Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

LA REVOLUCIÓ RUSSA

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

La revolució russa de 1917 va culminar amb la instauració del primer règim socialista del món. El projecte socialista marxista, la revolució obrera i la dictadura del proletariat, va convertir-se en realitat possiblement en un país que mai hagués pensat Marx.

La revolució russa és certament excepcional. En qüestió de poc temps, Rússia va passar d'ésser un imperi absolutista (tsarisme autocràtic) a ser una monarquia pseudoliberal, després una república burgesa, de vocació capitalista, i finalment va acabar essent una república socialista obrera.

La constitució de l'URSS, el primer estat comunista del món, tingué una gran transcendència a nivell mundial. Per primera vegada s'obria una alternativa al sistema liberal-capitalista sorgit de les revolucions burgeses d'arreu del món. El món es dividí entre seguidors i detractors del nou sistema.

La Revolució Russa és un dels principals esdeveniments del segle XX, i molts dels fenomens i episodis d'aquest segle (revolució xinesa, divisió d'Alemanya, guerra freda, revolució castrista a Cuba, guerra a l'ex-Iugoslàvia, etc.) no es podrien entendre sense fer-ne referència.

L'aventura comunista soviètica, encetada el 1917, acaba el 1991, amb la dissolució de l'URSS. Des d'ençà, el comunisme ha perdut força, però segueix essent un somni per a molts defensors de la llibertat i la igualtat social.  

Activa la música

Himne de la Unió Soviètica (URSS)

Temes relacionats

Les teories socialistes
La Primera Guerra Mundial
La guerra freda i la política de blocs
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. La Revolució Russa.
2. La Rússia tsarista.
- L'economia agrària.
- El camperolat.
- L'autocràcia tsarista.
- L'oposició política al tsarisme.
3. La revolució del 1905.
4. La revolució del 1917.
- Rússia i la Primera Guerra Mundial.

- La revolució del febrer.
- El leninisme.
- La revolució de l'octubre.
5. El nou estat soviètic.
- La guerra civil.
- El comunisme de guerra.
- El poder bolxevic.
- L'expansió de la revolució.
6. La formació de l'URSS.
- La NEP.
- La successió de Lenin.
7. El stalinisme.
- La planificació econòmica.
- La desestalinització.
La Revolució Russa fou un dels fets històrics més importants del segle XX. Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució Russa
Procés revolucionari que, a Rússia, posà fi a l'autocràcia dels tsars i dugué a la instauració d'un règim socialista. Cal distingir-hi dues fases: la primera, coneguda com a Revolució de febrer (març, segons el calendari gregorià), forçà l'abdicació de Nicolau II; la segona, anomenada Revolució d'Octubre (novembre, segons el calendari gregorià), donà el poder al partit bolxevic. Les arrels de la revolució del 1917 es poden situar a la darreria del s XIX, en les contradiccions existents tant en el si del sistema socioeconòmic com entre aquest i el règim polític. El moviment revolucionari del 1905 mostrà que "Rússia era un polvorí", situació que les reformes de Stolipin no modificaren; la Primera Guerra Mundial, amb les repetides derrotes de l'exèrcit rus a mans dels austroalemanys i el desballestament de l'economia fou el detonant que el féu esclatar. El descontentament dels treballadors i de la burgesia, que no s'havia apaivagat amb la desaparició de Rasputin (assassinat pel desembre del 1916), s'accentuà pel gener i el febrer del 1917 amb les dificultats per a obtenir queviures, la manca de primeres matèries a les indústries i l'acomiadament de milers d'obrers. El 27 de febrer (segons el calendari occidental) milers de manifestants recorregueren Petrograd; el 3 de març s'inicià la vaga de la fàbrica Putilov (que el dia 7 fou clausurada); el 8, amb motiu del dia internacional de les dones, es manifestaren més de 80 000 obreres tèxtils; el 9 la vaga s'estengué a tota la ciutat i adquirí caràcter polític (crits que reclamaren la fi de la guerra i l'abdicació del tsar); el 10 s'amotinaren alguns regiments, i es negaren a reprimir les manifestacions, i el president de la duma demanà un govern que gaudís de la confiança del país, a la qual cosa respongué el tsar suspenent la duma; l'11 tingueren lloc violents enfrontaments entre els vaguistes i la policia; i el 12 la major part de les tropes de la guarnició s'uní a la revolta, nombrosos edificis públics foren ocupats i, detinguts alguns ministres i generals, el govern imperial hagué de dimitir. Mentrestant, a Moscou la vaga general esdevenia també insurrecció victoriosa, i a moltes altres ciutats sorgiren moviments revolucionaris i soviets. L'esmentat dia 12 es constituïren dos poders: l'un, sorgit de la duma, prengué el nom de Comitè excutiu de la duma; l'altre fou el Comitè executiu del soviet d'obrers i soldats de Petrograd, format majoritàriament per menxevics i socialrevolucionaris. Les negociacions entre tots dos comitès conduïren, el 15 de març, a la reconversió del primer en govern provisional, sota la presidència del príncep G.E.L'vov, de predomini liberal (Kerenskij era l'únic representant dels soviets, el poder dels quals era molt més que no podia fer creure llur participació en el govern provisional, car controlaven sectors tan importants com l'avituallament). Nicolau II tractà de tornar a Petrograd per restablir la situació anterior, però, aconsellat pels seus generals, la nit del 16 al 17 de març abdicà a favor del seu germà el gran duc Miquel, que no intentà de regnar: la monarquia restà en suspens. De fet, s'establí una república en la qual el poder era compartit per un govern provisional desconnectat de la realitat del país i per una munió de soviets, encapçalats pel de Petrograd. Aquesta dualitat de poders reflectia el radical enfrontament entre burgesia i noblesa, d'una banda, i classes populars (camperols, obrers industrials, etc), de l'altra. A la recerca d'un triomf militar que reforcés la seva migrada autoritat i permetés la consolidació d'un règim liberal burgès, el govern provisional preconitzà la continuació de la guerra i l'ajornament de les grans reformes fins a la convocatòria d'una nova duma. Els partits d'esquerra es mostraven units reclamant l'armistici i la immediata ocupació de les grans propietats pels camperols, però es dividiren en plantejar-se si el proletariat havia d'aliar-se amb la burgesia i conformar-se amb les concessions que aquesta li fes o bé si podria imposar el seu projecte de societat socialista. La presència de Lenin (arribat el 16 d'abril gràcies a l'ajut alemany) fou decisiva: en els seus articles periodístics exposà "les tesis d'abril" en defensa de la darrera possibilitat, afirmant que la dualitat de poders havia de cessar en benefici dels soviets, en els quals els bolxevics haurien d'incrementar llur participació, fins a esdevenir majoritària. El 7 de maig s'obrí a Petrograd la conferència panrussa del partit bolxevic, que acceptà les formulacions de Lenin. Mentrestant, l'actitud bel·licista i imperialista de Miljukov, ministre d'afers estrangers, provocà grans protestes que l'obligaren a dimitir, i el príncep L'vov hagué de formar el seu segon govern (18 de maig - 20 de juliol) que donava una major representació als socialrevolucionaris i menxevics; la política moderada d'aquests, fent costat a la dreta en moltes qüestions, desplagué a les masses, part de les quals començà a decantar-se vers els bolxevics, que aleshores desenvolupaven una intensa activitat propagandística. Del 16 de juny al 7 de juliol s'aplegà el primer congrés panrús dels soviets, amb 533 delegats menxevics i socialrevolucionaris i 105 bolxevics, on aquests, per boca de Lenin, es manifestaren disposats a prendre el poder i impedir la implantació de la república liberal burgesa que semblaven acceptar els altres partits presents. L'enfrontament entre govern i masses s'aguditzà a la darreria de juny, quan l'exèrcit rus, a petició dels aliats, desfermà una ofensiva a la regió de Tarnopol; el seu fracàs provocà manifestacions i revoltes ("les jornades de juliol"), en què intervingueren els bolxevics, la qual cosa donà ocasió al govern per a perseguir-los: Lenin hagué de fugir a Finlàndia i el diari "Pravda" fou suspès. Prosseguiren les derrotes militars i les protestes, i el 20 de juliol L'vov dimití; Kerenskij el rellevà i, després de negociar amb els liberals i els soviets, formà un nou govern (5 d'agost). Aquest canvi coincidí amb el VI congrés del partit bolxevic, que ratificà la insurrecció armada com a via cap al poder i explicità el seu programa d'actuació en cas d'assolir-lo (conclusió de la guerra, nacionalització de la terra, de la banca i de la gran indústria, etc). A la conferència d'estat convocada per Kerenskij a Moscou el 25 d'agost, el general Kornilov demanà la dissolució dels soviets, tot cercant la formació d'un bloc contrarevolucionari; no havent-ho aconseguit, Kornilov temptà d'assumir el poder mitjançant un cop de força, que fou repel·lit amb l'activa participació dels bolxevics. Kerenskij, que havia desplagut tant a la burgesia com a les classes populars, tractà d'afermar la seva autoritat recolzant-la en un "pre-parlament" (el Consell provisional de la república), dipositari de la sobirania nacional fins a la reunió d'una assemblea constituent; els bolxevics refusaren de participar-hi, i així començà la batalla entre Kerenskij i els bolxevics, que cada vegada gaudien de més poder en el si dels soviets (a mitjan setembre esdevingueren majoria en els de Petrograd i Moscou). Lenin, havent retornat el 20 d'octubre, féu que el partit fixés la insurrecció armada per als primers dies de novembre, que hi havia previst un nou congrés dels soviets, a fi que hagués d'acceptar els fets consumats. Un comitè militar revolucionari, teòricament encarregat de defensar Petrograd d'un eventual atac alemany, organitzà la insurrecció, que esclatà el vespre del 6 de novembre; en menys de 24 hores, els no encara 10 000 homes de les milícies bolxevics (creades per l'abril i reorganitzades després dels fets de juliol), amb l'ajut de soldats i mariners, ocuparen els centres vitals de la capital sense trobar gairebé resistència; els ministres, refugiats al Palau d'Hivern (vers el qual apuntava els seus canons el creuer "Aurora"), foren detinguts la nit del 7 al 8, llevat de Kerenskij, que havia anat a la recerca de tropes fidels al govern provisional. La mateixa nit del 7 al 8 s'inaugurà el segon congrés dels soviets -on els bolxevics eren majoria-, que decidí d'assumir tots els poders, i que en la seva segona i darrera sessió, la nit del 8 al 9, aprovà els decrets sobre la pau (pau immediata, sense annexions ni indemnitzacions) i sobre la terra (expropiació de les grans propietats) i designà un nou govern, el Consell de comissaris del poble, presidit per Lenin i compost exclusivament per bolxevics. Així naixia el primer règim socialista.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució. Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme utòpic, el marxisme i l'anarquisme.
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Tot comença en una Rússia bàsicament agrària, d'arrel feudal. Antic Règim
Organització política, econòmica i social existent a Europa després del període feudal i anteriorment a les revolucions burgeses.
Sistema senyorial
Sistema preponderant en l'economia de l'Antic Règim, heredat de l'Edat Mitjana, caracteritzat per la propietat senyorial, el manteniment de la servitud i el pagament dels drets feudals. A la fi de l'Antic Règim, era molt diferent segons la zona d'Europa: a Anglaterra o els Països Baixos, estava molt debilitat i la majoria dels pagesos eren lliures; a l'Europa mediterrània, els drets senyorials eren vigents, però els pagesos eren lliures; a l'Europa central i oriental continuava plenament vigent la servitud.

Servitud
A l'Antic Règim, condició no plenament lliure ni estrictament esclava d'amplis col.lectius camperols, que implicava la subjecció a un senyor feudal i la limitació de la llibertat de moviments (adscripció a la terra). Si bé a l'Europa occidental la servitud va ser abolida, en general, en el segle XV, en molts estats de l'Europa central central i oriental va perdurar fins al segle XIX.
Drets senyorials
Drets derivats de la possessió i domini de les propietats dels senyors feudals. N'hi havia de dues classes: els drets territorials, resultat de l'explotació econòmica de les seves terres, que incloïen prestacions personals i impostos en espècies, i els drets jurisdiccionals, a través dels quals el senyor podia exercir atribucions de caràcter públic en les seves propietats, com ara dictar ordres i reglaments, fer justícia sobre els habitants del seu territori i sobre els transeünts i gaudir del dret d'immunitat, que donava autonomia al seu territori respecte el poder reial.

Mir

Comuna camperola russa tradicional, de base familiar, en què la propietat de la terra era col.lectiva i es distribuïa periòdicament -cada tres anys- perquè fos treballada. Els camperols del mir posseïen una petita parcel.la en propietat, on tenien la casa i un hort. Instrument dels poderosos per a explotar els camperols, els mir mantingueren el feudalisme durant els ss XVI i XVII. El tsar Alexandre II intentà la reforma rural i l'alliberament dels serfs a través dels mir, però els kulaks continuaren aprofitant-se'n fins a llur abolició, després de la Revolució Russa.
Zemstvo
Divisió territorial i institució d'autogovern de les terres camperoles de la Rússia europea introduïda pel govern rus el 1864. Els zemstvos tenien com a objectiu la solució dels problemes locals: eren de la seva competència qüestions d'"utilitat i necessitat", com ara el manteniment de les vies de comunicació i les mesures de millora de l'agricultura, el comerç i la indústria. Amb una finalitat descentralitzadora, fracassaren com a experiència reformista i es convertiren en una institució burocràtica més que pesava sobre els camperols. Els anys noranta adquiriren més importància, i incidiren en l'escolarització, la sanitat i l'agronomia. Foren eliminats el 1917.
Amb diverses categories de camperols. Kulaks
Segons la divisió bolxevic, eren la classe de la pagesia integrada pels camperols rics, en oposició als mugics (camperols pobres) i els seredniaki (camperols mitjans). Els kulaks eren considerats hostils al règim i contrarevolucionaris. De fet, posseïen, de mitjana, dos cavalls, tres o quatre vaques i algunes hectàrees de terreny. No representaven més del 3% o 4% de la pagesia. Eren els més dinàmics i els que generaven l'excedent que permetia alimentar les ciutats. Sorgiren en l'època feudal amb la producció mercantil i foren els primers grans propietaris del camp. Durant els primers anys del poder soviètic posseïen una part considerable de producció agrícola i de les empreses industrials i comercials del camp. El 1929 Stalin ordenà llur extirpació com a classe en tota l'URSS i va procedir a la col.lectivització de les seves terres convertint-les en kolkhozos i sovkhozos.
Mugics
Pagesos russos sotmesos als senyors i lligats a la terra en un règim de tipus feudal. El mugic vivia en unes condicions de vida miserables. Fins a l'any 1861 no fou abolida la servitud a Rússia.
Rússia estava dominada per una autocràcia tsarista. Absolutisme
Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic.
Tsarisme

Règim polític a la Rússia dels tsars.
Tsar
Nom eslau (derivat del llatí caesar) que significa 'rei', 'emperador'. Donat primer als reis dels búlgars (s XI) i posteriorment als sobirans de Sèrbia, aquest títol fou adoptat a Rússia, el 1547, per Ivan IV el Terrible.
Autocràcia
Sistema de govern en què el sobirà exerceix una autoritat personal sense límit legal de cap mena. Per extensió, qualsevol sistema polític dictatorial en què el poder el té una sola persona, que no reconeix cap límit a la seva actuació.

Sistema polític en què el poder del governant és considerat derivat d'ell mateix i no reconeix, per tant, cap altre límit a la seva actuació. Fou el sistema oficialment defensat com a propi de la monarquia russa fins el 1917. Totes les dictadures, quan el poder és en mans d'un sol home, són règims autocràtics.
Sobirania de dret diví
En l'Antic Règim la sobirania dels monarques era de dret diví perquè creien i feien creure que la seva autoritat era legítima, ja que procedia de Déu, de qui eren els representants.
Ucàs

Edicte, decret, del tsar de Rússia.
Okhrana
A la Rússia tsarista, policia política secreta, fundada el 1881, després de l'assassinat del tsar Alexandre II.
L'oposició política al tsarisme es concretava en diverses forces i grups polítics. Nihilisme
1. Doctrina que nega radicalment la possibilitat del coneixement. El corrent nihilista, dogmatització de l'escepticisme i vinculat sovint amb el pessimisme, es caracteritza per una actitud negativa i anihiladora respecte a tot. En la seva dimensió pràctica suposa una desvaloració dels valors superiors. Segons Nietzsche el nihilisme és la conseqüència de la interpretació de l'existència donada per l'Europa cristiana i moderna. Destacats representants del nihilisme rus són Bakunin, segons el qual només la destrucció és creadora, i D.I.Pisarev.
2. Doctrina segons la qual no s'ha de reconèixer cap autoritat, ni en el terreny social ni en el polític. En aquest sentit polític, el mot fou emprat i divulgat per l'escriptor rus Ivan Turgenev.
Populisme
El primer gran moviment ideològic i polític rus que, sorgit al final del s XIX, s'enfrontà al tsarisme. Fruit de la crítica d'intel·lectuals com Herzen i Bakunin sobre la Rússia feudal i l'Europa burgesa, el populisme centrà el motor de l'assoliment del socialisme en la gran massa de camperols, l'esperit comunitari dels quals, materialitzat en la institució del mir, havia de permetre evitar el capitalisme i els seus efectes indesitjables. Després de la reforma del 1861, malgrat les aportacions de Lavrov, Mikhajlovskij i Cernysevskij, el capitalisme es desenvolupà ràpidament a Rússia, i l'intent de fer dels camperols una força revolucionària fracassà. El 1876 nasqué Zeml'a i Vol'a ('Terra i Llibertat'), la primera organització important del populisme. Escindida el 1879, la facció majoritària Narodnaja Vol'a ('La voluntat del poble') adoptà una via terrorista i revolucionària que la portà a assassinar Alexandre II i que tingué efectes contraproduents. D'ella sorgí, entre d'altres, el nucli del partit socialdemòcrata rus (Plekhanov, Vera Zasulic i Aksel'rod), el qual, deixant de banda les influències bakuninistes i reformistes, evolucionà vers el marxisme.
Narodniki
Seguidor del populisme, primer gran moviment ideològic i polític rus que s'enfrontà amb el tsarisme. Aparegué al darrer quart del segle XIX. Considerava que Rússia podia passar directament al socialisme sense haver de patir l'experiència capitalista. Narod significa, en rus, "poble".
Els narodniki eren els membres de la Narodnaja Vol'a, organització clandestina de revolucionaris terroristes sorgida el 1879 a Rússia. Es proposava d'enderrocar l'absolutisme, d'establir una república democràtica i de lliurar les terres als pagesos i les fàbriques als obrers. Desenvolupà accions individuals, però no de masses. La més important, l'assassinat d'Alexandre II (1881), representà la fi de l'organització. Disposava de dos periòdics: "Narodnaja Vol'a" i "Rabocaja Gazeta".
Narodnaja Vol'a
Organització clandestina de revolucionaris terroristes sorgida el 1879 a Rússia. Es proposava d'enderrocar l'absolutisme, d'establir una república democràtica i de lliurar les terres als pagesos i les fàbriques als obrers. Desenvolupà accions individuals, però no de masses. La més important, l'assassinat d'Alexandre II (1881), representà la fi de l'organització. Disposava de dos periòdics: "Narodnaja Vol'a" i "Rabocaja Gazeta".
Terra i Llibertat
En rus
Zeml'a -Vol'a. Organització russa sorgida el 1876, molt influïda pels anarquistes, que preconitzava la reforma agrària, així com el terrorisme antitsarista.
Partit Socialrevolucionari Rus (PSR)

També Partit Socialista Revolucionari Rus. Organització política russa sorgida el 1901 de la fusió dels grups populistes encapçalats per Cernov, Gotz, etc, força influïts per l'anarquisme i pel revisionisme. A la recerca d'"una via revolucionària nacional", defensà la col·lectivització de la terra en el marc del mir (comunitat camperola tradicional) i l'acte terrorista individual, subestimant l'acció del proletariat industrial. Estigué representat a la segona duma i boicotejà les eleccions per a la tercera i quarta. Participà, amb Kerenskij, en el govern provisional format pel març del 1917. En triomfar la revolució d'octubre, el PSR s'escindí: l'ala dreta, juntament amb els menxevics, abandonà el congrés dels soviets, mentre l'esquerra feia costat, temporalment, als bolxevics.
Esserites
Membres del Partit Socialrevolucionari rus, conegut amb la sigla SR.
Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR)
Partit polític fundat per Lenin el 1898 i que el 1918 prengué el nom de Partit Comunista de la Unió Soviètica.
Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS)
Organització política, el nom original de la qual és Kommunisticeskaja Partija Soveckogo Sojuza (KPSS). Tingué origen en la Unió de lluita per l'emancipació de la classe obrera, fundada per Lenin a Peterburg el 1895 i que el 1898 es transformà en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El programa i l'estratègia que Lenin imposà al POSDR provocaren la divisió —palesada en el segon congrés del partit, el 1903— entre bolxevics (majoritaris en el comitè executiu, leninistes) i menxevics (minoritaris, oposats a Lenin). Si bé la repressió tsarista obligà els seus dirigents a emigrar, el POSDR continuà actuant a Rússia, publicant periòdics i opuscles, promovent vagues i manifestacions, intervenint en el moviment revolucionari del 1905, enviant diputats a la Duma i preconitzant la no-intervenció en la Primera Guerra Mundial. Havent assumit tots els poders arran de la revolució del 1917, el sector bolxevic del POSDR prengué el nom de Partit Comunista de Rússia (març del 1918), que el 1925 canvià pel de Partit Comunista de l'URSS i el 1952 pel definitiu. Un dels seus primers objectius fou de transformar la revolució russa en revolució mundial, i amb aquest fi, al març del 1919, es constituí la Tercera Internacional o Komintern; els fracassos dels comunistes hongaresos i alemanys i l'ascens dels règims autoritaris obligaren a l'abandó d'aquesta política, defensada per Trockij, i a l'adopció de la del "comunisme en un sol país", sustentada per Stalin, secretari general del partit des del 1922.
Bolxevics
F
acció del moviment socialista rus, dirigida per Lenin, que el 1903 aconseguí el control del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia. El segon congrés del partit fou celebrat a Brussel·les i a Londres (juliol-agost del 1903). Denuncià les tendències representades pels narodniki, els marxistes legals i els economicistes, i rebutjà la proposta del Bund jueu, que reclamava una autonomia dins el partit. Al congrés s'enfrontaren dues concepcions contraposades entorn del problema de l'organització i concepció del partit (paràgraf primer dels estatuts): Lenin volia un partit reduït i disciplinat de revolucionaris professionals. Martov i Pavel Aksel'rod volien un partit de base àmplia segons model dels partits socialdemòcrates europeus. Lenin fou derrotat en la qüestió dels estatuts. El seu grup, però, obtingué la majoria en la designació dels càrrecs del partit. D'aquí ve el nom de bolxevics ('majoritaris') per als partidaris de Lenin, i el nom de menxevics ('minoritaris') per als de Martov. En la conferència de Praga (1912) se separaren menxevics i bolxevics. Els bolxevics es constituïren en partit independent, i pel maig sortí llur periòdic "Pravda". Durant la revolució del març del 1917 els líders bolxevics tornaren a Rússia i Lenin publicà les Tesis d'Abril, en les quals defineix un programa de lluita per a passar de la revolució democràtica a la socialista. De l'anàlisi de la dualitat de poders creada per la situació política, és a dir, govern provisional parlamentari i democràcia directa dels soviets, sorgí la consigna: "tot el poder per als soviets". La revolució d'octubre donà el poder als bolxevics. Pel març del 1918, en el setè congrés, el partit prengué el nom de Partit Comunista; guardà, però, l'epítet de bolxevic (PCB), que fou suprimit el 1952.
Menxevics
Facció del partit obrer socialdemòcrata rus que restà en minoria (d'on ve el nom de menxevic, en rus) en el segon congrés de l'esmentat partit (1903). Els principals dirigents menxevics foren Martov, Aksel'rod i Plekhanov. Defensaven l'aliança dels socialistes amb els elements progressistes de la burgesia per tal d'implantar la democràcia política a Rússia. La revolució del 1905 consolidà l'escissió amb la facció bolxevic. Després de la revolució del febrer de 1917 els menxevics feren costat al govern provisional i a l'assemblea constituent, però després del triomf bolxevic foren posats fora de la llei.

Bund
Partit socialdemòcrata dels treballadors jueus fundat a Rússia el 1897. Tingué un paper important en l'organització del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus (1898), però aviat entrà en debat amb els bolxevics, contraris a l'autonomia organitzativa del Bund. Fou eliminat després de la revolució d'octubre.

Partit Constitucional Democràtic Rus (KD)
En rus Konstitucionno-demokraticeskaja Partija, partit (1904-17) conegut amb la sigla KD, el qual es proposava la transformació de l'imperi en un règim parlamentari constitucional. Pavel Miljukov, el seu dirigent, fou ministre d'afers estrangers el 1917 en el govern provisional, però el partit es retirà aquell mateix any de la coalició i desaparegué dissolt amb la presa del poder dels bolxevics.
Cadets
Membres del Partit Constitucional Democràtic rus (Konstitucionno-demokraticeskaja Partija) (1904-17), conegut amb la sigla KD.
Octubristes
Membres d'un partit conservador rus, anomenat també Unió del 17 d'Octubre, el programa del qual era d'un constitucionalisme moderat. Proclamava la seva adhesió al manifest imperial del tsar Nicolau II del 17 d'octubre de 1905. Fundat pel novembre del 1905, fou dirigit per l'industrial moscovita Aleksandr Guckov i li feien costat gent de professions liberals, homes d'afers i buròcrates. Propugnava un poder legislatiu amb poder real, però insistien que el tsar havia d'ésser l'únic responsable del poder executiu. Els octubristes s'oposaren cada vegada més al govern i acabaren per unir-se als kadety (constitucionals demòcrates) en el bloc progressista del 1915, en el qual propugnaren una direcció més progressista al govern i noves reformes.
Intel.liguèntsia
A la Rússia del s XIX, conjunt dels intel·lectuals partidaris de reformes i oposats al tsarisme.
El primer gran antecedent fou la revolució de 1905. Revolució Russa del 1905
Moviment revolucionari que tingué lloc a Rússia l'any 1905. A la darreria del 1904 i començament del 1905, mentre les derrotes dels exèrcits russos a mans dels japonesos minvaven la confiança popular en el tsar i en el règim tsarista, l'èxit de la vaga dels treballadors del petroli a Bakú (reducció de la jornada a 9 hores, etc) enfortia el moviment obrer i l'encoratjava a noves accions reivindicatives. Al començament de gener del 1905 es produí una vaga a la fàbrica Putilov de Peterburg, que ràpidament s'estengué per tota la ciutat. El diumenge 22 de gener (9 de gener, segons el calendari julià), una gran manifestació pacífica d'obrers, menestrals i estudiants de Peterburg, dirigida pel popa Georgij Gapon -probablement un agent provocador- intentà de lliurar al tsar Nicolau II un memorial en el qual es demanaven millores en les condicions de vida, llibertats democràtiques i la convocatòria d'una assemblea constituent. La manifestació fou dissolta amb brutalitat ("Diumenge roig" o "sagnant") amb un saldo elevat de morts i ferits. Tot seguit, sovint espontàniament, esclataren vagues en nombrosos centres industrials (Peterburg, Odessa, Riga, Varsòvia, Lódz, Bakú, Ivanovo-Voznesensk, etc), que de vegades esdevingueren autèntics moviments revolucionaris; es produïren revoltes camperoles a Geòrgia i a la conca del Volga, un petit sector de l'exèrcit s'insurgí (rebel·lió del cuirassat Pot'omkin, juny-juliol del 1905) i s'assajaren noves formes d'organització i direcció, com els soviets o consells obrers. La imminència d'una vaga general forçà el tsar Nicolau II a prometre reformes i a anunciar la convocatòria d'una duma (manifest d'octubre); l'oposició, amb reticències, ho acceptà, llevat dels bolxevics, que donaren suport a les insurreccions dels mariners de Kronstadt i de l'esquadra de la mar Negra i a la revolta de Moscou, durament reprimides (novembre del 1905 - gener del 1906). Els fets del 1905 foren una seriosa advertència per a l'autocràcia tsarista i una valuosa experiència per als partits d'esquerra i per al moviment obrer, fins al punt d'ésser considerats com l'"assaig general" de la revolució del 1917.
Guerra russojaponesa
Conflicte entre Rússia i el Japó (1904-1905) per la supremacia militar a l'Extrem Orient i pel control de Corea i Manxúria. Els russos van ser derrotats. Va concloure amb la pau de Portsmouth.

Tractat de Portsmouth

Acord signat a la ciutat homònima de l'estat de Nou Hampshire, als EUA, entre Rússia i el Japó (1905), que conclogué la guerra entre els dos països. Els nord-americans hi feren de mitjancers. Suposà un seguit de concessions russes als japonesos, entre les quals es destacà la del protectorat de Corea.
Diumenge roig
O Diumenge sagnant. Matança, per part de l'exèrcit i la policia tsaristes, de participants (obrers, dones i infants) en l'enorme manifestació pacífica organitzada el diumenge 22 de gener de 1905 pel pope Gapon a Sant Petersburg, amb la qual els manifestants, portant icones i retrats del tsar, intentaven presentar a Nicolau II una petició de reformes polítiques.
Potemkin

O Pot'omkin. Nom del vaixell de l'armada imperial russa, de la flota de la mar Negra, on esclatà, el 1905, un motí, a causa de la mala alimentació. Els mariners, dirigits per Matjusenko i després d'haver mort alguns oficials, arribaren al port d'Odessa (nit del 27 al 28 de juny de 1905), on es trobaren els obrers en vaga. Aquests proposaren a la tripulació que s'apoderés de Sebastopol. Els amotinats no aconseguiren que se'ls unís tota la flota de la mar Negra i acabaren per rendir-se a les autoritats romaneses (8 de juliol). Aquest episodi fou el tema del film d'Eisenstein Bronenosec Pot'omkin ('El cuirassat Pot'omkin', 1925).
Soviets
Consells o assemblees polítiques creades l'any 1905 i formades per obrers i soldats revolucionaris. El 1917, quan també es van crear soviets de camperols, van esdevenir la forma organitzativa del moviment revolucionari. Hi havia soviets locals i regionals, i a Petrograd (on hi havia el soviet més important, creat el 1917) tenia la seva seu el comitè central executiu dels soviets de tot Rússia. Els soviets foren assemblees de soldats, obrers i camperols russos que primerament foren instruments reivindicatius i després van esdevenir consells de poder efectiu, alternatius als governs del tsar i als governs provisionals del 1917. Els bolxevics van basar la seva estratègia insurreccional en l'hegemonia dels soviets per assolir el poder. Després de la Revolució d'Octubre de 1917, van ser controlats per bolxevics i es van convertir en la base del nou Estat rus.

A la Rússia tsarista, el soviet era cadascun dels consells obrers creats durant la revolució del 1905. Malgrat la repressió, renasqueren el 1917. Organitzats a escala local, es dotaren d'un comitè executiu central que coordinava l'actuació dels diversos soviets de diputats obrers, soldats i camperols. El soviet més important fou el de Petrograd, creat pel setembre del 1917. Malgrat l'existència del govern, els soviets detingueren el poder real i crearen una situació de doble poder. Controlats pels bolxevics i sota la direcció de Trockij, que pel setembre del 1917 fou elegit president del consell executiu suprem, esdevingueren les cèl·lules bàsiques de la revolució i en possibilitaren el triomf.
Manifest d'Octubre

Manifest imperial del tsar Nicolau II del 17 d'octubre de 1905 prometent llibertats burgeses, dret de vot general i la convocatòria d'una duma (o assemblea legislativa).
Duma
Assemblea legislativa de la Rússia tsarista creada pel tsar Nicolau II, després del Diumenge Roig (gener del 1905), com a assemblea consultiva. Ampliat el seu poder legislatiu (octubre del 1905), pel maig del 1906 el tsar manifestà que la seva autoritat era sempre per damunt de la de l'assemblea. El consell d'estat tenia atribucions per a dissoldre la duma i no era responsable davant l'assemblea. Amb aquestes dues mesures fou truncada la possibilitat d'establir un règim parlamentari a Rússia, i la duma fou limitada a una tribuna sense cap poder de decisió política. Les eleccions del 1906 donaren un bloc de les esquerres molt fort, després del format pel partit demòcrata constitucional (cadets), per la qual cosa la duma fou dissolta, pel juliol. La segona duma (1907), malgrat que tingué una vida més llarga (quatre mesos), esdevingué un òrgan de les classes posseïdores. La guerra paralitzà les sessions de la duma, fins el 1916, després d'haver aprovat la participació de Rússia en el conflicte. L'hostilitat entre la duma i el tsarisme s'agreujà, i quan es produïren les manifestacions obreres del febrer del 1917, l'assemblea exigí l'abdicació de Nicolau II i constituí un comitè (26 de febrer), que es convertí en govern provisional (2 de març). En prendre el poder els bolxevics, fou descartada la convocatòria d'una assemblea constituent i, a la Unió Soviètica, la cambra legislativa fou substituïda pel soviet suprem. En desaparèixer l'URSS (1991) i ja amb un sistema democràtic, Rússia recuperà el nom de duma per a designar la cambra baixa de l'Assemblea Federal.
Des de 1914, Rússia participa en la Primera Guerra Mundial, al costat dels aliats. Però l'esclat de la revolució bolxevic, precipitarà la sortida de la guerra. Primera Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918. El desenvolupament del capitalisme imperialista durant els darrers decennis del s XIX havia posat en crisi l'equilibri de forces entre les potències europees, establert després de la guerra franco-prussiana (1870-71). Del 1904 al 1914 es produïren un seguit de crisis; d'una banda la rivalitat franco-alemanya, posada de manifest amb motiu dels conflictes del Marroc (1905-06 i 1911) i, de l'altra, la competència dels governs de Viena i de Moscou per la conquesta de l'hegemonia als Balcans (conflictes de Bòsnia i Hercegovina, 1901-11; guerres balcàniques, 1912-13). La Rússia tsarista, competidora de la monarquia austro-hongaresa als Balcans, s'alineà amb les potències occidentals (França i la Gran Bretanya), malgrat la seva aversió per llur règim democràtic.

Triple Entesa
Aliança entre França, Gran Bretanya i Rússia per tal de contrarestar la Triple Aliança d'Alemanya, Àustria i Itàlia. Fou obtinguda pel ministre francès de la marina, T. Delcassé, del 1898 al 1905, i fou signada el 1907. Precedida per enteses entre França i Anglaterra i entre Anglaterra i Rússia (1907), el 1914 fou transformada en aliança contra Alemanya.

Batalla de Tannenberg
Combat que tingué lloc al poble de Tannenberg, prop d'Osterode, a la Prússia oriental, els dies 26-29 d'agost de 1914, a l'inici de la Primera Guerra Mundial, entre l'exèrcit alemany, dirigit pel general Hindenburg, i les tropes russes del general Samsonov. Dos exèrcits russos havien envaït la Prússia Oriental per l'agost del 1914, i el primer d'aquests, comandat pel general P.K.Rennenkampf, havia obtingut un èxit parcial a Gumbinnen, però no havia pogut mantenir-se en contacte amb el segon exèrcit comandat per Samsonov. Hindenburg atacà i derrotà completament l'aïllat Samsonov prop d'Uzdowo, una mica al S de l'històric lloc de Tannenberg. A mitjan setembre els russos ja havien estat expulsats de la Prússia Oriental.
Campanya de Polònia
Havent declarat Alemanya i Àustria-Hongria la guerra a Rússia (1 i 6 d'agost de 1914), els austro-hongaresos emprengueren amb poc èxit l'ocupació de la Polònia russa; mentrestant, l'escomesa de Rússia contra la Prússia oriental obligà les tropes alemanyes —comandades per Hindenburg i Ludendorff— a intervenir-hi. Els uns i els altres obtingueren, alternativament, victòries i derrotes, fins a mitjan 1915, en què els Imperis Centrals, en una gran ofensiva, ocuparen Polònia i Lituània, que retingueren fins a l'armistici amb la naixent Unió Soviètica.
Pau de Brest-Litovsk
Tractat signat a Brest (Bielorússia) el 1918, entre Alemanya, Àustria-Hongria, Bulgària i Turquia i el primer govern bolxevic rus, el qual renunciava els territoris de Polònia, Estònia, Letònia i Lituània, admetia la independència d'Ucraïna i Finlàndia i s'obligava a pagar una indemnització. Fou anul·lat amb l'armistici dels aliats (1918) i el tractat de Versalles (1919).
La revolució de 1917 passa per dues fases: la revolució burgesa de febrer i la revolució socialista d'octubre.
Revolució Russa
Procés revolucionari que, a Rússia, posà fi a l'autocràcia dels tsars i dugué a la instauració d'un règim socialista. Cal distingir-hi dues fases: la primera, coneguda com a Revolució de febrer (març, segons el calendari gregorià), forçà l'abdicació de Nicolau II; la segona, anomenada Revolució d'Octubre (novembre, segons el calendari gregorià), donà el poder al partit bolxevic.

Revolució de febrer
Nom donat a la primera fase de la Revolució Russa, el febrer del 1917. Insurrecció popular a Petrograd que comportà l'enderrocament del règim tsarista i la formació d'un govern provisional.
Revolució d'octubre
Nom donat també a la segona fase de la Revolució Russa, pel fet que tingué lloc el 25 d'octubre, segons el calendari julià (llavors vigent encara a Rússia), 7 de novembre, segons el calendari gregorià.
La revolució de febrer fou una revolució burgesa. Rússia passa de ser una monarquia absoluta a ser una república burgesa.
Entre febrer i octubre de 1917, hi ha una clara dualitat de poders: el del govern provisional i el dels soviets.
Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Govern provisional
Govern sorgit de la revolució de febrer, que dirigí Rússia entre març i octubre de 1917. El govern fou provisional perquè no es va poder dir a terme el procés constitucional democràtic, en un país en guerra, i finalment fou enderrocat per la revolució d'octubre. Els seus presidents foren el príncep Luov i Kerensky. Durant la seva gestió, el govern provisional rus va haver de fer front a diverses crisis (abril, juliol i agost).
Dualitat de poders
Situació excepcional durant el període interevolucionari a Rússia, en la que, paral.lelament al govern legal (reclozat per kadets, socialrevolucionaris i menxevics) hi havia un poder popular, representat pels soviets, progressivament dominats pels bolxevics.
La principal oposició al govern provisional fou la de Lenin. Leninisme
Conjunt de doctrines i de conseqüents posicions polítiques basades en l'obra de V.I. Lenin o que invoquen aquesta com a fonament, en el qual cas és més conegut com a marxisme-leninisme. Lenin va aplicar, desenvolupar i modificar el marxisme més que no pas crear una doctrina nova.
Marxisme-leninisme
Variant del marxisme. Interpretació de Lenin de la teoria marxista per tal d'explicar per què el capitalisme no s'havia esfondrat, tal com havia predit Marx. Segons Lenin, es devia a l'imperialisme (explotació de les colònies), que havia permès pagar millor un sector dirigent de la classe obrera i així aquesta havia abandonat la revolució i havia lliscat cap al reformisme. Per a Lenin, la revolució no es produiria espontàniament, com havia dit Marx, sinó que la faria una minoria, l'avantguarda de la classe obrera, la qual, un cop en el poder, practicaria la dictadura del proletariat per destruir el capitalisme i construir el socialisme.
Aplicat a la construcció del socialisme a l'URSS, es caracteritzava per la prioritat donada a la pràctica revolucionària, que es realitzava a través de l'organització revolucionària del proletariat en el partit comunista. Sovint hom veié en les deformacions burocràtiques de l'URSS una conseqüència de les concepcions leninistes sobre la relació entre la classe proletària i el partit. De fet, hom seguí anomenant marxisme-leninisme la doctrina oficial emanada dels estaments burocràtics de l'URSS després de la mort de Lenin fins a la perestrojka (1985).
Tesis d'abril

Manifest programàtic fet per Lenin a Petrograd l'abril de 1917, en el que proclamava: punt final a la guerra i a l'etapa burgesa de la revolució, tot el poder per als soviets i confiscació de les terres, la banca i els consorcis capitalistes. Amb aquestes directrius, els bolxevics prepararen la insurrecció contra el govern provisional que els portà al poder (Revolució d'Octubre).
Pravda

Diari soviètic. Fundat el 1912 a Sant Petersburg i editat a Moscou, fou suprimit pel govern tsarista en 1914-17, any en què reaparegué com a òrgan central del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El consell de redacció era format per dirigents bolxevics, i hi foren publicats els articles més importants de Lenin. Tot i les prohibicions, continuà publicant-se amb altres noms. Després de la Revolució d'Octubre recuperà el seu nom original i es convertí en l'òrgan oficial del comitè central de PCUS i del govern soviètic, les variacions de la política del qual reflectí fidelment. Amb la intorudcció de la llibertat de premsa el 1990, deixà de tenir el monopoli de la informació a l'URSS, però continuà com a òrgan oficial del PCUS, i el seu tiratge baixà en picat (de més de 10 milions d'exemplars el 1989 a 2,5 el 1991). Fou suspès temporalment després de l'intent de cop d'estat de l'agost de 1991. Poc després reaparegué com a diari independent, però el govern rus n'expropià la infrastructura i entrà en una greu crisi financera que l'obligà a tancar pel març de 1992, bé que es tornà a publicar, amb intermitències, l'any següent.
La revolució d'octubre fou una revolució socialista. Rússia passa de ser una república burgesa a ser una república socialista.
Amb el cop d'estat bolxevic, Lenin arriba al poder i Rússia (aviat l'URSS) es convertirà en el primer país socialista del món.
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.

Comitè Militar Revolucionari
Òrgan coordinador de l'aixecament que va començar la nit del 24 d'octubre a Petrograd, que en poques hores va controlar tota la ciutat i el Palau d'Hivern, seu del govern provisional.
Consell de Comissaris del Poble
Òrgan representatiu del primer govern obrer i camperol, en el que els bolxevics hi tenien la majoria. Lenin fou el seu president.
Comissari del poble
Membre del govern amb poder executiu, a la Rússia revolucionària, que tenia al seu càrrec una comissaria o departament. El nou govern revolucionari substituí el títol de ministre pel de comissari. Cada comissaria havia d'ésser regida per un comitè o col·legi, presidits pel comissari. El primer Consell de Comissaris del Poble fou nomenat el 26 d'octubre de 1917. Posteriorment hom tornà a adoptar la denominació de ministre.
En una primera etapa (1917-1921) el nou estat ha de fer front a una guerra civil. Guerra civil
Guerra entre ciutadans d'un mateix país o d'un mateix estat.
Exèrcit Roig
Nom donat a les forces militars soviètiques. Creat al gener del 1918 pel Consell de Comissaris del Poble, fou organitzat per Trockij, i en foren els caps principals Tukhacevskij, Budennij, Zukov i Malinovskij. Després de la Segona Guerra Mundial canvià el nom pel d'exèrcit soviètic.
Exèrcit Blanc
Exèrcit format amb l'objectiu d'enderrocar el govern soviètic, integrat per partides de cosacs i d'antics militars tsaristes. Acabada la primera guerra mundial, reberen l'ajut de tropes franceses, angleses, poloneses, americanes i japoneses, que s'afegiren a la lluita contra la Rússia revolucionària.
Durant la guerra civil, s'apliquen les mesures excepcionals del "comunisme de guerra" ... Comunisme de guerra
Etapa (1918-29) de la política econòmica del govern bolxevic que seguí el període de capitalisme d'estat. Donà pas a l'anomenada Nova Política Econòmica, a causa de la dislocació econòmica que es produí. El comunisme de guerra, amb una política de salaris igualitària, fou un experiment de transició al socialisme. Entre les seves realitzacions cal assenyalar la nacionalització total de la producció (comitès de pagesos pobres requisaven les terres i llur utillatge als kulaks), supressió del mercat organitzat i instauració d'un monopoli estatal, centralització total de la gestió industrial, instauració del treball obligatori i militarització de certs sectors.
Nacionalització
Conversió d'un mitjà de producció en propietat de la comunitat social en els seus diversos graus: municipal, regional, estatal, etc.
Militaritisme

Tendència dels aparells militars d'una nació o un estat (forces armades, paramilitars, burocràtiques i serveis secrets) a assumir un control sempre creixent sobre la cultura, l'educació, els mitjans de comunicació, la religió, la política i l'economia nacional, a expenses de l'institució civil, sia per mitjans militars (preparació de la guerra, adquisició d'armaments, desenvolupament de la indústria militar), sia pels valors militars (centralització de l'autoritat, jerarquització, disciplina i conformisme, combativitat i xenofòbia). El militarisme es refereix, així, a la cursa d'armaments, al paper creixent de l'establishment militar en els afers interns o internacionals, a l'ús de la força com a instrument de domini i de poder polític i a l'increment d'influència dels militars en els afers civils. És un fenomen multidimensional i variat, amb diferents manifestacions segons el context en què es troba, que depèn del fons històric, les tradicions culturals, l'estructura de classe, les condicions socials, el cos institucional d'un país i la situació internacional. Adquireix una veritable dimensió quan el procés de militarització es torna autoperpetuador i autònom.
Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl.liques prioritàries.
Requisició

Dret concedit a l'autoritat administrativa o militar d'expropiar béns particulars, mobles o immobles, o disposar-ne temporalment i d'obligar coactivament a certes prestacions, en casos necessaris i no sempre amb la deguda indemnització. La llei d'expropiació forçosa en preveu de civils en casos d'epidèmies, inundacions, calamitats públiques o per greus raons d'ordre públic, i de militars en temps de guerra, mobilització o maniobres militars.
Del verb requisar, expropiar l'autoritat certs béns o exigir la prestació de persones per a un servei públic.

Mercat negre
Intercanvi il·legal o clandestí de mercaderies la circulació de les quals és prohibida o racionada.
... es consolida el poder bolxevic... Dictadura del proletariat
Règim polític propi de la transició de la societat capitalista a la societat comunista. Es caracteritza pel fet d'ésser l'instrument de la revolució proletària i com a dominació del proletariat sobre la burgesia. Hi subsisteix la divisió de la societat en classes, i encara s'hi dóna una classe dominant, el proletariat, amb una monopolització per aquesta classe de tots els mitjans de producció, i un poder d'estat, el poder del proletariat, que sotmet els seus enemics de classe. Hom en troba la primera formulació a la Crítica del programa de Gotha de Karl Marx, però és en les obres de Lenin on fou teoritzada i més extensament definida, sobretot en L'estat i la revolució (1917). La teorització i aplicació de la dictadura del proletariat ha comportat polèmiques dins el moviment obrer, entre l'anarquisme i la socialdemocràcia, que n'han negat la necessitat o la viabilitat. N'hi ha diverses modalitats, bé que la característica comuna és la de la necessària direcció política de la classe obrera (dictadura democràtico-popular, democràcia popular).
Centralització
Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades d'ordre local o institucional.
Autoritarisme
Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc. Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l'oposició política és suprimida.
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació.
Rebel.lió de Kronstadt
Insurrecció dels mariners d'una fortalesa russa situada al nord de Petrograd contra el poder soviètic. La guarnició, que havia participat en les revolucions del 1905 i del 1917, influenciada per l'esquerra obrera i l'anarquisme, s'amotinà contra el comunisme de guerra (28 de febrer de 1921) per reivindicar més democràcia. El motí fou durament reprimit i els supervivents van ser executats.
Txeca

Local utilitzat per una policia política, especialment comunista. El nom prové de l'abreviatura dels mots russos Txrezvitxàinaia Komíssia (o Crezvycajnaja Komissija, 'comissió extraordinària'), que era el nom de la primera policia política del règim soviètic, creada per Lenin al setembre de l'any 1917 perquè succeís l'antiga okhrana tsarista, de la qual imità l'organització interna, combatent els elements contrarevolucionaris o desviacionistes; fou substituïda el 1922 per la Gosudarstvennoje politceskoje upravlennije (GPU). Durant les primeres setmanes de la revolució espanyola del 1936 gairebé tots els partits i sindicats d'esquerra crearen llurs grups de seguretat i centres d'interrogatori propis, anomenats txeques, que sovint es confonien amb els serveis policials del govern de la República. Després d'una primera fase, incontrolada i a gran escala, la tasca repressiva d'aquests centres, organitzada pel cap del Comissariat Popular d'Afers Interns (NKVD) a Espanya, Aleksander Orlov, es féu més selectiva i dedicà gran atenció als dissidents antistalinistes. D'aquesta època prové el contingut repressiu i de tortura que el mot connota. A Barcelona, dirigiren les activitats policials comunistes l'hongarès Erno Gerö i Victorio Sala; també el SIM hi disposà d'algunes presons especials.
Partit Comunista de Rússia
Havent assumit tots els poders arran de la revolució del 1917, el sector bolxevic del POSDR prengué el nom de Partit Comunista de Rússia (març del 1918), que el 1925 canvià pel de Partit Comunista de l'URSS i el 1952 pel definitiu.
Buró
Òrgan dirigent d'un partit o una associació, amb funcions especials de tàctica política i organització, especialment aplicat als partits comunistes.

Politburó
Òrgan de direcció del partit comunista de l'antiga URSS i d'altres països, encarregat dels afers urgents que calia resoldre entre sessió i sessió del comitè central. El de l'URSS fou creat el 1917 i al començament tingué cinc membres, nombre que augmentà posteriorment. Entre el 1952 i el 1966 prengué el nom de presídium.
República Soviètica Federal Socialista Russa (RSFSR)
República creada el 1918, que instaurà un règim socialista controlat pel partit bolxevic (des d'aquest any, Partit Comunista). La RSFSR comprenia en un principi tot el territori de l'antic imperi rus, però els bolxevics reconegueren, en alguns casos i en grau divers, el dret d'autodeterminació dels diversos pobles que el formaven. Així, als països bàltics i a Finlàndia, els fou concedida la independència (1917-18), mentre que els altres territoris foren forçats a convertir-se en repúbliques soviètiques. A l'interior de la mateixa RSFSR, que ètnicament tampoc no era homogènia, s'establiren, fins el 1923, un total de 17 territoris autònoms (repúbliques autònomes), generalment per decret.
... i es procura expandir la revolució. Revolució permanent
Teoria que parteix de la idea que la revolució no ha d'acceptar cap forma de dominació de classe, sinó que ha d'arribar a la liquidació total de la societat classista, i planteja la necessitat de superar ràpidament la democràcia burgesa per arribar al socialisme, en la construcció del qual també hi haurà una transformació constant de les relacions socials.
Komintern / Tercera Internacional
Organització que reunia els representants de tots els partits comunistes del món, fundada a Moscou al març de 1919 després del triomf de la Revolució bolxevic. Per ingressar-hi s'exigia l'acceptació de les tesis marxistes-leninistes, la qual cosa va fer que els partits socialistes no s'hi adherissin i fundessin la seva pròpia Internacional socialista el 1923. Amb l'arribada de Stalin al poder (1924), es convertí en un instrument més de la política exterior de l'URSS. La influència del Partit Comunista de l'URSS hi era determinant. Es va dissoldre el 1943.
Vint-i-una condicions
La Internacional Comunista va promular 21 condicions per integrar-se a la nova Internacional. Aquestes condicions plantejaven l'obligació de depurar del partit els elements reformistes, anarquistes o petitburgesos, el suport a la revolució russa i la reforma dels partits sota els principis d'organització i de disciplina bolxevics.
L'acceptació o no d'aquestes condicions a molts països va provocar la divisió dels partits socialistes entre una majoria que va continuar acceptant els principis socialdemòcrates i una mionoria que va sortir del partit per constituir grups comunistes. Entre 1920 i 1923 gairebé a tot arreu es formaren petits partits comunistes molt lligats a les orientacions de Moscou.

Comitè central
Òrgan dirigent dels partits comunistes; els seus membres són elegits a cada congrés del partit.

Kominform
Organització que tenia la funció de coordinar, a escala internacional, les accions polítiques dels partits comunistes nacionals. Va estar en vigor entre 1947 i 1956 i va aplegar majoritàriament partits comunistes de països del bloc socialista. L'octubre del 1947 l'URSS va organitzar a Polònia una reunió dels partits comunistes de nou països (Bulgària, Hongria, França, Itàlia, Iugoslàvia, Polònia, Romania, Txecoslovàquia i l'URSS) per crear aquesta organització internacional, aparentment com una agència d'informació sobre afers comuns, però que en realitat era un instrument de la política de Stalin. Iugoslàvia se'n va separar el 1948. Va ser dissolt el 1956 per Nikita Khruixtxov.
Centralisme democràtic
Principi que inspira l'organització dels partits comunistes, que en condiciona la cohesió política i ideològica i impedeix la formació de fraccions o de tendències internes. En són trets fonamentals la discussió de la problemàtica del partit a tots els graus, en particular, a la base, després de la qual les decisions preses pels òrgans centrals de decisió han d'ésser aplicades, un cop establertes, sense possibilitat d'ésser posades en qüestió.
Espartaquisme
Moviment polític obrer d'extrema esquerra sorgit a Alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Es concretà a l'entorn del Spartakusbund ('Lliga d'Espàrtac'), grup dissident del partit socialdemòcrata alemany davant l'actitud que aquest havia pres de cooperació amb el poder durant la guerra. El nom procedia d'una publicació clandestina, «Spartakusbriefe» ('Lletres d'Espàrtac'), dirigida per Karl Liebknecht. Aquest i Rosa Luxemburg, que hi col·laborava, influïren sobre el desenvolupament del grup, que esdevingué una fracció independent del partit socialdemòcrata (1916) i que passà al partit socialdemòcrata independent (1917). La Revolució Russa d'aquest any dugué els espartaquistes a preconitzar la dictadura del proletariat i la implantació del socialisme a Alemanya. L'espartaquisme prengué nou impuls amb l'esfondrament de la monarquia germànica (1918), i en el congrés del partit (desembre del 1918 ­ gener del 1919) es transformà en el partit comunista alemany, bé que els seus membres continuaren essent anomenats espartaquistes durant un quant temps.
Espartaquistes
Partidaris del moviment polític d'extrema esquerra sorgit a Alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Fou un grup dissident del Partit Socialdemòcrata Alemany davant l'actitud de cooperació amb el poder durant la guerra. La influència de la Revolució Russa dugué els espartaquistes a preconitzar la dictadura del proletariat i la implantació del socialisme a Alemanya.

En una segona etapa (1921-1941), assistim a la construcció del socialisme a l'URSS.
Primer es forma l'URSS i el sistema constitucional soviètic.
URSS
Sigla de la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques (Unió Soviètica).

Unió Soviètica
Nom amb què hom designa l'estat del continent euroasiàtic vigent entre el 1922 i el 1991. El nom oficial era Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques (en rus: Sojuz Soveckikh Socialisticeskikh Respublik), i hom el coneix més sovint per les sigles d'aquesta designació (URSS). Amb una superfície de 22 402 000 km2, els seus límits coincidien aproximadament amb els de la màxima expansió territorial de la Rússia dels tsars, de la qual sorgí, i constituïa l'estat més extens del món. Comprenia principalment la major part de l'Europa oriental, bona part de l'Àsia central i tota l'Àsia septentrional
, territoris que avui inclouen els estats que formen la Comunitat dels Estats Independents (Rússia, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia, Armènia , Geòrgia , l'Azerbaidjan , el Kazakhstan , el Turkmenistan , el Kirguizistan , el Tadjikistan i l'Uzbekistan ), de la qual fou l'origen. També en formaven part els actuals estats de Lituània , Letònia i Estònia . La capital era Moscou.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.

Soviet
Assemblea política legislativa de l'URSS (1917-91). Hi havia un soviet suprem a cadascuna de les repúbliques federades i un soviet suprem federal, compost de dues assemblees: el soviet de les nacionalitats i el soviet de la unió. El soviet de les nacionalitats era integrat per 750 membres (32 per república federada, 11 per república autònoma, 5 per oblast i un per okrug), i el de la unió per 750 membres. Ambdues assemblees eren elegides per sufragi universal per un període de cinc anys, bé que les candidatures eren úniques i designades pel Partit Comunista. Exercien el poder legislatiu i nomenaven, entre els seus membres, els components del praesidium.

Soviet Suprem
Òrgan suprem de l'Estat soviètic, amb competències legislatives, format pels delegats dels soviets de les diverses repúbliques (soviets locals). El Soviet Suprem elegia un comitè executiu (Presídium).
Presídium
O Praesídium. A la Unió Soviètica, organisme que exercia col·legiadament o per delegació els poders de la institució de la qual emanava. El més important era el presídium del soviet suprem, que exercia de forma col·legiada les funcions de cap d'estat. Cos permanent, entre les sessions del soviet suprem tractava de les principals qüestions de l'administració de l'estat i controlava el treball dels òrgans subordinats. Era elegit pels diputats de les dues cambres del soviet suprem i l'integraven el president, el primer vice-president, quinze vice-presidents (un per cada república federada), el secretari i vint-i-un vocals. Del 1952 al 1966 el politburó tingué el nom de presídium del comitè central.
Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS)
Organització política, el nom original de la qual és Kommunisticeskaja Partija Soveckogo Sojuza (KPSS). Tingué origen en la Unió de lluita per l'emancipació de la classe obrera, fundada per Lenin a Peterburg el 1895 i que el 1898 es transformà en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El programa i l'estratègia que Lenin imposà al POSDR provocaren la divisió —palesada en el segon congrés del partit, el 1903— entre bolxevics (majoritaris en el comitè executiu, leninistes) i menxevics (minoritaris, oposats a Lenin). Si bé la repressió tsarista obligà els seus dirigents a emigrar, el POSDR continuà actuant a Rússia, publicant periòdics i opuscles, promovent vagues i manifestacions, intervenint en el moviment revolucionari del 1905, enviant diputats a la Duma i preconitzant la no-intervenció en la Primera Guerra Mundial. Havent assumit tots els poders arran de la revolució del 1917, el sector bolxevic del POSDR prengué el nom de Partit Comunista de Rússia (març del 1918), que el 1925 canvià pel de Partit Comunista de l'URSS i el 1952 pel definitiu. Un dels seus primers objectius fou de transformar la revolució russa en revolució mundial, i amb aquest fi, al març del 1919, es constituí la Tercera Internacional o Komintern; els fracassos dels comunistes hongaresos i alemanys i l'ascens dels règims autoritaris obligaren a l'abandó d'aquesta política, defensada per Trockij, i a l'adopció de la del "comunisme en un sol país", sustentada per Stalin, secretari general del partit des del 1922. Mort Stalin, el seu "personalisme" —en detriment del comitè central del partit— fou denunciat pel seu successor en el secretariat, N.Khruscov, en el XX congrés del PCUS (febrer del 1956), el qual, d'altra banda, assenyalà l'inici de l'anomenada "coexistència pacífica" entre l'URSS i Occident. El 1964 Khruscov fou substituït per L.Breznev al capdavant del partit. Després dels breus mandats de J.Andropov (1982-84) i de K.Cernenko (1984-85), i amb l'arribada a la secretaria general de M.Gorbacov (1985), el XXVII congrés del PCUS (febrer del 1986) aprovà una certa obertura política tot millorant les relacions amb els estats capitalistes. Al febrer del 1990 una esmena a la constitució féu que el partit deixés d'ésser el nuli del sistema polític del país. Això no obstant, encara al XXVIII congrés (juliol del 1990) el comitè central demanà a les bases que excloguessin els reformadors radicals. Tanmateix, el PCUS veié com se n'escindien les branques dels països bàltics i al juliol del 1991 renuncià a denominar-se marxista-leninista. Com a conseqüència de la vinculació del partit en l'organització del frustrat cop d'estat contra la perestrojka, el parlament soviètic suspengué l'activitat del PCUS; posteriorment, al mateix temps que l'estat soviètic s'autodissolia, fou il·legalitzat i, finalment, dissolt (1991).
GPU
Sigla de la Gosudarstvennoje Politiceskoje Upravlennije. Policia política soviètica, amb poder judicial, creada a Moscou l'any 1922. Estesa a tota l'URSS, el 1923 esdevingué l'OGPU. Fou eficaç els primers moments de la col·lectivització, però els processos secrets la feren molt impopular. El gran poder que adquirí infongué temor als mateixos dirigents soviètics, que la reorganitzaren i fou integrada al NKVD.
La NEP suposa una nova orientació econòmica, un cop superada la guerra civil. Nova Política Econòmica (NEP)
Política econòmica adoptada a l'URSS en 1921-28 per tal de fer front a les dificultats creades pel comunisme de guerra. Aquest sistema comportà la nacionalització de la indústria i dels serveis, l'abolició de la moneda, la prohibició del comerç per agents privats i unes elevadíssimes exaccions sobre la producció agrària, afavorí la caiguda de la producció industrial, l'aparició d'un comerç il·legal, la inflació i les revoltes camperoles. La gran oposició que provocà es féu especialment palesa amb l'aixecament dels mariners de Kronstadt (1921) i la resistència dels camperols. Amb la NEP, Lenin pretenia en un principi impedir l'afebliment del poder soviètic, amenaçat en diversos fronts. Hom hagué de cedir, per tant, a diverses demandes: substitució de les requises als camperols per un impost en espècie i el restabliment d'una certa llibertat d'intercanvi per als camperols, els petits comerciants i els petits propietaris; la moneda fou restablerta (1922) i hom permeté la circulació del capital estranger i autòcton per a engegar la indústria, l'establiment de cooperatives de petits productors i capitalistes, els lloguers d'establiments industrials i comercials, la utilització de tècnics burgesos en empreses de l'estat i les relacions laborals capitalistes. L'objectiu de la NEP era la recuperació de l'economia, cosa que hom aconseguí en un grau considerable. Però en la mesura que aquesta recuperació havia estat possible mitjançant la parcial reprivatització de l'economia, la NEP era vista pels bolxevics com una amenaça a més o menys curt termini contra l'estat soviètic i contradictòria, a més, amb la ideologia comunista. En la pràctica, doncs, la NEP fou considerada com un instrument transitori que calia abandonar tan aviat com les condicions ho permetessin. Alguns dirigents soviètics, entre els quals N. Bukharin, defensaren la continuïtat de la NEP com una via per a l'assoliment gradual del socialisme, però l'opinió majoritària, representada sobretot per L. Trocki, era partidària de la industrialització accelerada i la col·lectivització agrària a gran escala. La crònica mala gestió en el subministrament de gra als centres urbans fou aprofitada el 1928 per Stalin —que fins aleshores s'havia mantingut al marge de la polèmica— com un pretext per a clausurar la NEP, que fou substituïda pel primer pla quinquennal.
Gosplan

Organisme principal de planificació a l'URSS, creat el 1921. La seva tasca era de fer la síntesi de tots els plans econòmics, culturals i socials (la coherència dels quals era determinada mitjançant els balanços materials, a partir dels quals hom cerca una previsió dels recursos i de les assignacions), l'elaboració del pla general i el control de la seva execució a través dels representants del Gosplan a les diverses repúbliques de l'URSS. Deixà d'existir al desembre del 1991, amb la dissolució de l'URSS.
Crisi de les tisores
Situació originada per l'aplicació de la NEP, consistent en un desfasament important entre els preus industrials, molt alts, i els preus agrícoles, molt baixos, just al contari del que havia estat durant l'etapa del comunisme de guerra. La denominació de crisi de les tisores respon al fet que la representació gràfica de l'evolució dels preus agrícoles i industrials dibuixa unes tisores.
A la mort de Lenin (1924) s'obre un gran debat polític i econòmic, que acabarà amb l'arribada al poder de Stalin. Stalinisme
Interpretació teòrico-pràctica del marxisme-leninisme imperant a l'URSS i dins els partits comunistes ortodoxos d'arreu del món durant el govern de Josif Stalin. El terme, que designa no solament una doctrina, sinó també les realitzacions pràctiques de la Unió Soviètica en els terrenys econòmic, social o cultural, tingué una significació altament positiva en el moviment comunista oficial fins a la mort de Stalin; tanmateix, la utilització del concepte en un sentit negatiu i crític fou iniciada per l'"oposició d'esquerra" dirigida per L.Trockij durant els anys trenta. Després del XX congrés del PCUS (1956) i de la "desstalinització", es generalitzà entre els corrents i partits comunistes independents -trotskistes o no- la consideració del stalinisme com una degeneració burocràtica de l'estat obrer soviètic i de la Tercera Internacional, caracteritzat per la destrucció de la democràcia obrera i de la llibertat de discussió en el si del moviment obrer i del partit comunista, la dominació d'una capa burocràtica privilegiada amb interessos conservadors oposats als del proletariat, una política exterior de gran potència imperialista, estranya a l'internacionalisme proletari, i la utilització de mètodes dictatorials i totalitaris contradictoris amb la finalitat última de la revolució socialista. Més concretament, el trotskisme criticà del stalinisme les teories de la "construcció del socialisme en un sol país" i de la "revolució per etapes", i considerà stalinistes tant la política de l'URSS des del 1956 com la dels partits comunistes pro-soviètics.
Socialisme en un sol país
Idea defensada per Stalin, segons la qual el socialisme es podia construir en un sol país i la Internacional havia d'acomplir la tasca de defensar l'URSS per tot arreu. Aquesta teoria contrastava amb la idea de Trotsky de la revolució permanent, segons la qual calia que la revolució s'escampés per tot arreu i la Internacional Comunista havia d'impulsar-la a través dels diversos partits comunistes, a tots els països.
Trotskisme
Doctrina política que, dins el moviment comunista internacional, es reclama seguidora de les tesis de Lev Trockij (Trotski). De fet, els partidaris d'aquest s'autonomenaren, inicialment, "bolxevics-leninistes" o "marxistes revolucionaris", i foren llurs adversaris qui els posaren el qualificatiu de trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics del trotskisme són: la teoria de la revolució permanent lligada a l'afirmació que la revolució socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la teorització de l'existència d'una casta burocràtica a l'URSS, que usurpa el poder obrer i arriba a la forma extrema del stalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els estats anomenats socialistes una "revolució política"; i la necessitat de la construcció d'un partit d'avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius del proletariat i capaç d'orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf revolucionari. Històricament, el trotskisme es concretà com un corrent dins el comunisme el 1923, amb la formació, al si del partit bolxevic, de l'Oposició d'Esquerra, que el 1926 esdevingué, amb l'adhesió de Kamenev i Zinovj'ev, Oposició Conjunta. Vençut per Stalin a l'URSS, el trotskisme s'estengué als partits comunistes de la resta del món -dels EUA, Alemanya, França, Grècia, Itàlia, Polònia, Xina, etc- dels quals fou successivament expulsat. Fou organitzat, successivament, en l'Oposició Comunista Internacional (1929) i la Lliga Comunista Internacional (1933). El 1934 Trockij intentà de fer arrelar el moviment -molt minoritari- en la lluita real, recomanant als seus partidaris l'ingrés com a grup definit en els partits socialistes, i el 1938 cridà a fundar a París la Quarta Internacional, "partit mundial de la revolució socialista". Tanmateix, la mort de Trockij i la guerra paralitzaren el trotskisme. Des d'aleshores ha aconseguit alguns èxits locals en països del Tercer Món -Bolívia, Sri Lanka- i ha constituït un corrent radical influent a Europa i a Amèrica. Tot i això ha manifestat una tendència a fraccionar-se i escindir-se. Així, la política de subordinació a socialistes i comunistes propugnada per Michel Pablo, secretari de la Quarta Internacional ("pablisme"), en provocà, el 1953, la dissolució i l'aparició del Comitè Internacional; el 1961 el Buró Llatino-americà, dirigit per Juan Posadas, també s'independitzà, i l'intent de reunificació portat a terme per P. Frank i E.Mandel el 1963 només serví per a crear una nova obediència, el Secretariat Unificat, majoritari a Europa, del qual s'escindí el 1979 una fracció que donà lloc a la Lliga Internacional dels Treballadors, encapçalada per Manuel Moreno i força implantada a Iberoamèrica. Per la seva banda, l'altre gran sector de la IV Internacional ha conegut crisis successives: la del 1971 desembocà en el Comitè Internacional de la IV Internacional (Gerry Healy), proper a determinats règims islàmics (Iran, Líbia); el 1972 se'n dissocià la tendència que dirigeix Pierre Lambert, concretada actualment en la Quarta Internacional (Centre Internacional de Reconstrucció) i amb implantació a França i Espanya; a l'últim, un altre sector (Michel Varga), amb militants dels països de l'Est d'Europa i el Partido Obrero Revolucionario de España, s'autoconsiderà des del 1976 la IV Internacional reconstruïda. Els anys vuitanta, la crisi generalitzada dels diversos centres internacionals del trotskisme afavoriren el diàleg entre ells, sense que això hagués suprimit del seu si les actituds sectàries ni les tendències centrífugues.
Revolució permanent
Teoria que parteix de la idea que la revolució no ha d'acceptar cap forma de dominació de classe, sinó que ha d'arribar a la liquidació total de la societat classista, i planteja la necessitat de superar ràpidament la democràcia burgesa per arribar al socialisme, en la construcció del qual també hi haurà una transformació constant de les relacions socials.
Stalin intentarà aplicar la seva doctrina del "socialisme en un sol país".
Des del punt de vista polític, implantà una dictadura de partit.
Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.

Purga
Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan executiu o pels màxims dirigents. Són cèlebres les de Stalin, a l'URSS (1936-38).
Gulag
Abreviació de Glavnoie Upravlenie Laguerei, que en rus significa "Direcció General dels Camps". Durant el règim estalinista, va ser la continuació de la pràctica tsarista de deportar sistemàticament a Sibèria els condemnats per delictes comuns o polítics.
Processos de Moscou

Nom donat als processos celebrats a Moscou per l'agost del 1936, al gener del 1937 i al maig del 1938, en què foren jutjats antics membres del PCUS. En el primer foren processats setze antics bolxevics, entre els quals es destacaren Zinov'ev i Kamenev; en el segon, disset, entre ells P'atakov, Radek i Sokolnikov; i Bukharin, Rykov, Krestinski i Rakovski es destacaren entre els vint-i-un implicats en el tercer procés. Acusats de desviacionisme trotskista, dretisme, alta traïció i espionatge, la majoria foren condemnats a mort i executats. Després de la mort de Stalin, especialment a partir del 1956, començà a l'URSS la rehabilitació de les víctimes d'aquests processos.
A nivell econòmic, va introduir la planificació econòmica. Planificació
Acció d'elaborar i executar un pla econòmic. Requereix l'adequació i coherència entre els objectius (polítics, econòmics, etc) i els recursos disponibles i ha de tenir en compte la compatibilitat de les macromagnituds. Segons que els agents econòmics estiguin subordinats a les directrius de l'estat, o que aquest adopti un paper bàsicament orientatiu, la planificació pot ser imperativa o indicativa. En la planificació indicativa, l'element central és l'adequació al pla de les diverses polítiques (fiscal, monetària, etc), ja sia amb la utilització d'indicadors sectorials i d'altres, que permetin l'establiment de programes econòmics vinculants només per al sector públic i compatibles amb el funcionament de mercat. La planificació imperativa, o planificació pròpiament dita, constituí la base del sistema econòmic implantat en els estats socialistes a semblança del model soviètic, iniciat amb la creació del Gosplan (1921) i que, amb variacions, fou vigent fins poc abans de l'esfondrament de l'URSS el 1991. En aquest sistema, la substitució del mercat per unes normes i uns objectius econòmics fixats d'antuvi requerí un control molt més estricte dels agents econòmics, cosa que conduí a l'estatització de la major part dels sectors econòmics mitjançant col·lectivització o nacionalització. Doctrinalment, la planificació fou formulada per autors diversos (Herzen, Proudhon, Kautsky, Luxemburg, etc), però fou a l'URSS on es posà en pràctica: el 1928 fou aplicat el primer pla quinquennal global, reproduït en diversos estats socialistes de l'est d'Europa a partir de la Segona Guerra Mundial i fins al decenni dels seixanta.
El sistema de planificació el trobem bàsicament en els feixismes i en els règims comunistes.
Pla econòmic
Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica.
Pla quinquennal
Pla econòmic, de cinc anys de durada, establert per primera vegada a la Unió Soviètica el 1928. La idoneïtat que aquest termini representà per a dur a terme els objectius de la planificació centralitzada féu que fos adoptat també en els diversos assaigs de planificació indicativa duts a terme en altres països amb economia de mercat.
Gosplan

Organisme principal de planificació a l'URSS, creat el 1921. La seva tasca era de fer la síntesi de tots els plans econòmics, culturals i socials (la coherència dels quals era determinada mitjançant els balanços materials, a partir dels quals hom cerca una previsió dels recursos i de les assignacions), l'elaboració del pla general i el control de la seva execució a través dels representants del Gosplan a les diverses repúbliques de l'URSS. Deixà d'existir al desembre del 1991, amb la dissolució de l'URSS.
Col.lectivització
Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries, mines, etc) és transferida a la col·lectivitat. És el mètode propugnat pel socialisme per tal d'eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva suprimeix la competència i permet d'orientar la producció cap a les autèntiques necessitats col·lectives. Hom manté l'existència del mercat d'intercanvi, però els objectes produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Això ha comportat, però, la intervenció de l'estat socialista com a organisme planificador de la producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament utilitzat; hom l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari. La col·lectivització ha topat sempre amb la resistència de la propietat privada, especialment en el sector agrari, on ha calgut transigir en major o menor grau i tolerar alguna forma de mercat lliure que n'absorbís la producció. La primera col·lectivització a gran escala fou la practicada per la revolució bolxevic (1917) de Rússia, que nacionalitzà totes les terres i indústries, bé que els pagesos ja s'havien repartit les terres dels grans propietaris. L'abolició de la propietat privada, dels mercats i de la moneda produí un col·lapse econòmic que Lenin cuità a resoldre amb la NEP (Nova Política Econòmica, 1922), la qual reconeixia als pagesos la propietat de les terres ocupades amb la revolució i la venda lliure de llurs productes. Un cop estabilitzada la producció (1928), hom inicià novament un procés de col·lectivització amb la integració de la població agrícola en granges col·lectives. El 1937 havia estat col·lectivitzat un 99,1% de la terra de la Unió Soviètica; el nombre de granges col·lectives era de 242 500. Després de la Segona Guerra Mundial hom tendí a concentrar les granges en unitats de dimensions superiors.
Kolkhoz
Granja col.lectiva soviètica, sorgida el 1917 com a associació cooperativa, de caràcter socialista, de camperols per a la producció agrícola. Foren la base de l'organització de l'agricultura soviètica des del 1928. Els mitjans de producció i la producció mateixa eren col·lectius, i la retribució depenia sobretot dels guanys de la col·lectivitat. La direcció del kolkhoz era a les mans de la col·lectivitat i dels seus òrgans representatius. Les terres eren treballades col.lectivament, tot i que es permetia als agricultors disposar de petits horts familiars. En dissoldre's l'URSS (1991), el 1993 hom procedí a la reprivatització de les terres i els recursos que gestionaven.
Sovkhoz
Granja estatal soviètica, en què l'agricultor era assalariat i retribuït com a tal. Creats el 1917, en passar a mans de l'estat les grans explotacions privades, la importància dels sovkhozos cresqué en nombre d'hectàrees conreades en aquest règim i en mecanització. Els beneficis de les granges eren cedits íntegrament a l'estat, que, així mateix, incloïa la regulació del seu funcionament en les previsions del Pla. El nombre de sovkhozos era inferior al de kolkhozos (18 064 i 28 593, respectivament el 1975) bé que el total de superfície conreada era el doble que en aquests. Després de dissoldre's l'URSS (1991), el govern rus inicià el 1993 la reprivatització de les terres dels sovkhozos i dels recursos que hi eren assignats. Un procés similar tingué lloc a la resta de les antigues repúbliques soviètiques.
Stakhanovisme
Mètode d'intensificació de la productivitat del treball difós a l'URSS a la segona meitat dels anys trenta. Aquest mètode, basat en l'anàlisi de cada procés concret de producció per tal d'optimitzar les tasques i reduir al mínim els temps morts, comportà la utilització dels principis de l'organització científica del treball i la intensificació de la tecnologia emprada. El seu origen es remunta a les pràctiques de treball en equip, duta a terme en una fàbrica de carbó de l'URSS els anys trenta, per iniciativa dels obrers i en especial d'Aleksej Grigorjevic Stakhanov (1906-1977). L'èxit d'aquest sistema, que per damunt de tot consistia en un sobreesforç, depenia en bona mesura de l'adhesió dels treballadors a l'objectiu i els resultats del treball, i per aquest motiu hi eren consubstancials els estímuls en forma de premis, distincions oficials, etc.
A la mort de Stalin (1953), el règim comunista soviètic va suavitzar-se. Desestalinització
Conjunt de mesures que es van prendre en els estats socialistes contra la figura de Stalin i la seva actuació política. El procés es va iniciar el 1956, arran d'un informe presentat per Khruixtxov en el XX Congrés del PCUS, i va consistir en la reorganització del partit, la depuració d'alguns dirigents, la rehabilitació d'altres i una certa obertura del sistema.


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
El tsarisme. Alexandre II de Rússia (1818-1881)
Tsar de Rússia (1855-81). Succeí al seu pare Nicolau I i la seva primera tasca fou de posar fi a la guerra de Crimea (1856). El seu regnat es caracteritzà per un tímid intent de liberalització que tingué una repercussió molt profunda en els esdeveniments posteriors de la història russa; les reformes foren fetes per una petita minoria de nobles, funcionaris i periodistes als quals el tsar deixà en llibertat d'actuació. L'ucàs del 3 de març de 1861 alliberà els serfs i expropià els nobles; la reforma fou feta mitjançant institucions tradicionals com el mir. Però tot això fou lletra morta, perquè l'estat, una vegada els hagué alliberats, es desinteressà de la sort dels camperols. Respecte a l'administració, es limità a reformes menors: creació d'assemblees locals ( zemstvo), reforma de la justícia a l'estil occidental, autonomia municipal, modificació de l'ensenyament secundari i superior (passà de la jurisdicció religiosa a la del ministre d'instrucció pública), i institució del servei militar obligatori (1874). Les reformes arribaren massa tard i, en lloc d'apaivagar el descontentament general, accentuaren la resistència. La reforma agrària descontentà els nobles desposseïts i els mateixos camperols (al govern de Kazan' se'n revoltaren deu mil a les ordres d'Anton Petrov, que fou empresonat i afusellat). Amb la insurrecció de Polònia i l'intent subsegüent de russificar el país (com també Ucraïna i els Països Bàltics), acabà el període de reformes. Com que la noblesa polonesa fou considerada responsable de la insurrecció, a Polònia, en canvi, la reforma agrària fou radical, i les terres foren repartides íntegrament entre els camperols. L'expansió continental russa continuà ininterrompudament durant el regnat d'Alexandre II. El seu ministre d'afers exteriors Gorcakov basà la seva política en el paneslavisme. Des del 1859 els russos atacaren el Caucas, conqueriren Daguestan i començaren les exploracions petroleres de Bakú. L'any següent fou fundada la ciutat de Vladivostok i començà la conquesta del Turkestan. El 1870 l'emir de Bukhara es reconegué vassall del tsar. A causa del fracàs de les reformes i de la política panslavista, es desenvolupà el ferment revolucionari. La intelligencija es decantà cap al nihilisme i al populisme i, a partir del 1878, cap al terrorisme, manifestat en múltiples atemptats. D'un d'ells, organitzat pel grup La Voluntat del Poble, en fou víctima el mateix tsar.

Alexandre III de Rússia
(1845-1894)
Tsar de Rússia (1881-94), segon fill d'Alexandre II. Fou educat pel jurista i procurador del sant sínode, Konstantin Pobedonostsev, que fomentà en el tsarevitx les idees de la russificació en massa i de l'autoritat inalienable del tsar i de l'Església Ortodoxa. El 1866, Alexandre es casà amb Dagmar (Maria Fiodorovna), filla de Cristià IX de Dinamarca. En pujar al tron inaugurà una etapa d'allunyament d'Europa, d'intransigent autocràcia (anul·là l'ucàs que limitava el govern autoritari signat per Alexandre II) i de renúncia a tota reforma política i social. La premsa fou controlada (1881) i les universitats perderen llur autonomia (1884). A més, des del 1887 hom introduí tota mena d'obstacles a les classes inferiors (sobretot als jueus) per entrar a les escoles. Consolidà la preeminència de la noblesa. A la primera època del regnat d'Alexandre III el moviment revolucionari semblava anihilat, i l'activitat subversiva fou feta a l'estranger, però amb l'aparició de la gran indústria es formà un proletariat urbà sensible a la propaganda socialista (el 1887 i el 1888, atemptats fustrats contra el tsar). Alexandre seguí rígidament la política de russificació (especialment a Polònia, a Finlàndia i a les províncies del Bàltic), i prosseguí l'expansió russa a l'Àsia Central. Completà la conquesta del Turkestan, de l'oasi de Merv (1884) i de les regions de Fergana i Pamir (1893), sense entrar en conflicte amb la Gran Bretanya. Féu construir el ferrocarril transcaspià (1883-86) i manà de començar el transsiberià (1891-1904). En afers exteriors continuà a la lliga dels tres emperadors (1881), renovada el 1884, i signà amb Bismarck una aliança germano-russa (1887). Però el 1892 s'alià amb la república francesa, que li oferia els crèdits per a la indústria que Alemanya li regatejava. Als Balcans intentà de controlar el govern de Bulgària.
Nicolau II de Rússia (1868-1918)
Tsar de Rússia (1894-1917), successor d'Alexandre III. Fou un home de caràcter feble i indecís, molt influït per la seva muller, Alexandra F'odorovna. Presidí els darrers anys del tsarisme. Procurà de mantenir l'autocràcia. Els grans esdeveniments del seu regnat —sota el qual prosseguí la industrialització del país— foren la guerra russo-japonesa, el diumenge roig de Peterburg (22 de gener de 1905), els intents de liberalització del règim, l'entrada de Rússia a la guerra, el 1914, i els desastres militars, que provocaren l'enderrocament del tsarisme. Durant la darrera part del regnat de Nicolau tingué una gran influència a la cort Rasputin. Pel març del 1917 fou obligat a abdicar —en el seu germà, el gran duc Miquel, que no acceptà de regnar—. Detingut a Carskoje Selo pel setembre del 1917, fou traslladat a Tobolsk (Sibèria) i després (abril del 1918) a Jekaterinburg, a l'Ural, on fou assassinat —a la casa Ipatev— pels seus guardians, juntament amb la seva muller i els seus fills, el 17 de juliol. Els cadàvers foren cremats.

Alexandra F'odorovna (1872-1918)
Darrera tsarina de Rússia (1894-1917). Filla del gran duc Lluís IV de Hessen-Darmstadt i néta, per part de mare, de la reina Victòria de Gran Bretanya. El 1894 es casà amb el futur Nicolau II de Rússia. Exercí sempre una gran influència sobre el tsar. Introduí a la cort una sèrie d'aventurers —entre ells Philippe, un francès de Lió, i més tard el cèlebre Rasputin, a qui atorgà una gran confiança— amb la creença supersticiosa que podrien guarir l'hemofília del tsarevitx Aleix. Amb això només aconseguí d'augmentar el desprestigi del règim. A la Primera Guerra Mundial, el tsar manà personalment l'exèrcit en la lluita contra Alemanya (1915) i deixà a Alexandra, alemanya d'origen i de sentiments, la direcció de la política interior. En esclatar la revolució (1917), fou arrestada, exiliada a Tobolsk i després a Ekaterinburg, i, finalment, executada amb tota la seva família.
Aleksej Nikolajevic (1904-1918)
Tsarevitx, únic fill mascle de Nicolau II i d'Aleksandra F'odorovna. La seva malaltia (hemofília) fou la causa de la introducció de Rasputin a la cort. Fet presoner durant la revolució (1917), fou executat, juntament amb la seva família, al juliol de l'any següent.
Miquel de Rússia (1878-1918)
Gran duc hereu de Rússia (1899-1904). Fill del tsar Alexandre III, fou declarat hereu del seu germà gran, Nicolau II, per mort del germà, el gran duc Jordi. El 1917 Nicolau II abdicà la corona en ell, que la refusà, i fou proclamada la república. Morí assassinat.

Rasputin, Grigorij Jefimovic (~1872-1916)
Monjo rus, el nom de família del qual era Grigorij Jefimovic Navykh. Abandonà la família i menà una vida aparentment d'asceta i taumaturg. Favorit del tsar Nicolau II i de la tsarina Alexandra F'odorovna, el 1905 s'introduí a la cort i, utilitzant el misticisme de la família reial, se'n convertí en l'home de confiança. Exemple d'intrigant, donat a una vida de disbauxa, influí en la política reaccionària del tsar, activitat facilitada per l'avançat estat de descomposició de la cort i dels assessors del tsar. Foren tan grans el seu pes i la seva influència, que fou assassinat per un grup de monàrquics (Jusupov, Puriskevic i el gran príncep Dmitrij Pavlovic). Símbol exagerat de maldat, fou un personatge molt odiat pel poble i àdhuc pels monàrquics liberals.
La revolució de 1905 i el període 1905-1917. Gapon, Georgij Apollonovic (1870-1906)
Eclesiàstic i reformador social ucraïnès. Preocupat alhora per les males condicions de vida del proletariat rus i per l'ascens del socialisme revolucionari, defensà un tsarisme benèvol d'arrel cristiana. Fundà l'Assemblea Obrera (1904) i organitzà, en connivència amb la policia, la manifestació pacífica a Peterburg del gener del 1905, que acabà en l'anomenat 'diumenge sagnant', en el qual moriren milers d'obrers a mans de la policia, malgrat el compromís secret d'aquesta de no intervenir-hi Revolució Russa del 1905). Exiliat a Londres, Gapon responsabilitzà directament el tsar de la matança. En tornar a Rússia fou assassinat.
Rodzianko, Mikhail Vladimirovic 
(1859-~1923)
Polític rus. Hisendat, fou president de la darrera duma (1911-17). Maldà per assolir una unió de les classes altes i acabar amb el valiment de Rasputin. En produir-se la revolució del febrer del 1917, cercà l'abdicació del tsar i un pacte amb els socialistes. El triomf bolxevic el féu fugir a Sèrbia.
Stolypin, P'otr Arkad'evic (1862-1911)
Polític rus. Dissolta la primera Duma i nomenat president del consell de ministres (1906) per Nicolau II, tingué una actuació política autoritària: reprimí l'oposició, dissolgué la segona Duma (1907) i, mitjançant una nova llei electoral, aconseguí una Duma amb majoria conservadora. Dugué a terme una reforma agrària (1911), accelerà la política de russificació de Finlàndia, impulsà la colonització de Sibèria i fundà nombroses escoles. Fou assassinat per Dimitri Borgov, un doble agent.

Stürmer, Boris Vladimorovic (1848-1917)
Polític rus. Nicolau II el nomenà primer ministre d'afers estrangers (1916). El seu origen alemany i les seves relacions amb la tsarina el feren impopular, i hom li atribuí tots els fracassos russos als distints fronts bèl·lics. Morí a la presó
Vitte, Sergej (1849-1915)
O Witte. Polític rus d'origen georgià. Comte de Vitte. Nomenat ministre de finances (1892), portà a terme una política de reformes per tal de crear una infraestructura capaç de permetre la industrialització del país i atreure les inversions estrangeres. Negocià la pau de Portsmouth amb el Japó. Nomenat president del consell de ministres (1905), reprimí el moviment revolucionari del 1905. Tanmateix, Nicolau II el féu responsable del triomf del partit constitucional democràtic a les eleccions per la duma del 1906, i el destituí.
La revolució de febrer de 1917 i el govern provisional (febrer-octubre 1917). Kerenskij, Aleksandr F'odorovic (1881-1970)
O Kerenski. Polític rus. Advocat, s'afilià al partit social-revolucionari i fou elegit a la duma el 1912. Després de la revolució de febrer del 1917 fou nomenat ministre de justícia, i pel maig del mateix any, ministre de la guerra. Com a tal, dirigí l'anomenada "ofensiva Kerenskij" a Galítsia, el fracàs de la qual provocà les revoltes de juliol. Succeí el príncep L'vov com a cap del govern provisional, cercant suport en els aliats occidentals. La temptativa de cop d'estat del general Kornilov, frustrada per la decidida acció dels bolxevics, debilità la seva posició. Intentà de convocar l'assemblea constituent, però no pogué impedir la revolució d'octubre. Un cop establert el poder soviètic, s'uní a les accions militars del general Karnov contra Petrograd, però pel novembre fugí de Rússia, i des del 1938 residí als EUA, on escriví algunes obres antisoviètiques.

Kornilov, Lavr Georgievic (1870-1918)
General rus. Comandant suprem de l'exèrcit rus durant la Primera Guerra Mundial, exigí plens poders a Kerenskij i intentà el cop d'estat de l'agost del 1917. Després de la revolució d'octubre, fou empresonat, però aconseguí d'escapar, i durant la guerra civil dirigí l'exèrcit blanc del sud de Rússia.
Luov, Georgij Eugenievic, príncep (1861-1925)
O L'vov. Polític rus. Va presidir el Govern provisional format arran de la revolució de febrer de 1917, el 12 de març, Va caure a mans dels bolxevics, però va aconseguir fugir, establint-se a França, on va morir.

Mil'ukov, Pavel Nikolajevic (1859-1943)
O Miljukov. Polític rus. Dirigent dels cadets, fou ministre d'afers estrangers del govern provisional (març del 1917), però la seva política de continuar la guerra fent costat als aliats provocà una oposició popular i hagué de dimitir. S'exilià a França i publicà, en col·laboració amb Ch.Seignobos i L.Eixenmann, una història de Rússia (1932-33).
Els menxevics. Akimov, Vladimir (1875-1921)
Polític rus. Membre de la lliga de socialdemòcrates russos, formà part del grup de marxistes anomenats economistes que el 1898 es rebel·laren contra Georgij Plekhanov i se separaren del partit socialdemòcrata rus. Fou director del diari d'aquella organització "Raboceje Delo" ('La Causa dels Treballadors'), el qual començà a publicar-se el 1898 i intentà d'ésser reconegut com l'òrgan principal del marxisme rus.

Aksel'rod, Pavel Borisovic (1850-1928)
Polític rus. El 1872 s'uní al moviment populista i, més tard, fou influït per F. Lassalle. Amb G. Plekhanov fundà el grup marxista Alliberament del Treball (1833) i intervingué en diverses publicacions socialistes, entre elles "Iskra" ('L'espurna'), de la qual fou expulsat per Lenin. Després del segon Congrés del Partit Obrer (1903) esdevingué menxevic. Des del 1917 s'exilià i evolucionà cap a la dreta.
Martov, L. (1873-1923)
Nom amb què és conegut Julij Osipovic Cederbaum, polític rus d'origen jueu. Fou un dels fundadors del partit socialdemòcrata rus. Col·laborador de Lenin a la revista «Iskra», a partir del congrés de Londres (1903) s'apartà d'ell i encapçalà la fracció dels menxevics. Participà en la conferència pacifista de Zimmerwald. El 1920 es refugià a Alemanya.

Plekhanov, Georgij Valentinovic (1856-1918)
O Plejanov. Teòric marxista rus. Inicià la seva activitat en el populisme el 1875. Deportat a Sibèria, aconseguí d'evadir-se'n i s'establí a Ginebra fins el 1917. A l'exili fundà (1883) el Grup d'Emancipació Obrera (basat en el programa de Gotha) i el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) i la Unió de Socialdemòcrates Russos a l'estranger (1894). Marxista convençut, combaté l'anarquisme i defensà la necessitat d'organitzar un poderós partit obrer sota la direcció socialista com a preparació per a la futura revolució. Els conflictes doctrinals que sorgiren a partir de la fundació, juntament amb Lenin, de l'Iskra i de la publicació del fulletó Vade mecum (1900) li serviren per a exposar les maniobres tàctiques i els errors dels "economistes". Mantingué una controvèrsia amb Lenin entorn de la dictadura del proletariat. Per al triomf de la revolució, acceptava la limitació d'algun principi democràtic, si calia. Concebia com a mesura excepcional allò que segons Lenin hauria d'ésser la forma de govern que els treballadors adoptarien normalment. S'inclinà també cap a la línia menxevic, defensora d'un partit de masses més que no pas d'una organització elitista, i s'oposà més endavant al centralisme democràtic. El 1917, reeixides les tendències pacifistes entre els revolucionaris soviètics, proclamà la continuació de la guerra contra l'invasor. Això l'aïllà del triomf de la Revolució d'Octubre, a la qual s'oposà, fet que determinà el seu eclipsament. Els seus nombrosos escrits foren recollits en 24 volums: Socinenija ('Obres', 1923-27).

Zasulic, Vera Ivanovna (1849-1919)
Revolucionària i publicista russa. Es vinculà als populistes i participà en alguns actes de terrorisme. El 1879 formà part de l'organització Cornyj Peredel, i el 1883 fundà amb Plekhanov la primera organització marxista russa, Osvobozdenije Truda. Fou redactora del diari "Iskra", i formà part del partit menxevic. Traductora i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, publicà articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus.
Els bolxevics. Bukharin, Nikolaj Ivanovic (1888-1938)
Polític, economista i teòric marxista rus. Fou membre del partit bolxevic des del 1906, s'exilià l'any 1910 i l'any 1912 entrà en contacte amb Lenin. El 1916 dirigí a Nova York el diari bolxevic clandestí "Novy Mir" ('Nou Món'). Tornà a Rússia després de la revolució del febrer del 1917, i participà activament en la revolució d'octubre. Fins el 1929 fou director de "Pravda". Fou un del líders del l'ala esquerrana, i féu costat a les posicions de Trotskij i Jevgenij Preobrazenskij. L'any 1919 sortí a la llum la seva obra, escrita conjuntament amb Preobrazenskij, Bukvar' Kommunizma ('ABC del comunisme'), que és, fins a un cert punt, una glossa al programa del vuitè congrés del partit comunista rus i que causà un gran impacte popular. L'any següent aparegué Ekonomija perekhodnogo perioda ('Economia del període de transició'), on defensà la necessitat objectiva del comunisme de guerra i formulà la diferència entre el mode de producció socialista i el mode de producció del període de transició al socialisme. L'any 1921 publicà Teorija istoriceskogo materializma ('Teoria del materialisme històric'). Vers el 1924 aparegué un procés clar de moderació en les seves actituds, s'enfrontà amb Preobrazenskij i sostingué la tesi de la necessària correspondència entre la indústria i l'agricultura, i oposà a les tesis de l'acumulació primitiva socialista la dels passos esglaonats, tot defensant les realitzacions de la NEP. L'any 1925, ja situat dins l'anomenada ala dreta del partit, escriví Imperializm i nakoplenie Kapitale ('Imperialisme i acumulació de capital'). L'any següent fou elegit president del Kommintern, el mateix any que sortí publicada Politiceskaja ekonomija rantje ('Economia política del rendista'), principal aportació marxista a la crítica de l'escola austríaca, i d'una manera especial de l'obra de Böhm-Bawerk. Destituït del càrrec i del buró polític del partit l'any 1928, ocupà encara diversos càrrecs subalterns (com la direcció del diari "Izvestia"), fins que fou condemnat a mort en el tercer procés de Moscou (1937) i fou executat.

Lenin, Vladimir Il'ic (1870-1924)
Nom amb què és conegut Vladimir Il'ic Ul'janov, revolucionari, teòric marxista i dirigent polític rus. Fill d'un inspector d'escoles liberal, el seu germà Alexandre fou executat arran d'un atemptat contra el tsar. Expulsat de la universitat de Kazan', estudià dret pel seu compte a Samara, on féu relació amb populistes i socialdemòcrates. Ja amb formació marxista, el 1893 anà a Peterburg, on organitzà grups obrers i inicià el treball teòric. A la fi del 1895 fou detingut i deportat (1900) a Sibèria, on es casà amb Nadezda K&Krupskaja, companya de lluita. Alliberat el mateix any i novament perseguit, inicià un exili que durà fins a la revolució del 1905: amb Plejanov i altres fundà, a Suïssa, l'«Iskra», òrgan central del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus, i fou dirigent de la fracció bolxevic del partit, que propugnava una organització revolucionària centralitzada per la dictadura democràtica dels obrers i camperols. El 1908 hagué d'anar-se'n novament a l'estranger; polemitzà amb els qui volien liquidar el partit clandestí i amb els qui proposaven la retirada de la duma, entre altres. El 1912, constituïts ja com a partit els bolxevics, Lenin s'instal·là a Cracòvia, per dirigir des d'allí el seu òrgan, «Pravda». Declarada la Primera Guerra Mundial, s'esforçà a agrupar l'esquerra del socialisme internacional (conferències de Zimmerwald i Kienthal) entorn de la consigna de transformar la guerra en guerra civil. Després de la caiguda del tsarisme (1917) tornà a Rússia amb l'ajut alemany (travessà en tren tot Alemanya fins a Suècia i, a través de Finlàndia, arribà a Petrograd. Allí proclamà les anomenades «tesis d'abril»: punt final a la guerra i a l'etapa burgesa de la revolució, tot el poder per als soviets i confiscació de les terres, la banca i els consorcis capitalistes. Amb aquestes directrius, els bolxevics prepararen la insurrecció contra el govern provisional que els portà al poder (Revolució d'Octubre). Lenin fou nomenat president del govern (Consell dels Comissaris del Poble), i dirigí democràticament el partit, prenent posició en els debats de la pau, la guerra civil, l'organització de l'URSS, la constitució de la Tercera Internacional, la Nova Política Econòmica, els sindicats, etc. El 1922 tingué els primers atacs cerebrals, però continuà treballant. El 1923 dictà el seu testament polític, preocupat per la burocratització i el creixent poder de Stalin, i pel març d'aquell mateix any perdé la parla, que ja no recuperà. L'obra de Lenin consta de més d'un miler d'escrits, de diferent ambició i circumstància, en els quals pretén d'aplicar i de desenvolupar el marxisme, no pas de crear una doctrina nova. Centrades en la teoria de l'estat, el partit, la qüestió nacional i colonial i les relacions del proletariat amb els camperols, les aportacions teòriques de Lenin s'articulen entorn de la seva visió de l'actualitat de la revolució, enfront del marxisme imperant a la Segona Internacional, que professava concepcions deterministes, resoltes per una pràctica parlamentària i economicista. Lenin accentua l'aspecte voluntari, inserit en una concepció totalitzadora de les possibilitats revolucionàries de l'època, la de l'imperialisme, en la qual la concentració capitalista aguditza a les metròpolis la lluita de classes, exporta el conflicte a les colònies i desemboca en guerres imperialistes, com la Primera Guerra Mundial, que havia de constituir, així, una gran ocasió revolucionària. El moviment obrer té els seus aliats en els camperols -tema bàsic leninià- i en les nacionalitats oprimides, respecte a les quals Lenin proclama el dret a l' autodeterminació. Com a instrument de dominació d'una classe, l'estat no pot, segons Lenin, ésser reformat: ha d'esser destruït i substituït pel govern de la classe proletària, la dictadura de la qual cal que es basi en els soviets i sigui instrument de repressió de la contrarevolució, alhora que una forma més elevada de democràcia. El proletariat, però, no pot arribar, per ell mateix, a la consciència revolucionària; aquesta li ha de venir mitjançant un partit dirigit per revolucionaris professionals. Quant a les obres de Lenin, cal destacar Cto delat'? ('Què cal fer?', 1902), sobre el partit, Materializm i empiriokriticizm ('Materialisme i empiriocriticisme', 1908), on combat la influència empiriocriticista entre els bolxevics mateixos, Imperializm, kak vyssaja stadija kapitalizma ('L'imperialisme, estadi superior del capitalisme', 1916), Gosudartsvo i revol'ucia (L'estat i la revolució', 1917) i Detskaja bolezn' «levizny» v kommunizme ('L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme', 1920).

Trotski, Lev (1879-1940)
O Lev Trockij. Nom amb què és conegut Lev Davidovic Bronstein, teòric marxista, escriptor i polític soviètic. Procedent de la petita burgesia jueva, estudià dret a Odessa, on simpatitzà amb el populisme, i el 1897, ja adherit a la socialdemocràcia, organitzà la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i fundà el periòdic "Nashe dielo" ('La nostra causa'). Detingut (1898) i desterrat a Sibèria, en fugí amb el nom de Trockij (1902) i es refugià a Londres, on col·laborà amb Lenin a "Iskra". El 1903 s'arrenglerà amb els menxevics, però aviat restà independent de les fraccions. Presidí i orientà el soviet de Peterburg durant la revolució de l'any 1905 i, detingut un cop vençuda aquesta, escriví Balanç i perspectives. Les forces motrius de la revolució, on exposà la seva teoria de la revolució permanent, segons la qual només el proletariat podia fer triomfar la Revolució Russa, portant-la, en un procés ininterromput, de la fase burgesa a la fase socialista i comptant, enfront de l'actitud contrarevolucionària de la classe camperola, amb el suport d'una revolució socialista mundial. Exiliat de nou, s'instal·là a Viena, des d'on intentà de reconciliar bolxevics i menxevics, publicà una "Pravda" (1908) i creà el grup Mezrajonka (1913). Oposat a la guerra, rompé amb els menxevics, col·laborà a "Nashe slovo" ('La Nostra paraula', 1915) i residí breument a França, Espanya, els EUA i el Canadà abans de tornar a Rússia, pel maig del 1917. Havent fundat "Vperiod" ('Endavant'), donà suport a la consigna de "tot el poder per als soviets", féu costat a Lenin i, pel juliol, ingressà amb els mezrajoncy al partit bolxevic, del comitè central del qual fou membre. President del soviet i del comitè revolucionari de Petrograd, dirigí les tasques insurreccionals de la Revolució d'Octubre, i fou, després de la victòria, comissari de relacions exteriors (1917-18), i menà, com a tal, les negociacions amb Alemanya a Brest-Litovsk; en desacord amb Lenin sobre la manera com es desenvolupaven aquestes converses, dimití, i fou nomenat tot seguit comissari de guerra (1918-25). Organitzador de l'Exèrcit Roig i principal estrateg de la victòria soviètica a la guerra civil, propugnà la militarització obrera (creació dels exèrcits del treball, 1920) i, per ordre del Congrés del Partit Comunista, dirigí la repressió contra l'aixecament de Kronstadt (1921). Hostil a la NEP i partidari del manteniment del comunisme de guerra, a la mort de Lenin (1924) s'agreujà el seu ja antic enfrontament amb Stalin, del qual criticà sobretot la doctrina del socialisme en un sol país. Trockij publicà aleshores Nou curs (1923) i Les lliçons d'octubre (1924), qualificant de "reacció termidoriana" la progressiva burocratització del partit i de l'estat; tanmateix, i malgrat la formació, el 1926, amb Zinovj'ev i Kamenev, de l'oposició conjunta, Stalin aconseguí de desposseir Trockij de tots els càrrecs i expulsar-lo del partit (1927). Deportat a Alma-Ata (1928), hi sistematitzà les seves tesis a La revolució permanent. En ésser expulsat de l'URSS (1929), residí a Prinkipo (Constantinoble), França (1933), Noruega (1935) i Mèxic (1937), dedicat a la producció publicística i política, i sempre en contacte amb els seus partidaris dispersos pel món, a instàncies dels quals fundà el 1938 la Quarta Internacional. A desgrat del sistema de seguretat que el protegia, fou assassinat el 20 d'agost de 1940 per l'agent stalinista Ramon Mercader, que emprava el pseudònim de Jacques Mornard.
Revolució d'octubre de 1917 i època de Lenin. Antonov Ovsejenko, Vladimir Aleksandrovic (1884-1938)
Polític soviètic. Membre del partit bolxevic, el 1917 dirigí la presa del Palau d'Hivern de Petrograd (actual Leningrad), on arrestà el govern provisional. Fou vicepresident del consell de comissaris del poble, i ambaixador a Txecoslovàquia. Estigué directament relacionat amb Trotski. Durant la guerra civil espanyola, fou cònsol general de l'URSS a Espanya (1936-38) i prengué part activa en els fets de maig de 1937 a Barcelona. En tornar a l'URSS, suspecte de trotskisme, fou sotmès a un procés polític i executat. Fou rehabilitat després del 1956.
Dzerzinskij, Feliks Edmundovic (1877-1926)
Polític soviètic. Ingressà en el partit socialdemòcrata de Lituània (1895). Delegat al congrés d'unificació del partit obrer socialdemòcrata rus (1906), ingressà en el comitè central com a representant de Polònia i Lituània. Passà molt de temps deportat a Sibèria i a la presó de Moscou. Alliberat per la revolució del febrer del 1917, prengué part en la d'octubre com a membre del comitè militar. Després de la revolució s'encarregà de l'organització i direcció de la Txeca. El 1921 esdevingué comissari de l'interior; al cap de poc temps ho fou de transports i portà a terme la reforma dels ferrocarrils. El 1924 dirigí el consell suprem d'economia.

Kalinin, Mikhail Ivanovic (1875-1946)
Revolucionari rus. D'origen camperol, milità en la socialdemocràcia des del 1898, però es passà als leninistes i participà en la revolució del 1905. Malgrat la seva oposició als bolxevics durant la Primera Guerra Mundial, fou un dels fundadors del diari "Pravda" i un dels dirigents de la revolució del 1917; arribà a president del Praesidium (1938-46).

Kamenev, Lev Borisovic Rosenfeld (1883-1936)
Polític soviètic. Militant socialdemòcrata, col·laborà amb Lenin des del 1908, participà en la revolució del 1917 i afavorí la política de col·laboració amb els altres partits socialistes. Membre del Comitè Central del Partit Comunista, gestionà l'acord de Brest-Litovsk (1918). Fou membre de la troica que governà el país entre el 1922 i el 1924 i s'alià amb Stalin contra Trockij, però més tard s'uní a Trockij i Zinov'ev contra la dictadura staliniana. Destituït (1927) i expulsat del partit (1932), fou empresonat (1934) i executat.
Krupskaja, Nadezda Konstantinovna (1869-1939)
Militant revolucionària bolxevic i pedagoga. El 1898 es casà amb Lenin, exiliat a Sibèria, i després de la revolució participà en la política educativa i social, en general de forma activa i constant. Fou membre destacada de diverses comissions i institucions relacionades amb l'educació. A la mort de Lenin s'oposà al creixent poder de Stalin.

Zinov'ev, Grigorij Jevsejevic (1883-1936)
O Zinovev. Pseudònim de Grigorij Jevsejevic Apfelbaum, polític soviètic. El 1902 viatjà a l'estranger, on conegué Lenin i Plekhanov. Militant bolxevic des del 1903, fou membre del comitè del partit a Peterburg (1906). Delegat al congrés de Londres (1907) i membre del comitè central del partit (1908), s'exilià i col·laborà amb Lenin a Cracòvia i a Ginebra (1912). Fou un dels organitzadors de l'esquerra de Zimmerwald. El 1917 tornà amb Lenin a Rússia. Juntament amb Kamenev, amb qui l'uní una gran amistat, s'oposà a Lenin i es manifestà contrari a la insurrecció d'octubre i favorable a l'aliança amb les menxevics i socialrevolucionaris, però les seves tesis foren desestimades. Formà part del Politburó, i fou elegit president del soviet de Petrograd. Col·laborà a organitzar la Tercera Internacional, en fou elegit president del comitè executiu (1919-26) i intervingué en la redacció de les vint-i-una condicions d'adhesió. El 1923 s'alià amb Kamenev i Stalin contra Trockij, però a partir del 1926, juntament amb Kamenev, s'oposà a les tesis de Stalin sobre la construcció del socialisme en un sol país i, dirigent de l'ala esquerrana dels bolxevics, s'alià amb Trockij. Stalin, però, aconseguí de desposseir-lo de la presidència del soviet de Leningrad, d'excloure'l del Politburó, de la direcció de la Tercera Internacional i del comitè central i, finalment, d'expulsar-lo del partit (1927). Després de reconèixer públicament els seus errors, fou readmès (1928); però, acusat de trostkista, fou novament expulsat i deportat a Sibèria (1932-33). Juntament amb Kamenev, fou acusat de responsabilitat moral en l'assassinat de Kirov (1934) i, jutjat en el primer procés de Moscou (agost del 1936), fou condemnat a mort i executat.
La guerra civil russa. Aleksejev, Mikhail Vasiljevic (1857-1918)
Militar rus. Intervingué en la guerra russoturca (1877-78) i a la russojaponesa (1904-05), en la qual assolí el grau de general. Nicolau II el nomenà cap de l'estat major general durant la Primera Guerra Mundial, càrrec que continuà exercint durant el govern provisional (març-maig del 1917) i més tard —bé que per molt poc temps— durant el mandat de Kerenskij. Després de la revolució bolxevic s'uní a Denikin i treballà a Ucraïna en l'organització de l'exèrcit blanc que havia de lluitar contra els soviètics (1917-18). Fou nomenat (1918) membre del directori d'Ufa (govern provisional antibolxevic organitzat per membres de l'assemblea constituent), però morí al cap de poc temps.
Denikin, Anton Ivanovic (1872-1947)
Militar rus. Participà en la guerra russojaponesa (1904-05), i durant la Primera Guerra Mundial comandà un cos d'exèrcit. Després de la Revolució de Febrer de 1917 fou nomenat cap de l'estat major de l'exèrcit. Es declarà contrari a la revolució socialista d'octubre, fugí a la zona del Don i, amb Kornilov i Aleksejev, creà els exèrcits blancs, que comandà, a més dels exèrcits cosacs, després de la mort de Kornilov. Lluità contra l'exèrcit roig per tot Ucraïna i Rússia central, i ocupà Khàrkiv, Kíev i Voronez. El 1919 centralitzà tots els poders polítics i militars, la qual cosa provocà l'oposició d'alguns sectors dels cosacs. Amb l'ajut militar de la Gran Bretanya, França i els EUA organitzà la marxa sobre Moscou (estiu del 1919), però fou derrotat a Or'ol, Rostov i en el Kuban' per l'exèrcit roig. Reemplaçat per Wrangel (1920), emigrà a Anglaterra i França, i des del 1945 residí als EUA. És autor de La descomposició de l'exèrcit i del poder a Rússia (1922) i d'unes memòries (1923-27).
Frunze, Mikhail Vasil'evic (1885-1925)
Militar soviètic. Milità en el partit socialdemòcrata i participà en la revolució del 1905. Fou condemnat a treballs forçats, i més tard fou desterrat a Sibèria (1914), però en fugí el 1915 i s'uní als bolxevics de Petrograd. Des del 1916 organitzà les forces bolxevics del front occidental, i participà en la revolució de 1917 a Moscou. Derrotà les forces tsaristes (1918-20) al front oriental (Turquestan) i al front meridional (Ucraïna i Crimea). Ocupà alts càrrecs al buró polític i a l'exèrcit i fou nomenat comissari de guerra (1924-25). Escriví diverses obres de caràcter militar.

Kirov, Sergej Mironovic Kostrikov (1886-1934)
Polític rus. S'afilià al POSDR el 1905. Participà en la guerra civil a la part del Caucas i de Transcaucàsia. Fou ambaixador de la Rússia soviètica (1920) i membre del Comitè Central (1923). Col·laborador pròxim de Stalin, el 1926 aquest el féu secretari del partit a Leningrad per depurar-lo. El seu assassinat, del qual no es coneixen els veritables inspiradors, fou escollit per Stalin per justificar els processos de Moscou.

Mannerheim, Carl Gustav (1867-1951)

Militar finlandès. General de l'exèrcit tsarista (1910) i ajudant de camp de Nicolau II (1912), en ésser proclamada la independència de Finlàndia, després dels fets revolucionaris del 1917, dirigí les formacions de guàrdies blancs que s'imposaren als bolxevics finlandesos. Regent del país (1918-19), féu construir la línia Mannerheim a la zona fronterera amb l'URSS de l'istme de Carèlia. Nomenat mariscal de Finlàndia (1933), dirigí la defensa a la guerra d'hivern (1939-40) contra l'URSS. El 1941 tornà a declarar la guerra a l'URSS, al costat d'Alemanya; però el 1944, ja cap de l'estat, signà l'armistici amb l'URSS i declarà la guerra a Alemanya (1945). L'any següent es retirà a Suïssa.
Tukhacevskij, Mikhail Nikolajevic (1893-1937)
Mariscal soviètic. Militar de carrera, s'adherí a la revolució del 1917 i fou posat al cap de l'exèrcit roig. Féu retrocedir els txecs cap als Urals, lluità contra Denikin i comandà l'ofensiva soviètica a la guerra russopolonesa (1920). Esdevingut mariscal (1935), defensà la necessitat d'aixecar un exèrcit regular, que organitzà. L'any 1937, acusat de traïció, fou un dels acusats en els processos de Moscou i executat. Khruscov el rehabilità el 1961.

Wrangel, P'otr Nikolajevic (1878-1928)
O Vrangel'. Militar lituà. Oficial de la guàrdia imperial russa i comandant d'una divisió de cosacs durant la Primera Guerra Mundial, s'uní a les forces antibolxevics d'A.I.Denikin, del qual fou braç dret i successor (1920). Amb l'ajut de França reorganitzà l'exèrcit "blanc" a Crimea, aconseguí nombroses victòries a la Rússia meridional (maig-juny del 1920) i formà un govern, que fou reconegut per França. Acabada la guerra russopolonesa (setembre del 1920), fou vençut pels bolxevics a l'istme de Perekop i a Sebastopol; les seves forces (126 vaixells i 130 000 refugiats) foren dispersades per Turquia, Grècia, Iugoslàvia, Bulgària i Romania. Després de diversos intents de reorganitzar la lluita a Belgrad, s'establí a Brussel·les com a enginyer (1925).
Època de Stalin. Stalin, Josif (1879-1953)
Nom amb què és conegut Josif Visarionovic Dzugasvili, revolucionari i estadista soviètic. Fill d'una família proletària georgiana, ingressà al seminari de Tbilisi (1894), però en fou expulsat el 1899 per la seva militància socialista; des d'aleshores, adherit al partit obrer socialdemòcrata rus, i emprant el pseudònim de Koba, es dedicà totalment a l'activitat revolucionària clandestina entre la incipient classe obrera del Caucas. Detingut i deportat diverses vegades, el 1904 es decantà pel bolxevisme, i participà en els moviments revolucionaris del 1905; assistí als congressos del partit a Estocolm i a Londres (1906-07) i fou nomenat per Lenin membre del comitè central i primer director de "Pravda" (1912); en aquesta època adoptà el nom de Stalin. El 1913 redactà a Viena El marxisme i la qüestió nacional, poc abans d'ésser desterrat a la Sibèria del Nord (1913-17). Alliberat, tornà a Petrograd, però tingué un paper secundari en la insurrecció d'octubre. Comissari de les nacionalitats (1917-22) i de la inspecció obrera i camperola (1919-22) en els primers governs bolxevics, membre del consell de defensa i discutit inspector de diversos fronts durant la guerra civil, per l'abril del 1922 fou elegit, malgrat l'oposició de Trockij, secretari general del partit, càrrec que li permeté de controlar tot l'aparell de l'organització comunista i de l'administració i esdevenir sense dificultats, a la mort de Lenin (gener del 1924), el cap de l'estat soviètic. Recolzant-se successivament en Zinovjev i Kamenev contra Trockij —el qual s'havia oposat a les concepcions político-econòmiques de Stalin—, i en Bukharin, Rykov i Tomskij contra Trockij, Zinovjev i Kamenev, aconseguí d'expulsar de l'URSS el teòric de la revolució permanent i eliminar tant l'oposició d'esquerra com l'ala dreta del partit (1925-29). Des d'aquest moment, la biografia de Stalin s'identifica amb la història de la Unió Soviètica. Aplicant la seva doctrina del socialisme en un sol país, decretà l'abandó de la NEP, la industrialització ràpida, la supressió dels kulaks i la col·lectivització forçosa de l'agricultura, i posà en marxa el primer pla quinquennal (1929), sufocant amb energia la resistència camperola i exaltant el sentiment nacionalista i les tradicions russes. L'assassinat de Kirov (1934) serví a Stalin de pretext per a desencadenar els processos de Moscou (1936-39), que liquidaren la vella guàrdia bolxevic, i una gran "purga" dins el PCUS, que provocà un milió d'execucions i afermà la seva dictadura damunt el partit i el país. Després de l'acord de Munic, signà amb l'Alemanya nazi un pacte de no-agressió (1939) que atorgà a l'URSS importants guanys territorials, però no evità l'atac de Hitler pel juny del 1941. Amb la guerra, Stalin, que ja era primer ministre, concentrà tots els poders en les seves mans i dirigí personalment l'esforç militar i econòmic soviètic, fent-se nomenar mariscal (1943) i generalíssim (1945). Sacrificà el Komintern a l'aliança anglo­nord-americana, però obtingué a Jalta un avantatjós repartiment de zones d'influència que li permeté, des del 1945, d'exportar la revolució socialista als països de l'Europa oriental. Durant els seus darrers anys sostingué la guerra freda, s'enfrontà a la dissidència de Tito i accelerà l'avenç econòmic i tecnològic rus, mentre resumia les seves concepcions ideològiques a Problemes econòmics del socialisme a l'URSS (1952), portava a formes extremes el "culte a la personalitat" i desencadenava noves purgues i persecucions dins el món comunista (complot dels metges, 1953). La mort de Stalin obrí un procés de crítica de la seva política, i el XX congrés del PCUS (1956) en condemnà els crims i les desviacions, engegant una "desstalinització" que afectà fins i tot el cadàver del dictador, retirat del mausoleu de Lenin el 1961.
Molotov, V'aceslav Mikhajlovic (1890-1986)
Nom amb què és conegut V.M.Skrajabin, polític soviètic. Ingressà (1906) al partit bolxevic. Secretari de redacció de "Pravda" (1912), fou deportat a Sibèria (1909 i 1915) i participà activament en la revolució del 1917. Fou nomenat secretari del comitè central del partit (1921) i membre del Politburó (1926). President del consell de comissaris del poble (1930) i del Komintern (1930-34), el 1939 fou nomenat comissari del poble i després ministre d'afers estrangers, i en aquest càrrec signà el pacte de no-agressió germano-soviètic. Destituït (1949), el 1953 s'incorporà novament al ministeri d'afers estrangers. Amb l'inici de la desstalinització (1956), començà també la seva davallada política: fou destituït altra vegada del seu càrrec i fou expulsat del comitè central del PCUS el 1957, i del partit el 1962. L'any 1984 fou readmès al PCUS. Donà nom al còctel Molotov.
Després de Stalin. Khruscov, Nikita Sergejevic (1894-1971)
O Khruixtxov. Polític soviètic. Fill de camperols, minaire i guerriller durant la Revolució d'Octubre i la guerra civil, fou membre del Comitè Central del PC ucraïnès (1924), del Comitè Central (1934) i del Politburó (1939) del PCUS. Després de la mort de Stalin, fou primer secretari del PCUS (1953). Al XX Congrés (1956) presentà l'informe "secret" denunciant els crims de Stalin, i el 1958 fou nomenat president del consell de ministres. Impulsà la coexistència pacífica amb els EUA i "l'emulació econòmica", i donà prioritat a la indústria de béns de consum i a l'agricultura respecte a la indústria pesant. Teoritzà la transició al comunisme amb l'estat i el partit "de tot el poble". Tota aquesta política obrí una crisi general al moviment comunista internacional, especialment amb la ruptura amb la Xina Popular. Fou destituït de tots els càrrecs el 1964.
Malenkov, Georgij Maksimilijanovic
(1903-1988)
Polític soviètic. Combatent en l'exèrcit roig, afiliat al PCUS (1920), membre del Comitè Central (1939), formà part del govern durant la Segona Guerra Mundial. Col·laborador de Stalin, el succeí com a cap de govern (1953-55), però, acusat de portar a terme activitats contra el partit, fou exclòs del Comitè Central el 1957, i es jubilà el 1963.
Altres personatges. Kollontaj, Aleksandra Mikhajlovna (1872-1952)
O Kollontai. Política soviètica. Membre del partit bolxevic des del 1906 i més tard del comitè central. Fou autora de nombrosos treballs sobre el lloc de la dona en la família capitalista. Després de la revolució continuà ocupant-se de reivindicar el lloc que havia de correspondre a la dona en la nova societat. Pertangué a l'Oposició Obrera contra la burocratització del partit i de l'estat obrer, però fou apartada de la política activa el 1924 i relegada a funcions diplomàtiques a l'estranger. Tingué una gran producció bibliogràfica de la qual sobresurten les obres sobre economia i sobre teoria socialista.
Preobrazenskij, Jevgenij Aleksejevic (1886-1937)
O Preobragenski. Economista teòric de la revolució russa. Autor, amb Bukharin, de Bukvar' Kommunizma ('Abecé del comunisme', 1919). Membre del comitè central del partit, en fou separat el 1921, perquè defensava les tesis de Trockij. La seva obra més important és Novaja Ekonomija ('La nova economia', 1926), escrita dins el context del debat sobre la industrialització (1924-28). El problema que es plantejà Preobrazenskij fou esbrinar quina llei econòmica presidia el desenvolupament de l'economia de transició a l'URSS, la qual cosa el portà a elaborar el concepte d'acumulació socialista primitiva. Fou partidari de la construcció del socialisme per part de l'estat i s'oposà a la NEP. Fou el principal teòric de l'oposició dita d'esquerra. Morí executat i el seu llibre fou suprimit a l'era estalinista.
La influència de la revolució. Kun, Béla (1886-1939)
Polític comunista hongarès. Fundador del PC hongarès, atacà la república de signe democràtico-burgès, proclamada per Károly, i fou empresonat. Quan esclatà la revolució, establí (1919) un govern revolucionari (la República dels Consells) que durà 133 dies. Obligat a fugir per la intervenció estrangera, que implantà un govern de tipus feixista, presidit per l'amirall Horthy, s'exilià a Moscou, on ocupà importants càrrecs al Komintern. Durant la purga stalinista fou empresonat (1937) i afusellat.
Luxemburg, Rosa
(1871-1919)
Dirigent revolucionària i teòrica marxista alemanya d'origen jueu. Fou militant des de setze anys, a Polònia i després a Alemanya. A Zuric conegué Plekhanov, Aksel'rod i d'altres marxistes russos i polonesos i hi cursà estudis de ciències naturals, de matemàtiques i d'economia política. S'enfrontà als socialistes polonesos per la qüestió nacional, punt sobre el qual polemitzà amb Lenin. Defensà la vaga general política com a lliçó de l'experiència russa del 1905 i -independentment de Parvus i Trockij- afirmà que la revolució proletària no podia aturar-se en l'etapa burgesa. A Sozialreform oder Revolution? ('Reforma social o revolució?', 1899) combaté les tesis de Bernstein, i reprengué l'anàlisi econòmica a Die Akkumulation des Kapitals ('L'acumulació del capital', 1913), important estudi de la fase imperialista. Entre el 1915 i el 1918 estigué empresonada la major part del temps per fer agitació contra la guerra, cosa que no li impedí de continuar el seu treball teòric i d'organització. Fundà, amb K.Liebknecht, C.Zetkin i el seu company L.Jogiches, el Spartakusbund, nucli a partir del qual fou format el partit comunista alemany (1919). Defensora crítica de la revolució russa, polemitzà amb els bolxevics sobre la política agrària, sobre la qüestió nacional i sobre l'exercici de la democràcia. El 1919, tot i ésser-hi contrària, intervingué en la insurrecció de Berlín i, el 15 de gener, fou detinguda i executada sumàriament, així com K.Liebknecht.

Zetkin, Clara (1857-1933)
Revolucionària comunista alemanya d'origen polonès. El seu nom de soltera era Clara Eisner. Estudià a Leipzig, on establí contactes amb el SPD, en el qual ingressà el 1881. Començà a col·laborar en el diari socialista "Der Sozialdemokrat". Fou una destacada feminista: presidenta de l'organització socialista de les dones alemanyes i responsable del secretariat femení de la Internacional. El 1892 fundà el diari "Gleichheit" ('Igualtat'). El 1914 fou l'única responsable del SPD que se solidaritzà amb la crida internacionalista de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg. Empresonada per la seva oposició a la guerra, fou una de les impulsores de l'espartaquisme. Amiga de Lenin, formà part de la direcció del Partit Comunista Alemany, que tanmateix criticà, i en 1929-30 defensà els partidaris de Bukharin. Morí a l'exili.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1855 Alexandre II, tsar de Rússia.
1861 Abolició del feudalisme a Rússia: reformes d'Alexandre II (abolició de la servitud).
1881 Alexandre III, tsar de Rússia.
1883 Plekhànov forma la primera organització marxista russa (Emancipació del Treball).
1894 Nicolau II, tsar de Rússia.
1898 Lenin funda el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR).
1901 Organització del Partit Socialista Revolucionari  o Partit Socialrevolucionari Rus (PSR).
1903 Escissió entre bolxevics i menxevics en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR).
1904 Atemptat terrorista contra el ministre de l'Interior Plehve. Redacció de la plataforma dels "onze punts".
1904-1905 Guerra russojaponesa.
1905 Primera revolució russa. Derrota de Port Arthur davant el Japó (gener). Fets del "Diumenge Sagnant" (22 gener). Amotinament del cuirassat Pot'omkin (juny). Primeres vagues polítiques de la Revolució (octubre). Apareixen els primers soviets. Duma legislativa.
1917 Revolució burgesa (febrer) (Revolució de Febrer). Abdicació de Nicolau II. Govern provisional (Kerenski). Tesis d'Abril de Lenin preconitzant la Revolució socialista. Assalt al Palau d'Hiverjn Revolució socialista a Rússia (octubre) (Revolució d'Octubre) (novembre en el calendari occidental). Assalt al Palau d'Hivern (octubre). Els bolxevics aconsegueixen el poder a Rússia (octubre). Eleccions a l'Assemblea Constituent (novembre). Inici del sistema econòmic comunista. Armistici de Brest-Litovsk Els russos abandonen la guerra (15 de desembre). Independència de Finlàndia.
1918 Obertura i dissolució de l'Assemblea Constituent (gener). Signatura de la Pau de Brest-Litovsk (març). Independència d'Estònia, de Letònia i de Lituània. Assassinat del tsar de Rússia, Nicolau II, i de la seva família. El Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) pren el nom de Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS).
1918-1920 Guerra civil a Rússia. Intervenció estrangera. Exèrcits Blanc i Roig. Comunisme de guerra.
1919 Fundació de la Tercera Internacional o Internacional Comunista (Komintern) a Moscou.
1921 Comissió Estatal per a la Planificació. Inici de la Nova Política Econòmica (NEP) soviètica.
1922 Fi de la guerra civil a Rússia i creació de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Stalin, secretari general del partit comunista soviètic.
1923 Nova Constitució de l'URSS.
1924 Mort de Lenin. Poder d'Stalin.
1927 Expulsió del partit comunista i exili del líder bolxevic Lev Trotski.
1928 Aplicació del primer pla quinquennal a l'URSS.
1929 Inici de la dictadura personal de Stalin a l'URSS.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES SOBRE LA REVOLUCIÓ

  • CARR, E.H. La revolución rusa. Alianza. Madrid, 1985.
  • CARR, E.H. 1917 (antes y después). Sarpe. Madrid, 1985.
  • CARR, E.H. La Revolución Rusa: de Lenin a Stalin (1917-1929). Alianza. Madrid, 1993.
  • DEUTSCHER, I. La revolución inconclusa. Era. Mèxic, 1967.
  • FERRO, M. La revolución de 1917. Laia. Barcelona, 1975.
  • HILL, Ch. La revolución rusa. Ariel. Barcelona, 1985.
  • REED, J. Diez días que estremecieron el mundo. Orbis. Barcelona, 1985 / Akal. Madrid, 1986.
  • REED, J. Els deu dies que trasbalsaren el món. Ed. de 1984. Barcelona, 1986.
  • OBRES SOBRE L'URSS

  • CARR, E.H. Historia de la Rusia soviética (14 volums). Alianza. Madrid, 1972-1984.
  • DOBB, M. El desarrollo económico soviético soviético desde 1917. Tecnos. Madrid, 1972.
  • NOVE, A. Historia económica de la Unión Soviética. Alianza. Madrid, 1973.
  • REIMAN, M. El nacimiento del estalinismo. Crítica. Barcelona, 1982.
  • SORLIN, P. La sociedad soviética (1917-1964). Vicens Vives. Barcelona, 1967.
  • TAIBO, C. La Unión Soviética (1917-1991). Síntesis. Madrid, 1993.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • DÍEZ DEL CORRAL, F. La Revolución Rusa. Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1991.
  • DD.AA. Col.lecció "Cuadernos de Historia 16", núms. 15 i 124.
  • DD.AA. "Historia Universal del siglo XX"  Historia 16, volums 6 i 10.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • DEUTSCHER, I. Stalin. Una biografia política. Edició de Materials. Barcelona, 1967.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • El cuirassat Potemkin. Serguéi M. Eisenstein, 1925.
  • Octubre. Serguéi M. Eisenstein i Grigori Alexandrov, 1927.
  • Doctor Zhivago. David Lean, 1965.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà