BUXAWEB

PERSONATGES
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

N

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Vocabulari d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Luka

Naguib, Mohamed
Nagy, Imre
Nana Sahib

Nansen, Fridtjof
Napoleó I
Napoleó II
Napoleó III
Narváez Campos, Ramón María
Nasser
Necker, Jacques

Negrín López, Juan
Nehru, Jawaharlal

Nelson, Horatio
Nenni, Pietro
Nesselrode, Karl Robert von
Netanyahu, Benjamin

Ngo Dinh Diem
Nicolau I de Rússia
Nicolau II de Rússia
Nin i Pérez, Andreu
Nixon, Richard Milhous

Nkrumah, Kwane
Nobel, Alfred Bernhard
Nocedal y Rodríguez de la Flor, Cándido
Nocedal y Romea, Ramón
Nogueras, Agustí
Nogués i Biset, Ramon
Nordenskiöld, Nils Adolf Erik

Núñez de Arce, Gaspar
Núñez de Arenas, Manuel

Naguib, Mohamed
Khartum 1901 - el Caire 1984

Militar egipci. Membre preeminent de la junta militar que forçà l'abdicació de Faruk, darrer rei d'Egipte (1952), presidí el consell de regència nomenat per al fill d'aquest. Un any després de proclamada la república, bandejat (1954) del consell de la revolució i sotmès a arrest domiciliari. Acusat d'atemptar contra Nasser (1956), fou desterrat a l'interior del país. Alliberat pel president Sadat, donà suport al procés de pau amb Israel.

Nagy, Imre
Kaposvár 1896 - Budapest? 1958

Polític hongarès. D'origen camperol, el 1917 entrà al partit comunista i participà en la revolució bolxevic russa i en la revolució hongaresa dels consells (1919). Refugiat a l'URSS, tornà a Hongria el 1944. Ministre d'agricultura el 1945, defensà la reforma agrària socialista enfront del model soviètic de col·lectivitzacions, defensat per Rákosi; fou ministre de l'interior (1945-46) i d'alimentació (1950-52). Elegit president de l'Assemblea Nacional (1948) i havent arribat a primer ministre (1953), denuncià el stalinisme i prometé l'alliberament polític i econòmic, però fou destituït (1955). En produir-se la insurrecció d'octubre del 1956, tornà al poder i formà un govern de coalició. Pressionat pels insurrectes, anuncià la sortida d'Hongria del pacte de Varsòvia. Després de la intervenció soviètica, fou detingut i, després d'un judici secret, executat.

Nana Sahib
? ~1820 - ~1859

Nom amb què és conegut el príncep indi Dhondu Pant. Cap preeminent de la rebel·lió dels sipais (juny del 1857), ocupà Kanpur i es destacà per la crueltat de la repressió contra els britànics. Proclamat pesva (juliol), fou derrotat pel general Henry Havelock i per sir Colin Campbell (desembre) i fou conduït al Nepal, on morí.

Nansen, Fridtjof
Store-Frøn, prop d'Oslo 1861 - Lysaker 1930

Naturalista, explorador i científic noruec. El 1888 travessà Grenlàndia d'est a oest; posteriorment, i a bord del vaixell Fram, arribà a l'arxipèlag de Nova Sibèria i, després de deixar el vaixell, assolí, juntament amb Johansen, la latitud 86°14' nord, la màxima aconseguida el 1895. Fou professor de zoologia (1897-1908) i d'oceanografia a la universitat d'Oslo. El 1905 fou designat primer ministre plenipotenciari de la Noruega independent (1906-08). A partir del 1920 fins a la mort serví com a delegat de la Societat de Nacions, que el nomenà alt comissari per a la repatriació de presoners de guerra per als refugiats russos (1921-23) i per als refugiats en general (1923-24). Li fou concedit el premi Nobel de la pau el 1922. Publicà The Norwegian North Polar Expedition (1893-96) i Scientific Results (1900-06).

Napoleó I
Ajaccio 1769 - Saint Helena 1821

Emperador dels francesos (1804-15). Fill d'un notable cors col·laboracionista amb els francesos, estudià a França des del 1779. L'enyorança de la seva terra el féu decantar cap a posicions ideològiques independentistes i antifranceses. El 1785 fou designat lloctinent segon d'un regiment d'artilleria i, de guarnició en guarnició, madurà el seu pensament i les seves ambicions. Amb la Revolució, fou lloctinent coronel de la guàrdia nacional a Còrsega, i el 1793, després que l'illa hagué trencat les relacions amb la Convenció, passà a França amb tota la seva família. Es declarà jacobí i començà una brillant carrera militar: Toló (1793), Itàlia (1794). Empresonat i depurat després dels fets de termidor, redreçà la seva carrera el 1795 amb la repressió de l'aixecament reialista i fou nomenat cap de l'exèrcit de l'interior. No dubtà a tancar, per ordre del Directori, els clubs jacobins. Acabat de casar amb Josefina Beauharnais, se n'anà a Itàlia (1796), on aconseguí, després d'una victoriosa campanya, el tractat de Campoformio (1797) i, per primera vegada, modificà el mapa polític europeu: suprimí el regne de Venècia i creà la República Cisalpina. La seva posició enfront del Directori, molt afeblit per la cada cop més gran reorganització dels reialistes, fou de força després d'aquesta campanya. Representà França al congrés de Rastatt (1797) i poc temps després acceptà la direcció de l'exèrcit que havia de lluitar amb Anglaterra. Per tal de tallar als anglesos la ruta vers les colònies orientals, passà a Egipte. Aïllat pel fet d'haver estat destruït el seu estol a la batalla d' Abu Qir, portà a terme una hàbil política de captació dels nadius i aconseguí d'aturar els turcs a Síria i a la mateixa costa egípcia. El 1799 tornà sense el seu exèrcit a França, quan els moderats necessitaven un general per a un cop d'estat que posés fi al Directori, ja del tot inoperant. El 18 de brumari de 1799 Napoleó fou cònsol juntament amb Ducos i Sieyès. La seva gran popularitat li permeté d'instaurar de fet una dictadura militar que acabà amb la seva pròpia desaparició. Primer cònsol, cap de govern i de l'exèrcit, tenia el poder executiu i la iniciativa en l'elaboració de les lleis, designava ell mateix els consellers d'estat i els altres cònsols, segons els seus interessos polítics, prescindint de les assemblees, atomitzades i poc representatives, recorrent al plebiscit. El 1800 reorganitzà l'administració, l'economia i el sistema judicial i, havent fet sòlid i quasi totpoderós l'estat francès, es llançà sobre Europa. Atacà Itàlia, aconseguí (1801) que hom reconegués la frontera del Rin i forçà Anglaterra (1802) a signar la pau d'Amiens. Reforçada la seva posició pel prestigi que aquests triomfs li atorgaren, acabà de consolidar el seu poder ampliant les bases socials del seu règim vers la dreta amb una implacable repressió antijacobina, minant el reialisme amb el seu acostament a l'Església i, finalment, assegurant-se la fidelitat de la classe política mitjançant una depuració (1802) del tribunat. La constitució de l'any X el féu cònsol vitalici, li reconegué el dret de triar el seu successor, de designar el senat que havia de completar la mateixa constitució, i legislà un model de tribunat fàcil de controlar. El seu règim fou autoritari, personalista i repressiu. Les hostilitats amb Anglaterra —blocatge— i les maniobres dels reialistes per a aprofitar-se'n —complot amb els anglesos— li proporcionaren excusa per a fer-se proclamar emperador i el mateix papa Pius VII fou obligat a consagrar-lo a París (1804). Inicià llavors l'obra de fer un país nou, un nou règim i una societat de nou tipus. Es voltà d'una cort imperial, afavorí el sorgiment d'una noblesa d'imperi i legislà les bases jurídiques de la societat sorgida de la Revolució. Reformà l'ensenyament, urbanitzà la seva capital i potencià les creacions d'un eixam d'artistes oficials que donaren unitat formal al nou ordre del país. En el terreny econòmic fou creat un nou sistema de duanes, i l'agricultura i la indústria reberen protecció estatal. Malgrat la brillant aparença del règim, tenia poca capacitat de resistència a la crisi econòmica (1805, 1811), hi havia pocs fons i l'exèrcit estigué crònicament mal abastat i mal pagat. Aquest exèrcit, fanatitzat pel carisma de l'emperador, fou l'encarregat de refer el mapa d'Europa per tal d'establir el que hom ha denominat sistema napoleònic. Napoleó pretenia de voltar França d'un estol d'estats convencionalment delimitats, el govern dels quals —sota el títol de rei— donà a parents o a persones de la seva absoluta confiança. Aquests estats, regits pel mateix sistema de govern i fins i tot pel mateix codi que l'imperi Francès, n'havien d'ésser en realitat un eixamplament defensiu. Les guerres sempre renovades amb les grans potències —Anglaterra, Àustria, Rússia—, successivament coalitzades entre elles contra França, les hostilitats simultànies en fronts tan distants com Rússia i la Península Ibèrica (guerra contra Napoleó, guerra del Francès) cansaren els francesos, afebliren l'exèrcit i arruïnaren l'estat. Napoleó intentà de salvar-se amb un retorn a un sistema quasi d'antic règim —matrimoni amb Maria Lluïsa d'Àustria (1810) i aliança amb els Habsburg—, però fou massa tard. El 31 de març de 1814 fou obligat a abdicar. Pel tractat de Fontainebleau li fou reconegut el títol d'emperador, però fou desterrat a l'illa d'Elba. El 1815 reprengué per sorpresa el poder, però l'aventura dels Cent Dies li costà el destronament i l'exili definitius.

Napoleó II
París 1811 - palau de Schönbrunn, Viena 1832

Fill de Napoleó I i de Maria Lluïsa d'Àustria. Com a successor de l'Imperi, fou nomenat rei de Roma, i Napoleó abdicà en ell el 1814 i el 1815. Això no obstant, des del 1814 residí a Viena, on fou fet príncep de Parma, de primer, i, després, duc de Reichstadt (1818). En diverses ocasions els bonapartistes en feren llur bandera, però sense cap resultat. Morí tuberculós.

Napoleó III
París 1808 - Chislehurst 1873

Emperador de França (1852-1870). Fill de Lluís I d'Holanda i d'Hortènsia de Beauharnais. Passà la infantesa a Suïssa. Tingué contactes amb el carbonarisme italià i el 1831 prengué part en la insurrecció dels Estats Pontificis. Des del 1832 es considerà únic pretendent bonapartista i començà un actiu propagandisme que el portà, el 1836, a l'exili, després d'haver intentat de fer insurreccionar la guarnició d'Estrasburg. El 1840 intentà de prendre Bolonya i fou empresonat, bé que pogué passar (1846) a Anglaterra. La Revolució del 1848 li permeté de tornar a França. Elegit diputat a l'Assemblea Constituent, emprengué una campanya propagandística alertant la gent d'ordre —orleanistes, legitimistes, catòlics— contra el perill de l'extremisme d'esquerra, tot i que havia passat per filosocialista i havia demostrat interès per la qüestió obrera, i el 10 de desembre fou elegit president. El triomf socialista (abril del 1850) a les eleccions parcials de París inquietà el partit d'ordre, una part del qual començà a conspirar per una restauració orleanista. Napoleó intensificà la seva propaganda, viatjant per tot França i presentant-se com estrany a les mesures antirepublicanes de l'assemblea legislativa. El 2 de desembre de 1851 féu el cop d'estat que el convertí en àrbitre absolut de França: dissolgué l'assemblea, declarà l'estat de setge, restaurà el sufragi universal i convocà un plebiscit demanant poders extraordinaris per a dictar una constitució. La repressió contra els republicans fou violenta i ni aquests ni cap altra força no pogueren impedir que, fet el plebiscit, el 2 de desembre de 1852 Napoleó es proclamés emperador. Casat el 1853 amb Eugenia de Montijo, la nova cort imperial procurà de popularitzar la figura de l'emperador. Simpatitzant del saint-simonisme i afeccionat a l'economia política, intentà de redreçar l'economia francesa, emprengué grans treballs públics i reurbanitzà París. La seva política exterior fou, però, un seguit de desencerts. Les guerres (Crimea, 1854-56; atac a Itàlia el 1859; expedició a Mèxic, 1862-67), per més que portaren a França algun triomf palpable —Niça, Savoia—, foren impopulars. La política colonial a Algèria li costà l'animadversió dels colons francesos. El tractat de comerç amb Anglaterra (1860) fou durament criticat. Veient que les bases socials del seu règim trontollaven, intentà d'acostar-se als moviments populars, massa madurs ja per a caure en aquest parany (Primera Internacional). El desastre de Sedan enfront de Prússia, en mans de la qual caigué presoner (1870), provocà el seu enderrocament i fugí a Anglaterra.

Narváez Campos, Ramón María
Loja 1800 - Madrid 1868

Militar i polític andalús, duc de València. Durant el Trienni Liberal combaté els reialistes a Catalunya, però la seva brillant carrera militar es confirmà durant la primera guerra Carlina. La dinàmica de les lluites polítiques el portà cada cop més a intervenir a favor dels moderats. El 1837 prestà suport al govern del comte d'Ofalia, i el 1838 hagué d'exiliar-se, després d'haver organitzat una junta revolucionària a Sevilla. Des d'aquell moment fou el màxim opositor d'Espartero, i amb motiu de la liquidació de la regència d'aquest, Narváez es convertí en l'home clau de la Dècada Moderada. El 1843 fou uns quants mesos capità general de València. Des del 1844 fins al 1851, amb intervals, fou president del govern i un dels màxims inspiradors de tota la política de conciliació que els moderats propugnaven en relació amb els carlins i amb l'Església, en canvi d'alentir la desamortització. Evolucionà cap a postures més conservadores i més autoritàries, i en acabar el Bienni Progressista fou novament president del govern: del novembre del 1856 fins a l'any següent; del setembre del 1864 fins a la seva obligada dimissió, el 1865, després d'haver tolerat la repressió impune, per part de l'exèrcit, dels estudiants de Madrid durant la Nit de Sant Daniel ; i del juliol del 1866 al març del 1867, que governà prescindint pràcticament de les corts, amb actituds personalistes i autoritàries que acabaren fent precipitar la revolució del setembre del 1868.

Nasser
Beni Mor, Asyut 1918 - el Caire 1970

Nom amb què és conegut Gamal 'Abd al-Nasir, polític i militar egipci. Lluità a la primera guerra àrabo-israelina (1948-49). Membre preeminent del grup d'"oficials lliures" que destronà el rei Faruk (1952), cedí, però, inicialment, la presidència de la nova república al general Naguib. Dos anys més tard el substituí i el confinà a l'interior del país. Amo incontestable del govern egipci, inicià una moderada reforma agrària, declarà la llibertat religiosa i portà a terme la nacionalització del canal de Suez (1956), tot propugnant un socialisme estretament lligat amb l'URSS, de la qual rebé ajuda econòmica, material bèl·lic i assessorament tècnic de tota mena. Constituïda la unió amb Síria, ocupà la presidència de la República Àrab Unida (1958-63). Intervingué també en la guerra civil que esclatà al Iemen, on lluità al costat del bàndol republicà (1965-67). L'èxit de la seva hàbil tasca diplomàtica —conferència de Bandung (1955), conferència de Casablanca i organització de la conferència de l'OUA al Caire (1961)— el convertí en líder indiscutible del panarabisme. La fama adquirida amb això, i també per la seva gestió a favor dels nacionalismes del tercer món, es mantingué malgrat els fracassos soferts contra Israel: després d'anunciar la seva dimissió, arran del desastre de la guerra dels Sis Dies (1967), li fou demanat de retirar-la.

Necker, Jacques
Ginebra 1732 - Coppet, Vaud 1804

Financer i home d'estat francès. El 1747 s'establí a París com a agent de banca. Enriquit ràpidament, el 1765 actuà de banquer, però el 1772 deixà les finances per la política. Publicà obres d'economia política defensant la necessitat d'un sistema reglamentarista a la manera de Colbert i criticant el liberalisme econòmic i, per tant, Turgot (Essai sur la législation et le commerce des grains, 1775). Nomenat director general del tresor (1776) i de finances (1777), seguí una política de reformes parcials —estalvi, supressió de càrrecs, finançament per emprèstits—. Introduí també reformes de caire filantròpic —abolició de la tortura, dels serveis personals als dominis reials, etc—. El 1780 la creació de les primeres assemblees provincials, els membres de les quals eren, en part, nomenats pel rei i, en part, electes, provocà l'oposició de la cort i dels parlaments. El 1781 publicà el Compte-rendu au Roi, denunciant les injustificables despeses de la cort, i l'escàndol subsegüent el forçà a dimitir. Interessat encara, però, per la gerència de l'estat, publicà De l'administration des finances de la France (1784), contra Calonne, i el 1788, davant la bancarrota, el rei el tornà a cridar. La seva gestió fou inútil, car la necessitat de reformes de fons era ja ineludible. Havent permès la votació i la deliberació conjunta dels estaments als estats generals, l'11 de juliol de 1789 cessà per ordre del rei, que el tornà a cridar el dia 16. Impotent davant l'evolució dels fets, renuncià definitivament el 1790.

Negrín López, Juan
Las Palmas 1889 - París 1956

Polític i metge. Especialitzat en fisiologia, féu estudis a Leipzig i el 1922 obtingué una càtedra a la universitat de Madrid. En el terreny científic féu una tasca molt important i mai no destacà en política fins a la guerra civil de 1936-39. Però ja des de la Dictadura s'inclinà cap al PSOE, i el 1931 fou elegit diputat. Durant la guerra civil fou ministre de finances en el govern Largo Caballero (setembre del 1936). Des d'aquest càrrec reorganitzà l'economia de guerra i ordenà el trasllat a l'URSS (via Cartagena-Odessa) d'una gran part de les reserves d'or del Banco de España, amb la garantia de les quals es feien efectives les ordres de pagament internacionals que lliurava Negrín mateix. Amb la dimissió de Largo Caballero arran dels fets de Maig fou nomenat primer ministre (17 de maig de 1937). Immediatament constituí un govern amb la participació de dos ministres comunistes per tal d'assegurar-se l'ajut de l'URSS. Malgrat tot, es mantingué molt distant del Partido Comunista de España. A remolc de l'evolució de la guerra, el mes d'octubre del 1937 decidí el trasllat del govern a Barcelona, el mes d'abril del 1938 donà entrada a ministres sindicals (CNT-UGT) i pel setembre del mateix any intentà de negociar la pau sobre la base d'un programa de tretze punts. Pel febrer del 1939, amb la desfeta de Catalunya, s'exilià. Després tornà a entrar a la zona republicana, però el 5 de març ell i el seu govern emprengueren per via aèria el camí definitiu de l'exili. Acabada la guerra, organitzà el Servicio de Emigración para Republicanos Españoles, que rivalitzava amb una organització de fins similars organitzada a Mèxic per Indalecio Prieto. Després de la seva mort (1956), el seu fill, Rómulo, lliurà a l'ambaixador de l'estat espanyol a París documentació interessant relacionada amb el dipòsit d'or fet per Negrín a l'URSS.

Nehru, Jawaharlal
Allahabad 1889 - Nova Delhi 1964

Polític indi. Educat a la Gran Bretanya, on conegué el socialisme fabianista i el moviment independentista irlandès, en tornar a l'Índia s'uní al partit del Congrés i lluità per l'alliberament del país i per la modernització de la seva estructura sòcio-econòmica. Col·laborà estretament amb Gandhi i, com ell, passà molts anys a la presó. L'any 1947, en assolir la independència la Unió Índia, esdevingué cap del govern i ministre d'afers estrangers, càrrecs que ocupà fins a la mort.

Nelson, Horatio
Burnham Thorpe, Norfolk 1758 - Trafalgar 1805

Almirall anglès. Fill d'un pastor anglicà, el 1770 entrà com a guardiamarina a les ordres del seu oncle, el capità Maurice Suckling. Viatjà en vaixells mercants i en missions exploratòries a l'Àrtic i, malgrat haver passat dos anys a terra sense feina, el 1779 fou nomenat capità. La carrera naval de Nelson començà de fet el 1793 durant la guerra contra la república francesa. A Nàpols conegué lady Hamilton, muller de l'ambaixador anglès, que esdevingué la seva amant. En un desembarcament a Còrsega perdé un ull, però en la batalla del cap de San Vicente la seva intel·ligent decisió atorgà la victòria a la flota anglesa (febrer del 1797). Poc temps després perdé el braç dret en un combat a Tenerife. Almirall el 1798, fou destinat a blocar la flota francesa a Toló. Una tempesta escampà els seus vaixells i Napoleó Bonaparte pogué desembarcar un exèrcit a Egipte. Un cop refeta l'esquadra, Nelson sorprengué i destruí la francesa a Abu Qir (1 d'agost de 1798), i deixà aïllat l'exèrcit francès a Egipte. El 1800 rebé el comandament d'una flota que s'uní a la de l'almirall Parker per combatre la coalició entre Dinamarca, Suècia, Rússia i Prússia anomenada la "neutralitat armada". Malgrat les ordres de l'almirall Parker que es retirés, Nelson atacà i destruí la flota danesa a Copenhaguen (abril del 1801). La coalició es desféu immediatament. El 1803 fou nomenat almirall de la flota anglesa a la Mediterrània, en el moment que Napoleó preparava la invasió de les illes Britàniques. Durant dos anys Nelson blocà el port de Toló i impedí que la flota hispanofrancesa s'agrupés a l'Atlàntic i assolís el control del canal de la Mànega, com desitjava Napoleó. Al començament del 1805 l'esquadra francesa de Toló, manada per l'almirall Villeneuve, reeixí a sortir a l'Atlàntic, s'uní a l'espanyola i navegà fins a les Antilles amb la intenció d'allunyar la flota anglesa d'Europa. Això no obstant, la flota combinada tornà aviat, seguida sempre per Nelson, i Villeneuve es refugià a Cadis, on fou assetjat per Nelson, i rebé ordres de Napoleó de sortir. Ho féu sobtadament el 21 d'octubre de 1805, però la flota francoespanyola no solament no pogué forçar el blocatge anglès, sinó que fou destruïda per l'esquadra de Nelson, en la batalla de Trafalgar. Ferit greument durant el combat, Nelson morí al pont del seu vaixell. Les tres victòries de Nelson atorgaren a la Gran Bretanya una absoluta superioritat naval que perdurà fins el 1945. Per això l'almirall Nelson és considerat pels anglesos com un de llurs màxims herois militars. Fou creat baró (1798) i vescomte Nelson (1801) i, el 1800, el rei de Nàpols-Sicília el féu duc de Brontë.

Nenni, Pietro
Faenza 1891 - Roma 1980

Polític italià. Membre del partit socialista, fou redactor i director d'"Avanti" fins el 1926. Amb motiu de la dictadura feixista s'exilià a França, i intervingué, amb la brigada Garibaldi, en la guerra civil espanyola de 1936-39. El 1942 fou detingut pel govern de Vichy, però tornà a Itàlia, on fou empresonat fins a la desfeta del govern de Mussolini (1943). Començà llavors una agitada i brillant carrera política: secretari general del Partito Socialista Italiano (1944), els anys 1945-46 fou viceprimer ministre, i el bienni següent, ministre d'afers estrangers. Refusà la col·laboració amb els comunistes, però no amb la democràcia cristiana (1959 i 1962). Viceprimer ministre (1963-68), ministre d'afers estrangers (1968-69) i president del reunificat Partito Socialista Italiano (1968-69), l'any 1969 presentà la renúncia dels càrrecs que tenia dins el partit com a conseqüència del trencament de la unitat al si del partit socialista. Fou senador vitalici des del 1971 i president del senat el 1979.

Nesselrode, Karl Robert von
Lisboa 1780 - Peterburg 1862

Diplomàtic rus d'origen alemany. Com a agregat d'ambaixada a Alemanya, als Països Baixos i a França, proporcionà al seu govern importants informacions. El 1813 aconsellà la prossecució de la guerra contra França. Alexandre I de Rússia el delegà per al congrés de Viena (1815) i el nomenà ministre d'afers estrangers (1816), càrrec que mantingué durant el regnat de Nicolau I. Malgrat els seus consells, el tsar intervingué en la guerra d'independència grega (1827-29) i en les dues crisis turcoegípcies (1832-33 i 1839-40). El seu punt de vista triomfà el 1849, any en què Rússia féu costat a Àustria contra els rebels hongaresos, però el fracàs de la guerra de Crimea (1856) l'obligà a dimitir.

Netanyahu, Benjamin
Tel-Aviv 1949

Polític israelià. Estudià al Massachusetts Institute of Technology. Tornà a Israel el 1969 i, incorporat a l'exèrcit, combaté a la guerra del Yom Kippur (1973). Ambaixador a Washington (1982-84) i representant permanent d'Israel a l'ONU (1984-88), com a ministre d'afers estrangers del govern del Likud (1988-91) participà en la Conferència de Pau de Madrid (1991). Primer ministre arran de la victòria del Likud en les eleccions del maig del 1996, formà govern amb el suport de diversos partits religiosos. Adduint el reforçament de la seguretat, congelà l'aplicació dels acords de pau del 1993, i fins i tot intentà revertir-ne alguns aspectes (manteniment dels assentaments, intent d'ampliació de la zona israeliana a Jerusalem i resistències a la cessió de territoris a Cisjordània), política que concità una tensió creixent amb Arafat i el desacord dels EUA, i que tampoc no aconseguí aturar la violència dels grups palestins radicals. En les eleccions anticipades del maig del 1999 fou derrotat pels laboristes.

Ngo Dinh Diem
Quang Binh 1901 - Saigon 1963

Polític sud-vietnamita. Amb l'ajut dels EUA enderrocà el príncep Buu-Doc (1954) i l'emperador Bao-Dai. Deixant de banda els acords de Ginebra, proclamà la República, de la qual es féu president (1955) i primer ministre (1956). L'oposició budista (Hué, 1963) i el Front d'Alliberament Popular en provocaren la caiguda i l'assassinat en un cop d'estat.

Nicolau I de Rússia
Gatchiwa 1796 - Peterburg 1855

Tsar de Rússia (1825-1855). Tercer fill de Pau I i successor d'Alexandre I. En començar el seu regnat es produí la revolta dels decabristes, el 1825, moguda per les societats secretes. Això féu que Nicolau cerqués suport, més que en la noblesa, en la burocràcia; organitzà la policia política (1826) i dictà el codi de l'Imperi (1832), que regí fins a l'any 1917. Home sever, imposà una disciplina brutal i reprimí durament les revoltes dels mugics; no fou, tanmateix, un reaccionari sense horitzó, puix que intentà de millorar la situació dels serfs i inicià la industrialització de Rússia (1837: primer ferrocarril). Exteriorment continuà la política de la Santa Aliança (sostenir arreu l'autoritat constituïda) i impulsà l'expansió de Rússia amb objectius netament imperialistes, fins i tot messianistes (la Santa Rússia): guerra russo-turca, esclafament de la revolta polonesa de 1830-31 i ajut a Àustria contra la revolta hongaresa del 1849. Aquesta política aïllà Rússia, que hagué d'afrontar l'aliança franco-anglo-turca, en la guerra de Crimea, on es palesà la feblesa de l'exèrcit rus. El disgust que li causà la derrota contribuí a la seva mort.

Nicolau II de Rússia
Carskoje Selo 1868 - Jekaterinburg 1918

Tsar de Rússia (1894-1917), successor d'Alexandre III. Fou un home de caràcter feble i indecís, molt influït per la seva muller, Alexandra F'odorovna. Presidí els darrers anys del tsarisme. Procurà de mantenir l'autocràcia. Els grans esdeveniments del seu regnat —sota el qual prosseguí la industrialització del país— foren la guerra russo-japonesa, el diumenge roig de Peterburg (22 de gener de 1905), els intents de liberalització del règim, l'entrada de Rússia a la guerra, el 1914, i els desastres militars, que provocaren l'enderrocament del tsarisme. Durant la darrera part del regnat de Nicolau tingué una gran influència a la cort Rasputin. Pel març del 1917 fou obligat a abdicar —en el seu germà, el gran duc Miquel, que no acceptà de regnar—. Detingut a Carskoje Selo pel setembre del 1917, fou traslladat a Tobolsk (Sibèria) i després (abril del 1918) a Jekaterinburg, a l'Ural, on fou assassinat —a la casa Ipatev— pels seus guardians, juntament amb la seva muller i els seus fills, el 17 de juliol. Els cadàvers foren cremats.

Nin i Pérez, Andreu
el Vendrell, Baix Penedès 1892 - Madrid 1937

Polític i escriptor. Estudià magisteri a Tarragona i a Barcelona, on fundà i dirigí l'Associació d'Estudiants Normalistes. Exercí de mestre a l'Escola Horaciana i a diverses escoles dels ateneus obrers. Inicià l'activitat política en les joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i col·laborà a "El Baix Penedès" i a "El Poble Català" fins a la crisi provocada pel pacte de Sant Gervasi (març del 1914). S'orientà cap al socialisme, i milità, amb intermitències, en la Federació Socialista Catalana del PSOE (1913-19), on defensà el nacionalisme català des de les pàgines de "La Justicia Social", en polèmica amb altres dirigents socialistes. A la darreria del 1914 viatjà per l'Orient Pròxim com a representant de comerç. Durant el retorn s'assabentà de l'inici de la revolució russa, que fou el fet que influí més en la seva vida política. Un cop a Catalunya, col·laborà a "La Publicidad" i reingressà en la Federació Socialista, bé que s'anà apropant més i més a l'anarcosindicalisme. Delegat pel Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Regional de Catalunya en el segon congrés de la CNT, defensà activament les directrius de la revolució russa i l'adhesió de la CNT a la Tercera Internacional. Substituí Evelio Boal en la secretaria del comitè nacional de la CNT i, juntament amb Maurín i d'altres, bregà per mantenir aquella adhesió. Delegat per la central anarcosindicalista al primer congrés de la Internacional Sindical Roja (juliol del 1921), restà a Moscou, de primer com a delegat d'Espanya i després com a membre del comitè executiu. Fou enviat a Berlín per a organitzar l'oficina de la ISR per a l'Europa central (1921-22). Expulsat d'Alemanya a causa de la sol·licitud d'extradició feta pel govern espanyol, tornà a Moscou, on participà activament en les tasques de l'executiu de la ISR, tot i que continuà els seus viatges d'organització per Europa. Actuà d'introductor a l'URSS de personalitats, com Francesc Macià, José Bullejos i Josep Pla, entre altres, i el 1926 exercí les funcions de secretari general de la internacional sindical. La seva actuació en la plataforma de l'Oposició Comunista, dirigida per Trockij, el situà en una posició incòmoda des del 1925, però sobretot des de mitjan 1928. Situat en una posició irreversible, fou expulsat de l'URSS a mitjan 1930, i tornà a Catalunya (setembre del 1930). Durant aquests anys havia assimilat la teoria bolxevic i havia consolidat el seu pensament respecte al sindicalisme i féu explícita la tàctica que calia seguir en els règims feixistes; diferencià de la dictadura militar el feixisme, i acceptà totalment la teoria de Lenin i de Stalin respecte a la qüestió nacional. Instal·lat a Barcelona, visqué de les traduccions literàries al català, directes del rus, modèliques per la fidelitat al text i el bon gust literari que palesen (Dostojevskij, Tolstoj, Cekhov, Zoscenko, etc), i polítiques al castellà (Marx, Lenin, Trockij, del qual traduí també al català Què ha passat?, 1935). Col·laborà políticament amb el Bloc Obrer i Camperol, i milità en l'Oposició Comunista Espanyola. En desacord progressiu amb les tesis de Trockij, conduí aquest petit grup cap a una autonomia organitzativa, l'Esquerra Comunista, que després del Sis d'Octubre de 1934 confluí amb el Bloc Obrer i Camperol per a formar, dins la tendència unificadora d'aquells anys, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (setembre del 1935). Escriví a "Comunismo" i dirigí "El Soviet", entre altres periòdics. Dins el POUM dirigí la secretaria sindical, la Federació Obrera d'Unitat Sindical i la revista "La Nueva Era". A l'inici de la guerra civil, desaparegut Maurín, ocupà la secretaria política del partit. Membre del Consell d'Economia de Catalunya, fou nomenat titular de Justícia i Dret del Consell de la Generalitat de Catalunya (setembre-desembre del 1936), des d'on impulsà la creació dels Tribunals Populars de Justícia de Catalunya i l'exercici per part del president de la facultat d'indult. La creixent animadversió entre el POUM i el PSUC i la impossibilitat d'establir un pacte amb la CNT o la FAI el portaren a una dèbil posició política, que afavorí l'activitat dels serveis de contraespionatge soviètics, que el detingueren i l'assassinaren un mes després dels fets de Maig. Entre les seves obres destaquen Les anarchistes et le mouvement syndical (1924), Les dictadures dels nostres dies (1930), El proletariado español ante la revolución (1931) i Els moviments d'emancipació nacional (1935).

Nixon, Richard Milhous
Yorba Linda, Califòrnia 1913 - Nova York 1994

Polític nord-americà. Advocat, fou diputat republicà per Califòrnia el 1946, i col·laborà en la campanya anticomunista del senador MacCarthy. Senador el 1950, assolí la vice-presidència (1953-61) en l'administració de D. Eisenhower. Derrotat pel demòcrata John Kennedy en les eleccions presidencials del 1960, el 1968 fou elegit president, i novament el 1972. En política exterior, assessorat per H. Kissinger (secretari d'estat des del 1973), intensificà la guerra al Vietnam i atacà secretament Cambodja en 1969-70, però l'opinió pública interna i mundial i la impossibilitat d'una victòria clara l'obligaren a retirar les forces nord-americanes del Vietnam (1973). El 1972 restablí les relacions amb la Xina Popular i signà amb l'URSS els acords SALT I sobre desarmament nuclear. En política interior, tot i ser un declarat partidari de la no-intervenció en l'economia, la persistència de la inflació l'obligà des del 1971 a prendre mesures de control sobre els preus i els salaris i a devaluar el dòlar. Socialment, la seva gestió fou marcadament conservadora. Primer president nord-americà dimissionari arran de l'afer Watergate (1974), publicà The Memoirs of Richard Nixon (1978) i diversos estudis sobre política exterior.

Nkrumah, Kwane
Nkroful, Costa d'Or 1909 - Bucarest 1972

Polític ghanès. Estudià als EUA i a la Gran Bretanya i esdevingué un dels màxims dirigents de l'independentista Convention People's Party de Costa d'Or. Primer president de la república de Ghana (1960), instaurà un règim centralista, unipartidista, progressista i panafricanista. Però el 1966, durant un viatge a Pequín, fou derrocat i exiliat a Guinea. Escriví diverses obres de política relativa a Àfrica i, sobretot, a Ghana, i una autobiografia.

Nobel, Alfred Bernhard
Estocolm 1833 - San Remo 1896

Químic i industrial suec. Després d'un llarg període d'estudis als EUA, s'ocupà de la direcció de les fàbriques d'armes i explosius que el seu pare havia fundat a Peterburg, Estocolm, Krummel i Winterviken. Els procediments que ell adoptà per a millorar el rendiment i la seguretat de la nitroglicerina el portaren al descobriment de la dinamita (1866) i de la gelatina (1875), i més tard al de la pólvora sense fum o pólvora balística (1888). També patentà procediments de la seva invenció per a la destil·lació contínua del petroli, un fre automàtic i calderes inexplotables. Enriquit per la venda de les patents dels seus explosius (que feren més devastadores les guerres), volgué compensar el mal que involuntàriament havia fet a la humanitat amb la institució dels premis Nobel.

Nocedal y Rodríguez de la Flor, Cándido
La Corunya 1821 - Madrid 1885
Advocat i polític gallec. Va començar la seva actuació política en el progressisme i va evolucionar cap a l'extrema dreta. El 1856 fou nomenat ministre de Governació en un govern presidit per Narváez. Des del seu ministeri va fer aprovar una llei d'impremta que per la seva intransigència va adquirir una trista celebritat (1857). Al ser destronada Isabel II va passar-se al carlisme i va dirigir la minoria carlina a les Corts, que va posar tota mena d'obstruccions al procés democràtic iniciat amb la Revolució de Setembre. Per desavenences amb Don Carlos, va separar-se del seu partit i en va fundar un altre de tendències ultracatòliques, que va destacar per la seva intolerància religiosa en defensa de la unitat catòlica d'Espanya. Va distingir-se també com a periodista per les seves campanyes integristes i antidemocràtiques. Per recolzar aquestes campanyes va fundar els periòdics "La Constancia" i "El Siglo Futuro".

Nocedal y Romea, Ramón
Madrid 1846 - 1907
Polític. Fill de Cándido Nocedal, va seguir les seves idees polítiques. Fou durant molts anys diputat a Corts, malgrat ser un enemic acèrrim del sistema parlamentari. Va separar-se del carlisme per defensar un tradicionalisme polític que segons ell era més pur. Com a director de "El Siglo Futuro", va atacar amb gran intransigència els carlistes i els catòlics que col.laboraven amb la monarquia liberal.

Nogueras, Agustí
? segle XVIII - d 1844

Militar. Durant la primera guerra Carlina lluità en l'exèrcit liberal al Maestrat, a Móra d'Ebre i a Aragó. Ascendit a general, fou comandant general de la província de Terol. Fou d'ell la iniciativa de l'afusellament de Maria Griñó, mare del capitost carlí Ramon Cabrera. Fou capità general de Mallorca (1840-43) i ministre de la guerra (1843). En caure Espartero, s'exilià i anà a residir a Gibraltar.

Nogués i Biset, Ramon
Móra d'Ebre, Ribera d'Ebre 1891 - Barcelona 1963

Polític. Es llicencià en dret a Saragossa. Col·laborador d'"El Poble Català" i de "La Lucha", fou fundador del Partit Republicà Català. Per un discurs a Gandesa (1916) fou processat, i s'exilià a França. En tornar, fou elegit diputat per Tarragona com a demòcrata-federal. En proclamar-se la República, fou president de la diputació provincial de Tarragona, i després comissari de la Generalitat. Ingressà a l'Esquerra Republicana, però se'n separà per fundar el Partit Republicà Radical-Socialista Català (1932). Tornà a l'Esquerra el 1936. Fou diputat a les corts de la República (1931, 1933 i 1936), de les quals fou vicepresident. S'exilià el 1939, a França, i fou president de les corts republicanes a l'exili. Tornà a Barcelona (1955), i exercí de nou la carrera d'advocat.

Nordenskiöld, Nils Adolf Erik
Hèlsinki 1832 - Dalbyö, Estocolm 1901

Explorador i cartògraf suec. Del 1858 al 1872 participà en cinc expedicions polars. Navegà per la mar de Kara fins a la desembocadura del Ienissei i, en 1878-79, resolgué la incògnita del pas del Nord-est navegant des de la desembocadura d'aquest riu fins al Japó, a bord del Vega. Encara féu una darrera expedició a Grenlàndia. Són importants les seves descripcions dels viatges i els estudis que féu sobre la història de la cartografia.

Núñez de Arce, Gaspar
Valladolid 1834 - Madrid 1903

Poeta castellà. Intervingué en la política del seu temps i ocupà càrrecs administratius importants (governador civil de Barcelona el 1868, secretari de la presidència i ministre d'ultramar el 1883). Bé que escriví algunes obres de teatre, es destacà com a poeta i, juntament amb Campoamor —ambdós representants del prosaisme poètic—, obtingué èxits assenyalats. Anticatalanista furibund, el 1886, en ocasió d'un discurs pronunciat a l'Ateneo de Madrid, atacà grollerament Catalunya. Els seus insults foren replicats en el "Diario de Barcelona" pel seu director Mañé i Flaquer i per Valentí Almirall.

Núñez de Arenas, Manuel
Madrid 1886 - París 1951

Polític i historiador castellà. Afiliat al PSOE, creà l'Escuela Nueva, i el 1921 fou un dels fundadors del Partido Comunista Obrero Español. S'exilià durant la Dictadura de Primo de Rivera, i en tornar de l'exili fou inspector general de l'ensenyament. Anà a França el 1939. És autor de Notas sobre el movimiento obrero español (1916), Don Ramón de la Sagra, reformador social (1924) i L'Espagne des Lumières au Romantisme (1963).


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà