Introducció
Vocabulari
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
Un dels principis bàsics de la democràcia és la constitució
escrita. |
Liberalisme
Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament
per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat
individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la
participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les
Lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i
d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones
i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).
Poder
Conjunt de funcions de l'administració pública en ordre a dictar, executar i
interpretar lleis, a dirigir l'administració del benestar públic i a sostenir l'ordre
públic. Llur concentració tradicional en una sola persona (rei, sobirà, ministre, etc),
que hom coneix per poder absolut, ha degenerat normalment en despotisme i en
dictadura. Amb vista a evitar-ne l'arbitrarietat, tractadistes i politicòlegs n'han
establert diverses classificacions i divisions. Als països democràtics hom ha establert
la divisió de poders, separació real entre el poder legislatiu (senat,
parlament o corts), el poder executiu (el govern pròpiament dit) i el poder
judicial (tribunals). D'altra banda, els caps d'estat (rei, president) exerceixen un poder
moderador entre els tres poders. El principi de la divisió de poders fou
formulat per J.Locke i per Montesquieu al s XVIII. Fou aplicat d'una manera rigorosa en la
constitució dels EUA, on encara el poder executiu pertany al president (els caps dels
departaments ministerials són responsables davant aquest i no davant el congrés); davant
la impossibilitat d'un control mutu entre els diversos poders, hom establí una sèrie de
recursos (Checks and balances), els quals atorguen les atribucions a cada òrgan
rival de poder i alhora n'asseguren l'equilibri. Malgrat les separacions i delimitacions,
una anàlisi realista descobreix fàcilment que el poder executiu té sempre poders
residuals tant del legislatiu (poder reglamentari, poders delegats legislatius, etc) com
del judicial.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en
l'elecció dels governants.
Sufragi
Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions,
en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic
i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar),
lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui
es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té
el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit
democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.
Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc,
els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per
normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el
moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i
s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el
constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix
els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i
llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter
de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa
i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa
general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas
d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants,
tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills
de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de
rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis
continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació
dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real
de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva
constitució.
Llei fonamental
Llei que defineix i regula l'activitat,
l'organització i les institucions polítiques d'un estat. En alguns ordenaments jurídics
estatals pren la denominació de constitució.
Corts Constituents
Assemblea o cambra que té poder d'establir o reformar una constitució. Un cop
acomplert el procés constitucional, la mateixa constitució estableix aquest poder de
reformar-la. El poder constituent sol ésser un assemblea o cambra: aquest fou el cas de
l'Assemblea Constituent francesa del 1789 i el de les corts espanyoles del 1812, 1836,
1845, 1854, 1869, 1873, 1876, 1931 i 1977.
Garanties constitucionals
Conjunt de mitjans d'assegurar l'exercici dels drets reconeguts per la constitució. El
sistema de garanties constitueix un fre als abusos del poder, i el seu grau d'efectivitat
és indicatiu del funcionament democràtic d'un estat.
 |
|
Les constitucions de 1931 i de 1978 obren un marc legal
d'autogovern per a les comunitats nacionals o regionals de l'Estat espanyol, que quedarà
reflexat en els estatuts d'autonomia. |
Estatut
Conjunt de disposicions que tenen força de llei per a l'organització i el govern d'un
cos, d'una col·lectivitat.
Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o
regionals que formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats
foren els de Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per
la dictadura franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a
l'autonomia de les nacionalitats i regions i regulà els procediments per a
aconseguir-la.
Els estatuts d'autonomia especifiquen la denominació
de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la bandera, les competències, les
institucions bàsiques i el règim financer. La Constitució del 1978 establí dues vies
d'accés a l'autonomia. Catalunya, Galícia, el País Basc i Andalusia hi accediren a
través de l'article 151, que obligava a sotmetre a referèndum el text estatutari; la
resta de les comunitats autònomes obtingueren l'autonomia per l'article 143, via que no
obligava a sotmetre a referèndum l'estatut però que rebaixava el nivell d'autogovern de
la comunitat. L'aprovació dels diferents estatuts es realitzà segons l'ordre següent:
el País Basc i Catalunya l'any 1979, Galícia l'any 1981, Andalusia, Astúries,
Cantàbria, la Rioja, el País Valencià, Múrcia, Aragó, Castella-la Manxa, Canàries i
Navarra, que té un règim especial, l'any 1982, i les Balears, Extremadura, Madrid i
Castella i Lleó l'any 1983.
Nacionalitat
En algunes constitucions, nació sense estat però amb un cert nivell d'autonomia. La
Constitució espanyola de 1978 designa amb aquest terme determinats territoris
històrico-geogràfics, sense, però, especificar-los. No hi és emprat com a terme
administratiu o civil que distingeix entre els ciutadans de l'estat espanyol. El terme
nacionalitat és emprat en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, on Catalunya és definida
com a nacionalitat.
Comunitat històrica
Denominació que reben aquelles comunitats que tenen la seva pròpia història, a
diferència d'altres que han arribat al mateix o similar grau d'autogovern. En el cas de
l'estat espanyol, són considerades comunitats històriques, Catalunya, el País Basc i
Galícia.
Comunitat autònoma
Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les
regions i nacions de l'estat espanyol per a l'exercici del dret d'autogovern segons la
constitució de 1978.
Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells
organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a
donar-se lleis pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals
(i, per tant, infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena
llibertat legislativa dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre
constitucional, de l'estat dins el qual actua l'entitat autònoma. Aquesta disposa de la
potestat legislativa i de la de caràcter reglamentari. D'altra banda, perquè hi hagi
autonomia cal que aquestes potestats legislativa i reglamentària puguin ésser exercides
sense tutela ni vigilància d'òrgans de l'estat, car, si les decisions de l'entitat o
l'òrgan autònom poguessin ésser revocades o substituïdes per decisions del poder
central, no existiria realment autonomia, sinó simple descentralització.
L'autonomia no suposa, però, facultat de declarar normes sense cap limitació; en aquest
cas equivaldria a autodeterminació constituent, i la seva manifestació seria la plena
sobirania i la creació d'un estat.
|
Les constitucions espanyoles al llarg de la història.
Durant la guerra del Francès, cal destacar la Constitució de Baiona, no plenament
vigent.... |
Guerra contra
Napoleó.
També guerra de la Independència (1808-1814).
Resistència armada i persistent del poble hispànic a les pretensions de Napoleó
Bonaparte d'imposar-hi el seu germà Josep com a rei, en substitució dels Borbó. Als
Països Catalans, es coneix per la guerra del Francès.
Constitució del 1808
Constitució de Baiona. Text legal aprovat a Baiona per una
assemblea de notables (que mai no passà de 91 membres), qualificada de «corts»,
convocada per Murat i per la junta de govern pel juny-juliol del 1808. Després de les
abdicacions de Carles IV i Ferran VII, aquest text reconeixia Josep, germà de Napoleó,
com a rei d'Espanya i es volia atreure la confiança del poble. La constitució era la
base del pacte que unia el poble amb el sobirà. El text comprenia 13 títols i 146
articles. La religió del país seria la catòlica. El poder executiu es compondria de nou
ministeris. Hom instaurava un senat, un consell d'estat i unes corts integrades per tres
estaments, que es reunirien cada tres anys per discutir lleis fonamentals i aprovar els
pressuposts. Hom reconeixia la independència del poder judicial i els drets a la
seguretat personal i la inviolabilitat del domicili. Aquesta constitució mai no tingué
plena vigència.
|
|
... i la Constitució de Cadis, la primera constitució
espanyola. |
Corts de Cadis
Assemblea de diputats reunida del 24 de setembre de
1810 al 14 de maig de 1814 a Isla de León (actual San Fernando, prop de Cadis), Cadis i
Madrid. Fou reunida durant el govern de Josep I, en plena revolta antinapoleònica, sota
la pressió dels grups cultes il·lustrats i liberals minoritaris, que proposaven la
promulgació d'una constitució política per a la monarquia espanyola, de liquidar
l'antic règim i de transformar la monarquia en un estat liberal.
Constitució del 1812
Constitució de Cadis. Primera constitució política de la
monarquia espanyola. El text fou aprovat per les corts de Cadis per 128 vots contra
24, i fou promulgat per la regència del regne el 19 de març de 1812 (diada de Sant
Josep, i per això fou coneguda popularment per la Pepa). Rompent amb l'antic
règim, declara que la sobirania resideix en la «nació». Defineix el govern com a
monarquia moderada hereditària, declara la religió catòlica com a única religió
oficial de l'estat i apunta el propòsit d'establir una divisió administrativa
provincial. El poder legislatiu és atribuït a les corts amb el rei, l'executiu al rei, i
el judicial als tribunals. Estableix unes corts unicamerals, elegides per sufragi limitat
indirecte, que es renoven cada dos anys. El rei té dret de veto en dues sessions
consecutives sobre un mateix projecte de llei, és inviolable i irresponsable
políticament i nomena els secretaris del despatx responsables davant les corts. El
Consell d'Estat és un organisme consultiu que fa les funcions d'un consell reial. Preveu
la unificació del codi civil i la realització d'un pla uniforme de l'ensenyament.
Aquesta constitució fou anul·lada el 4 de maig de 1814 per Ferran VII; tornà a regir
durant el Trienni Constitucional (1820-23); proclamada de nou interinament després del
motí de La Granja (13 d'agost de 1836), regí formalment fins al 24 d'octubre del mateix
any, que el govern presentà el nou projecte constitucional, promulgat el 18 de juny de
1837. La Constitució del 1812 fou bandera i model del liberalisme europeu fins el 1830.
|
|
Durant la regència de Maria Cristina, cal destacar l'Estatut
Reial del 1834... |
Estatut
Reial
Carta atorgada per la reina regent d'Espanya
Maria Cristina, en nom de la seva filla Isabel II, per l'abril del 1834 i que fou vigent
fins a l'agost del 1836. Fou inspirat en la carta (1814) de Lluís XVIII de França i
elaborat per Martínez de la Rosa. Establia unes corts amb dues cambres: l'estament de
pròcers, els quals podien ésser hereditaris (grans d'Espanya) o vitalicis (nomenats pel
rei), i l'estament de procuradors, escollit per sufragi censatari restringit i que només
tenia dret de deliberació i petició i la facultat d'aprovar les lleis i els imposts.
L'Estatut no aconseguí de satisfer cap partit polític, i el motí de La Granja (agost
del 1836) obligà la reina regent a restablir la constitució de Cadis, reformada al cap
de poc temps per la del 1837.
Carta Atorgada
Carta constitucional atorgada per un sobirà. Es diferencia d'una
constitució perquè no és obra d'una assemblea, sinó concessió del cap d'Estat.
|
|
...i la Constitució del 1837. |
Constitució
del 1837
Constitució de la monarquia espanyola
promulgada arran dels fets de La Granja (12 d'agost de 1836). Signada per la reina
regent, Maria Cristina, en nom d'Isabel II, el 17 de juny de 1837, fou promulgada el
18 de juny. Introduí, respecte a la constitució de Cadis, variacions remarcables
amb la intenció de transigir amb els liberals moderats: al mateix temps que proclamava la
sobirania nacional (la constitució només era acceptada pel rei) fugia de la
confessionalitat expressa (la religió catòlica només era considerada la religió «que
professen els espanyols») i mantenia els principis del 1812 sobre els drets individuals,
llibertat d'impremta, igualtat davant la llei, independència dels tribunals de justícia
i unitat de fur, etc, deixava de banda l'anterior unicameralisme i dividia les corts en un
senat, d'elecció mixta i indirecta, i un congrés de diputats, d'elecció directa, amb
iguals facultats, col·legisladors. Si bé el 1839 i el 1840 foren promulgades algunes
lleis orgàniques que la desvirtuaven, fou vigent fins a la promulgació de la Constitució
del 1845.
|
|
Durant el regnat d'Isabel II es va aprovar la Constitució
moderada del 1845... |
Dècada Moderada
Nom amb el qual és conegut el període comprès entre
la majoria d'edat d'Isabel II (1843) i el pronunciament de Vicálvaro (1854).
Constitució del 1845
Constitució de la monarquia espanyola signada per IsabelII el 23 de maig
de 1845. Després de la caiguda de la regència d'Espartero (23 de juliol de 1843) i
havent estat establerta, anticonstitucionalment, la majoria d'edat d'Isabel II (8 de
novembre de 1843), el 4 de juliol de 1844 havia estat aprovada per les corts convocades
per Narváez, amb la facultat de reformar la Constitució del 1837. Recollint els
principis fonamentals del «liberalisme doctrinari», la constitució responia a un
concert entre les voluntats del monarca i les corts, les dues institucions històriques
bàsiques de l'estat. Eliminà els articles radicals de la constitució del 1837:
restabliment de la confessionalitat catòlica, supressió de la milícia nacional, major
centralisme enfront dels òrgans provincials i municipals, posats sota la intervenció de
delegats del govern, reforçament del paper del rei, que ara podia nomenar tots els
membres del senat sense restriccions, mentre que la representativitat del congrés de
diputats era limitada en ésser elegit per sufragi restringit i en esdevenir renovable
cada cinc anys, i no cada tres, com assenyalava el text del 1837. Derogada virtualment
arran de la Vicalvarada (1854), fou restablerta per O'Donnell (15 de setembre de
1856), bé que pretengué de limitar-ne el contingut conservador amb una acta addicional
que reduïa el nombre de senadors nomenats pel rei, obligava a la reunió de les corts un
mínim de quatre mesos l'any i prohibia el nomenament dels alcaldes pel govern en les
ciutats grans. Poc temps després Narváez ordenà el retorn íntegre a la constitució
del 1845 (octubre del 1856) i afermà encara més l'extracció conservadora del senat
mitjançant la llei constitucional de reforma (17 de juliol de 1857). El 20 d'abril de
1864 el govern Mon-Cánovas la restablí novament en la seva integritat i perdurà així
fins a la Revolució de Setembre (1868).
|
|
...i la nonada progressista del 1856. |
Bienni
Progressista
Nom amb el qual és designat el període que comprèn
des del juliol del 1854 al juliol del 1856, que, després del pronunciament (dit la Vicalvarada)
dels generals Leopoldo O'Donnell i Domingo Dulce a Vicálvaro (Castella), es formà una
coalició de progressistes i liberals moderats, presidida per Espartero i amb O'Donnell al
ministeri de la guerra.
Constitució del 1856
Constitució de la monarquia espanyola redactada i aprovada per les corts
el 1856, però que no arribà a ésser promulgada perquè O'Donnell, arran dels fets del
14 i del 15 de juliol, dissolgué les corts i restablí la Constitució del 1845. Afirmava
taxativament la sobirania nacional i era molt semblant a la del 1837.
|
|
Durant el període del Sexenni Revolucionari, cal destacar la
Constitució democràtica del 1869... |
Sexenni Revolucionari
També Sexenni democràtic. Període de la història
de l'estat espanyol que comprèn des de la revolució de setembre de 1868, en què fou
enderrocada Isabel II, fins a la restauració dels Borbons en la persona del fill
d'Isabel, Alfons XII, el 1874. La dialèctica política del Sexenni comprèn quatre fases:
juntes revolucionàries i govern provisional, monarquia constitucional (Constitució del
1869 i regnat d'Amadeu I), república del 1873, i república del 1874.
Constitució del 1869
Constitució de l'estat espanyol, sorgida després
de la Revolució de Setembre que enderrocà IsabelII, de les corts constituents del
1869, on progressistes i unionistes es pronunciaren a favor de la monarquia constitucional
com a forma de govern, enfront de republicans, carlins i reialistes. L'1 de juny fou
aprovada per majoria de vots i promulgada el 6 de juny. Hi destacava en primer lloc la
implantació del sufragi universal. Afirmava la sobirania nacional i atribuïa el poder
legislatiu a les corts i el poder executiu al rei a través de la fórmula «mitjançant
els seus ministres». El monarca tenia el dret de veto i, d'altra banda, l'obligació
de triar els ministres, responsables davant les corts, entre els partits de la majoria.
Ambdues cambres, amb igualtat de facultats, eren elegides per sufragi universal. Les
llibertats individuals foren ampliades (d'ensenyament, de premsa, d'associació i de
reunió, garantides també per als detinguts, i unitat i independència judicial).
Establí també la llibertat de culte i la separació de l'església i de l'estat, però
aquest s'obligava a mantenir el culte i els ministres de l'Església Catòlica. Implantava
el servei militar obligatori. Aquesta constitució no acceptà, ultra la forma republicana
de govern, el programa descentralitzador dels republicans, i posà les diputacions i
ajuntaments sota el control del rei i de les corts. El 17 de juliol de 1873 fou presentat
a les corts el nou projecte de la Constitució Federal de la República Espanyola,
elaborat pràcticament per Castelar, però hom no l'arribà a promulgar pel fet que Pavía
dissolgué les corts i confirmà la constitució del 1869 modificant-ne l'article 33
(declaració de la monarquia com a forma de govern), que vigí fins al pronunciament de Sagunt
(29 de desembre de 1874).
|
|
...i la republicana (projecte) del 1873.
|
Primera
República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol que
abasta des de l'11 de febrer de 1873 (en què fou proclamada la República per les corts,
després d'haver abdicat Amadeu I d'Espanya) fins al 29 de desembre de 1874
(proclamació d'Alfons XII, a Sagunt, pel general Martínez de Campos), data inicial de la
Restauració.
Constitució del 1873
Projecte de Constitució Federal de la República
Espanyola presentat a les corts el 17 de juliol de 1873, després de la proclamació de la
república (1 de juny). Aquesta constitució no fou a votació perquè el 3 de gener de
1874 el general Pavía dissolgué les corts i confirmà la constitució del 1869. El
document, redactat principalment per Castelar, afirmava l'existència d'uns drets naturals
(a la vida, la llibertat de pensament i d'expressió, d'ensenyament, de reunió,
d'associació, de treball, de propietat, etc) anteriors i superiors a qualsevol
legislació positiva. La República Federal es declarava constituïda per la unió de
diferents estats —en principi els antics regnes de la monarquia espanyola— que
tenien autonomia econòmica i administrativa i la política compatible amb l'existència
de la nació. Entenia sobre els afers legislatius econòmics i militars comuns. El
poder legislatiu de la federació era exercit exclusivament per les corts, el poder
executiu, pels ministres, i un nou poder definit, el de relació, pel president de la
república. El bicameralisme de les corts responia a les exigències de l'organització
federal de l'estat: el congrés era elegit per sufragi universal entre tots els espanyols,
i cada estat federal tenia dret a tenir quatre senadors al senat. El poder executiu
disposava d'amples atribucions, especialment referents al manteniment de l'ordre públic i
a les necessitats de defensa. El president de la república, lliurement, podia nomenar el
cap del consell de ministres i separar-l'en. Alguns altres punts eren semblants als de la
constitució del 1869 (servei militar obligatori, milícia nacional, etc).
|
|
Amb la Restauració borbònica, s'aprova la Constitució del
1876. |
Restauració
Període de la història d'Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l'abril
del 1931, i que correspon al regnat d'Alfons XII (1874-85), a la regència de Maria
Cristina d'Àustria (1885-1902) i al regnat d'Alfons XIII (1902-31).
Constitució del 1876
Constitució de la monarquia espanyola signada per Alfons XII el 30 de juny
de 1876. Fou preparada a requeriment de Cánovas, ja president del govern, amb la
intenció d'ordenar el règim polític de la Restauració després del pronunciament de Sagunt
el 29 de desembre de 1874. Pretengué de temperar els criteris conservadors amb el
reconeixement de les llibertats i els drets individuals inclosos en les constitucions
progressistes anteriors. La constitució del 1876 fou decretada per Alfons XII «en
unió i d'acord» amb les corts. L'estat era confessional, però hom admetia en privat la
pràctica d'altres cultes. Les corts, amb dues cambres, exercien el poder legislatiu. El
senat resultava de la reunió de senadors per drets propis, de senadors vitalicis,
nomenats pel rei i de senadors elegits per diferents corporacions de l'estat i renovables
cada cinc anys; els diputats serien elegits per sufragi restringit. Les atribucions del
rei —el poder executiu— eren, principalment, concessió d'ascens i recompenses a
les forces armades, l'indult, les relacions diplomàtiques i les declaracions de guerra o
pau, distribució dels fons de l'administració pública, atorgament d'ocupacions civils i
honors, lliure nomenament i separació dels ministres, convocatòria i dissolució de les
corts, dret de veto. Aquesta constitució, completada per diferents lleis especials (com
l'electoral del 1890, que establí el sufragi universal), fou suspesa arran del cop
d'estat del 13 de setembre de 1923, però entrà de nou en vigor pel gener del 1930,
després de la caiguda de Primo de Rivera, i perdurà fins a la proclamació de la Segona
República (14 d'abril de 1931).
|
|
El 1931 s'aprovà la Constitució de la Segona República
espanyola. |
Segona
República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol
que comença el 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a
Madrid. Acaba l'1 d'abril de 1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol
de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració,
sobre la totalitat del territori de l'estat, d'un nou règim: el
franquisme.
Constitució del 1931
Constitució promulgada el 9 de desembre de
1931, després de la proclamació de la Segona República espanyola (14 d'abril de 1931).
Discutida per les corts constituents el 1931, fou redactada per una comissió de juristes,
en la qual destacà la presència de Jiménez de Asúa, socialista moderat, i d'Ossorio y
Gallardo, conservador. En primer lloc, és digne de notar l'interès dels legisladors per
donar una orientació social a la nova constitució: Espanya era «una República
democràtica de treballadors de tota mena» (article 1). Hom reconeixia als espanyols tots
els drets individuals, àdhuc el de la propietat (bé que la riquesa privada podia ésser
expropiada en benefici de la comunitat), i també el de la igualtat de la dona. El sufragi
universal, directe i secret, era d'obligat compliment en tota elecció i, juntament amb la
independència del poder judicial, hom prometia justícia gratuïta per als necessitats.
L'estat republicà declarava no tenir cap religió oficial i es proposava d'eliminar
l'ajuda econòmica a qualsevol Església (especialment el pressupost del clericat) i,
ultra sotmetre els ordes religiosos a una futura llei especial de congregacions, els
prohibia d'exercir cap activitat comercial, industrial o d'ensenyament (article 26).
D'altra banda, hi hagué una voluntat descentralitzadora, amb el reconeixement del dret de
les províncies a reivindicar un règim autònom (que havia de cristal·litzar
especialment en les aprovacions posteriors dels estatuts autònoms de Catalunya i del
País Basc). L'organització dels poders de l'estat es fonamentà sobretot en la
supremacia de les corts, amb una sola cambra, supremacia temperada per l'existència d'un
Tribunal de Garanties Constitucionals, que havia de dictaminar sobre la constitucionalitat
de les lleis i intervenir en els possibles conflictes entre les regions autònomes i el
poder central. A més, hi havia la figura del president de la República, pretès poder
moderador. La definició de les facultats d'aquest fou dificultosa; finalment, amb una
certa influència de la constitució alemanya de Weimar, hom reconegué al president,
elegit per un col·legi electoral per sis anys sense opció a la reelecció immediata, els
drets de nomenar lliurement el president del consell de ministres i de separar-l'en (però
havia de tenir el suport de la majoria dels diputats), de dissolució per dues vegades de
les corts (però en el cas d'una segona dissolució, les noves corts havien de jutjar la
conveniència de la mesura presidencial presa i obligar-lo a dimitir); també tenia un
cert dret de veto suspensiu i, d'acord amb el govern, podia proposar a les corts la
reconsideració de qualsevol projecte de llei. Perdurà fins a la guerra civil de 1936-39.
|
|
La Constitució de 1931 reconeixia el dret a
l'autonomia. L'Estatut de Catalunya del 1932 fou el primer en aprovar-se. |
Estatut
de Núria
Nom amb què és conegut el projecte de l'Estatut
de Catalunya del 1932, acabat a Núria (Ripollès) el 20 de juny de 1932.
(veure Estatut de Catalunya del 1932)
Estatut de Catalunya del 1932
També Estatut de Catalunya. Llei que atorgava al Principat de
Catalunya un règim d'autonomia, aprovada pel parlament espanyol el 9 de setembre de 1932.
Malgrat la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el 14 d'abril de
1931, el govern provisional de la República Espanyola s'oposà a aquest acte
revolucionari i exigí una interpretació estricta del pacte de Sant Sebastià. L'estat
català restà reduït a govern autònom de la regió catalana (Generalitat de Catalunya),
al qual fou encomanada l'elaboració d'un avantprojecte d'estatut d'autonomia que havia
d'ésser objecte d'un plebiscit a Catalunya i ratificat per les futures corts constituents
espanyoles. El govern provisional de la Generalitat elegí, a través dels ajuntaments,
una assemblea o diputació, formada per membres de la conjunció republicano-socialista
catalana i antics dirigents del republicanisme nacionalista, la qual designà una
ponència redactora presidida per Jaume Carner. L'avantprojecte fou acabat a Núria
(Ripollès) el 20 de juny. Després d'algunes esmenes introduïdes de comú acord pel
govern de la República i per la Generalitat, l'avantprojecte fou aprovat successivament
per la diputació provisional, per la Generalitat i per la població del Principat. El
plebiscit tingué dues fases. Els ajuntaments hi estigueren d'acord quasi unànimement i
el referèndum popular del 2 d'agost, en el qual participà aproximadament un 75% del
cens, fou afirmatiu en el 99%. Les dones, que no podien votar segons la llei, reuniren
unes 400 000 signatures d'adhesió a l'Estatut de Núria. L'11 d'agost, un decret de la
Generalitat declarava voluntat oficial de Catalunya aquest projecte d'estatut i el dia 18
fou presentat a les corts espanyoles pel president Niceto Alcalá Zamora. L'Estatut de
Núria propugnava una estructura federal per a Espanya, la creació d'un govern comú per
als Països Catalans al si de la federació espanyola i el reconeixement de la llengua
catalana com a única oficial a Catalunya; es feia una clara distribució de competències
entre la República i la Generalitat: corresponia fonamentalment a aquesta la legislació
exclusiva i la execució directa de l'ensenyament, el règim municipal i la divisió
territorial, el dret civil i hipotecari, l'organització judicial, les obres públiques,
la beneficència, la riquesa agropecuària i l'ordre públic; la Generalitat tenia
competència executiva en diverses matèries de legislació espanyola, com alguns imposts
i recaptacions; era integrada per un parlament, el president de la Generalitat i el seu
consell i un tribunal superior de justícia; per a dur a terme el nou règim d'autonomia
hom preveia com a principals recursos els de les antigues diputacions provincials del
territori català, els imposts directes i els drets i els béns de l'estat a Catalunya no
vinculats a funcions de poder central.
La Constitució espanyola del 10 de desembre de 1931 limità ja profundament les
aspiracions autonomistes de l'Estatut de Núria en refusar per a Espanya la fórmula
federal, així com la possibilitat d'unitat dels Països Catalans, àdhuc la mateixa
garantia constitucional del plebiscit català. Així, segons la constitució, l'Estatut de
Núria no era un projecte que les corts només havien de ratificar, sinó un avantprojecte
modificable per aquestes en tots els punts. El primer acte de voluntat autonòmica de
Catalunya mancava, doncs, de tota eficàcia jurídica. El 6 de maig de 1932 s'obrí el
debat de l'Estatut de Catalunya a les corts, quasi un any més tard de la seva aprovació
pel cens català. En un ambient ple de recel i sovint hostil, els diputats republicans
transformaren el primitiu projecte durant un llarg procés de regateig i de concessions
als grups més conservadors i centralistes. L'habilitat d'Alcalá Zamora i l'eloqüent
energia d'Azaña no aconseguien de disciplinar els republicans a favor de l'Estatut,
mentre que els socialistes intentaven que l'autonomia catalana no fos un obstacle a la
seva política social. L'aixecament frustrat del general Sanjurjo (agost del 1932) contra
el que ell considerava una desmembració d'Espanya aplegà momentàniament els diputats
republicans, i el 9 de setembre el parlament espanyol atorgava l'Estatut de Catalunya.
Aquest definia Catalunya com a regió autònoma dins l'estat espanyol, instaurava el
bilingüisme oficial, reduïa la competència legislativa catalana, així com l'execució
de diverses matèries reivindicades a l'Estatut de Núria, preveia la designació de
delegats per a supervisar els actes d'execució de la Generalitat, refusava la
competència exclusiva del govern català sobre l'ensenyament, creava una junta de
seguretat mixta per a l'ordre públic, declarava el dret d'intervenció del poder central
per a mantenir-lo sense requeriment regional, i diverses limitacions més al règim
autonòmic reivindicat, com la substitució d'un tribunal paritari per a resoldre els
conflictes entre el poder central i el català per un tribunal de garanties
constitucionals de l'estat espanyol. En resum, l'esperit federador i coordinador de
l'Estatut de Núria, en ésser refusat per la constitució republicana, donava pas a una
concepció regional de dependència. Malgrat tot, l'estatut fou considerat pels polítics
catalans de l'època com una conquesta històrica i un recobrament de les perdudes
institucions de govern, idònies en principi per a una legislació pròpia i progressista
i per al ressorgiment i el desenvolupament de la cultura catalana. Tanmateix, sempre fou
considerat inferior a l'ideal federatiu i a una autonomia plena. A la pràctica s'anaren
afegint al ja limitat Estatut altres limitacions més, com el lent traspàs de serveis
(una Comissió Mixta de l'Estatut de Catalunya, amb sis vocals designats per la República
i sis per la Generalitat, creada per decret del govern republicà el 21 de novembre de
1932 per fer l'inventari dels béns i els drets de l'estat espanyol que se cedien a la
Generalitat, i adaptar els serveis que passaven a la dependència d'aquesta, perdurà fins
el 1939), la declaració d'inconstitucionalitat de la primera llei de reforma social
important (llei de Contractes de Conreu) i la suspensió parcial de l'Estatut, després
dels fets del Sis d'Octubre (1934) fins a la victòria del Front Popular pel febrer del
1936. Durant la guerra civil, la Generalitat i el govern espanyol efectuaren actes que
ampliaven o reduïen, més o menys unilateralment, les atribucions de l'Estatut. Una llei
del general Franco, del 5 d'abril de 1938, dictada en entrar el seu exèrcit en terra
catalana, abolí l'Estatut de Catalunya i, amb ell, tota manifestació d'autonomia.
|
|
Altres comunitats dels Països Catalans presentaren projectes, sense
arribar a aprovar-se. |
Estatut
d'Autonomia del País Valencià del 1931
Projecte de llei d'autonomia per al País Valencià. Els primers intents
d'aconseguir un estatut d'autonomia començaren immediatament després de la proclamació
de la Segona República Espanyola. A aquest efecte fou redactat el text d'un
avantprojecte, publicat pel juliol del 1931, sota iniciativa fonamentalment blasquista. La
negativa de nuclis republicans d'Alacant i de Castelló de la Plana a secundar-lo originà
un enfrontament entre l'anomenada Conjunció de Partits, d'una banda, i la Dreta Regional
i el PURA, de l'altra, que, si més no, limità la concreció política de les aspiracions
estatutàries, cada dia més esteses. El resultat de les eleccions legislatives del
novembre del 1933 —que donaren entrada a l'anomenat Bienni Negre— paralitzà les
campanyes. A partir del febrer del 1936, com a conseqüència del triomf del Front
Popular, es reanimà amb més força que mai la campanya pro Estatut, aquesta vegada
sostinguda tant pels fronts populars com pels ajuntaments i les diputacions de València,
Alacant i Castelló. L'inici de la guerra civil espanyola paralitzà forçosament
l'expansió definitiva de l'autonomisme. Tot i això, àdhuc durant la guerra, el corrent
favorable a l'Estatut no minvà, bé que amb un contingut diferent. Hom en coneix,
almenys, tres avantprojectes diferents, patrocinats (respectivament) tant per partits
republicans (Esquerra Valenciana, Unió Republicana Nacional) com per sindicals obreres
(CNT).
Estatut d'Autonomia de Mallorca i Eivissa del 1931
Projecte de llei de règim d'autonomia sorgit de l'avantprojecte d'Estatut
d'Autonomia de les Illes Balears. Aquest avantprojecte fou presentat per l'Associació
per la Cultura de Mallorca, amb l'assentiment de les cambres de comerç i agrícola de
Mallorca, en una assemblea de municipis i entitats insulars reunida al Teatre Principal de
Palma de Mallorca els dies 20, 21, 22 i 23 de juliol de 1931. Una organització apressada,
una insuficient propaganda prèvia i, sobretot, la inassistència dels representants de
Menorca i de l'ala esquerrana dels partits polítics (amb l'única excepció del Partit
Republicà Federal) restaren molta transcendència a aquesta reunió, però no impediren
que l'avantprojecte fos aprovat, amb poques esmenes, pels representants de les dues illes
assistents. Tanmateix, totes aquestes causes i la migrada audiència popular de què
gaudí el projecte de l'estatut impediren que reeixís.
|
|
Altres estatuts aprovats durant la Segona República (en
plena guerra civil) a l'Estat espanyol. |
Estatut
d'Autonomia del País Basc del 1936
Llei d'autonomia atorgada al País Basc per la República Espanyola per
l'octubre del 1936. El primer projecte d'estatut (juny del 1931) i el segon (abril del
1932) havien trobat l'oposició del govern Azaña i dels municipis de Navarra,
respectivament. Així mateix, el projecte definitiu aprovat per Àlaba, Guipúscoa i
Biscaia i ratificat per plebiscit (novembre del 1933), havia estat impedit per
tradicionalistes, monàrquics i cedistes d'ésser aprovat a les corts. Això provocà, a
l'estiu del 1934, que els diputats bascs se'n retiressin i que l'assemblea de
parlamentaris a Zumárraga fos seguida de la dimissió col·lectiva dels ajuntaments i
facilités un apropament a l'Esquerra Republicana de Catalunya. En esclatar la guerra
civil, el Partit Nacionalista Basc participà en el govern Largo Caballero, i les corts
aprovaren l'estatut d'Euzkadi. Les atribucions i la distribució de competències entre
els òrgans autonòmics i el poder central eren semblants a les de l'estatut català. El
País Basc fou regit per un govern provisional sota la presidència de José Antonio de Aguirre,
cap del Partit Nacionalista Basc.
Estatut d'Autonomia de Galícia del 1938
Llei d'autonomia atorgada a Galícia per la República Espanyola l'1 de
febrer de 1938 en sessió de corts celebrada a Montserrat. En foren avantprojecte les
«Bases per a l'Estatut de Galícia», elaborades per la Federació Republicana Gallega
(maig del 1931), i el projecte definitiu sortí d'una assemblea regional dels ajuntaments
reunida a Santiago de Compostel·la pel juliol del 1932 i fou ratificat per plebiscit pel
juny del 1936, després que els principals grups galleguistes s'uniren amb la Izquierda
Republicana. L'estatut, però, no arribà a tenir vigència.
|
Durant la dictadura franquista, el règim constitucional quedà
aturat.
Les principals "Leyes Fundamentales del Reino" foren el "Fuero de los
Españoles" del 1945 i la Llei Orgànica de l'Estat del 1967. |
Franquisme
Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a
resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde
detingué el poder hegemònic.
Fuero de los Españoles
Text legal que definia els drets i deures dels ciutadans de l'estat espanyol durant el
franquisme. Elaborat per les corts espanyoles i promulgat pel cap de l'estat el 17 de
juliol de 1945, fou modificat per la Llei Orgànica de l'Estat del 10 de gener de 1967.
Tenia caràcter de llei fonamental. Reconeixia com a drets, entre altres, la intimitat i
la seguretat personals, la lliure expressió del pensament i la llibertat de reunió i
d'associació per a fins lícits que no atemptessin contra els principis fonamentals de
l'estat. Els drets reconeguts podien ésser suspesos totalment o parcialment mitjançant
un decret llei. Fou derogat per la Constitució del 1978.
Llei Orgànica de l'Estat
Llei fonamental amb categoria constitucional, promulgada el 10 de gener de 1967, en la
qual l'estat espanyol era configurat com un regne i el sistema institucional responia als
principis d'unitat de poder i de coordinació de funcions. La ideologia que la inspirà es
basava en la més estricta fidelitat a la Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958).
La llei definia les funcions del cap de l'estat, del president del govern, del Consell
de Regència, del Consell del Regne, del Consell d'Estat, del Consejo
Nacional del Movimiento, de la justícia, de les forces armades, de l'administració de
l'estat, de l'administració local, de l'economia estatal i del Tribunal de Comptes. Les
disposicions transitòries segona i tercera mantenien els poders totalitaris del general
Franco atorgats durant la guerra civil de 1936-39. Fou derogada per la Constitució del
1978.
|
|
Després de la mort de Franco, s'inicia un procés de
transició a la democràcia, que cristal.litzarà en la Constitució del 1978. |
Transició
Període de la història contemporània
espanyola durant el qual es produí el pas de la dictadura franquista a un règim
democràtic (monarquia constitucional).
Constitució del 1978
Constitució de l'estat espanyol, sancionada
pel rei Joan Carles I el 27 de desembre de 1978. El 1977, després de les primeres
eleccions generals després del franquisme, el Congrés dels Diputats, en una de les
primeres sessions, designà una Comissió Constitucional (anomenada més tard Comissió
d'Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques), que designà la ponència redactora
de l'avantprojecte de Constitució, i que era formada per Gabriel Cisneros Laborda, Manuel
Fraga Iribarne, Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, Gregorio Peces Barba, José Pedro
Pérez Llorca, Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé i Tura. Després dels tràmits
parlamentaris pertinents, el dia 31 d'octubre de 1978 el ple del Congrés dels Diputats
aprovà el dictamen de la Comissió Mixta Congrés-Senat, mitjançant votació nominal i
pública, per 316 vots a favor, 6 en contra i 3 abstencions. El Senat, el mateix dia,
també l'aprovà pel mateix sistema de votació, per 226 vots a favor, 5 en contra i 8
abstencions. Tot seguit, el 3 de novembre de 1978, el rei sotmeté a referèndum el text
del projecte de Constitució. Celebrat aquest el 6 de desembre de 1978, fou obtingut el
següent resultat: 87,87% de vots afirmatius, 7,83% de negatius, 3,55% en blanc i 0,75% de
nuls. L'abstenció fou del 32,89%. La Constitució del 1978 és la referència més clara
del canvi produït en el règim polític espanyol. D'una banda clausurà el règim
dictatorial del general Franco, i d'una altra inaugurà un estat de dret, fonamentat en el
reconeixement i la protecció de les llibertats públiques, la divisió i la
independència del poder de l'estat en els seus vessants legislatiu, executiu i judicial
que garanteix la llibertat individual i el funcionament democràtic de les institucions
públiques. La modernitat constitucional espanyola aporta a la definició de l'estat un
aspecte innovador altament positiu en afirmar que «Espanya es constitueix en un estat
social i democràtic de dret», que recull la voluntat de transformació social dels
ponents constitucionals. Així mateix, això és reforçat per la proclamació, com a
valors superiors de l'ordenament jurídic, de conceptes com la llibertat, la justícia, la
igualtat i el respecte al pluralisme polític. La constitució consagra la supremacia de
les Corts, que són bicamerals, elegides per quatre anys. El rei és el cap de l'estat,
sanciona les lleis i exerceix el comandament suprem de les forces armades. Una de les
característiques principals d'aquesta Constitució és la de l'articulació de l'estat,
que tot i mantenir la seva estructura unitària reconeix el dret de les entitats
territorials, regionals o nacionals a constituir-se en comunitats autònomes, amb
facultats d'autogovern. Per primera vegada en la història constitucional espanyola es
reconeix que l'estat espanyol no solament és format per regions, sinó també per
comunitats nacionals. Hom disposa que els estatuts d'autonomia seran la norma
institucional bàsica de cada comunitat autònoma i que l'estat els reconeixerà i
empararà com a part integrant del seu ordenament jurídic. Pel que pertoca a la
pluralitat lingüística, reconeix el castellà com a llengua oficial, però alhora admet
que les altres llengües de l'estat siguin també oficials a les respectives comunitats
autònomes. Tot reconeixent la llibertat religiosa, l'estat es deslliga de qualificatius
confessionals. Al mateix temps hom consagra la llibertat educativa i el caràcter
pluralista de les concepcions pedagògiques.
|
La Constitució del 1978 també reconeix el dret a
l'autonomia, al que s'han acollit totes les comunitats.
L'actual Estatut de Catalunya és el del 1979. |
Estatut
de Sau
Nom amb què és conegut el projecte de l'Estatut d'Autonomia de
Catalunya del 1978 redactat al parador de Sau (Osona) per una comissió de polítics
del Principat. El 1982 fou inaugurat, al costat del parador, un monument dedicat a
l'Estatut, obra de l'escultor Josep Ricart.
Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979
Llei orgànica promulgada el 18 de setembre de 1979 que atorga a Catalunya
un règim d'autonomia. La Constitució del 1978 fou el marc legal en què s'inscriví
l'Estatut, recollint l'àmplia reivindicació a l'autogovern. Al juliol del 1978, els
parlamentaris catalans aprovaren una comissió —comissió dels vint— encarregada
de redactar l'Estatut i, constituïda en ponència el 2 d'agost, començà el mes següent
a redactar l'Estatut, anomenat popularment Estatut de Sau pel lloc on es reuniren. El
projecte d'estatut fou aprovat en sessió solemne per tots els diputats i senadors elegits
a les circumscripcions electorals de Catalunya a la seu del Parlament de Catalunya el dia
29 de desembre de 1978, presidida per Josep Tarradellas i Joan, president de la
Generalitat Provisional. El resultat de la votació, de la qual eren absents quatre
diputats, fou de 58 vots favorables i una abstenció. Després de les eleccions generals
del març del 1979 el projecte fou examinat per la Comissió Constitucional, a la qual
assistia una delegació de l'Assemblea de Parlamentaris de Catalunya, i es determinà, de
comú acord, la seva formulació definitiva, sotmesa a referèndum a Catalunya el 25
d'octubre de 1979. Amb una participació del 60,5%, el 88,1% de vots afirmatius, el 7,8%
de negatius, el 3,5% en blanc i el 0,5% nuls, el text fou ratificat pels plens del
Congrés dels Diputats (29 de novembre) i del Senat (12 de desembre) i sancionat i
promulgat uns dies més tard pel rei Joan Carles I.
L'Estatut defineix Catalunya com a nacionalitat que per tal d'accedir al seu autogovern es
constitueix en comunitat autònoma, i configura la Generalitat com la institució en què
s'organitza políticament l'autogovern. La Generalitat és integrada pel Parlament, el
president de la Generalitat i el Consell Executiu. El Parlament, elegit per a un termini
de quatre anys per sufragi universal i d'acord amb un sistema de representació
proporcional, representa el poble de Catalunya i exerceix la potestat legislativa, aprova
els pressuposts i impulsa i controla l'acció política i de govern. El President de la
Generalitat, elegit pel Parlament d'entre els seus membres i nomenat pel rei, dirigeix i
coordina l'acció del Consell Executiu o Govern i ostenta la més alta representació de
la Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. El Consell Executiu o Govern és
l'òrgan col·legiat de govern amb funcions executives i administratives. L'estatut
delimita com a competències exclusives, entre d'altres, les de cultura, turisme i
urbanisme. Hom també té competències compartides o concurrents amb l'administració de
l'estat, que en fixa les directrius bàsiques. També correspon a la Generalitat
l'execució de la legislació de l'estat en diverses matèries. A més, l'Estatut atorga a
la Generalitat la competència plena en matèria d'ensenyament (regulació i
administració) i preveu la transferència o delegació de competències no assumides pel
mateix Estatut. Per tal que el desenvolupament de l'Estatut es realitzi amb rigor, hom
creà un organisme a propòsit. Aquest mateix organisme és l'encarregat de dictaminar si
procedeix o no presentar recurs d'inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional de
l'estat. Per altra part, l'Estatut determina que el català és la llengua pròpia de
Catalunya i, juntament amb el castellà, l'idioma oficial del Principat, i que correspon a
la Generalitat garantir l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes així com prendre les
mesures necessàries per tal d'assegurar llur coneixement i crear les condicions que
permetin d'arribar a llur igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de
Catalunya. Així mateix disposa que la parla aranesa serà objecte d'ensenyament i
d'especial respecte i protecció, que la Generalitat estructurarà la seva organització
territorial en municipis i comarques i que podrà crear demarcacions supracomarcals, tot
mantenint, però, l'organització de la província com a entitat local i com a divisió
territorial per a l'acompliment de les activitats de l'estat. A la vegada, estableix que
el dret català és aplicable en el territori de Catalunya amb preferència a qualsevol
altre; que la Generalitat pot establir convenis i acords de cooperació amb altres
comunitats autònomes; que d'acord amb el determini la junta de seguretat formada per un
nombre igual de representants del govern de l'estat i de la Generalitat pot crear i
mantenir una policia autonòmica, com també una premsa, ràdio i televisió pròpies; que
l'òrgan jurisdiccional en què ha de culminar l'organització judicial en l'àmbit
territorial de Catalunya és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
|
|
Altres estatuts dels Països
Catalans. |
Estatut
d'Autonomia del País Valencià del 1982
Llei orgànica promulgada l'1 de juliol de 1982 que atorga al País
Valencià un règim d'autonomia. Durant els darrers temps del franquisme, les més
diverses forces polítiques democràtiques avançaren posicions favorables a l'establiment
d'un règim de màxima autonomia al País Valencià, immediat a l'arribada la democràcia.
Llavors i durant la transició aparegueren nombrosos projectes. Els successius resultats
electorals desfiguraren notablement les esperances inicials. El 17 de març de 1978 fou
publicat el decret que establia el règim preautonòmic; el 8 d'octubre, nou partits
signaren un compromís per a la «consecució del màxim grau d'autonomia dins del termini
més breu que permetés la Constitució», amb una al·lusió clara a l'article 151 del
text constitucional. Esdeveniments polítics posteriors (gir a la dreta d'UCD, intent de
cop d'estat del 23 de febrer de 1981 i consegüent renúncia del PSPV-PSOE a la via
assenyalada per l'article 151) conduïren a la redacció pels partits parlamentaris (UCD,
PSPV-PSOE i PCPV) del projecte anomenat Estatut de Benicàssim (maig del 1981), aprovat
pels parlamentaris i els diputats provincials el 19 de juny de 1981. El projecte finalment
dictaminat (desembre) per la Comissió Constitucional, amb el vot contrari de socialistes
i comunistes, fou derrotat al Congrés de Diputats (9 de març de 1982) en votar-se la
denominació «reino de Valencia». Per l'abril, la ponència de l'Estatut arribà a un
acord. El text final entrà en vigor el 10 de juliol de 1982. Hom ha remarcat nombrosos
defectes i llacunes en l'Estatut de l'anomenada finalment «Comunidad Valenciana», tant
pel que fa a qüestions tècniques com pel que fa a la desfavorable política
lingüística que enuncia, a l'abandó de la senyera valenciana tradicional i a d'altres
aspectes. Quant al sistema de competències, no difereix gaire dels altres estatuts
tramitats per la via de l'article 143. Disposa que el conjunt de les institucions
d'autogovern constitueixen la Generalitat Valenciana i que aquesta és formada per les
corts valencianes, el President i el Govern o Consell.
Estatut d'Autonomia de les Illes Balears del 1983
Llei orgànica promulgada el 25 de febrer de 1983 que atorga a les illes
Balears un règim d'autonomia. La reivindicació autonomista a les Balears no començà a
manifestar-se d'una manera clara fins a la fi de la dècada dels anys seixanta. Fins a
eleccions generals del 1977 sorgiren molts grups polítics que tingueren en comú
l'aspiració d'obtenir l'autonomia per a les Balears, encara que no coincidien en la
definició d'aquesta autonomia, ja que uns partien de la concepció política dels Països
Catalans i d'altres del federalisme espanyol. Mentrestant, la dreta balear dubtava i
s'inhibia davant els anhels autonomistes. Finalment, hom aconseguí que fos signat, poc
abans de les eleccions del 1977, un pacte autonòmic. El 1978, les illes Balears
obtingueren un règim pre-autonòmic que representà la desaparició de la diputació
provincial. Mentrestant, els dos partits majoritaris, UCD i FSB (PSOE), no coincidien en
aspectes importants quant al contingut de l'Estat ni quant a la via constitucional a
seguir per tal d'obtenir-lo, ja que els socialistes pretenien l'accés a l'autonomia per
la via de l'article 151 de la Constitució i la UCD propugnava l'autonomia a través de
l'article 143. Finalment, pel juny del 1980 fou creada una comissió de partits amb
representació a les Corts Generals i al Consell General Interinsular, coneguda per la
Comissió dels Onze, la qual acordà que l'estatut seguiria la via de l'article 143. Això
no obstant, fins a l'agost del 1980 no fou possible d'assolir un acord total sobre un
avantprojecte, la qual cosa representà que finalment la UCD balear acceptava que Mallorca
tingués més representants al parlament balear que el conjunt de les illes menors. AP,
però, majoritàriament establerta a Eivissa, s'oposà a aquell avantprojecte, perquè el
text no reconeixia els principis de paritat i subsidiaritat, i no participà en
l'Assemblea de Parlamentaris i Consellers que, reunida els primers dies de desembre de
1981, aprovà el projecte d'Estatut de les illes Balears. Hi votaren a favor UCD, FSB
(PSOE) i la Candidatura Independent d'Esquerres al Senat per Menorca; s'abstingué el
Partit Comunista de les Illes i hi votaren en contra el Partit Socialista de Mallorca, i
el Partit Socialista de Menorca. No obstant això, pel fet d'haver estat interposats
recursos contencioso-administratius per part de ciutadans d'Eivissa —influïts per
AP. contra la iniciativa autonòmica, el Congrés de Diputats demorà la tramitació del
projecte, que no fou dictaminat per la Comissió Constitucional fins al juny del 1982. La
dissolució de les Corts Generals per l'agost d'aquell mateix any sense l'aprovació de
l'Estatut fou una de les causes de la crisi de la UCD balear, la qual, a les eleccions
generals d'octubre del 1982, no aconseguí cap escó. Per contra, AP es convertí en la
segona força política de les illes Balears, situació que aprofità per tal d'intentar
modificar el projecte d'Estatut en el tràmit de la nova discussió al Congrés de
Diputats. La nova correlació de forces al Congrés féu que AP s'abstingués en la
votació final del projecte i que el PSOE acceptés que una llei del Parlament de la
comunitat autònoma resoldria la qüestió del sistema electoral, mentre que,
transitòriament, era respectat allò que disposava el projecte aprovat per l'Assemblea de
parlamentaris i Consellers. Pel febrer del 1983 quedava, doncs, aprovat aquest projecte
per les Corts Generals.
L'Estatut de les illes Balears, en allò que fa referència al sistema de competències,
no difereix gaire dels altres estatuts tramitats per la via de l'article 143. Tanmateix,
té unes característiques diferenciadores: reconeixement del fet que la comunitat
autònoma té unes característiques de nacionalitat que els poders públics han de
protegir i desenvolupar; el reconeixement que la llengua catalana és la pròpia de les
illes Balears i que hi serà cooficial; la potenciació dels consells insulars, de manera
que les competències de la comunitat autònoma podran ésser exercides per aquells; i
finalment, l'establiment d'una sèrie de mecanismes que facin viable la relació entre les
illes, com és ara el fet que els diputats de la comunitat autònoma siguin alhora els
consellers de l'illa on hagin estat elegits. Quant a l'organització institucional
autonòmica disposa que aquesta és integrada pel Parlament, pel Govern i pel President.
|
|
Altres estatuts de l'Estat espanyol. |
Estatut
d'Autonomia del País Basc del 1979
Llei orgànica d'autonomia, atorgada al País Basc per les Corts Generals
i, prèviament, aprovada per referèndum pel poble basc el 25 d'octubre de 1979. Tot i que
l'elaboració començà quatre mesos més tard que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del
1979, fou el primer presentat a les Corts i el primer aprovat. Ambdós s'assemblen molt,
però els concerts econòmics i l'estructura històrica de les diputacions forals
diferencien el text basc respecte del català. Inicialment semblava que l'estatut
inclouria Navarra en la resta del País Basc, però els sectors més dretans i la UCD
navarresa impediren que els navarresos participessin en les negociacions entre les Corts
de Madrid i la delegació de l'Assemblea de Parlamentaris bascs. Aquesta Assemblea es
reunia a Guernica, Biscaia, sota la presidència del navarrés Manuel de Irujo, del PNB.
L'Estatut determina que el basc, juntament amb el castellà, és llengua oficial i que la
Reial Acadèmia de la Llengua Basca és institució consultiva oficial referent al basc.
El Parlament basc és constituït per vint diputats per cadascun dels tres territoris
històrics, als quals caldrà afegir diputats navarresos si Navarra s'integra
—mitjançant referèndum— a la comunitat autònoma del País Basc. Hom preveu la
possibilitat jurídica d'agregació a la mateixa de l'enclavament del comtat de Treviño.
La capital, que havia d'ésser designada per llei, recaigué en Vitòria. Sobre la base de
miñones i migueletes s'estableix la constitució de la policia autonòmica
basca. El president del govern basc és designat pel Parlament d'entre els seus membres i
és nomenat pel rei. És previst que en els nomenaments de magistrats, jutges, secretaris
i funcionaris de justícia sigui mèrit preferent el coneixement del dret basc i de
l'euskera. És prevista l'adaptació de l'administració civil de l'estat a l'àmbit
geogràfic de la comunitat autònoma. Els conflictes entre la comunitat autònoma i les
diputacions forals se sotmetran a la decisió d'una comissió arbitral paritària
presidida pel president del Tribunal Superior del País Basc. Les relacions tributàries
amb l'estat són regulades pel sistema foral tradicional de concerts econòmics o convenis
en els quals les diputacions tenen un paper important i que consisteix en l'aportació
d'un cupó global corresponent a cadascun dels territoris com a contribució a totes les
càrregues de l'estat que no assumeixen la comunitat autònoma. Aquest cupó necessita
l'acord d'una comissió mixta paritària, d'una banda, per l'administració de l'estat i,
de l'altra, pel govern basc i per un representant de cada diputació foral que alhora
determinen la durada del concert. Una disposició addicional fa constar la norenúncia del
poble basc als drets que com a tal podrien correspondre-li en virtut de la seva història.
Estatut d'Autonomia de Galícia del 1981
Llei orgànica promulgada el 28 d'abril de 1981 que atorga a Galícia un
règim d'autonomia. Al juliol del 1978, Antonio Rosón, president de la Xunta de
Galícia i membre d'UCD vinculat al galleguisme històric, convocà els parlamentaris per
tal d'elaborar un projecte d'estatut. La comissió redactora formada per vuit
representants d'UCD, dos del PSOE, dos d'AP, un del PCG i tres extraparlamentaris
presentà a Rosón per l'abril de l'any següent un text consensuat. Al juny del 1979 el
plenari de la Xunta elegí president José Quiroga en substitució de Rosón, la qual cosa
representà el triomf dins la UCD del corrent no galleguista i la revisió de
plantejaments del projecte d'estatut. Així, al mateix juny l'assemblea de parlamentaris
de Galícia aprovà un altre projecte, estatuari elaborat per nou membres d'UCD, PSOE i
AP. Aquest projecte, no acceptat per l'esquerra nacionalista, anà a parar a la ponència
mixta comissió constitucional del Congrés-assemblea de parlamentaris de Galícia, per
tal de determinar de comú acord una formulació definitiva. Després d'una etapa de
confusions i discrepàncies centrades en la racionalització de l'autonomia gallega
proposada per la UCD estatal que significa buidar de contingut l'autonomia, i després de
nombroses mobilitzacions populars, s'arribà a un acord entre els diferents sectors de la
UCD i hom aprovà definitivament la redacció de l'estatut. Els partits polítics que
defensaven aquest projecte amb vista al referèndum foren UCD, PSOE, CD, PCG i PG; els que
s'hi oposaven foren BNPG-PSG i diversos grups de l'extrema esquerra i extrema dreta
extraparlamentaris. Realitzat el referèndum el 21 de desembre de 1980, foren obtinguts
els següents resultats: 71% de vots afirmatius, 20,9 de vots negatius, 5,4 de vots en
blanc, i 2,7 de nuls, amb una abstenció del 73,8%. L'Estatut entrà en vigor el 18 de
maig de 1981.
L'Estatut de Galícia defineix aquesta com a nacionalitat històrica que assumeix com a
tasca principal la defensa de la seva identitat i dels seus interessos. Hom no decidí
quina seria la capital de Galícia, ja que la capitalitat era disputada entre Santiago de
Compostel·la i la Corunya (al juny del 1982 l'assemblea de parlamentaris gallecs elegí
com a capital Santiago de Compostel·la). En l'estatut es declara que el gallec és la
llengua pròpia de galícia, i s'estableix la cooficialitat del gallec i del castellà i
es reconeix el dret de conèixer-los i d'emparar-los. Quant als aspectes econòmics,
presenta una notable semblança amb l'estatut català i no, en canvi, amb l'estatut basc,
atès el règim de concerts que hi ha al País Basc.
|
|
El sistema constitucional espanyol. |
Cort
Òrgan legilatiu establert per les diverses constitucions de l'estat espanyol des
de la Constitució de Càdis (1812). Al s XIX, amb la caiguda de l'antic règim, les
corts esdevingueren una institució de característiques essencialment diferents. Però el
fet de mantenir el mateix nom fou degut a l'interès a entroncar amb la tradició
històrica, posant en relleu llur importància com a institució vetlladora de les
llibertats del poble. Fora d'aquest interès per mantenir el nom, la concepció d'aquestes
noves corts partia de la pràctica i de les doctrines polítiques dels règims
constitucionals europeus, especialment de França i d'Anglaterra. Les corts, en el règim
polític constitucional i parlamentari, no eren ja una institució estamentària; ara
representaven la «nació», que és per damunt de qualsevol altra sobirania, i la
«nació» és formada pel conjunt d'individus. En la «nació», representada per les
corts, descansava el poder constituent capaç de donar-se la constitució i el règim
polític que havia de governar el país (Constitucions del 1812, del 1869, del 1873 i del
1931). En moments de reacció monàrquica, hom tendia a no parlar de la «sobirania
nacional», però el reconeixement hi era implícit, bé que compartit amb el poder reial
(Constitucions del 1837, del 1845 i del 1876). Dins el sistema de divisió de poders,
propi dels règims liberals i parlamentaris, les corts assumiren essencialment el poder
legislatiu: en les constitucions del 1869, del 1873 i del 1931 aquest fou atribuït a la
«nació», representada per les corts; en la resta de constitucions era compartit amb el
monarca. En la Constitució del 1931 el control de l'exercici de la funció legislativa
per les corts corresponia al Tribunal de Garanties Constitucionals. Les corts
constitucionals adoptaren una organització unitària (Constitucions del 1812 i del 1931)
o bicameral. El règim bicameral no tenia cap tradició a Espanya, però fou adoptat com a
forma d'equilibri entre els nous poders i els tradicionals, seguint les teories de
l'època i dels models constitucionals francès i anglès. El bicameralisme s'instaurà
amb l'Estatut Reial i, en general, fou expressió de la ingerència del monarca en la vida
de les corts. Ambdues cambres obeïen un sistema diferent de representació: en l'una,
generalment anomenada Congrés dels Diputats, era territorial, i l'elecció, de
primer en forma indirecta i més endavant en forma directa, podia recaure en qualsevol
individu, al qual hom exigia solament una determinada edat i, fins a la Constitució del
1931, que fos del sexe masculí; en l'altra cambra, anomenada Senat, els membres ho
eren per dret propi en assolir una determinada dignitat nobiliària, política,
eclesiàstica, cultural o judicial, o bé per haver estat designats pel rei o per
determinades corporacions, i generalment eren vitalicis, a diferència dels diputats, que
eren temporals. En un cas (Constitució del 1873), seguint el model nord-americà, el
Senat era format per representants dels diferents estats federats. Ambdues cambres
actuaven independentment, gaudint de facultats semblants. En els períodes de règim
constitucional monàrquic corresponia al rei de convocar i dissoldre les corts o alguna de
llurs cambres. En el règim constitucional republicà (Constitucions del 1873 i del 1931)
corresponia al president de la república la convocatòria i, en el cas de la del 1931,
també la dissolució, segons un delimitat mecanisme constitucional. Les corts
republicanes es reuniren per darrera vegada a Figueres el dia 1 de febrer de 1939, ja a
les acaballes de la guerra civil. El nom fou donat després al principal òrgan legislatiu
creat pel franquisme. La Ley de Reforma Política promulgada al desembre del 1976
restablí, amb el nom de Corts Generals, un parlament bicameral format pel Congrés
dels Diputats i el Senat. La Constitució del 1978 consagrà definitivament
aquestes dues cambres legislatives en el marc d'un sistema democràtic. Les sessions de
les Corts Generals, o sessions conjuntes de les cambres alta i baixa, són
presidides pel president del Congrés dels Diputats.
Corts Generals
Òrgan legislatiu de l'estat espanyol creat per la Llei de Reforma
Política del 1976. És format per dues cambres; el Congrés de Diputats i el Senat (senat).
Congrés dels Diputats
Cos legislatiu de la monarquia espanyola, des del 1837 al 1923 i des del
1976, el qual, amb el senat, forma les Corts Generals. Els seus precedents són
l'Estamento del Pueblo (constitució del 1808) i l'Estamento de Procuradores del Reino
(estatut reial del 1834). La constitució del 1837 fou la primera que utilitzà aquest nom
per designar la cambra de diputats. A la constitució republicana del 1931 el Congrés
dels Diputats era sinònim de corts. Després de l'etapa franquista fou restablert per la
llei de Reforma Política (aprovada per les Corts el novembre del 1976 i per referèndum
el desembre del mateix any); la Constitució del 1978 consagrà definitivament la seva
reinstauració. És format per 350 diputats elegits per sufragi universal cada quatre
anys.
Senat
En els sistemes parlamentaris moderns, segona cambra, o cambra alta, que
juntament amb la cambra baixa forma el parlament. A l'estat espanyol, deixant
a part el precedent de la constitució de Baiona (1808), que preveia un senat nomenat pel
rei i amb funcions consultives, el senat ha sofert els vaivens de la història
constitucional espanyola. La constitució de Cadis (1812) preveié un parlament
unicameral. L'Estatut Reial (1834) establí un senat, anomenat estament de pròcers,
integrat per alts membres de la jerarquia eclesiàstica, la noblesa, els grans propietaris
i personalitats distingides. La constitució del 1837 instaurà un senat més democràtic,
d'elecció mixta i indirecta, amb membres elegits pel rei a partir d'unes ternes
presentades pels diputats electes. La constitució del 1845 féu marxa enrere, en
disminuir la representativitat democràtica dels senadors, que eren nomenats pel rei sense
restriccions. En canvi, la constitució del 1856 (que no arribà a ésser promulgada)
accentuà la línia democràtica de la del 1837. En la mateixa línia es col·locà la
constitució del 1869, en establir el sufragi universal en ambdues cambres. En canvi, el
triomf de la Restauració (constitució del 1876) significà una regressió notable en la
composició democràtica del senat, amb tres vies d'accés: senadors nomenats pel rei amb
caràcter vitalici, senadors per dret propi (altes jerarquies de l'Església, la noblesa,
l'administració i l'exèrcit) i senadors elegits per sufragi corporatiu. El senat, abolit
per la constitució republicana del 1931, ha estat restablert per la constitució del
1978, que el defineix com a cambra de representació territorial que conjuntament amb el
Congrés dels Diputats forma les Corts Generals que representen el poble espanyol. Els
seus membres són elegits, en part per votació directa i en part per votació efectuada
en els distints parlaments de les comunitats autònomes. Exerceix la funció legislativa
ja a iniciativa pròpia en qüestions que afecten els interessos de les comunitats
autònomes, ja coneixent en segona lectura les lleis aprovades pel Congrés dels Diputats.
Tribunal Constitucional
Organisme col·legiat creat per llei orgànica
el 1979 que, amb jurisdicció sobre tot el territori espanyol, té competència exclusiva
per a conèixer dels recursos d'inconstitucionalitat contra lleis i normes jurídiques amb
rang o categoria de llei, dels d'empara per violació de drets i llibertats fonamentals i
dels conflictes de competència entre l'estat i les comunitats autònomes. És format per
12 membres nomenats pel rei a proposta del Congrés dels Diputats (4), del senat (4), del
govern (2) i del Consell General del Poder Judicial (2).
Defensor del poble
A l'estat espanyol, alt comissionat de les corts generals, designat per aquestes i només
responsable davant d'elles, que té per missió defensar els drets dels ciutadans i que,
amb aquesta finalitat, supervisa l'activitat de l'administració civil i militar. Aquesta
figura jurídica apareix per primera vegada a la Constitució del 1978 i el seu primer
antecedent en dret comparat és l'ombudsman, a Suècia, país on es creà aquesta
institució. Les seves competències més destacables són suggerir modificacions
legislatives i de criteris d'actes que emanin de l'administració, formular advertiments
sobre els deures dels funcionaris i interposar recursos d'inconstitucionalitat i empara.
|
|
El sistema estatutari català. |
Generalitat de Catalunya
Institució d'autogovern de Catalunya,
integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern.
Parlament de Catalunya
Òrgan legislatiu i de control polític de la Generalitat
de Catalunya, que representa el poble dins aquesta institució de govern. Fou creat
per l'Estatut de Catalunya aprovat per les corts de la República pel setembre de
l'any 1932 i els seus poders eren relativament amplis en el context definit per les
fórmules autonomistes republicanes. L'estructura, l'organització i el funcionament
del Parlament foren molt influïts pels de les Corts Constituents de la República i són
homologables als dels parlaments contemporanis de les democràcies liberals. Restablert
per l'Estatut de Catalunya del 1979 com a assemblea legislativa de la comunitat
autònoma i peça clau de la nova Generalitat, li pertoca, a més de fer les lleis i
d'elegir entre els seus membres el president de la Generalitat, impulsar i controlar
l'acció política i de govern en l'àmbit de les seves competències; el formen 135
diputats elegits amb criteris de representació proporcional per un període de quatre
anys.
President de la Generalitat de Catalunya
Cap del govern autònom de Catalunya. Ostenta la més alta
representació de la Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. És elegit pel
Parlament d'entre els seus membres i perquè resulti investit ha d'obtenir una majoria
absoluta de vots; si aquesta no és assolida, cal una segona votació, en la qual és
suficient la majoria simple. Cessa en el seu càrrec per renovació del Parlament a
conseqüència d'unes eleccions generals, per l'aprovació d'una moció de censura, per la
denegació d'una qüestió de confiança o per dimissió.
Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya
Òrgan superior col·legiat que dirigeix la política i
l'administració de la Generalitat de Catalunya. Designat també amb el nom de Govern de
la Generalitat, és així mateix el titular de la funció executiva i de la potestat
reglamentària. És compost pel president —que és alhora el president de la
Generalitat de Catalunya— i pels consellers. La cessació del president de la
Generalitat comporta la del Govern, però aquest ha de continuar en funcions fins a la
presa de possessió del nou Govern. La seva seu és a la ciutat de Barcelona.
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
(TSJC)
Organisme jurisdiccional on, respectant la
jurisdicció que correspon al tribunal suprem, culmina l'organització judicial a
Catalunya. És integrat per tres sales: del civil i penal, del contenciós-administratiu i
del social.
Síndic de greuges
Persona nomenada pel Parlament de Catalunya per a la defensa de les llibertats dels
ciutadans. Supervisa l'actuació de l'administració pública de la Generalitat i la dels
ens locals de Catalunya en tot allò que afecta les matèries en què l'Estatut dóna
competència a la Generalitat. Creada aquesta institució per l'Estatut, el Parlament de
Catalunya nomenà síndic de greuges Frederic Rahola, el 1984, al qual succeí en el
càrrec Anton Cañellas (1992).
|
|
