BUXAWEB

PERSONATGES
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

G

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Vocabulari d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Luka

Gaddafi, Moammar al-
Galán, Fermín
Gallegos, Rómulo
Gambetta, Léon
Gandhi, Mohandas Karamchand

Gandhi, Rajiv
Gandhi, Shrimati Indira

Gapon, Georgij Apollonovic
Garaikoetxea Urriza, Carlos

García de León y Pizarro, José
García de Polavieja, Camilo
García del Corral, Ildefonso
García Hernández, Ángel
García i Oliver, Joan

García Iñíguez, Calixto
García Lorca, Federico
García Miranda, José
García Pérez, Alan
García Prieto, Manuel
García Quejido, Antonio

García Ruiz, Eugenio
García Sabell, Domingo
García Sánchez, Cipriano
García Valiño, Rafael
García Viñas, José
García-Ramal, Enrique

García-Trevijano, Antonio
Garibaldi, Giuseppe
Garrido y Tortosa, Fernando
Garrigues Walker, Joaquín
Gasparri, Pietro
Gasset i Mercader, Rafael
Gasset y Chinchilla, Rafael
Gassol i Rovira, Bonaventura

Gaudí i Cornet, Antoni
Gil-Robles y Quiñones, José María
Giner de los Ríos, Francisco
Giner de los Ríos, Hermenegildo
Gioberto, Vincenzo
Giolitti, Giovanni
Giral, José

Girard, Ismael
Girón y de Velasco, José Antonio

Girona i Agrafel, Manuel
Giscard d'Estaing, Valéry
Giuliano, Salvatore
Gladstone, William Ewart

Gobineau, Joseph-Arthur
Goded Llopis, Manuel
Godoy, Manuel de
Godwin, William
Goebbels, Joseph Paul
Gomà i Tomàs, Isidre

Gómez, Máximo
Gomulka, Wladyslaw
Gonfaus i Casadesús, Marcel.lí
González, Valentín
González Bravo, Luis
González de la Pezuela, Juan
González Márquez, Felipe

González Martín, Gonzalo
Gorbacov, Mikhail

Gordón Ordás, Félix
Göring, Hermann Wilhelm

Goya y Lucientes, Francisco
Gramme, Zénobe-Théophile

Gramsci, Antonio
Grandi, Dino
Gravina, Federico Carlo
Gregori XVI
Gregorio, Leopoldo de
Grenville, William Wyndham
Grimaldi, Girolamo

Grimau García, Julián
Grinyó, Maria
Grivas, Georgios
Gromyko, Andrej
Gronchi, Giovanni
Grosz, Karoly

Grotewohl, Otto
Guarner i Vivancos, Josep
Guarner i Vivancos, Vicenç
Gubern i Fàbregas, Santiago
Güell i Bacigalupi, Eusebi
Güell i de Churruca, Joan Claudi
Güell i de Sentmenat, Carles

Güell i Ferrer, Joan
Güell i López, Joan Antoni de
Güell i Renté, Josep
Guerra del Río, Rafael
Guerra González, Alfonso
Guesde, Jules
Guevara de la Serna, Ernesto
Guillem I de Prússia
Guillem I dels Països Baixos

Guillem II de Prússia
Guillem III dels Països Baixos
Guimerà i Jorge, Àngel
Guizot, François

Gustau III de Suècia
Gustau VI Adolf de Suècia
Guterres, António

Gutiérrez i Díaz, Antoni
Gutiérrez Mellado, Manuel
Gutiérrez Vegara, Antonio

Gaddafi, Moammar al-
'Misrata' 1942

Muammir al-Kadafi. Militar i polític libi. Essent capità, el 1969 dirigí el cop d'estat que derrocà la monarquia d'Idris, després del qual esdevindria comandant en cap de les forces armades, primer ministre (1970-72), ministre de defensa (1970), president del Consell de la Revolució Líbia (1970-77) i president de la República (1977). El 1970 féu desmantellar les bases britàniques i dels EUA i expulsà del país els habitants d'origen europeu. La seva política interna es caracteritza per la virulència antioccidental, el fervor islàmic, el culte a la personalitat, la repressió i la invocació d'una "tercera via universal" superadora del capitalisme i el marxisme: el govern dels Comitès Populars, culminat el 1976 amb la fundació de la Gamahirija o Estat de les Masses; en l'àmbit internacional, fou un aliat incòmode de l'URSS, dóna suport a diversos moviments guerrillers i, suposadament, a grups terroristes, motiu pel qual el 1986 la seva residència fou objecte d'un atac aeri per part dels EUA, del qual sortí il·lès. Ha alternat obsessivament diverses formes de panarabisme (com ara la creació d'un 'Gran Magrib') amb ulteriors enfrontaments amb els estats àrabs. El 1991, però, condemnà la invasió iraquiana de Kuwait. La negativa a extradir dos presumptes terroristes acusats d'un atemptat aeri el 1988 (cas Lockerbie), li valgué un duríssim embargament davant del qual, finalment, hagué de cedir (1999).
A l'abril del 1999, l'ONU suspengué l'embargament al govern libi, després que Gaddafi autoritzés el judici a Holanda de dos ciutadans naturals del país, acusats d'un atemptat contra un avió civil americà a Lockerbie (Escòcia). A partir d'aleshores, Gaddafi concentrà els seus esforços en un ambiciós projecte diplomàtic: la constitució dels Estats Units d'Àfrica, on Líbia seria el motor del desenvolupament econòmic i polític del continent. Es presentà des d'aquell moment com un estadista de la pau, per a normalitzar les seves relacions diplomàtiques després de deu anys d'aïllament. Però aquesta voluntat topà amb dues grans dificultats: l'opacitat del sistema i les acusacions de terrorisme i repressió tant en l'àmbit local com en l'internacional. En política interna, orientà les seves accions a rebaixar les tensions socials i polítiques al país i a rellançar una economia malmesa per deu anys d'embargament.

Galán, Fermín
Illa de San Fernando, Cadis 1899 - Osca 1930

Militar. Es distingí al Marroc; ja capità, el 1926 es rebel·là contra la Dictadura de Primo de Rivera i fou degradat i empresonat a Barcelona. Alliberat i rehabilitat el 1930, connectà amb el Comitè Nacional Revolucionari; destinat a Jaca, el 12 de desembre s'insurgí contra la monarquia i proclamà la república; fracassat el moviment, fou afusellat.

Gallegos, Rómulo
Caracas 1884 - 1969

Escriptor i polític veneçolà. La seva extensa producció de novel·les —de la qual es destaquen Reinaldo Solar (1920), La trepadora (1925), Doña Bárbara (1929), Cantaclaro (1931) i Canaima (1935)— constitueix un vast retaule de la vida als llanos i fa de l'autor un dels grans fundadors de la narrativa llatino-americana. La carrera política de Gallegos s'inicià el 1931 com a senador de l'estat d'Apure, però fou exiliat aquell mateix any per la seva oposició al dictador Juan Vicente Gómez, fins el 1936. Elegit president de la república el 1947, fou enderrocat per un cop d'estat militar el 1948. Fins el 1958 visqué a l'exili.

Gambetta, Léon
Càors 1838 - Ville d'Avray, París 1882

Polític francès. Advocat, fou elegit diputat el 1869 i dirigí els republicans radicals, oposat a Napoleó III. Elaborà un programa radical basat en el sufragi universal, la supressió de títols, l'elecció de funcionaris, la supressió de l'exèrcit, l'abolició dels monopolis, etc. El 1870 proclamà la Tercera República i maldà per salvar París; dimití com a protesta per la cessió d'Alsàcia i de Lorena. Reelegit pel juliol del 1871, féu costat a Thiers contra els monàrquics i dirigí la unió republicana basada en la petita burgesia, però més tard s'alià amb els centristes i votà la constitució del 1875. Presidí la cambra de diputats (1879) i fou uns quants mesos cap de govern, el 1881. Fou un gran orador d'idees democràtiques i anticlericals, influí molt sobre els governs radicals de la seva època i afavorí l'expansió colonial.

Gandhi, Mohandas Karamchand
Porbandar 1869 - Nova Delhi 1948

Polític i pensador indi, capdavanter del moviment a favor de la independència de l'Índia. És conegut amb el títol honorífic de mahatma. Estudià dret a Oxford (1888-91) i exercí com a advocat a Bombai, fins el 1893, que partí a Natal, on inicià un moviment en defensa dels indis emigrats basat en la resistència no violenta (satyagraha). Establí diferents granges cooperatives (ashrams) i se serví del diari «Indian Opinion», fundat per ell el 1904, per a difondre les seves idees. Empresonat diverses vegades, tornà al seu país (1914), on, davant la misèria que comportava el colonialisme britànic, propugnà el retorn als sistemes sòcio-econòmics tradicionals com a enfrontament polític, amb campanyes de desobediència civil (hartal). Empresonat en diferents ocasions, passà a ocupar la presidència del partit del congrés (1924), principal organisme d'enfrontament polític. Participà en la conferència de la Taula Rodona (Londres, 1931), en la qual reclamà la independència de l'Índia, però fou un fracàs. En tornar al seu país, inicià els dejunis en senyal de protesta i, empresonat novament, fou alliberat el 1944. El 1947 fou assignada l'acta d'independència amb la separació de l'Índia i el Pakistan, fet al qual ell era contrari. El 1948 fou assassinat per un extremista hindú; el seu cos fou incinerat i les cendres foren escampades al Ganges.

Gandhi, Rajiv
Bombai 1945 - Sriperumpudur 1991

Polític indi. Fill petit d'Indira Gandhi. Pilot aeri de professió, es dedicà a la política en morir el seu germà Sanjay. Fou elegit diputat al parlament el 1981 i dos anys més tard fou nomenat secretari general del Partit del Congrés. Després de l'assassinat de la seva mare accedí al càrrec de primer ministre (1984) des d'on ha intentà d'apaivagar els conflictes ètnics entre la població índia. L'any 1989 dimití el càrrec de primer ministre en perdre les eleccions legislatives. Morí assassinat per activistes tàmils.

Gandhi, Shrimati Indira
Allahabad 1917 - Nova Delhi 1984

Estadista índia. Estudià a Suïssa i a Oxford, fins el 1942. Consellera política del seu pare, el pandit Nehru, arribà a la presidència del Partit del Congrés (1959) i fou ministra d'informació en el gabinet de Shastri, que succeí com a cap de govern el 1966. Consolidà la seva posició en les eleccions generals de l'any 1967 i en les del 1971. El 1975, però, fou declarada culpable de corrupció electoral per un tribunal. Com a resposta, decretà l'estat d'emergència, posà fora de la llei les activitats polítiques, empresonà centenars d'opositors al seu règim i incorporà el seu fill Sanjay a les tasques de reconstrucció política del partit del congrés, en el govern. Molt influïda políticament pel seu fill, la seva popularitat decaigué ràpidament. En les eleccions del 1977 el seu govern sofrí una greu derrota; ella mateixa perdé el seu escó al parlament i hagué de dimitir el govern. El 1978 encapçalà una fracció del Partit del Congrés que s'escindí. El 1980 esdevingué primera ministra de l'Índia per quarta vegada, a causa del col·lapse sofert pel partit Janata en el govern; aquell mateix any morí en accident aeri el seu fill Sanjay. Fou presidenta del Moviment de Països No Alineats (1983). Reprimí amb duresa les aspiracions autonomistes o independentistes de la comunitat sikh al Panjab i fou assassinada per membres sikhs de la seva escorta personal per l'octubre del 1984. El seu altre fill, Rajiv, la succeí com a primer ministre de l'Índia.

Gapon, Georgij Apollonovic
Poltana, Ucraïna 1870 - Terijoki, actual Zelenogorsk, Leningrad 1906

Eclesiàstic i reformador social ucraïnès. Preocupat alhora per les males condicions de vida del proletariat rus i per l'ascens del socialisme revolucionari, defensà un tsarisme benèvol d'arrel cristiana. Fundà l'Assemblea Obrera (1904) i organitzà, en connivència amb la policia, la manifestació pacífica a Peterburg del gener del 1905, que acabà en l'anomenat 'diumenge sagnant', en el qual moriren milers d'obrers a mans de la policia, malgrat el compromís secret d'aquesta de no intervenir-hi Revolució Russa del 1905). Exiliat a Londres, Gapon responsabilitzà directament el tsar de la matança. En tornar a Rússia fou assassinat.

Garaikoetxea Urriza, Carlos
Pamplona 1939

Polític basc. Llicenciat en dret i en econòmiques per la universitat de Deusto, presidí durant deu anys la Cambra d'Indústria i Comerç de Navarra i fou membre del Consell Foral de Navarra. Afiliat al PNB, en fou president de 1977 a 1980. Diputat per Guipúscoa en les eleccions generals del 1979 i membre del Parlament Foral navarrès, fou designat el mateix any president del Consell General Basc pre-autonòmic, càrrec des del qual negocià amb A. Suárez l'Estatut de Gernika (1979). Lehendakari del govern basc en les eleccions al parlament basc (1980, reelegit el 1984), l'enfrontament amb X. Arzalluz el portà a dimitir el 1984 i encapçalar, el 1986, una escissió del PNB que adoptà el nom d'Eusko Alkartasuna (EA). En 1989-94 fou diputat al Parlament Europeu per la coalició Europa dels Pobles, i aquest darrer any fou elegit diputat al Parlament basc, càrrec que revalidà el 1998 i el 2001. El 1999 dimití la presidència d'EA.

García de León y Pizarro, José
Madrid 1770 - 1835

Polític castellà. Ocupà diversos càrrecs diplomàtics i fou ministre durant la regència (1812-13), però fou destituït per la seva oposició a Wellington. Ferran VII el nomenà ministre d'estat el 1816, i fou destituït el 1818, amb motiu de l'afer dels vaixells russos. Perseguit per absolutistes i constitucionals, emigrà a França (1823), d'on tornà el 1830. Deixà unes Memorias... (publicades en 1894-97), d'un gran interès.

García de Polavieja y del Castillo, Camilo
Madrid 1838 - 1914

Militar castellà. Ingressà a l'exèrcit (1858) i es destacà en la guerra d'Àfrica i en la de Cuba de 1868-78. Lluità contra els carlins a Catalunya (1873-76) i, de nou a Cuba, reprimí amb duresa l'anomenada guerra chiquita (1879-89). Fou capità general de Cuba (1890-92) i de les Filipines (1896-98), on féu afusellar Rizal i assolí algunes victòries, però, pel fet de no haver rebut els reforços que demanava, dimití poc abans de la derrota final. Proposà una política anomenada de regeneracionisme, publicà un manifest (1 de setembre de 1898) que apel·lava a la dreta hispànica i intentà d'atreure la cooperació catalana amb l'oferiment d'una descentralització administrativa, fet que atragué un sector de la burgesia catalana, que formà la Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja. Fou nomenat ministre de la guerra del gabinet Silvela (1899). Però, davant les exigències financeres del pressupost del ministre Villaverde, es produí un moviment de refús al País Valencià, a Aragó, a Múrcia i, sobretot, a Catalunya. Aquest conflicte provocà la dimissió de Polavieja i la fi de l'intent. Fou nomenat cap de l'estat major (1904) per Alfons XIII, que destituí Maura com a cap del govern pel fet d'haver-ne desaprovat el nomenament. El 1906 fou nomenat president del Consell Suprem de Marina i Guerra. És autor d'una biografia d'Hernán Cortés (1909).

García del Corral, Ildefonso
Jerez de la Frontera, Andalusia 1848 - Barcelona 1919

Jurisconsult republicà. Residí a Barcelona des del 1876 i col·laborà regularment a "La Gaceta de Cataluña" i "La Publicidad". S'uní a la Solidaritat Catalana (1906) i després a la UFNR; en 1912-15 fou un dels caps del reformisme barceloní. Traduí al castellà el Corpus Iuris Civilis (1889-98, en sis volums).

García Hernández, Ángel
Vitòria 1900 - Osca 1930

Militar. Capità a Jaca, col·laborà amb Fermín Galán en l'aixecament republicà del 12 de desembre de 1930. Fracassada la revolta i fet presoner, després d'un consell de guerra sumaríssim fou afusellat (14 de desembre).

García i Oliver, Joan
Reus, Baix Camp 1901 - Guadalajara, Mèxic 1980

Dirigent anarcosindicalista. Cambrer, anà a Barcelona, on s'uní amb Durruti i Ascaso i formà el grup Los Solidarios (1922). Sota la Dictadura, fou empresonat a Burgos (1924) i a Pamplona (1926), i no tingué intervenció directa en la fundació de la FAI. Després d'oposar-se a les federacions nacionals d'indústria, en el congrés de la CNT del juny del 1931 (on representà el Sindicat d'Art Fabril de Barcelona), es destacà com a partidari de l'immediat putschisme revolucionari contra la República i fou qualificat d'anarco-bolxevic. Implicat en l'aixecament de l'Alt Llobregat (gener del 1932), fou empresonat, i des de la presó acusà públicament Pestaña d'haver impedit una vaga general de solidaritat amb els deportats i aconseguí que dimitís. Posteriorment impulsà la creació d'un Comitè Nacional Revolucionari i fou el dirigent principal de la insurrecció del 8 de gener de 1933, i novament fou detingut. Es mantingué després en un segon pla davant el moviment revolucionari del desembre d'aquell mateix any i insistí en la necessitat d'una organització paramilitar (en especial, els grups de defensa confederals), tesi que formulà al congrés confederal de Saragossa (maig del 1936). El 21 de juliol, a l'inici de la guerra civil, imposà la formació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que dominà els primers temps de la secretaria de guerra. De bon principi s'oposà a l'entrada de la CNT al Consell de la Generalitat (setembre del 1936), però després ell mateix acceptà el càrrec de ministre de justícia del govern Largo Caballero (novembre del 1936 ­ maig del 1937). Posà en funcionament un camp de treball per als detinguts polítics i intentà de crear unes ciutats penitenciàries de readaptació a curt termini per a delinqüents comuns. Com a membre del Consell Superior de Guerra de la República (novembre del 1936), inicià l'organització de les Escoles Populars de Guerra. Durant els Fets de Maig del 1937 anà a Barcelona amb Frederica Montseny per aturar la lluita al carrer. Des del juliol d'aquell any figurà com a cap de la Comissió Auxiliar Política del comitè regional de Catalunya. A partir del 1938 intentà la centralització organitzativa del moviment confederal mitjançant la creació d'un comitè executiu del Moviment Llibertari de Catalunya (abril del 1938). A l'exili, primerament a Suècia (1939) i després a Mèxic (1940), intentà la creació d'un Partit Obrer del Treball que exercís la direcció política de la CNT.

García Iñíguez, Calixto
Holguín, Oriente 1839 - Washington 1898

Militar cubà. Lluità contra els espanyols durant la guerra dels Deu Anys (1868-78), i aviat es distingí com un dels millors capitosts independentistes. Fou capturat i desterrat a Espanya el 1873, i un altre cop el 1880, després d'un desembarcament, fallit, a l'illa. El 1895 tornà a Cuba, col·laborà amb els nord-americans i ocupà Santiago de Cuba. Morí mentre negociava l'autonomia de Cuba amb els EUA.

García Lorca, Federico
Fuente Vaqueros, Andalusia 1898 - Granada 1936

Poeta i dramaturg. Estudià dret i filosofia i lletres a Granada i a Madrid, on residí des del 1919. A la Residencia de Estudiantes conegué Juan Ramón Jiménez i Antonio Machado i es féu amic de Salvador Dalí i dels seus condeixebles Rafael Alberti, Jorge Guillén i Pedro Salinas, a la generació dels quals —dita del 1927— cal adscriure la seva obra. A través de la seva amistat amb Salvador Dalí, a qui dedicà una oda (1926), conegué Catalunya, des del 1925. Sebastià Gasch i el grup de "L'Amic de les Arts" li feren conèixer la vida popular i cultural de Barcelona, on féu la seva primera exposició de dibuixos, a les galeries Dalmau (1927). Aviat es relacionà amb els grups de "Mirador" i de "Quaderns de Poesia" i féu conferències i lectures. A través de Margarida Xirgu, principal protagonista de les estrenes lorquianes a Barcelona, conegué el món teatral. García Lorca ha influït sobre els poetes de la promoció de Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet, etc. Participà en els actes de l'aniversari de la mort de Góngora amb una conferència sobre La imagen poética en Don Juan Luis de Góngora, que constitueix un document important sobre la concepció i l'elaboració de la seva pròpia poesia. Excepcionalment dotat per a tota activitat artística, a més de poesies i peces teatrals féu dibuixos i versions musicals de cançons populars. El 1931 fundà La Barraca, grup de teatre universitari que dirigí Eduardo Ugarte i que recorria els pobles de Castella. Féu viatges a Galícia, a Nova York, a Cuba (1929-30) i a l'Argentina (1933-34). Quan esclatà la guerra civil, el 1936, era a Granada, on, potser més per raons personals que per activitats polítiques, fou detingut per la guàrdia civil franquista i afusellat el 19 d'agost. La seva obra poètica, iniciada amb Impresiones y paisajes (1918) i Libro de poemas (1921), que a través d'elements romàntics i modernistes mostren progressivament la sensibilitat personal de l'autor en formes i motius de gust popular, arriba a la plenitud amb Canciones (1927), Romancero gitano (1928), Poema del cante jondo (1931) i Llanto por Ignacio Sánchez Mejías (1935), on assimila formes i elements populars amb les adquisicions de l'avantguardisme i de la poesia culta de la seva generació, en poemes d'una estilitzada elegància, que oscil·len entre la tragèdia i el lirisme; més decantat cap a les formes d'avantguarda són és Poeta en Nueva York (1940), cant angoixós a la gran ciutat com a nucli deshumanitzador. En la seva producció teatral el llenguatge líric, les cançons i els romanços que hi intercala i la concepció poemàtica de l'obra són característiques essencials: Mariana Pineda (1927) i La zapatera prodigiosa (1930), una fina caricatura de la relació entre una muller jove i un marit vell. Hom pot considerar tragèdies Bodas de sangre (1933), on l'amor il·legítim és perseguit pel fatalisme, Yerma (1937), sobre la maternitat frustrada, i La casa de Bernarda Alba, estrenada per Margarida Xirgu a Buenos Aires el 1945, colpidor retaule del tabú de la virginitat en un medi rural. Unes altres peces —Así que pasen cinco años (1931), Retablillo de don Cristóbal (1931), Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín (1931), El público (1933), Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores (1935)— exemplifiquen aspectes més experimentals o recreatius de la seva obra.

García Miranda, José
Toledo 1897

Militar i polític. Fill de família benestant i de tradició liberal, participà com a oficial de l'exèrcit espanyol en la campanya del Marroc posterior al desastre d'Annual, fins que fou ferit. Intervingué en diverses conspiracions contra la Dictadura de Primo de Rivera, i fou empresonat diverses vegades. Membre actiu del Bloc Obrer i Camperol, fou candidat del partit per Barcelona i per Tarragona en les eleccions constituents de la República (1931). Impulsà el grup de Teatre del Proletariat (1931). Fou conegut en aquells anys com El Capitán Rojo.

García Pérez, Alan
Lima 1949

Polític peruà. Ingressà molt jove a l'APRA (Alianza Popular Revolucionaria Americana), i el 1982 es convertí en secretari general del partit. El 1985 assolí la presidència del país, que mantingué fins el 1990, any que fou derrotat per Alberto Fujimori, líder de la coalició Cambio'90. Acusat de corrupció per la justícia del seu país, en 1992-2001 visqué a l'exili. Retornà al Perú aquest darrer any, havent prescrit les acusacions, per tal de presentar-se a les eleccions presidencials, en les quals fou derrotat per A.Toledo.

García Prieto, Manuel
Astorga 1859 - Sant Sebastià 1938

Polític, primer marquès d'Alhucemas (1911) i gran d'Espanya (1913). Membre del partit liberal, fou ministre de governació en el govern de Montero Ríos (1906), de gràcia i justícia en el de Moret, de foment en el de López Domínguez i d'estat en el de Canalejas (1910-12), i signà un tractat amb el Marroc i un altre amb França sobre el Marroc. A la mort de Canalejas se separà dels liberals de Romanones, del qual fou rival constant en la direcció del partit, i formà el partit liberal democràtic. Fou cap del govern el 1917 (d'abril a juny), però l'en feren caure les juntes militars de defensa; tornà a la presidència del novembre del 1917 al març del 1918. Ministre de governació en el govern de Maura i primer ministre el 1923, fou destituït pel general Primo de Rivera. El 1931 fou ministre de justícia del govern Aznar.

García Quejido, Antonio
Madrid 1856 - 1927

Dirigent socialista castellà. Tipògraf, ingressà el 1876 a l'Asociación del Arte de Imprimir i fou un dels fundadors del nucli socialista madrileny del 1879 i un dels informadors de la Comissió de Reformes Socials (1884). Era secretari de la Federació Tipogràfica quan, pel maig del 1886, anà a València a organitzar, juntament amb Antoni Cortès, l'Agrupació Socialista Valenciana. Del 1887 al 1897 residí a Barcelona, on impulsà la creació del PSOE local i de la UGT, de la qual fou president (1888-92) i secretari (1894-97), i encapçalà l'Agrupació Socialista de Barcelona. També destacà en la consolidació de l'Agrupació Socialista de Palma de Mallorca (1892 i 1899). De nou a Madrid, corrector d'"El Heraldo de Madrid" (1898-1919), tornà a la secretaria de la UGT (1899-1903). Creà la revista teòrica "La Nueva Era" (1901-02). Representà la UGT en els congressos internacionals de París (1900) i d'Amsterdam (1904; anteriorment havia assistit als de Zuric, el 1899, i de Londres, el 1896). Presidí també l'Asociación del Arte de Imprimir (1904-09) i la Federació Tipogràfica (1912-18); fou regidor (1909-13) i diputat provincial de Madrid (1919-23). Des del 1912 s'oposà a l'aliança republicano-socialista. Criticà l'aliadofília de Pablo Iglesias, i en 1919-21, essent vice-president del PSOE, es declarà partidari de la III Internacional. Havent abandonat el PSOE, fou cofundador del Partido Comunista Obrero Español i de la redacció de "La Antorcha". Escriví Pablo Iglesias en el Partido Socialista (1905) i Carlos Marx y la Internacional (1923).

García Ruiz, Eugenio
Amusco, Palència 1819 - Madrid 1889

Polític castellà. Advocat republicà i liberal, lluità a Valladolid contra els carlins i fou diputat durant el Bienni Progressista (1854-56). Oposat a Isabel II, hagué d'emigrar a París (1866). El 1868 s'uní a la revolució i féu costat a la república unitària i conservadora. Fou ministre de governació (1874) en el govern del general Serrano. Publicà unes Historias (1878-80), on es justifica i ataca Francesc d'Assís de Borbó i Sor Patrocinio.

García Sabell, Domingo
Santiago de Compostel·la 1909

Metge, escriptor i polític gallec. Fundà la FUE a la universitat de Santiago durant els anys d'estudiant, i posteriorment es doctorà a Suïssa i Alemanya. Després de la guerra civil de 1936-39, que li impedí la docència universitària, es dedicà a la professió de la medicina, en la qual assolí gran prestigi. Vinculat al galleguisme, formà part del grup fundador de l'Editorial Galaxia. Fou president de l'Academia Galega (1977) i, el mateix any, senador reial. Des del 1981 és delegat del govern a Galícia. La seva producció com a assagista, molt extensa, ha estat publicada en diversos volums (1963, 1976, 1995) que recullen escrits diversos sobre medicina, art i literatura. Destaquen, entre altres, A pintura como comunicación (1971), Nóvoa Santos (1981), Análise existencial do home galego enfermo (1990) i Paseata arredor da morte (1999), entre d'altres. El 1998 li fou atorgat el Premio das Artes e das Letras de Galicia.

García Sánchez, Cipriano
Manzanares de la Mancha, Ciudad Real 1927 - Castelldefels 1995

Sindicalista i polític, conegut com el Cipri. A 16 anys començà a treballar a les mines d'Amoradiel. El 1951 emigrà a Catalunya, i s'instal·là a Terrassa. Vers el 1954, passà a formar part de la direcció local del PSUC. Fou empresonat diverses vegades entre el 1957 i el 1964 per les seves activitats, entre les quals la protesta per la detenció de Jordi Pujol arran dels fets del Palau. Posteriorment, el 1964, participà en la creació de CCOO-CONC a Catalunya, i des del 1965 formà part del comitè central i de l'executiu del PSUC. Diputat a corts en 1979-82, fou diputat al Parlament de Catalunya (1984-88) i el 1991 encapçalà la candidatura d'IC a l'alcaldia de Castelldefels. Després de la seva mort, la CONC creà la Fundació Cipriano García, en defensa dels drets dels treballadors i les llibertats nacionals de Catalunya.

García Valiño y Marcén, Rafael
Toledo 1898 - Madrid 1972

Militar. Tinent coronel en esclatar la guerra civil (1936), lluità contra la República i arribà a general. Fou governador de Melilla, cap de l'estat major, darrer alt comissari al Marroc (1951-56), director de l'escola de l'exèrcit i capità general de Valladolid i de Madrid. Escriví Guerra de liberación española. Campañas de Aragón y Maestrazgo. Batalla de Teruel. Batalla del Ebro (1938-1939) (1949).

García Viñas, José
Màlaga 1848 - Melilla 1931

Dirigent anarquista. Estudiant de medicina a Barcelona, assistí a les reunions organitzades per Fanelli (1869) i s'afilià a l'Aliança de la Democràcia Socialista. Delegat als congressos obrers de Barcelona (1872) i redactor de "La Federación", essent secretari (juny-juliol) de la secció barcelonina de l'AIT, es destacà per la seva actitud insurreccionalista el 1873. Partidari de mantenir la Federació Regional Espanyola en la clandestinitat, fou el centre de les Comissions Federals de 1875-80. Fou també el principal redactor (1877-80) de "La Revista Social", entre d'altres. Criticat per autòcrata i intel·lectual, es retirà de la militància. Assistí als congressos internacionals de Ginebra (1873; en el mateix viatge visità Bakunin a Berna), de Berna (1876) i de Verviers (1877).

García-Ramal y Cellalbo, Enrique
Barcelona 1914 - ? 1987

Polític. Es doctorà en enginyeria industrial a Barcelona. El 1936 participà en l'alçament contra la República i fou detingut. Fou un dels fundadors, el 1940, dels sindicats verticals de Barcelona. Presidí el Sindicato Nacional del Metal (1948-51) i fou director gerent d'Altos Hornos de Vizcaya. En 1969-71 fou ministre delegat de sindicats, i en 1971-73 ministre de relacions sindicals.

García-Trevijano, Antonio
Alhama de Granada, Granada 1927

Polític andalús. Notari de professió, fou durant els darrers anys del franquisme cap visible, al costat de Santiago Carrillo i Rafael Calvo Serer, de l'anomenada Junta Democràtica d'Espanya (JDE), organisme d'oposició a la dictadura. Fou detingut al març del 1976 quan presentà al seu despatx el projecte de fusió de la JDE i la POD en l'anomenada Coordinació Democràtica (CD). És autor d'El discurso de la República (1994).

Garibaldi, Giuseppe
Niça 1807 - Caprera, Sardenya 1882

Militar i polític italià. D'origen sard, navegà per la Mediterrània i assolí el grau de capità. Assabentat de les teories de Saint-Simon i de la situació política d'Itàlia, anà a Marsella a conèixer Mazzini, que l'admeté a la Giovine Italia. El 1834 participà en la revolta, fallida, de la marina sarda, i el 1835 anà a Rio de Janeiro, on lluità en la rebel·lió antiimperial de Rio Grande do Sul (1836). El 1842 passà a l'Uruguai, on combaté contra el candidat Oribe. Tornà a Itàlia (1848), i amb un cos de voluntaris atacà els austríacs a Milà. Durant la república romana, fou diputat i lluità contra els francesos (1849). Refugiat al Piemont, en fou expulsat, i el 1850 anà a Nova York, des d'on viatjà per l'Amèrica Central, el Perú, Oceania i la Xina; el 1854 es retirà a l'illa de Caprera. Atret per Cavour (1856), el 1859 vencé els austríacs a Varese i a San Fermo, però s'oposà a la política de Víctor Manuel II i fou destituït. El 1860 prengué Sicília i Nàpols, d'acord amb Cavour, però la qüestió romana l'enfrontà de nou amb el rei, que el derrotà i el capturà a Aspromonte (Calàbria) (1862). Indultat, s'uní a Mazzini i presidí el Comitè Nacional Unitari Italià. El 1866 derrotà Àustria al Trentino, bé que fou vençut pels francesos en intentar de prendre Roma (1867); nogensmenys, lluità per França en la guerra franco-prussiana (1870-71). Fou elegit diputat del parlament italià (1875), però poc després es retirà definitivament.

Garrido y Tortosa, Fernando
Cartagena 1821 - Còrdova 1883

Polític i escriptor. Periodista a Cadis, el 1845 se n'anà a Madrid, on col·laborà en la societat secreta Los Hijos del Pueblo. Exiliat a Londres (1851-54), es posà en contacte amb el socialisme internacional. Exiliat novament (1865-68), a París, en tornar-ne fou elegit diputat per Cadis i per Sevilla (1872), i se n'anà com a intendent a les Filipines (1873). La Restauració l'exilià fins el 1879. Entre les seves obres, d'inspiració fourierista i marxista, cal destacar La república democrática federal universal (1855), Historia de las persecuciones políticas y religiosas (1863-66), Historia de las asociaciones obreras en Europa (1864) i Historia de las clases trabajadoras (1870).

Garrigues Walker, Joaquín
Madrid 1933 - 1980

Polític. Membre d'una família d'origen valencià lligada a l'aparell polític i financer del franquisme, i també al capitalisme nord-americà, des del 1970 assumí la crítica del règim des d'una òptica de dreta liberal, postura que concretà successivament en la Sociedad de Estudios Libra (1974), el Partido Demócrata (1975) i la Federación de Partidos Demócratas y Liberales (1976), que presidí i amb la qual s'integrà en UCD el 1977, encapçalant-ne l'ala liberal. Diputat el 1977 i el 1979, fou ministre d'obres públiques i urbanisme (1977-79) i ministre sense cartera (1979-80).

Gasparri, Pietro
Ussita, Marques 1852 - Roma 1934

Eclesiàstic italià. Ordenat prevere (1875) i doctorat en filosofia, teologia i dret canònic, ensenyà a Roma i a París. Nomenat bisbe titular (1898), fou delegat apostòlic del Perú, Bolívia i l'Equador. Com a cardenal secretari d'estat (1914-30) conclogué els pactes del Laterà (1929). És considerat l'artífex del Codi de dret canònic —el prologà i en publicà sis volums de fonts (1923-32)—.

Gasset i Mercader, Rafael
Girona 1814 - Alzira, Ribera Alta 1887

Militar. Lluità a la primera i segona guerra Carlina. Membre del partit moderat, fou governador militar de Jaén (1856-58) i comandant general de Ceuta (1858-59). A la guerra d'Àfrica es distingí en els alts de Benzú (1859). També fou destinat a Mèxic, on en 1861-62 fou cap de les tropes d'ocupació espanyola a la fortificació mexicana de San Juan d'Ulúa, al Port de Veracruz; hi romangué fins que fou rellevat pel general Prim. Fou capità general de Catalunya (1866-67) i de València (1867-68), on fou destituït per la Revolució de Setembre (1868). Participà en la restauració dels Borbó; Alfons XII li concedí el títol de marquès de Benzú (1875) i fou honorat amb la Creu de Sant Ferran i nomenat gentilhome de cambra d'Isabel II.

Gasset y Chinchilla, Rafael
Madrid 1866 - 1927

Polític castellà. Dirigí el diari "El Imparcial", fou elegit diputat conservador i es destacà pels seus atacs contra el govern per la qüestió de Cuba. Des del 1898 s'uní als "regeneracionistes" i exigí la transformació agrícola del país per tal de superar la pèrdua de les colònies. Fou ministre d'agricultura (1900 i 1903), però s'oposà al govern de Maura i es passà als liberals. Del 1905 al 1923 fou vuit vegades ministre de foment, organitzà els sindicats agrícoles, impulsà les obres públiques, sobretot hidràuliques, i envià expedicions científiques a Àfrica.

Gassol i Rovira, Bonaventura
la Selva del Camp, Baix Camp 1893 - Tarragona 1980

Polític i escriptor. Utilitzà sempre com a nom de fonts Ventura. Estudià la carrera eclesiàstica al seminari de Tarragona (1903-13), però l'abandonà el darrer curs i es traslladà a Barcelona (1914) on treballà en tasques educatives, culturals i literàries i el 1916 i 1918 fou premiat als Jocs Florals. Milità des de molt jove en el moviment catalanista, i durant la Dictadura s'hagué d'exiliar a França. El 1922 fou un dels fundadors del partit polític Acció Catalana i, posteriorment, dirigent d'Estat Català, on fou un dels col·laboradors de Macià i esdevingué un dels capitosts dels fets de Prats de Molló (1926). Després de la detenció i el procés, a París, es refugià a Bèlgica. El 1928 acompanyà Macià en un llarg viatge per Amèrica, a l'Uruguai, a l'Argentina i Cuba; en aquest darrer país intervingué, amb Francesc Macià, en l'Assemblea Constituent del Separatisme Català a l'Havana, de la qual sorgí, el 1928, la Constitució Provisional de la República Catalana. El 1931 participà en la fundació d'Esquerra Republicana, i, en proclamar-se la República Catalana, fou nomenat conseller de política interior, però pocs dies passà a ser conseller de cultura del govern de la Generalitat (1931-34 i 1936). El seu departament acollí tota mena d'iniciatives per a la promoció cultural i de l'ensenyament i perquè la vida intel·lectual fos més genuïnament del país. Fou elegit diputat a les Corts Espanyoles. Amb motiu dels esdeveniments del Sis d'Octubre del 1934 fou empresonat al vaixell «Uruguay», i fou restituït als seus càrrecs després del triomf de les esquerres (febrer del 1936). En esclatar la guerra civil de 1936-39 es destacà, des de la Generalitat, com un dels qui més treballaren en el salvament de persones perseguides per incontrolats (especialment clergues), i en la conservació del patrimoni artístic en perill. Intervingué directament en l'alliberament del cardenal Francesc Vidal i Barraquer, tot i haver-se d'enfrontar amb els extremistes de la FAI, els quals preparaven a Gassol diversos paranys a Barcelona. Davant d'aquesta situació, per l'octubre del 1936 se n'anà a França. Des de la seva residència a Saint-Martin-le-Beau participà poc en les activitats polítiques dels exiliats, però escriví a «La Nostra Revista» i d'altres publicacions. Gassol esdevingué aviat la imatge d'un catalanisme radical, expressat sovint en una oratòria fogosa i imatjada. Refusà la proposta dels catalans de Mèxic a ésser candidat a la presidència de la Generalitat a l'exili; envià a aquest país els seus fills i la seva dona, la qual morí el 1944. Retornà de l'exili el 1972 i fixà la seva residència a la Selva del Camp. La seva poesia, de rigor extern noucentista, respon a una exaltació vital i sensualista, però alhora expressa una religiositat penedida i sentimental i canta els malaveranys dels captius, els exiliats, els minaires, etc. Ret culte a l'amor carnal o platònic i traeix un patriotisme optimista i vehement, sota el signe del qual escriví algunes de les millors englantines del segle XX. Com a home del camp, en copsa les sentors, els colors i les llegendes. Publicà Àmfora (1917), La nau (1920), Les tombes flamejants (1923), obra de caire patriòtic, Mirra (1931), Poemes (1934) i Mirages (1950), amb la versió francesa. Els seus poemes dramàtics La cançó del vell Cabrés (1921), La Dolorosa (1928) i La mort de l'ós (1935), representats amb èxit, tenen com a escenari el Camp de Tarragona o el Priorat i responen a una influència de Maeterlinck, Ibsen i dramaturgs alemanys de la mateixa època. Gassol hi recull temes populars. A més de la novel·la El preu de la sang (1923) publicà les narracions breus El mur de roses (1924), En Joan de les Campanes (1926), L'ombra del diable (sd) i L'escorçó del destí (sd) i, en francès, els poemes Fleurs (1943). Traduí o adaptà obres d'Ibsen, Tagore, Ramuz, Maeterlinck, Andrejev, etc, i publicà la conferència El nacionalisme en el teatre (1923). El 1978 rebé el Premi d'Honor Jaume I.

Gaudí i Cornet, Antoni
Reus, Baix Camp 1852 - Barcelona 1926

Arquitecte. Nat d'una família de calderers —sempre reivindicà aquest ofici familiar com a origen de la seva personal visió i comprensió de l'espai—, anà a Barcelona el 1870 per estudiar arquitectura, cosa que féu alhora que treballava en diferents estudis d'arquitectes i de mestres d'obres. Hom pot dividir la seva producció —en la seva major part construïda a Barcelona— en quatre etapes. La primera va des del 1878 —any que es titulà— fins al 1882 i és marcada per la comunió de l'arquitecte amb l'ideari cooperativista: totes les obres d'aquells anys són de caire urbà i social; col·laborà amb Josep Fontserè al parc de la Ciutadella, projectà fanals —com els dos de la plaça Reial— i una parada de flors amb quiosc i urinari i construí la fàbrica i dos edificis d'habitatges de tot un barri projectat, la cooperativa L'Obrera Mataronense. L'etapa central va des del 1883 —quan entrà a treballar al temple de la Sagrada Família— fins vers el 1900, i és marcada per l'esforç de superar els estils històrics i aconseguir una plàstica i unes formes estructurals pròpies, els dos aspectes bàsics d'allò que hom pot definir com a estil gaudinià; són els anys d'intensa activitat que conegué Eusebi Güell i Bacigalupi i que construí can Vicens (1883-85), el Capricho de Comillas (1883-85), els pavellons Güell (1884-87), el Palau Güell (1886-91), el palau episcopal d'Astorga (1887-94), el col·legi de les Teresianes (1888-90), la Casa de los Botines a Lleó (1891-94), can Calvet (1898-1904) i Bellesguard. Aquesta etapa es caracteritza per la utilització, tan lliure i personal, que fa de l'art musulmà i dels estils gòtic o barroc —amb especial desenvolupament de tots els oficis i les arts aplicades—, la invenció d'una quantitat considerable de mecanismes, de sistemes i d'elements arquitectònics, la rigorosa execució material dels projectes i l'acabament dels interiors. Del 1900 al 1917 té lloc la seva època més creativa i innovadora, aquella en què desenvolupa el seu estil més propi: el parc Güell (1900-14), la reforma de can Batlló (1904-06), l'església de la colònia Güell (construcció en 1908-15), can Milà —la Pedrera— (1906-10) i les escoles de la Sagrada Família. Del 1918 fins a la seva mort, accidental —atropellament per un tramvia—, es tancà a la Sagrada Família a la recerca d'una síntesi figurativo-estructural que, en forma d'un geometrisme superior, desenvolupà en el quart projecte de les naus del temple i aplicà pràcticament als acabaments de les torres de la façana del Naixement. Home d'una profunda i intensa religiositat, cal interpretar aquesta actitud com una forma històrica de la seva voluntat de perfecció absoluta i com una forma de justificació transcendent del seu treball i la seva obra, entesos, respectivament, com una mena de sacerdoci de l'arquitectura i com una sacralització del seu producte. Al costat de la seva religiositat, palesà un profund civisme i un gran amor al seu poble i a la seva terra, dels quals són mostra el seu empresonament en anar a celebrar un Onze de Setembre, l'obstinació a parlar català a molts dels visitants il·lustres de la Sagrada Família, entre els quals Alfons XIII mateix, o la consciència de bastir la catedral de Catalunya, que expressà a Prat de la Riba quan aquest li havia proposat que es presentés per diputat. Figura cabdal dins el complex moviment del modernisme, ha estat, sens dubte, el màxim arquitecte que mai ha tingut Catalunya i una de les primeres figures mundials de l'art del s XIX. La seva missió històrica consistí, en termes generals, a posar fi a l'arquitectura historicista i eclèctica —manera de pensar l'arquitectura i de fer-la que durava des del Renaixement—, sense, tanmateix, poder arribar, paral·lelament, a la formulació de l'arquitectura del s XX, la qual ja no es plantejava en termes d'estil, sinó de nous continguts, de noves formes de vida i d'organització socials, i aquest era un món nou que ell no podia entendre, perquè ja no era el seu. La gran significació de la seva tasca, però, resta incrementada pel fet que la dugué a terme pràcticament sol, desconnectat de les avantguardes artístiques, que, d'altra banda, pràcticament l'ignoraren fins a la segona postguerra europea.

Gil-Robles y Quiñones, José María
Salamanca 1898 - Madrid 1980

Advocat i polític castellà. Estudià dret a Salamanca, i el 1922 obtingué la càtedra de dret polític de la universitat de La Laguna. En tornar a Madrid, fou redactor, i més tard sots-director, d'"El Debate". Elegit diputat agrari per Salamanca a les corts constituents de la Segona República (1931), s'afilià a Acción Nacional, agrupació de signe conservador, fundada per Ángel Herrera Oria. Més tard passà a presidir el comitè directiu del grup, anomenat ara Acción Popular. Al començament del 1933 Acción Popular es fusionà amb altres grups dretans, i donà lloc a la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), de la qual esdevingué el cap indiscutible. El 1935 formà part del govern com a ministre de la guerra i donà llocs de responsabilitat a Franco i a Goded. En les eleccions del 1936 organitzà el Frente Nacional, que agrupava tots els partits de dreta, per oposició al Front Popular de les esquerres, i anà accentuant més i més els aspectes nacionalsocialistes del seu partit (es feia dir el jefe), sobretot en el pla de les joventuts. Derrotat en les eleccions, col·laborà en els preparatius de l'aixecament del Divuit de Juliol, però durant la guerra civil abandonà Espanya. Es declarà monàrquic i formà part del consell privat del comte de Barcelona. Per establir un acord entre socialistes i monàrquics, negocià amb Indalecio Prieto (1948) i després amb Rodolfo Llopis a Munic (1962), per la qual cosa fou expulsat del consell privat. L'any 1975 organitzà la Federación Popular Democrática, democratacristiana, que, amb Izquierda Democrática, participà sense èxit en les eleccions generals del 1977. Com a advocat intervingué en casos importants (Matesa, Reace). Entre d'altres obres, escriví No fue posible la paz (1968), Reflexions del nostre poble (1967), aparegut en versió catalana, La monarquía por la que yo luché. Páginas de un diario (1941-1954) (1976) i Un final de jornada (1975-1977) (1977).

Giner de los Ríos, Francisco
Ronda, Màlaga 1839 - Madrid 1915

Pedagog i escriptor andalús. Estudià dret a Barcelona i a Granada i, establert a Madrid (1863), s'identificà amb les idees krausistes de Julián Sanz del Río, Fernando de Castro i Nicolás Salmerón, fins al punt que renuncià la seva càtedra de dret internacional (1866) quan aquests foren destituïts de la universitat per raons polítiques. Sota la revolució del 1868, restituït a la seva càtedra, participà en les reformes de l'ensenyament i fundà el «Boletín-revista de la Universidad de Madrid» (1873). La Restauració el deportà a Cadis; però, de nou a Madrid, fou un dels fundadors de la Institución Libre de Enseñanza (1876). Col·laborà en publicacions com «Revista de España», «Revista Contemporánea» i el «Boletín de la Institución Libre de Enseñanza». El 1883 li fou novament restituïda la seva càtedra. Entre els seus treballs pedagògics cal esmentar Estudios sobre educación (1886), Educación y enseñanza (1889), Estudio sobre artes industriales (1892) i Pedagogía universitaria (1910). També té obres de caràcter jurídic

Giner de los Ríos, Hermenegildo
Cadis 1847 - Granada 1923

Professor i polític andalús. Germà de Francisco Giner de los Ríos, sota la influència krausista col·laborà a la Institució Libre de Enseñanza. Exercí el magisteri en diversos instituts d'Espanya. Milità dins el partit republicà i en el radical, i en més d'una ocasió fou elegit diputat a corts i conseller municipal. La seva actuació dins la comissió de cultura de l'ajuntament de Barcelona es caracteritzà per l'especial impuls que donà a la infrastructura escolar (construcció d'escoles, millorament de les condicions, renovació del material d'ensenyament, etc) i a les colònies, biblioteques i caixes d'estalvis escolars i per les campanyes entorn del laïcisme, on sempre defensà el criteri de neutralitat religiosa. Escriví sobre art (Filosofía y arte i Teoría del arte e historia de las bellas artes en la antigüedad) i pedagogia (Resumen de psicología, 1904; Preceptos pedagógicos para el profesorado de las escuelas libres, neutrales o laicas, 1913).

Gioberti, Vincenzo
Torí 1801 - París 1852

Filòsof i estadista italià. Sacerdot (1823), s'exilià a París. De tornada a Itàlia, fou ministre i president del consell piemontès (1848-49). Ambaixador a París, es retirà a la vida privada. Preocupat per la reunificació dels estats italians, fou, de primer, màxim exponent del güelfisme i defensà una confederació sota el papat (Primato civile e morale degli italiani, 1843). Més tard atribuí la supremacia al Piemont (Rinnovamento civile d'Italia, 1851). Polemitzà amb els jesuïtes en nom d'un catolicisme obert al pensament liberal (Prolegomeni al primato, 1845; Il gesuita moderno, 1846-47). Filosòficament s'oposà a l'idealisme i defensà l'ontologisme.

Giolitti, Giovanni
Mondovi 1842 - Cavour, Piemont 1928

Estadista italià. Fou diputat, ministre i primer ministre (1892, 1903-05, 1906-09 i 1911-14); representant del sentit pràctic de la burgesia piemontesa, menà una política moderada basant-se en les dretes i les esquerres. Promulgà una legislació laboral progressista; equilibrà, a més, el pressupost nacional, protegí la indústria, afavorí l'emigració del sud per a disminuir-hi la desocupació forçosa, implantà el sufragi universal i començà la col·laboració amb els catòlics (1913). En política exterior declarà la guerra a Turquia (1911) i ocupà Tripolitània (1912). Tornà a la presidència del consell (1920-21), però fou arrossegat per la crisi postbèl·lica.

Giral, José
Santiago de Cuba 1879 - Mèxic 1962

Polític. Químic i catedràtic a la universitat de Madrid (1928). S'oposà a la dictadura de Primo de Rivera i participà en la fundació d'Acción Republicana. En ésser proclamada la República, el 1931, fou conseller d'estat, rector de la universitat de Madrid i ministre de marina (1931-33). Ministre també amb el Front Popular (1936), fou cap de govern (19 de juliol — 5 de setembre), però no pogué impedir que la revolta militar s'estengués i que esclatés la revolució a la zona republicana. Fou ministre amb els governs de Largo Caballero i Negrín, i el 1939 s'exilià a Mèxic, on presidí el govern republicà a l'exili (1945-47).

Girard, Ismael
Gensac, Gascunya 1898 - Tolosa 1976

Escriptor occità. Gran impulsor de l'occitanisme, fundà amb C. Soula la revista "Oc" (1923) i fou un dels artífexs de la Societat d'Estudis Occitans. Fruit de la seva acció fou després l'Institut d'Estudis Occitans, del qual, però, se separà el 1964 per raons d'orientació. El 1928 realitzà, juntament amb J. Carbonell i Gener, el famós número de "l'Amic de les Arts" sobre la poesia occitana. Poeta ell mateix, publicà en gascó el recull Signes (1960) sota el pseudònim de Delfin Dario.

Girón y de Velasco, José Antonio
Herrera de Pisuerga 1911 - Fuengirola, Màlaga 1995

Polític castellà. Advocat, fou cofundador de les JONS i membre del Consejo Nacional de Falange Española y de las JONS. Ministre del treball (1941-57), creà les universitats laborals i el Seguro Obligatorio de Enfermedad. Personalitat destacada de la ultradreta espanyola, fou president, en 1974-95, de la Confederación Nacional de Ex-Combatientes i defensà la continuïtat del franquisme pur. El 1975 publicà Reflexiones sobre España. Negà la legitimitat del referèndum constitucional del 1978. Fins el 1987 fou president de la Confederación Nacional de Combatientes. 

Girona i Agrafel, Manuel
Tàrrega, Urgell 1818 - Barcelona 1905

Banquer. Fill d'Ignasi Girona i Targa. El 1839 amplià la casa de banca del seu pare, i el 1842 gestionà l'aprovació d'un nou banc de descompte, que fou aprovat el 1844 amb el nom de Banc de Barcelona. Participà en el finançament de la xarxa ferroviària (especialment de les línies Barcelona-Saragossa i Barcelona-Portbou), del nou port de Barcelona i de la Universitat, del Teatre del Liceu i de l'Exposició Universal (1888), de la qual fou comissari reial. Facilità crèdits importants al govern, que ajudaren en una gran manera a la Restauració. Alcalde de Barcelona (1876), reduí notablement el dèficit crònic de l'administració municipal. Propulsà la constitució de la cambra de comerç de Barcelona, de la qual fou president (1886). Fou un dels creadors del Banc Hispano-Colonial, del Banco Hipotecario de España, de la Companyia General de Tabacs de Filipines, etc. Fou president de l'Ateneu (1886), diputat conservador i senador. Tres vegades Cánovas del Castillo el volgué nomenar ministre de finances, però ho declinà perquè no disposava del poder necessari per a un sanejament de les finances estatals. Comprà el castell de Castelldefels (1879) i el restaurà, així com les ruïnes del d'Eramprunyà. Pagà la façana de la catedral de Barcelona. Es casà amb Carolina Vidal i Ramon, filla del banquer Manuel Vidal i Quadras. Rebutjà el títol de marquès del Pla de Barcelona, que li oferia Cánovas; els seus descendents, però, reberen nombrosos títols nobiliaris. Entre els seus treballs sobresurten Ensayos para arreglar el crédito y mejorar la situación de España (1865) i Arreglo, unificación y estimación completa de la deuda pública de España (1880). Propugnà la introducció, d'una manera sistemàtica, del diner bancari com a mitjà de pagament i l'ús del crèdit, la protecció de la indústria, la construcció d'obres públiques per part de l'estat i, en cas de manca de recursos, de la iniciativa privada, la necessitat d'un banc de bancs, monopolitzador de l'emissió de bitllets i que actués en el territori de l'estat a través d'un sistema bancari federat i descentralitzat, la utilització del crèdit per part de l'administració, l'assoliment de l'equilibri pressupostari i el reforçament de la imposició directa i l'abolició —o la transformació— de l'impost de consums.

Giscard d'Estaing, Valéry
Coblença 1926

Polític francès. Diputat (1956) i ministre d'economia i de finances (1962-66), portà a terme el pla d'estabilització. El 1966 fundà el partit dels republicans independents, i tornà al ministeri de finances (des del 1969). A la mort de Georges Pompidou fou elegit (maig del 1974) president de la República Francesa. Des d'aquest càrrec topà sovint amb la Union des Démocrates pour la République, per la qual cosa propulsà la creació de la Union pour la Démocratie Française —de centre-dreta—, que arran de les eleccions legislatives del 1978 reforçà la figura del president. Reformista moderat, fou desprestigiat per alguns afers poc clars. El 1981 perdé les eleccions i fou succeït a la presidència per F. Mitterrand. És autor de La démocratie française (1976). Al març del 1996 deixà la presidència de la UDF, càrrec que ocupà François Léotard.

Giuliano, Salvatore
Montelepre, Sicília 1922 - Castelvetrano, Sicília 1950

Bandoler sicilià. El 1943 formà una partida de bandolers a la Sicília occidental i es posà al servei dels aliats amb la idea de separar Sicília de l'estat italià. S'alià amb l'ala dreta de la democràcia cristiana i ajudà a reprimir les reivindicacions dels camperols comunistes (matança de Portella della Ginestra, 1947). La màfia, amb la qual estava molt connectat, el féu assassinar, segons sembla, pel seu lloctinent Gaspare Pisciotta. La seva figura passà a la llegenda siciliana; F.Rosi realitzà un film basat en la seva història: Salvatore Giuliano (1962).

Gladstone, William Ewart
Liverpool 1809 - Penarlâg, País de Gal·les 1898

Estadista britànic. D'origen escocès aristocràtic, estudià a Oxford, d'on sortí afiliat al Tory Party i amb unes fortes conviccions anglicanes. Formà part del govern de Peel com a ministre de comerç (1843-45) i com a ministre de les colònies (1845-46). Fracassat aquest govern, les seves conviccions tradicionalistes i conservadores trontollaren i acabà presentant-se al Liberal Party. Ministre de finances (1852-55 i 1859-66), aconseguí la reducció d'imposts, menà una política lliurecanvista i propugnà una nova reforma electoral. Dirigent del partit (1867) i primer ministre (1868-74), desplegà una activitat reformadora de caràcter progressista. Vençut a les eleccions del 1874 per Disraeli, inicià una dura campanya de crítica a les pretensions imperialistes d'aquest, i propugnava, a canvi, una política d'equilibri europeu. Tornà al poder (1880-85), però tingué nombroses dificultats en política internacional (la guerra dels bòers, l'agitació a Egipte i la qüestió irlandesa), que feren minvar notablement el seu prestigi. Novament cap de govern (1886 i 1892-94), intentà de concedir una àmplia autonomia per resoldre el problema irlandès (Home rule); però, presentat al parlament el projecte, no aconseguí de superar l'oposició dels seus enemics polítics. Cansat, dimití i es retirà a Penarlâg.

Gobineau, Joseph-Arthur
Ville-d'Avray, Illa de França 1816 - Torí 1882

Pensador i escriptor francès. Diplomàtic de professió, recorregué diversos països. Estudiós de les llengües i civilitzacions orientals, publicà treballs d'erudició i narracions de caire stendhalià (també la novel·la Les Pléiades, 1874), però l'obra que el féu famós és l'Éssai sur l'inégalité des races humaines (1853-55), on basteix una interpretació de la història humana fonamentada en el concepte de raça, la qual determina, segons ell, una forma més o menys elevada de civilització. A partir d'aquesta idea postulà una pretesa superioritat de la raça blanca (o 'ària', com ell l'anomenà). Tot i el seu caràcter pseudocientífic, aquesta doctrina tingué una àmplia difusió i encara actualment constitueix la base ideològica del racisme.

Goded Llopis, Manuel
San Juan de Puerto Rico 1882 - Barcelona 1936

Militar. Ingressà a l'Academia de Infantería el 1896, i el 1925, després d'intervenir en el desembarcament d'Alhucemas (Marroc), fou ascendit a general. Implicat en l'aixecament de Sanjurjo per l'agost del 1932, posteriorment Gil Robles el nomenà director general d'aeronàutica, inspector general d'aviació militar i magistrat de la sala sisena del Tribunal Suprem. Pel febrer del 1936 fou designat comandant militar de les Balears. Hi preparà l'aixecament, i la Junta Suprema de la conspiració li assignà, en un principi, l'encapçalament del sollevament a València, però ell preferí (i convencé Mola) encarregar-se de Barcelona. El matí del 19 de juliol proclamà l'estat de guerra a Mallorca; després, sense esperar el seu substitut (el general Bosch, de Menorca) i sense saber quina era la situació a Barcelona, s'hi dirigí amb un hidroavió. Hi arribà prop de la una de la tarda, i des de capitania general (on detingué el general Llano de la Encomienda) intentà, sense èxit d'obtenir la col·laboració de la guàrdia civil (general Aranguren). A la tarda, les forces republicanes i populars penetraren a l'edifici i fou detingut personalment pel comandant Pérez Farrás. Després, Companys aconseguí que parlés per ràdio induint a la rendició els militars revoltats. Traslladat al vaixell Uruguay, l'11 d'agost fou sotmès a un consell de guerra; fou afusellat a Montjuïc l'endemà.

Godoy y Álvarez de Faria, Manuel de
Badajoz 1767 - París 1851

Estadista extremeny. Era un hidalgo que el 1784 s'enrolà en els guàrdies de corps a Madrid, on féu amistat amb els prínceps d'Astúries, sobretot amb la futura reina Maria Lluïsa, de qui hom diu que fou amant. Això i els seus dots polítics feren possible una ràpida carrera, i el 1792 substituí Aranda com a primer ministre de Carles IV. Inicià la guerra contra la França revolucionària (1793-95), en la qual abandonà Catalunya a les seves forces, desguarnida d'homes i de material. Però després s'alià amb França, fet que ocasionà dues guerres amb Anglaterra (1796-1802 i 1804-08), causa del desballestament del circuit comercial amb les Índies, el qual, juntament amb les mesures d'una certa llibertat industrial a les colònies americanes, provocà una forta recessió econòmica, especialment notable per a la indústria del Principat. Lligat amb això, i per pal·liar les necessitats de les finances públiques, portà a terme l'anomenada desamortització de Godoy —de fet iniciada pels primers ministres Saavedra i Urquijo (1798-1800)—, la qual el 1808 havia posat en circulació un 15% de les terres eclesiàstiques a la corona de Castella; també en aquesta línia aconseguí els breus pontificis de 1805-06, que possibilitaven la venda d'una setena part dels béns eclesiàstics. Després de la pau amb França (Ginebra, 1795), es casà (1797) amb Maria Teresa de Borbó, comtessa de Chinchón, cosina germana de Carles IV, de la qual es divorcià, i es casà després secretament (1829) amb la seva amant Josefa de Tudó i Catalán. Seguí una línia ambigua de teòrica protecció al pensament i les personalitats de la Il·lustració i de severíssima repressió contra qualsevol crítica als pilars de l'antic règim; les pressions dels grups il·lustrats i l'animadversió dels membres del Directori francès provocaren la seva destitució el 1798, però al cap de dos anys recuperà el poder efectiu. Com a generalíssim dirigí aleshores la guerra de les taronges contra Portugal (1801). Els fracassos de la segona guerra contra Anglaterra (sobretot la derrota de Trafalgar, 1805), el seu despotisme ministerial i la seva feblesa davant les pressions de Napoleó (demostrada en el tractat de Fontainebleau, quan aquest li prometé un principat a Portugal, 1807), li feren perdre prestigi. Aleshores una sèrie de conxorxes entre l'aristocràcia i els mateixos francesos, encapçalades pel príncep d'Astúries, el futur Ferran VII, portaren a la frustrada conspiració d'El Escorial (1807); Godoy volgué processar Ferran, fet que el desprestigià més encara. En adonar-se de les clares intencions franceses d'enderrocar els Borbó, Godoy probablement planejà una fugida dels sobirans a Amèrica, que no fou possible, car, prèviament, el motí d'Aranjuez (19 de març de 1808) obligà Carles IV a abdicar i aconseguí l'empresonament de Godoy. Napoleó el reclamà a Baiona, on actuà com un ninot en l'afer de les abdicacions. El 1812 es traslladà amb la reina Maria Lluïsa a Itàlia i el 1832 a París, on escriví unes importants Memorias (1836-42). Bé que Isabel II el rehabilità el 1847, ja no tornà a la Península Ibèrica.

Godwin, William
Wisbech, Cambridgeshire 1756 - Londres 1836

Escriptor anglès. Pastor protestant, evolucionà cap a un anarquisme pacífic i es dedicà a l'estudi de Rousseau, Mably i Helvetius. Publicà An Enquiry Concerning the Principles of Political Justice, and its Influence on General Virtue and Happiness (1793), on proposa l'abolició de la propietat privada i l'establiment d'una societat basada en la raó i la justícia i constituïda per petites comunitats independents. Teoritzador del moviment romàntic, influí sobre Coleridge, Wordsworth, Southey i Shelley. La seva obra narrativa fou concebuda en funció de les seves idees: The Adventures of Caleb Williams (1794) i St. Leon (1799), entre d'altres.

Goebbels, Joseph Paul
Rheydt, Renània 1897 - Berlín 1945

Estadista alemany. Notable periodista, s'adherí al nacionalsocialisme (1922), esdevingué cap del partit a Berlín (1926), assumí (1927) la direcció del periòdic "Der Angriff" ('L'atac') i fou elegit membre del Reichstag (1928). Hitler el nomenà responsable de l'aparell propagandístic nazi (1928) i ministre d'educació popular i propaganda (1933), càrrec que conservà fins a la mort. Fou l'organitzador de la màquina propagandística del Tercer Reich (sostinguda sobre la premsa, la ràdio i el cinema), que fou clau en el suport popular del sistema. Juntament amb la seva família, s'emmetzinà l'endemà del suïcidi de Hitler, que l'havia designat successor.

Gomà i Tomàs, Isidre
la Riba, Alt Camp 1869 - Toledo 1940

Eclesiàstic i escriptor. Successivament canonge de Tarragona, bisbe de Tarassona (1927), arquebisbe de Toledo (1933) i cardenal (1935), fou reticent amb la República o hostil a ella, en esclatar la guerra civil representà oficiosament la Santa Seu davant del govern de Salamanca. Amb la seva influència personal contribuí decisivament al reconeixement de la causa del Movimiento Nacional, legitimat per la Carta colectiva del episcopado español (1937), escrita per ell mateix. No aconseguí, malgrat les pressions, la signatura del cardenal Vidal i Barraquer i s'adreçà públicament a José Antonio Aguirre per excusar l'afusellament de capellans bascs pels franquistes. En un acte religiós a Madrid (1939) rebé l'espasa victoriosa de Franco. A la pastoral Lecciones de la guerra y deberes de la paz (1939) revelà una certa actitud crítica.Apologeta activíssim, escriví més de tres-centes pastorals i setze llibres: María, Madre y Señora (1920), El evangelio explicado (1931), en quatre volums, La familia (1931), Por Dios y por España (1940), recull dels escrits de la guerra, etc. Fou membre de l'Academia Española i un gran propagandista de la "Hispanidad" (Discurso de la Raza, 1934).

Gómez, Máximo
Baní 1836 - l'Havana 1905

Independentista cubà. El 1868 s'uní als rebels cubans i assolí el comandament militar de les províncies d'Oriente i Camagüey. El 1878 s'exilià, però continuà lluitant per la independència de Cuba amb José Martí. Elegit cap de les forces insurgents el 1895, dirigí la lluita durant la guerra de 1895-98 i ocupà l'Havana (1899). Fou destituït en negar-se a col·laborar amb els nord-americans, però aprovà la candidatura de Tomás Estrada Palma (1901).

Gomulka, Wladyslaw
Krosno, Galítsia 1905 - Varsòvia 1982

Estadista polonès. Militant comunista des del 1926, contribuí a la formació d'un govern d'unió nacional (1945) i fou ministre de la zona recuperada (1945-49). Acusat de nacionalisme, fou destituït (1949) i arrestat (1951). Alliberat i rehabilitat el 1956, fou nomenat secretari general del partit obrer unificat i seguí una política d'estreta aliança exterior amb l'URSS. Després de les vagues del 1970 cessà com a secretari del partit i fou expulsat del comitè central (1971).

Gonfaus i Casadesús, Marcel.lí
Prats de Lluçanès, Osona 1814 - Girona 1855

Guerriller carlí. Lluità en la primera guerra Carlina i a la segona; en aquesta prengué Banyoles i derrotà els isabelins a Fornells. Era conegut amb el nom de Marçal. Féu presoner el general Manuel Gutiérrez de la Concha, però l'indultà, fet que li valgué el perdó quan, vençut pel general Hore, fou condemnat a mort (1849). Exiliat a França, intentà de reprendre la lluita carlina a Catalunya (1855), però fou pres i afusellat.

González, Valentín
Malcocinado, Badajoz 1909 - Madrid 1983

Revolucionari, anomenat el Campesino. Minaire a Peñarroya i afiliat al partit comunista des del 1929; en començar la guerra civil, el 1936, s'enrolà al cinquè regiment. Cap de brigada i de divisió, es distingí pel seu valor en la defensa de Madrid i en les batalles de Guadalajara, Brunete, Belchite, Terol i Lleida. Acabada la guerra, passà a Algèria i després s'exilià a l'URSS, d'on fugí a França. Després de trencar totes les relacions amb el partit comunista, el 1963 dirigí un grup terrorista als Pirineus. Publicà Vida y muerte en la URSS (1939-1949) (1950).

González Bravo, Luis
Cadis 1811 - Biarritz 1871

Polític i periodista andalús. Afiliat al progressisme radical, fundà el diari satíric "El Guirigay", des del qual atacà Maria Cristina i els moderats. Però, quan el 1841 fou elegit diputat a corts, començà el seu moderantisme; s'oposà a la regència d'Espartero i participà en les revoltes de Barcelona (1842) i Torrejón de Ardoz (1843). Arribà a cap del govern moderat (1843-44), càrrec que exercí autoritàriament. Destituït, fou nomenat ambaixador a Portugal (1844-46), i durant el Bienni Progressista s'exilià a Biarritz. Malgrat la seva impopularitat, Narváez el féu ministre de governació (1864-65 i 1866-68). A la mort d'aquest formà govern (abril del 1868), però la seva política dictatorial, a més d'una greu crisi econòmica, accelerà els moviments polítics que, amb la revolució de setembre, menaren a l'esfondrament del seu govern i de la monarquia d'Isabel II. S'exilià novament a Biarritz, on s'adherí al carlisme (1871).

González de la Pezuela y Ceballos, Juan
Lima 1809 - Segòvia 1907

Militar i escriptor castellà. Marquès de La Pezuela (1852) i comte de Xest (1864). Es distingí a la primera guerra Carlina, fou diputat pel partit moderat (1843), ministre de marina (1846) i capità general de Madrid (1848), Puerto Rico (1849) i Cuba (1853). Home de confiança d'Isabel II, fou capità general de Catalunya (1867-69). En iniciar-se la Revolució de Setembre (1868), publicà un ban en castellà i català (traduït per Frederic Soler) per convèncer els catalans que la revolució no triomfaria. Després de la restauració borbònica fou president de l'Academia Española (1875-1907). Deixà diverses obres literàries i traduccions.

González Márquez, Felipe
Sevilla 1942

Polític andalús. S'afilià el 1962 a les Juventudes Socialistas i, més tard (1964), al Partido Socialista Obrero Español en la clandestinitat, mentre exercia com a advocat laboralista a Sevilla. El 1970 s'integrà a la comissió executiva del PSOE, del qual esdevingué primer secretari, sota el pseudònim d'Isidoro (1974). Mort Franco (1975), participà en les negociacions de la reforma democràtica i reeixí a donar del seu partit una imatge moderada que el convertí en la segona força política estatal i a ell en el líder de l'oposició. Malgrat que en el XXVIII Congrés la renúncia al marxisme dogmàtic i la seva línia socialdemòcrata l'apartaren uns mesos de la direcció del PSOE, hi retornà amb més força com a secretari general i cap indiscutit del socialisme espanyol (1979). Diputat al Congrés per Madrid des del 1977, a partir del 1982 presidí els governs del PSOE, partit que aquest any, el 1986 i el 1989 guanyà les eleccions generals per majoria absoluta. Europeista i occidentalista, el 1985 aconseguí l'ingrés espanyol a la CEE, i el 1987 es confirmava per referèndum la permanència de l'estat espanyol a l'OTAN. Tanmateix, la contestació social a la política econòmica liberal del seu govern anà augmentant i culminà el 1989 en una vaga general. Posteriorment, les acusacions per corrupció sobre alts dirigents del PSOE, les divergències a l'interior d'aquest, la recessió iniciada el 1992 i l'enfortiment de la dreta espanyola obligaren González a convocar eleccions anticipades al juny del 1993, que aquest cop guanyà per majoria relativa. González governà amb el suport extern dels nacionalistes catalans de CiU, que li fou retirat el 1995. Amb la derrota del PSOE en les eleccions anticipades del març de 1996, abandonà la presidència del govern.
Les acusacions per corrupció d'alguns membres del seu partit, la crisi econòmica iniciada el 1992, les divergències a l'interior del partit i l'enfortiment de la dreta espanyola obligaren González a convocar eleccions anticipades al juny del 1993. Guanyà les eleccions, però perdé la majoria absoluta, i governà en minoria amb suport parlamentari de la coalició Convergència i Unió. La legislatura 1992-95 estigué marcada pels continus escàndols polítics i financers relacionats amb l'administració socialista, que, atiats per diferents mitjans de comunicació, deterioraren la imatge pública de Felipe González. Especialment greus foren la fugida i posterior captura i judici de l'antic director de la Guardia Civil, Luis Roldán, i les imputacions contra diversos exministres i altres alts càrrecs socialistes d'ésser responsables de l'activitat terrorista dels GAL. Perdé les legislatives del 3 de març de 1996 i passà a exercir de líder de l'oposició. En el 34è Congrés del PSOE, celebrat al juny del 1997, decidí no presentar-se a la reelecció a la secretaria general i fou substituït en el càrrec per Joaquín Almunia.

González Martín, Gonzalo
Villanubla, Castella 1918

Eclesiàstic. Essent canonge de Valladolid, fou nomenat bisbe d'Astorga, i el 1966, arquebisbe de Barcelona. Aquest nomenament desencadenà una campanya en contra d'abast internacional (hom esperava un bisbe autòcton). La Santa Seu, molt pressionada, el traslladà a Toledo (1971) i el 1972 fou designat cardenal.

Gorbacov, Mikhail
Privolnoje, Rússia 1931

Polític soviètic. Advocat i enginyer agrònom; militant comunista des del 1952 accedí al comitè central del PCUS el 1971 i n'esdevingué el 1980 el membre més jove del Politburó. Estret col·laborador de J. Andropov, durant el mandat de K. Cernenko s'ocupà de temes d'ideologia i relacions exteriors, i a la mort d'aquest fou nomenat secretari general del partit i primer mandatari de l'URSS (1985). L'any 1988 esdevingué president del presídium del soviet suprem. Fou l'impulsor de les mesures conegudes amb el nom de perestrojka, amb les quals volgué democratitzar l'estat soviètic, eliminar-ne la corrupció i treure de l'anquilosament l'economia mitjançant la introduccio d'algunes mesures pròpies de l'economia de mercat. En política exterior, abandonà l'estratègia d'enfrontament dels seus predecessors i inicià una nova etapa basada en l'acostament i en el diàleg, que es concretà en la signatura de diversos tractats sobre desarmament, entre els quals el START (1991). Quant a la política interior, volgué menar la perestrojka gradualment i preservant al màxim el fonaments de l'URSS, però les reformes desembocaren en un ràpid procés d'autodissolució de l'estat a causa del secessionisme de les repúbliques i els enfrontaments entre immobilistes i reformistes radicals. El desembre del 1990 Gorvacov impulsà el Tractat de la Unió, amb el qual intentà infructuosament evitar la desmembració del territori soviètic. A l'agost del 1991 tinqué lloc un cop d'estat fallit, després del qual Gorbacov, fortament pressionat pels radicals liderats per B. Jelcin i pel descontentament popular, hagué de dimitir la secretaria general de PCUS (il·legalitzat pocs dies més tard) i, finalment, dimitir la presidència. El 1990 rebé el premi Nobel de la Pau.
El gener del 1986 presentà als EUA un pla per a la supressió de les armes nuclears i, més tard, un projecte per al desmantellament de l'armament convencional. Renovellat president del PCUS en el seu 27è congrés, hi presentà els programes de la Perestrojka i de la Glasnost, els quals havien d'aportar una major competitivitat industrial i elevar el nivell de vida de la població. El gener del 1987 advocà, en el comitè central del partit, en favor d'unes eleccions particualrs en les diferents cúpules del partit i defensà una major democràcia (la qual cosa conduiria a una dissolució del bloc oriental). El desembre signà amb Ronald Reagan l'acord INF sobre el desmantellament dels míssils d'abast mitjà. La XIX Reunió del PCUS (maig-juny 1988) l'autoritzà a continuar la seva política reformista. A partir del novament instaurat Congrés de Diputats del Poble, fou elegit, en la seva sessió constituent (25 de maig de 1989), president del Soviet Suprem -càrrec equivalent a president de l'estat-, dotat de poders especials. En un altre Congrés de Diputats del Poble -hom postulà per a la Unió Soviètica la introducció del sistema presidencial- fou elegit (març del 1990) president de l'estat, i en el XXVIII congrés general del partit (10 de juliol) fou confirmat com el seu secretari general. Per haver controbuït a mantenir la pau en diferents indrets del món fou guardonat amb el Nobel de la pau de 1990. Quant a l'ocupació de Kuwait per les forces iraquianes, subscriví les resolucions del Consell de Seguretat de l'ONU. El 13 de gener del 1991 envià tropes i tancs a Lituània per dissuadir-la de les seves aspiracions separatistes. El 24 de juliol signà amb 9 repúbliques de la Unió un conveni que si bé els garantia una més àmplia sobirania també assegurava la permanència del conjunt. El 31 de juliol signava a Moscou amb Bush el tractat START sobre limitació d'armes nuclears estratègiques. La nit del 19 d'agost, un dia abans de la signatura del nou Tractat de la Unió, fou derrocat per un putsch dirigit per militars i elements reaccionaris del partit mentre era a Crimea, però tres dies després pogué reprendre el comandament del país gràcies als esforços de B. Jelcin i dels moscovites progressistes. Dimití (24 d'agost) el secretariat general del PCUS, tot recomanant al Comitè central l'autodissolució. El 2 de setembre reconegué oficialment la independència de les repúbliques bàltiques, i en sessió extraordinària del 5 de setembre hom procedí a il·legalitzar el PCUS a nivell general. El mes de desembre, quan fou signada la constitució de la CEI per Jelcin i els presidents de les repúbliques signatàries, Gorbacov hagué de presentar (25 de desembre) la dimissió.
Es presentà a les eleccions presidencials del juny del 1996, però només aconseguí el 0,5% dels vots.

Gordón Ordás, Félix
Lleó 1885 - Mèxic 1973

Polític i veterinari castellà. Afiliat al partit radical, fou un dels fundadors del Partido Radical Socialista Español i ministre d'indústria i comerç en el govern Martínez Barrio (1933). Ambaixador a Mèxic i a Cuba durant la guerra civil (1936-39), ocupà després el càrrec de president del consell de govern de la República Espanyola a l'exili (1951-60).

Göring, Hermann Wilhelm
Rosenheim, Baviera 1893 - Nuremberg 1946

Militar i estadista alemany. Pilot distingit durant la Primera Guerra Mundial, el 1922 s'adherí al partit nazi, i el 1923, per la seva intervenció en el fracassat putsch de Munic, hagué de fugir d'Alemanya, fins el 1927. Membre del Reichstag (1928), passà a presidir-lo el 1932. Nomenat per Hitler ministre sense cartera del Reich, cap del govern de Prússia i responsable de les forces aèries (1933), organitzà la Gestapo i la Luftwaffe. Director del segon pla econòmic quadriennal (1936) i president del consell d'economia de guerra (1940), exercí una veritable dictadura sobre la indústria d'Alemanya i dels països conquerits, la qual li permeté d'acumular una gran fortuna. Del 1940 al 1945 hom el considerà el lloctinent del Führer, però a la fi aquest ordenà que fos executat. Salvat i detingut per l'exèrcit nord-americà (maig del 1945), fou jutjat pel tribunal de Nuremberg i condemnat a mort. Se suïcidà la nit abans de l'execució.

Goya y Lucientes, Francisco
Fuendetodos, Aragó 1746 - Bordeus 1828

Pintor i gravador aragonès. Fill d'un daurador de Saragossa, on es formà, al taller de José Luzán, a setze anys pintà el reliquiari de Fuendetodos. Fracassà als concursos de l'Academia de San Fernando (1763 i 1766) i anà pel seu compte a Roma (1771), on conegué, i practicà, l'art neoclàssic. De nou a Saragossa, pintà al fresc el cor de la capella de la Mare de Déu, al Pilar (1772), i es casà amb la germana de Francisco Bayeu. El seu primer gran cicle fou la decoració de la cartoixa d'Aula Dei. El 1774 ja residia a Madrid i, protegit pel seu cunyat, fou cridat per A.R.Mengs a treballar al servei de la corona, a fer cartons per a tapissos. Admirador de Velázquez, en gravà diverses obres (1774-79). Féu per compte seu algunes pintures, entre les quals l'Autoretrat a contrallum (~1775-80; Madrid, col·l conde de Villagonzalo). Acadèmic de San Fernando (1780), hi ingressà amb l'audaç Crucifix (Madrid, Museo del Prado). Temporalment a Saragossa (1780-81), decorà al fresc una de les cúpules del Pilar, obra renovadora que l'enfrontà amb el seu cunyat. Novament a Madrid, executà l'encàrrec de pintar un altar de San Francisco el Grande, i inicià una llarga sèrie de retrats de personatges amb el del comte de Floridablanca (1783; Madrid, Banco Urquijo). El 1785 esdevingué tinent de pintura de San Fernando, i pintà, entre altres, el magnífic retrat de la Duquessa d'Osuna (Palma de Mallorca, col·l March); l'any següent ja era pintor fix del rei Carles III, bé que els retrats d'aquest fets per ell segurament no són presos del natural. Continuà fent cartons de tapís amb temes castissos madrilenys, com La praderia de sant Isidre i La gallina cega (1788, Prado). Tornà amb intensitat al tema religiós en obres com les dedicades a sant Francesc de Borja a la catedral de València, on apareixen ja els monstres que més endavant esdevingueren tema important en les seves obres. En pujar al poder Carles IV (1789), esdevingué pintor de cambra. Entre els cartons d'aquesta època sobresurt El pelele (1792), i entre els retrats, La família del duc d'Osuna (1790, Prado) i el de l'actriu popular La Tirana (1790-92, Academia de San Fernando). La convalescència d'una greu malaltia sobrevinguda a Sevilla (1793), que li provocà una sordesa crònica, li permeté de fer diverses obres on pogué expressar-se amb llibertat (Corral de folls, 1794; Dallas, Virginia Meadows Museum). El 1795 començà l'amistat amb la duquessa d'Alba, que retratà algunes vegades. Paral·lelament conreà el gravat amb els Capritxos (1797-99), l'audàcia temàtica dels quals aconsellà que fossin retirats de la venda per por a la inquisició. Els frescs de l'ermita de San Antonio de la Florida (1798) significaren una síntesi personal de grandiositat barroca, de gràcia rococó i d'expressionisme propi. Compongué l'extraordinari grup de La família de Carles IV (1800, Prado), on la caracterització psicològica arriba gairebé als límits de la sàtira; de la mateixa època són diversos treballs que féu per a Godoy, entre els quals retrats d'ell, l'extraordinari retrat de la seva muller, la Comtessa de Chinchón (1800; Madrid, col·l duc de Sueca), i potser les cèlebres Maja (~1803-05, Prado). Era també l'època que feia temes pintorescs, habituals aleshores, com l'Enterrament de la sardina i La Inquisició (1800, Academia de San Fernando). Entre els retrats d'aquesta etapa també hi ha els de Bayeu (1795, Prado), Jovellanos (1798, Prado), Leandro F.Moratín (1799, Academia de San Fernando) i Isabel Cobos —o Lobode Porcel (1806; Londres, National Gallery). Durant l'ocupació francesa tingué una actitud ambigua: de primer inicià un tímid collaboracionisme —pintà el retrat de Josep I., però els encàrrecs minvaren. Féu diverses obres costumistes i petits quadres inspirats en la guerra, com El gegant (~1810-12, Prado); també gravà la segona sèrie d'aiguaforts, Els desastres de la guerra. Tanmateix, no pintà els grans quadres sobre la guerra fins a la tornada de Ferran VII (1814): El dos de maig i Els afusellaments de la Moncloa (Prado), on el romanticisme més vigorós s'ajunta al dramatisme més punyent. Pintà en aquesta època La junta de Filipines (Castres, Musée Goya). Sota Ferran VII continuà de retratista àulic i féu molts altres retrats de personalitats, com el Duc de San Carlos (1815, Museo de Zaragoza), i la tercera sèrie d'aiguaforts: la Tauromàquia. El tema religiós, mai no abandonat del tot, reaparegué amb força en l'Última comunió de Sant Josep de Calassanç (1819; Madrid, San Antón). La convalescència d'una nova malaltia, de la qual resta un autoretrat amb el doctor Arrieta (1820; Minneapolis, Institute of Arts), l'ocupà en la realització de la sèrie de gravats dels Disbarats (1819), d'una accentuada irrealitat. També el 1819 assajà la litografia; però les obres cabdals d'aquesta època foren els murals que pintà per a la propietat que havia adquirit a la rodalia de Madrid, coneguda amb el nom de Quinta del Sordo, que formen l'al·lucinant sèrie de les pintures negres (1821-22). Incomodat per l'absolutisme resultant de l'entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, s'exilià a França (1824); passà per París, però s'establí a Bordeus, on retratà altres exiliats, com Moratín (1824, Museo de Bellas Artes de Bilbao). Allà féu noves litografies, ara de tema taurí, i, malgrat dos breus viatges a Madrid (1826 i 1827), hi restà fins a la mort, mesos després de pintar La lletera de Bordeus (1827, Prado) i el retrat de José Pío de Molina (1827; Winterthur, col·l Oskar Reinhart). La seva extraordinària i potent personalitat, la seva capacitat d'invenció de contingut i de renovació de recursos formals —gran llibertat en el traç, que alguna vegada el porta als límits de la imperfecció—, i el seu perfecte domini del color el fan un pintor difícilment classificable dins els corrents del seu temps, precursor de les principals tendències posteriors —romanticisme, realisme, impressionisme, expressionisme, surrealisme— i una de les figures cabdals de les arts plàstiques de totes les èpoques. El seu estil, bé que inimitable, fou seguit formalment per alguns pintors posteriors, entre els quals sobresurt Eugenio Lucas, al costat d'altres, com Leonardo Alenza, Felipe Abas Aranda, Antonio Pérez Rubio i, entre els d'origen català, Agustí Esteve i Ascensi Julià.

Gramme, Zénobe-Théophile
Jehay-Bodegnée, Lieja 1826 - Bois-Colombes, Illa de França 1901

Enginyer i inventor belga. S'especialitzà en la construcció d'aparells elèctrics, i el 1871 inventà la primera dinamo productora del corrent continu, que anava proveïda d'un induït d'anell.

Gramsci, Antonio
Ales, Sardenya 1891 - Roma 1937

Polític i teòric marxista italià. Fill d'un modest funcionari, estudià a Ghilarza, a Càller i a Torí, on establí contactes amb els socialistes i, sota la influència de Labriola, consolidà les seves idees, en polèmica amb el pensament de Benedetto Croce. Col·laborà assíduament a «Il Grido del Popolo» i a «Avanti»; dedicat ja al periodisme polític, fundà amb Togliatti i Tasca la revista «L'Ordine Nuovo» (1919), convertida en diari l'any 1921; alhora es convertia en el puntal teòric dels consells de fàbrica. Consumada la ruptura del socialisme a Liorna (1921), Gramsci s'alineà amb la minoria comunista, i juntament amb Bordiga accedí a la direcció del comunisme italià. Resident a Rússia (1922-23), col·laborà amb la Internacional Comunista; després d'una estada a Viena (1923-24), tornà a Itàlia per ocupar el seu escó de diputat en el moment que el feixisme aguditzava la repressió. Detingut (1926), fou condemnat (1928) a vint anys de reclusió. Empresonat prop de Bari (1928-33), fou traslladat a Formia (1933-35) i, molt malalt, fou enviat a una clínica de Roma, on morí. En els seus anys de reclusió elaborà unes notes i uns apunts que foren publicats amb el títol de Quaderni dal carcere i que foren agrupats en els volums Il materialismo storico e la filosofia di Benedetto Croce (1948), Gli intellettuali e l'organizzazione della cultura (1949), Note sul Machiavelli, sulla politica e sullo stato moderno (1949), Il Risorgimento (1949), Letteratura e vita nazionale (1950) i Passato e presente (1951). El 1947 foren publicades les seves Lettere dal carcere.

Grandi, Dino
Mordano 1895 - Bolonya, Emília Romanya 1988

Polític italià. Participà en la marxa sobre Roma i fou ministre d'afers estrangers (1929-32), de justícia i president de la Camera dei Fasci e delle Corporazioni (1939-43). Membre del Gran Consell feixista, dirigí (1943) la revolta que derrocà Mussolini, però poc després fugí a Portugal, i posteriorment se n'anà al Brasil. Tornà a Itàlia l'any 1957.

Gravina, Federico Carlo
Palerm 1756 - Cadis 1806

Marí sicilià al servei dels Borbó d'Espanya. Entrà a la marina hispànica (1775) i participà en els setges de Gibraltar (1779) i de Menorca (1781). A la Guerra Gran (1793-95), després de prendre part en les operacions de Toló (1793), intentà de protegir els ports de Portvendres, Cotlliure (1794) i Roses (1794-95). Després de dirigir l'esquadra de l'Atlàntic durant la guerra contra la Gran Bretanya (1796-1802), fou ambaixador a París (1804-05); posteriorment comandà els vaixells hispànics de l'esquadra conjunta hispanofrancesa de Villeneuve, derrotada pels britànics a Trafalgar (1805). Morí a conseqüència de la greu ferida en un braç rebuda durant la batalla.

Gregori XVI
Belluno 1765 - Roma 1846

Nom que adoptà Bartolomeo Alberto Cappellari en esdevenir papa (1831-46). Religiós camaldulenc, fou creat cardenal (1826) i prefecte de Propaganda Fide. Elegit papa, reprimí amb l'ajut d'Àustria la revolta contra el poder pontifici iniciada a Bolonya. Tingué un govern accidentat per la ruptura de relacions diplomàtiques amb Espanya i Portugal (1835-40) i amb Prússia i Rússia pels matrimonis mixts i la persecució tsarista contra els catòlics rutens. Condemnà Lamennais (1832) i G.Hermes (1835).

Gregorio, Leopoldo de
Messina? 1700 - Venècia 1785

Polític sicilià al servei de Carles III d'Espanya, marquès de Vallesantoro i de Squillace (1755). D'origen humil, es destacà per la seva eficàcia com a comptable d'una casa de Nàpols que proveïa l'exèrcit, i Carles VII de Nàpols el féu administrador general dels queviures militars (1742), director general de duanes (1746) i secretari de finances (1753), càrrec en el qual continuà quan el rei esdevingué Carles III d'Espanya (1759) i se l'emportà a Madrid. El 1763 assumí, a més, la cartera de guerra i, interinament, la de gràcia i justícia, fins el 1765. Serví les idees regalistes del monarca, adoptà una política econòmica liberalitzadora, féu algunes reformes a l'exèrcit, impulsà la urbanització de Madrid (salubritat, pavimentació i il·luminació de la ciutat) i, a més, prohibí l'ús de la capa llarga i del xamberg. Això i l'encariment dels queviures provocà un greu tumult conegut pel motí de Squillace (1766), a causa del qual fou destituït i desterrat a Nàpols. Més tard, fou ambaixador a Venècia.

Grenville, William Wyndham
? 1759 - Dropmore, Buckingham 1834

Polític britànic, baró de Grenville. Membre del Tory Party, fou ministre d'afers estrangers (1791). Partidari de bon principi de la neutralitat, l'expansionisme francès li féu adoptar posicions en pro de la guerra. Davant l'oposició del rei Jordi III a l'emancipació dels catòlics, dimití (1801); però, a causa de la seva influència entre els conservadors, fou nomenat cap de govern (1806-07) i aconseguí l'abolició del tràfic d'esclaus.

Grimaldi, Girolamo
Gènova 1720 - 1786

Polític genovès al servei d'Espanya. Marquès i, després, duc de Grimaldi. Ambaixador de Carles III d'Espanya, signà el Tercer Pacte de Família (1761) i participà en l'expulsió dels jesuïtes; després del fracàs de l'expedició al nord d'Àfrica per a eliminar la pirateria barbaresca (1775), els seguidors d'Aranda aconseguiren la seva dimissió (1776). Fou ambaixador a Roma (1777).

Grimau García, Julián
Madrid 1911 - 1963

Polític castellà. Militant del Partido Comunista de España des del 1936 i, més tard, membre del Comitè Central. Exiliat des de la fi de la Guerra Civil, tornà a l'estat espanyol l'any 1962, per realitzar tasques d'organització. Fou detingut, jutjat i condemnat a mort. El seu procés i execució desencadenaren una vivíssima onada de protestes contra el règim, a tot Europa i, també, a l'estat espanyol.

Grinyó, Maria
Tortosa?, Baix Ebre f segle XVIII - Tortosa 1836

Mare de Ramon Cabrera i Grinyó, capitost carlí, que ella havia volgut fer inclinar al sacerdoci. Fou detinguda i afusellada amb el consentiment del capità general Espoz y Mina, com a represàlia pels afusellaments ordenats pel seu fill. Fou considerada un símbol de les atrocitats dels liberals durant la primera guerra Carlina.

Grivas, Georgios
Trikomo, Xipre 1888 - Limassol 1974

Militar greco-xipriota. Participà en la campanya contra Turquia (1922) i es distingí lluitant contra els alemanys, durant la invasió (1940-45), i contra els guerillers comunistes (1946-49). El 1954 passà a Xipre i dirigí la lluita contra els britànics com a cap de l'EOKA. S'oposà a la independència de l'illa (1960) i al govern del president Makarios, reivindicant sempre l' enosi. Durant la guerra civil del 1964 dirigí les forces grecoxipriotes, però poc temps després fou expulsat de Xipre. Ascendit a general, a Grècia, tornà a l'illa (1971) i continuà dirigint en la clandestinitat grups nacionalistes xipriotes progrecs.

Gromyko, Andrej Andrejevic
Minsk 1909 - Moscou 1989

Diplomàtic soviètic. Conseller a l'ambaixada de Washington (1939), fou nomenat ambaixador (1943). Participà en les conferències de Jalta i Potsdam i fou delegat permanent de l'URSS al Consell de Seguretat (1946-48), ministre adjunt d'afers estrangers (1946), ambaixador a Londres (1952-53) i ministre d'afers estrangers (1957-85). Lleial executor de la política exterior dels successius mandataris soviètics durant quasi trenta anys, el 1985 fou promogut al càrrec honorífic de president del presídium del soviet suprem.

Gronchi, Giovanni
Pontedera, Toscana 1887 - Roma 1978

Polític italià democratacristià. Cofundador del partit popular italià (1919); fou elegit diputat i ocupà la sots-secretaria d'indústria i comerç (1922-23), però es retirà de la política (1927) fins que començà la Segona Guerra Mundial. Fou ministre d'indústria i comerç (1944-46) i president de la cambra de diputats (1948-55) i de la República italiana (1955-62).

Grosz, Karoly
Miskolc 1930 - Budapest 1996

Polític hongarès. Membre del Partit Socialista Obrer Hongarès, arribà al politburó el 1985 i fou primer ministre des del juny del 1987. Al maig del 1988 substituí János Kádar com a secretari general del Partit Socialista Hongarès. Grosz acceptà les reformes polítiques empreses per Gorbacov, però no pas el multipartidisme. Després del congrés d'octubre del 1989, en què el seu partit passà a anomenar-se oficialment Partit Socialista Hongarès, es retirà de la política.

Grotewohl, Otto
Brunsvic 1894 - Berlín 1964

Polític alemany. Diputat socialdemòcrata i ministre de la República de Weimar. El 1946 uní el seu partit al partit comunista alemany i formà el partit socialista unificat (Sozialistiche Einheitspartei Deutschlands [SED]). Fou president de la República Democràtica Alemanya del 1949 fins a la seva mort.

Guarner i Vivancos, Josep
Barcelona 1899 - Mèxic 1972

Militar. Germà de Vicent Guarner. Combaté al Marroc (1921-28). Amb motiu dels fets del Sis d'Octubre de 1934 fou desterrat a França. Estigué adscrit a la Secretaria General d'Ordre Públic (1936), fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes i comandant cap de l'estat major de l'Exèrcit de Catalunya al front d'Aragó i, després, a la defensa de les costes. Essent tinent coronel, s'exilià a França el 1939, on fou internat a Argelers. Passà després a Mèxic.

Guarner i Vivancos, Vicenç
Maó, Menorca 1893 - Mèxic 1981

Militar. Féu els seus estudis militars a l'Academia de Infantería de Toledo i rebé formació d'Estat Major a Madrid. Fou tinent (1911), capità (1917) i diplomat d'estat major (1919). Entre el 1918 i el 1925 participà en la guerra del Marroc. Fou professor de l'Academia Militar de Infantería de Toledo i el destinaren al Sàhara (1927-30) i en el mateix període fou cap segon en el territori de Cabo Juby. Fou professor de tàctica a l'Escuela Superior de Guerra de Madrid. Proclamada la República, tornà a Catalunya i, el 1933, féu cursos per a oficials a l'exèrcit francès i participà en el Salisbury Plain (primeres maniobres mundials de tancs). Nomenat cap superior dels serveis d'ordre públic de la Generalitat (1935), reorganitzà les forces de seguretat, d'assalt i de policia. Durant l'alçament militar del 1936 formà part de la minoria de militars que restaren fidels a la República; el 19 de juliol de 1936 es destacà a Barcelona per la repressió del moviment dels militars alçats. Fou sotssecretari de la Conselleria de Defensa (agost del 1936) i s'ocupà d'organitzar columnes per al front, d'establir indústries de guerra, escoles d'oficials i fortificacions. Cap del front d'Aragó (1937), participà en multitud de cops de mà i d'accions victorioses (Belchite, Codo, etc). Cap d'estat major de l'Exèrcit de l'Est, comandat pel general Pozas, lluità als fronts de Còrdova i Extremadura. Fou director de l'Escola Popular d'Estat Major (1938), agregat militar a la Legació d'Espanya a Tànger, on organitzà sabotatges i espionatge sobre el Marroc espanyol. Exiliat el 1939 al Marroc francès, fou detingut per la Gestapo i se salvà de la deportació a Espanya gràcies al general francès Vergès, antic professor seu. El mateix 1939 s'exilià a Mèxic, on es naturalitzà mexicà i s'incorporà a l'exèrcit mexicà com a coronel. Hi fou agregat militar de l'ambaixada republicana (1945-49). Fou col·laborador de les revistes "Tiempo", "Mundo Libre", "Anáhuac", "La Propiedad", entre d'altres. També col·laborà en l'enciclopèdia UTEHA i fou subgerent del Banco de la Propiedad. Dins de la seva obra, publicà a Mèxic: El analfabeto que conquistó un reino (1954), El divino equivocado descubridor de un mundo (1954) i El asesinato del general Humberto Delgado (1966). Entre les seves obres de temàtica militar, cal esmentar Carros de Combate, Tècnica de l'art militar modern , L'aixecament militar i la guerra civil a Catalunya (1980), El Sahara y el sur marroquí españoles; Empleo de carros de combate por el alto mando; Técnica del arte militar i Cataluña en la guerra de España. Col·laborà a la revista "Quaderns de l'Exili", publicada pels catalans residents en aquest país.

Gubern i Fàbregas, Santiago
Barcelona 1875 - 1960

Advocat, magistrat i polític. Llicenciat el 1897, s'establí com a advocat a Barcelona. Afiliat a la Unió Catalanista, col·laborà a "Joventut" i a "La Renaixença" i formà part de la redacció d'"El Poble Català", que dirigí els darrers anys. Un article que hi publicà li valgué un atemptat per part dels carlins. Fou un dels principals fundadors del Centre Nacionalista Republicà, partit pel qual fou elegit diputat el 1907 i del qual des del 1912 fou president. Ja al marge de la política, el 1933 fou membre de la junta de govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona i, el 1934, president del Tribunal de Cassació de Catalunya. Publicà articles sobre dret, com Carner, home de dret, a la "Revista Jurídica de Catalunya" (1933). Convalidà les facultats de la Generalitat en la proclamació de la llei de Contractes de Conreu, que provocà conflictes amb el govern central. El 1936 dimití davant el desacord amb els comitès anarquistes, que atemptaren contra ell. Passà a Marsella, on defensà el retorn a la República de vaixells mercants embargats per França. El 1942 tornà a Catalunya.

Güell i Bacigalupi, Eusebi
Barcelona 1846 - 1918

Industrial i mecenes. Fill de Joan Güell i Ferrer. Estudià mecànica, economia política, dret i ciències aplicades, a Barcelona, França i Anglaterra, i continuà els negocis del seu pare. El 1871 es casà amb Isabel López y Bru, hereva dels marquesos de Comillas, la qual, en esdevenir vídua, fou creada (1919) gran d'Espanya. Associat amb Ferran Alsina, creà a Santa Coloma de Cervelló una fàbrica de panes, que esdevingué la colònia Güell (1891). Fundà la Companyia General d'Asfalts i Pòrtland Asland, amb plantes a la Pobla de Lillet (1901) i Montcada i Reixac (1916), que foren les primeres de pòrtland a Catalunya. Intervingué a les empreses de la família de la seva muller de les quals fou conseller: Banc Hispano-Colonial, Compañía Tabacos de Filipinas, Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España, etc. Desenvolupà una indústria vinícola a la seva propietat de Garraf i a les muntanyes de Prades en els vinyars del comellar de la Pena. Elegit regidor de Barcelona (1875), diputat provincial (1878) i senador, fou també president del Centre Català, fins que se'n separà amb els qui formaren la Lliga Regionalista. Propulsor de la cultura catalana, fou president i mantenidor del consistori dels jocs florals (1900), on féu un discurs sobre les llengües romàniques. Fou també acadèmic a l'Acadèmia de Sant Jordi de Barcelona i mecenes de l'arquitecte Gaudí (que li construí el palau Güell i el parc Güell, El Capricho a Comilles, etc), dels músics J. García i Robles i M. Rodríguez de Alcántara, dels poetes J.M. López-Picó i R. Picó i Campamar, del pintor A. Clapés i Puig i del novel·lista J. Pin i Soler. Fou autor d'un treball científic on exposà una curiosa teoria microbiològica titulada L'immunité par les leucomaïnes (París, 1889), conreà l'aquarel·la i el dibuix i l'arquitectura. El 1918 li fou concedit el comtat de Güell.

Güell i de Churruca, Joan Claudi
Barcelona 1905 - Tours, Turena 1958

Financer i polític. Comte de San Pedro de Ruiseñada (1928). Fill de Joan Antoni de Güell i López. Es doctorà en dret a Madrid i estudià a Oxford. Durant la guerra civil de 1936-39 lluità a favor de Franco i fou ferit durant les operacions al Segre (1938). Fou nomenat vice-president de la diputació de Barcelona, el 1939. Monàrquic, fou cap de la casa de la reina Victòria Eugènia; a la propietat del seu pare Las Cabezas, a Navalmoral de la Mata (Extremadura), tingueren lloc dues de les entrevistes entre el comte de Barcelona i Franco. Impulsà les empreses familiars i en creà de noves. Presidí la Companyia Transatlàntica i en renovà les bases financeres. El 1946 adquirí la Banca Nonell i la convertí en el Banc Atlàntic, del qual fou president. Ho fou també de la Sociedad Hullera Española, de la Compañía Petrolífera Ibérica, de la Compañía Exportadora Española, d'Hoteles Unidos SA, de Transportes Intercontinentales SA, de l'agència de viatges Ultramar Express, etc. Explotà racionalment les extenses propietats provinents del fideïcomís Comillas. Autor d'articles i llibres de tema polític, com Lealtad, continuidad y configuración del futuro (1957).

Güell i de Sentmenat, Carles
Barcelona 1930

Polític i empresari. Conseller-delegat de la Companyia Asland, presidí el Cercle d'Economia i promogué el Comitè Espanyol de la Lliga Europea de Cooperació Econòmica. Fundador del partit Centre Català (1976), el 1977 fou elegit diputat per Barcelona dins la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana; després impulsà la creació de la Unió de Centre de Catalunya, de la qual fou president (1978-80). Candidat a l'alcaldia de Barcelona i regidor (1979), s'integrà en els rengles de Centristes de Catalunya-UCD fins a l'extinció d'aquest partit. Fou president de la Junta d'Obres i del Port Autònom de Barcelona (1979-85).

Güell i Ferrer, Joan
Torredembarra, Tarragonès 1800 - Barcelona 1872

Fabricant i economista, brillant polemista i figura central del proteccionisme. El 1809 s'inicià en el negoci del seu pare, el comerciant Pau Güell i Roig, emigrat a la República Dominicana, i passà amb ell a Amèrica. Tornà molt aviat a Catalunya amb la finalitat de fer estudis de pilot a l'Escola de Nàutica de Barcelona. En morir el seu pare, arruïnat, es traslladà a Cuba el 1818, on residí més de quinze anys. A partir de 1821 es dedicà de ple a l'activitat empresarial, i arran de la seva capacitat arribà a monopolitzar pràcticament el mercat de l'Havana i s'enriquí; esdevingué cap de l'associació del grup d'empreses comercials de la ciutat. El 1835 tornà de nou a Barcelona amb una fortuna considerable que reinvertí, i esdevingué cap d'una important dinastia d'industrials i financers. Fou deixeble d'Eudald Jaumeandreu a la Junta de Comerç. El 1839, participà en la fundació de La Barcelonesa, empresa dedicada a la foneria de ferro i a la reparació i la construcció de maquinària tèxtil. El 1840 instal·là una modesta fàbrica de teixits a Martorell. Aquell mateix any creà la fàbrica de filats El Vapor Vell de Sants, dedicada a la fabricació de pana i teixits de cotó, transformada el 1848 en Güell, Ramis i Companyia. Des del 1847 fou l'ànima de la Junta de Fàbriques. Posteriorment, cal esmentar la creació de la fàbrica La Maquinista Terrestre i Marítima (1855). El 1848 figurà entre els fundadors de l'Institut Industrial de Catalunya i, el 1869, entre els del Foment de la Producció Nacional. El 1864 fou membre de la junta de govern de la Societat d'Assegurances contra Incendis de Barcelona. S'oposà activament a la lluita per la independència cubana des del Cercle Hispà Ultramarí, del qual fou president, que defensava els interessos espanyols a Amèrica. El 1871 publicà Rebelión cubana . Fou capdavanter de la política proteccionista que propugnava la nova burgesia industrial catalana davant el govern de Madrid, política que defensà en una sèrie d'obres i opuscles recollits a Escritos económicos (1880), obra impresa pel Foment de la Producció Nacional. Fomentà l'agricultura, principalment a Lleida. Fou regidor de Barcelona i dues vegades diputat a les corts de Barcelona i, més tard, senador (1862). El seu opuscle Examen de la crisis actual (1866) fou reimprès el 1867 (10 000 exemplars) per l'ajuntament de Barcelona. Impulsà i protegí el procés d'industrialització, basant-se en les teories proteccionistes de Carey i List. Es basava en tres tipus de relacions bàsiques: el nivell d'ocupació, el consum i l'estalvi. La funció de producció era definida, només, pels dèficits o superàvits en el comerç exterior del país. Atacava amb això l'escola de Manchester i l'escola lliurecanvista de Bastiat, la qual es basava en la prioritat del consum i afirmava que l'origen del valor radicava en el bescanvi de serveis. Tot i que Güell es proposà, explícitament, d'impulsar el desenvolupament econòmic d'Espanya, contribuí de fet a fer cristal·litzar un mode de producció capitalista que havia començat a esdevenir hegemònic, en gran part, només al Principat de Catalunya. En la seva obra Comercio de Cataluña con las demás provincias de España... (1853) calculà la balança comercial interior del Principat, de la qual resultà un escàs superàvit a favor del territori no català. Criticà, en repetides ocasions, el context político-administratiu espanyol i les finances públiques i hi acusà la manca de racionalitat econòmica. Li fou erigit un monument a la Granvia de Barcelona —enderrocat el 1936 i aixecat de nou posteriorment— i el seu retrat, fet per Claudio Lorenzale, fou col·locat a la Galeria de Catalans Il·lustres.

Güell i López, Joan Antoni de
Comillas, Castella 1874 - Cala d'Or, Mallorca 1958

Polític. Es llicencià en dret. Segon comte de Güell (1918), gran d'Espanya (1927), tercer marquès de Comillas (1926) i comte de San Pedro de Ruiseñada (1916). Fill gran i hereu d'Eusebi Güell i Bacigalupi i successor del seu oncle Claudi López i Bru. El 1912 lluità a la guerra del Marroc i intervingué en les negociacions per a l'entrada dels espanyols a Tetuan. Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou comissari reial de turisme, president de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1928) i alcalde de Barcelona (1930-31). Essent president de la Companyia Transatlàntica, féu instal·lar una factoria a Río de Oro (Sàhara), i comprà amb l'anglès Mc Pherron unes mines de ferro, que explotaren amb el nom de Minas del Rif. El 1932 fou candidat, per la Lliga Regionalista, a les eleccions per al Parlament de Catalunya. Reuní una important col·lecció d'escultures religioses policromades. Es negà a passar a la zona del govern de Burgos i es mantingué a l'exili fins que consentí a retirar-se a l'illa de Mallorca. El 1955 creà a Felanitx (Mallorca) la Fundació Güell per a protegir pintors, escultors i músics dels Països Catalans. És autor d'Ensayo sociológico sobre un código de la edad media (1901), sobre el codi de Peralada, Notes pedagògiques i projecte d'una escola naval de comerç, presentat al Congrés Universitari Català (1903), Escultura polícroma religiosa española (Una colección) (1925), Apuntes de recuerdos (1926-29), La musa catalana: Geo-graphos (1935), El poeta Verdaguer (1927), Tres imatges (tres evocacions) (1935), Elogi de la cultura catalana (1935) i Journal d'un expatrié catalan 1935-1945 (1946).

Güell i Renté, Josep
l'Havana 1818 - Madrid 1884

Polític i escriptor. Fill d'un emigrant català. El 1835 anà a Barcelona, on es doctorà en lleis (1838). El 1848 es casà, malgrat una gran oposició de la família reial, amb la infanta Josefa, germana del rei Francesc d'Assís, que fou privada dels seus títols i drets al tron. Desterrat a França, conspirà a favor d'Espartero i O'Donnell. El 1854 secundà la revolta de Valladolid, d'on més tard fou diputat a corts. El 1856 emigrà a França amb Castelar i Prim i intervingué en els esdeveniments polítics de després de la revolució del 1868. Després de la pau de Zanjón (1878) fou elegit senador per la universitat de l'Havana. Entre les seves obres literàries hi ha Leyendas de Montserrat (1866), Les amours d'un nègre, Leyendas americanas (1856), etc. Al seu fill Fernando Güell y de Borbón (Valladolid 1851 — ? 1936), li fou concedit (1877) el marquesat de Güell. El seu germà Joan Güell i Renté (l'Havana 1815 — 1875) també estudià a Barcelona i fou poeta, periodista i polític progressista.

Guerra del Río, Rafael
Las Palmas, Gran Canària 1885 - Madrid 1955

Polític. Arribà a Barcelona el 1904, després d'haver militat en el partit republicà federal i d'haver dirigit a Las Palmas «El Galeoto». Estudià dret, s'uní al lerrouxisme antisolidari i aviat fou un dels caps de les Joventuts Republicanes Radicals («los Jóvenes Bárbaros») i redactor de «La Rebeldía». Tingué una actuació destacada en la preparació de la Setmana Tràgica (1909), però aconseguí d'alliberar-se d'acusacions importants i fou un dels advocats defensors dels radicals implicats en els processaments per aquells fets. Resultà elegit diputat provincial de Barcelona (1910-15), fundà i dirigí «Revolución» (1915), nou òrgan de les joventuts del seu partit, i aconseguí per a aquest importants ajudes econòmiques. Posteriorment fou diputat a les corts de la Segona República, cap de la minoria parlamentària d'aquestes i ministre d'obres públiques en diferents governs radicals (setembre del 1933 - octubre del 1934; abril-maig del 1935). Diputat a corts pel Front Popular (1936), romangué lleial a la República durant la guerra civil. Visqué exiliat a França del 1939 al 1946.

Guerra González, Alfonso
Sevilla 1940

Polític andalús. De família obrera, es llicencià en lletres i milità clandestinament en el socialisme des del 1960. Impulsor, amb Felipe González Márquez, de la renovació del PSOE a l'exili, a partir del 1975 esdevingué el màxim artífex de la reconstrucció organitzativa del partit i el guardià de la disciplina interna d'aquest. Diputat per Sevilla (1977, 1979, 1982, 1986, 1989) i vice-secretari general del PSOE, s'ha distingit per la seva oratòria agressiva i per un cert decantament esquerranista. Al desembre del 1982 ocupà la vice-presidència del govern espanyol, càrrec que dimití el 1991 arran de les creixents divergències amb F.González i per un afer de corrupció del qual fou acusat. Passà aleshores a ocupar la vice-secretaria general del PSOE fins el 1997, des d'on mantingué un temps l'oposició al sector més liberal del partit que dominava el govern.

Guesde, Jules
París 1845 - Saint-Mandé, Illa de França 1922

Nom amb què és conegut el polític francès Jules Bazile. Empresonat pel fet d'haver atacat el segon Imperi, s'exilià perquè ajudà la Comuna de París. Havent tornat a França (1876), hi introduí el marxisme i organitzà el moviment obrer sobre bases socialistes; així aconseguí la creació d'un partit obrer socialista (1879), atacat per anarquistes, blanquistes i possibilistes. Publicà la revista "L'Égalité" (1877) i l'obra Collectivisme et révolution (1879). Després d'una dura polèmica amb Jaurès, participà amb ell en la fundació (1905) del partit socialista unificat (SFIO) i fou ministre d'estat (1914-16).

Guevara de la Serna, Ernesto
Rosario, Argentina 1928 - Higueras, Bolívia 1967

Revolucionari sud-americà, més conegut com a Che Guevara. Procedent d'una família de l'alta burgesia, estudià medicina. Traslladat a Guatemala, féu costat al president Jacobo Arbenz. Perseguit, s'exilià a Mèxic, on conegué Fidel Castro i s'uní als revolucionaris cubans. Participà en l'operació «Granma» i se significà en la lluita guerrillera contra les forces de Batista. Després del triomf de la revolució cubana (1959), ocupà alts càrrecs. Ministre d'indústria (1961), accelerà, planificà i centralitzà el procés econòmic de la revolució cubana i marcà el posterior signe de tota l'economia del país. A Punta del Este (1961) i a Alger (1963) féu una crida a la solidaritat de tots els pobles del tercer món per a combatre les forces imperialistes. El 1965 se n'anà a les guerrilles del Congo, però tornà aviat a l'Amèrica Llatina. Incorporat a la guerrilla boliviana, fou capturat per forces especials bolivianes entrenades als EUA i morí d'una forma misteriosa. Escriví una autobiografia (1967), on se situa ideològicament dins l'ortodòxia marxista, però anteposa l'acció revolucionària a la formulació teòrica. Escriví, a més, Guerra de guerrillas (1960) i El socialismo y el hombre en Cuba (1968).

Guillem I de Prússia
Berlín 1797 - 1888

Rei de Prússia (1861-88) i emperador alemany (1871-88). Segon fill del rei Frederic Guillem III, succeí el seu germà Frederic Guillem IV, de qui havia estat regent des del 1858. Amb l'ajut de Bismarck aconseguí que el parlament votés els crèdits necessaris per a reformar l'exèrcit (1862). Així conquerí els ducats danesos de Slesvig i Holstein (1864-65) i obtingué la victòria en la guerra austro-prussiana (1866). Després del triomf en la franco-prussiana (1870), fou coronat a Versalles emperador alemany. No estigué sempre d'acord amb la política del seu primer ministre Bismarck, sobretot pel que fa referència al Kulturkampf; això no obstant, el conservà fins al final del seu regnat.

Guillem I dels Països Baixos
l'Haia 1772 - Berlín 1843

Rei dels Països Baixos i gran duc de Guillem V de Nassau-Orange. Assolí de Napoleó alguns territoris germànics (1802), però els perdé en aliar-se amb Prússia (1806). Reconegut com a rei dels Països Baixos pel Congrés de Viena, hi regnà d'una manera absoluta. Amb la revolució del 1830 perdé Bèlgica i hagué d'acceptar un règim parlamentari. Impopular, abdicà en el seu fill, Guillem II (1840).

Guillem II de Prússia
Potsdam 1859 - Doorn, Països Baixos 1941

Emperador alemany i rei de Prússia (1888-1918), fill i successor de Frederic III. Féu dimitir Bismarck, especialment a causa de les desavinences repecte al tractament necessari del moviment obrer (1890). Intentà d'atreure's el proletariat amb una política paternalista i de distanciar-lo així del partit socialista. A l'exterior menà una política expansionista i colonial basada en el desenvolupament econòmic i en la indústria bèl·lica. En conseqüència, es produí el domini alemany dels territoris de Kian-Chow (1897), les illes Carolines i les Mariannes (1889), comprades a Espanya, la part occidental de Samoa (1889) i el reconeixement, per part de França i la Gran Bretanya, del Togo i el Camerun com a àrees d'influència alemanya. Proclamà la sobirania d'Alemanya sobre els territoris de l'Àfrica oriental (1891) i de l'Àfrica del SW (1892) i ordenà el desembarcament a Tànger (1905) per impedir la penetració francesa en aquell territori; la crisi internacional que comportà tal fet originà la conferència d'Algesires (1906). Aquestes crisis internacionals, juntament amb les guerres balcàniques, feren difícils les relacions entre la Triple Aliança (1882) i la Triple Entesa (1907). Després de la crisi de Sarajevo (1914), Guillem II, segur de la superioritat alemanya, declarà la guerra a Rússia i a França. En acabar el conflicte bèl·lic (1918) fou obligat a abdicar i s'exilià a Holanda.

Guillem III dels Països Baixos
Brussel·les 1817 - 1890

Rei dels Països Baixos i gran duc de Luxemburg (1849-90). Fill i successor de Guillem II. Es manifestà liberal (govern Thorbeke). Amb la seva mort cessà la unió d'Holanda i Luxemburg.

Guimerà i Jorge, Àngel
Santa Cruz de Tenerife 1845 - Barcelona 1924

Dramaturg i poeta. El 1853 es traslladà a Catalunya i passà la infantesa al Vendrell. Estudià després a Barcelona. Bé que inicià la seva activitat literària amb la redacció de versos en castellà, es donà a conèixer per les seves col·laboracions periodístiques catalanes: escrivia a «La Jove Catalunya» i el 1871 fou un dels fundadors del setmanari «La Renaixença», que posteriorment, ja convertit en diari, dirigí. El 1875 obtingué un accèssit als jocs florals amb Indíbil i Mandoni, i l'any següent guanyà la flor natural; el 1877 guanyà alhora la flor natural, la viola i l'englantina, i fou nomenat mestre en gai saber. Atret pel teatre, el 1879 estrenà la seva primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia, seguida de Judith de Welp (1883), obres que se situen dins la tradició del romanticisme històric. Després estrenà El fill del rei (1886) i Mar i cel (1888), que obtingué un èxit sense precedents i que inicià la seva etapa de plenitud, que s'estengué fins el 1900, i en la qual estrenà les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897), repetidament portades al cinema, i La filla del mar (1900), que recullen amb trets realistes els homes i els conflictes de la Catalunya coetània. Les tendències romàntiques s'hi mostren més matisades i hi ha constància de les seves inquietuds socials: Manelic, el protagonista de Terra baixa, encarna les virtuts de l'home que ha crescut enmig de la natura i s'enfronta amb una societat egoista i corrumpuda. Dins una òptica conservadora, tractà ja aquest tema a La festa del blat (1896), en la qual un anarquista deixa els seus ideals en entrar en contacte amb un món rural i arcàdic. El seu catalanisme restà explícit en dos monòlegs, Mestre Oleguer (1892) i Mort d'en Jaume d'Urgell (1896), recreació de dos episodis històrics amb inquietuds contemporànies. Unes altres obres escrites durant aquests anys, d'un valor desigual, són Rei monjo (1890), La boja (1890), L'ànima morta (1892), Jesús de Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895) i Mossèn Janot (1898). A partir del 1900 intentà un drama realista i cosmopolita, d'escassa autenticitat, que assenyalà una ràpida davallada en la seva producció: Arran de terra (1901), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902), La Miralta (1905), etc. Produí encara obres de valor, com Sol, solet (1905), retorn al drama realista de temàtica rural, i L'aranya (1906), d'arrel naturalista. Els gusts modernistes s'evidencien en La santa espina (1907), La reina vella (1908), Titaina (1910), Sainet trist (1910) i La reina jove (1911). Després d'uns quants anys de silenci, reprengué la seva activitat amb Jesús que torna (1917), condemna de la guerra feta de forma incoherent, i Indíbil i Mandoni (1917) que vol retornar a la temàtica dels anys juvenils. No són més afortunades Al cor de la nit (1918), L'ànima és meva (1919), Alta banca (1921) i Joan Dalla (1921). Deixà inacabat el drama Per dret diví, que completà i estrenà el 1926 Lluís Via. Les seves poesies foren recollides en volum el 1887. Escriví també tres narracions d'indubtable interès: El gos de casa, Rosa de Lima i El nen jueu. Els darrers anys del s XIX el gran prestigi que havia assolit tingué un paper important en la política del moment: fou portador del Memorial de Greuges, president de l'Ateneu Barcelonès, on pronuncià en català —fet insòlit a l'època— el seu discurs inaugural, etc. Els seus discursos, pronunciats arreu de Catalunya, foren recollits en el volum Cants a la pàtria (1906). El desenvolupament dels partits polítics sobrepassà, però, les seves fites i el 1909, en rebre un homenatge de la multitud, la seva figura era ja més representativa que combativa. Fou membre numerari (1911) de l'Institut d'Estudis Catalans.

Guizot, François-Pierre-Guillaume
Nimes 1787 - Val-Richer, Normandia 1874

Polític i historiador francès. Ocupà alts càrrecs dels ministeris de l'interior i de justícia (1814-20), des d'on secundà el moderantisme de Decazes. Durant el regnat de Carles X de França encapçalà un sector de l'oposició parlamentària. Contribuí a l'entronització de Lluís Felip d'Orleans, el qual el nomenà ministre de l'interior (1830), d'educació (1823) i d'afers estrangers (1840) i cap del govern (1847). Evolucionà progressivament cap a posicions conservadores i sostingué la repressió contra els republicans. Oberta l'onada revolucionària de febrer del 1848, i caiguts el govern i la monarquia de Lluís Felip d'Orleans, es consagrà a la seva obra històrica: Histoire générale de la civilisation en Europe (1828).

Gustau III de Suècia
Estocolm 1746 - 1792

Rei de Suècia (1771-92), fill del rei Adolf Frederic. Inspirat en els principis del despotisme il·lustrat, concedí la llibertat de premsa (1747) i la tolerància religiosa (1781) i fundà l'Òpera i l'Acadèmia Sueca. Després de vèncer els danesos imposà l'acta d'unió i seguretat (1789), per la qual obtenia poders absoluts i establia la igualtat jurídica de tots els ciutadans. Morí assassinat per un oficial mogut per l'aristocràcia. Aquest fet, modificat, esdevingué l'argument de l'òpera Un ballo in maschera, de Verdi.

Gustau VI Adolf de Suècia
Estocolm 1882 - 1973

Rei de Suècia (1950-73), fill de Gustau V. Es casà amb Margarida de Saxònia-Coburg-Gotha i, en segones noces, amb Lluïsa de Battenberg. Conreà l'arqueologia.

Guterres, António
Santos-o-Velho, Lisboa 1949

Polític portuguès. Accedí a la secretaria general del Partit Socialista Portuguès (PSP) el 1992. Enginyer de professió, en les eleccions legislatives d'octubre del 1995 derrotà Fernando Nogueira i succeí Aníbal Cavaco Silva en el càrrec de primer ministre, en el qual fou confirmat en les eleccions del 1999, any en què també ocupà la presidència de la Internacional Socialista. La seva política s'ha caracteritzat per l'europeisme i l'èmfasi en el creixement econòmic.
Els primers anys del seu govern es caracteritzaren per una política econòmica de rigor pressupostari que permeté l'ingrés de Portugal en el grup dels països de la zona euro (1 de gener de 1999). En política interna, el 1998 presentà dos projectes importants: la legalització de l'avortament i un pla de descentralització de l'estat, dues iniciatives, però, que foren rebutjades en referèndum. En les eleccions legislatives d'octubre del 1999, fou elegit primer ministre amb el 43,9% dels vots. Concentrà molts esforços en la presidència portuguesa de la Unió Europea (primer semestre del 2000). Presencià també el retorn de Macau a la Xina (20 de desembre de 1999) i participà en els intents de resolució del conflicte del Timor Oriental. Al novembre del 1999 fou escollit president de la Internacional Socialista.

Gutiérrez i Díaz, Antoni
Premià de Mar, Maresme 1929

Polític. Metge pediatre (1953), ingressà al PSUC el 1959 i desenvolupà una intensa activitat clandestina en el si del partit, de l'Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques, a desgrat de diversos empresonaments (1962-65, 1973). Elegit secretari general del PSUC el 1977, la momentània derrota de l'eurocomunisme en el V congrés provocà la seva dimissió el 1981, bé que tornà al càrrec l'any següent, arran del VI congrés, i hi fou reelegit el 1985 en el VII congrés, per abandonar-lo el 1986. Ha estat diputat al Congrés de Madrid (1977-78), conseller de la Generalitat de Catalunya (1977-80), diputat al Parlament català a les legislatures de 1980 i 1984, i diputat al Parlament Europeu per la coalició Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya, integrada en el grup Esquerres Europees en les eleccions de 1987, 1989 i 1994. Diputat al Parlament Europeu per la coalició Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya, en les eleccions dels anys 1987, 1989 i 1994. Després de les darreres eleccions europees, ocupà la tercera vicepresidència del Parlament Europeu, el 1995.

Gutiérrez Mellado, Manuel
Madrid 1912 - Guadalajara 1995

Militar castellà. Oficial des del 1933, formà part dels serveis d'intel·ligència franquistes durant la guerra civil, i més tard figurà en l'alt estat major; arribà a tinent general el 1976. Vice-president primer del govern per a afers de la defensa (1976-81), s'esforçà, des d'un tarannà liberal, per obtenir de l'exèrcit l'acceptació de la reforma política, la qual cosa l'enfrontà als sectors ultradretans de l'oficialitat. El Vint-i-tres de febrer del 1981, es destacà per la seva decidida actitud davant els insurrectes. Ja retirat, recollí els seus records en el llibre Un soldado de España (1983). Fou membre del Consell d'Estat (1984), rebé l'ordre del mèrit Constitucional (1992) i li fou atorgat el títol de marquès.
El 1992 rebé l'Ordre del Mèrit Constitucional i dos anys més tard fou designat capità general honorífic. Morí en accident de trànsit.

Gutiérrez Vegara, Antonio
Oriola 1951

Sindicalista. El 1966 s'afilià al PCE. Treballà en grans empreses de diversos rams de la indústria. Afiliat a Comissions Obreres, el 1976 n'esdevingué membre del comitè de coordinació general, i el 1978 membre del secretariat. El 1987 substituí Marcelino Camacho a la secretaria general de l'organització. A mitjan anys noranta protagonitzà una dura pugna amb el sector més ortodox del sindicat, liderat pel mateix Camacho, que culminà amb la dimissió d'aquest de la presidència. De la crisi en sortí reforçat Gutiérrez, més inclinat a la negociació que no pas a l'enfrontament amb el govern i la patronal, amb els quals i conjuntament amb la UGT signà l'acord de reforma laboral a l'abril del 1997.
L'any 2000 s'acomiada del càrrec de secretari general de Comissions Obreres en el discurs que obre el VII Congrés del sindicat, al Palau Municipal de Congressos de Madrid. El congrés es tanca amb l'elecció de José María Fidalgo com a nou secretari general de CCOO.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà