Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
La mort de Franco marca l'inici d'una nova etapa en la història
d'Espanya: la de la transició de la dictadura a la democràcia.
|
Transició
Procés polític consistent en el canvi pacífic d'un règim autoritari a un de
democràtic i que implica el pacte entre les diferents opcions i sensibilitats polítiques
i el suport dels poders fàctics. La transició espanyola constituí el procés de
desmantellament de la dictadura franquista per donar pas a una democràcia constitucional
fonamentada en els partits polítics i amb el rei com a cap d'estat. L'origen de la
transició espanyola se situa en els primers anys de la dècada dels setanta quan sota
l'anomenat 'franquisme tardà' es començà a plantejar la successió del general Franco.
Al desembre del 1973, l'atemptat que costà la vida a l'almirall Carrero Blanco, cridat a
ésser-ne el successor, agilità el procés de desmantellament del franquisme. Joan Carles
I de Borbó, que havia jurat fidelitat a les lleis del Movimiento, fou proclamat
rei el 22 de novembre de 1975. Sota el govern d'Adolfo Suárez, al novembre del 1976 hom
aprovà a les Corts la Llei de reforma política, que fou ratificada en referèndum al
desembre del 1976. Amb aquesta llei eren legalitzats els sindicats i els partits i eren
convocades eleccions generals, que tingueren lloc el 15 de juny de 1977. Les negociacions
es basaren en la reconciliació i en el consens en comptes de la ruptura amb l'antic
règim. Amb el referèndum de la Constitució, al desembre del 1978, el procés es
refermà, tot i que els segrests i atemptats dels grups d'extrema dreta, extrema esquerra
i els independentistes feren perillar la consolidació d'una feble democràcia. Al gener
del 1981 Suárez dimití la presidència del govern i al febrer hi hagué la primera
votació d'investidura per al successor, Leopoldo Calvo Sotelo. El 23 de febrer d'aquell
mateix any, un cop militar volgué aturar-ne el procés democràtic, però fracassà i el
25 de febrer Calvo Sotelo fou investit president. La transició espanyola posteriorment ha
estat exemple per a altres països sotmesos a dictadures (Paraguai, Xile,
Polònia).
Transició espanyola
Període de la història contemporània espanyola
durant el qual es produí el pas de la dictadura franquista a un règim democràtic
(monarquia constitucional). Fou precedit per un augment de la repressió del règim
franquista (procés de Burgos, 1970; execucions del 1975), com a reacció a la
pressió opositora i internacional. Dos dies després de la mort de Franco (20 de novembre
de 1975), Joan Carles I (designat el seu successor el 1969) esdevingué rei d'Espanya i
cap d'estat, càrrec des del qual afavorí els pactes entre franquistes i antifranquistes
sobre els quals es bastí el nou ordenament constitucional. El primer govern
postfranquista (govern d'Arias Navarro) caigué al juny del 1976, i fou succeït pel
d'Adolfo Suárez, el qual elaborà una Llei de Reforma Política. L'èxit de la seva
aprovació en referèndum (15 de desembre) determinà l'abandonament de les posicions més
rupturistes de l'oposició, afavorit encara més pel triomf per majoria relativa de la UCD
de Suárez en les primeres eleccions lliures (juny del 1977). Foren convocades Corts
Constituents, i el 6 de desembre de 1978 s'aprovà en referèndum la nova Constitució.
Les dificultats de Suárez per a consolidar-se (dissensions internes de la UCD, ofensives
terroristes d'ETA i el GRAPO, crisi econòmica, etc) l'obligaren a convocar eleccions
anticipades al març del 1979, però, tot i guanyar-les, al gener del 1981 hagué de
dimitir. Els sectors involucionistes continuaren amenaçant la democràcia: al mes
següent tingué lloc un fracassat intent de cop d'estat. El govern presidit per L.Calvo
Sotelo no pogué aturar la descomposició de la UCD i, en les eleccions anticipades de
l'octubre del 1982, el PSOE aconseguí una clara majoria absoluta, moment que ha estat
considerat sovint el final de la Transició, tot i que des d'altres punts de vista hom el
situa en l'ingrés d'Espanya a les Comunitats Europees (1986). Durant la Transició es
posaren les bases de l'anomenat 'estat de les autonomies' per tal de legitimar la realitat
plural de l'estat espanyol. Per motius històrics i per la intensitat de les
reivindicacions, el País Basc i Catalunya lideraren aquest reconeixement. A Catalunya,
malgrat el suport massiu als organismes unitaris de l'Assemblea de Catalunya (creada el
1971) i del Consell de Forces Polítiques (1975), les dissensions internes i el bloqueig
de les negociacions amb el govern espanyol afavoriren que el president de la Generalitat a
l'exili, Josep Tarradellas (que retornà a Catalunya el 23 d'octubre de 1977), es
convertís en l'únic interlocutor davant del govern espanyol i assolís un protagonisme
tan evident com discutit. Confirmat en referèndum a l'octubre del 1979, l'estatut
d'autonomia finalment aprovat presentava fortes retallades respecte al projecte consensuat
per les forces polítiques catalanes. La victòria nacionalista en les primeres eleccions
autonòmiques (març del 1980) reflectí un mapa polític diferenciat del de la resta de
l'estat, característica que Catalunya ha compartit amb el País Basc. En el context
d'uniformització i retallada autonòmiques que seguí el Vint-i-tres de febrer
s'aprovaren els estatuts d'autonomia del País Valencià (juliol del 1982) i de les illes
Balears (febrer del 1983), on la consciència favorable a una recuperació de la identitat
era minoritària i els partits estatals han imposat la seva hegemonia. Especialment al
País Valencià la dreta local propagà, amb el concurs de la UCD, un anticatalanisme
visceral que ha deteriorat el clima polític. La Transició espanyola ha estat considerada
un model a seguir en altres processos de democratització, particularment a Xile i
l'Argentina.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a
instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels
seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders
polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o
col·legiat.
Franquisme
Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a
resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde
detingué el poder hegemònic.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en
l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat
associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la
igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a
l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits
polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió,
premsa, religió, etc).
 |
|
El procés de desmantellament de la dictadura
franquista va culminar amb l'establiment d'un estat democràtic. |
Estat
democràtic
Tipus d'Estat en què els ciutadans participen directament en les tasques
de govern o mitjançant l'elecció dels seus representants.
Pluralisme
Doctrina sociopolítica que preconitza la coexistència de tendències diferents en
qualsevol societat i en qualsevol institució. S'oposa al totalitarisme i a qualsevol mena
de dictadura o abús d'autoritat. Es dóna principalment en els països de democràcia
formal i es manifesta tant a nivell ideològic (religiós, filosòfic, artístic, etc) com
sindical, polític, d'associacions, etc. Quasi mai, però, no es dóna en forma pura, ja
que molt sovint les tendències i els corrents que es consideren més perillosos per a
l'ordre establert són declarats il·legals i sovint reprimits.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre
poder. L'antiga concepció teocràtica feia residir la sobirania en Déu, de qui la
rebien, per delegació, els governants. Jean Bodin n'expressà la formulació clàssica,
fonament de la monarquia absoluta, segons la qual el monarca tenia el poder suprem sobre
tots els seus súbdits, amb l'única limitació de les lleis de Déu i de la natura.
Hobbes desféu aquest darrer lligam religiós en presentar el monarca com a única font de
poder. A partir de la Revolució Francesa es desenvolupà la concepció democràtica,
formulada inicialment per Rousseau, amb el concepte de sobirania popular: la
sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als
governants; això implica l'existència del sufragi universal. La burgesia triomfant,
però, s'adherí a una concepció més conservadora, la de la sobirania nacional,
formulada per primer cop per Sieyès: la sobirania resideix en la nació, considerada com
a entitat real diferenciada dels individus que la integren, i representada per un
parlament elegit per sufragi censatari, que permeté a la burgesia de consolidar el seu
domini. La interdependència creixent de la societat mundial d'avui comporta una
progressiva cessió de les sobiranies estatals en organismes supraestatals, com ara el
Tribunal Internacional de Justícia, l'ONU o la Unió Europea.
Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra
força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per
definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional
postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions
periòdiques.
Sobirania popular
Postulat democràtic segons el qual la sobirania
resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això
implica l'existència del sufragi universal.
Divisió de poders
O separació de poders. Teoria política divulgada per Montesquieu en la
seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis
(legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han
d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o
parlaments, tribunals i governs, respectivament).
Poder
Conjunt de funcions de l'administració pública en ordre a dictar, executar i interpretar
lleis, a dirigir l'administració del benestar públic i a sostenir l'ordre públic. Llur
concentració tradicional en una sola persona (rei, sobirà, ministre, etc), que hom
coneix per poder absolut, ha degenerat normalment en despotisme i en dictadura.
Amb vista a evitar-ne l'arbitrarietat, tractadistes i politicòlegs n'han establert
diverses classificacions i divisions. Als països democràtics hom ha establert la divisió
de poders, separació real entre el poder legislatiu (senat, parlament
o corts), el poder executiu (el govern pròpiament dit) i el poder
judicial (tribunals). D'altra banda, els caps d'estat (rei, president)
exerceixen un poder moderador entre els tres poders.
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida
política i la principal font de poder. És característic de la majoria d'estats de
l'Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari,
presidit per un cap d'estat —el president de la república o el rei
constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del
poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d'altra banda,
el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea de diputats— és
imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a dir: el parlament
legitima l'autoritat del govern. De fet, en un règim parlamentari, el govern és, en
certa manera, una comissió parlamentària, la més important, encarregada d'elaborar i de
presentar al parlament, per a la seva aprovació, els pressuposts de l'estat i totes les
mesures legislatives necessàries per a governar-lo. La llibertat d'acció del govern és
controlada i limitada pel parlament —és a dir: pels representants dels
ciutadans—, el qual, a part les seves facultats legislatives i fiscalitzadores, pot
interrogar els ministres sobre llur gestió, organitzar comissions especials per a
examinar aspectes determinats d'aquesta gestió i enderrocar el govern mitjançant una
moció de censura. En un règim parlamentari no poden existir, doncs, com en els règims
presidencialistes, situacions de paràlisi legislativa provocades per desavinences entre
el govern i el parlament; si el govern perd la confiança del parlament, cal que dimiteixi
per permetre que es formi un nou gabinet o bé que dissolgui les cambres i que convoqui
unes eleccions parlamentàries. L'exemple més pur d'un règim parlamentari és, potser,
la Gran Bretanya: el cap de l'estat —el rei o la reina— es limita a reconèixer
la situació política definida pels resultats electorals; el partit que aconsegueix la
majoria dels escons en les eleccions forma el govern; normalment encapçalat pel secretari
general d'aquest partit, el govern és constituït per alguns dels seus parlamentaris
(actualment, quasi sempre per membres de la Cambra dels Comuns); col·legiadament
responsable de la seva gestió davant el parlament, es manté al poder mentre pot tenir el
suport de la seva majoria parlamentària; si les eleccions parcials retiren aquest suport
i és derrotat en una moció de censura, el primer ministre, en nom del govern, demana al
rei que dissolgui el parlament i que convoqui unes noves eleccions (actualment els primers
ministres no solen dimitir i cedir llur càrrec al cap de l'oposició); generalment,
però, les eleccions són celebrades quan s'esgota el mandat dels diputats. D'altres
estats han incorporat algunes variants a aquest model: a Alemanya, per exemple, bé que el
govern necessita el suport de la majoria dels diputats, només el cap del govern —el
canceller— és responsable davant del parlament; d'altra banda, la cambra baixa
—el Bundestag— pot expressar la seva manca de confiança en el canceller
només si, al mateix temps, pot elegir-ne un successor. Aquest model fou l'adoptat a la
Constitució espanyola del 1978. Tot i que, en teoria, el parlament és el protagonista
dels règims parlamentaris, en la pràctica obté, sovint, un segon paper. La disciplina
dels partits polítics moderns ha fet que, generalment, el partit del govern no sigui
derrotat al parlament entre eleccions i, d'altra banda, que el parlament es limiti, ben
sovint, a aprovar les mesures legislatives que elabora i proposa el govern, el qual pot
acomplir així el seu programa amb fluïdesa. Actualment, doncs, la posició del poder
executiu en els règims parlamentaris és molt forta, tot i que, als estats en els quals
la distribució de forces al parlament és atomitzada i poc clara o bé polaritzada, el
govern, insegur del seu suport parlamentari, pot abandonar una bona part del seu programa
legislatiu (i, per tant, governar ben poc) per a no ésser derrotat al parlament. Amb els
seus inconvenients i la seva diversitat, el règim parlamentari sembla encara, al
capdavall, la millor garantia contra els abusos de poder i l'establiment de règims
antidemocràtics.
Democràcia política
Expressió emprada per a designar el conjunt legislatiu i constitucional que asseguri el
lliure exercici de les llibertats polítiques (llibertat d'associació, d'expressió, de
reunió, etc).
Garanties constitucionals
Conjunt de mitjans d'assegurar l'exercici dels drets reconeguts per la constitució. El
sistema de garanties constitueix un fre als abusos del poder, i el seu grau d'efectivitat
és indicatiu del funcionament democràtic d'un estat.
Drets civils
Drets inherents a la personalitat i garantits per les constitucions
polítiques.
Drets polítics
Drets relacionats amb la persona sota la seva condició de ciutadà i de participant en la
comunitat política.
Llibertats individuals
O llibertats públiques. Conjunt dels drets reconeguts a tota persona com a
fonamentals i inviolables en la constitució.
Llibertats polítiques
Conjunt de llibertats establertes als països democràtics que permeten als ciutadans la
participació en les tasques polítiques. Comprèn, entre altres, la llibertat de
pensament, d'expressió, de reunió i d'associació, de treball, de comunicació (premsa,
ràdio i televisió, principalment) i d'ensenyament.
Pluripartidisme
Sistema polític en què els partits polítics amb concepcions ideològiques i
estratègiques diferents participen legalment en la democràcia parlamentària.
Eleccions
Procediment de designació dels governants, mitjançant votació. En
les ciutats gregues i romanes, regides pel sistema de democràcia directa, les eleccions
foren utilitzades per a designar determinats càrrecs públics; però, com que tots els
homes amb categoria de ciutadans participaven en la presa de decisions polítiques a
través de les assemblees, sense que hi hagués cap mena de delegació del dret de
participar-hi, el paper de les eleccions fou secundari. El sistema de democràcia
representativa, elaborat des del s XVIII, féu de les eleccions, i més endavant també
del sufragi universal, components essencials de les institucions que permeten el
funcionament de l'estat liberal: els governants són elegits pels ciutadans com a
representants seus i les eleccions constitueixen el mecanisme a través del qual hom obté
tal representació, sobre la qual es fonamenta la legitimitat del poder polític; els
elegits, representants jurídics dels electors, actuen en llur nom en virtut del mandat
rebut. L'opinió pública s'exterioritza, doncs, a través del sistema electoral i dels
partits polítics, el paper dels quals en les eleccions és transcendental, puix que fan
possible el funcionament de la representació política. Els partits enquadren els
electors al voltant del programa del partit, els desenvolupen la consciència política i
els ofereixen directrius; d'altra banda, a més de seleccionar els candidats, enquadren
els elegits agrupant-los parlamentàriament i oferint-los mitjans per a assegurar la seva
reelecció. La designació dels governants a través de les eleccions pot seguir tres
models diferents. El sistema majoritari, segons el qual són elegits els candidats
que obtenen major nombre de vots i en el qual els vots corresponents als candidats que no
han obtingut el primer lloc no són representats; aquest sistema pot fer-se a una sola
volta, i és suficient la majoria relativa per a obtenir l'elecció (Gran Bretanya), o a
dues voltes (Tercera República Francesa), en el qual cas cal la majoria absoluta en la
primera volta i és suficient la relativa en la segona; pot ésser alhora uninominal (Gran
Bretanya) o de llista: en el primer cas l'elector vota un sol candidat, i en el segon pot
votar diversos candidats agrupats en una llista electoral; aquest sistema, ja en desús,
fou mantingut fins el 1945 als estats anglosaxons. El sistema de representació
proporcional, segons el qual els llocs són atribuïts a cada llista de candidats en
la proporció més exacta possible al nombre de vots obtinguts, la qual cosa pressuposa
una sola volta electoral i votació de llista (Quarta República Francesa). El sistema
electoral mixt, actualment el més estès, integra característiques dels altres dos.
La relació entre aquests sistemes electorals i el sistema de partits és molt estreta,
car l'escrutini majoritari a una sola volta afavoreix els sistemes bipartidaris, per tal
com obliga les tendències polítiques pròximes a reagrupar-se. El sistema de
representació proporcional afavoreix el multipartidisme, puix que tots els vots obtenen
representació. L'escrutini majoritari a dues voltes també promou el multipartidisme,
atenuat, però, pels reagrupaments produïts en la segona volta. La presentació de
candidats a les eleccions és lliure. No obstant això, es donen en general limitacions de
tipus legal (edat, nacionalitat, moralitat, etc) i també pràctic, per tal com només
tenen possibilitats els candidats promoguts per un partit polític influent. D'altra
banda, els electors elegeixen entre els candidats, però no participen en la designació
com a tals; aquesta és una funció reservada, segons diversos procediments, als partits
polítics. Els resultats de les eleccions poden no reflectir la voluntat dels electors, a
conseqüència de pressions externes (trucatge de les urnes, emissió de vots falsejats,
manipulacions sobre els candidats i sobre els electors). Hom ha anat compensant aquesta
mena de pràctiques amb el perfeccionament del sistema electoral, la pràctica del vot
secret i la competència atribuïda als tribunals per a jutjar sobre la regularitat de les
eleccions. En els sistemes autocràtics de govern, el procediment electoral té unes
altres característiques, per tal com no hi entren en joc el multipartidisme, la divisió
de poders, etc.
Sufragi
Vot, manifestació de la pròpia voluntat en unes eleccions per a provisió d'un càrrec o
un altre tipus de consulta. Hom el defineix amb relació a l'extensió del dret de vot i a
les modalitats d'interpretar-lo. En els comicis de l'antiga Roma, el ius suffragii era
propi únicament dels ciutadans. La plebs només hi tenia accés a través dels comicis
centuriats o del sufragi censatari en cas d'ésser propietari d'immobles. De primer només
hi tenien dret els llatins presents a Roma el dia dels comicis; més tard el dret
s'estengué a tots els qui gaudien de la ciutadania romana (sempre que s'escaiguessin a
Roma). Caigut en desús el mot sufragi en el sentit de vot, ha reaparegut en temps moderns
amb la implantació de règims representatius i la generalització de les eleccions (elecció,
referèndum). Segons el procediment d'elecció pot ésser sufragi directe
(quan l'elecció és de primer grau, és a dir, l'elector elegeix directament els seus
representants) o bé sufragi indirecte (quan l'elecció és de segon grau,
és a dir, l'elector designa un intermediari amb la missió d'elegir els representants).
El sufragi directe respon millor a l'esperit de la democràcia representativa; l'indirecte
sol afavorir l'existència d'interferències antidemocràtiques. Atenent a la composició
de l'electorat, el sufragi pot ésser restringit o universal. El sufragi restringit
és el que resta limitat per la raça, el grau d'instrucció (sufragi capacitatiu),
la situació econòmica, determinada generalment per la necessitat d'assolir un cert
nivell d'imposts (sufragi censatari), etc. El sufragi universal, en
canvi, suposa el dret a votar per a tota persona que tingui la majoritat política. La
lluita pel sufragi universal ha comportat diferents fases, fins a aconseguir-lo per a
ambdós sexes i anar rebaixant l'edat de vot. Al Regne Unit, després de successives
reformes electorals, s'arribà al sufragi universal el 1918, bé que limitat als homes de
més de 21 anys i a les dones de més de 30, i no fou fins el 1928 que els drets
electorals de les dones foren equiparats als dels homes. Als EUA, l'esmena constitucional
núm. 15 (1870) prohibeix tota discriminació en el dret al vot per motius racials, i la
núm. 19 (1919), per motius de sexe. A l'estat espanyol, malgrat que la constitució de
Cadis preveiés el sufragi universal, a partir del 1837 s'instaurà el sufragi censatari.
La revolució del 1868 comportà la implantació del sufragi universal, però amb el
triomf de la Restauració hom tornà al sufragi censatari. La implantació del sufragi
universal (1890) no canvià, a la pràctica, la situació, a causa de la corrupció
electoral que caracteritzà el sistema de la Restauració. La instauració de la Segona
República significà l'ampliació del dret de vot a les dones, fins aleshores excloses.
El franquisme utilitzà el sufragi universal només en els referèndums. El procés de
reforma política iniciat a la mort del general Franco representà el retorn al sufragi
universal i directe, tot rebaixant la majoritat política a 18 anys.
Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors
d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.
A l'estat espanyol, malgrat que la constitució de Cadis preveiés el
sufragi universal, a partir del 1837 s'instaurà el sufragi censatari. La revolució del
1868 comportà la implantació del sufragi universal, però amb el triomf de la
Restauració hom tornà al sufragi censatari. La implantació del sufragi universal (1890)
no canvià, a la pràctica, la situació, a causa de la corrupció electoral que
caracteritzà el sistema de la Restauració. La instauració de la Segona República
significà l'ampliació del dret de vot a les dones, fins aleshores excloses. El
franquisme utilitzà el sufragi universal només en els referèndums. El procés de
reforma política iniciat a la mort del general Franco representà el retorn al sufragi
universal i directe, tot rebaixant la majoritat política a 18 anys.
|
La forma de govern serà la monarquia parlamentària.
Joan Carles I de Borbó fou proclamat rei el 22 de novembre de 1975 i serà un rei
constitucional, regna però no governa.
Era una monarquia legitimada pel franquisme, la qual cosa explica que la transició es fes
de manera pacífica.
El nou rei va optar per la via reformista. |
Monarquia
Forma de govern en la qual el poder és exercit
realment o nominalment per una sola persona (rei, monarca, sobirà) i que es caracteritza
per la manca del caràcter representatiu de la col·lectivitat. Pot ésser de caràcter hereditari
o no, absoluta (quan el poder suprem és concentrat en la sola persona del
monarca) o limitada o constitucional (quan, al costat del monarca,
existeixen altres institucions sobiranes en règim de paritat).
Al s XIX les monarquies constitucionals o limitades s'imposaren arreu
d'Europa. Després de la Primera Guerra Mundial, moltes d'aquestes formes d'estat foren
substituïdes per repúbliques, fenomen que s'accentuà més després de la Segona.
Actualment les monarquies que resten són gairebé totes constitucionals o
parlamentàries, i la persona del rei hi és, sobretot, un símbol. Aquest és el cas de
l'estat espanyol, on la monarquia, representada actualment en el rei Joan Carles I des del
1975, que fou entronitzat, ha estat un dels fonaments del règim democràtic que succeí
al franquisme. D'acord amb la constitució del 1978, la monarquia és de caràcter
constitucional, hereditari i vitalici. Fora d'Europa, i especialment en alguns estats
àrabs del golf Pèrsic com ara l'Aràbia Saudita o també al Marroc, resten règims de
tipus monàrquic en els quals el poder del sobirà és absolut o, de fet, molt per damunt
de qualsevol altra institució.
Monarquia parlamentària
També monarquia constitucional. Règim polític democràtic en el qual el
rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser
avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.
Rei
Persona que exerceix la sobirania d'un regne. El rei pot ésser rei electiu (quan
ha estat triat per elecció), rei hereditari (quan assoleix el títol per
dret d'herència), rei absolut (sense limitació de tipus jurídic,
generalment basat el seu poder en el dret diví), rei constitucional (que té el
poder definit per una constitució), rei associat (quan rep el títol d'un
altre rei —generalment el pare o un germà— per tal d'associar-lo a l'exercici
del poder). Hom parla de rei titular o nominal, en el cas d'una persona
que porta el títol de rei d'un país perquè hi té o hi creu tenir drets, però no
n'exerceix cap poder, i de rei de dret o de iure, o rei
legítim quan es tracta d'un individu a qui, no exercint de rei d'un país,
correspondria d'ésser-ho pel fet de posseir-ne la legitimitat històrica o dinàstica. Rei
dels reis és títol portat pels sobirans de Pàrtia, Pèrsia i d'Etiòpia. La
denominació de rei apostòlic, rei catòlic, rei cristianíssim,
rei defensor de la fe, rei fidelíssim és, respectivament, la
titulació oficial dels reis d'Hongria, Espanya, França, Anglaterra i Portugal.
Regnat
1. Exercici de la dignitat reial per un rei, una reina o un príncep sobirà.
2. Època i durada del govern d'un rei, una reina, un príncep, un sobirà, etc.
Cap d'Estat
Persona que representa o que exerceix la suprema autoritat de l'estat. En les monarquies
acostuma a rebre el títol de rei; en les repúbliques, el de president.
En les monarquies i en les repúbliques parlamentàries de l'Europa occidental el rei o el
president no exerceixen el poder executiu, el qual depèn del cap de govern. Al
contrari, en el sistema presidencialista (característic de les constitucions americanes i
de la Cinquena República Francesa), el president l'exerceix directament. A l'URSS i a la
major part dels països socialistes, les funcions del cap d'estat són exercides per un
òrgan col·legiat, anomenat praesidium, el president del qual exerceix les
funcions pròpies d'un cap d'estat.
Moderador -a
En els règims multipartidistes, el cap de l'estat (rei, president de la república, etc),
el qual, situat pel damunt dels partits i del mateix govern i com a símbol d'unitat dels
tres poders (legislatiu, judicial i executiu), regula la vida política d'acord amb
l'expressió de la voluntat electoral.
Successió al tron
Sistema pel qual es regeix la successió hereditària a la corona o al tron. La
Constitució Espanyola del 1978 estableix que la successió al tron segueix l'ordre
regular de primogenitura i de representació, i és preferida sempre la línia anterior a
les posteriors; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix
grau, l'home a la dona; i en el mateix sexe la persona major a la menor.
Dinastia
Sèrie de sobirans que pertanyen a una mateixa
família.
Borbons espanyols
Branca dels Borbons, dinastia originària de França,
que ha fornit de sobirans la casa reial d'Espanya entre 1700-1868, 1874-1931 i des de
1975.
Palau de la Zarzuela
Palau situat en els monts d'El Pardo, aprop de Madrid,
és des de 1963, la llar de la Família Reial espanyola. L'edifici, construït en el segle
XVII pel cardenal infant Don Fernando, germà de Felip IV, consta de tres plantes. La
primera, ocupada per una zona de golfes, semisoterrani -on hi ha els serveis de cuina i
"office"- i soterrani. La segona, pel despatx del Rei i dels seus ajudants, la
biblioteca, el menjador i la sala de visites. La tercera, pels dormitoris, habitacions de
convidats i quartos d'estudi. En els anys noranta, al primitiu edifici se li van afegir
dues ales. En una d'elles es van instal·lar les habitacions privades de la Família
Reial; en l'altra, les oficines i els departament de seguretat. El palau de la Zarzuela
disposa, a més, d'una petita ermita, d'una zona esportiva i d'un heliport.
Ley de Sucesión
Llei de 1969 per la qual Joan Carles de Borbó fou designat successor de
Franco.
Reformisme
Actitud política segons la qual la transformació
d'una societat, d'un règim o d'un sistema socioeconòmic pot realitzar-se dins el marc de
les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense
recórrer a la revolució.
|
Govern de Carlos Arias Navarro (1975-1976).
El primer govern de la monarquia de Joan Carles I va ser continuïsta (Arias, el darrer
cap de govern franquista, va ser confirmat en el càrrec pel rei) i es va mostrar incapaç
de dur a terme cap mena de democratització. |
Immobilisme
Actitud oposada al canvi d'estructures
religioses, socials, polítiques, etc, pròpia de la classe dominant.
Búnquer
Nom donat als grups polítics o
socials més immobilistes.
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona
o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest
oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics,
per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol
manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en
conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són
objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de
transformació.
Conflicte social
Desequilibri temporal en la cohesió d'un sistema social, causat per elements o forces
dissidents, que poden ésser interns o externs a ell i que pretenen de restablir un nou
equilibri, fonamentat en unes bases noves.
Fets de Vitòria
Fets (març de 1976) en què la policia va causar cinc morts quan dissolia
una aseemblea de treballadors en una església de Vitòria-Gasteiz.
Fets de Montejurra
Montejurra és una muntanya de Navarra, al SE
d'Estella (1 405 m). El 1976, en ocasió del romiatge que cada primer diumenge de maig es
fa al monestir d'Irache, amb una concentració a la muntanya, per commemorar la victòria
dels carlins en la batalla de Montejurra (1873) hi hagué uns gravíssims incidents en una
confrontació entre dues faccions carlines.
|
L'oposició va reclamar l'establiment de la democràcia.
Diversos organismes unitaris van liderar les mobilitzacions. |
Radicalisme
Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes
o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat.
Assemblea de Catalunya
Organisme unitari de l'oposició antifranquista al Principat, el més
ampli des del 1939. Fou creat per iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de
Catalunya i sota l'impuls bàsic de comunistes (PSUC), socialistes (MSC) i nacionalistes
radicals (FNC, PSAN), amb una presència menor de seguidors de Jordi Pujol i
demòcrata-cristians (UDC); la sessió fundacional —clandestina— tingué lloc a
l'església de Sant Agustí, a Barcelona, el 7 de novembre de 1971, i l'acord es féu
entorn de quatre reivindicacions: llibertat, amnistia, restabliment de l'Estatut del 1932,
com a via cap a l'autodeterminació, i coordinació amb les forces democràtiques dels
altres pobles de l'estat. L'Assemblea integrà gradualment al seu si gairebé tots els
partits polítics, des del centre fins a l'extrema esquerra, sindicats, assemblees
territorials de comarques i barris, col·legis professionals, entitats i grups culturals i
religiosos i nuclis d'independents; incorporà amplis sectors obrers i populars a la
lluita per les llibertats nacionals i com a figures representatives tingué Josep Benet,
Pere Portabella, Carles Caussa, Jordi Carbonell, Miquel Sellarès i Agustí de Semir,
entre d'altres, la major part dels quals foren detinguts en la "caiguda dels
113", a la parròquia de Santa Maria Mitjancera, el 1973. Convocà concentracions
pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat i Vic (1973) i, el 1976, les grans manifestacions
de l'1 i el 8 de febrer a Barcelona i de l'11 de setembre a Sant Boi. Tot i que, al final
del 1976, els sectors més moderats (CDC, UDC, RSDC) es desmarcaren de la línia
rupturista de l'Assemblea, aquesta impulsà encara la campanya "Volem
l'Estatut!" (1977), cridà a votar els partits que assumissin els seus quatre punts i
afavorí l'Entesa dels Catalans. Al novembre del 1977 transmeté la seva
representativitat a l'Assemblea de Parlamentaris i es dissolgué, per bé que
alguns grups independentistes han volgut mantenir-ne la continuïtat amb escàs ressò
polític.
Consell de Forces Polítiques de Catalunya
Organisme polític unitari de l'oposició democràtica al franquisme creat al Principat de
Catalunya al desembre del 1975 com a ampliació i actualització de la Comissió
Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya (1969). L'integraren el Partit Carlí,
EDC, UDC, CDC, FNC, ERC, PSC-Reagrupament, Partit Popular, Convergència Socialista de
Catalunya, PSUC i PSAN. Pretengué d'assumir la direcció de la lluita cap al trencament
democràtic (restabliment de la Generalitat i de l'Estatut del 1932, amnistia,
reconeixement dels drets individuals i de les llibertats plenes, defensa de les
reivindicacions del País Valencià i les Illes, obertura d'un procés constituent
d'àmbit estatal, etc). Incapaç de contrarestar les reformes del govern Suárez i no
havent assolit una plena entesa amb l'Assemblea de Catalunya i la Generalitat a l'exili,
les tensions precipitaren el seu final el 1977.
Coordinación Democrática / Platajunta
Organisme unitari, creat el 1976, fruit de la fusió de la Junta Democrática de
España (establert el 1974 pel PCE i amb l'ahesió gradual de CCOO, PSP, PTE, ASA i
independents) amb l'organisme rival, Plataforma de Convergencia Democrática
(establert el 1975 pel PSOE, MC, democratacristians i socialdemòcrates). Els seus objectius eren l'amnistia, la llibertat d'associació
política i la convocatòria d'eleccions a Corts Constituents.
La Platajunta o Coordinación Democrática
s'amplià encara, el mateix any, amb nous partits i organitzacions unitàries de les
nacionalitats —de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques—, i es convertí
en Plataforma de Organismos Democráticos, que negocià amb el govern Suárez el
contingut de la reforma política engegada per aquell.
|
Govern d'Adolfo Suárez (1976-1981).
Amb el govern de Suárez es va produir el desmantellament legal del franquisme.
La reforma política va ser possible després d'un procés complex, ple de negociacions
amb les "famílies" franquistes.
La legalització de l'oposició fou un pas fonamental per a l'establiment d'un sistema
democràtic. |
Ruptura
pactada
Estratègia política seguida per Adolfo Suárez, que cercava el pas a un altre
sistema però començant pel desmantellament gradual de l'estructura i la legislació
heretades del règim anterior franquista. D'aquesta manera, la transició de la dictadura
a la democràcia es faria amb la participació dels franquistes reformistes.
Llei de Reforma Política
Ley de Reforma Política (LRP). Llei aprovada
per les Corts pel novembre de 1976, que liquidava les principals institucions polítiques
del franquisme. La LRP era un text curt, que proclamava la democràcia com l'organització
política pròpia de l'Estat espanyol i reclamava la sobirania popular, preveia la
transformació de les Corts existents en un Congrés de Duiputats i un Senat elegits per
sufragi universal i anunciava unes futures eleccions democràtiques, organitzades pel
govern i convocades per decret-llei i amb el concurs de partits polítics. Representava,
doncs, l'inici del desmantellament del franquisme. La llei fou aprovada per les Corts
franquistes per 425 vots a favor, 59 en contra i 13 abstencions, i fou ratificada en el
referèndum del desembre del mateix any, malgrat que l'oposició democràtica patrocinà
l'abstenció perquè sostenia la tesi de la ruptura democràtica enfront de la de
l'evolució del règim.
Referèndum Reforma Política
Referèndum celebrat el 15 de desembre de 1976 perquè el poble es
pronunciés sobre la Llei de Reforma Política. L'oposició moderada va propiciar el sí i
la d'esquerres va defensar sense gaire èxit l'abstenció. El resultat fou favorable al
govern per una aclaparadora majoria: van votar el 77,7 % dels electors; amb una abstenció
del 23,3%; van votar sí el 94,2%; van votar no el 2,5%; vots en blanc, 3%, i vots
nuls, 0,3%. A Catalunya, van votar el 74% dels electors; amb una abstenció del 26%; van
votar sí el 93,4%; van votar no el 2,1%; vots en blanc 4,3%, i vots nuls, 0,2%.
Llei d'Associacions Polítiques
Llei aprovada el 1977, que va permetre la legalització
de tots els partits polítics, inclosos els comunistes.
Durant la primera meitat del 1977 Suárez negocià amb l'oposició democràtica
unes eleccions generals. La legitimitat de les eleccions passava per la participació
sense exclusions de totes les forces polítiques i la pedra de toc era la legalització de
l'esquerra comunista, a la que el búnquer, especialment els militars, s'hi negava, en
considerar els comunistes els culpables de la guerra civil. Finalment, el PCE fou
legalitzat el 9 d'abril de 1977 i, poc després, el PSUC també ho va ser. La
legalització del PCE i del PSUC va provocar un gran malestar entre els militars i la
dimissió del ministre de Marina, Pita da Veiga.
|
La progressiva legalització de partits i sindicats, la concessió
de llibertats i la liquidació de les institucions del franquisme va provocar una
violència ultra, contestada per l'activitat terrorista.
Malgrat tot, la transició avançava amb pas ferm.
|
Fets
d'Atocha
Assassinat múltiple d'advocats laboralistes vinculats al PCE perpetrat
per forces de la ultradreta al carrer Atocha de Madrid el 24 de gener de 1977. Va ser un
dels incidents que més va fer témer pel futur de la democràcia.
Ultra
Dit, generalment, de les ideologies, les persones i
els grups polítics o religiosos que mantenen amb intransigència i radicalisme postures
d'extrema dreta o d'integrisme.
A l'estat espanyol, des de l'acabament del franquisme, hom anomena ultres o ultradretans
els feixistes enyorosos de la dictadura del general Franco.
Ultradreta
Denominació emprada per a designar els sectors polítics de dreta més autoritària,
sovint caracteritzats per la utilització de mètodes violents i al marge de la legalitat.
El feixisme i el nazisme, així com determinats règims corporatius com el
franquisme, el salazarisme i l'Estado Novo hi són habitualment associats, i els límits
amb aquests moviments, imprecisos. Són també trets freqüents de la ultradreta el
tradicionalisme, el racisme (especialment l'antisemitisme) i el nacionalisme. Antiliberal
i antisocialista, té en la reacció legitimista a la Revolució Francesa (de Maistre,
Bonald) els antecedents més allunyats i, al principi del s XX, Ch.Maurras i l'Action
Française n'esdevingueren conspicus representants.
A l'estat espanyol, inicialment el franquisme convertí la Falange (1933) en un dels
pilars del règim, però el creixent predomini dels tecnòcrates l'acaba deixant en un
lloc secundari els anys seixanta. Els darrers anys del franquisme i els primers de la
transició democràtica, la ultradreta tingué una certa recuperació. Hom pot
assenyalar-hi un sector neonazi i europeista (CEDADE, fundat el 1965), un sector
majoritari, integrista i vindicador del franquisme, dirigit per Blas Piñar (Fuerza Nueva,
creada el 1977), que aglutinà també una part del carlisme i els 'històrics' de Falange
Española (Girón, Fernández Cuesta) i un sector 'laic' i activista (Frente Nacional de
la Juventud, Frente de la Juventud). El fracàs de l'intent de cop d'estat del vint-i-tres
de febrer de 1981 commportà una severa pèrdua de suport electoral i la dissolució
formal dels nuclis més importants.
Terrorisme
Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la
lluita social i política. Pot practicar-lo un estat (i de fet així ho han fet tots els
estats totalitaris), però és més corrent que ho faci un partit o un grup reduït de
persones.
Els darrers anys del franquisme, l'ETA basca, de signe
nacionalista i revolucionari, fou protagonista d'un seguit d'atemptats al País Basc i
també, a Madrid, de la mort de Luis Carrero Blanco (1973). Altres grups que han actuat, o
actuen, a l'estat espanyol són el FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y
Patriótico), el GRAPO (Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre) i, a
Catalunya, el FAC (Front d'Alliberament de Catalunya) i Terra Lliure.
|
El primer gran pas van ser les eleccions a Corts constituents,
celebrades el 15 de juny de 1977.
Foren les primeres eleccions democràtiques des del febrer de 1936.
Resultats: triomf d'UCD, el partit de Suárez, per majoria relativa; PSOE, segona força
política; fracàs del PCE i AP; i bon resultat del PDC i PNB. |
Eleccions
generals
Procediment de designació dels escons de
les cambres de les Corts Generals (Congrés dels Diputats i Senat),
mitjançant votació. La legislatura dura quatre anys. Si no s'esgota aquest termini, per
diversos motius, es convoquen eleccions anticipades. Les primeres generals es van fer el
15 de juny de 1977.
Eleccions generals de 1977
Eleccions celebrades el 15 de juny de 1977, les primeres eleccions
democràtiques celebrades des de feia més de quaranta anys. Van portar la victòria de la
UCD, i l'emergència del PSOE com a segona força política, mentre el PCE quedava molt
lluny de les expectatives, com també AP. L'extrema esquerra no va aconseguir
representació parlamentària.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: UCD, 166 (majoria relativa);
PSOE, 118; PCE-PSUC, 19; AP, 16; PDC (Pacte Democràtic per Catalunya), 11; PNB, 8;
PSP-US, 6; UCD-IDCC, 2; EC (Esquerra de Catalunya), 1; EE, 1; CAIC (Candidatura Aragonesa
Independiente de Centro), 1, i CIC (Candidatura Independiente de Centro), 1.
A Catalunya, els resultats electorals van expressar una correlació de forces
diferent. La victòria va ser per a les esquerres: PSC-PSOE, 15 escons; PDC (Pacte
Democràtic per Catalunya), 11; UCD, 9; PSUC, 8; UDC-IDCC, 2; Esquerra de Catalunya, 1, i
AP, 1.
Era un mapa polític molt plural, escorat a l'esquerra, amb un clar predomini de
les opcions favorables a l'autonomia, i que diferia sensiblement del bipartidisme a nivell
estatal.
Entesa dels Catalans
Àmplia coalició d'esquerra, amb pretensions
unitàries a la Catalunya administrativa, establerta el 1977, per a les eleccions a
senadors de les corts de l'estat espanyol. En formaren part Estat Català, ERC, PSC, el
PSUC i independents, i presentà a les quatre circumscripcions dotze figures de reconegut
prestigi intel·lectual o cívic (J.Benet, F.Candel, F.Solé Sabarís, J.Sobrequés,
P.Portabella, J.A.Baixeras, etc), que assoliren totes el triomf i constituïren grup
parlamentari propi. El 1979, els intents de mantenir l'aliança es frustraren i, mentre el
PSUC i el PTE impulsaven una candidatura "Per l'Entesa" que només obtingué un
escó (Benet), el PSC i ERC crearen una "Nova Entesa" que resultà vencedora amb
10 senadors electes.
Pacte Democràtic per Catalunya
Coalició electoral per a les eleccions legislatives
espanyoles del 1977, establerta entre Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra
Democràtica de Catalunya, Partit Socialista de Catalunya - Reagrupament, i Front
Nacional de Catalunya, a més d'alguns independents. Es presentà com a gran opció de
centreesquerra nacionalista al Principat de Catalunya, on fou, amb 11 diputats, la segona
força política. Per al senat sostingué, amb Centre Català i UDC, la coalició
Democràcia i Catalunya, que obtingué dos escons.
Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya
Coalició electoral establerta al Principat, per a les eleccions legislatives espanyoles
del 1977, entre els partits Centre Català i Unió Democràtica de Catalunya.
Obtingué dos diputats.
Majoria relativa
O majoria simple. Majoria que excedeix el nombre de vots corresponents a
les altres alternatives, o el nombre de membres dels altres partits o
coalicions.
|
Un dels reptes del govern de Suárez va ser crear un marc
polític democràtic mitjançant una Constitució, tasca que va correspondre a les Corts
constituents.
La idea d'aconseguir el màxim consens va presidir les negociacions. |
Assemblea constituent
Assemblea extraordinària encarregada d'establir un nou text constitucional.
Convenció
Assemblea nacional reunida extraordinàriament per elaborar una constitució o
modificar-la.
Constituent
Que té o s'atorga poder d'establir o reformar una constitució. Un cop acomplert el
procés constitucional, la mateixa constitució estableix aquest poder de reformar-la. El
poder constituent sol ésser un assemblea o cambra: aquest fou el cas de l'Assemblea
Constituent francesa del 1789 i el de les corts espanyoles del 1812, 1836, 1845, 1854,
1869, 1873, 1876, 1931 i 1977.
Consulta
Petició d'assentiment per part d'un grup polític als seus components o, si és al poder,
a la comunitat nacional. La finalitat de la consulta és d'obtenir un consens, com
més gran millor.
Consens
Conformitat d'interessos, d'opinions, acord. És el que es va buscar
durant la transició espanyola per tal de tirar endavant la reforma política i fer front
a la crisi econòmica.
Consensuar
Aprovar per consens de tots els partits o de llur majoria.
|
El consens polític va fer possible la Constitució de 1978.
La nova Constitució recull els elements característics de les democràcies occidentals i
va ser aprovada en referèndum el 6 de desembre de 1978. |
Comissió
Nom que reben determinats òrgans administratius de caràcter col·legial (comissions
delegades del govern, comissió jurídica assessora, comissió municipal permanent,
comissió interministerial o interdepartamental, comissió provincial d'urbanisme,
comissió de traspassos, etc).
Ponència
1. Comunicació o proposta sobre un tema científic,
projecte de llei, etc, que hom sotmet a l'examen i resolució d'una assemblea, d'un
congrés, d'un parlament, etc.
2. Persona, comissió o equip encarregats de presentar una ponència.
Ponència constitucional
Ponència encarregada de redactar la Constitució, integrada per set
diputats de diferents partits: Gabriel Cisneros, José Pedro Pérez
Llorca i Miguel Herrero de Miñón, d'UCD; Miquel Roca i Junyent,
de CDC; Manuel Fraga Iribarne, d'AP; Gregorio Peces-Barba, del PSOE, i Jordi
Solé Tura, del PCE-PSUC. Mancats d'una majoria clara i no volent arriscar-se que la
Constitució quedés en lletra morta si era aprovada amb poc suport, els partits van
decidir de prendre la via del consens. Els acords no foren fàcils en temes com
l'educació, la llibertat religiosa, l'avortament, el divorci, la pena de mort, el sistema
electoral, etc. En total foren setze mesos de discussions que van donar com a resultat la
Constitució.
Llei fonamental
Llei que defineix i regula l'activitat, l'organització i les institucions polítiques
d'un estat. En alguns ordenaments jurídics estatals pren la denominació de
constitució.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix
els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i
llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter
de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa
i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa
general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas
d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants,
tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills
de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de
rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis
continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació
dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real
de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució.
Constitució de 1978
Constitució de l'estat espanyol, sancionada pel rei Joan Carles I el
27 de desembre de 1978. El 1977, després de les primeres eleccions generals després del
franquisme, el Congrés dels Diputats, en una de les primeres sessions, designà una
Comissió Constitucional (anomenada més tard Comissió d'Assumptes Constitucionals i
Llibertats Públiques), que designà la ponència redactora de l'avantprojecte de
Constitució, i que era formada per Gabriel Cisneros Laborda, Manuel Fraga Iribarne,
Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, Gregorio Peces Barba, José Pedro Pérez Llorca,
Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé i Tura. Després dels tràmits parlamentaris
pertinents, el dia 31 d'octubre de 1978 el ple del Congrés dels Diputats aprovà el
dictamen de la Comissió Mixta Congrés-Senat, mitjançant votació nominal i pública,
per 316 vots a favor, 6 en contra i 3 abstencions. El Senat, el mateix dia, també
l'aprovà pel mateix sistema de votació, per 226 vots a favor, 5 en contra i 8
abstencions. Tot seguit, el 3 de novembre de 1978, el rei sotmeté a referèndum el text
del projecte de Constitució. Celebrat aquest el 6 de desembre de 1978, fou obtingut el
següent resultat: 87,87% de vots afirmatius, 7,83% de negatius, 3,55% en blanc i 0,75% de
nuls. L'abstenció fou del 32,89%. La Constitució del 1978 és la referència més clara
del canvi produït en el règim polític espanyol. D'una banda clausurà el règim
dictatorial del general Franco, i d'una altra inaugurà un estat de dret, fonamentat en el
reconeixement i la protecció de les llibertats públiques, la divisió i la
independència del poder de l'estat en els seus vessants legislatiu, executiu i judicial
que garanteix la llibertat individual i el funcionament democràtic de les institucions
públiques. La modernitat constitucional espanyola aporta a la definició de l'estat un
aspecte innovador altament positiu en afirmar que "Espanya es constitueix en un estat
social i democràtic de dret", que recull la voluntat de transformació social dels
ponents constitucionals. Així mateix, això és reforçat per la proclamació, com a
valors superiors de l'ordenament jurídic, de conceptes com la llibertat, la justícia, la
igualtat i el respecte al pluralisme polític. La constitució consagra la supremacia de
les Corts, que són bicamerals, elegides per quatre anys. El rei és el cap de l'estat,
sanciona les lleis i exerceix el comandament suprem de les forces armades. Una de les
característiques principals d'aquesta Constitució és la de l'articulació de l'estat,
que tot i mantenir la seva estructura unitària reconeix el dret de les entitats
territorials, regionals o nacionals a constituir-se en comunitats autònomes, amb
facultats d'autogovern. Per primera vegada en la història constitucional espanyola es
reconeix que l'estat espanyol no solament és format per regions, sinó també per
comunitats nacionals. Hom disposa que els estatuts d'autonomia seran la norma
institucional bàsica de cada comunitat autònoma i que l'estat els reconeixerà i
empararà com a part integrant del seu ordenament jurídic. Pel que pertoca a la
pluralitat lingüística, reconeix el castellà com a llengua oficial, però alhora admet
que les altres llengües de l'estat siguin també oficials a les respectives comunitats
autònomes. Tot reconeixent la llibertat religiosa, l'estat es deslliga de qualificatius
confessionals. Al mateix temps hom consagra la llibertat educativa i el caràcter
pluralista de les concepcions pedagògiques.
Referèndum
Votació que fa el poble per aprovar o no una reforma constitucional
o una nova constitució, proposada pel cos legislatiu o pel cap d'estat. És la forma més
usual de l'actuació directa del cos electoral mitjançant el sufragi. Constitueix una
manifestació de l'autogovern del poble, que acompleix en aquest cas una funció pública.
Segons el seu objecte, el referèndum pot ésser legislatiu, governatiu, administratiu o
jurisdiccional; atenent els efectes, pot ésser constitutiu, modificatiu o abrogatiu i,
per la natura, obligatori o facultatiu. Abans d'acabar la Primera Guerra Mundial el
referèndum només era conegut a Suïssa i als EUA i, d'una manera esporàdica, en algunes
constitucions com l'australiana del 1900, la danesa del 1915 i la luxemburguesa del 1919.
La Constitució de Weimar establí el referèndum constitucional i el legislatiu, amb
caràcter facultatiu, i aquesta figura fou adoptada pels texts constitucionals que
s'inspiraren en aquella constitució. Actualment el referèndum ha perdut importància,
bé que encara el conserven constitucions com la francesa, la italiana, la suïssa i
l'espanyola. Als països socialistes no existeix la figura del referèndum. A l'estat
espanyol, i durant el franquisme, hi hagué dos referèndums: el de l'any 1947, per a
sotmetre a decisió popular la Ley de Sucesión en la jefatura del estado, i el del
1966 per a l'aprovació de la Llei Orgànica de l'Estat. Amb l'adveniment de Joan Carles
I, fou celebrat un nou referèndum (desembre del 1976) que derogà la major part de
l'estructura política franquista. Posteriorment hom celebrà els de ratificació de la
Constitució (desembre del 1978) i dels estatuts d'autonomia de Catalunya (octubre del
1979), el País Basc (octubre del 1979), Galícia (desembre del 1980) i Andalusia (octubre
del 1981, posterior al referèndum sobre la via de tramitació de l'estatut andalús,
febrer del 1980), i, a l'últim, el referèndum sobre la permanència de l'estat espanyol
en l'OTAN (març del 1986).
Referèndum Constitució
Referèndum celebrat el 6 de desembre de 1978 perquè el poble es pronunciés sobre
la Constitució espanyola. Va ser aprovada majoritàriament. Amb una
abstenció del 33%, que en el cas del País Basc fou del 54,5% a causa de la negativa dels
nacionalistes a pronunciar-se, el 88% dels vots foren favorables a la nova Constitució i
només el 8% foren negatius. Resultat del referèndum sobre la Constitució: votants,
67,2%; abstencions, 32,8%; van votar sí, 87,8%; van votar no, 7,8%; vots en blanc, 3,6%,
i vots nuls: 0,8%.
Sis de Desembre
Diada de la Constitució, en commemoració del dia en què va ser aprovada per referèndum
popular.
|
|
L'ordenament constitucional. |
Ordenament
constitucional: govern i administració
El sistema polític i àdhuc administratiu del franquisme fou definitivament modificat per
la Constitució del 1978, que instituí una monarquia parlamentària bicameral, reconegué
tots els drets i les llibertats vigents a les democràcies occidentals i permeté la
formació de comunitats autònomes. Bé que admetia també l'existència de les
nacionalitats sota una única sobirania, no recollia el dret a l'autodeterminació dels
pobles que integren l'estat espanyol. El rei és el cap de l'estat i el màxim
representant d'aquest en les relacions internacionals. Correspon al rei d'aprovar i de
promulgar lleis, convocar i dissoldre les Corts Generals, convocar eleccions i
referèndums (segons la Constitució), proposar a les corts el candidat a president de
govern, exercir el comandament suprem de les forces armades i declarar la guerra i la pau,
prèvia autorització de les corts. La persona del rei és inviolable i no està subjecta
a cap responsabilitat. L'hereu de la corona té la dignitat de príncep d'Astúries. Els
actes del rei són ratificats pel president i, en el seu cas, pels ministres competents.
El govern, presidit pel primer ministre, dirigeix la política interior i l'exterior,
l'administració civil i militar i la defensa de l'estat. També executa les lleis. El
president del govern és proposat pel rei, després de la consulta prèvia amb les forces
parlamentàries, i s'ha de sotmetre a un vot d'investidura al Congrés dels Diputats. El
poder legislatiu recau en les Corts Generals, les quals són compostes pel Congrés dels
Diputats (350 diputats) i el Senat (208 senadors). Els membres d'ambdues cambres són
elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret. La circumscripció
electoral és la província, i hom atén criteris de representació proporcional, si bé
els corregeix mitjançant la llei d'Hondt. El Senat és la cambra de representació
territorial; té quatre senadors per província, excepció feta dels territoris insulars
(Mallorca, Gran Canària i Tenerife, tres senadors; Eivissa-Formentera, Menorca,
Fuerteventura, Gomera, Hierro, Lanzarote i La Palma, un senador) i de les places fortes de
Ceuta i Melilla, que n'elegeixen dos cadascuna. A més, els parlaments de cada comunitat
autònoma elegeixen un altre senador més per cada milió d'habitants del territori
autonòmic. Ambdues cambres tenen funcions legislatives, aproven els pressuposts estatals
i controlen l'acció del govern. La Constitució estableix diverses institucions, com és
ara el defensor del poble, el Consell d'Estat i el Tribunal de Comptes. El màxim
intèrpret de la Constitució és el Tribunal Constitucional, que és competent per a
dictaminar sobre els recursos d'inconstitucionalitat contra les lleis, els recursos
d'empara per violació dels drets i les llibertats individuals i els conflictes de
competències entre l'estat i les comunitats autònomes. A més, la Constitució encomana
a les forces armades la defensa de la sobirania, la integritat territorial i la
independència d'Espanya, com també del seu ordenament constitucional. El poder judicial
és declarat independent i són anul·lades les jurisdiccions especials. Econòmicament es
reconeix la llibertat de mercat. Finalment, la Constitució determina l'organització
territorial de l'estat, que s'estructura en municipis, províncies i comunitats
autònomes. El títol VII de la Constitució determina dues llistes de competències, les
de l'estat i les de les comunitats autònomes, però, contràriament a la Constitució del
1931, no fixa les competències compartides. Cada estatut d'autonomia estableix els
límits i l'abast de l'autogovern de cada comunitat autònoma. Cada una d'aquestes té una
assemblea legislativa elegida per sufragi universal i representació proporcional, un
govern amb funcions executives i administratives i un president elegit per l'assemblea
d'entre els seus membres. No totes les comunitats autònomes, però, tenen el mateix
nivell d'autonomia i de competències, a causa de la via d'accés a l'autogovern.
Els principals partits polítics d'àmbit estatal són el Partido Socialista Obrero
Español (creat l'any 1879, membre de la Internacional Socialista), Partido Popular, de
dreta (creat el 1976 amb el nom d'Alianza Popular i que adoptà el nom actual el 1989), i
Izquierda Unida, federació de partits polítics d'esquerra creada el 1986 entorn del
Partido Comunista de España (creat el 1922). El primer i el darrer d'aquests partits
tenen branques més o menys autònomes segons les comunitats. A Catalunya i al País Basc
hi ha dues formacions nacionalistes de centredreta, la coalició Convergència i Unió
(1979) i el Partit Nacionalista Basc (1895), les quals, ultra el seu pes específic en els
les respectives comunitats, tenen una considerable incidència al Parlament Espanyol. Des
d'un punt de vista històric destaca la Unión de Centro Democrático, partit de
centredreta creat el 1977 que tingué un paper molt important en la transició a la
democràcia i que, sotmès a un seguit d'escissions des del 1981, es dissolgué el 1983.
|
|
El poder executiu. |
Executiu
Persona o òrgan que té a càrrec seu l'execució de les lleis, les ordres, els acords,
etc.
Cap de govern
Persona que exerceix la direcció del poder executiu en els estats en què aquest no és
exercit exclusivament pel cap de l'estat. Rep també el nom de president del consell de
ministres, de primer ministre i de canceller.
President del govern
O president del consell de ministres. Cap del govern nomenat pel cap de l'estat
d'acord amb el resultat de les eleccions. En els sistemes de gabinet, com a la Gran
Bretanya, el líder del partit guanyador és automàticament designat primer ministre per
la corona. En els sistemes parlamentaris continentals, el cap de l'estat designa, a
proposta del partit guanyador a les eleccions, el polític que creu idoni perquè tingui
la confiança del parlament.
Primer ministre
Cap o president del govern.
Govern
Conjunt dels qui tenen la direcció política d'un estat.
Consell de ministres
Òrgan del poder executiu, integrat pels ministres d'un govern reunits sota la
presidència del cap d'estat o del primer ministre, que dirigeix la política i
l'administració de l'estat.
|
|
El poder legislatiu. |
Legislatiu
Òrgan encarregat oficialment de legislar.
Bicameralisme
Forma d'organització parlamentària basada en l'existència de dues cambres. Aquestes
dues cambres —anomenades cambra alta i cambra baixa— es
diferencien tant per llurs atribucions com per la forma de reclutament de llurs membres.
En molts casos ambdues cambres frueixen de les mateixes atribucions en matèria
legislativa (adopció del mateix text), però n'hi ha que posseeixen certes prerrogatives
en matèria financera, judicial, ratificació de tractats, nomenaments, etc. A més, en
els règims parlamentaris, el govern sol ésser responsable només davant la cambra baixa.
Així com la forma de reclutament de les cambres baixes és generalment l'elecció per
sufragi universal, el de les cambres altes oscil·la entre l'elecció indirecta, el
nomenament —a vegades vitalici—, la successió hereditària, etc. El
bicameralisme sorgí independentment a la Gran Bretanya i als EUA, segons dues fórmules
institucionals diferents que requereixen també dues justificacions doctrinals diferents.
En el model britànic, que s'ha estès, amb més o menys variacions, a d'altres règims
parlamentaris, la cambra alta o aristocràtica exerceix una funció moderadora; en el
bicameralisme americà, adoptat per molts països d'estructura federal, la cambra alta
representa els estats, mentre que la baixa representa la població. El bicameralisme, d'un
tipus o un altre, s'ha imposat a la majoria d'estats demoliberals.
Cambra
Òrgan polític deliberatiu amb facultats legislatives o consultives, propi dels estats
del sistema representatiu. En els sistemes bicamerals, el conjunt de la cambra baixa,
que representa directament els ciutadans, i de la cambra alta, que representa
l'aristocràcia, les corporacions, els estats federats, etc, consitueix el parlament.
La cambra baixa és anomenada segons els països cambra de diputats (derivada
del règim francès sota la Restauració i la Monarquia de Juliol, i sota la Tercera
República, i estesa a Itàlia, Luxemburg i la major part dels estats llatinoamericans), cambra
de representants (als EUA, a Austràlia, a Nova Zelanda, a Sri Lanka, a
Libèria i a Bèlgica), assemblea nacional; a la Gran Bretanya és anomenada Cambra
dels Comuns, i a l'estat espanyol Congrés dels Diputats. La cambra alta és
anomenada, en general, senat; a la Gran Bretanya, Cambra dels Lords.
Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són
regulats, generalment, per la constitució. Formada per una sola cambra, sobretot en els
règims centralistes o unitaris, o, més sovint, per dues, sobretot en els sistemes
d'estats federals, és composta, en els règims democràtics, per representants dels
ciutadans. La cambra baixa és elegida per sufragi universal directe; la cambra alta,
sovint per sufragi indirecte, per exemple, pels parlaments regionals; però també, a
vegades, per designació o en funció d'un càrrec. El parlament és, doncs, l'òrgan més
important de representació dels ciutadans i té, per tant, a part les seves funcions
legislatives, la tasca d'expressar llurs opinions polítiques. Les seves funcions
legislatives inclouen, entre altres, la d'estudiar —mitjançant comissions
especialitzades— els projectes de llei del govern i, després de conèixer el report
de la comissió corresponent, esmenar-les i votar-les, proposar d'altres mesures
legislatives i aprovar els pressuposts de l'estat. Per a ésser aprovada, una llei ha
d'obtenir la majoria dels vots de la cambra baixa i, als estats que tenen parlaments
bicamerals, també de la cambra alta. Per a algunes mesures —per exemple les que
modifiquen algun aspecte de la Constitució— cal, sovint, el vot favorable de les
dues terceres parts del parlament. Bé que la divisió de funcions entre la cambra baixa i
l'alta varia d'un estat a l'altre, generalment la cambra baixa, després d'aprovar una
llei, la tramet a l'alta perquè l'estudiï i l'aprovi o, si ho creu convenient, l'esmeni;
la llei és aprovada definitivament si la cambra alta no hi aporta modificacions o si la
baixa accepta les esmenes de la cambra alta; si mai s'esdevé un conflicte entre les dues
cambres, es resol, sovint, mitjançant la intervenció d'una comissió mixta, composta per
diputats de les dues cambres. Cal dir que la cambra alta, tot i que pot retardar-ne
l'aprovació definitiva, no pot oposar un vet absolut a les lleis aprovades per la cambra
baixa; generalment, però, les aprova o bé hi fa uns retocs mínims, sovint de tipus
tècnic. Bé que, en els règims democràtics, les funcions del parlament són força
semblants, els seus poders també varien d'un estat a l'altre. Així, per exemple, a
França el parlament té poders sobirans per a les qüestions relacionades amb el codi
civil, fiscal i penal, la llei electoral, les llibertats cíviques, les lleis del treball,
l'amnistia i els pressuposts de l'estat; el govern és responsable de totes les altres
qüestions. D'altra banda, el parlament pot delegar una part dels seus poders legislatius
(per la tècnica anomenada de lleis-quadre o lleis de bases) en el govern, el qual,
aleshores, pot legislar mitjançant decrets. A la majoria dels estats, però, el parlament
ha perdut el caràcter —que tenia al s XIX— d'organisme deliberant en el qual
les incidències del debat podien inclinar la votació dels diputats d'un cantó o de
l'altre. Actualment, la disciplina dels partits polítics regula el comportament dels
diputats fins al punt que el resultat de la majoria de les votacions és previsible abans
de començar el debat parlamentari, esdevingut, sovint, una formalitat. Per altra banda,
és gràcies a aquesta disciplina que els governs poden realitzar sense obstrucció el seu
programa legislatiu quan tenen majoria parlamentària. Quant a les qüestions de
procediment de les sessions parlamentàries, el govern sol fixar l'ordre de prioritats de
l'agenda parlamentària. Tot i això, el debat parlamentari és important en alguns estats
en els quals la disciplina de partit no és gaire rígida i no determina necessàriament
el vot dels diputats (per exemple, als EUA) i en algunes ocasions, quan els partits
decideixen d'alliberar els diputats d'aquesta disciplina, generalment en debats sobre
qüestions (com la pena de mort, el divorci, l'avortament, etc) que poden provocar, per
raons de consciència personal, una divisió dels diputats independent de llur filiació
política.
Cort
Òrgan legilatiu establert per les diverses constitucions de l'estat espanyol des de la
Constitució de Cadis (1812). Al s XIX, amb la caiguda de l'antic règim, les corts
esdevingueren una institució de característiques essencialment diferents. Però el fet
de mantenir el mateix nom fou degut a l'interès a entroncar amb la tradició històrica,
posant en relleu llur importància com a institució vetlladora de les llibertats del
poble. Fora d'aquest interès per mantenir el nom, la concepció d'aquestes noves corts
partia de la pràctica i de les doctrines polítiques dels règims constitucionals
europeus, especialment de França i d'Anglaterra. Les corts, en el règim polític
constitucional i parlamentari, no eren ja una institució estamentària; ara representaven
la "nació", que és per damunt de qualsevol altra sobirania, i la
"nació" és formada pel conjunt d'individus. En la "nació",
representada per les corts, descansava el poder constituent capaç de donar-se la
constitució i el règim polític que havia de governar el país (Constitucions del 1812,
del 1869, del 1873 i del 1931). En moments de reacció monàrquica, hom tendia a no parlar
de la "sobirania nacional", però el reconeixement hi era implícit, bé que
compartit amb el poder reial (Constitucions del 1837, del 1845 i del 1876). Dins el
sistema de divisió de poders, propi dels règims liberals i parlamentaris, les corts
assumiren essencialment el poder legislatiu: en les constitucions del 1869, del 1873 i del
1931 aquest fou atribuït a la "nació", representada per les corts; en la resta
de constitucions era compartit amb el monarca. En la Constitució del 1931 el control de
l'exercici de la funció legislativa per les corts corresponia al Tribunal de Garanties
Constitucionals. Les corts constitucionals adoptaren una organització unitària
(Constitucions del 1812 i del 1931) o bicameral. El règim bicameral no tenia cap
tradició a Espanya, però fou adoptat com a forma d'equilibri entre els nous poders i els
tradicionals, seguint les teories de l'època i dels models constitucionals francès i
anglès. El bicameralisme s'instaurà amb l'Estatut Reial i, en general, fou expressió de
la ingerència del monarca en la vida de les corts. Ambdues cambres obeïen un sistema
diferent de representació: en l'una, generalment anomenada Congrés dels Diputats,
era territorial, i l'elecció, de primer en forma indirecta i més endavant en forma
directa, podia recaure en qualsevol individu, al qual hom exigia solament una determinada
edat i, fins a la Constitució del 1931, que fos del sexe masculí; en l'altra cambra,
anomenada Senat, els membres ho eren per dret propi en assolir una determinada
dignitat nobiliària, política, eclesiàstica, cultural o judicial, o bé per haver estat
designats pel rei o per determinades corporacions, i generalment eren vitalicis, a
diferència dels diputats, que eren temporals. En un cas (Constitució del 1873), seguint
el model nord-americà, el Senat era format per representants dels diferents estats
federats. Ambdues cambres actuaven independentment, gaudint de facultats semblants. En els
períodes de règim constitucional monàrquic corresponia al rei de convocar i dissoldre
les corts o alguna de llurs cambres. En el règim constitucional republicà (Constitucions
del 1873 i del 1931) corresponia al president de la república la convocatòria i, en el
cas de la del 1931, també la dissolució, segons un delimitat mecanisme constitucional.
Les corts republicanes es reuniren per darrera vegada a Figueres el dia 1 de febrer de
1939, ja a les acaballes de la guerra civil. El nom fou donat després al principal òrgan
legislatiu creat pel franquisme. La Ley de Reforma Política promulgada al desembre
del 1976 restablí, amb el nom de Corts Generals, un parlament bicameral format pel Congrés
dels Diputats i el Senat. La Constitució del 1978 consagrà definitivament
aquestes dues cambres legislatives en el marc d'un sistema democràtic. Les sessions de
les Corts Generals, o sessions conjuntes de les cambres alta i baixa, són presidides pel
president del Congrés dels Diputats.
Corts Generals
Òrgan legislatiu de l'estat espanyol creat per la Llei de Reforma
Política del 1976. És format per dues cambres; el Congrés dels Diputats i el Senat.
Congrés dels Diputats
Cos legislatiu de la monarquia espanyola, des del 1837 al 1923 i des
del 1976, el qual, amb el senat, forma les Corts Generals. Els seus precedents són
l'Estamento del Pueblo (constitució del 1808) i l'Estamento de Procuradores del Reino
(estatut reial del 1834). La constitució del 1837 fou la primera que utilitzà aquest nom
per designar la cambra de diputats. A la constitució republicana del 1931 el Congrés
dels Diputats era sinònim de corts. Després de l'etapa franquista fou restablert per la
llei de Reforma Política (aprovada per les Corts el novembre del 1976 i per referèndum
el desembre del mateix any); la Constitució del 1978 consagrà definitivament la seva
reinstauració. És format per 350 diputats elegits per sufragi universal cada quatre
anys.
Senat
En els sistemes parlamentaris moderns, segona cambra, o cambra alta,
que juntament amb la cambra baixa forma el parlament. A l'estat espanyol, deixant a
part el precedent de la constitució de Baiona (1808), que preveia un senat nomenat pel
rei i amb funcions consultives, el senat ha sofert els vaivens de la història
constitucional espanyola. La constitució de Cadis (1812) preveié un parlament
unicameral. L'Estatut Reial (1834) establí un senat, anomenat estament de pròcers,
integrat per alts membres de la jerarquia eclesiàstica, la noblesa, els grans propietaris
i personalitats distingides. La constitució del 1837 instaurà un senat més democràtic,
d'elecció mixta i indirecta, amb membres elegits pel rei a partir d'unes ternes
presentades pels diputats electes. La constitució del 1845 féu marxa enrere, en
disminuir la representativitat democràtica dels senadors, que eren nomenats pel rei sense
restriccions. En canvi, la constitució del 1856 (que no arribà a ésser promulgada)
accentuà la línia democràtica de la del 1837. En la mateixa línia es col·locà la
constitució del 1869, en establir el sufragi universal en ambdues cambres. En canvi, el
triomf de la Restauració (constitució del 1876) significà una regressió notable en la
composició democràtica del senat, amb tres vies d'accés: senadors nomenats pel rei amb
caràcter vitalici, senadors per dret propi (altes jerarquies de l'Església, la noblesa,
l'administració i l'exèrcit) i senadors elegits per sufragi corporatiu. El senat, abolit
per la constitució republicana del 1931, ha estat restablert per la constitució del
1978, que el defineix com a cambra de representació territorial que conjuntament amb el
Congrés dels Diputats forma les Corts Generals que representen el poble espanyol. Els
seus membres són elegits, en part per votació directa i en part per votació efectuada
en els distints parlaments de les comunitats autònomes. Exerceix la funció legislativa
ja a iniciativa pròpia en qüestions que afecten els interessos de les comunitats
autònomes, ja coneixent en segona lectura les lleis aprovades pel Congrés dels Diputats.
Legislatura
Període de vigència d'un col·legi parlamentari, que va de l'elecció dels membres d'una
cambra fins a l'expiració natural o anticipada del mandat parlamentari. A l'estat
espanyol, tant en les Corts Generals com en els parlaments autonòmics el període natural
de les legislatures és de quatre anys.
Diputat -ada
Persona que esdevé, per elecció, membre d'una cambra o parlament. A l'estat espanyol, a
partir de la constitució de Cadis (1812) i fins al 1939, i de nou a partir del 1977,
anomenats diputats a corts els membres designats directament pels electors
per a formar part de les corts. Al Parlament de Catalunya, segons l'Estatut
d'Autonomia del 1932, eren elegits per a un màxim de 5 anys per les circumscripcions del
Principat (ciutat de Barcelona, província de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona);
l'Estatut del 1979 fixa en 4 anys la durada de la legislatura i estableix que l'elecció
dels diputats ha d'ésser feta amb criteris de representació proporcional. Els diputats
són inviolables pels vots i opinions que emeten en l'exercici de llur càrrec.
Senador -a
Membre d'un senat.
|
|
El poder judicial. |
Tribunal Suprem
Màxim organisme judicial.
Tribunal de garanties constitucionals
Instrument de tutela dels drets i les llibertats individuals existent en alguns estats. La
garantia constitucional pressuposa l'existència d'un ordenament jurídic fonamental, i,
en aquest sentit, es pot dir que el tribunal de garanties constitucionals és encarnat pel
mateix estat, que té la facultat, en determinats moments d'emergència, de suspendre
alguna de les garanties constitucionals, però sempre donant raó d'aquesta mesura i
determinant expressament la duració de la suspensió. La Constitució Espanyola del 1978
atribueix aquestes competències al Tribunal Constitucional.
Tribunal Constitucional
Organisme col·legiat creat per llei orgànica el 1979 que, amb
jurisdicció sobre tot el territori espanyol, té competència exclusiva per a conèixer
dels recursos d'inconstitucionalitat contra lleis i normes jurídiques amb rang o
categoria de llei, dels d'empara per violació de drets i llibertats fonamentals i dels
conflictes de competència entre l'estat i les comunitats autònomes. És format per 12
membres nomenats pel rei a proposta del Congrés dels Diputats (4), del senat (4), del
govern (2) i del Consell General del Poder Judicial (2).
|
|
Institucions polítiques creades per la
Constitució. |
Consell
d'Estat
Òrgan consultiu suprem del govern de l'estat espanyol, creat per la
Constitució del 1978. N'han estat presidents Antonio Jiménez Blanco (1978-82), Antonio
Hernández Gil (1982-86), Fernando Ledesma Bartret (1991-96), Íñigo Cavero (1996-2003)
i, des de 2003, José Manuel Romay Beccaría. Una llei orgànica en regeix el
funcionament.
Tribunal de Comptes
1. Tribunal amb caràcter fiscal i polític, encarregat de la
fiscalització de l'economia de les entitats estatals, de jutjar i condemnar els qui tenen
cura dels comptes de l'estat i de vigilar i d'inspeccionar els expedients administratius
de reintegraments i cancel·lacions de finances.
2. Organisme que controla els comptes de tots aquells que gestionen els cabals públics. A
l'estat espanyol (Tribunal de Cuentas del Reino) és un organisme que depèn directament
de les corts i que exerceix les seves funcions per delegació d'elles. La seva missió és
la fiscalització i la censura dels comptes i de la gestió econòmica de l'estat i de tot
el sector públic.
Ombudsman
Figura de l'ordenament juridicoadministratiu suec,
encarnada en una persona que vetlla pel respecte de les llibertats i dels drets
fonamentals dels administrats davant dels actes públics del govern. Els ciutadans es
poden adreçar a l'ombudsman perquè els defensi en el seu nom. Aquesta figura es
creà, en el seu sentit modern, l'any 1809 i ha estat adaptada en la majoria de països
amb govern democràtics amb diferents noms: síndic de greuges a Catalunya, defensor
del poble a Espanya, médiateur a França, provedor de justiça a
Portugal i defensore civico a Itàlia.
Defensor del Poble
A l'estat espanyol, alt comissionat de les corts generals, designat
per aquestes i només responsable davant d'elles, que té per missió defensar els drets
dels ciutadans i que, amb aquesta finalitat, supervisa l'activitat de l'administració
civil i militar. Aquesta figura jurídica apareix per primera vegada a la Constitució del
1978 i el seu primer antecedent en dret comparat és l'ombudsman, a Suècia, país
on es creà aquesta institució. Les seves competències més destacables són suggerir
modificacions legislatives i de criteris d'actes que emanin de l'administració, formular
advertiments sobre els deures dels funcionaris i interposar recursos
d'inconstitucionalitat i empara.
|
La Constitució va permetre el desplegament d'una ordenació
autonòmica de l'Estat. És l'aspecte més innovador de la Constitució: el reconeixement
de la diversitat nacional d'Espanya.
|
Estat de les Autonomies
Nom amb què es coneix l'estructura territorial
definida en la Constitució Espanyola del 1978.
Autonomisme
Doctrina que defensa els principis autonòmics.
Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes
que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis
pròpies.
Comunitat Autònoma
Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i nacions
de l'estat espanyol per a l'exercici del dret d'autogovern segons la Constitució de 1978.
Territori autònom
Porció de territori nacional o estatal que gaudeix d'un estatut d'autonomia.
Comunitat històrica
Denominació que reben aquelles comunitats que tenen la seva pròpia història, a
diferència d'altres que han arribat al mateix o similar grau d'autogovern. En el cas de
l'estat espanyol, són considerades comunitats històriques, Catalunya, el País Basc i
Galícia.
Regió
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies
(clima, producció, topografia, administració, etc).
A l'estat espanyol, la fi de l'antic règim comportà la substitució gradual del
terme "províncies" pel de "regions històriques", indispensable des
de la divisió provincial del 1833. Aquestes regions, mancades totalment d'entitat
administrativa, constituïren, en canvi, l'entramat territorial que serví de suport a les
aspiracions autonomistes i que desembocà en la creació de les comunitats autònomes en
què s'estructura l'estat espanyol.
Descentralització
Tècnica administrativa consistent a transferir part de la competència de
l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat pública d'àmbit
geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés descentralitzador permet de
mantenir el control polític central tot donant una autonomia en determinats àmbits o
aspectes de la gestió administrativa. En els estats de dret anglès, la
descentralització ha estat el fonament de la gestió pública i ha permès de potenciar
el desenvolupament de les col·lectivitats locals. Els estats basats en el dret
administratiu francès tendeixen, per la complexitat i l'increment actuals de les funcions
públiques, a superar el centralisme a través d'una descentralització geogràfica i
funcional de l'aparell administratiu tot cercant una major eficàcia en l'actuació
pública.
Autogovern
Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell
mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és
anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la
independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a
través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país.
Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes
que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis
pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant,
infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa
dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins
el qual actua l'entitat autònoma. Aquesta disposa de la potestat legislativa i de la de
caràcter reglamentari. D'altra banda, perquè hi hagi autonomia cal que aquestes
potestats legislativa i reglamentària puguin ésser exercides sense tutela ni vigilància
d'òrgans de l'estat, car, si les decisions de l'entitat o l'òrgan autònom poguessin
ésser revocades o substituïdes per decisions del poder central, no existiria realment
autonomia, sinó simple descentralització. L'autonomia no suposa, però, facultat
de declarar normes sense cap limitació; en aquest cas equivaldria a autodeterminació
constituent, i la seva manifestació seria la plena sobirania i la creació d'un estat.
Històricament, l'autonomia concedida, dins el marc de l'estat unitari, a porcions del
territori respon a la necessitat de donar un estatut jurídico-polític diferenciat a
aquelles entitats que presenten fortes particularitats respecte a les de la resta del
territori. És una manera de fer compatible el principi unitari de la sobirania,
característica essencial de l'estat unitari modern, amb el particularisme nacional o de
qualsevol altra natura de grups infrastatals. L'entitat accedeix a l'autonomia mitjançant
la manifestació de voluntat en aquest sentit per part de la població interessada, i la
promulgació d'una norma de jerarquia màxima (constitució, estatut) elaborada i aprovada
de primer pels interessats i sancionada després pels òrgans de l'estat. L'organització
interna de l'entitat autònoma respon a l'esquema clàssic d'organització de les funcions
i els poders estatals i comprèn un organisme legislatiu, un d'executiu i un cap que
representa l'entitat i en dirigeix les funcions. Els conflictes que poden ésser produïts
per interferència de competències entre l'estat i l'entitat autònoma són resolts per
un òrgan judicial al qual sol ésser encomanada la vigilància de la constitucionalitat.
A l'estat espanyol contemporani, les formes d'autonomia més desenvolupades jurídicament
es troben en les constitucions de la Segona República Espanyola (1931) i de la monarquia
constitucional instituïda després de la dictadura franquista (1978).
Vies autonomistes
La Constitució de 1978 va definir dues vies per accedir a l'autonomia, en
funció de la naturalesa de la Comuniat Autònoma (històrica o no) i de la capacitat
d'autogovern que inicialment se li reconeixia : la "via lenta" (article 143) per
a totes les comunitats, menys les històriques, i la "via ràpida" (article
151), que van seguir les comuniats històriques (Catalunya, País Basc i Galícia).
Malgrat el que estava previst per la Constitució, la dinàmica posterior va tendir a la
igualació política entre elles.
Café para todos
Davant la generalització de les manifestacions populars en favor de
l'autonomia també en altres regions, les forces polítiques optaren per generalitzar la
creació d'autonomies, una solució que seria coneguda com a "cafè per a
tothom". A Catalunya i al País Basc això fou interpretat com un intent de diluir el
nacionalisme històric i de rebaixar l'abast de les seves reivindicacions
descentralitzadores, mentre que per als sectors del búnquer franquista era el camí cap a
la immediata desintegració de la pàtria.
Estatut
Usat sovint en plural (estatuts). Conjunt de disposicions que tenen força de llei per a
l'organització i el govern d'un cos, d'una col·lectivitat.
Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que
formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de
Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura
franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les
nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts
d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el
cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer. La
Constitució del 1978 establí dues vies d'accés a l'autonomia. Catalunya, Galícia, el
País Basc i Andalusia hi accediren a través de l'article 151, que obligava a sotmetre a
referèndum el text estatutari; la resta de les comunitats autònomes obtingueren
l'autonomia per l'article 143, via que no obligava a sotmetre a referèndum l'estatut
però que rebaixava el nivell d'autogovern de la comunitat. L'aprovació dels diferents
estatuts es realitzà segons l'ordre següent: el País Basc i Catalunya l'any 1979,
Galícia l'any 1981, Andalusia, Astúries, Cantàbria, la Rioja, el País Valencià,
Múrcia, Aragó, Castella-la Manxa, Canàries i Navarra, que té un règim especial, l'any
1982, les Balears, Extremadura, Madrid i Castella i Lleó l'any 1983, i Ceuta i Melilla
l'any 1995. Cada Estatut defineix les competències i l'entramat
institucional de la Comunitat.
Llei orgànica
En l'ordenament jurídic de l'estat espanyol, llei per a regular el desenvolupament dels
drets fonamentals i llibertats públiques, l'aprovació dels estatuts d'autonomia, del
règim electoral general així com d'altres matèries explícitament establertes a la
constitució. La seva aprovació, modificació i derogació exigeix el vot favorable de la
majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats.
Coordinació general
Funció que resta reservada a l'estat en relació amb algunes de les matèries sobre les
quals la constitució i els estatuts estableixen el repartiment de competències amb les
comunitats autònomes.
Prevalença
Principi constitucional que comporta la preferència d'aplicació de les normes de l'estat
sobre les de les comunitats autònomes, en cas de conflicte, en les matèries que no
siguin de la seva exclusiva competència.
Competència
Conjunt de funcions atribuïdes per llei a una autoritat o a un organisme públic.
Són totes aquelles matèries que el govern de l'Estat traspassa per a ser gestionades per
les comunitats autònomes. Els Estatuts d'autonomia fixen el marc de les competències de
cada comunitat.
Eleccions autonòmiques
Procediment de designació dels escons
dels Parlaments autonòmics, mitjançant votació. La legislatura dura quatre anys. Si no
s'esgota aquest termini, per diversos motius, es convoquen eleccions anticipades. Les
primeres eleccions al Parlament de Catalunya es van fer el 20 de març de 1980.
|
|
Les comunitats històriques van ser les primeres a tenir el
seu Estatut: el País Basc i Catalunya, l'any 1979; Galícia, el 1981. |
Estatut de Gernika
Nom amb què és conegut l'Estatut d'Autonomia del
País Basc del 1979.
Estatut d'Autonomia del País Basc del 1979
Llei orgànica d'autonomia, atorgada al País Basc per
les Corts Generals i, prèviament, aprovada per referèndum pel poble basc el 25 d'octubre
de 1979. Tot i que l'elaboració començà quatre mesos més tard que l'Estatut
d'Autonomia de Catalunya del 1979, fou el primer presentat a les Corts i el primer
aprovat. Ambdós s'assemblen molt, però els concerts econòmics i l'estructura històrica
de les diputacions forals diferencien el text basc respecte del català. Inicialment
semblava que l'estatut inclouria Navarra en la resta del País Basc, però els sectors
més dretans i la UCD navarresa impediren que els navarresos participessin en les
negociacions entre les Corts de Madrid i la delegació de l'Assemblea de Parlamentaris
bascs. Aquesta Assemblea es reunia a Guernica, Biscaia, sota la presidència del navarrés
Manuel de Irujo, del PNB. L'Estatut determina que el basc, juntament amb el castellà, és
llengua oficial i que la Reial Acadèmia de la Llengua Basca és institució consultiva
oficial referent al basc. El Parlament basc és constituït per vint diputats per cadascun
dels tres territoris històrics, als quals caldrà afegir diputats navarresos si Navarra
s'integra —mitjançant referèndum— a la comunitat autònoma del País Basc. Hom
preveu la possibilitat jurídica d'agregació a la mateixa de l'enclavament del comtat de
Treviño. La capital, que havia d'ésser designada per llei, recaigué en Vitòria. Sobre
la base de miñones i migueletes s'estableix la constitució de la policia
autonòmica basca. El president del govern basc és designat pel Parlament d'entre els
seus membres i és nomenat pel rei. És previst que en els nomenaments de magistrats,
jutges, secretaris i funcionaris de justícia sigui mèrit preferent el coneixement del
dret basc i de l'euskera. És prevista l'adaptació de l'administració civil de l'estat a
l'àmbit geogràfic de la comunitat autònoma. Els conflictes entre la comunitat autònoma
i les diputacions forals se sotmetran a la decisió d'una comissió arbitral paritària
presidida pel president del Tribunal Superior del País Basc. Les relacions tributàries
amb l'estat són regulades pel sistema foral tradicional de concerts econòmics o convenis
en els quals les diputacions tenen un paper important i que consisteix en l'aportació
d'un cupó global corresponent a cadascun dels territoris com a contribució a totes les
càrregues de l'estat que no assumeixen la comunitat autònoma. Aquest cupó necessita
l'acord d'una comissió mixta paritària, d'una banda, per l'administració de l'estat i,
de l'altra, pel govern basc i per un representant de cada diputació foral que alhora
determinen la durada del concert. Una disposició addicional fa constar la norenúncia del
poble basc als drets que com a tal podrien correspondre-li en virtut de la seva història.
Estatut de Sau
Nom amb què és conegut el projecte de l'Estatut
d'Autonomia de Catalunya del 1978 redactat al parador de Sau (Osona) per una comissió
de polítics del Principat. El 1982 fou inaugurat, al costat del parador, un monument
dedicat a l'Estatut, obra de l'escultor Josep Ricart.
Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979
Llei orgànica promulgada el 18 de setembre de 1979
que atorga a Catalunya un règim d'autonomia. La Constitució del 1978 fou el marc legal
en què s'inscriví l'Estatut, el qual recollia l'àmplia reivindicació a l'autogovern.
Al juliol del 1978, els parlamentaris catalans aprovaren una comissió —comissió
dels vint— encarregada de redactar l'Estatut i, constituïda en ponència el 2
d'agost, començà el mes següent a redactar l'Estatut, anomenat popularment Estatut de
Sau pel lloc on es reuniren. El projecte d'estatut fou aprovat en sessió solemne per tots
els diputats i senadors elegits a les circumscripcions electorals de Catalunya a la seu
del Parlament de Catalunya el dia 29 de desembre de 1978, presidida per Josep Tarradellas
i Joan, president de la Generalitat Provisional. El resultat de la votació, de la qual
eren absents quatre diputats, fou de 58 vots favorables i una abstenció. Després de les
eleccions generals del març del 1979 el projecte fou examinat per la Comissió
Constitucional, a la qual assistia una delegació de l'Assemblea de Parlamentaris de
Catalunya, i es determinà, de comú acord, la seva formulació definitiva, sotmesa a
referèndum a Catalunya el 25 d'octubre de 1979. Amb una participació del 60,5%, el 88,1%
de vots afirmatius, el 7,8% de negatius, el 3,5% en blanc i el 0,5% nuls, el text fou
ratificat pels plens del Congrés dels Diputats (29 de novembre) i del Senat (12 de
desembre) i sancionat i promulgat uns dies més tard pel rei Joan Carles I.
L'Estatut defineix Catalunya com a nacionalitat que per tal d'accedir al seu autogovern es
constitueix en comunitat autònoma, i configura la Generalitat com la institució en què
s'organitza políticament l'autogovern. La Generalitat és integrada pel Parlament, el
president de la Generalitat i el Consell Executiu. El Parlament, elegit per a un termini
de quatre anys per sufragi universal i d'acord amb un sistema de representació
proporcional, representa el poble de Catalunya i exerceix la potestat legislativa, aprova
els pressuposts i impulsa i controla l'acció política i de govern. El president de la
Generalitat, elegit pel Parlament d'entre els seus membres i nomenat pel rei, dirigeix i
coordina l'acció del Consell Executiu o Govern i deté la més alta representació de la
Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. El Consell Executiu o Govern és
l'òrgan col·legiat de govern amb funcions executives i administratives. L'estatut
delimita competències exclusives i compartides amb l'administració de l'estat, que en
fixa les directrius bàsiques, l'execució de la legislació de l'estat en diverses
matèries i preveu la transferència o delegació de competències no assumides pel mateix
Estatut. Per tal que el desenvolupament de l'Estatut es realitzi amb rigor, hom creà un
organisme a propòsit. Aquest mateix organisme és l'encarregat de dictaminar si procedeix
o no presentar recurs d'inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional de l'estat. Per
altra part, l'Estatut determina que el català és la llengua pròpia de Catalunya i,
juntament amb el castellà, l'idioma oficial del Principat, i que correspon a la
Generalitat garantir l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes així com prendre les
mesures necessàries per tal d'assegurar llur coneixement i crear les condicions que
permetin d'arribar a llur igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de
Catalunya. Així mateix disposa que la parla aranesa serà objecte d'ensenyament i
d'especial respecte i protecció, que la Generalitat estructurarà la seva organització
territorial en municipis i comarques i que podrà crear demarcacions supracomarcals, tot
mantenint, però, l'organització de la província com a entitat local i com a divisió
territorial per a l'acompliment de les activitats de l'estat. A la vegada, estableix que
el dret català és aplicable en el territori de Catalunya amb preferència a qualsevol
altre; que la Generalitat pot establir convenis i acords de cooperació amb altres
comunitats autònomes; que d'acord amb el determini la junta de seguretat formada per un
nombre igual de representants del govern de l'estat i de la Generalitat pot crear i
mantenir una policia autonòmica, com també una premsa, ràdio i televisió pròpies; que
l'òrgan jurisdiccional en què ha de culminar l'organització judicial en l'àmbit
territorial de Catalunya és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Estatut d'Autonomia de Galícia del 1981
Llei orgànica promulgada el 28 d'abril de 1981 que
atorga a Galícia un règim d'autonomia. Al juliol del 1978, Antonio Rosón, president de
la Xunta de Galícia i membre d'UCD vinculat al galleguisme històric, convocà els
parlamentaris per tal d'elaborar un projecte d'estatut. La comissió redactora formada per
vuit representants d'UCD, dos del PSOE, dos d'AP, un del PCG i tres extraparlamentaris
presentà a Rosón per l'abril de l'any següent un text consensuat. Al juny del 1979 el
plenari de la Xunta elegí president José Quiroga en substitució de Rosón, la qual cosa
representà el triomf dins la UCD del corrent no galleguista i la revisió de
plantejaments del projecte d'estatut. Així, al mateix juny l'assemblea de parlamentaris
de Galícia aprovà un altre projecte, estatuari elaborat per nou membres d'UCD, PSOE i
AP. Aquest projecte, no acceptat per l'esquerra nacionalista, anà a parar a la ponència
mixta comissió constitucional del Congrés-assemblea de parlamentaris de Galícia, per
tal de determinar de comú acord una formulació definitiva. Després d'una etapa de
confusions i discrepàncies centrades en la racionalització de l'autonomia gallega
proposada per la UCD estatal que significa buidar de contingut l'autonomia, i després de
nombroses mobilitzacions populars, s'arribà a un acord entre els diferents sectors de la
UCD i hom aprovà definitivament la redacció de l'estatut. Els partits polítics que
defensaven aquest projecte amb vista al referèndum foren UCD, PSOE, CD, PCG i PG; els que
s'hi oposaven foren BNPG-PSG i diversos grups de l'extrema esquerra i extrema dreta
extraparlamentaris. Realitzat el referèndum el 21 de desembre de 1980, foren obtinguts
els següents resultats: 71% de vots afirmatius, 20,9 de vots negatius, 5,4 de vots en
blanc, i 2,7 de nuls, amb una abstenció del 73,8%. L'Estatut entrà en vigor el 18 de
maig de 1981.
L'Estatut de Galícia defineix aquesta com a nacionalitat històrica que assumeix com a
tasca principal la defensa de la seva identitat i dels seus interessos. Hom no decidí
quina seria la capital de Galícia, ja que la capitalitat era disputada entre Santiago de
Compostel·la i la Corunya (al juny del 1982 l'assemblea de parlamentaris gallecs elegí
com a capital Santiago de Compostel·la). En l'estatut es declara que el gallec és la
llengua pròpia de galícia, i s'estableix la cooficialitat del gallec i del castellà i
es reconeix el dret de conèixer-los i d'emparar-los. Quant als aspectes econòmics,
presenta una notable semblança amb l'estatut català i no, en canvi, amb l'estatut basc,
atès el règim de concerts que hi ha al País Basc.
|
Un cop aprovada la Constitució, pel març de 1979 es van
celebrar noves eleccions generals, amb resultats molt similars a les de 1977. UCD es
mantenia com la primera força política de l'Estat.
Poc després es realitzaven les primeres eleccions municipals des d'abril de 1931. |
Eleccions
generals de 1979
Eleccions celebrades l'1 de març de 1979. Van ratificar els resultats de
les eleccions anteriors, el 1977, però amb un triomf més ajustat d'UCD.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: UCD, 168 (majoria relativa);
PSOE, 121; PCE-PSUC, 23; CD (Coalición Democrática), 10; CiU, 8; PNB, 7; PSA (Partido
Socialista de Andalucía), 5; HB, 3; UN (Unión Nacional), 1; ERC, 1; EE, 1; UPC
(Unión del Pueblo Canario), 1, i PAR (Partido Aragonés Regionalista), 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 17; CC-UCD, 12; PSUC, 8; CiU, 8, ERC, 1 i CD, 1.
Coalición Democrática
Pacte electoral d'àmbit estatal establert per a les eleccions legislatives de l'estat
espanyol del 1979, entre Alianza Popular, Acción Ciudadana Liberal —a
Catalunya, Partit Popular—, de J.M. de Areilza, i el Partido Democrático
Progresista, d'A.Osorio. Pretesa alternativa de centredreta a UCD, fou absorbida per AP.
Eleccions municipals
O eleccions locals. Procediment de designació de l'equip de
govern municipal (alcalde i regidors), mitjançant votació. El procés elctoral es
repeteix invariablement cada quatre anys.
Les primeres eleccions municipals des de la Segona República es van celebrar el 3
d'abril de 1979.
Eleccions municipals de 1979
Primeres eleccions municipals des de la Segona República. Es van celebrar
el 3 d'abril de 1979. El PSOE i PCE van establir un pacte municipal i van aconseguir de
governar els ajuntaments de les principals ciutats.
|
La transició política es va fer en el context de la crisi
econòmica internacional, iniciada en 1973.
La crisi econòmica va tenir efectes importants, el més important dels quals fou
l'atur. |
Crisi
Pertorbació de l'activitat econòmica per raons
inherents al seu funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una
insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció.
Crisi econòmica del 1973
Coneguda com la crisi del petroli, és la darrera gran crisi econòmica internacional, el
desencadenament de la qual se situa l'any 1973, i té el seu origen en el fort increment
dels preus del petroli. De fet, però, la crisi s'anava covant des de la segona meitat
dels anys seixanta. El motiu immediat consisteix en el procés inflacionista, del qual el
preu del petroli ha estat tan solament una manifestació, provocat per l'excessiu
creixement de la liquiditat, tant la internacional com la pròpia dels principals països
industrials. El cost real de l'elevació del petroli no fou, tanmateix, plenament assumit
per molts dels països industrialitzats, que ajornaren l'adopció de les necessàries
mesures de contenció tant monetàries com pressupostàries. Així, s'esdevingué una
segona forta puja del petroli, en 1979-80, davant la qual la reacció dels governs fou
molt més enèrgica. La llarga durada de la crisi, però, i les incògnites sobre quan
podrà ésser superada, tenen llur explicació en una altra causa: l'excessiu creixement
de la presència de l'estat en l'economia, a través de l'establiment d'una economia del
benestar, per sobre de les possibilitats reals del país, i la seva intervenció en el
sistema productiu, sia directament o mitjançant subsidis o crèdits fora de mercat.
Aquest comportament de l'estat, coincidint amb la crisi econòmica, ha donat lloc a
l'aparició d'enormes dèficits públics en la majoria de països, el finançament dels
quals és el primer obstacle amb què es troben les polítiques dirigides a reduir-los.
Estagflació
Procés econòmic en el qual es produeix estancament econòmic (creixement baix o
negatiu de la producció i alta desocupació) conjuntament amb alta inflació.
Estancament
Situació en la qual el creixement del producte total o per habitant
és molt petit, inexistent o negatiu. Pot afectar una indústria, un sector o una economia
considerada globalment. En aquest darrer cas, hom pot parlar de diferents situacions
d'estancament. Així, el que es dóna entre diferents fases del cicle econòmic en les
economies industrials. Un altre és l'estancament en països pobres i subdesenvolupats, on
l'escassetat de mitjans de producció i una organització econòmica i social tradicional
mantenen l'economia estabilitzada en baixos nivells de renda. L'estancament pot provenir
també de causes externes al sistema econòmic, com és ara guerres o inestabilitat
política. Finalment, i de plena vigència a la dècada dels vuitanta en els països
industrials, la causa de l'estancament pot trobar-se en una acusada pèrdua de l'esperit
empresarial.
Inflació
Increment generalitzat i persistent dels preus de les mercaderies i
els serveis, que implica, per tant, una reducció del poder adquisitiu del diner.
L'existència de la inflació i la reducció de la capacitat adquisitiva de la moneda són
mesurats mitjançant els índexs de preus (sobretot l'índex de preus a l'engròs) i
l'índex del cost de la vida.
Suspensió de pagaments
Situació d'insolvència transitòria d'un comerciant,
legalment inscrit en el registre corresponent. Es diferencia de la fallida pel caràcter
transitori. Els supòsits són: la solvència del comerciant, la impossibilitat de
satisfer els pagaments el dia del venciment i la petició de la suspensió fundada en els
supòsits anteriors. Comporta certes modificacions en els drets dels interessats,
anàlogues a les de la fallida, bé que sense efectes sobre la situació personal del
deutor, sinó tan sols sobre el seu patrimoni, que resta afectat i controlat en totes les
seves operacions per la intervenció judicial a través d'interventors que representen els
creditors.
Atur
Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L'atur pot ésser
referit a la situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la
situació d'una empresa inactiva; al percentatge d'empreses inactives d'un sector, o a tot
un sector sense activitat. Hom distingeix entre l'atur voluntari, quan l'obrer no
accepta de treballar per un salari considerat baix o en un lloc o un ofici inacceptables
socialment, i l'atur forçós, quan l'obrer accepta de treballar per un salari o
per unes condicions inferiors i no hi ha feina.
|
L'altre repte del govern de Suárez va ser posar fi a la crisi
econòmica.
El consens econòmic va arribar amb la signatura dels Pactes de la
Moncloa. |
Pactes de la Moncloa
Acords signats al Palau de la Moncloa en
1977-78 entre el govern de la UCD, els partits d'oposició i els sindicats per tal de
posar les bases del procés constituent i fer front a la crisi econòmica. Es va tractar
d'un gran pacte social per fer front a la crisi econòmica i posar les bases de l'Estat
del benestar.
Els pactes van ser signats el 25 d'octubre de 1977 pels principals partits, organitzacions
empresarials i centrals sindicals i ratificats pel Congrés dos dies després. Van
constituir el primer gran conjunt de mesures per afrontar la crisi a Espanya. Els seus dos
objectius fonamentals van ser reduir la inflació i posar en pràctica un conjunt de
reformes per repartir equitativament els costos de la crisi. Per tal de reduir la
inflació, es va devaluar la pesseta, es va dissenyar una nova estratègia de moderació
monetària i de la despesa pública i es va acordar fer un programa per racionalitzar
l'elevat consum d'energia. Per repartir els costos de la crisi, es va arribar a l'acord de
fer una reforma fiscal i de pactar els augments salarials segons la inflació prevista. A
més de proporcionar una monentània estabilitat al món de les relacions laborals,
establint els límits dels augments salarials i plantejant un ambiciós pla d'ocupació,
aquests pactes van servir per a frenar la tendència negativa de l'economia i van reduir
força la inflació i el dèficit exterior, tot i que no van aconseguir d'aturar
l'increment de l'atur. Després d'aquests pactes es van aprovar altres mesures
complementàries, com la llei de mesures urgents per a la reforma fiscal, i la llei que
reestructurava la Seguretat Social i creava l'INEM.
Els pactes de la Moncloa foren autènticament excepcionals si tenim en compte que tots els
intents de concertació posteriors es van dur a terme exclusivament entre el govern
corresponent, els sindicats i la patronal.
|
|
La reforma fiscal. |
Reforma fiscal
O reforma tributària. Modificació profunda
del sistema impositiu estatal, o local, és a dir, del marc i el contingut, més o menys
total, de les lleis tributàries. Els objectius que orienten aquesta acció són els
generals o bàsics de la política fiscal. És quan hom no creu que les millores
desitjables puguin ésser assolides dins el mateix sistema fiscal que es presenta
la necessitat de la seva reforma. Amb això es pretén de pujar el nivell de suficiència
tributària, és a dir, de recaptació; millorar la distribució de la càrrega impositiva
per fer-la més justa, des d'un determinat patró d'ètica social; assolir efectes
econòmics positius, per exemple, millorar la competència; avançar en claredat,
simplicitat i economia de recaptació; homologar-se amb altres sistemes fiscals que siguin
punts de referència vàlids, etc. Pel que fa als 'instruments' d'aquestes accions, es
tracta sobretot del disseny de nous tributs que passen a substituir o refondre els antics.
En tot cas és el nou conjunt impositiu en comparació a l'anterior el que cal confrontar.
Quant als condicionaments, cal remarcar la necessitat que l'administració tributària
—els mitjans de control i la seva honestedat— sigui l'adequada per a
l'aplicació del sistema fiscal adoptat.
Impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF)
Impost directe i personal que grava la renda de les persones físiques ateses les seves
circumstàncies personals i familiars. És el principal tribut directe del sistema fiscal
espanyol, amb ingressos al voltant dels 36 000 milions d'euros. Amb la progressiva
translació del pes de la imposició directa a indirecta, l'impost sobre el valor afegit,
IVA, l'ha guanyat en importància. Amb tot, l'IRPF continua essent el tribut amb més
impacte, perquè grava les rendes ingressades al llarg del període impositiu, tot i que
les que més pes hi tenen són les del treball. La llei bàsica que el regula s'aprovà el
1991. No obstant això, el 1998 se'n féu una profunda modificació, que entrà en vigor
el 1999, amb la llei 40/1998 de 9 de desembre. Les seves principals característiques
foren la rebaixa dels tipus impositius, passant el marginal màxim del 56% al 48% i el
mínim, del 20% al 18%. Al mateix temps s'establiren uns anomenats mínims personals i
familiars, quantitats excloses de tributació, i es modificà el sistema de pagaments o
retencions a compte per adequar-lo a la tarifa, i se simplificaren al màxim les
deduccions. Les comunitats autònomes, a excepció d'Andalusia, Castella-la Manxa i
Extremadura, s'oposaren al nou sistema; tenen una participació de fins al 30% en el
tribut i certa capacitat normativa d'apujar o abaixar tipus impositius, amb limitacions, i
d'establir deduccions i avantatges fiscals no empresarials. L'IRPF s'aplica a tot el
territori espanyol, tot i que el País Basc i Navarra tenen els seus propis règims
tributaris regulats pel concert econòmic.
|
|
La reforma laboral. |
Instituto Nacional de Empleo (INEM)
Organisme autònom creat l'any 1970 i dependent del ministeri de treball, que té per
funció organitzar els serveis d'ocupació amb l'objectiu de garantir l'accés al treball
de tots els ciutadans. Al gener del 1998 transferí les seves competències en polítiques
actives d'ocupació a l'Oficina de Treball de la Generalitat.
Estatut dels Treballadors
Conjunt de disposicions per a regular els drets i els deures dels treballadors i tot
el referent a les relacions laborals. Fou aprovat l'any 1979.
Acord Nacional sobre l'Ocupació
Pla aprovat el juny de 1981 per a regular l'ocupació.
|
|
La reforma sanitària. |
Seguretat Social
Sistema, i conjunt de mesures, d'assegurança social que, amb caràcter obligatori,
instrumenta l'estat amb la finalitat de cobrir una sèrie de riscs i que, en una
determinada proporció, té com a font de finançament unes cotitzacions
individuals diferents dels imposts. Comprèn una sèrie de prestacions
—econòmiques unes, en forma de serveis sanitaris les altres— que tracten de
cobrir un conjunt de necessitats o situacions concretes, referides, en principi, als
treballadors assalariats i a llurs familiars, segons el risc i la prestació que hom
consideri. Per als treballadors "per compte propi" existeix normalment un règim
especial que, a diferència de l'anterior, és voluntari i de prestacions més
limitades. Allò que defineix un sistema d'assegurances socials concret és el tipus de
prestacions que estableix la forma en què aquestes són finançades i llur abast personal
i de cobertura. Les prestacions acostumen a ésser, bàsicament, d'assistència
sanitària (per malaltia, maternitat o accident), de pensions (per jubilació,
invalidesa, viduïtat, etc), de subsidis per pèrdua temporal del salari (en cas de
malaltia, maternitat, accident o atur), de subsidis d'ajuda familiar i d'ajudes
econòmiques especials. Hom pot afegir-hi, com a activitat que generalment forma
també part de la seguretat social, l'assistència pública, consistent en
prestacions, normalment econòmiques, a favor de persones en situacions especials o
d'extrema necessitat. En alguns països hi ha, així mateix, altres modalitats
d'assegurances socials, de caràcter complementari i voluntari, resultants d'acords entre
sindicats i empreses. Pel seu funcionament econòmic, la seguretat social d'un país és
un important mecanisme de compensació: recapta unes cotitzacions que, juntament amb les
possibles subvencions públiques, serveixen per a pagar el cost de les prestacions, així
com el del funcionament mateix del sistema. Pot tenir un efecte redistributiu sobre les
rendes, en la mesura que grups significatius de població rebin, en forma de prestacions,
més que el que paguen, com a repercussió o bé de les cotitzacions o bé de la part
proporcional dels imposts. Tanmateix, els seus efectes principals sobre el sistema
econòmic, en els països capitalistes, són un augment del consum col·lectiu, en
detriment del consum individual (de béns i serveis sanitaris), un augment relatiu de la
demanda d'aquests, en detriment de la resta, una pressió inflacionista sobre els preus i
una depressió sobre els increments salarials.
Reforma de la Seguretat Social
A l'estat espanyol, el 1978 s'establí
un nou sistema institucional de gestió de la seguretat social, i l'Instituto Nacional de
Previsión (INP) fou substituït per tres organismes: l'Instituto Nacional de la Salud
(INSALUD) que s'ocupa dels serveis sanitaris, l'Instituto Nacional de la Seguridad Social
(INSS), que gestiona les prestacions econòmiques i l'Instituto Nacional de Servicios
Sociales (INSERSO), per als serveis complementaris de les prestacions de la seguretat
social. Hom creà, a més, l'Instituto Nacional del Empleo (INEM), que té al seu càrrec
de procurar ocupació als desocupats. Pel que fa a Catalunya, estan transferits a la
Generalitat els serveis de l'INSALUD i de l'INSERSO, les competències dels quals són a
càrrec respectivament de l'Institut Català de la Salut (ICS) i de l'Institut Català
d'Assitència i Serveis Socials. Aquestes dues entitats tenen personalitat i naturalesa de
gestors de la seguretat social i gaudeixen de capacitat jurídica plena, sota la
direcció, la vigilància i la tutela del departament de sanitat i seguretat social de la
Generalitat.
Instituto Nacional de la Salud (INSALUD)
Entitat creada l'any 1978 sota la tutela del ministeri de sanitat i seguretat social, en
substitució de l'Instituto Nacional de Previsión, encarregada de la gestió i
administració dels serveis sanitaris de la seguretat social a l'estat espanyol. A
Catalunya les seves funcions foren transferides l'any 1983 a l'Institut Català de la
Salut.
Instituto Nacional de Servicios Sociales (INSERSO)
Entitat de l'estat espanyol creada l'any 1978 sota la tutela del ministeri de sanitat i
seguretat social en desaparèixer l'antic Instituto Nacional de Previsión, que té
cura de la gestió de les prestacions complementàries de la seguretat social, és a dir,
de l'assistència social. A Catalunya les seves funcions foren transferides l'any 1983 a
l'Institut Català d'Assistència i Serveis Socials.
Instituto Nacional de la Seguridad Social (INSS)
Entitat creada l'any 1978 sota la tutela del ministeri de sanitat i seguretat social en
desaparèixer l'antic Instituto Nacional de Previsión, que s'encarrega de la
gestió i administració de les prestacions econòmiques de la seguretat social a l'estat
espanyol. Les seves funcions específiques són: inscripció d'empreses, afiliació, altes
i baixes dels treballadors, reconeixement del dret a les prestacions sanitàries de l'Instituto
Nacional de la Salud i de les econòmiques a càrrec de la seguretat social. Les
prestacions econòmiques s'atorguen en els casos d'incapacitat laboral transitòria (per
malaltia comuna o professional, accident —laboral o no— i maternitat),
invalidesa (provisional o permament), lesió permanent no invalidant, jubilació, atur,
mort, viduïtat, orfandat i protecció a la família (premis de natalitat i nupcialitat,
famílies nombroses, subvencions per fills menors d'edat o incapacitats, etc). Dins l'INSS
els treballadors queden enquadrats en les Mutualitats de Treballadors per compte d'altri,
per compte propi (autònoms), del camp, del mar, de la mineria del carbó i de règims
especials diversos (forces armades, funcionaris civils de l'estat, artistes, toreros,
jugadors professionals de futbol, etc).
|
L'exercici del poder va desgastar el govern Suárez, que va
haver de fer front a una moció de censura del PSOE. Al mateix temps, UCD queia en una
profunda crisi.
Tot plegat va fer que el president demanés la dimissió al rei. |
Moció de censura
Vot emès pels diputats d'una assemblea —en general la cambra baixa— amb la
intenció de "censurar" el govern i de mostrar llur disconformitat amb la seva
línia política. Si aquest vot ateny la majoria, el govern en qüestió pot presentar la
dimissió o bé dissoldre l'assemblea per tal que els electors arbitrin el conflicte que
l'oposa al poder legislatiu. La moció de censura és una de les peces fonamentals del
sistema parlamentari, i hom la regula de diverses formes, segons les constitucions. A la
Gran Bretanya, perquè la moció de censura reïxi només cal una majoria simple.
Contràriament, la constitució de la V República Francesa imposa moltes més traves, la
més important de les quals és que els diputats que s'abstenen es consideren favorables
al govern. A la RFA, el Bundestag no pot emetre una moció de censura contra el canceller
a menys que n'elegeixi el successor. La Constitució espanyola del 1978, els estatuts
d'autonomia de les Balears i del País Valencià i l'Estatut Interior de Catalunya
estableixen també la denominada moció de censura constructiva, que ha d'incloure la
proposta d'un candidat a la presidència del govern.
Dimissió
Renúncia d'un càrrec polític o de confiança. Per a produir efectes ha d'ésser
acceptada pel superior que el nomenà.
|
Davant l'escalada terrorista, es produeix la reacció militar de
l'extrema dreta.
La nostàlgia del franquisme entre els militars es va posar de manifest amb diversos
intents involucionistes, que van fracassar.
|
Involució
Regressió.
Involucionisme
Actitud involucionista.
Involucionista
Partidari d'una involució social, política.
Ultradreta
O extrema dreta. Denominació emprada per a designar els sectors
polítics de dreta més autoritària, sovint caracteritzats per la utilització de
mètodes violents i al marge de la legalitat.
A l'estat espanyol, inicialment el franquisme convertí la Falange (1933) en un dels
pilars del règim, però el creixent predomini dels tecnòcrates l'acaba deixant en un
lloc secundari els anys seixanta. Els darrers anys del franquisme i els primers de la
transició democràtica, la ultradreta tingué una certa recuperació. Hom pot
assenyalar-hi un sector neonazi i europeista (CEDADE, fundat el 1965), un sector
majoritari, integrista i vindicador del franquisme, dirigit per Blas Piñar (Fuerza Nueva,
creada el 1977), que aglutinà també una part del carlisme i els 'històrics' de Falange
Española (Girón, Fernández Cuesta) i un sector 'laic' i activista (Frente Nacional de
la Juventud, Frente de la Juventud). El fracàs de l'intent de cop d'estat del vint-i-tres
de febrer de 1981 commportà una severa pèrdua de suport electoral i la dissolució
formal dels nuclis més importants. A Catalunya, bé que la ultradreta ha anat generalment
aparellada amb l'espanyolisme, hom ha considerat d'ultradreta alguns sectors d'Estat
Català els anys trenta, especialment els relacionats amb J.Dencàs.
Operació Galàxia
Nom de l'operació que pretenia segrestar el govern en el Palau de la
Moncloa i establir una junta militar. Fou desarticulada pel novembre de 1978.
|
|
El més destacat d'aquests intents va ser el cop d'Estat del 23-F,
produït durant la investidura del nou president Leopoldo Calvo Sotelo. |
Colpisme
Tendència d'alguns sectors socials, especialment el militar, als cops d'estat.
Cop d'Estat
Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat
a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les
masses . Se sol produir en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganiotzació
del règim polític anterior.
23-F
Sigles del vint-i-tres de febrer, data del cop d'Estat de 1981.
Vint-i-tres de febrer
Denominació amb què hom coneix la rebel·lió
militar que tingué lloc a l'estat espanyol el 23 de febrer de 1981. Per bé que la
disconformitat de determinats sectors de les forces armades amb el desmantellament del
franquisme i amb l'evolució democràtica del país es palesà ocasionalment des del 1977,
i àdhuc hom havia desarticulat temptatives colpistes concretes ('Operació
Galàxia", novembre del 1978), sembla que fou al començament del 1980 quan s'inicià
el procés conspiratiu que, amb el suport moral i material de la ultradreta civil,
tingué com a caps visibles els generals Jaime Milans del Bosch i Alfonso Armada i,
com a braç executor, el tinent coronel de la guàrdia civil, Antonio Tejero Molina.
Aquest, la tarda del 23 de febrer, ocupà violentament amb dos-cents guàrdies el Congrés
del Diputats, reunit per a investir Leopoldo Calvo Sotelo com a president del
govern, i segrestà els parlamentaris i l'executiu, mentre Milans proclamava l'estat
d'excepció a la III Regió Militar i feia ocupar per les tropes els carrers de València.
Durant la nit, però, l'actitud del rei Joan Carles I a favor de la legalitat
constitucional impedí l'extensió del moviment a la resta de l'exèrcit, i l'aïllament
dels revoltats accentuà llur divisió entre "moderats", favorables a la
formació d'un govern d'emergència presidit per Armada amb polítics civils, i
"radicals" (Tejero), partidaris d'una dictadura neofranquista sense
pal·liatius; després de confuses negociacions, cap al migdia del 24 de febrer els rebels
desistiren a Madrid i a València, foren arresats, i diputats i govern recobraren la
llibertat. De les accions judicials subsegüents en resultà el processament de trenta-dos
militars i un civil, que foren sotmesos a judici entre el febrer i el maig del 1982,
davant del Consell Suprem de Justícia Militar, el qual n'absolgué onze, condemnà Milà
i Tejero a 30 anys de presó i la resta de processats a penes sensiblement menors. Bé que
fracassat, el cop provocà una sensible dretanització de la política estatal, en
particular pel que fa a les autonomies. Presentats recursos de cassació al Tribunal
Suprem, la sentència (maig del 1983) fou de 30 anys per a Milans, Tejero i Armada, tres
absolucions, i condemnes entre 1 a 12 anys per a la resta dels
processats.
Investidura
Concessió d'un càrrec o una dignitat.
|
Govern de Leopoldo Calvo Sotelo
(1981-1982).
El fracàs del 23-F va representar la desaparició de l'amenaça militar, però també la
restricció de l'autonomia (involució autonòmica).
La reacció dels nacionalistes catalans i bascos no es va fer esperar. |
Llei orgànica
En l'ordenament jurídic de l'estat espanyol, llei per a regular el desenvolupament dels
drets fonamentals i llibertats públiques, l'aprovació dels estatuts d'autonomia, del
règim electoral general així com d'altres matèries explícitament establertes a la
constitució. La seva aprovació, modificació i derogació exigeix el vot favorable de la
majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats.
Llei Orgànica d'Harmonització del Procés
Autonòmic (LOHPA)
Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA).
Llei aprovada el juliol de 1981, amb la qual es pretenia regular el procés autònomic,
però que en realitat tendia a reduir el sostre de les competències de les comunitats
autònomes. Tant el Parlament català com el basc van interposar un recurs
d'inconstitucionalitat que finalment va comportar l'anul.lació d'alguns dels seus
articles. Aquesta llei va permetre d'unificar els criteris del govern i de l'oposició
sobre l'elaboració dels estatuts d'autonomia, encara que fou criticada des del
nacionalisme català i basc. A Catalunya aquesta llei es va percebre com un atemptat
directe contra l'autonomia catalana. La llei, a més, va tenir una forta repercussió
política i social a Catalunya: va enfortir el nacionalisme radical, representat per grups
com la Crida a la Solidaritat; va perjudicar la imatge dels socialistes catalans,
que havien fet costat al PSOE en l'aprovació de la llei, i va ser utilitzada per CiU per
a presentar-se com el principal impulsor del nacionalisme i com a defensor dels drets
catalans, fet que li va permetre d'adquirir l'hegemonia enfront de la resta de partits
catalans.
Recurs
1. Demanda, instància, reclamació, feta a una
autoritat administrativa superior amb vista a anul·lar o reformar un acte d'un òrgan
inferior, que hom considera perjudicial als propis drets.
2. Mitjà d'impugnació que la llei concedeix a les parts, en tota mena de judicis, per a
demanar l'esmena d'una resolució judicial o un nou examen de la causa, ja sia davant el
mateix jutge o tribunal que l'ha dictada, ja sia davant un tribunal superior. Constitueix
un veritable procés autònom, divers de les oposicions formulades durant el procés
anterior, bé que sobre el mateix contingut en causa. Entre els recursos interposats
davant el mateix òrgan que ha dictat la resolució, hi ha els d'aclariment, de força,
de queixa, de nul·litat, de reforma, de reposició, de rescissió,
de responsabilitat, de súplica i de terceria. Entre els interposats
davant un tribunal superior, hi ha l'apel·lació, la cassació i el recurs
de revisió.
Recurs d'inconstitucionalitat
Demanda feta al Tribunal Constitucional amb
vista a anul·lar o reformar una llei o un acte, que hom considera fora de la legalitat
constitucional i perjudicial als propis drets.
Crida a la Solidaritat
Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua,
la Cultura i la Nació Catalanes. Organització creada a Barcelona l'any 1981.
Nasqué com un moviment espontani de defensa davant els obstacles al desenvolupament de la
cultura catalana, als intents de restablir el centralisme i com a reacció a un manifest
en què hom denunciava la pretesa discriminació dels castellanoparlants a Catalunya.
Posteriorment la Crida evolucionà fins a reivindicar la independència dels Països
Catalans. Ha convocat actes multitudinaris (camp del F.C. Barcelona, 1981), manifestacions
(contra la LOAPA, 1982), campanyes de solidaritat internacional (Etiòpia, Eritrea,
Nicaragua, etc), viatges en massa a institucions internacionals i accions directes no
violentes exigint la catalanització de diversos sectors socials. A l'agost del 1985 patí un atemptat a la seu de Barcelona
reivindicat per un grup d'ultradeta anomenat Milícia Catalana. Durant la meitat de la
dècada dels anys vuitanta els seus membres basaren l'estratègia en actes reivindicatius
a favor de la catalanització dels rètols dels establiments comercials, autopistes i
l'aeroport. També dugueren a terme actes contra les centrals nuclears catalanes i la
presència de vaixells de guerra ancorats als ports catalans. Després de desestimar
l'oferta d'ERC d'integrar-se en el seu si, s'autodissolgué en un acte que tingué lloc al
Paranimf de la Universitat de Barcelona, el 29 de juny de 1993, al mateix lloc on es creà
dotze anys abans. S'autodissolgué en
considerar que l'organització havia assolit els objectius que li permetia la
mobilització popular, procediment que li era propi. Molts dels seus membres passaren a Esquerra
Republicana de Catalunya.
|
|
Altres aspectes a destacar del govern de Calvo Sotelo van ser l'aprovació
de la llei de divorci i la incorporació d'Espanya a l'OTAN. |
Llei de Divorci
Llei de 7 de juliol de 1981 que tornà a introduir la
possibilitat de divorci. Les causes de divorci en aquesta llei no són per possibles
culpabilitats legals dels cònjuges, sinó per la constatació de realitats ja existents
sancionades pel curs del temps, com les separacions, seguint l'orientació de les
legislacions més progressistes.
OTAN
Sigla de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord; sigla en anglès, NATO.
Organisme creat pel tractat militar de defensa el 4 d'abril de 1949 per tal d'oposar-se al
bloc militar encapçalat per la Unió Soviètica. La seu és a Brussel·les. En formen
part, des de la seva creació, Bèlgica, el Canadà, Dinamarca, els EUA, França, la Gran
Bretanya, Holanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega i Portugal. Posteriorment, el
1951 s'hi incorporaren Grècia i Turquia, i el 1954 la República Federal d'Alemanya.
Espanya s'integrà a l'organització el 1982 i hi confirmà l'adhesió amb un referèndum
el 1986. El 1999 hi ingressaren la República Txeca, Hungria i Polònia. El comandament
suprem és format per un consell compost per un representant de cada país membre, i les
decisions es prenen per unanimitat. El president del consell és el secretari general de
l'OTAN (H.L.Ismay 1952-57; P.H.Spaak 1957-61; D.Stikker 1961-64; M.Brosio 1964-71; J.Luns
1971-84; P.A. Carrington 1984-88, M.Wörner 1988-94, W.Claes 1994-95, J.Solana 1995-99 i
G. Robertson. L'organització militar té el seu comandament suprem en una junta militar
formada per representants dels caps de les forces armades de cada país, a excepció de
França. El seu òrgan executiu és l'estat major militar internacional, que consta de
tres comandàncies: Europa, Atlàntic i Canal de la Mànega. Les forces militars de
l'Organització són de tres tipus: convencionals, nuclears de curt i mitjà abast i
nuclears estratègiques. Ha tingut diverses dificultats internes per motius polítics: el
1966, la retirada de França de l'estructura militar, i els anys setanta, els conflictes
entre Grècia i Turquia sobre Xipre, que en 1974-80 determinaren la retirada grega de
l'estructura militar, i la presència en el govern portuguès d'alguns ministres
comunistes. Des del 1991, amb la dissolució de l'URSS i del pacte de Varsòvia, l'OTAN
reorientà la seva funció i abast i, dins de la seva nova àrea d'influència directa
(tota Europa menys Rússia, EUA y el Canadà) s'ha anat definint com una força
d'interposició. El nou rumb fou marcat sobretot pels enfrontaments que acompanyaren la
desintegració de la Iugoslàvia socialista, que motivaren les ofensives a
Bòsnia-Hercegovina (1995) i a Kosovo (1999) i el posterior desplegament de tropes en
aquests territoris. La desaparició del comunisme i la clara superioritat militar de
l'OTAN donaren lloc a una nova etapa en les relacions amb Rússia, presidida, en principi
i tal com mostra la substancial reducció de l'armament nuclear, per la col·laboració
mútua. Tot i això, l'antiga tensió adoptà noves formes: així, les intervencions de
l'OTAN foren percebudes per Rússia com una intromissió en la seva àrea d'influència
com també ho fou l'ingrés d'antics estats del bloc soviètic. El 1991 fou creat el
Consell de Cooperació de l'Atlàntic Nord per canalitzar els contactes amb aquests
estats. També, al gener del 1994, hom impulsà un programa de cooperació entre aquests
estats i l'OTAN, anomenat 'associació per la pau', al qual Rússia s'adherí pel juny. El
1997 Rússia accedí formalment a no oposar-se a l'ampliació de l'OTAN, i el mateix any
es creà un Consell de Cooperació Euroatlàntic, que comprenia els estats de l'OTAN, els
de l'antic pacte de Varsòvia i els neutrals de la mateixa zona.
Al març del 1999 l'OTAN inicià una campanya de bombardeigs contra Iugoslàvia després
del fracàs de les negociacions entre les parts en conflicte aquell mateix mes a
Rambouillet. La intervenció fou polèmica, principalment pel fet que no esperà una
resolució de les Nacions Unides abans d'iniciar els bombardeigs i que actuà sense haver
consultat alguns països propers al conflicte com Rússia, la qual trencà les relacions
amb l'organització. L'OTAN justificà la intervenció emparant-se en el dret
d'ingerència humanitària, i prolongà els bombardeigs aeris durant 11 setmanes. El 16 de
febrer de 2000 el secretari general de l'OTAN, Javier Solana, fou rebut al Kremlin pel
president rus, Vladimir Putin, fet que significà la represa dels contactes directes entre
l'organització i Rússia des de la ruptura de relacions el 1999. El govern rus advertí
que la normalització de les relacions amb l'OTAN només seria possible si aquesta
respectava els principis de l'acta fundacional signada a París al maig del 1997, segons
la qual l'organització ha de consultar Rússia en els afers relacionats amb la seguretat
europea. El 6 d'octubre de 1999 Javier Solana fou substituït en el càrrec per George
Robertson, en aquell moment ministre de defensa del govern britànic.
|
Les eleccions del 28 d'octubre de 1982 van tenir un gran
significat:els fills ideològics dels perdedors de la guerra arribaven al poder
democràticament.
Resultats: triomf espectacular del PSOE per majoria absoluta i enfonsament d'UCD i del
PCE; ascens relatiu d'AP i consolidació de CiU i PNB.
Amb la victòria socialista es consolida el bipartidisme. |
Eleccions generals de 1982
Eleccions generals celebrades el 28 d'octubre de 1982,
que es van saldar amb un triomf espectacular al PSOE, l'enfonsament de la UCD i del PCE,
l'ascens relatiu d'AP i la consolidació de CiU i PNB. Feia 46 anys que l'esquerra no
accedia al poder, i ara ho feia amb majoria absoluta. El PSOE havia estat capaç de
recollir les aspiracions de canvi d'una majoria de la població i s'havia configurat com
un partit modern, amb un nucli dirigent cohesionat i el lideratge carismàtic de Felipe
González.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se
així: PSOE, 202 (majoria absoluta);
Coalición Popular (Alianza Popular, Partido Popular Democrático i Unión Liberal), 107;
CiU, 12; UCD, 11; PNB, 8; PCE-PSUC, 4; CDS, 2; HB, 2; ERC, 1, i EE, 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 25; CiU, 12; AP, 8; PSUC, 1, i ERC, 1.
Coalición Popular
Coalició electoral d'àmbit estatal establerta per a les eleccions legislatives de
l'estat espanyol del 1982 entorn d'Alianza Popular. En formaren part, també, el Partido
Demócrata Popular, la Unión Liberal (que el 1983 es transformà en Partido Liberal),
Unión del Pueblo Navarro, Unión Valenciana i Partido Aragonés Regionalista. Obtingué
106 diputats i un menys en les del 1986 (sense Unión Valenciana i el Partido Aragonés
Regionalista). Es dissolgué l'any 1987.
Majoria absoluta
Majoria que excedeix la meitat del total dels vots emesos,
o la meitat dels membres d'una assemblea.
Bipartidisme
Sistema de partits basat en l'existència de dues
organitzacions polítiques o, en el cas d'existir-ne més, sistema en el qual només dues
acaparen l'atenció de l'elector en l'escena política.
|
Govern de Felipe González
(1982-1996).
En 1982 comença una nova etapa política, l'etapa socialista, que durarà fins al 1996.
El domini absolut del PSOE es va reproduir els anys 1986 i 1989. En les eleccions de 1993,
però, el PSOE va perdre la majoria absoluta i es va veure obligat a governar pactant amb
CiU i PNB. |
Eleccions
generals de 1986
Eleccions celebrades el 22 de juny de 1986. Van donar per segona vegada
consecutiva la majoria absoluta al PSOE.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: PSOE, 184 (majoria absoluta);
Coalición Popular, 105; CDS, 19; CiU, 18; IU, 7; PNB, 6; HB, 5; EE, 2; CG (Coalición
Galega), 1; PAR, 1; AIC (Agrupaciones Independientes de Canarias), 1, i UV (Unió
Valenciana), 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 21; Ciu, 18; CP, 6; CDS, 1 i PSUC, 1.
Eleccions generals de 1989
Eleccions celebrades el 29 d'octubre de 1989. Van donar per tercera vegada
consecutiva la majoria absoluta al PSOE.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: PSOE, 175 (fregant majoria
absoluta); PP, 107; CiU, 18; IU, 17; CDS, 14; PNB, 5; HB, 4; PA (Partido Andalucista), 2;
UV, 2; EA, 2; EE, 2; PAR, 1, i AIC, 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 20; CiU, 18; PP, 4; IC, 3, i CDS, 1.
Eleccions generals de 1993
Eleccions celebrades el 6 de juny de 1993, que van donar el quart triomf
consecutiu als socialistes, però aquest cop només van obtenir la majoria relativa, la
qual cosa va obligar el president Felipe González a buscar el pacte amb els
nacionalistes moderats bascos (PNB) i catalans (CiU).
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: PSOE, 159 (majoria relativa);
PP, 141; IU, 18; CiU, 17; PNB, 5; CC (Coalición Canaria), 4; HB, 2; ERC, 1; PAR, 1; EA,
1, i UV, 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 18; CiU, 17; PP, 8; IC, 3, i ERC, 1.
Coalició
Aliança temporal de persones, partits, estats, a un fi comú.
Acord concertat temporalment entre grups diversos sobre la base d'un programa, amb la
finalitat d'aplegar llurs recursos comuns per obtenir la presa d'una sèrie de decisions.
En el terreny polític, la coalició entre partits pot donar-se en un pla purament
electoral, parlamentari o bé governamental. En aquest darrer cas té lloc la creació
d'un govern de coalició.
Govern de coalició
Pacte entre partits per tal de governar conjuntament. Es sol donar quan un partit
parlamentari no té majoria absoluta per governar en solitari, o quan la dispersió de
forces polítiques d'un parlament fa necessari un govern entre dos o més partits per tal
de garantir un mínim d'estabilitat.
|
La política econòmica.
La reconversió industrial i la liberalització econòmica es van acompanyar de la lluita
contra l'atur i la reforma laboral. |
Reconversió
Procés a través del qual l'estructura productiva d'un estat, o d'un sector econòmic
concret, s'adapta a una nova tecnologia, context social, etc.
Reconversió industrial
Va ser una de les mesures més importants del govern socialista en
matèria econòmica. La reconversió va anar dirigida sobretot a les empreses de l'INI que
resultaven altament deficitàries. El 1983 es van tancar diverses factories i en alguns
sectors, com el naval i el siderometal.lúrgic, es van tancar indústries i es van jubilar
anticipadament molts treballadors, malgrat els violents disturbis que aquests van
protagonitzar (Bilbao, Astúries, Ferrol, Sagunt...). El desmantellament de l'INI es va
iniciar amb la venda de SEAT a Volkswagen. Aquesta política va afectar especialment les
regions del nord (País Basc, Cantàbria, Astúries) i les indústries de les zones
portuàries (Ferrol, Cadis, Cartagena, Sagunt).
|
|
La política de socialització només va afectar el holding
RUMASA. |
Socialització
Conversió dels mitjans de producció de propietat
privada en propietat de la comunitat social. Es diferencia de l'estatització i de
la nacionalització en el fet que la socialització implica que els beneficis
obtinguts reverteixin a la societat; en socialitzar els mitjans de producció en conjunt
—i no alguns, i normalment no els més importants, com és el cas de les
nacionalitzacions— i transferir-los a l'estat hom intenta de consolidar un sistema
econòmic de tipus socialista, mitjançant la creació d'un sector socialista potent, que
impulsi el desenvolupament econòmic.
Expropiació
Forma d'extinció del dret de propietat i
despossessió d'un bé fet per l'administració pública. Actualment l'estat de dret ha de
seguir un procediment, unes garanties i una justa indemnització. L'expropiació pot
ésser feta en benefici de l'administració pública o d'una persona física o jurídica
delegada expressament per aquella, però sempre per motius d'utilitat pública o d'un
interès social. Aquesta despossessió legal de la propietat segons la vigent legislació
de l'estat espanyol pot ésser acordada imperativament per l'administració pública o
realitzada directament per norma de rang legal, bé que el beneficiari pugui ésser un
concessionari (les autopistes de peatge privades, per exemple, expropien els terrenys per
expropiació delegada), i ha de seguir un procediment fixat: autorització de
l'expropiació, declaració de la necessitat d'ocupació dels béns o adquisició dels
drets (amb la informació pública corresponent), la determinació del valor i el seu
pagament en uns terminis que, si no són respectats, poden suposar el pagament
d'interessos i fins i tot una nova valoració. També és important l'acte de presa de
possessió del bé expropiat, car si aquest no es realitza en un termini de cinc anys es
produeix la reversió del bé.
Expropiació de RUMASA
L'expropiació del holding RUMASA de José María Ruiz Mateos per
tal d'evitar-ne la fallida va ser una de les primeres mesures preses pel ministre
d'Economia Miguel Boyer, l'any 1983. Tot i que la mesura va fer témer als
empresaris una possible campanya de socialitzacions, aquesta va ser l'única expropiació.
RUMASA
Grup financer de l'estat espanyol que inicià les seves activitats a partir dels negocis
vinaters de la família Ruiz-Mateos a la zona de Jerez. Realitzà una notable expansió
del seu negoci amb el boom dels anys seixanta, amb una ostentosa activitat de
compra d'empreses, que continuà durant els anys següents. El 1983 era el vuitè grup
bancari espanyol, amb vint bancs; el més important era el Banc Atlàntic de Barcelona
(prop del 50% del seu capital). En el camp de les begudes alcohòliques tenia vins de
Jerez (Garvey, Dry Sack), de la Rioja (Paternina), de cava a Catalunya (Segura Viudas,
Castellblanch) i aiguardents a Chinchón. Controlava grans magatzems (Galerías Preciados,
Marcol), empreses de construcció (Hispano Alemana de Construcciones), cadenes
d'establiments alimentaris (Mantequerias Leonesas), o de productes de luxe (Loewe),
immobiliàries, laboratoris farmacèutics (Hubber). El grup disposava igualment d'una
xarxa comercialitzadora exterior, relacionada amb els vins i els bancs. El 23 de febrer de
1983, el govern presidit per Felipe González acordà l'expropiació forçosa per raons
d'utilitat pública i interès social. El Tribunal Constitucional aprovà la legalitat del
decret, gràcies al vot de qualitat del seu president (desembre del 1983). El govern
acordà el retorn al sector privat de la majoria de les empreses expropiades, i s'inicià
un procés, que es donà pràcticament per acabat el 1987. Segons fonts oficials, les
pèrdues consolidades del grup poden haver estat de 500000 milions de
pessetes.
|
|
La reforma fiscal. |
Reforma fiscal
O reforma tributària. Modificació profunda del sistema impositiu estatal, o
local, és a dir, del marc i el contingut, més o menys total, de les lleis tributàries.
Els objectius que orienten aquesta acció són els generals o bàsics de la política
fiscal. És quan hom no creu que les millores desitjables puguin ésser assolides dins el
mateix sistema fiscal que es presenta la necessitat de la seva reforma. Amb això
es pretén de pujar el nivell de suficiència tributària, és a dir, de recaptació;
millorar la distribució de la càrrega impositiva per fer-la més justa, des d'un
determinat patró d'ètica social; assolir efectes econòmics positius, per exemple,
millorar la competència; avançar en claredat, simplicitat i economia de recaptació;
homologar-se amb altres sistemes fiscals que siguin punts de referència vàlids, etc. Pel
que fa als 'instruments' d'aquestes accions, es tracta sobretot del disseny de nous
tributs que passen a substituir o refondre els antics. En tot cas és el nou conjunt
impositiu en comparació a l'anterior el que cal confrontar. Quant als condicionaments,
cal remarcar la necessitat que l'administració tributària —els mitjans de control i
la seva honestedat— sigui l'adequada per a l'aplicació del sistema fiscal adoptat.
En el cas de la reforma fiscal del govern
socialista espanyol, va representar un canvi profund en la fiscalitat del país. Per
primera vegada es van primar els impostos directes, que graven les rendes, per sobre dels
indirectes, que graven el consum d'uns determinats productes. L'augment dels ingressos de
l'Estat es va destinar en bona part a les despeses socials (Seguretat Social, subsidis
d'atur, etc.).
Impost sobre el Valor Afegit (IVA)
Impost indirecte, de tipus multifàsic sobre les vendes, amb caràcter no acumulatiu sobre
el consum, i que grava el valor afegit en cadascuna de les fases del procés productiu. Es
calcula aplicant el tipus impositiu corresponent sobre la diferència entre el preu de
venda i el preu de compra (valor afegit en la fase productiva), de manera que és un
impost neutral que, en la darrera transacció, recau totalment sobre el consumidor final.
Fou adoptat el 1986 per l'estat espanyol arran del seu ingrés a les Comunitats Europees
(des del 1993 Unió Europea) i és d'aplicació general en tots els estats d'aquesta
organització. L'IVA comunitari representa l'eix de la imposició indirecta de l'actual
Unió Europea.
Impost sobre Activitats Econòmiques (IAE)
Impost que té com a fet imposable la realització d'una activitat econòmica, sense una
relació directa amb el resultat que se n'obtingui. Entrà en vigor l'1 de gener de 1992
arran de la llei reguladora d'hisendes locals i els reials decrets 1175/1990 de 28 de
setembre i 1259/1991 de 2 d'agost. Aquest tribut local nasqué d'una fusió de les
antigues llicències fiscals d'activitats industrials i comercials, la dels professionals
i artistes i de l'antic impost municipal sobre la radicació. La matèria imposable del
tribut és bàsicament la mateixa que en el seu dia constituí la base de la llicència
fiscal. Per a determinar-ne la quota s'han de tenir en compte unes tarifes establertes als
pressupostos generals de l'estat de cada any, on s'indica el preu de la superfície o de
la potència instal·lada o consumida de cada activitat, entre altres variables sobre les
quals s'hauran d'aplicar les quotes fixades pels ajuntaments, tant la municipal com
l'índex de situació, que grava més o menys en funció de la ubicació del negoci a la
ciutat o poble. La implantació del tribut provocà una forta contestació dels petits i
mitjans empresaris, botiguers i autònoms durant els anys 1992 i 1993. Amb el pas del
temps es normalitzà i esdevingué una de les grans fonts d'ingressos dels
municipis.
|
|
La reforma laboral. |
Reforma
laboral
Conjunt de mesures tendents a millorar alguns aspectes del món laboral o
de les relacions laborals. En una reforma laboral d'un estat democràtic hi solen
intervenir diversos sectors: govern, partits, patronal i sindicats.
Política d'ocupació
Política social del govern socialista que va intentar combatre les
elevades taxes d'atur que, a començament dels anys vuitanta, eren les més altes
d'Europa.
Pla d'Ocupació Juvenil
Llei de 1988 que introduïa els contractes temporals.
Contracte de treball
Negoci jurídic bilateral, que té per finalitat la creació d'una relació constituïda
per l'intercanvi continuat entre una prestació de treball dependent i per compte d'altri
i una prestació salarial. Pressuposa la cotització a la seguretat social. Hi ha
diferentes modalitats de contracte de treball segons la durada i altres condicions de la
prestació.
Contracte temporal
O contracte de durada determinada. Modalitat de contracte de
treball considerat com a excepció de la regla general del contracte indefinit.
L'excepcionalitat de la seva durada prefixada s'ha de fonamentar en alguna de les causes
que la llei justifica (realització d'una obra o servei determinats, circumstàncies
especials derivades del mercat, del volum de feina, etc). Si aquest règim és superior a
quatre setmanes i no es formalitza per escrit, transforma la durada determinada en
contracte indefinit.
Contracte a temps parcial
Contracte de treball pel qual es presten serveis durant un nombre d'hores al dia, a la
setmana, al mes o a l'any, però en nombre inferior al considerat com a habitual en
l'activitat de què es tracti; pot ésser indefinit o de durada determinada.
|
|
La política d'obres públiques. |
Obres públiques
Obres d'ús i d'aprofitament general i construccions
destinades a serveis que vagin a càrrec d'organismes de l'administració. Llur
realització es pot produir directament, per part de l'administració, i també per un
tercer, mitjançant el corresponent contracte administratiu. En aquest darrer cas és una
empresa privada la que es fa càrrec de l'obra per un preu preestablert, i un cop acabada
en fa lliurament a l'administració. En certs moments de crisi econòmica les obres
públiques s'empren com a mitjà per absorbir l'atur. En molts països existeix un
ministeri que adopta el nom d'obres públiques.
Infraestructura
Conjunt d'elements de base que faciliten el funcionament del sistema
productiu i la reproducció de la força de treball, com és ara carreteres, ferrocarrils,
proveïment d'aigua i altres fonts d'energia, instal·lacions sanitàries, urbanització,
sistema educatiu, etc. Assumint una bona part del finançament d'aquests elements, l'estat
permet la revaloració de la taxa de guany dels capitals privats.
Tren d'alta velocitat
Tren que circula a velocitats mitjanes superiors a 200 km/h per línies d'alta velocitat.
Actualment, tant el material mòbil com les línies més modernes permeten que el
ferrocarril d'alta velocitat arribi fins a 350 o 400 km/h amb gran seguretat. Les
infraestructures per on han de circular aquests trens han de tenir unes característiques
de qualitat estrictes, com són: amplis radis de corba situats entre 4 000 i 7 000 metres,
rampes màximes que no superin 12,5 mil·lèsimes, túnels de gran secció per a reduir
els efectes aerodinàmics, gran separació entre les vies (entrevia entre 4,7 i 5 metres)
i construcció estanca de les caixes del vehicle per a evitar molèsties als viatgers a
causa de les variacions brusques de pressió que es produeixen a l'entrada dels túnels i
en encreuar-se dos trens. Els trens d'alta
velocitat són un mitjà de transport alternatiu i molt competitiu respecte de l'avió,
per a distàncies de 300 a 900 km. El futur de l'alta velocitat ferroviària està en la
interconnexió de ciutats distants de 300 a 900 km. Són trens d'alta velocitat el TGV a
França, l'AVE a Espanya o l'ICE a Alemanya.
AVE
Sigla d'Alta Velocidad Espanyola. Tren d'alta velocitat
espanyol. A l'estat espanyol, la línia Madrid-Sevilla fou la primera
condicionada per a la circulació dels trens AVE (Alta Velocidad Española), fabricats per
l'empresa francesa Gec-Alsthom, amb motiu de l'Exposició Universal de Sevilla (1992), i
assolí en les proves una velocitat de 356,8 km/h. És un tren d'alta velocitat derivat
del TGV atlàntic. RENFE compta, a més, amb els Euromed, els Alaris i els TALGO.
Els Euromed foren construïts per la mateixa Gec-Alsthom (Alstom en l'actualitat) i altres
empreses, i realitzen el trajecte Barcelona-Alacant. Són una continuació dels trens AVE,
sèrie 100, però adaptats a la xarxa general de RENFE. La seva velocitat màxima és de
220 km/h. Els Alaris realitzen el trajecte Madrid-València en un temps de tres hores i
mitja, amb servei a Albacete i Xàtiva. El 1995 foren contractades les obres del TAV
Barcelona-Madrid, línia ferroviària entre la capital del Principat i França a través
de Perpinyà, a partir de l'any 2004.
Autopista
Carretera de quatre o més vies amb sentits de circulació separats
per una mitjana central, amb control total d'accés i projectada per a circular-hi a
velocitats elevades.
Autovia
Autopista d'accés no controlat del tot amb alguns encreuaments al
mateix nivell.
|
La política social.
L'Estat del benestar va ser la preocupació dels socialistes, que van prestar una especial
atenció a la sanitat, les pensions i el sistema educatiu. |
Estat de benestar
Tipus d'actuació estatal destinada a produir béns i
serveis no rendibles per al sector privat. A partir de la teoria general del benestar són
extretes una sèrie d'implicacions operatives que remarquen sobretot la possibilitat
—sigui objectiva o valorativa— que l'estat garanteixi a tots els ciutadans uns
nivells mínims de percepcions directes de llur treball, i especialment de serveis
públics, assistencials i de previsió social. A la Gran Bretanya, pels volts de la Segona
Guerra Mundial, s'estengué àmpliament aquesta filosofia econòmica, que restà plasmada,
per exemple, amb el moviment portat per William Henry Beveridge al si del laborisme; els
països escandinaus gaudiren també de la seva implantació capdavantera, i, així mateix,
el New Deal nord-americà correspon als esquemes teòrics de l'estat del benestar.
Pel que fa al finançament de la despesa pública adreçada a aquests fins, hom insisteix
en l'exigència que es faci per imposició directa progressiva —personal o
empresarial—, únic camí per a obtenir una veritable redistribució, la qual cosa
és un objectiu central dins la doctrina de l'estat del benestar; les conquestes en el
camp de la previsió social en són un altre objectiu instrumental bàsic. El model de
l'estat de benestar que s'aplicà als països capitalistes després de la Segona Guerra
Mundial —i que a Europa Occidental coincidí amb l'etapa de major prosperitat i
estabilitat— es frenà amb l'anomenada crisi del petroli de l'any 1973, que posà de
manifest les limitacions d'aquest model social i polític i les dificultats de mantenir
una política de plena ocupació. La viabilitat de l'estat de benestar es qüestionà
encara més amb l'anomenada crisi fiscal de l'estat: en un moment de recessió
econòmica, l'estat no té prou ingressos per a fer front als seus compromisos i a la
despesa creixent que implica qualsevol situació de crisi, ja que les càrregues i
obligacions s'incrementen mentre que, paral·lelament, disminueixen els ingressos.
|
|
La política sanitària. |
Llei
d'Avortament
En la legislació de l'estat espanyol i per la reforma
(1985) de l'article 417 bis del codi penal, s'admeten les indicacions mèdica (el
codi penal l'anomena avortament terapèutic), previ dictamen d'un especialista, la
genètica (el codi penal l'anomena avortament eugenèsic), amb previ dictamen de dos
especialistes, i l'ètica (el codi penal l'anomena avortament ètic), si el fet s'ha
denunciat judicialment amb anterioritat i, en tot cas, sempre que l'avortament es
practiqui en un centre sanitari públic o privat. En aquests tres casos o indicacions la
conducta de l'embarassada queda sempre despenalitzada encara que no es compleixin les
formalitats legals.
Llei General de Sanitat
Llei de 1986 per la que s'ampliava la cobertura sanitària a tots els
ciutadans, de manera que es van multiplicar les despeses i es va imposar una
racionalització de la seva administració que no va arribar a completar-se.
|
|
La política de pensions i
subsidis. |
Llei
de Pensions
Llei de 1985 que allargava els terminis de cotització necessaris per a
aconseguir una pensió.
Llei de Pensions no Contributives
Llei de 1990 que va possibilitar que 400 000 nous pensionistes
s'incorporessin al sistema, encara que abans no haguessin cotitzat. El nombre de
pensionistes (vellesa, invalidesa, accident...) no va deixar de créixer, i el mateix va
passar amb les prestacions d'atur.
Pensió
Quantitat que hom cobra periòdicament de l'estat o d'una institució o organisme, etc,
pel fet d'haver prestat un servei, o determinada per la mort d'un familiar o per una
disminució física o psíquica permanent. Originàriament, gràcia concedida per un
sobirà, a partir de la Revolució Francesa apareix com un dret de tot funcionari,
magistrat, militar, certs càrrecs polítics. El dret canònic la distingeix d'un benefici
eclesiàstic.
Subsidi
Ajut econòmic concedit, normalment amb caràcter
oficial, per a subvenir a determinades necessitats, individuals o col·lectives.
Subsidi d'atur
Ajut extraordinari i temporal concedit al treballador en desocupació o en atur en
proporció al seu salari base i tenint en compte les càrregues familiars i el temps de
cotització. Durant el període de percepció del subsidi el treballador és acollit a la
seguretat social sense que li calgui satisfer les quotes respectives.
|
|
La reforma educativa. |
Llei
de Reforma Universitària (LRU)
Llei aprovada el 1984, per la qual les
universitats passaren a dependre dels respectius governs autonòmics i hom adequà els
estatuts a la nova legislació. La llei va regular la precària situació del professorat,
va reconèixer l'autonomia de les universitats, va permetre la creació d'universitats
privades i va millorar sensiblement les titulacions universitàries.
Llei Orgànica del Dret a l'Educació (LODE)
Llei d'ensenyament aprovada per les Corts Generals de l'estat espanyol el 1985. Aquesta
llei substituí la Llei Orgànica de l'Estatut dels Centres Escolars de l'any 1980,
coneguda també com la LOECE. Entre d'altres aspectes importants, la LODE estableix uns
òrgans de govern de l'escola i regula el principi de participació de professors, pares
d'alumnes, personal d'administració i de servei, alumnes i altres persones i ens
implicats en la tasca educativa, en la gestió dels centres docents.
Llei Orgànica d'Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE)
Llei que regula el sistema educatiu espanyol i que fou aprovada per les Corts Generals
l'any 1990. La LOGSE substituí la Llei General d'Instrucció Pública de l'any 1970.
Aquesta última substituí en el seu moment la Llei d'Instrucció Pública de l'any 1857,
coneguda també com a Llei Moyano. El sistema educatiu que estableix la LOGSE té com a
principi bàsic l'educació permanent. D'acord amb aquest principi i atenent a
fonamentacions psicopedagògiques, un dels objectius últims de la funció educativa és
que els alumnes aprenguin a aprendre.
Reforma educativa
Sistema educatiu implantat a l'estat espanyol a partir del 1990 que té com a principals
objectius adaptar l'educació a les noves necessitats socials i intentar reduir l'índex
de fracàs escolar. La reforma introduí alguns canvis significatius en els plans
d'estudis, com l'ampliació de l'ensenyament obligatori de 14 a 16 anys, l'anticipació de
la secundària dos cursos —cosa que obliga els alumnes a entrar a l'institut a 12
anys—, la reestructuració de la formació professional amb la creació de cicles
formatius de grau mitjà i superior i la unificació dels estudis de batxillerat i
professionals en els mateixos centres de secundària. Altres novetats que introduí la
reforma foren l'establiment d'assignatures optatives a secundària, que cada centre pot
escollir amb total llibertat segons els interessos dels alumnes o del consell escolar i
l'eliminació dels exàmens de setembre i de les qualificacions numèriques a la primària
—que se substitueixen per dues úniques notes: necessita millorar i progressa
adequadament, notes que són acompanyades per comentaris personalitzats sobre cada alumne.
La reforma preveu tambe oferir als alumnes una atenció més personalitzada. Els estudis
secundaris es valoren, com a la universitat, per crèdits: cal fer-ne 115, 36 de variables
i la resta obligatoris. Després de l'ensenyament secundari es poden cursar dos anys de
batxillerat no obligatori (dels 16 als 18 anys), que s'organitzen en quatre especialitats:
ciències humanes i socials, arts, ciències de la naturalesa i la salut i tecnologia. Les
assignatures obligatòries del nou batxillerat són llengua i literatura castellana i
catalana, filosofia, educació física, història i llengua estrangera. L'abast i els
condicionaments de la reforma estan regulats per la Llei Orgànica d'Ordenació General
del Sistema Educatiu (LOGSE), que, malgrat que s'aprovà el 1990, no començà a
aplicar-se, de forma progressiva des de l'educació primària, fins el curs 1992-93. El
calendari d'aplicació de la reforma s'ha anat endarrerint per motius pressupostaris,
però tot i això totes les comunitats autònomes amb competències en l'àmbit educatiu
han fixat calendaris similars. Catalunya, el País Basc i Navarra han estat les úniques
autonomies que han optat per acabar el procés d'implantació de la reforma l'any 2001,
mentre que la resta d'autonomies han determinat concloure'l un any més tard. Algunes
comunitats acceleraren la seva implantació en l'etapa secundària per evitar la
duplicitat de sistemes en una mateixa zona geogràfica. És el cas de Catalunya, on
l'educació secundària s'ha anat avançant en moltes localitats.
|
El balanç de la política econòmica i social fou regular: es va
aconseguir una certa recuperació econòmica, però es va provocar una fractura social:
els sindicats acusaren al govern d'haver fet una política econòmica bàsicament
neoliberal i poc socialdemòcrata.
La vaga general de 1988 en serà la resposta. |
Recuperació
Etapa del cicle econòmic que enllaça la contracció amb l'expansió o prosperitat.
Després d'una etapa caracteritzada per una disminució de la velocitat de creixement de
la renda i, per tant, de disminució de la inversió, s'inicia la fase de recuperació com
a resultat d'un increment de la inversió, sia per motius exògens a l'activitat
econòmica, sia perquè la capacitat productiva existent ha arribat a un nivell inferior
al de producció adequat. Un cop iniciada, la despesa extra crea una ocupació extra i
unes rendes extres que al mateix temps induiran a augmentar les despeses.
Neoliberalisme
Terme amb el qual hom designa diversos corrents de
pensament econòmic que tenen en comú la defensa de la primacia del mercat admetent,
però, una certa intervenció de l'estat.
Socialdemocràcia
Nom amb què hom designa els moviments socialistes
caracteritzats per la renúncia al marxisme, l'acceptació de les institucions
liberal-democràtiques i una pràctica política de tipus moderat.
Vaga general
Nom que rep la vaga quan és declarada simultàniament a
totes les indústries d'un lloc o d'uns quants.
Vaga general del 14 de desembre de 1988
Els sindicats CCOO i UGT van valorar que la política econòmica del
govern havia estat essencialment neoliberal i escassament socialdemòcrata, i havia
perjudicat els assalariats, els pensionistes i els aturats. Així, van reclamar un
veritable canvi en la política econòmica i social del govern. La intransigència
del govern va provocar com a resposta una vaga general, el 14 de desembre de 1988,
convocada conjuntament per UGT i CCOO, que va tenir un ampli seguiment. A partir de la
vaga, el distanciament entre els sindicats -especialment de la UGT, que havia recolzat
plenament el PSOE- i el govern va ser cada vegada més clar.
|
La política interior.
La reforma militar. |
Reforma
de l'Exèrcit
Reforma de les Forces Armades i de l'estructura del Ministeri de Defensa
empresa pel ministre de Defensa, Narcís Serra, el gener de 1984. Es va procedir a la
reducció gradual del nombre d'oficials (la qual cosa va permetre que passessin a la
reserva als més antics), diversos caps militars van ser destituïts per efectuar
declaracions polítiques, s'orientà la professionalització de l'exèrcit, es va
modernitzar l'equipament, es van redistribuir les regions militars i es va posar fi a
l'autonomia militar amb la qual cosa l'exèrcit va quedar, definitivament, sotmès al
poder civil. Tot això es va completar amb la seva participació en organismes
internacionals com, per exemple, l'OTAN i amb la seva gradual incorporació en les noves
funcions assumides pels militars.
|
La política autonòmica.
El desplegament de la policia autonòmica. |
Policia autonòmica
A l'estat espanyol, cos policíac civil, jerarquitzat, amb una competència i unes
funcions situades teòricament entre les de la policia de l'estat i les de les policies
municipals o locals. La Constitució del 1978 contempla la possiblitat de creació d'un
cos policíac per part dels òrgans de govern autonòmic d'arcord amb els articles 149-29
d'aquest text, en la forma que els respectius estatuts determinin, dins del marc del que
disposi una llei orgànica. Només els estatuts d'autonomia de Catalunya i del País Basc
(articles 13 i 17, respectivament) ajuden a configurar el concepte legal de policia
autonòmica. Si bé en principi els cossos tradicionals i forals d'algunes nacionalitats
són exclosos d'aquest concepte, a Catalunya els mossos d'esquadra i al País Basc
els Miñones d'Àlaba i Biscaia i els Miqueletes de Guipúscoa han
constituït la base de la policia autonòmica. Segons l'Estatut d'Autonomia de Catalunya,
la Generalitat pot crear una policia autonòmica de la qual tindrà el comandament suprem
que exercirà les funcions de protecció de persones i béns, el manteniment de l'ordre
públic, la vigilància i la protecció dels edificis i les instal·lacions de la
Generalitat i totes aquelles altres atribucions que pugui atorgar-li la llei orgànica.
Queden reservats als òrgans de seguretat de l'estat els serveis policíacs de caràcter
supracomunitari i extracomunitari. La constant superposició de funcions, però, ha estat
el principal obstacle al desenvolupament dels cossos policials autonòmics. La Junta de
Seguretat de Catalunya coordina l'actuació de la policia de la Generalitat i la dels
cossos estatals, i determina l'estatut, el reglament, les dotacions, la composició
numèrica i l'estructura de la policia autonòmica. Els comandaments han d'ésser
designats entre caps i oficials dels cossos i les forces armades i de la seguretat de
l'estat. Al País Basc la creació de la policia autonòmica (Ertzaina) s'ha fet
mitjançant l'actualització del règim foral. Amb unes funcions definides per un decret
reial del 1980, la policia autonòmica basca, constituïda inicialment pels cossos
tradicionals, als quals s'han anat afegint els nous agents preparats a l'acadèmia
especial de policia d'Euskadi, acabà el seu desplegament el 1995, any en què substituí
completament els cossos de seguretat de l'estat a la comunitat autònoma.
Mossos d'esquadra
Cos de forces policíaques institucionalitzat a
Catalunya des de 1719-21 aprofitant partides de paisans filipistes armats que s'havien
distingit durant la guerra de Successió i en la repressió policiacomilitar dels anys
següents, a les ordres del batlle de Valls Pere Anton Veciana. Del 1721 al 1836
els mossos d'esquadra foren dirigits, respectivament, pel fill, el nét i el besnét de
Pere Anton Veciana; el rebesnét, Pere Pau Veciana, sembla que per simpaties carlines,
renuncià el càrrec en morir el seu pare (1836), en nom propi i en el dels seus hereus
(el càrrec era hereditari i els Veciana l'unien al de batlles de Valls i representants
del fisc en aquesta vila). Els mossos, tots originaris de la comarca on servien, havien de
saber el català, conèixer les dreceres, les coves i els amagatalls de cada terme;
gaudien de fur militar i depenien simultàniament del capità general i de l'audiència de
Catalunya. Per tant, eren menys centralitzats (bé que igualment estatals) que la
intendència general de policia, establerta el 1817, o la futura guàrdia civil (1844),
enviada sistemàticament a les comarques d'on no procedia, les quals desconeixia. Les
esquadres de Valls, o esquadres de Catalunya, tenien 45 mossos l'any 1723, distribuïts
entre Valls, Riudoms, Piera i la Llacuna; 60 l'any 1725 (esquadres noves a l'Arboç,
Cardona, Calaf, Prades i Arbeca); 83 l'any 1745 (esquadres noves a Falset, Santa Coloma de
Queralt, Amer, Solsona, Torres de Segre, Santa Coloma de Farners i Figueres). El 1780 hi
havia 180 mossos, amb establiments nous a la Seu d'Urgell, Olot, Móra d'Ebre, Balaguer i
Barcelona. Alhora, els Veciana foren enviats a Andalusia, Aragó, etc, on contribuïren a
establir forces policíaques similars: Minyons de València, Fusileros de Aragón (1766),
Compañías de Escopeteros Voluntarios de Granada y de Sevilla (1776), algunes basades en
cossos ja existents. Els mossos d'esquadra restaren més o menys eclipsats durant la
guerra del Francès (passaren més de cinc anys sense sou), però foren afavorits per
Ferran VII: el 1816 eren 250, amb partides noves a Torelló, Peralada, Moià i la Pobla de
Segur. Amb la guerra dels Malcontents (1827) arribaren a 395, i amb la primera guerra
Carlina a més de 500. Del 1721 al 1869 les esquadres de Catalunya foren una força
policíaca moderna completa (alhora armada i secreta, brigada politicosocial, judicial i
de costums, rural i —en menor grau i més tardanament— urbana). Dissoltes per la
Primera República (1873), la restauració alfonsina creà, amb el mateix nom i un
uniforme igual a l'antic, un cos que no en fou sinó la supervivència folklòrica a la
ciutat, i una guàrdia rural al camp (1877-1939). Durant el s XVIII i la primera meitat
del XIX els delictes més freqüentment perseguits pels mossos foren, successivament,
polítics (conspiradors i guerrillers antifilipistes), de bandidatge rural —més
freqüent al s XVIII del que hom no suposa—, de lladres sacrílegs i contrabandistes
(sota Carles III i el tercer Veciana) i, novament, bandidatge rural. El nucli originari de
les esquadres (Valls, Riudoms, Rodonyà) era en una zona de muntanya, situada entre les
dues úniques carreteres reials del Principat, on abundaven els delinqüents. Els mossos
d'esquadra també actuaren com a reclutadors per a l'exèrcit, repressors de revoltes i
avalots urbans (1766-68, 1789, 1797, 1800, etc). Del comandant de les esquadres
depengueren els cossos de zeladors de gitanos, vereders (encarregats de dur
ordres oficials) i, ocasionalment, d'auxiliars del resguardo de rentas, així com
els mossos d'esquadra particulars (dels monestirs de Poblet, d'Escaladei, de Montalegre,
etc). Amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia del 1932, els serveis de policia i ordre
interior de Catalunya —llevat dels de caràcter supraregional i extraregional,
estrangers i migracions— començaren a dependre directament del govern català, i
estengueren els seus serveis de guarderia rural a totes les comarques del Principat
adoptant el nom d'Esquadres de Catalunya. El 1934 totes les atribucions sobre les
esquadres recaigueren ja en el conseller de governació. D'altra banda, com a unitat
organitzada militarment, els seus comandaments eren elegits mitjançant concurs, pel
mateix conseller, entre caps i oficials de l'exèrcit, guàrdia civil i carrabiners.
Després dels fets del 6 d'octubre de 1934, el govern central s'apropià els serveis
policíacs de Catalunya i foren suprimides les Esquadres, convertides de nou en Cos de
Mossos d'Esquadra de Barcelona, dependent del govern de la República. Amb les eleccions
del 1936, Catalunya recuperà totes les seves competències en matèria policíaca i
retornà les Esquadres al seu estat anterior. Durant els anys de la guerra civil, les
Esquadres, manades per Frederic Escofet i Alsina, augmentaren la plantilla, que, a
mitjan 1938, s'apropava a les 600 persones i s'estructurava en dues Planes Majors
(Comandància i Guarderia rural, i Patrimoni Artístic) i en tres Esquadres, esteses per
tot Catalunya, subdividides en seccions, escamots i esquadretes. Suprimit pel règim
franquista el cos de les Esquadres de Catalunya, la diputació de Barcelona quedà
autoritzada per a organitzar una Secció de Mossos d'Esquadra de Barcelona, com a cos de
nova creació, sense cap lligam històric, i dependent del capità general de la IV Regió
Militar i del ministeri de governació i amb unes funcions limitades al Palau provincial.
Assolida novament l'autonomia de Catalunya, el 1980 foren traspassades a la Generalitat
les atribucions que el ministeri de l'interior tenia sobre el cos, i fou definit com un
cos d'ordre públic, d'estructura militar, no vinculat a les forces armades. El 1981 fou
signat el primer decret que definia les funcions i l'estructura del cos, i el 1982 en fou
aprovat el reglament. La implantació gradual del cos és coordinada per la Junta de
Seguretat, òrgan mixt de l'estat i la Generalitat que el 1994 estimà en 10 000 el nombre
d'agents requerits. El 1995, el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya arribaren a
un acord de finançament del cos, i l'any següent se n'inicià el desplegament a les
comarques de la Catalunya central i de la regió de Girona, que es va estenent gradualment
a la resta del territori. Paral·lelament, té lloc la retirada gradual dels efectius de
la guàrdia civil, que conserva tanmateix competències exclusives sobre el control de
ports i aeroports, narcotràfic i terrorisme de Catalunya. El 1997 hom acordà el traspàs
de les competències sobre el trànsit. El 1998 el cos es coordinà amb l'Europol (policia
de la Unió Europea creada el 1995).
Un cop fet el desplegament a les demarcacions de Lleida i Girona, al
desembre del 2000 es completà el procés del control del trànsit amb les incorporacions
de Tarragona i Barcelona. El nou sistema viari consisteix en la divisió del treball entre
el Servei Català de Trànsit, que s'encarrega de la gestió del trànsit, la informació
viària, la tramitació de multes i educació i formació viària, i les prefectures
provincials de trànsit, que es limitaran a matriculació i documentació de vehicles, i
també a l'obtenció i renovació de permisos de conduir. El següent pas en l'obtenció
de poders són les competències de seguretat ciutadana i ordre públic, que aniran essent
assumides pels mossos d'esquadra de manera progressiva.
Ertzaintza
Cos policíac de la comunitat autònoma del País
Basc, instituït el 1980 amb el decret que restablia a les diputacions forals les
competències en matèria de seguretat. Té el precedent en els antics miñones i miqueletes
de l'administració foral. El 1982 entrà en operació la primera promoció, dedicada a la
protecció d'institucions i càrrecs del govern autònom. Posteriorment, el cos anà
ampliant les seves competències, coordinadament amb la retirada dels cossos de seguretat
de l'estat fins el 1995, que assumí totes les atribucions en matèria d'ordre públic i
acabà el seu desplegament a tot el País Basc. Des d'aleshores el cos ha tingut una
participació important en la lluita antiterrorista, i els seus membres (ertzainak)
han estat sovint víctimes dels atemptats d'ETA.
|
La política antiterrorista.
La lluita antiterrorista, legal i il.legal, no va poder evitar els atemptats, sobretot els
d'ETA. |
Grupos
Antiterroristas de Liberación (GAL)
Escamots terroristes apareguts a l'octubre del 1983
que atemptaven contra membres d'ETA i simpatitzants d'aquesta organització. El
predecessor dels GAL fou el Batallón Vasco Español (BVE), que inicià les seves
activitats contra membres d'ETA el 1974. Els primers atemptats foren el segrest de Segundo
Marey, al País Basc francès, a qui alliberaren per tractar-se d'una equivocació, i el
dels refugiats bascs José Ignacio Zabala i José Antonio Lasa, apareguts sense vida el
1995. Els GAL actuaren entre el 1984 i el 1987 i se'ls imputa un total de 27 assassinats
(entre els quals hi ha el del líder d'Herri Batasuna, Santiago Brouard, el 1984).
Pactes d'Ajuria Enea
Pactes signats al Palau d'Ajuria Enea (Vitòria-Gasteiz) el 12 de gener de
1988 per totes les forces polítiques basques llevat d'Herri Batasuna (HB), per tal
d'aïllar ETA i aconseguir la normalització i pacificació d'Euskadi. Signifiquen el
compromís de pau i normalització a Euskadi i el símbol de la unitat dels partits del
bloc democràtic front el terrorisme.
Atemptat
Delicte consistent en l'ús de violències, amenaces i resistències contra les
autoritats, llurs agents i els funcionaris públics quan obren en execució de les lleis o
en l'exercici de llurs funcions. La majoria de les legislacions castiguen aquests fets per
tal de garantir una eficaç execució de la funció pública. Hom ha discutit el problema
de la possible licitud o il·licitud de la defensa contra les autoritats o llurs agents
quan aquests, en l'exercici de llurs funcions, executen actes violents i de força i
s'excedeixen en llurs atribucions. El dret de resistir actes abusius ja era reconegut en
el dret romà, i els intèrprets ensenyaren la mateixa doctrina que predomina actualment
entre els autors i la jurisprudència de la majoria del països. Normalment, les
legislacions preveuen tipus agreujants de l'atemptat en sentit propi: l'agressió
realitzada amb armes; la condició de funcionari públic del qui realitza l'atemptat; si
l'autoritat com a conseqüència de la coacció, haguès accedit a les exigències dels
delinqüents, etc. D'altres tipus agreujants ho són atesa la condició de l'ofès
(atemptat contra el cap de l'estat o contra els ministres i autoritats i funcionaris que
exerceixen missions o càrrecs especials).
Atemptat d'Hipercor
Atemptat amb cotxe-bomba perpretat per ETA als magatzems Hipercor
de l'avinguda Meridiana de Barcelona el 19 de juny de 1987. Va causar 21 morts.
|
La política exterior.
Va ser en les relacions internacionals on els socialistes van tenir els èxits més
destacats.
Obertura a l'exterior: incorporació d'Espanya a la CEE l'1 de gener de1986 i
ratificació de la permanència a l'OTAN.
|
CEE
Sigla de la Comunitat Econòmica Europea.
Organització internacional fundada el 1957 pel tractat de Roma amb l'objectiu de crear un
mercat únic entre els estats membres i integrada posteriorment dins la Unió Europea.
La incorporació efectiva d'Espanya es va produir l'1 de gener de 1986.
Tractat de Maastricht
Tractat, dit també de la Unió Europea, signat pel febrer del 1992, pel qual hom
ratificava els acords presos en la reunió del Consell Europeu celebrada a la ciutat de
Maastricht pel desembre del 1991. Continuació del tractat de Roma, comportà
avenços substancials en la política exterior i la de defensa comunes (Unió Europea
Occidental), en les facultats del Parlament i la Comissió, en els fons de cohesió, en la
cooperació judicial, en els drets de vot i de candidatura en les eleccions judicials i
europees, i impulsà sobretot la unió econòmica i monetària. L'entrada en vigor del
tractat (octubre del 1993), que donà lloc a a la Unió Europea (UE), experimentà un
retard important per la forta oposició en diversos estats. El 1997 fou signat el Tractat
d'Amsterdam, que ratificava el de Maastricht i possibilitava l'adhesió de nous
membres i entrà en vigor el 1999, desprès de ser aprovat pels estats membres de la UE.
Unió Europea (UE)
Organització suprastatal que cerca la integració del continent europeu en els àmbits
econòmic, polític i jurídic. Bé que el nom 'Unió Europea' com a denominació oficial
de l'organització no començà a vigir fins al novembre del 1993, l'estructura, el
procés i els objectius que comprèn, encara en curs de desenvolupament, s'iniciaren ja
després de la Segona Guerra Mundial a partir d'un nucli d'estats europeus que
s'associaren en diverses organitzacions sectorials de tipus econòmic, progressivament
consolidades i ampliades amb la incorporació d'altres estats europeus. Al mateix temps,
l'organització ha creat les seves pròpies institucions, les quals han obert el camí per
a la consolidació d'un futur poder polític europeu suprastatal i independent. L'any
2000, la Unió Europea incloïa 15 estats membres (França, Alemanya, la Gran Bretanya,
els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca, Itàlia, Espanya, Portugal, Irlanda,
Grècia, Suècia, Finlàndia i Àustria).
Eleccions europees
Procediment de designació dels diputats representants dels estats membres de la
Unió Europea al Parlament Europeu. El
procés electoral es repeteix invariablement cada cinc anys.
Les primeres eleccions europees a l'Estat espanyol es van fer el 10 de juny de 1987 i
s'han repetit el 15 de juny de 1989, el 12 de juny de 1994 i el 13 de juny de 1999.
Referèndum OTAN
Referèndum celebrat el 12 de març de 1986 perquè el poble es
pronunciés sobre la permanència d'Espanya a l'OTAN. Els resultats foren: participació,
59,4%; abstenció, 40,6%; van votar sí, 52,5%; van votar no, 39,8%; vots en blanc, 6,5% i
vots nuls, 1,1%. A Catalunya, al País Basc, a Navarra i a les Canàries, els vots foren
majoritàriament negatius.
|
|
Esdeveniments de
l'època. |
Exposició Universal de Sevilla
Exposició celebrada a Sevilla entre el 20 d'abril i
el 12 d'octubre de 1992, amb categoria d'universal segons les normes del Bureau
International des Expositions (BIE). El 1976, hom anuncià la celebració d'una exposició
per a commemorar el cinquè centenari del descobriment d'Amèrica, i fou el 1983 que
l'exposició fou sancionada amb caràcter d'universal. El 1985 l'illa de la Cartuja, on
fins aleshores hi havia un monestir abandonat i una vella fàbrica de ceràmica, fou
declarada el lloc on situar aquesta exposició. Aquell mateix any fou nomenat Emilio
Cassinello comissari general de l'Exposició i Jacinto Pellón president de la Societat
Estatal per a l'Exposició Universal. Al juliol del 1986 hom decidí el concurs d'idees
per a l'ordenació del recinte de l'exposició i el juliol de 1987 fou aprovat el pla
director de l'exposició, que donà lloc a l'aixecament d'una ciutat dissenyada per a
acollir una part del món en un conjunt de 300 ha. L'Exposició Universal de Sevilla
respongué a la temàtica de L'era dels descobriments; és a dir, els participants
hi presentaren una mostra de les diferents contribucions científiques, tecnològiques i
culturals de la humanitat que s'han succeït al llarg dels últims cinc-cents anys. El
total de participants fou de 111 països, diversos organismes internacionals, participants
corporatius, a més de les 17 comunitats autònomes de l'estat espanyol. L'espai total
construït és de 650 000 m2; no solament afecta l'àrea que ocuparen els
pavellons, sinó el conjunt d'edificis i serveis: els ponts d'entrada, l'estació del tren
d'alta velocitat (AVE) o les grans superfícies aquàtiques (llac d'Espanya, port
d'Índies). En el conjunt de la mostra temàtica cal assenyalar una sèrie de pavellons
amb personalitat pròpia com ara el pavelló del Segle XV, el de la Navegació, el de la
Natura i el jardí de les Amèriques, el pavelló dels Descobriments —que sofrí un
incendi pocs dies abans que fos inaugurada la mostra—, el del Medi Ambient, el de les
Telecomunicacions, el de l'Energia i el de l'Univers. Del conjunt dels 111 països
participants destacaren els pavellons del Canadà, el Japó, el Marroc, Mònaco, Alemanya,
Mèxic, Xile, l'Aràbia Saudita, Hongria, el Vaticà, Nova Zelanda i el del país
amfitrió. L'Exposició Universal de Sevilla acollí també una sèrie d'actes culturals
per als quals foren dissenyats espais propis, entre els quals destacaren el recinte del
Palenque, l'Auditori, la plaça Sony, el cine Alcatel, i el teatre Central Hispano.
Jocs Olímpics de Barcelona
Jocs Olímpics d'Estiu, els XXV de l'era moderna,
celebrats a Barcelona del 25 de juliol al 9 d'agost de 1992. La ciutat havia optat a la
candidatura dels Jocs en 1920, 1936 i 1972, i el 1936 s'hi havia celebrat l'Olimpíada
Popular. Promoguda per l'ajuntament de la ciutat, el 1981 fou presentada la
candidatura, i el 1986, designada seu dels Jocs del 1992 pel president del Comitè
Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch. L'ajuntament de Barcelona, la Generalitat
de Catalunya i el govern espanyol foren les tres entitats públiques promotores de les
transformacions urbanístiques i l'organització de l'esdeveniment. Hom constituí el
Comitè Organitzador Olímpic de Barcelona (COOB) (1987), integrat per l'ajuntament de
Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el govern espanyol i el Comitè Olímpic Espanyol,
i presidit per l'alcalde de Barcelona. Fou constituïda també HOLSA (Holding Olímpic
SA), integrada pel govern espanyol i l'ajuntament de Barcelona, organisme que dugué a
terme el finançament del projecte. La participació en les inversions correspongué, per
ordre decreixent, a l'empresa privada, l'estat espanyol, l'ajuntament de Barcelona, la
Generalitat de Catalunya, el COOB (que finançava la seva aportació amb els drets de
televisió venuts a cadenes estrangeres) i la resta a altres administracions (entre les
quals la Diputació de Barcelona). Hom aprofità l'esdeveniment per a dur a terme una
sèrie de reformes urbanístiques pendents de feia temps, en particular les referides a la
xarxa viària (Barcelona. Les infraestructures), i hom amplià l'aeroport. Pel que
fa a les instal·lacions olímpiques pròpiament dites, foren concentrades en les quatre
àrees olímpiques (Barcelona. Àrees olímpiques), de les quals la principal fou
l'anomenada Anella Olímpica, a Montjuïc. Hom cercà, per altra banda, la col·laboració
d'arquitectes de renom per a la construcció o remodelació d'edificis. Destaquen entre
altres, el Palau Sant Jordi, d'A.Isozaki, la Torre de Comunicacions de Collserola, de
N.Foster, l'edifici de l'INEF, de R.Bofill, la Torre de Telefònica, de S.Calatrava i el
remodelatge de l'estadi de Montjuïc, a càrrec d'un equip dirigit per F.Correa. Per altra
banda, la façana de mar fou l'espai més transformat, amb la construcció de la Vila
Olímpica (Barcelona, Vila Olímpica de). Paral·lelament a la concentració
de la majoria dels esports a Barcelona, hom transferí la celebració d'algunes
competicions a d'altres poblacions de Catalunya que presentaven condicions més adients o
bé que tenien una arrelada tradició en algun esport concret. Hom hi dugué a terme,
també, la remodelació d'antigues instal·lacions o la construcció de noves. Aquestes
ciutats foren: la Seu d'Urgell, amb la construcció del Parc del Segre per a les proves de
piragüisme, Badalona, amb el nou Palau dels Esports per al basquetbol, Sant Sadurní
d'Anoia (ciclisme), Terrassa, on l'estadi d'hoquei sobre herba fou completament
transformat, Banyoles (rem), Mollet del Vallès (tir olímpic, tir amb arc) i
Castelldefels, on hom construí el Canal Olímpic per a les proves de rem. Al Muntanyà
(Osona) se celebraren competicions d'hípica i, fora de Catalunya, hom jugà partits de
futbol als estadis de Saragossa i València. Pel que fa als mitjans de comunicació, el
projecte de Ràdio Televisió Olímpica (RTO) permeté cobrir totes les proves. Per tal de
dur a terme les tasques auxiliars i de suport als Jocs, el COOB comptà amb uns 30 000
voluntaris. En el terreny estrictament esportiu, l'absència de boicots permeté la
participació, per primer cop, de tots els comitès olímpics nacionals existents (172).
Destacà la participació de Sud-àfrica arran de la supressió de l'apartheid, la
de les exrepúbliques soviètiques integrades en l'Equip Unificat, a excepció de les
repúbliques bàltiques, que hi assistien per separat, i les recentment creades
repúbliques de l'antiga Iugoslàvia, que també prengueren part a títol individual. Les
cerimònies d'obertura i cloenda destacaren per la seva vistositat. Un aspecte remarcable
d'aquests Jocs fou la utilització d'una llengua —el català— no oficial a tot
el territori de l'estat on se celebraven els Jocs, com a llengua de les competicions i les
cerimònies al costat de les altres llengües oficials.
|
|
El declivi socialista va venir a partir de 1992, arran de la
nova recessió econòmica, la successió dels escàndols de corrupció i la divisió
interna dels mateixos socialistes. |
Recessió
Fase del cicle econòmic caracteritzada per una
disminució de l'activitat econòmica. Correspon a la flexió que hi ha entre la
prosperitat i la depressió i, per períodes curts de temps, és sinònim de depressió.
N'és el tret fonamental la disminució de la demanda, especialment la de béns de capital
i, en conseqüència, la reducció de la producció. La baixa de beneficis, que se'n
deriva, provoca una disminució de les inversions noves, una acumulació d'estocs i una
elevació de la taxa d'atur. També produeix tensions en el sistema
bancari.
Corrupció
Delicte consistent en la subornació de funcionaris.
Pot revestir dues formes: activa, comès per la persona que indueix un funcionari
públic, amb regals, oferiments o promeses, al compliment o a l'omissió d'un acte
relacionat amb l'exercici de les seves funcions; pasiva o concussió, comès
pel funcionari que demana o rep presents o regals, o n'accepta la promesa, per executar
una acte relatiu a l'exercici del seu càrrec i que, o bé constitueix delicte, o bé és
un fet injust no delictuós, o també, simplement, acceptant retribució per un acte que
no hauria d'ésser retribuït.
Cultura del "Pelotazo"
Nom amb què es va conèixer una filosofia de la vida empresarial en què
el més fonamental era l'enriquiment ràpid, per mitjà de negocis fulgurants i de
l'especulació financera. Aquesta filosofia quedava personificada en figures com Mario
Conde, Juan Guerra o Javier de la Rosa.
Prevaricació
Delicte propi del qui manca a l'obligació del càrrec que exerceix, desviació dels
propis deures professionals. El dret penal la classifica com a extrajudicial,
pròpia dels funcionaris públics que deixen maliciosament de perseguir i castigar els
delinqüents; quasi-judicial, pròpia d'advocats i procuradors que, per abús,
negligència o ignorància inexcusables, perjudiquen o difamen llurs clients retraient-los
coses conegudes per l'exercici de llur professió o defensant la part contrària en un
mateix afer; judicial, pròpia del jutge que a dretcient dicta sentència injusta o
es nega a jutjar, pretextant silenci o obscuritat de la llei. Comporta generalment la
inhabilitació per al càrrec o, almenys, suspensió.
Concussió
Guany il·lícit fet per un magistrat, un funcionari, abusant del poder que li dóna el
càrrec.
Arrogació de funcions
Delicte consistent en el fet que un funcionari de l'administració pública s'atribueixi
funcions judicials o impedeixi l'execució de les resolucions dels tribunals, o que un
jutge s'atribueixi funcions d'una autoritat administrativa o impedeixi l'exercici legítim
de les atribucions d'aquesta.
Cas Juan Guerra
Els primers escàndols de corrupció van aparèixer el 1990,
protagonitzats pel germà del vicepresident Alfonso Guerra, Juan.
Cas FILESA
Cas fet públic el 1991: un consorci d'empreses que, per mitjans
il.legals, destinaven diners al finançament del PSOE.
Cas Mariano Rubio
El 1992, el governador del Banc d'Espanya, Mariano Rubio, fou acusat de
frau fiscal i de proporcionar informació priovilegiada a una empresa destinada a la
inversió borsària.
Cas Mario Conde
El 1993, Mario Conde fou destituït de la presidència del grup bancari
Banesto, al qual havia conduït pràcticament a la fallida després de sotmetre'l a una
espoliació sistemàtica en favor de les seves pròpies empreses.
Cas Luis Roldán
El 1993, el director general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, primer civil que
havia ocupat aquest càrrec, va provocar sospites sobre el seu enriquiment il.lícit a
costa de milionàries comissions que obtenia gràcies a les obres que efectuava la
Guàrdia Civil. Roldán va dimitir el novembre de 1993, però el que va causar més
impacte popular va ser la seva posterior fugida del país, l'abril de 1994, després de
descobrir-se que ell i altres alts càrrecs del ministeri de l'Interior havien cobrat
sobresous a càrrec dels "fons reservats" per a la lluita antiterrorista, alhora
que s'havia dedicat a cobrar comissions il.legals. La fugida va comportar la dimissió del
ministre de l'Interior.
Cas GAL
El 1994 es va reobrir el cas GAL i durant els dos anys següents van anar
apareixent evidències que des del ministeri de l'Interior socialista, en temps de José
Barrionuevo, s'havia propiciat la guerra bruta contra el terrorisme d'ETA.
Cas Papers del CESID
Algunes informacions secretes del CESID (Centre Superior d'Informació de
la Defensa) van ser filtrades a la premsa pel coronel Perote, connectat amb el banquer
processat Mario Conde. Aquestes informacions posaven de manifest que tant el rei com
polítics, periodistes i empresaris havien estat sotmesos a escoltes il.legals i, a més,
van aportar noves dades sobre el cas GAL.
Centro Superior de Información de la Defensa
(CESID)
Cos dependent del ministeri de defensa de l'estat espanyol dedicat a activitats
d'obtenció, avaluació i interpretació d'informació per a la defensa de l'estat. Creat
al juliol del 1977 en substitució del SECED, servei d'intel·ligència creat per
l'almirall Carrero Blanco per tal de lluitar contra el terrorisme, a l'octubre del 1982
féu avortar un intent de cop d'estat. L'any 1995 un escàndol d'escoltes telefòniques
provocà el cessament de la cúpula de l'organisme i, el 1996, la dimissió del
vicepresident del govern i del ministre de defensa. El 2001 hom li canvià el nom pel de
Centro Nacional de Inteligencia.
Divisió interna dels socialistes
El procés de distanciament polític i personal entre Felipe González y Alfonso
Guerra va obrir una divisió dins el PSOE, que des de 1991 va viure una intensa lluita pel
poder entre els anomenats renovadors i guerristes. Els guerristes, que
es veien assetjats des que Alfonso Guerra va deixar la vicepresidència pels escàndols de
corrupció, defensaven les idees més esquerranes i criticaven la política la política
liberal d'escàs contingut social practicada pels renovadors. Els renovadors, majoritaris
en el govern i en l'executiva del partit, formaven el sector del PSOE pròxim al president
Felipe González i al ministre Serra.
|
|
Amb la victòria del PP d'Aznar en les eleccions del 3 de març
de 1996, acaba el cicle de govern socialista i assistim a un nou canvi
polític. |
Eleccions
generals de 1996
Eleccions celebrades el 3 de març de 1996. Van suposar el triomf del PP
de José María Aznar, encara que només va obtenir majoria relativa. D'aquesta
manera, acabaven més de tretze anys de govern socialista.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: PP, 156 (majoria relativa);
PSOE, 141; IU, 21; CiU, 16; PNB, 5; CC, 4; BNG, 2; HB, 2; ERC, 1; EA, 1, i UV, 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 19; CiU, 16; PP, 8; IC-EV, 2, i ERC, 1.
Conservadorisme
Ideologia i actitud que defensa les institucions vigents, en oposició a la idea de canvi
social. Proclamant l'estabilitat dels sistemes com a condició de possibilitat d'una
conducta ètica i d'una llibertat responsable, canonitza la propietat privada, estableix
la religió i el sentiment nacional com a elements d'unitat social i refusa la pretensió
d'una societat igualitària.
|
|
Les organitzacions polítiques. |
Pluripartidisme
Sistema polític en què els partits polítics amb concepcions ideològiques i
estratègiques diferents participen legalment en la democràcia parlamentària.
Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida
pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència
d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al
s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures
acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat
com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX)
la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el
principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el
sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es
constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén
per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment
en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb
voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de
pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits
polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general
De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o
multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de
masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs
candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó
reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i
tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del
partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en
major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o
tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies
(centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de
grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Coalició
Aliança temporal de persones, partits, estats, a un fi comú.
Acord concertat temporalment entre grups diversos sobre la base d'un programa, amb la
finalitat d'aplegar llurs recursos comuns per obtenir la presa d'una sèrie de decisions.
En el terreny polític, la coalició entre partits pot donar-se en un pla purament
electoral, parlamentari o bé governamental. En aquest darrer cas té lloc la creació
d'un govern de coalició.
|
|
Tendències dels partits
polítics. |
Dreta
Sector d'una assemblea política situat a la dreta del president i format,
tradicionalment, pels representants dels partits conservadors. El terme nasqué a França
en l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder
reial. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o
partit de tendència conservadora i que defensa aferrissadament l'ordre establert davant
qualsevol proposta de canvi. Usat sovint en plural (dretes).
Esquerra
Sector d'una assemblea política situat a l'esquerra del president i format
tradicionalment pels representants dels partits progressistes. El terme nasqué a França
a l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder
popular. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia
o partit de tendència progressista. Usat sovint en plural (esquerres).
Centrisme
Actitud dels grups polítics de centre.
Centre
Sector de diputats d'un hemicicle parlamentari que ocupen els escons del centre i, per
extensió, tots aquells partits o persones que en el conjunt de les tendències
polítiques se situen en una posició equidistant de la dreta i de
l'esquerra.
Centredreta
Tendència política que assumeix alhora alguns conceptes del centre i de la dreta. Hom
l'anomena també dreta moderada.
Centreesquerra
Tendència política que assumeix alhora alguns conceptes del centre i de l'esquerra. Hom
l'anomena també esquerra moderada.
Extrema dreta
Tendència radical extremada dins una línia política de dreta.
Ultra
Dit, generalment, de les ideologies, les persones i els grups polítics o religiosos que
mantenen amb intransigència i radicalisme postures d'extrema dreta o d'integrisme.
A l'estat espanyol, des de l'acabament del franquisme, hom anomena ultres o ultradretans
els feixistes enyorosos de la dictadura del general Franco.
Ultradreta
O extrema dreta. Denominació emprada per a designar els sectors polítics de
dreta més autoritària, sovint caracteritzats per la utilització de mètodes violents i
al marge de la legalitat.
A l'estat espanyol, inicialment el franquisme convertí la Falange (1933) en un dels
pilars del règim, però el creixent predomini dels tecnòcrates l'acaba deixant en un
lloc secundari els anys seixanta. Els darrers anys del franquisme i els primers de la
transició democràtica, la ultradreta tingué una certa recuperació. Hom pot
assenyalar-hi un sector neonazi i europeista (CEDADE, fundat el 1965), un sector
majoritari, integrista i vindicador del franquisme, dirigit per Blas Piñar (Fuerza Nueva,
creada el 1977), que aglutinà també una part del carlisme i els 'històrics' de Falange
Española (Girón, Fernández Cuesta) i un sector 'laic' i activista (Frente Nacional de
la Juventud, Frente de la Juventud). El fracàs de l'intent de cop d'estat del vint-i-tres
de febrer de 1981 commportà una severa pèrdua de suport electoral i la dissolució
formal dels nuclis més importants. A Catalunya, bé que la ultradreta ha anat generalment
aparellada amb l'espanyolisme, hom ha considerat d'ultradreta alguns sectors d'Estat
Català els anys trenta, especialment els relacionats amb J.Dencàs.
Extrema esquerra
Tendència radical extremada dins una línia política d'esquerra.
Ultraesquerra
Sector polític revolucionari situat doctrinalment més enllà de
l'esquerra.
Conservador -a
Dit del partit o de la tendència política dels qui, en principi, lluiten contra les
innovacions que els semblen amenaçar l'ordre social.
Liberal
Dit del partit o de la tendència que milita en el liberalisme.
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica. El liberalisme
parteix del reconeixement de la llibertat com a dret per a tots els homes. Però el sentit
precís del terme canvia segons el terreny específic al qual es refereix (polític,
econòmic, religiós, etc) i s'ha modificat considerablement al llarg del temps.
A l'Estat espanyol, des del 1975, diverses personalitats (Joaquín Garrigues Walker,
Ignacio Camuñas, R.Trias i Fargas, Eduard Punset, Salvador Millet, etc) intentaren de
crear grups liberals d'àmbit espanyol o català (Esquerra Democràtica de Catalunya,
Lliga Liberal Catalana) que no reeixiren i acabaren absorbits per UCD i
Convergència Democràtica de Catalunya respectivament. Només la desintegració d'UCD
féu possibles nous assaigs organitzatius: el Partido Reformista Democrático,
presidit per Antonio Garrigues Walker i homologat per la Internacional Liberal i el
Partido Liberal que encapçala José Antonio Segurado, amb una modesta presència als
Països Catalans.
Democràcia cristiana
Conjunt de moviments, partits polítics i sindicats que volen posar al servei de la
democràcia la doctrina de l'evangeli.
A l'estat espanyol, durant el franquisme, es desenvoluparen grups clandestins
d'orientació democratacristiana entorn de personalitats com José María Gil-Robles,
Manuel Giménez Fernández i Joaquín Ruiz-Jiménez (Izquierda Demócrata Cristiana,
Democracia Social Cristiana, que el 1975 es convertí en Federación Popular
Democrática), que practicaren una oposició moderada a la dictadura. A les eleccions del
1977, el sector més progressista del moviment s'uní a la Federación de la Democracia
Cristiana, però els minsos resultats l'abocaren a la dissolució, i l'ala més dretana
s'integrà dins la nova Unión de Centro Democrático. Amb la crisi d'aquesta, els
democratacristians que n'havien format part formaren el Partido Demócrata Popular (1982),
el qual, després de la seva ruptura el 1986 amb Alianza Popular, passà a anomenar-se
Democracia Cristiana (1988). Posteriorment, la força hegemònica dins aquest espai a
l'estat espanyol (amb excepció de Catalunya i el País Basc) ha tendit a consolidar-se
entorn de l'esmentada Alianza Popular que, amb partits menors, formà en 1982-87 Coalición
Popular, i que el 1989 adoptà el nom de Partido Popular.
A Catalunya, la principal força política demòcrata-cristiana ha estat la Unió
Democràtica de Catalunya,
Conservadorisme
Ideologia i actitud que defensa les institucions vigents, en oposició a la idea de canvi
social. Proclamant l'estabilitat dels sistemes com a condició de possibilitat d'una
conducta ètica i d'una llibertat responsable, canonitza la propietat privada, estableix
la religió i el sentiment nacional com a elements d'unitat social i refusa la pretensió
d'una societat igualitària.
Reformisme
Actitud política segons la qual la transformació d'una societat, d'un règim o d'un
sistema socioeconòmic pot realitzar-se dins el marc de les institucions existents,
mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la revolució.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical
de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la
col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de
distribució.
Socialdemocràcia
Nom amb què hom designa els moviments socialistes caracteritzats per la renúncia al
marxisme, l'acceptació de les institucions liberal-democràtiques i una pràctica
política de tipus moderat.
Comunisme
Organització social en què els béns són tinguts en comú.
Eurocomunisme
Nom amb què hom designa el corrent sorgit a mitjan dècada dels setanta en els partits
comunistes de l'Europa mediterrània (italià, francès, català i espanyol). Partint de
les teories de Togliatti i Gramsci, defensà una nova estratègia adaptada al capitalisme
avançat, on el predomini de la classe mitjana assalariada no permetia aplicar els
esquemes clàssics del marxisme de la lluita de classes i la presa revolucionària del
poder. Hi influí també el rebuig de part de l'esquerra occidental al caràcter
dictatorial de l'estalinisme i a les intervencions de l'URSS a Hongria (1956) i
Txecoslovàquia (1968). L'eurocomunisme renunciava, així, a la dictadura del proletariat,
acceptava el pluralisme democràtic, el pacte amb altres forces progressistes (compromesso
storico a Itàlia, union de la gauche a França, gobierno de concentración
a Espanya) i la independència respecte de l'URSS. Difós sobretot per E.Berlinguer i
S.Carrillo, l'eurocomunisme valgué al PCI, PCE i PSUC alguns guanys electorals en
1979-83, però també importants crisis internes i escissions. Pel que fa al Partit
Socialista Unificat de Catalunya i al Partido Comunista de España, anà
associat a una davallada el 1982. A partir del 1983, el mot caigué en desús al si del
PCE, paral·lelament a la marginació de S.Carrillo.
|
|
Partits conservadors. |
Alianza Popular (AP)
Organització política espanyola fundada el 1976 com
a federació de set grups dretans preexistents, encapçalats per M. Fraga, L. López
Rodó, C. Martínez Esteruelas, G. Fernández de la Mora, L. de la Fuente, F. Silva Muñoz
i B. Thomas de Carranza. Partidària d'una reforma mínima del franquisme, a les eleccions
legislatives espanyoles del 1977 només obtingué 16 diputats i 3 senadors, resultats que
foren encara més migrats —6 diputats i 3 senadors— el 1979, en presentar-se
dins la Coalició Democràtica (pacte electoral format per AP, Acción Ciudadana Liberal
de J.M. de Areilza, i el Partido Democrático Progressista d'A. Osorio). Durant els anys
1979-80, Fraga, el seu líder, es desféu dels elements més reaccionaris del partit i
procurà de donar-li una orientació moderada, reformista i populista. Des del 1982 fins
al 1989 mantingué estables els seus resultats electorals (106 diputats al parlament
—el 1989 sota el nom de Partido Popular—) i es consolidà com a segona força
política de l'estat. Això no obstant, el fracàs en l'intent d'aconseguir la majoria
parlamentària en les eleccions generals del 1986 obrí una forta crisi interna en què
l'organització es divdí en dos sectors: un sector crític, que s'orientava cap a un
acord amb el CDS, i un altre, de més conservador, que després de la dimissió del fins
llavors president i home fort del partit M. Fraga, passà a encapçalar l'organització
amb A. Hernández Mancha com a nou president. La crisi produí un afebliment considerable
de l'organització i fou dissolta la coalició electoral Coalición Popular
propugnada des de l'any 1982 par AP juntament amb el PDP i el Partido Liberal. El nou
president no aconseguí frenar la lluita entre sectors i, davant la prolongació d'aquesta
situació, M. Fraga es reincorporà temporalment en la direcció de l'organització que,
en el congrés del 1989, passà a anomenar-se Partido Popular i elegí president
José María Aznar. Als Països Catalans, AP mantingué els resultats electorals del 1983,
que la situaren com a primera força política a les Balears, com a segona força al País
Valencià i com a tercera al Principat.
Des del congrés del 1989, després de la reincorporació transitòria de Manuel Fraga al
davant del Partit, a quest passà a denominar-se Partido Popular i té com a
president José María Aznar.
Partido Popular (PP)
Nom que adoptà Alianza Popular en el congrés celebrat el 1989. Encapçalat per
José María Aznar, ha tingut una trajectòria ascendent en les successives eleccions
generals: 106 diputats el 1989, 141 el 1993 i 156 el 1996. La majoria relativa que aquest
resultat li donà al parlament espanyol l'obligà a negociar sengles pactes de legislatura
amb els nacionalistes bascs (PNB), catalans (CiU) i els regionalistes de Coalición
Canaria per a la investidura de J.M.Aznar com a cap de govern. En les eleccions del març
del 2000 el PP obtingué majoria absoluta (183), cosa que li permeté prescindir del
suport de CiU i PNB, accentuar el missatge espanyolista i mostrar-se molt més beligerant
amb el nacionalisme perifèric, especialment amb el basc, situació agreujada per la
persistència del terrorisme d'ETA. En l'àmbit autonòmic, passà de governar en 5 de les
17 comunitats autònomes el 1991 a fer-ho en 10 el 1995 i en 7 el 1999; al Parlament
Europeu fou la formació espanyola més votada el 1994 (28 escons, 13 més que el 1989) i
el 1999 (27 escons). A les Balears, el PP governà amb 31 (1991), 30 (1995) i 28 (1999)
escons al Parlament. Coalitzat fins el 1994 amb Unió Mallorquina, ocupà la presidència
del govern autonòmic Gabriel Cañellas, el qual dimití el 1995, acusat de corrupció.
Fou succeït per Cristòfol Soler (1995-96), el qual, després d'intentar modificar
l'orientació del partit pel que fa a la política lingüística i urbanística, fou
substituït per Jaume Matas. Després de les eleccions del 1999, un acord de la resta de
grups polítics situà el PP balear a l'oposició. Al País Valencià, el Partido Popular
passà de ser la primera força de l'oposició (31 escons el 1991) a ser la més votada el
1995, en aconseguir 42 escons a les Corts Valencianes. Coalitzat amb Unió Valenciana
(UV), la gestió del president Eduardo Zaplana es caracteritzà per l'aquiescència a
l'anticatalanisme i el secessionisme lingüístic del seu soci de govern. El 1999 assolí
la majoria absoluta (49 escons). A Catalunya, els migrats resultats del PP portaren a la
substitució de Jordi Fernández Díaz per Aleix Vidal-Quadras a la presidència del
partit (1991). Aquest, amb un discurs molt agressiu contra el govern català, aconseguí
situar el PP com a tercera força al Parlament català (de 7 diputats el 1992 passà a 17
el 1995), però el 1996 fou substituït en el càrrec per Alberto Fernández Díaz, amb
qui el PP baixà a 12 escons el 1999. Tanmateix, el suport del PP català al govern en
minoria de CiU li donà un nou protagonisme en la legislatura. El 2000 la delegació
catalana del PP passà a anomenar-se oficialment Partit Popular de Catalunya a
conseqüència de l'anomenat 'gir catalanista' promogut pel ministre d'afers estrangers
Josep Piqué. Controla els ajuntaments de València i Palma des del 1991.
Coalición Democrática
Pacte electoral d'àmbit estatal establert per a les eleccions legislatives de l'estat
espanyol del 1979, entre Alianza Popular, Acción Ciudadana Liberal —a
Catalunya, Partit Popular—, de J.M. de Areilza, i el Partido Democrático
Progresista, d'A.Osorio. Pretesa alternativa de centredreta a UCD, fou absorbida per AP.
Coalición Popular
Coalició electoral d'àmbit estatal establerta per a les eleccions legislatives de
l'estat espanyol del 1982 entorn d'Alianza Popular. En formaren part, també, el Partido
Demócrata Popular, la Unión Liberal (que el 1983 es transformà en Partido Liberal),
Unión del Pueblo Navarro, Unión Valenciana i Partido Aragonés Regionalista. Obtingué
106 diputats i un menys en les del 1986 (sense Unión Valenciana i el Partido Aragonés
Regionalista). Es dissolgué l'any 1987.
|
|
Partits liberals. |
Unión de Centro Democrático (UCD)
Partit polític espanyol creat al maig del 1977, a l'entorn de l'aleshores president del
govern, Adolfo Suárez González, com a coalició electoral de centredreta entre
els sectors evolucionistes del franquisme (Ferran Abril i Martorell, Pío Cabanillas,
Leopoldo Calvo Sotelo y Bustelo, Rodolfo Martín Villa, etc) i alguns
grups de l'oposició democràtica més moderada, encapçalats per F.Alvarez de Miranda,
Francisco Fernández Ordoñez i Joaquín Garrigues Walker. Guanyà amb
el 34% dels vots les eleccions legislatives del juny del 1977, i esdevingué l'eix del
procés constituent del nou règim parlamentari; malgrat la conversió formal en partit
unificat (octubre del 1978) i la victòria electoral del 1979 (34% dels vots), no
aconseguí cohesionar les diverses famílies polítiques i clans personalistes que
englobava, ni elaborar un programa original més enllà del tòpic centrisme i de
l'oportunisme, elevat a norma de govern. Les disputes internes pel poder, i els fracassos
en els comicis autonòmics del 1980 al País Basc i a Catalunya —on la UCD
originària, dirigida per Carles Sentís i Anfruns, s'havia integrat en Centristes
de Catalunya-UCD —menaren a la crisi del gener del 1981: Suárez dimití com a
president del govern i del partit, i el II Congrés d'UCD dissocià aquests dos càrrecs,
nominant per al primer L.Calvo Sotelo i per al segon A.Rodríguez Sahagún. Aquest no
aconseguí d'establir la disciplina, i el viratge conservador del govern, sumat a la noves
desfetes a Galícia i Andalusia, accelerà la descomposició d'UCD; entre el 1981 i el
1982, un seguit d'escissions per la dreta (que donaren lloc al Partido Demócrata
Popular, aliat d'AP) i per l'esquerra (els socialdemòcrates crearen el Partido de
Acción Democrática, i els seguidors de Suárez el Centro Democrático y Social)
desarboraren el partit, sense que els esforços de L.Calvo Sotelo i de Landelino Lavilla
poguessin evitar-ne la davallada, que culminà en les legislatives del 1982 en obtenir
només 12 diputats i 4 senadors. Fins el 1982, havia estat dominant a les Illes, sota la
presidència de Jeroni Albertí i Picornell, i la segona força al País Valencià,
on, dirigida per F.Abril, E.Attard i M.Broseta, explotà l'anticatalanisme. El 1983 el
consell polític decidí procedir a la liquidació del partit.
Centro Democrático y Social (CDS)
Partit polític espanyol de centre creat el 1982 per Adolfo
Suárez, després que abandonés UCD. En les eleccions generals del 1982 obtingué 2
diputats, 19 en les del 1986 i 14 en les del 1989. El 1988 ingressà a la internacional
liberal. La progressiva pèrdua de representació en les successives consultes electorals
comportà la dimissió de Suárez de la presidència el 1991. Fou succeït en el càrrec
per Rafael Calvo Ortega, i Antoni Fernández Teixidó n'esdevingué secretari general. El
1993 es dissolgué, després de no obtenir representació parlamentària en les eleccions
generals d'aquest mateix any.
Partido Reformista Democrático
(PRD)
Organització política constituïda a Madrid el 1984. Presidit per Antonio Garrigues
Walker, que hi aportà el Partido Demócrata Liberal, recollí sobretot quadres i
militants de la Unión de Centro Democrático. Inspirat i liderat per Miquel Roca i
Junyent i amb el suport de CDC, es presentà sense èxit a les eleccions del 1986 amb la
intenció de convertir-se en una gran força de centre, després de les quals es
dissolgué.
|
Partits demòcrata-
cristians. |
Partido Demócrata Popular (PDP)
Organització política espanyola demòcratacristiana sorgida el 1982 de l'escissió de
l'ala més conservadora de la Unión de Centro Democrático. Sota la presidència
d'Óscar Alzaga, pactà tot seguit una coalició amb Alianza Popular, però la
lluita amb aquesta per a dominar el centredreta provocà el trencament el 1986. El 1989
fou absorbit pel Partido Popular. El 1988 passà a denominar-se Democracia Cristiana.
|
|
Partits socialistes. |
Partido Socialista Obrero Espanyol (PSOE)
Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes expulsats de la
Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors. El
seu portaveu fou El Socialista (1886). El I Congrés tingué lloc a Barcelona
(1888), pocs dies després de la constitució, també a Barcelona, de la Unió General
de Treballadors, sindicat d'inspiració socialista. El nou partit s'implantà en els
medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries. L'any 1895 foren elegits els primers
regidors socialistes i, al cap de deu anys, hi havia socialistes a 50 ajuntaments, entre
ells el de Madrid. El primer diputat socialista, P.Iglesias, fou elegit l'any 1910,
gràcies a una aliança electoral amb els republicans. El partit donà suport a les
reivindicacions obreres i acomplí una àmplia tasca d'educació popular. Participà en
l'Assemblea de Parlamentaris i posà en marxa la vaga general del 1917. Com a reacció
contra les posicions reformistes cap a les quals derivava el partit i com a resultat de la
negativa de ratificar una inicial adhesió a la Tercera Internacional, els nuclis més
radicals s'escindiren (1921) i crearen el Partido Comunista de España. Aprofità
la tolerància de què gaudí durant la Dictadura per a implantar-se al camp andalús.
Participà en el comitè revolucionari (1930), en el govern provisional de la República
(1931) i en el govern Azaña (1931-33). La tendència més esquerrana de F.Largo Caballero
s'imposà a la moderada de J.Besteiro i el partit s'inclinà cap a l'esquerra, impulsà la
unitat d'acció amb anarcosindicalistes i comunistes i participà en la revolució del
1934. Durant la guerra civil de 1936-39 F.Largo Caballero i J.Negrín presidiren sengles
governs de coalició. A l'exili, s'imposà la línia moderada d'I.Prieto i, a partir del
1950, R.Llopis. A partir del congrés de Tolosa (1972), la direcció recaigué en
militants de l'interior, i els partidaris de R.Llopis s'escindiren. F.González fou elegit
secretari general (1974). Deixant de banda el sector "històric" escindit el
1972, que el 1982 esdevingué Partido Socialista (PS) i després Partido Acción
Socialista (PASOC), el PSOE "renovat", estructurat federalment i agermanat amb
la UGT, es configurà pel juny del 1977, amb 118 diputats, 47 senadors i el 28% dels vots,
com la segona força estatal, posició en què fou ratificat pels electors el 1979, amb
121 diputats i 63 senadors. En endavant, la voluntat de la direcció —Felipe González
Márquez, secundat per Alfonso Guerra González, E.Múgica, J.Solana, etc—
d'afirmar el governamentalisme del partit i el seu caràcter d'alternativa a UCD imposaren
una evolució socialdemòcrata que no impedí l'entesa municipal amb el PCE (1979) ni la
pervivència, dins el PSOE, d'una ala esquerrana; d'altra banda, la fragilitat del sistema
democràtic obligà a l'establiment de grans acords amb el govern sobre temes d'estat,
acords que erosionaren momentàniament la força socialista al País Basc i Catalunya. En
darrer terme, però, el desprestigi d'UCD i l'afany de canvi afavoriren el triomf
electoral del 1982 —202 diputats—, que donà lloc al govern socialista presidit
per Felipe González. L'accés del PSOE al poder en dotze comunitats autònomes i als
principals municipis anà paral·lel a un canvi del partit de signe conservador: en el pla
econòmic adoptà una política de caire neoliberal i, en l'autonòmic, la
descentralització i els traspassos de competències sofriren una frenada. En política
exterior, s'arrenglerà decididament al costat dels EUA i a favor de l'OTAN, i optà per
la plena incorporació a les Comunitats Europees. En les eleccions del 1986 i el 1989 el
PSOE conservà la majoria absoluta, bé que cada cop més migrada (de 184 a 176 diputats)
a conseqüència de diverses mesures impopulars que provocaren mobilitzacions —entre
les quals la vaga general del 1988, que acabà d'alienar-li el tradicional suport de la
mateixa UGT—, però també de les acusacions de corrupció que implicaven dirigents
del partit. En les primeres eleccions al Parlament Europeu (1989), el PSOE continuà al
davant de les altres forces polítiques de l'estat (27 diputats). Al començament del
1991, el nomenament de Narcís Serra com a vicepresident del govern en substitució
d'Alfonso Guerra inicià una etapa de lluites internes entre els partidaris d'un
socialisme més ortodox, dirigit pel mateix Guerra, i el corrent més pròxim a posicions
liberals pel qual es decantava cada cop més González, etapa que hom donà per tancada el
1994 amb el nomenament de Ciprià Ciscar com a secretari d'organització del PSOE en
substitució de Guerra (en el càrrec des del 1991). A mitjan 1992 el PSOE arribà al
nivell més baix de popularitat. Molt pressionat per l'oposició del PP, González hagué
de convocar eleccions anticipades al juny del 1993 i, bé que en sortí vencedor, aquest
cop perdé la majoria absoluta (159 diputats). Per tal de poder governar en minoria,
González féu un pacte de legislatura amb nacionalistes bascs (PNB) i catalans (CiU).
Tanmateix, el manteniment de la pressió per part del PP i el descobriment de nous casos
de corrupció (que comportaren, entre d'altres, la dimissió del vicepresident del govern
Narcís Serra el 1995) accentuaren el desgast del PSOE, evident primer en les eleccions al
Parlament Europeu del 1994 (22 escons), i més tard en les autonòmiques del 1995, on
perdé en 5 de les 8 comunitats autònomes que governava des del 1991. Finalment, en les
eleccions generals anticipades del març del 1996, el PSOE fou derrotat pel PP, i restà
com a primera força de l'oposició al Congrés dels Diputats amb 141 escons. El 1997,
Joaquín Almunia succeí F.González en la secretaria general del partit, substituït el
1998 per Josep Borrell, el qual dimití l'any següent. El 2000 fou elegit en el càrrec
José Luís Rodríguez Zapatero. Als Països Catalans la implantació del PSOE fou lenta i
especialment dèbil al Principat. A les Illes aconseguí en el primer terç del s XX
d'exercir un domini majoritari sobre el moviment obrer mallorquí. Al País Valencià
tingué un fort reducte a la zona d'Elx i Alacant, que posteriorment, durant la Segona
República, s'estengué a una part de les regions de Xàtiva i València. Amb la
democràcia, el Partit Socialista del País Valencià integrà les diverses
formacions socialistes existents al país. A Catalunya, després del franquisme es produí
la unificació del socialisme, que acabà amb la creació del Partit dels Socialistes
de Catalunya (PSC-PSOE) el 1978.
Partido Socialista Popular (PSP)
Nom que adoptà el 1974 el Partido Socialista del
Interior, creat el 1968 entorn d'Enrique Tierno Galván. Accentuadament esquerrà,
fou cofundador de la Junta Democrática (1975). Els resultats desfavorables en les
primeres eleccions (4 escons), l'empenyeren a la integració al PSOE el 1978.
Federació de Partits Socialistes
Organització federal de partits i moviments socialistes de les diverses nacionalitats i
regions de l'estat espanyol, creada el 1976. N'eren antecedents la Coordinadora Socialista
Federal Ibèrica (1964) i, més directament, la Conferència Socialista Ibèrica (1974), i
aplegava Convergència Socialista de Catalunya (més tard PSC-Congrés), Partit
Socialista del País Valencià, Partit Socialista de les Illes —vinculats, a més, en
una Coordinadora Socialista dels Països Catalans—, Partido Socialista Galego, Eusko
Socialistak, Partido Socialista de Andalucia i altres grups. De línia socialista
d'esquerra autogestionària i federalista, la força electoral del PSOE el 1977 i el pas a
l'òrbita d'aquest partit d'importants membres de la Federació (PSC-C, PSPV) en
provocaren el desmantellament.
|
|
Partits comunistes. |
Partido Comunista de España (PCE)
Partit polític originat de dues escissions successives del PSOE el 1920 i el 1921. La
primera fou provocada per les Juventudes Socialistes amb "El Comunista" com a
òrgan d'expressió i Merino García, Luis Portela, José Illescas, Eduardo Ugarte i Juan
Andrade com a dirigents, de la segona sorgí el Partido Comunista Obrero Español, amb
"Guerra Social" com a portaveu i García Quejido, Núñez de Arenas, Angiano,
Virginia González y Perezagua com a dirigents. Aquell mateix any la Tercera
Internacional, per mitjà del seu delegat, l'italià Graziadei, aconseguí la celebració
d'una conferència de fusió entre el PCE i el PCOE que donà lloc al Partido Comunista de
España, que publicava "La Antorcha", de la qual fou primer director Juan
Andrade. Prohibit per Primo de Rivera, el 1923, el PCE passà una època de clandestinitat
que el desarticulà. El III Congrés hagué de reunir-se a París (1929); entre altres
coses, hi fou acordada la publicació de "Mundo Obrero". En proclamar-se la
Segona República, el PCE tenia 800 militants i molts exiliats. El canvi més important es
produí en el IV Congrés (1932), amb la posterior expulsió del buró polític de
Bullejos, Adame i Trilla; la direcció restà en mans de José Díaz, Dolores Ibárruri
(esdevinguda anys després presidenta del partit), Vicente Uribe, Pedro Checa i Mije.
Això consagrà la submissió del PCE a la política de Stalin, que dugué als
enfrontaments amb la CNT i el POUM en els fets de Maig (1937). La seva presència al
govern republicà durant la guerra fou molt important i posteriorment participaren
activament en la lluita armada dels anys nacional amb els guanyadors de la guerra civil i
el 1960 Santiago Carrillo en fou nomenat secretari general. Dins el PCE s'anà reforçant
la tendència "eurocomunista" (el 1970 se n'escindí un grup més prosoviètic,
encapçalat per Enrique Líster, que constituí el nou Partido Comunista Obrero
Español). Legalitzat per l'abril del 1977, el PCE participà en les eleccions del
juny següent i obtingué nou diputats. Els imperatius del retorn a la legalitat i del seu
paper (juntament amb el PSUC) com a tercera força parlamentària, recolzada en les
poderoses Comissions Obreres, accentuaren l'orientació moderada. El PCE reconegué
la monarquia i la bandera bicolor, renuncià al leninisme en el seu IX Congrés (1978) i
propugnà un govern de concentració. Aquesta línia, impulsada personalment i
autoritàriament per Santiago Carrillo, valgué al partit un modest èxit electoral
—el 1979 obtenia 23 diputats— però també desencadenà una gravíssima crisi
interna que es concretà el 1981, ultra la important escissió nacionalista al PC
d'Euskadi i la divisió del Partit Socialista Unificat de Catalunya, en gran nombre
de sancions i expulsions, tant d'elements prosoviètics (F.Garcia Salve, Ignacio Gallego,
etc) que el 1984 constituïren un nou Partido Comunista, com d'eurocomunistes
"renovadors" (Pilar Brabo, Manuel Azcárate). Les eleccions generals del 1982
evidenciaren la minva d'influència social del PCE que, amb només quatre escons
substituí en la secretaria general S.Carrillo per Gerardo Iglesias, però les
diferències entre ambdós provocsren aviat la ruptura i la marginació dels
"carrillistes". El 1986 obtingué set escons dins la coalició Izquierda
Unida, formació en favor de la qual des d'aleshores el PCE ha cedit el protagonisme.
En el XII Congrés (1988) Julio Anguita fou elegit secretari general, i esdevingué també
líder de la coalició.
El 7 de desembre de 1998 se celebrà el 15è Congrés del partit, en què s'elegí
Francesc Frutos, amb el 81,3% dels vots, com a secretari general en substitució de Julio
Anguita. Aquest canvi significà un gir radical en les relacions amb el PSOE.
Partido del Trabajo de España (PTE)
Partit polític procedent d'una escissió esquerrana del PSUC (1967) que donà lloc al PCE
(internacional), el qual, després d'haver sofert la separació del sector més radical
(1971), l'any 1975 esdevingué PTE. De tendència maoista, propugnà un Front Democràtic
per a la ruptura amb el franquisme. Amb presència a Madrid, Andalusia i Aragó, promogué
la Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores (CSUT) i creà la Joven Guardia
Roja; el 1977 absorbí el Partido Comunista de Unificación. Tingué per òrgans de premsa
"Mundo Obrero Rojo" (1969-75), "El Correo del Pueblo" (1975-77) i
"La Unión del Pueblo" (1977-79). Dirigit per Eladio García Castro, es fusionà
amb l'ORT en el Partit dels Treballadors. A Catalunya es constituí el 1975 i
figurà en l'Assemblea de Catalunya i publicà "Avant"; el 1977 participà en la
coalició "Esquerra de Catalunya"; encapçalat per Joan A.Sánchez Carraté
—que el 1977 protagonitzà una escissió nacionalista— i per Manuel Gracia, el
1979 recollí 40 000 vots.
Organització Revolucionària de Treballadors (ORT)
Partit polític comunista de l'estat espanyol, creat el 1969 com a fruit de la
radicalització del grup obrer catòlic Acción Sindical de Trabajadores. Maoista i
antisoviètic, impulsà, des del 1977, el Sindicato Unitario; José Sanromá Aldea n'era
el secretari general, i "En Lucha" (1969-79), l'òrgan de premsa. De migrada
presència als Països Catalans, hi publicà "Crida dels Comunistes" (Principat)
i "Ara!" (País Valencià). El 1979 es fusionà amb el PTE en el Partit dels
Treballadors (1979).
Lliga Comunista Revolucionària (LCR)
Partit polític d'àmbit espanyol sorgit en 1970-71 del grup Comunismo, que procedia de
l'antic Front Obrer de Catalunya. El 1972 se'n separà la Lliga Comunista
—un sector de la qual es reincorporà a LCR el 1978— i el 1973 es fusionà amb
una escissió obrerista d'ETA (ETA VI Assemblea) que li donà una particular implantació
al País Basc. Vinculat al Secretariat Unificat de la IV Internacional pretén impulsar la
creació del "partit dels revolucionaris", treballa al si de CCOO i d'UGT,
refusa qualsevol forma de col·laboració de classes i propugna una federació de
repúbliques socialistes basades en consells obrers; publica, des del 1971,
"Combate" i "Comunismo". Feble al País Valencià, a Catalunya
—on té per òrgan "Demà"— ha seguit una línia autodeterminista;
havent fet part de diverses coalicions (Front per la Unitat dels Treballadors el 1977,
Unitat pel Socialisme el 1980, Front Comunista de Catalunya el 1982), darrerament manté
una col·laboració estable amb el Moviment Comunista de Catalunya i és especialment
actiu en la lluita per la pau i contra l'OTAN. Al País Basc s'integrà, el 1983, dins la
coalició Auzolan.
Lliga Comunista
Partit polític d'àmbit espanyol sorgit en 1972-73 d'una escissió de la Lliga
Comunista Revolucionària. Vinculat a la tendència Hansen de la IV Internacional
rebutjà la reforma política democràtica empresa pel govern Suárez. Partit petit, el
1978 un sector es reunificà amb la LCR, i el 1980 la resta de l'organització s'integrà
en el nou Partido Obrero Socialista Internacionalista.
Lliga Obrera Comunista (LOC)
Petit grup polític de l'estat espanyol, però radicat sobretot a Barcelona, fundat pel
desembre del 1973 per elements separats del grup Comunismo. Secció espanyola del Comitè
Internacional de la IV Internacional, manté estrets vincles amb el Workers Revolutionary
Party britànic i defensa un programa ultraradical —per una república soviètica
d'obrers i camperols— i tercermundista. Des del 1976, té per òrgan "Prensa
Obrera".
Partit dels Treballadors (PT)
Partit polític d'àmbit estatal espanyol, amb organitzacions autònomes a les
nacionalitats i regions (Partit dels Treballadors de Catalunya) nascut de la fusió del
PTE i l'ORT (1979), amb un programa de consolidació democràtica, parlamentarista i
moderat. A mitjan 1980 les divisions internes provocaren la desfeta del partit. A
Andalusia, el grup esdevingué Partido Andaluz Unido, nacionalista, integrat (1982) en el
PSA. Al Principat, el 1981 una part dels militants s'integrà en Nacionalistes
d'Esquerra.
Izquierda Unida (IU)
Federació de partits polítics i organitzacions i moviments socials, formada el 1986 pel
Partido Comunista de España (PCE), que en constituí el nucli principal. S'hi adheriren
també el Partido de Acción Socialista (PASOC), el Partido Comunista de los Pueblos de
España (PCPE), Izquierda Republicana (IR) i altres grups, alguns dels quals l'abandonaren
posteriorment. Es presenta amb un programa que proposa una alternativa de govern
d'esquerra. Encapçalada per Julio Anguita i en coalició amb Iniciativa per Catalunya,
ha concorregut a les eleccions generals espanyoles dels anys 1986, 1989, 1993 i 1996, en
les quals obtingué 6, 17, 19 i 21 escons, respectivament. En les eleccions al Parlament
Europeu del 1989, el 1994 i el 1999 la coalició obtingué 4, 9 i 4 escons. Les tensions a
l'interior de la federació s'intensificaren especialment a partir del 1996, que el
corrent crític Nueva Izquierda qüestionà l'estratègia seguida per Anguita, el qual
tingué també importants diferències amb Iniciativa per Catalunya i amb la federació
d'IU a Galícia (Esquerda Galega). La crisi culminà el 1997, any en què es produí
l'escissió de Nueva Izquierda, que formà un nou partit polític, i el trencament amb
Esquerda Galega i Iniciativa per Catalunya. El 1999, com a integrant del Pacte de
Progrés, Esquerra Unida de les Illes Balears s'incorporà al govern balear. El 1999,
Anguita cedí la direcció d'IU a Francesc Frutos, el qual fou substituit l'any següent
per Gaspar Llamazares. Al setembre del 2001, IU-Esker Batua signà un pacte de govern
tripartit amb el PNB i EA.
|
|
Partits i coalicions de Catalunya. |
Convergència i Unió (CiU)
Coalició estable pactada el 1978 entre els partits Convergència Democràtica de
Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya com a alternativa de centre
nacionalista al Principat. Obtingué 8 diputats i 1 senador en les eleccions legislatives
de l'estat espanyol del 1979. El 1980, amb 43 diputats, esdevingué la primera força al
Parlament de Catalunya, i Jordi Pujol i Soley ocupà la presidència de la
Generalitat de Catalunya. El 1982 assolí 12 diputats a corts i, en coalició amb Esquerra
Republicana de Catalunya, 5 senadors. El 1984, en les eleccions al Parlament català
aconseguí, amb 73 diputats, la majoria absoluta, que mantingué en les eleccions del 1988
(69 diputats) i del 1992 (70), però que perdé en les del 1995 (60) i 1999 (56) tot i
continuar com a primera força. En les eleccions del 1986 assolí 18 diputats a corts i 8
senadors, en les del 1989, 18 diputats i 10 senadors, i en les del 1993, 17 diputats i 10
senadors. La pèrdua de la majoria absoluta per part del PSOE en aquesta consulta obligà
els socialistes a establir un pacte de governabilitat amb CiU, situació que es repetí en
les eleccions generals anticipades del març del 1996 amb la victòria per majoria
relativa del Partido Popular. CiU, que havia obtingut 16 diputats i 8 senadors, donà el
seu suport extern al PP després de pactar un programa de govern. En les eleccions del
2000 oconseguí 15 escons. L'obtenció de majoria absoluta per part del PP i, al Parlament
català, la dependendència de CiU d'aquest partit per a poder governar modificaren
substancialment la relació entre ambdues formacions. Pel desembre del 1994 Miquel Roca
abandonà el càrrec de portaveu de la coalició al Congrés dels Diputats, en el qual fou
substituït pel convergent Joaquim Molins i, el 2000, per Xavier Trias. Al Parlament
Europeu, CiU ha obtingut, successivament, una representació de 3 (1987), 2 (1989), 3
(1994) i 3 (1999) diputats.
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Partit polític del Principat de Catalunya creat a la Conferència d'Esquerres celebrada
els dies 17-19 de març de 1931 per la unió del Partit Republicà Català, el grup
de L'Opinió i Estat Català (la Conferència representava uns 16 000
afiliats). La fusió tingué l'origen en el Comitè d'Enllaç dels Partits Republicans
(1930) i en el Manifest d'Intel·ligència Republicana (maig del 1930). Els seus principis
polítics foren el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i dels drets de
l'home i del ciutadà, la federació amb els altres pobles ibèrics i la socialització de
la riquesa; el programa social s'estructurà damunt la llibertat sindical, el dret de vaga
i la defensa d'un salari mínim, una jornada màxima de vuit hores, vacances
obligatòries, assegurances i retir obrer, escoles de treball, etc. Fou organitzat en
seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada província més la de la ciutat
de Barcelona); els òrgans de govern eren el congrés nacional i el comitè executiu
central, format per tants membres com federacions, més el secretari general. Inicialment
l'executiu restà format per Francesc Macià i Jaume Aiguader (Estat Català), Joan Lluhí
i Vallescà ("L'Opinió") i Lluís Companys i Marcel·lí Domingo (Partit
Republicà Català), el qual se separà del partit pel gener del 1932; uns altres membres
foren Pere Comas, Joan Casanovas, Ricard Palacín, Miquel Santaló, etc.
"L'Opinió" n'esdevingué l'òrgan, i l'èxit electoral de l'abril del 1931 i la
proclamació de la República li donaren l'hegemonia política a Catalunya. El partit
disposà aviat d'altres diaris ("La Humanitat", a Barcelona; "La
Jornada", a Lleida; "L'Autonomista", a Girona; "El Poble", a
Sabadell; "L'Acció", a Terrassa, etc) i revistes ("Esquerra", a Olot;
"La Fornal", al Vendrell, etc). Al segon congrés (juny del 1933), amb més de
68 000 afiliats, a l'executiu figuraven Macià, Companys, Pere Mestres, Joaquim Llorens,
Joaquim Dardalló, etc. Hom hi ratificà l'expulsió de diversos membres del grup de
"L'Opinió" (Joan Lluhí, Antoni Xirau, Joan Casanellas, Josep Tarradellas, etc)
que refusaven l'excessiva influència d'Estat Català i que formaren (a l'octubre) el
Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Fins a la fi del 1933 fou secundat per la Unió
de Rabassaires. En ésser nomenat Companys president de la Generalitat (gener del 1934),
hom formà un consell de coalició i la tendència més ultranacionalista i autoritària
(Ventura Gassol, Dencàs, Badia, Aiguader, etc) s'enfrontà amb la republicana,
democràtica i catalanista (Companys, Carles Pi i Sunyer, Santaló, Aragay, etc), aliada
amb els sectors obreristes (Martí Barrera). Es formà un nou executiu amb Casanovas,
Gassol, Manuel Galès, Samuel Morera i Pere Valldoriola, amb Joan Tauler de secretari. El
Sis d'Octubre significà el predomini de la tendència republicanocatalanista. Pel febrer
del 1936 retornà la majoria de membres del grup de "L'Opinió". Iniciada ja la
guerra civil, el partit es reestructurà (novembre del 1936) amb la creació d'un
secretariat format per Joan Tauler, Amadeu Aragay, Pere Ferrer i Batlles i Joan Sauret.
Durant tota la guerra el partit detingué la presidència de la Generalitat, les
conselleries primera (Casanovas i Tarradellas), de governació i, des del setembre del
1936, la de finances (Tarradellas). Des del gener del 1939 mantingué a l'exili les
institucions de la Generalitat i del Parlament, detingué la presidència de la
Generalitat (Josep Irla i, des del 1954, Josep Tarradellas) i reprengué l'edició, bé
que irregular, de "La Humanitat", a París i a Mèxic. Present clandestinament a
Catalunya des del 1944, el 1974 es reorganitzà integrant-se a l'Assemblea de Catalunya i
al Consell de Forces Polítiques. Després d'alguns conats d'entesa amb els
socialdemòcrates de J.Pallach, i havent perdut el grup de J.Andreu i Abelló —que
passà al PSC-Congrés—, ERC es configurà des del 1976, sota la direcció d'Heribert
Barrera, com una alternativa de centreesquerra no dogmàtica, republicana i federalista,
donà suport al president Tarradellas i obtingué 2, 3 i 3 parlamentaris, respectivament,
en les legislatives dels anys 1977, 1979 i 1982. Vers el 1977 rebé incorporacions de
signe liberal (J.M.Pi-Sunyer, J.Hortalà, Jaume Carner) i nacionalista (una part del FNC).
El 1980, amb 14 diputats al Parlament català, prestà suport al govern Pujol, mentre es
distanciava dels socialistes. En les eleccions al Parlament català del 1984 —5
diputats— el seu electorat minvà. L'accés de Joan Hortalà a la secretaria general
(1987) no millorà els resultats en les successives eleccions catalanas (1988) i generals
(1989). Aquest any, Àngel Colom, amb el suport que li donà la incorporació d'un sector
de la Crida a la Solidaritat i de l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra,
substituí Hortalà en el càrrec i inicià una línia més radical, amb l'independentisme
com a eix vertebrador del programa del partit, abandonant el federalisme i amb la
projecció a tots els Països Catalans. En les eleccions autonòmiques del 1992, Esquerra
Republicana es convertí en la tercera força catalana, amb 11 escons, posició que perdé
en les eleccions del 1995, tot i aconseguir dos escons més, i que recuperà el 1999. En
les eleccions generals del 1993, el 1996 i el 2000 obtingué un escó al Congrés dels
Diputats. La creixent contestació al lideratge de Colom des del 1995 provocà una crisi
que desembocà l'any següent en una escissió encapçalada pel mateix Colom i en
l'elecció de Josep Lluís Carod-Rovira i Jordi Carbonell com a secretari general i
president del partit, respectivament. En l'àmbit europeu, Esquerra Republicana formà,
amb Eusko Alkartasuna i el Bloque Nacionalista Galego, la coalició Europa dels Pobles,
formació amb representació al Parlament Europeu el 1987 i el 1999.
El nou projecte polític, dirigit per Josep Lluís Carod-Rovira, es
caracteritzà per la voluntat de generar un discurs nacionalista d'esquerra que, sense
renunciar a l'independentisme, adquirís la credibilitat i força suficients per a assumir
tasques de govern. El 22è Congrés Nacional, celebrat a Girona al juliol del 1998,
reelegí Josep Lluís Carod-Rovira com a secretari general. Les eleccions municipals del
juny del 1999 refermaren el partit com a tercera força en aquest àmbit, després
d'aconseguir 672 regidories, 45 alcaldies, dues presidències comarcals i representació a
les quatre diputacions provincials. En les eleccions al Parlament Europeu del 1999,
participà amb la coalició nacionalista Independents per a l'Europa dels pobles,
juntament amb el PNB i EA. Obtingué un diputat, l'advocat nord-català Miquel Mayol, amb
l'escó compartit amb el candidat d'Eusko Alkartasuna. En el debat previ a les eleccions
catalanes, ERC rebutjà les ofertes d'unió de les esquerres fetes per Pasqual Maragall i
optà per mantenir un projecte d'esquerra nacional enmig de la bipolarització entre les
candidatures de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. En les eleccions al Parlament del 17
d'octubre de 1999, ERC assolí 12 diputats i perdé un escó respecte de les anteriors
eleccions. No obstant això, la posició de minoria del govern de CiU reforçà la
situació d'ERC, que s'abstingué en l'elecció del president de la Generalitat. Al març
del 2000, el partit obtingué els seus millors resultats en unes eleccions generals, amb
l'obtenció d'un escó, que fou ocupat per Joan Puigcercós. Pel que fa al Senat,
l'aliança amb PSC i IC sota el nom d'Entesa Catalana de Progrés permeté la presència
d'ERC a la cambra alta. Al llarg del 2000, ERC debaté la possibilitat de col·laborar amb
el govern de CiU. La proposta de Carod-Rovira en aquest sentit fou posteriorment rebutjada
pel govern de Jordi Pujol. En el seu 23è Congrés Nacional, celebrat el maig del 2001,
ERC aprofundí aquesta línia política i reafirmà el lideratge de Carod-Rovira.
Partit dels Socialistes de Catalunya
(PSC-PSOE)
Partit constituït a Barcelona el 1978 per fusió dels preexistents Partit Socialista
de Catalunya-Congrés, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i Federació
Socialista Catalana. Federat al PSOE i estretament vinculat amb la UGT catalana, han
estat primer secretari Joan Reventós i Carner (fins el 1983), Raimon Obiols i
Germà (1983-96) i Narcís Serra i Serra (des del 1996). Ernest Lluch, Lluís
Armet, Isidre Molas, Jaume Sobrequés, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Jordi Solé i
Tura, Josep Borrell i Joaquim Nadal en són destacats dirigents. El partit hagué
d'integrar una multiplicitat de tendències i des de bon començamament restà sotmès a
la tensió permanent entre la voluntat d'afirmar la sobirania del partit i el seu
caràcter nacionalista, i la supeditació als imperatius de la política espanyola,
marcada pel PSOE, però també es beneficià de la projecció estatal d'aquest, fruit de
la qual és la seva condició de primera força de Catalunya pel nombre de diputats
obtinguts en les eleccions generals (17 diputats el 1979, 25 el 1982, 22 el 1986, 20 el
1989, 18 el 1993 i 19 el 1996). Amb cinc ministres (E.Lluch, N.Serra, J.Majó, J.Borrell i
J.Solé Tura) i un vicepresident (N.Serra entre 1991-96) en el govern socialista de
l'estat (1982-96), es disputa amb CiU el primer lloc als ajuntaments de Catalunya, on des
de les eleccions municipals del 1979 ha ocupat ininterrompudament les alcaldies de Girona
(J.Nadal) i Barcelona (N.Serra fins el 1982, el qual fou succeït per P.Maragall i, des
del 1997, Joan Clos). En canvi, tant l'assentiment als dictats del PSOE com la tradicional
abstenció d'amplis sectors procedents de la immigració li han valgut successives
derrotes en les eleccions al Parlament català, on ha liderat l'oposició al govern Pujol
amb 33 escons (1980), 41 (1984), 42 (1988), 40 (1992) i 34 (1995). El 1999, la coalició
amb la plataforma Ciutadans pel Canvi i IC-V li proporcionà 52 escons, encara tres per
sota CiU. El 1994, les diferències entre els diversos corrents a l'interior del partit
conduïren a la formació d'una direcció col·legiada formada per J. Reventós
(president), R.Obiols (primer secretari) i J.M.Sala, N.Serra, P.Maragall i J.Borrell
(secretaris nacionals). En una ulterior renovació (1996), Obiols passà a ocupar la
presidència del partit i Serra la primera secretaria.
El 1998, en les eleccions primàries del PSOE per a elegir el candidat a la presidència
del govern de l'estat, la militància del PSC donà suport de manera majoritària a la
candidatura de Josep Borrell. El 6 de març de 1999, Pasqual Maragall fou proclamat
candidat a la presidència de la Generalitat després d'haver guanyat les eleccions
primàries del PSC. En les eleccions municipals i europees del 1999 el partit tornà a
ésser la primera força política en nombre de vots a Catalunya. El partit es presentà a
les eleccions al Parlament de Catalunya en coalició amb Ciutadans pel Canvi i Iniciativa
per Catalunya-Els Verds (aquesta darrera es presentà per separat a Barcelona). Per primer
cop en unes eleccions catalanes, PSC-CpC fou la força política més votada, tot i que
aquests resultats no comportaren la victòria en nombre d'escons. En les eleccions
generals del 12 març de 2000 el partit experimentà un lleuger retrocés, en passar de 19
a 17 escons, però es mantingué com a primera força electoral a les circumscripcions
catalanes, amb el 34% dels vots. Pel que fa al Senat, el PSC es presentà amb la
candidatura Entesa Catalana per al Progrés, juntament amb ERC i IC. El 9è Congrés del
PSC celebrat el 18 de juny de 2000 a Barcelona, implicà canvis importants en la direcció
del partit. Pasqual Maragall fou elegit president del partit i Josep Montilla primer
secretari, mentre que dos dirigents històrics, Narcís Serra i Raimon Obiols,
n'abandonaren la direcció. L'òrgan de premsa del PSC és "L'Opinió
Socialista".
Partit Socialista Unificat de Catalunya
(PSUC)
Organització política catalana fundada el 22 de
juliol de 1936 a partir de la fusió del Partit Comunista de Catalunya, la
Federació Catalana del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit
Català Proletari. Les primeres converses per a la unificació tingueren lloc al
començament del 1935, amb la participació del BOC, Esquerra Comunista, Unió
Socialista de Catalunya, PCP i la federació catalana del PSOE, però hom no arribà a cap
acord malgrat els esforços del PCP per a superar tant les reticències entre les
organitzacions comunistes i socialistes com l'hostilitat de l'organització comunista
oficial contra els dos partits dissidents. L'evolució de la Unió Socialista cap a
posicions revolucionàries i la celebració del VII Congrés de la Internacional Comunista
(agost del 1935) proposaren l'articulació d'un ampli front antifeixista, deixaren la
porta oberta a una possible reunificació amb l'esquerra socialista i donaren un nou
impuls al procés unitari dels partits obrers catalans. Tanmateix, a la darreria del 1935
s'havien creat dos blocs, format un pel BOC i Esquerra Comunista, que formaren el Partit
Obrer d'Unificació Marxista, i l'altre per les altres quatre organitzacions restants.
En produir-se l'aixecament del 18 de juliol, només faltava el congrés de la Federació
Catalana del PSOE per a ratificar el procés unitari amb la Unió Socialista, PCC i PCP.
La guerra civil i la situació política i social existents a Catalunya n'acceleraren la
fusió, i fou nomenat secretari general Joan Comorera; el nou partit s'organitzà seguint
els principis del centralisme democràtic i el seu caràcter de partit independent dins la
Internacional Comunista —a la qual s'adherí— li fou confirmat pel ple d'aquesta
del juny del 1939 en admetre'l com a la secció catalana. El seu creixement durant la
guerra fou notable: dels sis o set mil militants del juliol del 1936 passà a prop de 60
000 pel juliol del 1937 (15 000 de Barcelona). El seu portaveu era el diari
"Treball" i el de les joventuts "Juliol". Des dels primers moments de
l'exili, la direcció del PCE intentà d'integrar-lo sota la seva autoritat, fet que
provocà l'oposició de Comorera i de bona part de dirigents i militants del PSUC. Aquesta
tensió s'agreujà després que en el ple del PCE del març del 1947 Dolores Ibárruri
plantegés, sense haver-ho consultat prèviament amb el PSUC, la seva fusió en "un
todo orgánico" amb el PCE. També, a l'estiu del 1949, "Mundo Obrero"
defensà la tesi que el problema capital del partit català era la lluita contra el
nacionalisme burgès de dins i de fora de l'organització; accelerà així la crisi que
desembocà en l'expulsió de Comorera de la direcció del PSUC (setembre del 1949) i del
partit (novembre). Aquest intentà de reorganitzar els seus partidaris, però la seva
tasca fou interrompuda en ésser detingut el 1954. La gran majoria de l'organització
interior —que havia estat reorganitzada amb la contribució de quadres del PCE—
acceptà la seva expulsió, justificada com un fet obligat per les seves desviacions
nacionalistes i titistes. A partir d'aleshores, el PSUC quedà fermament lligat al PCE i
perdé la seva independència, alhora que es presentava explicítament com a
l'organització dels comunistes catalans. Fou elegit secretari general Josep Moix (1949),
que ocupà després la presidència i fou substituït per Gregori López i Raimundo
(1965). D'acord amb la seva concepció de la lluita per la democràcia (pacte del més
ampli ventall de forces), tingué un paper destacat a l'Assemblea de Catalunya i
participà, des de la seva creació, al Consell de Forces Polítiques de Catalunya.
El 1988, sempre en federació a Iniciativa per Catalunya, obtingué 5 dels 9 diputats que
aquesta formació aconseguí a les eleccions al Parlament de Catalunya. a les eleccions
generals del 1989 el PSUC aconseguí 3 escons. A les autonòmiques al Parlament català,
del març del 1992, la federació Iniciativa per Catalunya cedí dos diputats dels 9 que
havia assolit a les anteriors eleccions (1988). Amb Izquierda Unida i el Partido Comunista
Italiano, el PSUC decidí d'abandonar, el 18 de juliol del 1989, el Grup Comunista i afins
del Parlament Europeu per crear-ne un de nou.
En les autonòmiques del novembre del 1995, la coalició IC-EV, dins la qual es troba el
PSUC, obtingué 11 escons al parlament de Catalunya. A partir de l'agost del 1996
s'intensificà la polèmica amb relació a una hipotètica dissolució del PSUC,
possibilitat a què s'ha oposat un sector crític. Aquestes disputes al si del PSUC sobre
el paper d'aquesta formació dins IC es posaren a debat en el 9è congrés del PSUC (maig
del 1997), quan el seu secretari general, Rafael Ribó, es manifestà a favor de mantenir
el projecte del PSUC com estava i no optar ni per la revitalització ni tampoc per la
dissolució, mentre que altres membres del PSUC com ara Antoni Gutiérrez —en la
línia de Francesc Frutos (PCE)— s'han mostrat a favor de la recuperació de la
tradició històrica de la formació. En aquest congrés el sector crític, representat
per Antoni Luchetti i Alfred Clemente, s'aplegà en l'anomenat 'Manifest del PSUC'.
El partit decidí en el 9è congrés (1997) cedir tota la seva representació política a
Iniciativa per Catalunya-Els Verds. El grup Manifest pel PSUC, disconforme amb la
direcció de Rafael Ribó, s'escindí i constituí el PSUC-viu, nova formació política
amb l'objectiu de recuperar la tradició comunista del partit i els lligams amb el PCE. El
PSUC-viu esdevingué un dels nuclis fundadors d'Esquerra Unida i Alternativa.
Paral·lelament, el PSUC continuà en la situació d'inactivitat com a element integrat a
Iniciativa per Catalunya-Els Verds.
Iniciativa per Catalunya (IC)
Federació de partits fundada al febrer del 1987 pel Partit Socialista Unificat de
Catalunya, l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra i el Partit dels Comunistes de
Catalunya, que el 1988 abandonà la formació. Aglutina diverses tendències a l'esquerra
del PSC. Rafael Ribó en fou president en 1987-93, succeït per Joan Saura fins el 1996,
que Ribó tornà a ocupar el càrrec. En les eleccions del 1988, el 1992, el 1995 i el
1999 al Parlament de Catalunya obtingué 9, 7, 11 i 5 escons, respectivament. Fora de
Catalunya, es presentà a les eleccions conjuntament amb Izquierda Unida fins el
1996, formació dins de la qual obtingué 3 (1989 i 1993) i 2 diputats (1996) en les
consultes a les Corts Espanyoles. Al Parlament Europeu mantingué un diputat el 1987, el
1989 i el 1994. El 1997, les creixents divergències amb la direcció d'Izquierda Unida
motivaren el trencament de l'aliança entre ambdues formacions; un sector fidel a les
directrius d'Izquierda Unida s'escindí d'IC amb el nom d'Esquerra Unida i Alternativa.
A les tensions amb Izquierda Unida se sumaren les
tensions entre la direcció i el sector crític. El congrés del PSUC del 1998 produí
l'escissió dels sectors que crearen Esquerra Unida i Alternativa, vinculada a Izquierda
Unida. L'escissió tingué efectes electorals per a IC-Verds, tot i que en les eleccions
municipals del 1999 mantingué la seva representació municipal. Pel que fa a les
eleccions europees, IC liderà la coalició Els Verds-L'esquerra dels pobles, que per pocs
vots no aconseguí representació. IC es decantà per la unió de les esquerres en les
eleccions al Parlament de Catalunya, i es presentà en coalició amb el PSC-PSOE-Ciutadans
pel Canvi a les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona. Aconseguí 2 diputats en
les llistes conjuntes amb el PSC-PSOE-CpC (que després s'incorporaren al grup
parlamentari d'IC) i 3 a Barcelona. Els resultats acusaren l'efecte de les escissions, ja
que perdé 6 escons amb relació a les eleccions anteriors. En les eleccions generals del
2000 obtingué un diputat per Barcelona, càrrec que fou ocupat per Joan Saura. Els dies
25 i 26 de novembre de 2000 es realitzà la sisena assemblea, en la qual Rafael Ribó
abandonà la presidència de la formació, que passà a Joan Saura. D'altra banda, en
l'àmbit estatal es decantà per edificar un espai polític ecosocialista i contribuí
decisivament a la constitució, al maig del 2001, de la federació Los Verdes-Izquierda
Verde, en la qual s'integrà.
Pacte Democràtic per Catalunya
Coalició electoral per a les eleccions legislatives
espanyoles del 1977, establerta entre Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra
Democràtica de Catalunya, Partit Socialista de Catalunya - Reagrupament, i Front
Nacional de Catalunya, a més d'alguns independents. Es presentà com a gran opció de
centreesquerra nacionalista al Principat de Catalunya, on fou, amb 11 diputats, la segona
força política. Per al senat sostingué, amb Centre Català i UDC, la coalició
Democràcia i Catalunya, que obtingué dos escons.
Entesa dels Catalans
Àmplia coalició d'esquerra, amb pretensions
unitàries a la Catalunya administrativa, establerta el 1977, per a les eleccions a
senadors de les corts de l'estat espanyol. En formaren part Estat Català, ERC, PSC, el
PSUC i independents, i presentà a les quatre circumscripcions dotze figures de reconegut
prestigi intel·lectual o cívic (J.Benet, F.Candel, F.Solé Sabarís, J.Sobrequés,
P.Portabella, J.A.Baixeras, etc), que assoliren totes el triomf i constituïren grup
parlamentari propi. El 1979, els intents de mantenir l'aliança es frustraren i, mentre el
PSUC i el PTE impulsaven una candidatura "Per l'Entesa" que només obtingué un
escó (Benet), el PSC i ERC crearen una "Nova Entesa" que resultà vencedora amb
10 senadors electes.
Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya
Coalició electoral establerta al Principat, per a les eleccions legislatives espanyoles
del 1977, entre els partits Centre Català i Unió Democràtica de Catalunya.
Obtingué dos diputats.
|
|
Partits i coalicions del País
Basc. |
Partit Nacionalista Basc (PNB)
Partit basc creat el 1895 per Sabino de Arana y Goiri. El seu nom basc és Euzko
Alderdi Jeltzalea (EAJ). Limitat inicialment a Biscaia, s'estengué al començament
del s XX a les altres tres províncies basques de l'estat espanyol. El 1911 originà la
sindical Solidaridad de Trabajadores Vascos. Participà en les eleccions municipals i
provincials amb èxit notable. En les legislatives del 1918 aconseguí sis escons. El
1921, les crisis internes el dugueren a greus fracassos electorals. Màxim defensor de
l'autonomia durant la Segona República, en les eleccions del 1936 obtingué nou escons.
En produir-se l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936, es mantingué fidel a la
legalitat republicana i a l'octubre següent participà en un govern autonòmic que
presidí el lehendakari José Antonio de Aguirre y Lecube; posteriorment, un
altre membre del PNB, Manuel de Irujo Ollo, fou nomenat ministre de justícia de la
República. Mort Aguirre a l'exili el 1960, fou substituït en el càrrec per Leizaola,
també membre del PNB. El partit prengué part en la resistència francesa durant
l'ocupació nazi i a la seva seu parisenca es constituïren els NEI, germen de la Unió
Mundial Demòcrata Cristiana. Legalitzat el 1977, en les eleccions generals d'aquest any
el PNB obtingué 8 diputats i 3 senadors, que passaren a 7 i 8 el 1979, 8 i 7 el 1982, 6 i
7 el 1986, 5 i 4 el 1990, 5 i 3 el 1993, 5 i 4 el 1996 i 7 i 6 el 2000. Les eleccions
municipals del 1979 convertiren en hegemònica la seva presència als territoris bascs,
reproduïda en les noves institucions autonòmiques (25 dels 60 escons) del 1980, a partir
de l'Estatut de Gernika, mercès a l'absentisme dels parlamentaris d'Herri Batasuna. Fruit
d'aquesta situació fou la constitució (1980), amb Carlos Garaikoetxea Urriza com
a lehendakari, d'un govern basc monocolor que permeté al PNB de governar amb
comoditat i d'encaminar tot el procés autonòmic malgrat la persistència del terrorisme
d'ETA. Consolidat com a primera força electoral i social a les tres províncies d'Àlaba,
Guipúscoa i Biscaia, amb una certa presència a Navarra (3 diputats al parlament foral),
revalidà el seu triomf als comicis autonòmics del 1984 (32 escons), però l'enfrontament
entre l'aparell del partit, dominat per Xabier Arzallus, i el lehendakari forçaren la
dimissió d'aquest, el qual, substituït per José Antonio Ardanza Garro,
protagonitzà el 1985 una escissió que donà lloc a Eusko Alkartasuna i que tornà
a repercutir negativament en els resultats de les eleccions autonòmiques del novembre (17
escons), com a resultat del qual el PNB establí un pacte de legislatura amb el PSOE basc
(1985), que es repetí (amb 22 escons) el 1990 i el 1994, que s'hi afegí EA. El 1988 el
PNB fou, amb la resta de partits bascos llevat d'HB, cosignant del pacte d'Ajuria Enea,
que estipulava una acció concertada contra ETA. El 1993 i el 1996, el PNB donà,
respectivament, el seu suport als governs en minoria socialista i popular al Parlament
espanyol. La ruptura del pacte d'Ajuria Enea el 1998 i l'anunci d'una treva per part d'ETA
precipità l'apropament del PNB a HB en l'anomenat pacte de Lizarra, de caire sobiranista,
i en una coalició de govern PNB-HB, presidit per Juan José Ibarretxe, després de les
eleccions del gener de 1999 (21 escons). Aquest viratge precipità una duríssima campanya
del PP sobre el PNB, especialment a partir de la represa dels atemptats per part d'ETA,
acusant-lo pràcticament de connivència amb ETA. Un dels resultats d'aquesta reacció fou
l'expulsió del PNB de la Internacional Demòcratacristiana, el 2000, any en que també el
PNB trencà els pactes amb HB. Tanmateix, en les eleccions anticipades de l'abril del
2001, el PNB reforçà la seva representació al parlament basc (25 escons), reforçat, a
més per la coalició amb EA, amb la qual formà govern presidit, de nou, per Ibarretxe.
Moviment Comunista (MC)
Partit polític sorgit el 1966 d'una escissió obrerista d'ETA —ETA berri—, que
l'any 1969 es transformà en Moviment Comunista Basc (Komunistak) i el 1972 esdevingué
Movimiento Comunista de España (MCE). Més tard (1976), s'estructurà com una federació
de partits nacionals i regionals. Adscrit al marxisme leninisme i al pensament de Mao
Zedong, propugna la lluita revolucionària per assolir una república popular i
democràtica, que reconegui el dret d'autodeterminació de les nacionalitats i reivindica
la independència d'Euskadi. Minoritari dins de CCOO, té una destacada presència en
lluites sectorials —feminisme, pacifisme, barris, gais, ensenyament— i els
últims anys ha mantingut una col·laboració estable amb la LCR. Al Principat (MCC), la
seva actitud nacionalista el portà, el 1974, a l'Assemblea de Catalunya i, encapçalat
per Empar Pineda i Ignasi Álvarez, participà en algunes coalicions electorals. El 1991
s'unificà amb la LCR en el grup Revolta.
Euskadiko Ezkerra (EE)
Coalició electoral basca constituïda per diferents grups de l'esquerra revolucionària
de línia marxista leninista (especialment EIA, MC i EHAS) per concórrer a les eleccions
generals del 1977. La coalició, que fou abandonada per EHAS abans dels comicis i pel MC
després, aconseguí de situar dos dels seus líders més destacats (F.Letamendia i Juan
M.Bandrés) al Congrés i al Senat, respectivament, i evolucionà posteriorment cap a
tesis més properes a l'eurocomunisme. Malgrat que mai no acceptà la violència en la
seva pràctica política, rebé en diverses ocasions el suport de l'organització ETA-PM i
el 1982 dugué a terme negociacions amb el ministeri de l'interior de l'estat espanyol per
tal de resoldre la situació jurídica de certs militants d'aquesta organització. De
resultes de la fusió amb el sector de l'EPK segregat del PCE, liderat per R.Lertxundi, el
1982 es constituí el partit polític Euskadiko Ezkerra-Izquierda por el socialismo. Al
gener del 1993, les direccions del Partit Socialista d'Euskadi i Euskadiko Ezkerra
acordaren fusionar-se i formar un nou partit amb les sigles PSE-EE.
Herri Batasuna (HB)
Coalició basca formada arran de les eleccions generals del 1979. Té l'origen en la Mesa
de Alsasua, constituïda el 1977 per forces de l'esquerra abertzale (ESB, ANV, EIA,
que l'abandonà, HASI [ex EHAS] i LAIA). El 1979 rebutjà l'estatut d'autonomia, política
que li valgué 3 escons en les eleccions generals. Segona força al parlament autonòmic
el 1980 (11 escons), posteriorment ha mantingut un espai electoral considerablement
estable: en la representació autonòmica, al País Basc obtingué 11 escons el 1984 i el
1994; 13, el 1986 i el 1990; 14, el 1998, però 7, el 2001. A Navarra foren 6 (1983 i
1995), 7 (1987 i 1991) i 8 (1999) els diputats elegits. En l'àmbit estatal, obtingué
successivament 2, 5, 4, 2 i 2 escons els anys 1982, 1986, 1989, 1993 i 1996,
respectivament. En les eleccions europees del 1987 i del 1989 obtingué un diputat.
Reivindica la retirada de les forces de seguretat de l'estat, la unificació política amb
Navarra i amb els departaments bascs de l'estat francès per a constituir el territori
basc d'Euskal Herria, i la independència a través de l'autodeterminació. Ha practicat
la confrontació sistemàtica amb els partits bascs d'obediència estatal i l'absentisme a
les cambres del govern central i, amb un parèntesi (1998-2000), a les autonòmiques,
però no així als ajuntaments. L'actitud de connivència davant el terrorisme d'ETA n'ha
fet un objectiu freqüent de la repressió policíaca i judicial i d'accions terroristes,
com ara l'assassinat del seu dirigent Santiago Brouard (1985) i del diputat a Corts Josu
Muguruza (1989). El progressiu setge a ETA, sobretot des de la creixent col·laboració
policíaca francesa i del pacte d'Ajuria Enea (1988), obrí un debat a l'interior d'HB
(contrari al pacte) sobre el suport a aquella organització, en el qual prevalgueren les
tesis menys conciliadores. Els anys següents es mantingué la no-condemna als atemptats
d'ETA, i proliferaren les mobilitzacions contra la dispersió fora del País Basc dels
presos etarres i contra les mesures policíaques, els actes vandàlics, les intimidacions
i els disturbis. Des del 1997, la creixent pressió de la societat basca i de la resta de
l'estat (suscitada sobretot pels assassinats d'ETA de personalitats, que tingueren una
gran repercussió social) accentuà l'aïllament d'HB, la direcció de la qual fou
empresonada, acusada de col·laboració amb ETA. Al març, la ruptura del pacte d'Ajuria
Enea i, al setembre, l'anunci per part d'ETA d'una treva indefinida trencaren l'aïllament
d'HB que, el mateix mes, signà, amb la resta de partits nacionalistes bascs i IU,
l'anomenada 'declaració de Lizarra', que advocava per la negociació amb ETA. Després de
les eleccions autonòmiques (octubre del 1998), Euskal Herritarrok ('Ciutadans bascs', nom
amb el qual concorria HB a la consulta) donà suport al candidat del PNB a lehendakari.
Bé que compartí amb el PNB i EA la iniciativa sobiranista de l'Assemblea de municipis
bascs (Udalbitza), el trencament de la treva d'ETA, la represa dels atemptats (desembre
del 1999) i la continuació de la violència al carrer (en basc, kale borroka),
davant de les quals HB no modificà l'actitud de connivència, comportaren al juny del
2000 la ruptura amb el nacionalisme moderat i l'abandó del parlament. En les eleccions
anticipades del maig del 2001, el fort descens del vot conduí a remodelar l'organització
i a canviar-ne la denominació, que passà a ésser Batasuna ('unitat').
A l'octubre del 1998 es presentà a les eleccions al Parlament Basc sota les sigles d'Euskal
Herritarrok. Durant els anys 2000 i 2001 HB abordà un procés de refundació que
condugué a la seva conversió en Batasuna, al juliol del 2001, de la qual es
desmarcà el corrent intern Aralar, descontent amb la línia oficial, especialment pel que
fa a la seva actitud envers l'actuació d'ETA. Al maig del 2001 hagué d'afrontar la
il·legalització de les seves joventuts.
Eusko Alkartasuna (EA)
Partit basc creat el 1986 a partir de l'escissió en el PNB d'un sector encapçalat per
Carlos Garaikoetxea. En les eleccions del 1986 i el 1990 esdevingué la quarta força dels
parlaments autonòmics del País Basc i Navarra amb 13 i 9 escons, i 4 i 3 escons,
respectivament, però la seva presència es reduí posteriorment a 8 (1994) i a 6 (1998)
diputats al País Basc i a 2 (1995) i 2 (1999) escons a Navarra. En les eleccions al
Parlament Europeu del 1987 i el 1989 aconseguí un diputat per la coalició Europa dels
Pobles, integrada dins del grup nacionalista i ecologista Arc Iris, escó perdut el 1994
però recuperat el 1999. El 1998 entrà al govern de Juan José Ibarretxe i ocupà tres
conselleries del govern basc. Des del 1999 el partit és presidit per Begoña Errazti. En
les eleccions generals del 2000 aconseguí un diputat. Al maig del 2001, en coalició amb
el PNB, obtingué 8 escons i s'incorporà en el nou govern basc.
KAS
Koordinadora Abertzale Sozialista. Va elaborar un programa per a la
independència d'Euskadi.
|
|
Altres partits nacionalistes o
regionalistes. |
Partido Andalucista (PA)
Organització política creada pel juliol del 1976 enquadrant diversos nuclis andalusistes
sorgits d'ençà del 1965 i que, el 1973, s'estructuraren en l'Alianza Socialista de
Andalucía. Partint d'un regionalisme popular-proletari que associava la idea d'autonomia
a les de reforma agrària, retorn de l'emigració, etc, desembocà en un nacionalisme de
tons tercermundistes que responsabilitzava les zones riques de l'estat espanyol
(Catalunya, País Basc) de l'empobriment andalús. Sota la direcció d'Alejandro Rojas
Marcos, adoptà el nom de Partido Socialista de Andalucía, fou membre de la Federació
de Partits Socialistes i, després d'una fracassada coalició amb el PSP (1977), el
1979 obtingué un considerable triomf i 5 diputats a corts. La seva tortuosa política
d'aliances, però, i diverses crisis internes li valgueren severes desfetes el 1982
(només 3 diputats al parlament andalús i cap escó a Madrid). El 1982 Miguel Ángel
Arredonda substituí Rojas Marcos en la secretaria general i el 1984 el partit canvià el
nom pel de Partido Andalucista, tot accentuant el seu caràcter nacionalista i renunciant
al socialisme i al marxisme. En les eleccions autonòmiques del 1986 obtingué 2 escons,
10 el 1990, 3 el 1994, 4 el 1996 i 5 el 2000. En 1996-2000 governà en coalició amb el
PSOE. Implantat a Catalunya des del 1977, hi menà campanyes de captació del vot immigrat
(2 escons el 1980), qualificades de lerrouxistes. Posteriorment es diluí en altres
partits.
Partido Socialista de Andalucía (PSA)
Nom del Partido Andalucista fins el 1984.
Partido Galleguista (PG)
Agrupació política que, creada amb el nom de Partido Nacionalista Gallego, prengué
aquest nom el 1931. Tingué importància en el desvetllament nacional de Galícia. Els
seus màxims dirigents i diputats foren Alfonso Rodríguez Castelao i Ramón Otero
Pedrayo. Reconstruït en la legalitat després del 1977, el 1984 un sector s'integrà dins
la Coalición Galega i un altre optà per la renovació sota la direcció de Xesús Manuel
Suárez.
Bloque Nacionalista Galego (BNG)
Partit nacionalista gallec fundat el 1982. En el seu origen fou una agrupació de partits
nacionalistes d'esquerres. Liderat des de la seva fundació per Xosé Manuel Beiras, els
conflictes interns i l'escassa implantació el dugueren a abandonar el radicalisme inicial
i a situar-se al centreesquerra, amb la qual cosa els seus resultats electorals
experimentaren una progressió: d'un diputat autonòmic el 1985, passà a 5 el 1989, a 13
el 1993 i a 18 el 1997 (segona força política gallega). El 1996 aconseguí
representació al Congrés (2 diputats), que augmentà a 3 el 2000. En les municipals del
1999 només obtingué 13 alcaldies, per bé que de ciutats importants com ara Vigo, Ferrol
i Pontevedra.
Unió Valenciana (UV)
Partit polític regionalista valencià fundat a València el 1982 per V.González Lizondo
i sectors de la dreta regionalista i de Coalición Popular. Té com a referència
ideològica el secessionisme lingüístic del català i la defensa d'una 'llengua
valenciana' amb normativa diferent de la catalana. Tot i que Lizondo fou fundador i
president del partit (1982-95) les tensions amb el sector liderat pel nou president,
H.Villalba, determinaren la seva expulsió pel novembre del 1996. Unió Valenciana
obtingué un escó en les eleccions generals del 1986, 2 en les del 1989 i un en les del
1993 i el 1996. Al Parlament valencià aconseguí 6 escons els anys 1987 i 1991 i 5 el
1995. Aquest any, UV féu un pacte de govern amb el PP que li atorgà la presidència de
les Corts Valencianes i una conselleria. Amb el concurs d'UV, el govern valencià
mantingué posicions bel·ligerants contra institucions culturals valencianes i contra la
normalització lingüística en general. En les eleccions del 1999 UV patí una forta
davallada i no aconseguí cap escó al Parlament valencià. Aquest mateix any Villalba fou
substituït per J.M.Chiquillo en la presidència del partit.
Movimiento para la Autodeterminación y
la Independencia del Archipiélago Canario
Organització nacionalista canària sorgida el 1963 per a
l'assoliment d'una República Guanxe Africana, independent i socialista. Liderat per
Antonio Cubillo i amb el suport polític d'Algèria, des d'on emetia l'emissora "La
Voz de Canarias Libre", en 1975-77 desenvolupà la seva màxima activitat armada,
propagandística i diplomàtica intentant, al si de l'OUA, de demostrar l'africanitat de
les Canàries i de forçar-ne la independència. El 1978 es dissolgué.
Coalición Canaria (CC)
Coalició de partits regionalistes canaris, fundada el 1993. Resultat de l'aliança al
voltant de la Agrupación de Independientes de Canarias, el 1995 i el 1999 fou la força
més votada en les eleccions autonòmiques de Canàries (21 i 24 escons), on des
d'aleshores governa en coalició amb el Partido Popular. Té representació al Congrés
dels Diputats (quatre escons el 1996 i el 2000) i al Senat (1 i 4 senadors). Des del 1999
n'és el president Paulino Rivero.
|
|
Altres partits. |
Partit Carlí
Partit polític constituït amb una de les tendències en què es dividí el carlisme.
Alhora que continuació històrica d'aquest, en bandejà l'aspecte integrista i
tradicionalista i adoptà un accent marcadament socialista. Es constituí en l'acte de
Montejurra del 1965. Presidit pel príncep Carles Hug de Borbó-Parma,
s'estructurà en forma federal, d'acord amb les diferents nacionalitats i regions de
l'estat espanyol (als Països Catalans: el Partit Carlí de Catalunya, el Partit Carlí
del País Valencià i el Partit Carlí de les Illes). Fou legalitzat pel juliol del 1977,
després de les primeres eleccions democràtiques postfranquistes. Havent renunciat
explícitament Carles Hug a la reivindicació dinàstica, el partit participà a través
de J.M.Zavala, M.Zufía i d'altres, en l'oposició democràtica de l'estat espanyol,
sobretot al País Basc, a les Illes —on, dirigit per Josep M.Biarnés, publicà
"Endavant"—, al País Valencià —Laura Pastor hi impulsà
"Quaderns d'Alternativa"— i a Catalunya. El Partit Carlí de Catalunya fou
membre de l'Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques, edità
"Avancem" i tingué per caps Josep Badia i Josep Ll.Herrera (1978). Incapaç de
conquerir un espai polític propi, entrà en crisi el 1980 amb la dimissió de Carles Hug,
i es dissolgué.
|
|
Les organitzacions sindicals. |
Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus
membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel
proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat
camperol, que agrupa els treballadors del camp; el
sindicat agrícola, que agrupa
sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació
d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants,
que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment
sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions
relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític.
La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera.
Unió General de Treballadors (UGT)
Central sindical de l'estat espanyol. El congrés
fundacional, per iniciativa del Centre Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12
al 14 d'agost de 1888, amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats
obreres de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, bàsicament.
El primer consell estatal fou presidit per A.García Quejido. Formada inicialment per 29
societats i uns 3 300 afiliats, no aconseguí d'implantar-se a Catalunya, però sí a
Madrid (hi acollia la meitat dels seus afiliats), al País Basc (on destacà el seu
dirigent F.Perezagua) i Astúries. Fou un sindicat de classe, democràtic, moderat,
disciplinat, d'ideologia socialista i molt influït pel Partido Socialista Obrero
Español. Utilitzà la tàctica de les vagues pacífiques i ben organitzades per a
aconseguir millores en la condició del proletariat; conjuntament amb el PSOE, creà
associacions assistencials i de resistència, cooperatives de consum i cases del poble.
Malgrat l'oposició del dirigent ugetista català J.Comaposada, el 1899 el consell estatal
es traslladà a Madrid, on P.Iglesias ocupà la presidència i García Quejido la
secretaria general. La UGT s'organitzà inicialment en federacions d'oficis i el 1925
adoptà el sistema actual de federacions d'indústria. El 1890 celebrà per primer cop l'u
de maig. El seu creixement fou lent, però mantingut: 29 000 afiliats l'any 1901, 57 000
el 1905, 78 000 el 1911, 148 000 el 1913, 211 000 el 1920, fins a arribar a 277 000 el
1930. Era constituïda en la seva major part per obrers industrials. La seva línia
reformista l'enfrontà amb els anarquistes, bé que hi aconseguí algunes enteses, com ara
la que protagonitzà A.Fabra i Ribas el 1909 a Catalunya. En alguns moments prengué
actituds clarament revolucionàries, com per exemple arran de la convocatòria de la vaga
general del 1917. En la dècada del 1910 augmentà la seva influència entre el
proletariat miner, on destacaren els seus dirigents M.Llaneza i R.González Peña; a
partir del 1920 inicià la seva penetració en els medis camperols d'Andalusia. Després
de l'escissió comunista del PSOE (1921), es consolidà la línia reformista, impulsada
per F.Largo Caballero i J.Besteiro. Malgrat condemnar el cop d'estat del general Primo de
Rivera, el seu secretari general Largo Caballero fou secretari d'estat i la UGT aprofità
la tolerància de què gaudí per part del dictador i el fet d'ésser l'única central
sindical en la legalitat per a intervenir en els comitès paritaris, consolidar-ne
l'organització i estendre'n la influència en les zones rurals d'Extremadura, Castella i
Aragó. Es negà, en contra del parer de J.Besteiro, a participar en l'Assemblea Nacional
creada pel dictador, i s'uní al moviment revolucionari que dugué la República. Un fruit
d'aquesta influència en els medis camperols fou la creació, el 1930, de la Federació
Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT), que aconseguí un creixement espectacular
(dels 36 000 afiliats inicials a més de 451 000 l'any 1933). En instaurar-se la
República, la UGT era la central sindical més influent, i el seu creixement augmentà de
manera considerable, fins al punt de sobrepassar el milió d'afiliats l'any 1932.
Tanmateix, no foren ateses les seves reivindicacions pels primers governs de la
República, que comptaven amb participació socialista, i això afavorí la seva
radicalització. En produir-se la victòria electoral de les dretes (1933), s'hi imposà
la línia d'unitat proletària defensada aleshores per Largo Caballero, que fou elegit
secretari general al gener del 1934. La UGT formà part de l'Aliança Obrera, que
tingué la seva màxima realització a Astúries, on impulsà, amb la col·laboració de
la CNT, l'aixecament revolucionari de l'octubre del 1934; malgrat el fracàs del moviment,
el prestigi de la UGT en sortí enrobustit. El 1935 s'hi incorporà la Confederació
General del Treball Unitària, d'influència comunista. Participà en el Front Popular
del 1936, però es negà a formar part del govern i buscà una aliança amb la CNT. En
produir-se la insurrecció militar del juliol del 1936, la UGT, juntament amb la CNT,
tingué un paper decisiu en la victòria republicana a les principals ciutats de l'estat
espanyol, i formà part dels organismes revolucionaris que es crearen en els primers dies
de la guerra civil. Més tard, en formar-se el govern Largo Caballero, la UGT donà suport
a la legalitat republicana. Durant la guerra, la influència comunista hi cresqué, i una
nova directiva, presidida per R.González Peña, donà suport al govern Negrín. Amb la
victòria del general Franco, la UGT fou declarada il·legal, el seu patrimoni confiscat i
la seva organització destruïda. Es reorganitzà a l'exili i, malgrat la repressió a
què fou sotmesa a l'interior del país, subsistí en la clandestinitat i formà part de
diversos organismes de l'oposició democràtica al règim franquista. Fou membre de la
Federació Sindical Mundial i, més tard, de la Confederació Internacional de Sindicats
Lliures, a través de la qual denuncià davant de la OIT la violació dels drets sindicals
per part del govern franquista. El 1961 formà l'Aliança Sindical amb la CNT i, al País
Basc, amb la Solidaritat de Treballadors Bascs. Es negà a participar en el moviment de
les Comissions Obreres i demanà el boicot a les eleccions sindicals organitzades per la
CNS. Mort el dictador, fou legalitzada (1977) i aconseguí un ressorgiment espectacular:
al final del mateix any superava la xifra d'1 300 000 afiliat0, notablement implantada als
Països Catalans, Andalusia, País Basc i Madrid. La seva estratègia es basà en
l'establiment d'acords marc amb la gran patronal (CEDE) i amb el govern, sobretot des de
l'accés dels socialistes al poder (1982). La seva vinculació al PSOE es veié greument
afectada arran de la dimissió de N.Redondo i altres càrrecs sindicals de llur escó
parlamentari (1977) i, sobretot, arran de la convocatòria de diverses vagues generals,
juntament amb Comissions Obreres, com a protesta per la política econòmica del govern
socialista (1988, 1992 i 1994). En 1976-94 en fou el secretari general Nicolás Redondo i,
a partir d'aquest darrer any, Cándido Méndez, el qual inicià un apropament a la
patronal i al govern. La relació amb el govern es deteriorà a partir del 1999, any en
què el PP assolí la majoria absoluta; el 2002 impulsà una convocatòria de vaga general
juntament amb Comissions Obreres en rebuig a la política social del PP. És el segon
sindicat espanyol quant a nombre de militants i el primer des del 1982, quant a delegats
sindicals.
Confederació Nacional del Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu primer congrés, constitutiu, del
8 al 10 de setembre de 1911 al Saló de Belles Arts de Barcelona. Després de la
desaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la primera
manifestació d'un reagrupament de societats obreres, amb influència anarquista, fou Solidaritat
Obrera, la qual intentà, des de l'abril del 1909, de preparar una "conferència
obrera nacional". Els fets de la Setmana Tràgica n'ajornaren la realització. A la
fi, es reuní a Barcelona un congrés obrer regional de Catalunya els dies 30 i 31
d'octubre i 1 de novembre de 1910. Hi assistiren delegats de 106 societats (79 del
Principat), amb representacions d'arreu d'Espanya, principalment d'Andalusia, Galícia i
Astúries (Gijón i La Felguera), de València, Alcoi i Múrcia, i també de Palma de
Mallorca. En el congrés figuraren anarquistes influïts pel sindicalisme revolucionari
francès, com Josep Negre, Tomàs Herreros o Pere Sierra i Àlvarez, però també
socialistes i una gran majoria de delegats no adscrits a cap de les dues tendències. Per
84 vots contra 14 i 3 abstencions hom decidí de constituir una "Confederació
General del Treball Espanyola". Poc temps després, el domini dels
anarcosindicalistes en la nova central fou afavorit per la retirada dels socialistes. En
l'assemblea constitutiva de la Confederació Nacional del Treball del 1911 foren
representats 140 sindicats i 26 571 afiliats (78 i 11 883 dels quals corresponien a
Catalunya); el més important fou la decisió presa, secreta, d'anar a la vaga general,
que s'uní a una mesura semblant adoptada per la UGT en solidaritat amb els miners en vaga
de Biscaia. La vaga fou efectiva només a Saragossa i a València; els fets de Cullera
serviren de pretext per a desencadenar una àmplia repressió i declarar il·legal la CNT.
Posteriorment, les accions terroristes de Pardiñas (que provocà la mort de Canalejas el
1912) i de Sancho Alegre (que atemptà contra Alfons XIII el 1913) en demoraren la tornada
a la legalitat fins al juliol del 1914. Aquells anys, residint el "comitè
nacional" de la CNT, clandestinament, a Barcelona, en foren secretaris Josep Negre,
Francesc Miranda i Francesc Jordan. En 1914-18 es produí la veritable organització
espanyola de la CNT. Després de les polèmiques entorn de l'actitud favorable que
Kropotkin, Grave, Malato, etc, tenien envers els aliats, el congrés internacional contra
la guerra, reunit a Ferrol pel maig del 1915, permeté uns contactes inicials entre
destacats militants de diverses regions. Uns quants anys després la CNT celebrà una
"conferència nacional" a València, primera reunió regular amb representacions
d'arreu d'Espanya des del 1911. A instàncies de Seguí, Pestaña, Quintanilla, etc, hom
decidí de demanar a la UGT una acció mancomunada contra l'encariment de la vida. Les
relacions entre aquestes dues centrals possibilitaren l'aturada del 18 de desembre de 1916
i facilitaren posteriorment l'acord de preparar una vaga general indefinida per a la
consecució de "canvis fonamentals en el sistema" (març del 1917), i també,
finalment, la intervenció de la CNT en el moviment revolucionari de l'agost del 1917. La
reorganització de la CNT, ja evident amb la constitució de les regionals del Nord i
d'Andalusia el 1918, fou especialment impulsada pel congrés de Sants, de la
regional catalana, el 1918. Després de llargues discussions, els delegats aprovaren la
formació dels "sindicats únics", és a dir, la integració dels vells
sindicats d'ofici en uns nous sindicats d'indústria. Hom afirmà així mateix el
contingut anarcosindicalista de la CNT, bé que només pogué arribar a l'acord de
recomanar "preferentment" l'ús de la tàctica de l'acció directa. Salvador
Seguí tornà a ésser elegit secretari general del comitè regional i fou reconstituït
el comitè nacional amb Buenacasa, Boal, Andreu Miguel, etc. Més endavant, l'enfortiment
organitzatiu de la Confederació s'acomplí encara gràcies a l'adhesió de la Federació
Nacional de Treballadors Agrícoles (congrés de València, al desembre del 1918), que
impulsà alhora la creació de la Regional de Llevant (1919). Al començament del 1919 la
CNT i en especial la força dels sindicats únics foren posats a prova per la vaga de La Canadenca,
a Barcelona, que fou seguida, poc temps després, d'una vaga general pel total
alliberament dels empresonats. Els principals dirigents cenetistes, encapçalats per
Seguí, intentaren d'imposar una certa moderació i acceptaren la constitució d'una
comissió mixta d'arbitratge amb la patronal (setembre), però no pogueren evitar, ultra
les crítiques dels elements anarquistes més intransigents, que aquella declarés el
locaut (novembre del 1919 — gener del 1920). En aquesta situació se celebrà el
segon congrés de la CNT, conegut per Congrés de La Comedia (1919). La Regional
Catalana hi aportà 128 delegats en nom d'uns 427 000 obrers; la de Llevant, 71 i 132 000;
a part la Regional Andalusa (amb uns 90 000 treballadors afiliats), la resta de regionals
tenia una xifra molt inferior d'afiliats: uns 28 000 la del Nord, uns 1 8000 la
d'Astúries, etc. En un ambient d'eufòria, que facilità el triomf dels elements més
intransigents, el congrés rebutjà la posició dels asturians favorable a la negociació
amb la UGT i donà a aquesta un termini de tres mesos perquè ingressés dins la CNT. Els
sindicats únics foren acceptats, però no les federacions nacionals d'indústria; hom
insistí en el paper de les federacions locals, comarcals i regionals, afirmant alhora que
la finalitat de la CNT era la realització del comunisme llibertari i condemnant qualsevol
organisme mixt de negociació amb la patronal. A més, hom decidí l'adhesió provisional
a la Tercera Internacional. Després del congrés, però, la CNT fou gairebé totalment
absorbida per la situació creada a Catalunya, on, amb la intervenció activa de la
Federació Patronal, els governadors civils de Barcelona, el comte de Salvatierra (1920) i
després el general Martínez Anido (1920-22), desenvoluparen una violenta política
repressiva. Víctimes d'aquesta situació foren, d'una banda, una gran quantitat d'obrers
morts (més de 600 a Barcelona); cal esmentar l'advocat Francesc Layret (1920), i diversos
coneguts militants. D'altra banda, el contraterrorisme més o menys lligat a la CNT
(destacà en aquest sentit l'acció dels grups Solidarios i Crisol, amb Ascaso, Durruti,
Torres Escartín, Garcia Oliver, etc) causà la mort, en aquells anys, del comte de
Salvatierra (1920), Dato (1921), etc. Seguí, Boal, i Quemades havien intentat de
respondre a l'onada d'atemptats mitjançant el signament, al setembre del 1920, d'un nou
pacte amb la UGT, però un mes després Martínez Anido empresonà 64 coneguts dirigents
cenetistes i n'envià 26 al castell de la Mola de Maó (Seguí, Viadiu, Paronas,
l'advocat Companys, etc, 1920-22); el pacte es trencà en negar-se la UGT a prestar suport
a una vaga general de protesta. Les detencions i l'apogeu del pistolerisme afavoriren
l'ascensió de nous quadres probolxevics (a mitjan 1921 Nin substituí Boal en la
secretaria del comitè nacional). Quan encara Pestaña no havia tornat de Rússia (on
assistí al segon congrés de la Tercera Internacional del 1920), el ple de regionals de
Lleida (abril del 1921) envià com a delegats al primer congrés de la ISR els
procomunistes Maurín, Nin, Arlandis, Ibáñez i l'anarquista Gastón Leval. S'obrí així
un període de fortes polèmiques internes i, finalment, reconstituït un comitè nacional
"anarcosindicalista" amb Peiró i alliberats els presos de la Mola, la
conferència nacional de Saragossa (juny del 1922), després d'escoltar l'informe de
Pestaña, retirà l'adhesió a la Tercera Internacional i decidí d'unir-se a l'AIT. El
1923 moriren encara víctimes del terrorisme Salvador Seguí i Francesc Comas (Paronas)
i, entre altres, el cardenal Soldevila. Davant el cop d'estat de Primo de Rivera, la CNT
intentà la vaga general, que no fou secundada per la UGT i fracassà. Fou declarada
il·legal dies després del ple de regionals de Sabadell (maig del 1924). La qüestió
dels presos (el 1930 eren prop de 9 000) i la necessitat del restabliment de les
llibertats ciutadanes que permetessin una reorganització de la CNT feren que, des de
diferents bandes i tendències, molts militants cenetistes s'unissin a les conspiracions
contra la Dictadura (relacions amb Macià, fets de Vera de Bidasoa i assalt a la caserna
de les Drassanes de Barcelona, el 1924; conspiració de la nit de Sant Joan i complot del
Puente de Vallecas, el 1926; moviment encapçalat per Sánchez Guerra, el 1928). Alhora,
començaren fortes polèmiques entorn del contingut anarquista de la CNT (que enfrontà
primer els grups anarquistes residents a França i després la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) amb els "sindicalistes" Peiró, Pestaña, López, etc) i
entorn dels comitès paritaris (defensats per Pestaña i violentament combatuts per
Peiró). El 1930 continuà la presència cenetista en les conspiracions; alguns dirigents
acceptaren públicament una aproximació amb els grups republicans (especialment a
Catalunya, signament del manifest d'"intel·ligència republicana", constitució
del comitè pro amnistia) i, en produir-se una certa legalització de la CNT, aquesta es
reorganitzà ràpidament (al novembre aconseguí a Barcelona la vaga general, que adoptà
un caire antimonàrquic i revolucionari). Proclamada la Segona República, aviat
aconseguí uns 800 000 afiliats, conservant el tradicional domini sindical als Països
Catalans, a l'Andalusia oriental i a Aragó. D'altra banda, començà obertament una
lluita de tendències que afrontà "sindicalistes", partidaris d'aprofitar el
règim per a desenvolupar organitzativament la CNT, i la FAI i els grups d'acció (grups
de defensa confederal). Inicialment majoritaris, els dirigents més coneguts pogueren, en
el congrés del juny del 1931 celebrat a Madrid, imposar les federacions nacionals
d'indústria, però no evitar les crítiques a les relacions mantingudes amb els
"elements polítics" ni l'afirmació d'una clara intransigència envers les
corts constituents republicanes. Malgrat el Manifest dels Trenta (signat a l'agost
del 1931 per Pestaña, Peiró, López, Fornells, Clara, etc), els faistes i els
"anarcobolxevics", afavorits pel desenvolupament d'un extens moviment
reivindicatiu i alhora per la política de Largo Caballero des del ministeri de treball,
aconseguiren d'aguditzar l'enfrontament de la CNT amb la República (vaga de la
Telefònica, fets de Sevilla, conflicte metal·lúrgic a Catalunya, etc) i d'iniciar
moviments insurreccionals (pel gener del 1932 a l'alt Llobregat, i pel febrer a Terrassa),
com també de substituir en els òrgans de direcció els trentistes (especialment
en el comitè nacional i en el comitè de la regional catalana). Finalment, a l'expulsió
dels sindicats seguí la dels afectes al BOC (federacions locals de Lleida, Girona i
Tarragona) de Sabadell (setembre del 1932) i la defecció dels principals sindicats de
Llevant (metall, transports, fusta); el ple del març del 1933 a Barcelona sancionà
l'escissió dels ja anomenats sindicats d'oposició. Després del moviment
revolucionari del gener del 1933 (amb repercussions especials a Cerdanyola-Ripollet, País
Valencià i Casas Viejas), de la intensa campanya abstencionista del novembre del 1933
(que facilità el triomf de les dretes) i del moviment del desembre del 1933 (que només
tingué importància a Aragó), el fracàs de les tàctiques insurreccionals, que
esgotaren granment la força de la CNT, el 1934 afavoriren, malgrat l'oposició dels
dirigents faistes catalans, el ressò que obtingué l'actitud de la regional asturiana
favorable a la unió amb la UGT dins l'Aliança Obrera. En el moviment d'octubre
del 1934, la CNT només hi participà clarament a Astúries; però, davant la repressió
que se'n seguí, les posicions "aliancistes" penetraren també a Catalunya, i en
ocasió de les eleccions del febrer del 1936 els dirigents cenetistes afavoriren de fet el
vot frontpopulista. Després, en el congrés de Saragossa (maig del 1936), amb
representacions de 550 595 afiliats (60 621 dels sindicats d'oposició), triomfaren les
tendències faistes; el reingrés dels sindicats d'oposició es produí sense condicions;
el projecte de pacte amb la UGT aprovat exigia a aquesta la renúncia a qualsevol
col·laboració política o parlamentària i, finalment, el que havia d'ésser un programa
revolucionari fou només de fet l'enunciació de l'anomenat comunisme llibertari.
La CNT prengué una part molt activa en la lluita contra l'aixecament militar del 19 de
juliol de 1936. La intervenció en la majoria dels organismes revolucionaris sorgits
aleshores, dugué els dirigents cenetistes i faistes a acceptar la col·laboració
política i fins i tot la necessitat de reconstitució de les institucions republicanes. A
Catalunya, després d'imposar el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya,
acabaren entrant en el consell de la Generalitat (setembre del 1936). A València, des del
mateix mes de juliol formaren part del comitè executiu popular. Solament a Aragó
intentaren un domini exclusiu (Consell d'Aragó). Entraren, al novembre del 1936, al
govern de Largo Caballero (Peiró, López, Garcia Oliver i Frederica Montseny).
Posteriorment, la CNT hagué d'enfrontar-se, a part l'organització d'una disciplina
militar i d'una centralització econòmica, a la política dels comunistes, d'apropament
als sectors no obrers. Els fets de Maig del 1937 canviaren granment la relació de
forces del poder dins la República. La CNT es negà de moment a defensar el govern
Negrín i féu costat a Largo Caballero; poc temps després, pel juny, fou bandejada del
consell de la Generalitat a Catalunya. A partir d'aleshores s'accentuà el procés de
revisió ideològica, impulsat sobretot per Horacio Prieto i per Marià R. Vázquez,
secretari del comitè nacional; adoptà un funcionament intern més centralitzat i,
alhora, elaborà un programa d'economia mixta amb nacionalitzacions, col·lectivitzacions
i municipalitzacions (plens del setembre del 1937 i gener del 1938 a València). Pel març
del 1938, establí amb la UGT un comitè d'enllaç i ingressà en el comitè del Front
Popular; al mes següent tornà a entrar al govern (Segundo Blanco) i s'uní així al
programa de Negrín. Finalment, la crisi produïda per la pèrdua de Catalunya provocà,
per part de la CNT del Centre, el suport al Consell de Defensa de Casado, com també
l'ofensiva de les tropes de Mera contra l'intent comunista de mantenir l'autoritat de
Negrín i continuar la resistència (març del 1939). En l'exili, l'entrada d'Horacio
Prieto i d'Expósito Leiva en el govern de Giral desencadenà l'escissió de la CNT
(octubre del 1945, Tolosa): la CNT "apolítica" fou mantinguda per Esgleas,
Montseny, Alaix, Peirat; la "política", per Horacio Martínez Prieto, Diego
Abad de Santillán, Buenacasa, Juan López, etc.
A l'interior, malgrat la fortíssima repressió de què fou objecte a partir del 1939
—deu comitès nacionals desarticulats fins el 1945—, la Confederació mantingué
una notable presència clandestina, tant en la lluita sindical (60 000 militants a
Catalunya el 1951) com en l'acció armada antifranquista,), i fou la primera força
d'oposició a la dictadura fins a mitjan dècada dels anys cinquanta. Després, mentre a
l'exili se succeïen les discòrdies i els intents de reunificació (1961, congrés de
Llemotges), l'afeblida CNT de l'interior establia pactes amb altres grups (1962, Alianza
Sindical Obrera amb UGT i SOC) i alguns dels seus elements temptejaven l'entesa amb la CNS
verticalista (1965). A partir del 1970 sorgiren nuclis llibertaris joves i autònoms que,
juntament amb els cenetistes "històrics", feren possible, des del 1975, la
reconstrucció orgànica de la CNT (Assemblea Confederal de Catalunya, febrer del 1976) i
la reaparició de la seva premsa (Solidaridad Obrera, "CNT" a Madrid,
"El Llibertari" a Girona, "Catalunya" a Barcelona, "La Colmena
Obrera" a Badalona, etc) abans o després de la legalització (maig del 1977). La
diversitat de corrents interns, però, i la precarietat de la reorganització provocaren
una nova crisi: en el V Congrés (desembre del 1979) s'imposà el sector intransigent,
vinculat a l'exili de Tolosa (F. Montseny) i a les posicions històriques de la FAI,
mentre que el sector renovador, representat per Enric Marco, amb un ampli suport al País
Valencià, Catalunya, Cantàbria, Canàries, etc, impugnava el Congrés i, sense renunciar
a les sigles CNT, establia la seva pròpia estructura orgànica.
Unió Sindical Obrera (USO)
Sindicat obrer, fundat clandestinament a Astúries el 1960 amb motiu de la conflictivitat
laboral a les mines asturianes. Malgrat la incorporació de sectors de militància
cristiana (JOC, GOAC), l'USO ha estat sempre un sindicat aconfessional. Inicialment
col·laborà amb Comissions Obreres, que abandonà (pels volts del 1968), en
consolidar-s'hi l'hegemonia del partit comunista. El 1969 s'hi integrà la Federació
Catalana de la UGT. El 1974 fou reconeguda per l'OIT. De vocació independent, impulsà un
socialisme autogestionari que intentà desmarcar-se del PSOE i de la UGT. Alguns militants
de l'USO intervingueren en el procés de creació del Partit Socialista de Catalunya
(Congrés) i de la Federació de Partits Socialistes. El 1977 assolí la legalitat i
celebrà, a Madrid, el seu primer congrés confederal. El 1977 una escissió dirigida per
l'antic secretari general José María Zufiaur, s'integrà a la UGT. Dirigida per Manuel
Zaguirre, l'USO no ha assolit mai el 10% que la llei demana a les centrals sindicals
d'àmbit estatal.
Comissions Obreres (CCOO)
Sindicat de l'estat espanyol. Sorgida de les organitzacions obreres amb caràcter
espontani i unitari durant les vagues dels minaires asturians en 1962-63 (bé que la
primera Comissió Obrera datava del 1958 a Gijón), conegué una ràpida difusió al si de
la classe obrera a Biscaia, Madrid, Catalunya (1964) i altres zones industrials, i
protagonitzà les vagues de 1965-67, sota l'impuls conjunt de comunistes, socialistes,
catòlics, sindicalistes, etc. A partir del 1966, el moviment penetrà, a través de les
eleccions sindicals, en les estructures oficials de la CNS verticalista, però fou
declarat il·legal (1967) i sofrí, ultra una severa repressió, diverses crisis internes
que hi afavoriren el predomini del PCE. Mort Franco, en 1976-77 diversos sectors
minoritaris se'n separaren, cosa que donà lloc al Sindicat Unitari i a la CSUT, i CCOO
esdevingué un sindicat de tipus més clàssic —Confederació Sindical de Comissions
Obreres— d'estructura federal, vinculat al PCE-PSUC. N'han estat dirigents històrics
Nicolás Sartorius i Marcelino Camacho, el qual fou secretari general de l'organització
entre el 1976 i el 1987, any que fou substituït per Antonio Gutiérrez. El sindicat
s'oposà frontalment a la política econòmica i laboral del govern socialista fins als
primers anys noranta, estratègia a la qual s'uní, des del 1988, la UGT malgrat la pugna
que mantenia amb aquesta organització sindical per l'hegemonia en el moviment obrer.
Ambdues organitzacions protagonitzaren mobilitzacions massives, especialment la vaga
general del 14 de desembre de 1988. Posteriorment, CCOO encapçalà els moviments contra
la política de reconversió industrial duta a terme a Astúries i el País Basc. Als
primers anys noranta la direcció inicià un viratge en la seva estratègia i adoptà
postures més conciliadores amb la patronal, motiu pel qual es produïren una sèrie
d'enfrontaments interns que culminaren en la destitució de M.Camacho de la presidència
del sindicat el 1996. En el 7è Congrés Confederal, celebrat el 1999, Antonio Gutiérrez
deixà la secretaria general de la confederació, que passà a ser ocupada per José
María Fidalgo Velilla. La Comissió Obrera Nacional de Catalunya, constituïda el 1966,
tingué com a secretari general des del 1973 a Josep Lluís López Bulla, al qual succeí
Joan Coscubiela el 1996. Publica "Lluita Obrera" i, a les Balears,
"Unidad".
|
|
Organitzacions terroristes. |
ETA
Sigla d'Euskadi ta Askatasuna ('País Basc i llibertat'),
organització basca revolucionària clandestina. Creada el 1959 per grups d'estudiants de
Guipúscoa i de Biscaia organitzats al voltant de la revista "Ekin" ('fer',
'treballar'; 1952), es definia com a nacionalista, aconfessional i democràtica. En
1959-61 aparegué "Zutik" ('dempeus'), l'òrgan oficial, i la lluita fou de
caràcter marcadament propagandístic. Les assemblees I (1962), II (1963), III (1964) i IV
(1965) concretaren la teoria i les formes d'organització d'ETA. La V assemblea
(196667), arran de la qual sorgí el Movimiento Comunista de España, definí els fronts
de lluita obrer, cultural, polític i militar, i l'organització inicià, així mateix,
les accions armades d'envergadura, que provocaren tres estats d'excepció seguits entre el
1968 i el 1969 i un sorollós procés a Burgos al desembre del 1970, contra setze dels
seus militants. La VI assemblea (1970) produí una escissió, i molts dels seus militants
passaren a formar part de la Lliga Comunista Revolucionària (1972). El 1973, tot i la
mort d'Eustakio Mendizabal, un dels màxims dirigents, el 20 de desembre ETA atemptà
mortalment a Madrid contra el president del govern espanyol, l'almirall L.Carrero Blanco.
El 1974 hom replantejà el debat sobre la utilització de la lluita armada, conflicte
resolt amb una nova escissió en dues branques independents: militar (M), partidària de
la violència, i politicomilitar (PM), favorable a combinar operacions armades amb accions
de masses. A la VII assemblea d'ETA-PM (1976) es formà el nucli de tendència marxista
leninista que donà lloc a Euskadiko Ezkerra el 1977. La fi del franquisme portà
una treva, iniciada al desembre del 1976, en la qual ETA-M donà suport en les eleccions
generals a les forces abertzale aplegades a Alsasua (1977), de les quals sorgiria Herri
Batasuna. Al maig d'aquest any, ETA reprengué l'activitat terrorista, tot
condicionant l'establiment de negociacions a l'anomenada alternativa KAS (Koordinadora
Abertzale Socialista), consistent en la unificació de les comunitats autònomes de
Navarra i el País Basc, la retirada de l'exèrcit i les forces policíaques i
l'autodeterminació del poble basc. El 1982 tingué lloc una nova escissió dins ETA-PM,
que deixà fora els membres menys radicals. Des del 1983 les accions violentes restaren
protagonitzades per ETA-M, la qual, si bé concentrà l'activitat al País Basc, atemptà
sovint en altres parts de l'estat espanyol, sobretot a Madrid i a Navarra, i també a
Catalunya. El 1983, el govern espanyol posà en pràctica una política de reinserció amb
exetarres que havien rebutjat els mètodes de l'organització. Al final d'aquest mateix
any, aparegueren uns Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), que atemptaren
mortalment contra presumptes membres d'ETA i que posteriorment foren desarticulats. Des
del 1986, el govern francès inicià una col·laboració més estreta amb l'espanyol, en
la qual destacà la detenció i extradició de diversos militants d'ETA, la
desarticulació del grup afí a ETA Iparretarrak (1990) i el desmantellament de diversos
arsenals, com ara el de Bidart (1992), en el qual fou detingut, també, un dels màxims
dirigents, Francisco Múgica Garmendia. Bé que el 1989 tingueren lloc contactes entre
l'organització terrorista i el govern a Alger, ETA continuà les accions terroristes i,
per tal de finançar-se, continuà extorquint, amb l'anomenat "impost
revolucionari", empresaris i homes de negocis bascs, alguns dels quals segrestà. Des
del 1993, els atemptats d'ETA es dirigiren sobretot contra personalitats destacades de la
vida pública: militars d'alta graduació, magistrats i membres i càrrecs del PSOE i del
PP. De cabdal importància en el desenvolupament del conflicte és la connivència d'Herri
Batasuna i el seu entorn davant els atemptats, cosa que dugué el govern espanyol a
emprendre accions contra aquest partit, per tal com el considerava l'organitzador del
suport a ETA en sectors de la societat basca. Pel setembre del 1998, simultàniament a
l'anomenat pacte de Lizarra entre les diverses forces nacionalistes del País Basc,
ETA proclamà una treva indefinida que durà fins al novembre del 1999. Durant aquest
parèntesi, que, tot i l'absència d'atemptats, anà acompanyat d'episodis de violència
per part de sectors propers a ETA, el govern espanyol rebutjà qualsevol mena de
negociació relativa a l'autodeterminació, el cessament de la persecució policíaca o el
trasllat de presos d'ETA a presons del País Basc. A Catalunya, ETA ha perpetrat diversos
atemptats: al juny del 1987, el més sagnant, amb vint-i-un morts i nombrosos ferits en
uns grans magatzems; el maig del 1991 a la caserna de la guàrdia civil de Vic, amb nou
morts i diversos ferits, i el 2000, que assassinà un regidor del PP de Sant Adrià de
Besòs i l'exministre de sanitat socialista Ernest Lluch.
L'organització armada experimentà un fort debilitament arran de la pressió social
posterior a l'assassinat de Miguel Ángel Blanco al juliol del 1997. La dinàmica que
generà el pacte de Lizarra entre les forces nacionalistes basques propicià l'anunci de
treva indefinida el 16 de setembre de 1998, un mes abans de les eleccions al Parlament
basc. La incapacitat per a generar diàleg amb el govern espanyol i el progressiu
refredament del pacte de Lizarra provocaren que, al final del 1999, l'organització
anunciés la fi de la treva i iniciés una de les campanyes més sagnants dels darrers
anys. Així, al llarg del 2000 cometé nombrosos assassinats, principalment al País Basc,
Madrid, Andalusia i Catalunya. El 21 de setembre de 2000 ETA perpetrà el seu primer
atemptat a Catalunya des de la treva, assassinant José Ruiz Casado, regidor del PP a Sant
Adrià de Besòs. El 21 de novembre assassinà Ernest Lluch, exministre socialista, fet
que originà una forta reacció social en demanda de diàleg entre les forces polítiques.
Al desembre ETA continuà actuant a Catalunya, assassinant Francisco Cano Consuegra,
regidor del Partit Popular a Viladecavalls, i el guàrdia urbà Juan Miguel Gervilla. Els
primers mesos del 2001 continuà la seva campanya d'atemptats —que no aturà la
celebració, al maig, d'eleccions al Parlament basc. Malgrat la desarticulació de dos
comandos a Barcelona (gener i agost del 2001), l'organització seguí actuant a Catalunya.
Al març assassinà el mosso d'esquadra Santos Santamaría Avedaño a Roses.
GRAPO
Sigla dels Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre.
Organització que és considerada el braç armat del Partido Comunista de España
(Reconstituido), petit grup d'extrema esquerra fundat el 1975 a partir de l'antiga
Organización Marxista Leninista de España, que existia des del 1969. Assolí notorietat
al desembre de 1976, en segrestar el president del Consell d'Estat, Antonio Mð de Oriol,
i el general Emilio Villaescusa. La trajectòria posterior del GRAPO estigué envoltada de
misteris i sospites de manipulació. Darrerament la seva activitat ha minvat
considerablement.
La policia detingué els principals membres dels GRAPO al febrer del 1977, però el
grup continuà actuant. Pel febrer del 1981 els presos del PCE(r) i els GRAPO començaren
una vaga de fam que durà quatre mesos. A partir del juny del 1987, l'estat espanyol
encetà l'operació de dispersió de presos dels GRAPO, que trobà com a resposta el
començament d'una vaga de fam, que es repetí al novembre del 1989. Al juny del 1995
membres dels GRAPO segrestaren l'industrial aragonès Publio Cordón; els segrestadors
foren detinguts el mateix any, però Cordón encara no ha aparegut. A l'abril del 1997 el
govern espanyol tornà a recuperar les converses amb presos dels GRAPO. Al llarg del 1999
i el 2000 experimentaren una certa revifalla i reclamaren l'autoria de diversos atemptats.
FRAP
Sigles del Frente Revolucionario Antifascista y
Patriótico, organització revolucionària d'ideologia marxista-leninista, lligada al
partit comunista d'orientació maoista. Va sorgir com a grup terrorista a inicis de la
dècada dels seixanta com intent d'acabar amb atemptats amb el règim franquista, matant a
nombrosos membres de les forces d'ordre públic. Va desaparèixer a finals dels anys
setanta.
Terra Lliure
Organització revolucionària catalana clandestina, creada el 1979 per la fusió de
sectors d'Independentistes dels Països Catalans amb els grups armats de l'Exèrcit
Popular Català (creat el 1970) i de les Forces Armades Catalanes (1977). Inicià
l'activitat armada el 1980, però després de diverses dissensions internes i fracassos
s'extingí el 1985. El mateix any es refundà i passà a tenir una relació més estreta
amb el Moviment de Defensa de la Terra i amb el Partit Socialista d'Alliberament Nacional.
El 1988 incrementà les seves activitats, amb atemptats contra organismes oficials i
diverses empreses, fins que el 1991 un sector majoritari renuncià a la lluita armada i
s'integrà dins Esquerra Republicana de Catalunya.
Pere Bascompte, que havia estat el màxim dirigent de l'organització, entrà a militar
dins d'ERC, tot i que el 1992 en presentà la baixa. Al setembre del 1995 es dissolgué la
III Assemblea de Terra Lliure, formada per sectors de l'independentisme català que no
havien acceptat la dissolució del 1991.
Batallón Vasco Español (BVE)
Organització parapolicial espanyola que va néixer
emparada pels seus aparells repressius a partir de la mort de Carrero Blanco. BVE va ser
la sigla més habitual d'aquests grups, formats majoritàriament per mercenaris a sou,
agents de policia o dels serveis secrets, i ultradretans. També van signar les seves
actuacions com AAA (Alianza Apostólica Anticomunista), ATE (Antiterrorismo ETA) o ANE
(Acción Nacional Española). Van actuar indistintament a Iparralde i Hegoalde des de juny
de 1975 fins a abril de 1981.
Triple A
Nom amb què es coneixia l'Alianza Apostólica Anticomunista (AAA),
organització terrorista d'ultradreta.
Guerrilleros de Cristo Rey
Organització terrorista d'ultradreta.
Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL)
Escamots terroristes apareguts a l'octubre del 1983
que atemptaven contra membres d'ETA i simpatitzants d'aquesta organització. El
predecessor dels GAL fou el Batallón Vasco Español (BVE), que inicià les seves
activitats contra membres d'ETA el 1974. Els primers atemptats foren el segrest de Segundo
Marey, al País Basc francès, a qui alliberaren per tractar-se d'una equivocació, i el
dels refugiats bascs José Ignacio Zabala i José Antonio Lasa, apareguts sense vida el
1995. Els GAL actuaren entre el 1984 i el 1987 i se'ls imputa un total de 27 assassinats
(entre els quals hi ha el del líder d'Herri Batasuna, Santiago Brouard, el 1984).
|
|
Organitzacions militars. |
Unión Militar Democrática (UMD)
Organització il·legal d'oficials demòcrates de l'exèrcit espanyol que, els darrers
anys del franquisme, propugnà l'establiment d'un règim de llibertats i l'allunyament de
l'exèrcit de compromisos polítics concrets. Formada per alguns centenars d'oficials
joves i encapçalada pels comandants Juli Busquets i Bragulat i Luis Otero Fernández,
entre d'altres, el 1975 diversos dels seus membres foren detinguts i, més tard (1976),
condemnats i expulsats de l'exèrcit. S'autodissolgué després de les eleccions
legislatives espanyoles del 1977. Hom aplicà parcialment als seus membres l'amnistia del
1977 i foren rehabilitats per llei l'any 1987.
|
|
