BUXAWEB

PERSONATGES
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

U

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Vocabulari d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Luka

Ulmanis, Karlis
Unamuno y Jugo, Miguel de
Urbiztondo y Eguía, Antonio de
Urquijo, Mariano Luis de
Urquinaona, José María de
Urquiza, Justo José de


Ulmanis, Karlis
Curlàndia 1877 - Sverdlovsk 1952

Polític letó. Cap del consell nacional que proclamà la república de Letònia, en fou primer ministre en tres ocasions (1919, 1925-26, 1930-32). Mitjançant un cop d'estat (1934), es proclamà capitost (vadonis) i es féu elegir president (1936). En ocupar Letònia les tropes soviètiques (1940), fou deportat a l'URSS.

Unamuno y Jugo, Miguel de
Bilbao 1864 - Salamanca 1936

Escriptor i professor universitari basc. Estudià el batxillerat a la seva vila nadiua i filosofia i lletres a Madrid. Preparà diverses oposicions i finalment guanyà la càtedra de grec a la universitat de Salamanca (1891), d'on fou rector molts anys. Visità Barcelona ja el 1889 amb motiu de l'Exposició Universal. Aviat col·laborà en diversos diaris castellans barcelonins i en alguna revista àcrata, com "Ciencia Social". Féu amistat sobretot amb Pere Coromines i Jaume Brossa i després amb Joan Maragall. Inconformista i debel·lador de persones, institucions i règims, fou confinat a Fuerteventura (1924) per la Dictadura de Primo de Rivera. Al cap d'uns quants mesos un veler d'uns amics el traslladà a França, i s'instal·là a París i Hendaia. El 1931 tornà a Salamanca com a catedràtic de llengua castellana. Iniciada la guerra civil, fou favorable a l'alçament militar, però, en adonar-se del parany franquista, s'enfrontà públicament a la universitat salmantina amb el general Millán Astray ("Venceréis, pero no convenceréis"). Sortí protegit, i es reclogué a casa seva, on morí el darrer dia de l'any. Membre destacat de la Generació del 98, influent fins molt ençà de la postguerra, tenia una concepció molt pròpia del món i d'Espanya, de la filosofia i de la literatura i un afany insaciable d'immortalitat i de perdurar en la consciència dels lectors. Malgrat que escriví que cap castellanoparlant culte no podia desconèixer el català escrit i que dedicà poemes a temes catalans i s'hi referí en articles, crítiques de llibres (sobre Rusiñol, Narcís Oller, Maragall, Xènius i Pous i Pagès) i obres de viatge, considerà que Barcelona era una ciudad fachendosa, que als catalans els ahogaba la estética, que calia catalanizar España (fórmula subtil de descatalanitzar Catalunya) i, mentre es discutia l'Estatut a les Corts (1931), en un extens discurs proclamà l'hegemonia del castellà i la més o menys llunyana mort de les altres llengües peninsulars i ressuscità el símil despectiu de l'espingarda, referint-se al català, que ja havien combatut des del 1906 Xènius, Josep Carner i Miquel dels Sants Oliver. Excel·lí com a novel·lista, i a les novel·les reflecteix la seva visió angoixada de la vida, les seves obsessions i perplexitats. Cal remarcar Paz en la guerra (1897), record de la guerra carlina, Amor y pedagogía (1902), els contes El espejo de la muerte (1913), Niebla (1914), en part obra autobiogràfica, Abel Sánchez (1917), història d'un fratricidi, Tres novelas ejemplares (1920), La tía Tula (1921), perfil d'un caràcter, i San Manuel Bueno, mártir (1931). El seu èmfasi en l'exploració de l'ànima humana contrasta amb la poca importància donada als elements descriptius. Els seus assaigs personals, polèmics o extemporanis, escrits, com tota la seva obra, en un estil original i voluntat literària, es refereixen a l'actualitat o a qualsevol tema intemporal: En torno al casticismo (1902), Vida de don Quijote y Sancho (1905), lectura colpidora de Cervantes, Mi religión y otros ensayos (1910), Soliloquios y conversaciones (1911), Del sentimiento trágico de la vida (1912), recerca angoixosa de la fe, amb una gran pregonesa de pensament, influït per Kierkegaard, Contra esto y aquello (1910), Ensayos (1916-18), en set volums, i La agonía del cristianismo (1931), on el mot agonía vol dir combat. Cal destacar els llibres de viatges —Por tierras de Portugal y España (1911) i Andanzas y visiones españolas (1922)— i els de records: Recuerdos de niñez y mocedad (1908) i Diario íntimo (1970). Com a poeta expressa en vivències i imatges el seu tarannà angoixat, paradoxal i variable: Rosario de sonetos líricos (1911), El Cristo de Velázquez (1920), Romancero del desierto (1928), Cancionero (1953), etc. El teatre respon també al seu concepte de la vida i de la literatura: Fedra (1924), El otro (1922) i El hermano Juan (1934), entre altres. Hom li ha publicat tres edicions d'obres completes: 1928-31, en dos volums, 1950-64, en setze volums, i 1966-72, en deu. Cal destacar Epistolario entre Miguel de Unamuno y Juan Maragall (1951), ple de suggeriments, polèmiques sinceres, debats sobre Catalunya, enfrontaments i contrasts, dins un ambient de gran amistat. També el carteig que tingué amb Pere Coromines, dedicat especialment a la seva angoixa religiosa, editat definitivament dins l'obra de P.Coromines Obra completa en castellano (1975), i amb Santiago Valentí i Camp, publicat en l'obra de Josep Tarín Iglésias Unamuno y sus amigos catalanes (1966). Agustí Esclasans escriví l'estudi i la biografia Miguel de Unamuno (Buenos Aires 1947), i Joan Fuster, Maragall i Unamuno cara a cara, dins Les originalitats (1956).

Urbiztondo y Eguía, Antonio de
Sant Sebastià 1794 - Madrid 1866

Militar basc. Fou comandant general de Catalunya en el bàndol carlí (1837). Anà a França uns quants anys, i en tornar-ne es passà a l'exèrcit isabel·lí. Fou governador de les Filipines i capità general (1850-53) i finalment ministre de la guerra (1856) a l'època de Narváez.

Urquijo, Mariano Luis de
Bilbao 1768 - París 1817

Polític. De mentalitat il·lustrada, traduí La mort de César (1791), de Voltaire, que li motivà d'ésser perseguit per la inquisició, de la qual escapà gràcies a la protecció del comte d'Aranda. Després d'una curta estada a Londres, fou nomenat subsecretari d'estat (1797) i, més tard, en dimitir Francisco de Saavedra (1798), primer ministre interí. Obtingué l'abolició de l'esclavitud. Introduí la vacunació a l'estat espanyol. S'oposà a la inquisició i a les altes jerarquies eclesiàstiques per la seva dependència de Roma. Aquesta política i l'enemistat de Napoleó afavoriren les intrigues de Godoy, que aconseguí que fos destituït (1800). La seva actuació com a afrancesat —s'havia nacionalitzat francès— motivà el seu exili definitiu (1813). Fou cavaller de l'orde de Malta.

Urquinaona y Bidot, José María de
Cadis 1814 - Barcelona 1883

Eclesiàstic. Format al seminari de Cadis, fou ordenat de sacerdot (1837). Nomenat bisbe de Canàries (1868) i de Barcelona (1877), en ambdós llocs succeí el bisbe Lluch i Garriga. Construí el nou Seminari (1879), que dotà del Museu de Geologia i de l'Acadèmia Filosoficocientífica de Sant Tomàs d'Aquino, que aplegava la intel·lectualitat universitària i eclesiàstica. Com a colofó de les festes del Mil·lenni de Montserrat (1880) obtingué de Lleó XIII la proclamació del patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre el Principat de Catalunya i la coronació de la Mare de Déu. Elegit senador en representació de la província eclesiàstica catalana (1879), defensà a Madrid els interessos proteccionistes de la indústria catalana (1882), talment que en tornar a Barcelona fou rebut triomfalment per la multitud. Els tres darrers mesos de la seva vida hagué de fer cara a les forces integristes catalanes, capitanejades pel director d'"El Correo Catalán" Lluís M.de Llauder i de Dalmases i per Fèlix Sardà i Salvany, i a intervencions directes de la Santa Seu. Fou sepultat a la basílica de la Mercè, i el municipi donà el seu nom a una de les places més cèntriques de Barcelona.

Urquiza, Justo José de
Concepción, Uruguai 1801 - San José, Entre Ríos 1870

Militar i polític argentí. Diputat (1826), féu costat al govern de Juan Manuel Rosas, que el nomenà governador d'Entre Ríos (1842). Combaté el centralisme i el monopoli comercial de Buenos Aires, actitud que l'enfrontà a Rosas, que ell derrotà a Monte Caseros (1852). Rebut el poder per la constitució del 1853, de signe federal, instaurà una confederació d'estats i un règim autoritari i conservador, basat en l'antiga oligarquia rosista. Tanmateix, la guerra civil continuà, i el 1855 Urquiza vencé els liberals centralistes de Buenos Aires a Cepeda. La reacció de Bartolomé Mitre el derrotà a Pavón (1861), però ambdós caps arribaren a un acord. Governador d'Entre Ríos (1861-64 i 1868-70), s'entengué amb el president del Paraguai, Francisco Solano López, però es retractà i tornà a fer costat al president Mitre, mentre que Solano López envaïa Corrientes (1865). Una revolta federal esclatà contra la seva voluntat (1866-67) i morí assassinat.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà