Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
La Revolució Industrial va significar la implantació
del capitalisme i de la societat classista. |
Revolució
Industrial
Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic
Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en
la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la
desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base
feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat
d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població,
l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i
siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització
del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La
Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer
trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el
règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i
s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva
tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors
industrial i de serveis.
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a
dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes
democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei,
llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució
Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX,
que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la
sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat
econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues
branques: el liberalisme moderat o doctrinari i el liberalisme radical o
democràtic.
Liberalisme econòmic
Doctrina i sistema econòmic basats en la convicció que la llibertat de
tots els comportaments individuals garanteix una producció òptima al mínim cost
possible. Creu que el mercat és el regulador natural de l'activitat econòmica i que s'ha
de deixar lliure amb el mínim d'intervenció per part dels poders públics.
Teoria econòmica que constitueix la base ideològica del capitalisme
sorgit de la Revolució Industrial. Fou Adam Smith qui va formular els seus
principis doctrinaris. El liberalisme econòmic considera que per tal d'estimular el
creixement i el progrés econòmic cal que es donin les condicions següents: la
supressió de les reglamentacions que limiten la llibertat per invertir, la lliure
evolució dels preus segons el mercat i la llei de l'oferta i la demanda, la
llibertat d'ocupació i de contractació, i la intervenció mínima de l'Estat en matèria
econòmica, que només s'ha de reservar el paper de garant dels principis de llibertat
econòmica, d'igualtat, de propietat i de seguretat.
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la
propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim.
 |
|
El sistema capitalista crea una societat dividida en
classes, que els socialistes criticaran. |
Societat
classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa
capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la
seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la
propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories
socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica
igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat
d'oportunitats.
Burgesia
En el sistema capitalista de divisió
del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava
desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del
qual són posseïdors del capital industrial i financer. Amb l'aparició de la Revolució
Industrial, esdevinguda a Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l'expansió de la
industrialització al continent, aparegué la burgesia industrial. Amb ella aparegué el
concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon
aleshores amb la del capitalisme.
Proletariat
Classe social constituïda pel conjunt dels obrers industrialitzats i dels
camperols sense recursos que donen llur força de treball en canvi d'un salari. Fruit del
sistema capitalista de producció, el proletariat apareix com a classe amb la Revolució
Industrial del s XIX, la qual, ultra desposseir de llur terres la majoria de
camperols, comportà la davallada de l'artesanat per mitjà de la separació dels obrers
de llurs mitjans de producció. La nova classe es caracteritzà pel fet que els seus
membres no podien subsistir si no era venent la força de treball als propietaris del
capital.
Qüestió social
El marxisme va desvetllar la consciència de l'existència d'un conjunt
de problemes socials que afectaven especialment la classe treballadora, cada vegada més
allunyada en benestar de la classe burgesa.
|
|
Front el liberalisme i com a resposta al sistema capitalista,
apareixen les doctrines socialistes, que creien en una societat sense
classes. |
Individualisme
Teoria que propugna, contra l'estatisme, la promoció de la iniciativa privada i la
supressió parcial o total de la intervenció de l'estat.
Estatisme
Teoria política que propugna que l'estat realitzi i determini les reformes socials
necessàries.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una
reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials
mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució.
Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme
utòpic, el marxisme i l'anarquisme.
Societat sense classes
Estadi del desenvolupament de la societat en el qual desapareixen les
diferències entre els homes degudes a l'actual estructura sòcio-econòmica capitalista.
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la
comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als
corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Socialització
Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de
la comunitat social en els seus diversos graus: municipal, regional, estatal, etc. És
sinònim d'estatització.
Col.lectivisme
Doctrina social que proposa la propietat comuna dels mitjans de producció com a forma
més avançada d'organització social de la unitat, més o menys global, a què es
refereixi.
Col.lectivització
Acte mitjançant el qual es transfereix a la col.lectivitat la propietat
dels béns de producció -terres, indústries i mines-. La propietat col.lectiva
suprimeix tota competència i possibilita teòricament d'orientar la producció cap a les
necessitats col.lectives sense que els objectes estiguin sotmesos a la llei de
l'oferta i la demanda.
Nacionalització
Apropiació dels mitjans de producció, del capital, etc, estrangers per
part de l'Estat on radiquen aquests béns o per part dels membres d'aquest mateix estat.
Nacionalitzar és l'acte pel qual l'estat adquireix la propietat de determinades empreses
i béns privats. (veure Socialització)
Planificació econòmica
Acció d'elaborar i executar un pla econòmic. Conjunt de disposicions
preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica. El
sistema de planificació el trobem bàsicament en els feixismes i en els règims
comunistes.
|
|
La primera doctrina socialista fou l'anomenat socialisme
utòpic, amb llurs projectes cercant una societat ideal. |
Socialisme
utòpic
Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes,
caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la
descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en
la igualtat de tots els homes.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en
l'elecció dels governants.
Sobirania popular
Postulat democràtic segons el qual la sobirania
resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això
implica l'existència del sufragi universal.
Falange
Unitat laboral integrada per cent famílies, que habiten un falansteri.
Falansteri
Associació de producció en el si de la qual els treballadors vivien en comunitat
d'acord amb el sistema de Charles Fourier.
Habitacle d'una falange. F.M.Ch. Fourier el concebé com un
sistema social autònom, amb tots els recursos industrials i alimentaris necessaris per a
la vida de la comunitat. Sota el guiatge d'un director, elegit democràticament, els
treballs esdevenien amens i variats, en ésser intercanviables, a causa de la
polivalència d'oficis dels components de la falange. La propietat, compartida però no
igualitària, no hi condicionava drets ni deures.
Per extensió, allotjament d'una associació de persones.
Tallers nacionals
Tallers de l'Estat que foren fundats segons una iniciativa de Louis Blanc.
Es regien pels principis col.lectivistes i els obrers rebien un salari fix cada dia.
Entitat de producció creada a París pel govern
provisional revolucionari (febrer del 1848), que s'inspirà, bé que desvirtuant-les, en
les idees socials de Louis Blanc. Per tal de combatre la crisi social i econòmica,
els obrers en desocupació forçosa foren col·locats en obres públiques, però llur
treball, mal organitzat, no fou rendible i llur nombre passà dels 10 000 inicials a més
de 100 000, la qual cosa provocà un augment insostenible de les despeses. La seva
dissolució (juny) ocasionà violents aldarulls.
Cooperativa
Unitat econòmica de producció, comercialització o
consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. El sorgiment històric i el
desenvolupament de les cooperatives han donat lloc a tot un moviment social (cooperativisme).
Cal diferenciar el
cooperativisme com a modalitat d'associació econòmica (adequada a determinats sectors i
moments dins el sistema capitalista) del cooperativisme entès com a moviment social
reformador o revolucionari, tal com el formularen els socialistes utòpics del s XIX
(Fourier i Owen: comunitats ideals i alliberadores, falansteris, colònies, etc) i tal com
és estructurat als estats socialistes. En relació amb el primer aspecte, hom ha de
remuntar-se a l'any 1844, quan vint-i-vuit teixidors de Rochdalex (Gran Bretanya)
establiren el primer magatzem cooperativista, que venia a preus de mercat normals i
repartia els beneficis entre els seus membres. Cent anys després era el primer negoci de
la ciutat, amb 90 000 membres. Els principis i les normes establerts des de la seva
fundació són la base de tota la formalització jurídica posterior: nombre il·limitat
de membres, funcionament democràtic, limitació dels rendiments del capital i reembors al
consumidor. Les cooperatives de consum s'estengueren ràpidament a tot Europa.
Cooperativisme
Moviment, ideologia i conjunt de teories relatives a les cooperatives.
Mutualitat
Associació, generalment voluntària, i imposada com a obligatòria per
algunes legislacions laborals, de persones afectades per uns mateixos interessos i riscs
per tal de protegir comunament llurs interessos i compartir proporcionalment el cobriment
d'aquests riscs mitjançant una contribució de cada associat en quotes fixes o variables
i sense que es doni cap ànim de guany.
Mutualisme
Sistema de prestacions mútues que és a la
base de la mutualitat.
Icària
Illa imaginària on Étienne Cabet situà l'acció de la seva novel·la filosòfica Voyage
en Icarie, descripció d'un país en el qual hom practicava el comunisme, que
despertà un gran entusiasme entre la classe obrera de França en el decenni de 1840-50.
El 1847 Cabet féu una crida als seus seguidors europeus perquè participessin en la
fundació d'una Icària real als EUA. Un primer intent, al territori de Texas, fracassà
totalment; i la segona temptativa, a l'antiga ciutat mormona de Nauvoo (Illinois),
desembocà en baralles i dissensions greus que portaren fins a l'expulsió del mateix
Cabet, que morí d'apoplexia al cap de poc temps (1856).
|
Els grans moviments ideològics del moviment obrer foren
el marxisme (socialisme científic) i l'anarquisme (socialisme llibertari).
El pensament marxista comprèn tres aspectes fonamentals.
El primer és l'anàlisi del passat (el materialisme històric). |
Marxisme
Teoria científico-filosòfica de Marx i Engels i de llurs seguidors que
es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric.
Materialisme
Doctrina filosòfica que estableix la matèria com a constitutiu
fonamental de la realitat. Afirma, doncs, no sols la independència del real respecte al
pensament humà, que n'és reflex, com fa el realisme en oposició a l'idealisme,
sinó també la matèria com a substrat darrer de l'univers, en la qual cosa s'oposa a l'espiritualisme.
Procés dialèctic
Interpretació del que s'esdevé a la realitat com un transcurs o
successió de fets que alhora es contraposen fins a abocar-se a una síntesi nova davant
la qual tot seguit emergeixen nous elements antitètics. El conflicte, doncs, i les
interrelacions mútues entre diversos elements múltiples constitueixen l'essència mòbil
del que és real.
Materialisme dialèctic
Doctrina filosòfica establerta per Marx i Engels que, tot prenent les
tesis fonamentals del materialisme, i alhora oposant-se al seu plantejament mecanicista,
suposa un desenvolupament de la doctrina materialista segons una concepció dialèctica de
la realitat. Per a la dialèctica marxista, arrelada fonamentalment en la mateixa
dialèctica de Hegel, el món -segons paraules d'Engels mateix- no pot ésser concebut com
un conjunt d'objectes acabats, ans ho ha d'ésser com un conjunt de processos en què les
coses -aparentment estables- i llur reflex mental en el cervell humà, els conceptes,
resten sotmesos a un canvi ininterromput, a un procés constant d'esdevenir i de
desaparèixer. El materialisme dialèctic és, doncs, una concepció general del món -la
base científica de la qual està en el materialisme històric i en les ciències
naturals- i alhora comporta una peculiar teoria del coneixement.
Materialisme històric
Teoria, establerta per Marx i Engels, sobre el
desenvolupament de les societats. Tot negant el paper determinant atribuït per
l'idealisme als factors ideològics o polítics en el procés històric, el materialisme
històric estableix que tota la història de la humanitat, a excepció dels seus estadis
més primitius, ha estat una història de lluita de classes, i que aquestes classes
són producte de les relacions de producció i intercanvi -és a dir, de la situació
econòmica- de llurs èpoques i que, per tant, l'estructura econòmica de la societat és
el fonament real a partir del qual s'expliquen la superstructura de les institucions
jurídiques i polítiques i les formes de representació religioses, filosòfiques, etc,
en cadascun dels períodes històrics. Més enllà, però, d'una interpretació
determinista del factor econòmic respecte a l'evolució històrica (interpretació que
dóna lloc a un determinisme economicista), hom ha insistit en el factor humà
(consciència de classe, pràctica revolucionària, etc) com a element també fonamental,
segons el marxisme, en el desenvolupament de la societat i en la transformació de la
realitat històrica. El materialisme històric
té com a finalitat l'establiment d'una línia divisòria entre les concepcions idealistes
anteriors i la nova concepció "científica" de la història com a estudi de la
successió dels diferents modes de producció. El materialisme històric
pressuposa que tots els objectes de les ciències són susceptibles de ser explicats per
realitats materials. La història de la humanitat ha estat una història de lluita de
classes i aquestes classes són el producte de la situació econòmica. El pensament
religiós, filosòfic i polític de tota societat vindrà determinat en darrera instància
per aquesta situació econòmica.
Lluita de classes
Segons el marxisme, la història de la humanitat ha estat la història
d'una contínua lluita entre una classe opressora i una classe oprimida, en funció del
domini o no dels mitjans de producció en cada etapa històrica (mode de
producció).
Contraposició hostil entre les diferents classes socials, especialment
entre la classe obrera i la capitalista.
Concepte fonamental en el marxisme -bé que no exclusiu d'ell-, la lluita de classes
explica, segons Marx i Engels, la mateixa història de les societats que han existit fins
ara, i s'ha donat (d'una manera oberta o més o menys encoberta) entre ciutadans lliures i
esclaus, entre patricis i la plebs, entre senyors feudals i serfs de la gleva, entre
mestres de corporacions i oficials, entre el capital i el proletariat. Aquesta lluita,
tanmateix, és prevista com a superada en el cas que arribi la realització històrica del
comunisme (societat sense classes), sense que això comporti la desaparició del
procés i el progrés històrics. La lluita de classes pot donar-se a tres nivells:
econòmic (vagues, disminució del ritme de treball i ocupació de fàbriques enfront del
locaut, sancions, comiat, etc), ideològic (utilització corresponent dels mitjans de
comunicació, de l'educació, etc) i polític (lluita electoral, guerrilla i insurrecció
armada, enfront de la repressió estatal i policial); de fet, però, aquests nivells mai
no resten separats -bé que en un moment històric pugui dominar l'un o l'alt1re-, ans
formen l'única lluita de classes com a tal.
Mode de producció
Concepte teòric elaborat per l'anàlisi de les formacions socials concretes, la
validesa del qual no és limitada a un període o a un tipus de societat. Com a eina d'anàlisi històrica, permet d'establir periodificacions no
arbitràries i, per tant, d'estudiar els processos històrics d'evolució i transformació
de les formacions socials. Té origen en les obres de Marx i Engels, bé que aquests no li
donaren un tractament específic ni el definiren. Tanmateix, a partir de la utilització
que en feien, en particular al prefaci a la Contribució a la crítica de l'economia
política, de K.Marx, hom ha elaborat un concepte de mode de producció, en sentit
restringit, que fa referència a la forma com són produïts els béns materials. En
aquest sentit, hom el considera com una combinació articulada de relacions de producció
(relacions que s'estableixen entre els homes en el procés de producció social) i forces
productives (combinació del treball i els mitjans de producció en el procés de
treball), estructurada per la dominació de les relacions de producció. Segons quina
sigui aquesta combinació, hom distingeix els següents modes de producció tipus, que
corresponen a períodes de la història humana: primitiu, esclavista, feudal, asiàtic,
capitalista i socialista. El mode de producció socialista seria
el que hauria de substituir al capitalista.
Forces productives
Conjunt de mitjans de producció (primeres
matèries, força de treball i instruments de treball) i experiència acumulada en la
realització del procés de producció disponibles en un moment i en un sistema econòmics
determinats. A un cert nivell de desenvolupament de les forces productives, aquestes
entren en contradicció amb les relacions de producció existents i es converteixen en un
impediment a l'expansió del sistema. És aleshores que segons Marx s'inicia una època de
revolució social.
Factors de producció
Conjunt d'elements que, combinats en unes proporcions determinades, permeten la producció
de béns i serveis i possibiliten la percepció d'uns ingressos. Tradicionalment les
categories considerades com a factors han estat els recursos naturals, el treball i els
béns de capital analitzats des d'una perspectiva tècnica i social, bé que modernament
alguns autors neoclàssics hi afegeixen l'empresa o l'organització com a quart factor o factor
residual.
Mitjans de producció
Conjunt d'elements que intervenen en el procés de producció: edificis, màquines,
energia, primeres matèries, capital,...
|
|
En segon lloc, el marxisme fa una crítica del present,
basada en un estudi econòmic sobre el capitalisme. |
Economia
política
Ciència social i aplicada que té per objecte
l'anàlisi de la realitat econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom
assigna els recursos, determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement
econòmic. Ha rebut aportacions des de postulats diversos: el liberalisme
clàssic (Adam Smith), el materialisme històric (Karl Marx) i la socialdemocràcia
(John M. Keynes), entre d'altres.
Acumulació capitalista
Procés de transformació d'una part de la plus-vàlua en capital, que constitueix la
força motriu del desenvolupament capitalista. La competència entre les empreses en el
mercat capitalista fa absolutament necessari el progrés tècnic (o les innovacions,
com diu Joseph A. Schumpeter). Per tant, la tècnica del procés de producció està
sotmesa a constants transformacions. Aquesta demanda d'innovacions que constitueix una
veritable necessitat social, exigeix l'acumulació de capitals. Tot capitalista es troba
sotmès a una pressió envers l'acumulació. L'origen de l'acumulació rau en la
producció de plus-vàlua (beneficis, interessos, rendes, etc). Una part —generalment
la major— de la plus vàlua esdevé capital addicional, i és acumulat per ampliar la
producció mitjançant millores tecnològiques. Tot allò que contribueix a augmentar la
plus-vàlua afavoreix l'acumulació, però no tota la plus vàlua és acumulada, perquè
hi ha una part dedicada al fons de consum personal.
Plus-vàlua
En l'economia capitalista l'obrer rep pel seu treball -força de
treball- un valor inferior que el que realment genera. Aquesta diferència, apropiada
per l'empresari o pel propietari dels mitjans de producció, és anomenada
plus-vàlua. Aquest concepte és essencial dins de la doctrina marxista.
Expressió monetària del valor incorporat a la producció pel treball que
és apropiada pels propietaris dels mitjans de producció sense contrapartida. Aquest
concepte, que fou elaborat per Marx en la seva anàlisi del mode de producció
capitalista, pot ésser formulat de la manera següent: en el mode de producció
capitalista l'intercanvi de mercaderies és efectuat d'acord amb la quantitat de treball
socialment necessari incorporat en elles, és a dir, pel seu valor de canvi. Per endegar
la producció d'una mercaderia, el capitalista adquireix els elements necessaris
(maquinària, primeres matèries, energia i força de treball) pel seu valor de canvi (c
i v) i la ven al valor V, superior al dels elements utilitzats per a
produir-la. Aquesta diferència és la plus-vàlua (m). L'explicació d'aquest fet
és que la mercaderia força de treball (capacitat de treballar de l'obrer) té un valor
d'ús especial; produeix més valor que el que costa. El valor de la força de treball
no és més que el treball socialment necessari perquè l'obrer visqui i es reprodueixi.
Si, per exemple, aquest valor és de 6 hores i el capitalista fa treballar l'obrer 12
hores, el capitalista s'apropia gratuïtament 6 hores, que constitueixen la plus-vàlua.
Això pot ésser formulat així: c + v + p = V, on c és el capital constant
(valor de la maquinària, primeres matèries, etc), v el capital variable (valor de
la força de treball), p la plus-vàlua i V el valor de la mercaderia. Cal
notar que el capitalista no compra treball, sinó força de treball, distinció
imprescindible per a formular l'aparició de la plus-vàlua i, per tant, per a explicar el
fenomen del guany del capitalista a partir del procés de producció. Així, doncs, la plus-vàlua
és la forma capitalista de l'excedent econòmic i que constitueix l'expressió de
la relació social capitalista fonamental: l'explotació d'una classe social (el
proletariat) per una altra (la capitalista), atès que aquesta és la propietària
exclusiva dels mitjans de producció. La realització de la plus-vàlua
significa la necessitat per al capitalista d'augmentar constantment el mercat dels seus
productes, la qual cosa, per a alguns autors marxistes (com Rosa Luxemburg) estava en
l'arrel del fenomen de l'imperialisme. Encara que la plus-vàlua aparegui com una relació
quantitativa, la seva importància com a concepte li ve del fet d'expressar la relació
social fonamental del mode de producció capitalista.
Excedent econòmic
Part del producte social que sobrepassa el valor dels
factors de producció emprats per a obtenir-lo. Hom no pot separar l'estudi de l'excedent
de la consideració dels processos de producció o distribució, i l'ha de relacionar tant
amb el concepte d'explotació com amb els processos d'acumulació i de creixement
econòmic. L'excedent és la part del producte social apropiat per la classe no
treballadora, independentment del fet que sigui destinat al consum improductiu o a la
inversió. En aquest segon cas, l'excedent possibilita l'acumulació de capital, base del
creixement econòmic. En els diferents models de producció l'excedent ha pres formes
diverses (en el capitalisme, per exemple, apareix sota la forma de plusvàlua) que
condicionen diferents opcions de creixement econòmic.
El Capital
Principal obra econòmica de Karl Marx. És la part
realitzada d'una Economia concebuda el 1844 i concretada el 1857, en sis parts: el
capital, la propietat territorial, el treball assalariat, l'estat, el comerç exterior i
el mercat mundial. Fins el 1861 Marx no pogué treballar en El capital, que portà
el subtítol de Crítica de l'economia política i que considerava com a
continuació del seu llibre del mateix títol del 1859. N'enllestí el primer llibre,
"El procés de producció dels capitals", que fou publicat el 1867, i escriví
els dos llibres següents (que componien un volum, "El procés de conjunt del
capital") en 1860-75 i 1869-79, respectivament (foren publicats per Engels el 1885).
El quart llibre no passà d'unes notes de lectura (1861-63) que havien de constituir la
base d'una "Història de l'economia política des de la meitat del s XVII"; el
seu caràcter provisional féu que Kautsky, malgrat reconèixer el seu real interès, el
publiqués (1910) a part, amb el títol de Teories de la plus-vàlua.
Contemporàniament han estat publicats altres materials, però encara no tots, per a
altres parts de l'Economia. El capital pròpiament dit té el propòsit de
descobrir les lleis fonamentals del capitalisme mitjançant el mètode del materialisme
històric. Sobre una massa enorme de documentació històrica, especialment anglesa,
passava del més abstracte (primer volum) al més concret (segon i tercer volums). Les
categories fonamentals que Marx conceptualitzà per a l'anàlisi del capitalisme presenten
la característica d'ésser, al mateix temps, categories lògiques i històriques, i són
la mercaderia, el valor, el treball —com a concepte diferent del de força de
treball— i el capital. El capital constitueix el cos central de la teoria
econòmica del marxisme.
|
Finalment, fa un projecte de futur, l'alternativa
política marxista.
El marxisme planteja arribar a la societat sense classes a partir d'una revolució social. |
Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials
o de les estructures econòmiques d'una societat. Segons el marxisme, les institucions o
estructures d'una societat resisteixen el pas del temps mitjançant l'aplicació de
successives reformes que, a la llarga, aguditzen les contradiccions del sistema i duen a
una situació revolucionària, en la qual es produeix un augment de la consciència
històrica i grans crisis. En aquest sentit, revolució s'oposa a evolució i a reforma i
suposa un canvi qualitatiu en les relacions existents en la lluita de
classes.
Revolució permanent
Teoria formulada en embrió per Marx (1850) i desenvolupada àmpliament per
Trockij (La revolució permanent, 1930). Parteix de la idea que la revolució no ha
d'acceptar cap forma de dominació de classe, sinó que ha d'arribar a la liquidació
total de la societat classista, i planteja la necessitat de superar ràpidament la
democràcia burgesa -mitjançant la dictadura del proletariat - per arribar al
socialisme, en la construcció del qual també hi haurà una transformació constant de
les relacions socials. Finalment, per evitar que la revolució sucumbeixi, cal estendre-la
a tot el món. L'any 1923 aquesta concepció revolucionària enfrontà Trockij amb Stalin,
partidari de la construcció del socialisme en un sol país (l'URSS).
Dictadura del proletariat
Règim polític propi de la transició de la societat capitalista a la
societat comunista. Es caracteritza pel fet d'ésser l'instrument de la revolució
proletària i com a dominació del proletariat sobre la burgesia. Hi subsisteix la
divisió de la societat en classes, i encara s'hi dóna una classe dominant, el
proletariat, amb una monopolització per aquesta classe de tots els mitjans de producció,
i un poder d'estat, el poder del proletariat, que sotmet els seus enemics de classe. Hom
en troba la primera formulació a la Crítica del programa de Gotha de Karl Marx,
però és en les obres de Lenin on fou teoritzada i més extensament definida, sobretot en
L'estat i la revolució (1917). La teorització i aplicació de la dictadura del
proletariat ha comportat polèmiques dins el moviment obrer, entre l'anarquisme i la
socialdemocràcia, que n'han negat la necessitat o la viabilitat. N'hi ha diverses
modalitats, bé que la característica comuna és la de la necessària direcció política
de la classe obrera (dictadura democràtico-popular, democràcia popular).
Dictadura democràtico-popular
Règim polític format per l'aliança de la classe
obrera, els camperols i la petita burgesia urbana, sota la direcció política de la
classe obrera. És una forma específica de la dictadura del
proletariat, i ha estat instaurada a la República Popular de la Xina.
Democràcia popular
Règim polític establert al final de la Segona Guerra Mundial a diversos estats de l'est
i sud-est d'Europa, vigents fins els anys 1990-91. L'integraven els estats de Polònia,
Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert
punt, República Democràtica Alemanya. Sorgirí com a conseqüència de la derrota de les
forces de l'Eix, l'avanç soviètic sobre Alemanya i la lluita interior de resistència.
Es crearen sota la direcció dels partits comunistes com a modalitat de la dictadura
del proletariat en estats on hi havia forts partits socialistes, que foren integrats
(Romania, Polònia, Txecoslovàquia) o camperols, que foren dissolts (Polònia i Hongria).
Sotmeses a una estricta tutela per part de l'URSS, militarment s'integraren (a excepció
de Iugoslàvia) al Pacte de Varsòvia, i estratègicament constituïren la primera línia
enfront de l'aliança occidental durant la guerra freda. En aquests estats hi fou activa
una dissidència més o menys intensa (especialment a Polònia, Hongria i
Txecoslovàquia), sempre durament reprimida, i el seu pas a la democràcia parlamentària
i l'abandonament del socialisme preludiaren la dissolució de la mateixa Unió Soviètica.
Manifest del Partit Comunista
També conegut com a Manifest Comunista. Obra de Marx i Engels
publicada a Londres poc abans de la revolució del 1848. Fou redactada a petició de la
Lliga dels Comunistes i esdevingué el programa de la Primera Internacional. L'obra
és dividida en quatre parts. La primera, «Burgesos i proletaris», analitza l'evolució
històrica de la humanitat i enuncia el principi de la lluita de classes com a motor de la
història. Després d'analitzar el paper històric de la burgesia («la burgesia ha tingut
dins la història un paper eminentment revolucionari»), assenyala l'aparició del
proletariat com a classe antagònica, car la contradicció entre mode de producció
(social) i sistema d'apropiació (individual) continua sense resoldre's en el capitalisme.
Analitza també el caràcter conservador de la petita burgesia i el significat universal
de la lluita del proletariat («els obrers no tenen pàtria»). A la segona part,
«Proletaris i comunistes», exposa la funció dels comunistes com a destacament
d'avantguarda de la classe obrera en la lluita contra la burgesia, per tal d'abolir la
propietat privada dels mitjans de producció, que hom haurà de substituir per la
propietat col·lectiva, i la revolució de les relacions humanes a tots els nivells. Hi
són exposades també les tesis marxistes sobre la família, la pàtria i el matrimoni
(qualificat com a «prostitució legal»). La tercera part, «Literatura socialista i
comunista», és una crítica dels diveros tipus de socialisme apareguts a la història,
dividits en reaccionari, petitburgès, conservador burgès i crític utòpic. Aquest
darrer és qualificat com a progressiu, bé que continua lligat a la concepció
metafísica del desenvolupament social. La quarta part és dedicada a l'estratègia i la
tàctica dels partits comunistes davant la revolució. El manifest acaba amb la frase
«Proletaris de tots els països, uniu-vos!». Fou publicat en alemany, però aviat hom el
traduí a nombroses llengües (edició francesa el 1848; anglesa el 1850; russa el 1860).
|
La polèmica entorn el revisionisme (a partir de 1890) va originar
diverses tendències dins el socialisme.
Uns es desmarcaren de l'ortodòxia marxista, donant lloc a moviments socialistes de caire
moderat, impulsors de la socialdemocràcia.
|
Revisionisme
Teoria socialista que formula crítiques als aspectes bàsics del marxisme.
No està d'acord amb el concepte de plus-vàlua i creu que la transició del
sistema capitalista al socialista no serà un procés violent sinó que serà el producte
d'una transformació gradual del primer. El determinisme econòmic i social,
propugnat per Marx, no és primordial ni té la influència que els marxistes li atorguen,
ni la dictadura del proletariat és contrària als principis democràtics. Segons
aquesta teoria cal abandonar la revolució i avançar en el camp de les reformes
parlamentàries i sindicals.
Nom amb què hom designa les posicions que partint del marxisme n'expressen
una revisió en els aspectes filosòfics, econòmics i polítics. Aquest terme fou emprat
a la fi del s XIX pels marxistes ortodoxos per a designar les teories d'Eduard Bernstein,
que plantejaven un procés de construcció del socialisme basat en el reformisme polític
i contrari a les tesis revolucionàries del marxisme. Tingué, doncs, inicialment
un sentit pejoratiu. El revisionisme negà la "teoria de l'esfondrament"
basant-se en la capacitat d'adaptació del capitalisme per a superar i evitar les crisis.
En conseqüència, tragué importància a la lluita de classes i plantejà una
conquesta gradual del poder polític mitjançant mètodes democràtics i una millora de la
condició obrera gràcies a l'acció sindical dels treballadors. L'actuació
parlamentària dels socialistes havia d'aconseguir la promulgació d'una legislació
social com més va més avançada i la creació d'uns serveis socials com més va més
amplis. Aquest procés havia de portar, segons aquesta teoria, a una superació pacífica
de les contradiccions capitalistes i a una transformació gradual del capitalisme en el
socialisme, sense traumes ni ruptures. En el terreny filosòfic, el revisionisme suposà
l'abandó del materialisme dialèctic i el retorn a l'idealisme kantià. Malgrat
l'oposició a les seves tesis, encapçalada per K.Kautsky i Rosa Luxemburg, el
revisionisme arrelà fortament en la pràctica de la socialdemocràcia alemanya i en la
d'altres partits socialistes europeus.
Socialdemocràcia
Nom amb què hom designa els moviments socialistes caracteritzats
per la renúncia al marxisme, l'acceptació de les institucions liberal-democràtiques i
una pràctica política de tipus moderat. El mot féu referència, des de la fi del s XIX
fins a la Primera Guerra Mundial, als partits polítics d'inspiració marxista, sobretot a
Alemanya, els països escandinaus i Rússia. Més tard, adoptà el signicat actual. La
primera tendència revisionista del marxisme fou protagonitzada per Eduard Bernstein
(Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia, 1899), que
rebutjà la dictadura del proletariat i preconitzà una transformació lenta del sistema
capitalista, que esdevindria socialista mitjançant un procés de reformes graduals i
successives, aconseguides a través de la lluita parlamentària, en la qual els
socialistes havien de cercar l'aliança dels partits burgesos d'esquerres.
Eurocomunisme
Corrent dins el comunisme europeu que es caracteritza per la renúncia a la
dictadura del proletariat i l'acceptació del pluralisme democràtic.
Nom amb què hom designa el corrent sorgit a mitjan dècada dels setanta en
els partits comunistes de l'Europa mediterrània (italià, francès, català i espanyol).
|
|
Altres seguiren fidels, més o menys, als postulats marxistes,
impulsant arreu el comunisme. |
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat
privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va
lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Centralisme democràtic
Principi que inspira l'organització dels partits comunistes, que en
condiciona la cohesió política i ideològica i impideix la formació de faccions o de
tendències dintre seu.
Marxisme-leninisme
Variant del marxisme. Interpretació de Lenin de la teoria marxista per
tal d'explicar per què el capitalisme no s'havia esfondrat, tal com havia predit Marx.
Segons Lenin, es devia a l'imperialisme (explotació de les colònies), que havia
permès pagar millor un sector dirigent de la classe obrera i així aquesta havia
abandonat la revolució i havia lliscat cap al reformisme. Per a Lenin, la revolució no
es produiria espontàniament, com havia dit Marx, sinó que la faria una minoria,
l'avantguarda de la classe obrera, la qual, un cop en el poder, practicaria la dictadura
del proletariat per destruir el capitalisme i construir el socialisme.
Aplicat a la construcció del socialisme a l'URSS, es caracteritzava per la
prioritat donada a la pràctica revolucionària, que es realitzava a través de
l'organització revolucionària del proletariat en el partit comunista. Sovint hom veié
en les deformacions burocràtiques de l'URSS una conseqüència de les concepcions
leninistes sobre la relació entre la classe proletària i el partit. De fet, hom seguí
anomenant marxisme-leninisme la doctrina oficial emanada dels estaments
burocràtics de l'URSS després de la mort de Lenin fins a la perestrojka (1985).
Leninisme
Conjunt de doctrines i de conseqüents posicions
polítiques basades en l'obra de V.I. Lenin o que invoquen aquesta com a fonament,
en el qual cas és més conegut com a marxisme-leninisme. Lenin va aplicar, desenvolupar i modificar el marxisme més
que no pas crear una doctrina nova.
Stalinisme
Interpretació teòrico-pràctica del marxisme-leninisme imperant
a l'URSS i dins els partits comunistes ortodoxos d'arreu del món durant el govern de
Josif Stalin. El terme, que designa no solament una doctrina, sinó també les
realitzacions pràctiques de la Unió Soviètica en els terrenys econòmic, social o
cultural, tingué una significació altament positiva en el moviment comunista oficial
fins a la mort de Stalin; tanmateix, la utilització del concepte en un sentit negatiu i
crític fou iniciada per l'"oposició d'esquerra" dirigida per L.Trockij durant
els anys trenta. Després del XX congrés del PCUS (1956) i de la
"desstalinització", es generalitzà entre els corrents i partits comunistes
independents -trotskistes o no- la consideració del stalinisme com una degeneració
burocràtica de l'estat obrer soviètic i de la Tercera Internacional, caracteritzat per
la destrucció de la democràcia obrera i de la llibertat de discussió en el si del
moviment obrer i del partit comunista, la dominació d'una capa burocràtica privilegiada
amb interessos conservadors oposats als del proletariat, una política exterior de gran
potència imperialista, estranya a l'internacionalisme proletari, i la utilització de
mètodes dictatorials i totalitaris contradictoris amb la finalitat última de la
revolució socialista. Més concretament, el trotskisme criticà del stalinisme les
teories de la "construcció del socialisme en un sol país" i de la
"revolució per etapes", i considerà stalinistes tant la política de l'URSS
des del 1956 com la dels partits comunistes pro-soviètics.
Trotskisme
Doctrina política que, dins el moviment comunista internacional, es
reclama seguidora de les tesis de Lev Trockij (Trotski). De fet, els
partidaris d'aquest s'autonomenaren, inicialment, "bolxevics-leninistes" o
"marxistes revolucionaris", i foren llurs adversaris qui els posaren el
qualificatiu de trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics
del trotskisme són: la teoria de la revolució permanent lligada a l'afirmació
que la revolució socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la
teorització de l'existència d'una casta burocràtica a l'URSS, que usurpa el poder obrer
i arriba a la forma extrema del stalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els
estats anomenats socialistes una "revolució política"; i la necessitat de la
construcció d'un partit d'avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius
del proletariat i capaç d'orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf
revolucionari.
Maoisme
Conjunt de posicions teòrico-pràctiques establertes per Mao Zedong.
Segons la intenció d'aquest, el maoisme no és cap doctrina constituïda, com és ara el
marxisme o el leninisme; el terme reflecteix més aviat la influència que han tingut les
concepcions de Mao Zedong en determinats sectors dels moviments d'esquerra d'Occident.
Aquestes concepcions es palesaren amb motiu de la controvèrsia sino-soviètica (1960-64),
que obrí un gran debat internacional sobre els problemes de l'edificació del socialisme
i provocà diverses escissions en els partits comunistes de tot arreu; i encara fou més
important l'aparició, el 1965, de la Revolució Cultural, seguida per una
influència creixent del maoisme en el moviment estudiantí europeu i en altres sectors
més atrets per l'originalitat de l'experiència xinesa que no per una tradició molt
sovint discutida. Temes fonamentals de la doctrina maoista són el reconeixement del poble
com a força principal de la revolució i de la història (els comunistes han d'afavorir
el protagonisme de les classes treballadores, però no poden substituir-les),
l'acceptació del fet que la presa del poder pel proletariat és inevitablement violenta
(les classes dirigents no es retiren espontàniament), la necessitat que la lluita de
classes sigui mantinguda després d'aquesta presa del poder polític tot el temps que dura
la construcció del socialisme (la vella ideologia no desapareix immediatament) i
l'exigència que la dictadura del proletariat sigui prolongada fins a arribar a una
societat sense classes, però que aleshores garanteixi les llibertats polítiques, com és
ara el dret a la lliure expressió (dazibaos o cartells murals) i el de vaga.
|
|
L'altre gran corrent del pensament socialista, juntament amb el
marxisme, fou l'anarquisme. |
Anarquisme
Teoria politicosocial que preconitza la llibertat total de l'ésser humà,
la desaparició de l'Estat i de la propietat privada i la creació d'una societat sense
classes. Rebutja tota idea d'autoritat i afirma que la societat ha de basar-se en
relacions jurídiques voluntàries convingudes lliurement entre les persones. Els partits
polítics i els governs revolucionaris socialistes tampoc no són acceptats en el seu
ideari.
Bé que Plató, Campanella, Thomas More, Mably i altres autors han estat
considerats precursors de l'anarquisme, és William Godwin (1756-1836) el primer dels
pensadors que hom pot considerar pròpiament anarquista, car rebutjà l'estat i la
propietat privada, i propugnà una societat, a la qual calia arribar sense violències, on
els béns serien repartits igualitàriament entre tots els homes. Pierre Joseph Proudhon
(1809-64) i Mikhail Aleksandrovic Bakunin (1814-76) són els dos teòrics de l'anarquisme
més importants del sXIX.
Bakuninisme
El bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota
mena d'estat, que considera instrument d'opressió social, i rebutja la idea marxista de
construir un partit polític de la classe obrera.
Federalisme
Corrent del pensament polític que concep la construcció d'un ordre
mundial mitjançant un sistema de pactes (foedera) entre els diferents pobles, les
diferents nacions o els diferents estats. Correspon al moviment històric federalitzador,
entès com un procés de creació de noves unitats polítiques més àmplies i complexes,
les quals integren i mantenen les particularitats dels grups humans que pacten llur
federació.
|
|
A les darreres dècades del segle XIX, l'anarquisme
presenta dos gran corrents ideològics. |
Anarcocomunisme
També anomenat Anarquisme comunista o Comunisme llibertari.
Corrent i principi econòmic de l'anarquisme que combat tot tipus de propietat, tant
privada com col·lectiva. Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig que en el
socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu treball),
sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l'economia, i que hom
demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i
morals.
Anarcosindicalisme
També anomenat Anarco-col.lectivisme. Doctrina que atribueix als
sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la
consecució de la revolució social. La fusió del pensament bakuninista i l'acció
societària a través dels sindicats obrers donà un primer moviment anarcosindicalista,
fort especialment a la Península Ibèrica. Però fou amb la CGT de França (fundada el
1895) quan l'anarcosindicalisme prengué una gran volada i perfilà els trets essencials
de la seva doctrina: apoliticisme; acció directa (segons la qual, els conflictes entre el
capital i el treball havien d'ésser solucionats per negociació directa entre obrers i
patrons, sense acceptar la mediació de l'estat o la dels organismes de conciliació
social); vaga general per a aconseguir la instauració d'una societat sense classes.
L'anarcosindicalisme prenia les idees de Marx pel que fa a la lluita de classes i
l'organització del proletariat al marge de les altres classes socials, però no pel que
fa al principi de creació d'un partit polític obrer; de l'anarquisme, el refús de
l'acció parlamentària; de Georges Sorel, la teoria de la vaga general i la negativa a
considerar la vaga com a simple abstenció del treball o com a pacífica manifestació de
masses.
|
|
Les teories socialistes impulsaren el moviment
obrer. |
Moviment
obrer
Conjunt d'accions de la classe obrera per reclamar l'atenció social sobre
els seus problemes i fer pressió per resoldre'ls mitjançant diverses formes
d'organització. L'acció i l'organització les obrers va anar guiada per les teories
socialistes, molt especialment pel marxisme i l'anarquisme.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. Socialisme utòpic.
2.
Marxisme.
3.
Anarquisme.
4. Revisionisme.
5.
Socialistes francesos.
6.
Socialistes alemanys.
7.
Socialistes russos.
8.
Altres socialistes. |
Socialisme
utòpic. |
Babeuf,
Gracchus (1760-1797)
Pseudònim que adoptà François Noël Babeuf, teòric i revolucionari francès. Fundà, a
París, el diari «Le Tribun du Peuple», portaveu del seu ideari comunista igualitari,
des d'on combaté Robespierre per conservador. Teoritzà sobre la necessitat de suprimir
la propietat individual i de col·lectivitzar la terra. Fundà el Club dels Iguals
(Club des Égaux), tancat pel Directori el 1795. Al començament del 1796 creà una
organització secreta per tal d'enderrocar el Directori. A més dels seus adeptes, hi
participaren antics jacobins i terroristes, i tingué ramificacions dins la policia i
l'exèrcit. La conspiració dels Iguals fou denunciada al maig del mateix any a
Carnot, i Babeuf i d'altres conjurats foren detinguts. Els partidaris del babovisme
intentaren un nou aixecament de les tropes, que fracassà. L'any següent Babeuf fou
condemnat a mort i executat.
Blanc, Louis (1811-1882)
Historiador, periodista i polític socialista
francès. Un dels banderers del pensament socialista des de les seves revistes «Bon
Sens» i «Revue du Progrès» (1839), i sobretot amb el seu fulletó L'Organisation du
travail, ampliat el 1848 amb Le Droit au travail, en els quals formulà els seu
principi, «de cada u segons les seves habilitats; a cada u segons les seves
necessitats»; la seva principal innovació fou la idea que l'estat era un instrument
necessari per a la reforma social; mentrestant, la seva Histoire de dix ans (1841)
actuava com a arma de descrèdit contra la monarquia de Lluís Felip. Membre del govern
provisional el 1848, portà a terme el seu projecte dels Ateliers Nationaux . A
causa dels fets del juny del 1848 fou acusat d'instigador i hagué de fugir a Anglaterra,
d'on no tornà fins el 1870, per prendre part en la resistència antiprussiana. Deplorà
la Comuna però demanà després a l'Assemblea l'amnistia dels comunards. El 1876 fundà
el partit radical-socialista.
Blanqui, Louis-Auguste
(1805-1881)
Revolucionari i teòric socialista francès. Estudià dret i medicina a París. Participà
en el corrent republicà contra Lluís Felip formant part de la Société des Amis du
Peuple. Prengué part en la insurrecció de 1830. El 1839 dirigí una insurrecció, però,
mancat de suport popular, fracassà i fou condemnat a mort, pena que li fou commutada per
cadena perpètua. Fou alliberat el 1848, poc temps abans de la revolució, en la qual
participà com a dirigent de la Société Républicaine Centrale. Empresonat novament
aquell mateix any, romangué reclòs fins el 1859. Després s'exilià a Bèlgica (1864).
Tornà a París durant la guerra franco-prussiana (1870) i fundà el periòdic «La Patrie
en Danger», des d'on demanà una unió nacional contra l'Alemanya de Bismarck. Considerat
el més prestigiós dels dirigents de les forces revolucionàries, per l'octubre del 1870
intentà, sense èxit, un cop d'estat. Condemnat a cadena perpètua, el seu empresonament
no el deixà participar a la Comuna (1871), en gran part obra dels seus seguidors.
Després de l'amnistia del 1879 fundà el periòdic «Ni Dieu ni Maître». Escriví un
tractat sobre economia política, La Critique Sociale. Molt influït per les idees
de Babeuf i els carbonaris, concebé l'acció revolucionària més com una obra tècnica
d'una minoria que com una obra política de masses. Malgrat l'antagonisme entre Blanqui i
la Internacional, Marx considerà la intervenció del blanquisme a la Comuna com la
primera realització pràctica de la classe obrera en l'exercici del poder.
Revolucionari i teòric socialista francès. Estudià dret i medicina a París. Participà
en el corrent republicà contra Lluís Felip formant part de la Société des Amis du
Peuple. Prengué part en la insurrecció de 1830. El 1839 dirigí una insurrecció, però,
mancat de suport popular, fracassà i fou condemnat a mort, pena que li fou commutada per
cadena perpètua. Fou alliberat el 1848, poc temps abans de la revolució, en la qual
participà com a dirigent de la Société Républicaine Centrale. Empresonat novament
aquell mateix any, romangué reclòs fins el 1859. Després s'exilià a Bèlgica (1864).
Tornà a París durant la guerra franco-prussiana (1870) i fundà el periòdic «La Patrie
en Danger», des d'on demanà una unió nacional contra l'Alemanya de Bismarck. Considerat
el més prestigiós dels dirigents de les forces revolucionàries, per l'octubre del 1870
intentà, sense èxit, un cop d'estat. Condemnat a cadena perpètua, el seu empresonament
no el deixà participar a la Comuna (1871), en gran part obra dels seus seguidors.
Després de l'amnistia del 1879 fundà el periòdic «Ni Dieu ni Maître». Escriví un
tractat sobre economia política, La Critique Sociale. Molt influït per les idees
de Babeuf i els carbonaris, concebé l'acció revolucionària més com una obra tècnica
d'una minoria que com una obra política de masses. Malgrat l'antagonisme entre Blanqui i
la Internacional, Marx considerà la intervenció del blanquisme a la Comuna com la
primera realització pràctica de la classe obrera en l'exercici del poder.
Cabet, Étienne
(1788-1856)
Polític i escriptor socialista francès. Intervingué en la revolució del 1830, ocupà
després un càrrec oficial a Còrsega i fou diputat a l'assemblea nacional. Forçat a
exiliar-se (1834), passà a Bèlgica i a Anglaterra, on estudià les experiències d'Owen.
Sintetitzant-les amb el babovisme francès construí el seu ideari, caracteritzat per un
comunisme integral, que difongué a través de Voyage en Icarie (1839), Le Vrai
Christianisme (1846) i el periòdic «Le Populaire» i que assolí una popularitat
superior a la de les altres teories utòpiques del s XIX. Els anys 1848-49 se n'anà,
amb diversos grups de seguidors (icarians), als EUA per formar-hi una comunitat icariana,
que resultà un fracàs absolut. Poc temps després se suïcidà. Des del 1847 hi hagué
un nombrós grup de cabetians a Catalunya, encapçalat per Narcís Monturiol (introductor
a Catalunya de les idees de Cabet a través del periòdic «La Fraternitat» i que el 1848
traduí al castellà el Voyage en Icarie) i el metge Joan Rovira.
Polític i escriptor socialista francès. Intervingué en la revolució del 1830, ocupà
després un càrrec oficial a Còrsega i fou diputat a l'assemblea nacional. Forçat a
exiliar-se (1834), passà a Bèlgica i a Anglaterra, on estudià les experiències d'Owen.
Sintetitzant-les amb el babovisme francès construí el seu ideari, caracteritzat per un
comunisme integral, que difongué a través de Voyage en Icarie (1839), Le Vrai
Christianisme (1846) i el periòdic «Le Populaire» i que assolí una popularitat
superior a la de les altres teories utòpiques del s XIX. Els anys 1848-49 se n'anà,
amb diversos grups de seguidors (icarians), als EUA per formar-hi una comunitat icariana,
que resultà un fracàs absolut. Poc temps després se suïcidà. Des del 1847 hi hagué
un nombrós grup de cabetians a Catalunya, encapçalat per Narcís Monturiol (introductor
a Catalunya de les idees de Cabet a través del periòdic «La Fraternitat» i que el 1848
traduí al castellà el Voyage en Icarie) i el metge Joan Rovira.
Fourier, Charles (1772-1837)
Filòsof i economista francès. Rebutjà l'estructura irracional del món
industrial i mercantil i propugnà un socialisme al qual hom arribaria mitjançant
comunitats on la propietat fos compartida. Escriví Théorie des quatre mouvements et
des destinées générales (1808), Traité d'association domestique et agricole (1822),
reimprès com a Théorie de l'unité universelle (1841), on es barregen
consideracions estrambòtiques amb agudes observacions sobre les conseqüències del
liberalisme i les virtuts de l'associació, Le nouveau monde industriel et societaire (1829),
Pièges et charlatisme des deux Saint-Simon et Owen (1831) i La fausse industrie
(1835). Hom el considera típic representant del socialisme utòpic romàntic, i
tingué com a deixeble principal Victor Prosper Considérant. En el periòdic «El Vapor»
de Barcelona foren publicats els primers articles fourieristes de la Península Ibèrica,
signats per Proletario (novembre de 1835 — gener de 1836). Posteriorment
(1841), també a Barcelona, hom edità la primera traducció d'una obra de Fourier: Fourier,
o sea explanación del sistema societario. De tota manera, el fourierisme tingué com
a principals nuclis Cadis (amb Joaquín Abreu) i Madrid (Fernando Garrido, Sixto Cámara,
etc), mentre que al Principat predominà, durant el període 1835-50, la influència de Saint-Simon
i d'Etienne Cabet.
Owen, Robert (1771-1858)
Pensador socialista gal·lès, les idees del qual influïren el moviment
obrer britànic a la primeria del s XIX. Propietari d'una fàbrica tèxtil de Manchester,
fundà una colònia industrial modèlica a New Lanark. Recollí les seves reflexions sobre
aquest experiment a Report on the County of Lanark (1824), on denuncià radicalment
les conseqüències socials del liberalisme econòmic i descriví una societat ideal que,
segons ell, havia de fonamentar-se en petites comunitats on les màquines fossin
subordinades als homes i on tothom compartís els fruits del treball. Tot i que les
comunitats autogestionàries que ajudà a crear a la Gran Bretanya i a Amèrica
fracassaren, les seves idees i els seus objectius foren adoptats pels primers
sindicalistes britànics. Col·laborà activament amb ells, però es retirà el 1834 per
promoure agrupaments més idealistes i d'un abast més general que els sindicats per a la
renovació moral de la societat.
Saint-Simon (1760-1825)
Nom amb què és conegut el pensador francès Claude Henri de Rouvroy, comte de
Saint-Simon. Fou un dels precursors de la sociologia contemporània i mestre i
col·laborador d'Auguste Comte, del qual se separà posteriorment. En produir-se la
Revolució Francesa renuncià al seu títol nobiliari; lluità per la independència dels
EUA, i la seva vida bohèmia el portà a dependre a vegades econòmicament dels seus
mateixos criats. Les seves obres L'industrie, ou discussions politiques, morales et
philosophiques (1817), L'organisateur (1819-20) i Du système industriel (1821)
proposen una societat sense classes, on els industrials (patrons i obrers), els artistes i
els savis desplacin les classes ocioses (noblesa, clerecia, militars). Tot i defensar el
valor de la propietat privada, cregué en una societat igualitària, amb unes mateixes
oportunitats per a tothom. Mesclà la fantasia amb la seva visió positivista dels fets
socials, raó per la qual Marx el catalogà entre els socialistes utòpics. Optimista, i
fervent creient en el progrés, arribà a considerar el desenvolupament de la indústria
com un substitutiu del paper que havia tingut l'Església en altres segles (Catéchisme
des industrielles, 1823) i predicà un nou ordre basat en una nova moral secular (Le
nouveau christianisme, 1825). Els seus seguidors formaren el moviment conegut com a saint-simonisme.
El seu pensament influí molt en el primer socialisme utòpic barceloní de 1835-37,
especialment en el grup d'"El Propagador de la Libertad" i d'"El
Vapor" (Ribot i Fontserè, Raüll, Mata, Fontcuberta, etc). Tanmateix, fou arraconat
poc després per l'utopisme cabetià.
Tristan, Flora (1803-1844)
Nom amb què és coneguda Flore Tristan-Morcoso, socialista utòpica francesa.
Casada amb el pintor André Chazal, tingué una vida familiar tempestuosa. Influïda per
les doctrines de Fourier i Saint-Simon, es dedicà a difondre el seu ideal de regeneració
social. Defensà l'alliberament de la dona, que considerava íntimament relacionat amb
l'alliberament del proletariat, i es declarà partidària del divorci i de l'amor lliure.
Avançant-se a Marx, propugnà l'internacionalisme proletari.
Nom amb què és coneguda Flore Tristan-Morcoso, socialista utòpica francesa.
Casada amb el pintor André Chazal, tingué una vida familiar tempestuosa. Influïda per
les doctrines de Fourier i Saint-Simon, es dedicà a difondre el seu ideal de regeneració
social. Defensà l'alliberament de la dona, que considerava íntimament relacionat amb
l'alliberament del proletariat, i es declarà partidària del divorci i de l'amor lliure.
Avançant-se a Marx, propugnà l'internacionalisme proletari.
|
|
Marxisme. |
Engels, Friedrich (1820-1895)
Filòsof alemany. Educat en el si d'una família pertanyent a la burgesia
industrial renana, conegué aviat les penoses condicions dels treballadors, tant a
Alemanya com a Anglaterra, i arribà a posicions teòriques i polítiques revolucionàries
amb independència de Marx i, àdhuc, abans que ell. Això és palès tant per la seva
afiliació al moviment Junges Deutschland i a l'esquerra hegeliana com pel seu llibre Die
Lage der arbeitenden Klassen in England ('La situació de la classe obrera a
Anglaterra', 1845), fruit de dos anys d'estada a Manchester i primera anàlisi d'una
situació històrica determinada, les formes d'existència i lluita social de la qual són
explicables a partir de les condicions econòmiques dominants, i postulen, alhora, la
necessitat d'una transformació radical de caire comunista. És interessant de constatar
que, mentre Engels treballava en aquesta obra, Marx elaborava els Manuscrits
econòmico-filosòfics i les Tesis sobre Feuerbach, les conclusions teòriques
i polítiques dels quals escrits eren gairebé les mateixes que les seves, amb la
diferència, tanmateix, que en Engels predominava un caràcter concret i en Marx es donava
un alt nivell d'abstracció. Aquesta és una característica que, en termes generals, es
mantingué sempre en tots dos i facilità llur col·laboració. D'aquesta col·laboració,
fruit també de llur comuna inserció en la lluita política a favor de la classe obrera,
sortiren el Manifest der Kommunistischen Partei ('Manifest del partit comunista',
1848) i la constitució, el 1864, de l'Associació Internacional de Treballadors.
Instal·lat a Manchester des del 1848, any que prengué part directíssima en la
temptativa revolucionària del poble alemany, i sense perdre de vista els estudis
d'economia en què Marx s'havia concentrat, Engels es dedicà a posar-se al dia dels grans
progressos que es produïren en gairebé tots els camps del saber. Això li permeté,
després, d'acomplir dues tasques fonamentals per al desenvolupament del materialisme
històric i dialèctic: la primera, de completar i preparar l'edició de bona part (volums
II, 1885, i III, 1894) d'El capital, obra que Marx havia deixat inacabada; i la
segona, de preparar una sèrie de treballs polèmics dirigits a il·luminar les bases
materialistes de qualsevol realitat i de qualsevol investigació científica sobre
aquesta: Herrn Eugen Dührings Umwälzung der Wissenschaft ("La revolució de
la ciència del senyor Eugen Dühring", obra coneguda com l'Anti-Dühring), Der
Ursprung der Familie, des Privateigentums und des Staates ("L'origen de la
família, de la propietat privada i de l'estat", 1884) i Dialektik der Natur ("Dialèctica
de la natura", escrita entre el 1873 i el 1883 i publicada pòstumament, el 1925).
Aquestes últimes obres han servit, a la llarga, per a caracteritzar Engels com un
pensador de segona fila, en qui hom situa l'origen dels corrents hegelians o positivistes
d'alguns sectors del marxisme. Aquesta interpretació, molt generalitzada, oblida el
caràcter d'intervenció política i teòrica en una situació concreta d'aquestes obres,
situació en què allò que calia no era una teoria desenvolupada en extensió i
profunditat, sinó la delimitació d'unes línies d'actuació teòrica i de llurs
premisses i conseqüències teòriques i polítiques.
Marx, Karl (1818-1883)
Filòsof, polític i economista alemany. Fill d'un advocat d'origen jueu,
convertit al protestantisme, estudià dret, per indicació del seu pare, a les
universitats de Bonn i Berlín. Molt aviat, però, s'interessà per la filosofia i
s'incorporà a l'esquerra hegeliana. Privat d'iniciar una carrera com a professor
universitari a causa de la reacció política dominant, Marx desenvolupà la seva crítica
al que considerava un sistema polític irracional des del diari "Rheinische
Zeitung" (gener del 1842 - març del 1843), òrgan de la burgesia liberal renana, que
aviat fou prohibit per les autoritats prussianes. Aquesta experiència, precedida poc
temps abans per la publicació de les obres principals de Ludwig Feuerbach, en les
quals aquest sotmetia la filosofia hegeliana a una implacable crítica materialista,
dugué Marx a una ruptura definitiva amb el caràcter idealista i especulatiu del
hegelianisme, conservant-ne, però, la visió dialèctica de la realitat. Instal·lat a
París, on es casà amb Jenny von Westphalen (1843), el contacte amb el naixent moviment
obrer i amb les teories socialistes franceses, així com l'amistat amb F.Engels,
coneixedor directe de la societat capitalista anglesa, contribuí decisivament al fet que
Marx s'orientés cap a la recerca de les lleis del desenvolupament i la transformació de
la societat "moderna". L'estudi i la crítica de l'economia política,
especialment l'anglesa, foren el darrer factor teòric essencial en la formació de la
teoria marxista de la societat, o materialisme històric; les implicacions
polítiques inherents a l'anàlisi que hi era inclosa sobre el capitalisme donen lloc al socialisme
científic, base teòrica de la revolució proletària. Quant a les concepcions més
característiques de la doctrina de Marx, cal dir que són fruit d'una mantinguda relació
entre la investigació teòrica i la pràctica política revolucionària. La síntesi
coherent, en un pla personal, d'ambdós aspectes li valgué d'ésser desterrat per
diferents governs (França, dos cops, Bèlgica i Alemanya) i d'haver de viure en un
constant exili, així com de patir en diverses èpoques una autèntica misèria, només
alleujada finalment per l'ajut econòmic d'Engels. Entre l'extensa producció teòrica de
Marx cal destacar, a més de la seva tesi doctoral sobre Demòcrit i Epicur (1841), la Kritik
der Hegelschen Rechtsphilosophie ("Crítica de la filosofia hegeliana del
dret", escrita el 1843 i publicada pòstumament), Die Heilige Familie ("La
Sagrada Família", 1845) i Die Deutsche Ideologie ("La ideologia
alemanya", escrita -com l'anterior, en col·laboració amb Engels- en 1845-46 i
publicada pòstumament), obres que palesen la ruptura, primer, amb Hegel i, després, amb
la mateixa esquerra hegeliana; corresponents també a aquesta primera època són els Ökonomische-philosophische
Manuskripte ("Manuscrits econòmico-filosòfics", redactats el 1844, però
no publicats fins el 1932), les cèlebres Elf Thesen über Feuerbach ("Onze
tesis sobre Feuerbach", escrites el 1845 i publicades, un xic canviades, per Engels,
com a apèndix de la seva obra sobre Feuerbach, el 1888) i Misère de la philosophie.
Réponse à la philosophie de la misère, de Proudhon (1847; publicada en alemany, Das
Elend der Philosophie, el 1885). Das kommunistische Manifest ("El manifest
comunista", 1848, en col·laboració amb Engels), Der 18 Brumaire des Louis
Bonaparte ("El 18 brumari de Lluís Bonaparte", 1852) i Die
Klassenkämpfe in Frankreich ("Les lluites de classes a França", 1859),
són obres de caràcter polític o històrico-polític. Els Grundrisse der Kritik der
politischen Ökonomie ("Fonaments de la crítica de l'economia política",
escrita en 1857-58 i publicada el 1939) i Zur Kritik der politischen Ökonomie ("Crítica
de l'economia política", 1859) anuncien Das Kapital, de les tres parts del
qual només la primera fou publicada en vida de Marx (1867), mentre que les altres dues ho
foren per Engels (1885 i 1894); un altre estudi, Theorien über den Mehrwert ("Teories
sobre la plus-vàlua"), redactat entre el 1861 i el 1863 i planejat com a quarta part
de Das Kapital, fou publicat entre el 1905 i el 1910 per Kaustky. Entre les
darreres obres de Marx cal esmentar Der Bürgerkrieg in Frankreich ("La guerra
civil a França", 1871) i Randglossen zum Programm der Deutschen Arbeiterpartei ("Crítica
del programa de Gotha", escrita el 1875 i publicada per Engels, amb notes, el 1891).
De l'àmplia activitat política de Marx cal destacar la intervenció directa en el
procés revolucionari alemany de 1848-49 i les tasques de direcció política de la
Primera Internacional fins que el seu Consell General fou traslladat a Nova York (1872).
|
|
Anarquisme. |
Bakunin, Mikhail Aleksandrovic (1814-1876)
Dirigent i pensador revolucionari anarquista rus. Fill d'una família de terratinents
d'idees liberals, estudià a l'escola d'artilleria de Sant Petersburg; a vint-i-un anys
abandonà la milícia i refusà la burocràcia, per a estudiar, a Moscou (1835), la
filosofia de Fichte i de Hegel. A Berlín (1840), en contacte amb l'esquerra hegeliana i
especialment influït per Feuerbach, forjà les bases del seu pensament revolucionari. Del
1842 al 1849 viatjà per Suïssa, Bèlgica i Alemanya, es posà en contacte amb Proudhon,
Marx i els principals revolucionaris de l'època i participà en la revolució europea del
1848 a París, Praga i Dresden. Empresonat en aquesta darrera ciutat (1849), fou jutjat i
condemnat a mort per les autoritats saxones, que el lliuraren, però, a les autoritats
austríaques i aquestes a les russes (1851), les quals empresonaren Bakunin durant set
anys; en aquesta època escriví la carta a Nicolau I sobre la revolució. Deportat a
Sibèria (1857), on es casà amb la filla d'un comerciant i on treballà, poc temps, en
una companyia comercial, fugí per Vladivostok, el Japó i San Francisco i arribà a
Londres el 1861. En aquella època Bakunin confiava de poder aprofitar les ànsies
irredentistes de pobles eslaus, oprimits per Rússia, com a ferments de la revolució
universal. Fracassada la insurrecció de Polònia, es traslladà a Itàlia (1864); a
partir d'aleshores considerà el proletariat obrer, i no les minories nacionals oprimides,
el principal ferment revolucionari. Es traslladà a Suïssa deixant a Itàlia la seva
empremta revolucionària sobre el moviment obrer incipient. A Ginebra prengué part en el
primer congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat (1867), lliga patrocinada per
Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe
Garibaldi. En el segon congrés (Berna, 1868) proposà el seu programa socialista,
constatà la incompatibilitat dels seus objectius amb els de lliga i formà l'Aliança de
la Democràcia Socialista, que es declarà adherida a la Primera Internacional. Els punts
principals del programa foren: destrucció dels estats nacionals, substituïts per
federacions de lliures associacions agrícoles i industrials, abolició de les classes,
igualtat de sexes, abolició de l'herència i organització dels obrers fora dels partits
polítics. Dins la Primera Internacional, en la qual ingressà personalment el 1867,
polaritzà l'oposició a Marx, del qual dissentia principalment en allò que concerneix la
creació d'un partit obrer i el paper revolucionari del proletariat industrial. Els seus
seguidors més fidels a Barcelona foren Rafael Farga i Pellicer i Gaspar Sentiñón, amb
els quals mantingué correspondència intensa a partir del congrés de la Internacional a
Basilea (1869). Al cinquè congrés de la Internacional a l'Haia (1872), els bakuninistes
foren expulsats de l'organització i iniciaren llurs propis congressos. Bakunin es retirà
de la vida política (1874) després del fracàs de la insurrecció de Bolonya. De la
ideologia de Bakunin arrenca en gran part el moviment anarquista. El seu concepte de la
llibertat de l'home s'allunya de qualsevol individualisme i mostra una fe constant en la
natura social de l'home i en els llaços de sociabilitat. Per Bakunin la societat és un
fet espontani, mentre que l'estat és artificial i opressiu. Per tal de servar la
llibertat dels individus programà l'organització social com una col·laboració
espontània dels petits grups naturals d'estructura col·lectivitzada i units per una
lliure federació. Entengué la religió com una opressió fruit d'un estat primitiu de la
consciència de la humanitat (Comte), de la qual s'allibera per la ciència. La seva
concepció de la història no fou determinista; servà una gran fe en les possibilitats
d'organització espontània de la futura societat i dedicà, sobretot, els seus esforços
a l'enderrocament de la societat burgesa.
Godwin, William (1756-1836)
Escriptor anglès. Pastor protestant, evolucionà cap a un anarquisme pacífic i es
dedicà a l'estudi de Rousseau, Mably i Helvetius. Publicà An Enquiry Concerning the
Principles of Political Justice, and its Influence on General Virtue and Happiness
(1793), on proposa l'abolició de la propietat privada i l'establiment d'una societat
basada en la raó i la justícia i constituïda per petites comunitats independents.
Teoritzador del moviment romàntic, influí sobre Coleridge, Wordsworth, Southey i
Shelley.
Kropotkin, P'otr Aleksejevic (1842-1921)
Príncep Kropotkin. Anarco-comunista rus. De família aristocràtica,
abandonà la carrera militar i estudià geografia, zoologia i antropologia. A Suïssa
(1872) prengué contacte amb els bakuninistes de la Primera Internacional. Tornà a
Rússia, on fou empresonat (1874), però aconseguí d'escapar (1876), i residí exiliat a
la Gran Bretanya, a Suïssa i a França. Defensà la idea de la diversitat d'ocupacions,
en l'agricultura i la indústria, davant els obrers condemnats pel capitalisme a un sol
ofici. Criticà la teoria darwiniana de la lluita per la vida i defensà l'ajut mutu com a
condició del progrés. Teoritzà sobre l'anarco-col·lectivisme com a etapa transitòria
cap a l'anarco-comunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova
societat. Tornà a Rússia el 1917, i col·laborà amb el poder soviètic, sense acceptar,
però, cap càrrec oficial. L'anarco-comunisme influí especialment en els anarquistes
més purs, i configurà el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el
sindicalisme.
Malatesta, Errico (1853-1932)
Anarquista italià, membre de la Primera Internacional des del 1872, amic i
deixeble de Bakunin. Participà en diverses insurreccions camperoles i fundà els diaris
l'«Agitazione» i «Volontà». Hagué d'exiliar-se diverses vegades i el 1919, de retorn
a Itàlia, estigué al cap del nou moviment anarquista. A partir del 1922 i fins a la
mort, visqué estretament vigilat.
Proudhon, Pierre-Joseph (1809-1864)
Socialista llibertari francès. Fill de família camperola, estudià amb
beca a l'escola de Besançon; després que la seva família s'hagué arruïnat, treballà
com a tipògraf. Posteriorment aconseguí una beca per a estudiar a la Sorbona, a París,
on es posà en contacte amb els fourieristes. El 1840 escriví la seva primera obra, Qu'est-ce
que la propriété, on qüestionava el fet que la propietat porti sempre a
l'explotació i que els treballadors no posseeixin mai els mitjans de producció.
Treballà d'apoderat d'una empresa de navegació, a Lió, i es posà en contacte amb el
moviment mutualista. Fou l'iniciador (1848) del diari "Le Représentant du
Peuple", que fou suspès moltes vegades. L'any 1846 publicà l'obra Système des
contradictions économiques ou la Philosophie de la misère, la qual havia ocasionat
una polèmica amb Marx, que escriví en to irònic Misère de la philosophie (1847).
Proudhon estava convençut que era possible un equilibri econòmic i un sistema de
contracte social que, segons ell, no tenia un origen històric, sinó que era donat per
les característiques bàsiques de la consciència humana: la solidaritat i l'ajut mutu.
Després d'uns quants anys a la presó (1849-52), perquè publicà articles contra Lluís
Napoleó, escriví Philosophie du progrès (París, 1853). Tot i els seus
problemes, havia posat il·lusió en el règim bonapartista i escriví De la Justice
dans la Révolution et dans l'Église; nouveau principe de philosophie pratique (1858),
que li valgué l'exili durant tres anys a Bèlgica. Tornà a París gràcies a l'indult
que li donà l'emperador, i morí quan tenia en curs la redacció de la seva última obra,
De la capacité politique des classes ouvrières (1865). Als Països Catalans,
malgrat haver exercit una primerenca influència sobre Ramon de la Sagra, la difusió de
les seves obres no començà fins el 1860 gràcies a les traduccions de Robert Robert (Capital
y renta, Teoría de la contribución, 1860 i 1862). Després fou F.Pi i Margall qui
publicà un gran nombre de títols entre el 1868 i el 1872 (De la capacidad política
de las clases jornaleras, Filosofía del progreso, Sistema de contradicciones económicas,
El principio federativo, etc) i que incorporà en part el pensament proudhonià al
republicanisme federal. Posteriorment, especialment els anys noranta i al principi del s
XX, Proudhon fou assimilat sobretot per l'anarquisme i fou en col·leccions anarquitzants
on més es reedità, així per Sempere de València o Bauzà i Presa de Barcelona.
Stirner, Max (1806-1856)
Nom amb el qual fou conegut el filòsof alemany Johann Kaspar Schmidt. Estudià a Berlín,
on seguí cursos de Hegel, i a Königsberg, i freqüentà el grup de l'esquerra hegeliana
(el cercle dels lliures dels Baver, Köppen, etc). La seva obra més important, Der
Einzige und sein Eigentum ('L'únic i la seva propietat' 1844), passà desapercebuda
fins a la fi del segle, que l'èxit de l'individualisme nietzscheà afavorí indirectament
el ressò del seu anarquisme individualista. L'any 1900 hi hagué una primera traducció
castellana parcial de l'obra en "La Revista Blanca", de Joan Montseny, i el 1904
Sempere de València en féu la primera traducció completa. L'anarquisme stirnerià
continuà influint en l'anarquisme dels Països Catalans a través sobretot del francès
E.Armand, en especial a Barcelona, amb el grup Helios, i a València, amb el grup de la
Biblioteca Anarquista Individualista, que el 1937 patrocinà una nova edició de
l'obra.
Tolstoj, Lev Nikolajevic (1828-1910)
Lleó Tolstoi. Escriptor rus. De família noble, rebé una acurada
educació particular. Començà estudis d'àrab i turc amb la idea d'ésser diplomàtic.
Després inicià estudis jurídics. Féu diverses activitats i es lliurà, a temporades, a
una intensa vida social, fins que anà a viure amb el seu germà Nikolaj al Caucas, on
restà dos anys, durant els quals escriví la seva primera novel·la, Detstvo ('La
infantesa', 1852), i després Otrocestvo ('L'adolescència', 1854) i Junost' ('La
primera joventut', 1857; traducció catalana d'A.Nin, 1974). L'experiència del Caucas, on
lluità contra els nadius, i la de la guerra de Crimea, on anà poc després, el posaren
en contacte amb els soldats russos i amb la realitat de la guerra, que analitzà i
denuncià en els Sevastopol'skije rasskazy ('Relats de Sebastopol', 1855-56), que
causaren una gran impressió. La realitat del Caucas resta reflectida a Kazaki ('Els
cosacs', 1863) i, més tard, a Khadzi-Murat (1912). El 1855 anà a Peterburg, on
entrà en els cercles literaris. El període 1856-62 fou de recerca del propi camí. El
seu interès pel destí dels camperols prové ja d'aquesta època de joventut. Ja abans
d'anar cap al Caucas intentà de canviar l'existència dels camperols de la seva
propietat, i tornà a intentar-ho cap al 1861, data de l'alliberament dels serfs de la
gleva. El primer viatge a Europa (1857), amb l'admiració envers el progrés, d'una banda,
i la decepció davant l'home europeu, de l'altra, portà l'escriptor a plantejar-se greus
problemes morals i filosòfics i a atacar la injústicia social. Durant els polèmics anys
seixanta els demòcrates revolucionaris defensaren la teoria de la literatura com a arma
social, i molts crítics i escriptors menysprearen la perfecció formal i les recerques
literàries. Tolstoj no es mostrà d'acord amb aquesta postura extrema, almenys en la seva
joventut, però també entengué, i cada vegada d'una manera més accentuada, la
literatura des d'un punt de vista moralista. Aquesta època representa el moment culminant
del seu art, tot i que pensà deixar la literatura i s'instal·là a Jasnaja Pol'ana, on
es dedicà a l'educació dels infants dels camperols. La pedagogia no fou per a Tolstoj
una activitat secundària, sinó una preocupació fonamental en la seva vida. S'hi dedicà
l'any 1849, els anys 1859-62 i els anys setanta. Fundà una escola a la seva propietat i
d'altres arreu del districte; edità la revista "Jasnaja Pol'ana"; publicà
diversos llibres per a l'ensenyament, per fer els quals treballà una quinzena d'anys: Azbuka
('Abecedari'), Novaja azbuka ('Nou abecedari'), Russkije knigi dl'a ctenija ('Llibres
russos de lectura') i Arifmetika ('Aritmètica'). La primera versió de l'Abecedari
(1871-72) fou mal acollida; el Nou abecedari (1874-75), en canvi, obtingué de
seguida un gran èxit. Per a la recollida de material per a fer aquests llibres,
recorregué al folklore rus, a la literatura grega antiga, a la literatura àrab, índia,
francesa i alemanya. Dedicà, així mateix, molt de temps a l'estudi de la geometria, la
física, la química, l'astronomia i la zoologia. Tolstoj fou dels primers a reclamar el
dret de l'educació per a tothom. Descontent de la pedagogia europea (que observà durant
el seu segon viatge a l'estranger, a mitjan 1860) i de la russa, cercà un nou camí. Es
basà, per primera vegada en la història de la pedagogia russa, en l'estudi del treball
d'un gran nombre de mestres, en l'observació i en l'experimentació contínua. Defensà
la idea que el millor mètode és aquell que desperta l'interès de l'alumne sense
recórrer a la coacció, i que cal aconseguir una assimilació conscient, activa i
creadora dels coneixements per part de l'infant. Una de les condicions indispensables per
al treball pedagògic havia d'ésser l'amor del mestre pels infants. Ell mateix fou el
primer a donar-ne un exemple entusiasta. El treball amb els nens, les passejades que feia
amb ells fora d'hores d'escola l'ajudaren, d'altra banda, a resoldre problemes i dubtes
relatius a la necessitat de l'art, a l'essència de la força de la paraula, a la
necessitat d'explicar la història i la manera de parlar-ne i altres qüestions
pedagògiques i artístiques. El 1862 es casà amb Sofja Andrejevna Bers, i cinc anys
després començà la publicació de Vojna i mir ('Guerra i pau', traduïda
repetidament al català). Segueix una nova etapa de dedicació als nens pagesos i una nova
crisi espiritual, que es reflecteix parcialment a Anna Karenina (1874-77;
traducció catalana d'A.Nin, 1967), admirable per l'anàlisi psicològica dels
personatges, que recull les recerques ideològiques que el menaren a la cristal·lització
de la ideologia cristiano-anarquista, com a Ispoved' ('La confessió', 1884) i V
com moja vera? ('En què consisteix la meva fe?', 1882-84). Des d'aleshores s'oposà
obertament a les formes de vida de la seva classe social, atacà l'Església oficial i la
burocràcia. Intentà abandonar la literatura, que li semblava una activitat inútil, i es
dedicà al treball físic, es féu vegeterià i es trobà cada vegada més en
contradicció amb la vida de la seva família. Aquest nou tombant es reflecteix en les
obres del darrer període de la seva vida: Smert' Ivana Iljica ('La mort d'Ivan
Iljic', 1886), Krejzerova sonata ('Sonata a Kreutzer', 1890; traducció catalana,
1928) i Djavol ('El dimoni', 1911). I tornà a interessar-se pel teatre, que havia
abandonat de jove (Vlast' t'my —'El poder de les tenebres', 1887—, Plody
prosvescenija —'Els fruits de l'educació', 1891—), i cercà un estil més
simple i entenedor per al poble. La seva ideologia trobà seguidors a tot el país i a
Europa, i aquesta fama li evità la repressió contra la seva activitat social, cada
vegada més gran. Un atac global a la injustícia del sistema de vida a Rússia es troba
en la gran novel·la d'aquesta època, Voskresenije ('Resurrecció', 1899), que fou
causa de la seva excomunió. Altres obres del darrer Tolstoj, dedicades plenament a la
resolució de problemes morals, són Khadzi-Murat (1912), Net v mire vinovatykh ('No
hi ha culpables en el món', 1911), Otec Sergij ('El pare Sergi', 1912), el drama Zivoj
trup ('El cadàver viu', 1911), etc. Els últims anys de la seva vida foren marcats
per dubtes i sofriments espirituals, afavorits per l'ambient d'intrigues en què es trobà
immergit, provocades per l'oposició entre la seva muller i els seus seguidors
ideològics. Intentà de sortir-ne fugint d'una família en la qual es trobava en
contradicció, com ja havia pensat altres vegades. Una fugida així, l'havia plantejada,
fins i tot, en algunes obres. Però morí en arribar a l'estació d'Astapovo. Turgenev,
propagandista entusiasta de la literatura russa a Occident, donà a conèixer Tolstoj a
França. La seva fama s'estengué de seguida. Reconegut per tothom com un dels grans
mestres del s XIX, la seva obra ha tingut un paper important en la història de la
literatura universal. Entre els escriptors més directament influïts per Tolstoj se'n
troben de tan diversos com F.Mauriac, R.Martin du Gard, E.Hemingway, A.Strindberg, etc. A
l'estat espanyol, Tolstoj fou descobert, inicialment, gràcies al llibre La revolución
y la novela en Rusia (1887) d'Emilia Pardo Bazán, que es basà en l'obra d'Eugène de
Vogüé Le roman russe (1886). A partir d'aquell moment Tolstoj fou molt llegit,
admirat i discutit pels escriptors castellans. Hom ha dit que l'escriptor amb més
influència tolstoiana és Benito Pérez Galdós. En un altre nivell, la influència de
Tolstoj fou important entre els anarquistes de la Península Ibèrica. G.O.Schanzer
comptabilitza, entre el s XIX i l'any 1965, 240 edicions d'obres de Tolstoj, 211 de
traduïdes al castellà i 29 al català. Segons ell, Barcelona i València ocuparen el
primer lloc en la importació de cultura eslava a la Península Ibèrica. El primer
traductor de Tolstoj al català fou Narcís Oller (Un llibre trist —relats—,
1897; La mort en vida, 1910; Els fruits de la ciència, 1913). Joan Puig i
Ferreter, Carles Capdevila i Andreu Nin traduïren també Tolstoj al català. En la
difusió de l'obra tolstoiana tingué un paper important l'Editorial Proa, amb la seva
col·lecció "A tot vent".
|
|
Revisionisme. |
Bernstein,
Eduard (1850-1932)
Polític i pensador alemany, iniciador del revisionisme marxista. De pares jueus,
treballà en un banc mentre col·laborava amb l'ala Eisenach de la socialdemocràcia;
assistí com a delegat al congrés de Gotha del 1875. En ésser dictades lleis
antisocialistes anà a Suïssa. El 1880, amb Bebel, visità Marx i Engels a Londres
perquè l'acceptessin com a director de la revista «Sozialdemokrat», òrgan del SPD a
l'exili. Expulsat de Suïssa el 1888, visqué fins el 1901 a Londres en contacte amb
Engels, de qui fou marmessor, i amb la Fabian Society, així com amb Karl Kautsky,
amb el qual col·laborà en la confecció del programa d'Erfurt. La sèrie
d'articles Probleme des Sozialismus, publicats a Die Neue Zeit entre el 1896
i el 1897, foren reelaborats en forma de llibre, Die Voraussetzungen des Sozialismus
und die Aufgaben der Sozialdemokratie ('Les premisses del socialisme i les tasques de
la socialdemocràcia', 1899), que obrí pas al socialisme evolucionista. Les seves tesis
foren atacades durament per Karl Kautsky, Rosa Luxemburg, Plekhanov i Bebel i derrotades
als congressos de Stuttgart i Hannover (1899); malgrat tot, fou elegit diputat del
Reichstag. Durant el conflicte de 1914-18 estigué amb la minoria contrària a la guerra,
tot i haver-se oposat a manifestar que «els treballadors no tenien pàtria». Bernstein
no era un gran teòric social, però fou un elaborador intel·ligent de la via
parlamentària en el socialisme. Contradigué la tendència a la concentració capitalista
de Marx subratllant la lentitud amb què s'esdevindria, assenyalà un eixamplament de la
classe mitjana i la no-depauperació de la classe obrera. Això, combinat amb el
desenvolupament del mercat mundial, l'aparició de càrtels i el perfeccionament del
crèdit, el portaren a abandonar la «teoria de l'esfondrament». Aquesta actitud portà
Bernstein a no donar tanta importància a la lluita de classes, a creure en l'eliminació
pacífica i gradual de les contradiccions capitalistes i a acceptar el concepte de
«solidaritat social». Contraposà Kant a la dialèctica i afirmà una tendència gradual
vers el socialisme, la jerarquia contra l'autogestió, el parlamentarisme enfront de la
dictadura del proletariat i la descentralització davant la burocràcia.
|
|
Socialistes
francesos. |
Guesde,
Jules (1845-1922)
Nom amb què és conegut el polític francès Jules Bazile. Empresonat pel fet d'haver
atacat el segon Imperi, s'exilià perquè ajudà la Comuna de París. Havent tornat a
França (1876), hi introduí el marxisme i organitzà el moviment obrer sobre bases
socialistes; així aconseguí la creació d'un partit obrer socialista (1879), atacat per
anarquistes, blanquistes i possibilistes. Publicà la revista "L'Égalité"
(1877) i l'obra Collectivisme et révolution (1879). Després d'una dura polèmica
amb Jaurès, participà amb ell en la fundació (1905) del partit socialista unificat
(SFIO) i fou ministre d'estat (1914-16).
Jaurès, Jean
(1858-1914)
Polític francès. Acceptà els postulats econòmics del marxisme, però propugnà un
socialisme amb finalitats essencialment ètiques. Fundador del partit socialista francès
(1901), fou diputat des del 1902 fins que morí, fundador del diari «L'Humanité» (1904)
i defensor de la unió dels diferents grups socialistes francesos en un sol partit. No
acceptà la dictadura del proletariat i considerava que els obrers pertanyen a una
tradició cultural i que, concretament els francesos, són hereus dels corrents
revolucionaris que arrenquen de la Revolució Francesa. Fou assassinat per un nacionalista
exaltat, perquè era contrari a la guerra amb Alemanya. Aquest, que havia estat indultat,
fou executat (1936), a Eivissa, on residia, per elements anarco-sindicalistes.
Polític francès. Acceptà els postulats econòmics del marxisme, però propugnà un
socialisme amb finalitats essencialment ètiques. Fundador del partit socialista francès
(1901), fou diputat des del 1902 fins que morí, fundador del diari «L'Humanité» (1904)
i defensor de la unió dels diferents grups socialistes francesos en un sol partit. No
acceptà la dictadura del proletariat i considerava que els obrers pertanyen a una
tradició cultural i que, concretament els francesos, són hereus dels corrents
revolucionaris que arrenquen de la Revolució Francesa. Fou assassinat per un nacionalista
exaltat, perquè era contrari a la guerra amb Alemanya. Aquest, que havia estat indultat,
fou executat (1936), a Eivissa, on residia, per elements anarco-sindicalistes.
Lafargue, Paul (1842-1911)
Polític francès. Cursà medicina a França, però fou expulsat del país per les seves
activitats polítiques. Refugiat a Anglaterra, conegué Karl Marx, del qual esdevingué
gendre. Marx l'envià a Espanya, on intentà de fundar una secció marxista de la Primera
Internacional, destinada a contrarestar la influència bakuninista. Acollit per Pablo
Iglesias a Madrid, juntament amb ell fomentà el moviment socialista espanyol. Tornà a
França (1882), i amb Guesdes fundà el Partit Obrer. Gran expositor de les doctrines
marxistes. Se suïcidà juntament amb la seva muller.
Polític francès. Cursà medicina a França, però fou expulsat del país per les seves
activitats polítiques. Refugiat a Anglaterra, conegué Karl Marx, del qual esdevingué
gendre. Marx l'envià a Espanya, on intentà de fundar una secció marxista de la Primera
Internacional, destinada a contrarestar la influència bakuninista. Acollit per Pablo
Iglesias a Madrid, juntament amb ell fomentà el moviment socialista espanyol. Tornà a
França (1882), i amb Guesdes fundà el Partit Obrer. Gran expositor de les doctrines
marxistes. Se suïcidà juntament amb la seva muller.
|
|
Socialistes
alemanys. |
Bebel,
August (1840-1913)
Polític alemany. Torner d'ofici, el 1861 començà a participar en el moviment obrer
alemany, del qual dirigí la fracció marxista, fins que al congrés d'Eisenach (1869)
fundà, amb Wilhelm Liebknecht, el partit socialdemòcrata. El 1875 aconseguí d'unificar
el moviment obrer alemany. S'oposà a les doctrines anarquistes de Bakunin i de Most. Fou
diputat al Reichstag del 1867 fins a la seva mort. Lluità contra l'imperialisme alemany
de l'època. Escollí una línia intermèdia entre els revisionistes i els partidaris
d'una posició més radical.
Kautsky, Karl Johann (1854-1938)
Polític alemany. El 1880 fundà el «Sozialdemokrat» a Zuric, i el 1881 passà a
Londres, on fou secretari d'Engels. El 1883 fundà a Stuttgart la revista «Neue Zeit»,
que esdevingué l'òrgan del partit socialdemòcrata alemany. Al congrés d'Erfurt (1891)
defensà el marxisme revolucionari contra el revisionisme de Bernstein. Al congrés de
París (1900) es manifestà contra la participació dels socialistes en els governs
burgesos. Però a partir del 1903 es mostrà partidari de la via pacífica i
parlamentària. Del 1905 al 1910 edità la tercera part de Das Kapital de Marx.
Oposat al bolxevisme, fou durament atacat per Lenin. El 1927 publicà la seva principal
obra teòrica, Materialistische Geschichtsauffassung. Després de la presa del
poder per Hitler es refugià a Bohèmia i posteriorment a Amsterdam.
Liebknecht, Karl (1871-1919)
Advocat i polític alemany. Fill de W.Liebknecht. Aviat esdevingué dirigent de l'esquerra
revolucionària de la socialdemocràcia. A partir del 1912 fou diputat al Reichstag i, el
1914, en començar la Primera Guerra Mundial, votà per disciplina la concessió dels
crèdits de guerra. Antibel·licista aferrissat, a partir del desembre del mateix any es
negà a votar la renovació dels crèdits i començà a organitzar activament la campanya
contra la guerra. Aquesta actitud li comportà l'exclusió del grup parlamentari i
l'empresonament (1916). Fou fundador de la Lliga d'Espàrtac amb Franz Mehring i Rosa
Luxemburg. Alliberat el 1918, refusà de formar part del govern Ebert i el 1919 fou un
dels dirigents de la insurrecció de Berlín. Fou detingut i executat sumàriament per les
tropes governamentals.
Liebknecht, Wilhelm (1826-1900)
Polític alemany. Socialista des de la seva joventut, participà en la revolució del 1848
i s'exilià, primerament a Suïssa i després a Londres, on residí més de deu anys amb
Marx. Tornà a Alemanya el 1862, i treballà per implantar la Internacional, en lluita
contra els partidaris de Lassalle. El 1869, a Eisenach, fundà, amb A. Bebel, el
partit obrer socialdemòcrata alemany. Fou empresonat diverses vegades, i el 1874 fou
elegit diputat al Reichstag. A partir del 1890 fou redactor en cap de l'òrgan socialista
"Vorwärts".
Lassalle, Ferdinand (1825-1864)
Polític prussià. Principal portaveu del socialisme alemany després del 1848. Tot i
tenir força punts de contacte amb Marx, creia en una tàctica legalista i evolucionista.
Arribà a considerar la possibilitat d'una monarquia social basada en el sufragi
universal, del qual esperava una transformació del caràcter de l'estat. Després d'una
crisi ideològica deguda a la manca de ressò de l'alçament de Garibaldi, enfocà la seva
activitat propagandística exclusivament cap als treballadors, la integració política
dels quals anhelava. Fou president de l'Associació General de Treballadors Alemanys,
fundada a Leipzig el 1863. Esgotat i desanimat, davant l'oposició creixent a la seva
visió de la democràcia, es traslladà a Suïssa, després de publicar Herr
Bastiat-Schulze von Delitzsch oder Kapital und Arbeit ('Bastiat-Schulze von Delitzsch
o Capital i treball', 1864), i hi morí, víctima d'un duel. Qualificat d'heretge
revisionista els anys durant els quals el moviment obrer alemany adoptà les nocions
deterministes del marxisme, fou rehabilitat als temps de Bernstein i pel Partit
Socialdemòcrata, el qual, volent esdevenir un partit de masses, es decidí per la via
democràtica i parlamentària.
Luxemburg, Rosa (1871-1919)
Dirigent revolucionària i teòrica marxista alemanya d'origen jueu. Fou militant des de
setze anys, a Polònia i després a Alemanya. A Zuric conegué Plekhanov, Aksel'rod i
d'altres marxistes russos i polonesos i hi cursà estudis de ciències naturals, de
matemàtiques i d'economia política. S'enfrontà als socialistes polonesos per la
qüestió nacional, punt sobre el qual polemitzà amb Lenin. Defensà la vaga general
política com a lliçó de l'experiència russa del 1905 i -independentment de Parvus i
Trockij- afirmà que la revolució proletària no podia aturar-se en l'etapa burgesa. A Sozialreform
oder Revolution? ('Reforma social o revolució?', 1899) combaté les tesis de
Bernstein, i reprengué l'anàlisi econòmica a Die Akkumulation des Kapitals ('L'acumulació
del capital', 1913), important estudi de la fase imperialista. Entre el 1915 i el 1918
estigué empresonada la major part del temps per fer agitació contra la guerra, cosa que
no li impedí de continuar el seu treball teòric i d'organització. Fundà, amb
K.Liebknecht, C.Zetkin i el seu company L.Jogiches, el Spartakusbund, nucli a partir del
qual fou format el partit comunista alemany (1919). Defensora crítica de la revolució
russa, polemitzà amb els bolxevics sobre la política agrària, sobre la qüestió
nacional i sobre l'exercici de la democràcia. El 1919, tot i ésser-hi contrària,
intervingué en la insurrecció de Berlín i, el 15 de gener, fou detinguda i executada
sumàriament, així com K.Liebknecht.
Dirigent revolucionària i teòrica marxista alemanya d'origen jueu. Fou militant des de
setze anys, a Polònia i després a Alemanya. A Zuric conegué Plekhanov, Aksel'rod i
d'altres marxistes russos i polonesos i hi cursà estudis de ciències naturals, de
matemàtiques i d'economia política. S'enfrontà als socialistes polonesos per la
qüestió nacional, punt sobre el qual polemitzà amb Lenin. Defensà la vaga general
política com a lliçó de l'experiència russa del 1905 i -independentment de Parvus i
Trockij- afirmà que la revolució proletària no podia aturar-se en l'etapa burgesa. A Sozialreform
oder Revolution? ('Reforma social o revolució?', 1899) combaté les tesis de
Bernstein, i reprengué l'anàlisi econòmica a Die Akkumulation des Kapitals ('L'acumulació
del capital', 1913), important estudi de la fase imperialista. Entre el 1915 i el 1918
estigué empresonada la major part del temps per fer agitació contra la guerra, cosa que
no li impedí de continuar el seu treball teòric i d'organització. Fundà, amb
K.Liebknecht, C.Zetkin i el seu company L.Jogiches, el Spartakusbund, nucli a partir del
qual fou format el partit comunista alemany (1919). Defensora crítica de la revolució
russa, polemitzà amb els bolxevics sobre la política agrària, sobre la qüestió
nacional i sobre l'exercici de la democràcia. El 1919, tot i ésser-hi contrària,
intervingué en la insurrecció de Berlín i, el 15 de gener, fou detinguda i executada
sumàriament, així com K.Liebknecht.
Mehring, Franz (1846-1919)
Polític alemany. Fou un dels dirigents de la tendència esquerrana del partit
socialdemòcrata, contrari a la política de guerra. Fundà, juntament amb Rosa Luxemburg
i Karl Liebknecht, el grup espartaquista (1916); fou també un dels promotors del partit
comunista alemany, i intervingué activament en la preparació de la revolució del 1918.
Publicà diverses obres, en la línia marxista.
|
|
Socialistes
russos. |
Lenin,
Vladimir Il'ic (1870-1924)
Nom amb què és conegut Vladimir Il'ic Ul'janov, revolucionari, teòric
marxista i dirigent polític rus. Fill d'un inspector d'escoles liberal, el seu germà
Alexandre fou executat arran d'un atemptat contra el tsar. Expulsat de la universitat de
Kazan', estudià dret pel seu compte a Samara, on féu relació amb populistes i
socialdemòcrates. Ja amb formació marxista, el 1893 anà a Peterburg, on organitzà
grups obrers i inicià el treball teòric. A la fi del 1895 fou detingut i deportat (1900)
a Sibèria, on es casà amb Nadezda K&Krupskaja, companya de lluita. Alliberat el
mateix any i novament perseguit, inicià un exili que durà fins a la revolució del 1905:
amb Plejanov i altres fundà, a Suïssa, l'«Iskra», òrgan central del Partit
Socialdemòcrata Obrer Rus, i fou dirigent de la fracció bolxevic del partit, que
propugnava una organització revolucionària centralitzada per la dictadura democràtica
dels obrers i camperols. El 1908 hagué d'anar-se'n novament a l'estranger; polemitzà amb
els qui volien liquidar el partit clandestí i amb els qui proposaven la retirada de la
duma, entre altres. El 1912, constituïts ja com a partit els bolxevics, Lenin
s'instal·là a Cracòvia, per dirigir des d'allí el seu òrgan, «Pravda». Declarada la
Primera Guerra Mundial, s'esforçà a agrupar l'esquerra del socialisme internacional
(conferències de Zimmerwald i Kienthal) entorn de la consigna de transformar la guerra en
guerra civil. Després de la caiguda del tsarisme (1917) tornà a Rússia amb l'ajut
alemany (travessà en tren tot Alemanya fins a Suècia i, a través de Finlàndia, arribà
a Petrograd. Allí proclamà les anomenades «tesis d'abril»: punt final a la guerra i a
l'etapa burgesa de la revolució, tot el poder per als soviets i confiscació de les
terres, la banca i els consorcis capitalistes. Amb aquestes directrius, els bolxevics
prepararen la insurrecció contra el govern provisional que els portà al poder
(Revolució d'Octubre). Lenin fou nomenat president del govern (Consell dels Comissaris
del Poble), i dirigí democràticament el partit, prenent posició en els debats de la
pau, la guerra civil, l'organització de l'URSS, la constitució de la Tercera Internacional,
la Nova Política Econòmica, els sindicats, etc. El 1922 tingué els primers atacs
cerebrals, però continuà treballant. El 1923 dictà el seu testament polític, preocupat
per la burocratització i el creixent poder de Stalin, i pel març d'aquell mateix any
perdé la parla, que ja no recuperà. L'obra de Lenin consta de més d'un miler d'escrits,
de diferent ambició i circumstància, en els quals pretén d'aplicar i de desenvolupar el
marxisme, no pas de crear una doctrina nova. Centrades en la teoria de l'estat, el partit,
la qüestió nacional i colonial i les relacions del proletariat amb els camperols, les
aportacions teòriques de Lenin s'articulen entorn de la seva visió de l'actualitat de la
revolució, enfront del marxisme imperant a la Segona Internacional, que professava
concepcions deterministes, resoltes per una pràctica parlamentària i economicista. Lenin
accentua l'aspecte voluntari, inserit en una concepció totalitzadora de les possibilitats
revolucionàries de l'època, la de l'imperialisme, en la qual la concentració
capitalista aguditza a les metròpolis la lluita de classes, exporta el conflicte a les
colònies i desemboca en guerres imperialistes, com la Primera Guerra Mundial, que havia
de constituir, així, una gran ocasió revolucionària. El moviment obrer té els seus
aliats en els camperols -tema bàsic leninià- i en les nacionalitats oprimides, respecte
a les quals Lenin proclama el dret a l' autodeterminació. Com a instrument de
dominació d'una classe, l'estat no pot, segons Lenin, ésser reformat: ha d'esser
destruït i substituït pel govern de la classe proletària, la dictadura de la qual cal
que es basi en els soviets i sigui instrument de repressió de la contrarevolució, alhora
que una forma més elevada de democràcia. El proletariat, però, no pot arribar, per ell
mateix, a la consciència revolucionària; aquesta li ha de venir mitjançant un partit
dirigit per revolucionaris professionals. Quant a les obres de Lenin, cal destacar Cto
delat'? ('Què cal fer?', 1902), sobre el partit, Materializm i empiriokriticizm ('Materialisme
i empiriocriticisme', 1908), on combat la influència empiriocriticista entre els
bolxevics mateixos, Imperializm, kak vyssaja stadija kapitalizma ('L'imperialisme,
estadi superior del capitalisme', 1916), Gosudartsvo i revol'ucia (L'estat i la
revolució', 1917) i Detskaja bolezn' «levizny» v kommunizme ('L'esquerranisme,
malaltia infantil del comunisme', 1920).
Plekhanov, Georgij Valentinovic (1856-1918)
Teòric marxista rus. Inicià la seva activitat en el populisme el
1875. Deportat a Sibèria, aconseguí d'evadir-se'n i s'establí a Ginebra fins el 1917. A
l'exili fundà (1883) el Grup d'Emancipació Obrera (basat en el programa de Gotha) i el
Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) i la Unió de Socialdemòcrates Russos a
l'estranger (1894). Marxista convençut, combaté l'anarquisme i defensà la necessitat
d'organitzar un poderós partit obrer sota la direcció socialista com a preparació per a
la futura revolució. Els conflictes doctrinals que sorgiren a partir de la fundació,
juntament amb Lenin, de l'Iskra i de la publicació del fulletó Vade mecum (1900)
li serviren per a exposar les maniobres tàctiques i els errors dels
"economistes". Mantingué una controvèrsia amb Lenin entorn de la dictadura del
proletariat. Per al triomf de la revolució, acceptava la limitació d'algun principi
democràtic, si calia. Concebia com a mesura excepcional allò que segons Lenin hauria
d'ésser la forma de govern que els treballadors adoptarien normalment. S'inclinà també
cap a la línia menxevic, defensora d'un partit de masses més que no pas d'una
organització elitista, i s'oposà més endavant al centralisme democràtic. El 1917,
reeixides les tendències pacifistes entre els revolucionaris soviètics, proclamà la
continuació de la guerra contra l'invasor. Això l'aïllà del triomf de la Revolució
d'Octubre, a la qual s'oposà, fet que determinà el seu eclipsament.
Trotski, Lev (1879-1940)
O Lev Trockij. Nom amb què és conegut Lev Davidovic Bronstein, teòric
marxista, escriptor i polític soviètic. Procedent de la petita burgesia jueva, estudià
dret a Odessa, on simpatitzà amb el populisme, i el 1897, ja adherit a la
socialdemocràcia, organitzà la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i fundà el periòdic
"Nashe dielo" ('La nostra causa'). Detingut (1898) i desterrat a Sibèria, en
fugí amb el nom de Trockij (1902) i es refugià a Londres, on col·laborà amb Lenin a
"Iskra". El 1903 s'arrenglerà amb els menxevics, però aviat restà independent
de les fraccions. Presidí i orientà el soviet de Peterburg durant la revolució de l'any
1905 i, detingut un cop vençuda aquesta, escriví Balanç i perspectives. Les forces
motrius de la revolució, on exposà la seva teoria de la revolució permanent, segons
la qual només el proletariat podia fer triomfar la Revolució Russa, portant-la, en un
procés ininterromput, de la fase burgesa a la fase socialista i comptant, enfront de
l'actitud contrarevolucionària de la classe camperola, amb el suport d'una revolució
socialista mundial. Exiliat de nou, s'instal·là a Viena, des d'on intentà de
reconciliar bolxevics i menxevics, publicà una "Pravda" (1908) i creà el grup
Mezrajonka (1913). Oposat a la guerra, rompé amb els menxevics, col·laborà a
"Nashe slovo" ('La Nostra paraula', 1915) i residí breument a França, Espanya,
els EUA i el Canadà abans de tornar a Rússia, pel maig del 1917. Havent fundat
"Vperiod" ('Endavant'), donà suport a la consigna de "tot el poder per als
soviets", féu costat a Lenin i, pel juliol, ingressà amb els mezrajoncy al
partit bolxevic, del comitè central del qual fou membre. President del soviet i del
comitè revolucionari de Petrograd, dirigí les tasques insurreccionals de la Revolució
d'Octubre, i fou, després de la victòria, comissari de relacions exteriors (1917-18), i
menà, com a tal, les negociacions amb Alemanya a Brest-Litovsk; en desacord amb Lenin
sobre la manera com es desenvolupaven aquestes converses, dimití, i fou nomenat tot
seguit comissari de guerra (1918-25). Organitzador de l'Exèrcit Roig i principal
estrateg de la victòria soviètica a la guerra civil, propugnà la militarització obrera
(creació dels exèrcits del treball, 1920) i, per ordre del Congrés del Partit
Comunista, dirigí la repressió contra l'aixecament de Kronstadt (1921). Hostil a la NEP
i partidari del manteniment del comunisme de guerra, a la mort de Lenin (1924)
s'agreujà el seu ja antic enfrontament amb Stalin, del qual criticà sobretot la
doctrina del socialisme en un sol país. Trockij publicà aleshores Nou curs (1923)
i Les lliçons d'octubre (1924), qualificant de "reacció termidoriana"
la progressiva burocratització del partit i de l'estat; tanmateix, i malgrat la
formació, el 1926, amb Zinovj'ev i Kamenev, de l'oposició conjunta, Stalin aconseguí de
desposseir Trockij de tots els càrrecs i expulsar-lo del partit (1927). Deportat a
Alma-Ata (1928), hi sistematitzà les seves tesis a La revolució permanent. En
ésser expulsat de l'URSS (1929), residí a Prinkipo (Constantinoble), França (1933),
Noruega (1935) i Mèxic (1937), dedicat a la producció publicística i política, i
sempre en contacte amb els seus partidaris dispersos pel món, a instàncies dels quals
fundà el 1938 la Quarta Internacional. A desgrat del sistema de seguretat que el
protegia, fou assassinat el 20 d'agost de 1940 per l'agent stalinista Ramon Mercader, que
emprava el pseudònim de Jacques Mornard.
|
|
Altres
socialistes. |
Iglesias
Posse, Pablo (1850-1925)
Polític i dirigent socialista gallec. De família molt pobra i orfe de
pare, aprengué a l'hospici de Madrid l'ofici d'impressor (1860-62). El 1870 s'afilià a
la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, de la
qual fou expulsat, al cap de dos anys, amb Paul Lafargue. Pel juliol del 1872 fou nomenat
secretari de la Nueva Federación Madrileña, formada per dissidents de l'AIT, de
tendència marxista. Pel maig del 1874 era president de l'Asociación General del Arte de
Imprimir, i pel maig del 1879 fundà, amb vint-i-tres companys, a Madrid i
clandestinament, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). D'ençà d'aleshores
fou protagonista principal de la història d'aquest partit: informà davant la Comissió
de Reformes Socials (1883-84), contribuí a la fundació del diari «El Socialista»
(març del 1866) i a la de la Unió General de Treballadors (UGT) (agost del 1888 a
Barcelona), etc. Des del 1889 intervingué en els congressos de la Segona Internacional,
on denuncià la inexistència d'una política social en l'Espanya de la Restauració
canovista i l'acció d'Espanya a ultramar de primer i al Marroc després. Elegit regidor
de l'ajuntament de Madrid (1905) i diputat a corts, també per Madrid (1910), fou un
defensor tenaç del interessos del proletariat. El seu estat de salut, però, condicionà
i limità les seves activitats polítiques, bé que el 1917 assistí com a delegat del
PSOE a l'Assemblea de Parlamentaris de Barcelona. S'oposà a les condicions que exigia la
Tercera Internacional, cosa que comportà l'escissió dels comunistes i la fundació del
Partido Comunista de España (1921). La seva mort en plena Dictadura, sense deixar cap
successor directe, tingué serioses repercussions en la política del PSOE i en
l'espanyola. Casat (1893) amb la valenciana Empar Melià, Iglesias (auster, infatigable en
el treball, exigent amb ell mateix i amb els altres i totalment lliurat a la seva tasca
política) ha estat un model de líder obrer responsable i ple d'autoritat. Atacà sovint
els republicans per burgesos, i d'una manera particular Lerroux, que considerava un
demagog i un polític corromput, i també els anarquistes, per llur irresponsabilitat.
|
|
