Fabius, Laurent
París 1946
Polític francès. Membre del Parti Socialiste des del 1974,
i diputat des del 1978, el 1979 entrà al secretariat del partit, des d'on s'encarregà
dels afers de la premsa. Posteriorment fou ministre del pressupost (1981-83) i
d'indústria i investigació (1983-84), primer ministre (1984-86) i president de
l'Assemblea Nacional (1988-92). En 1991-92 fou primer secretari del seu partit.
Des del gener del 1992 al 1993 fou secretari del PS Francès, i fou substituït per
Michel Rocard. Des de l'any 1995 és president del grup socialista a l'Assemblea Nacional.
Fabra i
Fontanills, Camil
Barcelona 1833 - 1902
Industrial i polític. Primer marquès d'Alella (1889).
Participà en importants empreses bancàries i industrials. Fou diputat a les corts per
Barcelona (1876-78 i 1881-89) i senador (1891) i defensà el proteccionisme. El 1893 fou
alcalde de Barcelona, però dimití uns quants mesos després. El 1901 finançà
l'edificació de l'Observatori Fabra, al Tibidabo. És autor d'un Código o
deberes de buena sociedad (1884).
Fabra i Poch,
Pompeu
Gràcia, Barcelona 1868 - Prada, Conflent 1948
Gramàtic i lexicògraf. Estudià la carrera d'enginyer
industrial, i ocupà una càtedra de química a l'escola d'enginyers de Bilbao, on residí
durant deu anys (1902-11). Amb tot, de molt jovenet encara, s'afermà en ell la decisió
de dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua. Això
explica les seves obres primerenques: Ensayo de gramática del catalán moderno
(1891) i Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898), que redactà
amb un criteri molt independent respecte a les gramàtiques existents. Formà part de
L'Avenç, on promogué (1890-91) una campanya memorable per a la reforma ortogràfica, amb
Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó, que publicaren el seu Sil·labari
català (1904) i un Tractat d'ortografia catalana (1904), i tingué una
participació destacada en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).
Autodidacte, els anys que passà a Bilbao pogué dedicar-se intensament a l'estudi de les
obres dels grans romanistes del moment, que arribà a conèixer a la perfecció: en fou
fruit la Gramática de la lengua catalana (1912), la més sòlida des d'un punt de
vista lingüístic. Cridat per Prat de la Riba, es traslladà a Barcelona, on fou nomenat
professor a la càtedra de català creada per la diputació de Barcelona i membre de la
novella secció filològica (1911) de l'Institut d'Estudis Catalans, de la qual més tard
fou president (com ho fou també de l'Institut); tingué a càrrec seu, encara, la
direcció de les oficines lexicogràfiques del mateix Institut. Aquest promulgà les Normes
ortogràfiques (1913), que, bé que sense el seu nom, eren principalment obra d'ell i
contenien la part essencial de l'ortografia defensada pel grup de L'Avenç (dins
l'editorial del qual publicà les seves traduccions de La intrusa, de Maeterlinck,
i d'Espectres, d'Ibsen) i que serviren per a la formació d'un Diccionari
ortogràfic redactat sota la seva direcció (1917). La segona etapa de la reforma fou
l'estrictament gramatical: publicà, per encàrrec de l'Institut, que l'adoptà com a
oficial, la Gramàtica catalana (1918), de la qual han estat fetes set edicions.
Contenia les parts obligades, sobretot de morfologia, que eren sovint objecte de
controvèrsia i que Fabra resolgué amb esperit obert. Establertes l'ortografia i la
gramàtica, es preocupà de l'escola: calia divulgar, a diversos nivells, la doctrina
gramatical sancionada. Ell mateix redactà el conegut Curs mitjà de gramàtica
catalana, publicat per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1918), amb
cinc edicions, que l'any 1968 fou reeditada i ampliada per R.Aramon i Serra sota el títol
d'Introducció a la gramàtica catalana. Mentrestant, s'anaven assolint resultats
òptims de la seva obra, que eren, ultra l'establiment de les regles gramaticals, la
depuració de la llengua, la determinació d'un estil científic i la disponibilitat
indefinida: una multiplicitat d'estils dins una sola llengua, ordenada amb lògica. Ho
anà obtenint mitjançant articles, conferències, discursos (en part recollits dins El
català literari, 1932), la seva relació personal amb els escriptors o bé les Converses
filològiques, que apareixien al diari «La Publicitat», aplegades després en la
«Col·lecció Popular Barcino» (1954-56) i en les quals palesava tant la seva capacitat
de diàleg com el caràcter en progrés que tenia l'ordenació de la llengua catalana. En
general, partia del català actual, bé que no deixava de tenir en compte la llengua
antiga, els escriptors moderns ni les solucions de les altres llengües romàniques. La
tercera etapa de l'empresa fou el Diccionari general de la llengua catalana (1932).
Concebut com el canemàs del futur diccionari de l'Institut, hi era recollit, amb tot, el
vocabulari indispensable per a l'home d'avui. Per dur a terme tota aquesta obra, Fabra
renuncià a altres comeses (per exemple: de lingüística) per a les quals posseïa una
preparació excel·lent; en són mostra alguns estudis, com el de les es tòniques
del català (1906) o el dels mots àtons en barceloní (1913), dins una línia
d'investigació que hagué d'abandonar davant la importància i la urgència de
l'endegament i la depuració de la llengua. Els resultats de la seva obra transcendiren
aviat: en el decurs del decenni 1920-30 gaudia ja d'un alt i just prestigi científic,
sempre creixent, que el dugué a ésser nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona
directament (1932), sense passar pel camí, fins aleshores obligat, de les oposicions a
càtedra. Poc temps després, en esdevenir autònoma la Universitat, en fou president del
patronat universitari (1933), i, per raó del seu càrrec, sofrí empresonament (1934).
Ensems, esdevingué un home molt popular al país i, entre el 1931 i el 1936, fou objecte
de molts i reiterats homenatges. El 1939 s'exilià, i residí a París, Montpeller i Prada
(Conflent). Malgrat tot, continuà treballant, sobretot en una nova Gramàtica catalana,
que veié la llum, ja pòstuma, el 1956, en edició a cura de Joan Coromines. La
universitat de Tolosa (Llenguadoc) el nomenà doctor honoris causa, i la Societat
Catalana d'Estudis Històrics, president honorari. Presidí, també, els jocs florals de
Montpeller (1946). Hom publicà a l'Argentina la Miscel·lània Fabra (1943),
preparada durant la guerra civil a Barcelona i que no pogué arribar a imprimir-s'hi. Amb
motiu del centenari de la seva naixença, els «Estudis Romànics» li dedicaren dos
volums, en forma de miscel·lània d'estudis (1968), i arreu foren organitzats actes
adients a l'anomenat any Fabra (1968): conferències, discursos, sessions
acadèmiques, números de revistes, etc, que contribuïren a enaltir l'obra d'aquell qui
per tots ha estat considerat com l'ordenador de la llengua catalana moderna.
Fabra i Puig,
Ferran
Barcelona 1866 - 1944
Enginyer industrial i polític, segon marquès d'Alella, fill de Camil Fabra i Fontanills.
Membre de la Federació Monàrquica Autonomista, fou diputat i més tard senador (1907-14)
per Barcelona. En 1922-23 fou alcalde de Barcelona; cessà arran del cop d'estat de Primo
de Rivera. Continuà l'activitat industrial del seu pare i féu donació de l'Observatori
Fabra a l'Acadèmia de Ciències de Barcelona. El seu germà, Romà Fabra i Puig
(mort el 1948), fou creat marquès del Masnou per Alfons XIII (1922). Els fills d'aquest
darrer, Camil i Alfons Fabra i de Monteys, han estat president i
vice-president, respectivament, de Filatures de Fabra i Coats.
Fabra i Ribas,
Antoni
Reus 1879 - Cambrils de Mar, Baix Camp 1958
Dirigent socialista. Estudià filosofia i lletres i dret a Barcelona. El 1901 anà a
Anglaterra, des d'on col·laborà a "La Revista Socialista" (Madrid, 1903-05),
amb el pseudònim de Marco Antonio. Passà a Alemanya, i el 1907 a París, on
s'uní a Jaurès i al grup de "L'Humanité". Com a representant de les joventuts
socialistes espanyoles assistí al congrés de Stuttgart de la Segona Internacional (agost
del 1907) i tingué un paper directiu en la primera conferència internacional de
joventuts socialistes (a Stuttgart, el 1907). Tornà a Barcelona el 1908 sense participar
en el guesdisme de Pablo Iglesias i del PSOE. S'apropà al sindicalisme català i
aprofità el segon congrés de la Solidaritat Obrera (1908) per a reorganitzar la
Federació Socialista Catalana i fer aparèixer el setmanari "La Internacional"
(1908-09). Intentà la creació d'una federació catalanobalear, amb els socialistes
mallorquins (viatge a Mallorca del juny del 1909). Fou un dels principals impulsors de la
protesta contra la guerra del Marroc, que desencadenà la Setmana Tràgica, i intentà que
els caps republicans estenguessin l'abast de la revolta. Posteriorment residí a París,
on tornà a treballar amb Jaurès, i s'allunyà definitivament de les tasques
organitzatives del PSOE. De nou a Espanya, fou funcionari de l'Institut de Reformes
Socials (1920-23), representant a Espanya de l'Organització Internacional del Treball, i
exercí un fort ascendent damunt Largo Caballero. Durant la República, després d'ésser
diputat a corts i director general del treball (1931-32), se n'anà a Ginebra per
treballar en l'OIT i prop de la Societat de Nacions. Posteriorment, també residí un
temps a Edimburg i a Estocolm. El 1942 s'exilià a l'Amèrica Llatina, i es dedicà a
l'estudi del cooperativisme. S'establí a Colòmbia, on treballà com a professor a la
Universitat del Cauca i més tard fou director de l'Institut d'Estudis Cooperatius de
Popayán. Féu diverses publicacions sobre el cooperativisme i dictà conferències a
París, Berlín, Nova York, Mèxic, l'Havana, Buenos Aires i Veneçuela. Tornà a Espanya
el 1950, i redactà unes valuoses memòries sobre la Setmana Tràgica. És autor d'El
socialismo y el conflicto europeo (1915), Organización y características del
movimiento laborista (1924) i La Organización Internacional del Trabajo (1929),
entre d'altres obres. Pel que fa a les obres publicades a Veneçuela i Colòmbia, cal
esmentar: La cooperación agrícola (1942); Haciendo cooperación: homenaje y
recuerdo a un cooperador (1942); La cooperación; su porvenir está en las
Américas (1943); Hacia un nuevo orden económico. Reflexiones dedicadas a la
juventud iberoamericana (Medellín, 1943) i The Cooperative Movement in Latin
America: Its Significance in Hemisphere Solidarity (1943).
Fabrizi, Nicola
Mòdena 1804 - Roma 1885
Militar i polític italià. Carbonari conspicu, lluità a la revolta del 1831 i fou
exiliat. Refugiat a Marsella, fou un dels promotors de la societat secreta Giovine Italia;
després anà a Espanya, on combaté contra els carlins. El 1837 passà a Malta i creà la
Legione Italica. El 1859 fou nomenat ministre de la guerra de Palerm, i el 1861 elegit
diputat. Combaté al Trentino (1866) i a la campanya de Roma (1867).
Facerias, el (veure Lluís i Facerias, Josep)
Fal y Conde,
Manuel José
Higuera de la Sierra, Andalusia 1894 - Sevilla 1975
Polític andalús. Advocat, organitzà el requetè d'Andalusia i participà en la
rebel·lió de Sanjurjo (1932). Nomenat secretari general de la causa tradicionalista,
intervingué en els preparatius de l'aixecament del juliol del 1936; presidí, a Barcelona
(febrer del 1936), una reunió de delegats carlins per procurar la integració del
tradicionalisme dins el Bloque Nacional de Calvo Sotelo. Ja començada la guerra civil, el
seu criteri i la seva actuació independents provocaren dificultats en el camp del govern
de Burgos, la qual cosa féu que s'exiliés a Portugal. En tornar-ne, restà apartat de
les activitats polítiques.
Fanelli, Giuseppe
Martinafranca, Salern 1826 - 1877
Polític internacionalista italià. Arquitecte i enginyer, lluità contra els austríacs
en 1848-49 i s'uní en 1860-61 als Mil de Garibaldi. Formà part, essent ja diputat
(1865-67; reelegit el 1867 i el 1870), del grup creat entorn de Bakunin a Nàpols en
1860-67. Després d'assistir amb ells als primers congressos de la Lliga de la Pau i de la
Llibertat (Ginebra, 1867; Berna, 1868), fou un dels fundadors de la bakuninista Aliança
de la Democràcia Socialista (Ginebra, 1868) i s'adherí a la Primera Internacional. Poc
després visità Espanya (octubre del 1868 — febrer del 1869), introduït i
acompanyat pels republicans federals Garrido, Orense, Guisasola, Rubaudonadeu, etc, i
aconseguí de constituir els primers grups d'obrers internacionalistes a Madrid (Mora,
Borrel, Lorenzo, etc) i a Barcelona (Josep Lluís Pellicer, Rafael Farga i Pellicer, Josep
Rubaudonadeu, etc), bo i creant una confusió entre els estatuts i els objectius de
l'Aliança i els de l'AIT. Posteriorment assistí al congrés de la fracció anarquista de
la Internacional a Saint-Imier (setembre del 1872).
Fanfani, Amintore
Pieve Santo Stefano, Toscana 1908 - Roma 1999
Polític i economista italià. Durant la Segona Guerra
Mundial s'exilià a Suïssa (1943), i el 1945 ingressà en el partit democratacristià
italià, del qual fou elegit diputat per l'assemblea constituent del 1946. Ocupà els
ministeris de treball (1947-50), d'agricultura (1951), de l'interior (1953) i d'afers
estrangers (1965 i 1966-68). Fou també president del consell (1954, 1958-59, 1960-63 i
1982-83) i del senat (1968-73, 1976-82 i des del 1985) i secretari general del partit
democratacristià (1954-59 i 1973-75). Presidí l'assemblea de les Nacions Unides
(1965-66) i des del 1972 fou senador vitalici. Seguidor de De Gasperi i inspirador del
govern de centre-esquerra amb els socialistes, fou professor d'història de l'economia,
camp en el qual la seva obra principal és Cattolicesimo e protestantesimo nella
formazione storica del capitalismo (1934).
Fanjul Goñi,
Joaquín
Vitòria 1880 - Madrid 1936
Militar basc. Intervingué en les campanyes del Marroc i ascendí a general l'any 1926.
Fou diputat del grup agrari per Conca (1931-33) i sots-secretari del ministeri de la
guerra (1935). Participà en els preparatius de l'aixecament del juliol del 1936, i
dirigí a Madrid la rebel·lió de la caserna de la Montaña, però, fracassada aquesta,
fou afusellat.
Faraldo de Malvar,
Antolín
Betanzos 1823 - Còrdova 1854
Periodista i polític gallec. Col·laborà en la premsa
romàntica de Galícia i es destacà per les seves tendències federals. Intervingué
activament en la revolució gallega del 1846, però, fracassada, s'exilià a Portugal.
L'any següent s'establí a Madrid i, descoratjat, abandonà els ideals galleguistes.
Farga i
Pellicer, Rafael
Barcelona 1844 - 1890
Dirigent obrer. Fou tipògraf i parent de Josep Lluís
Pellicer i d'Antoni Pellicer i Paraise. Membre de l'Ateneu Obrer de la Classe Obrera
—en fou secretari el 1869—, fou un dels creadors de la Direcció Central de les
Societats Obreres (octubre del 1868) i el principal animador, a partir del 1869, del
Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona (1869), així com del seu òrgan de
premsa, "La Federación" (1869-74). Al principi estigué molt lligat al
republicanisme federal, però, després d'assistir a les reunions que Fanelli celebrà pel
gener del 1869 a Barcelona i al congrés de Basilea de la Primera Internacional
(setembre
del 1869), on conegué Bakunin, es convertí en un dels principals difusors de
l'apoliticisme i del bakuninisme a Catalunya; fou membre de l'Aliança de la Democràcia
Socialista (1869), i creà, en ésser dissolta aquesta, un grup autònom català (abril
del 1870). Fou un dels organitzadors del congrés obrer de Barcelona del 1870 i participà
en el de Còrdova (desembre del 1872), així com en la Internacional de la Haia
(setembre
del 1872) i en els de la fracció anarquista de l'AIT de Saint-Imier (setembre del 1872),
de Ginebra (setembre del 1873) i de Brussel·les (setembre del 1874). Posteriorment
figurà en la majoria de les comissions federals clandestines de la Federació Regional
Espanyola de 1875-79, bé que es mostrà disconforme amb les tendències
insurreccionalistes dominants; el 1881 fou un dels principals impulsors de la tornada a la
legalitat i de la fundació de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881).
Fundà, amb Anselmo Lorenzo, la revista "Acracia" (1886) i col·laborà en el
periòdic "El Productor", creat el 1887. Fou un dels autors del fullet Cuestión
de la Alianza (1872) i, amb el pseudònim de Justo Pastor de Pellico, el
principal autor de Garibaldi, historia liberal del siglo XIX (1882).
Fargas, Joan
Principat de Catalunya segle XIX
Dirigent obrer. Teixidor, fou membre del partit democràtic
i, posteriorment, del partit republicà federal; fou un dels organitzadors del congrés
obrer cooperativista del 1865 (Barcelona) i, després, un dels fundadors de la Direcció
Central de Societats Obreres de Barcelona, que presidí (1868-69). Figurà entre els
fundadors de la Unió Manufacturera de Catalunya.
Fargas i
Roca, Miquel Àngel
Castellterçol, Vallès Oriental 1858 - Barcelona 1916
Metge i polític. Estudià a Barcelona amb Bartomeu Robert i Jaume Pi i s'especialitzà en
ginecologia, especialitat de la qual fou catedràtic a la facultat de medicina des del
1893, i fou un dels introductors de la cirurgia ginecològica. Entre altres treballs,
publicà un notable Tratado de ginecología (1903-06). Fou president de l'Acadèmia
i Laboratori de Ciències Mèdiques (1897-98 i 1902-04), de l'Acadèmia de Medicina (1914)
i de la secció de ciències de l'Institut d'Estudis Catalans (1911-16), i presidí el
Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana (1913). Com a polític, fou un dels
fundadors de la Unió Regionalista (1900), i participà activament en les negociacions per
a la seva fusió amb el Centre Nacional Català, de la qual resultà la Lliga
Regionalista, partit del qual fou vicepresident. Fou senador per Barcelona en 1914-16.
Farguell i Montorcí,
Ramon
Berga 1769 - ?
Inventor, dit el Maixerí. Entre els anys 1790 i 1795 construí la cèlebre
màquina de filar anomenada berguedana o maixerina, màquina que, amb les
seves 130 pues, avantatjava la de Hargreaves, que només en tenia 40, fet que donà un
gran impuls a la indústria cotonera catalana.
Farré i
Moregó, Josep Maria
Lleida, Segrià 1897 - Barcelona 1983
Notari, jurista i polític. De jove milità dins la branca més democràtica i catalanista
del partit tradicionalista. Contribuí a la fundació d'Unió Democràtica de Catalunya
(novembre del 1931), i fou candidat per la ciutat de Barcelona a les eleccions per al
Parlament de Catalunya (novembre del 1932) i membre del Consell Nacional del partit
(1933). El 1934, per discrepància amb l'actitud adoptada pel partit en relació amb la
llei de Contractes de Conreu, se'n donà de baixa i es retirà de la política activa.
Exercí de notari a Grañén (Aragó) en 1923-24, i a Barcelona, des del 1925 fins a la
jubilació, el 1972. Especialista en dret civil català, fou un dels organitzadors del
Primer Congrés Jurídic Català (maig del 1936).
Faupel, Wilhelm
von
Lindenbusch, Silèsia 1873 - Berlín 1945
Militar i polític alemany. En assumir el poder Hitler, fou
nomenat director de l'Ibero-Amerikanisches Institut de Berlín (1934). Fou ambaixador del
Reich davant el govern de Burgos (1936) i intervingué en la formació de la legió
Còndor. Però per la seva participació en els fets de Salamanca (abril del 1937) el
general Franco aconseguí del govern alemany la seva destitució (agost del 1937).
Faure, Edgar
Besiers 1908 - París 1988
Advocat i polític francès. S'exilià durant l'ocupació nazi i formà part del govern
provisional. Diputat radicalsocialista, fou ministre en diversos governs de la IV
República i president del Consell (1952 i 1955-56). Exclòs del partit radical,
evolucionà cap a una posició gaullista independent. Fou ministre d'agricultura (1966-68)
i, després dels fets de maig del 1968, ministre d'educació (1968-69). Fou també
ministre d'afers socials (1972-73), president de l'Assemblea Nacional (1973-78) i membre
del Parlament Europeu (1979-81). L'any 1978 ingressà a l'Académie Française. És autor
de novel·la policíaca amb el pseudònim d'Edgar Sanday i de nombrosos assaigs polítics
i històrics (Le serpent et la tortue, 1957; Pour un nouveau contrat social,
1973, etc). També ha publicat les seves Mémoires (1982-84).
Faysal II de
l'Iraq
Bagdad 1935 - 1958
Rei de l'Iraq (1939-58). Mort el seu pare, Gazi I,
governaren com a regents, fins el 1953, la seva mare Alia i el seu oncle matern 'Abd
el-Ilah. Amb el seu cosí, el rei Hussein I de Jordània, establiren una Unió Àrab
entre ambdós estats. Però aquell mateix any fou derrocat per un cop d'estat militar i
fou assassinat.
Feijoo
y Montenegro, Benito Jerónimo
Casdemiro, Galícia 1676 - Oviedo 1764
Escriptor i erudit gallec. Monjo del monestir de Samos, cursà estudis a Salamanca i fou
professor de teologia al monestir de San Vicente (Monforte de Lemos) i a la universitat
d'Oviedo. La seva obra —vuit volums del Teatro crítico universal (1726-39) i
cinc de Cartas eruditas y curiosas (1742-60), als quals caldria afegir un volum d'Adiciones
(1783)— forma una vasta enciclopèdia sobre temes diversos. Escriví estimulat
per l'esperit crític i reformador que l'anàlisi del nivell cultural del país i de les
formes de vida li suscitava. La seva actitud, racionalista i empírica motivà moltes
polèmiques. La primera (1725) tingué lloc entorn de les idees antiscolàstiques del
metge Martín Martínez en la seva Medicina escéptica, que el metge d'Oviedo
López de Araujo atacà amb el Centinela médico-aristotélico; Feijoo es declarà
a favor del primer, defensà els nous mètodes del progrés científic i limità les
possibilitats de l'escolàstica. La revelació divina i l'empirisme científic,
considerats en diferents plans, són els elements bàsics amb què bastí el seu esquema
doctrinal, que aplicà a la crítica de les supersticions i de les institucions
polítiques. Amic de Martín Sarmiento i de José Francisco de Isla, hagué de fer cara
als detractors, com Salvador José Mañer, Diego Torres de Villarroel i Francisco de Soto
Marne. Ferran VI no permeté que l'obra de Feijoo fos processada per la
inquisició.
Fou influït pel Journal des savants, per l'obra de Francis Bacon i per la de Joan
Lluís Vives.
Felip de
Borbó i de Grècia
Madrid 1968
Príncep de Girona, d'Astúries i de Viana, duc de Montblanc, comte de Cervera i senyor de
Balaguer. Fill de Joan Carles I i de Sofia de Grècia, és l'hereu al tron d'Espanya.
Fernández
de la Mora y Mon, Gonzalo
Barcelona 1924
Polític. Estudià filosofia i lletres i dret a Madrid. El 1946 acabà la carrera
diplomàtica, que exercí en diverses ciutats europees. El 1969 fou nomenat sots-secretari
de política exterior, i del 1970 al 1973 ocupà el ministeri d'obres públiques. El 1975,
creà, amb Antonio M.de Oriol y Urquijo i altres polítics, la Unión Nacional Española,
de caràcter reaccionari i continuista, que entrà el 1976 en la federació d'Alianza
Popular. Diputat per Pontevedra el 1977 i vice-president d'AP el 1978, al final del
mateix any se'n separà per desacord amb el reformisme de M.Fraga, i el 1979 integrà, amb
Silva Muñoz, el frustrat partit Derecha Democrática Española. Des d'aleshores s'ha
mantingut allunyat de la política activa. Autor d'assaigs filosòfics, com Ortega y la
generación del 98 (1961), i polítics, entre els quals es destaca El crepúsculo
de las ideologías (1960).
Fernández
de los Ríos, Ángel
Madrid 1821 - París 1880
Polític castellà. Membre del partit progressista,
participà en la revolució del 1854 i en l'intent d'insurrecció del 1866. Després de la
revolució del 1868 fou encarregat de gestionar la candidatura a la corona espanyola de
Ferran de Portugal. Acceptà la Primera República, i el 1876 fou desterrat pel seu ajut a
Ruiz Zorrilla. Fundà "La Soberanía Nacional" i fou director de "La
Ilustración Española y Americana". És autor de Las luchas políticas en la
España del siglo XIX (1879).
Fernández
de Velasco, Bernardino
Madrid 1783 - 1851
Polític. Catorzè duc de Frías. Lluità contra Napoleó. A les juntes de Daroca i
Segòvia aconsellà a Ferran VII d'Espanya que jurés la constitució de Cadis. Durant el
Trienni Liberal fou ambaixador a Londres i membre del consell d'estat que dugué el rei a
Andalusia; vençuts els liberals, s'exilià a França (1823-28). El 1834 fou ambaixador de
París, on assolí el reconeixement del govern d'Isabel II. El 1838 fou president del
govern i ministre d'estat. Deixà obres literàries, com la llegenda Don Juan de Lanuza
(1837) i l'oda La muerte de Felipe II (1842).
Fernández
i Díaz, Albert
Barcelona 1961
Polític. Germà de Jordi Fernández i Díaz, es
llicencià en dret a la Universitat de Barcelona. Militant d'Alianza Popular des del 1980,
fou president de Noves Generacions (1983-91), les joventuts del Partit Popular. Regidor a
l'ajuntament de Barcelona des del 1989, substituí Aleix Vidal-Quadras com a president del
PP a Catalunya en el congrés de setembre del 1996.
Fernández i
Díaz, Jordi
Valladolid 1950
Polític. Germà d'Albert Fernández i Díaz, estudià enginyeria industrial.
Delegat del ministeri de treball a Barcelona (1978-80), governador civil d'Astúries
(1980-81) i Barcelona (1981-82), ingressà al CDS d'Adolfo Suárez i, el mateix 1982, a
AP, partit pel qual fou regidor a l'ajuntament de Barcelona (1983-84), diputat al
Parlament de Catalunya (1984-89), senador autonòmic i diputat al parlament espanyol des
del 1989. El 1996 fou designat secretari d'estat d'administracions territorials.
Fernández
Ordóñez, Francisco
Madrid 1930 - 1992
Polític castellà. Alt funcionari de l'estat, creà el Partido Socialdemócrata (1976)
amb el qual s'incorporà el 1977 a Unión de Centro Democrático, encapçalant-hi
l'ala esquerra. Com a ministre d'hisenda (1977-79), promogué la reforma fiscal i, des de
la cartera de justícia (1980-81), l'aprovació de la llei del divorci. Contrari a la
involució d'UCD cap a la dreta, se'n separà pel novembre del 1981 i fundà el Partido de
Acción Democrática, força de centre-esquerra que el 1982 pactà una coalició estable
amb el PSOE i s'hi integrà al començament del 1983. L'any 1985 fou nomenat ministre
d'afers estrangers en el govern socialista. És autor de La España necesaria (1980).
Fernández
Villaverde, Raimundo
Madrid 1848 - 1905
Polític. Diputat del partit conservador des del 1872, fou ministre de governació (1885),
de gràcia i justícia (1890) i d'hisenda (1899 i 1902) i president del consell de
ministres (1903 i 1905). Al ministeri d'hisenda emprengué una política de sanejament
financer després del desastre colonial del 1898, mitjançant la llei de pressuposts de
1889-1900, que preveia, entre altres mesures, la suspensió de l'amortització del deute
públic i l'aplicació de l'impost d'utilitats. Del 1900 al 1909, malgrat les crítiques
que suscità el seu projecte i els disturbis que provocà el Tancament de Caixes,
els pressuposts generals es liquidaren amb superàvit.
Fernández
y Silvestre, Manuel
? 1871 - Annual, Marroc 1921
Militar. Lluità a Cuba (1895-98), i passà al Marroc, on participà en el desembarcament
de Casablanca (1908), l'ocupació de Larraix (1911) i les campanyes del 1912 al 1914.
Ascendit a general (1913) i a ajudant de camp del rei Alfons XIII (1915), intentà (1920),
sota ordres directes del rei i sense consentiment del seu superior, el general Berenguer,
una penetració a l'interior del Marroc. Abd el-Krim desencadenà l'atac que donà lloc al
desastre d'Annual (1921).
Fernández-Cuesta
Merelo, Raimundo
Madrid 1896 - 1992
Polític castellà. Advocat, fou un dels fundadors de la
Falange Española (1933), de la qual fou secretari general (1934). Empresonat pel govern
republicà, el 1937 fou bescanviat, i poc després ocupà la secretaria general de FET y
de las JONS. Fou ministre d'agricultura (1938-39), de justícia (1945-51), ministre
secretari general del Movimiento (1951-56), ambaixador al Brasil i a Itàlia, conseller
del Regne, conseller nacional del Movimiento i procurador a corts. Contrari a la reforma
política i a la democràcia parlamentària, el 1975 promogué l'associació Frente
Nacional Español i, el 1976, la transformà en Falange Española de las JONS, partit
ultradretà i nostàlgic del franquisme que presidí fins el febrer del 1983.
Fernández-Miranda
y Hevia, Torcuato
Gijón 1915 - Londres 1980
Polític asturià. Oficial de les tropes franquistes durant la guerra civil, fou més tard
un dels preceptors més influents del príncep Joan Carles de Borbó. Ministre secretari
general del Movimiento des del 1969, i vice-president del govern entre el juny del 1973 i
el gener del 1974, a partir del desembre del 1975 ocupà la presidència de les Corts i
del Consell del Regne, des d'on impulsà l'autodissolució d'aquestes institucions i el
desmantellament formal del franquisme, obrint pas a la reforma política. Dimití al maig
del 1977, i rebé el ducat de Fernández Miranda.
Ferran I
d'Àustria
Viena 1793 - Praga 1875
Emperador d'Àustria (1835-1848) i rei de Bohèmia i
d'Hongria (Ferran IV) (1830-1848). Fill primogènit de l'emperador
Francesc I. Poc capacitat per a exercir el govern, deixà aquesta tasca al consell
d'estat, format per l'arxiduc Lluís, el comte de Kolowrat-Liebsteinsky i el príncep de
Metternich. Sorprès per la revolució del 1848, es refugià a Innsbruck; tornà a Viena,
on visqué els fets d'octubre, i finalment es retirà a Praga, després d'abdicar a favor
del seu nebot Francesc Josep I (desembre del 1848).
Ferran I de
Bulgària
Viena 1861 - Coburg 1948
Príncep (1887-1908) i tsar (1908-18) de Bulgària. Fill del
príncep August de Saxònia-Coburg-Gotha i de la princesa Clementina d'Orleans. Després
de l'abdicació del príncep Alexandre I —un Battenberg—, fou elegit
príncep pel parlament, però amb l'oposició russa fins el 1896. Tot i que preparà el
repartiment dels Balcans per la convenció secreta austrobúlgara del 1898, es proclamà
tsar dels búlgars el 1908. Formà part de l'entesa balcànica (1912) i comprometé el seu
país al costat dels imperis centrals durant la Primera Guerra Mundial. Hagué d'abdicar
en el seu fill Borís III.
Ferran VII
d'Espanya
El Escorial 1784 - Madrid 1833
Rei d'Espanya (1808 i 1814-33). Fill de Carles IV i de Maria
Lluïsa de Parma. Durant la seva infància, assistí a la fulgurant ascenció del favorit
Godoy, amb qui mai no simpatitzà. Convertit pels enemics d'aquell en un símbol
d'alliberament, intervingué, ja més gran, en diverses conjures contra el poderós
ministre; el motí d'Aranjuez (març del 1808) reeixí, i Carles IV hagué
d'abdicar a favor de Ferran. Napoleó, desitjós de convertir Espanya en un aliat
dòcil,
assumí l'arbitratge entre pare i fill. Convocats ambdós a Baiona, l'emperador francès
aconseguí que Ferran tornés la corona a Carles IV i que aquest abdiqués en benefici de
Josep Bonaparte. Ferran fou enviat a
Valençay, des d'on seguí el desenvolupament de la
guerra contra Napoleó. Durant el captiveri i l'absència del rei, tingué lloc a les
colònies americanes un ampli moviment d'emancipació que, en un principi, emulà en certa
manera la rebel·lió de la metròpoli i, alhora, aprofità la suspensió dels poders a
Ferran VII que la invasió francesa havia suscitat per a negar la legitimitat de les noves
autoritats. Aquest moviment anà derivant cap a posicions cada cop més inequívocament
independentistes. Acabada la guerra, Ferran VII, el rei desitjat, tornà a Espanya
(març del 1814). Poc temps després, a València, signà els decrets que invalidaren tota
l'obra constitucional de les corts de Cadis. Aquesta oposició frontal del rei
desencadenà revoltes de signe liberal, i bé que els primers aixecaments dels generals
Lacy i Milans del Bosc a Catalunya (abril del 1817) no reeixiren, el moviment donà proves
d'una força insospitada a la cort, que s'adonà de l'amplitud del suport que rebia per
part d'amplis sectors populars i àdhuc de part de l'estament militar. Arran de la
insurrecció de Riego a Andalusia i d'altres guarnicions, Ferran VII hagué d'acceptar la
constitució de Cadis (març del 1820). Començava l'anomenat Trienni Constitucional,
etapa enterbolida per les protestes de l'oposició ultraconservadora, organitzada
principalment a la muntanya catalana: regència d'Urgell (baró d'Eroles, marquès de
Mataflorida, arquebisbe Creus de Tarragona). La intervenció estrangera, decidida al
congrés de Verona i materialitzada en l'exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant
Lluís, resolgué finalment la confusa situació. Ferran VII, sostingut per la Santa Aliança
i per les baionetes franceses, franceses, pogué desempallegar-se del govern liberal i
començar una nova etapa absolutista, coneguda com la Dècada Ominosa. Els primers
anys d'aquest període es consumà definitivament la pèrdua dels territoris d'ultramar (a
excepció de Cuba i Filipines), cosa que repercutí molt negativament en les finances del
país i contribuí decisivament a situar Espanya fora del nucli de les grans
potències. A l'interior, el despotisme no resultà tan sever com desitjaven els conservadors més
aferrissats: la inquisició no havia estat restaurada i els voluntaris reialistes no
havien rebut les recompenses esperades. Això motivà la formació d'un heterogeni grup de
malcontents (antics guerrillers absolutistes i també clergues de la Catalunya interior,
preocupats per la influència maçònica que imaginaven entorn del rei). Aquesta
oposició, concretada políticament en una Junta Superior de Govern del Principat de
Catalunya, constituïda a Manresa (agost del 1827), motivà una reacció enèrgica per
part de Ferran VII, que decidí de sufocar la rebel·lió i anar a Catalunya. La
repressió, encomanada al comte d'Espanya, fou ràpida i eficaç. Quant al rei, traslladat
a Catalunya (tardor del 1827), no aconseguí d'apaivagar completament els ànims; però el
seu decret confirmant el proteccionisme per a la indústria tèxtil li proporcionà molts
simpatitzants dintre la incipient burgesia catalana. Els últims anys del regnat hi hagué
diverses revoltes, avortades, de signes oposats i repressions molt dures (com
l'afusellament de Torrijos), especialment a Catalunya. Ferran VII s'havia casat quatre
vegades: amb Maria Antònia de Nàpols, amb la seva neboda Isabel de Portugal, amb Maria
Josefa Amàlia de Saxònia i, el 1829, amb una altra neboda, Maria Cristina de
Nàpols, de
qui tingué dues filles, la futura Isabel II i Maria Lluïsa Ferranda. El 1830 havia
promulgat la Pragmàtica Sanció, votada a les corts del 1789 —en vida del seu
pare—, amb la qual cosa la seva filla Isabel era reconeguda com a hereva del
tron.
Això provocà un plet successori, a la mort de Ferran, entre els partidaris del seu
germà, l'infant d'Espanya Carles Maria Isidre de Borbó, i els d'Isabel.
S'originà, així, el moviment polític anomenat carlisme i la primera guerra Carlina.
Ferran i Clua,
Jaume
Corbera de Terra Alta 1851 - Barcelona 1929
Metge i bacteriòleg. Estudià medicina a Barcelona, on es
llicencià el 1873. Es dedicà també a la pintura, a Tortosa, on fou condeixeble de
Francesc Gimeno, amb el qual anà sovint a pintar paisatges, Interessat per la
bacteriologia, féu investigacions sobre les malalties epizoòtiques. El seu domini de la
fotografia li permeté de fixar els resultats dels seus cultius bacterians. El 1884 fou
comissionat per l'ajuntament de Barcelona per a estudiar l'epidèmia de còlera a Marsella
i a Toló. Prenent per base el descobriment del Bacillus virgula del
còlera, fet
per Koch el 1883, i els mètodes de vacunació de Pasteur, assolí, amb la col·laboració
d'Innocent Paulí, una vacuna contra el còlera en el moment en què se n'estenia la
darrera gran epidèmia (1885). El doctor Amalio Gimeno, aleshores a la facultat de
medicina de València, persuadit de la importància del descobriment, invità Ferran a
visitar el País Valencià, on hom començà d'aplicar la vacuna. Però l'oposició
acarnissada d'una part de la classe mèdica aconseguí influir el ministre de la
governació, Romero Robledo, perquè aturés les vacunacions, que també foren posades en
dubte per una comissió francesa que visità València i per Santiago Ramón y
Cajal. La
utilitat de la vacuna, però, fou reconeguda a la fi, i l'Académie des Sciences de París
li concedí el premi Bréant (1907). El 1886 fou nomenat director del Laboratori
Microbiològic Municipal de Barcelona, on creà una vacuna antitífica (1887) i una vacuna
antiràbica que seguia l'anomenat mètode supraintensiu de vacunació, consistent
en la inoculació d'una gran quantitat de virus actiu per tal de provocar una reacció
defensiva intensa de l'organisme. El 1899 anà a Porto (Portugal) a estudiar un brot de
pesta bubònica. Tot i ser destituït del Laboratori de Microbiologia Municipal (1905), el
reconeixement internacional d'alguns dels seus mèrits —especialment la profilaxi del
còlera entre les tropes combatents, a la Primera Guerra Mundial—, l'animà a la
investigació, i el 1919 assolí la vacuna antialfa contra la tuberculosi. Deixà un gran
nombre de publicacions científiques, com Etiología del paludismo (1883), La
inoculación preventiva contra el cólera morbo (1886), en col·laboració amb
I.Paulí i A.Gimeno, Estudios de la rabia y su profilaxis (1889), Nueva
bacteriología de la tuberculosis... (1910), À propos du microbe de la rage (1911),
Vacuna contra la tuberculosis (1917), La unidad etiológica de la gripe y vacuna
de esta enfermedad (1917), Las paradojas científicas de la tuberculosis (1920),
traduïda a l'anglès i al francès, etc.
Ferrer i
Guàrdia, Francesc
Alella, Maresme 1859 - Barcelona 1909
Pedagog i pensador. Empleat ferroviari, republicà i afiliat a la francmaçoneria des del
1883, s'exilià a París el 1885, i hi feia classes particulars de castellà; hi romangué
fins el 1901, i establí contacte amb els progressistes de Ruiz Zorrilla i amb la
francmaçoneria francesa (dins la qual aconseguí el grau 31). Acabat tumultuosament el
seu primer matrimoni amb Teresa Sanmartí, catòlica, el 1899 s'uní amb una professora
racionalista francesa, Léopoldine Bonnard. De nou a Barcelona, influït sobretot per les
teories educatives de Paul Robin, el 1901 creà l'Escola Moderna (gràcies a
l'herència rebuda de Jeanne Ernestine Meunié) i preconitzà un ensenyament laic i
racionalista, especialment adreçat als obrers i independent de l'estat. Les seves bones
relacions amb Lerroux li permeteren d'exercir una certa direcció sobre les escoles
populars creades pels centres republicans lerrouxistes. D'altra banda, mantingué estrets
contactes amb alguns nuclis anarquistes (especialment amb Anselmo Lorenzo i V. Moreno),
subvencionà el periòdic «La Huelga General» (1901-03) i contribuí, mitjançant la
seva editorial (creada juntament amb l'Escola Moderna), a difondre uns primers texts del
sindicalisme revolucionari francès. La seva escola, dirigida per Soledat Vilafranca, amb
la qual s'uní el 1904, experimentà un ampli desenvolupament, que fou truncat quan, el
1905, Mateu Morral, un empleat de la seva editorial, atemptà contra AlfonsXIII. Acusat
Ferrer i Guàrdia d'ésser-ne l'inductor, fou processat, però a la fi fou absolt, per
manca de proves (1906-07). Aquest cas fou utilitzat pels elements conservadors del país
per a condemnar violentament l'ensenyament laic i, alhora, a l'estranger, per a
desencadenar una campanya de defensa, que li donà notorietat. A partir del 1907, residint
a Brussel·les i a París, creà la revista «L'École Renovée» (1908-09) i organitzà
la Lliga Internacional per a l'Educació Racionalista dels Infants. Així mateix
subvencionà el Centre d'Estudis Socials de Barcelona, anarquista, i "Solidaridad
Obrera"; pensava que calia la col·laboració dels obrers per a promoure una
revolució política contra la monarquia. Posteriorment, de nou a Barcelona, volgué
influir durant els esdeveniments de la Setmana Tràgica perquè els republicans radicals
assumissin la direcció de la revolta. No ho aconseguí, i, detingut, fou condemnat sense
proves com a principal inductor a Barcelona (9 d'octubre de 1909); fou afusellat a
Montjuïc el 13 d'octubre de 1909. El seu procés i la seva mort desencadenaren una
extensa campanya europea, amb participació de forces obreres i republicanes laiques, que
determinà la caiguda de Maura com a cap del govern espanyol (octubre del 1909).
Considerat un màrtir europeu de l'educació laica, hom li construí un monument a
Brussel·les. El 1911 hom en publicà el recull d'escrits La Escuela Moderna: Póstuma
explicación y alcance de la enseñanza racional.
Ferrer i Roca,
Joaquim
Barcelona 1937
Historiador i polític. Professor mercantil, s'especialitzà en l'estudi del CADCI i del
moviment obrer català en relació amb la qüestió nacional, i ha publicat Layret
1880-1920 (1971), El primer primer de maig a Catalunya (1972), La vaga de
l'Harry Walker de Barcelona (1972, sota el pseudònim Joan Font), Simó
Piera: perfil d'un sindicalista (1973) i La lluita pels ajuntaments
democràtics (1966-1976) (1977), a més de col·laborar assíduament en "El
Correo Catalán" i altres periòdics; és també l'autor dels assaigs Un nou
impuls per a Catalunya (1982), A mig camí (1989) i El fil roig (1994).
Al costat de Josep Pallach milità al Reagrupament Socialista i Democràtic, després
PSC-Reagrupament, dins del qual s'integrà breument al Partit dels Socialistes de
Catalunya (1978); passà després a Convergència Democràtica, i fou sotsdirector
general d'Acció Cívica de la Generalitat (1982-84) i diputat al Congrés (1982-85). En
1985-88 fou conseller de cultura del govern català. Des del 1988 és membre del parlament
català i senador i portaveu del grup de CiU al parlament espanyol.
Ferrer i Salat,
Carles
Barcelona 1931 - 1998
Empresari, economista i enginyer químic. Llicenciat en ciències químiques (1953),
ciències econòmiques (1964) i Filosofia i Lletres (1965). Fou fundador i president dels
laboratoris farmacèutics Ferrer Internacional (1953), amb filials a Alemanya, el Brasil i
Bèlgica i posteriorment integrats en el Grup Ferrer, i del Banc d'Europa (1973). Fou
campió d'Espanya de tennis (1953) i jugador de la Copa Davis (1953 i 1954). Tingué un
paper destacat en organitzacions i organismes molt diversos, especialment del món
empresarial i esportiu: president fundador de la Confederación Española de
Organizaciones Empresariales (1977-84), membre de la Comissió Trilateral, president del
Comitè Olímpic Espanyol des del 1987 i membre del Comitè Olímpic Internacional (COI),
càrrecs des dels quals tingué una important intervenció en l'organització dels Jocs
Olímpics de Barcelona (1992). Fou el primer president del Cercle d'Economia de Barcelona
(1959). El 1993 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i
en 1994-96 fou president del Comitè Econòmic i Social, a Brussel·les.
Ferrer i
Sanchis, Miquel
Castelldefels, Baix Llobregat 1899 - Barcelona 1990
Polític, sindicalista i escriptor. Estudià comerç a Barcelona i s'afilià al CADCI. El
1922 fou fundador de les Joventuts d'Acció Catalana. En 1926-30 fou empresonat per la
seva pertinença a la Societat d'Estudis Militars (SEM) i al grup directori del partit
polític Estat Català. Ingressà al BOC (1930), on destacà pel seu nacionalisme.
Col·laborà a les revistes "L'Hora", "La Batalla", "Front"
i "Treball" sota el pseudònim de Ramon Fuster. Cofundador del PSUC, al diari
del qual, "Catalunya", es lligà després del 19 de juliol de 1936, en 1937-39
fou secretari general de la UGT de Catalunya. Exiliat a França el 1939, en fou expulsat,
i hagué d'establir-se a Mèxic, on fou secretari de la Confederació d'Organitzacions
Catalanes d'Amèrica, del Consell Nacional de Catalunya de Londres, del Consell Nacional
Català i del Partit Socialista Català, del qual fou cofundador. Fou un dels principals
promotors de la "Revista dels Catalans d'Amèrica". Fundà també la Compañía
General Editora i l'Instituto Panamericano de Documentación, i fou secretari del Club del
Llibre Català (1944-60). Retornà a Barcelona el 1965. És autor, entre altres, d'Enric
Prat de la Riba i l'Assemblea de Parlamentaris (1961), Pompeu Fabra, exemple i guia
(1968), d'una polèmica història de La Generalitat de Catalunya a l'exili (1977) i
de L'evolució del pensament polític català 1923-1939 (1982). Publicà també
unes Memòries. 1920-1970, inèdites.
Ferrero La
Marmora, Alfonso
Torí 1804 - Florència 1878
General i polític italià. Es destacà durant la guerra de
la independència italiana (1848). Nomenat ministre de la guerra (1849-59), reestructurà
i modernitzà l'exèrcit, que fou instrument de la unificació italiana. Comandà les
forces piemonteses durant la guerra de Crimea (1855-56) i fou nomenat cap d'estat major
durant la campanya del 1859. Entre el 1859 i el 1866 ocupà diversos càrrecs polítics,
entre els quals el de governador de Nàpols. Durant la guerra Francoprussiana fou
francòfil i, després de l'annexió del 1870, fou nomenat lloctinent del rei a Roma.
Ferry,
Jules-François-Camille
Saint-Dié, Lorena 1832 - París 1893
Polític francès. Diputat republicà (1869), formà part del gabinet de defensa nacional
i fou alcalde de París (1870). Fou ambaixador a Atenes (1872-73), ministre d'instrucció
pública i de belles arts (1879-83), president del consell (1880-81 i 1883-85) i ministre
d'afers estrangers (1883-85). Amb l'assessorament de Buisson, elaborà lleis escolars
noves. Decretà l'ensenyament primari gratuït, laic i obligatori, féu efectives una
sèrie de reformes (escola normal superior, nous instituts, etc) i fou relativament
intransigent amb els ordes religiosos dedicats a l'ensenyament. Hom el considera creador
de l'aparell escolar francès republicano-burgès.
Feuerbach, Ludwig
Landshut, Baviera 1804 - Rechensberg, Prússia Oriental 1872
Filòsof alemany. Estudià teologia a Heidelberg i filosofia
a Berlín. Deixeble de Hegel, s'adherí a l'esquerra hegeliana, i en fou un dels més
destacats representants. El 1830 publicà, anònimament, Gedanken über Tod und
Unsterblichkeit ('Pensaments sobre la mort i la immortalitat'), centrada ja en la
crítica de la teologia i de la religió, preocupació que continuà present a Das
Wesen des Christentums ('L'essència del cristianisme', 1841), la seva obra principal,
i a Vorlesungen über das Wesen der Religion ('Lliçons sobre l'essència de la
religió', 1857). La ruptura amb Hegel, expressada inicialment en un article del 1839, es
manifestà definitivament en obres com Vorläufige Thesen zur Reform de Philosophie ('Tesis
provisionals per a la reforma de la filosofia', 1842), i Grundsätze der Philosophie
der Zukunft ('Principis de la filosofia del futur', 1843). Atès que hom no pot
explicar a priori la individualitat concreta en la natura, Feuerbach inverteix els
termes hegelians: la realitat veritable és la natura (el sensible, singular i material),
en oposició a l'esperit, que no és sinó desdoblament de l'individu en si
mateix; la
idea de Déu, així mateix, com a projecció exterior (no conscient) de l'essència de
l'home, és alienadora; l'home, doncs, ha de recuperar com a propi el que havia atribuït
com a exclusiu del diví i trobar les lleis de la seva acció en les relacions
col·lectives. El punt de partida de la filosofia és l'home concret —caracteritzat
per la seva individualitat, però alhora ésser comunitari—, i l'únic criteri de
certesa del coneixement individual —i del consentiment del grup— és la
pràctica, que comprova la teoria i exigeix que hom es comprometi amb els altres
(d'on
deriva el caràcter partidista de la filosofia). El materialisme dialèctic (i, en
concret, K. Marx amb les famoses tesis sobre la filosofia de Feuerbach) criticà els
aspectes estàtic (no dialèctic) i metafísic (essència immutable de l'home) d'aquesta
filosofia.
Fichte, Johann
Gottlieb
Rammenau, Alta Saxònia 1762 - Berlín 1814
Filòsof alemany. Estudià teologia a Jena i es
dedicà, en privat, a l'estudi de la filosofia, en especial el sistema de Kant, al qual envià el
manuscrit de la seva primera obra, Versuch einer Kritik aller Offenbarung ('Assaig
d'una crítica de qualsevol revelació', 1792), que li donà un gran prestigi. El 1794
publicà la seva obra fonamental, Grundlage der gesamten Wissenschaftslehre ('Fonaments
de tota la teoria de la ciència'), i fou nomenat professor de filosofia a Jena, d'on
hagué de sortir en ésser acusat d'ateisme. Passà a Erlangen (1805), Königsberg (1806)
i Berlín (1809-14), on fou, a més, el primer rector de la universitat, freqüentà el
cercle intel·lectual dels romàntics (on hi havia, entre altres, Schlegel i
Schleiermacher) i prengué part activa en la resistència antinapoleònica. Les seves Reden
an die deutsche Nation ('Discursos a la nació alemanya', 1808) són proclames
nacionalistes a favor de l'educació i el destí alemanys. La seva filosofia és una
reconstrucció de la ciència, en un intent d'harmonitzar les condicions del coneixement
teòric amb l'activitat moral, social i religiosa. Parteix d'una crítica de la doctrina
kantiana, que considera desvinculadora dels dos aspectes, teòric i pràctic, de la
realitat. Per a Fichte hi ha només dues opcions filosòfiques possibles: el
dogmatisme,
que únicament admet les coses en si, i l'idealisme, que es vincula exclusivament als
continguts de consciència. Refusant qualsevol dogmatisme —àdhuc aquell que pretén
de deduir l'ésser del pensament—, la decisió, fruit d'una elecció pràctica
(l'única que permet l'espontaneïtat del jo), ha d'ésser feta a favor de
l'idealisme, la
teoria resultant de la qual serà, alhora, realista pel fet que es basa en el mateix
jo. Aquest, però, és limitat com a tal per l'existència del que no és el jo: el
no-jo o
experiència de la limitació del jo. A partir d'aquí, mitjançant tot un procés
dialèctic, ambdós moments (jo i no-jo) són reconstruïts en la subjectivitat d'un Jo
absolut, fonament de la possibilitat de l'existència real. La natura, d'altra banda, és
un camp de resistència i d'exercitació de l'acció humana, de l'autorealització del
jo,
la qual cosa constitueix el principi de l'acció moral. Aquesta autoafirmació del jo
—voluntat pura d'acció— es manifesta, en el seu màxim valor, en la societat i
en el reconeixement dels altres. L'evolució del pensament fichtià anà d'una actitud
individualista, passant per un període liberal d'universalisme comunitari i per un altre
de nacionalisme alemany, entès com a punta de fletxa del destí universal, a una darrera
etapa d'explicació religiosa (identificació del Jo absolut amb la divinitat, entesa
míticament com l'U), expressió de la vida òptima.
Figueras i de
Moragas, Estanislau
Barcelona 1819 - Madrid 1882
Dirigent republicà. Advocat (1844), exercí a Tarragona
(amb un breu parèntesi, el 1848, a Madrid), essent ja membre del partit progressista.
Adscrit posteriorment al partit democràtic, fou elegit per primer cop diputat el 1851,
per Tarragona, on participà en la revolució del juliol del 1854. Aquest any tornà a les
corts, i fou un dels 21 diputats que pel novembre votaren contra la monarquia. Fixà la
residència a Madrid. Reelegit diputat (1862 i 1865), el 1867 fou desterrat a Navarra per
la seva actitud hostil als moderats; de nou a Madrid, hi fundà el periòdic "La
Igualdad" (1868), adscrit al Partit Republicà Democràtic Federal, del directori del
qual fou membre (1869-73). Proper als benèvols del partit i contrari a la
insurrecció, en les eleccions del 1869 i el 1870 fou elegit diputat i encapçalà, per la
seva experiència parlamentària i els seus dots oratoris, la minoria republicana a les
corts. Primer president de la Primera República (12 de febrer de 1873), s'hagué
d'enfrontar a la crisi provocada pels radicals (24 de febrer) i a la proclamació de
l'estat català a Barcelona (8 de març) per part dels republicans federals (Lostau) i els
principals dirigents obrers internacionalistes, intent que aconseguí d'aturar pocs dies
després en canvi de la dissolució de l'exèrcit espanyol a Catalunya. Arran de la crisi
política del 10 de juny, fugí a França, d'on retornà a mitjan setembre del 1873, quan
encara no havia estat sufocat el cantonalisme, i intentà d'unir-se amb Pi i amb Salmerón
contra Castelar (desembre del 1873 - gener del 1874). Imposada la Restauració pel cop
d'estat de Pavía, s'apartà de la política activa, tot i l'intent del 1880 de creació
d'un Partit Republicà Federal Orgànic, contrari al federalisme pactista de Pi i Margall.
Figueroa y
Torres, Álvaro de
Madrid 1863 - 1950
Polític castellà, més conegut pel nom de conde de
Romanones. Advocat, fill d'una família aristocràtica de terratinents amb interessos
en la mineria, s'incorporà al partit liberal, i des del 1888 fou diputat per Guadalajara,
província on tenia les propietats agràries familiars. Fou nomenat comte de Romanones el
1893 i gran d'Espanya el 1911. Regidor i alcalde-president de l'ajuntament de Madrid, el
1901 rebé la cartera ministerial d'instrucció pública. En la lluita entre Moret i
Montero Ríos per la successió de Sagasta, sostingué el primer, però, alhora, començà
a constituir el seu propi grup, que dotà d'un òrgan d'expressió, el "Diario
Universal" (1903). En 1905-06 exercí els ministeris de foment, gràcia i justícia i
governació, des del darrer dels quals promulgà la llei de Jurisdiccions, acollida
hostilment a Catalunya. Contribuí a l'ascens de Canalejas, que li confià la cartera
d'instrucció pública, i el 1912 presidí el congrés. Assassinat Canalejas, la seva
actitud condescendent davant la intervenció del rei en els afers polítics li valgué
d'ésser nomenat cap del consell de ministres (1912-13); propugnà llavors una entesa amb
França, considerant que amb la seva col·laboració seria possible de sotmetre la zona
del Marroc atribuïda a Espanya. Novament ocupà la presidència del govern (desembre del
1915), però, incapaç de resoldre els conflictes socials suscitats per la Primera Guerra
Mundial i durament atacat per la premsa conservadora a causa de la seva afecció als
aliats, hagué de dimitir (abril del 1917). Fou ministre de justícia i d'instrucció en
el "govern nacional" presidit per Maura, i ministre d'estat en el que, tot
seguit, formà García Prieto. Primer ministre (desembre del 1918), dimití al cap de
quatre mesos com a conseqüència de les reivindicacions catalanistes (estatut d'autonomia
de Catalunya) i de l'agitació obrera (vaga de La Canadenca). Participà en el govern
García Prieto de concentració liberal (1922) i , en caure la Dictadura de Primo de
Rivera, cregué factible el retorn al constitucionalisme; formà part del govern Aznar,
però, davant els resultats de les eleccions de l'abril del 1931, aconsellà al rei la
renúncia al tron.
Figuerola
i Ballester, Laureà
Calaf, Anoia 1816 - Madrid 1903
Economista. Deixeble d'Eudald Jaumeandreu a la càtedra d'economia política de la Junta
de Comerç de Barcelona, en la qual presentà, en 1835-36, un examen públic sobre la Necesidad
del sistema prohibitivo en España. Estudià dret a Barcelona (1840), i el 1856 es
doctorà. El 1842 participà en la Junta Revolucionària de Barcelona. Guanyà la càtedra
de dret administratiu i d'economia política de la Universitat de Barcelona, el 1847, i
des del 1853 ocupà la de dret polític i de legislació mercantil a Madrid, on
s'instal·là. Féu un paper de propagandista del lliurecanvisme, a través de nombrosos
discursos i mítings. Fou elegit diputat per Barcelona, el 1854, any que entrà al partit
progressista. Més tard, el 1870, formà part del partit radical de Ruiz Zorrilla. Fou
membre de l'Asociación para la Reforma de Aranceles (1859), del Cobden-Club de Londres,
de l'Academia de Ciencias Morales y Políticas (president en 1898-1904), de l'Ateneo
Científico y Literario de Madrid (que presidí), de la Societat Econòmica Barcelonesa
d'Amics del País, de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i d'altres
institucions.
Fou senador per Madrid (1870) i president del senat (1872). S'adherí a la Primera
República —sense prendre-hi part directament—, i el 1876 signà un manifest
contra la Restauració, del qual sortí el partit republicà progressista, que més tard
(1883) abandonà. Escriví un dels llibres més importants d'aquella època sobre el
fenomen urbà: l'Estadística de Barcelona en 1849 (1849, reeditat el 1968), del
qual no es conserva l'edició completa, on fa una important aportació a l'estudi de la
demografia, els fluxos de comerç interior i l'estructura industrial i on pren
consciència de l'existència de la revolució industrial en el marc català i, més
específicament, dins la regió de Barcelona. El seu paper com a ministre de finances (del
setembre del 1868 fins al juny del 1869 i des del novembre de 1869 fins al febrer del
1870) fou modernitzador. En el pla de la reforma monetària, cercà l'homogeneïtat amb
els països llatins i creà (1868) la unitat de compte, la pesseta, dins el context
d'un sistema bimetàl·lic que comportava una devaluació realista; en l'aspecte
bancari,
fou partidari d'evitar controls i de donar llibertat a la creació de nous bancs emissors
i bancs territorials —aquests darrers, per a impulsar l'agricultura—. Favorable
a la disciplina pressupostària, Figuerola procedí a la liquidació de la Caixa de
Dipòsits, amb l'objecte de sanejar el tresor. Quant al comerç exterior, suprimí el dret
diferencial de bandera (novembre del 1868) i tingué una gran repercussió la seva reforma
aranzelària del 1869, presidida per un lliurecanvisme moderat. Amb tot, no arribà a
ésser gaire operativa, car la base cinquena (que establia per al 1875 reduccions
successives de drets fins a un sostre màxim del 15%) fou suspesa per llei el 1876 i
derogada el 1890. El 1879, per a justificar el seu aranzel, publicà La reforma
arancelaria de 1869, on estudià minuciosament el comerç exterior del 1827 al 1876 i
féu una història de la política aranzelària a la monarquia hispànica a partir del s
XV. Finalment, cal destacar la tasca de Figuerola com a educador: el 1846 fundà l'Escola
Normal de Barcelona, i publicà obres que constribuïren a la normalització i la
unificació de l'ensenyament a Espanya (Manual completo de enseñanza simultánea,
mútua y mixta..., Madrid 1841; Guía legislativa e inspectiva de instrucción
primaria, Madrid 1844; Elementos de gramàtica castellana, escrita juntament
amb J. Illas, publicada el 1853, i amb més de 30 edicions). Fou designat primer president
de la Institución Libre de Enseñanza, en el moment de la fundació. Uns altres escrits
seus notables són Organización política del estado (1854), El socialismo en
Suiza y Francia (1894) i Filosofía del trabajo (1861). Una part dels seus
treballs és dispersa i introbable.
Flórez
Estrada, Álvaro
Pola de Somiedo 1766 - Noreña 1853
Polític i economista liberal asturià. Durant la guerra del Francès es destacà per l'Examen
imparcial de las disensiones de la América con la España (1811), un dels primers
fullets lliurecanvistes radicals. Diputat a corts per Astúries, defensà el lliure canvi
comercial i la llibertat de reunió i d'impremta. Exiliat a Londres en 1814-20 i 1823-34,
participà en el grup de comuners. Publicà Representación a Fernando VII en defensa
de las cortes (1818) i Curso de Economía Política (1828), que, reeditada set
vegades i traduïda al francès (1833), reflecteix les opinions dels economistes clàssics
anglesos i és considerada com l'obra més important de teoria econòmica del s XIX a la
Península Ibèrica. Crític de la desamortització de Mendizábal, pocs anys abans de
morir proposava una reforma agrària estatitzant, a l'estil del socialisme agrari que
després plantejà Henry George.
Floridablanca,
comte de (veure Moñino y
Redondo, José)
Foch, Ferdinand
Tarba, Llenguadoc 1851 - París 1929
Militar francès. El 1907 fou nomenat general i director de l'École Supérieure de
Guerre. En començar la Primera Guerra Mundial fou designat cap del novè exèrcit,
deturà l'ofensiva alemanya del Marne a Saint-Gond i com a ajudant de Joffre defensà
Jeper. Cap dels exèrcits del nord (1915), dirigí les ofensives d'Artois. Lluità a la
batalla del Somme (1916), molt dura a causa de la caiguda de Joffre i de la seva. Nomenat
cap d'estat major per Pétain (1917) i generalíssim dels exèrcits aliats al front
occidental (març del 1918), amb la victòria del Marne ascendí a mariscal (juliol).
Negocià l'armistici i en supervisà l'aplicació.
Ford, Gerald
Rudolph
Omaha, Nebraska 1913
Polític nord-americà. Membre de la Cambra de Representants (1948), el 1964 en fou
nomenat cap de la minoria republicana. Ocupà la vice-presidència (1973) dels EUA en
dimitir Spiro Agnew, i, el 1974, la presidència, a causa de la dimissió de Richard Nixon
amb motiu de l'afer Watergate. La seva gestió grisa i el descrèdit del partit
republicà a causa de nombrosos escàndols en provocaren la derrota davant el demòcrata
J. Carter a les eleccions del 1976. El 1979 publicà el llibre de memòries A Time to
Heal.
Ford, Henry
Greenfield, Michigan 1863 - Dearborn 1947
Industrial nord-americà, capdavanter de la indústria automobilística. El 1899
participà com a soci minoritari a la Detroit Automobile Company i començà a investigar
la possibilitat de construir un automòbil comercialitzable, per la qual cosa creà la
societat d'investigació Henry Ford Company (1902) i la Ford Motor Company (1903),
on inicià la fabricació de cotxes en sèrie. Introduí innovacions considerables, tant
mecàniques com de gestió: vendes a crèdit, foment de l'exportació, gran divisió del
treball, sistema de retribució per prima, etc. Publicà Philosophy of Labour
(1929). L'empresa familiar ha estat continuada pel seu nét Henry Ford II.
Forlani, Arnaldo
Pesaro, les Marques 1925
Polític italià. Diputat democratacristià d'ençà del 1958, fou secretari polític del
seu partit (1969-73) i ocupà diversos ministeris: d'inversions de l'estat (1969-70), de
defensa (1974-76) i d'afers estrangers (1976-79). L'any 1980 fou nomenat primer ministre,
però dimití (1981) arran de l'escàndol de la lògia francmaçònica P-2. Nomenat
vice-primer ministre en el govern de coalició presidit per B. Craxi (1983), l'any
1986 fou elegit president del seu partit.
Fornells,
Bonaventura
Barcelona segle XIX
Sindicalista. Fuster. Participà en el Primer Congrés Obrer Espanyol (Barcelona, juny del
1870), on s'alineà amb els sindicalistes apolítics. El 1873 figurà en la junta
directiva de l'Ateneu Català de la Classe Obrera i fou un dels principals dirigents de la
federació local de societats obreres de Barcelona. Posteriorment formà part del Centre
Federatiu, que el 1877 intentà la reorganització del moviment obrer català al marge de
la Federació Regional Espanyola de l'AIT, que restava en la clandestinitat.
Fornells, Ricard
Principat de Catalunya segle XX
Dirigent obrer. Secretari de la federació local de sindicats de Barcelona el 1918,
figurà entre els anarcosindicalistes moderats de la CNT. Fou redactor de
"Solidaridad Obrera" en 1930-31, signà el Manifest dels Trenta per
l'agost del 1931 i fou un dels fundadors de l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona
(juny del 1932), que presidí. Expulsat el 1932 de la CNT, passà als Sindicats
d'Oposició i formà part de la Federació Sindicalista Llibertària. Posteriorment,
resident a Sabadell i membre del Partit Sindicalista creat per Pestaña el 1934, dirigí
l'Institut Pedagògic Cultura. Pel setembre del 1937 fou elegit president de la Federació
Catalana del Partit Sindicalista. Finalment, encapçalà, a l'exili (1941), un cert intent
d'acostament a la CNS.
Fouché, Joseph
Le Pellerin, Bretanya 1759 - Trieste 1820
Polític francès. Durant la Revolució Francesa afavorí les mesures més extremistes
dels jacobins. Cap de policia durant el Directori, col·laborà amb Napoleó Bonaparte en
el cop d'estat del 1799. Napoleó I el conservà en el càrrec i el nomenà ministre
de l'interior, senador i duc d'Òtranto. Fou governador d'Il·líria (1813) i després de
la caiguda de l'emperador (contra el qual conspirà) fou ministre de Lluís XVIII. Tornà
amb Napoleó durant els Cent Dies (1814), i el 1815 fou ambaixador de Lluís XVIII a
Saxònia; però el 1816, acusat de regicidi, es retirà a Trieste.
Fourier, Charles
Besançon 1772 - París 1837
Filòsof i economista francès. Pensador
autodidàctic,
rebé influències dels corrents ideològics de la fi del s XVIII. Rebutjà
l'estructura irracional del món industrial i mercantil i propugnà un socialisme al qual
hom arribaria mitjançant comunitats on la propietat fos compartida. Escriví Théorie
des quatre mouvements et des destinées générales (1808), Traité d'association
domestique et agricole (1822), reimprès com a Théorie de l'unité universelle (1841),
on es barregen consideracions estrambòtiques amb agudes observacions sobre les
conseqüències del liberalisme i les virtuts de l'associació, Le nouveau monde
industriel et societaire (1829), Pièges et charlatisme des deux Saint-Simon et
Owen (1831) i La fausse industrie (1835). Hom el considera típic representant
del socialisme utòpic romàntic, i tingué com a deixeble principal Victor Prosper
Considérant. En el periòdic «El Vapor» de Barcelona foren publicats els primers
articles fourieristes de la Península Ibèrica, signats per Proletario (novembre
de 1835 — gener de 1836). Posteriorment (1841), també a Barcelona, hom edità la
primera traducció d'una obra de Fourier: Fourier, o sea explanación del sistema
societario. De tota manera, el fourierisme tingué com a principals nuclis Cadis
(amb
Joaquín Abreu) i Madrid (Fernando Garrido, Sixto Cámara, etc), mentre que al Principat
predominà, durant el període 1835-50, la influència de Saint-Simon i d'Etienne Cabet.
Fox, Charles James
Westminster 1749 - Chiswick, Londres 1806
Polític anglès. Parlamentari liberal, fou ministre quatre vegades. Fou partidari de
l'emancipació dels EUA, de la igualtat de drets civils a Irlanda i de les reformes
constitucionals a Anglaterra. S'oposà al despotisme del rei Jordi III, defensà la
Revolució Francesa i atacà l'imperialisme de Napoleó. Hom li deu l'abolició de
l'esclavitud per part del parlament britànic.
Fox Quesada,
Vicente
Ciutat de Mèxic 1942
Polític mexicà. Estudià administració d'empreses a la Universidad Iberoamericana de
Mèxic D.F, i a Harvard. Contractat per l'empresa Coca-Cola, de la qual fou director per a
Mèxic i l'Amèrica Central (1975-79), posteriorment creà una empresa en el sector
agro-pecuari. El 1988 s'afilià al Partido de Acción Nacional (PAN), pel qual fou diputat
federal fins el 1991 i, el 1995, governador de Guanajuato, estat on impulsà el
desenvolupament econòmic. El 2000, com a candidat de la coalició Alianza por el Cambio
(que incloïa el PAN i els ecologistes), guanyà les eleccions presidencials i posà fi a
71 anys de govern del Partido Revolucionario Institucional. Les prioritats del seu
govern són l'aplicació de mesures liberals per a afavorir el desenvolupament econòmic,
la lluita contra la corrupció, la negociació amb la guerrilla de l'Exèrcit Zapatista
d'Alliberament Nacional (EZLN) per a la resolució del conflicte de Chiapas i, amb aquest,
la qüestió dels drets indígenes.
Foy,
Maximilien Sébastien
Ham, Picardia 1775 - París 1825
General i polític francès. Participà en la invasió
d'Espanya i de Portugal, cosa que li valgué el grau de general de divisió (1812).
Intervingué en la batalla de Waterloo, i durant la restauració borbònica abandonà tota
mena d'activitat militar. Diputat, esdevingué un dels principals oradors del partit
liberal i gaudí d'una gran popularitat. Hom n'ha publicat els Discours (1826).
Fraga Iribarne,
Manuel
Vilalba, Lugo 1922
Polític gallec. Ministre d'informació i turisme de
l'època franquista (1962-69), sota la seva gestió fou promulgada una nova llei de premsa
i impremta (1966) i el turisme conegué un fort impuls. Havent iniciat a partir del 1970
una certa evolució reformista dins de les fronteres del règim, evolució que accentuà
amb el seu pas per l'ambaixada espanyola a Londres (1973-75), després de la mort del
general Franco intentà de dirigir la transició política. Fou vice-president del gabinet
Arias i ministre de la governació (1975-76), i es destacà per la seva gestió
autoritària (fets de Vitòria i Montejurra). Apartat del poder per l'ascens d'A.Suárez,
fundà Alianza Popular i maldà per assumir una posició de dreta
liberal-conservadora i parlamentària. Gran beneficiari de la descomposició d'UCD,
l'èxit electoral aconseguit per Coalición Popular el 1982 el convertí en líder de
l'oposició i cap de fila de la dreta espanyola, si bé el seu passat franquista li ha
valgut el rebuig d'amplis sectors d'opinió. Discutit posteriorment com a líder del bloc
de dretes, pels discrets resultats electorals de les eleccions legislatives del 1986 fou
obligat a dimitir (1987) la direcció del partit, si bé l'hagué de reprendre, breument,
el 1989, i des d'on impulsà la reestructuració i la conversió d'Alianza Popular en
Partido Popular. Diputat per Madrid des del 1977, l'any 1990 esdevingué president de la
Xunta de Galícia, carrec que revalidà (per majoria absoluta) en les eleccions del 1993 i
el 1997. Ha publicat, entre altres obres, El desarrollo político (1971), La
República (1973), Sociedad, región, Europa (1974) i Razón de estado y
pasión de estado (1985).
Francesc II
Florència 1768 - Viena 1835
Emperador romanogermànic (1792-1806) i d'Àustria (Francesc I) (1804-35) i rei de
Bohèmia i Hongria (Francesc II) (1792-1835). Fill i successor de Leopold II i
de la infanta Maria Lluïsa d'Espanya. Conseqüent amb la seva actitud política
conservadora i antireformista, prengué part en diverses coalicions europees contra la
Revolució Francesa i hagué de cedir territoris considerables en les paus de Campoformio
(1797), Lunéville (1801), Bratislava (1805) i Viena (1809). L'abdicació de la corona
imperial (1806) posà fi a la història de l'imperi Romanogermànic, però aconseguí de
salvar la monarquia austríaca casant la seva filla Maria Lluïsa amb Napoleó, el qual
després vencé a Leipzig (1813) i a Waterloo (1815). A l'interior la seva política es
concretà en la repressió dels moviments liberals.
Francesc
d'Assís de Borbó i de Borbó-Dues Sicílies
Aranjuez 1822 - Épinay 1902
Rei consort i infant d'Espanya. Segon duc de Cadis. Fill de l'infant Francesc de Paula
(fill del rei Carles IV) i de Lluïsa Carlota de les Dues Sicílies. Fou casat (1846)
amb la seva cosina germana la reina Isabel II, amb la qual no arribà a avenir-se
mai. Aconsellat pel pare Fulgencio i sor Patrocinio, féu caure del govern Narváez, que
avorria, i induí la reina a substituir-lo (1849) pel comte de Cléonard. Arran de la
Revolució de Setembre (1868) hagué d'exiliar-se amb la reina, de la qual se separà tot
seguit, i es dedicà a la lectura i a la beneficència.
Francesc
Ferran d'Àustria-Este
Graz 1863 - Sarajevo 1914
Arxiduc d'Àustria i cap de la casa ducal dels Este de Mòdena. Fill de l'arxiduc Carles
Lluís i nebot de l'emperador Francesc Josep I. Intentà de salvar l'estat
austro-hongarès mitjançant una organització «trialista» que, tot associant Croàcia,
Bòsnia, Dalmàcia i Eslovènia, vinculés el nou estat iugoslau a Àustria-Hongria i
reforcés l'autoritat de la monarquia i de l'Església. Més tard planejà una divisió
federalista segons les fronteres lingüístiques, però tornà novament al dualisme. Quan
el 1914 anà a Bòsnia per dirigir unes maniobres militars, fou assassinat per un
estudiant serbi (28 de juny), incident que preludià l'esclat de la Primera Guerra
Mundial.
Francesc
Josep I d'Àustria
Schönbrun, Viena 1830 - 1916
Emperador d'Àustria i rei d'Hongria i Bohèmia (1848-1916).
Fill de l'arxiduc Francesc Carles i de Sofia de Baviera. Succeí el seu oncle
Ferran I, en abdicar aquest a conseqüència dels moviments revolucionaris de
Budapest, Praga i Viena. Aspirà a fondre en un gran estat multinacional tots els pobles
de l'imperi i a governar en un règim autoritari, centralitzat a Viena. Promulgà la
constitució del 1849, vigent fins el 1851. Amb el canceller Schwarzenberg portà a terme
una ambiciosa política exterior. A Itàlia es produí, però, el primer fracàs, quan els
italians, amb l'ajut de les tropes franceses, el derrotaren a Magenta i Solferino (1859),
i per la pau de Zuric Àustria atorgà la Llombardia al rei de Sardenya. La qüestió dels
ducats de Slesvig-Holstein i la disputa per l'hegemonia de la Confederació Germànica
conduïren a la guerra austro-prussiana, en la qual Àustria fou derrotada a Sadova. Per
la pau de Praga (1866) restà exclosa dels afers alemanys i per la pau de Viena (1866)
perdé el Vèneto i, per tant, el seu poder a Itàlia. Aquestes derrotes facilitaren els
moviments nacionalistes hongaresos; des del 1867 Hongria es constituïa en estat autònom,
amb una dieta i uns ministeris propis, vinculat a Àustria només per la persona de
l'emperador, coronat rei d'Hongria juntament amb la seva dona, Elisabet de Baviera.
El dualisme de l'imperi posà en relleu la submissió de les minories nacionals eslaves i
romàniques. Malgrat els intents d'establir una monarquia constitucional, Francesc Josep
exercí un govern personal. Però els moviments nacionalistes, populars i democràtics
constituïren una amenaça constant, agreujada per la concessió a Àustria de
l'administració de Bòsnia i Hercegovina (congrés de Berlín, 1879), que provocà, a
més, la competència russo-austríaca dels problemes dels Balcans. El 1908 Francesc Josep
s'annexà definitivament Bòsnia i Hercegovina, fet que provocà els moviments
nacionalistes de iugoslaus, bosnians, croats i eslovens; aquestes tensions menaren a
l'assassinat (1914) del seu nebot i successor, l'arxiduc Francesc Ferran, a Sarajevo, i a
l'inici de la Primera Guerra Mundial.
Franco Bahamonde,
Francisco
Ferrol 1892 - Madrid 1975
Militar i estadista. Fill d'un funcionari naval; no havent
pogut ingressar a l'escola naval, ho féu a l'acadèmia d'infanteria de Toledo (1907), i
del 1912 al 1917 es distingí al Marroc. Fou destinat a Oviedo (1917-20), i de nou al
Marroc, on combaté a les ordres de Millán Astray y Valenzuela. El 1923, apadrinat per
Alfons XIII, es casà amb Carmen Polo, la qual procedia de l'alta burgesia asturiana.
Destinat un altre cop al Marroc amb el grau de tinent coronel, assumí el comandament de
la Legió Estrangera (1923) i participà activament en la campanya del Rif, en el
desembarcament d'Alhucemas i en la reconquesta del Protectorat (1925). General de brigada
a 34 anys —el més jove d'Europa—, dirigí l'acadèmia militar de Saragossa
(1928-31), fins a l'adveniment de la República, que el relegà a missions
secundàries,
com la governació militar de la Corunya i de les Balears. El triomf de les dretes (1933)
el tornà als alts càrrecs de l'exèrcit. Contribuí a dirigir la campanya d'Astúries de
l'octubre del 1934, i amb José Maria Gil-Robles al ministeri de defensa fou nomenat cap
de l'estat major central (1935). El govern del Front Popular el nomenà comandant militar
de Canàries (1936), on participà en els preparatius de l'alçament militar. El 18 de
juliol de 1936 es féu càrrec del comandament de les tropes marroquines, creuà l'estret
de Gibraltar i organitzà l'avanç cap a Madrid per Mèrida, Badajoz i Talavera de la
Reina. Ràpidament assolí la direcció de la guerra, i el 29 de setembre de 1936 fou
nomenat generalíssim de totes les forces de terra, mar i aire i, el dia 30, cap del
govern per la Junta de Defensa Nacional de Burgos. Per l'abril del 1937 adoptà el títol
de Caudillo, com a cap del partit únic, FET y de las JONS, i esdevingué cap de
l'estat i del govern alhora pel gener del 1938, tot conservant el comandament superior de
l'exèrcit. Acabada la guerra civil (primer d'abril de 1939), inicià la reconstrucció
del país i creà un estat alhora catòlic, autoritari i corporatiu. Malgrat les estretes
relacions amb les potències de l'Eix, mantingué la neutralitat durant la Segona Guerra
Mundial (1939-45), però després d'aquesta els aliats aïllaren el nou règim.
Aquest, però, es consolidà amb la llei de creació de les corts (1942), el Fuero de los
Españoles (1945), la Ley del referéndum nacional (1945), la Ley de
sucesión en la jefatura del estado (1947), etc. L'acord amb els EUA i amb el Vaticà
el 1953 significà la ruptura del blocatge diplomàtic (reconeixement per l'ONU el 1955) i
la consagració definitiva del general Franco com a cap únic, indiscutible i vitalici del
règim, que des del 1947 es definia com una monarquia catòlica, social i representativa.
El 1966 atorgà una nova constitució (la llei orgànica de l'estat), i tres anys més
tard presentà a les corts, com a successor seu, a títol de rei, el príncep Joan Carles
de Borbó. Pel juny del 1973 cedí la presidència del govern al seu secretari i màxim
col·laborador, l'almirall Carrero Blanco, i, mort aquest en un atemptat (20 de desembre
de 1973), al ministre de la governació, Carlos Arias Navarro (gener del 1974). Pel
juliol, una malaltia l'obligà a traspassar també —bé que interinament— la
direcció de l'estat a les mans del príncep Joan Carles, càrrec que reassumí al mes de
setembre. Autor d'algunes obres, emprà el pseudònim de Jaime de Andrade, amb el qual
signà articles, Marruecos. Diario de una bandera (1922) i el guió cinematogràfic
Raza (1942).
Franco Bahamonde, Ramon
Ferrol 1896 - mar Mediterrània 1938
Aviador i polític. Ingressà a l'aeronàutica militar (1920) i, ascendit a comandant, el
1926, amb l'hidroavió "Plus Ultra", travessà l'Atlàntic des de Palos de
Moguer a Buenos Aires i establí un rècord de distància. S'oposà a la monarquia, i en
ésser proclamada la República fou nomenat director general d'aeronàutica, però fou
destituït perquè féu costat als anarquistes andalusos (1931). Fou diputat per Barcelona
en la candidatura de l'Esquerra Catalana en les eleccions a l'assemblea constituent de la
República (juny del 1931), però s'uní a l'aixecament del 18 de juliol de 1936, actuà
com a pilot militar de bombardeig i morí en un accident prop de les Balears.
Frank, Anne
Frankfurt 1929 - camp de concentració de Bergen-Belsen 1945
Jueva alemanya feta famosa pel seu diari, en el qual explica les peripècies i angoixes
que ella i la seva família passaren a la casa d'Amsterdam on restaren amagats del 1942 al
1944. El diari ha estat traduït a moltes llengües (al català, el 1967, per Ramon Folch
i Camarasa).
Frank, Karl
Hermann
Karlovy Vary 1898 - Praga 1946
Polític txec al servei dels alemanys. Diputat pels alemanys dels Sudets al parlament txec
(1935-38), fou, després de l'ocupació de Praga per Hitler (1939), secretari d'estat.
Principal responsable de la matança de Lidice i Lezaky, fou jutjat per un tribunal
popular txec i executat.
Frankel, Leo
Budapest 1844 - París 1896
Revolucionari hongarès. A Londres conegué Marx i Engels, i fou membre del consell
general de la Primera Internacional. Participà en la Comuna de París i preparà una
legislació social que no pogué ésser aplicada. Tornà a Hongria el 1878 i fou
l'inspirador dels primers congressos obrers. Fou empresonat l'any 1882. Morí exiliat.
Franklin, Benjamin
Boston 1706 - Filadèlfia 1790
Físic i polític nord-americà. L'any 1726 s'establí a Filadèlfia i fundà una
impremta, un diari i el "Poor Richard's Almanack" (1732-57). El 1736 fou elegit
secretari de l'assemblea de Pennsilvània. Investigà els fenòmens elèctrics, descobrí
el poder de les puntes metàl·liques, enuncià el principi de la conservació de
l'electricitat i el 1752 descobrí la natura elèctrica dels llampecs i inventà el
parallamps. Estudià alguns dels problemes relacionats amb el creixement demogràfic, la
contaminació de l'aire i la higiene, investigà el corrent del Golf i inventà les
ulleres bifocals i l'estufa que duu el seu nom. El 1753 fou nomenat director general de
correus i en reorganitzà el servei, i el 1757 fou enviat a Londres per defensar els
interessos de les colònies revoltades. En tornar a Filadèlfia (1775) fou nomenat diputat
per Pennsilvània en el segon congrés continental. El 1776 redactà, amb Jefferson i John
Adams, la declaració d'independència dels EUA. Negocià el tractat d'amistat amb França
(1778) i amb Espanya (1779). El 13 de setembre de 1783 signà la pau de Versalles, en la
qual la Gran Bretanya reconeixia la independència nord-americana. El 1785, de nou als
EUA, presidí el consell executiu de Filadèlfia, i participà en la convenció de
Filadèlfia (1787). Escriví nombrosos assaigs i una autobiografia, Memoirs of the Life
and Writtings of Benjamin Franklin (1817-19).
Frederic II de
Prússia
Berlín 1712 - Potsdam 1786
Rei a Prússia (1740-73) i de Prússia (1773-86). Fill de
Frederic Guillem I i de Sofia Dorotea de Hannover. Contra l'educació devota i
militarista imposada pel seu pare, Frederic II es rebel·là, sia intentant de fugir
a Prússia (el 1730, amb el seu amant Hans Hermann von Katte, que fou executat davant
d'ell a Küstrin, on Frederic fou empresonat), sia obtenint del seu preceptor Duhan de
Jandun (un hugonot d'origen francès) els elements teòrics necessaris per a convertir-se
en un il·lustrat de cultura francesa. Es casà, per imposició del seu pare, amb Elisabet
Cristina de Brunsvic-Bevern el 1733. Per la seva voluntat, Prússia fou protagonista
essencial de la guerra de Successió d'Àustria (1740-48) i de la guerra dels Set Anys
(1756-63), les quals, bé que li atorgaren la possessió de Silèsia, estigueren a punt de
dislocar el país i causaren centenars de milers de morts. El 1772, d'acord amb
Caterina II de Rússia, organitzà la primera espoliació de Polònia —amb la
qual cosa annexà la Prússia polonesa— i més tard s'enfrontà a Àustria durant la
guerra de Successió de Baviera (1785). Prússia s'havia convertit en una primera
potència territorial, en part mitjançant la militarització del país: un exèrcit de
195 000 soldats, amb unes concepcions tàctiques renovadores i uns recursos monetaris
elevadíssims. Hom ha dit de Frederic II que era un rei filòsof, el paradigma del
dèspota il·lustrat; però la il·lustració fou posada al servei del despotisme i el
despotisme al servei d'una revigorització de les classes feudals mitjançant el
mercantilisme. Frederic es convertí en el comandant en cap d'una burocràcia renovada,
però dugué alhora a terme una pregona reforma infraestructural tècnica (tot mantenint
intactes o reforçant les estructures socioeconòmiques feudals): reformes de
repoblació,
de colonització agrària, d'enderrocament de barreres duaneres, de transformacions
fiscals i hisendístiques, de creació d'una xarxa de canals navegables, d'implantació de
nous mètodes agronòmics i de nous conreus, de creació d'una banca estatal,
d'implantació del proteccionisme per als productes industrials bàsics, etc. El
manteniment de les relacions de producció feudals, actualitzades, es manifestà sobretot
en la perduració de la servitud dels camperols, en l'ajut econòmic estatal a les grans
explotacions agràries de productes per al mercat dels junker (que restaren
lligades de dret a una mateixa família) i en la vinculació de la indústria naixent
(també subvencionada per l'estat, especialment en el sector tèxtil) als mateixos grups
dels junker. Però a la Prússia polonesa hi hagué un intent d'alliberar els
camperols de la servitud envers els starosty, i es produí una tendència similar a
les possessions directes de Frederic. La seva ideologia política, areligiosa, pretengué
de deslligar l'absolutisme de tota relació amb la voluntat divina i creà el concepte
d'estat benefactor, presidit pel rei com a cap de l'estat. D'altra banda, el rei prussià
es proposà de convertir Berlín en un centre intel·lectual i artístic comparable a
París-Versalles mitjançant institucions com l'Acadèmia, i acollí pensadors fugits de
França, músics, pintors, arquitectes, etc. Tot això per motivacions de política
internacional —la seva oposició als Borbó—, per tal de crear un teló de
llibertat de pensament que tapés el real despotisme i per l'interès personal de Frederic
en el món de la cultura. El rei era músic, arquitecte i, sobretot, escriptor polític (Antimachiavel,
1739; Testaments politiques, 1752 i 1768; Essai sur les formes de gouvernement,
1777). Visqué separat de la seva muller i morí sense fills; el succeí el seu nebot
Frederic Guillem II. Les afeccions musicals del monarca —excel·lent flautista, com a
deixeble de J.J.Quantz— el portaren a crear una capella musical, que dirigí
C.H.Graun. Es voltà de músics; J.S.Bach actuà a Berlín per a ell, i C.Ph. Bach fou
clavecinista a la seva cort. El 1742 fundà l'Òpera de Berlín. Deixà una
simfonia,
quatre concerts per a flauta i orquestra i música de cambra.
Frederic III
de Prússia
Potsdam 1831 - 1888
Emperador alemany i rei de Prússia (1888). Fill de
Guillem I, es casà amb la princesa Victòria d'Anglaterra, que influí sobre el seu
liberalisme. S'oposà a Bismarck, però es distingí en la guerra Francoprussiana
(1870-71). El 1878 substituí temporalment el seu pare, però, malalt, es retirà a
Itàlia. El 1888 fou coronat emperador, però morí al cap de tres mesos.
Frederic
Guillem II de Prússia
Berlín 1744 - 1797
Rei de Prússia (1786-97). Fill del príncep August Guillem, succeí el seu oncle,
Frederic II. El 1792 la França revolucionària l'atacà pel seu ajut als exiliats
polítics. Membre de la primera coalició contra aquella (1793), les victòries franceses
i els seus interessos a Polònia l'induïren a signar la pau per separat (tractat de
Basilea, 1795). El 1793 s'annexà Danzig i Thorn i el 1795 Varsòvia. Reduí les
llibertats i confià el país a homes ineptes, que l'arruïnaren en tots aspectes.
Frederic
Guillem III de Prússia
Potsdam 1770 - Berlín 1840
Rei de Prússia (1797-1840). Succeí el seu pare, Frederic Guillem II. Servà la
neutralitat mantinguda amb França des del 1795, fins que hagué d'atacar-la pressionat
per l'exèrcit (1806); derrotat a Jena, Auerstedt i Friedland, signà la pau de Tilsit
(1807), que li reduí força el regne. El 1813 s'uní a la coalició contra Napoleó, i el
congrés de Viena li restituí amb escreix els estats perduts (1815). Restaurà l'economia
i les llibertats, però suspengué les reformes socials empreses del 1807 al 1813.
Frederic
Guillem IV de Prússia
Berlín 1795 - Potsdam 1861
Rei de Prússia (1840-61). Succeí el seu pare, Frederic Guillem III. Reprimí la
revolució del 1848 pressionat pels nobles i per Rússia, però hagué d'atorgar una
constitució (1848), modificada després. Havent enfollit (1857), el seu germà Guillem
assumí la regència.
Frei
Ruiz-Tagle, Eduardo
Santiago de Xile 1942
Polític xilè. Fill d'Eduardo Frei Montalva,
participà en l'oposició democratacristiana a la dictadura de Pinochet (1973-89). El 1993
guanyà les eleccions presidencials per la coalició Concertación de Partidos por la
Democracia i succeí en el càrrec el també democratacristià Patricio Aylwin. Les
mesures liberalitzadores impulsades durant el seu mandat han accelerat el creixement
econòmic. D'altra banda, ha intentat distanciar la seva gestió de les demandes de
revisió de la dictadura militar.
Freire y
Serrano, Ramón
Santiago de Xile 1787 - 1851
Militar i polític xilè. Participà en la lluita per la independència i derrotà els
reialistes a Talcahuano (1820). Es revoltà contra O'Higgins (1822), el qual obligà a
dimitir, i es féu nomenar dictador (1823); promulgà una nova constitució (1823),
suprimida un any després, i decretà la llibertat de premsa, l'abolició de l'esclavitud
i la desamortització dels béns eclesiàstics. Durant la guerra civil (1829-30) dirigí
les forces liberals, derrotades a Lircay (1830) per les del general Joaquín Prieto.
Freud, Sigmund
Freiberg, actual Príbor, Moràvia 1856 - Londres
1939
Neuròleg i psiquiatre austríac, fundador de la psicoanàlisi.
Des del 1860 residí a Viena, on es doctorà (1881) a la universitat, investigà la
fisiologia del sistema nerviós i descobrí els efectes anestèsics de la
cocaïna; es
dedicà a la neuropatologia. El 1885 estudià, a París, amb J.M.Charcot, l'aplicació de
la hipnosi en el guariment de la histèria, i el 1889 ho féu també a Nancy, amb
H.Liébault i A.A.Bernheim. El 1887 es casà amb Martha Bernays, de la qual tingué tres
fills i tres filles, una de les quals, Anna, ha estat una de les més destacades figures
contemporànies de la psicoanàlisi. El 1895 publicà, en col·laboració amb Josef
Breuer, Studien über Hysterie, on són exposades llurs investigacions sobre el
poder terapèutic de la catarsi; aquest descobriment fou el punt de partida de la
psicoanàlisi, teoria que representà la ruptura entre Freud i Breuer i que té la seva
típica expressió en obres com Die Traumdeutung ('La interpretació dels
somnis',
1900), Drei Abhandlungen zur Sexualtheorie ('Tres assaigs sobre la teoria de la
sexualitat', 1905), Einführung in die Psychoanalyse ('Introducció a la
psicoanàlisi', 1916) i Das Ich und das Es ('El jo i l'allò', 1923). Des del 1902
fou professor de la universitat, a Viena, i el 1908 hi fundà la societat psicoanalítica,
on reuní els seus seguidors, alguns dels quals (A.Adler, C.G.Jung, O.Rank, etc) s'anaren
separant aviat d'ell per fundar les pròpies escoles. El 1909 rebé el doctorat honoris
causa per la Clark University en ocasió d'un viatge als EUA. Malgrat les molèsties
d'una llarga afecció de càncer, manifestada ja el 1923, continuà fins al darrer any de
la seva vida en la tasca de divulgació i pràctica de la psicoanàlisi. El 1930 li fou
concedit el premi Goethe, i el 1938, en ésser ocupada Àustria pels nazis, hagué de
fugir, a causa del seu origen jueu, a Londres. Com a aportacions típiques de l'obra
freudiana —caracteritzada per un clar determinisme psíquic— cal destacar la
diferenciació, respecte al conscient, del preconscient i de l'inconscient
—com a factors decisius per a comprendre tant els conflictes psíquics (n'és
clàssic el del complex d'Èdip) com l'ansietat i els mecanismes de defensa— i
l'elaboració, alhora, d'una teoria de la sexualitat, en el camp individual —amb la libido
com a impuls fonamental i força creadora, enfront de la qual enuncià també,
posteriorment, un altre principi destructor o força de mort—,
i, en el terreny
sociocultural, d'una teoria filogenètica, present en obres com Totem und Tabu (1913),
Das Unbehagen in der Kultur ('El malestar en la cultura', 1927), Die Zukunft
einer Illusion ('El futur d'una il·lusió', 1928) i Der Mann Moses und die
monotheistische Religion ('Moisès i el monoteisme', 1939).
Frick, Wilhelm
Alsez, Palatinat 1877 - Nuremberg 1946
Polític alemany. Afiliat des de bon principi al nacionalsocialisme, participà en el putsch
de Munic el 1923. Fou ministre de l'interior del Reich (1933-43) i tingué un paper
decisiu en l'establiment del règim nacionalsocialista a Alemanya. El 1943 fou nomenat
protector de Bohèmia-Moràvia. Fou condemnat a mort pel tribunal de Nuremberg i fou
executat.
Friedman, Milton
Nova York 1912
Economista nord-americà. Professor d'economia a la universitat de Chicago des del 1948.
Monetarista quantitativista, recomana una gestió liberal de l'estat en l'economia, dins
la tradició conservadora de l'escola de Chicago, de la qual fou membre actiu, en
contraposició a la teoria keynesiana. Fou conseller de B.Goldwater i membre del comitè
d'assessors econòmics del president Nixon. Ha publicat Essays in Positive Economics (1953),
A Program for Monetary Stability (1959), Capitalism and Freedom (1962), Dollars
and Deficits (1968), Money and Economic Development (1973), Price Theory (1976),
Tax Limitation. Inflation and the Role of Government (1978) i Free to Choose (1980)
i diversos articles a la revista "Newsweek". El 1976 li fou atorgat el premi
Nobel d'economia.
Frondizi, Arturo
Paso de los Libres, Corrientes 1908 - Buenos Aires 1995
Polític argentí. Líder de l'oposició radical a la
dictadura de Perón, fou elegit president de la república (1958). Durant el seu
comandament afrontà una situació política difícil i intentà de redreçar l'economia,
però fou enderrocat (1962) per un cop d'estat militar. Mantingué una actitud ambigua
davant la dictadura militar dels anys 1976-83. Des d'aquesta última data fou diputat pel
dretà Movimiento de Integración y Desarrollo, partit fundat per ell. El 1985 renuncià a l'escó de diputat i fou nomenat assessor
honorífic del govern de Carlos Menem.
Frunze,
Mikhail Vasil'evic
Biskek, Kirguizistan 1885 - Moscou 1925
Militar soviètic. Milità en el partit socialdemòcrata i
participà en la revolució del 1905. Fou condemnat a treballs forçats, i més tard fou
desterrat a Sibèria (1914), però en fugí el 1915 i s'uní als bolxevics de Petrograd.
Des del 1916 organitzà les forces bolxevics del front occidental, i participà en la
revolució de 1917 a Moscou. Derrotà les forces tsaristes (1918-20) al front oriental
(Turquestan) i al front meridional (Ucraïna i Crimea). Ocupà alts càrrecs al buró
polític i a l'exèrcit i fou nomenat comissari de guerra (1924-25). Escriví diverses
obres de caràcter militar.
Frutos i Gras,
Francesc
Calella, Maresme 1939
Polític. Treballador de l'empresa SAFA a Blanes, i militant del PSUC des del 1963,
ingressà a Comissions Obreres (1966) i n'esdevingué un destacat dirigent. El 1981 fou
elegit secretari general del partit amb el suport dels "prosoviètics", per bé
que aviat impulsà el retorn del PSUC a la línia eurocomunista i d'entesa amb el PCE;
cessà en el càrrec el 1982. Traslladat a Madrid, s'incorporà al comitè central del PCE
i el 1988 fou nomenat secretari d'organització del partit, ja sota la direcció de
J.Anguita. El desembre de 1998 succeí Anguita com a secretari general del PCE.
Fujimori, Alberto
Lima 1939
Polític peruà. Fill d'immigrants japonesos, es llicencià en peritatge agrícola. Rector
de la Universitat Agrària Nacional i president de l'Associació Nacional de Rectors
(1984-89), al capdavant de la coalició centrista Cambio 90 i amb un missatge de
regeneració i desenvolupament vencé en les eleccions de 1990 i accedí a la
presidència. El 1992, amb el suport de l'exèrcit, protagonitzà un cop d'estat,
suspengué la constitució de 1979 i convocà eleccions per a un Congrés Constituent
Democràtic, que guanyà, cosa que li permeté elaborar una nova constitució, aprovada en
referèndum el 1993, que autoritzava un segon mandat a la presidència. La combinació
d'autoritarisme, corrupció, bons resultats en l'economia i en la lluita contra el
terrorisme (especialment la guerrilla de Sendero Luminoso) contribuïren a la seva
reelecció i a l'obtenció de majoria absoluta per al seu partit el 1995. El 1998 signà
un tractat que posava fi a la històrica disputa fronterera entre el Perú i l'Equador. El
2000 es presentà a la reelecció per a un tercer mandat, consulta que ocasionà un gran
nombre d'acusacions de frau. El mateix any, un escàndol de suborn a un polític de
l'oposició provocà la fugida de Fujimori al Japó, des d'on dimití el càrrec.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
