BUXAWEB

PERSONATGES
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

P

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Vocabulari d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Luka

Pagès i Elies, Pere
Palacký, Frantisek
Palafox y Melci, José Rebolledo de

Palanca i Asensi, Eduard
Palanca i Gutiérrez, Carles
Pallach i Carolà, Josep
Pallàs i Latorre, Paulí
Palme, Sven Olof Joachim
Papandreu, Andreas Geòrgios

Papandreu, Geòrgios
Papen, Franz von
Pardiñas, Manuel
Pardo Bazán, Emilia

Parnell, Charles Stewart
Parvus
Pasionaria, La
Pasteur, Louis
Patton, George Smith
Pau I de Rússia
Pau VI

Paúl y Angulo, José
Paulus, Friedrich
Pavelic, Ante
Pavía y de Lacy, Manuel
Pavía Rodríguez, Manuel
Pearson, Lester Bowles

Peary, Robert Edwin
Peel, Robert
Peiró i Belis, Joan

Perelló i Domingo, Marcel.lí
Peres, Shimon

Pérez de Castro, Evaristo
Pérez de Cuéllar, Javier
Pérez Esquivel, Adolfo
Pérez Galdós, Benito
Pérez i Baró, Albert
Pérez i Guillem, Josep
Pérez Jiménez, Marcos
Perón, Juan Domingo

Persson, Göran
Pertini, Alessandro
Pestaña Núñez, Àngel

Pestel', Pavel Ivanovic
Pétain, Henri-Philippe

Pétion de Villeneuve, Jérôme
Peugeot, Armand
Pi i Margall, Francesc
Pi i Sunyer, Carles

Pi i Sunyer, Francesc
Picasso, Pablo Ruiz

Pich i Pon, Joan
Pidal, Pedro José
Pidal y Mon, Alejandro
Piera i Pagès, Simó
Pigou, Arthur Cecil
Pilsudski, Józef
Pineda, Mariana

Pinochet Ugarte, Augusto
Pitt, William
Pius VI
Pius VII
Pius VIII
Pius IX
Pius X
Pius XI
Pius XII

Planas i Casals, Manuel
Planck, Max Karl Ernst Ludwig
Plekhanov, Georgij Valentinovic
Poblet i Guarro, Josep Maria

Poerio, Alessandro
Polavieja, Camilo García de
Polk, James Knox
Pompidou, Georges
Porcioles, Josep Maria de

Portalis, Jean-Étienne
Portela Valladares, Manuel

Powell, Colin Luther
Pradera Larumbe, Víctor
Prat de la Riba i Sarrà, Enric
Preobrazenskj, Jevgenij Aleksejevic

Prieto Tuero, Indalecio
Prim i Prats, Joan
Primo de Rivera, Miguel
Primo de Rivera, José Antonio
Prodi, Romano

Proudhon, Pierre-Joseph
Pu Yi
Puig d'Asprer, Josep

Puig i Antich, Salvador
Puig i Blanch, Antoni
Puig i Cadafalch, Josep

Puig i Lucà, Antoni
Puig i Puig, Tomàs
Puigmoltó i Mayans, Enric
Pujol i Barraca, Josep
Pujol i Garcia, Joan
Pujol i Soley, Jordi

Putin, Vladimir

Pagès i Elies, Pere
Barcelona 1916

Escriptor i polític. És conegut pel pseudònim de Víctor Alba. Estudià dret a Barcelona, s'inicià en el periodisme polític, molt jove, als setze anys, i milità en el POUM. Col·laborà a "Última Hora" i a "La Batalla". Empresonat durant la postguerra (1939-45), fugí a França, on col·laborà amb Albert Camus a "Combat" i amb el qual traduí, al francès, el Cant Espiritual de Maragall. Hi publicà Histoire des Républiques Espagnoles (1946). El 1947 continuà el seu exili a Mèxic, on col·laborà a "La Nostra Revista" i "Pont Blau", i també a la premsa mexicana, especialment als diaris "Excelsior" i "Panoramas". Fou director del Centro de Estudios y Documentación Sociales de México. Residí també als EUA, on treballà en organismes internacionals i exercí com a professor d'universitat. El 1968 retornà a Catalunya. D'estil periodístic i sovint polèmic, s'ha especialitzat en temes de l'Amèrica Llatina i d'història política de l'Espanya republicana. Dins de la seva extensa obra hom pot citar Historia del comunismo en América Latina (1954), The Latin Americans (1969), les novel·les Els supervivents (1950) i El pájaro africano (1975), els assaigs Retorn a Catalunya (1970), Catalunya sense cap ni peus (1971), Homo sapiens catalanibus (1974), USA centre de la revolta mundial (1974) i Catalonia. A Profile (1975), a més de diversos estudis, com ara, Història del BOC (1974), Andreu Nin (1974), Joaquim Maurín (1975), Els problemes del moviment obrer a Catalunya (1976), Historia de la resistencia antifranquista (1978), El Partido Comunista en España (1979) i Todos somos herederos de Franco (1980).

Palacký, Frantisek
Hodslavice, Moràvia 1798 - Praga 1876

Historiador i polític txec. Impulsà el nacionalisme bohemi. Autor d'una Geschichte von Böhmen ('Història de Bohèmia', 1836-67), presidí el congrés panslau de Praga (1848). Antirevolucionari, defensà l'autonomia de Bohèmia dins un sistema austríac federal. Diputat al parlament d'Àustria, dimití pel centralisme d'aquesta (1849).

Palafox y Melci, José Rebolledo de
Saragossa 1776 - Madrid 1847

Militar aragonès. A Baiona tractà, sense èxit, d'assolir el retorn de FerranVII (1808). Capità general d'Aragó, legitimà el moviment popular antifrancès mitjançant la convocatòria de les corts aragoneses. Assumí la defensa de Saragossa, que fou assetjada dues vegades pels francesos (1808-09). Deportat a Vincennes fins el 1813, tornà a la Península Ibèrica amb FerranVII. Dos cops senador per Saragossa, el 1836 en fou nomenat duc.

Palanca i Asensi, Eduard
País Valencià 1834 - Màlaga 1900

Polític. Residí gairebé sempre a Andalusia i a Madrid. Advocat i republicà, partidari de Salmerón, fou diputat a corts (1869), membre de les corts constituents de la república i, durant aquest règim, ministre d'ultramar (1873).

Palanca i Gutiérrez, Carles
València 1819 - Madrid 1869

Militar. Lluità a Catalunya durant la segona guerra Carlina. Des de les Filipines (1852-58), anà a la Indoxina amb l'expedició hispanofrancesa, on fou ferit. Recompensat amb la Légion d'Honneur, fou nomenat plenipotenciari per al tractat de pau i ascendit a general de brigada (1863). El 1868 participà, a Barcelona, en la Revolució de Setembre i ocupà càrrecs a Cuba i Puerto Rico. Fou capità general de les Canàries (1871-73) i de Mallorca (1873-74). Escriví una Reseña histórica de la expedición de Cochinchina (1869) i obres de tema militar.

Pallach i Carolà, Josep
Figueres, Alt Empordà 1920 - l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès 1977

Polític i pedagog. De jove s'afilià al Bloc Obrer i Camperol i lluità durant la guerra amb la Divisió 27. S'exilià el 1939, es llicencià en filosofia i lletres a Montpeller i s'incorporà a la resistència francesa. Entrà clandestinament a Catalunya (1942) i fou detingut (1944), però s'escapà de la presó de Girona (1946) i, refugiat a França —on es dedicà a l'ensenyament—, ingressà al Moviment Socialista de Catalunya, l'òrgan del qual, "Endavant", dirigí del 1948 al 1967. S'escindí, amb un grup de militants, del partit i retornà a Catalunya (1969), es doctorà en Ciències de l'Educació i fou professor de la Universitat Autònoma. Creà el Secretariat d'Orientació Socialista, després el Reagrupament Democràtic i Socialista (1974), que adoptà el 1976 el nom de Partit Socialista de Catalunya i que en el congrés del gener del 1977 el confirmà com a secretari general. Publicà Els Instituts Pilot i la Reforma de l'ensenyament mitjà (1971), L'explosió educativa (1975) i La democràcia, per fer què? (1975), i, a més, els opuscles d'exili El nostre combat, acció i perspectives del socialisme a Catalunya (1954), Les nostres arrels (1962) i El gran problema: escola per a tots (1964).

Pallàs i Latorre, Paulí
? - Barcelona 1893

Terrorista anarquista. Obrer litògraf, el 24 de setembre de 1893 llançà una bomba als peus del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a Barcelona. Causà la mort d'un guàrdia civil i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general. No intentà de fugir i el 5 d'octubre fou afusellat al castell de Montjuïc.

Palme, Sven Olof Joachim
Estocolm 1927 - 1986

Polític suec. Socialdemòcrata, fou consultor especial del primer ministre (1953-63) i ministre sense cartera (1963-65), de comunicacions (1965-67) i d'educació i cultura (1967-69). El 1969 esdevingué president del seu partit i primer ministre. Reformista radical, fou reemplaçat com a cap del govern pel centrista Thorbjörn Fälldin, del 1976 fins al setembre del 1982, quan, amb la victòria dels socialdemòcrates, recuperà la presidència del govern. Reelegit cap de govern l'any 1985, morí víctima d'un atemptat el 1986.

Papandreu, Andreas Geòrgios
Quios 1919 - Atenes 1996

Polític i economista grec. Fill de Geòrgios Papandreu, fou professor a diverses universitats nord-americanes (1947-55). Cap del departament de ciències econòmiques de la universitat de Califòrnia (1955-63), en 1961-64 fou director del Centre de Recerca Econòmica d'Atenes i ocupà dos ministeris successius en el govern del seu pare (1964-65). Empresonat pel règim dels coronels, el 1967 s'exilià. Fundador i president (1968-74) del moviment panhel·lènic d'alliberament, el 1974 tornà a Grècia, on fundà el moviment socialista panhel·lènic (PASOK), com a líder indiscutit del qual detingué el càrrec de primer ministre en 1981-89. La seva gestió, impregnada de populisme, introduí reformes importants com ara el matrimoni civil i altres canvis en la legislació, però en conjunt hagué de fer marxa enrere en les propostes més ambicioses del seu programa, com ara la socialització de l'economia i la retirada de Grècia de l'OTAN i de l'aleshores CEE, organismes amb els quals mantingué una relació conflictiva tant a causa del seu ideari esquerrà com de les relacions grecoturques. Derrotat el 1989 per la dreta arran dels escàndols que l'involucraven a ell i al govern del PASOK, en guanyar aquest novament les eleccions generals (1993) fou primer ministre fins al gener del 1996, que dimití per malaltia.
A l'abril del 1990 fou derrotat pels conservadors de la Nova Democràcia. No obstant això, en les eleccions anticipades del 1993 el PASOK retornà al poder i Papandreu al càrrec de primer ministre. Al gener del 1996, arran del deteriorament de la seva salut, hagué d'ésser substituït per Kostas Simitis. Morí al mes de juny. Fou substituït com a secretari general del PASOK per Kostas Skandalidis. Un dels seus quatre fills, Geòrgios Papandreu, és actualment ministre d'educació i afers religiosos.

Papandreu, Geòrgios
Patres 1888 - Atenes 1968

Polític grec. Fundador del partit socialdemòcrata, hagué d'exiliar-se durant la dictadura de Metaxàs. Lluità contra els alemanys (1941-44) i, a Egipte, fou el cap del govern grec a l'exili. Com a representant de la Unió del Centre, fou primer ministre (1963), però entrà en rivalitat amb Constantí II, que el destituí (1965). Retirat de la vida política, amb la implantació de la dictadura dels coronels (1967), la seva figura esdevingué un símbol de la democràcia. En morir, el seu enterrament constituí una de les primeres manifestacions públiques d'oposició al sistema feixista vigent aleshores.

Papen, Franz von
Werl, Westfàlia 1879 - Obersasbach, Baden-Württemberg 1969

Polític alemany. De família benestant, féu la carrera militar. Finida la Primera Guerra Mundial, durant la qual, a Washington, es veié implicat en casos d'espionatge i sabotatge, es dedicà a la política. Milità al partit catòlic del centre, en l'ala més dretana, i fou diputat al Reichstag (1921-32). Elevat a la cancelleria (1932), hi féu una política autoritària, expulsà el partit socialdemòcrata i afavorí els nazis. Havent dimitit el mateix any, fou vice-canceller de Hitler (1933-34) i ambaixador a Àustria (1934-38) —on treballà per a l'annexió a Alemanya— i a Turquia (1939-44). Absolt al procés de Nuremberg (1946), però empresonat a Alemanya fins el 1949, publicà unes memòries (1952).

Pardiñas, Manuel
El Grado 1880 - Madrid 1912

Anarquista. Pintor decorador a Saragossa, anà a França (1901) i després a Amèrica, on establí contacte amb grups anarquistes. En tornar a Espanya, el 12 de novembre de 1912, assassinà el president del govern, Canalejas, i se suïcidà després.

Pardo Bazán, Emilia
la Corunya 1851 - Madrid 1921

Novel·lista, assagista i feminista gallega. De noble família (el seu pare, José Pardo Bazán y Mosquera, obtingué del papa el comtat de Pardo Bazán per la defensa de la religió a les Corts revolucionàries del 68), s'inicià en la lectura dels clàssics des de la seva infància. La preocupació literària, social i política marcà la seva obra i la seva vida. En el pròleg de la seva primera novel·la (Viaje de novios, 1881), es declarà partidària del realisme. El 1883 publicà setmanalment, al full literari de "La Época", La cuestión palpitante, on exposà les seves opinions sobre el naturalisme francès i esbossà una teoria de la novel·la. Del 1883 és també la novel·la La Tribuna, en la qual descriu l'ambient de la fàbrica de tabacs de la Corunya, on treballen quatre mil dones. El 1886 aparegué la seva novel·la més important, Los Pazos de Ulloa, seguida, entre altres, de La Madre naturaleza, Morriña, Insolación, La Quimera, La piedra angular, en la qual s'enfronta amb el tema de la pena de mort, i el recull de contes Cuentos sacro-profanos. El 1892 dirigí la "Biblioteca de la Mujer", que edità llibres de reivindicació feminista. En "Nuevo teatro crítico", publicació periòdica que edità durant l'any 1891, recollint el propòsit del "Teatro Crítico" de Feijoo, opinà, polemitzà i intervingué en la vida social i política del país.

Parnell, Charles Stewart
Avondale, Leinster 1846 - Brighton 1891

Polític irlandès. President de la Home Rule (1877), perfeccionà la tàctica de l'obstruccionisme. President de l'Irish Land League (1879), lluità sense èxit contra la llei repressiva del 1800 per a finir amb l'agitació camperola. Fou empresonat (1881-82), però arribà a un compromís amb Gladstone. Això no obstant, l'assassinat del secretari per a Irlanda (1882) facilità l'aplicació de noves lleis repressives. Gladstone, de nou al poder el 1886, defensà les propostes de la Home Rule, però Parnell, acusat de terrorisme pel "The Times" i desprestigiat per la seva vida privada, fou deposat com a cap de la Home Rule (1891).

Parvus
Berezin 1863 - Berlín 1927

Nom pel qual fou més conegut l'industrial i socialista rus Izrail Lazarevic Gel'fand (dit també Alexander Helphand). Instal·lat des del 1891 a Alemanya, Prússia i Suïssa, participà en diverses revistes socialistes i sostingué l'Iskra. El 1905 formà part del soviet de Sant Petersburg, però després de la repressió, exiliat de nou, esdevingué un pròsper home de negocis. Partidari dels alemanys durant la Primera Guerra Mundial, intentà més tard de fer costat a la Revolució Russa, però hom el rebutjà.

Pasionaria, La (veure Ibárruri Gómez, Dolores)

Pasteur, Louis
Dôle 1822 - Villeneuve-l'Étang 1895

Biòleg francès. Fill d'un humil blanquer, féu estudis a Arbois, a Besançon i a París (a l'École Normale i a la Sorbona). Doctorat en ciències (1847), ensenyà física i química a Dijon, Estrasburg (on es casà i continuà els seus primers treballs sobre dissimetria molecular) i Lilla. L'any 1857 fou nomenat administrador de l'École Normale Supérieure, i des d'aleshores residí a París, llevat d'alguns viatges que féu per l'estat francès (principalment a Arbois, Alais i Pont-Gisquet) a fi d'estudiar científicament la fabricació del vi i les malalties del cuc de seda. El 1873 començà a investigar les malalties infeccioses humanes, especialment el carboncle i la ràbia. El seu rebatiment de la teoria de la generació espontània, així com els seus estudis sobre la fermentació (alcohòlica i làctia) i les noves tècniques de conservació de la llet, ja l'havien donat a conèixer dins el món científic. L'èxit de les primeres vacunacions antiràbiques el feren famós arreu del món, i la seva teoria microbiana, acceptada per tothom, inspirà mesures d'asèpsia i antisèpsia que salvaren moltes vides. L'institut d'investigacions, que fou inaugurat sota el seu patrocini (1888) i que porta el seu nom, ha estat —i és encara— un centre d'ensenyament, investigació i elaboració de sèrums i vacunes d'utilitat mundial. L'obra escrita per Pasteur fou aplegada i publicada íntegrament pel seu nét Louis Pasteur Vallery-Radot, i aparegué a París amb el títol d'Oeuvres complètes (1924-39), en set volums.

Patton, George Smith
San Gabriel, Califòrnia 1885 - Heidelberg 1945

Militar nord-americà. Principal especialista en blindats en l'exèrcit dels EUA, a la Segona Guerra Mundial participà en les campanyes de Tunísia i Sicília. Cap del tercer exèrcit, es destacà a la batalla de Normandia (1944). Morí d'accident.

Pau I de Rússia
Peterburg 1754 - 1801

Tsar de Rússia (1796-1801). Fill de PereIII i de CaterinaII. De primer educat per la tsarina ElisabetI, més tard ho fou per Nikita Panin, conseller de la seva mare; aquesta, que aconseguí l'abdicació del tsar, ocupà el tron i allunyà Pau, que envià a la governació de Gacina, on aquest, casat en segones noces (1766) amb Guillemina de Darmstadt (Natàlia), efectuà reformes de govern i reclutà el seu exèrcit. Esdevingué tsar en morir Caterina i establí un ordre de successió dins la línia masculina de la dinastia Romanov (1797). Seguí una política oposada en tot a la de la seva mare; així, restringí els privilegis de l'aristocràcia i restablí l'administració centralitzada, abolida el 1775. Intervingué en l'exèrcit i servà una política vacil·lant respecte a la França revolucionària: participà en la segona coalició (1798), però el 1800 pactà amb Napoleó una neutralitat antibritànica. Provocà descontentament en els estaments més alts i fou assassinat.

Pau VI
Concesio, Brescia 1897 - Castelgandolfo, Laci 1978

Nom que prengué Giovanni Battista Montini en ésser elegit papa (1963). Format a la Universitat Gregoriana i a l'Acadèmia de nobles eclesiàstics, fou agregat a la nunciatura de Varsòvia. Assistent nacional dels universitaris catòlics italians (1926-31), collaborà amb Pius XII com a substitut de la secretaria d'estat (1937) i com a pro-secretari (1952). Dificultats d'entesa li proporcionaren l'arquebisbat de Milà (1954), on desplegà una vasta activitat. Creat cardenal per JoanXXIII (1958), n'esdevingué successor. Donà impuls decisiu a les tres darreres sessions del concili II del Vaticà i n'assumí plenament l'esperit, així com el desig de continuar el diàleg amb el món, plasmat en les encícliques Ecclesiam suam (1964) i Populorum progressio (1967) i la Carta al cardenal Roy (1971). Més controvertides resulten Mysterium fidei (1965), Sacerdotalis coelibatus (1967) i, sobretot, Humanae vitae (1968). Creà el sínode dels bisbes i els secretariats per als no cristians i per als no creients i donà vigor a les conferències episcopals. Entre el 1964 i el 1970 emprengué viatges, de signe pacífic (ONU) i ecumènic (Jerusalem, Consell Ecumènic de les Esglésies a Ginebra), i pel camí diplomàtic intervingué en la resolució dels conflictes mundials. Promogué l'Any Sant del 1975, que coronà amb esperança l'esforç del postconcili. Durant els darrers anys de pontificat veié accentuada la crisi dogmàtica, disciplinària i espiritual a l'interior del catolicisme, i, de portes enfora, no fou escoltat en les crides insistents a la pau. El seu testament i unes consideracions pòstumes sobre la mort revelen plenament una qualitat d'esperit ja prou manifestada en vida.

Paúl y Angulo, José
Jerez de la Frontera 1838 - París 1892

Polític. Participà en la revolució del 1868 i fou elegit diputat el 1869, però s'uní al grup de republicans descontents i dirigí una partida republicana a Andalusia (1869). Acusat d'instigador de l'assassinat del general Prim, s'exilià a Amèrica i França i publicà Los asesinos del general Prim y la política en España (1886), en defensa de la seva innocència.

Paulus, Friedrich
Breitenau, Hessen 1890 - Dresden 1957

Militar alemany. Lluità a la Primera Guerra Mundial. General (1939), participà en les campanyes de Polònia (1939) i França (1940), com a cap d'estat major de Reichenau. Destinat a la de Rússia (1941), el 1942 atacà Stalingrad; encerclat pels russos, hi resistí fins el 31 de gener de 1943 —el mateix dia Hitler el nomenà mariscal—. Testimoni al procés de Nuremberg, el 1953 fou alliberat pels russos i s'establí a l'Alemanya oriental.

Pavelic, Ante
Bradina, Hercegovina 1889 - Madrid 1959

Polític croat. Diputat per Zagreb (1920) i creador del moviment nacionalista Ustasa, organitzà l'assassinat del rei Alexandre I de Iugoslàvia (1934) i es refugià a la Itàlia de Mussolini. Els alemanys el feren cap de l'Estat Independent de Croàcia (1941). Cedí la Dalmàcia a Itàlia. En finir la guerra s'exilià a Àustria i, més tard, a l'Argentina (1948) i a Espanya (1957).

Pavía y de Lacy, Manuel
Granada 1814 - Madrid 1896

Militar. Primer marquès de Novaliches (1840). Intervingué en la primera guerra Carlina al capdavant de les tropes d'IsabelII. Moderat, sota el govern d'Espartero emigrà a França; amnistiat, tornà de l'exili (1843) i lluità contra les tropes d'Espartero a València, en les operacions del nord i contra la insurrecció de Barcelona. Fou ministre de la guerra (1847). Capità general de Catalunya el mateix any, combaté i destruí els guerrillers carlins de Tristany i de Ros d'Eroles. El 1854 era capità general de les Filipines. El 1858, a la caiguda de Narváez, fou encarregat de formar govern, sense prendre possessió. El 1868 comandà les forces reialistes que s'oposaren als revolucionaris i participà en la batalla d'Alcolea, on fou derrotat i ferit. Emigrat, tornà a Espanya després de la Restauració i es mantingué retirat de la política. És autor de Memorias de la guerra de Cataluña... (1851).

Pavía y Rodríguez de Alburquerque, Manuel
Cadis 1827 - Madrid 1895

Militar. Durant la Primera República defensà la tendència unitària enfront de la federal i reprimí els reductes cantonalistes d'Andalusia i els carlins de Navarra. Capità general de Castella la Nova, féu costat a Castelar i, així, el 3 de gener de 1874, coneixedor de la derrota d'aquest a les Corts, hi entrà i, en dissoldre l'Assemblea, posà fi a la Primera República. Fou capità general de Catalunya (1880-81) i novament de Castella la Nova (1885-86).

Pearson, Lester Bowles
Toronto 1897 - Ottawa 1972

Estadista canadenc. Ambaixador als EUA (1945-46), sotssecretari i ministre d'afers estrangers (1948-57), fou cap del partit liberal (1958-63) i primer ministre (1963-67), quan aquest guanyà les eleccions. El 1957 obtingué el premi Nobel de la pau.

Peary, Robert Edwin
Cresson Springs 1856 - Washington 1920

Marí i explorador nord-americà. Entre el 1886 i el 1901 féu expedicions a Grenlàndia, on explorà l'interior d'aquelles terres i en comprovà la insularitat. El 1909 descobrí el pol nord. Escriví Northward over the Great Ice (1898), The North Pole: Its Discovery in 1909 (1910).

Peel, Robert
Bury 1788 - Londres 1850

Polític britànic. Diputat tory a 21 anys, secretari d'afers irlandesos el 1812 i secretari de l'interior el 1828, reformà el codi penal i organitzà, per primera vegada a la Gran Bretanya, una força permanent de policia metropolitana. Oposat a la política tory, formà, damunt la base d'uns principis de reforma moderada, el Conservative Party, amb el qual triomfà a les eleccions del 1841. El seu govern (1841-46) traçà l'esquema de l'actuació dels conservadors durant l'era victoriana: modificació de les estructures polítiques per garantir llur permanència al poder en un context de canvis socials profunds. Cal subratllar el seu Bank Charter Act (1844), conegut també amb el seu nom, la seva política de fermesa i de conciliació intermitents envers Irlanda i el Chartism i l'abolició, contra l'opinió majoritària del propi partit, de les Corn Laws (1846).

Peiró i Belis, Joan
Barcelona 1887 - Paterna, Horta 1942

Anarcosindicalista. Obrer del vidre, inicià la seva vida de militant en 1906-08 a Badalona. A partir del 1915 fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers i en 1916-20 en fou el principal responsable. Així mateix fou redactor (gener del 1916 - febrer del 1917) i director (febrer del 1917-20) d'"El Vidrio". Alhora, també a Badalona, fou un dels fundadors de la federació local de societats obreres (el 1915) i del seu òrgan de premsa "La Colmena Obrera" (1915-20), que a partir del gener del 1917 dirigí. La seva conversió a l'anarcosindicalisme i la seva experiència organitzativa, juntament amb la repressió desencadenada contra la CNT en 1919-20 a Barcelona, el dugueren a ésser cridat com a quadre confederal clandestí, després d'intervenir en el congrés de la CNT a Madrid del desembre del 1919. Tanmateix, el desembre del 1920 fou detingut i posteriorment empresonat a Sòria i a Vitòria. En llibertat, a partir del febrer del 1922 es féu càrrec de la secretaria del comitè nacional de la CNT i dirigí la seva reorganització, especialment adreçada a confirmar-ne el contingut anarcosindicalista en contra de les tendències pro bolxevics. Organitzà la conferència de Saragossa del juny de 1922 —que rebutjà l'adhesió a la Tercera Internacional i proclamà la reconstrucció de l'AIT— i fou l'autor de la moció coneguda com a "moció política", que declarà el paper polític, no parlamentarista, de la CNT. Poc després deixà la secretaria confederal i, establert a Mataró, passà a treballar de nou com a vidrier i a partir del 1925 dirigí la constitució de la Cooperativa del Vidre —Forn del Vidre—. En 1924-25 desenvolupà un gran esforç doctrinal per a definir el contingut ideològic de la CNT. Hi fixà com a punts essencials el funcionament regular dels seus òrgans i la no-imposició per damunt d'aquest dels anarquistes, una nova concepció de l'acció directa i el federalisme. Publicà en aquest sentit Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925), que s'oposà a les tesis d'Abad de Santillán, Buenacasa, etc, favorables a una definició explícita anarquista del moviment obrer. Després hagué de fer-se càrrec de nou de la secretaria del comitè nacional, en 1928-29, en la clandestinitat, i encapçalà una sèrie d'intents d'entesa amb els republicans catalanistes —en especial Macià— per a la preparació d'un moviment revolucionari contra la Dictadura, lligams que mantingué posteriorment a través de la seva col·laboració a "L'Opinió", en 1929-30, i de la signatura del Manifest d'Intel·ligència Revolucionària del març del 1930. Malgrat haver estat partidari de la legalització dels sindicats en 1924-25 i un dels fundadors de "Vida Sindical" (1926), en 1929-30 aturà l'intent de Pestaña de dur la CNT a l'acceptació dels comitès paritaris. Més tard fou director de "Solidaridad Obrera" (1930 i 1931) i un dels signants del Manifest dels Trenta de l'agost del 1931, després d'aconseguir l'aprovació del congrés de la CNT a Madrid pel juny del 1931 de les seves idees sobre les federacions d'indústria. Principal inspirador ideològic del trentisme i dels Sindicats d'Oposició, fou un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i redactor de "Cultura Libertaria" i "Sindicalismo". Procurà, tanmateix, ésser guardià de l'ortodòxia anarcosindicalista i així s'oposà successivament a la creació del Partit Sindicalista i als intents dels sindicats de Sabadell d'apropament al marxisme. En 1935-36 no pogué imposar, però, les seves condicions per al reingrés dels Sindicats d'Oposició a la CNT. Esclatada la guerra civil, participà en el comitè local antifeixista de Mataró, demanà des de "Combat" i "Llibertat" un ordre revolucionari, denuncià la violència individual i pel novembre del 1936 passà en nom de la CNT a formar part del govern Largo Caballero com a ministre d'indústria. Després dels fets de maig del 1937 es féu càrrec de la direcció del diari "Catalunya", i el 1938 fou comissari general d'energia elèctrica. Exiliat el 1939, participà a França en la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols. Després, el 1940, fou detingut per la Gestapo, que el lliurà a les autoritats militars espanyoles. Empresonat a València, fou condemnat a mort i afusellat el 24 de juliol de 1942. Diverses recopilacions d'articles seus són Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936), Problemas y Cintarazos (1946), Pensamiento de Juan Peiró (1959) i Escrits (1975).

Perelló i Domingo, Marcel.lí
Barcelona 1897 - Mèxic 1961

Polític. Forner d'ofici, milità durant la Dictadura de Primo de Rivera a Bandera Negra. Arran de la seva participació en el complot de Garraf, fou detingut, condemnat a 30 anys i empresonat (1925-30). En proclamar-se la República, el 1931, fou indultat. Polític actiu, milità en organitzacions independentistes com Nosaltres Sols, Partit Català Proletari i Estat Català. Durant la guerra civil de 1936-39 fou director del "Diario de Barcelona" i un alt dirigent d'Estat Català. En acabar-se el conflicte, el 1939, es refugià a França. Més tard, el 1942, s'exilià a Mèxic, on treballà com a agent comercial. Es conservà fidel als seus ideals independentistes. Integrat a la vida dels catalans en aquest país, col·laborà amb articles de contingut catalanista a diverses revistes catalanes d'Amèrica. Fou un dels fundadors de la revista en català "Enllà". Fou membre actiu de la Unió Catalana Independentista, que depenia del Grupo de Santiago de Cuba.

Peres, Shimon
Kronstadt [actual Wolczyn], Silèsia 1923

Polític israelià. Emigrà a Palestina (1934) i l'any 1947 s'afilià al moviment sionista de joves, Haganah. D'ençà del 1948 sovint ha ocupat diversos ministeris, en especial el de defensa. Membre del partit laborista (Mapai), el 1965 seguí D.Ben Gurion al partit Rafi fundat per aquest. El 1968 ingressà en el partit laborista d'Israel —format per la fusió del Mapai, el Rafi i l'Ahdut ha'Avoda—, el qual presidí en 1977-92. Primer ministre (abril-juny del 1977) i líder de l'oposició durant l'etapa de govern dretà del Likud (1977-84), en 1984-86 presidí un govern d'unitat nacional amb participació dels laboristes i el Likud. Arran de la victòria laborista del juny del 1992 fou nomenat ministre d'afers estrangers i negocià amb l'OAP l'aplicació dels acords de pau del setembre del 1993, que atorgaven l'autonomia als territoris ocupats, motiu pel qual rebé el 1994 el premi Nobel de la pau conjuntament amb Y.Arafat i Y.Rabin. A la mort d'aquest en atemptat (1995), el succeí en el càrrec de primer ministre fins el 1996, que l'abandonà després de la derrota laborista en les eleccions generals.
Després de la victòria del partit laborista en les eleccions legislatives del 1992 es convertí en ministre d'exteriors i fou un dels principals impulsors, juntament amb el primer ministre Rabin, del procés de pau amb els palestins. L'any 1994 rebé, amb Y.Rabin i I.Arafat, el premi Nobel de la pau. Arran de l'assassinat de Rabin, al novembre del 1995, accedí al càrrec de primer ministre. Perdé les eleccions generals del 1996 per un estret marge de vots.

Pérez de Castro, Evaristo
Valladolid 1771 - Madrid 1849

Diplomàtic i polític castellà. Agregat a la legació de Lisboa (1800-07), anà a Baiona a entrevistar-se amb Ferran VII, com a enviat de la Junta de govern. El 1809 fugí de Madrid i anà a Sevilla. Diputat a les corts de Cadis (1814) i ministre d'Estat (1820-21), més tard fou ambaixador a Lisboa (1834-38). Cap del govern (1838-40), en caure aquest s'exilià fins que acabà la regència d'Espartero.

Pérez de Cuéllar, Javier
Lima 1920

Diplomàtic peruà. Ambaixador del seu país a diversos estats d'Europa i Amèrica des del 1964, delegat de l'ONU a Xipre (1975-78) i sots-secretari de l'organització internacional per a afers polítics (1978-81), al llarg de dos mandats fou secretari general de les Nacions Unides (1982-86 i 1986-92). El 1995 concorregué sense èxit a les eleccions presidencials del Perú.
Després de l'acabament del seu mandat com a secretari general de l'ONU l'any 1991 i la seva substitució per l'egipci Boutros Boutros Ghali, el 1994 retornà al Perú, on fundà la Unió pel Perú, partit de centre creat amb la intenció de disputar l'espai hegemònic que ocupaven Fujimori i el seu partit en el govern, Cambio 90. En les eleccions legislatives i presidencials celebrades simultàniament el 9 d'abril de 1995, Pérez de Cuéllar i el seu partit es configuraren com la segona força del país (21,8% dels vots en les presidencials i 17 escons en les legislatives), però quedaren molt lluny de l'àmplia majoria assolida per Fujimori i Cambio 90.

Pérez Esquivel, Adolfo
Buenos Aires 1931

Activista argentí. Escultor i arquitecte de professió, exercí la docència a l'escola d'arquitectura de la universitat de Buenos Aires fins el 1974, any que fou elegit coordinador general del Servicio Paz y Justicia, organisme cristià creat a mitjan anys seixanta, amb seu a Buenos Aires, que coordina els grups no violents de l'Amèrica Llatina. Des de llavors ha dedicat la seva activitat a la defensa i promoció dels drets humans bàsics. Denuncià públicament els crims perpetrats pel règim dictatorial argentí instaurat el 1976, motiu pel qual fou empresonat en 1977-78. El 1977 rebé el Memorial Joan XXIII de la Pau, concedit per Pax Christi i atorgat per l'Institut de Polemologia Víctor Seix de Barcelona, i el 1980 fou guardonat amb el premi Nobel de la pau. Des del 1987 és president de la Lliga Internacional per als drets i l'Alliberament dels Pobles.

Pérez Galdós, Benito
Las Palmas de Gran Canaria 1843 - Madrid 1920

Novel·lista, dramaturg i articulista castellà. Fill del militar Sebastián Pérez Macías (1784-1871), que havia participat en la guerra contra Napoleó, el 1862 es traslladà a Madrid a estudiar la carrera de dret, que no acabà. Allà publicà la seva primera novel·la de consideració, La Fontana de Oro (1867), que sembla anunciar els Episodios Nacionales. Abans d'aquests publicà dues novel·les de tipus romàntic, La sombra (1870) i El audaz (1871). Els Episodios començaren a sortir el 1873. Des del gener d'aquest any fins al desembre del 1879 n'aparegueren les dues primeres sèries: vint novel·les lligades per l'aventura fulletonesca del seu protagonista. Tres sèries més (vint-i-sis novel·les) aparegueren més tardanament (entre el 1898 i el 1912). Aquest extens corpus va de la batalla de Trafalgar a la Restauració borbònica. Malgrat la fama dels Episodios, la part més vàlida de Pérez Galdós i on es fa palès el tremp de la seva narrativa són les seves novel·les, i en especial les que es refereixen a un sector força definit del Madrid de l'època d'Isabel II i de la Restauració, conjunt iniciat ja amb La familia de León Roch (1878) i integrat per La desheredada (1881), El amigo Manso (1882), El doctor Centeno (1883), Tormento (1884), La de Bringas (1884), Lo prohibido (1885), Fortunata y Jacinta, dos volums (1886 i 1887), Miau (1888), La incógnita (1888), Realidad (1889), les quatre a l'entorn de la figura sinistra d'un usurer —Torquemada en la hoguera (1889), Torquemada en la Cruz (1893), Torquemada en el Purgatorio (1894) i Torquemada y San Pedro (1895)— i Misericordia (1897). A part aquestes novel·les, lligades entre elles per una identitat de personatges i d'ambients, n'escriví d'altres, entre les quals cal recordar: Doña Perfecta (1876), Gloria (1877), Marianela (1878), Àngel Guerra (1890), Tristana (1892), Nazarín (1895) i Halma (1895). L'adhesió al realisme —tal com l'entenia, potser a través de la comtessa de Pardo Bazán, teoritzadora del gènere— el dugué a escriure algunes novel·les íntegrament dialogades, com La loca de la casa (1892), El abuelo (1898), Casandra (1905). També el teatre ocupà bona part de la seva activitat i adaptà a l'escena diverses novel·les seves. Els èxits més durables són, potser, Electra (1901), Pedro Minio (1908), La de San Quintín (1894), Sor Simona (1915). Els seus articles de premsa van de la ressenya de les sessions del Parlament a la crítica literària i musical. Fou acadèmic de l'Academia Española (1897). Es relacionà assíduament amb els escriptors catalans del seu temps, singularment amb Narcís Oller. Home d'ideologia liberal i progressista, contrari al fanatisme i a l'autoritarisme, proposava, com a pràctica, el que hom ha anomenat reformisme.

Pérez i Baró, Albert
Barcelona 1902 - 1989

Escriptor i sindicalista. Pertangué a la CNT i col·laborà a "Solidaridad Obrera" i a "El Diluvio". Durant la guerra civil, com a cap de negociat de la conselleria d'economia de la Generalitat, tingué un paper preponderant en l'aplicació del decret de col·lectivitzacions. S'exilià el 1939, i en tornar fou un dels capdavanters de la reactivació de les cooperatives. Publicà El moviment cooperatiu a Catalunya (1961), en col·laboració amb Joan Ventosa i Roig, Ética y economía cooperativa (1963), Cooperació i cooperativisme (1966), Trenta mesos de col·lectivisme a Catalunya (1970) —sobre l'experiència de la guerra civil—, Temàtica cooperativista (1971), Les cooperatives a Catalunya (1972), Autogestió obrera (1974), Cent anys de la Cooperativa Teixidors a mà (Gràcia 1876-1976) (1976), Antologia cooperativista (1978) i els volums de memòries Els "feliços" anys vint (1974) i D'aquell temps, d'aquest país (1982). El 1986 publicà una tercera edició de Trenta mesos de col·lectivisme a Catalunya (1936-1939). Hom li ha dedicat El cooperativisme com a tercera via. Homenatge a Albert Pérez i Baró en el 90è aniversari del seu naixement (1992).

Pérez i Guillem, Josep
Pedralba, Serrans segle XIX ?

Revolucionari cantonalista, conegut com El Enguerino. Intervingué en la revolució de setembre del 1868, i el 1869, com a comandant de voluntaris, lluità contra les partides carlines aixecades a la comarca dels Serrans. El 1873 lluità a la Ribera Alta contra els destacaments anticantonalistes dels generals Martínez Campos i Villacampa, que assetjaven València.

Pérez Jiménez, Marcos
Michelena, Tachira 1914

Militar i polític veneçolà. Coronel, col·laborà a enderrocar el president Rómulo Gallegos (1948). President del govern (1952), governà dictatorialment. Deposat (1958), fou jutjat i empresonat (1964-68). Més tard, fundà la Cruzada Cívica Nacionalista, que obtingué uns migrats resultats electorals, i hagué d'exiliar-se a Espanya.

Perón, Juan Domingo
Buenos Aires 1895 - 1974

Militar i polític argentí. Oficial de l'exèrcit, fou destinat a les ambaixades de Xile i Itàlia i participà en la caiguda del president Hipólito Irigoyen. Dirigent del misteriós Grupo de Oficiales Unidos, fou un dels organitzadors del cop d'estat del 1943, favorable a les potències de l'Eix. Fou ministre del treball i de la guerra i vice-president del govern Farrell. Passà d'un neutralisme militar a un conservadorisme feixistitzant i desembocà en un populisme nacionalista pro-occidental (1945), basat en la Confederación General del Trabajo i en la manipulació informativa (1945). Una reacció de la burgesia el féu destituir arran de la derrota del règim nazi, però una gran mobilització popular conduïda per Eva Duarte, la seva muller, el tornà al poder. Guanyà les eleccions del 1946 enfront de la coalició conservadora-radical-socialista-comunista i començà una nova política sòcio-econòmica que es basava en l'onada de prosperitat de la postguerra. Establí un cert control estatal sobre l'economia i nacionalitzà els ferrocarrils i els telèfons, operacions que arruïnaren les finances públiques. En canvi, instaurà un règim dictatorial assentat en el Partido Único de la Revolución. En política exterior fou un dels pocs suports del règim de Franco, els anys 1945-48. Les masses treballadores li atorgaren el triomf electoral del 1951 enfront dels candidats burgesos, però la mort d'Eva Duarte el privà del seu principal nexe d'unió amb els sectors obrers. Aquest fet, sumat a la corrupció general del sistema i sobretot a la crisi econòmica (1953-55), li alienaren la voluntat popular, i el 1955 una part de l'exèrcit, aliat amb l'Església i els partits burgesos, el destituí, i s'exilià. Durant el seu exili es creà un mite sobre el seu retorn, àmpliament desitjat per les masses argentines. Aquest sentiment permeté als peronistes de guanyar les eleccions del 1973, i Perón tornà a l'Argentina i substituí el president Héctor Cámpora. La seva segona etapa presidencial, clarament favorable als sectors més conservadors del peronisme, fou molt curta i ineficaç. El 1961 s'havia casat amb María Estela (o Isabel) Martínez, que ell nomenà vice-president (1973) i que el succeí en la presidència (1974) fins que fou enderrocada pel cop d'estat militar del març del 1976.

Persson, Göran
Vingaker 1949

Polític suec. Estudià sociologia i ciències polítiques a la universitat d'Örebro. El 1971 fou nomenat secretari d'organització de les Joventuts Socialistes. Diputat en la legislatura 1979-84, el 1985 fou escollit regidor de Katrinenholm, càrrec que ocupà fins el 1989, que fou nomenat ministre d'afers escolars. El 1994 passà a encarregar-se del ministeri de finances amb el govern d'Ingvar Carlsson, a qui al març del 1996 succeí com a primer ministre després de la seva dimissió. Aquell mateix mes, Persson també fou nomenat líder del Partit Socialdemòcrata dels Treballadors Suecs (SAP) en substitució de Carlsson.

Pertini, Alessandro
Stella, Ligúria 1896 - Roma 1990

Polític italià. El 1918 s'afilià al partit socialista. Antifeixista destacat, fou empresonat (1926 i 1928-35), expulsat del país (1926-28) i confinat en un camp de treball (1935-43), pel règim de B.Mussolini. L'any 1943 es convertí en membre del consell executiu del seu partit, i, més tard, de l'Assemblea Constituent italiana (1946). Diputat des del 1948, president de la cambra dels diputats (1968-76), el 1978 fou elegit president de la república, càrrec que exercí fins el 1985 amb gran autoritat i independència i envoltat d'una extraordinària popularitat. Fou senador vitalici.

Pestaña Núñez, Àngel
Santo Tomás de las Ollas, Ponferrada, Lleó 1886 - Barcelona 1937

Dirigent anarcosindicalista. Fill de miner, treballà de jove com a peó a mines de Biscaia. El 1905 anà a França i a Algèria. Des d'aquí començà a col·laborar a "Tierra y Libertad" de Barcelona, on arribà per l'agost del 1914. Aviat destacà com orador de l'Ateneu Sindicalista i com a organitzador sindical. S'alineà amb els anarquistes purs i ingressà en el grup editor de "Tierra y Libertad". Participà en el Congrés Internacional de la Pau (Ferrol 1915), d'on sorgiren els primers intents reorganitzadors de la CNT a nivell espanyol, i intervingué en la preparació de la vaga revolucionària d'agost del 1917. Des del 1915 col·laborà també a "Solidaridad Obrera", periòdic del qual fou nomenat administrador (1916) i director (1918-19). Publicà (juny del 1918) unes cartes de Bravo Portillo que demostraven la participació d'aquest en l'espionatge a Barcelona a favor d'Alemanya. Després del congrés confederal de desembre del 1919 a Madrid, que aprovà provisionalment l'adhesió a la III Internacional, assistí al seu segon congrés (Moscou, juny del 1920): acusà els bolxevics d'exercir una dictadura i es refermà en la defensa anarquista de la necessitat de fer desaparèixer l'estat. No pogué lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 (completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setenta días en Rusia), puix que, detingut a Itàlia el novembre del 1920, fou traslladat a la presó de Barcelona i hi romangué fins el 1922. Tanmateix l'informe decidiria la conferència de Saragossa de la CNT del juny del 1922 a intentar la reconstrucció d'una altra Associació Internacional de Treballadors. L'agost del 1922 resultà ferit per uns pistolers a Manresa i la campanya oberta entorn d'aquest fet determinà en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es produí el 1922-23, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu del 1923, època en la qual segurament degué tornar a la direcció de "Solidaridad Obrera". Sota la Dictadura, i fins el 1927, s'alineà clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. Participà en la redacció de "Solidaridad Proletaria" (1924-25) i de "Vida Sindical" (1926) i fou empresonat en diverses ocasions. Després, a partir del maig del 1927, defensà l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme s'allunyà de l'anarcosindicalisme de Peiró. Impulsà la creació del grup Solidaritat (desembre del 1928) i proposà la Unió de Militants per a reconstituir la CNT. Després substituí Peiró en la secretaria del comitè nacional de la CNT (juny-desembre del 1929) fins que fou obligat a dimitir. La reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li permeté de tornar a exercir una gran influència i possiblement ocupà de nou la secretaria del comitè nacional. Amb la proclamació de la Segona República, hom el confirmà en aquest lloc (juny del 1931 — febrer del 1932), però, després de l'ofensiva triomfal dels anarquistes i en especial de la FAI contra el trentisme, fou expulsat de la CNT al desembre del 1932. Pogué constituir la Federació Sindicalista Llibertària (1933). Paral·lelament desenvolupà el mateix any una intensa activitat com a publicista: col·laboracions a "Sindicalismo" de Barcelona i a "La Libertad" de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. El 1934 acomplint l'evolució revisionista de l'anarcosindicalisme, creà el Partit Sindicalista, del qual fou president. Participà en l'Aliança Obrera i després en el pacte del Front Popular, gràcies al qual resultà elegit diputat a corts per Cadis. Durant la guerra civil residí a Madrid i a Barcelona i col·laborà molt a "El Sindicalista" defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia. Dirigí el diari "Mañana", òrgan de la federació catalana del Partit Sindicalista. Pogué tornar a la CNT pel setembre del mateix any i intervingué encara en la reunió de les corts republicanes celebrades a València el 2 d'octubre de 1937. El 1935 havia publicat Por qué se constituyó el Partido Sindicalista i el desembre del 1936 ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista?.

Pestel', Pavel Ivanovic
Moscou 1793 - Peterburg 1826

Militar rus. Lluità a la campanya de França (1814). Home destacat i atret pel liberalisme, organitzà diverses societats secretes i manifestà les seves idees en un projecte de Constitució. Cap destacat de la conspiració decabrista, fou executat.

Pétain, Henri-Philippe-Omer
Cauchy-à-laTour 1856 - illa de Yeu 1951

Militar i estadista francès. Professor a l'Escola de Guerra (1901-10), les seves teories defensives el feren impopular. General als 58 anys, durant la Primera Guerra Mundial participà en l'ofensiva de Champagne (1915) i dirigí la defensa de Verdun (1916), que li valgué ésser considerat heroi nacional. Comandant en cap de l'exèrcit francès (1917) i mariscal (1918), sufocà amb Primo de Rivera la rebel·lió d'Abd el-Krim al Marroc (1925). Ministre de Guerra en el govern dretà de Doumergue (1934) i ambaixador a l'Espanya franquista (1939), després de la desfeta francesa (1940), fou nomenat vice-president i, després, president del Consell de govern. Sol·licitat l'armistici als alemanys, assumí a Vichy les funcions de cap d'estat i després de reunir-se amb Hitler a Montoire (octubre del 1940), col·laborà amb Alemanya i fundà un estat totalitari, sota el lema "Treball, Família, Pàtria". Després dels contactes amb Londres a la fi del 1940 i amb Franco (febrer del 1941), nomenà Laval president del govern (1942). En finir la guerra, reeixí a refugiar-se a Suïssa. Tornà a França per ésser jutjat i, després d'un procés, en el qual observà un mutisme absolut, fou condemnat a mort, pena que li fou commutada per cadena perpètua (1945).

Pétion de Villeneuve, Jérôme
Chartres 1753 - Saint-Émilion 1794

Polític francès. Advocat, obert a les idees reformistes, fou elegit diputat als Estats Generals (1789) i, juntament amb Robespierre, lluità per l'alliberament de les classes baixes i per altres reformes democràtiques. Dissolta l'Assemblea Nacional, fou elegit batlle de París (1791) i primer president de la Convenció Nacional (1792). Unit amb els girondins i membre del Comitè de Salut Pública, atacà Robespierre (1793) i fou proscrit. A l'exili, amb Buzot i Barbaroux, intentà de revoltar Normandia, però, després del fracàs de Vernon, fugí a Bordeus, on, vençut, se suïcidà.

Peugeot, Armand
Valentigney 1849 - Neuilly-sur-Seine 1915

Enginyer i industrial francès. Juntament amb el seu germà Eugène Peugeot (Hérimoncourt, 1844 — 1907) inicià la fabricació a França de bicicletes i automòbils, tot agrupant diverses societats ja existents, creades per la família Peugeot. El 1897 fundà la Société des Automobiles Peugeot. Els fills d'Eugène s'hi associaren el 1910 i formaren una nova societat. Després de la Primera Guerra Mundial s'anaren independitzant diverses societats: la Peugeot Cycles (1926), la Peugeot Automobiles (1929) i la Peugeot et Cie.

Pi i Margall, Francesc
Barcelona 1824 - Madrid 1901

Polític republicà. Fill d'un obrer del tèxtil, després de passar pel seminari (1831-37), estudià dret i formà part de la Societat Filomàtica (1841). Autor el 1842 de Cataluña, primer i únic volum de La España Pintoresca, s'instal·là el 1847 a Madrid. A la mort de Piferrer escriví part del segon volum de Catalunya i el de Granada dels Recuerdos y Bellezas de España (1848-52). La inicial dedicació als temes artístics i històrics s'acomplí amb la publicació, el 1851, de la Historia de la Pintura i d'Estudios sobre la Edad Media, obres polèmiques i de crítica del cristianisme que foren condemnades pel bisbat i prohibides per la censura. La seva intervenció destacada en la vida política començà el 1854 en el partit democràtic. Durant la revolució del juliol d'aquell any intentà ja donar al moviment uns continguts doctrinals i econòmics (a través del full "El Eco de la Revolución"), i al mateix objectiu respongué la publicació poc després de La Reacción y la Revolución (1854). Influït fonamentalment per Hegel, Rousseau i Proudhon —encara que el seu federalisme pactista fos independent de la influència proudhoniana—, assenyalà la contradicció entre una llei del progrés, fatal i d'acció continuada, i l'actuació de la "reacció" (la tradició, l'autoritat, l'església, la monarquia). En especial la monarquia, per mantenir-se, havia d'aixafar la sobirania de l'individu; només en la república federal, el "contracte lliure" o el pacte permetia de substituir l'autoritat com a base de les relacions socials. El seu programa reformista es concretava a preconitzar la reconstrucció administrativa de les regions històriques com a estats autònoms i l'arraconament de l'església i de l'exèrcit. Cofundador de "La Razón" (1856), redactor de "La Discusión" (1857-59) i, finalment, director d'aquesta (1864), procurà desenvolupar un reformisme econòmic, només enunciat en La Reacción y la Revolución. En especial, contra l'individualisme liberal de Castelar, el seu ideari "socialista" defensà l'intervencionisme estatal o de la col·lectivitat en la vida econòmica sense negar però la propietat privada. Exiliat a París en 1866-68, aprofundí el coneixement de Proudhon —del qual traduiria la major part de les obres importants a partir del 1868— i alhora que reafirmava l'anterior federalisme pactista trencà amb els caps dretans del partit democràtic. No tornà a Espanya fins al febrer del 1869, quan fou elegit diputat a corts per Barcelona (ho seria ininterrompudament fins el 1873), i a partir del 1870 el seu paper fou hegemònic dins la direcció del Partit Republicà Democràtic Federal. Preocupat sobretot per impedir el retraïment parlamentari i mantenir dins el partit la seva teoria del pacte, no pogué evitar, després dels fracassos electorals dels anys 1871 i 1872, un constant i alternatiu atac de la dreta benvolent i l'esquerra intransigent, sense aconseguir la formació d'un centre majoritari. Sota la Primera República Espanyola defensà una política d'estricte compliment d'un programa legalista: eleccions a corts constituents que devien aprovar ràpidament una constitució federal. Ministre de la governació (febrer-juny del 1873), el seu prestigi assolí el punt més alt per l'abril, quan desféu l'intent de cop d'estat dels radicals, però com a cap del poder executiu (11 de juny — 18 de juliol) no pogué evitar l'esclat del cantonalisme, i en negar-se a una repressió recolzada en l'exèrcit, la seva posició esdevingué insostenible. Intentà posteriorment una reconstrucció de l'aliança centre-esquerra (setembre del 1873 i gener del 1874), però el cop d'estat del general Pavía n'impedí la realització. Restaurada la monarquia, publicà Las Nacionalidades (1876), on féu un considerable esforç per concretar les seves teories federals en el cas espanyol i fugint de l'idealisme de La Reacción y la Revolución utilitzà una metodologia empírica. Després d'encapçalar la reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal a partir del 1880, fou l'autor del projecte de constitució federal del 1883 i del programa del partit del 1894. Amb els anys, s'aguditzà la seva inflexibilitat doctrinal; fou una personalitat admirada per la seva honestedat i coherència, però no exercí una directa influència política. Assolí tanmateix un gran ressò la seva campanya, des d'"El Nuevo Régimen" (periòdic que fundà a Madrid el 1890) i des de les corts (on tornà els anys 1886, 1891 i 1893), a favor de la independència de Cuba. El trencament amb Valentí Almirall el 1881 el marginà en part del catalanisme, però no deixà d'ésser-ne el quasi únic defensor de Madrid estant. El 1901, poc abans de morir, presidí els Jocs Florals de Barcelona. Fou potser el més important ideòleg i defensor de la no realitzada revolució democràtica burgesa del s XIX a l'estat espanyol i el seu pensament fou a la fi especialment influent en el catalanisme esquerrà i en l'anarquisme. Els principals escrits seus dels darrers anys foren recopilats per Gabriel Alomar amb el títol d'Articles (1908) i per Rovira i Virgili amb el de La Qüestió de Catalunya (1913). Per la seva banda, els anarquistes reivindicaren sobretot La Reacción y la Revolución. Altres obres importants seves foren La República de 1873 (1874), justificativa de la seva actuació aquell any, Historia General de América (1878) i Las luchas de nuestros días (1890).

Pi i Sunyer, Carles
Barcelona 1888 - Caracas 1971

Polític, economista i escriptor. Fill de Jaume Pi i Sunyer. Es graduà d'enginyer el 1908. Dirigí l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Sants i l'Escola Superior d'Agricultura (1916) de la Mancomunitat. S'especialitzà en temes de caràcter econòmic i d'altres de relacionats amb la seva activitat professional i docent. El 1925 fou secretari de la Federació de Teixits i Filats de Catalunya i el 1928 secretari i tècnic del Comitè Regulador de la Indústria Cotonera. Publicà: Per la cultura obrera: l'acció de les nostres escoles professionals, La formació del coneixement a les ciències gràfiques, Apunts per a la història de la indústria cotonera catalana (1925) i L'aptitud econòmica de Catalunya (1927-29), entre altres. Alhora col·laborà regularment a «La Publicitat», «Revista de Catalunya», «L'Horitzó», «Ciència», «Indústria Catalana», «La rambla», «La Humanitat» i altres publicacions professionals. Membre d'Acció Catalana Republicana, s'apropà després a Esquerra Republicana de Catalunya, on ingressà el 1932. Fou diputat al Parlament de Catalunya i, el 1931, a les Corts Espanyoles constituents, i director general de comerç, el mateix any. Pel desembre del 1932 fou designat conseller de finances de la Generalitat i intervingué en el traspàs de serveis a la Generalitat, i pel gener del 1933 encapçalà el govern com a conseller delegat. Cessà el 2 d'octubre de 1933 per les tensions del problema rabassaire i el 8 d'octubre ocupà el ministeri de treball en el govern de Martínez Barrio. Alcalde de Barcelona (febrer del 1934), donà suport als fets del 6 d'octubre de 1934 i fou empresonat i desposseït del càrrec. Tornà a l'alcaldia després del triomf electoral del front popular pel febrer del 1936, fins que passà a la conselleria de cultura del juny del 1937 fins el 1939. Continuà escrivint i publicà La vida i les lletres de Júlia de Lespinasse (1936), Tres aventurers italians a Barcelona (1936), La corda greu (1937), Dels temps de la sembra (1937) i La porta oberta (1938). S'exilià a França i després a Londres, on presidí el Consell Nacional de Catalunya (1941-45) i fou membre del Govern de la Generalitat a l'exili (1945-47). Col·laborà molt en la premsa de l'exili i fou una de les figures més respectades. El 1952 s'establí a Caracas, on havia anat contractat pel Ministerio de Fomento d'aquest país. Hi fundà i definí la Comisión Venezolana de Normas Industriales (COVENIN). Fou professor d'economia a la Universidad Central de Venezuela i investigà el procés d'independència veneçolà. Participà i fou premiat a diversos jocs florals de la llengua catalana i nomenat mestre en gai saber el 1963, a Montevideo. Membre i president honorari del Centre Català de Caracas. En aquest país, col·laborà al «Boletín de la Academia de la Historia», «Boletín Histórico» de la Fundación John Boulton, a les revistes «Nacional de Cultura», «Shell», «El Farol» i al diari «El Nacional». Escriví encara nombrosos llibres, com Coses i gent de Caracas (1958), El comerç de Catalunya amb Espanya (1959, 1974), Barcelona: la vida de les fronteres durant la guerra amb la França (1967), Miranda y Casanova (1967), Maria Pi i Sunyer i el seu temps , El archivo y la casa de Miranda (1969), El general Juan Robertson, un prócer de la independencia (1971), La cançó a mitja veu (1970), Sonets (1971), Una interpretació de l'Empordà (1976), Aquell verd anglès (1977) i Patriotas americanos en Londres (1978). Escriví quatre volums de memòries -La República y la Guerra, memorias de un político catalán (1975), El Consell Nacional de Catalunya (1978), El Govern de la Generalitat a l'exili (1979) i La Guerra (1936-1939) (1986)-, obres publicades pòstumament per la seva filla Núria. El 1980 les seves despulles foren traslladades de Caracas a Barcelona, on foren rebudes amb honors d'alcalde i inhumades.

Pi i Sunyer, Francesc
Roses, Alt Empordà 1857 - Barcelona 1907

Republicà. Germà de Pere i de Jaume Pi i Sunyer i nebot de Francesc Sunyer i Capdevila. Del partit republicà federal, col·laborà a "El Nuevo Régimen" de Madrid i a "El Federal" de València. Encapçalà l'escissió procatalanista denominada Catalunya Federal, però aviat tornà a la disciplina del partit. Presidí el consell federal regional i el 1904 fou elegit diputat provincial per Sabadell i Terrassa. El 1906 s'adherí a Solidaritat Catalana. És autor d'El problema catalán (1906).

Picasso, Pablo Ruiz
Màlaga 1881 - Mougins, Provença 1973

Pintor, dibuixant, gravador, escultor i ceramista. Fill del professor de dibuix i pintor José Ruiz Blasco. Fou mal alumne en els primers estudis. Els seus primers dibuixos daten del 1891, any que la família es traslladà a la Corunya, on es produí la desclosa del seu geni. El 1895 retornà a Màlaga i, a la tardor, s'establí a Barcelona i ingressà a Llotja, on fou deixeble d'Antoni Caba. La Primera Comunió figurà a l'Exposició de Belles Arts del 1896. Compartí, amb Manuel Pallarès, el taller del carrer de la Plata, 4. Ciència i Caritat obtingué menció honorífica a l'Exposició Nacional de Madrid del 1897. La seva activitat es diversificà en acadèmies, autoretrats i composicions lliures. Passà el curs 1897-98 a Madrid. De nou a Barcelona, anà a Horta de Sant Joan (Terra Alta) amb Pallarès fins l'any següent. Tingué després, a Barcelona, tallers amb Cardona, al carrer d'Escudellers Blancs, i amb Casagemas, a la Riera de Sant Joan. Freqüentà Els Quatre Gats, on exposà el 1900, i a la tardor anà a París amb Casagemas, d'on tornà amb un contracte amb Pere Manyac. El 1901 passà uns mesos a Madrid, on promogué la revista "Arte Joven". Tornà a París amb Jaume Andreu, després de passar per Barcelona, i exposà a la galeria Vollard. Conreà un fauvisme avant-la-lettre i a la tardor començà la seva època blava, que continuaria a Barcelona i a París fins a la tardor del 1904: Cortesanes al bar (1902), Desemparats, Pobres davant del mar, La Vida (1903). El 1904 tornà a París, amb Sebastià Junyer i Vidal, i visqué al Bateau-Lavoir, on conegué Fernande Olivier. Féu amistat amb Apollinaire, Max Jacob i Salmon. En 1905-06 apareix la seva època rosa: L'equilibrista de la bola, Els saltimbanquis (1905). Passà l'estiu del 1906 a Gósol (Berguedà), on desenvolupà una etapa de classicisme mediterrani: La toilette, Dos adolescents. A París, a la primavera del 1907, pintà Les senyoretes del carrer d'Avinyó, que obre les portes del cubisme. Aquest s'inicia amb una època negroide el 1908, seguida per un cubisme geomètric el 1909, en tornar a Horta de Sant Joan (Retrat de Fernande). El 1910 pintà els retrats cubistes de Vollard, Uhde, Kahnweiler, i passà l'estiu a Cadaqués, on el cubisme arriba a l'abstracció (El guitarrista). El 1912 aparegueren els primers collages. Trencà amb Fernande i s'enllaçà amb Eva. Els estius del 1911 al 1913, els passà a Ceret (Vallespir), amb Manolo i Braque. És l'època de la mort del seu pare. La Primera Guerra Mundial el sorprengué a Avinyó, amb Braque i Derain, que foren mobilitzats. El 1915 conegué Jean Cocteau. Féu els retrats acadèmics de Vollard i de Max Jacob. Eva morí. El 1917 s'estrenà, a París, Parade, amb argument de Cocteau, música de Satie, coreografia de Massine i vestits i decoracions d'ell. Passà una llarga temporada a Barcelona, on pintà el Retrat d'Olga, la Manola puntillista i l'Arlequí, exposat a Les Arts i els Artistes el 1919 i donat a la ciutat. El 1918 es casà amb Olga Koklova. Féu les decoracions i els vestits per al Tricorni de Falla (1919). El 1920 passà per una etapa de gegantisme. L'any següent neix el seu fill Paulo i fa una estada a Fontainebleau. Pintà maternitats. Conreà un cubisme representatiu: Tres músics, arlequins (1923), grans natures mortes (1924), La dansa (1925). Arribà al paroxisme dionisíac el 1928. Un nou canvi en el seu estil, el corbisme o preponderància de la línia corba, coincidí amb l'aparició d'una nova figura femenina en la seva vida, Marie-Thérèse. Els gravats proliferaren (Les Metamorfosis, Suite Vollard). Simultanejà l'escultura figurativa (Testa de Marie-Thérèse) amb l'abstracta de ferro forjat, per a la qual sol·licità l'ensenyament de Juli González. La seva obra s'empelta amb el surrealisme. El 1935 neix la seva filla Maya. Grava Minotauromàquia, gran aiguafort de contingut simbòlic. El 1937 pintà Guernica per al pavelló espanyol de l'Exposició Universal de París. Tingué relacions amb Dora Maar i, a partir d'aleshores fins al final de l'ocupació alemanya de França (1944), la seva obra és envaïda per figures distortes, formant una mena d'època tenebrosa. El 1944 féu l'escultura L'home del xai. S'adherí al partit comunista francès i entrà en la seva vida Françoise Gilot. Del 1945 al 1947 es desenvolupà l'època blanca d'Antíbol (La joia de viure). El 1947 i el 1949 nasqueren Claude i Paloma, fills seus de Françoise. A partir del 1947 començà la seva gran producció de ceràmica a Vallauris. Tingué relacions amb Geneviève Laporte des del 1951. L'any següent pintà La Guerra i la Pau, síntesi de la seva doble experiència humana dels darrers anys. Creà escultures fetes amb elements de detritus: La cabra (1950) i La mona (1952). El 1954 aparegué Jacqueline, que esdevindria la seva muller el 1961. S'instal·là a La Californie (Canes) i després a Notre Dame de Vie (Mougins). Realitzà grans suites, com Ateliers (1955-56), Las Meninas (1957), Les déjeuneurs (1960-61), El pintor i la model (1963). S'obre el Museu Picasso de Barcelona, amb la donació Sabartés i el fons d'obres provinents del Museu d'Art Modern. El 1966 fou muntada a París una gran exposició d'homenatge amb unes mil obres. Entre el 1967 i el 1968 creà una vasta sèrie de dibuixos eròtics i satírics i la suite Crommelinck de 347 gravats. El 1969 obrí una gran exposició de Personatges truculents al Palau dels Papes d'Avinyó i l'any següent féu la gran donació a Barcelona d'obres de joventut. Entre el 1971 i el 1972 realitzà la segona suite Crommelinck de gravats, una nova sèrie de dibuixos a tot color i una nova sèrie de Personatges. Poc després de la seva mort fou inaugurada, al Palau dels Papes d'Avinyó, l'exposició de 201 pintures que ell mateix havia preparat. La seva figura sintetitza l'aventura plàstica de l'art modern: realisme, fauvisme, expressionisme, cubisme, abstracció, surrealisme, etc. Obra aparentment contradictòria, que respon a les contradiccions de l'home modern, a vegades apareix com una recopilació del passat, d'altres com una projecció cap al futur. La seva personalitat sembla formada per tres estrats principals: el substrat andalús, la formació catalana i l'expandiment parisenc. Geni innat per definició, que aflora a tretze anys, la seva aventura estètica, fins el 1907 inclòs, no pot explicar-se bé sense la influència catalana. Segurament la revolució cubista, d'arrel cézanniana, és la més important de les seves descobertes i plana, en forma més o menys velada, en les seves aventures posteriors i en una gran part de l'art modern. No sols és l'artista més divers de tota la història de l'art —una quarantena d'èpoques ben definides es poden rastrejar en la seva obra—, sinó tal volta el més prolífic. Poden comptabilitzar-se, provisionalment, unes trenta-cinc mil obres. D'aquesta vasta producció, dispersa pel món, hi ha mostres abundoses al Museu Picasso de Barcelona, al Museu Picasso d'Antíbol, al Museum of Modern Art i al Metropolitan Museum de Nova York, a la National Gallery of Art de Washington, al Museu Puskin de Moscou i al Musée Picasso de París. És un dels homes de bibliografia més extensa.

Pich i Pon, Joan
Barcelona 1878 - París 1937

Polític republicà. Lerrouxista, fou membre del Partit Republicà Radical des de la seva fundació. Regidor des del 1905, diputat provincial en 1907-11 i de nou regidor en 1912-15 (fou en diverses ocasions alcalde accidental), el 1919 passà a presidir la Cambra de Propietat Urbana. El 1918 fou senador i el 1919 elegit diputat a corts per Gandesa. Fou l'iniciador del projecte de l'Exposició d'Indústries Elèctriques de Barcelona, i posteriorment, juntament amb Cambó, fou comissari regi de l'Exposició Internacional del 1929. Participà en l'Assemblea Nacional de la Dictadura. Fundà els diaris "El Día Gráfico" i "La Noche". Durant la República fou sots-secretari de marina (1934), després dels fets d'octubre alcalde de Barcelona i el 1935 governador general interí de Catalunya, ambdós càrrecs per decisió governamental i suspesa en gran part la vigència de l'estatut d'autonomia. Complicat en l'afer de l'estraperlo, hagué de dimitir (octubre del 1935). S'exilià en començar la guerra civil. Fou cèlebre pels seus errors de lèxic (popularment anomenats "pich-i-ponades").

Pidal, Pedro José
Villaviciosa 1800 - Madrid 1865

Polític i escriptor asturià. Primer marquès de Pidal. Liberal i amic de Riego, fou empresonat per la reacció absolutista i exiliat a París (1840). Ministre (de la governació i d'estat) amb Narváez i Isturiz, impulsà una reforma dels correus i les presons. Fou també ambaixador a Roma. Escriví una Historia de las alteraciones de Aragón (1862-63) i diversos estudis sobre literatura castellana medieval.

Pidal y Mon, Alejandro
Madrid 1846 - 1913

Polític castellà, fill de Pedro José Pidal. Catòlic a ultrança, a mig camí entre el carlisme i la fidelitat a la monarquia alfonsina, acabà per acceptar aquesta. Fundador de la "Unión Católica" i de diverses publicacions catòliques. Ministre de foment amb Cánovas (1884), actuà sobretot al congrés. Director de l'Academia Española i membre de gairebé totes les altres. El seu germà, Luis Pidal y Mon (1842-1913), essent ministre de foment amb Silvela (1899), promogué un pla de reforma del segon ensenyament en un sentit plenament reaccionari, que fou molt combatut.

Piera i Pagès, Simó
Barcelona 1892 - 1979

Sindicalista. Paleta, milità a la CNT des de la seva creació i formà part del comitè regional de Catalunya en diverses ocasions. Participà entre el 1916 i el 1920 en diversos comitès de vagues (com la de La Canadenca) i ocupà la presidència del Sindicat Únic de la Construcció (1918-20). S'exilià el 1923. El 1931 s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya i formà part del grup de redacció de "Mall"; el 1939 s'exilià novament. Fou president del Centre Català de Caracas (1949-50) i el 1965 tornà a Catalunya. És autor de Records i experiències d'un dirigent de la CNT (1975).

Pigou, Arthur Cecil
Ryde, Wight 1877 - Cambridge 1959

Economista britànic. Deixeble de Marshall, el succeí a Cambridge. Estudiós important de l'economia del benestar. L'estudi de les causes de l'atur el portà a la publicació de Wealth and Welfare (1912) i d'aquesta obra sorgí Economics of Welfare (1920). Analitza el concepte de benestar econòmic de la comunitat i el volum i la distribució del seu dividend nacional, temàtica que considerava com el nucli central de l'economia. Publicà moltes obres, bona part de les quals són desenvolupaments de la seva economia del benestar. També excel·lí en els camps del diner i els imposts. Com a qualificat representant del corrent neoclàssic, Pigou fou particularment objecte de l'atac keynesià a la teoria de la desocupació aleshores vigent. La controvèrsia posterior donà lloc al dit "efecte Pigou", que relaciona una reducció del nivell de preus amb l'augment de la despesa.

Pilsudski, Józef
Zulowo, Lituània 1867 - Varsòvia 1935

Militar i polític polonès. Acusat de formar part d'un complot per a assassinar el tsar Alexandre III, fou deportat a Sibèria (1887-92). Al seu retorn s'uní al nou Partit Socialista Polonès, del qual passà ràpidament a ser un dels dirigents i fundà el diari "Robotnik" ('El treballador'). Empresonat pels russos (1900) i traslladat a Peterburg, se n'escapà l'any següent. En començar la guerra russo-japonesa, visità Tòquio per demanar ajut als japonesos. Participà activament en la revolució russa de 1904-05 i, quan aquesta fou sufocada, dirigí la fracció revolucionària del seu partit i posà en moviment l'organització de voluntaris independentistes. A la Primera Guerra Mundial lluità al costat dels austro-hongaresos, però fou internat, per dissensions, a Magdeburg (1917-18). Tornat a Varsòvia, fou investit pel consell de regència polonès de poders dictatorials i, el 1919, es veié confirmat en els càrrecs de cap de l'exèrcit i de cap de l'estat per la primera dieta polonesa, després de recobrada la independència del seu país. Mariscal (1920), dirigí les operacions bèl·liques contra els bolxevics. Prengué el poder el 1926, a conseqüència d'un cop d'estat, i, bé que de manera indirecta, ocupà el poder a Polònia fins a la seva mort, amb l'ajut de l'exèrcit i dels partits polítics més moderats.

Pineda, Mariana
Granada 1804 - 1831
Heroïna de la causa liberal.
La seva vida va estar marcada per la passió i la desgràcia. D'idees liberals, fou denunciada durant el regnat de Ferran VII per estar bordant una bandera amb el lema "Ley, Libertad, Igualdad". Un tribunal la va condemnar a mort i la sentència fou executada a Granada el 26 de maig de 1831. Degut a aquest tràgic final, la seva figura es va convertir ràpidament en un símbol de la lluita contra la tirania. García Lorca li va dedicar uns romanços populars i va portar al teatre la seva història.

Pinochet Ugarte, Augusto
Valparaíso 1915

Militar i polític xilè. Estudià a l'acadèmia militar de Santiago. General de brigada (1968) i cap d'estat major (1969), el 1973 el president S.Allende el féu comandant en cap de l'exèrcit. Pel setembre del mateix any dirigí el cop d'estat que, al·legant l'extensió del comunisme al país, deposà i matà Allende, i esdevingué cap de la junta militar que es féu càrrec del govern. Proclamat (1974) i confirmat per la constitució del 1981 president de la república, Pinochet encapçalà una dictadura que exercí una repressió brutal contra l'oposició. La impopularitat creixent del règim que personificava i l'afebliment de la seva posició internacional en la darrera etapa de la guerra freda l'obligaren a convocar un plebiscit el 1988, que perdé. Arran de les eleccions del desembre del 1989, abandonà la presidència, si bé continuà com a cap suprem de l'exèrcit fins el 1998, any que fou nomenat senador vitalici. La detenciò de Pinochet en territori britànic a l'octubre del 1998 amb l'objectiu de processar-lo com a presumpte responsable d'assessinat de ciutadans espanyols, donà lloc a una polèmica jurídica i política d'abast internacional, i a Xile produí una crispada bipolarització social.

Pitt, William
Hayes, Kent 1759 - Putney 1806

Polític britànic. Fill del també polític whig William Pitt el Vell i anomenat per això el Jove. Canceller del tresor el 1782, l'any següent formà un govern minoritari i el 1784 guanyà les eleccions per una gran majoria. Partidari d'una reforma parlamentària i preocupat per reduir el deute públic, les guerres feren trontollar la seva ambició d'ocupar-se, fonamentalment, dels afers interiors. Primer neutral davant la Revolució Francesa, s'alià a les grans potències continentals el 1793, quan França declarà la guerra a la Gran Bretanya. Davant la impossibilitat d'obtenir una pau honorable, continuà la guerra a despit de la manca de resultats decisius i els brots d'agitació interior. Després de realitzar la unió d'Irlanda i la Gran Bretanya (1800), dimití a causa de l'oposició de Jordi III a una mesura d'emancipació catòlica. Novament cap del govern el 1804, després del trencament de la pau d'Amiens, formà una nova coalició bèl·lica contra Napoleó. Morí poc després de la desfeta d'Austerlitz.

Pius VI
Cesena 1717 - Valence 1799

Nom que adoptà Giannangelo Braschi en esdevenir papa (1775-99). Intentà de fer cara a la ingerència estatal en l'Església, condemnant el jurisdiccionalisme del sínode de Pistoia i oposant-se al josefinisme austríac, que intentà de frenar amb l'entrevista amb Josep II a Viena (1782). Enfront de la revolució francesa i les seves mesures anticlericals adoptà, primer, una actitud reservada, però després condemnà la Constitució Civil del Clergat (1791). Proclamada a Roma la república per obra dels francesos (1798), fou exiliat a Siena, a Florència, a Briançon i finalment a Valence, on morí.

Pius VII
Cesena 1740 - 1823

Nom que adoptà Gregorio Luigi Barnaba Chiaramonti en esdevenir papa (1800-23). Bisbe de Tívoli (1782) i d'Imola (1785) i cardenal (1786), fou elegit papa a Venècia gràcies en part als esforços del cardenal Antoni Despuig. Acollí els desigs de Napoleó de signar un concordat (1801), de coronar-lo emperador (1804), però no, per contra, de prendre part en el blocatge antibritànic, actitud que provocà l'ocupació dels Estats Pontificis (1808), la supressió del poder temporal papal (maig del 1808) i el propi exili a Savona i a Fontainebleau (1808-14), on l'emperador pogué arrencar-li un concordat que legalitzava el gal·licanisme. Recuperada la llibertat i els Estats Pontificis en el congrés de Viena, l'obra del seu secretari d'estat, Ercole Consalvi, estimulà la reforma i modernització. Restablí la Companyia de Jesús (1814), nomenà els primers bisbes sud-americans i defensà les minories catòliques de ritu oriental enfront del tsar.

Pius VIII
Cingoli 1761 - Roma 1830

Nom que adoptà Francesco Saverio Castiglioni en esdevenir papa (1829-30). Bisbe de Montalto (1800), de Cesena (1816) i de Frascati (1821), en ésser elegit papa adoptà una línia moderada i oberta davant la revolució del 1830 i els intents de formar un liberalisme catòlic.

Pius IX
Senigallia 1792 - Roma 1878

Nom que adoptà Giovanni Maria Mastai Ferretti en esdevenir papa (1846-78). Curial, acompanyà a Amèrica monsenyor Muzzi (1823-25); bisbe de Spoleto (1827) i d'Imola (1832), s'hi mostrà obert i modern. Ja papa, la seva actitud moderadament oberta a la reforma dels Estats Pontificis, que el féu aparèixer com un possible cap del moviment d'unitat italiana sota el signe neogüelf, fou estroncada quan, en negar-se a declarar la guerra a Àustria, com li demanava Carles Albert del Piemont, esclatà la revolta a Roma (1848) amb la proclamació de la república romana. En tornar de Gaeta, on s'havia refugiat gràcies a la intervenció armada francesa, el seu pontificat s'endurí. Ocupada Roma (20 de setembre de 1870), es tancà a tota negociació, refusà la llei de garanties i prohibí als catòlics tota intervenció activa en la política italiana. Del seu magisteri cal destacar la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció (1854), el Syllabus (1874) i la convocatòria del concili I del Vaticà (1869-70); la definició del primat contribuí encara més a l'enfortiment del centralisme romà. Tingué una especial atenció a l'aspecte missioner, a l'Església Oriental i a la restauració de la jerarquia a Holanda i a Anglaterra (1853).

Pius X
Riese 1835 - Roma 1914

Nom que adoptà Giuseppe Sarto en esdevenir papa (1903-14). De família humil, fou ordenat de sacerdot (1858) i exercí els oficis de vicari i rector. Designat bisbe de Màntua (1884), patriarca de Venècia i cardenal (1894), fou elegit papa després que Àustria posà el veto al cardenal Rampolla, considerat francòfil. Tingué com a secretari d'Estat Rafael Merry del Val. Dedicà preferentment els seus esforços a l'interior de l'Església: decrets sobre la música sagrada (1903), sobre la comunió freqüent (1905) i la dels nens (1910), reforma dels llibres litúrgics (1911), reorganització de la cúria (1908), creació de l'Acta Sanctae Sedis, òrgan oficial de la Santa Seu (1909), i formació de la Comissió per a la codificació del Dret Canònic (1904). En el camp del magisteri, es destaca la condemnació del modernisme amb el decret Lamentabili i la butlla expositiva Pascendi (1907), que determina l'enduriment doctrinal davant les actituds obertes a les noves formes de pensament. Una actitud semblant manifestà contra l'Opera dei Congressi, que dissolgué, substituint-la per l'Azione popolare cristiana, molt més vinculada a la jerarquia. Intentà, sense èxit, de frenar la Primera Guerra Mundial (al·locució del 2 d'agost de 1914). Fou canonitzat per Pius XII (1954).

Pius XI
Desio 1857 - Roma 1939

Nom que adoptà Achille Ratti en esdevenir papa (1922-39). Prefecte de la Biblioteca Ambrosiana (1907-14) i de la Vaticana (1914-18), després d'una ràpida nunciatura a Varsòvia, fou arquebisbe de Milà (1921) i cardenal. Com a papa estimulà la creació de col·legis nacionals a Roma, reorganitzà els estudis i graus acadèmics eclesiàstics (Deus scientiarum Dominus, 1931) i fundà l'Acadèmia Pontifícia de Ciències (1937). Afavorí l'acció missionera de l'Església i es preocupà del seu arrelament mitjançant la formació del clergat autòcton. Del seu magisteri, força ampli, es destaquen Casti connubii, encíclica sobre el matrimoni, Quadragesimo anno, sobre la qüestió social, Divini Redemptoris, contra el comunisme, i Mit brennender Sorge, contra el nazisme; signà els Pactes del Laterà (11 de febrer de 1929), que posaren fi a la Qüestió Romana, i donaren lloc al nou Estat de la Ciutat del Vaticà. Ajudat pels dos cardenals secretaris d'estat, Pietro Gasparri (1922-34) i Eugenio Pacelli (1834-39), procurà la concòrdia mitjançant concordats amb molts estats.

Pius XII
Roma 1876 - 1958

Nom que adoptà Eugenio Pacelli en esdevenir papa (1939-58). Ordenat de sacerdot a Roma, ocupà diversos càrrecs a la cúria romana (1899); nunci a Munic (1919) i a Berlín (1920), succeí Gasparri en la secretaria d'Estat. La primera part del seu pontificat fou marcada per la guerra mundial: no aconseguí de frenar-la (agost del 1939) ni evitar que hi entrés Itàlia (1940), ni que Roma fos considerada ciutat oberta per estalviar-ne el bombardeig; es dedicà, doncs, a les accions humanitàries d'atenció als empresonats, de salvació de jueus —sense una condemnació oberta de la persecució racista— i de salvaguarda dels represaliats polítics. Acabada la guerra, creava ensems una Oficina d'informació per a presoners i refugiats i una Comissió pontifícia d'Assistència, dedicava especial atenció a les esglésies de l'Est europeu, en precària situació, i, alhora que encoratjava les formacions democratacristianes europees, condemnava el comunisme i tota possible col·laboració dels cristians amb ell. S'accentuà d'altra banda el centralisme entorn de la seva persona quan, en morir Maglione (1944), assumí ell mateix la secretaria d'Estat, centralisme que enfortí la cúria romana. Promogué l'evangelització missionera, sobretot a l'Àfrica, la difusió dels moviments especialitzats d'Acció Catòlica —congressos d'Apostolat Laïcal (Roma, 1951 i 1957)— i la vitalització de la vida interna de l'Església amb la reforma litúrgica de la setmana santa, del dejuni eucarístic, etc, i la promoció de la religiositat popular —Anys sants (1950-54)—. Del seu abundant magisteri es destaquen sobretot Mystici Corporis (1943), sobre l'Església, Divino Afflante Spiritu (1943), sobre la Sagrada Escriptura, Provida mater Ecclesia (1947), sobre els instituts seculars, Mediator Dei (1947), sobre la litúrgia en la vida de l'Església, Sacramentum ordinis (1948) i Menti nostrae (1950), sobre el sacerdoci ministerial, Humani generis (1950), sobre la teologia i el relativisme dogmàtic; finalment, després d'una consulta per escrit a tot l'episcopat, proclamà el dogma de l'Assumpció de Maria (1950).

Planas i Casals, Manuel
Barcelona 1837 - 1907

Polític. Advocat. Esdevingué el cap del partit liberal-conservador a Catalunya i el representant típic del caciquisme. Fou diputat a corts per Sant Sadurní i Granollers (de 1877 a 1896). El 1897 fou nomenat senador vitalici; a més, fou en diverses èpoques president de la diputació de Barcelona. La presència del catalanisme a partir del 1901 precipità la liquidació del seu partit, que dissolgué.

Planck, Max Karl Ernst Ludwig
Kiel 1858 - Göttingen 1947

Físic alemany. Fill d'un professor de dret, fou deixeble de Helmholtz i de Kirchhoff i explicà física teòrica a les universitats de Munic, Kiel i Berlín. Rebé el premi Nobel de física l'any 1918, i l'any 1930 fou nomenat president del Kaiser Wilhelm Institut de Berlín, el qual fou rebatejat en honor seu com a Max Planck Gesellschaft després de la Segona Guerra Mundial. Expert en termodinàmica, es plantejà la qüestió de la distribució espectral de l'energia en la radiació de l'anomenat cos negre, problema que ja havia preocupat els físics Wilhem Wien, lord Rayleigh i James Jeans, entre altres. Estimulat pels consells de Boltzmann, començà a treballar sobre la hipòtesi d'una discontinuïtat en els processos d'absorció i emissió de l'energia (on introduí la cèlebre hipòtesi dels quanta d'energia) i l'any 1900 arribà a la fórmula que avui porta el seu nom, on apareix la constant h (anomenada constant de Planck), que ha estat considerada per tots els físics com una de les fonamentals de l'Univers, des que la hipòtesi dels quanta fou corroborada per savis prestigiosos, com A.Einstein (explicació de l'efecte fotoelèctric) i Niels Bohr (teoria quàntica de l'àtom, amb la qual perfeccionà el model atòmic de Rutherford). Les teories posteriors de De Broglie, Heisenberg, Born, Schrödinger, Dirac, etc, han completat o rectificat aspectes de l'obra de Planck, sotmesa des del 1923 a una pregona i acurada revisió.

Plekhanov, Georgij Valentinovic
Gudalovka, Tambov 1856 - Terijoki, Finlàndia 1918

Teòric marxista rus. Inicià la seva activitat en el populisme el 1875. Deportat a Sibèria, aconseguí d'evadir-se'n i s'establí a Ginebra fins el 1917. A l'exili fundà (1883) el Grup d'Emancipació Obrera (basat en el programa de Gotha) i el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) i la Unió de Socialdemòcrates Russos a l'estranger (1894). Marxista convençut, combaté l'anarquisme i defensà la necessitat d'organitzar un poderós partit obrer sota la direcció socialista com a preparació per a la futura revolució. Els conflictes doctrinals que sorgiren a partir de la fundació, juntament amb Lenin, de l'Iskra i de la publicació del fulletó Vade mecum (1900) li serviren per a exposar les maniobres tàctiques i els errors dels "economistes". Mantingué una controvèrsia amb Lenin entorn de la dictadura del proletariat. Per al triomf de la revolució, acceptava la limitació d'algun principi democràtic, si calia. Concebia com a mesura excepcional allò que segons Lenin hauria d'ésser la forma de govern que els treballadors adoptarien normalment. S'inclinà també cap a la línia menxevic, defensora d'un partit de masses més que no pas d'una organització elitista, i s'oposà més endavant al centralisme democràtic. El 1917, reeixides les tendències pacifistes entre els revolucionaris soviètics, proclamà la continuació de la guerra contra l'invasor. Això l'aïllà del triomf de la Revolució d'Octubre, a la qual s'oposà, fet que determinà el seu eclipsament. Els seus nombrosos escrits foren recollits en 24 volums: Socinenija ('Obres', 1923-27).

Poblet i Guarro, Josep Maria
Montblanc, Conca de Barberà 1897 - Barcelona 1980

Escriptor i polític. De formació autodidàctica, visqué a Madrid, França, Cuba, Mèxic i els EUA. Visqué al Paral·lel barceloní, on contactà amb el món cultural del teatre. En retornar a Montblanc, fundà la Joventut Nacionalista i actuà com a delegat de "Nostra Parla". Dedicat a l'activitat política, milità al partit Esquerra Republicana. Durant la guerra civil fou secretari del president del Tribunal de Cassació de Barcelona, Josep Andreu i Abelló. En acabar el conflicte, el 1939, s'exilià a França i, després de passar per Cuba, a Mèxic. Treballà com a còmic professional i escriptor. A l'exili, obtingué diversos premis en els Jocs Florals de la Llengua Catalana, entre els quals cal esmentar el "Jaume Serra Húnter" i, tres vegades, l'"Ignasi Iglésias". Escriptor prolífic, fou biògraf, narrador, assagista i periodista. Dins de la seva obra publicada a Mèxic, cal remarcar diverses novel·les i llibres de viatges: Records vells i històries noves (1941); Retorn (1942), novel·la, premi extraordinari en el Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Mèxic; De Barcelona a l'Havana passant per Darnius (1942) i Terres d'Amèrica (1945), impressions de viatge, amb pròleg de Josep Carner. El 1947 publicà a França, a Tolosa de Llenguadoc, Tres mesos i un dia a Nova York. El 1948 retornà a Catalunya i s'establí a Barcelona, on es dedicà al teatre i escriví anecdotaris teatrals: L'altre amor (1955) i Un còmic de Barcelona (1956). En col·laboració amb Rafael Tasis escriví Paral·lel 1934. Crim en el teatre (1961).El mateix any publicà la monografia sentimental La Conca de Barberà (1961). Posteriorment es dedicà sobretot a escriure assaigs i biografies: Enric Borràs (1962), Joan Capri (1964), Les arrels del teatre català (1965), Frederic Soler, "Pitarra" (1967), obra amb la qual guanyà el premi "Aedos", Prim: militar, diplomàtic, polític, conspirador i home de govern (1975), Jaume Carner (1977) i diversos estudis sobre figures i moments del catalanisme: Història de l'Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936) (1976), llibre amb el qual fou finalista del Premi Joan Estelrich, Vida i mort de Lluís Companys (1978) i Els quatre presidents (1979), entre d'altres. Cal destacar també el testimoni autobiogràfic Memòries d'un rodamón (1976). El 1980 fou elegit diputat del Parlament de Catalunya per ERC i presidí, per raons d'edat, la constitució d'aquesta assemblea legislativa. També cal destacar diverses biografies sobre Josep Anselm Clavé, Antoni Gaudí, Santiago Rusiñol, Enric Borràs, Josep Carner, Marcel·lí Domingo i Jaume Aiguader, entre altres. Deixà com a llegat la seva biblioteca a Montblanc, que el nomenà fill predilecte de la ciutat i li ha dedicat un carrer.

Poerio, Alessandro
Nàpols 1802 - Venècia 1848

Poeta i patriota italià; lluità durant el període del Risorgimento contra els austríacs i morí en la defensa de Venècia. Els seus versos, d'un to patriòtic i moralista, tenen una certa influència de Leopardi i de Tommaseo. Entre les seves poesies és especialment coneguda Il Risorgimento.

Polavieja y del Castillo, Camilo García de
Madrid 1838 - 1914

Militar castellà. Ingressà a l'exèrcit (1858) i es destacà en la guerra d'Àfrica i en la de Cuba de 1868-78. Lluità contra els carlins a Catalunya (1873-76) i, de nou a Cuba, reprimí amb duresa l'anomenada guerra chiquita (1879-89). Fou capità general de Cuba (1890-92) i de les Filipines (1896-98), on féu afusellar Rizal i assolí algunes victòries, però, pel fet de no haver rebut els reforços que demanava, dimití poc abans de la derrota final. Proposà una política anomenada de regeneracionisme, publicà un manifest (1 de setembre de 1898) que apel·lava a la dreta hispànica i intentà d'atreure la cooperació catalana amb l'oferiment d'una descentralització administrativa, fet que atragué un sector de la burgesia catalana, que formà la Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja. Fou nomenat ministre de la guerra del gabinet Silvela (1899). Però, davant les exigències financeres del pressupost del ministre Villaverde, es produí un moviment de refús al País Valencià, a Aragó, a Múrcia i, sobretot, a Catalunya. Aquest conflicte provocà la dimissió de Polavieja i la fi de l'intent. Fou nomenat cap de l'estat major (1904) per Alfons XIII, que destituí Maura com a cap del govern pel fet d'haver-ne desaprovat el nomenament. El 1906 fou nomenat president del Consell Suprem de Marina i Guerra. És autor d'una biografia d'Hernán Cortés (1909).

Polk, James Knox
Mecklenburg County, Carolina del Nord 1795 - Nashville 1849

Polític nord-americà. Diputat i governador de Tennessee i líder dels demòcrates del sud, fou elegit president dels EUA el 1845. Afavorí l'expansió nord-americana cap a l'oest, que el dugué a la guerra contra Mèxic (1846-48). El tractat de Guadalupe-Hidalgo traslladà la frontera nord-americana al Río Grande. Polk reclamà també l'Oregon a la Gran Bretanya, l'annexió de l'Alta Califòrnia als EUA, i intentà l'adquisició de Cuba al govern espanyol.

Pompidou, Georges
Montboudif, Alvèrnia 1911 - París 1974

Polític francès. Professor a les universitats de Marsella i París, entrà al servei del govern francès a l'exili, del general De Gaulle. Fou funcionari del consell d'estat (1946-54) i director general de la banca Rothschild (1956-58). Cap del gabinet del president De Gaulle (1958-59), tornà al seu càrrec de la banca. Fou primer ministre (1962-68) i, en retirar-se De Gaulle, elegit president de la República (1969), càrrec en el qual mantingué la política del seu antecessor, bé que permeté l'entrada de la Gran Bretanya al mercat comú i s'acostà a l'OTAN.

Porcioles i Colomer, Josep Maria de
Amer, Selva 1904 - Vilassar de Dalt, Maresme 1993

Jurista i polític. Es doctorà en dret a Barcelona. Simpatitzant de la Lliga Catalana, al juliol del 1936 se n'anà a l'estranger i després a l'Espanya franquista. A la postguerra fou director general de registres i del notariat i president de la diputació de Lleida. Fou jutge d'apel·lacions d'Andorra. Alcalde de Barcelona (1957-73), la seva gestió fou un assaig de reprendre el model de la Gran Barcelona (formulat entre el 1901 i el 1914) sense tenir ni un partit polític que guanyés eleccions ni un instrument cultural i lingüístic adequat. Aconseguí una carta municipal (1960) i demanà inversions estatals per tal d'evitar l'escanyament i el col·lapse del sistema urbà. El pressupost municipal per habitant passà de 990 pessetes el 1956 a 3 300 el 1970. Però el finançament d'aquest es basà, en part, en la doble imposició. Mancada de control, l'administració Porcioles es caracteritzà per la seva poca coherència pressupostària i política. Les protestes ciutadanes i dels moviments de barri, particularment actius des del 1968, n'aconsellaren la destitució, el 1973. Severament criticada els primers anys del postfranquisme, la seva figura i la idea de la Gran Barcelona han estat reivindicades després per alguns sectors d'opinió. El 1983 li fou concedida la medalla d'or de la ciutat.

Portalis, Jean-Étienne
Le Beausset, Provença 1746 - París 1807

Jurista. Defensor dels protestants, tingué una important intervenció moderada en la Revolució Francesa presidint el Conseil des Cinq-Cents (1796), per la qual cosa hagué de fugir, i tornà posteriorment per ocupar un càrrec al Conseil d'État i en la redacció del Codi de Napoleó, on defensà el dret escrit i les institucions occitanes. Collaborà activament amb Napoleó, de qui fou ministre de cultes (1804).

Portela Valladares, Manuel
Fonsagrada, Galícia 1866 - Pandol, Marsella 1952

Polític. Advocat, fou diputat a partir del 1905 adscrit al partit liberal de Canalejas. Es relacionà estretament amb certs sectors conservadors catalans arran de la seva estada a Barcelona com a governador civil en 1910-12 i el 1923, intentant en ambdues ocasions una gestió moderada de la repressió del terrorisme. Ministre de foment en el govern de García Prieto pel setembre del 1923. Pel gener del 1935 fou nomenat governador general de Catalunya i president en funcions de la Generalitat, poc després d'ésser decretada la suspensió de l'estatut. Tanmateix aviat passà al ministeri de la governació (abril-desembre del 1935). Davant la desorganització de la coalició radical-cedista, intentà com a cap del govern (desembre del 1935 — febrer del 1936) la formació d'una força centrista, però obligat a la prematura dissolució de les corts solament assolí un minoritari grup de diputats fidels (24) en les eleccions del febrer del 1936 i deixà el poder fins i tot abans de la fixació definitiva dels resultats (19 de febrer de 1936). La seva actuació durant la guerra civil fou ambigua: primer s'oferí al general Franco, però després assistí a la sessió de corts republicanes celebrada a València l'1 d'octubre de 1937. Fou un destacat membre de la maçoneria, gran mestre i grau 33.

Powell, Colin Luther
Nova York 1937

Militar nord-americà. Nasqué en el si d'una família d'immigrants jamaicans residents al Bronx i estudià a l'escola pública. El 1958 ingressà a l'exèrcit nord-americà. Durant la guerra del Vietnam serví en una unitat d'infanteria i en tornar es graduà en administració d'empreses a la universitat George Washington. Després d'un temps a la Secretaria de Defensa i a l'oficina del Consell Nacional de Seguretat, el president George Bush el nomenà cap de la Junta de Caps d'Estat Major. Mentre exercí aquest càrrec, que ocupà durant quatre anys, es produïren esdeveniments tan importants com la fi de la guerra freda i la guerra del Golf Pèrsic. La victòria aliada en aquest darrer conflicte el féu molt popular al seu país. Retirat l'any 1993, el president Bill Clinton li entregà la medalla de la Llibertat. L'any 2000 retornà a la política, quan el president George W.Bush el designà com a secretari d'Estat nord-americà.

Pradera Larumbe, Víctor
Pamplona 1872 - Sant Sebastià 1936

Polític. Tradicionalista, fou elegit diputat el 1899, el 1901, el 1918 i el 1933. Seguidor de Vázquez de Mella, propugnà la unitat dinàstica. Membre directiu del Bloque Nacional, fou assassinat per la milícia durant la guerra civil. Hom en publicà les Obras completas (1945).

Prat de la Riba i Sarrà, Enric
Castellterçol, Vallès Oriental 1870 - 1917

Polític. Fill d'hisendats, estudià lleis a Barcelona (1887-93) i es doctorà a Madrid (1894) amb la tesi La ley jurídica de la industria, on tracta de la incipient legislació del treball partint de la noció de "casa industrial" (empresa). El 1895 s'encarregà, amb dos altres companys d'estudis, de la redacció de la "Revista Jurídica de Cataluña", on col·laborà amb temes de dret privat i públic, històrics, d'economia i de sociologia. També, des del 1895, participà en les tasques de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. El 1887 ingressà al Centre Escolar Catalanista, del qual fou secretari de la secció de dret i filosofia i lletres (1888-89) i president (1890-91), càrrec des del qual pronuncià un remarcable discurs nacionalista. El 1891 fou elegit secretari de la junta de la Unió Catalanista i intervingué en la preparació i els debats de la seva assemblea de Manresa que aprovà les anomenades Bases de Manresa. Redactà íntegrament les proclames de la Unió La qüestió social i la política (1891), editada amb motiu de la primera celebració del primer de maig, i el Missatge a S.M. Jordi I Rei dels Hel·lens (1897), que promogué un cert rebombori, i tingué una part destacada en la redacció dels manifests Als catalans i Al poble català, difosos amb motiu de la guerra hispano-nord-americana. Col·laborà a "La Renaixença" i a "La Veu de Catalunya" de Barcelona i a "Les Quatre Barres" de Vilafranca del Penedès. El 1894 fou premiat en el concurs del Centre Català de Sabadell per un Compendi de doctrina catalanista, i als jocs florals del 1898 fou també premiat per un Compendi d'història de Catalunya. Secretari de l'Ateneu Barcelonès en la junta presidida per Valentí Almirall (1896-97), promogué un canvi d'estatuts per a normalitzar l'ús del català i organitzà un important cicle de conferències sobre aspectes de la societat i de la història catalanes, entre elles la que pronuncià ell mateix, El fet de la nacionalitat catalana, que constitueix uns capítols de la seva obra política cabdal. Membre de la Lliga de Catalunya, a la qual pertangué en deixar el Centre Escolar, se'n separà el 1899, disconforme amb l'apoliticisme de la majoria dels seus membres, i impulsà la creació del Centre Nacional Català, de poca durada, ja que per l'abril del 1901 fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, encara que fins el 1904 no formà part de la seva comissió d'acció política. Redactà, entre altres, el document conegut com a Programa del Tívoli o Declaració de principis de la Solidaridad (1907), el Manifest dels senadors i diputats regionalistes amb motiu dels successos de juliol (1909) i el document Els parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l'Espanya gran (1916). El 1898 havia escrit el fullet La question catalane, editat a París pel Comité Nationaliste Catalan, i el mateix any contribuí a la fundació d'una empresa per a publicar el setmanari "La Veu de Catalunya" com a diari, el primer número del qual aparegué el primer de gener de 1899. Presidí el consell d'administració de la societat i dirigí el diari fins que, després d'ésser detingut el 1902 per la publicació d'un escrit, continuà dirigint-lo no oficialment i hi publicà un gran nombre d'articles, signats i anònims. El 1900 li fou premiat per l'Academia de Ciencias Morales y Políticas de Madrid el treball Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre patrones y obreros o remediar las huelgas. Home religiós i d'una ideologia conservadora, bàsicament nodrida pel positivisme de Taine i el tradicionalisme de Le Play i De Maistre, exposà en les dissertacions, en els escrits periodístics i, principalment, en el seu llibre fonamental, La nacionalitat catalana (1906), un concepte organicista de la nació, en el qual no era aliena la influència germànica (Herder, Fichte, Krause, etc). Entenia la nacionalitat com la determinació unitària d'uns individus que parlen la mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix sentiment del dret revelat en el costum (Savigny). Per bé que rebutgés el qualificatiu de federalista (escriví un destacat pròleg al llibre de Lluís Duran i Ventosa Regionalisme i federalisme), propugnà una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics sota un règim que —fidel a la consigna de la Lliga respecte a l'accidentalitat de les formes de govern— tant podia ésser monàrquic com republicà. Fins i tot es pronuncià a favor d'un difús supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l'entesa de tots els pobles compresos "entre Lisboa i el Roine"). El 1905 fou elegit membre de la diputació de Barcelona pel districte segon, i fou reelegit pel de Vic-Granollers el 1909 i el 1913. La seva acurada tasca en la redacció de la Ponència sobre els ferrocarrils secundaris (1907) i la preparació de la primera assemblea de les diputacions provincials d'Espanya (1906), en la qual es mostrà partidari d'articular les funcions de les corporacions provincials en unitats administratives regionals, el feren destacar i fou elegit president de la diputació el 1907, càrrec per al qual fou reelegit els anys 1909, 1911, 1913 i 1917. De bell antuvi, es proposà d'assolir el seu objectiu d'una unificació administrativa de les terres de l'antic Principat i influí perquè en el projecte d'administració local que elaborà el govern conservador d'Antoni Maura (1908) fossin previstes les mancomunitats. Assolí la promesa del liberal José Canalejas d'autoritzar una mancomunitat provincial d'acord amb el projecte que s'estudià el 1911 i que se sotmeté a l'aprovació de les altres diputacions catalanes. Després de molts entrebancs, el decret reial de 19 de desembre de 1913 permetia la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou elegit president el 6 d'abril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917. Amb les limitades facultats de què disposava com a president de la diputació i de la mancomunitat dugué a terme una labor formidable. En l'aspecte material amplià la xarxa de carreteres, estengué la de telèfons, modernitzà la Casa de Maternitat, recuperà el total domini del palau de la Generalitat, i el restaurà. En l'aspecte cultural, establí l'Institut d'Estudis Catalans, n'adoptà oficialment les normes ortogràfiques, creà el Consell d'Investigació Pedagògica, redactà el missatge al president del consell, comte de Romanones, en protesta de les declaracions del president de l'Academia Española, vexatòries per al català, impulsà la formació de la Biblioteca de Catalunya i la instal·lació de biblioteques populars per les comarques i, finalment, estimulà l'ensenyament especialitzat amb la fundació de les escoles elementals del treball, Superior d'Agricultura, de Funcionaris d'Administració Local, d'Art Dramàtic, de Bibliotecàries, Superior de Bells Oficis i d'infermeres. Com a governant, procurà d'oblidar que era un home de partit i sol·licità la col·laboració de persones de les més variades tendències. Valorà, per sobre de tot, la continuïtat ("la santa continuació") i l'eficàcia. Eugeni d'Ors l'anomenà "seny ordenador de Catalunya", expressió que féu fortuna.

Preobrazenskj, Jevgenij Aleksejevic
? 1886 - Moscou 1937

Economista teòric de la revolució russa. Autor, amb Bukharin, de Bukvar' Kommunizma ('Abecé del comunisme', 1919). Membre del comitè central del partit, en fou separat el 1921, perquè defensava les tesis de Trockij. La seva obra més important és Novaja Ekonomija ('La nova economia', 1926), escrita dins el context del debat sobre la industrialització (1924-28). El problema que es plantejà Preobrazenskij fou esbrinar quina llei econòmica presidia el desenvolupament de l'economia de transició a l'URSS, la qual cosa el portà a elaborar el concepte d'acumulació socialista primitiva. Fou partidari de la construcció del socialisme per part de l'estat i s'oposà a la NEP. Fou el principal teòric de l'oposició dita d'esquerra. Morí executat i el seu llibre fou suprimit a l'era estalinista.

Prieto Tuero, Indalecio
Oviedo 1883 - Mèxic 1962

Polític i periodista asturià. Milità sempre al Partido Socialista Obrero Español i en fou un dels líders de l'ala moderada. Redactor, director i finalment propietari del diari "El Liberal", de Bilbao, ciutat per la qual fou diputat. Tingué intervencions notables a les corts (com la denúncia del pistolerisme dels sindicats grocs a Barcelona), s'oposà a la Dictadura i signà, a títol personal, el pacte de Sant Sebastià. Ministre d'hisenda i d'obres públiques amb Azaña (1931-33), un cop proclamada la Segona República, estabilitzà la pesseta i impulsà les obres hidràuliques i la modernització dels transports. Exiliat arran dels fets d'octubre del 1934, tornà a Espanya en triomfar el Front Popular (febrer del 1936). El president Azaña li oferí la presidència del consell de ministres, però no pogué formar govern perquè la majoria del seu partit seguia les directrius esquerranes i revolucionàries de Largo Caballero. Durant la guerra civil fou ministre de marina i aire (agost del 1936-maig del 1937) amb Largo Caballero i de defensa nacional amb Juan Negrín (maig del 1937-març del 1938). Titllat de pessimista, però en realitat perquè no acceptava les directrius comunistes, fou obligat a dimitir. Exiliat a Mèxic, hi dirigí la JARE. Periodista excel·lent i d'una gran força polèmica, és autor de Cómo y por qué salí del ministerio de la Defensa nacional (1940), Palabras al viento, Convulsiones de España, De mi vida.

Prim i Prats, Joan
Reus, Baix Camp 1814 - Madrid 1870

Militar i polític. Era fill de Pau Prim i Estapé —reusenc, però oriünd de Verdú (Urgell) i pertanyent a una família molt vinculada a la Universitat de Cervera—, que alternà la professió de notari amb la de militar (havia estat capità durant la guerra del Francès i assolí el grau de tinent coronel en la primera guerra Carlina), i de Teresa Prats i Vilanova, filla d'un comerciant. A dinou anys s'enrolà, el 1833, en el primer dels dos batallons de tiradors d'Isabel II que Reus organitzà per lluitar contra els carlins; rebé el bateig de foc el 7 d'agost de 1834 i tot seguit realitzà el seu primer acte destacat en dirigir un atac a la baioneta contra la caseria de Raurell de Sagàs. Quan acabà la guerra (1840), que féu sempre a Catalunya, tenia vint-i-sis anys, era coronel i havia guanyat tots els graus damunt el camp de batalla, més dues creus llorejades de Sant Ferran; havia participat en trenta-cinc combats, havia donat mort personalment a cinc enemics i havia rebut vuit ferides. Guanyà una gran anomenada d'audàcia i de dots per a comandar els soldats en els combats i es féu remarcar pel fet d'haver estat el primer a entrar en els assalts a Solsona i Àger i perquè donà proves d'una gran habilitat tàctica a la segona batalla de Peracamps (abril del 1840). Liberal convençut, en acabar la guerra fou elegit diputat a corts per Tarragona (1841) i figurà entre els progressistes. Però aviat s'allunyà d'Espartero i el 30 de maig de 1843 s'aixecà en armes a Reus i lluità contra Martín Zurbano. En constituir-se el ministeri universal de Serrano, a Barcelona, i caure Espartero, Prim acompanyà Serrano a Madrid, però hagué de tornar a Barcelona com a governador militar (agost del 1843), càrrec des del qual va combatre i reprimir la revolta de la Jamància que dominava la ciutat. Aquests fets li valgueren l'ascens a mariscal de camp i els títols de comte de Reus i vescomte del Bruc. El 1847 fou nomenat capità general de Puerto Rico. Hi dictà disposicions per facilitar l'entrada de capitals i colonitzadors que activessin la vida econòmica de la colònia, i reprimí els aixecaments d'esclaus i el bandolerisme; l'afusellament, sense més tràmits, d'un lladre de bestiar, a més d'altres mesures antipopulars, féu que el govern li designés un successor i Prim abandonà l'illa a l'estiu del 1848. Altre cop diputat, successivament, per Vic (1851) i per Barcelona (1853), féu costat als interessos dels fabricants catalans. El 1851, juntament amb altres diputats catalans, demanà que el govern debatés el problema de l'estat de setge a Catalunya i alhora denuncià les arbitrarietats del govern central al Principat. El 1853 manà la comissió militar espanyola que observà la guerra de Crimea, amb l'exèrcit turc. Tornà a Madrid arran de la revolució del 1854. El govern progressista sorgit de la «Vicalvarada» (1854), que posà fi a la dècada moderada, el nomenà capità general de Granada (1855-56) i l'ascendí a tinent general (1856). Aquest darrer any es va casar, a l'església de la Madeleine de París, amb Francisca Agüero, filla d'un ric banquer mexicà. Participà a la campanya del Marroc de 1859-60 (guerra d'), en la qual fou el general més distingit, bé que manava la divisió de reserva; hom li atorgà el títol de marquès de Los Castillejos amb la grandesa d'Espanya, en recompensa. Quan, a la fi de 1861, França, Anglaterra i Espanya decidiren una intervenció militar per cobrar el deute important que Mèxic havia contret amb aquests països, Prim dirigí l'expedició espanyola que lluità a la guerra de Mèxic. Benito Juárez, aleshores president de Mèxic, havia decidit la suspensió dels pagaments, en mig d'una guerra civil entre conservadors i liberals. De fet, els europeus volien donar suport als conservadors amb nous afanys de recolonització i establir un règim monàrquic. El general Prim prengué inicialment el fort de San Juan de Ulúa i la ciutat de Veracruz, on posà la senyera espanyola, fet que indignà els altres aliats. La part mexicana i Prim convocaren una conferència, a Orizaba, per discutir el problema entre Espanya i Mèxic, on intervingué decisivament José Gónzález Echevarría, familiar de Francisca (paquita) Agüero. Finalment Prim signà amb els representants del govern mexicà el conveni de La Soledad (febrer del 1862). Un cop que Anglaterra es retirà, Prim s'adonà dels propòsits dels francesos d'instaurar un nou règim a Mèxic —l'imperi de Maximilià—, i aleshores decidí de reembarcar les seves tropes i tornà a Cuba (abril de 1862), decisió que fou molt discutida a la Península, però sobretot pels magnats espanyols de Cuba que perdien la reconquesta de Mèxic. Abans de tornar a Espanya, Prim anà als EUA, país que es trobava en plena guerra de secessió; hi conegué els contactes i interessos econòmics entre aquest país i Cuba. Més tard, arran d'aquesta experiència internacional, li encarregarien l'intent de negociar amb els EUA i amb els dirigents de la rebel·lió cubana la independència de l'illa. En tornar a Espanya s'incorporà al partit progressista. Acusat de conspiració, fou desterrat a Oviedo (1864); d'aleshores ençà trencà obertament amb Narváez, amb O'Donnell i el tron i es lliurà a la conspiració. Preparà pronunciaments (València, juny del 1865; Villarejo de Salvanés, gener del 1866; revolta dels sergents de la caserna madrilenya de San Gil, juny del 1866; València, agost del 1867). Entre el 1864 i el 1868 encarnà el tipus de conspirador liberal arreu d'Europa. Mort Leopoldo O'Donnell, i recolzat en els unionistes (estiu del 1868), fou l'ànima de la Revolució de Setembre del 1868, que havia d'enderrocar Isabel II. El 19 de setembre, amb la col·laboració de Ruiz Zorrilla, Sagasta i altres caps polítics, llançà el manifest España con honra i, amb l'ajut del general Serrano i del brigadier de la marina J.B.Topete, desembarcà a Cadis. Mentre forces de l'exèrcit pronunciades contra Isabel II marxaven sobre Madrid (batalla d') Prim propagava la revolta per Andalusia i per la costa mediterrània fins a arribar a Barcelona, que li féu una rebuda triomfal; des d'allí anà a Tarragona i a Reus. El 7 d'octubre arribà a Madrid i es féu càrrec del ministeri de la guerra del govern provisional presidit per Francisco Serrano. Pel juny del 1869, promulgada la constitució nova, Serrano passà a ésser regent i Prim cap del govern, tot conservant el ministeri de la guerra. En aquesta etapa de govern provisional, Prim defensà, amb realisme, la necessitat d'una monarquia constitucional i buscà una dinastia que la respectés. Fracassades les gestions que hom féu prop de Ferran de Saxònia-Coburg-Gotha, regent de Portugal, i del príncep Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen (aquestes darreres provocaren, indirectament, la guerra franco-prussiana del 1870-71), l'elecció de Prim es decantà per Amadeu de Savoia, duc d'Aosta, i en presentà la candidatura a les corts, que l'aprovaren (16 de novembre de 1870). El 27 de desembre, quan Amadeu ja viatjava cap a la Península Ibèrica, sis trabucaires dispararen llurs armes contra el cotxe de Prim, al carrer del Turco, de Madrid, i el feriren al braç i al muscle; les ferides no eren greus, però s'infectaren i morí tres dies després. La causa instruïda per l'assassinat no aclarí res; Prim tenia molts enemics: el duc de Montpensier, el regent Serrano, els negrers de l'Havana, etc. Tanmateix sembla que el culpable directe fou un republicà exaltat, antic company de conspiració de Prim: l'andalús José Paul y Angulo. Tingué de la seva esposa, feta duquessa de Prim, dos fills, Joan, creat duc de Los Castillejos, i Isabel. És considerat una de les figures polítiques catalanes més importants del s XIX.

Primo de Rivera y Orbaneja, Miguel
Cadis 1870 - París 1930

Militar i polític andalús. Segon marquès d'Estella, pertanyia a una família de militars que es distingí durant el s XIX, principalment el seu pare, Fernando Primo de Rivera y Sobremonte, capità general de Castella la Nova i de Filipines, un dels caps militars de les forces del govern durant la tercera guerra Carlina, i el seu avi José Primo de Rivera, que participà en les guerres contra Napoleó i en la primera guerra Carlina, amb els cristins. Ingressà a l'exèrcit el 1884 i prengué part en les guerres de Cuba i de les Filipines. El 1902 es casà amb Casilda Sáenz de Heredia, de la qual enviduà el 1908 i de la qual tingué sis fills, entre ells José Antonio Primo de Rivera. Coronel (1908), tinent general (1919), prengué part en les operacions del Marroc. Capità general de Madrid, fou destituït perquè es manifestà partidari d'abandonar el Marroc. El 1922 fou nomenat capità general de Catalunya. La desfeta de les forces de la comandància de Melilla a Annual (21 de juliol de 1921) i la situació política general determinaren el predomini del corrent intervencionista dins l'exèrcit i, pel juny del 1923, Primo de Rivera assistí a una reunió de caps militars convocada a Madrid per tal d'examinar la conveniència d'un cop d'estat. Aquest fou decidit i hom n'oferí la direcció al general Francisco Aguilera. Un incident d'aquest amb el polític Sánchez Guerra, que el bufetejà, féu que Aguilera fos descartat, i Primo de Rivera prengué la direcció de la conspiració, per pròpia iniciativa, i es rebel·là per tal de salvar el país "dels professionals de la política", el 13 de setembre de 1923. El dia abans havia signat un manifest adreçat al país. El govern dimití el dia 14 i Alfons XIII cridà a Madrid el general rebel. Aquest hi arribà el 15 i nomenà un Directori militar amb el qual començà la Dictadura de Primo de Rivera. La descomposició del règim, molt constant, sobretot a Catalunya, el dugué a un intent d'assegurar-ne la successió, que no fou ben rebut pel rei i que motivà la dimissió de tres ministres, entre ells Calvo Sotelo i el comte de Guadalhorce. El 26 de gener de 1930, per tal de refermar-se en el poder, demanà als capitans generals que li ratifiquessin la confiança. La consulta fou negativa i el 28 de gener Primo de Rivera dimití i publicà la darrera de les seves famoses i pintoresques notes, aquesta de comiat. El 12 de febrer es traslladà a París, on morí sobtadament un mes més tard. Fou un home simplista, impulsiu i extrovertit, sense cap preparació ni aptitud polítiques, per al qual els mals del país procedien del separatisme, dels polítics i dels intel·lectuals polititzats.

Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, José Antonio
Madrid 1903 - Alacant 1936

Polític castellà. Fill de Miguel Primo de Rivera, es llicencià en dret (1925) i en caure la Dictadura (1930) ingressà a la Unión Monárquica, des de la qual defensà l'actuació del seu pare. Candidat dretà a les eleccions del 1931, hi fou derrotat. Antiliberal i antimarxista, abraçà un nacionalisme tradicionalista i totalitari, influït pel feixisme italià. Col·laborà en la revista "El Fascio". El 1933 fou elegit diputat i fundà l'agrupació política Falange Española, que es fusionà amb les JONS (1934). Aviat cap únic del partit, fou derrotat a les eleccions del febrer del 1936. Encarcerat el mes següent arran dels fets de violència del moment i traslladat a la presó d'Alacant, sostingué l'alçament del 18 de juliol. Condemnat a mort, fou afusellat.

Prodi, Romano
Scandiano, Emília-Romanya 1939

Polític italià. Llicenciat en dret a la universitat catòlica del Sagrat Cor de Milà, es doctorà a la London School of Economics i amplià estudis als EUA. Professor a la universitat de Bolonya (1971-78), fou ministre d'indústria d'un dels governs de Giulio Andreotti (1978). En 1982-89 i 1993-94 fou director de l'Institut per a la Reconstrucció Industrial (IRI). Després de la desfeta de la Democràcia Cristiana, s'integrà a l'Aliança Democràtica, i el 1996 esdevingué cap del govern en minoria de la coalició de centre-esquerra L'Ulivo. Aconseguí el reingrés d'Itàlia el 1996 al Sistema Monetari Europeu (del qual era exclosa des del 1992) en canvi d'una estricta política pressupostària que, rebutjada pels comunistes (suport extern de L'Ulivo al parlament) determinà finalment la dimissió de Prodi (1998). En política exterior, autoritzà la intervenció militar a Albània (1997). Al març del 1999 fou elegit president de la Comissió Europea.

Proudhon, Pierre-Joseph
Besançon, Franc Comtat 1809 - París 1864

Socialista llibertari francès. Fill de família camperola, estudià amb beca a l'escola de Besançon; després que la seva família s'hagué arruïnat, treballà com a tipògraf. Posteriorment aconseguí una beca per a estudiar a la Sorbona, a París, on es posà en contacte amb els fourieristes. El 1840 escriví la seva primera obra, Qu'est-ce que la propriété, on qüestionava el fet que la propietat porti sempre a l'explotació i que els treballadors no posseeixin mai els mitjans de producció. Treballà d'apoderat d'una empresa de navegació, a Lió, i es posà en contacte amb el moviment mutualista. Fou l'iniciador (1848) del diari "Le Représentant du Peuple", que fou suspès moltes vegades. L'any 1846 publicà l'obra Système des contradictions économiques ou la Philosophie de la misère, la qual havia ocasionat una polèmica amb Marx, que escriví en to irònic Misère de la philosophie (1847). Proudhon estava convençut que era possible un equilibri econòmic i un sistema de contracte social que, segons ell, no tenia un origen històric, sinó que era donat per les característiques bàsiques de la consciència humana: la solidaritat i l'ajut mutu. Després d'uns quants anys a la presó (1849-52), perquè publicà articles contra Lluís Napoleó, escriví Philosophie du progrès (París, 1853). Tot i els seus problemes, havia posat il·lusió en el règim bonapartista i escriví De la Justice dans la Révolution et dans l'Église; nouveau principe de philosophie pratique (1858), que li valgué l'exili durant tres anys a Bèlgica. Tornà a París gràcies a l'indult que li donà l'emperador, i morí quan tenia en curs la redacció de la seva última obra, De la capacité politique des classes ouvrières (1865). Als Països Catalans, malgrat haver exercit una primerenca influència sobre Ramon de la Sagra, la difusió de les seves obres no començà fins el 1860 gràcies a les traduccions de Robert Robert (Capital y renta, Teoría de la contribución, 1860 i 1862). Després fou F.Pi i Margall qui publicà un gran nombre de títols entre el 1868 i el 1872 (De la capacidad política de las clases jornaleras, Filosofía del progreso, Sistema de contradicciones económicas, El principio federativo, etc) i que incorporà en part el pensament proudhonià al republicanisme federal. Posteriorment, especialment els anys noranta i al principi del s XX, Proudhon fou assimilat sobretot per l'anarquisme i fou en col·leccions anarquitzants on més es reedità, així per Sempere de València o Bauzà i Presa de Barcelona.

Pu Yi
Pequín 1906 - 1967
Buyi
. Emperador de Xina, amb el nom de Xuantong (1908-12) i de Manxukuo, amb el nom de Gangde (1934-45). Obligat a abdicar el tron xinès (1912), fou proclamada la República. Col·laborà amb els japonesos, que el feren regent (1932) i emperador de l'estat de Manxukuo. Lliurat pels soviètics als comunistes xinesos (1945), restà en captivitat fins el 1959. . Emperador de Xina, amb el nom de Xuantong (1908-12) i de Manxukuo, amb el nom de Gangde (1934-45). Obligat a abdicar el tron xinès (1912), fou proclamada la República. Col·laborà amb els japonesos, que el feren regent (1932) i emperador de l'estat de Manxukuo. Lliurat pels soviètics als comunistes xinesos (1945), restà en captivitat fins el 1959.

Puig d'Asprer, Josep
Barcelona 1870 - Madrid 1938

Polític republicà. Advocat, es doctorà el 1892 i assolí notorietat en defensar alguns acusats implicats en l'atemptat del Liceu (1894) i en el procés de Montjuïc (1896), i en formar part de la comissió revisionista d'aquest el 1898. A partir del 1902 s'uní al republicanisme lerrouxista. Membre directiu de la Lliga de Defensa dels Drets de l'Home des del 1905, fou elegit regidor el 1909 i diputat provincial el 1917. Després d'ésser empresonat el 1919, se n'anà a Madrid. Nomenat governador civil de Lleida en proclamar-se la Segona República, fou després diputat a corts per Girona i membre del Consell Català del Partit Republicà Radical el 1932. El 1934 passà a la direcció general de l'administració local i presidí la Comissió Mixta de Traspàs de Serveis a la Generalitat fins que dimití i se separà del partit radical.

Puig i Antich, Salvador
Barcelona 1948 - 1974

Militant revolucionari. Figurà en les CCOO de barris abans d'incorporar-se al Movimiento Ibérico de Liberación, dins del qual participà activament en les accions armades de 1972-73. Detingut (1973) i acusat de la mort d'un policia, fou condemnat a mort per un consell de guerra i executat al garrot, a la presó Model.

Puig i Blanch, Antoni
Mataró, Maresme 1795 - Sommers Town, Londres 1840

Polític i escriptor. Signava sempre les seves obres Antoni Puigblanch. Ingressà a la cartoixa de Montalegre, de la qual sortí per seguir la carrera eclesiàstica a Girona, encara que sembla que no arribà a ordenar-se. Estudià després a Madrid i a la universitat d'Alcalá, on obtingué la càtedra d'hebreu i publicà uns Elementos de la lengua hebrea (1808). El 1811 anà, per motius familiars i econòmics, a la província de Huelva i es trobà a Cadis mentre eren reunides les corts. Convençut liberal, en seguí els debats i, per tal de fornir arguments als partidaris de la supressió de la inquisició, publicà, amb el pseudònim de Natanael Jomtob, La Inquisición sin máscara. El 1814 es refugià a Gibraltar, però, lliurat a les autoritats espanyoles, hom li instruí una causa, de la qual sortí absolt. S'exilià a Londres, on intervingué en un debat als comuns promogut per l'oposició a causa de no haver estat acceptat com a asilat. Donà classes de castellà i publicà el 1816 la traducció del seu llibre sobre la inquisició. Després del pronunciament de Riego, fou elegit diputat a corts per la "província de Catalunya", càrrec des del qual acredità el seu fervorós liberalisme i els seus coneixements gramaticals i històrics. La segona reacció absolutista l'obligà a expatriar-se de nou a Anglaterra; establert als encontorns de Londres amb altres emigrats espanyols, s'hi barallà per motius econòmics i literaris, però, sobretot, a causa del seu caràcter intemperant. La seva hostilitat amb el clergue valencià exiliat Joaquim Llorenç Villanueva es concretà en una obra virulenta i atapeïda, Opúsculos gramático-satíricos...(1828), caòtica però plena de dades de gran interès. Féu una traducció al castellà de la Historia del Gil Blas de Santillana, inèdita, i l'any 1828 publicà la versió castellana de la Filosofía del Espíritu Humano en cien lecciones de Thomas Brown, que constitueix una de les primeres manifestacions de l'interès per la filosofia escocesa del sentit comú; ajudà Josep Melcior Prat i Colom a preparar l'edició de la traducció catalana de Lo Nou Testament... (1832). Aquesta contribució, juntament amb les Observaciones sobre la lengua catalana, inèdita, on comenta la Gramática de Ballot, i la composició Les Comunitats de Castella (vers el 1823) en octaves de catorze síl·labes, el fan un precursor de la Renaixença; hom li ha atribuït, i també a un desconegut Ignasi Puigblanch, sense fonament, la composició poètica Lo Temple de la Glòria. A les darreres pàgines dels Opúsculos inserí una llista d'obres sobre numismàtica, història, gramàtica, etc, que no arribaren a publicar-se. Una d'aquestes obres és el curiós projecte La regeneración política de España, en el qual pensava exposar el seu pla de divisió d'Espanya en tres estats independents: Celtibèria, Hispània Oriental i Occidental.

Puig i Cadafalch, Josep
Mataró, Maresme 1867 - Barcelona 1956

Arquitecte, historiador de l'art i polític. Estudià arquitectura (1883) i ciències exactes a Barcelona (doctorat a Madrid el 1888). Arquitecte municipal de Mataró l'any 1889, hi projectà el mercat cobert i la xarxa de clavegueres. Establert a Barcelona, decorà la joieria Macià al carrer de Ferran (1893) i dirigí la construcció de la casa Martí —Els Quatre Gats— (1895), que té les característiques del seu estil inicial: l'anostrament original de formes del gòtic nòrdic sense oblidar la tradició pairal, amb predomini de les arts aplicades. Dibuixà la creu de ferro —amb escultura de Llimona— del Rosari Monumental de Montserrat (1896), dirigí la casa Coll i Regàs de Mataró, la seva residència estival d'Argentona (1897) i la masia el Cros dels Garí, també a Argentona (1899), on s'apropa més a les formes d'arquitectura popular. A Barcelona féu la Casa Amatller (1900), influïda per l'arquitectura flamenca, la casa Macaya (1901), on treu partit de l'estucat de la façana, cosa que també féu a la casa Trinxet (1904, desapareguda) i a la casa Sastre i Marquès de Sarrià (1905), sense deixar, però, d'inspirar-se en formes catalanes medievals a la restauració de la residència dels barons de Quadras a Maçanes (1903). Adoptà el plateresc a la Casa Serra (1907) i formes del gòtic flamíner a la Casa Quadras (1905) o al bloc de les tres edificacions unitàries que construí per a la família Terrades el 1905, tot a Barcelona. L'evolució posterior de la seva arquitectura comporta realitzacions d'estil divers com la Casa Company (1911), que recorda vagament els xalets suïssos o del Tirol, la fàbrica Casarramona al peu de Montjuïc (1913), d'estructura de maó i formes goticitzants, els projectes (1915), en part realitzats, de l'Exposició Internacional de Barcelona, les cases Pich i Pon (1921, mutilada), Guarro (1923) i Casarramona (1924). Com a urbanista projectà l'enllaç de la Via Laietana amb el nucli antic de Barcelona al sector de la capella de Santa Àgata (1914) i l'agençament de la Plaça de Catalunya (1923), que dugué a terme l'ajuntament de l'època de Primo de Rivera amb alteracions importants. Restaurà les esglésies de Sant Martí Sarroca i de Sant Joan de les Abadesses i impulsà les excavacions d'Empúries a través de l'Institut d'Estudis Catalans, entitat de la qual fou cofundador i president durant molts anys. Profund coneixedor de l'art medieval català, és autor d'obres tan importants com L'arquitectura romànica a Catalunya (1909-18, amb A.de Falguera i J.Goday), La geografia i els orígens del primer art romànic (1930), La place de la Catalogne dans la géographie et la chronologie du premier art roman (1932), L'architecture gothique civile en Catalogne (1935) i L'escultura romànica a Catalunya (1949). Fou professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1901-02) i dels Estudis Universitaris Catalans (1905). Donà cursos a les universitats de la Sorbona (1925), Harvard i Cornell (1926) i a l'Institut d'Art et Archéologie de la universitat de París gràcies a la Fundació Cambó (1930). Presentà comunicacions al Congrés Arqueològic de França a Carcassona-Perpinyà (1906), als internacionals d'història de l'art de París (1921) i Roma (1922) i als d'estudis bizantins de Bucarest (1924) i Belgrad (1927). Fou doctor honoris causa de les universitats de Freiburg (1923), París (1930) i Tolosa (1949). Ingressà el 1886 en el tot just creat Centre Escolar Catalanista, que presidí (1889-90) després d'haver dirigit la secció d'escoles especials (1888-89). Participà en la I Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (1892), pertangué a la Lliga de Catalunya i col·laborà a "La Renaixença" i al setmanari "La Veu de Catalunya", i fou un dels fundadors del diari del mateix nom, al qual contribuí, els primers anys, amb articles molt contundents. Cofundador de la Lliga Regionalista (1901), fou membre del seu Comitè d'Acció Política. Del 1902 al 1905 fou regidor de l'ajuntament de Barcelona, on promogué la política de sanejament i la constitució de la Junta Autònoma de Museus (1902), ampliada el 1907 amb la participació de la diputació provincial. A la Junta ajudà decisivament a la formació dels fons museístics de la ciutat amb la instal·lació de les pintures romàniques traslladades dels Pirineus, de les troballes d'Empúries, etc. Diputat a corts per Barcelona en les eleccions de la Solidaritat (1907), respongué, en nom de la minoria regionalista, al missatge de la corona amb un gran discurs, però després limità les seves intervencions gairebé a la crítica del govern, especialment en qüestions d'educació. Elegit diputat provincial per Barcelona, ajudà Prat de la Riba en la seva tasca cultural; abans ja havia collaborat en altres empreses, com la de la restauració del palau de la Generalitat. Com a diputat destacà en la promoció de l'ensenyament tècnic (escoles del Treball i Superior d'Agricultura). Reelegit diputat provincial pel març del 1917, fou designat pel novembre segon president de la Mancomunitat i confirmat en la presidència el 1919, el 1921 (després de la seva reelecció com a diputat) i el 1923. Al capdavant de la Mancomunitat de Catalunya i enmig de fortes convulsions socials, continuà i amplià l'obra de Prat en donar un gran impuls a la xarxa telefònica, i amb l'establiment de les biblioteques populars i la difusió de les tècniques agrícoles i ramaderes. Inicià la publicació dels mapes geogràfic i geològic, creà el Servei Meteorològic, les escoles d'Alts Estudis Comercials, la d'Indústries de teixit de punt —a Canet de Mar— i la d'infermeres. Establí l'Oficina d'Estudis Jurídics i el Laboratori de Psicologia Experimental. Durant el primer mandat fou organitzada eficaçment la campanya pro estatut d'autonomia, malmesa pel joc parlamentari. El cop d'estat de Primo de Rivera comportà la substitució dels diputats provincials d'elecció popular per una Mancomunitat a gust del dictador, presidida des del 1924 per Alfons Sala, que menà una campanya de descrèdit contra Puig i els diputats anteriors i una persecució contra els funcionaris més significats en el camp educatiu. L'ajuntament dictatorial de Barcelona també el destituí del seu càrrec d'arquitecte de l'Exposició. Amb la República les seves activitats polítiques minvaren, i la revolta del 1936 l'obligà a fugir i s'establí a París, i després al Rosselló, on continuà els seus estudis sobre el romànic. Després de la guerra civil li fou prohibit l'exercici de la professió d'arquitecte.

Puig i Lucà, Antoni
Barcelona 1799 - 1848

Militar, escriptor i polític. Governador durant molts anys de la Ciutadella i de la seva presó, fou un dels caps del moderantisme barceloní, fet que li valgué persecucions i separacions del càrrec per part de progressistes i absolutistes. Col·laborà, amb el pseudònim d'Espolín, a la premsa amb poemes i articles sobre obres públiques, urbanisme i beneficència; s'ocupà també de la reforma del règim de les presons, que portà a terme a la Ciutadella. Fou soci fundador de la Societat d'Amics del País i membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Puig i Puig, Tomàs
Figueres, Alt Empordà 1771 - 1835

Polític il·lustrat. Estudià a Cervera i a Osca, on es doctorà en cànons. Durant la Guerra Gran fou capità de sometents. L'any 1799 Carles IV li concedí el títol de ciutadà honrat de Barcelona. El 1804 féu un viatge llarg per França, Bèlgica, Holanda i Anglaterra. El 1808 es posà al servei de la causa francesa, portat per les seves idees avançades, i exercí els càrrecs de corregidor de Figueres i de Girona, i de president de la cort d'apel·lació de Barcelona. Exiliat el 1814 a Montpeller, on estudià ciències naturals, el 1816 tornà a Catalunya, però fins el 1821 no recuperà els béns confiscats i restà a Figueres exercint d'advocat i allunyat de la política. Ideològicament liberal, intel·lectualment i políticament afrancesat, protagonitzà prop de les autoritats napoleòniques el primer catalanisme polític del s XIX. Federalista d'Europa, era partidari que Catalunya se separés de la monarquia hispànica i s'unís a l'imperi francès. Arribà a influir decisivament en el mariscal Augereau i altres caps francesos, als quals adreçà plans revolucionaris d'organització política de Catalunya fins al punt que cal atribuir-li la iniciativa de l'assaig catalanista del 1810. En els seus reports sobre Catalunya i la defensa de la llengua hom troba les característiques clàssiques del nacionalisme català.

Puigmoltó i Mayans, Enric
Ontinyent, Vall d'Albaida 1829 - València 1900

Militar. Primer vescomte de Miranda. Era del cos d'enginyers. Lluità al Principat contra els matiners (1848) i a Madrid contra els insurrectes del 1856. Esdevingué amant de la reina Isabel II i hom li ha atribuït la paternitat d'Alfons XII. El 1869 lluità contra els revoltats republicans de València. Més tard fou comandant militar a Barcelona i València i ascendí a general de brigada (1878). El 1890 heretà el comtat de Torrefiel del seu pare, Rafael Puigmoltó i Pérez, segon titular.

Pujol i Barraca, Josep
Besalú, Garrotxa 1778 - Figueres, Alt Empordà 1815

Bandoler, conegut amb el malnom de Boquica. Traginer d'ofici, es dedicà al bandidatge. Durant l'ocupació napoleònica es posà al servei dels francesos. El general Mathieu convertí la seva banda en miquelets i li donà el grau de comandant. Amb el pretext de cobrar contribucions i de vigilar l'enemic, els bandolers cometeren grans excessos amb tota impunitat i Boquica es destacà per la seva gran crueltat. L'any 1814, en capitular els francesos de Girona, intentà de saquejar la ciutat, cosa que Suchet impedí. Passà a França, però Lluís XVIII el tornà a les autoritats del Principat, que l'executaren.

Pujol i Garcia, Joan
Barcelona 1912

Espia. Durant la guerra civil es veié obligat a lluitar en tots dos bàndols. A la segona guerra mundial, s'incorporà primerament al servei d'espionatge alemany dels nazis amb el nom d' Arabel, per als quals fingí de treballar. Després, treballà al servei de la Gran Bretanya, sota el nom de Garbo. La seva missió més notable fou la de presentar el desembarcament de Normandia com a operació de distracció estratègica, per tal de desorientar les forces nazis. Fou condecorat amb la Medal of British Empire. Posteriorment, viatjà pel Canadà, Cuba, Mèxic i altres països. S'establí a Veneçuela, on comprà una gran propietat de 100 hectàrees per treballar-hi. Hi exercí, també, com a professor de llengües, a més de ser venedor de llibres. Més tard, residí a Maracaibo, on entrà en contacte amb l'empresa Shell, per a la qual treballà com a professor d'espanyol dels empleats estrangers. Es traslladà als Estats Units i residí a Washington, on treballà per a l'FBI. Home misteriós, el 1984 Nigel West descobrí la seva autèntica identitat.

Pujol i Soley, Jordi
Barcelona 1930

Polític. Es llicencià en medicina a Barcelona i milità en el moviment universitari, pròxim a la clandestina Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. Dirigent de la confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, entrà al Grup Torras i Bages i fou un dels fundadors i capdavanter del grup parapolític CC (Catòlics Catalans) (1954). El 1960, després dels fets del Palau, fou detingut i torturat. Acusat d'ésser el cervell de la campanya popular contra Luis de Galinsoga, director de "La Vanguardia", que havia insultat els catalans, i d'haver escrit un full imprès contra el general Franco, fou condemnat a set anys per un tribunal militar. En passà dos i mig a la presó de Saragossa i un de confinat a Girona. La seva condemna desencadenà una àmplia campanya, dins i fora del país, i el seu nom fou exhibit com un símbol. Tornà a la política amb el lema de "fer país", i aconseguí arreu l'adhesió de persones i de grups. Conseller-delegat dels laboratoris farmacològics Martí Cuatrecasas, fundà Banca Catalana (1962), de la qual fou nomenat conseller delegat i vice-president executiu. Dirigí la campanya per exigir el nomenament de bisbes catalans (1966). Fou el principal accionista d'"El Correo Catalán" (1970-77) i de "Destino" (1975-78), publicacions a les quals donà un accent catalanista. Ultra diversos mecenatges privats, creà l'Editorial Lavínia. Abandonà les activitats i els càrrecs empresarials i fundà Convergència Democràtica de Catalunya, de la qual és el líder indiscutible; n'ocupà la secretaria general del 1976 al 1989, any que en fou elegit president. Diputat a les Corts Espanyoles (1977 i 1979), hi encapçalà la "minoria catalana" i, en 1977-80, fou conseller polític de la Generalitat provisional. El 1980 encapçalà les llistes de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya, el qual l'elegí president de la Generalitat. Fou reelegit per majoria absoluta el 1984, el 1988 i el 1992, i amb majoria relativa el 1995 i el 1999, legislatures en les quals presidí un govern en minoria. Des d'aquest càrrec ha desenvolupat una política de recuperació de les institucions catalanes i de consolidació de l'autogovern català en el marc de l'estat espanyol, posició que sovint li ha valgut confrontacions amb els governs de Madrid. El 1993 fou el principal artífex, personalment i a través dels diputats de CiU a les Corts Espanyoles, del pacte de legislatura que donà estabilitat al govern minoritari del PSOE, amb el qual obtingué un avanç substancial de l'autogovern català, i també de les pròpies propostes en els aspectes econòmic i autonòmic per al conjunt de l'estat. Aquest suport, que es repetí el 1996 amb el govern minoritari del Partit Popular, no estigué exempt de tensions en les qüestions més de fons referides al reconeixement de Catalunya i a la concepció d'Espanya. El 1984 fou implicat en la querella judicial contra els directius de Banca Catalana (1982); el ple de l'audiència territorial de Barcelona, que actuà en funcions de tribunal superior de justícia de Catalunya, decidí el 1986 desestimar la petició del seu processament. Un capítol molt important de la seva actuació ha estat la projecció exterior de Catalunya en un sentit accentuadament europeista. En l'àmbit institucional de la Unió Europea, aquesta política cristal·litzà el 1991 en la signatura de les bases per a la creació de l'Euroregió, formada pel Llenguadoc-Rosselló, el Migdia-Pirineus i Catalunya, i en l'elecció a la vice-presidència (1989-92) i a la presidència (1992-96) a l'Assemblea de les Regions d'Europa. Ha sintetitzat la seva visió política en els llibres Construir Catalunya (1955) —text que circulà clandestinament—, Una política per Catalunya (1976), La immigració, problema i esperança de Catalunya (1976) i Des dels turons a l'altra banda del riu (1979). Posteriorment ha publicat reculls de discursos i conferències, entre els quals Tot compromís comporta risc (1997) i Passió per Catalunya (1999).

Putin, Vladimir
Leningrad, actual Sant Petersburg 1952

Polític rus. Ingressà al KGB després de llicenciar-se en dret a la universitat de Leningrad el 1975. Com a membre del KGB, fou destinat a l'antiga República Democràtica d'Alemanya (RDA). Tornà a Leningrad el 1989, on ocupà un càrrec a la universitat. Establí una estreta relació amb Anatolij Sobcak, un reformista que esdevingué alcalde de la ciutat l'any 1991 i que el nomenà per a diversos càrrecs administratius. Demostrà ésser un gestor competent a Sant Petersburg, i el 1996 fou nomenat membre de l'equip presidencial de Boris Jelcin a Moscou. Dos anys més tard (1998), Boris Jelcin el nomenà cap del Servei Federal de Seguretat, l'organització que substituí el KGB. L'any 1999 assumí el control de la unitat coordinadora de tots els centres d'intel·ligència i seguretat de Rússia. A l'agost del mateix any, fou nomenat primer ministre, en substitució de Sergej Stepasin, en un context de forta inestabilitat política. Al setembre del 1999, presentà un pla de lluita contra els rebels txetxens, que evolucionà ràpidament cap a un conflicte obert a Txetxènia (tardor del 1999), i continuà amb la presa de Groznyj per les tropes russes (febrer del 2000). Creà el partit Unitat (Edinstvo), amb el qual obtingué el 23,3% dels vots en les eleccions legislatives del desembre del 1999, per sota del Partit Comunista (24,3%). El 31 de desembre del mateix any, Boris Jelcin dimití el càrrec de president de Rússia i el nomenà president interí fins a les eleccions. Putin fou escollit president a la primera volta dels comicis presidencials del març del 2000 amb el 52,9% dels vots. Una de les seves primeres decisions fou atorgar la immunitat a Boris Jelcin, que evitava d'aquesta manera un eventual judici pels nombrosos casos de corrupció de què era acusat. Es presentà com un garant de les llibertats democràtiques adquirides, i es proposà des d'un primer moment resoldre el caos polític i econòmic que dominava el país, amb un programa que qualificà de "dictadura de la llei". Adoptà una reforma regional per a garantir la unitat de la Federació Russa enfront del poder de les regions. També abogà per un enfortiment del poder de l'Estat front el poders dels nous magnats econòmics. En política exterior, dedicà els seus esforços a recuperar el paper de potència regional de Rússia, mitjançant la potenciació d'acords amb les repúbliques exsoviètiques i la millora de relacions amb d'altres estats del seu entorn.


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà