Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
El moviment obrer
o obrerisme és la resposta de la classe treballadora a l'explotació
capitalista.
Les teories socialistes guiaran els seus objectius. |
Moviment
obrer
Conjunt d'accions de la classe obrera per reclamar l'atenció social sobre
els seus problemes i fer pressió per resoldre'ls mitjançant diverses formes
d'organització. L'acció i l'organització les obrers va anar guiada per les teories
socialistes, molt especialment pel marxisme i l'anarquisme.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una
reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials
mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució.
Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme
utòpic, el marxisme i l'anarquisme.
Socialisme utòpic
Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes,
caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la
descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en
la igualtat de tots els homes.
Marxisme
Teoria científico-filosòfica de K. Marx i F. Engels i de
llurs seguidors, que es fonamenta en el materialisme dialèctic i
històric.
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona
humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
 |
El procés
d'industria-
lització va consolidar el sistema capitalista i la societat classista. |
Revolució
Industrial
Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic
Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en
la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la
desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base
feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat
d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població,
l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i
siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització
del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La
Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer
trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el
règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i
s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva
tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors
industrial i de serveis.
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la
propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim.
Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa
capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la
seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la
propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories
socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica
igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat
d'oportunitats.
Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de
propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.
Burgesia
En el sistema capitalista de divisió
del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava
desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del
qual són posseïdors del capital industrial i financer. Amb l'aparició de la Revolució
Industrial, esdevinguda a Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l'expansió de la
industrialització al continent, aparegué la burgesia industrial. Amb ella aparegué el
concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon
aleshores amb la del capitalisme.
Proletariat
Classe social constituïda pel conjunt dels obrers industrialitzats i dels
camperols sense recursos que donen llur força de treball en canvi d'un salari. Fruit del
sistema capitalista de producció, el proletariat apareix com a classe amb la Revolució
Industrial del s XIX, la qual, ultra desposseir de llur terres la majoria de
camperols, comportà la davallada de l'artesanat per mitjà de la separació dels obrers
de llurs mitjans de producció. La nova classe es caracteritzà pel fet que els seus
membres no podien subsistir si no era venent la força de treball als propietaris del
capital.
|
Els obrers
havien de patir unes males condicions de vida i de treball.
Treballaven a les fàbriques, a ciutat, o a les colònies industrials,
al costat d'un riu. |
Sistema
fabril
Nou sistema de treball, que substitueix el sistema artesanal en els
tallers, consistent en la concentració de treballadors i màquines en un únic espai, la
fàbrica.
Fàbrica
Conjunt d'instal·lacions industrials (edificis,
maquinària, etc) destinades a la transformació o conservació de primeres matèries o a
la producció d'objectes a partir d'elements més simples.
Vapor
Nom donat a les fàbriques de teixits, per tal com funcionaven amb
màquina de vapor.
Colònia industrial
Conjunt d'instal·lacions industrials separat dels
nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i
altres dependències. Històricament les
colònies industrials estaven situades al costat del curs d'un riu, per a obtenir energia
hidràulica. Les primeres colònies industrials foren establertes a
la Gran Bretanya a la segona meitat del s XIX com a conseqüència de la revolució
industrial i per tal d'aprofitar en llur origen les fonts d'energia, concretament els
salts d'aigua per a moure la maquinària tèxtil. Al mateix temps, representaren una
revaloració dels sistemes econòmics medievals, pràcticament feudals, sota l'aparença
de lluitar contra el pauperisme i les miserables condicions de treball i d'habitatge dels slums
anglesos, però sovint tingueren la finalitat inconfessada de controlar totalment els
treballadors, tant per la impossibilitat d'aquests de canviar de feina com pel fet de no
poder-los fornir a preus abusius els aliments a través dels economats. S'estengueren,
però no gaire, a França, Bèlgica i Alemanya.
Als Països Catalans foren introduïdes per industrials tèxtils (filatures de cotó)
relacionats amb la Gran Bretanya. S'instal·laren al llarg dels rius del Principat: el
Llobregat, el Ter, el Cardener, el Fluvià, el Freser i, excepcionalment, el Segre. Del
1880 al 1928 assoliren milers de llocs de treball i un potencial energètic considerable.
Els abusos derivats d'aquest sistema feren que progressivament els obrers preferissin uns
altres llocs de treball i, després de la guerra civil de 1936-39, entraren en un període
de forta decadència. Les condicions de treball i les socials eren molt gravoses:
obligació, tant per a l'obrer com per als seus familiars, de treballar exclusivament per
a l'empresa, condicionament fins i tot en els matrimonis (eren afavorits els que es
produïen entre treballadors de la mateixa colònia), acomiadament i pèrdua de la casa si
no complien aquestes condicions, impossibilitat pràctica d'associar-se o d'organitzar
vagues, etc. Les pràctiques de tipus feudal tenien llur paral·lelisme en l'obligació
del compliment dels deures religiosos (les colònies tenien capella i sacerdot propi), en
la presència d'un edifici senyorial on residia o estiuejava el propietari, en els
conjunts anònims de les petites cases dels treballadors. En llur origen foren ben rebudes
pels habitants de les altes valls del Principat, molt perjudicats per les guerres carlines
i mancats de treball i sovint d'habitatge; la facilitat de transport en disminuí la
importància econòmica i social. Algunes colònies (la Güell o la Sedó) arribaren al
miler d'habitants. Jurídicament eren regides pel decret llei de Colònies Industrials del
1889. Alguna, com la colònia Güell, té un especial interès arquitectònic per
la seva església (obra d'Antoni Gaudí) i per la seva urbanització; les més importants
foren, a més, les colònies Rosal, Sedó, Vidal, el Borràs i
l'Ametlla de Merola.
|
Les primeres
accions obreres són de tipus ludista.
El ludisme consistia bàsicament en destruir les màquines, a les que
consideraven culpables de l'atur. |
Maquinisme
Introducció generalitzada, progressiva i a gran escala de màquines en el
procés de producció. La Revolució Industrial significà un trasbalsament molt fort de
les formes de producció de béns, puix que introduí l'ús generalitzat d'artefactes
mecànics que aconseguien d'estalviar mà d'obra, ja fos actuant com a complement de
l'activitat productora de l'home, ja fos substituint-lo totalment, si més no en unes
fases molt concretes de la fabricació d'un bé determinat. El maquinisme s'inicià
juntament amb la revolució industrial, o sia, a partir del s XVIII, bé que, com a
element bàsic de la formació de tota la producció manufacturera i de les indústries
bàsiques, no fou fins al s XIX que sorgí com a característica definidora d'una
època, amb la generalització de l'ús de les màquines de vapor.
Atur
Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L'atur
pot ésser referit a la situació de la població que, volent treballar,
no troba feina; a la situació d'una empresa inactiva; al percentatge
d'empreses inactives d'un sector, o a tot un sector sense activitat. Hom
distingeix entre l'atur voluntari, quan l'obrer no accepta de
treballar per un salari considerat baix o en un lloc o un ofici
inacceptables socialment, i l'atur forçós, quan l'obrer
accepta de treballar per un salari o per unes condicions inferiors i no
hi ha feina. Durant el s XIX hom no separava la noció d'indigència de
la d'atur; encara més, hom considerava —Malthus hi influí molt—
els treballadors en atur una classe perillosa. En aquest període, a
causa de la influència del liberalisme, els governs s'abstenien
d'intervenir en el nivell de l'atur. A la fi del s XIX i començament
del XX es produïren periòdicament augments en el nivell d'atur a causa
de les constants crisis industrials i agrícoles. No fou fins aleshores
que la participació dels grups socialistes en els parlaments provocà,
de primer, discussions, i després, lleis per a solucionar el problema.
Ludisme
Moviment sorgit entre els obrers anglesos al principi del s XIX que
destruïa les màquines de la indústria. El ludisme rep el nom de Ned Lud (o Ludd), obrer
que el 1779 destruí un teler mecànic. El ludisme és considerat com una reacció
visceral, bé que pogués estar més o menys organitzada, a les conseqüències del
maquinisme industrial: els obrers prenien com a causa dels seus mals (atur, degradació
del treball, baixos salaris, etc.) els instruments, enlloc d'atribuir-los a
l'organització i el sistema de la producció industrial. Els ludistes protagonitzaren
accions violentes consistents a malmetre les màquines i les eines de treball, úniques
responsables, segons ells, de l'atur existent. Tanmateix, el
ludisme constitueix l'inici del moviment obrer.
Als Països Catalans hi hagueren
accions ludites a Camprodon, Alcoi i Barcelona, on foren especialment
greus l'incendi de la fàbrica Bonaplata (1835) i la destrucció de les
selfactines (1855).
Ludita
Obrer que, als primers temps de la industrialització, destruïa
màquines (ludisme).
El Vapor
Fàbrica creada a Barcelona el 1832 per la societat Bonaplata, Vilaregut,
Rull, Borrell i Companyia, creada l'any anterior per iniciativa de Josep
Bonaplata. La fàbrica fou la primera dels Països Catalans —i de
l'estat espanyol— que emprà maquinària de vapor. Aquesta, malvista
pels treballadors, perquè comportava una reducció de mà d'obra, fou
el motiu de l'incendi de la fàbrica, el 5 d'agost de 1835, durant els
avalots d'aquell estiu.
Bonaplata
Nom amb que era coneguda la fàbrica El Vapor.
|
|
Entre 1835
i 1843, els obrers participaren, al costat dels progressistes, en
nombroses revoltes o bullangues, amb l'objectiu d'aconseguir augments
de sou i el dret d'associació. |
Bullangues, les
Conjunt dels tumults produïts a Barcelona del 1836 al 1843, provocats, en part, pel
descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia
responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les
repercussions de la crisi social (temor a l'atur, problema de les quintes i dels consums)
i conduïts per elements republicans i exaltats, sovint afiliats a societats secretes. La
bullanga del 1837 acabà amb l'afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la
Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero; la del 1843
és coneguda per la Jamància.
Patuleia
Nom que reberen, a Barcelona, els anys 1835-45 i especialment durant la revolta de la
Jamància, els escamots de subproletariat que aprofitaven la situació revolucionària per
a destruir monuments i robar o insultar els ciutadans que els semblaven poc afectes a llur
causa.
Crema de Convents, la
Nom amb el qual és coneguda la bullanga ocorreguda en algunes poblacions catalanes pel
juliol del 1835, centrada en l'incendi de residències religioses i en l'assassinat de
religiosos. S'inicià a Reus el 22 de juliol de 1835, com a represàlia per l'assassinat
d'uns presoners liberals comès per una partida carlina, capitanejada per un religiós;
foren incendiats dos convents i foren assassinats uns quants religiosos. Al cap de pocs
dies, eren incendiats i saquejats els monestirs de Poblet i de Santes Creus, i el convent
de recol·lectes de Riudoms. A Barcelona, el dia de Sant Jaume (25 de juliol), una
multitud excitada pel fracàs d'una correguda de bous a la plaça de la Barceloneta,
incendià els principals convents barcelonins (Santa Caterina, Sant Francesc, Sant Josep,
Sant Agustí, el Carme i els trinitaris descalços) i assassinà uns quants religiosos,
davant la passivitat de la guarnició; l'ordre hi fou restablert, finalment, per la
milícia urbana. També foren incendiats els convents de Sant Cugat del Vallès, Sant
Jeroni de la Murtra, els de caputxins de Mataró, d'Arenys i d'Igualada i les cartoixes
d'Escaladei i de Montalegre. Aquesta demostració d'anticlericalisme popular, exacerbat
pel clima d'odi de la guerra civil, fou dirigida exclusivament contra el clericat regular.
Batalló de la Brusa
Nom amb el qual fou conegut el dotzè batalló lleuger de la milícia urbana de Barcelona,
format el 1835 i integrat per elements obrers de tendències republicanes. Es distingí en
les bullangues del 1836 i el 1837. Fou dissolt pel general Francisco Parreño pel maig del
1837, i els seus components foren confinats a les Balears o a Cuba. Els seus membres
anaven uniformats amb una brusa llarga com la dels carreters, d'on provingué el nom de la
unitat.
La Bandera
Proclama política apareguda a Barcelona a la darreria del 1836, durant els moviments
insurreccionals, que provocà una violenta reacció entre la burgesia; incitava els obrers
a proclamar la república i la independència de Catalunya i dur a terme la revolució
exterminant els aristòcrates; la signaven els Germans de la Gran Unió.
La Campana
Himne revolucionari i patriòtic escrit en català per Abdó Terrades, repartit en fulls
volants pel periòdic barceloní "El Republicano" (1842); la música ha estat
atribuïda a Anselm Clavé. Incita el poble a agafar les armes en nom de la república i a
abolir qualsevol poder aliè a la voluntat popular, tot al·ludint als drets perduts dels
catalans (bandera, sometent). Adoptat pels republicans, esdevingué aviat popular fins al
punt d'ésser repetidament prohibit per les autoritats. La seva vigència com a cançó
política es mantingué al llarg de tot el s XIX.
Insurrecció Centralista
Moviment revolucionari que es produí principalment a Catalunya (setembre del 1843 - gener
del 1844) per tal d'implantar una Junta Central que democratitzés el govern i exercís la
regència. Havia estat acordat (però no dut a terme) per les forces que havien enderrocat
el govern d'Espartero (maig-juliol del 1843) amb l'ajuda de la Junta Suprema
Provisional de Govern de la Província de Barcelona. La burgesia i l'exèrcit, davant
el caire revolucionari que prenia el moviment, s'uniren per reprimir-lo, i encomanaren al
general Joan Prim la direcció de les operacions militars contra els insurrectes. Aquest
bombardejà Barcelona i l'ocupà (novembre del 1843), i liquidà el moviment en prendre
Figueres (gener del 1844), defensada per Abdó Terrades i Narcís d'Ametller. A Barcelona,
el moviment fou conegut amb el nom de la Jamància.
Jamància, la
Nom amb el qual fou coneguda la bullanga de Barcelona del 1843. El nom provenia del
verb caló jamar ('menjar'), i al·ludia humorísticament als membres del Batalló
de la Brusa i als altres cossos de voluntaris que potser s'havien apuntat per menjar de
franc i cobrar l'estipendi (cinc rals diaris). La revolta s'inicià com a ajut a la
insurrecció general contra Espartero, que acabà amb el derrocament d'aquest, però aviat
es girà contra el nou govern de Madrid, pel fet que aquest, en lloc de crear la Junta
Central que havia acordat amb la Junta Suprema de Barcelona, pretenia de convocar corts
generals. Aquest intent, de sentit conservador, provocà l'anomenada Insurrecció Centralista.
Les forces del govern no vacil·laren a ultrapassar el bombardeig de Barcelona
d'Espartero, amb atacs sistemàtics, des de la Ciutadella i Montjuïc, a la ciutat,
desmoralitzada pel poc ressò exterior de la lluita i pel fet que el futur general Joan
Prim s'havia posat al costat del govern, malgrat la seva suposada adhesió als postulats
dels progressistes. Sotmesa Barcelona a un rigorós blocatge, la Junta de la ciutat
inicià negociacions amb el nou capità general, Laureano Sanz, que la comminà a la
rendició (19 de novembre), malgrat l'oposició dels exaltats. La fi de la lluita
representà la submissió definitiva de Barcelona al govern de Madrid i a la
centralització a ultrança que aquest, en mans dels moderats, emprengué des
d'aleshores.
|
|
A poc a poc,
el proletariat va anar prenent consciència classe. |
Qüestió
social
El marxisme va desvetllar la consciència de l'existència d'un conjunt
de problemes socials que afectaven especialment la classe treballadora, cada vegada més
allunyada en benestar de la classe burgesa.
Consciència de classe
Consciència que els membres d'una classe social tenen, com a grup, de llur
pertinença a la pròpia classe. La problemàtica de la consciència de classe és
inherent, històricament, a la doctrina marxista i té el puntal teòric en Lukács.
Segons aquesta perspectiva, una classe social no existeix com a tal sinó a partir del
moment que en té consciència (tot entenent aquesta en un sentit no purament
psicològic), és a dir, quan s'organitza en partit autònom. Així els diversos nivells
de l'anàlisi de Marx sobre la història poden ésser considerats com a etapes de la
formació d'una classe, des de la massa indiferenciada d'individus, que tot seguit
s'organitza en "classe en si" (classe-subjecte), fins a arribar a la
"classe per si" (classe política), la qual cosa suposa una comprensió de la
classe com a subjecte de la història i com a factor genètic i transformador de les
estructures socials. Actualment, la problemàtica de la consciència de classe tendeix a
ésser abandonada, en el sentit que hom entén que els homes -agrupats en classes socials-
fan un paper objectiu, com a agents de la història i segons els límits donats per les
estructures, independentment de la cosnciència que en tinguin.
|
Serà amb
l'associacionisme quan podem parlar d'un moviment obrer efectiu.
La lluita, però, serà llarga i difícil. |
Associació
1. Unió de diverses persones amb un vincle jurídic per
a un fi comú; en aquest concepte són compreses totes les manifestacions del fenomen
associatiu (societats, sindicats, etc). Les associacions són grups que existeixen per
assolir uns propòsits específics, segons un sistema explícit de normes que determinen
clarament la conducta de cada individu.
2. Unió de diverses persones, vinculades jurídicament,
per a l'obtenció d'un fi no lucratiu, la qual cosa no vol pas dir que
no pugui ésser assolit un fi econòmic (de fet n'hi ha que el tenen:
cooperatives de consum i d'altres), sinó que les persones associades no
poden obtenir un guany proporcional a quotes o participacions
preestablertes. Els membres d'una associació —normalment anomenats
socis— tenen uns drets i unes obligacions mutus i també davant
l'associació, que fixen els estatuts de cada associació, i que poden
ésser legalment exigits. Les associacions són governades, normalment,
per una assemblea de socis, una junta directiva i un president, les
facultats dels quals són fixades per la llei i pels estatuts socials.
Societat obrerista
Corporació que considera el conjunt dels obrers com una entitat econòmica
i social.
|
|
L'obrerisme
es canalitzarà primerament a través dels sindicats... |
Sindicalisme
Moviment dels treballadors organitzats en sindicats en defensa
d'una millora de llurs condicions de vida i de treball. Sorgí com
a conseqüència de la separació entre el treball i la propietat dels mitjans de
producció, produïda pel desenvolupament del sistema capitalista. La primera lluita dels
treballadors fou per aconseguir el reconeixement del dret d'associació, que els era negat
pel liberalisme en nom de la llibertat.
A l'estat espanyol, la influència inicial fou bakuninista (Federació Regional
Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, 1870), i més tard
cristal·litzà en dues grans centrals sindicals: la Unió General de Treballadors
(UGT), de tendència socialista, fundada a Barcelona el 1888, i la Confederació
Nacional del Treball (CNT), de tendència anarcosindicalista, fundada també a
Barcelona el 1911.
El sindicalisme als Països Catalans
Com arreu, els inicis del sindicalisme als Països Catalans es confonen
amb una llarga etapa del moviment obrer i, en especial, amb
l'esforç per veure reconegut legalment el dret d'associació. Així,
les societats obreres de 1840-43, com l'Associació
Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera, o de 1854-56, com la Comissió de la
Classe de Filadors, foren sindicats embrionaris, organitzacions
exclusivament de treballadors d'un mateix ofici que s'uniren per a la
negociació col·lectiva amb la patronal i per a l'obtenció del propi
dret a l'associació. Fins al començament del s XX el sindicalisme
obrer es basà en aquestes societats d'ofici constituïdes a escala
local, les quals procuraren una certa federació entre elles: la Junta
Central del 1841, la Junta Central de Directors de la Classe Obrera del
1855 o la Direcció Central de Societats Obreres del 1868, totes
organismes de Barcelona. Per a assolir una estructuració més àmplia
calgué esperar el 1870, amb la formació de la Federació Regional Espanyola
de l'Associació Internacional del Treball, basada organitzativament
en la reunió de federacions locals de societats obreres. A més,
paral·lelament, hom impulsà la formació d'unes unions d'ofici d'abast
estatal, com és ara la Unió de Constructors d'Edificis, la Unió
Manufacturera, la Unió de Treballadors del Camp, etc. Aquestes unions
recolliren l'experiència d'alguns intents anteriors, i molt en especial
de la Federació de Les Tres Classes de Vapor o Unió de
Teixidors Mecànics, Filadors i Jornalers. L'esforç organitzatiu fou
presidit per l'elaboració d'una estratègia sindical basada en la resistència
al capital mitjançant l'ús de la vaga i la creació d'unes caixes de
resistència alimentades amb la cotització dels afiliats; i això per
més que la direcció bakuninista de la Federació Regional tendís
posteriorment a minimitzar una acció sindical per impulsar una acció
revolucionària. La
Federació de Treballadors de la Regió Espanyola del 1881 no
alterà pràcticament aquest model sindical. Per la seva banda, la Unió General de Treballadors,
fundada el 1888, havia d'accentuar-ne el centralisme i la reglamentació
de les condicions exigides per a la declaració d'una vaga. Fou al
començament del s XX que tornaren a desenvolupar-se amb força les
unions d'ofici, les quals gradualment passaren a denominar-se
federacions nacionals i, en general, s'adheriren a la UGT. Això no
obstant, hi hagueren federacions d'un fort arrelament als Països
Catalans o d'abast exclusiu del Principat: la Federació Espanyola de
Vidriers i Cristallers, la Federació Nacional d'Obrers de la Mar i
Transports Marítims, la Federació de Dependents de Catalunya, la
Federació Espanyola de l'Art Fabril i Tèxtil, etc. La renovació
important del sindicalisme partí tanmateix del Principat, amb la
fundació de la Solidaritat Obrera
el 1907 i la formulació d'un sindicalisme revolucionari, formalment
apolític i extraparlamentari, amb una clara aspiració a dirigir la
lluita per l'emancipació dels treballadors, amb independència de
qualsevol partit polític. La Confederació
Nacional del Treball i l'anarcosindicalisme partiren en una
gran mesura d'aquesta nova concepció del sindicalisme. Durant els anys
de la Primera Guerra Mundial assolí la seva configuració organitzativa,
basada ara en el Sindicat Únic, reunió en un mateix sindicat
d'indústria de diferents oficis. Però l'oposició dels sectors
anarquistes n'impedí l'extensió. En especial, hom s'oposà a les
federacions d'indústria d'abast interlocal per por a malmenar el
funcionament descentralitzat intern de la CNT, el qual continuà basat
en les federacions locals, comarcals i regionals. D'altra banda, hom no
ha de veure el sindicalisme totalment abocat a la dicotomia CNT o UGT.
Hi hagué, per més que amb menor importància, un sindicalisme
confessionalment catòlic, un sindicalisme anomenat lliure
perquè afirmava ésser l'únic realment apolític, i així mateix uns
sindicats forts autònoms. L'obrerisme catòlic,
iniciat sobretot amb els Cercles d'Obrers Catòlics d'Antoni Vicent, el
primer dels quals es fundà el 1864, evolucionà en els primers anys del
segle cap a uns intents de sindicalització, de la mà especialment de
Severino Aznar i de Gabriel Palau. El 1919 hom constituí una
Confederació Nacional de Sindicats Catòlics d'Obrers, amb poca
incidència en el Principat, però sí en el País Valencià i Mallorca.
Al Principat, fou la Unió de Sindicats Lliures i la seva
activitat violenta la força que intentà de combatre l'hegemonia de la
CNT. D'altra banda, hi hagué organitzacions sindicals com el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria
o el sindicat de contramestres del tèxtil El Ràdium o la Federació
Obrera de Menorca i la Federació de Societats Obreres de la Casa del
Poble de Palma de Mallorca, que procuraren de mantenir-se al marge d'una
adscripció a la CNT o a la UGT. El sindicalisme agrari tingué al
Principat la màxima expressió en la Unió de Rabassaires
i poc pogué avançar l'intent cenetista d'imposar la seva Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya,
la qual, però, fou molt forta al País Valencià. A Mallorca, en
general, el sindicalisme agrari estigué dominat per l'obrerisme
catòlic i una Federació Regional d'Obrers Camperols, que els
socialistes constituïren el 1921, no reeixí. Durant la dictadura de
Primo de Rivera, la clandestinitat de la CNT afavorí el creixement dels
sindicats lliures en el Principat i de la UGT en el País Valencià i
les Illes. Durant el primer bienni republicà hom assistí a
l'espectacular reorganització de la CNT, la desaparició del
sindicalisme lliure —el qual, tanmateix, intentà l'organització
d'una Federació Obrera Catalana—, i el reforçament en algunes zones
dels Països Catalans de la UGT. Es produí, a més, una gradual
diferenciació sindical en estreta relació amb les diverses tendències
del moviment obrer. La CNT patí l'escissió dels Sindicats
d'Oposició, que incidí força en el Principat i el País Valencià.
Per la seva banda, la UGT de Catalunya fou afeblida el 1935 amb
l'escissió de la Unió General de
Sindicats Obrers de Catalunya, que passà a estar sota l'exclusiva
influència de la Unió Socialista de Catalunya. El POUM impulsà la
creació de la Federació Obrera
d'Unitat Sindical el 1936. La central sindical d'influència del
PCE, la Confederació General del Treball Unitària, creada el 1933,
tingué poca presència en els Països Catalans: només comptà amb
algun sindicat important, com la Federació Obrera de Sindicats de la
Indústria Gastronòmica del Principat, o el Sindicat Únic del Ram de
la Construcció a Mallorca. Una altra central sindical fou encara la Unió de Treballadors
Cristians de Catalunya. La necessitat d'un reagrupament fou
especialment sentida el 1936, quan al Principat es tornà a
l'enfortiment de la CNT i de la UGT. Durant la guerra civil de 1936-39,
ambdues organitzacions sindicals tingueren un gran paper en
l'elaboració i la fixació del nou ordre, sobretot l'econòmic. I llur
creixement, força incontrolat, es veié enfortit pel decret de
sindicalització obligatòria. La victòria del franquisme significà
l'obligatorietat d'un sindicalisme mixt, amb la Central
Nacional Sindicalista i l'Organización Sindical. Tanmateix, es
mantingueren en la clandestinitat, amb més o menys incidència segons
el moment, grups de cenetistes, ugetistes i, a partir de l'any 1958, la Solidaritat d'Obrers de Catalunya,
i durant els anys seixanta, les Comissions Obreres i la Unió Sindical Obrera.
Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials
dels seus membres. Trobem sindicats obrers, sindicats camperols, sindicats agrícoles,
etc.
Sindicalisme polític o socialista
Sindicalisme vinculat amb més o menys intensitat a les idees socialistes.
Presenta sindicats forts i nombrosos que centren les seves actuacions en reivindicacions
de caràcter estrictament laboral (salaris, horaris,condicions de treball...). Aquest
sindicalisme és el que va consolidar la pràctica de les negociacions col.lectives entre
obrers i amos. Recorren poc sovint a la vaga, encara que, quan ho fan, la seva força i
capacitat de resistència són impressionants. Dins d'aquest sindicalisme es contraposen
el model alemany (dependència del sindicat al partit) i el model britànic (subordinació
del partit al sindicat).
Conveni col.lectiu
Acord escrit entre associacions professionals d'obrers i empresaris, amb
personalitat jurídica, per fixar les condicions laborals a què s'hauran d'ajustar els
contractes individuals de treball. L'acord obliga les parts i té efectes sobre els
representants i, àdhuc, sobre tercers. Nascut a Anglaterra, s'estengué per Europa al
començament del s XX gràcies tant a les lluites obreres com al canvi de política social
iniciada pels governs europeus i fou un dels instruments motors de l'estratègia sindical.
Després ha restat institucionalitzada i integrada dins la dinàmica del desenvolupament
econòmic.
Confederació sindical
Agrupació de sindicats horitzontals en el pla nacional o internacional.
Sindicalisme apolític o revolucionari
Sindicalisme que reclama com a objectiu del sindicat la lluita per millorar les
condicions de vida i de treball dels obrers i també proposa la necessitat d'emancipar la
classe obrera mitjançant la destrucció del capitalisme. Molt més actiu i radical que el
sindicalisme polític o socialista, es va mostrar més procliu a la vaga i a la
mobilització. Defensaven la independència dels partits polítics i molts es van mostrar
propers a les ideologies anarquistes. El seu origen està en la fundació, el 1895, de la Confédération Général du Travail (CGT) francesa. La Carta d'Amiens
(1906) va perfilar els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme,
defensa de l'acció directa dels treballadors, negociacions entre obrers i amos sense
acceptar cap mediació i la vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir una
societat sense classes.
Apoliticisme
Acció del qui no intervé en política o bé de qui no està polititzat.
Vaga
Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna
reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Pot
ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a d'altres treballadors
sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions depassen l'àmbit
laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és declarada
simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga
general. A vegades pren formes especials, com la vaga de zel, que consisteix
en una aplicació rigorosa del reglament, i la vaga de braços caiguts, quan hom
fa l'aturada sense abandonar el lloc de treball.
|
... i, més endavant,
també a través dels partits polítics socialistes.
|
Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida
pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència
d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al
s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures
acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat
com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX)
la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el
principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el
sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es
constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén
per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment
en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb
voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de
pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits
polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general
De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o
multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de
masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs
candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó
reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i
tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del
partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en
major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o
tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies
(centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de
grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Roig - Roja
Dit de qui és considerat políticament revolucionari i més específicament militant
socialista o del moviment obrer. Expressió arrelada al s XIX, ha estat usada sovint com a
sinònim de comunista, sobretot pels sectors conservadors o reaccionaris. Així, fou
adoptada pels franquistes durant la guerra civil espanyola per designar el bàndol
republicà.
|
|
L'objectiu
serà la millora de les condicions de treball i de vida dels obrers,
així com aconseguir una societat més justa i igualitària. |
Legislació
social
Conjunt de normes de caràcter estatal o sectorial per a tutelar la
integritat dels drets adquirits dels treballadors i per a promoure llur elevació
econòmica i social. A nivell internacional hi ha la instància de l'Organització
Internacional del Treball. Comprèn l'assegurança social, la normativa
administrativa del treball (treball de les dones i dels menors, horari de treball, higiene
del treball, vacances, repòs setmanal, etc) i l'assistència social.
Legislació laboral
Conjunt de normes que regulen el treball.
Previsió social
Conjunt de normes legals a favor dels treballadors.
Comprèn l'assegurança social (de vellesa, invalidesa, accident
de treball, malaltia, maternitat, viduïtat, orfenesa i atur
forçós).
Societat sense classes
Estadi del desenvolupament de la societat en el qual desapareixen les
diferències entre els homes degudes a l'actual estructura sòcio-econòmica capitalista.
|
La història
del moviment obrer català i espanyol alterna períodes de gran
activitat, coincidents amb la permissivitat dels governs de torn, amb
períodes de clandestinitat i repressió, coincidents amb la
intolerància dels governs de torn.
El moviment obrer neix a Catalunya, on apareixen les primeres
organitzacions obreres. |
Els inicis del moviment obrer
Als Països Catalans, hom pot situar l'inici d'una lluita obrera amb
característiques específiques a Barcelona cap al 1840, després
d'uns antecedents més particulars de disputes amb la patronal del
1827, 1831 o 1834-35 (la denominada "qüestió de la llargada de
les peces teixides"). La nova lluita obrera, diferenciada dels
motins urbans o camperols anteriors, aparegué en estreta relació amb
el procés de creixement de la indústria tèxtil cotonera al
Principat, la qual ocupava uns 117 000 obrers el 1839, xifra que al
compàs de la progressiva mecanització davallà fins a 75 000 el
1850, i tornà a créixer en la segona meitat del segle. D'altra
banda, havia de mantenir durant força temps unes fortes connexions
amb el desenvolupament del republicanisme radical. Des d'un bon
començament, temes centrals del moviment obrer foren
l'associacionisme de resistència i la solidaritat i consciència de
classe, però això no significà inicialment l'elaboració d'un
programa propi coherent i menys socialista (malgrat la tímida
presència d'algunes teories anivelladores). L'esforç i les
primeres lluites sorgiren per a resistir un empitjorament de les
condicions laborals (especialment contra la rebaixa de les
retribucions o per a combatre la manca de feina) i alhora per a
obtenir el reconeixement legal del dret d'associació. La seva
inserció i influència en la vida política fou real, però de fet,
com a mínim fins el 1868, sempre es produí a remolc dels grups
progressistes i en ocasions de la nova burgesia. La creació d'unes
primeres estructures organitzatives fou difícil i aquestes només es
pogueren desenvolupar en 1840-43 i en 1854-56. Amb una localització
quasi exclusiva al Principat, en 1840-43, a l'empara del moment
governamental progressista, l'Associació Mútua
d'Obrers de la Indústria Cotonera impulsà la formació
d'associacions semblants a Vic, Igualada, Olot, Mataró, Sabadell,
etc, i a Barcelona dinamitzà un moviment, encapçalat per Joan Muns,
que agrupà, juntament amb els teixidors, fusters, sabaters,
clavetaires, etc. Hom aconseguí la creació d'una primera cooperativa
de producció, La Companyia Fabril (1842), i també l'establiment
d'una comissió mixta amb la patronal. El fracàs del moviment de la
Jamància del 1843, al qual se sumaren els obrers, i la posterior
consolidació en el poder dels moderats provocà la quasi total
desaparició de l'activitat de les societats obreres. La
reorganització del moviment obrer en 1854-56 partí de la
resistència dels filadors a la introducció de les màquines
automàtiques de filar conegudes com a selfactines. Aquest
antimaquinisme obrer pot ésser vist com a emparentat amb el fenomen
ludista d'arreu d'Europa. Hi hagueren certament manifestacions de
ludisme als Països Catalans abans del 1854; així, el 1821 a Alcoi o
el 1823 a Camprodon contra la introducció de màquines de filar i
cardar llana, o el 1835 quan la crema de convents fou acompanyada a
Barcelona de l'incendi de la fàbrica El Vapor, de Bonaplata,
Vilaregut i Companyia. Tanmateix, sembla que foren accions dutes a
terme per camperols i menestrals i no pels obrers de la indústria
cotonera, que en ésser més moderna ocupava molt poc treball
domèstic. El 1854 la Comissió de la Classe de Filadors, que tingué
com a dirigents destacats Josep Barceló, Ramon Maseras i Joaquim
Molar, es llançà al boicot de les noves màquines, impulsada
especialment per l'atur forçós existent entre els filadors de cotó,
i fou així, potser, el primer exemple d'antimaquinisme clarament
obrer. Després, el boicot a les selfactines aparegué en part superat
per un esforç organitzatiu amb la constitució de la Junta Central de
Directors de la Classe Obrera (gener del 1855), que es fixà com a
objectius principals el reconeixement legal, la limitació de la
jornada laboral, la formació d'un jurat mixt que fes possible el
signament de contractes col·lectius de treball, etc. I aquestes foren
les reivindicacions de la primera vaga general a Catalunya, primera de
tot l'estat espanyol, del juliol de 1855. El fracàs final d'aquesta
dugué a intentar una ampliació a tot l'estat espanyol de l'agitació
en favor del reconeixement del dret d'associació. El tipògraf Ramon
Simó i Badia anà a Madrid i fundà El Eco de la Clase Obrera
(agost del 1855), hom recollí 33 000 firmes d'obrers reclamant el
dret d'associació (setembre) i Joan Alsina i Joaquim Molar anaren a
les corts espanyoles per impugnar la legislació que consagrava els
contractes de treball individuals (novembre). Finalment, però, el
moviment obrer es veié abocat, com el 1843, a fer costat als grups
progressistes i participà en la resistència contra el cop d'estat
d'O'Donnell (jornades de juliol del 1856, en les quals la repressió
del general Zapatero causà més de 500 morts). Inicialment els obrers
havien compartit una gran part de les formulacions ideològiques dels
patrons en contra de l'antic règim i del medi hostil per al
desenvolupament industrial, i aquest depenia en especial tant del
comerç colonial com de la política governamental respecte a la
importació de teixits estrangers. El moviment obrer de 1840-43 i
1854-56 significà certament l'aparició d'un camí divergent i oposat
al de la burgesia industrial, però val a dir que es mantingueren —i
es mantingueren tot el s XIX— alguns elements que recordaven la
vella entesa: sobretot una comuna defensa del proteccionisme (posada
de manifest el 1842 contra els projectes d'Espartero d'un tractat
comercial amb la Gran Bretanya, i el 1855 contra la política
aranzelària governamental). En definitiva, fins el 1868 l'aparició
d'embrionàries formes sindicals en les àrees més industrialitzades
dels Països Catalans, de fet quasi exclusivament al Principat, es
produí en una gran mesura fent costat a les classes mitjanes i
populars en les importants commocions polítiques del 1840 i el 1854.
El socialisme utòpic, que fou bàsicament una elucubració
reformista social d'alguns metges, advocats o periodistes, no hi
tingué gaire influència. Una major difusió entre la classe obrera
havia de tenir, en canvi, la particular filosofia obrerista subjacent
en les associacions corals creades per Josep Anselm Clavé a partir
del 1850 i la progressiva introducció en el decenni dels seixanta del cooperativisme.
Aquest, juntament amb la protecció legal més o menys paternalista
d'institucions com l'Ateneu Català de la Classe Obrera,
constituït el 1862, i d'altres de semblants fundats a Manresa, a
Alacant, a Palma de Mallorca, etc, permeteren de mantenir viu
l'esperit associacionista obrer, així com la seva relació amb les
tendències republicanes del partit democràtic.
|
|
Inicialment,
el moviment obrer va estar influenciat pels utòpics francesos i les
seves idees sobre mutualisme i cooperativisme. |
Socialisme
utòpic
Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes,
caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la
descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en
la igualtat de tots els homes.
Fourierisme
Sistema filosòfic i econòmic de
Charles Fourier i dels seus seguidors.
Cabetisme
Doctrina dels seguidor d'Étienne Cabet.
Icària
Illa imaginària on Étienne Cabet situà l'acció de la seva novel·la
filosòfica Voyage
en Icarie, descripció d'un país en el qual hom practicava el
comunisme, que despertà un gran entusiasme entre la classe obrera de
França en el decenni de 1840-50. El 1847 Cabet féu una crida als seus
seguidors europeus perquè participessin en la fundació d'una Icària
real als EUA. Un primer intent, al territori de Texas, fracassà
totalment; i la segona temptativa, a l'antiga ciutat mormona de Nauvoo
(Illinois), desembocà en baralles i dissensions greus que portaren fins
a l'expulsió del mateix Cabet, que morí d'apoplexia al cap de poc
temps (1856). Als Països Catalans, la idea d'un comunisme icarià
aconseguí d'atreure adeptes, especialment a Barcelona, on Narcís
Monturiol fundà, per tal de propagar-la, el setmanari "La
Fraternitat" (novembre del 1847 - març del 1848). El grup, del
qual formaven part Martí Carlé, Josep Anselm Clavé, Francesc Suñer i
Capdevila i Francisco José Orellana, entre altres, i que comptava amb
les simpaties d'Abdó Terrades i, a Mallorca, del clergue Jeroni
Bibiloni, inicià la publicació del Viatge a Icària i d'alguns
opuscles de Cabet. La temptativa fou deturada per la repressió del
govern de Narváez, fet que no impedí la participació de demòcrates
catalans en les primeres expedicions per a fundar Icària, principalment
el metge Joan Rovira, Ignasi Montaldo i Joan Monturiol, germà de
Narcís; aquest darrer, per l'agost del 1853 intentà també d'emigrar a
Nauvoo amb la seva família. Amb el fracàs, alhora, de les colònies
icarianes de Cheltenham, de Missouri (1864) i de Nauvoo, els qui
romangueren fidels a aquella modalitat del comunisme utòpic
s'establiren a Corning, comtat d'Adams, Iowa, en un indret ja
seleccionat pel mateix Cabet. L'experiment durà fins el 1895, no sense
haver conegut abans una altra escissió per part dels joves —segons
que sembla, partidaris aleshores del comunisme científic—, que el
1884 establiren la comunitat d'Icaria-Speranza, al comtat de Sonoma, a
Califòrnia. En diversos moments de la història d'aquestes comunitats,
els icarians catalans i llurs famílies participaren en llurs
vicissituds; aquest fou el cas, indubtablement, d'Ignasi Montaldo,
Leonci Cubells i les famílies respectives, i potser també de Joan
Abella, destacat dirigent barceloní durant el Bienni Progressista. En
1846-47 uns quants seguidors de Cabet s'establiren, per viure-hi en
comunitat, al Poblenou, a la banda costanera de Sant Martí de
Provençals, que, justament per ells, fou coneguda un quant temps amb el
nom d'Icària (nom recollit pel pla Cerdà), que s'ha conservat en el de
l'avinguda barcelonina, abans anomenada camí del Cementiri i,
després del 1939, del Capitán López Varela.
Cooperativisme
Moviment, ideologia i conjunt de teories relatives a les cooperatives.
Cooperativa
Unitat econòmica de producció, comercialització o
consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. El sorgiment històric i el
desenvolupament de les cooperatives han donat lloc a tot un moviment social (cooperativisme).
Cal diferenciar el
cooperativisme com a modalitat d'associació econòmica (adequada a determinats sectors i
moments dins el sistema capitalista) del cooperativisme entès com a moviment social
reformador o revolucionari, tal com el formularen els socialistes utòpics del s XIX
(Fourier i Owen: comunitats ideals i alliberadores, falansteris, colònies, etc) i tal com
és estructurat als estats socialistes. En relació amb el primer aspecte, hom ha de
remuntar-se a l'any 1844, quan vint-i-vuit teixidors de Rochdalex (Gran Bretanya)
establiren el primer magatzem cooperativista, que venia a preus de mercat normals i
repartia els beneficis entre els seus membres. Cent anys després era el primer negoci de
la ciutat, amb 90 000 membres. Els principis i les normes establerts des de la seva
fundació són la base de tota la formalització jurídica posterior: nombre il·limitat
de membres, funcionament democràtic, limitació dels rendiments del capital i reembors al
consumidor. Les cooperatives de consum s'estengueren ràpidament a tot Europa.
Mutualisme
Sistema de prestacions mútues que és a la
base de la mutualitat.
Mutualitat
Associació, generalment voluntària, i imposada com a obligatòria per
algunes legislacions laborals, de persones afectades per uns mateixos interessos i riscs
per tal de protegir comunament llurs interessos i compartir proporcionalment el cobriment
d'aquests riscs mitjançant una contribució de cada associat en quotes fixes o variables
i sense que es doni cap ànim de guany.
El Vapor
Periòdic mercantil, polític i literari en castellà que aparegué el
22 de març de 1833 per iniciativa d'Antoni Bergnes de las Casas, que
l'edità. Apareixia primer tres vegades la setmana (fins el 10 de juny
de 1834), després quatre (fins el 30 de desembre de 1834) i finalment
fou diari (gener del 1835). Ramon López i Soler en fou el primer
director, fins que a l'agost del 1835 emigrà a França; en aquesta
primera època cal destacar en l'aspecte literari la defensa de Walter
Scott i la publicació d'una sèrie de composicions poètiques en
català (les famosíssimes Trobes de B.C.Aribau, i també Lo vot complert de
P.Mata i Fontanet). A partir de l'abril del 1835, Bergnes —que havia
creat a la redacció un dels primers gabinets de lectura de Barcelona
per als subscriptors— se separà de l'empresa i el periòdic fou
imprès per M.Rivadeneyra. Després de López i Soler sembla que
J.F.Monlau el dirigí uns quants mesos, però cap al juliol del 1836
consta com a redactor principal J.A.de Covert Spring (potser
identificable amb el mateix Monlau), que, des de les seves pàgines,
introduí a l'estat espanyol les idees de Saint-Simon. Declaradament
progressista primer, no sembla provat el seu decantament cap al camp
moderat, i així, quan a l'octubre del 1836 l'empresa editora,
al·legant motius econòmics, decidí la seva fusió amb el moderat El Guardia
Nacional, l'equip redactor (encapçalat per Covert Spring i compost
per Marià González, Pere Mata, Antoni Ribot, Josep Llausàs, Manuel
Milà i Ramon Torrens) no acceptà la decisió i creà "El Nuevo
Vapor" (27 d'octubre de 1836), que a partir del desembre adoptà el
seu antic nom. Tanmateix, des de les seves pàgines, Covert Spring
denuncià els grups de l'esquerra del radicalisme (fet que provocà la
dimissió de Ribot i de Mata) i contribuí, amb les seves provocacions,
als avalots entre l'exèrcit i les dissoltes milícies urbanes (maig del
1837) que acabaren amb l'afusellament de Ramon Xauradó. Pocs dies
després Covert Spring abandonà la direcció del periòdic, que deixà
de publicar-se pel febrer del 1838. En l'aspecte literari cal destacar
la participació de Milà i Fontanals (Clásicos y románticos,
1836) i algunes altres composicions catalanes (per exemple les de
J.Ribot, 1837); i en l'econòmic, publicà articles de Guillem Oliver
(1835), defensà el proteccionisme i reproduí articles on es palesa la
influència de Fourier. En conjunt, és una de les publicacions més
interessants, en molts aspectes, del seu moment.
La Fraternidad
Setmanari subtitulat de educación y moral, creat i dirigit per
Narcís Monturiol a Barcelona pel novembre del 1847 i que sortí fins al
març del 1848. Es presentà com a òrgan del "partit socialista
espanyol" i fou la primera expressió pública del grup cabetià
català, amb el mateix Monturiol, Josep Anselm Clavé, el metge Joan
Rovira, Francesc Sunyer i Capdevila i el militar Francisco José
Orellana. El periòdic reproduí fragments
de Viaje por Icaria, obra traduïda per Orellana i Monturiol i
publicada el 1848, així com els fullets De qué manera soy comunista i Mi credo
comunista. Suspès governativament, el mateix grup edità
posteriorment "El Padre de Família" (octubre del 1849
març del 1850).
Ateneu Català de la Classe Obrera
Associació fundada el 1861, a Barcelona, amb el
propòsit de servir culturalment als obrers. Fins el 1868 fou dominat pels liberals
progressistes, però a partir de la revolució de setembre d'aquest any hi predominaren
els bakuninistes com Rafael Farga i Pellicer, Jaume Balasch, Josep Llunas i Pujals.
Igualment com la secció espanyola de la Primera Internacional, fou clausurat en
produir-se el cop d'estat del general Pavia el gener del 1874.
|
Les primeres
associacions sindicals es van formar a Catalunya cap a la dècada del
1840. La primera fou la dels teixidors de cotó de Barcelona.
|
Societat
de socors mutus
Associació d'ajuda mútua. Fou el primer tipus d'organització obrera.
Les societats de socors mutus actuaven com a societats de resistència i provenien, a
vegades, d'antigues formes de protecció dels artesans per oficis; ajudaven el treballador
en cas de malaltia o d'atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de
quotes, que permertiuen crear caixes de resistència.
Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera
Associació obrera fundada a Barcelona (1840) sota
la inspiració de Joan Muns, amb la finalitat d'ocupar-se de la previsió social dels
treballadors tèxtils. Espartero en decretà la dissolució (1841), ordre que no fou
aplicada fins després de l'enderrocament de la Ciutadella, a la fi del mateix any.
Gràcies, tanmateix, a la intervenció de l'ajuntament barceloní, el governador
reconegué (1842) la societat, amb el nom nou de Societat de Protecció de Barcelona i
sota certs condicionaments (gestió econòmica pública, reunions anunciades prèviament a
l'autoritat). La concessió d'un préstec per part de la diputació permeté als obrers la
construcció d'una fàbrica cooperativa (1842). El mateix any, arran de la sufocació del
moviment revolucionari en el qual havien participat els obrers tèxtils, l'associació fou
dissolta; sobrevisqué, tanmateix, en certa manera, cinc anys sota la nova denominació de
Companyia Fabril de Teixidors del Cotó de Barcelona, que intentà de dur a terme un
curiós experiment de producció socialitzada a Catalunya.
|
|
En aquesta
etapa (1840-1868), el període de màxima conflictivitat fou durant el
Bienni Progressista (1854-1856). |
Conflicte de les selfactines
Nom amb el qual hom coneix els fets ocorreguts a Barcelona pel juliol del 1854 contra la
mecanització de la filatura amb les selfactines. Unes primeres reaccions als Països
Catalans, contra la introducció de maquinària en el procés de la producció i contra
l'atur forçós que resultava de la mecanització, es produïren a Alcoi (1821), Camprodon
(1823), Barcelona (1835) i Igualada (vers el 1847). Les selfactines foren introduïdes al
Principat vers el 1844. El 1849 funcionaven amb aquestes màquines 91 468 fusos. L'any
1854 els fusos en moviment eren ja més de 200 000. A Barcelona, aquestes màquines
ocupaven el 1854 uns 1 200 filadors. En ocasió de la revolució progressista, es
produïren a Barcelona entre el 14 i el 16 de juliol de 1854 reaccions violentes contra
les fàbriques de filatura on funcionaven selfactines: incendi de la fàbrica Arnau i
altres danys de menor importància a les fàbriques o a la maquinària de Castells i Cia,
Jordà i Mas, Josep Morull i Pi, Rosés i Cia, la Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i
Cia, La Cotonera SA. A més, els filadors en bloc, sota la guia de llurs dirigents Josep
Barceló, Ramon Maseras, Antoni Gual, Miquel Guilleuma i Josep Nogué, anaren a la vaga de
protesta contra aquesta mena de maquinària. La vaga inclinà el capità general, Ramón
de la Rocha, a prohibir l'ús de les selfactines (25 de juliol de 1854). Enmig de la vaga
es produí una famosa polèmica periodística entre Laureà Figuerola i els dirigents
obrers, que degenerà en amenaces de violència contra la persona de Figuerola. L'acord
entre fabricants i obrers, el 18 d'octubre, que patrocinà el governador civil Pascual
Madoz, representà el final oficial de la vaga. El govern de Madrid revocà el 9 d'agost
l'ordre de prohibició de les selfactines dictada per La Rocha, però el temor de les
reaccions obreres féu ajornar la seva publicació fins el maig del 1855.
Vaga general
Quan la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns
quants.
Vaga general del 1855
Fou la primera vaga general al Principat, en defensa del dret d'associació, i
afectà les principals zones industrials, amb més de 40 000 vaguistes i 9 dies de vaga.
Motí dels Consums
Revolta popular produïda en diversos punts de l'estat espanyol (1856) contra l'impost de
consums que el govern d'Espartero havia suprimit, en teoria, el 1854, però que es
mantenia, de fet, amb diversos pretexts. L'encariment dels queviures per les males
collites i per l'exportació de blat que la guerra de Crimea (que deixà una part d'Europa
sense el blat rus) afavoria provocà disturbis a Aragó i a Andalusia i, més tard, a
Castella, on provocà la caiguda del govern.
|
|
El moviment obrer
durant el Sexenni Revolucionari (1868-1874), època de llibertats, rep
una gran empenta gràcies a la legalització de les organitzacions
obreres. |
Sexenni
També Sexenni democràtic o Sexenni revolucionari.
Període de la història de l'estat espanyol que comprèn des de la revolució de setembre
de 1868, en què fou enderrocada Isabel II, fins a la restauració dels Borbons en la
persona del fill d'Isabel, Alfons XII, el 1874. La dialèctica política del Sexenni
comprèn quatre fases: juntes revolucionàries i govern provisional, monarquia
constitucional (Constitució del 1869 i regnat d'Amadeu I), república del 1873, i
república del 1874.
Revolució de Setembre del 1868
Moviment revolucionari, conegut també amb el nom de La Gloriosa, que foragità del
tron espanyol Isabel II i obrí un període de llibertats democràtiques durant el qual
irromperen en la vida política, plenament conformats i amb programes propis, el moviment
obrer i la petita burgesia (1868-74).
Gloriosa la
Nom amb què fou coneguda popularment la Revolució de Setembre del
1868.
Llibertats individuals (o públiques)
Conjunt dels drets reconeguts a tota persona com a fonamentals i inviolables en la
constitució.
Llibertats polítiques
Conjunt de llibertats establertes als països democràtics que permeten als ciutadans la
participació en les tasques polítiques. Comprèn, entre altres, la llibertat de
pensament, d'expressió, de reunió i d'associació, de treball, de comunicació (premsa,
ràdio i televisió, principalment) i d'ensenyament.
Dret d'associació
Una de les llibertats públiques reconegudes a nombroses constitucions, consistent en la
possibilitat de poder constituir associacions de tipus divers (polítiques, sindicals,
científiques, culturals, religioses, recreatives...). Les constitucions en solen regular
les condicions.
|
|
La principal
societat obrera creada en aquest període fou la Federació de Les
Tres Classes de Vapor. |
Federació de Les Tres Classes de Vapor
Societat obrera creada a Barcelona poc després
de la Revolució de Setembre (1868), aplegant els tres rams de la
indústria tèxtil: filadors, teixidors i jornalers. Adherida al
Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona, era, de molt, el
més important dels sindicats del seu temps, amb força organitzada
als principals centres fabrils de Catalunya: Barcelona, Sallent de
Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Manlleu, Manresa, Mataró,
Centelles, etc. Sota la direcció de Climent Bové, Joan Vidal, Josep
Bragulat, Tomàs Valls, Eudald Xuriguera i d'altres, Les Tres Classes
participaren activament en el Congrés Obrer de Barcelona (1870) i
s'adheriren a l'AIT (1871). Aquest mateix any es federaren amb la
Societat de Teixidors a Mà per formar la Unió
Manufacturera. Suspesa la seva activitat arran de la dissolució de
la Internacional a l'estat espanyol (1874), l'entitat es reorganitzà
el 1881 i conegué una ràpida creixença —trenta mil membres l'any
1886—, comptant amb un òrgan de premsa, El
Obrero. Ideològicament, seguí una línia de sindicalisme
moderat i antibakuninisme que portà els seus homes, successivament,
cap a posicions pro-republicanes, marxistes i, per fi, a la creació,
el 1891, del Partit Socialista Oportunista, adherit al possibilisme.
Aquesta creixent moderació i el col·laboracionisme amb el patronat
provocaren una crisi mortal de la Federació, la qual acabà
desapareixent cap al 1916. La majoria dels obrers cotoners que
n'havien format part ingressaren més tard a la CNT.
|
|
En aquests
anys, el moviment obrer rebrà la influència de l'internacionalisme i
del republicanisme. |
Internacionalisme i republicanisme (1868-74)
L'existència de l'Associació Internacional de Treballadors (fundada el 1864), que donà
un cert model organitzatiu i elaborà uns objectius propis, així com l'esclat de la
Revolució de Setembre (1868), que permeté el desenvolupament polític de les classes
populars, incidiren ben directament en el moviment obrer català de 1868-74. La
constitució en el Primer Congrés Obrer Espanyol, del juny de 1870, de la Federació
Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball significà el triomf
d'un nucli obrer bakuninista que havia de dirigir la reorganització del moviment obrer,
ara presidida per una actuació clarament classista i per la introducció d'idees
col·lectivistes i socialistes. L'èxit del bakuninisme es produí a través d'un pacte
inicial amb el sindicalisme apolític, majoritari en el moviment obrer del Principat, i
és important de constatar que hom hagué de renunciar a l'antipoliticisme, és a dir, a
l'enfrontament obert amb el republicanisme. L'important creixement de la Federació
Regional a tot l'estat espanyol es fonamentà en la força obrera dels Països Catalans
(així, dels 20 352 obrers representats en el congrés de Còrdova del desembre del 1872,
més de 16 000 eren del Principat, el País Valencià i les Illes). Però val a dir que
aquesta restà lluny de seguir el progressiu radicalisme antipolític i insurreccionalista
de la direcció bakuninista, la qual, d'altra banda, residí successivament a Madrid,
València, Alcoi i altra vegada a Madrid, però mai a Barcelona, malgrat ésser sens dubte
el centre del sindicalisme a tot l'estat espanyol. Al marge de la Internacional continuà
existint un cert moviment associacionista obrer, i al Principat es feren intents,
fracassats, d'estructurar un obrerisme explícitament republicà federal (el Partit
Socialista Republicà Federal, del maig del 1872, o l'Associació Nacional de
Treballadors, de l'octubre del 1871), mentre es mantenia un societarisme legalista i
antirevolucionari (en especial la Societat de Teixidors a Mà, molt influïda per
Rubaudonadeu i Roca i Galès). Tanmateix, una major importància tingué el pes del
sindicalisme apolític, però prorepublicà, dins la Federació Regional, el qual fou
majoritari, per exemple, en la Unió Manufacturera (que pel maig del 1872 tenia 28 000
obrers federats). Amb l'establiment de la Primera República passaren de fet a dominar, a
Barcelona, dirigents sindicalistes com Josep Bragulat, Manuel Bochons, Jaume Balasch, Joan
Nuet, etc, en detriment del paper del grup bakuninista (Farga i Pellicer, Sentiñón,
Garcia i Viñas, Hugas, etc) i de les seves esperances d'aprofitar la situació política
per a llançar-se a una revolució social immediata. Així, al Principat no foren seguides
les crides insurreccionalistes fetes per la direcció bakuninista de la Federació
Regional durant l'esclat del cantonalisme. Només a Alcoi, seu llavors de la Comissió
Federal (amb Albarracín, Fombuena, Tomàs, etc), els bakuninistes pogueren imposar una
insurrecció internacionalista. De tota manera, mentre els grups i les tendències
legalistes o cooperativistes no aconseguiren d'estructurar una organització obrera
general, els anarquistes bakuninistes sí que ho feren. No pogueren fer acceptar
l'antipoliticisme, però amb ells es formulà dins el moviment obrer un cos doctrinal que
preconitzava l'allunyament de l'obrer de la política i la defensa d'uns principis
revolucionaris de reestructuració social i de destrucció del sistema economicosocial
capitalista.
Internacionalisme
Moviment proletari que propugna la unió internacional
de totes les forces treballadores contra el capitalisme.
Republicanisme
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern.
La primera formulació doctrinal acurada fou la de Pi i Margall, artífex principal
del Partit Republicà Democràtic Federal (1868). Aprofitant el buit de poder
ocasionat per l'abdicació d'Amadeu I, els republicans aconseguiren de proclamar la
Primera República Espanyola (1873-74), de la qual foren presidents llurs dirigents
principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Deixat de banda pel sistema de
la Restauració canovista, el republicanisme perdé eficàcia a causa de les múltiples
divisions entre els federals i Pi i Margall, els possibilistes de Castelar, els
progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux, els reformistes de Melquíades
Álvarez, etc.
|
La difusió
de la
I Internacional (AIT), va donar pas al moviment internacionalista a
l'Estat espanyol.
La primera iniciativa fou la celebració del Primer Congrés Obrer
(Barcelona, 1870), en el qual es va fundar la FRE de l'AIT, la primera
organització sindical d'àmbit estatal. |
Associació Internacional de Treballadors (AIT)
Organització de treballadors fundada a Londres el 1864, coneguda generalment per Primera
Internacional.
Primera Internacional
Nom de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), fundada
a Londres el 1864, amb l'objectiu de lluitar per la millora de la classe obrera a nivell
mundial. Les disputes ideològiques (els marxistes imposaren llurs tesis, aconseguint
l'expulsió dels anarquistes) i el ressò de la Comuna de París (1871) foren les
causes del seu fracàs. Es va dissoldre l'any 1876 a Filadèlfia.
Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a Londres
el 1864 amb el nom d'Associació Internacional de Treballadors. Adoptà una gran
part de les idees de Marx, recollides al manifest fundacional, on hom afirmava que
l'emancipació dels treballadors només podia ésser obra d'aquests mateixos i es
pronunciava per la col·lectivització dels mitjans de producció. Era organitzada en
federacions locals i regionals i un Consell general. Celebrà congressos a Ginebra (1866),
Lausana (1867), Brussel·les (1868) i Basilea (1869). La derrota de la Comuna de París
aguditzà la polèmica entre els seguidors de Bakunin i els de Marx, i la Internacional
s'escindí al congrés de l'Haia del 1872. Els partidaris de Marx celebraren nous
congressos, a Ginebra (1873) i, el darrer, a Filadèlfia (1876). Els partidaris de Bakunin
reconstruïren una altra Internacional a Saint-Imier (1872), que reuní el darrer congrés
a Gant (1877).
Primer Congrés Obrer Espanyol
Assemblea que reuní per primera vegada
delegats de societats obreres de tot Espanya, celebrada a Barcelona del 18 al 25 de juny
de 1870, als locals del Teatre del Circ. La idea de la reunió fou llançada el febrer del
1870 pel setmanari internacionalista madrileny «La Solidaridad» i recollida per «La
Federación» de Barcelona; el lloc fou fixat per un plebiscit efectuat entre la majoria
de les societats obreres existents (149 societats i 15 216 obrers). Hi assistiren 89
delegats amb dret a vot, dels quals 74 eren catalans (50 de Barcelona). Des d'un principi
el congrés es presentà com a adherit a l'AIT. Les principals qüestions debatudes i
aprovades foren: acció sindical, de resistència al capital; defensa del cooperativisme
però no com a principal camí de l'emancipació obrera; organització social dels
treballadors, basada en les seccions d'ofici que s'havien de reunir en federacions locals
(i aquestes, en federacions regionals); finalment, actitud apolítica. Els delegats
bakuninistes (entre altres, Farga i Pellicer, González Morago, Francesc Tomàs, Garcia i
Viñas) davant les tres primeres qüestions s'aliaren amb els delegats sindicalistes
(especialment Bové, Balañà, Rovira) per vèncer fàcilment els cooperativistes
(notablement Roca i Galès). En la qüestió de l'actitud política els sindicalistes es
dividiren (així, els politicistes Rubaudonadeu i Rovira, i els apolítics Bové, Nuet i
Balañà) i els bakuninistes hagueren de renunciar a l'antipoliticisme per aconseguir
l'aprovació d'un apoliticisme que permetia als afiliats de practicar individualment
qualsevol acció política. El congrés significà la constitució definitiva de la
Federació Regional Espanyola de l'AIT; fixà, a més, la residència del consell federal
a Madrid (A. Lorenzo, T. González Morago, E. Borrell, F. Mora i A. Mora).
Federació Regional Espanyola de l'AIT
Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional
del Treball. Sigla: FRE. Primera organització sindical obrera
d'abast espanyol, creada pel Primer Congrés Obrer Espanyol, pel juny del 1870,
després de la formació, el 1869, d'uns primers nuclis internacionalistes a Madrid
(Lorenzo, Mora, González Morago, etc) i a Barcelona (Farga i Pellicer, García Viñas,
Soriano, etc). Tingué inicialment, en 1870-71, uns 4 000 afiliats, però la seva
força cresqué, fins a arribar a uns 60 000 el 1873, més de la meitat dels quals
corresponien al Principat. Adherida a l'AIT, rebé els efectes de la repressió contra el
moviment obrer desencadenada després dels fets de la Comuna parisenca (març-maig del
1871), i fou declarada il·legal pel gener del 1872. La polèmica que enfrontà Marx i
Bakunin dins aquell organisme internacional es reflectí, arran de la visita a Espanya de
Paul Lafargue, en l'escissió d'un grup minoritari partidari de les tesis de Marx, a
Madrid, el 1872 (la Nueva Federación Madrileña: F. Mora, P. Iglesias,
J. Mesa), fet que no impedí, tanmateix, un ampli domini sobre la Federació Regional
dels aliancistes bakuninistes espanyols, que dominaren la Comissió Federal (que el
Congrés de Saragossa de l'abril del 1872 fixà a València, amb A. Lorenzo,
F. Tomàs, S. Albarracín, etc; abans, des del 1870, havia residit a Madrid),
així com les delegacions espanyoles a les reunions de l'AIT; finalment, el congrés de
Còrdova (1872-73, amb 20 352 obrers representats) sancionà l'expulsió del grup
marxista. La Federació s'alineà clarament amb la Internacional antiautoritària, als
diferents congressos de la qual fou representada. Sota la Primera República, la Comissió
Federal (que el 1873 passà a residir a Alcoi, amb F. Tomàs, S. Albarracín,
V. Fombuena, etc) intentà la participació en la Insurrecció Cantonalista del
juliol del 1873, però la seva intervenció només assolí una certa importància a Alcoi,
per raó de l'actitud del sindicalisme a Catalunya, on, davant el perill carlí, un ampli
sector no volgué anar contra els republicans federals. Posteriorment, amb l'adveniment de
la Restauració, la Federació Regional Espanyola hagué de passar a la clandestinitat, i
això augmentà el paper de la Comissió Federal (un Quart Congrés a Madrid, pel juny del
1874, decidí de substituir els congressos per conferències comarcals), que acceptà
majoritàriament tesis insurreccionalistes, de propaganda pel fet, i certes actuacions
nihilistes. L'estiu del 1875 hom decidí de transformar pràcticament la Federació
Regional en una organització secreta de comitès d'acció revolucionària. La Federació
perdé efectius (passà de 270 federacions locals el 1873 a 112 el 1876 i a 48 el 1881), i
els mateixos aliancistes es dividiren en partidaris de la clandestinitat (Lorenzo i
García Viñas, a Barcelona; Soriano i González Morago, a Madrid) i partidaris d'intentar
una tornada a la legalitat i a l'organització d'un moviment sindical de masses
(especialment Farga i Pellicer i F. Tomàs).
Aliança Internacional de la Democràcia Socialista
O Aliança de la Democràcia Socialista. Aliança que fundà
Bakunin el 1868 a Berna, on
proposà el seu programa socialista. Els punts principals del programa foren: destrucció
dels estats nacionals, substituïts per federacions de lliures associacions agrícoles i
industrials, abolició de les classes, igualtat de sexes, abolició de l'herència i
organització dels obrers fora dels partits polítics. Des del principi es declarà
adherida a la Primera Internacional.
|
L'enfrontament
entre els dos grans corrents internacionalistes (anarquisme i
socialisme) va tenir el seu reflex en la FRE.
L'any 1872, el grup madrileny socialista de la FRE és expulsat.
Des de llavors, el moviment obrer espanyol va seguir dos camins
diferents: l'anarquisme i el socialisme. |
Enfrontament
Marx-Bakunin
Fou el debat més fort i de més transcendència política de la Primera
Internacional. Bakunin condemnava la participació en les eleccions i en les lluites
polítiques per aconseguir reformes socials; propugnava l'abolició de l'Estat i no pas la
seva conquesta i es mostrava hostil a qualsevol mena d'autoritat i combatia, per tant,
l'autoritat del Consell General de l'AIT, el qual acusava de dictatorial; defensava el
poder directe de les seccions nacionals i negava la necessitat d'un comitè permanent.
Fruit d'aquest enfrontament, al Congrés de l'Haia (1872) els bakuninistes foren
expulsats.
Marxisme
Teoria científico-filosòfica de Marx i Engels i de llurs seguidors que
es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric.
Anarquisme
Teoria politicosocial que preconitza la llibertat total de l'ésser humà,
la desaparició de l'Estat i de la propietat privada i la creació d'una societat sense
classes. Rebutja tota idea d'autoritat i afirma que la societat ha de basar-se en
relacions jurídiques voluntàries convingudes lliurement entre les persones. Els partits
polítics i els governs revolucionaris socialistes tampoc no són acceptats en el seu
ideari.
Bakuninisme
Doctrina de Bakunin. El bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de
producció, condemna tota mena d'estat, que considera instrument d'opressió social, i
rebutja la idea marxista de construir un partit polític de la classe obrera.
Nueva Federación Madrileña
Agrupació formada el 1872, en ser expulsats de la FRE els marxistes (concentrats
sobretot sobretot a la federació madrilenya), integrada per un petit grup de socialistes
madrilenys d'inspiració marxista, bàsicament tipògrafs. A partir d'aquesta agrupació
es formaria el PSOE uns anys més tard, el 1879.
|
Amb la
Restauració i la instauració d'un règim polític moderat, arriben
de nou les dificultats.
Durant els primers anys (1874-1898), el moviment obrer va estar força
desorganitzat, en bona part per la repressió del Partit Conservador. |
Restauració
Període de la història d'Espanya que comprèn des del desembre
del 1874 fins a l'abril del 1931, i que correspon al regnat d'Alfons XII
(1874-85), a la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902) i al
regnat d'Alfons XIII (1902-31).
Desorganització
obrera en els primers anys de la Restauració
El cop d'estat del general Pavía i poc després la Restauració del
1875 posà en la il·legalitat les societats obreres. La Federació
Regional Espanyola de l'AIT continuà existint clandestinament, però la
seva incidència real entre els obrers es féu cada cop més petita,
mentre en el seu si s'aguditzaven les tendències radicals
insurreccionalistes i apareixien formulacions nihilistes. Es produïren
llavors alguns intents legalitzadors per part de sindicalistes moderats.
Hom creà el 1876 un Centre Federatiu de Societats Obreres de Barcelona,
dirigit per Josep Pàmias, i el 1881 hom reorganitzà l'Ateneu Català
de la Classe Obrera, amb la denominació d'Ateneu Obrer de Barcelona,
dirigit per Manuel Bochons. Hi hagué alhora la constitució d'algunes
organitzacions obreres amb una forta influència republicana, com és
ara la Unió
Obrera Balear, encapçalada per Fèlix Mateu. Tanmateix, aquest
obrerisme moderat i reformista fou de bell antuvi marginat
momentàniament pel renaixement d'un moviment obrer internacionalista
amb la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió
Espanyola el 1881 gràcies al grup anarcocol·lectivista català (especialment
Farga i Pellicer, Llunas, Pellicer i Paraire, i Tomàs), que vencé dins
la Federació Regional clandestina les resistències a la legalització.
La Federació de Treballadors agrupà en 1881-83 la major part dels
obrers organitzats del Principat (més de 13 000 a l'estiu del 1882) i
del País Valencià (prop de 2 500). La situació, tanmateix, no pogué
mantenir-se. La desfeta de la Federació de Treballadors com a
organització sindical operativa —malgrat el manteniment d'una
existència formal fins el 1888— anà acompanyada d'una primera
diferenciació clara entre l'anarquisme i el moviment sindical. Una
multiplicitat de tendències anarquistes coincidiren en el gradual
rebuig del sindicalisme qualificat de reformista. Els repetits intents
de renovar la relació amb el moviment obrer (arran de la campanya per
la jornada de les 8 hores a partir del 1886, que desembocà en les
vagues del 1890 i en la celebració de la diada de l'1 de maig) foren
seguits de successius fracassos i no permeteren, fora de les agitacions
intenses momentànies, la construcció d'una estructura organitzativa
amb vitalitat. Després, la Federació Regional Espanyola de Societats
de Resistència al Capital, creada el 1900 a Madrid, fou més aviat
fantasmagòrica en no abocar-s'hi els obrers catalans, que sí que
participaren, en canvi, en la vaga general del 1902. Fou en aquesta
situació de marasme anarquista que es produïren els primers intents
als Països Catalans d'endegar un moviment obrer dirigit pel socialisme
marxista. El 1872 l'escissió marxista de la Primera Internacional
només havia tingut un cert ressò a València. Però a partir del 1879
hom constituí un grup socialista a Barcelona, amb Josep Pàmias, Ramon
Arrufat, Josep Caparó, etc, el qual, influint dins Les Tres Classes de
Vapor, assolí aviat una incidència real. Volgué, per a contestar la
constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola,
fundar una Associació Nacional de Treballadors (agost del 1882).
Després, protagonitzà la celebració dels congressos fundacionals de
la UGT i del PSOE a Barcelona (1888). En especial l'activitat d'Antonio
García Quejido, més que no la de Toribio Reoyo, tingué un paper
important en la consolidació de grups socialistes, tant al Principat
com a València (1890) o a Mallorca (1892). Tanmateix, la ruptura de
Pàmias amb el PSOE, explicitada en 1889-90, i, posteriorment, el
definitiu trasllat de la direcció de la UGT a Madrid el 1899, minvaren
el pes dels obrers dels Països Catalans en el si de la UGT: mentre en
1888-89 representaven més del 70% del total del nombre d'afiliats (3
355), en un descens aguditzat després del 1899 arribà el 1907 al 8,9%
[sobre un total de 30 066 afiliats). La proposta de sindicalisme
reivindicatiu, legalista, de conjuminació de l'acció política i
l'acció econòmica, fou de difícil acceptació, possiblement per
l'excessiva burocratització, el centralisme organitzatiu i la rigidesa
davant qüestions com és ara el sentiment republicà o
l'anticentralisme polític de les classes populars. Nogensmenys, hom no
pot oblidar la gradual i forta implantació ugetista en llocs com
Castelló de la Plana i Alacant, o a Mallorca. Els primers anys del s XX
es produí una renovació important de la tradicional concepció
sindical de l'anarquisme en aparèixer el sindicalisme revolucionari, i
això també en el PSOE. L'aparició d'una tendència sindicalista dins
d'ambdós corrents ideològics, posat de manifest en els respectius
congressos internacionals de Stuttgart i Amsterdam (agost del 1907),
permeté la col·laboració d'uns i altres en el si de la Solidaritat
Obrera, que pel setembre del 1908 es convertí en Confederació
Regional, del Principat.
|
|
Només
amb els governs del Partit Liberal, a partir de 1881, hi va haver una
certa permissivitat i una certa sensibilitat pel problema obrer. |
Comissió
de Reformes Socials
Organisme governamental creat el 5 de desembre de 1883, de caràcter
informatiu i consultiu, que es va encarregar d'estudiar els problemes socials. Els seus
treballs havien de servir per preparar la legislació sobre protecció dels treballadors,
però va anar caient en la burocratització, de manera que els grups obrers van acabar
denunciant que l'esperit reformista del govern només estava al servei de la burgesia.
Llei d'Associacions
Llei aprovada el 1887, que permetia l'exercici del dret a la lliure
sindicació dels obrers. Va afavorir el desenvolupament de les forces antidinàstiques.
Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors
d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX. A l'estat
espanyol, el sufragi universal masculí es va concedir l'any 1890.
Foment del Treball Nacional
Institució proteccionista i defensora de la
indústria catalana fundada el 1889 com a conseqüència de la fusió entre l'Institut del
Foment del Treball Nacional i el Foment de la Producció Espanyola i que responia a una
mentalitat capitalista i regionalista enfrontada al govern central. S'oposà
sistemàticament a qualsevol tractat de comerç o qualsevol aranzel de signe
lliurecanvista. Intervingué en les discussions sobre els principals problemes de
política econòmica, però des del 1914 la seva participació minvà quan començà a
albergar la burgesia més conservadora. El seu òrgan principal fou la revista «El
Trabajo Nacional», que aparegué a partir del 1892 (el 1942 adoptà el nom
d'«Información Económica», el 1943 recobrà el nom primitiu i el 1970 aparegué sota
el d'«Economía Nacional Internacional de la Empresa»). Després del 1939 subsistí
lligat a l'Organització Sindical. A la fi del franquisme s'integrà dins la
Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) i, sota la presidència
d'Alfred Molinas, ha recuperat un considerable protagonisme social i polític. Entre els
homes més destacats que hi han intervingut cal citar Pau Sedó, Andreu de Sard, F.José
Orellana, Ramon Romaní, Albert Russinyol, Joan Sallarés i Pla, Guillem Graell, Frederic
Rahola, Lluís Ferrer-Vidal i Pere Gual i Villalbí. La biblioteca i l'arxiu d'aquesta
entitat constitueixen una font molt útil per a la història econòmica de Catalunya
durant el s XIX i el primer terç del XX.
|
La formació
d'un nou sindicalisme (1898-1931).
Després d'un període de desorganització, al segle XX assistim a una
etapa de revifalla del moviment obrer.
|
L'onada ascendent d'un nou sindicalisme (1907-23)
En conjunt hom pot veure en aquests anys la veritable aparició d'un
sindicalisme modern, en dues versions bàsiques: l'anarcosindicalista
i la socialmarxista. La Confederació
Nacional del Treball, creada en 1910-11, assolí un desenvolupament
extraordinari, puix que passà de reunir uns 26 500 afiliats l'any
1910 a més de 770 000 el 1919. També la UGT experimentà un
important creixement, menys acusat, però segurament més estable: 30
000 afiliats el 1907, 77 000 el 1911, 121 000 el 1915, 160 000 el 1919
i, en un màxim, 240 000 el 1921. Les característiques d'aquesta
evolució foren específiques als Països Catalans. El 1910 hi havia
12 000 afiliats cenetistes al Principat, 1 300 al País Valencià i
900 a les Illes; el 1919 aquestes xifres eren, respectivament, 433757,
113 579 i 420. Pel que es refereix a la UGT, els 854 ugetistes del
Principat, 1715 del País Valencià i 92 de les Illes el 1907,
passaren a ésser, el 1922, 3 427, 33 576 i 317, respectivament. És a
dir, que hom pot avaluar el nombre d'obrers sindicats en 1919-22 en
prop de 60 000 en tots els Països Catalans, als quals encara hom
hauria d'afegir els membres d'alguns sindicats autònoms importants,
com el CADCI al Principat o la Federació Local de Societats Obreres
de la Casa del Poble de Palma de Mallorca, i en un altre sentit el
sindicalisme catòlic. Les repercussions econòmiques de la Primera
Guerra Mundial, als Països Catalans, obligaren a un ràpid
desenvolupament industrial, especialment clar al Principat. En
qualsevol cas, davant l'extraordinari desenvolupament sindical, en
especial l'anarcosindicalisme, restà minimitzat el paper dels partits
polítics dins el moviment obrer, en concret tant del PSOE com dels
nous grups comunistes, que clarament anaren a remolc
del sindicalisme sense poder fer efectiva llur aspiració a la
direcció d'aquest. D'altra banda, la crisi política del règim
monàrquic afavorí —i en resultà agreujada— la irrupció d'un
nou pes de la classe obrera en la vida social. I això, tant per les
repercussions d'amplis i extensos moviments vaguístics (adreçats
tant a l'obtenció de millores econòmiques com a la consolidació de
la força sindical) com per l'aparició d'una filosofia
revolucionària obrera que rebé l'empremta de la Revolució Russa, la
qual féu creure possible i proper un capgirament total de la societat
capitalista. De tota manera, com es posà de manifest en els fets de
la Setmana Tràgica del 1909, en les vagues generals del 1911 i el
1917 i en la vaga de La Canadenca del 1919, de fet el moviment obrer
estigué abocat a una actitud d'autodefensa organitzativa, autodefensa
que adquirí aviat unes característiques violentes.
|
|
El republicanisme
radical va tenir un important protagonisme en els primers anys del
segle XX. |
Lerrouxisme
Denominació aplicada especialment al confús ideari que presidí la
reorganització del republicanisme empresa per Lerroux els anys
1901-09 des de Barcelona. Les seves principals característiques foren
l'anticlericalisme, la propaganda antimonàrquica, l'espanyolisme i
una peculiar demagògia obrerista, sovint enfrontada a l'anarquisme.
El lerrouxisme significà una superació de les antigues famílies
republicanes i facilità, juntament amb la Lliga Regionalista —bé
que des d'un angle diferent—, l'enfonsament del sistema polític
dels partits dinàstics al Principat, després de desfer, el 1901, el
caciquisme electoral de la Restauració. Aconseguí per al
republicanisme una renovació del suport obrer i es fonamentà
organitzativament en la multiplicació dels centres republicans
(centres de fraternitat, en especial la casa del poble de
Barcelona, inaugurada el 1906), en la celebració de multitudinàries meriendas fraternales i
en la creació de grups de Jóvenes Bárbaros. El moviment de
la Solidaritat Catalana (1906), a part que provocà indirectament
l'exacerbació del seu espanyolisme, el dugué a la ruptura amb el
republicanisme moderat que havia intentat incorporar anteriorment.
Paral·lelament, el moviment de la Solidaritat Obrera li restà una
bona part del suport de la massa treballadora. Després de la seva
participació en els fets de la Setmana Tràgica del juliol
del 1909, Lerroux i el Partit Republicà Radical prengueren diferents
característiques i, perduda l'embranzida obrerista anterior,
intentaren de configurar-se com un partit de classe mitjana.
Blasquisme
Moviment polític republicà del País Valencià centrat en la figura
de Vicent Blasco
i Ibáñez i el seu diari "El Pueblo", i individualitzat
cap al 1896, arran de l'ensorrada definitiva del federalisme de Pi i
Margall. El fort arrelament de moviments republicans al País
Valencià contemporani ha estat una conseqüència de la manca
d'industrialització, la qual ha dividit el país en dos blocs oposats:
les classes dominants, integrades per la pseudo-burgesia agrícola
(que potencià, des de la segona meitat del s XIX, l'expansió de la
citricultura, i que en el terreny polític sostingué el règim de la
Restauració) i el món de les classes populars (que abraçava des de
determinats sectors de la burguesia laica i de la petita burgesia fins
a nuclis del semiproletariat i dels jornalers). Atesa aquesta
heterogènia composició social, el republicanisme valencià hagué
d'establir unes bases ideològiques d'una gran flexibilitat que poden
ésser reduïdes a la mitificació taumatúrgica de les institucions
republicanes, a un violent anticlericalisme i a un temperat reformisme
laboral. Partidari, en principi, d'un republicanisme "revolucionari"
—caracteritzat per la predicació de la violència i el rebuig dels
mitjans legals—, de clara ascendència zorrillista, Blasco es
relacionà ben d'hora amb Alejandro Lerroux, la influència del qual
esdevingué decisiva en l'actuació i la significació del blasquisme.
Un primer intent de col·laboració —la creació d'un partit
denominat Unió Revolucionària (1895)— no reeixí, però marcà
l'inici de les relacions entre ambdós polítics i els grups
respectius, com s'evidencià en llur actitud davant la Solidaritat
Catalana (1906-08), que fou boicotejada —en contra de les directrius
de Nicolás Salmeron, cap del republicanisme espanyol— per Blasco i
Lerroux, a València i a Barcelona, respectivament. La retirada de
Blasco i Ibáñez de la política activa (1908) consagrà l'ascens al
liderat del grup de Feliu Azzati i Descalci. Azzati —que mantingué
l'ambigüitat doctrinal del seu grup, amenaçat cada cop més en els
seus plantejaments polítics pel sorollós increment de
l'anarcosindicalisme al País Valencià—, a partir del 1910 encetà
una línia independent del lerrouxisme (des d'aquell moment el grup
afegí al seu nom oficial de Partido de Unión Republicana la
qualificació d'Autonomista), i, en definitiva, aconseguí, per
mitjans dubtosos, de preservar la preeminent posició política del
blasquisme a la vida pública valenciana, sostenint o combatent,
segons que convingués, anarcosindicalistes, socialistes o
conservadors. Després del parèntesi de paralització que representà
la dictadura del general Primo de Rivera i després de la mort
d'Azzati (1929), el partit es reorganitzà sota la direcció de
Sigfrid Blasco-Ibáñez, el fill petit del novel·lista, que accentuà
el caràcter socialment conservador del grup i retornà altra vegada a
una estretíssima convivència política amb el radicalisme
lerrouxista. La proclamació de la Segona República Espanyola inicià,
de fet, la davallada del blasquisme. Bé que a les eleccions
legislatives del novembre del 1933 aconseguí una victòria ressonant,
el seu accentuat dretisme, la seva col·laboració amb la CEDA i la
notòria corrupció de destacats dirigents —posada en evidència en
el sorollós afer de l'estraperlo— separaren d'una manera ostensible
les masses blasquistes del nucli dirigent. Sovintejaren les escissions
(la primera, la radical-socialista del 1931) i bona part dels efectius
del blasquisme engrossiren els partits d'esquerra burgesa o, fins i
tot, les organitzacions obreres. La línia centrista de Sigfrid
Blasco-Ibáñez —que adoptà finalment la posició de Portela
Valladares— davant les eleccions del febrer del 1936, significà una
estrepitosa derrota i pràcticament consumà la davallada definitiva
del blasquisme.
|
|
En aquests
anys hi ha una important legislació social i un considerable impuls
de la cultura obrera. |
Legislació social
Conjunt de normes de caràcter estatal o sectorial per a tutelar la integritat dels drets
adquirits dels treballadors i per a promoure llur elevació econòmica i social. A nivell
internacional hi ha la instància de l'Organització Internacional del Treball.
Comprèn l'assegurança social, la normativa administrativa del treball (treball de
les dones i dels menors, horari de treball, higiene del treball, vacances, repòs
setmanal, etc) i l'assistència social.
Instituto de Reformas Sociales
Organisme encarregat de l'estudi dels problemes
socials a Espanya i de la preparació de projectes legislatius per a regular el món del
treball. Fou creat per Silvela per l'abril del 1903, després d'un projecte de Canalejas
de l'any anterior. El seu antecedent principal fou la Comissió de Reformes Socials,
creada per Moret el 1883. Era regit per 30 membres (posteriorment la xifra fou ampliada
fins a arribar a 60 el 1919), els uns nomenats pel govern (sobretot el president) i els
altres elegits per associacions de la Patronal i de la classe obrera. Constituïen
l'aparell operatiu les seccions de preocupació legislativa, inspecció del treball i
serveis jurídics, investigació sociològica (fins el 1919, que foren creades dues
direccions generals: legislació i acció social, i treball i inspecció). Influí sobre
l'elaboració de lleis socials (descans dominical, 1904; tribunals industrials, 1908-12;
llei de vagues, 1909) i sobretot sobre la creació de l'Institut Nacional de Previsió
(1908), però fracassà el seu projecte de llei de contractes de treball. Es destacà
també en el treball estadístic, en especial les nombroses publicacions sobre les vagues
i els conflictes obrers, els preus, les dades d'emigració, etc. En foren membres
destacats Gumersindo Azcárate, Bernaldo de Quirós, Adolfo Posada, etc; de les
representacions obreres cal esmentar Gómez Latorre, Mora, Largo Caballero, etc. Convertit
en pur òrgan consultiu quan fou creat el ministeri del treball (1920), fou dissolt pel
juny del 1924.
Ateneu
Associació científica i literària dedicada a
elevar el nivell intel·lectual dels seus associats mitjançant discussions,
conferències, cursos i lectures. El nom prové del temple dedicat a Atena d'Atenes i de
l'Ateneu de Roma, i fou aplicat a diverses societats sorgides a París a la fi del
s XVIII: Athénée de París fundat el 1785 per Jean-François Pilâtre de Rozier,
Athénée des Arts (1792). El 1824 Walter Scott i Thomas Moore fundaren a Londres la més
famosa de les associacions d'aquest nom: The Atheneum. El 1820, seguint l'exemple dels
ateneus francesos, Alcalá Galiano i d'altres liberals fundaren a Madrid l'Ateneo
Científico y Literario: dissolt pel triomf absolutista del 1823, fou reinstaurat el 1835.
L'any següent el «Diario de Barcelona» publicà una crida per tal de constituir un Ateneu
Català, que no fou fundat fins al cap de vint-i-quatre anys (1860). Semblantment
sorgiren l'Ateneu Balear a Palma de Mallorca (1862), l'Ateneu Mercantil de
València (1876), l'Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó (1905) i
d'altres en nombroses poblacions del Principat, molt sovint amb especial vocació
històrico-arqueològica, els quals s'aplegaren en els Congressos d'Ateneus i Associacions
de Cultura que foren celebrats a Reus (1911) i a Vilanova i la Geltrú (1912). Des de
mitjan s XIX aparegueren els ateneus obrers dedicats a l'ensenyament de la classe
treballadora, els quals sostenien escoles primàries i d'arts i oficis: Ateneu Català
de la Classe Obrera, de Barcelona, Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, etc. A
la primeria del s XX nasqué una tendència nova entre els ateneus obrers catalans:
un moviment d'universitat popular nascut a Anglaterra del qual fou exponent a Catalunya l'Ateneu
Enciclopèdic Popular; també en una línia semblant funcionà l'Ateneu
Polytechnicum.
Ateneu Enciclopèdic Popular
Associació fundada a Barcelona el 1909 per un grup
d'intel·lectuals de tendències republicanes i obreristes. S'inspirà en l'Ateneu Català
de la Classe Obrera i, com aquest, tingué un paper prominent en l'orientació ciutadana:
campanyes contra la guerra i de respecte a la jurisdicció civil, defensa dels drets
humans i de la democratització de la cultura. Diverses seccions recollien les activitats
dels socis i organitzaven cursos i conferències. L'Ateneu mantenia una escola nocturna
d'estudis mercantils i d'idiomes. Tenia una biblioteca i publicava un butlletí. La
darrera de les seves tasques fou l'organització d'un congrés de cultura popular.
Desaparegué el 1939.
CADCI
Sigla del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria.
Entitat social i política fundada a Barcelona (1903) per un grup
de dependents de comerç i d'oficines de tendència catalanista. Fou inscrita com a
«obrera», sobretot per evitar imposts. Admetia socis protectors (comerciants o
industrials) per ajudar les Escoles Mercantils Catalanes, que depenien del CADCI, on les
classes eren donades en català. La secció de propaganda, durant anys, seguí les
directrius de la Lliga Regionalista. El CADCI participava en tots els actes patriòtics,
cívics i esportius. Des del 1906 disposà d'un frontó i un gimnàs (on hom practicava la
boxa i l'esgrima); el 1911 un grup d'associats constituí el Barcino Football Club, el
1912 instal·là una pista de patinatge i inicià els esports de neu, i implantà
l'escoltisme (Estol Catalunya, integrat el 1913 als Jovestels de Catalunya). El
1912 fundà la revista «Acció». El 1917, quan tenia prop de deu mil socis, el seu
president, Josep Puig i Esteve, fou elegit regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista.
Des del 1920 l'expansió del CADCI motivà la fundació de filials a Sabadell, Reus,
Terrassa, Girona, Lleida, etc. El 1921 fou fundada la Federació de Dependents de
Catalunya, que tenia com a portaveu «Lluita». Pocs dies abans de la Dictadura de Primo
de Rivera, hi fou signat el pacte anomenat Galeusca. El CADCI tenia llavors vint
mil socis actius i funcionaven plenament les seccions de propaganda, mutualisme, esports,
organització i treball i la cooperativa de consum. La Dictadura clausurà l'entitat,
processà per separatistes els dirigents de la secció de propaganda i s'emparà de
l'estatge social de la Rambla de Santa Mònica, on s'instal·là el Sindicat Lliure.
Aquest grup no aconseguí, però, d'apropiar-se la cooperativa de consum i els seus béns,
però sí el local, que fou recuperat pel CADCI poc temps després del 14 d'abril de 1931.
En aquell moment el CADCI es decantà per la política d'Esquerra Republicana. El seu
president, Francesc X.Casals, fou nomenat conseller de Treball i d'Assistència Social
(1932). Un grup de socis del centre participà en els fets del Sis d'Octubre de
1934. El 1936 en fou nomenat president Pere Aznar, diputat a les corts de la República
pel Partit Català Proletari. Durant la guerra de 1936-39 s'adherí a la UGT, i el 1939
fou clausurat i al seu estatge social hi fou instal·lat el Frente de Juventudes. Després
del franquisme hi hagué alguns intents frustrats de reconstruir el Centre.
|
|
El fracàs
de la vaga del 1902 va originar la fundació de Solidaritat Obrera com
a resposta a la creació de Solidaritat Catalana. |
Solidaritat
Obrera
Denominació aplicada l'any 1907 a la unió local de
societats obreres de Barcelona. Sembla haver estat una mena de resposta
a la formació de la Solidaritat Catalana. En tot cas, en la seva
organització prengueren part tant anarquistes com socialistes, nous
sindicalistes i vells republicans. La reorganització de la Unió Local
de Societats Obreres existent a Barcelona fou empresa pel juny del 1907,
i el 25 de juliol hom publicà un manifest —programa signat per 36
societats que aviat havien d'ésser prop de 60—. Sobresortí
especialment la proclamació d'una neutralitat envers les concepcions
polítiques dels possibles adherents, per a possibilitar la unió de
tots els treballadors i llur "acció econòmica". És obligat
de veure-hi una relació amb el sindicalisme revolucionari francès i el
seu caràcter economicista i pragmàtic. I cal afegir que tant els
socialistes com els anarquistes que havien de col·laborar-hi eren en un
cert sentit no ortodoxos, elements pro-sindicalistes d'ambdós corrents,
cosa que es manifestà indirectament en els congressos internacionals
respectius de Stuttgart i Amsterdam de l'agost del 1907. Per la part
socialista cal destacar en aquest sentit Antoni Badia i Matemala i
Antoni Fabra i Ribas; Josep Prat, Anselmo Lorenzo i, sobretot, Tomàs
Herreros foren potser els dirigents anarquistes que més afavoriren
l'aproximació al nou sindicalisme. La federació local barcelonina
assolí un desenvolupament segur i féu aparèixer com a òrgan de
premsa "Solidaridad Obrera" (19 d'octubre de 1907). Actuaren
com a secretaris Antoni Colomé, Badia i Matamala i Jaume Bisbe.
Després, una assemblea celebrada a Badalona el 25 de març de 1908
decidí la convocatòria d'un Congrés Obrer de Catalunya, que
efectivament se celebrà a Barcelona en 6-8 de setembre de 1908. Hom
constituí llavors la Confederació Regional de Societats de
Resistència Solidaritat Obrera, amb delegacions d'unes 110 societats
obreres, la gran majoria de la província de Barcelona. Hi hagué una
presència en massa dels caps socialistes catalans (Badia i Matamala,
Fabra i Ribas, Josep Comaposada, Josep Floresví, etc) i es produí un
equilibri de forces amb els anarquistes (Rossend Vidal, Tomàs Herreros,
M.V.Moreno, Jeroni Farré, Josep Rodríguez i Romero), que es reflectí
en uns acords ambigus: l'acceptació de la tàctica de l'acció directa
no havia d'impedir l'adopció d'altres accions si ho determinaven les
circumstàncies. En el consell directiu de la nova organització hi
hagué també un cert equilibri entre socialistes (Badia i Matamala),
sindicalistes (com Josep Roman, que fou elegit secretari general) i
anarquistes (Tomàs Herreros). Aquesta entesa permetria guanyar el
combat contra la influència lerrouxista dins la Solidaritat Obrera (afer
de La Neotipia) i assolir un ràpid desenvolupament numèric (15
000 adherents a mitjan 1909). D'altra banda, l'esclat dels fets de la Setmana Tràgica
ajornaren els treballs ja iniciats pel juny del 1909 per preparar un
segon congrés que hom volia d'àmbit estatal. Les creixents tensions
entre socialistes i anarquistes acabaren amb la marginació dels primers
vers l'estiu del 1910, en què accedí a la secretaria general Josep
Negre. Finalment, el congrés d'octubre-novembre del 1910, celebrat a
Barcelona, decidí la fundació de la Confederació
Nacional del Treball.
Solidaridad Obrera
Òrgan de premsa de la federació de societats obreres del mateix nom
que aparegué a Barcelona com a setmanari el 19 d'octubre de 1907. Havia
d'ésser fins el 1939 el més important periòdic del sindicalisme del
Principat. Pogué aparèixer gràcies al suport financer de Francesc
Ferrer i Guàrdia, i en la seva primera època, fins el 9 de juliol de
1909, hi col·laboraren anarquistes, sindicalistes i socialistes. Fou
dirigit inicialment per Jaume Bisbe, i actuaren com a redactors Josep
Cassasola, Antoni Colomé, Enric Ferrer, Tomàs Herreros, Miguel
V.Moreno, Grau i Anselmo Lorenzo; Antoni Badia i Matamala n'era
l'administrador. A partir del setembre del 1908 passà de fet a ésser
l'òrgan de la Confederació Regional de Solidaritat Obrera de
Catalunya. La seva segona època (febrer del 1910 — setembre del 1911)
acompanyà el procés de fundació de la CNT i el director fou Joaquim
Bueso, que substituí Tomàs Herreros. Una tercera època s'inicià pel
maig del 1913, i pogué prolongar-se fins al febrer del 1919, suspesa la
seva publicació arran de la vaga de La Canadenca. Presidí la
reorganització de la Confederació Regional Catalana i després, a
partir del 1915, de la mateixa CNT. Passà a ésser diari al
començament del 1916, i en el cos de redacció figuraren Andreu
Cuadros, Manuel Andreu, Josep Negre, Josep Borobio, Agustí Castellà i
Ángel Pestaña. Aquest, director després de la vaga revolucionària de
l'agost del 1917, assolí un gran èxit professional en publicar una
sèrie de documents que posaren de manifest la relació de Bravo
Portillo amb l'espionatge alemany. Fou en aquest període que el
periòdic assolí difusió a tot l'estat espanyol; era, a més d'òrgan
de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, el portaveu de la
CNT, subtítol que no abandonà fins el 1939. No pogué reaparèixer
fins el 5 de març de 1923, i aviat tornà a ésser dirigit per
Pestaña, que retrobà la tirada anterior de 15 000-30 000 exemplars. La
Dictadura de Primo de Rivera n'obligà de nou la suspensió, primer
temporal (octubre-desembre del 1923) i després definitiva (maig del
1924). La reaparició no es produí fins el 31 d'agost de 1930, en temps
del general Berenguer. Joan Peiró en fou el director i Sebastià Clara,
Pere Foix, Ramon Magre i Eusebi C.Carbó els redactors. El domini
sindicalista sobre el periòdic —amb una tirada d'uns 50 000 exemplars—
es mantingué sota la direcció de Clara (novembre del 1930 — juny del
1931), i de nou de Peiró, fins que per l'octubre del 1931 aquest
provocà la dimissió de tota la redacció (amb Clara, Magre, Fornells,
Gibanel, Alfaradre) davant les acusacions de conxorxa amb Esquerra
Republicana fetes per la FAI. Es produí llavors un canvi d'orientació,
amb l'ascens a la direcció de Felipe Alaiz, el qual es confirmà amb
Llibert Callejas (juliol del 1932 — juliol del 1933), després d'un
tímid intent de concòrdia envers els trentistes portat a terme per
Josep Robusté (març-juliol del 1932). Succeí a Callejas Manuel Villar
(juliol del 1933 — 1936), de nou Callejas (1936), i a partir del
juliol del 1936 Jacinto Toryho; pel maig del 1938 se'n féu càrrec
Josep Viadiu. Durant aquest període, les principals suspensions del
diari es produïren arran dels putsche revolucionaris
desencadenats en 1932-33 (així, en gener-febrer del 1932, gener del
1933, desembre del 1933-abril del 1934) i de la repressió que se seguí
dels fets d'Octubre de 1934 (així, en octubre-desembre del 1934 i maig-juliol
del 1935). "Solidaridad Obrera" es publicà a Barcelona fins
el 24 de gener de 1939. Després els seus tallers foren presos per
editar "Solidaridad Nacional". El seu prestigi, així com la
repressió a Barcelona, provocà la multiplicació d'òrgans obrers
arreu de l'estat espanyol amb la mateixa denominació: Gijón (1909-10,
1916, 1918-26), Bilbao (1919-20), València (1919-23), Sevilla (1920),
Vigo (1920 i 1922), la Corunya (1920-25), Santiago de Compostel·la
(1925), etc. A l'exili, i a partir de l'any 1944, la CNT
"apolítica" féu aparèixer de nou "Solidaridad
Obrera", i posteriorment també, a París, Gómez Peláez i
després Joan Ferrer publicaren un suplement literari (gener del 1954-desembre
del 1961). Finalment, hom féu aparèixer de nou a Barcelona,
clandestinament, una publicació amb el mateix nom com a òrgan de la
Confederació Regional del Treball de Catalunya (1976), continuant
altres moments anteriors de publicació clandestina a l'interior de
l'estat espanyol. A partir de la legalització de la CNT, es publicà
regularment, amb periodicitat quinzenal i tingué un tiratge de
20 000 exemplars i una difusió d'àmbit estatal. Arran de
l'escissió cenetista del 1980, el sector "històric" n'ha
continuat la publicació a Barcelona, bé que amb poca irradiació,
mentre que els "renovadors" editen, des del 1981, una altra
"Solidaridad obrera" a València, portaveu del Comitè
Nacional de la Confederació.
"La Soli"
Nom amb què era conegut popularment la publicació Solidaridad Obrera.
|
|
Un fet clau
per a la història de l'obrerisme fou la Setmana Tràgica de 1909. |
Setmana
Tràgica, la
Nom amb el qual és coneguda la revolta popular de signe
antimilitarista i anticlerical que esclatà a Barcelona pel juliol del
1909. L'origen immediat en fou l'oposició al rellançament de
l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif;
el 9 de juliol d'aquell any una operació de policia per a protegir el
ferrocarril miner prop de Melilla encengué un veritable conflicte
bèl·lic, i el ministre de la guerra del govern de Maura, general
Linares, decidí de trametre a l'Àfrica un cos expedicionari de més de
40 000 homes, reservistes casats i amb fills en llur majoria, i —potser
com a "mesura punitiva"— trets en bona part del Principat.
Aquests fets, sentits per la ciutat com una provocació, s'esdevenien en
unes circumstàncies ambientals de feblesa organitzativa del moviment
obrer, enduriment patronal, descontentament creixent de la petita
burgesia i crisi de l'aparell de l'estat anacrònic i oligàrquic.
L'embarcament de tropes a Barcelona començà l'11 de juliol, i es
produïren els dies següents manifestacions antibel·licistes i
incidents al port i pels carrers, enmig d'un clima d'irritació popular,
compartit pels partits nacionalista republicà, radical i socialista,
contra una guerra incompresa. Del 19 al 25 de juliol, els aldarulls i
xocs amb la policia se succeïren diàriament, mentre l'ambient es
radicalitzava, ajudat per les campanyes de la premsa esquerrana i
malgrat les mesures d'ordre públic del governador Ángel Ossorio y
Gallardo. El dilluns dia 26 les forces obreres convocaren la vaga
general contra la guerra, estesa a les principals localitats de
Catalunya, i unànimement acceptada amb l'única resistència dels
tramviaires; els intents de deturar la circulació dels tramvies donaren
lloc a les primeres topades greus amb la força pública, i la
violència es desfermà; aquell mateix dia el capità general, De
Santiago, declarava l'estat de guerra i el governador, disconforme,
dimití. Espontàniament, la protesta desbordà el comitè de vaga i
prengué un caire insurreccional no previst, sense que els partits
republicans en volguessin assumir la direcció. Barcelona, isolada de la
resta del país, es cobrí de barricades, i el poble es féu amo del
carrer, però la revolta, mancada d'orientació política i àdhuc
d'objectius concrets, es transformà en un moviment caòtic i incoherent,
i manipulada per les directrius ambigües, demagògiques i
desmobilitzadores dels caps radicals, fou canalitzada vers l'incendi
d'esglésies i convents, davant la passivitat de l'exèrcit. En total,
foren destruïts uns 80 edificis religiosos —la meitat dels existents
a la ciutat—, i foren morts —fet excepcional— tres sacerdots;
també hom desenterrà els cadàvers d'algunes religioses de clausura,
els quals foren passejats per la ciutat en un macabre espectacle
d'anticlericalisme supersticiós i primitiu. La manca de suport exterior
dels revoltats —per tal d'evitar l'extensió del moviment a la resta
de la península, el ministre de governació, La Cierva, l'havia
qualificat de separatista—, l'arribada de noves forces militars i la
deterioració interna de la revolta canviaren el signe de la lluita el
dia 28. El 30, la tropa dominava els darrers focus rebels, i el dilluns
dia 2 d'agost la normalitat era completa. El balanç de víctimes fou de
3 morts i 27 ferits entre les forces de l'ordre (dades oficials), i de
75 a 100 morts, amb centenars de ferits, entre la població civil. La
immediata repressió, que tingué el suport decidit de la burgesia
barcelonina, malgrat algunes veus de concòrdia, com la de Joan Maragall,
fou molt forta, però també molt arbitrària. Foren suspesos periòdics
d'esquerra, i clausurats més de 150 centres culturals obrers i escoles
laiques; hi hagué gairebé dos milers de processats per les
jurisdiccions civil i militar, i aquesta última dictà nombroses penes
de mort, cinc de les quals foren executades. L'afusellament de Francesc
Ferrer i Guàrdia —en qui les autoritats volgueren concentrar la
intencionalitat repressiva i exemplar— com a "autor i cap de la
rebel·lió", desencadenà una gran campanya internacional de
protesta, que fou causa de la immediata caiguda del govern de Maura i de
la pujada al poder dels liberals.
|
Fins a la
Primera Guerra Mundial, el moviment obrer havia estat dèbil.
A la postguerra es va reorganitzar el sindicalisme i va augmentar
la conflictivitat. |
Pacte
de Saragossa
Pacte signat a Saragossa pel desembre de 1916, entre la UGT i la CNT. L'organització,
però, es va desfer aviat, sense arribar a cap acord entre el radicalisme cenetista i la
moderació política dels socialistes.
Vaga general
Quan la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns
quants.
Vaga General del 1917
Moviment vaguístic que tingué lloc a l'estat
espanyol per l'agost del 1917, dins el marc de la crisi política general del 1917.
Precipitada per una vaga de ferroviaris a València (juliol), la vaga general
revolucionària fou declarada el 13 d'agost per la UGT i la CNT, amb el suport del PSOE i
dels partits republicans, amb la finalitat que es constituís un govern provisional que
convoqués eleccions a Corts Constituents. El comitè de vaga, format per F.Largo y
Caballero i D.Anguiano (UGT) i J.Besteiro i A.Saborit (PSOE), fou detingut; l'exèrcit
controlà la situació del cap de tres dies d'aldarulls, sobretot a les zones industrials,
amb un saldo de 70 morts, centenars de ferits i 2 000 empresonats.
Trienni Bolxevic
Nom que rep la gran onada de tensions, vagues, boicots i sabotatges que
van afectar les zones rurals del sud del país, entre 1918 i 1920. Les vagues dels
jornalers andalusos van arribar a paralitzar la collita els estius de 1918, 1919 i 1920 i
van adquirir un caràcter d'autèntica revolució (ocupació i repartiment de terres,
etc.).
|
|
La vaga
de la Canadenca va crear un clima de màxima tensió entre obrers i
patrons a Catalunya. Començava la "guerra social": els anys
del pistolerisme (1919-1923). |
La Canadenca
Nom amb què fou coneguda l'empresa Barcelona
Traction, Light and Power Company, Limited.
Vaga de La Canadenca
Conflicte social
esdevingut a Barcelona (febrer i març del 1919), originat a l'empresa
Riegos y Fuerzas del Ebro —filial de la Barcelona Traction Light and
Power— el 5 de febrer per causa de l'acomiadament d'obrers; s'hi
afegiren els del ram del gas i de l'electricitat (Barcelona restà
sense llum). Fou declarat l'estat de guerra, i més de tres mil obrers
foren detinguts. Aleshores es declararen també en vaga els obrers de
la indústria tèxtil i es transformà en vaga general de Barcelona;
fou utilitzada la «censura roja» per tal d'impedir que la premsa
pogués donar notícies tendencioses que perjudiquessin els vaguistes.
L'actitud transaccionista de Salvador Seguí en un míting a les
Arenes (19 de març) féu possible un acord i la tornada victoriosa al
treball (20 de març); però, el 24 de març, pel fet que els militars,
en desacord amb el pacte, no havien alliberat 79 vaguistes, hom
declarà vaga general a tot el Principat, que finalitzà en ésser
declarat de nou l'estat de guerra. La vaga comportà l'establiment de
la jornada de vuit hores i les dimissions del governador civil
Montanyès, del cap policial Doval, i del cap del govern, comte de
Romanones.
Guerra social
El conjunt d'accions del pistolerisme va fer parlar en els diaris de
l'època de "guerra social". Els fets hi ajudaven: entre 1917 i 1922 (i sobretot
els anys 1920 i 1921), només a Barcelona hi va haver més de 800 atemptats, amb baixes
tant de la classe treballadora com de la patronal i les forces d'ordre públic. Aquest
clima de "guerra social" va afectar Catalunya, el País Valencià i Múrcia des
de les darreries de 1919 fins a 1922.
Pistolerisme
Activitat terrorista pròpia dels pistolers. Fenomen
propi dels anys 1919-23 a l'estat espanyol, tingué una importància
especial a Catalunya, on es produí després de l'espectacular ascens
numèric de la CNT en 1918-19. La Federació Patronal, a més d'intentar
una política de total intransigència enfront de les demandes obreres,
costejà una onada d'atemptats contra els quadres sindicals. Les bandes
de pistolers comptaren així mateix amb la protecció dels governadors
civils del moment (sobretot el comte de Salvatierra, desembre del 1919
— maig del 1920, i el general Martínez Anido, novembre del 1920 —
octubre del 1922) i del cap superior de policia Miguel Arlegui (setembre
del 1919 — octubre del 1922). Fins el 1920 els pistolers, sota el
comandament successiu de Bravo Portillo i el baró de König, actuaren
de tota manera amb una relativa independència i intentaren en ocasions
l'extorsió prop de la mateixa patronal. Després, l'aparició dels
Sindicats Lliures significà, a part la prossecució del pistolerisme (amb
noms com Antoni Soler, El Mallorquí, o Innocenci Feced, etc), un
intent de dividir el moviment obrer. Foren morts, entre molts altres,
els caps sindicalistes Pau Sabater (1919), Evelino Boal (1921) i
Salvador Seguí (1923). També hi hagué l'actuació de grups
terroristes i de pistolers prop de la CNT (destacà entre aquests el
grup Los Solidarios, creat el 1922), que causaren la mort, entre
d'altres, al mateix Bravo Portillo (1919), al comte de Salvatierra
(1920) i a Dato (1921). En conjunt hi hagué a Barcelona 109 atemptats
socials el 1919 i 304 el 1920. Sota la Segona República encara es
produí algun rebrotament del pistolerisme dels Sindicats Lliures, com
és ara el cas de la banda de Francisco Blasco a Badalona.
Acció directa
Tècnica de lluita del sindicalisme revolucionari basat en l'afrontament directe entre
patrons i obrers, al marge del marc legal establert, i en la negativa a acceptar qualsevol
mediació de persones o institucions no afectades pel conflicte, o bé organismes de
conciliació. Les formes més freqüents de l'acció directa són: la vaga, el treball
lent, el boicot dels productes o establiments industrials o comercials i el
sabotatge.
|
|
El pistolerisme
enfronta la burgesia... |
Patronal
Associació de fabricants o patrons per a defensar llurs interessos econòmics i socials.
Hom pot considerar el Cos de Fàbriques de Teixits i Filats de Cotó, creat el
1799, com la primera associació patronal sorgida al Principat. Procurà la defensa dels
interessos econòmics propis, en especial el proteccionisme, i posteriorment, a més, la
resistència a les demandes dels obrers. Aquell organisme amplià el seu abast i adoptà
diferents denominacions: Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de cotó a
partir del 1821, Junta de Fàbriques a partir del 1847, etc. Posteriorment, el 1889, hom
fundà el Foment del Treball Nacional i, més especialment adreçada a combatre el
moviment obrer, la Federació Patronal de Catalunya, creada el 1919 i que tingué
una intervenció decisiva en la formació de la Confederació Patronal Espanyola. A partir
del 1939, els empresaris foren inclosos en la secció econòmica de l'Organització
Sindical, dissolta el 1977. L'organisme cúpula de la patronal a l'estat espanyol és, des
del 1977, la Confederación Española de Organizaciones empresariales.
Pistolerisme blanc
Nom amb què es va conèixer l'organització armada patronal, que es va
convertir en una força parapolicíaca, totalment protegida per les autoritats, que va
escampar el terror en el món obrer. La patronal catalana no en va tenir prou amb la
repressió. Volia posar fi al "perill" sindical i revolucionari, i no es refiava
del govern, el qual veia cada cop més inestable i dèbil.
Locaut
Tancament temporal d'una empresa o un grup d'empreses dut a terme per part
de la direcció en una situació de conflicte laboral. El locaut pot ésser una mesura
preventiva, prèvia a la implantació de noves condicions de treball, o a una resposta a
les reivindicacions i les posicions de força dels obrers. Considerada fora de la llei en
algunes constitucions, fou considerablement utilitzada a l'inici de la industrialització.
Actualment hom hi recorre només en una situació extrema, per tal com la interrupció
total del procés de producció que suposa tampoc no afavoreix la situació de l'empresa.
Federació Patronal de Catalunya
Organització sindical patronal creada el 1919 per
a contrarestar la força creixent de la CNT. Presidida per Fèlix Graupera, reuní els
sectors més intransigents de la burgesia industrial catalana, especialment de Barcelona.
Després de participar en la Comissió Mixta de Treball (octubre de 1919), dictà el
locaut de novembre del 1919 gener del 1920 (que afectà uns 200 000 treballadors),
impulsà la formació de la Unió de Sindicats Lliures i afavorí l'actuació del
pistolerisme contra la CNT. Volgué una política per part del govern clarament repressiva
envers el sindicalisme obrer i en especial l'empresonament dels principals caps
cenatistes, i aconseguí en aquest sentit la col·laboració del governador Martínez
Anido (1920-21). El 1923 féu costat al cop militar de Primo de Rivera. Pertangué a la
Confederación Patronal Española, i contribuí a reorganitzar-la per l'octubre del 1919.
Sindicats Lliures
Nom amb el qual és més coneguda la Unió de
Sindicats Lliures. Aquesta organització sindical fou iniciada a Barcelona per Ramon Sales
per l'octubre del 1919 i es proclamà aconfessional i de reivindicació obrera i
professional. Aviat adoptà com a denominació oficial la de Corporació General de
Treballadors-Unió de Sindicats Lliures d'Espanya, defensà com a bases de la societat la
família i la corporació professional i vindicà la teoria del preu just. Sorgida de
l'Ateneu Legitimista, la nova corporació intentà de combatre l'hegemonia de la CNT i
s'abocà a l'ús de la violència, ajudada per la patronal i les autoritats governatives
de Barcelona. El seu creixement, iniciat cap a 1922-23, tingué un gran desenvolupament en
produir-se la dictadura de Primo de Rivera, que li donà suport en detriment de la CNT.
Llavors es produí el seu lligam amb altres grups de sindicalisme d'origen catòlic. Pel
desembre del 1923 hom creà a Pamplona la Confederación Nacional de Sindicatos Libres de
España, bàsicament gràcies a l'acord dels Sindicats Lliures de Barcelona i la
Federación Regional de Sindicatos Libres del Norte. Tanmateix, la força de la nova
confederació continuà basada en l'èxit assolit a Barcelona. Per l'agost del 1925, d'un
total de 111 252 obrers afiliats, 105 486 eren de Barcelona; amb unes
proporcions semblants, al setembre del 1929 el total d'afiliats era de 197 853. Amb
la caiguda de la Dictadura, la reorganització de la CNT significà en 1930-31 el
desmantellament dels Sindicats Lliures, i quan es proclamà la República, Ramon Sales i
altres dirigents fugiren. L'intent de reorganització del gener del 1932, amb la creació
de la Federació Obrera Catalana, dirigida per Lázaro Casanovas, fou un fracàs
estrepitós (a la fi de l'any no eren més de 50 afiliats). Després, pel juliol del 1935,
els Sindicats Lliures tornaren a la legalitat; Ramon Sales els encapçalà de nou,
accentuà el seu caràcter antidemocràtic i feixista i defensà un estat corporatiu. Com
a òrgan de premsa publicà el setmanari «Unió Obrera» (Barcelona 1921-31 i 1935-36).
Sometent
Organització de gent armada no professional creada en època moderna i inspirada en
l'antic sagramental o sometent suprimit amb el decret de Nova Planta (1716). Durant
la Guerra Gran, davant l'angoixosa situació de l'exèrcit, el capità general de
Catalunya, comte de La Unión, ressuscità el sometent (1794), que fou novament actiu
durant la guerra del Francès (1808-14), i que destorbà els atacs francesos davant Roses,
Barcelona i Tarragona. Més o menys desorganitzat durant les guerres carlines, fou refet
el 1855 per iniciativa dels grans propietaris rurals, amb el nom de Sometent Armat de la
Muntanya de Catalunya, i adoptà el lema Pau, pau i sempre pau. Des d'aleshores
tingué un caràcter de cos auxiliar d'ordre públic. La Primera República l'abolí
novament (1873), però poc després fou restablert i resultà summament eficaç per a
combatre els carlins, a la tercera guerra. El 1877 publicà una revista titulada "Paz
y Tregua", publicada en català ("Pau i Treva") des del 1934. El sometent
intervingué al costat de les autoritats en diverses ocasions, com en la detenció de
Francesc Ferrer i Guàrdia (1909) a Alella (Maresme) i en l'acció contra vaguistes durant
els anys que precediren la Dictadura de Primo de Rivera. Aquest decidí d'estendre el
sometent a la totalitat de l'estat espanyol, temptativa que no sobrevisqué la Dictadura
(1923-30). A la fi de la guerra civil el sometent restà dissolt, fins que el 1945 fou
reorganitzat amb criteris molt peculiars i amb la finalitat principal de combatre el
maquis. L'organització del sometent a les ciutats es realitzà únicament damunt el
paper. El 1978 el sometent fou desarmat i reduït a simple agrupació civil.
|
|
... i els obrers. |
Pistolerisme
roig
Nom amb què es coneix l'activitat d'escamots armats de defensa per
contratacar l'acció patronal, organitzats pels sectors més radicals de
l'anarcosindicalisme.
Solidarios, Los
Grup anarquista d'acció constituït a Barcelona
per l'octubre del 1922. En formaren part, entre altres, Francisco Ascaso, Durruti, Garcia
i Oliver, Gregorio Suberviela, Ricard Sanz, Aurelio Fernández, Miguel García Vivancos,
Alfons Miguel, Torres Escartín, etc, en total prop d'una vintena d'obrers i obreres.
Després de participar en tasques publicistes i organitzatives anarquistes, especialment
per mitjà de «Crisol» (1922) i del comitè de relacions anarquistes de Catalunya (que
hom fundà al principi del 1923), el grup es llançà a una actuació violenta. Les seves
accions més espectaculars foren la mort de Ramon Languia, dels sindicats lliures
(Manresa, abril del 1923), l'atemptat frustrat contra Martínez Anido a Sant Sebastià
(maig del 1923), la mort de l'ex-governador civil José Regueral a Lleó (17 de maig de
1923) i de l'arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila (4 de juny de 1923), així com
l'assalt del Banco de España a Gijón (1 de setembre de 1923). La Dictadura de Primo de
Rivera determinà la dispersió del grup, que en part continuà en actiu a l'exili.
Posteriorment, proclamada la Segona República, es reorganitzà sota la denominació de Nosotros.
Vaga
Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal
d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les
condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a
d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions
depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és
declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga
general.
|
|
De resultes
de tot això, hi ha una gran repressió contra el sindicalisme
revolucionari. |
Llei de Fugues
Denominació aplicada a l'autorització legal de la força pública per a disparar contra
els detinguts en cas de fuga. Fou el pretext aplicat sobretot contra els sindicalistes de
la CNT, especialment en moments de màxima tensió social, com en 1920-23 a Barcelona o en
1931-32 a Sevilla (fets del parc de María Luisa).
Comitè Civil contra el Terrorisme
Organisme cívic creat a Barcelona, el 1920, per
combatre les activitats terroristes provocades pels elements extremistes, tant patronals
com obrers. Era domiciliat a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i el presidí Rafael
Campalans. La Dictadura del general Primo de Rivera el suprimí el 1923.
|
Amb la Dictadura
de Primo de Rivera (1923-1930), el moviment obrer coneix un nou
període de persecució i intolerància.
I d'imposició. |
Dictadura
de Primo de Rivera
Nom que hom dóna al període
del regnat d'Alfons XIII en el qual el general Miguel Primo de Rivera
actuà de cap de govern amb poders dictatorials (del 13 de setembre de
1923 al 28 de gener de 1930).
El moviment obrer sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-30)
Amb la pujada al poder del general Primo de Rivera, les organitzacions
anarcosindicalistes i els grups comunistes foren progressivament
posats fora de la llei. No pas així la UGT i el PSOE, com tampoc,
lògicament, els sindicats lliures. En el seu conjunt la CNT elegí la
via d'una clara no-col·laboració amb la Dictadura i la
clandestinitat n'aguditzà les tensions internes entre els sectors
sindicalistes i els anarquistes. Tanmateix, hom aconseguí de salvar
una certa estructura sindical de quadres, gràcies tant al manteniment
d'una mínima activitat clandestina com a l'aprofitament d'unes certes
possibilitats de presència pública a través d'alguns òrgans de
premsa, propis o aliens (en especial "Acción Sindical
Obrera" de Sant Feliu de Guíxols, "Redención" d'Alcoi,
i, d'altra banda, "L'Opinió", "La Rambla",
"La Campana de Gràcia", etc). Val a dir, també, que alguna
comarcal (com la de Girona) pogué mantenir-se en la legalitat. Ara
bé, al Principat, en especial a la província de Barcelona, el
terreny en part abandonat per la CNT fou ocupat —sigui amb pressions
tant legals com violentes— pels sindicats lliures. Aquests tingueren
un desenvolupament numèric espectacular, iniciat de fet el 1923,
encara en plena onada del pistolerisme: per l'agost del 1925 tenien a
Barcelona 105 486 afiliats d'un total espanyol de 111 252 membres; amb
proporcions similars, pel setembre del 1929 el seu total general
arribà a 197 853 obrers. Aquesta presència del sindicalisme lliure
al Principat impedí una possible penetració —i desplaçament de
l'anarcosindicalisme— del socialisme marxista o d'un sindicalisme
confessionalment catòlic, cosa que en certa mesura passà al País
Valencià i a Mallorca. Comparant xifres relatives d'ugetistes i
cenetistes en 1919-22 i el 1931, val a dir que al País Valencià,
mentre que abans de la Dictadura només hi havia un domini majoritari
de la UGT a Castelló de la Plana (un 56% del total d'obrers
organitzats en les dues centrals) i clarament minoritari a València
(un 11%) i a Alacant (un 22%), posteriorment el domini ugetista era
aclaparador a Castelló (un 90%) i hi havia un repartiment de forces a
València (un 46%) i a Alacant (un 51%). A les Illes la UGT consolidà
la seva anterior majoria basada en el control de Mallorca (un 78%). En
definitiva, en aquests anys, a més de produir-se un reajustament de
les influències sindicals dins el moviment obrer dels Països
Catalans, hi hagué l'aparició de noves forces polítiques obreres
que havien de tenir una especial importància durant la Segona
República: la formació de la Unió
Socialista de Catalunya, creada el 1923 i reorganitzada en 1930-31,
fou seguida de la constitució de la Federació Comunista Catalanobalear
i del Partit Comunista
Català, que el 1930 s'uniren en el Bloc Obrer i Camperol.
Corporativisme
1. Doctrina política que pretén organitzar la societat i l'Estat mitjançant la
representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics,
a la manera dels gremis medievals. D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una
sola "corporació", es creia superar la lluita de classes preconitzada pel
comunisme.
2. Doctrina i sistema sòcio-econòmics basats en la constitució
jerarquitzada d'associacions professionals (patronals i obreres) per a controlar els
problemes econòmics i laborals. El corporativisme sorgí enfront de l'individualisme de
l'estat liberal i contra el sindicalisme de classes (de caire marxista i
anarco-sindicalista), inspirant-se en els gremis medievals i pretenent d'evitar, amb
intervenció de l'estat, la lluita de classes. Promogut pel moviment social catòlic del s
XIX (comte de Mun i La Tour du Pin, a França, i Ketteler, a Alemanya), reflectit als
documents pontificis sobre la qüestió social (especialment de Lleó XIII i Pius XI), el
corporativisme fou institucionalitzat sobretot pel feixisme, el qual establí una
correlació entre estat feixista i estat corporatiu: en són exemples, entre les dues
guerres mundials, els règims de Mussolini a Itàlia, Primo de Rivera a Espanya i Dollfus
a Àustria. La desfeta militar del feixisme a la Segona Guerra Mundial relegà la
vigència del corporativisme a Portugal (Oliveira Salazar i Caetano) i a l'Espanya dels
primers quinquennis de la postguerra.
Organització Corporativa Nacional
Organisme creat durant la dictadura de Primo de Rivera, a semblança de
les corporacions feixistes italianes, que integrava obrers i patrons en comitès
paritaris, agrupats per oficis i professions, a nivell local, provincial i estatal.
El seu objectiu era regular les condicions laborals, controlar el moviment sindical i
evitar la conflictivitat social.
Comitè paritari
Consell compost per igual nombre de
representants obrers i patronals amb un president nomenat pel govern, que tingué com a
finalitat resoldre per arbitratge previ obligatori els conflictes laborals col·lectius i
individuals a cada sector local de la producció. Constituïren els organismes bàsics del
règim corporatiu paritari muntat a Espanya per la dictadura del general Primo de Rivera a
la segona etapa del règim, per decret de 26 de novembre de 1926, obra del ministre de
treball, Eduard Aunós. S'inspirà en el corporativisme feixista d'Itàlia i en les idees
del moviment social catòlic. La UGT i els socialistes participaren en els comitès
paritaris en virtut del pacte tàcit de no-agressió existent entre ells i la Dictadura.
Malgrat les mesures repressives contra les vagues, aquesta participació, que mantingueren
àdhuc després de negar-se a participar a l'Assemblea Nacional Consultiva, augmentà la
influència socialista en certs sectors. En el camp de l'agricultura no funcionaren
pràcticament els comitès paritaris, i en el de la indústria no evitaren que l'índex
dels salaris reals dels obrers qualificats espanyols baixés de 106 a 103,8 l'any 1930
(índex 100 = 1914). Les vagues tampoc no disminuïren, puix que el nombre de vaguistes a
Espanya fou de 21 851 l'any 1926, de 70 024 el 1927, de 55 576 el 1929 i de 247 460 el
1930. A Catalunya el sistema fou poc operatiu per la dissolució de la CNT, que tenia la
majoria dels treballadors associats, pel maig del 1924. La representació dels obrers fou
confiada sobretot als sindicats lliures, minoritaris i sospitosos de connivència amb les
autoritats, i alguna vegada a la UGT. Abans no havia funcionat eficaçment, a Catalunya,
més que una institució d'arbitratge: la Comissió Mixta del Treball en el Comerç de
Barcelona (1920), que continuà funcionant sota la Dictadura.
|
|
No serà
fins a la Segona República (1931), quan el moviment obrer enceti una
nova etapa de creixement, emparat pels drets i llibertats que
atorgarà el nou règim republicà. |
Pacte
de Sant Sebastià
Conveni polític entre els dirigents de l'oposició
antimonàrquica espanyola i representants del republicanisme català,
formalitzat a Sant Sebastià el 17 d'agost de 1930, amb l'objectiu de
coordinar l'acció comuna per a l'enderrocament del règim i la
instauració de la República. Després de les gestions preparatòries
de Marcel·lí Domingo i José Salmerón, la reunió se celebrà al
Casino Republicano de la ciutat basca, sota la presidència de Fernando
Sasiaín i amb l'assistència de Macià Mallol i Bosch, per Acció Republicana de Catalunya,
M.Carrasco i Formiguera per Acció
Catalana, J.Aiguader i Miró per Estat Català, Alejandro
Lerroux per l'Alianza Republicana, Marcel·lí Domingo, Álvaro de
Albornoz i Ángel Galarza pel Partit Radical-Socialista, Manuel Azaña
per Acción Republicana, Santiago Casares Quiroga per l'Organización
Republicana Gallega Autónoma, Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura per
la Derecha Liberal Republicana, i els socialistes Indalecio Prieto i
Fernando de los Ríos, a títol personal; també hi foren invitats
Eduardo Ortega y Gasset i Felipe Sánchez Román. L'assemblea acordà la
creació d'un comitè revolucionari —que esdevingué més tard govern
provisional de la República— i la recerca de la col·laboració del
PSOE i la CNT; sobre la qüestió catalana —de molt, la més debatuda—,
els reunits reconegueren la personalitat política de Catalunya, i
autoritzaren l'elaboració d'un estatut d'autonomia que, plebiscitat pel
poble català, hauria d'ésser aprovat per les corts constituents. Tot i
que el pacte fou objecte de moltes crítiques a
posteriori, per la inconcreció en què deixava el contingut real de
l'autonomia, els seus acords serviren de marc polític bàsic a les
relacions entre la Generalitat i Madrid durant l'etapa provisional de
1931-32. Dos dels delegats catalans, M.Carrasco i Formiguera i
J.Aiguader i Miró, han deixat escrites llurs versions de la reunió en
els llibres El
pacte de San Sebastián i Catalunya i la revolució,
respectivament.
Segona República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol que comença
el 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona
i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de 1939, data en què la guerra civil
iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i
del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori
de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos
períodes ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol
1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936 — 1 d'abril 1939).
|
Les dues
grans doctrines que van marcar el camí del moviment obrer espanyol i
català, i d'arreu, foren el socialisme i l'anarquisme.
Història del socialisme.
|
El
socialisme als Països Catalans
L'arribada a Espanya del gendre de Marx, Paul Lafargue, donà
lloc a la formació, a Madrid, del primer nucli marxista, a partir del
qual Pablo Iglesias fundà, el 1879, el Partido Socialista Obrero
Español; des d'aquell moment, el pes de la capital de l'estat havia
d'ésser determinant en l'orientació del socialisme espanyol. Les
agrupacions socialistes més antigues dels Països Catalans sorgiren
entre el 1880 i el 1882 a Barcelona —on hom creà un efímer Partit
Democràtic Socialista Obrer—, Manresa, Tarragona i Vilanova i la
Geltrú; al País Valencià, les primeres foren les de Xàtiva (1887),
València i Castelló de la Plana, grups que restaren articulats el 1888
amb la fundació definitiva i pública, a Barcelona, del PSOE —integrat
per tretze agrupacions catalanes i set de la resta de la Península— i
de la Unió General de
Treballadors; en general els catalans no havien de tenir dins el nou
partit un pes apreciable, i el creixement d'aquest entre la classe
obrera catalana, fortament influïda per l'anarquisme, s'estroncà aviat.
També al País Valencià el socialisme tingué una implantació feble,
sense arrelar en les classes treballadores, excepte alguns casos locals
(Elx); al sud del País Valencià —Alt i Baix Vinalopó, Novelda,
Alcoi— i, en general, als nuclis de la incipient industrialització
és on aconseguí més força. Tot i que l'escissió comunista del 1921
no hi tingué conseqüències apreciables, el PSOE, mancat d'un programa
agrari per al camp valencià, cresqué molt lentament i no representà,
almenys fins el 1936, una alternativa seriosa a la CNT, malgrat haver
gaudit de la benvolença oficial durant la Dictadura. El 1909, any de la
conjunció republicanosocialista, una bona part del socialisme català,
encapçalada per Fabra i Ribas, s'oposà a l'excessiu parlamentarisme i
reformisme del PSOE, i hom intentà de crear una federació socialista
catalanobalear amb els primers nuclis socialistes de les Illes. Sense
posseir una elaboració específica sobre la qüestió nacional, el PSOE
considerava el catalanisme una força burgesa i enemiga de la classe
treballadora; tanmateix, el pes específic de Catalunya en el conjunt de
l'estat obligà el partit a un canvi d'orientació, i el 1916, quan ja
havia fracassat l'intent de Martí i Julià de portar la Unió
Catalanista cap a posicions socialitzants, la Federació Socialista
Catalana introduí en el seu programa la qüestió nacional, cosa que li
valgué l'adhesió de nombroses personalitats d'esquerra: Serra i Moret,
Pla i Armengol, Comorera, Andreu Nin, etc. Això no obstant, des del
1920, i després del fracàs de la campanya pro-Estatut, el PSOE —a
instàncies del sector prietista— es féu enrere i s'allunyà del
catalanisme, donant la raó als qui, com Layret o Gabriel Alomar,
propugnaven la creació d'una alternativa socialista específicament
catalana. El projecte, ajornat per l'assassinat de Layret, es concretà
pel juliol del 1923 amb la formació de la Unió Socialista de Catalunya,
la qual, però, no pogué desenvolupar-se per l'adveniment de la
Dictadura. A les Illes, on hi havia grups socialistes entorn del
periòdic "El Obrero Balear" des del començament del segle,
el PSOE conegué els anys 1920-21 una forta crisi interna, arran de
l'escissió comunista, que arrossegà una gran part de les joventuts;
gràcies a Llorenç Bisbal, el partit es mantingué, reduït a les
agrupacions de Palma, Llucmajor i Manacor, amb una línia moderada i
legalista, cooperativista i mutualista. Menorca comptava, en canvi, amb
una majoria obrera socialista. Amb la proclamació de la República, el
socialisme illenc cresqué, tant el partit com la Unió General de
Treballadors de Balears, però tingué també escissions i, a causa dels
seus compromisos amb el poder, es veié sovint desbordat per
sindicalistes i comunistes, mentre s'hi dibuixava el predomini intern
del sector caballerista. També al Principat el canvi de règim afavorí
la reorganització de l'USC i de la Federació Socialista Catalana, les
quals participaren en el govern de la Generalitat i, sobretot la
primera, assoliren un paper molt important en l'àmbit polític, sense,
però, poder rivalitzar amb la CNT en el terreny sindical. El 1933
tingué lloc un frustrat intent de fusió de les dues alternatives
socialistes catalanes, i ambdues entraren a formar part de l'Aliança Obrera;
però és després del Sis d'Octubre que tant la Unió Socialista com la
Federació Catalana del PSOE, en una evolució esquerrana que les
apropava als postulats de la Tercera Internacional, se sumaren al
moviment unificador de les forces obreres que desembocà, tot just
esclatada la guerra civil, en la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya,
adherit a la Internacional Comunista. Aquest fet, excepcional en la
història del moviment obrer europeu, juntament amb el triomf parcial de
la rebel·lió militar a les Illes i la pèrdua de la iniciativa
política del PSOE valencià a mans dels comunistes, deixà els Països
Catalans sense cap força estrictament socialista organitzada des del
1936 i, sobretot, després del 1939.
|
El socialisme
optarà per la participació política i la lluita sindical.
En aquesta època es funda el PSOE i la UGT, amb forta implantació a
Madrid, Biscaia i Astúries. |
Nueva Federación Madrileña
Agrupació formada el 1872, en ser expulsats de la FRE els marxistes (concentrats
sobretot sobretot a la federació madrilenya), integrada per un petit grup de socialistes
madrilenys d'inspiració marxista, bàsicament tipògrafs. A partir d'aquesta agrupació
es formaria el PSOE uns anys més tard, el 1879.
Partido Socialista Obrero Español (PSOE)
Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis
marxistes expulsats de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional
de Treballadors. El seu portaveu fou El Socialista (1886). El I Congrés
tingué lloc a Barcelona (1888), pocs dies després de la constitució, també a
Barcelona, de la Unió General de Treballadors, sindicat d'inspiració socialista.
El nou partit s'implantà en els medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries. L'any
1895 foren elegits els primers regidors socialistes i, al cap de deu anys, hi havia
socialistes a 50 ajuntaments, entre ells el de Madrid. El primer diputat socialista,
P.Iglesias, fou elegit l'any 1910, gràcies a una aliança electoral amb els republicans.
El partit donà suport a les reivindicacions obreres i acomplí una àmplia tasca
d'educació popular. Participà en l'Assemblea de Parlamentaris i posà en marxa la vaga
general del 1917. Com a reacció contra les posicions reformistes cap a les quals derivava
el partit i com a resultat de la negativa de ratificar una inicial adhesió a la Tercera
Internacional, els nuclis més radicals s'escindiren (1921) i crearen el Partido
Comunista de España. Aprofità la tolerància de què gaudí durant la Dictadura per
a implantar-se al camp andalús. Participà en el comitè revolucionari (1930), en el
govern provisional de la República (1931) i en el govern Azaña (1931-33). La tendència
més esquerrana de F.Largo Caballero s'imposà a la moderada de J.Besteiro i el partit
s'inclinà cap a l'esquerra, impulsà la unitat d'acció amb anarcosindicalistes i
comunistes i participà en la revolució del 1934. Durant la guerra civil de 1936-39
F.Largo Caballero i J.Negrín presidiren sengles governs de coalició. A l'exili,
s'imposà la línia moderada d'I.Prieto i, a partir del 1950, R.Llopis.
El Socialista
Diari de Madrid, portaveu del Partido Socialista Obrero Español,
del qual fou primer director Pablo Iglesias. Nasqué com a setmanari
el 1886 i esdevingué diari el 1912. Durant la guerra civil de
1936-39, l'evolució desfavorable del conflicte i la instal·lació a
Barcelona del govern republicà provocaren el trasllat del diari a la
capital catalana, on aparegué des del 2 de maig de 1938 fins al 21 de
gener de 1939. Publicat a França amb intermitències durant el
franquisme, reaparegué el 1977 com a revista a Madrid. Diari de Madrid, portaveu del Partido Socialista Obrero Español,
del qual fou primer director Pablo Iglesias. Nasqué com a setmanari
el 1886 i esdevingué diari el 1912. Durant la guerra civil de
1936-39, l'evolució desfavorable del conflicte i la instal·lació a
Barcelona del govern republicà provocaren el trasllat del diari a la
capital catalana, on aparegué des del 2 de maig de 1938 fins al 21 de
gener de 1939. Publicat a França amb intermitències durant el
franquisme, reaparegué el 1977 com a revista a Madrid. Diari de Madrid, portaveu del Partido Socialista Obrero Español,
del qual fou primer director Pablo Iglesias. Nasqué com a setmanari
el 1886 i esdevingué diari el 1912. Durant la guerra civil de
1936-39, l'evolució desfavorable del conflicte i la instal·lació a
Barcelona del govern republicà provocaren el trasllat del diari a la
capital catalana, on aparegué des del 2 de maig de 1938 fins al 21 de
gener de 1939. Publicat a França amb intermitències durant el
franquisme, reaparegué el 1977 com a revista a Madrid. Diari de Madrid, portaveu del Partido Socialista Obrero Español,
del qual fou primer director Pablo Iglesias. Nasqué com a setmanari
el 1886 i esdevingué diari el 1912. Durant la guerra civil de
1936-39, l'evolució desfavorable del conflicte i la instal·lació a
Barcelona del govern republicà provocaren el trasllat del diari a la
capital catalana, on aparegué des del 2 de maig de 1938 fins al 21 de
gener de 1939. Publicat a França amb intermitències durant el
franquisme, reaparegué el 1977 com a revista a Madrid.
Partit Democràtic Socialista Obrer Espanyol
Grup polític creat pel juliol del 1882 arran de
l'acord del grup marxista de Madrid (representat per Francisco Mora) i el grup d'"El
Obrero" de Barcelona i Les Tres Classes de Vapor (Josep Pàmies, Joan Nuet, etc). El
mateix any de la fundació impulsà la constitució d'una Associació Nacional de
Treballadors d'Espanya, en resposta a l'anarcocol·lectivista FTRE. Hom hi ha vist un
precedent de la formació del PSOE el 1888.
Partit Socialista Oportunista
Grup polític creat pel
desembre del 1890 pel grup d'"El Obrero" i Josep Pàmias. La
seva formació significà la resposta d'aquests a la ruptura amb el
marxisme madrileny i els congressos marxistes del 1888, i es produí
després d'assistir el 1889 al congrés socialista possibilista
internacional de París. Ressuscità així mateix l'intent, amb
participació d'elements de les Tres Classes de Vapor, de formar a
Madrid un Partido Demócrata Socialista per l'agost del 1890. Acceptant
les teories de Paul Brousse —que havia residit anteriorment a
Barcelona—, el nou partit preconitzà sols la demanda de reformes
possibles i la col·laboració amb els republicans. De tota manera no
pogué superar la crisi de les Tres Classes de Vapor els primers anys
del s XX.
Federació Socialista Catalana
Federació de les
agrupacions socialistes de Catalunya adherides al Partido Socialista Obrero Español,
coneguda també com a
Federació Catalana del PSOE. Les primeres agrupacions actuaren
en 1880-82 a Barcelona, Manresa, Tarragona i Vilanova i la Geltrú,
tingueren com a òrgan el setmanari "El Obrero" i influïren
sobre les Tres Classes de Vapor. El 1886 hi havia nou agrupacions, i el
1888 els centres obrers socialistes de Barcelona, Mataró i Vic
convocaren el congrés constitutiu de la Unió General de Treballadors (Josep
Comaposada en fou president el 1892, però la força socialista perdé
importància). El 1904 hi hagué un canvi en les relacions socialistes,
i el moviment obrer i la Federació col·laboraren en la creació de la
Solidaritat Obrera (1907). El 1908 Fabra i Ribas i Comaposada
reorganitzaren la Federació i publicaren "La Internacional";
al segon congrés (juliol del 1909) assistiren 22 delegats de les
províncies de Tarragona, Barcelona i Mallorca, en l'intent de crear una
federació catalano-balear; hi fou aprovada l'oposició a la guerra del
Marroc i foren promoguts mítings a Barcelona, Mataró i Sitges. La
Federació participà en la vaga del juliol del 1909 (Setmana Tràgica)
i Fabra i Ribas formà part del comitè central de la vaga. El 1915 eren
uns 300 afiliats, i el 1916 Recasens, dirigent de la Federació i
director del seu òrgan "Justícia Social", publicat a Reus,
aconseguí que en el quart congrés, celebrat a Tarragona, hom
incorporés al programa la qüestió catalana, fet que comportà
l'ingrés de catalanistes a la Federació, com Serra i Moret, Pla i
Armengol, Comorera, etc. El 1923, però, es produí la divisió i la
formació de la Unió Socialista de Catalunya. Durant la
Dictadura la Federació no sobrepassà mai els 300 afiliats, i el 1931
tenia agrupacions a Barcelona (on s'enfrontaven una agrupació i la
federació local), Mataró, Reus, Tarragona, Sitges, Manlleu, etc. El
seu òrgan fou "La Internacional", i dirigí la secció
catalana de la UGT, la qual fou representada per Vidal i Rossell al
Consell de la Generalitat. El 1932 tenia uns 1 300 afiliats, i el 1933
mantingué contactes orgànics amb la USC per efectuar la reunificació,
que no s'assolí, la qual cosa significà el pas de Martínez Cuenca,
Recasens i d'altres a la USC. El mateix 1933 establí un pacte electoral
amb el Bloc Obrer i Camperol. Participà en l'Aliança Obrera i fou una
de les quatre organitzacions que donaren lloc al Partit Socialista
Unificat de Catalunya. Desapareguda formalment el 1936, l'organització
del PSOE al Principat fou reconstruïda el 1945-46 en la clandestinitat
i a l'exili francès, tingué contactes estrets amb el Moviment
Socialista de Catalunya —impulsaren conjuntament la UGT— i sofrí,
malgrat la seva migradesa, diverses caigudes de militants (1951, 1953,
1958) que gairebé la liquidaren. Es reorganitzà en la dècada del 1970
entorn de Josep M.Triginer i Fernández, J.Jou i Fonollà, Mercè Aroz,
Carles Cigarrán i altres, establí relacions amb Convergència
Socialista de Catalunya (1976) i es coalitzà amb el PSC-C el 1977; molt
reticent a la unificació socialista volguda per la direcció estatal
del PSOE, acabà acceptant-la i, el 1978, s'integrà en el Partit dels Socialistes de Catalunya
(PSC-PSOE).
Unió Socialista de Catalunya (USC)
Partit polític fundat a
Barcelona el 8 de juliol de 1923 que pretenia bastir una alternativa
socialista autòctona i sensible a la reivindicació nacionalista
catalana, amb un programa reformista, gradualista i parlamentari. Sota
la presidència de Gabriel Alomar, l'impulsaren un grup
d'intel·lectuals i professionals procedents de la Federació Socialista Catalana
—M.Serra i Moret, Rafael Campalans— i alguns joves sindicalistes
formats a l'escola del Treball de la Mancomunitat (Francesc Viladomat,
Joan Aleu, Joan Fronjosà). Durant la primera etapa, era més un nucli
d'afinitats personals que un partit estructurat i disciplinat; aplegava
uns 700 afiliats, i publicà (novembre del 1923 — març del 1926) el
setmanari "Justícia Social". Definitivament allunyat del PSOE
cap al 1925, es dissolgué virtualment durant la Dictadura, bé que el
nucli d'homes que l'havien animat subsistí. En 1930-31, la Unió fou
reorganitzada, amb la incorporació d'alguns ex-cenatistes (Felip Barjau,
Ramon Jové i Brufau), i participà, al costat dels partits republicans,
en les activitats revolucionàries d'aquell període. Formalitzà
aleshores una duradora aliança electoral amb l'Esquerra Republicana de Catalunya,
encetada per a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, que li
permeté d'assolir, durant la República, una influència política molt
superior a la seva força real. Així, tingué participació al 80% dels
ajuntaments catalans, quatre diputats a les corts constituents i cinc al
Parlament de Catalunya; també, Campalans fou conseller d'instrucció
pública del govern català, i Serra i Moret ho fou d'economia i treball
(1931-32). Simultàniament, sota la direcció de Joan Comorera (director
de la segona època de "Justícia Social", secretari general
el 1932, i president el 1934), R.Folch i Capdevila i d'altres, hom
emprengué l'organització definitiva del partit, els efectius del qual
oscil·laven entre els 3 000 i els 4 000 membres; la seva influència
dins la classe obrera es canalitzava a través de la Unió General de Sindicats Obrers
de Catalunya i, entre la pagesia, mitjançant l'Acció Social
Agrària de Girona i, des del 1934, la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya.
Al juliol del 1933 es produí una breu reunificació amb la Federació
Socialista Catalana del PSOE, ràpidament feta avortar per l'oposició
de l'executiva madrilenya, però que suposà per a l'USC un important
augment d'efectius (Marià Martínez i Cuenca, Ramon Palomas, Jaume
Comas, etc); al novembre, una nova coalició amb l'Esquerra li donà
tres diputats, i al desembre entrà a l'Aliança Obrera, però en
fou expulsada al gener del 1934 quan, esdevinguda gairebé un
satèl·lit de l'ERC, participà en el govern de la Generalitat,
representada per Joan Comorera. Els fets del Sis d'Octubre
trencaren aquesta evolució, i a partir del febrer del 1935, confirmant
el procés d'esquerranització i acostament als postulats de la Tercera
Internacional iniciat mesos abans, l'USC participà en les converses
d'unificació de les forces marxistes catalanes, a la vegada que servia
d'enllaç entre les esquerres burgeses i els partits obrers amb vista a
la formació del Front d'Esquerres de Catalunya, dins el qual
obtingué quatre escons. Abandonada la col·laboració amb el govern de
Companys i allunyats de la direcció del partit la majoria dels
fundadors i el sector més laborista, el procés unitari del socialisme
català fou precipitat per l'inici de la guerra civil, i el 22 de juliol
de 1936 es constituïa el Partit Socialista Unificat de Catalunya,
al qual l'USC aportà el major nombre de militants, una bona part de
l'orientació política i el seu secretari general, Joan Comorera.
|
|
El sindicalisme
socialista: la UGT. |
Sindicalisme polític o socialista
Sindicalisme vinculat amb més o menys intensitat a les idees socialistes.
Presenta sindicats forts i nombrosos que centren les seves actuacions en reivindicacions
de caràcter estrictament laboral (salaris, horaris,condicions de treball...). Aquest
sindicalisme és el que va consolidar la pràctica de les negociacions col.lectives entre
obrers i amos. Recorren poc sovint a la vaga, encara que, quan ho fan, la seva força i
capacitat de resistència són impressionants. Dins d'aquest sindicalisme es contraposen
el model alemany (dependència del sindicat al partit) i el model britànic (subordinació
del partit al sindicat).
Unió General de Treballadors (UGT)
Central sindical de
l'estat espanyol. El congrés fundacional, per iniciativa del Centre
Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12 al 14 d'agost de 1888,
amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats obreres
de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid,
bàsicament. El primer consell estatal fou presidit per Antonio García
Quejido. Formada inicialment per 29 societats i uns 3 300 afiliats, no
aconseguí d'implantar-se a Catalunya —on s'enfrontà a Les Tres
Classes de Vapor—, però sí a Madrid (hi acollia la meitat dels seus
afiliats), al País Basc (on destacà l'activitat del seu dirigent
Facundo Perezagua) i Astúries. Fou un sindicat de classe, democràtic,
moderat, disciplinat, d'ideologia socialista i molt influït pel Partido
Socialista Obrero Español. Utilitzà en general la tàctica de les
vagues pacífiques i ben organitzades per a aconseguir millores en la
condició del proletariat; conjuntament amb el PSOE, creà també
associacions assistencials i de resistència, cooperatives de consum i
cases del poble. Malgrat l'oposició del dirigent ugetista català Josep
Comaposada, el 1899 el consell estatal es traslladà a Madrid, on Pablo
Iglesias ocupà la presidència i García Quejido la secretaria general.
La UGT s'organitzà inicialment en federacions d'oficis (tipògrafs,
ferrers, boters, etc) i el 1925 adoptà el sistema actual de federacions
d'indústria. El 1890 celebrà per primer cop l'u de maig. El seu
creixement fou lent, però mantingut: 29 000 afiliats l'any 1901, 57 000
el 1905, 78 000 el 1911, 148 000 el 1913, 211 000 el 1920, fins a
arribar a 277 000 el 1930. Era constituïda en la seva major part per
obrers industrials. La seva línia reformista l'enfrontà en nombroses
ocasions amb els anarquistes, bé que hi aconseguí algunes enteses, com
ara la que protagonitzà Antoni Fabra i Ribas el 1909 a Catalunya.
En alguns moments prengué actituds clarament revolucionàries, com per
exemple arran de la convocatòria de la vaga general del 1917. En la
dècada del 1910 augmentà la seva influència entre el proletariat
miner, on destacaren els seus dirigents Manuel Llaneza i Ramón
González Peña; a partir del 1920 inicià la seva penetració en els
medis camperols d'Andalusia. Després de l'escissió comunista del PSOE
(1921), es consolidà la línia reformista, impulsada per Francisco
Largo Caballero i Julián Besteiro. Malgrat condemnar el cop d'estat del
general Primo de Rivera, el seu secretari general Largo Caballero fou
secretari d'estat i la UGT aprofità la tolerància de què gaudí per
part del dictador i el fet d'ésser l'única central sindical en la
legalitat per intervenir en els comitès paritaris, consolidar-ne
l'organització i estendre'n la influència en les zones rurals
d'Extremadura, Castella i Aragó. Es negà, però, en contra del parer
de Julián Besteiro, a participar en l'Assemblea Nacional creada pel
dictador, i s'uní al moviment revolucionari que dugué la República.
Un fruit d'aquesta influència en els medis camperols fou la creació,
el 1930, de la Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT),
que aconseguí un creixement espectacular (dels 36 000 afiliats inicials
a més de 451 000 l'any 1933). En instaurar-se la República, la UGT era
la central sindical més influent, i el seu creixement augmentà de
manera considerable, fins al punt de sobrepassar el milió d'afiliats
l'any 1932. Tanmateix, no foren ateses les seves reivindicacions pels
primers governs de la República, que comptaven amb participació
socialista, i això afavorí la seva radicalització. En produir-se la
victòria electoral de les dretes (1933), s'hi imposà la línia
d'unitat proletària defensada aleshores per Largo Caballero, que fou
elegit secretari general al gener del 1934. La UGT formà part de l'Aliança Obrera,
que tingué la seva màxima realització a Astúries, on impulsà, amb
la col·laboració de la CNT, l'aixecament revolucionari de l'octubre
del 1934; malgrat el fracàs del moviment, el prestigi de la UGT en
sortí enrobustit. El 1935 s'hi incorporà la Confederació
General del Treball Unitària, d'influència comunista. Participà
en el Front Popular del 1936, però es negà a formar part del govern i
buscà una aliança amb la CNT, que de fet es demostrà bastant
inestable. En produir-se la insurrecció militar del juliol del 1936, la
UGT, juntament amb la CNT, tingué un paper decisiu en la victòria
republicana a les principals ciutats de l'estat espanyol, i formà part
dels diversos organismes revolucionaris que es crearen en els primers
dies de la guerra civil. Més tard, en formar-se el govern Largo
Caballero, la UGT donà suport a la legalitat republicana. Durant la
guerra, la influència comunista hi cresqué, i una nova directiva,
presidida per Ramón González Peña, donà suport al govern Negrín.
Amb la victòria del general Franco, la UGT fou declarada il·legal, el
seu patrimoni confiscat i la seva organització destruïda. Es reorganitzà, però, a l'exili i, malgrat la repressió a
què fou sotmesa a l'interior del país (fins el 1953 cinc consells estatals successius
foren desarticulats per la policia) subsistí en la clandestinitat i formà part de
diversos organismes de l'oposició democràtica al règim franquista.
Als Països Catalans, la UGT tingué una incidència variable, segons les èpoques i les
zones d'implantació d'aquest organisme. Tot i que s'havia format a Barcelona, a partir
d'un nucli socialista en el qual s'havien destacat, entre altres, Josep Pàmies, Josep
Caparó i Ramon Arrufat, després del traspàs de la direcció a Madrid (1899) la UGT anà
perdent força al Principat. Al País Valencià se centrà, inicialment, en les zones
industrials d'Elx i la Vall d'Uixó, amb nuclis menors a Alacant, València i Castelló de
la Plana, i el 1904 tenia ja més de vuit mil afiliats. S'ençà del 1906, però,
s'inicià una crisi que no fou plenament superada fins a la Dictadura de Primo de Rivera.
La tolerància d'aquesta envers els socialistes permeté a la UGT d'adquirir una
preponderància definitiva a les províncies de Castelló de la Plana i Alacant, i de
millorar les seves posicions a la de València, a més com d'estendre la seva influència
al camp a través de la Federació Regional de Treballadors de la Terra de Llevant. Al
Principat també millorà la seva incidència popular arran de la Dictadura de 1923-30;
d'altra banda, el 1922 havien estat expulsats els comunistes que s'hi havien infiltrat. A
les Illes els únics nuclis importants, al primer quart del s XX, eren a Palma de
Mallorca, on el 1925 fou constituïda la UGT de les Balears, organisme que inclogué, des
d'aleshores, el nucli major del moviment obrer de Mallorca, gràcies a la tasca efectuada
pels secretaris generals Llorenç Bisbal (1923-25) i Jaume Bauzà (1925-31). Entre les
societats afiliades a la UGT de les Balears es destacà la Unió Cotonera, que assolí un
èxit remarcable en la reivindicació de la jornada de vuit hores. Al cinquè congrés de
la UGT de les Balears (1929), s'hi adherí la Federació Obrera de Menorca. En
proclamar-se la República, la influència de la UGT anà en disminució, especialment al
Principat. Al juliol del 1936, en esclatar la guerra civil, es produí la unificació de
la UGT catalana, amb l'ingrés de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya. La
UGT formà una unió de solidaritat amb la CNT i participà en la formació del Comitè
de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Dividida a l'exili entre un sector
d'influència comunista (PSUC) i un altre de socialista, tingué alguna presència
clandestina a l'interior els anys 1940-50, però acabà extingint-se.
|
|
El revisionisme,
debatut en la Segona Internacional, va dividir el socialisme
entre la socialdemocràcia, de caràcter moderat, que renuncia a la
lluita revolucionària i accepta el joc parlamentari democràtic,... |
Segona
Internacional
Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a París
el 1889, com a reconstrucció de la Primera Internacional. A diferència d'aquesta, es
basà en els membres dels partits nacionals i reconegué l'autonomia d'aquests darrers.
Durant els primers anys promogué la celebració revolucionària del primer de maig i la
lluita per la jornada de vuit hores. Malgrat que el congrés d'Amsterdam (1904) prohibí
la participació dels partits socialistes als governs burgesos, la Internacional restà
dividida en dues tendències, una de reformista, que era majoritària, i un altra de
revolucionària. El congrés de Stuttgart (1907) proclamà una posició antibel·licista,
però en esclatar la Primera Guerra Mundial la política majoritàriament partidària de
la defensa del propi estat provocà la dissolució de la Internacional. Posteriorment hi
hagué diversos intents de reconstruir-la: la Internacional Sindical d'Amsterdam (1919),
la Internacional Dos i Mig i, finalment, la Internacional Socialista d'Hamburg (1923) i la
de Frankfurt (des del 1951). La Segona Internacional tingué com a ressò als Països
Catalans que el grup dirigent socialista de les Tres Classes de Vapor (Josep Pàmies,
Eudald Xuriguera, Joan Vidal, etc), oposat des del 1887 als caps del PSOE, assistís el
1889 al Congrés Possibilista de París (Xuriguera), i no al marxista, primer de la Segona
Internacional. La presència d'aquesta al Principat s'hagué de limitar a una minoritària
Federació Socialista Catalana afiliada al PSOE. L'actitud dels organismes
directius del socialisme espanyol -de desconfiança cap al sindicalisme català i de recel
davant la qüestió nacional catalana- restà possibilitats d'expansió als socialistes
catalans i provocà una escissió, de la qual sorgí, el 1923, la Unió Socialista de
Catalunya.
Revisionisme
Teoria socialista que formula crítiques als aspectes bàsics del marxisme.
No està d'acord amb el concepte de plus-vàlua i creu que la transició del
sistema capitalista al socialista no serà un procés violent sinó que serà el producte
d'una transformació gradual del primer. El determinisme econòmic i social,
propugnat per Marx, no és primordial ni té la influència que els marxistes li atorguen,
ni la dictadura del proletariat és contrària als principis democràtics. Segons
aquesta teoria cal abandonar la revolució i avançar en el camp de les reformes
parlamentàries i sindicals.
Socialdemocràcia
Nom amb què hom designa els moviments socialistes caracteritzats
per la renúncia al marxisme, l'acceptació de les institucions liberal-democràtiques i
una pràctica política de tipus moderat. El mot féu referència, des de la fi del s XIX
fins a la Primera Guerra Mundial, als partits polítics d'inspiració marxista, sobretot a
Alemanya, els països escandinaus i Rússia. Més tard, adoptà el signicat actual. La
primera tendència revisionista del marxisme fou protagonitzada per Eduard Bernstein
(Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia, 1899), que
rebutjà la dictadura del proletariat i preconitzà una transformació lenta del sistema
capitalista, que esdevindria socialista mitjançant un procés de reformes graduals i
successives, aconseguides a través de la lluita parlamentària, en la qual els
socialistes havien de cercar l'aliança dels partits burgesos d'esquerres.
A partir, aproximadament, del tercer quart del s XX àdhuc els partits socialistes
del sud d'Europa -francès, espanyol, portuguès, grec, etc-, que hi havien estat més
refractaris, han adoptat de fet posicions socialdemòcrates, sobretot en accedir a
responsabilitats de govern en llurs respectius estats.
Eurocomunisme
Corrent dins el comunisme europeu que es caracteritza per la renúncia a la
dictadura del proletariat i l'acceptació del pluralisme democràtic.
Nom amb què hom designa el corrent sorgit a
mitjan dècada dels setanta en els partits comunistes de l'Europa mediterrània (italià,
francès, català i espanyol).
|
...i el comunisme,
de caràcter revolucionari, fidel als postulats marxistes i lligat a
les directrius de Moscou.
A Espanya també es va produir l'escissió dels comunistes dels
socialistes.
|
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat
privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va
lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Centralisme democràtic
Principi que inspira l'organització dels partits comunistes, que en
condiciona la cohesió política i ideològica i impideix la formació de faccions o de
tendències dintre seu.
Tercera Internacional / Komintern
Organització que reunia els representants de tots els partits comunistes
del món, fundada a Moscou al març de 1919 després del triomf de la Revolució bolxevic.
Per ingressar-hi s'exigia l'acceptació de les tesis marxistes-leninistes, la qual cosa va
fer que els partits socialistes no s'hi adherissin i fundessin la seva pròpia Internacional
socialista el 1923. Amb l'arribada de Stalin al poder (1924), es convertí en un
instrument més de la política exterior de l'URSS. La influència del Partit Comunista de
l'URSS hi era determinant. Es va dissoldre el 1943.
Coneguda també com la Komintern (Internacional Comunista). Organització de treballadors de caràcter supranacional fundada a Moscou el 1919
per Lenin i Trockij per aconseguir la revolució comunista mundial. Sota la influència de
la revolució russa acceptà la dictadura del proletariat i obrí pas a la creació de
partits comunistes en cada país. El segon congrés aprovà les vint-i-una condicions
d'adhesió per a impedir l'entrada dels socialdemòcrates, fet que accelerà l'escissió
dels partits socialistes i accentuà el caràcter centralitzat de la Internacional que, a
diferència de la segona, concebia els partits estatals com a seccions que se sotmetien a
les decisions de la Internacional. Hom distingeix dues etapes en la vida de la
Internacional Comunista. Durant la primera, en vida de Lenin, fou el fòrum de vives
discussions. La tendència a l'acció directa i a l'antiparlamentarisme (combatuts per
Lenin a L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme, 1920), l'oposició
d'algunes seccions a la directriu de formar un front únic (1921) amb
socialdemòcrates, anarquistes i sindicalistes per a remuntar l'evolució desfavorable de
la revolució a Europa, són mostres d'aquestes discussions. A partir de la mort de Lenin
s'obrí una segona etapa i la Internacional sofrí la influència de l'evolució interna
de l'URSS: el 1924, hom decidí la bolxevització, que significà la desaparició
de les tendències i l'inici del control progressiu de l'organització i de les seccions
per part del corrent stalinista del partit soviètic. Des del 1925, començaren les
depuracions dels partidaris de Trockij (1925-26), dels de Zinov'ev (1926-28) i dels de
Bukharin (a partir del 1928), tant en el si del partit de l'URSS com a la Internacional.
El 1928, mentrestant, l'orientació anomenada de classe contra classe dugué les
seccions a abandonar els acords amb altres formacions obreres, fins al punt d'acusar la
socialdemocràcia de socialfeixisme. L'adveniment de Hitler al poder (1933),
juntament amb l'expansió dels moviments feixistes a tot Europa, portà la Internacional a
promoure els fronts populars amb tots els sectors socials antifeixistes, inclosa la
burgesia. En el decurs de la guerra, i per facilitar la formació de fronts nacionals amb
les burgesies en lluita contra l'expansió del Reich, Stalin dissolgué la Tercera
Internacional (1943). El 1947 nou partits comunistes en el poder formaren el Kominform.
Aquest, del qual foren expulsats els iugoslaus l'any següent, tingué escassa activitat
fins a la seva desaparició (1956).
Partido Comunista de España (PCE)
Partit polític originat d'una
primera escissió del PSOE el 1920 —provocada per les Juventudes
Socialistes amb "El Comunista" com a òrgan d'expressió i
Merino García, Luis Portela, José Illescas, Eduardo Ugarte i Juan
Andrade com a dirigents— i d'una segona del 1921, d'on sorgí el
Partido Comunista Obrero Español, amb "Guerra Social" com a
portaveu i García Quejido, Núñez de Arenas, Angiano, Virginia
González y Perezagua com a dirigents. Aquell mateix any la Tercera
Internacional, per mitjà del seu delegat, l'italià Graziadei,
aconseguí la celebració d'una conferència de fusió entre el PCE i
el PCOE que donà lloc al Partido Comunista de España, que publicava
"La Antorcha", de la qual fou primer director Juan Andrade.
Prohibit per Primo de Rivera, el 1923, el PCE passà una època de
clandestinitat que el desarticulà. El III Congrés hagué de
reunir-se a París (1929); entre altres coses, hi fou acordada la
publicació de "Mundo Obrero". En proclamar-se la Segona
República, el PCE tenia 800 militants i molts exiliats. El canvi més
important es produí en el IV Congrés (1932), amb la posterior
expulsió del buró polític de Bullejos, Adame i Trilla; la direcció
restà en mans de José Díaz, Dolores Ibárruri (esdevinguda anys
després presidenta del partit), Vicente Uribe, Pedro Checa i Mije.
Això consagrà la submissió del PCE a la política de Stalin, que
dugué als enfrontaments amb la CNT i el POUM en els fets de Maig
(1937). La seva presència al govern republicà durant la guerra fou
molt important i posteriorment participaren activament en la lluita
armada dels anys quaranta (ocupació de la Vall d'Aran). El VI
Congrés (1956) elaborà la línia de reconciliació nacional amb els
guanyadors de la guerra civil i el 1960 Santiago Carrillo en fou
nomenat secretari general.
Inicialment el PCE tingué poca incidència en el Principat. A
Mallorca hi hagué una Agrupació Comunista Palmesana que edità
"El Comunista Balear" (1921-22). Al País Valencià Julià
Gorkin organitzà també el 1921 una Federació Comunista de Llevant.
Posteriorment, el grup de "La Batalla" encapçalat per
Joaquim Maurín seria la base de la Federació Comunista Catalano-Balear
creada el 1924, però aquesta entrà en conflicte amb la direcció del
PCE i el 1920 se'n separà per crear el Bloc
Obrer i Camperol. Llavors el PCE impulsà la creació al Principat
el 1932 del Partit
Comunista de Catalunya amb Ramon Casanelles i Hilari Arlandis, grup
que pel juliol del 1936 s'integrà al Partit Socialista Unificat de Catalunya.
A les Illes hom organitzà en 1931-32 una Federació Balear del PCE
que tingué com a òrgan "Nuestra Palabra".
Partido Comunista Obrero Español (PCOE)
Grup polític creat per l'abril
del 1921 pels delegats no conformes amb els resultats del congrés
extraordinari del PSOE contraris a l'afiliació dels socialistes a la
Tercera Internacional. L'escissió tingué repercussions a Barcelona,
al País Valencià —on Julià Gorkin creà l'Agrupació Comunista de
València i poc després la Federació Comunista de Llevant— i a
Mallorca, on Antoni M.Alsina i Ignasi Ferretjans crearen l'Agrupació
Comunista Palmesana, que edità "El Comunista Balear". Pel
novembre del 1921 el PCOE es fusionà, a instàncies del Komintern,
amb el Partido Comunista Español sorgit el 1920 de les Juventudes
Socialistas, per a donar lloc al Partido Comunista de España.
A partir del 1970, el grup pro-soviètic separat del PCE sota la
direcció d'Enrique Líster
adoptà el mateix nom. L'any 1986 aquest partit reingressà al PCE.
Federació Comunista Catalanobalear
Organització política de caràcter comunista
constituïda a la tardor del 1924 pel grup de sindicalistes revolucionaris agrupats entorn
del setmanari «La Batalla» i que formà, fins el 1930, l'organització regional del
Partido Comunista de España. Aquell any trencà amb aquest partit per diferències en les
qüestions nacional, sindical i política, i es fusionà amb el Partit Comunista Català,
per formar el Bloc Obrer i Camperol, tot subsistint la Federació, que pel juny del 1933
canvià el nom pel de Federació Comunista Ibèrica, pel qual fou coneguda fins a la
constitució del Partit Obrer d'Unificació Marxista (1935). En fou sempre el secretari
Joaquim Maurín, i Pere Bonet, Jordi Arquer, Víctor Colomer, Hilari Arlandis i Daniel
Rebull en foren dirigents. El seu òrgan central d'expressió fou «La Batalla».
Partit Comunista Català
Grup polític format per Jordi Arquer pel novembre
del 1928 al marge de la Federació Comunista Catalano-Balear. Reuní uns 300 afiliats
procedents de grups marxistes sorgits a l'Ateneu Enciclopèdic Popular en 1926-27.
Implantat a Sants, a Gràcia i al Clot de Barcelona i a Lleida, aconseguí l'adhesió
d'antics membres d'Estat Català (Jaume Miravitlles, Martí Vilanova, Domènec Ramon,
etc). Els seus dirigents, a més d'Arquer, foren sobretot Víctor Colomer, Amadeu Bernadó
i Domènec Ramon. Usà com a plataforma periodística en 1928-29 "L'Opinió" i
després el 1930 féu aparèixer "L'Andreuenc" i "Treball". Pel
novembre del 1930 s'uní a la FCCB en el Bloc Obrer i Camperol.
Bloc Obrer i Camperol (BOC)
Organització
política catalana, de caràcter marxista, fundada a Barcelona (1930)
com a resultat de la fusió del Partit Comunista Català (independent)
i la Federació Comunista Catalano-Balear, oposada a la direcció del
Partido Comunista de España. Dissidents de la Tercera Internacional,
els seus principals dirigents —Hilari Arlandis, Jordi Arquer, Pere
Bonet, Víctor Colomer, Estartús, Estivill, Daniel D.Montserrat,
Jaume Miravitlles, Rebull (David Rey), Sesé, Tona Nadalmai i
Joaquim Maurín com a secretari general— propugnaven una federació
de nacions socialistes dins l'estat espanyol; reivindicaven la lluita
revolucionària, l'internacionalisme proletari, basat en l'autonomia
dels partits nacionals i el dret d'autodeterminació de Catalunya.
S'oposaren a l'apoliticisme subversiu de la FAI i a la política
social moderada de l'Esquerra Republicana de Catalunya, en un intent
d'atreure's la massa obrera catalana, afiliada en gran part a la CNT,
però mancada d'un partit polític propi. En les eleccions del 1931 el
BOC obtingué uns vint mil sufragis, i els afiliats arribaren a ésser
uns cinc mil. Els militants procedien dels centres industrials del
Principat i d'algunes poblacions del País Valencià; també de part
de la pagesia enquadrada a la Unió de Rabassaires i de la Federació
de Treballadors de la Terra. El BOC propugnà la creació de
l'Aliança Obrera (1933) i participà en els fets d'octubre del 1934
sota aquesta bandera d'unitat obrera, de la qual una fracció del BOC
no volia excloure'n cap organització (ni els comunistes oficials) i
per això establí uns contactes amb la Unió Socialista, el Partit
Català Proletari i les seccions a Catalunya del PSOE i del Partido
Comunista de España, que dugueren a la fusió en el Partit Socialista
Unificat de Catalunya (1936). Una altra fracció s'uní amb l'Esquerra
Comunista d'Andreu Nin (novembre del 1935) per formar el Partit Obrer
d'Unificació Marxista (POUM). Com a òrgans del BOC cal destacar la
tercera etapa del setmanari en castellà "La Batalla"
(1930), "L'Hora" i "Front" (1932) de Barcelona, i
"L'Espurna" (1932) i "Avant" (1932) de les
comarques gironines i lleidatanes, respectivament.
|
|
Història de
l'anarquisme. |
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona
humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la
desaparició de l'estat i de la propietat privada. Bé que Plató, Campanella, Thomas
More, Mably i altres autors han estat considerats precursors de l'anarquisme, és William
Godwin (1756-1836) el primer dels pensadors que hom pot considerar pròpiament anarquista,
car rebutjà l'estat i la propietat privada, i propugnà una societat, a la qual calia
arribar sense violències, on els béns serien repartits igualitàriament entre tots els
homes. Pierre Joseph Proudhon (1809-64) i Mikhail Aleksandrovic Bakunin (1814-76) són els
dos teòrics de l'anarquisme més importants del sXIX. El primer d'ells fou traduït al
castellà per Francesc Pi i Margall, i el segon aconseguí a la Península Ibèrica una
àmplia difusió a partir de la revolució de setembre del 1868, quan bona part de
l'obrerisme català s'afilià a la Primera Internacional. Aquesta tingué dirigents de
gran prestigi, com Rafael Farga i Pellicer, Anselmo Lorenzo i Francesc Tomàs. El
bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota mena
d'estat, que considera instrument d'opressió social, i rebutja la idea marxista de
construir un partit polític de la classe obrera. En el si de la Primera Internacional,
el bakuninisme s'enfrontà amb els partidaris de Marx i en fou exclòs. També a la
Península Ibèrica es produí una escissió, i mentre un nucli internacionalista de
Madrid (la Nueva Federación Madrileña, dirigida per Pablo Iglesias, Mesa i els germans
Mora) adoptà el pensament marxista i fou el nucli inicial del Partido Socialista Obrero
Español (fundat legalment el 1888) i de la Unión General de Trabajadores, l'obrerisme
català es mostrà partidari de l'anarcosindicalisme. En l'últim terç del sXIX
les idees de Max Stirner tingueren un cert ressò en els medis intel·lectuals, però
foren Kropotkin i Malatesta els qui més influïren en el món obrer. A la Península
Ibèrica, el moviment anarquista tornà a la vida pública el 1881, en constituir-se un
govern Sagasta, i fundà la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola
(FTRE), dirigida des de Barcelona per Antoni Pellicer i Paraire, Francesc Tomàs i Josep
Llunas i Pujals. La FTRE, en un principi d'ortodòxia bakuninista, es dividí en dos
corrents: el primer i més important, l'anarcocol·lectivista, tot seguint Bakunin,
assenyalava la necessitat de constituir sindicats obrers, encarregats de lluitar per
aconseguir millores immediates per a la classe obrera i de combatre per crear una societat
sense classes, on la propietat estaria en mans de les col·lectivitats obreres (socialisme
col·lectivista) i en la qual cada individu produiria segons la seva voluntat i rebria
segons el seu treball (aquesta tendència era majoritària a Catalunya); el segon corrent,
l'anarcocomunista o comunista llibertari (comunisme llibertari) -més influït per
Kropotkin i Malatesta-, s'oposà a la creació de sindicats, els quals considerava òrgans
burocràtics no aptes per a fer triomfar la revolució social, i propugnava la creació de
grups d'afinitat ideològica, sense preocupacions de lluita laboral, la missió dels quals
era combatre sense treva (emprant en cas de necessitat l'acció violenta) la societat
burgesa; l'anarcocomunisme desitjava una societat sense classes on cada persona produiria
segons la seva voluntat i rebria segons les seves necessitats (i on tot, mitjans de
producció i béns de consum, seria de tots: el comunisme). Aquesta segona tendència,
dominant a Andalusia (fets de La Mano Negra; ocupació de Jerez de la Frontera el 1892
pels anarquistes), arribà a tenir força a Catalunya, especialment després del fracàs
dels moviments del primer de maig dels anys 1890-93. A Europa, a la darrera dècada del s
XIX, l'anarcocomunisme, convençut que ni la propaganda oral ni l'escrita podrien
arrossegar les masses cap a la revolució social, predicà la necessitat de la propaganda
pel fet (o per l'acte), i homes d'aquesta ideologia realitzaren diversos magnicidis i
actes terroristes contra la societat burgesa, seguint l'exemple dels nihilistes russos:
bombes a París (a partir del 1893); assassinats de Sadi Carnot, president de la
República Francesa (1894), de l'emperadriu Isabel d'Àustria (1898), del rei Humbert
d'Itàlia (1900) i del president McKinley dels Estats Units d'Amèrica (1901). Apaivagada
l'onada terrorista, l'anarquisme evolucionà en un sentit anarcosindicalista, però a
gairebé tots els estats del món, excepte a l'espanyol, els seus militants passaren a
enfortir els moviments socialistes de caire marxista. A l'estat espanyol, els intents
frustrats d'aconseguir la jornada de treball de les vuit hores amb les manifestacions del
primer de maig (a partir del 1890) aprofundiren les diferències entre anarquistes
(partidaris de la vaga general indefinida fins a la consecució de les vuit hores) i
socialdemòcrates (que volien portar la manifestació pels terrenys de l'acció legal), al
mateix temps que incità el moviment anarquista cap al camí de l'acció directa:
atemptats contra els esquirols, petardisme, magnicidis (com els atemptats contra Martínez
Campos) i terrorisme indiscriminat (com les bombes del Liceu i del carrer de Canvis Nous
de Barcelona), dels anys 1893 i 1896. La repressió que l'estat exercí indiscriminadament
contra el moviment obrer (especialment el procés de Montjuïc, a Barcelona, el 1896) féu
néixer tota una generació d'anarquistes teòrics a Catalunya: Ferran Tarrida del
Mármol, Federico Urales (pseudònim de Joan Montseny), Soledad Gustavo, Leopold
Bonafulla, Pere Esteve, Josep Prat; a Andalusia, Fermín Salvochea i Pedro Vallina; a
Galícia, Teobaldo Nieva, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro, aquests dos últims
radicats a Catalunya. L'anarquisme, sobretot a partir de la darrera dècada del s XIX,
aconseguí una forta influència als Països Catalans, no solament en els medis obrers,
sinó també en alguns dels intel·lectuals. Joan Maragall, l'any 1894, escrivia que a
Barcelona l'anarquisme era en l'atmosfera, i que tothom en parlava: revistes, periòdics,
llibres, converses. El moviment intel·lectual, sorgit a l'entorn de la revista
«L'Avenç», i el mateix fenomen del modernisme català no s'explicarien sense tenir en
compte la influència de l'anarquisme -sobretot de l'anarquisme individualista- en la vida
catalana. Tanmateix aquesta influència en el món intel·lectual català desaparegué
gairebé del tot amb el triomf del noucentisme mentre restà forta i predominant en el
món obrer (moviment llibertari, sindicats, ateneus, periòdics, edicions, etc). La crisi
en què caigué l'obrerisme anarquista en l'etapa terrorista fou superada tant a Catalunya
com a la resta de la Península Ibèrica, en divulgar-se l'anarcosindicalisme de la CGT de
França per mitjà del periòdic barceloní «La Huelga General». En 1910-11 fou fundada
a Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT), la més important de les
organitzacions obreres que al món s'han declarat partidàries de l'anarquisme. La CNT
propugnà l'acció directa i la vaga general com a mitjà d'aconseguir la revolució
social, i en els seus congressos del 1918 i 1919 adoptà la teoria del comunisme
llibertari, al mateix temps que reestructurava l'organització sobre la base dels
sindicats únics, posant fi al societarisme basat en els sindicats d'ofici. En el congrés
de Berlín (desembre del 1922 a gener del 1923) fou reconstituïda una Associació
Internacional de Treballadors, de tipus anarquista, que reivindicà el nom de la Primera
Internacional, i que tingué poca força. L'anarquisme estricte, que desconfiava de
l'actitud possibilista de la CNT, fundà el 1927 la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), en la qual militaren Diego Abad de Santillán, Aureli Fernández, i també
Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Garcia i Oliver, que defensaren la tàctica
insurreccional per a prendre el poder i destruir l'estat, sense necessitat de comptar amb
els partits polítics de classe ni amb els sindicats. El pustchisme faista (insurreccions
de l'alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del gener de 1932, i les de febrer i
desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs de la Segona República i als de
la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus diferències al si de la CNT. Durant la
guerra civil, l'anarquisme evolucionà, bé que no en la teoria, sí en la pràctica, i
els seus dirigents, tot i seguir manifestant-se apolítics, formaren part dels governs de
la República i de la Generalitat, al mateix temps que participaven en l'esforç de la
guerra i emprenien una tasca de col·lectivitzacions a Catalunya i a Aragó, que en gran
part fou frenada després dels fets de maig del 1937. Els Països Catalans són l'únic
lloc del món on el moviment obrer de signe anarquista es mantingué fortament majoritari
sobre el socialista o comunista de qualsevol tendència, fins a l'acabament de la guerra
civil de 1936-39, que passà a la clandestinitat o a l'exili.
Apoliticisme
Acció del qui no intervé en política o bé de qui no està polititzat.
|
|
La FRE
canvia de nom i (1881) passa a ser la FRTE, amb forta implantació a
Catalunya i Andalusia. |
Federació
de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE)
Organització sindical,
proclamada anarco-col·lectivista, que substituí, a partir del 1881,
la Federació Regional Espanyola de l'AIT. Sorgí dels esforços del
grup anarcosindicalista català —en especial de Farga i Pellicer—,
partidari de posar fi a la clandestinitat, en contra del parer de
García Viñas, Trinidad Soriano, Anselmo Lorenzo, etc. El primer
congrés es reuní a Barcelona pel setembre del 1881, i aviat assolí
un nombre d'afiliats semblants als de la Regional del 1870-73; al
congrés de Sevilla, pel setembre del 1882, hi hagué representats
57 934 obrers (38 349 dels quals d'Andalusia, 13 201 de
Catalunya i 2 355 del País Valencià). De tota manera, la seva
actuació restà esterilitzada per la lluita interna, per tal com la
comissió federal, resident a Barcelona fins el 1883 (Francesc Tomàs,
Pellicer i Paraire, Canibell, Llunàs i segurament també Farga i
Pellicer), hagué de fer cara, especialment a Andalusia, tant als
grups anarquistes nihilistes (impulsats pels Desheredados,
doctrinalment anarco-col·lectivistes) com als anarco-comunistes (el
sevillà Miguel Rubio, Vicente Daza, de Madrid, Martí Borràs, de
Gràcia, etc). A més, malgrat la condemna formal de La Mano Negra
feta al congrés de València per l'octubre del 1883, no pogué aturar
la forta repressió governamental de 1883-84, i de fet deixà
d'existir com a central sindical. Tanmateix, actuaren diferents
comissions federals (a Valladolid, 1883-86; i de nou a Barcelona,
1887-88), i hom celebrà un congrés extraordinari a Barcelona (setembre
del 1884) i un quart congrés a Madrid (maig del 1887) abans de
decidir la seva conversió en una Organització Anarquista de la
Regió Espanyola (a València, pel setembre del 1888). Anteriorment,
des del 1886, s'havia ja intentat una renovació, en una altra
direcció, mitjançant l'establiment dels pactes d'Unió i Solidaritat
a Barcelona i a València.
|
Dins la FTRE
anarquista, destaquen dues tendències: l'anarcosindi-
calista (seguidors de Bakunin) i l'anarcocomunista (seguidors de
Kropotkin). |
Anarcosindicalisme
Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral
obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social. La fusió del
pensament bakuninista i l'acció societària a través dels sindicats obrers donà un
primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península Ibèrica. Però fou
amb la CGT de França (fundada el 1895) quan l'anarcosindicalisme prengué una gran volada
i perfilà els trets essencials de la seva doctrina: apoliticisme; acció directa (segons
la qual, els conflictes entre el capital i el treball havien d'ésser solucionats per
negociació directa entre obrers i patrons, sense acceptar la mediació de l'estat o la
dels organismes de conciliació social); vaga general per a aconseguir la instauració
d'una societat sense classes. L'anarcosindicalisme prenia les idees de Marx pel que fa a
la lluita de classes i l'organització del proletariat al marge de les altres classes
socials, però no pel que fa al principi de creació d'un partit polític obrer; de
l'anarquisme, el refús de l'acció parlamentària; de Georges Sorel, la teoria de la vaga
general i la negativa a considerar la vaga com a simple abstenció del treball o com a
pacífica manifestació de masses. Aquests principis quedaren recollits en la carta
d'Amiens (1906) de la CGT, que influí decisivament en la creació de Barcelona de
Solidaritat Obrera (1907), resposta a la constitució de Solidaritat Catalana, i de la
CNT, l'exponent més important de l'anarcosindicalisme. Aquesta s'oposà sempre
aferrissadament a la socialdemòcrata UGT, que considerava reformista i sense esperit
revolucionari, infeudada al Partido Socialista Obrero Español i a la seva política
parlamentària. La CNT afirmava que els sindicats obrers (on de fet no existia aparell
burocràtic retribuït) havien de combatre sense treva per a la consecució d'unes
millores laborals, que havien d'ésser un estímul, no un fre, en el camí de la
revolució social. L'anarcosindicalisme tingué força especialment als Països Catalans
(Principat i País Valencià) i també a Andalusia, a Astúries (Gijón), a Aragó
(Saragossa) i a Galícia (Vigo); la CNT, després d'una breu etapa (1918-20), en la qual
fou influïda per la revolució bolxevic, tornà a l'estricte anarcosindicalisme,
participant directament en la fundació de la reconstituïda AIT (desembre 1922-gener
1923), ensems amb la Unione Sindicale Italiana, la Federación Obrera Regional Argentina
(FORA), la CGT de Portugal i alguns grups sindicalistes de França i d'Alemanya. La nova
AIT, convertida en organisme de coordinació dels grups anarquistes a nivell mundial,
tingué el secretari durant un temps a Barcelona, i posteriorment a París, a Suècia i a
Madrid. Els principals grups anarcosindicalistes actuals són la SAC (Sveriges Arbetares
Centralorganisation) a Suècia, l'IWW (Industrial Workers of the World) amb seccions al
Canadà, Austràlia i els EUA, la minúscula CNT francesa i la CNT espanyola; a més hi ha
nuclis simpatitzants dins Force Ouvrière, a França, i la Confédération Française des
Travailleurs s'hi pot considerar propera. De totes les organitzacions, la més important
és encara, malgrat el seu gran afebliment i les crisis internes, la CNT.
Anarcocomunisme
També anomenat Anarquisme comunista o Comunisme llibertari.
Corrent i principi econòmic de l'anarquisme que combat tot tipus de propietat, tant
privada com col·lectiva. Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig que en el
socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu treball),
sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l'economia, i que hom
demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i
morals.
A l'estat espanyol, un corrent minoritari de la Federació de Treballadors de la Regió
Espanyola seguí aquesta orientació, especialment en determinats nuclis d'Andalusia. El
1882, Miguel Rubio combaté les doctrines col·lectivistes del delegat barceloní Josep
Llunas al congrés de Sevilla. A Gràcia (Barcelona) aparegué el primer periòdic
comunista, "La Justícia Humana". Tanmateix, l'anarquisme català restà fidel
al col·lectivisme, i en ésser el grup predominant obtingué l'hegemonia a tot l'estat.
Però a partir de 1890-93 la nova orientació s'estengué profusament i s'hi adheriren
antics col·lectivistes, com Tarrida del Mármol, Anselmo Lorenzo, etc. Després de
l'onada terrorista i l'època de repressió al tombant del s XIX, el comunisme llibertari
ressorgí en els congressos de la CNT. Durant la Segona República, l'anarquisme,
especialment a través de la FAI, desenvolupà una gran activitat des de la premsa,
sobretot la de Barcelona ("Solidaridad Obrera", "Tierra y Libertad",
"La Revista Blanca", etc), per difondre les idees del comunisme llibertari, i
s'inicià una àmplia polèmica entorn dels seus trets fonamentals entre Federico Urales,
Diego Abad de Santillán, Alexandre Gilabert i Isaac Puente; aquest darrer fou un dels qui
més influí en el dictamen sobre comunisme llibertari que aprovà el congrés de la CNT
de Saragossa (1936). Alhora, durant les insurreccions del gener del 1932 i del gener i
desembre del 1933, hom intentà d'implantar el comunisme llibertari, sobre la base dels
anomenats "municipis lliures", a diversos pobles de Catalunya i de la resta de
la península.
|
|
Al principi
s'imposa el corrent anarcocomunista, protagonista d'un terrorisme
anarquista, sobretot a Barcelona, durant la dècada dels noranta... |
Propaganda pel fet
Teoria formulada pels anarquistes en el darrer congrés de la Internacional
Antiautoritària, celebrat a Londres el 1881, en què es considera que la violència d'un
nucli reduït d'individus era un mitjà vàlid per menar les masses cap a la revolució.
Així s'arribà a formular els principis de l'anomenada "propaganda pel fet",
que propugnava la realització d'atemptats dirigits directament contra l'Estat,
l'Església i els grans capitalistes.
Terrorisme
Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint
indiscriminada, en la lluita social i política. Pot practicar-lo un estat (i de fet així
ho han fet tots els estats totalitaris), però és més corrent que ho faci un partit o un
grup reduït de persones. Els seus precedents són antiquíssims, però en la seva forma
moderna aparegué amb el populisme rus (assassinat del tsar Alexandre II, el 1881)
i amb l'onada de magnicidis realitzats per anarquistes que es produí a continuació (Sadi
Carnot, president de la República Francesa, el 1894; HumbertI d'Itàlia, el 1900;
McKinley, president dels EUA, el 1901). Barcelona en fou particularment afectada: atemptat
de Pallàs contra Martínez de Campos (1893), bomba del Liceu (1893), bomba contra la
processó de Corpus, al carrer dels Canvis Nous (1896), i l'enfrontament, entre el 1918 i
el 1923, entre colles armades del Sindicat Únic (CNT), d'una banda, i de la Patronal o
Sindicat Lliure, de l'altra: assassinats de Barret i Moner (1918), Layret (1920) i el Noi
del Sucre (1923). A la resta de l'estat espanyol tingueren lloc els assassinats de
Cánovas del Castillo (1897), Canalejas (1912) i Dato (1921), i l'atemptat de Morral
contra Alfons XIII (1906).
Acció directa
Tècnica de lluita del sindicalisme revolucionari basat en l'afrontament directe entre
patrons i obrers, al marge del marc legal establert, i en la negativa a acceptar qualsevol
mediació de persones o institucions no afectades pel conflicte, o bé organismes de
conciliació. Les formes més freqüents de l'acció directa són: la vaga, el treball
lent, el boicot dels productes o establiments industrials o comercials i el
sabotatge.
Atemptat
Delicte consistent en l'ús de violències, amenaces i resistències contra
les autoritats, llurs agents i els funcionaris públics quan obren en execució de les
lleis o en l'exercici de llurs funcions. La majoria de les legislacions castiguen aquests
fets per tal de garantir una eficaç execució de la funció pública. Hom ha discutit el
problema de la possible licitud o il·licitud de la defensa contra les autoritats o llurs
agents quan aquests, en l'exercici de llurs funcions, executen actes violents i de força
i s'excedeixen en llurs atribucions. El dret de resistir actes abusius ja era reconegut en
el dret romà, i els intèrprets ensenyaren la mateixa doctrina que predomina actualment
entre els autors i la jurisprudència de la majoria del països. Normalment, les
legislacions preveuen tipus agreujants de l'atemptat en sentit propi: l'agressió
realitzada amb armes; la condició de funcionari públic del qui realitza l'atemptat; si
l'autoritat com a conseqüència de la coacció, haguès accedit a les exigències dels
delinqüents, etc. D'altres tipus agreujants ho són atesa la condició de l'ofès
(atemptat contra el cap de l'estat o contra els ministres i autoritats i funcionaris que
exerceixen missions o càrrecs especials).
Sabotatge
1. Dins les tècniques de lluita del sindicalisme
revolucionari, represàlia econòmica o política consistent en la destrucció o
deterioració dels edificis o dels materials d'una empresa per tal d'impedir o
d'obstaculitzar el funcionament normal del treball.
2. Acció que, per motius polítics, atempta contra la seguretat dels mitjans públics de
transport, obstaculitza el funcionament dels serveis públics o acompleix actes de
destrucció, amb vista a minar les institucions estatals o la política d'un govern.
Mano Negra, La
Suposada organització secreta anarquista andalusa, l'existència de la
qual fou feta pública el 1883. Li foren atribuïts assassinats i altres accions violentes
i delictes comuns. La relació que les autoritats establiren entre La Mano Negra i la Federació
de Treballadors de la Regió Espanyola justificà una gran repressió sobre aquesta
organització. Centenars d'afiliats de Cadis i de Jerez de la Frontera foren detinguts i
processats en la causa que se'n seguí, tot i que la FTRE negà tota relació amb la
suposada organització. Set persones en resultaren condemnades a mort i executades i
centenars d'altres reberen penes de presó i foren confinades a les Filipines. Vint anys
després (1903) fou revisat el procés i els presos foren alliberats.
Atemptat al Liceu
La seva condició de lloc de reunió i esplai de la nova burgesia industrial,
financera i comercial motivà que, l'any 1893, fos objecte d'un atac anarquista. La nit de
la inauguració de la temporada (7 de novembre), durant la representació de Guglielmo
Tell, de Rossini, Santiago Salvador llançà a la platea dues bombes, una de les quals
esclatà i produí vint morts.
|
|
...que
acabarà amb una forta repressió. |
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona
o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest
oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics,
per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol
manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en
conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són
objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de
transformació.
Procés de Montjuïc
Denominació aplicada al procés militar que seguí
l'atemptat terrorista contra la processó del Corpus al carrer dels
Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de 1896, i que causà 12 morts i
uns 35 ferits. La repressió afectà especialment l'obrerisme anarquista
català, i foren detingudes unes quatre-centes persones, entre les quals
els mestres José López Montenegro i Joan Montseny, els propagandistes
Anselmo Lorenzo, Tarrida del Mármol, Sebastià Sunyé, Joan Baptista
Esteve i Teresa Claramunt, així com l'intel·lectual Pere Coromines.
Posteriorment, reclosos al castell de Montjuïc, foren inclosos en el
procediment militar 87 encartats. Les diligències foren dutes a terme
sense garanties jurídiques, i les proves es basaren en les declaracions
dels principals implicats, en especial Tomàs Ascheri, obtingudes
mitjançant tortures comandades pel tinent de la guàrdia civil Narciso
Portas; en foren afectats, principalment, el mateix Ascheri, Francesc
Callís, Antoni Nogués, Josep Molas, Lluís Mas —que es tornà boig—,
Sebastià Sunyé, Joan Baptista Ollé, Francesc Gana i el francès
Joseph Thiolouse. Un primer consell de guerra se celebrà en el mateix
castell de l'11 al 15 de desembre de 1896, però la sentència
definitiva fou dictada pel Suprem de Guerra i Marina per l'abril del
1897 a Madrid. Foren condemnats a mort (i executats el 3 de maig de
1897) Ascheri, Nogués, Molas, Mas i Joan Alsina, i es dictaren diverses
penes més, així com el desterrament de 63 absolts. La denúncia del
procés es produí inicialment el mateix 1896, sobretot gràcies a
l'activitat, a l'estranger, de Tarrida del Mármol, que havia estat
alliberat i escriví Les Inquisiteurs d'Espagne (1897), així
com de les campanyes de premsa de "La Revue Blanche" i de
"L'Intransigeant" de París. A Espanya fou la premsa
republicana ("El Nuevo Régimen", "El País", etc) i
el llibre La Barbarie Gubernamental en
España (1897), atribuït a Ricardo Mella i a Josep Prat.
Posteriorment, hom inicià una intensa campanya per la revisió,
especialment en 1898-99, des d'"El Progreso", "La Revista
Blanca" i "Vida Nueva", auspiciada sobretot per Joan
Montseny, Alejandro Lerroux i Pere Coromines a Madrid. Finalment,
després de l'assassinat de Cánovas del Castillo per l'agost del 1897,
Sagasta permeté la tornada dels desterrats, i pel gener del 1901 dictà
l'indult dels qui encara restaven empresonats.
|
El sindicalisme
anarquista: la CNT.
L'anarquisme va anar abandonant la seva estratègia terrorista i va
decantar-se majoritàriament cap a la lluita sindical.
El fracàs de la Setmana Tràgica va frenar els anarquistes; poc
després es va fundar la CGT, que donaria pas a la CNT, el primer gran
sindicat anarquista.
La CNT seria la força sindical hegemònica a Catalunya (sobretot),
Andalusia i València. |
Sindicalisme apolític o revolucionari
Sindicalisme que reclama com a objectiu del sindicat la lluita per millorar les
condicions de vida i de treball dels obrers i també proposa la necessitat d'emancipar la
classe obrera mitjançant la destrucció del capitalisme. Molt més actiu i radical que el
sindicalisme polític o socialista, es va mostrar més procliu a la vaga i a la
mobilització. Defensaven la independència dels partits polítics i molts es van mostrar
propers a les ideologies anarquistes. El seu origen està en la fundació, el 1895, de la Confédération Général du Travail (CGT) francesa. La Carta d'Amiens
(1906) va perfilar els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme,
defensa de l'acció directa dels treballadors, negociacions entre obrers i amos sense
acceptar cap mediació i la vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir una
societat sense classes.
Confederació General del Treball (CGT)
L'octubre de 1910, Solidaritat Obrera
va convocar un congrés nacional a Barcelona, del qual va sorgir el sindicat revolucionari
Confederació General del Treball (que copiava el nom del sindicat francès), amb la
pretensió d'assolir la fusió de tot el sindicalisme espanyol. El setembre de 1911 va
convocar el primer congrés ordinari, amb el 61% dels representants de Barcelona, en el
qual es va adoptar el nom definitiu de Confederació Nacional del Treball (CNT).
Confederació Nacional del Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit
espanyol, que celebrà el seu primer congrés, constitutiu, del 8 al 10
de setembre de 1911 al Saló de Belles Arts de Barcelona. Després de la
desaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la
primera manifestació d'un reagrupament de societats obreres, amb
influència anarquista, fou Solidaritat Obrera, la qual intentà,
des de l'abril del 1909, de preparar una "conferència obrera
nacional". Els fets de la Setmana Tràgica n'ajornaren la
realització. A la fi, es reuní a Barcelona un congrés obrer regional
de Catalunya els dies 30 i 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910. Hi
assistiren delegats de 106 societats (79 del Principat), amb
representacions d'arreu d'Espanya, principalment d'Andalusia, Galícia i
Astúries (Gijón i La Felguera), de València, Alcoi i Múrcia, i
també de Palma de Mallorca. En el congrés figuraren anarquistes
influïts pel sindicalisme revolucionari francès, com Josep Negre,
Tomàs Herreros o Pere Sierra i Àlvarez, però també socialistes i una
gran majoria de delegats no adscrits a cap de les dues tendències. Per
84 vots contra 14 i 3 abstencions hom decidí de constituir una "Confederació
General del Treball Espanyola". Poc temps després, el domini dels
anarcosindicalistes en la nova central fou afavorit per la retirada dels
socialistes. En l'assemblea constitutiva de la Confederació Nacional
del Treball del 1911 foren representats 140 sindicats i 26 571 afiliats
(78 i 11 883 dels quals corresponien a Catalunya); el més important fou
la decisió presa, secreta, d'anar a la vaga general, que s'uní a una
mesura semblant adoptada per la UGT en solidaritat amb els miners en
vaga de Biscaia. La vaga fou efectiva només a Saragossa i a València;
els fets de Cullera serviren de pretext per a desencadenar una àmplia
repressió i declarar il·legal la CNT. Posteriorment, les accions
terroristes de Pardiñas (que provocà la mort de Canalejas el 1912) i
de Sancho Alegre (que atemptà contra Alfons XIII el 1913) en demoraren
la tornada a la legalitat fins al juliol del 1914. Aquells anys,
residint el "comitè nacional" de la CNT, clandestinament, a
Barcelona, en foren secretaris Josep Negre, Francesc Miranda i Francesc
Jordan. En 1914-18 es produí la veritable organització espanyola de la
CNT. Després de les polèmiques entorn de l'actitud favorable que
Kropotkin, Grave, Malato, etc, tenien envers els aliats, el congrés
internacional contra la guerra, reunit a Ferrol pel maig del 1915,
permeté uns contactes inicials entre destacats militants de diverses
regions. Uns quants anys després la CNT celebrà una "conferència
nacional" a València, primera reunió regular amb representacions
d'arreu d'Espanya des del 1911. A instàncies de Seguí, Pestaña,
Quintanilla, etc, hom decidí de demanar a la UGT una acció mancomunada
contra l'encariment de la vida. Les relacions entre aquestes dues
centrals possibilitaren l'aturada del 18 de desembre de 1916 i
facilitaren posteriorment l'acord de preparar una vaga general
indefinida per a la consecució de "canvis fonamentals en el
sistema" (març del 1917), i també, finalment, la intervenció de
la CNT en el moviment revolucionari de l'agost del 1917. La
reorganització de la CNT, ja evident amb la constitució de les
regionals del Nord i d'Andalusia el 1918, fou especialment impulsada pel
congrés de Sants, de la regional catalana, el 1918. Després de
llargues discussions, els delegats aprovaren la formació dels "sindicats
únics", és a dir, la integració dels vells sindicats d'ofici en
uns nous sindicats d'indústria. Hom afirmà així mateix el contingut
anarcosindicalista de la CNT, bé que només pogué arribar a l'acord de
recomanar "preferentment" l'ús de la tàctica de l'acció
directa. Salvador Seguí tornà a ésser elegit secretari general del
comitè regional i fou reconstituït el comitè nacional amb Buenacasa,
Boal, Andreu Miguel, etc. Més endavant, l'enfortiment organitzatiu de
la Confederació s'acomplí encara gràcies a l'adhesió de la
Federació Nacional de Treballadors Agrícoles (congrés de València,
al desembre del 1918), que impulsà alhora la creació de la Regional de
Llevant (1919). Al començament del 1919 la CNT i en especial la força
dels sindicats únics foren posats a prova per la vaga de La Canadenca,
a Barcelona, que fou seguida, poc temps després, d'una vaga general pel
total alliberament dels empresonats. Els principals dirigents cenatistes,
encapçalats per Seguí, intentaren d'imposar una certa moderació i
acceptaren la constitució d'una comissió mixta d'arbitratge amb la
patronal (setembre), però no pogueren evitar, ultra les crítiques dels
elements anarquistes més intransigents, que aquella declarés el locaut
(novembre del 1919 — gener del 1920). En aquesta situació se celebrà
el segon congrés de la CNT, conegut per Congrés de La Comedia (1919).
La Regional Catalana hi aportà 128 delegats en nom d'uns 427 000 obrers;
la de Llevant, 71 i 132 000; a part la Regional Andalusa (amb uns 90 000
treballadors afiliats), la resta de regionals tenia una xifra molt
inferior d'afiliats: uns 28 000 la del Nord, uns 1 8000 la d'Astúries,
etc. En un ambient d'eufòria, que facilità el triomf dels elements
més intransigents, el congrés rebutjà la posició dels asturians
favorable a la negociació amb la UGT i donà a aquesta un termini de
tres mesos perquè ingressés dins la CNT. Els sindicats únics foren
acceptats, però no les federacions nacionals d'indústria; hom insistí
en el paper de les federacions locals, comarcals i regionals, afirmant
alhora que la finalitat de la CNT era la realització del comunisme
llibertari i condemnant qualsevol organisme mixt de negociació amb la
patronal. A més, hom decidí l'adhesió provisional a la Tercera
Internacional. Després del congrés, però, la CNT fou gairebé
totalment absorbida per la situació creada a Catalunya, on, amb la
intervenció activa de la Federació Patronal, els governadors civils de
Barcelona, el comte de Salvatierra (1920) i després el general
Martínez Anido (1920-22), desenvoluparen una violenta política
repressiva. Víctimes d'aquesta situació foren, d'una banda, una gran
quantitat d'obrers morts (més de 600 a Barcelona); cal esmentar
l'advocat Francesc Layret (1920), i diversos coneguts militants. D'altra
banda, el contraterrorisme més o menys lligat a la CNT (destacà en
aquest sentit l'acció dels grups Solidarios i Crisol, amb Ascaso,
Durruti, Torres Escartín, Garcia Oliver, etc) causà la mort, en
aquells anys, del comte de Salvatierra (1920), Dato (1921), etc. Seguí,
Boal, i Quemades havien intentat de respondre a l'onada d'atemptats
mitjançant el signament, al setembre del 1920, d'un nou pacte amb la
UGT, però un mes després Martínez Anido empresonà 64 coneguts
dirigents cenatistes i n'envià 26 al castell de la Mola de Maó
(Seguí, Viadiu, Paronas, l'advocat Companys, etc, 1920-22); el
pacte es trencà en negar-se la UGT a prestar suport a una vaga general
de protesta. Les detencions i l'apogeu del pistolerisme afavoriren
l'ascensió de nous quadres pro-bolxevics (a mitjan 1921 Nin substituí
Boal en la secretaria del comitè nacional). Quan encara Pestaña no
havia tornat de Rússia (on assistí al segon congrés de la Tercera
Internacional del 1920), el ple de regionals de Lleida (abril del 1921)
envià com a delegats al primer congrés de la ISR els pro-comunistes
Maurín, Nin, Arlandis, Ibáñez i l'anarquista Gastón Leval. S'obrí
així un període de fortes polèmiques internes i, finalment,
reconstituït un comitè nacional "anarcosindicalista" amb
Peiró i alliberats els presos de la Mola, la conferència nacional de
Saragossa (juny del 1922), després d'escoltar l'informe de Pestaña,
retirà l'adhesió a la Tercera Internacional i decidí d'unir-se a
l'AIT. El 1923 moriren encara víctimes del terrorisme Salvador Seguí i
Francesc Comas (Paronas) i, entre altres, el cardenal Soldevila.
Davant el cop d'estat de Primo de Rivera, la CNT intentà la vaga
general, que no fou secundada per la UGT i fracassà. Fou declarada
il·legal dies després del ple de regionals de Sabadell (maig del
1924). La qüestió dels presos (el 1930 eren prop de 9 000) i la
necessitat del restabliment de les llibertats ciutadanes que permetessin
una reorganització de la CNT feren que, des de diferents bandes i
tendències, molts militants cenatistes s'unissin a les conspiracions
contra la Dictadura (relacions amb Macià, fets de Vera de Bidasoa i
assalt a la caserna de les Drassanes de Barcelona, el 1924; conspiració
de la nit de Sant Joan i complot del Puente de Vallecas, el 1926;
moviment encapçalat per Sánchez Guerra, el 1928). Alhora, començaren
fortes polèmiques entorn del contingut anarquista de la CNT (que
enfrontà primer els grups anarquistes residents a França i després la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) amb els "sindicalistes" Peiró, Pestaña,
López, etc) i entorn dels comitès paritaris (defensats per Pestaña i
violentament combatuts per Peiró). El 1930 continuà la presència
cenatista en les conspiracions; alguns dirigents acceptaren públicament
una aproximació amb els grups republicans (especialment a Catalunya,
signament del manifest d'"intel·ligència republicana",
constitució del comitè pro amnistia) i, en produir-se una certa
legalització de la CNT, aquesta es reorganitzà ràpidament (al
novembre aconseguí a Barcelona la vaga general, que adoptà un caire
antimonàrquic i revolucionari). Proclamada la Segona República, aviat
aconseguí uns 800 000 afiliats, conservant el tradicional domini
sindical als Països Catalans, a l'Andalusia oriental i a Aragó.
D'altra banda, començà obertament una lluita de tendències que
afrontà "sindicalistes", partidaris d'aprofitar el règim per
a desenvolupar organitzativament la CNT, i la FAI i els grups d'acció (grups
de defensa confederal). Inicialment majoritaris, els dirigents més
coneguts pogueren, en el congrés del juny del 1931 celebrat a Madrid,
imposar les federacions nacionals d'indústria, però no evitar les
crítiques a les relacions mantingudes amb els "elements polítics"
ni l'afirmació d'una clara intransigència envers les corts
constituents republicanes. Malgrat el Manifest dels Trenta (signat
a l'agost del 1931 per Pestaña, Peiró, López, Fornells, Clara, etc),
els faistes i els "anarco-bolxevics", afavorits pel
desenvolupament d'un extens moviment reivindicatiu i alhora per la
política de Largo Caballero des del ministeri de treball, aconseguiren
d'aguditzar l'enfrontament de la CNT amb la República (vaga de la
Telefònica, fets de Sevilla, conflicte metal·lúrgic a Catalunya, etc)
i d'iniciar moviments insurreccionals (pel gener del 1932 a l'alt
Llobregat, i pel febrer a Terrassa), com també de substituir en els
òrgans de direcció els trentistes (especialment en el comitè
nacional i en el comitè de la regional catalana). Finalment, a
l'expulsió dels sindicats seguí la dels afectes al BOC (federacions
locals de Lleida, Girona i Tarragona) de Sabadell (setembre del 1932) i
la defecció dels principals sindicats de Llevant (metall, transports,
fusta); el ple del març del 1933 a Barcelona sancionà l'escissió dels
ja anomenats sindicats d'oposició. Després del moviment
revolucionari del gener del 1933 (amb repercussions especials a
Cerdanyola-Ripollet, País Valencià i Casas Viejas), de la intensa
campanya abstencionista del novembre del 1933 (que facilità el triomf
de les dretes) i del moviment del desembre del 1933 (que només tingué
importància a Aragó), el fracàs de les tàctiques insurreccionals,
que esgotaren granment la força de la CNT, el 1934 afavoriren, malgrat
l'oposició dels dirigents faistes catalans, el ressò que obtingué
l'actitud de la regional asturiana favorable a la unió amb la UGT dins
l'Aliança Obrera. En el moviment d'octubre del 1934, la CNT
només hi participà clarament a Astúries; però, davant la repressió
que se'n seguí, les posicions "aliancistes" penetraren també
a Catalunya, i en ocasió de les eleccions del febrer del 1936 els
dirigents cenatistes afavoriren de fet el vot frontpopulista. Després,
en el congrés de Saragossa (maig del 1936), amb representacions de 550
595 afiliats (60 621 dels sindicats d'oposició), triomfaren les
tendències faistes; el reingrés dels sindicats d'oposició es produí
sense condicions; el projecte de pacte amb la UGT aprovat exigia a
aquesta la renúncia a qualsevol col·laboració política o
parlamentària i, finalment, el que havia d'ésser un programa
revolucionari fou només de fet l'enunciació de l'anomenat comunisme llibertari.
La CNT prengué una part molt activa en la lluita contra l'aixecament
militar del 19 de juliol de 1936. La intervenció en la majoria dels
organismes revolucionaris sorgits aleshores, dugué els dirigents
cenatistes i faistes a acceptar la col·laboració política i fins i
tot la necessitat de reconstitució de les institucions republicanes. A
Catalunya, després d'imposar el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya,
acabaren entrant en el consell de la Generalitat (setembre del 1936). A
València, des del mateix mes de juliol formaren part del comitè
executiu popular. Solament a Aragó intentaren un domini exclusiu (Consell
d'Aragó). Entraren, al novembre del 1936, al govern de Largo Caballero
(Peiró, López, Garcia Oliver i Frederica Montseny). Posteriorment, la
CNT hagué d'enfrontar-se, a part l'organització d'una disciplina
militar i d'una centralització econòmica, a la política dels
comunistes, d'apropament als sectors no obrers. Els fets de Maig
del 1937 canviaren granment la relació de forces del poder dins la
República. La CNT es negà de moment a defensar el govern Negrín i
féu costat a Largo Caballero; poc temps després, pel juny, fou
bandejada del consell de la Generalitat a Catalunya. A partir
d'aleshores s'accentuà el procés de revisió ideològica, impulsat
sobretot per Horacio Prieto i per Marià R. Vázquez, secretari del
comitè nacional; adoptà un funcionament intern més centralitzat i,
alhora, elaborà un programa d'economia mixta amb nacionalitzacions,
col·lectivitzacions i municipalitzacions (plens del setembre del 1937 i
gener del 1938 a València). Pel març del 1938, establí amb la UGT un
comitè d'enllaç i ingressà en el comitè del Front Popular; al mes
següent tornà a entrar al govern (Segundo Blanco) i s'uní així al
programa de Negrín. Finalment, la crisi produïda per la pèrdua de
Catalunya provocà, per part de la CNT del Centre, el suport al Consell
de Defensa de Casado, com també l'ofensiva de les tropes de Mera contra
l'intent comunista de mantenir l'autoritat de Negrín i continuar la
resistència (març del 1939). En l'exili, l'entrada d'Horacio Prieto i
d'Expósito Leiva en el govern de Giral desencadenà l'escissió de la
CNT (octubre del 1945, Tolosa): la CNT "apolítica" fou
mantinguda per Esgleas, Montseny, Alaix, Peirat; la
"política", per Horacio Martínez Prieto, Diego Abad de
Santillán, Buenacasa, Juan López, etc.
Confederació Regional del Treball de Catalunya
Organització que reuní a partir del 1911 els
sindicats afectes a la CNT dins Catalunya. No pogué actuar públicament fins el 1914. Un
comitè regional (amb Salvador Seguí, que n'esdevingué secretari general, Camilo
Piñón, Joan Pey, Salvador Quemadas, etc) organitzà el congrés de Sants (1918),
amb delegats de 73 860 afiliats. Exercí dins la CNT un paper decisiu i director, per tal
com sempre hi aportà el major nombre d'afiliats. En 1919-23 hagué d'afrontar, després
de la vaga de La Canadenca, una violenta onada d'atemptats i empresonaments contra
els seus principals dirigents, fet que, juntament amb la dissolució decretada per
Martínez Anido pel novembre del 1920, n'afectà greument el funcionament. Celebrà un
segon congrés a Lleida (juny-juliol del 1923), essent-ne secretari Roigé. Sota la
Dictadura, aconseguí de mantenir, malgrat la il·legalitat, un comitè regional resident
primerament a Mataró (amb Adrià Arnó), després a Sabadell i finalment a Badalona; el
1930 passà a Barcelona (amb Bernat Pou i J.M. Magrinyà). Reorganitzada, aviat arribà a
uns 380 000 adherents (octubre del 1931), que es reduïren a poc més de 200 000 quan
s'aguditzà la lluita interna entre la FAI i els trentistes. Aquests foren allunyats del
comitè regional (ple de Sabadell, a l'abril del 1932, amb la substitució de Mira per
Gelabert) i, després de constituir els Sindicats d'Oposició, en foren expulsats (ple del
març del 1933). Durant la guerra civil, el seu secretari fou J.J. Domènech, que
substituí Marià R. Vázquez pel novembre del 1936; en el ple de Barcelona (octubre del
1936) havien estat representats 163 sindicats, 31 federacions i 360 977 afiliats. Des del
1915 el seu òrgan de premsa fou "Solidaridad Obrera".
Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya
Organització creada pel març del 1923 a Madrid
per assegurar el contingut anarquista de la CNT davant la influència de comunistes i
sindicalistes. Fou el primer intent reeixit, al s XX, de reunió dels diferents grups
anarquistes existents al país. Dominat en part el seu comitè de relacions per membres
del grup Los Solidarios (Francisco Ascaso, Aurelio Fernández i B. Durruti), la
Federació fou implicada en la majoria dels atemptats i atracaments de 1923-24.
Posteriorment, sense un funcionament regular, mantingué un comitè nacional, que
participà en la fundació de la FAI, el 1927.
|
|
El Congrés de Sants
(1918). |
Congrés
de Sants
Reunió de la Confederació Regional del Treball de
Catalunya, celebrada els dies 28, 29 i 30 de juny i 1 de juliol de 1918
a l'Ateneu Racionalista de Sants (Barcelona). Hi participaren uns 160
delegats en nom de 153 societats i sindicats obrers i 73 860 afiliats
(93 dels quals delegats en nom de 54 572 obrers barcelonins, el 73% del
total de treballadors representats). Fou la primera reunió regular de
la CNT des del 1911 i significà la manifestació de la reorganització
confederal iniciada el 1915. Els principals temes discutits foren
lògicament organitzatius i se centraren en la discussió dels sindicats
únics com a base orgànica de la
Confederació, a més de la qüestió de la tàctica de l'acció directa
i del contingut anarcosindicalista de la CNT. En conjunt, el congrés
significà un triomf dels sindicalistes —en especial de Salvador
Seguí, Camil Piñón, Salvador Quemades, Enric Rueda, Joan Pey i també
Ángel Pestaña— els quals, alhora que aconseguien d'imposar el
sindicat únic, limitaven la defensa de l'acció directa a una simple
recomanació i afirmaren l'apoliticisme i el rebuig dels polítics
professionals dins la CNT. El congrés afavorí un extraordinari
creixement de la CNT (a la fi d'any els afiliats ja eren uns 345000) i
impulsà la seva reorganització a tot l'estat espanyol.
Sindicat Únic
Organització sindical que pretengué de superar
els anteriors sindicats o societats obreres d'ofici, i que fou adoptada per la
Confederació Regional de Treballadors de Catalunya al congrés de Sants del juliol del
1918. De fet, es tractà de la constitució de sindicats de ram o d'indústria en l'àmbit
local composts de diverses seccions corresponents als diversos oficis. Hom pretengué
d'augmentar així la capacitat d'acció de les forces sindicals, però hagué de vèncer
fortes resistències tant dels sindicalistes més corporativistes com d'altres que
denunciaven la possibilitat d'una burocratització del funcionament sindical. El triomf
dels sindicats únics al congrés de Sants significà la consolidació de nous dirigents,
com Salvador Seguí, Camil Piñón, Simó Piera, Joan Peiró, Josep Viadiu, Manuel
Buenacasa, etc, que havien ja intentat des del 1915 la formació d'alguns sindicats únics
(com en els sectors de la fusta o de la construcció).
|
|
La repressió
de la CNT durant la dictadura de Primo de Rivera va originar la
creació de la FAI. |
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI)
Organització que
volgué reunir tots els grups anarquistes de la Península Ibèrica, constituïda
clandestinament pel juliol del 1927 al Saler, València. Fou el producte d'una iniciativa
del Segon Congrés de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França
(Marsella, maig del 1926), i de bon principi agrupà, a part aquesta federació, la
Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya i la União Anarquista Portuguesa. Es
proposà d'assegurar el contingut àcrata de la CNT mitjançant la creació de comitès
amb participació mixta de membres de la FAI i de la CNT, especialment Comitès Pro-presos
i Comitès de Defensa Confederal (el qual hom anomenà la trabazón); també es
proposà d'allunyar la CNT de qualsevol intelligència amb els grups polítics
republicans. Tanmateix, sota la Dictadura, la FAI participà en diferents intents
revolucionaris fent costat als elements polítics (així, el 1928 en els treballs de
conspiració dirigits per Sánchez Guerra, i després, a Catalunya, formant part del
Comitè Revolucionari del 1930). Mancada d'un funcionament orgànic regular, els primers
anys republicans no aconseguí de reunir totes les tendències anarquistes existents; en
restaren fora, notablement, el grup de «La Revista Blanca» (fins el 1936, bé que
mantenint-hi bones relacions) i el grup Nosotros, abans anomenat Los Solidarios (fins el
1933, per més que fou tingut des del 1931 com la principal expressió del faisme). Tampoc
no li fou fàcil de mantenir la unitat interna, a causa del freqüent distanciament entre
les federacions regionals catalana i andalusa i la Federació Regional de Grups
Anarquistes de Llevant (amb el seu òrgan de premsa «Redención»), la Federació
Regional d'Astúries (molt influïda pel sindicalista Eleuterio Quintanilla) o la del
Centre (encapçalada sobretot per González Iniestal i el periòdic «El Libertario»).
Malgrat això, assolí un ampli acord en l'oposició decidida al grup anarcosindicalista
que havia dirigit la reorganització de la CNT en 1930-31 (Pestaña, Peiró, López, etc),
i combaté en especial els plans d'una major estructuració interna confederal (les
federacions nacionals d'indústria) i els intents d'aconseguir un cert reconeixement per
part de les corts constituents republicanes. La lluita entre els trentistes i la FAI
acabà amb la conquesta dels llocs directius de la CNT pels faistes (Alaix, director de
«Solidaridad Obrera», octubre del 1931; Gilabert, secretari del comitè regional
català, abril del 1932; Villar, secretari del comitè nacional, març del 1932) i la
posterior escissió dels Sindicats d'Oposició. El grup Nosotros (els
anarcobolxevics: Durruti, García Oliver, Ascaso, Sanz, etc), que ja havia implicat la FAI
i la CNT en diferents intents revolucionaris en 1931-32 (vaga general de Barcelona,
setembre del 1931; aixecament de l'alt Llobregat, gener del 1932), aconseguí de fet de
dirigir la FAI, i aquesta promogué els fracassats moviments insurreccionals de gener,
maig i desembre del 1933 i dictà una decidida abstenció en les eleccions del novembre
d'aquell mateix any. Aquests successius fracassos aguditzaren dins la FAI l'oposició als
anarcobolxevics per part dels anarquistes més ortodoxos, com Torhyo i Mestre (del grup A)
o D. Abad de Santillán, Pere Herrera i Josep Peirats (del grup Nervio). Alhora, en
1935-36 s'obriren també unes fortes polèmiques entorn d'una possible aliança amb les
forces polítiques d'esquerra (defensada, en especial, per Federico Urales) i entorn de la
discussió sobre el programa social futur a dur a terme per part de la CNT. Davant la
negativa del grup de «La Revista Blanca» a prefigurar un programa concret, Gaston Leval
i, més encara, D. Abad de Santillán concretaren possibles bases d'organització de la
producció, que finalment no foren recollides pel congrés de Saragossa de la CNT (maig
del 1936). En iniciar-se la guerra civil, la majoria dels membres del grup Nosotros fou
absorbida per les tasques militars. D'altra banda, el col·laboracionisme polític
(presència de la FAI en el govern de Catalunya i indirectament també en el govern de la
República) féu esclatar una nova crisi quan alguns sectors intentaren que la FAI
assumís explícitament la representació política del sindicalisme cenatista. A la fi,
la FAI s'unificà de fet amb la CNT, malgrat els intents d'augmentar el seu grau
d'organització interna (el ple peninsular del juny del 1937 acordà de substituir els
nombrosos i petits grups anarquistes d'afinitat ideològica per uns nous
agrupaments territorials), i a la fi de la guerra passà a formar part del Moviment
Llibertari Espanyol (octubre del 1938; març del 1939). Afirmà tenir 30 000 afiliats
el 1936 i 150 000 el 1937. Els seus principals òrgans de premsa foren «Tierra y
Libertad» (Barcelona), «Nosotros» (València) i «El Libertario» (Madrid). Havent
subsistit formalment com una de les branques del Moviment Llibertari a l'exili,
reaparegué a l'interior de l'estat espanyol el 1977 ressuscitant el periòdic «Tierra y
Libertad», publicat a Barcelona com a portaveu d'un anarquisme integral i un
antistatalisme militant, diferenciat de l'anarcosindicalisme de la CNT. Acusada per la
policia en relació a l'atemptat contra la sala d'espectacles Scala (1978) i altres
accions violentes, ha rebutjat les imputacions de terrorisme, tot manifestant la seva
simpatia pel sector més radical de la CNT.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. Utopisme.
2.
Internacionalisme.
3.
Socialisme.
4.
Comunisme.
5. Anarquisme.
6.
Anarcosindicalisme.
7.
Terrorisme anarquista.
8.
Altres dirigents obrers.
9.
Repressió. |
|
Utopisme. |
Garrido
y Tortosa, Fernando (1821-1883)
Polític i escriptor. Periodista a Cadis, el 1845 se n'anà a Madrid,
on col·laborà en la societat secreta Los Hijos del Pueblo. Exiliat a
Londres (1851-54), es posà en contacte amb el socialisme
internacional. Exiliat novament (1865-68), a París, en tornar-ne fou
elegit diputat per Cadis i per Sevilla (1872), i se n'anà com a
intendent a les Filipines (1873). La Restauració l'exilià fins el
1879. Entre les seves obres, d'inspiració fourierista i marxista, cal
destacar La república democrática federal
universal (1855), Historia de las persecuciones políticas y religiosas (1863-66),
Historia de las asociaciones obreras en Europa (1864) i Historia de las clases
trabajadoras (1870).
Polític i escriptor. Periodista a Cadis, el 1845 se n'anà a Madrid,
on col·laborà en la societat secreta Los Hijos del Pueblo. Exiliat a
Londres (1851-54), es posà en contacte amb el socialisme
internacional. Exiliat novament (1865-68), a París, en tornar-ne fou
elegit diputat per Cadis i per Sevilla (1872), i se n'anà com a
intendent a les Filipines (1873). La Restauració l'exilià fins el
1879. Entre les seves obres, d'inspiració fourierista i marxista, cal
destacar La república democrática federal
universal (1855), Historia de las persecuciones políticas y religiosas (1863-66),
Historia de las asociaciones obreras en Europa (1864) i Historia de las clases
trabajadoras (1870).
Monturiol i Estarriol, Narcís (1819-1885)
Inventor i polític. Estudià a Cervera i a Barcelona, on
es llicencià en dret (1845), carrera que no exercí. Amic d'Abdó
Terrades, es féu republicà i fou redactor d'"El
Republicano". Intervingué en les bullangues de Barcelona del 1842
i del 1843. Aprengué l'ofici de caixista i, influït per les idees
d'Étienne Cabet (amb el qual entrà en contacte epistolar), muntà una
impremta amb un amic i edità les revistes "La Madre de
Familia" (1846) i "La Fraternidad" (1847-48), on divulgà
els ideals icarians i hi publicà una traducció del Voyage en Icarie,
de Cabet, feta per ell i un amic, F.J.Orellana. Amb la revista, féu
costat a l'expedició icariana de Joan Rovira i els seus seguidors
(1848). Davant la revolució general a Europa del 1848, el govern
d'Isabel II suprimí "La Fraternidad" i Monturiol hagué
d'exiliar-se a Perpinyà. Acollit a una amnistia, tornà a Barcelona
(1849), on publicà la revista "El Padre de Familia"
(1849-50), que hagué de suspendre, aclaparat per les multes i sancions.
Aquests anys inicià la seva dedicació a invencions mecàniques, que
explotà d'una manera casolana, mentre imprimia material escolar per tal
de sobreviure. Les seves activitats polítiques continuaren i hagué de
fugir a Cadaqués (1855-57), on conreà la pintura —orientat
epistolarment pel seu amic Ramon Martí i Alsina, que el retratà més
d'un cop— i on madurà un projecte de construcció d'una nau
submarina. Per a dur-lo a terme fundà una societat amb amics
empordanesos i publicà el 1858 l'opuscle El Ictíneo o barco-pez.
L'any següent portà a la pràctica el seu projecte i l'assajà al port
de Barcelona. Amb l'èxit parcial assolit en les
proves, el govern d'Isabel II, forçat per l'entusiasme popular, hagué
de prometre ajut, però, de fet, no el proporcionà i posà tota mena de
traves administratives, malgrat els informes favorables de persones de
prestigi, com Josep de Letamendi, aleshores president de l'Ateneu
Català. Monturiol i els seus amics fundaren la societat La Navegación
Submarina per explotar l'invent, i l'empresa trobà comprensió i ajut
per part del general Dulce, però finalment féu fallida i el segon Ictíneo fou
venut com a ferro vell (1868). El 1869 escriví un Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del
agua (1891). Inventà també altres màquines i un procediment per a
agilitzar la fabricació de paper engomat, que emprà quan fou director
de la Fábrica Nacional del Sello, de Madrid, càrrec que obtingué en
proclamar-se la República (1873) i que perdé en caure aquesta (1874).
Planejà d'altres invents, com un tramvia funicular i un velògraf. El
1882 publicà encara un periòdic: "El Anunciador Financiero".
Alhora planejà els treballs per a dur a Barcelona les aigües del Ter.
El 1883 projectà un sistema de conservació de carns que hagué
d'abandonar per malaltia. Figura molt popular als Països Catalans, ha
estat objecte de polèmiques sobre el seu invent i el similar d'Isaac
Peral, bé que aquest reconegué explícitament en una carta la
prioritat de Monturiol (1889). El 1972 les despulles de l'inventor foren
traslladades a Figueres.
|
Internacio-
nalisme. |
Fanelli,
Giuseppe (1826-1877)
Polític internacionalista italià. Arquitecte i enginyer, lluità
contra els austríacs en 1848-49 i s'uní en 1860-61 als Mil de
Garibaldi. Formà part, essent ja diputat (1865-67; reelegit el 1867 i
el 1870), del grup creat entorn de Bakunin a Nàpols en 1860-67.
Després d'assistir amb ells als primers congressos de la Lliga de la
Pau i de la Llibertat (Ginebra, 1867; Berna, 1868), fou un dels
fundadors de la bakuninista Aliança de la Democràcia Socialista
(Ginebra, 1868) i s'adherí a la Primera Internacional. Poc després
visità Espanya (octubre del 1868 — febrer del 1869), introduït i
acompanyat pels republicans federals Garrido, Orense, Guisasola,
Rubaudonadeu, etc, i aconseguí de constituir els primers grups
d'obrers internacionalistes a Madrid (Mora, Borrel, Lorenzo, etc) i a
Barcelona (Josep Lluís Pellicer, Rafael Farga i Pellicer, Josep
Rubaudonadeu, etc), bo i creant una confusió entre els estatuts i els
objectius de l'Aliança i els de l'AIT. Posteriorment assistí al
congrés de la fracció anarquista de la Internacional a Saint-Imier (setembre
del 1872).
Lorenzo Asperilla, Anselmo (1841-1914)
Anarquista. Tipògraf. Formà part del primer nucli internacionalista creat
el 1868 per Fanelli, i fou el principal redactor de "La Solidaridad" (1870-71).
Es destacà en el Congrés Obrer de Barcelona (1870), dins la tendència antipolítica, i
fou elegit membre del consell federal de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. La
conferència secreta de València (1871) el nomenà delegat a la conferència de Londres
de l'AIT, on conegué Marx i Engels personalment i on sentí una admiració apassionada
per Laura Marx. Després, davant l'enfrontament de marxistes i bakuninistes, adoptà una
actitud ambigua. Afavorí la introducció de Paul Lafargue en els medis madrilenys.
Després d'un exili a França, s'establí a Barcelona (1874), on actuà dins la Societat
Tipogràfica, a l'Aliança de la Democràcia Socialista i a les comissions federals
clandestines de la FRE (1877-81). Vençut pels partidaris de la reconstrucció d'un
moviment sindical legal, fou expulsat el 1881. No ingressà a la FTRE fins el 1885. Des
d'aleshores es dedicà a una intensa activitat de publicista: Acracia o república (1886),
Fuera política (1886), etc, formà part de la redacció d'"Acracia"
(1886-88) i d'"El Productor" (1887-93) i col·laborà en periòdics àcrates,
com "Ciencia Social" (1895-96) "La Revista Blanca" de Madrid
(1898-1905), "El Porvenir del Obrero" de Maó (1899-1914), etc. Escriví una
novel·la (Justo Vives, 1893), obres de divulgació anarquista, com El estado (1895),
El banquete de la vida (1905) i la primera part d'El proletariado militante (1901).
Inclòs en el procés de Montjuïc del 1896, fou deportat, i residí a París (1897-98).
Principal autor de "La Huelga General" (1901-03), fou, amb José López
Montenegro, l'introductor del sindicalisme revolucionari francès. Arran de la vaga
general de Barcelona de l'any 1902 tornà a ésser empresonat. Francesc Ferrer i Guàrdia
el contractà a l'editorial de l'Escola Moderna, per a la qual traduí al castellà
diverses obres de Reclus i Kropotkin, del francès. Bandejat arran dels fets de la Setmana
Tràgica de Barcelona (1909), tornà a Barcelona el 1910. Vell i malalt, publicà encara
la segona part d'El proletariado militante (1910), El pueblo (1910), Vida
anarquista (1912), Hacia la emancipación (1913) i Evolución proletaria (1914).
Farga i Pellicer, Rafael (1844-1890)
Dirigent obrer. Fou tipògraf i parent de Josep Lluís
Pellicer i d'Antoni Pellicer i Paraise. Membre de l'Ateneu Obrer de la
Classe Obrera —en fou secretari el 1869—, fou un dels creadors de la
Direcció Central de les Societats Obreres (octubre del 1868) i el
principal animador, a partir del 1869, del Centre Federal de Societats
Obreres de Barcelona (1869), així com del seu òrgan de premsa,
"La Federación" (1869-74). Al principi estigué molt lligat
al republicanisme federal, però, després d'assistir a les reunions que
Fanelli celebrà pel gener del 1869 a Barcelona i al congrés de Basilea
de la Primera Internacional (setembre del 1869), on conegué Bakunin, es
convertí en un dels principals difusors de l'apoliticisme i del
bakuninisme a Catalunya; fou membre de l'Aliança de la Democràcia
Socialista (1869), i creà, en ésser dissolta aquesta, un grup autònom
català (abril del 1870). Fou un dels organitzadors del congrés obrer
de Barcelona del 1870 i participà en el de Còrdova (desembre del
1872), així com en la Internacional de la Haia (setembre del 1872) i en
els de la fracció anarquista de l'AIT de Saint-Imier (setembre del
1872), de Ginebra (setembre del 1873) i de Brussel·les (setembre del
1874). Posteriorment figurà en la majoria de les comissions federals
clandestines de la Federació Regional Espanyola
de 1875-79, bé que es mostrà disconforme amb les tendències
insurreccionalistes dominants; el 1881 fou un dels principals impulsors
de la tornada a la legalitat i de la fundació de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881).
Fundà, amb Anselmo Lorenzo, la revista "Acracia" (1886) i
col·laborà en el periòdic "El Productor", creat el 1887.
Fou un dels autors del fullet Cuestión de la
Alianza (1872) i, amb el pseudònim de Justo Pastor de Pellico, el
principal autor de Garibaldi, historia liberal del siglo XIX (1882).
|
|
Socialisme. |
Besteiro
Fernández, Julián (1870-1940)
Polític castellà. Estudià a la Institución Libre de Enseñanza. Es doctorà en lletres
a Madrid el 1895 i fou catedràtic de lògica a la universitat de Madrid (1912). Fou
membre del Partido Socialista Obrero Español i de la Unió General de Treballadors. L'any
1916 fou destituït, processat i empresonat a Cartagena per activitats revolucionàries i
posteriorment reintegrat a la seva càtedra. Formà part, amb Andrés Saborit, Daniel
Anguiano i Francisco Largo Caballero, del comitè de la vaga general del 1917. Detingut i
empresonat, fou alliberat l'any següent en ésser elegit diputat a corts. Durant la
Dictadura del general Primo de Rivera fou elegit president de la comissió executiva del
PSOE i de la UGT (1928), càrrec que ja d'una manera no oficial acomplia des del 1925.
L'any 1931 fou president de les corts constituents que aprovaren l'Estatut de Catalunya el
1932. Dirigí la fracció moderada i reformista del partit, contrària a les tesis
radicals de Largo Caballero. Aquest enfrontament provocà la seva dimissió del comitè
espanyol de la UGT. Al final de la guerra civil de 1936-39 dirigí a Madrid, amb el
coronel Casado, el Consejo de Defensa Nacional (març del 1939). Un consell de guerra el
condemnà a reclusió perpètua i morí l'any 1940 a la presó de Carmona (Sevilla).
Comaposada, Josep (1859-1933)
Dirigent obrerista i polític socialista. De jove milità en el Centre Obrer de Barcelona
i fou un dels fundadors de la UGT i del PSOE el 1888. S'oposà al trasllat del Comitè
Nacional de la UGT de Barcelona a Madrid el 1899. El 1923, en constituir-se la Unió
Socialista de Catalunya, s'hi mostrà favorable, sense abandonar, però, el PSOE, creient
que la seva gestió personal aconseguiria el reconeixement de la USC com a únic grup
socialista a Catalunya. Fundà la Mutualitat Familiar Obrera. Publicà La revolución
de Barcelona (1909) i La revolución en Cataluña (1910), i traduí diversos
opuscles socialistes. Dirigí "La Ilustración Obrera", col·laborà a "La
Nació" i fou corresponsal dels principals periòdics socialistes europeus
("L'Humanité", de París, "El Socialista", de Madrid, i "The
Daily Citizen", de Londres).
Iglesias Posse, Pablo (1850-1925)
Polític i dirigent socialista gallec. De família molt pobra i orfe de
pare, aprengué a l'hospici de Madrid l'ofici d'impressor (1860-62). El 1870 s'afilià a
la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, de la
qual fou expulsat, al cap de dos anys, amb Paul Lafargue. Pel juliol del 1872 fou nomenat
secretari de la Nueva Federación Madrileña, formada per dissidents de l'AIT, de
tendència marxista. Pel maig del 1874 era president de l'Asociación General del Arte de
Imprimir, i pel maig del 1879 fundà, amb vint-i-tres companys, a Madrid i
clandestinament, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). D'ençà d'aleshores
fou protagonista principal de la història d'aquest partit: informà davant la Comissió
de Reformes Socials (1883-84), contribuí a la fundació del diari «El Socialista»
(març del 1866) i a la de la Unió General de Treballadors (UGT) (agost del 1888 a
Barcelona), etc. Des del 1889 intervingué en els congressos de la Segona Internacional,
on denuncià la inexistència d'una política social en l'Espanya de la Restauració
canovista i l'acció d'Espanya a ultramar de primer i al Marroc després. Elegit regidor
de l'ajuntament de Madrid (1905) i diputat a corts, també per Madrid (1910), fou un
defensor tenaç del interessos del proletariat. El seu estat de salut, però, condicionà
i limità les seves activitats polítiques, bé que el 1917 assistí com a delegat del
PSOE a l'Assemblea de Parlamentaris de Barcelona. S'oposà a les condicions que exigia la
Tercera Internacional, cosa que comportà l'escissió dels comunistes i la fundació del
Partido Comunista de España (1921). La seva mort en plena Dictadura, sense deixar cap
successor directe, tingué serioses repercussions en la política del PSOE i en
l'espanyola. Casat (1893) amb la valenciana Empar Melià, Iglesias (auster, infatigable en
el treball, exigent amb ell mateix i amb els altres i totalment lliurat a la seva tasca
política) ha estat un model de líder obrer responsable i ple d'autoritat. Atacà sovint
els republicans per burgesos, i d'una manera particular Lerroux, que considerava un
demagog i un polític corromput, i també els anarquistes, per llur irresponsabilitat.
Largo Caballero, Francisco (1869-1946)
Polític i sindicalista. Obrer estucador, ingressà a la UGT el 1890 i al
PSOE el 1894, de les direccions dels quals formà part des del 1914 i 1915,
respectivament. Membre del comitè de vaga del 1917, fou condemnat a trenta anys de
presó; però, en ésser elegit diputat per Barcelona el 1918, fou amnistiat. Col·laborà
com a conseller d'estat amb la Dictadura de Primo de Rivera. Representant de la UGT en el
comitè revolucionari (1930), fou ministre de treball de la República (1931-33) i fou
elegit president del PSOE (1932-35). A causa dels problemes plantejats en la
col·laboració governamental i dels fets d'octubre del 1934 (amb motiu dels quals fou
empresonat i després absolt), abandonà el seu reformisme i, esdevingut el líder de
l'ala esquerra del PSOE i de les Joventuts Socialistes, propugnà una política
revolucionària de front obrer i es declarà partidari de la dictadura del proletariat.
Fou anomenat el Lenin espanyol. No reeixí a desbancar Prieto i els socialistes
moderats de la direcció del partit, però conservà el predomini a la UGT. Elegit diputat
(febrer del 1936), al setembre següent, iniciada la guerra civil, fou cap d'un govern de
Front Popular i es reservà el ministeri de la guerra. Després dels fets de Maig del 1937
a Barcelona, dimití, i fou apartat dels càrrecs directius del partit i de la UGT.
Acabada la guerra, s'exilià a França, i fou deportat pels nazis a un camp de
concentració. Posteriorment fou publicat a Mèxic un recull de cartes seves amb el títol
de Mis recuerdos (1954). L'any 1978, les seves despulles foren traslladades de
París a Madrid.
Lafargue, Paul
(1842-1911)
Polític francès. Cursà medicina a França, però fou expulsat del país per les seves
activitats polítiques. Refugiat a Anglaterra, conegué Karl Marx, del qual esdevingué
gendre. Marx l'envià a Espanya, on intentà de fundar una secció marxista de la Primera
Internacional, destinada a contrarestar la influència bakuninista. Acollit per Pablo
Iglesias a Madrid, juntament amb ell fomentà el moviment socialista espanyol. Tornà a
França (1882), i amb Guesdes fundà el Partit Obrer. Gran expositor de les doctrines
marxistes, escriví Le Socialisme et la conquête des pouvoirs publics (1899) i Le
déterminisme économique de K.Marx (1909). Se suïcidà juntament amb la seva muller.
Polític francès. Cursà medicina a França, però fou expulsat del país per les seves
activitats polítiques. Refugiat a Anglaterra, conegué Karl Marx, del qual esdevingué
gendre. Marx l'envià a Espanya, on intentà de fundar una secció marxista de la Primera
Internacional, destinada a contrarestar la influència bakuninista. Acollit per Pablo
Iglesias a Madrid, juntament amb ell fomentà el moviment socialista espanyol. Tornà a
França (1882), i amb Guesdes fundà el Partit Obrer. Gran expositor de les doctrines
marxistes, escriví Le Socialisme et la conquête des pouvoirs publics (1899) i Le
déterminisme économique de K.Marx (1909). Se suïcidà juntament amb la seva
muller.
Mesa, José (1831-1904)
Polític andalús. Tipògraf i posteriorment periodista, fou un dels primers membres a
l'estat espanyol de la Primera Internacional. Com a director de «La Emancipación» el
1872 publicà per primera vegada a l'estat espanyol el Manifest del Partit Comunista. Abandonà
el bakuninisme i, amb Pablo Iglesias i els germans Mora, fundà la Nueva Federación
Madrileña. Exiliat a Londres (1874), es relacionà amb Engels i Marx, del qual traduí al
castellà (1891) Das Elend der Philosophie ('Misèria de la filosofia', 1847). Fou
amic de Lafargue i de Jules Guesde.
|
|
Comunisme. |
Díaz
Ramos, José (1896-1942)
Polític. Flequer d'ofici, a divuit anys ingressà al sindicat de forners
de la CNT. Després de la vaga general del 1917 es traslladà a Madrid. Fou nomenat membre
del comitè central del Partido Comunista de España, al quart congrés, a Sevilla (1932),
i, després, secretari general. El 1935 assistí com a delegat al setè congrés de la
Internacional Comunista a Moscou, on fou elegit membre del comitè executiu de la Tercera
Internacional. A les eleccions del 1936 fou elegit diputat a corts per Madrid. Després de
la guerra s'exilià a França, i després a Moscou.
Ibárruri Gómez, Dolores
(1895-1989)
Dirigent comunista basca, coneguda com "La Pasionaria". Formà part dels
fundadors del Partido Comunista de España, i el 1930 fou elegida membre del comitè
central. Redactora de "Mundo Obrero", fou detinguda i empresonada en diverses
ocasions. Membre del comitè executiu després del quart congrés del partit (1932),
participà en els fets d'octubre del 1934, a Astúries. Diputada el 1936, durant la guerra
civil portà a terme una intensa activitat propagandística. Exiliada a l'URSS (1939), fou
secretària general del PCE (1942) i en fou presidenta des del 1960 fins a la mort. Des
d'aquest càrrec, i en la seva qualitat de símbol vivent del partit, participà en les
principals activitats polítiques del comunisme a l'exili; el 1977 tornà a l'estat
espanyol, i fou elegida el mateix any diputada per Astúries. Publicà les memòries El
único camino (1962) i, en francès, unes Mémoires de la Pasionaria (1964).
Entre d'altres premis i guardons rebé el premi Lenin de la pau i l'Orde de Lenin.
Dirigent comunista basca, coneguda com "La Pasionaria". Formà part dels
fundadors del Partido Comunista de España, i el 1930 fou elegida membre del comitè
central. Redactora de "Mundo Obrero", fou detinguda i empresonada en diverses
ocasions. Membre del comitè executiu després del quart congrés del partit (1932),
participà en els fets d'octubre del 1934, a Astúries. Diputada el 1936, durant la guerra
civil portà a terme una intensa activitat propagandística. Exiliada a l'URSS (1939), fou
secretària general del PCE (1942) i en fou presidenta des del 1960 fins a la mort. Des
d'aquest càrrec, i en la seva qualitat de símbol vivent del partit, participà en les
principals activitats polítiques del comunisme a l'exili; el 1977 tornà a l'estat
espanyol, i fou elegida el mateix any diputada per Astúries. Publicà les memòries El
único camino (1962) i, en francès, unes Mémoires de la Pasionaria (1964).
Entre d'altres premis i guardons rebé el premi Lenin de la pau i l'Orde de
Lenin.
Maurín i Julià, Joaquim (1896-1973)
Dirigent polític marxista. Estudià magisteri a Lleida, on exercí i on
s'inicià com a militant de la CNT. El 1919 fundà, amb Pere Bonet i Víctor Colomer, el
setmanari pro-bolxevic "Lucha Social". Fou secretari de la Federació Provincial
dels Sindicats de Lleida (1920), i en nom d'aquesta formà part, el 1921, del comitè
regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i assistí al ple de la CNT
de l'abril del 1921, que el nomenà, juntament amb Nin, Ibáñez, Arlandís i Leval,
delegat al congrés constitutiu de l'ISR a Moscou. Conegué, a París, Pierre Monatte i
"La Vie Ouvrière", i el sindicalisme revolucionari pro-comunista d'aquest grup
l'influí poderosament. Tornà a Barcelona per l'octubre del 1921, i, secretari
provisional del comitè nacional de la CNT, s'enfrontà als anarquistes en defensa,
sobretot des de "Lucha Social" de Lleida i "Acción Social Obrera" de
Sant Feliu de Guíxols, de la permanència de la CNT dins l'ISR. Fou empresonat pel febrer
del 1922 i, dominats els organismes confederals pels anarquistes i els
anarcosindicalistes, després de la conferència de Saragossa del maig del 1922, intentà,
a la fi del mateix any, l'organització d'uns comitès sindicalistes revolucionaris i
fundà "La Batalla" (1922-37). Les seves relacions amb el PCE s'iniciaren el
1924; després d'assistir al tercer congrés de l'ISR, dugué el grup de "La
Batalla" al PCE. Fou secretari de la nova Federació Comunista Catalano-Balear i
membre del comitè central del PCE. De tota manera, des de bon començament es palesaren
fortes divergències, a causa de diferents concepcions del funcionament intern del partit,
de la política sindical i de l'actitud envers la qüestió nacional. Detingut des de la
primeria del 1925, fixà després la residència a París i treballà en les Edicions
Europa-Amèrica, sense poder millorar les relacions amb la direcció comunista espanyola.
Tornà a Barcelona a mitjan 1930, i tornà a ésser empresonat; escriví aleshores Los
hombres de la Dictadura (1930). En llibertat, es llançà obertament a una crítica
del PCE i, actuant al marge d'aquest, fusionà a la fi la Federació Comunista
Catalano-Balear amb el Partit Comunista Català i constituí el Bloc Obrer i Camperol, del
qual fou elegit president (març del 1931). Tanmateix, no fou expulsat oficialment del PCE
fins al juliol del 1931. Els punts fonamentals de la seva estratègia política foren, a
partir d'aleshores, l'aliança del proletariat i els camperols i la lluita per la
unificació dels grups comunistes. A partir del 1934 fou el principal teòric i impulsor
de l'Aliança Obrera a Catalunya, i amb aquesta participà en els fets del Sis d'Octubre,
i tornà a ésser empresonat. El 1935 intentà efectivament la fusió de les forces
marxistes catalanes, bé que finalment assolí només la unió amb la Izquierda Comunista
d'Andreu Nin en el POUM (setembre del 1935), del qual fou elegit secretari general.
Favorable al Front Popular, fou diputat a corts per Barcelona pel febrer del 1936. Quan
tingué lloc l'aixecament militar era a la Corunya, i, bé que de primer aconseguí de
fugir, finalment fou detingut, a Jaca. Al final de la guerra fou condemnat a 30 anys de
reclusió. Indultat, el 1947 s'establí als EUA. En aquest país, el president de Costa
Rica, Josep Figueres, fill de catalans, li oferí el càrrec de funcionari de premsa de la
delegació costarriquenya a les Nacions Unides, a Nova York, que acceptà i exercí de
1954 a 1957. Posteriorment, fundà l'American Literary Agency (1949), empresa
periodística de col·locació de col·laboracions, els beneficis de les quals compartia
amb els autors dels articles. L'agènciaa aplegà gran nombre d'escriptors i polítics
llatinoamericans i espanyols i esdevingué una de les més prestigioses del món; ell
mateix hi col·laborava amb articles i hi utilitzava diferents pseudònims. És autor, a
part de fullets com El sindicalismo a la luz de la revolución rusa (1921) o El
Bloque Obrero y Campesino (1932), dels llibres La Revolución Española (1932)
i Hacia la Segunda Revolución (1935), en els quals, amb una perspectiva marxista,
intentà d'analitzar les relacions de classe a l'estat espanyol, per a elaborar la seva
estratègia política comunista. El 1981 la seva despulla fou retornada a Bonansa.
Nin i Pérez, Andreu (1892-1937)
Polític i escriptor. Estudià magisteri a Tarragona i a Barcelona, on
fundà i dirigí l'Associació d'Estudiants Normalistes. Exercí de mestre a l'Escola
Horaciana i a diverses escoles dels ateneus obrers. Inicià l'activitat política en les
joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i col·laborà a "El Baix
Penedès" i a "El Poble Català" fins a la crisi provocada pel pacte de
Sant Gervasi (març del 1914). S'orientà cap al socialisme, i milità, amb
intermitències, en la Federació Socialista Catalana del PSOE (1913-19), on defensà el
nacionalisme català des de les pàgines de "La Justicia Social", en polèmica
amb altres dirigents socialistes. A la darreria del 1914 viatjà per l'Orient Pròxim com
a representant de comerç. Durant el retorn s'assabentà de l'inici de la revolució
russa, que fou el fet que influí més en la seva vida política. Un cop a Catalunya,
col·laborà a "La Publicidad" i reingressà en la Federació Socialista, bé
que s'anà apropant més i més a l'anarcosindicalisme. Delegat pel Sindicat de
Professions Liberals de la Confederació Regional de Catalunya en el segon congrés de la
CNT, defensà activament les directrius de la revolució russa i l'adhesió de la CNT a la
Tercera Internacional. Substituí Evelio Boal en la secretaria del comitè nacional de la
CNT i, juntament amb Maurín i d'altres, bregà per mantenir aquella adhesió. Delegat per
la central anarcosindicalista al primer congrés de la Internacional Sindical Roja (juliol
del 1921), restà a Moscou, de primer com a delegat d'Espanya i després com a membre del
comitè executiu. Fou enviat a Berlín per a organitzar l'oficina de la ISR per a l'Europa
central (1921-22). Expulsat d'Alemanya a causa de la sol·licitud d'extradició feta pel
govern espanyol, tornà a Moscou, on participà activament en les tasques de l'executiu de
la ISR, tot i que continuà els seus viatges d'organització per Europa. Actuà
d'introductor a l'URSS de personalitats, com Francesc Macià, José Bullejos i Josep Pla,
entre altres, i el 1926 exercí les funcions de secretari general de la internacional
sindical. La seva actuació en la plataforma de l'Oposició Comunista, dirigida per
Trockij, el situà en una posició incòmoda des del 1925, però sobretot des de mitjan
1928. Situat en una posició irreversible, fou expulsat de l'URSS a mitjan 1930, i tornà
a Catalunya (setembre del 1930). Durant aquests anys havia assimilat la teoria bolxevic i
havia consolidat el seu pensament respecte al sindicalisme i féu explícita la tàctica
que calia seguir en els règims feixistes; diferencià de la dictadura militar el
feixisme, i acceptà totalment la teoria de Lenin i de Stalin respecte a la qüestió
nacional. Instal·lat a Barcelona, visqué de les traduccions literàries al català,
directes del rus, modèliques per la fidelitat al text i el bon gust literari que palesen
(Dostojevskij, Tolstoj, Cekhov, Zoscenko, etc), i polítiques al castellà (Marx, Lenin,
Trockij, del qual traduí també al català Què ha passat?, 1935). Col·laborà
políticament amb el Bloc Obrer i Camperol, i milità en l'Oposició Comunista Espanyola.
En desacord progressiu amb les tesis de Trockij, conduí aquest petit grup cap a una
autonomia organitzativa, l'Esquerra Comunista, que després del Sis d'Octubre de
1934 confluí amb el Bloc Obrer i Camperol per a formar, dins la tendència unificadora
d'aquells anys, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (setembre del 1935).
Escriví a "Comunismo" i dirigí "El Soviet", entre altres periòdics.
Dins el POUM dirigí la secretaria sindical, la Federació Obrera d'Unitat Sindical i la
revista "La Nueva Era". A l'inici de la guerra civil, desaparegut Maurín,
ocupà la secretaria política del partit. Membre del Consell d'Economia de Catalunya, fou
nomenat titular de Justícia i Dret del Consell de la Generalitat de Catalunya
(setembre-desembre del 1936), des d'on impulsà la creació dels Tribunals Populars de
Justícia de Catalunya i l'exercici per part del president de la facultat d'indult. La
creixent animadversió entre el POUM i el PSUC i la impossibilitat d'establir un pacte amb
la CNT o la FAI el portaren a una dèbil posició política, que afavorí l'activitat dels
serveis de contraespionatge soviètics, que el detingueren i l'assassinaren un mes
després dels fets de Maig.
|
|
Anarquisme. |
Abad
de Santillán, Diego (1897-1983)
Pseudònim de Sinesio García Fernández, economista, polític
i anarquista espanyol. Residí en diversos períodes de la seva
joventut a l'Argentina, on col·laborà a la Federación Obrera
Regional. Tornà per estudiar filosofia a Madrid (1915-17), on
conegué Salvador Seguí, i medicina a Berlín (1922-26). A
l'Argentina, fou col·laborador de la revista "La Protesta",
amb Enrique Nieto, deixeble de Francesc Ferrer i Guàrdia, i publicà El anarquismo en el movimiento Obrero
(1925). A Espanya participà, des del 1931, en diferents grups
anarquistes i dirigí "Tierra y Libertad". Més endavant
publicà Reconstrucción social. Bases
para una nueva edificación económica argentina (1933) i escrigué La bancarrota
del sistema económico y político del capitalismo. Féu una breu
estada a l'Uruguai, retornà a Europa i s'establí a Barcelona el
1933. Durant aquest període es caracteritzà per una intensa
activitat política i intel·lectual que culminà amb la creació de
tres revistes —"Tiempos Nuevos", "Butlletí de la
Conselleria d'Economia" i "Timón". El juliol del 1936
representà la FAI en el Comitè de Milícies Antifeixistes de
Catalunya, el mateix any publicà a nom de la CNT El organismo económico de la revolución.
Com a membre del Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya
defensà la política de participació anarquista en el govern
republicà. Després de la guerra civil, el 1939, s'exilià a
l'Argentina, on residí fins el seu retorn definitiu a Catalunya el
1976.
Ascaso Budría, Francisco (1901-1936)
Anarquista aragonès. Fill d'una família de pagesos
pobres, passà a viure a Saragossa, on treballà de forner i de cambrer.
Des del 1916 milità activament en els sindicats anarco-sindicalistes
saragossans. Acusat d'atemptar contra el redactor en cap d'«El Heraldo
de Aragón», que s'havia mostrat obertament contrari a les
reivindicacions obreres, fou empresonat dos anys. Una vegada en
llibertat, es traslladà a Barcelona i constituí (1922), juntament amb
Durruti, García Oliver i d'altres, el grup anarquista «Los
solidarios», la missió del qual era la lluita terrorista contra la
patronal, la policia i els sindicats lliures. A Saragossa participà en
l'assassinat del cardenal Soldevila (juny del 1923), fet que ocasionà
el seu empresonament (juny-desembre del 1923), fins que fugí i passà a
França. El juny del 1924 —amb Bonaventura Durruti, el seu amic i
company de lluites— anà cap a Amèrica i recorregueren diversos
països (Argentina, Uruguai, Xile, Perú, Colòmbia, etc), on
realitzaren diverses «expropiacions» (atracaments a bancs, etc) amb la
finalitat de recollir diners per a les organitzacions anarquistes. De
nou a França, participaren en un frustrat intent d'atemptat contra
Alfons XIII, aleshores de visita a París: estigueren uns quants mesos a
la presó i foren finalment deportats. Visqueren a Bèlgica, a França (clandestinament),
a Alemanya, fins que s'instal·laren a Brussel·les. Ajudaren
econòmicament diverses editorials anarquistes i contribuïren
decisivament a la publicació de l'Enciclopedia
anarquista de Sebastian Faure. Ascaso fou un dels fundadors de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 1927, i defensà el putsch com
a mitjà d'arribar a la revolució social. Proclamada la II República
(abril del 1931), pogué tornar a Barcelona, on dirigí diversos
sindicats, col·laborà en el diari «Solidaridad Obrera», i fou
secretari del comitè de Catalunya de la CNT, de la direcció de la qual
desplaçà el grup trentista i el substituí pels faistes. Intransigent
amb el nou règim i convençut de la possibilitat d'una immediata
revolució social proletària, participà en la insurrecció anarquista
de l'alt Llobregat (1932), per la qual cosa fou deportat a Bata.
Posteriorment estigué de nou a la presó, a València, fins a la
victòria electoral del Front Popular (febrer del 1936). Tornà a
Barcelona i, en produir-se l'aixecament del 19 de juliol de 1936, fou
mort el mateix dia, davant la caserna de les Drassanes, al capdavant
dels grups de defensa confederal, quan intentava de reduir els militars
aixecats.
Durruti Domingo, Buenaventura (1896-1936)
Dirigent anarquista castellà. Mecànic, inicià l'activitat sindical a la
Unión de Metalúrgicos (1912). Arran de la vaga del 1917 i com a desertor de l'exèrcit,
s'exilià a França. De tornada, s'adherí a la CNT; detingut, fugí de l'hospital militar
de Burgos cap a París. En retornar, conegué Manuel Buenacasa a Sant Sebastià i
participà en la creació del grup anarquista 'Los justicieros'. Fugí cap a Barcelona en
ésser descobert un atemptat contra el rei, i a Saragossa es relacionà amb Francisco
Ascaso. Ja a Barcelona, formà, amb Suberviela, Torres Escartín i Ascaso, el grup
anarquista «Crisol» (1922), que es convertí després en «Los solidarios». Hagué de
sortir de Barcelona, i anà a París amb Ascaso, on ambdós es relacionaren amb la Unió
Anarquista Internacional, i crearen l'Édition Anarchiste Internationale. Participà en el
complot de Vera de Bidasoa (1924) i, també amb Ascaso, anà a l'Amèrica Llatina.
Actuaren a Cuba, Mèxic, Xile i l'Argentina, i, tornats a França, foren empresonats per
un altre intent d'atemptat contra Alfons XIII. Alliberats, recorregueren Europa, i a
Bèlgica Durruti col·laborà amb el Comitè Internacional Anarquista. Amb la vinguda de
la República (1931), tornà a Barcelona, on l'antic grup es convertí en «Nosotros».
Com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona assistí, amb García
Oliver, al congrés de la CNT del juny del 1931, on es manifestà contrari a les
federacions d'indústria. Per la seva participació en la insurrecció de l'alt Llobregat
(1932), fou deportat a Puerto Cabras (Fuerteventura), d'on tornà vuit mesos després.
Formà part del comitè revolucionari de la fracassada insurrecció del gener del 1933, i
fou novament empresonat (cinc mesos) a El Puerto de Santa María (Cadis). Al ple de la
Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de
la línia insurreccional, i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del comitè
insurreccional del desembre del 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la
CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig del 1934,
fou detingut la vigília del Sis d'Octubre i confinat a València, des d'on
preparà una retirada tàctica; sortí de la presó a la fi del 1935. El 17 de juliol de
1936 organitzà la defensa confederal a Sant Martí de Provençals, a Sant Andreu de
Palomar, al Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes. El
Comitè Central de Milícies Antifeixistes el féu responsable d'una columna per marxar
sobre Saragossa (assessorat pel comandant Pérez Farras). Instal·lat a Bujaraloz,
impulsà la col·lectivització de les terres i la creació del Consell de Defensa
d'Aragó. Ajornat l'atac, tornà a Barcelona, on es feren paleses les seves diferències
amb el Comitè. Convocat per Villalba a Barbastre, atacà Siétamo i Estrecho Quinto.
Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari
a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en el govern
republicà, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre marxà amb
la seva columna cap a Madrid, on morí el día 19 davant la Ciutat Universitària. El seu
enterrament a Barcelona tingué gran ressò popular.
Montseny i Mañé, Frederica (1905-1994)
Anarquista, filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa
Mañé (Soledad Gustavo). Educada fonamentalment per la seva mare i alhora amb una
cultura autodidàctica i eclèctica, de molt jove començà a escriure amb regularitat a
"La Revista Blanca" (1923-36), i donà un especial relleu a la temàtica
feminista (cal destacar la sèrie d'articles La mujer, problema del hombre,
1926-27); així mateix publicà unes primeres novel·les, de gran èxit en els medis
llibertaris (La Victoria, 1925; El hijo de Clara, 1927; La indomable,
1928; Tres vidas de mujer, 1937), i moltes novel·letes en les col·leccions de
"La Novela Ideal" (1925-37) i "La Novela Libre" (1929-37). No tingué
una activitat pública destacada fins a l'adveniment de la Segona República, quan
ingressà en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT i es llançà a una estrident
campanya contra els trentistes des d'"El Luchador" (1931-33); especialment
influent fou en aquest sentit la seva denúncia de l'actitud vacil·lant del comitè
regional confederal davant l'aixecament anarquista de l'alt Llobregat pel gener del 1932.
Féu, d'altra banda, uns llargs viatges de propaganda per l'estat espanyol (a l'estiu del
1932 al País Basc, Andalusia i Mallorca; pel desembre del 1935 a Galícia; pel maig-juny
del 1936 al Cantàbric), i gràcies a la seva personalitat, impetuosa i exultant, es
convertí en un dels principals portaveus de la FAI, a la qual, tanmateix, no ingressà
fins el 1933, atesa l'actitud individualista del seu anarquisme. Membre del comitè
regional de la CNT de Catalunya el 1936, a partir d'aquest any passà a formar part del
comitè peninsular de la FAI. Al congrés de la CNT del maig del 1936, a Saragossa,
guanyà en gran part el seu dictamen sobre el comunisme llibertari que s'oposà als
intents de programes revolucionaris més dibuixats i industrialistes (Peiró, Abad de
Santillán, etc). Posteriorment, durant la guerra civil, malgrat els seus problemes de
consciència, s'apartà de l'ortodòxia anarquista i acceptà d'ésser ministra de sanitat
en el govern de Largo Caballero (novembre del 1936 maig del 1937). Aturà
posteriorment, com a delegada governamental, a Barcelona, els Fets de Maig del 1937; les
seves recomanacions foren més escoltades per part de les masses confederals que no les de
Garcia i Oliver i Marià R.Vázquez, i sofrí un atemptat. Dugué a terme posteriorment
les negociacions per a la constitució del comitè d'enllaç CNT-UGT (febrer del 1938),
que presidí. Les seves idees es troben fonamentalment en els fullets, producte de
diverses conferències, El anarquismo militante y la realidad española (1937), La
Commune de París y la revolución española (1937), Mi experiencia en el
Ministerio de Sanidad y Asistencia Social (1937), etc. A l'exili tornà al seu
tradicional purisme apoliticista, assegurà, amb el seu marit Germinal Esgleas, el
funcionament de la CNT "apolítica" i s'encarregà de la direcció de diversos
òrgans de premsa d'aquesta (especialment, "CNT" i "Espoir").
Continuà també la seva producció literària entre l'autobiografia i la divulgació: Mujeres
en la cárcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Pasión y
muerte de los españoles en Francia (1950), Heroínas (1964), Crónicas de
CNT (1974), Qué es el anarquismo (1976), El éxodo anarquista (1977), Seis
años de mi vida (1939-45) (1978) i Mis primeros 40 años (1987). Des del 1977
participà en activitats cenatistes a l'estat espanyol, i esdevingué líder moral del
sector històric de l'anarcosindicalisme (CNT-AIT), bé que continuà residint a Tolosa de
Llenguadoc.
|
Anarcosin-
dicalisme. |
Claramunt,
Teresa (1862-1931)
Dirigent anarcosindicalista. Obrera del ram tèxtil, organitzà un grup
anarquista a Sabadell el 1884, influïda per l'enginyer Tarrida del Mármol. Detinguda a
conseqüència dels atemptats anarquistes del 1893 i del 1896, i bandejada després del
procés de Montjuïc (1896), residí a França i a Anglaterra, però tornà a Barcelona el
1898. Participà molt activament com a propagandista en la campanya de reivindicacions
socials promoguda a Barcelona al començament del s XX. Fundà la revista «El Productor»
(1901). Al gran míting obrer del Circ Barcelonès (16 de febrer de 1902) féu una crida
de solidaritat amb els vaguistes del ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics
de la gran vaga general de Barcelona (17-24 de febrer de 1902). Fou detinguda novament i
encara un tercer cop després de la Setmana Tràgica (1909). Confinada a Saragossa, hi
contribuí a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Tornà a Barcelona el
1924, afectada d'una paràlisi que l'allunyà de la vida pública fins a la mort.
Esgleas i Jaume, Germinal (1903-1981)
Nom amb què és conegut Josep Esgleas i Jaume, dirigent
anarcosindicalista. Establert a Calella, Malgrat i Mataró, inicià la seva tasca de
propagandista de la CNT en 1919-23. Fou secretari de la Confederació Regional de
Catalunya (1923-24). Posteriorment s'uní a Frederica Montseny i formà part del grup de
"La Revista Blanca". Defensor de l'ortodòxia anarquista i afiliat de la FAI, no
tingué una actuació orgànica destacada fins en 1937-38, quan fou membre successivament
de la Comissió Auxiliar Política de la Confederació Regional i del Comitè Executiu del
Moviment Llibertari de Catalunya. A l'exili, després de participar en la construcció del
Consell General del MLE (febrer del 1939), passà a ésser secretari del comitè nacional
del MLE-CNT a França (maig del 1945) i de la Comissió Intercontinental (1947).
Reconstituïda aquesta el 1960, hi exercí una forta influència en el manteniment del
contingut anarquista apolític de la CNT. Escriví diversos fullets d'orientació
doctrinal.
García i Oliver, Joan (1901-1980)
Dirigent anarcosindicalista. Cambrer, anà a Barcelona, on s'uní amb
Durruti i Ascaso i formà el grup Los Solidarios (1922). Sota la Dictadura, fou empresonat
a Burgos (1924) i a Pamplona (1926), i no tingué intervenció directa en la fundació de
la FAI. Després d'oposar-se a les federacions nacionals d'indústria, en el congrés de
la CNT del juny del 1931 (on representà el Sindicat d'Art Fabril de Barcelona), es
destacà com a partidari de l'immediat putschisme revolucionari contra la República i fou
qualificat d'anarco-bolxevic. Implicat en l'aixecament de l'Alt Llobregat (gener del
1932), fou empresonat, i des de la presó acusà públicament Pestaña d'haver impedit una
vaga general de solidaritat amb els deportats i aconseguí que dimitís. Posteriorment
impulsà la creació d'un Comitè Nacional Revolucionari i fou el dirigent principal de la
insurrecció del 8 de gener de 1933, i novament fou detingut. Es mantingué després en un
segon pla davant el moviment revolucionari del desembre d'aquell mateix any i insistí en
la necessitat d'una organització paramilitar (en especial, els grups de defensa
confederals), tesi que formulà al congrés confederal de Saragossa (maig del 1936). El 21
de juliol, a l'inici de la guerra civil, imposà la formació del Comitè Central de
Milícies Antifeixistes, que dominà els primers temps de la secretaria de guerra. De bon
principi s'oposà a l'entrada de la CNT al Consell de la Generalitat (setembre del 1936),
però després ell mateix acceptà el càrrec de ministre de justícia del govern Largo
Caballero (novembre del 1936 maig del 1937). Posà en funcionament un camp de treball
per als detinguts polítics i intentà de crear unes ciutats penitenciàries de
readaptació a curt termini per a delinqüents comuns. Com a membre del Consell Superior
de Guerra de la República (novembre del 1936), inicià l'organització de les Escoles
Populars de Guerra. Durant els Fets de Maig del 1937 anà a Barcelona amb Frederica
Montseny per aturar la lluita al carrer. Des del juliol d'aquell any figurà com a cap de
la Comissió Auxiliar Política del comitè regional de Catalunya. A partir del 1938
intentà la centralització organitzativa del moviment confederal mitjançant la creació
d'un comitè executiu del Moviment Llibertari de Catalunya (abril del 1938). A l'exili,
primerament a Suècia (1939) i després a Mèxic (1940), intentà la creació d'un Partit
Obrer del Treball que exercís la direcció política de la CNT.
Peiró i Belis, Joan (1887-1942)
Anarcosindicalista. Obrer del vidre, inicià la seva vida
de militant en 1906-08 a Badalona. A partir del 1915 fou un dels
organitzadors de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers i en
1916-20 en fou el principal responsable. Així mateix fou redactor (gener
del 1916 - febrer del 1917) i director (febrer del 1917-20) d'"El
Vidrio". Alhora, també a Badalona, fou un dels fundadors de la
federació local de societats obreres (el 1915) i del seu òrgan de
premsa "La Colmena Obrera" (1915-20), que a partir del gener
del 1917 dirigí. La seva conversió a l'anarcosindicalisme i la seva
experiència organitzativa, juntament amb la repressió desencadenada
contra la CNT en 1919-20 a Barcelona, el dugueren a ésser cridat com a
quadre confederal clandestí, després d'intervenir en el congrés de la
CNT a Madrid del desembre del 1919. Tanmateix, el desembre del 1920 fou
detingut i posteriorment empresonat a Sòria i a Vitòria. En llibertat,
a partir del febrer del 1922 es féu càrrec de la secretaria del
comitè nacional de la CNT i dirigí la seva reorganització,
especialment adreçada a confirmar-ne el contingut anarcosindicalista en
contra de les tendències pro bolxevics. Organitzà la conferència de
Saragossa del juny de 1922 —que rebutjà l'adhesió a la Tercera
Internacional i proclamà la reconstrucció de l'AIT— i fou l'autor de
la moció coneguda com a "moció política", que declarà el
paper polític, no parlamentarista, de la CNT. Poc després deixà la
secretaria confederal i, establert a Mataró, passà a treballar de nou
com a vidrier i a partir del 1925 dirigí la constitució de la
Cooperativa del Vidre —Forn del Vidre—. En 1924-25 desenvolupà un
gran esforç doctrinal per a definir el contingut ideològic de la CNT.
Hi fixà com a punts essencials el funcionament regular dels seus
òrgans i la no-imposició per damunt d'aquest dels anarquistes, una
nova concepció de l'acció directa i el federalisme. Publicà en aquest
sentit Trayectoria de la Confederación Nacional del
Trabajo (1925), que s'oposà a les tesis d'Abad de Santillán,
Buenacasa, etc, favorables a una definició explícita anarquista del
moviment obrer. Després hagué de fer-se càrrec de nou de la
secretaria del comitè nacional, en 1928-29, en la clandestinitat, i
encapçalà una sèrie d'intents d'entesa amb els republicans
catalanistes —en especial Macià— per a la preparació d'un moviment
revolucionari contra la Dictadura, lligams que mantingué posteriorment
a través de la seva col·laboració a "L'Opinió", en
1929-30, i de la signatura del Manifest d'Intel·ligència
Revolucionària del març del 1930. Malgrat haver estat partidari de la
legalització dels sindicats en 1924-25 i un dels fundadors de
"Vida Sindical" (1926), en 1929-30 aturà l'intent de Pestaña
de dur la CNT a l'acceptació dels comitès paritaris. Més tard fou
director de "Solidaridad Obrera" (1930 i 1931) i un dels
signants del Manifest dels Trenta de l'agost del 1931, després
d'aconseguir l'aprovació del congrés de la CNT a Madrid pel juny del
1931 de les seves idees sobre les federacions d'indústria. Principal
inspirador ideològic del trentisme i dels Sindicats
d'Oposició, fou un dels fundadors de la Federació Sindicalista
Llibertària i redactor de "Cultura Libertaria" i
"Sindicalismo". Procurà, tanmateix, ésser guardià de
l'ortodòxia anarcosindicalista i així s'oposà successivament a la
creació del Partit Sindicalista i als intents dels sindicats de
Sabadell d'apropament al marxisme. En 1935-36 no pogué imposar, però,
les seves condicions per al reingrés dels Sindicats d'Oposició a la
CNT. Esclatada la guerra civil, participà en el comitè local
antifeixista de Mataró, demanà des de "Combat" i "Llibertat"
un ordre revolucionari, denuncià la violència individual i pel
novembre del 1936 passà en nom de la CNT a formar part del govern Largo
Caballero com a ministre d'indústria. Després dels fets de maig del
1937 es féu càrrec de la direcció del diari "Catalunya", i
el 1938 fou comissari general d'energia elèctrica. Exiliat el 1939,
participà a França en la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols.
Després, el 1940, fou detingut per la Gestapo, que el lliurà a les
autoritats militars espanyoles. Empresonat a València, fou condemnat a
mort i afusellat el 24 de juliol de 1942.
Pestaña Núñez, Àngel (1886-1937)
Dirigent anarcosindicalista. Fill de miner, treballà de
jove com a peó a mines de Biscaia. El 1905 anà a França i a Algèria.
Des d'aquí començà a col·laborar a "Tierra y Libertad" de
Barcelona, on arribà per l'agost del 1914. Aviat destacà com orador de
l'Ateneu Sindicalista i com a organitzador sindical. S'alineà amb els
anarquistes purs i ingressà en el grup editor de "Tierra y
Libertad". Participà en el Congrés Internacional de la Pau (Ferrol
1915), d'on sorgiren els primers intents reorganitzadors de la CNT a
nivell espanyol, i intervingué en la preparació de la vaga
revolucionària d'agost del 1917. Des del 1915 col·laborà també a
"Solidaridad Obrera", periòdic del qual fou nomenat
administrador (1916) i director (1918-19). Publicà (juny del 1918) unes
cartes de Bravo Portillo que demostraven la participació d'aquest en
l'espionatge a Barcelona a favor d'Alemanya. Després del congrés
confederal de desembre del 1919 a Madrid, que aprovà provisionalment
l'adhesió a la III Internacional, assistí al seu segon congrés (Moscou,
juny del 1920): acusà els bolxevics d'exercir una dictadura i es
refermà en la defensa anarquista de la necessitat de fer desaparèixer
l'estat. No pogué lliurar el seu Informe
de mi estancia en la URSS fins el 1921 (completat el 1922 i ampliat
el 1929 com a Setenta
días en Rusia), puix que, detingut a Itàlia el novembre del 1920,
fou traslladat a la presó de Barcelona i hi romangué fins el 1922.
Tanmateix l'informe decidiria la conferència de Saragossa de la CNT del
juny del 1922 a intentar la reconstrucció d'una altra Associació
Internacional de Treballadors. L'agost del 1922 resultà ferit per uns
pistolers a Manresa i la campanya oberta entorn d'aquest fet determinà
en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido
l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis
anarcosindicalistes més moderats es produí el 1922-23, arran
especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i
el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del
transport de Barcelona de l'estiu del 1923, època en la qual segurament
degué tornar a la direcció de "Solidaridad Obrera". Sota la
Dictadura, i fins el 1927, s'alineà clarament amb Joan Peiró en
defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la
intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb
els grups polítics esquerrans. Participà en la redacció de
"Solidaridad Proletaria" (1924-25) i de "Vida
Sindical" (1926) i fou empresonat en diverses ocasions. Després, a
partir del maig del 1927, defensà l'acceptació dels comitès paritaris
creats per la Dictadura i el seu sindicalisme s'allunyà de
l'anarcosindicalisme de Peiró. Impulsà la creació del grup
Solidaritat (desembre del 1928) i proposà la Unió de Militants per a
reconstituir la CNT. Després substituí Peiró en la secretaria del
comitè nacional de la CNT (juny-desembre del 1929) fins que fou obligat
a dimitir. La reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li
permeté de tornar a exercir una gran influència i possiblement ocupà
de nou la secretaria del comitè nacional. Amb la proclamació de la
Segona República, hom el confirmà en aquest lloc (juny del 1931 —
febrer del 1932), però, després de l'ofensiva triomfal dels
anarquistes i en especial de la FAI contra el trentisme, fou expulsat de
la CNT al desembre del 1932. Pogué constituir la Federació
Sindicalista Llibertària (1933). Paral·lelament desenvolupà el
mateix any una intensa activitat com a publicista: col·laboracions a
"Sindicalismo" de Barcelona i a "La Libertad" de
Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué
quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de
l'autobiografia Lo
que aprendí en la vida. El 1934 acomplint l'evolució revisionista
de l'anarcosindicalisme, creà el Partit Sindicalista, del qual
fou president. Participà en l'Aliança Obrera i després en el pacte
del Front Popular, gràcies al qual resultà elegit diputat a corts per
Cadis. Durant la guerra civil residí a Madrid i a Barcelona i
col·laborà molt a "El Sindicalista" defensant la disciplina
militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la
guerra i l'aproximació a la petita burgesia. Dirigí el diari
"Mañana", òrgan de la federació catalana del Partit
Sindicalista. Pogué tornar a la CNT pel setembre del mateix any i
intervingué encara en la reunió de les corts republicanes celebrades a
València el 2 d'octubre de 1937. El 1935 havia publicat Por qué se constituyó el
Partido Sindicalista i el desembre del 1936 ¿Debe disolverse el Partido
Sindicalista?.
|
|
Terrorisme
anarquista. |
Angiolillo,
Michele (1872-1897)
Anarquista italià. Treballava de tipògraf a Londres i s'assabentà de les persecucions
que els anarquistes sofrien a la Península Ibèrica (procés de Montjuïc) i decidí
d'atemptar contra Antonio Cánovas del Castillo, cap del govern espanyol. A París rebé
ajut econòmic de Henri Rochefort i dels insurgents cubans. Anà a Madrid, on fingí
d'ésser periodista, i seguí Cánovas al balneari de Santa Águeda (Àlaba), on
l'assassinà disparant-li tres trets (8 d'agost del 1897). Fou condemnat a mort i executat
a garrot.
Archs, Manuel (?-1894)
Dirigent
obrer de Sants. Després de l’afusellament de Paulí Pallàs
(octubre del 1893) i de les bombes del Liceu (novembre del 1893),
Archs, juntament amb nombrosos dirigents obrers i coneguts militants
anarquistes, fou detingut i empresonat al castell de Montjuïc. Archs,
ensems amb Josep Codina, Marià Cerezuela, Josep Sàbat, Josep Bernat
i Jaume Sogas, després d’ésser víctima de maltractaments, fou
condemnat a mort (en el judici del 29 d’abril de 1894) i executat el
21 de maig. Abans de morir escriví una carta al seu fill (17 de maig
de 1894), on li demanava que morís com ell, si calia, en la tasca
d’emancipació del proletariat.
Ascheri, Tomàs (?-1897)
Obrer italià resident a Barcelona. Milità a les files anarquistes (bé que fou acusat
d'ésser confident del governador civil) i fou detingut després d'ésser llançada una
bomba contra una processó al carrer de Canvis Nous de Barcelona (juny 1896). Empresonat
al castell de Montjuïc, fou un dels qui sofriren més maltractaments i, tot i no ésser
veritat, reconegué la seva culpabilitat i la d'altres anarquistes, fet que fou la base
legal per a iniciar el procés de Montjuïc. Fou afusellat el 4 de maig de 1897.
Mateu, Pere (1898-1982)
Anarquista. Obrer metal·lúrgic, fou un dels autors, juntament amb Nicolau i Casanellas,
de l'atemptat que ocasionà la mort del president del consell de ministres Eduardo Dato (8
de març de 1921). Detingut, fou condemnat a mort (1923), però posteriorment hom li
commutà la pena per la de cadena perpètua (1924), i fou alliberat quan es proclamà la
Segona República. El 19 de juliol de 1936 lluità contra l'aixecament militar a
Barcelona, i intervingué en la conquesta de Casp amb les forces de
Durruti.
Pallàs i Latorre, Paulí (?-1893)
Terrorista anarquista. Obrer litògraf, el 24 de setembre de 1893 llançà
una bomba als peus del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos quan
aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a Barcelona. Causà la mort
d'un guàrdia civil i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general. No
intentà de fugir i el 5 d'octubre fou afusellat al castell de Montjuïc.
Pardiñas, Manuel (1880-1912)
Anarquista. Pintor decorador a Saragossa, anà a França (1901) i després
a Amèrica, on establí contacte amb grups anarquistes. En tornar a Espanya, el 12 de
novembre de 1912, assassinà el president del govern, Canalejas, i se suïcidà després.
Salvador Franch, Santiago
(1864-1894)
Terrorista anarquista. Sense tenir un ofici definit, mantingué relacions amb el grup
anarquista Benvenuto, implicat en l'atemptat contra Martínez de Campos dut a terme per
Paulí Pallàs. En acció individual, i per venjar la mort de Pallàs, el 7 de novembre de
1893 llançà dues bombes Orsini al pati de butaques del Liceu i causà la mort de vint
persones. Aconseguí de fugir i no fou detingut fins als darrers dies de desembre, a
Saragossa. Dins la presó de Barcelona simulà ésser convertit pel jesuïta Goberna,
però en ésser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894
reafirmà públicament el seu anarquisme. Fou ajusticiat el 21 de novembre, i amb ell sis
més dels vint-i-set implicats en el procés, entre els quals l'anarquista Manuel Archs.
Terrorista anarquista. Sense tenir un ofici definit, mantingué relacions amb el grup
anarquista Benvenuto, implicat en l'atemptat contra Martínez de Campos dut a terme per
Paulí Pallàs. En acció individual, i per venjar la mort de Pallàs, el 7 de novembre de
1893 llançà dues bombes Orsini al pati de butaques del Liceu i causà la mort de vint
persones. Aconseguí de fugir i no fou detingut fins als darrers dies de desembre, a
Saragossa. Dins la presó de Barcelona simulà ésser convertit pel jesuïta Goberna,
però en ésser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894
reafirmà públicament el seu anarquisme. Fou ajusticiat el 21 de novembre, i amb ell sis
més dels vint-i-set implicats en el procés, entre els quals l'anarquista Manuel
Archs.
|
|
Altres
dirigents obrers. |
Barceló,
Josep (1828?-1855)
Dirigent obrer. Capdavanter de l'associació de filadors de Barcelona, prengué part en la
direcció de la primera vaga general de la darreria de març del 1854 i en l'anomenat
conflicte de les selfactines de l'estiu de l'any següent. En ésser restablerta la
milícia nacional, en fou elegit capità. Arribà a ésser el dirigent obrer més popular
i més influent de Catalunya. Per l'abril del 1855, en prendre el càrrec de capità
general del Principat Juan Zapatero, fou detingut amb el pretext d'una suposada
participació en el crim del mas de Sant Jaume d'Olesa de Montserrat, i fou injustament
condemnat a mort. Aquesta condemna, que provocà una gran indignació en els medis obrers,
fou executada el 5 de juny en una ciutat presa militarment.
Bueso i Garcia, Adolf
(1889-1979)
Dirigent obrer. Residí a Barcelona (des de 9 anys hi treballà de tipògraf). Prengué
part en la fundació de la CNT i en la vaga general de l'agost del 1917. Col·laborà a
"Solidaridad Obrera" amb el pseudònim d'Ángel Rojo, que utilitzà
repetidament. Féu amistat amb Joaquim Maurín (1923) i amb els homes del Bloc Obrer i
Camperol, i escriví a "Tiempos Nuevos" i a "La Batalla", de la qual
es féu càrrec en ésser detingut Maurín al començament del 1925. Poc temps després
fou empresonat, acusat, falsament, de pertànyer a la direcció del Partit Comunista.
Alliberat pel juliol del 1928, formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT.
Participà en el congrés de la CNT del 1931; fou trentista i dirigent de la Federació
Obrera d'Unitat Sindical, organització sindical del POUM. Durant la guerra civil de
1936-39 tornà a la CNT, i pel gener del 1939 s'exilià a França. Retornat de l'exili,
publicà, entre altres obres, Recuerdos de un cenetista (dos volums, 1976 i 1978).
Dirigent obrer. Residí a Barcelona (des de 9 anys hi treballà de tipògraf). Prengué
part en la fundació de la CNT i en la vaga general de l'agost del 1917. Col·laborà a
"Solidaridad Obrera" amb el pseudònim d'Ángel Rojo, que utilitzà
repetidament. Féu amistat amb Joaquim Maurín (1923) i amb els homes del Bloc Obrer i
Camperol, i escriví a "Tiempos Nuevos" i a "La Batalla", de la qual
es féu càrrec en ésser detingut Maurín al començament del 1925. Poc temps després
fou empresonat, acusat, falsament, de pertànyer a la direcció del Partit Comunista.
Alliberat pel juliol del 1928, formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT.
Participà en el congrés de la CNT del 1931; fou trentista i dirigent de la Federació
Obrera d'Unitat Sindical, organització sindical del POUM. Durant la guerra civil de
1936-39 tornà a la CNT, i pel gener del 1939 s'exilià a França. Retornat de l'exili,
publicà, entre altres obres, Recuerdos de un cenetista (dos volums, 1976 i 1978).
Seguí i Rubinat, Salvador (1886-1923)
Dirigent obrer. Establert amb la seva família a Barcelona (1888), fou aprenent de pintor.
Des de molt jove era conegut amb el motiu el Noi del Sucre. Aviat es destacà per
la seva inquietud política; assistí a mítings obreristes i es veié atret per l'ideari
anarquista. Una formació autodidàctica li permeté de superar una escolarització
deficient i féu evolucionar la seva ideologia cap a posicions més obertes. El 1904,
arran d'un míting lerrouxista, en voler intervenir-hi s'organitzà un aldarull que
provocà una mort; detingut, estigué empresonat nou mesos, malgrat la seva innocència.
Impulsà la creació del moviment de la Solidaritat Obrera i l'organització d'un
congrés (1908) del qual sortí la Federació Regional Obrera Catalana. Al Congrés Obrer
de Barcelona (1910) propugnà la unificació de tots els obrers de la Península Ibèrica,
però sabé mantenir-se en una línia d'actuació catalanista, per tal com, segons ell, no
tenia raó d'ésser que aquesta fos una posició exclusiva de la Lliga Regionalista, la
qual atacà sovint. Partidari d'una aliança entre la CNT i la UGT, aconseguí que
convoquessin una vaga general conjunta (1916), que reeixí. Al congrés de Sants
(juny-juliol del 1918) fou elegit secretari general de la CNT i acordà l'organització
dels sindicats d'indústria o de ram (popularment anomenats sindicats únics), que ell
propugnava des de feia temps i que havien d'ésser un mitjà d'enfortiment de la classe
obrera que li permetria d'evitar el recurs a la violència, la qual ell condemnava sempre.
En produir-se la vaga de La Canadenca, el prestigi de Seguí féu que les
autoritats li demanessin la seva intervenció per a fer cessar la vaga, en canvi de
promeses de reincorporació als llocs de treball dels obrers acomiadats i l'alliberament
dels detinguts. Efectivament, en el míting celebrat a la plaça de les Arenes, de
Barcelona, aconseguí de convèncer els obrers allí reunits, malgrat una forta oposició
inicial, de la conveniència de tornar victoriosament al treball. Però quan, assolit
això, les autoritats no compliren les promeses, la vaga es reprengué (24 de març).
Aquestes experiències el convenceren que calia menar la lluita obrera a través d'una
madura organització sindical, i que, a més, calia allunyar-se de l'apoliticisme
preconitzat pels vells dirigents anarquistes i crear un partit polític obrer d'àmbit
català, tasca en la qual fou encoratjat per Francesc Macià i Francesc Layret i que
exposà en un discurs a l'Ateneo de Madrid (1919). El seu projecte de crear així un
partit socialista català li valgué antipaties en alguns sectors anarquistes, i també en
la Federació Patronal. En iniciar-se l'etapa de repressió violenta del governador civil
Martínez Anido, fou detingut juntament amb altres dirigents obrers; poc després era
assassinat Layret, col·laborador seu en el projecte de creació del partit. Reclòs al
presidi de la Mola, a Maó, escriví articles i projectes polítics. En tornar a
Barcelona, entrà en contacte amb la CGT portuguesa i preparava un viatge a Portugal quan
fou assassinat, juntament amb Francesc Comas, al carrer de la Cadena, de Barcelona.
Dirigent obrer. Establert amb la seva família a Barcelona (1888), fou aprenent de pintor.
Des de molt jove era conegut amb el motiu el Noi del Sucre. Aviat es destacà per
la seva inquietud política; assistí a mítings obreristes i es veié atret per l'ideari
anarquista. Una formació autodidàctica li permeté de superar una escolarització
deficient i féu evolucionar la seva ideologia cap a posicions més obertes. El 1904,
arran d'un míting lerrouxista, en voler intervenir-hi s'organitzà un aldarull que
provocà una mort; detingut, estigué empresonat nou mesos, malgrat la seva innocència.
Impulsà la creació del moviment de la Solidaritat Obrera i l'organització d'un
congrés (1908) del qual sortí la Federació Regional Obrera Catalana. Al Congrés Obrer
de Barcelona (1910) propugnà la unificació de tots els obrers de la Península Ibèrica,
però sabé mantenir-se en una línia d'actuació catalanista, per tal com, segons ell, no
tenia raó d'ésser que aquesta fos una posició exclusiva de la Lliga Regionalista, la
qual atacà sovint. Partidari d'una aliança entre la CNT i la UGT, aconseguí que
convoquessin una vaga general conjunta (1916), que reeixí. Al congrés de Sants
(juny-juliol del 1918) fou elegit secretari general de la CNT i acordà l'organització
dels sindicats d'indústria o de ram (popularment anomenats sindicats únics), que ell
propugnava des de feia temps i que havien d'ésser un mitjà d'enfortiment de la classe
obrera que li permetria d'evitar el recurs a la violència, la qual ell condemnava sempre.
En produir-se la vaga de La Canadenca, el prestigi de Seguí féu que les
autoritats li demanessin la seva intervenció per a fer cessar la vaga, en canvi de
promeses de reincorporació als llocs de treball dels obrers acomiadats i l'alliberament
dels detinguts. Efectivament, en el míting celebrat a la plaça de les Arenes, de
Barcelona, aconseguí de convèncer els obrers allí reunits, malgrat una forta oposició
inicial, de la conveniència de tornar victoriosament al treball. Però quan, assolit
això, les autoritats no compliren les promeses, la vaga es reprengué (24 de març).
Aquestes experiències el convenceren que calia menar la lluita obrera a través d'una
madura organització sindical, i que, a més, calia allunyar-se de l'apoliticisme
preconitzat pels vells dirigents anarquistes i crear un partit polític obrer d'àmbit
català, tasca en la qual fou encoratjat per Francesc Macià i Francesc Layret i que
exposà en un discurs a l'Ateneo de Madrid (1919). El seu projecte de crear així un
partit socialista català li valgué antipaties en alguns sectors anarquistes, i també en
la Federació Patronal. En iniciar-se l'etapa de repressió violenta del governador civil
Martínez Anido, fou detingut juntament amb altres dirigents obrers; poc després era
assassinat Layret, col·laborador seu en el projecte de creació del partit. Reclòs al
presidi de la Mola, a Maó, escriví articles i projectes polítics. En tornar a
Barcelona, entrà en contacte amb la CGT portuguesa i preparava un viatge a Portugal quan
fou assassinat, juntament amb Francesc Comas, al carrer de la Cadena, de Barcelona.
|
|
Repressió. |
Martínez
Anido, Severiano (1862-1938)
Militar. De l'arma d'infanteria, ascendí a general després de lluitar al
Marroc. Governador militar de Barcelona a partir del 1917, assolí una gran notorietat
quan passà al govern civil (1920-22). Dictà la deportació dels principals dirigents
sindicalistes a Maó (1920), i, juntament amb el cap de policia Arlegui, afavorí l'acció
de bandes de pistolers i dels sindicats lliures contra la CNT. Primo de Rivera el nomenà,
successivament, director general de seguretat i ministre de la governació. Exiliat a
França el 1931, no tornà a Espanya fins pel juliol del 1936 per a unir-se a l'aixecament
militar. El 1938 ocupà la cartera d'ordre públic en el primer govern de Franco, després
d'haver estat, des de l'octubre del 1937, cap de seguretat interior.
Milans del Bosch i Carrió, Jaquim (1854-1936)
Militar. Nebot de Llorenç Milans del Bosch. Lluità en la tercera guerra
Carlina, a Melilla (1893) i a les Filipines (1897-98). El 1907 ascendí a general de
brigada i el 1913, mentre servia a l'Àfrica, a general de divisió. Fou capità general
de Catalunya (1918-20); en aquest període tingué lloc la vaga general de La Canadenca,
empresa que ell mateix havia contribuït a crear. Durant la Dictadura de Primo de Rivera
fou governador civil de Barcelona (1924-30), amb adhesió completa al programa polític
del dictador: clausurà el camp del Futbol Club Barcelona i l'Orfeó Català (1925),
suprimí entitats excursionistes i culturals, clausurà el Foment Català de Sallent
(1925) i imposà reiterades suspensions i multes a diaris i revistes catalans. Fou
destituït en caure Primo de Rivera.
|
|
