Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

ECONOMIA I SOCIETAT
EN EL SEGLE XX

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

Tots els canvis en les estructures demogràfiques, econòmiques i socials iniciats al segle XIX, van completar-se i consolidar-se durant el segle XX.
Durant el segle XIX, les transformacions havien estat lentes i s'havien fet amb moltes dificultats, i només en algunes zones localitzades (Catalunya i el País Basc, sobretot) es va produir un veritable fenomen d'industrialització moderna i d'implantació d'un teixit social abocat al sector secundari.
En començar el segle XX, Espanya era encara una societat predominantment agrària i amb un notable endarreriment econòmic respecte els altres països de l'Europa industrialitzada.

Durant l'últim terç del segle XIX i el primer del XX, va començar una transformació, lenta, però ferma, de la base econòmica i social, lligada a les innovacions de la Segona Revolució Industrial a nivell mundial. Aquestes innovacions van seguir trobant dificultats durant força anys, per culpa de la inestabilitat política, les tensions socials creixents, la manca de recursos, la falta de competitivitat en el mercat exterior, l'excessiu intervencionisme estatal, etc. Tot plegat va fer que l'Estat espanyol no donés l'empenta definitiva fins a la dècada dels anys seixanta, moment en què es consolida la societat industrialitzada. Des de llavors, Espanya deixa de ser un país agrari per passar a ser un país industrial.

La indústria del segle XX presenta importants canvis: els sectors industrials tradicionals (tèxtil i siderúrgia, per exemple) entren en crisi i es consoliden i s'expandeixen nous sectors, com el químic, la producció d'energia elèctrica, la indústria petroliera o la indústria de l'automòbil, i, més recentment, noves indústries, com l'electrònica o la informàtica, totes elles lligades als constants avenços cientificotècnics del segle.

Amb la consolidació de l'economia capitalista, assistim a una profunda transformació socioeconòmica: el sector agrari es mecanitza i el camp es va buidant, paral.lelament a l'augment constant de les activitats secundàries i terciàries, ubicades sobretot a ciutat, que s'omplen i creixen, no sempre ordenadament i sovint amb molts problemes.
Catalunya, el País Basc i Madrid lideraran aquest procés.

La nova societat resultant d'aquestes transformacions econòmiques, la societat industrial del segle XX, presenta encara molts desequilibris i desigualtats i forts contrastos entre el món rural i l'urbà.

Aquest desenvolupament econòmic va estar molt supeditat tant a la conjuntura econòmica internacional, com a la pròpia evolució política de l'Estat, cosa que explica la seva irregularitat, alternant períodes de creixement amb d'altres de recessió.
En línies generals, l'evolució econòmica espanyola presenta aquestes fases: creixement durant els anys de la Primera Guerra Mundial, fort però molt curt; expansió durant bona part dels anys vint, aprofitant de nou la bona conjuntura internacional; recessió a partir de la crisi de 1929; fre a qualsevol possibilitat de creixement durant la guerra civil i la llarguíssima postguerra; espectacular creixement durant els anys seixanta, interromput per la crisi iniciada el 1973; i, a partir de mitjan anys vuitanta, una economia amb daltibaixos, en el nou marc de la Unió Europea i dins el nou context de l'economia global dels nostres dies.

Activa la música

Tainted Love

Temes relacionats

Economia i societat en el segle XIX
La Segona Revolució Industrial
Les teories socialistes

El moviment obrer espanyol i català
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. L'economia i la societat del segle XX.
2. L'economia espanyola en el segle XX.
- La industrialització espanyola.
- La política econòmica.
- De la pèrdua colonial a la Primera Guerra Mundial (1898-1914).
- L'impacte de la Primera Guerra Mundial (1914-1918).
- La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
- La Segona República (1931-1936).
- La Guerra Civil (1936-1939).
- La postguerra (1939-1959).
- El gran desenvolupament (1959-1973).
- La crisi del 1973.
- Mesures durant la Transició.
- La globalització de l'economia.
3. L'evolució demogràfica.
- Els moviments migratoris.
- El procés d'urbanització.
- Els problemes urbans.
- Esdeveniments a ciutats.
4. El desenvolupament agrari.
- La propietat de la terra.
- Institucions i organismes rurals.
- Empreses del sector primari.
5. El desenvolupament industrial.
- La indústria moderna.

5.1. El sector tèxtil.
- Els centres de producció industrial.

- Empreses tèxtils.
- Les colònies industrials catalanes.
5.2. La indústria sidero-metal.lúrgica.
- Noves tècniques de producció.
- Empreses mineres.
- Empreses sidero-metal.lúrgiques.

5.3. La indústria naval.
5.4. La indústria energètica.
- L'energia elèctrica.
- Empreses de material elèctric.

- L'energia hidroelèctrica.
- Empreses d'explotació d'aigua.
- L'energia nuclear.
- El petroli.

- El gas.
5.5. La indústria química.
- La indústria farmacèutica.
- La indústria paperera.
5.6. La indústria de l'automòbil.
5.7. Les indústries alimentàries.
5.8. Empreses sanitàries.
5.9. Empreses tabaqueres.

5.10. La construcció.
5.11. La indústria electrònica.
5.12. La indústria informàtica.
6. El comerç.
- Empreses comercials.
7. Els transports.
- El transport per carretera.
- El ferrocarril.
- Companyies ferroviàries a Catalunya.
- Altres companyies ferroviàries.
- El transport marítim.
- El transport aeri.
- El transport urbà.
8. Les comunicacions.
- Mitjans de comunicació.
- Empreses de telecomunicacions.

9. Els serveis.
9.1. El turisme.
9.2. L'organització financera i bancària.
- Entitats bancàries catalanes.
- Caixes d'estalvis catalanes.
- Entitats bancàries de l'Estat espanyol.

9.3. Empreses asseguradores.
10. La societat.
- Les classes altes.

- Les classes mitjanes.
- Les classes baixes o populars.
11. Els moviments socials.
- Les associacions burgeses.
- El moviment obrer.
- El feminisme.
- Els nous moviments socials.
12. La nova societat.
- La societat de consum.
- Les noves formes d'oci i de cultura.
Durant el segle XX assistim a la consolidació de l'economia capitalista, bé que amb amb canvis importants, i de la societat industrial. Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim.
Llei de l'oferta i la demanda
Principi econòmic segons el qual si l'oferta d'un producte és superior a la demanda, el preu baixa i s'estimula el consum. En cas contrari, quan la demanda supera l'oferta, el preu puja i s'estimula la producció pels beneficis que genera. Segons la doctrina del liberalisme econòmic és l'única llei que ha de regir en el mercat.
Economia de mercat
Sistema de producció en què predominen les relacions mercantils. És pròpia dels estats capitalistes.
Capitalisme d'estat o keynesià
Sistema de capitalisme reformat a partir de les teories de Keynes, en el que l'Estat s'erigeix com a garantidor del bon funcionament de l'economia de mercat.
Neocapitalisme
Terme aplicat al sistema econòmic capitalista tal com es caracteritzà a partir del decenni dels anys cinquanta. Aquesta fase del capitalisme, que fou la del seu màxim desenvolupament, ha estat interpretada per molts autors no marxistes com la superació definitiva de moltes de les contradiccions i dels conflictes socials presents en etapes anteriors d'aquest sistema i, per tant, el manteniment ininterromput de les altes taxes de creixement. Les característiques més importants del neocapitalisme són: un avanç tecnològic ininterromput, en bona part conseqüència de la cursa d'armaments, i unes relacions d'explotació amb els països del tercer món, com a conseqüència del creixement de la producció i la necessitat de mercats.

Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat d'oportunitats.
Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.
En el cas espanyol, el procés d'industrialització, iniciat al segle XIX, va  continuar amb lentitud, i fins ben entrat el segle XX no es pot dir que Espanya sigui una societat industrial.
Al començar el segle XX, Espanya era una societat predominantment agrària, arrossegava un endarreriment notable i presentava grans desequilibris regionals i socials.
L'evolució econòmica i social del segle XX està condicionada per factors interns (política econòmica dels governs de torn, existència o no d'estabilitat política, disponibilitat de recursos, etc.) i per factors externs (conjuntura econòmica internacional, relacions internacionals, etc.).
Economia
Ciència que té per objecte l'anàlisi de la realitat econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom assigna els recursos, determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic. L'Economia pertany al grup de les ciències socials. El seu objecte d'estudi és l'administració d'uns recursos escassos que poden tenir usos alternatius, i la seva finalitat és trobar la forma més satisfactòria de resoldre els problemes generats en el procés de producció i distribució.
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis. En les àrees considerades com a desenvolupades i en aquelles on ha reeixit el procés industrialitzador hom pot constatar que aquest s'ha produït a base de desenvolupar el sistema de producció sobre el creixement econòmic constant, l'anàlisi i l'ús metòdic i continu dels descobriments i de les innovacions científiques, la divisió del treball, l'especialització productiva, fent servir diverses fonts d'energia i l'increment progressiu de les activitats manufactureres a través de millores constants de la transformació dels productes per mitjà de mètodes químics i mecànics. Segons Kuznetz, sis trets defineixen aquest procés: un creixement ràpid de la producció i de la població; un creixement ràpid de la productivitat, és a dir, un progressiu increment en la relació entre la producció total i els factors que hi intervenen; un canvi en les estructures productives, on bàsicament el pes de l'agricultura disminueix a favor de la indústria; unes transformacions socials, particularment urbanització i secularització de la societat; una revolució en les comunicacions i els transports afavorint l'intercanvi de les mercaderies, i informació a nivell mundial; i el creixement desequilibrat d'unes àrees respecte a unes altres, el qual produeix la divisió entre zones desenvolupades i altres en vies de creixement. La industrialització és el resultat d'un llarg i complex procés de desenvolupament que encara no ha acabat. Amb tot, hom considera que el primer model que es donà històricament fou la industrialització anglesa, que s'inicià al s XVIII, a través d'una transformació profunda de la seva estructura productiva, procés conegut amb el nom de Revolució Industrial, transformació que s'apartà radicalment dels sistemes de producció existents fins aleshores. Trets fonamentals de tota revolució industrial basada en el model històric anglès són: una preliminar i intensa transformació del sector agrari, l'existència prèvia d'una acumulació primitiva de capital provinent de l'agricultura i el comerç, una nova organització del treball basada en la seva divisió i especialització, la utilització de noves tècniques, continuació, introducció i millorament tecnològics i la introducció de noves fonts d'energia, els quals, d'altra banda, són els que han anat marcant les successives etapes del progrés industrial. Com a tret generalitzat, i no reduït a unes àrees determinades, com ho podrien ésser les del País Basc i Catalunya, el fet de la industrialització a l'estat espanyol ha estat relativament recent; caldria situar el seu inici cap a la meitat dels anys cinquanta, bé que quan el procés s'accelerà i la indústria prengué la importància que té avui no fou sinó durant els anys seixanta. Diversos factors contribuïren a aquest procés, però bàsicament comptaren les inversions estrangeres, els ingressos produïts pel turisme i les remeses dels emigrants espanyols que treballaven a l'estranger. Aquestes fonts de finançament, juntament amb una obertura progressiva al comerç internacional i la possibilitat d'importar quantitats creixents de matèries primeres i maquinària explicarien molt esquemàticament el recent procés d'industrialització a l'estat espanyol. Fou, amb tot, una industrialització realitzada sobre la base d'un fort intervencionisme estatal en l'assignació dels recursos financers, que comportà el desenvolupament de nombrosos sectors industrials la dimensió dels quals tan sols era possible en condicions de proteccionisme. La liberalització de l'economia espanyola exigida per la sortida de la crisi que, com a la major part de països, afectà l'economia espanyola a mitjan anys setanta, ha fet necessària l'adopció d'un costós procés de reconversió per tal d'adaptar, sense grans traumes, l'estructura industrial espanyola a les regles de l'economia de mercat.
Economia agrària
Economia on les activitats primàries, especialment l'agricultura, són predominants, tant pel que fa a la major capacitat de generar riquesa, com per la majoritària ocupació de la població.
Desequilibri
Situació d'un sistema en el qual les magnituds econòmiques no s'han compensat mútuament i hi ha una tendència a la variació, en el temps, de les variables endògenes al sistema. La situació de desequilibri pot desencadenar les forces que portin el sistema a una nova situació d'equilibri o pot accentuar les forces contradicctòries que, en no compensar-se, perpetuaran el desequilibri. El concepte de desequilibri pot ésser aplicat al sistema econòmic en conjunt o, en concret, a uns determinats aspectes de realitat econòmica. Així, hom parla de desequilibris regionals, de creixement desequilibrat, de desequilibri en la balança de pagaments, de mercats en desequilibri, de desequilibris sectorials, etc.
Estancament
Situació en la qual el creixement del producte total o per habitant és molt petit, inexistent o negatiu. Pot afectar una indústria, un sector o una economia considerada globalment. En aquest darrer cas, hom pot parlar de diferents situacions d'estancament. Així, el que es dóna entre diferents fases del cicle econòmic en les economies industrials. Un altre és l'estancament en països pobres i subdesenvolupats, on l'escassetat de mitjans de producció i una organització econòmica i social tradicional mantenen l'economia estabilitzada en baixos nivells de renda. L'estancament pot provenir també de causes externes al sistema econòmic, com és ara guerres o inestabilitat política. Finalment, i de plena vigència a la dècada dels vuitanta en els països industrials, la causa de l'estancament pot trobar-se en una acusada pèrdua de l'esperit empresarial.
A nivell de política econòmica, com a la resta d'Europa, va predominar l'intervencionisme estatal, sobretot a partir del crac del 1929. Política econòmica
Acció pública exercida sobre l'economia per, servint-se de determinats mitjans, assolir uns objectius que poden ésser de molt diversa mena; l'agent o subjecte actiu són ens públics per més que darrerament hom insisteix en la importància, per a la política econòmica, de les decisions preses per grans unitats i holdings privats.
Intervencionisme
Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Fou l'establiment del socialisme soviètic, basat en la centralització estatal de les decisions econòmiques, que fixà el grau màxim d'intervencionisme, amb caràcter imperatiu. Les dues guerres mundials i la crisi del 1929 imposaren també en les economies capitalistes la gestió enèrgica de l'estat, que la teoria keynesiana justificà teòricament.
Dirigisme
Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat mitjançant una intervenció directa o indirecta. Aparegut a partir del New Deal, la seva pràctica s'ha generalitzat en la majoria d'estats capitalistes des de la Segona Guerra Mundial. Bé que atacat pels partidaris del liberalisme econòmic, ha permès de fer cara a nombroses crisis de funcionament del sistema i ha estat institucionalitzat a través dels plans econòmics.
Lliurecanvisme
Doctrina econòmica basada en el lliure canvi, per la qual cosa s'oposa a qualsevol discriminació contra les importacions de productes estrangers o a qualsevol obstrucció contra les exportacions de productes nacionals. El lliurecanvisme afavoreix la lliure circulació de productes entre països. Discrepa de l'existència d'aranzels, drets duaners i restriccions de productes. Està a favor de la llibertat de comerç tant pel que fa a les importacions com a les exportacions. Es contraposa a proteccionisme.
Proteccionisme
Doctrina econòmica que preconitza la defensa de la producció d'un estat, protegint els seus productes de la competència estrangera, normalment mitjançant l'establiment d'importants impostos duaners a les importacions. Política comercial que consisteix a defensar de la competència estrangera els productes d'un país mitjançant l'aplicació d'aranzels (impostos) que graven l'entrada de productes manufacturats i la sortida de matèries primeres. Es contraposa a lliurecanvisme.
Aranzel

Impost que paguen els béns importats a un estat i, en alguns casos, certs béns exportats. Els primers aranzels tenien la finalitat de recaptar fons per al fisc. Amb l'adveniment de la industrialització, l'aplicació de l'aranzel respon més pròpiament al desig de protegir la producció nacional de la competència estrangera que a l'obtenció de recursos fiscals. L'aranzel pot ésser específic si és calculat prenent com a base una propietat física del producte (pes, volum, etc); ad valorem, si és calculat sobre el preu, i mixt, si hom fa intervenir elements ad valorem i específics. L'aranzel específic té l'avantatge de la simplicitat en la seva aplicació, però té l'inconvenient de no prendre en consideració l'evolució dels preus. L'aplicació de l'aranzel ad valorem és més raonable, però presenta la dificultat de la determinació del preu del producte. Els drets aranzelaris poden ésser definitius o transitoris i mòbils o fixos. Poden existir dos o més drets per a cada mercaderia. La introducció sistemàtica de l'aranzel a Espanya fou iniciada el primer terç del s XIX; tots els aranzels que han existit, entre ells els del 1892, del 1906 i del 1922 (dit aranzel Cambó), tenen un signe marcadament proteccionista, i només escapa a aquesta tendència l'aranzel del 1869 (dit aranzel Figuerola) i, en certa manera, el del 1960.
Estat de benestar
Tipus d'actuació estatal destinada a produir béns i serveis no rendibles per al sector privat. A partir de la teoria general del benestar són extretes una sèrie d'implicacions operatives que remarquen sobretot la possibilitat —sigui objectiva o valorativa— que l'estat garanteixi a tots els ciutadans uns nivells mínims de percepcions directes de llur treball, i especialment de serveis públics, assistencials i de previsió social.
El model de l'estat de benestar que s'aplicà als països capitalistes després de la Segona Guerra Mundial —i que a Europa Occidental coincidí amb l'etapa de major prosperitat i estabilitat— es frenà amb l'anomenada crisi del petroli de l'any 1973, que posà de manifest les limitacions d'aquest model social i polític i les dificultats de mantenir una política de plena ocupació. La viabilitat de l'estat de benestar es qüestionà encara més amb l'anomenada crisi fiscal de l'estat: en un moment de recessió econòmica, l'estat no té prou ingressos per a fer front als seus compromisos i a la despesa creixent que implica qualsevol situació de crisi, ja que les càrregues i obligacions s'incrementen mentre que, paral·lelament, disminueixen els ingressos.

Conjuntura
Moment econòmic o, per extensió, històric de curta durada caracteritzat per la unió de diverses variables o circumstàncies que defineixen temporalment una situació. Conjunt dels components, permanents i accidentals, de la vida econòmica o político-social, en un moment determinat, en un pla d'institucions, nacional o internacional.
De la pèrdua colonial a la Primera Guerra Mundial (1898-1914).
El desastre de 1898 va suposar la pèrdua del mercat colonial amb Cuba, però l'economia no se'n resentí massa: molts capitals foren repatriats i invertits al país.
Restauració
Període de la història d'Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l'abril del 1931, i que correspon al regnat d'Alfons XII (1874-85), a la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902) i al regnat d'Alfons XIII (1902-31).
Mercat colonial
Intercanvi comercial entre la metròpoli i les seves colònies.

Crisi de 1898
Crisi que va tenir com a detonants les guerres d'independència colonial a Cuba (1895-1898) i les Filipines (1896-1898).
Desastre del 98
Nom amb què es coneix historiogràficament la pèrdua de les illes de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, que eren les darreres possessions de l'imperi colonial espanyol. Aquesta pèrdua va ser la conseqüència de la derrota d'Espanya en la guerra que va mantenir amb els Estats Units el 1898. La desfeta militar posava fi a quatre segles de dominació colonial, i va agreujar un problema històric no resolt de manera satisfactòria, el de l'encaix dels diferents pobles que convivien a Espanya. La pèrdua definitiva de les colònies d'ultramar fou ratificada pel tractat de París amb els Estats Units, signat el 10 de desembre de 1898.
Repatriació de capitals

Retorn dels capitals al país d'origen. El terme és emprat normalment per a descriure el procés de liquidació d'inversions a l'estranger i reinversió del producte en el mateix país inversor.
Inversió
Despesa efectuada en béns de capital real durant un període de temps, també anomenada formació de capital pel fet que és afegida a l'estoc de capital existent. Hom l'anomena inversió bruta quan en el total de les despeses hom inclou el reemplaçament dels béns de capital desgastats i de les plantes i l'equipament obsolets, i inversió neta en el cas contrari. Quan la inversió neta és positiva, augmenta la capacitat de producció d'un país, en augmentar el seu estoc de capital; quan les despeses d'inversió no arriben a cobrir les necessitats de reemplaçament dels béns de capital desgastats i de les plantes i l'equipament obsolets, disminueix la capacitat de producció, en disminuir també l'estoc de capital. El volum d'inversió depèn del volum d'excedent obtingut i de la seva assignació i circulació entre els diferents grups i classes socials; com més gran és la part de l'excedent que hom inverteix, més grans seran els augments en la capacitat de producció i el ritme de desenvolupament econòmic. Entre els diferents tipus d'inversions hom distingeix les directes (a través de l'establiment de sucursals, filials, etc) i les inversions en cartera (a través de l'adquisició d'accions, obligacions, etc), a més d'altres de possibles (en immobles, crèdits i préstecs, etc).
Indià -ana
Individu natural, però no aborigen, de l'Amèrica del Sud. També eren anomenats així els emigrants que havien anat a Amèrica a cercar fortuna.
L'impacte de la Primera Guerra Mundial (1914-1918).
Període amb una conjuntura econòmica favorable, que va permetre grans beneficis als empresaris, amb poc esforç.
Però la manca de productes a l'interior va provocar inflació, que van patir sobretot les classes populars.
La postguerra va posar fi al període d'eufòria econòmica.
Primera Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918.
Neutralisme
Fórmula de dret internacional segons la qual un país justifica la seva exclusió d'un conflicte o d'una tensió momentània i regula les obligacions consegüents. Algunes nacions han basat llur política en un neutralisme total, com és el cas de Suïssa, però alguns tractats preveuen el terme de "neutralisme benvolent o parcial", que permet certes intervencions limitades. El sistema de blocs hegemònics imposat després de la Segona Guerra Mundial ha dut a un rellançament del neutralisme col·lectiu en una variant anomenada no-alineament. El neutralisme ha estat una de les principals armes polítiques dels països subdesenvolupats per a escapar de l'asfíxia internacional provocada per la política de blocs. Fou formulat per primer cop a la conferència de Bandung (1955) i estructurat a la de Belgrad el 1961. En la pràctica, la pressió exercida per ambdós blocs i la complexitat de les relacions mundials fan molt difícil la pràctica integral del neutralisme.
Aliadòfils
També anomenats francòfils, eren els partidaris dels països aliats (França i el Regne Unit), bàsicament liberals i progressistes. Era el grup format per esquerrans i demòcrates.
Germanòfils
Partidaris dels imperis centrals, conservadors i autoritaris. Era el grup format pels sectors més conservadors.
Expansió

Fase del cicle econòmic caracteritzada per una prosperitat generalitzada de l'activitat econòmica. Quan es donen causes estranyes al procés de producció que fan preveure la possibilitat d'augmentar els guanys es produeix una mobilització intensiva dels recursos, amb el consegüent increment del producte. Aquesta fase, generalment acompanyada d'inflació, és frenada quan el creixement dels preus afecta la demanda o quan hom arriba a la plena utilització dels recursos.
La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial va afavorir un cert auge econòmic de l'Estat, ja que les necessitats dels contendents europeus van provocar una gran demanda de productes agraris i industrials. En realitat, l'augment de les exportacions va afavorir la proliferació de negocis especulatius i va enriquir ràpidament els empresaris i els intermediaris, que no van invertir en el sistema productiu. La situació no fou tan favorable per a les classes baixes, que es van haver d'enfrontar a l'alça dels preus i a la manca d'alguns productes desviats a l'exportació. El deteriorament de la capacitat adquisitiva dels treballadors va generar una forta conflictivitat social que va afectar profundament el sistema.
Exportació

Béns i serveis d'un país que en són exportats. Quan les transaccions són fetes amb mercaderies, hom parla d'exportacions visibles, i d'invisibles quan hom fa un servei (assegurances, interessos, nolis, etc) per compte d'un altre país. El pagament d'aquestes exportacions corrents es fa efectiu a curt termini, ja sia amb diners o amb altres béns i serveis; les exportacions de capital, al contrari, tenen com a objectiu l'obtenció d'un rendiment a llarg termini. La importància que hom concedeix al manteniment d'un saldo favorable en la balança comercial ha impulsat l'establiment de mesures, per part dels governs, per afavorir la venda de mercaderies (desgravacions fiscals, crèdits a l'exportació, subvencions, etc), l'aplicació de les quals mesures és controlada pel GATT per tal d'evitar la pràctica il·legal de dumping.
Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl·liques prioritàries.
Benefici
Diferència entre els ingressos resultants de les vendes dels productes i les despeses que comporta el procés productiu.
Superàvit balança comercial
Situació positiva de la balança comercial, que es dóna quan el valor de les exportacions (vendes a l'exterior) és superior al valor de les importacions (compres de l'exterior).
Superàvit de la balança de pagaments
Situació comptable segons la qual en les diverses subbalances en què hom divideix la balança de pagaments els ingressos són superiors a les despeses. així, un superàvit en la balança per compte corrent s'ha d'interpretar com un excés en aquelles transaccions que generen renda, en el període a què es refereix la balança, per damunt d'aquelles que en consumeixen. I un superàvit de la balança de capitals s'ha d'interpretar com una disminució de la posició deutora del país o l'estat respecte a la resta del món.
Inflació
Desequilibri econòmic caracteritzat per una alça general dels preus causada per l'excés del poder de compra de la massa de consumidors respecte de la massa de béns i serveis que són a la seva disposició. El fet que hi hagi més mitjans de pagament -moneda en circulació- que no pas béns o serveis a adquirir provoca l'alça dels preus. D'ordinari, si la inflació es perllonga molt, al final motiva una devaluació de la moneda. La inflació comporta un augment de preus i salaris com a conseqüència de la pèrdua de valor d'una moneda. Se sol atribuir a una emissió excessiva de paper moneda o a una insuficiència de l'oferta. És el fenomen contrari a la deflació.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), es van viure moments d'expansió, coincidents amb els pròspers anys vint, i de fort intervencionisme estatal.
La cojuntura econòmica va canviar amb el crac del 1929.
Dictadura de Primo de Rivera
Nom que hom dóna al període del regnat d'Alfons XIII en el qual el general Miguel Primo de Rivera actuà de cap de govern amb poders dictatorials (del 13 de setembre de 1923 al 28 de gener de 1930).
Els feliços vint o els anys bojos
Denominació emprada pels historiadors per a referir-se a l'època en què, un cop superat el mal tràngol de la guerra, la societat europea volia oblidar els horrors de la guerra i s'esforçava a gaudir d'un moment, caracteritzat per la prosperitat econòmica. En aquells anys vint, dins d'un context d'eufòria, van triomfar artistes de les diferents avantguardes, es van generalitzar els nous ritmes (jazz, xarleston i tango), i van créixer els moviments d'emancipació de la dona que reivindicaven els seus drets civils i que van facilitar la liberalització dels comportaments (faldilla curta, cabells tallats à la garçon, etc.).

Expansió
Fase del cicle econòmic caracteritzada per una prosperitat generalitzada de l'activitat econòmica. Quan es donen causes estranyes al procés de producció que fan preveure la possibilitat d'augmentar els guanys es produeix una mobilització intensiva dels recursos, amb el consegüent increment del producte. Aquesta fase, generalment acompanyada d'inflació, és frenada quan el creixement dels preus afecta la demanda o quan hom arriba a la plena utilització dels recursos.

Dèficit pressupostari
Excés de la despesa governamental per damunt dels ingressos durant l'any financer.
Consejo de Economia Nacional
Organisme encarregat d'intervenir en l'economia.

Organització Corporativa Nacional
Organisme creat durant la dictadura de Primo de Rivera, a semblança de les corporacions feixistes italianes, que integrava obrers i patrons en comitès paritaris, agrupats per oficis i professions, a nivell local, provincial i estatal. El seu objectiu era regular les condicions laborals, controlar el moviment sindical i evitar la conflictivitat social.
Comitè paritari
Consell compost per igual nombre de representants obrers i patronals amb un president nomenat pel govern, que tingué com a finalitat resoldre per arbitratge previ obligatori els conflictes laborals col·lectius i individuals a cada sector local de la producció. Constituïren els organismes bàsics del règim corporatiu paritari muntat a Espanya per la dictadura del general Primo de Rivera a la segona etapa del règim, per decret de 26 de novembre de 1926, obra del ministre de treball, Eduard Aunós. S'inspirà en el corporativisme feixista d'Itàlia i en les idees del moviment social catòlic. La UGT i els socialistes participaren en els comitès paritaris en virtut del pacte tàcit de no-agressió existent entre ells i la Dictadura. Malgrat les mesures repressives contra les vagues, aquesta participació, que mantingueren àdhuc després de negar-se a participar a l'Assemblea Nacional Consultiva, augmentà la influència socialista en certs sectors. En el camp de l'agricultura no funcionaren pràcticament els comitès paritaris, i en el de la indústria no evitaren que l'índex dels salaris reals dels obrers qualificats espanyols baixés de 106 a 103,8 l'any 1930 (índex 100 = 1914). Les vagues tampoc no disminuïren, puix que el nombre de vaguistes a Espanya fou de 21 851 l'any 1926, de 70 024 el 1927, de 55 576 el 1929 i de 247 460 el 1930. A Catalunya el sistema fou poc operatiu per la dissolució de la CNT, que tenia la majoria dels treballadors associats, pel maig del 1924. La representació dels obrers fou confiada sobretot als sindicats lliures, minoritaris i sospitosos de connivència amb les autoritats, i alguna vegada a la UGT. Abans no havia funcionat eficaçment, a Catalunya, més que una institució d'arbitratge: la Comissió Mixta del Treball en el Comerç de Barcelona (1920), que continuà funcionant sota la Dictadura.
Crisi econòmica del 1929
Esclatà el 24 d'octubre d'aquell any, enmig d'una gran eufòria (a causa de la reconstrucció econòmica d'Europa, de l'ingrés dels països tropicals en el comerç internacional i de la gran expansió econòmica dels EUA), quan un crac sense precedents sacsejà la borsa de Nova York, que no fou superat fins l'any 1932. A les acaballes del mateix 1929 arribava al Canadà; el 1930, l'Argentina i l'Uruguai suspengueren llurs pagaments, i Austràlia i Nova Zelanda devaluaren llurs monedes del 9 al 50%. A Europa, la crisi arribà el 1931. En foren manifestacions comunes la baixa dels preus, l'ensorrament dels valors, la reducció de la producció industrial, la multiplicació dels desocupats, les bancarrotes, la depreciació dels productes agrícoles, el subconsum, la subproducció, etc. La magnitud de la crisi determinà una ulterior variació de les estructures econòmiques i polítiques, en el sentit que motivà el pas de l'economia capitalista liberal a una economia capitalista dirigida.

Depressió
Fase del cicle econòmic en què l'activitat assoleix un estadi més baix que el que correspon a la plena ocupació dels factors de producció. Bé que de vegades hom la fa correspondre a la fase de crisi, és més adequat d'anomenar així l'època immediatament posterior a l'aturament més fort de l'activitat econòmica.
És un fenomen econòmic de durada mitjana que segueix a una crisi, caracteritzat per l'estancament econòmic. Es considera que acaba en el moment en què s'observa la represa de les inversions i el retrocés de l'índex d'atur. És l'oposat a l'expansió.

La Segona República (1931-1936) va patir la conjuntura desfavorable dels anys trenta (crisi econòmica mundial).
El més destacat de l'etapa republicana va ser l'intent de reforma agrària que van emprendre els governs d'esquerres, tant el central com el català.
Segona República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol que comença el 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de 1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936 — 1 d'abril 1939).
Reforma agrària
Conjunt de mesures polítiques i econòmiques destinades a estimular el desenvolupament agrari, generalment per mitjà de canvis, en el repartiment de la propietat de la terra.
La reforma agrària espanyola promulgada pel govern de la Segona República (setembre del 1932), després d'un llarg debat, i que, tot i que era moderada, desfermà l'oposició violenta dels terratinents, que aconseguiren finalment d'anul·lar-la. A Catalunya, la reforma presentava un aspecte peculiar, amb la llei de Contractes de Conreu (abril del 1934), que satisfeia les demandes d'una petita burgesia agrícola de rabassaires i parcers. També en aquest cas, els grans propietaris enquadrats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (i políticament, a la Lliga i a les branques catalanes de la CEDA) reaccionaren durament i contribuïren, amb llur actitud, a encendre el conflicte del 6 d'octubre de 1934.
Llei de Reforma Agrària
Llei promulgada pel govern Azaña el setembre de 1932, amb l'objectiu d'eliminar el latifundisme i crear uan classe de petits propietaris que facilités la modernització de l'agricultura i l'aprofitament de les terres. La llei establia l'expropiació, sense indemnització, de les terres dels grans d'Espanya i, amb indemnització, de les grans finques no conreades directament pels propietaris, les terres deficientment cultivades i les no regades en zones de regadiu. L'aplicació de la llei fou encomanada a l'Instituto de Reforma Agraria (IRA).
Instituto de Reforma Agraria (IRA)
Organisme creat el 1932 pel govern republicà per aplicar la Ley de Bases de la Reforma Agraria. Aquest organisme rebia les terres expropiades segons la dita llei i n'organitzava la distribució entre els camperols, que podien decidir-ne el règim d'explotació.

IRA
Sigla del Instituto de Reforma Agraria, organisme creat el 1932 pel govern republicà espanyol.
Institut Contra l'Atur Forçós
Organisme creat el 26 de maig de 1933 i adscrit com a organisme autònom al departament de presidència per a alleujar la crisi de treball existent. El 28 de març de 1934 es fongué amb el Comissariat de la Casa Obrera, i prengué a càrrec seu les obres de la Casa Bloc. Publicà un Estudi sobre la crisi de la indústria tèxtil (1936).
Llei de Contractes de Conreu
Disposició reguladora de l'arrendament agrícola tendent a millorar la situació de l'arrendatari, promulgada pel Parlament de Catalunya el 12 d'abril de 1934. Per tal de resoldre els conflictes existents en el camp català i revisar els contractes de rabassa morta a les comarques vitícoles i els de terra campa a les altres, el govern de la Generalitat encarregà a la Comissió Jurídica Assessora la redacció d'un avantprojecte de llei de contractes de conreu que recollís les promeses electorals que donaren el triomf, el 1931, al partit majoritari d'Esquerra Republicana de Catalunya, aliat amb la Unió de Rabassaires. El text de la Comissió passà íntegrament al Parlament per al seu estudi i discussió (novembre del 1933 — març del 1934). La llei fou aprovada l'11 d'abril de 1934 amb 56 vots a favor i cap en contra, per absència de Lliga Catalana, partit que havia combatut el projecte i havia abandonat el Parlament. La llei era una disposició que es proposava d'aplicar, sense extremismes, el principi de la propietat de la terra com una funció social: diferenciava entre arrendament i parceria, segons la participació del propietari, fixava un mínim de 6 anys de contracte, establia el caràcter familiar de les explotacions i pràcticament impedia el desnonament dels pagesos. Fou combatuda apassionadament per Lliga Catalana i per alguns terratinents agrupats en l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que la denunciaren a les corts de la República. Fou impugnada, per anticonstitucional, pel govern de la República, presidit pel radical Ricard Samper, en virtut d'un recurs presentat al Tribunal de Garanties Constitucionals, el qual anul·là la llei per 13 vots contra 10 (sentència del 8 de juny de 1934). Aquest intent de limitar les facultats legislatives reconegudes per l'Estatut de Catalunya motivà la reacció de les forces polítiques catalanes i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. El Parlament de Catalunya tornà a votar el projecte primitiu, sense cap modificació, i s'obrí un procés de negociació entre ambdós governs fins a convenir la fórmula de no recórrer novament contra el text aprovat en canvi d'esmenar en el reglament alguns punts relacionats amb la preceptiva constitucional o el nomenament de les juntes arbitrals. Els esdeveniments del 6 d'octubre de 1934 capgiraren aquell estat de coses. El capità general Domènec Batet revocà els judicis de revisió de contractes rústics favorables als rabassaires en favor dels terratinents; en dos anys, es plantejaren uns 1 400 casos. El 16 de febrer de 1936, amb el triomf del Front Popular, fou restablerta la legalitat anterior. Represes les sessions del Parlament, Lliga Catalana acceptà la llei i assegurà que col·laboraria al seu millorament. Durant la guerra civil de 1936-39 la terra no fou col·lectivitzada, malgrat alguns intents, per haver-s'hi oposat la pagesia catalana. La llei del 8 de setembre de 1939 deixà sense efecte les disposicions del Parlament de Catalunya, restablint el dret anterior a l'Estatut d'Autonomia.
Durant la Guerra Civil (1936-1939), a l'Espanya republicana es va viure una nova economia, entre la guerra i la revolució social.
Mentrestant, a l'Espanya nacional s'imposava el corporativisme controlat per l'Estat.
Guerra Civil Espanyola
Guerra civil iniciada el 18-19 de juliol de 1936 i acabada l'1 d'abril de 1939.

Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Socialització
Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social. Es diferencia de l'estatització i de la nacionalització en el fet que la socialització implica que els beneficis obtinguts reverteixin a la societat; en socialitzar els mitjans de producció en conjunt -i no alguns, i normalment no els més importants, com és el cas de les nacionalitzacions- i transferir-los a l'estat hom intenta de consolidar un sistema econòmic de tipus socialista, mitjançant la creació d'un sector socialista potent, que impulsi el desenvolupament econòmic.

Col.lectivització
Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries, mines, etc) és transferida a la col·lectivitat. És el mètode propugnat pel socialisme per tal d'eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva suprimeix la competència i permet d'orientar la producció cap a les autèntiques necessitats col·lectives. Hom manté l'existència del mercat d'intercanvi, però els objectes produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Això ha comportat, però, la intervenció de l'estat socialista com a organisme planificador de la producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament utilitzat; hom l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari.

Col.lectivitzacions
La col·lectivització industrial fou aplicada a Catalunya durant la guerra civil de 1936-39 gràcies a les circumstàncies especials originades pel fracàs de l'alçament militar del 19 de juliol de 1936 (en retornar els treballadors a llurs fàbriques es trobaren sovint que el propietari i el personal directiu n'havien desaparegut), que permeteren de posar en pràctica el pensament tradicional de les organitzacions sindicals i polítiques obreres catalanes, i l'arquiescència de la Generalitat de Catalunya, que la considerà un instrument configuratiu de la revolució social en una economia radicalment afectada per la guerra. La CNT, en la qual hi havia una poderosa influència anarcosindicalista, operà des de la base, sense esperar directrius del Comitè Regional ni d'òrgans superiors. El nou règim productiu era adoptat, ordinàriament, per una assemblea de treballadors d'empresa o de sector, la qual nomenava un comitè obrer de control que havia de fiscalitzar la gestió de l'empresa. En els casos d'abandó dels antics titulars, la gestió fou assumida per aquests comitès d'empresa. L'actuació paral·lela del govern de la Generalitat tingué tres objectius: assegurar la normalitat de la producció, reforçar la mutació cap a una economia de guerra (creació del Comitè d'Indústries de Guerra, el 8 d'agost de 1936) i facilitar l'acord dels partits i els sindicats lleials cap a un programa mínim de govern i de política econòmica (creació del Consell d'Economia de Catalunya, l'11 d'agost). Del pla de transformació socialista del país, elaborat pel Consell d'Economia, i de la constitució del primer govern Tarradellas (26 de setembre) nasqué —amb moltes tensions en la redacció— el decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d'Indústries i Comerços (24 d'octubre de 1936). Malgrat el seu origen de transacció, el decret sembla recollir en una gran part la tendència sindicalista no anarquista dins la CNT, puix que si d'un costat abandonà la idea d'una nacionalització per la Generalitat, de l'altre descartà la sindicació de les empreses que propugnava l'anarcosindicalisme. De fet, acceptà l'estructura d'empresa i hi instaurà l'autogestió com a norma general. D'acord amb el decret, les empreses —deixant a part les nacionalitzades de fet o de dret pel Comitè d'Indústries de Guerra i les cooperatives— podien ésser col·lectivitzades, en primer lloc, en règim d'autogestió sota un consell d'empresa obrer, del qual depenia el director, assistit per un interventor de la Generalitat en els casos següents: quan l'empresa tenia més de 100 obrers; quan en tenia de 50 a 100 si eren de majoria qualificada; per acord amb el propietari, si en tenia menys de 50; en cas d'abandonament de l'empresa pel propietari; i per salvaguarda d'interessos generals, a judici del Consell d'Economia; en segon lloc, les empreses podien ésser col·lectivitzades en règim privat o controlat, i en aquestes hi havia un comitè de control obrer fiscalitzador; i, en tercer lloc, en agrupaments o concentracions, formats per integració de les empreses d'un sector o d'una zona, que foren, fins a la fi del 1937, un instrument de col·lectivització, per part dels sindicats, de les petites empreses. Les diferents empreses restaren travades per unes virtuals federacions econòmiques d'indústria —l'abast de les quals anà poc més enllà de les disposicions legals— i pels catorze consells generals d'indústria, un per cada sector industrial. A més, hom preveia la creació d'una Caixa de Crèdit Industrial i Comercial —que no començà a actuar fins el 1937— a la qual restaria aplicada una part de l'excedent econòmic de les empreses col·lectivitzades. L'aplicació i l'evolució de l'estructura del decret seguí els passos del desplegament de l'economia catalana, afectada en la seva capacitat de producció, atès que les primeres matèries, les fonts d'energia, etc, procedien de fora de Catalunya; la guerra en dificultà els aprovisionaments amb intensitat creixent i, d'altra banda, forçà un procés de reconversió industrial a causa del paper polaritzador de la indústria bèl·lica. Aquesta doble pressió afectà les formes de producció, raó per la qual la Generalitat i el govern de la República iniciaren una certa intervenció indirecta a través dels instruments monetaris i fiscals (Decrets de S'Agaró del 1937) i de les institucions financeres (Caixa de Reparacions i Auxilis, Caixa Oficial de Descomptes i Pignoracions, Consell de la Banca Catalana, Oficina Reguladora de Salaris, etc). La minva de la producció industrial es palesà fortament a partir d'octubre-novembre del 1937, fet que reclamà una intensificació de les mesures de política econòmica, que hom dugué a terme bàsicament pel decret d'Intervencions Especials (20 de novembre de 1937), que preveia el nomenament d'interventors, als quals era confiada la direcció pràctica de les empreses que fossin sotmeses a aquest règim. Al País Valencià, després de l'alçament militar del juliol del 1936, obrers i camperols iniciaren l'expropiació i l'explotació directa de fàbriques i finques, i hi implantaren la col·lectivització. La manca d'una ordenació legal, com el decret de Col·lectivitzacions al Principat, plantejà aviat el problema de la legalitat de les intervencions. La secció d'economia del comitè nacional de la CNT es pronuncià d'una manera poc concreta, basant-se en l'absència de lleis tant a favor com en contra de les col·lectivitzacions. Les fàbriques, empreses o finques intervingudes o abandonades per llurs propietaris foren explotades en comú pels treballadors; els patrons disposats a col·laborar foren admesos com a simples col·lectivistes. Les col·lectivitats així creades s'integraren en l'anomenada Federació Regional del Llevant d'Espanya, que incloïa la regió murciana. Adoptaren formes molt diverses d'un poble a l'altre, i fins i tot en una mateixa localitat. Les col·lectivitzacions d'Alcoi foren les més característiques del país, per llur organització i realitzacions, que afectaren totes les branques de la producció, des de la indústria tèxtil i paperera fins als espectacles públics i els venedors ambulants. La indústria tèxtil romangué sota el control de 129 comitès de fàbrica, que depenien de la Comissió Tècnica de Control Tèxtil. A tot el País Valencià les col·lectivitzacions, en general, foren dutes a terme conjuntament per la CNT i la UGT, bé que amb una majoria de la primera a tots els nivells. A la fi de la guerra de 1936-39 les empreses tornaren al règim anterior tant al Principat com al País Valencià. Paral·lelament, foren fetes d'una manera espontània les col·lectivitzacions de la terra; a l'enquesta enviada a tots els ajuntaments de Catalunya per la conselleria d'agricultura de la Generalitat al novembre del 1936 per tal de poder reconèixer-les legalment, respongueren 349 ajuntaments, dels quals només 66 afirmaren que hi havia hagut col·lectivitzacions de terra en llur jurisdicció.

Decret de Col.lectivitzacions
Decret promulgat per la Generalitat de Catalunya el 24 d'octubre de 1936 que legalitzava el procés de col.lectivització que s'havia endegat fins al moment. Les empreses van quedar classificades en col.lectivitzades (les de més de 100 treballadors o que havien estat abandonades pels propietaris, i les d'entre 50 i 100 treballadors que així ho haguessin acordat) i privades, fiscalitzades pels comitès obrers.

Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl.liques prioritàries.

Intervencionisme
Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment.
Comissió d'Indústries de Guerra de la Generalitat
Òrgan creat per decret de la Generalitat de Catalunya de 7 d'agost de 1936, presidit per Josep Tarradellas i destinat a centralitzar la fabricació i emmagatzemar material de guerra, cosa que féu sovint a través de simples intervencions en les empreses, sense expropiar-les. Tot i l'oposició del govern de la Generalitat i el de la República, aquest acabà expropiant les indústries de guerra de Catalunya per decret l'11 d'agost de 1938.
Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya
Organisme de control econòmic de la Generalitat de Catalunya, creat l'11 d'agost de 1936. N'havia estat un precedent el Consell Consultiu d'Economia de la Generalitat de Catalunya, creat pel març del 1934 i que havia funcionat amb intermitències. Tingué la missió de dirigir l'economia catalana i de formalitzar un programa comú de totes les organitzacions polítiques i sindicals (Pla de Transformació Socialista del País); els seus punts principals eren: col·lectivització de la gran indústria, dels serveis públics i de la gran propietat rural i urbana, control obrer de la banca i de la petita indústria no col·lectivitzada, intervenció dels establiments abandonats pels propietaris, reabsorció dels obrers sense feina i política fiscal orientada a crear un impost únic. A partir del setembre del 1936 les facultats normatives foren atribuïdes al departament d'economia i al Consell de la Generalitat, fet que donà al Consell d'Economia un caràcter consultiu que confirmà el reglament del 17 d'agost de 1937. Era format per quinze membres, presidit pel conseller d'economia. Pel decret de Col·lectivitzacions hom establí que el president de cada consell general d'indústria en fos també membre.

Corporativisme

Doctrina política que pretén organitzar la societat i l'Estat mitjançant la representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics, a la manera dels gremis medievals. D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una sola "corporació", es creia superar la lluita de classes preconitzada pel comunisme.
Durant el franquisme (1939-1975) hem de parlar tres períodes ben clars.
Entre 1939 i 1959, la llarga postguerra.
Franquisme
Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic.

Postguerra
Període immediatament posterior a una guerra, caracteritzat per les difícils condicions de vida i les necessitats de reconstrucció. El retorn a la normalitat pot arribar a durar anys. En el cas de la postguerra espanyola, es parla d'uns 20 anys (1939-1959).
Autarquia

Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior. Malgrat el fet que les economies primitives eren molt sovint necessàriament autàrquiques, així com les societats essencialment agràries posteriors, actualment el mot gairebé és reservat per a descriure l'objectiu genèric d'una sèrie d'instruments de política econòmica aplicats en situacions de fort nacionalisme o defensives de la burgesia local o dels seus grups dominants. L'autarquia com a doctrina econòmica exigeix com a fi l'autoabastament en determinats productes, el proteccionisme industrial i la supressió d'importacions, mesures que han estat sovint emprades com a instruments d'una política d'industrialització i de desenrotllament. Mussolini definí molt bé l'autarquia en afirmar que hom no comprèn l'autodeterminacio dels pobles si no és sostinguda per la indepèndencia de la seva economia respecte al mercat exterior. El brot més important d'autarquia ha d'ésser posat en relació amb els fenòmens feixistes que acompanyaren la crisi del 1929, expressió de les tensions existents, que accentuà les tendències a l'autarquia com a doctrina econòmica en una sèrie de països. La tendència a la formació de càrtels i el proteccionisme industrial i comercial s'imposaren. El rearmament afavoria la indústria militar local. Un fenomen típic de l'autarquia al seu extrem no és ja solament la política de substitució d'importacions per produccions pròpies, sinó la creació d'ersatzindustrien, de productes d'imitació (cautxú, petrolis sintètics, sacarines, etc). L'autarquia a l'estat espanyol guanyà partidaris entre els economistes de la Dictadura i fins i tot en contradictors com Francesc Cambó i Joan Ventosa, però no es transformà en programa econòmic de govern fins després del 1939. Les mesures importants foren les lleis industrials del 1939 i del 1940 (indústries d'interès nacional, creació de l'INI, necessitat de permisos per a instal·lar indústries, control de les importacions de béns d'equipament). Les repercussions més importants a Catalunya foren de fre a la industrialització, o de sosteniment d'aquesta amb salaris baixos; l'especulació en el proveïment de primeres matèries; la subvenció pel consumidor de produccions no competitives, etc. Tot i els canvis de legislació a partir del 1957, algunes de les disposicions autàrtiques continuen vigents.
Racionament
Control de la demanda de determinats articles —generalment destinats a cobrir necessitats bàsiques de consum personal— degut a circumstàncies excepcionals o a l'escassetat continuada de l'oferta. És assignada a cada consumidor una ració dels productes objecte de racionament. De vegades es diferencien diversos tipus de racions en funció de determinats treballs, de l'estatus social o bé en cas de malaltia. El racionament només pot ésser eficaç si hi ha una col·laboració de tota la població i si l'administració posseeix mitjans escaients de control; en cas contrari l'aparició del mercat negre és inevitable. Als Països Catalans el racionament fou introduït durant la guerra civil de 1936-39, per tal d'afrontar la crisi de subsistències, combustibles i primeres matèries que ocasionà el conflicte bèl·lic. La Generalitat de Catalunya creà, el 31 de juliol de 1936, la Conselleria de Proveïments que dictà les normes de racionament. La fi de la guerra civil no millorà la situació: el govern de Franco mantingué el racionament existent —per al qual calgué, però, documentació nova— i l'amplià amb mesures com la del Dia del Plat Únic, imposat a hotels i restaurants a imitació del de l'Alemanya nazi i que, per la seva impopularitat, hagué d'ésser abolit el mateix 1939. Foren especialment severs el control damunt el pa (amb prohibició inicial i limitació, més tard, de fabricar pa blanc), el sucre, l'oli d'oliva i els combustibles. La Segona Guerra Mundial i l'aïllament diplomàtic del règim franquista prolongaren aquesta situació. D'altra banda, el racionament fou emprat sovint com a mesura de discriminació política i control, mentre s'estimulava la il·legalitat i l'estraperlo. El racionament de queviures fou finalment abolit el 31 de març de 1952, mentre subsistia encara uns quants anys el de combustibles i el de primeres matèries, que comportà un seriós entrebanc per a la recuperació de la indústria tèxtil del Principat i la del calçat del País Valencià.
Entre 1959 i 1973, espectacular desenvolupament.
El creixement moderat del primer terç del segle XX es va veure truncat per la guerra. Un cop superada la llarga postguerra, es va viure el període de màxim creixement del segle, en el que Espanya deixa de ser una societat agrària per passar a ser una societat industrial.
Desenvolupament
Procés mitjançant el qual hom varia les condicions naturals del creixement econòmic d'una àrea determinada i provoca un augment considerable de la renda total i una millor distribució d'aquesta renda.
Creixement econòmic
Increment de la capacitat productiva d'un estat i també dels recursos disponibles. Consisteix només en l'augment quantitatiu de certes magnituds econòmiques, sense que necessàriament n'augmentin les expressions per càpita ni es produeixin les transformacions socials en què es basa el desenvolupament.
Desarrollismo
Dit de la política econòmica inaugurada amb el Pla d'estabilització de 1959 i continuada amb els Plans de desenvolupament a partir de 1964. El resultat d'aquesta política fou un desenvolupament econòmic precipitat i desequilibrat, amb nombroses contradiccions (socials i regionals) i deficiències (urbanístiques, de serveis i infraestructures, etc.). A més, la societat es va anar modernitzant d'una manera tal que el franquisme es va anar quedant sense la seva base tradicional i es va anar convertint en un règim obsolet.
Pla d'Estabilització
L'entrada d'Espanya al Fons Econòmic Internacional i al Banc Mundial, el 1958, amb l'esperança d'obtenir crèdits per evitar una suspensió de pagaments, fruit de la manca de reserves d'or i de divises amb les quals es pogués fer front al finançament de les importacions, va tenir com a contrapartida l'exigència de la liberalització econòmica a través d'una sèrie de mesures que es concretaren en el Pla d'Estabilització de 1959.
L'objectiu del Pla era obrir l'economia espanyola perquè pogués participar en el cicle econòmic expansiu que es vivia a l'Europa occidental, i que tenia com a exemple el "miracle" econòmic de l'Alemanya de la postguerra. Per aconseguir aquest objectiu, calia una economia més oberta, amb un comerç internacional regularitzat i que permetés rebre inversions estrangeres. Per posar ordre a l'economia espanyola, pas previ necessari, el Pla va establir inicialment la reducció de la despesa estatal, un increment dels impostos, la congelació dels salaris dels treballadors, la devaluació de la pesseta, l'impuls de les exportacions per a intentar pal.liar el gran desequilibri de la balança comercial amb l'exterior i els incentius de les inversions estrangeres. Les conseqüències d'aquestes mesures econòmiques foren immediates i, encara que els costos socials van ser considerables (per exemple, la pèrdua del nivell de vida: encara es van empitjorar més les condicions de vida del poble, però només va durar fins a l'any 1961), es va aconseguir de sanejar l'economia i de posar les bases del creixement econòmic de la dècada posterior.
El Pla va significar l'abandonament definitiu de la política econòmica d'intervenció i de regulació seguida pels governs franquistes durant els anys posteriors a la guerra civil.
Plan de desarrollo económico y social
Instrument de planificació, de caràcter indicatiu, vigent a l'estat espanyol des del 1964 al 1976. Els diversos plans de periodicitat quadriennal fixaren objectius de tipus global per a l'assoliment dels quals hom dictà actuacions vinculants per al sector públic i normes orientatives per a la iniciativa privada. Els objectius del primer pla (1964-67) foren àmpliament superats, més per l'empenta interna de la pròpia activitat econòmica que per una superació dels incentius que oferia el pla. El segon pla (1968-71) introduí una sèrie de límits entre els quals podrien variar les magnituds econòmiques sense posar en perill els objectius del pla. El tercer pla (1972-75) fixà d'una manera explícita la consideració d'aspectes socials i ambientals com a objectius prioritaris. La ineficàcia que aquest tipus de planificació manifestà per incidir realment sobre l'evolució de l'economia fou assumida el 1976, quan no solament s'estroncà l'elaboració de plans econòmics, sinó que també fou suprimit l'organisme encarregat de dur-los a terme, el ministeri de Planificación del Desarrollo.
Pol de desenvolupament
Consideració prioritària que hom dóna a certes zones o regions, per tal d'afavorir-ne el desenvolupament i així reduir les diferències entre les que tenen taxes de creixement molt desigual. Els productes, la mà d'obra i l'estalvi surten de les zones més endarrerides, perquè troben millors expectatives de bons rendiments a les regions industrialitzades. Els pols de desenvolupament intenten de pal·liar aquest efecte de recessió, provocat a les regions més deprimides, i evitar-ne la progressiva despoblació. En els països amb planificació central la promoció d'un pol és prevista i determinada en el pla, mentre que a les economies de mercat la promoció d'un pol es fa amb l'ajut que hom dóna al sector privat per tal d'estimular-lo que s'instal·li a la regió escollida. Els beneficis o al·licients que ofereix l'administració poden ésser de tipus fiscal o financer (exempcions, moratòries, subvencions, crèdits, etc). L'administració es responsabilitza així mateix de l'exempció de les obres d'infraestructura necessàries: transports, carreteres, habitatges, escoles, etc, la qual cosa representa una capacitat financera molt important.
Durant l'Espanya franquista es van formar els pols de desenvolupament de Burgos, Huelva, Vigo, la Corunya, Sevilla, Valladolid i Saragossa. En aquestes zones es van realitzar importants inversions en infraestructures per tal d'afavorir-hi la implantació d'indústries.

Prosperitat
Situació econòmica en què es preveu un augment considerable de la demanda, amb la consegüent previsió de millors expectatives, que fa que l'activitat econòmica s'incrementi a ritmes creixents a fi d'obtenir el producte necessari, per tal de donar l'abast a la demanda creixent. Aquest procés es pot mantenir ampliant la capacitat productiva o bé emprant l'existent amb més intensitat, fins a arribar a l'ocupació plena dels recursos. A cada tipus d'economia, i segons les seves característiques, actuen forces que fan que no es desenvolupi la prosperitat d'una manera compassada en tots els sectors. Els dos factors que cal estudiar per a conèixer l'evolució específica d'aquesta situació, que assimilada a una fase del cicle econòmic hom identifica amb expansió, són l'accelerador i el multiplicador, que tenen valors i característiques diferents en cada cas.
I entre 1973 i 1975, crisi.
La crisi del petroli del 1973 va frenar en sec el ràpid creixement dels anys seixanta i principis dels setanta.
Crisi
Pertorbació de l'activitat econòmica per raons inherents al seu funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció.

Crisi econòmica del 1973
Coneguda com la crisi del petroli
, és la darrera gran crisi econòmica internacional, el desencadenament de la qual se situa l'any 1973, i té el seu origen en el fort increment dels preus del petroli. De fet, però, la crisi s'anava covant des de la segona meitat dels anys seixanta. El motiu immediat consisteix en el procés inflacionista, del qual el preu del petroli ha estat tan solament una manifestació, provocat per l'excessiu creixement de la liquiditat, tant la internacional com la pròpia dels principals països industrials. El cost real de l'elevació del petroli no fou, tanmateix, plenament assumit per molts dels països industrialitzats, que ajornaren l'adopció de les necessàries mesures de contenció tant monetàries com pressupostàries. Així, s'esdevingué una segona forta puja del petroli, en 1979-80, davant la qual la reacció dels governs fou molt més enèrgica. La llarga durada de la crisi, però, i les incògnites sobre quan podrà ésser superada, tenen llur explicació en una altra causa: l'excessiu creixement de la presència de l'estat en l'economia, a través de l'establiment d'una economia del benestar, per sobre de les possibilitats reals del país, i la seva intervenció en el sistema productiu, sia directament o mitjançant subsidis o crèdits fora de mercat. Aquest comportament de l'estat, coincidint amb la crisi econòmica, ha donat lloc a l'aparició d'enormes dèficits públics en la majoria de països, el finançament dels quals és el primer obstacle amb què es troben les polítiques dirigides a reduir-los.
Estagflació
Procés econòmic en el qual es produeix estancament econòmic (creixement baix o
negatiu de la producció i alta desocupació) conjuntament amb alta inflació.

La Transició va estar marcada per la crisi de 1973. Tant els governs d'UCD, com els del PSOE (des del 1982), van prendre mesures per intentar frenar la crisi. Transició
Període de la història contemporània espanyola durant el qual es produí el pas de la dictadura franquista a un règim democràtic (monarquia constitucional).
Pactes de la Moncloa
Acords signats al Palau de la Moncloa en 1977-78 entre el govern de la UCD, els partits d'oposició i els sindicats per tal de posar les bases del procés constituent i fer front a la crisi econòmica. Es va tractar d'un gran pacte social per fer front a la crisi econòmica i posar les bases de l'Estat del benestar.
Els pactes van ser signats el 25 d'octubre de 1977 pels principals partits, organitzacions empresarials i centrals sindicals i ratificats pel Congrés dos dies després. Van constituir el primer gran conjunt de mesures per afrontar la crisi a Espanya. Els seus dos objectius fonamentals van ser reduir la inflació i posar en pràctica un conjunt de reformes per repartir equitativament els costos de la crisi. Per tal de reduir la inflació, es va devaluar la pesseta, es va dissenyar una nova estratègia de moderació monetària i de la despesa pública i es va acordar fer un programa per racionalitzar l'elevat consum d'energia. Per repartir els costos de la crisi, es va arribar a l'acord de fer una reforma fiscal i de pactar els augments salarials segons la inflació prevista. A més de proporcionar una monentània estabilitat al món de les relacions laborals, establint els límits dels augments salarials i plantejant un ambiciós pla d'ocupació, aquests pactes van servir per a frenar la tendència negativa de l'economia i van reduir força la inflació i el dèficit exterior, tot i que no van aconseguir d'aturar l'increment de l'atur. Després d'aquests pactes es van aprovar altres mesures complementàries, com la llei de mesures urgents per a la reforma fiscal, i la llei que reestructurava la Seguretat Social i creava l'INEM.
Els pactes de la Moncloa foren autènticament excepcionals si tenim en compte que tots els intents de concertació posteriors es van dur a terme exclusivament entre el govern corresponent, els sindicats i la patronal.

Reconversió industrial
Va ser una de les mesures més importants del govern socialista en matèria econòmica. La reconversió va anar dirigida sobretot a les empreses de l'INI que resultaven altament deficitàries. El 1983 es van tancar diverses factories i en alguns sectors, com el naval i el siderometal.lúrgic, es van tancar indústries i es van jubilar anticipadament molts treballadors, malgrat els violents disturbis que aquests van protagonitzar (Bilbao, Astúries, Ferrol, Sagunt...). El desmantellament de l'INI es va iniciar amb la venda de SEAT a Volkswagen. Aquesta política va afectar especialment les regions del nord (País Basc, Cantàbria, Astúries) i les indústries de les zones portuàries (Ferrol, Cadis, Cartagena, Sagunt).
En els darrers anys del segle XX, l'economia es globalitza. Globalització
Nom que hom dóna a determinats trets del capitalisme a partir de les dues darreres dècades del s XX. Designa sobretot la intensificació dels intercanvis de persones, béns i serveis i la interdependència econòmica a escala mundial. Les bases de la globalització són l'eliminació progressiva de les barreres duaneres i l'establiment d'àmplies àrees de lliure comerç com ara la UE, el NAFTA, Mercosur, etc, i els avenços tecnològics en les telecomunicacions, que fan gairebé instantani l'intercanvi d'informació. Aquests factors han afavorit l'expansió de les multinacionals, que al seu torn han exigit també un canvi d'orientació de moltes empreses petites i mitjanes. La intervenció dels estats en l'economia tendeix a esdevenir residual, en bona part perquè la política econòmica cada cop és menys autònoma. Així, la gestió econòmica és encomanada a organismes d'àmbit mundial, com ara l'Organització Mundial de Comerç, el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, per bé que, de fet, tant en aquests organismes com en la conjuntura econòmica tenen un gran pes els EUA, capdavanters de la globalització i primera potència econòmica mundial. Un altre tret de la globalització és el protagonisme assolit pels mercats financers i les transaccions de capital, afavorides per la desregulació econòmica internacional. Bé que la globalització és una evolució inherent a l'economia de mercat, les condicions tecnològiques i polítiques per a la seva materialització no han aparegut fins a les darreres dècades del s XX, amb l'enfonsament del comunisme. Els efectes econòmics, polítics i culturals de la globalització han donat lloc a un ampli debat i a l'aparició (especialment al món desenvolupat) d'un moviment antiglobalització.
La crisi del Sud-Est asiàtic al final del 1997 començà a generar dubtes sobre els beneficis de la globalització. Sorgiren defensors de limitar el moviment totalment lliure i absolut de les mercaderies i, especialment, dels capitals. Aquestes veus es transformaren en un moviment multiideològic, iniciat a la cimera de l'Organització Mundial del Comerç —OMC— a Seattle, als Estats Units (desembre del 1999), enmig de forts enfrontaments amb la policia. Posteriorment, aquest moviment obstaculitzà la celebració d'importants esdeveniments econòmics, com ara les assemblees del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i d'altres organismes internacionals, els quals acusa d'imposar un model econòmic de capitalisme que ha ampliat les diferències entre els països més rics i els més pobres. Alhora, procurà proposar alternatives i coordinar a escala internacional l'activitat de les organitzacions que les comparteixen. Aquests esforços condugueren, al gener del 2001, a la creació del Fòrum Social Mundial a la ciutat brasilera de Portoalegre, amb la participació d'entitats diverses d'arreu del món. Altres autors, en canvi, afirmen, que la globalització ha permès als països anomenats emergents escurçar la diferència respecte als més rics mitjançant el comerç lliure de fronteres o l'obertura al capital forà. El procés de globalització, que es consolidà a partir dels anys seixanta i s'enfortí amb les noves noves tecnologies i les telecomunicacions i amb la caiguda del mur de Berlín, ha fet que els estats quedin en una situació d'extrema feblesa davant els moviments massius de capital, contra els quals no hi ha cap política econòmica ni monetària que es pugui enfrontar. Coneguda també com a economia global, la globalització sembla imparable en un món on queden molt pocs estats amb un règim comunista, com és ara Cuba o la Xina i, fins i tot en aquest darrer cas, el comunisme es limita exclusivament a l'àmbit polític, ja que des dels anys vuitanta hom ha abandonat progressivament l'economia planificada per a adoptar un sistema de mercat lliure com més va més ortodox. Un dels trets d'aquest nou capitalisme és l'àmbit financer, que ha passat al primer pla, molt per davant de la part productiva i de la industrial, i que pot generar crisis intenses en països emergents, molt dependents dels capitals estrangers i, per tant, de les seves entrades o fugides massives. A les empreses, cada cop més, hi predominen els actius intangibles. El mercat no valora els béns de capital (edificis, maquinària, etc.), sinó la capacitat de generar diners en un món dominat pels anomenats inversors institucionals —fons d'inversió i de pensions—, que controlen una bona part del capital de les grans corporacions, les quals empenyen a una carrera de creixement, de fusions i concentracions. Hi ha qui veu els orígens més immediats de la transformació del capitalisme en la revolució conservadora dirigida per Margaret Thatcher al Regne Unit i per Ronald Reagan als Estats Units. Molts dels principis d'aleshores, com ara la reducció del pes de l'estat fins a la mínima expressió a través de privatitzacions i altres mesures, regien al final del segle XX. Segons els experts, es pot demostrar que l'onada globalitzadora no ha reduït les diferències entre els estats més rics i els més pobres. David Landes, autor de La riquesa i la pobresa de les nacions, assegura que la relació de renda per habitant entre el país industrialitzat més ric, com ara Suïssa, i la del més pobre, Moçambic, és de 450 a 1. Fa 250 anys, aquesta relació era de 5 a 1. Però, aquest distanciament, també es troba al si de cadascun dels països. El nivell de vida del 10% de famílies més pobres dels Estats Units era significativament més baix al final dels anys noranta que el d'una generació abans. Només el 20% més ric ha experimentat creixements de renda similars als registrats entre els anys quaranta i setanta. El Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) destaca que el capital de les 225 persones més riques del món equival a l'ingrés anual del 47% més pobre de la població mundial. A més, les 200 empreses més importants del planeta controlen el 25% de l'activitat econòmica mundial, tot i que n'ocupen només el 0,75% de la mà d'obra. Amb tot, la globalització ha tingut efectes positius, ja que molts països s'han beneficiat del creixement global i de la fluïdesa del moviment de capitals cap a ells. No pas, en canvi, les zones més pobres, com ara l'Àfrica subsahariana, que ha aprofundit la seva extrema misèria.
Economia global
Relació d'intercanvis econòmics i financers entre tots els països del món. La caiguda del mur de Berlín i del bloc soviètic comportà l'eliminació de l'últim gran obstacle per a l'extensió del capitalisme a escala mundial. On es manté el comunisme, com és el cas de la Xina, s'ha permès una certa afluència de moviment dels capitals mitjançant polítiques d'aproximació a l'economia de mercat. En altres àrees del món menys desenvolupades, com ara l'Àfrica o l'Amèrica Llatina, organismes supranacionals com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial s'han encarregat de mirar d'estendre el sistema. Aquesta dinàmica implica un funcionament transnacional del capital sense fronteres ni reglamentacions, que ha portat determinats experts a alertar sobre l'excessiu poder de les grans corporacions multinacionals i, especialment, dels grans inversors institucionals, que poden fer ballar una divisa o una economia amb les seves transaccions. En una mateixa línia, encara que en àmbits ideològics diferents, altres autors han reclamat unes determinades regles de joc que no deixin els governs i països com a titelles de les fluctuacions del capital. L'economia global és molt més que economia internacional. Aquesta respecta les sobiranies i només interrelaciona, mitjançant el comerç, la inversió i el crèdit, parts autònomes d'un conjunt no integrat. Aquesta situació es donà en un moment de la història en què els capitals s'acumulaven dins dels països amb mercats protegits i, en molts casos, regulats pels estats corresponents. El procés de globalització de l'economia no ha suposat l'extensió d'aquest procés d'interrelació, sinó la seva transformació. La constant integració de l'economia mundial provoca una dinàmica pròpia que, cada cop més, s'escapa del control dels estats. Tot plegat limita l'àmbit d'actuació estatal en matèria de política monetària i de finances públiques. Els avenços en telecomunicacions i tecnologies de la informació fan circular gairebé instantàniament les informacions i els capitals, en un procés que difumina les fronteres i els territoris i que transnacionalitza els processos productius i mundialitza i homogeneïtza els hàbits de consum. El president de la República Txeca, Václav Havel, i altres autors han anomenat aquest sistema euroamericà i han alertat dels perills que comporta, ja que la uniformitat de gusts i l'homogeneïtzació d'hàbits provoquen un fort rebuig a tot allò que és diferent i, per tant, afavoreixen actituds poc tolerants. La nova dependència de les economies dels mercats financers i la facilitat de moviment i fluctuació dels capitals permeten que les crisis financeres es transformin en profundes crisis econòmiques, amb greus repercussions als països afectats, com ara la de Mèxic el 1994, la del Sud-Est asiàtic en 1997-98, Rússia el 1998 i l'Amèrica Llatina el 1998 i el 1999.
L'evolució demogràfica.
Durant el segle XX hi ha un fort cerixement de la població espanyola i catalana. Es fa la transició demogràfica, gràcies sobretot al descens de la mortalitat. Això fa que el creixement sigui constant durant bona part del segle.
Demografia
Ciència que té com a objecte l'estudi de la població.

Model demogràfic
Estructura d'una població d'un territori o d'una època caracteritzada per l'evolució de les taxes de natalitat i mortalitat i, en conseqüència, del creixement vegetatiu o natural.
Creixement de la població

Resultat del creixement vegetatiu més el saldo migratori (immigració menys emigració) d'un territori determinat al llarg d'un període de temps.
Cicle demogràfic antic
El corresponent a les societats preindustrials en què la població presenta un ritme de creixement molt lent, tendent a l'estancament. Es caracteritza per unes taxes de mortalitat i de natalitat molt elevades i  una baixa esperança de vida, i per l'existència de crisis demogràfiques periòdiques (fam, pestes, epidèmies, malalties), causants d'una mortalitat catastròfica, que costava molt recuperar.
Cicle demogràfic modern
Règim demogràfic propi de les societats industrials en què la població presenta un ritme de creixement constant i sostingut, a causa del manteniment d'unes elevades taxes de natalitat i el descens progressiu de la mortalitat, per una millora de l'alimentació i, més endavant, pels avenços mèdics i sanitaris.

Revolució demogràfica
Concepte que fa referència als profunds canvis demogràfics experimentats per les poblacions europees dintre el procés anomenat Revolució Industrial. Fou un procés complex i encara poc conegut que es desenvolupà entre la segona meitat del s XVIII i la primera meitat del XX. La primera fase es caracteritzà per un descens de la mortalitat catastròfica (epidèmies, fams) típica de l'etapa pre-industrial, deguda en part a les millores en la productivitat agrícola i en els transports.
Una segona fase fonamental s'inicia quan les taxes de fecunditat comencen a baixar alhora que la mortalitat atenua la seva tendència a la baixa.
Primera transició demogràfica
Conjunt de canvis demogràfics experimentats des de mitjan s XIX fins a mitjan s XX als països de l'Europa occidental, el més important dels quals fou una gran explosió demogràfica. Les taxes de mortalitat davallaren, mentre que les de natalitat es mantingueren, de manera que augmentà el creixement natural; la població europea es duplicà en només un segle, tot i les migracions cap a Amèrica. La distribució de la població també varià. Si abans de la transició demogràfica la població europea era bàsicament rural, amb la transició esdevingué predominantment urbana. El nombre de nuclis de població aïllats s'anà reduint cada cop més i, consegüentment, es reduí també la incidència de l'endogàmia. Les causes principals d'aquests canvis foren les millores en sanitat i higiene, resultat dels avenços en medicina i biologia, i les millores en la producció agrícola d'aliments, que posaren fi als problemes nutricionals i a les èpoques de fam que les males collites ocasionaven a les societats preindustrials. Després d'una primera etapa d'explosió demogràfica que s'allargà fins al principi del s XX, però, les taxes de natalitat anaren davallant (les de mortalitat també continuaren descendint, però molt més lentament), i consegüentment el creixement natural s'estabilitzà. A partir de l'anàlisi de tots aquests canvis hom postulà la teoria de la transició demogràfica.
Segona transició demogràfica
Conjunt de canvis demogràfics experimentats des de mitjan s XX als països desenvolupats. La causa n'ha estat un procés de desinstitucionalització de les relacions familiars i una secularització de la societat que han provocat una sèrie de canvis de valors, canvis que han tingut com a resultat una major incorporació de la dona al treball i una nova manera d'entendre la família, la maternitat i la paternitat, la relació de parella i els papers de cada sexe. Tota aquesta nova casuística ha comportat la davallada i el retardament de la nupcialitat, la major inestabilitat i menor durada de molts matrimonis, l'aparició de les segones noces com a resultat de l'increment del nombre de divorcis, l'augment de formes alternatives de convivència (cohabitació), l'augment de naixements fora del matrimoni, etc. A l'Europa mediterrània, en general, aquests canvis s'han produït amb un parell de dècades de retard, i no tots es manifesten amb la mateixa intensitat que a la resta d'Europa, però no deixen de notar-se. És significatiu que a Catalunya, concretament, el 6,34% dels matrimonis contrets l'any 1981 acabaren en separació i el 8,39% en divorci, percentatges que augmentaren fins al 23,72% i el 18,07% respectivament el 1991.
Boom demogràfic
Nom amb què es coneix el gran desenvolupament demogràfic dels anys seixanta, gràcies a una disminució considerable de la mortalitat i un manteniment de les taxes de natalitat elevades. En el cas d'Espanya, dels 25 milions d'habitants el 1940 es va passar a 35 milions el 1973.
Baby-boom
Augment brusc, imprevist i imprevisible de la natalitat. Aquest fenomen és exclusiu dels països desenvolupats en els quals el creixement de la població no depèn de la mortalitat, sinó de la natalitat deslligada de la fecunditat natural. Fou àmpliament registrat després de la Segona Guerra Mundial àdhuc en països no bel·ligerants, com Suècia, fet que demostra que no fou exclusivament un fenomen de supernatalitat de recuperació, com sol registrar-se després d'una guerra o epidèmia.
El segle XX es caracteritza per la gran mobilitat de la població...
Migració
Canvi espacial significatiu fet per una població. Perquè sigui significatiu, aquest canvi ha de comportar un desplaçament d'un volum considerable de població, una distància notable o una diferència qualitativa entre l'espai de partença i el d'arribada, unes motivacions més o menys homogènies —i en gran part no desitjades— per al conjunt que es desplaça, una considerable durada o una certa periodicitat del moviment migratori i una veritable transformació socioeconòmica o àdhuc política de la situació (problemes d'integració i adaptació) dels migrants, amb una corresponent repercussió en les estructures socioeconòmiques dels espais de partença i d'arribada (emigració, immigració). Tot i llur complexitat, palesa en aquests cinc requisits assenyalats, els fenòmens migratoris són sovint enfrontats de forma parcial: el demògraf s'interessa per les transformacions demogràfiques implicades; el sociòleg, pels canvis socials; el geògraf, pels espacials, etc. Globalment considerat, el moviment migratori té raó d'ésser i possibilitat de donar-se quan existeixen dos o més espais comunicats (per un intercanvi d'informació, bé que sigui més o menys filtrada) i comunicables (és a dir, sense un impediment greu per al desplaçament de població de l'un a l'altre), amb tensions població-recursos diferents objectivament o subjectiva, tot entenent per tensió població-recursos el grau de possibilitat de satisfer els individus o els grups socials llurs necessitats com a productors i consumidors de béns i serveis, inclosos els d'ordre espiritual. Si la comunicació i comunicabilitat entre dos espais són bones, el flux migratori existirà pel sol fet que a cadascun d'ells les esmentades tensions siguin diferents, independentment de llur qualitat objectiva; si les tensions, en canvi, són idèntiques, no hi haurà migració. Els fenòmens migratoris, doncs, són directament proporcionals a la diferència d'aquestes tensions i alhora inversament proporcionals a la distància entre els espais corresponents. Atès que la tensió població-recursos depèn tant del factor població com del factor recursos i que les variacions demogràfiques i socioeconòmiques no són sempre proporcionals ni sincròniques, són freqüents els desequilibris, en el temps i en l'espai, que motiven migracions. Desequilibris d'aquest tipus han estat determinants de les migracions més importants del s XX. Així mateix, les grans migracions d'europeus cap a Amèrica al s XIX foren conseqüència d'un creixement demogràfic europeu encara més fort que el també notable creixement econòmic, a la qual cosa s'unia una feble demografia americana en relació amb el territori i l'economia i una facilitat com més anava més gran en les comunicacions. Quant al modern èxode rural, molt estès als països industrialitzats, no és degut tant a la tensió de la població sobre uns recursos escassos (el creixement vegetatiu hi és molt feble, si n'hi ha) com a la diferència d'oportunitats de tota mena existent entre el camp, d'estructures periclitades, i la ciutat, conflictiva però molt més capaç de satisfer els desigs de l'home d'avui com a productor i consumidor de béns i serveis. La possibilitat d'adaptació dels migrants al lloc d'arribada depèn, en canvi, de la diferència de tensions, així com de la distància, que hi ha respecte al lloc de partença; aquests dos factors, tanmateix, no són sempre decisius: migrants rics poden ésser rebutjats per motius religiosos i altres que vénen de lluny poden ésser ben rebuts per motius ètnics. Generalment les migracions, que quasi mai no afecten la totalitat d'una població, ans només certes categories socials, es nodreixen dels elements més mòbils de la població (joves, solters o individus sense altra riquesa que llur força de treball) i, consegüentment, suposen un rejoveniment demogràfic i un increment de la força productiva dels llocs que reben els immigrants i un envelliment de població i una disminució de la força de productivitat dels llocs d'on surten els emigrants.
Els fenòmens migratoris recents s'han caracteritzat pel manteniment de les tendències anteriors i, alhora, per una evolució quant als focus, les tendències migratòries i el tipus de població que es mou, etc. Els focus d'origen de les grans tendències migratòries a escala internacional són els tradicionals de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica Llatina, i els nous dels països de l'Europa de l'Est. Els llocs de destinació continuen essent principalment l'Amèrica del Nord i l'Europa Occidental. En les migracions amb destinació a l'Europa Occidental destaca el nou moviment de població provinent dels països de l'Europa Oriental que, potencialment, pot ésser important. La població de l'Europa Oriental que es desplaça sol tenir un nivell cultural i professional alt o mitjà; això no obstant, als països receptors troba ocupacions per sota de la seva qualificació. Per exemple, a l'estat espanyol bona part dels immigrants polonesos tenen bona formació personal i laboral, però en bona mesura treballen en el sector domèstic, en la construcció i en l'hoteleria. Un cas a part dins els migrants de l'Est és el dels els albanesos els quals, en massa i d'una manera desesperada i gens planificada, malden, malgrat la repressió governativa, per travessar l'Adriàtica i arribar a les costes italianes. Cap a l'Europa Occidental continua també la migració des de l'Àfrica i en menor grau des de l'Àsia. Pel que fa a la migració africana es donen, cada vegada amb més freqüència, els casos de trasllat per la Mediterrània de migrants clandestins en fràgils embarcacions. D'altra banda, l'emigració clandestina de l'Amèrica del Sud cap a l'Amèrica del Nord es verifica per entrades per la frontera mexicana i pel Carib. Un altre fenomen migratori recent és el dels boat people del sud-est asiàtic, amb mitjans molt precaris en la mar sense objectiu clar d'arribada; el que tenen clar és el motiu de sortida: desesperació profunda davant d'una situació econòmica (i de vegades política) insuportable que impulsa cap una sortida cega molt poques vegades amb èxit. La reacció dels països rics destinataris és la de tancar fronteres. Fa temps que aquest fenomen s'esdevé als Estats Units d'Amèrica i també es va configurant a la Comunitat Europea. Es dóna una paradoxa en coincidir la flexibilització de les fronteres internes a la CEE i l'augment de rigidesa en les fronteres externes. No tots els països receptors tracten d'aturar la immigració, alguns l'afavoreixen, si bé selectivament. Per exemple, Israel, que acull població jueva d'Etiòpia i de l'ex-Unió Soviètica, és un cas on hi ha una clara motivació política per part de l'estat receptor que estimula aquesta immigració. D'altra banda, als Països Catalans també es dóna el cas de rebre població migrant procedent de països subdesenvolupats, i també una petita part procedent dels països de l'Est europeu. És notable la presència de magribins i africans en general (a més dels llatinoamericans) que fan feines de temporers a les comarques lleidatanes o bé al Maresme des de fa alguns anys. Alguns d'ells són treballadors il·legals amb problemes molt greus de condicions de vida. La causa de l'emigració està en la tradicional tensió entre la població i els recursos que hom cerca per gaudir de millors oportunitats i de més benestar i a una certa mitificació dels països receptors. Aquesta barreja de motivacions racionals i irracionals és el que Mattei Dogan i John O. Kasarda (1988) anomenaven "el joc de la loteria urbana", en el qual tots els participants saben que tenen molt poques possibilitats de guanyar (gairebé cap) però sempre n'hi ha una. Així hom mitifica també la imatge de benestar que ofereixen els països desenvolupats, i els que s'hi dirigeixen no deixen de tenir l'esperança de fer fortuna. Els espais receptors de fluxos migratoris i els emissors són, normalment, propers i relativament ben comunicats. Un altre efecte recent que provoca la presència creixent d'immigrants en els països rics és el renaixement i l'enfortiment de la xenofòbia i el racisme: els immigrants són percebuts com un perill i una amenaça per a l'equilibri del país receptor.
En el món occidental hi ha hagut grans canvis en els fluxos migratoris; les migracions camp-ciutat gairebé han desaparegut i al contrari, la creixent urbanització de la societat ha suposat una migració de les regions metropolitanes a les àrees rurals més properes. En el món subdesenvolupat, en canvi, continua havent-hi una important migració del camp cap a la ciutat. Pel que fa a les migracions internacionals, destaquen cinc àrees immigratòries: Amèrica del Nord, Europa occidental, els països petroliers de la península Aràbiga, el Japó i els nous països industrials de l'Extrem Orient, i Austràlia.

Immigració
Moviment migratori vist des de la perspectiva del lloc d'arribada dels migrants. Les migracions solen ésser motivades per la diferència existent en la relació població-recursos entre dos o més espais geogràfics comunicables. Per això, els llocs d'immigració soler ésser les terres de colonització o les àrees urbanes. La immigració urbana —moviment migratori que, actualment i sobretot en les societats industrials, s'origina quasi exclusivament en l'èxode rural —és directament proporcional al creixement econòmic i al gruix demogràfic de la ciutat, sempre que no existeixi cap planificació socioeconòmica adient. Cal destacar, d'altra banda, que, si bé la immigració és atreta per la ciutat, el lloc d'instal·lació dels immigrants generalment no és la ciutat pròpiament dita, sinó àrees suburbanes i periurbanes, les quals es troben així amb els problemes socials i urbanístcs derivats d'un ràpid creixement de població.
Emigració
Moviment migratori des del punt de vista de la procedència o partença dels migrants. És, doncs, l'abandó, per part d'un contingent relativament nombrós d'individus, de llur lloc normal de residència, de forma que llur partença té conseqüències importants i una certa durada. Gairebé sempre obeeix raons de caràcter socioeconòmic; esquemàticament constitueix el transvasament d'una part de la població d'un lloc amb perspectives econòmiques reduïdes cap a un altre amb més possibilitats. Hi caben una gran varietat de menes d'emigració, segons quins siguin els factors que porten a aquest transvasament. El cas més simple és aquell en què la població d'un espai creix a major ritme que l'economia, la qual cosa dóna lloc a una disminució de la renda per capita —en sentit lax— que pot arribar a ésser objectivament insostenible i, per tant, a exigir, si hom no hi troba una solució local, la partença de l'excedent demogràfic. Aquest és el cas d'emigració d'excedents, en la qual, teòricament, només se'n van els habitants sobrers, i la població recupera, així, l'equilibri amb els seus recursos. Factors socials, psicològics i polítics poden pertorbar el funcionament d'aquest model, i l'emigració pot superar la xifra de l'excedent teòric i donar lloc a un retrocés de la mida d'equilibri de la població originària, àdhuc per sota de l'adequat al funcionament de l'economia tradicional del grup, i provocar un desequilibri que, a la llarga, pot donar lloc a una emigració en cadena i a una remarcable o total despoblació. En aquest cas l'emigració esdevé un èxode. Perquè l'emigració o l'èxode es produeixi no cal que tingui lloc un descens de la renda per capita; molt sovint la causa d'aquests moviments és l'atracció d'espais accessibles en fort procés de desenvolupament o rics en perspectives econòmiques. En el fons, els mòbils de l'emigració tenen molt de relatiu i subjectiu; l'emigrant es mou generalment per un sentiment d'insatisfacció respecte a la seva situació i d'esperança respecte a les seves possibilitats en el lloc de destinació elegit. Hi ha encara més causes d'emigració, com és ara les emigracions forçades de caràcter polític, religiós o ètnic. Bé que els mòbils d'emigració són, potser, l'aspecte més important, tradicionalment els geògrafs han optat per una classificació de les emigracions en funció de la distància i més concretament en funció dels marcs politicoadministratius, servitud gairebé ineludible a les migrades i imprecises fonts estadístiques disponibles. Així, hom parla d'emigració internacional, intranacional, intraregional, i d'oscil·lacions o turbulències. L'emigració internacional té lloc entre diferents estats, o sia a través de fronteres polítiques, amb totes les implicacions que això comporta. La història recent en dóna exemples clàssics, com les dels europeus a Amèrica i la moderna emigració de treballadors mediterranis als països industrials del nord-oest europeu. En aquests casos cal distingir entre emigracions definitives i emigracions temporals: una gran part dels emigrants a Amèrica hi restaren definitivament, mentre que els emigrants mediterranis a Europa tornen al seu lloc d'origen al cap d'uns quants anys, entre altres raons perquè els països de recepció n'obstaculitzen la instal·lació definitiva. Dins aquesta última emigració cal destacar la purament estacional o "de recol·lecció", que és la practicada pels treballadors que només emigren unes quantes setmanes atrets pels alts jornals oferts en el moment de certes collites importants, com és ara la verema al sud de l'estat francès. L'emigració intranacional s'hi assembla molt, però en aquest cas el marc polític és uniforme, bé que no el cultural. Són característiques les emigracions de treballadors de regions menys afavorides a les més pròsperes; i també en aquest cas cal distingir entre emigració definitiva, multianual i de temporada (collites, forta demanda estacional de treballadors en el sector turístic, etc). L'emigració intraregional és generalment del caire camp-ciutat, a causa del desequilibri entre economia i serveis entre aquests dos espais, que als països industrialitzats començà com a emigració d'excedents i acabà en típic èxode rural i la seva contrapartida de la concentració urbana, sovint amb macrocefàlia. Finalment, les oscil·lacions o turbulències són aquells moviments de població que no obliguen els afectats a abandonar el lloc de residència, car la proximitat del centre d'atracció fa que el problema sigui resolt amb desplaçaments de doble sentit diaris. Aquest és el cas dels densos desplaçaments a les hores de començar i acabar la jornada de treball entre centre urbà i perifèria suburbana i periurbana.
L'emigració va ser un fenomen típic de l'Espanya dels anys seixanta. Uns quatre milions de persones van optar per l'emigració interior des d'Andalusia, Extremadura, Galícia, les dues Castelles i l'Aragó cap a les àrees industrials (Madrid, Catalunya, el País Basc i els nous pols de desenvolupament industrial) o cap a zones túrístiques de la costa mediterrània. Pel que fa a l'emigració exterior, uns altres dos milions es van dirigir a l'Europa Occidental (Alemanya, Suïssa, França), que estava en ple procés de creixement i necessitava mà d'obra poc qualificada. La mà d'obra emigrada es va convertir en mà d'obra abundant i barata que fou considerada idònia des d'una perspectiva empresarial malgrat la seva escassa qualificació. Els emigrants a Europa van esdevenir una font de divises, en repatriar bona part dels seus salaris.

Èxode rural
Abandó del camp per una part de la població o per la totalitat. La poca flexibilitat tradicional de l'economia agrícola hi fa difícil l'absorció d'un creixement demogràfic, fins i tot feble, i sempre s'han donat situacions episòdiques d'emigració, en general cap a les ciutats. La Revolució Industrial produí un creixent desequilibri econòmic i de nivell de vida general entre la ciutat i el camp. L'atracció de la ciutat, ateses les millors perspectives del sistema de vida urbà, absorbí, no solament l'excedent demogràfic rural, sinó d'altres persones; la població rural perdé l'equilibri i entrà en un procés irreversible de despoblament. La despoblació del camp dóna lloc a una reestructuració racional de l'agricultura i a un augment de la renda per capita que pot neutralitzar l'atracció urbana, però generalment succeeix el fet contrari: l'èxode és selectiu, i els qui se'n van són els joves i els més emprenedors, amb la qual cosa la vida social i econòmica decau i s'intensifica l'emigració. L'èxode rural és un procés antic i ja pràcticament acabat als països industrialitzats. Només la urbanització del camp pot aturar-ne la despoblació. A la llarga, l'èxode permet la modernització de l'economia agrària.
Integració

1. Procés amb què una societat assimila els elements que li són heterogenis: immigrats, marginats, etc.
2. Ajustament de les parts que componen un sistema social. Suposa la identificació i la participació dels individus i els grups parcials en la societat global de què formen part. La integració no és mai total, per raó de la diversa identificació i participació dels diferents elements que hi són vinculats, i d'ací els conflictes, factors de disgregació. En una situació poc conflictiva, l'acceptació dels valors normatius de convivència i dels compromisos establerts entre els grups interessats garanteix la dinàmica integrativa; altrament, la integració només pot ésser mantinguda forçadament, amb la consegüent supressió de la independència dels elements implicats. D'ací ve el sentit negatiu que, tan sovint, marca aquest terme, tècnicament poc precís i operacional, d'altra banda.
3. Assumpció, més o menys coactiva, de grups ètnics o nacionals per un altre de més gran o més poderós, o de grups socials d'una mateixa ètnia en un altre de dominant. Generalment, el procés implica la dissolució del grup integrat, encara que a vegades sigui inevitable una certa simbiosi.

Adaptació
Procés mitjançant el qual un individu, un grup o una col·lectivitat s'acomoden i viuen en llur medi físic i social. L'adaptació és un requisit estructural per a l'existència del grup.
... i per la contínua transformació urbana... Urbanisme
Ciència i tècnica de l'ordenació de les ciutats i el territori. Entesa habitualment com a ciència de la planificació urbana, hom tendeix actualment a parlar d'urbanística com a disciplina científica i d'urbanisme com a pràctica d'aquesta disciplina. L'urbanisme és el punt de convergència de diverses disciplines, com la història, la geografia, la sociologia, l'economia, la jurisprudència i l'arquitectura, interessades en l'estudi de la ciutat i el territori i en la intervenció en ells.
Ciutat industrial
Ciutat originada per la indústria, que hi és la funció predominant. Entre els factors determinants d'aquest tipus de ciutat hi ha la proximitat de les primeres matèries (actualment poc important si el transport pot ésser fet sense dificultat) i la facilitat de reclutar mà d'obra barata. Les ciutats industrials no han sorgit solament a causa de les necessitats creixents de les regions que les envolten, sinó que algunes vegades hi resulten sobreposades, i només poden desenvolupar-se mitjançant mà d'obra exterior. Els tipus principals de les ciutats industrials són els centres miners i les ciutats especialitzades en indústries de transformació.

Ciutat comercial
Terme aplicat per antonomàsia a aquella ciutat en la qual la funció comercial domina sobre totes les altres.
Ciutat dormitori
Ciutat en la qual predomina la funció residencial, mancada de llocs de treball i en què la població es desplaça a una altra ciutat per treballar.
Urbanització
Fenomen consistent en la creixença accelerada de les ciutats en població i en superfície i en l'expansió dels modes de vida urbans. Encara que apareix en fases històriques diverses, l'explosió urbana contemporània és un dels elements de la revolució demogràfica que, a les àrees de cultures europees, va lligada amb la Revolució Industrial. Alhora, a partir d'un ritme en el creixement de la població urbana, s'ha produït una ruptura que ha modificat qualitativament el paisatge urbà i el circumdant, ha estès els sectors econòmics secundari i terciari i ha relegat el primari a posicions marginals.

Eixample

Conjunt de cases i carrers nous amb què s'eixampla una població. Aquest procés físic de creixement urbà és sovint subjecte a un projecte d'urbanització. Respon a la concentració extraordinària de la població, la indústria i el trànsit a les ciutats durant la primera revolució industrial, que féu necessari llur expandiment fora dels antics recintes emmurallats. Ildefons Cerdà i Sunyer fou el primer teoritzador del concepte. Als Països Catalans, tenen especial importància l'Eixample de Barcelona (1859), el de Palma de Mallorca (començament del s XX) i els de València (1865, 1887, 1912).
l'Eixample de Barcelona
Sector de Barcelona. Format a partir del 1859 a la zona extramurs, des del nucli antic de Barcelona fins als antics municipis de Sants, les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia i Sant Martí de Provençals, que constitueix una característica trama urbana en forma de quadrícula. Hom sol distingir la dreta i l'esquerra de l'Eixample, separades pel carrer de Balmes (mirant a muntanya); la primera, edificada en gran part durant la segona meitat del s XIX per la burgesia industrial i comercial, ha sofert des del 1960 un procés de reconversió de l'ús d'habitatges residencials en serveis (oficines, bancs, hotels); l'esquerra, d'edificació més tardana, fou zona mixta d'habitació popular i petita i mitjana indústria. Actualment, però, l'oposició és entre el centre i els extrems, on s'han anat concentrant establiments industrials i l'hàbitat més deteriorat. L'Eixample concentra el 42% dels llocs de treball de Barcelona (77% de serveis, i la resta, indústria). La població resident és en el 66% nascuda al Principat. La seva construcció, programada al pla Cerdà, permeté l'espectacular creixement demogràfic de Barcelona (175 331 h [1850], 537 354 h [1900]). A l'ajuntament fou creada la Comissió d'Eixample (1859-1959), amb representants de la propietat urbana. Les adulteracions del pla (augment de l'alçada prevista, edificació dels quatre costats de l'illa, anul·lació dels passatges per a vianants, edificació de l'interior de les illes, etc), que han permès una densificació extraordinària de la ciutat (el volum edificable de l'illa era de 67 200 m3 segons Cerdà, i actualment és de 294 771,6 m3) i el consegüent augment de les rendes de la propietat urbana, han estat legalitzades per diverses ordres municipals i modificacions (1876 i 1892) de la llei d'Eixample de 1856.
... no exempta de problemes. Suburbi
Part d'una ciutat, habitualment perifèrica, considerada de qualitat inferior al nucli vital. Històricament, suburbi era sinònim de raval; modernament, però, més fixat raval en el sentit de barri antic intramurs o immediat a les muralles i diferenciat de la ciutat originària, el sentit de suburbi s'ha fixat quant al temps (raval contemporani, sovint posterior a l'enderrocament de les muralles), però s'ha diversificat en l'espai. Els suburbis corresponen a antics nuclis degradats, annexats al municipi central o no, o bé a espais marginals urbanitzats anàrquicament o amb uns serveis gairebé inexistents. Fora de l'Europa occidental hom pot assenyalar casos extrems: ciutats de colonització anglosaxona (sobretot als EUA), on el centre històric s'ha degradat fins a esdevenir el veritable —i potser únic— suburbi; ciutats del Tercer Món (abundoses a l'Àfrica negra), que no són sinó un gran suburbi; i ciutats d'estats socialistes, on, si més no en teoria, no hi ha suburbis. En aquest sentit, Barcelona és una ciutat europea típica, on hom pot trobar els quatre tipus de suburbi: antic nucli annexat (Sants), espai marginal annexat (barri del Besòs), antic nucli autònom (Sant Adrià de Besòs) i espai marginal autònom (Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat).

Barraquisme
Fenomen urbà, propi dels països fortament receptors d'immigrats i mancats d'una planificació urbanística, que es manifesta per la construcció de barraques a la perifèria i als petits espais no edificats d'una ciutat. En la configuració econòmica del barraquisme concorren, d'una banda, el fet del baix poder adquisitiu dels arribats, generalment procedents de regions subdesenvolupades, i de l'altra, la forta especulació entorn dels terrenys urbans i la sostinguda elevació dels costs de la construcció, poc o gens oberta a la industrialització. Urbanísticament, els conjunts de barraques se situen marginalment en zones de la ciutat poc accessibles, bé perquè en són a massa distància, bé perquè es tracta de terrenys en pendent, o encara perquè hi manquen serveis. De seguida, però, aquests conjunts comencen a organitzar-se com a barri —bé que segregat i subdotat—, i així neixen establiments i serveis elementals arrenglerats sobre les vies que comuniquen amb la ciutat pròpiament dita. Les dificultats d'integració urbana s'accentuen, ja que perviuen com a subcultures gairebé tots els models de llur societat d'origen, mantinguts a causa de l'isolament respete a la societat receptora i fomentats al caliu del veïnatge homogeni. Formalment, la barraca és una arquitectura espontània i circumdada per vies oficials, prop de les quals es crea una trama generalment per a vianants que arrenglera les barraques, gairebé sempre familiars i d'una sola planta per raó de la feblesa constructiva, que poden tenir una eixida o un petit pati tancat annex. Sovint s'hi barregen també casetes bastides molt primàriament, però ja amb elements normals de construcció. Aquestes cases elementals poden arribar a predominar, esteses en veritables barris, on hom no pot parlar estrictament de barraquisme, però sí de la supervivència de les seves principals característiques, llevat de les barraques. El fenomen del barraquisme existeix avui arreu del món i pot presentar característiques pròpies de cada país, com, per exemple, els barris de barraques de gitanos a Barcelona, el barraquisme dels negres als països colonials africans, el barraquisme de les embarcacions fluvials de les ciutats xineses o malaies, els barraquismes del centre i nord d'Itàlia i d'Espanya (chabolas) i el barraquisme de les favelas de Rio de Janeiro, escalonades en fort pendent sobre la ciutat i la mar. El clima n'és tan marcadament influent, que la línia climàtica que passa pel centre d'Europa i dels Estats Units limita pràcticament pel nord el barraquisme com a fenomen col·lectiu i estès.
Als Països Catalans el fenomen tingué la seva màxima incidència els anys cinquanta i seixanta, prop dels centres d'industrialització activa; d'aleshores ençà el nombre de barraques ha minvat notablement, si bé, de vegades, això ha anat acompanyat de la creació d'edificis amb poques condicions i serveis, la qual cosa és anomenada barraquisme vertical. Al terme municipal de Barcelona, en el moment de màxima extensió del fenomen (1955), hi havia com a mínim unes 20 000 barraques i una població estimada de 100 000 barraquistes; el 1969 hi havia 4 359 barraques, nombre que el 1985 s'havia reduït a poc més de 360.
Slum
Barri urbà (antic suburbi o zona urbana degradada) generalment superpoblat, amb un gran deteriorament de les condicions d'habitabilitat, d'higiene i de serveis. Caracteritzats per una gran desorganització social, amb uns índexs de pobresa, analfabetisme i delinqüència anàlegs als que hom troba en el barraquisme.
Les ciutats esdevenen sovint aparadors de manifestacions de signe divers. Fira de mostres
Exposició periòdica, en un espai constituït expressament, de mostres de productes, principalment manufacturats. Aquestes fires són organitzades per l'aparell productiu per aconseguir una distribució i una comercialització millor dels seus productes, i actuen com a llotja de contractació de mercaderies i com a forma de publicitat. Poden tenir un caràcter local o internacional. Les principals fires de mostres europees començaren a celebrar-se durant la Primera Guerra Mundial i immediatament després, davant la necessitat de conquerir i de recuperar mercats; les més conegudes són les internacionals de Lió (1916), Brussel·les (1920), Milà (1920), Praga (1920) i Barcelona (1920), i les nacionals de Londres (1915), Birmingham (1915), Glasgow (1915), Basilea, París, etc.
Fira de Barcelona
Fira de mostres celebrada anualment a Barcelona. La primera tingué lloc del 21 al 31 d'octubre de 1920, al Palau de Belles Arts, al parc de la Ciutadella, organitzada per l'Associació de Fabricants de Joguines, el Foment del Treball i l'ajuntament per tal de combatre la competència dels productes estrangers, que envaïren els mercats després de la Primera Guerra Mundial. En la primera etapa perdurà fins el 1925, a causa dels resultats deficitaris, de l'aranzel proteccionista del 1922 i de la projectada Exposició Internacional del 1929. El 1933 s'inicià la segona etapa, als palaus d'Alfons XIII i de Victòria Eugènia, de Montjuïc (la del 1924 havia estat celebrada a Montjuïc, al Palau d'Art Modern). Fou declarada oficial i d'utilitat pública pel govern de la República i s'interrompé el 1936. El 1942, i amb el nom de Fira Oficial i Internacional de Mostres de Barcelona, s'inicià la tercera etapa, que a partir del 1959, prengué un nou impuls i s'introduïren salons monogràfics. Amb el restabliment de la democràcia (1978) s'inicià una quarta etapa, amb la participació conjunta de professionals, entitats privades i administracions públiques, bé que l'organització no fou pactada definitivament fins l'any 2000. Els òrgans de govern són dos: d'una banda, el Consell General, on són representats els ajuntaments de Barcelona i l'Hospitalet de Llobregat i la Generalitat de Catalunya; la presidència és ocupada alternativament per l'alcalde de Barcelona i pel president de la Generalitat. De l'altra, el Consell d'Administració, format per empresaris i professionals, deté les funcions executives. La Fira té una superfície total de 360 000 m2, repartit en els recintes de Montjuïc 1 (250 000 m2) i Montjuïc 2 (111 500 m2), a l'Hospitalet de Llobregat, inaugurat l'any 2000. Acull una seixantena de manifestacions, entre les quals cal destacar Gaudí (Home i Dona), Saló de l'Automòbil, Alimentària, Rodatur, Expomòbil, Expotrònica, Informat, Sonimag, Expohogar, Liber, Sport, Barnajoia, Mercat del Vehicle d'Ocasió i Saló Nàutic.
Acull anualment 60 salons, 20 000 empreses i 2 500 000 visitants. La Fira inclou mostres, exposicions i fires comercials de tot tipus de sectors: agroalimentació i hoteleria; art, cultura i educació; articles de regal, papereria i joieria; automoció; construcció, seguretat i medi ambient; electrònica i comunicacions; esport, turisme i oci; estètica i salut; indústria i equipament; moda i complements. Entre els salons que s'hi celebren figuren Alimentària, el Saló de l'Ensenyament, el Festival de la Infància i la Joventut, el Saló Internacional de l'Automòbil i Vehicle Comercial, Construmat, Sonimag, el Saló Nàutic Internacional, i la Passarel·la Gaudí. Amb la intenció d'incorporar les noves tecnologies als salons, a l'agost del 2000 se celebrà la Conferència Internacional d'Espectrometria de Masses, la primera que es pogué seguir en línia per Internet. La Fira té una superfície de 250 000 m2 a Montjuïc, i l'any 1994 s'inauguraren les instal·lacions del recinte Montjuïc 2 a l'Hospitalet, de 111 500 m2. Al maig del 2000 les institucions que formen part de la Fira arribaren a un acord segons el qual la Generalitat de Catalunya es reincorporà als òrgans de gestió en qualitat de soci, i es creà un consell d'administració amb tasques executives format per empresaris i professionals. La Fira és presidida, alternativament, pel president de la Generalitat i l'alcalde de Barcelona. Al setembre del 2000, l'empresari Jaume Tomàs fou designat nou president del consell d'administració en substitució d'Antoni Negre.

Exposició
Manifestació pública organitzada de productes agrícoles, industrials, científics o artístics, per tal de promoure la producció, el comerç i la cultura i alhora estimular l'interès públic. Les exposicions poden ésser regionals, nacionals o internacionals, especialitzades o generals. La decadència de les fires europees tradicionals deguda al desenvolupament del comerç internacional, especialment des del s XVIII, menà a l'organització d'exposicions internacionals. Aquestes foren creades amb la finalitat de mostrar el progrés en la producció industrial i amb un interès comercial basat en la publicitat dels productes exposats. Això no obstant, no foren gens rendibles, per la necessitat de construir noves instal·lacions i per les despeses inherents a aquesta mena de certàmens. Revelades poc pràctiques, foren substituïdes, en part, per les fires de mostres, com a centres de contractació. La primera exposició internacional, de caràcter universal, fou oberta a Londres el 1851, i havia de representar la unió del gènere humà mitjançant la indústria. Hom les celebrà habitualment a intervals irregulars de temps, però una Oficina internacional (creada el 1928 i modificada el 1948) en regulà la durada (sis mesos), i el temps que havia de transcórrer perquè un mateix país pogués organitzar dues exposicions consecutives (15 anys). Les exposicions universals han assenyalat dates importants en el desenvolupament de l'arquitectura moderna. El caràcter provisional de molts dels pavellons d'exposició, el desig de sorprendre els visitants i de superar les manifestacions precedents, han possibilitat construccions inimaginables en altres circumstàncies i han constituït veritables manifests a favor de nous materials i noves formes. A la primera exposició universal celebrada a Londres el 1851, el concurs internacional per a construir el pavelló central fou guanyat pel francès H. Horeau, però hom no portà a la pràctica cap d'aquests projectes (més de tres-cents), puix que tots exigien la utilització de grans armadures irrecuperables. El pavelló fou encarregat a l'enginyer, especialista en hivernacles, Joseph Paxton. L'anomenat Crystal Palace, aixecat en menys de sis mesos, era un enorme pavelló de ferro i vidre i representava la utilització més racional de l'època d'elements rigorosament estandarditzats i que podien ésser desmuntats sense cap mena de perjudici. A les exposicions de Nova York (1853), Munic (1854) i París (1855) hom prengué com a model el Palau de Cristall. Fins al final del segle, París i Londres alternaren en l'organització de les exposicions, bé que, més o menys oficialment, es multiplicaren arreu: Viena (1873), Filadèlfia (1876), Sydney (1879), Melbourne (1880), Amsterdam (1883), Nova Orleans (1885), Barcelona, Copenhaguen i Brussel·les (1888). L'exposició de París del 1889 marcà, alhora, el punt culminant d'aquesta evolució i l'acabament de l'època del ferro; la galeria de màquines del 1855, la circular de Krantz i G. Eiffel del 1867 i la de De Dion del 1878 són les etapes que condueixen al Palais des Machines del 1889, en el qual un gran espai (115 per 420 m) era sostingut per arcades de ferro de tres articulacions, sense cap mena de puntal interior. Però l'obra més important i que aixecà les més aferrissades discussions fou la torre de tres-cents metres en el Champ de Mars, l'anomenada torre Eiffel. La construcció més alta del moment simbolitzava el triomf dels enginyers sobre els arquitectes i el de l'estructura sobre la decoració. Després del 1889 l'arquitectura de les exposicions entrà en una fase eclèctica (Chicago, 1893; París, 1900), que no fou superada fins a l'exposició universal de les arts decoratives de París (1925), on participaren tots els grans arquitectes francesos, com Le Corbusier (pavelló de l'Esprit Nouveau), Mallet Stevens (pavelló de turisme) i Tony Garnier (pavelló de Lió), i estrangers: Josef Hoffmann (pavelló d'Àustria), K. Melnikov (pavelló de l'URSS), etc. Del 1900 al 1937 tingueren lloc les següents: Buffalo i Glasgow (1901), Saint-Louis (1904), Lieja (1905), Londres (1908), Brussel·les (1910), San Francisco (1915), Wembley (1924-25), Filadèlfia (1926), Barcelona (1929), París (1931), Chicago (1933-34) i Brussel·les (1935). A l'exposició de París del 1937, després de la mostra d'Estocolm del 1930, projectada en la seva totalitat per Gunnar Asplund, hom troba les innovacions d'Alvar Aalto (pavelló de Finlàndia) i de J. Sakakura, deixeble de Le Corbusier (pavelló del Japó), amb l'arquitectura eclèctica nazi i comunista. El pavelló republicà espanyol presentà obres de grans artistes, com Picasso (Guernica), Miró, González i Calder. Cal esmentar també l'al·legoria de l'electricitat, de Dufy, una de les obres més grans de la pintura moderna (600 m2). A Nova York (1939), el símbol de l'exposició, una piràmide i una esfera, denota la intenció d'oblidar els estils històrics; Alvar Aalto amb el pavelló de Finlàndia i S. Markelius amb el de Suècia hi aportaren les solucions més interessants. A Brussel·les (1958), l'Atomium marcà el naixement d'una nova era; el pavelló Philips de Le Corbusier, amb les seves formes dinàmiques, fou la construcció més celebrada. Les exposicions de Seattle (1962) i Nova York (1964) han significat un retorn als estils monumentalistes i eclèctics; cal excloure'n, a Nova York, el pavelló de la companyia Bell (W. Harrison i M. Abramovitz) i el de la IBM (E. Saarinen). L'exposició de Montreal (1967) assenyala un nou ressorgiment de l'arquitectura creadora amb el pavelló dels EUA, immensa cúpula geodèsica de R.Buckminster-Fuller, el pavelló alemany de Frei Otto i la proposta d'hàbitat de Moshe Safdie. El 1970 fou celebrada la primera exposició universal en territori asiàtic (Osaka) sota la planificació general de Kenzo Tange. Entre les exposicions posteriors cal destacar la celebrada a Sevilla el 1992 amb motiu del cinquè centenari del descobriment d'Amèrica, dedicada a les principals contribucions científiques, tecnològiques i culturals dels darrers cinc-cents anys i la de Lisboa (1998), dedicada als oceans.

Exposició Internacional de Barcelona
Segona exposició de mercaderies, efectuada a Barcelona el 1929 i per a la qual fou urbanitzada la muntanya de Montjuïc. En són precedents els projectes de Puig i Cadafalch (1905), per a fer-la a la plaça de les Glòries Catalanes, i la fallida Exposició d'Indústries Elèctriques (1916), ideada per Francesc Cambó. Puig féu un projecte per a urbanitzar aquella muntanya, i d'aquest i d'un altre de Domènech i Montaner (1919) en fou feta una síntesi. Organitzada per l'ajuntament de la Dictadura amb l'ajuda de l'estat, l'alcalde baró de Viver en presidí la junta directiva (el marquès de Foronda en fou el director efectiu). Representà un endeutament greu per a la ciutat, fins al punt que la Comissió de Responsabilitats de l'ajuntament republicà estudià, entre altres afers, la gestió financera de l'Exposició. Ha estat interpretada com un intent de sortir de l'estancament econòmic que seguí l'expansió durant la Primera Guerra Mundial (el 1924 foren iniciades les obres preparatòries d'urbanització de la ciutat: Gran Metropolità, part de la Diagonal, plaça de Catalunya, etc), com una actuació de la Dictadura per a resoldre alhora el greu problema de la desocupació i el del catalanisme com a força política (Barcelona acollí en 1924-30 uns 200 000 immigrats), i com un assaig de definició de ciutat capitalista, amb les dominants d'oci i circulació. Artísticament, l'Exposició significà, d'una banda, l'apoteosi del monumentalisme, començant per l'edifici que presidí el conjunt, el vast Palau Nacional, de pedra artificial, amb cúpula miquelangelesca i torres compostel·lanes, obra de Pedro Cendoya, Enric Catà i Pere Domènech i Roure; els palaus d'Alfons XIII i de Victòria Eugènia, de Puig i Cadafalch, i les fonts monumentals de Carles Buïgas participen també d'aquesta estètica. Significà també una absorció oficial del noucentisme: torres d'ingrés i Teatre Grec, de Ramon Reventós, palaus de les Arts Gràfiques, de Pelagi Martínez i Raimon Duran i Reynals, i de l'Agricultura, de Manuel M. Mayol i Josep M. Ribas, pavelló de la Ciutat, de Josep Goday, traçat dels jardins, de Jean C. Forestier i Nicolau M. Rubió. També palesa l'esperit noucentista la idea i l'acurada realització del Poble Espanyol. Els millors pintors i escultors noucentistes hi col·laboraren en la decoració de jardins i interiors: sobresurten els murals de Francesc d'A. Galí a la cúpula del Palau Nacional. També fou molt important l'Exposició com a introductora de la nova arquitectura a Catalunya: pavellons de Suècia, de Iugoslàvia —de Dragisa Brasovan—, i sobretot el d'Alemanya, obra bàsica de Mies van der Rohe.
Exposició Universal de Sevilla
Exposició celebrada a Sevilla entre el 20 d'abril i el 12 d'octubre de 1992, amb categoria d'universal segons les normes del Bureau International des Expositions (BIE). El 1976, hom anuncià la celebració d'una exposició per a commemorar el cinquè centenari del descobriment d'Amèrica, i fou el 1983 que l'exposició fou sancionada amb caràcter d'universal. El 1985 l'illa de la Cartuja, on fins aleshores hi havia un monestir abandonat i una vella fàbrica de ceràmica, fou declarada el lloc on situar aquesta exposició. Aquell mateix any fou nomenat Emilio Cassinello comissari general de l'Exposició i Jacinto Pellón president de la Societat Estatal per a l'Exposició Universal. Al juliol del 1986 hom decidí el concurs d'idees per a l'ordenació del recinte de l'exposició i el juliol de 1987 fou aprovat el pla director de l'exposició, que donà lloc a l'aixecament d'una ciutat dissenyada per a acollir una part del món en un conjunt de 300 ha. L'Exposició Universal de Sevilla respongué a la temàtica de L'era dels descobriments; és a dir, els participants hi presentaren una mostra de les diferents contribucions científiques, tecnològiques i culturals de la humanitat que s'han succeït al llarg dels últims cinc-cents anys. El total de participants fou de 111 països, diversos organismes internacionals, participants corporatius, a més de les 17 comunitats autònomes de l'estat espanyol. L'espai total construït és de 650 000 m2; no solament afecta l'àrea que ocuparen els pavellons, sinó el conjunt d'edificis i serveis: els ponts d'entrada, l'estació del tren d'alta velocitat (AVE) o les grans superfícies aquàtiques (llac d'Espanya, port d'Índies). En el conjunt de la mostra temàtica cal assenyalar una sèrie de pavellons amb personalitat pròpia com ara el pavelló del Segle XV, el de la Navegació, el de la Natura i el jardí de les Amèriques, el pavelló dels Descobriments —que sofrí un incendi pocs dies abans que fos inaugurada la mostra—, el del Medi Ambient, el de les Telecomunicacions, el de l'Energia i el de l'Univers. Del conjunt dels 111 països participants destacaren els pavellons del Canadà, el Japó, el Marroc, Mònaco, Alemanya, Mèxic, Xile, l'Aràbia Saudita, Hongria, el Vaticà, Nova Zelanda i el del país amfitrió. L'Exposició Universal de Sevilla acollí també una sèrie d'actes culturals per als quals foren dissenyats espais propis, entre els quals destacaren el recinte del Palenque, l'Auditori, la plaça Sony, el cine Alcatel, i el teatre Central Hispano.
Jocs Olímpics de Barcelona
Jocs Olímpics d'Estiu, els XXV de l'era moderna, celebrats a Barcelona del 25 de juliol al 9 d'agost de 1992. La ciutat havia optat a la candidatura dels Jocs en 1920, 1936 i 1972, i el 1936 s'hi havia celebrat l'Olimpíada Popular. Promoguda per l'ajuntament de la ciutat, el 1981 fou presentada la candidatura, i el 1986, designada seu dels Jocs del 1992 pel president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch. L'ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el govern espanyol foren les tres entitats públiques promotores de les transformacions urbanístiques i l'organització de l'esdeveniment. Hom constituí el Comitè Organitzador Olímpic de Barcelona (COOB) (1987), integrat per l'ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el govern espanyol i el Comitè Olímpic Espanyol, i presidit per l'alcalde de Barcelona. Fou constituïda també HOLSA (Holding Olímpic SA), integrada pel govern espanyol i l'ajuntament de Barcelona, organisme que dugué a terme el finançament del projecte. La participació en les inversions correspongué, per ordre decreixent, a l'empresa privada, l'estat espanyol, l'ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el COOB (que finançava la seva aportació amb els drets de televisió venuts a cadenes estrangeres) i la resta a altres administracions (entre les quals la Diputació de Barcelona). Hom aprofità l'esdeveniment per a dur a terme una sèrie de reformes urbanístiques pendents de feia temps, en particular les referides a la xarxa viària (Barcelona. Les infraestructures), i hom amplià l'aeroport. Pel que fa a les instal·lacions olímpiques pròpiament dites, foren concentrades en les quatre àrees olímpiques (Barcelona. Àrees olímpiques), de les quals la principal fou l'anomenada Anella Olímpica, a Montjuïc. Hom cercà, per altra banda, la col·laboració d'arquitectes de renom per a la construcció o remodelació d'edificis. Destaquen entre altres, el Palau Sant Jordi, d'A.Isozaki, la Torre de Comunicacions de Collserola, de N.Foster, l'edifici de l'INEF, de R.Bofill, la Torre de Telefònica, de S.Calatrava i el remodelatge de l'estadi de Montjuïc, a càrrec d'un equip dirigit per F.Correa. Per altra banda, la façana de mar fou l'espai més transformat, amb la construcció de la Vila Olímpica (Barcelona, Vila Olímpica de). Paral·lelament a la concentració de la majoria dels esports a Barcelona, hom transferí la celebració d'algunes competicions a d'altres poblacions de Catalunya que presentaven condicions més adients o bé que tenien una arrelada tradició en algun esport concret. Hom hi dugué a terme, també, la remodelació d'antigues instal·lacions o la construcció de noves. Aquestes ciutats foren: la Seu d'Urgell, amb la construcció del Parc del Segre per a les proves de piragüisme, Badalona, amb el nou Palau dels Esports per al basquetbol, Sant Sadurní d'Anoia (ciclisme), Terrassa, on l'estadi d'hoquei sobre herba fou completament transformat, Banyoles (rem), Mollet del Vallès (tir olímpic, tir amb arc) i Castelldefels, on hom construí el Canal Olímpic per a les proves de rem. Al Muntanyà (Osona) se celebraren competicions d'hípica i, fora de Catalunya, hom jugà partits de futbol als estadis de Saragossa i València. Pel que fa als mitjans de comunicació, el projecte de Ràdio Televisió Olímpica (RTO) permeté cobrir totes les proves. Per tal de dur a terme les tasques auxiliars i de suport als Jocs, el COOB comptà amb uns 30 000 voluntaris. En el terreny estrictament esportiu, l'absència de boicots permeté la participació, per primer cop, de tots els comitès olímpics nacionals existents (172). Destacà la participació de Sud-àfrica arran de la supressió de l'apartheid, la de les exrepúbliques soviètiques integrades en l'Equip Unificat, a excepció de les repúbliques bàltiques, que hi assistien per separat, i les recentment creades repúbliques de l'antiga Iugoslàvia, que també prengueren part a títol individual. Les cerimònies d'obertura i cloenda destacaren per la seva vistositat. Un aspecte remarcable d'aquests Jocs fou la utilització d'una llengua —el català— no oficial a tot el territori de l'estat on se celebraven els Jocs, com a llengua de les competicions i les cerimònies al costat de les altres llengües oficials.
El desenvolupament agrari.
L'agricultura es va anar mecanitzant a poc a poc.
La definitiva modernització de l'agricultura arriba
als anys seixanta. Des de llavors, Espanya deixa de ser un país agrari.
Agricultura
Art de conrear la terra. Enclou també les ciències, pràctiques i indústries que l'home utilitza per a obtenir, mitjançant l'explotació dels elements naturals, productes vegetals i animals de la màxima qualitat i del màxim rendiment possibles.
Revolució agrària
Procés a través del qual l'agricultura tradicional, d'autoconsum, amb escassa productivitat i ús de tècniques de conreu endarrerides, esdevé una agricultura capitalista, orientada al mercat, gràcies a la progressiva modernització tècnica i a una sèrie de canvis jurídics que permeteren eliminar el feudalisme del camp i assegurar la màxima explotació dels camps.
Agricultura moderna
També agricultura de mercat, o agricultura capitalista. Agricultura típica de l'epoca industrial, caracteritzada per la producció d'excedents. A diferència de l'agricultura tradicional, orientada a l'autoconsum, l'agricultura moderna és orientada al mercat. Les explotacions agràries funcionaran com a empreses que buscaran el màxim de beneficis en la venda dels seus productes. Aquest nou tipus d'agricultura serà possible gràcies a la introducció de nous mètodes de treball i de noves tècniques i està lligada als canvis que acompanyaran la Revolució Industrial: augment de la demanda (per l'increment de la població), revolució tecnològica, revolució dels transports, nova mentalitat capitalista, etc.
Excedent
Allò que sobra de la producció un cop s'ha consumit el necessari per sobreviure. A l'època industrial l'excedent és la part del producte social que sobrepassa el valor dels factors de producció emprats per obtenir-lo.
Economia de mercat
Sistema de producció en què predominen les relacions mercantils. És pròpia dels estats capitalistes.
Agricultura extensiva
Tipus d'agricultura que tendeix a obtenir el benefici econòmic més pel baix cost d'explotació que no pas per un rendiment elevat. És pròpia de les zones de secà i de grans extensions de terreny; sovint utilitza la pràctica del guaret i és aplicada a conreus que necessiten poca mà d'obra i que admeten un grau elevat de mecanització.

Agricultura intensiva
Agricultura que procura d'obtenir un rendiment alt, utilitzant el sòl de forma continuada, per mitjà d'una adequada alternança de conreus. És un tipus d'agricultura que exigeix elevats capitals.
Ramaderia
Conjunt d'activitats humanes relacionades amb la cria i el comerç de bestiar de renda, gros o menut. En l'actualitat cal distingir la ramaderia transhumant (en la qual els ramats segueixen l'evolució de les pastures i canvien de regió, de vegades fins tres cops l'any) i la ramaderia estant o ramaderia amb estabulació, total o lliure (en la qual no hi ha trasllat del bestiar i que pot ésser agrícola o industrial). En la ramaderia agrícola l'aliment del bestiar és sembrat i recol·lectat per l'home, generalment prop de l'estable o dels estables, mentre que la ramaderia industrial sol ésser independent de l'agricultura, i els aliments dels animals, generalment pinsos composts, són produïts o conreats per altri. Els tres sistemes de ramaderia esmentats coexisteixen actualment i no és presumible pensar que cap d'ells desaparegui del tot.

Mecanització
Utilització generalitzada de maquinària en el procés de producció, que suposa una reconversió en l'aplicació de la força de treball, de manera que sigui més productiva.
Maquinisme

Introducció generalitzada, progressiva i a gran escala de màquines en el procés de producció. La Revolució Industrial significà un trasbalsament molt fort de les formes de producció de béns, puix que introduí l'ús generalitzat d'artefactes mecànics que aconseguien d'estalviar mà d'obra, ja fos actuant com a complement de l'activitat productora de l'home, ja fos substituint-lo totalment, si més no en unes fases molt concretes de la fabricació d'un bé determinat. El maquinisme s'inicià juntament amb la revolució industrial, o sia, a partir del s XVIII, bé que, com a element bàsic de la formació de tota la producció manufacturera i de les indústries bàsiques, no fou fins al s XIX que sorgí com a característica definidora d'una època, amb la generalització de l'ús de les màquines de vapor.
Màquina agrícola
Màquina moguda per mitjà d'energia mecànica i emprada per a fer les feines agrícoles, en substitució del treball manual. Les màquines agrícoles apliquen els mateixos principis que els instruments manuals (arada, rascle, etc), però augmentant la velocitat de l'operació i disminuint-ne l'esforç. Hom les classifica segons el tipus de feina que poden fer: treball del sòl, sembra, recol·lecció i transport, etc. Entre les que treballen el sòl, les més importants són l'arada, que obre la terra i la gira i que adopta formes diverses, l'escarificadora i la conreadora. La sembradora té com a objectiu la distribució de les llavors de la forma adequada a cada conreu, i en les operacions de cura del conreu hom empra l'adobadora, la polvoritzadora i la fumigadora. En la recol·lecció hom empra diverses classes de recol·lectora, segons el tipus de conreu. Totes aquestes màquines poden ésser autotransportades, o bé hom les pot acoblar a un tractor.
Regatge
Acció de fornir aigua a un terreny de conreu, per tal de millorar-ne la producció, assegurar la constància i la regularitat de les collites en les zones de pluges irregulars. Així com també permetre collites durant les secades, afavorir els terrenys àrids, permetre conreus molts exigents d'aigua en terrenys relativament secs, etc.
Canal

Obra destinada a conduir, per a finalitats diverses, masses d'aigua derivades de rius, torrents, llacs naturals i artificials o d'aigües subterrànies mitjançant una captació adequada. Hom pot classificar els canals en: industrials, d'abastament de poblacions, de regatge i de drenatge (o de sanejament); els dels dos primers tipus porten un cabal constant, mentre que el cabal minva en els de regatge i augmenta en els de drenatge.
Canal de l'esquerra de l'Ebre
Canal de regadiu que arrenca de l'assut de Xerta, a l'extrem nord del terme de Tivenys, segueix paral·lel al riu, travessa Tortosa per un túnel que endogala els 19 m3/s que té assignats, i s'escola, després d'uns 50 km de recorregut, als Muntells de Tramuntana, davant l'illa de Buda. Construït en 1907-11, rega unes 12 000 ha entre la ribera de Dalt i la de Baix (delta). De la xarxa de sèquies i desguassos, es destaquen el canal de Camarles, que desguassa a la bassa de les Olles, la sèquia Sanitària, de davant Amposta fins al riu Fondo, el canal de Montanyana, d'aigua amunt de l'illa de Gràcia fins al riu Fondo, i el riell de la Saida. És previst de revestir-lo per tal de millorar-ne l'aprofitament.
L'enorme desigualtat de la propietat de la terra segueix essent el principal problema del camp.
La gran assignatura pendent, la reforma agrària, s'ha intentat diverses vegades.
Reforma agrària
Conjunt de mesures polítiques i econòmiques destinades a estimular el desenvolupament agrari, generalment per mitjà de canvis, en el repartiment de la propietat de la terra.
La reforma agrària espanyola promulgada pel govern de la Segona República (setembre del 1932), després d'un llarg debat, i que, tot i que era moderada, desfermà l'oposició violenta dels terratinents, que aconseguiren finalment d'anul·lar-la. A Catalunya, la reforma presentava un aspecte peculiar, amb la llei de Contractes de Conreu (abril del 1934), que satisfeia les demandes d'una petita burgesia agrícola de rabassaires i parcers. També en aquest cas, els grans propietaris enquadrats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (i políticament, a la Lliga i a les branques catalanes de la CEDA) reaccionaren durament i contribuïren, amb llur actitud, a encendre el conflicte del 6 d'octubre de 1934.

Propietat
Dret de fruir i disposar d'una cosa, sense més limitacions que les que són establertes a les lleis. En poden ésser objecte totes les coses corporals, mobles o immobles i, menys rigorosament, també els béns i drets patrimonials.
Latifundi
Explotació agrària de grans dimensions. No existeix, de fet, cap criteri quantitatiu exacte per a determinar el pas de la gran explotació al latifundi pròpiament dit, car cal tenir en compte la productivitat de les terres que inclou, si són conreables o improductives, de secà o de regadiu, etc. Tradicionalment hom considera latifundis, a la Península Ibèrica, les explotacions agràries de més de 250 ha, mentre que a la resta dels països europeus del Mercat Comú ho són ja les de més de 100 ha. Els latifundis, importants, sobretot, des del punt de vista de l'estructura de la propietat, han estat revalorats pel desenvolupament tècnic modern, car permeten un conreu intensiu i racional, amb productivitat elevada, que els fa més rendibles que no pas les petites explotacions dins el sistema capitalista (que s'acara amb el problema de la baixa rendibilitat del camp en comparació amb altres sectors econòmics) o dins les formes socialistes de propietat, col·lectives o estatitzades. Els latifundis abunden en els països dits subdesenvolupats, on els propietaris rurals tenen encara un paper predominant dins les formacions socials.

Latifundisme
Sistema de propietat i explotació d'àrees rurals o agràries on predomina el règim de latifundi.

Minifundi
Explotació agrícola de dimensions reduïdes. Es caracteritza per una baixa rendibilitat, conseqüència de la utilització d'instruments de conreu molt elementals, de la manca de bèsties de tir i de l'esgotament de la terra, per manca d'adob o de guaret. Bé que, en general, els minifundis són conreats d'una manera intensiva, la producció tot just arriba al nivell de subsistència. Normalment resta, doncs, fora dels circuits del mercat, amb la fretura consegüent de fons líquids i la impossibilitat d'una especialització dels conreus. Si s'hi afegeix una manca de crèdits adequats, hom veu que el baix nivell de capitalització característic del minifundi no és degut exclusivament a dificultats tècniques per a la mecanització d'aquests tipus de conreu. El minifundi acostuma a coexistir amb l'explotació latifundista, n'és de fet un complement important i li forneix una reserva de mà d'obra estacional. En aquest sentit constitueix una forma de desocupació encoberta molt freqüent en les economies poc industrialitzades. A tot l'estat espanyol abunda el minifundi. Galícia és la regió on és més corrent: més del 70% de les explotacions són menors de 5 ha.
Minifundisme
Sistema de propietat i explotació d'àrees rurals o agràries on predomina el règim de minifundi.
Concentració parcel.lària
Assignació, feta als propietaris de parcel·les de dimensions reduïdes, d'una superfície equivalent (en classe de terra i conreu) a la que posseïen anteriorment. Amb la política de concentració hom intenta de posar remei als mals d'una parcel·lació excessiva, en racionalitzar l'explotació agrícola i l'augment dels rendiments i en augmentar el rendiment de la terra. El 1952 fou promulgada a Espanya, amb caràcter experimental, la primera llei de concentració parcel·lària, establerta definitivament el 1955.
Plantació
Conreu, sobretot extensiu, de plantes, especialment industrials.
Mas
Explotació agrària tradicional centrada en un habitatge bastit en funció d'aquesta explotació.

Masia
Casa agrícola aïllada que té terres de conreu adscrites i característiques arquitectòniques iguals a les del mas. Són cases de dues o tres plantes, generalment amb teulades de dos vessants, però també n'hi ha d'un de sol o de més complexes, de planta basilical, per exemple, amb un cos central més alt. El pis principal és destinat a habitatge, el superior a graners i la planta a dependències agrícoles.
Institucions i organismes relacionats amb l'agricultura i el camp. Institut Agrícola Català de Sant Isidre
Institució fundada a Barcelona el 1851 que agrupava els propietaris —sobretot els grans propietaris— del camp català, en defensa de llurs interessos i per al foment de l'estudi de les tècniques agrícoles. El 1860 organitzà les primeres càtedres d'agronomia, química aplicada i zootècnia. Entre els seus presidents es destacaren J. Desvalls i de Sarriera, marquès d'Alfarràs (1851-60), Pelagi de Camps, primer marquès de Camps (1872-75 i 1882-89), Carles de Camps, segon marquès de Camps (1897-1901), Ignasi Girona i Vilanova (1902-06 i 1915-23), Manuel Raventós i Domènech (1907-10), Carles de Fortuny i de Miralles, baró d'Esponellà (1923-31), Santiago de Riba (1931-34), Josep Cirera i Voltà (1934-36), Josep Bassedas i Montaner (1936), Epifani de Fortuny i de Salazar, baró d'Esponellà (1940-46), Xavier de Ros i de Dalmases (1946-48), etc. L'Institut suplí fins a un cert punt l'ensenyament que fornia la desapareguda Junta de Comerç. Fou important el paper que tingué davant el problema de la fil·loxera. De bon principi representà un paper regionalista davant els caciquismes locals; un cop encetat el s XX, tendí a una política clarament dretana. S'oposà a les lleis o mesures que milloressin la situació dels rabassaires i, en general, dels treballadors agrícoles (com la llei de 1873, que feia possible la redempció de la rabassa, i la llei de Contractes de Conreu, el 1934) i mantingué una visió pairalista davant els problemes del camp. S'oposà també a l'Eixample de Barcelona, per les expropiacions de terres que suposà. Els anys trenta intentà d'allunyar-se —sense gaire èxit— de la direcció de la Lliga Regionalista, per tal d'adherir-se al corrent polític cedista (Acció Popular Catalana). Des de la seva fundació publicà una «Revista de Agricultura Práctica», substituïda el 1865 per la «Revista de l'Institut Agrícola de Sant Isidre», sovint bilingüe, amb una etapa totalment en català, i que hom publica encara. Com a suplement quinzenal de la revista aparegué, del 1889 al 1893, «La Pagesia», que es fusionà amb «L'Art del Pagès» (1894-95). També publicà un «Anuari...» (1908), que sortí alguns anys en català, i el cèlebre «Calendari del Pagès» (des del 1856, sense interrupció). Ha editat també informes tècnics, manifests i opuscles, com Constitución familiar y organización de la propiedad en Cataluña (1912), La rabassa morta (1923), de J. Girona i Trius, i el conjunt de conferències La crisi vinícola (1923).
Calendari del Pagès
Publicació anual de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, editat des del 1856. Publicat en català fins el 1940, tingué una gran influència a les zones rurals, on al s XIX no arribava gairebé cap altra publicació catalana. Al costat d'indicacions pràctiques sobre la sembra, la collita, les previsions meteorològiques, etc, hom hi troba articles de tècnica agrícola, texts legals i composicions literàries sobre temes rurals.
Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya
Sindicat de viticultors no propietaris sorgit a Catalunya l'any 1922, que com a Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya federà i coordinà diverses entitats camperoles d'àmbit local o comarcal —la Federació Comarcal de Societats d'Obrers Agrícoles del Penedès, la Federació de Treballadors de la Tera del Maresme, etc—, davant la crisi vinícola de superproducció i la baixa de preus subsegüents a la Primera Guerra Mundial. Intentava d'enquadrar no sols els rabassaires, sinó també parcers i arrendataris, i en fou fundador el dirigent pagès de Martorell Francesc Riera i Claramunt, amb els polítics republicans Lluís Companys, Amadeu Aragay, Pere Estartús i Ernest Ventós. El seu òrgan de premsa era "La Terra". Molt esmorteïda la seva activitat sota la Dictadura, el clima favorable del nou règim republicà provocà un ràpid desenvolupament de la Unió, que arribà el 1932 als 21 542 afiliats i esdevingué la central sindical majoritària al camp català. Estretament vinculada a l'Esquerra Republicana —molts dels dirigents de la Unió de Rabassaires ho eren també d'aquell partit—, canalitzà les reivindicacions agràries sota un programa radical, però no revolucionari, defensor de l'explotació familiar, autònoma i hereditària, i s'enfrontà a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre. En 1933-34, davant les dilacions a resoldre la qüestió rabassaire, es distancià d'ERC, radicalitzà la seva línia i entrà a l'Aliança Obrera. Colpejada per la repressió posterior al Sis d'Octubre, prengué aleshores un caràcter cooperatiu i mutualista. Participà amb dos diputats —Pau Padró i Canyelles i Josep Calvet i Móra— en el Front d'Esquerres de Catalunya, tot accentuant l'acostament a la Unió Socialista de Catalunya. Des del juliol de 1936 estigué present al Comitè de Milícies Antifeixistes, al govern de la Generalitat i a tots els òrgans de poder a Catalunya, i s'oposà al col·lectivisme de la CNT, seguint la línia política marcada per ERC i el PSUC. Assumí el control de la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya, i, al gener del 1937, fosa amb les altres entitats agràries del país, esdevingué la Federació de Sindicats Agrícoles, única de Catalunya.
Empreses del sector primari. Companyia d'Indústries Agrícoles
Societat barcelonina constituïda l'any 1911 aprofitant la protecció estatal a la producció sucrera, arran de la pèrdua de les colònies antillanes (1898), unint-se amb l'Azucarera del Jalón d'Épila, creada l'any 1904. La seva activitat principal és la transformació de la bleda-rave en sucre, amb fàbriques a Salamanca, Aranda de Duero i Arcos de la Frontera-Jédula. Té el 100% del capital de la Sociedad Azucarera Ibérica, amb sucreres i destil·leries d'alcohol a La Bañeza i San José de La Rinconada, i és plenament propietària de la Compañía de Industrias Agrícolas del Paraguay (soia). N'és també important l'aprofitament dels seus subproductes: polpa, melasses, etc, i la producció i comercialització de pinsos composts amb fàbriques a Vilafranca del Penedès, Utrera, Valladolid, Saragossa, Figueruelas i Lugo. En l'exercici 1984-85 les seves vendes foren de 30 946 milions de pessetes.

Alena SA
Companyia fundada a Barcelona l'any 1929, amb participació del Banc de Catalunya, per a l'explotació de tot tipus de negocis, però especialment forestals, a Río Muni i a Fernando Poo. En ésser concedida la independència a la Guinea Equatorial (1968), perdé les seves propietats africanes, traslladà la seu social de Bata a Tarragona i la passà més tard a Madrid. Actualment té una filial al Gabon, que li proporciona la fusta. Té una fàbrica de contraplacats a Tarragona, i una altra a Cuéllar (Segòvia) d'aglomerats.

Pinsos Hens SA
Fàbrica de pinsos composts fundada a Barcelona el 1958. Les seves instal·lacions són a Barcelona (Zona Franca), Reus (Baix Camp), Saragossa, Silla, Dos Hermanas i Torre Pacheco (Múrcia). És la primera empresa de l'estat en aquest ram. El 66% del capital pertany a Cargill Incorporated de Minneapolis (EUA). Les seves vendes foren de 16 577 milions de pessetes el 1985 i ocupava 345 empleats.
Societat Cooperativa Limitada Agropecuària de Guissona
Empresa alimentària de transformació creada a Guissona (Segarra) el 1959. Agrupa uns 54 000 socis (1999) i ha desenvolupat una important tasca agroindustrial. Les seves instal·lacions principals són a Guissona (pinsos, escorxador frigorífic, escorxador d'aus, selecció d'ous, etc) i té centres menors a les Pallargues (Segarra), Lleida i Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà), així com diversos centres de distribució. El 1996 entrà en el camp de la distribució minorista amb la creació de les botigues 'Àrea de Guissona', en explotació directa i en règim de franquícia (220 botigues a Catalunya, Aragó, el País Valencià i Madrid el 2001). El Grup Alimentari Guissona, constituït per Agropecuària de Guissona, la Corporació Alimentària Guissona (creada el 1999 juntament amb Agsa, part d'Alpisa, Proporsa i Alsicor, que incorporà instal·lacions i branques d'activitat de les fàbriques de pinsos i escorxadors), Àrea de Guissona, Caixa Guissona (creada el 1962) i Alpisa, a més de l'agència d'assegurances SEAGUI i la Fundació Agropecuària de Guissona (creada el 1997), tingué, el 2001, uns ingressos de 14,43 milions d'euros, i el nombre d'empleats era d'uns 2 100.

Agrícola Experimental
Empresa de la Generalitat de Catalunya creada per la Presidència de la Generalitat el 1987. Les seves finalitats són la gestió i l'aprofitament d'exportacions agràries, forestals i piscícoles i, en general, del que es relaciona amb aquests objectius.
La consolidació industrial.
Espanya entra amb retard a la Segona Revolució Industrial.
Les principals zones industrials seran Catalunya, el País Basc i Madrid.
Indústria
Conjunt d'activitats dedicades a la transformació de les matèries primeres mitjançant maquinària, per tal d'obtenir béns manufacturats.
Segona Revolució Industrial
La segona revolució industrial és una nova etapa de creixement econòmic, caracteritzada per un extraordinari progrés científic i tècnic que va facilitar un ràpid desenvolupament de tots els mitjans de producció i de noves formes d'organitzar la producció i el treball. Aquesta nova etapa en el desenvolupament econòmic de les potències industrials es va perllongar fins a l'esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914. L'aplicació de noves fonts d'energia (petroli i electricitat) i noves primeres matèries (acer, alumini...) van afavorir la diversificació dels sectors industrials. La siderúrgia va prendre el relleu de la tèxtil com a sector punta i apareixen noves indústries, molt dinàmiques, com ara l'elèctrica i la química. L'expansió de l'economia industrial i la concentració empresarial comporten la consolidació del sistema capitalista i l'aparició de noves potències industrials, dins i fora d'Europa, que van superar la Gran Bretanya. El predomini de la gran indústria i la gran banca es va consolidar, mentre que la tendència a reduir els costos de producció, a fixar els preus i a eliminar la competència va fer néixer l'anomenat capitalisme monopolista o financer.
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis. En les àrees considerades com a desenvolupades i en aquelles on ha reeixit el procés industrialitzador hom pot constatar que aquest s'ha produït a base de desenvolupar el sistema de producció sobre el creixement econòmic constant, l'anàlisi i l'ús metòdic i continu dels descobriments i de les innovacions científiques, la divisió del treball, l'especialització productiva, fent servir diverses fonts d'energia i l'increment progressiu de les activitats manufactureres a través de millores constants de la transformació dels productes per mitjà de mètodes químics i mecànics. Segons Kuznetz, sis trets defineixen aquest procés: un creixement ràpid de la producció i de la població; un creixement ràpid de la productivitat, és a dir, un progressiu increment en la relació entre la producció total i els factors que hi intervenen; un canvi en les estructures productives, on bàsicament el pes de l'agricultura disminueix a favor de la indústria; unes transformacions socials, particularment urbanització i secularització de la societat; una revolució en les comunicacions i els transports afavorint l'intercanvi de les mercaderies, i informació a nivell mundial; i el creixement desequilibrat d'unes àrees respecte a unes altres, el qual produeix la divisió entre zones desenvolupades i altres en vies de creixement. La industrialització és el resultat d'un llarg i complex procés de desenvolupament que encara no ha acabat. Amb tot, hom considera que el primer model que es donà històricament fou la industrialització anglesa, que s'inicià al s XVIII, a través d'una transformació profunda de la seva estructura productiva, procés conegut amb el nom de Revolució Industrial, transformació que s'apartà radicalment dels sistemes de producció existents fins aleshores. Trets fonamentals de tota revolució industrial basada en el model històric anglès són: una preliminar i intensa transformació del sector agrari, l'existència prèvia d'una acumulació primitiva de capital provinent de l'agricultura i el comerç, una nova organització del treball basada en la seva divisió i especialització, la utilització de noves tècniques, continuació, introducció i millorament tecnològics i la introducció de noves fonts d'energia, els quals, d'altra banda, són els que han anat marcant les successives etapes del progrés industrial. Com a tret generalitzat, i no reduït a unes àrees determinades, com ho podrien ésser les del País Basc i Catalunya, el fet de la industrialització a l'estat espanyol ha estat relativament recent; caldria situar el seu inici cap a la meitat dels anys cinquanta, bé que quan el procés s'accelerà i la indústria prengué la importància que té avui no fou sinó durant els anys seixanta. Diversos factors contribuïren a aquest procés, però bàsicament comptaren les inversions estrangeres, els ingressos produïts pel turisme i les remeses dels emigrants espanyols que treballaven a l'estranger. Aquestes fonts de finançament, juntament amb una obertura progressiva al comerç internacional i la possibilitat d'importar quantitats creixents de matèries primeres i maquinària explicarien molt esquemàticament el recent procés d'industrialització a l'estat espanyol. Fou, amb tot, una industrialització realitzada sobre la base d'un fort intervencionisme estatal en l'assignació dels recursos financers, que comportà el desenvolupament de nombrosos sectors industrials la dimensió dels quals tan sols era possible en condicions de proteccionisme. La liberalització de l'economia espanyola exigida per la sortida de la crisi que, com a la major part de països, afectà l'economia espanyola a mitjan anys setanta, ha fet necessària l'adopció d'un costós procés de reconversió per tal d'adaptar, sense grans traumes, l'estructura industrial espanyola a les regles de l'economia de mercat.
La indústria moderna s'expandeix a nous sectors, cada vegada més diversificats. Indústria moderna
Indústria capitalista, orientada al mercat. Es caracteritza per la progressiva modernització tècnica i un nou sistema de treball (sistema fabril).
Sistema fabril
Nou sistema de treball, que substitueix el sistema artesanal en els tallers, consistent en la concentració de treballadors i màquines en un únic espai, la fàbrica.
Maquinisme
Introducció generalitzada, progressiva i a gran escala de màquines en el procés de producció. La Revolució Industrial significà un trasbalsament molt fort de les formes de producció de béns, puix que introduí l'ús generalitzat d'artefactes mecànics que aconseguien d'estalviar mà d'obra, ja fos actuant com a complement de l'activitat productora de l'home, ja fos substituint-lo totalment, si més no en unes fases molt concretes de la fabricació d'un bé determinat. El maquinisme s'inicià juntament amb la revolució industrial, o sia, a partir del s XVIII, bé que, com a element bàsic de la formació de tota la producció manufacturera i de les indústries bàsiques, no fou fins al s XIX que sorgí com a característica definidora d'una època, amb la generalització de l'ús de les màquines de vapor.
Mecanització

Utilització generalitzada de maquinària en el procés de producció, que suposa una reconversió en l'aplicació de la força de treball, de manera que sigui més productiva.
Capital

Conjunt dels mitjans de producció -edificis, màquines, diners, valors- que posseeix tota empresa o societat i que són susceptibles d'originar una renda de període en període.
Empresa

Unitat economicojurídica que duu a terme la síntesi dels elements de la producció, per a l'obtenció de béns o de serveis destinats al canvi. No és, doncs, un conjunt de béns, sinó un centre d'activitat i de decisió de produir. La combinació dels factors de la producció és, alhora, tècnica, en el sentit de reunir els elements necessaris (capitals, mà d'obra, emplaçament, patents, etc), i comercial, en el sentit de tenir en compte els preus dels elements utilitzats i les diverses magnituds de l'entorn econòmic. Aquesta combinació constitueix una entitat, dotada d'una existència jurídica, com en el cas d'una societat, o bé com un agrupament de persones sense vincle d'associació entre elles, com en el cas del patró que contracta obrers. L'activitat de l'empresa, destinada a la producció de béns o a la prestació de serveis, implica un risc, en ésser col·locats al mercat, i a aquest risc són exposats els resultats de l'empresa, els seus membres i fins la seva pròpia existència.
Societat Anònima (SA)
Agrupació o associació pactada de persones físiques o jurídiques per tal de portar a terme una activitat econòmica o mercantil determinada. Segons l'objectiu concret que pretengui, prendrà una forma específica, regulada en tot cas per la legislació vigent. Així les principals característiques de la societat anònima són: una societat mercantil sigui quin sigui el seu objecte; és una societat evidentment capitalista, a diferència de la col·lectiva, en la qual predomina l'element personal; el capital de la societat és dividit en accions; la responsabilitat dels socis es limita al capital que han aportat o s'han compromès a aportar; tots els accionistes tenen els mateixos drets, en proporció a les accions que posseeixin; els socis exerceixen el poder de direcció per mitjà de llur intervenció en els òrgans de gestió de la societat: junta general d'accionistes i consell d'administració. La societat anònima laboral és un tipus social anònim en què com a mínim la meitat del capital social resta en mans dels treballadors de la mateixa empresa. Això provoca algunes modificacions del règim de transmissió d'accions i d'altres normes d'organització interna, atès que hom mira de fer realitat el principi de l'autogestió. En la societat col·lectiva els socis responen personalment, subsidiàriament, solidàriament i d'una manera il·limitada dels deutes socials, no solament amb el capital que han aportat a la societat, sinó amb tots llurs béns. Tots els socis tenen dret a dirigir la societat, llevat que en l'escriptura de constitució s'estableixi una altra cosa, i la qualitat de soci no es pot transmetre sense el consentiment dels altres socis. És, doncs, una societat eminentment personalista. En la societat en comandita, o comanditària, hi ha dues classes de socis: els col·lectius i els comandataris. Per als socis col·lectius, la responsabilitat és personal, subsidiària, solidària i il·limitada, igual que en el cas de la societat col·lectiva, mentre que els socis comandataris només responen amb el capital que han aportat o s'han compromès a aportar. La direcció de la societat és encomanada exclusivament als socis col·lectius. La societat cooperativa és de capital variable i organitzada sota els principis democràtics d'igualtat absoluta de drets i deures entre els socis i de lliure entrada i sortida sense discriminacions dels seus membres. La característica més important n'és l'acompliment del cicle econòmic amb els seus propis socis, destinataris naturals dels serveis que presta l'organització, de tal manera que esdevenen empresaris d'ells mateixos. Organitzada sota el principi d'autogestió, no és admissible l'aportació a títol de capitalista o similar. La responsabilitat pot ser limitada o il·limitada segons la forma prescrita en els estatuts. La societat de capital risc és un instrument de la reconversió industrial que consisteix en l'aportació de capital de risc a una societat per part de l'administració pública, com a fórmula alternativa a la concessió de crèdit o de subvencions, a fons perdut, assumint la titularitat d'unes participacions amb el pacte de retrocessió un cop sanejada l'empresa. En la societat de cartera (o holding) els actius estan formats exclusivament per accions d'altres societats a les quals participa amb l'objecte de poder influir en la seva política empresarial. La seva activitat es limita a la gerència i l'administració de les participacions que deté. La societat de garantia recíproca és constituïda per empresaris amb uns límits legals de capital i quota de participació dels socis, amb la finalitat de garantir les operacions de gir i tràfic de les empreses de les quals els socis són titulars, mitjançant aval o qualsevol altre dels procediments admesos pel dret. La societat d'empreses és una societat anònima amb personalitat jurídica pròpia, constituïda per diferents societats o empreses individuals agrícoles, industrials o mercantils, que conserven llur personalitat independent, a fi d'assolir conjuntament els objectius d'una política de racionalització. La societat de responsabilitat limitada reuneix característiques de l'anònima i de la col·lectiva. La responsabilitat tanbé es limita al capital aportat, però hi predomina l'element personal. La societat d'inversió és una societat anònima de capital fix o variable (amb un mínim establert), que es dedica a l'adquisició, la tinença i el gaudi i en general a l'administració i l'alienació de valors mobiliaris per a compensar els riscs i tipus de rendiment, amb prohibició de posseir una participació majoritària, política o econòmica en qualsevol altra societat, La societat estatal és una societat mercantil en la qual el capital de l'estat o d'un organisme autònom és majoritari. També s'entén per societat estatal l'entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia que, en virtut de llei hagi d'ajustar la seva activitat a l'ordenament jurídic privat. La societat limitada és una societat mercantil en què la responsabilitat dels socis és limitada a llur participació i el capital és representat per participacions. La societat mixta de cartera és una societat de cartera que comparteix l'activitat de gestió i administració de les participacions posseïdes, amb l'activitat productiva (holding mixt).
Empresa privada
Empresa que és a la base del sistema d'economia capitalista, caracteritzada per la llibertat de l'empresari, la cerca del màxim benefici i el sotmetiment a les regles de la lliure competència. En un principi l'empresa solia ésser propietat d'un sol individu, però ja a la fi del s XIX l'aplicació de costosos invents tecnològics féu necessària l'aportació de grans inversions i l'empresa es desenvolupà considerablement sota la forma jurídica de societat anònima. La moderna gran empresa neix i es configura a través de la concentració de diverses societats, l'absorció d'unes per unes altres i la diversificació de la producció. Els poders públics tendeixen a restringir a favor propi el domini de les empreses privades creant enfront d'aquestes un sector públic o semipúblic en el qual l'estat actua en graus diferents com a empresari.
Empresa pública
Empresa creada i gestionada per l'estat, amb la finalitat de compatibilitzar en grau variable el benefici amb altres objectius, normalment el subministrament de serveis públics. En l'empresa pública els capitals, els beneficis i els dèficits hi són, respectivament, fornits, absorbits i coberts pel poder públic. Amb tot, almenys des del punt de vista comptable, l'existència d'una comptabilitat diferenciada i d'una direcció poc o molt independent són condicions indispensables perquè l'organisme considerat sigui quelcom més que un pur engranatge administratiu.
Empreses punta
Empreses o sectors que constitueixen la base de la producció dels ingressos dins el procés econòmic d'una nació o dins un sistema econòmic.

Empresa multinacional
O simplement multinacional. Entitat econòmica que duu a terme les seves activitats en diversos països mitjançant inversions directes. El caràcter de corporació multinacional, inicialment reservat als organismes bancaris, fou, a partir del 1965, assumit majoritàriament per empreses privades fortament concentrades, que s'instal·laren en els llocs on els costs de producció eren relativament més baixos; així se situaren al marge de les mesures reguladores del funcionament del capitalisme en un país determinat.
Els sectors industrials tradicionals aniran a la baixa.
La indústria tèxtil.
Indústria lleugera / Indústria de béns de consum
Indústria que proporciona béns per al consum directe. Es localitza prop dels centres de consum. La indústria tèxtil n'és un exemple.
Indústria tèxtil

Nom donat genèricament al conjunt d'indústries lleugeres directament relacionades amb l'obtenció de fils i amb llur tissatge. Inclou les indústries dels filats, dels teixits, de la confecció, dels acabats i dels aprests. Com a factors de localització de la indústria tèxtil han predominat, més que no pas les matèries primeres, l'existència d'un mercat consumidor, l'estat de la tècnica, les disponibilitats de mà d'obra i de fonts d'energia i també una tradició industrial.
El primer terç del s XX ha portat a la indústria tèxtil una mobilitat excepcional, que es podria resumir, a més de la generalització de l'energia elèctrica, que en possibilità una localització lliure, en tres fets: el canvi operat en les fibres dures, amb la desaparició gradual del lli, del cànem, substituïts pel cotó i pel jute; la invenció del raió, que aniria desplaçant la seda, i en general de les fibres artificials, que no han parat d'envair camps afins; i les vicissituds històriques excepcionals d'unes gueres anihiladores, exteriors i interiors, que han impedit totalment el comerç o han provocat escreixos brutals de demanda. Així s'han succeït: la crisi de sobreproducció del començament de segle, per la pèrdua de les colònies ultramarines, parcialment compensada per l'augment de la demanda a les Canàries, el Marroc i alguns països del Llevant mediterrani i, sobretot, de l'Espanya interior; les fabuloses exportacions als estats bel·ligerants en la Primera Guerra Mundial (les exportacions llaneres del 1915 foren quaranta vegades les del 1913); la crisi de sobreproducció subsegüent, en part pel desprestigi degut a qualitats deficients (se superà en part amb la primera racionalització fabril i comercial); les conseqüències de la crisi dels EUA el 1929, que arriben a l'estat espanyol el 1931 i que a Catalunya s'agreujaren després: els estats europeus adoptaren mesures proteccionistes i les explotacions tèxtils, que rarament havien superat el 10% de la producció dels Països Catalans, gairebé desaparegueren; la guerra civil de 1936-39, que, a més d'anorrear el comerç i part de la indústria, impedí d'aprofitar les necessitats importadores dels bel·ligerants de la Segona Guerra Mundial (el mercat interior, en canvi, abandonà les exigències qualitatives); i la liberalització gradual dels mercats exteriors i l'aprovisionament en primeres matèries de qualitat i en béns d'equip han comportat en el darrer trentenni una millora de qualitat, una substitució gradual de fibres naturals per fibres artificials i sintètiques, i una contracció laboral de les unitats productives reestructurant la indústria, especialment la cotonera, que ha perdut la meitat dels treballadors sense canviar sensiblement la producció.
Cotó

Fibra tèxtil natural procedent de les llavors del cotoner.
La crisi produïda per la pèrdua dels mercats colonials coincidí amb l'inici del s XX. Amb la Primera Guerra Mundial (1914-18) començà l'electrificació, que alliberà les fàbriques de la dependència dels corrents d'aigua i del carbó. Les demandes dels estats bel·ligerants produïren una eufòria i l'agudització de les tensions socials. La producció de fibres artificials, iniciada a Barcelona el 1906, competí amb el cotó en el decenni 1921-30. La producció cotonera fou desorganitzada per la guerra civil de 1936-39 i per la Segona Guerra Mundial (1939-45), per la dificultat d'obtenir primeres matèries i de modernitzar l'utillatge; la situació millorà després del 1950. No ha estat resolt, però, el forniment del cotó a la indústria, hipotecat pel proteccionisme oficial a la producció cotonera de la meitat meridional de l'estat espanyol (des del 1924). Després de la guerra civil fou creat l'Instituto de Fomento de las Plantas Textiles per tal d'estendre'n el conreu. En 1952-53 la collita fou, a l'estat espanyol, de 16 188 t de cotó; el màxim fou assolit en 1962-63, amb 112 294 t. Després, la producció minvà (1971-72, unes 40 000 t, i 26 000 t el 1983). La importació de cotó oscil·lava entorn de les 100 000 t anuals abans de la guerra civil i era, amb els cereals, la fusta, el carbó i els minerals metal·lífers, una de les grans partides del total d'entrades al port de Barcelona. Després de la inflexió causada pel conflicte, el 1945 arribà a les 115 503 t, però la manca de divises i la producció interior reduïren les xifres a 4 390 t el 1963. El 1970 la importació fou de 45 684 t. Els EUA, principal proveïdor el 1945 (76 074 t), ha estat suplantat per Mèxic, Síria, Turquia, Grècia i el Brasil. Iniciada al Principat, la indústria tèxtil s'hi ha mantingut majoritàriament, malgrat les implantacions fabrils, moltes de les quals afavorides oficialment, a unes altres zones de l'estat espanyol des del 1940. El 80% del sector és al Principat, bàsicament a la Catalunya Vella. Entre el 1958 i el 1970 el nombre total dels treballadors de la indústria, a l'estat espanyol, passà de 138 427 persones a 96 196, és a dir, una reducció del 30%. El nombre de pues minvà de 2 644 000 l'any 1958 a 1 992 000 el 1970, i el de telers, de 67 054 a 51 012 (el 25%]. Una major productivitat compensà aquesta minva amb escreix: els filats passaren de 77 335 t (1953) a 145 140 (1970), i els teixits, de 68 676 (1956) a 121 056 (1970). L'any 1978 la producció de filats havia davallat a 93 600 t. També ha augmentat l'ús de fibres químiques per a la filatura i el tissatge de tipus cotoner. La indústria cotonera ja no exerceix el predomini decisiu en l'economia catalana, però manté un lloc important entre els sectors manufacturers del Principat.
Llana

Fibra procedent del pèl de les ovelles i els moltons.
Amb el retorn al proteccionisme, entre el 1892 i el 1897, la indústria llanera experimentà un nou auge, que la pèrdua de les colònies (1898) desmuntà en bona part. El 1906 fou creat el Condicionament Tèxtil de Terrassa, seguit el 1908 pel de Sabadell. Aquest any la indústria llanera catalana ocupava uns 25 000 obrers. La guerra de 1914-18 produí una conjuntura favorable, que atragué una sèrie de migracions obreres. La fi de la guerra dugué una nova crisi, pal·liada per les demandes de roba de l'exèrcit que lluitava a Àfrica després del desastre d'Annual; l'aranzel del 1922 millorà encara més la situació, que tornà a la normalitat, fins a la guerra civil de 1936-39: el 1931 hi havia a Catalunya uns 7 400 telers i uns 270 000 fusos. Després de la guerra civil, malgrat les dificultats d'importació de maquinària, hi hagué un altre període favorable, fins el 1945. Des del 1940, però, les fibres artificials representaren un competidor poderós i creixent. El 1950 hi havia 836 fàbriques, que ocupaven 64 042 persones, nombre que havia baixat a 52 213 l'any 1964. El 1972 al Principat hi havia 644 fàbriques, amb un total de 33 419 obrers. Els grans centres llaners continuen essent Sabadell i Terrassa, seguits de Barcelona i, a molta distància, Badalona, Igualada, Vic i Mataró, amb empreses mitjanes i petites. Les exportacions van dirigides a la Comunitat Econòmica Europea, a la resta d'Europa, a l'Amèrica del Sud i Central i a l'Àsia. El 1962, en produir-se les inundacions del Vallès, hom promulgà un pla de reestructuració i reordenació, que fou actualitzat el 1975.

Floca
Qualsevol matèria tèxtil abans d'entrar en manufactura.
Filatura
Conjunt d'operacions a què hom sotmet una fibra tèxtil per reduir-la a fil.
Tissatge

Operació de teixir, teixidura.
Fus
Aparell o màquina (fus mecànic) que serveix per fer fil.

Teler
Aparell o màquina (teler mecànic) que serveix per teixir.

Teler mecànic
Teler que funciona per mitjans mecànics.
Centres de producció industrial. Sistema fabril
Nou sistema de treball, que substitueix el sistema artesanal en els tallers, consistent en la concentració de treballadors i màquines en un únic espai, la fàbrica.
Fàbrica

Conjunt d'instal·lacions industrials (edificis, maquinària, etc) destinades a la transformació o conservació de primeres matèries o a la producció d'objectes a partir d'elements més simples.
Vapor
Nom donat a les fàbriques de teixits, per tal com funcionaven amb màquina de vapor.
Colònia industrial

Conjunt d'instal·lacions industrials separat dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències.
Als Països Catalans foren introduïdes per industrials tèxtils (filatures de cotó) relacionats amb la Gran Bretanya. S'instal·laren al llarg dels rius del Principat: el Llobregat, el Ter, el Cardener, el Fluvià, el Freser i, excepcionalment, el Segre. Del 1880 al 1928 assoliren milers de llocs de treball i un potencial energètic considerable. Els abusos derivats d'aquest sistema feren que progressivament els obrers preferissin uns altres llocs de treball i, després de la guerra civil de 1936-39, entraren en un període de forta decadència. Les condicions de treball i les socials eren molt gravoses: obligació, tant per a l'obrer com per als seus familiars, de treballar exclusivament per a l'empresa, condicionament fins i tot en els matrimonis (eren afavorits els que es produïen entre treballadors de la mateixa colònia), acomiadament i pèrdua de la casa si no complien aquestes condicions, impossibilitat pràctica d'associar-se o d'organitzar vagues, etc. Les pràctiques de tipus feudal tenien llur paral·lelisme en l'obligació del compliment dels deures religiosos (les colònies tenien capella i sacerdot propi), en la presència d'un edifici senyorial on residia o estiuejava el propietari, en els conjunts anònims de les petites cases dels treballadors. En llur origen foren ben rebudes pels habitants de les altes valls del Principat, molt perjudicats per les guerres carlines i mancats de treball i sovint d'habitatge; la facilitat de transport en disminuí la importància econòmica i social. Algunes colònies (la Güell o la Sedó) arribaren al miler d'habitants. Jurídicament eren regides pel decret llei de Colònies Industrials del 1889. Alguna, com la colònia Güell, té un especial interès arquitectònic per la seva església (obra d'Antoni Gaudí) i per la seva urbanització; les més importants foren, a més, les colònies Rosal, Sedó, Vidal, el Borràs i l'Ametlla de Merola.
Empreses tèxtils. Companyia Anònima Filatures de Fabra i Coats
Indústria tèxtil amb seu a Barcelona. Té l'origen en la fàbrica de fil per a cosir instal·lada el 1843 a Sant Andreu de Palomar per Ferran Puig, capdavantera de la indústria de fil de cotó. El 1860 formà companyia amb el seu gendre Camil Fabra i Fontanills. La societat Camil Fabra i Companyia s'uní el 1884 amb Manuel Portabella i Companyia, i en sorgí Fabra i Portabella. El 1903 esdevingué Fabra i Coats per l'entrada de la firma anglesa J. and P. Coats Ltd. Té fàbriques a Sant Andreu, Borgonyà (Osona), i magatzems a Sant Martí de Provençals, coneguts antigament com la fàbrica de La Xarxa. La participació britànica en el capital és del 68%. Produeix fil per a cosir i labors i comercialitza cremalleres, agulles, botons, tisores i llanes. El 1984 les vendes foren de 5 614 milions de pessetes, amb una plantilla de 1 275 persones.
L'Espanya Industrial
Empresa industrial fundada a Madrid el 1847 pels germans igualadins Joan, Pau, Bernat, Jaume, Ignasi, Isidre i Josep Antoni Muntadas i Campeny, amb un capital de cinquanta milions de rals de billó. Sorgida gràcies a l'aranzel proteccionista aleshores vigent, fou la primera societat limitada cotonera de l'estat espanyol. La seva junta de govern inicial era de caràcter centralista, però la societat passà a Barcelona (1851) i hom creà els centres de producció a la ciutat (al carrer de la Riereta) i a Sants (El Vapor Nou, el 1849). La maquinària, anglesa i francesa, movia 41 748 bobines i 1 000 telers. Les seves accions assoliren cotitzacions molt altes a la borsa de Barcelona. El 1854 fou afectada per l'oposició obrera a les selfactines, filadores automàtiques; en l'aldarull, morí un contramestre de filats. El 1860 ocupava 1 170 obrers, però la fam de cotó creada per la guerra de Secessió nord-americana provocà una crisi (1864-68), seguida per la produïda per l'aranzel lliurecanvista de Laureà Figuerola (1869). Foren superades amb una política prudent de dividends anuals baixos, però una nova crisi, el 1880, hi féu necessària una reforma total. L'aranzel proteccionista del 1891 afavorí l'exportació a les darreres colònies espanyoles i provocà un fort augment de producció. Del 1882 al 1924 en fou director Maties Muntadas i Rovira. El 1921, en un atemptat contra el cap de filats, moriren dos col·laboradors d'aquest darrer. El 1931 l'empresa adquirí la fàbrica Filats Mohair SA, de Sabadell, i el 1935 la de Ricard Sada i Moneo, de València. Durant la guerra civil de 1936-39 fou col·lectivitzada. A la postguerra arribà a tenir 2 000 treballadors (1947). L'empresa creà (1943) un equip de futbol del mateix nom, dut pels treballadors, que figurà habitualment en la segona divisió, i el 1956 es transformà en el Club de Futbol Comtal. Després d'una sèrie d'exercicis amb pèrdues, la fàbrica fou liquidada i els terrenys de Sants foren venuts (1969) i convertits en parc municipal (1985).

SAFA
Empresa tèxtil constituïda el 1923 per la unió de la Societat Espanyola de Seda Viscosa, creada el 1906 pel grup familiar Vilà i iniciadora de la producció de fibres artificials a l'estat espanyol, i un grup industrial francès. Domiciliada a Madrid, amb oficines a Barcelona i París, les instal·lacions industrials es localitzaren al barri de l'estació de Blanes (la Selva). Durant la guerra civil de 1936-39 fou bombardejada; la reconstrucció fou difícil i costosa. El 1951 signà contracte amb RHODIACETA —empresa aleshores amb la llicència d'explotació del niló a l'estat espanyol— i el 1953 inicià la fabricació de niló a Espanya. El 1959 obtingué la concessió de la Imperial Chemical Industries de Londres per a la fabricació de polièster. Després de successives ampliacions, vers el 1970 fou inaugurada una nova planta industrial a Sant Julià de Ramis (Gironès). La multinacional francesa Rhône-Poulenc, que tenia el 60% del capital, adquirí el 40% restant a la família Vilà el 1986 i inicià un pla de modernització d'instal·lacions i sanejament financer. El 1990 passa a denominar-se Rhone-Poulenc Fibras, SA, empresa que el 1996 es fusionà amb la companyia Nylstar, S.A.
La Seda de Barcelona SA
Empresa industrial tèxtil productora de fibres artificials i sintètiques domiciliada a Barcelona i amb factories al Prat de Llobregat (Baix Llobregat) i Alcalá de Henares (Madrid). Fou constituïda el 1925 per un grup holandès. El 57% del seu capital és en mans de la multinacional Akro (Països Baixos), per mitjà de la seva filial Enka International Holding. Les seves accions cotitzen a la Borsa de Barcelona. És el primer grup tèxtil de l'estat. L'any 1986 tingué uns ingressos de 30 151 milions de pessetes amb una plantilla de 2 959 treballadors.
Colònies tèxtils catalanes. Colònia Güell, la
Colònia fabril del municipi de Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat), al límit amb el de Sant Boi de Llobregat. Té l'origen en la fàbrica de panes i altres teixits de cotó El Vapor Vell, de Sants, creada per Joan Güell i Ferrer el 1840. Eusebi Güell i Bacigalupi la passà a Santa Coloma de Cervelló (1891), on ja havia traslladat, associat amb Ferran Alsina, la fàbrica que aquest tenia a Roda de Ter, i en confià la construcció a Antoni Gaudí, que féu els plans de l'església de la colònia; només fou construïda la cripta, sens dubte l'obra cabdal de Gaudí i la més important per a la història de l'arquitectura. La disposició urbanística s'atribueix al seu col·laborador Francesc Berenguer, així com l'escola i algunes cases dels treballadors; unes altres són de Joan Rubió i Bellver. El 1910 hi treballaven 1 000 obrers i el 1917 uns 1 200. El 1920 es convertí en Colònia Güell SA. Col·lectivitzada durant la guerra civil, el 1943 fou venuda als Bertrand. El 1972 hi treballaven 1 500 obrers; el 1973 fou tancada la factoria.
Colònia Sedó, la
Antiga colònia tèxtil d'Esparreguera (Baix Llobregat), situada a 1,2 km del centre urbà, a la dreta del riu Llobregat, al congost del Cairat, on hi ha la presa del mateix nom, aprofitada per a la fàbrica. Des del tancament de la factoria tèxtil (1977), ha perdut gran part de la població, que passà de 406 h el 1970 a 111 el 1991. Actualment part dels edificis són utilitzats per altres indústries i el 1993 s'hi inaugurà el Museu Colònia Sedó, vinculat al Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Colònia Rosal
Cal Rosal. Colònia tèxtil compartida pels municipis berguedans d'Avià, Berga i Olvan, a la dreta del Llobregat. Fou fundada el 1858 per l'industrial berguedà Lluís Rosal i Cortina (la primera fàbrica de la família fou establerta a la ciutat de Berga el 1769 per Antoni Rosal i Farriols; durant la primera guerra Carlina fou traslladada a Mataró, on restà fins el 1853, que tornà a Berga). La colònia continuà regida pels descendents de Rosal i Cortina; la societat s'anomena SA Tèxtil Colònia Rosal, des del 1940. Fabrica filats, teixits i acabats de cotó i barreges amb fibres químiques i confecciona llençols estampats. Disposa de 1 013 treballadors.

Can Vidal
Colònia industrial tèxtil del municipi de Puig-reig (Berguedà), a la dreta del Llobregat, dins el terme i vora l'església de Merola. La fàbrica és de filats de cotó (Companyia Anònima Tèxtil).
Borràs, el
Colònia industrial tèxtil i cap del municipi de Castellbell i el Vilar (Bages), a l'esquerra del Llobregat. És inclosa a la parròquia de Castellbell.
l'Ametlla de Merola
Colònia industrial (362 h agl [1996]) del terme municipial de Puig-reig (Berguedà), situada a la vora dreta del Llobregat a 1 km avall de l'aiguabarreig amb la riera de Merola, davant mateix del llogaret de la Galera, del municipi de Gaià (Bages) i a 1 km amunt del poble de Navars (Bages). Es troba dins el terme parroquial de Santa Maria de Merola.

l'Ametlla de Casserres / Colònia Monegal
Fàbrica tèxtil (teixits i filats de cotó) i colònia industrial (cartó ondulat) del terme municipal de Casserres de Berguedà, situada a la vora dreta del Llobregat a 1 km aigua amunt de Gironella. La fàbrica tèxtil tancà el 1966; en aquella data hi treballaven unes 250 persones.
La indústria sidero-
metal.lúrgica
.
Indústria pesant / Indústria de béns d'equipament
Indústria que fabrica productes acabats que serveixen com a eines o màquines dels altres tipus d'indústries. La indústria siderúrgica n'és un exemple.
Mineria
Conjunt de tècniques emprades en la prospecció, el reconeixement i l'explotació de les mines.
Carbó
Substància combustible, sòlida, lleugera i negra que és el producte de la descomposició incompleta, destil·lació o combustió parcial de la matèria orgànica, principalment vegetal, i que conté essencialment carboni. Segons el seu origen o el tractament a què ha estat sotmès rep diversos noms: carbó de pedra o mineral, carbó vegetal, carbó animal, carbó activat o actiu, carbó de coc, etc.

Metal.lúrgia
Branca de la ciència i de la tècnica que estudia els procediments per a l'obtenció dels metalls i llur transformació i elaboració per a una utilització racional.

El prestigi de la farga catalana medieval no pogué aconseguir en cap època posterior l'arrencada d'una indústria metal·lúrgica de base que alimentés en productes mig elaborats les indústries transformadores del metall als Països Catalans. Al Principat, la temptativa d'una metal·lúrgia moderna sorgí vers el 1800, estimulada sens dubte per l'èxit de la indústria tèxtil, que reclamava una maquinària autòctona. Al País Valencià, les temptatives no reeixiren fins al darrer quart del s XIX (1874-1900), empeses per la indústria alimentària. La recerca de meners de ferro i d'hulla, que havia de fornir coc a la siderúrgia projectada, malmeté energies i capitals durant tot el segle, especialment al Principat. La Primera Guerra Mundial estimulà l'aparició, el 1917, de l'única metal·lúrgia de base realment important: els alts forns de Sagunt, que fonien el ferro d'Ojos Negros (a la muntanya terolana) amb el carbó d'Utrillas, també aragonès. També data d'aquesta època l'assoliment per part del Principat del primer lloc en la indústria espanyola de transformats metàl·lics. La indústria de materials de transport també ha seguit una evolució divergent: la indústria naval catalana, en generalitzar-se els vaixells de ferro, s'atrinxerava en la fabricació de motors; a València naixien, al primer quart del s XX, unes drassanes modernes, que aviat assoliren el tercer lloc peninsular, rere els nuclis de Bilbao i Cadis. En canvi, Barcelona, tot mantenint un dels primers llocs en la construcció de material ferroviari i auxiliar per a avions, es convertí en el pol automobilístic de la Península Ibèrica, primer de muntatge al Port Franc, i després de fabricació a la Zona Franca. Els anys setanta la dinàmica industrial més forta en la metal·lúrgica correspongué en conjunt a la regió de València, que engegà un procés d'instal·lació de tres grans plantes, que han seguit trajectòries divergents: la IV Siderúrgia Integral de l'estat espanyol, la "del Mediterrani", que hom muntà als alts forns de Sagunt, però la deturà el 1975 i en desmuntà la capçalera els primers anys vuitanta; una empresa d'alta tecnologia, la IBM espanyola a la Pobla de Vallbona (Camp de Túria), el 1977; i una gran fàbrica d'automòbils, la Ford, a Almussafes (Ribera Baixa) el 1976, i que esdevingué la primera empresa exportadora durant el quadrienni 1977-80. Per la seva importància geoeconòmica i estratègica, les dades referents a aquesta indústria solen aparèixer desglossades en les que es relacionen amb la mineria metal·lífera, és a dir, la metal·lúrgia de base, una part de la qual (la referent al ferro) és anomenada siderúrgia (acer, alumini, coure, ferro, or, plom, zinc), i les que es relacionen amb els mitjans de transport, com a més fàcilment identificables, és a dir, la metal·lúrgia de transformació (naval, construcció). Havent desaparegut la siderúrgia de la Catalunya del Nord i —ja abans— d'Andorra, cal recórrer exclusivament a estadístiques espanyoles que, encara el 1980, agrupaven tota la metal·lúrgia en els dos subsectors esmentats, per bé que s'han anat adaptant a les normes, provisionals per ara, de l'Eurostat (Oficina Estadística de la CEE). Són conegudes per les sigles SEC-Reg (Sistema Europeu de Comptes, Regionalitzat), per a l'anomenat nivell II, corresponent a les unitats administratives de base, com les "regions autònomes" espanyoles; exigeixen el desglossament de l'activitat econòmica en un mínim de 17 subsectors, tres dels quals fan referència a la metal·lúrgia: el de "minerals i metalls", que correspon a la metal·lúrgia de base i, a més, a la mineria metal·lífera; el de "productes metàl·lics i maquinària", i el de "material de transport", que es reparteixen la metal·lúrgia de transformació, llevat d'alguns aspectes, com la joguineria, tan important a la Foia de Castalla (Alcoià), la bijuteria (tan típica de Manacor —Mallorca— i de Menorca) i la joieria, que entren com a "manufactures diverses" en el subsector dels articles de cautxú i de plàstic. Aquestes estadístiques "europees", doncs, trenquen la continuïtat amb les espanyoles anteriors. Comptant-ho així, i considerada globalment, la indústria metal·lúrgica és especialment important (1983), pel nombre de treballadors, a les regions de Barcelona (Barcelona ­ Vallès Occidental i Oriental ­ Baix Llobregat), amb més de 188 000 treballadors, València (Horta ­ Camp de Morvedre ­ Ribera Baixa ­ Camp de Túria), amb més de 50 000 i, a distància, a les d'Alacant (Alacantí) i Tarragona (Tarragonès ­ Baix Camp). Hom la sol dividir en subsectors i branques: metallúrgia bàsica, només important al Camp de Morvedre i al Barcelonès pel que fa a la siderúrgia (acers, planxes i canonades, ferro colat, ferroaliatges), i a l'Alacantí pel que fa a l'alumini, a partir de bauxita estrangera. El subsector de productes metàl·lics i maquinària comprèn: productes metàl·lics, molt concentrats al voltant de Barcelona (Barcelona ­ Baix Llobregat ­ Vallès Occidental ­ Maresme) i de València (Horta) i Alacant; maquinària no elèctrica (tèxtil, per a indústries diverses, eines) a les regions de Barcelona, Vic, Manresa i València; maquinària elèctrica, potser la primera especialitat amb metal·lúrgica de Catalunya, a les regions de Barcelona (Barcelonès, Vallès Occidental, Baix Llobregat, Garraf) i València, Tarragona i Girona, i material i aparells elèctrics, la menys important i més concentrada, a Barcelona, el Vallès Oriental i l'Alt Urgell (Oliana), i el subsector del material per a transports a les regions de Barcelona, el Vallès Oriental i l'Alt Urgell (Oliana), i el subsector de València (automòbils, motocicletes, material ferroviari i construcció naval). La comparació amb els grans països i regions d'Espanya (el País Basc, Astúries, Andalusia, Galícia i Madrid per a la metal·lúrgia de base, el País Basc i Madrid per als productes metàl·lics i la maquinària, Castella i Lleó i Aragó, per al material de transport), la metal·lúrgia catalana és poc rendible, car els percentatges assolits en el valor de la producció espanyola (9,7% per a la metal·lúrgia de base i la mineria dels quals corresponen un 32,2% als productes metàl·lics i la maquinària i un 26,65% al material de transport) són inferiors als corresponents a la població ocupada. Hom podria pensar en una indústria envellida i no posada tecnològicament al dia. Però els bons percentatges assolits en maquinària i equipaments (41,2) i en material elèctric i electrònic (31,65% del valor) inclinen, en un context com l'espanyol, a atribuir-ho més aviat a la impotència financera que ja sembla endèmica del país i que amb les càrregues que comporta el finançament extern pesa feixugament damunt els costs de producció.
Siderúrgia
Conjunt de tècniques i de procediments que permeten l'extracció del ferro i l'elaboració de tots els seus derivats. És comú de definir com a indústria siderúrgica la que integra tot el procés que va des del tractament de primeres matèries, previ a l'entrada en el forn, fins a l'obtenció del producte siderúrgic, l'acer, inclosos els estadis de producció intermedis, i també la fabricació d'acers amb aliatges i els acers anomenats especials.

A l'estat espanyol, la producció es concentra en unes quantes empreses de gran dimensió empresarial, la primera de les quals és ENSIDESA, empresa estatal que pertany a l'INI, seguida per Altos Hornos de Vizcaya. La siderúrgia integral es troba localitzada fonamentalment al País Basc. Als Països Catalans, el sector siderúrgic ha perdut importància, després del tancament, el 1987, de la planta siderúrgica integral d'Alts Forns del Mediterrani, a Sagunt.
Ferreria
Establiment on hom tracta el mineral per tal d'extreure'n el ferro.
Forn
Lloc clos dins el qual qualsevol tipus d'energia, generalment química o elèctrica, es converteix en energia calorífica per tal de transformar, físicament o químicament, la matèria que hom hi introdueix.
Farga
Establiment on, per reducció del mineral, es produïa el ferro pel procediment conegut arreu d'Europa com a procediment català o de la farga catalana . Als Països Catalans, al període centrat en la baixa edat mitjana (ss IX o X al XVI), les citacions textuals i la toponímia descobreixen fargues i ferreries a les comarques muntanyenques, des de la Vall d'Aran i la Fenolleda fins a l'Alcalatén i enllà. Tanmateix, la zona del Pirineu català no tingué una concentració metal·lúrgica comparable a la de l'occità, l'aragonès i el basc. Els ss XVII i XVIII són els de plenitud; la producció d'algunes fargues podia assolir 100 tones anuals (Alins de Vallferrera, Ordino, Ripoll), i la producció total devia ésser de dos milers de tones, xifra que permetia l'exportació de ferro en barres a Itàlia, Occitània i l'Amèrica castellana. A la fi del s XVIII, però, l'augment de consum i el declivi en la producció obligà a importar el metall del País Basc i fins i tot de Suècia. L'exhauriment dels meners de ferro superficials, el progrés tècnic (alts forns) i l'aïllament de les comunicacions modernes comportaren, als ss XIX i XX, la decadència de les fargues; al final del s XIX algunes foren dedicades al treball de l'aram (farga d'aram) amb desferres d'aquest metall; fabricaren gairebé exclusivament perols i peroles. Les darreres fargues foren les d'Ainet de Besan, a la vall Ferrera, de les Ferreries, prop de Malgrat, d'Arles (1932), de Lacambra (d'aram), a Torelló (1934), d'Encamp (1937) i de Banyoles (d'aram, fins després del 1950); la farga Palau de Ripoll, d'aram, és l'única que és actualment en funcionament. Al moment de difusió màxima, n'hi hagué una vuitantena, entre les de ferro i de coure, només 15 de les quals fora dels Pirineus i la Serralada Transversal, la gran majoria agrupades en sis conques, generalment a les capçaleres: les del Segre (amb la Noguera de Vallferrera i la Valira), la Tet (afluents de la dreta), el Tec-Sant Llorenç, la Muga-el Ricardell, el Ter-Freser-Rigard i el Llobregat (sobretot, els afluents de l'esquerra).

Alt forn
Forn de cup, d'uns 30 m d'alçària, format per dues seccions troncocòniques (la superior, anomenada cup, i la inferior, etalatge), unides per llur base més gran i emprat en la siderúrgia moderna per a l'extracció del ferro. El desenvolupament de l'alt forn ha anat estretament lligat a la producció del coc, únic tipus de carbó que, per la seva puresa i la seva resistència mecànica, podia permetre d'atènyer altures de més d'1 m, que era el límit del forn baix.
Carbó mineral

O carbó de pedra. Matèria mineral sòlida i combustible d'origen vegetal, color negre, pes específic 1,0-1,8 i duresa 0,5-2,5. És composta de carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen i altres components no volàtils (argila, sílice, carbonats, òxids de ferro, etc) que formen, després de la combustió del carbó, les cendres.
Noves tècniques de producció de ferro i d'acer. Ferro
El ferro és el metall més emprat, car n'hi ha en abundància, és molt distribuït (el 5% de les pedres ígnies), hom el pot obtenir amb facilitat i puresa comercial, té propietats físiques i mecàniques molt variades i pot fomar aliatges de característiques molt útils. Els dos aliatges més importants de ferro són l'acer i la fosa o ferro colat.
El ferro industrial pot ésser classificat, segons el mètode d'obtenció, en ferro pudelat, obtingut per oxidació del ferro colat líquid per mitjà d'una escòria ferruginosa, procediment que ha estat abandonat fa uns quants anys; ferro escolat, que es confon amb l'acer extra dolç (menys del 0,05% de carboni) i és obtingut pels procediments clàssics de l'acer, amb perfeccionament de la fase d'afinament; ferro Armco, caracteritzat per una gran puresa, propietats magnètiques i resistència a la corrosió, obtingut en els forns Martin o elèctrics; ferro electrolític, obtingut per electròlisi del clorur ferrós amb ànode soluble d'acer o d'acer colat, que és de ferro d'una gran puresa, però fràgil, a causa dels gasos que conté, molt apreciat per les propietats magnètiques i d'un gran interès en la metal·lúrgia de les pólvores; ferro aluminotèrmic, produït en la reacció exotèrmica entre l'òxid de ferro i les pólvores d'alumini i que permet de soldar dues peces de ferro; ferrocarbonil, obtingut per descomposició del pentacarbonil de ferro, que és un ferro d'una gran puresa i és emprat en quantitats limitades en la metal·lúrgia de les pólvores, per a obtenir peces d'un alt poder magnètic (ferro dolç especial); i ferro reduït, obtingut per reducció d'òxids o de minerals en medi gasós reductor i que té les mateixes utilitzacions que el ferrocarbonil.

Acer

Fonamentalment, mescla de ferro i d'una petita quantitat de carboni. El ferro pur per si sol (ferrita) ofereix poca resistència i duresa i sofreix deformacions plàstiques; amb l'addició de carboni augmenten les seves aptituds de resistència i duresa així com el límit elàstic, tot disminuint-ne la ductilitat. El percentatge de carboni que caracteritza l'acer és comprès entre el 0,05 i l'1,70%. La propietat principal de l'acer és el fet que els seves qualitats de resistència, per una composició determinada, poder ésser variades considerablement per un tractament tèrmic adequat: el tremp, que consisteix en un refredament intens després d'un escalfament per sobre del color roig. En llenguatge corrent, el ferro i l'acer es confonen quan aquest és de baix contingut en carboni.
Laminatge
Operació de laminar un material. En el cas de la siderúrgia, el laminatge anà lligat a la pudelació.
Convertidor
Nom genèric dels diferents aparells emprats en el tractament del ferro i del coure en estat líquid per mitjà de l'oxidació dels elements indesitjables (procediment de Bessemer, procediment LD, procediment Kaldo).
Procediment de Siemens-Martin
També Procediment de Martin-Siemens. Mètode d'obtenció d'acer descobert simultàniament, amb petites variants, per Pierre Martin i pels germans Siemens. En aquest procediment l'escòria que es forma entre el bany metàl·lic i l'atmosfera oxidant del forn fa de vehicle portador d'oxigen. Hom pot obtenir diferents tipus d'acer a partir de fosa de ferro i de ferralla. En funció de les impureses que hom pretén d'eliminar durant l'operació, cal que el revestiment del forn sigui de silici (procediment àcid), per a l'eliminació del manganès, de l'oxigen i del carboni, o bé de magnèsia o de dolomia (procediment bàsic), el qual permet, a més, la dessulfuració i la desfosforació. Amb aquest darrer procediment hom pot assolir un nivell de descarburació del 0,02% de carboni; a més, permet de treballar únicament amb càrrega de fosa, sense ferralla, o bé amb una barreja de fosa i de mineral de ferro. L'ús de desoxidants especials a la fi de l'operació fa possible l'eliminació total dels gasos dissolts (acers calmats).
Empreses mineres. Rio Tinto Zinc Group
Multinacional britànica del sector de la mineria. L'origen d'aquesta empresa es troba en la constitució, el 1873, de la Rio Tinto Co. Ld. que comprà al govern espanyol la propietat de les mines de Rio Tinto (a la província de Huelva), un dels jaciments més importants del món de pirites de ferro, que s'exploten a cel obert. El 1954 la banca espanyola adquirí el control de les mines, i fou creada la Compañía Española de Minas de Rio Tinto SA, en la qual participaven els britànics amb un terç del capital. El 1966 hom constituí Rio Tinto Minera SA, amb el 49% del capital en mans dels britànics; produeixen coure, àcid sulfúric, or i argent i disposen de les instal·lacions industrials corresponents. La Rio Tinto britànica es fusionà amb la Consolidated Zinc Corp. tot constituint l'actual grup, amb seu a Londres i activitats molt esteses, sempre en el sector de la mineria i la química. El 1985 les seves vendes foren de 6 881 milions de dòlars i tenia una plantilla de 75 197 empleats.
Empresa Nacional de Hulleras del Norte SA
Empresa espanyola creada per decret del 1967 per reestructurar el sector miner asturià. La participació inicial de l'INI (el 72,9%) fou ampliada el 1970 al 100%. El 1985 produí 3,6 milions de t d'hulla, i amb un volum de vendes de 59 545 milions de pessetes és la primera empresa minera de l'estat espanyol. La seva plantilla era de 20 957 persones.
Empreses sidero-
metal.lúrgiques.
La Maquinista Terrestre i Marítima
Societat anònima constituïda a Barcelona el 14 de setembre de 1855 i aprovada l'any següent pel govern d'Isabel II. La seva finalitat era la construcció de tota mena de maquinària pesant. L'origen de la societat fou la fusió dels tallers de Valentí Esparó i Giralt (Valentí Esparó i Consocis, adquirits a la companyia Bonaplata el 1839) i la societat La Barcelonesa (Tous, Ascacíbar i Companyia), fundada el 1838 per Nicolau Tous i Mirapeix i Celedonio Ascacíbar. El capital, de vint milions de rals de billó, era repartit en cinc mil accions de quatre mil rals cadascuna. Els principals accionistes foren, a més dels propietaris esmentats, Ramon Bonaplata, Josep M. Serra, Joan Güell i Ferrer, José Antonio de Mendiguren i Nicolau Tous i Soler. L'inici de les activitats de la nova empresa coincidí amb l'auge de les construccions navals de vapor i de ferrocarrils, fet que la impulsà decisivament. Superada la gran crisi de 1866-68, assolí una gran expansió els primers anys de la Restauració (1875-78), bé que sempre estigué sotmesa als avatars del proteccionisme, pel fet que havia d'importar una bona part de les primeres matèries i, doncs, el preu dels seus productes no podia competir amb la tecnologia estrangera. El 1917 creà uns grans tallers a Sant Andreu de Palomar per a la fabricació de locomotores. Els anys 1920-30 li fou confiada la construcció de les unitats dels ferrocarrils metropolitans de Barcelona, que ha continuat fins avui. Durant la guerra civil de 1936-39 fou col·lectivitzada per la Generalitat, mentre dirigents i propietaris, fugits a la zona franquista, hi reconstituïren una direcció i un consell d'empresa (Sant Sebastià, maig del 1937), que entrà en relacions amb la fàbrica Krupp d'Alemanya. Pel novembre del 1937 la fàbrica passà en poder de la sots-secretaria d'armament i fou destinada a la fabricació de material bèl·lic amb el nom de Fàbrica 0. El 1939 la Maquinista passà sota el control de la direcció formada a Sant Sebastià, que reprengué les activitats anteriors de l'empresa. L'Instituto Nacional de Industria hi prengué una participació minoritària el 1956, que es convertí en majoritària el 1972, quan començaren els problemes de l'empresa. L'any 1986, l'INI tenia prop d'un 90% del capital. El darrer dividend fou pagat amb càrrec a l'exercici del 1977. Des del 1980 controla Equipos Nucleares SA, una altra empresa de l'INI. El volum de vendes de l'any 1985 fou de 7 906 milions de pessetes i tenia una plantilla de 1 724 persones.
Material y Construcciones SA (MACOSA)
Empresa metal·lúrgica, els orígens de la qual es remunten a l'any 1857 amb la fundació de la Herrería Barcelonesa, controlada des del 1862 pels germans Ignasi i Casimir Girona. El 1881 fou creada la societat Material per a Ferrocarrils i Construccions SA, productora de material ferroviari i productes siderúrgics que, el 1947, en fusionar-se amb Construccions Devis, de València, prengué el nom actual. Les seves instal·lacions actuals són al barri barceloní del Poblenou, a València i Alcázar de San Juan (Castella-la Manxa) i produeix laminats, automotors, vagons de ferrocarril, ballestes, construccions metàl·liques i escales mecàniques, amb una forta activitat exportadora. Pertany al grup del Banc Central. La xifra de vendes assolí 10 452 milions de pessetes el 1985 i donava feina a 2 687 empleats.
La Farga Casanova
Empresa fundada el 1875 a Campdevànol (Ripollès) i constituïda en forma de societat anònima el 1924. Era l'antiga farga de Campdevànol, la qual produí ferro fins el 1875, que fou transformada pels seus darrers fargaires, els Casanova i Costa, en fàbrica d'eines, activitat que dugué a terme fins el 1939, i a partir d'aquest any centrà les activitats en la producció de peces forjades i estampades en calent destinades a la indústria de l'automòbil i a la mecànica general. Posseeix, a més de la de Campdevànol, fàbriques a Ripoll i a Reinosa (Castella). El Banc Industrial de Catalunya hi tingué una participació, traspassada el 1985 a Forjas Nasarre, Afora i Fundiciones Echevarría. L'INI té el 25% del capital i la Caixa d'Estalvis Provincial de Girona el 22%. El 1984, la xifra de vendes fou de 3 205 milions de pessetes, amb una plantilla de 600 persones.
Basconia SA
Companyia basca fundada el 1892 a Bilbao per a la fabricació de llauna, acer, ferro i productes derivats. El capital augmentà des de 40 milions de pessetes el 1950 fins a 632,9 milions de pessetes el 1969. Té les fàbriques a Basauri, i participació majoritària a diferents empreses, com SA Basauri (100%) i Instalación de Laminación de Bandas de Echévarri (dues terceres parts). El 1969 es fusionà amb Altos Hornos de Vizcaya.
Societat Espanyola de Carburs Metàl.lics
Societat industrial constituïda a Madrid el 1897. El seu domicili actual és a Barcelona. Produeix ferroaliatges i gasos industrials —oxigen, nitrogen i acetilè, principalment—. Té fàbriques a Galícia, sobretot per als ferroaliatges, al País Basc i a Andalusia. A Berga produeix energia elèctrica, allí on tingué la primera fàbrica, dedicada a la fabricació de carbur de calci. Té diverses participacions en empreses entre les quals destaquen Hidro Nitro Española (23%), Gromina Industrial (56%), Autógena Martínez (31%) i Duffour et Igon (15%) a França.
Sociedad Metalúrgica Duro Felguera SA
Empresa espanyola de construccions mecàniques fundada l'any 1900, continuadora de les antigues instal·lacions de Duro y Cía a Astúries. El domicili social és a Madrid i les fàbriques a Astúries —Gijón i la Felguera— i a Galícia —Vigo i Barro—. Les vendes el 1983 foren de 13 589 milions de pessetes i tenia 2 000 empleats. La seva principal activitat és la fabricació de béns d'equipament per a la indústria siderúrgica, centrals hidroelèctriques i nuclears, ciment i mineria.
Altos Hornos de Vizcaya SA

Empresa fundada a Bilbao el 1902, per aportació de tres empreses del País Basc. El seu objectiu social fou l'explotació de les fàbriques de ferro i acer de Baracaldo, Sestao, Echévarri i Sagunt. L'any 1940 absorbí la Companyia Siderúrgica del Mediterrani (Sagunt) i el 1971 la SA Basconia. El 1971 creà Alts Forns del Mediterrani SA com a empresa independent i propietària dels Alts Forns de Sagunt, la qual fou venuda a l'INI el 1978. A causa de les fortes pèrdues que la societat arrossegava des del final del decenni 1970-80, el 1991 s'integrà, conjuntament amb l'Empresa Nacional Siderúrgica (ENSIDESA), sota el control i la gestió de la Corporació de la Siderúrgia Integral, pas que de fet significà el seu traspàs al sector públic. Aquesta reestructuració provocà una reducció de plantilla d'11 004 empleats el 1983 a 6 251 el 1993. L'empresa tenia el 100% del capital de Laminaciones de Lesaca, SA Basauri, Agrupación Minera SA, Aguas y Saltos del Zadorra y Española de Minas del Somorrostro i tenia filials a França i Portugal. L'any 1996 tancà definitivament. A causa de les fortes pèrdues que la societat arrossegava des del final del decenni 1970-80, el 1991 passà, conjuntament amb l'Empresa Nacional Siderúrgica (ENSIDESA), a ser controlada i gestionada per la Corporació de la Siderúrgia Integral, pas que de fet significa el seu traspàs al sector públic. Aquesta reestructuració provocà una reducció de plantilla d'11 004 empleats el 1983 a 6 251 el 1993.
Construcciones y Auxiliar de Ferrocarriles SA
Empresa basca fundada a Beasain l'any 1917 per a la construcció de qualsevol tipus de material per a l'explotació de línies fèrries, elements per a la indústria de l'automòbil, i acers especials. Té fàbriques a Beasain, Irun i Saragossa. El 1983 les seves vendes foren de 19054 milions de pessetes i ocupava 3 618 treballadors.
Ferreria i Construccions SA Torras
Empresa siderúrgica, constituïda a Barcelona el 1918, continuadora de les activitats de l'arquitecte Joan Torras i Guardiola. Aquest havia creat una societat de construccions metàl·liques el 1876, i el 1897 inaugurà uns forns d'elaboració d'acer a la fàbrica del Poblenou, de Barcelona. El 1942, Torras promocionà la Siderúrgica Asturiana SA, a Avilés, amb procediments de la casa Krupp alemanya. Participà igualment en la compra, per part de metal·lúrgics catalans, de Fàbrica de Mieres SA (1944) en un esforç d'obtenir primeres matèries. Superà la crisi siderúrgica dels anys setanta, gràcies a una participació del Banc Industrial de Catalunya, el tancament de la planta industrial de Catalunya, el tancament de la planta del Poblenou, l'absorció d'Alts Forns de Catalunya i la creació d'una nova acereria a Castellbisbal (Vallès Occidental) el 1981. El 1987 la Companyia Espanyola de Laminació (CELSA), una altra empresa siderúrgica catalana, prengué el control de la societat.

Empresa Nacional del Aluminio SA (ENASA)
Empresa metal·lúrgica creada per l'INI el 1943 per a la producció d'alumini. El 1949 inaugurà la fàbrica de Valladolid i el 1959 la d'Avilés (Astúries). El 1969 es fusionà amb Alcam Aluminium Ibérica SA i el seu capital es distribuí entre l'INI i la canadenca Alcan.
Empresa Nacional Siderúrgica SA (ENSIDESA)
Primera empresa siderometal·lúrgica de l'estat espanyol. Creada el 1950 per l'INI, disposa d'una planta integral a Avilés. El 1973 es fusionà amb UNINSA, també de l'INI. Afectada per pèrdues creixents des del 1975 es veié obligada a efectuar diversos plans de reestructuració amb el tancament d'algunes instal·lacions (La Felguera, Mieres, Moreda), reduccions de personal, ampliacions de capital, etc. El 1985 tancà els Alts Forns del Mediterrani. En privatitzar-se el sector (1997), passà a formar part del grup siderúrgic Aceralia, creat el mateix any.
CEAM
Sigla de Centre d'Estudis i Assessorament Metal·lúrgic, associació privada, constituïda a Barcelona el 1951, que comprèn més de 500 empreses metal·lúrgiques de la regió catalana. El seu objecte és l'estudi dels problemes de tipus econòmic, tècnic i d'organització de la indústria metal·lúrgica. Ha publicat diversos estudis, i edita la revista "CEAM", que tracta temes d'economia industrial.
Trenes i Cables d'Acer SA
Empresa constituïda a Barcelona el 1951. El 1986 era l'empresa líder espanyola en el camp de la construcció de cables d'acer i d'alumini, amb uns ingressos de 8 823 milions de pessetes. La fàbrica és a Barberà del Vallès.
Alts Forns del Mediterrani SA
Empresa siderúrgica fundada el 1971 amb l'objecte d'explotar la quarta planta de siderúrgia integral de l'estat. Fou construïda a partir de les antigues instal·lacions que Altos Hornos de Vizcaya SA posseïa al Port de Sagunt (Camp de Morvedre) i en la seva creació participaren, a més d'aquesta darrera empresa, la nord-americana United States Steel i un grup de bancs i caixes d'estalvi. La crisi siderúrgica que s'inicià cap al 1975 afectà directament els plans de l'empresa que, després d'incórrer en pèrdues creixents, hagué d'iniciar un pla de reestructuració. El 1979 l'INI esdevingué l'únic soci. Liquidada com a empresa el 1985, el 1986 la secció de laminació esdevingué Siderúrgica del Mediterráneo, sota el control d'Ensidesa.
La indústria naval. Indústria naval
Indústria de la construcció naval.
En acabar la segona Guerra Mundial, la necessitat de refer les flotes en bona part enfonsades pels bel·ligerants (flotes neutrals fins i tot) estimulà la reconstrucció i la modernització de les drassanes, que treballaren un quant temps a plena capacitat. El 1946 foren avarats vaixells per valor d'uns dos milions i mig de tones de registre brut, però les dades certes (en manquen dels estats socialistes en general, i d'una forma persistent de la Unió Soviètica i de la Xina) són 2 115 milions. Nou anys després l'avarament s'havia incrementat el 151,4%; el 1966, rere un període un xic més llarg, el 169,1%; el 1974, vuit anys després, la "producció" de naus havia augmentat el 142%, i l'any següent, el 3,7%, amb 35,9 milions de tones, l'avarament més gran enregistrat. Però la davallada subsegüent fou tan brusca, que l'avarament del 1979 fou només un 32,8% del que era quatre anys abans. I la recuperació no ha assolit, ni de bon tros, el nivell del 1970: en el quinquenni 1979-84 n'ha estat recuperat el 50,4%. Daltabaixos així en l'avarament mundial havien de capgirar, almenys en part, la distribució per grans regions. Així, mentre el 1946 l'Europa Occidental absorbia el 73% de la cartera mundial de comandes per a la construcció de vaixells, el Japó, desfet, no comptava; el 1961 l'Europa Occidental havia passat (amb la reincorporació de l'Alemanya Federal) al 80% i el Japó es quedava amb el 15%; a mitjan anys setanta es produí un canvi important en passar els japonesos a construir el 46% de la demanda mundial, mentre els europeus veien minvar llur percentatge al 50%. Però al costat d'aquesta significativa transformació estadística, d'ençà del 1973 les comandes generals (i d'ençà del 1976 els lliuraments de comanda) s'han reduït de forma alarmant per al sector. Les mesures d'estalvi energètic imposades pels governs i l'encariment dels mateixos nolis han obligat els armadors a desfer-se de bona part de la flota o a utilitzar mitjans il·legals per tal de mantenir els nivells de benefici i rendibilitat. En aquest sentit, l'any 1982 foren desballestades a tot el món 14 milions de tones de registre brut de petroliers, alhora que augmentà la pirateria en els transports a base, principalment, de banderes de cortesia (no són sempre els mateixos, el 1984 Libèria, Panamà, Xipre i les Bahames), que encobreixen la navegació de vaixells vells, sense la dotació humana reglamentària i, en la majoria dels casos, sense que els estris de control i navegació obligatoris funcionin. La indústria de la construcció naval n'ha sofert les conseqüències i la producció ha minvat, entre el 1975 i el 1979, per damunt dels dos terços arreu del món. A Europa això s'ha palesat en la pèrdua de 65 000 llocs de treball. El 1984 la participació de la indústria naval de l'Europa de l'Oest en el tonatge avarat s'havia reduït encara al 16% escàs, enfront del 53,1% del Japó i el 72,5% el conjunt de l'Extrem Orient. La resta pertany en bona part a l'Europa de l'Est, que les xifres de l'URSS no farien pujar gaire. És segurament l'únic ram industrial on l'Amèrica del Nord amb prou feines compta. En la destinació dels vaixells predominen els vaixells cisterna, essencialment petroliers o destinats a gasos liquats, fins al punt que el conjunt d'aquesta indústria reflecteix, assuaujada, l'evolució dels vaixells cisterna, que el 1970 representaven el 46,3% de la construcció naval, el 1975 assolien el màxim amb un 67%, el 1979 el primer mínim amb un 30,1%, i el 1981 havien davallat fins a un 25,9%. Els vaixells de càrrega especialitzats (carboners, mineralers —especialment en ferro—, o de transport en orri) segueixen una evolució inversa, llevades les conjuntures crítiques: 28,4% el 1970, 17,4% el 1975 i 17,2% el 1979, però 46,6% el 1981. Els vaixells de càrrega general, tercer gran grup, segueixen una tendència descendent 17%, 7,1%, 27,7% i 10,3%, llevat els anys que hom podria considerar anormals. A més de la distribució geogràfica i la de destinacions, els nous vaixells es poden distribuir segons el mode de propulsió. En aquest sentit el període 1970-81 ha estat decisiu: el 1970 els vapors constituïen el 40,5% del tonatge avarat, i les motonaus, el 59,6%; el percentatge dels vapors ha anat baixant malgrat la revifalla que significà la crisi del petroli: 45 el 1975, però 14,3 el 1979, 5,8 el 1980 i 1% escàs el 1981. Els vapors que continuen navegant han envellit i, si alguna competència han de témer les motonaus, vindrà dels vaixells amb propulsió nuclear. A l'estat espanyol, que tradicionalment ha estat un dels capdavanters en la construcció naval, el procés sectorial ha seguit les mateixes directrius i els mateixos daltabaixos que les altres drassanes europees. La disminució de les comandes ha trobat, també, una excessiva capacitat instal·lada i ha provocat l'encadenament de les pèrdues de gestió amb la consegüent crisi empresarial. Encara que generalment el gruix de la producció espanyola ha anat a l'exportació, és molt significatiu el fet que l'any 1981 s'arribés a la xifra més baixa dels darrers vint anys en la contractació de vaixells per als armadors espanyols. La tendència del sector camina vers la integració massiva de les drassanes dins l'Instituto Nacional de Industria (INI), tres empreses del qual (Astilleros Españoles, Bazán i Astano) concentren la major part de la producció. L'any 1981 existien a l'estat espanyol 41 drassanes que donaven feina, directament o indirectament, a 150 000 persones. Davant la greu crisi del sector, el mes de febrer del 1982 el govern aprovà un pla de reconversió amb una durada de dos anys. Als Països Catalans solament hi ha instal·lades sis drassanes: una a Mallorca, una a Tarragona, una a València (l'única realment important) de la Unión Naval de Levante, que els anys 1950 i primers 1960 va arribar a competir amb les dels dos grans nuclis espanyols, el de la badia de Cadis i el de la ria de Bilbao), una a Alacant i dues a Barcelona.
Construcció naval
Branca de la indústria que comprèn el projecte i la construcció de vaixells. En un principi els vaixells eren construïts amb fusta de xiprer, de cedre i d'acàcia, però aviat hom emprà els metalls en les àncores i certs additaments bèl·lics o decoratius.

Drassana
Establiment vora la mar o vora el riu on són fabricats i reparats els vaixells.
En general, des del 1778, que s'inicià la llibertat de comerç amb Amèrica, fins a la fi del s XIX, les drassanes dels Països Catalans assoliren l'activitat màxima. Diversos fets influïren en llur decadència posterior: l'aplicació del vapor a la navegació, la supressió del dret diferencial de bandera, la competència del ferrocarril a la navegació de cabotatge, la pèrdua de les colònies i la manca d'esperit renovador dels naviliers. Llevat d'alguna fusa esporàdica, les drassanes començaren a llanguir i a plegar, bé que algunes, en especialitzar-se en la construcció de barques de pesca i embarcacions esportives, han perdurat fins avui.

Empresa Nacional de Construcciones Navales Militares Bazán
Empresa propietat de l'INI, amb seu a Madrid, fundada el 1947. Treballa sobretot per cobrir les necessitats de l'armada espanyola a Ferrol, Cadis i Cartagena. El 1978 adquirí la Fábrica de San Carlos SA i engegà un ambiciós pla d'inversions. A més de construccions navals per a ús militar els darrers anys ha diversificat la seva activitat vers altres tipus de construccions mecàniques, com ara material per a centrals tèrmiques, etc. El 1982 construí el primer portaavions fabricat a l'estat espanyol. La xifra de vendes de l'any 1983 fou de 76 382 milions de pessetes i ocupava 14 087 empleats.
Astilleros Españoles SA
Empresa de construccions navals, creada el 1969 a Madrid en fusionar-se la Sociedad Española de Construcción Naval, Euskalduna i Astilleros de Cádiz. Posseeix instal·lacions al País Basc, Galícia, Andalusia i també a Manises (l'Horta), on té una fàbrica de motors marins. És cap d'un grup de filials entre les quals destaquen Astander, Juliana i Celaya, totes elles relacionades amb la construcció naval. Segona empresa espanyola del sector el 1984, ha estat molt afectada per la baixa de comandes a nivell internacional. Pertany totalment a l'INI. El 1983 facturà per valor de 63 851 milions de pessetes i tingué unes pèrdues de 27 000 milions. Ocupava 15 155 treballadors.
Les noves indústries.
La indústria energètica.
Energia
Capacitat d'un sistema físic per a produir un treball. Aquesta definició, bé que és la més estesa, pot induir a error a causa de la vaguetat del terme "capacitat", i, per tant, és millor de definir l'energia com allò que, en produir-se un treball, disminueix en una quantitat igual al treball produït. L'energia, doncs, és mesurada en les mateixes unitats que el treball.
Electricitat
Agent físic, subjecte a la llei de la conservació, que constitueix una de les formes possibles d'energia i al qual són deguts diversos fenòmens molt variats (mecànics, calorífics, químics, lluminosos, etc).
Energia elèctrica
Barcelona inicià la indústria elèctrica als Països Catalans i a l'estat espanyol amb la tèrmica Dalmau i Xifra, el 1875, instal·lada al Paral·lel. El 1903 començà l'aprofitament hidroelèctric de la capçalera del Ter, que continuà, riu avall, fins el 1911, alhora que eren iniciats els del Llobregat i el Besòs. A la mateixa època aparegueren, a la Catalunya septentrional, centrals de capçalera a la Tet i al Tec, de dues companyies regionals. Al País Valencià, la Hidroeléctrica Española, amb capital basc i madrileny, inicià al Xúquer la seva xarxa. Però després d'aquests inicis brillants calgué la intervenció de capitals estrangers a gran escala, canalitzats pel canadenc Pearson, per tal d'electrificar la indústria i generalitzar l'enllumenament públic i domèstic, durant el període 1912-35. Al Principat (amb la Franja de Ponent i Andorra) hom electrificà la Noguera Pallaresa i inicià el procés a la Garona i a l'Éssera, juntament amb la Valira. El 1912 començà l'agençament hidràulic de les aigües del Carlit vers la Tet i l'Aude. Al País Valencià, foren aprofitats el Millars, el Túria i el Xúquer, mentre les tèrmiques properes als ports (Barcelona, València, Alacant —tancada—, Palma de Mallorca i Maó) començaren a pesar en el conjunt. L'etapa 1935-41 només fou activa a la Catalunya del Nord, on hom completà l'equipament vers el 1939. La guerra civil de 1936-39 comportà la destrucció d'instal·lacions hidroelèctriques i el desmantellament de les tèrmiques al Principat i al País Valencià. La producció fou per primera vegada insuficient, i calgué recórrer a les restriccions, generalitzades en 1944-55. El 1948, les grans obres de la Noguera Ribagorçana, d'iniciativa estatal (ENHER), representaren una nova etapa. D'altres companyies industrialitzaren la Garona, la capçalera de la Noguera Pallaresa i part de l'Ebre. El 1962 es féu, però, palesa la insuficiència del potencial hidroelèctric (el 1956 havia calgut establir interconnexions amb França). Mentrestant, al País Valencià hom havia completat l'equipament hidroelèctric iniciat als vessants de la serralada Ibèrica. A les Balears s'estabilitzà la producció a les tèrmiques de Maó, Alcúdia, Palma de Mallorca i Eivissa. Durant el darrer decenni 1961-70 hom intentà d'introduir l'energia nuclear a la producció elèctrica, però no hi havia cap planta industrial per a la preparació o l'enriquiment del combustible. El 1972 fou inaugurada la central nuclear de Vandellòs I, amb capital del país i d'Electricité de France, i projectada la d'Ascó (només l'Ebre o la mar poden fornir l'aigua necessària per a refrigeració) i una tercera prop de la refineria petroquímica de Tarragona o a ponent del massís del Garraf. El País Valencià havia d'ésser alimentat per una central nuclear de l'alt Tajo. Les Balears començaren a trencar la incomunicació mitjançant els nous cables submarins entre Mallorca i Menorca o entre Eivissa i Formentera (illa que conegué l'electricitat a la segona meitat del s XX gràcies a una petita central tèrmica). Quant a la producció, només saldaren amb excedents la regió de Perpinyà i les de Lleida i la Seu d'Urgell, que proveïren la regió de Barcelona, equilibrades les Balears i el conjunt de les regions de Tarragona i Tortosa, i molt deficitari el País Valencià (especialment Alacant). La dècada 1971-82 és marcada per dos períodes contrastats: fins el 1974 una expansió considerable i del 1975 ençà una expansió molt lenta, amb retrocés els dos darrers anys. La ruptura de ritme en 1974-75 fou tan brusca que no s'explica només per la crisi econòmica general, amb l'increment consegüent de preus per al consum. Devien influir-hi, a més, el coronament d'una etapa important en la construcció de centrals hidroelèctriques i la volada que prengué el moviment ecologista a Catalunya, oposat a la construcció de les centrals nuclears projectades a Ascó i a l'Ametlla de Mar, a la tèrmica de Cubelles i a l'extracció d'urani per a alimentar l'equipament nuclear. Durant aquests onze anys la potència instal·lada, que ja s'apropava als 4 milions de kW el 1971, es duplicà, passant a 8,134 milions el 1982. El potencial hidroelèctric instal·lat, encara majoritari el 1971 (69,2%) ha esdevingut minoritari (36,5%). Més de la meitat d'aquest potencial radica a la Catalunya administrativa, i una meitat més del d'aquesta a la Franja de Ponent (l'Ebre, l'Éssera i el marge dret de la Noguera Ribagorçana) que duplica amb escreix la potència instal·lada al País Valencià. En un altre nivell la Catalunya del Nord i Andorra no han rebut instal·lacions noves, tret de la central heliotèrmica de Targasona, amb una potència estimada en dos milions de kW. En canvi, les centrals tèrmiques (convencionals i nuclears) han incrementat considerablement la potència. La potència instal·lada a la Catalunya administrativa s'ha multiplicat per 3,8 (millora de la xarxa de producció i distribució, noves tèrmiques de Fígols i de Cubelles, nuclears de Vandellòs (I i II) i Ascó (I i II). La del País Valencià disposava de la petita tèrmica de València, que fou clausurada, la gran tèrmica de Castelló de la Plana, i la central nuclear a Cofrents que, amb la nova hidroelèctrica de Millars completà l'eix energètic del Xúquer com a contrapès de la tèrmica castellonenca. A les Balears la potència, exclusivament tèrmica, s'ha multiplicat per 2,7, i han estat tancades les centrals de Maó i de Formentera, abastades ara per cable submarí, ha estat engrandida la d'Eivissa i traslladada la central principal de Palma de Mallorca a Alcúdia. El port d'Alcúdia ha esdevingut, amb l'altra tèrmica existent, el pol energètic balear. La producció global d'energia elèctrica era de 27 992 milions de kWh el 1982 i la hidroelèctrica de 9 267 milions. El 1980 l'electricitat d'origen tèrmic es distribuí en un 58,6% de convencional i un 21,3% de nuclear, ja no gaire inferior al 30,1% de la hidràulica. En el conjunt dels Països Catalans, el consum d'energia elèctrica fou, el 1982, de 2 612 kWh.

Central elèctrica
Conjunt d'instal·lacions destinades a produir energia elèctrica a partir d'una altra forma d'energia (mecànica, tèrmica, etc). Segons el tipus de font d'energia emprat, les centrals elèctriques seran, fonamentalment, hidroelèctriques, tèrmiques, nuclears i, menys correntment, eòliques, solars, geotèrmiques, mareomotrius i hidrotèrmiques. Segons llur servei, les centrals poden ésser de base, de punta, de reserva o d'acumulació. Central de base és la que forneix l'energia corresponent al consum mitjà sense admetre grans variacions d'aquest; central de punta és la prevista per a cobrir els moments de màxim consum treballant intermitentment en paral·lel amb una de base; central de reserva és la prevista per als casos d'avaries en les centrals de base; la central d'acumulació és destinada a emmagatzemar energia en determinats períodes de l'any en què hi ha excedent de potència, a fi de poder-la emprar en els períodes de màxim consum. Una central elèctrica consta fonamentalment del grup turbogenerador, format per una turbina alimentada pel fluid energètic (aigua, vapor, gas), acoblada a l'alternador, i de les instal·lacions auxiliars, que comprenen els aparells de maniobra i regulació, de mesura, així com l'estació transformadora.

Turbina
Motor rotatiu que transforma l'energia cinètica, potencial, interna o de pressió d'un fluid en energia mecànica. Hi ha tres tipus fonamentals de turbines, segons la natura del fluid emprat: les hidràuliques, les de gas i les de vapor.

Les turbines hidràuliques són motors atèrmics rotatius mitjançant els quals es transfereix i es transforma l'energia potencial de l'aigua en un treball útil, com l'accionament d'un alternador, derivades de les primitives rodes hidràuliques, sobre les quals tenen els avantatges que permeten d'aconseguir un nombre molt elevat de voltes i un rendiment de fins el 96%.
Les turbines de gas són motors endotèrmics, rotatius, constituïts per dos conjunts principals: el generador de gas i l'element productor de treball útil.
Les turbines de vapor són motors exotèrmics, rotatius, constituïts per un generador de vapor (caldera), la turbina pròpiament dita, un condensador i l'equip de bombament.

L'energia elèctrica. Central tèrmica
Central elèctrica que transforma l'energia tèrmica d'un combustible en energia elèctrica. Segons el sistema de transformació poden ésser centrals de vapor, de gas o dièsel. Les més importants i nombroses són les centrals de vapor, que utilitzen el vapor obtingut en una caldera per a fer girar una turbina. La velocitat de rotació de la turbina és transmesa, directament o a través d'un reductor de rodes dentades, a un alternador que genera l'energia elèctrica. Els elements principals d'una central termoelèctrica d'aquest tipus són els parcs o dipòsits d'emmagatzemament del combustible, que pot ésser sòlid (carbó, lignit, turbes, i, en algunes ciutats, escombraries) o líquid (naftes, olis pesants), les calderes de producció de vapor amb llurs elements auxiliars (bombes d'alimentació d'aigua, dispositius d'alimentació de combustible, etc), i els grups formats per la turbina de vapor i l'alternador, acoblats mecànicament, anomenats grups turboalternadors.
Compañía Sevillana de Electricidad SA
Empresa productora d'energia elèctrica fundada a Sevilla el 1894 amb capital basc. El 1945 creà Saltos del Guadiana SA (conjuntament amb Hidroeléctrica Española SA i Unión Eléctrica SA) per explotar la conca d'aquest riu. Durant els anys cinquanta i seixanta absorbí diverses empreses que la portaren a controlar la distribució elèctrica d'Andalusia. Té centrals hidràuliques, tèrmiques i nuclears —una tercera part d'Almaraz i participació a Valdecaballeros, en construcció—. El 1985 tingué uns ingressos de 143 517 milions de pessetes amb una plantilla de 6 443 treballadors.
Electrometal.lúrgica de l'Ebre SA
Empresa constituïda a Barcelona el 1904 per a la producció d'energia elèctrica i la fabricació de carbur de calci. Modernament fabrica també carbonat potàssic i ferrosilici. La central elèctrica és a Sástago i Menuza i la fàbrica de productes químics a la Zaida, poblacions totes elles de la província de Saragossa. Pertany al grup Cros.
Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited
Societat constituïda el 1911 a Toronto, impulsada per l'enginyer canadenc Fred S. Pearson, que creà i desenvolupà la primera xarxa moderna de producció i distribució d'energia elèctrica a Catalunya, on fou coneguda amb el nom de la Canadenca. El 1919 el seu personal es declarà en vaga, fet que originà una profunda crisi social a Catalunya. La societat passà després sota el control de la societat belga SOFINA. Barcelona Traction havia emès diverses sèries d'obligacions, l'interès de les quals havia d'ésser pagat en lliures esterlines; durant la guerra de 1936-39 fou interromput el pagament de les obligacions, i després el pagament en lliures no fou reprès per falta d'autorització monetària espanyola. El financer mallorquí Joan March adquirí bona part de les obligacions, i tres obligacionistes espanyols demanaren el 1948 al jutjat de Reus la declaració de fallida de la societat basant-se en el no-pagament dels interessos de les obligacions. El procés fou molt controvertit i sobre ell es dividiren les opinions dels juristes; finalment la societat fou declarada en fallida. L'any 1952 fou subhastada la totalitat del patrimoni, però no les accions, que no formen part de FECSA, constituïda pel desembre del 1951 amb aquesta finalitat pel financer Joan March; resta, però, encara pendent de realització al Canadà la dissolució legal de la societat fallida. L'11 de juny de 1951 els governs canadenc, britànic i espanyol signaren una declaració conjunta en la qual hom justificava que les autoritats espanyoles no haguessin autoritzat les transferències de divises, però l'estat belga demandà el 1958 l'estat espanyol davant el Tribunal Internacional de la Haia (demanda reproduïda el 1962 en defensa d'una societat belga del grup SOFINA i d'accionistes belgues), per discriminació i per usurpació de competència dels òrgans judicials espanyols; però, després d'un llarg procés, l'any 1970 fou rebutjada la demanda belga.

La Canadenca
Nom amb què fou coneguda l'empresa Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited.
Unión Eléctrica SA
Empresa productora d'energia elèctrica constituïda el 1912 a Madrid, amb el nom d'Unión Eléctrica Madrileña SA, resultat de la fusió de la Compañía General Madrileña (fundada el 1890) i la Sociedad de Gasificación y Salto de Bolarque. El 1945 creà (amb la Compañía Sevillana de Electricidad SA i Hidroeléctrica Española SA) l'empresa Saltos del Guadiana SA. Construí la primera central nuclear de l'estat espanyol, la de Zorita. El 1970 és convertí en Unión Eléctrica. El 1982 es fusionà amb Fuerzas Eléctricas del Noroeste SA —Fenosa— i prengué la denominació Unión Eléctrica Fenosa SA fins que el 2001 la canvià per l'actual Unión Fenosa SA. Té centrals tèrmiques a conques fluvials, centrals tèrmiques de carbó, tèrmiques de fuel i tèrmiques d'energia nuclear. Durant la dècada dels noranta diversificà la seva activitat dintre del sector energètic i penetrà en el mercat internacional, especialment el d'Amèrica Llatina. El 2001 tingué uns ingressos de 5 442 milions d'euros amb una plantilla de 25 777 persones i produí 30 216 milions de kWh.
Gas i Electricitat SA (GESA)
Empresa dedicada a la producció i a la distribució d'energia elèctrica a les illes Balears i de gas canalitzat a Palma de Mallorca. Fou constituïda el 1927, amb majoria de capital nord-americà, per fusió de la Palma de Mallorca Companyia Elèctrica Mallorquina SA i la Societat d'Enllumenat per Gas. El seu mercat, que en un principi comprenia només Palma i una part del pla de l'illa, fou ampliat per compra d'altres societats. Per dificultats, el 1952 fou absorbida per l'INI. El 1957 estengué la seva actuació a Menorca i a Eivissa i el 1968 a Formentera. Té centrals a Alcúdia, Son Molines, Sant Joan de Déu, Maó, Eivissa i Formentera. L'enllaç submarí d'Eivissa-Formentera funciona des del 1972 i el de Mallorca-Menorca des del 1975. El 1985 produí 1 847 milions de kWh d'energia elèctrica i 46,9 milions de m3 de gas, facturà 28 184 milions de pessetes i tenia una plantilla de 1 677 empleats. El 1986 l'INI anuncià la posada en venda d'una part minoritària del capital a favor del sector privat.
GESA
Sigla de Gas i Electricitat SA.
Empresa Nacional de Electricidad SA (ENDESA)
Empresa creada per l'INI el 1944, per a la producció d'energia elèctrica. En una primera etapa, la producció procedia majoritàriament de les centrals tèrmiques de Pontes de García Rodríguez (Galícia), Ponferrada (Lleó) i Andorra (Aragó), i també produïa carbó. Reforçà la seva posició amb l'intercanvi d'actius en el sector elèctric (1984): control majoritari d'Eléctricas Reunidas de Zaragoza, compra a la tèrmica d'Anllares (Galícia) i entrada en el mercat català, on comprà part de la producció de FECSA, i participà en les centrals nuclears de Vandellòs II, Ascó I i Ascó II. El 1995 adquirí Hidroelèctrica de Catalunya, SA. Privatitzada el 1997, és participada majoritàriament per la gran banca espanyola (Banco de Santander, Banco Central Hispano Americano i Argentaria). El 1998 absorbí FECSA i inicià una etapa d'expansió internacional, centrada sobretot a l'Amèrica Llatina. Passà a ésser completament privada després de la darrera oferta pública de venda (OPV) el 1998. ENDESA, la primera companyia del ram a l'estat espanyol, produeix gairebé la meitat de l'electricitat del país. Els darrers anys desenvolupà una intensiva estratègia a l'Amèrica Llatina, que la portà a adquirir el 64% d'Enersis, la primera elèctrica de Xile, amb presència també al Perú, l'Argentina i el Brasil. El 1999, la companyia absorbí les seves participades Sevillana de Electricidad, Viesgo, Gesa, Nansa i les catalanes ENHER i FECSA. Accionista de referència d'Aigües de Barcelona, ENDESA és soci principal del consorci de telecomunicacions Auna, juntament amb Telecom Itàlia i Unión Fenosa, amb participacions en Retevisión, el segon operador de telefonia fixa a Espanya, Amena, el tercer operador de telefonia mòbil i la companyia d'Internet Eresmas, entre d'altres. A més, participa en distribuïdores de gas i de tractament d'aigües, i en el camp de les noves tecnologies. El seu volum d'actius al final del 1999 era superior als 48 000 milions d'euros i la seva xifra de negoci superà els 13 200 milions d'euros. Al final del mateix exercici tenia 22 milions de clients a tot el món.
Forces Elèctriques de Catalunya SA (FECSA)
Societat constituïda el 1951 pel financer Joan March i que s'adjudicà el 1952 les accions, i amb elles els actius, de la Barcelona Traction. En depenen les centrals hidràuliques a les conques del Flamicell, el Cardós, la Noguera Pallaresa, el Segre i l'Ebre, i també a la Vall d'Aran, bé directament, bé a través de la seva filial, la Societat Productora de Forces Motrius SA. Té centrals tèrmiques, que cremen lignit, fuel o gas a Sant Adrià, Badalona, Cercs i Utrillas (Terol). Tingué participació a les centrals nuclears d'Ascó i Vandellòs i també, gairebé total, a Forces Hidroelèctriques del Segre SA (que el 1985 absorbí totalment), a les companyies mineres Carbons de Berga SA, (que el 1992 liquidà totalment) i Minas y Ferrocarriles de Utrillas SA— i a la Constructora Pirinenca, entre d'altres. Primera empresa elèctrica catalana, a la meitat dels anys vuitanta l'administració central determinà, dins el pla de sanejament del sector elèctric, la venda d'importants participacions a les centrals nuclears Vandellòs II i Ascó I (1985), del 20% que tenia en el capital d'Eléctricas Reunidas de Zaragoza —a favor d'ENDESA (INI)— i de la transferència a ENHER (INI) d'un 9% del mercat català. El 1985 passà a controlar Forces Hidroelèctriques del Segre SA. La delicada situació financera de la societat desembocà (1987) en la suspensió de la cotització en borsa de les seves accions. Posteriorment, la majoria de les accions de FECSA passaren a mans d'ENDESA, que el 1998 controlà totalment l'entitat, bé que l'empresa ha continuat mantenint el nom.
Empreses de material elèctric. Electrodomèstic
Aparell domèstic que funciona amb energia elèctrica.
Societat Espanyola de Làmpades Elèctriques Z SA
Empresa dedicada a la producció d'aparells elèctrics i electrodomèstics que té l'origen en la fàbrica de bombetes creada el 1908 per Lluís Muntadas i Rovira. La societat s'uní, a partir de l'any 1919, a l'empresa holandesa Philips. Posseix fàbriques a Barcelona —Zona Franca—, Sant Boi de Llobregat i l'Hospitalet de Llobregat. Fabrica tubs fluorescents, articles per a l'enllumenat, petits electrodomèstics, televisors i radiocassets. El 1985 tingué uns ingressos de 25 086 milions de pessetes amb una plantilla de 1 889 empleats.
Hispano Olivetti SA
Empresa constituïda el 1929 a Barcelona, la primera filial a l'estranger de la fàbrica de màquines d'escriure Olivetti d'Ivrea (Piemont, Itàlia), gràcies a la iniciativa de Juli Caparà. Després de la guerra civil de 1936-39, absorbí l'empresa La Ràpida, que fabricava màquines d'escriure i de cosir, amb la marca Wertheim. El 1942 creà una empresa comercialitzadora —Comercial Mecanogràfica SA— absorbida el 1980. La revolució ofimàtica dels anys vuitanta causà un fort impacte en la filial espanyola, tradicional fabricant de màquines d'escriure manuals i elèctriques. La reconversió de l'empresa l'ha convertida en una de les capdavanteres en el ram de la informàtica. El 1985 facturà 23 394 milions de pessetes, amb una plantilla de 1 700 empleats.
Fábrica Española de Magnetos SA
Empresa espanyola constituïda a Madrid l'any 1940 per a la fabricació de material elèctric. El 1978 la multinacional alemanya Robert Bosch adquirí el 51% del capital. Després de l'absorció de Robert Bosch Española, la participació alemanya és del 100%.
Unitat Hermètica SA
Empresa industrial, constituïda el 1962 a Sabadell. Fabrica motocompressors hermètics per a frigorífics i equips de refrigeració. Primer treballà amb llicència de la Tecumseh americana i després de la Hitachi japonesa. El 1988 fou adquirida per l'empresa sueca de material elèctric Electrolux. El 1993 tingué uns ingressos de 15 147 milions de pessetes, i la plantilla era de 1 200 treballadors.
L'energia hidroelèctrica. Energia hidràulica
La que s'obté per mitjà de l'aigua.

Hidràulica
Branca de la física i de l'enginyeria que estudia l'equilibri i el moviment dels líquids, principalment en funció de llurs aplicacions tècniques, i els aparells, les instal·lacions i els sistemes destinats a llur manipulació mecànica.

Central hidràulica
Central elèctrica que transforma l'energia mecànica de la caiguda de l'aigua (energia hidràulica) en energia elèctrica. Una central hidroelèctrica típica és composta de diverses parts relatives al circuit hidràulic (obra de presa, entrada d'aigua al canal, canal d'alimentació, cambra d'aigua, conducció forçada, canal de sortida d'aigua) i de la central elèctrica pròpiament dita. L'aigua és detinguda a la presa i hom la deriva, tota o una part, pel canal d'alimentació fins a la cambra d'aigua, i d'aquí baixa per la conducció forçada (tub de pressió) fins a la central, on fa girar les turbines. Les turbines transmeten la força giratòria als alternadors, els quals, en voltar, generen l'energia elèctrica. L'aigua, quan ja ha passat per les turbines i ha deixat l'energia mecànica que portava, surt sense quasi cap pressió al canal de sortida i torna al curs del riu del qual hom l'havia derivada. La presa és un mur que barra el curs de l'aigua per desviar-la cap a la central.
Hidroeléctrica Española SA
Empresa, fundada el 1907, dedicada a la producció i distribució d'energia elèctrica. Està vinculada al Banco de Vizcaya. És la primera empresa privada del sector. Té 93 centrals hidràuliques en explotació a les conques del Tajo, Xúquer, Segura, Mijares, Guadiana i Túria, centrals tèrmiques a Castelló, Escombreras i Aceca; centrals nuclears a Almaraz i Cofrents. El seu mercat és Madrid (42% de la província), el País Valencià, Múrcia, Terol, Conca, Guadalajara, Toledo i una part de les comarques de Tarragona. El 1985 produí 22 973 milions de kWh. Controla Hidroelèctrica de Catalunya SA pel fet que té més d'un 80% del seu capital.
Forces Hidroelèctriques del Segre SA
Societat creada el 1945 que el 1965 absorbí tres empreses elèctriques del grup Gomis de Manresa, constituïdes a partir del 1909: Companyia Anònima Manresana d'Electricitat, Força i Enllumenat SA i Explotacions Hidroelèctriques SA. La societat sorgí per a la construcció i l'explotació del pantà d'Oliana (Alt Urgell), a partir de la concessió obtinguda el 1927 per Fills de Francesc Gomis Soler per a un aprofitament hidràulic al Segre. El pantà, aprovat el 1935, fou inaugurat el 1959. A través de les centrals hidroelèctriques d'Oliana, Castellonroi (salt i canal de Pinyana) i Marcetes (Manresa), abasta principalment les xarxes de Balaguer (Noguera) i la seva àrea, Berga, Manresa, Sant Vicenç de Castellet (Bages) i Calaf (Anoia). El 1977 FECSA s'emparà del 30% del seu capital, i es convertí, poc després, en majoritària (86% el 1985).
Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana SA (ENHER)
Empresa de l'INI, constituïda el 1946 a Barcelona. Aprofita les conques de la Noguera Ribagorçana, de l'Ebre i del Cinca. Participà en les centrals nuclears d'Ascó I i II i Vandellòs II i, conjuntament amb Hidroelèctrica de Catalunya SA, a Tèrmiques del Besòs SA, que posseeix centrals tèrmiques a Sant Adrià de Besòs i Cubelles (Garraf). El 1983 passà a dependre de l'Empresa Nacional de Electricidad SA.
Hidroelèctrica de Catalunya SA
Empresa creada a Barcelona el 1946 en adquirir els actius elèctrics de la Catalana de Gas i Electricitat. Té centrals hidroelèctriques a les conques de l'Éssera —Campó, Argoné, Seira—, de la Noguera Pallaresa —Espot, Lladres, Sant Maurici, Esterri, Unarri, Torrassa— i del Ter —Sau, Susqueda i Pasteral I—. A través de Tèrmiques del Besòs SA (50%) participa a les centrals tèrmiques de Sant Adrià de Besòs i Foix. Té el 23% d'Hispanofrancesa d'Energia Nuclear —Hifrensa— amb central a Vandellòs i intervé igualment a la central nuclear de Vandellòs II. Estava estretament vinculada a Catalana de Gas i Electricitat i al Banco Urquijo, fins que el 1984, i com a conseqüència d'un fort endeutament, el seu accionariat acceptà una oferta pública de compra per part d'Hidroeléctrica Española SA, que adquirí més d'un 80% del seu capital. El 1994 fou adquirida per Iberdrola SA i posteriorment venuda a Enher, filial del grup Endesa. El seu mercat és Catalunya i Osca, amb mig milió d'abonats.
El 1993 es va signar el conveni marc que consistí en l'adquisició, per part del grup ENDESA, d'Hidroelèctrica de Catalunya-I, SA (fins el 21 de gener de 1994 la seva denominació era Saltos del Ter, SA). A l'abril del 1994 ENHER adquirí el 55% d'Hidroelèctrica de Catalunya-I, SA (HEC1), al març del 1995 el 15%, i el 30% restant al novembre del mateix any. Tot això ha portat a una progressiva integració operativa d'ambdues empreses i de Tèrmiques del Besòs, SA, que constitueixen el Grup Enher. El seu mercat és Catalunya i Osca, amb mig milió d'abonats.
Empreses d'explotació d'aigua. Societat General d'Aigües de Barcelona
Empresa constituïda en forma de societat anònima a París el 1882, amb capital francès. En ésser nacionalitzada el 1920, establí el domicili social a Barcelona. Té per objecte les explotacions d'aigua, la compra i l'arrendament a tot l'estat espanyol d'empreses que tinguin relació amb la dotació d'aigua potable a les poblacions, la purificació d'aigues de claveguera, de canals de navegació, etc. Abasta d'aigua Barcelona i quinze municipis de l'àrea metropolitana de la ciutat. Capta aigües de la conca del Llobregat, del Ter i del Besòs. L'any 1983 tenia 978 000 abonats, la seva facturació fou de 9 847 milions de pessetes i tenia 994 empleats. L'any 1981 absorbí l'Empresa d'Aigües del Besòs SA. Entre les seves participacions destaquen Corporació Financera Agbar, Aguas Municipalizadas de Alicante SA, Materiales y Tubos Bonna SA i Material para Servicios Urbanos SA. L'any 1984 tenia 990 treballadors i una facturació de 10 283 milions de pessetes. La internacionalització, especialment a l'Amèrica Llatina, fou un dels motors de creixement de la companyia els darrers anys. Les privatitzacions en aquella regió impulsaren el negoci de la companyia a l'àrea de l'aigua potable. Administra societats d'aigües a Portugal, Colòmbia, l'Uruguai, Xile i Cuba, i la més important de les seves concessions és a l'Argentina. Les activitats relacionades amb el cicle integral de l'aigua segueixen significant el 36% del negoci, però les assegurances de salut, a través de la seva filial Adeslas, suposaren el 1999 el 29% del total. Aquesta asseguradora és la segona del ram en importància a Espanya i té filials a l'Amèrica Llatina. Aigües de Barcelona també té una forta presència en el segment de residus sòlids, així com en el de les noves tecnologies i el comerç electrònic, a través d'Agbar Global Market, i la inspecció tècnica de vehicles (ITV), activitat de la qual també és líder. La xifra d'ingressos del grup superà els 1 815,06 milions d'euros el 1999.
L'energia nuclear. Central nuclear
Central elèctrica que aprofita l'energia despresa en la fissió del nucli d'algun element físsil de nuclis atòmics. Si bé són en estudi o en forma de prototipus diversos procediments d'ús de l'energia nuclear, industrialment parlant totes les centrals nuclears en funcionament o en construcció tenen com a font d'energia la despresa en la fissió, principalment de l'urani, en un reactor nuclear. Per tant, els diferents tipus de centrals nuclears són conseqüència de l'elecció dels factors essencials que componen un reactor: el combustible nuclear, el moderador (en el cas dels reactors tèrmics) i el refrigerant; això fa que hi hagi 16 tècniques diferents, les més emprades de les quals són: urani enriquit com a combustible, i aigua bullent com a moderador i refrigerant (dita BWR); urani natural com a combustible i deuteri bullent o a pressió com a moderador i refrigerant (dites BHWR i PHWR, respectivament); urani natural com a combustible, aigua com a moderador i aigua a pressió com a refrigerant (PWR); urani natural i òxid de tori com a combustible, grafit com a moderador i heli com a refrigerant (dita HTR o HTGR), urani enriquit com a combustible, grafit com a moderador i diòxid de carboni com a refrigerant (dita GGR) i urani natural i òxid de plutoni com a combustible, sense moderador, i sodi líquid com a refrigerant (dita LMFBR). Amb les dues primeres tècniques hom equipa actualment prop del 70% de les centrals nuclears en funcionament. Als Països Catalans hom ha construït les centrals d'Ascó (Ascó I [930 MWe] i Ascó II [930 MWe]), amb reactor de tipus PWR; Vandellòs (Vandellòs I [500 MWe]), , clausurada el 1989; i Cofrents (975 MWe), amb reactor de tipus BWE i Vandellòs II de 970 MWe, ambdues amb reactor de tipus PWR.
Hispanofrancesa de Energia Nuclear SA
Empresa creada a Barcelona el 1966, per a la producció d'energia elèctrica d'origen nuclear. Explota la central nuclear de Vandellòs (Baix Camp), que el 1985 produí 2 927 milions de kWh, amb 11 945 milions de pessetes d'ingressos. El capital és dividit entre Électricité de France (25%), Forces Elèctriques de Catalunya SA (23%), Hidroelèctrica de Catalunya SA (23%), Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana SA (23%) i Forces Hidroelèctriques del Segre SA (6%).
Centrals nuclears de Vandellòs
Centrals elèctriques nuclears (Vandellòs I i II) situades al terme de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (Baix Camp), a cala Gestell, entre l'Hospitalet de l'Infant i l'Ametlla de Mar (Baix Ebre). Vandellòs I fou la primera central nuclear instal·lada al Principat de Catalunya i la tercera de l'estat espanyol. Propietat d'Hifrensa, fou aprovada el 1968 i entrà en funcionament pel juny del 1972. El reactor era del tipus GCR i els residus i subproductes del combustible irradiat eren enviats a França, on eren reprocessats o confinats. El 1976 hom hi autoritzà una ampliació amb dos nous reactors. El 1990, arran d'un incendi produït el 1989, hom decidí el tancament de Vandellòs I, bé que s'establí un termini de trenta anys per al desmantellament definitiu de la central. A l'agost del 1987 s'iniciaren les tasques de càrrega del reactor de la central nuclear de Vandellòs II, que és del tipus d'aigua a pressió (PWR), amb una capacitat de 75 343 kg, i té com a combustible el diòxid d'urani enriquit. Entrà en funcionament comercial el 1988.
Centrals nuclears d'Ascó
Grup de dues centrals nuclears situades dins el terme d'Ascó. La central Ascó I, propietat de FECSA, fou començada a construir el 1973 per Westinghouse, dotada d'un reactor PWR. L'explotació comercial començà el 1983, amb una potència bruta de 930 MW i neta de 882 MW. La central Ascó 2, propietat de FECSA (40%), ENHER (40%), HECSA (15%) i Forces Elèctriques del Segre (5%), fou començada a construir el 1974 per Westinghouse, amb un reactor PWR. L'explotació comercial s'inicià el 1985, amb una potència bruta de 930 MW. Instal·lades a 1 400 m del nucli d'Ascó, la seva construcció i entrada en funcionament ha originat una forta oposició per part d'un sector important del poble.
La indústria petroliera.
Empreses d'explotació de petroli.
Petroli
Oli mineral constituït per hidrocarburs de composició diversa i en proporcions molt variables segons el jaciment d'origen. Hom els classifica en petrolis de base parafínica, naftènica, aromàtica o mixta, segons els tipus d'hidrocarburs que hi predominen.
Petroquímica
1. Conjunt de tècniques que tenen per objecte l'obtenció de productes químics per síntesi de productes derivats del petroli. Hom pot classificar les tècniques petroquímiques en dos grans grups: processos d'obtenció de productes bàsics de síntesi i processos de fabricació de derivats dels productes bàsics anteriors. Dins el primer grup hom distingeix l'obtenció de l'hidrogen i del gas de síntesi, la fabricació d'olefines, d'acetilè, d'aromàtics i d'hidrocarburs de quatre carbonis.
2. Conjunt de tècniques emprades en el tractament del petroli que comprenen tant les operacions de refinació com les pròpiament dites de petroquímica.
Refineria
Conjunt d'instal·lacions industrials en les quals hom transforma el petroli brut en productes acabats, tals com els carburants, els combustibles, els lubrificants, els gasos liqüefactes, els asfalts, etc. En general hom projecta les refineries per al proveïment del mercat energètic; darrerament, però, el desenvolupament de la petroquímica ha fet concebre un nou tipus de refineria, la refineria petroquímica, en la qual el petroli brut és transformat totalment en productes intermedis emprats com a primeres matèries de síntesi.
CAMPSA
Societat petroliera espanyola. Fou constituïda el 1927 amb un capital subscrit per l'estat (31%) i per un consorci bancari en el qual figuraven el Banc de Catalunya i el Banc Hispanocolonial, que guanyà el concurs convocat pel govern de Primo de Rivera per al monopoli sobre la importació, manipulació industrial, distribució i venda dels combustibles minerals líquids. La idea del monopoli estatal fou del ministre de finances José Calvo Sotelo, i tenia objectius fiscals i nacionalistes (l'activitat petroliera a l'estat espanyol havia estat fins aleshores a mans de la Shell i la Standard Oil). La CAMPSA es limità a la distribució i venda dels productes petroliers, i emprà les instal·lacions ja existents, que foren expropiades. Permeté la creació de la Compañía Española de Petróleos (CEPSA), amb la qual contractà el forniment de petroli i el refinatge. El 1931, la cancel·lació del compte de la CAMPSA al Banc de Catalunya (separat del grup majoritari i vinculat a la CEPSA) fou la causa immediata de la suspensió de pagaments d'aquest banc. Per llei de 17 de juliol de 1947 fou reorganitzat el monopoli sota el control directe del ministeri de les finances. Durant els anys seixanta desenvolupà una forta política industrial participant en diverses empreses del sector del petroli, com Asfaltos Españoles SA (amb refineria d'asfalts a Tarragona), Butano SA, Petronor, etc. El 1984 incorporà com a socis les refineries públiques i privades i adquirí en propietat els actius de la xarxa de distribució, que pertanyien a l'estat. Per mitjà de l'Empresa Nacional de Petróleos-Petroliber i de l'Instituto Nacional de Hidrocarburos hom mantingué la majoria del capital públic. Els socis privats eren Compañía Española de Petróleos, Petróleos del Mediterráneo, Petróleos del Norte y Explosivos Río Tinto. Arribà a ser la primera empresa de l'estat espanyol pel volum de vendes. El 1987 s'integrà a Repsol, bé que, dins d'aquest grup mantingué el nom. El 1991, d'acord amb la política energètica de la CEE, vengué a altres companyies la xarxa de distribució. El 1993, coincidint amb l'acabament del seu paper com a organisme regulador dels preus dels carburants a tot l'estat espanyol, adoptà el nom de Compañía Logística de Hidrocarburos.

CEPSA
Societat constituïda a Madrid el 1929. Els fundadors, vinculats al grup Banc de Catalunya, crearen la societat com a contrapunt de la CAMPSA, amb la qual signà contracte de subministració el mateix 1929. El 1930 construí una refineria, la primera d'Espanya, a Santa Cruz de Tenerife. Té el 100% de la societat CIEPSA —Compañía de Investigación y Explotaciones Petrolíferas, SA—, que explota els jaciments situats a la costa de Tarragona i, des del 1996, a Algèria. El 1991, amb un grup japonès, creà Induquímica per a la producció d'acrílics. Des del 1992 controla el 25% de CAMPSA, i el 1997 absorbí ERTOIL. Controlada inicialment pel Banco Central, és participada també, entre d'altres, per Elf Aquitaine, ENDESA i IPIC (Unió dels Emirats Àrabs). El grup CEPSA té representació a Itàlia, la Gran Bretanya, Portugal i el Canadà, on el 1995 creà la planta PETRESA.
Petróleos del Mediterráneo SA (Petromed)
Empresa petroquímica constituïda a Madrid el 1964 amb el nom d'Esso Petróleos per a explotar una refineria a Castelló de la Plana. Inicialment hi participaven el Banco Español de Crédito i la multinacional nord-americana Exxon Corporation, la qual es desprengué de la seva part el 1974, any que l'empresa adoptà el nom actual. Té la filial Productos Químicos del Mediterráneo SA que fabrica productes químics orgànics a Castelló. El 1991 fou adquirida per la companyia britànica British Petroleum i passà a anomenar-se BP Oil España.
Petromed
Nom comercial de Petróleos del Mediterráneo SA.

Empresa Nacional del Petróleo SA (Enpetrol)
Empresa estatal espanyola creada el 1974, resultat de la fusió de tres empreses petroquímiques propietat de l'INI: Repesa (refineria a Escombreras, Múrcia), Calvo Sotelo (refineria a Puerto Llano, Castella-la Manxa) i Petrolis de Tarragona SA (refineria a Tarragona). A més de les esmentades, controla una àmplia xarxa de filials químiques i petroquímiques —en alguns casos en règim de participació mixta amb societats multinacionals—, com ara Fertilizantes SA, Abonos Complejos del Sureste, Alcudia, Calatrava, Montoro, Paular i altres, que l'han configurada com el primer grup industrial de l'estat espanyol. El 1980 l'INI hi incrementà la seva participació. El 1981 els seus actius foren traspassats a l'Instituto Nacional de Hidrocarburos i, posteriorment (1987), deixà de ser una empresa independent en integrar-se a Repsol.
Enpretol
Nom comercial de l'Empresa Nacional del Petróleo SA.

Repsol
Companyia petroliera, química i de gas creada el 1987 i que inclou totes les societats vinculades a l'antic Instituto Nacional de Hidrocarburos (llevat d'ENAGAS). Privatitzat en 1989-97, du a terme activitats d'exploració, producció, transport i refinament de petrolis, a més de la fabricació, distribució i comercialització de derivats del petroli i gas natural. És la primera companyia espanyola en volum de vendes i una de les 250 més grans del món, amb uns ingressos de més de 2 500 milions de pessetes i una plantilla propera als 20 000 empleats (1995). El BBV, la companyia petroliera mexicana Pemex, la Caixa de Pensions i la Caixa de Catalunya n'eren els principals accionistes el 1997. Repsol Química té factories al Morell i la Pobla de Mafumet (Tarragonès). El 1999 adquirí la companyia argentina Yacimientos Petrolíferos Fiscales i adoptà el nom de Repsol-YPF.
Empreses subministradores de gas. Gas
Mescla combustible de gasos emprada per a la producció de calor, per a l'enllumenat, etc.
Gasoducte
Conducció metàl·lica de gran diàmetre emprada per a transportar els gasos naturals o de destil·lació des dels jaciments o llocs de producció fins als centres de consum o d'embarcament.

Butano SA
Empresa fundada el 1957 per envasar i comercialitzar gas butà i propà. Era participada per l'Instituto Nacional de Hidrocarburos i la Corporación Española de Hidrocarburos fins el 1987, que aquestes societats s'integraren a Repsol.
Gas Natural SA
Empresa introductora del gas natural a l'estat espanyol. La iniciativa correspongué a Pere Duran i Farell. la societat fou constituïda el 1965 per Catalana de Gas i Electricitat SA, Exxon Corporation i bancs espanyols. Importava gas natural en forma líquida dels camps que Exxon tenia a Líbia, fins a la factoria de la Zona Franca de Barcelona, on era gasificat. Els subministraments regulars començaren el 1971. Exxon vengué la seva participació i Algèria substituí Líbia en el subministrament de gas natural. El 1975 l'empresa cedí a l'Empresa Nacional del Gas (ENAGAS), de l'INI, tota la planta gasificadora, i a Catalana de Gas i Electricitat la xarxa de distribució industrial. El 1976 canvià la seva denominació social per la de Corporació Industrial Catalana SA.
Empresa Nacional del Gas (ENAGAS)
Empresa constituïda el 1972 amb l'objectiu de subministrar gas natural al sistema energètic de l'estat espanyol. El seu capital pertanyia a l'Instituto Nacional de Hidrocarburos. Posseïa la planta de regasificació de Barcelona, adquirida a l'empresa catalana Gas Natural, els jaciments de Serrablo (Aragó) i Gaviota (País Basc) i era titular de contractes de compra a llarg termini amb Algèria i Líbia. El 1993 passà a dependre de Gas Natural SDG.
Catalana de Gas i Electricitat

Companyia dedicada principalment a la fabricació i a la distribució de gas. Fou fundada a Barcelona el 1843 amb el nom de Societat Catalana per a l'Enllumenat per Gas. Adoptà el nom de Catalana de Gas i Electricitat el 1912 en absorbir la companyia Central Catalana d'Electricitat. El 1923 esdevingué l'única fornidora de la zona, després d'absorbir Gas Lebón. El 1956 començà la nova instal·lació de producció basada en el craqueig catalític de naftes lleugeres, completada el 1963, que fou abandonat l'antic sistema de producció que emprava l'hulla com a primera matèria. El 1965 participà en la creació de Gas Natural SA, introductor d'aquesta energia a la Península Ibèrica, però el 1976 fou traspassada la seva participació a l'INI; mantenint-ne només la comercialització. Disposava de fàbriques a Barcelona (Barceloneta i Sant Martí de Provençals), Sevilla, Manresa, Vilanova i la Geltrú i Reus, mentre que, a través de la seva filial Compañía Española de Gas, tenia igualment fàbriques i distribució a València, Màlaga, Santander, Cadis i Múrcia. Participaven en la companyia, entre altres, Naviera de Productos Licuados i Corporació Industrial Catalana. El 1990, després que Catalana de Gas absorbís Gas Madrid i els actius de Repsol Butano, hom creà una nova societat anomenada Gas Natural SDG.
Gas Natural SDG
Nom que prengué el 1990 l'empresa Catalana de Gas SA en absorbir Gas Madrid i els actius de Repsol Butano. Aquest any el capital era format per accionistes diversos (31%), Repsol (30%), Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona (25%) i l'Instituto Nacional de Hidrocarburos (14%). Així mateix, distribuïa gas canalitzat a Catalunya i a la comunitat de Madrid i controlava quinze distribuïdores. A més, efectuava gairebé totes les vendes domèstiques i comercials i prop d'un terç de les industrials. L'empresa ha portat a terme una forta expansió, tot triplicant la facturació al llarg dels anys noranta (290 000 milions de pessetes el 1995) i el seu volum de beneficis (91 500 milions), a més d'aconseguir una posició capdavantera en l'àmbit estatal i un fort procés d'expansió internacional, tant a l'Amèrica del Sud com al nord d'Àfrica. En aquest procés fou molt important l'adquisició d'ENAGAS el 1991. Gas Natural arribà el 1999 a unes vendes de 3 167 milions d'euros, amb un creixement del 18,2%. La companyia inverteix al voltant de 601 milions d'euros l'any. El 1997 signà amb Iberdrola i Repsol un projecte per a la cogeneració d'energia elèctrica amb gas. Té una important presència a l'Amèrica Llatina, especialment a l'Argentina, el Brasil i Mèxic. Des del 1997 està presidit per Antoni Brufau, també director general del grup industrial de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona.
La indústria química. Química
Ciència que estudia la composició, l'estructura i les propietats dels diferents tipus de substàncies, i també llurs transformacions recíproques. Atenent la natura de les substàncies estudiades, hom ha dividit tradicionalment la química en química inorgànica i química orgànica.

Els darrers anys, tot i alguns avenços en coneixements bàsics d'enllaços i mecanismes de reacció, la química ha progressat sobretot en la síntesi de noves molècules, que són utilitzades en els camps més diversos de la indústria. La demanda de nous materials, l'aparició de la cursa per obtenir nous superconductors, la utilització de nous fàrmacs o aliments i el suport per entendre processos biològics han marcat un progrés accelerat de la química. Al mateix temps, la preocupació pel medi ambient ha accentuat una mica la mala imatge d'aquesta ciència, que encara es considera, popularment, responsable en gran part de la contaminació del medi. La química, però, també ha proporcionat alternatives per evitar l'ús de substàncies perjudicials. La química s'associa, popularment, a causa de la contaminació, a producte no natural.
Indústria química
Sector que integra totes les activitats industrials dedicades a la manufactura d'elements químics i llurs derivats. Inclou dos grans subsectors: el de la química inorgànica o mineral i el de la química orgànica. Els productes principals que integren el primer són: àcids, bases, anhídrids i òxids inorgànics, gasos nobles, sals inorgàniques (de clor, fluor, brom, iode, sofre, nitrogen, fòsfor i silici, entre altres), aigua oxigenada i halurs no metàl·lics. El subsector de la química orgànica engloba principalment tota la química del carboni i els seus derivats, una part molt important dels quals actualment són els hidrocarburs. Cal afegir-hi, a més, uns altres sectors importants a la indústria química, com és ara els productes farmacèutics, productes de perfumeria i cosmètica, pintures, sabons i detergents, resines sintètiques, materials plàstics i cautxú sintètic, colorants i pigments, i adobs i fertilitzants. D'altres subsectors i branques igualment importants són els productes de poliment, adhesius de resina sintètica, explosius i focs artificials, pesticides i derivats, tintes i tintures, i substàncies químiques preparades per a fotografia i pel·lícules, papers i teles sensibles.

Hom pot dir que als Països Catalans aquestes indústries daten de la segona meitat del s XIX i el començ del XX. L'aranzel proteccionista del 1892 permeté que prenguessin volada les noves indústries de colorants, àcids i sals, adobs, fibres artificials, elements químics. Així sorgiren o es convertiren en empreses potents l'Electroquímica de Flix, Barrau, Cros, Seda Viscosa, Carburs Metàl·lics. Durant la Primera Guerra Mundial en sorgiren moltes més, que la crisi posterior esclarissà. El 1936 la indústria química catalana, pionera en moltes especialitats a la Península Ibèrica, n'obtenia la meitat de la producció. El 1971 els Països Catalans ocupaven dins l'estat espanyol el 40% dels treballadors (108 000 treballadors) en la indústria química, però només n'obtenien el 37% de la producció. Hom sol distingir entre indústries químiques de base o essencials i indústries d'acabat o de consum final. Entre les primeres cal citar les de química inorgànica, sovint massa pesants o perilloses per al transport, condició que ha induït a rompre la concentració geogràfica a la regió de Barcelona que assortia tot l'estat espanyol. Avui se centra al Barcelonès, la Ribera d'Ebre, el Tarragonès, l'Horta i el Bages. La química orgànica de base se situa en el Barcelonès, seguit a distància pel Gironès (àcid tartàric). És poc important la carboquímica i més recent la petroquímica (Barcelona, Castelló de la Plana, Tarragona). En canvi són molt importants els plàstics i les seves manufactures a la regió de Barcelona (Barcelonès, Vallès Occidental, Baix Llobregat, Maresme), com també a l'Horta, l'Alcoià (en relació amb les joguines, com, en menor escala, al Rosselló) i el Gironès. En fibres artificials i sintètiques destaquen el Baix Llobregat i la Selva (baixa Tordera). En productes del cautxú sobresurt el Barcelonès amb el Bages i el Garraf (pneumàtics) i el Baix Llobregat, així com el Baix Vinalopó (calçat). Els olis i greixos, només al Barcelonès i el Vallès Oriental han esdevingut grans indústries. L'agroquímica (adobs, plaguicides, etc) és pròpia del Barcelonès, el Bages (adobs potàssics) i l'Horta. La indústria lleugera restant, que inclou en primer lloc la farmacèutica, i a més la perfumeria, els detergents, els colorants, les pintures, etc, es concentra al Barcelonès, seguit del Vallès Occidental i el Baix Maestrat. En conjunt la indústria química continua concentrada a la regió de Barcelona, malgrat que el boom dels productes petrolífers hagi fet créixer la regió de Tarragona, més encara en valor que en ocupació. Un terç de la producció estatal surt de Catalunya, dels seus tres nuclis principals: Tarragona, la comarca de la Selva i l'àrea de Barcelona.

Cros

Empresa de productes químics creada a Sants (Barcelonès) el 1817 per Francesc Cros (Montpeller 1768 — Barcelona? 1831). Convertida en la raó social Francesc Cros i Companyia (1819), fou transformada pel seu fill Joan Cros i Possel (Barcelona? ? — 1862) en 1831-33 i novament vers el 1844. El 1866 fou constituïda la raó social Amadeu Cros, que instal·là una fàbrica a Badalona (1874) i que es transformà (1904) en la Societat Anònima Cros, iniciada amb un capital social de 7 500 000 pessetes. Bona part del control de la societat anà a les mans d'una empresa italogrega el 1970, i, el 1972, del Banco de Santander. Té factories a Badalona, Flix, Lleida, València, Palma de Mallorca i també a Madrid, Sevilla, Santander, la Corunya i Màlaga. Participa majoritàriament a Transportes, Aduanas y Consignaciones (TAC) —empresa naviliera—, Agrocros —productes agroquímics—, Combustibles de Fabero —mines de carbó—, Doctor Andreu —productes farmacèutics—, Electro Metal·lúrgica de l'Ebre —energia elèctrica—, Indústries Químiques de Tarragona —fertilitzants—. Les fortes pèrdues derivades de l'activitat de fertilitzants l'han abocada a una major diversificació, i al tancament d'algunes fàbriques (Alacant, Sant Carles de la Ràpita). El 1984 les seves vendes foren de 48 343 milions de pessetes, però les vendes consolidades del grup eren de 70 786, amb una plantilla de 2 945 empleats.
Electroquímica de Flix SA
Empresa constituïda a Flix el 1897 amb capital alemany procedent de Chemische Fabrik Elektron i Elektrizitäts AG per a la fabricació de productes químics, especialment clorur de calci i altres derivats del clor o de la sosa càustica. Tingué el sosteniment financer de la companyia Ehinger de Basilea. L'any 1904 començà la col·laboració amb la Cros, que es convertí posteriorment en accionista majoritària. Adquirí la mina Andresita de lignit, de Mequinensa, salines a Almeria i la producció a les de Torrevella. Patí dificultats durant la guerra civil de 1936-39, especialment durant la batalla de l'Ebre. Reconstruïda el 1941, durant la Segona Guerra Mundial i anys posteriors fou sotmesa a controls aliats rigorosos per raó dels seus capitals alemanys. El 1973 fou absorbida per la Cros.
Aiscondel SA
Empresa fundada a Barcelona el 1943 pel grup financer Pujol-Usandizaga per a produir transformats plàstics a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental). El 1950 creà conjuntament amb Hidro Nitro Española SA la Societat Etino-Química SA. Amb la posterior entrada, el 1956, de l'empresa nord-americana Monsanto, hom posà en marxa una planta de poliestirè a Montsó (Aragó), que el 1960 fou transformada en Monsanto Ibérica SA. El 1970 inaugurà una nova planta de matèries plàstiques a Vila-seca de Solcina (Tarragonès) i el 1974 procedí a l'absorció de Monsanto Ibérica SA. La crisi general del sector, i en concret la del soci multinacional, provocaren la suspensió de pagaments (1980), que poc després fou aixecada; la participació majoritària de Monsanto fou adquirida pel grup bancari propietari de la resta de les accions. El 1993 era la segona empresa de l'estat espanyol en el sector dels plàstics (14 594 milions de pessetes en vendes) i tenia 462 empleats.
Societat Anònima Camp
Empresa química fundada el 1962 a Granollers (Vallès Oriental) per produir detergents, sabons i altres productes de neteja. Ha assolit el primer lloc entre les empreses espanyoles del ram, amb una important activitat exportadora. Fins el 1989, que fou adquirida per l'empresa alemanya Benckiser, estigué sota el control de la família Camp Puigdomènech. Posseeix instal·lacions a Granollers i al Prat de Llobregat (Baix Llobregat). Els seus ingressos el 1993 foren de 23 900 milions de pessetes i donava treball a 469 empleats.
Unión de Explosivos Río Tinto SA
Empresa espanyola creada el 1969 en fusionar-se la Compañía Española de Minas de Río Tinto i l'empresa química Unión Española de Explosivos (fundada el 1896). Ha desenvolupat les seves activitats en diversos camps, com ara la petroquímica, els fertilitzants, les refineries de petroli, els explosius, la química inorgànica, la mineria del coure, la recuperació de pirites, etc. La seva activitat expansiva la dugué a adquirir empreses de capital estranger (com la refineria de la Gulf Oil Corporation a Huelva), a crear empreses mixtes de productes químics (com Ertisa amb ICI, Tarragona Química amb Hoechst, etc) i a crear o a adquirir empreses editorials (Labor, Guadarrama), alimentàries (Alimentos Unión), farmacèutiques (Cepa, Federico Bonet), urbanitzacions (Ciudad 2000), etc. A Catalunya té una fàbrica d'àcid sulfúric i d'adobs a Montgat i el complex miner de Sallent i Balsareny. Era la primera empresa química espanyola pel volum de vendes el 1986, però fou molt afectada per la crisi del sector químic i el 1988 passà a l'òrbita del grup KIO a través de les societats Cros i Torras Hostench. El 1989 ERT i Cros es fusionaren en el holding Ercros SA. L'empresa intentà superar les pèrdues provocades per la crisi dels sectors de fertilitzants, explosius i mineria amb la venda d'alguns dels seus principals actius (la petroliera Ertoil), però el 1992 hagué de presentar suspensió de pagaments. El 1994 fou adquirida pel grup holandès Pallas. El 2001 Ercros tingué un volum de vendes de prop de 280 milions d'euros, amb una plantilla d'un miler d'empleats.
La indústria farmacèutica. Indústria farmacèutica
Sector industrial encarregat de la fabricació de productes farmacèutics. Aquesta indústria, molt complexa, pot ésser considerada inclosa dins la indústria química, però té unes característiques especials que la'n diferencien. Les diverses activitats de la indústria farmacèutica poden ésser esquematitzades en tres grups principals. En primer lloc, hi ha la preparació, per extracció i purificació, dels medicaments existents a la natura. Aquest és el cas, entre els medicaments relacionats amb el regne vegetal, dels alcaloides, dels glucòsids i dels antibiòtics, i entre els del regne animal, dels sèrums, de les vacunes i de les hormones. Tots aquests productes són sovint els precursors i la guia de molts estudis científics i tècnics industrials de productes posteriors, més elaborats. En segon lloc, hi ha els productes creats sintèticament per l'home, com ara els hipnòtics, els analgèsics, les vitamines sintètiques, els antihistamínics, etc. I en tercer lloc, hi ha l'estudi i la preparació, a escala més o menys gran, de les especialitats farmacèutiques més variades. La indústria farmacèutica és sotmesa a una forta reglamentació en tots els estats.
Als Països Catalans, la indústria farmacèutica s'inicià a la regió de Barcelona, a partir de la segona meitat del s XIX, època en què foren ampliades les rebotigues de moltes farmàcies importants (Doctor Andreu, Doctor Uriach), les quals es transformaren en veritables laboratoris, i s'hi instal·laren farmacèutics d'altres comarques (els Cusí, de l'Alt Empordà, al Masnou) i, a partir del 1918, laboratoris estrangers. Tanmateix, fins el 1936 fou una indústria bàsicament menestral (només un 50% dels medicaments eren específics). Marcà una fita important l'inici de la producció de sulfamides per part dels Laboratoris del Doctor Esteve, el 1936. Actualment, a l'estat espanyol la producció de la indústria farmacèutica representa l'11% de la producció química. El sector, malgrat ésser situat amb unes bones perspectives, ha sofert una mínima recessió econòmica deguda a raons de racionalització. Des de l'any 1964 fins al 1976 la indústria farmacèutica realitzà una escalada econòmica espectacular, fonamentada en la concertació amb la Seguretat Social. El primer concert fou signat el 1967 i tingué una durada de cinc anys. Aquest pacte incloïa tota mena de medicaments en les prestacions de la Seguretat Social. Tant els laboratoris com les oficines de farmàcia es beneficien d'aquest mercat gratuït per als assegurats i molt costós per a l'estat. L'any 1973 l'oferta de presentacions farmacèutiques (productes o especialitats amb distinta presentació) a la Seguretat Social arribà a la xifra de 27 064. A partir del 1976 s'inicià la racionalització d'aquesta oferta i, alhora, es cridà l'atenció dels metges per la gran desproporció existent entre les quantitats de productes receptables i les necessitats reals per a combatre les malalties. Aquesta crida contra el malversament de productes farmacèutics i la racionalització de les ofertes (l'any 1977 solament foren 12 227 les presentacions incloses en el concert amb la Seguretat Social) feren minvar de manera important els ingressos del sector. Això unit a l'increment dels costs de producció i a l'encariment de les primeres matèries —de les quals l'any 1974 l'estat espanyol havia d'importar el 34% del total necessari— conformaren un estat de minicrisi que ajudà a forçar la tendència interior vers la concentració. Mentre l'any 1961 hi havia 756 empreses farmacèutiques operant en territori espanyol, deu anys més tard ja només en quedaven 615, que en el termini de deu anys més es reduïren a 415. Aquestes poc més de quatre-centes indústries de l'any 1981 apleguen 42 500 treballadors, però el 97% de les vendes les efectuen els 200 primers laboratoris. L'oferta farmacèutica és de 17045 especialitats enregistrades amb 21 645 presentacions, i a poc a poc, a causa de l'increment de la tasca investigadora, augmenta el nombre de patents. En aquest camp de la investigació, l'estat espanyol ha passat d'ocupar 934 persones l'any 1974 a 1 204 persones l'any 1979. També durant aquest període les inversions han augmentat des de 900 milions de pessetes a 2 169 milions, mentre les patents enregistrades s'han incrementat des de les 972 del 1974 a les 1 280 el 1979. Pel que fa a oficines de farmàcia, l'any 1977 n'hi havia 14 700, xifra que dobla les necessitats aconsellades per l'OMS. Barcelona és l'àrea on hi ha més indústries farmacèutiques instal·lades, ja que agrupa el 47% del total estatal, encara que la majoria són petites empreses de caire familiar. Madrid, per exemple, amb el 23% de les indústries instal·lades té un nombre superior de treballadors del sector, a causa de la gairebé total presència de les multinacionals.

La indústria paperera. Paper
Substància feta amb fibres vegetals adherides les unes a les altres i que pren la forma de làmines molt primes.
Molí paperer
Molí que serveix per a trinxar els draps dels quals hom fa la pasta de paper.

SNIACE
Empresa espanyola fundada l'any 1939 per assegurar el proveïment de cel·lulosa. Hi participa, en un 25%, la firma italiana Snia Viscosa. A la seva fàbrica de Torrelavega fabrica diferents derivats cel·lulòsics per a la indústria paperera i tèxtil i disposa d'importants plantacions d'eucaliptus a Santander. Té importants filials, com Fibracolor (que es dedica a aprests i acabats tèxtils a Tordera) i Inquitex (dedicada a la producció de fibres sintètiques a Andoain). El 1985 tingué uns ingressos de 15 723 milions de pessetes, amb una plantilla de 1 350 treballadors.

Torras Hostench SA
Empresa paperera fundada a Barcelona el 1941, amb una fàbrica a Sarrià de Ter (Gironès). Durant la dècada dels setanta experimentà un important creixement que culminà vers el 1977 amb l'absorció de diverses fàbriques (R.Torras Juvinyà, Papelera del Duero, Paperera del Llobregat, Papelera de Andalucía, etc), i l'expansió de la seva activitat vers el camp de la producció forestal (a l'estat espanyol i al Brasil). El 1981 travessà una fase crítica que la portà a desenvolupar un pla de refinançament i el 1982 es veié implicada, a través d'alguns membres del Consell d'administració, en l'afer del Banc dels Pirineus. El 1983 féu suspensió de pagaments. El 1985 fou aixecada la suspensió i inicià un procés espectacular de recuperació i expansió. El 1987 el grup àrab KIO —Kuwait Investment Office— hi prengué una participació majoritària i la convertí en una societat canalitzadora de les seves inversions a Espanya, al marge del sector del paper (inversions a Cros, Explosivos Río Tinto, i a diverses entitats bancàries). Com a indústria paperera, adoptà el nom de Torraspapel en incorporar Papelera del Mediterráneo SA (Motril) el 1989. Després d'incorporar també Incapsa (Balaguer), el 1993 fou clausurada la fàbrica de Sarrià de Ter.
Torraspapel SA
Nom que adoptà el 1989 l'empresa paperera Torras Hostench SA, dos anys després de ser adquirida pel Kuwait Investment Office.

Sarrió SA
Societat industrial paperera, amb domicili a Pamplona, creada el 1970 com a resultat de la fusió de l'empresa barcelonina Sarrió CAP, Papelera de Leiza i Eurokote. Fins el 1988 s'anomenà Sarrió, Compañía Papelera de Leiza SA. Les seves principals fàbriques són al Prat de Llobregat (Baix Llobregat) i a Almazán (Sòria). Després d'una greu crisi en 1978-80, és una de les primeres empreses papereres espanyoles. Disposa de filials a diversos països europeus i a Mèxic. Actualment el seu principal accionista és la companyia holandesa Verbel.
La indústria de l'automòbil. Automòbil
Dit del giny capaç de produir la seva pròpia força motriu i que pot desplaçar-se i ésser guiat segons el voler del seu conductor.
Automoció
Sector de la indústria dedicat a l'automòbil.

Indústria de l'automòbil
Als Països Catalans els primers antecedents d'aquesta indústria es remunten al 1889, any que el català Bonet patentà un model d'automòbil. L'any 1904 fou constituïda la societat Hispano Suïssa Fàbrica d'Automòbils SA, empresa barcelonina que fabricava prop de 500 vehicles de gran luxe l'any, destinats en una gran part a l'exportació. Artur Elizalde, Josep Armangué i d'altres menys importants fabricaren també automòbils abans del 1936. Després del 1939 foren fabricats a Barcelona alguns models com "Eucort" i "Biscuter", però no fou fins el 1953 que començà la fabricació en sèrie amb el primer model SEAT. Al sector de vehicles industrials, cal afegir-hi ENASA, de Barcelona i Madrid, i Motor Ibèrica, també de Barcelona. El 1953 fou iniciada igualment la fabricació en sèrie d'automòbils a Castella (FASA de Valladolid); successivament llançaren models Citroën (de Vigo), Barreiros (de Madrid) i AUTHI (de Pamplona); el 1968 foren fabricats 306 700 vehicles de turisme a l'estat espanyol; IMOSA de Vitòria i Metalúrgica Santa Ana de Linares fabriquen igualment vehicles industrials. La indústria es veié enriquida l'any 1973 amb la instal.lació d'una fàbrica de la Ford Motor Corporation a Almussafes (Ribera Baixa) en la qual es produeixen 245 000 vehicles anuals. La davallada, però, ha obligat totes les empreses autòctones a cercar socis estrangers que ajudin a suportar la situació i a fer rendible el negoci. Aquest ha estat el cas de Motor Ibèrica que ha obert el seu consell a la japonesa Nissan, i de l'empresa estatal Seat, la qual després de separar-se de la Fiat ha hagut d'arribar a un acord amb la Volkswagen per tal d'evitar l'acomiadament de la major part dels treballadors. En l'economia del Principat el sector del motor continua ocupant un dels primers llocs de les relacions de producció i ocupació, mentre que durant els anys 1979 i 1980 aquest sector fou el primer en l'apartat de les exportacions. El fet que la capacitat de producció sigui molt baixa porta com a conseqüència que els costs unitaris resultin molt superiors als del mercat mundial. Pel que fa referència a la indústria auxiliar de l'automòbil, la zona més important de la Península Ibèrica és la de Barcelona. A nivell d'estat espanyol la tònica és la mateixa de Catalunya, amb forta presència de capital estranger, quasi total supeditació a les patents foranes, important dependència tecnològica i destacats índexs d'ocupació amb xifres que l'any 1981 se situaven en 123 000 treballadors, 88 000 dels quals ocupats en la fabricació d'automòbils de turisme. La Península Ibèrica s'ha convertit, per culpa de la crisi, en una qualificada plataforma de producció amb vista al mercat europeu. Els avantatges econòmics i laborals l'han convertida en territori predilecte de les multinacionals del sector. L'última empresa radicada a l'estat espanyol, a les rodalies de Saragossa, ha estat la General Motors Corporation, primera constructora d'automòbils del món. La major part de la producció sorgida d'aquesta nova planta anirà a l'exportació, tal com s'esdevé amb la fabricació de les restants cinc empreses d'automòbils de turisme que funcionen a l'estat.
La Hispano Suïssa
Fàbrica d'automòbils creada el 1899 pel capità d'artilleria Emilio La Cuadra, en unió amb el tècnic suís Marc Birkigt. En fallir La Cuadra el 1901, un dels principals creditors, J.Castro, continuà el negoci amb el nom de J.Castro, Societat en Comandita, Fàbrica Hispano Suïssa d'Automòbils, amb la participació de Marc Birkigt com a soci industrial. La societat fallí el 1904 i sorgí La Hispano Suïssa, Fàbrica d'Automòbils SA, de la qual fou principal accionista i president Damià Mateu i Bisa, que es dedicà a la fabricació de vehicles de gran luxe i participà en l'establiment de companyies de transport de viatgers: de sis línies el 1909, el 1910 arribà a trenta, servides per 64 cotxes òmnibus. Creà la sucursal de Levallois-Perret (Illa de França), inaugurà una fàbrica a la Sagrera (1911), que amb motiu de la guerra (1914) es traslladà al nucli de Barcelona i es dedicà a la construcció de motors d'aviació. Els locals de Bois Colombes foren reutilitzats per la Société Française Hispano Suiza SA creada el 1923 per Émile Mayeu i Marc Birkigt. La societat barcelonina adquirí prop de Ripoll una fàbrica per a les seccions d'estampat i forja, per a la fabricació d'automòbils. Construí la fàbrica sucursal de Bois Colombes (Illa de França) (1913). El 1946 fou absorbida per l'INI, i en sorgí l'Empresa Nacional d'Autocamions SA. Independentment de la de Barcelona, a Guadalajara havia estat creada el 1916 la Hispano Suiza, Fábrica de Automóviles y Material de Guerra.

Fàbrica Espanyola d'Automòbils Elizalde
Empresa metal·lúrgica fundada a Barcelona el 8 de gener de 1909, una de les primeres fàbriques de l'estat espanyol de construcció d'automòbils. Inicialment fou un taller de reparació d'automòbils, fins el 1914, que construí el seu primer model, el "Biada-Elizalde" de 20 HP. Fabricà diversos models de turisme, des de 15 HP fins a 60 HP, camions i automòbils de competició. El 1925 començà la fabricació de motors d'aviació i turboreactors. L'empresa Elizalde ha portat a terme una gran labor en el camp de la tecnologia metal·lúrgica per mitjà de l'Escola d'Aprenents, que ha contribuït a la formació d'un gran nombre de tècnics. El 1951 prengué el nom d'Empresa Nacional de Motores de Aviación SA (ENMASA).

David
Empresa constructora d'automòbils fundada a Barcelona el 1914 per Josep M. Armangué, que estigué en funcionament fins el 1924. Produí més d'un miler de vehicles, xifra estimable a l'època. Els "David" eren en realitat vehicles intermedis entre la motocicleta i l'automòbil: el motor no podia tenir més de 1 100 cm3 de cilindrada i el pes màxim era de 350 kg. Ideat pel mateix Armangué a partir d'un bobsleigh amb rodes de bicicleta al qual afegí un motor, mereix esment la transmissió, constituïda per corretges trapezials que li permetien un canvi infinitament variable.
España
Societat creada a Barcelona el 1917 per a la fabricació d'automòbils, per Francesc Batlló i Godó, amb la cooperació familiar. La seva producció anual fou de més de mil unitats, i serví per a l'experimentació de problemes metal·lúrgics. Fabricà també camions per a l'exèrcit. El 1928 es fusionà amb la societat Ricart, que construí els automòbils Ricart-España. Tancà el 1930.
Motor Ibérica SA
Empresa dedicada a la fabricació de vehicles. Té factories a la Zona Franca (Barcelona) i a Mataró. Fundada el 1920 com a filial de la Ford, el 1933 en rescatà la participació. En 1966-79, fou participada per l'empresa canadenca Massey Ferguson. El 1979 l'empresa japonesa Nissan hi adquirí una participació majoritària. El 1993, amb una plantilla de 6 704 treballadors, tingué uns ingressos 182 060 milions de pessetes.
Ricart
Empresa dedicada a la fabricació d'automòbils, fundada a Barcelona el 1924 per Guifré Pelagi Ricart i Medina a partir de l'empresa Ricart i Pérez, que havia estat fundada el 1921 per ell i per Francesc Pérez d'Olaguer, i desapareguda en retirar-se aquest darrer el 1923. Fusionada amb l'empresa España (1928), la nova empresa s'anomenà Ricart-Espanya; plegà el 1930. Fabricà autèntiques joies mecàniques, entre les quals cal destacar un motor de sis cilindres i de 1 500 cm3, amb dos arbres de lleves a la culata, i un excel·lent motor de quatre cilindres; ambdós foren presentats al Saló de l'Automòbil de París (1926).
Eucort
Marca d'automòbils creada per Eugeni Cortès, a Barcelona, després del 1939. La casa produí diferents models: taxi, furgoneta, rural, etc. Seguí el tipus dels cotxes alemanys "DKW"; el 1948 n'hi havia uns set-cents en circulació.
Empresa Nacional de Autocamiones SA (ENASA)
Empresa de l'INI, amb factories a Madrid, Barcelona i Valladolid, per a la fabricació de camions, autobusos, autocars, tractors, vehicles militars i maquinària d'obres públiques, amb la denominació comercial de Pegaso. Sorgí el 1946 de l'absorció de La Hispano Suïssa. La producció fou exclusivament barcelonina fins el 1955, que entrà en funcionament la fàbrica de Madrid. La factoria de la Sagrera fou traslladada a la Zona Franca (350 000 m2). L'empresa arrossegà fortes pèrdues i cercà l'associació amb una multinacional del sector. Com a filial funcionà a Mataró. A la segona meitat dels anys vuitanta passà per una greu crisi i fou venuda (1990) a l'empresa Iveco (que depèn de FIAT).
Pegaso
Marca dels models d'automòbils de turisme, camions, autobusos i altres vehicles de tracció mecànica fabricats per ENASA. La producció es basà en les factories de Barcelona de La Hispano Suïssa, absorbida el 1946 per la nova empresa. El 1949 fou llançat al mercat el primer tipus de camió Pegaso, amb motor dièsel de 6 cilindres i 8 tones de càrrega útil, i el 1950 aparegué el primer tipus d'autobús, un dels quals obtingué el 1952 la Rosa d'Oro del certamen de San Remo (Itàlia). El 1951, sota la direcció de Vilfred P.Ricart, fou realitzat un model d'automòbil esportiu, el "Pegaso Z-102", que fou presentat al XXXVIII Salon de l'Automobile de París (1951) i a la Fira de Mostres de Barcelona del 1952. Aerodinàmic i d'una gran potència, tenia 8 cilindres en V i podia assolir els 240 km/h. Però la producció es basava en raons de prestigi i no de viabilitat comercial. Hom creà altres models, com el "Z-103", però des del 1955 l'empresa orientà la producció cap als camions i autobusos. A partir del final dels anys seixanta, i amb aquesta mateixa marca, hom inicià la fabricació d'autocars, furgonetes, vehicles militars i maquinària d'obres públiques.
SEAT
Sigla de Societat Espanyola d'Automòbils de Turisme SA, empresa dedicada a la fabricació d'automòbils de turisme promoguda per l'Instituto Nacional de Industria (INI) el 1949 i fundada el 1950 amb la participació de FIAT i sis bancs espanyols (Banco de Bilbao, Banco Central, Banco Español de Crédito, Banco Urquijo, Banco Hispano Americano i Banco de Vizcaya). El 1967 FIAT augmentà la seva participació del 6% al 36% de les accions; l'INI, contràriament, reduí la seva participació del 51% al 36%. L'empresa, amb la fàbrica a la Zona Franca de Barcelona des del 1954, adquirí el 1974 les instal·lacions de la firma Authi a Pamplona, que començà a produir el 1976 (20 900 vehicles) i posteriorment obrí una planta a Martorell (Baix Llobregat). La seva producció, ascendent fins el 1973, s'estabilitzà com a conseqüència de la crisi econòmica i de l'entrada de noves marques en el mercat, i el 1977 se situà en 353 329 vehicles. En crisi a partir del 1978, experimentà pèrdues creixents, especialment des de la retirada de FIAT el 1980. L'INI n'assumí el control total i engegà un pla de salvament basat en la promoció de nous models, una forta reducció de personal (uns 8 000 empleats), la clausura d'algunes instal·lacions i la recerca d'un nou soci multinacional. El 1982 fou signat un acord de cooperació amb Volkswagen per a la fabricació, a la factoria de Landaben (Navarra), d'uns 120 000 automòbils anuals de la marca alemanya, destinats al consum intern i a l'exportació. El 1986 l'INI vengué el 51% del capital a Volkswagen, que traslladà la seu social de Madrid a Barcelona. Davant les creixents pèrdues, Volkswagen endegà el 1993 un dràstic pla de reconversió i reestructuració industrial que comprenia la regulació d'ocupació de més de 8 000 treballadors, la venda de les empreses auxiliars, el traspàs de la factoria navarrersa a Volkswagen i, fins i tot, el tancament de la factoria de la Zona Franca, posteriorment desestimat per a dedicar-la a activitats auxiliars mentre la producció d'automòbils es concentrà a Martorell. Gràcies als ajuts de l'administració i de Volkswagen pactats el 1995, a partir del 1997 l'empresa pogué obtenir beneficis, que el 1998 foren de 24 462 milions de pessetes.

FASA Renault
Empresa espanyola de fabricació d'automòbils fundada l'any 1951 amb el nom de Fabricación de Automóviles SA, el qual canvià per l'actual el 1965. La seva factoria principal és a Valladolid i el domicili a Madrid. El 1985 era la primera empresa del sector a l'estat, amb una producció de 245 790 vehicles i unes vendes de 256 220 milions de pessetes. El capital és controlat per la Renault francesa.

Bendix Espanya S.A.
Empresa del sector auxiliar de l'automòbil, creada el 1966 per la fusió de la barcelonina Automoción i la navarresa Urra. El domicili social és a Pamplona, però la direcció i els serveis centrals són a Barcelona. Té sis fàbriques, dues de les quals estan establertes a Catalunya —Granollers i Parets—. El seu capital és controlat per l'empresa nord-americana Bendix, integrada en el conglomerat Allied.

Ford España SA
Empresa automobilística filial al 100% de Ford Motor Company. El 1976 inicià la seva producció al polígon industrial d'Almussafes (Ribera Baixa). El 1984 era la segona empresa del sector en l'àmbit estatal amb una producció de 239 514 vehicles, destinats en una bona part a l'exportació. La seva quota en el mercat espanyol era del 15%. La seva plantilla tenia 8 994 persones i els seus ingressos foren de 181 722 milions de pessetes (1984).

Nissan Motor Ibérica
Empresa formada per l'entrada de la companyia automobilística japonesa Nissan Motor Company en l'empresa catalana Motor Ibérica SA, el 1982. Significà l'arribada a Catalunya d'una de les principals companyies del sector, la quarta del món pel que fa als seus ingressos. La profunda reestructuració de la nova empresa i el gran esforç inversor, amb una important renovació tecnològica i la producció de nous i avançats models, no s'han vist acompanyats per l'èxit econòmic en forma de beneficis, els quals han tingut un comportament erràtic. Té una plantilla propera als 5 000 treballadors i una facturació que supera els 250 000 milions de pessetes.
Les indústries alimentàries.
Empreses alimentàries i de begudes.
Indústria alimentària
Sector industrial que opera sobre productes del sector primari (agricultura, ramaderia i pesca) i els transforma en aliments per a l'home o per al bestiar. La importància de la indústria alimentària és donada en la mesura que progressivament els aliments són consumits mitjançant un procés productiu, tendència que s'afermà durant el s XIX. Aleshores s'inicià el pas de l'estadi artesanal a l'industrial en el terreny de l'alimentació: hom racionalitzà la indústria farinera, la sucrera, l'alcohòlica, la de greixos i la d'olis, i nasqueren pròpiament la conservera i la de begudes no alcohòliques.
Al s XX ha tingut lloc l'extensió a gran escala de tota una sèrie de processos d'obtenció de nous aliments, i de racionalització dels obtinguts tradicionalment. La indústria alimentària té diverses branques: la indústria farinera, que a la funció tradicional (elaboració del pa) ha afegit l'elaboració de pastes alimentàries, etc; la indústria lletera, la producció de la qual ha crescut en la mesura que hom ha descobert procediments científics per a la conservació i el millorament (tals com la pasteurització) en l'elaboració de formatges, de mantega, de llet, etc; la indústria conservera, dins la qual existeixen diversos procediments, des dels més artesanals (dessecació, fumatge i salaó) fins als moderns de congelació; la indústria de greixos i d'olis, els quals, tant els d'origen vegetal com els d'origen animal, constitueixen aliments de primera necessitat; els olis d'origen vegetal preparats per extracció i refinatge són els més importants pel volum i per les propietats nutritives; la indústria de begudes fermentades, dins la qual les begudes alcohòliques constitueixen un capítol d'importància, tot i que llur caràcter tòxic fa que hom dubti a considerar-les com a aliments; la indústria de begudes no alcohòliques, nascuda al final del s XIX, constitueix una de les branques de la indústria alimentària que ha crescut més; la indústria sucrera, d'importància tradicional i la indústria càrnia.

Agroalimentari -ària
Dit d'un producte agrícola que ha estat condicionat o transformat industrialment.

Sistema agroalimentari
Conjunt heterogeni d'indústries i empreses que participen en la producció, la transformació, l'elaboració, el condicionament i la comercialització d'una gran diversitat de productes d'origen vegetal o animal destinats principalment a l'alimentació humana, però també a la del bestiar o a ser transformats en primeres matèries per tal de poder elaborar posteriorment d'altres productes.

Codorniu SA
Nom de l'antiga empresa productora de xampany, Raventós i Codorniu, amb domicili a Sant Sadurní d'Anoia. L'any 1983 produí 40,4 milions d'ampolles de xampany. Les seves vendes, el mateix any, foren de 10 419 milions de pessetes i donava feina a 409 empleats. Posseeix Raïmat SA i Masia Bac SA, productores de vins.
Freixenet SA
Empresa productora de xampany amb seu a Sant Sadurní d'Anoia. Fou fundada al principi de segle per Pere Ferrer i Bosch, a partir de l'empresa Sala, exportadora de vins. Des del 1914 es dedica a la producció de vins escumosos. A mitjan dècada dels vuitanta començà a incorporar altres marques de xampany, com ara Segura Viudas, Castellblanch, Conde de Caralt, Canals i Nubiola i Rigol; aquesta política i l'increment de les exportacions l'han convertida, juntament amb la seva rival Codorniu SA, en la primera empresa del sector a l'estat espanyol. Té diverses filials a la Xampanya, els EUA (Califòrnia) i a Querétaro (Mèxic).
Sociedad General Azucarera de España
Empresa fundada a Madrid el 1903 per a l'explotació de fàbriques de sucre, refineries i destil·leries. És la segona empresa del sector en l'àmbit estatal. Té fàbriques a Castella i Andalusia. Participa a Unión Alcoholera Española, que té una fàbrica a València.

Compañía Industrial y de Abastecimientos SA
Empresa oliera fundada a Madrid el 1960 i dedicada inicialment a la importació de soia i cereals. Posseeix dues plantes moledores d'oli i farina de soia a Tarragona —on té, a més, importants instal·lacions al port— i a Reus (Baix Camp). És controlada per la multinacional nord-americana Cargill Incorporated, líder mundial dels cereals i la soia. Primera empresa del sector a l'estat espanyol, el 1983 obtingué una xifra de vendes de 60 271 milions de pessetes i ocupava 150 empleats.
Frigo SA
Empresa fabricant de gelats i productes congelats. Constituïda a Barcelona el 1927, fou adquirida el 1973 per la multinacional angloholandesa Unilever. Els ingressos del 1984 eren de 13 000 milions de pessetes amb una plantilla de 510 persones a les plantes industrials de Barcelona i Alcobendas (Madrid).
Agrolimen
Holding
industrial català, constituït per Lluís Carulla i Canals, especialment important en el sector alimentari. Participa en un conjunt d'empreses, en algunes associat a capitals estrangers, entre les quals cal assenyalar Gallina Blanca SA (productes alimentaris preparats), Gallina Blanca Purina SA (pinsos), Cítricos y Refrescantes SA (begudes no alcohòliques), Arbora Internacional SA (perfumeria), Fibrex (material sanitari: "Dodot", "Evax"), Seimex (aerosols) i d'altres.
Cooperativa Lletera del Cadí
Entitat fundada el 1915 a la Seu d'Urgell per Josep Zulueta per intentar la reconversió de l'Urgellet, afectat per la fil·loxera i la crisi cerealista, combinant la sembra de prats amb la comercialització cooperativa de la llet i els seus derivats. El 1935 es fusionà amb la Cooperativa Lletera de Bellver de Cerdanya. El 1983 la seva producció fou de 3 710 t de formatge, 421 de mantega i 917 de lactosa, a més de la recollida de llet de la comarca.
Societat Anònima Damm
Primera empresa fabricant de cervesa catalana. Inicià les seves activitats el 1876, i es constituí en societat anònima el 1910. Té fàbriques a Barcelona, València, Múrcia, Granada, Ceuta i Palma de Mallorca. El 1997 les seves vendes foren de 36 573 milions de pessetes i tenia una plantilla de 944 persones.
Danone SA
Empresa alimentària catalana. Els seus orígens es remunten al taller artesanal d'Isidre Carrasco que el 1919 inicià la producció de iogurts. El 1923 es construí la primera fàbrica a Barcelona i el 1927 a Madrid. Dos anys després fou creada la Société Danone a París, la qual després d'un llarg procés de fusions s'integrà en la multinacional francesa BSN Gervais-Danone, constituïda el 1973 i dedicada fonamentalment a la producció de vidre i productes alimentaris. El 1941 es constituí a Barcelona Danone SA, empresa amb capital majoritàriament català, i a partir del 1959 inicià un fort creixement que l'ha convertit en la primera empresa de l'estat espanyol en el camp dels derivats lactis. Un 24% pertany a capital francès. Té plantes industrials a Barcelona, Parets del Vallès, Madrid, València, Sevilla, Pamplona, Santa Cruz de Tenerife i Astúries. L'any 1983 les seves vendes foren de 28000 milions de pessetes, amb una plantilla de 3 000 empleats.
Luis Suñer SA
Empresa alimentària creada a Alzira (Ribera Alta) el 1958 per l'industrial Lluís Suñer i Sanchis, amb el nom d'Avidesa. Ha experimentat una forta expansió en el camp dels gelats, granges avícoles i preparats alimentaris. Pertanyen al mateix grup Cartonatges Suñer SA (cartó i manipulats), Plàstics d'Alzira, Ibercolor (colorants) i altres.
Mercabarna
Empresa constituïda el 1967, situada a la Zona Franca de Barcelona. El seu accionariat el componen l'ajuntament de Barcelona (51%), l'empresa nacional Mercasa (37%) i el Consell Comarcal del Barcelonès (12%). Aplega els mercats majoristes de fruites i hortalisses (1971), peix (1983), flors (1984), un escorxador (1979) i un sector carni amb més de cinquanta empreses. En el seu recinte hi ha unes 900 empreses de transformació, comerç i distribució de productes agroalimentaris, i tota mena de serveis complementaris. Abasta diàriament uns 7 milions de consumidors i és considerada, per les seves infraestructures i per la concentració d'empreses agroalimentàries, una de les unitats alimentàries més importants del món.

Societat Anònima de Productes Alimentaris Nestlé
Empresa industrial, fundada a Barcelona l'any 1920, filial al 100% de l'empresa suïssa Nestlé, SA. El seu domicili social és a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat), i és la més important de les multinacionals estrangeres que actuen a Catalunya. Té 4 fàbriques a Catalunya de les 15 que hi ha a l'estat espanyol: Sant Celoni (Vallès Oriental), Girona (Gironès), Molins de Rei (Baix Llobregat) i Olot (Garrotxa). El 1996 traslladà la fàbrica de gelats Camy de Viladecans (Baix Llobregat) a Guadalajara. Directament o a través d'un nombrós grup de filials, fabrica i comercialitza una àmplia gamma de productes: lactis, cafè i derivats del cafè i el cacau, gelats, aliments preparats i congelats, sopes preparades, formatges, conserves vegetals, productes carnis, etc. La xifra total de vendes del grup superà els 149 000 milions de pessetes el 1993 i en el grup treballen unes 5 000 persones.
Empreses sanitàries. Companyia Roca Radiadors SA
Empresa de radiadors i material sanitari fundada a Gavà el 1917 pels germans Roca, que el 1914 fabricaren, als tallers de Manlleu, els primers radiadors de ferro fos. El 1925 començaren la fabricació de banyeres de ferro fos, el 1936 la de material sanitari, el 1963 la d'aparells de climatització i el 1980 la de ceràmica per a revestiments i paviments, sectors en els quals s'ha unit als líders mundials. De capital totalment familiar, la seu és a Barcelona i, de les 15 fàbriques (1999), 6 són als Països Catalans. A la resta de l'estat espanyol té fàbriques a Alcalá de Henares, Alcalá de Guadaira (Andalusia) i Cortes (Navarra). Les restants es reparteixen entre Portugal, Itàlia, Polònia, l'Argentina i la Xina. El Grup Roca és format per 13 societats presents en aquests estats, a més de Bèlgica, França, Alemanya i la Gran Bretanya. El 1999 tingué uns beneficis nets de 149 049 milions de pessetes i els seus empleats eren 7 400. Aquest any, reforçà la projecció multinacional amb l'adquisició del fabricant suís Keramik Holding AG Laufen, bé que ambdues empreses han conservat la independència jurídica i mantenen les pròpies marques.
Empreses tabaqueres. Tabacalera SA (TSA)
Empresa de l'estat espanyol creada l'any 1945 per a la gestió del monopoli estatal de tabacs i serveis annexos. Els seus orígens es remunten al 1887, amb la creació d'una companyia arrendatària del monopoli de tabac, fins que diverses renovacions del contracte d'arrendament portaren a una situació en què l'estat era soci majoritari. L'empresa tenia a cura seva la comercialització de tot el tabac que es venia a l'estat espanyol i de recaptar l'impost, que cobria quasi el 10% del pressupost estatal. Tabacalera comprava tota la producció peninsular de tabac i l'elaborava a les seves factories. El bienni 1980-81 participà en la reorganització de la indústria tabaquera de les illes Canàries, amb la creació de les empreses mixtes Tabacanaria SA (cigarrets) i Cigarcanaria SA (cigars). El 1986 l'entrada d'Espanya al Mercat Comú representà legalment la fi de la situació de monopoli, i Tabacalera inicià una política de diversificació d'activitats amb l'adquisició de diverses empreses del sector alimentari. Té fàbriques a Alacant, Càceres, Cadis, la Corunya, Gijón, Jaén, Logronyo, Madrid, Màlaga, Palazuelo, Sant Sebastià, Santander, Sevilla, Tarragona i València. Posseeix el 50% de les societats tabaqueres Philip Morris España SA i BAT España SA, societat constituïda el 1990 per l'agrupació de les seves filials canàries. El 1998 el govern espanyol vengué la pràctica totalitat de les seves accions i privatitzà així l'empresa.
La indústria de la construcció. Construcció
Art o tècnica de construir. Com a part de l'arquitectura, la construcció tracta de la realització de les obres tenint en compte les propietats dels materials emprats, les condicions del terreny, les possibles accions exteriors sobre l'obra, etc . La construcció és un dels sectors econòmics més importants en els llocs industrialitzats o en vies d'industrialització. Comprèn un gran nombre d'activitats diverses, que van des de la fabricació dels materials de construcció, el més important dels quals és el ciment, fins al bastiment de cases, fàbriques i grans obres públiques.
Ciment
Material pulverulent que, mesclat amb un líquid, esdevé adhesiu i capaç d'unir fragments o masses sòlides. De manera més restringida, hom aplica aquesta denominació als ciments emprats en construcció, o ciments calcaris. Aquests són materials en pols, constituïts fonamentalment per composts de calci, els quals, amassats amb aigua, donen pastes plàstiques (pasta de ciment) que permeten l'adheriment adequat de pedres, rajoles, etc.
Immobiliària
Empresa dedicada a la construcció i adquisició de béns immobles, especialment habitatges.

Foment d'Obres i Construccions
Societat constituïda el 1900 sobre l'antiga societat col·lectiva Piera, Cortinas i Companyia dedicada a la construcció de ports, d'edificis urbans i industrials, d'obres hidràuliques, de carreteres, de ferrocarrils, etc. Construí els ports de Palamós (1902), de Sant Feliu de Guíxols (1904) i de Castelló de la Plana (1909), clavegueres de Barcelona (1906), l'estació de França, de Barcelona (1924), etc. El 1937 fou collectivitzada. Actualment es dedica a la realització d'obres públiques i privades, tant a l'estat espanyol com a l'estranger, especialment el Perú i Veneçuela. Tenen molta importància les seves activitats en el sector de sanejament urbà: neteja pública, irrigació i recollida d'escombraries, tractament de residus tòxics industrials, amb contractes amb una sèrie d'ajuntaments catalans —el de Barcelona des del 1915— i de la resta de l'estat espanyol. Disposa a més d'un sector industrial, amb participacions en el sector alimentari —Central Lechera de Sevilla—, en el qual sembla fer una política de diversificació. Actua al capdavant d'un grup d'empreses filials. El 1985 la xifra d'afers fou de 64 639 milions de pessetes i tenia 11 800 empleats en el grup.
L'Auxiliar de la Construcció SA
Empresa fundada a Barcelona l'any 1917 per a la fabricació de ciment i d'altres materials per a la construcció. Té una fàbrica de ciment pòrtland natural, així com pedreres, a Santa Creu d'Olorda, Barcelona. Té registrades la marca de ciment "Sansón" i de ciment natural "Lacsón". El 1983 obtingué 1 453 783 t de ciment i 802 560 t de clinker. Aquest any les seves vendes foren de 7 460 milions de pessetes, i ocupà a 377 treballadors. Participa a Hispacement, amb altres empreses catalanes del sector.
Uralita SA
Empresa industrial productora de material per a la construcció. Fou fundada el 1920 en ésser transformada l'empresa barcelonina Societat Roviralta i Companyia. Fabrica productes de fibrociment a Cerdanyola del Vallès, Getafe, Sevilla, Valladolid i Alcázar de San Juan, plàstics a Getafe i Cerdanyola, i formigó a Getafe. L'any 2001 el grup consolidat amb filials tingué un volum de vendes de 1 120 milions d'euros, i la seva activitat s'orientava vers la internacionalització, amb presència sobretot a Europa i el Brasil. L'empresa està vinculada al grup financer March. El domicili social és a Madrid.
Dragados y Construcciones SA
Empresa espanyola de la construcció fundada a Madrid l'any 1941. Està estructurada en quatre àrees d'activitat (construcció, serveis, industrial i concessions). També té presència en el sector immobiliari. Una part important de la seva obra es realitza a l'estranger, especialment a l'Amèrica Llatina, Portugal i l'Orient Mitjà. És la primera empresa constructora i de serveis de l'estat espanyol, amb uns ingressos de 5 500 milions d'euros el 2001 i una plantilla de més de 50 000 empleats. El 1999 canvià el nom per Grupo Dragados, SA.
Cubiertas y MZOV SA
Empresa constructora constituïda a Barcelona com Cubiertas y Tejados SA. Adoptà l'actual denominació el 1978, com a resultat de l'absorció de la Compañía de Ferrocarriles de Medina del Campo a Zamora y de Orense a Vigo (MZOV). El 1989 el grup Entrecanales es convertí en la principal accionista, i el 1997 les dues empreses es fusionaren sota el nom de NECSO Entrecanales Cubiertas, SA. Ha desplegat una forta activitat en el terreny de les obres públiques a l'interior de l'estat i a l'estranger.

SA Vila Olímpica
Empresa creada el 1986 pertanyent a Barcelona Holding Olimpic, SA (HOLSA) amb l'objectiu de portar a terme la remodelació de la façana costanera i tot un seguit d'obres d'iniciativa pública. Participa amb el 40% a Nova Icària, SA (NISA), encarregada de la construcció i comercialització d'habitatges de la Vila Olímpica, i amb el 50% a Port Olímpic de Barcelona (POBASA), responsable de la seva gestió i comercialització.

Fomento de Construcciones y Contratas
Empresa constructora creada el 1991 a partir de la fusió de dues companyies: Fomento de Obras y Construcciones (FOCSA), amb seu a Barcelona, i Construcciones y Contratas, amb seu a Madrid. És al capdavant d'un grup industrial que a més de la construcció, activitat que representa un 60% dels seus ingressos, té interessos en camps com la neteja urbana, el medi ambient, el cicle de l'aigua, els serveis urbans, el tractament de residus i el negoci immobiliari.
La indústria electrònica. Electrònica
Part de la física que estudia els fenòmens i els dispositius basats en el moviment i el control del trànsit de partícules carregades en un gas, en el buit o en materials sòlids, com són els semiconductors i aïllants, sota la influència de forces elèctriques i magnètiques. Els principis fonamentals d'electrònica són l'emissió termoiònica, l'efecte fotoelèctric i les propietats dels semiconductors i dels cristalls.
L'aplicació de l'electrònica a la indústria i a la tècnica ha esdevingut molt àmplia. Hom ha aconseguit importants progressos en el més bon funcionament de les màquines i en la regularitat de la fabricació, i ha construït aparells que augmenten les possibilitats industrials, com l'escalfament per corrents d'alta freqüència, la transformació de l'energia elèctrica en la forma i en la freqüència convenients, la rectificació, l'amplificació, l'oscil·lació i la multiplicació de tensió, el comandament de motors, els reguladors de velocitat, els commutadors d'avanç, els servomecanismes, el comandament de màquines eines, les mesures electròniques en la investigació industrial (voltímetres electrònics, oscil·loscopis, microscopis electrònics, estroboscopis, tacòmetres, cronòmetres, etc), el control de materials per raigs X i per ultrasons, els comparadors electrònics, els calculadors i altres aparells per al tractament de la informació, el control a distància, etc. Els dispositius electrònics tenen avantatges decisius respecte als dispositius elèctrics ordinaris: amplifiquen un senyal elèctric milions de vegades, funcionen a velocitats molt més elevades, rectifiquen el corrent altern amb més facilitat i rendiment, etc. Es presten, doncs, molt millor a l'automatisme, i amb ells poden ésser construïts servosistemes que actuen com a veritables robots. Darrerament, el desenvolupament de l'electrònica digital ha donat un gran impuls a la informàtica i a les comunicacions.

Panasonic Espanya SA
Empresa successora d'Angloespanyola d'Electricitat, constituïda el 1921. Des del 1973 és una filial de la multinacional japonesa Matsushita Electric Industrial. El domicili social és a Barcelona i té tres plantes industrials a Celrà (Gironès), on produeix electrònica de consum (vídeos, aparells d'alta fidelidat, televisors, etc). El 1985 facturà 14 212 milions de pessetes i tenia una plantilla de 465 treballadors.

La indústria informàtica. Indústria informàtica
Al contrari que la majoria de sectors productius, la indústria informàtica és de les poques que ha superat la dècada dels anys setanta amb un ritme de creixement constant, i enfila les darreries del segle amb la perspectiva de constituir-se, juntament amb l'electrònica, en la indústria base i dirigent de la nova societat: la societat de la tercera revolució industrial. La indústria del sector informàtic ha evolucionat al mateix ritme que les descobertes i millores que ha protagonitzat. Des del 1958 en què foren incorporats els transistors, passant pels circuits integrats deu anys més tard, el sector informàtic arribà al 1970 amb el repte dels microprocessadors, elements que defineixen el futur de la informàtica. Aquesta evolució ha estat ràpida gràcies al suport que el sector ha trobat en el camp de l'electrònica, sobretot pel que fa a la miniaturització dels components. De les tres branques que configuren el sector —construcció d'ordinadors (maquinari, preparació dels programes (programari) i companyies de serveis (centres de càlcul, bancs de dades). la majoria són en mans d'empreses nord-americanes. De totes elles cal destacar IBM que controla un 60% del mercat mundial. La International Business Machines (IBM) era l'onzena empresa del món pel nombre de vendes l'any 1980, i tenia una plantilla de 341 279 treballadors. Les companyies europees han arribat tard i malament al camp de la informàtica, de manera que sovint han hagut d'obrir els seus consells d'administració a les empreses dels EUA per tal d'aprofitar la seva tecnologia i aturar les pèrdues. En el terreny de les companyies de serveis sembla ésser que els europeus hi han arribat en millors circumstàncies i amb una millor preparació. Els japonesos també han sabut tirar endavant les investigacions pròpies fins assolir d'enlairar una indústria autòctona prou forta per no veure's ofegada per la dels EUA. Sobretot en el camp de la miniaturització i, conseqüentment, en la tècnica dels microprocessadors, els nipons han assolit realitzacions importants. Els països de l'Europa oriental han aconseguit d'apropar-se al desenvolupament informàtic nord-americà, malgrat els esforços que durant els darrers anys han anat fent per tal d'implantar una indústria pròpia. L'any 1980 l'URSS començava a tenir bones realitzacions de la seva indústria, encara que depengués en alguna mesura i per a certs tipus d'ordinadors, de la tecnologia occidental. Les estadístiques del 1975 situaven el parc informàtic dels països de l'Est en el 3,5% del total mundial. A l'estat espanyol el parc informàtic es componia l'any 1980 de 4000 ordinadors, 10000 microordinadors, 1000 ordinadors industrials i 15000 unitats d'altres equips. Les multinacionals, sobretot les d'arrel americana, han estat les fornidores d'aquest material, a causa de la manca d'una indústria autòctona fins el 1976 en què es va crear la Sociedad Española de Comunicaciones e Informática (Secoinsa), aprofitant l'experiència de la catalana Telesincro. El sector estatal controla el 75% de Secoinsa, mentre la japonesa Fujitsu en té el 25% restant. Al costat d'aquesta indústria, a l'estat espanyol hom pot esmentar solament com a pròpia la fàbrica que IBM construí l'any 1974 a la Pobla de Vallbona (Camp de Túria). Pel que fa a companyies de serveis —sector de més ràpid creixement—, la majoria són ubicades a Catalunya i al País Basc. El ritme d'informatització de l'estat espanyol era l'any 1980 el més alt d'Europa, incidint principalment en la Banca, Caixes d'Estalvis i alguns departaments de l'administració (hisenda, interior).

El comerç. Comerç
Conjunt d'activitats de compra i venda, i de bescanvi de productes naturals o industrials amb l'objectiu de connectar la producció amb el consum o la inversió.
Revolució comercial
Procés a través del qual s'amplia l'àmbit comercial. Per a poder vendre la producció en massa que caracteritza l'agricultura i la indústria modernes, va caldre ampliar els mercats locals i comarcals de l'Antic Règim i consolidar un mercat molt més ampli i homogeni. Fou la resposta a la necessitat creixent de trobar nous canals de distribució dels productes. La recerca de consumidors-compradors, va obligar a obrir mercats nous, tant a l'interior del país (articulació del mercat nacional) com a l'exterior (comerç internacional o mundial).  La revolució comercial fou possible gràcies a la millora i l'augment dels mitjans de transport (revolució dels transports), entre d'altres factors.
Mercat
Lloc on es compra i ven un producte. Cal distingir entre mercat interior o nacional, el que està dins el marc de les fronteres d'un Estat, i mercat exterior, el que es dóna amb altres Estats.
Mercat articulat
Àmbit d'abast ampli (habitualment estatal) on es duen a terme intercanvis regulars i on els preus de les mercaderies tendeixen a equiparar-se. El mercat articulat requereix la presència d'una demanda sòlida i regular, d'una divisió regional del treball que garanteixi la producció i comercialització d'excedents i d'uns mitjans de comunicació adequats.
Empreses comercials. Galerías Preciados SA
Empresa comercial, l'origen de la qual prové de les antigues Sederías Carretas, fundades el 1934 a Madrid per J.Fernández. L'any 1950 l'empresa familiar inicià la seva expansió vers l'activitat dels grans magatzems i el 1955 es transformà en societat anònima. El 1963 adquirí els magatzems barcelonins Jorba, però la crisis del anys setanta l'afectà profundament fins el punt d'ocasionar la pèrdua del control familiar, que passà al Banc Urquijo. El 1981 fou venuda al grup Rumasa, el qual inicià un procés de reconversió que continuà amb la compra dels magatzems Marcol (de València) i Sears Roebuck de España SA. Amb l'expropiació de Rumasa el 1983, la societat quedà a les mans del Patrimonio del Estado, el qual la vengué al grup veneçolà Cisneros. Sotmesa a una greu crisi, la cadena fou adquirida per El Corte Inglés SA.
El Corte Inglés SA
Empresa comercial constituïda el 1940 a Madrid a partir d'una botiga de robes que obrí l'empresari Ramon Areces. L'expansió del negoci portà a la constitució d'una societat anònima el 1952 i a l'inici de l'activitat de grans magatzems. El 1962 s'instal·là a Barcelona i començà l'expansió arreu de l'estat. En l'actualitat el grup Areces és líder en el camp dels grans magatzems i té un important grup industrial: confecció (Induyco), fusta i moble (Móstoles Industrial SA), construccions, agència de viatges. El 1980 inicià la construcció d'hipermercats a Andalusia, Castella i Catalunya. Cinquena empresa de l'estat espanyol, la xifra de vendes del grup fou de 215053 milions de pessetes, amb una plantilla de 21 776 empleats, el 1983.

Els transports. Transport
Activitat que proporciona els mitjans per a efectuar el transport de persones o de coses.
Als Països Catalans la distribució de la xarxa de carreteres és poc racional, centrada en un eix litoral amb penetracions interiors. Només Barcelona i València disposen d'un ventall complet de penetracions. Com que el parc d'automòbils nacional, molt nombrós pel que fa als turismes, és incrementat, sobretot a l'estiu, pel dels turistes forans (turismes i autocars), el trànsit no és prou fluid i els col·lapses apareixen a les regions costaneres, malgrat el suport de les autopistes, només dues de les quals tenen un recorregut considerable: la litoral, de Salses a Alacant, que serveix un seguit de capitals regionals (Perpinyà, Girona, Barcelona, Tarragona, Tortosa, Castelló de la Plana, València, Gandia i la mateixa Alacant), i la de l'Ebre, que se'n desprèn a Banyeres del Penedès i el traçat de la qual defuig nuclis urbans com el Vendrell, Valls i Lleida.
Els ferrocarrils, que foren pioners a la Península Ibèrica, presenten un traçat similar al de les carreteres, però incomplet, deixant per servir moltes comarques interiors. La xarxa fonamental és la via ampla (amplada espanyola), serveix les capitals regionals dins l'Espanya peninsular, llevat de la Seu d'Urgell, i es caracteritza per la migradesa del tràfic de mercaderies en profit del camionatge. Els ferrocarrils de via estreta han estat tancats en bona part, per manca de rendibilitat. Només en resten a les regions de la Catalunya del nord, Vic (un cremallera), Barcelona-Manresa, Sogorb-València, Xàtiva-Alacant i Mallorca. Hi ha, encara, uns trens de via mitjana, d'amplada europea. Són el de Barcelona a Sabadell i a Terrassa (exclusivament de passatgers), i el de Salses a Portbou, per Perpinyà, que forma part de la gran xarxa francesa.
Quant al transport marítim, manquen de dades dels ports petit i fins dels mitjans, alguns dels quals només es dediquen a les mercaderies (Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Vilanova i la Geltrú, Sant Carles de la Ràpita, Vinaròs, Sagunt, Gandia i Torrevella). D'altres són comercials i de passatgers, com els de Portvendres, Dénia, Formentera, Eivissa, Alcúdia de Mallorca, Ciutadella de Menorca i Maó. Quant als grans ports, cal destacar-ne l'absència al N de Barcelona, la penetració en un rerepaís no català per part de Tarragona, València i Alacant especialment, i l'agrupament de molts d'ells entre si o amb ports mitjans. Pel que fa al moviment portuari, la manca de dades sobre el registre obliga a guiar-se pel nombre de vaixells, dada més inexacta: a tots els ports la xifra minva constantment, mentre que el pes de les mercaderies tendeix a augmentar; l'explicació és que el tonatge dels vaixells, no sempre ben carregats, s'incrementa més de pressa que les mercaderies. Els tres ports amb més moviment, doncs, són els de Barcelona, Palma de Mallorca i València, però el quart, Tarragona, és el de més càrrega comercial.
Sobre l'aviació, en canvi, les dades són exhaustives. Cal lamentar que de deu aeroports comercials, nou siguin litorals (o prelitorals) i l'únic interior, el de la Seu d'Urgell, només hagi funcionat dos anys (1982-84), i ha deixat Andorra sense aquest servei. L'aviació, així, ha reforçat l'hegemonia de la façana marítima, com ja fan els ports (necessàriament, perquè no n'hi ha de fluvials), lesautopistes i el turisme massiu. Respecte d'aquests aeroports, cal destacar el predomini dels illencs, que ocupen els llocs primer, tercer i cinquè pel que fa al passatge (gràcies als charters ), però que són superats respectivament pels de Barcelona (Mallorca), Alacant (Eivissa) i València (Menorca) pel que fa al nombre de vols (gràcies als regulars) i les mercaderies (població estable i indústria).

Revolució dels transports
Procés en què es millora el sistema de transport. Experimentat des de la segona meitat del segle XIX , amb l'aparició del ferrocarril i del vaixell de vapor, va permetre una millor, més ràpida, més segura i més barata, circulació de passatgers i de mercaderies.
La revolució dels transports experimentada des de la segona meitat del s XIX (amb el ferrocarril i el transport marítim) i, sobretot, al s XX (amb el transport aeri i per carretera) ha anat sempre unida a la revolució industrial i al desenvolupament econòmic derivat de l'obertura de nous mercats.
Infraestructura
Conjunt d'elements de base que faciliten el funcionament del sistema productiu i la reproducció de la força de treball, com és ara carreteres, ferrocarrils, proveïment d'aigua i altres fonts d'energia, instal·lacions sanitàries, urbanització, sistema educatiu, etc. Assumint una bona part del finançament d'aquests elements, l'estat permet la revaloració de la taxa de guany dels capitals privats.
El transport per carretera. Xarxa de carreteres
Conjunt de les carreteres d'una zona determinada (estat, nació, regió, comarca, etc).
Carretera

Via de comunicació, generalment pavimentada, que permet la circulació, simultània i en dos sentits, d'automòbils (originàriament, de vehicles de quatre o més rodes) a través de dues o més vies de circulació.
Autopista
Carretera de quatre o més vies amb sentits de circulació separats per una mitjana central, amb control total d'accés i projectada per a circular-hi a velocitats elevades.
Autovia
Autopista d'accés no controlat del tot amb alguns encreuaments al mateix nivell.
Autopistes Concessionària Espanyola SA (ACESA)
Societat, domiciliada a Barcelona, constituïda el 1967 pel grup financer format per Bankunion, Liga Financiera i Condotte Española en obtenir la concessió per 37 anys de les autopistes de Montgat a Mataró (17 km) i de Barcelona a la Jonquera (146 km). Posteriorment obtingué també la concessió de la de Barcelona a Tarragona (97 km). El 1984 absorbí Autopistes de Catalunya i Aragó Concessionària Espanyola, que explotava l'autopista que uneix la Mediterrània amb Saragossa, i enllaça amb la seva pròpia. La xarxa conjunta suma uns 500 km. Les accions de Bankunion foren adquirides pel Fons de Garantía de Dipòsits en establiments bancaris, en el moment de la crisi d'aquella entitat —1982— i són encara seves. Al marge d'aquesta participació, que és majoritària, hi ha com a accionistes diverses caixes d'estalvi catalanes. Els ingressos del 1983 foren d'11 888 milions de pessetes i la plantilla de 761 persones.

Rondes de Barcelona
Vies ràpides de circumval.lació de la ciutat de Barcelona, inaugurades el 1992, que, amb 49,5 km, descongestionaren el trànsit intern; la ronda de Dalt uneix el nus de la Trinitat amb el del Llobregat pel sector nord de la ciutat i la ronda del Litoral enllaça aquests dos nusos seguint la línia de costa. Va ser la infraestructura més important creada a Barcelona arran dels Jocs Olímpics.

Eix Transversal
Autovia de 204 quilòmetres que uneix Lleida i Girona. Construïda en 1990-97, trenca amb la tradicional estructura radial de les comunicacions catalanes, tot passant per les comarques del Segrià, el Pla d'Urgell, l'Urgell, la Segarra, l'Anoia, el Bages, Osona, la Selva i el Gironès. Disposa de 38 enllaços. Tingué un precedent en un projecte de carretera semblant de l'any 1935 que la guerra civil impedí construir.

Automòbil
1. Dit del giny capaç de produir la seva pròpia força motriu i que pot desplaçar-se i ésser guiat segons el voler del seu conductor.
2. Vehicle automòbil terrestre, generalment muntat sobre quatre o més rodes. L'automòbil nasqué de l'aplicació d'un motor tèrmic (de vapor primer, de benzina després), bé que també hi ha alguns exemples de motor elèctric mogut per bateries d'acumuladors, sobre un vehicle directament derivat d'un cotxe de cavalls. L'evolució de l'automòbil s'ha produït per la introducció de millores, sovint inconnexes, en cada un dels elements principals constitutius, i per això els progressos vers un tipus coherent han estat molt lents. Els automòbils tenen característiques diferents segons l'ús a què són destinats. L'automòbil de turisme és el destinat al transport de passatgers per a ús personal i familiar; entre els seus diversos tipus, són usuals: el sedan (4 portes, 4 o 5 seients), la berlina o cupè (2 portes, 2 o 4 seients), el polivalent (3 o 5 portes, 4 seients) i el brec o familiar (5 portes, 4 o 5 seients). L'automòbil de transport col.lectiu de passatgers pot ésser, entre d'altres, el microbús, l'autobús i l'autocar. L'automòbil de transport de mercaderies té les versions de furgoneta, camioneta i camió. L'automòbil de competició (o de cursa) respon a uns reglaments rígids quant a característiques mecàniques, dimensions i pes, segons fórmules que varien tot sovint; en certs aspectes han constituït i constitueixen encara laboratoris mecànics eficaços de proves i assaigs: curses de velocitat pura, de resistència, de regularitat, etc; n'és una variant l'automòbil de rècord, que té únicament la finalitat d'aconseguir la velocitat màxima mai no obtinguda, o la durada màxima. Hom pot classificar com a automòbil especial el vehicle per a tot terreny per a usos esportius, o d'explotacions forestals o agrícoles, capaç de moure's per grans pendents i camps a través.Els principals elements que constitueixen un automòbil són el motor, la transmissió, la suspensió, la direcció, la carrosseria, els frens, el circuit elèctric i els accessoris.
Motocicle
Vehicle automòbil de dues rodes o de tres. Dins aquest nom genèric hom engloba els ciclomotors, els velomotors, les motocicletes (inclosos els escúters i les motos amb sidecar) i els tricicles.

Camió
Vehicle automòbil especialment condicionat per al transport de càrrega. La carrosseria és formada per dues parts muntades sobre el xassís: la cabina, destinada al conductor i als ajudants, i la caixa, destinada a la càrrega. La caixa pot ésser tancada, oberta o especial (cisterna, plataforma, formigonera, tombarell o de trabuc, etc). El camió lleuger, d'un pes total amb càrrega inferior als 3 000 kg, és anomenat furgoneta o furgó, si és de caixa tancada, i camioneta, si és de caixa oberta o de plataforma; a vegades és de tracció anterior per tal d'aconseguir una millor utilització de la caixa i abaixar la plataforma. El camió pesant, de càrrega útil entre 1 500 kg i 100 tones, sol anar equipat amb motors dièsel, a vegades amb una potència superior a 350 kW, i, eventualment, proveïts de compressors d'alimentació; la caixa del canvi pot arribar a donar 8 relacions i la transmissió sol anar muntada amb dispositius d'embragatge hidràulic o convertidor de parell, canvi de marxes amb preselector i blocatge de diferencial. Per tal d'adaptar-se a les legislacions que limiten l'amplada, la llargada i la càrrega màxima per eix, hom fabrica l'anomenat camió-tractor (sense caixa, amb un dispositiu d'enganxall i arrossegament de semiremolcs), i els camions de tres o quatre eixos, els posteriors dels quals són els impulsors, llevat en els camions dits tot terreny, en què tots els eixos són motors.
Autocar
Autobús concebut fonamentalment per a transportar per carretera un nombre relativament reduït de persones a distàncies llargues o mitjanes. Hom distingeix l'autocar de línia, destinat a serveis, generalment regulars, de distància mitjana, de l'autocar de gran turisme destinat a serveis generalment discrecionals, de llarga distància. Són vehicles generalment amb bastiment, motor posterior (de potències semblants a les dels autobusos), caixa de canvis manual de vuit o deu velocitats, alentidor elèctric o hidràulic i suspensió pneumàtica. Els autocars de gran turisme són espaiosos, dotats de sistemes de condicionament d'aire, petits lavabos, salonets, cuines, etc; tenen el pis molt alt, que millora la visibilitat dels passatgers, i sota d'ell hi ha unes grans bodegues per a equipatges. Hi ha models de dos pisos que en el nivell inferior hi tenen habilitada una part com a bodega i per a serveis.
El ferrocarril. Xarxa ferroviària
Conjunt de les línies de ferrocarril que pertanyen a una mateixa companyia o administració o que corresponen a una nació, a un estat, a una regió, etc.

Ferrocarril

Sistema de comunicació i de transport en el qual els vehicles, enllaçats formant trens i remolcats per un vehicle motor, circulen per vies, constituïdes per dues peces d'acer paral·leles, els carrils, que sostenen i guien les rodes, amb pestanya, dels vehicles. En un sentit ampli, hom entén per ferrocarril el conjunt de les vies, amb els trens que hi circulen i les instal·lacions annexes.
Locomotora
Giny apropiat per a córrer sobre carrils, proveït d'un sistema d'automoció i destinat a remolcar vehicles ferroviaris. Segons la funció, hom distingeix les locomotores de maniobra i les de línia. Segons l'origen de la força motriu, poden ésser de vapor, elèctriques o amb motor dièsel.
La locomotora de vapor clàssica és accionada per una màquina de vapor alternativa. El generador de vapor és una caldera de tubs de fum, i el vapor és pres del dom, situat a la part superior de la caldera. Tot i que algunes locomotores treballen amb vapor saturat, les més potents ho fan amb vapor sobreescalfat a alta pressió, i a una temperatura que pot arribar als 400°C, obtingut per recirculació dins elements situats a l'interior dels tubs de fum. El combustible, carbó mineral, és carregat amb una pala a la llar de foc o bé mitjançant un dispositiu mecànic. Algunes locomotores cremen olis pesants. A causa del baix rendiment i de l'elevat cost de manteniment, la locomotora de vapor és en plena decadència, i ha estat retirada de servei gairebé a tot arreu.
La locomotora elèctrica
és accionada per motors elèctrics alimentats pel corrent que la locomotora rep de la línia de contacte (catenària o tercer carril). El retorn del corrent té lloc per la via, a través dels eixos i de les rodes. Modernament, els motors són totalment suspesos, i la corona no va directament calada, sinó unida a l'eix mitjançant dispositius articulats o elàstics. Les locomotores solen ésser d'adherència total, o sia, amb tots els eixos motors.
La locomotora dièsel és accionada per un motor de combustió interna, el rendiment del qual és molt superior al de la màquina de vapor. La provisió de combustible li permet una gran autonomia, i el manteniment és reduït. D'altra banda, la locomotora dièsel no requereix les instal·lacions fixes d'una línia electrificada. Tot això fa que la modernització de línies de mitjana importància tingui lloc amb locomotores dièsel, amb preferència a les locomotores elèctriques. No sempre, però, s'esdevé així, puix que la locomotora dièsel té una potència limitada, mentre que la locomotora elèctrica i la de vapor poden aconseguir, en un moment determinat, una potència instantània considerable, quan cal un esforç excepcional. D'acord amb la transmissió, existeixen tres tipus de locomotores: la dièsel-mecànica, la dièsel-elèctrica i la dièsel-hidràulica.

Tren d'alta velocitat
Tren que circula a velocitats mitjanes superiors a 200 km/h per línies d'alta velocitat. Actualment, tant el material mòbil com les línies més modernes permeten que el ferrocarril d'alta velocitat arribi fins a 350 o 400 km/h amb gran seguretat. Les infraestructures per on han de circular aquests trens han de tenir unes característiques de qualitat estrictes, com són: amplis radis de corba situats entre 4 000 i 7 000 metres, rampes màximes que no superin 12,5 mil·lèsimes, túnels de gran secció per a reduir els efectes aerodinàmics, gran separació entre les vies (entrevia entre 4,7 i 5 metres) i construcció estanca de les caixes del vehicle per a evitar molèsties als viatgers a causa de les variacions brusques de pressió que es produeixen a l'entrada dels túnels i en encreuar-se dos trens.
Els trens d'alta velocitat són un mitjà de transport alternatiu i molt competitiu respecte de l'avió, per a distàncies de 300 a 900 km. El futur de l'alta velocitat ferroviària està en la interconnexió de ciutats distants de 300 a 900 km. Són trens d'alta velocitat el TGV a França, l'AVE a Espanya o l'ICE a Alemanya.
AVE
Sigla d'Alta Velocidad Espanyola. Tren d'alta velocitat espanyol. A l'estat espanyol, la línia Madrid-Sevilla fou la primera condicionada per a la circulació dels trens AVE (Alta Velocidad Española), fabricats per l'empresa francesa Gec-Alsthom, amb motiu de l'Exposició Universal de Sevilla (1992), i assolí en les proves una velocitat de 356,8 km/h. És un tren d'alta velocitat derivat del TGV atlàntic. RENFE compta, a més, amb els Euromed, els Alaris i els TALGO. Els Euromed foren construïts per la mateixa Gec-Alsthom (Alstom en l'actualitat) i altres empreses, i realitzen el trajecte Barcelona-Alacant. Són una continuació dels trens AVE, sèrie 100, però adaptats a la xarxa general de RENFE. La seva velocitat màxima és de 220 km/h. Els Alaris realitzen el trajecte Madrid-València en un temps de tres hores i mitja, amb servei a Albacete i Xàtiva. El 1995 foren contractades les obres del TAV Barcelona-Madrid, línia ferroviària entre la capital del Principat i França a través de Perpinyà, a partir de l'any 2004.
Companyies ferroviàries a Catalunya. Companyia de Ferrocarrils i Tramvies SA
Societat que obtingué, el 1872, la concessió per a construir i explotar la línia de Mollet del Vallès a Caldes de Montbui; fou inaugurada pels volts del 1881. El 1890 es fusionà amb la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España. Aquesta línia deixà de funcionar el 1932, però la companyia passà a l'Empresa Sagalés, d'autobusos.
Ferrocarril de Sarrià a Barcelona SA
Companyia creada el 1874, successora d'una anterior Societat del Ferrocarril de Barcelona a Sarrià el 1863 que havia inaugurat la línia de ferrocarril de doble via de la plaça de Catalunya, de Barcelona, a la vila de Sarrià. Fou absorbida per la Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited, que presidia Frederick S. Pearson; la línia fou electrificada (1905), i l'ample de via (1 668 mm) fou canviat per l'internacional (1 435 mm). A partir del 1912, la línia fou explotada conjuntament amb els Ferrocarrils de Catalunya. El 1929 fou inaugurat el pas subterrani des de la plaça de Catalunya fins a Sant Gervasi, i el 1953, el tram final, fins a Sarrià. Explota també, des del 1954, la branca que va de Gràcia a l'avinguda del Tibidabo. Des del 1979 depèn de l'entitat de dret públic Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Companyia de Ferrocarrils i Tramvies SA
Societat que obtingué, el 1872, la concessió per a construir i explotar la línia de Mollet del Vallès a Caldes de Montbui; fou inaugurada pels volts del 1881. El 1890 es fusionà amb la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España. Aquesta línia deixà de funcionar el 1932, però la companyia passà a l'Empresa Sagalés, d'autobusos.
Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França
Nom de la societat que resultà de la fusió de la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres i la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona. El 1882 uní aquestes dues línies a través del carrer d'Aragó, i convertí l'estació de França en la terminal de totes les seves línies. Absorbí la Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona (1886) i la Companyia dels Ferrocarrils de Valls a Vilanova i Barcelona (1887). Fou absorbida el 1891 per la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant; les seves línies foren explotades, però, fins el 1925 com una línia independent: Xarxa Catalana de MSA. Hom inaugurà, el 1894, la línia completa de Reus a Saragossa per Casp.
Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents SA
Companyia fundada a Barcelona el 1882 per tal de construir i explotar la concessió del ferrocarril de cremallera de Monistrol de Montserrat a Montserrat obtinguda el 1881 per Josep M. González (hi intervingué la Unió de Banques Suïsses). Fou inaugurat entre el 1892 i el 1905. Construí també els funiculars de Sant Joan (1918) i de la Santa Cova (1929), a la muntanya de Montserrat i, el ferrocarril de cremallera de Ribes de Freser al Santuari de Núria, als Pirineus (1931). El 1957 clausurà el ferrocarril de cremallera de Montserrat. El 1982 la Generalitat de Catalunya n'adquirí la majoria de les accions i inicià la renovació del material i la compra de nous actius: el funicular aeri de Sant Jeroni a Montserrat i l'estació d'esquí de la Molina. El 1985 els accionistes acordaren la integració dins l'empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat.
Companyia del Ferrocarril d'Olot a Girona
Societat creada per a construir i explotar la concessió de la línia d'Olot a Girona obtinguda el 1883 per Domènec Puigoriol. Cedí els seus drets a The Olot and Gerona Railways Co Ltd; el 1909 tornà, però, a recuperar-los. Aquesta línia fou inaugurada entre el 1895 i el 1911. El 1963 se'n féu càrrec la companyia estatal dels Ferrocarrils de Via Estreta, que poc temps després la clausurà (1969).
Tramvies del Baix Empordà
Societat concessionària del ferrocarril de via estreta de Girona a Palamós. Formada per capital belga, es constituí en obtenir la concessió (1884). El 1913 obtingué una altra concessió per a una extensió fins a Banyoles. La companyia fou absorbida per l'estat espanyol el 1942, i el ferrocarril de Girona a Palamós, malgrat la protesta popular, fou suprimit a la darreria del 1955.
Societat del Tramvia Econòmic de Reus a Salou
Companyia concessionària del ferrocarril establert entre Reus i Salou, de via estreta, i 8,2 km de recorregut, inaugurat el 23 de juny de 1887. Inicialment de vapor, des del 1966 emprà màquines amb motor dièsel. El ferrocarril, popularment anomenat carrilet, desaparegué el 1975.

Companyia del Ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona SA
Societat creada per a construir i explotar la concessió de la línia de Sant Feliu de Guíxols a Girona obtinguda el 1889 per Joan C. Arxer; fou inaugurada el 1892. La prolongació fins al port de Sant Feliu de Guíxols, d'ús exclusiu per a mercaderies, entrà en servei el 1924. El 1963 passà a dependre dels Ferrocarrils de Via Estreta. La línia, considerada poc rendible, fou clausurada el 1970.

Ferrocarril Central Català
També Ferrocarril Econòmic d'Igualada a Martorell. Societat creada per a construir i explotar la concessió de la línia d'Igualada a Martorell obtinguda el 1884; fou inaugurada el 1892. El 1919 entrà a formar part de la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans.

Ferrocarrils de Catalunya SA
Companyia creada el 1912 per tal de construir i explotar la línia de Barcelona a Terrassa i a Sabadell. Fou promoguda i controlada per la Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited. El trajecte de Barcelona a Sarrià fou efectuat, en virtut d'un conveni d'explotació conjunta, pel recorregut del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona SA; el 1917 fou inaugurat el tram de doble via de Sarrià a Sant Cugat del Vallès, i posteriorment els de via única de Sant Cugat a Terrassa (1919) i a Sabadell (1922). Aquest ferrocarril té l'ample internacional de via (1 435 mm), i fou projectat inicialment per a enllaçar amb França per la collada de Toses. En el seu accionariat prengué una forta participació el Banc Central (1926). El 1977 l'empresa suspengué el servei per problemes econòmics i demanà la intervenció de l'estat. FEVE —Ferrocarrils de Via Estreta— es féu càrrec de l'explotació de les línies, fins que el 1979 s'integraren aquestes i la societat en l'entitat pública, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Companyia General dels Ferrocarrils Catalans
Societat formada el 1919 per la fusió de les del Ferrocarril Central Català (o Ferrocarril Econòmic d'Igualada a Martorell), delTramvia o Ferrocarril Econòmic de Manresa a Berga i dels Camins de Ferro del Nord-Est d'Espanya o Ferrocarril de Barcelona a Martorell. Companyia que construí i explotà des de 1892 la línia d'Igualada a Martorell. Els trams de Martorell a Olesa de Montserrat, d'Olesa a la Puda i de la Puda a Monistrol de Montserrat foren inaugurats el 1922, el de Monistrol a Manresa Alta el 1924, i el de Magòria a la plaça d'Espanya i de la Bordeta al port de Barcelona el 1926. La línia de Manresa a Olvan-Berga fou inaugurada el 1885, i el 1904 fou estesa fins a Guardiola de Berguedà, mentre el 1924 entrava en servei un brancal de Manresa a Súria. El 1926 s'electrificà el tram Barcelona-Sant Boi i entre el 1961 i 1969 el trajecte entre Sant Boi i Monistrol. El 1946, la societat passà a l'estat, explotada per la Jefatura de Explotación de Ferrocarriles. El sector d'Olvan-Berga a Guardiola fou clausurat el 1972 amb motiu de la construcció del pantà de la Baells. El 1973 fou clausurat el tram de Sallent a Olvan, per manca de rendibilitat, i el trajecte entre Manresa i Sallent restà només per al transport de mercaderies. La companyia, deficitària, demanà ajuda a l'estat i passà a dependre el 1976 de la FEVE —Ferrocarrils de Via Estreta—, fins que el 1979 foren integrades totes les línies a l'entitat Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Ferrocarrils Econòmics SA
Companyia creada el 1924 per a construir i explotar la línia de Tortosa a la Cava, que fou inaugurada durant els anys 1926 (de Tortosa a Amposta) i 1927 (d'Amposta a la Cava). El 1964 renuncià a l'explotació d'aquesta línia, que passà a dependre dels Ferrocarrils de Via Estreta i que fou clausurada el 1968.
Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya
Entitat de dret públic creada per la Generalitat de Catalunya el 1979, com a conseqüència de la transferència per part de l'administració de l'estat de les línies de ferrocarril, no integrades a la RENFE i que discorren íntegrament per Catalunya. L'entitat es féu càrrec de les línies corresponents a Ferrocarril de Sarrià a Barcelona SA i Ferrocarrils de Catalunya SA. El 1984 tenia una plantilla de 1529 persones, transportà 39 milions de passatgers i 832 000 t de mercaderies. El 1985 integrà les línies de Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents SA.
Altres companyies ferroviàries de l'Estat espanyol. Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant
Nom que, l'any 1856, adoptà la Sociedad Española Mercantil e Industrial, controlada per la família Rothschild, en obtenir la concessió de la línia de Madrid a Saragossa, inaugurada el 1863. Seguí una política expansionista: demanà la concessió de les línies d'Alcázar de San Juan a Ciudad Real (1859), d'Albacete a Cartagena (1859), de Manzanares a Còrdova (1860) i de Valladolid a Ariza (1891); absorbí les línies de Castillejo a Toledo (1858), la de Sevilla a Huelva (1877), la de Mèrida a Sevilla (1880), la Compañía del Ferrocarril de Córdoba a Sevilla (1875), la Compañía del Ferrocarril de Ciudad Real a Badajoz (1881), la SA para la Construcción y Explotación del Ferrocarril de Aranjuez a Cuenca (1884) i, finalment, es fusionà amb la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (1891), que explotà fins el 1925 com una xarxa independent, amb el nom de Xarxa Catalana de MSA. Entre el 1914 i el 1924 explotà, també, la línia de Cinco Casas (Argamasilla) a Tomelloso. Desaparegué el 1941, amb la creació de la RENFE.
Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España
Societat creada el 1858 per a construir i explotar la línia de Madrid a Hendaia. Explotà una important xarxa de ferrocarrils, formada tant per les seves línies (Segòvia-Medina del Campo, Villalba-Segòvia, Osca-Jaca) i per les construïdes per la Comisión de Ferrocarriles Transpirenaicos del Estado (Ripoll-Puigcerdà, Lleida-Balaguer, Jaca-Canfranc), com per les línies de les companyies que absorbí (Ferrocarrils de Saragossa a Pamplona i Barcelona, Ferrocarril de Lleida a Reus i Tarragona, Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses, Ferrocarril Silla-Cullera, Ferrocarril de l'Est d'Espanya, Ferrocarril de Tudela a Bilbao i Ferrocarrils d'Astúries, Galícia i Lleó). Desaparegué el 1941 amb la creació de la RENFE.

RENFE
Organisme estatal espanyol creat l'any 1941 per la Ley de Ordenación Ferroviaria y del Transporte por Carretera. La seva creació significà l'estatització de totes les vies fèrries de l'amplària especial adoptada per l'estat espanyol i responia a la necessitat de reconstruir les línies destruïdes per la guerra civil de 1936-39. Va absorbir les companyies dels principals ferrocarrils que travessen els Països Catalans: Caminos de Hierro del Norte de España, Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant, Ferrocarrils de València i Aragó. És gestionada com una empresa privada però el seu president és nomenat pel ministre de transports. Les necessitats de reconstruir i millorar el servei ferroviari portaren a una sèrie de plans iniciats pel pla quinquennal (1946-50), el pla general de reconstrucció (1949) i les seves successives reformes (1952 i 1955) i finalment el pla de modernització (1958), tots ells fracassats en la consecució dels objectius prevists per manca de finançament suficient. A partir del 1964 hom inicià un nou pla de modernització amb la col·laboració estreta i el finançament del Banc Mundial, que fou seguit d'un nou pla 1972-76 i que comportà un important millorament del servei, l'eliminació de línies no rendibles, la creació de la TECO (Transport de Contenidors), el servei electrònic de bitlletatge, etc. La RENFE disposa d'una xarxa de 13 495 km de tipus radial amb centre a Madrid. Tot i el nou pla de modernització del 1978 i el pla d'inversions del 1980, el fort dèficit d'explotació de l'empresa ha fet que des del 1990 s'iniciessin diversos plans de restructuració, que han reduït la plantilla de 66 000 treballadors el 1985 a 40 000 el 1993, mentre que els mateixos anys els passatgers transportats han augmentat de 197 a 354 milions. Com a contrapartida, els objectius prioritaris són la consolidació de l'alta velocitat (el 1992 s'inaugurà la primera línia, entre Madrid i Sevilla) i l'expansió de les línies de rodalia.
Ferrocarrils de Via Estreta
Nom de la societat estatal que des del 1965 substituí la Jefatura de Explotación de Ferrocarriles por el Estado. Explotà els ferrocarrils d'amplada inferior a la normal espanyola amb llurs concessions caducades i les línies abandonades per les companyies explotadores privades. El 1976 la societat es féu càrrec de l'explotació de les línies de la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans. El 1978 l'estat espanyol transferí aquestes línies a la Generalitat de Catalunya, que les integrà als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
El transport marítim. Port
Abric natural o, més generalment, artificial en una costa o a la riba d'un riu, en el qual, ultra romandre-hi segurs els vaixells, hom pot efectuar les operacions d'embarcament i desembarcament de persones i mercaderies, per a les quals compta amb les instal·lacions necessàries adequades. Els ports poden ésser classificats, segons l'origen, en naturals i artificials; segons l'emplaçament, en fluvials i marítims, i segons la funció, en comercials, pesquers, de refugi, militars i esportius.
Companyia Transatlàntica
Empresa de transports marítims, constituïda el 1881 a Barcelona pel santanderí Antonio López i López. Aquest havia iniciat les activitats en el sector el 1850 a Cuba, amb la línia Guantánamo-Santiago. El 1856, Antonio López tornà a Espanya creant la línia de vapors Alacant- Marsella. El 1861 la companyia Antonio López y Cía, amb base a Cadis, obtingué la concessió del transport del correu entre Espanya, Cuba, Puerto Rico i Santo Domingo. L'empresa es traslladà a Barcelona, on canvià la seva denominació per l'actual, i entrà en un període de forta expansió que la convertí en la primera empresa naviliera espanyola, amb línies regulars als EUA, les Antilles, les colònies espanyoles, en el continent americà i les Filipines. Perdudes les colònies, la Transatlàntica mantingué les seves línies, ara al servei del comerç i, després, de la nombrosa emigració espanyola. Durant la Segona República reduí les línies i inicià un procés de decadència, augmentat després de la guerra civil per l'aïllament internacional i per la baixa del transport de passatgers. El 1977, una empresa de l'Institut Nacional d'Indústria prengué el control de la societat, que arrossegava fortes pèrdues. El 1986 transportà 726 419 t de mercaderia i 53 316 contenidors en 174 viatges. El domicili social és a Madrid.

Companyia Transmediterrània
Empresa de transports marítims, fundada a Barcelona el 1916, producte de la fusió de sis empreses navilieres, encapçalada per vapors Tintoré i Navegació i Industria Nuevo Vulcano. Es dedica al transport de viatgers entre Barcelona i altres ports de la Mediterrània i les Balears, les Pitiüses, les Canàries i places del nord d'Àfrica i també té línies interinsulars. Després de la guerra civil de 1936-39 quedà fortament vinculada al grup March, fins que el 1977 les seves accions foren traspassades a l'estat, en un moment de dificultats econòmiques de la companyia. El domicili social és a Madrid. L'any 2000 posà en funcionament una línia de servei ràpid entre Barcelona i Palma, mitjançant un catamarà que enllaça les dues ciutats en tres hores.
El transport aeri. Aviació comercial
Indústria del transport aeri encarregada de cobrir les línies de passatgers i mercaderies. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, aquest sector és format per un nombre indeterminat de companyies, de les quals unes 250 eren membres, a la meitat del anys noranta, de l'Associació del Transport Aeri Internacional (IATA), organització fundada el 1945 i que té un important paper en la regulació del trànsit aeri mundial, bé que inicialment operà només en l'àrea capitalista (en els estats comunistes, el transport aeri, com qualsevol altre sector econòmic, era de titularitat estatal). Des de la fi dels anys cinquanta fins al principi dels setanta, aquest sector conegué una etapa de creixement i beneficis sostinguts. Posteriorment, la recessió econòmica mundial, l'increment dels cànons d'aterratge i, sobretot, l'encariment del carburant des del 1973, provocaren una situació de crisi generalitzada en quasi totes les companyies aèries i, a partir del 1980 les companyies associades a la IATA conegueren greus pèrdues econòmiques. La forta competència de les empreses del sector per a controlar el màxim espai de mercat possible produí multitud de "guerres de tarifes", sempre abaratint els preus, amb l'objectiu d'atreure el passatge. D'altra banda, els vols charter (vols noliejats) esdevingueren aquests anys una pràctica cada cop més freqüent, fins a representar més del 50% del trànsit interior en molts estats, cosa que obligà les companyies regulars a crear unes tarifes especials per a nens, jubilats, vacances, etc, per tal de mantenir-se. Com a resultat de la creixent competència, l'aviació comercial d'arreu del món tendeix a adoptar l'estructura del sector tal com s'ha desenvolupat als EUA des del 1978, caracteritzada pel predomini de les companyies privades i la liberalització. Així, l'aviació comercial europea, que havia estat controlada majoritàriament per grans companyies estatals en una situació de monopoli o quasi monopoli, ha tendit a passar a mans privades des del final dels anys vuitanta. A aquestes tendències de desregulació i privatització del sector cal afegir-ne una tercera, consistent en la concentració empresarial i l'augment, en dimensions, de les grans companyies.
Línia aèria
Companyia autoritzada per a fer operacions regulars de transport de persones, mercaderies i correu, per mitjà d'aeronaus.

Aeroport

Aeròdrom proveït d'instal·lacions i serveis permanents que assisteixen amb regularitat el trànsit aeri i que permeten l'aparcament, l'entreteniment i la reparació de les aeronaus, així com l'embarcament i el desembarcament de passatge i de càrrega. La transformació de l'aeròdrom en aeroport es produí amb la instauració de les línies aèries regulars, poc temps després de la Primera Guerra Mundial.
Líneas Aéreas de España SA Iberia
Empresa espanyola de transports aeris fundada el 1927 amb el nom de Compañía Aérea de Transportes Iberia, amb participació de capital alemany. El 1939 absorbí les altres empreses d'aviació civil i constituí la Concesionaria de Líneas Aéreas Subvencionadas (CLASSA). El 1931 adoptà el nom de Líneas Aéreas Postales Españolas (LAPE). El 1940 prengué la denominació actual i l'estat passà a participar-hi majoritàriament. El 1943 fou traspassada a l'INI. Fortament deficitària, per tal de sanejar-la i fer front a la creixent liberalització del trànsit aeri, hom reestructurà l'empresa i el 1989 formà un grup amb companyies filials, entre les quals Aviaco. El 1990 es convertí en accionista principal de diverses companyies llatinoamericanes, Aerolíneas Argentinas entre d'altres, bé que els mals resultats d'algunes d'aquestes operacions obligaren al tancament d'algunes filials i a diverses aportacions de capital públic. En el marc d'una creixent integració del sector que anà acompanyada de la fusió de les grans companyies de transport aeri, el 1997 Iberia formà amb British Airways i American Airlines una xarxa aèria. El 1999 s'incorporà al servei Oneworld, liderat per aquestes dues empreses, les quals, a més, adquiriren el 10% de les accions d'Iberia. Amb aquesta compra s'inicià la privatització de la companyia. L'any 2000 acabà la segona fase de la privatització de la companyia. En consideració al procés de privatització es preveu la millora i l'optimització de la seva estructura organitzativa, que és constituïda per quatre àrees (aeroports, manteniment, sistemes i càrrega), amb una plantilla d'uns 27 000 empleats. L'any 2000 s'hi integrà plenament Aviaco.
Líneas Aéreas Postales Españolas
Companyia de transport aeri creada el 1931, quan l'estat assolí el control de la societat CLASSA (Compañía de Líneas Aéreas Subvencionadas, SA). La nova societat inaugurà la línia Madrid-Lisboa, que, a través de la ja existent Madrid-Barcelona, permeté l'enllaç de Lisboa amb el centre d'Europa. La societat es dissolgué el 1936, en començar la guerra civil.
Aviaco
Companyia d'aviació fundada a Bilbao al febrer del 1948 amb el nom de Sociedad de Transportes Aviación y Comercio SA. L'any 1954 passà a mans de l'INI i, a partir del 1959, fou administrada per la companyia Iberia. La crisi energètica dels anys setanta li creà pèrdues que donaren lloc en 1979-80 a una reestructuració, centrada en l'ampliació de capital i l'adequació de la flota. L'any 1984 transportà 4,3 milions de passatgers en 63 000 vols. Del 1982 al 1984 es féu càrrec de l'explotació de l'aeroport de la Seu d'Urgell. El 1999 la companyia fou completament absorbida per Iberia, cosa que comportà la desaparició del nom i de la marca corporativa. L'any 2000 fou absorbida plenament per la companyia aèria Iberia, la qual n'havia aconseguit el control total el 1999.
El transport urbà. Metro
Ferrocarril metropolità.
Ferrocarril metropolità

Ferrocarril destinat al transport ràpid de viatgers per l'interior d'una ciutat. La seva aplicació es limita essencialment a grans ciutats o conurbacions de més d'un milió d'habitants, on l'alta capacitat de transport justifica les despeses de la instal·lació. El seu recorregut és generalment subterrani, o elevat en viaducte, per tal de no interferir en el trànsit urbà. Les estacions són situades a poca distància les unes de les altres (uns 600 m) i hom estableix una xarxa de línies enllaçades per estacions de correspondència. Les estacions subterrànies solen disposar d'ascensors i d'escales mecàniques. Les andanes són al mateix nivell dels vehicles, per tal de facilitar l'embarcament. Els trens són automotors, amb tracció elèctrica, i és usual la presa de corrent per tercer carril més que per catenària. Els trens circulen fent la llançadora d'un cap a l'altre de la línia, molt propers els uns als altres, amb una freqüència molt elevada, i a unes velocitats màximes que oscil·len entre els 60 i els 80 km/h. Per això, més que el blocatge tradicional, cal una senyalització centralitzada, i hom tendeix al comandament totalment automàtic. Per tal d'eliminar sorolls i vibracions hom empra carrils soldats col·locats sobre bases de goma, rodes amb pneumàtics, engranatges silenciosos i suspensió pneumàtica, alhora que hom insonoritza els túnels i les estacions amb revestiments adequats. Darrerament s'estan generalitzant els sistemes de conducció automàtics mitjançant cèl·lules fotoelèctriques combinades amb la senyalització, sense personal (només un agent per a maniobrar les portes i per a conduir manualment en cas de pana del sistema automàtic). La major part dels metropolitans empren l'ample de via internacional (1 435 mm), excepte als països de la CEI, on hom empra l'ample de 1 524 mm. Alguns metropolitans porten rodes amb pneumàtics i corren sobre pistes de ciment, guiats lateralment per unes altres rodes d'eix vertical. A més d'eliminar els sorolls, hom aconsegueix més adherència, amb la consegüent millora de les operacions d'acceleració i de frenada. Hom empra aquest sistema al metropolità de París des del 1957 i, més modernament, a Mont-real, Mèxic, Sapporo i Haifa. Hom regula la temperatura dels túnels amb ventiladors reversibles, extractors a l'estiu i impulsors a l'hivern, que, situats a mig túnel, fan entrar per les estacions aire fresc a l'estiu i en fan sortir de calent a l'hivern. La calor prové de la tracció, de la frenada, de l'enllumenat i dels mateixos passatgers. El primer metropolità fou el de Londres, construït el 1863. Inicialment amb tracció de vapor, es convertí el 1890 en el primer metropolità electrificat. El metropolità de Londres té la xarxa més extensa d'Europa (388 km), només superada pel de Nova York (396 km). El de París, inaugurat el 1900, té 180 km. El metropolità de Budapest (10 km), construït el 1896, fou el primer de l'Europa continental. El primer metropolità de l'estat espanyol fou inaugurat, a Madrid, el 1919. El metropolità de Moscou (146 km), inaugurat el 1935, és notable per la sumptuosa ornamentació de les estacions. Filadèlfia (74 km), Chicago (145 km) i Nova York foren cèlebres per llurs ferrocarrils elevats. El de Nova York fou construït el 1870. Des del 1904 té també línies subterrànies, algunes de les quals amb quatre vies, recorregudes per trens ordinaris i per trens expressos, amb servei ininterromput durant vint-i-quatre hores. El més modern és el de San Francisco, de disseny aerodinàmic, amb aire condicionat i control totalment automàtic (sense personal, només amb un agent per a casos d'emergència). Per motius d'estabilitat té un ample de via de 1 676 mm, superior a l'internacional. El 1924 hom inaugurà a Barcelona la primera línia del Gran Metropolità de Barcelona SA, Lesseps-Catalunya, ampliada el 1934 fins a Correus i el Liceu, d'un ample internacional (1 435 mm) i amb alimentació per mitjà de catenària de corrent continu a 1200 V. L'any 1926 fou inaugurada la línia dita Transversal, del Ferrocarril Metropolità de Barcelona SA, amb un ample de 1 674 mm i alimentació per mitjà de tercer carril de corrent continu a 1 500 V. Ambdues companyies formen actualment una sola empresa de propietat municipal (Ferrocarril Metropolità de Barcelona SA / SPM) que explota (2001) cinc línies que sumen un total de 167 km i 115 estacions. El Ferrocarril de Sarrià a Barcelona SA, que des del 1979 forma part dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, explota dues línies, que des del 1905 tenen el caràcter de metropolità, amb un total de 7,6 km. En el decurs dels darrers anys, l'empresa Ferrocarril Metropolità de Barcelona ha reduït el consum d'electricitat per vehicle i per quilòmetre recorregut en un 15%, xifra que equival a un estalvi anual de 28 milions de kWh. El factor més important ha estat la substitució del 45% de la seva flota per altres de noves que incorporen sistemes que eliminen les pèrdues reostàtiques en l'engegada dels trens. Aquest sistema té l'avantatge que permet recuperar energia gràcies a la frenada regenerativa. Amb relació a l'explotació del servei, hom ha implantat un sistema de telecontrol centralitzat de la xarxa elèctrica i la definició de les pautes de conducció òptimes per tal d'estalviar al màxim el consum d'energia en cada línia. Pel que fa a les instal·lacions fixes, als Països Catalans destaca la posada en marxa de la línia 2 de la xarxa de Barcelona (1995) i l'ampliació de la de València, amb l'afegiment de la línia 3, que recorre diversos municipis de l'Horta Nord (1995). A la resta de l'estat espanyol, el 1995 fou inaugurat el metro de Bilbao.
Ferrocarril Metropolità de Barcelona SA
Societat creada el 1920 per tal de construir i explotar la concessió de la línia de ferrocarril subterrani que havia d'unir el nord de Barcelona (passeig de Fabra i Puig) amb el sud (la Bordeta), dita Transversal, obtinguda per G. de Müller. Hi participaren Horacio Echevarrieta, la Banca Marsans i l'ajuntament de Barcelona, que, a partir del 1928, passà pràcticament a controlar-la. El 1958 l'ajuntament comprà l'empresa, que el 1961 absorbí el Gran Metropolità de Barcelona SA, i fou convertida en la societat privada municipal Ferrocarril Metropolità de Barcelona SA/SPM. Té quatre grans línies: Avinguda Carrilet-Santa Coloma; Zona Universitària-Montbau, Pep Ventura-Roquetes i Cornellà-Horta. L'allargament de les línies l'han fet estendre fins a municipis veïns del de Barcelona: Sant Adrià de Besòs, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, l'Hospitalet de Llobregat i Cornellà. El 1984 transportà 236 milions de passatgers, amb uns ingressos de 6000 milions de pessetes i una plantilla de 2 831 persones.
Gran Metropolità de Barcelona SA
Societat creada a Barcelona el 1921 per a la construcció i l'explotació del ferrocarril subterrani metropolità (metro) en les línies de Lesseps-Correus i Lesseps-Liceu, amb enllaç a Aragó, iniciades el 1924 i acabades el 1934 i el 1946, respectivament. El 1961 la societat fou absorbida per la del Ferrocarril Metropolità de Barcelona SA.
Tramvia
Ferrocarril, generalment de tracció elèctrica, instal·lat en una via pública per on poden circular al mateix temps tota mena de vehicles, per la qual cosa els carrils, de perfil especial, són encaixats en el paviment del carrer o de la carretera i el corrent elèctric és pres generalment d'una catenària mitjançant el tròlei. Els primers tramvies, que eren de tracció animal, foren posats en servei a Nova York el 1842. Entre l'establiment dels tramvies de tracció animal i el dels de tracció elèctrica, foren instal·lats, en diverses ciutats, tramvies de tracció de vapor. A causa de l'augment constant del trànsit a les ciutats, els tramvies han estat substituïts, gairebé arreu, pels troleibusos, primerament, i pels autobusos, després, més fàcils de maniobrar i, teòricament, més ràpids. Als Països Catalans el primer tramvia (primer també de l'estat espanyol), de tracció animal, fou el de Carcaixent a Gandia, projectat el 1861 i inaugurat el 1864 per la Societat Anònima Tramway de Carcaixent a Gandia. Poc després foren inaugurats el de Gandia a Dénia (1864) i el de Mollet a Caldes de Montbui (1864). A les ciutats el primer fou el de Barcelona a Gràcia (1872). Aquest sistema fou reconvertit en elèctric per primer cop a València (1900), per la Companyia General de Tramvies Elèctrics de València; el mateix any foren reconvertits els de Barcelona (1900) i poc després els de Palma de Mallorca i altres indrets. El 1902 fou creat el Tramvia Blau del Tibidabo (Barcelona), únic que encara subsisteix en aquesta ciutat actualment (1989), car la darrera línia de tramvies de la xarxa urbana fou retirada el mes de març de l'any 1971. Els anys 1920 i 1930 foren establertes línies a diverses poblacions, per a unir-les amb pobles pròxims, com el tramvia de Mataró a Argentona, el de Badalona a Montgat, etc, alhora que creixien les xarxes urbanes de Barcelona i València. Fins l'any 1955 era possible de viatjar amb tramvia elèctric des de Pedralbes (Barcelona) fins a Tiana (Maresme) sense interrupció, fent servir línies que connectaven entre elles. Des d'aquest any s'inicià la decadència d'aquest mitjà de transport, abolit progressivament a les grans ciutats (a Barcelona el 1971, llevat de l'esmentat Tramvia Blau; a València el 1970); en resten alguns a poblacions petites (com el de Sóller al Port de Sóller).

Autobús
Vehicle automòbil destinat al transport col·lectiu de persones; hom reserva aquesta denominació quasi exclusivament per al d'ús urbà, mentre que hom sol anomenar autocar l'autobús d'ús interurbà, destinat, per tant i sobretot, al transport per carretera. L'autobús urbà, concebut per a transportar moltes persones a distàncies relativament curtes, té diverses portes i espais importants per a persones dretes. La disposició horitzontal del motor, sota el pis, o bé dret, al darrere de tot el vehicle, permet unes plataformes baixes d'entrada i sortida que faciliten una elevada cadència de renovació dels passatgers. Són vehicles d'estructura autoportant, equipats amb motors dièsel d'unes potències que oscil·len entre els 110 kW (150 CV) i els 235 kW (320 CV), amb caixes de canvi automàtiques dotades de convertidors de parell i alentidor hidràulic, i amb suspensions pneumàtiques per a millor confort dels passatgers. Darrerament hom fa proves amb vehicles dotats d'acumuladors hidropneumàtics, que durant la frenada emmagatzemen l'energia que subministra una bomba accionada per l'arbre de transmissió; quan el vehicle torna a arrencar, els acumuladors restitueixen en forma d'oli a pressió l'energia acumulada, la bomba fa de motor del vehicle i el motor tèrmic no torna a engegar-se fins que els acumuladors no s'han exhaurit. Formes especials, de gran capacitat, són els autobusos de dos pisos (o amb imperial) i els autobusos articulats.
Taxi
Automòbil de servei públic proveït de taxímetre. A les grans ciutats, els taxis solen ésser pintats tots amb els mateixos colors distribuïts de la mateixa manera i llampants, per tal de facilitar-ne la localització; a més, quan és fosc, els taxis lliures solen portar encès un llum petit a la part superior de la carrosseria. La introducció dels taxis als Països Catalans seguí de prop la de l'automòbil. Els taxistes s'han organitzat en cooperatives, com la Cooperativa de la Indústria del Taxi (Barcelona), la Cooperativa Valenciana de Taxistes (València), la Cooperativa de Taxis (la Ciutat de Mallorca), la Cooperativa d'Autotaxis (Alacant) i la Cooperativa Local de Taxis (Tarragona), entre altres.

Les comunicacions. Telecomunicació
Qualsevol transmissió, emissió o recepció de signes, senyals, escrits, imatges, sons o informacions de qualsevol natura, per cable (elèctric o òptic), radioelectricitat, mitjans òptics o d'altres sistemes electromagnètics. L'establiment de les telecomunicacions comporta la manipulació del contingut freqüencial dels senyals (modulació i desmodulació) i de digitalització en el cas de les comunicacions digitals (codificació i descodificació). Bé que els sistemes de telecomunicacions que han estat utilitzats són molt diversos, els més importants actualment són els que utilitzen senyals elèctrics transmesos per fil (línies, cables, etc) o per ràdio i els que utilitzen senyals òptics transmesos per fibra òptica. Entre els primers, cal destacar la telegrafia i la telefonia. Sistemes com ara el tèlex, de gran importància fa pocs anys, s'han anat desplaçant amb l'aparició del correu electrònic. Un pas molt important de les telecomunicacions han estat les xarxes digitals, com Internet o les xarxes bidireccionals per satèl·lit (VSAT), que permeten l'intercanvi ràpid i fiable d'informacions. Les telecomunicacions per ràdio són anomenades radiocomunicacions i constitueixen un mitjà de transmissió d'informació molt estès; entre els diversos tipus de radiocomunicacions cal esmentar, per llur importància, la radiodifusió sonora i la televisió. Ambdós sistemes de radiodifusió tendeixen a la seva difusió digital, tant terrestre com per satèl·lit. En les comunicacions per fibra òptica la informació és modulada sobre ones de l'espectre visible o de l'infraroig que es propaguen per la fibra. Els principals avantatges són la gran amplada de banda utilitzable, que permet una elevada capacitat de transmissió d'informació, i la immunitat a interferències electromagnètiques. L'excitació de les fibres es fa mitjançant díodes LED o làser, i la detecció amb fotodíodes PIN o APD. Per a la coordinació i l'organització internacional de les telecomunicacions fou creada el 1932 la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT), organisme amb seu a Ginebra que depèn de l'ONU. La importància del negoci de les telecomunicacions ha portat a l'establiment de lleis estatals de caràcter no tècnic, com és el cas de comissions reguladores del mercat de les telecomunicacions.
Durant la dècada del 1990 les telecomunicacions han tingut una gran diversificació. Les aplicacions convencionals de les telecomunicacions, com ara la telefonia, la telemàtica, el fax, la televisió i la radiodifusió sonora analògica s'han potenciat amb l'expansió de sistemes de comunicacions privats, grans i petites xarxes de dades, sistemes de telefonia mòbil o xarxes per a aplicacions tècniques i científiques, com ara sistemes de telemetria per satèl·lit o xarxes de supervisió i control de processos. Aquest increment de la diversificació també ha afectat els mitjans de transmissió; sistemes com ara la fibra òptica, els sistemes VSAT o la radiodifusió per satèl·lit han irromput amb força al mercat de les telecomunicacions. Tot això ha comportat l'ús estès de tota mena de xarxes: públiques, privades, mòbils, fixes, gratuïtes, de pagament, analògiques, digitals, cablejades o de ràdio. La digitalització de les xarxes ha permès que la transmissió d'imatges, fixes o en moviment, àudio o dades entre ordinadors sigui tan normal com abans ho eren les transmissions analògiques de la veu. Tècniques i mètodes de comunicacions que fins fa pocs anys eren d'ús molt limitat o bé d'ús restringit a centres de recerca s'han implantat a nivell comercial, com és el cas de modulacions d'espectre estès, multiplexatges estadístics i codificadors no conservatius de veu i d'imatges. Les xarxes de comunicacions van tendint cap a la seva interconnexió, com és el cas de la xarxa Internet, i cada vegada és més evident la necessitat de sistemes oberts on ni els protocols ni el medi físic siguin barreres per a la interconnexió. La convergència en les telecomunicacions ha de permetre reduir la proliferació de terminals domèstics i personals, que arriben a confondre l'usuari a l'hora de comprar-los; també ha de posar fi a la proliferació d'antenes en els edificis, on la falta d'una legislació més actualitzada i de la seva aplicació ha fomentat algunes barbaritats paisatgístiques. També l'aparició del sistema DECT ha fet palesa la tendència a la interconnexió de les xarxes. D'estructura cel·lular com el GSM a Europa, que aporta més capacitat d'usuaris i més velocitat de transferència de dades que el sistema de segona generació GSM, cosa que permet la transmissió de continguts d'Internet als mòbils. Mentre l'UMTS no era operatiu, es desenvoluparen protocols senzills per a facilitar unes primeres navegacions per Internet amb els telèfons GSM, com fou el cas del protocol WAP. Pel que fa als satèl·lits, l'any 2000 l'empresa Motorola, propietària de la constel·lació Iridium, anuncià que se suprimia el servei d'aquesta constel·lació per manca de rendibilitat econòmica. Les xarxes de cable, que al Principat s'havien encarregat a l'empresa Menta, marca amb què operava Cable i Televisió de Catalunya, es desenvolupaven a un ritme molt lent i incert per l'amenaça del WLL, més econòmic d'instal·lar. Aquest fet animà la constitució de Localret, un consorci participat per uns 800 municipis amb la finalitat d'impulsar l'estesa del cable de fibra òptica a Catalunya. A un altre nivell, els conflictes entre els operadors de telefonia continuaren arribant a la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, especialment pel que fa a temes de marcatge i de manteniment del número telefònic en canviar de companyia. Aspectes menys tècnics de les telecomunicacions, com ara la creació en borsa d'un indicador marcat per empreses relacionades amb elles (Índex Ibex Nou Mercat), o alguns escàndols en el repartiment de dividends de Telefónica foren habituals en la premsa, la qual també avisà de perills en el creixement tecnològic per la manca de professionals en les noves tecnologies de la informació i la comunicació, anomenades TIC.

Telegrafia
Sistema de telecomunicació consistent en la transmissió a distància de missatges en forma de senyals codificats, especialment els que són constituïts per impulsos elèctrics propagats per mitjà de fils conductors o bé per ones hertzianes; en aquest darrer cas és anomenada telegrafia sense fils o radiotelegrafia.

Telefonia
Sistema de telecomunicació consistent en la transmissió a distància del so, especialment de la veu humana, mitjançant dispositius elèctrics.
Telèfon
Aparell per a transmetre sons —especialment la veu— a distància mitjançant una instal·lació de telefonia. El telèfon és constituït fonamentalment per un micròfon (que fa de transmissor), un auricular (que fa de receptor) i els dispositius complementaris que permeten d'enviar i de rebre les trucades (com ara el disc de marcar); d'aquesta manera és possible d'establir comunicacions parlades entre dos punts distants.

Ràdiotelefonia
Aparell per a transmetre sons —especialment la veu— a distància mitjançant una instal·lació de telefonia. El telèfon és constituït fonamentalment per un micròfon (que fa de transmissor), un auricular (que fa de receptor) i els dispositius complementaris que permeten d'enviar i de rebre les trucades (com ara el disc de marcar); d'aquesta manera és possible d'establir comunicacions parlades entre dos punts distants.
Ràdio
Abreviació de radiotelefonia i radiodifusió.
Radiodifusió
Transmissió, especialment del so, a distància, mitjançant ones hertzianes, adreçada a un nombre ample de destinataris. La radiodifusió sonora (veu i música) generalment s'emet en forma de programes que solen ser gratuïts per als oïdors. La radiodifusió sonora —la ràdio, com correntment hom l'anomena— és basada en les propietats de les ones hertzianes o radioelèctriques; aquestes són fàcils de generar (mitjançant circuits oscil·lants d'alta freqüència) i d'emetre (o enviar als destinataris, gràcies a l'antena).
Televisió
Transmissió a distància d'imatges en moviment i de sons per mitjà d'ones electromagnètiques o bé de cables. A l'emissora, les imatges a transmetre són convertides en senyals elèctrics mitjançant la càmera de televisió, la qual, proveïda del tub analitzador adequat, fa l'exploració de la imatge. El senyal corresponent a la imatge, anomenat senyal de vídeo, és transmès juntament amb el de so o senyal d'àudio, dins un canal determinat, mitjançant dues portadores (d'imatge i de so, respectivament) d'una freqüència molt elevada (VHF o UHF). Aquestes dues informacions són rebudes al receptor, que s'encarrega de restituir la imatge en el tub i el so per mitjà dels circuits adequats.
Televisió per satèl.lit
Mètode de transmissió televisiva en què l'emissora envia el senyal a un satèl·lit de comunicacions que, a través dels transponedors, el rebota vers l'àrea de cobertura geogràfica. Aquesta modalitat facilita la difusió del senyal televisiu a zones molt àmplies i permet superar les dificultats de transmissió que suposen els accidents orogràfics.

Correu
Usat sobretot en plural (correus). Servei públic, anomenat també servei de correus, que té per objecte el transport i el repartiment de la correspondència oficial i privada.
Correu electrònic
Conjunt d'eines de programari per mitjà del qual hom pot enviar i rebre missatges personalitzats dins d'una xarxa. Per extensió, conjunt de missatges rebuts o enviats. Dins Internet l'adreça de cada usuari té la forma usuari-domini, on el domini indica l'adreça IP del node de la xarxa on hi ha el servidor de correu electrònic de l'usuari en qüestió.
Internet
Xarxa de xarxes informàtiques, descentralitzada, ampliable indefinidament i d'abast mundial. Nasqué a partir d'un projecte de comunicacions impulsat el 1966 pel departament de defensa dels Estats Units amb l'objectiu de fer possible la comunicació entre ordinadors, de tal manera que, en l'eventualitat d'un atac massiu (especialment nuclear), la comunicació no pogués ser mai completament desactivada. Per aquest motiu la xarxa és descentralitzada, sense cap node neuràlgic. També amb aquest propòsit, les dades són enviades segmentadament i mai seguint una ruta fixa, sinó en funció de l'estat de la xarxa. El 1973 Arpanet, empresa que desenvolupà el projecte, inicià la connexió entre diverses xarxes que acabà donant lloc a la configuració actual d'Internet, el disseny del qual permet una fàcil incorporació de nous ordinadors o noves xarxes, cosa que n'ha afavorit el creixement exponencial. Així, al començament del 1996 els usuaris a tot el món eren uns 30 milions, xifra que es duplica cada any, i que hom calcula en uns 300 milions l'any 2000. La difusió d'Internet és un estadi decisiu del que hom anomena societat de la informació, i pel seu abast mundial i el seu caràcter interactiu, descentralitzat i instantani hom l'ha vist com un dels agents amb més potencial d'influència en els hàbits socials en un futur a mitjà termini.
Teleinformàtica
Part de la informàtica relacionada amb el processament de dades quan l'entrada i sortida de la informació es realitza en un lloc distant d'on hi ha l'ordinador que processarà finalment les dades.

Telecontrol
Control a distància d'una màquina, d'un sistema o d'una instal·lació, generalment mitjançant un enllaç de telecomunicació. El telecontrol constitueix un dels complements bàsics de qualsevol instal·lació o sistema industrial de producció, transport, distribució, etc. El telecontrol és efectuat mitjançant diverses tècniques, entre les quals hi ha el telecomandament, la telemesura i la telesenyalització.

Domòtica
Conjunt de tècniques de l'electrònica i les telecomunicacions aplicades a l'habitatge, a fi d'automatitzar-hi els sistemes que afecten el confort, la seguretat, les comunicacions i l'estalvi energètic.

Hispasat
Operador espanyol de satèl·lits de telecomunicacions. Creat el 1989 i participat per Telefónica, Retevisión, Caja Postal, INTA i CDTI. Té dos satèl·lits geoestacionaris en la posició orbital 31°W l'Hispasat 1A, que fou posat en òrbita al setembre del 1992, i l'Hispasat 1B, al juliol del 1993. Actualment es prepara el llançament de l'Hispasat 1C, que ha d'ocupar la mateixa posició que els altres dos. Els Hispasat acompleixen quatre funcions: fer possible la difusió directa, a la Península Ibèrica i en àrees pròximes, de cinc canals de televisió en la banda Ku, amb polarització circular; transportar senyals de ràdio, televisió i dades; establir un radioenllaç entre Espanya i Amèrica, que permet, en particular, de difondre en aquest continent dos canals de televisió; i servir de suport a comunicacions governamentals i militars en la banda X. El seu cost, però, i els dubtes sobre la seva rendibilitat econòmica l'han envoltat de polèmica.
Mitjans de comunicació. Premsa
Conjunt de publicacions impreses, de caràcter informatiu, especialment els diaris i altres periòdics. La premsa és la més genuïna expressió de la necessitat social d'informació que satisfà com a missió pròpia el periodisme.
Grup Mundo
Conjunt d'empreses periodístiques fundades o comprades per Sebastià Auger i Duró a Barcelona. Tenint com a base el setmanari "Mundo" i l'editorial Dopesa, arribà a controlar, a més a més, els diaris "Mundo Diario", "Tele-exprés", "Catalunya Exprés" i l'esportiu "4-2-4". Durant el període 1963-80 representà una opció liberal populista dins el camp de la informació, i l'expansió dels seus productes entre els sectors d'oposició suposà per a l'editor la pèrdua d'ajudes econòmiques, les quals, juntament amb problemes laborals, portaren al tancament dels diaris (1980-81) i a la fallida del grup.
Grup Zeta
Conjunt d'empreses periodístiques fundades per Antoni Asensio Pizarro, que n'és el president, Xavier Salvadó i Josep Cadena el 1976 a Barcelona. Tingué com a base el setmanari "Interviú". L'èxit d'"El Periódico de Catalunya" (1978) afavorí una expansió del grup que el portà a adquirir o fundar altres revistes ("El Jueves", "Sal y Pimienta", "Protagonistas" "Tiempo", "Conocer", "La Revista", "Viajar", etc) i diaris (entre els quals "El Periòdic d'Andorra", en català, "Mediterráneo", de Castelló, "La Voz de Asturias", "El Periódico de Extremadura", "Ciudad de Alcoy" "Sport", "Equipo", etc), publicacions amb les quals es convertí en un dels primers grups periodístics de l'estat espanyol. Posteriorment ha diversificat la seva estratègia empresarial i s'ha introduït en el camp de l'edició de llibres, amb la fundació d'Edicions B arran de l'adquisició de l'antiga editorial Bruguera, en el de les tecnologies multimèdia i en el de les telecomunicacions (Cable Total, 1994; Zeta de Ràdio, 1998). Del 1987 al 1992 es féu càrrec de l'edició del "Diari de Barcelona". Disposa de tallers gràfics i una distribuïdora propis.
Ràdio Barcelona
Emissora fundada a Barcelona el 14 de novembre de 1924 per membres de l'Associació Nacional de Radiodifusió, com Josep Maria de Guillén-Garcia i Gómez, Royston Saint Noble, Eduard Rifà, Eduard Solà i Guardiola i Pau Llorens. El seu distintiu és EAJ-1, que indica la seva qualitat de primera emissora dels Països Catalans i de tot l'estat espanyol. Les seves emissions esdevingueren tot seguit molt populars; hi contribuí des dels primers mesos el locutor Josep Torres i Vilalta (Toreski), creador del cèlebre personatge infantil "Míliu". Alhora, publicà la revista "Ràdio Barcelona" (1924-38). El 1926 l'emissora fou englobada per Unión Radio de Madrid i anomenada uns quants anys Unión Radio Barcelona. Després de la guerra civil de 1936-39 fou rebatejada unes setmanes amb el nom de Radio España 1 i totalment castellanitzada. Els anys cinquanta pogué retransmetre obres de teatre en català i el locutor E.Casademont creà el personatge "Pau Pi", a semblança del "Míliu" de Toreski, que reintroduïa el català a la programació. El 1963 creà el programa en català "Radioscope", de Salvador Escamilla. Posteriorment ha dedicat diversos espais a programes en català.
Ràdio Associació de Catalunya (RAC)
Emissora radiofònica fundada a Barcelona el 23 de desembre de 1929, amb el distintiu EAJ-15. La seva creació fou una resposta a l'absorció de Ràdio Barcelona per Unión Radio de Madrid, afavorida per la Dictadura de Primo de Rivera. Ràdio Associació, presidida per Jaume Rosquelles (des del 1931), esdevingué molt popular i el 1933 inaugurà el seu nou local a la Rambla dels Estudis de Barcelona. El 1934 organitzà les festes commemoratives del desè aniversari de la radiodifusió catalana (el 1924 havia estat fundada a Barcelona l'Associació Nacional de Radiodifusió). Formà una cadena radiofònica integrada per Ràdio Girona, Ràdio Lleida i Ràdio Tarragona. Entre les transmissions destacades d'aquells anys figuraren la de l'òpera El giravolt de maig, de Toldrà, les dels concerts de l'Orquestra Pau Casals, les internacionals des del Teatro alla Scala de Milà, i del Maggio Musicale Fiorentino, etc. El 1934 l'emissora adquirí uns terrenys a Viladecans per a ampliar les instal·lacions, i una emissora nova i més potent. Alhora l'empresa es convertí en una societat cooperativa. El 1935 promogué la publicació del diari català "L'Instant". El 1936 l'emissora fou intervinguda per la Generalitat de Catalunya. El 1939 fou convertida en Radio España de Barcelona per les forces d'ocupació de Franco. El 1980 es constituí una cooperativa que traspassà els drets de gestió a la Generalitat de Catalunya i Ràdio Associació tornà a emetre a partir del 2 d'abril de 1984, a l'empara de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
Radiotelevisión Española (RTVE)
Organisme públic de radiotelevisió espanyol creat el 1973. Provinent de l'antiga Dirección General de Radiodifusión (1954), el mateix any de la seva creació en passaren a dependre Radio Nacional de España i Televisión Española (TVE), que el 1956 havia iniciat les primeres emissions i el 1963 havia posat en funcionament un segon canal. Des del 1980 el consell d'administració es format per dotze membres del congrés i del senat espanyol. El 1988 hom posà fi al monopoli estatal de les emissores de televisió. RTVE forma part de l'accionariat de la televisió informativa paneuropea Euronews i de l'empresa Distribuidora de Televisión y Servicios (DTS), que promou l'emissora de televisió digital Vía Digital.
Radio Nacional de España (RNE)
Organisme de radiodifusió de l'estat espanyol. Hom intentà crear una emissora estatal el 1934, quan es promulgà la llei de radiodifusió, però la guerra civil ajornà aquest projecte fins el 1937, que s'instal·là a Salamanca la primera emissora. El creixement a les altres províncies de l'estat fou molt ràpid. Les emissores que l'integraven foren propietat de l'estat, que monopolitzà, així, la informació del país. El 1977 passà a dependre del servei de Medios de Comunicación Social del Estado i, finalment, el 1980 esdevingué una societat anònima estatal.

Ràdio 4
Emissora radiofònica dependent de Radio Nacional de España a Catalunya. Emet en FM, en la freqüència de 100,8 MHz. Començà les seves emissions el 13 de desembre de 1976 (després d'un mes de proves). Fou la primera emissora, després de la guerra civil de 1936-39, que emeté únicament en català. Des dels seus inicis participa activament en tots els esdeveniments polítics, socials, culturals i esportius de Catalunya i també de la resta de Països Catalans. El 2002 rebé la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona.
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV)
Entitat pública creada pel Parlament de Catalunya el 1983 i que inclou les emissores de ràdio Catalunya Ràdio i Ràdio Associació de Catalunya i el canal de televisió TV3. Els òrgans de l'entitat són la direcció general, el consell d'administració, nomenat pel Parlament de Catalunya i que reflecteix la correlació de forces polítiques a l'inici de cada legislatura, i el conselll assessor, amb representants de l'IEC, de les universitats catalanes, del govern de la Generalitat i de les emissores. N'han estat directors Pere Cuxart (1983-84), Josep Caminal (1984), Joan Granados (1984-95) i, a partir del 1995, Jordi Vilajoana. Posteriorment, hom ha incorporat a l'entitat les emissores radiofòniques Catalunya Música (1987) i Catalunya Informació (1992) i el canal televisiu TVC Satèl·lit.
L'any 2000, l'estructura empresarial de la CCRTV incloïa sis empreses filials —Televisió de Catalunya, SA; Catalunya Ràdio SGR, SA; Principal d'Edicions, SA; Principal de Vídeo, SA; CCRTV Serveis Generals, SA, i TVC Multimèdia, SA—, quatre empreses participades —Media Park, Vía Digital, Audiovisual Sport i Vang-3— i la Fundació La Marató de TV3, que gestiona la concessió de recursos econòmics aconseguits amb les edicions anuals del programa benèfic "La Marató de TV3". Al febrer del 2000 en fou nomenat director general Miquel Puig. A través del departament de relacions internacionals, la CCRTV ha mantingut la representació en organismes com ara Circom, que agrupa prop de 400 radiotelevisions públiques europees; el Centre Mediterrani de Comunicació Audiovisual (CMCA); la Conferència Permanent de l'Audiovisual de la Mediterrània (CopeAM); Eurovisioni i l'Institut Europeu de la Comunicació.
Catalunya Ràdio
Emissora radiofònica catalana dependent de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Començà les seves emissions musicals el 18 de juny de 1983 i posteriorment s'incorporà a una programació tradicional. Emet en FM i té una cobertura a tot Catalunya. Amb el pas del temps, la seva oferta de continguts s'ha consolidat i ha esdevingut un punt de referència obligat en el panorama radiofònic català. Emet les vint-i-quatre hores del dia una programació variada on hi ha lloc per a tots els gèneres radiofònics, temàtiques diverses i programes de diferents formats, des de magazins fins a programes especialitzats. Han estat directors de Catalunya Ràdio, Jordi Costa (1982-83), Josep Maria Francino (1983, en funcions), Carles Vilarrubí (1983-84), Agustí Ferrer (1984-86), Jordi Daroca (1986-88), Lluís Oliva (1988-95) i, des del 1995, Joan Maria Clavaguera. L'any 1998 creà un portal propi d'Internet on posa al servei del públic la possibilitat de fer el seguiment de les emissions en directe i també d'accedir a un seguit de programes ja emesos. El 1999 creà el canal temàtic Catalunya Cultura, dedicat de manera exclusiva al seguiment de l'actualitat cultural en les seves diverses manifestacions: literatura, música, espectacles, debat intel·lectual, etc. El grup completà el procés de digitalització dels serveis i les emissions que començà el 1995.
Televisió de Catalunya (TVC)
Emissora de televisió catalana dependent de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, coneguda també amb el nom de TV3. Començà les seves emissions, íntegrament en català, el 10 de setembre de 1983, de primer al Barcelonès i, gradualment, per tot el Principat. En dos anys, TV3 aconseguí de fixar una programació regular i estable i d'ampliar els seus horaris, i el 1987 oferia programació del matí a mitjanit. El 1986 inaugurà els locals de Sant Joan Despí i, el mateix any, les seves emissions començaren a ésser rebudes al País Valencià. L'any següent, la xarxa de repetidors ja en permetia la recepció a la major part de la població valenciana i a la de les Illes. Aquest mateix any la millora de les relacions amb RTVE permeté que l'emissora connectés amb les xarxes d'Eurovisió. El 1988, després de les eleccions al parlament català, TV3 inicià proves encaminades a la creació d'un altre canal, el Canal 33, que començà a emetre regularment a partir del 1989. Acull els canals TV3, Canal 33 i TVC Satèl·lit i participa en la programació del canal via satèl·lit Galeusca. Amb seu a Sant Joan Despí, les instal·lacions de l'emissora, amb més de 30 000 m2 construïts, inclouen el Centre d'Emissió d'Informatius, el Centre de Producció d'Audiovisuals, el Centre de Serveis i Energies i el Centre d'Accés i Control. N'han estat directors Alfons Quintà (1983-84), Enric Canals (1984-89), Jaume Ferrús (1989-95) i Lluís Oliva (1995). L'evolució de l'empresa en funció dels nous escenaris audiovisuals donà lloc a la creació de dos nous canals de televisió via satèl·lit, TVC Internacional i TVC Sat, que supleixen les anteriors propostes en aquest àmbit —TVC Satèl·lit i Galeusca—. Així mateix, com a productora de continguts, la televisió pública catalana elabora els canals temàtics Meteo i Teletiempo, dedicats a la meteorologia, i Club Super3, dedicat al públic infantil. Una altra realització de TVC és el portal d'Internet TVC on Line, des del qual ofereix serveis diversos que inclouen la programació de les seves emissores i també d'altres de caràcter general, com ara agendes d'actes, informació sobre l'estat de carreteres i horaris d'aeroports i consultes a organismes diversos. L'activitat de TVC com a productora de continguts comportà la creació, l'any 1998, de l'empresa TVC Multimèdia, l'objecte social de la qual és l'adquisició, gestió, explotació i administració de tot tipus de drets audiovisuals en l'àmbit de la difusió radiofònica, televisiva, telemàtica i en altres suports multimèdia, com ara l'edició i comercialització de revistes i publicacions periòdiques, suplements, monogràfics, fascicles, llibres i productes similars. L'any 2000, Miquel Puig es féu càrrec de la direcció de l'emissora en substitució de Lluís Oliva.
Catalunya Música
Emissora radiofònica catalana dependent de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió especialitzada en música clàssica i contemporània. Inicià les emissions al maig del 1987. A part de la seva programació regular també du a terme una intensa activitat en l'enregistrament i la transmissió en directe de concerts, temporades, cicles i festivals musicals.
Catalunya Informació
Emissora radiofònica catalana dependent de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió especialitzada en la informació. Inicià les emissions l'onze de setembre de 1992. Ofereix exclusivament notícies durant tot el dia a través de blocs de mitja hora de durada que recorden la informació emesa amb anterioritat i incorporen les novetats. És la primera emissora que empra aquesta modalitat a l'estat. Són habituals a Catalunya Informació les transmissions en directe d'actes i rodes de premsa d'interès general, a més de la presència de dades relatives a la informació esportiva, a la situació de trànsit i a la meteorologia.
Empreses de telecomunicacions. Central telefònica
Local que conté els equips de commutació necessaris per a la prestació del servei telefònic i on acaben les línies dels abonats, enllaços o circuits interurbans. Al seu interior, a més dels equips de commutació, hi ha els equips i serveis subsidiaris (repartidors, quadres de força, bateries, grups electrògens, central termofrigorífica, estacions transformadores, etc) i, en l'aspecte comercial, les dependències d'atenció al públic i els locutoris.

Telefónica de España SA (Telefónica)
Empresa fundada l'any 1924 per conveni entre l'estat espanyol i l'empresa nord-americana ITT, pel qual Telefónica passava a disposar del monopoli de les comunicacions telefòniques a Espanya. L'estat rescatà, el 1945, les accions i n'esdevingué soci majoritari, mantenint, però, una estreta dependència de la ITT en la mesura que les empreses d'aquesta multinacional eren les principals i gairebé les úniques proveïdores de Telefónica (Standard, Marconi, Intelsa). Telefónica tingué una gran expansió a partir del Primer Plan de Desarrollo, sota la presidència de Barrera de Irimo. El 1970 impulsà una àmplia diversificació de serveis i la progressiva automatització de la xarxa. És la primera empresa espanyola pel volum de les seves vendes: 1 220 milions i una plantilla de 74 389 persones (1993) i uns 15 milions de telèfons instal·lats. Participa majoritàriament en societats com ENTEL —sistemes i serveis informàtics en telecomunicacions—, CETESA —guia telefònica, cabines—, Hispano Radio Marítima —comunicacions marítimes—, SINTEL —sistemes i instal·lacions de telecomunicacions—, AMPER —terminals telefònics i telemàtics— i ha adquirit una alta participació en empreses telefòniques de Xile (1989), Argentina (1990) i Puerto Rico (1992). El 1996 el govern començà una privatització esglaonada de la companyia. Els principals accionistes eren, aquest any, la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, el Banco de Bilbao Vizcaya i la corporació bancària Argentaria. Aquest mateix any, Telefónica acordà amb altres entitats (entre les quals Televisió de Catalunya, Canal 9 i altres televisions autonòmiques i privades) la creació d'una plataforma digital per a retransmetre per satèl·lit. Al principi del 1997, amb la venda pública de les accions fins llavors propietat de l'estat, es privatitzà la companyia en la seva totalitat fins a arribar al milió d'accionistes. Gestiona la 9a xarxa de telecomunicació del món amb 16,3 milions de línies en servei, participant en d'altres operadors hispanoamericans. Com a empreses filials cal esmentar Telefónica Móviles, que ofereix el servei de telefonia mòbil analògica (Moviline) i el digital basat en l'estàndard europeu GSM (Movistar); Telefónica Internacional, que participa en d'altres operadors internacionals; Telefónica Investigación y Desarrollo, orientada a la innovació tecnològica; Telefónica Sistemas, encarregada d'aportar serveis de valor afegit basats en comunicacions per satèl·lit, sistemes de seguretat, videoconferències, etc; Telefónica Multimedia, orientada a la distribució de TV per satèl·lit, a la creació de la plataforma de televisió digital i a la gestió del servei de Fil Musical; Cabinas Telefónicas (CabiTel), per a la gestió dels telèfons públics; Teleinformática y Comunicaciones (Telyco), dedicada a la comercialització i distribució d'equipament telefònic i telemàtic, i Telecomunicaciones Marinas (Temasa), orientada a la instal·lació de cables submarins. En l'àmbit cultural, Telefónica patrocina dues fundacions: Arte y Tecnología i Fundesco (Fundación para el Desarrollo de las Comunicaciones).
Com a primera empresa privada espanyola, és la companyia amb més pes al principal indicador de la borsa de Madrid, l'Ibex-35, i té més d'un milió d'accionistes. Deixà de ser definitivament pública després de l'última operació de venda d'accions en mans de l'estat al principi del 1997. Des d'aleshores registrà un espectacular increment de valor. El 1996 en fou nomenat president Juan Villalonga, mesos abans de deixar de tenir una participació pública al seu capital. Des del juliol del 2000, el president és César Alierta, anterior màxim executiu de l'empresa Tabacalera, avui convertida en Altadis. Telefónica ha esdevingut un dels primers operadors de telecomunicacions del món, amb una forta implantació a l'Amèrica Llatina. Els darrers anys ha comprat importants empreses, com ara la productora de televisió holandesa Endemol i Antena 3TV, i ha creat potents filials com ara Terra, avui Terra-Lycos, especialitzada en Internet, o la seva potent filial de telefonia mòbil, així com la plataforma de televisió per satèl·lit Vía Digital. L'any 2000 tenia més de 40 milions de línies en servei i més de 20 milions de clients.
Ibercom
Servei de Telefónica de España, adreçat a les empreses, que integra veu i dades en les comunicacions tant internes com externes. El suport físic del servei és proporcionat conjuntament per la xarxa telefònica commutada i la xarxa de commutació de paquets Iberpac. Aparegué com una etapa prèvia vers la Xarxa Digital de Serveis Integrats, i encara és operatiu en un nombre considerable d'empreses. Permet d'establir comunicacions entre terminals de la mateixa companyia, amb marcatge abreujat i sense cost addicional, encara que la comunicació s'estableixi entre terminals situats en edificis distants. L'estructura bàsica del servei es compon de mòduls de xarxa d'accés a Ibercom (MXAI), distribuïts a cada edifici on hom ha contractat el servei i que interconnecten els terminals a la xarxa, i de centres frontals (CF), instal·lats als locals de la companyia explotadora i que serveixen per a connectar les subcentrals MXAI amb les xarxes públiques.

Standard Eléctrica SA
Empresa espanyola fundada a Madrid l'any 1926 com a filial de la ITT. El seu objectiu és la fabricació i venda de tota mena d'elements de telefonia i transmissió. Ha tingut un paper destacat en l'ampliació i automatització de la xarxa telefònica a tot l'estat espanyol i ha fet de la Companyia Telefònica un dels seus primers clients. La ITT ha utilitzat Standard Eléctrica com a vehicle per a la seva penetració en alguns mercats europeus i llatinoamericans. El 1980 començà a travessar una crisi aguda que la conduí a formular, a partir del 1982, un pla de reestructuració. El 1987 passà sota el control d'Alcatel NV, una empresa nova constituïda per la francesa Compagnie Générale d'Électricité i la ITT americana, amb participació majoritària de la primera. L'empresa ha canviat la seva denominació per la d'Alcatel Standard Eléctrica. El seu volum de vendes, el 1986, fou de 58 494 milions i tenia una plantilla de 14 417 empleats.
Cable i Televisió de Catalunya
Empresa dedicada a la comunicació per cable. Constituïda al maig del 1994 per les empreses US West, Enher, Caixa de Catalunya, Endesa, TISA i Cableuropa, on hi ha el Banco de Santander i el Banco Central Hispano, entre altres entitats bancàries. Començà les emissions en proves de televisió per cable a la ciutat de Barcelona el mes de novembre del 1995. Forma part del grup Auna.
Els serveis han anat creixent fins a convertir-se en el sector econòmic predominant. Sector terciari
Conjunt de les activitats econòmiques considerades com a no productives, o no directament productives, anomenat també sector residual o sector de serveis.

Serveis
Conjunt de les activitats econòmiques, anomenat també sector terciari o residual, o sector de serveis, que inclou les activitats no incorporades als sectors primari o secundari.
Terciarització
Segons la interpretació del creixement econòmic en termes d'evolució, predomini del sector terciari com a fase més avançada d'aquesta evolució. Representa la preponderància de tota mena de servei i en particular de l'estat.
En molts països, les activitats de l'economia postindustrial o terciària agrupen el 60% del total de la població ocupada i pel que fa al valor de la producció, tenen un percentatge molt semblant. Constitueix, doncs, un dels factors més importants de la història recent de les economies industrialitzades i és conseqüència d'un profund canvi estructural en les activitats productives i de consum. Cal fer, no obstant això, una important distinció amb els serveis que afegeixen més valor al PIB, que són els serveis lligats estretament a les empreses, autèntics motors de la indústria. Són els relacionats amb l'activitat específica de la indústria, la innovació empresarial i la tecnologia. De la mateixa manera que la indústria necessita els serveis, aquests necessiten la indústria —telecomunicacions, transports, informació—, és a dir, tenen una relació de reciprocitat. Així, doncs, els serveis no són la substitució de la indústria; aquests serveis, molt poc diferenciats de les activitats industrials —lluny dels serveis tradicionals— marquen el grau de desenvolupament d'una economia.
El turisme.
Empreses hoteleres i turístiques.
Turisme
Conjunt de relacions i fenòmens produïts pel desplaçament i la permanència de les persones (sense motivacions d'estudi o lucratives) fora de llur domicili habitual.

Divisa
Moneda estrangera en mans dels particulars o de l'estat, i també cadascun dels títols de crèdit a curt terme (talons, lletres, etc) liquidables en moneda d'un altre estat. Les reserves de divises, per acomplir els pagaments exteriors, són constituïdes preferentment per divises convertibles en el mercat internacional, car les no convertibles només són d'acceptació obligada per als estats que les emeten. Les divises provenen dels efectes obtinguts per la venda de béns o serveis a l'estranger i de les remeses d'emigrants, principalment.
Hotels Units SA (HUSA)
Cadena hotelera amb seu a Barcelona. Els seus orígens es remunten al 1930 quan l'empresari Joan Gaspart prengué el control dels hotels Orient i España, de Barcelona i l'Europa, de Tarragona. El 1935 ja controlava 15 hotels. El grup, sota el nom d'Hotels Lihsa, gaudí d'una forta expansió durant els anys 60 i 70 que culminà el 1978 en associar-se amb Hoteles Grupo i constituir Hotels Units SA. El 1985 el grup Husa era present en 500 establiments, propis o en règim de gerència: hotels, restaurants, discoteques, proveïments a comunitats, etc. Té activitats a l'estranger i constitueix un dels grans grups hotelers de l'estat espanyol.

Port Aventura
Parc temàtic situat als municipis de Vila-seca i Salou (Tarragonès). Té l'origen en l'intent previ d'atreure la instal·lació d'una rèplica de Disneyland a Europa. El 1989 la Generalitat de Catalunya acordà amb l'empresa nord-americana Anheuser-Busch la construcció d'un parc de característiques semblants. En el moment de la seva obertura (maig del 1995), l'accionariat es repartia entre els grups Pearson, la Caixa, Anheuser Busch i Fecsa. El parc ocupa 115 ha i conté cinc zones temàtiques (el Far West, la Polinèsia, el Mèxic maia i colonial, la Xina imperial i la costa mediterrània) els trets típics de les quals hom n'ha reproduït, amb espectacles folklòrics inclosos. Hi ha també atraccions convencionals, com ara les muntanyes russes del Dragon Khan.
Amb el relleu de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona com a impulsora del projecte, la multinacional Anheuser Busch cedí protagonisme en favor de la britànica Pearson, que finalment es retirà en favor dels estudis Universal. Al final del 1999, la Caixa controlava gairebé el 40% del parc temàtic, directament i a través de la seva participada ACESA. El segon accionista era Universal, que, a més, gestiona el centre lúdic i li dóna la seva imatge. Finalment, Anheuser Busch es mantingué amb el 17% de la participació.
Organització financera i bancària. Sistema financer
Conjunt d'institucions que té com a finalitat la canalització de l'estalvi cap a l'acumulació, la transmissió de l'excedent i el finançament, per tant, de les activitats productives, comercials i àdhuc bancàries.
Capital financer

Capital controlat pels bancs i emprat pels empresaris.
Banca

Negoci de custòdia de dipòsits i d'oferta de diners en forma de préstec. L'organització i les funcions de la banca moderna depenen de la figura del crèdit, el qual és factible pel desenvolupament del sistema bancari, que comprèn, d'una banda, un banc central, autoritat monetària que forma part de l'administració de l'estat, encarregat de regular la quantitat de diner en circulació i que actua com a tresoreria de l'estat; de l'altra, inclou un conjunt d'organismes oficials de crèdit, bancs comercials i industrials privats, caixes d'estalvis i altres institucions financeres que obtenen la major part del seu finançament a partir de dipòsits.
Al s XIX les entitats financeres s'estructuraren com a bancs, en el sentit modern d'aquest concepte, i el Banc de Barcelona inicià aquesta trajectòria l'any 1844, com a banc d'emissió. A partir de la segona meitat del s XIX foren creades les societats financeres de crèdit, que participaren en la industrialització, per les mateixes persones que n'eren protagonistes: el Crèdit i Docs de Barcelona (1881), la Societat Catalana General de Crèdit (1856), el Crèdit Mercantil (1864), el Crèdit Balear (1872) i el Banc Hispanocolonial (1876). El 1881, l'any de la "febre d'or", foren creats molts bancs en forma de societats anònimes, constituïts per capitals poc importants, que volien associar-se per prendre part en aquell nou món econòmic que es desvetllava (Banc Sabadell, Banc de Terrassa, Banc de Reus, Banc de Vilanova). Aquest fenomen no tingué una continuïtat immediata. A la fi del s XIX i els primers anys del XX la repatriació de capitals colonials motivà la nova orientació del Banc Hispanocolonial i la creació del Banc de València (1900) com a entitats industrials i comercials alhora. Barcelona esdevingué, mentrestant, el primer mercat de capitals dins l'àmbit de l'estat espanyol. A redós del Casino Mercantil i, després, de l'Associació del Mercat Lliure de Valors, es desenvolupà una banca pròpia, especialitzada en les operacions relacionades amb els títols mobiliaris. Els seus principals representants foren la Societat Anònima Arnús-Garí, la Banca Marsans i la Banca Arnús. Fora de Barcelona, només les comarques amb projecció econòmica exterior crearen bancs de més volada, estretament vinculats a una producció: l'Empordà, el Camp de Tarragona, etc.
Banc
Institució econòmica que pren fons a préstec (dipòsits, obligacions, etc) i que, en certs casos, crea diner per a facilitar fons a qui desitgi un préstec. Com més gran serà la diferència entre ambdós components, més elevats seran els beneficis resultants, producte de la diferència entre el tipus d'interès que hom cobra i el que hom paga. La rendibilitat, però, és en contradicció amb la liquiditat i, per tant, amb la solvència del banc. Els bancs poden ésser classificats segons diversos criteris, però generalment hom accepta com a bàsic, quant als països capitalistes, el criteri que atén a la propietat del capital, a l'àmbit d'actuació i a les funcions específiques. Per la propietat del capital, els bancs poden ésser privats, quan tot el capital és aportat per entitats privades; públics, quan el capital és d'origen estatal o governamental, i mixts, quan l'estat intervé en la composició del capital. Per l'àmbit de llur actuació, hom classifica els bancs en locals, circumscrits a un sol domicili, regionals, difosos en una regió o en bona part d'ella, nacionals, si operen dins un àmbit estatal, i internacionals, si operen en diversos àmbits estatals. Per les funcions que acompleixen, els bancs poden ésser classificats en centrals, comercials de dipòsits, industrials i especialitzats.

Caixa
Establiment financer o administratiu que rep fons en dipòsit, els quals administra o fa rendir.
Caixa d'estalvis
Institució financera de caràcter inicialment no lucratiu destinada a l'administració de dipòsits d'estalvis de primer grau a profit dels imposants (pagant-los més interessos que la banca) i de la comunitat. A diferència de la resta d'intermediaris financers, els beneficis o excedents són destinats a obres benèfiques, culturals, sanitàries i socials en general; els directius han d'ésser representatius dels imposants i de les institucions locals i fer la gestió gratuïtament, i s'han de vincular als projectes privats i públics, tant socials com financers, de la localitat, la comarca, la regió o l'estat on radiquen. Llur funció econòmica bàsica és de fomentar l'estalvi i canalitzar-lo cap a la inversió, evitant la tesaurització. Les inversions, fetes sempre amb les màximes garanties de seguretat, són dirigides principalment a l'empresa petita i mitjana, a l'agricultura, als mateixos impositors (facilitant-los l'accés a la propietat) i a la previsió per a la vellesa. Modernament han intervingut en projectes de moderada rendibilitat però d'interès col·lectiu.
Mont de Pietat
Establiment benèfic que fa préstecs, generalment pignoratius, de béns mobles, amb interès mòdic. Actualment són en decadència i, si han aconseguit de sobreviure, és gràcies al fet que van combinats amb caixes d'estalvi. Als Països Catalans les principals institucions d'aquest tipus foren el Mont de Pietat de Nostra Senyora de l'Esperança, de Barcelona, al s XVIII, i, al s XIX, la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i la seva homònima de València.
Pesseta

Unitat monetària de l'estat espanyol vigent de 1868 al 2002. Dividida en 100 cèntims, fou adoptada el 1868 pel govern provisional a iniciativa del ministre d'hisenda Laureà Figuerola, i establerta pel decret del 19 d'octubre.
Euro
Unitat monetària única de la Unió Europea. Hom adoptà el nom en la reunió del Consell Europeu del 1995, i la seva entrada en vigor, que constituïa la darrera fase de la Unió Econòmica i Monetària continguda en el tractat de Maastricht, tingué lloc l'1 de gener de 1999, i la posada en circulació de les monedes l'1 de gener de 2002. Per tal d'amortir els efectes negatius derivats d'unes economies desiguals, la Unió Europea fixà uns 'criteris de convergència' que establien uns límits quant a inflació, deute i dèficit públics, tipus d'interès i estabilitat monetària, comuns a tots els estats membres i acomplerts, segons declarà el 1998 la Comissió Europea, per onze dels quinze estats. Mentre que Grècia n'incomplia alguns, i no ingressà fins el 2001, Dinamarca, la Gran Bretanya i Suècia decidiren de posposar la seva incorporació a la moneda única, i en el primer d'aquests països el 2000 fou celebrat un referèndum de resultat desfavorable a la seva adopció. L'entrada en vigor de l'euro comportà la desaparició de les monedes oficials als estats on s'introduí, i també la del terme genèric ecu.
Borsa
Mercat organitzat i abstracte, en el qual es reuneixen professionals, de forma periòdica, per tal de realitzar compres i vendes de valors (públics o privats) o productes. És organitzat per l'existència d'una reglamentació i la presència de mitjancers, i és abstracte, per tal com les operacions s'estableixen sense que calgui la presència material de les mercaderies.

Borsa de Barcelona
Als Països Catalans la borsa no nasqué a conseqüència d'una disposició oficial, sinó que sorgí a Barcelona, a la manera saxona, com a òrgan necessari per al compliment d'una funció, i fins a la creació de la borsa oficial es regí pels usos i els costums de la plaça mercantil. Les figures pròpies més característiques del mercat barceloní foren la dobla i el compte d'efectes bancaris, dins la tècnica de liquidacions a terme. El sistema féu crisi al principi de la Primera Guerra Mundial a causa de la caiguda de cotitzacions i la solució donada per a la liquidació del termini, crisi coneguda amb el nom de matança, i que perjudicava sobretot les posicions dels doblistes. El dia 24 d'agost de 1914 es féu la darrera liquidació d'operacions al Casino Mercantil, que romangué tancat a partir d'aquell dia. La reobertura del mercat barceloní tingué lloc pel juliol del 1915, ja amb caràcter de borsa oficial, i els antics corredors de canvi passaren a formar el Col·legi d'Agents de Canvi i Borsa. La nova forma no encaixà entre els antics socis del Casino Mercantil, que s'agruparen en l'Associació del Mercat Lliure de Valors, la qual renovà la vida del Borsí, bé que els associats no podien operar en nom de terceres persones ni superar el nombre de 400. Fins el 1936 foren més importants les transaccions al Borsí que no pas a la borsa oficial. Ambdues institucions foren tancades aquell any amb motiu de la guerra civil espanyola. L'any 1940, en reprendre's la vida financera, no fou autoritzada la reobertura del Borsí, de manera que el mercat barceloní restà totalment emmarcat en la borsa oficial, la qual només era facultada per a operar al comptat. Des de l'any 1961 manté un servei d'estudis i informació; l'any 1964 organitzà un congrés de societats d'inversió i ha format part del grup promotor de l'Institut Espanyol d'Analistes d'Inversions. A més del "Boletín Oficial de Cotización", publica un "Boletín Financiero", de periodicitat trimestral, i unes fitxes mensuals de valoracions. S'ha adaptat bé a la reforma del mercat de valors, iniciada el 1978: mercat a crèdit, societats de contrapartida, noves normes de contractació, introducció de nous actius financers. El 1982 es creà un segon mercat per a petites i mitjanes empreses, amb caràcter no oficial. El nivell de mecanització de les operacions és alt. La contractació efectiva en el mercat de valors representà, el 1983, el 21,08% sobre el total de les borses espanyoles i el 21,98% en el mercat d'actius financers a curt termini. Com la resta de borses espanyoles, la contractació té lloc cinc dies a la setmana.
Entitats bancàries catalanes. Banca Jover
Entitat bancària que té l'origen en els negocis iniciats el 1737 pels mercaders barcelonins Pere Jover i Joan Vidal sota el nom de Joan Vidal i Companyia —més tard Vidal i Companyia— a Valladolid (sucursal tancada el 1918) i Barcelona. La societat disposava el 1760 d'un capital de 23 184 lliures i s'anà dedicant progressivament a la banca; el 1863, en extingir-se la família Vidal, adoptà el nom de Jover i Companyia i establí Alfaro i Companyia Societat en Comandita, transformada posteriorment en Banca Alfaro i cedida a un consorci bancari. A la mort de Josep Jover i Casas (1955), soci principal, la societat es transformà en Banca Jover SA. El 1978 fou venuda al Banco de Santander, i el 1991 al Crédit Lyonnais, que arran de la normativa bancària de la UE el 1998 posà les seves filials de la banca Jover a la venda. Aquest any, l'entitat disposava de 113 oficines, concentrades a Catalunya i a les Balears, i tenia uns recursos propis de 13 900 milions de pessetes i 112 300 milions d'aliens. El 1999 passà a Caja Madrid. Caja Madrid comprà Banca Jover el 1999, entitat que fins aleshores havia estat a mans de Crédit Lyonnais. L'operació serví a Caja Madrid per a incorporar més oficines a la seva xarxa a Catalunya i les Illes.
Banc de Barcelona
Entitat bancària constituïda a Barcelona el 1844. L'ànima del banc fou Manuel Girona i Agrafel. En morir ell (1905), el banc abandonà la política realitzada fins aleshores, molt conservadora, de suport a la indústria i el comerç i es llançà a l'especulació de divises i als negocis fàcils, cosa que coincidí amb la crisi capitalista dels anys 1920-21 i en precipità la fi. La seva liquidació per suspensió de pagaments donà lloc al naixement del Banc Comercial de Barcelona, que intentà, sense aconseguir-ho, de pagar totalment els creditors Fou un banc bàsicament comercial. Emeté paper-moneda fins el 1874, que fou instituït el monopoli emissor del Banco de España. El 1915 absorbí la casa Taberner, Carles Tolrà i Manaut (més coneguda per Caixa Vilumara). El 1920 adquirí la majoria d'accions del Banc de Préstecs i Descomptes, i també absorbí la Societat de Crèdit Mercantil.
Banca Mas Sardà
Entitat bancària constituïda a Barcelona el 1844 per Antoni Vilalta sota el nom de Casa Vilalta i Mas i dedicada inicialment al bescanvi de monedes. Heretada el 1854 pel seu nebot Francesc Mas Sardà, el 1876 era ja coneguda per F.Mas Sardà e hijos; el 1950 prengué la denominació actual. Des dels seus inicis participà en la promoció d'algunes importants empreses de Barcelona (Aguas de Barcelona, Bancotrans, Motor Ibérica, Saba, etc), fet que la decantà a desenvolupar el mercat de valors i a especialitzar-se en el mercat de valors mobiliaris. El 1969 abandonà el caràcter familiar i incorporà nous accionistes, estratègia que li reportà una progressió espectacular (el 1982 disposava de 43 000 milions de pessetes de recursos propis). El 1982 una sèrie de dificultats en determinaren el traspàs del control al Banco de Bilbao. El 1988, dins del procés de fusió del Banco de Vizcaya i el Banco de Bilbao, fou absorbida per Banca Catalana.
Banco Hispanocolonial
Entitat bancària constituïda a Barcelona el 1876 per Antoni López i López i Manuel Girona i Agrafel. La base fou un crèdit de 125 milions de pessetes al tresor de Cuba. La pèrdua de la colònia capgirà totalment el seu objectiu, que orientà llavors preferentment cap al sector industrial. Aquesta activitat el féu promotor i partícip d'empreses com la Companyia General de Tabacs de Filipines (1881), la Sociedad Española de Construcción Naval, la Companyia Transatlàntica, la Societat General d'Aigües de Barcelona, la Companyia de Tramvies de Barcelona, la Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics, la Compañía Telefónica Española i moltes més. El 1905 obtingué de l'ajuntament de Barcelona la concessió del seu servei de tresoreria, i el 1907 el de la realització de la reforma urbanística. El 1934 entrà dins l'òrbita del Banco Central, esdevingué un banc eminentment comercial i creà nombroses sucursals per tot Catalunya. El 1942 absorbí el Banc Comercial de Barcelona i la Banca Marsans, i se situà, al cap de poc temps, com a primer banc català (cinquè dins l'àmbit de l'estat espanyol) per la importància dels dipòsits. El 1950 la junta d'accionistes aprovà l'absorció pel Banco Central.
Banc Sabadell

Entitat bancària constituïda el 1881 per membres del gremi de fabricants i d'altres corporacions patronals de Sabadell, amb un capital inicial de 10 milions de pessetes. Estretament lligat a la indústria tèxtil llanera, entre el 1882 i el 1906 es dedicà a la compra i venda de llana; relacionada amb aquesta activitat funcionà una sucursal a Buenos Aires (1891-94). Defensà els interessos llaners prop del govern, especialment per mitjà de Joan Sallarès i Pla. El seu creixement s'inicià en aprofitar els avantatges de la nova ordenació bancària del 1962. Ha esdevingut un dels bancs més rendibles de l'estat i el primer banc català per la importància dels seus dipòsits: en l'exercici de l'any 2000 el total de recursos gestionats sumava 3,2 bilions de pessetes, el total dels dipòsits de clients, 2 bilions i el total d'inversió, 2,1 bilions; els recursos propis eren de 129 000 milions. La xarxa comprenia 931 oficines a l'estat espanyol (una minoria de les quals corresponia a filials i a entitats participades majoritàriament pel Banc Sabadell), 429 de les quals a Catalunya, 94 a Madrid, 71 al País Valencià, i 26 a les Balears. El nombre d'empleats era de 6 500 i el nombre d'accionistes era d'uns 40 000. Forma un grup bancari amb el 100% de participació de Sabadell Multibanca, amb el 79,8% de Solbank, el 72,4% del Banco de Asturias i el 51% del Banc Sabadell d'Andorra, a més de diverses societats d'assegurances, gestores de fons de pensions, establiments financers de crèdit, etc. El 2000 s'alià amb el Banco Comercial Portuguès, del qual esdevingué el primer accionista, i el 2001 ho feu amb la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, que es convertí en accionista majoritària del banc. L'any 2000 la xarxa internacional disposava de representació en 16 estats. Manté acords específics amb el Baden-Württembergische Bank, la Banca Popolare di Verona, la Banque Nationale du Canada, el Raiffeisen Zentralbank (Àustria) i el Mediterranean Bank Network.
Després de la incorporació de Josep Oliu i Creus com a president del consell d'administració al desembre del 1999, l'entitat preparà la seva sortida a borsa, la qual cosa la portà a constituir un nucli estable d'accionistes que controlen el 23,50% del capital, per tal d'evitar preses de participació hostils per part d'altres bancs. A més de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona com a primer soci, segons un acord a què arribaren ambdues entitats al setembre del 2000, el banc té el Banco Comercial Português com a gran aliat. Amb més de 40 000 accionistes i més de 6 500 empleats, el grup Banc Sabadell té filials com ara el Banco Herrero i actius totals superiors als 21 636 milions d'euros. És el primer banc de Catalunya i el quart d'Espanya. Un dels negocis en què es pensa expandir és el relacionat amb Internet i les noves tecnologies. El 2001 sortí a borsa.
Banc Atlàntic
Entitat bancària constituïda a Barcelona el 1901 sota el nom de Nonell, Rovira i Matas RC; el 1916 canvià la denominació social per la de Nonell Germans RC, i el 1927, per la de Banca Nonell SA. El 1946 esdevenia el Banc Atlàntic SA, sota el control de Joan Claudi Güell i Churruca, el qual el vinculà als països d'Amèrica Llatina, en virtut de la relació que hi mantenia com a president de la Cia. Transatlàntica. El 1961, tres anys després de la seva mort, el banc passà a mans d'un grup presidit per l'industrial català Casimir Molins, el qual inicià una forta expansió geogràfica i de dipòsits. Promogué el 1963 la creació de la Unió Industrial Bancària —Bankunion—, un banc industrial del qual després se separà. El Continental Illinois Bank, de Chicago, hi tingué una participació minoritària, que vengué a RUMASA (1977), la qual, tot i augmentar la participació, mai no arribà a tenir-ne el control total. Amb l'expropiació de RUMASA (1983), totes les accions del banc foren igualment expropiades. El 1984 el banc fou subhastat i adjudicat a un consorci araboespanyol (Arab Banking Corp., Banc Àrab Espanyol i Banco Exterior de España) i el 1985 els antics accionistes foren indemnitzats. Encapçala un grup de set empreses espanyoles i 4 d'estrangeres i té sucursals als EUA, Portugal i a sis països llatinoamericans, entre d'altres. El 1998 disposava de 66 300 milions de pessetes de recursos propis, 80 000 milions d'aliens i 252 oficines per tot l'estat espanyol.
Banc Català Transatlàntic
Entitat bancària fundada el 1904 a Barcelona sota la denominació de Banc Alemany Transatlàntic, com a filial de la Deutsche Veberseeische Bank. El volum de les seves operacions cresqué ràpidament, tant a l'estat espanyol, com a l'Amèrica Llatina. Acabada la Segona Guerra Mundial, els afers a Espanya passaren al Comitè Aliat de Control, que el 1950 vengué tots els seus drets a un grup de capitalistes catalans; el nom de la raó social fou canviat per l'actual, i el capital fou fixat en 25 milions de pessetes. Els alts càrrecs directius foren ocupats en gran part per les mateixes persones, moltes d'elles alemanyes. El 1956 absorbí el Banc Comercial de Terrassa i el 1994 procedí al canvi de nom, amb la denominació actual de Deutsche Bank SAE. El 1997 el passiu era d'un bilió de pessetes, la meitat dels quals corresponien a recursos aliens.
Sindicat de Banquers de Barcelona
Entitat bancària domiciliada a Barcelona i creada amb un capital d'l milió de pessetes l'any 1910 amb el nom de Sindicat de l'Associació de Banquers de Barcelona. Té el seu origen en la creació el 1908 de l'Associació de Banquers de Barcelona, formada pels bancs que no eren sota la denominació de societat anònima, com també de banquers de tipus corresponsal —empreses individuals i familiars de caràcter comarcal— que incloïa entitats de tot Catalunya. El seu objectiu era la defensa de llurs interessos comuns davant els altres bancs —amb més volum, equip humà i organització— o la mateixa Administració. El 1910 l'Associació fundà el Sindicat de l'Associació de Banquers de Barcelona, entitat ja de caràcter mercantil. No obstant això, la seva idiosincràsia es perdé un any després, quan la banca no anònima passà a formar part de l'Associació. Actualment pertany al Monte dei Paschi di Siena (tercer grup bancari italià). El 1991 posseïa uns recursos propis de 6 052 milions i de 64 197 d'aliens, duplicant els del 1988. Té una xarxa de 39 oficines. Fou comprat el 1998 per la Caixa d'Estalvis de València, Castelló i Alacant, que l'acabà d'absorbir totalment el 1999.
Banc de Catalunya
Entitat bancària constituïda a Barcelona l'any 1920 com a continuadora de la societat regular col·lectiva Fàbregas i Recasens. En deu anys esdevingué el primer banc català comercial i industrial gràcies al sentit comercial dels seus fundadors, Evarist Fàbregas i els germans Eduard i Francesc Recasens. Arribà a tenir 64 oficines obertes. Obtingué el control del Banc de Reus i del Banc de Tortosa. L'activitat industrial del banc fou molt important. Participà decisivament en la constitució del Banco Exterior de España, del Banco de Crédito Local, de la Compañía Española de Petróleos, de la CAMPSA i de l'Alena. El 7 de juliol de 1931 presentà la suspensió de pagaments, seguida d'una liquidació desafortunada. Les causes d'aquesta fi foren la topada amb les autoritats de la República, que veien en el banc una empresa molt vinculada a la Dictadura, i un cert distanciament dels principals executius.
Banca Catalana
Entitat bancària sorgida pel març del 1959 de la compra de la Banca Dorca d'Olot per un grup no bancari d'homes de sectors econòmics diversos. L'any 1961 traslladà a Barcelona la central i canvià el nom per l'actual. Els anys seixanta i setanta realitzà una forta expansió a l'empara de la nova llei d'Ordenació bancària, i obrí oficines a Catalunya, les illes Balears i el País Valencià, així com en algunes grans ciutats espanyoles —Madrid, Saragossa, Bilbao, Sant Sebastià—. Absorbí el Banc d'Expansió Comercial (Capellades) el 1971 i, el 1980, el Banc Mercantil de Manresa i el Banc de Barcelona. Aquest mateix any integrà el Banc Industrial de Catalunya amb caràcter de soci majoritari.
A petició del Banco de España es féu càrrec de dos bancs amb dificultats: el Banc de Girona (1975) i el Banc Industrial del Mediterrani (1979). El 1981, Banca Catalana encapçalava el primer grup bancari català amb uns dipòsits de 262 226 milions de pessetes, una xarxa de 352 oficines i 5 256 empleats. Mantenia també posicions de control sobre el Banc d'Alacant i el Banc de Crèdit i Inversions. Era el desè grup bancari de l'estat espanyol. A l'exterior tenia sucursal a Nova York i delegacions a Londres, París i Mèxic. El 1982, en un ambient de crisi bancària, que havia arrossegat diverses entitats financeres catalanes, un fals anunci de suspensió de pagaments provocà una sortida del 38% dels dipòsits. Un primer intent de solució fracassà, en un ambient de moltes connotacions polítiques. El Banco de España nomenà tres administradors al novembre del 1982, els quals anunciaren un fort desequilibri patrimonial, la reducció del capital i, coberta pel Fons de Garantia de Dipòsits al desembre del 1982, una forta ampliació per a revitalitzar l'entitat. El 1983 el grup fou traspassat a un consorci format per tota la gran banca espanyola. El 1984, el Banco de Vizcaya, gestor del grup, es féu càrrec de prop del 89% de les accions de Banca Catalana i del control del Banc Industrial del Mediterrani, Banc de Barcelona i Banc Industrial de Catalunya. El 1988 passà a formar part del grup Banco de Bilbao Vizcaya. L'any 2000, el BBVA dugué a terme l'absorció total de Banca Catalana, eliminant-ne fins i tot els signes externs que s'havien conservat, com ara la mateixa denominació. El 1998, els actius superaven els 700 000 milions de pessetes, amb 86 000 milions de recursos propis. La seva xarxa comprenia 355 oficines repartides entre Catalunya, Balears i Madrid.
L'entitat bancària desaparegué com a marca l'any 2000. El BBVA decidí integrar amb un sol nom tota la seva xarxa d'oficines a Catalunya, unes 370 de les quals eren de Banca Catalana. Al moment de la plena integració, els empleats eren 1 974 i l'actiu del banc superava els 6 010 milions d'euros.
Unió Industrial Bancària
Entitat bancària constituïda a Barcelona el 1963 per a la promoció de societats industrials o agrícoles. El capital inicial de 600 milions de pessetes fou subscrit per uns quatre-cents industrials espanyols, pel Banc Atlàntic i el Banco de Ribagorza i per diversos grups financers estrangers. Fou el banc promotor de les autopistes catalanes —Autopistas Concesionaria Española SA—. Afectat per la crisi financera, el 1982 passà sota el control del Fondo de Garantía de Depósitos para Establecimientos Bancarios, el qual procedí al seu sanejament i venda al Banco Hispano Americano, que el fusionà amb el Banco Urquijo, creant el Banco Urquijo-Unión SA, amb domicili a Madrid.
Banc Català de Crèdit
Entitat bancària domiciliada a Barcelona i constituïda el 1964, amb el nom de Banc Català de Desenvolupament. Creat amb un capital social de 200 milions de pessetes i finançat pel grup català del Banco de Madrid, que tenia una participació del 25% en el capital, el 1980, afectat per la crisi bancària de l'època, fou adjudicat juntament amb el Banco de Madrid, al Banco Español de Crédito, que hi tenia una participació accionària. El 1986 adoptà el nom actual, i el 1994 fou absorbit pel Banco Sanpaolo. Aquest any tenia uns recursos propis de 10 400 milions i 100 000 d'aliens, a més de 102 oficines, 103 de les quals restaven a Catalunya.
El Banco San Paolo adquirí l'entitat durant la segona meitat dels anys noranta i l'absorbí. Posteriorment, en tancà la majoria d'oficines. Al final del 1997, la Caixa d'Estalvis del Mediterrani absorbí el banc italià i tota la seva xarxa a Espanya, de la qual destaquen les oficines a Catalunya i Balears.

Banc Català de Desenvolupament
Nom del Banc Català de Crèdit fins el 1986.
Banc Industrial de Catalunya
Entitat financera constituïda a Barcelona el 1965, acollint-se a la nova figura dels bancs industrials, per 1 727 accionistes que representaven, molt àmpliament, les forces econòmiques catalanes. Banca Catalana, Banc Comercial Transatlàntic, Banc Comtal i Banc Sabadell hi participaren en els seus inicis, però la primera fou l'única institució financera que s'hi mantingué. Vinculada des del 1975 a Banca Catalana, inicià una forta política d'expansió i participà en moltes empreses catalanes i algunes de la resta de l'estat. Arran de la crisi industrial dels anys setanta, el 1980 s'integrà en el grup Banca Catalana i, a conseqüència de la crisi d'aquest, el 1982 passà a dependre, successivament, del Fons de Garantia de Dipòsits, d'un consorci de bancs espanyols i, finalment, del Banco de Vizcaya. El 1997 tenia uns recursos propis de 3 700 milions de pessetes i un actiu de 3 800 milions.
Banc de la Petita i Mitjana Empresa
Entitat bancària domiciliada a Barcelona i constituïda el 1978. El 1997 tenia uns recursos propis de 10 300 milions i més de 100 000 milions d'aliens i disposava de 20 oficines, a Catalunya, el País Valencià i Madrid. El grup financer és compost per set societats de gestió de fons d'inversió, distribució d'accions financeres, lísing i assegurances, entre d'altres.
El banc té uns 7 200 accionistes. El 1999 el seu volum de negoci superà els 4 050 milions d'euros. L'entitat, especialitzada en la gestió de fons d'inversió i altres sistemes de recerca de rendibilitat dels estalvis diferents als comptes i dipòsits bancaris tradicionals destinats als particulars i les petites i mitjanes empreses, segellà el 1997 una aliança estratègica amb l'Agrupació Mútua amb l'objectiu de consolidar un únic grup assegurador financer català. Al final del 1999 tenia uns 91 000 comptes de clients oberts. El passiu de clients arribà als 1 791 milions d'euros durant el mateix exercici.
Caixes d'estalvis catalanes. Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona
Institució creditícia fundada el 1844, a partir d'un projecte presentat el 1839 a la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País i a la Junta de Comerç pel liberal Josep Melcior Prat, a la iniciativa del qual s'afegí l'ajuntament de Barcelona. Primerament tingué el nom de Caixa d'Estalvis de la Província de Barcelona. Per tal com fou la primera caixa catalana, serví de model per a la fundació d'altres, com la de Sabadell i la d'Igualada. El seu caràcter burgès liberal fou substituït, ja al s XIX, pel de la noblesa catalana, que ocupà, durant anys, la majoria de places del consell. Després de l'etapa liberalitzadora de les caixes d'estalvis iniciada l'any 1977, modificà la seva orientació, bàsicament immobiliària, i incrementà la seva presència en el conjunt de l'activitat econòmica amb la creació, el 1980, del Grup de Serveis. El 1990 es fusionà amb la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears per crear la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona.
Caixa d'Estalvis de Sabadell
Institució creditícia, constituïda el 1854, que inicià les seves activitats el 1859. El seu promotor i principal impulsor fou l'industrial llaner Pere Turull i Sallent. El 1941 obrí la primera sucursal a Montcada i Reixac. Des d'aleshores la seva expansió geogràfica ha estat continuada. La seva activitat es concentra sobretot a la Catalunya central, i és a Barcelona des del 1974. Al marge de la seva obra social i cultural, cal destacar el seu paper de finançadora del procés industrial de la ciutat i de tota la comarca. A partir de la segona meitat dels anys noranta començà a posar en marxa projectes de banca a distància i, posteriorment, altres innovacions tecnològiques. El 1999 el volum de negoci arribà a 3 299 milions d'euros, i els recursos de clients, a 2 736 milions, als quals cal afegir els patrimonis en fons d'inversió i altres productes fora de balanç. Al final del mateix any tenia una plantilla de 1 198 treballadors i 217 oficines, a més de 282 caixers automàtics i 4 811 terminals de punt de venda.
Caixa d'Estalvis Laietana
Entitat financera domiciliada a Mataró i fundada el 1863. El balanç de situació a finals de 1991 presentava unes reserves de 7 385 milions de pessetes i uns recursos crediticis de 121 830. De l'estructura del passiu destaca el fort pes dels dipòsits a termini, superior a la mitjana dels bancs catalans. Disposa d'una xarxa d'un centenar d'oficines. L'entitat arribà als 1 833 milions d'euros de recursos de clients a la meitat del 2000. A més de la seva comarca natural, el Maresme, l'entitat s'ha expandit per altres àrees de Catalunya i fins i tot és present a Madrid.
Caixa d'Estalvis de Terrassa
Entitat financera domiciliada a Terrassa i fundada per iniciativa ciutadana, el 1877. El balanç de situació a finals de 1991 presentava unes reserves de 7 642 milions de pessetes i uns recursos crediticis de 157 378 milions. L'estructura del seu passiu és totalment en línia amb la de la mitjana de les caixes catalanes, i en la de l'actiu destaca la forta inversió creditícia i de descompte comercial i l'alta productivitat de la seva cartera d'actiu. La millora de la tecnologia i l'expansió són uns dels objectius d'aquesta entitat, que disposa d'una xarxa de 130 oficines, de les quals la meitat són fora del seu sector territorial històric. L'entitat tancà l'exercici del 1999 amb 2 697 milions d'euros de recursos de clients administrats. Les inversions creditícies durant el mateix període foren de 1 963 milions d'euros. Té més de 200 oficines a tot Catalunya.
Caixa d'Estalvis de Manlleu
Entitat financera domiciliada a Manlleu i fundada el 19 de juliol de 1896 amb l'ajuda d'homes de negocis de la ciutat i amb la col·laboració del bisbe de Vic, Josep Morgades i Gili. El balanç del 1991 presentava unes reserves de 2 473 milions de pessetes i uns recursos crediticis de 57 951 milions. La seva estructura, tant d'actiu com de passiu, és normalitzada d'acord amb les altres Caixes de Catalunya, amb un fort creixement del crèdit i darrerament amb una gran productivitat en la seva cartera d'actiu. L'entitat, la més petita de les catalanes, ultrapassà el seu àmbit comarcal d'Osona i s'expandí al Vallès, el Barcelonès, el Bages i fins i tot a Madrid, on té una oficina. L'any 2000 disposava en total de 74 oficines. El volum de crèdits ascendí el 1998 a 452,5 milions d'euros, i els dipòsits de clients, a 734 milions, als quals s'han d'afegir 135 milions més corresponents a fons d'inversió i de pensions.
Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears

Institució creditícia fundada el 1904 a Barcelona. A iniciativa de les set agrupacions patronals més importants, es proposà crear una caixa de retir per als obrers. En fou el primer president Lluís Ferrer-Vidal i Soler, i el primer director Francesc Moragas (1904-35), el qual rebé, l'assessorament d'Enric Prat de la Riba. Del 1910 al 1939 representà l'Instituto Nacional de Previsión al Principat i a les Balears. Els homenatges a la vellesa (iniciats el 1915 i internacionalitzats el 1928 a través del Congrés d'Assistència Pública i Privada) i les institucions de la caixa, com l'Institut de la Dona que Treballa (1920, actual Institut de Santa Madrona), el Patronat de Catalunya per a la Lluita contra la Tuberculosi (1921) o les cases de cultura i biblioteques (iniciades el 1923), li donaren una imatge d'empresa d'interès general. Del 1915 al 1939 s'hi fusionaren 29 caixes menors. Des del 1931 col·laborà en importants operacions de crèdit amb la Generalitat. Amb el franquisme, el seu director fou destituït i depurat, i fou nomenat un comissari, convertit després en director general. Tot i les pèrdues, mantingué el primer lloc entre les caixes catalanes. Amb una nova direcció, el 1976 reprengué el seu esperit d'iniciativa, sota un model d'entitat financera. Algunes mesures liberalitzadores li permeteren d'expandir-se fora del Principat i de les Illes. El 1979 absorbí la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Lleida i el 1990 es fusionà amb la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona per crear la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona.
Caixa d'Estalvis del Penedès
Entitat financera domiciliada a Vilafranca del Penedès i fundada el 1913. El balanç del 1991 presentava unes reserves de 18 312 milions de pessetes i uns recursos crediticis de 308 181 milions, que la converteixen en la tercera caixa d'estalvis de Catalunya per aquest concepte. L'estructura dels recursos crediticis és similar a la de la mitjana de les caixes catalanes, amb un pes menor de les cessions temporals de deute públic i una major importància dels dipòsits a termini, amb un cert pes del capital d'emprèstits. Presenta una bona activitat creditícia i disposa d'una xarxa d'unes 260 oficines, amb una forta expansió els darrers anys. L'entitat tancà l'exercici del 1999 amb 1 758 empleats i una xarxa de 493 caixers automàtics i 456 oficines. Els recursos totals gestionats foren durant el mateix període de 4 713,8 milions d'euros. El volum d'inversió creditícia arribà als 3 291 milions d'euros.
Caixa d'Estalvis de Catalunya
Institució creditícia, fundada el 1926 per la diputació de Barcelona sota la denominació de Caixa d'Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona. El seu àmbit inicial era la província. Per acord del Consell d'Economia de la Generalitat republicana augmentà la seva jurisdicció a tot Catalunya, amb el nom de Caixa d'Estalvis de la Generalitat. El 1939 recuperà la seva antiga denominació, que es convertí en l'actual el 1978. El seu creixement ha estat sostingut, aprofitant les possibilitats d'obertura de noves oficines. Des del 1990 és la segona caixa de Catalunya i dels Països Catalans.
Caixa d'Estalvis de Girona
Entitat financera creada el 1940 per la Diputació i domiciliada a Girona. El 1991 disposava d'unes reserves de 5 984 milions i d'uns recursos crediticis de 136 344, balanç força ajustat, quant a la seva estructura, al de la mitjana de les caixes catalanes, amb un cert desplaçament dels comptes corrents cap als comptes d'estalvi. Cal destacar també el pes del sector no resident (gairebé un 5% dels seus recursos crediticis total). Disposa de més d'un centenar d'oficines situades bàsicament a les comarques que envolten Girona. El 1999, l'entitat gironina disposà de més de 2 111 milions d'euros de dipòsits de clients i la inversió creditícia superà els 1 502 milions d'euros.
Caixa d'Estalvis de Tarragona
Entitat financera domiciliada a Tarragona i creada per la Diputació l'any 1952. El balanç de situació a finals de 1991 presentava unes reserves de 12 783 milions de pessetes i uns recursos crediticis de 219 897. En l'estructura del passiu destaca el major pes del sector públic i en la de l'actiu la forta inversió creditícia, amb un especial augment també de la dedicada al sector públic. Disposa d'una xarxa d'unes 200 oficines. L'entitat liderada per la diputació de Tarragona arribà a mitjan 2000 a 2 584 milions d'euros de recursos de clients i més de 1 803 milions d'euros en crèdits.
Caixa d'Estalvis de Manresa
Entitat financera domiciliada a Manresa i constituïda el 1965. El balanç del 1991 presentava unes reserves de 5 994 milions de pessetes i uns recursos crediticis de 112 933 milions. La seva estructura, tant d'actiu com de passiu, és dins la mitjana de les caixes catalanes. Disposa d'un centenar d'oficines que tenen una clara vocació comarcal. L'entitat ha consolidat la celebració d'unes jornades sobre l'economia de la Catalunya central, que començaren el 1996. Durant el primer trimestre del 2000, els recursos de clients se situaren en 1 814 milions d'euros. La inversió creditícia fou de 981 milions d'euros durant el mateix període. L'entitat del Bages està consolidada com a novena caixa catalana per recursos de clients i com una de les més potents en la comercialització de fons d'inversió.
Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona
Institució creditícia creada l'any 1990 a Barcelona arran de la fusió de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears amb la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. Al moment de la fusió, la nova institució era la segona entitat d'estalvis d'Europa pel volum de recursos aliens i la primera entitat del sistema financer d'Espanya. Fins el 1999 Joan Antoni Samaranch i Josep Vilarasau foren, respectivament, president i director general de l'entitat. Aquest any, J.Vilarasau substituí en el càrrec J.A.Samaranch, mentre que Isidre Fainé i Antoni Brufeu foren designats per a compartir la direcció general. Des de la seva fundació, l'entitat ha dut a terme una estratègia d'expansió gradual i de diversificació, tant a l'interior de l'estat espanyol com en l'àmbit internacional. Entre les operacions més significatives cal destacar la participació majoritària a Gas Natural SDG (1991), la creació d'un holding de serveis amb la companyia Lyonnais des Eaux (1991), la participació a les companyies Repsol i Telefónica (1995-96), l'entrada a l'accionariat del Deutsche Bank (1999) i del Banc Sabadell (2000). A Catalunya, té una important participació en sectors molt diversos i de gran transcendència. L'entitat ha consolidat en aquests darrers anys la seva posició capdavantera en el panorama financer espanyol i europeu. Al final del 1996 tenia més de 7 bilions de pessetes en recursos de creditors i era la primera caixa europea en dipòsits de clients i la tercera en actius. Posseeix 3 054 oficines, de les quals 1 833 són a Catalunya i les Illes. La política d'inversions empresarials que començà al principi de la dècada dels vuitanta ha fet que les seves participacions empresarials superin els 514 000 milions de pessetes, amb una cartera molt equilibrada, que inclou participacions en les empreses públiques privatitzades, com Telefónica o Repsol, i en altres, com Port Aventura. L'entitat és accionista de referència d'algunes de les principals grans companyies espanyoles, la qual cosa la portà a crear un holding amb totes les seves participacions, que sumen un valor de mercat de més de 18 000 milions d'euros. A més, és un dels principals accionistes del Deutsche Bank, el segon més gran del món i el primer d'Europa, i també del grup Suez Lyonnaise des Eaux. Al mateix temps, ocupa una posició de lideratge en el mercat de les assegurances de vida mitjançant la societat Caifor, a mitges amb el grup financer belgaholandès Fortis. Al gener del 1999, Josep Vilarasau i Salat, director general des del 1976, fou nomenat president en substitució de Joan Antoni Samaranch. Al mateix temps, Isidre Fainé esdevingué director general de l'entitat, i Antoni Brufau, també president de Gas Natural, director general del grup industrial. El 1999, la Caixa gestionà més de 73 000 milions d'euros de recursos de clients, inclosos el patrimoni de fons d'inversió i altres no inclosos en el balanç, i el volum de crèdits ascendí a 42 071 milions d'euros. El grup, la Caixa i les seves filials, tenia, el 31 de desembre de 1999, 4 329 oficines (4 000 de l'entitat matriu) i 20 465 empleats. El 1999 l'entitat destinà 151 milions d'euros a obra social. És, de molt, la caixa més gran de Catalunya i d'Espanya, i una de les més importants del món.
Altres entitats bancàries a l'Estat espanyol. Banco de España
Organisme financer oficial i banc central de l'estat espanyol. La seu és a Madrid. Fins el 1782 hom no aconseguí la fundació d'un banc oficial, el Banco de San Carlos, decretada per Carles III. La inflació produïda per les guerres de 1793 a 1814 dugué la institució gairebé a la fallida. El 1829 fou substituït pel Banco Español de San Fernando, que acabà en una situació semblant a la del seu antecessor. La fusió amb el Banco de Isabel II (fundat l'any 1844 per José de Salamanca) originà el Nuevo Banco Español de San Fernando, en el qual l'estat incrementà el control atorgant-se el nomenament del governador i de dos sots-governadors, i li concedí el privilegi de l'emissió de bitllets per a tot l'estat. El 1856 rebé la denominació actual. El 1874 li fou atorgat el monopoli de l'emissió de bitllets per un període de 30 anys. A conseqüència d'aquesta mesura absorbí onze dels quinze bancs que fins aleshores detenien, juntament amb ell, el privilegi d'emissió. Amb la reforma del 1898, fins el 1914 gaudí de més independència i el 1921, amb la llei d'ordenació bancària li foren assignades funcions de banc central: inspecció de la banca privada, tipus d'interès preferent per a les operacions de redescompte amb altres bancs i regulació de la política de canvi amb l'exterior. Tanmateix, la insuficiència d'ingressos del tresor públic el convertí novament en una font per al finançament de les despeses estatals, sobretot mitjançant títols del deute públic, cosa que impedí l'existència efectiva d'una veritable política monetària fins a la llei de reforma bancària del 1962, per la qual esdevingué la columna vertebral del sistema financer de l'estat espanyol. Des d'aleshores, estatitzat i convertit en organisme públic autònom, dependent del ministeri de finances, detingué les funcions següents: assessorament i execució de la política monetària i creditícia, emissió de bitllets de curs legal, finançament a curt termini del sector públic i el servei de tresoreria de l'estat, manteniment d'un compte de l'IREM com a contrapartida, en pessetes, de la reserva de divises; control i inspecció de la banca privada (actuant com a banc de bancs), i operacions de mercat obert i operacions en el sector privat, en el cas d'emissió d'interessos públics. En 1985-92 tingué un paper cabdal en la integració econòmica de l'estat espanyol a les Comunitats Europees, especialment en la contenció de la inflació, la liberalització i modernització del sistema financer i la integració (1989) de la pesseta en el Sistema Monetari Europeu. La llei d'autonomia del 1994, resultat del tractat de Maastricht, reconeix la independència de l'entitat i estableix les seves competències en les polítiques monetària i de canvi, la supervisió de la banca privada i el manteniment de l'estabilitat del sistema financer, l'emissió de bitllets i monedes de curs legal i la tresoreria, el finançament i l'assessorament del govern. L'entrada en vigor de la unió monetària (1999) comporta la integració del Banco de España en el Sistema Europeu de Bancs Centrals sota l'autoritat del Banc Central Europeu. Els òrgans rectors del Banco Central s'estructuren en quatre nivells: el governador, el sots-governador, el consell de govern i la comissió executiva. Amb l'entrada en vigor de la tercera fase de la Unió Econòmica i Monetària a partir de l'1 de gener de l'any 1999, el Banco de España, com la resta de banques centrals integrades a la zona de l'euro, cedí la seva autonomia sobre política monetària al Banc Central Europeu. L'institut emissor conserva el control i la supervisió de l'activitat bancària.
Banco de Bilbao
Entitat bancària constituïda a Bilbao l'any 1857 i que tingué, fins el 1874, funcions de banc comercial i de banc emissor. Promoguda per la junta de comerç de Bilbao, amb la finalitat de donar suport a les empreses basques (siderometal·lúrgia, transport marítim i ferroviari), la primera sucursal fou la de París (1902). El 1963 creà el Banco Industrial de Bilbao, el 1970 absorbí quatre bancs vinculats: el Castellano, l'Asturiano de Industria y Comercio, el de la Coruña i el d'Irún, i el 1979 absorbí el Banco de Huesca, amb seu a Barcelona. La crisi bancària li donà l'oportunitat d'adquirir alguns bancs afectats, entre els quals tres del grup RUMASA, un del País Valencià —Banc de Promoció de Negocis— i un del Principat —Banca Mas Sardà—. Pertangué també al grup el Banco de Comercio. A Andorra té el Banc Internacional i la Banca Móra. L'oficina de Barcelona s'obrí el 1920. El 1988 es fusionà amb el Banco de Vizcaya per a formar el Banco de Bilbao Vizcaya.

Banco de Santander
Entitat bancària constituïda el 1857 a Santander i reconstituïda el 1875 amb el mateix nom, en passar l'anterior societat a ésser integrada pel Banco de España i perdre el privilegi d'emissió. Es mantingué com a entitat local fins després de la Guerra Civil Espanyola, en què començà una forta expansió de la mà de la família Botín, que ha ocupat des d'aleshores els primers càrrecs executius de l'entitat. La base del seu creixement fou la d'un banc comercial, però prenent al mateix temps participacions en empreses industrials i de serveis. El banc obrí la primera oficina a Barcelona el 1951 i creà una àmplia xarxa d'agències urbanes per tot Catalunya, on també absorbí el Banc de Mataró (1967), el Banc de Foment de Girona (1967), la Banca Industrial de Barcelona (1970) i la Banca Jover (1978); a més, controlà i traspassà el Banc Soler i Torra (1964) i el 1984 li fou adjudicat el Banc Comercial de Catalunya, pertanyent a RUMASA. El Banc té una forta projecció internacional, a través de filials i participades, majoritàriament a Europa i a l'Amèrica Llatina (sucursals a 9 països diferents i 18 bancs filials a 16 països). El 1997 els recursos propis eren de 525 000 milions de pessetes i els aliens, de 6 bilions. El grup Santander és format per 13 entitats més, entre les quals destaquen Bankinter —el seu banc industrial—, Banesto, adquirit el 1994, i Open Bank, entitat financera que creà l'any 1995 i que opera sense sucursals a través del telèfon i per mitjà d'Internet. Les principals empreses del grup que operen en territori espanyol són el Banco de Albacete, Banco de Desarrollo Económico Español, S.A., Banco de Vitoria, S.A. i Banco General, S.A. El 1998 tenia una participació del 9,51% en el Royal Bank of Scotland i del 7,11% en l'Istituto Bancario San Paolo di Torino. Dins de les principals empreses del grup hi ha 16 empreses financeres, repartides en 10 països diferents, i 15 empreses consultores i gestores d'actius repartides en 6 països americans. El 1998 l'actiu consolidat del grup era de 26,6 bilions de pessetes. L'any 2000 es fusionà amb el Banco Central Hispano i creà el grup bancari Banco Santander Hispano (BSCH).

Banco Urquijo
Entitat bancària sorgida a Madrid el 1870 sota la denominació d'Urquijo, Ortueta y Arenzana. El 1918 adoptà el nom actual. El 1919 fou fundat el Banc Urquijo Català, el qual invertí en indústries diverses (La Maquinista Terrestre i Marítima, Catalana de Gas i Electricitat i Hidroelèctrica de Catalunya), que desaparegué el 1942 a conseqüència d'un pacte entre l'Hispano Americano i l'Urquijo. El 1965 obrí sucursal a Barcelona amb un servei d'estudis dirigit per Ramon Trias i Fargas. Participà en l'establiment d'importants indústries a Catalunya, com ara SEAT i Gas Natural SA, i fou el primer banc industrial de l'estat espanyol. Greument afectat per la crisi bancària, el 1982 passà a ésser controlat pel Banco Hispano Americano, el qual el fusionà amb Bankunion i constituí el Banco Urquijo-Unión. El 1988 passà a estar sota el control de la Banca March. El 1997 el seu actiu era de 450 000 milions de pessetes, els recursos aliens de 360 000 i els propis de 35 000.

Banco Hipotecario de España
Entitat oficial de crèdit a termini llarg i mitjà fundada el 1872 a Madrid, promulgada per la Banque de Paris et des Pays-Bas. Dedicat al préstec hipotecari sobre immobles, el 1923 fou controlat totalment per accionistes espanyols. Estatitzat el 1962, depengué de l'Instituto de Crédito a Medio y Largo Plazo, i després de l'Instituto de Crédito Oficial [ICO]. El 1982 absorbí el Banco de Crédito a la Construcción. El 1996, l'actiu era d'1,8 bilions de pessetes i els crèdits sobre clients, en la seva majoria hipoteques sobre immobles, eren d'1,6 bilions.
Banc de Crèdit Balear
Entitat bancària fundada el 1872, amb la denominació de Crèdit Balear, amb un capital de 5 000 000 de pessetes, aviat situada al primer lloc de la banca mallorquina. Intervingué en la creació d'importants empreses mallorquines i arribà a un respectable volum d'operacions. El 1934 presentà suspensió de pagaments. La intervenció del Banco de España fou decisiva per a trobar un ràpid acord amb els creditors. Un grup de quatre bancs aportà els diners necessaris en forma de capital i de préstec, i una nova junta de govern inicià una etapa de gran austeritat; de manera que el 1945 havia superat la crisi. A partir del 1960, a la fi de la tutela del Banco de España, el banc inicià una expansió extraordinària vinculada amb la seva connexió amb el grup del Banco Popular Español (62,8% de participació el 1997), estengué la xarxa de sucursals, la més nombrosa de les Illes, i assolí una situació econòmica molt sòlida. El 1998 els recursos propis eren de 128 000 milions de pessetes i el volum dels dipòsits de 95 000 milions de pessetes.

Banco Hispano Americano
Entitat bancària fundada a Madrid el 1900 per A. Basagoiti amb capitals repatriats de Cuba, Mèxic i Puerto Rico, per tal de fomentar els intercanvis entre Espanya i l'Amèrica Llatina. El 1913 féu suspensió de pagaments a conseqüència del pànic creat per la revolució mexicana. Fou el primer banc espanyol que posà en pràctica el model comercial de banca i captació de comptes corrents, descompte comercial i xarxa important d'oficines. En el Pacto de las Jarillas (1944) amb el Banco Urquijo, l'intercanvi d'accions accentuava el caràcter comercial i industrial, de l'un i l'altre respectivament. Absorbí també les filials del Banco Urquijo Catalán. El 1982, a petició del Banco de España, assumí la gestió del Banco Urquijo i de Bankunion, dels quals promogué la fusió, que donà lloc al Banco Urquijo-Unión. En dificultats des del 1985, el 1991 fou absorbit pel Banco Central. La nova entitat adoptà el nom de Banco Central Hispano.

Banc de València
Entitat bancària fundada l'any 1900 pel financer asturià Tartiere amb una finalitat especulativa. El 1927 un grup financer valencià —Casanova, Villalonga, Noguera— l'adquirí i l'impulsà. Així restà format un nucli valencianista a l'estil de la Lliga, que, amb altres valencians, com Reig i Pizcueta, vertebrà el Banco Central. Els anys trenta el Banc de València fou el primer de la cambra de compensació valenciana. El 1943 formà part del Consorcio Bancor amb el Banco Central, el Banco de Crédito, el Banco de Zaragoza i el Banc Hispanocolonial, desfet quan el primer absorbí aquest darrer. Malgrat que el Banc de València restà com un element del grup del Banco Central, connectà, com ja ho havia fet, amb grans empreses vinculades al País Valencià. En promulgar-se la llei bancària del 1962, rebé més autonomia dins el grup del Banco Central i obrí moltes sucursals. El 1984, a conseqüència d'una situació financera delicada, el Banco Central, que tenia el 40% de les accions, en reprengué el control directe. El 1997, els dipòsits eren de 350 000 milions de pessetes i els recursos propis, de 44 000 milions. Les més de 230 oficines es concentraven majoritàriament al País Valencià.
Banco de Vizcaya
Entitat bancària constituïda el 1901 a Bilbao. Inicialment de caràcter industrial clar —Altos Hornos de Vizcaya, Iberduero, etc—, posteriorment obrí sucursals per tot Espanya i es convertí en un banc mixt. A Catalunya entrà el 1920 per absorció dels negocis del London Country Westminster and Parr's Foreign Bank a Barcelona. El 1968 absorbí la Banca Vilella, de Reus. El 1984 comprà les accions de Banca Catalana en mans del consorci bancari del qual formava part, que se les havia adjudicades procedents del Fons de Garantia de Dipòsits. Amb Banca Catalana adquirí el control del Banc Industrial de Catalunya, Banc Industrial del Mediterrani i Banc de Barcelona. Absorbí també altres entitats afectades per la crisi bancària. El 1988 es fusionà amb el Banco de Bilbao per formar el Banco de Bilbao Vizcaya.
Banco Español de Crédito (BANESTO)
Entitat bancària fundada el 1902 a Madrid, com a continuadora del Crédito Mobiliario Español, de capital francès, i vinculada a la Banque de Paris et des Pays-Bas fins a la guerra europea, que les accions passaren a mans espanyoles. Alhora que absorbia el Banc Comercial de València (1928) i la sucursal barcelonina del Banco di Roma (1930), anava desenvolupant empreses industrials, ferroviàries, asseguradores, etc. En 1942-60, s'expandí als Països Catalans mitjançant l'absorció d'un gran nombre de petites i mitjanes entitats autòctones, política que aplicà també a la resta de l'estat. El 1963 creà el seu banc industrial (Banco de Desarrollo Económico Español, BANDESCO). El 1978 absorbí el Banc Coca, el 1979 agafà el control del Banco de Madrid i del seu filial, el Banc Català de Desenvolupament. Posteriorment es féu càrrec d'alguns bancs afectats per la crisi i comprats al Fons de Garantia. El 1993, en virtual fallida, fou intervingut pel Banc d'Espanya; el 1994 fou adquirit pel Banco de Santander. El 1997 tenia 4,4 bilions de pessetes en dipòsits de clients i 2 800 milions de recursos propis.
Caja Postal de Ahorros
Entitat de dret públic creada el 1909 que actua com a organisme autònom financer dependent del Ministeri de Transports, Turisme i Comunicacions. Els seus serveis i les condicions en què opera coincideixen amb les de la resta de caixes d'estalvi integrades dins la CECA (Confederación Española de Cajas de Ahorro), bé que els seus excedents es distribueixen a parts iguals entre el Tresor Públic i el fons de reserva de l'organisme, destinat a activitats de caràcter públic i social. El 1992 es convertí en societat anònima i integrada en el grup Argentaria, Corporación Bancaria de España.

Banco Central Hispano
Entitat bancària constituïda a Madrid l'any 1919, amb el nom de Banco Central. Entre el 1947 i el 1978 absorbí un total de 21 bancs locals i regionals. El 1991 es fusionà amb el Banco Hispano Americano i la nova entitat adoptà el nom actual. El 1998 el grup comprenia set bancs filials i vinculats, cinc dels quals són fora de l'estat espanyol —Canadà, Estats Units, Bèlgica, Puerto Rico i Panamà—, i era representat amb sucursals a onze països més. Controla, a més, onze societats repartides entre el sector econòmic i el financer i d'assegurances. Aquest any l'actiu era de 7,6 bilions de pessetes, amb cinc bilions i mig de recursos aliens i un total de 2 574 oficines. El grup consolidat disposa d'un actiu de 12,3 bilions i de 7,2 bilions en recursos aliens. El 1999 es fusionà amb el Banco de Santander per a donar lloc al grup Banco Santander Central Hispano (BSCH).
Banco Central
Nom del Banco Central Hispano abans d'absorbir el Banco Hispano Americano.
Banco de Crédito Industrial
Entitat oficial de crèdit a llarg termini i a termini mitjà constituïda l'any 1920 a Madrid. Concedeix préstecs per a noves indústries o per a l'ampliació de les existents. Reformat el 1927 i el 1941, operà fins a la seva estatització (1962) amb aportacions del tresor i l'emissió de cèdules. Des d'aleshores depèn de l'Instituto de Crédito Oficial [ICO].
Banco de Crédito Local
Entitat oficial de crèdit a llarg termini i a termini mitjà creada a Madrid el 1925 per facilitar crèdits a les corporacions locals. Era constituït per un grup financer encapçalat pel Banc de Catalunya, que guanyà el concurs convocat pel govern. Fou reorganitzat el 1941 i el 1962 (que fou estatitzat). Fins a la llei de reforma bancària del 1962 el banc havia estat finançat amb l'emissió de cèdules de crèdit local. Depèn de l'Instituto de Crédito Oficial [ICO]. El 1996, els crèdits a clients sumaven 1,4 bilions, i disposava de 14 oficines, un actiu d'1,5 bilions de pessetes, uns recursos propis de 44 000 milions i 170 000 milions de recursos aliens.
Banco Popular Español
Entitat bancària de caràcter cooperatiu fundada a Madrid el 1926 amb el nom de Banco Popular de los Previsores del Porvenir. El 1947 canvià el nom per l'actual. S'expandí des dels anys quaranta, amb el suport inicial del Banco Central, mitjançant l'obertura d'un gran nombre d'oficines i el control dels bancs regionals. És l'únic dels grans bancs espanyols que ha defugit la compra o adjudicació d'altres bancs procedents del Fons de Garantia a conseqüència de la crisi bancària. El 1997 l'actiu de l'entitat era de 2 bilions de pessetes, 1,7 bilions en dipòsits de clients i uns recursos propis de 230 miliards. Aquest mateix any el grup Banco Popular era integrat pel Banco de Andalucía, el Banco de Castilla, el Banc de Crédit Balear, el Banco de Galicia, Banco Vasconia i el Banco Popular Hipotecario, amb un actiu de 3,5 bilions de pessetes, 2,6 bilions de dipòsits de clients i uns recursos propis de 271 900 milions.
Banco Exterior de España
Entitat bancària paraestatal constituïda a Madrid per decret el 1928 i adjudicada a la Sociedad Anónima de Crédito Nacional Peninsular y Americano, amb l'objecte de fomentar el comerç exterior d'Espanya i les relacions econòmiques amb altres estats. La societat adjudicatària era encapçalada pel Banc de Catalunya, acompanyat pel Banco Central, l'Hispanocolonial, la Banca Marsans i Arnús-Garí. El 1940 l'INI n'inicià la privatització, però el 1962 s'invertí aquesta política i les accions passaren a l'Instituto de Crédito Oficial [ICO]. El 1981 absorbí el Banco Rural y Mediterráneo i, posteriorment, alguns altres bancs, afectats per la crisi bancària. El grup inclou, a més del mateix banc, el Banco de Negocios Argentaria, el Banc d'Alacant, el Banco Directo i societats financeres i filials, oficines de representació i la societat Fomento de Comercio Exterior (Focoex). El 1996, el 99,24% del seu capital era de la Corporación Bancaria de España, l'actiu del grup era de 5,4 bilions de pessetes i els recursos de clients eren de 2 bilions de pessetes.
Confederación Española de Cajas de Ahorros
Organisme creat el 1928 i domiciliat a Madrid que agrupa totes les caixes d'estalvi en l'àmbit de l'estat espanyol, excepte la Caja Postal. Finançat amb aportacions de les 54 caixes que representa actualment tant a l'interior com a l'exterior, realitza dins del grup funcions de coordinació, informació i assessorament, a més d'activitats creditícies i compensadores. D'altra banda, la CECA funciona com una entitat financera més, i realitza operacions actives i passives amb el públic en general. Els actius de les entitats associades arribaren el 1999 a 266 849 milions d'euros, i la seva inversió creditícia, a 199 536 milions d'euros. Les caixes integrades a l'organització sumaven 23 381 caixers automàtics al final del 1999 i 98 372 empleats. El mateix any, quan les entitats associades eren 48 després dels processos de fusions dels darrers anys, les caixes adherides sumaren 835,8 milions d'euros destinats a obra social, un dels objectius fundacionals de les entitats d'estalvis. Com la resta del sector financer, la CECA prepara una oferta de serveis per Internet a la qual es podran afegir totes les entitats, però que beneficiarà especialment les més petites, que tenen més dificultats per a dur a terme projectes tecnològics d'elevada inversió.
Banca March SA
Entitat bancària constituïda a Palma de Mallorca l'any 1946 com a successora de la Banca March, fundada per Joan March i Ordinas i establerta el 1926. És l'instrument financer de la família March, que el controla, al costat de la seva cartera de valors industrials —Uralita, Cementos Alba, Epyr, Simago, etc—. Tingué un fort creixement durant els anys seixanta i setanta, en què obrí oficines a la Península Ibèrica. El 1980 s'adjudicà el Banco de Asturias per compra al Fondo de Garantía de Depósitos, i el 1983 el Banc de Girona, del Grup Banca Catalana, amb la mateixa procedència. A la primeria del 1985 arribà a un acord amb el National Westminster, primer grup bancari britànic: es constituí el Banc Natwest March prenent com a base el Banc de Girona, al qual la Banca March aportà les sucursals d'aquest banc, les de la March a la Península Ibèrica i 30 oficines que eren del Banc Comercial de Catalunya, comprades al Banco de Santander. National Westminster i March tenen el 50% cadascun del nou banc i la March es manté només amb les oficines de les Illes. La Banca March té majoria absoluta del Banc of Virginia en aquest estat americà i és l'accionista principal de la Corporación Financiera Alba. El 1988 comprà al Banco Hispano Americano el 96% del capital del Banco Urquijo. El 1998 mantenia 141 oficines, la gran majoria a les Balears, i els recursos propis eren de 43 300 milions de pessetes i els aliens de 300 000 milions.
Banco de Crédito a la Construcción
Entitat oficial de crèdit a llarg termini i a termini mitjà constituïda a Madrid el 1962, successora de l'Instituto de Crédito para la Reconstrucción Nacional, creat el 1939 per finançar la reparació dels danys materials de la guerra. Obtenia els recursos financers de l'emissió de cèdules i de les consignacions fetes a favor seu dins el pressupost. El 1982 fou absorbit pel Banco Hipotecario de España.
Banco de Crédito Agrícola
Entitat oficial de crèdit a llarg i mitjà termini creada a Madrid el 1964 com a continuadora del Servicio Nacional de Crédito Agrícola, fundat l'any 1925. Fins el 1962 el Servicio actuà amb diners de la banca privada i de les caixes d'estalvi, i tenia per objecte concedir préstecs per a inversions al camp. La llei bancària del 1962 el féu dependre de l'Instituto Nacional de Crédito a Medio y Largo Plazo. El 1964 restà subordinat al ministeri de finances, a través de l'Instituto de Crédito Oficial [ICO], i el 1995 fou absorbit per Caja Postal.
Banc de Promoció de Negocis
Primer banc industrial creat al País Valencià (1973). La seu era a València. Intervingut pel Banco de España el 1980 arran de l'apreciació de pèrdues importants, el 1981 el Fons de Garantia adjudicà les accions en subhasta al Banco de Bilbao, que l'incorporà al seu grup. El 1997 l'actiu sumava 5 600 milions de pessetes.
Corporación Bancaria de España
Societat de naturalesa mercantil però sense ànim de lucre constituïda el 1978 amb un 50% de capital propi provinent de bancs privats, els quals hi participaven de manera proporcional al seu volum de dipòsits. L'objectiu era intervenir els bancs en crisi per al seu redreçament i posterior venda a tercers. Actuà sobre els bancs de Navarra, Cantàbric, Meridional, Valladolid, Granada i el seu filial Banco de Crédito Comercial. La corporació donà pas l'any 1980 al Fons de Garantia de Dipòsits per a Establiments Bancaris, les facultats del qual havien estat ampliades per resoldre les crisis.

Banco de Bilbao Vizcaya
Entitat bancària domiciliada a Bilbao i creada el 1988 com a resultat de la fusió del Banco de Bilbao i del Banco de Vizcaya. El 1994 absorbí el Banco Meridional i el Banco de Crédito Canario. El 1997 era la societat matriu d'un grup de societats dependents consolidades que, en nombre de 178, incloïa 32 entitats bancàries (onze de les quals a Amèrica Llatina), societats de cartera, institucions financeres, societats d'inversió mobiliària, gestores de fons d'inversió i de pensions i immobiliàries. Participava en altres set bancs estrangers i mantenia la primera cartera de participacions industrials de la banca espanyola, valorada en 422,500 milions de pessetes el 1997, amb capacitat per a generar un valor afegit equivalent al 6% del PIB espanyol. El 28,1% de la inversió està concentrat en sectors de telecomunicacions, el 19,2% en el sector del petroli, el 13,8% en el sector immobiliari i el 12,2% en el de l'electricitat. El 1997, el grup consolidat disposava de 12,3 bilions de pessetes amb dipòsits de clients i amb 725 000 milions de recursos propis. El 2000 es fusionà amb Argentaria i donà lloc al grup bancari Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA).
Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA)
Grup bancari, fruit de la fusió entre el Banco de Bilbao Vizcaya i Argentaria. A l'octubre del 1999 els consells d'administració dels dos bancs aprovaren la fusió d'ambdues entitats, que començà a operar al principi de l'any 2000 amb el nom de Banco Bilbao Vizcaya Argentaria. El nou grup bancari ocupa el primer lloc a Espanya per valor de capitalització, entre els 39 000 i els 42 070 milions d'euros, i per resultats, més de 1 743 milions d'euros nets el 1999. Aquesta entitat té una forta presència a Espanya i l'Amèrica Llatina, amb més del 17% dels dipòsits del sistema financer i el 20% dels crèdits, dels fons d'inversió i dels fons de pensions. Té més de 4 300 oficines a tot l'estat espanyol. A l'Amèrica Llatina, a més de la seva important implantació com a banc, és capdavanter en el mercat de les pensions privades, amb més de 10 milions de clients. També posseeix una potent cartera de participacions industrials, entre les quals destaca Telefónica, de la qual és el primer accionista juntament amb la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona. El volum d'actius del grup bancari arriba als 240 405 milions d'euros i els recursos gestionats de clients superen els 0,25 bilions d'euros, entre els quals hi ha 0,11 bilions fora de balanç corresponents a fons d'inversió i fons de pensions. En total, té més de 89 000 empleats. L'any 2000 féu efectiva la desaparició de la marca Banca Catalana, entitat de la qual era l'accionista majoritari i que quedà integrada al grup.
Empreses asseguradores. La Unión y el Fénix Español
Empresa espanyola d'assegurances fundada l'any 1908. És la primera empresa del sector a tot l'estat, dedicada fonamentalment a accidents, transport i incendis. Disposa de la filial Fénix Directo. El 1994 es fusionà amb el grup AGF i passà a formar part de l'entitat AGF Unión Fénix Seguros y Reaseguros SA. El 1996 estava participada en prop del 80% per AGF Espanya. L'antic propietari, el Banco Español de Crédito, participava en un 10%. Sense comptar les filials, el 1995 tingué un volum de negoci de 72 163 milions de pessetes. El seu domicili és a Madrid.

Catalana-Occident
Primer grup empresarial català en el sector de les assegurances. Està format per les empreses asseguradores La Catalana, Occidente, Previsión Nacional, Intercontinental i Cantabria. L'import de les primes cobrades pel grup el 1984 fou de 18 371 milions de pessetes. Controla altres societats, al marge de les assegurances, com ara Odic —societat d'inversió mobiliària— i Baqueira Beret —explotació d'hostaleria i estació d'esquí a la Vall d'Aran—. El 1984 constituí amb el Banco de Bilbao la Corporació General Asseguradora SA, que comportà la integració de les activitats asseguradores de Catalana-Occident amb les d'Aurora-Polar, filials del banc basc. El grup Catalana té el 60% de la nova Corporació.
Al llarg del segle XX es consolida la societat de classes característica de l'època industrial.
La societat  va anar canviant a mida que la indústria i els serveis esdevenien les activitats majoritàries.
Societat
Reunió permanent, basada en una relació estable, dels membres que integren el més ampli grup social. Generalment es confon amb un país, nació o estat, o amb una unitat lingüística o cultural. Un cop establerta, la societat és reconeguda com a anterior a cadascun dels individus i grups que la integren i es basa en llur voluntat implícita de viure en comú per possibilitar l'acompliment de diversos objectius fonamentals (econòmics, educacionals, recreatius, etc) i l'establiment, el manteniment i el desenvolupament, mitjançant lleis i costums, de diferents grups, anomenats també societats intermèdies, que fan de pont entre l'individu i el grup social en tota la seva amplitud (escoles, associacions polítiques, socials, d'esbarjo, etc). Bé que la societat o el grup humà primari i principal és constituït per la família, són tots els grups que integren la societat global els que determinen l'estructura general d'aquesta, en virtut de la qual són assignats a llurs membres, des que neixen fins a llur mort, diversos llocs, normes d'actuació, etc, més o menys institucionalitzats. És per això que el canvi global d'aquestes normes, institucions i estructures implica el pas a una nova societat. L'organització clau de la societat és la política, l'objectiu de la qual és la mateixa vida en comú; l'acció conscient a favor de la conservació, reforma o canvi de la societat té relació íntima amb l'activitat política general que és a l'origen dels governs, partits o associacions cíviques. La ciència dedicada a l'estudi de la societat, els seus grups, institucions i estructures és anomenada sociologia.

Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat d'oportunitats.

Classe
Conjunt de persones que, dins un grup social, tenen en comú una funció, un tipus de vida, una ideologia, una professió, etc.

Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució. Segons l'anàlisi marxista, les forces i relacions de producció constitueixen la base que determina l'estructura de la societat, corresponentment dividida en classes, i la consciència i ideologia d'aquestes. El fet que Marx i el marxisme hagin destacat aquest problema fou preparat per Saint-Simon i els seus seguidors, així com per Proudhon; per contra, els sociòlegs anglosaxons tendeixen a diluir les classes socials sota el concepte genèric d'estratificació social, que, tot i que pugui superposar-se al de classe, designa un fenomen completament diferent. Les classes socials apareixen amb la propietat privada dels mitjans de producció i amb l'existència d'un estat que sigui instrument de dominació d'una classe sobre les altres, i llur problemàtica es plantejà de forma particular amb la liquidació de tot vestigi de l'antic règim i dels privilegis formals anteriors a la Revolució Francesa. Com a grups característics de les societats industrials les classes socials s'han anat desenvolupant a partir del s XVII. Amb la Revolució Industrial aparegué una burgesia de nous capitalistes que sorgien de l'artesanat o havien estat anteriorment comerciants modests, i a mesura que la burgesia creixia sorgí en el seu si un nou proletariat, compost per emigrants del camp, per artesans que havien vist degradar-se llur situació i havien perdut llur funció social, i per les primeres generacions nascudes en aquestes condicions; amb el proletariat sorgiren, així mateix, una cultura obrera, unes repostes, unes creences i uns costums diferents, formats per la situació de la classe obrera en una societat de lliure competència, en què les conveniències del mercat exclogueren aquesta classe de l'ensenyament. Bé que, inicialment, només palesa en conflictes parcials i momentanis, i en fets subversius, sorgí també aleshores la lluita de classes. D'altra banda, la concentració de la classe capitalista -dins el capitalisme avançat- en l'augment de la plus-vàlua relativa no solament modifica la relació entre capitalisme i proletariat, sinó que crea entre ells l'anomenada classe mitjana, la qual aferma la seguretat i el poder de les classes superiors. Constituïda per treballadors no productius (és a dir, que no produeixen plus-vàlua), però que rendeixen serveis estructurals, aquesta nova classe és exigida per l'increment de la productivitat, i els seus membres tenen, entre altres, les funcions de distribuir, comercialitzar, administrar i planificar el producte excedent creixent. L'aparició i la tendència a créixer de la classe mitjana són, doncs, intrínseques al procés capitalista i, des d'una perspectiva marxista, en fan un amortidor contra les formes més agudes del conflicte de classes, impedint una polarització social absoluta; el pensament sociològic anglosaxó, en canvi, veu la classe mitjana com una possibilitat de depassament de les classes i del conflicte existent entre elles. Una tal perspectiva projecta el model d'estratificació en la societat postindustrial, en què és possible per a tothom l'accés al consum, al benestar i als fruits d'una tecnologia avançada, resultat d'un progrés il·limitat.
Classes altes.
La classe dirigent estava formada per la vella aristocràcia i, sobretot, la burgesia industrial i financera.
Classes altes
A l'inici del segle XX, grup molt reduït, format per la vella aristocràcia i els nous grans terratinents, els grans magnats de l'economia (especialment dels sectors del comerç i la banca), els alts càrrecs de l'Església i de l'Exèrcit, l'elit de la classe política i el nucli que girava al voltant de la Cort. Durant el regnat d'Alfons XIII, aquest va intentar, amb poc èxit, que la cúpula d'aquesta classe alta adquirís comportaments moderns i cosmopolites, i que s'interessés per sectors econòmics nous.
Les classes altes i les elits dirigents continuaven estant formades per l'aristocràcia i la burgesia industrial. La primera va créixer pels títols nobiliaris que Alfons XIII va concedir a polítics, militars i burgesos, i lentament es va anar integrant també en el món dels negocis. Va mantenir el seu prestigi i va imposar les seves formes de vida a l'alta burgesia.

Alta societat
Expressió amb què hom designa el conjunt de grups minoritaris de la societat que resulten més afavorits per l'estructura econòmica actual d'aquesta i que, conscientment o inconscientment, pretenen d'ésser model exemplar i representants d'una civilització o cultura determinada. En aquest sentit hom entra en l'alta societat quan és acceptat no sols per la seva situació econòmica avantatjosa (nou ric), sinó per un estil de vida que respon a les normes de convivència refinades del grup social en qüestió.
Oligarquia
Etimològicament "govern dels pocs". Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític.

Classe política
Terme que designa les elits polítiques dotades de cohesió, consciència de classe i homogeneïtat social, que controlen el poder o ho intenten i que cerquen de perpetuar-s'hi. Formulat per Gaetano Mosca, el concepte ha estat objecte d'un debat terminològic que comporta una qüestió de fons. Els autors de la tradició elitista constaten l'existència en totes les societats polítiques d'una minoria de governants —la classe política o dirigent— que exerceix el poder. Els marxistes, dins una teoria més àmplia del canvi polític, prefereixen el terme classe dominant, que deté els mitjans de producció. D'altra banda, certs autors, com Raymond Aron, proposen el terme de categories dirigents o personal dirigent per denotar el fet que es tracta d'una pluralitat de categories socials, cadascuna de les quals controla una parcel·la del poder, mentre que Wright Mills adopta una situació intermèdia en distingir, tot reconeixent l'existència d'una sola classe dominant, les elits econòmiques, polítiques i militars.

Burgesia
En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer.
Als Països Catalans, com a conseqüència de les repercussions econòmiques de la independència de Cuba (1898) només es mantingueren actives les estructures burgeses més desenvolupades, a Barcelona, i també a Terrassa, Sabadell, Manresa, Igualada, Girona i Reus, ciutats en què la burgesia donà suport al moviment nacionalista i es mostrà partidària d'una monarquia més democràtica i descentralitzada i d'una renovació de l'economia. La seva concepció tancada de l'economia capitalisa féu esclatar, però, el descontentament obrer (vagues de 1901-02; Setmana Tràgica, del 1909; vagues del 1911). Això provocà en la burgesia una reacció defensiva, i es mostrà partidària de la crítica del sistema parlamentari, de la formació d'un cos defensiu contra el sindicalisme, del recurs a les armes i de l'ajuda de les autoritats militars. Amb la Primera Guerra Mundial, que permeté beneficis excepcionalment elevats amb poc esforç, sorgí una nova mena de burgès, el "nou ric", més reaccionari que el burgès tradicional. Una part d'aquesta burgesia tradicional s'entroncà definitivament amb l'aristocràcia latifundista; una altra part s'ha internacionalitzat, amb negocis a Amèrica i a Europa.
Alta burgesia
A l'inici del segle XX, la burgesia industrial i financera, formada pels empresaris miners, del ferro, tèxtils, banquers i grans comerciants, es trobava sobretot en els nuclis més desenvolupats: Barcelona, Bilbao, Madrid i Astúries, especialment. El seu nombre s'acostava als 500.000, i en provenia el 90% dels governants i persones influents.
Al llarg del segle ha mantingut el seu paper com a classe dirigent, bé que cada vegada en un nombre més reduit a mida que el capitalisme ha anat tendint a la concentració empresarial i de fortunes.
Classes mitjanes.
Grup en ascens, ha esdevingut el més important del teixit social del segle XX.
Classes mitjanes
A l'inici del segle XX, la classe mitjana presentava, dins el conjunt d'Espanya, una gran debilitat, tret que reflecteix la lentitud amb què es van modernitzar la societat i la vida espanyoles de l'època. Tot i que hi puguem incloure els propietaris rurals mitjans, hem de buscar-ne el pes a les ciutats. La classe mitjana estava integrada per la major part dels professionals liberals (metges, advocats, arquitectes, etc.), pel personal de la creixent burocràcia, per la "classe política", pels mestres i professors, pel personal dirigent de la indústria, pels periodistes, etc. El creixement i la gran complexitat de la vida a les ciutats van fer créixer aquest segment de la societat, tot i que encara es trobava molt lluny de la situació actual al món occidental, en què aquest sector constitueix l'element principal de les societats modernes.
La petita burgesia i les anomenades classes mitjanes foren grups socials en augment. En algunes ciutats, com ara Bilbao o València, van créixer de manera espectacular i es van afegir així a les classes mitjanes que havien aparegut en el segle XIX i que s'havien consolidat en ciutats com Barcelona. Encara que inicialment eren progressistes, adscrites al republicanisme o al regionalisme, les classes mitjanes van tendir progressivament al conservadorisme a causa de la por a l'agitació revolucionària del moviment obrer. La seva escassa força i la seva poca empenta reformista a l'hora d'impulsar la modernització de les estructures del país es van evidenciar durant la República.
Les classes mitjanes s'han ampliat i diversificat, el nivell de vida de la majoria de la població és elevat i el grau de formació també ha augmentat molt en les darreres dècades del segle XX.
Petita burgesia urbana
Grup format per comerciants, propietaris de tallers i petites fàbriques tradicionals, etc.
Funcionari públic
Empleat d'una administració pública, d'una forma tendent a la permanència en el lloc, i que es troba en una situació especial de dependència respecte a aquella; això el diferencia del treballador sotmès a una relació privada i, àdhuc, pot veure els seus drets restringits en relació amb un ciutadà normal.
Al segle XIX, els funcionaris públics constituïen un grup nombrós, que no tenia estabilitat professional, ja que eren substituïts amb els canvis de govern, sobretot durant la Restauració.
Professió liberal

Professió que comporta autonomia laboral, desenvolupament d'una activitat intel·lectual i, sovint, una posició social elevada o mitjana.
Classes baixes o populars.
El proletariat industrial ha protagonitzat un constant ascens al llarg del segle.
Per contra, el camperolat ha anat decreixent a mida que es consolidava la industrialització.
Classes baixes o populars
Grup que agrupa tots aquells que, en el procés de la revolució liberal, van passar a constituir el grup social menys afavorit, és a dir: artesans, camperols pobres i jornalers sense terres i el nou proletariat sorgit amb la industrialització.
A l'inici del segle XX, la classe baixa constituïa la immensa majoria de la societat, ja fos rural o urbana. Sobre aquesta pesaven els altíssims índexs de mortalitat i d'analfabetisme, així com unes condicions de treball molt dures que cap al 1900 pràcticament no hi havia cap llei que regulés. Les condicions extremes en què vivia feien quasi del tot impossible sortir d'aquesta situació, sobretot al camp, on l'única alternativa era emigrar. A les ciutats la situació no era gaire més favorable: el creixement lent i irregular de la indústria feia que l'obrer sovint estigués a l'atur o que tingués serioses dificultats per integrar-se amb una mínima regularitat al món del treball; la mendicitat, el pillatge, l'alcoholisme o la prostitució es van convertir en flagells importants. Per al modern moviment obrer aquestes condicions van ser un inconvenient molt gran per assentar-se.
Proletariat

Classe social constituïda pel conjunt dels obrers industrialitzats i dels camperols sense recursos que donen llur força de treball en canvi d'un salari. Fruit del sistema capitalista de producció, el proletariat apareix com a classe amb la Revolució Industrial del s XIX, la qual, ultra desposseir de llur terres la majoria de camperols, comportà la davallada de l'artesanat per mitjà de la separació dels obrers de llurs mitjans de producció. La nova classe es caracteritzà pel fet que els seus membres no podien subsistir si no era venent la força de treball als propietaris del capital. Aquest fenomen comportava, d'una banda, l'enriquiment progressiu del capital gràcies a l'apropiació de la plusvàlua produïda per la força de treball i, de l'altra, a través de la competència capitalista, que anava proletaritzant els petits propietaris, comportava l'ampliació de la base del proletariat i la seva concentració en grans fàbriques i a les grans ciutats. La consciència de classe, nascuda de la reacció contra l'explotació i, alhora, de la consciència de la pròpia força i capacitat d'organització, desembocà en la lluita de classes : l'enemic no era ja l'antic règim contra el qual lluitaven burgesia i poble plegats, sinó la mateixa burgesia. Marx i Engels, en llur interpretació d'aquest procés, anunciaren una proletarització creixent a mesura que es desenvoluparia el capitalisme, començant per la integració en el proletariat de la pagesia sense recursos i del subproletariat o lumpenproletariat i, després, pel despoblament de la petita burgesia (les classes mitjanes, en termes sociològics), que es posaria al costat d'una de les classes en conflicte. Base material de la revolució socialista, segons Marx no podia excloure tampoc la intel·liguèntsia de les seves organitzacions. Actualment l'existència d'un capitalisme imperialista i d'uns estats socialistes explica la diversa evolució del proletariat. Mentre que en alguns països deté el poder polític, en altres, sobretot a Europa, el millorament del nivell de vida li ha llevat mordent revolucionari. L'imperialisme, encara, n'ha ampliat el concepte fins a confondre'l amb l'anomenat Tercer Món.
Proletari -ària
Que pertany a la categoria dels treballadors assalariats.
Treballador -ora
Persona que treballa en qualitat d'assalariat. Per tal que es doni la figura jurídica del treballador, cal que hi hagi un contracte de treball entre aquest i l'empresari, però el sol fet de treballar per compte d'altri ja fa sorgir la figura del treballador. El treballador pot ésser fix, eventual o temporer. Com a contraprestació del seu treball, l'empresari satisfà un sou al treballador. Són considerats treballadors els aprenents, encara que no rebin salari, els obrers i operaris, especialitzats o no, en oficis i professions manuals o mecàniques, els encarregats d'empreses i els caps de tallers o d'oficines, els empleats de banca, comerços i oficines, els treballadors intel·lectuals i tots els qui fan feina en situació de dependència amb relació a persones que l'ordenen o la imposen.

Assalariat -ada
Persona que treballa per compte d'empresaris privats o públics, dels quals rep un salari en canvi de la seva força de treball en el mercat. L'existència dels assalariats com a classe és una de les condicions necessàries per a l'existència del règim de producció capitalista (capitalisme, obrer).

Proletariat industrial
Treballador assalariat. A l'inici del segle XX, el proletariat industrial va viure, sobretot en els anys de la Primera Guerra Mundial, un accelerat procés de creixement i passà d'un a dos milions en aquests anys. La seva característica principal va continuar sent la concentració espacial en uns pocs nuclis, com Barcelona, Bilbao, els centres miners d'Astúries i d'altres com Riotinto, La Unión o Linares. Les escasses i tímides reformes empreses van millorar poc la seva situació. Les seves pèssimes condicions de vida i de treball van empitjorar amb l'alça de preus en els anys de la Primera Guerra Mundial i l'augment de l'atur en els anys trenta, quan es va arribar a la xifra de 800.000 aturats.
Lumpenproletariat
Nom emprat per Karl Marx per a designar les capes més pobres de la població urbana, formades per individus no integrats en el procés de producció, com ara els captaires, els delinqüents, etc. Els manca una consciència política i no formen una capa social homogènia.

Pagesia
Conjunt dels pagesos, els pagesos considerats col·lectivament.
A l'inici del segle XX, la pagesia era encara el grup més nombrós de la societat espanyola. La complexitat de la seva estructura (propietaris petits i mitjans, arrendataris, jornalers, etc.) continuava sent la mateixa que la del segle XIX, i les seves condicions de vida van millorar poc, ja que el problema de l'estructura de la propietat de la terra continuava vigent. Molts d'aquests pagesos van continuar emigrant cap a Amèrica i, cada cop més,cap a les zones industrials del país. Amb el pas del temps han anat disminuïnt en nombre, paral.lelament al creixement dels sectors secundari i terciari a les ciutats.

Proletariat rural
Treballadors assalariats del camp.
Jornaler
Assalariat agrari.

Associacions patronals i culturals patrocinades per la burgesia. Institut Agrícola Català de Sant Isidre
Institució fundada a Barcelona el 1851 que agrupava els propietaris —sobretot els grans propietaris— del camp català, en defensa de llurs interessos i per al foment de l'estudi de les tècniques agrícoles. El 1860 organitzà les primeres càtedres d'agronomia, química aplicada i zootècnia. Entre els seus presidents es destacaren J. Desvalls i de Sarriera, marquès d'Alfarràs (1851-60), Pelagi de Camps, primer marquès de Camps (1872-75 i 1882-89), Carles de Camps, segon marquès de Camps (1897-1901), Ignasi Girona i Vilanova (1902-06 i 1915-23), Manuel Raventós i Domènech (1907-10), Carles de Fortuny i de Miralles, baró d'Esponellà (1923-31), Santiago de Riba (1931-34), Josep Cirera i Voltà (1934-36), Josep Bassedas i Montaner (1936), Epifani de Fortuny i de Salazar, baró d'Esponellà (1940-46), Xavier de Ros i de Dalmases (1946-48), etc. L'Institut suplí fins a un cert punt l'ensenyament que fornia la desapareguda Junta de Comerç. Fou important el paper que tingué davant el problema de la fil·loxera. De bon principi representà un paper regionalista davant els caciquismes locals; un cop encetat el s XX, tendí a una política clarament dretana. S'oposà a les lleis o mesures que milloressin la situació dels rabassaires i, en general, dels treballadors agrícoles (com la llei de 1873, que feia possible la redempció de la rabassa, i la llei de Contractes de Conreu, el 1934) i mantingué una visió pairalista davant els problemes del camp. S'oposà també a l'Eixample de Barcelona, per les expropiacions de terres que suposà. Els anys trenta intentà d'allunyar-se —sense gaire èxit— de la direcció de la Lliga Regionalista, per tal d'adherir-se al corrent polític cedista (Acció Popular Catalana). Des de la seva fundació publicà una «Revista de Agricultura Práctica», substituïda el 1865 per la «Revista de l'Institut Agrícola de Sant Isidre», sovint bilingüe, amb una etapa totalment en català, i que hom publica encara. Com a suplement quinzenal de la revista aparegué, del 1889 al 1893, «La Pagesia», que es fusionà amb «L'Art del Pagès» (1894-95). També publicà un «Anuari...» (1908), que sortí alguns anys en català, i el cèlebre «Calendari del Pagès» (des del 1856, sense interrupció). Ha editat també informes tècnics, manifests i opuscles, com Constitución familiar y organización de la propiedad en Cataluña (1912), La rabassa morta (1923), de J. Girona i Trius, i el conjunt de conferències La crisi vinícola (1923).
Foment del Treball Nacional
Institució proteccionista i defensora de la indústria catalana fundada el 1889 com a conseqüència de la fusió entre l'Institut del Foment del Treball Nacional i el Foment de la Producció Espanyola i que responia a una mentalitat capitalista i regionalista enfrontada al govern central. S'oposà sistemàticament a qualsevol tractat de comerç o qualsevol aranzel de signe lliurecanvista. Intervingué en les discussions sobre els principals problemes de política econòmica, però des del 1914 la seva participació minvà quan començà a albergar la burgesia més conservadora. El seu òrgan principal fou la revista «El Trabajo Nacional», que aparegué a partir del 1892 (el 1942 adoptà el nom d'«Información Económica», el 1943 recobrà el nom primitiu i el 1970 aparegué sota el d'«Economía Nacional Internacional de la Empresa»). Després del 1939 subsistí lligat a l'Organització Sindical. A la fi del franquisme s'integrà dins la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) i, sota la presidència d'Alfred Molinas, ha recuperat un considerable protagonisme social i polític. Entre els homes més destacats que hi han intervingut cal citar Pau Sedó, Andreu de Sard, F.José Orellana, Ramon Romaní, Albert Russinyol, Joan Sallarés i Pla, Guillem Graell, Frederic Rahola, Lluís Ferrer-Vidal i Pere Gual i Villalbí. La biblioteca i l'arxiu d'aquesta entitat constitueixen una font molt útil per a la història econòmica de Catalunya durant el s XIX i el primer terç del XX.
Gran Teatre del Liceu
Sala d'espectacles construïda a Barcelona per iniciativa del Liceu Filharmonicodramàtic Barcelonès. Joaquim de Gispert, director de l'entitat, assolí la cessió dels terrenys de l'antic convent de trinitaris de la Rambla (1844) i confià la direcció de les obres a l'arquitecte F.d'A.Soler i, des del 1845, als arquitectes Josep Oriol Mestres i Miquel Garriga i Roca, que seguiren els plans d'un arquitecte anònim (possiblement un francès anomenat Viguier). Abans d'ésser destruït gairebé del tot per un incendi (1994), l'edifici, amb capacitat per a 3.500 persones, tenia cinc pisos i platea, fet que a l'època de la seva construcció el convertia en un dels més espaiosos del món. L'escenari tenia una amplada de boca de 15,90 m i una profunditat de 33,26 m. La sala tenia una amplada màxima de 27,16 m i una llargada —fins al teló— de 32,72 m, i una acústica excel·lent. Annexos a la sala hi havia salons de descans i dependències de l'administració i del Cercle del Liceu, damunt el qual fou instal·lat el Conservatori del Liceu. Damunt la sala hi havia els tallers d'escenografia. L'edifici fou construït amb aportacions produïdes per la venda de les llotges i les butaques millors a membres de la burgesia barcelonina, que constituïren una junta o societat de propietaris, la qual delegà l'explotació del teatre a empresaris de la seva confiança, sistema poc rendible, per tal com aquests no podien disposar de les millors localitats. El teatre fou inaugurat el 4 d'abril de 1847 amb una peça de concert, un ball, l'obra teatral Don Fernando el de Antequera, de Ventura de la Vega, i la cantata de Marià Obiols Il regio imene, al·lusiva a les noces d'Isabel II, el nom de la qual duien la societat del Liceu i el teatre. L'esplendor del nou local contrastava amb l'antic Teatre de la Santa Creu (que aleshores fou anomenat Teatre Principal), fet que motivà les rivalitats de liceistes i cruzados. Hom alternà els sainets catalans amb teatre en castellà i òpera d'autors italians, com Rossini, Rossini, Donizetti, Bellini, Verdi, Mercadante, Pacini, etc, francesos, com Auber, Meyerbeer o Halévy, o alemanys, com Weber. La primera òpera representada fou Anna Bolena, de Donizetti. El 9 d'abril de 1861 el teatre fou gairebé totalment destruït per un incendi, però fou reconstruït en un any, i redecorat per un equip presidit per Josep Mirabent i Gatell. Des d'aleshores tendí a conrear especialment l'òpera, el ballet i els concerts. La seva condició de lloc de reunió i esplai de la nova burgesia industrial, financera i comercial motivà que, l'any 1893, fos objecte d'un atac anarquista. La nit de la inauguració de la temporada (7 de novembre), durant la representació de Guglielmo Tell, de Rossini, Santiago Salvador llançà a la platea dues bombes, una de les quals esclatà i produí vint morts. Vers la fi del segle, les òperes de Wagner s'anaren introduint al repertori, fins aleshores majoritàriament italià, gràcies a l'empresari Bernis; l'empresari Joan Mestres i Calvet (1915-47) introduí el repertori rus, les principals òperes de Mozart i R.Strauss i el costum de dedicar les temporades de primavera al ballet, arran de l'èxit sorollós dels Ballets Russes de Serge Diaghilev (1917). Durant la guerra civil de 1936-39, la Generalitat nacionalitzà el Liceu, que fou anomenat Teatre Nacional de Catalunya. El 1939 el teatre tornà al règim anterior; el 1947 n'esdevingueren empresaris J.Fugarolas i Arquer i Joan Antoni Pàmias. Aquest plantejà la crisi a la junta de propietaris (1963) i, obtinguda la seva confiança, emprengué una expansió de les activitats del teatre, convertí en cossos estables l'orquestra i el ballet i en millorà la qualitat i l'abast. Mort Pàmias (1980), la Generalitat de Catalunya, l'ajuntament de Barcelona i la junta de propietaris (l'any 1986 s'hi incorporà el ministeri de cultura) crearen el Consorci del Gran Teatre del Liceu (1981), que en porta l'administració i que endegà una sèrie d'iniciatives orientades a millorar la qualitat dels cossos estables (orquestra i cor) i modernitzar-ne les instal·lacions. Hom allargà les temporades i el nombre de representacions, la qualitat artística dels muntatges escènics millorà i s'establiren programacions més variades i musicalment més agosarades i continuà la política de presentar les millors veus de l'òpera mundial. Al llarg de prop de 150 anys d'activitat, el Liceu presentà els primers cantants de tots els temps, des de Gayarre i Masini, els anys 1880, fins a Caruso (1902), Kirsten Flagstad (1950), Renata Tebaldi (1953), Maria Callas (1959), Joan Sutherland (1960) i Plácido Domingo (1966), com també grans ballarins, com Nizinskij (1917), Anna Pavlova (1930), Margot Fonteyn (1966) o Rudolf Nurejev (1969), i figures catalanes, des de Francesc Viñas (1887), C. Supervia (1912), Hipòlit Lázaro (1914) i Mercè Capsir (1914) fins a Victòria dels Àngels (1944), Montserrat Caballé (1961), Jaume Aragall (1961) i Josep M. Carreras (1969), i els ballarins Roseta Mauri (1873), Pauleta Pàmies (1880), Joan Magrinyà (1930), Joan Sánchez (1961) i Alfons Rovira (1965). Hi dirigiren òperes o concerts compositors de fama mundial, com Richard Strauss (1901), P. Mascagni (1906), V. d'Indy (1908), G.Fauré (1909), I. Stravinskij (1924), O. Respighi (1929) i P. Boulez (1987), com també un gran nombre de directors d'orquestra internacionals i catalans. El 31 de gener de 1994 un incendi destruí totalment l'escenari i el pati de butaques. Les tres institucions públiques coparticipants del Consorci del Liceu es comprometeren a reconstruir l'edifici en el mateix emplaçament; les obres començaren el 1995. Paral·lelament, a l'abril del 1994, la junta de propietaris aprovà la cessió de la propietat del teatre a les institucions públiques, que finalment es dugué a terme pel febrer del 1998. D'altra banda, l'accident provocà una espontània i àmplia resposta popular, tant per part de particulars com d'entitats, que aportaren donacions en quantitats molt considerables per a col·laborar en les tasques de reconstrucció. Dinou d'aquestes entitats s'uniren en l'associació Liceu'97. Per tal de no aturar l'activitat operística, el mateix any, la direcció del teatre posà en marxa una programació reduïda que hom dugué a terme en teatres, sales de concert o espais diversos, tant a Barcelona, especialment al Palau de la Música, al Teatre Victòria, al Teatre Nacional de Catalunya i a l'Auditori, com en altres ciutats catalanes. El nou Gran Teatre del Liceu manté intactes les parts no afectades per l'incendi. Pel que fa a la sala, totalment reconstruïda, conserva la imatge i la decoració d'abans de l'incendi, però presenta com a novetat l'aportació de l'artista català Perejaume, que ha pintat els vuit òculs del sostre i els tres plafons de damunt del l'arc del prosceni amb un paisatge de butaques. A més, s'hi han incorporat nous espais per a facilitar la cobertura mediàtica, s'han eliminat les llotges i s'ha dotat l'escenari d'una tecnologia més moderna que permet incrementar l'oferta artística. També s'ha creat un nou espai, el foyer, amb una capacitat per a 350 persones, destinat a acollir activitats complementàries de la programació: concerts de música de cambra, exposicions, sessions golfes, sessions infantils per a escoles i altres activitats organitzades pels Amics del Liceu. El projecte de reconstrucció, amb un cost de més de 14 000 milions de pessetes, és obra dels arquitectes Ignasi de Solà-Morales, Lluís Dilmé i Xavier Fabré. L'acte d'inauguració oficial tingué lloc el 7 d'octubre de 1999 amb la representació de l'òpera Turandot, de Puccini.
Cinc anys i mig després d'haver estat devastat pel foc (1994), el nou edifici, convertit ara en teatre públic, fou inaugurat oficialment el 7 d'octubre de 1999.

El nou edifici és considerablement més gran que l'anterior (dels 12 000 m2 passà als 32 000 m2 de superfície construïda) i incorpora un gran nombre de millores. La sala té 2 292 localitats i la platea està lleugerament inclinada (el 8%) per a poder oferir una millor visibilitat de l'escenari. La boca d'escena té gairebé 14 m, i l'escena mòbil, 15 m d'amplada per 16 de profunditat. Els elements escenogràfics d'una producció van fermats sobre un sistema mòbil de quatre carros de 4 per 15 m. Les caixes escèniques auxiliars, que serveixen per al moviment i el muntatge de les escenografies, estan disposades en forma de creu al voltant de l'escena i una part se situen a un nivell inferior, a 16 m per sota l'escenari. Els camions per al transport de les escenografies tenen accés directe des del carrer a les caixes escèniques. Dos elevadors porten les escenografies des del nivell d'escena al nivell inferior. Aquesta infraestructura fa possible muntar o desmuntar una escenografia mentre una altra està en escena i gràcies a això el Liceu pot tenir en cartell fins a tres òperes simultàniament. La reconstrucció també ha permès construir un nou foyer general de 1 260 m2 sota la platea, que serveix d'espai de descans i de relació durant les funcions i on, a més, es presenten concerts, sessions infantils i altres activitats complementàries i de contextualització de la temporada artística. Del nou aspecte interior de la sala del teatre destaquen les pintures realitzades per l'artista Perejaume i el disseny del llum central i el teló, encarregats a Antoni Miró.
Ateneu Barcelonès
Associació fundada a Barcelona el 1860 sota el nom d'Ateneu Català, amb Joan Agell com a president i Manuel Milà i Fontanals com a bibliotecari. Es fusionà el 1872 amb el Casino Mercantil Barcelonès i prengué el nom d'Ateneu Barcelonès. Des d'un bon principi l'Ateneu sabé guanyar-se un gran prestigi, principalment com a centre promotor de la cultura: celebrà conferències i exposicions; organitzà cursos; dotà premis (per als Jocs Florals i per a d'altres competicions); edità —revista erudita i d'informació alhora— un «Butlletí», que no visquè llarg temps; acollí penyes artístiques o literàries, com la famosa de Joaquim Borralleras, de la qual sortí el Premi Crexells; aplegà una rica biblioteca (5 900 títols l'any 1877, 13 500 el 1887, 19 000 el 1892, 50 000 el 1921, 175 000 el 1969 i uns 400 000 el 1985, amb importants col·leccions de revistes i premsa diària), que durant molts anys fou la més viva i útil de Barcelona, acrescuda sovint amb donatius com els de Frederic Rahola, vídua d'Oriol Martí, Joaquim Casas i Carbó i d'altres, i amb adquisicions com la de la col·lecció de Miquel Victorià Amer. No fou, però, solament en l'ordre cultural que l'Ateneu es trobà situat en un primer pla; al llarg de molts decennis exercí també una notable influència damunt la vida pública catalana. Les personalitats més significatives del país n'ocuparen la presidència, entre d'altres, Josep Yxart, Joaquim Pella i Forgas, Àngel Guimerà (que el 1895 hi introduí el català en un memorable discurs inaugural), Valentí Almirall, Joan Permanyer, Lluís Domènech i Montaner, Bartomeu Robert, Ramon d'Abadal i Calderó i Joan Maragall (que hi llegí l'Elogi de la paraula); i, en el període immediatament anterior a la guerra: A. Martínez i Domingo, Pere Rahola, el comte de Lavern, Pompeu Fabra, Jaume Massó i Torrents, Pere Coromines, Ferran de Sagarra, Lluís Nicolau d'Olwer, Eduard Fontserè i Amadeu Hurtado. Els discursos inaugurals de curs, a càrrec sempre del president, publicats en llur majoria, constitueixen una magnífica aportació a la cultura catalana. Durant l'època de la guerra de 1936-39, la biblioteca, sota el control de la Direcció del Servei de Biblioteques Populars, esdevingué pública. El 1939 l'Ateneu reprengué, bé que disminuïdes, les seves activitats amb intervenció de l'autoritat governativa en la designació de les juntes directives; des d'aleshores fou presidit, successivament, per Luys Santamarina, Pere Gual i Villalbí i Ignasi Agustí. El president Andreu Brugués inicià el període de democratització de l'Ateneu; i durant llur gestió s'aprovaren uns nous estatuts i s'acordà l'elecció dels presidents per votació dels socis i no per compromissaris com es feia des del 1860. Ampliada i reestructurada la seva seu (1970-71), el 1981 fou declarada monument històrico-artístic.

CADCI
Sigla del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. Entitat social i política fundada a Barcelona (1903) per un grup de dependents de comerç i d'oficines de tendència catalanista. Fou inscrita com a «obrera», sobretot per evitar imposts. Admetia socis protectors (comerciants o industrials) per ajudar les Escoles Mercantils Catalanes, que depenien del CADCI, on les classes eren donades en català. La secció de propaganda, durant anys, seguí les directrius de la Lliga Regionalista. El CADCI participava en tots els actes patriòtics, cívics i esportius. Des del 1906 disposà d'un frontó i un gimnàs (on hom practicava la boxa i l'esgrima); el 1911 un grup d'associats constituí el Barcino Football Club, el 1912 instal·là una pista de patinatge i inicià els esports de neu, i implantà l'escoltisme (Estol Catalunya, integrat el 1913 als Jovestels de Catalunya). El 1912 fundà la revista «Acció». El 1917, quan tenia prop de deu mil socis, el seu president, Josep Puig i Esteve, fou elegit regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista. Des del 1920 l'expansió del CADCI motivà la fundació de filials a Sabadell, Reus, Terrassa, Girona, Lleida, etc. El 1921 fou fundada la Federació de Dependents de Catalunya, que tenia com a portaveu «Lluita». Pocs dies abans de la Dictadura de Primo de Rivera, hi fou signat el pacte anomenat Galeusca. El CADCI tenia llavors vint mil socis actius i funcionaven plenament les seccions de propaganda, mutualisme, esports, organització i treball i la cooperativa de consum. La Dictadura clausurà l'entitat, processà per separatistes els dirigents de la secció de propaganda i s'emparà de l'estatge social de la Rambla de Santa Mònica, on s'instal·là el Sindicat Lliure. Aquest grup no aconseguí, però, d'apropiar-se la cooperativa de consum i els seus béns, però sí el local, que fou recuperat pel CADCI poc temps després del 14 d'abril de 1931. En aquell moment el CADCI es decantà per la política d'Esquerra Republicana. El seu president, Francesc X.Casals, fou nomenat conseller de Treball i d'Assistència Social (1932). Un grup de socis del centre participà en els fets del Sis d'Octubre de 1934. El 1936 en fou nomenat president Pere Aznar, diputat a les corts de la República pel Partit Català Proletari. Durant la guerra de 1936-39 s'adherí a la UGT, i el 1939 fou clausurat i al seu estatge social hi fou instal·lat el Frente de Juventudes. Després del franquisme hi hagué alguns intents frustrats de reconstruir el Centre.
El proletariat ha continuat lluitant per la millora de les seves condicions laborals i socials. Moviment obrer
Conjunt d'accions de la classe obrera per reclamar l'atenció social sobre els seus problemes i fer pressió per resoldre'ls mitjançant diverses formes d'organització. L'acció i l'organització les obrers va anar guiada per les teories socialistes, molt especialment pel marxisme i l'anarquisme.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució. Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme utòpic, el marxisme i l'anarquisme.
Marxisme

Teoria científico-filosòfica de K. Marx i F. Engels i de llurs seguidors, que es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric.
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX) la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies (centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp; el sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític. La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera.
La condició social de la dona.
Durant les primeres dècades del segle XX es va difondre arreu d'Europa un nou model de dona.
A Espanya el feminisme fou un moviment minoritari i mancat de radicalització.
Feminisme
Moviment que té com a finalitat d'aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l'home, concretat a partir de la segona meitat del s XIX dins l'àmbit de la societat industrial.
Discriminació

Infravaloració d'un grup per part d'un altre i el corresponent comportament de segregació. És deguda generalment a causes econòmiques, però sovint hi ha implicades motivacions de caràcter social, racial, lingüístic, religiós, etc. Els fenòmens discriminants responen a unes situacions de contradiccions entre classes o grups socials, en les quals l'estament més proper al poder intenta d'imposar un estat d'inferioritat al grup discriminat.
Sufragisme
Moviment feminista per a la consecució del vot. Les dones britàniques són les que més aviat i més durament portaren a terme aquest moviment. Ja el 1866 John Stuart Mill havia presentat una moció al parlament demanant el dret de vot per a les dones, però fou rebutjada. La figura més important del moviment sufragista britànic és Emmeline Pankhurst, que fundà la Women Social and Political Union (1903). Una filla seva, Christabel Pankhurst, dugué a terme, amb la dirigent obrera Annie Kenney, actes de provocació i violència; per això les seves seguidores foren anomenades suffragettes, en contraposició a les sufragists de la Unió Nacional Anglesa de Societats Sufragistes, menys radicals. El 1917 obtingueren un dret a vot restringit, i fins el 1928 no arribaren a obtenir-lo plenament. Als EUA, el sufragisme femení sorgí del moviment per a l'abolició de l'esclavatge. Llargues discussions i moltes lluites portaren a la formació de l'Associació Nacional Americana del Sufragi Femení (NAWSA), que menà una lluita constant per a l'obtenció del vot femení. Una de les dirigents més destacades del moviment sufragista fou Susan B.Anthony. Wyoming fou el primer estat de la Unió que concedí el dret de vot a la dona (1869), seguit d'Utah (1870), però fins el 1919 no s'aprovà l'esmena constitucional núm. 19, que estén el vot femení a tots els estats de la Unió. El moviment triomfà també a nombrosos països europeus: a Finlàndia el 1907, a la Unió Soviètica, a conseqüència de la Revolució, el 1917, a Suècia el 1918, i els anys següents a Alemanya, Itàlia, Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Polònia i d'altres llocs. A França, en canvi, el dret de vot no arribà per a les dones fins el 1946. A l'estat espanyol, la Segona República concedí el dret a les dones després de fortes polèmiques a les corts, ja que els diputats d'esquerra s'hi oposaven, tement que la influència clerical en l'electorat femení beneficiés la dreta.
Feminal
Publicació mensual en català apareguda a Barcelona del 28 d'abril de 1907 al 30 de desembre de 1917 com a suplement de "La Ilustració Catalana". Dirigida per Carme Karr, defensà bàsicament un programa de culturització de les dones; publicava articles literaris, poesies i pàgines musicals (amb peces de Carme Karr, Lluïsa Casagemas, José Antonio de Donostia, etc). Hi col·laboraren Dolors Monserdà, Agnès Armengol de Badia, Maria Domènech de Cañellas i Isabel Serra, entre altres.

Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona
Institució de caràcter privat dedicada a l'educació i la promoció de les dones fundada el 1909 a Barcelona —amb el nom de Biblioteca Popular per a la Dona— per Francesca Bonnemaison de Verdaguer. Vinculada de bon començament a l'Obra de Buenas Lecturas de la parròquia de Santa Anna, aconseguí en molt poc temps un desenvolupament notable, que li permeté d'independitzar-se. Hom instal·là uns primers locals al carrer d'Elisabets (1910), i el 1922 fou inaugurat el local definitiu del carrer de Sant Pere més Baix, reformat totalment, amb un notable equipament i amb una capacitat per a 2 000 alumnes, gràcies a subvencions particulars. Entre les activitats més importants de l'Institut cal esmentar, com a bàsica l'educació i la instrucció; a més, oferia seveis de biblioteca, socors mutus i previsió i, sobretot, de relació i ocupació, amb una important borsa de treball. La creació de l'Institut responia a unes necessitats reals del moment —integració de les dones de la petita burgesia al procés productiu—, alhora que acomplia una tasca de culturalització de les dones i els possibilitava l'accés a noves activitats fora de la llar. Després de la guerra civil, els locals passaren a la diputació de Barcelona.

Asociación Nacional de Mujeres Españolas (ANME)
Primera organització femenina de l'Estat espanyol, creada el 1918. S'inscrivia en un corrent moral i idealista, vinculat al catolicisme i a les associacions de caritat, es preocupava per millorar l'educació de la dona i exigir alguns drets legals. De caràcter dretà, les seves fundadores pertanyien a l'aristocràcia de la sang, del talent i de la virtut.
Mujeres Libres
Organització feminista i llibertària creada entorn de la revista del mateix nom, apareguda de primer a Madrid i després a Barcelona (1936-38). Lucía Sánchez Saornil, Mercè Comaposada i Empar Poch en foren les capdavanteres principals. Es constituí formalment com a federació nacional a València per l'agost del 1937, i agrupà unes 20 000 dones i 150 agrupacions (40 del Principat i 28 del País Valencià). Mantingué, respecte a les altres organitzacions llibertàries (FAI, CNT i FIJL), una autonomia organitzativa total. Defensà un "feminisme proletari" per al qual l'alliberament de les dones, inseparable de la lluita de la classe obrera, tanmateix no s'hi havia de confondre. Dugué a terme una tasca cultural a través dels seus instituts de Madrid i de València i del Casal de la Dona Treballadora de Barcelona, donà suport a la incorporació de les dones a la producció i creà menjadors i bressols obrers. Criticà especialment les tradicionals concepcions anarquistes sobre l'amor lliure o la sublimació de la maternitat.

Sección Femenina
Organisme franquista vinculat a l'OSE, va vetllar per la difusió del ranci ideari de la dona submisa i amb el paper domèstic tradicional, va enquadrar la dona en activitats propagandístiques o de servei social obligatori, i va col.laborar en la demonització de tota perspectiva emancipatòria.

Associació Catalana de la Dona
Organització feminista creada a Barcelona el 1976, després de la celebració de les primeres Jornades Catalanes de la Dona, amb l'objectiu d'assolir la plena igualtat jurídica i social de la dona, respecte a l'home, el drets al divorci, la planificació familiar i l'avortament, etc. Des d'una posició de feminisme reformista, pluralista en la ideologia i oberta a la col·laboració política amb els partits, el 1977 formà part de la coalició electoral Esquerra de Catalunya amb ERC, PTE i Estat Català. Proporciona assistència i formació a les seves associades. N'han estat presidentes Anna Mercadé (1976-79) i, des del 1979, Núria Solé i Fournier.
La nova societat postindustrial ha afavorit l'aparició de nous moviments socials. Moviment social
Conjunt d'accions col·lectives encaminades a la reorganització social. Marx assenyalà el paper central del moviment obrer en la societat industrial, i, d'acord amb A.Touraine (1973), la societat postindustrial ha afavorit l'aparició de nous moviments socials dirigits per nous col·lectius (moviment feminista, regionalista, ecologista, etc). Els moviments socials són de naturalesa molt diversa. No tots, però, tenen únicament una dimensió social; alguns assoleixen, també, una dimensió política. En un principi, un moviment social no està gaire institucionalitzat, sinó que sorgeix d'una protesta social més o menys espontània contra agravis específics o de caire general, però al llarg del temps molts moviments socials inicien un procés d'institucionalització.
Els nous moviments socials plantegen inicialment un tipus d'organització de caràcter més o menys assambleari d'acord amb l'organització social que promouen. A mesura que el moviment creix i es consolida es generen formes d'organització més estables i formals com, per exemple, ha succeït en el moviment ecologista a Alemanya. La composició social d'aquests nous moviments és interclassista, tot i que s'estima que hi predominen sectors provinents de les noves classes mitjanes i, també, de joves estudiants. Aquests moviments posen de manifest la incapacitat o manca de voluntat de les organitzacions tradicionals —partits polítics, sindicats, etc— per a fer front als nous reptes socials. Es mostren crítics amb la democràcia representativa i propugnen formes de participació ciutadana directa. Les seves accions van adreçades a sensibilitzar l'opinió pública i a pressionar les elits dirigents; l'objectiu dels moviments socials és generar un estat d'opinió favorable a les seves causes mitjançant diverses formes de protesta que acaparin el centre d'atenció mediàtica. Paradoxalment, l'èxit d'aquests moviments —com ha passat amb l'objecció de consciència— pot fer replantejar el sentit de la seva continuïtat.
Organització no governamental (ONG)
Associació voluntària no lucrativa formada per particulars, independent de l'estat i dedicada a tasques amb finalitats solidàries. L'acció de les ONG es dirigeix a afavorir l'accés a drets o béns bàsics a individus o col·lectius que normalment en són privats. La solidaritat subjacent a totes les ONG inclou tant l'assistència immediata de necessitats elementals (salut, alimentació, habitatge, escolarització etc.), com el desenvolupament de recursos que permetin als individus un determinat nivell d'autosuficiència. Bé que històricament els estats occidentals han assumit en un grau variable tasques d'aquesta mena en forma de seguretat social, programes d'assistència i ajuts diversos a la població que administren, les prioritats i conjuntures polítiques, i les pressions dels grups d'interessos sovint han comportat limitacions a llur acompliment, constatació que és a l'origen de moltes ONG. Per la seva banda, els poders públics han retret a les ONG l'actuació al marge de la legislació. Malgrat els antagonismes, ambdues parts han tendit a acostar posicions i, en el que suposa un reconeixement de la seva tasca, moltes ONG reben actualment subvencions i són dotades d'estatut jurídic (cosa, d'altra banda, prou complexa, atesa llur gran diversitat tipològica). Hom pot identificar en les institucions benèfiques de caire religiós i les societats d'ajuda mútua que proliferaren durant la industrialització molts dels trets atribuïts a les actuals ONG, si bé hom sol citar-ne com a primer antecedent la Creu Roja (1863). Malgrat que després de la Primera Guerra Mundial els enfrontaments polítics tendiren a associar la realització dels ideals humanitaris amb el socialisme, la creació d'aquest tipus d'organitzacions des d'una posició independent i més o menys apolítica continuà, i tingué un notable creixement després de la Segona Guerra Mundial als estats democràtics del bloc occidental. Fou als anys cinquanta que es difongué l'expressió 'organització no governamental' per a referir-se a aquesta mena d'associacions bé que, atesa la seva vaguetat, en molts països (especialment els anglosaxons) hom ha preferit la d''organitzacions voluntàries' o similars. En aquest període, la cursa d'armaments i la vulneració dels drets humans derivats dels conflictes de la guerra freda comportaren la creació d'organitzacions com Pugwash (1945) i Amnistia Internacional (1961). L'aparició de la problemàtica mediambiental afavorí el sorgiment d'organitzacions ecologistes (Greenpeace, 1971). El component internacional de les ONG, d'altra banda, s'ha anat accentuant, com ho demostra el gran nombre d'ONG als països desenvolupats que presten els seus serveis al Tercer Món, i també en l'abast mundial de moltes d'elles, conseqüència de les implicacions de la globalització (interdependència o subordinació econòmica, increment de les emigracions, conflictes culturals, etc). A les dues darreres dècades del s XX s'ha produït una proliferació d'ONG. Hom ha interpretat el fenomen com una resposta al liberalisme econòmic hegemònic després de l'ensorrament de l'URSS (1985-91), el qual ha estat percebut com una amenaça al model d'estat de benestar implantat a Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial; cal afegir-hi també l'acceleració de la mundialització i, finalment, el desconcert de sectors importants de l'esquerra davant l'adopció, per part dels partits majoritaris d'aquesta adscripció, de polítiques cada vegada menys diferenciades de les de la dreta. Als Països Catalans, les ONG han arrelat considerablement, especialment a Catalunya, on el 1995 s'uniren per a constituir una federació.
ONG
Sigla d'organització no governamental, amb la qual hom designa una en particular o el conjunt d'aquestes associacions.
Ecologisme
Conjunt de corrents ideològics que tenen en comú la voluntat d'assolir un nou ordre social basat en els principis de l'ecologia concebuda com a ciència totalitzadora. La majoria de grups ecologistes comparteixen un refús del productivisme de les societats contemporànies, del centralisme i la concentració del poder en mans dels estats i de les companyies multinacionals, i de l'explotació abusiva dels recursos naturals, i propugnen una societat no jerarquitzada, oberta i autogestionària. El pacifisme i el refús de l'energia nuclear són també comuns a la majoria de grups ecologistes. Els primers grups ecologistes nasqueren als EUA (sobretot a Califòrnia) vers la meitat de la dècada del 1960 a l'entorn dels moviments de drets civils i d'oposició a la guerra de Vietnam. L'obra de Rachel L.Carson (1907-64) Silent Spring (1962) és considerada el punt d'arrencada de l'ecologisme, i el primer moviment organitzat que es donà el nom d'ecologista fou l'Ecology Action, fundat el 1968 a la universitat de Berkeley per Cliff Humphrey. A Europa, un punt de partida fou la Conferència d'Estocolm sobre el Medi Humà (1972), en el marc de la qual diferents grups ecologistes organitzaren una contraconferència o conferència paral·lela. La publicació dels anomenats Informe Meadows i Informe Mansholt sorgits de la Conferència assenyalà la transformació de l'ecologisme de moviment marginal en una força ideològica i política. Des del 1977 hi ha hagut a tot Europa un esforç dels diferents grups ecologistes (anomenats genèricament verds) per a arribar a establir un corpus ideològic comú i plantejar una lluita política comuna als diferents països europeus. Així, a la RF d'Alemanya i Bèlgica, foren fundats els primers partits ecologistes el 1980 i el 1982. A Alemanya particularment, arribaren a participar en governs regionals i, des del 1998, formen coalició en el govern federal. D'altra banda, assoliren importància organitzacions ecologistes internacionals com ara Greenpeace, One Earth, WWF o The World Conservation Union. Alhora, els partits polítics tradicionals tendiren a absorbir reivindicacions originalment ecologistes, reflex del creixent pes de la problemàtica mediambiental en l'opinió pública. Des de la publicació de l'anomenat Informe Brundtland (1987), que consagrà el concepte de desenvolupament sostenible, l'ecologisme ha assumit la importància del vincle existent entre conservació i desenvolupament, palesa sobretot en l'èmfasi en la interrelació mútua entre la problemàtica del Tercer Món, el conflicte nord-sud i la crisi ambiental. La dimensió global ha afavorit, així, l'aparició de moviments ecologistes en països com ara el Brasil o l'Índia. La popularització de la teoria de Gaia contribueix també a la nova direcció del pensament ecologista. Il·lustrativa de la creixent presa de consciència institucional i de la nova concepció global fou la Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament (1992). Als Països Catalans, els moviments i accions ecologistes aparegueren per primer cop entorn del 1970 a la Catalunya del Nord, on alguns dels moviments que es qualificaven d'esquerra revolucionària, hereus dels fets de Maig del 1968, iniciaren campanyes de protesta en 1969-72 contra determinades operacions (urbanitzacions a les Alberes i al litoral, polígons de tir de l'exèrcit al Capcir, etc). A l'estat espanyol les primeres manifestacions ecologistes foren més tardanes per la situació política durant aquells anys. L'oposició a un gran abocador al massís de Garraf obrí, el 1972, el cicle de reivindicacions ecologistes nascudes inicialment en els medis excursionistes o en altres entitats. Mort Franco, la florida de grups i moviments fou molt nombrosa, i fou catalitzada inicialment per accions com la publicació del Llibre Blanc de Gestió de la Natura als Països Catalans per la Institució Catalana d'Història Natural (1976) o les campanyes "Salvaguarda del Patrimoni Natural", del Congrés de Cultura Catalana, o "Salvem Catalunya per a la Democràcia", de l'Assemblea de Catalunya (1976-77). Ben aviat aparegueren grups ecologistes preocupats per les més diverses problemàtiques (energia nuclear, contaminació de rius i costes i de l'aire de les zones industrials, urbanitzacions, etc.). El moviment ecologista s'ha caracteritzat per la seva atomització en multiplicitat de grups molt circumscrits a l'àmbit local. Això no obstant, cal destacar la implantació d'associacions com ara Acció Ecologista Agró al País Valencià, DEPANA a Catalunya i el Grup Ornitològic Balear a les Illes, els quals han influït en l'opinió pública, així com diversos intents de coordinar els diversos grups ecologistes, com ara l'Assemblea d'Entitats Ecologistes de Catalunya o Ecologistes en Acció. En l'àmbit polític, alguns dels grups ecologistes dels Països Catalans s'han vinculat formalment amb Iniciativa per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya (a Catalunya) o a Esquerra Unida (al País Valencià i a les Balears). A nivell institucional, el pes d'una certa preocupació ecològica es reflectí amb la creació d'un departament i d'una conselleria de medi ambient a la Generalitat de Catalunya i a la Generalitat Valenciana (1991 i 1992, respectivament).
Amb el desenvolupament econòmic dels anys seixanta, arriba la societat de consum. Societat de consum
Expressió amb què hom designa l'estat i l'etapa actuals del desenvolupament capitalista de la societat, basats en la creació de necessitats fictícies per superar la saturació de la producció. Bé que alguns economistes la consideren com un pas cap a la civilització, hom sol considerar la societat de consum com a contradictòria i inhumana. Però les crítiques que li són fetes parteixen del fet que una tal societat de consum —que avui actua com a estímul en tot el món— és en el fons una societat de producció específica i que els qui són interessats a produir-hi fan consumir el que els aporta més guanys, sense importar-los el benestar de la societat; el consumisme és una internacionalització psicològica de costums i modes necessaris a aquest sistema específic de producció.

Societat opulenta
Expressió que designa la societat industrialitzada avançada, caracteritzada per una abundància real o potencial de béns, principalment de consum, com a conseqüència de la revolució tecnològica i de la situació monopolística del sistema capitalista. L'expressió prové del llibre homònim de J.K.Galbraith The Affluent Society (1958). Té l'inici en el creixement ininterromput i indiscriminat de la producció en una economia de mercat a partir de la Segona Guerra Mundial, en un primer moment als EUA i posteriorment a l'Europa occidental. L'ideal de l'equidistribució de la renda a través d'una massiva participació de la població en el creixement de la productivitat i en el consum generalitzat resulta frenat per la persistència o generació de zones subdesenvolupades o pobres enmig de l'extensió de la prosperitat, que s'esdevé a conseqüència de la mateixa expansió capitalista.
Societat postindustrial
Estadi del desenvolupament econòmic en el qual els elements productius derivats del saber i les grans organitzacions político-econòmiques que marquen les orientacions globals condicionen el creixement o en són capdavanters. Els valors associats a la societat postindustrials són de caràcter conservador i defensiu amb relació als riscs, i més depenents de la qualitat de vida (salut, seguretat, medi ambient).

Secularització
Pèrdua o minva que experimenten les religions tradicionals (cristianisme, islamisme, budisme, judaisme, etc) en la societat moderna. És anomenada també descristianització, laïcització, paganització, etc; la seva teorització és anomenada laïcisme i sovint es confon amb ateisme.
Alfabetització
1. Escolarització, acció i efecte d'ensenyar de llegir i d'escriure els infants.
2. Acció i efecte d'ensenyar de llegir i d'escriure grans masses de persones adultes i d'instruir-les. Per a fer una correcta alfabetització cal un mestre especialitzat, però sovint, per manca de personal, de recursos o per la mateixa urgència de la feina a fer, els qui se n'han responsabilitzat han estat mestres sense especialitzar, estudiants i obrers. L'alfabetització constitueix sovint el primer pas de l'educació d'adults.

Escolarització
Acció i efecte de proporcionar (a algú), especialment als infants, ensenyament en una escola.
Noves formes d'oci i de cultura. Cultura de massa
Conjunt de coneixements generalitzats i difosos pels mitjans de comunicació de massa. En un sentit anàleg hom parla també de cultura popular.
Espectacle

Representació pública d'una obra teatral, cinematogràfica, d'una exhibició de varietats, etc.
Teatre
Representació pública d'una obra teatral.
Dansa
Art de dansar.
Música
Art que s'expressa mitjançant l'ordenació dels sons en el temps. L'art musical es basa en els sons que requereixen, per a ésser produïts, una elaboració i organització prèvies, puix que el so musical no existeix en la natura.

Circ
Local fix o ambulant, amb grades circulars per als espectadors, d'un o més espais circulars al mig, on hom executa exercicis eqüestres, exercicis d'audàcia, pantomimes, manifestacions de music-hall, màgia, exhibicions de feres ensinistrades i actuacions de pallassos.
Atracció de fira
Giny o joc que serveix de diversió. Formen part de caravanes ambulants o tenen instal·lació fixa.
Varietats
Espectacle format per números independents de cant, ball, prestidigitació, escenes còmiques, acrobàcia, etc, sense cap relació entre ells.
Comèdia musical
O musical. Obra teatral amb música —generalment cançons intercalades en el text, amb obertura o sense, amb alguns números de ball, i escrites per a orquestra lleugera— típica dels EUA i d'Anglaterra des de mitjan s XIX.
Concert
Audició pública o privada d'obres musicals.
Òpera
Drama per a ésser representat amb el text cantat, acompanyament orquestral i els elements escènics habituals del teatre (decoracions, vestuari). Sovint va precedida d'una introducció instrumental.
Sarsuela
Obra teatral hispànica formada per parts declamades i parts cantades, de manera similar a l'opéra-comique francesa o al singspiel alemany.

Cursa de braus
O correguda de bous. En castellà, corrida de toros. Espectacle comercialitzat consistent a lluitar un home (dit torero) amb un bou, esquivant-ne les escomeses, i finalment, a donar-li mort, d'acord amb les convencions especificades en la tauromàquia. Aquest espectacle, d'origen i reglamentació castellans (dit corrida, en castellà) data del començament del s XVIII, a conseqüència del desenvolupament autònom de les sorts a peu i el relatiu declivi de les efectuades a genet. Actualment ambdues especialitats subsisteixen i, de vegades, formen part del mateix espectacle.
Parc temàtic
Espai delimitat i en la seva major part a l'aire lliure on són representats amb més o menys fidelitat ambients, activitats i personatges per a l'entreteniment dels visitants. Sol haver-hi també espectacles relacionats amb els ambients reproduïts o atraccions de fira. Generalment la semblança amb l'original es correspon amb els estereotips més difosos. Als Països Catalans, Port Aventura, a Catalunya, i Terra Mítica, al País Valencià, en són exemples.
Parc aquàtic
Espai delimitat a l'aire lliure on hi ha diverses instal·lacions amb aigua destinades al joc i a l'esbarjo (piscines, tobogans, etc).
Parc zoològic
O zoo o zoològic. Lloc espaiós, normalment un jardí o un parc (alguna vegada un parc natural), on hi ha aplegats nombrosos animals feréstecs o exòtics, exposats a la vista del públic. Els animals són col·locats en recintes espaiosos que tendeixen a reproduir les condicions d'ambient en llur estat lliure. La finalitat d'aquests parcs no és únicament ornamental o de curiositat, sinó científica i cultural.

Cinema

O cinematografia. Art de representar, sobre una pantalla, i mitjançant la fotografia, imatges en moviment.
Esport
Sistema ordenat de pràctiques corporals fetes en competició, en exhibició o per afecció i fonamentades en el màxim rendiment no utilitari degudament mesurat, que té com a objectiu aconseguir la victòria, la millora física, el rècord o l'esbargiment.
Futbol
Esport practicat a ple aire entre dos equips d'onze jugadors cadascun amb la finalitat d'introduir una pilota, impulsada amb els peus, a la porteria del contrari. Els jugadors vesteixen samarreta, pantalons curts i mitjons i porten botes especials. Cada equip consta d'un porter i de deu jugadors de camp, que originàriament eren dos defenses, tres mitjos i cinc davanters.
Excursionisme
Exercici i pràctica de fer excursions.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Feminisme. Baldó i Massanet, Maria (1884-1964)
Pedagoga i floklorista. Intervengué en el moviment feminista català de principi del s.XX. Col·laborà en diverses revistes i institucions pedagògiques. Dirigí el primer grup escolar femení de Barcelona, La Farigola, del patronat escolar de l'ajuntament. Fou degana del Casal del Mestre; durant la guerra treballà a la conselleria de cultura de la Generalitat. S'exilià a Tolosa de Llenguadoc, on morí.
Bonnemaison i Farriols, Francesca (1872-1949)
Pedagoga, promotora de l'educació femenina popular. Fou bibliotecària de l'Obra de Buenas Lecturas, que sobresortí en el camp educatiu i professional, i d'on sorgí, el 1922, l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona. Fou reina dels Jocs Florals (1892) i l'any següent es casà amb Narcís Verdaguer i Callís. Amb Francesc Cambó, antic passant del seu marit, mantingué una amistat reflectida en un extens epistolari (1907-47), inèdit. El 1932 organitzà la secció femenina de la Lliga Regionalista. Havia col·laborat a "La Veu de Catalunya" amb el pseudònim de Franar.
Campoamor Rodríguez, Clara (1888-1972)
Política i jurista. Diputada pel Partit Radical a les Corts Constituents de 1931-33. El 1936 publicà El voto femenino y yo, on recollia les seves intervencions a les Corts defensant el dret de vot per a les dones. Desplegà una gran activitat a favor dels drets de les dones i aplegà algunes conferències en el llibre El derecho de la mujer (1936). Més tard publicà la biografia de Concepción Arenal i de Sor Juana Inés de la Cruz.

Claramunt, Teresa (1862-1931)
Dirigent anarcosindicalista. Obrera del ram tèxtil, organitzà un grup anarquista a Sabadell el 1884, influïda per l'enginyer Tarrida del Mármol. Detinguda a conseqüència dels atemptats anarquistes del 1893 i del 1896, i bandejada després del procés de Montjuïc (1896), residí a França i a Anglaterra, però tornà a Barcelona el 1898. Participà molt activament com a propagandista en la campanya de reivindicacions socials promoguda a Barcelona al començament del s XX. Fundà la revista «El Productor» (1901). Al gran míting obrer del Circ Barcelonès (16 de febrer de 1902) féu una crida de solidaritat amb els vaguistes del ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona (17-24 de febrer de 1902). Fou detinguda novament i encara un tercer cop després de la Setmana Tràgica (1909). Confinada a Saragossa, hi contribuí a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Tornà a Barcelona el 1924, afectada d'una paràlisi que l'allunyà de la vida pública fins a la mort.

Karr i Alfonsetti, Carme (1865-1943)
Escriptora, neboda de l'escriptor francès Alphonse Karr. El 1902, amb el pseudònim L.Escardot, publicà a "Joventut" les primeres narracions. Publicà després Volves (1906) i Clixés (1906) —la seva millor obra, centrada en la problemàtica de les dones de la mitjana burgesia—, i les obres teatrals Els ídols (1911) i Caritat (1918). Altres obres seves són De la vida d'en Joan Franch i Garba de contes (1935). A partir del 1907 dirigí la publicació Feminal i col·laborà, entre altres, a "Joventut" —des d'on, amb el pseudònim de Xènia, polemitzà amb Ors—, "Or i Grana" i "La Veu de Catalunya". Fundà (1913) i dirigí La Llar, primera residència per a professores i estudiantes, i tingué una actuació destacada —especialment com a conferenciant— en la defensa del millorament i la modernització de l'ensenyament de les dones. És també autora de composicions musicals sobre versos de diferents autors. Era casada amb Josep M.de Lasarte.
Kent, Victoria (1898-1987)
Política i jurista espanyola. Fou diputada a corts (1931-36) i directora general de presons, càrrec des del qual dugué a terme moltes reformes. Acabada la guerra civil, s'exilià a França; les vicissituds que hi visqué durant la Segona Guerra Mundial resten reflectides al seu llibre Quatre ans à Paris (1947). Residí a Mèxic (1945-50) i més tard treballà a l'ONU (1950-52) i dirigí la revista "Ibérica" a Nova York.

Mañé i Miravet, Teresa (1865-1939)
Anarquista, coneguda com a Soledad Gustavo. El 1891 s'uní a Joan Montseny (Federico Urales). Col·laborà a "La Tramuntana" i "El Productor", i participà en el segon Certamen Socialista (Barcelona, 1889). A Madrid dirigí nominalment "La Revista Blanca" i hi col·laborà en la primera època (1898-1905); també col·laborà a "Tierra y Libertad" (1903-04). Com a publicista insistí especialment en l'alliberament de la condició social de les dones, i en la segona època de "La Revista Blanca" (Barcelona, 1925-36) centrà les seves col·laboracions en la història del moviment anarquista i sindicalista a Espanya (en especial hi publicà una secció regular denominada Efemérides del Pueblo). És autora de La sociedad futura (1899, amb edicions posteriors) i El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1933).
Monserdà i Vidal, Dolors (1845-1919)
Escriptora, signava normalment Dolors Monserdà de Macià. Escriví en castellà fins el 1875, i a partir de llavors en català. Participà assíduament als jocs florals, on fou premiada el 1878, el 1882 i el 1891, estrenà amb èxit Teresa o un jorn de prova (1875) i publicà diverses novel·les de caràcter costumista, que aconseguiren una notable difusió: La Montserrat (1893), La família Asparó (1900), La fabricanta (1904), La Quitèria (1906), etc. Les seves poesies foren recollides a Poesies Catalanes (1888) i Poesies (1911). Tingué una actuació destacada com a impulsora d'obres de caràcter pretesament social i feminista: davant el nombre creixent de dones obreres, considerava que el paper de la dona burgesa era el de protegir, mitjançant l'actuació personal i la de centres adequats, la treballadora, tant per motius humanitaris i moralitzadors com, especialment, per evitar la radicalització de les seves postures (en aquest sentit són notables els articles sobre la participació femenina en la Setmana Tràgica). A aquest fi respongueren la creació del Patronat d'Obreres de l'Agulla, els llibres Estudi feminista (1909) i Tasques socials (1916), entre altres, i nombroses conferències i col·laboracions a la premsa, especialment a "La Renaixença".
Montseny i Mañé, Frederica (1905-1994)
Anarquista, filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo). Educada fonamentalment per la seva mare i alhora amb una cultura autodidàctica i eclèctica, de molt jove començà a escriure amb regularitat a "La Revista Blanca" (1923-36), i donà un especial relleu a la temàtica feminista (cal destacar la sèrie d'articles La mujer, problema del hombre, 1926-27); així mateix publicà unes primeres novel·les, de gran èxit en els medis llibertaris (La Victoria, 1925; El hijo de Clara, 1927; La indomable, 1928; Tres vidas de mujer, 1937), i moltes novel·letes en les col·leccions de "La Novela Ideal" (1925-37) i "La Novela Libre" (1929-37). No tingué una activitat pública destacada fins a l'adveniment de la Segona República, quan ingressà en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT i es llançà a una estrident campanya contra els trentistes des d'"El Luchador" (1931-33); especialment influent fou en aquest sentit la seva denúncia de l'actitud vacil·lant del comitè regional confederal davant l'aixecament anarquista de l'alt Llobregat pel gener del 1932. Féu, d'altra banda, uns llargs viatges de propaganda per l'estat espanyol (a l'estiu del 1932 al País Basc, Andalusia i Mallorca; pel desembre del 1935 a Galícia; pel maig-juny del 1936 al Cantàbric), i gràcies a la seva personalitat, impetuosa i exultant, es convertí en un dels principals portaveus de la FAI, a la qual, tanmateix, no ingressà fins el 1933, atesa l'actitud individualista del seu anarquisme. Membre del comitè regional de la CNT de Catalunya el 1936, a partir d'aquest any passà a formar part del comitè peninsular de la FAI. Al congrés de la CNT del maig del 1936, a Saragossa, guanyà en gran part el seu dictamen sobre el comunisme llibertari que s'oposà als intents de programes revolucionaris més dibuixats i industrialistes (Peiró, Abad de Santillán, etc). Posteriorment, durant la guerra civil, malgrat els seus problemes de consciència, s'apartà de l'ortodòxia anarquista i acceptà d'ésser ministra de sanitat en el govern de Largo Caballero (novembre del 1936 ­ maig del 1937). Aturà posteriorment, com a delegada governamental, a Barcelona, els Fets de Maig del 1937; les seves recomanacions foren més escoltades per part de les masses confederals que no les de Garcia i Oliver i Marià R.Vázquez, i sofrí un atemptat. Dugué a terme posteriorment les negociacions per a la constitució del comitè d'enllaç CNT-UGT (febrer del 1938), que presidí. Les seves idees es troben fonamentalment en els fullets, producte de diverses conferències, El anarquismo militante y la realidad española (1937), La Commune de París y la revolución española (1937), Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social (1937), etc. A l'exili tornà al seu tradicional purisme apoliticista, assegurà, amb el seu marit Germinal Esgleas, el funcionament de la CNT "apolítica" i s'encarregà de la direcció de diversos òrgans de premsa d'aquesta (especialment, "CNT" i "Espoir"). Continuà també la seva producció literària entre l'autobiografia i la divulgació: Mujeres en la cárcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Pasión y muerte de los españoles en Francia (1950), Heroínas (1964), Crónicas de CNT (1974), Qué es el anarquismo (1976), El éxodo anarquista (1977), Seis años de mi vida (1939-45) (1978) i Mis primeros 40 años (1987). Des del 1977 participà en activitats cenetistes a l'estat espanyol, i esdevingué líder moral del sector històric de l'anarcosindicalisme (CNT-AIT), bé que continuà residint a Tolosa de Llenguadoc.

Nelken, Margarita (1896-1968)
Escriptora, crítica d'art i pedagoga. Afiliada al Partido Socialista Obrero Español, va ser elegida diputada per Badajoz el 1931. Era dirigent de la Federación de Trabajadores de la Tierra i col.laboradora del periòdic Claridad, que havien fundat un grup de socialistes oposats al reformisme de Prieto i Besteiro. El 1934 després del fracassat aixecament contra la República d'octubre de 1934 va fugir a la Unió Soviètica, a on es referma en la idea que cal crear un Front Popular a Espanya per arribar a un règim comunista com el que va trobar allà. El 1937 va passar al Partit Comunista (PCE). Després de la guerra civil va fugir a Mèxic i més tard, el 1942, va abandonar el PCE per discrepàncies sobre la política de la direcció del partit. Va escriure La condición social de la mujer en España (1919), En torno a nosotras (1927), Las escritoras españolas (1930), Tres tipos de virgen (1929), Primer frente (1944) i El expresionismo mejicano (1965).
Margarita Nelken va ser una ferma defensora de la causa dels treballadors i una personalitat de gran relleu durant el anys trenta. Va morir a Mèxic, després de vint-i-nou anys d'exili ininterromput.

Pardo Bazán, Emilia (1851-1921)
Novel·lista, assagista i feminista gallega. De noble família (el seu pare, José Pardo Bazán y Mosquera, obtingué del papa el comtat de Pardo Bazán per la defensa de la religió a les Corts revolucionàries del 68), s'inicià en la lectura dels clàssics des de la seva infància. La preocupació literària, social i política marcà la seva obra i la seva vida. En el pròleg de la seva primera novel·la (Viaje de novios, 1881), es declarà partidària del realisme. El 1883 publicà setmanalment, al full literari de "La Época", La cuestión palpitante, on exposà les seves opinions sobre el naturalisme francès i esbossà una teoria de la novel·la. Del 1883 és també la novel·la La Tribuna, en la qual descriu l'ambient de la fàbrica de tabacs de la Corunya, on treballen quatre mil dones. El 1886 aparegué la seva novel·la més important, Los Pazos de Ulloa, seguida, entre altres, de La Madre naturaleza, Morriña, Insolación, La Quimera, La piedra angular, en la qual s'enfronta amb el tema de la pena de mort, i el recull de contes Cuentos sacro-profanos. El 1892 dirigí la "Biblioteca de la Mujer", que edità llibres de reivindicació feminista. En "Nuevo teatro crítico", publicació periòdica que edità durant l'any 1891, recollint el propòsit del "Teatro Crítico" de Feijoo, opinà, polemitzà i intervingué en la vida social i política del país.

Sánchez Saornil, Lucía (1895-1970)
Anarquista i poetessa castellana. Els anys vint publicà de manera dispersa nombrosos poemes afins a l'ultraisme. Col·laborà en nombroses publicacions, com "La Revista Blanca", "Tiempos Nuevos" i "Solidaridad Obrera", de Barcelona, des del 1933 a "CNT", de Madrid, i el 1937 a "Umbral" de València. Destacada feminista, fou, juntament amb M.Comaposada i A.Poch, fundadora de l'organització llibertària femenina i redactora i directora de "Mujeres Libres" (1936). El 1938 ocupà la secretaria del consell general de Solidaritat Internacional Antifeixista. Publicà El "romancero" de Mujeres Libres (1938). Després d'uns quants anys d'exili, tornà clandestinament a l'estat espanyol.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1898 Guerra hispanoamericana: derrota d'Espanya enfront els Estats Units en la guerra de Cuba. Tractat de París (desembre): pèrdua de les darreres colònies a Amèrica (Cuba i Puerto Rico) i al Pacífic (Filipines). Desastre del 98
1899 Congrés del PSOE a Madrid. La UGT trasllada la seva seu a Madrid. "Tancament de caixes" i lluita pel concert econòmic (moviment de resistència passiva contra la nova llei tributària). Fundació del F.C.Barcelona.
1900 Llei d'Accidents de Treball. Primeres lleis de caire social. Fundació del R.C.D.Espanyol.
1901 Vagues a les conques del Ter i Freser. Fundació dels bancs Hispanoamericà i de Biscaia.
1902 Reconeixement del dret de vaga. Vaga general revolucionària a Barcelona reivindicant la jornada de vuit hores (febrer).
1903 Fundació del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), sindicat dels dependents del comerç i de la indústria. Vaga general a Reus.
1904 Fundació de l'empresa d'automòbils Hispano Suiza. Fundació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis. Fundació de la mutualitat L'Aliança. Llei del Descans Dominical.
1905 Inauguració de la línia de tren Sarrià-Barcelona, la primera electrificada d'Espanya.
1906 Aranzel proteccionista.
1907 Fundació de Solidaritat Obrera. Fundació d'Hidroeléctrica Española.
1909 Llei de vagues. Setmana Tràgica (juliol): vaga general i insurrecció popular, en protesta contra la guerra del Marroc. Severíssima repressió militar.
1910 Llei del Candau. Pablo Iglesias, primer diputat del PSOE. Constitució de la Confederació Regional de Treballadors de Catalunya, de tendència anarco-sindicalista, que l'any següent configurarà la CNT.
1911 Fundació de La Canadenca. Constitució de la CNT (Confederació Nacional del Treball).
1912 Es descobreixen les sals potàssiques a Súria. Fundació de Catalana de Gas i Electricitat.
1914 Inici de la Primera Guerra Mundial (fins al 1918). Expansió de l'economia catalana en aprofitar la no-bel.ligerància de l'Estat espanyol.
1916 Aliança UGT-CNT.
1917 Crisi de l'Estat. Moviment de protesta obrera davant l'encariment de la vida. Vaga general revolucionària a tot l'Estat. Vaga general dels ferroviaris (agost)
1918 Comença l'època del pistolerisme i l'assassinat polític (fins al 1923). Congrés de Sants de la CNT. Creació dels Sindicats Únics. Crisi econòmica de postguerra (fins al 1923). Fi de la Primera Guerra Mundial. Fundació del Banco Urquijo.
1919 Vaga de la Canadenca a Barcelona, que acaba en vaga general. Jornada de vuit hores. Creació dels Sindicats Lliures. Fundació del Banc Central.
1920 El governador de Barcelona Martínez Anido dissol la CNT. Violència social creixent a Barcelona.
Assassinat de l'advocat laboralista F.Layret. Fallida del Banc de Barcelona.
1921 Fundació del Partit Comunista d'Espanya (PCOE). Increment del pistolerisme.
1922 Creació de la Unió de Rabassaires. Subsidi de maternitat.
1923 Cop d'Estat (a Barcelona) i establiment de la Dictadura de Primo de Rivera (dictadura militar conservadora). Fi del sistema polític de la Restauració. Vaga general contra la dictadura (la UGT no s'hi adhereix). Assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre.
1924 Persecució i il.legalització dels partits polítics i sindicats obrers (CNT).
1927 Creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
1928 Neix la Lliga espanyola de futbol.
1929 Crac de la Borsa de Nova York. Comença la crisi econòmica mundial. Exposició Internacional de Barcelona. Inauguració del metro de Barcelona. Aldarulls estudiantils.
1930 Dimissió de Primo de Rivera. Fi de la Dictadura. La monarquia intenta tornar a la situació parlamentària de 1923, però fracassa.
1931 Proclamació de la II República espanyola (14 abril). Macià proclama la República Catalana dins la República Federal Espanyola (14 abril), convertida tres dies més tard en Generalitat de Catalunya. Demanda massiva de revisions de contractes de conreu (agost). Manifest trentista i escissió de la CNT. Control absolut de la CNT per la FAI. Es reconeix el sufragi femení. Crema de convents a Madrid.
1932 Aixecament anarquista a l'Alt Llobregat (gener). Les Corts aproven la Llei de Reforma Agrària (setembre). Enfrontaments a Arnedo.
1933 Insurrecció anarquista a l'Alt Llobregat (gener). Intent fracassat de revolta general anarquista (gener). Revolta anarquista a Casas Viejas. Creació dels Sindicats d'Oposició (setembre).
1934 Aprovació definitiva de la Llei de Contractes de Conreu (setembre). Vaga general (octubre). Insurrecció i revolució a Astúries (octubre). Fets del Sis d'Octubre: Lluís Companys proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola. El Govern presenta recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei de Contractes de Conreu.
1935 Paralització de la Reforma Agrària.
1936 S'inicia a Melilla l'alçament militar (17-18 juliol): comença la Guerra Civil espanyola. La guarnició de Barcelona s'adhereix a l'alçament militar (19 juliol). Fracàs de l'aixecament militar. Els republicans triomfen a Barcelona i a Catalunya (juliol). Comença la guerra i la revolució a Catalunya (juliol). Aldarulls. Els militants obrers decreten la vaga general i obtenen armes. Decret de Col.lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya (24 octubre). Assassinats indiscriminats.
1937 Decrets de S'Agaró (Pla Tarradellas) (gener).
1939 Final de la guerra civil a Catalunya (febrer). Fi de la guerra civil (1 abril). Exili de milers de catalans. S'estableix la cartilla familiar de racionament (maig). Inici de la Segona Guerra Mundial (3 setembre). Franco promulga el Decret de neutralitat espanyola (en la guerra mundial)
1940 Ley de Unidad Sindical i creació dels sindicats verticals.
1941 Fundació de l'INI. Creació de RENFE. Circulen a Barcelona els primers autobusos de gasogen.
1942 Arriben patates per a l'abastament de la població.
1943 Política proteccionista a la gran indústria.
1944 Es crea el Document Nacional d'Identitat (DNI), que substitueix la Cèdula d'Identificació (maig).
1945 Creació de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) (juny) (Espanya en queda fora). Grans restriccions d'electricitat i benzina. Fi de la Segona Guerra Mundial (2 setembre). Vaga a la Maquinista per celebrar el final de la II Guerra Mundial.
1946 Vaga general a Manresa. Vagues a Barcelona, al Vallès i a Mataró. Creació de la companyia elèctrica ENHER. Creació d'ENASA.
1947 Militarització de la Hispano-Suiza i vagues al tèxtil a Barcelona, Sabadell, Terrassa, Mataró i a diverses empreses.
1948 Obertura del túnel de Vielha. S'agreugen les restriccions elèctriques.
1949 Creació a Barcelona de l'empresa Seat, amb participació majoritària de l'INI (juny).
1950 Construcció del barri del Polvorí a Barcelona. Fundació de la SEAT. Comencen a entrar en funcionament les centrals hidroelèctriques a l'Alt Pirineu (23 de 1950 a 1960). Arribada del blat canadenc a Barcelona.
1951 Vaga de tramvies a Barcelona (febrer-març). Creació de FECSA.
1952 Fi del racionament (març). Supressió del racionament del pa. Pla Badajoz.Construcció d'habitatges socials per part dels diferents organismes públics. S'inaugura la fàbrica SEAT (juny).
1953 Comença la fabricació del cotxe Biscúter.
1955 Inauguració de centrals hidroelèctriques al Pirineu lleidatà.
1956 Descontentament obrer i universitari. Vagues obreres a Astúries, Euskadi i Catalunya (abril). Revolta universitària. Creació de Televisión Española (TVE). Vaga dels ciclistes a Terrassa, en protesta per les taxes. Vaga del metall a Barcelona. Vagues al tèxtil i a Olivetti.
1957 Tractat de Roma pel qual es crea la Comunitat Econòmica Europea (CEE) (març). Es posa a la venda el SEAT 600 (juny). Boicot als transports públics a Barcelona.
1958 Vagues obreres a diverses empreses (març). Final de les restriccions elèctriques (abril). Vagues a diverses empreses. Fundació del Cercle d'Economia (juliol)
1959 Pla d'Estabilització (juliol). Vaga a SEAT i altres empreses. Embassament d'Oliana.
1961 L'USO apareix a Catalunya. Demostració sindical «Arte y Deporte» al Camp Nou. Vagues a la Universitat.
1962 Gran conflictivitat laboral. Vaga minera a Astúries. Aparició de Comissions Obreres (CC.OO.). Neix el FOC. Inundacions al Vallès Occidental, Barcelonès i Baix Llobregat (25 de setembre).
1963 López Rodó presenta el Plan de Desarrollo. Erupció de vagues a tot Catalunya. «Maig calent».
1964 I Plan de Desarrollo. Vaga dels autobusos a Sabadell (2 de maig). Primer programa en català a TVE. Constitució de les CCOO a la Parròquia de Sant Medir (Barcelona) (20 novembre): Comissions Obreres, a Catalunya.
1965 Accions de protesta a la banca (gener). Manifestació de CCOO a la Plaça Antonio López (23 de febrer). Agitació universitària.
1966 Constitució de la CONC (Comissió Obrera Nacional de Catalunya). Assemblea constituent del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona als caputxins de Sarrià ("la Caputxinada") (9 març).
1967 Devaluació de la pesseta. Gran conflictivitat. El TOP declara il·legals les CCOO.
1968 II Plan de Desarrollo. Maig francès. Revoltes estudiantils a Europa.
1969 Escàndol MATESA.
1970 Segueix l'escàndol MATESA. Ley General de Educación. Aturada total al port de Barcelona (setembre). Vaga a la Maquinista. Lluites pel conveni a la SEAT.
1971 Vaga a la SEAT i assassinat del treballador Ruiz Villalba (setembre). Conflictes al metall de Barcelona: Maquinista, Macosa, Harry Walker.
1972 III Plan de Desarrollo. Protestes generalitzades contra la nova Llei d'Educació (febrer). Vaga a les mines de Sallent.
1973 Comença la crisi econòmica mundial (crisi del petroli). Crisi energètica. Augmenta l'atur en els països industrialitzats.
1974 Conflictes a les empreses Hispano Olivetti i SEAT. Fundació d'Unió de Pagesos.
1975 Mort de Franco (20 novembre). Joan Carles I, rei (22 novembre). S'inicia el procés de transició. Origen d'un nou cicle demogràfic a Catalunya.
1976 Agitació social creixent. Grans manifestacions a Barcelona, demanant l'amnistia, convocades per l'Assemblea de Catalunya (febrer). Mobilitzacions de pagesos a Tarragona i Lleida.Terra Lliure. Apareix el diari AVUI (23 abril).
1977 Pactes de La Moncloa (octubre).
1978 Eleccions Sindicals: a Catalunya, triomf de CCOO, seguit de la UGT.
1979 Segona crisi del petroli (alça dels preus). Agudització de la crisi econòmica.
1981 Pla de reconversió del tèxtil (setembre).
1982 Crisi de Banca Catalana (novembre).
1983 Entrada en servei de la central nuclear d'Ascó I (gener). Expropiació de RUMASA (febrer). Comença la reconversió industrial. El Parlament aprova la Llei de Normalització Lingüística. Inauguració de TV3 (setembre).
1984 Plan Energético Nacional (gener).
1985 Comença la reactivació econòmica.
1986 Signatura de l'Acta de la Unió Europea (Acta Única Europea) (febrer). Entrada d'Espanya i Portugal en la CEE. Adhesió d'Espanya a la CEE. Barcelona, nominada seu dels Jocs Olímpics de 1992 (octubre).
1988 Vaga a l'ensenyament. Inici de les emissions de Canal 33. Vaga general del 14 de desembre.
1992 Els membres de la Unió Europea signen el Tractat de Maastricht (Tractat de la Unió Europea) (febrer), que revisa i amplia el Tractat de Roma de 1957. El F.C.Barcelona guanya la seva primera Copa d'Europa de futbol a l'estadi de Wembley (Londres) (maig). Jocs Olímpics de Barcelona (juliol-agost). Agudització de la crisi econòmica. Exposició Universal de Sevilla.
1997 Traspàs de competències de l'INEM (juny).
1998 Espanya compleix els criteris de convergència europea i s'adhereix als països fundadors de l'euro (abril).
1999 Entra en vigor la moneda única europea, l'euro (gener).
2002 Entra en circulació l'euro, moneda única de la Unió Europea (1 gener). Vaga general (20 juny).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

HISTÒRIA ECONÒMICA I SOCIAL DE CATALUNYA - OBRES GENERALS

  • CABANA, F. (assessor). El medi social. Proa. Enciclopèdia Catalana Temàtica, vol. V. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1998.
  • CABANA, F. i CASASSAS, J. (assessors). El medi social. Proa. Enciclopèdia Catalana Temàtica, vol. VI. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1999.
  • MALUQUER DE MOTES, J.  Història econòmica de Catalunya. Segles XIX i XX. Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya - Edicions Proa. Barcelona, 1998.
  • NADAL, J. (dir.) Història econòmica de la Catalunya contemporània (6 volums). Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1988-1998.
  • HISTÒRIA ECONÒMICA I SOCIAL DE CATALUNYA - SEGLE XX

  • BALCELLS, A. El problema agrari a Catalunya. La qüestió rabassaire, 1890-1936. Nova Terra. Barcelona, 1968.
  • BALCELLS, A. Crisis económica y agitación social en Cataluña (1900-1936). Ariel. Barcelona, 1971.
  • CABANA, F. (dir.). L'època dels nous moviments socials, 1900-1930. Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, vol. VIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1995.
  • CULLELL, P. i FARRÀS, A. L'oasi català. Un recorregut per les bones famílies de Barcelona. Planeta. Barcelona, 2001.
  • IZARD, M. Industrialización y Obrerismo. Las Tres Clases de Vapor (1869-1913). Ariel. Barcelona, 1973.
  • JUTGLAR, A. Historia crítica de la burguesía en Catalunya. Dopesa. Barcelona, 1972.
  • MOLINERO, C. i YSÀS, P. Els industrials catalans durant el franquisme. Eumo. Vic, 1991.
  • NADAL, J. i MALUQUER DE MOTES, J. Catalunya, la fàbrica d'Espanya: un segle d'industrialització catalana, 1833-1936. Generalitat de Catalunya - Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1985.
  • NADAL, J. (dir.) Segle XX. Una societat plenament industrial. Història econòmica de la Catalunya contemporània, vol. IV.  Enciclopèdia Catalana.  Barcelona, 1988.
  • NADAL, J. (dir.) Segle XX. Població, agricultura i energia. Història econòmica de la Catalunya contemporània, vol. V.  Enciclopèdia Catalana.  Barcelona, 1989.
  • NADAL, J. (dir.) Segle XX. Indústria, finances i turisme. Història econòmica de la Catalunya contemporània, vol. VI.  Enciclopèdia Catalana.  Barcelona, 1989.
  • TERMES, J. La immigració a Catalunya i altres estudis sobre el nacionalisme català. Empúries. Barcelona, 1984.
  • HISTÒRIA ECONÒMICA I SOCIAL D'ESPANYA - OBRES GENERALS

  • ARACIL, R. i SEGURA, A. Història econòmica mundial i d'Espanya. Teide. Barcelona, 1993.
  • ARACIL, R. i GARCÍA BONAFE, M. Lecturas de historia económica de España. Oikos-Tau. Vilassar de Mar, 1976-77.
  • FUENTES QUINTANA, E. i altres. El desarrollo económico de España. Revista de Occidente. Madrid.
  • HARRISON, J. Historia económica de la España contemporánea. Vicens Vives. Barcelona, 1980.
  • SHUBERT, A. Historia social de España (1800-1990). Nerea. Madrid, 1991.
  • TAMAMES, R. La estructura económica de España. Guadiana. Madrid, 1977.
  • TORTELLA, G.  El desarrollo de la España contemporánea. Historia económica de los siglos XIX y XX. Alianza Universidad. Madrid, 1997.
  • TUÑÓN DE LARA, M. i altres. Sociedad, política y cultura en la España de los siglos XIX y XX. Edicusa. Madrid, 1973.
  • VICENS VIVES, J. Historia económica de España. Vicens Vives. Barcelona, 1979.
  • HISTÒRIA ECONÒMICA I SOCIAL D'ESPANYA - SEGLE XX

  • CALERO, A.M. Movimientos sociales en Andalucía, 1820-1936. Siglo XXI. Madrid, 1976.
  • CARRIÓN, P. La reforma agraria de la Segunda República y la situación actual de la agricultura española. Ariel. Barcelona, 1973.
  • DÍAZ DEL MORAL, J. Historia de las agitaciones campesinas andaluzas. Alianza Editorial. Madrid, 1967.
  • DONGES, J.B. La industrialización en España. Oikos-Tau. Barcelona, 1976.
  • MALEFAKIS, E. Reforma agraria y revolución campesina en la España del siglo XX. Ariel. Barcelona, 1980.
  • NADAL, J. El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913. Ariel. Barcelona, 1980.
  • NASH, M.  Mujer, familia y trabajo en España (1875-1936). Anthropos. Barcelona, 1983.
  • NÚÑEZ, R. Tal como éramos. España hace un siglo. Espasa-Calpe. Madrid, 1998.
  • ROLDÁN, S., GARCÍA DELGADO, J.L. i MUÑOZ, J. La formación de la sociedad capitalista en España (1914-1920) (2 volums). Fondo para la investigación económica y social de la CECA. Madrid, 1973.
  • SÁNCHEZ ALBORNOZ, N. (editor)  La modernización económica de España, 1830-1930. Alianza Editorial. Madrid, 1985.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • Catàleg de l'exposició "Catalunya la fàbrica d'Espanya".
  • DD.AA. Les colònies industrials. Materials Didàctics. Raimà. Moià, 1990.
  • GATELL, C. Dones d'ahir i d'avui. Biblioteca Bàsica d'Història de Catalunya. Barcanova. Barcelona, 1993.
  • HUERTAS CLAVERIA, J.M. Obrers a Catalunya. L'Avenç. Barcelona, 1982.
  • IBERO, A. Les dones a la Història Contemporània. Materials i eines didàctiques. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1995.
  • PÉREZ YRUELA.  La reforma agraria en España. Cuadernos de Historia 16, núm. 239. Madrid.
  • PIQUERAS, J.A. El movimiento obrero. Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1992.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • BLASCO IBÁÑEZ, V.  La bodega.
  • CELA, C.J. La familia de Pascual Duarte. Destino. Barcelona, 1971.
  • MENDOZA, E.  La ciudad de los prodigios.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • Bilbao, Portugalete y Altos Hornos. Fructuós Gelabert, 1906.
  • Tierra sin pan. Luis Buñuel, 1932.
  • Esa pareja feliz. Juan Antonio Bardem, 1951.
  • Bienvenido, míster Marshall. Luis García Berlanga, 1952.
  • Las largas vacaciones del 36. Jaime Camino, 1976.
  • Réquiem por un campesino español. Francesc Betriu, 1985.
  • Los años vividos (RTVE). Mercedes Odina, 1991.
  • Belle Époque. Fernando Trueba, 1992.
  • La transición española (RTVE). Elías Andrés i Victoria Prego, 1993.
  • Días contados. Imanol Uribe, 1994.
  • Libertarias. Vicente Aranda, 1996.
  • Tierra y libertad. Ken Loach, 1996.
  • Los años bárbaros. Fernando Colomo, 1998.
  • Barrio. Fernando León de Aranoa, 1998.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà