Ulmanis, Karlis
Curlàndia 1877 - Sverdlovsk 1952
Polític letó. Cap del consell nacional que proclamà la república de Letònia, en fou
primer ministre en tres ocasions (1919, 1925-26, 1930-32). Mitjançant un cop d'estat
(1934), es proclamà capitost (vadonis) i es féu elegir president (1936). En
ocupar Letònia les tropes soviètiques (1940), fou deportat a l'URSS.
Unamuno y Jugo,
Miguel de
Bilbao 1864 - Salamanca 1936
Escriptor i professor universitari basc. Estudià el batxillerat a la seva vila nadiua i
filosofia i lletres a Madrid. Preparà diverses oposicions i finalment guanyà la càtedra
de grec a la universitat de Salamanca (1891), d'on fou rector molts anys. Visità
Barcelona ja el 1889 amb motiu de l'Exposició Universal. Aviat col·laborà en diversos
diaris castellans barcelonins i en alguna revista àcrata, com "Ciencia Social".
Féu amistat sobretot amb Pere Coromines i Jaume Brossa i després amb Joan
Maragall.
Inconformista i debel·lador de persones, institucions i règims, fou confinat a
Fuerteventura (1924) per la Dictadura de Primo de Rivera. Al cap d'uns quants mesos un
veler d'uns amics el traslladà a França, i s'instal·là a París i Hendaia. El 1931
tornà a Salamanca com a catedràtic de llengua castellana. Iniciada la guerra civil, fou
favorable a l'alçament militar, però, en adonar-se del parany franquista, s'enfrontà
públicament a la universitat salmantina amb el general Millán Astray ("Venceréis,
pero no convenceréis"). Sortí protegit, i es reclogué a casa seva, on morí el
darrer dia de l'any. Membre destacat de la Generació del 98, influent fins molt ençà de
la postguerra, tenia una concepció molt pròpia del món i d'Espanya, de la filosofia i
de la literatura i un afany insaciable d'immortalitat i de perdurar en la consciència
dels lectors. Malgrat que escriví que cap castellanoparlant culte no podia desconèixer
el català escrit i que dedicà poemes a temes catalans i s'hi referí en
articles,
crítiques de llibres (sobre Rusiñol, Narcís Oller, Maragall, Xènius i Pous i
Pagès) i
obres de viatge, considerà que Barcelona era una ciudad fachendosa, que als
catalans els ahogaba la estética, que calia catalanizar España (fórmula
subtil de descatalanitzar Catalunya) i, mentre es discutia l'Estatut a les Corts (1931),
en un extens discurs proclamà l'hegemonia del castellà i la més o menys llunyana mort
de les altres llengües peninsulars i ressuscità el símil despectiu de
l'espingarda, referint-se al català, que ja havien combatut des del 1906
Xènius, Josep Carner i Miquel
dels Sants Oliver. Excel·lí com a novel·lista, i a les novel·les reflecteix la seva
visió angoixada de la vida, les seves obsessions i perplexitats. Cal remarcar Paz en
la guerra (1897), record de la guerra carlina, Amor y pedagogía (1902), els
contes El espejo de la muerte (1913), Niebla (1914), en part obra
autobiogràfica, Abel Sánchez (1917), història d'un fratricidi, Tres novelas
ejemplares (1920), La tía Tula (1921), perfil d'un caràcter, i San Manuel
Bueno, mártir (1931). El seu èmfasi en l'exploració de l'ànima humana contrasta
amb la poca importància donada als elements descriptius. Els seus assaigs
personals,
polèmics o extemporanis, escrits, com tota la seva obra, en un estil original i voluntat
literària, es refereixen a l'actualitat o a qualsevol tema intemporal: En torno al
casticismo (1902), Vida de don Quijote y Sancho (1905), lectura colpidora de
Cervantes, Mi religión y otros ensayos (1910), Soliloquios y conversaciones (1911),
Del sentimiento trágico de la vida (1912), recerca angoixosa de la fe, amb una
gran pregonesa de pensament, influït per Kierkegaard, Contra esto y aquello (1910),
Ensayos (1916-18), en set volums, i La agonía del cristianismo (1931), on
el mot agonía vol dir combat. Cal destacar els llibres de viatges —Por
tierras de Portugal y España (1911) i Andanzas y visiones españolas (1922)—
i els de records: Recuerdos de niñez y mocedad (1908) i Diario íntimo (1970).
Com a poeta expressa en vivències i imatges el seu tarannà angoixat, paradoxal i
variable: Rosario de sonetos líricos (1911), El Cristo de Velázquez (1920),
Romancero del desierto (1928), Cancionero (1953), etc. El teatre respon
també al seu concepte de la vida i de la literatura: Fedra (1924), El otro (1922)
i El hermano Juan (1934), entre altres. Hom li ha publicat tres edicions d'obres
completes: 1928-31, en dos volums, 1950-64, en setze volums, i 1966-72, en deu. Cal
destacar Epistolario entre Miguel de Unamuno y Juan Maragall (1951), ple de
suggeriments, polèmiques sinceres, debats sobre Catalunya, enfrontaments i
contrasts,
dins un ambient de gran amistat. També el carteig que tingué amb Pere
Coromines, dedicat
especialment a la seva angoixa religiosa, editat definitivament dins l'obra de P.Coromines
Obra completa en castellano (1975), i amb Santiago Valentí i Camp, publicat en
l'obra de Josep Tarín Iglésias Unamuno y sus amigos catalanes (1966). Agustí
Esclasans escriví l'estudi i la biografia Miguel de Unamuno (Buenos Aires 1947), i
Joan Fuster, Maragall i Unamuno cara a cara, dins Les originalitats (1956).
Urbiztondo
y Eguía, Antonio de
Sant Sebastià 1794 - Madrid 1866
Militar basc. Fou comandant general de Catalunya en el bàndol carlí (1837). Anà a
França uns quants anys, i en tornar-ne es passà a l'exèrcit isabel·lí. Fou governador
de les Filipines i capità general (1850-53) i finalment ministre de la guerra (1856) a
l'època de Narváez.
Urquijo,
Mariano Luis de
Bilbao 1768 - París 1817
Polític. De mentalitat il·lustrada, traduí La mort de César (1791), de
Voltaire, que li motivà d'ésser perseguit per la inquisició, de la qual escapà
gràcies a la protecció del comte d'Aranda. Després d'una curta estada a Londres, fou
nomenat subsecretari d'estat (1797) i, més tard, en dimitir Francisco de Saavedra (1798),
primer ministre interí. Obtingué l'abolició de l'esclavitud. Introduí la vacunació a
l'estat espanyol. S'oposà a la inquisició i a les altes jerarquies eclesiàstiques per
la seva dependència de Roma. Aquesta política i l'enemistat de Napoleó afavoriren les
intrigues de Godoy, que aconseguí que fos destituït (1800). La seva actuació com a
afrancesat —s'havia nacionalitzat francès— motivà el seu exili definitiu
(1813). Fou cavaller de l'orde de Malta.
Urquinaona
y Bidot, José María de
Cadis 1814 - Barcelona 1883
Eclesiàstic. Format al seminari de Cadis, fou ordenat de sacerdot (1837). Nomenat bisbe
de Canàries (1868) i de Barcelona (1877), en ambdós llocs succeí el bisbe Lluch i
Garriga. Construí el nou Seminari (1879), que dotà del Museu de Geologia i de
l'Acadèmia Filosoficocientífica de Sant Tomàs d'Aquino, que aplegava la
intel·lectualitat universitària i eclesiàstica. Com a colofó de les festes del
Mil·lenni de Montserrat (1880) obtingué de Lleó XIII la proclamació del patronatge de
la Mare de Déu de Montserrat sobre el Principat de Catalunya i la coronació de la Mare
de Déu. Elegit senador en representació de la província eclesiàstica catalana (1879),
defensà a Madrid els interessos proteccionistes de la indústria catalana (1882), talment
que en tornar a Barcelona fou rebut triomfalment per la multitud. Els tres darrers mesos
de la seva vida hagué de fer cara a les forces integristes catalanes, capitanejades pel
director d'"El Correo Catalán" Lluís M.de Llauder i de Dalmases i per
Fèlix Sardà i Salvany, i a intervencions directes de la Santa Seu. Fou sepultat a
la basílica de la Mercè, i el municipi donà el seu nom a una de les places més
cèntriques de Barcelona.
Urquiza, Justo
José de
Concepción, Uruguai 1801 - San José, Entre Ríos 1870
Militar i polític argentí. Diputat (1826), féu costat al govern de Juan Manuel Rosas,
que el nomenà governador d'Entre Ríos (1842). Combaté el centralisme i el monopoli
comercial de Buenos Aires, actitud que l'enfrontà a Rosas, que ell derrotà a Monte
Caseros (1852). Rebut el poder per la constitució del 1853, de signe federal, instaurà
una confederació d'estats i un règim autoritari i conservador, basat en l'antiga
oligarquia rosista. Tanmateix, la guerra civil continuà, i el 1855 Urquiza vencé els
liberals centralistes de Buenos Aires a Cepeda. La reacció de Bartolomé Mitre el
derrotà a Pavón (1861), però ambdós caps arribaren a un acord. Governador d'Entre
Ríos (1861-64 i 1868-70), s'entengué amb el president del Paraguai, Francisco Solano
López, però es retractà i tornà a fer costat al president Mitre, mentre que Solano
López envaïa Corrientes (1865). Una revolta federal esclatà contra la seva voluntat
(1866-67) i morí assassinat.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
