Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
La Revolució Russa fou un dels fets històrics més
importants del segle XX. |
Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i
socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució Russa
Procés revolucionari que, a Rússia, posà fi a l'autocràcia dels tsars i
dugué a la instauració d'un règim socialista. Cal distingir-hi dues fases: la primera,
coneguda com a Revolució de febrer (març, segons el calendari gregorià), forçà
l'abdicació de Nicolau II; la segona, anomenada Revolució d'Octubre (novembre,
segons el calendari gregorià), donà el poder al partit bolxevic. Les arrels de la
revolució del 1917 es poden situar a la darreria del s XIX, en les contradiccions
existents tant en el si del sistema socioeconòmic com entre aquest i el règim polític.
El moviment revolucionari del 1905 mostrà que "Rússia era un polvorí",
situació que les reformes de Stolipin no modificaren; la Primera Guerra Mundial, amb les
repetides derrotes de l'exèrcit rus a mans dels austroalemanys i el desballestament de
l'economia fou el detonant que el féu esclatar. El descontentament dels treballadors i de
la burgesia, que no s'havia apaivagat amb la desaparició de Rasputin (assassinat pel
desembre del 1916), s'accentuà pel gener i el febrer del 1917 amb les dificultats per a
obtenir queviures, la manca de primeres matèries a les indústries i l'acomiadament de
milers d'obrers. El 27 de febrer (segons el calendari occidental) milers de manifestants
recorregueren Petrograd; el 3 de març s'inicià la vaga de la fàbrica Putilov (que el
dia 7 fou clausurada); el 8, amb motiu del dia internacional de les dones, es manifestaren
més de 80 000 obreres tèxtils; el 9 la vaga s'estengué a tota la ciutat i adquirí
caràcter polític (crits que reclamaren la fi de la guerra i l'abdicació del tsar); el
10 s'amotinaren alguns regiments, i es negaren a reprimir les manifestacions, i el
president de la duma demanà un govern que gaudís de la confiança del país, a la qual
cosa respongué el tsar suspenent la duma; l'11 tingueren lloc violents enfrontaments
entre els vaguistes i la policia; i el 12 la major part de les tropes de la guarnició
s'uní a la revolta, nombrosos edificis públics foren ocupats i, detinguts alguns
ministres i generals, el govern imperial hagué de dimitir. Mentrestant, a Moscou la vaga
general esdevenia també insurrecció victoriosa, i a moltes altres ciutats sorgiren
moviments revolucionaris i soviets. L'esmentat dia 12 es constituïren dos poders: l'un,
sorgit de la duma, prengué el nom de Comitè excutiu de la duma; l'altre fou el Comitè
executiu del soviet d'obrers i soldats de Petrograd, format majoritàriament per menxevics
i socialrevolucionaris. Les negociacions entre tots dos comitès conduïren, el 15 de
març, a la reconversió del primer en govern provisional, sota la presidència del
príncep G.E.L'vov, de predomini liberal (Kerenskij era l'únic representant dels soviets,
el poder dels quals era molt més que no podia fer creure llur participació en el govern
provisional, car controlaven sectors tan importants com l'avituallament). Nicolau II
tractà de tornar a Petrograd per restablir la situació anterior, però, aconsellat pels
seus generals, la nit del 16 al 17 de març abdicà a favor del seu germà el gran duc
Miquel, que no intentà de regnar: la monarquia restà en suspens. De fet, s'establí una
república en la qual el poder era compartit per un govern provisional desconnectat de la
realitat del país i per una munió de soviets, encapçalats pel de Petrograd. Aquesta
dualitat de poders reflectia el radical enfrontament entre burgesia i noblesa, d'una
banda, i classes populars (camperols, obrers industrials, etc), de l'altra. A la recerca
d'un triomf militar que reforcés la seva migrada autoritat i permetés la consolidació
d'un règim liberal burgès, el govern provisional preconitzà la continuació de la
guerra i l'ajornament de les grans reformes fins a la convocatòria d'una nova duma. Els
partits d'esquerra es mostraven units reclamant l'armistici i la immediata ocupació de
les grans propietats pels camperols, però es dividiren en plantejar-se si el proletariat
havia d'aliar-se amb la burgesia i conformar-se amb les concessions que aquesta li fes o
bé si podria imposar el seu projecte de societat socialista. La presència de Lenin
(arribat el 16 d'abril gràcies a l'ajut alemany) fou decisiva: en els seus articles
periodístics exposà "les tesis d'abril" en defensa de la darrera possibilitat,
afirmant que la dualitat de poders havia de cessar en benefici dels soviets, en els quals
els bolxevics haurien d'incrementar llur participació, fins a esdevenir majoritària. El
7 de maig s'obrí a Petrograd la conferència panrussa del partit bolxevic, que acceptà
les formulacions de Lenin. Mentrestant, l'actitud bel·licista i imperialista de Miljukov,
ministre d'afers estrangers, provocà grans protestes que l'obligaren a dimitir, i el
príncep L'vov hagué de formar el seu segon govern (18 de maig - 20 de juliol) que donava
una major representació als socialrevolucionaris i menxevics; la política moderada
d'aquests, fent costat a la dreta en moltes qüestions, desplagué a les masses, part de
les quals començà a decantar-se vers els bolxevics, que aleshores desenvolupaven una
intensa activitat propagandística. Del 16 de juny al 7 de juliol s'aplegà el primer
congrés panrús dels soviets, amb 533 delegats menxevics i socialrevolucionaris i 105
bolxevics, on aquests, per boca de Lenin, es manifestaren disposats a prendre el poder i
impedir la implantació de la república liberal burgesa que semblaven acceptar els altres
partits presents. L'enfrontament entre govern i masses s'aguditzà a la darreria de juny,
quan l'exèrcit rus, a petició dels aliats, desfermà una ofensiva a la regió de
Tarnopol; el seu fracàs provocà manifestacions i revoltes ("les jornades de
juliol"), en què intervingueren els bolxevics, la qual cosa donà ocasió al govern
per a perseguir-los: Lenin hagué de fugir a Finlàndia i el diari "Pravda" fou
suspès. Prosseguiren les derrotes militars i les protestes, i el 20 de juliol L'vov
dimití; Kerenskij el rellevà i, després de negociar amb els liberals i els soviets,
formà un nou govern (5 d'agost). Aquest canvi coincidí amb el VI congrés del partit
bolxevic, que ratificà la insurrecció armada com a via cap al poder i explicità el seu
programa d'actuació en cas d'assolir-lo (conclusió de la guerra, nacionalització de la
terra, de la banca i de la gran indústria, etc). A la conferència d'estat convocada per
Kerenskij a Moscou el 25 d'agost, el general Kornilov demanà la dissolució dels soviets,
tot cercant la formació d'un bloc contrarevolucionari; no havent-ho aconseguit, Kornilov
temptà d'assumir el poder mitjançant un cop de força, que fou repel·lit amb l'activa
participació dels bolxevics. Kerenskij, que havia desplagut tant a la burgesia com a les
classes populars, tractà d'afermar la seva autoritat recolzant-la en un
"pre-parlament" (el Consell provisional de la república), dipositari de la
sobirania nacional fins a la reunió d'una assemblea constituent; els bolxevics refusaren
de participar-hi, i així començà la batalla entre Kerenskij i els bolxevics, que cada
vegada gaudien de més poder en el si dels soviets (a mitjan setembre esdevingueren
majoria en els de Petrograd i Moscou). Lenin, havent retornat el 20 d'octubre, féu que el
partit fixés la insurrecció armada per als primers dies de novembre, que hi havia
previst un nou congrés dels soviets, a fi que hagués d'acceptar els fets consumats. Un
comitè militar revolucionari, teòricament encarregat de defensar Petrograd d'un eventual
atac alemany, organitzà la insurrecció, que esclatà el vespre del 6 de novembre; en
menys de 24 hores, els no encara 10 000 homes de les milícies bolxevics (creades per
l'abril i reorganitzades després dels fets de juliol), amb l'ajut de soldats i mariners,
ocuparen els centres vitals de la capital sense trobar gairebé resistència; els
ministres, refugiats al Palau d'Hivern (vers el qual apuntava els seus canons el creuer
"Aurora"), foren detinguts la nit del 7 al 8, llevat de Kerenskij, que havia
anat a la recerca de tropes fidels al govern provisional. La mateixa nit del 7 al 8
s'inaugurà el segon congrés dels soviets -on els bolxevics eren majoria-, que decidí
d'assumir tots els poders, i que en la seva segona i darrera sessió, la nit del 8 al 9,
aprovà els decrets sobre la pau (pau immediata, sense annexions ni indemnitzacions) i
sobre la terra (expropiació de les grans propietats) i designà un nou govern, el Consell
de comissaris del poble, presidit per Lenin i compost exclusivament per bolxevics. Així
naixia el primer règim socialista.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una
reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials
mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució.
Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme
utòpic, el marxisme i l'anarquisme.
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la
comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als
corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
 |
|
Tot comença en una Rússia bàsicament agrària, d'arrel
feudal. |
Antic Règim
Organització política, econòmica i social existent
a Europa després del període feudal i anteriorment a les revolucions
burgeses.
Sistema senyorial
Sistema preponderant en l'economia de l'Antic Règim, heredat de l'Edat Mitjana,
caracteritzat per la propietat senyorial, el manteniment de la servitud i el
pagament dels drets feudals. A la fi de l'Antic Règim, era molt diferent segons la zona
d'Europa: a Anglaterra o els Països Baixos, estava molt debilitat i la majoria dels
pagesos eren lliures; a l'Europa mediterrània, els drets senyorials eren vigents, però
els pagesos eren lliures; a l'Europa central i oriental continuava plenament vigent la
servitud.
Servitud
A l'Antic Règim, condició no plenament lliure ni estrictament esclava
d'amplis col.lectius camperols, que implicava la subjecció a un senyor feudal i la
limitació de la llibertat de moviments (adscripció a la terra). Si bé a l'Europa
occidental la servitud va ser abolida, en general, en el segle XV, en molts estats de
l'Europa central central i oriental va perdurar fins al segle XIX.
Drets senyorials
Drets derivats de la possessió i domini de les propietats dels senyors feudals. N'hi
havia de dues classes: els drets territorials, resultat de l'explotació
econòmica de les seves terres, que incloïen prestacions personals i impostos en
espècies, i els drets jurisdiccionals, a través dels quals el senyor podia
exercir atribucions de caràcter públic en les seves propietats, com ara dictar ordres i
reglaments, fer justícia sobre els habitants del seu territori i sobre els transeünts i
gaudir del dret d'immunitat, que donava autonomia al seu territori respecte el poder
reial.
Mir
Comuna camperola russa tradicional, de base familiar, en què la propietat de la terra era col.lectiva i es
distribuïa periòdicament -cada tres anys- perquè fos treballada. Els camperols del mir
posseïen una petita parcel.la en propietat, on tenien la casa i un hort. Instrument dels poderosos per a explotar els camperols,
els mir mantingueren el feudalisme durant els ss XVI i XVII. El tsar Alexandre II
intentà la reforma rural i l'alliberament dels serfs a través dels mir, però els
kulaks continuaren aprofitant-se'n fins a llur abolició, després de la Revolució Russa.
Zemstvo
Divisió territorial i institució d'autogovern de les
terres camperoles de la Rússia europea introduïda pel govern rus el 1864. Els zemstvos
tenien com a objectiu la solució dels problemes locals: eren de la seva competència
qüestions d'"utilitat i necessitat", com ara el manteniment de les vies de
comunicació i les mesures de millora de l'agricultura, el comerç i la indústria. Amb
una finalitat descentralitzadora, fracassaren com a experiència reformista i es
convertiren en una institució burocràtica més que pesava sobre els camperols. Els anys
noranta adquiriren més importància, i incidiren en l'escolarització, la sanitat i
l'agronomia. Foren eliminats el 1917.
|
|
Amb diverses categories de camperols. |
Kulaks
Segons la divisió bolxevic, eren la classe de la pagesia integrada pels camperols
rics, en oposició als mugics (camperols pobres) i els seredniaki
(camperols mitjans). Els kulaks eren considerats hostils al règim i
contrarevolucionaris. De fet, posseïen, de mitjana, dos cavalls, tres o quatre vaques i
algunes hectàrees de terreny. No representaven més del 3% o 4% de la pagesia. Eren els
més dinàmics i els que generaven l'excedent que permetia alimentar les ciutats. Sorgiren
en l'època feudal amb la producció mercantil i foren els primers grans propietaris del
camp. Durant els primers anys del poder soviètic posseïen una part considerable de
producció agrícola i de les empreses industrials i comercials del camp. El 1929 Stalin ordenà llur extirpació com a classe en tota l'URSS i va procedir
a la col.lectivització de les seves terres convertint-les en kolkhozos i sovkhozos.
Mugics
Pagesos russos sotmesos als senyors i lligats a la terra en un règim de
tipus feudal. El mugic vivia en unes condicions de vida miserables. Fins a l'any 1861 no
fou abolida la servitud a Rússia.
|
|
Rússia estava dominada per una autocràcia tsarista. |
Absolutisme
Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de
govern no té limitacions de tipus jurídic.
Tsarisme
Règim polític a la Rússia dels tsars.
Tsar
Nom eslau (derivat del llatí caesar) que
significa 'rei', 'emperador'. Donat primer als reis dels búlgars (s XI) i posteriorment
als sobirans de Sèrbia, aquest títol fou adoptat a Rússia, el 1547, per Ivan IV el
Terrible.
Autocràcia
Sistema de govern en què el sobirà exerceix una autoritat personal sense límit
legal de cap mena. Per extensió, qualsevol sistema polític dictatorial en què el poder
el té una sola persona, que no reconeix cap límit a la seva actuació.
Sistema polític en què el poder del governant és
considerat derivat d'ell mateix i no reconeix, per tant, cap altre límit a la seva
actuació. Fou el sistema oficialment defensat com a propi de la monarquia russa fins el
1917. Totes les dictadures, quan el poder és en mans d'un sol home, són règims
autocràtics.
Sobirania de dret diví
En l'Antic Règim la sobirania dels monarques era de dret diví perquè creien i
feien creure que la seva autoritat era legítima, ja que procedia de Déu, de qui eren els
representants.
Ucàs
Edicte, decret, del tsar de Rússia.
Okhrana
A la Rússia tsarista, policia política secreta,
fundada el 1881, després de l'assassinat del tsar Alexandre II.
|
|
L'oposició política al tsarisme es concretava en diverses
forces i grups polítics. |
Nihilisme
1. Doctrina que nega radicalment la possibilitat del coneixement. El
corrent nihilista, dogmatització de l'escepticisme i vinculat sovint amb el pessimisme,
es caracteritza per una actitud negativa i anihiladora respecte a tot. En la seva
dimensió pràctica suposa una desvaloració dels valors superiors. Segons Nietzsche el
nihilisme és la conseqüència de la interpretació de l'existència donada per l'Europa
cristiana i moderna. Destacats representants del nihilisme rus són Bakunin, segons el
qual només la destrucció és creadora, i D.I.Pisarev.
2. Doctrina segons la qual no s'ha de reconèixer cap autoritat, ni en el
terreny social ni en el polític. En aquest sentit polític, el mot fou emprat i divulgat
per l'escriptor rus Ivan Turgenev.
Populisme
El primer gran moviment ideològic i polític rus que, sorgit al final del
s XIX, s'enfrontà al tsarisme. Fruit de la crítica d'intel·lectuals com Herzen i
Bakunin sobre la Rússia feudal i l'Europa burgesa, el populisme centrà el motor de
l'assoliment del socialisme en la gran massa de camperols, l'esperit comunitari dels
quals, materialitzat en la institució del mir, havia de permetre evitar el
capitalisme i els seus efectes indesitjables. Després de la reforma del 1861, malgrat les
aportacions de Lavrov, Mikhajlovskij i Cernysevskij, el capitalisme es desenvolupà
ràpidament a Rússia, i l'intent de fer dels camperols una força revolucionària
fracassà. El 1876 nasqué Zeml'a i Vol'a ('Terra i Llibertat'), la primera organització
important del populisme. Escindida el 1879, la facció majoritària Narodnaja Vol'a ('La
voluntat del poble') adoptà una via terrorista i revolucionària que la portà a
assassinar Alexandre II i que tingué efectes contraproduents. D'ella sorgí, entre
d'altres, el nucli del partit socialdemòcrata rus (Plekhanov, Vera Zasulic i Aksel'rod),
el qual, deixant de banda les influències bakuninistes i reformistes, evolucionà vers el
marxisme.
Narodniki
Seguidor del populisme, primer gran moviment ideològic i polític rus que
s'enfrontà amb el tsarisme. Aparegué al darrer quart del segle XIX. Considerava que
Rússia podia passar directament al socialisme sense haver de patir l'experiència
capitalista. Narod significa, en rus, "poble".
Els narodniki eren els membres de la Narodnaja Vol'a,
organització clandestina de revolucionaris terroristes sorgida el 1879 a Rússia. Es
proposava d'enderrocar l'absolutisme, d'establir una república democràtica i de lliurar
les terres als pagesos i les fàbriques als obrers. Desenvolupà accions individuals,
però no de masses. La més important, l'assassinat d'Alexandre II (1881), representà la
fi de l'organització. Disposava de dos periòdics: "Narodnaja Vol'a" i
"Rabocaja Gazeta".
Narodnaja Vol'a
Organització clandestina de revolucionaris
terroristes sorgida el 1879 a Rússia. Es proposava d'enderrocar l'absolutisme, d'establir
una república democràtica i de lliurar les terres als pagesos i les fàbriques als
obrers. Desenvolupà accions individuals, però no de masses. La més important,
l'assassinat d'Alexandre II (1881), representà la fi de l'organització. Disposava de dos
periòdics: "Narodnaja Vol'a" i "Rabocaja Gazeta".
Terra i Llibertat
En rus Zeml'a -Vol'a. Organització russa sorgida el 1876, molt influïda pels
anarquistes, que preconitzava la reforma agrària, així com el terrorisme antitsarista.
Partit Socialrevolucionari Rus (PSR)
També Partit Socialista Revolucionari Rus.
Organització política russa sorgida el 1901 de la fusió dels grups populistes
encapçalats per Cernov, Gotz, etc, força influïts per l'anarquisme i pel revisionisme.
A la recerca d'"una via revolucionària nacional", defensà la
col·lectivització de la terra en el marc del mir (comunitat camperola
tradicional) i l'acte terrorista individual, subestimant l'acció del proletariat
industrial. Estigué representat a la segona duma i boicotejà les eleccions per a la
tercera i quarta. Participà, amb Kerenskij, en el govern provisional format pel març del
1917. En triomfar la revolució d'octubre, el PSR s'escindí: l'ala dreta, juntament amb
els menxevics, abandonà el congrés dels soviets, mentre l'esquerra feia costat,
temporalment, als bolxevics.
Esserites
Membres del Partit Socialrevolucionari rus, conegut
amb la sigla SR.
Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR)
Partit polític fundat per Lenin el 1898 i que el 1918
prengué el nom de Partit Comunista de la Unió Soviètica.
Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS)
Organització política, el nom original de la
qual és Kommunisticeskaja Partija Soveckogo Sojuza (KPSS). Tingué origen en la
Unió de lluita per l'emancipació de la classe obrera, fundada per Lenin a Peterburg el
1895 i que el 1898 es transformà en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El programa i
l'estratègia que Lenin imposà al POSDR provocaren la divisió —palesada en el segon
congrés del partit, el 1903— entre bolxevics (majoritaris en el comitè executiu,
leninistes) i menxevics (minoritaris, oposats a Lenin). Si bé la repressió tsarista
obligà els seus dirigents a emigrar, el POSDR continuà actuant a Rússia, publicant
periòdics i opuscles, promovent vagues i manifestacions, intervenint en el moviment
revolucionari del 1905, enviant diputats a la Duma i preconitzant la no-intervenció en la
Primera Guerra Mundial. Havent assumit tots els poders arran de la revolució del 1917, el
sector bolxevic del POSDR prengué el nom de Partit Comunista de Rússia (març del 1918),
que el 1925 canvià pel de Partit Comunista de l'URSS i el 1952 pel definitiu. Un dels
seus primers objectius fou de transformar la revolució russa en revolució mundial, i amb
aquest fi, al març del 1919, es constituí la Tercera Internacional o Komintern;
els fracassos dels comunistes hongaresos i alemanys i l'ascens dels règims autoritaris
obligaren a l'abandó d'aquesta política, defensada per Trockij, i a l'adopció de la del
"comunisme en un sol país", sustentada per Stalin, secretari general del partit
des del 1922.
Bolxevics
Facció del moviment
socialista rus, dirigida per Lenin, que el 1903 aconseguí el control del Partit Obrer
Socialdemòcrata de Rússia. El segon congrés del partit fou celebrat a Brussel·les i a
Londres (juliol-agost del 1903). Denuncià les tendències representades pels narodniki,
els marxistes legals i els economicistes, i rebutjà la proposta del Bund jueu, que
reclamava una autonomia dins el partit. Al congrés s'enfrontaren dues concepcions
contraposades entorn del problema de l'organització i concepció del partit (paràgraf
primer dels estatuts): Lenin volia un partit reduït i disciplinat de revolucionaris
professionals. Martov i Pavel Aksel'rod volien un partit de base àmplia segons model dels
partits socialdemòcrates europeus. Lenin fou derrotat en la qüestió dels estatuts. El
seu grup, però, obtingué la majoria en la designació dels càrrecs del partit. D'aquí
ve el nom de bolxevics ('majoritaris') per als partidaris de Lenin, i el nom de menxevics
('minoritaris') per als de Martov. En la conferència de Praga (1912) se separaren
menxevics i bolxevics. Els bolxevics es constituïren en partit independent, i pel maig
sortí llur periòdic "Pravda". Durant la revolució del març del 1917 els
líders bolxevics tornaren a Rússia i Lenin publicà les Tesis d'Abril, en les
quals defineix un programa de lluita per a passar de la revolució democràtica a la
socialista. De l'anàlisi de la dualitat de poders creada per la situació política, és
a dir, govern provisional parlamentari i democràcia directa dels soviets, sorgí la
consigna: "tot el poder per als soviets". La revolució d'octubre donà el poder
als bolxevics. Pel març del 1918, en el setè congrés, el partit prengué el nom de
Partit Comunista; guardà, però, l'epítet de bolxevic (PCB), que fou suprimit el
1952.
Menxevics
Facció del partit obrer socialdemòcrata rus que
restà en minoria (d'on ve el nom de menxevic, en rus) en el segon congrés de
l'esmentat partit (1903). Els principals dirigents menxevics foren Martov, Aksel'rod i
Plekhanov. Defensaven l'aliança dels socialistes amb els elements progressistes de la
burgesia per tal d'implantar la democràcia política a Rússia. La revolució del 1905
consolidà l'escissió amb la facció bolxevic. Després de la revolució del
febrer de 1917 els menxevics feren costat al govern provisional i a l'assemblea
constituent, però després del triomf bolxevic foren posats fora de la llei.
Bund
Partit socialdemòcrata dels treballadors jueus fundat a Rússia el 1897. Tingué un paper
important en l'organització del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus (1898), però aviat
entrà en debat amb els bolxevics, contraris a l'autonomia organitzativa del Bund. Fou
eliminat després de la revolució d'octubre.
Partit Constitucional Democràtic Rus (KD)
En rus Konstitucionno-demokraticeskaja Partija,
partit (1904-17) conegut amb la sigla KD, el qual es proposava la transformació de
l'imperi en un règim parlamentari constitucional. Pavel Miljukov, el seu dirigent, fou
ministre d'afers estrangers el 1917 en el govern provisional, però el partit es retirà
aquell mateix any de la coalició i desaparegué dissolt amb la presa del poder dels
bolxevics.
Cadets
Membres del Partit Constitucional Democràtic rus
(Konstitucionno-demokraticeskaja Partija) (1904-17), conegut amb la sigla KD.
Octubristes
Membres d'un partit conservador rus, anomenat també Unió del 17 d'Octubre, el programa
del qual era d'un constitucionalisme moderat. Proclamava la seva adhesió al manifest
imperial del tsar Nicolau II del 17 d'octubre de 1905. Fundat pel novembre del 1905, fou
dirigit per l'industrial moscovita Aleksandr Guckov i li feien costat gent de professions
liberals, homes d'afers i buròcrates. Propugnava un poder legislatiu amb poder real,
però insistien que el tsar havia d'ésser l'únic responsable del poder executiu. Els
octubristes s'oposaren cada vegada més al govern i acabaren per unir-se als kadety (constitucionals
demòcrates) en el bloc progressista del 1915, en el qual propugnaren una direcció més
progressista al govern i noves reformes.
Intel.liguèntsia
A la Rússia del s XIX, conjunt dels intel·lectuals partidaris de reformes i oposats al
tsarisme.
|
|
El primer gran antecedent fou la revolució de 1905. |
Revolució
Russa del 1905
Moviment revolucionari que tingué lloc a Rússia l'any 1905. A la darreria
del 1904 i començament del 1905, mentre les derrotes dels exèrcits russos a mans dels
japonesos minvaven la confiança popular en el tsar i en el règim tsarista, l'èxit de la
vaga dels treballadors del petroli a Bakú (reducció de la jornada a 9 hores, etc)
enfortia el moviment obrer i l'encoratjava a noves accions reivindicatives. Al
començament de gener del 1905 es produí una vaga a la fàbrica Putilov de Peterburg, que
ràpidament s'estengué per tota la ciutat. El diumenge 22 de gener (9 de gener, segons el
calendari julià), una gran manifestació pacífica d'obrers, menestrals i estudiants de
Peterburg, dirigida pel popa Georgij Gapon -probablement un agent provocador- intentà de
lliurar al tsar Nicolau II un memorial en el qual es demanaven millores en les condicions
de vida, llibertats democràtiques i la convocatòria d'una assemblea constituent. La
manifestació fou dissolta amb brutalitat ("Diumenge roig" o
"sagnant") amb un saldo elevat de morts i ferits. Tot seguit, sovint
espontàniament, esclataren vagues en nombrosos centres industrials (Peterburg, Odessa,
Riga, Varsòvia, Lódz, Bakú, Ivanovo-Voznesensk, etc), que de vegades esdevingueren
autèntics moviments revolucionaris; es produïren revoltes camperoles a Geòrgia i a la
conca del Volga, un petit sector de l'exèrcit s'insurgí (rebel·lió del cuirassat
Pot'omkin, juny-juliol del 1905) i s'assajaren noves formes d'organització i direcció,
com els soviets o consells obrers. La imminència d'una vaga general forçà el tsar
Nicolau II a prometre reformes i a anunciar la convocatòria d'una duma (manifest
d'octubre); l'oposició, amb reticències, ho acceptà, llevat dels bolxevics, que donaren
suport a les insurreccions dels mariners de Kronstadt i de l'esquadra de la mar Negra i a
la revolta de Moscou, durament reprimides (novembre del 1905 - gener del 1906). Els fets
del 1905 foren una seriosa advertència per a l'autocràcia tsarista i una valuosa
experiència per als partits d'esquerra i per al moviment obrer, fins al punt d'ésser
considerats com l'"assaig general" de la revolució del 1917.
Guerra russojaponesa
Conflicte entre Rússia i el Japó (1904-1905) per la supremacia militar a
l'Extrem Orient i pel control de Corea i Manxúria. Els russos van ser derrotats. Va
concloure amb la pau de Portsmouth.
Tractat de Portsmouth
Acord signat a la ciutat homònima de l'estat
de Nou Hampshire, als EUA, entre Rússia i el Japó (1905), que conclogué la guerra entre
els dos països. Els nord-americans hi feren de mitjancers. Suposà un seguit de
concessions russes als japonesos, entre les quals es destacà la del protectorat de Corea.
Diumenge roig
O Diumenge sagnant. Matança, per part de l'exèrcit i la policia
tsaristes, de participants (obrers, dones i infants) en l'enorme manifestació pacífica
organitzada el diumenge 22 de gener de 1905 pel pope Gapon a Sant Petersburg, amb la qual
els manifestants, portant icones i retrats del tsar, intentaven presentar a Nicolau II una
petició de reformes polítiques.
Potemkin
O Pot'omkin. Nom del vaixell de l'armada
imperial russa, de la flota de la mar Negra, on esclatà, el 1905, un motí, a causa de la
mala alimentació. Els mariners, dirigits per Matjusenko i després d'haver mort alguns
oficials, arribaren al port d'Odessa (nit del 27 al 28 de juny de 1905), on es trobaren
els obrers en vaga. Aquests proposaren a la tripulació que s'apoderés de Sebastopol. Els
amotinats no aconseguiren que se'ls unís tota la flota de la mar Negra i acabaren per
rendir-se a les autoritats romaneses (8 de juliol). Aquest episodi fou el tema del film
d'Eisenstein Bronenosec Pot'omkin ('El cuirassat Pot'omkin', 1925).
Soviets
Consells o assemblees polítiques creades l'any 1905 i formades per obrers i
soldats revolucionaris. El 1917, quan també es van crear soviets de camperols, van
esdevenir la forma organitzativa del moviment revolucionari. Hi havia soviets locals i
regionals, i a Petrograd (on hi havia el soviet més important, creat el 1917) tenia la
seva seu el comitè central executiu dels soviets de tot Rússia. Els soviets foren
assemblees de soldats, obrers i camperols russos que primerament foren instruments
reivindicatius i després van esdevenir consells de poder efectiu, alternatius als governs
del tsar i als governs provisionals del 1917. Els bolxevics van basar la seva
estratègia insurreccional en l'hegemonia dels soviets per assolir el poder. Després de
la Revolució d'Octubre de 1917, van ser controlats per bolxevics i es
van convertir en la base del nou Estat rus.
A la Rússia tsarista, el soviet era cadascun dels consells obrers creats
durant la revolució del 1905. Malgrat la repressió, renasqueren el 1917. Organitzats a
escala local, es dotaren d'un comitè executiu central que coordinava l'actuació dels
diversos soviets de diputats obrers, soldats i camperols. El soviet més important fou el
de Petrograd, creat pel setembre del 1917. Malgrat l'existència del govern, els soviets
detingueren el poder real i crearen una situació de doble poder. Controlats pels
bolxevics i sota la direcció de Trockij, que pel setembre del 1917 fou elegit president
del consell executiu suprem, esdevingueren les cèl·lules bàsiques de la revolució i en
possibilitaren el triomf.
Manifest d'Octubre
Manifest imperial del tsar Nicolau II del 17 d'octubre
de 1905 prometent llibertats burgeses, dret de vot general i la convocatòria d'una duma
(o assemblea legislativa).
Duma
Assemblea legislativa de la Rússia tsarista creada pel tsar Nicolau II,
després del Diumenge Roig (gener del 1905), com a assemblea consultiva. Ampliat el seu
poder legislatiu (octubre del 1905), pel maig del 1906 el tsar manifestà que la seva
autoritat era sempre per damunt de la de l'assemblea. El consell d'estat tenia atribucions
per a dissoldre la duma i no era responsable davant l'assemblea. Amb aquestes dues mesures
fou truncada la possibilitat d'establir un règim parlamentari a Rússia, i la duma fou
limitada a una tribuna sense cap poder de decisió política. Les eleccions del 1906
donaren un bloc de les esquerres molt fort, després del format pel partit demòcrata
constitucional (cadets), per la qual cosa la duma fou dissolta, pel juliol. La segona duma
(1907), malgrat que tingué una vida més llarga (quatre mesos), esdevingué un òrgan de
les classes posseïdores. La guerra paralitzà les sessions de la duma, fins el 1916,
després d'haver aprovat la participació de Rússia en el conflicte. L'hostilitat entre
la duma i el tsarisme s'agreujà, i quan es produïren les manifestacions obreres del
febrer del 1917, l'assemblea exigí l'abdicació de Nicolau II i constituí un comitè (26
de febrer), que es convertí en govern provisional (2 de març). En prendre el poder els
bolxevics, fou descartada la convocatòria d'una assemblea constituent i, a la Unió
Soviètica, la cambra legislativa fou substituïda pel soviet suprem. En desaparèixer
l'URSS (1991) i ja amb un sistema democràtic, Rússia recuperà el nom de duma per a
designar la cambra baixa de l'Assemblea Federal.
|
|
Des de 1914, Rússia participa en la Primera Guerra
Mundial, al costat dels aliats. Però l'esclat de la revolució bolxevic, precipitarà la
sortida de la guerra. |
Primera Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918. El
desenvolupament del capitalisme imperialista durant els darrers decennis del s XIX
havia posat en crisi l'equilibri de forces entre les potències europees, establert
després de la guerra franco-prussiana (1870-71). Del 1904 al 1914 es produïren un seguit
de crisis; d'una banda la rivalitat franco-alemanya, posada de manifest amb motiu dels
conflictes del Marroc (1905-06 i 1911) i, de l'altra, la competència dels governs de
Viena i de Moscou per la conquesta de l'hegemonia als Balcans (conflictes de Bòsnia i
Hercegovina, 1901-11; guerres balcàniques, 1912-13). La Rússia tsarista, competidora de
la monarquia austro-hongaresa als Balcans, s'alineà amb les potències occidentals
(França i la Gran Bretanya), malgrat la seva aversió per llur règim democràtic.
Triple Entesa
Aliança entre França, Gran Bretanya i Rússia per tal de contrarestar la Triple Aliança
d'Alemanya, Àustria i Itàlia. Fou obtinguda pel ministre francès de la marina, T.
Delcassé, del 1898 al 1905, i fou signada el 1907. Precedida per enteses entre França i
Anglaterra i entre Anglaterra i Rússia (1907), el 1914 fou transformada en aliança
contra Alemanya.
Batalla de Tannenberg
Combat que tingué lloc al poble de Tannenberg,
prop d'Osterode, a la Prússia oriental, els dies 26-29 d'agost de 1914, a l'inici de la
Primera Guerra Mundial, entre l'exèrcit alemany, dirigit pel general Hindenburg, i les
tropes russes del general Samsonov. Dos exèrcits russos havien envaït la Prússia
Oriental per l'agost del 1914, i el primer d'aquests, comandat pel general
P.K.Rennenkampf, havia obtingut un èxit parcial a Gumbinnen, però no havia pogut
mantenir-se en contacte amb el segon exèrcit comandat per Samsonov. Hindenburg atacà i
derrotà completament l'aïllat Samsonov prop d'Uzdowo, una mica al S de l'històric lloc
de Tannenberg. A mitjan setembre els russos ja havien estat expulsats de la Prússia
Oriental.
Campanya de Polònia
Havent declarat Alemanya i Àustria-Hongria la guerra a Rússia (1 i 6 d'agost de 1914),
els austro-hongaresos emprengueren amb poc èxit l'ocupació de la Polònia russa;
mentrestant, l'escomesa de Rússia contra la Prússia oriental obligà les tropes
alemanyes —comandades per Hindenburg i Ludendorff— a intervenir-hi. Els uns i
els altres obtingueren, alternativament, victòries i derrotes, fins a mitjan 1915, en
què els Imperis Centrals, en una gran ofensiva, ocuparen Polònia i Lituània, que
retingueren fins a l'armistici amb la naixent Unió Soviètica.
Pau de Brest-Litovsk
Tractat signat a Brest (Bielorússia) el 1918, entre Alemanya, Àustria-Hongria, Bulgària
i Turquia i el primer govern bolxevic rus, el qual renunciava els territoris de Polònia,
Estònia, Letònia i Lituània, admetia la independència d'Ucraïna i Finlàndia i
s'obligava a pagar una indemnització. Fou anul·lat amb l'armistici dels aliats (1918) i
el tractat de Versalles (1919).
|
La revolució de 1917 passa per dues fases: la revolució
burgesa de febrer i la revolució socialista d'octubre.
|
Revolució Russa
Procés revolucionari que, a Rússia, posà fi a l'autocràcia dels tsars i dugué a la
instauració d'un règim socialista. Cal distingir-hi dues fases: la primera, coneguda com
a Revolució de febrer (març, segons el calendari gregorià), forçà l'abdicació
de Nicolau II; la segona, anomenada Revolució d'Octubre (novembre, segons el
calendari gregorià), donà el poder al partit bolxevic.
Revolució de febrer
Nom donat a la primera fase de la Revolució Russa,
el febrer del 1917. Insurrecció popular a Petrograd que comportà l'enderrocament del
règim tsarista i la formació d'un govern provisional.
Revolució d'octubre
Nom donat també a la segona fase de la Revolució
Russa, pel fet que tingué lloc el 25 d'octubre, segons el calendari julià (llavors
vigent encara a Rússia), 7 de novembre, segons el calendari gregorià.
|
La revolució de febrer fou una revolució burgesa. Rússia
passa de ser una monarquia absoluta a ser una república burgesa.
Entre febrer i octubre de 1917, hi ha una clara dualitat de poders: el del govern
provisional i el dels soviets. |
Revolució
burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic
Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret
diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió
de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la
igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat
per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers
exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Govern provisional
Govern sorgit de la revolució de febrer, que dirigí Rússia entre març
i octubre de 1917. El govern fou provisional perquè no es va poder dir a terme el procés
constitucional democràtic, en un país en guerra, i finalment fou enderrocat per la
revolució d'octubre. Els seus presidents foren el príncep Luov i Kerensky. Durant la
seva gestió, el govern provisional rus va haver de fer front a diverses crisis (abril,
juliol i agost).
Dualitat de poders
Situació excepcional durant el període interevolucionari a Rússia, en la que,
paral.lelament al govern legal (reclozat per kadets, socialrevolucionaris i menxevics) hi
havia un poder popular, representat pels soviets, progressivament dominats pels bolxevics.
|
|
La principal oposició al govern provisional fou la de
Lenin. |
Leninisme
Conjunt de doctrines i de conseqüents posicions
polítiques basades en l'obra de V.I. Lenin o que invoquen aquesta com a fonament,
en el qual cas és més conegut com a marxisme-leninisme. Lenin va aplicar, desenvolupar i modificar el marxisme més
que no pas crear una doctrina nova.
Marxisme-leninisme
Variant del marxisme. Interpretació de Lenin de la teoria marxista per
tal d'explicar per què el capitalisme no s'havia esfondrat, tal com havia predit Marx.
Segons Lenin, es devia a l'imperialisme (explotació de les colònies), que havia
permès pagar millor un sector dirigent de la classe obrera i així aquesta havia
abandonat la revolució i havia lliscat cap al reformisme. Per a Lenin, la revolució no
es produiria espontàniament, com havia dit Marx, sinó que la faria una minoria,
l'avantguarda de la classe obrera, la qual, un cop en el poder, practicaria la dictadura
del proletariat per destruir el capitalisme i construir el socialisme.
Aplicat a la construcció del socialisme a l'URSS, es caracteritzava per la
prioritat donada a la pràctica revolucionària, que es realitzava a través de
l'organització revolucionària del proletariat en el partit comunista. Sovint hom veié
en les deformacions burocràtiques de l'URSS una conseqüència de les concepcions
leninistes sobre la relació entre la classe proletària i el partit. De fet, hom seguí
anomenant marxisme-leninisme la doctrina oficial emanada dels estaments
burocràtics de l'URSS després de la mort de Lenin fins a la perestrojka (1985).
Tesis d'abril
Manifest programàtic fet per Lenin a Petrograd l'abril
de 1917, en el que proclamava: punt final a la guerra i a l'etapa burgesa de la
revolució, tot el poder per als soviets i confiscació de les terres, la banca i els
consorcis capitalistes. Amb aquestes directrius, els bolxevics prepararen la insurrecció
contra el govern provisional que els portà al poder (Revolució d'Octubre).
Pravda
Diari soviètic. Fundat el 1912 a Sant Petersburg i
editat a Moscou, fou suprimit pel govern tsarista en 1914-17, any en què reaparegué com
a òrgan central del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El consell de redacció era format
per dirigents bolxevics, i hi foren publicats els articles més importants de Lenin. Tot i
les prohibicions, continuà publicant-se amb altres noms. Després de la Revolució
d'Octubre recuperà el seu nom original i es convertí en l'òrgan oficial del comitè
central de PCUS i del govern soviètic, les variacions de la política del qual reflectí
fidelment. Amb la intorudcció de la llibertat de premsa el 1990, deixà de tenir el
monopoli de la informació a l'URSS, però continuà com a òrgan oficial del PCUS, i el
seu tiratge baixà en picat (de més de 10 milions d'exemplars el 1989 a 2,5 el 1991). Fou
suspès temporalment després de l'intent de cop d'estat de l'agost de 1991. Poc després
reaparegué com a diari independent, però el govern rus n'expropià la infrastructura i
entrà en una greu crisi financera que l'obligà a tancar pel març de 1992, bé que es
tornà a publicar, amb intermitències, l'any següent.
|
La revolució d'octubre fou una revolució socialista.
Rússia passa de ser una república burgesa a ser una república socialista.
Amb el cop d'estat bolxevic, Lenin arriba al poder i Rússia (aviat l'URSS) es convertirà
en el primer país socialista del món. |
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la
comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als
corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Comitè Militar Revolucionari
Òrgan coordinador de l'aixecament que va començar la nit del 24
d'octubre a Petrograd, que en poques hores va controlar tota la ciutat i el Palau
d'Hivern, seu del govern provisional.
Consell de Comissaris del Poble
Òrgan representatiu del primer govern obrer i camperol, en el que els
bolxevics hi tenien la majoria. Lenin fou el seu president.
Comissari del poble
Membre del govern amb poder executiu, a la Rússia revolucionària, que
tenia al seu càrrec una comissaria o departament. El nou govern revolucionari substituí
el títol de ministre pel de comissari. Cada comissaria havia d'ésser regida per un
comitè o col·legi, presidits pel comissari. El primer Consell de Comissaris del Poble
fou nomenat el 26 d'octubre de 1917. Posteriorment hom tornà a adoptar la denominació de
ministre.
|
|
En una primera etapa (1917-1921) el nou estat ha de fer front a
una guerra civil. |
Guerra civil
Guerra entre ciutadans d'un mateix país o d'un mateix
estat.
Exèrcit Roig
Nom donat a les forces militars soviètiques. Creat al
gener del 1918 pel Consell de Comissaris del Poble, fou organitzat per Trockij, i en foren
els caps principals Tukhacevskij, Budennij, Zukov i Malinovskij. Després de la Segona
Guerra Mundial canvià el nom pel d'exèrcit soviètic.
Exèrcit Blanc
Exèrcit format amb l'objectiu d'enderrocar el govern soviètic, integrat
per partides de cosacs i d'antics militars tsaristes. Acabada la primera guerra mundial,
reberen l'ajut de tropes franceses, angleses, poloneses, americanes i japoneses, que
s'afegiren a la lluita contra la Rússia revolucionària.
|
|
Durant la guerra civil, s'apliquen les mesures excepcionals
del "comunisme de guerra" ... |
Comunisme
de guerra
Etapa (1918-29) de la política econòmica del govern
bolxevic que seguí el període de capitalisme d'estat. Donà pas a l'anomenada Nova
Política Econòmica, a causa de la dislocació econòmica que es produí. El
comunisme de guerra, amb una política de salaris igualitària, fou un experiment de
transició al socialisme. Entre les seves realitzacions cal assenyalar la nacionalització
total de la producció (comitès de pagesos pobres requisaven les terres i llur utillatge
als kulaks), supressió del mercat organitzat i instauració d'un monopoli estatal,
centralització total de la gestió industrial, instauració del treball obligatori i
militarització de certs sectors.
Nacionalització
Conversió d'un mitjà de producció en propietat de la comunitat social en
els seus diversos graus: municipal, regional, estatal, etc.
Militaritisme
Tendència dels aparells militars d'una nació o un
estat (forces armades, paramilitars, burocràtiques i serveis secrets) a assumir un
control sempre creixent sobre la cultura, l'educació, els mitjans de comunicació, la
religió, la política i l'economia nacional, a expenses de l'institució civil, sia per
mitjans militars (preparació de la guerra, adquisició d'armaments, desenvolupament de la
indústria militar), sia pels valors militars (centralització de l'autoritat,
jerarquització, disciplina i conformisme, combativitat i xenofòbia). El militarisme es
refereix, així, a la cursa d'armaments, al paper creixent de l'establishment militar
en els afers interns o internacionals, a l'ús de la força com a instrument de domini i
de poder polític i a l'increment d'influència dels militars en els afers civils. És un
fenomen multidimensional i variat, amb diferents manifestacions segons el context en què
es troba, que depèn del fons històric, les tradicions culturals, l'estructura de classe,
les condicions socials, el cos institucional d'un país i la situació internacional.
Adquireix una veritable dimensió quan el procés de militarització es torna
autoperpetuador i autònom.
Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació
d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats
bèl.liques prioritàries.
Requisició
Dret concedit a l'autoritat administrativa o militar
d'expropiar béns particulars, mobles o immobles, o disposar-ne temporalment i d'obligar
coactivament a certes prestacions, en casos necessaris i no sempre amb la deguda
indemnització. La llei d'expropiació forçosa en preveu de civils en casos d'epidèmies,
inundacions, calamitats públiques o per greus raons d'ordre públic, i de militars en
temps de guerra, mobilització o maniobres militars.
Del verb requisar, expropiar l'autoritat certs béns o exigir la prestació de persones
per a un servei públic.
Mercat negre
Intercanvi il·legal o clandestí de mercaderies la
circulació de les quals és prohibida o racionada.
|
|
... es consolida el poder
bolxevic... |
Dictadura
del proletariat
Règim polític propi de la transició de la societat
capitalista a la societat comunista. Es caracteritza pel fet d'ésser l'instrument de la
revolució proletària i com a dominació del proletariat sobre la burgesia. Hi subsisteix
la divisió de la societat en classes, i encara s'hi dóna una classe dominant, el
proletariat, amb una monopolització per aquesta classe de tots els mitjans de producció,
i un poder d'estat, el poder del proletariat, que sotmet els seus enemics de classe. Hom
en troba la primera formulació a la Crítica del programa de Gotha de Karl Marx,
però és en les obres de Lenin on fou teoritzada i més extensament definida, sobretot en
L'estat i la revolució (1917). La teorització i aplicació de la dictadura del
proletariat ha comportat polèmiques dins el moviment obrer, entre l'anarquisme i la
socialdemocràcia, que n'han negat la necessitat o la viabilitat. N'hi ha diverses
modalitats, bé que la característica comuna és la de la necessària direcció política
de la classe obrera (dictadura democràtico-popular, democràcia popular).
Centralització
Estructuració de l'administració pública de forma
que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària,
anomenada sovint administració central, amb una restricció correlativa de les
funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades d'ordre local o institucional.
Autoritarisme
Actitud que pretén l'obediència indiscutida.
L'autoritarisme es troba en els individus i també en els sistemes socials. En aquests és
demanada l'obediència inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater
familias, etc. Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims
antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca
la llibertat dels subsistemes i l'oposició política és suprimida.
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment
creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert
poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres
grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint
d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que
poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per
aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i
necessitada de transformació.
Rebel.lió de Kronstadt
Insurrecció dels mariners d'una fortalesa russa situada al nord de
Petrograd contra el poder soviètic. La guarnició, que havia participat en les
revolucions del 1905 i del 1917, influenciada per l'esquerra obrera i l'anarquisme,
s'amotinà contra el comunisme de guerra (28 de febrer de 1921) per reivindicar més
democràcia. El motí fou durament reprimit i els supervivents van ser executats.
Txeca
Local utilitzat per una policia política,
especialment comunista. El nom prové de l'abreviatura dels mots russos Txrezvitxàinaia
Komíssia (o Crezvycajnaja Komissija, 'comissió extraordinària'), que era el
nom de la primera policia política del règim soviètic, creada per Lenin al setembre de
l'any 1917 perquè succeís l'antiga okhrana tsarista, de la qual imità
l'organització interna, combatent els elements contrarevolucionaris o desviacionistes;
fou substituïda el 1922 per la Gosudarstvennoje politceskoje upravlennije (GPU).
Durant les primeres setmanes de la revolució espanyola del 1936 gairebé tots els partits
i sindicats d'esquerra crearen llurs grups de seguretat i centres d'interrogatori propis,
anomenats txeques, que sovint es confonien amb els serveis policials del govern de
la República. Després d'una primera fase, incontrolada i a gran escala, la tasca
repressiva d'aquests centres, organitzada pel cap del Comissariat Popular d'Afers Interns
(NKVD) a Espanya, Aleksander Orlov, es féu més selectiva i dedicà gran atenció als
dissidents antistalinistes. D'aquesta època prové el contingut repressiu i de tortura
que el mot connota. A Barcelona, dirigiren les activitats policials comunistes l'hongarès
Erno Gerö i Victorio Sala; també el SIM hi disposà d'algunes presons
especials.
Partit Comunista de Rússia
Havent assumit tots els poders arran de la revolució
del 1917, el sector bolxevic del POSDR prengué el nom de Partit Comunista de Rússia
(març del 1918), que el 1925 canvià pel de Partit Comunista de l'URSS i el 1952 pel
definitiu.
Buró
Òrgan dirigent d'un partit o una associació, amb funcions especials de tàctica
política i organització, especialment aplicat als partits comunistes.
Politburó
Òrgan de direcció del partit comunista de l'antiga
URSS i d'altres països, encarregat dels afers urgents que calia resoldre entre sessió i
sessió del comitè central. El de l'URSS fou creat el 1917 i al començament tingué cinc
membres, nombre que augmentà posteriorment. Entre el 1952 i el 1966 prengué el nom de
presídium.
República Soviètica Federal Socialista Russa
(RSFSR)
República creada el 1918, que instaurà un règim
socialista controlat pel partit bolxevic (des d'aquest any, Partit Comunista). La RSFSR
comprenia en un principi tot el territori de l'antic imperi rus, però els bolxevics
reconegueren, en alguns casos i en grau divers, el dret d'autodeterminació dels diversos
pobles que el formaven. Així, als països bàltics i a Finlàndia, els fou concedida la
independència (1917-18), mentre que els altres territoris foren forçats a convertir-se
en repúbliques soviètiques. A l'interior de la mateixa RSFSR, que ètnicament tampoc no
era homogènia, s'establiren, fins el 1923, un total de 17 territoris autònoms
(repúbliques autònomes), generalment per decret.
|
|
... i es procura expandir la
revolució. |
Revolució
permanent
Teoria que parteix de la idea que la revolució no ha d'acceptar cap forma
de dominació de classe, sinó que ha d'arribar a la liquidació total de la societat
classista, i planteja la necessitat de superar ràpidament la democràcia burgesa per
arribar al socialisme, en la construcció del qual també hi haurà una
transformació constant de les relacions socials.
Komintern / Tercera Internacional
Organització que reunia els representants de tots els partits comunistes
del món, fundada a Moscou al març de 1919 després del triomf de la Revolució bolxevic.
Per ingressar-hi s'exigia l'acceptació de les tesis marxistes-leninistes, la qual cosa va
fer que els partits socialistes no s'hi adherissin i fundessin la seva pròpia Internacional
socialista el 1923. Amb l'arribada de Stalin al poder (1924), es convertí en un
instrument més de la política exterior de l'URSS. La influència del Partit Comunista de
l'URSS hi era determinant. Es va dissoldre el 1943.
Vint-i-una condicions
La Internacional Comunista va promular 21 condicions per integrar-se a la
nova Internacional. Aquestes condicions plantejaven l'obligació de depurar del partit els
elements reformistes, anarquistes o petitburgesos, el suport a la revolució russa i la
reforma dels partits sota els principis d'organització i de disciplina bolxevics.
L'acceptació o no d'aquestes condicions a molts països va provocar la divisió
dels partits socialistes entre una majoria que va continuar acceptant els principis
socialdemòcrates i una mionoria que va sortir del partit per constituir grups comunistes.
Entre 1920 i 1923 gairebé a tot arreu es formaren petits partits comunistes molt lligats
a les orientacions de Moscou.
Comitè central
Òrgan dirigent dels partits comunistes; els seus membres són elegits a cada congrés del
partit.
Kominform
Organització que tenia la funció de coordinar, a escala internacional,
les accions polítiques dels partits comunistes nacionals. Va estar en vigor entre 1947 i
1956 i va aplegar majoritàriament partits comunistes de països del bloc socialista.
L'octubre del 1947 l'URSS va organitzar a Polònia una reunió dels partits comunistes de
nou països (Bulgària, Hongria, França, Itàlia, Iugoslàvia, Polònia, Romania,
Txecoslovàquia i l'URSS) per crear aquesta organització internacional, aparentment com
una agència d'informació sobre afers comuns, però que en realitat era un instrument de
la política de Stalin. Iugoslàvia se'n va separar el 1948. Va ser dissolt el 1956 per
Nikita Khruixtxov.
Centralisme democràtic
Principi que inspira l'organització dels partits comunistes, que en
condiciona la cohesió política i ideològica i impedeix la formació de fraccions o de
tendències internes. En són trets fonamentals la discussió de la problemàtica del
partit a tots els graus, en particular, a la base, després de la qual les decisions
preses pels òrgans centrals de decisió han d'ésser aplicades, un cop establertes, sense
possibilitat d'ésser posades en qüestió.
Espartaquisme
Moviment polític obrer d'extrema esquerra
sorgit a Alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Es concretà a l'entorn del
Spartakusbund ('Lliga d'Espàrtac'), grup dissident del partit socialdemòcrata alemany
davant l'actitud que aquest havia pres de cooperació amb el poder durant la guerra. El
nom procedia d'una publicació clandestina, «Spartakusbriefe» ('Lletres d'Espàrtac'),
dirigida per Karl Liebknecht. Aquest i Rosa Luxemburg, que hi col·laborava, influïren
sobre el desenvolupament del grup, que esdevingué una fracció independent del partit
socialdemòcrata (1916) i que passà al partit socialdemòcrata independent (1917). La
Revolució Russa d'aquest any dugué els espartaquistes a preconitzar la dictadura del
proletariat i la implantació del socialisme a Alemanya. L'espartaquisme prengué nou
impuls amb l'esfondrament de la monarquia germànica (1918), i en el congrés del partit
(desembre del 1918 gener del 1919) es transformà en el partit comunista alemany, bé
que els seus membres continuaren essent anomenats espartaquistes durant un quant temps.
Espartaquistes
Partidaris del moviment polític d'extrema esquerra sorgit a Alemanya durant la
Primera Guerra Mundial. Fou un grup dissident del Partit Socialdemòcrata Alemany davant
l'actitud de cooperació amb el poder durant la guerra. La influència de la Revolució
Russa dugué els espartaquistes a preconitzar la dictadura del proletariat i la
implantació del socialisme a Alemanya.
|
En una segona etapa (1921-1941), assistim a la construcció del socialisme
a l'URSS.
Primer es forma l'URSS i el sistema constitucional soviètic. |
URSS
Sigla de la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques (Unió
Soviètica).
Unió Soviètica
Nom amb què hom designa l'estat del continent euroasiàtic vigent entre el 1922 i el
1991. El nom oficial era Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques (en rus: Sojuz
Soveckikh Socialisticeskikh Respublik), i hom el coneix més sovint per les sigles
d'aquesta designació (URSS). Amb una superfície de 22 402 000 km2, els seus
límits coincidien aproximadament amb els de la màxima expansió territorial de la
Rússia dels tsars, de la qual sorgí, i constituïa l'estat més extens del món.
Comprenia principalment la major part de l'Europa oriental, bona part de l'Àsia central i
tota l'Àsia septentrional, territoris que avui
inclouen els estats que formen la Comunitat dels Estats Independents (Rússia, Ucraïna,
Bielorússia, Moldàvia, Armènia , Geòrgia , l'Azerbaidjan , el Kazakhstan , el
Turkmenistan , el Kirguizistan , el Tadjikistan i l'Uzbekistan ), de la qual fou l'origen.
També en formaven part els actuals estats de Lituània , Letònia i Estònia . La capital
era Moscou.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels
ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions,
com també el conjunt de relacions entre ells.
Soviet
Assemblea política legislativa de l'URSS (1917-91). Hi havia un soviet suprem a cadascuna
de les repúbliques federades i un soviet suprem federal, compost de dues assemblees: el
soviet de les nacionalitats i el soviet de la unió. El soviet de les nacionalitats era
integrat per 750 membres (32 per república federada, 11 per república autònoma, 5 per oblast
i un per okrug), i el de la unió per 750 membres. Ambdues assemblees eren elegides
per sufragi universal per un període de cinc anys, bé que les candidatures eren úniques
i designades pel Partit Comunista. Exercien el poder legislatiu i nomenaven, entre els
seus membres, els components del praesidium.
Soviet Suprem
Òrgan suprem de l'Estat soviètic, amb competències legislatives, format
pels delegats dels soviets de les diverses repúbliques (soviets locals). El Soviet Suprem
elegia un comitè executiu (Presídium).
Presídium
O Praesídium. A la Unió Soviètica, organisme que exercia col·legiadament o per
delegació els poders de la institució de la qual emanava. El més important era el
presídium del soviet suprem, que exercia de forma col·legiada les funcions de cap
d'estat. Cos permanent, entre les sessions del soviet suprem tractava de les principals
qüestions de l'administració de l'estat i controlava el treball dels òrgans
subordinats. Era elegit pels diputats de les dues cambres del soviet suprem i l'integraven
el president, el primer vice-president, quinze vice-presidents (un per cada república
federada), el secretari i vint-i-un vocals. Del 1952 al 1966 el politburó tingué el nom
de presídium del comitè central.
Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS)
Organització política, el nom original de la qual és Kommunisticeskaja
Partija Soveckogo Sojuza (KPSS). Tingué origen en la Unió de lluita per
l'emancipació de la classe obrera, fundada per Lenin a Peterburg el 1895 i que el 1898 es
transformà en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El programa i l'estratègia que Lenin
imposà al POSDR provocaren la divisió —palesada en el segon congrés del partit, el
1903— entre bolxevics (majoritaris en el comitè executiu, leninistes) i menxevics
(minoritaris, oposats a Lenin). Si bé la repressió tsarista obligà els seus dirigents a
emigrar, el POSDR continuà actuant a Rússia, publicant periòdics i opuscles, promovent
vagues i manifestacions, intervenint en el moviment revolucionari del 1905, enviant
diputats a la Duma i preconitzant la no-intervenció en la Primera Guerra Mundial. Havent
assumit tots els poders arran de la revolució del 1917, el sector bolxevic del POSDR
prengué el nom de Partit Comunista de Rússia (març del 1918), que el 1925 canvià pel
de Partit Comunista de l'URSS i el 1952 pel definitiu. Un dels seus primers objectius fou
de transformar la revolució russa en revolució mundial, i amb aquest fi, al març del
1919, es constituí la Tercera Internacional o Komintern; els fracassos dels
comunistes hongaresos i alemanys i l'ascens dels règims autoritaris obligaren a l'abandó
d'aquesta política, defensada per Trockij, i a l'adopció de la del "comunisme en un
sol país", sustentada per Stalin, secretari general del partit des del 1922. Mort
Stalin, el seu "personalisme" —en detriment del comitè central del
partit— fou denunciat pel seu successor en el secretariat, N.Khruscov, en el XX
congrés del PCUS (febrer del 1956), el qual, d'altra banda, assenyalà l'inici de
l'anomenada "coexistència pacífica" entre l'URSS i Occident. El 1964 Khruscov
fou substituït per L.Breznev al capdavant del partit. Després dels breus mandats de
J.Andropov (1982-84) i de K.Cernenko (1984-85), i amb l'arribada a la secretaria general
de M.Gorbacov (1985), el XXVII congrés del PCUS (febrer del 1986) aprovà una certa
obertura política tot millorant les relacions amb els estats capitalistes. Al febrer del
1990 una esmena a la constitució féu que el partit deixés d'ésser el nuli del sistema
polític del país. Això no obstant, encara al XXVIII congrés (juliol del 1990) el
comitè central demanà a les bases que excloguessin els reformadors radicals. Tanmateix,
el PCUS veié com se n'escindien les branques dels països bàltics i al juliol del 1991
renuncià a denominar-se marxista-leninista. Com a conseqüència de la vinculació del
partit en l'organització del frustrat cop d'estat contra la perestrojka, el
parlament soviètic suspengué l'activitat del PCUS; posteriorment, al mateix temps que
l'estat soviètic s'autodissolia, fou il·legalitzat i, finalment, dissolt (1991).
GPU
Sigla de la Gosudarstvennoje Politiceskoje Upravlennije. Policia política soviètica, amb poder judicial, creada a Moscou l'any 1922.
Estesa a tota l'URSS, el 1923 esdevingué l'OGPU. Fou eficaç els primers moments de la
col·lectivització, però els processos secrets la feren molt impopular. El gran poder
que adquirí infongué temor als mateixos dirigents soviètics, que la reorganitzaren i
fou integrada al NKVD.
|
|
La NEP suposa una nova orientació econòmica, un cop superada la guerra
civil. |
Nova
Política Econòmica (NEP)
Política econòmica adoptada a l'URSS en 1921-28 per tal de fer front a
les dificultats creades pel comunisme de guerra. Aquest sistema comportà la
nacionalització de la indústria i dels serveis, l'abolició de la moneda, la prohibició
del comerç per agents privats i unes elevadíssimes exaccions sobre la producció
agrària, afavorí la caiguda de la producció industrial, l'aparició d'un comerç
il·legal, la inflació i les revoltes camperoles. La gran oposició que provocà es féu
especialment palesa amb l'aixecament dels mariners de Kronstadt (1921) i la resistència
dels camperols. Amb la NEP, Lenin pretenia en un principi impedir l'afebliment del poder
soviètic, amenaçat en diversos fronts. Hom hagué de cedir, per tant, a diverses
demandes: substitució de les requises als camperols per un impost en espècie i el
restabliment d'una certa llibertat d'intercanvi per als camperols, els petits comerciants
i els petits propietaris; la moneda fou restablerta (1922) i hom permeté la circulació
del capital estranger i autòcton per a engegar la indústria, l'establiment de
cooperatives de petits productors i capitalistes, els lloguers d'establiments industrials
i comercials, la utilització de tècnics burgesos en empreses de l'estat i les relacions
laborals capitalistes. L'objectiu de la NEP era la recuperació de l'economia, cosa que
hom aconseguí en un grau considerable. Però en la mesura que aquesta recuperació havia
estat possible mitjançant la parcial reprivatització de l'economia, la NEP era vista
pels bolxevics com una amenaça a més o menys curt termini contra l'estat soviètic i
contradictòria, a més, amb la ideologia comunista. En la pràctica, doncs, la NEP fou
considerada com un instrument transitori que calia abandonar tan aviat com les condicions
ho permetessin. Alguns dirigents soviètics, entre els quals N. Bukharin, defensaren la
continuïtat de la NEP com una via per a l'assoliment gradual del socialisme, però
l'opinió majoritària, representada sobretot per L. Trocki, era partidària de la
industrialització accelerada i la col·lectivització agrària a gran escala. La crònica
mala gestió en el subministrament de gra als centres urbans fou aprofitada el 1928 per
Stalin —que fins aleshores s'havia mantingut al marge de la polèmica— com un
pretext per a clausurar la NEP, que fou substituïda pel primer pla quinquennal.
Gosplan
Organisme principal de planificació a l'URSS, creat
el 1921. La seva tasca era de fer la síntesi de tots els plans econòmics, culturals i
socials (la coherència dels quals era determinada mitjançant els balanços materials, a
partir dels quals hom cerca una previsió dels recursos i de les assignacions),
l'elaboració del pla general i el control de la seva execució a través dels
representants del Gosplan a les diverses repúbliques de l'URSS. Deixà d'existir al
desembre del 1991, amb la dissolució de l'URSS.
Crisi de les tisores
Situació originada per l'aplicació de la NEP, consistent en un
desfasament important entre els preus industrials, molt alts, i els preus agrícoles, molt
baixos, just al contari del que havia estat durant l'etapa del comunisme de guerra. La
denominació de crisi de les tisores respon al fet que la representació gràfica
de l'evolució dels preus agrícoles i industrials dibuixa unes tisores.
|
|
A la mort de Lenin (1924) s'obre un gran debat polític i
econòmic, que acabarà amb l'arribada al poder de Stalin. |
Stalinisme
Interpretació teòrico-pràctica del marxisme-leninisme
imperant a l'URSS i dins els partits comunistes ortodoxos d'arreu del món durant el
govern de Josif Stalin. El terme, que designa no solament una doctrina, sinó
també les realitzacions pràctiques de la Unió Soviètica en els terrenys econòmic,
social o cultural, tingué una significació altament positiva en el moviment comunista
oficial fins a la mort de Stalin; tanmateix, la utilització del concepte en un sentit
negatiu i crític fou iniciada per l'"oposició d'esquerra" dirigida per
L.Trockij durant els anys trenta. Després del XX congrés del PCUS (1956) i de la
"desstalinització", es generalitzà entre els corrents i partits comunistes
independents -trotskistes o no- la consideració del stalinisme com una degeneració
burocràtica de l'estat obrer soviètic i de la Tercera Internacional, caracteritzat per
la destrucció de la democràcia obrera i de la llibertat de discussió en el si del
moviment obrer i del partit comunista, la dominació d'una capa burocràtica privilegiada
amb interessos conservadors oposats als del proletariat, una política exterior de gran
potència imperialista, estranya a l'internacionalisme proletari, i la utilització de
mètodes dictatorials i totalitaris contradictoris amb la finalitat última de la
revolució socialista. Més concretament, el trotskisme criticà del stalinisme les
teories de la "construcció del socialisme en un sol país" i de la
"revolució per etapes", i considerà stalinistes tant la política de l'URSS
des del 1956 com la dels partits comunistes pro-soviètics.
Socialisme en un sol país
Idea defensada per Stalin, segons la qual el socialisme es podia construir
en un sol país i la Internacional havia d'acomplir la tasca de defensar l'URSS per tot
arreu. Aquesta teoria contrastava amb la idea de Trotsky de la revolució permanent,
segons la qual calia que la revolució s'escampés per tot arreu i la Internacional
Comunista havia d'impulsar-la a través dels diversos partits comunistes, a tots els
països.
Trotskisme
Doctrina política que, dins el moviment comunista internacional, es
reclama seguidora de les tesis de Lev Trockij (Trotski). De fet, els
partidaris d'aquest s'autonomenaren, inicialment, "bolxevics-leninistes" o
"marxistes revolucionaris", i foren llurs adversaris qui els posaren el
qualificatiu de trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics
del trotskisme són: la teoria de la revolució permanent lligada a l'afirmació
que la revolució socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la
teorització de l'existència d'una casta burocràtica a l'URSS, que usurpa el poder obrer
i arriba a la forma extrema del stalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els
estats anomenats socialistes una "revolució política"; i la necessitat de la
construcció d'un partit d'avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius
del proletariat i capaç d'orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf
revolucionari. Històricament, el trotskisme es concretà com un corrent dins el comunisme
el 1923, amb la formació, al si del partit bolxevic, de l'Oposició d'Esquerra,
que el 1926 esdevingué, amb l'adhesió de Kamenev i Zinovj'ev, Oposició Conjunta.
Vençut per Stalin a l'URSS, el trotskisme s'estengué als partits comunistes de la resta
del món -dels EUA, Alemanya, França, Grècia, Itàlia, Polònia, Xina, etc- dels quals
fou successivament expulsat. Fou organitzat, successivament, en l'Oposició Comunista
Internacional (1929) i la Lliga Comunista Internacional (1933). El 1934 Trockij intentà
de fer arrelar el moviment -molt minoritari- en la lluita real, recomanant als seus
partidaris l'ingrés com a grup definit en els partits socialistes, i el 1938 cridà a
fundar a París la Quarta Internacional, "partit mundial de la revolució
socialista". Tanmateix, la mort de Trockij i la guerra paralitzaren el trotskisme.
Des d'aleshores ha aconseguit alguns èxits locals en països del Tercer Món -Bolívia,
Sri Lanka- i ha constituït un corrent radical influent a Europa i a Amèrica. Tot i això
ha manifestat una tendència a fraccionar-se i escindir-se. Així, la política de
subordinació a socialistes i comunistes propugnada per Michel Pablo, secretari de la
Quarta Internacional ("pablisme"), en provocà, el 1953, la dissolució i
l'aparició del Comitè Internacional; el 1961 el Buró Llatino-americà, dirigit per Juan
Posadas, també s'independitzà, i l'intent de reunificació portat a terme per P. Frank i
E.Mandel el 1963 només serví per a crear una nova obediència, el Secretariat Unificat,
majoritari a Europa, del qual s'escindí el 1979 una fracció que donà lloc a la Lliga
Internacional dels Treballadors, encapçalada per Manuel Moreno i força implantada a
Iberoamèrica. Per la seva banda, l'altre gran sector de la IV Internacional ha conegut
crisis successives: la del 1971 desembocà en el Comitè Internacional de la IV
Internacional (Gerry Healy), proper a determinats règims islàmics (Iran, Líbia); el
1972 se'n dissocià la tendència que dirigeix Pierre Lambert, concretada actualment en la
Quarta Internacional (Centre Internacional de Reconstrucció) i amb implantació a França
i Espanya; a l'últim, un altre sector (Michel Varga), amb militants dels països de l'Est
d'Europa i el Partido Obrero Revolucionario de España, s'autoconsiderà des del
1976 la IV Internacional reconstruïda. Els anys vuitanta, la crisi generalitzada dels
diversos centres internacionals del trotskisme afavoriren el diàleg entre ells, sense que
això hagués suprimit del seu si les actituds sectàries ni les tendències
centrífugues.
Revolució permanent
Teoria que parteix de la idea que la revolució no ha d'acceptar cap forma
de dominació de classe, sinó que ha d'arribar a la liquidació total de la societat
classista, i planteja la necessitat de superar ràpidament la democràcia burgesa per
arribar al socialisme, en la construcció del qual també hi haurà una
transformació constant de les relacions socials.
|
Stalin intentarà aplicar la seva doctrina del "socialisme en
un sol país".
Des del punt de vista polític, implantà una dictadura de partit. |
Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de
la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal,
concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o
reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb
els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i
democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i
pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic
-disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un
cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i
traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de
comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i
militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins
l'estat.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder
posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es
caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur
exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica
d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i
desafectes.
Purga
Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs
en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan
executiu o pels màxims dirigents. Són cèlebres les de Stalin, a l'URSS (1936-38).
Gulag
Abreviació de Glavnoie Upravlenie Laguerei, que en rus significa
"Direcció General dels Camps". Durant el règim estalinista, va ser la
continuació de la pràctica tsarista de deportar sistemàticament a Sibèria els
condemnats per delictes comuns o polítics.
Processos de Moscou
Nom donat als processos celebrats a Moscou per l'agost
del 1936, al gener del 1937 i al maig del 1938, en què foren jutjats antics membres del
PCUS. En el primer foren processats setze antics bolxevics, entre els quals es destacaren
Zinov'ev i Kamenev; en el segon, disset, entre ells P'atakov, Radek i Sokolnikov; i
Bukharin, Rykov, Krestinski i Rakovski es destacaren entre els vint-i-un implicats en el
tercer procés. Acusats de desviacionisme trotskista, dretisme, alta traïció i
espionatge, la majoria foren condemnats a mort i executats. Després de la mort de Stalin,
especialment a partir del 1956, començà a l'URSS la rehabilitació de les víctimes
d'aquests processos.
|
|
A nivell econòmic, va introduir la planificació
econòmica. |
Planificació
Acció d'elaborar i executar un pla econòmic.
Requereix l'adequació i coherència entre els objectius (polítics, econòmics, etc) i
els recursos disponibles i ha de tenir en compte la compatibilitat de les macromagnituds.
Segons que els agents econòmics estiguin subordinats a les directrius de l'estat, o que
aquest adopti un paper bàsicament orientatiu, la planificació pot ser imperativa o
indicativa. En la planificació indicativa, l'element central és l'adequació al pla de
les diverses polítiques (fiscal, monetària, etc), ja sia amb la utilització
d'indicadors sectorials i d'altres, que permetin l'establiment de programes econòmics
vinculants només per al sector públic i compatibles amb el funcionament de mercat. La
planificació imperativa, o planificació pròpiament dita, constituí la base del sistema
econòmic implantat en els estats socialistes a semblança del model soviètic, iniciat
amb la creació del Gosplan (1921) i que, amb variacions, fou vigent fins poc abans
de l'esfondrament de l'URSS el 1991. En aquest sistema, la substitució del mercat per
unes normes i uns objectius econòmics fixats d'antuvi requerí un control molt més
estricte dels agents econòmics, cosa que conduí a l'estatització de la major part dels
sectors econòmics mitjançant col·lectivització o nacionalització. Doctrinalment, la
planificació fou formulada per autors diversos (Herzen, Proudhon, Kautsky, Luxemburg,
etc), però fou a l'URSS on es posà en pràctica: el 1928 fou aplicat el primer pla
quinquennal global, reproduït en diversos estats socialistes de l'est d'Europa a partir
de la Segona Guerra Mundial i fins al decenni dels seixanta.
El sistema de planificació el trobem bàsicament en els
feixismes i en els règims comunistes.
Pla econòmic
Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa
una activitat econòmica.
Pla quinquennal
Pla econòmic, de cinc anys de durada, establert per primera vegada a la
Unió Soviètica el 1928. La idoneïtat que aquest termini representà per a dur a terme
els objectius de la planificació centralitzada féu que fos adoptat també en els
diversos assaigs de planificació indicativa duts a terme en altres països amb economia
de mercat.
Gosplan
Organisme principal de planificació a l'URSS, creat
el 1921. La seva tasca era de fer la síntesi de tots els plans econòmics, culturals i
socials (la coherència dels quals era determinada mitjançant els balanços materials, a
partir dels quals hom cerca una previsió dels recursos i de les assignacions),
l'elaboració del pla general i el control de la seva execució a través dels
representants del Gosplan a les diverses repúbliques de l'URSS. Deixà d'existir al
desembre del 1991, amb la dissolució de l'URSS.
Col.lectivització
Acte pel qual la propietat dels béns de producció
(terres, indústries, mines, etc) és transferida a la col·lectivitat. És el mètode
propugnat pel socialisme per tal d'eliminar les diferències entre les classes
socials; la propietat col·lectiva suprimeix la competència i permet d'orientar la
producció cap a les autèntiques necessitats col·lectives. Hom manté l'existència del
mercat d'intercanvi, però els objectes produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i
la demanda. Això ha comportat, però, la intervenció de l'estat socialista com a
organisme planificador de la producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi
estat impròpiament utilitzat; hom l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions
democràtiques, tot i que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari.
La col·lectivització ha topat sempre amb la resistència de la propietat privada,
especialment en el sector agrari, on ha calgut transigir en major o menor grau i tolerar
alguna forma de mercat lliure que n'absorbís la producció. La primera
col·lectivització a gran escala fou la practicada per la revolució bolxevic (1917) de
Rússia, que nacionalitzà totes les terres i indústries, bé que els pagesos ja s'havien
repartit les terres dels grans propietaris. L'abolició de la propietat privada, dels
mercats i de la moneda produí un col·lapse econòmic que Lenin cuità a resoldre amb la
NEP (Nova Política Econòmica, 1922), la qual reconeixia als pagesos la propietat de les
terres ocupades amb la revolució i la venda lliure de llurs productes. Un cop
estabilitzada la producció (1928), hom inicià novament un procés de col·lectivització
amb la integració de la població agrícola en granges col·lectives. El 1937 havia estat
col·lectivitzat un 99,1% de la terra de la Unió Soviètica; el nombre de granges
col·lectives era de 242 500. Després de la Segona Guerra Mundial hom tendí a
concentrar les granges en unitats de dimensions superiors.
Kolkhoz
Granja col.lectiva soviètica, sorgida el 1917 com a
associació cooperativa, de caràcter socialista, de camperols per a la producció
agrícola. Foren la base de l'organització de l'agricultura soviètica des del 1928. Els
mitjans de producció i la producció mateixa eren col·lectius, i la retribució depenia
sobretot dels guanys de la col·lectivitat. La direcció del kolkhoz era a les mans de la
col·lectivitat i dels seus òrgans representatius. Les
terres eren treballades col.lectivament, tot i que es permetia als agricultors disposar de
petits horts familiars. En dissoldre's l'URSS (1991), el 1993 hom
procedí a la reprivatització de les terres i els recursos que gestionaven.
Sovkhoz
Granja estatal soviètica, en què l'agricultor era assalariat i retribuït
com a tal. Creats el 1917, en passar a mans de l'estat les grans explotacions privades, la
importància dels sovkhozos cresqué en nombre d'hectàrees conreades en aquest règim i
en mecanització. Els beneficis de les granges eren cedits íntegrament a l'estat, que,
així mateix, incloïa la regulació del seu funcionament en les previsions del Pla. El
nombre de sovkhozos era inferior al de kolkhozos (18 064 i 28 593, respectivament el 1975)
bé que el total de superfície conreada era el doble que en aquests. Després de
dissoldre's l'URSS (1991), el govern rus inicià el 1993 la reprivatització de les terres
dels sovkhozos i dels recursos que hi eren assignats. Un procés similar tingué lloc a la
resta de les antigues repúbliques soviètiques.
Stakhanovisme
Mètode d'intensificació de la productivitat del treball difós a l'URSS a
la segona meitat dels anys trenta. Aquest mètode, basat en l'anàlisi de cada procés
concret de producció per tal d'optimitzar les tasques i reduir al mínim els temps morts,
comportà la utilització dels principis de l'organització científica del treball i la
intensificació de la tecnologia emprada. El seu origen es remunta a les pràctiques de
treball en equip, duta a terme en una fàbrica de carbó de l'URSS els anys trenta, per
iniciativa dels obrers i en especial d'Aleksej Grigorjevic Stakhanov (1906-1977). L'èxit
d'aquest sistema, que per damunt de tot consistia en un sobreesforç, depenia en bona
mesura de l'adhesió dels treballadors a l'objectiu i els resultats del treball, i per
aquest motiu hi eren consubstancials els estímuls en forma de premis, distincions
oficials, etc.
|
|
A la mort de Stalin (1953), el règim comunista soviètic va
suavitzar-se. |
Desestalinització
Conjunt de mesures que es van prendre en els estats socialistes contra la figura
de Stalin i la seva actuació política. El procés es va iniciar el 1956, arran d'un
informe presentat per Khruixtxov en el XX Congrés del PCUS, i va consistir en la
reorganització del partit, la depuració d'alguns dirigents, la rehabilitació d'altres i
una certa obertura del sistema.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. El tsarisme.
2.
La revolució de 1905 i el
període 1905-1917.
3.
La revolució de
febrer de 1917 i el govern provisional (febrer-octubre 1917).
4.
Els menxevics.
5. Els
bolxevics.
6. La
revolució d'octubre de 1917 i l'època de Lenin.
7.
La guerra civil russa.
8.
L'època de Stalin.
9.
Després de Stalin.
10. Altres
personatges.
11. La influència de
la revolució. |
|
El
tsarisme. |
Alexandre
II de Rússia (1818-1881)
Tsar de Rússia (1855-81). Succeí al seu pare Nicolau I i la seva primera tasca fou de
posar fi a la guerra de Crimea (1856). El seu regnat es caracteritzà per un tímid intent
de liberalització que tingué una repercussió molt profunda en els esdeveniments
posteriors de la història russa; les reformes foren fetes per una petita minoria de
nobles, funcionaris i periodistes als quals el tsar deixà en llibertat d'actuació.
L'ucàs del 3 de març de 1861 alliberà els serfs i expropià els nobles; la reforma fou
feta mitjançant institucions tradicionals com el mir. Però tot això fou lletra
morta, perquè l'estat, una vegada els hagué alliberats, es desinteressà de la sort dels
camperols. Respecte a l'administració, es limità a reformes menors: creació
d'assemblees locals ( zemstvo), reforma de la justícia a l'estil occidental,
autonomia municipal, modificació de l'ensenyament secundari i superior (passà de la
jurisdicció religiosa a la del ministre d'instrucció pública), i institució del servei
militar obligatori (1874). Les reformes arribaren massa tard i, en lloc d'apaivagar el
descontentament general, accentuaren la resistència. La reforma agrària descontentà els
nobles desposseïts i els mateixos camperols (al govern de Kazan' se'n revoltaren deu mil
a les ordres d'Anton Petrov, que fou empresonat i afusellat). Amb la insurrecció de
Polònia i l'intent subsegüent de russificar el país (com també Ucraïna i els Països
Bàltics), acabà el període de reformes. Com que la noblesa polonesa fou considerada
responsable de la insurrecció, a Polònia, en canvi, la reforma agrària fou radical, i
les terres foren repartides íntegrament entre els camperols. L'expansió continental
russa continuà ininterrompudament durant el regnat d'Alexandre II. El seu ministre
d'afers exteriors Gorcakov basà la seva política en el paneslavisme. Des del 1859 els
russos atacaren el Caucas, conqueriren Daguestan i començaren les exploracions petroleres
de Bakú. L'any següent fou fundada la ciutat de Vladivostok i començà la conquesta del
Turkestan. El 1870 l'emir de Bukhara es reconegué vassall del tsar. A causa del fracàs
de les reformes i de la política panslavista, es desenvolupà el ferment revolucionari.
La intelligencija es decantà cap al nihilisme i al populisme i, a partir del 1878,
cap al terrorisme, manifestat en múltiples atemptats. D'un d'ells, organitzat pel grup La
Voluntat del Poble, en fou víctima el mateix tsar.
Alexandre III de Rússia
(1845-1894)
Tsar de Rússia (1881-94),
segon fill d'Alexandre II. Fou educat pel jurista i procurador del sant sínode,
Konstantin Pobedonostsev, que fomentà en el tsarevitx les idees de la russificació en
massa i de l'autoritat inalienable del tsar i de l'Església Ortodoxa. El 1866, Alexandre
es casà amb Dagmar (Maria Fiodorovna), filla de Cristià IX de Dinamarca. En pujar al
tron inaugurà una etapa d'allunyament d'Europa, d'intransigent autocràcia (anul·là
l'ucàs que limitava el govern autoritari signat per Alexandre II) i de renúncia a tota
reforma política i social. La premsa fou controlada (1881) i les universitats perderen
llur autonomia (1884). A més, des del 1887 hom introduí tota mena d'obstacles a les
classes inferiors (sobretot als jueus) per entrar a les escoles. Consolidà la
preeminència de la noblesa. A la primera època del regnat d'Alexandre III el moviment
revolucionari semblava anihilat, i l'activitat subversiva fou feta a l'estranger, però
amb l'aparició de la gran indústria es formà un proletariat urbà sensible a la
propaganda socialista (el 1887 i el 1888, atemptats fustrats contra el tsar). Alexandre
seguí rígidament la política de russificació (especialment a Polònia, a Finlàndia i
a les províncies del Bàltic), i prosseguí l'expansió russa a l'Àsia Central.
Completà la conquesta del Turkestan, de l'oasi de Merv (1884) i de les regions de Fergana
i Pamir (1893), sense entrar en conflicte amb la Gran Bretanya. Féu construir el
ferrocarril transcaspià (1883-86) i manà de començar el transsiberià (1891-1904). En
afers exteriors continuà a la lliga dels tres emperadors (1881), renovada el 1884, i
signà amb Bismarck una aliança germano-russa (1887). Però el 1892 s'alià amb la
república francesa, que li oferia els crèdits per a la indústria que Alemanya li
regatejava. Als Balcans intentà de controlar el govern de Bulgària.
Nicolau II de Rússia (1868-1918)
Tsar de Rússia (1894-1917), successor d'Alexandre III. Fou un home de caràcter feble i
indecís, molt influït per la seva muller, Alexandra F'odorovna. Presidí els darrers
anys del tsarisme. Procurà de mantenir l'autocràcia. Els grans esdeveniments del seu
regnat —sota el qual prosseguí la industrialització del país— foren la guerra
russo-japonesa, el diumenge roig de Peterburg (22 de gener de 1905), els intents de
liberalització del règim, l'entrada de Rússia a la guerra, el 1914, i els desastres
militars, que provocaren l'enderrocament del tsarisme. Durant la darrera part del regnat
de Nicolau tingué una gran influència a la cort Rasputin. Pel març del 1917 fou
obligat a abdicar —en el seu germà, el gran duc Miquel, que no acceptà de
regnar—. Detingut a Carskoje Selo pel setembre del 1917, fou traslladat a Tobolsk
(Sibèria) i després (abril del 1918) a Jekaterinburg, a l'Ural, on fou assassinat
—a la casa Ipatev— pels seus guardians, juntament amb la seva muller i els seus
fills, el 17 de juliol. Els cadàvers foren cremats.
Alexandra F'odorovna (1872-1918)
Darrera tsarina de Rússia (1894-1917). Filla del gran duc Lluís IV de Hessen-Darmstadt i
néta, per part de mare, de la reina Victòria de Gran Bretanya. El 1894 es casà amb el
futur Nicolau II de Rússia. Exercí sempre una gran influència sobre el tsar. Introduí
a la cort una sèrie d'aventurers —entre ells Philippe, un francès de Lió, i més
tard el cèlebre Rasputin, a qui atorgà una gran confiança— amb la creença
supersticiosa que podrien guarir l'hemofília del tsarevitx Aleix. Amb això només
aconseguí d'augmentar el desprestigi del règim. A la Primera Guerra Mundial, el tsar
manà personalment l'exèrcit en la lluita contra Alemanya (1915) i deixà a Alexandra,
alemanya d'origen i de sentiments, la direcció de la política interior. En esclatar la
revolució (1917), fou arrestada, exiliada a Tobolsk i després a Ekaterinburg, i,
finalment, executada amb tota la seva família.
Aleksej Nikolajevic (1904-1918)
Tsarevitx, únic fill mascle de Nicolau II i d'Aleksandra F'odorovna. La seva malaltia
(hemofília) fou la causa de la introducció de Rasputin a la cort. Fet presoner durant la
revolució (1917), fou executat, juntament amb la seva família, al juliol de l'any
següent.
Miquel de Rússia (1878-1918)
Gran duc hereu de Rússia (1899-1904). Fill del tsar Alexandre III, fou declarat hereu del
seu germà gran, Nicolau II, per mort del germà, el gran duc Jordi. El 1917 Nicolau II
abdicà la corona en ell, que la refusà, i fou proclamada la república. Morí
assassinat.
Rasputin, Grigorij Jefimovic (~1872-1916)
Monjo rus, el nom de família del qual era Grigorij Jefimovic Navykh. Abandonà la
família i menà una vida aparentment d'asceta i taumaturg. Favorit del tsar Nicolau II i
de la tsarina Alexandra F'odorovna, el 1905 s'introduí a la cort i, utilitzant el
misticisme de la família reial, se'n convertí en l'home de confiança. Exemple
d'intrigant, donat a una vida de disbauxa, influí en la política reaccionària del tsar,
activitat facilitada per l'avançat estat de descomposició de la cort i dels assessors
del tsar. Foren tan grans el seu pes i la seva influència, que fou assassinat per un grup
de monàrquics (Jusupov, Puriskevic i el gran príncep Dmitrij Pavlovic). Símbol exagerat
de maldat, fou un personatge molt odiat pel poble i àdhuc pels monàrquics
liberals.
|
|
La
revolució de 1905 i el període 1905-1917. |
Gapon,
Georgij Apollonovic (1870-1906)
Eclesiàstic i reformador social ucraïnès. Preocupat alhora per les males condicions de
vida del proletariat rus i per l'ascens del socialisme revolucionari, defensà un tsarisme
benèvol d'arrel cristiana. Fundà l'Assemblea Obrera (1904) i organitzà, en connivència
amb la policia, la manifestació pacífica a Peterburg del gener del 1905, que acabà en
l'anomenat 'diumenge sagnant', en el qual moriren milers d'obrers a mans de la policia,
malgrat el compromís secret d'aquesta de no intervenir-hi Revolució Russa del 1905).
Exiliat a Londres, Gapon responsabilitzà directament el tsar de la matança. En tornar a
Rússia fou assassinat.
Rodzianko, Mikhail Vladimirovic (1859-~1923)
Polític rus. Hisendat, fou president de la darrera duma (1911-17). Maldà
per assolir una unió de les classes altes i acabar amb el valiment de Rasputin. En
produir-se la revolució del febrer del 1917, cercà l'abdicació del tsar i un pacte amb
els socialistes. El triomf bolxevic el féu fugir a Sèrbia.
Stolypin, P'otr Arkad'evic (1862-1911)
Polític rus. Dissolta la primera Duma i nomenat president del consell de ministres (1906)
per Nicolau II, tingué una actuació política autoritària: reprimí l'oposició,
dissolgué la segona Duma (1907) i, mitjançant una nova llei electoral, aconseguí una
Duma amb majoria conservadora. Dugué a terme una reforma agrària (1911), accelerà la
política de russificació de Finlàndia, impulsà la colonització de Sibèria i fundà
nombroses escoles. Fou assassinat per Dimitri Borgov, un doble agent.
Stürmer, Boris Vladimorovic (1848-1917)
Polític rus. Nicolau II el nomenà primer ministre d'afers estrangers (1916). El seu
origen alemany i les seves relacions amb la tsarina el feren impopular, i hom li atribuí
tots els fracassos russos als distints fronts bèl·lics. Morí a la presó
Vitte, Sergej (1849-1915)
O Witte. Polític rus d'origen georgià. Comte de Vitte. Nomenat ministre de finances
(1892), portà a terme una política de reformes per tal de crear una infraestructura
capaç de permetre la industrialització del país i atreure les inversions estrangeres.
Negocià la pau de Portsmouth amb el Japó. Nomenat president del consell de ministres
(1905), reprimí el moviment revolucionari del 1905. Tanmateix, Nicolau II el féu
responsable del triomf del partit constitucional democràtic a les eleccions per la duma
del 1906, i el destituí.
|
|
La
revolució de febrer de 1917 i el govern provisional (febrer-octubre 1917). |
Kerenskij,
Aleksandr F'odorovic (1881-1970)
O Kerenski. Polític rus. Advocat, s'afilià al partit social-revolucionari i fou elegit a
la duma el 1912. Després de la revolució de febrer del 1917 fou nomenat ministre de
justícia, i pel maig del mateix any, ministre de la guerra. Com a tal, dirigí
l'anomenada "ofensiva Kerenskij" a Galítsia, el fracàs de la qual provocà les
revoltes de juliol. Succeí el príncep L'vov com a cap del govern provisional, cercant
suport en els aliats occidentals. La temptativa de cop d'estat del general Kornilov,
frustrada per la decidida acció dels bolxevics, debilità la seva posició. Intentà de
convocar l'assemblea constituent, però no pogué impedir la revolució d'octubre. Un cop
establert el poder soviètic, s'uní a les accions militars del general Karnov contra
Petrograd, però pel novembre fugí de Rússia, i des del 1938 residí als EUA, on
escriví algunes obres antisoviètiques.
O Kerenski. Polític rus. Advocat, s'afilià al partit social-revolucionari i fou elegit a
la duma el 1912. Després de la revolució de febrer del 1917 fou nomenat ministre de
justícia, i pel maig del mateix any, ministre de la guerra. Com a tal, dirigí
l'anomenada "ofensiva Kerenskij" a Galítsia, el fracàs de la qual provocà les
revoltes de juliol. Succeí el príncep L'vov com a cap del govern provisional, cercant
suport en els aliats occidentals. La temptativa de cop d'estat del general Kornilov,
frustrada per la decidida acció dels bolxevics, debilità la seva posició. Intentà de
convocar l'assemblea constituent, però no pogué impedir la revolució d'octubre. Un cop
establert el poder soviètic, s'uní a les accions militars del general Karnov contra
Petrograd, però pel novembre fugí de Rússia, i des del 1938 residí als EUA, on
escriví algunes obres antisoviètiques.
O Kerenski. Polític rus. Advocat, s'afilià al partit social-revolucionari i fou elegit a
la duma el 1912. Després de la revolució de febrer del 1917 fou nomenat ministre de
justícia, i pel maig del mateix any, ministre de la guerra. Com a tal, dirigí
l'anomenada "ofensiva Kerenskij" a Galítsia, el fracàs de la qual provocà les
revoltes de juliol. Succeí el príncep L'vov com a cap del govern provisional, cercant
suport en els aliats occidentals. La temptativa de cop d'estat del general Kornilov,
frustrada per la decidida acció dels bolxevics, debilità la seva posició. Intentà de
convocar l'assemblea constituent, però no pogué impedir la revolució d'octubre. Un cop
establert el poder soviètic, s'uní a les accions militars del general Karnov contra
Petrograd, però pel novembre fugí de Rússia, i des del 1938 residí als EUA, on
escriví algunes obres antisoviètiques.
Kornilov, Lavr Georgievic (1870-1918)
General rus. Comandant suprem de l'exèrcit rus durant la Primera Guerra
Mundial, exigí plens poders a Kerenskij i intentà el cop d'estat de l'agost del 1917.
Després de la revolució d'octubre, fou empresonat, però aconseguí d'escapar, i durant
la guerra civil dirigí l'exèrcit blanc del sud de Rússia.
Luov, Georgij Eugenievic, príncep (1861-1925)
O L'vov. Polític rus. Va presidir el Govern provisional format arran de
la revolució de febrer de 1917, el 12 de març, Va caure a mans dels bolxevics, però va
aconseguir fugir, establint-se a França, on va morir.
Mil'ukov, Pavel Nikolajevic (1859-1943)
O Miljukov. Polític rus. Dirigent dels cadets, fou ministre d'afers estrangers del govern
provisional (març del 1917), però la seva política de continuar la guerra fent costat
als aliats provocà una oposició popular i hagué de dimitir. S'exilià a França i
publicà, en col·laboració amb Ch.Seignobos i L.Eixenmann, una història de Rússia
(1932-33).
|
|
Els
menxevics. |
Akimov,
Vladimir (1875-1921)
Polític rus. Membre de la lliga de socialdemòcrates russos, formà part
del grup de marxistes anomenats economistes que el 1898 es rebel·laren contra Georgij
Plekhanov i se separaren del partit socialdemòcrata rus. Fou director del diari d'aquella
organització "Raboceje Delo" ('La Causa dels Treballadors'), el qual començà
a publicar-se el 1898 i intentà d'ésser reconegut com l'òrgan principal del marxisme
rus.
Aksel'rod, Pavel Borisovic (1850-1928)
Polític rus. El 1872 s'uní al moviment populista i, més tard, fou
influït per F. Lassalle. Amb G. Plekhanov fundà el grup marxista Alliberament del
Treball (1833) i intervingué en diverses publicacions socialistes, entre elles
"Iskra" ('L'espurna'), de la qual fou expulsat per Lenin. Després del segon
Congrés del Partit Obrer (1903) esdevingué menxevic. Des del 1917 s'exilià i
evolucionà cap a la dreta.
Martov, L. (1873-1923)
Nom amb què és conegut Julij Osipovic Cederbaum, polític rus d'origen
jueu. Fou un dels fundadors del partit socialdemòcrata rus. Col·laborador de Lenin a la
revista «Iskra», a partir del congrés de Londres (1903) s'apartà d'ell i encapçalà
la fracció dels menxevics. Participà en la conferència pacifista de Zimmerwald. El 1920
es refugià a Alemanya.
Plekhanov, Georgij Valentinovic (1856-1918)
O Plejanov. Teòric marxista rus. Inicià la seva activitat en el populisme
el 1875. Deportat a Sibèria, aconseguí d'evadir-se'n i s'establí a Ginebra fins el
1917. A l'exili fundà (1883) el Grup d'Emancipació Obrera (basat en el programa de
Gotha) i el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) i la Unió de Socialdemòcrates
Russos a l'estranger (1894). Marxista convençut, combaté l'anarquisme i defensà la
necessitat d'organitzar un poderós partit obrer sota la direcció socialista com a
preparació per a la futura revolució. Els conflictes doctrinals que sorgiren a partir de
la fundació, juntament amb Lenin, de l'Iskra i de la publicació del fulletó Vade
mecum (1900) li serviren per a exposar les maniobres tàctiques i els errors dels
"economistes". Mantingué una controvèrsia amb Lenin entorn de la dictadura del
proletariat. Per al triomf de la revolució, acceptava la limitació d'algun principi
democràtic, si calia. Concebia com a mesura excepcional allò que segons Lenin hauria
d'ésser la forma de govern que els treballadors adoptarien normalment. S'inclinà també
cap a la línia menxevic, defensora d'un partit de masses més que no pas d'una
organització elitista, i s'oposà més endavant al centralisme democràtic. El 1917,
reeixides les tendències pacifistes entre els revolucionaris soviètics, proclamà la
continuació de la guerra contra l'invasor. Això l'aïllà del triomf de la Revolució
d'Octubre, a la qual s'oposà, fet que determinà el seu eclipsament. Els seus nombrosos
escrits foren recollits en 24 volums: Socinenija ('Obres', 1923-27).
Zasulic, Vera Ivanovna (1849-1919)
Revolucionària i publicista russa. Es vinculà als populistes i participà en alguns
actes de terrorisme. El 1879 formà part de l'organització Cornyj Peredel, i el 1883
fundà amb Plekhanov la primera organització marxista russa, Osvobozdenije Truda. Fou
redactora del diari "Iskra", i formà part del partit menxevic. Traductora i
introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, publicà articles polítics i
assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus.
|
|
Els
bolxevics. |
Bukharin,
Nikolaj Ivanovic (1888-1938)
Polític, economista i teòric marxista rus. Fou membre del partit bolxevic des del 1906,
s'exilià l'any 1910 i l'any 1912 entrà en contacte amb Lenin. El 1916 dirigí a Nova
York el diari bolxevic clandestí "Novy Mir" ('Nou Món'). Tornà a Rússia
després de la revolució del febrer del 1917, i participà activament en la revolució
d'octubre. Fins el 1929 fou director de "Pravda". Fou un del líders del l'ala
esquerrana, i féu costat a les posicions de Trotskij i Jevgenij Preobrazenskij. L'any
1919 sortí a la llum la seva obra, escrita conjuntament amb Preobrazenskij, Bukvar'
Kommunizma ('ABC del comunisme'), que és, fins a un cert punt, una glossa al programa
del vuitè congrés del partit comunista rus i que causà un gran impacte popular. L'any
següent aparegué Ekonomija perekhodnogo perioda ('Economia del període de
transició'), on defensà la necessitat objectiva del comunisme de guerra i formulà la
diferència entre el mode de producció socialista i el mode de producció del període de
transició al socialisme. L'any 1921 publicà Teorija istoriceskogo materializma
('Teoria del materialisme històric'). Vers el 1924 aparegué un procés clar de
moderació en les seves actituds, s'enfrontà amb Preobrazenskij i sostingué la tesi de
la necessària correspondència entre la indústria i l'agricultura, i oposà a les tesis
de l'acumulació primitiva socialista la dels passos esglaonats, tot defensant les
realitzacions de la NEP. L'any 1925, ja situat dins l'anomenada ala dreta del partit,
escriví Imperializm i nakoplenie Kapitale ('Imperialisme i acumulació de
capital'). L'any següent fou elegit president del Kommintern, el mateix any que sortí
publicada Politiceskaja ekonomija rantje ('Economia política del rendista'),
principal aportació marxista a la crítica de l'escola austríaca, i d'una manera
especial de l'obra de Böhm-Bawerk. Destituït del càrrec i del buró polític del partit
l'any 1928, ocupà encara diversos càrrecs subalterns (com la direcció del diari
"Izvestia"), fins que fou condemnat a mort en el tercer procés de Moscou (1937)
i fou executat.
Lenin, Vladimir Il'ic (1870-1924)
Nom amb què és conegut Vladimir Il'ic Ul'janov, revolucionari, teòric marxista i
dirigent polític rus. Fill d'un inspector d'escoles liberal, el seu germà Alexandre fou
executat arran d'un atemptat contra el tsar. Expulsat de la universitat de Kazan',
estudià dret pel seu compte a Samara, on féu relació amb populistes i
socialdemòcrates. Ja amb formació marxista, el 1893 anà a Peterburg, on organitzà
grups obrers i inicià el treball teòric. A la fi del 1895 fou detingut i deportat (1900)
a Sibèria, on es casà amb Nadezda K&Krupskaja, companya de lluita. Alliberat el
mateix any i novament perseguit, inicià un exili que durà fins a la revolució del 1905:
amb Plejanov i altres fundà, a Suïssa, l'«Iskra», òrgan central del Partit
Socialdemòcrata Obrer Rus, i fou dirigent de la fracció bolxevic del partit, que
propugnava una organització revolucionària centralitzada per la dictadura democràtica
dels obrers i camperols. El 1908 hagué d'anar-se'n novament a l'estranger; polemitzà amb
els qui volien liquidar el partit clandestí i amb els qui proposaven la retirada de la
duma, entre altres. El 1912, constituïts ja com a partit els bolxevics, Lenin
s'instal·là a Cracòvia, per dirigir des d'allí el seu òrgan, «Pravda». Declarada la
Primera Guerra Mundial, s'esforçà a agrupar l'esquerra del socialisme internacional
(conferències de Zimmerwald i Kienthal) entorn de la consigna de transformar la guerra en
guerra civil. Després de la caiguda del tsarisme (1917) tornà a Rússia amb l'ajut
alemany (travessà en tren tot Alemanya fins a Suècia i, a través de Finlàndia, arribà
a Petrograd. Allí proclamà les anomenades «tesis d'abril»: punt final a la guerra i a
l'etapa burgesa de la revolució, tot el poder per als soviets i confiscació de les
terres, la banca i els consorcis capitalistes. Amb aquestes directrius, els bolxevics
prepararen la insurrecció contra el govern provisional que els portà al poder
(Revolució d'Octubre). Lenin fou nomenat president del govern (Consell dels Comissaris
del Poble), i dirigí democràticament el partit, prenent posició en els debats de la
pau, la guerra civil, l'organització de l'URSS, la constitució de la Tercera Internacional,
la Nova Política Econòmica, els sindicats, etc. El 1922 tingué els primers atacs
cerebrals, però continuà treballant. El 1923 dictà el seu testament polític, preocupat
per la burocratització i el creixent poder de Stalin, i pel març d'aquell mateix any
perdé la parla, que ja no recuperà. L'obra de Lenin consta de més d'un miler d'escrits,
de diferent ambició i circumstància, en els quals pretén d'aplicar i de desenvolupar el
marxisme, no pas de crear una doctrina nova. Centrades en la teoria de l'estat, el partit,
la qüestió nacional i colonial i les relacions del proletariat amb els camperols, les
aportacions teòriques de Lenin s'articulen entorn de la seva visió de l'actualitat de la
revolució, enfront del marxisme imperant a la Segona Internacional, que professava
concepcions deterministes, resoltes per una pràctica parlamentària i economicista. Lenin
accentua l'aspecte voluntari, inserit en una concepció totalitzadora de les possibilitats
revolucionàries de l'època, la de l'imperialisme, en la qual la concentració
capitalista aguditza a les metròpolis la lluita de classes, exporta el conflicte a les
colònies i desemboca en guerres imperialistes, com la Primera Guerra Mundial, que havia
de constituir, així, una gran ocasió revolucionària. El moviment obrer té els seus
aliats en els camperols -tema bàsic leninià- i en les nacionalitats oprimides, respecte
a les quals Lenin proclama el dret a l' autodeterminació. Com a instrument de
dominació d'una classe, l'estat no pot, segons Lenin, ésser reformat: ha d'esser
destruït i substituït pel govern de la classe proletària, la dictadura de la qual cal
que es basi en els soviets i sigui instrument de repressió de la contrarevolució, alhora
que una forma més elevada de democràcia. El proletariat, però, no pot arribar, per ell
mateix, a la consciència revolucionària; aquesta li ha de venir mitjançant un partit
dirigit per revolucionaris professionals. Quant a les obres de Lenin, cal destacar Cto
delat'? ('Què cal fer?', 1902), sobre el partit, Materializm i empiriokriticizm ('Materialisme
i empiriocriticisme', 1908), on combat la influència empiriocriticista entre els
bolxevics mateixos, Imperializm, kak vyssaja stadija kapitalizma ('L'imperialisme,
estadi superior del capitalisme', 1916), Gosudartsvo i revol'ucia (L'estat i la
revolució', 1917) i Detskaja bolezn' «levizny» v kommunizme ('L'esquerranisme,
malaltia infantil del comunisme', 1920).
Nom amb què és conegut Vladimir Il'ic Ul'janov, revolucionari, teòric marxista i
dirigent polític rus. Fill d'un inspector d'escoles liberal, el seu germà Alexandre fou
executat arran d'un atemptat contra el tsar. Expulsat de la universitat de Kazan',
estudià dret pel seu compte a Samara, on féu relació amb populistes i
socialdemòcrates. Ja amb formació marxista, el 1893 anà a Peterburg, on organitzà
grups obrers i inicià el treball teòric. A la fi del 1895 fou detingut i deportat (1900)
a Sibèria, on es casà amb Nadezda K&Krupskaja, companya de lluita. Alliberat el
mateix any i novament perseguit, inicià un exili que durà fins a la revolució del 1905:
amb Plejanov i altres fundà, a Suïssa, l'«Iskra», òrgan central del Partit
Socialdemòcrata Obrer Rus, i fou dirigent de la fracció bolxevic del partit, que
propugnava una organització revolucionària centralitzada per la dictadura democràtica
dels obrers i camperols. El 1908 hagué d'anar-se'n novament a l'estranger; polemitzà amb
els qui volien liquidar el partit clandestí i amb els qui proposaven la retirada de la
duma, entre altres. El 1912, constituïts ja com a partit els bolxevics, Lenin
s'instal·là a Cracòvia, per dirigir des d'allí el seu òrgan, «Pravda». Declarada la
Primera Guerra Mundial, s'esforçà a agrupar l'esquerra del socialisme internacional
(conferències de Zimmerwald i Kienthal) entorn de la consigna de transformar la guerra en
guerra civil. Després de la caiguda del tsarisme (1917) tornà a Rússia amb l'ajut
alemany (travessà en tren tot Alemanya fins a Suècia i, a través de Finlàndia, arribà
a Petrograd. Allí proclamà les anomenades «tesis d'abril»: punt final a la guerra i a
l'etapa burgesa de la revolució, tot el poder per als soviets i confiscació de les
terres, la banca i els consorcis capitalistes. Amb aquestes directrius, els bolxevics
prepararen la insurrecció contra el govern provisional que els portà al poder
(Revolució d'Octubre). Lenin fou nomenat president del govern (Consell dels Comissaris
del Poble), i dirigí democràticament el partit, prenent posició en els debats de la
pau, la guerra civil, l'organització de l'URSS, la constitució de la Tercera Internacional,
la Nova Política Econòmica, els sindicats, etc. El 1922 tingué els primers atacs
cerebrals, però continuà treballant. El 1923 dictà el seu testament polític, preocupat
per la burocratització i el creixent poder de Stalin, i pel març d'aquell mateix any
perdé la parla, que ja no recuperà. L'obra de Lenin consta de més d'un miler d'escrits,
de diferent ambició i circumstància, en els quals pretén d'aplicar i de desenvolupar el
marxisme, no pas de crear una doctrina nova. Centrades en la teoria de l'estat, el partit,
la qüestió nacional i colonial i les relacions del proletariat amb els camperols, les
aportacions teòriques de Lenin s'articulen entorn de la seva visió de l'actualitat de la
revolució, enfront del marxisme imperant a la Segona Internacional, que professava
concepcions deterministes, resoltes per una pràctica parlamentària i economicista. Lenin
accentua l'aspecte voluntari, inserit en una concepció totalitzadora de les possibilitats
revolucionàries de l'època, la de l'imperialisme, en la qual la concentració
capitalista aguditza a les metròpolis la lluita de classes, exporta el conflicte a les
colònies i desemboca en guerres imperialistes, com la Primera Guerra Mundial, que havia
de constituir, així, una gran ocasió revolucionària. El moviment obrer té els seus
aliats en els camperols -tema bàsic leninià- i en les nacionalitats oprimides, respecte
a les quals Lenin proclama el dret a l' autodeterminació. Com a instrument de
dominació d'una classe, l'estat no pot, segons Lenin, ésser reformat: ha d'esser
destruït i substituït pel govern de la classe proletària, la dictadura de la qual cal
que es basi en els soviets i sigui instrument de repressió de la contrarevolució, alhora
que una forma més elevada de democràcia. El proletariat, però, no pot arribar, per ell
mateix, a la consciència revolucionària; aquesta li ha de venir mitjançant un partit
dirigit per revolucionaris professionals. Quant a les obres de Lenin, cal destacar Cto
delat'? ('Què cal fer?', 1902), sobre el partit, Materializm i empiriokriticizm ('Materialisme
i empiriocriticisme', 1908), on combat la influència empiriocriticista entre els
bolxevics mateixos, Imperializm, kak vyssaja stadija kapitalizma ('L'imperialisme,
estadi superior del capitalisme', 1916), Gosudartsvo i revol'ucia (L'estat i la
revolució', 1917) i Detskaja bolezn' «levizny» v kommunizme ('L'esquerranisme,
malaltia infantil del comunisme', 1920).
Trotski, Lev (1879-1940)
O Lev Trockij. Nom amb què és conegut Lev Davidovic Bronstein, teòric
marxista, escriptor i polític soviètic. Procedent de la petita burgesia jueva, estudià
dret a Odessa, on simpatitzà amb el populisme, i el 1897, ja adherit a la
socialdemocràcia, organitzà la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i fundà el periòdic
"Nashe dielo" ('La nostra causa'). Detingut (1898) i desterrat a Sibèria, en
fugí amb el nom de Trockij (1902) i es refugià a Londres, on col·laborà amb Lenin a
"Iskra". El 1903 s'arrenglerà amb els menxevics, però aviat restà independent
de les fraccions. Presidí i orientà el soviet de Peterburg durant la revolució de l'any
1905 i, detingut un cop vençuda aquesta, escriví Balanç i perspectives. Les forces
motrius de la revolució, on exposà la seva teoria de la revolució permanent, segons
la qual només el proletariat podia fer triomfar la Revolució Russa, portant-la, en un
procés ininterromput, de la fase burgesa a la fase socialista i comptant, enfront de
l'actitud contrarevolucionària de la classe camperola, amb el suport d'una revolució
socialista mundial. Exiliat de nou, s'instal·là a Viena, des d'on intentà de
reconciliar bolxevics i menxevics, publicà una "Pravda" (1908) i creà el grup
Mezrajonka (1913). Oposat a la guerra, rompé amb els menxevics, col·laborà a
"Nashe slovo" ('La Nostra paraula', 1915) i residí breument a França, Espanya,
els EUA i el Canadà abans de tornar a Rússia, pel maig del 1917. Havent fundat
"Vperiod" ('Endavant'), donà suport a la consigna de "tot el poder per als
soviets", féu costat a Lenin i, pel juliol, ingressà amb els mezrajoncy al
partit bolxevic, del comitè central del qual fou membre. President del soviet i del
comitè revolucionari de Petrograd, dirigí les tasques insurreccionals de la Revolució
d'Octubre, i fou, després de la victòria, comissari de relacions exteriors (1917-18), i
menà, com a tal, les negociacions amb Alemanya a Brest-Litovsk; en desacord amb Lenin
sobre la manera com es desenvolupaven aquestes converses, dimití, i fou nomenat tot
seguit comissari de guerra (1918-25). Organitzador de l'Exèrcit Roig i principal
estrateg de la victòria soviètica a la guerra civil, propugnà la militarització obrera
(creació dels exèrcits del treball, 1920) i, per ordre del Congrés del Partit
Comunista, dirigí la repressió contra l'aixecament de Kronstadt (1921). Hostil a la NEP
i partidari del manteniment del comunisme de guerra, a la mort de Lenin (1924)
s'agreujà el seu ja antic enfrontament amb Stalin, del qual criticà sobretot la
doctrina del socialisme en un sol país. Trockij publicà aleshores Nou curs (1923)
i Les lliçons d'octubre (1924), qualificant de "reacció termidoriana"
la progressiva burocratització del partit i de l'estat; tanmateix, i malgrat la
formació, el 1926, amb Zinovj'ev i Kamenev, de l'oposició conjunta, Stalin aconseguí de
desposseir Trockij de tots els càrrecs i expulsar-lo del partit (1927). Deportat a
Alma-Ata (1928), hi sistematitzà les seves tesis a La revolució permanent. En
ésser expulsat de l'URSS (1929), residí a Prinkipo (Constantinoble), França (1933),
Noruega (1935) i Mèxic (1937), dedicat a la producció publicística i política, i
sempre en contacte amb els seus partidaris dispersos pel món, a instàncies dels quals
fundà el 1938 la Quarta Internacional. A desgrat del sistema de seguretat que el
protegia, fou assassinat el 20 d'agost de 1940 per l'agent stalinista Ramon Mercader, que
emprava el pseudònim de Jacques Mornard.
|
|
La revolució
d'octubre de 1917 i l'època de Lenin. |
Antonov
Ovsejenko, Vladimir Aleksandrovic (1884-1938)
Polític soviètic. Membre del partit bolxevic, el
1917 dirigí la presa del Palau d'Hivern de Petrograd (actual Leningrad), on arrestà el
govern provisional. Fou vicepresident del consell de comissaris del poble, i ambaixador a
Txecoslovàquia. Estigué directament relacionat amb Trotski. Durant la guerra civil
espanyola, fou cònsol general de l'URSS a Espanya (1936-38) i prengué part activa en els
fets de maig de 1937 a Barcelona. En tornar a l'URSS, suspecte de trotskisme, fou sotmès
a un procés polític i executat. Fou rehabilitat després del 1956.
Dzerzinskij, Feliks Edmundovic (1877-1926)
Polític soviètic. Ingressà en el partit socialdemòcrata de Lituània (1895). Delegat
al congrés d'unificació del partit obrer socialdemòcrata rus (1906), ingressà en el
comitè central com a representant de Polònia i Lituània. Passà molt de temps deportat
a Sibèria i a la presó de Moscou. Alliberat per la revolució del febrer del 1917,
prengué part en la d'octubre com a membre del comitè militar. Després de la revolució
s'encarregà de l'organització i direcció de la Txeca. El 1921 esdevingué comissari de
l'interior; al cap de poc temps ho fou de transports i portà a terme la reforma dels
ferrocarrils. El 1924 dirigí el consell suprem d'economia.
Kalinin, Mikhail Ivanovic
(1875-1946)
Revolucionari rus. D'origen camperol, milità en la socialdemocràcia des
del 1898, però es passà als leninistes i participà en la revolució del 1905. Malgrat
la seva oposició als bolxevics durant la Primera Guerra Mundial, fou un dels fundadors
del diari "Pravda" i un dels dirigents de la revolució del 1917; arribà a
president del Praesidium (1938-46).
Kamenev, Lev Borisovic Rosenfeld
(1883-1936)
Polític soviètic. Militant socialdemòcrata, col·laborà amb Lenin des del 1908,
participà en la revolució del 1917 i afavorí la política de col·laboració amb els
altres partits socialistes. Membre del Comitè Central del Partit Comunista, gestionà
l'acord de Brest-Litovsk (1918). Fou membre de la troica que governà el país entre el
1922 i el 1924 i s'alià amb Stalin contra Trockij, però més tard s'uní a Trockij i
Zinov'ev contra la dictadura staliniana. Destituït (1927) i expulsat del partit (1932),
fou empresonat (1934) i executat.
Krupskaja, Nadezda Konstantinovna (1869-1939)
Militant revolucionària bolxevic i pedagoga. El 1898 es casà amb Lenin, exiliat a
Sibèria, i després de la revolució participà en la política educativa i social, en
general de forma activa i constant. Fou membre destacada de diverses comissions i
institucions relacionades amb l'educació. A la mort de Lenin s'oposà al creixent poder
de Stalin.
Polític soviètic. Militant socialdemòcrata, col·laborà amb Lenin des del 1908,
participà en la revolució del 1917 i afavorí la política de col·laboració amb els
altres partits socialistes. Membre del Comitè Central del Partit Comunista, gestionà
l'acord de Brest-Litovsk (1918). Fou membre de la troica que governà el país entre el
1922 i el 1924 i s'alià amb Stalin contra Trockij, però més tard s'uní a Trockij i
Zinov'ev contra la dictadura staliniana. Destituït (1927) i expulsat del partit (1932),
fou empresonat (1934) i executat.
Krupskaja, Nadezda Konstantinovna (1869-1939)
Militant revolucionària bolxevic i pedagoga. El 1898 es casà amb Lenin, exiliat a
Sibèria, i després de la revolució participà en la política educativa i social, en
general de forma activa i constant. Fou membre destacada de diverses comissions i
institucions relacionades amb l'educació. A la mort de Lenin s'oposà al creixent poder
de Stalin.
Zinov'ev, Grigorij Jevsejevic (1883-1936)
O Zinovev. Pseudònim de Grigorij Jevsejevic Apfelbaum, polític soviètic.
El 1902 viatjà a l'estranger, on conegué Lenin i Plekhanov. Militant bolxevic des del
1903, fou membre del comitè del partit a Peterburg (1906). Delegat al congrés de Londres
(1907) i membre del comitè central del partit (1908), s'exilià i col·laborà amb Lenin
a Cracòvia i a Ginebra (1912). Fou un dels organitzadors de l'esquerra de Zimmerwald. El
1917 tornà amb Lenin a Rússia. Juntament amb Kamenev, amb qui l'uní una gran amistat,
s'oposà a Lenin i es manifestà contrari a la insurrecció d'octubre i favorable a
l'aliança amb les menxevics i socialrevolucionaris, però les seves tesis foren
desestimades. Formà part del Politburó, i fou elegit president del soviet de Petrograd.
Col·laborà a organitzar la Tercera Internacional, en fou elegit president del comitè
executiu (1919-26) i intervingué en la redacció de les vint-i-una condicions d'adhesió.
El 1923 s'alià amb Kamenev i Stalin contra Trockij, però a partir del 1926, juntament
amb Kamenev, s'oposà a les tesis de Stalin sobre la construcció del socialisme en un sol
país i, dirigent de l'ala esquerrana dels bolxevics, s'alià amb Trockij. Stalin, però,
aconseguí de desposseir-lo de la presidència del soviet de Leningrad, d'excloure'l del
Politburó, de la direcció de la Tercera Internacional i del comitè central i,
finalment, d'expulsar-lo del partit (1927). Després de reconèixer públicament els seus
errors, fou readmès (1928); però, acusat de trostkista, fou novament expulsat i deportat
a Sibèria (1932-33). Juntament amb Kamenev, fou acusat de responsabilitat moral en
l'assassinat de Kirov (1934) i, jutjat en el primer procés de Moscou (agost del 1936),
fou condemnat a mort i executat.
|
|
La
guerra civil russa. |
Aleksejev,
Mikhail Vasiljevic (1857-1918)
Militar rus. Intervingué en la guerra russoturca (1877-78) i a la russojaponesa
(1904-05), en la qual assolí el grau de general. Nicolau II el nomenà cap de l'estat
major general durant la Primera Guerra Mundial, càrrec que continuà exercint durant el
govern provisional (març-maig del 1917) i més tard —bé que per molt poc
temps— durant el mandat de Kerenskij. Després de la revolució bolxevic s'uní a
Denikin i treballà a Ucraïna en l'organització de l'exèrcit blanc que havia de lluitar
contra els soviètics (1917-18). Fou nomenat (1918) membre del directori d'Ufa (govern
provisional antibolxevic organitzat per membres de l'assemblea constituent), però morí
al cap de poc temps.
Denikin, Anton Ivanovic (1872-1947)
Militar rus. Participà en la guerra russojaponesa (1904-05), i durant la Primera Guerra
Mundial comandà un cos d'exèrcit. Després de la Revolució de Febrer de 1917 fou
nomenat cap de l'estat major de l'exèrcit. Es declarà contrari a la revolució
socialista d'octubre, fugí a la zona del Don i, amb Kornilov i Aleksejev, creà els
exèrcits blancs, que comandà, a més dels exèrcits cosacs, després de la mort de
Kornilov. Lluità contra l'exèrcit roig per tot Ucraïna i Rússia central, i ocupà
Khàrkiv, Kíev i Voronez. El 1919 centralitzà tots els poders polítics i militars, la
qual cosa provocà l'oposició d'alguns sectors dels cosacs. Amb l'ajut militar de la Gran
Bretanya, França i els EUA organitzà la marxa sobre Moscou (estiu del 1919), però fou
derrotat a Or'ol, Rostov i en el Kuban' per l'exèrcit roig. Reemplaçat per Wrangel
(1920), emigrà a Anglaterra i França, i des del 1945 residí als EUA. És autor de La
descomposició de l'exèrcit i del poder a Rússia (1922) i d'unes memòries
(1923-27).
Frunze, Mikhail Vasil'evic (1885-1925)
Militar soviètic. Milità en el partit socialdemòcrata i participà en la revolució del
1905. Fou condemnat a treballs forçats, i més tard fou desterrat a Sibèria (1914),
però en fugí el 1915 i s'uní als bolxevics de Petrograd. Des del 1916 organitzà les
forces bolxevics del front occidental, i participà en la revolució de 1917 a Moscou.
Derrotà les forces tsaristes (1918-20) al front oriental (Turquestan) i al front
meridional (Ucraïna i Crimea). Ocupà alts càrrecs al buró polític i a l'exèrcit i
fou nomenat comissari de guerra (1924-25). Escriví diverses obres de caràcter militar.
Kirov, Sergej Mironovic Kostrikov (1886-1934)
Polític rus. S'afilià al POSDR el 1905. Participà en la guerra civil a la part del
Caucas i de Transcaucàsia. Fou ambaixador de la Rússia soviètica (1920) i membre del
Comitè Central (1923). Col·laborador pròxim de Stalin, el 1926 aquest el féu secretari
del partit a Leningrad per depurar-lo. El seu assassinat, del qual no es coneixen els
veritables inspiradors, fou escollit per Stalin per justificar els processos de Moscou.
Mannerheim, Carl Gustav (1867-1951)
Militar finlandès. General de l'exèrcit tsarista
(1910) i ajudant de camp de Nicolau II (1912), en ésser proclamada la independència de
Finlàndia, després dels fets revolucionaris del 1917, dirigí les formacions de
guàrdies blancs que s'imposaren als bolxevics finlandesos. Regent del país (1918-19),
féu construir la línia Mannerheim a la zona fronterera amb l'URSS de
l'istme de Carèlia. Nomenat mariscal de Finlàndia (1933), dirigí la defensa a la guerra
d'hivern (1939-40) contra l'URSS. El 1941 tornà a declarar la guerra a l'URSS, al costat
d'Alemanya; però el 1944, ja cap de l'estat, signà l'armistici amb l'URSS i declarà la
guerra a Alemanya (1945). L'any següent es retirà a Suïssa.
Tukhacevskij, Mikhail Nikolajevic (1893-1937)
Mariscal soviètic. Militar de carrera, s'adherí a la revolució del 1917 i fou posat al
cap de l'exèrcit roig. Féu retrocedir els txecs cap als Urals, lluità contra Denikin i
comandà l'ofensiva soviètica a la guerra russopolonesa (1920). Esdevingut mariscal
(1935), defensà la necessitat d'aixecar un exèrcit regular, que organitzà. L'any 1937,
acusat de traïció, fou un dels acusats en els processos de Moscou i executat. Khruscov
el rehabilità el 1961.
Wrangel, P'otr Nikolajevic (1878-1928)
O Vrangel'. Militar lituà. Oficial de la guàrdia
imperial russa i comandant d'una divisió de cosacs durant la Primera Guerra Mundial,
s'uní a les forces antibolxevics d'A.I.Denikin, del qual fou braç dret i
successor (1920). Amb l'ajut de França reorganitzà l'exèrcit "blanc" a
Crimea, aconseguí nombroses victòries a la Rússia meridional (maig-juny del 1920) i
formà un govern, que fou reconegut per França. Acabada la guerra russopolonesa (setembre
del 1920), fou vençut pels bolxevics a l'istme de Perekop i a Sebastopol; les seves
forces (126 vaixells i 130 000 refugiats) foren dispersades per Turquia, Grècia,
Iugoslàvia, Bulgària i Romania. Després de diversos intents de reorganitzar la lluita a
Belgrad, s'establí a Brussel·les com a enginyer (1925).
|
|
L'època
de Stalin. |
Stalin,
Josif (1879-1953)
Nom amb què és conegut Josif Visarionovic
Dzugasvili, revolucionari i estadista soviètic. Fill d'una família proletària
georgiana, ingressà al seminari de Tbilisi (1894), però en fou expulsat el 1899 per la
seva militància socialista; des d'aleshores, adherit al partit obrer socialdemòcrata
rus, i emprant el pseudònim de Koba, es dedicà totalment a l'activitat
revolucionària clandestina entre la incipient classe obrera del Caucas. Detingut i
deportat diverses vegades, el 1904 es decantà pel bolxevisme, i participà en els
moviments revolucionaris del 1905; assistí als congressos del partit a Estocolm i a
Londres (1906-07) i fou nomenat per Lenin membre del comitè central i primer director de
"Pravda" (1912); en aquesta època adoptà el nom de Stalin. El 1913
redactà a Viena El marxisme i la qüestió nacional, poc abans d'ésser desterrat
a la Sibèria del Nord (1913-17). Alliberat, tornà a Petrograd, però tingué un paper
secundari en la insurrecció d'octubre. Comissari de les nacionalitats (1917-22) i de la
inspecció obrera i camperola (1919-22) en els primers governs bolxevics, membre del
consell de defensa i discutit inspector de diversos fronts durant la guerra civil, per
l'abril del 1922 fou elegit, malgrat l'oposició de Trockij, secretari general del
partit, càrrec que li permeté de controlar tot l'aparell de l'organització comunista i
de l'administració i esdevenir sense dificultats, a la mort de Lenin (gener del 1924), el
cap de l'estat soviètic. Recolzant-se successivament en Zinovjev i Kamenev contra Trockij
—el qual s'havia oposat a les concepcions político-econòmiques de Stalin—, i
en Bukharin, Rykov i Tomskij contra Trockij, Zinovjev i Kamenev, aconseguí d'expulsar de
l'URSS el teòric de la revolució permanent i eliminar tant l'oposició d'esquerra
com l'ala dreta del partit (1925-29). Des d'aquest moment, la biografia de Stalin
s'identifica amb la història de la Unió Soviètica. Aplicant la seva doctrina del
socialisme en un sol país, decretà l'abandó de la NEP, la industrialització
ràpida, la supressió dels kulaks i la col·lectivització forçosa de
l'agricultura, i posà en marxa el primer pla quinquennal (1929), sufocant amb energia la
resistència camperola i exaltant el sentiment nacionalista i les tradicions russes.
L'assassinat de Kirov (1934) serví a Stalin de pretext per a desencadenar els processos
de Moscou (1936-39), que liquidaren la vella guàrdia bolxevic, i una gran
"purga" dins el PCUS, que provocà un milió d'execucions i afermà la seva
dictadura damunt el partit i el país. Després de l'acord de Munic, signà amb
l'Alemanya nazi un pacte de no-agressió (1939) que atorgà a l'URSS importants guanys
territorials, però no evità l'atac de Hitler pel juny del 1941. Amb la guerra, Stalin,
que ja era primer ministre, concentrà tots els poders en les seves mans i dirigí
personalment l'esforç militar i econòmic soviètic, fent-se nomenar mariscal (1943) i
generalíssim (1945). Sacrificà el Komintern a l'aliança anglonord-americana, però
obtingué a Jalta un avantatjós repartiment de zones d'influència que li permeté, des
del 1945, d'exportar la revolució socialista als països de l'Europa oriental. Durant els
seus darrers anys sostingué la guerra freda, s'enfrontà a la dissidència de Tito
i accelerà l'avenç econòmic i tecnològic rus, mentre resumia les seves concepcions
ideològiques a Problemes econòmics del socialisme a l'URSS (1952), portava a
formes extremes el "culte a la personalitat" i desencadenava noves purgues i
persecucions dins el món comunista (complot dels metges, 1953). La mort de Stalin obrí
un procés de crítica de la seva política, i el XX congrés del PCUS (1956) en condemnà
els crims i les desviacions, engegant una "desstalinització" que afectà fins i
tot el cadàver del dictador, retirat del mausoleu de Lenin el 1961.
Molotov, V'aceslav Mikhajlovic (1890-1986)
Nom amb què és conegut V.M.Skrajabin, polític soviètic. Ingressà (1906) al partit
bolxevic. Secretari de redacció de "Pravda" (1912), fou deportat a Sibèria
(1909 i 1915) i participà activament en la revolució del 1917. Fou nomenat secretari del
comitè central del partit (1921) i membre del Politburó (1926). President del consell de
comissaris del poble (1930) i del Komintern (1930-34), el 1939 fou nomenat comissari del
poble i després ministre d'afers estrangers, i en aquest càrrec signà el pacte de
no-agressió germano-soviètic. Destituït (1949), el 1953 s'incorporà novament al
ministeri d'afers estrangers. Amb l'inici de la desstalinització (1956), començà també
la seva davallada política: fou destituït altra vegada del seu càrrec i fou expulsat
del comitè central del PCUS el 1957, i del partit el 1962. L'any 1984 fou readmès al
PCUS. Donà nom al còctel Molotov.
|
|
Després
de Stalin. |
Khruscov,
Nikita Sergejevic (1894-1971)
O Khruixtxov. Polític soviètic. Fill de camperols, minaire i guerriller
durant la Revolució d'Octubre i la guerra civil, fou membre del Comitè Central del PC
ucraïnès (1924), del Comitè Central (1934) i del Politburó (1939) del PCUS. Després
de la mort de Stalin, fou primer secretari del PCUS (1953). Al XX Congrés (1956)
presentà l'informe "secret" denunciant els crims de Stalin, i el 1958 fou
nomenat president del consell de ministres. Impulsà la coexistència pacífica amb els
EUA i "l'emulació econòmica", i donà prioritat a la indústria de béns de
consum i a l'agricultura respecte a la indústria pesant. Teoritzà la transició al
comunisme amb l'estat i el partit "de tot el poble". Tota aquesta política
obrí una crisi general al moviment comunista internacional, especialment amb la ruptura
amb la Xina Popular. Fou destituït de tots els càrrecs el 1964.
Malenkov, Georgij Maksimilijanovic
(1903-1988)
Polític soviètic. Combatent en l'exèrcit roig, afiliat al PCUS (1920), membre del
Comitè Central (1939), formà part del govern durant la Segona Guerra Mundial.
Col·laborador de Stalin, el succeí com a cap de govern (1953-55), però, acusat de
portar a terme activitats contra el partit, fou exclòs del Comitè Central el 1957, i es
jubilà el 1963.
Polític soviètic. Combatent en l'exèrcit roig, afiliat al PCUS (1920), membre del
Comitè Central (1939), formà part del govern durant la Segona Guerra Mundial.
Col·laborador de Stalin, el succeí com a cap de govern (1953-55), però, acusat de
portar a terme activitats contra el partit, fou exclòs del Comitè Central el 1957, i es
jubilà el 1963.
|
|
Altres
personatges. |
Kollontaj,
Aleksandra Mikhajlovna (1872-1952)
O Kollontai. Política soviètica. Membre del partit
bolxevic des del 1906 i més tard del comitè central. Fou autora de nombrosos treballs
sobre el lloc de la dona en la família capitalista. Després de la revolució continuà
ocupant-se de reivindicar el lloc que havia de correspondre a la dona en la nova societat.
Pertangué a l'Oposició Obrera contra la burocratització del partit i de l'estat obrer,
però fou apartada de la política activa el 1924 i relegada a funcions diplomàtiques a
l'estranger. Tingué una gran producció bibliogràfica de la qual sobresurten les obres
sobre economia i sobre teoria socialista.
Preobrazenskij, Jevgenij Aleksejevic (1886-1937)
O Preobragenski. Economista teòric de la revolució russa. Autor, amb Bukharin, de Bukvar'
Kommunizma ('Abecé del comunisme', 1919). Membre del comitè central del partit, en
fou separat el 1921, perquè defensava les tesis de Trockij. La seva obra més important
és Novaja Ekonomija ('La nova economia', 1926), escrita dins el context del debat
sobre la industrialització (1924-28). El problema que es plantejà Preobrazenskij fou
esbrinar quina llei econòmica presidia el desenvolupament de l'economia de transició a
l'URSS, la qual cosa el portà a elaborar el concepte d'acumulació socialista primitiva.
Fou partidari de la construcció del socialisme per part de l'estat i s'oposà a la NEP.
Fou el principal teòric de l'oposició dita d'esquerra. Morí executat i el seu llibre
fou suprimit a l'era estalinista.
|
|
La
influència de la revolució. |
Kun,
Béla (1886-1939)
Polític comunista hongarès. Fundador del PC hongarès, atacà la
república de signe democràtico-burgès, proclamada per Károly, i fou empresonat. Quan
esclatà la revolució, establí (1919) un govern revolucionari (la República dels
Consells) que durà 133 dies. Obligat a fugir per la intervenció estrangera, que
implantà un govern de tipus feixista, presidit per l'amirall Horthy, s'exilià a Moscou,
on ocupà importants càrrecs al Komintern. Durant la purga stalinista fou empresonat
(1937) i afusellat.
Luxemburg, Rosa (1871-1919)
Dirigent revolucionària i teòrica marxista alemanya d'origen jueu. Fou militant des de
setze anys, a Polònia i després a Alemanya. A Zuric conegué Plekhanov, Aksel'rod i
d'altres marxistes russos i polonesos i hi cursà estudis de ciències naturals, de
matemàtiques i d'economia política. S'enfrontà als socialistes polonesos per la
qüestió nacional, punt sobre el qual polemitzà amb Lenin. Defensà la vaga general
política com a lliçó de l'experiència russa del 1905 i -independentment de Parvus i
Trockij- afirmà que la revolució proletària no podia aturar-se en l'etapa burgesa. A Sozialreform
oder Revolution? ('Reforma social o revolució?', 1899) combaté les tesis de
Bernstein, i reprengué l'anàlisi econòmica a Die Akkumulation des Kapitals ('L'acumulació
del capital', 1913), important estudi de la fase imperialista. Entre el 1915 i el 1918
estigué empresonada la major part del temps per fer agitació contra la guerra, cosa que
no li impedí de continuar el seu treball teòric i d'organització. Fundà, amb
K.Liebknecht, C.Zetkin i el seu company L.Jogiches, el Spartakusbund, nucli a partir del
qual fou format el partit comunista alemany (1919). Defensora crítica de la revolució
russa, polemitzà amb els bolxevics sobre la política agrària, sobre la qüestió
nacional i sobre l'exercici de la democràcia. El 1919, tot i ésser-hi contrària,
intervingué en la insurrecció de Berlín i, el 15 de gener, fou detinguda i executada
sumàriament, així com K.Liebknecht.
Dirigent revolucionària i teòrica marxista alemanya d'origen jueu. Fou militant des de
setze anys, a Polònia i després a Alemanya. A Zuric conegué Plekhanov, Aksel'rod i
d'altres marxistes russos i polonesos i hi cursà estudis de ciències naturals, de
matemàtiques i d'economia política. S'enfrontà als socialistes polonesos per la
qüestió nacional, punt sobre el qual polemitzà amb Lenin. Defensà la vaga general
política com a lliçó de l'experiència russa del 1905 i -independentment de Parvus i
Trockij- afirmà que la revolució proletària no podia aturar-se en l'etapa burgesa. A Sozialreform
oder Revolution? ('Reforma social o revolució?', 1899) combaté les tesis de
Bernstein, i reprengué l'anàlisi econòmica a Die Akkumulation des Kapitals ('L'acumulació
del capital', 1913), important estudi de la fase imperialista. Entre el 1915 i el 1918
estigué empresonada la major part del temps per fer agitació contra la guerra, cosa que
no li impedí de continuar el seu treball teòric i d'organització. Fundà, amb
K.Liebknecht, C.Zetkin i el seu company L.Jogiches, el Spartakusbund, nucli a partir del
qual fou format el partit comunista alemany (1919). Defensora crítica de la revolució
russa, polemitzà amb els bolxevics sobre la política agrària, sobre la qüestió
nacional i sobre l'exercici de la democràcia. El 1919, tot i ésser-hi contrària,
intervingué en la insurrecció de Berlín i, el 15 de gener, fou detinguda i executada
sumàriament, així com K.Liebknecht.
Zetkin, Clara (1857-1933)
Revolucionària comunista alemanya d'origen polonès.
El seu nom de soltera era Clara Eisner. Estudià a Leipzig, on establí contactes amb el
SPD, en el qual ingressà el 1881. Començà a col·laborar en el diari socialista
"Der Sozialdemokrat". Fou una destacada feminista: presidenta de l'organització
socialista de les dones alemanyes i responsable del secretariat femení de la
Internacional. El 1892 fundà el diari "Gleichheit" ('Igualtat'). El 1914 fou
l'única responsable del SPD que se solidaritzà amb la crida internacionalista de Karl
Liebknecht i Rosa Luxemburg. Empresonada per la seva oposició a la guerra, fou una de les
impulsores de l'espartaquisme. Amiga de Lenin, formà part de la direcció del
Partit Comunista Alemany, que tanmateix criticà, i en 1929-30 defensà els partidaris de
Bukharin. Morí a l'exili.
|
|
