de la secta animista vodú, per la qual cosa fou excomunicat (1962). S'autoanomenà president vitalici (1964), i, malgrat el sosteniment econòmic i polític dels EUA, hagué de fer cara a conspiracions i invasions. Nomenà successor el seu fill Jean-Claude Duvalier.

Duvalier, Jean-Claude
Port-au-Prince 1951

Polític haitià, conegut amb el sobrenom de Baby Doc. Fill de François Duvalier, a qui succeí l'any 1971 en la presidència de l'estat. Malgrat algunes tímides reformes inicials, el seu règim, corromput i autoritari, fou àmpliament contestat tant a l'interior del país com a l'exterior, mentre que la situació econòmica haitiana esdevenia catastròfica. Les revoltes populars i la retirada del suport nord-americà menaren Duvalier a fugir d'Haití i a refugiar-se a França l'any 1986.
Des del 1986 visqué de rendes a França —a la Costa Blava—, tot i que els seus béns estaven confiscats pel govern haitià. A l'abril del 1994 hagué d'abandonar la seva vida a la Costa Blava, totalment arruïnat.

Dzerzinskij, Feliks Edmundovic
Vílnius 1877 - Moscou 1926

Polític soviètic. Ingressà en el partit socialdemòcrata de Lituània (1895). Delegat al congrés d'unificació del partit obrer socialdemòcrata rus (1906), ingressà en el comitè central com a representant de Polònia i Lituània. Passà molt de temps deportat a Sibèria i a la presó de Moscou. Alliberat per la revolució del febrer del 1917, prengué part en la d'octubre com a membre del comitè militar. Després de la revolució s'encarregà de l'organització i direcció de la Txeca. El 1921 esdevingué comissari de l'interior; al cap de poc temps ho fou de transports i portà a terme la reforma dels ferrocarrils. El 1924 dirigí el consell suprem d'economia.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà