Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

EL MOVIMENT OBRER ESPANYOL I CATALÀ
(1840-1931)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

El moviment obrer o obrerisme aplega el conjunt de totes les manifestacions organitzatives, reivindicatives o revolucionàries del obrers industrials en defensa dels seus interessos col.lectius com a treballadors. Neix a mida que creix el proletariat i s'endureixen les seves condicions de vida i de treball imposades per la industrialització.

Serà a Catalunya, pionera de la industrialització i, per tant, el lloc on hi havia més proletariat industrial, on va néixer el moviment obrer de l'Estat espanyol.

L'explotació que patien els obrers per part de la burgesia va fer-los reaccionar. Primer ho van fer de manera espontània, descoordinada i violenta, a través d'actes ludistes. Però a mida que van anar agafant consciència de classe, guiats per les doctrines socialistes, van anar organitzant-se, primer amb els sindicats i després amb els partits polítics socialistes.

La lluita serà llarga i difícil, perquè havien d'enfrontar-se a governs dirigits per la burgesia. L'alternança de governs burgesos moderats i progressistes va determinar la dinàmica del moviment obrer espanyol: períodes de repressió i clandestinitat es barregen amb períodes de legalitat i expansió. No ens ha d'extranyar. La instauració de l'estat liberal-capitalista, de caràcter burgès, no podia permetre, o només fins a un cert punt, el desenvolupament de l'obrerisme, molt més quan aquest estava influenciat per doctrines revolucionàries que propugnaven el canvi de règim i posaven en perill, per tant, l'hegemonia política i econòmica de la burgesia.

El moviment obrer es va desenvolupar des de dues posicions ideològiques: el socialisme i l'anarquisme.

Pel que fa al socialisme (al principi de caire marxista), els socialistes espanyols van fundar el PSOE (1879) i la UGT (1888), partidaris de la participació política i l'acció sindical. Arran de la crisi revisionista, el socialisme queda dividit: d'una banda, els socialistes moderats, que renuncien a la lluita revolucionària i accepten el joc parlamentari, quedaran enquadrats dins la socialdemocràcia (partits socialistes); d'altra banda, els socialistes revolucionaris, fidels als postulats marxistes, crearan els partits comunistes.
El socialisme tindrà una forta implantació a Madrid, País Basc i Astúries.

Pel que fa a l'anarquisme, els anarquistes espanyols van crear la FTRE (1881), dividits entre els partidaris de l'acció sindical (anarcosindicalistes), que fundaran la CNT (1911) i els partidaris de l'acció terrorista (anarcocomunistes).
L'anarquisme tindrà una forta implantació a Catalunya, País Valencià i Andalusia.

Activa la música

Human Touch

Temes relacionats

La Revolució Industrial
La Segona Revolució Industrial
Les teories socialistes
El moviment obrer
El regnat d'Isabel II
El Sexenni Revolucionari
La Restauració
La crisi de la Restauració
Economia i societat en el segle XIX
Economia i societat en el segle XX
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. Introducció al tema.
- Moviment obrer i socialisme.
- Revolució Industrial, capitalisme i societat classista.

- Els centres industrials.
2. Les primeres accions obreres.
- El ludisme.
- Les bullangues.
3. L'organització obrera.
- La consciència de classe.
- L'associacionisme.
- El sindicalisme.
- Els partits polítics.
- Els objectius.
4. Història del moviment obrer.
4.1. - Els inicis del moviment obrer (1840-1868).
- La influència del socialisme utòpic.
- L'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera.
- Conflictes durant el Bienni Progressista.
4.2. El moviment obrer durant el Sexenni (1868-1874).
- Les Tres Classes de Vapor.
- Internacionalisme i republicanisme.
- La Federació Regional Espanyola de l'AIT.
- Marxisme i anarquisme.
4.3. El moviment obrer durant la Restauració (1874-1898).
- La permissivitat dels liberals.
4.4. La formació d'un nou sindicalisme (1898-1914).
- El republicanisme.
- Legislació social i cultura obrera.
- La Solidaritat Obrera.
- La Setmana Tràgica.
4.5. El moviment obrer després de la Primera Guerra Mundial (1914-1923).
- La conflictivitat.
- La "guerra social": el pistolerisme.
- El pistolerisme blanc.
- El pistolerisme roig.
- La repressió contra el sindicalisme revolucionari.
4.6. La dictadura de Primo de Rivera i l'arribada de la República (1923-1931).
- El Pacte de Sant Sebastià.
5. Història del socialisme.
- El PSOE.
- El sindicalisme socialista: la UGT.
- La divisió del socialisme.
- El comunisme.
6. Història de l'anarquisme.
- La Federació de Treballadors de la Regió Espanyola.
- Les tendències anarquistes.
- El terrorisme anarquista.
- La repressió contra l'anarquisme.
- El sindicalisme anarquista: la CNT.
- El Congrés de Sants.
- La FAI.
El moviment obrer o obrerisme és la resposta de la classe treballadora a l'explotació capitalista.
Les teories socialistes guiaran els seus objectius.
Moviment obrer
Conjunt d'accions de la classe obrera per reclamar l'atenció social sobre els seus problemes i fer pressió per resoldre'ls mitjançant diverses formes d'organització. L'acció i l'organització les obrers va anar guiada per les teories socialistes, molt especialment pel marxisme i l'anarquisme.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució. Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme utòpic, el marxisme i l'anarquisme.
Socialisme utòpic
Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes, caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en la igualtat de tots els homes.
Marxisme
Teoria científico-filosòfica de K. Marx i F. Engels i de llurs seguidors, que es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric.
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
El procés d'industria-
lització va consolidar el sistema capitalista i la societat classista.
Revolució Industrial
Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població, l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis.
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim.
Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat d'oportunitats.
Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.
Burgesia
En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer. Amb l'aparició de la Revolució Industrial, esdevinguda a Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l'expansió de la industrialització al continent, aparegué la burgesia industrial. Amb ella aparegué el concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon aleshores amb la del capitalisme.
Proletariat
Classe social constituïda pel conjunt dels obrers industrialitzats i dels camperols sense recursos que donen llur força de treball en canvi d'un salari. Fruit del sistema capitalista de producció, el proletariat apareix com a classe amb la Revolució Industrial del s XIX, la qual, ultra desposseir de llur terres la majoria de camperols, comportà la davallada de l'artesanat per mitjà de la separació dels obrers de llurs mitjans de producció. La nova classe es caracteritzà pel fet que els seus membres no podien subsistir si no era venent la força de treball als propietaris del capital.
Els obrers havien de patir unes males condicions de vida i de treball.
Treballaven a les fàbriques, a ciutat, o a les colònies industrials, al costat d'un riu.
Sistema fabril
Nou sistema de treball, que substitueix el sistema artesanal en els tallers, consistent en la concentració de treballadors i màquines en un únic espai, la fàbrica.
Fàbrica

Conjunt d'instal·lacions industrials (edificis, maquinària, etc) destinades a la transformació o conservació de primeres matèries o a la producció d'objectes a partir d'elements més simples.
Vapor
Nom donat a les fàbriques de teixits, per tal com funcionaven amb màquina de vapor.
Colònia industrial

Conjunt d'instal·lacions industrials separat dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències. Històricament les colònies industrials estaven situades al costat del curs d'un riu, per a obtenir energia hidràulica. Les primeres colònies industrials foren establertes a la Gran Bretanya a la segona meitat del s XIX com a conseqüència de la revolució industrial i per tal d'aprofitar en llur origen les fonts d'energia, concretament els salts d'aigua per a moure la maquinària tèxtil. Al mateix temps, representaren una revaloració dels sistemes econòmics medievals, pràcticament feudals, sota l'aparença de lluitar contra el pauperisme i les miserables condicions de treball i d'habitatge dels slums anglesos, però sovint tingueren la finalitat inconfessada de controlar totalment els treballadors, tant per la impossibilitat d'aquests de canviar de feina com pel fet de no poder-los fornir a preus abusius els aliments a través dels economats. S'estengueren, però no gaire, a França, Bèlgica i Alemanya.
Als Països Catalans foren introduïdes per industrials tèxtils (filatures de cotó) relacionats amb la Gran Bretanya. S'instal·laren al llarg dels rius del Principat: el Llobregat, el Ter, el Cardener, el Fluvià, el Freser i, excepcionalment, el Segre. Del 1880 al 1928 assoliren milers de llocs de treball i un potencial energètic considerable. Els abusos derivats d'aquest sistema feren que progressivament els obrers preferissin uns altres llocs de treball i, després de la guerra civil de 1936-39, entraren en un període de forta decadència. Les condicions de treball i les socials eren molt gravoses: obligació, tant per a l'obrer com per als seus familiars, de treballar exclusivament per a l'empresa, condicionament fins i tot en els matrimonis (eren afavorits els que es produïen entre treballadors de la mateixa colònia), acomiadament i pèrdua de la casa si no complien aquestes condicions, impossibilitat pràctica d'associar-se o d'organitzar vagues, etc. Les pràctiques de tipus feudal tenien llur paral·lelisme en l'obligació del compliment dels deures religiosos (les colònies tenien capella i sacerdot propi), en la presència d'un edifici senyorial on residia o estiuejava el propietari, en els conjunts anònims de les petites cases dels treballadors. En llur origen foren ben rebudes pels habitants de les altes valls del Principat, molt perjudicats per les guerres carlines i mancats de treball i sovint d'habitatge; la facilitat de transport en disminuí la importància econòmica i social. Algunes colònies (la Güell o la Sedó) arribaren al miler d'habitants. Jurídicament eren regides pel decret llei de Colònies Industrials del 1889. Alguna, com la colònia Güell, té un especial interès arquitectònic per la seva església (obra d'Antoni Gaudí) i per la seva urbanització; les més importants foren, a més, les colònies Rosal, Sedó, Vidal, el Borràs i l'Ametlla de Merola.
Les primeres accions obreres són de tipus ludista.
El ludisme consistia bàsicament en destruir les màquines, a les que consideraven culpables de l'atur.
Maquinisme
Introducció generalitzada, progressiva i a gran escala de màquines en el procés de producció. La Revolució Industrial significà un trasbalsament molt fort de les formes de producció de béns, puix que introduí l'ús generalitzat d'artefactes mecànics que aconseguien d'estalviar mà d'obra, ja fos actuant com a complement de l'activitat productora de l'home, ja fos substituint-lo totalment, si més no en unes fases molt concretes de la fabricació d'un bé determinat. El maquinisme s'inicià juntament amb la revolució industrial, o sia, a partir del s XVIII, bé que, com a element bàsic de la formació de tota la producció manufacturera i de les indústries bàsiques, no fou fins al s XIX que sorgí com a característica definidora d'una època, amb la generalització de l'ús de les màquines de vapor.
Atur
Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L'atur pot ésser referit a la situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la situació d'una empresa inactiva; al percentatge d'empreses inactives d'un sector, o a tot un sector sense activitat. Hom distingeix entre l'atur voluntari, quan l'obrer no accepta de treballar per un salari considerat baix o en un lloc o un ofici inacceptables socialment, i l'atur forçós, quan l'obrer accepta de treballar per un salari o per unes condicions inferiors i no hi ha feina. Durant el s XIX hom no separava la noció d'indigència de la d'atur; encara més, hom considerava —Malthus hi influí molt— els treballadors en atur una classe perillosa. En aquest període, a causa de la influència del liberalisme, els governs s'abstenien d'intervenir en el nivell de l'atur. A la fi del s XIX i començament del XX es produïren periòdicament augments en el nivell d'atur a causa de les constants crisis industrials i agrícoles. No fou fins aleshores que la participació dels grups socialistes en els parlaments provocà, de primer, discussions, i després, lleis per a solucionar el problema.
Ludisme
Moviment sorgit entre els obrers anglesos al principi del s XIX que destruïa les màquines de la indústria. El ludisme rep el nom de Ned Lud (o Ludd), obrer que el 1779 destruí un teler mecànic. El ludisme és considerat com una reacció visceral, bé que pogués estar més o menys organitzada, a les conseqüències del maquinisme industrial: els obrers prenien com a causa dels seus mals (atur, degradació del treball, baixos salaris, etc.) els instruments, enlloc d'atribuir-los a l'organització i el sistema de la producció industrial. Els ludistes protagonitzaren accions violentes consistents a malmetre les màquines i les eines de treball, úniques responsables, segons ells, de l'atur existent. Tanmateix, el ludisme constitueix l'inici del moviment obrer.

Als Països Catalans hi hagueren accions ludites a Camprodon, Alcoi i Barcelona, on foren especialment greus l'incendi de la fàbrica Bonaplata (1835) i la destrucció de les selfactines (1855).
Ludita
Obrer que, als primers temps de la industrialització, destruïa màquines (ludisme).
El Vapor
Fàbrica creada a Barcelona el 1832 per la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull, Borrell i Companyia, creada l'any anterior per iniciativa de Josep Bonaplata. La fàbrica fou la primera dels Països Catalans —i de l'estat espanyol— que emprà maquinària de vapor. Aquesta, malvista pels treballadors, perquè comportava una reducció de mà d'obra, fou el motiu de l'incendi de la fàbrica, el 5 d'agost de 1835, durant els avalots d'aquell estiu.
Bonaplata
Nom amb que era coneguda la fàbrica El Vapor.
Entre 1835 i 1843, els obrers participaren, al costat dels progressistes, en nombroses revoltes o bullangues, amb l'objectiu d'aconseguir augments de sou i el dret d'associació. Bullangues, les
Conjunt dels tumults produïts a Barcelona del 1836 al 1843, provocats, en part, pel descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les repercussions de la crisi social (temor a l'atur, problema de les quintes i dels consums) i conduïts per elements republicans i exaltats, sovint afiliats a societats secretes. La bullanga del 1837 acabà amb l'afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero; la del 1843 és coneguda per la Jamància.
Patuleia
Nom que reberen, a Barcelona, els anys 1835-45 i especialment durant la revolta de la Jamància, els escamots de subproletariat que aprofitaven la situació revolucionària per a destruir monuments i robar o insultar els ciutadans que els semblaven poc afectes a llur causa.

Crema de Convents, la
Nom amb el qual és coneguda la bullanga ocorreguda en algunes poblacions catalanes pel juliol del 1835, centrada en l'incendi de residències religioses i en l'assassinat de religiosos. S'inicià a Reus el 22 de juliol de 1835, com a represàlia per l'assassinat d'uns presoners liberals comès per una partida carlina, capitanejada per un religiós; foren incendiats dos convents i foren assassinats uns quants religiosos. Al cap de pocs dies, eren incendiats i saquejats els monestirs de Poblet i de Santes Creus, i el convent de recol·lectes de Riudoms. A Barcelona, el dia de Sant Jaume (25 de juliol), una multitud excitada pel fracàs d'una correguda de bous a la plaça de la Barceloneta, incendià els principals convents barcelonins (Santa Caterina, Sant Francesc, Sant Josep, Sant Agustí, el Carme i els trinitaris descalços) i assassinà uns quants religiosos, davant la passivitat de la guarnició; l'ordre hi fou restablert, finalment, per la milícia urbana. També foren incendiats els convents de Sant Cugat del Vallès, Sant Jeroni de la Murtra, els de caputxins de Mataró, d'Arenys i d'Igualada i les cartoixes d'Escaladei i de Montalegre. Aquesta demostració d'anticlericalisme popular, exacerbat pel clima d'odi de la guerra civil, fou dirigida exclusivament contra el clericat regular.
Batalló de la Brusa
Nom amb el qual fou conegut el dotzè batalló lleuger de la milícia urbana de Barcelona, format el 1835 i integrat per elements obrers de tendències republicanes. Es distingí en les bullangues del 1836 i el 1837. Fou dissolt pel general Francisco Parreño pel maig del 1837, i els seus components foren confinats a les Balears o a Cuba. Els seus membres anaven uniformats amb una brusa llarga com la dels carreters, d'on provingué el nom de la unitat.
La Bandera
Proclama política apareguda a Barcelona a la darreria del 1836, durant els moviments insurreccionals, que provocà una violenta reacció entre la burgesia; incitava els obrers a proclamar la república i la independència de Catalunya i dur a terme la revolució exterminant els aristòcrates; la signaven els Germans de la Gran Unió.
La Campana
Himne revolucionari i patriòtic escrit en català per Abdó Terrades, repartit en fulls volants pel periòdic barceloní "El Republicano" (1842); la música ha estat atribuïda a Anselm Clavé. Incita el poble a agafar les armes en nom de la república i a abolir qualsevol poder aliè a la voluntat popular, tot al·ludint als drets perduts dels catalans (bandera, sometent). Adoptat pels republicans, esdevingué aviat popular fins al punt d'ésser repetidament prohibit per les autoritats. La seva vigència com a cançó política es mantingué al llarg de tot el s XIX.

Insurrecció Centralista
Moviment revolucionari que es produí principalment a Catalunya (setembre del 1843 - gener del 1844) per tal d'implantar una Junta Central que democratitzés el govern i exercís la regència. Havia estat acordat (però no dut a terme) per les forces que havien enderrocat el govern d'Espartero (maig-juliol del 1843) amb l'ajuda de la Junta Suprema Provisional de Govern de la Província de Barcelona. La burgesia i l'exèrcit, davant el caire revolucionari que prenia el moviment, s'uniren per reprimir-lo, i encomanaren al general Joan Prim la direcció de les operacions militars contra els insurrectes. Aquest bombardejà Barcelona i l'ocupà (novembre del 1843), i liquidà el moviment en prendre Figueres (gener del 1844), defensada per Abdó Terrades i Narcís d'Ametller. A Barcelona, el moviment fou conegut amb el nom de la Jamància.
Jamància, la
Nom amb el qual fou coneguda la bullanga de Barcelona del 1843. El nom provenia del verb caló jamar ('menjar'), i al·ludia humorísticament als membres del Batalló de la Brusa i als altres cossos de voluntaris que potser s'havien apuntat per menjar de franc i cobrar l'estipendi (cinc rals diaris). La revolta s'inicià com a ajut a la insurrecció general contra Espartero, que acabà amb el derrocament d'aquest, però aviat es girà contra el nou govern de Madrid, pel fet que aquest, en lloc de crear la Junta Central que havia acordat amb la Junta Suprema de Barcelona, pretenia de convocar corts generals. Aquest intent, de sentit conservador, provocà l'anomenada Insurrecció Centralista. Les forces del govern no vacil·laren a ultrapassar el bombardeig de Barcelona d'Espartero, amb atacs sistemàtics, des de la Ciutadella i Montjuïc, a la ciutat, desmoralitzada pel poc ressò exterior de la lluita i pel fet que el futur general Joan Prim s'havia posat al costat del govern, malgrat la seva suposada adhesió als postulats dels progressistes. Sotmesa Barcelona a un rigorós blocatge, la Junta de la ciutat inicià negociacions amb el nou capità general, Laureano Sanz, que la comminà a la rendició (19 de novembre), malgrat l'oposició dels exaltats. La fi de la lluita representà la submissió definitiva de Barcelona al govern de Madrid i a la centralització a ultrança que aquest, en mans dels moderats, emprengué des d'aleshores.
A poc a poc, el proletariat va anar prenent consciència classe. Qüestió social
El marxisme va desvetllar la consciència de l'existència d'un conjunt de problemes socials que afectaven especialment la classe treballadora, cada vegada més allunyada en benestar de la classe burgesa.

Consciència de classe
Consciència que els membres d'una classe social tenen, com a grup, de llur pertinença a la pròpia classe. La problemàtica de la consciència de classe és inherent, històricament, a la doctrina marxista i té el puntal teòric en Lukács. Segons aquesta perspectiva, una classe social no existeix com a tal sinó a partir del moment que en té consciència (tot entenent aquesta en un sentit no purament psicològic), és a dir, quan s'organitza en partit autònom. Així els diversos nivells de l'anàlisi de Marx sobre la història poden ésser considerats com a etapes de la formació d'una classe, des de la massa indiferenciada d'individus, que tot seguit s'organitza en "classe en si" (classe-subjecte), fins a arribar a la "classe per si" (classe política), la qual cosa suposa una comprensió de la classe com a subjecte de la història i com a factor genètic i transformador de les estructures socials. Actualment, la problemàtica de la consciència de classe tendeix a ésser abandonada, en el sentit que hom entén que els homes -agrupats en classes socials- fan un paper objectiu, com a agents de la història i segons els límits donats per les estructures, independentment de la cosnciència que en tinguin.
Serà amb l'associacionisme quan podem parlar d'un moviment obrer efectiu.
La lluita, però, serà llarga i difícil.
Associació
1. Unió de diverses persones amb un vincle jurídic per a un fi comú; en aquest concepte són compreses totes les manifestacions del fenomen associatiu (societats, sindicats, etc). Les associacions són grups que existeixen per assolir uns propòsits específics, segons un sistema explícit de normes que determinen clarament la conducta de cada individu.
2. Unió de diverses persones, vinculades jurídicament, per a l'obtenció d'un fi no lucratiu, la qual cosa no vol pas dir que no pugui ésser assolit un fi econòmic (de fet n'hi ha que el tenen: cooperatives de consum i d'altres), sinó que les persones associades no poden obtenir un guany proporcional a quotes o participacions preestablertes. Els membres d'una associació —normalment anomenats socis— tenen uns drets i unes obligacions mutus i també davant l'associació, que fixen els estatuts de cada associació, i que poden ésser legalment exigits. Les associacions són governades, normalment, per una assemblea de socis, una junta directiva i un president, les facultats dels quals són fixades per la llei i pels estatuts socials.
Societat obrerista
Corporació que considera el conjunt dels obrers com una entitat econòmica i social.
L'obrerisme es canalitzarà primerament a través dels sindicats... Sindicalisme
Moviment dels treballadors organitzats en sindicats en defensa d'una millora de llurs condicions de vida i de treball. Sorgí com a conseqüència de la separació entre el treball i la propietat dels mitjans de producció, produïda pel desenvolupament del sistema capitalista. La primera lluita dels treballadors fou per aconseguir el reconeixement del dret d'associació, que els era negat pel liberalisme en nom de la llibertat.
A l'estat espanyol, la influència inicial fou bakuninista (Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, 1870), i més tard cristal·litzà en dues grans centrals sindicals: la Unió General de Treballadors (UGT), de tendència socialista, fundada a Barcelona el 1888, i la Confederació Nacional del Treball (CNT), de tendència anarcosindicalista, fundada també a Barcelona el 1911.

El sindicalisme als Països Catalans
Com arreu, els inicis del sindicalisme als Països Catalans es confonen amb una llarga etapa del moviment obrer i, en especial, amb l'esforç per veure reconegut legalment el dret d'associació. Així, les societats obreres de 1840-43, com l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera, o de 1854-56, com la Comissió de la Classe de Filadors, foren sindicats embrionaris, organitzacions exclusivament de treballadors d'un mateix ofici que s'uniren per a la negociació col·lectiva amb la patronal i per a l'obtenció del propi dret a l'associació. Fins al començament del s XX el sindicalisme obrer es basà en aquestes societats d'ofici constituïdes a escala local, les quals procuraren una certa federació entre elles: la Junta Central del 1841, la Junta Central de Directors de la Classe Obrera del 1855 o la Direcció Central de Societats Obreres del 1868, totes organismes de Barcelona. Per a assolir una estructuració més àmplia calgué esperar el 1870, amb la formació de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, basada organitzativament en la reunió de federacions locals de societats obreres. A més, paral·lelament, hom impulsà la formació d'unes unions d'ofici d'abast estatal, com és ara la Unió de Constructors d'Edificis, la Unió Manufacturera, la Unió de Treballadors del Camp, etc. Aquestes unions recolliren l'experiència d'alguns intents anteriors, i molt en especial de la Federació de Les Tres Classes de Vapor o Unió de Teixidors Mecànics, Filadors i Jornalers. L'esforç organitzatiu fou presidit per l'elaboració d'una estratègia sindical basada en la resistència al capital mitjançant l'ús de la vaga i la creació d'unes caixes de resistència alimentades amb la cotització dels afiliats; i això per més que la direcció bakuninista de la Federació Regional tendís posteriorment a minimitzar una acció sindical per impulsar una acció revolucionària. La Federació de Treballadors de la Regió Espanyola del 1881 no alterà pràcticament aquest model sindical. Per la seva banda, la Unió General de Treballadors, fundada el 1888, havia d'accentuar-ne el centralisme i la reglamentació de les condicions exigides per a la declaració d'una vaga. Fou al començament del s XX que tornaren a desenvolupar-se amb força les unions d'ofici, les quals gradualment passaren a denominar-se federacions nacionals i, en general, s'adheriren a la UGT. Això no obstant, hi hagueren federacions d'un fort arrelament als Països Catalans o d'abast exclusiu del Principat: la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers, la Federació Nacional d'Obrers de la Mar i Transports Marítims, la Federació de Dependents de Catalunya, la Federació Espanyola de l'Art Fabril i Tèxtil, etc. La renovació important del sindicalisme partí tanmateix del Principat, amb la fundació de la Solidaritat Obrera el 1907 i la formulació d'un sindicalisme revolucionari, formalment apolític i extraparlamentari, amb una clara aspiració a dirigir la lluita per l'emancipació dels treballadors, amb independència de qualsevol partit polític. La Confederació Nacional del Treball i l'anarcosindicalisme partiren en una gran mesura d'aquesta nova concepció del sindicalisme. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial assolí la seva configuració organitzativa, basada ara en el Sindicat Únic, reunió en un mateix sindicat d'indústria de diferents oficis. Però l'oposició dels sectors anarquistes n'impedí l'extensió. En especial, hom s'oposà a les federacions d'indústria d'abast interlocal per por a malmenar el funcionament descentralitzat intern de la CNT, el qual continuà basat en les federacions locals, comarcals i regionals. D'altra banda, hom no ha de veure el sindicalisme totalment abocat a la dicotomia CNT o UGT. Hi hagué, per més que amb menor importància, un sindicalisme confessionalment catòlic, un sindicalisme anomenat lliure perquè afirmava ésser l'únic realment apolític, i així mateix uns sindicats forts autònoms. L'obrerisme catòlic, iniciat sobretot amb els Cercles d'Obrers Catòlics d'Antoni Vicent, el primer dels quals es fundà el 1864, evolucionà en els primers anys del segle cap a uns intents de sindicalització, de la mà especialment de Severino Aznar i de Gabriel Palau. El 1919 hom constituí una Confederació Nacional de Sindicats Catòlics d'Obrers, amb poca incidència en el Principat, però sí en el País Valencià i Mallorca. Al Principat, fou la Unió de Sindicats Lliures i la seva activitat violenta la força que intentà de combatre l'hegemonia de la CNT. D'altra banda, hi hagué organitzacions sindicals com el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria o el sindicat de contramestres del tèxtil El Ràdium o la Federació Obrera de Menorca i la Federació de Societats Obreres de la Casa del Poble de Palma de Mallorca, que procuraren de mantenir-se al marge d'una adscripció a la CNT o a la UGT. El sindicalisme agrari tingué al Principat la màxima expressió en la Unió de Rabassaires i poc pogué avançar l'intent cenetista d'imposar la seva Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya, la qual, però, fou molt forta al País Valencià. A Mallorca, en general, el sindicalisme agrari estigué dominat per l'obrerisme catòlic i una Federació Regional d'Obrers Camperols, que els socialistes constituïren el 1921, no reeixí. Durant la dictadura de Primo de Rivera, la clandestinitat de la CNT afavorí el creixement dels sindicats lliures en el Principat i de la UGT en el País Valencià i les Illes. Durant el primer bienni republicà hom assistí a l'espectacular reorganització de la CNT, la desaparició del sindicalisme lliure —el qual, tanmateix, intentà l'organització d'una Federació Obrera Catalana—, i el reforçament en algunes zones dels Països Catalans de la UGT. Es produí, a més, una gradual diferenciació sindical en estreta relació amb les diverses tendències del moviment obrer. La CNT patí l'escissió dels Sindicats d'Oposició, que incidí força en el Principat i el País Valencià. Per la seva banda, la UGT de Catalunya fou afeblida el 1935 amb l'escissió de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya, que passà a estar sota l'exclusiva influència de la Unió Socialista de Catalunya. El POUM impulsà la creació de la Federació Obrera d'Unitat Sindical el 1936. La central sindical d'influència del PCE, la Confederació General del Treball Unitària, creada el 1933, tingué poca presència en els Països Catalans: només comptà amb algun sindicat important, com la Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica del Principat, o el Sindicat Únic del Ram de la Construcció a Mallorca. Una altra central sindical fou encara la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya. La necessitat d'un reagrupament fou especialment sentida el 1936, quan al Principat es tornà a l'enfortiment de la CNT i de la UGT. Durant la guerra civil de 1936-39, ambdues organitzacions sindicals tingueren un gran paper en l'elaboració i la fixació del nou ordre, sobretot l'econòmic. I llur creixement, força incontrolat, es veié enfortit pel decret de sindicalització obligatòria. La victòria del franquisme significà l'obligatorietat d'un sindicalisme mixt, amb la Central Nacional Sindicalista i l'Organización Sindical. Tanmateix, es mantingueren en la clandestinitat, amb més o menys incidència segons el moment, grups de cenetistes, ugetistes i, a partir de l'any 1958, la Solidaritat d'Obrers de Catalunya, i durant els anys seixanta, les Comissions Obreres i la Unió Sindical Obrera.

Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Trobem sindicats obrers, sindicats camperols, sindicats agrícoles, etc.

Sindicalisme polític o socialista
Sindicalisme vinculat amb més o menys intensitat a les idees socialistes. Presenta sindicats forts i nombrosos que centren les seves actuacions en reivindicacions de caràcter estrictament laboral (salaris, horaris,condicions de treball...). Aquest sindicalisme és el que va consolidar la pràctica de les negociacions col.lectives entre obrers i amos. Recorren poc sovint a la vaga, encara que, quan ho fan, la seva força i capacitat de resistència són impressionants. Dins d'aquest sindicalisme es contraposen el model alemany (dependència del sindicat al partit) i el model britànic (subordinació del partit al sindicat).
Conveni col.lectiu
Acord escrit entre associacions professionals d'obrers i empresaris, amb personalitat jurídica, per fixar les condicions laborals a què s'hauran d'ajustar els contractes individuals de treball. L'acord obliga les parts i té efectes sobre els representants i, àdhuc, sobre tercers. Nascut a Anglaterra, s'estengué per Europa al començament del s XX gràcies tant a les lluites obreres com al canvi de política social iniciada pels governs europeus i fou un dels instruments motors de l'estratègia sindical. Després ha restat institucionalitzada i integrada dins la dinàmica del desenvolupament econòmic.

Confederació sindical
Agrupació de sindicats horitzontals en el pla nacional o internacional.
Sindicalisme apolític o revolucionari
Sindicalisme que reclama com a objectiu del sindicat la lluita per millorar les condicions de vida i de treball dels obrers i també proposa la necessitat d'emancipar la classe obrera mitjançant la destrucció del capitalisme. Molt més actiu i radical que el sindicalisme polític o socialista, es va mostrar més procliu a la vaga i a la mobilització. Defensaven la independència dels partits polítics i molts es van mostrar propers a les ideologies anarquistes. El seu origen està en la fundació, el 1895, de la
Confédération Général du Travail (CGT) francesa. La Carta d'Amiens (1906) va perfilar els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l'acció directa dels treballadors, negociacions entre obrers i amos sense acceptar cap mediació i la vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir una societat sense classes.
Apoliticisme
Acció del qui no intervé en política o bé de qui no està polititzat.
Vaga
Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga general. A vegades pren formes especials, com la vaga de zel, que consisteix en una aplicació rigorosa del reglament, i la vaga de braços caiguts, quan hom fa l'aturada sense abandonar el lloc de treball.
... i, més endavant, també a través dels partits polítics socialistes.
Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX) la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies (centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.

Roig / Roja
Dit de qui és considerat políticament revolucionari i més específicament militant socialista o del moviment obrer. Expressió arrelada al s XIX, ha estat usada sovint com a sinònim de comunista, sobretot pels sectors conservadors o reaccionaris. Així, fou adoptada pels franquistes durant la guerra civil espanyola per designar el bàndol republicà.
L'objectiu serà la millora de les condicions de treball i de vida dels obrers, així com aconseguir una societat més justa i igualitària. Legislació social
Conjunt de normes de caràcter estatal o sectorial per a tutelar la integritat dels drets adquirits dels treballadors i per a promoure llur elevació econòmica i social. A nivell internacional hi ha la instància de l'Organització Internacional del Treball. Comprèn l'assegurança social, la normativa administrativa del treball (treball de les dones i dels menors, horari de treball, higiene del treball, vacances, repòs setmanal, etc) i l'assistència social.
Legislació laboral
Conjunt de normes que regulen el treball.

Previsió social
Conjunt de normes legals a favor dels treballadors. Comprèn l'assegurança social (de vellesa, invalidesa, accident de treball, malaltia, maternitat, viduïtat, orfenesa i atur forçós).
Societat sense classes
Estadi del desenvolupament de la societat en el qual desapareixen les diferències entre els homes degudes a l'actual estructura sòcio-econòmica capitalista.
La història del moviment obrer català i espanyol alterna períodes de gran activitat, coincidents amb la permissivitat dels governs de torn, amb períodes de clandestinitat i repressió, coincidents amb la intolerància dels governs de torn.
El moviment obrer neix a Catalunya, on apareixen les primeres organitzacions obreres.
Els inicis del moviment obrer
Als Països Catalans, hom pot situar l'inici d'una lluita obrera amb característiques específiques a Barcelona cap al 1840, després d'uns antecedents més particulars de disputes amb la patronal del 1827, 1831 o 1834-35 (la denominada "qüestió de la llargada de les peces teixides"). La nova lluita obrera, diferenciada dels motins urbans o camperols anteriors, aparegué en estreta relació amb el procés de creixement de la indústria tèxtil cotonera al Principat, la qual ocupava uns 117 000 obrers el 1839, xifra que al compàs de la progressiva mecanització davallà fins a 75 000 el 1850, i tornà a créixer en la segona meitat del segle. D'altra banda, havia de mantenir durant força temps unes fortes connexions amb el desenvolupament del republicanisme radical. Des d'un bon començament, temes centrals del moviment obrer foren l'associacionisme de resistència i la solidaritat i consciència de classe, però això no significà inicialment l'elaboració d'un programa propi coherent i menys socialista (malgrat la tímida presència d'algunes teories anivelladores). L'esforç i les primeres lluites sorgiren per a resistir un empitjorament de les condicions laborals (especialment contra la rebaixa de les retribucions o per a combatre la manca de feina) i alhora per a obtenir el reconeixement legal del dret d'associació. La seva inserció i influència en la vida política fou real, però de fet, com a mínim fins el 1868, sempre es produí a remolc dels grups progressistes i en ocasions de la nova burgesia. La creació d'unes primeres estructures organitzatives fou difícil i aquestes només es pogueren desenvolupar en 1840-43 i en 1854-56. Amb una localització quasi exclusiva al Principat, en 1840-43, a l'empara del moment governamental progressista, l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera impulsà la formació d'associacions semblants a Vic, Igualada, Olot, Mataró, Sabadell, etc, i a Barcelona dinamitzà un moviment, encapçalat per Joan Muns, que agrupà, juntament amb els teixidors, fusters, sabaters, clavetaires, etc. Hom aconseguí la creació d'una primera cooperativa de producció, La Companyia Fabril (1842), i també l'establiment d'una comissió mixta amb la patronal. El fracàs del moviment de la Jamància del 1843, al qual se sumaren els obrers, i la posterior consolidació en el poder dels moderats provocà la quasi total desaparició de l'activitat de les societats obreres. La reorganització del moviment obrer en 1854-56 partí de la resistència dels filadors a la introducció de les màquines automàtiques de filar conegudes com a selfactines. Aquest antimaquinisme obrer pot ésser vist com a emparentat amb el fenomen ludista d'arreu d'Europa. Hi hagueren certament manifestacions de ludisme als Països Catalans abans del 1854; així, el 1821 a Alcoi o el 1823 a Camprodon contra la introducció de màquines de filar i cardar llana, o el 1835 quan la crema de convents fou acompanyada a Barcelona de l'incendi de la fàbrica El Vapor, de Bonaplata, Vilaregut i Companyia. Tanmateix, sembla que foren accions dutes a terme per camperols i menestrals i no pels obrers de la indústria cotonera, que en ésser més moderna ocupava molt poc treball domèstic. El 1854 la Comissió de la Classe de Filadors, que tingué com a dirigents destacats Josep Barceló, Ramon Maseras i Joaquim Molar, es llançà al boicot de les noves màquines, impulsada especialment per l'atur forçós existent entre els filadors de cotó, i fou així, potser, el primer exemple d'antimaquinisme clarament obrer. Després, el boicot a les selfactines aparegué en part superat per un esforç organitzatiu amb la constitució de la Junta Central de Directors de la Classe Obrera (gener del 1855), que es fixà com a objectius principals el reconeixement legal, la limitació de la jornada laboral, la formació d'un jurat mixt que fes possible el signament de contractes col·lectius de treball, etc. I aquestes foren les reivindicacions de la primera vaga general a Catalunya, primera de tot l'estat espanyol, del juliol de 1855. El fracàs final d'aquesta dugué a intentar una ampliació a tot l'estat espanyol de l'agitació en favor del reconeixement del dret d'associació. El tipògraf Ramon Simó i Badia anà a Madrid i fundà El Eco de la Clase Obrera (agost del 1855), hom recollí 33 000 firmes d'obrers reclamant el dret d'associació (setembre) i Joan Alsina i Joaquim Molar anaren a les corts espanyoles per impugnar la legislació que consagrava els contractes de treball individuals (novembre). Finalment, però, el moviment obrer es veié abocat, com el 1843, a fer costat als grups progressistes i participà en la resistència contra el cop d'estat d'O'Donnell (jornades de juliol del 1856, en les quals la repressió del general Zapatero causà més de 500 morts). Inicialment els obrers havien compartit una gran part de les formulacions ideològiques dels patrons en contra de l'antic règim i del medi hostil per al desenvolupament industrial, i aquest depenia en especial tant del comerç colonial com de la política governamental respecte a la importació de teixits estrangers. El moviment obrer de 1840-43 i 1854-56 significà certament l'aparició d'un camí divergent i oposat al de la burgesia industrial, però val a dir que es mantingueren —i es mantingueren tot el s XIX— alguns elements que recordaven la vella entesa: sobretot una comuna defensa del proteccionisme (posada de manifest el 1842 contra els projectes d'Espartero d'un tractat comercial amb la Gran Bretanya, i el 1855 contra la política aranzelària governamental). En definitiva, fins el 1868 l'aparició d'embrionàries formes sindicals en les àrees més industrialitzades dels Països Catalans, de fet quasi exclusivament al Principat, es produí en una gran mesura fent costat a les classes mitjanes i populars en les importants commocions polítiques del 1840 i el 1854. El socialisme utòpic, que fou bàsicament una elucubració reformista social d'alguns metges, advocats o periodistes, no hi tingué gaire influència. Una major difusió entre la classe obrera havia de tenir, en canvi, la particular filosofia obrerista subjacent en les associacions corals creades per Josep Anselm Clavé a partir del 1850 i la progressiva introducció en el decenni dels seixanta del cooperativisme. Aquest, juntament amb la protecció legal més o menys paternalista d'institucions com l'Ateneu Català de la Classe Obrera, constituït el 1862, i d'altres de semblants fundats a Manresa, a Alacant, a Palma de Mallorca, etc, permeteren de mantenir viu l'esperit associacionista obrer, així com la seva relació amb les tendències republicanes del partit democràtic.
Inicialment, el moviment obrer va estar influenciat pels utòpics francesos i les seves idees sobre mutualisme i cooperativisme. Socialisme utòpic
Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes, caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en la igualtat de tots els homes.

Fourierisme
Sistema filosòfic i econòmic de Charles Fourier i dels seus seguidors.
Cabetisme
Doctrina dels seguidor d'Étienne Cabet.
Icària
Illa imaginària on Étienne Cabet situà l'acció de la seva novel·la filosòfica Voyage en Icarie, descripció d'un país en el qual hom practicava el comunisme, que despertà un gran entusiasme entre la classe obrera de França en el decenni de 1840-50. El 1847 Cabet féu una crida als seus seguidors europeus perquè participessin en la fundació d'una Icària real als EUA. Un primer intent, al territori de Texas, fracassà totalment; i la segona temptativa, a l'antiga ciutat mormona de Nauvoo (Illinois), desembocà en baralles i dissensions greus que portaren fins a l'expulsió del mateix Cabet, que morí d'apoplexia al cap de poc temps (1856). Als Països Catalans, la idea d'un comunisme icarià aconseguí d'atreure adeptes, especialment a Barcelona, on Narcís Monturiol fundà, per tal de propagar-la, el setmanari "La Fraternitat" (novembre del 1847 - març del 1848). El grup, del qual formaven part Martí Carlé, Josep Anselm Clavé, Francesc Suñer i Capdevila i Francisco José Orellana, entre altres, i que comptava amb les simpaties d'Abdó Terrades i, a Mallorca, del clergue Jeroni Bibiloni, inicià la publicació del Viatge a Icària i d'alguns opuscles de Cabet. La temptativa fou deturada per la repressió del govern de Narváez, fet que no impedí la participació de demòcrates catalans en les primeres expedicions per a fundar Icària, principalment el metge Joan Rovira, Ignasi Montaldo i Joan Monturiol, germà de Narcís; aquest darrer, per l'agost del 1853 intentà també d'emigrar a Nauvoo amb la seva família. Amb el fracàs, alhora, de les colònies icarianes de Cheltenham, de Missouri (1864) i de Nauvoo, els qui romangueren fidels a aquella modalitat del comunisme utòpic s'establiren a Corning, comtat d'Adams, Iowa, en un indret ja seleccionat pel mateix Cabet. L'experiment durà fins el 1895, no sense haver conegut abans una altra escissió per part dels joves —segons que sembla, partidaris aleshores del comunisme científic—, que el 1884 establiren la comunitat d'Icaria-Speranza, al comtat de Sonoma, a Califòrnia. En diversos moments de la història d'aquestes comunitats, els icarians catalans i llurs famílies participaren en llurs vicissituds; aquest fou el cas, indubtablement, d'Ignasi Montaldo, Leonci Cubells i les famílies respectives, i potser també de Joan Abella, destacat dirigent barceloní durant el Bienni Progressista. En 1846-47 uns quants seguidors de Cabet s'establiren, per viure-hi en comunitat, al Poblenou, a la banda costanera de Sant Martí de Provençals, que, justament per ells, fou coneguda un quant temps amb el nom d'Icària (nom recollit pel pla Cerdà), que s'ha conservat en el de l'avinguda barcelonina, abans anomenada camí del Cementiri i, després del 1939, del Capitán López Varela.
Cooperativisme
Moviment, ideologia i conjunt de teories relatives a les cooperatives.

Cooperativa
Unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. El sorgiment històric i el desenvolupament de les cooperatives han donat lloc a tot un moviment social (cooperativisme). Cal diferenciar el cooperativisme com a modalitat d'associació econòmica (adequada a determinats sectors i moments dins el sistema capitalista) del cooperativisme entès com a moviment social reformador o revolucionari, tal com el formularen els socialistes utòpics del s XIX (Fourier i Owen: comunitats ideals i alliberadores, falansteris, colònies, etc) i tal com és estructurat als estats socialistes. En relació amb el primer aspecte, hom ha de remuntar-se a l'any 1844, quan vint-i-vuit teixidors de Rochdalex (Gran Bretanya) establiren el primer magatzem cooperativista, que venia a preus de mercat normals i repartia els beneficis entre els seus membres. Cent anys després era el primer negoci de la ciutat, amb 90 000 membres. Els principis i les normes establerts des de la seva fundació són la base de tota la formalització jurídica posterior: nombre il·limitat de membres, funcionament democràtic, limitació dels rendiments del capital i reembors al consumidor. Les cooperatives de consum s'estengueren ràpidament a tot Europa.
Mutualisme
Sistema de prestacions mútues que és a la base de la mutualitat.
Mutualitat
Associació, generalment voluntària, i imposada com a obligatòria per algunes legislacions laborals, de persones afectades per uns mateixos interessos i riscs per tal de protegir comunament llurs interessos i compartir proporcionalment el cobriment d'aquests riscs mitjançant una contribució de cada associat en quotes fixes o variables i sense que es doni cap ànim de guany.

El Vapor
Periòdic mercantil, polític i literari en castellà que aparegué el 22 de març de 1833 per iniciativa d'Antoni Bergnes de las Casas, que l'edità. Apareixia primer tres vegades la setmana (fins el 10 de juny de 1834), després quatre (fins el 30 de desembre de 1834) i finalment fou diari (gener del 1835). Ramon López i Soler en fou el primer director, fins que a l'agost del 1835 emigrà a França; en aquesta primera època cal destacar en l'aspecte literari la defensa de Walter Scott i la publicació d'una sèrie de composicions poètiques en català (les famosíssimes Trobes de B.C.Aribau, i també Lo vot complert de P.Mata i Fontanet). A partir de l'abril del 1835, Bergnes —que havia creat a la redacció un dels primers gabinets de lectura de Barcelona per als subscriptors— se separà de l'empresa i el periòdic fou imprès per M.Rivadeneyra. Després de López i Soler sembla que J.F.Monlau el dirigí uns quants mesos, però cap al juliol del 1836 consta com a redactor principal J.A.de Covert Spring (potser identificable amb el mateix Monlau), que, des de les seves pàgines, introduí a l'estat espanyol les idees de Saint-Simon. Declaradament progressista primer, no sembla provat el seu decantament cap al camp moderat, i així, quan a l'octubre del 1836 l'empresa editora, al·legant motius econòmics, decidí la seva fusió amb el moderat El Guardia Nacional, l'equip redactor (encapçalat per Covert Spring i compost per Marià González, Pere Mata, Antoni Ribot, Josep Llausàs, Manuel Milà i Ramon Torrens) no acceptà la decisió i creà "El Nuevo Vapor" (27 d'octubre de 1836), que a partir del desembre adoptà el seu antic nom. Tanmateix, des de les seves pàgines, Covert Spring denuncià els grups de l'esquerra del radicalisme (fet que provocà la dimissió de Ribot i de Mata) i contribuí, amb les seves provocacions, als avalots entre l'exèrcit i les dissoltes milícies urbanes (maig del 1837) que acabaren amb l'afusellament de Ramon Xauradó. Pocs dies després Covert Spring abandonà la direcció del periòdic, que deixà de publicar-se pel febrer del 1838. En l'aspecte literari cal destacar la participació de Milà i Fontanals (Clásicos y románticos, 1836) i algunes altres composicions catalanes (per exemple les de J.Ribot, 1837); i en l'econòmic, publicà articles de Guillem Oliver (1835), defensà el proteccionisme i reproduí articles on es palesa la influència de Fourier. En conjunt, és una de les publicacions més interessants, en molts aspectes, del seu moment.
La Fraternidad
Setmanari subtitulat de educación y moral, creat i dirigit per Narcís Monturiol a Barcelona pel novembre del 1847 i que sortí fins al març del 1848. Es presentà com a òrgan del "partit socialista espanyol" i fou la primera expressió pública del grup cabetià català, amb el mateix Monturiol, Josep Anselm Clavé, el metge Joan Rovira, Francesc Sunyer i Capdevila i el militar Francisco José Orellana. El periòdic reproduí fragments de Viaje por Icaria, obra traduïda per Orellana i Monturiol i publicada el 1848, així com els fullets De qué manera soy comunista i Mi credo comunista. Suspès governativament, el mateix grup edità posteriorment "El Padre de Família" (octubre del 1849 ­ març del 1850).

Ateneu Català de la Classe Obrera
Associació fundada el 1861, a Barcelona, amb el propòsit de servir culturalment als obrers. Fins el 1868 fou dominat pels liberals progressistes, però a partir de la revolució de setembre d'aquest any hi predominaren els bakuninistes com Rafael Farga i Pellicer, Jaume Balasch, Josep Llunas i Pujals. Igualment com la secció espanyola de la Primera Internacional, fou clausurat en produir-se el cop d'estat del general Pavia el gener del 1874.
Les primeres associacions sindicals es van formar a Catalunya cap a la dècada del 1840. La primera fou la dels teixidors de cotó de Barcelona.
Societat de socors mutus
Associació d'ajuda mútua. Fou el primer tipus d'organització obrera. Les societats de socors mutus actuaven com a societats de resistència i provenien, a vegades, d'antigues formes de protecció dels artesans per oficis; ajudaven el treballador en cas de malaltia o d'atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de quotes, que permertiuen crear caixes de resistència.
Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera
Associació obrera fundada a Barcelona (1840) sota la inspiració de Joan Muns, amb la finalitat d'ocupar-se de la previsió social dels treballadors tèxtils. Espartero en decretà la dissolució (1841), ordre que no fou aplicada fins després de l'enderrocament de la Ciutadella, a la fi del mateix any. Gràcies, tanmateix, a la intervenció de l'ajuntament barceloní, el governador reconegué (1842) la societat, amb el nom nou de Societat de Protecció de Barcelona i sota certs condicionaments (gestió econòmica pública, reunions anunciades prèviament a l'autoritat). La concessió d'un préstec per part de la diputació permeté als obrers la construcció d'una fàbrica cooperativa (1842). El mateix any, arran de la sufocació del moviment revolucionari en el qual havien participat els obrers tèxtils, l'associació fou dissolta; sobrevisqué, tanmateix, en certa manera, cinc anys sota la nova denominació de Companyia Fabril de Teixidors del Cotó de Barcelona, que intentà de dur a terme un curiós experiment de producció socialitzada a Catalunya.
En aquesta etapa (1840-1868), el període de màxima conflictivitat fou durant el Bienni Progressista (1854-1856). Conflicte de les selfactines
Nom amb el qual hom coneix els fets ocorreguts a Barcelona pel juliol del 1854 contra la mecanització de la filatura amb les selfactines. Unes primeres reaccions als Països Catalans, contra la introducció de maquinària en el procés de la producció i contra l'atur forçós que resultava de la mecanització, es produïren a Alcoi (1821), Camprodon (1823), Barcelona (1835) i Igualada (vers el 1847). Les selfactines foren introduïdes al Principat vers el 1844. El 1849 funcionaven amb aquestes màquines 91 468 fusos. L'any 1854 els fusos en moviment eren ja més de 200 000. A Barcelona, aquestes màquines ocupaven el 1854 uns 1 200 filadors. En ocasió de la revolució progressista, es produïren a Barcelona entre el 14 i el 16 de juliol de 1854 reaccions violentes contra les fàbriques de filatura on funcionaven selfactines: incendi de la fàbrica Arnau i altres danys de menor importància a les fàbriques o a la maquinària de Castells i Cia, Jordà i Mas, Josep Morull i Pi, Rosés i Cia, la Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i Cia, La Cotonera SA. A més, els filadors en bloc, sota la guia de llurs dirigents Josep Barceló, Ramon Maseras, Antoni Gual, Miquel Guilleuma i Josep Nogué, anaren a la vaga de protesta contra aquesta mena de maquinària. La vaga inclinà el capità general, Ramón de la Rocha, a prohibir l'ús de les selfactines (25 de juliol de 1854). Enmig de la vaga es produí una famosa polèmica periodística entre Laureà Figuerola i els dirigents obrers, que degenerà en amenaces de violència contra la persona de Figuerola. L'acord entre fabricants i obrers, el 18 d'octubre, que patrocinà el governador civil Pascual Madoz, representà el final oficial de la vaga. El govern de Madrid revocà el 9 d'agost l'ordre de prohibició de les selfactines dictada per La Rocha, però el temor de les reaccions obreres féu ajornar la seva publicació fins el maig del 1855.

Vaga general
Quan la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants.

Vaga general del 1855
Fou la primera vaga general al Principat, en defensa del dret d'associació, i afectà les principals zones industrials, amb més de 40 000 vaguistes i 9 dies de vaga.

Motí dels Consums
Revolta popular produïda en diversos punts de l'estat espanyol (1856) contra l'impost de consums que el govern d'Espartero havia suprimit, en teoria, el 1854, però que es mantenia, de fet, amb diversos pretexts. L'encariment dels queviures per les males collites i per l'exportació de blat que la guerra de Crimea (que deixà una part d'Europa sense el blat rus) afavoria provocà disturbis a Aragó i a Andalusia i, més tard, a Castella, on provocà la caiguda del govern.
El moviment obrer durant el Sexenni Revolucionari (1868-1874), època de llibertats, rep una gran empenta gràcies a la legalització de les organitzacions obreres. Sexenni
També Sexenni democràtic o Sexenni revolucionari. Període de la història de l'estat espanyol que comprèn des de la revolució de setembre de 1868, en què fou enderrocada Isabel II, fins a la restauració dels Borbons en la persona del fill d'Isabel, Alfons XII, el 1874. La dialèctica política del Sexenni comprèn quatre fases: juntes revolucionàries i govern provisional, monarquia constitucional (Constitució del 1869 i regnat d'Amadeu I), república del 1873, i república del 1874.
Revolució de Setembre del 1868
Moviment revolucionari, conegut també amb el nom de La Gloriosa, que foragità del tron espanyol Isabel II i obrí un període de llibertats democràtiques durant el qual irromperen en la vida política, plenament conformats i amb programes propis, el moviment obrer i la petita burgesia (1868-74).

Gloriosa la
Nom amb què fou coneguda popularment la Revolució de Setembre del 1868.

Llibertats individuals (o públiques)
Conjunt dels drets reconeguts a tota persona com a fonamentals i inviolables en la constitució.
Llibertats polítiques
Conjunt de llibertats establertes als països democràtics que permeten als ciutadans la participació en les tasques polítiques. Comprèn, entre altres, la llibertat de pensament, d'expressió, de reunió i d'associació, de treball, de comunicació (premsa, ràdio i televisió, principalment) i d'ensenyament.
Dret d'associació
Una de les llibertats públiques reconegudes a nombroses constitucions, consistent en la possibilitat de poder constituir associacions de tipus divers (polítiques, sindicals, científiques, culturals, religioses, recreatives...). Les constitucions en solen regular les condicions.
La principal societat obrera creada en aquest període fou la Federació de Les Tres Classes de Vapor. Federació de Les Tres Classes de Vapor
Societat obrera creada a Barcelona poc després de la Revolució de Setembre (1868), aplegant els tres rams de la indústria tèxtil: filadors, teixidors i jornalers. Adherida al Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona, era, de molt, el més important dels sindicats del seu temps, amb força organitzada als principals centres fabrils de Catalunya: Barcelona, Sallent de Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Manlleu, Manresa, Mataró, Centelles, etc. Sota la direcció de Climent Bové, Joan Vidal, Josep Bragulat, Tomàs Valls, Eudald Xuriguera i d'altres, Les Tres Classes participaren activament en el Congrés Obrer de Barcelona (1870) i s'adheriren a l'AIT (1871). Aquest mateix any es federaren amb la Societat de Teixidors a Mà per formar la Unió Manufacturera. Suspesa la seva activitat arran de la dissolució de la Internacional a l'estat espanyol (1874), l'entitat es reorganitzà el 1881 i conegué una ràpida creixença —trenta mil membres l'any 1886—, comptant amb un òrgan de premsa, El Obrero. Ideològicament, seguí una línia de sindicalisme moderat i antibakuninisme que portà els seus homes, successivament, cap a posicions pro-republicanes, marxistes i, per fi, a la creació, el 1891, del Partit Socialista Oportunista, adherit al possibilisme. Aquesta creixent moderació i el col·laboracionisme amb el patronat provocaren una crisi mortal de la Federació, la qual acabà desapareixent cap al 1916. La majoria dels obrers cotoners que n'havien format part ingressaren més tard a la CNT.
En aquests anys, el moviment obrer rebrà la influència de l'internacionalisme i del republicanisme. Internacionalisme i republicanisme (1868-74)
L'existència de l'Associació Internacional de Treballadors (fundada el 1864), que donà un cert model organitzatiu i elaborà uns objectius propis, així com l'esclat de la Revolució de Setembre (1868), que permeté el desenvolupament polític de les classes populars, incidiren ben directament en el moviment obrer català de 1868-74. La constitució en el Primer Congrés Obrer Espanyol, del juny de 1870, de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball significà el triomf d'un nucli obrer bakuninista que havia de dirigir la reorganització del moviment obrer, ara presidida per una actuació clarament classista i per la introducció d'idees col·lectivistes i socialistes. L'èxit del bakuninisme es produí a través d'un pacte inicial amb el sindicalisme apolític, majoritari en el moviment obrer del Principat, i és important de constatar que hom hagué de renunciar a l'antipoliticisme, és a dir, a l'enfrontament obert amb el republicanisme. L'important creixement de la Federació Regional a tot l'estat espanyol es fonamentà en la força obrera dels Països Catalans (així, dels 20 352 obrers representats en el congrés de Còrdova del desembre del 1872, més de 16 000 eren del Principat, el País Valencià i les Illes). Però val a dir que aquesta restà lluny de seguir el progressiu radicalisme antipolític i insurreccionalista de la direcció bakuninista, la qual, d'altra banda, residí successivament a Madrid, València, Alcoi i altra vegada a Madrid, però mai a Barcelona, malgrat ésser sens dubte el centre del sindicalisme a tot l'estat espanyol. Al marge de la Internacional continuà existint un cert moviment associacionista obrer, i al Principat es feren intents, fracassats, d'estructurar un obrerisme explícitament republicà federal (el Partit Socialista Republicà Federal, del maig del 1872, o l'Associació Nacional de Treballadors, de l'octubre del 1871), mentre es mantenia un societarisme legalista i antirevolucionari (en especial la Societat de Teixidors a Mà, molt influïda per Rubaudonadeu i Roca i Galès). Tanmateix, una major importància tingué el pes del sindicalisme apolític, però prorepublicà, dins la Federació Regional, el qual fou majoritari, per exemple, en la Unió Manufacturera (que pel maig del 1872 tenia 28 000 obrers federats). Amb l'establiment de la Primera República passaren de fet a dominar, a Barcelona, dirigents sindicalistes com Josep Bragulat, Manuel Bochons, Jaume Balasch, Joan Nuet, etc, en detriment del paper del grup bakuninista (Farga i Pellicer, Sentiñón, Garcia i Viñas, Hugas, etc) i de les seves esperances d'aprofitar la situació política per a llançar-se a una revolució social immediata. Així, al Principat no foren seguides les crides insurreccionalistes fetes per la direcció bakuninista de la Federació Regional durant l'esclat del cantonalisme. Només a Alcoi, seu llavors de la Comissió Federal (amb Albarracín, Fombuena, Tomàs, etc), els bakuninistes pogueren imposar una insurrecció internacionalista. De tota manera, mentre els grups i les tendències legalistes o cooperativistes no aconseguiren d'estructurar una organització obrera general, els anarquistes bakuninistes sí que ho feren. No pogueren fer acceptar l'antipoliticisme, però amb ells es formulà dins el moviment obrer un cos doctrinal que preconitzava l'allunyament de l'obrer de la política i la defensa d'uns principis revolucionaris de reestructuració social i de destrucció del sistema economicosocial capitalista.
Internacionalisme
Moviment proletari que propugna la unió internacional de totes les forces treballadores contra el capitalisme.
Republicanisme
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern.
La primera formulació doctrinal acurada fou la de Pi i Margall, artífex principal del Partit Republicà Democràtic Federal (1868). Aprofitant el buit de poder ocasionat per l'abdicació d'Amadeu I, els republicans aconseguiren de proclamar la Primera República Espanyola (1873-74), de la qual foren presidents llurs dirigents principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Deixat de banda pel sistema de la Restauració canovista, el republicanisme perdé eficàcia a causa de les múltiples divisions entre els federals i Pi i Margall, els possibilistes de Castelar, els progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux, els reformistes de Melquíades Álvarez, etc.
La difusió de la
I Internacional (AIT), va donar pas al moviment internacionalista a l'Estat espanyol.
La primera iniciativa fou la celebració del Primer Congrés Obrer (Barcelona, 1870), en el qual es va fundar la FRE de l'AIT, la primera organització sindical d'àmbit estatal.
Associació Internacional de Treballadors (AIT)
Organització de treballadors fundada a Londres el 1864, coneguda generalment per Primera Internacional.

Primera Internacional
Nom de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), fundada a Londres el 1864, amb l'objectiu de lluitar per la millora de la classe obrera a nivell mundial. Les disputes ideològiques (els marxistes imposaren llurs tesis, aconseguint l'expulsió dels anarquistes) i el ressò de la Comuna de París (1871) foren les causes del seu fracàs. Es va dissoldre l'any 1876 a Filadèlfia.
Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a Londres el 1864 amb el nom d'Associació Internacional de Treballadors. Adoptà una gran part de les idees de Marx, recollides al manifest fundacional, on hom afirmava que l'emancipació dels treballadors només podia ésser obra d'aquests mateixos i es pronunciava per la col·lectivització dels mitjans de producció. Era organitzada en federacions locals i regionals i un Consell general. Celebrà congressos a Ginebra (1866), Lausana (1867), Brussel·les (1868) i Basilea (1869). La derrota de la Comuna de París aguditzà la polèmica entre els seguidors de Bakunin i els de Marx, i la Internacional s'escindí al congrés de l'Haia del 1872. Els partidaris de Marx celebraren nous congressos, a Ginebra (1873) i, el darrer, a Filadèlfia (1876). Els partidaris de Bakunin reconstruïren una altra Internacional a Saint-Imier (1872), que reuní el darrer congrés a Gant (1877).
Primer Congrés Obrer Espanyol
Assemblea que reuní per primera vegada delegats de societats obreres de tot Espanya, celebrada a Barcelona del 18 al 25 de juny de 1870, als locals del Teatre del Circ. La idea de la reunió fou llançada el febrer del 1870 pel setmanari internacionalista madrileny «La Solidaridad» i recollida per «La Federación» de Barcelona; el lloc fou fixat per un plebiscit efectuat entre la majoria de les societats obreres existents (149 societats i 15 216 obrers). Hi assistiren 89 delegats amb dret a vot, dels quals 74 eren catalans (50 de Barcelona). Des d'un principi el congrés es presentà com a adherit a l'AIT. Les principals qüestions debatudes i aprovades foren: acció sindical, de resistència al capital; defensa del cooperativisme però no com a principal camí de l'emancipació obrera; organització social dels treballadors, basada en les seccions d'ofici que s'havien de reunir en federacions locals (i aquestes, en federacions regionals); finalment, actitud apolítica. Els delegats bakuninistes (entre altres, Farga i Pellicer, González Morago, Francesc Tomàs, Garcia i Viñas) davant les tres primeres qüestions s'aliaren amb els delegats sindicalistes (especialment Bové, Balañà, Rovira) per vèncer fàcilment els cooperativistes (notablement Roca i Galès). En la qüestió de l'actitud política els sindicalistes es dividiren (així, els politicistes Rubaudonadeu i Rovira, i els apolítics Bové, Nuet i Balañà) i els bakuninistes hagueren de renunciar a l'antipoliticisme per aconseguir l'aprovació d'un apoliticisme que permetia als afiliats de practicar individualment qualsevol acció política. El congrés significà la constitució definitiva de la Federació Regional Espanyola de l'AIT; fixà, a més, la residència del consell federal a Madrid (A. Lorenzo, T. González Morago, E. Borrell, F. Mora i A. Mora).
Federació Regional Espanyola de l'AIT
Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball
. Sigla: FRE. Primera organització sindical obrera d'abast espanyol, creada pel Primer Congrés Obrer Espanyol, pel juny del 1870, després de la formació, el 1869, d'uns primers nuclis internacionalistes a Madrid (Lorenzo, Mora, González Morago, etc) i a Barcelona (Farga i Pellicer, García Viñas, Soriano, etc). Tingué inicialment, en 1870-71, uns 4 000 afiliats, però la seva força cresqué, fins a arribar a uns 60 000 el 1873, més de la meitat dels quals corresponien al Principat. Adherida a l'AIT, rebé els efectes de la repressió contra el moviment obrer desencadenada després dels fets de la Comuna parisenca (març-maig del 1871), i fou declarada il·legal pel gener del 1872. La polèmica que enfrontà Marx i Bakunin dins aquell organisme internacional es reflectí, arran de la visita a Espanya de Paul Lafargue, en l'escissió d'un grup minoritari partidari de les tesis de Marx, a Madrid, el 1872 (la Nueva Federación Madrileña: F. Mora, P. Iglesias, J. Mesa), fet que no impedí, tanmateix, un ampli domini sobre la Federació Regional dels aliancistes bakuninistes espanyols, que dominaren la Comissió Federal (que el Congrés de Saragossa de l'abril del 1872 fixà a València, amb A. Lorenzo, F. Tomàs, S. Albarracín, etc; abans, des del 1870, havia residit a Madrid), així com les delegacions espanyoles a les reunions de l'AIT; finalment, el congrés de Còrdova (1872-73, amb 20 352 obrers representats) sancionà l'expulsió del grup marxista. La Federació s'alineà clarament amb la Internacional antiautoritària, als diferents congressos de la qual fou representada. Sota la Primera República, la Comissió Federal (que el 1873 passà a residir a Alcoi, amb F. Tomàs, S. Albarracín, V. Fombuena, etc) intentà la participació en la Insurrecció Cantonalista del juliol del 1873, però la seva intervenció només assolí una certa importància a Alcoi, per raó de l'actitud del sindicalisme a Catalunya, on, davant el perill carlí, un ampli sector no volgué anar contra els republicans federals. Posteriorment, amb l'adveniment de la Restauració, la Federació Regional Espanyola hagué de passar a la clandestinitat, i això augmentà el paper de la Comissió Federal (un Quart Congrés a Madrid, pel juny del 1874, decidí de substituir els congressos per conferències comarcals), que acceptà majoritàriament tesis insurreccionalistes, de propaganda pel fet, i certes actuacions nihilistes. L'estiu del 1875 hom decidí de transformar pràcticament la Federació Regional en una organització secreta de comitès d'acció revolucionària. La Federació perdé efectius (passà de 270 federacions locals el 1873 a 112 el 1876 i a 48 el 1881), i els mateixos aliancistes es dividiren en partidaris de la clandestinitat (Lorenzo i García Viñas, a Barcelona; Soriano i González Morago, a Madrid) i partidaris d'intentar una tornada a la legalitat i a l'organització d'un moviment sindical de masses (especialment Farga i Pellicer i F. Tomàs).
Aliança Internacional de la Democràcia Socialista
O Aliança de la Democràcia Socialista. Aliança que fundà Bakunin el 1868
a Berna,  on proposà el seu programa socialista. Els punts principals del programa foren: destrucció dels estats nacionals, substituïts per federacions de lliures associacions agrícoles i industrials, abolició de les classes, igualtat de sexes, abolició de l'herència i organització dels obrers fora dels partits polítics. Des del principi es declarà adherida a la Primera Internacional.
L'enfrontament entre els dos grans corrents internacionalistes (anarquisme i socialisme) va tenir el seu reflex en la FRE.
L'any 1872, el grup madrileny socialista de la FRE és expulsat.
Des de llavors, el moviment obrer espanyol va seguir dos camins diferents: l'anarquisme i el socialisme.
Enfrontament Marx-Bakunin
Fou el debat més fort i de més transcendència política de la Primera Internacional. Bakunin condemnava la participació en les eleccions i en les lluites polítiques per aconseguir reformes socials; propugnava l'abolició de l'Estat i no pas la seva conquesta i es mostrava hostil a qualsevol mena d'autoritat i combatia, per tant, l'autoritat del Consell General de l'AIT, el qual acusava de dictatorial; defensava el poder directe de les seccions nacionals i negava la necessitat d'un comitè permanent. Fruit d'aquest enfrontament, al Congrés de l'Haia (1872) els bakuninistes foren expulsats.
Marxisme
Teoria científico-filosòfica de Marx i Engels i de llurs seguidors que es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric.
Anarquisme
Teoria politicosocial que preconitza la llibertat total de l'ésser humà, la desaparició de l'Estat i de la propietat privada i la creació d'una societat sense classes. Rebutja tota idea d'autoritat i afirma que la societat ha de basar-se en relacions jurídiques voluntàries convingudes lliurement entre les persones. Els partits polítics i els governs revolucionaris socialistes tampoc no són acceptats en el seu ideari.

Bakuninisme
Doctrina de Bakunin. El bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota mena d'estat, que considera instrument d'opressió social, i rebutja la idea marxista de construir un partit polític de la classe obrera.
Nueva Federación Madrileña
Agrupació formada el 1872, en ser expulsats de la FRE els marxistes (concentrats sobretot sobretot a la federació madrilenya), integrada per un petit grup de socialistes madrilenys d'inspiració marxista, bàsicament tipògrafs. A partir d'aquesta agrupació es formaria el PSOE uns anys més tard, el 1879.
Amb la Restauració i la instauració d'un règim polític moderat, arriben de nou les dificultats.
Durant els primers anys (1874-1898), el moviment obrer va estar força desorganitzat, en bona part per la repressió del Partit Conservador.
Restauració
Període de la història d'Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l'abril del 1931, i que correspon al regnat d'Alfons XII (1874-85), a la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902) i al regnat d'Alfons XIII (1902-31). Desorganització obrera en els primers anys de la Restauració
El cop d'estat del general Pavía i poc després la Restauració del 1875 posà en la il·legalitat les societats obreres. La Federació Regional Espanyola de l'AIT continuà existint clandestinament, però la seva incidència real entre els obrers es féu cada cop més petita, mentre en el seu si s'aguditzaven les tendències radicals insurreccionalistes i apareixien formulacions nihilistes. Es produïren llavors alguns intents legalitzadors per part de sindicalistes moderats. Hom creà el 1876 un Centre Federatiu de Societats Obreres de Barcelona, dirigit per Josep Pàmias, i el 1881 hom reorganitzà l'Ateneu Català de la Classe Obrera, amb la denominació d'Ateneu Obrer de Barcelona, dirigit per Manuel Bochons. Hi hagué alhora la constitució d'algunes organitzacions obreres amb una forta influència republicana, com és ara la Unió Obrera Balear, encapçalada per Fèlix Mateu. Tanmateix, aquest obrerisme moderat i reformista fou de bell antuvi marginat momentàniament pel renaixement d'un moviment obrer internacionalista amb la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola el 1881 gràcies al grup anarcocol·lectivista català (especialment Farga i Pellicer, Llunas, Pellicer i Paraire, i Tomàs), que vencé dins la Federació Regional clandestina les resistències a la legalització. La Federació de Treballadors agrupà en 1881-83 la major part dels obrers organitzats del Principat (més de 13 000 a l'estiu del 1882) i del País Valencià (prop de 2 500). La situació, tanmateix, no pogué mantenir-se. La desfeta de la Federació de Treballadors com a organització sindical operativa —malgrat el manteniment d'una existència formal fins el 1888— anà acompanyada d'una primera diferenciació clara entre l'anarquisme i el moviment sindical. Una multiplicitat de tendències anarquistes coincidiren en el gradual rebuig del sindicalisme qualificat de reformista. Els repetits intents de renovar la relació amb el moviment obrer (arran de la campanya per la jornada de les 8 hores a partir del 1886, que desembocà en les vagues del 1890 i en la celebració de la diada de l'1 de maig) foren seguits de successius fracassos i no permeteren, fora de les agitacions intenses momentànies, la construcció d'una estructura organitzativa amb vitalitat. Després, la Federació Regional Espanyola de Societats de Resistència al Capital, creada el 1900 a Madrid, fou més aviat fantasmagòrica en no abocar-s'hi els obrers catalans, que sí que participaren, en canvi, en la vaga general del 1902. Fou en aquesta situació de marasme anarquista que es produïren els primers intents als Països Catalans d'endegar un moviment obrer dirigit pel socialisme marxista. El 1872 l'escissió marxista de la Primera Internacional només havia tingut un cert ressò a València. Però a partir del 1879 hom constituí un grup socialista a Barcelona, amb Josep Pàmias, Ramon Arrufat, Josep Caparó, etc, el qual, influint dins Les Tres Classes de Vapor, assolí aviat una incidència real. Volgué, per a contestar la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, fundar una Associació Nacional de Treballadors (agost del 1882). Després, protagonitzà la celebració dels congressos fundacionals de la UGT i del PSOE a Barcelona (1888). En especial l'activitat d'Antonio García Quejido, més que no la de Toribio Reoyo, tingué un paper important en la consolidació de grups socialistes, tant al Principat com a València (1890) o a Mallorca (1892). Tanmateix, la ruptura de Pàmias amb el PSOE, explicitada en 1889-90, i, posteriorment, el definitiu trasllat de la direcció de la UGT a Madrid el 1899, minvaren el pes dels obrers dels Països Catalans en el si de la UGT: mentre en 1888-89 representaven més del 70% del total del nombre d'afiliats (3 355), en un descens aguditzat després del 1899 arribà el 1907 al 8,9% [sobre un total de 30 066 afiliats). La proposta de sindicalisme reivindicatiu, legalista, de conjuminació de l'acció política i l'acció econòmica, fou de difícil acceptació, possiblement per l'excessiva burocratització, el centralisme organitzatiu i la rigidesa davant qüestions com és ara el sentiment republicà o l'anticentralisme polític de les classes populars. Nogensmenys, hom no pot oblidar la gradual i forta implantació ugetista en llocs com Castelló de la Plana i Alacant, o a Mallorca. Els primers anys del s XX es produí una renovació important de la tradicional concepció sindical de l'anarquisme en aparèixer el sindicalisme revolucionari, i això també en el PSOE. L'aparició d'una tendència sindicalista dins d'ambdós corrents ideològics, posat de manifest en els respectius congressos internacionals de Stuttgart i Amsterdam (agost del 1907), permeté la col·laboració d'uns i altres en el si de la Solidaritat Obrera, que pel setembre del 1908 es convertí en Confederació Regional, del Principat.

Només amb els governs del Partit Liberal, a partir de 1881, hi va haver una certa permissivitat i una certa sensibilitat pel problema obrer. Comissió de Reformes Socials
Organisme governamental creat el 5 de desembre de 1883, de caràcter informatiu i consultiu, que es va encarregar d'estudiar els problemes socials. Els seus treballs havien de servir per preparar la legislació sobre protecció dels treballadors, però va anar caient en la burocratització, de manera que els grups obrers van acabar denunciant que l'esperit reformista del govern només estava al servei de la burgesia.
Llei d'Associacions
Llei aprovada el 1887, que permetia l'exercici del dret a la lliure sindicació dels obrers. Va afavorir el desenvolupament de les forces antidinàstiques.
Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX. A l'estat espanyol, el sufragi universal masculí es va concedir l'any 1890.
Foment del Treball Nacional
Institució proteccionista i defensora de la indústria catalana fundada el 1889 com a conseqüència de la fusió entre l'Institut del Foment del Treball Nacional i el Foment de la Producció Espanyola i que responia a una mentalitat capitalista i regionalista enfrontada al govern central. S'oposà sistemàticament a qualsevol tractat de comerç o qualsevol aranzel de signe lliurecanvista. Intervingué en les discussions sobre els principals problemes de política econòmica, però des del 1914 la seva participació minvà quan començà a albergar la burgesia més conservadora. El seu òrgan principal fou la revista «El Trabajo Nacional», que aparegué a partir del 1892 (el 1942 adoptà el nom d'«Información Económica», el 1943 recobrà el nom primitiu i el 1970 aparegué sota el d'«Economía Nacional Internacional de la Empresa»). Després del 1939 subsistí lligat a l'Organització Sindical. A la fi del franquisme s'integrà dins la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) i, sota la presidència d'Alfred Molinas, ha recuperat un considerable protagonisme social i polític. Entre els homes més destacats que hi han intervingut cal citar Pau Sedó, Andreu de Sard, F.José Orellana, Ramon Romaní, Albert Russinyol, Joan Sallarés i Pla, Guillem Graell, Frederic Rahola, Lluís Ferrer-Vidal i Pere Gual i Villalbí. La biblioteca i l'arxiu d'aquesta entitat constitueixen una font molt útil per a la història econòmica de Catalunya durant el s XIX i el primer terç del XX.
La formació d'un nou sindicalisme (1898-1931).
Després d'un període de desorganització, al segle XX assistim a una etapa de revifalla del moviment obrer.
L'onada ascendent d'un nou sindicalisme (1907-23)
En conjunt hom pot veure en aquests anys la veritable aparició d'un sindicalisme modern, en dues versions bàsiques: l'anarcosindicalista i la socialmarxista. La Confederació Nacional del Treball, creada en 1910-11, assolí un desenvolupament extraordinari, puix que passà de reunir uns 26 500 afiliats l'any 1910 a més de 770 000 el 1919. També la UGT experimentà un important creixement, menys acusat, però segurament més estable: 30 000 afiliats el 1907, 77 000 el 1911, 121 000 el 1915, 160 000 el 1919 i, en un màxim, 240 000 el 1921. Les característiques d'aquesta evolució foren específiques als Països Catalans. El 1910 hi havia 12 000 afiliats cenetistes al Principat, 1 300 al País Valencià i 900 a les Illes; el 1919 aquestes xifres eren, respectivament, 433757, 113 579 i 420. Pel que es refereix a la UGT, els 854 ugetistes del Principat, 1715 del País Valencià i 92 de les Illes el 1907, passaren a ésser, el 1922, 3 427, 33 576 i 317, respectivament. És a dir, que hom pot avaluar el nombre d'obrers sindicats en 1919-22 en prop de 60 000 en tots els Països Catalans, als quals encara hom hauria d'afegir els membres d'alguns sindicats autònoms importants, com el CADCI al Principat o la Federació Local de Societats Obreres de la Casa del Poble de Palma de Mallorca, i en un altre sentit el sindicalisme catòlic. Les repercussions econòmiques de la Primera Guerra Mundial, als Països Catalans, obligaren a un ràpid desenvolupament industrial, especialment clar al Principat. En qualsevol cas, davant l'extraordinari desenvolupament sindical, en especial l'anarcosindicalisme, restà minimitzat el paper dels partits polítics dins el moviment obrer, en concret tant del PSOE com dels nous grups comunistes, que clarament anaren a remolc del sindicalisme sense poder fer efectiva llur aspiració a la direcció d'aquest. D'altra banda, la crisi política del règim monàrquic afavorí —i en resultà agreujada— la irrupció d'un nou pes de la classe obrera en la vida social. I això, tant per les repercussions d'amplis i extensos moviments vaguístics (adreçats tant a l'obtenció de millores econòmiques com a la consolidació de la força sindical) com per l'aparició d'una filosofia revolucionària obrera que rebé l'empremta de la Revolució Russa, la qual féu creure possible i proper un capgirament total de la societat capitalista. De tota manera, com es posà de manifest en els fets de la Setmana Tràgica del 1909, en les vagues generals del 1911 i el 1917 i en la vaga de La Canadenca del 1919, de fet el moviment obrer estigué abocat a una actitud d'autodefensa organitzativa, autodefensa que adquirí aviat unes característiques violentes.
El republicanisme radical va tenir un important protagonisme en els primers anys del segle XX. Lerrouxisme
Denominació aplicada especialment al confús ideari que presidí la reorganització del republicanisme empresa per Lerroux els anys 1901-09 des de Barcelona. Les seves principals característiques foren l'anticlericalisme, la propaganda antimonàrquica, l'espanyolisme i una peculiar demagògia obrerista, sovint enfrontada a l'anarquisme. El lerrouxisme significà una superació de les antigues famílies republicanes i facilità, juntament amb la Lliga Regionalista —bé que des d'un angle diferent—, l'enfonsament del sistema polític dels partits dinàstics al Principat, després de desfer, el 1901, el caciquisme electoral de la Restauració. Aconseguí per al republicanisme una renovació del suport obrer i es fonamentà organitzativament en la multiplicació dels centres republicans (centres de fraternitat, en especial la casa del poble de Barcelona, inaugurada el 1906), en la celebració de multitudinàries meriendas fraternales i en la creació de grups de Jóvenes Bárbaros. El moviment de la Solidaritat Catalana (1906), a part que provocà indirectament l'exacerbació del seu espanyolisme, el dugué a la ruptura amb el republicanisme moderat que havia intentat incorporar anteriorment. Paral·lelament, el moviment de la Solidaritat Obrera li restà una bona part del suport de la massa treballadora. Després de la seva participació en els fets de la Setmana Tràgica del juliol del 1909, Lerroux i el Partit Republicà Radical prengueren diferents característiques i, perduda l'embranzida obrerista anterior, intentaren de configurar-se com un partit de classe mitjana.
Blasquisme
Moviment polític republicà del País Valencià centrat en la figura de Vicent Blasco i Ibáñez i el seu diari "El Pueblo", i individualitzat cap al 1896, arran de l'ensorrada definitiva del federalisme de Pi i Margall. El fort arrelament de moviments republicans al País Valencià contemporani ha estat una conseqüència de la manca d'industrialització, la qual ha dividit el país en dos blocs oposats: les classes dominants, integrades per la pseudo-burgesia agrícola (que potencià, des de la segona meitat del s XIX, l'expansió de la citricultura, i que en el terreny polític sostingué el règim de la Restauració) i el món de les classes populars (que abraçava des de determinats sectors de la burguesia laica i de la petita burgesia fins a nuclis del semiproletariat i dels jornalers). Atesa aquesta heterogènia composició social, el republicanisme valencià hagué d'establir unes bases ideològiques d'una gran flexibilitat que poden ésser reduïdes a la mitificació taumatúrgica de les institucions republicanes, a un violent anticlericalisme i a un temperat reformisme laboral. Partidari, en principi, d'un republicanisme "revolucionari" —caracteritzat per la predicació de la violència i el rebuig dels mitjans legals—, de clara ascendència zorrillista, Blasco es relacionà ben d'hora amb Alejandro Lerroux, la influència del qual esdevingué decisiva en l'actuació i la significació del blasquisme. Un primer intent de col·laboració —la creació d'un partit denominat Unió Revolucionària (1895)— no reeixí, però marcà l'inici de les relacions entre ambdós polítics i els grups respectius, com s'evidencià en llur actitud davant la Solidaritat Catalana (1906-08), que fou boicotejada —en contra de les directrius de Nicolás Salmeron, cap del republicanisme espanyol— per Blasco i Lerroux, a València i a Barcelona, respectivament. La retirada de Blasco i Ibáñez de la política activa (1908) consagrà l'ascens al liderat del grup de Feliu Azzati i Descalci. Azzati —que mantingué l'ambigüitat doctrinal del seu grup, amenaçat cada cop més en els seus plantejaments polítics pel sorollós increment de l'anarcosindicalisme al País Valencià—, a partir del 1910 encetà una línia independent del lerrouxisme (des d'aquell moment el grup afegí al seu nom oficial de Partido de Unión Republicana la qualificació d'Autonomista), i, en definitiva, aconseguí, per mitjans dubtosos, de preservar la preeminent posició política del blasquisme a la vida pública valenciana, sostenint o combatent, segons que convingués, anarcosindicalistes, socialistes o conservadors. Després del parèntesi de paralització que representà la dictadura del general Primo de Rivera i després de la mort d'Azzati (1929), el partit es reorganitzà sota la direcció de Sigfrid Blasco-Ibáñez, el fill petit del novel·lista, que accentuà el caràcter socialment conservador del grup i retornà altra vegada a una estretíssima convivència política amb el radicalisme lerrouxista. La proclamació de la Segona República Espanyola inicià, de fet, la davallada del blasquisme. Bé que a les eleccions legislatives del novembre del 1933 aconseguí una victòria ressonant, el seu accentuat dretisme, la seva col·laboració amb la CEDA i la notòria corrupció de destacats dirigents —posada en evidència en el sorollós afer de l'estraperlo— separaren d'una manera ostensible les masses blasquistes del nucli dirigent. Sovintejaren les escissions (la primera, la radical-socialista del 1931) i bona part dels efectius del blasquisme engrossiren els partits d'esquerra burgesa o, fins i tot, les organitzacions obreres. La línia centrista de Sigfrid Blasco-Ibáñez —que adoptà finalment la posició de Portela Valladares— davant les eleccions del febrer del 1936, significà una estrepitosa derrota i pràcticament consumà la davallada definitiva del blasquisme.
En aquests anys hi ha una important legislació social i un considerable impuls de la cultura obrera. Legislació social
Conjunt de normes de caràcter estatal o sectorial per a tutelar la integritat dels drets adquirits dels treballadors i per a promoure llur elevació econòmica i social. A nivell internacional hi ha la instància de l'Organització Internacional del Treball. Comprèn l'assegurança social, la normativa administrativa del treball (treball de les dones i dels menors, horari de treball, higiene del treball, vacances, repòs setmanal, etc) i l'assistència social.

Instituto de Reformas Sociales
Organisme encarregat de l'estudi dels problemes socials a Espanya i de la preparació de projectes legislatius per a regular el món del treball. Fou creat per Silvela per l'abril del 1903, després d'un projecte de Canalejas de l'any anterior. El seu antecedent principal fou la Comissió de Reformes Socials, creada per Moret el 1883. Era regit per 30 membres (posteriorment la xifra fou ampliada fins a arribar a 60 el 1919), els uns nomenats pel govern (sobretot el president) i els altres elegits per associacions de la Patronal i de la classe obrera. Constituïen l'aparell operatiu les seccions de preocupació legislativa, inspecció del treball i serveis jurídics, investigació sociològica (fins el 1919, que foren creades dues direccions generals: legislació i acció social, i treball i inspecció). Influí sobre l'elaboració de lleis socials (descans dominical, 1904; tribunals industrials, 1908-12; llei de vagues, 1909) i sobretot sobre la creació de l'Institut Nacional de Previsió (1908), però fracassà el seu projecte de llei de contractes de treball. Es destacà també en el treball estadístic, en especial les nombroses publicacions sobre les vagues i els conflictes obrers, els preus, les dades d'emigració, etc. En foren membres destacats Gumersindo Azcárate, Bernaldo de Quirós, Adolfo Posada, etc; de les representacions obreres cal esmentar Gómez Latorre, Mora, Largo Caballero, etc. Convertit en pur òrgan consultiu quan fou creat el ministeri del treball (1920), fou dissolt pel juny del 1924.

Ateneu
Associació científica i literària dedicada a elevar el nivell intel·lectual dels seus associats mitjançant discussions, conferències, cursos i lectures. El nom prové del temple dedicat a Atena d'Atenes i de l'Ateneu de Roma, i fou aplicat a diverses societats sorgides a París a la fi del s XVIII: Athénée de París fundat el 1785 per Jean-François Pilâtre de Rozier, Athénée des Arts (1792). El 1824 Walter Scott i Thomas Moore fundaren a Londres la més famosa de les associacions d'aquest nom: The Atheneum. El 1820, seguint l'exemple dels ateneus francesos, Alcalá Galiano i d'altres liberals fundaren a Madrid l'Ateneo Científico y Literario: dissolt pel triomf absolutista del 1823, fou reinstaurat el 1835. L'any següent el «Diario de Barcelona» publicà una crida per tal de constituir un Ateneu Català, que no fou fundat fins al cap de vint-i-quatre anys (1860). Semblantment sorgiren l'Ateneu Balear a Palma de Mallorca (1862), l'Ateneu Mercantil de València (1876), l'Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó (1905) i d'altres en nombroses poblacions del Principat, molt sovint amb especial vocació històrico-arqueològica, els quals s'aplegaren en els Congressos d'Ateneus i Associacions de Cultura que foren celebrats a Reus (1911) i a Vilanova i la Geltrú (1912). Des de mitjan s XIX aparegueren els ateneus obrers dedicats a l'ensenyament de la classe treballadora, els quals sostenien escoles primàries i d'arts i oficis: Ateneu Català de la Classe Obrera, de Barcelona, Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, etc. A la primeria del s XX nasqué una tendència nova entre els ateneus obrers catalans: un moviment d'universitat popular nascut a Anglaterra del qual fou exponent a Catalunya l'Ateneu Enciclopèdic Popular; també en una línia semblant funcionà l'Ateneu Polytechnicum.
Ateneu Enciclopèdic Popular
Associació fundada a Barcelona el 1909 per un grup d'intel·lectuals de tendències republicanes i obreristes. S'inspirà en l'Ateneu Català de la Classe Obrera i, com aquest, tingué un paper prominent en l'orientació ciutadana: campanyes contra la guerra i de respecte a la jurisdicció civil, defensa dels drets humans i de la democratització de la cultura. Diverses seccions recollien les activitats dels socis i organitzaven cursos i conferències. L'Ateneu mantenia una escola nocturna d'estudis mercantils i d'idiomes. Tenia una biblioteca i publicava un butlletí. La darrera de les seves tasques fou l'organització d'un congrés de cultura popular. Desaparegué el 1939.

CADCI
Sigla del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. Entitat social i política fundada a Barcelona (1903) per un grup de dependents de comerç i d'oficines de tendència catalanista. Fou inscrita com a «obrera», sobretot per evitar imposts. Admetia socis protectors (comerciants o industrials) per ajudar les Escoles Mercantils Catalanes, que depenien del CADCI, on les classes eren donades en català. La secció de propaganda, durant anys, seguí les directrius de la Lliga Regionalista. El CADCI participava en tots els actes patriòtics, cívics i esportius. Des del 1906 disposà d'un frontó i un gimnàs (on hom practicava la boxa i l'esgrima); el 1911 un grup d'associats constituí el Barcino Football Club, el 1912 instal·là una pista de patinatge i inicià els esports de neu, i implantà l'escoltisme (Estol Catalunya, integrat el 1913 als Jovestels de Catalunya). El 1912 fundà la revista «Acció». El 1917, quan tenia prop de deu mil socis, el seu president, Josep Puig i Esteve, fou elegit regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista. Des del 1920 l'expansió del CADCI motivà la fundació de filials a Sabadell, Reus, Terrassa, Girona, Lleida, etc. El 1921 fou fundada la Federació de Dependents de Catalunya, que tenia com a portaveu «Lluita». Pocs dies abans de la Dictadura de Primo de Rivera, hi fou signat el pacte anomenat Galeusca. El CADCI tenia llavors vint mil socis actius i funcionaven plenament les seccions de propaganda, mutualisme, esports, organització i treball i la cooperativa de consum. La Dictadura clausurà l'entitat, processà per separatistes els dirigents de la secció de propaganda i s'emparà de l'estatge social de la Rambla de Santa Mònica, on s'instal·là el Sindicat Lliure. Aquest grup no aconseguí, però, d'apropiar-se la cooperativa de consum i els seus béns, però sí el local, que fou recuperat pel CADCI poc temps després del 14 d'abril de 1931. En aquell moment el CADCI es decantà per la política d'Esquerra Republicana. El seu president, Francesc X.Casals, fou nomenat conseller de Treball i d'Assistència Social (1932). Un grup de socis del centre participà en els fets del Sis d'Octubre de 1934. El 1936 en fou nomenat president Pere Aznar, diputat a les corts de la República pel Partit Català Proletari. Durant la guerra de 1936-39 s'adherí a la UGT, i el 1939 fou clausurat i al seu estatge social hi fou instal·lat el Frente de Juventudes. Després del franquisme hi hagué alguns intents frustrats de reconstruir el Centre.
El fracàs de la vaga del 1902 va originar la fundació de Solidaritat Obrera com a resposta a la creació de Solidaritat Catalana. Solidaritat Obrera
Denominació aplicada l'any 1907 a la unió local de societats obreres de Barcelona. Sembla haver estat una mena de resposta a la formació de la Solidaritat Catalana. En tot cas, en la seva organització prengueren part tant anarquistes com socialistes, nous sindicalistes i vells republicans. La reorganització de la Unió Local de Societats Obreres existent a Barcelona fou empresa pel juny del 1907, i el 25 de juliol hom publicà un manifest —programa signat per 36 societats que aviat havien d'ésser prop de 60—. Sobresortí especialment la proclamació d'una neutralitat envers les concepcions polítiques dels possibles adherents, per a possibilitar la unió de tots els treballadors i llur "acció econòmica". És obligat de veure-hi una relació amb el sindicalisme revolucionari francès i el seu caràcter economicista i pragmàtic. I cal afegir que tant els socialistes com els anarquistes que havien de col·laborar-hi eren en un cert sentit no ortodoxos, elements pro-sindicalistes d'ambdós corrents, cosa que es manifestà indirectament en els congressos internacionals respectius de Stuttgart i Amsterdam de l'agost del 1907. Per la part socialista cal destacar en aquest sentit Antoni Badia i Matemala i Antoni Fabra i Ribas; Josep Prat, Anselmo Lorenzo i, sobretot, Tomàs Herreros foren potser els dirigents anarquistes que més afavoriren l'aproximació al nou sindicalisme. La federació local barcelonina assolí un desenvolupament segur i féu aparèixer com a òrgan de premsa "Solidaridad Obrera" (19 d'octubre de 1907). Actuaren com a secretaris Antoni Colomé, Badia i Matamala i Jaume Bisbe. Després, una assemblea celebrada a Badalona el 25 de març de 1908 decidí la convocatòria d'un Congrés Obrer de Catalunya, que efectivament se celebrà a Barcelona en 6-8 de setembre de 1908. Hom constituí llavors la Confederació Regional de Societats de Resistència Solidaritat Obrera, amb delegacions d'unes 110 societats obreres, la gran majoria de la província de Barcelona. Hi hagué una presència en massa dels caps socialistes catalans (Badia i Matamala, Fabra i Ribas, Josep Comaposada, Josep Floresví, etc) i es produí un equilibri de forces amb els anarquistes (Rossend Vidal, Tomàs Herreros, M.V.Moreno, Jeroni Farré, Josep Rodríguez i Romero), que es reflectí en uns acords ambigus: l'acceptació de la tàctica de l'acció directa no havia d'impedir l'adopció d'altres accions si ho determinaven les circumstàncies. En el consell directiu de la nova organització hi hagué també un cert equilibri entre socialistes (Badia i Matamala), sindicalistes (com Josep Roman, que fou elegit secretari general) i anarquistes (Tomàs Herreros). Aquesta entesa permetria guanyar el combat contra la influència lerrouxista dins la Solidaritat Obrera (afer de La Neotipia) i assolir un ràpid desenvolupament numèric (15 000 adherents a mitjan 1909). D'altra banda, l'esclat dels fets de la Setmana Tràgica ajornaren els treballs ja iniciats pel juny del 1909 per preparar un segon congrés que hom volia d'àmbit estatal. Les creixents tensions entre socialistes i anarquistes acabaren amb la marginació dels primers vers l'estiu del 1910, en què accedí a la secretaria general Josep Negre. Finalment, el congrés d'octubre-novembre del 1910, celebrat a Barcelona, decidí la fundació de la Confederació Nacional del Treball.

Solidaridad Obrera
Òrgan de premsa de la federació de societats obreres del mateix nom que aparegué a Barcelona com a setmanari el 19 d'octubre de 1907. Havia d'ésser fins el 1939 el més important periòdic del sindicalisme del Principat. Pogué aparèixer gràcies al suport financer de Francesc Ferrer i Guàrdia, i en la seva primera època, fins el 9 de juliol de 1909, hi col·laboraren anarquistes, sindicalistes i socialistes. Fou dirigit inicialment per Jaume Bisbe, i actuaren com a redactors Josep Cassasola, Antoni Colomé, Enric Ferrer, Tomàs Herreros, Miguel V.Moreno, Grau i Anselmo Lorenzo; Antoni Badia i Matamala n'era l'administrador. A partir del setembre del 1908 passà de fet a ésser l'òrgan de la Confederació Regional de Solidaritat Obrera de Catalunya. La seva segona època (febrer del 1910 — setembre del 1911) acompanyà el procés de fundació de la CNT i el director fou Joaquim Bueso, que substituí Tomàs Herreros. Una tercera època s'inicià pel maig del 1913, i pogué prolongar-se fins al febrer del 1919, suspesa la seva publicació arran de la vaga de La Canadenca. Presidí la reorganització de la Confederació Regional Catalana i després, a partir del 1915, de la mateixa CNT. Passà a ésser diari al començament del 1916, i en el cos de redacció figuraren Andreu Cuadros, Manuel Andreu, Josep Negre, Josep Borobio, Agustí Castellà i Ángel Pestaña. Aquest, director després de la vaga revolucionària de l'agost del 1917, assolí un gran èxit professional en publicar una sèrie de documents que posaren de manifest la relació de Bravo Portillo amb l'espionatge alemany. Fou en aquest període que el periòdic assolí difusió a tot l'estat espanyol; era, a més d'òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, el portaveu de la CNT, subtítol que no abandonà fins el 1939. No pogué reaparèixer fins el 5 de març de 1923, i aviat tornà a ésser dirigit per Pestaña, que retrobà la tirada anterior de 15 000-30 000 exemplars. La Dictadura de Primo de Rivera n'obligà de nou la suspensió, primer temporal (octubre-desembre del 1923) i després definitiva (maig del 1924). La reaparició no es produí fins el 31 d'agost de 1930, en temps del general Berenguer. Joan Peiró en fou el director i Sebastià Clara, Pere Foix, Ramon Magre i Eusebi C.Carbó els redactors. El domini sindicalista sobre el periòdic —amb una tirada d'uns 50 000 exemplars— es mantingué sota la direcció de Clara (novembre del 1930 — juny del 1931), i de nou de Peiró, fins que per l'octubre del 1931 aquest provocà la dimissió de tota la redacció (amb Clara, Magre, Fornells, Gibanel, Alfaradre) davant les acusacions de conxorxa amb Esquerra Republicana fetes per la FAI. Es produí llavors un canvi d'orientació, amb l'ascens a la direcció de Felipe Alaiz, el qual es confirmà amb Llibert Callejas (juliol del 1932 — juliol del 1933), després d'un tímid intent de concòrdia envers els trentistes portat a terme per Josep Robusté (març-juliol del 1932). Succeí a Callejas Manuel Villar (juliol del 1933 — 1936), de nou Callejas (1936), i a partir del juliol del 1936 Jacinto Toryho; pel maig del 1938 se'n féu càrrec Josep Viadiu. Durant aquest període, les principals suspensions del diari es produïren arran dels putsche revolucionaris desencadenats en 1932-33 (així, en gener-febrer del 1932, gener del 1933, desembre del 1933-abril del 1934) i de la repressió que se seguí dels fets d'Octubre de 1934 (així, en octubre-desembre del 1934 i maig-juliol del 1935). "Solidaridad Obrera" es publicà a Barcelona fins el 24 de gener de 1939. Després els seus tallers foren presos per editar "Solidaridad Nacional". El seu prestigi, així com la repressió a Barcelona, provocà la multiplicació d'òrgans obrers arreu de l'estat espanyol amb la mateixa denominació: Gijón (1909-10, 1916, 1918-26), Bilbao (1919-20), València (1919-23), Sevilla (1920), Vigo (1920 i 1922), la Corunya (1920-25), Santiago de Compostel·la (1925), etc. A l'exili, i a partir de l'any 1944, la CNT "apolítica" féu aparèixer de nou "Solidaridad Obrera", i posteriorment també, a París, Gómez Peláez i després Joan Ferrer publicaren un suplement literari (gener del 1954-desembre del 1961). Finalment, hom féu aparèixer de nou a Barcelona, clandestinament, una publicació amb el mateix nom com a òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (1976), continuant altres moments anteriors de publicació clandestina a l'interior de l'estat espanyol. A partir de la legalització de la CNT, es publicà regularment, amb periodicitat quinzenal i tingué un tiratge de 20 000 exemplars i una difusió d'àmbit estatal. Arran de l'escissió cenetista del 1980, el sector "històric" n'ha continuat la publicació a Barcelona, bé que amb poca irradiació, mentre que els "renovadors" editen, des del 1981, una altra "Solidaridad obrera" a València, portaveu del Comitè Nacional de la Confederació.
"La Soli"
Nom amb què era conegut popularment la publicació Solidaridad Obrera.
Un fet clau per a la història de l'obrerisme fou la Setmana Tràgica de 1909. Setmana Tràgica, la
Nom amb el qual és coneguda la revolta popular de signe antimilitarista i anticlerical que esclatà a Barcelona pel juliol del 1909. L'origen immediat en fou l'oposició al rellançament de l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif; el 9 de juliol d'aquell any una operació de policia per a protegir el ferrocarril miner prop de Melilla encengué un veritable conflicte bèl·lic, i el ministre de la guerra del govern de Maura, general Linares, decidí de trametre a l'Àfrica un cos expedicionari de més de 40 000 homes, reservistes casats i amb fills en llur majoria, i —potser com a "mesura punitiva"— trets en bona part del Principat. Aquests fets, sentits per la ciutat com una provocació, s'esdevenien en unes circumstàncies ambientals de feblesa organitzativa del moviment obrer, enduriment patronal, descontentament creixent de la petita burgesia i crisi de l'aparell de l'estat anacrònic i oligàrquic. L'embarcament de tropes a Barcelona començà l'11 de juliol, i es produïren els dies següents manifestacions antibel·licistes i incidents al port i pels carrers, enmig d'un clima d'irritació popular, compartit pels partits nacionalista republicà, radical i socialista, contra una guerra incompresa. Del 19 al 25 de juliol, els aldarulls i xocs amb la policia se succeïren diàriament, mentre l'ambient es radicalitzava, ajudat per les campanyes de la premsa esquerrana i malgrat les mesures d'ordre públic del governador Ángel Ossorio y Gallardo. El dilluns dia 26 les forces obreres convocaren la vaga general contra la guerra, estesa a les principals localitats de Catalunya, i unànimement acceptada amb l'única resistència dels tramviaires; els intents de deturar la circulació dels tramvies donaren lloc a les primeres topades greus amb la força pública, i la violència es desfermà; aquell mateix dia el capità general, De Santiago, declarava l'estat de guerra i el governador, disconforme, dimití. Espontàniament, la protesta desbordà el comitè de vaga i prengué un caire insurreccional no previst, sense que els partits republicans en volguessin assumir la direcció. Barcelona, isolada de la resta del país, es cobrí de barricades, i el poble es féu amo del carrer, però la revolta, mancada d'orientació política i àdhuc d'objectius concrets, es transformà en un moviment caòtic i incoherent, i manipulada per les directrius ambigües, demagògiques i desmobilitzadores dels caps radicals, fou canalitzada vers l'incendi d'esglésies i convents, davant la passivitat de l'exèrcit. En total, foren destruïts uns 80 edificis religiosos —la meitat dels existents a la ciutat—, i foren morts —fet excepcional— tres sacerdots; també hom desenterrà els cadàvers d'algunes religioses de clausura, els quals foren passejats per la ciutat en un macabre espectacle d'anticlericalisme supersticiós i primitiu. La manca de suport exterior dels revoltats —per tal d'evitar l'extensió del moviment a la resta de la península, el ministre de governació, La Cierva, l'havia qualificat de separatista—, l'arribada de noves forces militars i la deterioració interna de la revolta canviaren el signe de la lluita el dia 28. El 30, la tropa dominava els darrers focus rebels, i el dilluns dia 2 d'agost la normalitat era completa. El balanç de víctimes fou de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l'ordre (dades oficials), i de 75 a 100 morts, amb centenars de ferits, entre la població civil. La immediata repressió, que tingué el suport decidit de la burgesia barcelonina, malgrat algunes veus de concòrdia, com la de Joan Maragall, fou molt forta, però també molt arbitrària. Foren suspesos periòdics d'esquerra, i clausurats més de 150 centres culturals obrers i escoles laiques; hi hagué gairebé dos milers de processats per les jurisdiccions civil i militar, i aquesta última dictà nombroses penes de mort, cinc de les quals foren executades. L'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia —en qui les autoritats volgueren concentrar la intencionalitat repressiva i exemplar— com a "autor i cap de la rebel·lió", desencadenà una gran campanya internacional de protesta, que fou causa de la immediata caiguda del govern de Maura i de la pujada al poder dels liberals.
Fins a la Primera Guerra Mundial, el moviment obrer havia estat dèbil.
A la postguerra es va reorganitzar el sindicalisme i va augmentar  la conflictivitat.
Pacte de Saragossa
Pacte signat a Saragossa pel desembre de 1916, entre la UGT i la CNT. L'organització, però, es va desfer aviat, sense arribar a cap acord entre el radicalisme cenetista i la moderació política dels socialistes.

Vaga general
Quan la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants.

Vaga General del 1917
Moviment vaguístic que tingué lloc a l'estat espanyol per l'agost del 1917, dins el marc de la crisi política general del 1917. Precipitada per una vaga de ferroviaris a València (juliol), la vaga general revolucionària fou declarada el 13 d'agost per la UGT i la CNT, amb el suport del PSOE i dels partits republicans, amb la finalitat que es constituís un govern provisional que convoqués eleccions a Corts Constituents. El comitè de vaga, format per F.Largo y Caballero i D.Anguiano (UGT) i J.Besteiro i A.Saborit (PSOE), fou detingut; l'exèrcit controlà la situació del cap de tres dies d'aldarulls, sobretot a les zones industrials, amb un saldo de 70 morts, centenars de ferits i 2 000 empresonats.
Trienni Bolxevic
Nom que rep la gran onada de tensions, vagues, boicots i sabotatges que van afectar les zones rurals del sud del país, entre 1918 i 1920. Les vagues dels jornalers andalusos van arribar a paralitzar la collita els estius de 1918, 1919 i 1920 i van adquirir un caràcter d'autèntica revolució (ocupació i repartiment de terres, etc.).
La vaga de la Canadenca va crear un clima de màxima tensió entre obrers i patrons a Catalunya. Començava la "guerra social": els anys del pistolerisme (1919-1923). La Canadenca
Nom amb què fou coneguda l'empresa Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited.
Vaga de La Canadenca
Conflicte social esdevingut a Barcelona (febrer i març del 1919), originat a l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro —filial de la Barcelona Traction Light and Power— el 5 de febrer per causa de l'acomiadament d'obrers; s'hi afegiren els del ram del gas i de l'electricitat (Barcelona restà sense llum). Fou declarat l'estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts. Aleshores es declararen també en vaga els obrers de la indústria tèxtil i es transformà en vaga general de Barcelona; fou utilitzada la «censura roja» per tal d'impedir que la premsa pogués donar notícies tendencioses que perjudiquessin els vaguistes. L'actitud transaccionista de Salvador Seguí en un míting a les Arenes (19 de març) féu possible un acord i la tornada victoriosa al treball (20 de març); però, el 24 de març, pel fet que els militars, en desacord amb el pacte, no havien alliberat 79 vaguistes, hom declarà vaga general a tot el Principat, que finalitzà en ésser declarat de nou l'estat de guerra. La vaga comportà l'establiment de la jornada de vuit hores i les dimissions del governador civil Montanyès, del cap policial Doval, i del cap del govern, comte de Romanones.
Guerra social
El conjunt d'accions del pistolerisme va fer parlar en els diaris de l'època de "guerra social". Els fets hi ajudaven: entre 1917 i 1922 (i sobretot els anys 1920 i 1921), només a Barcelona hi va haver més de 800 atemptats, amb baixes tant de la classe treballadora com de la patronal i les forces d'ordre públic. Aquest clima de "guerra social" va afectar Catalunya, el País Valencià i Múrcia des de les darreries de 1919 fins a 1922.
Pistolerisme
Activitat terrorista pròpia dels pistolers. Fenomen propi dels anys 1919-23 a l'estat espanyol, tingué una importància especial a Catalunya, on es produí després de l'espectacular ascens numèric de la CNT en 1918-19. La Federació Patronal, a més d'intentar una política de total intransigència enfront de les demandes obreres, costejà una onada d'atemptats contra els quadres sindicals. Les bandes de pistolers comptaren així mateix amb la protecció dels governadors civils del moment (sobretot el comte de Salvatierra, desembre del 1919 — maig del 1920, i el general Martínez Anido, novembre del 1920 — octubre del 1922) i del cap superior de policia Miguel Arlegui (setembre del 1919 — octubre del 1922). Fins el 1920 els pistolers, sota el comandament successiu de Bravo Portillo i el baró de König, actuaren de tota manera amb una relativa independència i intentaren en ocasions l'extorsió prop de la mateixa patronal. Després, l'aparició dels Sindicats Lliures significà, a part la prossecució del pistolerisme (amb noms com Antoni Soler, El Mallorquí, o Innocenci Feced, etc), un intent de dividir el moviment obrer. Foren morts, entre molts altres, els caps sindicalistes Pau Sabater (1919), Evelino Boal (1921) i Salvador Seguí (1923). També hi hagué l'actuació de grups terroristes i de pistolers prop de la CNT (destacà entre aquests el grup Los Solidarios, creat el 1922), que causaren la mort, entre d'altres, al mateix Bravo Portillo (1919), al comte de Salvatierra (1920) i a Dato (1921). En conjunt hi hagué a Barcelona 109 atemptats socials el 1919 i 304 el 1920. Sota la Segona República encara es produí algun rebrotament del pistolerisme dels Sindicats Lliures, com és ara el cas de la banda de Francisco Blasco a Badalona.

Acció directa
Tècnica de lluita del sindicalisme revolucionari basat en l'afrontament directe entre patrons i obrers, al marge del marc legal establert, i en la negativa a acceptar qualsevol mediació de persones o institucions no afectades pel conflicte, o bé organismes de conciliació. Les formes més freqüents de l'acció directa són: la vaga, el treball lent, el boicot dels productes o establiments industrials o comercials i el sabotatge.
El pistolerisme enfronta la burgesia... Patronal
Associació de fabricants o patrons per a defensar llurs interessos econòmics i socials. Hom pot considerar el Cos de Fàbriques de Teixits i Filats de Cotó, creat el 1799, com la primera associació patronal sorgida al Principat. Procurà la defensa dels interessos econòmics propis, en especial el proteccionisme, i posteriorment, a més, la resistència a les demandes dels obrers. Aquell organisme amplià el seu abast i adoptà diferents denominacions: Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de cotó a partir del 1821, Junta de Fàbriques a partir del 1847, etc. Posteriorment, el 1889, hom fundà el Foment del Treball Nacional i, més especialment adreçada a combatre el moviment obrer, la Federació Patronal de Catalunya, creada el 1919 i que tingué una intervenció decisiva en la formació de la Confederació Patronal Espanyola. A partir del 1939, els empresaris foren inclosos en la secció econòmica de l'Organització Sindical, dissolta el 1977. L'organisme cúpula de la patronal a l'estat espanyol és, des del 1977, la Confederación Española de Organizaciones empresariales.

Pistolerisme blanc
Nom amb què es va conèixer l'organització armada patronal, que es va convertir en una força parapolicíaca, totalment protegida per les autoritats, que va escampar el terror en el món obrer. La patronal catalana no en va tenir prou amb la repressió. Volia posar fi al "perill" sindical i revolucionari, i no es refiava del govern, el qual veia cada cop més inestable i dèbil.
Locaut
Tancament temporal d'una empresa o un grup d'empreses dut a terme per part de la direcció en una situació de conflicte laboral. El locaut pot ésser una mesura preventiva, prèvia a la implantació de noves condicions de treball, o a una resposta a les reivindicacions i les posicions de força dels obrers. Considerada fora de la llei en algunes constitucions, fou considerablement utilitzada a l'inici de la industrialització. Actualment hom hi recorre només en una situació extrema, per tal com la interrupció total del procés de producció que suposa tampoc no afavoreix la situació de l'empresa.
Federació Patronal de Catalunya
Organització sindical patronal creada el 1919 per a contrarestar la força creixent de la CNT. Presidida per Fèlix Graupera, reuní els sectors més intransigents de la burgesia industrial catalana, especialment de Barcelona. Després de participar en la Comissió Mixta de Treball (octubre de 1919), dictà el locaut de novembre del 1919 ­ gener del 1920 (que afectà uns 200 000 treballadors), impulsà la formació de la Unió de Sindicats Lliures i afavorí l'actuació del pistolerisme contra la CNT. Volgué una política per part del govern clarament repressiva envers el sindicalisme obrer i en especial l'empresonament dels principals caps cenatistes, i aconseguí en aquest sentit la col·laboració del governador Martínez Anido (1920-21). El 1923 féu costat al cop militar de Primo de Rivera. Pertangué a la Confederación Patronal Española, i contribuí a reorganitzar-la per l'octubre del 1919.
Sindicats Lliures
Nom amb el qual és més coneguda la Unió de Sindicats Lliures. Aquesta organització sindical fou iniciada a Barcelona per Ramon Sales per l'octubre del 1919 i es proclamà aconfessional i de reivindicació obrera i professional. Aviat adoptà com a denominació oficial la de Corporació General de Treballadors-Unió de Sindicats Lliures d'Espanya, defensà com a bases de la societat la família i la corporació professional i vindicà la teoria del preu just. Sorgida de l'Ateneu Legitimista, la nova corporació intentà de combatre l'hegemonia de la CNT i s'abocà a l'ús de la violència, ajudada per la patronal i les autoritats governatives de Barcelona. El seu creixement, iniciat cap a 1922-23, tingué un gran desenvolupament en produir-se la dictadura de Primo de Rivera, que li donà suport en detriment de la CNT. Llavors es produí el seu lligam amb altres grups de sindicalisme d'origen catòlic. Pel desembre del 1923 hom creà a Pamplona la Confederación Nacional de Sindicatos Libres de España, bàsicament gràcies a l'acord dels Sindicats Lliures de Barcelona i la Federación Regional de Sindicatos Libres del Norte. Tanmateix, la força de la nova confederació continuà basada en l'èxit assolit a Barcelona. Per l'agost del 1925, d'un total de 111 252 obrers afiliats, 105 486 eren de Barcelona; amb unes proporcions semblants, al setembre del 1929 el total d'afiliats era de 197 853. Amb la caiguda de la Dictadura, la reorganització de la CNT significà en 1930-31 el desmantellament dels Sindicats Lliures, i quan es proclamà la República, Ramon Sales i altres dirigents fugiren. L'intent de reorganització del gener del 1932, amb la creació de la Federació Obrera Catalana, dirigida per Lázaro Casanovas, fou un fracàs estrepitós (a la fi de l'any no eren més de 50 afiliats). Després, pel juliol del 1935, els Sindicats Lliures tornaren a la legalitat; Ramon Sales els encapçalà de nou, accentuà el seu caràcter antidemocràtic i feixista i defensà un estat corporatiu. Com a òrgan de premsa publicà el setmanari «Unió Obrera» (Barcelona 1921-31 i 1935-36).

Sometent
Organització de gent armada no professional creada en època moderna i inspirada en l'antic sagramental o sometent suprimit amb el decret de Nova Planta (1716). Durant la Guerra Gran, davant l'angoixosa situació de l'exèrcit, el capità general de Catalunya, comte de La Unión, ressuscità el sometent (1794), que fou novament actiu durant la guerra del Francès (1808-14), i que destorbà els atacs francesos davant Roses, Barcelona i Tarragona. Més o menys desorganitzat durant les guerres carlines, fou refet el 1855 per iniciativa dels grans propietaris rurals, amb el nom de Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya, i adoptà el lema Pau, pau i sempre pau. Des d'aleshores tingué un caràcter de cos auxiliar d'ordre públic. La Primera República l'abolí novament (1873), però poc després fou restablert i resultà summament eficaç per a combatre els carlins, a la tercera guerra. El 1877 publicà una revista titulada "Paz y Tregua", publicada en català ("Pau i Treva") des del 1934. El sometent intervingué al costat de les autoritats en diverses ocasions, com en la detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia (1909) a Alella (Maresme) i en l'acció contra vaguistes durant els anys que precediren la Dictadura de Primo de Rivera. Aquest decidí d'estendre el sometent a la totalitat de l'estat espanyol, temptativa que no sobrevisqué la Dictadura (1923-30). A la fi de la guerra civil el sometent restà dissolt, fins que el 1945 fou reorganitzat amb criteris molt peculiars i amb la finalitat principal de combatre el maquis. L'organització del sometent a les ciutats es realitzà únicament damunt el paper. El 1978 el sometent fou desarmat i reduït a simple agrupació civil.
... i els obrers. Pistolerisme roig
Nom amb què es coneix l'activitat d'escamots armats de defensa per contratacar l'acció patronal, organitzats pels sectors més radicals de l'anarcosindicalisme.
Solidarios, Los
Grup anarquista d'acció constituït a Barcelona per l'octubre del 1922. En formaren part, entre altres, Francisco Ascaso, Durruti, Garcia i Oliver, Gregorio Suberviela, Ricard Sanz, Aurelio Fernández, Miguel García Vivancos, Alfons Miguel, Torres Escartín, etc, en total prop d'una vintena d'obrers i obreres. Després de participar en tasques publicistes i organitzatives anarquistes, especialment per mitjà de «Crisol» (1922) i del comitè de relacions anarquistes de Catalunya (que hom fundà al principi del 1923), el grup es llançà a una actuació violenta. Les seves accions més espectaculars foren la mort de Ramon Languia, dels sindicats lliures (Manresa, abril del 1923), l'atemptat frustrat contra Martínez Anido a Sant Sebastià (maig del 1923), la mort de l'ex-governador civil José Regueral a Lleó (17 de maig de 1923) i de l'arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila (4 de juny de 1923), així com l'assalt del Banco de España a Gijón (1 de setembre de 1923). La Dictadura de Primo de Rivera determinà la dispersió del grup, que en part continuà en actiu a l'exili. Posteriorment, proclamada la Segona República, es reorganitzà sota la denominació de Nosotros.
Vaga
Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga general.
De resultes de tot això, hi ha una gran repressió contra el sindicalisme revolucionari. Llei de Fugues
Denominació aplicada a l'autorització legal de la força pública per a disparar contra els detinguts en cas de fuga. Fou el pretext aplicat sobretot contra els sindicalistes de la CNT, especialment en moments de màxima tensió social, com en 1920-23 a Barcelona o en 1931-32 a Sevilla (fets del parc de María Luisa).

Comitè Civil contra el Terrorisme
Organisme cívic creat a Barcelona, el 1920, per combatre les activitats terroristes provocades pels elements extremistes, tant patronals com obrers. Era domiciliat a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i el presidí Rafael Campalans. La Dictadura del general Primo de Rivera el suprimí el 1923.
Amb la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el moviment obrer coneix un nou període de persecució i intolerància.
I d'imposició.
Dictadura de Primo de Rivera
Nom que hom dóna al període del regnat d'Alfons XIII en el qual el general Miguel Primo de Rivera actuà de cap de govern amb poders dictatorials (del 13 de setembre de 1923 al 28 de gener de 1930).
El moviment obrer sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-30)
Amb la pujada al poder del general Primo de Rivera, les organitzacions anarcosindicalistes i els grups comunistes foren progressivament posats fora de la llei. No pas així la UGT i el PSOE, com tampoc, lògicament, els sindicats lliures. En el seu conjunt la CNT elegí la via d'una clara no-col·laboració amb la Dictadura i la clandestinitat n'aguditzà les tensions internes entre els sectors sindicalistes i els anarquistes. Tanmateix, hom aconseguí de salvar una certa estructura sindical de quadres, gràcies tant al manteniment d'una mínima activitat clandestina com a l'aprofitament d'unes certes possibilitats de presència pública a través d'alguns òrgans de premsa, propis o aliens (en especial "Acción Sindical Obrera" de Sant Feliu de Guíxols, "Redención" d'Alcoi, i, d'altra banda, "L'Opinió", "La Rambla", "La Campana de Gràcia", etc). Val a dir, també, que alguna comarcal (com la de Girona) pogué mantenir-se en la legalitat. Ara bé, al Principat, en especial a la província de Barcelona, el terreny en part abandonat per la CNT fou ocupat —sigui amb pressions tant legals com violentes— pels sindicats lliures. Aquests tingueren un desenvolupament numèric espectacular, iniciat de fet el 1923, encara en plena onada del pistolerisme: per l'agost del 1925 tenien a Barcelona 105 486 afiliats d'un total espanyol de 111 252 membres; amb proporcions similars, pel setembre del 1929 el seu total general arribà a 197 853 obrers. Aquesta presència del sindicalisme lliure al Principat impedí una possible penetració —i desplaçament de l'anarcosindicalisme— del socialisme marxista o d'un sindicalisme confessionalment catòlic, cosa que en certa mesura passà al País Valencià i a Mallorca. Comparant xifres relatives d'ugetistes i cenetistes en 1919-22 i el 1931, val a dir que al País Valencià, mentre que abans de la Dictadura només hi havia un domini majoritari de la UGT a Castelló de la Plana (un 56% del total d'obrers organitzats en les dues centrals) i clarament minoritari a València (un 11%) i a Alacant (un 22%), posteriorment el domini ugetista era aclaparador a Castelló (un 90%) i hi havia un repartiment de forces a València (un 46%) i a Alacant (un 51%). A les Illes la UGT consolidà la seva anterior majoria basada en el control de Mallorca (un 78%). En definitiva, en aquests anys, a més de produir-se un reajustament de les influències sindicals dins el moviment obrer dels Països Catalans, hi hagué l'aparició de noves forces polítiques obreres que havien de tenir una especial importància durant la Segona República: la formació de la Unió Socialista de Catalunya, creada el 1923 i reorganitzada en 1930-31, fou seguida de la constitució de la Federació Comunista Catalanobalear i del Partit Comunista Català, que el 1930 s'uniren en el Bloc Obrer i Camperol.

Corporativisme
1. Doctrina política que pretén organitzar la societat i l'Estat mitjançant la representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics, a la manera dels gremis medievals. D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una sola "corporació", es creia superar la lluita de classes preconitzada pel comunisme.
2. Doctrina i sistema sòcio-econòmics basats en la constitució jerarquitzada d'associacions professionals (patronals i obreres) per a controlar els problemes econòmics i laborals. El corporativisme sorgí enfront de l'individualisme de l'estat liberal i contra el sindicalisme de classes (de caire marxista i anarco-sindicalista), inspirant-se en els gremis medievals i pretenent d'evitar, amb intervenció de l'estat, la lluita de classes. Promogut pel moviment social catòlic del s XIX (comte de Mun i La Tour du Pin, a França, i Ketteler, a Alemanya), reflectit als documents pontificis sobre la qüestió social (especialment de Lleó XIII i Pius XI), el corporativisme fou institucionalitzat sobretot pel feixisme, el qual establí una correlació entre estat feixista i estat corporatiu: en són exemples, entre les dues guerres mundials, els règims de Mussolini a Itàlia, Primo de Rivera a Espanya i Dollfus a Àustria. La desfeta militar del feixisme a la Segona Guerra Mundial relegà la vigència del corporativisme a Portugal (Oliveira Salazar i Caetano) i a l'Espanya dels primers quinquennis de la postguerra.
Organització Corporativa Nacional
Organisme creat durant la dictadura de Primo de Rivera, a semblança de les corporacions feixistes italianes, que integrava obrers i patrons en comitès paritaris, agrupats per oficis i professions, a nivell local, provincial i estatal. El seu objectiu era regular les condicions laborals, controlar el moviment sindical i evitar la conflictivitat social.
Comitè paritari
Consell compost per igual nombre de representants obrers i patronals amb un president nomenat pel govern, que tingué com a finalitat resoldre per arbitratge previ obligatori els conflictes laborals col·lectius i individuals a cada sector local de la producció. Constituïren els organismes bàsics del règim corporatiu paritari muntat a Espanya per la dictadura del general Primo de Rivera a la segona etapa del règim, per decret de 26 de novembre de 1926, obra del ministre de treball, Eduard Aunós. S'inspirà en el corporativisme feixista d'Itàlia i en les idees del moviment social catòlic. La UGT i els socialistes participaren en els comitès paritaris en virtut del pacte tàcit de no-agressió existent entre ells i la Dictadura. Malgrat les mesures repressives contra les vagues, aquesta participació, que mantingueren àdhuc després de negar-se a participar a l'Assemblea Nacional Consultiva, augmentà la influència socialista en certs sectors. En el camp de l'agricultura no funcionaren pràcticament els comitès paritaris, i en el de la indústria no evitaren que l'índex dels salaris reals dels obrers qualificats espanyols baixés de 106 a 103,8 l'any 1930 (índex 100 = 1914). Les vagues tampoc no disminuïren, puix que el nombre de vaguistes a Espanya fou de 21 851 l'any 1926, de 70 024 el 1927, de 55 576 el 1929 i de 247 460 el 1930. A Catalunya el sistema fou poc operatiu per la dissolució de la CNT, que tenia la majoria dels treballadors associats, pel maig del 1924. La representació dels obrers fou confiada sobretot als sindicats lliures, minoritaris i sospitosos de connivència amb les autoritats, i alguna vegada a la UGT. Abans no havia funcionat eficaçment, a Catalunya, més que una institució d'arbitratge: la Comissió Mixta del Treball en el Comerç de Barcelona (1920), que continuà funcionant sota la Dictadura.
No serà fins a la Segona República (1931), quan el moviment obrer enceti una nova etapa de creixement, emparat pels drets i llibertats que atorgarà el nou règim republicà. Pacte de Sant Sebastià
Conveni polític entre els dirigents de l'oposició antimonàrquica espanyola i representants del republicanisme català, formalitzat a Sant Sebastià el 17 d'agost de 1930, amb l'objectiu de coordinar l'acció comuna per a l'enderrocament del règim i la instauració de la República. Després de les gestions preparatòries de Marcel·lí Domingo i José Salmerón, la reunió se celebrà al Casino Republicano de la ciutat basca, sota la presidència de Fernando Sasiaín i amb l'assistència de Macià Mallol i Bosch, per Acció Republicana de Catalunya, M.Carrasco i Formiguera per Acció Catalana, J.Aiguader i Miró per Estat Català, Alejandro Lerroux per l'Alianza Republicana, Marcel·lí Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza pel Partit Radical-Socialista, Manuel Azaña per Acción Republicana, Santiago Casares Quiroga per l'Organización Republicana Gallega Autónoma, Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura per la Derecha Liberal Republicana, i els socialistes Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos, a títol personal; també hi foren invitats Eduardo Ortega y Gasset i Felipe Sánchez Román. L'assemblea acordà la creació d'un comitè revolucionari —que esdevingué més tard govern provisional de la República— i la recerca de la col·laboració del PSOE i la CNT; sobre la qüestió catalana —de molt, la més debatuda—, els reunits reconegueren la personalitat política de Catalunya, i autoritzaren l'elaboració d'un estatut d'autonomia que, plebiscitat pel poble català, hauria d'ésser aprovat per les corts constituents. Tot i que el pacte fou objecte de moltes crítiques a posteriori, per la inconcreció en què deixava el contingut real de l'autonomia, els seus acords serviren de marc polític bàsic a les relacions entre la Generalitat i Madrid durant l'etapa provisional de 1931-32. Dos dels delegats catalans, M.Carrasco i Formiguera i J.Aiguader i Miró, han deixat escrites llurs versions de la reunió en els llibres El pacte de San Sebastián i Catalunya i la revolució, respectivament.
Segona República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol que comença el 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de 1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936 — 1 d'abril 1939).
Les dues grans doctrines que van marcar el camí del moviment obrer espanyol i català, i d'arreu, foren el socialisme i l'anarquisme.
Història del socialisme.
El socialisme als Països Catalans
L'arribada a Espanya del gendre de Marx, Paul Lafargue, donà lloc a la formació, a Madrid, del primer nucli marxista, a partir del qual Pablo Iglesias fundà, el 1879, el Partido Socialista Obrero Español; des d'aquell moment, el pes de la capital de l'estat havia d'ésser determinant en l'orientació del socialisme espanyol. Les agrupacions socialistes més antigues dels Països Catalans sorgiren entre el 1880 i el 1882 a Barcelona —on hom creà un efímer Partit Democràtic Socialista Obrer—, Manresa, Tarragona i Vilanova i la Geltrú; al País Valencià, les primeres foren les de Xàtiva (1887), València i Castelló de la Plana, grups que restaren articulats el 1888 amb la fundació definitiva i pública, a Barcelona, del PSOE —integrat per tretze agrupacions catalanes i set de la resta de la Península— i de la Unió General de Treballadors; en general els catalans no havien de tenir dins el nou partit un pes apreciable, i el creixement d'aquest entre la classe obrera catalana, fortament influïda per l'anarquisme, s'estroncà aviat. També al País Valencià el socialisme tingué una implantació feble, sense arrelar en les classes treballadores, excepte alguns casos locals (Elx); al sud del País Valencià —Alt i Baix Vinalopó, Novelda, Alcoi— i, en general, als nuclis de la incipient industrialització és on aconseguí més força. Tot i que l'escissió comunista del 1921 no hi tingué conseqüències apreciables, el PSOE, mancat d'un programa agrari per al camp valencià, cresqué molt lentament i no representà, almenys fins el 1936, una alternativa seriosa a la CNT, malgrat haver gaudit de la benvolença oficial durant la Dictadura. El 1909, any de la conjunció republicanosocialista, una bona part del socialisme català, encapçalada per Fabra i Ribas, s'oposà a l'excessiu parlamentarisme i reformisme del PSOE, i hom intentà de crear una federació socialista catalanobalear amb els primers nuclis socialistes de les Illes. Sense posseir una elaboració específica sobre la qüestió nacional, el PSOE considerava el catalanisme una força burgesa i enemiga de la classe treballadora; tanmateix, el pes específic de Catalunya en el conjunt de l'estat obligà el partit a un canvi d'orientació, i el 1916, quan ja havia fracassat l'intent de Martí i Julià de portar la Unió Catalanista cap a posicions socialitzants, la Federació Socialista Catalana introduí en el seu programa la qüestió nacional, cosa que li valgué l'adhesió de nombroses personalitats d'esquerra: Serra i Moret, Pla i Armengol, Comorera, Andreu Nin, etc. Això no obstant, des del 1920, i després del fracàs de la campanya pro-Estatut, el PSOE —a instàncies del sector prietista— es féu enrere i s'allunyà del catalanisme, donant la raó als qui, com Layret o Gabriel Alomar, propugnaven la creació d'una alternativa socialista específicament catalana. El projecte, ajornat per l'assassinat de Layret, es concretà pel juliol del 1923 amb la formació de la Unió Socialista de Catalunya, la qual, però, no pogué desenvolupar-se per l'adveniment de la Dictadura. A les Illes, on hi havia grups socialistes entorn del periòdic "El Obrero Balear" des del començament del segle, el PSOE conegué els anys 1920-21 una forta crisi interna, arran de l'escissió comunista, que arrossegà una gran part de les joventuts; gràcies a Llorenç Bisbal, el partit es mantingué, reduït a les agrupacions de Palma, Llucmajor i Manacor, amb una línia moderada i legalista, cooperativista i mutualista. Menorca comptava, en canvi, amb una majoria obrera socialista. Amb la proclamació de la República, el socialisme illenc cresqué, tant el partit com la Unió General de Treballadors de Balears, però tingué també escissions i, a causa dels seus compromisos amb el poder, es veié sovint desbordat per sindicalistes i comunistes, mentre s'hi dibuixava el predomini intern del sector caballerista. També al Principat el canvi de règim afavorí la reorganització de l'USC i de la Federació Socialista Catalana, les quals participaren en el govern de la Generalitat i, sobretot la primera, assoliren un paper molt important en l'àmbit polític, sense, però, poder rivalitzar amb la CNT en el terreny sindical. El 1933 tingué lloc un frustrat intent de fusió de les dues alternatives socialistes catalanes, i ambdues entraren a formar part de l'Aliança Obrera; però és després del Sis d'Octubre que tant la Unió Socialista com la Federació Catalana del PSOE, en una evolució esquerrana que les apropava als postulats de la Tercera Internacional, se sumaren al moviment unificador de les forces obreres que desembocà, tot just esclatada la guerra civil, en la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya, adherit a la Internacional Comunista. Aquest fet, excepcional en la història del moviment obrer europeu, juntament amb el triomf parcial de la rebel·lió militar a les Illes i la pèrdua de la iniciativa política del PSOE valencià a mans dels comunistes, deixà els Països Catalans sense cap força estrictament socialista organitzada des del 1936 i, sobretot, després del 1939.
El socialisme optarà per la participació política i la lluita sindical.
En aquesta època es funda el PSOE i la UGT, amb forta implantació a Madrid, Biscaia i Astúries.
Nueva Federación Madrileña
Agrupació formada el 1872, en ser expulsats de la FRE els marxistes (concentrats sobretot sobretot a la federació madrilenya), integrada per un petit grup de socialistes madrilenys d'inspiració marxista, bàsicament tipògrafs. A partir d'aquesta agrupació es formaria el PSOE uns anys més tard, el 1879.

Partido Socialista Obrero Español (PSOE)
Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes expulsats de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors. El seu portaveu fou El Socialista (1886). El I Congrés tingué lloc a Barcelona (1888), pocs dies després de la constitució, també a Barcelona, de la Unió General de Treballadors, sindicat d'inspiració socialista. El nou partit s'implantà en els medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries. L'any 1895 foren elegits els primers regidors socialistes i, al cap de deu anys, hi havia socialistes a 50 ajuntaments, entre ells el de Madrid. El primer diputat socialista, P.Iglesias, fou elegit l'any 1910, gràcies a una aliança electoral amb els republicans. El partit donà suport a les reivindicacions obreres i acomplí una àmplia tasca d'educació popular. Participà en l'Assemblea de Parlamentaris i posà en marxa la vaga general del 1917. Com a reacció contra les posicions reformistes cap a les quals derivava el partit i com a resultat de la negativa de ratificar una inicial adhesió a la Tercera Internacional, els nuclis més radicals s'escindiren (1921) i crearen el Partido Comunista de España. Aprofità la tolerància de què gaudí durant la Dictadura per a implantar-se al camp andalús. Participà en el comitè revolucionari (1930), en el govern provisional de la República (1931) i en el govern Azaña (1931-33). La tendència més esquerrana de F.Largo Caballero s'imposà a la moderada de J.Besteiro i el partit s'inclinà cap a l'esquerra, impulsà la unitat d'acció amb anarcosindicalistes i comunistes i participà en la revolució del 1934. Durant la guerra civil de 1936-39 F.Largo Caballero i J.Negrín presidiren sengles governs de coalició. A l'exili, s'imposà la línia moderada d'I.Prieto i, a partir del 1950, R.Llopis.

El Socialista
Diari de Madrid, portaveu del Partido Socialista Obrero Español, del qual fou primer director Pablo Iglesias. Nasqué com a setmanari el 1886 i esdevingué diari el 1912. Durant la guerra civil de 1936-39, l'evolució desfavorable del conflicte i la instal·lació a Barcelona del govern republicà provocaren el trasllat del diari a la capital catalana, on aparegué des del 2 de maig de 1938 fins al 21 de gener de 1939. Publicat a França amb intermitències durant el franquisme, reaparegué el 1977 com a revista a Madrid.
Partit Democràtic Socialista Obrer Espanyol
Grup polític creat pel juliol del 1882 arran de l'acord del grup marxista de Madrid (representat per Francisco Mora) i el grup d'"El Obrero" de Barcelona i Les Tres Classes de Vapor (Josep Pàmies, Joan Nuet, etc). El mateix any de la fundació impulsà la constitució d'una Associació Nacional de Treballadors d'Espanya, en resposta a l'anarcocol·lectivista FTRE. Hom hi ha vist un precedent de la formació del PSOE el 1888.
Partit Socialista Oportunista
Grup polític creat pel desembre del 1890 pel grup d'"El Obrero" i Josep Pàmias. La seva formació significà la resposta d'aquests a la ruptura amb el marxisme madrileny i els congressos marxistes del 1888, i es produí després d'assistir el 1889 al congrés socialista possibilista internacional de París. Ressuscità així mateix l'intent, amb participació d'elements de les Tres Classes de Vapor, de formar a Madrid un Partido Demócrata Socialista per l'agost del 1890. Acceptant les teories de Paul Brousse —que havia residit anteriorment a Barcelona—, el nou partit preconitzà sols la demanda de reformes possibles i la col·laboració amb els republicans. De tota manera no pogué superar la crisi de les Tres Classes de Vapor els primers anys del s XX.
Federació Socialista Catalana
Federació de les agrupacions socialistes de Catalunya adherides al Partido Socialista Obrero Español, coneguda també com a Federació Catalana del PSOE. Les primeres agrupacions actuaren en 1880-82 a Barcelona, Manresa, Tarragona i Vilanova i la Geltrú, tingueren com a òrgan el setmanari "El Obrero" i influïren sobre les Tres Classes de Vapor. El 1886 hi havia nou agrupacions, i el 1888 els centres obrers socialistes de Barcelona, Mataró i Vic convocaren el congrés constitutiu de la Unió General de Treballadors (Josep Comaposada en fou president el 1892, però la força socialista perdé importància). El 1904 hi hagué un canvi en les relacions socialistes, i el moviment obrer i la Federació col·laboraren en la creació de la Solidaritat Obrera (1907). El 1908 Fabra i Ribas i Comaposada reorganitzaren la Federació i publicaren "La Internacional"; al segon congrés (juliol del 1909) assistiren 22 delegats de les províncies de Tarragona, Barcelona i Mallorca, en l'intent de crear una federació catalano-balear; hi fou aprovada l'oposició a la guerra del Marroc i foren promoguts mítings a Barcelona, Mataró i Sitges. La Federació participà en la vaga del juliol del 1909 (Setmana Tràgica) i Fabra i Ribas formà part del comitè central de la vaga. El 1915 eren uns 300 afiliats, i el 1916 Recasens, dirigent de la Federació i director del seu òrgan "Justícia Social", publicat a Reus, aconseguí que en el quart congrés, celebrat a Tarragona, hom incorporés al programa la qüestió catalana, fet que comportà l'ingrés de catalanistes a la Federació, com Serra i Moret, Pla i Armengol, Comorera, etc. El 1923, però, es produí la divisió i la formació de la Unió Socialista de Catalunya. Durant la Dictadura la Federació no sobrepassà mai els 300 afiliats, i el 1931 tenia agrupacions a Barcelona (on s'enfrontaven una agrupació i la federació local), Mataró, Reus, Tarragona, Sitges, Manlleu, etc. El seu òrgan fou "La Internacional", i dirigí la secció catalana de la UGT, la qual fou representada per Vidal i Rossell al Consell de la Generalitat. El 1932 tenia uns 1 300 afiliats, i el 1933 mantingué contactes orgànics amb la USC per efectuar la reunificació, que no s'assolí, la qual cosa significà el pas de Martínez Cuenca, Recasens i d'altres a la USC. El mateix 1933 establí un pacte electoral amb el Bloc Obrer i Camperol. Participà en l'Aliança Obrera i fou una de les quatre organitzacions que donaren lloc al Partit Socialista Unificat de Catalunya. Desapareguda formalment el 1936, l'organització del PSOE al Principat fou reconstruïda el 1945-46 en la clandestinitat i a l'exili francès, tingué contactes estrets amb el Moviment Socialista de Catalunya —impulsaren conjuntament la UGT— i sofrí, malgrat la seva migradesa, diverses caigudes de militants (1951, 1953, 1958) que gairebé la liquidaren. Es reorganitzà en la dècada del 1970 entorn de Josep M.Triginer i Fernández, J.Jou i Fonollà, Mercè Aroz, Carles Cigarrán i altres, establí relacions amb Convergència Socialista de Catalunya (1976) i es coalitzà amb el PSC-C el 1977; molt reticent a la unificació socialista volguda per la direcció estatal del PSOE, acabà acceptant-la i, el 1978, s'integrà en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).
Unió Socialista de Catalunya (USC)
Partit polític fundat a Barcelona el 8 de juliol de 1923 que pretenia bastir una alternativa socialista autòctona i sensible a la reivindicació nacionalista catalana, amb un programa reformista, gradualista i parlamentari. Sota la presidència de Gabriel Alomar, l'impulsaren un grup d'intel·lectuals i professionals procedents de la Federació Socialista Catalana —M.Serra i Moret, Rafael Campalans— i alguns joves sindicalistes formats a l'escola del Treball de la Mancomunitat (Francesc Viladomat, Joan Aleu, Joan Fronjosà). Durant la primera etapa, era més un nucli d'afinitats personals que un partit estructurat i disciplinat; aplegava uns 700 afiliats, i publicà (novembre del 1923 — març del 1926) el setmanari "Justícia Social". Definitivament allunyat del PSOE cap al 1925, es dissolgué virtualment durant la Dictadura, bé que el nucli d'homes que l'havien animat subsistí. En 1930-31, la Unió fou reorganitzada, amb la incorporació d'alguns ex-cenatistes (Felip Barjau, Ramon Jové i Brufau), i participà, al costat dels partits republicans, en les activitats revolucionàries d'aquell període. Formalitzà aleshores una duradora aliança electoral amb l'Esquerra Republicana de Catalunya, encetada per a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, que li permeté d'assolir, durant la República, una influència política molt superior a la seva força real. Així, tingué participació al 80% dels ajuntaments catalans, quatre diputats a les corts constituents i cinc al Parlament de Catalunya; també, Campalans fou conseller d'instrucció pública del govern català, i Serra i Moret ho fou d'economia i treball (1931-32). Simultàniament, sota la direcció de Joan Comorera (director de la segona època de "Justícia Social", secretari general el 1932, i president el 1934), R.Folch i Capdevila i d'altres, hom emprengué l'organització definitiva del partit, els efectius del qual oscil·laven entre els 3 000 i els 4 000 membres; la seva influència dins la classe obrera es canalitzava a través de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya i, entre la pagesia, mitjançant l'Acció Social Agrària de Girona i, des del 1934, la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya. Al juliol del 1933 es produí una breu reunificació amb la Federació Socialista Catalana del PSOE, ràpidament feta avortar per l'oposició de l'executiva madrilenya, però que suposà per a l'USC un important augment d'efectius (Marià Martínez i Cuenca, Ramon Palomas, Jaume Comas, etc); al novembre, una nova coalició amb l'Esquerra li donà tres diputats, i al desembre entrà a l'Aliança Obrera, però en fou expulsada al gener del 1934 quan, esdevinguda gairebé un satèl·lit de l'ERC, participà en el govern de la Generalitat, representada per Joan Comorera. Els fets del Sis d'Octubre trencaren aquesta evolució, i a partir del febrer del 1935, confirmant el procés d'esquerranització i acostament als postulats de la Tercera Internacional iniciat mesos abans, l'USC participà en les converses d'unificació de les forces marxistes catalanes, a la vegada que servia d'enllaç entre les esquerres burgeses i els partits obrers amb vista a la formació del Front d'Esquerres de Catalunya, dins el qual obtingué quatre escons. Abandonada la col·laboració amb el govern de Companys i allunyats de la direcció del partit la majoria dels fundadors i el sector més laborista, el procés unitari del socialisme català fou precipitat per l'inici de la guerra civil, i el 22 de juliol de 1936 es constituïa el Partit Socialista Unificat de Catalunya, al qual l'USC aportà el major nombre de militants, una bona part de l'orientació política i el seu secretari general, Joan Comorera.
El sindicalisme socialista: la UGT. Sindicalisme polític o socialista
Sindicalisme vinculat amb més o menys intensitat a les idees socialistes. Presenta sindicats forts i nombrosos que centren les seves actuacions en reivindicacions de caràcter estrictament laboral (salaris, horaris,condicions de treball...). Aquest sindicalisme és el que va consolidar la pràctica de les negociacions col.lectives entre obrers i amos. Recorren poc sovint a la vaga, encara que, quan ho fan, la seva força i capacitat de resistència són impressionants. Dins d'aquest sindicalisme es contraposen el model alemany (dependència del sindicat al partit) i el model britànic (subordinació del partit al sindicat).

Unió General de Treballadors (UGT)
Central sindical de l'estat espanyol. El congrés fundacional, per iniciativa del Centre Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12 al 14 d'agost de 1888, amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats obreres de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, bàsicament. El primer consell estatal fou presidit per Antonio García Quejido. Formada inicialment per 29 societats i uns 3 300 afiliats, no aconseguí d'implantar-se a Catalunya —on s'enfrontà a Les Tres Classes de Vapor—, però sí a Madrid (hi acollia la meitat dels seus afiliats), al País Basc (on destacà l'activitat del seu dirigent Facundo Perezagua) i Astúries. Fou un sindicat de classe, democràtic, moderat, disciplinat, d'ideologia socialista i molt influït pel Partido Socialista Obrero Español. Utilitzà en general la tàctica de les vagues pacífiques i ben organitzades per a aconseguir millores en la condició del proletariat; conjuntament amb el PSOE, creà també associacions assistencials i de resistència, cooperatives de consum i cases del poble. Malgrat l'oposició del dirigent ugetista català Josep Comaposada, el 1899 el consell estatal es traslladà a Madrid, on Pablo Iglesias ocupà la presidència i García Quejido la secretaria general. La UGT s'organitzà inicialment en federacions d'oficis (tipògrafs, ferrers, boters, etc) i el 1925 adoptà el sistema actual de federacions d'indústria. El 1890 celebrà per primer cop l'u de maig. El seu creixement fou lent, però mantingut: 29 000 afiliats l'any 1901, 57 000 el 1905, 78 000 el 1911, 148 000 el 1913, 211 000 el 1920, fins a arribar a 277 000 el 1930. Era constituïda en la seva major part per obrers industrials. La seva línia reformista l'enfrontà en nombroses ocasions amb els anarquistes, bé que hi aconseguí algunes enteses, com ara la que protagonitzà Antoni Fabra i Ribas el 1909 a Catalunya. En alguns moments prengué actituds clarament revolucionàries, com per exemple arran de la convocatòria de la vaga general del 1917. En la dècada del 1910 augmentà la seva influència entre el proletariat miner, on destacaren els seus dirigents Manuel Llaneza i Ramón González Peña; a partir del 1920 inicià la seva penetració en els medis camperols d'Andalusia. Després de l'escissió comunista del PSOE (1921), es consolidà la línia reformista, impulsada per Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro. Malgrat condemnar el cop d'estat del general Primo de Rivera, el seu secretari general Largo Caballero fou secretari d'estat i la UGT aprofità la tolerància de què gaudí per part del dictador i el fet d'ésser l'única central sindical en la legalitat per intervenir en els comitès paritaris, consolidar-ne l'organització i estendre'n la influència en les zones rurals d'Extremadura, Castella i Aragó. Es negà, però, en contra del parer de Julián Besteiro, a participar en l'Assemblea Nacional creada pel dictador, i s'uní al moviment revolucionari que dugué la República. Un fruit d'aquesta influència en els medis camperols fou la creació, el 1930, de la Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT), que aconseguí un creixement espectacular (dels 36 000 afiliats inicials a més de 451 000 l'any 1933). En instaurar-se la República, la UGT era la central sindical més influent, i el seu creixement augmentà de manera considerable, fins al punt de sobrepassar el milió d'afiliats l'any 1932. Tanmateix, no foren ateses les seves reivindicacions pels primers governs de la República, que comptaven amb participació socialista, i això afavorí la seva radicalització. En produir-se la victòria electoral de les dretes (1933), s'hi imposà la línia d'unitat proletària defensada aleshores per Largo Caballero, que fou elegit secretari general al gener del 1934. La UGT formà part de l'Aliança Obrera, que tingué la seva màxima realització a Astúries, on impulsà, amb la col·laboració de la CNT, l'aixecament revolucionari de l'octubre del 1934; malgrat el fracàs del moviment, el prestigi de la UGT en sortí enrobustit. El 1935 s'hi incorporà la Confederació General del Treball Unitària, d'influència comunista. Participà en el Front Popular del 1936, però es negà a formar part del govern i buscà una aliança amb la CNT, que de fet es demostrà bastant inestable. En produir-se la insurrecció militar del juliol del 1936, la UGT, juntament amb la CNT, tingué un paper decisiu en la victòria republicana a les principals ciutats de l'estat espanyol, i formà part dels diversos organismes revolucionaris que es crearen en els primers dies de la guerra civil. Més tard, en formar-se el govern Largo Caballero, la UGT donà suport a la legalitat republicana. Durant la guerra, la influència comunista hi cresqué, i una nova directiva, presidida per Ramón González Peña, donà suport al govern Negrín. Amb la victòria del general Franco, la UGT fou declarada il·legal, el seu patrimoni confiscat i la seva organització destruïda. Es reorganitzà, però, a l'exili i, malgrat la repressió a què fou sotmesa a l'interior del país (fins el 1953 cinc consells estatals successius foren desarticulats per la policia) subsistí en la clandestinitat i formà part de diversos organismes de l'oposició democràtica al règim franquista.
Als Països Catalans, la UGT tingué una incidència variable, segons les èpoques i les zones d'implantació d'aquest organisme. Tot i que s'havia format a Barcelona, a partir d'un nucli socialista en el qual s'havien destacat, entre altres, Josep Pàmies, Josep Caparó i Ramon Arrufat, després del traspàs de la direcció a Madrid (1899) la UGT anà perdent força al Principat. Al País Valencià se centrà, inicialment, en les zones industrials d'Elx i la Vall d'Uixó, amb nuclis menors a Alacant, València i Castelló de la Plana, i el 1904 tenia ja més de vuit mil afiliats. S'ençà del 1906, però, s'inicià una crisi que no fou plenament superada fins a la Dictadura de Primo de Rivera. La tolerància d'aquesta envers els socialistes permeté a la UGT d'adquirir una preponderància definitiva a les províncies de Castelló de la Plana i Alacant, i de millorar les seves posicions a la de València, a més com d'estendre la seva influència al camp a través de la Federació Regional de Treballadors de la Terra de Llevant. Al Principat també millorà la seva incidència popular arran de la Dictadura de 1923-30; d'altra banda, el 1922 havien estat expulsats els comunistes que s'hi havien infiltrat. A les Illes els únics nuclis importants, al primer quart del s XX, eren a Palma de Mallorca, on el 1925 fou constituïda la UGT de les Balears, organisme que inclogué, des d'aleshores, el nucli major del moviment obrer de Mallorca, gràcies a la tasca efectuada pels secretaris generals Llorenç Bisbal (1923-25) i Jaume Bauzà (1925-31). Entre les societats afiliades a la UGT de les Balears es destacà la Unió Cotonera, que assolí un èxit remarcable en la reivindicació de la jornada de vuit hores. Al cinquè congrés de la UGT de les Balears (1929), s'hi adherí la Federació Obrera de Menorca. En proclamar-se la República, la influència de la UGT anà en disminució, especialment al Principat. Al juliol del 1936, en esclatar la guerra civil, es produí la unificació de la UGT catalana, amb l'ingrés de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya. La UGT formà una unió de solidaritat amb la CNT i participà en la formació del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Dividida a l'exili entre un sector d'influència comunista (PSUC) i un altre de socialista, tingué alguna presència clandestina a l'interior els anys 1940-50, però acabà extingint-se.

El revisionisme, debatut en la Segona Internacional,  va dividir el socialisme entre la socialdemocràcia, de caràcter moderat, que renuncia a la lluita revolucionària i accepta el joc parlamentari democràtic,... Segona Internacional
Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a París el 1889, com a reconstrucció de la Primera Internacional. A diferència d'aquesta, es basà en els membres dels partits nacionals i reconegué l'autonomia d'aquests darrers. Durant els primers anys promogué la celebració revolucionària del primer de maig i la lluita per la jornada de vuit hores. Malgrat que el congrés d'Amsterdam (1904) prohibí la participació dels partits socialistes als governs burgesos, la Internacional restà dividida en dues tendències, una de reformista, que era majoritària, i un altra de revolucionària. El congrés de Stuttgart (1907) proclamà una posició antibel·licista, però en esclatar la Primera Guerra Mundial la política majoritàriament partidària de la defensa del propi estat provocà la dissolució de la Internacional. Posteriorment hi hagué diversos intents de reconstruir-la: la Internacional Sindical d'Amsterdam (1919), la Internacional Dos i Mig i, finalment, la Internacional Socialista d'Hamburg (1923) i la de Frankfurt (des del 1951). La Segona Internacional tingué com a ressò als Països Catalans que el grup dirigent socialista de les Tres Classes de Vapor (Josep Pàmies, Eudald Xuriguera, Joan Vidal, etc), oposat des del 1887 als caps del PSOE, assistís el 1889 al Congrés Possibilista de París (Xuriguera), i no al marxista, primer de la Segona Internacional. La presència d'aquesta al Principat s'hagué de limitar a una minoritària Federació Socialista Catalana afiliada al PSOE. L'actitud dels organismes directius del socialisme espanyol -de desconfiança cap al sindicalisme català i de recel davant la qüestió nacional catalana- restà possibilitats d'expansió als socialistes catalans i provocà una escissió, de la qual sorgí, el 1923, la Unió Socialista de Catalunya.
Revisionisme
Teoria socialista que formula crítiques als aspectes bàsics del marxisme. No està d'acord amb el concepte de plus-vàlua i creu que la transició del sistema capitalista al socialista no serà un procés violent sinó que serà el producte d'una transformació gradual del primer. El determinisme econòmic i social, propugnat per Marx, no és primordial ni té la influència que els marxistes li atorguen, ni la dictadura del proletariat és contrària als principis democràtics. Segons aquesta teoria cal abandonar la revolució i avançar en el camp de les reformes parlamentàries i sindicals.
Socialdemocràcia
Nom amb què hom designa els moviments socialistes caracteritzats per la renúncia al marxisme, l'acceptació de les institucions liberal-democràtiques i una pràctica política de tipus moderat. El mot féu referència, des de la fi del s XIX fins a la Primera Guerra Mundial, als partits polítics d'inspiració marxista, sobretot a Alemanya, els països escandinaus i Rússia. Més tard, adoptà el signicat actual. La primera tendència revisionista del marxisme fou protagonitzada per Eduard Bernstein (Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia, 1899), que rebutjà la dictadura del proletariat i preconitzà una transformació lenta del sistema capitalista, que esdevindria socialista mitjançant un procés de reformes graduals i successives, aconseguides a través de la lluita parlamentària, en la qual els socialistes havien de cercar l'aliança dels partits burgesos d'esquerres.
A partir, aproximadament, del tercer quart del s XX àdhuc els partits socialistes del sud d'Europa -francès, espanyol, portuguès, grec, etc-, que hi havien estat més refractaris, han adoptat de fet posicions socialdemòcrates, sobretot en accedir a responsabilitats de govern en llurs respectius estats.
Eurocomunisme
Corrent dins el comunisme europeu que es caracteritza per la renúncia a la dictadura del proletariat i l'acceptació del pluralisme democràtic.
Nom amb què hom designa el corrent sorgit a mitjan dècada dels setanta en els partits comunistes de l'Europa mediterrània (italià, francès, català i espanyol).
...i el comunisme, de caràcter revolucionari, fidel als postulats marxistes i lligat a les directrius de Moscou.
A Espanya també es va produir l'escissió dels comunistes dels socialistes.
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Centralisme democràtic
Principi que inspira l'organització dels partits comunistes, que en condiciona la cohesió política i ideològica i impideix la formació de faccions o de tendències dintre seu.
Tercera Internacional / Komintern
Organització que reunia els representants de tots els partits comunistes del món, fundada a Moscou al març de 1919 després del triomf de la Revolució bolxevic. Per ingressar-hi s'exigia l'acceptació de les tesis marxistes-leninistes, la qual cosa va fer que els partits socialistes no s'hi adherissin i fundessin la seva pròpia Internacional socialista el 1923. Amb l'arribada de Stalin al poder (1924), es convertí en un instrument més de la política exterior de l'URSS. La influència del Partit Comunista de l'URSS hi era determinant. Es va dissoldre el 1943.
Coneguda també com la Komintern (Internacional Comunista). Organització de treballadors de caràcter supranacional fundada a Moscou el 1919 per Lenin i Trockij per aconseguir la revolució comunista mundial. Sota la influència de la revolució russa acceptà la dictadura del proletariat i obrí pas a la creació de partits comunistes en cada país. El segon congrés aprovà les vint-i-una condicions d'adhesió per a impedir l'entrada dels socialdemòcrates, fet que accelerà l'escissió dels partits socialistes i accentuà el caràcter centralitzat de la Internacional que, a diferència de la segona, concebia els partits estatals com a seccions que se sotmetien a les decisions de la Internacional. Hom distingeix dues etapes en la vida de la Internacional Comunista. Durant la primera, en vida de Lenin, fou el fòrum de vives discussions. La tendència a l'acció directa i a l'antiparlamentarisme (combatuts per Lenin a L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme, 1920), l'oposició d'algunes seccions a la directriu de formar un front únic (1921) amb socialdemòcrates, anarquistes i sindicalistes per a remuntar l'evolució desfavorable de la revolució a Europa, són mostres d'aquestes discussions. A partir de la mort de Lenin s'obrí una segona etapa i la Internacional sofrí la influència de l'evolució interna de l'URSS: el 1924, hom decidí la bolxevització, que significà la desaparició de les tendències i l'inici del control progressiu de l'organització i de les seccions per part del corrent stalinista del partit soviètic. Des del 1925, començaren les depuracions dels partidaris de Trockij (1925-26), dels de Zinov'ev (1926-28) i dels de Bukharin (a partir del 1928), tant en el si del partit de l'URSS com a la Internacional. El 1928, mentrestant, l'orientació anomenada de classe contra classe dugué les seccions a abandonar els acords amb altres formacions obreres, fins al punt d'acusar la socialdemocràcia de socialfeixisme. L'adveniment de Hitler al poder (1933), juntament amb l'expansió dels moviments feixistes a tot Europa, portà la Internacional a promoure els fronts populars amb tots els sectors socials antifeixistes, inclosa la burgesia. En el decurs de la guerra, i per facilitar la formació de fronts nacionals amb les burgesies en lluita contra l'expansió del Reich, Stalin dissolgué la Tercera Internacional (1943). El 1947 nou partits comunistes en el poder formaren el Kominform. Aquest, del qual foren expulsats els iugoslaus l'any següent, tingué escassa activitat fins a la seva desaparició (1956).
Partido Comunista de España (PCE)
Partit polític originat d'una primera escissió del PSOE el 1920 —provocada per les Juventudes Socialistes amb "El Comunista" com a òrgan d'expressió i Merino García, Luis Portela, José Illescas, Eduardo Ugarte i Juan Andrade com a dirigents— i d'una segona del 1921, d'on sorgí el Partido Comunista Obrero Español, amb "Guerra Social" com a portaveu i García Quejido, Núñez de Arenas, Angiano, Virginia González y Perezagua com a dirigents. Aquell mateix any la Tercera Internacional, per mitjà del seu delegat, l'italià Graziadei, aconseguí la celebració d'una conferència de fusió entre el PCE i el PCOE que donà lloc al Partido Comunista de España, que publicava "La Antorcha", de la qual fou primer director Juan Andrade. Prohibit per Primo de Rivera, el 1923, el PCE passà una època de clandestinitat que el desarticulà. El III Congrés hagué de reunir-se a París (1929); entre altres coses, hi fou acordada la publicació de "Mundo Obrero". En proclamar-se la Segona República, el PCE tenia 800 militants i molts exiliats. El canvi més important es produí en el IV Congrés (1932), amb la posterior expulsió del buró polític de Bullejos, Adame i Trilla; la direcció restà en mans de José Díaz, Dolores Ibárruri (esdevinguda anys després presidenta del partit), Vicente Uribe, Pedro Checa i Mije. Això consagrà la submissió del PCE a la política de Stalin, que dugué als enfrontaments amb la CNT i el POUM en els fets de Maig (1937). La seva presència al govern republicà durant la guerra fou molt important i posteriorment participaren activament en la lluita armada dels anys quaranta (ocupació de la Vall d'Aran). El VI Congrés (1956) elaborà la línia de reconciliació nacional amb els guanyadors de la guerra civil i el 1960 Santiago Carrillo en fou nomenat secretari general.
Inicialment el PCE tingué poca incidència en el Principat. A Mallorca hi hagué una Agrupació Comunista Palmesana que edità "El Comunista Balear" (1921-22). Al País Valencià Julià Gorkin organitzà també el 1921 una Federació Comunista de Llevant. Posteriorment, el grup de "La Batalla" encapçalat per Joaquim Maurín seria la base de la Federació Comunista Catalano-Balear creada el 1924, però aquesta entrà en conflicte amb la direcció del PCE i el 1920 se'n separà per crear el Bloc Obrer i Camperol. Llavors el PCE impulsà la creació al Principat el 1932 del Partit Comunista de Catalunya amb Ramon Casanelles i Hilari Arlandis, grup que pel juliol del 1936 s'integrà al Partit Socialista Unificat de Catalunya. A les Illes hom organitzà en 1931-32 una Federació Balear del PCE que tingué com a òrgan "Nuestra Palabra".

Partido Comunista Obrero Español (PCOE)
Grup polític creat per l'abril del 1921 pels delegats no conformes amb els resultats del congrés extraordinari del PSOE contraris a l'afiliació dels socialistes a la Tercera Internacional. L'escissió tingué repercussions a Barcelona, al País Valencià —on Julià Gorkin creà l'Agrupació Comunista de València i poc després la Federació Comunista de Llevant— i a Mallorca, on Antoni M.Alsina i Ignasi Ferretjans crearen l'Agrupació Comunista Palmesana, que edità "El Comunista Balear". Pel novembre del 1921 el PCOE es fusionà, a instàncies del Komintern, amb el Partido Comunista Español sorgit el 1920 de les Juventudes Socialistas, per a donar lloc al Partido Comunista de España. A partir del 1970, el grup pro-soviètic separat del PCE sota la direcció d'Enrique Líster adoptà el mateix nom. L'any 1986 aquest partit reingressà al PCE.
Federació Comunista Catalanobalear
Organització política de caràcter comunista constituïda a la tardor del 1924 pel grup de sindicalistes revolucionaris agrupats entorn del setmanari «La Batalla» i que formà, fins el 1930, l'organització regional del Partido Comunista de España. Aquell any trencà amb aquest partit per diferències en les qüestions nacional, sindical i política, i es fusionà amb el Partit Comunista Català, per formar el Bloc Obrer i Camperol, tot subsistint la Federació, que pel juny del 1933 canvià el nom pel de Federació Comunista Ibèrica, pel qual fou coneguda fins a la constitució del Partit Obrer d'Unificació Marxista (1935). En fou sempre el secretari Joaquim Maurín, i Pere Bonet, Jordi Arquer, Víctor Colomer, Hilari Arlandis i Daniel Rebull en foren dirigents. El seu òrgan central d'expressió fou «La Batalla».
Partit Comunista Català
Grup polític format per Jordi Arquer pel novembre del 1928 al marge de la Federació Comunista Catalano-Balear. Reuní uns 300 afiliats procedents de grups marxistes sorgits a l'Ateneu Enciclopèdic Popular en 1926-27. Implantat a Sants, a Gràcia i al Clot de Barcelona i a Lleida, aconseguí l'adhesió d'antics membres d'Estat Català (Jaume Miravitlles, Martí Vilanova, Domènec Ramon, etc). Els seus dirigents, a més d'Arquer, foren sobretot Víctor Colomer, Amadeu Bernadó i Domènec Ramon. Usà com a plataforma periodística en 1928-29 "L'Opinió" i després el 1930 féu aparèixer "L'Andreuenc" i "Treball". Pel novembre del 1930 s'uní a la FCCB en el Bloc Obrer i Camperol.
Bloc Obrer i Camperol (BOC)
Organització política catalana, de caràcter marxista, fundada a Barcelona (1930) com a resultat de la fusió del Partit Comunista Català (independent) i la Federació Comunista Catalano-Balear, oposada a la direcció del Partido Comunista de España. Dissidents de la Tercera Internacional, els seus principals dirigents —Hilari Arlandis, Jordi Arquer, Pere Bonet, Víctor Colomer, Estartús, Estivill, Daniel D.Montserrat, Jaume Miravitlles, Rebull (David Rey), Sesé, Tona Nadalmai i Joaquim Maurín com a secretari general— propugnaven una federació de nacions socialistes dins l'estat espanyol; reivindicaven la lluita revolucionària, l'internacionalisme proletari, basat en l'autonomia dels partits nacionals i el dret d'autodeterminació de Catalunya. S'oposaren a l'apoliticisme subversiu de la FAI i a la política social moderada de l'Esquerra Republicana de Catalunya, en un intent d'atreure's la massa obrera catalana, afiliada en gran part a la CNT, però mancada d'un partit polític propi. En les eleccions del 1931 el BOC obtingué uns vint mil sufragis, i els afiliats arribaren a ésser uns cinc mil. Els militants procedien dels centres industrials del Principat i d'algunes poblacions del País Valencià; també de part de la pagesia enquadrada a la Unió de Rabassaires i de la Federació de Treballadors de la Terra. El BOC propugnà la creació de l'Aliança Obrera (1933) i participà en els fets d'octubre del 1934 sota aquesta bandera d'unitat obrera, de la qual una fracció del BOC no volia excloure'n cap organització (ni els comunistes oficials) i per això establí uns contactes amb la Unió Socialista, el Partit Català Proletari i les seccions a Catalunya del PSOE i del Partido Comunista de España, que dugueren a la fusió en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (1936). Una altra fracció s'uní amb l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin (novembre del 1935) per formar el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Com a òrgans del BOC cal destacar la tercera etapa del setmanari en castellà "La Batalla" (1930), "L'Hora" i "Front" (1932) de Barcelona, i "L'Espurna" (1932) i "Avant" (1932) de les comarques gironines i lleidatanes, respectivament.
Història de l'anarquisme. Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada. Bé que Plató, Campanella, Thomas More, Mably i altres autors han estat considerats precursors de l'anarquisme, és William Godwin (1756-1836) el primer dels pensadors que hom pot considerar pròpiament anarquista, car rebutjà l'estat i la propietat privada, i propugnà una societat, a la qual calia arribar sense violències, on els béns serien repartits igualitàriament entre tots els homes. Pierre Joseph Proudhon (1809-64) i Mikhail Aleksandrovic Bakunin (1814-76) són els dos teòrics de l'anarquisme més importants del sXIX. El primer d'ells fou traduït al castellà per Francesc Pi i Margall, i el segon aconseguí a la Península Ibèrica una àmplia difusió a partir de la revolució de setembre del 1868, quan bona part de l'obrerisme català s'afilià a la Primera Internacional. Aquesta tingué dirigents de gran prestigi, com Rafael Farga i Pellicer, Anselmo Lorenzo i Francesc Tomàs. El bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota mena d'estat, que considera instrument d'opressió social, i rebutja la idea marxista de construir un partit polític de la classe obrera. En el si de la Primera Internacional, el bakuninisme s'enfrontà amb els partidaris de Marx i en fou exclòs. També a la Península Ibèrica es produí una escissió, i mentre un nucli internacionalista de Madrid (la Nueva Federación Madrileña, dirigida per Pablo Iglesias, Mesa i els germans Mora) adoptà el pensament marxista i fou el nucli inicial del Partido Socialista Obrero Español (fundat legalment el 1888) i de la Unión General de Trabajadores, l'obrerisme català es mostrà partidari de l'anarcosindicalisme. En l'últim terç del sXIX les idees de Max Stirner tingueren un cert ressò en els medis intel·lectuals, però foren Kropotkin i Malatesta els qui més influïren en el món obrer. A la Península Ibèrica, el moviment anarquista tornà a la vida pública el 1881, en constituir-se un govern Sagasta, i fundà la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), dirigida des de Barcelona per Antoni Pellicer i Paraire, Francesc Tomàs i Josep Llunas i Pujals. La FTRE, en un principi d'ortodòxia bakuninista, es dividí en dos corrents: el primer i més important, l'anarcocol·lectivista, tot seguint Bakunin, assenyalava la necessitat de constituir sindicats obrers, encarregats de lluitar per aconseguir millores immediates per a la classe obrera i de combatre per crear una societat sense classes, on la propietat estaria en mans de les col·lectivitats obreres (socialisme col·lectivista) i en la qual cada individu produiria segons la seva voluntat i rebria segons el seu treball (aquesta tendència era majoritària a Catalunya); el segon corrent, l'anarcocomunista o comunista llibertari (comunisme llibertari) -més influït per Kropotkin i Malatesta-, s'oposà a la creació de sindicats, els quals considerava òrgans burocràtics no aptes per a fer triomfar la revolució social, i propugnava la creació de grups d'afinitat ideològica, sense preocupacions de lluita laboral, la missió dels quals era combatre sense treva (emprant en cas de necessitat l'acció violenta) la societat burgesa; l'anarcocomunisme desitjava una societat sense classes on cada persona produiria segons la seva voluntat i rebria segons les seves necessitats (i on tot, mitjans de producció i béns de consum, seria de tots: el comunisme). Aquesta segona tendència, dominant a Andalusia (fets de La Mano Negra; ocupació de Jerez de la Frontera el 1892 pels anarquistes), arribà a tenir força a Catalunya, especialment després del fracàs dels moviments del primer de maig dels anys 1890-93. A Europa, a la darrera dècada del s XIX, l'anarcocomunisme, convençut que ni la propaganda oral ni l'escrita podrien arrossegar les masses cap a la revolució social, predicà la necessitat de la propaganda pel fet (o per l'acte), i homes d'aquesta ideologia realitzaren diversos magnicidis i actes terroristes contra la societat burgesa, seguint l'exemple dels nihilistes russos: bombes a París (a partir del 1893); assassinats de Sadi Carnot, president de la República Francesa (1894), de l'emperadriu Isabel d'Àustria (1898), del rei Humbert d'Itàlia (1900) i del president McKinley dels Estats Units d'Amèrica (1901). Apaivagada l'onada terrorista, l'anarquisme evolucionà en un sentit anarcosindicalista, però a gairebé tots els estats del món, excepte a l'espanyol, els seus militants passaren a enfortir els moviments socialistes de caire marxista. A l'estat espanyol, els intents frustrats d'aconseguir la jornada de treball de les vuit hores amb les manifestacions del primer de maig (a partir del 1890) aprofundiren les diferències entre anarquistes (partidaris de la vaga general indefinida fins a la consecució de les vuit hores) i socialdemòcrates (que volien portar la manifestació pels terrenys de l'acció legal), al mateix temps que incità el moviment anarquista cap al camí de l'acció directa: atemptats contra els esquirols, petardisme, magnicidis (com els atemptats contra Martínez Campos) i terrorisme indiscriminat (com les bombes del Liceu i del carrer de Canvis Nous de Barcelona), dels anys 1893 i 1896. La repressió que l'estat exercí indiscriminadament contra el moviment obrer (especialment el procés de Montjuïc, a Barcelona, el 1896) féu néixer tota una generació d'anarquistes teòrics a Catalunya: Ferran Tarrida del Mármol, Federico Urales (pseudònim de Joan Montseny), Soledad Gustavo, Leopold Bonafulla, Pere Esteve, Josep Prat; a Andalusia, Fermín Salvochea i Pedro Vallina; a Galícia, Teobaldo Nieva, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro, aquests dos últims radicats a Catalunya. L'anarquisme, sobretot a partir de la darrera dècada del s XIX, aconseguí una forta influència als Països Catalans, no solament en els medis obrers, sinó també en alguns dels intel·lectuals. Joan Maragall, l'any 1894, escrivia que a Barcelona l'anarquisme era en l'atmosfera, i que tothom en parlava: revistes, periòdics, llibres, converses. El moviment intel·lectual, sorgit a l'entorn de la revista «L'Avenç», i el mateix fenomen del modernisme català no s'explicarien sense tenir en compte la influència de l'anarquisme -sobretot de l'anarquisme individualista- en la vida catalana. Tanmateix aquesta influència en el món intel·lectual català desaparegué gairebé del tot amb el triomf del noucentisme mentre restà forta i predominant en el món obrer (moviment llibertari, sindicats, ateneus, periòdics, edicions, etc). La crisi en què caigué l'obrerisme anarquista en l'etapa terrorista fou superada tant a Catalunya com a la resta de la Península Ibèrica, en divulgar-se l'anarcosindicalisme de la CGT de França per mitjà del periòdic barceloní «La Huelga General». En 1910-11 fou fundada a Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT), la més important de les organitzacions obreres que al món s'han declarat partidàries de l'anarquisme. La CNT propugnà l'acció directa i la vaga general com a mitjà d'aconseguir la revolució social, i en els seus congressos del 1918 i 1919 adoptà la teoria del comunisme llibertari, al mateix temps que reestructurava l'organització sobre la base dels sindicats únics, posant fi al societarisme basat en els sindicats d'ofici. En el congrés de Berlín (desembre del 1922 a gener del 1923) fou reconstituïda una Associació Internacional de Treballadors, de tipus anarquista, que reivindicà el nom de la Primera Internacional, i que tingué poca força. L'anarquisme estricte, que desconfiava de l'actitud possibilista de la CNT, fundà el 1927 la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en la qual militaren Diego Abad de Santillán, Aureli Fernández, i també Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Garcia i Oliver, que defensaren la tàctica insurreccional per a prendre el poder i destruir l'estat, sense necessitat de comptar amb els partits polítics de classe ni amb els sindicats. El pustchisme faista (insurreccions de l'alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del gener de 1932, i les de febrer i desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs de la Segona República i als de la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus diferències al si de la CNT. Durant la guerra civil, l'anarquisme evolucionà, bé que no en la teoria, sí en la pràctica, i els seus dirigents, tot i seguir manifestant-se apolítics, formaren part dels governs de la República i de la Generalitat, al mateix temps que participaven en l'esforç de la guerra i emprenien una tasca de col·lectivitzacions a Catalunya i a Aragó, que en gran part fou frenada després dels fets de maig del 1937. Els Països Catalans són l'únic lloc del món on el moviment obrer de signe anarquista es mantingué fortament majoritari sobre el socialista o comunista de qualsevol tendència, fins a l'acabament de la guerra civil de 1936-39, que passà a la clandestinitat o a l'exili.
Apoliticisme
Acció del qui no intervé en política o bé de qui no està polititzat.
La FRE canvia de nom i (1881) passa a ser la FRTE, amb forta implantació a Catalunya i Andalusia. Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE)
Organització sindical, proclamada anarco-col·lectivista, que substituí, a partir del 1881, la Federació Regional Espanyola de l'AIT. Sorgí dels esforços del grup anarcosindicalista català —en especial de Farga i Pellicer—, partidari de posar fi a la clandestinitat, en contra del parer de García Viñas, Trinidad Soriano, Anselmo Lorenzo, etc. El primer congrés es reuní a Barcelona pel setembre del 1881, i aviat assolí un nombre d'afiliats semblants als de la Regional del 1870-73; al congrés de Sevilla, pel setembre del 1882, hi hagué representats 57 934 obrers (38 349 dels quals d'Andalusia, 13 201 de Catalunya i 2 355 del País Valencià). De tota manera, la seva actuació restà esterilitzada per la lluita interna, per tal com la comissió federal, resident a Barcelona fins el 1883 (Francesc Tomàs, Pellicer i Paraire, Canibell, Llunàs i segurament també Farga i Pellicer), hagué de fer cara, especialment a Andalusia, tant als grups anarquistes nihilistes (impulsats pels Desheredados, doctrinalment anarco-col·lectivistes) com als anarco-comunistes (el sevillà Miguel Rubio, Vicente Daza, de Madrid, Martí Borràs, de Gràcia, etc). A més, malgrat la condemna formal de La Mano Negra feta al congrés de València per l'octubre del 1883, no pogué aturar la forta repressió governamental de 1883-84, i de fet deixà d'existir com a central sindical. Tanmateix, actuaren diferents comissions federals (a Valladolid, 1883-86; i de nou a Barcelona, 1887-88), i hom celebrà un congrés extraordinari a Barcelona (setembre del 1884) i un quart congrés a Madrid (maig del 1887) abans de decidir la seva conversió en una Organització Anarquista de la Regió Espanyola (a València, pel setembre del 1888). Anteriorment, des del 1886, s'havia ja intentat una renovació, en una altra direcció, mitjançant l'establiment dels pactes d'Unió i Solidaritat a Barcelona i a València.
Dins la FTRE anarquista, destaquen dues tendències: l'anarcosindi-
calista (seguidors de Bakunin) i l'anarcocomunista (seguidors de Kropotkin).
Anarcosindicalisme
Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social. La fusió del pensament bakuninista i l'acció societària a través dels sindicats obrers donà un primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península Ibèrica. Però fou amb la CGT de França (fundada el 1895) quan l'anarcosindicalisme prengué una gran volada i perfilà els trets essencials de la seva doctrina: apoliticisme; acció directa (segons la qual, els conflictes entre el capital i el treball havien d'ésser solucionats per negociació directa entre obrers i patrons, sense acceptar la mediació de l'estat o la dels organismes de conciliació social); vaga general per a aconseguir la instauració d'una societat sense classes. L'anarcosindicalisme prenia les idees de Marx pel que fa a la lluita de classes i l'organització del proletariat al marge de les altres classes socials, però no pel que fa al principi de creació d'un partit polític obrer; de l'anarquisme, el refús de l'acció parlamentària; de Georges Sorel, la teoria de la vaga general i la negativa a considerar la vaga com a simple abstenció del treball o com a pacífica manifestació de masses. Aquests principis quedaren recollits en la carta d'Amiens (1906) de la CGT, que influí decisivament en la creació de Barcelona de Solidaritat Obrera (1907), resposta a la constitució de Solidaritat Catalana, i de la CNT, l'exponent més important de l'anarcosindicalisme. Aquesta s'oposà sempre aferrissadament a la socialdemòcrata UGT, que considerava reformista i sense esperit revolucionari, infeudada al Partido Socialista Obrero Español i a la seva política parlamentària. La CNT afirmava que els sindicats obrers (on de fet no existia aparell burocràtic retribuït) havien de combatre sense treva per a la consecució d'unes millores laborals, que havien d'ésser un estímul, no un fre, en el camí de la revolució social. L'anarcosindicalisme tingué força especialment als Països Catalans (Principat i País Valencià) i també a Andalusia, a Astúries (Gijón), a Aragó (Saragossa) i a Galícia (Vigo); la CNT, després d'una breu etapa (1918-20), en la qual fou influïda per la revolució bolxevic, tornà a l'estricte anarcosindicalisme, participant directament en la fundació de la reconstituïda AIT (desembre 1922-gener 1923), ensems amb la Unione Sindicale Italiana, la Federación Obrera Regional Argentina (FORA), la CGT de Portugal i alguns grups sindicalistes de França i d'Alemanya. La nova AIT, convertida en organisme de coordinació dels grups anarquistes a nivell mundial, tingué el secretari durant un temps a Barcelona, i posteriorment a París, a Suècia i a Madrid. Els principals grups anarcosindicalistes actuals són la SAC (Sveriges Arbetares Centralorganisation) a Suècia, l'IWW (Industrial Workers of the World) amb seccions al Canadà, Austràlia i els EUA, la minúscula CNT francesa i la CNT espanyola; a més hi ha nuclis simpatitzants dins Force Ouvrière, a França, i la Confédération Française des Travailleurs s'hi pot considerar propera. De totes les organitzacions, la més important és encara, malgrat el seu gran afebliment i les crisis internes, la CNT.
Anarcocomunisme
També anomenat Anarquisme comunista o Comunisme llibertari. Corrent i principi econòmic de l'anarquisme que combat tot tipus de propietat, tant privada com col·lectiva. Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig que en el socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu treball), sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l'economia, i que hom demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i morals.
A l'estat espanyol, un corrent minoritari de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola seguí aquesta orientació, especialment en determinats nuclis d'Andalusia. El 1882, Miguel Rubio combaté les doctrines col·lectivistes del delegat barceloní Josep Llunas al congrés de Sevilla. A Gràcia (Barcelona) aparegué el primer periòdic comunista, "La Justícia Humana". Tanmateix, l'anarquisme català restà fidel al col·lectivisme, i en ésser el grup predominant obtingué l'hegemonia a tot l'estat. Però a partir de 1890-93 la nova orientació s'estengué profusament i s'hi adheriren antics col·lectivistes, com Tarrida del Mármol, Anselmo Lorenzo, etc. Després de l'onada terrorista i l'època de repressió al tombant del s XIX, el comunisme llibertari ressorgí en els congressos de la CNT. Durant la Segona República, l'anarquisme, especialment a través de la FAI, desenvolupà una gran activitat des de la premsa, sobretot la de Barcelona ("Solidaridad Obrera", "Tierra y Libertad", "La Revista Blanca", etc), per difondre les idees del comunisme llibertari, i s'inicià una àmplia polèmica entorn dels seus trets fonamentals entre Federico Urales, Diego Abad de Santillán, Alexandre Gilabert i Isaac Puente; aquest darrer fou un dels qui més influí en el dictamen sobre comunisme llibertari que aprovà el congrés de la CNT de Saragossa (1936). Alhora, durant les insurreccions del gener del 1932 i del gener i desembre del 1933, hom intentà d'implantar el comunisme llibertari, sobre la base dels anomenats "municipis lliures", a diversos pobles de Catalunya i de la resta de la península.
Al principi s'imposa el corrent anarcocomunista, protagonista d'un terrorisme anarquista, sobretot a Barcelona, durant la dècada dels noranta... Propaganda pel fet
Teoria formulada pels anarquistes en el darrer congrés de la Internacional Antiautoritària, celebrat a Londres el 1881, en què es considera que la violència d'un nucli reduït d'individus era un mitjà vàlid per menar les masses cap a la revolució. Així s'arribà a formular els principis de l'anomenada "propaganda pel fet", que propugnava la realització d'atemptats dirigits directament contra l'Estat, l'Església i els grans capitalistes.

Terrorisme
Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política. Pot practicar-lo un estat (i de fet així ho han fet tots els estats totalitaris), però és més corrent que ho faci un partit o un grup reduït de persones. Els seus precedents són antiquíssims, però en la seva forma moderna aparegué amb el populisme rus (assassinat del tsar Alexandre II, el 1881) i amb l'onada de magnicidis realitzats per anarquistes que es produí a continuació (Sadi Carnot, president de la República Francesa, el 1894; HumbertI d'Itàlia, el 1900; McKinley, president dels EUA, el 1901). Barcelona en fou particularment afectada: atemptat de Pallàs contra Martínez de Campos (1893), bomba del Liceu (1893), bomba contra la processó de Corpus, al carrer dels Canvis Nous (1896), i l'enfrontament, entre el 1918 i el 1923, entre colles armades del Sindicat Únic (CNT), d'una banda, i de la Patronal o Sindicat Lliure, de l'altra: assassinats de Barret i Moner (1918), Layret (1920) i el Noi del Sucre (1923). A la resta de l'estat espanyol tingueren lloc els assassinats de Cánovas del Castillo (1897), Canalejas (1912) i Dato (1921), i l'atemptat de Morral contra Alfons XIII (1906).
Acció directa
Tècnica de lluita del sindicalisme revolucionari basat en l'afrontament directe entre patrons i obrers, al marge del marc legal establert, i en la negativa a acceptar qualsevol mediació de persones o institucions no afectades pel conflicte, o bé organismes de conciliació. Les formes més freqüents de l'acció directa són: la vaga, el treball lent, el boicot dels productes o establiments industrials o comercials i el sabotatge.

Atemptat
Delicte consistent en l'ús de violències, amenaces i resistències contra les autoritats, llurs agents i els funcionaris públics quan obren en execució de les lleis o en l'exercici de llurs funcions. La majoria de les legislacions castiguen aquests fets per tal de garantir una eficaç execució de la funció pública. Hom ha discutit el problema de la possible licitud o il·licitud de la defensa contra les autoritats o llurs agents quan aquests, en l'exercici de llurs funcions, executen actes violents i de força i s'excedeixen en llurs atribucions. El dret de resistir actes abusius ja era reconegut en el dret romà, i els intèrprets ensenyaren la mateixa doctrina que predomina actualment entre els autors i la jurisprudència de la majoria del països. Normalment, les legislacions preveuen tipus agreujants de l'atemptat en sentit propi: l'agressió realitzada amb armes; la condició de funcionari públic del qui realitza l'atemptat; si l'autoritat com a conseqüència de la coacció, haguès accedit a les exigències dels delinqüents, etc. D'altres tipus agreujants ho són atesa la condició de l'ofès (atemptat contra el cap de l'estat o contra els ministres i autoritats i funcionaris que exerceixen missions o càrrecs especials).

Sabotatge
1. Dins les tècniques de lluita del sindicalisme revolucionari, represàlia econòmica o política consistent en la destrucció o deterioració dels edificis o dels materials d'una empresa per tal d'impedir o d'obstaculitzar el funcionament normal del treball.
2. Acció que, per motius polítics, atempta contra la seguretat dels mitjans públics de transport, obstaculitza el funcionament dels serveis públics o acompleix actes de destrucció, amb vista a minar les institucions estatals o la política d'un govern.

Mano Negra, La
Suposada organització secreta anarquista andalusa, l'existència de la qual fou feta pública el 1883. Li foren atribuïts assassinats i altres accions violentes i delictes comuns. La relació que les autoritats establiren entre La Mano Negra i la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola justificà una gran repressió sobre aquesta organització. Centenars d'afiliats de Cadis i de Jerez de la Frontera foren detinguts i processats en la causa que se'n seguí, tot i que la FTRE negà tota relació amb la suposada organització. Set persones en resultaren condemnades a mort i executades i centenars d'altres reberen penes de presó i foren confinades a les Filipines. Vint anys després (1903) fou revisat el procés i els presos foren alliberats.
Atemptat al Liceu
La seva condició de lloc de reunió i esplai de la nova burgesia industrial, financera i comercial motivà que, l'any 1893, fos objecte d'un atac anarquista. La nit de la inauguració de la temporada (7 de novembre), durant la representació de Guglielmo Tell, de Rossini, Santiago Salvador llançà a la platea dues bombes, una de les quals esclatà i produí vint morts.
...que acabarà amb una forta repressió. Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació.
Procés de Montjuïc
Denominació aplicada al procés militar que seguí l'atemptat terrorista contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de 1896, i que causà 12 morts i uns 35 ferits. La repressió afectà especialment l'obrerisme anarquista català, i foren detingudes unes quatre-centes persones, entre les quals els mestres José López Montenegro i Joan Montseny, els propagandistes Anselmo Lorenzo, Tarrida del Mármol, Sebastià Sunyé, Joan Baptista Esteve i Teresa Claramunt, així com l'intel·lectual Pere Coromines. Posteriorment, reclosos al castell de Montjuïc, foren inclosos en el procediment militar 87 encartats. Les diligències foren dutes a terme sense garanties jurídiques, i les proves es basaren en les declaracions dels principals implicats, en especial Tomàs Ascheri, obtingudes mitjançant tortures comandades pel tinent de la guàrdia civil Narciso Portas; en foren afectats, principalment, el mateix Ascheri, Francesc Callís, Antoni Nogués, Josep Molas, Lluís Mas —que es tornà boig—, Sebastià Sunyé, Joan Baptista Ollé, Francesc Gana i el francès Joseph Thiolouse. Un primer consell de guerra se celebrà en el mateix castell de l'11 al 15 de desembre de 1896, però la sentència definitiva fou dictada pel Suprem de Guerra i Marina per l'abril del 1897 a Madrid. Foren condemnats a mort (i executats el 3 de maig de 1897) Ascheri, Nogués, Molas, Mas i Joan Alsina, i es dictaren diverses penes més, així com el desterrament de 63 absolts. La denúncia del procés es produí inicialment el mateix 1896, sobretot gràcies a l'activitat, a l'estranger, de Tarrida del Mármol, que havia estat alliberat i escriví Les Inquisiteurs d'Espagne (1897), així com de les campanyes de premsa de "La Revue Blanche" i de "L'Intransigeant" de París. A Espanya fou la premsa republicana ("El Nuevo Régimen", "El País", etc) i el llibre La Barbarie Gubernamental en España (1897), atribuït a Ricardo Mella i a Josep Prat. Posteriorment, hom inicià una intensa campanya per la revisió, especialment en 1898-99, des d'"El Progreso", "La Revista Blanca" i "Vida Nueva", auspiciada sobretot per Joan Montseny, Alejandro Lerroux i Pere Coromines a Madrid. Finalment, després de l'assassinat de Cánovas del Castillo per l'agost del 1897, Sagasta permeté la tornada dels desterrats, i pel gener del 1901 dictà l'indult dels qui encara restaven empresonats.
El sindicalisme anarquista: la CNT.
L'anarquisme va anar abandonant la seva estratègia terrorista i va decantar-se majoritàriament cap a la lluita sindical.
El fracàs de la Setmana Tràgica va frenar els anarquistes; poc després es va fundar la CGT, que donaria pas a la CNT, el primer gran sindicat anarquista.
La CNT seria la força sindical hegemònica a Catalunya (sobretot), Andalusia i València.
Sindicalisme apolític o revolucionari
Sindicalisme que reclama com a objectiu del sindicat la lluita per millorar les condicions de vida i de treball dels obrers i també proposa la necessitat d'emancipar la classe obrera mitjançant la destrucció del capitalisme. Molt més actiu i radical que el sindicalisme polític o socialista, es va mostrar més procliu a la vaga i a la mobilització. Defensaven la independència dels partits polítics i molts es van mostrar propers a les ideologies anarquistes. El seu origen està en la fundació, el 1895, de la
Confédération Général du Travail (CGT) francesa. La Carta d'Amiens (1906) va perfilar els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l'acció directa dels treballadors, negociacions entre obrers i amos sense acceptar cap mediació i la vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir una societat sense classes.
Confederació General del Treball (CGT)

L'octubre de 1910, Solidaritat Obrera va convocar un congrés nacional a Barcelona, del qual va sorgir el sindicat revolucionari Confederació General del Treball (que copiava el nom del sindicat francès), amb la pretensió d'assolir la fusió de tot el sindicalisme espanyol. El setembre de 1911 va convocar el primer congrés ordinari, amb el 61% dels representants de Barcelona, en el qual es va adoptar el nom definitiu de Confederació Nacional del Treball (CNT).
Confederació Nacional del Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu primer congrés, constitutiu, del 8 al 10 de setembre de 1911 al Saló de Belles Arts de Barcelona. Després de la desaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la primera manifestació d'un reagrupament de societats obreres, amb influència anarquista, fou Solidaritat Obrera, la qual intentà, des de l'abril del 1909, de preparar una "conferència obrera nacional". Els fets de la Setmana Tràgica n'ajornaren la realització. A la fi, es reuní a Barcelona un congrés obrer regional de Catalunya els dies 30 i 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910. Hi assistiren delegats de 106 societats (79 del Principat), amb representacions d'arreu d'Espanya, principalment d'Andalusia, Galícia i Astúries (Gijón i La Felguera), de València, Alcoi i Múrcia, i també de Palma de Mallorca. En el congrés figuraren anarquistes influïts pel sindicalisme revolucionari francès, com Josep Negre, Tomàs Herreros o Pere Sierra i Àlvarez, però també socialistes i una gran majoria de delegats no adscrits a cap de les dues tendències. Per 84 vots contra 14 i 3 abstencions hom decidí de constituir una "Confederació General del Treball Espanyola". Poc temps després, el domini dels anarcosindicalistes en la nova central fou afavorit per la retirada dels socialistes. En l'assemblea constitutiva de la Confederació Nacional del Treball del 1911 foren representats 140 sindicats i 26 571 afiliats (78 i 11 883 dels quals corresponien a Catalunya); el més important fou la decisió presa, secreta, d'anar a la vaga general, que s'uní a una mesura semblant adoptada per la UGT en solidaritat amb els miners en vaga de Biscaia. La vaga fou efectiva només a Saragossa i a València; els fets de Cullera serviren de pretext per a desencadenar una àmplia repressió i declarar il·legal la CNT. Posteriorment, les accions terroristes de Pardiñas (que provocà la mort de Canalejas el 1912) i de Sancho Alegre (que atemptà contra Alfons XIII el 1913) en demoraren la tornada a la legalitat fins al juliol del 1914. Aquells anys, residint el "comitè nacional" de la CNT, clandestinament, a Barcelona, en foren secretaris Josep Negre, Francesc Miranda i Francesc Jordan. En 1914-18 es produí la veritable organització espanyola de la CNT. Després de les polèmiques entorn de l'actitud favorable que Kropotkin, Grave, Malato, etc, tenien envers els aliats, el congrés internacional contra la guerra, reunit a Ferrol pel maig del 1915, permeté uns contactes inicials entre destacats militants de diverses regions. Uns quants anys després la CNT celebrà una "conferència nacional" a València, primera reunió regular amb representacions d'arreu d'Espanya des del 1911. A instàncies de Seguí, Pestaña, Quintanilla, etc, hom decidí de demanar a la UGT una acció mancomunada contra l'encariment de la vida. Les relacions entre aquestes dues centrals possibilitaren l'aturada del 18 de desembre de 1916 i facilitaren posteriorment l'acord de preparar una vaga general indefinida per a la consecució de "canvis fonamentals en el sistema" (març del 1917), i també, finalment, la intervenció de la CNT en el moviment revolucionari de l'agost del 1917. La reorganització de la CNT, ja evident amb la constitució de les regionals del Nord i d'Andalusia el 1918, fou especialment impulsada pel congrés de Sants, de la regional catalana, el 1918. Després de llargues discussions, els delegats aprovaren la formació dels "sindicats únics", és a dir, la integració dels vells sindicats d'ofici en uns nous sindicats d'indústria. Hom afirmà així mateix el contingut anarcosindicalista de la CNT, bé que només pogué arribar a l'acord de recomanar "preferentment" l'ús de la tàctica de l'acció directa. Salvador Seguí tornà a ésser elegit secretari general del comitè regional i fou reconstituït el comitè nacional amb Buenacasa, Boal, Andreu Miguel, etc. Més endavant, l'enfortiment organitzatiu de la Confederació s'acomplí encara gràcies a l'adhesió de la Federació Nacional de Treballadors Agrícoles (congrés de València, al desembre del 1918), que impulsà alhora la creació de la Regional de Llevant (1919). Al començament del 1919 la CNT i en especial la força dels sindicats únics foren posats a prova per la vaga de La Canadenca, a Barcelona, que fou seguida, poc temps després, d'una vaga general pel total alliberament dels empresonats. Els principals dirigents cenatistes, encapçalats per Seguí, intentaren d'imposar una certa moderació i acceptaren la constitució d'una comissió mixta d'arbitratge amb la patronal (setembre), però no pogueren evitar, ultra les crítiques dels elements anarquistes més intransigents, que aquella declarés el locaut (novembre del 1919 — gener del 1920). En aquesta situació se celebrà el segon congrés de la CNT, conegut per Congrés de La Comedia (1919). La Regional Catalana hi aportà 128 delegats en nom d'uns 427 000 obrers; la de Llevant, 71 i 132 000; a part la Regional Andalusa (amb uns 90 000 treballadors afiliats), la resta de regionals tenia una xifra molt inferior d'afiliats: uns 28 000 la del Nord, uns 1 8000 la d'Astúries, etc. En un ambient d'eufòria, que facilità el triomf dels elements més intransigents, el congrés rebutjà la posició dels asturians favorable a la negociació amb la UGT i donà a aquesta un termini de tres mesos perquè ingressés dins la CNT. Els sindicats únics foren acceptats, però no les federacions nacionals d'indústria; hom insistí en el paper de les federacions locals, comarcals i regionals, afirmant alhora que la finalitat de la CNT era la realització del comunisme llibertari i condemnant qualsevol organisme mixt de negociació amb la patronal. A més, hom decidí l'adhesió provisional a la Tercera Internacional. Després del congrés, però, la CNT fou gairebé totalment absorbida per la situació creada a Catalunya, on, amb la intervenció activa de la Federació Patronal, els governadors civils de Barcelona, el comte de Salvatierra (1920) i després el general Martínez Anido (1920-22), desenvoluparen una violenta política repressiva. Víctimes d'aquesta situació foren, d'una banda, una gran quantitat d'obrers morts (més de 600 a Barcelona); cal esmentar l'advocat Francesc Layret (1920), i diversos coneguts militants. D'altra banda, el contraterrorisme més o menys lligat a la CNT (destacà en aquest sentit l'acció dels grups Solidarios i Crisol, amb Ascaso, Durruti, Torres Escartín, Garcia Oliver, etc) causà la mort, en aquells anys, del comte de Salvatierra (1920), Dato (1921), etc. Seguí, Boal, i Quemades havien intentat de respondre a l'onada d'atemptats mitjançant el signament, al setembre del 1920, d'un nou pacte amb la UGT, però un mes després Martínez Anido empresonà 64 coneguts dirigents cenatistes i n'envià 26 al castell de la Mola de Maó (Seguí, Viadiu, Paronas, l'advocat Companys, etc, 1920-22); el pacte es trencà en negar-se la UGT a prestar suport a una vaga general de protesta. Les detencions i l'apogeu del pistolerisme afavoriren l'ascensió de nous quadres pro-bolxevics (a mitjan 1921 Nin substituí Boal en la secretaria del comitè nacional). Quan encara Pestaña no havia tornat de Rússia (on assistí al segon congrés de la Tercera Internacional del 1920), el ple de regionals de Lleida (abril del 1921) envià com a delegats al primer congrés de la ISR els pro-comunistes Maurín, Nin, Arlandis, Ibáñez i l'anarquista Gastón Leval. S'obrí així un període de fortes polèmiques internes i, finalment, reconstituït un comitè nacional "anarcosindicalista" amb Peiró i alliberats els presos de la Mola, la conferència nacional de Saragossa (juny del 1922), després d'escoltar l'informe de Pestaña, retirà l'adhesió a la Tercera Internacional i decidí d'unir-se a l'AIT. El 1923 moriren encara víctimes del terrorisme Salvador Seguí i Francesc Comas (Paronas) i, entre altres, el cardenal Soldevila. Davant el cop d'estat de Primo de Rivera, la CNT intentà la vaga general, que no fou secundada per la UGT i fracassà. Fou declarada il·legal dies després del ple de regionals de Sabadell (maig del 1924). La qüestió dels presos (el 1930 eren prop de 9 000) i la necessitat del restabliment de les llibertats ciutadanes que permetessin una reorganització de la CNT feren que, des de diferents bandes i tendències, molts militants cenatistes s'unissin a les conspiracions contra la Dictadura (relacions amb Macià, fets de Vera de Bidasoa i assalt a la caserna de les Drassanes de Barcelona, el 1924; conspiració de la nit de Sant Joan i complot del Puente de Vallecas, el 1926; moviment encapçalat per Sánchez Guerra, el 1928). Alhora, començaren fortes polèmiques entorn del contingut anarquista de la CNT (que enfrontà primer els grups anarquistes residents a França i després la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb els "sindicalistes" Peiró, Pestaña, López, etc) i entorn dels comitès paritaris (defensats per Pestaña i violentament combatuts per Peiró). El 1930 continuà la presència cenatista en les conspiracions; alguns dirigents acceptaren públicament una aproximació amb els grups republicans (especialment a Catalunya, signament del manifest d'"intel·ligència republicana", constitució del comitè pro amnistia) i, en produir-se una certa legalització de la CNT, aquesta es reorganitzà ràpidament (al novembre aconseguí a Barcelona la vaga general, que adoptà un caire antimonàrquic i revolucionari). Proclamada la Segona República, aviat aconseguí uns 800 000 afiliats, conservant el tradicional domini sindical als Països Catalans, a l'Andalusia oriental i a Aragó. D'altra banda, començà obertament una lluita de tendències que afrontà "sindicalistes", partidaris d'aprofitar el règim per a desenvolupar organitzativament la CNT, i la FAI i els grups d'acció (grups de defensa confederal). Inicialment majoritaris, els dirigents més coneguts pogueren, en el congrés del juny del 1931 celebrat a Madrid, imposar les federacions nacionals d'indústria, però no evitar les crítiques a les relacions mantingudes amb els "elements polítics" ni l'afirmació d'una clara intransigència envers les corts constituents republicanes. Malgrat el Manifest dels Trenta (signat a l'agost del 1931 per Pestaña, Peiró, López, Fornells, Clara, etc), els faistes i els "anarco-bolxevics", afavorits pel desenvolupament d'un extens moviment reivindicatiu i alhora per la política de Largo Caballero des del ministeri de treball, aconseguiren d'aguditzar l'enfrontament de la CNT amb la República (vaga de la Telefònica, fets de Sevilla, conflicte metal·lúrgic a Catalunya, etc) i d'iniciar moviments insurreccionals (pel gener del 1932 a l'alt Llobregat, i pel febrer a Terrassa), com també de substituir en els òrgans de direcció els trentistes (especialment en el comitè nacional i en el comitè de la regional catalana). Finalment, a l'expulsió dels sindicats seguí la dels afectes al BOC (federacions locals de Lleida, Girona i Tarragona) de Sabadell (setembre del 1932) i la defecció dels principals sindicats de Llevant (metall, transports, fusta); el ple del març del 1933 a Barcelona sancionà l'escissió dels ja anomenats sindicats d'oposició. Després del moviment revolucionari del gener del 1933 (amb repercussions especials a Cerdanyola-Ripollet, País Valencià i Casas Viejas), de la intensa campanya abstencionista del novembre del 1933 (que facilità el triomf de les dretes) i del moviment del desembre del 1933 (que només tingué importància a Aragó), el fracàs de les tàctiques insurreccionals, que esgotaren granment la força de la CNT, el 1934 afavoriren, malgrat l'oposició dels dirigents faistes catalans, el ressò que obtingué l'actitud de la regional asturiana favorable a la unió amb la UGT dins l'Aliança Obrera. En el moviment d'octubre del 1934, la CNT només hi participà clarament a Astúries; però, davant la repressió que se'n seguí, les posicions "aliancistes" penetraren també a Catalunya, i en ocasió de les eleccions del febrer del 1936 els dirigents cenatistes afavoriren de fet el vot frontpopulista. Després, en el congrés de Saragossa (maig del 1936), amb representacions de 550 595 afiliats (60 621 dels sindicats d'oposició), triomfaren les tendències faistes; el reingrés dels sindicats d'oposició es produí sense condicions; el projecte de pacte amb la UGT aprovat exigia a aquesta la renúncia a qualsevol col·laboració política o parlamentària i, finalment, el que havia d'ésser un programa revolucionari fou només de fet l'enunciació de l'anomenat comunisme llibertari. La CNT prengué una part molt activa en la lluita contra l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936. La intervenció en la majoria dels organismes revolucionaris sorgits aleshores, dugué els dirigents cenatistes i faistes a acceptar la col·laboració política i fins i tot la necessitat de reconstitució de les institucions republicanes. A Catalunya, després d'imposar el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, acabaren entrant en el consell de la Generalitat (setembre del 1936). A València, des del mateix mes de juliol formaren part del comitè executiu popular. Solament a Aragó intentaren un domini exclusiu (Consell d'Aragó). Entraren, al novembre del 1936, al govern de Largo Caballero (Peiró, López, Garcia Oliver i Frederica Montseny). Posteriorment, la CNT hagué d'enfrontar-se, a part l'organització d'una disciplina militar i d'una centralització econòmica, a la política dels comunistes, d'apropament als sectors no obrers. Els fets de Maig del 1937 canviaren granment la relació de forces del poder dins la República. La CNT es negà de moment a defensar el govern Negrín i féu costat a Largo Caballero; poc temps després, pel juny, fou bandejada del consell de la Generalitat a Catalunya. A partir d'aleshores s'accentuà el procés de revisió ideològica, impulsat sobretot per Horacio Prieto i per Marià R. Vázquez, secretari del comitè nacional; adoptà un funcionament intern més centralitzat i, alhora, elaborà un programa d'economia mixta amb nacionalitzacions, col·lectivitzacions i municipalitzacions (plens del setembre del 1937 i gener del 1938 a València). Pel març del 1938, establí amb la UGT un comitè d'enllaç i ingressà en el comitè del Front Popular; al mes següent tornà a entrar al govern (Segundo Blanco) i s'uní així al programa de Negrín. Finalment, la crisi produïda per la pèrdua de Catalunya provocà, per part de la CNT del Centre, el suport al Consell de Defensa de Casado, com també l'ofensiva de les tropes de Mera contra l'intent comunista de mantenir l'autoritat de Negrín i continuar la resistència (març del 1939). En l'exili, l'entrada d'Horacio Prieto i d'Expósito Leiva en el govern de Giral desencadenà l'escissió de la CNT (octubre del 1945, Tolosa): la CNT "apolítica" fou mantinguda per Esgleas, Montseny, Alaix, Peirat; la "política", per Horacio Martínez Prieto, Diego Abad de Santillán, Buenacasa, Juan López, etc.
Confederació Regional del Treball de Catalunya
Organització que reuní a partir del 1911 els sindicats afectes a la CNT dins Catalunya. No pogué actuar públicament fins el 1914. Un comitè regional (amb Salvador Seguí, que n'esdevingué secretari general, Camilo Piñón, Joan Pey, Salvador Quemadas, etc) organitzà el congrés de Sants (1918), amb delegats de 73 860 afiliats. Exercí dins la CNT un paper decisiu i director, per tal com sempre hi aportà el major nombre d'afiliats. En 1919-23 hagué d'afrontar, després de la vaga de La Canadenca, una violenta onada d'atemptats i empresonaments contra els seus principals dirigents, fet que, juntament amb la dissolució decretada per Martínez Anido pel novembre del 1920, n'afectà greument el funcionament. Celebrà un segon congrés a Lleida (juny-juliol del 1923), essent-ne secretari Roigé. Sota la Dictadura, aconseguí de mantenir, malgrat la il·legalitat, un comitè regional resident primerament a Mataró (amb Adrià Arnó), després a Sabadell i finalment a Badalona; el 1930 passà a Barcelona (amb Bernat Pou i J.M. Magrinyà). Reorganitzada, aviat arribà a uns 380 000 adherents (octubre del 1931), que es reduïren a poc més de 200 000 quan s'aguditzà la lluita interna entre la FAI i els trentistes. Aquests foren allunyats del comitè regional (ple de Sabadell, a l'abril del 1932, amb la substitució de Mira per Gelabert) i, després de constituir els Sindicats d'Oposició, en foren expulsats (ple del març del 1933). Durant la guerra civil, el seu secretari fou J.J. Domènech, que substituí Marià R. Vázquez pel novembre del 1936; en el ple de Barcelona (octubre del 1936) havien estat representats 163 sindicats, 31 federacions i 360 977 afiliats. Des del 1915 el seu òrgan de premsa fou "Solidaridad Obrera".
Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya
Organització creada pel març del 1923 a Madrid per assegurar el contingut anarquista de la CNT davant la influència de comunistes i sindicalistes. Fou el primer intent reeixit, al s XX, de reunió dels diferents grups anarquistes existents al país. Dominat en part el seu comitè de relacions per membres del grup Los Solidarios (Francisco Ascaso, Aurelio Fernández i B. Durruti), la Federació fou implicada en la majoria dels atemptats i atracaments de 1923-24. Posteriorment, sense un funcionament regular, mantingué un comitè nacional, que participà en la fundació de la FAI, el 1927.
El Congrés de Sants (1918). Congrés de Sants
Reunió de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrada els dies 28, 29 i 30 de juny i 1 de juliol de 1918 a l'Ateneu Racionalista de Sants (Barcelona). Hi participaren uns 160 delegats en nom de 153 societats i sindicats obrers i 73 860 afiliats (93 dels quals delegats en nom de 54 572 obrers barcelonins, el 73% del total de treballadors representats). Fou la primera reunió regular de la CNT des del 1911 i significà la manifestació de la reorganització confederal iniciada el 1915. Els principals temes discutits foren lògicament organitzatius i se centraren en la discussió dels sindicats únics com a base orgànica de la Confederació, a més de la qüestió de la tàctica de l'acció directa i del contingut anarcosindicalista de la CNT. En conjunt, el congrés significà un triomf dels sindicalistes —en especial de Salvador Seguí, Camil Piñón, Salvador Quemades, Enric Rueda, Joan Pey i també Ángel Pestaña— els quals, alhora que aconseguien d'imposar el sindicat únic, limitaven la defensa de l'acció directa a una simple recomanació i afirmaren l'apoliticisme i el rebuig dels polítics professionals dins la CNT. El congrés afavorí un extraordinari creixement de la CNT (a la fi d'any els afiliats ja eren uns 345000) i impulsà la seva reorganització a tot l'estat espanyol.
Sindicat Únic
Organització sindical que pretengué de superar els anteriors sindicats o societats obreres d'ofici, i que fou adoptada per la Confederació Regional de Treballadors de Catalunya al congrés de Sants del juliol del 1918. De fet, es tractà de la constitució de sindicats de ram o d'indústria en l'àmbit local composts de diverses seccions corresponents als diversos oficis. Hom pretengué d'augmentar així la capacitat d'acció de les forces sindicals, però hagué de vèncer fortes resistències tant dels sindicalistes més corporativistes com d'altres que denunciaven la possibilitat d'una burocratització del funcionament sindical. El triomf dels sindicats únics al congrés de Sants significà la consolidació de nous dirigents, com Salvador Seguí, Camil Piñón, Simó Piera, Joan Peiró, Josep Viadiu, Manuel Buenacasa, etc, que havien ja intentat des del 1915 la formació d'alguns sindicats únics (com en els sectors de la fusta o de la construcció).
La repressió de la CNT durant la dictadura de Primo de Rivera va originar la creació de la FAI. Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
Organització que volgué reunir tots els grups anarquistes de la Península Ibèrica, constituïda clandestinament pel juliol del 1927 al Saler, València. Fou el producte d'una iniciativa del Segon Congrés de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França (Marsella, maig del 1926), i de bon principi agrupà, a part aquesta federació, la Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya i la União Anarquista Portuguesa. Es proposà d'assegurar el contingut àcrata de la CNT mitjançant la creació de comitès amb participació mixta de membres de la FAI i de la CNT, especialment Comitès Pro-presos i Comitès de Defensa Confederal (el qual hom anomenà la trabazón); també es proposà d'allunyar la CNT de qualsevol intelligència amb els grups polítics republicans. Tanmateix, sota la Dictadura, la FAI participà en diferents intents revolucionaris fent costat als elements polítics (així, el 1928 en els treballs de conspiració dirigits per Sánchez Guerra, i després, a Catalunya, formant part del Comitè Revolucionari del 1930). Mancada d'un funcionament orgànic regular, els primers anys republicans no aconseguí de reunir totes les tendències anarquistes existents; en restaren fora, notablement, el grup de «La Revista Blanca» (fins el 1936, bé que mantenint-hi bones relacions) i el grup Nosotros, abans anomenat Los Solidarios (fins el 1933, per més que fou tingut des del 1931 com la principal expressió del faisme). Tampoc no li fou fàcil de mantenir la unitat interna, a causa del freqüent distanciament entre les federacions regionals catalana i andalusa i la Federació Regional de Grups Anarquistes de Llevant (amb el seu òrgan de premsa «Redención»), la Federació Regional d'Astúries (molt influïda pel sindicalista Eleuterio Quintanilla) o la del Centre (encapçalada sobretot per González Iniestal i el periòdic «El Libertario»). Malgrat això, assolí un ampli acord en l'oposició decidida al grup anarcosindicalista que havia dirigit la reorganització de la CNT en 1930-31 (Pestaña, Peiró, López, etc), i combaté en especial els plans d'una major estructuració interna confederal (les federacions nacionals d'indústria) i els intents d'aconseguir un cert reconeixement per part de les corts constituents republicanes. La lluita entre els trentistes i la FAI acabà amb la conquesta dels llocs directius de la CNT pels faistes (Alaix, director de «Solidaridad Obrera», octubre del 1931; Gilabert, secretari del comitè regional català, abril del 1932; Villar, secretari del comitè nacional, març del 1932) i la posterior escissió dels Sindicats d'Oposició. El grup Nosotros (els anarcobolxevics: Durruti, García Oliver, Ascaso, Sanz, etc), que ja havia implicat la FAI i la CNT en diferents intents revolucionaris en 1931-32 (vaga general de Barcelona, setembre del 1931; aixecament de l'alt Llobregat, gener del 1932), aconseguí de fet de dirigir la FAI, i aquesta promogué els fracassats moviments insurreccionals de gener, maig i desembre del 1933 i dictà una decidida abstenció en les eleccions del novembre d'aquell mateix any. Aquests successius fracassos aguditzaren dins la FAI l'oposició als anarcobolxevics per part dels anarquistes més ortodoxos, com Torhyo i Mestre (del grup A) o D. Abad de Santillán, Pere Herrera i Josep Peirats (del grup Nervio). Alhora, en 1935-36 s'obriren també unes fortes polèmiques entorn d'una possible aliança amb les forces polítiques d'esquerra (defensada, en especial, per Federico Urales) i entorn de la discussió sobre el programa social futur a dur a terme per part de la CNT. Davant la negativa del grup de «La Revista Blanca» a prefigurar un programa concret, Gaston Leval i, més encara, D. Abad de Santillán concretaren possibles bases d'organització de la producció, que finalment no foren recollides pel congrés de Saragossa de la CNT (maig del 1936). En iniciar-se la guerra civil, la majoria dels membres del grup Nosotros fou absorbida per les tasques militars. D'altra banda, el col·laboracionisme polític (presència de la FAI en el govern de Catalunya i indirectament també en el govern de la República) féu esclatar una nova crisi quan alguns sectors intentaren que la FAI assumís explícitament la representació política del sindicalisme cenatista. A la fi, la FAI s'unificà de fet amb la CNT, malgrat els intents d'augmentar el seu grau d'organització interna (el ple peninsular del juny del 1937 acordà de substituir els nombrosos i petits grups anarquistes d'afinitat ideològica per uns nous agrupaments territorials), i a la fi de la guerra passà a formar part del Moviment Llibertari Espanyol (octubre del 1938; març del 1939). Afirmà tenir 30 000 afiliats el 1936 i 150 000 el 1937. Els seus principals òrgans de premsa foren «Tierra y Libertad» (Barcelona), «Nosotros» (València) i «El Libertario» (Madrid). Havent subsistit formalment com una de les branques del Moviment Llibertari a l'exili, reaparegué a l'interior de l'estat espanyol el 1977 ressuscitant el periòdic «Tierra y Libertad», publicat a Barcelona com a portaveu d'un anarquisme integral i un antistatalisme militant, diferenciat de l'anarcosindicalisme de la CNT. Acusada per la policia en relació a l'atemptat contra la sala d'espectacles Scala (1978) i altres accions violentes, ha rebutjat les imputacions de terrorisme, tot manifestant la seva simpatia pel sector més radical de la CNT.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Utopisme. Garrido y Tortosa, Fernando (1821-1883)
Polític i escriptor. Periodista a Cadis, el 1845 se n'anà a Madrid, on col·laborà en la societat secreta Los Hijos del Pueblo. Exiliat a Londres (1851-54), es posà en contacte amb el socialisme internacional. Exiliat novament (1865-68), a París, en tornar-ne fou elegit diputat per Cadis i per Sevilla (1872), i se n'anà com a intendent a les Filipines (1873). La Restauració l'exilià fins el 1879. Entre les seves obres, d'inspiració fourierista i marxista, cal destacar La república democrática federal universal (1855), Historia de las persecuciones políticas y religiosas (1863-66), Historia de las asociaciones obreras en Europa (1864) i Historia de las clases trabajadoras (1870).

Monturiol i Estarriol, Narcís (1819-1885)
Inventor i polític. Estudià a Cervera i a Barcelona, on es llicencià en dret (1845), carrera que no exercí. Amic d'Abdó Terrades, es féu republicà i fou redactor d'"El Republicano". Intervingué en les bullangues de Barcelona del 1842 i del 1843. Aprengué l'ofici de caixista i, influït per les idees d'Étienne Cabet (amb el qual entrà en contacte epistolar), muntà una impremta amb un amic i edità les revistes "La Madre de Familia" (1846) i "La Fraternidad" (1847-48), on divulgà els ideals icarians i hi publicà una traducció del Voyage en Icarie, de Cabet, feta per ell i un amic, F.J.Orellana. Amb la revista, féu costat a l'expedició icariana de Joan Rovira i els seus seguidors (1848). Davant la revolució general a Europa del 1848, el govern d'Isabel II suprimí "La Fraternidad" i Monturiol hagué d'exiliar-se a Perpinyà. Acollit a una amnistia, tornà a Barcelona (1849), on publicà la revista "El Padre de Familia" (1849-50), que hagué de suspendre, aclaparat per les multes i sancions. Aquests anys inicià la seva dedicació a invencions mecàniques, que explotà d'una manera casolana, mentre imprimia material escolar per tal de sobreviure. Les seves activitats polítiques continuaren i hagué de fugir a Cadaqués (1855-57), on conreà la pintura —orientat epistolarment pel seu amic Ramon Martí i Alsina, que el retratà més d'un cop— i on madurà un projecte de construcció d'una nau submarina. Per a dur-lo a terme fundà una societat amb amics empordanesos i publicà el 1858 l'opuscle El Ictíneo o barco-pez. L'any següent portà a la pràctica el seu projecte i l'assajà al port de Barcelona. Amb l'èxit parcial assolit en les proves, el govern d'Isabel II, forçat per l'entusiasme popular, hagué de prometre ajut, però, de fet, no el proporcionà i posà tota mena de traves administratives, malgrat els informes favorables de persones de prestigi, com Josep de Letamendi, aleshores president de l'Ateneu Català. Monturiol i els seus amics fundaren la societat La Navegación Submarina per explotar l'invent, i l'empresa trobà comprensió i ajut per part del general Dulce, però finalment féu fallida i el segon Ictíneo fou venut com a ferro vell (1868). El 1869 escriví un Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (1891). Inventà també altres màquines i un procediment per a agilitzar la fabricació de paper engomat, que emprà quan fou director de la Fábrica Nacional del Sello, de Madrid, càrrec que obtingué en proclamar-se la República (1873) i que perdé en caure aquesta (1874). Planejà d'altres invents, com un tramvia funicular i un velògraf. El 1882 publicà encara un periòdic: "El Anunciador Financiero". Alhora planejà els treballs per a dur a Barcelona les aigües del Ter. El 1883 projectà un sistema de conservació de carns que hagué d'abandonar per malaltia. Figura molt popular als Països Catalans, ha estat objecte de polèmiques sobre el seu invent i el similar d'Isaac Peral, bé que aquest reconegué explícitament en una carta la prioritat de Monturiol (1889). El 1972 les despulles de l'inventor foren traslladades a Figueres.
Internacio-
nalisme.
Fanelli, Giuseppe (1826-1877)
Polític internacionalista italià. Arquitecte i enginyer, lluità contra els austríacs en 1848-49 i s'uní en 1860-61 als Mil de Garibaldi. Formà part, essent ja diputat (1865-67; reelegit el 1867 i el 1870), del grup creat entorn de Bakunin a Nàpols en 1860-67. Després d'assistir amb ells als primers congressos de la Lliga de la Pau i de la Llibertat (Ginebra, 1867; Berna, 1868), fou un dels fundadors de la bakuninista Aliança de la Democràcia Socialista (Ginebra, 1868) i s'adherí a la Primera Internacional. Poc després visità Espanya (octubre del 1868 — febrer del 1869), introduït i acompanyat pels republicans federals Garrido, Orense, Guisasola, Rubaudonadeu, etc, i aconseguí de constituir els primers grups d'obrers internacionalistes a Madrid (Mora, Borrel, Lorenzo, etc) i a Barcelona (Josep Lluís Pellicer, Rafael Farga i Pellicer, Josep Rubaudonadeu, etc), bo i creant una confusió entre els estatuts i els objectius de l'Aliança i els de l'AIT. Posteriorment assistí al congrés de la fracció anarquista de la Internacional a Saint-Imier (setembre del 1872).

Lorenzo Asperilla, Anselmo (1841-1914)
Anarquista. Tipògraf. Formà part del primer nucli internacionalista creat el 1868 per Fanelli, i fou el principal redactor de "La Solidaridad" (1870-71). Es destacà en el Congrés Obrer de Barcelona (1870), dins la tendència antipolítica, i fou elegit membre del consell federal de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. La conferència secreta de València (1871) el nomenà delegat a la conferència de Londres de l'AIT, on conegué Marx i Engels personalment i on sentí una admiració apassionada per Laura Marx. Després, davant l'enfrontament de marxistes i bakuninistes, adoptà una actitud ambigua. Afavorí la introducció de Paul Lafargue en els medis madrilenys. Després d'un exili a França, s'establí a Barcelona (1874), on actuà dins la Societat Tipogràfica, a l'Aliança de la Democràcia Socialista i a les comissions federals clandestines de la FRE (1877-81). Vençut pels partidaris de la reconstrucció d'un moviment sindical legal, fou expulsat el 1881. No ingressà a la FTRE fins el 1885. Des d'aleshores es dedicà a una intensa activitat de publicista: Acracia o república (1886), Fuera política (1886), etc, formà part de la redacció d'"Acracia" (1886-88) i d'"El Productor" (1887-93) i col·laborà en periòdics àcrates, com "Ciencia Social" (1895-96) "La Revista Blanca" de Madrid (1898-1905), "El Porvenir del Obrero" de Maó (1899-1914), etc. Escriví una novel·la (Justo Vives, 1893), obres de divulgació anarquista, com El estado (1895), El banquete de la vida (1905) i la primera part d'El proletariado militante (1901). Inclòs en el procés de Montjuïc del 1896, fou deportat, i residí a París (1897-98). Principal autor de "La Huelga General" (1901-03), fou, amb José López Montenegro, l'introductor del sindicalisme revolucionari francès. Arran de la vaga general de Barcelona de l'any 1902 tornà a ésser empresonat. Francesc Ferrer i Guàrdia el contractà a l'editorial de l'Escola Moderna, per a la qual traduí al castellà diverses obres de Reclus i Kropotkin, del francès. Bandejat arran dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), tornà a Barcelona el 1910. Vell i malalt, publicà encara la segona part d'El proletariado militante (1910), El pueblo (1910), Vida anarquista (1912), Hacia la emancipación (1913) i Evolución proletaria (1914).
Farga i Pellicer, Rafael (1844-1890)
Dirigent obrer. Fou tipògraf i parent de Josep Lluís Pellicer i d'Antoni Pellicer i Paraise. Membre de l'Ateneu Obrer de la Classe Obrera —en fou secretari el 1869—, fou un dels creadors de la Direcció Central de les Societats Obreres (octubre del 1868) i el principal animador, a partir del 1869, del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona (1869), així com del seu òrgan de premsa, "La Federación" (1869-74). Al principi estigué molt lligat al republicanisme federal, però, després d'assistir a les reunions que Fanelli celebrà pel gener del 1869 a Barcelona i al congrés de Basilea de la Primera Internacional (setembre del 1869), on conegué Bakunin, es convertí en un dels principals difusors de l'apoliticisme i del bakuninisme a Catalunya; fou membre de l'Aliança de la Democràcia Socialista (1869), i creà, en ésser dissolta aquesta, un grup autònom català (abril del 1870). Fou un dels organitzadors del congrés obrer de Barcelona del 1870 i participà en el de Còrdova (desembre del 1872), així com en la Internacional de la Haia (setembre del 1872) i en els de la fracció anarquista de l'AIT de Saint-Imier (setembre del 1872), de Ginebra (setembre del 1873) i de Brussel·les (setembre del 1874). Posteriorment figurà en la majoria de les comissions federals clandestines de la Federació Regional Espanyola de 1875-79, bé que es mostrà disconforme amb les tendències insurreccionalistes dominants; el 1881 fou un dels principals impulsors de la tornada a la legalitat i de la fundació de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881). Fundà, amb Anselmo Lorenzo, la revista "Acracia" (1886) i col·laborà en el periòdic "El Productor", creat el 1887. Fou un dels autors del fullet Cuestión de la Alianza (1872) i, amb el pseudònim de Justo Pastor de Pellico, el principal autor de Garibaldi, historia liberal del siglo XIX (1882).
Socialisme. Besteiro Fernández, Julián (1870-1940)
Polític castellà. Estudià a la Institución Libre de Enseñanza. Es doctorà en lletres a Madrid el 1895 i fou catedràtic de lògica a la universitat de Madrid (1912). Fou membre del Partido Socialista Obrero Español i de la Unió General de Treballadors. L'any 1916 fou destituït, processat i empresonat a Cartagena per activitats revolucionàries i posteriorment reintegrat a la seva càtedra. Formà part, amb Andrés Saborit, Daniel Anguiano i Francisco Largo Caballero, del comitè de la vaga general del 1917. Detingut i empresonat, fou alliberat l'any següent en ésser elegit diputat a corts. Durant la Dictadura del general Primo de Rivera fou elegit president de la comissió executiva del PSOE i de la UGT (1928), càrrec que ja d'una manera no oficial acomplia des del 1925. L'any 1931 fou president de les corts constituents que aprovaren l'Estatut de Catalunya el 1932. Dirigí la fracció moderada i reformista del partit, contrària a les tesis radicals de Largo Caballero. Aquest enfrontament provocà la seva dimissió del comitè espanyol de la UGT. Al final de la guerra civil de 1936-39 dirigí a Madrid, amb el coronel Casado, el Consejo de Defensa Nacional (març del 1939). Un consell de guerra el condemnà a reclusió perpètua i morí l'any 1940 a la presó de Carmona (Sevilla).

Comaposada, Josep (1859-1933)
Dirigent obrerista i polític socialista. De jove milità en el Centre Obrer de Barcelona i fou un dels fundadors de la UGT i del PSOE el 1888. S'oposà al trasllat del Comitè Nacional de la UGT de Barcelona a Madrid el 1899. El 1923, en constituir-se la Unió Socialista de Catalunya, s'hi mostrà favorable, sense abandonar, però, el PSOE, creient que la seva gestió personal aconseguiria el reconeixement de la USC com a únic grup socialista a Catalunya. Fundà la Mutualitat Familiar Obrera. Publicà La revolución de Barcelona (1909) i La revolución en Cataluña (1910), i traduí diversos opuscles socialistes. Dirigí "La Ilustración Obrera", col·laborà a "La Nació" i fou corresponsal dels principals periòdics socialistes europeus ("L'Humanité", de París, "El Socialista", de Madrid, i "The Daily Citizen", de Londres).

Iglesias Posse, Pablo (1850-1925)
Polític i dirigent socialista gallec. De família molt pobra i orfe de pare, aprengué a l'hospici de Madrid l'ofici d'impressor (1860-62). El 1870 s'afilià a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, de la qual fou expulsat, al cap de dos anys, amb Paul Lafargue. Pel juliol del 1872 fou nomenat secretari de la Nueva Federación Madrileña, formada per dissidents de l'AIT, de tendència marxista. Pel maig del 1874 era president de l'Asociación General del Arte de Imprimir, i pel maig del 1879 fundà, amb vint-i-tres companys, a Madrid i clandestinament, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). D'ençà d'aleshores fou protagonista principal de la història d'aquest partit: informà davant la Comissió de Reformes Socials (1883-84), contribuí a la fundació del diari «El Socialista» (març del 1866) i a la de la Unió General de Treballadors (UGT) (agost del 1888 a Barcelona), etc. Des del 1889 intervingué en els congressos de la Segona Internacional, on denuncià la inexistència d'una política social en l'Espanya de la Restauració canovista i l'acció d'Espanya a ultramar de primer i al Marroc després. Elegit regidor de l'ajuntament de Madrid (1905) i diputat a corts, també per Madrid (1910), fou un defensor tenaç del interessos del proletariat. El seu estat de salut, però, condicionà i limità les seves activitats polítiques, bé que el 1917 assistí com a delegat del PSOE a l'Assemblea de Parlamentaris de Barcelona. S'oposà a les condicions que exigia la Tercera Internacional, cosa que comportà l'escissió dels comunistes i la fundació del Partido Comunista de España (1921). La seva mort en plena Dictadura, sense deixar cap successor directe, tingué serioses repercussions en la política del PSOE i en l'espanyola. Casat (1893) amb la valenciana Empar Melià, Iglesias (auster, infatigable en el treball, exigent amb ell mateix i amb els altres i totalment lliurat a la seva tasca política) ha estat un model de líder obrer responsable i ple d'autoritat. Atacà sovint els republicans per burgesos, i d'una manera particular Lerroux, que considerava un demagog i un polític corromput, i també els anarquistes, per llur irresponsabilitat.
Largo Caballero, Francisco (1869-1946)
Polític i sindicalista. Obrer estucador, ingressà a la UGT el 1890 i al PSOE el 1894, de les direccions dels quals formà part des del 1914 i 1915, respectivament. Membre del comitè de vaga del 1917, fou condemnat a trenta anys de presó; però, en ésser elegit diputat per Barcelona el 1918, fou amnistiat. Col·laborà com a conseller d'estat amb la Dictadura de Primo de Rivera. Representant de la UGT en el comitè revolucionari (1930), fou ministre de treball de la República (1931-33) i fou elegit president del PSOE (1932-35). A causa dels problemes plantejats en la col·laboració governamental i dels fets d'octubre del 1934 (amb motiu dels quals fou empresonat i després absolt), abandonà el seu reformisme i, esdevingut el líder de l'ala esquerra del PSOE i de les Joventuts Socialistes, propugnà una política revolucionària de front obrer i es declarà partidari de la dictadura del proletariat. Fou anomenat el Lenin espanyol. No reeixí a desbancar Prieto i els socialistes moderats de la direcció del partit, però conservà el predomini a la UGT. Elegit diputat (febrer del 1936), al setembre següent, iniciada la guerra civil, fou cap d'un govern de Front Popular i es reservà el ministeri de la guerra. Després dels fets de Maig del 1937 a Barcelona, dimití, i fou apartat dels càrrecs directius del partit i de la UGT. Acabada la guerra, s'exilià a França, i fou deportat pels nazis a un camp de concentració. Posteriorment fou publicat a Mèxic un recull de cartes seves amb el títol de Mis recuerdos (1954). L'any 1978, les seves despulles foren traslladades de París a Madrid.

Lafargue, Paul (1842-1911)
Polític francès. Cursà medicina a França, però fou expulsat del país per les seves activitats polítiques. Refugiat a Anglaterra, conegué Karl Marx, del qual esdevingué gendre. Marx l'envià a Espanya, on intentà de fundar una secció marxista de la Primera Internacional, destinada a contrarestar la influència bakuninista. Acollit per Pablo Iglesias a Madrid, juntament amb ell fomentà el moviment socialista espanyol. Tornà a França (1882), i amb Guesdes fundà el Partit Obrer. Gran expositor de les doctrines marxistes, escriví Le Socialisme et la conquête des pouvoirs publics (1899) i Le déterminisme économique de K.Marx (1909). Se suïcidà juntament amb la seva muller.

Mesa, José (1831-1904)
Polític andalús. Tipògraf i posteriorment periodista, fou un dels primers membres a l'estat espanyol de la Primera Internacional. Com a director de «La Emancipación» el 1872 publicà per primera vegada a l'estat espanyol el Manifest del Partit Comunista. Abandonà el bakuninisme i, amb Pablo Iglesias i els germans Mora, fundà la Nueva Federación Madrileña. Exiliat a Londres (1874), es relacionà amb Engels i Marx, del qual traduí al castellà (1891) Das Elend der Philosophie ('Misèria de la filosofia', 1847). Fou amic de Lafargue i de Jules Guesde.
Comunisme. Díaz Ramos, José (1896-1942)
Polític. Flequer d'ofici, a divuit anys ingressà al sindicat de forners de la CNT. Després de la vaga general del 1917 es traslladà a Madrid. Fou nomenat membre del comitè central del Partido Comunista de España, al quart congrés, a Sevilla (1932), i, després, secretari general. El 1935 assistí com a delegat al setè congrés de la Internacional Comunista a Moscou, on fou elegit membre del comitè executiu de la Tercera Internacional. A les eleccions del 1936 fou elegit diputat a corts per Madrid. Després de la guerra s'exilià a França, i després a Moscou.
Ibárruri Gómez, Dolores
(1895-1989)
Dirigent comunista basca, coneguda com "La Pasionaria". Formà part dels fundadors del Partido Comunista de España, i el 1930 fou elegida membre del comitè central. Redactora de "Mundo Obrero", fou detinguda i empresonada en diverses ocasions. Membre del comitè executiu després del quart congrés del partit (1932), participà en els fets d'octubre del 1934, a Astúries. Diputada el 1936, durant la guerra civil portà a terme una intensa activitat propagandística. Exiliada a l'URSS (1939), fou secretària general del PCE (1942) i en fou presidenta des del 1960 fins a la mort. Des d'aquest càrrec, i en la seva qualitat de símbol vivent del partit, participà en les principals activitats polítiques del comunisme a l'exili; el 1977 tornà a l'estat espanyol, i fou elegida el mateix any diputada per Astúries. Publicà les memòries El único camino (1962) i, en francès, unes Mémoires de la Pasionaria (1964). Entre d'altres premis i guardons rebé el premi Lenin de la pau i l'Orde de Lenin.

Maurín i Julià, Joaquim (1896-1973)
Dirigent polític marxista. Estudià magisteri a Lleida, on exercí i on s'inicià com a militant de la CNT. El 1919 fundà, amb Pere Bonet i Víctor Colomer, el setmanari pro-bolxevic "Lucha Social". Fou secretari de la Federació Provincial dels Sindicats de Lleida (1920), i en nom d'aquesta formà part, el 1921, del comitè regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i assistí al ple de la CNT de l'abril del 1921, que el nomenà, juntament amb Nin, Ibáñez, Arlandís i Leval, delegat al congrés constitutiu de l'ISR a Moscou. Conegué, a París, Pierre Monatte i "La Vie Ouvrière", i el sindicalisme revolucionari pro-comunista d'aquest grup l'influí poderosament. Tornà a Barcelona per l'octubre del 1921, i, secretari provisional del comitè nacional de la CNT, s'enfrontà als anarquistes en defensa, sobretot des de "Lucha Social" de Lleida i "Acción Social Obrera" de Sant Feliu de Guíxols, de la permanència de la CNT dins l'ISR. Fou empresonat pel febrer del 1922 i, dominats els organismes confederals pels anarquistes i els anarcosindicalistes, després de la conferència de Saragossa del maig del 1922, intentà, a la fi del mateix any, l'organització d'uns comitès sindicalistes revolucionaris i fundà "La Batalla" (1922-37). Les seves relacions amb el PCE s'iniciaren el 1924; després d'assistir al tercer congrés de l'ISR, dugué el grup de "La Batalla" al PCE. Fou secretari de la nova Federació Comunista Catalano-Balear i membre del comitè central del PCE. De tota manera, des de bon començament es palesaren fortes divergències, a causa de diferents concepcions del funcionament intern del partit, de la política sindical i de l'actitud envers la qüestió nacional. Detingut des de la primeria del 1925, fixà després la residència a París i treballà en les Edicions Europa-Amèrica, sense poder millorar les relacions amb la direcció comunista espanyola. Tornà a Barcelona a mitjan 1930, i tornà a ésser empresonat; escriví aleshores Los hombres de la Dictadura (1930). En llibertat, es llançà obertament a una crítica del PCE i, actuant al marge d'aquest, fusionà a la fi la Federació Comunista Catalano-Balear amb el Partit Comunista Català i constituí el Bloc Obrer i Camperol, del qual fou elegit president (març del 1931). Tanmateix, no fou expulsat oficialment del PCE fins al juliol del 1931. Els punts fonamentals de la seva estratègia política foren, a partir d'aleshores, l'aliança del proletariat i els camperols i la lluita per la unificació dels grups comunistes. A partir del 1934 fou el principal teòric i impulsor de l'Aliança Obrera a Catalunya, i amb aquesta participà en els fets del Sis d'Octubre, i tornà a ésser empresonat. El 1935 intentà efectivament la fusió de les forces marxistes catalanes, bé que finalment assolí només la unió amb la Izquierda Comunista d'Andreu Nin en el POUM (setembre del 1935), del qual fou elegit secretari general. Favorable al Front Popular, fou diputat a corts per Barcelona pel febrer del 1936. Quan tingué lloc l'aixecament militar era a la Corunya, i, bé que de primer aconseguí de fugir, finalment fou detingut, a Jaca. Al final de la guerra fou condemnat a 30 anys de reclusió. Indultat, el 1947 s'establí als EUA. En aquest país, el president de Costa Rica, Josep Figueres, fill de catalans, li oferí el càrrec de funcionari de premsa de la delegació costarriquenya a les Nacions Unides, a Nova York, que acceptà i exercí de 1954 a 1957. Posteriorment, fundà l'American Literary Agency (1949), empresa periodística de col·locació de col·laboracions, els beneficis de les quals compartia amb els autors dels articles. L'agènciaa aplegà gran nombre d'escriptors i polítics llatinoamericans i espanyols i esdevingué una de les més prestigioses del món; ell mateix hi col·laborava amb articles i hi utilitzava diferents pseudònims. És autor, a part de fullets com El sindicalismo a la luz de la revolución rusa (1921) o El Bloque Obrero y Campesino (1932), dels llibres La Revolución Española (1932) i Hacia la Segunda Revolución (1935), en els quals, amb una perspectiva marxista, intentà d'analitzar les relacions de classe a l'estat espanyol, per a elaborar la seva estratègia política comunista. El 1981 la seva despulla fou retornada a Bonansa.
Nin i Pérez, Andreu (1892-1937)
Polític i escriptor. Estudià magisteri a Tarragona i a Barcelona, on fundà i dirigí l'Associació d'Estudiants Normalistes. Exercí de mestre a l'Escola Horaciana i a diverses escoles dels ateneus obrers. Inicià l'activitat política en les joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i col·laborà a "El Baix Penedès" i a "El Poble Català" fins a la crisi provocada pel pacte de Sant Gervasi (març del 1914). S'orientà cap al socialisme, i milità, amb intermitències, en la Federació Socialista Catalana del PSOE (1913-19), on defensà el nacionalisme català des de les pàgines de "La Justicia Social", en polèmica amb altres dirigents socialistes. A la darreria del 1914 viatjà per l'Orient Pròxim com a representant de comerç. Durant el retorn s'assabentà de l'inici de la revolució russa, que fou el fet que influí més en la seva vida política. Un cop a Catalunya, col·laborà a "La Publicidad" i reingressà en la Federació Socialista, bé que s'anà apropant més i més a l'anarcosindicalisme. Delegat pel Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Regional de Catalunya en el segon congrés de la CNT, defensà activament les directrius de la revolució russa i l'adhesió de la CNT a la Tercera Internacional. Substituí Evelio Boal en la secretaria del comitè nacional de la CNT i, juntament amb Maurín i d'altres, bregà per mantenir aquella adhesió. Delegat per la central anarcosindicalista al primer congrés de la Internacional Sindical Roja (juliol del 1921), restà a Moscou, de primer com a delegat d'Espanya i després com a membre del comitè executiu. Fou enviat a Berlín per a organitzar l'oficina de la ISR per a l'Europa central (1921-22). Expulsat d'Alemanya a causa de la sol·licitud d'extradició feta pel govern espanyol, tornà a Moscou, on participà activament en les tasques de l'executiu de la ISR, tot i que continuà els seus viatges d'organització per Europa. Actuà d'introductor a l'URSS de personalitats, com Francesc Macià, José Bullejos i Josep Pla, entre altres, i el 1926 exercí les funcions de secretari general de la internacional sindical. La seva actuació en la plataforma de l'Oposició Comunista, dirigida per Trockij, el situà en una posició incòmoda des del 1925, però sobretot des de mitjan 1928. Situat en una posició irreversible, fou expulsat de l'URSS a mitjan 1930, i tornà a Catalunya (setembre del 1930). Durant aquests anys havia assimilat la teoria bolxevic i havia consolidat el seu pensament respecte al sindicalisme i féu explícita la tàctica que calia seguir en els règims feixistes; diferencià de la dictadura militar el feixisme, i acceptà totalment la teoria de Lenin i de Stalin respecte a la qüestió nacional. Instal·lat a Barcelona, visqué de les traduccions literàries al català, directes del rus, modèliques per la fidelitat al text i el bon gust literari que palesen (Dostojevskij, Tolstoj, Cekhov, Zoscenko, etc), i polítiques al castellà (Marx, Lenin, Trockij, del qual traduí també al català Què ha passat?, 1935). Col·laborà políticament amb el Bloc Obrer i Camperol, i milità en l'Oposició Comunista Espanyola. En desacord progressiu amb les tesis de Trockij, conduí aquest petit grup cap a una autonomia organitzativa, l'Esquerra Comunista, que després del Sis d'Octubre de 1934 confluí amb el Bloc Obrer i Camperol per a formar, dins la tendència unificadora d'aquells anys, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (setembre del 1935). Escriví a "Comunismo" i dirigí "El Soviet", entre altres periòdics. Dins el POUM dirigí la secretaria sindical, la Federació Obrera d'Unitat Sindical i la revista "La Nueva Era". A l'inici de la guerra civil, desaparegut Maurín, ocupà la secretaria política del partit. Membre del Consell d'Economia de Catalunya, fou nomenat titular de Justícia i Dret del Consell de la Generalitat de Catalunya (setembre-desembre del 1936), des d'on impulsà la creació dels Tribunals Populars de Justícia de Catalunya i l'exercici per part del president de la facultat d'indult. La creixent animadversió entre el POUM i el PSUC i la impossibilitat d'establir un pacte amb la CNT o la FAI el portaren a una dèbil posició política, que afavorí l'activitat dels serveis de contraespionatge soviètics, que el detingueren i l'assassinaren un mes després dels fets de Maig.
Anarquisme. Abad de Santillán, Diego (1897-1983)
Pseudònim de Sinesio García Fernández, economista, polític i anarquista espanyol. Residí en diversos períodes de la seva joventut a l'Argentina, on col·laborà a la Federación Obrera Regional. Tornà per estudiar filosofia a Madrid (1915-17), on conegué Salvador Seguí, i medicina a Berlín (1922-26). A l'Argentina, fou col·laborador de la revista "La Protesta", amb Enrique Nieto, deixeble de Francesc Ferrer i Guàrdia, i publicà El anarquismo en el movimiento Obrero (1925). A Espanya participà, des del 1931, en diferents grups anarquistes i dirigí "Tierra y Libertad". Més endavant publicà Reconstrucción social. Bases para una nueva edificación económica argentina (1933) i escrigué La bancarrota del sistema económico y político del capitalismo. Féu una breu estada a l'Uruguai, retornà a Europa i s'establí a Barcelona el 1933. Durant aquest període es caracteritzà per una intensa activitat política i intel·lectual que culminà amb la creació de tres revistes —"Tiempos Nuevos", "Butlletí de la Conselleria d'Economia" i "Timón". El juliol del 1936 representà la FAI en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, el mateix any publicà a nom de la CNT El organismo económico de la revolución. Com a membre del Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya defensà la política de participació anarquista en el govern republicà. Després de la guerra civil, el 1939, s'exilià a l'Argentina, on residí fins el seu retorn definitiu a Catalunya el 1976.

Ascaso Budría, Francisco (1901-1936)
Anarquista aragonès. Fill d'una família de pagesos pobres, passà a viure a Saragossa, on treballà de forner i de cambrer. Des del 1916 milità activament en els sindicats anarco-sindicalistes saragossans. Acusat d'atemptar contra el redactor en cap d'«El Heraldo de Aragón», que s'havia mostrat obertament contrari a les reivindicacions obreres, fou empresonat dos anys. Una vegada en llibertat, es traslladà a Barcelona i constituí (1922), juntament amb Durruti, García Oliver i d'altres, el grup anarquista «Los solidarios», la missió del qual era la lluita terrorista contra la patronal, la policia i els sindicats lliures. A Saragossa participà en l'assassinat del cardenal Soldevila (juny del 1923), fet que ocasionà el seu empresonament (juny-desembre del 1923), fins que fugí i passà a França. El juny del 1924 —amb Bonaventura Durruti, el seu amic i company de lluites— anà cap a Amèrica i recorregueren diversos països (Argentina, Uruguai, Xile, Perú, Colòmbia, etc), on realitzaren diverses «expropiacions» (atracaments a bancs, etc) amb la finalitat de recollir diners per a les organitzacions anarquistes. De nou a França, participaren en un frustrat intent d'atemptat contra Alfons XIII, aleshores de visita a París: estigueren uns quants mesos a la presó i foren finalment deportats. Visqueren a Bèlgica, a França (clandestinament), a Alemanya, fins que s'instal·laren a Brussel·les. Ajudaren econòmicament diverses editorials anarquistes i contribuïren decisivament a la publicació de l'Enciclopedia anarquista de Sebastian Faure. Ascaso fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 1927, i defensà el putsch com a mitjà d'arribar a la revolució social. Proclamada la II República (abril del 1931), pogué tornar a Barcelona, on dirigí diversos sindicats, col·laborà en el diari «Solidaridad Obrera», i fou secretari del comitè de Catalunya de la CNT, de la direcció de la qual desplaçà el grup trentista i el substituí pels faistes. Intransigent amb el nou règim i convençut de la possibilitat d'una immediata revolució social proletària, participà en la insurrecció anarquista de l'alt Llobregat (1932), per la qual cosa fou deportat a Bata. Posteriorment estigué de nou a la presó, a València, fins a la victòria electoral del Front Popular (febrer del 1936). Tornà a Barcelona i, en produir-se l'aixecament del 19 de juliol de 1936, fou mort el mateix dia, davant la caserna de les Drassanes, al capdavant dels grups de defensa confederal, quan intentava de reduir els militars aixecats.
Durruti Domingo, Buenaventura (1896-1936)
Dirigent anarquista castellà. Mecànic, inicià l'activitat sindical a la Unión de Metalúrgicos (1912). Arran de la vaga del 1917 i com a desertor de l'exèrcit, s'exilià a França. De tornada, s'adherí a la CNT; detingut, fugí de l'hospital militar de Burgos cap a París. En retornar, conegué Manuel Buenacasa a Sant Sebastià i participà en la creació del grup anarquista 'Los justicieros'. Fugí cap a Barcelona en ésser descobert un atemptat contra el rei, i a Saragossa es relacionà amb Francisco Ascaso. Ja a Barcelona, formà, amb Suberviela, Torres Escartín i Ascaso, el grup anarquista «Crisol» (1922), que es convertí després en «Los solidarios». Hagué de sortir de Barcelona, i anà a París amb Ascaso, on ambdós es relacionaren amb la Unió Anarquista Internacional, i crearen l'Édition Anarchiste Internationale. Participà en el complot de Vera de Bidasoa (1924) i, també amb Ascaso, anà a l'Amèrica Llatina. Actuaren a Cuba, Mèxic, Xile i l'Argentina, i, tornats a França, foren empresonats per un altre intent d'atemptat contra Alfons XIII. Alliberats, recorregueren Europa, i a Bèlgica Durruti col·laborà amb el Comitè Internacional Anarquista. Amb la vinguda de la República (1931), tornà a Barcelona, on l'antic grup es convertí en «Nosotros». Com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT del juny del 1931, on es manifestà contrari a les federacions d'indústria. Per la seva participació en la insurrecció de l'alt Llobregat (1932), fou deportat a Puerto Cabras (Fuerteventura), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del comitè revolucionari de la fracassada insurrecció del gener del 1933, i fou novament empresonat (cinc mesos) a El Puerto de Santa María (Cadis). Al ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional, i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del comitè insurreccional del desembre del 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig del 1934, fou detingut la vigília del Sis d'Octubre i confinat a València, des d'on preparà una retirada tàctica; sortí de la presó a la fi del 1935. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal a Sant Martí de Provençals, a Sant Andreu de Palomar, al Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes el féu responsable d'una columna per marxar sobre Saragossa (assessorat pel comandant Pérez Farras). Instal·lat a Bujaraloz, impulsà la col·lectivització de les terres i la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Ajornat l'atac, tornà a Barcelona, on es feren paleses les seves diferències amb el Comitè. Convocat per Villalba a Barbastre, atacà Siétamo i Estrecho Quinto. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en el govern republicà, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre marxà amb la seva columna cap a Madrid, on morí el día 19 davant la Ciutat Universitària. El seu enterrament a Barcelona tingué gran ressò popular.
Montseny i Mañé, Frederica (1905-1994)
Anarquista, filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo). Educada fonamentalment per la seva mare i alhora amb una cultura autodidàctica i eclèctica, de molt jove començà a escriure amb regularitat a "La Revista Blanca" (1923-36), i donà un especial relleu a la temàtica feminista (cal destacar la sèrie d'articles La mujer, problema del hombre, 1926-27); així mateix publicà unes primeres novel·les, de gran èxit en els medis llibertaris (La Victoria, 1925; El hijo de Clara, 1927; La indomable, 1928; Tres vidas de mujer, 1937), i moltes novel·letes en les col·leccions de "La Novela Ideal" (1925-37) i "La Novela Libre" (1929-37). No tingué una activitat pública destacada fins a l'adveniment de la Segona República, quan ingressà en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT i es llançà a una estrident campanya contra els trentistes des d'"El Luchador" (1931-33); especialment influent fou en aquest sentit la seva denúncia de l'actitud vacil·lant del comitè regional confederal davant l'aixecament anarquista de l'alt Llobregat pel gener del 1932. Féu, d'altra banda, uns llargs viatges de propaganda per l'estat espanyol (a l'estiu del 1932 al País Basc, Andalusia i Mallorca; pel desembre del 1935 a Galícia; pel maig-juny del 1936 al Cantàbric), i gràcies a la seva personalitat, impetuosa i exultant, es convertí en un dels principals portaveus de la FAI, a la qual, tanmateix, no ingressà fins el 1933, atesa l'actitud individualista del seu anarquisme. Membre del comitè regional de la CNT de Catalunya el 1936, a partir d'aquest any passà a formar part del comitè peninsular de la FAI. Al congrés de la CNT del maig del 1936, a Saragossa, guanyà en gran part el seu dictamen sobre el comunisme llibertari que s'oposà als intents de programes revolucionaris més dibuixats i industrialistes (Peiró, Abad de Santillán, etc). Posteriorment, durant la guerra civil, malgrat els seus problemes de consciència, s'apartà de l'ortodòxia anarquista i acceptà d'ésser ministra de sanitat en el govern de Largo Caballero (novembre del 1936 ­ maig del 1937). Aturà posteriorment, com a delegada governamental, a Barcelona, els Fets de Maig del 1937; les seves recomanacions foren més escoltades per part de les masses confederals que no les de Garcia i Oliver i Marià R.Vázquez, i sofrí un atemptat. Dugué a terme posteriorment les negociacions per a la constitució del comitè d'enllaç CNT-UGT (febrer del 1938), que presidí. Les seves idees es troben fonamentalment en els fullets, producte de diverses conferències, El anarquismo militante y la realidad española (1937), La Commune de París y la revolución española (1937), Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social (1937), etc. A l'exili tornà al seu tradicional purisme apoliticista, assegurà, amb el seu marit Germinal Esgleas, el funcionament de la CNT "apolítica" i s'encarregà de la direcció de diversos òrgans de premsa d'aquesta (especialment, "CNT" i "Espoir"). Continuà també la seva producció literària entre l'autobiografia i la divulgació: Mujeres en la cárcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Pasión y muerte de los españoles en Francia (1950), Heroínas (1964), Crónicas de CNT (1974), Qué es el anarquismo (1976), El éxodo anarquista (1977), Seis años de mi vida (1939-45) (1978) i Mis primeros 40 años (1987). Des del 1977 participà en activitats cenatistes a l'estat espanyol, i esdevingué líder moral del sector històric de l'anarcosindicalisme (CNT-AIT), bé que continuà residint a Tolosa de Llenguadoc.
Anarcosin-
dicalisme.
Claramunt, Teresa (1862-1931)
Dirigent anarcosindicalista. Obrera del ram tèxtil, organitzà un grup anarquista a Sabadell el 1884, influïda per l'enginyer Tarrida del Mármol. Detinguda a conseqüència dels atemptats anarquistes del 1893 i del 1896, i bandejada després del procés de Montjuïc (1896), residí a França i a Anglaterra, però tornà a Barcelona el 1898. Participà molt activament com a propagandista en la campanya de reivindicacions socials promoguda a Barcelona al començament del s XX. Fundà la revista «El Productor» (1901). Al gran míting obrer del Circ Barcelonès (16 de febrer de 1902) féu una crida de solidaritat amb els vaguistes del ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona (17-24 de febrer de 1902). Fou detinguda novament i encara un tercer cop després de la Setmana Tràgica (1909). Confinada a Saragossa, hi contribuí a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Tornà a Barcelona el 1924, afectada d'una paràlisi que l'allunyà de la vida pública fins a la mort.
Esgleas i Jaume, Germinal (1903-1981)
Nom amb què és conegut Josep Esgleas i Jaume, dirigent anarcosindicalista. Establert a Calella, Malgrat i Mataró, inicià la seva tasca de propagandista de la CNT en 1919-23. Fou secretari de la Confederació Regional de Catalunya (1923-24). Posteriorment s'uní a Frederica Montseny i formà part del grup de "La Revista Blanca". Defensor de l'ortodòxia anarquista i afiliat de la FAI, no tingué una actuació orgànica destacada fins en 1937-38, quan fou membre successivament de la Comissió Auxiliar Política de la Confederació Regional i del Comitè Executiu del Moviment Llibertari de Catalunya. A l'exili, després de participar en la construcció del Consell General del MLE (febrer del 1939), passà a ésser secretari del comitè nacional del MLE-CNT a França (maig del 1945) i de la Comissió Intercontinental (1947). Reconstituïda aquesta el 1960, hi exercí una forta influència en el manteniment del contingut anarquista apolític de la CNT. Escriví diversos fullets d'orientació doctrinal.
García i Oliver, Joan (1901-1980)
Dirigent anarcosindicalista. Cambrer, anà a Barcelona, on s'uní amb Durruti i Ascaso i formà el grup Los Solidarios (1922). Sota la Dictadura, fou empresonat a Burgos (1924) i a Pamplona (1926), i no tingué intervenció directa en la fundació de la FAI. Després d'oposar-se a les federacions nacionals d'indústria, en el congrés de la CNT del juny del 1931 (on representà el Sindicat d'Art Fabril de Barcelona), es destacà com a partidari de l'immediat putschisme revolucionari contra la República i fou qualificat d'anarco-bolxevic. Implicat en l'aixecament de l'Alt Llobregat (gener del 1932), fou empresonat, i des de la presó acusà públicament Pestaña d'haver impedit una vaga general de solidaritat amb els deportats i aconseguí que dimitís. Posteriorment impulsà la creació d'un Comitè Nacional Revolucionari i fou el dirigent principal de la insurrecció del 8 de gener de 1933, i novament fou detingut. Es mantingué després en un segon pla davant el moviment revolucionari del desembre d'aquell mateix any i insistí en la necessitat d'una organització paramilitar (en especial, els grups de defensa confederals), tesi que formulà al congrés confederal de Saragossa (maig del 1936). El 21 de juliol, a l'inici de la guerra civil, imposà la formació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que dominà els primers temps de la secretaria de guerra. De bon principi s'oposà a l'entrada de la CNT al Consell de la Generalitat (setembre del 1936), però després ell mateix acceptà el càrrec de ministre de justícia del govern Largo Caballero (novembre del 1936 ­ maig del 1937). Posà en funcionament un camp de treball per als detinguts polítics i intentà de crear unes ciutats penitenciàries de readaptació a curt termini per a delinqüents comuns. Com a membre del Consell Superior de Guerra de la República (novembre del 1936), inicià l'organització de les Escoles Populars de Guerra. Durant els Fets de Maig del 1937 anà a Barcelona amb Frederica Montseny per aturar la lluita al carrer. Des del juliol d'aquell any figurà com a cap de la Comissió Auxiliar Política del comitè regional de Catalunya. A partir del 1938 intentà la centralització organitzativa del moviment confederal mitjançant la creació d'un comitè executiu del Moviment Llibertari de Catalunya (abril del 1938). A l'exili, primerament a Suècia (1939) i després a Mèxic (1940), intentà la creació d'un Partit Obrer del Treball que exercís la direcció política de la CNT.
Peiró i Belis, Joan (1887-1942)
Anarcosindicalista. Obrer del vidre, inicià la seva vida de militant en 1906-08 a Badalona. A partir del 1915 fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers i en 1916-20 en fou el principal responsable. Així mateix fou redactor (gener del 1916 - febrer del 1917) i director (febrer del 1917-20) d'"El Vidrio". Alhora, també a Badalona, fou un dels fundadors de la federació local de societats obreres (el 1915) i del seu òrgan de premsa "La Colmena Obrera" (1915-20), que a partir del gener del 1917 dirigí. La seva conversió a l'anarcosindicalisme i la seva experiència organitzativa, juntament amb la repressió desencadenada contra la CNT en 1919-20 a Barcelona, el dugueren a ésser cridat com a quadre confederal clandestí, després d'intervenir en el congrés de la CNT a Madrid del desembre del 1919. Tanmateix, el desembre del 1920 fou detingut i posteriorment empresonat a Sòria i a Vitòria. En llibertat, a partir del febrer del 1922 es féu càrrec de la secretaria del comitè nacional de la CNT i dirigí la seva reorganització, especialment adreçada a confirmar-ne el contingut anarcosindicalista en contra de les tendències pro bolxevics. Organitzà la conferència de Saragossa del juny de 1922 —que rebutjà l'adhesió a la Tercera Internacional i proclamà la reconstrucció de l'AIT— i fou l'autor de la moció coneguda com a "moció política", que declarà el paper polític, no parlamentarista, de la CNT. Poc després deixà la secretaria confederal i, establert a Mataró, passà a treballar de nou com a vidrier i a partir del 1925 dirigí la constitució de la Cooperativa del Vidre —Forn del Vidre—. En 1924-25 desenvolupà un gran esforç doctrinal per a definir el contingut ideològic de la CNT. Hi fixà com a punts essencials el funcionament regular dels seus òrgans i la no-imposició per damunt d'aquest dels anarquistes, una nova concepció de l'acció directa i el federalisme. Publicà en aquest sentit Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925), que s'oposà a les tesis d'Abad de Santillán, Buenacasa, etc, favorables a una definició explícita anarquista del moviment obrer. Després hagué de fer-se càrrec de nou de la secretaria del comitè nacional, en 1928-29, en la clandestinitat, i encapçalà una sèrie d'intents d'entesa amb els republicans catalanistes —en especial Macià— per a la preparació d'un moviment revolucionari contra la Dictadura, lligams que mantingué posteriorment a través de la seva col·laboració a "L'Opinió", en 1929-30, i de la signatura del Manifest d'Intel·ligència Revolucionària del març del 1930. Malgrat haver estat partidari de la legalització dels sindicats en 1924-25 i un dels fundadors de "Vida Sindical" (1926), en 1929-30 aturà l'intent de Pestaña de dur la CNT a l'acceptació dels comitès paritaris. Més tard fou director de "Solidaridad Obrera" (1930 i 1931) i un dels signants del Manifest dels Trenta de l'agost del 1931, després d'aconseguir l'aprovació del congrés de la CNT a Madrid pel juny del 1931 de les seves idees sobre les federacions d'indústria. Principal inspirador ideològic del trentisme i dels Sindicats d'Oposició, fou un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i redactor de "Cultura Libertaria" i "Sindicalismo". Procurà, tanmateix, ésser guardià de l'ortodòxia anarcosindicalista i així s'oposà successivament a la creació del Partit Sindicalista i als intents dels sindicats de Sabadell d'apropament al marxisme. En 1935-36 no pogué imposar, però, les seves condicions per al reingrés dels Sindicats d'Oposició a la CNT. Esclatada la guerra civil, participà en el comitè local antifeixista de Mataró, demanà des de "Combat" i "Llibertat" un ordre revolucionari, denuncià la violència individual i pel novembre del 1936 passà en nom de la CNT a formar part del govern Largo Caballero com a ministre d'indústria. Després dels fets de maig del 1937 es féu càrrec de la direcció del diari "Catalunya", i el 1938 fou comissari general d'energia elèctrica. Exiliat el 1939, participà a França en la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols. Després, el 1940, fou detingut per la Gestapo, que el lliurà a les autoritats militars espanyoles. Empresonat a València, fou condemnat a mort i afusellat el 24 de juliol de 1942.
Pestaña Núñez, Àngel (1886-1937)
Dirigent anarcosindicalista. Fill de miner, treballà de jove com a peó a mines de Biscaia. El 1905 anà a França i a Algèria. Des d'aquí començà a col·laborar a "Tierra y Libertad" de Barcelona, on arribà per l'agost del 1914. Aviat destacà com orador de l'Ateneu Sindicalista i com a organitzador sindical. S'alineà amb els anarquistes purs i ingressà en el grup editor de "Tierra y Libertad". Participà en el Congrés Internacional de la Pau (Ferrol 1915), d'on sorgiren els primers intents reorganitzadors de la CNT a nivell espanyol, i intervingué en la preparació de la vaga revolucionària d'agost del 1917. Des del 1915 col·laborà també a "Solidaridad Obrera", periòdic del qual fou nomenat administrador (1916) i director (1918-19). Publicà (juny del 1918) unes cartes de Bravo Portillo que demostraven la participació d'aquest en l'espionatge a Barcelona a favor d'Alemanya. Després del congrés confederal de desembre del 1919 a Madrid, que aprovà provisionalment l'adhesió a la III Internacional, assistí al seu segon congrés (Moscou, juny del 1920): acusà els bolxevics d'exercir una dictadura i es refermà en la defensa anarquista de la necessitat de fer desaparèixer l'estat. No pogué lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 (completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setenta días en Rusia), puix que, detingut a Itàlia el novembre del 1920, fou traslladat a la presó de Barcelona i hi romangué fins el 1922. Tanmateix l'informe decidiria la conferència de Saragossa de la CNT del juny del 1922 a intentar la reconstrucció d'una altra Associació Internacional de Treballadors. L'agost del 1922 resultà ferit per uns pistolers a Manresa i la campanya oberta entorn d'aquest fet determinà en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es produí el 1922-23, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu del 1923, època en la qual segurament degué tornar a la direcció de "Solidaridad Obrera". Sota la Dictadura, i fins el 1927, s'alineà clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. Participà en la redacció de "Solidaridad Proletaria" (1924-25) i de "Vida Sindical" (1926) i fou empresonat en diverses ocasions. Després, a partir del maig del 1927, defensà l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme s'allunyà de l'anarcosindicalisme de Peiró. Impulsà la creació del grup Solidaritat (desembre del 1928) i proposà la Unió de Militants per a reconstituir la CNT. Després substituí Peiró en la secretaria del comitè nacional de la CNT (juny-desembre del 1929) fins que fou obligat a dimitir. La reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li permeté de tornar a exercir una gran influència i possiblement ocupà de nou la secretaria del comitè nacional. Amb la proclamació de la Segona República, hom el confirmà en aquest lloc (juny del 1931 — febrer del 1932), però, després de l'ofensiva triomfal dels anarquistes i en especial de la FAI contra el trentisme, fou expulsat de la CNT al desembre del 1932. Pogué constituir la Federació Sindicalista Llibertària (1933). Paral·lelament desenvolupà el mateix any una intensa activitat com a publicista: col·laboracions a "Sindicalismo" de Barcelona i a "La Libertad" de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. El 1934 acomplint l'evolució revisionista de l'anarcosindicalisme, creà el Partit Sindicalista, del qual fou president. Participà en l'Aliança Obrera i després en el pacte del Front Popular, gràcies al qual resultà elegit diputat a corts per Cadis. Durant la guerra civil residí a Madrid i a Barcelona i col·laborà molt a "El Sindicalista" defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia. Dirigí el diari "Mañana", òrgan de la federació catalana del Partit Sindicalista. Pogué tornar a la CNT pel setembre del mateix any i intervingué encara en la reunió de les corts republicanes celebrades a València el 2 d'octubre de 1937. El 1935 havia publicat Por qué se constituyó el Partido Sindicalista i el desembre del 1936 ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista?.
Terrorisme anarquista. Angiolillo, Michele (1872-1897)
Anarquista italià. Treballava de tipògraf a Londres i s'assabentà de les persecucions que els anarquistes sofrien a la Península Ibèrica (procés de Montjuïc) i decidí d'atemptar contra Antonio Cánovas del Castillo, cap del govern espanyol. A París rebé ajut econòmic de Henri Rochefort i dels insurgents cubans. Anà a Madrid, on fingí d'ésser periodista, i seguí Cánovas al balneari de Santa Águeda (Àlaba), on l'assassinà disparant-li tres trets (8 d'agost del 1897). Fou condemnat a mort i executat a garrot.

Ascheri, Tomàs (?-1897)
Obrer italià resident a Barcelona. Milità a les files anarquistes (bé que fou acusat d'ésser confident del governador civil) i fou detingut després d'ésser llançada una bomba contra una processó al carrer de Canvis Nous de Barcelona (juny 1896). Empresonat al castell de Montjuïc, fou un dels qui sofriren més maltractaments i, tot i no ésser veritat, reconegué la seva culpabilitat i la d'altres anarquistes, fet que fou la base legal per a iniciar el procés de Montjuïc. Fou afusellat el 4 de maig de 1897.

Mateu, Pere (1898-1982)
Anarquista. Obrer metal·lúrgic, fou un dels autors, juntament amb Nicolau i Casanellas, de l'atemptat que ocasionà la mort del president del consell de ministres Eduardo Dato (8 de març de 1921). Detingut, fou condemnat a mort (1923), però posteriorment hom li commutà la pena per la de cadena perpètua (1924), i fou alliberat quan es proclamà la Segona República. El 19 de juliol de 1936 lluità contra l'aixecament militar a Barcelona, i intervingué en la conquesta de Casp amb les forces de Durruti.

Pallàs i Latorre, Paulí (?-1893)
Terrorista anarquista. Obrer litògraf, el 24 de setembre de 1893 llançà una bomba als peus del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a Barcelona. Causà la mort d'un guàrdia civil i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general. No intentà de fugir i el 5 d'octubre fou afusellat al castell de Montjuïc.
Pardiñas, Manuel (1880-1912)
Anarquista. Pintor decorador a Saragossa, anà a França (1901) i després a Amèrica, on establí contacte amb grups anarquistes. En tornar a Espanya, el 12 de novembre de 1912, assassinà el president del govern, Canalejas, i se suïcidà després.
Salvador Franch, Santiago
(1864-1894)
Terrorista anarquista. Sense tenir un ofici definit, mantingué relacions amb el grup anarquista Benvenuto, implicat en l'atemptat contra Martínez de Campos dut a terme per Paulí Pallàs. En acció individual, i per venjar la mort de Pallàs, el 7 de novembre de 1893 llançà dues bombes Orsini al pati de butaques del Liceu i causà la mort de vint persones. Aconseguí de fugir i no fou detingut fins als darrers dies de desembre, a Saragossa. Dins la presó de Barcelona simulà ésser convertit pel jesuïta Goberna, però en ésser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Fou ajusticiat el 21 de novembre, i amb ell sis més dels vint-i-set implicats en el procés, entre els quals l'anarquista Manuel Archs.
Altres dirigents obrers. Barceló, Josep (1828?-1855)
Dirigent obrer. Capdavanter de l'associació de filadors de Barcelona, prengué part en la direcció de la primera vaga general de la darreria de març del 1854 i en l'anomenat conflicte de les selfactines de l'estiu de l'any següent. En ésser restablerta la milícia nacional, en fou elegit capità. Arribà a ésser el dirigent obrer més popular i més influent de Catalunya. Per l'abril del 1855, en prendre el càrrec de capità general del Principat Juan Zapatero, fou detingut amb el pretext d'una suposada participació en el crim del mas de Sant Jaume d'Olesa de Montserrat, i fou injustament condemnat a mort. Aquesta condemna, que provocà una gran indignació en els medis obrers, fou executada el 5 de juny en una ciutat presa militarment.

Bueso i Garcia, Adolf
(1889-1979)
Dirigent obrer. Residí a Barcelona (des de 9 anys hi treballà de tipògraf). Prengué part en la fundació de la CNT i en la vaga general de l'agost del 1917. Col·laborà a "Solidaridad Obrera" amb el pseudònim d'Ángel Rojo, que utilitzà repetidament. Féu amistat amb Joaquim Maurín (1923) i amb els homes del Bloc Obrer i Camperol, i escriví a "Tiempos Nuevos" i a "La Batalla", de la qual es féu càrrec en ésser detingut Maurín al començament del 1925. Poc temps després fou empresonat, acusat, falsament, de pertànyer a la direcció del Partit Comunista. Alliberat pel juliol del 1928, formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Participà en el congrés de la CNT del 1931; fou trentista i dirigent de la Federació Obrera d'Unitat Sindical, organització sindical del POUM. Durant la guerra civil de 1936-39 tornà a la CNT, i pel gener del 1939 s'exilià a França. Retornat de l'exili, publicà, entre altres obres, Recuerdos de un cenetista (dos volums, 1976 i 1978).

Seguí i Rubinat, Salvador (1886-1923)
Dirigent obrer. Establert amb la seva família a Barcelona (1888), fou aprenent de pintor. Des de molt jove era conegut amb el motiu el Noi del Sucre. Aviat es destacà per la seva inquietud política; assistí a mítings obreristes i es veié atret per l'ideari anarquista. Una formació autodidàctica li permeté de superar una escolarització deficient i féu evolucionar la seva ideologia cap a posicions més obertes. El 1904, arran d'un míting lerrouxista, en voler intervenir-hi s'organitzà un aldarull que provocà una mort; detingut, estigué empresonat nou mesos, malgrat la seva innocència. Impulsà la creació del moviment de la Solidaritat Obrera i l'organització d'un congrés (1908) del qual sortí la Federació Regional Obrera Catalana. Al Congrés Obrer de Barcelona (1910) propugnà la unificació de tots els obrers de la Península Ibèrica, però sabé mantenir-se en una línia d'actuació catalanista, per tal com, segons ell, no tenia raó d'ésser que aquesta fos una posició exclusiva de la Lliga Regionalista, la qual atacà sovint. Partidari d'una aliança entre la CNT i la UGT, aconseguí que convoquessin una vaga general conjunta (1916), que reeixí. Al congrés de Sants (juny-juliol del 1918) fou elegit secretari general de la CNT i acordà l'organització dels sindicats d'indústria o de ram (popularment anomenats sindicats únics), que ell propugnava des de feia temps i que havien d'ésser un mitjà d'enfortiment de la classe obrera que li permetria d'evitar el recurs a la violència, la qual ell condemnava sempre. En produir-se la vaga de La Canadenca, el prestigi de Seguí féu que les autoritats li demanessin la seva intervenció per a fer cessar la vaga, en canvi de promeses de reincorporació als llocs de treball dels obrers acomiadats i l'alliberament dels detinguts. Efectivament, en el míting celebrat a la plaça de les Arenes, de Barcelona, aconseguí de convèncer els obrers allí reunits, malgrat una forta oposició inicial, de la conveniència de tornar victoriosament al treball. Però quan, assolit això, les autoritats no compliren les promeses, la vaga es reprengué (24 de març). Aquestes experiències el convenceren que calia menar la lluita obrera a través d'una madura organització sindical, i que, a més, calia allunyar-se de l'apoliticisme preconitzat pels vells dirigents anarquistes i crear un partit polític obrer d'àmbit català, tasca en la qual fou encoratjat per Francesc Macià i Francesc Layret i que exposà en un discurs a l'Ateneo de Madrid (1919). El seu projecte de crear així un partit socialista català li valgué antipaties en alguns sectors anarquistes, i també en la Federació Patronal. En iniciar-se l'etapa de repressió violenta del governador civil Martínez Anido, fou detingut juntament amb altres dirigents obrers; poc després era assassinat Layret, col·laborador seu en el projecte de creació del partit. Reclòs al presidi de la Mola, a Maó, escriví articles i projectes polítics. En tornar a Barcelona, entrà en contacte amb la CGT portuguesa i preparava un viatge a Portugal quan fou assassinat, juntament amb Francesc Comas, al carrer de la Cadena, de Barcelona.
Repressió. Martínez Anido, Severiano (1862-1938)
Militar. De l'arma d'infanteria, ascendí a general després de lluitar al Marroc. Governador militar de Barcelona a partir del 1917, assolí una gran notorietat quan passà al govern civil (1920-22). Dictà la deportació dels principals dirigents sindicalistes a Maó (1920), i, juntament amb el cap de policia Arlegui, afavorí l'acció de bandes de pistolers i dels sindicats lliures contra la CNT. Primo de Rivera el nomenà, successivament, director general de seguretat i ministre de la governació. Exiliat a França el 1931, no tornà a Espanya fins pel juliol del 1936 per a unir-se a l'aixecament militar. El 1938 ocupà la cartera d'ordre públic en el primer govern de Franco, després d'haver estat, des de l'octubre del 1937, cap de seguretat interior.
Milans del Bosch i Carrió, Jaquim (1854-1936)
Militar. Nebot de Llorenç Milans del Bosch. Lluità en la tercera guerra Carlina, a Melilla (1893) i a les Filipines (1897-98). El 1907 ascendí a general de brigada i el 1913, mentre servia a l'Àfrica, a general de divisió. Fou capità general de Catalunya (1918-20); en aquest període tingué lloc la vaga general de La Canadenca, empresa que ell mateix havia contribuït a crear. Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou governador civil de Barcelona (1924-30), amb adhesió completa al programa polític del dictador: clausurà el camp del Futbol Club Barcelona i l'Orfeó Català (1925), suprimí entitats excursionistes i culturals, clausurà el Foment Català de Sallent (1925) i imposà reiterades suspensions i multes a diaris i revistes catalans. Fou destituït en caure Primo de Rivera.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1811 Primeres revoltes ludistes al Regne Unit.
1821 Primeres accions obreres contra les màquines a Alcoi (destrucció de telers).
1823 Primeres accions obreres contra les màquines a Camprodon.
1824 Legalització del sindicalisme a la Gran Bretanya. Aparició dels primers sindicats (Trade Unions).
1832 Fundació a Barcelona de la fàbrica Bonaplata (primera fàbrica de vapor de Catalunya i de l'Estat espanyol).
1834 Llibertat d'indústria.Supressió definitiva dels gremis.
1835 Destrucció (crema) de la fàbrica Bonaplata (acte ludista).
1838 Primera Carta del Poble: inici del cartisme britànic.
1840 Constitució a Barcelona de l'Associació de Teixidors (primera associació obrera). Creació de les primeres mutualitats obreres.
1841 Moviments per la llibertat d'associació i d'organització obrera.
1844 Prohibició de les societats obreres.
1848 El manifest comunista, de K.Marx i F.Engels. Declaració de Seneca Falls.
1850 Expansió del moviment sufragista (fins al 1900).
1854 Destrucció de selfactines. Reorganització del moviment obrer (fins al 1856).
1855 Conflicte de les selfactines.Primera vaga general a Catalunya.
1856 Les organitzacions obreres tornen a la clandestinitat.
1861 Quinze mil obrers catalans demanen a les Corts llibertat d'associació. Fundació de l'Ateneu de la Classe Obrera.
1864 Constitució de la Primera Internacional (AIT) a Londres.
1868 Creació de la Direcció Central de Societats Obreres de Barcelona. Llibertat d'associació. G.Fanelli arriba a Madrid.
1869 Creació de nuclis de la Internacional a Espanya. Constitució del sindicat Les Tres Classes de Vapor, important sindicat de caire reformista.
1870 Fort creixement del moviment obrer organitzat. Primer Congrés Obrer Espanyol, dins del marc de la Internacional, a Barcelona, en el que es crea la Federació Regional Espanyola de l'AIT. S'adopten les tesis de Bakunin. Revolta contra les quintes.
1872 Escissió de l'AIT. Divisió del moviment obrer espanyol. Congressos obrers a Saragossa i Còrdova, on s'enfronten bakuninistes i marxistes.
1873 Vaga general a Barcelona. Participació del moviment obrer en la protesta cantonal (Alcoi). Projecte de llei de jurats mixtes. Inici de la Gran Depressió, la primera crisi econòmica del capitalisme (crisi econòmica mundial).
1874 Nova etapa de repressió, després del cop d'Estat de Pavía: l'AIT és declarada il.legal i les associacions obreres passen a la clandestinitat.
1879 Fundació del PSOE (Pablo Iglesias).
1881 Congrés obrer a Barcelona que crea la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), de tendència anarquista.
1883 Fets de la Mano Negra, a Andalusia.
1888 Congrés fundacional de la UGT (Unió General de Treballadors) i el PSOE (Partido Socialista Obrero Español) (el 1899 es traslladaran a Madrid) a Barcelona.
1889 Constitució de la Segona Internacional (o Internacional Socialista) a París. Creació del Foment del Treball Nacional.
1890 Primera manifestació del Primer de Maig. Sufragi universal masculí.
1891 Forta agitació rabassaire a causa dels desastres de la fil.loxera (fins al 1896).
1892 Període d'atemptats anarquistes (acció directa) (fins al 1897). Aixecament anarquista de Jerez (intent d'alliberar presos).
1893 Comencen els atemptats anarquistes amb bombes a Barcelona (fins al 1897). Atemptat contra Martínez Campos. Bombes del Liceu.
1894 Execució d'anarquistes a Barcelona (Montjuïc).
1896 Atemptat del carrer de Canvis Nous, a la processó del Corpus. Procés de Montjuïc (es dicten cinc penes de mort contra anarquistes). Llei de repressió de l'anarquisme.
1897 Assassinat de Cánovas del Castillo al balneari de Santa Águeda de Sant Sebastià, comès per l'anarquista italià Angiolillo.
1899 Congrés del PSOE a Madrid. La UGT trasllada la seva seu a Madrid.
1900 Llei d'Accidents de Treball. Primeres lleis de caire social.
1901 Vagues a les conques del Ter i Freser. Fundació de l'Organització Internacional del Treball.
1902 Vaga general revolucionària a Barcelona reivindicant la jornada de vuit hores (febrer). Reconeixement del dret de vaga.
1903 Fundació del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), sindicat dels dependents del comerç i de la indústria. Vaga general a Reus.
1904 Llei del Descans Dominical.
1907 Fundació de Solidaritat Obrera.
1909 Setmana Tràgica (juliol): vaga general i insurrecció popular, en protesta contra la guerra del Marroc. Severíssima repressió militar. Llei de vagues.
1910 Constitució de la Confederació Regional de Treballadors de Catalunya, de tendència anarco-sindicalista, que l'any següent configurarà la CNT. Pablo Iglesias, primer diputat del PSOE.
1911 I Congrés de la CNT: constitució de la CNT (Confederació Nacional del Treball).
1914 Inici Primera Guerra Mundial (fins al 1918). Incorporació de la dona al món laboral.
1916 Aliança UGT-CNT.
1917 Vaga general revolucionària a tot l'Estat, convocada pels dos sindicats majoritaris CNT i UGT. Moviment de protesta obrera davant l'encariment de la vida. Vaga general dels ferroviaris (agost). Revolució socialista russa d'octubre.
1918 Congrés de Sants de la CNT. Creació dels Sindicats Únics. Comença l'època del pistolerisme i l'assassinat polític (fins al 1923).
1919 Vaga de la Canadenca a Barcelona, que acaba en vaga general. Jornada de vuit hores. Creació dels Sindicats Lliures. Constitució de la Tercera Internacional (Komintern) a Moscou. Fundació de l'Organització Internacional del Treball (OIT). Congrés Nacional de la CNT.
1920 El governador de Barcelona Martínez Anido dissol la CNT. Violència social creixent a Barcelona. Assassinat de l'advocat laboralista F.Layret.
1921 Increment del pistolerisme. Assassinat de Dato. Llei de Fugues. Fundació del Partit Comunista d'Espanya (PCOE).
1922 Subsidi de maternitat.
1923 Assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Vaga general contra la dictadura (la UGT no s'hi adhereix).
1924 Persecució i il.legalització dels partits polítics i sindicats obrers (CNT).
1927 Creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
1929 Aldarulls estudiantils. Crac de la Borsa de Nova York. Comença la crisi econòmica mundial.
1931 Demanda massiva de revisions de contractes de conreu (agost). Manifest trentista i escissió de la CNT. Control absolut de la CNT per la FAI. Es reconeix el sufragi femení. Crema de convents a Madrid.
1932 Revolta anarquista de l'Alt Llobregat. Enfrontaments a Arnedo.
1933 Insurrecció anarcosindicalista a diverses localitats catalanes (gener). Revolta anarquista a Casas Viejas.
1934 Vaga general. Revolució d'Astúries (octubre). Vaga general a Barcelona (octubre). J.Comte mor defensant el CADCI.
1936 Assassinat dels germans Badia per la FAI (abril). Inici de la Guerra Civil espanyola (juliol). Creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (juliol-setembre). La CNT-FAI dirigeix el moviment revolucionari i s'apodera del control de Catalunya. Decret de Col.lectivitzacions de la Generalitat (octubre). Assassinats indiscriminats. Aldarulls. Els militants obrers decreten la vaga general i obtenen armes.
1937 Fets de Maig. Persecució del POUM.
1939 Fi de la guerra civil (1 abril). S'estableix la cartilla familiar de racionament (maig). Inici de la Segona Guerra Mundial /3 setembre) (fins al 1945).
1940 Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo. Ley de Unidad Sindical i creació dels sindicats verticals.
1941 Primer enfrontament maquis-Guàrdia Civil.
1942 Execució de Joan Peiró.
1944 Ocupació de la Vall d'Aran pel maquis (octubre).
1945 Fi de la Segona Guerra Mundial (2 setembre).
1948 L'ONU proclama la Declaració Universal dels Drets Humans (desembre).
1949 Quatre membres del PSUC són afusellats a Barcelona (febrer).
1951 Vaga de Tramvies a Barcelona (febrer-març).
1952 Fi del racionament (març). Pla Badajoz. S'inaugura la fàbrica SEAT (juny).
1956 Descontentament obrer i universitari.
1958 Vagues a diverses empreses.
1959 Fundació d'ETA (juliol).
1960 Mort del guerriller Quico Sabaté.
1962 Gran conflictivitat laboral. Vaga minera a Astúries. Aparició de Comissions Obreres (CC.OO.).
1965 Agitació universitària.
1966 Fundació del Sindicat Democràtic d'Estudiants de Barcelona (març):La Caputxinada.
1967 Gran conflictivitat. Estat d'excepció a Biscaia.
1968 Maig francès. Revoltes estudiantils a Europa. Segona onada de feminisme. S'estimula la circulació de treballadors dels països membres de la CEE.
1969 Estat d'excepció.
1970 Procés de Burgos contra quinze militants d'ETA.
1973 Judici contra dirigents de CC.OO. (Procés 1001). Felipe González, elegit secretari general del PSOE. Comença la crisi econòmica mundial (crisi del petroli). Crisi energètica. Augmenta l'atur en els països industrialitzats.
1974 Execució de Salvador Puig Antich i del polonès Heinz Chez (març).
1975 Ley de Prevención del Terrorismo (llei antiterrorista). Afusellaments de militants d'ETA i FRAP (rebuig internacional). Mort de Franco (20 novembre). Joan Carles I, rei (22 novembre).
1976 Agitació social creixent.
1977 El Govern aprova la Llei d'Associacions Polítiques: legalització dels partits i sindicats.
1978 Diversos atemptats a Barcelona.
1982 Eleccions generals: victòria del PSOE per majoria absoluta (28 octubre). Felipe González, president del govern.
1983 Comença la reconversió industrial.
1986 Eleccions generals: victòria del PSOE (juny).
1987 Atemptat d'ETA a Hipercor (Barcelona) (juny).
1988 Vaga a l'ensenyament. Vaga general del 14 de desembre.
1989 Eleccions generals: el PSOE perd la majoria absoluta (octubre).
1993 Eleccions generals: victòria apretada del PSOE, que perd la majoria absoluta (juny).
1996 Eleccions generals: derrota del PSOE en favor del PP.
2002 Vaga general del 20 de juny.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • ABELLÓ, T. El movimiento obrero en España. Hipótesis. Barcelona, 1998.
  • CABANA, F. (dir.). L'època dels nous moviments socials, 1900-1930. Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, vol. VIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1995.
  • GÓMEZ CASAS, J.  Historia del anarcosindicalismo español. Zero. Madrid, 1973.
  • LIDA, C. Anarquismo y revolución en la España del siglo XIX. Siglo XXI. Madrid, 1972.
  • ROMEU, F. Las clases trabajadoras en España. Taurus. Madrid, 1970.
  • SHUBERT, A. Historia social de España (1800-1990). Nerea. Madrid, 1991.
  • TERMES, J. Federalismo, anarcosindicalismo y catalanismo. Anagrama. Barcelona, 1976.
  • TUÑÓN DE LARA, M. El movimiento obrero en la historia de España. Taurus. Madrid, 1972 / Laia. Barcelona, 1977.
  • OBRES ESPECÍFIQUES

  • BALCELLS, A.  El sindicalisme a Barcelona, 1916-1923. Nova Terra. Barcelona, 1965.
  • BENET, J. i MARTÍ, C.  Barcelona a mitjans del segle XIX: el moviment obrer durant el bienni progressista, 1854-1856 (2 volums). Curial. Barcelona, 1976-77.
  • CUADRAT, X. Socialismo y anarquismo en Cataluna (1899-1911). Los orígenes de la C.N.T. Ediciones Revista del Trabajo. Madrid, 1976.
  • IZARD, M. Industrialización y Obrerismo. Las Tres Clases de Vapor (1869-1913). Ariel. Barcelona, 1973.
  • LLADONOSA I VALL-LLEBRERA, M. Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988.
  • MALUQUER DE MOTES, J. El socialismo en España, 1833-1868. Crítica. Barcelona, 1977.
  • MARTÍ, C. Orígenes del anarquismo en Barcelona. Teide. Barcelona, 1959.
  • OLLÉ I ROMEU, J.M. Introducció del socialisme utòpic a Catalunya (1835-1837). Edicions 62. Barcelona, 1969.
  • SABATER, J.  Anarquisme i catalanisme. La CNT i el fet nacional català durant la guerra civil. Edicions 62. Barcelona, 1986.
  • TERMES, J. Anarquismo y sindicalismo en España. La Primera Internacional (1864-1881). Ariel. Barcelona, 1972 / Crítica. Barcelona, 1977.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • PRAT DE LA RIBA, E.  La nacionalitat catalana. Edicions 62 - La Caixa. Barcelona, 1978.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • FERNÁNDEZ, M. El moviment obrer a Catalunya (1890-1914). Graó - Diputació de Barcelona. Barcelona, 1987.
  • HUERTAS CLAVERÍA, J.M. Obrers a Catalunya. Manual d'història del moviment obrer (1840-1975). L'Avenç. Barcelona, 1982.
  • LLORENS, J. Obrerisme i catalanisme (1875-1931). Barcanova. Barcelona, 1991.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • La verdad sobre el caso Savolta. Antonio Drove, 1978.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà