Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

LES TEORIES SOCIALISTES

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

Les teories socialistes apareixen en el segle XIX com a resposta als principis liberals i al sistema burgès-capitalista.

Paral.lelament a l'organització dels obrers, es van començar a difondre, entre 1820 i 1830, les primeres reflexions d'intel.lectuals que criticaven les contradiccions de la industrialització i les injustícies del capitalisme, i que formulaven models alternatius centrats en l'igualitarisme i la solidaritat.

Aquest va ser l'inici de les teories que van proporcionar una base ideològica a les reivindicacions dels treballadors. Primer el socialisme utòpic i, després, i sobretot, el marxisme i l'anarquisme donaran noves idees socials per a lluitar per un món més just, concretat en la societat sense classes.

Les discrepàncies ideològiques obriran el ventall d'opcions, tant en el marxisme (comunisme, socialdemocràcia), com en l'anarquisme (anarcocomunisme, anarcosindicalisme).

Les teories socialistes es canalitzaran a través dels sindicats, dels partits polítics i de múltiples manifestacions obreres.

Activa la música

Imagine

Temes relacionats

La Revolució Industrial
El moviment obrer

El moviment obrer espanyol i català
La Revolució Russa

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. El context històric.
- La Revolució Industrial.
- La societat classista.
2. El socialisme.
3. El socialisme utòpic.
4. El socialisme científic o marxisme.
- El materialisme històric.
- L'anàlisi del capitalisme.
- La revolució socialista.
5. L'escissió del marxisme.
- El revisionisme i la socialdemocràcia.
- El comunisme.
6. El socialisme llibertari o anarquisme.
- Corrents anarquistes.
7. El moviment obrer.
La Revolució Industrial va significar la implantació del capitalisme i de la societat classista. Revolució Industrial
Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població, l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis.
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari i el liberalisme radical o democràtic.
Liberalisme econòmic
Doctrina i sistema econòmic basats en la convicció que la llibertat de tots els comportaments individuals garanteix una producció òptima al mínim cost possible. Creu que el mercat és el regulador natural de l'activitat econòmica i que s'ha de deixar lliure amb el mínim d'intervenció per part dels poders públics.
Teoria econòmica que constitueix la base ideològica del capitalisme sorgit de la Revolució Industrial. Fou Adam Smith qui va formular els seus principis doctrinaris. El liberalisme econòmic considera que per tal d'estimular el creixement i el progrés econòmic cal que es donin les condicions següents: la supressió de les reglamentacions que limiten la llibertat per invertir, la lliure evolució dels preus segons el mercat i la llei de l'oferta i la demanda, la llibertat d'ocupació i de contractació, i la intervenció mínima de l'Estat en matèria econòmica, que només s'ha de reservar el paper de garant dels principis de llibertat econòmica, d'igualtat, de propietat i de seguretat.
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim.
El sistema capitalista crea una societat dividida en classes, que els socialistes criticaran. Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat d'oportunitats.
Burgesia
En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer. Amb l'aparició de la Revolució Industrial, esdevinguda a Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l'expansió de la industrialització al continent, aparegué la burgesia industrial. Amb ella aparegué el concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon aleshores amb la del capitalisme.
Proletariat
Classe social constituïda pel conjunt dels obrers industrialitzats i dels camperols sense recursos que donen llur força de treball en canvi d'un salari. Fruit del sistema capitalista de producció, el proletariat apareix com a classe amb la Revolució Industrial del s XIX, la qual, ultra desposseir de llur terres la majoria de camperols, comportà la davallada de l'artesanat per mitjà de la separació dels obrers de llurs mitjans de producció. La nova classe es caracteritzà pel fet que els seus membres no podien subsistir si no era venent la força de treball als propietaris del capital.
Qüestió social
El marxisme va desvetllar la consciència de l'existència d'un conjunt de problemes socials que afectaven especialment la classe treballadora, cada vegada més allunyada en benestar de la classe burgesa.

Front el liberalisme i com a resposta al sistema capitalista, apareixen les doctrines socialistes, que creien en una societat sense classes. Individualisme
Teoria que propugna, contra l'estatisme, la promoció de la iniciativa privada i la supressió parcial o total de la intervenció de l'estat.

Estatisme
Teoria política que propugna que l'estat realitzi i determini les reformes socials necessàries.

Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució. Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme utòpic, el marxisme i l'anarquisme.
Societat sense classes
Estadi del desenvolupament de la societat en el qual desapareixen les diferències entre els homes degudes a l'actual estructura sòcio-econòmica capitalista.
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Socialització
Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social en els seus diversos graus: municipal, regional, estatal, etc. És sinònim d'estatització.
Col.lectivisme
Doctrina social que proposa la propietat comuna dels mitjans de producció com a forma més avançada d'organització social de la unitat, més o menys global, a què es refereixi.

Col.lectivització
Acte mitjançant el qual es transfereix a la col.lectivitat la propietat dels béns de producció -terres, indústries i mines-. La propietat col.lectiva suprimeix tota competència i possibilita teòricament d'orientar la producció cap a les necessitats col.lectives sense que els objectes estiguin sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda.
Nacionalització
Apropiació dels mitjans de producció, del capital, etc, estrangers per part de l'Estat on radiquen aquests béns o per part dels membres d'aquest mateix estat. Nacionalitzar és l'acte pel qual l'estat adquireix la propietat de determinades empreses i béns privats. (veure Socialització)
Planificació econòmica

Acció d'elaborar i executar un pla econòmic. Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica. El sistema de planificació el trobem bàsicament en els feixismes i en els règims comunistes.
La primera doctrina socialista fou l'anomenat socialisme utòpic, amb llurs projectes cercant una societat ideal. Socialisme utòpic
Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes, caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en la igualtat de tots els homes.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants.
Sobirania popular

Postulat democràtic segons el qual la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal.
Falange
Unitat laboral integrada per cent famílies, que habiten un falansteri.
Falansteri

Associació de producció en el si de la qual els treballadors vivien en comunitat d'acord amb el sistema de Charles Fourier.
Habitacle d'una falange. F.M.Ch. Fourier el concebé com un sistema social autònom, amb tots els recursos industrials i alimentaris necessaris per a la vida de la comunitat. Sota el guiatge d'un director, elegit democràticament, els treballs esdevenien amens i variats, en ésser intercanviables, a causa de la polivalència d'oficis dels components de la falange. La propietat, compartida però no igualitària, no hi condicionava drets ni deures.
Per extensió, allotjament d'una associació de persones.
Tallers nacionals
Tallers de l'Estat que foren fundats segons una iniciativa de Louis Blanc. Es regien pels principis col.lectivistes i els obrers rebien un salari fix cada dia.

Entitat de producció creada a París pel govern provisional revolucionari (febrer del 1848), que s'inspirà, bé que desvirtuant-les, en les idees socials de Louis Blanc. Per tal de combatre la crisi social i econòmica, els obrers en desocupació forçosa foren col·locats en obres públiques, però llur treball, mal organitzat, no fou rendible i llur nombre passà dels 10 000 inicials a més de 100 000, la qual cosa provocà un augment insostenible de les despeses. La seva dissolució (juny) ocasionà violents aldarulls.
Cooperativa
Unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. El sorgiment històric i el desenvolupament de les cooperatives han donat lloc a tot un moviment social (cooperativisme). Cal diferenciar el cooperativisme com a modalitat d'associació econòmica (adequada a determinats sectors i moments dins el sistema capitalista) del cooperativisme entès com a moviment social reformador o revolucionari, tal com el formularen els socialistes utòpics del s XIX (Fourier i Owen: comunitats ideals i alliberadores, falansteris, colònies, etc) i tal com és estructurat als estats socialistes. En relació amb el primer aspecte, hom ha de remuntar-se a l'any 1844, quan vint-i-vuit teixidors de Rochdalex (Gran Bretanya) establiren el primer magatzem cooperativista, que venia a preus de mercat normals i repartia els beneficis entre els seus membres. Cent anys després era el primer negoci de la ciutat, amb 90 000 membres. Els principis i les normes establerts des de la seva fundació són la base de tota la formalització jurídica posterior: nombre il·limitat de membres, funcionament democràtic, limitació dels rendiments del capital i reembors al consumidor. Les cooperatives de consum s'estengueren ràpidament a tot Europa.
Cooperativisme
Moviment, ideologia i conjunt de teories relatives a les cooperatives.

Mutualitat
Associació, generalment voluntària, i imposada com a obligatòria per algunes legislacions laborals, de persones afectades per uns mateixos interessos i riscs per tal de protegir comunament llurs interessos i compartir proporcionalment el cobriment d'aquests riscs mitjançant una contribució de cada associat en quotes fixes o variables i sense que es doni cap ànim de guany.
Mutualisme
Sistema de prestacions mútues que és a la base de la mutualitat.
Icària
Illa imaginària on Étienne Cabet situà l'acció de la seva novel·la filosòfica Voyage en Icarie, descripció d'un país en el qual hom practicava el comunisme, que despertà un gran entusiasme entre la classe obrera de França en el decenni de 1840-50. El 1847 Cabet féu una crida als seus seguidors europeus perquè participessin en la fundació d'una Icària real als EUA. Un primer intent, al territori de Texas, fracassà totalment; i la segona temptativa, a l'antiga ciutat mormona de Nauvoo (Illinois), desembocà en baralles i dissensions greus que portaren fins a l'expulsió del mateix Cabet, que morí d'apoplexia al cap de poc temps (1856).
Els grans moviments ideològics del moviment obrer foren el marxisme (socialisme científic) i l'anarquisme (socialisme llibertari).
El pensament marxista comprèn tres aspectes fonamentals.
El primer és l'anàlisi del passat (el materialisme històric).
Marxisme
Teoria científico-filosòfica de Marx i Engels i de llurs seguidors que es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric.
Materialisme
Doctrina filosòfica que estableix la matèria com a constitutiu fonamental de la realitat. Afirma, doncs, no sols la independència del real respecte al pensament humà, que n'és reflex, com fa el realisme en oposició a l'idealisme, sinó també la matèria com a substrat darrer de l'univers, en la qual cosa s'oposa a l'espiritualisme.
Procés dialèctic
Interpretació del que s'esdevé a la realitat com un transcurs o successió de fets que alhora es contraposen fins a abocar-se a una síntesi nova davant la qual tot seguit emergeixen nous elements antitètics. El conflicte, doncs, i les interrelacions mútues entre diversos elements múltiples constitueixen l'essència mòbil del que és real.
Materialisme dialèctic
Doctrina filosòfica establerta per Marx i Engels que, tot prenent les tesis fonamentals del materialisme, i alhora oposant-se al seu plantejament mecanicista, suposa un desenvolupament de la doctrina materialista segons una concepció dialèctica de la realitat. Per a la dialèctica marxista, arrelada fonamentalment en la mateixa dialèctica de Hegel, el món -segons paraules d'Engels mateix- no pot ésser concebut com un conjunt d'objectes acabats, ans ho ha d'ésser com un conjunt de processos en què les coses -aparentment estables- i llur reflex mental en el cervell humà, els conceptes, resten sotmesos a un canvi ininterromput, a un procés constant d'esdevenir i de desaparèixer. El materialisme dialèctic és, doncs, una concepció general del món -la base científica de la qual està en el materialisme històric i en les ciències naturals- i alhora comporta una peculiar teoria del coneixement.
Materialisme històric

Teoria, establerta per Marx i Engels, sobre el desenvolupament de les societats. Tot negant el paper determinant atribuït per l'idealisme als factors ideològics o polítics en el procés històric, el materialisme històric estableix que tota la història de la humanitat, a excepció dels seus estadis més primitius, ha estat una història de lluita de classes, i que aquestes classes són producte de les relacions de producció i intercanvi -és a dir, de la situació econòmica- de llurs èpoques i que, per tant, l'estructura econòmica de la societat és el fonament real a partir del qual s'expliquen la superstructura de les institucions jurídiques i polítiques i les formes de representació religioses, filosòfiques, etc, en cadascun dels períodes històrics. Més enllà, però, d'una interpretació determinista del factor econòmic respecte a l'evolució històrica (interpretació que dóna lloc a un determinisme economicista), hom ha insistit en el factor humà (consciència de classe, pràctica revolucionària, etc) com a element també fonamental, segons el marxisme, en el desenvolupament de la societat i en la transformació de la realitat històrica. El materialisme històric té com a finalitat l'establiment d'una línia divisòria entre les concepcions idealistes anteriors i la nova concepció "científica" de la història com a estudi de la successió dels diferents modes de producció. El materialisme històric pressuposa que tots els objectes de les ciències són susceptibles de ser explicats per realitats materials. La història de la humanitat ha estat una història de lluita de classes i aquestes classes són el producte de la situació econòmica. El pensament religiós, filosòfic i polític de tota societat vindrà determinat en darrera instància per aquesta situació econòmica.
Lluita de classes
Segons el marxisme, la història de la humanitat ha estat la història d'una contínua lluita entre una classe opressora i una classe oprimida, en funció del domini o no dels mitjans de producció en cada etapa històrica (mode de producció).
Contraposició hostil entre les diferents classes socials, especialment entre la classe obrera i la capitalista.
Concepte fonamental en el marxisme -bé que no exclusiu d'ell-, la lluita de classes explica, segons Marx i Engels, la mateixa història de les societats que han existit fins ara, i s'ha donat (d'una manera oberta o més o menys encoberta) entre ciutadans lliures i esclaus, entre patricis i la plebs, entre senyors feudals i serfs de la gleva, entre mestres de corporacions i oficials, entre el capital i el proletariat. Aquesta lluita, tanmateix, és prevista com a superada en el cas que arribi la realització històrica del comunisme (societat sense classes), sense que això comporti la desaparició del procés i el progrés històrics. La lluita de classes pot donar-se a tres nivells: econòmic (vagues, disminució del ritme de treball i ocupació de fàbriques enfront del locaut, sancions, comiat, etc), ideològic (utilització corresponent dels mitjans de comunicació, de l'educació, etc) i polític (lluita electoral, guerrilla i insurrecció armada, enfront de la repressió estatal i policial); de fet, però, aquests nivells mai no resten separats -bé que en un moment històric pugui dominar l'un o l'alt1re-, ans formen l'única lluita de classes com a tal.

Mode de producció
Concepte teòric elaborat per l'anàlisi de les formacions socials concretes, la validesa del qual no és limitada a un període o a un tipus de societat. Com a eina d'anàlisi històrica, permet d'establir periodificacions no arbitràries i, per tant, d'estudiar els processos històrics d'evolució i transformació de les formacions socials. Té origen en les obres de Marx i Engels, bé que aquests no li donaren un tractament específic ni el definiren. Tanmateix, a partir de la utilització que en feien, en particular al prefaci a la Contribució a la crítica de l'economia política, de K.Marx, hom ha elaborat un concepte de mode de producció, en sentit restringit, que fa referència a la forma com són produïts els béns materials. En aquest sentit, hom el considera com una combinació articulada de relacions de producció (relacions que s'estableixen entre els homes en el procés de producció social) i forces productives (combinació del treball i els mitjans de producció en el procés de treball), estructurada per la dominació de les relacions de producció. Segons quina sigui aquesta combinació, hom distingeix els següents modes de producció tipus, que corresponen a períodes de la història humana: primitiu, esclavista, feudal, asiàtic, capitalista i socialista. El mode de producció socialista seria el que hauria de substituir al capitalista.
Forces productives

Conjunt de mitjans de producció (primeres matèries, força de treball i instruments de treball) i experiència acumulada en la realització del procés de producció disponibles en un moment i en un sistema econòmics determinats. A un cert nivell de desenvolupament de les forces productives, aquestes entren en contradicció amb les relacions de producció existents i es converteixen en un impediment a l'expansió del sistema. És aleshores que segons Marx s'inicia una època de revolució social.
Factors de producció
Conjunt d'elements que, combinats en unes proporcions determinades, permeten la producció de béns i serveis i possibiliten la percepció d'uns ingressos. Tradicionalment les categories considerades com a factors han estat els recursos naturals, el treball i els béns de capital analitzats des d'una perspectiva tècnica i social, bé que modernament alguns autors neoclàssics hi afegeixen l'empresa o l'organització com a quart factor o factor residual.

Mitjans de producció
Conjunt d'elements que intervenen en el procés de producció: edificis, màquines, energia, primeres matèries, capital,...
En segon lloc, el marxisme fa una crítica del present, basada en un estudi econòmic sobre el capitalisme. Economia política
Ciència social i aplicada que té per objecte l'anàlisi de la realitat econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom assigna els recursos, determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic. Ha rebut aportacions des de postulats diversos: el liberalisme clàssic (Adam Smith), el materialisme històric (Karl Marx) i la socialdemocràcia (John M. Keynes), entre d'altres.
Acumulació capitalista
Procés de transformació d'una part de la plus-vàlua en capital, que constitueix la força motriu del desenvolupament capitalista. La competència entre les empreses en el mercat capitalista fa absolutament necessari el progrés tècnic (o les innovacions, com diu Joseph A. Schumpeter). Per tant, la tècnica del procés de producció està sotmesa a constants transformacions. Aquesta demanda d'innovacions que constitueix una veritable necessitat social, exigeix l'acumulació de capitals. Tot capitalista es troba sotmès a una pressió envers l'acumulació. L'origen de l'acumulació rau en la producció de plus-vàlua (beneficis, interessos, rendes, etc). Una part —generalment la major— de la plus vàlua esdevé capital addicional, i és acumulat per ampliar la producció mitjançant millores tecnològiques. Tot allò que contribueix a augmentar la plus-vàlua afavoreix l'acumulació, però no tota la plus vàlua és acumulada, perquè hi ha una part dedicada al fons de consum personal.

Plus-vàlua
En l'economia capitalista l'obrer rep pel seu treball -força de treball- un valor inferior que el que realment genera. Aquesta diferència, apropiada per l'empresari o pel propietari dels mitjans de producció, és anomenada plus-vàlua. Aquest concepte és essencial dins de la doctrina marxista.
Expressió monetària del valor incorporat a la producció pel treball que és apropiada pels propietaris dels mitjans de producció sense contrapartida. Aquest concepte, que fou elaborat per Marx en la seva anàlisi del mode de producció capitalista, pot ésser formulat de la manera següent: en el mode de producció capitalista l'intercanvi de mercaderies és efectuat d'acord amb la quantitat de treball socialment necessari incorporat en elles, és a dir, pel seu valor de canvi. Per endegar la producció d'una mercaderia, el capitalista adquireix els elements necessaris (maquinària, primeres matèries, energia i força de treball) pel seu valor de canvi (c i v) i la ven al valor V, superior al dels elements utilitzats per a produir-la. Aquesta diferència és la plus-vàlua (m). L'explicació d'aquest fet és que la mercaderia força de treball (capacitat de treballar de l'obrer) té un valor d'ús especial; produeix més valor que el que costa. El valor de la força de treball no és més que el treball socialment necessari perquè l'obrer visqui i es reprodueixi. Si, per exemple, aquest valor és de 6 hores i el capitalista fa treballar l'obrer 12 hores, el capitalista s'apropia gratuïtament 6 hores, que constitueixen la plus-vàlua. Això pot ésser formulat així: c + v + p = V, on c és el capital constant (valor de la maquinària, primeres matèries, etc), v el capital variable (valor de la força de treball), p la plus-vàlua i V el valor de la mercaderia. Cal notar que el capitalista no compra treball, sinó força de treball, distinció imprescindible per a formular l'aparició de la plus-vàlua i, per tant, per a explicar el fenomen del guany del capitalista a partir del procés de producció. Així, doncs, la plus-vàlua és la forma capitalista de l'excedent econòmic i que constitueix l'expressió de la relació social capitalista fonamental: l'explotació d'una classe social (el proletariat) per una altra (la capitalista), atès que aquesta és la propietària exclusiva dels mitjans de producció.  La realització de la plus-vàlua significa la necessitat per al capitalista d'augmentar constantment el mercat dels seus productes, la qual cosa, per a alguns autors marxistes (com Rosa Luxemburg) estava en l'arrel del fenomen de l'imperialisme. Encara que la plus-vàlua aparegui com una relació quantitativa, la seva importància com a concepte li ve del fet d'expressar la relació social fonamental del mode de producció capitalista.
Excedent econòmic

Part del producte social que sobrepassa el valor dels factors de producció emprats per a obtenir-lo. Hom no pot separar l'estudi de l'excedent de la consideració dels processos de producció o distribució, i l'ha de relacionar tant amb el concepte d'explotació com amb els processos d'acumulació i de creixement econòmic. L'excedent és la part del producte social apropiat per la classe no treballadora, independentment del fet que sigui destinat al consum improductiu o a la inversió. En aquest segon cas, l'excedent possibilita l'acumulació de capital, base del creixement econòmic. En els diferents models de producció l'excedent ha pres formes diverses (en el capitalisme, per exemple, apareix sota la forma de plusvàlua) que condicionen diferents opcions de creixement econòmic.
El Capital
Principal obra econòmica de Karl Marx. És la part realitzada d'una Economia concebuda el 1844 i concretada el 1857, en sis parts: el capital, la propietat territorial, el treball assalariat, l'estat, el comerç exterior i el mercat mundial. Fins el 1861 Marx no pogué treballar en El capital, que portà el subtítol de Crítica de l'economia política i que considerava com a continuació del seu llibre del mateix títol del 1859. N'enllestí el primer llibre, "El procés de producció dels capitals", que fou publicat el 1867, i escriví els dos llibres següents (que componien un volum, "El procés de conjunt del capital") en 1860-75 i 1869-79, respectivament (foren publicats per Engels el 1885). El quart llibre no passà d'unes notes de lectura (1861-63) que havien de constituir la base d'una "Història de l'economia política des de la meitat del s XVII"; el seu caràcter provisional féu que Kautsky, malgrat reconèixer el seu real interès, el publiqués (1910) a part, amb el títol de Teories de la plus-vàlua. Contemporàniament han estat publicats altres materials, però encara no tots, per a altres parts de l'Economia. El capital pròpiament dit té el propòsit de descobrir les lleis fonamentals del capitalisme mitjançant el mètode del materialisme històric. Sobre una massa enorme de documentació històrica, especialment anglesa, passava del més abstracte (primer volum) al més concret (segon i tercer volums). Les categories fonamentals que Marx conceptualitzà per a l'anàlisi del capitalisme presenten la característica d'ésser, al mateix temps, categories lògiques i històriques, i són la mercaderia, el valor, el treball —com a concepte diferent del de força de treball— i el capital. El capital constitueix el cos central de la teoria econòmica del marxisme.
Finalment,   fa un projecte de futur, l'alternativa política marxista.
El marxisme planteja arribar a la societat sense classes a partir d'una revolució social.
Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat. Segons el marxisme, les institucions o estructures d'una societat resisteixen el pas del temps mitjançant l'aplicació de successives reformes que, a la llarga, aguditzen les contradiccions del sistema i duen a una situació revolucionària, en la qual es produeix un augment de la consciència històrica i grans crisis. En aquest sentit, revolució s'oposa a evolució i a reforma i suposa un canvi qualitatiu en les relacions existents en la lluita de classes.

Revolució permanent
Teoria formulada en embrió per Marx (1850) i desenvolupada àmpliament per Trockij (La revolució permanent, 1930). Parteix de la idea que la revolució no ha d'acceptar cap forma de dominació de classe, sinó que ha d'arribar a la liquidació total de la societat classista, i planteja la necessitat de superar ràpidament la democràcia burgesa -mitjançant la dictadura del proletariat - per arribar al socialisme, en la construcció del qual també hi haurà una transformació constant de les relacions socials. Finalment, per evitar que la revolució sucumbeixi, cal estendre-la a tot el món. L'any 1923 aquesta concepció revolucionària enfrontà Trockij amb Stalin, partidari de la construcció del socialisme en un sol país (l'URSS).
Dictadura del proletariat
Règim polític propi de la transició de la societat capitalista a la societat comunista. Es caracteritza pel fet d'ésser l'instrument de la revolució proletària i com a dominació del proletariat sobre la burgesia. Hi subsisteix la divisió de la societat en classes, i encara s'hi dóna una classe dominant, el proletariat, amb una monopolització per aquesta classe de tots els mitjans de producció, i un poder d'estat, el poder del proletariat, que sotmet els seus enemics de classe. Hom en troba la primera formulació a la Crítica del programa de Gotha de Karl Marx, però és en les obres de Lenin on fou teoritzada i més extensament definida, sobretot en L'estat i la revolució (1917). La teorització i aplicació de la dictadura del proletariat ha comportat polèmiques dins el moviment obrer, entre l'anarquisme i la socialdemocràcia, que n'han negat la necessitat o la viabilitat. N'hi ha diverses modalitats, bé que la característica comuna és la de la necessària direcció política de la classe obrera (dictadura democràtico-popular, democràcia popular).
Dictadura democràtico-popular
Règim polític format per l'aliança de la classe obrera, els camperols i la petita burgesia urbana, sota la direcció política de la classe obrera. És una forma específica de la dictadura del proletariat, i ha estat instaurada a la República Popular de la Xina.
Democràcia popular
Règim polític establert al final de la Segona Guerra Mundial a diversos estats de l'est i sud-est d'Europa, vigents fins els anys 1990-91. L'integraven els estats de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert punt, República Democràtica Alemanya. Sorgirí com a conseqüència de la derrota de les forces de l'Eix, l'avanç soviètic sobre Alemanya i la lluita interior de resistència. Es crearen sota la direcció dels partits comunistes com a modalitat de la dictadura del proletariat en estats on hi havia forts partits socialistes, que foren integrats (Romania, Polònia, Txecoslovàquia) o camperols, que foren dissolts (Polònia i Hongria). Sotmeses a una estricta tutela per part de l'URSS, militarment s'integraren (a excepció de Iugoslàvia) al Pacte de Varsòvia, i estratègicament constituïren la primera línia enfront de l'aliança occidental durant la guerra freda. En aquests estats hi fou activa una dissidència més o menys intensa (especialment a Polònia, Hongria i Txecoslovàquia), sempre durament reprimida, i el seu pas a la democràcia parlamentària i l'abandonament del socialisme preludiaren la dissolució de la mateixa Unió Soviètica.

Manifest del Partit Comunista
També conegut com a Manifest Comunista. Obra de Marx i Engels publicada a Londres poc abans de la revolució del 1848. Fou redactada a petició de la Lliga dels Comunistes i esdevingué el programa de la Primera Internacional. L'obra és dividida en quatre parts. La primera, «Burgesos i proletaris», analitza l'evolució històrica de la humanitat i enuncia el principi de la lluita de classes com a motor de la història. Després d'analitzar el paper històric de la burgesia («la burgesia ha tingut dins la història un paper eminentment revolucionari»), assenyala l'aparició del proletariat com a classe antagònica, car la contradicció entre mode de producció (social) i sistema d'apropiació (individual) continua sense resoldre's en el capitalisme. Analitza també el caràcter conservador de la petita burgesia i el significat universal de la lluita del proletariat («els obrers no tenen pàtria»). A la segona part, «Proletaris i comunistes», exposa la funció dels comunistes com a destacament d'avantguarda de la classe obrera en la lluita contra la burgesia, per tal d'abolir la propietat privada dels mitjans de producció, que hom haurà de substituir per la propietat col·lectiva, i la revolució de les relacions humanes a tots els nivells. Hi són exposades també les tesis marxistes sobre la família, la pàtria i el matrimoni (qualificat com a «prostitució legal»). La tercera part, «Literatura socialista i comunista», és una crítica dels diveros tipus de socialisme apareguts a la història, dividits en reaccionari, petitburgès, conservador burgès i crític utòpic. Aquest darrer és qualificat com a progressiu, bé que continua lligat a la concepció metafísica del desenvolupament social. La quarta part és dedicada a l'estratègia i la tàctica dels partits comunistes davant la revolució. El manifest acaba amb la frase «Proletaris de tots els països, uniu-vos!». Fou publicat en alemany, però aviat hom el traduí a nombroses llengües (edició francesa el 1848; anglesa el 1850; russa el 1860).
La polèmica entorn el revisionisme (a partir de 1890) va originar diverses tendències dins el socialisme.
Uns es desmarcaren de l'ortodòxia marxista, donant lloc a moviments socialistes de caire moderat, impulsors de la socialdemocràcia.
Revisionisme
Teoria socialista que formula crítiques als aspectes bàsics del marxisme. No està d'acord amb el concepte de plus-vàlua i creu que la transició del sistema capitalista al socialista no serà un procés violent sinó que serà el producte d'una transformació gradual del primer. El determinisme econòmic i social, propugnat per Marx, no és primordial ni té la influència que els marxistes li atorguen, ni la dictadura del proletariat és contrària als principis democràtics. Segons aquesta teoria cal abandonar la revolució i avançar en el camp de les reformes parlamentàries i sindicals.
Nom amb què hom designa les posicions que partint del marxisme n'expressen una revisió en els aspectes filosòfics, econòmics i polítics. Aquest terme fou emprat a la fi del s XIX pels marxistes ortodoxos per a designar les teories d'Eduard Bernstein, que plantejaven un procés de construcció del socialisme basat en el reformisme polític i contrari a les tesis revolucionàries del marxisme. Tingué, doncs, inicialment un sentit pejoratiu. El revisionisme negà la "teoria de l'esfondrament" basant-se en la capacitat d'adaptació del capitalisme per a superar i evitar les crisis. En conseqüència, tragué importància a la lluita de classes i plantejà una conquesta gradual del poder polític mitjançant mètodes democràtics i una millora de la condició obrera gràcies a l'acció sindical dels treballadors. L'actuació parlamentària dels socialistes havia d'aconseguir la promulgació d'una legislació social com més va més avançada i la creació d'uns serveis socials com més va més amplis. Aquest procés havia de portar, segons aquesta teoria, a una superació pacífica de les contradiccions capitalistes i a una transformació gradual del capitalisme en el socialisme, sense traumes ni ruptures. En el terreny filosòfic, el revisionisme suposà l'abandó del materialisme dialèctic i el retorn a l'idealisme kantià. Malgrat l'oposició a les seves tesis, encapçalada per K.Kautsky i Rosa Luxemburg, el revisionisme arrelà fortament en la pràctica de la socialdemocràcia alemanya i en la d'altres partits socialistes europeus.
Socialdemocràcia
Nom amb què hom designa els moviments socialistes caracteritzats per la renúncia al marxisme, l'acceptació de les institucions liberal-democràtiques i una pràctica política de tipus moderat. El mot féu referència, des de la fi del s XIX fins a la Primera Guerra Mundial, als partits polítics d'inspiració marxista, sobretot a Alemanya, els països escandinaus i Rússia. Més tard, adoptà el signicat actual. La primera tendència revisionista del marxisme fou protagonitzada per Eduard Bernstein (Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia, 1899), que rebutjà la dictadura del proletariat i preconitzà una transformació lenta del sistema capitalista, que esdevindria socialista mitjançant un procés de reformes graduals i successives, aconseguides a través de la lluita parlamentària, en la qual els socialistes havien de cercar l'aliança dels partits burgesos d'esquerres.
Eurocomunisme
Corrent dins el comunisme europeu que es caracteritza per la renúncia a la dictadura del proletariat i l'acceptació del pluralisme democràtic.
Nom amb què hom designa el corrent sorgit a mitjan dècada dels setanta en els partits comunistes de l'Europa mediterrània (italià, francès, català i espanyol).
Altres seguiren fidels, més o menys, als postulats marxistes, impulsant arreu el comunisme. Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Centralisme democràtic
Principi que inspira l'organització dels partits comunistes, que en condiciona la cohesió política i ideològica i impideix la formació de faccions o de tendències dintre seu.
Marxisme-leninisme
Variant del marxisme. Interpretació de Lenin de la teoria marxista per tal d'explicar per què el capitalisme no s'havia esfondrat, tal com havia predit Marx. Segons Lenin, es devia a l'imperialisme (explotació de les colònies), que havia permès pagar millor un sector dirigent de la classe obrera i així aquesta havia abandonat la revolució i havia lliscat cap al reformisme. Per a Lenin, la revolució no es produiria espontàniament, com havia dit Marx, sinó que la faria una minoria, l'avantguarda de la classe obrera, la qual, un cop en el poder, practicaria la dictadura del proletariat per destruir el capitalisme i construir el socialisme.
Aplicat a la construcció del socialisme a l'URSS, es caracteritzava per la prioritat donada a la pràctica revolucionària, que es realitzava a través de l'organització revolucionària del proletariat en el partit comunista. Sovint hom veié en les deformacions burocràtiques de l'URSS una conseqüència de les concepcions leninistes sobre la relació entre la classe proletària i el partit. De fet, hom seguí anomenant marxisme-leninisme la doctrina oficial emanada dels estaments burocràtics de l'URSS després de la mort de Lenin fins a la perestrojka (1985).
Leninisme

Conjunt de doctrines i de conseqüents posicions polítiques basades en l'obra de V.I. Lenin o que invoquen aquesta com a fonament, en el qual cas és més conegut com a marxisme-leninisme. Lenin va aplicar, desenvolupar i modificar el marxisme més que no pas crear una doctrina nova.
Stalinisme
Interpretació teòrico-pràctica del marxisme-leninisme imperant a l'URSS i dins els partits comunistes ortodoxos d'arreu del món durant el govern de Josif Stalin. El terme, que designa no solament una doctrina, sinó també les realitzacions pràctiques de la Unió Soviètica en els terrenys econòmic, social o cultural, tingué una significació altament positiva en el moviment comunista oficial fins a la mort de Stalin; tanmateix, la utilització del concepte en un sentit negatiu i crític fou iniciada per l'"oposició d'esquerra" dirigida per L.Trockij durant els anys trenta. Després del XX congrés del PCUS (1956) i de la "desstalinització", es generalitzà entre els corrents i partits comunistes independents -trotskistes o no- la consideració del stalinisme com una degeneració burocràtica de l'estat obrer soviètic i de la Tercera Internacional, caracteritzat per la destrucció de la democràcia obrera i de la llibertat de discussió en el si del moviment obrer i del partit comunista, la dominació d'una capa burocràtica privilegiada amb interessos conservadors oposats als del proletariat, una política exterior de gran potència imperialista, estranya a l'internacionalisme proletari, i la utilització de mètodes dictatorials i totalitaris contradictoris amb la finalitat última de la revolució socialista. Més concretament, el trotskisme criticà del stalinisme les teories de la "construcció del socialisme en un sol país" i de la "revolució per etapes", i considerà stalinistes tant la política de l'URSS des del 1956 com la dels partits comunistes pro-soviètics.
Trotskisme
Doctrina política que, dins el moviment comunista internacional, es reclama seguidora de les tesis de Lev Trockij (Trotski). De fet, els partidaris d'aquest s'autonomenaren, inicialment, "bolxevics-leninistes" o "marxistes revolucionaris", i foren llurs adversaris qui els posaren el qualificatiu de trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics del trotskisme són: la teoria de la revolució permanent lligada a l'afirmació que la revolució socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la teorització de l'existència d'una casta burocràtica a l'URSS, que usurpa el poder obrer i arriba a la forma extrema del stalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els estats anomenats socialistes una "revolució política"; i la necessitat de la construcció d'un partit d'avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius del proletariat i capaç d'orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf revolucionari.

Maoisme
Conjunt de posicions teòrico-pràctiques establertes per Mao Zedong. Segons la intenció d'aquest, el maoisme no és cap doctrina constituïda, com és ara el marxisme o el leninisme; el terme reflecteix més aviat la influència que han tingut les concepcions de Mao Zedong en determinats sectors dels moviments d'esquerra d'Occident. Aquestes concepcions es palesaren amb motiu de la controvèrsia sino-soviètica (1960-64), que obrí un gran debat internacional sobre els problemes de l'edificació del socialisme i provocà diverses escissions en els partits comunistes de tot arreu; i encara fou més important l'aparició, el 1965, de la Revolució Cultural, seguida per una influència creixent del maoisme en el moviment estudiantí europeu i en altres sectors més atrets per l'originalitat de l'experiència xinesa que no per una tradició molt sovint discutida. Temes fonamentals de la doctrina maoista són el reconeixement del poble com a força principal de la revolució i de la història (els comunistes han d'afavorir el protagonisme de les classes treballadores, però no poden substituir-les), l'acceptació del fet que la presa del poder pel proletariat és inevitablement violenta (les classes dirigents no es retiren espontàniament), la necessitat que la lluita de classes sigui mantinguda després d'aquesta presa del poder polític tot el temps que dura la construcció del socialisme (la vella ideologia no desapareix immediatament) i l'exigència que la dictadura del proletariat sigui prolongada fins a arribar a una societat sense classes, però que aleshores garanteixi les llibertats polítiques, com és ara el dret a la lliure expressió (dazibaos o cartells murals) i el de vaga.
L'altre gran corrent del pensament socialista, juntament amb el marxisme, fou l'anarquisme. Anarquisme
Teoria politicosocial que preconitza la llibertat total de l'ésser humà, la desaparició de l'Estat i de la propietat privada i la creació d'una societat sense classes. Rebutja tota idea d'autoritat i afirma que la societat ha de basar-se en relacions jurídiques voluntàries convingudes lliurement entre les persones. Els partits polítics i els governs revolucionaris socialistes tampoc no són acceptats en el seu ideari.
Bé que Plató, Campanella, Thomas More, Mably i altres autors han estat considerats precursors de l'anarquisme, és William Godwin (1756-1836) el primer dels pensadors que hom pot considerar pròpiament anarquista, car rebutjà l'estat i la propietat privada, i propugnà una societat, a la qual calia arribar sense violències, on els béns serien repartits igualitàriament entre tots els homes. Pierre Joseph Proudhon (1809-64) i Mikhail Aleksandrovic Bakunin (1814-76) són els dos teòrics de l'anarquisme més importants del sXIX.

Bakuninisme
El bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota mena d'estat, que considera instrument d'opressió social, i rebutja la idea marxista de construir un partit polític de la classe obrera.

Federalisme
Corrent del pensament polític que concep la construcció d'un ordre mundial mitjançant un sistema de pactes (foedera) entre els diferents pobles, les diferents nacions o els diferents estats. Correspon al moviment històric federalitzador, entès com un procés de creació de noves unitats polítiques més àmplies i complexes, les quals integren i mantenen les particularitats dels grups humans que pacten llur federació.
A les darreres dècades del segle XIX, l'anarquisme presenta dos gran corrents ideològics. Anarcocomunisme
També anomenat Anarquisme comunista o Comunisme llibertari. Corrent i principi econòmic de l'anarquisme que combat tot tipus de propietat, tant privada com col·lectiva. Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig que en el socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu treball), sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l'economia, i que hom demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i morals.
Anarcosindicalisme
També anomenat Anarco-col.lectivisme. Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social. La fusió del pensament bakuninista i l'acció societària a través dels sindicats obrers donà un primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península Ibèrica. Però fou amb la CGT de França (fundada el 1895) quan l'anarcosindicalisme prengué una gran volada i perfilà els trets essencials de la seva doctrina: apoliticisme; acció directa (segons la qual, els conflictes entre el capital i el treball havien d'ésser solucionats per negociació directa entre obrers i patrons, sense acceptar la mediació de l'estat o la dels organismes de conciliació social); vaga general per a aconseguir la instauració d'una societat sense classes. L'anarcosindicalisme prenia les idees de Marx pel que fa a la lluita de classes i l'organització del proletariat al marge de les altres classes socials, però no pel que fa al principi de creació d'un partit polític obrer; de l'anarquisme, el refús de l'acció parlamentària; de Georges Sorel, la teoria de la vaga general i la negativa a considerar la vaga com a simple abstenció del treball o com a pacífica manifestació de masses.
Les teories socialistes impulsaren el moviment obrer. Moviment obrer
Conjunt d'accions de la classe obrera per reclamar l'atenció social sobre els seus problemes i fer pressió per resoldre'ls mitjançant diverses formes d'organització. L'acció i l'organització les obrers va anar guiada per les teories socialistes, molt especialment pel marxisme i l'anarquisme.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Socialisme
utòpic.
Babeuf, Gracchus (1760-1797)
Pseudònim que adoptà François Noël Babeuf, teòric i revolucionari francès. Fundà, a París, el diari «Le Tribun du Peuple», portaveu del seu ideari comunista igualitari, des d'on combaté Robespierre per conservador. Teoritzà sobre la necessitat de suprimir la propietat individual i de col·lectivitzar la terra. Fundà el Club dels Iguals (Club des Égaux), tancat pel Directori el 1795. Al començament del 1796 creà una organització secreta per tal d'enderrocar el Directori. A més dels seus adeptes, hi participaren antics jacobins i terroristes, i tingué ramificacions dins la policia i l'exèrcit. La conspiració dels Iguals fou denunciada al maig del mateix any a Carnot, i Babeuf i d'altres conjurats foren detinguts. Els partidaris del babovisme intentaren un nou aixecament de les tropes, que fracassà. L'any següent Babeuf fou condemnat
a mort i executat.
Blanc, Louis (1811-1882)
Historiador, periodista i polític socialista francès. Un dels banderers del pensament socialista des de les seves revistes «Bon Sens» i «Revue du Progrès» (1839), i sobretot amb el seu fulletó L'Organisation du travail, ampliat el 1848 amb Le Droit au travail, en els quals formulà els seu principi, «de cada u segons les seves habilitats; a cada u segons les seves necessitats»; la seva principal innovació fou la idea que l'estat era un instrument necessari per a la reforma social; mentrestant, la seva Histoire de dix ans (1841) actuava com a arma de descrèdit contra la monarquia de Lluís Felip. Membre del govern provisional el 1848, portà a terme el seu projecte dels Ateliers Nationaux . A causa dels fets del juny del 1848 fou acusat d'instigador i hagué de fugir a Anglaterra, d'on no tornà fins el 1870, per prendre part en la resistència antiprussiana. Deplorà la Comuna però demanà després a l'Assemblea l'amnistia dels comunards. El 1876 fundà el partit radical-socialista.
Blanqui, Louis-Auguste (1805-1881)
Revolucionari i teòric socialista francès. Estudià dret i medicina a París. Participà en el corrent republicà contra Lluís Felip formant part de la Société des Amis du Peuple. Prengué part en la insurrecció de 1830. El 1839 dirigí una insurrecció, però, mancat de suport popular, fracassà i fou condemnat a mort, pena que li fou commutada per cadena perpètua. Fou alliberat el 1848, poc temps abans de la revolució, en la qual participà com a dirigent de la Société Républicaine Centrale. Empresonat novament aquell mateix any, romangué reclòs fins el 1859. Després s'exilià a Bèlgica (1864). Tornà a París durant la guerra franco-prussiana (1870) i fundà el periòdic «La Patrie en Danger», des d'on demanà una unió nacional contra l'Alemanya de Bismarck. Considerat el més prestigiós dels dirigents de les forces revolucionàries, per l'octubre del 1870 intentà, sense èxit, un cop d'estat. Condemnat a cadena perpètua, el seu empresonament no el deixà participar a la Comuna (1871), en gran part obra dels seus seguidors. Després de l'amnistia del 1879 fundà el periòdic «Ni Dieu ni Maître». Escriví un tractat sobre economia política, La Critique Sociale. Molt influït per les idees de Babeuf i els carbonaris, concebé l'acció revolucionària més com una obra tècnica d'una minoria que com una obra política de masses. Malgrat l'antagonisme entre Blanqui i la Internacional, Marx considerà la intervenció del blanquisme a la Comuna com la primera realització pràctica de la classe obrera en l'exercici del poder.

Cabet, Étienne (1788-1856)
Polític i escriptor socialista francès. Intervingué en la revolució del 1830, ocupà després un càrrec oficial a Còrsega i fou diputat a l'assemblea nacional. Forçat a exiliar-se (1834), passà a Bèlgica i a Anglaterra, on estudià les experiències d'Owen. Sintetitzant-les amb el babovisme francès construí el seu ideari, caracteritzat per un comunisme integral, que difongué a través de Voyage en Icarie (1839), Le Vrai Christianisme (1846) i el periòdic «Le Populaire» i que assolí una popularitat superior a la de les altres teories utòpiques del s XIX. Els anys 1848-49 se n'anà, amb diversos grups de seguidors (icarians), als EUA per formar-hi una comunitat icariana, que resultà un fracàs absolut. Poc temps després se suïcidà. Des del 1847 hi hagué un nombrós grup de cabetians a Catalunya, encapçalat per Narcís Monturiol (introductor a Catalunya de les idees de Cabet a través del periòdic «La Fraternitat» i que el 1848 traduí al castellà el Voyage en Icarie) i el metge Joan Rovira.

Fourier, Charles (1772-1837)
Filòsof i economista francès. Rebutjà l'estructura irracional del món industrial i mercantil i propugnà un socialisme al qual hom arribaria mitjançant comunitats on la propietat fos compartida. Escriví Théorie des quatre mouvements et des destinées générales (1808), Traité d'association domestique et agricole (1822), reimprès com a Théorie de l'unité universelle (1841), on es barregen consideracions estrambòtiques amb agudes observacions sobre les conseqüències del liberalisme i les virtuts de l'associació, Le nouveau monde industriel et societaire (1829), Pièges et charlatisme des deux Saint-Simon et Owen (1831) i La fausse industrie (1835). Hom el considera típic representant del socialisme utòpic romàntic, i tingué com a deixeble principal Victor Prosper Considérant. En el periòdic «El Vapor» de Barcelona foren publicats els primers articles fourieristes de la Península Ibèrica, signats per Proletario (novembre de 1835 — gener de 1836). Posteriorment (1841), també a Barcelona, hom edità la primera traducció d'una obra de Fourier: Fourier, o sea explanación del sistema societario. De tota manera, el fourierisme tingué com a principals nuclis Cadis (amb Joaquín Abreu) i Madrid (Fernando Garrido, Sixto Cámara, etc), mentre que al Principat predominà, durant el període 1835-50, la influència de Saint-Simon i d'Etienne Cabet.
Owen, Robert (1771-1858)
Pensador socialista gal·lès, les idees del qual influïren el moviment obrer britànic a la primeria del s XIX. Propietari d'una fàbrica tèxtil de Manchester, fundà una colònia industrial modèlica a New Lanark. Recollí les seves reflexions sobre aquest experiment a Report on the County of Lanark (1824), on denuncià radicalment les conseqüències socials del liberalisme econòmic i descriví una societat ideal que, segons ell, havia de fonamentar-se en petites comunitats on les màquines fossin subordinades als homes i on tothom compartís els fruits del treball. Tot i que les comunitats autogestionàries que ajudà a crear a la Gran Bretanya i a Amèrica fracassaren, les seves idees i els seus objectius foren adoptats pels primers sindicalistes britànics. Col·laborà activament amb ells, però es retirà el 1834 per promoure agrupaments més idealistes i d'un abast més general que els sindicats per a la renovació moral de la societat.
Saint-Simon (1760-1825)
Nom amb què és conegut el pensador francès Claude Henri de Rouvroy, comte de Saint-Simon. Fou un dels precursors de la sociologia contemporània i mestre i col·laborador d'Auguste Comte, del qual se separà posteriorment. En produir-se la Revolució Francesa renuncià al seu títol nobiliari; lluità per la independència dels EUA, i la seva vida bohèmia el portà a dependre a vegades econòmicament dels seus mateixos criats. Les seves obres L'industrie, ou discussions politiques, morales et philosophiques (1817), L'organisateur (1819-20) i Du système industriel (1821) proposen una societat sense classes, on els industrials (patrons i obrers), els artistes i els savis desplacin les classes ocioses (noblesa, clerecia, militars). Tot i defensar el valor de la propietat privada, cregué en una societat igualitària, amb unes mateixes oportunitats per a tothom. Mesclà la fantasia amb la seva visió positivista dels fets socials, raó per la qual Marx el catalogà entre els socialistes utòpics. Optimista, i fervent creient en el progrés, arribà a considerar el desenvolupament de la indústria com un substitutiu del paper que havia tingut l'Església en altres segles (Catéchisme des industrielles, 1823) i predicà un nou ordre basat en una nova moral secular (Le nouveau christianisme, 1825). Els seus seguidors formaren el moviment conegut com a saint-simonisme. El seu pensament influí molt en el primer socialisme utòpic barceloní de 1835-37, especialment en el grup d'"El Propagador de la Libertad" i d'"El Vapor" (Ribot i Fontserè, Raüll, Mata, Fontcuberta, etc). Tanmateix, fou arraconat poc després per l'utopisme cabetià.

Tristan, Flora
(1803-1844)
Nom amb què és coneguda Flore Tristan-Morcoso, socialista utòpica francesa. Casada amb el pintor André Chazal, tingué una vida familiar tempestuosa. Influïda per les doctrines de Fourier i Saint-Simon, es dedicà a difondre el seu ideal de regeneració social. Defensà l'alliberament de la dona, que considerava íntimament relacionat amb l'alliberament del proletariat, i es declarà partidària del divorci i de l'amor lliure. Avançant-se a Marx, propugnà l'internacionalisme proletari.
Marxisme. Engels, Friedrich (1820-1895)
Filòsof alemany. Educat en el si d'una família pertanyent a la burgesia industrial renana, conegué aviat les penoses condicions dels treballadors, tant a Alemanya com a Anglaterra, i arribà a posicions teòriques i polítiques revolucionàries amb independència de Marx i, àdhuc, abans que ell. Això és palès tant per la seva afiliació al moviment Junges Deutschland i a l'esquerra hegeliana com pel seu llibre Die Lage der arbeitenden Klassen in England ('La situació de la classe obrera a Anglaterra', 1845), fruit de dos anys d'estada a Manchester i primera anàlisi d'una situació històrica determinada, les formes d'existència i lluita social de la qual són explicables a partir de les condicions econòmiques dominants, i postulen, alhora, la necessitat d'una transformació radical de caire comunista. És interessant de constatar que, mentre Engels treballava en aquesta obra, Marx elaborava els Manuscrits econòmico-filosòfics i les Tesis sobre Feuerbach, les conclusions teòriques i polítiques dels quals escrits eren gairebé les mateixes que les seves, amb la diferència, tanmateix, que en Engels predominava un caràcter concret i en Marx es donava un alt nivell d'abstracció. Aquesta és una característica que, en termes generals, es mantingué sempre en tots dos i facilità llur col·laboració. D'aquesta col·laboració, fruit també de llur comuna inserció en la lluita política a favor de la classe obrera, sortiren el Manifest der Kommunistischen Partei ('Manifest del partit comunista', 1848) i la constitució, el 1864, de l'Associació Internacional de Treballadors. Instal·lat a Manchester des del 1848, any que prengué part directíssima en la temptativa revolucionària del poble alemany, i sense perdre de vista els estudis d'economia en què Marx s'havia concentrat, Engels es dedicà a posar-se al dia dels grans progressos que es produïren en gairebé tots els camps del saber. Això li permeté, després, d'acomplir dues tasques fonamentals per al desenvolupament del materialisme històric i dialèctic: la primera, de completar i preparar l'edició de bona part (volums II, 1885, i III, 1894) d'El capital, obra que Marx havia deixat inacabada; i la segona, de preparar una sèrie de treballs polèmics dirigits a il·luminar les bases materialistes de qualsevol realitat i de qualsevol investigació científica sobre aquesta: Herrn Eugen Dührings Umwälzung der Wissenschaft ("La revolució de la ciència del senyor Eugen Dühring", obra coneguda com l'Anti-Dühring), Der Ursprung der Familie, des Privateigentums und des Staates ("L'origen de la família, de la propietat privada i de l'estat", 1884) i Dialektik der Natur ("Dialèctica de la natura", escrita entre el 1873 i el 1883 i publicada pòstumament, el 1925). Aquestes últimes obres han servit, a la llarga, per a caracteritzar Engels com un pensador de segona fila, en qui hom situa l'origen dels corrents hegelians o positivistes d'alguns sectors del marxisme. Aquesta interpretació, molt generalitzada, oblida el caràcter d'intervenció política i teòrica en una situació concreta d'aquestes obres, situació en què allò que calia no era una teoria desenvolupada en extensió i profunditat, sinó la delimitació d'unes línies d'actuació teòrica i de llurs premisses i conseqüències teòriques i polítiques.
Marx, Karl (1818-1883)
Filòsof, polític i economista alemany. Fill d'un advocat d'origen jueu, convertit al protestantisme, estudià dret, per indicació del seu pare, a les universitats de Bonn i Berlín. Molt aviat, però, s'interessà per la filosofia i s'incorporà a l'esquerra hegeliana. Privat d'iniciar una carrera com a professor universitari a causa de la reacció política dominant, Marx desenvolupà la seva crítica al que considerava un sistema polític irracional des del diari "Rheinische Zeitung" (gener del 1842 - març del 1843), òrgan de la burgesia liberal renana, que aviat fou prohibit per les autoritats prussianes. Aquesta experiència, precedida poc temps abans per la publicació de les obres principals de Ludwig Feuerbach, en les quals aquest sotmetia la filosofia hegeliana a una implacable crítica materialista, dugué Marx a una ruptura definitiva amb el caràcter idealista i especulatiu del hegelianisme, conservant-ne, però, la visió dialèctica de la realitat. Instal·lat a París, on es casà amb Jenny von Westphalen (1843), el contacte amb el naixent moviment obrer i amb les teories socialistes franceses, així com l'amistat amb F.Engels, coneixedor directe de la societat capitalista anglesa, contribuí decisivament al fet que Marx s'orientés cap a la recerca de les lleis del desenvolupament i la transformació de la societat "moderna". L'estudi i la crítica de l'economia política, especialment l'anglesa, foren el darrer factor teòric essencial en la formació de la teoria marxista de la societat, o materialisme històric; les implicacions polítiques inherents a l'anàlisi que hi era inclosa sobre el capitalisme donen lloc al socialisme científic, base teòrica de la revolució proletària. Quant a les concepcions més característiques de la doctrina de Marx, cal dir que són fruit d'una mantinguda relació entre la investigació teòrica i la pràctica política revolucionària. La síntesi coherent, en un pla personal, d'ambdós aspectes li valgué d'ésser desterrat per diferents governs (França, dos cops, Bèlgica i Alemanya) i d'haver de viure en un constant exili, així com de patir en diverses èpoques una autèntica misèria, només alleujada finalment per l'ajut econòmic d'Engels. Entre l'extensa producció teòrica de Marx cal destacar, a més de la seva tesi doctoral sobre Demòcrit i Epicur (1841), la Kritik der Hegelschen Rechtsphilosophie ("Crítica de la filosofia hegeliana del dret", escrita el 1843 i publicada pòstumament), Die Heilige Familie ("La Sagrada Família", 1845) i Die Deutsche Ideologie ("La ideologia alemanya", escrita -com l'anterior, en col·laboració amb Engels- en 1845-46 i publicada pòstumament), obres que palesen la ruptura, primer, amb Hegel i, després, amb la mateixa esquerra hegeliana; corresponents també a aquesta primera època són els Ökonomische-philosophische Manuskripte ("Manuscrits econòmico-filosòfics", redactats el 1844, però no publicats fins el 1932), les cèlebres Elf Thesen über Feuerbach ("Onze tesis sobre Feuerbach", escrites el 1845 i publicades, un xic canviades, per Engels, com a apèndix de la seva obra sobre Feuerbach, el 1888) i Misère de la philosophie. Réponse à la philosophie de la misère, de Proudhon (1847; publicada en alemany, Das Elend der Philosophie, el 1885). Das kommunistische Manifest ("El manifest comunista", 1848, en col·laboració amb Engels), Der 18 Brumaire des Louis Bonaparte ("El 18 brumari de Lluís Bonaparte", 1852) i Die Klassenkämpfe in Frankreich ("Les lluites de classes a França", 1859), són obres de caràcter polític o històrico-polític. Els Grundrisse der Kritik der politischen Ökonomie ("Fonaments de la crítica de l'economia política", escrita en 1857-58 i publicada el 1939) i Zur Kritik der politischen Ökonomie ("Crítica de l'economia política", 1859) anuncien Das Kapital, de les tres parts del qual només la primera fou publicada en vida de Marx (1867), mentre que les altres dues ho foren per Engels (1885 i 1894); un altre estudi, Theorien über den Mehrwert ("Teories sobre la plus-vàlua"), redactat entre el 1861 i el 1863 i planejat com a quarta part de Das Kapital, fou publicat entre el 1905 i el 1910 per Kaustky. Entre les darreres obres de Marx cal esmentar Der Bürgerkrieg in Frankreich ("La guerra civil a França", 1871) i Randglossen zum Programm der Deutschen Arbeiterpartei ("Crítica del programa de Gotha", escrita el 1875 i publicada per Engels, amb notes, el 1891). De l'àmplia activitat política de Marx cal destacar la intervenció directa en el procés revolucionari alemany de 1848-49 i les tasques de direcció política de la Primera Internacional fins que el seu Consell General fou traslladat a Nova York (1872).
Anarquisme. Bakunin, Mikhail Aleksandrovic (1814-1876)
Dirigent i pensador revolucionari anarquista rus. Fill d'una família de terratinents d'idees liberals, estudià a l'escola d'artilleria de Sant Petersburg; a vint-i-un anys abandonà la milícia i refusà la burocràcia, per a estudiar, a Moscou (1835), la filosofia de Fichte i de Hegel. A Berlín (1840), en contacte amb l'esquerra hegeliana i especialment influït per Feuerbach, forjà les bases del seu pensament revolucionari. Del 1842 al 1849 viatjà per Suïssa, Bèlgica i Alemanya, es posà en contacte amb Proudhon, Marx i els principals revolucionaris de l'època i participà en la revolució europea del 1848 a París, Praga i Dresden. Empresonat en aquesta darrera ciutat (1849), fou jutjat i condemnat a mort per les autoritats saxones, que el lliuraren, però, a les autoritats austríaques i aquestes a les russes (1851), les quals empresonaren Bakunin durant set anys; en aquesta època escriví la carta a Nicolau I sobre la revolució. Deportat a Sibèria (1857), on es casà amb la filla d'un comerciant i on treballà, poc temps, en una companyia comercial, fugí per Vladivostok, el Japó i San Francisco i arribà a Londres el 1861. En aquella època Bakunin confiava de poder aprofitar les ànsies irredentistes de pobles eslaus, oprimits per Rússia, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la insurrecció de Polònia, es traslladà a Itàlia (1864); a partir d'aleshores considerà el proletariat obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. Es traslladà a Suïssa deixant a Itàlia la seva empremta revolucionària sobre el moviment obrer incipient. A Ginebra prengué part en el primer congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat (1867), lliga patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En el segon congrés (Berna, 1868) proposà el seu programa socialista, constatà la incompatibilitat dels seus objectius amb els de lliga i formà l'Aliança de la Democràcia Socialista, que es declarà adherida a la Primera Internacional. Els punts principals del programa foren: destrucció dels estats nacionals, substituïts per federacions de lliures associacions agrícoles i industrials, abolició de les classes, igualtat de sexes, abolició de l'herència i organització dels obrers fora dels partits polítics. Dins la Primera Internacional, en la qual ingressà personalment el 1867, polaritzà l'oposició a Marx, del qual dissentia principalment en allò que concerneix la creació d'un partit obrer i el paper revolucionari del proletariat industrial. Els seus seguidors més fidels a Barcelona foren Rafael Farga i Pellicer i Gaspar Sentiñón, amb els quals mantingué correspondència intensa a partir del congrés de la Internacional a Basilea (1869). Al cinquè congrés de la Internacional a l'Haia (1872), els bakuninistes foren expulsats de l'organització i iniciaren llurs propis congressos. Bakunin es retirà de la vida política (1874) després del fracàs de la insurrecció de Bolonya. De la ideologia de Bakunin arrenca en gran part el moviment anarquista. El seu concepte de la llibertat de l'home s'allunya de qualsevol individualisme i mostra una fe constant en la natura social de l'home i en els llaços de sociabilitat. Per Bakunin la societat és un fet espontani, mentre que l'estat és artificial i opressiu. Per tal de servar la llibertat dels individus programà l'organització social com una col·laboració espontània dels petits grups naturals d'estructura col·lectivitzada i units per una lliure federació. Entengué la religió com una opressió fruit d'un estat primitiu de la consciència de la humanitat (Comte), de la qual s'allibera per la ciència. La seva concepció de la història no fou determinista; servà una gran fe en les possibilitats d'organització espontània de la futura societat i dedicà, sobretot, els seus esforços a l'enderrocament de la societat burgesa.

Godwin, William (1756-1836)
Escriptor anglès. Pastor protestant, evolucionà cap a un anarquisme pacífic i es dedicà a l'estudi de Rousseau, Mably i Helvetius. Publicà An Enquiry Concerning the Principles of Political Justice, and its Influence on General Virtue and Happiness (1793), on proposa l'abolició de la propietat privada i l'establiment d'una societat basada en la raó i la justícia i constituïda per petites comunitats independents. Teoritzador del moviment romàntic, influí sobre Coleridge, Wordsworth, Southey i Shelley.

Kropotkin, P'otr Aleksejevic (1842-1921)
Príncep Kropotkin. Anarco-comunista rus. De família aristocràtica, abandonà la carrera militar i estudià geografia, zoologia i antropologia. A Suïssa (1872) prengué contacte amb els bakuninistes de la Primera Internacional. Tornà a Rússia, on fou empresonat (1874), però aconseguí d'escapar (1876), i residí exiliat a la Gran Bretanya, a Suïssa i a França. Defensà la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davant els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Criticà la teoria darwiniana de la lluita per la vida i defensà l'ajut mutu com a condició del progrés. Teoritzà sobre l'anarco-col·lectivisme com a etapa transitòria cap a l'anarco-comunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Tornà a Rússia el 1917, i col·laborà amb el poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial. L'anarco-comunisme influí especialment en els anarquistes més purs, i configurà el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme.
Malatesta, Errico (1853-1932)
Anarquista italià, membre de la Primera Internacional des del 1872, amic i deixeble de Bakunin. Participà en diverses insurreccions camperoles i fundà els diaris l'«Agitazione» i «Volontà». Hagué d'exiliar-se diverses vegades i el 1919, de retorn a Itàlia, estigué al cap del nou moviment anarquista. A partir del 1922 i fins a la mort, visqué estretament vigilat.
Proudhon, Pierre-Joseph (1809-1864)
Socialista llibertari francès. Fill de família camperola, estudià amb beca a l'escola de Besançon; després que la seva família s'hagué arruïnat, treballà com a tipògraf. Posteriorment aconseguí una beca per a estudiar a la Sorbona, a París, on es posà en contacte amb els fourieristes. El 1840 escriví la seva primera obra, Qu'est-ce que la propriété, on qüestionava el fet que la propietat porti sempre a l'explotació i que els treballadors no posseeixin mai els mitjans de producció. Treballà d'apoderat d'una empresa de navegació, a Lió, i es posà en contacte amb el moviment mutualista. Fou l'iniciador (1848) del diari "Le Représentant du Peuple", que fou suspès moltes vegades. L'any 1846 publicà l'obra Système des contradictions économiques ou la Philosophie de la misère, la qual havia ocasionat una polèmica amb Marx, que escriví en to irònic Misère de la philosophie (1847). Proudhon estava convençut que era possible un equilibri econòmic i un sistema de contracte social que, segons ell, no tenia un origen històric, sinó que era donat per les característiques bàsiques de la consciència humana: la solidaritat i l'ajut mutu. Després d'uns quants anys a la presó (1849-52), perquè publicà articles contra Lluís Napoleó, escriví Philosophie du progrès (París, 1853). Tot i els seus problemes, havia posat il·lusió en el règim bonapartista i escriví De la Justice dans la Révolution et dans l'Église; nouveau principe de philosophie pratique (1858), que li valgué l'exili durant tres anys a Bèlgica. Tornà a París gràcies a l'indult que li donà l'emperador, i morí quan tenia en curs la redacció de la seva última obra, De la capacité politique des classes ouvrières (1865). Als Països Catalans, malgrat haver exercit una primerenca influència sobre Ramon de la Sagra, la difusió de les seves obres no començà fins el 1860 gràcies a les traduccions de Robert Robert (Capital y renta, Teoría de la contribución, 1860 i 1862). Després fou F.Pi i Margall qui publicà un gran nombre de títols entre el 1868 i el 1872 (De la capacidad política de las clases jornaleras, Filosofía del progreso, Sistema de contradicciones económicas, El principio federativo, etc) i que incorporà en part el pensament proudhonià al republicanisme federal. Posteriorment, especialment els anys noranta i al principi del s XX, Proudhon fou assimilat sobretot per l'anarquisme i fou en col·leccions anarquitzants on més es reedità, així per Sempere de València o Bauzà i Presa de Barcelona.
Stirner, Max (1806-1856)
Nom amb el qual fou conegut el filòsof alemany Johann Kaspar Schmidt. Estudià a Berlín, on seguí cursos de Hegel, i a Königsberg, i freqüentà el grup de l'esquerra hegeliana (el cercle dels lliures dels Baver, Köppen, etc). La seva obra més important, Der Einzige und sein Eigentum ('L'únic i la seva propietat' 1844), passà desapercebuda fins a la fi del segle, que l'èxit de l'individualisme nietzscheà afavorí indirectament el ressò del seu anarquisme individualista. L'any 1900 hi hagué una primera traducció castellana parcial de l'obra en "La Revista Blanca", de Joan Montseny, i el 1904 Sempere de València en féu la primera traducció completa. L'anarquisme stirnerià continuà influint en l'anarquisme dels Països Catalans a través sobretot del francès E.Armand, en especial a Barcelona, amb el grup Helios, i a València, amb el grup de la Biblioteca Anarquista Individualista, que el 1937 patrocinà una nova edició de l'obra.

Tolstoj, Lev Nikolajevic (1828-1910)
Lleó Tolstoi. Escriptor rus. De família noble, rebé una acurada educació particular. Començà estudis d'àrab i turc amb la idea d'ésser diplomàtic. Després inicià estudis jurídics. Féu diverses activitats i es lliurà, a temporades, a una intensa vida social, fins que anà a viure amb el seu germà Nikolaj al Caucas, on restà dos anys, durant els quals escriví la seva primera novel·la, Detstvo ('La infantesa', 1852), i després Otrocestvo ('L'adolescència', 1854) i Junost' ('La primera joventut', 1857; traducció catalana d'A.Nin, 1974). L'experiència del Caucas, on lluità contra els nadius, i la de la guerra de Crimea, on anà poc després, el posaren en contacte amb els soldats russos i amb la realitat de la guerra, que analitzà i denuncià en els Sevastopol'skije rasskazy ('Relats de Sebastopol', 1855-56), que causaren una gran impressió. La realitat del Caucas resta reflectida a Kazaki ('Els cosacs', 1863) i, més tard, a Khadzi-Murat (1912). El 1855 anà a Peterburg, on entrà en els cercles literaris. El període 1856-62 fou de recerca del propi camí. El seu interès pel destí dels camperols prové ja d'aquesta època de joventut. Ja abans d'anar cap al Caucas intentà de canviar l'existència dels camperols de la seva propietat, i tornà a intentar-ho cap al 1861, data de l'alliberament dels serfs de la gleva. El primer viatge a Europa (1857), amb l'admiració envers el progrés, d'una banda, i la decepció davant l'home europeu, de l'altra, portà l'escriptor a plantejar-se greus problemes morals i filosòfics i a atacar la injústicia social. Durant els polèmics anys seixanta els demòcrates revolucionaris defensaren la teoria de la literatura com a arma social, i molts crítics i escriptors menysprearen la perfecció formal i les recerques literàries. Tolstoj no es mostrà d'acord amb aquesta postura extrema, almenys en la seva joventut, però també entengué, i cada vegada d'una manera més accentuada, la literatura des d'un punt de vista moralista. Aquesta època representa el moment culminant del seu art, tot i que pensà deixar la literatura i s'instal·là a Jasnaja Pol'ana, on es dedicà a l'educació dels infants dels camperols. La pedagogia no fou per a Tolstoj una activitat secundària, sinó una preocupació fonamental en la seva vida. S'hi dedicà l'any 1849, els anys 1859-62 i els anys setanta. Fundà una escola a la seva propietat i d'altres arreu del districte; edità la revista "Jasnaja Pol'ana"; publicà diversos llibres per a l'ensenyament, per fer els quals treballà una quinzena d'anys: Azbuka ('Abecedari'), Novaja azbuka ('Nou abecedari'), Russkije knigi dl'a ctenija ('Llibres russos de lectura') i Arifmetika ('Aritmètica'). La primera versió de l'Abecedari (1871-72) fou mal acollida; el Nou abecedari (1874-75), en canvi, obtingué de seguida un gran èxit. Per a la recollida de material per a fer aquests llibres, recorregué al folklore rus, a la literatura grega antiga, a la literatura àrab, índia, francesa i alemanya. Dedicà, així mateix, molt de temps a l'estudi de la geometria, la física, la química, l'astronomia i la zoologia. Tolstoj fou dels primers a reclamar el dret de l'educació per a tothom. Descontent de la pedagogia europea (que observà durant el seu segon viatge a l'estranger, a mitjan 1860) i de la russa, cercà un nou camí. Es basà, per primera vegada en la història de la pedagogia russa, en l'estudi del treball d'un gran nombre de mestres, en l'observació i en l'experimentació contínua. Defensà la idea que el millor mètode és aquell que desperta l'interès de l'alumne sense recórrer a la coacció, i que cal aconseguir una assimilació conscient, activa i creadora dels coneixements per part de l'infant. Una de les condicions indispensables per al treball pedagògic havia d'ésser l'amor del mestre pels infants. Ell mateix fou el primer a donar-ne un exemple entusiasta. El treball amb els nens, les passejades que feia amb ells fora d'hores d'escola l'ajudaren, d'altra banda, a resoldre problemes i dubtes relatius a la necessitat de l'art, a l'essència de la força de la paraula, a la necessitat d'explicar la història i la manera de parlar-ne i altres qüestions pedagògiques i artístiques. El 1862 es casà amb Sofja Andrejevna Bers, i cinc anys després començà la publicació de Vojna i mir ('Guerra i pau', traduïda repetidament al català). Segueix una nova etapa de dedicació als nens pagesos i una nova crisi espiritual, que es reflecteix parcialment a Anna Karenina (1874-77; traducció catalana d'A.Nin, 1967), admirable per l'anàlisi psicològica dels personatges, que recull les recerques ideològiques que el menaren a la cristal·lització de la ideologia cristiano-anarquista, com a Ispoved' ('La confessió', 1884) i V com moja vera? ('En què consisteix la meva fe?', 1882-84). Des d'aleshores s'oposà obertament a les formes de vida de la seva classe social, atacà l'Església oficial i la burocràcia. Intentà abandonar la literatura, que li semblava una activitat inútil, i es dedicà al treball físic, es féu vegeterià i es trobà cada vegada més en contradicció amb la vida de la seva família. Aquest nou tombant es reflecteix en les obres del darrer període de la seva vida: Smert' Ivana Iljica ('La mort d'Ivan Iljic', 1886), Krejzerova sonata ('Sonata a Kreutzer', 1890; traducció catalana, 1928) i Djavol ('El dimoni', 1911). I tornà a interessar-se pel teatre, que havia abandonat de jove (Vlast' t'my —'El poder de les tenebres', 1887—, Plody prosvescenija —'Els fruits de l'educació', 1891—), i cercà un estil més simple i entenedor per al poble. La seva ideologia trobà seguidors a tot el país i a Europa, i aquesta fama li evità la repressió contra la seva activitat social, cada vegada més gran. Un atac global a la injustícia del sistema de vida a Rússia es troba en la gran novel·la d'aquesta època, Voskresenije ('Resurrecció', 1899), que fou causa de la seva excomunió. Altres obres del darrer Tolstoj, dedicades plenament a la resolució de problemes morals, són Khadzi-Murat (1912), Net v mire vinovatykh ('No hi ha culpables en el món', 1911), Otec Sergij ('El pare Sergi', 1912), el drama Zivoj trup ('El cadàver viu', 1911), etc. Els últims anys de la seva vida foren marcats per dubtes i sofriments espirituals, afavorits per l'ambient d'intrigues en què es trobà immergit, provocades per l'oposició entre la seva muller i els seus seguidors ideològics. Intentà de sortir-ne fugint d'una família en la qual es trobava en contradicció, com ja havia pensat altres vegades. Una fugida així, l'havia plantejada, fins i tot, en algunes obres. Però morí en arribar a l'estació d'Astapovo. Turgenev, propagandista entusiasta de la literatura russa a Occident, donà a conèixer Tolstoj a França. La seva fama s'estengué de seguida. Reconegut per tothom com un dels grans mestres del s XIX, la seva obra ha tingut un paper important en la història de la literatura universal. Entre els escriptors més directament influïts per Tolstoj se'n troben de tan diversos com F.Mauriac, R.Martin du Gard, E.Hemingway, A.Strindberg, etc. A l'estat espanyol, Tolstoj fou descobert, inicialment, gràcies al llibre La revolución y la novela en Rusia (1887) d'Emilia Pardo Bazán, que es basà en l'obra d'Eugène de Vogüé Le roman russe (1886). A partir d'aquell moment Tolstoj fou molt llegit, admirat i discutit pels escriptors castellans. Hom ha dit que l'escriptor amb més influència tolstoiana és Benito Pérez Galdós. En un altre nivell, la influència de Tolstoj fou important entre els anarquistes de la Península Ibèrica. G.O.Schanzer comptabilitza, entre el s XIX i l'any 1965, 240 edicions d'obres de Tolstoj, 211 de traduïdes al castellà i 29 al català. Segons ell, Barcelona i València ocuparen el primer lloc en la importació de cultura eslava a la Península Ibèrica. El primer traductor de Tolstoj al català fou Narcís Oller (Un llibre trist —relats—, 1897; La mort en vida, 1910; Els fruits de la ciència, 1913). Joan Puig i Ferreter, Carles Capdevila i Andreu Nin traduïren també Tolstoj al català. En la difusió de l'obra tolstoiana tingué un paper important l'Editorial Proa, amb la seva col·lecció "A tot vent".
Revisionisme. Bernstein, Eduard (1850-1932)
Polític i pensador alemany, iniciador del revisionisme marxista. De pares jueus, treballà en un banc mentre col·laborava amb l'ala Eisenach de la socialdemocràcia; assistí com a delegat al congrés de Gotha del 1875. En ésser dictades lleis antisocialistes anà a Suïssa. El 1880, amb Bebel, visità Marx i Engels a Londres perquè l'acceptessin com a director de la revista «Sozialdemokrat», òrgan del SPD a l'exili. Expulsat de Suïssa el 1888, visqué fins el 1901 a Londres en contacte amb Engels, de qui fou marmessor, i amb la Fabian Society, així com amb Karl Kautsky, amb el qual col·laborà en la confecció del programa d'Erfurt. La sèrie d'articles Probleme des Sozialismus, publicats a Die Neue Zeit entre el 1896 i el 1897, foren reelaborats en forma de llibre, Die Voraussetzungen des Sozialismus und die Aufgaben der Sozialdemokratie ('Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia', 1899), que obrí pas al socialisme evolucionista. Les seves tesis foren atacades durament per Karl Kautsky, Rosa Luxemburg, Plekhanov i Bebel i derrotades als congressos de Stuttgart i Hannover (1899); malgrat tot, fou elegit diputat del Reichstag. Durant el conflicte de 1914-18 estigué amb la minoria contrària a la guerra, tot i haver-se oposat a manifestar que «els treballadors no tenien pàtria». Bernstein no era un gran teòric social, però fou un elaborador intel·ligent de la via parlamentària en el socialisme. Contradigué la tendència a la concentració capitalista de Marx subratllant la lentitud amb què s'esdevindria, assenyalà un eixamplament de la classe mitjana i la no-depauperació de la classe obrera. Això, combinat amb el desenvolupament del mercat mundial, l'aparició de càrtels i el perfeccionament del crèdit, el portaren a abandonar la «teoria de l'esfondrament». Aquesta actitud portà Bernstein a no donar tanta importància a la lluita de classes, a creure en l'eliminació pacífica i gradual de les contradiccions capitalistes i a acceptar el concepte de «solidaritat social». Contraposà Kant a la dialèctica i afirmà una tendència gradual vers el socialisme, la jerarquia contra l'autogestió, el parlamentarisme enfront de la dictadura del proletariat i la descentralització davant la burocràcia.
Socialistes francesos. Guesde, Jules (1845-1922)
Nom amb què és conegut el polític francès Jules Bazile. Empresonat pel fet d'haver atacat el segon Imperi, s'exilià perquè ajudà la Comuna de París. Havent tornat a França (1876), hi introduí el marxisme i organitzà el moviment obrer sobre bases socialistes; així aconseguí la creació d'un partit obrer socialista (1879), atacat per anarquistes, blanquistes i possibilistes. Publicà la revista "L'Égalité" (1877) i l'obra Collectivisme et révolution (1879). Després d'una dura polèmica amb Jaurès, participà amb ell en la fundació (1905) del partit socialista unificat (SFIO) i fou ministre d'estat (1914-16).

Jaurès, Jean
(1858-1914)
Polític francès. Acceptà els postulats econòmics del marxisme, però propugnà un socialisme amb finalitats essencialment ètiques. Fundador del partit socialista francès (1901), fou diputat des del 1902 fins que morí, fundador del diari «L'Humanité» (1904) i defensor de la unió dels diferents grups socialistes francesos en un sol partit. No acceptà la dictadura del proletariat i considerava que els obrers pertanyen a una tradició cultural i que, concretament els francesos, són hereus dels corrents revolucionaris que arrenquen de la Revolució Francesa. Fou assassinat per un nacionalista exaltat, perquè era contrari a la guerra amb Alemanya. Aquest, que havia estat indultat, fou executat (1936), a Eivissa, on residia, per elements anarco-sindicalistes.

Lafargue, Paul (1842-1911)
Polític francès. Cursà medicina a França, però fou expulsat del país per les seves activitats polítiques. Refugiat a Anglaterra, conegué Karl Marx, del qual esdevingué gendre. Marx l'envià a Espanya, on intentà de fundar una secció marxista de la Primera Internacional, destinada a contrarestar la influència bakuninista. Acollit per Pablo Iglesias a Madrid, juntament amb ell fomentà el moviment socialista espanyol. Tornà a França (1882), i amb Guesdes fundà el Partit Obrer. Gran expositor de les doctrines marxistes. Se suïcidà juntament amb la seva muller.
Socialistes alemanys. Bebel, August (1840-1913)
Polític alemany. Torner d'ofici, el 1861 començà a participar en el moviment obrer alemany, del qual dirigí la fracció marxista, fins que al congrés d'Eisenach (1869) fundà, amb Wilhelm Liebknecht, el partit socialdemòcrata. El 1875 aconseguí d'unificar el moviment obrer alemany. S'oposà a les doctrines anarquistes de Bakunin i de Most. Fou diputat al Reichstag del 1867 fins a la seva mort. Lluità contra l'imperialisme alemany de l'època. Escollí una línia intermèdia entre els revisionistes i els partidaris d'una posició més radical.

Kautsky, Karl Johann (1854-1938)
Polític alemany. El 1880 fundà el «Sozialdemokrat» a Zuric, i el 1881 passà a Londres, on fou secretari d'Engels. El 1883 fundà a Stuttgart la revista «Neue Zeit», que esdevingué l'òrgan del partit socialdemòcrata alemany. Al congrés d'Erfurt (1891) defensà el marxisme revolucionari contra el revisionisme de Bernstein. Al congrés de París (1900) es manifestà contra la participació dels socialistes en els governs burgesos. Però a partir del 1903 es mostrà partidari de la via pacífica i parlamentària. Del 1905 al 1910 edità la tercera part de Das Kapital de Marx. Oposat al bolxevisme, fou durament atacat per Lenin. El 1927 publicà la seva principal obra teòrica, Materialistische Geschichtsauffassung. Després de la presa del poder per Hitler es refugià a Bohèmia i posteriorment a Amsterdam.

Liebknecht, Karl (1871-1919)
Advocat i polític alemany. Fill de W.Liebknecht. Aviat esdevingué dirigent de l'esquerra revolucionària de la socialdemocràcia. A partir del 1912 fou diputat al Reichstag i, el 1914, en començar la Primera Guerra Mundial, votà per disciplina la concessió dels crèdits de guerra. Antibel·licista aferrissat, a partir del desembre del mateix any es negà a votar la renovació dels crèdits i començà a organitzar activament la campanya contra la guerra. Aquesta actitud li comportà l'exclusió del grup parlamentari i l'empresonament (1916). Fou fundador de la Lliga d'Espàrtac amb Franz Mehring i Rosa Luxemburg. Alliberat el 1918, refusà de formar part del govern Ebert i el 1919 fou un dels dirigents de la insurrecció de Berlín. Fou detingut i executat sumàriament per les tropes governamentals.

Liebknecht, Wilhelm (1826-1900)
Polític alemany. Socialista des de la seva joventut, participà en la revolució del 1848 i s'exilià, primerament a Suïssa i després a Londres, on residí més de deu anys amb Marx. Tornà a Alemanya el 1862, i treballà per implantar la Internacional, en lluita contra els partidaris de Lassalle. El 1869, a Eisenach, fundà, amb A. Bebel, el partit obrer socialdemòcrata alemany. Fou empresonat diverses vegades, i el 1874 fou elegit diputat al Reichstag. A partir del 1890 fou redactor en cap de l'òrgan socialista "Vorwärts".

Lassalle, Ferdinand (1825-1864)
Polític prussià. Principal portaveu del socialisme alemany després del 1848. Tot i tenir força punts de contacte amb Marx, creia en una tàctica legalista i evolucionista. Arribà a considerar la possibilitat d'una monarquia social basada en el sufragi universal, del qual esperava una transformació del caràcter de l'estat. Després d'una crisi ideològica deguda a la manca de ressò de l'alçament de Garibaldi, enfocà la seva activitat propagandística exclusivament cap als treballadors, la integració política dels quals anhelava. Fou president de l'Associació General de Treballadors Alemanys, fundada a Leipzig el 1863. Esgotat i desanimat, davant l'oposició creixent a la seva visió de la democràcia, es traslladà a Suïssa, després de publicar Herr Bastiat-Schulze von Delitzsch oder Kapital und Arbeit ('Bastiat-Schulze von Delitzsch o Capital i treball', 1864), i hi morí, víctima d'un duel. Qualificat d'heretge revisionista els anys durant els quals el moviment obrer alemany adoptà les nocions deterministes del marxisme, fou rehabilitat als temps de Bernstein i pel Partit Socialdemòcrata, el qual, volent esdevenir un partit de masses, es decidí per la via democràtica i parlamentària.

Luxemburg, Rosa
(1871-1919)
Dirigent revolucionària i teòrica marxista alemanya d'origen jueu. Fou militant des de setze anys, a Polònia i després a Alemanya. A Zuric conegué Plekhanov, Aksel'rod i d'altres marxistes russos i polonesos i hi cursà estudis de ciències naturals, de matemàtiques i d'economia política. S'enfrontà als socialistes polonesos per la qüestió nacional, punt sobre el qual polemitzà amb Lenin. Defensà la vaga general política com a lliçó de l'experiència russa del 1905 i -independentment de Parvus i Trockij- afirmà que la revolució proletària no podia aturar-se en l'etapa burgesa. A Sozialreform oder Revolution? ('Reforma social o revolució?', 1899) combaté les tesis de Bernstein, i reprengué l'anàlisi econòmica a Die Akkumulation des Kapitals ('L'acumulació del capital', 1913), important estudi de la fase imperialista. Entre el 1915 i el 1918 estigué empresonada la major part del temps per fer agitació contra la guerra, cosa que no li impedí de continuar el seu treball teòric i d'organització. Fundà, amb K.Liebknecht, C.Zetkin i el seu company L.Jogiches, el Spartakusbund, nucli a partir del qual fou format el partit comunista alemany (1919). Defensora crítica de la revolució russa, polemitzà amb els bolxevics sobre la política agrària, sobre la qüestió nacional i sobre l'exercici de la democràcia. El 1919, tot i ésser-hi contrària, intervingué en la insurrecció de Berlín i, el 15 de gener, fou detinguda i executada sumàriament, així com K.Liebknecht.

Mehring, Franz (1846-1919)
Polític alemany. Fou un dels dirigents de la tendència esquerrana del partit socialdemòcrata, contrari a la política de guerra. Fundà, juntament amb Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, el grup espartaquista (1916); fou també un dels promotors del partit comunista alemany, i intervingué activament en la preparació de la revolució del 1918. Publicà diverses obres, en la línia marxista.
Socialistes russos. Lenin, Vladimir Il'ic (1870-1924)
Nom amb què és conegut Vladimir Il'ic Ul'janov, revolucionari, teòric marxista i dirigent polític rus. Fill d'un inspector d'escoles liberal, el seu germà Alexandre fou executat arran d'un atemptat contra el tsar. Expulsat de la universitat de Kazan', estudià dret pel seu compte a Samara, on féu relació amb populistes i socialdemòcrates. Ja amb formació marxista, el 1893 anà a Peterburg, on organitzà grups obrers i inicià el treball teòric. A la fi del 1895 fou detingut i deportat (1900) a Sibèria, on es casà amb Nadezda K&Krupskaja, companya de lluita. Alliberat el mateix any i novament perseguit, inicià un exili que durà fins a la revolució del 1905: amb Plejanov i altres fundà, a Suïssa, l'«Iskra», òrgan central del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus, i fou dirigent de la fracció bolxevic del partit, que propugnava una organització revolucionària centralitzada per la dictadura democràtica dels obrers i camperols. El 1908 hagué d'anar-se'n novament a l'estranger; polemitzà amb els qui volien liquidar el partit clandestí i amb els qui proposaven la retirada de la duma, entre altres. El 1912, constituïts ja com a partit els bolxevics, Lenin s'instal·là a Cracòvia, per dirigir des d'allí el seu òrgan, «Pravda». Declarada la Primera Guerra Mundial, s'esforçà a agrupar l'esquerra del socialisme internacional (conferències de Zimmerwald i Kienthal) entorn de la consigna de transformar la guerra en guerra civil. Després de la caiguda del tsarisme (1917) tornà a Rússia amb l'ajut alemany (travessà en tren tot Alemanya fins a Suècia i, a través de Finlàndia, arribà a Petrograd. Allí proclamà les anomenades «tesis d'abril»: punt final a la guerra i a l'etapa burgesa de la revolució, tot el poder per als soviets i confiscació de les terres, la banca i els consorcis capitalistes. Amb aquestes directrius, els bolxevics prepararen la insurrecció contra el govern provisional que els portà al poder (Revolució d'Octubre). Lenin fou nomenat president del govern (Consell dels Comissaris del Poble), i dirigí democràticament el partit, prenent posició en els debats de la pau, la guerra civil, l'organització de l'URSS, la constitució de la Tercera Internacional, la Nova Política Econòmica, els sindicats, etc. El 1922 tingué els primers atacs cerebrals, però continuà treballant. El 1923 dictà el seu testament polític, preocupat per la burocratització i el creixent poder de Stalin, i pel març d'aquell mateix any perdé la parla, que ja no recuperà. L'obra de Lenin consta de més d'un miler d'escrits, de diferent ambició i circumstància, en els quals pretén d'aplicar i de desenvolupar el marxisme, no pas de crear una doctrina nova. Centrades en la teoria de l'estat, el partit, la qüestió nacional i colonial i les relacions del proletariat amb els camperols, les aportacions teòriques de Lenin s'articulen entorn de la seva visió de l'actualitat de la revolució, enfront del marxisme imperant a la Segona Internacional, que professava concepcions deterministes, resoltes per una pràctica parlamentària i economicista. Lenin accentua l'aspecte voluntari, inserit en una concepció totalitzadora de les possibilitats revolucionàries de l'època, la de l'imperialisme, en la qual la concentració capitalista aguditza a les metròpolis la lluita de classes, exporta el conflicte a les colònies i desemboca en guerres imperialistes, com la Primera Guerra Mundial, que havia de constituir, així, una gran ocasió revolucionària. El moviment obrer té els seus aliats en els camperols -tema bàsic leninià- i en les nacionalitats oprimides, respecte a les quals Lenin proclama el dret a l' autodeterminació. Com a instrument de dominació d'una classe, l'estat no pot, segons Lenin, ésser reformat: ha d'esser destruït i substituït pel govern de la classe proletària, la dictadura de la qual cal que es basi en els soviets i sigui instrument de repressió de la contrarevolució, alhora que una forma més elevada de democràcia. El proletariat, però, no pot arribar, per ell mateix, a la consciència revolucionària; aquesta li ha de venir mitjançant un partit dirigit per revolucionaris professionals. Quant a les obres de Lenin, cal destacar Cto delat'? ('Què cal fer?', 1902), sobre el partit, Materializm i empiriokriticizm ('Materialisme i empiriocriticisme', 1908), on combat la influència empiriocriticista entre els bolxevics mateixos, Imperializm, kak vyssaja stadija kapitalizma ('L'imperialisme, estadi superior del capitalisme', 1916), Gosudartsvo i revol'ucia (L'estat i la revolució', 1917) i Detskaja bolezn' «levizny» v kommunizme ('L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme', 1920).

Plekhanov, Georgij Valentinovic (1856-1918)
Teòric marxista rus. Inicià la seva activitat en el populisme el 1875. Deportat a Sibèria, aconseguí d'evadir-se'n i s'establí a Ginebra fins el 1917. A l'exili fundà (1883) el Grup d'Emancipació Obrera (basat en el programa de Gotha) i el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) i la Unió de Socialdemòcrates Russos a l'estranger (1894). Marxista convençut, combaté l'anarquisme i defensà la necessitat d'organitzar un poderós partit obrer sota la direcció socialista com a preparació per a la futura revolució. Els conflictes doctrinals que sorgiren a partir de la fundació, juntament amb Lenin, de l'Iskra i de la publicació del fulletó Vade mecum (1900) li serviren per a exposar les maniobres tàctiques i els errors dels "economistes". Mantingué una controvèrsia amb Lenin entorn de la dictadura del proletariat. Per al triomf de la revolució, acceptava la limitació d'algun principi democràtic, si calia. Concebia com a mesura excepcional allò que segons Lenin hauria d'ésser la forma de govern que els treballadors adoptarien normalment. S'inclinà també cap a la línia menxevic, defensora d'un partit de masses més que no pas d'una organització elitista, i s'oposà més endavant al centralisme democràtic. El 1917, reeixides les tendències pacifistes entre els revolucionaris soviètics, proclamà la continuació de la guerra contra l'invasor. Això l'aïllà del triomf de la Revolució d'Octubre, a la qual s'oposà, fet que determinà el seu eclipsament.
Trotski, Lev (1879-1940)
O Lev Trockij. Nom amb què és conegut Lev Davidovic Bronstein, teòric marxista, escriptor i polític soviètic. Procedent de la petita burgesia jueva, estudià dret a Odessa, on simpatitzà amb el populisme, i el 1897, ja adherit a la socialdemocràcia, organitzà la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i fundà el periòdic "Nashe dielo" ('La nostra causa'). Detingut (1898) i desterrat a Sibèria, en fugí amb el nom de Trockij (1902) i es refugià a Londres, on col·laborà amb Lenin a "Iskra". El 1903 s'arrenglerà amb els menxevics, però aviat restà independent de les fraccions. Presidí i orientà el soviet de Peterburg durant la revolució de l'any 1905 i, detingut un cop vençuda aquesta, escriví Balanç i perspectives. Les forces motrius de la revolució, on exposà la seva teoria de la revolució permanent, segons la qual només el proletariat podia fer triomfar la Revolució Russa, portant-la, en un procés ininterromput, de la fase burgesa a la fase socialista i comptant, enfront de l'actitud contrarevolucionària de la classe camperola, amb el suport d'una revolució socialista mundial. Exiliat de nou, s'instal·là a Viena, des d'on intentà de reconciliar bolxevics i menxevics, publicà una "Pravda" (1908) i creà el grup Mezrajonka (1913). Oposat a la guerra, rompé amb els menxevics, col·laborà a "Nashe slovo" ('La Nostra paraula', 1915) i residí breument a França, Espanya, els EUA i el Canadà abans de tornar a Rússia, pel maig del 1917. Havent fundat "Vperiod" ('Endavant'), donà suport a la consigna de "tot el poder per als soviets", féu costat a Lenin i, pel juliol, ingressà amb els mezrajoncy al partit bolxevic, del comitè central del qual fou membre. President del soviet i del comitè revolucionari de Petrograd, dirigí les tasques insurreccionals de la Revolució d'Octubre, i fou, després de la victòria, comissari de relacions exteriors (1917-18), i menà, com a tal, les negociacions amb Alemanya a Brest-Litovsk; en desacord amb Lenin sobre la manera com es desenvolupaven aquestes converses, dimití, i fou nomenat tot seguit comissari de guerra (1918-25). Organitzador de l'Exèrcit Roig i principal estrateg de la victòria soviètica a la guerra civil, propugnà la militarització obrera (creació dels exèrcits del treball, 1920) i, per ordre del Congrés del Partit Comunista, dirigí la repressió contra l'aixecament de Kronstadt (1921). Hostil a la NEP i partidari del manteniment del comunisme de guerra, a la mort de Lenin (1924) s'agreujà el seu ja antic enfrontament amb Stalin, del qual criticà sobretot la doctrina del socialisme en un sol país. Trockij publicà aleshores Nou curs (1923) i Les lliçons d'octubre (1924), qualificant de "reacció termidoriana" la progressiva burocratització del partit i de l'estat; tanmateix, i malgrat la formació, el 1926, amb Zinovj'ev i Kamenev, de l'oposició conjunta, Stalin aconseguí de desposseir Trockij de tots els càrrecs i expulsar-lo del partit (1927). Deportat a Alma-Ata (1928), hi sistematitzà les seves tesis a La revolució permanent. En ésser expulsat de l'URSS (1929), residí a Prinkipo (Constantinoble), França (1933), Noruega (1935) i Mèxic (1937), dedicat a la producció publicística i política, i sempre en contacte amb els seus partidaris dispersos pel món, a instàncies dels quals fundà el 1938 la Quarta Internacional. A desgrat del sistema de seguretat que el protegia, fou assassinat el 20 d'agost de 1940 per l'agent stalinista Ramon Mercader, que emprava el pseudònim de Jacques Mornard.
Altres socialistes. Iglesias Posse, Pablo (1850-1925)
Polític i dirigent socialista gallec. De família molt pobra i orfe de pare, aprengué a l'hospici de Madrid l'ofici d'impressor (1860-62). El 1870 s'afilià a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, de la qual fou expulsat, al cap de dos anys, amb Paul Lafargue. Pel juliol del 1872 fou nomenat secretari de la Nueva Federación Madrileña, formada per dissidents de l'AIT, de tendència marxista. Pel maig del 1874 era president de l'Asociación General del Arte de Imprimir, i pel maig del 1879 fundà, amb vint-i-tres companys, a Madrid i clandestinament, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). D'ençà d'aleshores fou protagonista principal de la història d'aquest partit: informà davant la Comissió de Reformes Socials (1883-84), contribuí a la fundació del diari «El Socialista» (març del 1866) i a la de la Unió General de Treballadors (UGT) (agost del 1888 a Barcelona), etc. Des del 1889 intervingué en els congressos de la Segona Internacional, on denuncià la inexistència d'una política social en l'Espanya de la Restauració canovista i l'acció d'Espanya a ultramar de primer i al Marroc després. Elegit regidor de l'ajuntament de Madrid (1905) i diputat a corts, també per Madrid (1910), fou un defensor tenaç del interessos del proletariat. El seu estat de salut, però, condicionà i limità les seves activitats polítiques, bé que el 1917 assistí com a delegat del PSOE a l'Assemblea de Parlamentaris de Barcelona. S'oposà a les condicions que exigia la Tercera Internacional, cosa que comportà l'escissió dels comunistes i la fundació del Partido Comunista de España (1921). La seva mort en plena Dictadura, sense deixar cap successor directe, tingué serioses repercussions en la política del PSOE i en l'espanyola. Casat (1893) amb la valenciana Empar Melià, Iglesias (auster, infatigable en el treball, exigent amb ell mateix i amb els altres i totalment lliurat a la seva tasca política) ha estat un model de líder obrer responsable i ple d'autoritat. Atacà sovint els republicans per burgesos, i d'una manera particular Lerroux, que considerava un demagog i un polític corromput, i també els anarquistes, per llur irresponsabilitat.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1840 Proudhon publica Què és la propietat?
1847 Fundació de la Lliga dels Comunistes (Marx).
1848 Publicació del Manifest Comunista. Revolució de 1848. El proletariat actua amb política pròpia.
1863 Fundació per Ferdinand Lassalle del primer partit socialista alemany.
1864 Fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) (la Primera Internacional) a Londres.
1867 Publicació del primer llibre de El capital, de Marx.
1871 Revolució dels communards (Comuna de París).
1872 Expulsió de Bakunin de l'AIT.
1875 Fundació del Partit Socialdemòcrata Alemany.
1876 Dissolució de l'AIT.
1879 Fundació del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).
1889 Segona Internacional a París.
1890 Polèmica revisionista en el Partit Socialdemòcrata Alemany. Instauració del primer de maig com a dia internacional de la classe treballadora.
1895 Els sindicats francesos formen la CGT.
1906 Fundació del partit laborista britànic.
1910 Creació a Espanya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) (anarquista).
1914 Primera Guerra Mundial. Es desintegra la Segona Internacional.
1917 Revolució Russa: els bolxevics prenen el poder (Lenin).
1919 Fundació de la Tercera Internacional o Internacional Comunista (Komintern) amb seu a Moscou.
1920 Fundació del partit comunista francès
1921 Fundació del partit comunista italià.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • BRAVO, G.M. Historia del socialismo. Ariel. Barcelona, 1976.
  • COLE, G.D.H. Historia del pensamiento socialista (7 volums). Fondo de Cultura Económica. Mèxic, 1976.
  • DEL COBO, I. Los socialistas utópicos. Ariel. Barcelona, 1987.
  • DROZ, J. Història del socialisme. Ed.de Materials. Barcelona, 1968.
  • DROZ, J. Historia del socialismo democrático. Laia. Barcelona, 1973.
  • DROZ, J. Historia general del socialismo (6 volums). Destino. Barcelona, 1979.
  • HOBSBAWM, E.J.i altres. Historia del marxismo. Bruguera. Barcelona, 1979-1983.
  • HUBERMAN, L. i SWEEZY, P.M. Introducción al socialismo. Martínez Roca. Barcelona, 1976.
  • JOLL, J. Los anarquistas. Grijalbo. Mèxic, 1978.
  • LICHTHEIM, G. Breve historia del socialismo. Alianza. Madrid, 1979.
  • MACKENZIE, N. Breve historia del socialismo. Labor. Barcelona, 1973.
  • WOODCOCK, G. El anarquismo. Ariel. Barcelona, 1979.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • DICKENS, Ch. Les grans esperances. Proa. Barcelona, 1995.
  • ENGELS, F. Del socialismo utópico al socialismo científico. Aguilera editor. Madrid, 1968.
  • MARX, K. i ENGELS, F. Obras escogidas. Akal. Madrid, 1975.
  • MARX, K. i ENGELS, F. El Manifiesto Comunista. Ayuso. Madrid, 1975.
  • ZOLA, E. Germinal. Proa. Barcelona, 1994.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà