Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual.
|
|
|
La Primera Guerra Mundial (1914-1918).
|
Primera
Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918. El
desenvolupament del capitalisme imperialista durant els darrers decennis del s XIX
havia posat en crisi l'equilibri de forces entre les potències europees, establert
després de la guerra franco-prussiana (1870-71). Del 1904 al 1914 es produïren un seguit
de crisis; d'una banda la rivalitat franco-alemanya, posada de manifest amb motiu dels
conflictes del Marroc (1905-06 i 1911) i, de l'altra, la competència dels governs de
Viena i de Moscou per la conquesta de l'hegemonia als Balcans (conflictes de Bòsnia i
Hercegovina, 1901-11; guerres balcàniques, 1912-13). La Gran Bretanya intervingué en
aquestes rivalitats, i posà fi a la seva anterior política d'aïllament, interessada a
conservar el seu predomini com a potència imperialista. Per sota de les lluites parcials
es començava a dibuixar una lluita general, per una nova redistribució del món per part
de les potències europees, que el formidable creixement de l'economia alemanya feia
inajornable. Del 1904 al 1914 es feren dues coalicions, una de formada per les potències
tradicionals, la Gran Bretanya i França, i l'altra pel nou aspirant a potència
hegemònica, Alemanya (juntament amb Itàlia, que, a la darrera hora, però, es passà al
bàndol contrari), i per la monarquia austro-hongaresa. La Rússia tsarista, competidora
d'aquesta última als Balcans, s'alineà amb les potències occidentals, malgrat la seva
aversió per llur règim democràtic. L'assassinat (28 de juny de 1914), a Sarajevo, de
l'arxiduc Francesc Ferran, príncep hereu de la corona austríaca, agreujà les tensions
entre Viena i Sèrbia. La monarquia austro-hongaresa, després de rebre l'ajut
incondicional d'Alemanya, llança un ultimàtum a Sèrbia, pràcticament inacceptable per
part d'aquest país, perquè el seu compliment suposava la ingerència del govern de Viena
en els afers interns de Sèrbia (23 de juliol). Rebutjat l'ultimàtum, en declarar Rússia
el seu ajut als serbis (25 de juliol), la guerra es féu inevitable. El 28 de juliol
Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia: al cap de poc, Alemanya declarà la guerra
a Rússia (1 d'agost) i a França (3 d'agost), alhora que els seus exèrcits violaven el
territori de Bèlgica, que s'havia declarat neutral. La Gran Bretanya prengué aquest fet
com a pretext per a intervenir-hi (4 d'agost). Així, les potències europees restaren
totalment involucrades en el conflicte, al qual posteriorment s'afegiren altres països:
amb els imperis centrals (Alemanya i Àustria), Turquia (novembre del 1914) i Bulgària
(octubre del 1915); a favor dels aliats (la Gran Bretanya, França i Rússia), el Japó
(agost del 1914), Itàlia (maig del 1915). Romania (agost del 1916), Portugal (març del
1916), EUA (abril del 1917) i Grècia (juny del 1917). Les previsions dels respectius
estats majors eren d'una guerra curta, basades en les esperances que tenia cadascun dels
enemics d'anihilar ràpidament l'altre. La invasió de Bèlgica formava part del pla
alemany de sorprendre l'exèrcit francès amb un atac per la frontera nord del país en
direcció sud-est, que hauria situat aquest entre dos focs; per part seva, l'exèrcit
francès, dirigit per Joffre, llançà una ofensiva cap a la Lorena, que fracassà
(Mulhouse, 9-10 d'agost, i Lorena, 20-22 d'agost). Però la precipitació del cap militar
alemany, Von Moltke, en enviar algunes de les seves divisions cap al front oriental,
creient vençut ja l'exèrcit francès, i, com a contrapartida, la retirada ordenada
efectuada per Joffre, que s'adonà a temps del perill que l'amenaçava des del nord,
motivà també el fracàs de l'ofensiva alemanya: els francesos aturaren l'exèrcit de Von
Moltke (batalla del Marne, 6-9 de setembre). Es produí aleshores una situació original
pel fet que uns i altres intentaren d'envoltar-se respectivament, però la denominada
cursa cap a la mar d'ambdós exèrcits finí amb un nou equilibri davant de Ieper, a
Flandes (setembre). A partir d'aquest moment el front occidental s'estabilitzà i la
guerra de moviments fou substituïda per una guerra de posicions. Al front oriental tampoc
no es donà cap resultat definitiu des del punt de vista militar. Per l'agost del 1914
l'exèrcit rus obtingué un èxit inicial que obligà a l'evacuació de la Prússia
oriental, però una contraofensiva alemanya l'obligà a abandonar les posicions prussianes
conquerides -batalla dels llacs Masurians (setembre)-. Tanmateix, els russos prengueren la
revenja sobre l'exèrcit austríac, que fou derrotat a Galítsia (agost-setembre del
1914). El fracàs militar austríac féu que tot el pes de la guerra caigués damunt les
tropes alemanyes, les quals, davant la responsabilitat d'un front extraordinàriament
ample, no pogueren llançar cap cop definitiu sobre Rússia. A l'estiu del 1915 les
potències centrals conqueriren Varsòvia (5 d'agost) i Vilnius (18 de setembre), però
l'ofensiva fou aturada a Ternopol' per una nova victòria russa. El fracàs dels
respectius plans de ràpida victòria donà pas a una guerra de desgast, que tingué el
seu exponent màxim a la batalla de Verdun (febrer-juliol del 1916), en la qual els
alemanys esperaren infructuosament la desmoralització dels aliats. D'altra banda, els
intents anglo-francesos de trencar el front alemany i de passar de nou a la guerra de
moviments tampoc no obtingueren resultat (ofensiva del Somme, juny-novembre del 1916). A
la primeria del 1917 l'estat major alemany, dirigit per Hindenburg i Ludendorff, decidí
un nou canvi d'estratègia: trencar les línies d'aprovisionament dels estats occidentals
mitjançant una ofensiva dels seus submarins contra tot vaixell que es dirigís cap a
Europa, sense distinció de nacionalitat. Però aquesta nova decisió originà l'entrada
en guerra dels EUA a favor dels aliats. D'altra banda, les diverses ofensives de
distracció fetes pels aliats a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient
immobilitzaren els escassos aliats de les potències centrals (1916-17). Bé que els
esdeveniments interns de Rússia (revolucions de febrer i d'octubre del 1917) donaren
avantatge als alemanys al front oriental, el canvi de correlació de forces en el front
occidental per la presència de les tropes nord-americanes portà Ludendorff i Hindenburg
a cercar un armistici per evitar una nova ofensiva aliada, que hauria resultat desastrosa
per als exèrcits germànics, i per reorganitzar les forces pròpies amb vista a una
represa de la guerra més tard i en posicions més sòlides (setembre del 1918).
L'armistici fou ofert als EUA (octubre), però Wilson el rebutjà. El fracàs absolut de
l'emperador Guillem II i la camarilla militar en l'intent diplomàtic desencadenà la
revolució a Alemanya (novembre del 1918). El nou règim republicà acceptà les
condicions aliades per a una pau de compromís, i l'11 de novembre de 1918 fou signat
l'armistici amb la base dels catorze punts presentats per Wilson i de les exigències
franceses de reparacions que el 28 de juny de 1919 donaren lloc al tractat de Versalles.
Gran Guerra
Denominació amb què els coetanis de la guerra van batejar la Primera Guerra
Mundial, per tal que va commoure en gran manera per la seva duresa i les seves
característiques de guerra total, mai vista fins aleshores.
Unions sagrades
Nom amb què es coneixen els acords que van establir-se entre les diverses forces
polítiques per tal de donar al govern respectiu el suport necessari per afrontar la
guerra. El terme unió sagrada fou emprat pel polític francès Poincaré per a
definir la unió que es produí entre els governs, els partits i sindicats, la població i
l'opinió pública en general dels diferents Estats euriopeus entorn de la guerra. El
conflicte es veia com una resposta justa i defensiva a l'agressió de
l'enemic.
 |
|
La configuració dels dos bàndols. D'una banda, els Imperis
Centrals (destacaven Alemanya i Àustria-Hongria).
|
Aliança
Forma de cooperació estreta entre estats, materialitzada en un acord
o tractat polític o militar, mitjançant el qual els estats
protegeixen o realitzen els seus interessos (seguretat, estabilitat i
influència). Les aliances poden ésser bilaterals o multilaterals,
secretes o obertes, temporals o permanents, generals o limitades,
pacífiques o bèl·liques i defensives, ofensives o mixtes.
Aliança dels Tres Emperadors
Aliança entre Alemanya, Rússia i Àustria-Hongria (1881-87) a partir
del tractat signat el 18 de juny de 1881. L'aliança havia de durar
tres anys. Els països contractants es comprometien a romandre
neutrals en el cas que un d'ells fos atacat per una quarta potència;
a més, reconeixien a Àustria el dret d'annexionar-se Bòsnia-Herzegovina
i donaven a Rússia la seguretat que els estrets no serien forçats
per la Gran Bretanya. Àustria-Hongria i Rússia es comprometien a no
intentar de modificar el statu quo balcànic (si no era de
comú acord). El tractat romangué secret fins el 1918.
Doble Aliança
Aliança defensiva de caràcter secret signada el 7 d'octubre de 1879
entre Alemanya (malgrat una forta oposició de l'emperador Guillem I)
i Àustria, dirigida contra Rússia, i, eventualment, contra França.
Aquesta aliança fou, fins el 1914, l'eix de la política alemanya i
l'element més fix de la política europea.
Triple Aliança
Aliança signada el 20 de maig de 1882 a Viena per
Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia. Davant el perill de l'agressió francesa, Itàlia
buscà l'ajuda d'Alemanya i s'uní a l'aliança signada per aquesta potència amb
Àustria-Hongria (1789). Així es formà la Triple Aliança, unió defensiva envers
França en cas d'agressió no provocada, enfront de qualsevol coalició de dos estats
envers els països que formaven l'aliança. El 1887 fou ratificada, però es trencà el
1915 en entrar Itàlia a la Primera Guerra Mundial al costat dels aliats.
Weltpolitik
O política mundial. Política seguida per l'emperador alemany Guillem II a
partir de la caiguda de Bismarck (1890), més agressiva que el sistema d'aliances
establert per aquest. Si la política de Bismarck tingué com a objectiu l'aïllament de
França, en la Weltpolitik de Guillem II, la prioritat fou la disputa de l'hegemonia
mundial a la Gran Bretanya, centrant el principal objectiu en la conquesta d'un Imperi
colonial equiparable al poder demogràfic i econòmic d'Alemanya.
|
|
D'altra
banda, els Aliats (destacaven França, la Gran Bretanya i Rússia).
|
Aliat
Denominació genèrica donada als països que lluitaren contra Alemanya, Àustria-Hongria,
Bulgària i Turquia, a la Primera Guerra Mundial, i als adversaris de les potències de
l'Eix a la Segona Guerra Mundial.
Entesa
O entente. Col·laboració internacional contingent
o acord polític amistós revisable entre estats que no implica una aliança o
tractat.
Entesa Cordial
O Entente Cordiale. Expressió, usada del 1840 al 1843, que designa el començ de
les bones relacions, bé que superficials, que foren establertes aleshores entre Victòria
d'Anglaterra i Lluís Felip de França. El terme reaparegué el 1904 amb l'acostament
franco-britànic entorn de les qüestions colonials, i desembocà en la Triple Entesa.
Triple Entesa
Aliança entre França, Gran Bretanya i Rússia per tal de contrarestar la Triple Aliança
d'Alemanya, Àustria i Itàlia. Fou obtinguda pel ministre francès de la marina, T.
Delcassé, del 1898 al 1905, i fou signada el 1907. Precedida per enteses entre França i
Anglaterra i entre Anglaterra i Rússia (1907), el 1914 fou transformada en aliança
contra Alemanya.
|
Causes
de la guerra.
Tensions imperialistes (crisis marroquines) i nacionalistes (qüestió dels
Balcans).
|
Imperialisme
Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats
industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres
pobles.
Crisis marroquines
Conflictes imperialistes que tingueren com a escenari el Marroc, un dels darrers
llocs d'Àfrica que encara quedaven per repartir. L'oposició alemanya a la creació d'un
protectorat francès al Marroc va originar dues greus crisis. Les crisis marroquines,
provocades per l'ambicionisme alemany, no comportaren enfrontaments armats directes, però
sí tensions entre les potències imperialistes.
La primera crisi tingué lloc el 1905, quan Guillem II va desembarcar tropes a
Tànger i es va proclamar defensor de la independència marroquina, recolzant al soldà
del Marroc, per tal que aquest pogués resistir les pressions franceses per establir un
protectorat en aquesta zona. Per tal de resoldre el conflicte diplomàtic, es va convocar
la Conferència d'Algesires (1906), que fou contrària als interessos alemanys,
ja que determinà la constitució d'un protectorat franco-espanyol al Marroc.
La segona crisi tingué lloc el 1911, quan Alemanya envià vaixells de guerra a
Agadir per a forçar acords més favorables a llurs interessos comercials i colonials.
Alemanya va aconseguir d'ampliar els seus territoris en el centre d'Àfrica, a costa del
Congo francès i va obtenir l'ampliació de la seva colònia del Camerun, a canvi
d'abandonar el Marroc.
Conferència d'Algesires
Conferència convocada pel soldà del Marroc a instàncies de França i d'Alemanya, la
qual havia denunciat les intencions monopolistes franceses envers l'economia marroquina.
Tingué lloc a Algesires des del 16 de gener fins al 7 d'abril de 1906, amb l'assistència
de representants d'Alemanya, França, Àustria, Hongria, Bèlgica, Espanya, els EUA,
Itàlia, els Països Baixos, Portugal, Suècia i el Marroc. Espanya, associada secretament
als francesos en llur "penetració pacífica" dins el Marroc, féu costat a la
Gran Bretanya i a França, interessades a confirmar llur privilegiada situació, i
aconseguí el reconeixement dels seus dominis al Rif, el control dels ports de Larraix i
Tetuan (Tànger compartit amb França) i la participació a la banca estatal marroquina,
dominada per les potències europees. L'ocupació de Casablanca per França el 1907
representà la fi dels acords adoptats.
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet
d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la
nació.
Nacionalisme expansionista
Tipus de nacionalisme agressiu, que es dóna quan una nació es considera
superior i alimenta actituds de menyspreu i afanys de dominació envers d'altres.
Guerres balcàniques
Campanyes militars que tingueren lloc als Balcans el
1912 i el 1913. Àustria-Hongria s'esforçava a restablir la seva influència damunt de
Sèrbia i sotmetre Macedònia i les altres terres eslaves mantingudes encara sota el
domini de Turquia i assolades per contínues insurreccions. Això féu que no impedís una
sèrie d'aliances que s'establiren durant el 1912 entre els estats dels Balcans, les
quals, en conjunt, són conegudes amb el nom de Lliga Balcànica. La Lliga
s'encaminava a preparar diplomàticament i militarment la lluita contra l'imperi Otomà,
però tenia el desig, a la llarga, d'aconseguir l'alliberament i la independència total
d'aquells països. Així, a l'octubre del 1912 començà la primera guerra balcànica contra
Turquia per tal d'alliberar els eslaus i els grecs que encara hi eren sotmesos. Els aliats
venceren ràpidament l'exèrcit turc i, després de la victòria, es repartiren les terres
alliberades, no pas sense grans dissensions, agreujades per la ingerència d'Alemanya i
d'Àustria-Hongria, que s'esforçaven a sembrar la discòrdia entre els aliats. Els
dirigents austro-hongaresos temien, sobretot, que l'emancipació dels eslaus de l'imperi
turc servís de senyal per a la revolta dels pobles eslaus de llur propi imperi. Els
cercles dirigents de Bulgària, sostinguts per llurs protectors austríacs i alemanys, es
negaren a acabar el conflicte amb Sèrbia i Grècia, i al juny del 1913 atacaren ambdós
països. Així començà la segona guerra balcànica. Sèrbia i Grècia s'aliaren
amb Montenegro, Romania i Turquia, que esperaven de millorar la seva situació amb una
nova guerra. Bulgària fou fàcilment vençuda. Un dels resultats fou la divisió de
Macedònia i Tràcia (tractat de Bucarest de 10 d'agost de 1913). La major part
de Macedònia fou unida a Sèrbia, i la resta, amb el port de Salònica, passà a Grècia,
tret d'un tros que, amb la Tràcia oriental i el port de Dedeagach a la mar Egea, restà
per a Bulgària. Romania obligà Bulgària a cedir-li la Dobrutja del sud, mentre que
Turquia recuperà la ciutat d'Adrianòpolis. De tota manera, les guerres dels Balcans
suprimiren definitivament el domini turc damunt els pobles eslaus de la península.
Lliga Balcànica
Nom amb què es coneix la sèrie d'aliances que s'establiren durant el 1912 entre els
estats dels Balcans. La Lliga s'encaminava a preparar diplomàticament i militarment la
lluita contra l'imperi Otomà, però tenia el desig, a la llarga, d'aconseguir
l'alliberament i la independència total d'aquells països.
Tractat de Bucarest
Tractat signat a Bucarest el 10 d'agost de 1913, amb el qual conclogué la
segona guerra balcànica.
Cursa d'armaments
Acumulació competitiva d'armaments entre dos o més estats amb finalitat
dissuasiva.
|
El desenvolupa-
ment del conflicte.
El detonant de la guerra. |
Atemptat
de Sarajevo
Les tensions nacionalistes a Bòsnia i Hercegovina, a la
zona dels Balcans, intensificades durant el domini austrohongarès, culminaren en
l'assassinat a Sarajevo de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria el 28 de juny de 1914,
atemptat que desencadenà la Primera Guerra Mundial.
|
Guerra de moviments
(1914).
Front occidental.
|
Pla
Schlieffen
Pla estratègic establert pel mariscal de camp prussià Alfred von
Schlieffen (Berlín 1833-1913) quan era cap de l'alt estat major (1898-1906) i que
fou posat en pràctica pel seu successor, Helmuth von Moltke, en declarar-se la Primera
Guerra Mundial (1914). Nascut de la necessitat de combatre en dos fronts, donava prioritat
a l'ofensiva contra França, mentre les forces de l'Est es mantenien a la defensiva. El
pla preveia un gran moviment de desbordament per l'ala dreta alemanya, a través de
Luxemburg i de Bèlgica, per tal d'encerclar l'exèrcit francès, tot amenaçant París.
Amb aquest objectiu, l'ala dreta havia d'ésser molt forta i posseir un poder ofensiu
elevat (Schlieffen dotà l'exèrcit alemany d'una artilleria feixuga de campanya que no
tenia aleshores cap altre exèrcit). La resistència dels belgues, la intervenció del cos
expedicionari britànic i la victòria francesa del Marne frustraren aquesta maniobra.
Pla XVII
Pla francès, posat en pràctica durant la Primera Guerra Mundial, que
contemplava una ofensiva sobre l'Alsàcia i la Lorena. Rep aquest nom per ésser la
dissetena versió del pla estratègic d'atac contra Alemanya.
Primera batalla del Marne
Conjunt de combats que enfrontà els alemanys i els
aliats des del 24 d'agost fins al 13 de setembre de 1914. Els alemanys, que havien
llançat una ofensiva general en direcció a París, toparen amb un intent del general
Joffre de restablir el front a la línia Somme-Verdun; però la desfeta del cos
expedicionari anglès a Cateau l'obligà a replegar-se. Aleshores el primer exèrcit
alemany de Von Kluck travessà el Marne en direcció a Nogent-sur-Seine; però Joffre
ordenà una ofensiva general i després de cinc dies de lluita els alemanys foren obligats
a retirar-se cap al nord; així fou conjurada l'amenaça sobre París. El conjunt de les
forces teutòniques es retirà cap a l'Aisne i la Xampanya.
|
Guerra de posicions
(1915-1916).
Fronts occidental, oriental, extraeuropeus i guerra marítima i submarina. |
Trinxera
Excavació llarga i més o menys estreta, la terra
extreta de la qual hom fa servir de parapet, que serveix per a protegir els soldats contra
el foc dels enemics. Emprada des de molt abans com a fortificació, la tàctica de les
trinxeres es popularitzà durant la Primera Guerra Mundial, després que la seva
utilització hagué aconseguit d'aturar moltes ofensives.
Batalla de Verdun
Conjunt d'operacions militars que tingueren lloc des del febrer del 1916
fins al final del 1917, en el curs de la Primera Guerra Mundial, a la zona de Verdun i el
riu Mosa. L'ofensiva alemanya, plantejada per Falkenhayn com a batalla de desgast, topà
amb una resistència aferrissada de l'exèrcit francès, comandat per Pétain, i la
batalla es convertí en una guerra de trinxeres. El mes d'agost del 1917 els francesos
reprengueren la iniciativa, i al cap d'un any ja havien recuperat les posicions inicials.
Entre ambdós bàndols, hi moriren més de mig milió de soldats.
Batalla del Somme
Conjunt d'operacions militars que tingueren lloc a les
riberes del riu Somme (Picardia francesa), on les tropes anglofranceses comandades pel
mariscal Foch hi derrotaren les alemanyes en una llarga campanya (juliol-novembre del
1916) que alternà les ofensives amb la guerra de trinxeres (guerra de desgast), en la
qual perderen la vida més de mig milió d'homes.
Batalla de Caporetto
Acció militar esdevinguda a l'entorn del poble fronterer de Caporetto (nom
italià de Kobarid, actualment Eslovènia), en l'anomenat front de l'Isonzo, entre forces
italianes i austríaques durant la Primera Guerra Mundial. Ocupat Caporetto pels italians,
el 1917 les tropes italianes dirigides pel general Cadorna foren derrotades per l'ofensiva
austro-alemanya de Von Below i s'hagueren de retirar desordenadament fins al Piave
(novembre del 1917).
Batalla de Tannenberg
Combat que tingué lloc al poble de Tannenberg,
prop d'Osterode, a la Prússia oriental, els dies 26-29 d'agost de 1914, a l'inici de la
Primera Guerra Mundial, entre l'exèrcit alemany, dirigit pel general Hindenburg, i les
tropes russes del general Samsonov. Dos exèrcits russos havien envaït la Prússia
Oriental per l'agost del 1914, i el primer d'aquests, comandat pel general
P.K.Rennenkampf, havia obtingut un èxit parcial a Gumbinnen, però no havia pogut
mantenir-se en contacte amb el segon exèrcit comandat per Samsonov. Hindenburg atacà i
derrotà completament l'aïllat Samsonov prop d'Uzdowo, una mica al S de l'històric lloc
de Tannenberg. A mitjan setembre els russos ja havien estat expulsats de la Prússia
Oriental.
Campanya de Polònia
Havent declarat Alemanya i Àustria-Hongria la guerra a Rússia (1 i 6
d'agost de 1914), els austro-hongaresos emprengueren amb poc èxit
l'ocupació de la Polònia russa; mentrestant, l'escomesa de Rússia
contra la Prússia oriental obligà les tropes alemanyes —comandades
per Hindenburg i Ludendorff— a intervenir-hi. Els uns i els altres
obtingueren, alternativament, victòries i derrotes, fins a mitjan 1915,
en què els Imperis Centrals, en una gran ofensiva, ocuparen Polònia i
Lituània, que retingueren fins a l'armistici amb la naixent Unió
Soviètica.
Campanya de Palestina
Conjunt d'operacions militars (1915-17), durant la Primera Guerra Mundial,
que donaren el control de Palestina i Síria a la Gran Bretanya. L'intent turc
d'apoderar-se del canal de Suez (febrer del 1915), fracassat per una contraofensiva dels
britànics, menà aquests a la campanya, a fi d'allunyar qualsevol amenaça damunt el
canal. Llur general, Allenby, ocupà Gaza i Jerusalem (1917), ajudat per una flota aliada
i forces franceses, australianes i àrabs. Presa també Damasc (setembre del 1918), per
l'octubre els francesos ocuparen Beirut, i tres dies després Turquia demanà l'armistici.
Batalla de Jutlàndia
Batalla naval lliurada entre les esquadres
britànica (almirall Jellicoe) i alemanya (almirall Von Scheer), els dies 31 de maig i 1
de juny de 1916, en aigües situades a l'oest del pas de Skagerrak. Fou el combat naval
més important de la Primera Guerra Mundial, tant pel nombre d'unitats que hi participaren
com per les conseqüències estratègiques, puix que l'esquadra alemanya hagué de tornar
als seus ports, on romangué blocada fins al final de la guerra.
|
|
El 1917 fou un clau en la guerra per dos motius: l'esclat de
la revolució russa i l'entrada en la guerra dels EUA. |
Revolució
Russa
Procés revolucionari que, a Rússia, posà fi a l'autocràcia dels tsars i dugué a la
instauració d'un règim socialista. Cal distingir-hi dues fases: la primera, coneguda com
a Revolució de febrer (març, segons el calendari gregorià), forçà l'abdicació
de Nicolau II; la segona, anomenada Revolució d'Octubre (novembre, segons el
calendari gregorià), donà el poder al partit bolxevic.
Pau de Brest-Litovsk
Tractat signat a Brest (Bielorússia) el 1918, entre Alemanya, Àustria-Hongria, Bulgària
i Turquia i el primer govern bolxevic rus, el qual renunciava els territoris de Polònia,
Estònia, Letònia i Lituània, admetia la independència d'Ucraïna i Finlàndia i
s'obligava a pagar una indemnització. Fou anul·lat amb l'armistici dels aliats (1918) i
el tractat de Versalles (1919).
|
|
Caiguda dels Imperis Centrals (1918). |
Batalla
de Xampanya
Conjunt d'operacions militars efectuades en aquesta regió durant la
Primera Guerra Mundial. En establir-se l'exèrcit alemany a la Xampanya (darreria del
1914), fou atacat pel francès (febrer i març del 1915), més per a obligar Alemanya a
minvar la seva pressió al front rus que per a fer-la retrocedir cap a l'est. Els
francesos repetiren l'operació pel setembre següent i assoliren de recuperar alguns
territoris de la regió. Posteriorment (1916-17) hom restà gairebé paralitzat, a causa
de la manca d'efectius. Les hostilitats foren represes pel juliol del 1918, que l'exèrcit
francès deturà l'assalt alemany anomenat de la pau (Friedensturm). Pel setembre
del mateix any els francesos, ajudats pels nord-americans, dugueren a terme una
contraofensiva que culminà amb l'alliberament de tota la Xampanya.
Segona batalla del Marne
Conjunt de combats que enfrontà els alemanys i els
aliats des del 18 de juliol al 6 d'agost de 1918. La batalla tingué com a conseqüència
que els exèrcits dels generals francesos Mangin i Degoutte penetraren com un cuny en el
flanc alemany. Els alemanys mobilitzaren les últimes reserves, sense cap resultat, i
hagueren de tornar a passar el Marne cap al nord. Aquest resultat fou el decisiu per a la
guerra.
Batalla del Piave
Conjunt de combats sostinguts entre les tropes italianes i les austro-alemanyes a les
riberes del riu Piave (1917-18), durant la Primera Guerra Mundial. Després de la desfeta
de Caporetto, els italians formaren una vasta línia defensiva al llarg del riu,
amb la qual aturaren les ofensives enemigues i llançaren un contraatac, amb èxit
(octubre del 1918).
Batalla de Vittorio Veneto
Batalla que tingué lloc prop d'aquesta ciutat entre les tropes italianes i les
austríaques, del 24 d'octubre al 3 de novembre de 1918, al final de la Primera Guerra
Mundial. La victòria italiana provocà la rendició austríaca i contribuí a
l'enfonsament de la Monarquia Austrohongaresa.
|
|
L'organització de la pau. |
Armistici
Acord entre les forces bel.ligerants en una guerra pel qual s'estableix
l'aturada temporal de les hostilitats i l'inici de les negociacions de pau.
En sentit estricte, suspensió provisional i
convencional de les hostilitats mitjançant un acord entre els bel·ligerants, sense que
suposi, però, l'acabament de la guerra. L'armistici es diferencia de la suspensió
d'armes i de la capitulació. L'armistici, tant el general com el local, és
convingut pels caps militars, bé que l'armistici general cal que sigui ratificat pels
governs respectius. El conveni d'armistici en sol estipular la durada, l'establiment d'una
línia de demarcació i d'una zona neutralitzada, la prohibició de rebre reforços, la
llibertat de moviment dels bel·ligerants a la rereguarda de llurs línies, el proveïment
de les places assetjades, la repatriació unilateral dels presoners i la prohibició de
les comunicacions entre les poblacions civils respectives. Per al control de l'armistici
hom procedeix, generalment, a la constitució d'una comissió permanent internacional.
Catorze Punts de Wilson
Proposta de 14 punts, elaborats pel president dels Estats Units
Thomas Woodrow Wilson, que constituïen un programa de reconciliació per a una
pau justa, on defensava, entre altres coses, el respecte a les minories i l'abolició dels
tractats secrets. Foren presentats el 8 de gener de 1918.
Principi de nacionalitat
És la fórmula establerta al s XIX d'allò
que, al s XX, ha estat més conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o
d'autogovern dels pobles. Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre
polític, del reconeixement de l'existència de la nació o del fet nacional.
Principi defensat l'any 1918 pel president nord-americà Wilson, segons el qual les
fronteres dels estats d'Europa central i oriental havien de coincidir amb la distribució
territorial de les comunitats nacionals i, a més, aquestes tenien dret a decidir per
elles mateixes el seu futur, sense cap imposició exterior.
Conferència de pau de París
Conjunt
de sessions celebrades (gener del 1919 - gener del 1920) entre els
representants de les potències victorioses —i llurs associades— i
les vençudes a la Primera Guerra Mundial. Precedida per unes converses
entre els caps dels governs de França, la Gran Bretanya, els Estats
Units i Itàlia, aquells formaren un Consell Suprem dels Quatre (març
del 1919), en el qual participà el delegat japonès, quan hom hi
tractava afers que l'afectaven. Principalment, hom hi acordà el tractat
de Versalles amb Alemanya i la creació de la Societat de Nacions, el
tractat de Saint-Germain amb Àustria i el de Neuilly amb Bulgària.
Tractat de Versalles
Acord internacional que posà fi a la Primera Guerra Mundial. D'acord amb
els resultats de la conferència de pau de París, fou signat el 28 de juny de 1919
per Alemanya i les potències guanyadores: la Gran Bretanya, França, els EUA, Itàlia i
el Japó, amb l'adhesió d'altres països. Alemanya hagué d'acceptar el lliurament
d'Alsàcia i Lorena a França, de Poznan i un corredor fins a la mar a Polònia, i la
celebració de plebiscits a l'Alta Silèsia, Schleswig, Sarre, etc. Danzig (Gdansk) es
convertí en ciutat lliure. Les vores del Rin, ocupades pels aliats, foren
desmilitaritzades. Les colònies alemanyes foren repartides entre la Gran Bretanya,
França, Bèlgica i el Japó. S'imposà a Alemanya el pagament d'una xifra elevada en
concepte de reparacions de guerra; l'exèrcit alemany fou reduït a 100 000 homes,
sense estat major, armament pesant ni aviació; fou també limitat el nombre i el tonatge
dels vaixells de guerra. S'hi pactà, també, la creació de la Societat de Nacions.
L'acord fou completat amb altres tractats amb la resta dels vençuts: Àustria (tractat de
Saint-Germain-en-Laye), Bulgària, Hongria i Turquia. El senat dels EUA no el ratificà, i
Rússia no hi participà. Els nacionalistes alemanys el consideraren un diktat
inadmissible, i el ressentiment que provocà, aprofitat pels nazis, facilità el
desencadenament de la Segona Guerra Mundial.
Diktat
Tractat imposat. El terme fou emprat pels alemanys per a designar
el tractat de pau (Versalles, 28 de juny de 1919) que conclogué la Primera Guerra
Mundial, per significar que havia estat imposició dels vencedors i no fruit de
negociació. Hom també donà aquest nom al tractat imposat a Itàlia pels aliats en
acabar la Segona Guerra Mundial.
Tractat de Saint-Germain
Pau signada a Saint-Germain-en-Laye, el
10 de setembre de 1919, entre Àustria i els aliats al final de la Primera Guerra Mundial.
Àustria va haver d'acceptar les noves fronteres, la reducció de les seves forces
militars a 30.000 homes i la renúncia a qualsevol temptativa d'Anschluss (unió
amb Alemanya). Àustria va perdre tots els seus territoris eslaus i es va convertir en
república. Aquest tractat, ratificat per l'Assemblea Nacional austríaca, va consagrar la
dissolució de l'Imperi austrohongarès.
Tractat del Trianon
Pau signada al Gran Trianon, el 4 de juny de 1920,
entre Hongria i els aliats al final de la Primera Guerra Mundial. Hongria hagué
d'acceptar reduccions en l'exèrcit i fou obligada a cedir Eslovàquia i Rutènia a
Txecoslovàquia, Transsilvània i part del Banat a Romania, i Croàcia, Eslavònia i la
resta del Banat a Iugoslàvia. En conjunt, perdé uns tres milions d'habitants i dues
terceres parts del seu territori.
Tractat de Neuilly
Acord de pau signat a Neuilly (Neuilly-sur-Seine) el
27 de novembre de 1919 entre els estats vencedors de la Primera Guerra Mundial i
Bulgària, que renuncià formalment a la Dobrudja, annexada a Romania el 1913, cedí una
part del seu territori a Sèrbia i perdé la Tràcia occidental a favor de Grècia, fet
que li impedí l'accés a la mar Egea.
Tractat de Sèvres
Pacte signat, a la ciutat de Sèvres, entre els turcs
i els aliats el 10 d'agost de 1920, pel qual hom cedia a Grècia la Tràcia Oriental (amb
Gal·lípoli), les illes de la mar Egea (excepte Rodes) i l'administració d'Esmirna.
França rebé Síria i Cilícia. Iraq, Palestina, Xipre i Egipte passaren a Anglaterra,
alhora que aquesta obtenia el protectorat d'Aràbia; el Dodecanès i l'illa de Rodes
passaren a Itàlia. Els estrets del Bòsfor i Dardanels restaren desmilitaritzats i sota
control internacional. Aquest tractat, que significava la desfeta de l'imperi turc, no fou
ratificat pel parlament turc, i el moviment nacionalista turc (dirigit per Mustafà Kemal)
obligà a revisar-lo i substituir-lo pel tractat de Lausana (1923).
|
|
Creació de ls Societat de Nacions (SDN), que havia de
garantir la pau i fomentar la cooperació internacional. |
Societat
de Nacions (SDN)
Organització internacional creada pels acords del tractat de Versalles
del 1919, que va tenir la seu a Ginebra (Suïssa) del 1920 al 1946. En el moment de la
fundació, només en formaven part els vencedors de la primera guerra mundial i
alguns països neutrals. Els estats membres constituïen l'Assemblea General, que podia
admetre nous països o en podia excloure els que no complien l'esperit fundacional. El
Consell era el veritable òrgan executiu i estava format per cinc membres. Tot
d'organismes internacionals es van crear a l'empara de la SDN: el Tribunal de Justícia
Internacional, l'Oficina Internacional del Treball, etc. La missió essencial de la SDN
era assegurar la pau per mitjà de l'arbitratge dels conflictes i d'una política de
desarmament. La davallada de la SDN va venir amb la crisi del 1929 i el fracàs de la
Conferència de desarmament de 1932-1934. L'any 1933 el Japó, que havia envaït Manxúria
(1931), i Alemanya, convertida al nazisme, abandonaren la SDN. Des de l'enfrontament entre
dos estats membres (Itàlia i Etiòpia, 1935-1936), davant del qual la SDN adoptà
sancions insuficients, les crisis es van multiplicar fins a l'esclat de la segona
guerra mundial. L'any 1946 la SDN va desaparèixer oficialment en favor de l'Organització
de les Nacions Unides (ONU).
Mandat
Competència que tenia la Societat de Nacions per controlar un territori
determinat i intervenir en els seus afers interns durant un període limitat de temps. La
SDN va encomanar l'exercici d'aquesta competència a França i a la Gran Bretanya.
Tutela que exercia un estat sobre certs territoris per concessió de la
Societat de Nacions i sota la seva vigilància. Creats pels tractats de pau del 1919,
l'ONU els substituí pel fideïcomís.
Organització Nansen
Conjunt d'organismes encarregats de resoldre el
problema dels refugiats després de la Primera Guerra Mundial. Col·locada, al principi,
sota l'autoritat de Fridtjof Nansen (1921-24), restà lligada a l'oficina internacional
del treball (1925-29), i el 1931 la Societat de Nacions creà una oficina internacional de
refugiats, encarregada de prosseguir l'obra d'aquesta organització, fins a la seva
liquidació el 1938. El 1922 Fridtjof Nansen, sota els auspicis de la Societat de Nacions,
creà el passaport que portà el seu nom (Passaport Nansen), el qual permetia
d'atribuir una identitat als refugiats que no poguessin recórrer als serveis de l'estat
d'on procedien. Aplicat, en principi, als refugiats russos en 51 estats, fou atribuït
també als refugiats sirians i turcs en 35 estats. Vàlid únicament per als refugiats
col·locats sota la protecció de l'organització Nansen (1928), aquest passaport concedia
al titular el dret a residir a l'estat que l'havia concedit (1926). Posteriorment alguns
estats impugnaren aquesta decisió.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1.
Polítics del bàndol dels Imperis
Centrals.
2. Militars del
bàndol dels Imperis Centrals.
3.
Polítics del bàndol dels Aliats.
4.
Militars del bàndol dels Aliats.
5.
Altres personatges. |
|
Polítics
del bàndol dels Imperis Centrals. |
Guillem
II de Prússia (1859-1941)
Emperador alemany i rei de Prússia (1888-1918), fill i successor de Frederic III. Féu
dimitir Bismarck, especialment a causa de les desavinences repecte al tractament necessari
del moviment obrer (1890). Intentà d'atreure's el proletariat amb una política
paternalista i de distanciar-lo així del partit socialista. A l'exterior menà una
política expansionista i colonial basada en el desenvolupament econòmic i en la
indústria bèl·lica. En conseqüència, es produí el domini alemany dels territoris de
Kian-Chow (1897), les illes Carolines i les Mariannes (1889), comprades a Espanya, la part
occidental de Samoa (1889) i el reconeixement, per part de França i la Gran Bretanya, del
Togo i el Camerun com a àrees d'influència alemanya. Proclamà la sobirania d'Alemanya
sobre els territoris de l'Àfrica oriental (1891) i de l'Àfrica del SW (1892) i ordenà
el desembarcament a Tànger (1905) per impedir la penetració francesa en aquell
territori; la crisi internacional que comportà tal fet originà la conferència
d'Algesires (1906). Aquestes crisis internacionals, juntament amb les guerres
balcàniques, feren difícils les relacions entre la Triple Aliança (1882) i la Triple
Entesa (1907). Després de la crisi de Sarajevo (1914), Guillem II, segur de la
superioritat alemanya, declarà la guerra a Rússia i a França. En acabar el conflicte
bèl·lic (1918) fou obligat a abdicar i s'exilià a Holanda.
Francesc Josep I d'Àustria (1830-1916)
Emperador d'Àustria i rei d'Hongria i Bohèmia (1848-1916). Fill de l'arxiduc
Francesc Carles i de Sofia de Baviera. Succeí el seu oncle Ferran I, en abdicar
aquest a conseqüència dels moviments revolucionaris de Budapest, Praga i Viena. Aspirà
a fondre en un gran estat multinacional tots els pobles de l'imperi i a governar en un
règim autoritari, centralitzat a Viena. Promulgà la constitució del 1849, vigent fins
el 1851. Amb el canceller Schwarzenberg portà a terme una ambiciosa política exterior. A
Itàlia es produí, però, el primer fracàs, quan els italians, amb l'ajut de les tropes
franceses, el derrotaren a Magenta i Solferino (1859), i per la pau de Zuric Àustria
atorgà la Llombardia al rei de Sardenya. La qüestió dels ducats de Slesvig-Holstein i
la disputa per l'hegemonia de la Confederació Germànica conduïren a la guerra
austro-prussiana, en la qual Àustria fou derrotada a Sadova. Per la pau de Praga (1866)
restà exclosa dels afers alemanys i per la pau de Viena (1866) perdé el Vèneto i, per
tant, el seu poder a Itàlia. Aquestes derrotes facilitaren els moviments nacionalistes
hongaresos; des del 1867 Hongria es constituïa en estat autònom, amb una dieta i uns
ministeris propis, vinculat a Àustria només per la persona de l'emperador, coronat rei
d'Hongria juntament amb la seva dona, Elisabet de Baviera. El dualisme de l'imperi
posà en relleu la submissió de les minories nacionals eslaves i romàniques. Malgrat els
intents d'establir una monarquia constitucional, Francesc Josep exercí un govern
personal. Però els moviments nacionalistes, populars i democràtics constituïren una
amenaça constant, agreujada per la concessió a Àustria de l'administració de Bòsnia i
Hercegovina (congrés de Berlín, 1879), que provocà, a més, la competència
russo-austríaca dels problemes dels Balcans. El 1908 Francesc Josep s'annexà
definitivament Bòsnia i Hercegovina, fet que provocà els moviments nacionalistes de
iugoslaus, bosnians, croats i eslovens; aquestes tensions menaren a l'assassinat (1914)
del seu nebot i successor, l'arxiduc Francesc Ferran, a Sarajevo, i a l'inici de la
Primera Guerra Mundial.
Carles I d'Àustria (1887-1922)
Emperador d'Àustria i rei d'Hongria (Carles IV) del 1916 al 1918. Darrer sobirà de la
Monarquia Austrohongaresa. Carles d'Àustria era nét de l'arxiduc Lluís, germà de
Francesc Josep I, i esdevingué hereu al tron a la mort de l'arxiduc Francesc Ferran a
Sarajevo (1914). Tingué diversos comandaments durant la Primera Guerra Mundial. Intentà,
sense èxit, de signar una pau separada amb els aliats. El novembre del 1918 renuncià a
formar part del govern, i el 1919 s'exilià a Suïssa, des d'on intentà de reprendre el
poder a Hongria (1921). Es retirà a Madeira, on morí.
|
|
Militars
del bàndol dels Imperis Centrals. |
Hindenburg,
Paul von (1847-1934)
Nom amb què és conegut Paul von Beneckendorff und von Hindenburg, mariscal i estadista
alemany. Participà en la guerra contra Àustria (1866) i en la guerra franco-prussiana
(1870-71), i serví en l'alt estat major a les ordres de Von Moltke. Ascendit a general,
durant la Primera Guerra Mundial (1914-18) derrotà els russos a Tannenberg (1914) i als
llacs Masurians (1915), victòries que li proporcionaren un gran prestigi. El 1916
substituí el general V.Falkenhayn com a comandant en cap de les forces alemanyes, quan
els exèrcits imperials estaven aturats en tots els fronts. Hindenburg no aconseguí
d'invertir la situació, però evità una desbandada i el seu prestigi restà intacte
després de l'armistici. Es retirà a la vida privada (1919), però en morir el president
Ebert, per un acord dels partits de dreta i els grans industrials, fou elegit president de
la República de Weimar (1925). S'hagué d'enfrontar amb les conseqüències de la guerra
i amb la crisi de l'any 1929, i davant el progrés del nacionalsocialisme nomenà Hitler
canceller (1933). Escriví les seves memòries: Aus meinem Leben (1920).
Ludendorff, Erich (1865-1937)
General alemany. Cap de l'estat major de Hindenburg, contribuí a derrotar els russos a la
Prússia Oriental (1914). Des del 1915 compartí amb ell la direcció dels exèrcits
alemanys; de fet, en fou el cap pensant, i la seva influència envaí el camp civil.
Hàbilment, malgrat haver sol·licitat l'armistici (29 de setembre de 1918), sabé
defugir-ne la responsabilitat i traspassar-la al govern. Nacionalista i racista exaltat,
definidor de la guerra total, féu costat a Hitler (putsch del 1923). Escriví
sobre qüestions militars i polítiques.
|
|
Polítics
del bàndol dels Aliats. |
Wilson,
Thomas Woodrow (1856-1924)
Polític nord-americà. Rector de la universitat de Princetown i governador de New Jersey
(1910), formà part de l'ala liberal del partit demòcrata. Fou elegit president dels
Estats Units (1912), i reelegit l'any 1916. Impulsà una política econòmica renovadora:
creà l'impost personal sobre la renda i féu aprovar la Clayton Anti-Trust Act (1914).
Mantingué una política intervencionista al continent americà. Durant la Primera Guerra
Mundial intentà de mantenir el principi de no-intervenció, però finalment hagué de
declarar la guerra a Alemanya (abril del 1917). Elaborà els seus 14 punts, que
constituïen un programa de reconciliació per a una pau justa, on defensava, entre altres
coses, el respecte a les minories i l'abolició dels tractats secrets, però el senat
nord-americà no ratificà els acords i imposà una política d'aïllament. Rebé el premi
Nobel de la pau (1919), i, greument malalt, al terme del seu mandat es retirà de la vida
pública.
Lloyd George, David (1863-1945)
Polític gal·lès. El 1890 fou elegit diputat per Caernarvon, districte que representà
55 anys seguits al parlament. Oposat a la guerra dels bòers, formà part, com a
representant dels liberals radicals, del gabinet Campbell-Bannerman (1905), on fou
president del Board of Trade. Canceller de l'exchequer (1908), impulsà importants
reformes socials (llei sobre les pensions de vellesa, 1908, i llei sobre seguretat social,
1911), finançades amb un impost especial sobre les grans fortunes i sobre la propietat de
la terra, el qual el parlament aprovà, malgrat l'oposició de la cambra dels lords.
Primer ministre el 1916, afavorí la unificació militar aliada, però a la Conferència
de París (1919) s'oposà a les pretensions de Clemenceau sobre la Renània i l'Alta
Silèsia. El reconeixement de la República d'Irlanda (1921) i la seva política antiturca
durant el conflicte greco-turc motivaren l'esfondrament del seu ministeri. Fou nomenat
comte el 1944. Contribuí activament a la renaixença de la cultura gaèlica. És autor,
entre altres obres, de War Memoirs (en sis volums, 1933-36; en dos volums, 1943) i Memoirs
of the Peace Conference (1939).
Clemenceau, Georges (1841-1929)
Polític francès. Durant la Comuna intentà en va de fer de mediador entre
el govern i els revolucionaris. Diputat per París (1876-93), milità entre els
republicans radicals i atacà la política dels moderats. Orador incisiu, féu perdre la
majoria al govern Ferry (1885) en denunciar-ne la política colonial. Les relacions amb
persones implicades en l'escàndol del canal de Panamà li feren perdre l'escó de diputat
(1893). Més tard, el cas Dreyfus li féu guanyar popularitat, novament, en publicar al
diari «L'Aurore», que ell dirigia, l'article de Zola J'accuse. Quan la victòria
del dreyfusisme determinà l'ascensió dels radicals al poder, Clemenceau fou elegit
senador pel Var (1902). Fou ministre de l'interior (1906) i president del consell
(1906-09). Durant aquest període rehabilità plenament Dreyfus i continuà la política
de separació de l'església i l'estat; també reprimí amb energia diverses vagues, la
qual cosa l'enemistà amb els socialistes. El 1910 se separà del partit radical. Durant
la Primera Guerra Mundial propugnà la concentració de tots els recursos nacionals en
l'esforç bèl·lic. Pel novembre del 1917 fou designat cap de govern; restablí la
disciplina a l'exèrcit i la moral de victòria. En el tractat de Versalles (1919) féu
incloure les clàusules d'ocupació del Rin i d'indemnitzacions de guerra i es negà a
prendre en consideració cap reivindicació catalana. En ésser derrotat en l'elecció per
a president de la República (1920), es retirà de la política.
Orlando, Vittorio Emanuele (1860-1952)
Jurista i polític italià. Professor de dret constitucional, públic i administratiu a
Mòdena, Messina, Palerm i Roma, escriví moltes obres jurídiques, de les quals cal
destacar Principî di diritto costituzionale (1889), Principî di diritto
amministrativo (1890), obres fonamentals, traduïdes a diverses llengües. Polític
liberal, ocupà diferents càrrecs de govern, fins a ésser primer ministre després de
Caporetto (1917-19). Intervingué en el tractat de Versalles (1919), on defensà els
interessos italians. Retirat de la vida pública durant el feixisme, hi retornà el 1944,
any en què reprengué la càtedra i esdevingué senador.
Nicolau II de Rússia (1868-1918)
Tsar de Rússia (1894-1917), successor d'Alexandre III. Fou un home de caràcter feble i
indecís, molt influït per la seva muller, Alexandra F'odorovna. Presidí els darrers
anys del tsarisme. Procurà de mantenir l'autocràcia. Els grans esdeveniments del seu
regnat —sota el qual prosseguí la industrialització del país— foren la guerra
russo-japonesa, el diumenge roig de Peterburg (22 de gener de 1905), els intents de
liberalització del règim, l'entrada de Rússia a la guerra, el 1914, i els desastres
militars, que provocaren l'enderrocament del tsarisme. Durant la darrera part del regnat
de Nicolau tingué una gran influència a la cort Rasputin. Pel març del 1917 fou
obligat a abdicar —en el seu germà, el gran duc Miquel, que no acceptà de
regnar—. Detingut a Carskoje Selo pel setembre del 1917, fou traslladat a Tobolsk
(Sibèria) i després (abril del 1918) a Jekaterinburg, a l'Ural, on fou assassinat
—a la casa Ipatev— pels seus guardians, juntament amb la seva muller i els seus
fills, el 17 de juliol. Els cadàvers foren cremats.
|
|
Militars
del bàndol dels Aliats. |
Joffre,
Josep (1852-1931)
Militar. Fill de pagesos, estudià al col·legi de Perpinyà i, a partir
del 1869, a l'École Polytechnique. Participà en la defensa de París el 1870, i després
treballà en diverses places fortificades (del 1883 al 1885 residí a Montlluís i a
Vilafranca de Conflent) i anà a les colònies: Tonquín, Sudan i Madagascar. Fou ascendit
a general de brigada el 1902, i a cap d'estat major general de l'exèrcit i vice-president
del consell superior de la guerra el 1911. Quan esclatà la guerra, el 2 d'agost de 1914,
acabava un pla de mobilització general i de concentració (pla XVII) i comandava els
exèrcits del Nord i del Nord-est. Organitzà la retirada estratègica i una línia de
resistència al nord de París, on guanyà la batalla del Marne (6-13 de setembre), que
salvà la capital francesa i el país. Resistí els alemanys, que intentaren aleshores de
tallar el front amb la famosa cursa cap al mar. Nomenat comandant en cap de tots
els exèrcits francesos el 2 de desembre de 1915, s'imposà entre els generals aliats.
Després de l'atac de Verdun pels alemanys, dirigí l'ofensiva victoriosa del riu Somme
(juliol-octubre del 1916). Substituït per Nivelle pel desembre del 1916, fou fet mariscal
de França i enviat a Amèrica el 1917, per tal de preparar l'engatjament dels Estats
Units, i al Japó, després de la guerra. Pòstumament foren publicats dos volums seus de Mémoires
(1932). El 1918 havia entrat a l'Académie Française. Al Rosselló els
intel·lectuals i poetes han celebrat repetidament el nostre Joffre. El seu retorn
a Perpinyà el 1919 fou saludat per una delegació en la qual hi havia A.Guimerà,
I.Iglésies, S.Rusiñol, Puig i Cadafalch, J.M.Roca, E.Morera, M.Utrillo, R.Casas, etc. A
la primavera del 1920 la seva recepció a Barcelona, on presidí els jocs florals (la
reina dels quals fou la seva muller), provocà importants desordres. Parlava català,
però ha deixat poca cosa en la seva llengua.
Pétain, Henri-Philippe-Omer (1856-1951)
Militar i estadista francès. Professor a l'Escola de Guerra (1901-10), les
seves teories defensives el feren impopular. General als 58 anys, durant la Primera Guerra
Mundial participà en l'ofensiva de Champagne (1915) i dirigí la defensa de Verdun
(1916), que li valgué ésser considerat heroi nacional. Comandant en cap de l'exèrcit
francès (1917) i mariscal (1918), sufocà amb Primo de Rivera la rebel·lió d'Abd
el-Krim al Marroc (1925). Ministre de Guerra en el govern dretà de Doumergue (1934) i
ambaixador a l'Espanya franquista (1939), després de la desfeta francesa (1940), fou
nomenat vice-president i, després, president del Consell de govern. Sol·licitat
l'armistici als alemanys, assumí a Vichy les funcions de cap d'estat i després de
reunir-se amb Hitler a Montoire (octubre del 1940), col·laborà amb Alemanya i fundà un
estat totalitari, sota el lema "Treball, Família, Pàtria". Després dels
contactes amb Londres a la fi del 1940 i amb Franco (febrer del 1941), nomenà Laval
president del govern (1942). En finir la guerra, reeixí a refugiar-se a Suïssa. Tornà a
França per ésser jutjat i, després d'un procés, en el qual observà un mutisme
absolut, fou condemnat a mort, pena que li fou commutada per cadena perpètua (1945).
Rennenkampff, Paul (1854-1918)
Militar estonià de l'exèrcit rus. Participà en la
guerra russojaponesa (1904-05) com a general i en la Primera Guerra Mundial comandant el
primer exèrcit. Derrotat per Hindenburg als llacs Mazurians (1914), fou destituït. No
acceptà de formar part de l'exèrcit bolxevic i fou afusellat.
Foch, Ferdinand (1851-1929)
Militar francès. El 1907 fou nomenat general i director de l'École Supérieure de
Guerre. En començar la Primera Guerra Mundial fou designat cap del novè exèrcit,
deturà l'ofensiva alemanya del Marne a Saint-Gond i com a ajudant de Joffre defensà
Jeper. Cap dels exèrcits del nord (1915), dirigí les ofensives d'Artois. Lluità a la
batalla del Somme (1916), molt dura a causa de la caiguda de Joffre i de la seva. Nomenat
cap d'estat major per Pétain (1917) i generalíssim dels exèrcits aliats al front
occidental (març del 1918), amb la victòria del Marne ascendí a mariscal (juliol).
Negocià l'armistici i en supervisà l'aplicació.
Cadorna, Luigi
(1850-1928)
Mariscal italià, fill del general Raffaele Cadorna (1815-97), que tingué un paper
destacat en les guerres del Risorgimento, de Crimea. El 1914 fou nomenat cap de l'estat
major i reorganitzà l'exèrcit. El 1915, en entrar Itàlia a la Primera Guerra Mundial,
dirigí el front d'Àustria: deturà l'ofensiva austríaca al Trentino i ocupà Gorízia
(1916); però, a causa de la desfeta al front de l'Isonzo (batalla de Caporetto, 1917),
fou traslladat al comitè interaliat a Versalles, i el 1918 es retirà de
l'exèrcit.
|
|
Altres
personatges. |
Francesc
Ferran d'Àustria-Este (1863-1914)
Arxiduc d'Àustria i cap de la casa ducal dels Este de Mòdena. Fill de l'arxiduc Carles
Lluís i nebot de l'emperador Francesc Josep I. Intentà de salvar l'estat
austro-hongarès mitjançant una organització «trialista» que, tot associant Croàcia,
Bòsnia, Dalmàcia i Eslovènia, vinculés el nou estat iugoslau a Àustria-Hongria i
reforcés l'autoritat de la monarquia i de l'Església. Més tard planejà una divisió
federalista segons les fronteres lingüístiques, però tornà novament al dualisme. Quan
el 1914 anà a Bòsnia per dirigir unes maniobres militars, fou assassinat per un
estudiant serbi (28 de juny), incident que preludià l'esclat de la Primera Guerra
Mundial.
Pius X (1835-1914)
Nom que adoptà Giuseppe Sarto en esdevenir papa (1903-14). De família humil, fou ordenat
de sacerdot (1858) i exercí els oficis de vicari i rector. Designat bisbe de Màntua
(1884), patriarca de Venècia i cardenal (1894), fou elegit papa després que Àustria
posà el veto al cardenal Rampolla, considerat francòfil. Tingué com a secretari d'Estat
Rafael Merry del Val. Dedicà preferentment els seus esforços a l'interior de
l'Església: decrets sobre la música sagrada (1903), sobre la comunió freqüent (1905) i
la dels nens (1910), reforma dels llibres litúrgics (1911), reorganització de la cúria
(1908), creació de l'Acta Sanctae Sedis, òrgan oficial de la Santa Seu (1909), i
formació de la Comissió per a la codificació del Dret Canònic (1904). En el camp del
magisteri, es destaca la condemnació del modernisme amb el decret Lamentabili i la
butlla expositiva Pascendi (1907), que determina l'enduriment doctrinal davant les
actituds obertes a les noves formes de pensament. Una actitud semblant manifestà contra
l'Opera dei Congressi, que dissolgué, substituint-la per l'Azione popolare
cristiana, molt més vinculada a la jerarquia. Intentà, sense èxit, de frenar la
Primera Guerra Mundial (al·locució del 2 d'agost de 1914). Fou canonitzat per Pius XII
(1954).
Benet XV (1854-1922)
Nom que adoptà Giacomo Della Chiesa en
esdevenir papa (1914-22). Es doctorà en dret a Gènova i començà els estudis de
teologia a la Universitat Gregoriana de Roma. Ordenat prevere el 1878, passà a
l'Accademia dei Nobili Ecclesiastici. Fou secretari del nunci Mariano Rampolla a Madrid
(1883-87). Passà a ajudar aquest a la secretaria d'estat, i el 1901 n'esdevingué
substitut. Pius X el nomenà arquebisbe de Bolonya el 1907, i cardenal el 1914. La seva
elecció com a papa, tot just esclatada la Primera Guerra Mundial, fou tant pels seus dots
diplomàtics com pel desig del col·legi cardenalici de superar l'integrisme prevalent els
anys anteriors. A l'encíclica Ad beatissimi del novembre del 1914 examinà
lúcidament les causes de la guerra, en la qual mantingué una neutralitat que desplagué
a ambdues bandes bel·ligerants. Procurà el bé dels presoners, sense distinció de llur
confessió religiosa, i s'esforçà a favor de la pau, amb l'ajut del seu secretari
d'estat, cardenal Pietro Gasparri: el document Dès le début d'agost del 1917 és
tot un programa doctrinal amb vista a un armistici. Itàlia s'oposà a la presència de la
Santa Seu a la conferència de la pau. La guerra féu veure a Benet XV la conveniència de
resoldre la qüestió romana per tal d'assolir una plena independència
d'actuació. El 1919 alçà la prohibició als catòlics italians d'intervenir com a tals
a la vida política del regne, afavorí Don Sturzo en la creació del Partito Popolare
(origen de la democràcia cristiana) i inicià els primers passos concrets envers una
conciliació amb Itàlia per mitjà del seu enviat a París, Cerretti, que s'entrevistà
amb aquest fi amb Vittorio E. Orlando, quan aquell havia estat tramès a França per tal
d'assegurar la sort de les missions catòliques a les antigues colònies alemanyes. La
seva encíclica Maximum illud del 30 de novembre de 1919 és una fita en la
història de les missions. Dos anys abans promulgà el Codex iuris canonici,
preparat per Gasparri ja des del pontificat anterior, i creà la Congregació per a
l'Església Oriental (1917) i l'Institut per als Estudis Orientals (1917). Home
universitari, erigí la nova Congregació de Seminaris i Universitats. Diplomàtic,
establí novament relacions oficials amb Portugal i amb França, i les inicià amb els
nous estats sorgits del desmembrament de l'imperi austríac.
|
|
