Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
La Gran Depressió de 1873 va significar el pas de la primera a
la segona fase de la Revolució Industrial. |
Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i
socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució Industrial
Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic
Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en
la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la
desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base
feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat
d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població,
l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i
siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització
del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La
Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer
trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el
règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i
s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva
tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors
industrial i de serveis.
Depressió
Fase del cicle econòmic en què l'activitat
assoleix un estadi més baix que el que correspon a la plena ocupació dels factors de
producció. Bé que de vegades hom la fa correspondre a la fase de crisi, és més
adequat d'anomenar així l'època immediatament posterior a l'aturament més fort de
l'activitat econòmica.
Gran Depressió
Fase de recessió econòmica que afectà Europa entre 1873 i 1890,
caracteritzada per un descens general dels preus, tant de les primeres matèries com dels
productes agrícoles i industrials. Aquesta baixa de preus, però, no va anar acompanyada
d'una disminució ni de la producció ni del comerç. Es va tractar d'una crisi de
sobreproducció: l'acumulació d'estocs va fer baixar els preus i moltes empreses van
haver de tancar. Això va significar una davallada dels beneficis i un augment encara més
fort de la competència. Aquesta situació va facilitar la concentració industrial,
característica de la Segona Revolució Industrial.
Crisi
Pertorbació de l'activitat econòmica per
raons inherents al seu funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una
insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció.
Crisi de sobreproducció
Excés d'oferta d'un producte que no es ven, o es ven poc, perquè ja el posseeixen
la major part dels qui el volen i tenen mitjans per obtenir-lo (la demanda).
 |
|
La població va augmentar i es van generalitzar els moviments
migratoris interns i exteriors. |
Èxode
rural
Abandó del camp per una part de la població o per la
totalitat. La poca flexibilitat tradicional de l'economia agrícola hi fa difícil
l'absorció d'un creixement demogràfic, fins i tot feble, i sempre s'han donat situacions
episòdiques d'emigració, en general cap a les ciutats. La Revolució Industrial produí
un creixent desequilibri econòmic i de nivell de vida general entre la ciutat i el camp.
L'atracció de la ciutat, ateses les millors perspectives del sistema de vida urbà,
absorbí, no solament l'excedent demogràfic rural, sinó d'altres persones; la població
rural perdé l'equilibri i entrà en un procés irreversible de despoblament. La
despoblació del camp dóna lloc a una reestructuració racional de l'agricultura i a un
augment de la renda per càpita que pot neutralitzar l'atracció urbana, però generalment
succeeix el fet contrari: l'èxode és selectiu, i els qui se'n van són els joves i els
més emprenedors, amb la qual cosa la vida social i econòmica decau i s'intensifica
l'emigració. L'èxode rural és un procés antic i ja pràcticament acabat als països
industrialitzats. Només la urbanització del camp pot aturar-ne la despoblació. A la
llarga, l'èxode permet la modernització de l'economia agrària.
Urbanització
Fenomen consistent en la creixença accelerada de les
ciutats en població i en superfície i en l'expansió dels modes de vida urbans. Encara
que apareix en fases històriques diverses, l'explosió urbana contemporània és un dels
elements de la revolució demogràfica que, a les àrees de cultures europees, va lligada
amb la Revolució Industrial. Alhora, a partir d'un ritme en el creixement de la població
urbana, s'ha produït una ruptura que ha modificat qualitativament el paisatge urbà i el
circumdant, ha estès els sectors econòmics secundari i terciari i ha relegat el primari
a posicions marginals.
Eixample
Conjunt de cases i carrers nous amb què s'eixampla
una població. Aquest procés físic de creixement urbà és sovint subjecte a un projecte
d'urbanització. Respon a la concentració extraordinària de la població, la indústria
i el trànsit a les ciutats durant la primera revolució industrial, que féu necessari
llur expandiment fora dels antics recintes emmurallats.
|
|
L'agricultura va patir una crisi a finals de segle XIX, però es va
renovar. |
Guano
Substància que es troba en algunes costes
freqüentades per ocells marins, formada principalment per llurs excrements i cadàvers,
molt rica en fosfats i substàncies nitrogenades i per això emprada extensament com a
adob de les terres.
Nitrat
Qualsevol sal o éster de l'àcid nítric. Les sals
són utilitzades com a fertilitzants i, pel fet d'ésser bons agents oxidants a
temperatures elevades, com a components d'explosius. Els nitrats d'alquil, obtinguts per
reacció d'un alcohol amb àcid nítric, són utilitzats com a explosius.
La importància econòmica dels nitrats deriva
essencialment de la utilització com a adob en l'agricultura. De fet, la nitrificació de
les terres de conreu, en particular en els casos de conreu intensiu, és bàsica per a
l'obtenció de notables increments de productivitat, i encara més si són terres pobres
en matèries orgàniques. Els nitrats més utilitzats són, en aquest sentit, els de sodi
—sigui natural (o nitrat de Xile) o sintètic—, el de potassi (salnitre) i el
d'amoni, obtingut per síntesi a partir de l'àcid nítric.
|
La ciència va dotar la indústria de nous invents.
|
Ciència
i Revolució Industrial
L'increment del maquinisme, l'ús del vapor en la
indústria, tot el conjunt de profundes transformacions que hom engloba sota el terme de Revolució
Industrial, determinaren, al llarg dels ss XVIII i XIX, la transformació d'una
ciència bàsicament acadèmica, deslligada d'interessos d'ordre pràctic, en una ciència
cada vegada més vinculada a la producció, a la tecnologia i als interessos socials. La
interrelació creixent entre ciència, tècnica i vida econòmica, en un període de
transformacions revolucionàries en l'ordre tecnològic i econòmic, actuà com a impuls
poderós del progrés científic, sobretot quan la revolució industrial, en el darrer
terç del s XIX, esdevingué un procés no sols d'extensió del maquinisme sobre la
base del ferro i el carbó, sinó també de creació de noves àrees de producció més
complexes (acer, electricitat, química i petroli).
Tecnologia
Ciència que tracta de les arts industrials, de tal
manera que és com la teoria de la indústria pràctica, i comprèn la descripció i la
crítica dels procediments industrials, recull la història dels seus progressos i
investiga els milloraments i els avenços de què són susceptibles els dits procediments.
La tecnologia és una disciplina relativament moderna, d'ençà la Revolució Industrial,
i utilitza els mètodes de la ciència i els de l'enginyeria, en contrast amb el conjunt
de regles empíriques que constituïen les tècniques i els oficis anteriorment a la
sistematització racional amb l'ajuda de les ciències derivada de l'esmentada Revolució
Industrial.
|
|
Apareixen noves fonts d'energia i nous mitjans de
transport. |
Petroli
Oli mineral constituït per hidrocarburs de
composició diversa i en proporcions molt variables segons el jaciment d'origen. Hom els
classifica en petrolis de base parafínica, naftènica, aromàtica o mixta, segons els
tipus d'hidrocarburs que hi predominen.
Electricitat
Agent físic, subjecte a la llei de la conservació,
que constitueix una de les formes possibles d'energia i al qual són deguts diversos
fenòmens molt variats (mecànics, calorífics, químics, lluminosos, etc).
|
|
Apareixen noves màquines i invents. |
Convertidor
Bessemer / Procediment de Bessemer
Mètode de fabricació d'acer per l'oxidació de ferro fos, en un convertidor (dit Bessemer
o de Bessemer), mitjançant un corrent d'aire. El convertidor té forma de
bóta amb uns quants orificis a la part inferior, pels quals és injectat l'aire a
pressió que, en passar a través de la fosa, permet la combustió de les impureses, que
són eliminades en forma de gasos o d'escòria. La calor despresa en la combustió manté
el metall fos i permet de prosseguir la reacció. Aquesta oxidació elimina els
constituents menors de la fosa menys nobles que el ferro (carboni, sofre, fòsfor, etc), i
és aconseguit un acer dolç que, mitjançant l'addició controlada d'aliatges mares dels
elements necessaris, hom porta a la composició desitjada. Aquest procediment, que dóna
un acer de bona qualitat i a baix preu, fou molt emprat durant la segona meitat del
s XIX, i, bé que ha cedit importància al procediment de Siemens-Martin, continua
essent emprat a gran escala. Des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial el procediment
ha tingut una nova revifalla a causa de la introducció del procediment LD.
Procediment de Siemens-Martin
També Procediment de Martin-Siemens. Mètode d'obtenció d'acer descobert
simultàniament, amb petites variants, per Pierre Martin i pels germans Siemens. En aquest
procediment l'escòria que es forma entre el bany metàl·lic i l'atmosfera oxidant del
forn fa de vehicle portador d'oxigen. Hom pot obtenir diferents tipus d'acer a partir de
fosa de ferro i de ferralla. En funció de les impureses que hom pretén d'eliminar durant
l'operació, cal que el revestiment del forn sigui de silici (procediment àcid), per a
l'eliminació del manganès, de l'oxigen i del carboni, o bé de magnèsia o de dolomia
(procediment bàsic), el qual permet, a més, la dessulfuració i la desfosforació. Amb
aquest darrer procediment hom pot assolir un nivell de descarburació del 0,02% de
carboni; a més, permet de treballar únicament amb càrrega de fosa, sense ferralla, o
bé amb una barreja de fosa i de mineral de ferro. L'ús de desoxidants especials a la fi
de l'operació fa possible l'eliminació total dels gasos dissolts (acers calmats).
Motor d'explosió
Motor que produeix moviment a partir de l'energia química d'un
combustible (gas, petroli...) per mitjà de la combustió d'aquest.
Motor diesel
Dit del motor de combustió interna en què el
combustible és injectat a la cambra de combustió, on hi ha aire que ha estat comprimit
pel pistó.
Motor Otto
Motor de combustió interna alternatiu que es caracteritza termodinàmicament pel fet de
seguir el cicle d'Otto, és a dir que la combustió hi és realitzada a volum constant,
mitjançant l'explosió d'una mescla de combustible i aire provocada per una guspira.
Funciona generalment amb gasolina, gas o, eventualment, amb barreges d'hidrocarburs i
d'alcohols. Pot funcionar en cicle de dos temps o de quatre temps. Com que el temps de
combustió és molt curt, generalment són motors més ràpids que els de cicle dièsel;
la seva relació pes/potència també és més favorable.
Cicle d'Otto
Cicle teòric per a motors de combustió interna d'encesa per guspira o explosió,
desenvolupat per Nikolaus Otto, que el 1876 construí el primer motor d'aquest tipus, de
quatre temps i de combustió a volum constant, seguint els principis enunciats per Beau de
Rochas el 1862.
Generador
Màquina, aparell o dispositiu que produeix energia elèctrica amb una tensió (o un
corrent) d'unes característiques determinades. Dins els diversos tipus de generadors, els
més corrents són els dinamoelèctrics, emprats per a la producció industrial
d'electricitat, que són màquines elèctriques que transformen l'energia mecànica en
elèctrica; per a corrent altern és emprat l'alternador, i per a corrent continu,
la dinamo. Els generadors electroquímics (piles i acumuladors) tenen un ús
molt més restringit. Els generadors electrostàtics, desenvolupats a partir de l'electròfor
de Volta, produeixen electricitat per inducció electrostàtica; els més coneguts són
les màquines electrostàtiques rotatives de Ramsden, Kelvin i Wimshurt, actualment
abandonades, i especialment el generador de Van de Graaff i el de Crockroft-Walton (o generador
cascada), emprats com a acceleradors de partícules. En electrònica, els generadors
són emprats per a produir senyals periòdics de forma, amplitud i freqüència donades,
amb possibilitat d'ajustar llurs valors a voluntat; segons el tipus de senyal produït
reben diferents noms: generadors de baixa freqüència, de radiofreqüència,
d'impulsos, d'escombratge, etc.
Dinamo
Màquina elèctrica rotativa que genera corrent continu.
Alternador
Màquina elèctrica rotativa que genera corrents
alterns.
Làmpada
Element o dispositiu productor de llum. Les làmpades poden ésser de diversos tipus,
segons llur forma de funcionament i d'obtenció de la llum. Abans de l'aplicació de
l'electricitat, la llum artificial era produïda per combustió d'una substància líquida
o sòlida (oli, cera, resines, etc), i encara avui són emprats a vegades aparells que
produeixen llum per combustió: llums de petroli, de butà, d'acetilè i, especialment, de
gas per a l'enllumenat públic (làmpades de bec Auer). Les làmpades elèctriques,
actualment gairebé les úniques utilitzades, es basen en altres principis que la
combustió i poden ésser classificades bàsicament en dos grans grups: làmpades
d'incandescència i làmpades de descàrrega gasosa.
Làmpada d'incandescència
També làmpada incandescent, fou inventada per T.A.Edison el 1881. Portava un filament de
carbó, i hom feia el buit a l'interior de l'ampolla, en forma de pera.
Fonògraf
Aparell que reprodueix per mitjans mecànics els sons enregistrats en un cilindre. Thomas
A.Edison fou el primer a aplicar (1877) la idea que un so transmès a un diafragma
proveït d'una agulla podia ésser gravat damunt una superfície cilíndrica en forma de
traç espiral, de tal manera, que una altra agulla, connectada a una trompa o megàfon, en
tornar a recórrer el solc així format tornaria a vibrar com amb el so original, el
reproduiria i el faria audible. Aquest aparell reproductor fou anomenat fonògraf,
i després de diversos perfeccionaments començà a ésser explotat comercialment als EUA
vers l'any 1887 (Columbia Phonograph Company). Al cap de poc temps Emil Berliner inventà
un procediment d'enregistrament i de reproducció del so basat en una superfície plana i
circular i un aparell per a reproduir-lo.
Cinematògraf
Aparell de filmació i projecció d'imatges construït pels germans Lumière el 1895.
Anell de Gramme
Nucli anular del ferro dolç, laminat o en filferro, al voltant del qual hon enrotlla les
bobines induïdes, del mateix nom, i a les quals serveix de nucli en algunes màquines
d'inducció. És anomenat també anell de Pacinotti.
Teoria de la relativitat
Teoria formulada per Albert Einstein el 1905, que va significar la superació de la
física newtoniana. Segons aquesta teoria, la massa (m) i l'energia (E)
són dues formes diferents d'una mateixa cosa. La relació que hi ha és E=mc²,
on c és la velocitat de la llum en el buit. Conjunt de
postulats i formulismes que donen una explicació del món físic més àmplia que
l'anomenada mecànica clàssica, d'acord amb les experiències sobre
l'electromagnetisme desenvolupades a la segona meitat del s XIX.
|
|
Un nou rellançament industrial, amb nous sectors
industrials... |
Indústria
Conjunt d'activitats dedicades a la transformació de
les matèries primeres mitjançant maquinària, per tal d'obtenir béns
manufacturats.
Electrònica
Part de la física que estudia els fenòmens i els
dispositius basats en el moviment i el control del trànsit de partícules carregades en
un gas, en el buit o en materials sòlids, com són els semiconductors i aïllants, sota
la influència de forces elèctriques i magnètiques. Els principis fonamentals
d'electrònica són l'emissió termoiònica, l'efecte fotoelèctric i les propietats dels
semiconductors i dels cristalls.
Indústria química
Sector que integra totes les activitats industrials dedicades a la
manufactura d'elements químics i llurs derivats. Inclou dos grans subsectors: el de la
química inorgànica o mineral i el de la química orgànica. Els productes principals que
integren el primer són: àcids, bases, anhídrids i òxids inorgànics, gasos nobles,
sals inorgàniques (de clor, fluor, brom, iode, sofre, nitrogen, fòsfor i silici, entre
altres), aigua oxigenada i halurs no metàl·lics. El subsector de la química orgànica
engloba principalment tota la química del carboni i els seus derivats, una part molt
important dels quals actualment són els hidrocarburs. Cal afegir-hi, a més, uns altres
sectors importants a la indústria química, com és ara els productes farmacèutics,
productes de perfumeria i cosmètica, pintures, sabons i detergents, resines sintètiques,
materials plàstics i cautxú sintètic, colorants i pigments, i adobs i fertilitzants.
D'altres subsectors i branques igualment importants són els productes de poliment,
adhesius de resina sintètica, explosius i focs artificials, pesticides i derivats, tintes
i tintures, i substàncies químiques preparades per a fotografia i pel·lícules, papers
i teles sensibles. Des del punt de vista econòmic, la indústria química ha estat un
puntal del desenvolupament econòmic mundial.
Acer
Fonamentalment, mescla de ferro i d'una petita
quantitat de carboni. El ferro pur per si sol (ferrita) ofereix poca resistència i duresa
i sofreix deformacions plàstiques; amb l'addició de carboni augmenten les seves aptituds
de resistència i duresa així com el límit elàstic, tot disminuint-ne la ductilitat. El
percentatge de carboni que caracteritza l'acer és comprès entre el 0,05 i l'1,70%. La
propietat principal de l'acer és el fet que els seves qualitats de resistència, per una
composició determinada, poder ésser variades considerablement per un tractament tèrmic
adequat: el tremp, que consisteix en un refredament intens després d'un
escalfament per sobre del color roig. En llenguatge corrent, el ferro i l'acer es confonen
quan aquest és de baix contingut en carboni.
|
|
...i unes noves formes d'organització del
treball. |
Taylorisme
Sistema d'organització científica de la producció aplicada a les grans
empreses, amb l'objectiu d'augmentar la productivitat. També s'anomena sistema Taylor,
perquè seguia les teories proposades per l'enginyer F.W.Taylor. La seva aplicació va
donar lloc a la primera cadena de muntatge, introduïda a la fàbrica Ford, el 1913, raó
per la qual aquest sistema també es coneix per fordisme.
Sistema d'organització del treball, basat en les idees de F.W.Taylor,
precursor de la dita organització científica del treball, que consisteix
fonamentalment en l'estudi detallat dels processos de treball, que són descomposts en
diverses tasques, el temps d'execució de les quals es determina mitjançant
cronometratges, i en l'establiment, com a incentiu, del pagament de primes lligades al
rendiment. Amb el taylorisme, que neix i s'estén amb la introducció de les grans cadenes
de producció en sèrie, hom pretén, d'una banda, d'eliminar temps morts i moviments
inútils i, d'altra banda, d'aconseguir, com deia Taylor, una "cooperació estreta,
íntima, personal, entre la direcció i els obrers".
Fordisme
Sistema de producció industrial introduït per Henry Ford a les primeres
dècades del s XX. Les teories clàssiques de l'organització industrial-taylorisme i
fordisme- sorgiren al principi del segle XX, època en què culminà el maquinisme, amb la
introducció de nous mètodes d'organització del procés de treball. Així com el
taylorisme cercava de millorar l'eficàcia industrial, el fordisme prestava molta més
atenció a la sortida comercial dels productes: la producció en massa requereix mercats
de masses. El fordisme suposà la introducció de la cadena de muntatge mòbil i la
fabricació portada a terme a grans plantes i adreçada a mercats de masses. Aquest
sistema de producció a gran escala esdevingué essencial per a la indústria de
l'automòbil mundial i, posteriorment, fou adoptat per altres sectors industrials.
Organització científica del treball
Conjunt de tècniques utilitzades per a augmentar la
productivitat del treball industrial, la sistematització de les quals fou iniciada per
F.W.Taylor el darrer decenni del s XIX.
Estandardització
Mot derivat de la parula anglesa standard, que vol dir estendard
o bandera. Com que les banderes tenen sempre unes mides exactament en la relació dels
seus components, "estàndard" ha passat a voler dir tipus, model o norma. En
economia, és l'especificació de les característiques d'un producte per facilitar-ne la
fabricació en sèrie, la qual cosa representa una disminució de la variabilitat de mides
o de tipus, tal com s'esdevenia en la producció artesanal.
Treball en cadena
Sistema de fabricació en que el material passa per
les diferents màquines o equips disposats talment que encada un és efectuada l'operació
corresponent a l'ordre que aquesta ocupa en el procés. Les operacions són disposades de
manera que el treball és efectuat a un ritme uniforme determinat pel temps tipus atorgat
a cada operació. La cadena perfecta permet el moviment seguit del material al llarg d'una
sèrie d'operacions i de manera que l'activitat sigui simultània a tots els punts,
recorrent el producte, fins a la fi de la seva elaboració, un camí raonablement directe.
Modernament, amb l'aplicació de l'ordinador hom ha aconseguit l'optimació dels
processosde fabricació i muntatge en cadena.
Productivitat
Relació entre la producció obtinguda i els factors
emprats per a obtenir-la en un període de temps determinat. La productivitat mesura la relació entre la quantitat de
productes produïts per una empresa i la quantitat de treball (nombre de treballadors,
temps i sous) emprada per fabricar-los. Per exemple, la
productivitat del treball és mesurada com la producció anual per home.
|
El resultat de tot plegat serà una nova enbranzida del
sistema capitalista.
Assistim al naixement del capitalisme financer o monopolista. |
Capitalisme
financer o monopolista
Fase del capitalisme posterior a la de la lliure
competència i caracteritzada per les creixents restriccions als lliures moviments de
l'oferta i la demanda. Es desenvolupa a través d'un procés de concentració que suposa
un increment progressiu de la quantitat de capital sota el control d'una sola unitat de
producció.
Creixement intensiu
Tipus de creixement econòmic que no és fruit de la creació de més
fàbriques o de la contractació de més personal (creixement extensiu), sinó de la
millor utilització de factors com ara el progrés tècnic i l'organització del treball.
Economia d'escala
Disminució del cost de producció d'un producte obtingut gràcies a un
augment de les dimensions de l'empresa.
|
|
El nou capitalisme tendeix clarament a la
concentració. |
Concentració
empresarial
En sentit limitat, procés jurídic a través del qual
es fusionen les activitats de dues o més empreses, amb pèrdua de la personalitat
jurídica d'alguna empresa (fusió per absorció) o de totes (fusió per
constitució) les que hi participen. En sentit ampli, tot acord encaminat a
interrelacionar l'activitat de diverses empreses, incloses, per tant, les coalicions; no
cal que s'hi produeixi pèrdua de personalitat jurídica de cap empresa. Hi ha diferents
formes de concentració: les societats d'empreses cerquen la prestació conjunta
d'un servei necessari a totes elles; les unions temporals consisteixen en
l'agrupació de dues o més empreses, durant un temps limitat, a fi de portar a terme
conjuntament una obra, algun subministrament o servei: la cessió d'unitats d'obra
es dóna quan hom contracta amb un tercer l'execució d'una part d'obra o de servei.
Concentració industrial
Reunió en un mateix establiment dels diferents
processos de fabricació. Nascut amb el desenvolupament de la indústria tèxtil, el
fenomen de concentració és condició indispensable i el tret més destacat de l'actual
organització industrial, puix que amb la revolució tecnològica s'encareix el cos
d'adquisició de l'equip industrial, hom utilitza maquinària de grans dimensions i la
indústria requereix una gran massa de capital en actiu, un augment de mà d'obra i una
producció a gran escala. Amb la concentració industrial s'alteren els trets més
destacats del sistema capitalista: és incomplerta la llei de la lliure competència,
desapareix la indústria de tipus familiar, substituïda per les grans societats
anònimes, propietat d'un elevat nombre d'accionistes, i la figura determinant del
propietari és substituïda per la del manager. Hom distingeix entre concentració
horitzontal i concentració vertical. Figures destacades de concentració
industrial són els trusts, els holdings i els càrtels, que arriben a exercir un
paper no solament econòmic, sinó també polític, en el desenvolupament d'un país. La
concentració industrial deriva en monopoli i té una posició força avantatjosa en
relació amb la competència.
Concentració horitzontal
Unió de diverses empreses o fàbriques amb el mateix
tipus de producció industrial
Concentració vertical
Unió d'empreses amb produccions complementàries.
Societat Anònima
Empresa formada per l'aportació de capitals de diversos socis. Societat mercantil
en què el capital està dividit per accions, totes del mateix valor, que poden
ser venudes i, fins i tot, si l'empresa és gran, poden negociar-se en borsa. Les
primeres societats anònimes sorgiren a la dècada de 1850.
Càrtel
Acord temporal entre empreses per fixar els preus de les mercaderies i
repartir-se les quotes de la producció i del mercat.
Acord limitat entre diverses empreses, les quals, tot i
conservar llur independència tècnica, econòmica i financera (aquesta és la principal
diferència entre el càrtel i el trust), decideixen de pactar a fi d'evitar o de
disminuir la competència mútua.
Trust
Concentració i fussió d'empreses dedicades a la mateixa activitat, que permet
ocupar el mercat, monopolitzar els preus i bandejar la competència. És el resultat de la unió de diverses empreses per a crear-ne una de nova, que
passa a ésser jurídicament posseïdora de la majoria de les accions de les altres i, per
tant, a tenir-ne el domini. Aquesta operació, que sovint és un canvi d'accions de les
empreses integrades per accions de la societat controladora, es diferencia de la fusió
d'empreses en el fet que aquestes continuen funcionant com a empreses independents, sense
perdre la personalitat jurídica en formar-se el trust. El terme és aplicat en general a
tot conjunt d'empreses que tinguin un control únic. Es diferencia del càrtel en
el fet que aquest respon a un acord temporal entre diverses empreses i concretat en algun
aspecte; per exemple, manteniment de preus o repartiment d'àrees de mercat.
Holding
Societat que posseeix accions d'altres societats, del
mateix sector o no. Com a representatives del capital, aquestes accions pertanyen al holding,
bé que l'actiu industrial pot restar en mans de les societats d'explotació. La majoria
dels països han posat restriccions legals als holdings.
Monopoli
Forma de mercat en què l'oferta està concentrada en mans d'una empresa o
societat que pot fixar lliurement el nivell de la producció oferta.
Oligopoli
Forma de mercat freqüent en
la realitat econòmica moderna, caracteritzada per un grau de concentració elevat, és a
dir, perquè un nombre petit d'empreses controlen una elevada proporció de la producció,
de la població activa del sector, etc. La característica fonamental de l'oligopoli és
l'elevat grau d'interdependència entre les decisions de les empreses.
|
|
El paper de la banca serà cada vegada més important. |
Concentració
de capital
Fenomen característic del capitalisme que defineix
una de les seves primeres etapes de desenvolupament. S'inicià ja a l'edat mitjana amb la
canalització cap a l'Europa occidental de masses considerables de capital provinents del
comerç amb l'Orient. El comerç marítim colonial, que es desenvolupà després del
descobriment d'Amèrica, provocà la creació de societats per accions i el naixement i
l'extensió del capital financer. Actualment la unió de capital comercial i financer es
dóna no solament en el pla de les grans indústries, sinó també de la banca. Amb la
concentració de capital prenen la direcció de l'economia capitalista els grups de
pressió, i hom pot parlar, malgrat les lleis antimonopolistes que hi ha en molts estats,
d'un capitalisme monopolista d'estat.
Capital financer
Procés d'interpretació i difusió entre el gran capital bancari i el
capital industrial per formar grups financers sovint dominats pels bancs.
Banc
Institució econòmica que pren fons a
préstec (dipòsits, obligacions, etc) i que, en certs casos, crea diner per a facilitar
fons a qui desitgi un préstec.
Els bancs són societats finaceres, algunes de les quals
s'especialitzen en guardar els diners de particulars (bancs de dipòsit) o en
concedir crèdits a llarg termini (bancs de negocis).
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. Metal·lúrgia i Siderúrgia.
2. Energia elèctrica.
3.
Comunicacions.
4.
Insústria automobilística.
5. Indústria aeronàutica.
6.
Medicina.
7. Física
i Química.
8. Naturalisme.
9.
Psicoanalisme. |
Els
grans protagonistes foren els científics, els inventors i els industrials, personatges
lligats al món de la ciència, la tècnica i la producció.
Comencem per la siderúrgia i la metal.lúrgia. |
Bessemer,
Henry (1813-1898)
Enginyer metal·lúrgic anglès. Ideà nombroses innovacions en el tractament dels metalls
i el 1855 descobrí un procediment per a l'obtenció de l'acer a partir de la fosa. El
1879 fou nomenat membre de la Royal Society.
Siemens, Wilhelm von (1823-1883)
Enginyer i industrial alemany. Germà de Werner von Siemens, s'establí a Londres, on
fundà una filial de l'empresa alemanya, i es nacionalitzà britànic. Juntament amb un
altre germà, Friedrich von Siemens (1826-1904), inventà el conegut forn de
recuperació per a fusió de l'acer i del vidre, i aquest darrer fundà diverses
manufactures per a explotar el procediment.
Martin, Pierre (1824-1915)
Enginyer francès. Perfeccionà el forn de reverber de Siemens --amb escalfament previ de
combustible i de l'aire dins els recuperadors de calor-- i indicà un procediment per a
obtenir acer de més qualitat a partir de fosa i de ferralla.
|
|
Energia
elèctrica. |
Gramme,
Zénobe-Théophile (1826-1901)
Enginyer i inventor belga. S'especialitzà en la
construcció d'aparells elèctrics, i el 1871 inventà la primera dinamo productora del
corrent continu, que anava proveïda d'un induït d'anell (anell de Gramme).
Edison, Thomas Alva (1847-1931)
Inventor nord-americà. Autodidacte, el 1863 començà a treballar com a
operador telegràfic a la Western Union Telegraph Company, estudiant i experimentant
durant els seus lleures. El 1868 enregistrà la seva primera patent, un aparell
enregistrador per a les votacions. Els anys immediatament subsegüents dissenyà un
teletip i perfeccionà el sistema del telègraf automàtic. Col·laborà amb Christopher
L. Sholes en la construcció de la primera màquina d'escriure, i aconseguí que el
telèfon de Bell adquirís una aplicació pràctica generalitzada en incorporar-hi el
micròfon de carbó (1877-78). El 1876 instal·là a Menlo Park (Nova Jersey) els
laboratoris d'investigació d'on sortiren la major part dels seus nombrosos invents
(enregistrà més de 1 000 patents al llarg de la seva vida), entre els quals cal
remarcar el fonògraf (1877), la làmpada d'incandescència (1879), el telègraf
d'inducció (1885), el kinetoscope (1891), diversos tipus de dinamos i de motors i
un tipus d'acumulador alcalí molt emprat actualment (1900-10). Presentà, a la primera
exposició de l'electricitat, celebrada a París el 1881, l'estudi d'una instal·lació
global d'il·luminació emprant làmpades d'incandescència, que fou ràpidament adoptada
pels EUA i per molts estats d'Europa com a sistema d'enllumenat públic. El 1875
descriví, en un article publicat a «Scientific American», una «força etèria»
desconeguda i, prosseguint els seus estudis sobre aquest punt, el 1883 patentà la
vàlvula termoiònica, que es fonamenta en l'emissió d'electrons produïda pels metalls
incandescents, fenomen conegut amb el nom d'efecte Edison. Durant la Primera Guerra
Mundial treballà pel govern dels EUA en l'estudi d'una sèrie de problemes navals i en la
producció de fenol i d'altres productes químics. El 1927 fou nomenat membre de
l'acadèmia nacional de ciències nord-americana.
Hertz, Heinrich (1857-1894)
Físic alemany. Fou deixeble i ajudant de Helmholtz a
Berlín i professor a Karlsruhe i a Bonn. Interessat per la teoria de Maxwell sobre
l'electromagnetisme, féu nombrosos experiments que confirmaren les idees d'aquell.
Inventà l'oscil·lador i el ressonador que avui porten el seu nom i obtingué les ones
elèctriques d'alta freqüència que hom utilitzà després a la radiotelegrafia. El 1887
descobrí l'efecte fotoelèctric i investigà la natura dels raigs catòdics. És autor de
nombroses memòries, entre les quals es destaca Über die Ausbreitungsgeschwindigkeit
der elecktrodynamischen Wirkungen ('Sobre la velocitat de propagació de les accions
electrodinàmiques', 1888). El 1894 fou publicada una compilació dels seus escrits
principals (Gesammelte Werke).
Siemens, Werner von (1816-1892)
Enginyer i industrial alemany. S'especialitzà en galvanoplàstia i construccions
elèctriques. Juntament amb J.G. Halske fundà l'empresa Siemens Halske el 1847, dedicada
a les instal·lacions telegràfiques, que aviat es féu important a Europa. El 1866
enuncià el principi de la dinamo. Més tard construí una locomotora elèctrica, que
funcionà a Berlín (1879). Ideà també diversos aparells (piles, piròmetres, llums
elèctrics, etc). En els seus projectes elèctrics col·laborà també un altre germà,
Carl von Siemens (1829-1906).
|
|
Comunicacions. |
Bell,
Alexander Graham (1847-1922)
Físic i inventor nord-americà d'origen escocès.
Abandonà els estudis musicals per tal de dedicar-se a la fonètica. Emigrà al Canadà
(1871) i posteriorment als EUA, d'on adoptà la ciutadania. Fou professor de fisiologia
vocal a la universitat de Boston. Els seus treballs sobre el so, motivats pel problema de
l'ensenyament dels sordmuts, respecte al qual escriví diverses obres, el portaren a
construir un telègraf harmònic. Fou l'inventor d'un mètode de gravació per al
fonògraf d'Edison; el 1876 inventà el telèfon, la prioritat del qual invent li fou
negada i la qual hagué de defensar en diversos processos. Enginyà també un aparell per
a detectar bales en el cos humà, en ús fins al descobriment dels raigs X.
Eastman, George (1854-1932)
Industrial nord-americà, fundador de l'Eastman
Kodak Company (1892). D'ençà del 1878 preparà les primeres plaques de bromur
d'argent i en començà la fabricació industrial el 1880. El 1889 inventà una
pel·lícula transparent de nitrocel·lulosa que fou utilitzada per Edison en el seu
cinematògraf.
Lumière, Auguste (1862-1954)
Biòleg i industrial francès. Amb el seu germà Louis
Lumière (1864-1948), químic i industrial francès, fou l'inventor del
cinematògraf. Tot i que tots dos treballaren en aquesta tasca, sembla que fou Louis el
qui resolgué mecànicament el problema de la presa d'imatges en moviment i de llur
projecció posterior damunt un llenç blanc (pantalla). Els aparells de filmació i de
projecció construïts pels Lumière milloraren els sistemes usats fins aleshores per
aconseguir la captació successiva d'imatges sobre pel·lícula fotogràfica i la
posterior visió amb sensació de moviment. La primera projecció fou de caire privat
(1894). L'any següent tingué lloc la primera sessió pública, al Grand Café de París,
on, per tant, nasqué el cinema com a manifestació d'art i com a espectacle. Els primers
films, realitzats pel mateix Louis, eren simples fragments de la vida quotidiana: La
sortie des ouvriers de l'usine Lumière (1895), Arrivée du train à la Ciotat (1895)
i, posteriorment, Ateliers de la Ciotat, Démolition d'un mur, etc. Aviat les
produccions esdevingueren recreacions ingènues de la realitat; d'aquesta manera apareixia
el film d'argument i el llenguatge cinematogràfic: Charcuterie mécanique, Chapeaux à
transformation, L'arroseur arrosé.
Marconi, Guglielmo (1874-1937)
Inventor i físic italià. Des de molt jove s'interessà per les propietats i les
aplicacions de les ones electromagnètiques i llur propagació en l'aire. Utilitzant com a
emissor un oscil·lador de Hertz i com a receptor un cohesor de Branly (els quals havia
perfeccionat anteriorment), aconseguí, el 1895, a Bolonya, la transmissió de missatges a
uns quants centenars de metres de distància, mitjançant l'alfabet Morse. No havent
trobat a Itàlia l'ajuda necessària per a perfeccionar el seu invent, se n'anà a
Anglaterra. L'any 1897 establí una comunicació mitjançant la telegrafia sense fils a
través del canal de Bristol; les millores que constantment anà introduint li permeteren,
dos anys més tard, de comunicar França amb Anglaterra. El 1901 aconseguí de transmetre
ones electromagnètiques a través de l'Atlàntic. El 1909 li fou concedit el premi Nobel
de física, conjuntament amb l'alemany K.F.Braun. Marconi estudià posteriorment els
avantatges de les ones curtes, amb les quals aconseguí comunicacions entre Europa i
Austràlia. Predigué també les possibilitats de les ones ultracurtes i les transmissions
de fotografies i d'imatges en moviment.
Inventor i físic italià. Des de molt jove s'interessà per les propietats i les
aplicacions de les ones electromagnètiques i llur propagació en l'aire. Utilitzant com a
emissor un oscil·lador de Hertz i com a receptor un cohesor de Branly (els quals havia
perfeccionat anteriorment), aconseguí, el 1895, a Bolonya, la transmissió de missatges a
uns quants centenars de metres de distància, mitjançant l'alfabet Morse. No havent
trobat a Itàlia l'ajuda necessària per a perfeccionar el seu invent, se n'anà a
Anglaterra. L'any 1897 establí una comunicació mitjançant la telegrafia sense fils a
través del canal de Bristol; les millores que constantment anà introduint li permeteren,
dos anys més tard, de comunicar França amb Anglaterra. El 1901 aconseguí de transmetre
ones electromagnètiques a través de l'Atlàntic. El 1909 li fou concedit el premi Nobel
de física, conjuntament amb l'alemany K.F.Braun. Marconi estudià posteriorment els
avantatges de les ones curtes, amb les quals aconseguí comunicacions entre Europa i
Austràlia. Predigué també les possibilitats de les ones ultracurtes i les transmissions
de fotografies i d'imatges en moviment.
|
|
Indústria
automobilística. |
Benz,
Carl Friedrich (1844-1929)
Enginyer alemany. Fou un dels creadors i propulsors de
l'automòbil. Fundà l'empresa Benz & Cie (1883) i, en sortir d'aquesta (1905), de la
C. Benz Söhne, també dedicada a fabricar automòbils. Construí un motor de gas de dos
temps (1879), patentà un tricicle amb motor de benzina de quatre temps (1886), introduí
el canvi de velocitats, resolgué la geometria de la direcció i aplicà la bateria a
l'encesa.
Bosch, Robert August (1861-1942)
Enginyer i industrial alemany. S'inicià als EUA, on treballà amb Sigmund
Bergmann i Thomas A.Edison. El 1886 fundà a Stuttgart la indústria que porta el seu nom.
El 1902 el seu col·laborador G.Honold inventà la bugia Bosch, que ajudà al
desenvolupament de l'automòbil, al qual ha contribuït Bosch amb la producció d'altres
elements: magneto, llums, equips d'injecció dièsel i de benzina, equips d'encesa, frens,
etc.
Daimler, Gottlieb Wilhelm (1843-1900)
Inventor i industrial alemany. Fou director tècnic a
la Gasmotorenfabrik Deutz de Colònia, on fou construït el motor de gas de quatre temps
de velocitat regulable. El 1883 fundà un taller experimental a Cannstatt, on desenvolupà
l'estudi d'un dels primers motors de combustió interna, que era el primer en què hom
emprava gasolina com a carburant; Daimler l'acoblà successivament com a giny propulsor a
una bicicleta (1885), a un vehicle de quatre rodes (1886) i a una barca. Patentà un bon
nombre de perfeccionaments mecànics relacionats amb l'automoció, entre els quals un
carburador i un filtre. L'any 1890 fundà la Daimler Motoren Gesellschaft a
Cannstatt, firma que construí els primers automòbils "Mercedes".
Diesel, Rudolf (1858-1913)
Enginyer i inventor alemany. Les seves primeres investigacions ja anaren dirigides cap a
la construcció d'un nou motor tèrmic basat en la reproducció pràctica del cicle
teòric descrit el 1824 per N.L.S. Carnot. Inicialment dissenyà un motor decombustió
interna alimentat amb carbó polvoritzat. Fins el 1897 no aconseguí,però, de
comercialitzar per primera vegada el motor que duu el seu nom, les patents del qual foren
adquirides per la firma Krupp. Morí d'accident durant una travessia marítima.
Dunlop, John Boyd (1840-1921)
Inventor britànic. Durant el període 1867-87 exercí
com a veterinari a la ciutat de Belfast. L'any 1887 descobrí un procediment per amortir
les vibracions de les rodes dels tricicles basat en la introducció d'un tub de cautxú
inflat (cambra) entre la llanda i la coberta. L'invent fou patentat el 1888, i el 1890 hom
n'inicià la producció a escala comercial, després que William Harvey hagué adquirit la
patent i establert una fàbrica de pneumàtics precursora de l'actual Dunlop Company
Limited. Hom descobrí que el principi del pneumàtic ja havia estat patentat l'any
1846, però aquesta companyia hi introduí una sèrie d'accessoris per tal de mantenir els
seus drets de patent. Al cap de pocs anys, Dunlop abandonà les activitats industrials i
retornà a l'exercici de la veterinària.
Ford, Henry (1863-1947)
Industrial nord-americà, capdavanter de la indústria automobilística. El 1899
participà com a soci minoritari a la Detroit Automobile Company i començà a investigar
la possibilitat de construir un automòbil comercialitzable, per la qual cosa creà la
societat d'investigació Henry Ford Company (1902) i la Ford Motor Company (1903),
on inicià la fabricació de cotxes en sèrie. Introduí innovacions considerables, tant
mecàniques com de gestió: vendes a crèdit, foment de l'exportació, gran divisió del
treball, sistema de retribució per prima, etc. Publicà Philosophy of Labour
(1929). L'empresa familiar ha estat continuada pel seu nét Henry Ford II.
Industrial nord-americà, capdavanter de la indústria automobilística. El 1899
participà com a soci minoritari a la Detroit Automobile Company i començà a investigar
la possibilitat de construir un automòbil comercialitzable, per la qual cosa creà la
societat d'investigació Henry Ford Company (1902) i la Ford Motor Company (1903),
on inicià la fabricació de cotxes en sèrie. Introduí innovacions considerables, tant
mecàniques com de gestió: vendes a crèdit, foment de l'exportació, gran divisió del
treball, sistema de retribució per prima, etc. Publicà Philosophy of Labour
(1929). L'empresa familiar ha estat continuada pel seu nét Henry Ford II.
Michelin, André (1853-1931)
Industrial francès. Juntament amb el seu germà
Édouard, inventà i construí els primers pneumàtics desmuntables per a bicicletes i
automòbils. Patrocinà la publicació de guies turístiques i mapes de carreteres, que
porten el seu nom.
Otto, Nikolaus (1832-1891)
Enginyer i inventor alemany. El 1863 féu construir a
Colònia el primer model de motor de gas. Perfeccionà i portà a la pràctica les idees
exposades el 1862 per Beau de Rochas, i el 1872 elaborà els plans d'un motor de
combustió interna, el féu construir i tingué, poc temps després, aplicació en la
indústria automobilística. Otto emprava el sistema de cilindre i pistó de la màquina
de vapor i dividia el procés en quatre temps; el motor anava proveït d'un regulador
centrífug per a limitar la velocitat i d'un sistema de distribució per vàlvules
laterals. Aquest tipus de motor de combustió i també el cicle de funcionament són
coneguts actualment amb el seu nom.
Peugeot, Armand (1849-1915)
Enginyer i industrial francès. Juntament amb el seu
germà Eugène Peugeot (1844-1907) inicià la fabricació a França de bicicletes i
automòbils, tot agrupant diverses societats ja existents, creades per la família
Peugeot. El 1897 fundà la Société des Automobiles Peugeot. Els fills d'Eugène s'hi
associaren el 1910 i formaren una nova societat. Després de la Primera Guerra Mundial
s'anaren independitzant diverses societats: la Peugeot Cycles (1926), la Peugeot
Automobiles (1929) i la Peugeot et Cie.
|
|
Indústria
aeronàutica. |
Ader,
Clément (1841-1925)
Enginyer mecànic llenguadocià, considerat el "pare de l'aviació". L'any 1866
instal·là un taller on construí un aparell, al qual donà el nom genèric d'avió i
l'específic d'Éole, amb les ales plegables de 6,50 m de longitud per 14 d'envergadura.
Impulsat per un motor de vapor, l'Éole s'elevà i recorregué uns 50 m el dia 9 d'octubre
de 1890. El ministeri de la guerra s'interessà pel projecte i el considerà d'interès
nacional. Les proves oficials se celebraren el 14 d'octubre de 1897 al camp de Satory
(Versalles), on l'aparell aconseguí de rodar 60 m i de recórrer uns 150 m en successius
vols curts i 300m en ple aire. Ader és autor d'Aviation militaire (1909), Avionnerie
militaire (1912), La première étape de l'aviation militaire en France (1915).
Wright, Orville (1871-1948)
Aviador, inventor i constructor d'avions
nord-americà. Juntament amb el seu germà Wilbur Wright (1867-1912) el 1900 construí un
model de planador; posteriorment en féu d'altres de millorats i perfeccionats, i el 1903
un biplà proveït d'un motor de 16 CV i amb dues hèlixs, amb el qual, el mes de desembre
del mateix any, Orville efectuà el primer vol mecànic, després dels de Clément Ader
(1841-1925), efectuats des del 1890 al 1897, a Kitty Hawk (Carolina del Nord), de 266
metres de recorregut i una durada de 59 segons. El 1905 volaren 39 quilòmetres en circuit
tancat, i el 1908 Wilbur es traslladà a Europa, on entrà en contacte amb els
capdavanters de l'aviació de diversos països.
Zeppelin, Ferdinand von (1838-1917)
Inventor alemany. Comte de Zeppelin. Militar durant molts anys (intervingué en la guerra
Francoprussiana), abandonà l'exèrcit (1890) i es dedicà a la construcció de balons
dirigibles rígids, el primer dels quals fou donat a conèixer a Friedrichshafen el 1900,
que foren emprats durant la Primera Guerra Mundial. Ha donat nom a aquest tipus de
dirigibles.
|
|
Medicina. |
Koch,
Robert (1843-1910)
Microbiòleg alemany. De jove exercí la medicina
rural, fins que els seus treballs de laboratori cridaren l'atenció d'alguns savis
coetanis (F.J.Cohn, J.Cohnheim, etc) i li valgueren un càrrec important al departament
imperial d'higiene de Berlín, on prosseguí les seves investigacions i creà nous
mètodes de cultiu i tinció de bacteris. L'any 1882 descobrí el bacil de la tuberculosi,
i el 1883, dirigint una expedició científica a Egipte, féu el descobriment del virus
colèric. Professor a la universitat de Berlín, publicà importants treballs sobre la
teoria general de la malaltia infecciosa i, en particular, sobre la tuberculosi. El 1890
obtingué la tuberculina, que no respongué a les esperances creades arreu del món com a
remei infal·lible, però que ha estat utilitzada amb èxit en el diagnòstic precoç de
la tuberculosi. L'any 1905 rebé el premi Nobel de medicina.
Lister, Joseph (1827-1912)
Cirurgià anglès. Essent professor a Glasgow
(després ho fou a Edimburg i a Londres), introduí a la seva clínica quirúrgica els
primers mètodes d'antisèpsia a base de pomades fenicades i polvoritzacions d'àcid
fènic, i obtingué una espectacular reducció de la mortalitat postoperatòria, abans
causada, en gran part, per les infeccions. És autor de l'obra On the Antiseptic
Principle in the Practice of Surgery (1867).
Pasteur, Louis (1822-1895)
Biòleg francès. Fill d'un humil blanquer, féu
estudis a Arbois, a Besançon i a París (a l'École Normale i a la Sorbona). Doctorat en
ciències (1847), ensenyà física i química a Dijon, Estrasburg (on es casà i continuà
els seus primers treballs sobre dissimetria molecular) i Lilla. L'any 1857 fou nomenat
administrador de l'École Normale Supérieure, i des d'aleshores residí a París, llevat
d'alguns viatges que féu per l'estat francès (principalment a Arbois, Alais i
Pont-Gisquet) a fi d'estudiar científicament la fabricació del vi i les malalties del
cuc de seda. El 1873 començà a investigar les malalties infeccioses humanes,
especialment el carboncle i la ràbia. El seu rebatiment de la teoria de la generació
espontània, així com els seus estudis sobre la fermentació (alcohòlica i làctia) i
les noves tècniques de conservació de la llet, ja l'havien donat a conèixer dins el
món científic. L'èxit de les primeres vacunacions antiràbiques el feren famós arreu
del món, i la seva teoria microbiana, acceptada per tothom, inspirà mesures d'asèpsia i
antisèpsia que salvaren moltes vides. L'institut d'investigacions, que fou inaugurat sota
el seu patrocini (1888) i que porta el seu nom, ha estat —i és encara— un
centre d'ensenyament, investigació i elaboració de sèrums i vacunes d'utilitat mundial.
L'obra escrita per Pasteur fou aplegada i publicada íntegrament pel seu nét Louis
Pasteur Vallery-Radot, i aparegué a París amb el títol d'Oeuvres complètes (1924-39),
en set volums.
Ramón y Cajal, Santiago (1852-1934)
Històleg aragonès. Fill d'un metge rural, de
temperament inquiet i absorbit pel dibuix en la seva infantesa, estudià medicina a
Saragossa, féu oposicions a la sanitat militar i fou enviat a Cuba (1874), en plena
revolta contra la metròpoli. En examinar-se de doctorat a Madrid (1877), tingué per
primera vegada contacte amb la histologia, i el professor d'aquesta assignatura, Maestre
de San Juan, l'orientà vers aquest objectiu científic. Després d'haver-se casat,
obtingué la càtedra d'anatomia de València (1883), i quatre anys més tard, per concurs
de trasllat, la d'histologia de Barcelona, on començà una tasca fonamental
d'investigació, aplicant el mètode de Golgi a l'exploració microscòpica del sistema
nerviós. Assistí al Congrés Anatòmic de Berlín de l'any 1889 i conegué els savis
més destacats de la seva especialitat. El 1892 guanyà les oposicions a la càtedra
d'histologia de Madrid. Després de llargues investigacions, començà a defensar la
teoria de la transmissió de l'impuls nerviós per contigüitat entre cèl·lules
independents (teoria de la neurona), formulada finalment a la gran obra Textura
del sistema nervioso del hombre y los vertebrados, publicada en fascicles del 1899 al
1904 i molt ampliada en una versió francesa posterior (1911). Creador de la important
escola histològica de Madrid, honorat per innombrables institucions científiques
estrangeres, assolí la glòria mundial gràcies a la concessió del premi Nobel de
medicina, l'any 1906, compartit amb C.Golgi. A més d'excel·lents manuals didàctics de
la seva especialitat, escriví llibres d'assaig i de pura creació literària —Los
tónicos de la voluntad, Charlas de café, Cuentos de vacaciones, etc— i àgils
articles de periòdic que signava amb el pseudònim de Doctor Bacteria.
Röntgen, Wilhelm Conrad (1845-1923)
També Roentgen. Físic alemany. Passà la infantesa a
Holanda, i en 1865-70 visqué a Zuric, a l'Institut Politècnic del qual es doctorà en
física. Professor a les universitats de Hohenheim, Estrasburg, Giessen, Würzburg i
Munic, el 1895 descobrí en el curs de les seves investigacions sobre els raigs catòdics
les radiacions que actualment són conegudes amb el seu nom (o amb el de raigs X),
fonamentals en la diagnosi clínica (radiologia), per tal com permeten veure i
fotografiar les parts dures a l'interior de cossos tous, especialment els ossos.
Posteriorment, el seu descobriment es revelà de gran importància en astronomia. Röntgen
també féu contribucions sobre la piezoelectricitat en els cristalls i la polarització
dielèctrica. Rebé el primer premi Nobel de física (1901).
|
|
Física
i Química. |
Becquerel,
Antoine-Henri (1852-1908)
Físic francès, fill d'Alexandre-Edmond Becquerel.
Estudià a l'École Polytechnique. El 1875 entrà al departament de ponts i carreteres, i
arribà a enginyer en cap el 1894. El 1892 succeí el seu pare a la càtedra del Musée
d'Histoire Naturelle, i el 1895 arribà a professor de l'École Polytechnique. Continuà
els estudis del seu pare, i el descobriment dels raigs X per Röntgen (1896) li féu
pensar que aquesta nova radiació podia ésser relacionada amb la fluorescència i la
fosforescència. Efectuant experiències en aquests camps descobrí casualment que un
compost d'urani velava les plaques fotogràfiques embolicades amb paper negre en ésser-hi
col·locat damunt, i deduí que aquest fenomen era característic de l'àtom de l'element,
descobrint així la radioactivitat natural. Posteriorment demostrà que, contra el
supòsit inicial, la radiació que velava la placa no consistia pas en raigs X, sinó en
tres tipus de radiació: a, b i g. Aquestes investigacions li valgueren el premi
Nobel de física el 1903, que compartí amb els Curie. Estudià també la polarització i
l'absorció de la llum en els cristalls.
Curie, Marie (1867-1934)
Nom amb què és coneguda Maria Sklodowska (coneguda
familiarment per Manya) pel nom del seu marit P. Curie. Física francesa d'origen
polonès. El 1891 es traslladà a París, on seguí estudis de física i matemàtiques. El
1895 contragué matrimoni amb Pierre Curie, i a partir d'aleshores compartiren les
investigacions, que donaren com a resultat descobriments fonamentals en el camp de la
radioactivitat. Henri Becquerel havia descobert un nou fenomen: l'emissió espontània de
radiacions similars als raigs X per part de l'urani, i aquests treballs serviren de base a
la tesi doctoral de Marie Curie, la qual cercà si cap més matèria presentava aquest
comportament; el resultat fou el descobriment de la radioactivitat del tori (1897),
gairebé al mateix temps que ho feia el físic alemany Gerhard Carl Schmidt. Poc temps
més tard, els Curie, amb la col·laboració del químic André Debierne, deixeble de P.
Curie, aconseguiren d'aïllar dos nous elements, el radi pur en estat metàl·lic i
el poloni. En morir Pierre Curie (1906), Marie ocupà la seva càtedra de la
Sorbona —fou la primera dona que accedí a una càtedra francesa— i continuà
les investigacions que fins en aquell moment havien dut a terme conjuntament. El 1914
fundà l'Institut du Radium de París, centre d'investigació que dirigí fins a la seva
mort. La contribució de M. Curie a la física moderna ha estat enorme, no solament pels
seus treballs, sinó també per la influència damunt successives generacions de químics
i físics nuclears, en deixar oberts camins que portaren a descobriments tals com el de la
radioactivitat artificial i el del neutró. El 1903 compartí el premi Nobel de física
amb P. Curie i H. Becquerel pel descobriment de la radioactivitat, i el 1911 obtingué el
premi Nobel de química per l'aïllament del radi pur.
Curie, Pierre ( 1859-1906)
Físic francès. Cursà estudis a la Sorbona, on es
llicencià en ciències (1877) i treballà com a ajudant al laboratori de Q.P. Desains. El
1880 descobrí la piezoelectricitat a través d'experiments duts a terme conjuntament amb
el seu germà Paul-Jacques, i a partir dels seus estudis sobre l'estructura cristal·lina
elaborà una teoria general de la simetria aplicable a tots els fenòmens físics. Per tal
d'investigar a fons el magnetisme, perfeccionà alguns instruments de mesura i construí
una balança aperiòdica de lectura directa i una balança de torsió destinada a mesurar
la susceptibilitat magnètica. El nucli de la seva tesi doctoral consistia a estudiar si
hi havia cap tipus de transició entre els tres estadis magnètics de la matèria coneguts
fins aleshores: ferromagnètic, paramagnètic i diamagnètic; en el curs d'aquestes
investigacions descobrí la relació inversa que es dóna entre la susceptibilitat
magnètica dels cossos paramagnètics i llur temperatura absoluta. Les investigacions de
P. Curie sobre els efectes fisiològics produïts per les radiacions constitueixen la base
de la radioteràpia actual. El 1903 rebé el premi Nobel de física juntament amb M. Curie
i H. Becquerel.
Einstein, Albert (1879-1955)
Físic alemany. Es naturalitzà suís (1900), i posteriorment, nord-americà (1940).
Educat a Munic i a Suïssa, es doctorà el 1905 a Zuric. Féu també estudis de música
(era un bon intèrpret de violí). No trobà lloc en l'ensenyament fins el 1909 a la
universitat de Zuric (en 1902-09 fou empleat d'una oficina de patents de Berna); el 1911
passà a la de Praga, el 1912 a l'escola politècnica de Zuric, i el 1913 a la universitat
de Berlín; dirigí l'institut de física Kaiser Wilhelm i fou membre de l'acadèmia
prussiana de ciències. Els primers treballs publicats per Einstein daten del 1905 (com Zur
Elektrodynamik bewegter Korper ; 'Sobre l'electrodinàmica dels cossos en moviment'),
quatre dels quals -els dedicats a l'anàlisi matemàtica del moviment brownià, a l'efecte
fotoelèctric, a l'establiment de l'equivalència massa-energia i a exposar els fonaments
de la teoria especial (o restringida) de la relativitat- s'ocupen en especial dels temes
que havien d'impulsar l'espectacular i revolucionari tomb que ha fet passar d'una
concepció newtoniana del món físic a la fornida per la geometrització
espàcio-temporal de la física moderna. En el decurs del decenni 1910-20 treballà per
generalitzar la seva teoria relativista inicial, i els seus esforços per incloure-hi una
teoria del camp gravitatori reeixiren el 1916, que publicà la famosa teoria de la relativitat
(Die Grundlagen der allgemeinen Relativitätstheorie; 'Els fonaments de la teoria
de la relativitat general'). El 1921 li fou atorgat el premi Nobel de física pel seu
treball sobre l'efecte fotoelèctric. Viatjà pels EUA (on el 1921 féu una campanya
pro-sionista), per Europa i per Àsia. Pel febrer del 1923, a través de l'enginyer
Casimir Lana i Serrate, anà a Barcelona invitat pels cursos monogràfics d'Alts Estudis i
d'Intercanvi de la Mancomunitat -portats per Rafael Campalans- i per la Universitat;
dictà un curset, reservat a iniciats, sobre la seva teoria de la relativitat, a
l'Institut d'Estudis Catalans, on fou presentat per Puig i Cadafalch i per Esteve
Terradas, i a l'Acadèmia de Ciències. Visità Poblet i, a Barcelona, la seu de la CNT,
on fou rebut per Ángel Pestaña; l'ajuntament li féu un homenatge al Saló de Cent. El
1933, per la seva condició de jueu, s'hagué d'exiliar d'Alemanya i s'instal·là a
Princeton, on fou membre de l'Institute for Advanced Study i on residí fins a la seva
mort, treballant en la teoria de la relativitat generalitzada, en la teoria del camp
unificat, la qual abasta alhora els fenòmens electromagnètics i gravitatoris, i en
discussions crítiques sobre les interpretacions físico-filosòfiques de la teoria
quàntica. El 1939 advertí el president Roosevelt, en una cèlebre carta, del perill que
Alemanya s'anticipés als EUA sobre la investigació atòmica, cosa que motivà la
creació del projecte Manhattan. Tanmateix, milità en el pacifisme. Einstein és una de
les figures més representatives del procés científic del s XX, i la seva personalitat
ha ultrapassat l'àmbit merament científic per a esdevenir un símbol.
Nobel, Alfred Bernhard (1833-1896)
Químic i industrial suec. Després d'un llarg
període d'estudis als EUA, s'ocupà de la direcció de les fàbriques d'armes i explosius
que el seu pare havia fundat a Peterburg, Estocolm, Krummel i Winterviken. Els
procediments que ell adoptà per a millorar el rendiment i la seguretat de la
nitroglicerina el portaren al descobriment de la dinamita (1866) i de la gelatina (1875),
i més tard al de la pólvora sense fum o pólvora balística (1888). També patentà
procediments de la seva invenció per a la destil·lació contínua del petroli, un fre
automàtic i calderes inexplotables. Enriquit per la venda de les patents dels seus
explosius (que feren més devastadores les guerres), volgué compensar el mal que
involuntàriament havia fet a la humanitat amb la institució dels premis Nobel.
Planck, Max Karl Ernst Ludwig (1858-1947)
Físic alemany. Fill d'un professor de dret, fou deixeble de Helmholtz i de
Kirchhoff i explicà física teòrica a les universitats de Munic, Kiel i Berlín. Rebé
el premi Nobel de física l'any 1918, i l'any 1930 fou nomenat president del Kaiser
Wilhelm Institut de Berlín, el qual fou rebatejat en honor seu com a Max Planck
Gesellschaft després de la Segona Guerra Mundial. Expert en termodinàmica, es plantejà
la qüestió de la distribució espectral de l'energia en la radiació de l'anomenat cos
negre, problema que ja havia preocupat els físics Wilhem Wien, lord Rayleigh i
James Jeans, entre altres. Estimulat pels consells de Boltzmann, començà a treballar
sobre la hipòtesi d'una discontinuïtat en els processos d'absorció i emissió de
l'energia (on introduí la cèlebre hipòtesi dels quanta d'energia) i l'any 1900
arribà a la fórmula que avui porta el seu nom, on apareix la constant h (anomenada
constant de Planck), que ha estat considerada per tots els físics com una de les
fonamentals de l'Univers, des que la hipòtesi dels quanta fou corroborada per
savis prestigiosos, com A.Einstein (explicació de l'efecte fotoelèctric) i Niels Bohr
(teoria quàntica de l'àtom, amb la qual perfeccionà el model atòmic de Rutherford).
Les teories posteriors de De Broglie, Heisenberg, Born, Schrödinger, Dirac, etc, han
completat o rectificat aspectes de l'obra de Planck, sotmesa des del 1923 a una pregona i
acurada revisió.
Rutherford, Ernest (1871-1937)
Físic britànic. Estudià a Cambridge com a alumne de
J.J.Thomson i fou nomenat professor, successivament, a Mont-real (1898), Manchester (1907)
i Cambridge (1919), on també va dirigir el Cavendish Laboratory (1919-37). Fou president
de la Royal Society (1925-30). És conegut per les seves investigacions sobre la
radioactivitat, els gasos, la matèria i, sobretot, pel seu model d'àtom. El 1899
descobrí la radioactivitat del tori i identificà els raigs a i b de les radiacions
radioactives; el 1906 estudià les partícules alfa, que identificà com a nuclis d'heli.
Amb la col·laboració de Hans Geiger ideà un mètode per a comptar les partícules alfa
(1908). El 1919 descobrí la transmutació d'elements, que posteriorment investigà
juntament amb J.Chadwick (1921-24). Més tard estudià el nucli atòmic i la massa dels
neutrons i comprovà que la major part de la massa atòmica és concentrada en el nucli,
treballs fets amb la col·laboració de F.W.Aston. El seu model d'àtom esdevingué
cèlebre i ha estat la base de models posteriors (Bohr, Sommerfeld). Obtingué el premi
Nobel de química el 1908.
|
|
Naturalisme. |
Darwin,
Charles Robert (1809-1882)
Naturalista anglès. Fill d'un metge benestant i nét d'Erasmus Darwin; a
16 anys, amb el seu germà, anà a Edimburg per estudiar-hi medicina, com era la voluntat
del seu pare, però ho deixà de seguida i inicià estudis de teologia amb la idea de
prendre ordes sagrats. Un cosí seu l'afeccionà a col·leccionar plantes, insectes i
exemplars geològics; fou membre del cercle d'afeccionats a les ciències naturals de
Cambridge i es relacionà amb científics importants, com Henslow i Dedgwick. El 1831 fou
recomanat per Henslow per a ocupar la plaça de naturalista al viatge cartogràfic que el
vaixell "H.M.S. Beagle" havia de fer a l'Amèrica del Sud i a les Índies
Orientals. La volta al món del "Beagle" durà cinc anys i canvià profundament
el pensament de Darwin, que tornà a Anglaterra a l'edat de 27 anys decidit a dedicar la
seva vida a la ciència. Durant els anys següents visqué a Londres, ordenant les seves
col·leccions, assistint a reunions científiques i preparant l'admirable i popular Journal
of Researches during H.M.S. Beagle's Voyage round the World, que publicà l'any 1839.
Es casà amb la seva cosina Emma Wedgwood, i, havent estat repetidament malalt dels
nervis, amb una important herència rebuda del seu pare comprà una casa de camp a Downe
(Kent), on es retirà a viure des del 1842 fins a la mort, dedicat per complet a la tasca
científica. Els primers resultats de les seves observacions foren geològics. És notable
el llibre sobre la teoria de la formació d'esculls coral·lins, però la gran aportació
fou en el camp de la biologia. Les observacions sobre la distribució geogràfica dels
fòssils de l'est de l'Amèrica del Sud i la fauna de les illes Galápagos, principalment,
el convenceren que els éssers de la natura no podien ésser explicats per creació
separada, sinó que llur origen demanava una teoria evolucionista. Darwin no es limità a
exposar la teoria de l'evolució, sinó que al mateix temps acumulà una monumental
evidència per a sostenir-la. El 1837 inicià el primer llibre de notes sobre l'origen de
les espècies. Modestament, compilà tots els fets que es relacionaven d'alguna manera amb
la variabilitat de les plantes i els animals, amb la qual cosa esperava de "fer
alguna llum sobre la totalitat de la qüestió". El 1842 redactà un breu resum de la
seva teoria, que mostrà als amics més íntims, com sir Joseph Dalton Hooker i sir
Charles Lyell; no s'atrevia a publicar-ho perquè estava convençut que li mancava
preparació. Escriví els resultats geològics del viatge amb el "Beagle",
publicats en tres volums (1840-43), i els zoològics, en cinc volums (1842-46), i
començà una monumental monografia sobre els cirrípedes, que l'ocupà durant vuit anys i
que publicà finalment en quatre volums (1851-54). Aquest estudi li fou d'un gran servei,
ja que l'examen de milers d'exemplars li donà idea de les dificultats de la
classificació i li mostrà com eren d'arbitràries, a la pràctica, les distincions entre
les espècies. Feia més de vint anys que treballava en el projecte de l'origen de les
espècies quan, el 1858, Alfred Rusell Wallace, naturalista que treballava a Malaia, li
envià el seu assaig On the Tendency of Varieties to Depart Indefinitely from the
Original Tipe, que contenia les mateixes conclusions que la seva teoria. Decidiren,
aconsellats per Lyell i Hooker, de fer una presentació conjunta, que tingué lloc a la
Linnean Society l'1 de juliol de 1858. Darwin començà immediatament a preparar un resum
de les seves teories, per publicar-lo en una revista científica i, davant la
impossibilitat de condensar-les, en sortí un volum de 596 pàgines, On the Origin of
Species by Means of Natural Selection or the Preservation of Favoured Races in the
Struggle for Life, un dels llibres de més gran repercussió que hom ha escrit, del
qual s'exhauriren els 1 200 exemplars de la primera edició quasi instantàniament.
L'impacte de l'Origin fou immediat i sensacional: la gent ja estava introduïda a
la noció d'evolució, però el fet que un científic respectat aportés tal quantitat
d'evidència per provar aquesta idea revolucionària convencé un gran nombre de
científics importants, de tal manera que, bé que hi havia forts oponents, l'opinió
general li era favorable. L'any 1868, Darwin continuà la seva tasca investigadora i
publicà The Variation of Animals and Plants under Domestication (1868), The
Descent of Man and Selection in Relation to Sex (1871), Expression of the Emotions
in Man and Animals (1872), The Effect of Cross Fertilization in the Vegetable
Kingdom (1876), The Different Forms of Flowers and Plants of the Same Species
(1877) i, juntament amb el seu fill Francis, The Power of Movement on Plants (1880)
i el curiós treball sobre The Formation of Vegetable Mould Through the Action of Worms
(1881). Live and Letters, publicat pel seu fill sir Francis l'any 1887,
conté una versió reduïda de l'autobiografia escrita per Darwin per als seus fills.
Després d'un atac de cor a la fi del 1881, morí el 19 d'abril de 1882 i fou enterrat a
l'abadia de Westminster enmig de les tombes de grans homes de ciència, primers ministres
i reis.
Lorenz, Konrad (1903-1989)
Naturalista austríac. Estudiós del comportament
animal, fou un dels fundadors de l'etologia moderna, que divulgà amb obres, com ara Er
redete mit dem Vieh, den Vögeln und den Fischen ('Parlava amb les bèsties, els
ocells i els peixos', 1949), que obtingueren una gran popularitat. Director del
departament de fisiologia del comportament de l'Institut Max Planck en 1961-73, aquest any
rebé, juntament amb N.Tinbergen i K. von Frisch, el premi Nobel de medicina. Aplicà les
seves teories, que subratllen la importància de l'innatisme i l' herència per damunt de
la interacció amb el medi, al comportament humà (Über das sogennante Böse,
1963; 'Sobre l'anomenat mal', relatiu a l'agressivitat humana) i àdhuc a la filosofia
social (Der Abbau des Menschliches, 1983; 'La decadència de la natura humana'), i
n'extragué conclusions que foren motiu de polèmica.
|
|
Psicoanalisme. |
Freud,
Sigmund (1856-1939)
Neuròleg i psiquiatre austríac, fundador de la psicoanàlisi.
Des del 1860 residí a Viena, on es doctorà (1881) a la universitat, investigà la
fisiologia del sistema nerviós i descobrí els efectes anestèsics de la cocaïna; es
dedicà a la neuropatologia. El 1885 estudià, a París, amb J.M.Charcot, l'aplicació de
la hipnosi en el guariment de la histèria, i el 1889 ho féu també a Nancy, amb
H.Liébault i A.A.Bernheim. El 1887 es casà amb Martha Bernays, de la qual tingué tres
fills i tres filles, una de les quals, Anna, ha estat una de les més destacades figures
contemporànies de la psicoanàlisi. El 1895 publicà, en col·laboració amb Josef
Breuer, Studien über Hysterie, on són exposades llurs investigacions sobre el
poder terapèutic de la catarsi; aquest descobriment fou el punt de partida de la
psicoanàlisi, teoria que representà la ruptura entre Freud i Breuer i que té la seva
típica expressió en obres com Die Traumdeutung ('La interpretació dels somnis',
1900), Drei Abhandlungen zur Sexualtheorie ('Tres assaigs sobre la teoria de la
sexualitat', 1905), Einführung in die Psychoanalyse ('Introducció a la
psicoanàlisi', 1916) i Das Ich und das Es ('El jo i l'allò', 1923). Des del 1902
fou professor de la universitat, a Viena, i el 1908 hi fundà la societat psicoanalítica,
on reuní els seus seguidors, alguns dels quals (A.Adler, C.G.Jung, O.Rank, etc) s'anaren
separant aviat d'ell per fundar les pròpies escoles. El 1909 rebé el doctorat honoris
causa per la Clark University en ocasió d'un viatge als EUA. Malgrat les molèsties
d'una llarga afecció de càncer, manifestada ja el 1923, continuà fins al darrer any de
la seva vida en la tasca de divulgació i pràctica de la psicoanàlisi. El 1930 li fou
concedit el premi Goethe, i el 1938, en ésser ocupada Àustria pels nazis, hagué de
fugir, a causa del seu origen jueu, a Londres. Com a aportacions típiques de l'obra
freudiana —caracteritzada per un clar determinisme psíquic— cal destacar la
diferenciació, respecte al conscient, del preconscient i de l'inconscient
—com a factors decisius per a comprendre tant els conflictes psíquics (n'és
clàssic el del complex d'Èdip) com l'ansietat i els mecanismes de defensa— i
l'elaboració, alhora, d'una teoria de la sexualitat, en el camp individual —amb la libido
com a impuls fonamental i força creadora, enfront de la qual enuncià també,
posteriorment, un altre principi destructor o força de mort—, i, en el terreny
sociocultural, d'una teoria filogenètica, present en obres com Totem und Tabu (1913),
Das Unbehagen in der Kultur ('El malestar en la cultura', 1927), Die Zukunft
einer Illusion ('El futur d'una il·lusió', 1928) i Der Mann Moses und die
monotheistische Religion ('Moisès i el monoteisme', 1939).
|
|
