Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

La segona revolució industrial és una nova etapa de creixement econòmic, caracteritzada per un extraordinari progrés científic i tècnic que va facilitar un ràpid desenvolupament de tots els mitjans de producció i de noves formes d'organitzar la producció i el treball. Aquesta nova etapa en el desenvolupament econòmic de les potències industrials es va perllongar fins a l'esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914.

L'aplicació de noves energies (petroli i electricitat) i noves primeres matèries (acer, alumini...) van afavorir la diversificació dels sectors industrials. La siderúrgia va prendre el relleu de la tèxtil com a sector punta i apareixen noves indústries, molt dinàmiques, com ara l'elèctrica i la química.

L'expansió de l'economia industrial i la concentració empresarial comporten la consolidació del sistema capitalista i l'aparició de noves potències industrials, dins i fora d'Europa, que van superar la Gran Bretanya.

El predomini de la gran indústria i la gran banca es va consolidar, mentre que la tendència a reduir els costos de producció, a fixar els preus i a eliminar la competència va fer néixer l'anomenat capitalisme monopolista o financer.

Noves necessitats i noves possibilitats van permetre al món capitalista continuar la seva expansió i allunyar-se cada vegada més del món subdesenvolupat, a qui explotaren a través d'un colonialisme complet.

Activa la música

Every Breath You Take

Temes relacionats

La Revolució Industrial
El moviment obrer
Imperialisme i colonialisme
La Primera Guerra Mundial
Economia i societat en el segle XIX
Economia i societat en el segle XX
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. La Segona Revolució Industrial.
2. Els canvis demogràfics.
3. La renovació de l'agricultura.
4. Ciència i tecnologia.
- Noves fonts d'energia.
- Noves màquines i nous invents.
5. El rellançament industrial.
- Els nous sectors industrials.
- Les noves formes d'organització del treball.
6. El capitalisme financer o monopolista.
- Concentració empresarial i industrial.
- La concentració de capital.
La Gran Depressió de 1873 va significar el pas de la primera a la segona fase de la Revolució Industrial. Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució Industrial
Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població, l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis.
Depressió
Fase del cicle econòmic en què l'activitat assoleix un estadi més baix que el que correspon a la plena ocupació dels factors de producció. Bé que de vegades hom la fa correspondre a la fase de crisi, és més adequat d'anomenar així l'època immediatament posterior a l'aturament més fort de l'activitat econòmica.
Gran Depressió
Fase de recessió econòmica que afectà Europa entre 1873 i 1890, caracteritzada per un descens general dels preus, tant de les primeres matèries com dels productes agrícoles i industrials. Aquesta baixa de preus, però, no va anar acompanyada d'una disminució ni de la producció ni del comerç. Es va tractar d'una crisi de sobreproducció: l'acumulació d'estocs va fer baixar els preus i moltes empreses van haver de tancar. Això va significar una davallada dels beneficis i un augment encara més fort de la competència. Aquesta situació va facilitar la concentració industrial, característica de la Segona Revolució Industrial.
Crisi
Pertorbació de l'activitat econòmica per raons inherents al seu funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció.
Crisi de sobreproducció
Excés d'oferta d'un producte que no es ven, o es ven poc, perquè ja el posseeixen la major part dels qui el volen i tenen mitjans per obtenir-lo (la demanda).
La població va augmentar i es van generalitzar els moviments migratoris interns i exteriors. Èxode rural
Abandó del camp per una part de la població o per la totalitat. La poca flexibilitat tradicional de l'economia agrícola hi fa difícil l'absorció d'un creixement demogràfic, fins i tot feble, i sempre s'han donat situacions episòdiques d'emigració, en general cap a les ciutats. La Revolució Industrial produí un creixent desequilibri econòmic i de nivell de vida general entre la ciutat i el camp. L'atracció de la ciutat, ateses les millors perspectives del sistema de vida urbà, absorbí, no solament l'excedent demogràfic rural, sinó d'altres persones; la població rural perdé l'equilibri i entrà en un procés irreversible de despoblament. La despoblació del camp dóna lloc a una reestructuració racional de l'agricultura i a un augment de la renda per càpita que pot neutralitzar l'atracció urbana, però generalment succeeix el fet contrari: l'èxode és selectiu, i els qui se'n van són els joves i els més emprenedors, amb la qual cosa la vida social i econòmica decau i s'intensifica l'emigració. L'èxode rural és un procés antic i ja pràcticament acabat als països industrialitzats. Només la urbanització del camp pot aturar-ne la despoblació. A la llarga, l'èxode permet la modernització de l'economia agrària.
Urbanització
Fenomen consistent en la creixença accelerada de les ciutats en població i en superfície i en l'expansió dels modes de vida urbans. Encara que apareix en fases històriques diverses, l'explosió urbana contemporània és un dels elements de la revolució demogràfica que, a les àrees de cultures europees, va lligada amb la Revolució Industrial. Alhora, a partir d'un ritme en el creixement de la població urbana, s'ha produït una ruptura que ha modificat qualitativament el paisatge urbà i el circumdant, ha estès els sectors econòmics secundari i terciari i ha relegat el primari a posicions marginals.
Eixample
Conjunt de cases i carrers nous amb què s'eixampla una població. Aquest procés físic de creixement urbà és sovint subjecte a un projecte d'urbanització. Respon a la concentració extraordinària de la població, la indústria i el trànsit a les ciutats durant la primera revolució industrial, que féu necessari llur expandiment fora dels antics recintes emmurallats.
L'agricultura va patir una crisi a finals de segle XIX, però es va renovar. Guano
Substància que es troba en algunes costes freqüentades per ocells marins, formada principalment per llurs excrements i cadàvers, molt rica en fosfats i substàncies nitrogenades i per això emprada extensament com a adob de les terres.
Nitrat
Qualsevol sal o éster de l'àcid nítric. Les sals són utilitzades com a fertilitzants i, pel fet d'ésser bons agents oxidants a temperatures elevades, com a components d'explosius. Els nitrats d'alquil, obtinguts per reacció d'un alcohol amb àcid nítric, són utilitzats com a explosius.
La importància econòmica dels nitrats deriva essencialment de la utilització com a adob en l'agricultura. De fet, la nitrificació de les terres de conreu, en particular en els casos de conreu intensiu, és bàsica per a l'obtenció de notables increments de productivitat, i encara més si són terres pobres en matèries orgàniques. Els nitrats més utilitzats són, en aquest sentit, els de sodi —sigui natural (o nitrat de Xile) o sintètic—, el de potassi (salnitre) i el d'amoni, obtingut per síntesi a partir de l'àcid nítric.
La ciència va dotar la indústria de nous invents.
Ciència i Revolució Industrial
L'increment del maquinisme, l'ús del vapor en la indústria, tot el conjunt de profundes transformacions que hom engloba sota el terme de Revolució Industrial, determinaren, al llarg dels ss XVIII i XIX, la transformació d'una ciència bàsicament acadèmica, deslligada d'interessos d'ordre pràctic, en una ciència cada vegada més vinculada a la producció, a la tecnologia i als interessos socials. La interrelació creixent entre ciència, tècnica i vida econòmica, en un període de transformacions revolucionàries en l'ordre tecnològic i econòmic, actuà com a impuls poderós del progrés científic, sobretot quan la revolució industrial, en el darrer terç del s XIX, esdevingué un procés no sols d'extensió del maquinisme sobre la base del ferro i el carbó, sinó també de creació de noves àrees de producció més complexes (acer, electricitat, química i petroli).
Tecnologia

Ciència que tracta de les arts industrials, de tal manera que és com la teoria de la indústria pràctica, i comprèn la descripció i la crítica dels procediments industrials, recull la història dels seus progressos i investiga els milloraments i els avenços de què són susceptibles els dits procediments. La tecnologia és una disciplina relativament moderna, d'ençà la Revolució Industrial, i utilitza els mètodes de la ciència i els de l'enginyeria, en contrast amb el conjunt de regles empíriques que constituïen les tècniques i els oficis anteriorment a la sistematització racional amb l'ajuda de les ciències derivada de l'esmentada Revolució Industrial.
Apareixen noves fonts d'energia i nous mitjans de transport. Petroli
Oli mineral constituït per hidrocarburs de composició diversa i en proporcions molt variables segons el jaciment d'origen. Hom els classifica en petrolis de base parafínica, naftènica, aromàtica o mixta, segons els tipus d'hidrocarburs que hi predominen.
Electricitat
Agent físic, subjecte a la llei de la conservació, que constitueix una de les formes possibles d'energia i al qual són deguts diversos fenòmens molt variats (mecànics, calorífics, químics, lluminosos, etc).
Apareixen noves màquines i invents. Convertidor Bessemer / Procediment de Bessemer
Mètode de fabricació d'acer per l'oxidació de ferro fos, en un convertidor (dit Bessemer o de Bessemer), mitjançant un corrent d'aire. El convertidor té forma de bóta amb uns quants orificis a la part inferior, pels quals és injectat l'aire a pressió que, en passar a través de la fosa, permet la combustió de les impureses, que són eliminades en forma de gasos o d'escòria. La calor despresa en la combustió manté el metall fos i permet de prosseguir la reacció. Aquesta oxidació elimina els constituents menors de la fosa menys nobles que el ferro (carboni, sofre, fòsfor, etc), i és aconseguit un acer dolç que, mitjançant l'addició controlada d'aliatges mares dels elements necessaris, hom porta a la composició desitjada. Aquest procediment, que dóna un acer de bona qualitat i a baix preu, fou molt emprat durant la segona meitat del s XIX, i, bé que ha cedit importància al procediment de Siemens-Martin, continua essent emprat a gran escala. Des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial el procediment ha tingut una nova revifalla a causa de la introducció del procediment LD.
Procediment de Siemens-Martin
També Procediment de Martin-Siemens. Mètode d'obtenció d'acer descobert simultàniament, amb petites variants, per Pierre Martin i pels germans Siemens. En aquest procediment l'escòria que es forma entre el bany metàl·lic i l'atmosfera oxidant del forn fa de vehicle portador d'oxigen. Hom pot obtenir diferents tipus d'acer a partir de fosa de ferro i de ferralla. En funció de les impureses que hom pretén d'eliminar durant l'operació, cal que el revestiment del forn sigui de silici (procediment àcid), per a l'eliminació del manganès, de l'oxigen i del carboni, o bé de magnèsia o de dolomia (procediment bàsic), el qual permet, a més, la dessulfuració i la desfosforació. Amb aquest darrer procediment hom pot assolir un nivell de descarburació del 0,02% de carboni; a més, permet de treballar únicament amb càrrega de fosa, sense ferralla, o bé amb una barreja de fosa i de mineral de ferro. L'ús de desoxidants especials a la fi de l'operació fa possible l'eliminació total dels gasos dissolts (acers calmats).

Motor d'explosió
Motor que produeix moviment a partir de l'energia química d'un combustible (gas, petroli...) per mitjà de la combustió d'aquest.
Motor diesel
Dit del motor de combustió interna en què el combustible és injectat a la cambra de combustió, on hi ha aire que ha estat comprimit pel pistó.
Motor Otto
Motor de combustió interna alternatiu que es caracteritza termodinàmicament pel fet de seguir el cicle d'Otto, és a dir que la combustió hi és realitzada a volum constant, mitjançant l'explosió d'una mescla de combustible i aire provocada per una guspira. Funciona generalment amb gasolina, gas o, eventualment, amb barreges d'hidrocarburs i d'alcohols. Pot funcionar en cicle de dos temps o de quatre temps. Com que el temps de combustió és molt curt, generalment són motors més ràpids que els de cicle dièsel; la seva relació pes/potència també és més favorable.
Cicle d'Otto
Cicle teòric per a motors de combustió interna d'encesa per guspira o explosió, desenvolupat per Nikolaus Otto, que el 1876 construí el primer motor d'aquest tipus, de quatre temps i de combustió a volum constant, seguint els principis enunciats per Beau de Rochas el 1862.
Generador
Màquina, aparell o dispositiu que produeix energia elèctrica amb una tensió (o un corrent) d'unes característiques determinades. Dins els diversos tipus de generadors, els més corrents són els dinamoelèctrics, emprats per a la producció industrial d'electricitat, que són màquines elèctriques que transformen l'energia mecànica en elèctrica; per a corrent altern és emprat l'alternador, i per a corrent continu, la dinamo. Els generadors electroquímics (piles i acumuladors) tenen un ús molt més restringit. Els generadors electrostàtics, desenvolupats a partir de l'electròfor de Volta, produeixen electricitat per inducció electrostàtica; els més coneguts són les màquines electrostàtiques rotatives de Ramsden, Kelvin i Wimshurt, actualment abandonades, i especialment el generador de Van de Graaff i el de Crockroft-Walton (o generador cascada), emprats com a acceleradors de partícules. En electrònica, els generadors són emprats per a produir senyals periòdics de forma, amplitud i freqüència donades, amb possibilitat d'ajustar llurs valors a voluntat; segons el tipus de senyal produït reben diferents noms: generadors de baixa freqüència, de radiofreqüència, d'impulsos, d'escombratge, etc.

Dinamo
Màquina elèctrica rotativa que genera corrent continu.
Alternador
Màquina elèctrica rotativa que genera corrents alterns.
Làmpada
Element o dispositiu productor de llum. Les làmpades poden ésser de diversos tipus, segons llur forma de funcionament i d'obtenció de la llum. Abans de l'aplicació de l'electricitat, la llum artificial era produïda per combustió d'una substància líquida o sòlida (oli, cera, resines, etc), i encara avui són emprats a vegades aparells que produeixen llum per combustió: llums de petroli, de butà, d'acetilè i, especialment, de gas per a l'enllumenat públic (làmpades de bec Auer). Les làmpades elèctriques, actualment gairebé les úniques utilitzades, es basen en altres principis que la combustió i poden ésser classificades bàsicament en dos grans grups: làmpades d'incandescència i làmpades de descàrrega gasosa.
Làmpada d'incandescència
També làmpada incandescent, fou inventada per T.A.Edison el 1881. Portava un filament de carbó, i hom feia el buit a l'interior de l'ampolla, en forma de pera.
Fonògraf
Aparell que reprodueix per mitjans mecànics els sons enregistrats en un cilindre. Thomas A.Edison fou el primer a aplicar (1877) la idea que un so transmès a un diafragma proveït d'una agulla podia ésser gravat damunt una superfície cilíndrica en forma de traç espiral, de tal manera, que una altra agulla, connectada a una trompa o megàfon, en tornar a recórrer el solc així format tornaria a vibrar com amb el so original, el reproduiria i el faria audible. Aquest aparell reproductor fou anomenat fonògraf, i després de diversos perfeccionaments començà a ésser explotat comercialment als EUA vers l'any 1887 (Columbia Phonograph Company). Al cap de poc temps Emil Berliner inventà un procediment d'enregistrament i de reproducció del so basat en una superfície plana i circular i un aparell per a reproduir-lo.
Cinematògraf
Aparell de filmació i projecció d'imatges construït pels germans Lumière el 1895.
Anell de Gramme
Nucli anular del ferro dolç, laminat o en filferro, al voltant del qual hon enrotlla les bobines induïdes, del mateix nom, i a les quals serveix de nucli en algunes màquines d'inducció. És anomenat també anell de Pacinotti.

Teoria de la relativitat
Teoria formulada per Albert Einstein el 1905, que va significar la superació de la física newtoniana. Segons aquesta teoria, la massa (m) i l'energia (E) són dues formes diferents d'una mateixa cosa. La relació que hi ha és E=mc², on c és la velocitat de la llum en el buit. Conjunt de postulats i formulismes que donen una explicació del món físic més àmplia que l'anomenada mecànica clàssica, d'acord amb les experiències sobre l'electromagnetisme desenvolupades a la segona meitat del s XIX.
Un nou rellançament industrial, amb nous sectors industrials... Indústria
Conjunt d'activitats dedicades a la transformació de les matèries primeres mitjançant maquinària, per tal d'obtenir béns manufacturats.
Electrònica
Part de la física que estudia els fenòmens i els dispositius basats en el moviment i el control del trànsit de partícules carregades en un gas, en el buit o en materials sòlids, com són els semiconductors i aïllants, sota la influència de forces elèctriques i magnètiques. Els principis fonamentals d'electrònica són l'emissió termoiònica, l'efecte fotoelèctric i les propietats dels semiconductors i dels cristalls.
Indústria química
Sector que integra totes les activitats industrials dedicades a la manufactura d'elements químics i llurs derivats. Inclou dos grans subsectors: el de la química inorgànica o mineral i el de la química orgànica. Els productes principals que integren el primer són: àcids, bases, anhídrids i òxids inorgànics, gasos nobles, sals inorgàniques (de clor, fluor, brom, iode, sofre, nitrogen, fòsfor i silici, entre altres), aigua oxigenada i halurs no metàl·lics. El subsector de la química orgànica engloba principalment tota la química del carboni i els seus derivats, una part molt important dels quals actualment són els hidrocarburs. Cal afegir-hi, a més, uns altres sectors importants a la indústria química, com és ara els productes farmacèutics, productes de perfumeria i cosmètica, pintures, sabons i detergents, resines sintètiques, materials plàstics i cautxú sintètic, colorants i pigments, i adobs i fertilitzants. D'altres subsectors i branques igualment importants són els productes de poliment, adhesius de resina sintètica, explosius i focs artificials, pesticides i derivats, tintes i tintures, i substàncies químiques preparades per a fotografia i pel·lícules, papers i teles sensibles. Des del punt de vista econòmic, la indústria química ha estat un puntal del desenvolupament econòmic mundial.
Acer

Fonamentalment, mescla de ferro i d'una petita quantitat de carboni. El ferro pur per si sol (ferrita) ofereix poca resistència i duresa i sofreix deformacions plàstiques; amb l'addició de carboni augmenten les seves aptituds de resistència i duresa així com el límit elàstic, tot disminuint-ne la ductilitat. El percentatge de carboni que caracteritza l'acer és comprès entre el 0,05 i l'1,70%. La propietat principal de l'acer és el fet que els seves qualitats de resistència, per una composició determinada, poder ésser variades considerablement per un tractament tèrmic adequat: el tremp, que consisteix en un refredament intens després d'un escalfament per sobre del color roig. En llenguatge corrent, el ferro i l'acer es confonen quan aquest és de baix contingut en carboni.
...i unes noves formes d'organització del treball. Taylorisme
Sistema d'organització científica de la producció aplicada a les grans empreses, amb l'objectiu d'augmentar la productivitat. També s'anomena sistema Taylor, perquè seguia les teories proposades per l'enginyer F.W.Taylor. La seva aplicació va donar lloc a la primera cadena de muntatge, introduïda a la fàbrica Ford, el 1913, raó per la qual aquest sistema també es coneix per fordisme.
Sistema d'organització del treball, basat en les idees de F.W.Taylor, precursor de la dita organització científica del treball, que consisteix fonamentalment en l'estudi detallat dels processos de treball, que són descomposts en diverses tasques, el temps d'execució de les quals es determina mitjançant cronometratges, i en l'establiment, com a incentiu, del pagament de primes lligades al rendiment. Amb el taylorisme, que neix i s'estén amb la introducció de les grans cadenes de producció en sèrie, hom pretén, d'una banda, d'eliminar temps morts i moviments inútils i, d'altra banda, d'aconseguir, com deia Taylor, una "cooperació estreta, íntima, personal, entre la direcció i els obrers".
Fordisme
Sistema de producció industrial introduït per Henry Ford a les primeres dècades del s XX. Les teories clàssiques de l'organització industrial-taylorisme i fordisme- sorgiren al principi del segle XX, època en què culminà el maquinisme, amb la introducció de nous mètodes d'organització del procés de treball. Així com el taylorisme cercava de millorar l'eficàcia industrial, el fordisme prestava molta més atenció a la sortida comercial dels productes: la producció en massa requereix mercats de masses. El fordisme suposà la introducció de la cadena de muntatge mòbil i la fabricació portada a terme a grans plantes i adreçada a mercats de masses. Aquest sistema de producció a gran escala esdevingué essencial per a la indústria de l'automòbil mundial i, posteriorment, fou adoptat per altres sectors industrials.

Organització científica del treball
Conjunt de tècniques utilitzades per a augmentar la productivitat del treball industrial, la sistematització de les quals fou iniciada per F.W.Taylor el darrer decenni del s XIX.
Estandardització
Mot derivat de la parula anglesa standard, que vol dir estendard o bandera. Com que les banderes tenen sempre unes mides exactament en la relació dels seus components, "estàndard" ha passat a voler dir tipus, model o norma. En economia, és l'especificació de les característiques d'un producte per facilitar-ne la fabricació en sèrie, la qual cosa representa una disminució de la variabilitat de mides o de tipus, tal com s'esdevenia en la producció artesanal.
Treball en cadena

Sistema de fabricació en que el material passa per les diferents màquines o equips disposats talment que encada un és efectuada l'operació corresponent a l'ordre que aquesta ocupa en el procés. Les operacions són disposades de manera que el treball és efectuat a un ritme uniforme determinat pel temps tipus atorgat a cada operació. La cadena perfecta permet el moviment seguit del material al llarg d'una sèrie d'operacions i de manera que l'activitat sigui simultània a tots els punts, recorrent el producte, fins a la fi de la seva elaboració, un camí raonablement directe. Modernament, amb l'aplicació de l'ordinador hom ha aconseguit l'optimació dels processosde fabricació i muntatge en cadena.
Productivitat
Relació entre la producció obtinguda i els factors emprats per a obtenir-la en un període de temps determinat. La productivitat mesura la relació entre la quantitat de productes produïts per una empresa i la quantitat de treball (nombre de treballadors, temps i sous) emprada per fabricar-los. Per exemple, la productivitat del treball és mesurada com la producció anual per home.
El resultat de tot plegat serà una nova enbranzida del sistema capitalista.
Assistim al naixement del capitalisme financer o monopolista.
Capitalisme financer o monopolista
Fase del capitalisme posterior a la de la lliure competència i caracteritzada per les creixents restriccions als lliures moviments de l'oferta i la demanda. Es desenvolupa a través d'un procés de concentració que suposa un increment progressiu de la quantitat de capital sota el control d'una sola unitat de producció.
Creixement intensiu
Tipus de creixement econòmic que no és fruit de la creació de més fàbriques o de la contractació de més personal (creixement extensiu), sinó de la millor utilització de factors com ara el progrés tècnic i l'organització del treball.
Economia d'escala
Disminució del cost de producció d'un producte obtingut gràcies a un augment de les dimensions de l'empresa.
El nou capitalisme tendeix clarament a la concentració. Concentració empresarial
En sentit limitat, procés jurídic a través del qual es fusionen les activitats de dues o més empreses, amb pèrdua de la personalitat jurídica d'alguna empresa (fusió per absorció) o de totes (fusió per constitució) les que hi participen. En sentit ampli, tot acord encaminat a interrelacionar l'activitat de diverses empreses, incloses, per tant, les coalicions; no cal que s'hi produeixi pèrdua de personalitat jurídica de cap empresa. Hi ha diferents formes de concentració: les societats d'empreses cerquen la prestació conjunta d'un servei necessari a totes elles; les unions temporals consisteixen en l'agrupació de dues o més empreses, durant un temps limitat, a fi de portar a terme conjuntament una obra, algun subministrament o servei: la cessió d'unitats d'obra es dóna quan hom contracta amb un tercer l'execució d'una part d'obra o de servei.
Concentració industrial
Reunió en un mateix establiment dels diferents processos de fabricació. Nascut amb el desenvolupament de la indústria tèxtil, el fenomen de concentració és condició indispensable i el tret més destacat de l'actual organització industrial, puix que amb la revolució tecnològica s'encareix el cos d'adquisició de l'equip industrial, hom utilitza maquinària de grans dimensions i la indústria requereix una gran massa de capital en actiu, un augment de mà d'obra i una producció a gran escala. Amb la concentració industrial s'alteren els trets més destacats del sistema capitalista: és incomplerta la llei de la lliure competència, desapareix la indústria de tipus familiar, substituïda per les grans societats anònimes, propietat d'un elevat nombre d'accionistes, i la figura determinant del propietari és substituïda per la del manager. Hom distingeix entre concentració horitzontal i concentració vertical. Figures destacades de concentració industrial són els trusts, els holdings i els càrtels, que arriben a exercir un paper no solament econòmic, sinó també polític, en el desenvolupament d'un país. La concentració industrial deriva en monopoli i té una posició força avantatjosa en relació amb la competència.
Concentració horitzontal
Unió de diverses empreses o fàbriques amb el mateix tipus de producció industrial
Concentració vertical
Unió d'empreses amb produccions complementàries.
Societat Anònima
Empresa formada per l'aportació de capitals de diversos socis. Societat mercantil en què el capital està dividit per accions, totes del mateix valor, que poden ser venudes i, fins i tot, si l'empresa és gran, poden negociar-se en borsa. Les primeres societats anònimes sorgiren a la dècada de 1850.
Càrtel
Acord temporal entre empreses per fixar els preus de les mercaderies i repartir-se les quotes de la producció i del mercat.
Acord limitat entre diverses empreses, les quals, tot i conservar llur independència tècnica, econòmica i financera (aquesta és la principal diferència entre el càrtel i el trust), decideixen de pactar a fi d'evitar o de disminuir la competència mútua.
Trust
Concentració i fussió d'empreses dedicades a la mateixa activitat, que permet ocupar el mercat, monopolitzar els preus i bandejar la competència.
És el resultat de la unió de diverses empreses per a crear-ne una de nova, que passa a ésser jurídicament posseïdora de la majoria de les accions de les altres i, per tant, a tenir-ne el domini. Aquesta operació, que sovint és un canvi d'accions de les empreses integrades per accions de la societat controladora, es diferencia de la fusió d'empreses en el fet que aquestes continuen funcionant com a empreses independents, sense perdre la personalitat jurídica en formar-se el trust. El terme és aplicat en general a tot conjunt d'empreses que tinguin un control únic. Es diferencia del càrtel en el fet que aquest respon a un acord temporal entre diverses empreses i concretat en algun aspecte; per exemple, manteniment de preus o repartiment d'àrees de mercat.
Holding

Societat que posseeix accions d'altres societats, del mateix sector o no. Com a representatives del capital, aquestes accions pertanyen al holding, bé que l'actiu industrial pot restar en mans de les societats d'explotació. La majoria dels països han posat restriccions legals als holdings.
Monopoli
Forma de mercat en què l'oferta està concentrada en mans d'una empresa o societat que pot fixar lliurement el nivell de la producció oferta.
Oligopoli
Forma de mercat freqüent en la realitat econòmica moderna, caracteritzada per un grau de concentració elevat, és a dir, perquè un nombre petit d'empreses controlen una elevada proporció de la producció, de la població activa del sector, etc. La característica fonamental de l'oligopoli és l'elevat grau d'interdependència entre les decisions de les empreses.
El paper de la banca serà cada vegada més important. Concentració de capital
Fenomen característic del capitalisme que defineix una de les seves primeres etapes de desenvolupament. S'inicià ja a l'edat mitjana amb la canalització cap a l'Europa occidental de masses considerables de capital provinents del comerç amb l'Orient. El comerç marítim colonial, que es desenvolupà després del descobriment d'Amèrica, provocà la creació de societats per accions i el naixement i l'extensió del capital financer. Actualment la unió de capital comercial i financer es dóna no solament en el pla de les grans indústries, sinó també de la banca. Amb la concentració de capital prenen la direcció de l'economia capitalista els grups de pressió, i hom pot parlar, malgrat les lleis antimonopolistes que hi ha en molts estats, d'un capitalisme monopolista d'estat.
Capital financer
Procés d'interpretació i difusió entre el gran capital bancari i el capital industrial per formar grups financers sovint dominats pels bancs.
Banc
Institució econòmica que pren fons a préstec (dipòsits, obligacions, etc) i que, en certs casos, crea diner per a facilitar fons a qui desitgi un préstec.
Els bancs són societats finaceres, algunes de les quals s'especialitzen en guardar els diners de particulars (bancs de dipòsit) o en concedir crèdits a llarg termini (bancs de negocis).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Els grans protagonistes foren els científics, els inventors i els industrials, personatges lligats al món de la ciència,  la tècnica i la producció.
Comencem per la siderúrgia i la metal.lúrgia.
Bessemer, Henry (1813-1898)
Enginyer metal·lúrgic anglès. Ideà nombroses innovacions en el tractament dels metalls i el 1855 descobrí un procediment per a l'obtenció de l'acer a partir de la fosa. El 1879 fou nomenat membre de la Royal Society.

Siemens, Wilhelm von (1823-1883)
Enginyer i industrial alemany. Germà de Werner von Siemens, s'establí a Londres, on fundà una filial de l'empresa alemanya, i es nacionalitzà britànic. Juntament amb un altre germà, Friedrich von Siemens (1826-1904), inventà el conegut forn de recuperació per a fusió de l'acer i del vidre, i aquest darrer fundà diverses manufactures per a explotar el procediment.
Martin, Pierre (1824-1915)
Enginyer francès. Perfeccionà el forn de reverber de Siemens --amb escalfament previ de combustible i de l'aire dins els recuperadors de calor-- i indicà un procediment per a obtenir acer de més qualitat a partir de fosa i de ferralla.
Energia elèctrica. Gramme, Zénobe-Théophile (1826-1901)
Enginyer i inventor belga. S'especialitzà en la construcció d'aparells elèctrics, i el 1871 inventà la primera dinamo productora del corrent continu, que anava proveïda d'un induït d'anell (anell de Gramme).
Edison, Thomas Alva (1847-1931)
Inventor nord-americà. Autodidacte, el 1863 començà a treballar com a operador telegràfic a la Western Union Telegraph Company, estudiant i experimentant durant els seus lleures. El 1868 enregistrà la seva primera patent, un aparell enregistrador per a les votacions. Els anys immediatament subsegüents dissenyà un teletip i perfeccionà el sistema del telègraf automàtic. Col·laborà amb Christopher L. Sholes en la construcció de la primera màquina d'escriure, i aconseguí que el telèfon de Bell adquirís una aplicació pràctica generalitzada en incorporar-hi el micròfon de carbó (1877-78). El 1876 instal·là a Menlo Park (Nova Jersey) els laboratoris d'investigació d'on sortiren la major part dels seus nombrosos invents (enregistrà més de 1 000 patents al llarg de la seva vida), entre els quals cal remarcar el fonògraf (1877), la làmpada d'incandescència (1879), el telègraf d'inducció (1885), el kinetoscope (1891), diversos tipus de dinamos i de motors i un tipus d'acumulador alcalí molt emprat actualment (1900-10). Presentà, a la primera exposició de l'electricitat, celebrada a París el 1881, l'estudi d'una instal·lació global d'il·luminació emprant làmpades d'incandescència, que fou ràpidament adoptada pels EUA i per molts estats d'Europa com a sistema d'enllumenat públic. El 1875 descriví, en un article publicat a «Scientific American», una «força etèria» desconeguda i, prosseguint els seus estudis sobre aquest punt, el 1883 patentà la vàlvula termoiònica, que es fonamenta en l'emissió d'electrons produïda pels metalls incandescents, fenomen conegut amb el nom d'efecte Edison. Durant la Primera Guerra Mundial treballà pel govern dels EUA en l'estudi d'una sèrie de problemes navals i en la producció de fenol i d'altres productes químics. El 1927 fou nomenat membre de l'acadèmia nacional de ciències nord-americana.

Hertz, Heinrich (1857-1894)
Físic alemany. Fou deixeble i ajudant de Helmholtz a Berlín i professor a Karlsruhe i a Bonn. Interessat per la teoria de Maxwell sobre l'electromagnetisme, féu nombrosos experiments que confirmaren les idees d'aquell. Inventà l'oscil·lador i el ressonador que avui porten el seu nom i obtingué les ones elèctriques d'alta freqüència que hom utilitzà després a la radiotelegrafia. El 1887 descobrí l'efecte fotoelèctric i investigà la natura dels raigs catòdics. És autor de nombroses memòries, entre les quals es destaca Über die Ausbreitungsgeschwindigkeit der elecktrodynamischen Wirkungen ('Sobre la velocitat de propagació de les accions electrodinàmiques', 1888). El 1894 fou publicada una compilació dels seus escrits principals (Gesammelte Werke).
Siemens, Werner von (1816-1892)
Enginyer i industrial alemany. S'especialitzà en galvanoplàstia i construccions elèctriques. Juntament amb J.G. Halske fundà l'empresa Siemens Halske el 1847, dedicada a les instal·lacions telegràfiques, que aviat es féu important a Europa. El 1866 enuncià el principi de la dinamo. Més tard construí una locomotora elèctrica, que funcionà a Berlín (1879). Ideà també diversos aparells (piles, piròmetres, llums elèctrics, etc). En els seus projectes elèctrics col·laborà també un altre germà, Carl von Siemens (1829-1906).
Comunicacions. Bell, Alexander Graham (1847-1922)
Físic i inventor nord-americà d'origen escocès. Abandonà els estudis musicals per tal de dedicar-se a la fonètica. Emigrà al Canadà (1871) i posteriorment als EUA, d'on adoptà la ciutadania. Fou professor de fisiologia vocal a la universitat de Boston. Els seus treballs sobre el so, motivats pel problema de l'ensenyament dels sordmuts, respecte al qual escriví diverses obres, el portaren a construir un telègraf harmònic. Fou l'inventor d'un mètode de gravació per al fonògraf d'Edison; el 1876 inventà el telèfon, la prioritat del qual invent li fou negada i la qual hagué de defensar en diversos processos. Enginyà també un aparell per a detectar bales en el cos humà, en ús fins al descobriment dels raigs X.
Eastman, George (1854-1932)
Industrial nord-americà, fundador de l'Eastman Kodak Company (1892). D'ençà del 1878 preparà les primeres plaques de bromur d'argent i en començà la fabricació industrial el 1880. El 1889 inventà una pel·lícula transparent de nitrocel·lulosa que fou utilitzada per Edison en el seu cinematògraf.
Lumière, Auguste (1862-1954)
Biòleg i industrial francès. Amb el seu germà Louis Lumière (1864-1948), químic i industrial francès, fou l'inventor del cinematògraf. Tot i que tots dos treballaren en aquesta tasca, sembla que fou Louis el qui resolgué mecànicament el problema de la presa d'imatges en moviment i de llur projecció posterior damunt un llenç blanc (pantalla). Els aparells de filmació i de projecció construïts pels Lumière milloraren els sistemes usats fins aleshores per aconseguir la captació successiva d'imatges sobre pel·lícula fotogràfica i la posterior visió amb sensació de moviment. La primera projecció fou de caire privat (1894). L'any següent tingué lloc la primera sessió pública, al Grand Café de París, on, per tant, nasqué el cinema com a manifestació d'art i com a espectacle. Els primers films, realitzats pel mateix Louis, eren simples fragments de la vida quotidiana: La sortie des ouvriers de l'usine Lumière (1895), Arrivée du train à la Ciotat (1895) i, posteriorment, Ateliers de la Ciotat, Démolition d'un mur, etc. Aviat les produccions esdevingueren recreacions ingènues de la realitat; d'aquesta manera apareixia el film d'argument i el llenguatge cinematogràfic: Charcuterie mécanique, Chapeaux à transformation, L'arroseur arrosé.
Marconi, Guglielmo (1874-1937)
Inventor i físic italià. Des de molt jove s'interessà per les propietats i les aplicacions de les ones electromagnètiques i llur propagació en l'aire. Utilitzant com a emissor un oscil·lador de Hertz i com a receptor un cohesor de Branly (els quals havia perfeccionat anteriorment), aconseguí, el 1895, a Bolonya, la transmissió de missatges a uns quants centenars de metres de distància, mitjançant l'alfabet Morse. No havent trobat a Itàlia l'ajuda necessària per a perfeccionar el seu invent, se n'anà a Anglaterra. L'any 1897 establí una comunicació mitjançant la telegrafia sense fils a través del canal de Bristol; les millores que constantment anà introduint li permeteren, dos anys més tard, de comunicar França amb Anglaterra. El 1901 aconseguí de transmetre ones electromagnètiques a través de l'Atlàntic. El 1909 li fou concedit el premi Nobel de física, conjuntament amb l'alemany K.F.Braun. Marconi estudià posteriorment els avantatges de les ones curtes, amb les quals aconseguí comunicacions entre Europa i Austràlia. Predigué també les possibilitats de les ones ultracurtes i les transmissions de fotografies i d'imatges en moviment.
Indústria automobilística. Benz, Carl Friedrich (1844-1929)
Enginyer alemany. Fou un dels creadors i propulsors de l'automòbil. Fundà l'empresa Benz & Cie (1883) i, en sortir d'aquesta (1905), de la C. Benz Söhne, també dedicada a fabricar automòbils. Construí un motor de gas de dos temps (1879), patentà un tricicle amb motor de benzina de quatre temps (1886), introduí el canvi de velocitats, resolgué la geometria de la direcció i aplicà la bateria a l'encesa.
Bosch, Robert August (1861-1942)
Enginyer i industrial alemany. S'inicià als EUA, on treballà amb Sigmund Bergmann i Thomas A.Edison. El 1886 fundà a Stuttgart la indústria que porta el seu nom. El 1902 el seu col·laborador G.Honold inventà la bugia Bosch, que ajudà al desenvolupament de l'automòbil, al qual ha contribuït Bosch amb la producció d'altres elements: magneto, llums, equips d'injecció dièsel i de benzina, equips d'encesa, frens, etc.
Daimler, Gottlieb Wilhelm (1843-1900)

Inventor i industrial alemany. Fou director tècnic a la Gasmotorenfabrik Deutz de Colònia, on fou construït el motor de gas de quatre temps de velocitat regulable. El 1883 fundà un taller experimental a Cannstatt, on desenvolupà l'estudi d'un dels primers motors de combustió interna, que era el primer en què hom emprava gasolina com a carburant; Daimler l'acoblà successivament com a giny propulsor a una bicicleta (1885), a un vehicle de quatre rodes (1886) i a una barca. Patentà un bon nombre de perfeccionaments mecànics relacionats amb l'automoció, entre els quals un carburador i un filtre. L'any 1890 fundà la Daimler Motoren Gesellschaft a Cannstatt, firma que construí els primers automòbils "Mercedes".
Diesel, Rudolf (1858-1913)
Enginyer i inventor alemany. Les seves primeres investigacions ja anaren dirigides cap a la construcció d'un nou motor tèrmic basat en la reproducció pràctica del cicle teòric descrit el 1824 per N.L.S. Carnot. Inicialment dissenyà un motor decombustió interna alimentat amb carbó polvoritzat. Fins el 1897 no aconseguí,però, de comercialitzar per primera vegada el motor que duu el seu nom, les patents del qual foren adquirides per la firma Krupp. Morí d'accident durant una travessia marítima.

Dunlop, John Boyd (1840-1921)

Inventor britànic. Durant el període 1867-87 exercí com a veterinari a la ciutat de Belfast. L'any 1887 descobrí un procediment per amortir les vibracions de les rodes dels tricicles basat en la introducció d'un tub de cautxú inflat (cambra) entre la llanda i la coberta. L'invent fou patentat el 1888, i el 1890 hom n'inicià la producció a escala comercial, després que William Harvey hagué adquirit la patent i establert una fàbrica de pneumàtics precursora de l'actual Dunlop Company Limited. Hom descobrí que el principi del pneumàtic ja havia estat patentat l'any 1846, però aquesta companyia hi introduí una sèrie d'accessoris per tal de mantenir els seus drets de patent. Al cap de pocs anys, Dunlop abandonà les activitats industrials i retornà a l'exercici de la veterinària.
Ford, Henry (1863-1947)
Industrial nord-americà, capdavanter de la indústria automobilística. El 1899 participà com a soci minoritari a la Detroit Automobile Company i començà a investigar la possibilitat de construir un automòbil comercialitzable, per la qual cosa creà la societat d'investigació Henry Ford Company (1902) i la Ford Motor Company (1903), on inicià la fabricació de cotxes en sèrie. Introduí innovacions considerables, tant mecàniques com de gestió: vendes a crèdit, foment de l'exportació, gran divisió del treball, sistema de retribució per prima, etc. Publicà Philosophy of Labour (1929). L'empresa familiar ha estat continuada pel seu nét Henry Ford II.

Michelin, André (1853-1931)
Industrial francès. Juntament amb el seu germà Édouard, inventà i construí els primers pneumàtics desmuntables per a bicicletes i automòbils. Patrocinà la publicació de guies turístiques i mapes de carreteres, que porten el seu nom.
Otto, Nikolaus (1832-1891)
Enginyer i inventor alemany. El 1863 féu construir a Colònia el primer model de motor de gas. Perfeccionà i portà a la pràctica les idees exposades el 1862 per Beau de Rochas, i el 1872 elaborà els plans d'un motor de combustió interna, el féu construir i tingué, poc temps després, aplicació en la indústria automobilística. Otto emprava el sistema de cilindre i pistó de la màquina de vapor i dividia el procés en quatre temps; el motor anava proveït d'un regulador centrífug per a limitar la velocitat i d'un sistema de distribució per vàlvules laterals. Aquest tipus de motor de combustió i també el cicle de funcionament són coneguts actualment amb el seu nom.
Peugeot, Armand (1849-1915)
Enginyer i industrial francès. Juntament amb el seu germà Eugène Peugeot (1844-1907) inicià la fabricació a França de bicicletes i automòbils, tot agrupant diverses societats ja existents, creades per la família Peugeot. El 1897 fundà la Société des Automobiles Peugeot. Els fills d'Eugène s'hi associaren el 1910 i formaren una nova societat. Després de la Primera Guerra Mundial s'anaren independitzant diverses societats: la Peugeot Cycles (1926), la Peugeot Automobiles (1929) i la Peugeot et Cie.
Aeronàutica. Ader, Clément (1841-1925)
Enginyer mecànic llenguadocià, considerat el "pare de l'aviació". L'any 1866 instal·là un taller on construí un aparell, al qual donà el nom genèric d'avió i l'específic d'Éole, amb les ales plegables de 6,50 m de longitud per 14 d'envergadura. Impulsat per un motor de vapor, l'Éole s'elevà i recorregué uns 50 m el dia 9 d'octubre de 1890. El ministeri de la guerra s'interessà pel projecte i el considerà d'interès nacional. Les proves oficials se celebraren el 14 d'octubre de 1897 al camp de Satory (Versalles), on l'aparell aconseguí de rodar 60 m i de recórrer uns 150 m en successius vols curts i 300m en ple aire. Ader és autor d'Aviation militaire (1909), Avionnerie militaire (1912), La première étape de l'aviation militaire en France (1915).

Wright, Orville (1871-1948)
Aviador, inventor i constructor d'avions nord-americà. Juntament amb el seu germà Wilbur Wright (1867-1912) el 1900 construí un model de planador; posteriorment en féu d'altres de millorats i perfeccionats, i el 1903 un biplà proveït d'un motor de 16 CV i amb dues hèlixs, amb el qual, el mes de desembre del mateix any, Orville efectuà el primer vol mecànic, després dels de Clément Ader (1841-1925), efectuats des del 1890 al 1897, a Kitty Hawk (Carolina del Nord), de 266 metres de recorregut i una durada de 59 segons. El 1905 volaren 39 quilòmetres en circuit tancat, i el 1908 Wilbur es traslladà a Europa, on entrà en contacte amb els capdavanters de l'aviació de diversos països.
Zeppelin, Ferdinand von (1838-1917)
Inventor alemany. Comte de Zeppelin. Militar durant molts anys (intervingué en la guerra Francoprussiana), abandonà l'exèrcit (1890) i es dedicà a la construcció de balons dirigibles rígids, el primer dels quals fou donat a conèixer a Friedrichshafen el 1900, que foren emprats durant la Primera Guerra Mundial. Ha donat nom a aquest tipus de dirigibles.
Medicina. Koch, Robert (1843-1910)
Microbiòleg alemany. De jove exercí la medicina rural, fins que els seus treballs de laboratori cridaren l'atenció d'alguns savis coetanis (F.J.Cohn, J.Cohnheim, etc) i li valgueren un càrrec important al departament imperial d'higiene de Berlín, on prosseguí les seves investigacions i creà nous mètodes de cultiu i tinció de bacteris. L'any 1882 descobrí el bacil de la tuberculosi, i el 1883, dirigint una expedició científica a Egipte, féu el descobriment del virus colèric. Professor a la universitat de Berlín, publicà importants treballs sobre la teoria general de la malaltia infecciosa i, en particular, sobre la tuberculosi. El 1890 obtingué la tuberculina, que no respongué a les esperances creades arreu del món com a remei infal·lible, però que ha estat utilitzada amb èxit en el diagnòstic precoç de la tuberculosi. L'any 1905 rebé el premi Nobel de medicina.
Lister, Joseph (1827-1912)
Cirurgià anglès. Essent professor a Glasgow (després ho fou a Edimburg i a Londres), introduí a la seva clínica quirúrgica els primers mètodes d'antisèpsia a base de pomades fenicades i polvoritzacions d'àcid fènic, i obtingué una espectacular reducció de la mortalitat postoperatòria, abans causada, en gran part, per les infeccions. És autor de l'obra On the Antiseptic Principle in the Practice of Surgery (1867).
Pasteur, Louis (1822-1895)
Biòleg francès. Fill d'un humil blanquer, féu estudis a Arbois, a Besançon i a París (a l'École Normale i a la Sorbona). Doctorat en ciències (1847), ensenyà física i química a Dijon, Estrasburg (on es casà i continuà els seus primers treballs sobre dissimetria molecular) i Lilla. L'any 1857 fou nomenat administrador de l'École Normale Supérieure, i des d'aleshores residí a París, llevat d'alguns viatges que féu per l'estat francès (principalment a Arbois, Alais i Pont-Gisquet) a fi d'estudiar científicament la fabricació del vi i les malalties del cuc de seda. El 1873 començà a investigar les malalties infeccioses humanes, especialment el carboncle i la ràbia. El seu rebatiment de la teoria de la generació espontània, així com els seus estudis sobre la fermentació (alcohòlica i làctia) i les noves tècniques de conservació de la llet, ja l'havien donat a conèixer dins el món científic. L'èxit de les primeres vacunacions antiràbiques el feren famós arreu del món, i la seva teoria microbiana, acceptada per tothom, inspirà mesures d'asèpsia i antisèpsia que salvaren moltes vides. L'institut d'investigacions, que fou inaugurat sota el seu patrocini (1888) i que porta el seu nom, ha estat —i és encara— un centre d'ensenyament, investigació i elaboració de sèrums i vacunes d'utilitat mundial. L'obra escrita per Pasteur fou aplegada i publicada íntegrament pel seu nét Louis Pasteur Vallery-Radot, i aparegué a París amb el títol d'Oeuvres complètes (1924-39), en set volums.
Ramón y Cajal, Santiago (1852-1934)
Històleg aragonès. Fill d'un metge rural, de temperament inquiet i absorbit pel dibuix en la seva infantesa, estudià medicina a Saragossa, féu oposicions a la sanitat militar i fou enviat a Cuba (1874), en plena revolta contra la metròpoli. En examinar-se de doctorat a Madrid (1877), tingué per primera vegada contacte amb la histologia, i el professor d'aquesta assignatura, Maestre de San Juan, l'orientà vers aquest objectiu científic. Després d'haver-se casat, obtingué la càtedra d'anatomia de València (1883), i quatre anys més tard, per concurs de trasllat, la d'histologia de Barcelona, on començà una tasca fonamental d'investigació, aplicant el mètode de Golgi a l'exploració microscòpica del sistema nerviós. Assistí al Congrés Anatòmic de Berlín de l'any 1889 i conegué els savis més destacats de la seva especialitat. El 1892 guanyà les oposicions a la càtedra d'histologia de Madrid. Després de llargues investigacions, començà a defensar la teoria de la transmissió de l'impuls nerviós per contigüitat entre cèl·lules independents (teoria de la neurona), formulada finalment a la gran obra Textura del sistema nervioso del hombre y los vertebrados, publicada en fascicles del 1899 al 1904 i molt ampliada en una versió francesa posterior (1911). Creador de la important escola histològica de Madrid, honorat per innombrables institucions científiques estrangeres, assolí la glòria mundial gràcies a la concessió del premi Nobel de medicina, l'any 1906, compartit amb C.Golgi. A més d'excel·lents manuals didàctics de la seva especialitat, escriví llibres d'assaig i de pura creació literària —Los tónicos de la voluntad, Charlas de café, Cuentos de vacaciones, etc— i àgils articles de periòdic que signava amb el pseudònim de Doctor Bacteria.
Röntgen, Wilhelm Conrad (1845-1923)
També Roentgen. Físic alemany. Passà la infantesa a Holanda, i en 1865-70 visqué a Zuric, a l'Institut Politècnic del qual es doctorà en física. Professor a les universitats de Hohenheim, Estrasburg, Giessen, Würzburg i Munic, el 1895 descobrí en el curs de les seves investigacions sobre els raigs catòdics les radiacions que actualment són conegudes amb el seu nom (o amb el de raigs X), fonamentals en la diagnosi clínica (radiologia), per tal com permeten veure i fotografiar les parts dures a l'interior de cossos tous, especialment els ossos. Posteriorment, el seu descobriment es revelà de gran importància en astronomia. Röntgen també féu contribucions sobre la piezoelectricitat en els cristalls i la polarització dielèctrica. Rebé el primer premi Nobel de física (1901).
Física i Química. Becquerel, Antoine-Henri (1852-1908)
Físic francès, fill d'Alexandre-Edmond Becquerel. Estudià a l'École Polytechnique. El 1875 entrà al departament de ponts i carreteres, i arribà a enginyer en cap el 1894. El 1892 succeí el seu pare a la càtedra del Musée d'Histoire Naturelle, i el 1895 arribà a professor de l'École Polytechnique. Continuà els estudis del seu pare, i el descobriment dels raigs X per Röntgen (1896) li féu pensar que aquesta nova radiació podia ésser relacionada amb la fluorescència i la fosforescència. Efectuant experiències en aquests camps descobrí casualment que un compost d'urani velava les plaques fotogràfiques embolicades amb paper negre en ésser-hi col·locat damunt, i deduí que aquest fenomen era característic de l'àtom de l'element, descobrint així la radioactivitat natural. Posteriorment demostrà que, contra el supòsit inicial, la radiació que velava la placa no consistia pas en raigs X, sinó en tres tipus de radiació: a, b i g. Aquestes investigacions li valgueren el premi Nobel de física el 1903, que compartí amb els Curie. Estudià també la polarització i l'absorció de la llum en els cristalls.
Curie, Marie ( 1867-1934)
Nom amb què és coneguda Maria Sklodowska (coneguda familiarment per Manya) pel nom del seu marit P. Curie. Física francesa d'origen polonès. El 1891 es traslladà a París, on seguí estudis de física i matemàtiques. El 1895 contragué matrimoni amb Pierre Curie, i a partir d'aleshores compartiren les investigacions, que donaren com a resultat descobriments fonamentals en el camp de la radioactivitat. Henri Becquerel havia descobert un nou fenomen: l'emissió espontània de radiacions similars als raigs X per part de l'urani, i aquests treballs serviren de base a la tesi doctoral de Marie Curie, la qual cercà si cap més matèria presentava aquest comportament; el resultat fou el descobriment de la radioactivitat del tori (1897), gairebé al mateix temps que ho feia el físic alemany Gerhard Carl Schmidt. Poc temps més tard, els Curie, amb la col·laboració del químic André Debierne, deixeble de P. Curie, aconseguiren d'aïllar dos nous elements, el radi pur en estat metàl·lic i el poloni. En morir Pierre Curie (1906), Marie ocupà la seva càtedra de la Sorbona —fou la primera dona que accedí a una càtedra francesa— i continuà les investigacions que fins en aquell moment havien dut a terme conjuntament. El 1914 fundà l'Institut du Radium de París, centre d'investigació que dirigí fins a la seva mort. La contribució de M. Curie a la física moderna ha estat enorme, no solament pels seus treballs, sinó també per la influència damunt successives generacions de químics i físics nuclears, en deixar oberts camins que portaren a descobriments tals com el de la radioactivitat artificial i el del neutró. El 1903 compartí el premi Nobel de física amb P. Curie i H. Becquerel pel descobriment de la radioactivitat, i el 1911 obtingué el premi Nobel de química per l'aïllament del radi pur.
Curie, Pierre ( 1859-1906)
Físic francès. Cursà estudis a la Sorbona, on es llicencià en ciències (1877) i treballà com a ajudant al laboratori de Q.P. Desains. El 1880 descobrí la piezoelectricitat a través d'experiments duts a terme conjuntament amb el seu germà Paul-Jacques, i a partir dels seus estudis sobre l'estructura cristal·lina elaborà una teoria general de la simetria aplicable a tots els fenòmens físics. Per tal d'investigar a fons el magnetisme, perfeccionà alguns instruments de mesura i construí una balança aperiòdica de lectura directa i una balança de torsió destinada a mesurar la susceptibilitat magnètica. El nucli de la seva tesi doctoral consistia a estudiar si hi havia cap tipus de transició entre els tres estadis magnètics de la matèria coneguts fins aleshores: ferromagnètic, paramagnètic i diamagnètic; en el curs d'aquestes investigacions descobrí la relació inversa que es dóna entre la susceptibilitat magnètica dels cossos paramagnètics i llur temperatura absoluta. Les investigacions de P. Curie sobre els efectes fisiològics produïts per les radiacions constitueixen la base de la radioteràpia actual. El 1903 rebé el premi Nobel de física juntament amb M. Curie i H. Becquerel.
Einstein, Albert (1879-1955)
Físic alemany. Es naturalitzà suís (1900), i posteriorment, nord-americà (1940). Educat a Munic i a Suïssa, es doctorà el 1905 a Zuric. Féu també estudis de música (era un bon intèrpret de violí). No trobà lloc en l'ensenyament fins el 1909 a la universitat de Zuric (en 1902-09 fou empleat d'una oficina de patents de Berna); el 1911 passà a la de Praga, el 1912 a l'escola politècnica de Zuric, i el 1913 a la universitat de Berlín; dirigí l'institut de física Kaiser Wilhelm i fou membre de l'acadèmia prussiana de ciències. Els primers treballs publicats per Einstein daten del 1905 (com Zur Elektrodynamik bewegter Korper ; 'Sobre l'electrodinàmica dels cossos en moviment'), quatre dels quals -els dedicats a l'anàlisi matemàtica del moviment brownià, a l'efecte fotoelèctric, a l'establiment de l'equivalència massa-energia i a exposar els fonaments de la teoria especial (o restringida) de la relativitat- s'ocupen en especial dels temes que havien d'impulsar l'espectacular i revolucionari tomb que ha fet passar d'una concepció newtoniana del món físic a la fornida per la geometrització espàcio-temporal de la física moderna. En el decurs del decenni 1910-20 treballà per generalitzar la seva teoria relativista inicial, i els seus esforços per incloure-hi una teoria del camp gravitatori reeixiren el 1916, que publicà la famosa teoria de la relativitat (Die Grundlagen der allgemeinen Relativitätstheorie; 'Els fonaments de la teoria de la relativitat general'). El 1921 li fou atorgat el premi Nobel de física pel seu treball sobre l'efecte fotoelèctric. Viatjà pels EUA (on el 1921 féu una campanya pro-sionista), per Europa i per Àsia. Pel febrer del 1923, a través de l'enginyer Casimir Lana i Serrate, anà a Barcelona invitat pels cursos monogràfics d'Alts Estudis i d'Intercanvi de la Mancomunitat -portats per Rafael Campalans- i per la Universitat; dictà un curset, reservat a iniciats, sobre la seva teoria de la relativitat, a l'Institut d'Estudis Catalans, on fou presentat per Puig i Cadafalch i per Esteve Terradas, i a l'Acadèmia de Ciències. Visità Poblet i, a Barcelona, la seu de la CNT, on fou rebut per Ángel Pestaña; l'ajuntament li féu un homenatge al Saló de Cent. El 1933, per la seva condició de jueu, s'hagué d'exiliar d'Alemanya i s'instal·là a Princeton, on fou membre de l'Institute for Advanced Study i on residí fins a la seva mort, treballant en la teoria de la relativitat generalitzada, en la teoria del camp unificat, la qual abasta alhora els fenòmens electromagnètics i gravitatoris, i en discussions crítiques sobre les interpretacions físico-filosòfiques de la teoria quàntica. El 1939 advertí el president Roosevelt, en una cèlebre carta, del perill que Alemanya s'anticipés als EUA sobre la investigació atòmica, cosa que motivà la creació del projecte Manhattan. Tanmateix, milità en el pacifisme. Einstein és una de les figures més representatives del procés científic del s XX, i la seva personalitat ha ultrapassat l'àmbit merament científic per a esdevenir un símbol.

Nobel, Alfred Bernhard (1833-1896)
Químic i industrial suec. Després d'un llarg període d'estudis als EUA, s'ocupà de la direcció de les fàbriques d'armes i explosius que el seu pare havia fundat a Peterburg, Estocolm, Krummel i Winterviken. Els procediments que ell adoptà per a millorar el rendiment i la seguretat de la nitroglicerina el portaren al descobriment de la dinamita (1866) i de la gelatina (1875), i més tard al de la pólvora sense fum o pólvora balística (1888). També patentà procediments de la seva invenció per a la destil·lació contínua del petroli, un fre automàtic i calderes inexplotables. Enriquit per la venda de les patents dels seus explosius (que feren més devastadores les guerres), volgué compensar el mal que involuntàriament havia fet a la humanitat amb la institució dels premis Nobel.
Planck, Max Karl Ernst Ludwig (1858-1947)
Físic alemany. Fill d'un professor de dret, fou deixeble de Helmholtz i de Kirchhoff i explicà física teòrica a les universitats de Munic, Kiel i Berlín. Rebé el premi Nobel de física l'any 1918, i l'any 1930 fou nomenat president del Kaiser Wilhelm Institut de Berlín, el qual fou rebatejat en honor seu com a Max Planck Gesellschaft després de la Segona Guerra Mundial. Expert en termodinàmica, es plantejà la qüestió de la distribució espectral de l'energia en la radiació de l'anomenat cos negre, problema que ja havia preocupat els físics Wilhem Wien, lord Rayleigh i James Jeans, entre altres. Estimulat pels consells de Boltzmann, començà a treballar sobre la hipòtesi d'una discontinuïtat en els processos d'absorció i emissió de l'energia (on introduí la cèlebre hipòtesi dels quanta d'energia) i l'any 1900 arribà a la fórmula que avui porta el seu nom, on apareix la constant h (anomenada constant de Planck), que ha estat considerada per tots els físics com una de les fonamentals de l'Univers, des que la hipòtesi dels quanta fou corroborada per savis prestigiosos, com A.Einstein (explicació de l'efecte fotoelèctric) i Niels Bohr (teoria quàntica de l'àtom, amb la qual perfeccionà el model atòmic de Rutherford). Les teories posteriors de De Broglie, Heisenberg, Born, Schrödinger, Dirac, etc, han completat o rectificat aspectes de l'obra de Planck, sotmesa des del 1923 a una pregona i acurada revisió.
Rutherford, Ernest (1871-1937)

Físic britànic. Estudià a Cambridge com a alumne de J.J.Thomson i fou nomenat professor, successivament, a Mont-real (1898), Manchester (1907) i Cambridge (1919), on també va dirigir el Cavendish Laboratory (1919-37). Fou president de la Royal Society (1925-30). És conegut per les seves investigacions sobre la radioactivitat, els gasos, la matèria i, sobretot, pel seu model d'àtom. El 1899 descobrí la radioactivitat del tori i identificà els raigs a i b de les radiacions radioactives; el 1906 estudià les partícules alfa, que identificà com a nuclis d'heli. Amb la col·laboració de Hans Geiger ideà un mètode per a comptar les partícules alfa (1908). El 1919 descobrí la transmutació d'elements, que posteriorment investigà juntament amb J.Chadwick (1921-24). Més tard estudià el nucli atòmic i la massa dels neutrons i comprovà que la major part de la massa atòmica és concentrada en el nucli, treballs fets amb la col·laboració de F.W.Aston. El seu model d'àtom esdevingué cèlebre i ha estat la base de models posteriors (Bohr, Sommerfeld). Obtingué el premi Nobel de química el 1908.
Naturalisme. Darwin, Charles Robert (1809-1882)
Naturalista anglès. Fill d'un metge benestant i nét d'Erasmus Darwin; a 16 anys, amb el seu germà, anà a Edimburg per estudiar-hi medicina, com era la voluntat del seu pare, però ho deixà de seguida i inicià estudis de teologia amb la idea de prendre ordes sagrats. Un cosí seu l'afeccionà a col·leccionar plantes, insectes i exemplars geològics; fou membre del cercle d'afeccionats a les ciències naturals de Cambridge i es relacionà amb científics importants, com Henslow i Dedgwick. El 1831 fou recomanat per Henslow per a ocupar la plaça de naturalista al viatge cartogràfic que el vaixell "H.M.S. Beagle" havia de fer a l'Amèrica del Sud i a les Índies Orientals. La volta al món del "Beagle" durà cinc anys i canvià profundament el pensament de Darwin, que tornà a Anglaterra a l'edat de 27 anys decidit a dedicar la seva vida a la ciència. Durant els anys següents visqué a Londres, ordenant les seves col·leccions, assistint a reunions científiques i preparant l'admirable i popular Journal of Researches during H.M.S. Beagle's Voyage round the World, que publicà l'any 1839. Es casà amb la seva cosina Emma Wedgwood, i, havent estat repetidament malalt dels nervis, amb una important herència rebuda del seu pare comprà una casa de camp a Downe (Kent), on es retirà a viure des del 1842 fins a la mort, dedicat per complet a la tasca científica. Els primers resultats de les seves observacions foren geològics. És notable el llibre sobre la teoria de la formació d'esculls coral·lins, però la gran aportació fou en el camp de la biologia. Les observacions sobre la distribució geogràfica dels fòssils de l'est de l'Amèrica del Sud i la fauna de les illes Galápagos, principalment, el convenceren que els éssers de la natura no podien ésser explicats per creació separada, sinó que llur origen demanava una teoria evolucionista. Darwin no es limità a exposar la teoria de l'evolució, sinó que al mateix temps acumulà una monumental evidència per a sostenir-la. El 1837 inicià el primer llibre de notes sobre l'origen de les espècies. Modestament, compilà tots els fets que es relacionaven d'alguna manera amb la variabilitat de les plantes i els animals, amb la qual cosa esperava de "fer alguna llum sobre la totalitat de la qüestió". El 1842 redactà un breu resum de la seva teoria, que mostrà als amics més íntims, com sir Joseph Dalton Hooker i sir Charles Lyell; no s'atrevia a publicar-ho perquè estava convençut que li mancava preparació. Escriví els resultats geològics del viatge amb el "Beagle", publicats en tres volums (1840-43), i els zoològics, en cinc volums (1842-46), i començà una monumental monografia sobre els cirrípedes, que l'ocupà durant vuit anys i que publicà finalment en quatre volums (1851-54). Aquest estudi li fou d'un gran servei, ja que l'examen de milers d'exemplars li donà idea de les dificultats de la classificació i li mostrà com eren d'arbitràries, a la pràctica, les distincions entre les espècies. Feia més de vint anys que treballava en el projecte de l'origen de les espècies quan, el 1858, Alfred Rusell Wallace, naturalista que treballava a Malaia, li envià el seu assaig On the Tendency of Varieties to Depart Indefinitely from the Original Tipe, que contenia les mateixes conclusions que la seva teoria. Decidiren, aconsellats per Lyell i Hooker, de fer una presentació conjunta, que tingué lloc a la Linnean Society l'1 de juliol de 1858. Darwin començà immediatament a preparar un resum de les seves teories, per publicar-lo en una revista científica i, davant la impossibilitat de condensar-les, en sortí un volum de 596 pàgines, On the Origin of Species by Means of Natural Selection or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life, un dels llibres de més gran repercussió que hom ha escrit, del qual s'exhauriren els 1 200 exemplars de la primera edició quasi instantàniament. L'impacte de l'Origin fou immediat i sensacional: la gent ja estava introduïda a la noció d'evolució, però el fet que un científic respectat aportés tal quantitat d'evidència per provar aquesta idea revolucionària convencé un gran nombre de científics importants, de tal manera que, bé que hi havia forts oponents, l'opinió general li era favorable. L'any 1868, Darwin continuà la seva tasca investigadora i publicà The Variation of Animals and Plants under Domestication (1868), The Descent of Man and Selection in Relation to Sex (1871), Expression of the Emotions in Man and Animals (1872), The Effect of Cross Fertilization in the Vegetable Kingdom (1876), The Different Forms of Flowers and Plants of the Same Species (1877) i, juntament amb el seu fill Francis, The Power of Movement on Plants (1880) i el curiós treball sobre The Formation of Vegetable Mould Through the Action of Worms (1881). Live and Letters, publicat pel seu fill sir Francis l'any 1887, conté una versió reduïda de l'autobiografia escrita per Darwin per als seus fills. Després d'un atac de cor a la fi del 1881, morí el 19 d'abril de 1882 i fou enterrat a l'abadia de Westminster enmig de les tombes de grans homes de ciència, primers ministres i reis.
Lorenz, Konrad (1903-1989)

Naturalista austríac. Estudiós del comportament animal, fou un dels fundadors de l'etologia moderna, que divulgà amb obres, com ara Er redete mit dem Vieh, den Vögeln und den Fischen ('Parlava amb les bèsties, els ocells i els peixos', 1949), que obtingueren una gran popularitat. Director del departament de fisiologia del comportament de l'Institut Max Planck en 1961-73, aquest any rebé, juntament amb N.Tinbergen i K. von Frisch, el premi Nobel de medicina. Aplicà les seves teories, que subratllen la importància de l'innatisme i l' herència per damunt de la interacció amb el medi, al comportament humà (Über das sogennante Böse, 1963; 'Sobre l'anomenat mal', relatiu a l'agressivitat humana) i àdhuc a la filosofia social (Der Abbau des Menschliches, 1983; 'La decadència de la natura humana'), i n'extragué conclusions que foren motiu de polèmica.
Psicoanalisme. Freud, Sigmund (1856-1939)
Neuròleg i psiquiatre austríac, fundador de la psicoanàlisi. Des del 1860 residí a Viena, on es doctorà (1881) a la universitat, investigà la fisiologia del sistema nerviós i descobrí els efectes anestèsics de la cocaïna; es dedicà a la neuropatologia. El 1885 estudià, a París, amb J.M.Charcot, l'aplicació de la hipnosi en el guariment de la histèria, i el 1889 ho féu també a Nancy, amb H.Liébault i A.A.Bernheim. El 1887 es casà amb Martha Bernays, de la qual tingué tres fills i tres filles, una de les quals, Anna, ha estat una de les més destacades figures contemporànies de la psicoanàlisi. El 1895 publicà, en col·laboració amb Josef Breuer, Studien über Hysterie, on són exposades llurs investigacions sobre el poder terapèutic de la catarsi; aquest descobriment fou el punt de partida de la psicoanàlisi, teoria que representà la ruptura entre Freud i Breuer i que té la seva típica expressió en obres com Die Traumdeutung ('La interpretació dels somnis', 1900), Drei Abhandlungen zur Sexualtheorie ('Tres assaigs sobre la teoria de la sexualitat', 1905), Einführung in die Psychoanalyse ('Introducció a la psicoanàlisi', 1916) i Das Ich und das Es ('El jo i l'allò', 1923). Des del 1902 fou professor de la universitat, a Viena, i el 1908 hi fundà la societat psicoanalítica, on reuní els seus seguidors, alguns dels quals (A.Adler, C.G.Jung, O.Rank, etc) s'anaren separant aviat d'ell per fundar les pròpies escoles. El 1909 rebé el doctorat honoris causa per la Clark University en ocasió d'un viatge als EUA. Malgrat les molèsties d'una llarga afecció de càncer, manifestada ja el 1923, continuà fins al darrer any de la seva vida en la tasca de divulgació i pràctica de la psicoanàlisi. El 1930 li fou concedit el premi Goethe, i el 1938, en ésser ocupada Àustria pels nazis, hagué de fugir, a causa del seu origen jueu, a Londres. Com a aportacions típiques de l'obra freudiana —caracteritzada per un clar determinisme psíquic— cal destacar la diferenciació, respecte al conscient, del preconscient i de l'inconscient —com a factors decisius per a comprendre tant els conflictes psíquics (n'és clàssic el del complex d'Èdip) com l'ansietat i els mecanismes de defensa— i l'elaboració, alhora, d'una teoria de la sexualitat, en el camp individual —amb la libido com a impuls fonamental i força creadora, enfront de la qual enuncià també, posteriorment, un altre principi destructor o força de mort—, i, en el terreny sociocultural, d'una teoria filogenètica, present en obres com Totem und Tabu (1913), Das Unbehagen in der Kultur ('El malestar en la cultura', 1927), Die Zukunft einer Illusion ('El futur d'una il·lusió', 1928) i Der Mann Moses und die monotheistische Religion ('Moisès i el monoteisme', 1939).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1851 Primere Exposició Internacional (Londres, Crystal Palace)
1855 Procediment per obtenir acer de Bessemer (Convertidor Bessemer).
1856-66 Procediment de Siemens-Martin per obtenir acer.
1859 Primers pous de petroli. Publicació de Sobre l'origen de les espècies, de Charles Darwin.
1859-1869 Construcció del canal de Suez.
1860 Primers motors de combustió interna.
1861 Producció de sosa (Solvay).
1866 Primer cable transatlàntic.
1867 Primera bicicleta. Invenció de la dinamita per Alfred Nobel. Descobriment, per Joseph Lister, del tractament profilàctic de les ferides.
1868 Es patenta la màquina d'escriure (Scholes).
1869 Inauguració del canal de Suez: l'estalvi de temps que significa per anar de Liverpool a Bombai, en relació amb la ruta de l'Àfrica del Sud, és d'un 42 %. Dinamo de Gramme. Les costes atlàntica i pacífica dels Estats Units queden unides per ferrocarril.
1870-1880 Arribada massiva a Europa de productes agrícoles dels altres continents, fenomen que es perllongarà indefinidament.
1873-1890 La Gran Depressió.
1873 Transmissió, per primera vegada, d'electricitat a distància.
1873-1895 Fase depressiva de l'economia mundial.
1876 Telèfon de Bell. Construcció, per Nikolas August Otto, del primer motor de quatre temps.
1876-1890 Forta onada proteccionista arreu del món. Només la Gran Bretanya i Holanda es mantenen en el lliurecanvisme.
1877 Fonògraf d'Edison.
1879 Primera làmpada incandescent elèctrica (Edison).
1880 Invenció de la màquina estadística amb targes perforades (precursora dels ordinadors moderns), per Hermann Hollerith.
1881 Primer automòbil. Primeres experimentacions de l'enllumenat elèctric urbà.
1882 Aprofitament dels salts d'aigua per produir energia elèctrica. Koch aïlla el bacil de la tuberculosi.
1883 Invenció del motor d'explosió, per Gottlieb Daimler. Primer transport d'electricitat a distància.
1884 Primera central hidroelèctrica.
1886 Construcció del primer automòbil accionat amb un motor de gasolina, per Carl Benz.
1888 Aparell fotogràfic Kodak.
1889 Fabricació de les primeres aspirines pel químic alemany Felix Hoffmann. Daimler i Benz utilitzen per primer cop un motor d'explosió aplicat a un vehicle. Torre Eiffel de París.
1890 Primer enlairament d'un avió.
1893 Primer motor Diesel.
1894 Emissió de senyals de ràdio (Marconi).
1895 Cinematògraf dels germans Lumière (invenció del cinema). Descobriment dels raig X per Wilhelm Konrad Röntgen.
1895-1914 Fase expansiva de l'economia mundial.
1897 Primer vol de Clément Ader.
1899 Primera transmissió d'ones electromagnètiques, per Guglielmo Marconi.
1900 Exposició de la teoria dels quàntum de Max Planck. Enlairament, a Alemanya, del primer dirigible, ideat per Ferdinand von Zeppelin.
1905 Teoria de la relativitat d'Einstein.
1909 Primera travessia del canal de la Mànega amb avió. Fabricació, per primera vegada, de cautxú sintètic.
1911 Descobriment de l'estructura de l'àtom per Ernest Rutherford.
1914 Inauguració del canal de Panamà: l'estalvi de temps que significa per anar de Nova York a San Francisco, en relació amb la ruta de l'estret de Magallanes, és d'un 60%.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES ESPECÍFIQUES

  • KEMP, T. La revolución industrial en la Europa del siglo XIX. Martínez Roca. Barcelona, 1987.
  • PASDERMADJIAN, H. La Segunda Revolución Industrial. Tecnos. Madrid, 1960.
  • OBRES GENERALS

  • CIPOLLA, C.M. Historia económica de Europa.Vol 4: El nacimiento de las sociedades industriales. Ariel. Barcelona, 1983.
  • DERRY,T.E. i WILLIAMS, T.I. Historia de la tecnología. Siglo XXI. Madrid, 1977.
  • HOBSBAWM, E.J. La era del capitalismo (2 volums). Labor. Barcelona, 1977.
  • HOBSBAWM, E.J. Industria e Imperio. Ariel. Barcelona, 1977.
  • LANDES, D.S. Progreso tecnológico y Revolución Industrial. Tecnos. Madrid, 1979.
  • MOMMSEN, W.J. La época del Imperialismo. Europa, 1885-1918. Siglo XXI. Madrid, 1994.
  • NIVEAU, M. Historia de los hechos económicos contemporáneos. Ariel. Barcelona, 1985.
  • PALMADE, G. La época de la burguesía. Siglo XXI. Madrid, 1985.
  • POLLARD, S. La conquista pacífica. La industrialización de Europa, 1760-1970. Universidad de Zaragoza. Saragossa, 1991.
  • WRIGLEY, E.A. Historia y Población. Crítica. Barcelona, 1985.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • Catàleg de l'exposició "Catalunya la fàbrica d'Espanya".
  • DD.AA. Les colònies industrials. Materials Didàctics. Raimà. Moià, 1990.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • DICKENS, Ch. Temps difícils. Edicions 62. Barcelona, 1992.
  • MANN, T. Els Buddenbrook: la decadència d'una família. Edicions 62. Barcelona, 1994.
  • ZOLA, E. Germinal. Proa. Barcelona, 1994.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • La mare. Vsevolod Pudovkin, 1926.
  • Temps moderns. Charles Chaplin, 1936.
  • Oliver Twist. David Lean, 1947.
  • Cimarrón. Anthony Mann, 1960.
  • América. Elia Kazan, 1963.
  • Chaplin. Richard Attenborough, 1992.
  • Germinal. Gérard Depardieu, 1993.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà