Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL (1914-1918)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

Entre 1914 i 1918, el món va viure la guerra més cruel i dramàtica de totes les guerres conegudes fins aleshores. La competència capitalista, les rivalitats imperialistes, els conflictes nacionalistes i territorials, les aliances polítiques i militars... tot plegat va crear un ambient de gran tensió que va originar la Gran Guerra, tal com la van batejar els seus contemporanis.

Al llarg del període comprès entre 1870 i 1914, les relacions internacionals es van anar fent cada cop més complicades i tenses. Les rivalitats entre les potències a causa dels diversos interessos econòmics i colonials i el desig de protagonisme en el concert internacional van donar lloc a una cursa d'armaments i a la configuració de blocs antagònics.

La guerra va enfrontar els Imperis Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) als Aliats (França, Gran Bretanya i Rússia), bàndols als quals posteriorment s'afegiren altres països: amb els imperis centrals, Turquia  i Bulgària; a favor dels aliats, el Japó, Itàlia, Romania, Portugal, EUA i Grècia.

La guerra passa per quatre fases: en una primera (1914), guerra de moviments (predomini de tàctiques i estratègies ofensives); després (1915-1916), guerra de posicions i de desgast (predomini de tàctiques defensives, guerra de trinxeres); el 1917 és un any clau i representa el punt d'inflexió del conflicte (revolució russa i entrada dels EUA en la guerra, que resultarà decisiva per als interessos dels aliats); finalment, en la darrera fase (1918), grans ofensives finals que portaran la victòria als aliats.

Les conseqüències de la guerra foren molt importants, tant per a Europa com per a la resta del món. El més trist de tot és que la guerra va crear uns ressentiments tan profunds que, vint anys després, van provocar una nova guerra, molt més destructiva.

Activa la música

Heaven

Temes relacionats

La Segona Revolució Industrial
Imperialisme i colonialisme
La Revolució Russa
El crac de 1929

Els feixismes
La Segona Guerra Mundial
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. La Primera Guerra Mundial.
2. La configuració dels dos bàndols.
- Els Imperis Centrals.
- Els Aliats.
3. Les causes de la guerra.
4. El desenvolupament del conflicte.
- El detonant.
- La guerra de moviments.
- La guerra de posicions.
- La Revolució Russa.
- La caiguda dels Imperis Centrals.
5. L'organització de la pau.
- La Societat de Nacions.
La Primera Guerra Mundial (1914-1918). Primera Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918. El desenvolupament del capitalisme imperialista durant els darrers decennis del s XIX havia posat en crisi l'equilibri de forces entre les potències europees, establert després de la guerra franco-prussiana (1870-71). Del 1904 al 1914 es produïren un seguit de crisis; d'una banda la rivalitat franco-alemanya, posada de manifest amb motiu dels conflictes del Marroc (1905-06 i 1911) i, de l'altra, la competència dels governs de Viena i de Moscou per la conquesta de l'hegemonia als Balcans (conflictes de Bòsnia i Hercegovina, 1901-11; guerres balcàniques, 1912-13). La Gran Bretanya intervingué en aquestes rivalitats, i posà fi a la seva anterior política d'aïllament, interessada a conservar el seu predomini com a potència imperialista. Per sota de les lluites parcials es començava a dibuixar una lluita general, per una nova redistribució del món per part de les potències europees, que el formidable creixement de l'economia alemanya feia inajornable. Del 1904 al 1914 es feren dues coalicions, una de formada per les potències tradicionals, la Gran Bretanya i França, i l'altra pel nou aspirant a potència hegemònica, Alemanya (juntament amb Itàlia, que, a la darrera hora, però, es passà al bàndol contrari), i per la monarquia austro-hongaresa. La Rússia tsarista, competidora d'aquesta última als Balcans, s'alineà amb les potències occidentals, malgrat la seva aversió per llur règim democràtic. L'assassinat (28 de juny de 1914), a Sarajevo, de l'arxiduc Francesc Ferran, príncep hereu de la corona austríaca, agreujà les tensions entre Viena i Sèrbia. La monarquia austro-hongaresa, després de rebre l'ajut incondicional d'Alemanya, llança un ultimàtum a Sèrbia, pràcticament inacceptable per part d'aquest país, perquè el seu compliment suposava la ingerència del govern de Viena en els afers interns de Sèrbia (23 de juliol). Rebutjat l'ultimàtum, en declarar Rússia el seu ajut als serbis (25 de juliol), la guerra es féu inevitable. El 28 de juliol Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia: al cap de poc, Alemanya declarà la guerra a Rússia (1 d'agost) i a França (3 d'agost), alhora que els seus exèrcits violaven el territori de Bèlgica, que s'havia declarat neutral. La Gran Bretanya prengué aquest fet com a pretext per a intervenir-hi (4 d'agost). Així, les potències europees restaren totalment involucrades en el conflicte, al qual posteriorment s'afegiren altres països: amb els imperis centrals (Alemanya i Àustria), Turquia (novembre del 1914) i Bulgària (octubre del 1915); a favor dels aliats (la Gran Bretanya, França i Rússia), el Japó (agost del 1914), Itàlia (maig del 1915). Romania (agost del 1916), Portugal (març del 1916), EUA (abril del 1917) i Grècia (juny del 1917). Les previsions dels respectius estats majors eren d'una guerra curta, basades en les esperances que tenia cadascun dels enemics d'anihilar ràpidament l'altre. La invasió de Bèlgica formava part del pla alemany de sorprendre l'exèrcit francès amb un atac per la frontera nord del país en direcció sud-est, que hauria situat aquest entre dos focs; per part seva, l'exèrcit francès, dirigit per Joffre, llançà una ofensiva cap a la Lorena, que fracassà (Mulhouse, 9-10 d'agost, i Lorena, 20-22 d'agost). Però la precipitació del cap militar alemany, Von Moltke, en enviar algunes de les seves divisions cap al front oriental, creient vençut ja l'exèrcit francès, i, com a contrapartida, la retirada ordenada efectuada per Joffre, que s'adonà a temps del perill que l'amenaçava des del nord, motivà també el fracàs de l'ofensiva alemanya: els francesos aturaren l'exèrcit de Von Moltke (batalla del Marne, 6-9 de setembre). Es produí aleshores una situació original pel fet que uns i altres intentaren d'envoltar-se respectivament, però la denominada cursa cap a la mar d'ambdós exèrcits finí amb un nou equilibri davant de Ieper, a Flandes (setembre). A partir d'aquest moment el front occidental s'estabilitzà i la guerra de moviments fou substituïda per una guerra de posicions. Al front oriental tampoc no es donà cap resultat definitiu des del punt de vista militar. Per l'agost del 1914 l'exèrcit rus obtingué un èxit inicial que obligà a l'evacuació de la Prússia oriental, però una contraofensiva alemanya l'obligà a abandonar les posicions prussianes conquerides -batalla dels llacs Masurians (setembre)-. Tanmateix, els russos prengueren la revenja sobre l'exèrcit austríac, que fou derrotat a Galítsia (agost-setembre del 1914). El fracàs militar austríac féu que tot el pes de la guerra caigués damunt les tropes alemanyes, les quals, davant la responsabilitat d'un front extraordinàriament ample, no pogueren llançar cap cop definitiu sobre Rússia. A l'estiu del 1915 les potències centrals conqueriren Varsòvia (5 d'agost) i Vilnius (18 de setembre), però l'ofensiva fou aturada a Ternopol' per una nova victòria russa. El fracàs dels respectius plans de ràpida victòria donà pas a una guerra de desgast, que tingué el seu exponent màxim a la batalla de Verdun (febrer-juliol del 1916), en la qual els alemanys esperaren infructuosament la desmoralització dels aliats. D'altra banda, els intents anglo-francesos de trencar el front alemany i de passar de nou a la guerra de moviments tampoc no obtingueren resultat (ofensiva del Somme, juny-novembre del 1916). A la primeria del 1917 l'estat major alemany, dirigit per Hindenburg i Ludendorff, decidí un nou canvi d'estratègia: trencar les línies d'aprovisionament dels estats occidentals mitjançant una ofensiva dels seus submarins contra tot vaixell que es dirigís cap a Europa, sense distinció de nacionalitat. Però aquesta nova decisió originà l'entrada en guerra dels EUA a favor dels aliats. D'altra banda, les diverses ofensives de distracció fetes pels aliats a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient immobilitzaren els escassos aliats de les potències centrals (1916-17). Bé que els esdeveniments interns de Rússia (revolucions de febrer i d'octubre del 1917) donaren avantatge als alemanys al front oriental, el canvi de correlació de forces en el front occidental per la presència de les tropes nord-americanes portà Ludendorff i Hindenburg a cercar un armistici per evitar una nova ofensiva aliada, que hauria resultat desastrosa per als exèrcits germànics, i per reorganitzar les forces pròpies amb vista a una represa de la guerra més tard i en posicions més sòlides (setembre del 1918). L'armistici fou ofert als EUA (octubre), però Wilson el rebutjà. El fracàs absolut de l'emperador Guillem II i la camarilla militar en l'intent diplomàtic desencadenà la revolució a Alemanya (novembre del 1918). El nou règim republicà acceptà les condicions aliades per a una pau de compromís, i l'11 de novembre de 1918 fou signat l'armistici amb la base dels catorze punts presentats per Wilson i de les exigències franceses de reparacions que el 28 de juny de 1919 donaren lloc al tractat de Versalles.
Gran Guerra
Denominació amb què els coetanis de la guerra van batejar la Primera Guerra Mundial, per tal que va commoure en gran manera per la seva duresa i les seves característiques de guerra total, mai vista fins aleshores.
Unions sagrades
Nom amb què es coneixen els acords que van establir-se entre les diverses forces polítiques per tal de donar al govern respectiu el suport necessari per afrontar la guerra. El terme unió sagrada fou emprat pel polític francès Poincaré per a definir la unió que es produí entre els governs, els partits i sindicats, la població i l'opinió pública en general dels diferents Estats euriopeus entorn de la guerra. El conflicte es veia com una resposta justa i defensiva a l'agressió de l'enemic.
La configuració dels dos bàndols. D'una banda, els Imperis Centrals (destacaven Alemanya i Àustria-Hongria).

 

Aliança
Forma de cooperació estreta entre estats, materialitzada en un acord o tractat polític o militar, mitjançant el qual els estats protegeixen o realitzen els seus interessos (seguretat, estabilitat i influència). Les aliances poden ésser bilaterals o multilaterals, secretes o obertes, temporals o permanents, generals o limitades, pacífiques o bèl·liques i defensives, ofensives o mixtes.
Aliança dels Tres Emperadors
Aliança entre Alemanya, Rússia i Àustria-Hongria (1881-87) a partir del tractat signat el 18 de juny de 1881. L'aliança havia de durar tres anys. Els països contractants es comprometien a romandre neutrals en el cas que un d'ells fos atacat per una quarta potència; a més, reconeixien a Àustria el dret d'annexionar-se Bòsnia-Herzegovina i donaven a Rússia la seguretat que els estrets no serien forçats per la Gran Bretanya. Àustria-Hongria i Rússia es comprometien a no intentar de modificar el statu quo balcànic (si no era de comú acord). El tractat romangué secret fins el 1918.
Doble Aliança
Aliança defensiva de caràcter secret signada el 7 d'octubre de 1879 entre Alemanya (malgrat una forta oposició de l'emperador Guillem I) i Àustria, dirigida contra Rússia, i, eventualment, contra França. Aquesta aliança fou, fins el 1914, l'eix de la política alemanya i l'element més fix de la política europea.
Triple Aliança

Aliança signada el 20 de maig de 1882 a Viena per Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia. Davant el perill de l'agressió francesa, Itàlia buscà l'ajuda d'Alemanya i s'uní a l'aliança signada per aquesta potència amb Àustria-Hongria (1789). Així es formà la Triple Aliança, unió defensiva envers França en cas d'agressió no provocada, enfront de qualsevol coalició de dos estats envers els països que formaven l'aliança. El 1887 fou ratificada, però es trencà el 1915 en entrar Itàlia a la Primera Guerra Mundial al costat dels aliats.
Weltpolitik
O política mundial. Política seguida per l'emperador alemany Guillem II a partir de la caiguda de Bismarck (1890), més agressiva que el sistema d'aliances establert per aquest. Si la política de Bismarck tingué com a objectiu l'aïllament de França, en la Weltpolitik de Guillem II, la prioritat fou la disputa de l'hegemonia mundial a la Gran Bretanya, centrant el principal objectiu en la conquesta d'un Imperi colonial equiparable al poder demogràfic i econòmic d'Alemanya.
D'altra banda, els Aliats (destacaven França, la Gran Bretanya i Rússia).

 

Aliat
Denominació genèrica donada als països que lluitaren contra Alemanya, Àustria-Hongria, Bulgària i Turquia, a la Primera Guerra Mundial, i als adversaris de les potències de l'Eix a la Segona Guerra Mundial.
Entesa
O entente. Col·laboració internacional contingent o acord polític amistós revisable entre estats que no implica una aliança o tractat.
Entesa Cordial
O Entente Cordiale. Expressió, usada del 1840 al 1843, que designa el començ de les bones relacions, bé que superficials, que foren establertes aleshores entre Victòria d'Anglaterra i Lluís Felip de França. El terme reaparegué el 1904 amb l'acostament franco-britànic entorn de les qüestions colonials, i desembocà en la Triple Entesa.
Triple Entesa
Aliança entre França, Gran Bretanya i Rússia per tal de contrarestar la Triple Aliança d'Alemanya, Àustria i Itàlia. Fou obtinguda pel ministre francès de la marina, T. Delcassé, del 1898 al 1905, i fou signada el 1907. Precedida per enteses entre França i Anglaterra i entre Anglaterra i Rússia (1907), el 1914 fou transformada en aliança contra Alemanya.
Causes de la guerra.
Tensions imperialistes (crisis marroquines) i nacionalistes (qüestió dels Balcans).

 

Imperialisme
Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres pobles.

Crisis marroquines
Conflictes imperialistes que tingueren com a escenari el Marroc, un dels darrers llocs d'Àfrica que encara quedaven per repartir. L'oposició alemanya a la creació d'un protectorat francès al Marroc va originar dues greus crisis. Les crisis marroquines, provocades per l'ambicionisme alemany, no comportaren enfrontaments armats directes, però sí tensions entre les potències imperialistes.
La primera crisi tingué lloc el 1905, quan Guillem II va desembarcar tropes a Tànger i es va proclamar defensor de la independència marroquina, recolzant al soldà del Marroc, per tal que aquest pogués resistir les pressions franceses per establir un protectorat en aquesta zona. Per tal de resoldre el conflicte diplomàtic, es va convocar la Conferència d'Algesires (1906), que fou contrària als interessos alemanys, ja que determinà la constitució d'un protectorat franco-espanyol al Marroc.
La segona crisi tingué lloc el 1911, quan Alemanya envià vaixells de guerra a Agadir per a forçar acords més favorables a llurs interessos comercials i colonials. Alemanya va aconseguir d'ampliar els seus territoris en el centre d'Àfrica, a costa del Congo francès i va obtenir l'ampliació de la seva colònia del Camerun, a canvi d'abandonar el Marroc.
Conferència d'Algesires
Conferència convocada pel soldà del Marroc a instàncies de França i d'Alemanya, la qual havia denunciat les intencions monopolistes franceses envers l'economia marroquina. Tingué lloc a Algesires des del 16 de gener fins al 7 d'abril de 1906, amb l'assistència de representants d'Alemanya, França, Àustria, Hongria, Bèlgica, Espanya, els EUA, Itàlia, els Països Baixos, Portugal, Suècia i el Marroc. Espanya, associada secretament als francesos en llur "penetració pacífica" dins el Marroc, féu costat a la Gran Bretanya i a França, interessades a confirmar llur privilegiada situació, i aconseguí el reconeixement dels seus dominis al Rif, el control dels ports de Larraix i Tetuan (Tànger compartit amb França) i la participació a la banca estatal marroquina, dominada per les potències europees. L'ocupació de Casablanca per França el 1907 representà la fi dels acords adoptats.
Nacionalisme

Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.
Nacionalisme expansionista
Tipus de nacionalisme agressiu, que es dóna quan una nació es considera superior i alimenta actituds de menyspreu i afanys de dominació envers d'altres.

Guerres balcàniques
Campanyes militars que tingueren lloc als Balcans el 1912 i el 1913. Àustria-Hongria s'esforçava a restablir la seva influència damunt de Sèrbia i sotmetre Macedònia i les altres terres eslaves mantingudes encara sota el domini de Turquia i assolades per contínues insurreccions. Això féu que no impedís una sèrie d'aliances que s'establiren durant el 1912 entre els estats dels Balcans, les quals, en conjunt, són conegudes amb el nom de Lliga Balcànica. La Lliga s'encaminava a preparar diplomàticament i militarment la lluita contra l'imperi Otomà, però tenia el desig, a la llarga, d'aconseguir l'alliberament i la independència total d'aquells països. Així, a l'octubre del 1912 començà la primera guerra balcànica contra Turquia per tal d'alliberar els eslaus i els grecs que encara hi eren sotmesos. Els aliats venceren ràpidament l'exèrcit turc i, després de la victòria, es repartiren les terres alliberades, no pas sense grans dissensions, agreujades per la ingerència d'Alemanya i d'Àustria-Hongria, que s'esforçaven a sembrar la discòrdia entre els aliats. Els dirigents austro-hongaresos temien, sobretot, que l'emancipació dels eslaus de l'imperi turc servís de senyal per a la revolta dels pobles eslaus de llur propi imperi. Els cercles dirigents de Bulgària, sostinguts per llurs protectors austríacs i alemanys, es negaren a acabar el conflicte amb Sèrbia i Grècia, i al juny del 1913 atacaren ambdós països. Així començà la segona guerra balcànica. Sèrbia i Grècia s'aliaren amb Montenegro, Romania i Turquia, que esperaven de millorar la seva situació amb una nova guerra. Bulgària fou fàcilment vençuda. Un dels resultats fou la divisió de Macedònia i Tràcia (tractat de Bucarest de 10 d'agost de 1913). La major part de Macedònia fou unida a Sèrbia, i la resta, amb el port de Salònica, passà a Grècia, tret d'un tros que, amb la Tràcia oriental i el port de Dedeagach a la mar Egea, restà per a Bulgària. Romania obligà Bulgària a cedir-li la Dobrutja del sud, mentre que Turquia recuperà la ciutat d'Adrianòpolis. De tota manera, les guerres dels Balcans suprimiren definitivament el domini turc damunt els pobles eslaus de la península.
Lliga Balcànica
Nom amb què es coneix la sèrie d'aliances que s'establiren durant el 1912 entre els estats dels Balcans. La Lliga s'encaminava a preparar diplomàticament i militarment la lluita contra l'imperi Otomà, però tenia el desig, a la llarga, d'aconseguir l'alliberament i la independència total d'aquells països.

Tractat de Bucarest
Tractat signat a Bucarest el 10 d'agost de 1913, amb el qual conclogué la segona guerra balcànica.

Cursa d'armaments
Acumulació competitiva d'armaments entre dos o més estats amb finalitat dissuasiva.
El desenvolupa-
ment del conflicte.
El detonant de la guerra.
Atemptat de Sarajevo
Les tensions nacionalistes a Bòsnia i Hercegovina, a la zona dels Balcans, intensificades durant el domini austrohongarès, culminaren en l'assassinat a Sarajevo de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria el 28 de juny de 1914, atemptat que desencadenà la Primera Guerra Mundial.
Guerra de moviments (1914).
Front occidental.
Pla Schlieffen
Pla estratègic establert pel mariscal de camp prussià Alfred von Schlieffen (Berlín 1833-1913) quan era cap de l'alt estat major (1898-1906) i que fou posat en pràctica pel seu successor, Helmuth von Moltke, en declarar-se la Primera Guerra Mundial (1914). Nascut de la necessitat de combatre en dos fronts, donava prioritat a l'ofensiva contra França, mentre les forces de l'Est es mantenien a la defensiva. El pla preveia un gran moviment de desbordament per l'ala dreta alemanya, a través de Luxemburg i de Bèlgica, per tal d'encerclar l'exèrcit francès, tot amenaçant París. Amb aquest objectiu, l'ala dreta havia d'ésser molt forta i posseir un poder ofensiu elevat (Schlieffen dotà l'exèrcit alemany d'una artilleria feixuga de campanya que no tenia aleshores cap altre exèrcit). La resistència dels belgues, la intervenció del cos expedicionari britànic i la victòria francesa del Marne frustraren aquesta maniobra.

Pla XVII
Pla francès, posat en pràctica durant la Primera Guerra Mundial, que contemplava una ofensiva sobre l'Alsàcia i la Lorena. Rep aquest nom per ésser la dissetena versió del pla estratègic d'atac contra Alemanya.

Primera batalla del Marne
Conjunt de combats que enfrontà els alemanys i els aliats des del 24 d'agost fins al 13 de setembre de 1914. Els alemanys, que havien llançat una ofensiva general en direcció a París, toparen amb un intent del general Joffre de restablir el front a la línia Somme-Verdun; però la desfeta del cos expedicionari anglès a Cateau l'obligà a replegar-se. Aleshores el primer exèrcit alemany de Von Kluck travessà el Marne en direcció a Nogent-sur-Seine; però Joffre ordenà una ofensiva general i després de cinc dies de lluita els alemanys foren obligats a retirar-se cap al nord; així fou conjurada l'amenaça sobre París. El conjunt de les forces teutòniques es retirà cap a l'Aisne i la Xampanya.
Guerra de posicions
(1915-1916).
Fronts occidental, oriental, extraeuropeus i guerra marítima i submarina.
Trinxera
Excavació llarga i més o menys estreta, la terra extreta de la qual hom fa servir de parapet, que serveix per a protegir els soldats contra el foc dels enemics. Emprada des de molt abans com a fortificació, la tàctica de les trinxeres es popularitzà durant la Primera Guerra Mundial, després que la seva utilització hagué aconseguit d'aturar moltes ofensives.
Batalla de Verdun
Conjunt d'operacions militars que tingueren lloc des del febrer del 1916 fins al final del 1917, en el curs de la Primera Guerra Mundial, a la zona de Verdun i el riu Mosa. L'ofensiva alemanya, plantejada per Falkenhayn com a batalla de desgast, topà amb una resistència aferrissada de l'exèrcit francès, comandat per Pétain, i la batalla es convertí en una guerra de trinxeres. El mes d'agost del 1917 els francesos reprengueren la iniciativa, i al cap d'un any ja havien recuperat les posicions inicials. Entre ambdós bàndols, hi moriren més de mig milió de soldats.
Batalla del Somme

Conjunt d'operacions militars que tingueren lloc a les riberes del riu Somme (Picardia francesa), on les tropes anglofranceses comandades pel mariscal Foch hi derrotaren les alemanyes en una llarga campanya (juliol-novembre del 1916) que alternà les ofensives amb la guerra de trinxeres (guerra de desgast), en la qual perderen la vida més de mig milió d'homes.
Batalla de Caporetto
Acció militar esdevinguda a l'entorn del poble fronterer de Caporetto (nom italià de Kobarid, actualment Eslovènia), en l'anomenat front de l'Isonzo, entre forces italianes i austríaques durant la Primera Guerra Mundial. Ocupat Caporetto pels italians, el 1917 les tropes italianes dirigides pel general Cadorna foren derrotades per l'ofensiva austro-alemanya de Von Below i s'hagueren de retirar desordenadament fins al Piave (novembre del 1917).
Batalla de Tannenberg
Combat que tingué lloc al poble de Tannenberg, prop d'Osterode, a la Prússia oriental, els dies 26-29 d'agost de 1914, a l'inici de la Primera Guerra Mundial, entre l'exèrcit alemany, dirigit pel general Hindenburg, i les tropes russes del general Samsonov. Dos exèrcits russos havien envaït la Prússia Oriental per l'agost del 1914, i el primer d'aquests, comandat pel general P.K.Rennenkampf, havia obtingut un èxit parcial a Gumbinnen, però no havia pogut mantenir-se en contacte amb el segon exèrcit comandat per Samsonov. Hindenburg atacà i derrotà completament l'aïllat Samsonov prop d'Uzdowo, una mica al S de l'històric lloc de Tannenberg. A mitjan setembre els russos ja havien estat expulsats de la Prússia Oriental.
Campanya de Polònia
Havent declarat Alemanya i Àustria-Hongria la guerra a Rússia (1 i 6 d'agost de 1914), els austro-hongaresos emprengueren amb poc èxit l'ocupació de la Polònia russa; mentrestant, l'escomesa de Rússia contra la Prússia oriental obligà les tropes alemanyes —comandades per Hindenburg i Ludendorff— a intervenir-hi. Els uns i els altres obtingueren, alternativament, victòries i derrotes, fins a mitjan 1915, en què els Imperis Centrals, en una gran ofensiva, ocuparen Polònia i Lituània, que retingueren fins a l'armistici amb la naixent Unió Soviètica.

Campanya de Palestina
Conjunt d'operacions militars (1915-17), durant la Primera Guerra Mundial, que donaren el control de Palestina i Síria a la Gran Bretanya. L'intent turc d'apoderar-se del canal de Suez (febrer del 1915), fracassat per una contraofensiva dels britànics, menà aquests a la campanya, a fi d'allunyar qualsevol amenaça damunt el canal. Llur general, Allenby, ocupà Gaza i Jerusalem (1917), ajudat per una flota aliada i forces franceses, australianes i àrabs. Presa també Damasc (setembre del 1918), per l'octubre els francesos ocuparen Beirut, i tres dies després Turquia demanà l'armistici.
Batalla de Jutlàndia
Batalla naval lliurada entre les esquadres britànica (almirall Jellicoe) i alemanya (almirall Von Scheer), els dies 31 de maig i 1 de juny de 1916, en aigües situades a l'oest del pas de Skagerrak. Fou el combat naval més important de la Primera Guerra Mundial, tant pel nombre d'unitats que hi participaren com per les conseqüències estratègiques, puix que l'esquadra alemanya hagué de tornar als seus ports, on romangué blocada fins al final de la guerra.
El 1917 fou un clau en la guerra per dos motius: l'esclat de la revolució russa i l'entrada en la guerra dels EUA. Revolució Russa
Procés revolucionari que, a Rússia, posà fi a l'autocràcia dels tsars i dugué a la instauració d'un règim socialista. Cal distingir-hi dues fases: la primera, coneguda com a Revolució de febrer (març, segons el calendari gregorià), forçà l'abdicació de Nicolau II; la segona, anomenada Revolució d'Octubre (novembre, segons el calendari gregorià), donà el poder al partit bolxevic.
Pau de Brest-Litovsk
Tractat signat a Brest (Bielorússia) el 1918, entre Alemanya, Àustria-Hongria, Bulgària i Turquia i el primer govern bolxevic rus, el qual renunciava els territoris de Polònia, Estònia, Letònia i Lituània, admetia la independència d'Ucraïna i Finlàndia i s'obligava a pagar una indemnització. Fou anul·lat amb l'armistici dels aliats (1918) i el tractat de Versalles (1919).
Caiguda dels Imperis Centrals (1918). Batalla de Xampanya
Conjunt d'operacions militars efectuades en aquesta regió durant la Primera Guerra Mundial. En establir-se l'exèrcit alemany a la Xampanya (darreria del 1914), fou atacat pel francès (febrer i març del 1915), més per a obligar Alemanya a minvar la seva pressió al front rus que per a fer-la retrocedir cap a l'est. Els francesos repetiren l'operació pel setembre següent i assoliren de recuperar alguns territoris de la regió. Posteriorment (1916-17) hom restà gairebé paralitzat, a causa de la manca d'efectius. Les hostilitats foren represes pel juliol del 1918, que l'exèrcit francès deturà l'assalt alemany anomenat de la pau (Friedensturm). Pel setembre del mateix any els francesos, ajudats pels nord-americans, dugueren a terme una contraofensiva que culminà amb l'alliberament de tota la Xampanya.
Segona batalla del Marne

Conjunt de combats que enfrontà els alemanys i els aliats des del 18 de juliol al 6 d'agost de 1918. La batalla tingué com a conseqüència que els exèrcits dels generals francesos Mangin i Degoutte penetraren com un cuny en el flanc alemany. Els alemanys mobilitzaren les últimes reserves, sense cap resultat, i hagueren de tornar a passar el Marne cap al nord. Aquest resultat fou el decisiu per a la guerra.
Batalla del Piave
Conjunt de combats sostinguts entre les tropes italianes i les austro-alemanyes a les riberes del riu Piave (1917-18), durant la Primera Guerra Mundial. Després de la desfeta de Caporetto, els italians formaren una vasta línia defensiva al llarg del riu, amb la qual aturaren les ofensives enemigues i llançaren un contraatac, amb èxit (octubre del 1918).
Batalla de Vittorio Veneto
Batalla que tingué lloc prop d'aquesta ciutat entre les tropes italianes i les austríaques, del 24 d'octubre al 3 de novembre de 1918, al final de la Primera Guerra Mundial. La victòria italiana provocà la rendició austríaca i contribuí a l'enfonsament de la Monarquia Austrohongaresa.
L'organització de la pau. Armistici
Acord entre les forces bel.ligerants en una guerra pel qual s'estableix l'aturada temporal de les hostilitats i l'inici de les negociacions de pau.
En sentit estricte, suspensió provisional i convencional de les hostilitats mitjançant un acord entre els bel·ligerants, sense que suposi, però, l'acabament de la guerra. L'armistici es diferencia de la suspensió d'armes i de la capitulació. L'armistici, tant el general com el local, és convingut pels caps militars, bé que l'armistici general cal que sigui ratificat pels governs respectius. El conveni d'armistici en sol estipular la durada, l'establiment d'una línia de demarcació i d'una zona neutralitzada, la prohibició de rebre reforços, la llibertat de moviment dels bel·ligerants a la rereguarda de llurs línies, el proveïment de les places assetjades, la repatriació unilateral dels presoners i la prohibició de les comunicacions entre les poblacions civils respectives. Per al control de l'armistici hom procedeix, generalment, a la constitució d'una comissió permanent internacional.
Catorze Punts de Wilson
Proposta de 14 punts, elaborats pel president dels Estats Units Thomas Woodrow Wilson, que constituïen un programa de reconciliació per a una pau justa, on defensava, entre altres coses, el respecte a les minories i l'abolició dels tractats secrets. Foren presentats el 8 de gener de 1918.
Principi de nacionalitat

És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència de la nació o del fet nacional.
Principi defensat l'any 1918 pel president nord-americà Wilson, segons el qual les fronteres dels estats d'Europa central i oriental havien de coincidir amb la distribució territorial de les comunitats nacionals i, a més, aquestes tenien dret a decidir per elles mateixes el seu futur, sense cap imposició exterior.
Conferència de pau de París
Conjunt de sessions celebrades (gener del 1919 - gener del 1920) entre els representants de les potències victorioses —i llurs associades— i les vençudes a la Primera Guerra Mundial. Precedida per unes converses entre els caps dels governs de França, la Gran Bretanya, els Estats Units i Itàlia, aquells formaren un Consell Suprem dels Quatre (març del 1919), en el qual participà el delegat japonès, quan hom hi tractava afers que l'afectaven. Principalment, hom hi acordà el tractat de Versalles amb Alemanya i la creació de la Societat de Nacions, el tractat de Saint-Germain amb Àustria i el de Neuilly amb Bulgària.
Tractat de Versalles
Acord internacional que posà fi a la Primera Guerra Mundial. D'acord amb els resultats de la conferència de pau de París, fou signat el 28 de juny de 1919 per Alemanya i les potències guanyadores: la Gran Bretanya, França, els EUA, Itàlia i el Japó, amb l'adhesió d'altres països. Alemanya hagué d'acceptar el lliurament d'Alsàcia i Lorena a França, de Poznan i un corredor fins a la mar a Polònia, i la celebració de plebiscits a l'Alta Silèsia, Schleswig, Sarre, etc. Danzig (Gdansk) es convertí en ciutat lliure. Les vores del Rin, ocupades pels aliats, foren desmilitaritzades. Les colònies alemanyes foren repartides entre la Gran Bretanya, França, Bèlgica i el Japó. S'imposà a Alemanya el pagament d'una xifra elevada en concepte de reparacions de guerra; l'exèrcit alemany fou reduït a 100 000 homes, sense estat major, armament pesant ni aviació; fou també limitat el nombre i el tonatge dels vaixells de guerra. S'hi pactà, també, la creació de la Societat de Nacions. L'acord fou completat amb altres tractats amb la resta dels vençuts: Àustria (tractat de Saint-Germain-en-Laye), Bulgària, Hongria i Turquia. El senat dels EUA no el ratificà, i Rússia no hi participà. Els nacionalistes alemanys el consideraren un diktat inadmissible, i el ressentiment que provocà, aprofitat pels nazis, facilità el desencadenament de la Segona Guerra Mundial.
Diktat
Tractat imposat. El terme fou emprat pels alemanys per a designar el tractat de pau (Versalles, 28 de juny de 1919) que conclogué la Primera Guerra Mundial, per significar que havia estat imposició dels vencedors i no fruit de negociació. Hom també donà aquest nom al tractat imposat a Itàlia pels aliats en acabar la Segona Guerra Mundial.

Tractat de Saint-Germain
Pau signada a Saint-Germain-en-Laye, el 10 de setembre de 1919, entre Àustria i els aliats al final de la Primera Guerra Mundial. Àustria va haver d'acceptar les noves fronteres, la reducció de les seves forces militars a 30.000 homes i la renúncia a qualsevol temptativa d'Anschluss (unió amb Alemanya). Àustria va perdre tots els seus territoris eslaus i es va convertir en república. Aquest tractat, ratificat per l'Assemblea Nacional austríaca, va consagrar la dissolució de l'Imperi austrohongarès.
Tractat del Trianon

Pau signada al Gran Trianon, el 4 de juny de 1920, entre Hongria i els aliats al final de la Primera Guerra Mundial. Hongria hagué d'acceptar reduccions en l'exèrcit i fou obligada a cedir Eslovàquia i Rutènia a Txecoslovàquia, Transsilvània i part del Banat a Romania, i Croàcia, Eslavònia i la resta del Banat a Iugoslàvia. En conjunt, perdé uns tres milions d'habitants i dues terceres parts del seu territori.
Tractat de Neuilly
Acord de pau signat a Neuilly (Neuilly-sur-Seine) el 27 de novembre de 1919 entre els estats vencedors de la Primera Guerra Mundial i Bulgària, que renuncià formalment a la Dobrudja, annexada a Romania el 1913, cedí una part del seu territori a Sèrbia i perdé la Tràcia occidental a favor de Grècia, fet que li impedí l'accés a la mar Egea.
Tractat de Sèvres
Pacte signat, a la ciutat de Sèvres, entre els turcs i els aliats el 10 d'agost de 1920, pel qual hom cedia a Grècia la Tràcia Oriental (amb Gal·lípoli), les illes de la mar Egea (excepte Rodes) i l'administració d'Esmirna. França rebé Síria i Cilícia. Iraq, Palestina, Xipre i Egipte passaren a Anglaterra, alhora que aquesta obtenia el protectorat d'Aràbia; el Dodecanès i l'illa de Rodes passaren a Itàlia. Els estrets del Bòsfor i Dardanels restaren desmilitaritzats i sota control internacional. Aquest tractat, que significava la desfeta de l'imperi turc, no fou ratificat pel parlament turc, i el moviment nacionalista turc (dirigit per Mustafà Kemal) obligà a revisar-lo i substituir-lo pel tractat de Lausana (1923).
Creació de ls Societat de Nacions (SDN), que havia de garantir la pau i fomentar la cooperació internacional. Societat de Nacions (SDN)
Organització internacional creada pels acords del tractat de Versalles del 1919, que va tenir la seu a Ginebra (Suïssa) del 1920 al 1946. En el moment de la fundació, només en formaven part els vencedors de la primera guerra mundial i alguns països neutrals. Els estats membres constituïen l'Assemblea General, que podia admetre nous països o en podia excloure els que no complien l'esperit fundacional. El Consell era el veritable òrgan executiu i estava format per cinc membres. Tot d'organismes internacionals es van crear a l'empara de la SDN: el Tribunal de Justícia Internacional, l'Oficina Internacional del Treball, etc. La missió essencial de la SDN era assegurar la pau per mitjà de l'arbitratge dels conflictes i d'una política de desarmament. La davallada de la SDN va venir amb la crisi del 1929 i el fracàs de la Conferència de desarmament de 1932-1934. L'any 1933 el Japó, que havia envaït Manxúria (1931), i Alemanya, convertida al nazisme, abandonaren la SDN. Des de l'enfrontament entre dos estats membres (Itàlia i Etiòpia, 1935-1936), davant del qual la SDN adoptà sancions insuficients, les crisis es van multiplicar fins a l'esclat de la segona guerra mundial. L'any 1946 la SDN va desaparèixer oficialment en favor de l'Organització de les Nacions Unides (ONU).
Mandat
Competència que tenia la Societat de Nacions per controlar un territori determinat i intervenir en els seus afers interns durant un període limitat de temps. La SDN va encomanar l'exercici d'aquesta competència a França i a la Gran Bretanya.
Tutela que exercia un estat sobre certs territoris per concessió de la Societat de Nacions i sota la seva vigilància. Creats pels tractats de pau del 1919, l'ONU els substituí pel fideïcomís.

Organització Nansen
Conjunt d'organismes encarregats de resoldre el problema dels refugiats després de la Primera Guerra Mundial. Col·locada, al principi, sota l'autoritat de Fridtjof Nansen (1921-24), restà lligada a l'oficina internacional del treball (1925-29), i el 1931 la Societat de Nacions creà una oficina internacional de refugiats, encarregada de prosseguir l'obra d'aquesta organització, fins a la seva liquidació el 1938. El 1922 Fridtjof Nansen, sota els auspicis de la Societat de Nacions, creà el passaport que portà el seu nom (Passaport Nansen), el qual permetia d'atribuir una identitat als refugiats que no poguessin recórrer als serveis de l'estat d'on procedien. Aplicat, en principi, als refugiats russos en 51 estats, fou atribuït també als refugiats sirians i turcs en 35 estats. Vàlid únicament per als refugiats col·locats sota la protecció de l'organització Nansen (1928), aquest passaport concedia al titular el dret a residir a l'estat que l'havia concedit (1926). Posteriorment alguns estats impugnaren aquesta decisió.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Polítics del bàndol dels Imperis Centrals. Guillem II de Prússia (1859-1941)
Emperador alemany i rei de Prússia (1888-1918), fill i successor de Frederic III. Féu dimitir Bismarck, especialment a causa de les desavinences repecte al tractament necessari del moviment obrer (1890). Intentà d'atreure's el proletariat amb una política paternalista i de distanciar-lo així del partit socialista. A l'exterior menà una política expansionista i colonial basada en el desenvolupament econòmic i en la indústria bèl·lica. En conseqüència, es produí el domini alemany dels territoris de Kian-Chow (1897), les illes Carolines i les Mariannes (1889), comprades a Espanya, la part occidental de Samoa (1889) i el reconeixement, per part de França i la Gran Bretanya, del Togo i el Camerun com a àrees d'influència alemanya. Proclamà la sobirania d'Alemanya sobre els territoris de l'Àfrica oriental (1891) i de l'Àfrica del SW (1892) i ordenà el desembarcament a Tànger (1905) per impedir la penetració francesa en aquell territori; la crisi internacional que comportà tal fet originà la conferència d'Algesires (1906). Aquestes crisis internacionals, juntament amb les guerres balcàniques, feren difícils les relacions entre la Triple Aliança (1882) i la Triple Entesa (1907). Després de la crisi de Sarajevo (1914), Guillem II, segur de la superioritat alemanya, declarà la guerra a Rússia i a França. En acabar el conflicte bèl·lic (1918) fou obligat a abdicar i s'exilià a Holanda.
Francesc Josep I d'Àustria (1830-1916)
Emperador d'Àustria i rei d'Hongria i Bohèmia (1848-1916). Fill de l'arxiduc Francesc Carles i de Sofia de Baviera. Succeí el seu oncle Ferran I, en abdicar aquest a conseqüència dels moviments revolucionaris de Budapest, Praga i Viena. Aspirà a fondre en un gran estat multinacional tots els pobles de l'imperi i a governar en un règim autoritari, centralitzat a Viena. Promulgà la constitució del 1849, vigent fins el 1851. Amb el canceller Schwarzenberg portà a terme una ambiciosa política exterior. A Itàlia es produí, però, el primer fracàs, quan els italians, amb l'ajut de les tropes franceses, el derrotaren a Magenta i Solferino (1859), i per la pau de Zuric Àustria atorgà la Llombardia al rei de Sardenya. La qüestió dels ducats de Slesvig-Holstein i la disputa per l'hegemonia de la Confederació Germànica conduïren a la guerra austro-prussiana, en la qual Àustria fou derrotada a Sadova. Per la pau de Praga (1866) restà exclosa dels afers alemanys i per la pau de Viena (1866) perdé el Vèneto i, per tant, el seu poder a Itàlia. Aquestes derrotes facilitaren els moviments nacionalistes hongaresos; des del 1867 Hongria es constituïa en estat autònom, amb una dieta i uns ministeris propis, vinculat a Àustria només per la persona de l'emperador, coronat rei d'Hongria juntament amb la seva dona, Elisabet de Baviera. El dualisme de l'imperi posà en relleu la submissió de les minories nacionals eslaves i romàniques. Malgrat els intents d'establir una monarquia constitucional, Francesc Josep exercí un govern personal. Però els moviments nacionalistes, populars i democràtics constituïren una amenaça constant, agreujada per la concessió a Àustria de l'administració de Bòsnia i Hercegovina (congrés de Berlín, 1879), que provocà, a més, la competència russo-austríaca dels problemes dels Balcans. El 1908 Francesc Josep s'annexà definitivament Bòsnia i Hercegovina, fet que provocà els moviments nacionalistes de iugoslaus, bosnians, croats i eslovens; aquestes tensions menaren a l'assassinat (1914) del seu nebot i successor, l'arxiduc Francesc Ferran, a Sarajevo, i a l'inici de la Primera Guerra Mundial.
Carles I d'Àustria (1887-1922)
Emperador d'Àustria i rei d'Hongria (Carles IV) del 1916 al 1918. Darrer sobirà de la Monarquia Austrohongaresa. Carles d'Àustria era nét de l'arxiduc Lluís, germà de Francesc Josep I, i esdevingué hereu al tron a la mort de l'arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo (1914). Tingué diversos comandaments durant la Primera Guerra Mundial. Intentà, sense èxit, de signar una pau separada amb els aliats. El novembre del 1918 renuncià a formar part del govern, i el 1919 s'exilià a Suïssa, des d'on intentà de reprendre el poder a Hongria (1921). Es retirà a Madeira, on morí.
Militars del bàndol dels Imperis Centrals. Hindenburg, Paul von (1847-1934)
Nom amb què és conegut Paul von Beneckendorff und von Hindenburg, mariscal i estadista alemany. Participà en la guerra contra Àustria (1866) i en la guerra franco-prussiana (1870-71), i serví en l'alt estat major a les ordres de Von Moltke. Ascendit a general, durant la Primera Guerra Mundial (1914-18) derrotà els russos a Tannenberg (1914) i als llacs Masurians (1915), victòries que li proporcionaren un gran prestigi. El 1916 substituí el general V.Falkenhayn com a comandant en cap de les forces alemanyes, quan els exèrcits imperials estaven aturats en tots els fronts. Hindenburg no aconseguí d'invertir la situació, però evità una desbandada i el seu prestigi restà intacte després de l'armistici. Es retirà a la vida privada (1919), però en morir el president Ebert, per un acord dels partits de dreta i els grans industrials, fou elegit president de la República de Weimar (1925). S'hagué d'enfrontar amb les conseqüències de la guerra i amb la crisi de l'any 1929, i davant el progrés del nacionalsocialisme nomenà Hitler canceller (1933). Escriví les seves memòries: Aus meinem Leben (1920).

Ludendorff, Erich (1865-1937)
General alemany. Cap de l'estat major de Hindenburg, contribuí a derrotar els russos a la Prússia Oriental (1914). Des del 1915 compartí amb ell la direcció dels exèrcits alemanys; de fet, en fou el cap pensant, i la seva influència envaí el camp civil. Hàbilment, malgrat haver sol·licitat l'armistici (29 de setembre de 1918), sabé defugir-ne la responsabilitat i traspassar-la al govern. Nacionalista i racista exaltat, definidor de la guerra total, féu costat a Hitler (putsch del 1923). Escriví sobre qüestions militars i polítiques.
Polítics del bàndol dels Aliats. Wilson, Thomas Woodrow (1856-1924)
Polític nord-americà. Rector de la universitat de Princetown i governador de New Jersey (1910), formà part de l'ala liberal del partit demòcrata. Fou elegit president dels Estats Units (1912), i reelegit l'any 1916. Impulsà una política econòmica renovadora: creà l'impost personal sobre la renda i féu aprovar la Clayton Anti-Trust Act (1914). Mantingué una política intervencionista al continent americà. Durant la Primera Guerra Mundial intentà de mantenir el principi de no-intervenció, però finalment hagué de declarar la guerra a Alemanya (abril del 1917). Elaborà els seus 14 punts, que constituïen un programa de reconciliació per a una pau justa, on defensava, entre altres coses, el respecte a les minories i l'abolició dels tractats secrets, però el senat nord-americà no ratificà els acords i imposà una política d'aïllament. Rebé el premi Nobel de la pau (1919), i, greument malalt, al terme del seu mandat es retirà de la vida pública.

Lloyd George, David (1863-1945)
Polític gal·lès. El 1890 fou elegit diputat per Caernarvon, districte que representà 55 anys seguits al parlament. Oposat a la guerra dels bòers, formà part, com a representant dels liberals radicals, del gabinet Campbell-Bannerman (1905), on fou president del Board of Trade. Canceller de l'exchequer (1908), impulsà importants reformes socials (llei sobre les pensions de vellesa, 1908, i llei sobre seguretat social, 1911), finançades amb un impost especial sobre les grans fortunes i sobre la propietat de la terra, el qual el parlament aprovà, malgrat l'oposició de la cambra dels lords. Primer ministre el 1916, afavorí la unificació militar aliada, però a la Conferència de París (1919) s'oposà a les pretensions de Clemenceau sobre la Renània i l'Alta Silèsia. El reconeixement de la República d'Irlanda (1921) i la seva política antiturca durant el conflicte greco-turc motivaren l'esfondrament del seu ministeri. Fou nomenat comte el 1944. Contribuí activament a la renaixença de la cultura gaèlica. És autor, entre altres obres, de War Memoirs (en sis volums, 1933-36; en dos volums, 1943) i Memoirs of the Peace Conference (1939).

Clemenceau, Georges (1841-1929)
Polític francès. Durant la Comuna intentà en va de fer de mediador entre el govern i els revolucionaris. Diputat per París (1876-93), milità entre els republicans radicals i atacà la política dels moderats. Orador incisiu, féu perdre la majoria al govern Ferry (1885) en denunciar-ne la política colonial. Les relacions amb persones implicades en l'escàndol del canal de Panamà li feren perdre l'escó de diputat (1893). Més tard, el cas Dreyfus li féu guanyar popularitat, novament, en publicar al diari «L'Aurore», que ell dirigia, l'article de Zola J'accuse. Quan la victòria del dreyfusisme determinà l'ascensió dels radicals al poder, Clemenceau fou elegit senador pel Var (1902). Fou ministre de l'interior (1906) i president del consell (1906-09). Durant aquest període rehabilità plenament Dreyfus i continuà la política de separació de l'església i l'estat; també reprimí amb energia diverses vagues, la qual cosa l'enemistà amb els socialistes. El 1910 se separà del partit radical. Durant la Primera Guerra Mundial propugnà la concentració de tots els recursos nacionals en l'esforç bèl·lic. Pel novembre del 1917 fou designat cap de govern; restablí la disciplina a l'exèrcit i la moral de victòria. En el tractat de Versalles (1919) féu incloure les clàusules d'ocupació del Rin i d'indemnitzacions de guerra i es negà a prendre en consideració cap reivindicació catalana. En ésser derrotat en l'elecció per a president de la República (1920), es retirà de la política.

Orlando, Vittorio Emanuele (1860-1952)
Jurista i polític italià. Professor de dret constitucional, públic i administratiu a Mòdena, Messina, Palerm i Roma, escriví moltes obres jurídiques, de les quals cal destacar Principî di diritto costituzionale (1889), Principî di diritto amministrativo (1890), obres fonamentals, traduïdes a diverses llengües. Polític liberal, ocupà diferents càrrecs de govern, fins a ésser primer ministre després de Caporetto (1917-19). Intervingué en el tractat de Versalles (1919), on defensà els interessos italians. Retirat de la vida pública durant el feixisme, hi retornà el 1944, any en què reprengué la càtedra i esdevingué senador.

Nicolau II de Rússia (1868-1918)
Tsar de Rússia (1894-1917), successor d'Alexandre III. Fou un home de caràcter feble i indecís, molt influït per la seva muller, Alexandra F'odorovna. Presidí els darrers anys del tsarisme. Procurà de mantenir l'autocràcia. Els grans esdeveniments del seu regnat —sota el qual prosseguí la industrialització del país— foren la guerra russo-japonesa, el diumenge roig de Peterburg (22 de gener de 1905), els intents de liberalització del règim, l'entrada de Rússia a la guerra, el 1914, i els desastres militars, que provocaren l'enderrocament del tsarisme. Durant la darrera part del regnat de Nicolau tingué una gran influència a la cort Rasputin. Pel març del 1917 fou obligat a abdicar —en el seu germà, el gran duc Miquel, que no acceptà de regnar—. Detingut a Carskoje Selo pel setembre del 1917, fou traslladat a Tobolsk (Sibèria) i després (abril del 1918) a Jekaterinburg, a l'Ural, on fou assassinat —a la casa Ipatev— pels seus guardians, juntament amb la seva muller i els seus fills, el 17 de juliol. Els cadàvers foren cremats.
Militars del bàndol dels Aliats. Joffre, Josep (1852-1931)
Militar. Fill de pagesos, estudià al col·legi de Perpinyà i, a partir del 1869, a l'École Polytechnique. Participà en la defensa de París el 1870, i després treballà en diverses places fortificades (del 1883 al 1885 residí a Montlluís i a Vilafranca de Conflent) i anà a les colònies: Tonquín, Sudan i Madagascar. Fou ascendit a general de brigada el 1902, i a cap d'estat major general de l'exèrcit i vice-president del consell superior de la guerra el 1911. Quan esclatà la guerra, el 2 d'agost de 1914, acabava un pla de mobilització general i de concentració (pla XVII) i comandava els exèrcits del Nord i del Nord-est. Organitzà la retirada estratègica i una línia de resistència al nord de París, on guanyà la batalla del Marne (6-13 de setembre), que salvà la capital francesa i el país. Resistí els alemanys, que intentaren aleshores de tallar el front amb la famosa cursa cap al mar. Nomenat comandant en cap de tots els exèrcits francesos el 2 de desembre de 1915, s'imposà entre els generals aliats. Després de l'atac de Verdun pels alemanys, dirigí l'ofensiva victoriosa del riu Somme (juliol-octubre del 1916). Substituït per Nivelle pel desembre del 1916, fou fet mariscal de França i enviat a Amèrica el 1917, per tal de preparar l'engatjament dels Estats Units, i al Japó, després de la guerra. Pòstumament foren publicats dos volums seus de Mémoires (1932). El 1918 havia entrat a l'Académie Française. Al Rosselló els intel·lectuals i poetes han celebrat repetidament el nostre Joffre. El seu retorn a Perpinyà el 1919 fou saludat per una delegació en la qual hi havia A.Guimerà, I.Iglésies, S.Rusiñol, Puig i Cadafalch, J.M.Roca, E.Morera, M.Utrillo, R.Casas, etc. A la primavera del 1920 la seva recepció a Barcelona, on presidí els jocs florals (la reina dels quals fou la seva muller), provocà importants desordres. Parlava català, però ha deixat poca cosa en la seva llengua.
Pétain, Henri-Philippe-Omer (1856-1951)
Militar i estadista francès. Professor a l'Escola de Guerra (1901-10), les seves teories defensives el feren impopular. General als 58 anys, durant la Primera Guerra Mundial participà en l'ofensiva de Champagne (1915) i dirigí la defensa de Verdun (1916), que li valgué ésser considerat heroi nacional. Comandant en cap de l'exèrcit francès (1917) i mariscal (1918), sufocà amb Primo de Rivera la rebel·lió d'Abd el-Krim al Marroc (1925). Ministre de Guerra en el govern dretà de Doumergue (1934) i ambaixador a l'Espanya franquista (1939), després de la desfeta francesa (1940), fou nomenat vice-president i, després, president del Consell de govern. Sol·licitat l'armistici als alemanys, assumí a Vichy les funcions de cap d'estat i després de reunir-se amb Hitler a Montoire (octubre del 1940), col·laborà amb Alemanya i fundà un estat totalitari, sota el lema "Treball, Família, Pàtria". Després dels contactes amb Londres a la fi del 1940 i amb Franco (febrer del 1941), nomenà Laval president del govern (1942). En finir la guerra, reeixí a refugiar-se a Suïssa. Tornà a França per ésser jutjat i, després d'un procés, en el qual observà un mutisme absolut, fou condemnat a mort, pena que li fou commutada per cadena perpètua (1945).
Rennenkampff, Paul (1854-1918)

Militar estonià de l'exèrcit rus. Participà en la guerra russojaponesa (1904-05) com a general i en la Primera Guerra Mundial comandant el primer exèrcit. Derrotat per Hindenburg als llacs Mazurians (1914), fou destituït. No acceptà de formar part de l'exèrcit bolxevic i fou afusellat.
Foch, Ferdinand (1851-1929)
Militar francès. El 1907 fou nomenat general i director de l'École Supérieure de Guerre. En començar la Primera Guerra Mundial fou designat cap del novè exèrcit, deturà l'ofensiva alemanya del Marne a Saint-Gond i com a ajudant de Joffre defensà Jeper. Cap dels exèrcits del nord (1915), dirigí les ofensives d'Artois. Lluità a la batalla del Somme (1916), molt dura a causa de la caiguda de Joffre i de la seva. Nomenat cap d'estat major per Pétain (1917) i generalíssim dels exèrcits aliats al front occidental (març del 1918), amb la victòria del Marne ascendí a mariscal (juliol). Negocià l'armistici i en supervisà l'aplicació.

Cadorna, Luigi
(1850-1928)
Mariscal italià, fill del general Raffaele Cadorna (1815-97), que tingué un paper destacat en les guerres del Risorgimento, de Crimea. El 1914 fou nomenat cap de l'estat major i reorganitzà l'exèrcit. El 1915, en entrar Itàlia a la Primera Guerra Mundial, dirigí el front d'Àustria: deturà l'ofensiva austríaca al Trentino i ocupà Gorízia (1916); però, a causa de la desfeta al front de l'Isonzo (batalla de Caporetto, 1917), fou traslladat al comitè interaliat a Versalles, i el 1918 es retirà de l'exèrcit.
Altres personatges. Francesc Ferran d'Àustria-Este (1863-1914)
Arxiduc d'Àustria i cap de la casa ducal dels Este de Mòdena. Fill de l'arxiduc Carles Lluís i nebot de l'emperador Francesc Josep I. Intentà de salvar l'estat austro-hongarès mitjançant una organització «trialista» que, tot associant Croàcia, Bòsnia, Dalmàcia i Eslovènia, vinculés el nou estat iugoslau a Àustria-Hongria i reforcés l'autoritat de la monarquia i de l'Església. Més tard planejà una divisió federalista segons les fronteres lingüístiques, però tornà novament al dualisme. Quan el 1914 anà a Bòsnia per dirigir unes maniobres militars, fou assassinat per un estudiant serbi (28 de juny), incident que preludià l'esclat de la Primera Guerra Mundial.

Pius X
(1835-1914)
Nom que adoptà Giuseppe Sarto en esdevenir papa (1903-14). De família humil, fou ordenat de sacerdot (1858) i exercí els oficis de vicari i rector. Designat bisbe de Màntua (1884), patriarca de Venècia i cardenal (1894), fou elegit papa després que Àustria posà el veto al cardenal Rampolla, considerat francòfil. Tingué com a secretari d'Estat Rafael Merry del Val. Dedicà preferentment els seus esforços a l'interior de l'Església: decrets sobre la música sagrada (1903), sobre la comunió freqüent (1905) i la dels nens (1910), reforma dels llibres litúrgics (1911), reorganització de la cúria (1908), creació de l'Acta Sanctae Sedis, òrgan oficial de la Santa Seu (1909), i formació de la Comissió per a la codificació del Dret Canònic (1904). En el camp del magisteri, es destaca la condemnació del modernisme amb el decret Lamentabili i la butlla expositiva Pascendi (1907), que determina l'enduriment doctrinal davant les actituds obertes a les noves formes de pensament. Una actitud semblant manifestà contra l'Opera dei Congressi, que dissolgué, substituint-la per l'Azione popolare cristiana, molt més vinculada a la jerarquia. Intentà, sense èxit, de frenar la Primera Guerra Mundial (al·locució del 2 d'agost de 1914). Fou canonitzat per Pius XII (1954).

Benet XV (1854-1922)
Nom que adoptà Giacomo Della Chiesa en esdevenir papa (1914-22). Es doctorà en dret a Gènova i començà els estudis de teologia a la Universitat Gregoriana de Roma. Ordenat prevere el 1878, passà a l'Accademia dei Nobili Ecclesiastici. Fou secretari del nunci Mariano Rampolla a Madrid (1883-87). Passà a ajudar aquest a la secretaria d'estat, i el 1901 n'esdevingué substitut. Pius X el nomenà arquebisbe de Bolonya el 1907, i cardenal el 1914. La seva elecció com a papa, tot just esclatada la Primera Guerra Mundial, fou tant pels seus dots diplomàtics com pel desig del col·legi cardenalici de superar l'integrisme prevalent els anys anteriors. A l'encíclica Ad beatissimi del novembre del 1914 examinà lúcidament les causes de la guerra, en la qual mantingué una neutralitat que desplagué a ambdues bandes bel·ligerants. Procurà el bé dels presoners, sense distinció de llur confessió religiosa, i s'esforçà a favor de la pau, amb l'ajut del seu secretari d'estat, cardenal Pietro Gasparri: el document Dès le début d'agost del 1917 és tot un programa doctrinal amb vista a un armistici. Itàlia s'oposà a la presència de la Santa Seu a la conferència de la pau. La guerra féu veure a Benet XV la conveniència de resoldre la qüestió romana per tal d'assolir una plena independència d'actuació. El 1919 alçà la prohibició als catòlics italians d'intervenir com a tals a la vida política del regne, afavorí Don Sturzo en la creació del Partito Popolare (origen de la democràcia cristiana) i inicià els primers passos concrets envers una conciliació amb Itàlia per mitjà del seu enviat a París, Cerretti, que s'entrevistà amb aquest fi amb Vittorio E. Orlando, quan aquell havia estat tramès a França per tal d'assegurar la sort de les missions catòliques a les antigues colònies alemanyes. La seva encíclica Maximum illud del 30 de novembre de 1919 és una fita en la història de les missions. Dos anys abans promulgà el Codex iuris canonici, preparat per Gasparri ja des del pontificat anterior, i creà la Congregació per a l'Església Oriental (1917) i l'Institut per als Estudis Orientals (1917). Home universitari, erigí la nova Congregació de Seminaris i Universitats. Diplomàtic, establí novament relacions oficials amb Portugal i amb França, i les inicià amb els nous estats sorgits del desmembrament de l'imperi austríac.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1875-1878 Crisi als Balcans, que finalitza amb la Conferència de Berlín (juny-juliol de 1878)
1879 Tractat d'aliança entre Àustria-Hongria i Alemanya.
1882 Itàlia s'afegeix al tractat austro-alemany: es configura la Triple Aliança entre Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia.
1892-1893 Acords franco-russos alternatius a la Triple Aliança.
1904 França i la Gran Bretanya estableixen les bases per a una aliança anomenada Entesa Cordial.
1905 Primers fets revolucionaris a Rússia.
1907 Triple Entesa entre França, la Gran Bretanya i Rússia.
1908 Segona crisi balcànica. Annexió de Bòsnia-Hercegovina per part d'Àustria-Hongria.
1909 Pacte entre Itàlia i Rússia que allunya més els italians de l'òrbita austroalemanya.
1912-1913 Guerres balcàniques. Tercera crisi balcànica. Fi de l'Imperi Turc a Europa.
1914 Assassinat de l'arxiduc d'Àustria Francesc Ferran a Sarajevo (28 de juny). Inici de la guerra austrosèrbia (28 de juliol). Manifestacions antimilitaristes a França i Alemanya i vagues a Rússia (27-30 de juliol). Assassinat del líder socialista francès Jean Jaurès (31 de juliol). Alemanya declara la guerra a Rússia (1 d'agost). Alemanya declara la guerra a França (3 d'agost). La Gran Bretanya declara la guerra a Alemanya (4 d'agost). El Japó entra en guerra (23 d'agost). Batalla del Marne (6 de setembre). Després de la batalla del Marne, el pla Schlieffen fracassa i, amb aquest, la guerra llampec.L'Imperi otomà entra en guerra (1 de novembre). Rússia declara la guerra a Turquia (2 de novembre). França i la Gran Bretanya declara la guerra a Turquia (3 de novembre).
1914-1915 Guerra de trinxeres a l'hivern.
1915 Davant del bloqueig marítim de l'Entesa, Alemanya inicia la guerra submarina (febrer). Ofensives alemanyes al front oriental: l'exèrcit rus ha de retirar-se de Polònia i Lituània (febrer-juliol). Tractat de Londres entre Itàlia i l'Entesa (26 d'abril). Itàlia entra en la guerra (23 de maig). Bulgària entra en la guerra, aliada amb els imperis centrals (setembre). Expedició franco-britànica fracassada pel control dels Dardanels (febrer-novembre).
1916 Les grans ofensives de la guerra de desgast: Verdun i Somme (les pèrdues són de 240.000 alemanys i de 275.000 aliats). Batalla de Verdun (21 de febrer). Inici de la batalla del Somme (1 de juliol). Romania entra en la guerra (agost). Els alemanys entren a Bucarest (6 de desembre). Nous fronts oberts: al Pròxim Orient la lluita contra l'imperi turc porta els britànics a Palestina i Mesopotàmia.
1917 Alemanya declara la guerra submarina (gener). Revolució Russa (febrer). Els Estats Units entren en guerra (6 d'abril). Revolució socialista a Rússia (octubre). Els bolxevics aconsegueixen el poder a Rússia (novembre). Armistici de Brest-Litovsk Els russos abandonen la guerra (15 de desembre). Independència de Finlàndia.
1918 El president nord-americà, Thomas Woodrow Wilson, proposa els seus 14 punts per a la pau, sol.licitant la creació de la Societat de Nacions (8 de gener). Tractat de Brest-Litovsk (capitulació russa) (març). Retorn a les grans ofensives: la superioritat de l'Entesa es posa en evidència (març-octubre). Romania signa la pau amb els imperis centrals (7 de maig). Armisticis de les potències centrals enmig de revolucions internes (octubre-novembre). Revolució a Alemanya (3-9 de novembre). Alemanya demana l'armistici (11 de novembre). Independència d'Estònia, de Letònia i de Lituània. Proclamació de la República a Hongria i a Polònia.
1919 Conferència de pau a París, sense la participació dels països vençuts (gener). Pacte fundacional de la Societat de Nacions (28 abril).Signatura del tractat de Versalles amb Alemanya (28 de juny). Signatura del tractat de Saint-Germain-en-Laye amb Àustria (10 de setembre) (independència d'Hongria, de Txecoslovàquia, de Polònia i de Iugoslàvia). Signatura del tractat de Neuilly amb Bulgària (27 de novembre). Instauració de la República de Weimar a Alemanya.
1920 Entra en vigor el Pacte de la Societat de Nacions (10 gener). Signatura del tractat de Trianon amb Hongria (4 de juny). Signatura del tractat de Sèvres amb Turquia (10 d'agost).
1921 Fixació de les reparacions de guerra alemanyes en 132 miliards de marcs or, a la conferència de París.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES ESPECÍFIQUES

  • FERRO, M. La Gran Guerra (1914-1918). Alianza. Madrid, 1994.
  • RENOUVIN, P. La Primera Guerra Mundial (1914-1918). Oikos-Tau. Vilassar de Mar, 1972./ Orbis. Barcelona, 1985.
  • RENOUVIN, P. La crisis europea y la Primera Guerra Mundial (1904-1918). Akal. Madrid, 1990.
  • VALLUY, J.E. La Primera Guerra Mundial. Carroggio. Barcelona, 1972.
  • WINTER, J.M. La Primera Guerra Mundial. Aguilar. Madrid, 1991.
  • OBRES GENERALS

  • ARÓSTEGUI, J. La Europa de las grandes guerras. Anaya. Madrid, 1994.
  • BRUNET, J.P. i LAUNAY, M. De una guerra a otra. 1914-1945. Iniciación a la Historia. Akal. Madrid, 1991.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • CASTELLÓ, J.E. La Primera Guerra Mundial. Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1993.
  • GIL PECHARROMÁN, C. La Primera Guerra Mundial. Cuadernos Historia 16, nº 35 i 36. Madrid, 1985.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • REMARQUE, E.M. Res de nou a l'oest. Proa. Barcelona, 1930.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • Sin novedad en el frente. Lewis Milestone, 1930.
  • Camins de glòria. Stanley Kubrick, 1957.
  • Lawrence d'Aràbia. David Lean, 1962.
  • Capità Conan. Bertrand Tavernier, 1996.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà