Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
El desastre colonial de 1898 origina la crisi del
sistema de la Restauració. |
Restauració
Període de la història d'Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a
l'abril del 1931, i que correspon al regnat d'Alfons XII (1874-85), a la regència de
Maria Cristina d'Àustria (1885-1902) i al regnat d'Alfons XIII (1902-31). Hom pot
distingir-hi tres etapes. La primera (1874-76) és la d'instal·lació i consolidació, i
s'inicia amb el pronunciament del general Martínez de Campos a Sagunt (la
Saguntada), el 29 de desembre de 1874, i la formació, quaranta-vuit hores més tard, del
ministeri-regència presidit per Antonio Cánovas del Castillo, l'home que havia
inspirat el liberal manifest de Sandhurst aquell mateix any, que encarrilà civilment la
Saguntada i n'aconseguí la legitimació amb la constitució del 1876. El nou sistema, de
grat o per força, incorporà els més importants elements civils (la premsa i el
republicanisme, d'una banda; la burgesia, de l'altra), religiosos (acceptació del
liberalisme polític per part dels catòlics intransigents) i militars (d'una banda, el
carlisme fou vençut al camp de batalla; de l'altra, els generals addictes foren obligats
a actuar en llur pròpia esfera). En una segona etapa (1876-98) el sistema
s'institucionalitzà i s'estabilitzà. S'establí el torn de partits en el poder, i el
senat i la cambra de diputats restaren en mans de l'alta burgesia, que marginà el
proletariat i immobilitzà no sols la revolució política oberta l'any 1868, sinó també
la revolució social apuntada l'any 1873. La institucionalització del sistema
s'aconseguí, d'una manera dificultosa, neutralitzant, sense resoldre cap dels problemes
que es plantejaven: en primer lloc, la crisi colonial (1868-98); en segon lloc, l'intent
regeneracionista de les classes mitjanes i de la petita burgesia, més o menys
europeïtzades; en tercer lloc, l'internacionalisme obrer, que, amb la creació del
Partido Socialista Obrero Español (1879), oferia una embrionària alternativa de canvi
social; i, finalment, el problema plantejat pel nacionalregionalisme. El període final
(1898-1923), de crisi i esfondrament del sistema, començà amb la pèrdua de les
colònies (1898), que palesà la manca d'una autèntica política exterior per part de la
classe política en el poder. L'inici de l'aventura neocolonial africana (1909)
desprestigià l'ambient palatí i castrense que envoltava el rei i afectà també el
mateix monarca, revitalitzant els moviments republicans i proletaris. A l'estiu del 1917,
la rebel·lió de les Juntes Militars de Defensa, l' Assemblea de Parlamentaris, a
Barcelona, i la vaga general revolucionària, d'inspiració socialista, posaren en crisi
la capacitat del sistema per a superar les seves contradiccions i feren perillar
l'estabilitat de la Corona. La crisi social a Catalunya i el fracàs de la guerra al
Marroc (el 1921 tingué lloc la desfeta d'Annual) acceleraren el procés de degradació
d'un règim parlamentari corrupte. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-29) fou el
principi de la fi del sistema restauracionista. Les crítiques contra el sistema venien,
en els inicis dels anys vint, del sector autoritari i ultranacionalista (que volia un
"cirurgià de ferro" que acabés amb la debilitat institucional), dels
intel·lectuals progressistes (la Generació del 98 i la Institución Libre de Enseñanza
foren vivers d'un criticisme cívic d'arrel republicana) i, sobretot, del proletariat,
víctima de la política africanista de grandeses. La confluència d'aquests tres sectors
—el darrer ja no dubtà a preconitzar solucions revolucionàries— desarmà
ideològicament el sistema, que caigué el 14 d'abril de 1931.
La Restauració als Països Catalans
Als Països Catalans, els pressupòsits ideològics i socials de la Restauració
afavoriren les classes burgeses, però, especialment en el cas de Catalunya, no feren
possible llur integració en el sistema. Així, el Principat conegué, durant el regnat
d'Alfons XII i la regència de Maria Cristina, un període de gran expansió econòmica,
però d'absoluta marginació de la política estatal, que, a nivell de classe obrera, es
manifestà violentament en l'onada de terrorisme anarquista, i, entre les classes
conservadores i la petita burgesia, es concretà en la gran rebrotada del regionalisme. El
desastre colonial del 1898 féu desaparèixer els darrers suports que l'estat centralista
i oligàrquic tenia a Catalunya; la formació, el 1901, de la Lliga Regionalista,
comportà a la vegada la destrucció de l'aparell caciquista dels partits de torn, i la
decisió de la burgesia de jugar a fons i a favor seu la carta del catalanisme. A partir
d'aquest moment, totes les crisis tingueren llur focus i epicentre a Catalunya, que se
sentia estranya i forastera dins aquell sistema. Les masses obreres hi exterioritzaren
llur rebuig afiliant-se majoritàriament a l'anarcosindicalisme, o bé amb sobtades
explosions de violència, com la Setmana Tràgica; els regionalistes, amb llurs
repetits intents d'aconseguir una parcel·la de poder propi i autònom —parcialment
assolida a través de la Mancomunitat de Catalunya— i àdhuc amb llurs
projectes de reforma democràtica de l'estat. L'agreujament de la crisi social a
Barcelona, des del 1919, i l'aparició del pistolerisme aprofundiren les contradiccions,
al si de la Lliga, entre els seus interessos de classe i l'aspiració a representar el
nacionalisme català. Al capdavall, prevalgueren els primers, i la burgesia catalana
confià a la Dictadura de Primo de Rivera la solució d'uns problemes —polítics,
sòcio-econòmics i d'estructura de l'estat— que eren inherents al sistema inaugurat
el 1875. Un procés semblant, bé que menys intens i menys dramàtic, tingué lloc al
País Valencià, on, superada la crisi agrària dels primers anys de la Restauració, i en
plena fase expansiva de l'exportació de cítrics, consolidava la seva força el
republicanisme blasquista, i l'obrerisme feia sentir la seva veu amb la vaga general
revolucionària del setembre del 1911, anunciadora de la futura hegemonia de la CNT al
país; el valencianisme, per la seva banda, després d'una fase estrictament culturalista,
restava dominat pels sectors conservadors —la Unió Valencianista Regional—,
que reberen amb simpatia el cop d'estat de Primo de Rivera. A les Illes, la forta
implantació del caciquisme —liberal-conservador primer, maurista després, i
darrerament promogut pel financer Joan March—, sobrevisqué a les diverses
conjuntures econòmiques i a la forta crisi de la darreria de segle, i retardà el
desenvolupament de les forces que contestaven d'una manera o altra els fonaments del
règim: el moviment obrer (que no assolí un nivell organitzatiu important fins els anys
1919-20) i l'autonomisme, dividit entre el mallorquinisme nacionalista i un regionalisme
"balearista", i incapaç, en aquest període, de presentar una alternativa
política coherent al sistema oficial.
 |
|
El sistema va continuar, fins al 1923, regint-se per la
Constitució de 1876, basada en el caciquisme. |
Constitució
del 1876
Constitució de la monarquia espanyola signada per Alfons XII el 30 de juny
de 1876. Fou preparada a requeriment de Cánovas, ja president del govern, amb la
intenció d'ordenar el règim polític de la Restauració després del pronunciament de Sagunt
el 29 de desembre de 1874. Pretengué de temperar els criteris conservadors amb el
reconeixement de les llibertats i els drets individuals inclosos en les constitucions
progressistes anteriors. La constitució del 1876 fou decretada per Alfons XII «en
unió i d'acord» amb les corts. L'estat era confessional, però hom admetia en privat la
pràctica d'altres cultes. Les corts, amb dues cambres, exercien el poder legislatiu. El
senat resultava de la reunió de senadors per drets propis, de senadors vitalicis,
nomenats pel rei i de senadors elegits per diferents corporacions de l'estat i renovables
cada cinc anys; els diputats serien elegits per sufragi restringit. Les atribucions del
rei —el poder executiu— eren, principalment, concessió d'ascens i recompenses a
les forces armades, l'indult, les relacions diplomàtiques i les declaracions de guerra o
pau, distribució dels fons de l'administració pública, atorgament d'ocupacions civils i
honors, lliure nomenament i separació dels ministres, convocatòria i dissolució de les
corts, dret de veto. Aquesta constitució, completada per diferents lleis especials (com
l'electoral del 1890, que establí el sufragi universal), fou suspesa arran del cop
d'estat del 13 de setembre de 1923, però entrà de nou en vigor pel gener del 1930,
després de la caiguda de Primo de Rivera, i perdurà fins a la proclamació de la Segona
República (14 d'abril de 1931).
Caciquisme
Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per
la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen d'enllaç entre
l'oligarquia que deté el poder i els habitants de llurs localitats. A l'estat espanyol la
corrupció i la falsificació de les eleccions arribà a dominar la vida política
municipal, provincial i parlamentària durant la Restauració (1874-1931), especialment a
partir de la instauració del sufragi universal (1889), en què les velles oligarquies
l'utilitzaven per tal d'evitar canvis radicals en l'estructura del poder. El cacic local
era normalment un home amb poder econòmic, intellectual o moral sobre una comunitat i ben
relacionat amb l'administració. Per damunt d'ell hi havia el cacic del districte, que
controlava i feia elegir el personatge prèviament designat. El governador civil, càrrec
de nomenament directe del ministeri de governació, exigia als cacics el compliment de les
consignes del propi partit (liberal o conservador), a canvi d'ajudar ell de diverses
maneres els cacics elegits. Sovint el poder del cacic era tan gran, que imposava amb
facilitat la seva voluntat; però en ocasions calia acudir a la compra descarada dels
vots, i encara a la tupinada (fer votar els morts, privar de vot certs individus, eliminar
paquets de sufragis i invalidar l'elecció, si havia fracassat). El desastre colonial del
1898, les crítiques dels intel·lectuals (Joaquín Costa, Emilia Pardo Bazán, Benito
Pérez Galdós), l'acció dels nous partits (republicans, regionalistes, nacionalistes,
reformistes i socialistes), les eleccions del 1901 (guanyades pels socialistes a Astúries
i pels catalanistes a Catalunya) i la llei electoral del 1907 iniciaren la davallada del
caciquisme, mantingut només a les zones rurals, fins que fou destruït com a institució
per suspensió del parlamentarisme durant la Dictadura (1923-30).
Cacic
Persona important d'un poble que exerceix una influència excessiva en
assumptes polítics i administratius.
Oligarquia
Etimològicament "govern dels pocs".
1. Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït
de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o
polític.
2. Grup d'algunes persones poderoses que dominen una part dels interessos
d'un país.
|
|
El bipartidisme i el sistema de torn va anar caient en
crisi. |
Bipartidisme
Sistema de partits basat en l'existència de dues organitzacions
polítiques o, en el cas d'existir-ne més, sistema en el qual només dues acaparen
l'atenció de l'elector en l'escena política.
Partido Conservador
Organitzat al voltant del seu líder indiscutible, Antonio Cánovas del Castillo,
va aglutinar l'antic Partit Moderat, la Unió Liberal i una bona part del Partit
Progressista. Era, doncs, l'hereu del moderantisme, l'unionisme i part del progressisme de
l'època isabelina. Representava els interessos de la burgesia latifundista (grans
propietaris de la terra) i financera (industrials catalans i bascos) i dels grups
residuals de l'Antic Règim: l'aristocràcia i les jerarquies i grups de pressió
catòlics (va aconseguir el suport de l'episcopat i es va atreure una bona part dels
sectors catòlics no integristes).
Partido Liberal
O Partit Liberal Fusionista. Liderat per Práxedes Mateo Sagasta,
integrava demòcrates, radicals i alguns republicans moderats. Pretenia incorporar a la
Restauració els aspectes menys radicals de la Revolució de 1868. Això li va comportar
el suport de professionals liberals, de sectors de la burgesia industrial i comercial
(comerciants, banquers), de militars i dels funcionaris, així com de sectors de
l'aristocràcia terratinent.
Torn pacífic
Sistema del bipartidisme, en què els dos partits
s'encarreguen de formar govern per ordre successiu i alternat. Durant la Restauració,
l'alternaça pactada dels governs entre els dos partits dinàstics (Conservador i Liberal
Fusionista), es podia assegurar gràcies a la fèrria disciplina interna dels dos partits
oficials o partits del torn, i al fet que el govern, des del Ministeri de la Governació,
controlava eficaçment l'entramat del caciquisme, que s'encarregava de que a les eleccions
guanyés el partit que li corresponia governar.
El mecanisme del torn era el següent. Periòdicament, i de forma pactada, el rei
encarregava la formació d'un nou govern al partit al qual tocava governar. Aquest, des
del Ministeri de Governació, confeccionava l'encasellat o llista de diputats que
havien de sortir elegits en cada districte, reservant sempre alguns escons a l'oposició
dinàstica. L'encasellat es lliurava als governadors civils perquè l'imposessin a la
província i als ajuntaments mitjançant el cacic local. Amb aquest objectiu es
manipulaven els censos d'electors, es coaccionava el vot i, si amb això no n'hi havia
prou, es canviaven les actes de resultats. Les llistes de diputats estaven formades per
membres de l'alta burgesia i l'aristocràcia, que constituïen una oligarquia que
monopolitzava els càrrecs politicoadministratius i els escons de les Corts. D'aquesta
manera podien controlar tots els ressorts del poder i exercir-lo en benefici de les
classes dominants a les quals representaven.
|
El regnat d'Alfons XIII (1902-1931).
|
Regnat
1. Exercici de la dignitat reial per un rei, una reina
o un príncep sobirà.
2. Època i durada del govern d'un rei, una reina, un príncep, un
sobirà, etc.
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no
governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president
del govern o del ministre que en sigui responsable.
|
1ª etapa: la crisi de la monarquia constitucional (1902-1917).
La necessitat de canvis es manifesta amb el regeneracionisme, sorgit arran del desastre
colonial de 1898. |
Regeneracionisme
Corrent ideològic que es desenvolupà a l'estat espanyol al final del
s XIX i principi del XX, precipitat de forma immediata pel desastre colonial del 1898
però amb un rerefons d'insatisfacció del sistema sòcio-político-econòmic de la
Restauració. Propugnava la supremacia tècnica i administrativa sobre la política i la
necessitat d'un dictador (fidelitat al principi d'autoritat). En realitat, hom hi
propugnava, com tantes vegades, la revolució des de dalt. Les principals figures foren:
J.Costa, el general Polavieja, Fernando Garrido, Lucas Mallada, Julio Senador i Macías
Picaviesa.
Crisi de 1898
Crisi que va tenir com a detonants les guerres d'independència colonial a
Cuba (1895-1898) i les Filipines (1896-1898).
Desastre del 98
Nom amb què es coneix historiogràficament la pèrdua de les illes de
Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, que eren les darreres possessions de l'imperi
colonial espanyol. Aquesta pèrdua va ser la conseqüència de la derrota d'Espanya en la
guerra que va mantenir amb els Estats Units el 1898. La desfeta militar posava fi a quatre
segles de dominació colonial, i va agreujar un problema històric no resolt de manera
satisfactòria, el de l'encaix dels diferents pobles que convivien a Espanya. La pèrdua
definitiva de les colònies d'ultramar fou ratificada pel tractat de París amb
els Estats Units, signat el 10 de desembre de 1898.
Generació del 98
Nom donat al grup d'intel·lectuals espanyols sorgit al final del s XIX i
principi del XX, caracteritzats inicialment per la contestació a l'Espanya de la
Restauració. La pèrdua de les darreres colònies el 1898 esdevingué simbòlica de la
decadència del país i del rebuig que aquesta provocava en el grup. Hom sol incloure-hi,
entre els membres més representatius, els escriptors Azorín i Miguel de Unamuno, el
novel·lista Pío Baroja, el filòsof Ramiro de Maeztu, el poeta Antonio Machado i el
dramaturg Jacinto Benavente. Amb menys freqüència, hi són citats també Ramón María
del Valle-Inclán, i els poetes Rubén Darío i Juan Ramón Jiménez. Hom hi associa
pintors com Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana. El concepte de
generació, àmpliament difós per Azorín, ha estat sovint posat en dubte a causa de
l'heterogeneïtat dels membres del grup, tant pel que fa a edat com, sobretot, per les
orientacions ideològiques, d'expressió i d'interessos. No obstant això, alguns trets
més o menys comuns els donen una certa unitat: així, en la trajectòria de molts
d'aquests intel·lectuals hom pot constatar una primera etapa de reformisme radical o fins
i tot revolucionària, que durà fins devers l'any 1905 i que donà pas a la integració
en la vida cultural espanyola de l'època, circumstància que els decantà envers un
conservadorisme declarat (Azorín) o un individualisme anarquitzant i apolític (Baroja).
L'actitud contemplativa, en molts casos nihilista, i la manca de voluntat d'intervenció
en la realitat es reflectí en la preponderància de l'irracionalisme a les manifestacions
d'aquests autors, que es mogueren entre l'esteticisme, l'elucubració metafísica
(Unamuno) o l'acció per l'acció (Baroja). En el terreny dels continguts, en constitueix
un tema recurrent la mitificació d'una certa idea d'Espanya, l'espiritualitat dolguda de
la qual reivindicaren com a signe d'identitat enfront del cientifisme i del progressisme
de caire europeista. Aquesta concepció d'Espanya fou identificada amb Castella, la
història, el paisatge, el caràcter i la llengua de la qual la Generació del 98 revisà
o recreà amb una dosi considerable de nostàlgia. La relació d'aquests intel·lectuals
amb els pobles no castellans de l'estat fou ambivalent i de vegades de clara
animadversió. En el cas de Catalunya, els contrasts (ben patents en les controvèrsies
entre J. Maragall i Unamuno), s'accentuaven per la vocació política, positivista i
europeista del catalanisme. Els antecedents i les fonts intel·lectuals de la Generació
del 98 són molt diversos: cal relacionar-los, d'una banda, amb escriptors crítics del s
XIX com Mariano José de Larra i Ángel Ganivet (citat també sovint com a membre del
grup), amb el regeneracionisme de Joaquín Costa (bé que sense el positivisme
d'aquest) i amb el modernisme de final de segle, però també amb els valors projectats
per la pintura d'El Greco i amb la mística castellana. Fora de l'àmbit hispànic,
reberen influències de Nietzsche i de Schopenhauer.
|
|
Les propostes regeneracionistes "des de dalt"
fracassen. |
Maurisme
Nom que rep la política del líder conservador Antoni Maura, representant
de fet del reformisme autoritari. "La revolución desde arriba" era el seu lema.
Amb aquesta nova actitud, d'intent regeneracionista, els conservadors pretenien fer
"des de dalt" el necessari sanejament polític del sistema, abans que d'altres
l'intentessin fer des de baix. Per això, era fonamental tant acabar amb el caciquisme com
incorporar a la política dinàstica noves forces socials que fins llavors n'havien restat
al marge. Són exponents d'aquesta política, la nova llei electoral de 1907 i la llei de
reforma de l'administració local de 1909.
Govern llarg
L'anomenat govern de Maura, entre 1907 i 1909, després d¡'un primer "govern
curt" (1903-1904).
|
Fets destacats de l'etapa 1902-1917.
La crisi de 1905. |
Assalt al Cu-cut!
Una caricatura de Junceda, publicada al setmanari satíric barceloní el 1905 amb ocasió
del Banquet de la Victòria, considerada ofensiva pels militars, motivà l'assalt i
la destrucció dels tallers de la revista i la suspensió per cinc mesos. Amb entrebancs
polítics i gran èxit de venda (assolí un tiratge de 60 000 exemplars) arribà fins
al número 518. El seu radicalisme i la seva virulència feren que els elements rectors de
la Lliga en determinessin la desaparició el 1912.
Banquet de la Victòria
Celebració de la victòria en les eleccions
municipals del 1905 per part dels membres de la Lliga Regionalista, que consistí en un
gran àpat al Frontó Comtal de Barcelona. A la sortida es formà una manifestació que
baixà pel carrer de Balmes cantant Els Segadors. En arribar prop de la Fraternitat
Republicana els membres d'aquest centre lerrouxista feriren a trets alguns manifestants.
D'aquest banquet en sortí una caricatura en el "Cu-cut!" (23 de novembre) que
provocà un motí per part de 300 oficials de la guarnició (25 de novembre), els quals
calaren foc a la redacció i impremta del "Cu-cut!" i a la redacció de "La
Veu de Catalunya". El govern Montero Ríos, no podent castigar aquesta
insubordinació, caigué, i pujà Segismundo Moret, el qual promulgà la llei de
jurisdiccions, que afavoria els amotinats. A conseqüència dels fets del 25 de novembre,
per tal d'oposar-se a la llei de jurisdiccions, es formà la Solidaritat Catalana.
Llei de Jurisdiccions
Llei preparada pel govern de Moret arran de l'assalt al setmanari
«Cu-cut!» per grups de militars pel novembre del 1905. Significava el trasllat a la
jurisdicció militar de tots els delictes contra l'exèrcit i la pàtria, amb inclusió
dels ultratges a llurs símbols i emblemes o de les apologies d'injúries. Fou aprovada el
13 de febrer de 1906 pel senat i el 23 de març pel congrés. Aquest, que acceptà una
esmena regionalista que hi afegia els delictes contra les regions, no pogué evitar,
tanmateix, la retirada de les minories parlamentàries republicana, regionalista,
integrista i carlina. L'oposició a la llei fou el motiu immediat de la constitució de la
Solidaritat Catalana.
Solidaritat Catalana
Primer moviment unitari català creat a partir
del fet nacional, l'any 1906. Arran dels incidents del Cu-cut! es creà un ampli
moviment d'oposició al projecte de llei de Jurisdiccions, que aplegava des del
carlisme fins a una bona part dels republicans. Organitzà com a primer acte públic la
festa de l'homenatge als diputats que votaren contra la llei de Jurisdiccions (20 de maig
de 1906). En formaren part dels carlins, la Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista
Republicà, la Unió Catalanista, els republicans federals i una part de la Unió
Republicana (Salmerón, Eusebi Coromines, Junoy, Layret, Bastardas, etc). Només en
restaren fora els partits monàrquics centralistes i el republicanisme lerrouxista. Es
creà una comissió executiva formada pel republicà Josep Roca i Roca, el carlí Miquel
Junyent i el regionalista Francesc Cambó. Així, la Solidaritat Catalana aparegué com un
ampli front català que representava diferents sectors socials, malgrat que hi mancava la
major part del moviment obrer organitzat —sindicalistes, socialistes, anarquistes i
lerrouxistes. La seva formació significà també la divisió del republicanisme català
entre solidaris i antisolidaris. Lerroux fou el seu principal atacant; d'aquesta època
són els seus discursos més anticatalanistes i anticlericals, com el famós article Rebeldes
adreçat als «jóvenes bàrbaros de hoy» (1 de setembre de 1906). Davant les
eleccions provincials i generals del 1907 els grups que la formaven decidiren presentar
candidatures úniques sota un programa comú, el programa del Tívoli, llegit en aquest
teatre el 14 d'abril de 1907. El programa només demanava la derogació de la llei de
Jurisdiccions i expressava de forma genèrica i força imprecisa un seguit de
reivindicacions (organismes regionals, competències respecte a l'ensenyament,
beneficiència i altres serveis), però sense fer-ne cap concreció. L'eclecticisme del
programa era fruit de les contradiccions existents en el si del moviment solidari respecte
a les reivindicacions autonòmiques: per als dirigents de la Lliga Regionalista la
Solidaritat havia de servir per a negociar amb força la transformació de l'estat
centralista i aconseguir l'hegemonia política de la burgesia catalana (La nacionalitat
catalana, de Prat de la Riba, és del 1906); per als grups de l'esquerra solidària
l'objectiu autonomista no podia ésser rebaixat en unes negociacions amb el govern de
Madrid. Les eleccions arribaren després d'una campanya electoral violenta, on les
provocacions dels lerrouxistes (atemptat d'Hostafrancs contra Cambó i Salmerón)
decidiren els sectors més passius a votar per la candidatura d'ordre, la solidària,
enfront de l'anomenada «anarquia lerrouxista». El dia 21 d'abril de 1907 els candidats
solidaris triomfaren arreu de Catalunya. A Barcelona obtingueren més de 50 000 vots i
l'elecció dels seus set candidats, mentre que Lerroux, amb tan sols 21 000 sufragis,
restava sense acta de diputat. En el conjunt de Catalunya els solidaris guanyaren 41 dels
44 llocs a elegir i recolliren més de 200 000 vots, el 67% dels sufragis vàlids. Però
poc temps després les diferències polítiques entre els diferents grups solidaris
portaren el moviment a una crisi greu. La Lliga Regionalista considerà que el projecte de
llei d'administració local elaborat pel govern conservador d'Antoni Maura —que
significava la creació de mancomunitats de serveis entre les diputacions— era
aprofitable i calia tractar de millorar-lo. Per contra, l'esquerra solidària refusava el
projecte perquè substituïa el sufragi universal pel corporatiu en les eleccions
municipals. D'altres fets, com el suport donat per la Lliga a un candidat monàrquic per a
la vice-presidència de la diputació de Barcelona, enfront del candidat de l'esquerra
solidària, feren augmentar la creixent hostilitat entre els diferents grups solidaris.
L'any 1908 el projecte de pressupost de cultura de l'ajuntament de Barcelona, presentat i
defensat pels republicans nacionalistes, trobà la total oposició dels regionalistes i
carlins, que feren costat a les forces més integristes —cardenal Casañas—,
monàrquiques i àdhuc alguns lerrouxistes. Després de la desfeta electoral dels
candidats solidaris a les eleccions parcials de Barcelona del desembre del 1908 —on
el fet de voler copar tots els llocs donà la victòria a Lerroux— es pot ben dir que
la Solidaritat Catalana es desféu. A les municipals del 1909 es presentaren ja
candidatures diferents: l'esquerra solidària —CNR, federals i Unió
Republicana— ocupà el segon lloc, darrere els lerrouxistes, mentre que tota la dreta
unida —Lliga, carlins i monàrquics centralistes— sofria una desfeta total.
Aquest fracàs mostrà clarament les greus contradiccions que ja hi havia en el si del
moviment catalanista, diferències que separaven més i més la dreta regionalista i
pactista de l'esquerra nacionalista i republicana.
|
|
La guerra del Marroc. |
Conferència
d'Algesires
Conferència convocada pel soldà del Marroc a instàncies de França i
d'Alemanya, la qual havia denunciat les intencions monopolistes franceses envers
l'economia marroquina. Tingué lloc a Algesires des del 16 de gener fins al 7 d'abril de
1906, amb l'assistència de representants d'Alemanya, França, Àustria, Hongria,
Bèlgica, Espanya, els EUA, Itàlia, els Països Baixos, Portugal, Suècia i el Marroc.
Espanya, associada secretament als francesos en llur "penetració pacífica"
dins el Marroc, féu costat a la Gran Bretanya i a França, interessades a confirmar llur
privilegiada situació, i aconseguí el reconeixement dels seus dominis al Rif, el control
dels ports de Larraix i Tetuan (Tànger compartit amb França) i la participació a la
banca estatal marroquina, dominada per les potències europees. L'ocupació de Casablanca
per França el 1907 representà la fi dels acords adoptats.
Protectorat
Part de sobirania que un estat exerceix sobre un altre, sense annexar-lo al
territori nacional, respectant-li el govern intern però reservant-se les relacions
exteriors. Règim convencional entre dos estats, suposa un tractat especial -no existeix
un dret comú- que determina les diverses competències. La forma normal de l'estat
protegit suposa només la intervenció del protector en les relacions exteriors, bé
que existeixen els protectorats colonials, on les ingerències atenyen la mateixa
política interna i, en conseqüència, manquen de personalitat jurídica internacional.
Lligat al fenomen del colonialisme, sigui quina sigui la modalitat, pràcticament
ha desaparegut amb la descolonització.
Rif
Cadena muntanyosa del NW d'Àfrica que en forma
d'arc s'estén des de l'estret de Gibraltar fins a la vall del riu Moulouya, vorejant la
costa mediterrània del Marroc. Territori sotmès pels àrabs des del s VI,
al s XV hi començà la penetració portuguesa (1415) i castellana (presa de Melilla,
1497). Aviat sota domini espanyol, s'hi oposà repetidament, cosa que provocà un seguit
de conflictes armats. El del 1909, molt greu, és conegut com a guerra o campanya del Rif
o guerra de Melilla. El 1921 s'hi produí un gran alçament, que menà al desastre
d'Annual. En crear-se l'estat independent del Marroc (1955), hi restà inclòs.
Guerra de Melilla
Conjunt de conflictes armats entre el govern
espanyol i les cabiles del Rif. El primer (de l'octubre del 1893 al març del 1894), entre
les víctimes del qual figurà el general Margallo, acabà amb la consecució per part del
govern espanyol de l'establiment d'una zona neutral adjacent a Melilla. El segon (1909),
originat entorn de l'explotació de les mines de ferro (Guelaia) i de plom (Monte Afra)
del Rif, tingué com a fets destacats el combat del Barranco del Lobo (27 de juliol) i
l'assalt, per etapes, a la muntanya Gurugú; la lluita, oficialment anomenada campanya
del Rif, anava dirigida contra les cabiles, no pas contra el govern del soldà.
L'embarcament de tropes cap a Melilla provocà (juliol del 1909) a Barcelona la Setmana
Tràgica.
Desastre d'Annual
Acció militar que tingué lloc el 21 de juliol de 1921 a la posició
d'Annual (o Anouâl), al nord del Marroc, posició establerta pel general Fernández
Silvestre. Les tropes espanyoles comandades per aquest general, en llur precipitat avanç
cap a Alhucemas, foren desfetes per les forces d'Abd-el-Krim. L'intent de proveir la
localitat d'Igueriben, assetjada per aquest, donà lloc a la pèrdua de quatre mil homes i
a la retirada immediata d'Annual, el desordre de la qual possibilità una matança general
dels soldats espanyols i l'apropament dels marroquins a Melilla. Fernández Silvestre fou
mort, i Alfons XIII, acusat d'haver encoratjat l'operació sense tenir-ne coneixement
l'alt comandament militar. La discussió sobre les responsabilitats d'Annual fou una de
les causes del cop d'estat del general Primo de Rivera el 1923.
|
|
La crisi de 1909. La guerra del Marroc va provocar la Setmana
Tràgica, l'any 1909. |
Setmana
Tràgica, la
Nom amb el qual és coneguda la revolta popular de signe antimilitarista i
anticlerical que esclatà a Barcelona pel juliol del 1909. L'origen immediat en fou
l'oposició al rellançament de l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos
miners al Rif; el 9 de juliol d'aquell any una operació de policia per a protegir el
ferrocarril miner prop de Melilla encengué un veritable conflicte bèl·lic, i el
ministre de la guerra del govern de Maura, general Linares, decidí de trametre a
l'Àfrica un cos expedicionari de més de 40 000 homes, reservistes casats i amb
fills en llur majoria, i —potser com a "mesura punitiva"— trets en
bona part del Principat. Aquests fets, sentits per la ciutat com una provocació,
s'esdevenien en unes circumstàncies ambientals de feblesa organitzativa del moviment
obrer, enduriment patronal, descontentament creixent de la petita burgesia i crisi de
l'aparell de l'estat anacrònic i oligàrquic. L'embarcament de tropes a Barcelona
començà l'11 de juliol, i es produïren els dies següents manifestacions
antibel·licistes i incidents al port i pels carrers, enmig d'un clima d'irritació
popular, compartit pels partits nacionalista republicà, radical i socialista, contra una
guerra incompresa. Del 19 al 25 de juliol, els aldarulls i xocs amb la policia se
succeïren diàriament, mentre l'ambient es radicalitzava, ajudat per les campanyes de la
premsa esquerrana i malgrat les mesures d'ordre públic del governador Ángel Ossorio y
Gallardo. El dilluns dia 26 les forces obreres convocaren la vaga general contra la
guerra, estesa a les principals localitats de Catalunya, i unànimement acceptada amb
l'única resistència dels tramviaires; els intents de deturar la circulació dels
tramvies donaren lloc a les primeres topades greus amb la força pública, i la violència
es desfermà; aquell mateix dia el capità general, De Santiago, declarava l'estat de
guerra i el governador, disconforme, dimití. Espontàniament, la protesta desbordà el
comitè de vaga i prengué un caire insurreccional no previst, sense que els partits
republicans en volguessin assumir la direcció. Barcelona, isolada de la resta del país,
es cobrí de barricades, i el poble es féu amo del carrer, però la revolta, mancada
d'orientació política i àdhuc d'objectius concrets, es transformà en un moviment
caòtic i incoherent, i manipulada per les directrius ambigües, demagògiques i
desmobilitzadores dels caps radicals, fou canalitzada vers l'incendi d'esglésies i
convents, davant la passivitat de l'exèrcit. En total, foren destruïts uns 80 edificis
religiosos —la meitat dels existents a la ciutat—, i foren morts —fet
excepcional— tres sacerdots; també hom desenterrà els cadàvers d'algunes
religioses de clausura, els quals foren passejats per la ciutat en un macabre espectacle
d'anticlericalisme supersticiós i primitiu. La manca de suport exterior dels revoltats
—per tal d'evitar l'extensió del moviment a la resta de la península, el ministre
de governació, La Cierva, l'havia qualificat de separatista—, l'arribada de noves
forces militars i la deterioració interna de la revolta canviaren el signe de la lluita
el dia 28. El 30, la tropa dominava els darrers focus rebels, i el dilluns dia 2 d'agost
la normalitat era completa. El balanç de víctimes fou de 3 morts i 27 ferits entre les
forces de l'ordre (dades oficials), i de 75 a 100 morts, amb centenars de ferits, entre la
població civil. La immediata repressió, que tingué el suport decidit de la burgesia
barcelonina, malgrat algunes veus de concòrdia, com la de Joan Maragall, fou molt forta,
però també molt arbitrària. Foren suspesos periòdics d'esquerra, i clausurats més de
150 centres culturals obrers i escoles laiques; hi hagué gairebé dos milers de
processats per les jurisdiccions civil i militar, i aquesta última dictà nombroses penes
de mort, cinc de les quals foren executades. L'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia
—en qui les autoritats volgueren concentrar la intencionalitat repressiva i
exemplar— com a "autor i cap de la rebel·lió", desencadenà una gran
campanya internacional de protesta, que fou causa de la immediata caiguda del govern de
Maura i de la pujada al poder dels liberals.
Reclutament
Acció de reclutar. Al llarg del temps el reclutament ha presentat
diverses formes i sovint ha coexistit la prestació forçada amb la voluntària. Els
estats del Renaixement implantaren exèrcits, basats en voluntaris mercenaris estrangers,
els quals eren instruments autocràtics. L'estat liberal instituí el servei militar
obligatori, considerant-lo més democràtic i efectiu, però l'obligatorietat fou sovint
esquivada o ablanida per lleis que permetien, a les classes superiors, rescats,
reemplaçaments o graus d'oficial de reserva. Actualment, els països anglosaxons i molts
dels del Tercer Món conserven el reclutament voluntari per als temps de pau, alhora que
la majoria dels europeus i alguns altres practiquen l'obligatori. A l'estat espanyol, el
servei militar obligatori és llei des que el govern Canalejas eliminà (1912) el sistema
de sorteig i redempció pecuniària. En els estats del món desenvolupat, les noves
concepcions de la defensa, la nova tecnologia militar, el nou marc polític sorgit de
l'esfondrament de l'URSS i l'oposició de sectors importants de la societat civil han
contribuït al qüestionament de la idoneïtat del sistema de reclutament obligatori en
favor d'un exèrcit exclusivament professional. Els anys noranta aquesta opció ja havia
estat adoptada per Bèlgica, els Països Baixos i França, mentre que en molts altres
estats, com ara Espanya, hom es plantejava aquest canvi a mitjà termini.
Lleva
Forma de reclutament de gent de guerra que sovint implica la mobilització
de tots els recursos humans.
Reservista
Individu pertanyent a la reserva, després d'haver acabat el servei
militar, però sense arribar a l'estat de llicència absoluta.
Anticlericalisme
Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les
persones i les institucions eclesiàstiques com a motiu. En general, hi predomina
l'hostilitat a la clerecia en general o a una part d'aquesta. L'anticlericalisme als
països llatins es manifestà amb peculiaritats pròpies en cada un d'ells. A l'edat
mitjana hom pot considerar com a manifestacions d'anticlericalisme la manera com són
expressades les acusacions contra la corrupció de costums del clericat, per exemple, en
els fabliaux francesos, en les sàtires de Boccaccio, en el Libro del buen amor
de l'arxiprest d'Hita, i, a Catalunya, en la Disputa de l'ase d'Anselm Turmeda.
Però l'anticlericalisme, tal com és entès avui, es manifestà sobretot a partir del
començament del s XIX. El fenomen fou provocat als Països Catalans, d'una banda, per la
introducció de les obres dels enciclopedistes i de les doctrines de la Revolució
Francesa —a despit de la vigilància de la inquisició—, i de l'altra, per la
defensa a ultrança que de l'antic règim absolutista feien una part del clericat i de
l'episcopat locals, contra els eclesiàstics illustrats, com Eudald Jaumandreu, que
compartien l'afany renovador, tant en l'ordre polític com en l'eclesiàstic, de la nova
burgesia liberal. Però, a partir del 1823, amb el triomf absolutista, el sector més
liberal del clericat català fou víctima de la repressió eclesiàstica, i la majoria del
clericat, especialment regular, i de la jerarquia eclesiàstica, es decantaren
decididament a prestar suport al règim absolutista, com a mitjà de conservar els antics
privilegis i béns eclesiàstics, que consideraven amenaçats per la desamortització
i altres reformes propugnades pels liberals. D'altra banda, alguns clergues havien
participat i continuaven participant en les conspiracions i els alçaments de signe
absolutista i, més endavant, carlí, la qual cosa accentuà l'hostilitat dels liberals,
sobretot envers el clericat regular. Manifestacions d'aquesta hostilitat foren les
persecucions i els assassinats de l'any 1823 i posteriorment la crema de convents del
juliol del 1835, al Principat, així com la demolició d'esglésies i convents a Mallorca
en 1835-37, i l'expulsió dels jesuïtes, a València, el 1868. Aquest anticlericalisme,
tanmateix, no solia pas ésser antireligiós, com s'observa en les obres teatrals de Josep
Robrenyo o de Jaume Roca (Un Pagès d'Andratx), per exemple, la titulada Es Pancaritat
de s'Arracó, o en les novel·les d'Ayguals d'Izco, en les quals, tot i llur
virulència contra els anomenats frares trabucaires o contra determinats excessos dels
eclesiàstics, els autors respectaven la religió. A vegades, fins i tot, les declaracions
anticlericals eren justificades en la infidelitat del clericat a l'evangeli. La
identificació creixent, durant el vuit-cents, d'una part important de l'Església amb
l'absolutisme, o el règim conservador, i la manca de suficient interès pels nous
problemes socials que la revolució industrial provocava, contribuïren a alienar-li la
simpatia d'una gran part de les masses populars i d'un important sector de la
intel·lectualitat; arribaren fins i tot, en algunes comarques, a identificar-se
republicà federal i anticlerical. Manifestacions de l'increment de l'agitació popular
anticlerical, a partir especialment del 1868, foren els rosaris de l'aurora desbaratats;
els obstacles a les processons; els saqueigs d'edificis eclesiàstics (la casa dels
jesuïtes, a València, el 1890); l'agressió a València dels pelegrins que marxaven a
Roma el 1894, que fou famosa; el costum de celebrar banquets de promiscuació el divendres
sant; determinats enterraments civils, etc. Participaren en aquest procés tant els
republicans burgesos com els sectors obrers anarquistes. L'hostilitat popular, que fins
ben entrat el s XIX s'havia adreçat gairebé exclusivament contra el clericat regular,
més endavant s'havia d'estendre a tota la clerecia, sense distincions, com es manifestà
en la crema d'esglésies i convents durant la Setmana Tràgica (juliol 1909) i més
endavant durant els fets de 1931 a València i els de 1936. Durant el darrer quart del s
XIX, en alguns sectors de l'extrema dreta catòlica, aparegué un anticlericalisme que
atacava amb agressivitat i amb ofensa els sacerdots i àdhuc bisbes de tendència liberal
o progessista anomenats «mestissos», i es manifestà molt virulent en algunes
publicacions periòdiques, per exemple, al Principat, «La Vespa» (1882-85), setmanari
que se subtitulava Periòdic satíric per la gent com cal, successor de «Lo
Borinot», el qual, després d'ésser condemnat per la jerarquia eclesiàstica, fou
substituït per «Lo Martell» (1883), condemnat també per les mateixes autoritats; «Lo
Fuet» (1882), condemnat pels bisbes de Barcelona i Girona; «Lo Bon Catòlic» (1883),
condemnat també per alguns bisbes del Principat; «Lo Crit de Pàtria» (1886-88), etc. A
Mallorca «El Áncora» (1880-1900), el qual, després d'haver estat prohibit pel bisbe
Campins, fou substituït per «La Verdad», de poca durada, car davant una nova amenaça
de condemna de la jerarquia eclesiàstica, es transformà en «El Verdadero».
Posteriorment, i sobretot a partir del 1900, es feren més rares aquestes publicacions
que, en general, l'episcopat condemnava explícitament. Alguns anys després de la guerra
de 1936-39, a causa dels condicionaments polítics, ha tornat a publicar-se a Madrid i
també a Barcelona, i en llengua castellana, alguna nova publicació d'aquesta mena, que
s'ha distingit pels seus atacs a alguns sectors del clericat català més obert i
progressiu. D'altra banda, hom troba expressat l'anticlericalisme revolucionari en alguns
moviments obrers, especialment de tendència anarquista, del final del segle passat i el
començament de l'actual. En fou un exponent, per exemple, la premsa que dirigí Josep
Llunas, a Barcelona, com «La Teula» (1880), «La Teula Barcelonina» (1880), i després
el setmanari «La Tramontana» (1881) en les seves diverses èpoques, i els almanacs que
publicà. Aquestes publicacions no solament atacaven el clericat i se'n mofaven, ans,
també, es declaraven fonamentalment antireligioses. Així, en la seva capçalera, «La
Tramontana» es declarava «antireligiosa de totes les religions». A València, en el pas
de l'anticlericalisme pur a l'oposició antireligiosa, tingué molta importància l'obra
literària primerenca de Blasco Ibàñez (La araña negra, Viva la República) i,
sobretot, la seva activitat política i editorial. Els llibres de l'Editorial Sempere,
primer, i, després, de l'Editorial Prometeo, que van ésser molt llegits per les classes
populars, contribuïren força a difondre les idees antireligioses als Països Catalans. A
la primeria de segle, en un camp més demagògic que no pas revolucionari, aparegué al
Principat l'anticlericalisme lerrouxista, que havia de produir una literatura en castellà
que ha deixat nombroses mostres en el diari barceloní, dirigit per Alejandro Lerroux,
«El Progreso». Més demagògic que no pas revolucionari fou també l'anticlericalisme
del diari barceloní republicà «El Diluvio». Els diaris valencians «El Pueblo»
(blasquista) i «El Mercantil Valenciano» (republicà independent) realitzaren intenses
campanyes anticlericals semblants a les dels esmentats diaris barcelonins. Un
anticlericalisme de mentalitat republicana federal fou expressat en nombrosos setmanaris
humorístics, els més famosos dels quals foren «La Campana de Gràcia» i «L'Esquella
de la Torratxa». A Mallorca, un setmanari popular de tendència anticlerical fou «Es
Puput» (1907), i, en la premsa diària, «El Ideal» (republicà) i «La Justicia»
(lerrouxista). També fou observat en el periòdic «El Obrero Balear». A partir del 1910
les polèmiques entre aquest periòdic i l'«Aurora» de Manacor foren famoses. A partir
del 1931 fou molt popular i aconseguí un gran tiratge el periòdic «Foc i Fum»,
clarament anticlerical. A València, la premsa satírica dialectal té una llarga
tradició anticlerical. «El Mole» (1837-70), de Josep M. Bonilla, ja s'hi distingí en
algun moment. També «El Pare Mulet» i «El Bou Solt» (1877) de Constantí Llombart, i
«La Reforma Social» («periòdic bilingüe, col·lectivista i anticlerical» [1883]), de
Joan B. Carles. El més famós de tots aquests fulls fou «La Traca», fundada el 1912,
que dirigia Vicent Miquel Carceller. Suspesa per ordre governativa el 1923, «La Traca»
reaparegué en castellà el 1931, i arribà a tiratges de mig milió d'exemplars.
L'editorial de Carceller publicà també molts opuscles de propaganda irreligiosa i
anticlerical (La bárbara lujuria de la clerecía; Jesucristo, sangriento pelele;
Memorias de una monja; La ridícula Virgen María; Sermó de Quaresma; Las mentiras de la
Biblia; Los misterios del Vaticano, etc). D'ençà del 1939, el fenomen de
l'anticlericalisme en les masses populars i la intel·lectualitat ha anat cedint en
virulència, i fins i tot sembla que ha desaparegut en algunes zones, probablement com a
conseqüència de l'augment de la indiferència religiosa i també de l'evolució d'alguns
importants sectors joves de l'Església, oberts i comprensius dels problemes socials del
temps present. D'altra banda, hom observa una reaparició de l'anticlericalisme en alguns
sectors de la dreta anomenada integrista.
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona
o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest
oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics,
per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol
manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en
conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són
objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de
transformació.
Escola Moderna
Institució pedagògica fundada a Barcelona el 1901 per Francesc Ferrer i
Guàrdia per posar en pràctica les idees de l'escola racionalista i la
coeducació. Tingué annexa una editorial, que publicà un "Boletín", texts
escolars, obres de divulgació científica i propaganda anarquista. L'escola aconseguí un
ràpid prestigi dins l'àmbit intel·lectual, alhora que despertà un gran recel entre les
classes benestants, que hi veieren un fons constant de subversió anarquista, terrorista i
francmaçònica. Els seus alumnes foren normalment de la classe mitjana. Aquests passaren
de 30 el 1901 a 175 el 1905, any que se n'inaugurà una sucursal a Vilanova i la Geltrú.
El 1906 la seva influència s'havia estès a uns 34 centres escolars, amb un total de 1
000 alumnes, a Catalunya (a més d'altres a Andalusia i després a Amèrica). L'atemptat
reial (maig del 1906) fet per l'empleat de l'editorial Mateo Morral provocà, a més del
processament de Ferrer, la clausura de l'escola. Josep Casasola —antic
professor— continuà el seu esperit en el Col·legi de La Place (Barcelona). Ferrer
aconseguí tanmateix de mantenir per un temps el butlletí (fins el 1907) i de
reorganitzar l'editorial, que augmentà llavors la publicació de texts anarquistes.
Llei del Candado
Nom amb què es coneix la "Llei d'Associacions Religioses",
aprovada el mes de desembre de 1910, amb la qual es pretenia separar l'Església i
l'Estat, controlar els ordes religiosos i debilitar el paper de l'Església en l'educació
oficial. La llei va limitar la creació de nous ordes religiosos amb la intenció de
frenar la influència de l'Església. La llei va tenir una vigència molt limitada.
|
|
L'impacte de la Primera Guerra Mundial. |
Primera
Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918.
El desenvolupament del capitalisme imperialista durant els darrers decennis del s XIX
havia posat en crisi l'equilibri de forces entre les potències europees, establert
després de la guerra franco-prussiana (1870-71). Del 1904 al 1914 es produïren un seguit
de crisis; d'una banda la rivalitat franco-alemanya, posada de manifest amb motiu dels
conflictes del Marroc (1905-06 i 1911) i, de l'altra, la competència dels governs de
Viena i de Moscou per la conquesta de l'hegemonia als Balcans (conflictes de Bòsnia i
Hercegovina, 1901-11; guerres balcàniques, 1912-13). La Gran Bretanya intervingué en
aquestes rivalitats, i posà fi a la seva anterior política d'aïllament, interessada a
conservar el seu predomini com a potència imperialista. Per sota de les lluites parcials
es començava a dibuixar una lluita general, per una nova redistribució del món per part
de les potències europees, que el formidable creixement de l'economia alemanya feia
inajornable. Del 1904 al 1914 es feren dues coalicions, una de formada per les potències
tradicionals, la Gran Bretanya i França, i l'altra pel nou aspirant a potència
hegemònica, Alemanya (juntament amb Itàlia, que, a la darrera hora, però, es passà al
bàndol contrari), i per la monarquia austro-hongaresa. La Rússia tsarista, competidora
d'aquesta última als Balcans, s'alineà amb les potències occidentals, malgrat la seva
aversió per llur règim democràtic. L'assassinat (28 de juny de 1914), a Sarajevo, de
l'arxiduc Francesc Ferran, príncep hereu de la corona austríaca, agreujà les tensions
entre Viena i Sèrbia. La monarquia austro-hongaresa, després de rebre l'ajut
incondicional d'Alemanya, llança un ultimàtum a Sèrbia, pràcticament inacceptable per
part d'aquest país, perquè el seu compliment suposava la ingerència del govern de Viena
en els afers interns de Sèrbia (23 de juliol). Rebutjat l'ultimàtum, en declarar Rússia
el seu ajut als serbis (25 de juliol), la guerra es féu inevitable. El 28 de juliol
Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia: al cap de poc, Alemanya declarà la guerra
a Rússia (1 d'agost) i a França (3 d'agost), alhora que els seus exèrcits violaven el
territori de Bèlgica, que s'havia declarat neutral. La Gran Bretanya prengué aquest fet
com a pretext per a intervenir-hi (4 d'agost). Així, les potències europees restaren
totalment involucrades en el conflicte, al qual posteriorment s'afegiren altres països:
amb els imperis centrals (Alemanya i Àustria), Turquia (novembre del 1914) i Bulgària
(octubre del 1915); a favor dels aliats (la Gran Bretanya, França i Rússia), el Japó
(agost del 1914), Itàlia (maig del 1915). Romania (agost del 1916), Portugal (març del
1916), EUA (abril del 1917) i Grècia (juny del 1917).
Neutralisme
Fórmula de dret internacional segons la qual un país justifica la seva
exclusió d'un conflicte o d'una tensió momentània i regula les obligacions
consegüents. Algunes nacions han basat llur política en un neutralisme total, com és el
cas de Suïssa, però alguns tractats preveuen el terme de "neutralisme benvolent o
parcial", que permet certes intervencions limitades. El sistema de blocs hegemònics
imposat després de la Segona Guerra Mundial ha dut a un rellançament del neutralisme
col·lectiu en una variant anomenada no-alineament. El neutralisme ha estat una de les
principals armes polítiques dels països subdesenvolupats per a escapar de l'asfíxia
internacional provocada per la política de blocs. Fou formulat per primer cop a la
conferència de Bandung (1955) i estructurat a la de Belgrad el 1961. En la pràctica, la
pressió exercida per ambdós blocs i la complexitat de les relacions mundials fan molt
difícil la pràctica integral del neutralisme.
Aliadòfils
També anomenats francòfils, eren els partidaris dels països
aliats (França i el Regne Unit), bàsicament liberals i progressistes. Era el grup format
per esquerrans i demòcrates.
Germanòfils
Partidaris dels imperis centrals, conservadors i autoritaris. Era el grup
format pels sectors més conservadors.
Expansió econòmica
Fase del cicle econòmic caracteritzada per una
prosperitat generalitzada de l'activitat econòmica. Quan es donen causes estranyes al
procés de producció que fan preveure la possibilitat d'augmentar els guanys es produeix
una mobilització intensiva dels recursos, amb el consegüent increment del producte.
Aquesta fase, generalment acompanyada d'inflació, és frenada quan el creixement dels
preus afecta la demanda o quan hom arriba a la plena utilització dels recursos.
La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra
Mundial va afavorir un cert auge econòmic de l'Estat, ja que les necessitats dels
contendents europeus van provocar una gran demanda de productes agraris i industrials. En
realitat, l'augment de les exportacions va afavorir la proliferació de negocis
especulatius i va enriquir ràpidament els empresaris i els intermediaris, que no van
invertir en el sistema productiu. La situació no fou tan favorable per a les classes
baixes, que es van haver d'enfrontar a l'alça dels preus i a la manca d'alguns productes
desviats a l'exportació. El deteriorament de la capacitat adquisitiva dels treballadors
va generar una forta conflictivitat social que va afectar profundament el sistema.
Superàvit balança comercial
Situació positiva de la balança comercial, que es dóna quan el
valor de les exportacions (vendes a l'exterior) és superior al valor de les importacions
(compres de l'exterior).
Superàvit de la balança de pagaments
Situació comptable segons la qual en les diverses
subbalances en què hom divideix la balança de pagaments els ingressos són superiors a
les despeses. així, un superàvit en la balança per compte corrent s'ha d'interpretar
com un excés en aquelles transaccions que generen renda, en el període a què es
refereix la balança, per damunt d'aquelles que en consumeixen. I un superàvit de la
balança de capitals s'ha d'interpretar com una disminució de la posició deutora del
país o l'estat respecte a la resta del món.
Inflació
Desequilibri econòmic caracteritzat per una alça general dels preus causada per
l'excés del poder de compra de la massa de consumidors respecte de la massa de béns i
serveis que són a la seva disposició. El fet que hi hagi més mitjans de pagament
-moneda en circulació- que no pas béns o serveis a adquirir provoca l'alça dels preus.
D'ordinari, si la inflació es perllonga molt, al final motiva una devaluació de
la moneda. La inflació comporta un augment de preus i salaris com a conseqüència de la
pèrdua de valor d'una moneda. Se sol atribuir a una emissió excessiva de paper moneda o
a una insuficiència de l'oferta. És el fenomen contrari a la deflació.
|
La crisi de 1917, militar, política i social, va incidir
decisivament en la descomposició del sistema de la Restauració.
1. La crisi militar. |
Junta
militar de defensa
Organisme creat el 1916, especialment dins l'arma
d'infanteria, que reuní oficials i caps, amb exclusió dels generals. El comitè
organitzador fou presidit pel coronel Benito Márquez —n'era secretari el capità
Álvarez Gilarranz—, i les primeres juntes es constituïren al Principat; al
començament del 1917 aquest moviment assolí ja un àmbit estatal. Partiren de la
insatisfacció produïda per la guerra del Marroc i per l'augment del cost de la vida.
Inicialment tingueren un caràcter de reivindicació professional (crítica de la manca de
mobilitat en l'escalafó i petició de majors retribucions), però aviat es polititzaren.
Oficialment dissoltes i empresonada a Montjuïc la Junta Suprema (26 de maig de 1917), un
ultimàtum amb el suport de la majoria de l'exèrcit obligà García Prieto a alliberar
els presos (2 de juny) i finalment a dimitir (9 de juny). Les juntes semblaren llavors
unir-se al moviment de l'Assemblea de Parlamentaris (manifest del 25 de juny, demanda al
rei d'un govern de concentració) i foren un dels factors que aguditzaren la crisi de
l'agost del 1917. Posteriorment, la seva força, que obligà Alfons XIII a una actuació
ambigua (primer d'oposició, després de suport), hipotecà l'autoritat dels governs
constitucionals fins que la situació desembocà, després d'haver tornat a ésser
dissoltes pel novembre del 1922 per Sánchez Guerra, en el cop d'estat de Primo de Rivera.
|
|
2. La crisi política. |
Assemblea
de Parlamentaris
Nom que reben diverses reunions extraoficials de diputats i senadors que tingueren
lloc a Barcelona i a Madrid al juliol i l'octubre del 1917. Des del començament d'any es
feia palesa una crisi de l'estat espanyol: minva de la prosperitat causada per la Primera
Guerra Mundial, augment de la desocupació, descontentament de l'exèrcit reflectit en
l'aparició de les juntes militars, pressió de nacionalistes i republicans contra el
sistema de torns i per l'aplicació de reformes. Al juny, l'empresonament dels dirigents
de les juntes provocà la caiguda de García Prieto. El poder passà a les mans del
conservador Dato, que, com que no tenia la majoria parlamentària, tancà les corts alhora
que suspenia les garanties constitucionals i instaurava la censura de premsa. Sota la
iniciativa dels dirigents de la Lliga Regionalista, el 5 de juliol se celebrà a Barcelona
una assemblea dels senadors i els diputats de Catalunya a la qual assistiren els
nacionalistes catalans, els republicans liberals i alguns conservadors. Sota la
presidència de Ramon d'Abadal (Lliga), Giner de los Ríos (radical) i el marquès de
Marianao (liberal autonomista), fou aprovada una proposta en la qual hom declarava que la
voluntat de Catalunya era l'obtenció d'una autonomia, règim que havia d'ésser estès a
tot l'estat espanyol, i hom demanava la immediata reunió d'unes corts que, com a
constituents, deliberessin sobre l'organització de l'estat, sobre l'autonomia i sobre el
problema militar i econòmic. En el cas que el govern no hi accedís, hom decidí de
convocar tots els parlamentaris espanyols a una assemblea extraoficial. Dato no accedí a
les peticions i prengué mesures perquè no tingués lloc la reunió. Malgrat això,
parlamentaris de totes les tendències polítiques (llevat dels partidaris de Dato), en
nombre de 68, es reuniren al palau del parc de la Ciutadella, on, presidits per Ramon
d'Abadal, es constituïren en assemblea. Una proposta presentada pels diputats Melquíades
Álvarez, Cambó, Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Lerroux, Rodés, Roig i Bergadà, i
Zulueta, protestant per l'actitud del govern i declarant que era indispensable la
convocatòria d'unes corts constituents que emprenguessin el problema de la reforma del
país, fou aprovada per unanimitat. Es formaren tres comissions per tractar,
respectivament, de la reforma constitucional de la defensa de l'estat, ensenyament i
justícia, i dels problemes econòmics i socials. Però la guàrdia civil interrompé la
reunió i, després d'un diàleg entre el governador civil i Abadal, els parlamentaris
foren dispersats. La tensió política augmentà i el mes d'agost esclatà una vaga
general revolucionària. No obstant això, la protesta obrera no prengué la via política
que esperaven els parlamentaris per pressionar sobre el govern; i l'exèrcit, en comptes
de sumar-se a la protesta general, obeí les ordres de Dato i reprimí amb violència la
vaga. El govern denuncià com a responsables de la vaga els dirigents de l'Assemblea,
entre ells Cambó: de fet els contactes que Cambó havia demanat a la CNT havien estat
rebutjats per l'organització obrera. La Lliga, per la seva banda, acusà el govern
d'haver provocat la vaga per tal de fer fracassar el moviment de l'Assemblea. Els
parlamentaris, alguns dels quals, com els de la Lliga, havien condemnat la vaga des del
començament, es reuniren una altra vegada a Madrid del 15 al 17 d'octubre, primer al
Congrés i després a l'Ateneu. Fou aprovat el programa d'una reforma total (separació de
poders, autonomia regional i municipal, sobirania de l'estat, reforma democràtica de
l'exèrcit, etc). Dato dimití i es produí una crisi gravíssima del règim. Però
Cambó, que havia esdevingut l'element decisiu, tot i haver promès que no prestaria
suport a cap govern que no complís els acords de l'Assemblea, després d'entrevistar-se
amb Alfons XIII acceptà que la Lliga participés en un govern dit de "concentració
nacional" presidit per García Prieto i format per conservadors i liberals, amb la
qual decisió salvà la dinastia. Ventosa i Calvell (Lliga) fou nomenat ministre de
finances, i Felip Rodés (republicà nacionalista fins aleshores) d'instrucció pública
(30 d'octubre). Així, aquest moviment fou trencat pels seus mateixos iniciadors, que
acceptaren la col·laboració amb el mateix poder que havien combatut, per por que el
moviment no pogués desbordar-los.
|
|
3. La crisi social. |
Vaga general
Nom que rep la vaga quan és declarada simultàniament a
totes les indústries d'un lloc o d'uns quants.
Vaga General del 1917
Moviment vaguístic que tingué lloc a l'estat
espanyol per l'agost del 1917, dins el marc de la crisi política general del 1917.
Precipitada per una vaga de ferroviaris a València (juliol), la vaga general
revolucionària fou declarada el 13 d'agost per la UGT i la CNT, amb el suport del PSOE i
dels partits republicans, amb la finalitat que es constituís un govern provisional que
convoqués eleccions a Corts Constituents. El comitè de vaga, format per F.Largo y
Caballero i D.Anguiano (UGT) i J.Besteiro i A.Saborit (PSOE), fou detingut; l'exèrcit
controlà la situació del cap de tres dies d'aldarulls, sobretot a les zones industrials,
amb un saldo de 70 morts, centenars de ferits i 2 000 empresonats.
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona
o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest
oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics,
per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol
manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en
conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són
objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de
transformació.
|
2ª etapa: la frustració del moviment reformista (1917-1923).
La fallida del sistema: es trenca el bipartidisme. |
Governs
de concentració
Proposats pel rei Alfons XIII després de la dimissió de Dato (octubre de
1917), eren executius formats per liberals, conservadors i membres de la Lliga
Regionalista de Catalunya. Per primer cop es trencava el bipartidisme, però l'aliança de
l'oligarquia liberalconservadora amb els regionalistes només era un intent dessperat del
bloc dominant per a continuar mantenint el poder davant el perill revolucionari.
|
|
Conflictivitat social. |
Vaga
Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal
d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les
condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a
d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions
depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és
declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga
general.
Locaut
Tancament temporal d'una empresa o un grup d'empreses dut a terme per part
de la direcció en una situació de conflicte laboral. El locaut pot ésser una mesura
preventiva, prèvia a la implantació de noves condicions de treball, o a una resposta a
les reivindicacions i les posicions de força dels obrers. Considerada fora de la llei en
algunes constitucions, fou considerablement utilitzada a l'inici de la industrialització.
Actualment hom hi recorre només en una situació extrema, per tal com la interrupció
total del procés de producció que suposa tampoc no afavoreix la situació de l'empresa.
Guerra social
El conjunt d'accions del pistolerisme va fer parlar en els diaris de
l'època de "guerra social". Els fets hi ajudaven: entre 1917 i 1922 (i sobretot
els anys 1920 i 1921), només a Barcelona hi va haver més de 800 atemptats, amb baixes
tant de la classe treballadora com de la patronal i les forces d'ordre públic. Aquest
clima de "guerra social" va afectar Catalunya, el País Valencià i Múrcia des
de les darreries de 1919 fins a 1922.
Pistolerisme
Activitat terrorista pròpia dels pistolers. Fenomen propi dels anys
1919-23 a l'estat espanyol, tingué una importància especial a Catalunya, on es produí
després de l'espectacular ascens numèric de la CNT en 1918-19. La Federació Patronal, a
més d'intentar una política de total intransigència enfront de les demandes obreres,
costejà una onada d'atemptats contra els quadres sindicals. Les bandes de pistolers
comptaren així mateix amb la protecció dels governadors civils del moment (sobretot el
comte de Salvatierra, desembre del 1919 — maig del 1920, i el general Martínez
Anido, novembre del 1920 — octubre del 1922) i del cap superior de policia Miguel
Arlegui (setembre del 1919 — octubre del 1922). Fins el 1920 els pistolers, sota el
comandament successiu de Bravo Portillo i el baró de König, actuaren de tota manera amb
una relativa independència i intentaren en ocasions l'extorsió prop de la mateixa
patronal. Després, l'aparició dels Sindicats Lliures significà, a part la prossecució
del pistolerisme (amb noms com Antoni Soler, El Mallorquí, o Innocenci Feced,
etc), un intent de dividir el moviment obrer. Foren morts, entre molts altres, els caps
sindicalistes Pau Sabater (1919), Evelino Boal (1921) i Salvador Seguí (1923). També hi
hagué l'actuació de grups terroristes i de pistolers prop de la CNT (destacà entre
aquests el grup Los Solidarios, creat el 1922), que causaren la mort, entre d'altres, al
mateix Bravo Portillo (1919), al comte de Salvatierra (1920) i a Dato (1921). En conjunt
hi hagué a Barcelona 109 atemptats socials el 1919 i 304 el 1920. Sota la Segona
República encara es produí algun rebrotament del pistolerisme dels Sindicats Lliures,
com és ara el cas de la banda de Francisco Blasco a Badalona.
Pistolerisme blanc
Nom amb què es va conèixer l'organització armada patronal, que es va
convertir en una força parapolicíaca, totalment protegida per les autoritats, que va
escampar el terror en el món obrer. La patronal catalana no en va tenir prou amb la
repressió. Volia posar fi al "perill" sindical i revolucionari, i no es refiava
del govern, el qual veia cada cop més inestable i dèbil.
Pistolerisme roig
Nom amb què es coneix l'activitat d'escamots armats de defensa per
contratacar l'acció patronal, organitzats pels sectors més radicals de
l'anarcosindicalisme.
Vaga de La Canadenca
Conflicte social esdevingut a Barcelona (febrer i
març del 1919), originat a l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro —filial de la
Barcelona Traction Light and Power— el 5 de febrer per causa de l'acomiadament
d'obrers; s'hi afegiren els del ram del gas i de l'electricitat (Barcelona restà sense
llum). Fou declarat l'estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts.
Aleshores es declararen també en vaga els obrers de la indústria tèxtil i es
transformà en vaga general de Barcelona; fou utilitzada la «censura roja» per tal
d'impedir que la premsa pogués donar notícies tendencioses que perjudiquessin els
vaguistes. L'actitud transaccionista de Salvador Seguí en un míting a les Arenes (19 de
març) féu possible un acord i la tornada victoriosa al treball (20 de març); però, el
24 de març, pel fet que els militars, en desacord amb el pacte, no havien alliberat 79
vaguistes, hom declarà vaga general a tot el Principat, que finalitzà en ésser declarat
de nou l'estat de guerra. La vaga comportà l'establiment de la jornada de vuit hores i
les dimissions del governador civil Montanyès, del cap policial Doval, i del cap del
govern, comte de Romanones.
Llei de Fugues
Denominació aplicada a l'autorització legal de la força pública per a disparar contra
els detinguts en cas de fuga. Fou el pretext aplicat sobretot contra els sindicalistes de
la CNT, especialment en moments de màxima tensió social, com en 1920-23 a Barcelona o en
1931-32 a Sevilla (fets del parc de María Luisa).
Comitè Civil contra el Terrorisme
Organisme cívic creat a Barcelona, el 1920, per
combatre les activitats terroristes provocades pels elements extremistes, tant patronals
com obrers. Era domiciliat a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i el presidí Rafael
Campalans. La Dictadura del general Primo de Rivera el suprimí el 1923.
Solidarios, Los
Grup anarquista d'acció constituït a Barcelona
per l'octubre del 1922. En formaren part, entre altres, Francisco Ascaso, Durruti, Garcia
i Oliver, Gregorio Suberviela, Ricard Sanz, Aurelio Fernández, Miguel García Vivancos,
Alfons Miguel, Torres Escartín, etc, en total prop d'una vintena d'obrers i obreres.
Després de participar en tasques publicistes i organitzatives anarquistes, especialment
per mitjà de «Crisol» (1922) i del comitè de relacions anarquistes de Catalunya (que
hom fundà al principi del 1923), el grup es llançà a una actuació violenta. Les seves
accions més espectaculars foren la mort de Ramon Languia, dels sindicats lliures
(Manresa, abril del 1923), l'atemptat frustrat contra Martínez Anido a Sant Sebastià
(maig del 1923), la mort de l'ex-governador civil José Regueral a Lleó (17 de maig de
1923) i de l'arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila (4 de juny de 1923), així com
l'assalt del Banco de España a Gijón (1 de setembre de 1923). La Dictadura de Primo de
Rivera determinà la dispersió del grup, que en part continuà en actiu a l'exili.
Posteriorment, proclamada la Segona República, es reorganitzà sota la denominació de Nosotros.
Trienni Bolxevic
Nom que rep la gran onada de tensions, vagues, boicots i sabotatges que
van afectar les zones rurals del sud del país, entre 1918 i 1920. Les vagues dels
jornalers andalusos van arribar a paralitzar la collita els estius de 1918, 1919 i 1920 i
van adquirir un caràcter d'autèntica revolució (ocupació i repartiment de terres,
etc.).
|
L'oposició al sistema entre 1898 i 1923.
Propostes de renovació des de fora del sistema. |
Oposició
Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder
polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents. En els règims de democràcia
parlamentària l'oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei (o la
constitució, o els costums constitucionals), i àdhuc institucionalitzada, com és el cas
de la Gran Bretanya, on l'oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per
exercir les seves funcions crítiques. Quan l'oposició no compleix els requisits que
exigeix la llei és declarada il·legal. En els sistemes totalitaris de partit únic no
és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort.
|
1. Els regionalismes i nacionalismes.
Oscil.laven entre la col.laboració amb el règim i les propostes
regeneracionistes. |
Regionalisme
1. Doctrina política i social consistent a afavorir, dins un mateix estat, el
paper dels agrupaments regionals delimitats per la geografia i la història. Partint del
concepte de regió com a entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada
de prou unitat per a tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país,
el regionalisme representa la consciència regional en acció com a ideologia, com a
moviment social o com a programa reivindicador d'alguna forma de reconeixement d'aquella
personalitat regional. Segons el nivell en què es mogui la consciència regional, el
regionalisme pot ésser econòmic (l'exigència d'un règim fiscal o aranzelari
peculiar), cultural i literari, amb la defensa o sense la defensa d'una llengua
pròpia (el cas de Nova Anglaterra, als EUA), i fins pot vorejar el localisme, com
s'esdevé en l'exaltació de les característiques distintives d'algunes contrades
angleses (Wessex, Sussex, York); hi ha, també, regionalismes administratius,
destinats només a facilitar a l'estat, mitjançant la descentralització, instruments
d'anàlisi i planificació econòmiques més manejables (i en aquest sentit hom parla de
"ciència de la regió"), però sense cap transferència real de poder a les
societats regionals; en són exemples les 22 "circumscripcions d'acció
regional" creades a França el 1961. Tanmateix, en la majoria dels casos, aquests
diversos tipus de regionalisme —cultural, econòmic, jurídic— no són més que
fases preparatòries de la formulació d'un regionalisme polític, el qual, per la
seva banda, sol ésser la primera etapa dels moviments nacionalistes dins els estats
multinacionals contemporanis. Així, malgrat que la demanda bàsica d'aquest regionalisme
és l'autonomia política i el respecte a les característiques sòcio-econòmiques
diferencials de la regió, en la seva forma extrema pot desembocar en el separatisme,
la secessió i la independència (els estats del sud dels EUA, Bangla Desh).
2. Nom amb el qual és conegut el moviment favorable a la recuperació de la pròpia
identitat cultural i política, als Països Catalans, sorgit els primers anys de la
restauració borbònica del 1874. El regionalisme suposava, de fet, el manteniment de les
tesis del provincialisme (com ho exposà Joan Mañé i Flaquer en les seves Cartas
provinciales, publicades el 1875 i adreçades a Cánovas del Castillo) i una actitud
més conservadora que la propugnada pel moviment catalanista sorgit cada cop amb major
força dels avatars polítics del període 1868-74. Aquesta diferenciació, poc clara els
primers anys, es palesà en els escrits de caire conservador, però alhora netament
contraris al centralisme uniformista castellà, publicats per Mañé i Flaquer al
"Diari de Barcelona" i en el llibre El regionalismo (1887), i que
tingueren un ressò important entre la burgesia catalana, ben disposada envers aquestes
idees per la prosperitat que seguí la restauració. De fet, però, el regionalisme
adquirí entitat pròpia arran de l'escissió sorgida en el Centre Català de
Valentí Almirall, el 1887, en separar-se'n l'ala més conservadora i el Centre Escolar
Catalanista, que formaren el mateix any la Lliga de Catalunya, en gran part
englobada posteriorment, la Unió Regionalista (polaviejistes), amb el Centre
Nacional Català per formar la Lliga Regionalista (1901), principal baluard del
regionalisme conservador fins que, el 1933, adoptà el nom de Lliga Catalana i
abandonà, en teoria almenys, el regionalisme.
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny
ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència,
però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc,
les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes,
més que no pas de nacionalisme.
|
|
El catalanisme. |
Catalanisme
1. Afecció per Catalunya, pels Països Catalans o per les
característiques nacionals catalanes.
2. Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels
Països Catalans.
El catalanisme nacionalista i l'hegemonia de la Lliga Regionalista
Al Principat, a la darrera dècada del s XIX comença
el període nacionalista de moviment. La primera formulació nacionalista és obra d'un
republicà i federal d'esquerra, Josep Narcís Roca i Farreras. El 1890, un jove
estudieant, Prat de la Riba, en el Centre Escolar Catalanista, pronuncià un discurs
inaugural de curs, netament nacionalista. El 1894, el mateix Prat i Pere Montanyola
publicaren el Compendi de la Doctrina Catalanista, d'inspiració també
nacionalista. El 1897, a l'Ateneu Barcelonès hom pronuncià unes conferències
expositives del nacionalisme, entre elles una de Prat de la Riba que formà posteriorment
uns capítols de La Nacionalitat Catalana (1906). Així mateix, la nova
terminologia començà a ésser emprada per alguns períodics, els primers dels quals
foren "Las Cuatro Barras" de Vilafranca del Penedès, que canvià el subtítol
de Regionalista pel de nacionalista, i el de Barcelona "Lo
Regionalista" que es convertí en "La Nació Catalana", ambdós el 1898. La
mateixa terminologia començava a ésser emprada per les entitats: l'any 1899 hom fundà
el Centre Nacional Català, a Barcelona. Anteriorment, el 1897 havia tingut lloc la
primera manifestació pública netament regionalista de Creta. El 1901, per primera
vegada, fou celebrada la jornada de l'Onze de Setembre a Barcelona. El catalanisme es
manifestà en els més diversos camps, convertit j en un moviment de renaixença total. En
el camp lingüístic, després de Jacint Verdaguer, uns altres noms d'escriptors
prestigiosos aparegueren arreu dels Països Catalans, desvetllant, així la consciència
d'una catalanitat comuna. Així mateix, la llengua catalana, malgrat els obstacles,
començà a ésser introduïda en corporacions públiques d'elecció popular, com
diputacions i ajuntaments del Principat. Tanmateix les pastorals del bisbe Morgades en
defensa de la llengua catalana i del seu ús en l'ensenyament del catecisme promogueren
encara una duríssima campanya anticatalanista, i el prelat fou criat a Madrid i amonestat
severament. El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i la crida, el
mateix any, per iniciar el Diccionari català-valencià-balear, potenciaren i
donaren ressò europeu al moviment. Col·leccions literàries com "L'Avenç"
traduïren al català algunes de les obres més recents de la literatura universal, i la
revista del mateix nom, així com "Il·lustració Catalana",
"Catalònia", "Quatre Gats", "Pèl & Ploma" i
"Joventut" entre altres, contribuïren a crear una cultura catalana oberta als
corrents mundials mentre apareixia un art significatiu que trobà una de les seves
expressions en el Modernisme. En l'àmbit popular prengue importància l'excursionisme,
amb la fundació de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques i, més endavant,
el Centre Excursionsita de Catalunya. En el musical, els orfeons que hom anà creant arreu
del Principat, amb Catalunya Nova i l'Orfeó Català, redescobriren i exaltaren les velles
cançons populars. Una d'aquestes, Els segadors, es convertí en l'himne més
popular del catalanisme. La bandera catalana —la senyera— reprengué el seu
sentit de símbol col·lectiu arreu dels Països Catalans. Una dansa comarcal, la sardana
esdevingué una dansa dels catalans. Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, patrons
del principat, esdevingueren, indirectament, una arma nacionalista. El període de
repressió, que s'inicià especialment en la darrera dècada del segle, no aconseguí
d'evitar que els grups catalanistes fins aleshores minoritaris, bé que els més actius,
es convertissin en un ampli moviment popular que acabà dominant la vida pública del
Principat. La catàstrofe colonial de la fi del segle provocà una protesta general al
Principat contra el desgoven de l'estat. Els elements econòmics posaren llur confiança
en el general Polavieja, tornat de les Filipines, que prometia un programa de reformes,
algunes de tendència descentralitzadora o regionalista. En fracassar el polaviejisme, la
quasi totalitat d'aquests elements fundaren la Unió Regionalista, entitat que al principi
del 1901 es fusionà amb el Centre Nacional Català creant la Lliga Regionalista, primer
partit polític catalanista, que, amb la seva victòria en les eleccions dites "dels
quatre presidents" (1901), ferí mortalment el caciquisme electoral que dominava el
Principat. Amb la creació d'aquest partit començà un nou període de la història del
catalanisme, caractertzat per l'existència de partits polítics catalanistes, totalment
independents dels partits generals espanyols. La Lliga Regionalista, en la qual
participava una bona part de la burgesia catalana, avait restà dominada pel sector més
dretà, i els produí una escissió dels elements més liberals, que fundaren el
periòdic: "El Poble Català", enfront de l'òrgan d'aquell partit. "La Veu
de Catalunya", i més endavant crearen el nou partit del Centre Nacionalista
Republicà (1906), que fou l'ala esquerra del catalanisme. Però, mentre la Lliga
Regionalista es covnertí en un partit potent i organitzat, el sector d'esquerra del
catalanisme, tot i els diversos èxits electorals que tingué, la categoria intel·lectual
dels seus dirigents i el nombre dels seus habitants, no aconseguí de crear un partit que
perdurés. Així després del Centre Nacionalista Republicà hom creà la Unió Federal
Nacionalista Republicana (1910), el Bloc Republicà Autonomista (1915), el Partit
Republicà Català (1917), fins que el 1931 fou creada l'Esquerra Republicana de
Catalunya. En aquesta aspiració a crear un moviment catalanista d'esquerra potent si cal
situar l'intent de Martí i Julià, com a president de la Unió Catalanista, de
transformar aquesta entitat en una força catalanista d'esquerra socialista. El creixement
del moviment catalanista provocà persecucions i violents incidents, entre els quals
l'assalt dels periòdics catalanistes "Cucut", i "La Veu de Catalunya"
(novembre del 1905), fet que originà el moviment de Solidaritat Catalana, en el qual
participaren tots els partits polítics de Catalunya, des dels carlins fins als
republicans federals, llevat dels republicans lerrouxistes, els quals foren el principal
instrument del govern per combatre el Catalanisme. La Solidaritat Catalana estimulà al
País Valencià els plantejaments polítics de caràcter reivindicatiu, que per primera
vegada havia formulat el grup València Nova (1904). Una Assemblea Regionalista (1907)
tractà de repetir-hi l'esquema solidarista del Principat. L'assemblea reuní l'adhesió
de tendències ben diverses, des dels carlins fins als republicans sorianistes, però
xocà amb l'hostilitat dels republicans blasquistes i amb la distància reserva dels
conservadors aparentment regionalistes, que giraven entorn de Teodor Llorente. L'intent
d'una Solidaritat Valenciana fracassà; de tota manera, significà el començament formal
del valencianisme polític. Paral·lelament, Lluís Martí intentà, sense èxit,
de lligar la política mallorquina a la Solidaritat Catalana. El 1914 el moviment de la
Mancomunitat de Catalunya, presidida per Prat de la Riba, i el 1917 fou el principal
promotor de l'Assemblea de Parlamentaris, després de la qual la Lliga participà amb
ministres al govern, iniciant així un viratge polític d'aigualiment nacionalista. El
1918 presentà al govern el projecte d'autonomia per al Principat, ja aprovat per gairebé
tots els municipis catalans. En acabar-se la Primera Guerra Mundial, en la qual nombrosos
nacionalistes catalans combateren voluntaris en l'exèrcit francès en els fronts de
França, Sèrbia i Turquia, la doctrina del president Wilson sobre el dret
d'autodeterminació dels pobles, i el triomf dels nacionalismes europeus (txec, eslovac,
polonès, finlandès, etc), amb la constitució de nous estats independents o federats,
d'una part, i, de l'altra, l'oposició del govern espanyol a concedir l'autonomia, que
reclamava pràcticament la totalitat del poble català del Principat, radicalitzà amplis
sectors del catalanisme. La Lliga Regionalista, la qual aquests sectors consideraven
fracassada perquè no havia aconseguit un règim autonòmic amb la seva política de
participació ministerial, anà perdent influència, mentre apareixien noves
organitzacions nacionalistes més radicals, com és ara la Federació Democràtica
Nacionalista (1919) dirigida per Francesc Macià, que preconitzava la lluita per la plena
sobirania de Catalunya, per tal de poder pactar, després, lliurement, una Federació
Ibèrica. El 1922 el mateix Macià, que s'exiliaria poc temps després a França,
començà l'organització del moviment independentista Estat Català. El mateix any era
creada Acció Catalana, en part integrada per elements dissidents de la Lliga
Regionalista, i l'any següent, la Unió Socialista de Catalunya. D'altra banda, el 1916
fou constituïda l'entitat Nostra Parla, en la qual tenien representants totes les terres
dels Països Catalans. Aquesta entitat tenia com a missió d'aconseguir la unificació
espiritual i la completa compenetració de sentiments d'interessos morals i materials de
totes les terres de llengua catalana. A Mallorca fou fundat, el 1917, el Centre
Regionalista, d'ideologia nacionalista, per Guillem Forteza, el qual aconseguí l'alcaldia
de Palma en les eleccions anteriors a la Dictadura; el 1923 fou fundada la important
Associació per la Cultura de Mallorca.
L'hegemonia del catalanisme d'esquerres
La dictadura del general Primo de Rivera (del setembre del 1923 al gener del 1930)
combaté violentament el catalanisme en totes les seves manifestacions. Tanmateix, aquesta
persecució radicalitzà encanra més la majoria dels sectors catalanistes. La poesia i el
teatre de to inflamadament patriòtic donà obres tan caracterísitiques com Les tombes
flamejants de Ventura i Gassol i El foc de les ginesteres de Josep M. de
Sagarra; els setmanaris literaris d'orientació catalanista separatista, com
"L'Estevet" o la "Tralla", havien contribuït a aquesta
radicalització. fou durant aquest període que alguns dirigents pel catalanisme com
Lluís Nicolau d'Olwer, Manuel Massó i Llorens, francesc Maspons i Anglasell i Joan
Estelrich intervingueren prop de la Societat de Nacions demanant que a Catalunya fossin
reconeguts els drets de minoria nacional, emparats per aquell orgnisme. D'altra banda,
Macià es trasllad—a Moscou, on s'entrevistà amb Bukharin i Zinoviev, per aconseguir
l'ajut de l'URSS a favor de la seva causa. Elements independentistes que seguien Macià,
algunsd'ells agrupats al Servei d'Estudis Militars (SEM), foren acusats, el 1925, d'haver
intentat volar amb explosius el tren en què viatjava Alfons XIII per Catalunya (complot
de Garraf) i, l'any seguent, l'intent de Macià de penetrar amb els seus grups armats al
Principat, per Prats de Molló, fou impedit per la policia francesa. Aquests fets i els
processos que els seguiren contribuïren a fer conèixer internacionalment la qüestió de
Catalunya, així com hi contribuí el viatge del mateix Macià per l'Amèrica Llatina. Les
comunitats de catalans allí emigrats s'havien distingits, per mitjà de llurs
associacions i periòdics, per llur catalanisme i, especialment a partir del 1915, pel
caràcter independentista radical. Macià, durant el seu sojorn a l'Havana, participà en
l'Assemblea Constituent del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, que aprovà la
Constitució Provisional de la República Catalana (1928). En caure la Dictadura,
desapareguda la censura, es produí al Principat una forta reacció catalanista. Certs
problemes polítics foren motiu de polèmica entre Cambó (Per la concòrdia, 1930)
i Bofill i Mates (L'altra concòrdia, 1930). La direcció del moviment, que la
Lliga Regionalista havia perdut, passà a partits situats més a l'esquerra: Acció
Catalana. Acció Republicana de Catalunya i Estat Català, elks tres partits que
participaren en representació del Principat en l'anomenat pacte de Sant Sebastià
(agost del 1930), on fou acordat que la futura república espanyola resoldria el problema
de l'autogovern del Principat Mentrestant, la Lliga intentava de salvar la monarquia
espanyola, amb la seva participació ministerial i la creació, fins i tot, d'un partit
general espanyol, el Centre Constitucional amb la qual cosa contradeia la doctrina
constant del catalanisme des del Segon Congrés Catalanista sobre els partits polítics
del Principat. Pel març del 1931 fou constituït el nou partit d'Esquerra Republicana de
Catalunya, integrat per Estat Català i per diversos grups republicans, sota la
presidència de Macià, el qual partit, apartir del triomf de les eleccions municipals del
12 d'abril d'aquell any i de la instauració de la República, es convertí en partit
majoritari al Principat, durant tot el període republicà (1931-39). El 14 d'abril de
1931 Francesc Macià proclamà la República Catalana, com a estat integrant d'una
Federació Ibèrica, d'acord amb el seu programa, però hagué d'accedir, davant la
pressió del govern provisional republicà que s'havia constituït a Madrid, a acceptar la
forma autonòmica de la Generalitat de Catalunya. Amb la instauració de la República
començà un altre període de la història de catalanisme, durant el qual aquest inspirà
totalment la vida política del Principat i aconseguí per primera vegada que l'estat
atorgués a Catalunya un estatut d'autonomia. Al País Valencià s'inicià un nou
període: aparegueren grups i periòdics valencianistes, poc o molt catalanistes, que
anaven de la dreta al marxisme, com l'Agrupació Valencianista Republicana (1930), el
Centre d'Actuació Valencianista (1931), Acció Nacionalista Valenciana (1933), Esquerra
Republicana del País Valencià (1934), Partit Valencianista d'Esquerra (1935) i Nova
Germania (1936), que intentaren de somoure el "sucursalisme" que dominava la
vida política valenciana, i aconseguiren les primeres victòries electorals en el terreny
municipal. Les campanyes a favor d'un estatut d'autonomia aconseguiren una notable
audiència popular (1932-35). Alhora, en el camp cultural, hom anà arraconant el
provincianisme vuitcentista i començaren a restablir-se vincles normals i regulats amb la
cultura del Principat, i el moviment cultural catalanista aconseguí més i més solidesa
i una major amplitud, de la qual són prova la revista "Taula" (1927-30),
"Acció Cultural Valenciana" (1931) i "La República de les Lletres"
(1934). D'una manera semblant, a les Balears, l'Associació per la Cultura de Mallorca
preparà el 1931 un avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia, que en la seva forma de
projecte definitiu exclogué Menorca (on hi havia un corrent favorable a l'adhesió a
l'Estatut del Principat). A la Catalunya del Nord també s'inicià un moviment polític
catalanista. La Nostra Terra, que les circumstàncies de la Segona Guerra Mundial havien
de destruir. A partir del 1930 els partits marxistes que havien començat a aparèixer al
Principat (Partit Comunista Català, Federació Comunista Catalano-Balear, Bloc Obrer i
Camperol, Esquerra Comunista, Partit Comunista de Catalunya, Federació Comunista
Ibèrica, Partit Català Proletari), així com la Unió Socialista de Catalunya, davant el
problema català, es manifestaren favorables al dret d'autodeterminació, d'acord amb la
doctrina marxista-leninista i partidaris de la constitució d'una República Catalana, com
a primer pas cap a una Unió de Repúbliques Socialistes d'Ibèria, llevat del Partit
Català Proletari, que pretenia l'adhesió directa a una Unió Mundial de Repúbliques
Socialistes. La campanya d'aquests partits a favor de la proclamació de la República
Catalana, intensificada el 1934, contribuío a crear el clima que féu possible els
esdeveniments del 6 d'octubre d'aquell any. La mateixa posició prengueren els partits que
sorgiren de la unificació dels moviments marxistes, el Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), així com les
Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSU de C). Durant el mateix període, uns
altres moviments també minoritaris, com Nosaltres Sols i el Partit Nacionalista Català,
que després del 19 de juliol de 1936 s'unificaren amb el partit Estat Català, es
declararen partidaris de la independència de Catalunya. Mentre aquests sectors predicaven
solucions radicals, a la Lliga Regionalista —que el 1933 s'havia convertit en Lliga
Catalana— prenia major importància el sector més dretà, que refusava la doctrina
de Prat de la Riba i es decantava cap a un regionalisme merament autonomista que trobà
expressió especialment en el setmanari "Després", aparegut arran dels fets del
6 d'octubre, que es declarà antiseparatista, favorable a l'espanyolisme. Aquesta
tendència era propugnada per Josep M. Tallada, Ferran Valls i Taberner, Miquel Vidal i
Guardiola, Andreu Bausili, etc. Aquest vessant del catalanisme conservador al Principat
facilità que, en les eleccions a diputats a les Corts de la República (febrer del 1936),
la Lliga es coalitzés, en l'anomenada candidatura del Front Català d'Ordre, amb partits
anticatalanistes com la Dreta de Catalunya, emanació del Bloque Nacional, dirigit per
José Calvo Sotelo. Anteriorment, la mateixa tendència conservadora havia provocat que
aquell partit s'enfrontés amb el govern de la Generalitat, amb motiu de l'aprovació de
la llei de Contractes de Conreu pel parlament català. Al País Valencià, els sectors
valencianistes d'esquerra s'alinearen amb el Front Popular, i en les eleccions del 1936
aconseguiren un diputat a corts, que ingressà en la minoria parlamentària d'Esquerra
Catalana. En esclatar la guerra civil del 1936, exceptuant Lliga Catalana, que oficialment
no pregué posició, bé que alguns dels dirigents col·laboraren amb les autoritats de la
zona dominada pel govern de Burgos (uns altres, com Puig i Cadafalch o Duran i Ventosa, es
mantingueren no bel·ligerants a l'exili), tots els partits catalanistes es mantigueren
fidels a la República i a les institucions de la Generalitat de Catalunya.
|
|
Mostres de catalanisme durant el període 1898-1923. |
Tancament
de Caixes, el
Nom amb el qual és conegut el moviment de protesta
de comerciants i industrials barcelonins (1899) davant els increments tributaris
establerts pel ministre de finances, Fernández Villaverde, per tal de fer sortir el
govern del malpàs econòmic que patia per la pèrdua de les darreres colònies, l'any
anterior. Malgrat les esperances suscitades inicialment pel govern Silvela-García
Polavieja (cristal·litzades en la formació de la Junta Regional d'Adhesions al
Programa del General Polavieja), l'actuació del ministre era la negació de les
reformes promeses, i singularment del concert econòmic a què hom aspirava per tal de
posar terme a l'exagerada contribució catalana a les despeses de l'estat espanyol,
abusivament administrat pel centralisme madrileny. La Lliga de Defensa Industrial i
Comercial convocà un míting (gener del 1899) que inicià el moviment, però no fou fins
a la reunió de la comissió executiva (16 de juliol) que es decidí l'abstenció en el
pagament de la contribució, comunicada oficialment el 5 d'agost. Però la negativa a
adoptar alhora la decisió de tancar el comerç debilitava aquesta posició, que el govern
procurà d'atacar amb tota mena de mitjans. La premsa madrilenya, inicialment comprensiva,
atacà ferotgement l'actitud catalana, titllada de separatista i antiespanyola, mentre els
partits catalanistes es manifestaven amb intensitat creixent. Alguns gremis de Madrid,
Saragossa i València s'adheriren al moviment, però no assoliren gaire ressò. Acabats
els terminis de pagament i les pròrrogues, restaven unes 7 000 contribucions per pagar;
la delegació de finances de Barcelona exigí a l'alcalde Bartomeu Robert que autoritzés
l'entrada d'agents executius als domicilis dels morosos, però aquest s'hi negà, fet que
provocà la indignació del govern; el ministre de finances telegrafià una ordre reial a
l'alcalde; aquest, forçat, signà, però dimití immediatament. Els comerços tancaren en
senyal de protesta (13 d'octubre) enmig d'una gran efervescència ciutadana que dugué el
govern a suspendre les garanties constitucionals (24 d'octubre); això decidí M.Duran i
Bas, ministre de justícia, a dimitir, fet que llevava el darrer suport reformista al
govern. El govern dissolgué la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, i el 27 d'octubre
el capità general declarà l'estat de guerra, que assimilava la resistència al pagament
al delicte de sedició. Foren empresonats cinc comerciants (1 de novembre) i clausurats
comerços, amb nous empresonaments (dia 9); això provocà un nou tancament dels
comerços. Però la situació era insostenible per als implicats i a la primeria de
desembre el moviment s'aturà amb la claudicació, bé que el ressò que havia produït
tingué una influència important en el reforçament dels corrents catalanistes i
regionalistes.
Nostra Parla
Entitat fundada vers el 1916 per catalans balears, rossellonesos i valencians, sobretot
per impulsar la unitat de la llengua catalana. Fou presidida, honoràriament, per
A.Guimerà, i de fet, per Jaume Bofill i Mates (després per Nicolau d'Olwer), amb J.M.de
Casacuberta com a secretari (després, Raimon Negre i Balet). Tingué delegacions en
nombroses localitats, i amb l'ajut de comissions de mestres organitzà cursos de
gramàtica catalana, convocà un concurs per a nomenar professors de català (1921) i
establí la Diada de la Llengua Catalana, que s'havia de celebrar per cap d'any al Parc de
la Ciutadella de Barcelona. Muntà comissions per a retolar el comerç en català i per a
la catalanització del cinema. Tingué com a òrgans "Ofrena" (1917, segona
època), "Revista de Nostra Parla" i "Nostra Parla", amb redacció a
Barcelona, Mallorca, València i Perpinyà, i un butlletí. Desaparegué amb motiu de la
Dictadura de Primo de Rivera (1923). Una entitat semblant i amb el mateix nom fou fundada
a Menorca per Joan Mir i Mir, la qual publicà un butlletí (1923-1925).
Bases per l'autonomia de Catalunya
Projecte prsentat a partir d'un moviment dels ajuntaments catalans, dirigit des
de la Mancomunitat de Catalunya, que es va presentar al govern de García Prieto, el 29 de
novembre de 1918, però la reacció parlamentària en contra va ser tan gran que els
diputats catalans es van retirar en senyal de protesta (12 de desembre).
Projecte Estatut d'Autonomia
Després del fracàs de les Bases per l'autonomia de Catalunya, la
Mancomunitat va encarregar la redacció del text d'un Projecte d'Estatut d'Autonomia, que
van aprovar per votació el 99% dels municipis catalans. El text va ser adoptat per la
Mancomunitat el gener de 1919 i es va convertir en la bandera política del catalanisme. A
aquesta mobilització s'hi van afegir, per primera vegada, les importants colònies de
catalans emigrats a Amèrica, que estaven organitzats en casals. Quan es va presentar el
projecte a principis de 1919, les Corts van promoure la creació d'una comissió que havia
de redactar un text alternatiu. Però es va tractar d'una tàctica dilatòria, que només
va servir per radicalitzar el món polític central i el català.
Conferència Nacional Catalana
Assemblea política convocada per elements dissidents de la Joventut
Nacionalista de la Lliga Regionalista, antics membres de la Unió Federal Nacionalista
Republicana i joves intel·lectuals catalanistes. Fou celebrada a Barcelona els dies 4 i 5
de juny de 1922 i tingué com a resultat la creació d'Acció Catalana.
|
La Mancomunitat de Catalunya
(1914-1925).
No tenia cap competència que li conferís autonomia política, només podia gestionar
conjuntament les atribucions que ja tenien les diputacions i amb un sistema de
finançament insuficient. |
Mancomunitat
de Catalunya
Entitat política catalana constituïda el 6 d'abril de 1914 per la unió
de les quatre diputacions provincials catalanes. El seu president fou Enric Prat de la
Riba. Les bases legals de la Mancomunitat foren, a més de la llei provincial de 29
d'agost de 1882, el decret de 18 de desembre de 1913, que autoritzava la unió de
províncies de l'estat espanyol per a fins exclusivament administratius —de fet,
només ho foren les del Principat; al País Valencià hom no passà d'unes converses
preliminars—, dos decrets de 26 de març de 1914, que aprovaven l'Estatut de la
Mancomunitat de Catalunya, i el mateix Estatut, redactat per Prat de la Riba i aprovat per
la junta de les diputacions de Catalunya el 9 de gener de 1914. L'organització
político-administrativa de la Mancomunitat es basava en tres òrgans fonamentals:
l'assemblea general, el consell permanent i la presidència. L'assemblea era sobirana i
composta per tots els diputats de les quatre províncies, 36 dels quals corresponien a la
diputació de Barcelona i 20 a cadascuna de les altres diputacions. Les renovacions
s'havien de fer cada dos anys, per meitats dels districtes electorals, que eren els de les
jurisdiccions judicials. L'assemblea era presidida, al començament, pel president de la
Mancomunitat, però, el 1919, tingué ja president propi. L'assemblea redactà i aprovà,
el 28 de maig de 1914, el seu reglament, en el qual hom preveia reunions ordinàries i
extraordinàries. El consell permanent era format pel president i vuit consellers,
preferentment dos per cada província, amb representació de les diverses tendències
polítiques, per tal d'evitar, segons sembla, tant el possible centralisme barceloní com
el monopoli polític de la Lliga Regionalista. El consell permanent era una mena de govern
regional incipient, que actuava com a poder executiu. Les conselleries eren, inicialment,
les de cultura i instrucció, camins i ponts, obres hidràuliques i ferrocarrils,
telèfons, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat, política social i
finances. Entre les comissions tècniques auxiliars hi havia el consell de pedagogia, la
comissió de sanitat, la comissió forestal, la de beneficència, d'educació general, la
gestora de ferrocarrils i la d'estudis jurídics i econòmics. En la reforma del 1917, el
nom de comissió fou canviat pel de direcció general. El reglament del consell permanent
de la Mancomunitat fou aprovat el 2 de juliol de 1914. El finançament de la Mancomunitat
hagué de recórrer pràcticament als emprèstits, car mancà de recursos propis mentre no
li foren delegats els serveis de les diputacions provincials. Ja en les primeres reunions
de l'assemblea general hom acordà de demanar al govern la delegació a la Mancomunitat de
les funcions que les lleis poguessin donar en endavant a l'administració central en les
províncies catalanes respecte a molts sectors. Per a compensar el cost dels serveis, hom
demanava la cessió d'una o més contribucions directes o l'establiment de qualsevol altra
compensació. Pel setembre del 1918 les diputacions traspassaren a la Mancomunitat els
serveis de construcció de carreteres i l'Escola Superior d'Agricultura, i pel gener del
1920 la totalitat dels serveis de beneficència, instrucció pública i deute. No es
produí, doncs, una descentralització de l'estat a favor de la Mancomunitat, sinó un
inici de concentració regional de competències, fórmula, de tota manera, interessant
per a la constitució d'una entitat unitària catalana, amb serveis i recursos propis.
Enric Prat de la Riba, que tornà a ésser elegit president de la Mancomunitat el 14 de
maig de 1917, fou el veritable motor de l'obra realitzada per aquella fins que fou
dissolta el 1925 pel general Primo de Rivera. La Mancomunitat fou, per a Prat, quelcom
més que un òrgan administratriu: la creació d'una entitat política que posés les
bases d'una futura autonomia de més llarg abast. Per arribar-hi, hom creà i envigorí
institucions com l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola
Superior d'Agricultura, les Biblioteques Populars, l'Escola del Treball, la Universitat
Industrial, l'Institut d'Educació General, l'Escola de Funcionaris d'Administració
Local, la de Bibliotecàries, la de Bells Oficis, la d'Infermeres, la Junta de Museus, la
Caixa de Crèdit Comunal, l'Oficina d'Estudis Jurídics, etc. Totes aquestes institucions
havien de dur a terme una tasca de conscienciació catalana força important, alhora que
hom posava les bases d'una administració pròpia i les d'un equip d'homes preparats per a
les futures tasques de govern. La Mancomunitat de Catalunya intervingué directament en la
lluita autonomista iniciada el 1918, lliurant al govern espanyol unes Bases de la
Autonomía i redactant sobiranament l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fou
aprovat per l'assemblea general el 25 de gener de 1919. La Dictadura del general Primo de
Rivera substituí en la presidència de la Mancomunitat el successor de Prat de la Riba,
Puig i Cadafalch, pel dirigent de la Unión Monárquica Nacional, Alfons Sala, fins a la
supressió definitiva de la Mancomunitat, en virtut de la disposició transitòria
cinquena de l'estatut provincial de 20 de març de 1925.
Diputació provincial
A l'estat espanyol, organisme que forma part de l'administració local,
dotat de certes competències administratives per al govern i l'administració autònoma
d'una província. Fou creat (1812) per la constitució de Cadis a cada província de la
monarquia espanyola en substitució de les juntes territorials sorgides amb la revolució
antinapoleònica. Hom formà, entre altres, la diputació provincial de Catalunya (1812),
la de València i la de Mallorca (1913). Els seus membres eren d'elecció popular i en
nombre proporcional al d'habitants de la província. Havia d'administrar-ne el territori,
com a superior jeràrquic dels seus ajuntaments, i vetllar pels seus interessos peculiars;
era sotmesa, d'altra banda, a l'autoritat fiscal i política del govern central. El govern
absolutista de Ferran VII l'abolí immediatament (1814); restablerta durant el Trienni
Liberal (1820-23), desaparegué novament fins a 1835-36, que fou adaptada a la nova
divisió provincial del 1833; la guerra carlina, però, n'impedí el funcionament normal,
i, acabada la guerra, la llei provincial del 1845 en reduí les atribucions, restablertes
el 1870 i conservades en part durant la Restauració. Durant la República, les
diputacions foren suprimides i substituïdes per mancomunitats de municipis d'àmbit
provincial, regides per la Llei de Bases Municipal de 1935. El franquisme reinstaurà les
diputacions, que es regiren pel decret del règim local del 1955; els diputats eren
designats directament pel govern. La Constitució del 1978, malgrat que instaurà les
comunitats autònomes, conservà les diputacions, llevat de les comunitats autònomes
uniprovincials. Per la seva banda, les diputacions forals de Navarra, Àlaba, Biscaia i
Guipúscoa, que des del s XVIII gaudeixen d'un règim diferenciat (el govern autonòmic
navarrès rep el nom de Diputación Foral de Navarra). El 1985, la Llei de Bases del
règim local establí el funcionament i les competències de les diputacions provincials.
El ple és l'òrgan màxim de govern, i el president, el càrrec més alt. El nombre de
diputats depèn de la població de la província, i la seva designació, distribuïda
segons els partits judicials, és duta a terme a partir dels resultats de les eleccions
municipals per cada partit judicial.
Als Països Catalans la creació de les diputacions provincials representà una certa
autonomia administrativa després d'un segle de centralització a ultrança, bé que la
divisió provincial del 1833 desarticulà el Principat i el País Valencià en quatre i
tres entitats aïllades, respectivament. Aquest inconvenient fou finalment obviat el 1913
quan el govern central, fortament pressionat per Catalunya, autoritzà la unió de les
diputacions provincials que s'hi avinguessin (1913). Al Principat es creà la Mancomunitat
de Catalunya (1914), suprimida, però, el 1925 per Primo de Rivera. Al País Valencià
no arribà a tenir cos una organització similar. El 1931, amb la República, fou creada
la Generalitat de Catalunya, que substituí les quatre diputacions provincials, les
quals, tanmateix, foren restablertes el 1938 (Lleida) i el 1939, acabada la guerra civil i
amb el franquisme; la diputació de Barcelona conservà, però, algunes funcions de més
que les altres, com a conseqüència dels serveis de la Mancomunitat i de la Generalitat,
dels quals es féu càrrec, i com a liquidadora del deute creat per aquelles. Amb la
Constitució del 1978, la diputació de Balears fou suprimida, atès que es tractava d'una
comunitat autònoma uniprovincial, mentre que han subsistit al País Valencià i a
Catalunya. Especialment a Catalunya, la superposició d'atribucions entre la Generalitat i
les diputacions provincials ha estat font de conflictes.
Llei de reforma de l'Administració local
Llei impulsada per Antoni Maura l'any 1909, que preveia una
descentralització real del país, així com la possibiliotat que diverses províncies es
reunissin per fer més eficaç la seva gestió. La unió de dues o més províncies es va
anomenar mancomunitat i el projecte va interessar molt el catalanisme polític.
Mancomunitat
Associació de municipis o de províncies per a un fi comú o per a atendre
serveis i problemes comuns.
Decret de Mancomunitats Provincials
Decret signat pel rei Alfons XIII el 18 de desembre de 1913, que autoritzava la
creació de mancomuniats, possibilitat contemplada en la llei de reforma de
l'administració local de 1909. Només Catalunya es va constituir en mancomunitat.
Estatut de la Mancomunitat de Catalunya
Norma jurídica elaborada i aprovada per l'assemblea
de diputacions del Principat el 9 de gener de 1914 que regulava bàsicament la Mancomunitat
de Catalunya. Fou aprovat pel govern espanyol per decret de 26 de març del mateix
any.
|
|
Organització institucional de la
Mancomunitat. |
President
de la Mancomunitat
Cap de la Mancomunitat de Catalunya. El càrrec era exercit per un
diputat elegit per l'assemblea de la Mancomunitat i es renovava cada quatre anys.
Convocava i presidia el consell permanent i l'assemblea de la Mancomunitat i representava
aquesta en tots els actes i els contractes.
Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya
Organisme polític executiu format pel president de la Mancomunitat i vuit
consellers, elegits per l'assemblea. La forma d'elecció permetia que cada una de les
quatre províncies del Principat hi fos representada, i que la majoria hi tingués cinc
representants, i les minories, tres. Els càrrecs, retribuïts, eren elegits per dos anys,
coincidint amb la renovació de les diputacions provincials. El funcionament era
assessorat per diferents comissions tècniques. Integraren el primer consell, elegit el 6
d'abril de 1914, Enric Prat de la Riba com a president, i Lluís Argemí, Francesc
Bartrina, Josep Maria Espanya, Anselm Guasch, Martí Inglès, Josep Mestres, Alfred
Pereña i Agustí Riera com a consellers.
Assemblea General de la Mancomunitat de Catalunya
Organisme format pels representants de les quatre diputacions provincials
catalanes. Estava integrat per 96 diputats (36 per Barcelona i 20 per a cadascuna de les
altres províncies) i elegia un Consell permanent integrat per vuit membres, dos
per cada província.
|
|
Obra de la Mancomunitat: destaca en els àmbits
d'infraestructures, assistència social, sanitat, cultura i educació. |
Infraestructura
Conjunt d'elements de base que faciliten el funcionament del sistema productiu i la
reproducció de la força de treball, com és ara carreteres, ferrocarrils, proveïment
d'aigua i altres fonts d'energia, instal·lacions sanitàries, urbanització, sistema
educatiu, etc. Assumint una bona part del finançament d'aquests elements, l'estat permet
la revaloració de la taxa de guany dels capitals privats.
Assistència social
Conjunt d'activitats públiques o privades que tenen per finalitat ajudar,
de forma organitzada, persones o grups i satisfer les necessitats que no siguin a l'abast
de llurs propis mitjans.
Institut d'Estudis Catalans (IEC)
Corporació acadèmica fundada a Barcelona el 1907 per Enric Prat de la
Riba, dedicada a la investigació científica superior, principalment de tots els elements
de la cultura catalana. Integrat al principi per vuit estudiosos, especialistes en
història, història literària, arqueologia, història de l'art i història jurídica,
l'Institut fou ampliat el 1911 amb dos altres nuclis, consagrats a l'estudi i l'expansió
i el desenvolupament de la llengua catalana i al conreu de les ciències naturals,
exactes, físico-químiques, filosòfiques, morals i polítiques. El nucli primitiu
prengué el nom d'Institut Històrico-Arqueològic, o Secció Històrico-Arqueològica de
l'Institut d'Estudis Catalans, i els altres dos, els d'Institut de la Llengua Catalana i
d'Institut de Ciències, o Secció Filològica i Secció de Ciències, respectivament, de
l'Institut. Aquestes dobles denominacions, usades durant un quant temps, foren a la fi
abandonades per tal de defugir els inconvenients i les inevitables confusions causades per
l'existència d'uns instituts dins un altre institut, i també per a afirmar la unitat de
totes tres seccions dins l'Institut d'Estudis Catalans. El 1968 fou creada la nova Secció
de Filosofia i Ciències Socials, desdoblament de l'antiga Secció de Ciències, amb la
missió d'estudiar la filosofia, el dret, l'economia, la sociologia, la geografia humana i
les disciplines afins a aquestes, referides principalment a les terres catalanes. El
nombre de membres de l'IEC passà, el 1911, de vuit a vint-i-un (set per cada secció), i
el 1968, a vint-i-vuit. El 1988 el Ple de l'Institut aprovà uns nous Estatuts, que
permeteren crear noves seccions i incrementar el nombre de membres numeraris de cada
secció, que passà de set a vint-i-un. Des d'aquest any l'Institut és format per cinc
seccions: Històrico-Arqueològica (SHA), de Ciències Biològiques (SCB), de Ciències i
Tecnologia (SCT), Filològica (SF) i de Filosofia i Ciències Socials (SFCS). Per la seva
banda, el nombre de membres numeraris és cent cinc; a aquests s'han d'afegir els membres
emèrits (figura creada pels Estatuts del 1988), que conserven tots els seus drets, però
permeten l'accés de nous membres numeraris, i els membres corresponents. A partir del
moment mateix de la seva fundació, l'IEC es preocupà d'aplegar i de donar a conèixer
els materials d'estudi representatius de l'estat aleshores actual dels coneixements i que
poguessin servir de base a treballs posteriors. Establí de bell antuvi un pla per a una
sèrie d'investigacions en disciplines ja més o menys conreades fins aleshores a
Catalunya, per a les quals organitzà algunes missions d'exploració (jurídiques,
arqueològiques, bibliogràfiques, documentals, etc), i en donà a conèixer els resultats
en diverses obres, algunes de les quals han esdevingut essencials per a l'estudi del
país. Pocs mesos després d'haver estat creada, la Secció Filològica establia, en
col·laboració amb les altres seccions de l'Institut, unes Normes ortogràfiques
que posaren fi a l'anarquia existent en aquesta qüestió als Països Catalans i
començava l'arreplega de materials per a un diccionari general de la llengua catalana i
per a una gramàtica normativa. El 1914 l'IEC es presentà per primera vegada al públic
en una sessió solemne, i posà a disposició dels estudiosos, sota el nom de Biblioteca
de Catalunya, el ric fons bibliogràfic i documental que, amb l'esforç i la
col·laboració de tothom, havia pogut anar reunint a poc a poc, biblioteca que havia
d'ésser regida per un patronat mixt format per representants de l'Institut, de la
Diputació i de l'ajuntament de Barcelona i dels principals donadors de llibres. El 1915
aparegué un modest Cartell de premis amb la convocatòria d'uns quants concursos
per a guardonar treballs científics, que fou continuat regularment. El 1916 hom presentà
el programa d'uns cursos monogràfics d'alts estudis i d'intercanvi i designà per primera
vegada uns pocs membres corresponents, que després s'estabilitzaren en set de nacionals i
catorze d'estrangers per a cada secció. Les festes solemnes i els concursos prosseguiren
després, un any rere l'altre, amb alguna interrupció, que cal atribuir a causes externes
al treball exclusivament científic i cultural de l'IEC: les commocions político-socials
de 1919-20, la Dictadura de Primo de Rivera, la guerra civil de 1936-39 i les seves
conseqüències. Al costat d'aquestes activitats públiques esporàdiques, la tasca
silenciosa de l'IEC era duta a terme amb regularitat i es manifestava especialment en la
creació de serveis, de laboratoris i de seminaris d'alta investigació que l'equiparaven
a les més ben proveïdes acadèmies nacionals europees i que li permetien de realitzar
folgadament la seva tasca: el Servei d'Excavacions de l'Institut d'Estudis Catalans,
que havia de proporcionar els materials per al Museu Arqueològic de Catalunya, i el Servei
de Conservació i de Catalogació de Monuments, dependents de la Secció
Històrico-Arqueològica; les Oficines Lexicogràfiques, el Laboratori de
Fonètica Experimental i l'Oficina de Toponímia i Onomàstica de la Secció
Filològica; el Servei Geològic i Geogràfic, l'Institut de Fisiologia, l'Estació
Aerològica de Catalunya (després Servei Meteorològic de Catalunya) i el
Laboratori de Psicologia Experimental, de la Secció de Ciències. L'IEC creà, a partir
del 1913, una sèrie de societats filials que possibilitaren la incorporació d'estudiosos
que podien ésser útils, per llur ciència i llurs activitats, a les seves empreses
científiques: la Societat de Biologia de Barcelona (del 1912; posteriorment Societat
Catalana de Biologia); la Institució Catalana d'Història Natural (fundada el
1899 i esdevinguda filial de l'IEC l'any 1915); la Societat Catalana de Filosofia
(1923); la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1931),
que l'any 1987 es dividí en tres societats independents: la Societat Catalana de
Física, la Societat Catalana de Matemàtiques i la Societat Catalana de
Química; la Societat Catalana de Geografia (1935); la Societat Catalana
d'Estudis Històrics (1946); la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i
Socials (1950), que més endavant es dividí en tres societats independents: la Societat
Catalana d'Economia, la Societat Catalana de Sociologia i la Societat
Catalana d'Estudis Jurídics; la Societat Catalana d'Estudis Litúrgics (1970);
la Societat Catalana de Musicologia (1973); els Amics de l'Art Romànic
(1977); la Societat Catalana d'Estudis Numismàtics (1979); la Societat Catalana
d'Estudis Clàssics (1979); la Societat Catalana d'Ordenació del Territori
(1979); la Institució Catalana d'Estudis Agraris (1984); la Societat Catalana
de Pedagogia (1984); la Societat Catalana de Comunicació (1985); la Societat
Catalana de Tecnologia (1986); la Societat Catalana de Llengua i Literatura,
antiga secció de la Societat Catalana d'Estudis Històrics (1986); la Societat
Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica (1991); l'Associació Catalana
de Ciències de l'Alimentació (1993) i la Societat Catalana d'Estudis Hebraics
(1995). Aquestes societats filials són també editores de publicacions diverses. L'any
1985, l'IEC, conjuntament amb el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,
creà un centre de terminologia catalana, i l'any 1984, amb la Universitat Autònoma de
Barcelona, creà el Centre de Recerca Matemàtica, que acull cada any una
quarantena d'investigadors estrangers. La tasca continuada de l'IEC adquirí una àmplia
ressonància a l'exterior i li permeté d'intervenir en la vida i les activitats de
diversos organismes internacionals. El 1910 cooperava amb la Junta para Ampliación de
Estudios e Investigaciones Científicas de Madrid en la creació de l'Escola Espanyola de
Roma. L'any 1922, poc temps després de la fundació de la Unió Acadèmica Internacional
(UAI), era admès entre les institucions que en formen part i col·laborava successivament
en diverses de les seves empreses: Corpus Vasorum Antiquorum, diccionari del llatí
medieval, la Tabula Imperii Romani, Forma Orbis Romani, suplements als corpora
d'inscripcions gregues i llatines, corpus dels trobadors, etc. Representants de l'IEC, a
més, han ocupat càrrecs en el Consell Directiu de la UAI i, a través d'aquesta, han
participat i continuen participant en les assemblees biennals del Consell Internacional de
la Filosofia i les Ciències Humanes, estretament lligat a la UNESCO. El 1926 intervingué
en la creació del Comitè Internacional de Ciències Històriques i el 1950, en
reorganitzar-se aquest, en la de l'Associació Espanyola de Ciències Històriques. Forma
o ha format part, també, de l'Associació Internacional d'Arqueologia Clàssica, de
l'Associació Internacional d'Estudis Bizantins, de la Comissió Internacional de
Meteorologia i, per mitjà de les seves filials, de la Federació Internacional d'Estudis
Clàssics, de la Societat Internacional Arturiana, etc. L'IEC estigué instal·lat de
primer al plau de la Generalitat, en uns locals posats a la seva disposició per la
Diputació i després per la Mancomunitat de Catalunya, i més tard a la Casa de
Convalescència de l'Hospital de la Santa Creu, dels quals l'ajuntament de Barcelona li
cedí el 1931, poques setmanes abans del canvi de règim, l'ús a perpetuïtat per als
seus serveis i oficines i per a la seva biblioteca. L'IEC experimentà un breu període
advers en l'època de la Dictadura de Primo de Rivera, en el qual la Diputació,
desapareguda ja la Mancomunitat, li suprimí les subvencions oficials i es féu càrrec
dels diversos serveis culturals creats per ell; això no impedí, de cap manera, que
prosseguís la seva tasca sota el patronatge econòmic de R.Patxot, F.Cambó i altres
mecenes. El 1930, però, la Diputació no solament li retornà els serveis que li havia
pres el 1925 i les antigues subvencions, sinó que li n'encarregà uns quants que depenien
d'ella, i alhora li reconeixia la plena autonomia d'actuació. El govern de la
Generalitat, entre el 1931 i el 1939, mantingué i amplià generosament aquest suport
econòmic a les seves activitats científiques. Com a corol·lari de la guerra civil, la
Diputació s'emparà de nou, no solament dels diversos serveis de l'IEC i de la seva
biblioteca —a la qual canvià el nom pel de Biblioteca Central i en suprimí el
patronat—, sinó també de les seves instal·lacions, els materials i les
publicacions; part dels locals de la Casa de Convalescència foren cedits a d'altres
organismes. Començava, doncs, una nova etapa en la vida de l'IEC. Però, bé que
extraordinàriament reduïdes, des d'aquell moment, les seves possibilitats d'actuació i
mancats de l'utillatge més elemental (les cèdules lexicogràfiques per al seu
diccionari, per exemple, estigueren blocades durant més de trenta-cinc anys), tots els
membres que l'integraven prosseguiren, tant a l'interior com a l'exterior, els diversos
treballs encarregats amb l'entusiasme i l'esperit de sacrifici que imposa la veritable
vocació científica. El mecenatge particular, sovint voluntàriament anònim, que mai no
ha mancat a l'IEC, suplí dignament les antigues subvencions oficials, i a aquest
mecenatge se sumaren les subvencions d'Agrupació Cultural Minerva, d'Òmnium Cultural i
d'organismes internacionals, com la Unió Acadèmica Internacional i el Consell
Internacional de la Filosofia i les Ciències Humanes, ja mencionats. Així pogueren
ésser represes el 1942 la seva activitat científica, el 1946 la convocatòria de premis
i de borses d'estudi, i el 1947 les publicacions, que han possibilitat novament un intens
intercanvi bibliogràfic amb tot el món acadèmic i universitari. L'IEC, que els darrers
anys havia hagut d'acollir-se a la llar dels seus membres per tal de poder prosseguir la
labor científica, des del 1962 trobà refugi, gràcies a Òmnium Cultural, al Palau
Dalmases. Reconegut oficialment pel Reial decret del 26 de novembre de 1976, cap a mitjan
1977 se celebrà l'acte oficial de lliurament, per part de la Diputació Provincial i de
l'ajuntament de Barcelona, dels seus locals històrics de la Casa de Convalescència de
l'antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, dels quals havia estat allunyat molts
anys. Un cop enllestides les obres de restauració, l'Institut en prengué possessió a
l'octubre del 1982. La instal·lació definitiva de l'IEC a la seva antiga seu de la Casa
de Convalescència féu possible la inauguració d'una nova etapa, amb l'ampliació del
nombre de membres, l'establiment de noves infrastructures, l'extensió de la
col·laboració científica amb d'altres institucions de dins i de fora del seu àmbit
d'actuació, etc. La nova situació ha permès de reprendre amb un nou impuls els treballs
de l'Institut, especialment els referits a la llengua, una mostra dels quals són la Proposta
per a un estàndard oral de la llengua catalana, la publicació del Diccionari de
la llengua catalana (1995), la realització de l'Atles lingüístic del domini
català i la constitució del Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana,
que, com a continuació de l'activitat lexicogràfica de la primera època de l'IEC,
permetrà la concepció i la realització de nous diccionaris amb mètodes renovats.
Actualment, l'Institut és finançat per la Generalitat de Catalunya, mitjançant un
conveni, pel Ministeri d'Educació i Cultura i per institucions privades. Algunes de les
activitats de l'IEC estan vinculades a projectes de la Unió Europea. Els presidents de
l'Institut des de l'any 1968, any en què el càrrec de president deixà de ser rotatori
entre els presidents de les seccions, han estat els següents: Jordi Rubió i Balaguer
(1968-70), Pere Domingo i Sanjuán (1970-74), Josep Alsina i Bofill (1974-78), Joan Ainaud
i de Lasarte (1978-82), Enric Casassas i Simó (1982-87), Emili Giralt i Raventós
(1987-95) i, des del 1995, Manuel Castellet i Solanas. Iniciades el 1907. les publicacions
de l'IEC inclouen, d'una banda, memòries, miscel·lànies, treballs, etc, de les
diferents seccions recollides en col·leccions diverses i, de l'altra, revistes que
apareixen amb més o menys periodicitat, entre les quals cal esmentar els butlletins de
les diferents seccions, reculls de treballs, estudis, anuaris, etc.
Biblioteca de Catalunya
Biblioteca pública, constituïda el 1981 com a Biblioteca Nacional de
Catalunya, és a dir, com a centre bibliogràfic oficial de Catalunya. Acull el dipòsit
legal de tota la producció impresa, sonora i visual catalana, a més de la producció en
català o que fa referència als Països Catalans de fora de Catalunya. És estructurada
en quatre unitats: unitat bibliogràfica, que comprèn les col·leccions de manuscrits,
llibres antics i moderns, música impresa i arxius; hemeroteca, formada per les
col·leccions de publicacions periòdiques; unitat gràfica, que inclou el fons de
gravats, el fons cartogràfic i el material menor; i fonoteca o col·lecció
d'enregistraments visuals i sonors. Comprèn així mateix una sèrie de serveis i d'àrees
que donen suport a tota l'organització. Té el seu origen en la Biblioteca de l'Institut
d'Estudis Catalans (1907), amb el propòsit de constituir un dipòsit de texts de la
llengua i de la cultura catalanes. Fou oberta al públic el 28 de maig de 1914. Els dos
darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera i en 1939-73 portà el nom de Biblioteca
Central o Biblioteca Central de Catalunya.
Universitat Industrial
Escola Industrial de Barcelona. Institució
creada el 1904 com a centre general d'ensenyament tècnic, des d'estudis elementals per a
obrers fins als de caràcter superior. El projecte definitiu d'organització fou elaborat
per un patronat, representant de les forces vives de la ciutat, el qual, amb l'ajut
econòmic oficial, adquirí per a la instal·lació de l'escola els terrenys de l'antiga
fàbrica Batlló. Tanmateix, l'impuls definitiu per a la seva consolidació el donà la
diputació a partir del 1910 i després la Mancomunitat amb diverses subvencions, creació
d'institucions autònomes (Escola Elemental de Treball, 1913; Escola Superior
d'Agricultura, 1912; etc) i una gran col·laboració tècnica. Hom hi creà diverses
seccions: la d'Indústries Tèxtils (1909), completada amb la de Blanqueig, Tintoreria,
Estampació i Aprests (1913), l'Escola de Teneria (1913), l'Institut de Química Aplicada
(1915) i d'Electricitat (1917) i l'Escola de Mecànica (1919).
Escola del Treball
Institució autònoma dins l'Escola Industrial, creada el 1913 per la diputació de
Barcelona com a continuació de l'Escola Lliure Provincial d'Arts i Oficis (1873). Fins el
1922 fou anomenada Escola Elemental del Treball. Hom hi podia seguir en cursos nocturns
vuit especialitats diferents. Un servei de beques permetia de completar els estudis en
algunes de les altres seccions de caràcter superior de l'Escola Industrial. Sota l'acció
del seu primer director, Rafael Campalans (1917-24), l'escola es convertí en un centre
actiu de cultura popular amb l'organització de conferències (J. Carner, A. Gual, F.
Layret, Rovira i Virgili, etc), lectures literàries i cursets d'humanitats. Posteriorment
hom hi incorporà l'ensenyament d'oficis artístics (1924), l'Institut Català de les Arts
del Llibre (1939), el servei d'Extensió d'Ensenyament Tècnic(1943) i la Secció
d'Oficis per a la Dona (1944). El 1946 s'inicià l'ensenyament d'electrònica industrial.
Fou reconeguda com a centre oficial de formació professional l'any 1958.
|
|
Premsa catalana de l'època. |
Cu-cut!
Setmanari satíric barceloní, fundat el 1902, adscrit a la línia política de la Lliga
Regionalista —li donà el nom el mateix Francesc Cambó—; combatia el
centralisme, i el lerrouxisme en particular. Fou editat per Josep Bagunyà i dirigit per
Manuel Folch i Torres; el director artístic fou Gaietà Cornet, creador del pagès cofat
amb barretina representatiu de la revista. Tenien cura de les principals seccions Josep
Morató, Eduard Coca i Vallmajor i Manuel Urgellès, i hi publicaren notables caricatures
Llaverias, Junceda, Opisso, Apa, Bagaria, Smith i Lola Anglada. Una caricatura de
Junceda, publicada el 1905 amb ocasió del Banquet de la Victòria, considerada
ofensiva pels militars, motivà l'assalt i la destrucció dels tallers de la revista i la
suspensió per cinc mesos. Amb entrebancs polítics i gran èxit de venda (assolí un
tiratge de 60 000 exemplars) arribà fins al número 518. El seu radicalisme i la
seva virulència feren que els elements rectors de la Lliga en determinessin la
desaparició el 1912.
Veu de Catalunya, La
Diari en català (el de més llarga durada) que
sortí a Barcelona des de l'1 de gener de 1899 fins al 8 de gener de 1937. "La
Veu", nom amb el qual era conegut popularment, nasqué, però, com a setmanari
literari i polític l'11 de gener de 1891, fundat per Narcís Verdaguer i Callís, Joaquim
Cabot i Rovira i Jaume Collell. El 1899 es convertí en diari, eminentment polític,
defensor del programa de la Lliga Regionalista, i n'assumí la direcció Enric Prat de la
Riba. A causa d'un article editorial, signat pel director, el diari fou suspès (maig del
1900 — març del 1901). Sortí, però, sota els títols de "La Creu de
Catalunya" i "Diari de Catalunya". Pel març del 1902, a causa d'un
article, reproduït a "L'Indépendant" de Perpinyà, fou empresonat Prat de la
Riba, però fou alliberat pocs dies després sota la pressió popular. La nit del 25 de
novembre de 1905 militars de la guarnició de Barcelona n'assaltaren la redacció,
irritats per una caricatura de Junceda (publicada també al "Cu-Cut!") que fou
considerada insultant per a l'exèrcit. Aquest fet donà lloc a la llei de Jurisdiccions
i, a més llarg terme, a la formació de la Solidaritat Catalana. Amb motiu de la
convocatòria de l'Assemblea de Parlamentaris (1917) fou novament suspès perquè els
parlamentaris no tinguessin una tribuna pública escrita. F.Cambó provà de fer-lo sortir
amb el títol de "La Veu de Barcelona", però el governador li ho prohibí. Amb
tot, els subscriptors reberen un exemplar d'"El Poble Català" (en realitat era
"La Veu"), la qual cosa provocà una advertència severa. Tanmateix, aparegué
camuflat com a "Baluard de Sitges" i, davant una nova prohibició, tres dies
després a Vilanova i la Geltrú, amb el nom de "Costa de Ponent". Quan
reaparegué (juliol del 1917), canvià el format i la presentació i fou publicat per
Editorial Catalana. Al juliol del 1936 foren intervingudes les instal·lacions, tot i que
continuà essent publicat, per bé que amb subtítols definidors dels canvis d'orientació
política: Diari de l'autonomia i de la República, Diari antifeixista controlat
pel Comitè Obrer i CNT-Diari antifeixista-AIT. A més d'Enric Prat de la Riba,
el dirigiren Josep Morató i Grau, Joaquim Pellicena i Camacho i Ramon d'Abadal i de
Vinyals. Entre els principals redactors i col·laboradors tingué Lluís Domènech i
Montaner, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch,
Francesc Cambó i Batlle, Raimon Casellas, Josep Aladern, Francesc Matheu, Josep Carner
(Bellafila, Caliban, Two), Eugeni d'Ors (Xènius), Jaume Bofill i Mates (Puck, Guerau de
Liost, One), Ferran Agulló (Pol), Josep M.Junoy, Josep Pla, Modest Sabaté, Miquel
Capdevila, Farran i Mayoral, etc. Cal destacar la importància de les planes literàries i
de pensament, com la col·laboració diària de Xènius amb Glosari i els versos de
Josep Carner Rimes de l'hora. Publicava dues edicions diàries. La de la nit donà
lloc a la formació d'un periòdic nou, "La Veu del Vespre".
|
|
El nacionalisme basc. |
Basquisme
Afermament i defensa de les peculiaritats ètnico-culturals del poble basc.
En aquesta actitud han coincidit diversos moviments polítics que propugnen l'autonomia
més o menys àmplia del conjunt territorial habitat pel poble basc. Les regions basques,
cadascuna pel seu cantó, des dels temps medievals i fins a la Revolució Francesa,
reeixiren en llur defensa aferrissada dels furs autonòmics, que equivalien a una quasi
plena independència. Però, malgrat que el poble basc des de temps remots ha tingut
consciència de la seva peculiaritat ètnica, el conreu literari de l'èuscar s'inicià
tardanament, al s XVI, i la tendència a la unitat i el procés de conscienciació
nacionalista són fenòmens contemporanis. La Real Sociedad Bascongada de los Amigos del
País (1766), a l'article primer dels seus estatuts, parlà de conrear la inclinació i el
gust de la nació basca vers les ciències, les belles lletres i les arts. Però el
sentit del mot nació era al s XVIII diferent del contemporani. La mateixa entitat
adoptà el lema Irurac-bat ('Tres en Una') per a representar l'aspiració d'unir
les províncies d'Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, representat iconogràficament per tres
mans enllaçades. La pèrdua de l'autonomia foral es produí primerament a les regions de
Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa el 1789, sota la centralització imposada per la
Revolució Francesa. Fou precisament en aquestes regions on sorgiren, sense constituir cap
moviment popular, les primeres formulacions nacionalistes: el senador Garat, de Lapurdi,
proposà a Napoleó la creació dins l'Imperi d'un estat basc que enclogués les regions
peninsulars i les continentals, i Augustin Chaho, de Zuberoa, en el seu llibre Voyage
en Navarre descriví inexactament la primera guerra Carlina com una lluita de
nacionalistes bascs contra la supremacia castellana. Encara resulta problemàtica als
historiadors una interpretació convincent del que fou la guerra Carlina, però tendeix a
imposar-se la que atribueix importància primordial a una reacció clericalista
singularment sensibilitzada pels episodis de la Revolució Francesa, que per raons
tàctiques féu seva la causa foralista. Per a les regions peninsulars, les autonomies
forals perderen llur caràcter absolut el 1839, arran de la derrota carlina i de l'acord
de Bergara. Una nova minva dels furs tradicionals es produí el 1876, després de la
segona guerra Carlina. El principal fur subsistent fou el concert econòmic mitjançant el
qual cada diputació foral liquidaria a l'estat globalment els tributs corresponents de la
demarcació respectiva. La primavera del 1882, en una data que cinquanta anys més tard
seria commemorada amb la instauració de l'Aberri Eguna, els germans Sabino i Luis
de Arana Goiri, parlant entre ells, despertaren del somni foralista i descobriren,
especialment el primer, llur vocació de donar una consciència de nacionalitat al País
Basc. Seguidament aquesta vocació madurà, durant cinc anys d'estada a Barcelona dels dos
germans per a cursar estudis superiors, amb el contacte amb el catalanisme. Un avenç
extraordinari en la difusió del credo nacionalista fou assolit el 1893 quan Sabino de
Arana definí el seu ideal en el discurs pronunciat a Larrazabal i es produïren els
aldarulls de la sanrocada a Guernica. El mateix any, Germán Gamazo, ministre del
tresor, proposà un augment de les quantitats que les diputacions forals basco-navarreses
havien d'abonar al govern central. La gamazada produí un moviment d'agitació,
dins el qual destaquen els fets violents de Sant Sebastià; això afavorí
extraordinàriament l'expansió nacionalista, que ràpidament, en uns quants mesos,
tingué masses de seguidors. El 1894 foren establertes les bases del Partit Nacionalista
Basc. Enfront del foralisme anterior, els trets principals del moviment nacionalista
inspirat per Sabino de Arana consistiren a valorar l'ensenyament i el conreu de la llengua
èuscara com a eix de l'activitat cultural dels bascs, a considerar el catolicisme com un
tret connatural del País Basc, a donar un gran valor a la puresa radical dels bascs i a
llançar una acció política dinàmica sobre sectors populars: els joves, els obrers (que
dins l'orientació del catolicisme social organitzà dins la Solidaritat d'Obrers Bascs,
el 1911) i els excursionistes (els mendigotzale, que organitzà de faisó
paramilitar). El 1906 el Partit Nacionalista Basc formà, amb altres forces polítiques,
la Lliga Foral, entitat paral·lela a la Solidaritat Catalana, per obtenir un concert
econòmic favorable entre les diputacions forals i el govern central per a un període de
vint anys de durada. Pel desembre del 1917 les tres diputacions forals de Biscaia,
Guipúscoa i Àlaba lliuraren un missatge al govern de Madrid en sol·licitud de
l'autonomia. El 1918 els nacionalistes bascs aconseguiren set actes de diputats a les
corts de Madrid (sobre un total de vint elegits al País Basc) i fruïren d'una posició
influent a les diputacions forals, principalment a la de Biscaia. La tendència de cada
regió a salvaguardar la seva autonomia enfront de les altres féu descartar la
possibilitat de constituir una mancomunitat basca. En les eleccions del 1919, el 1920 i el
1923 els nacionalistes experimentaren un retrocés notable. La proclamació del directori
militar del general Primo de Rivera coincidí amb un moment de predomini conservador a les
diputacions forals, les quals foren les úniques a la Península Ibèrica que no
resultaren dissoltes pel nou règim. El nacionalisme basc, que fins a la Segona República
Espanyola sempre estigué molt associat amb la Lliga catalana, es mantingué al marge del
pacte de Sant Sebastià (1930). Els primers moments de la república el nacionalisme
constituí amb els tradicionalistes la coalició basco-navarresa, que impulsà el primer
avantprojecte d'estatut autonòmic general, aprovat a l'Assemblea d'Estella (1931), i el
segon avantprojecte, que fou rebutjat per Navarra a l'Assemblea de Pamplona (1932) i
repudiat posteriorment per Àlaba. El tercer avantprojecte d'estatut per a les tres
províncies basques reeixí a l'Assemblea de Vitòria (1932), i el 7 de novembre de 1932
rebé en plebiscit 411 756 vots afirmatius i només 14 576 vots en contra. El projecte,
però, restà bloquejat pel gir cap a la dreta experimentat pel govern de Madrid després
de les eleccions del 1933. Davant la reticent col·laboració dels tradicionalistes, José
Antonio de Aguirre, jove líder del Partit Nacionalista Basc, trencà aviat la coalició
inicial basco-navarresa; davant l'oposició de les dretes de Madrid, intensificà la
cooperació amb l'Esquerra Republicana de Catalunya i amb el Partido Socialista Obrero
Español (molt introduït al País Basc sota el liderat d'Indalecio Prieto). Després de
les eleccions del 1936 els nacionalistes es trobaren en condicions de col·laborar amb les
forces del Front Popular. En esclatar la Guerra d'Espanya (juliol del 1936), el Partit
Nacionalista Basc participà en el govern de Largo Caballero, i les Corts aprovaren a
l'octubre del mateix any l'estatut d'autonomia del País Basc. Hom formà un govern basc
de concentració sota la presidència de José Antonio de Aguirre, del PNB, elegit
democràticament a través dels ajuntaments. El govern creà un exèrcit propi, una
universitat basca, emeté moneda, mantingué relacions exteriors, oficialitzà la ikurriña
o bandera basca, etc. Amb l'entrada a Bilbao de les tropes franquistes al juny del
1937, el govern basc continuà la lluita des del territori republicà, a l'agost del 1937
s'instal·là a Barcelona i al gener del 1939 es traslladà a París. Acabada la guerra,
només Àlaba i Navarra, que havien quedat sotmeses a les tropes rebels des de l'inici de
la conflagració, conservaren el caràcter foral de llurs diputacions. El franquisme
desmantellà tota la infrastructura institucional del País Basc autònom i destruí
l'estructura política, cultural i cívica basca. El sentiment nacionalista, però, no fou
eradicat.
|
|
El nacionalisme gallec. |
Galleguisme
Corrent literari i polític sorgit a Galícia al s XIX. El galleguisme
polític s'inicià en un grup d'intel·lectuals que actuaren a partir del 1840 a través
de periòdics com «El Porvenir», «El Recreo Compostelano» i «El Idólatra de
Galicia». En fou una figura destacada Antolín Faraldo, que a l'assemblea federal de Lugo
(1843) reclamà la independència de Galícia. Faraldo Añón i Rua Figueroa foren els
inspiradors ideològics de la revolució gallega del 1846, però, quan aquesta fracassà,
s'hagueren d'exiliar. El 1855 aparegué a la Corunya el periòdic de signe regionalista
«El Clamor de Galicia», dirigit per Benito Vicetto. Però la formulació del galleguisme
del s XIX fou obra d'Alfredo Brañas, mantenidor dels jocs florals de Barcelona el
1893, ciutat on publicà El regionalismo (1899), llibre que influí sobre els
inicis de la Lliga Regionalista. Menys conservador fou El Regionalismo gallego (1889),
de Manuel Murguía. El 1916, per iniciativa d'Antón Villar Ponte, foren creades a la
Corunya As Irmandades da Fala, societat política i cultural que, enfront del regionalisme
del s XIX, accentuava la qüestió lingüística com a element fonamental. El
plantejament nacionalista és obra de la Generación Nos, l'orientador inicial de la qual,
Vicente Risco, publicà Teoría do Nacionalismo Galego (1920) dins els
plantejaments wilsonians. La incorporació del galleguisme al moviment republicà fou obra
de l'ORGA, grup de Santiago Casares Quiroga. En col·laboració amb l'ORGA, un altre grup,
integrat per intel·lectuals gallecs nacionalistes, fundà el 1931 el partit galleguista,
que, enfront de la tebior política de Casares Quiroga, plantejà decididament la
qüestió de l'Estatut. El 1936 les eleccions del front popular provocaren l'escissió
dins el partit; Risco passà a una posició de dreta i Alfonso Rodríguez Castelao
restà com a guia del nacionalisme d'esquerra. L'acció del partit galleguista es
concretà en la preparació, la votació i el triomf de l'Estatut d'Autonomia de Galícia
(juny del 1936). Tot just iniciada la guerra del 1936, el galleguisme sofrí una
repressió molt forta. Entre els galleguistes víctimes de la repressió cal esmentar
Alexandre Bóveda, inspirador de l'Estatut del 1936, i l'editor Anxel Casal. Els diputats
gallecs exiliats, mentrestant, constituïren a Buenos Aires el Consello de Galicia,
que féu un política d'aproximació a Catalunya i al País Basc (ratificació del pacte Galeusca).
Nós
Revista cultural gallega. Fundada per Vicente Risco,
fou publicada des del 1920 fins a la darreria del 1935. Castelao en fou el director
artístic, i hi col·laboraren fonamentalment Florentino Cuevillas, Otero Pedrayo, Ramón
Cabanillas, Castelao i Risco. Fins a tal punt identificà la intel·lectualitat gallega
dels anys 1920-36 que hom els coneix amb la designació col·lectiva de 'Generació Nós',
la qual es definí per l'aportació d'una visió universalista, en reacció contra el
ruralisme i el localisme vuitcentistes. A aquesta generació correspon la definició
política del nacionalisme gallec i la recerca de la identitat cultural de Galícia. El
1970 l'Academia Galega en publicà el número 145, com a homenatge en ocasió del
cinquantenari, amb els índexs complets de la revista. Paral·lelament funcionà
l'Editorial Nós, que fins el 1936 publicà llibres fonamentals d'assaig i de creació
literària en gallec.
|
El pacte Galeusca: col.laboració
entre nacionalistes. |
Galeusca
Contracció dels noms de Galícia, Euskadi i Catalunya amb la qual fou
designat el pacte establert l'11 de setembre de 1923 en una reunió celebrada al CADCI de
Barcelona. Anomenat també Triple Aliança, fou obra d'Estat Català, d'Acció
Catalana i de membres dels moviments basc i galleguista. El 1934, en sorgir un conflicte
entre el govern de Madrid i el País Basc, amb motiu d'unes eleccions municipals, una
delegació de parlamentaris catalans presidida pel diputat d'Esquerra Republicana de
Catalunya Josep Tomàs i Piera anà a Guernica, on fou ratificat el pacte. La solidaritat
catalano-basca es féu patent en la cooperació durant la guerra civil de 1936-39; en
caure el País Basc, el seu govern s'instal·là a Barcelona (1937-39). El 1944, el pacte
Galeusca fou ratificat a Mèxic, país d'exili molt important per als republicans, encara
que canvià lleugerament el nom pel de Galeuzca. Aquell nou pacte entre gallecs,
bascos i catalans fou signat per dirigents d'Esquerra Republicana de Catalunya, Acció
Catalana Republicana, Estat Català, Partit Socialista de Catalunya i altres entitats
formades per antics residents catalans i les representacions autoritzades de les
delegacions dels bascos i gallecs residents a Mèxic. Entre altres objectius, es proposava
combatre el règim franquista, afirmar la identitat de les tres nacions, defensar els seus
drets, treballar pel restabliment d'un règim republicà i oposar-se a la restauració de
la monarquia. Cal subratllar la seva activitat a Mèxic i a l'Argentina. En aquest darrer
país hom publicà la revista "Galeuzca. Galiza-Euzkadi-Catalunya", amb el
suport d'altres països d'Amèrica. fou una pùblicació multilingüe, editada a Buenos
Aires, que tractà temes polítics, sobretot pel que fa a la defensa d'un sistema
plurinacional de l'estat espanyol. Els anys vuitanta, hom recuperà aquest nom per a
designar les trobades periòdiques d'escriptors catalans, bascos i gallecs dins del marc
de les Associacions d'Escriptors respectives.
Triple Aliança
Nom amb què també es coneix Galeusca, el pacte establert l'11 de setembre de
1923, entre catalanistes, basquistes i galleguistes.
|
|
Valencianisme. |
Valencianisme
1. Afecció per València o el País Valencià o per les característiques
nacionals catalanes del País Valencià.
2. Moviment polític que reivindica els interessos propis del País
Valencià. El primer grup organitzat, València Nova (1904), convocà i celebrà (1907) la
Primera Assemblea Regionalista Valenciana, tractant d'aconseguir un pacte solidari
valencià, semblant al de la Solidaritat Catalana (1906). L'intent fracassà per
l'enemistat del republicanisme blasquista i dels partits alfonsins. La conversió de
València Nova en Centre Regionalista Valencià (1907) i la creació de la seva Joventut
Valencianista (1908), relacionada amb la Joventut Nacionalista (1909) de Castelló de la
Plana i la Joventut Valencianista del Principat, plantejaren una major ambició política,
però fracassaren llurs intents d'aplegar les diverses opcions polítiques actuants al
país entorn de les reivindicacions valencianes. A partir del 1915 començaren a
manifestar-se les primeres tendències nacionalistes en el si del blasquisme. Més èxit
tingué la Unió Valencianista (1918-33, amb el parèntesi de la Dictadura de Primo de
Rivera), formació relacionada amb la Lliga Regionalista de Barcelona i d'ideologia
semblant. Fins el 1923 es produí un augment de la influència política del valencianisme
burgès, i paral·lelament l'aparició de grups valencianistes rurals (els Solitaris
Nacionalistes) o proletaris (Joventut Nacionalista Obrera, 1921), de vida curta. Al mateix
temps hi hagué un esforç per a aclarir doctrinalment la posició del País Valencià
respecte a la resta dels Països Catalans, i aparegueren posicions obertament
pancatalanistes (M.Duran i Tortajada, Eduard Martínez i Ferrando) i d'altres que, si més
no, reconeixien la pertinença del país a l'àrea nacional catalana. La fundació de
l'Agrupació Valencianista Republicana (1930), federalista, fou conseqüència de la
radicalització de la petita burgesia. Aquest i altres grups dugueren fins el 1936
diverses activitats a favor de l'autonomia, malgrat l'oposició de la Dreta Regional
Valenciana (lligada a la CEDA) i dels radicals. Els grups polítics del període
republicà foren el Centre d'Actuació Valencianista (1931-36), constituït com a front
patriòtic nacionalista i controlat per Unió Valencianista; Acció Nacionalista
Valenciana (1933), que el 1935 adoptà el nom d'Acció Valenciana, grup catòlic producte
d'una escissió de l'Agrupació Valencianista de la Dreta (1930), prolongació de la DRV;
el Partit Valencianista d'Esquerra (1935), fusió de la AVR, el CAV i diversos grups
locals; Esquerra Valenciana (1934), escissió del blasquisme; Esquerra Republicana del
País Valencià (1934), partit d'esquerra burgesa creat a Castelló de la Plana i que
s'integrà amb Esquerra Valenciana durant la guerra civil; i Nova Germania (1935),
escissió de la AVR no conforme amb la política del PVE, en el qual aquella s'incorporà.
No aconseguiren d'ultrapassar el marc de la política regional i, en general, ni tan sols
actuaren a la totalitat del país. Només Esquerra Valenciana col·locà un diputat a les
corts de la república (1936), Vicent Marco i Miranda, que ingressà a la minoria
parlamentària d'Esquerra Republicana de Catalunya. EV i PVE, favorables al Front Popular,
mantingueren, amb altres grups, la reivindicació autonomista durant la guerra civil.
Després de la dura repressió del primer franquisme, els anys seixanta sorgiren les
primeres organitzacions nacionalistes, la majoria d'adscripció esquerrana, com ara el
Front Marxista Valencià, el Partit Socialista Valencià (1962-68) i, entre els
democratacristians, la Unió Democràtica del Poble Valencià (1962), tots d'influència
molt limitada.
Blasquisme
Moviment polític republicà del País Valencià
centrat en la figura de Vicent Blasco i Ibáñez i el seu diari "El
Pueblo", i individualitzat cap al 1896, arran de l'ensorrada definitiva del
federalisme de Pi i Margall. El fort arrelament de moviments republicans al País
Valencià contemporani ha estat una conseqüència de la manca d'industrialització, la
qual ha dividit el país en dos blocs oposats: les classes dominants, integrades per la
pseudo-burgesia agrícola (que potencià, des de la segona meitat del s XIX, l'expansió
de la citricultura, i que en el terreny polític sostingué el règim de la Restauració)
i el món de les classes populars (que abraçava des de determinats sectors de la
burguesia laica i de la petita burgesia fins a nuclis del semiproletariat i dels
jornalers). Atesa aquesta heterogènia composició social, el republicanisme valencià
hagué d'establir unes bases ideològiques d'una gran flexibilitat que poden ésser
reduïdes a la mitificació taumatúrgica de les institucions republicanes, a un violent
anticlericalisme i a un temperat reformisme laboral. Partidari, en principi, d'un
republicanisme "revolucionari" —caracteritzat per la predicació de la
violència i el rebuig dels mitjans legals—, de clara ascendència zorrillista,
Blasco es relacionà ben d'hora amb Alejandro Lerroux, la influència del qual esdevingué
decisiva en l'actuació i la significació del blasquisme. Un primer intent de
col·laboració —la creació d'un partit denominat Unió Revolucionària (1895)—
no reeixí, però marcà l'inici de les relacions entre ambdós polítics i els grups
respectius, com s'evidencià en llur actitud davant la Solidaritat Catalana (1906-08), que
fou boicotejada —en contra de les directrius de Nicolás Salmeron, cap del
republicanisme espanyol— per Blasco i Lerroux, a València i a Barcelona,
respectivament. La retirada de Blasco i Ibáñez de la política activa (1908) consagrà
l'ascens al liderat del grup de Feliu Azzati i Descalci. Azzati —que mantingué
l'ambigüitat doctrinal del seu grup, amenaçat cada cop més en els seus plantejaments
polítics pel sorollós increment de l'anarcosindicalisme al País Valencià—, a
partir del 1910 encetà una línia independent del lerrouxisme (des d'aquell moment el
grup afegí al seu nom oficial de Partido de Unión Republicana la qualificació d'Autonomista),
i, en definitiva, aconseguí, per mitjans dubtosos, de preservar la preeminent posició
política del blasquisme a la vida pública valenciana, sostenint o combatent, segons que
convingués, anarcosindicalistes, socialistes o conservadors. Després del parèntesi de
paralització que representà la dictadura del general Primo de Rivera i després de la
mort d'Azzati (1929), el partit es reorganitzà sota la direcció de Sigfrid
Blasco-Ibáñez, el fill petit del novel·lista, que accentuà el caràcter socialment
conservador del grup i retornà altra vegada a una estretíssima convivència política
amb el radicalisme lerrouxista. La proclamació de la Segona República Espanyola inicià,
de fet, la davallada del blasquisme. Bé que a les eleccions legislatives del novembre del
1933 aconseguí una victòria ressonant, el seu accentuat dretisme, la seva
col·laboració amb la CEDA i la notòria corrupció de destacats dirigents —posada
en evidència en el sorollós afer de l'estraperlo— separaren d'una manera ostensible
les masses blasquistes del nucli dirigent. Sovintejaren les escissions (la primera, la
radical-socialista del 1931) i bona part dels efectius del blasquisme engrossiren els
partits d'esquerra burgesa o, fins i tot, les organitzacions obreres. La línia centrista
de Sigfrid Blasco-Ibáñez —que adoptà finalment la posició de Portela
Valladares— davant les eleccions del febrer del 1936, significà una estrepitosa
derrota i pràcticament consumà la davallada definitiva del blasquisme.
Sorianisme
Denominació popular del moviment polític de la fracció valenciana del Partido
Republicano Radical, escissió (1903) del blasquisme, centrada en la figura de
Rodrigo Soriano y Barroeta-Aldamar. Conjunturalment aconseguí d'aplegar una bona
part dels republicans de València, insatisfets amb la política de Blasco i Ibáñez. En
les eleccions del 1903 assolí una clara victòria sobre la Unió Republicana, en part
pels vots no republicans, i la mantingué en les del 1907 i el 1908 (en què traí
l'intent de crear una Solidaritat Valenciana), però en les del 1910 (aliat amb el PSOE)
començà el seu declivi, que perdurà fins que, amb la dictadura de Primo de Rivera
(1923), s'extingí el partit. En els comicis del 1914 (sota el nom de Partit Radical
Conjuncionista) es mantingué la crisi, en part remuntada el 1916 (dins l'Aliança de les
Esquerres, amb Unión Republicana, Partido Radical de España, Partido Reformista i PSOE),
i represa el 1918 (participà amb el nom de Partit Republicà Regionalista, escindit de
l'Aliança de les Esquerres i en contraposició amb Unió Valencianista). El 1919 deixà
llibertat de vot als seus militants, tot recomanant indirectament les candidatures de
Faustí Valentí (separat d'UR) i d'Andrés Ovejero (PSOE). Desaparegut en les eleccions
del 1920, en les del 1923 es limità a preconitzar el boicot als candidats blasquistes. El
seu òrgan periòdic fou "El Radical". Participaren en les campanyes del partit,
entre altres, Anicet Llorente, Josep Maria Escuder i Juli Cervera i Baviera. Les baralles
i els atemptats, així com les polèmiques i els insults periodístics, sovintejaren entre
sorianistes i blasquistes.
|
|
Mallorquinisme. |
Mallorquinisme
1. Afecció per Mallorca o per les característiques nacionals catalanes de
Mallorca o de les illes Balears.
2. Moviment l'objectiu del qual és el reconeixement de la personalitat
política de Mallorca o de les illes Balears en el procés integrador dels Països
Catalans propugnat pel catalanisme. Tot i que els escriptors i historiadors
mallorquins inserits dins el corrent romàntic historicista acceptaren i estimularen una
renaixença cultural autòctona que menà a un acostament real entre Mallorca i els altres
països catalans, la societat mallorquina, d'economia agrària i econòmicament poc
desenvolupada, no possibilità la politització del moviment fins a la desfeta colonial de
la darreria del s XIX. Abans hi havia hagut temptatives, per part de grups federals
mallorquins, d'incorporar les illes en els corrents pre-nacionalistes del Principat, com
foren la participació en el Pacte de Tortosa, promogut per V.Almirall (1868), i la
sol·licitud de la diputació balear d'integrar-se dins l'intent de formació d'un estat
català (1873). Fins a Miquel dels Sants Oliver no sorgí cap teoria autonomista
pròpiament dirigida als mallorquins i pensada a partir de les realitats socials i
culturals de l'illa, i la dita teoria fou exposada en el seu llibre La cuestión
regional (1899), que recull articles publicats a «La Almudaina», diari que ell
dirigia i des d'on havia intentat de crear una opinió pública favorable al regionalisme;
fins el 1898, però, el moviment no fou impulsat per determinats grups dirigents,
representats per la cambra de comerç i d'indústria. Alhora, la idea autonomista fou
impulsada per un grup de joves escriptors que fundaren «Nova Palma» (1898) i «La Veu de
Mallorca» (1900, primera època), publicacions dirigides per Joan Torrandell i en les
quals Gabriel Alomar començà a exposar la seva teoria nacionalista superadora del
regionalisme. De la banda republicana, l'ex-federal Lluís Martí intentà d'acostar
federals i republicans al catalanisme, i arribà a proclamar la necessitat de la formació
d'un parlament interprovincial entre els Països Catalans. Dins aquest sector hi hagué
una tendència que defensava formes autonomistes i que aconseguí que el republicanisme
mallorquí s'adherís en bloc al moviment de la Solidaritat Catalana, a les festes de la
qual assistí, en representació de Mallorca, Lluís Martí, la qual cosa provocà una
protesta per part dels grups més conservadors i reaccionaris, temorosos del que podria
significar l'acostament polític entre Mallorca i el Principat. Les temptatives d'aquella
època no arribaren a concretar-se en cap organització política que superés l'esquema
dels partits de la Restauració. L'església mallorquina fou la institució que actuà
més d'acord amb les doctrines regionalistes. Bé que el bisbe Pere J.Campins personalment
no formulà cap teoria, amb actes pastorals i a través de mossèn Antoni M. Alcover
permeté i estimulà un sentiment clarament mallorquinista entre el clergat. Fins l'any
1909 no s'organitzà el primer grup polític regionalista, conegut per L'Espurna, que fou
planejat per a participar en les eleccions municipals de Palma de Mallorca, però no
reeixí en els seus projectes, entre altres raons per l'oposició dels conservadors
mauristes, que, de sempre, havien obstaculitzat qualsevol moviment regionalista a
Mallorca. Amb motiu de la crisi de l'any 1917, s'organitzà un moviment nacionalista que
es concretà en el Centre Regionalista de Mallorca, presidit per Guillem Forteza, la qual
organització recollia les idees polítiques que un grup de joves escriptors i polítics
plasmaven a «La Veu de Mallorca» (1917, segona època), dirigida per Joan Estelrich. La
publicació d'un manifest d'adhesió a l'Assemblea de Parlamentaris aconseguí la unió
temporal de nacionalistes, reformistes, republicans i socialistes, que, alhora que volien
bandejar el sistema de cacics de l'illa, propugnaven un sistema autonomista, i amb aquesta
finalitat foren intensificades les relacions entre polítics de Mallorca i del Principat.
Davant el progrés notori del moviment, Lluís Alemany i Pujol, cap del partit liberal,
organització a la qual s'havia adscrit Joan March i Ordinas, de conegudes idees
anticatalanistes, elaborà una teoria balearista que, malgrat que acceptava determinades
formes d'autonomisme, era contrària al mallorquinisme catalanista propugnat pels
nacionalistes. El Centre Regionalista, davant la impossibilitat de fer-se escoltar i no
podent superar l'organització dels vells partits de la Restauració, optà per
integrar-se en el partit liberal, tot acceptant aquests determinats plantejaments
regionalistes, i d'aquesta manera Guillem Forteza arribà a ésser batlle de Palma de
Mallorca; no tots els nacionalistes, però, aprovaren l'acord. D'altra banda, l'actitud de
mossèn Antoni M.Alcover enfront de la Lliga Regionalista influí en el sentit de
refredar, i en certa manera dividir, el moviment entre el clergat, de molta influència
entre les classes populars. Per tal de superar les tensions, hom fundà l'Associació
per la Cultura de Mallorca, entitat bàsicament apolítica, però, en el fons,
dirigida a estendre la idea nacionalista, tot partint de la cultura pròpia de Mallorca,
tal com es reflecteix en els editorials i articles de la revista «La Nostra Terra».
Caiguda la Dictadura, el reagrupament de forces polítiques féu que hom fundés el Centre
Autonomista de Mallorca, que seguia molt de prop la Lliga Regionalista i que tenia «La
Veu de Mallorca» (1931, tercera època) com a portaveu, i el Partit Regionalista de
Mallorca, integrat sobretot pels ex-mauristes, amb un comitè mixt entre ambdues
organitzacions, dirigit a una actuació conjunta. Les esquerres mallorquinistes fundaren
el Partit Republicà Federal de Mallorca, que publicà el setmanari «Ciutadania». Amb la
proclamació de la República, l'Associació per a la Cultura de Mallorca convocà una
assemblea per discutir un Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, a la qual no s'adherí
Menorca, on hi havia un important corrent favorable a l'Estatut de Catalunya. Bé que
l'Estatut fou aprovat —només per a Mallorca i Eivissa—, no arribà a ésser dut
a la pràctica, perquè la majoria dels mallorquins no tenien consciència autonòmica i,
també, perquè partits polítics influents, que representaven les forces econòmiques
importants, no feren de l'autonomia un objectiu inequívoc de llur política. Ultra això,
les personalitats polítiques mallorquinistes de més relleu actuaven dins partits
d'àmbit espanyol —Emili Darder, Alexandre Jaume, Bernat Jofre i d'altres— o
català —Gabriel Alomar, Joan Estelrich, Antoni M.Sbert i d'altres—, i no totes
estaven d'acord amb l'autonomia propugnada per l'Estatut, per tal com aquest hauria pogut
significar la consolidació del poder dels grups que tradicionalment controlaven l'illa.
Aquesta tendència fou defensada per Gabriel Alomar, el qual, a les corts constituents,
quan es prohibí la federació de regions autònomes, argumentà que Mallorca no tenia
prou personalitat política per a l'autonomia i que havia d'anar unida amb el Principat,
declaració que provocà protestes per part de diferents grups polítics mallorquins. El
projecte estatutari restà marginat fins a les eleccions del Front Popular, que a Mallorca
fou derrotat. L'any 1934 les esquerres mallorquinistes que actuaven en partits distints
s'uniren i formaren l'Esquerra Republicana Balear —en foren els inspiradors
principals Emili Darder i Bernat Jofre—, que volia actuar a partir d'uns principis
nacionalistes i esquerrans més precisos. Pel juny del 1936 un nombrós grup de
professionals i polítics mallorquins publicaren un missatge als intel·lectuals catalans
on proclamaven la identitat cultural d'ambdues comunitats i l'ambició constant
d'aconseguir objectius que unissin encara més ambdós pobles.
|
|
Andalusisme. |
Andalusisme
Moviment polític que reivindica alguna forma d'autogovern per a Andalusia.
Malgrat l'escassa força que històricament tingué el sentiment d'identitat andalusa, ja
el 1883 elements de la petita burgesia federal reunits en l'Assemblea d'Antequera
aprovaren un projecte de Constitució per a Andalusia; els anys següents, davant la
posició oligàrquica i pro-centralista de la burgesia andalusa, foren els sectors
intel·lectuals i professionals els qui, en part sota la influència del catalanisme,
impulsaren el desenvolupament d'un regionalisme cultural i polític —el 1915, Blas
Infante publicà El ideal andaluz—, lligat a la problemàtica social agrària
i decantat cap a l'esquerra. L'any 1918, el Congrés de Ronda fixà la bandera, l'himne i
l'escut d'Andalusia, i el 1930 Infante creà la Junta Liberalista de Andalucía, organisme
que, al llarg de la Segona República, maldà inútilment per tirar endavant un estatut
d'autonomia. L'aixecament militar del juliol del 1936, durant el qual fou mort Blas
Infante, anorreà el feble andalusisme, però, després, els gravíssims desequilibris
estructurals que el franquisme no féu més que agreujar, conscienciaren gradualment les
capes intel·lectuals i polítiques en favor de l'autogovern andalús com a millor vehicle
de les transformacions socials imprescindibles.
|
2. El republicanisme.
Era l'oposició parlamentària antimonàrquica més important. Proposava un reformisme
politicosocial. |
Republicanisme
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern.
A l'estat espanyol, la primera formulació doctrinal acurada del republicanisme fou la de
Pi i Margall, artífex principal del Partit Republicà Democràtic Federal (1868).
Aprofitant el buit de poder ocasionat per l'abdicació d'Amadeu I, els republicans
aconseguiren de proclamar la Primera República Espanyola (1873-74), de la qual
foren presidents llurs dirigents principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar.
Deixat de banda pel sistema de la Restauració canovista, el republicanisme perdé
eficàcia a causa de les múltiples divisions entre els federals i Pi i Margall, els
possibilistes de Castelar, els progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux,
els reformistes de Melquíades Álvarez, etc. Es produïren, però, alguns intents de
coordinació (Unió Republicana del 1893, 1900 i sobretot del 1903), impulsats per la
figura prestigiosa de Salmerón, i aliances amb els liberals (Bloc d'esquerres del 1908) i
amb els socialistes (Conjunció republicano-socialista, 1909-19). Però fou durant la
dictadura de Primo de Rivera que es produí l'extensió del sentiment republicà per sobre
dels partits, i els republicans consolidaren llur prestigi moral i polític, que permeté,
amb la caiguda de la dictadura i la crisi de la monarquia, la proclamació de la Segona República
Espanyola (1931).
A Catalunya, després de l'experiència republicana de 1873-74 i de la proclamació de
l'efímer Estat Català del 1873, el federalisme, dirigit per Josep M.Vallès i Ribot, fou
majoritari en el republicanisme català, almenys fora de Barcelona. Per la seva banda, el
republicanisme possibilista de Castelar assolí una certa influència a Barcelona gràcies
al domini d'uns òrgans de premsa importants (especialment "La campana de
Gràcia" i "La Publicidad"). Els republicans progressistes de Ruiz
Zorrilla, sota la direcció de Sol i Ortega, derivaren cap a l'acceptació del fet del
caciquisme. La forta implantació assolida dels republicans radicals de Lerroux a
Barcelona determinà una marxa vacil·lant del republicanisme autòcton, que fou incapaç
de trobar l'equilibri entre la necessitat de comptar amb el republicanisme hispànic,
d'establir un lligam amb el moviment obrer i de defensar la catalanitat (Unió Federal
Nacionalista Republicana, Bloc Republicà Autonomista, Partit Republicà Català).
L'oposició de la dictadura de Primo de Rivera al fet català i el fracàs del règim
monàrquic radicalitzà tant les posicions com el republicanisme, i de fet, grups
polítics no específicament republicans, com Estat Català i Acció Catalana, acceptaren
la forma republicana de govern. Així, amb la segona república, només mostraren una
oposició velada —proclamant l'accidentalitat de les formes de govern— els grups
dretans, com la Lliga, i minoritaris, com Acció Popular Catalana i Dreta Regional
Valenciana. Només foren explícitament monàrquics Renovación Española i els
tradicionalistes.
Lerrouxisme
Denominació aplicada especialment al confús ideari que presidí la reorganització del
republicanisme empresa per Lerroux els anys 1901-09 des de Barcelona. Les seves principals
característiques foren l'anticlericalisme, la propaganda antimonàrquica, l'espanyolisme
i una peculiar demagògia obrerista, sovint enfrontada a l'anarquisme. El lerrouxisme
significà una superació de les antigues famílies republicanes i facilità, juntament
amb la Lliga Regionalista —bé que des d'un angle diferent—, l'enfonsament del
sistema polític dels partits dinàstics al Principat, després de desfer, el 1901, el
caciquisme electoral de la Restauració. Aconseguí per al republicanisme una renovació
del suport obrer i es fonamentà organitzativament en la multiplicació dels centres
republicans (centres de fraternitat, en especial la casa del poble de Barcelona,
inaugurada el 1906), en la celebració de multitudinàries meriendas fraternales i
en la creació de grups de Jóvenes Bárbaros. El moviment de la Solidaritat
Catalana (1906), a part que provocà indirectament l'exacerbació del seu espanyolisme, el
dugué a la ruptura amb el republicanisme moderat que havia intentat incorporar
anteriorment. Paral·lelament, el moviment de la Solidaritat Obrera li restà una bona
part del suport de la massa treballadora. Després de la seva participació en els fets de
la Setmana Tràgica del juliol del 1909, Lerroux i el Partit Republicà Radical
prengueren diferents característiques i, perduda l'embranzida obrerista anterior,
intentaren de configurar-se com un partit de classe mitjana.
El Progreso
Diari en castellà fundat per Alejandro Lerroux a Barcelona (29 de juny de 1906). Dirigit
de fet des d'un primer moment per Emiliano Iglesias, tingué una especial importància en
la campanya lerrouxista antisolidària i preparà l'organització del Partit Republicà
Radical. Anticlerical i demagògicament obrerista, hagué de fer cara al boicot de
Solidaridad Obrera impulsat pels anarquistes el 1908 (afer de La Neotipia).
Després contribuí a l'exacerbada campanya contra la guerra del Marroc, que afavorí
l'esclat de la Setmana Tràgica. A partir del 1910 canvià l'anterior to obrerista i el
1913 Iglesias en deixà la direcció. Membres de la redacció en diferents moments foren,
entre d'altres, Bartomeu Calderón, J.Colominas i Maseras, A.Horta i Camps, Cosme Vidal,
etc. El 1933 es convertí en "Renovación".
Pacte de Sant Gervasi
Aliança electoral
entre el Partit Republicà Radical i la Unió Federal Nacionalista Republicana per a les
eleccions legislatives del 8 de març de 1914. Davant la convocatòria d'eleccions feta
pel govern d'E.Dato, el republicanisme català es trobava en un moment de crisi greu; la
UFNR, molt afeblida per les severes desfetes de l'any anterior, i dividida internament
entre un sector estrictament liberal i molt intel·lectual, representat per Pere
Coromines, i l'ala esquerra, obrerista i socialitzant, presidida per Layret, no aconseguia
d'atreure la massa proletària; els radicals, també en franca davallada, anaven perdent
llur base obrera i es veien empesos cap a la dreta. Per això ambdós partits, sentint-se
febles, cercaren l'única aliança possible: l'ajuda mútua davant el poder creixent de la
Lliga. La iniciativa partí de la UFNR; Jaume Carner i Pere Coromines, vencent la
resistència d'altres figures de la Unió, negociaren amb els dirigents radicals a la casa
que Hermenegildo Giner de los Ríos tenia al barri barcelonès de Sant Gervasi, d'on
procediria el nom popular de pacte de Sant Gervasi. El manifest electoral, que
aplegava els dos partits en una Junta de Defensa Republicana, proposava un programa comú
de lluita contra la guerra del Marroc, contra la monarquia i contra la Lliga, amb
lleugeres al·lusions favorables a l'autonomia catalana; el signaven H.Giner de los Ríos,
A.Lerroux i E.Iglesias, radicals, i P.Coromines, J.Moles i Ormella, S.Albert, Felip Rodés
i Joaquim Salvatella, nacionalistes. El pacte provocà una immediata onada de baixes a la
UFNR —per exemple, la redacció d'"El Poble Català" en bloc—; d'altra
banda, els resultats de les eleccions foren molt adversos: de vint candidats a tot
Catalunya, només set aconseguiren l'acta: dos radicals i cinc nacionalistes. Més greus,
però, foren les conseqüències a llarg termini; la Unió, commocionada per una aliança
que hom considerà errònia i aberrant, conegué aviat la separació dels elements més
nacionalistes i del sector socialment més avançat (Layret i els seus seguidors), i el
mateix any 1914 restà definitivament ensorrada com a alternativa política i aglutinant
del catalanisme esquerres.
|
3. El moviment obrer.
En ascens, però sense provocar canvis socials i polítics profunds. |
Moviment
obrer
Actuació de la classe obrera per tal d'alliberar-se de l'explotació
capitalista. Amb la revolució industrial capitalista (començament del s XIX), més i
més competitiva, començà el règim dels salaris de fam, agreujat pels freqüents
acomiadaments d'obrers a mesura que s'anava modernitzant la maquinària.
L'onada ascendent d'un nou sindicalisme
(1907-23)
En conjunt hom pot veure en aquests anys la veritable aparició d'un sindicalisme modern,
en dues versions bàsiques: l'anarcosindicalista i la socialmarxista. La Confederació
Nacional del Treball, creada en 1910-11, assolí un desenvolupament extraordinari,
puix que passà de reunir uns 26 500 afiliats l'any 1910 a més de 770 000 el 1919. També
la UGT experimentà un important creixement, menys acusat, però segurament més estable:
30 000 afiliats el 1907, 77 000 el 1911, 121 000 el 1915, 160 000 el 1919 i, en un màxim,
240 000 el 1921. Les característiques d'aquesta evolució foren específiques als Països
Catalans. El 1910 hi havia 12 000 afiliats cenetistes al Principat, 1 300 al País
Valencià i 900 a les Illes; el 1919 aquestes xifres eren, respectivament, 433757, 113 579
i 420. Pel que es refereix a la UGT, els 854 ugetistes del Principat, 1715 del País
Valencià i 92 de les Illes el 1907, passaren a ésser, el 1922, 3 427, 33 576 i 317,
respectivament. És a dir, que hom pot avaluar el nombre d'obrers sindicats en 1919-22 en
prop de 60 000 en tots els Països Catalans, als quals encara hom hauria d'afegir els
membres d'alguns sindicats autònoms importants, com el CADCI al Principat o la Federació
Local de Societats Obreres de la Casa del Poble de Palma de Mallorca, i en un altre sentit
el sindicalisme catòlic. Les repercussions econòmiques de la Primera Guerra Mundial, als
Països Catalans, obligaren a un ràpid desenvolupament industrial, especialment clar al
Principat. En qualsevol cas, davant l'extraordinari desenvolupament sindical, en especial
l'anarcosindicalisme, restà minimitzat el paper dels partits polítics dins el moviment
obrer, en concret tant del PSOE com dels nous grups comunistes, que clarament anaren a
remolc del sindicalisme sense poder fer efectiva llur aspiració a la direcció d'aquest.
D'altra banda, la crisi política del règim monàrquic afavorí —i en resultà
agreujada— la irrupció d'un nou pes de la classe obrera en la vida social. I això,
tant per les repercussions d'amplis i extensos moviments vaguístics (adreçats tant a
l'obtenció de millores econòmiques com a la consolidació de la força sindical) com per
l'aparició d'una filosofia revolucionària obrera que rebé l'empremta de la Revolució
Russa, la qual féu creure possible i proper un capgirament total de la societat
capitalista. De tota manera, com es posà de manifest en els fets de la Setmana Tràgica
del 1909, en les vagues generals del 1911 i el 1917 i en la vaga de La Canadenca del 1919,
de fet el moviment obrer estigué abocat a una actitud d'autodefensa organitzativa,
autodefensa que adquirí aviat unes característiques violentes.
Sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-30)
Amb la pujada al poder del general Primo de Rivera, les organitzacions anarcosindicalistes
i els grups comunistes foren progressivament posats fora de la llei. No pas així la UGT i
el PSOE, com tampoc, lògicament, els sindicats lliures. En el seu conjunt la CNT elegí
la via d'una clara no-col·laboració amb la Dictadura i la clandestinitat n'aguditzà les
tensions internes entre els sectors sindicalistes i els anarquistes. Tanmateix, hom
aconseguí de salvar una certa estructura sindical de quadres, gràcies tant al
manteniment d'una mínima activitat clandestina com a l'aprofitament d'unes certes
possibilitats de presència pública a través d'alguns òrgans de premsa, propis o aliens
(en especial "Acción Sindical Obrera" de Sant Feliu de Guíxols,
"Redención" d'Alcoi, i, d'altra banda, "L'Opinió", "La
Rambla", "La Campana de Gràcia", etc). Val a dir, també, que alguna
comarcal (com la de Girona) pogué mantenir-se en la legalitat. Ara bé, al Principat, en
especial a la província de Barcelona, el terreny en part abandonat per la CNT fou ocupat
—sigui amb pressions tant legals com violentes— pels sindicats lliures. Aquests
tingueren un desenvolupament numèric espectacular, iniciat de fet el 1923, encara en
plena onada del pistolerisme: per l'agost del 1925 tenien a Barcelona 105 486 afiliats
d'un total espanyol de 111 252 membres; amb proporcions similars, pel setembre del 1929 el
seu total general arribà a 197 853 obrers. Aquesta presència del sindicalisme lliure al
Principat impedí una possible penetració —i desplaçament de
l'anarcosindicalisme— del socialisme marxista o d'un sindicalisme confessionalment
catòlic, cosa que en certa mesura passà al País Valencià i a Mallorca. Comparant
xifres relatives d'ugetistes i cenetistes en 1919-22 i el 1931, val a dir que al País
Valencià, mentre que abans de la Dictadura només hi havia un domini majoritari de la UGT
a Castelló de la Plana (un 56% del total d'obrers organitzats en les dues centrals) i
clarament minoritari a València (un 11%) i a Alacant (un 22%), posteriorment el domini
ugetista era aclaparador a Castelló (un 90%) i hi havia un repartiment de forces a
València (un 46%) i a Alacant (un 51%). A les Illes la UGT consolidà la seva anterior
majoria basada en el control de Mallorca (un 78%). En definitiva, en aquests anys, a més
de produir-se un reajustament de les influències sindicals dins el moviment obrer dels
Països Catalans, hi hagué l'aparició de noves forces polítiques obreres que havien de
tenir una especial importància durant la Segona República: la formació de la Unió
Socialista de Catalunya, creada el 1923 i reorganitzada en 1930-31, fou seguida de la
constitució de la Federació Comunista Catalanobalear i del Partit Comunista
Català, que el 1930 s'uniren en el Bloc Obrer i Camperol.
Segona Internacional
Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a París
el 1889, com a reconstrucció de la Primera Internacional. A diferència d'aquesta, es
basà en els membres dels partits nacionals i reconegué l'autonomia d'aquests darrers.
Durant els primers anys promogué la celebració revolucionària del primer de maig i la
lluita per la jornada de vuit hores. Malgrat que el congrés d'Amsterdam (1904) prohibí
la participació dels partits socialistes als governs burgesos, la Internacional restà
dividida en dues tendències, una de reformista, que era majoritària, i un altra de
revolucionària. El congrés de Stuttgart (1907) proclamà una posició antibel·licista,
però en esclatar la Primera Guerra Mundial la política majoritàriament partidària de
la defensa del propi estat provocà la dissolució de la Internacional. Posteriorment hi
hagué diversos intents de reconstruir-la: la Internacional Sindical d'Amsterdam (1919),
la Internacional Dos i Mig i, finalment, la Internacional Socialista d'Hamburg (1923) i la
de Frankfurt (des del 1951). La Segona Internacional tingué com a ressò als Països
Catalans que el grup dirigent socialista de les Tres Classes de Vapor (Josep Pàmies,
Eudald Xuriguera, Joan Vidal, etc), oposat des del 1887 als caps del PSOE, assistís el
1889 al Congrés Possibilista de París (Xuriguera), i no al marxista, primer de la Segona
Internacional. La presència d'aquesta al Principat s'hagué de limitar a una minoritària
Federació Socialista Catalana afiliada al PSOE. L'actitud dels organismes
directius del socialisme espanyol -de desconfiança cap al sindicalisme català i de recel
davant la qüestió nacional catalana- restà possibilitats d'expansió als socialistes
catalans i provocà una escissió, de la qual sorgí, el 1923, la Unió Socialista de
Catalunya.
Pacte de Saragossa
Pacte signat a Saragossa pel desembre de 1916, entre la UGT i la CNT. L'organització,
però, es va desfer aviat, sense arribar a cap acord entre el radicalisme cenetista i la
moderació política dels socialistes.
|
Socialisme: implantat a Astúries, Madrid i el País Basc.
Estratègia parlamentària i sindical. |
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una
reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials
mitjançant la col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució
(col·lectivisme, col·lectivització).
Marxisme
Teoria científico-filosòfica de K. Marx i F. Engels i de
llurs seguidors, que es fonamenta en el materialisme dialèctic i
històric.
El socialisme als Països Catalans
L'arribada a Espanya del gendre de Marx, Paul Lafargue, donà lloc a la formació,
a Madrid, del primer nucli marxista, a partir del qual Pablo Iglesias fundà, el 1879, el
Partido Socialista Obrero Español; des d'aquell moment, el pes de la capital de l'estat
havia d'ésser determinant en l'orientació del socialisme espanyol. Les agrupacions
socialistes més antigues dels Països Catalans sorgiren entre el 1880 i el 1882 a
Barcelona —on hom creà un efímer Partit Democràtic Socialista Obrer—,
Manresa, Tarragona i Vilanova i la Geltrú; al País Valencià, les primeres foren les de
Xàtiva (1887), València i Castelló de la Plana, grups que restaren articulats el 1888
amb la fundació definitiva i pública, a Barcelona, del PSOE —integrat per tretze
agrupacions catalanes i set de la resta de la Península— i de la Unió General de
Treballadors; en general els catalans no havien de tenir dins el nou partit un pes
apreciable, i el creixement d'aquest entre la classe obrera catalana, fortament influïda
per l'anarquisme, s'estroncà aviat. També al País Valencià el socialisme tingué una
implantació feble, sense arrelar en les classes treballadores, excepte alguns casos
locals (Elx); al sud del País Valencià —Alt i Baix Vinalopó, Novelda, Alcoi—
i, en general, als nuclis de la incipient industrialització és on aconseguí més
força. Tot i que l'escissió comunista del 1921 no hi tingué conseqüències
apreciables, el PSOE, mancat d'un programa agrari per al camp valencià, cresqué molt
lentament i no representà, almenys fins el 1936, una alternativa seriosa a la CNT,
malgrat haver gaudit de la benvolença oficial durant la Dictadura. El 1909, any de la
conjunció republicanosocialista, una bona part del socialisme català, encapçalada per
Fabra i Ribas, s'oposà a l'excessiu parlamentarisme i reformisme del PSOE, i hom intentà
de crear una federació socialista catalanobalear amb els primers nuclis socialistes de
les Illes. Sense posseir una elaboració específica sobre la qüestió nacional, el PSOE
considerava el catalanisme una força burgesa i enemiga de la classe treballadora;
tanmateix, el pes específic de Catalunya en el conjunt de l'estat obligà el partit a un
canvi d'orientació, i el 1916, quan ja havia fracassat l'intent de Martí i Julià de
portar la Unió Catalanista cap a posicions socialitzants, la Federació Socialista
Catalana introduí en el seu programa la qüestió nacional, cosa que li valgué
l'adhesió de nombroses personalitats d'esquerra: Serra i Moret, Pla i Armengol, Comorera,
Andreu Nin, etc. Això no obstant, des del 1920, i després del fracàs de la campanya
pro-Estatut, el PSOE —a instàncies del sector prietista— es féu enrere i
s'allunyà del catalanisme, donant la raó als qui, com Layret o Gabriel Alomar,
propugnaven la creació d'una alternativa socialista específicament catalana. El
projecte, ajornat per l'assassinat de Layret, es concretà pel juliol del 1923 amb la
formació de la Unió Socialista de Catalunya, la qual, però, no pogué
desenvolupar-se per l'adveniment de la Dictadura. A les Illes, on hi havia grups
socialistes entorn del periòdic "El Obrero Balear" des del començament del
segle, el PSOE conegué els anys 1920-21 una forta crisi interna, arran de l'escissió
comunista, que arrossegà una gran part de les joventuts; gràcies a Llorenç Bisbal, el
partit es mantingué, reduït a les agrupacions de Palma, Llucmajor i Manacor, amb una
línia moderada i legalista, cooperativista i mutualista. Menorca comptava, en canvi, amb
una majoria obrera socialista. Amb la proclamació de la República, el socialisme illenc
cresqué, tant el partit com la Unió General de Treballadors de Balears, però tingué
també escissions i, a causa dels seus compromisos amb el poder, es veié sovint desbordat
per sindicalistes i comunistes, mentre s'hi dibuixava el predomini intern del sector
caballerista. També al Principat el canvi de règim afavorí la reorganització de l'USC
i de la Federació Socialista Catalana, les quals participaren en el govern de la
Generalitat i, sobretot la primera, assoliren un paper molt important en l'àmbit
polític, sense, però, poder rivalitzar amb la CNT en el terreny sindical. El 1933
tingué lloc un frustrat intent de fusió de les dues alternatives socialistes catalanes,
i ambdues entraren a formar part de l'Aliança Obrera; però és després del Sis
d'Octubre que tant la Unió Socialista com la Federació Catalana del PSOE, en una
evolució esquerrana que les apropava als postulats de la Tercera Internacional, se
sumaren al moviment unificador de les forces obreres que desembocà, tot just esclatada la
guerra civil, en la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya, adherit
a la Internacional Comunista. Aquest fet, excepcional en la història del moviment obrer
europeu, juntament amb el triomf parcial de la rebel·lió militar a les Illes i la
pèrdua de la iniciativa política del PSOE valencià a mans dels comunistes, deixà els
Països Catalans sense cap força estrictament socialista organitzada des del 1936 i,
sobretot, després del 1939.
|
Anarquisme: implantat a Catalunya, País Valencià i Andalusia.
Abandó de l'estratègia terrorista i pas
cap al sindicalisme. |
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona
humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la
desaparició de l'estat i de la propietat privada. Bé que Plató, Campanella, Thomas
More, Mably i altres autors han estat considerats precursors de l'anarquisme, és William
Godwin (1756-1836) el primer dels pensadors que hom pot considerar pròpiament anarquista,
car rebutjà l'estat i la propietat privada, i propugnà una societat, a la qual calia
arribar sense violències, on els béns serien repartits igualitàriament entre tots els
homes. Pierre Joseph Proudhon (1809-64) i Mikhail Aleksandrovic Bakunin (1814-76) són els
dos teòrics de l'anarquisme més importants del sXIX. El primer d'ells fou traduït al
castellà per Francesc Pi i Margall, i el segon aconseguí a la Península Ibèrica una
àmplia difusió a partir de la revolució de setembre del 1868, quan bona part de
l'obrerisme català s'afilià a la Primera Internacional. Aquesta tingué dirigents de
gran prestigi, com Rafael Farga i Pellicer, Anselmo Lorenzo i Francesc Tomàs. El
bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota mena
d'estat, que considera instrument d'opressió social, i rebutja la idea marxista de
construir un partit polític de la classe obrera. En el si de la Primera Internacional,
el bakuninisme s'enfrontà amb els partidaris de Marx i en fou exclòs. També a la
Península Ibèrica es produí una escissió, i mentre un nucli internacionalista de
Madrid (la Nueva Federación Madrileña, dirigida per Pablo Iglesias, Mesa i els germans
Mora) adoptà el pensament marxista i fou el nucli inicial del Partido Socialista Obrero
Español (fundat legalment el 1888) i de la Unión General de Trabajadores, l'obrerisme
català es mostrà partidari de l'anarcosindicalisme. En l'últim terç del sXIX
les idees de Max Stirner tingueren un cert ressò en els medis intel·lectuals, però
foren Kropotkin i Malatesta els qui més influïren en el món obrer. A la Península
Ibèrica, el moviment anarquista tornà a la vida pública el 1881, en constituir-se un
govern Sagasta, i fundà la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola
(FTRE), dirigida des de Barcelona per Antoni Pellicer i Paraire, Francesc Tomàs i Josep
Llunas i Pujals. La FTRE, en un principi d'ortodòxia bakuninista, es dividí en dos
corrents: el primer i més important, l'anarcocol·lectivista, tot seguint Bakunin,
assenyalava la necessitat de constituir sindicats obrers, encarregats de lluitar per
aconseguir millores immediates per a la classe obrera i de combatre per crear una societat
sense classes, on la propietat estaria en mans de les col·lectivitats obreres (socialisme
col·lectivista) i en la qual cada individu produiria segons la seva voluntat i rebria
segons el seu treball (aquesta tendència era majoritària a Catalunya); el segon corrent,
l'anarcocomunista o comunista llibertari (comunisme llibertari) -més influït per
Kropotkin i Malatesta-, s'oposà a la creació de sindicats, els quals considerava òrgans
burocràtics no aptes per a fer triomfar la revolució social, i propugnava la creació de
grups d'afinitat ideològica, sense preocupacions de lluita laboral, la missió dels quals
era combatre sense treva (emprant en cas de necessitat l'acció violenta) la societat
burgesa; l'anarcocomunisme desitjava una societat sense classes on cada persona produiria
segons la seva voluntat i rebria segons les seves necessitats (i on tot, mitjans de
producció i béns de consum, seria de tots: el comunisme). Aquesta segona tendència,
dominant a Andalusia (fets de La Mano Negra; ocupació de Jerez de la Frontera el 1892
pels anarquistes), arribà a tenir força a Catalunya, especialment després del fracàs
dels moviments del primer de maig dels anys 1890-93. A Europa, a la darrera dècada del s
XIX, l'anarcocomunisme, convençut que ni la propaganda oral ni l'escrita podrien
arrossegar les masses cap a la revolució social, predicà la necessitat de la propaganda
pel fet (o per l'acte), i homes d'aquesta ideologia realitzaren diversos magnicidis i
actes terroristes contra la societat burgesa, seguint l'exemple dels nihilistes russos:
bombes a París (a partir del 1893); assassinats de Sadi Carnot, president de la
República Francesa (1894), de l'emperadriu Isabel d'Àustria (1898), del rei Humbert
d'Itàlia (1900) i del president McKinley dels Estats Units d'Amèrica (1901). Apaivagada
l'onada terrorista, l'anarquisme evolucionà en un sentit anarcosindicalista, però a
gairebé tots els estats del món, excepte a l'espanyol, els seus militants passaren a
enfortir els moviments socialistes de caire marxista. A l'estat espanyol, els intents
frustrats d'aconseguir la jornada de treball de les vuit hores amb les manifestacions del
primer de maig (a partir del 1890) aprofundiren les diferències entre anarquistes
(partidaris de la vaga general indefinida fins a la consecució de les vuit hores) i
socialdemòcrates (que volien portar la manifestació pels terrenys de l'acció legal), al
mateix temps que incità el moviment anarquista cap al camí de l'acció directa:
atemptats contra els esquirols, petardisme, magnicidis (com els atemptats contra Martínez
Campos) i terrorisme indiscriminat (com les bombes del Liceu i del carrer de Canvis Nous
de Barcelona), dels anys 1893 i 1896. La repressió que l'estat exercí indiscriminadament
contra el moviment obrer (especialment el procés de Montjuïc, a Barcelona, el 1896) féu
néixer tota una generació d'anarquistes teòrics a Catalunya: Ferran Tarrida del
Mármol, Federico Urales (pseudònim de Joan Montseny), Soledad Gustavo, Leopold
Bonafulla, Pere Esteve, Josep Prat; a Andalusia, Fermín Salvochea i Pedro Vallina; a
Galícia, Teobaldo Nieva, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro, aquests dos últims
radicats a Catalunya. L'anarquisme, sobretot a partir de la darrera dècada del s XIX,
aconseguí una forta influència als Països Catalans, no solament en els medis obrers,
sinó també en alguns dels intel·lectuals. Joan Maragall, l'any 1894, escrivia que a
Barcelona l'anarquisme era en l'atmosfera, i que tothom en parlava: revistes, periòdics,
llibres, converses. El moviment intel·lectual, sorgit a l'entorn de la revista
«L'Avenç», i el mateix fenomen del modernisme català no s'explicarien sense tenir en
compte la influència de l'anarquisme -sobretot de l'anarquisme individualista- en la vida
catalana. Tanmateix aquesta influència en el món intel·lectual català desaparegué
gairebé del tot amb el triomf del noucentisme mentre restà forta i predominant en el
món obrer (moviment llibertari, sindicats, ateneus, periòdics, edicions, etc). La crisi
en què caigué l'obrerisme anarquista en l'etapa terrorista fou superada tant a Catalunya
com a la resta de la Península Ibèrica, en divulgar-se l'anarcosindicalisme de la CGT de
França per mitjà del periòdic barceloní «La Huelga General». En 1910-11 fou fundada
a Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT), la més important de les
organitzacions obreres que al món s'han declarat partidàries de l'anarquisme. La CNT
propugnà l'acció directa i la vaga general com a mitjà d'aconseguir la revolució
social, i en els seus congressos del 1918 i 1919 adoptà la teoria del comunisme
llibertari, al mateix temps que reestructurava l'organització sobre la base dels
sindicats únics, posant fi al societarisme basat en els sindicats d'ofici. En el congrés
de Berlín (desembre del 1922 a gener del 1923) fou reconstituïda una Associació
Internacional de Treballadors, de tipus anarquista, que reivindicà el nom de la Primera
Internacional, i que tingué poca força. L'anarquisme estricte, que desconfiava de
l'actitud possibilista de la CNT, fundà el 1927 la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), en la qual militaren Diego Abad de Santillán, Aureli Fernández, i també
Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Garcia i Oliver, que defensaren la tàctica
insurreccional per a prendre el poder i destruir l'estat, sense necessitat de comptar amb
els partits polítics de classe ni amb els sindicats. El pustchisme faista (insurreccions
de l'alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del gener de 1932, i les de febrer i
desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs de la Segona República i als de
la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus diferències al si de la CNT. Durant la
guerra civil, l'anarquisme evolucionà, bé que no en la teoria, sí en la pràctica, i
els seus dirigents, tot i seguir manifestant-se apolítics, formaren part dels governs de
la República i de la Generalitat, al mateix temps que participaven en l'esforç de la
guerra i emprenien una tasca de col·lectivitzacions a Catalunya i a Aragó, que en gran
part fou frenada després dels fets de maig del 1937. Els Països Catalans són l'únic
lloc del món on el moviment obrer de signe anarquista es mantingué fortament majoritari
sobre el socialista o comunista de qualsevol tendència, fins a l'acabament de la guerra
civil de 1936-39, que passà a la clandestinitat o a l'exili.
Anarcosindicalisme
Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la
reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social.
La fusió del pensament bakuninista i l'acció societària a través dels sindicats obrers
donà un primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península Ibèrica.
Però fou amb la CGT de França (fundada el 1895) quan l'anarcosindicalisme prengué una
gran volada i perfilà els trets essencials de la seva doctrina: apoliticisme; acció
directa (segons la qual, els conflictes entre el capital i el treball havien d'ésser
solucionats per negociació directa entre obrers i patrons, sense acceptar la mediació de
l'estat o la dels organismes de conciliació social); vaga general per a aconseguir la
instauració d'una societat sense classes. L'anarcosindicalisme prenia les idees de Marx
pel que fa a la lluita de classes i l'organització del proletariat al marge de les altres
classes socials, però no pel que fa al principi de creació d'un partit polític obrer;
de l'anarquisme, el refús de l'acció parlamentària; de Georges Sorel, la teoria de la
vaga general i la negativa a considerar la vaga com a simple abstenció del treball o com
a pacífica manifestació de masses. Aquests principis quedaren recollits en la carta
d'Amiens (1906) de la CGT, que influí decisivament en la creació de Barcelona de
Solidaritat Obrera (1907), resposta a la constitució de Solidaritat Catalana, i de la
CNT, l'exponent més important de l'anarcosindicalisme. Aquesta s'oposà sempre
aferrissadament a la socialdemòcrata UGT, que considerava reformista i sense esperit
revolucionari, infeudada al Partido Socialista Obrero Español i a la seva política
parlamentària. La CNT afirmava que els sindicats obrers (on de fet no existia aparell
burocràtic retribuït) havien de combatre sense treva per a la consecució d'unes
millores laborals, que havien d'ésser un estímul, no un fre, en el camí de la
revolució social. L'anarcosindicalisme tingué força especialment als Països Catalans
(Principat i País Valencià) i també a Andalusia, a Astúries (Gijón), a Aragó
(Saragossa) i a Galícia (Vigo); la CNT, després d'una breu etapa (1918-20), en la qual
fou influïda per la revolució bolxevic, tornà a l'estricte anarcosindicalisme,
participant directament en la fundació de la reconstituïda AIT (desembre 1922-gener
1923), ensems amb la Unione Sindicale Italiana, la Federación Obrera Regional Argentina
(FORA), la CGT de Portugal i alguns grups sindicalistes de França i d'Alemanya. La nova
AIT, convertida en organisme de coordinació dels grups anarquistes a nivell mundial,
tingué el secretari durant un temps a Barcelona, i posteriorment a París, a Suècia i a
Madrid. Els principals grups anarcosindicalistes actuals són la SAC (Sveriges Arbetares
Centralorganisation) a Suècia, l'IWW (Industrial Workers of the World) amb seccions al
Canadà, Austràlia i els EUA, la minúscula CNT francesa i la CNT espanyola; a més hi ha
nuclis simpatitzants dins Force Ouvrière, a França, i la Confédération Française des
Travailleurs s'hi pot considerar propera. De totes les organitzacions, la més important
és encara, malgrat el seu gran afebliment i les crisis internes, la CNT.
Apoliticisme
Acció del qui no intervé en política o bé de qui
no està polititzat.
Congrés de Sants
Reunió de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrada
els dies 28, 29 i 30 de juny i 1 de juliol de 1918 a l'Ateneu Racionalista de Sants
(Barcelona). Hi participaren uns 160 delegats en nom de 153 societats i sindicats obrers i
73 860 afiliats (93 dels quals delegats en nom de 54 572 obrers barcelonins, el 73% del
total de treballadors representats). Fou la primera reunió regular de la CNT des del 1911
i significà la manifestació de la reorganització confederal iniciada el 1915. Els
principals temes discutits foren lògicament organitzatius i se centraren en la discussió
dels sindicats únics com a base orgànica de la Confederació, a més de la qüestió de
la tàctica de l'acció directa i del contingut anarcosindicalista de la CNT. En conjunt,
el congrés significà un triomf dels sindicalistes —en especial de Salvador Seguí,
Camil Piñón, Salvador Quemades, Enric Rueda, Joan Pey i també Ángel Pestaña— els
quals, alhora que aconseguien d'imposar el sindicat únic, limitaven la defensa de
l'acció directa a una simple recomanació i afirmaren l'apoliticisme i el rebuig dels
polítics professionals dins la CNT. El congrés afavorí un extraordinari creixement de
la CNT (a la fi d'any els afiliats ja eren uns 345000) i impulsà la seva reorganització
a tot l'estat espanyol.
|
3ª etapa: la dictadura de Primo de Rivera
(1923-1930).
El fracàs polític del sistema constitucional i la conflictivitat social, entre d'altres
causes, va menar al cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera, aprovat pel
rei. |
Cop
d'Estat
Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un
sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses .
Se sol produir en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim
polític anterior.
Cop d'Estat de Primo de Rivera
Cop protagonitzat pel capità general de Catalunya, Miguel Primo de
Rivera, a Barcelona, la matinada del 12 al 13 de setembre de 1923. En un manifest
adreçat al país i a l'Exèrcit, va justificar breument la seva actuació, i va suspendre
les garanties constitucionals. Les causes que van provocar el cop d'Estat foren internes:
violència social, radicalització del catalanisme, descrèdit del sistema parlamentari,
inexistència d'una oposició política eficaç i, en últim terme, el desastre d'Annual,
la responsabilitat del qual va afectar fins i tot el rei mateix.
El cop fou aprovat pel rei Alfons XIII i recolzat pels sectors socials
conservadors, especialment la burgesia industrial, que desitjava la pau social per a
aprofitar el clima d'auge econòmic dels anys vint. Amb aquest cop, s'instaurava una dictadura
militar. Molts historiadors qualifiquen aquest aixecament com un pronunciament a
l'estil dels cops militars de l'Espanya del segle XIX.
|
|
La dictadura de Primo de Rivera va ser un règim
feixistitzant. |
Dictadura
de Primo de Rivera
Nom que hom dóna al període del regnat d'Alfons XIII en el qual el
general Miguel Primo de Rivera actuà de cap de govern amb poders dictatorials (del 13 de
setembre de 1923 al 28 de gener de 1930). Davant la incapacitat dels dividits partits
dinàstics per a crear un govern fort i eficaç que afrontés la radicalització de la
lluita obrera, amb l'augment de les activitats de protesta dels republicans i
nacionalistes, i que superés la situació de recessió econòmica, i davant les
conseqüències polítiques del desastre d'Annual, escàndol que arribà al mateix
rei (expedient Picasso), el general Primo de Rivera s'avançà a la discussió al congrés
amb un cop d'estat militar. Primo de Rivera formà un Directori militar amb la
missió d'establir l'ordre públic, suspengué el règim constitucional, establí una
rígida censura i prohibí tots els partits polítics i sindicats, llevat dels molt
lligats a la patronal. El general Martínez Anido, des de la direcció de seguretat,
reprimí les tendències més revolucionàries del moviment obrer (anarcosindicalistes i
comunistes) i tolerà les activitats del reformisme socialdemòcrata (PSOE-UGT), que
col·laborà en diverses institucions de nova creació: intent d'implantació
d'institucions corporatives (comitès paritaris, l'Organización Corporativa Nacional,
etc). La política del règim portà nombrosos sectors a un afrontament amb el govern
(especialment entre els intellectuals, estudiants, col·legis professionals, etc) i
accentuà la radicalització dins els mateixos partits monàrquics i l'exèrcit, fins a
intentar dues vegades el canvi de govern: la Sanjuanada (juny del 1926) i l'intent de
Sánchez Guerra (gener del 1929). La política econòmica anava vers un moderat dirigisme
estatal en la indústria i la promoció d'obres públiques (plans hidràulics, de
carreteres, etc), i facilità la creació de monopolis (petroli) i les inversions
estrangeres (telèfons, indústria química, metal·lúrgica, etc). El ministeri de
finances no pogué mantenir la cotització de la pesseta; la seva política inflacionista
per a equilibrar els pressuposts augmentà el dèficit estatal. El problema del
protectorat del Marroc fou resolt amb la cooperació amb França; el desembarcament de
tropes a Alhucemas (setembre del 1925) posà fi en pocs mesos a les activitats del líder
Abd el-Krim. La constitució d'un directori civil (desembre del 1925), no ajudà el règim
a aconseguir un suport popular. La Unión Patriótica, partit únic, només aconseguí
d'aplegar un sector molt limitat de la dreta. L'assemblea nacional consultiva no
aconseguí d'ésser presa en consideració, alhora que l'oposició augmentava en tots els
sectors. Primo de Rivera anà perdent la confiança de sectors de l'exèrcit a causa de la
seva política (supressió de l'arma d'artilleria). Les classes dominants, que començaven
a ésser afectades per la crisi econòmica de l'any 1929, deixaren de sostenir Primo de
Rivera, i Alfons XIII mateix intentà de salvar la institució monàrquica retirant-li el
suport, la qual cosa l'obligà a dimitir.
La Dictadura de Primo de Rivera als Països Catalans
En un principi, les ambigües promeses regionalistes fetes per Primo de Rivera feren que
els sectors conservadors de Catalunya, i en especial la Lliga, donessin llur suport al cop
d'estat. Tanmateix, pel decret de 18 de setembre de 1923, anomenat de Repressió del
Separatisme, hom sotmetia als tribunals militars els atacs a la unitat de la pàtria i
prohibia l'ús de la bandera catalana, i també del català, en les corporacions
públiques del Principat. La ruptura definitiva no s'esdevingué, però, fins al 9 de
gener de 1924, quan Primo de Rivera comunicà als prohoms de la Unión Monárquica
Nacional, la Federació Monàrquica Autonomista i la Lliga Regionalista la seva intenció
de destituir les diputacions provincials —i, per tant, la Mancomunitat—; només
els membres de la Unión Monárquica ho acceptaren, i Alfons Sala substituí Puig i
Cadafalch en la presidència de la Mancomunitat. L'oposició s'estengué arran de fets com
la destitució dels professors de les institucions docents de la Mancomunitat (maig del
1924) o l'inici de l'afer del Col·legi d'Advocats de Barcelona (que havia d'acabar pel
març del 1926 amb la destitució i bandejament de la junta directiva presidida per Ramon
d'Abadal, i també amb la definitiva dissolució de la Mancomunitat, pel juliol del 1925).
Així mateix, la CNT hagué de passar a la clandestinitat (maig del 1924). Acció
Catalana, des de l'octubre del 1923, condemnà el nou règim, impulsà un document de
greuges, signat per Massó i Llorens i adreçat a la Societat de Nacions (abril del 1924),
i s'uní després als esforços de Joan Estelrich davant dels congressos de les
Nacionalitats Europees (celebrats anualment a partir del 1925); membres d'Estat Català
prepararen el complot, fracassat, de Garraf contra el rei (maig del 1925), i poc temps
després Macià intentà la invasió des de França (fets de Prats de Molló, pel novembre
del 1926). Unes altres accions de força foren l'atac anarquista contra la caserna de les
Drassanes de Barcelona (relacionat amb els fets de Bera, novembre del 1924) i la
participació d'elements militars de Tarragona en el complot de la nit de Sant Joan del
1926. Posteriorment, Primo de Rivera endurí la seva política: topà fins i tot amb
sectors de l'Església, i especialment amb el cardenal Vidal i Barraquer, en oposar-se a
l'ús del català en les predicacions (1928). L'agreujament de la qüestió catalana donà
un major pes als grups catalanistes no monàrquics; facilità un clar compromís d'una
gran part del catalanisme amb el republicanisme i bandejà, en certa mesura, l'anterior
influència de la Lliga al Principat. Al País Valencià, Primo de Rivera permeté, al
començament, una certa activitat a les organitzacions valencianistes (Acció Valenciana
pogué impulsar, al principi del 1924, la redacció d'un avantprojecte de Mancomunitat
Valenciana), alhora que no autoritzava el grup esquerrà de Pàtria Nova. De tota manera,
a partir del 1925 només permeté determinades activitats culturals (el 1927 aparegué la
revista «Taula de Lletres Valencianes», i el 1928 hom creà l'editorial L'Estel). Amb
això, el valencianisme republicà s'aproximà al blasquisme. Semblantment, a les Illes,
el regionalisme polític es refugià fonamentalment en les activitats culturals (així, a
Mallorca, amb l'Associació per la Cultura de Mallorca, creada el 1923, o amb la revista
«La Nostra Terra», apareguda el 1927); a més, amb la crisi dels partits dinàstics,
especialment del partit conservador, hom facilità, ja el 1930, tant el pas d'elements
mauristes cap al moviment regionalista com l'inici d'una certa reorganització dels grups
republicans.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder
posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es
caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur
exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Autoritarisme
Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en
els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència
inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc.
Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el
poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels
subsistemes i l'oposició política és suprimida.
|
Primera fase de la Dictadura: el Directori militar
(1923-1925).
Suspensió de la Constitució, dissolució dels partits i diputacions, prohibició
partits, censura de premsa, supressió de la Mancomunitat, prohibició ús públic del
català. pacificació Marroc. |
Directori
militar
Govern que administrà Espanya provisionalment (15 de setembre de 1923 - 3
de desembre de 1925) després del cop d'estat del general Primo de Rivera des de la
capitania de Catalunya. Primerament fou format un directori provisional, que cedí el
poder a Primo de Rivera quan arribà a Madrid. El dictador establí el veritable directori
militar, en el qual figuraren vuit generals —representatius del mateix nombre de
regions militars—, el contraalmirall marquès de Magaz i el coronel Nouvilas com a
secretari. Els propòsits del nou govern foren de tapar l'escàndol de la guerra del
Marroc i de restaurar l'ordre social mitjançant els recursos militars. Fou succeït per
una dictadura civil (1925-30).
Suspensió de garanties constitucionals
Situació anormal de l'ordre públic, prevista per
les constitucions democràtiques, que consisteix en la supressió temporal total o parcial
de les garanties personals i dels drets reconeguts en la constitució. És decretada pel
govern, amb autorització del parlament i aprovació del cap d'estat. També pot ésser
declarada judicialment, amb caràcter individual, amb relació a les investigacions
relatives a l'actuació de bandes armades o a elements terroristes.
Desembarcament d'Alhucemas
Operació militar de les tropes espanyoles al Marroc, el 8 de setembre de
1925. L'atac d'Abd el-Krim al penyal d'Alhucemas, l'agost del mateix any, on morí el cap
de la plaça, féu decidir el general Primo de Rivera, interessat pel prestigi de la seva
dictadura, a portar a terme un pla de desembarcament, que ell mateix havia de dirigir,
comptant amb l'ajuda francesa. L'operació agafà els rifenys per sorpresa, i permeté de
prendre el penyal i, més tard, Xauen i Axdir.
|
|
Segona fase de la dictadura: el Directori civil (1925-1930). |
Directori
civil
Creat el desembre de 1925, estava integrat exclusivament per militars i
per membres de la Unión Patriótica, i format amb la col.laboració de catòlics,
mauristes, integrants del sometent i tradicionalistes. Es va voler presentar com un govern
de tècnics. Iniciaren una política social i econòmica intervencionista, que va
aconseguir un èxit aparent basat, en part, en la favorable situació econòmica
internacional. Aquesta conjuntura econòmica va antenir el règim fins al 1930.
Unión Patriótica
Organització política espanyola
fundada a l'abril del 1924 per iniciativa de Miguel Primo de Rivera, dictador des del
setembre del 1923, per tal de substituir els partits polítics, que el nou règim havia
prohibit. Serà l'únic partit legal durant la Dictadura
de Primo de Rivera.
Estatuto Provincial
Estatut del 1925, pel qual es va anul.lar fins i tot la Mancomunitat de
Catalunya.
Consejo de Economia Nacional
Organisme encarregat d'intervenir en l'economia.
Asamblea Nacional Consultiva
Mena de parlament totalment controlat amb què Primo de Rivera volia donar
l'aparença de retorn a la normalitat. Aquesta iuniciativa no va satisfer l'oposició i va
irritar els partidaris més fervents del règim, que la van veure com una mostra de la
debilitat de Primo de Rivera, com una concessió perillosa envers el liberalisme i també
com un retrocés en la creació d'un nou Estat d'inspiració feixista.
|
|
Política econòmica del Directori civil. |
Intervencionisme
Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat
econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la
correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Fou
l'establiment del socialisme soviètic, basat en la centralització estatal de les
decisions econòmiques, que fixà el grau màxim d'intervencionisme, amb caràcter
imperatiu. Les dues guerres mundials i la crisi del 1929 imposaren també en les economies
capitalistes la gestió enèrgica de l'estat, que la teoria keynesiana justificà
teòricament.
Dirigisme
Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat
mitjançant una intervenció directa o indirecta. Aparegut a partir del New Deal,
la seva pràctica s'ha generalitzat en la majoria d'estats capitalistes des de la Segona
Guerra Mundial. Bé que atacat pels partidaris del liberalisme econòmic, ha permès de
fer cara a nombroses crisis de funcionament del sistema i ha estat institucionalitzat a
través dels plans econòmics.
Obres públiques
Obres d'ús i d'aprofitament general i construccions destinades a serveis
que vagin a càrrec d'organismes de l'administració. Llur realització es pot produir
directament, per part de l'administració, i també per un tercer, mitjançant el
corresponent contracte administratiu. En aquest darrer cas és una empresa privada la que
es fa càrrec de l'obra per un preu preestablert, i un cop acabada en fa lliurament a
l'administració. En certs moments de crisi econòmica les obres públiques s'empren com a
mitjà per absorbir l'atur. En molts països existeix un ministeri que adopta el nom
d'obres públiques. A l'estat espanyol fou creat el 1931, durant la Segona República,
segregant-lo del ministeri de foment.
Proteccionisme
Política econòmica dirigida a protegir l'economia d'un estat, defensant
els seus productes de la competència estrangera. Aquesta política es tradueix en
diferents nivells d'intensitat, i pot anar des de prohibicions d'importació o exportació
fins a la utilització dels aranzels com a instrument d'aquella protecció, graduant
l'alçada dels drets segons la intensitat de la protecció que hom vol assegurar. La
política proteccionista pot tenir un caire permanent, com és el cas dels períodes
d'autarquia, o pot adoptar la forma d'un proteccionisme dit educador, basat en la
necessitat d'envoltar la indústria naixent o menys desenvolupada de condicions favorables
per millorar la seva posició davant les indústries estrangeres. Si aquesta política és
bén orientada i té èxit, la indústria protegida assoleix nivells de més eficiència i
es fa més competitiva; al mateix temps que això succeeix, els aranzels protectors poden
ésser rebaixats.
|
|
Política social del Directori civil. |
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona
o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest
oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics,
per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol
manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en
conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són
objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de
transformació.
Censura
Acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres
mitjans d'exteriorització del pensament o de difusió d'informacions, per tal d'assegurar
que són respectats determinats límits establerts d'ordre moral, polític, religiós,
etc. La censura pròpiament dita és prèvia a la publicació, i si és obligatòria
representa una limitació fonamental de la llibertat d'expressió, pel fet que tota
publicació no censurada suposa una infracció, malgrat que la publicació no ultrapassi
cap dels límits establerts. El sistema de censura voluntària permet de publicar sense
control previ, i el responsable de la publicació corre els riscs que se'n deriven, però
si se sotmet a la censura i aconsegueix l'aprovació expressa o tàcita, resta eximit de
tota responsabilitat pel que fa a la competència del censor (però no pas de les
responsabilitats d'altre ordre —civil, penal, etc—). L'autoritat pública, als
països on és respectada la llibertat d'expressió, pot imposar la censura com a mesura
excepcional en casos d'emergència o d'anormalitat, guerra, etc. Utilitzada
perllongadament, com a recurs habitual, esdevé l'instrument de totalitarismes dogmàtics,
i la seva vigència acusa pertorbacions constitucionals de l'autoritat o de la societat on
és establerta.
Paternalisme
Relació de tipus jeràrquic que es regeix segons el model de la relació
paternofilial tradicional, i en la qual el dominat deu a qui el domina obediència,
respecte i afecte, i el dominant li ofereix en canvi seguretat, protecció i afecte
recolzats en la seva autoritat.
Corporativisme
1. Doctrina política que pretén organitzar la societat i l'Estat mitjançant la
representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics,
a la manera dels gremis medievals. D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una
sola "corporació", es creia superar la lluita de classes preconitzada pel
comunisme.
2. Doctrina i sistema sòcio-econòmics basats en la constitució
jerarquitzada d'associacions professionals (patronals i obreres) per a controlar els
problemes econòmics i laborals. El corporativisme sorgí enfront de l'individualisme de
l'estat liberal i contra el sindicalisme de classes (de caire marxista i
anarco-sindicalista), inspirant-se en els gremis medievals i pretenent d'evitar, amb
intervenció de l'estat, la lluita de classes. Promogut pel moviment social catòlic del s
XIX (comte de Mun i La Tour du Pin, a França, i Ketteler, a Alemanya), reflectit als
documents pontificis sobre la qüestió social (especialment de Lleó XIII i Pius XI), el
corporativisme fou institucionalitzat sobretot pel feixisme, el qual establí una
correlació entre estat feixista i estat corporatiu: en són exemples, entre les dues
guerres mundials, els règims de Mussolini a Itàlia, Primo de Rivera a Espanya i Dollfus
a Àustria. La desfeta militar del feixisme a la Segona Guerra Mundial relegà la
vigència del corporativisme a Portugal (Oliveira Salazar i Caetano) i a l'Espanya dels
primers quinquennis de la postguerra.
Organització Corporativa Nacional
Organisme creat durant la dictadura de Primo de Rivera, a semblança de
les corporacions feixistes italianes, que integrava obrers i patrons en comitès
paritaris, agrupats per oficis i professions, a nivell local, provincial i estatal.
El seu objectiu era regular les condicions laborals, controlar el moviment sindical i
evitar la conflictivitat social.
Comitè paritari
Consell compost per igual nombre de representants obrers i patronals amb un
president nomenat pel govern, que tingué com a finalitat resoldre per arbitratge previ
obligatori els conflictes laborals col·lectius i individuals a cada sector local de la
producció. Constituïren els organismes bàsics del règim corporatiu paritari muntat a
Espanya per la dictadura del general Primo de Rivera a la segona etapa del règim, per
decret de 26 de novembre de 1926, obra del ministre de treball, Eduard Aunós. S'inspirà
en el corporativisme feixista d'Itàlia i en les idees del moviment social catòlic. La
UGT i els socialistes participaren en els comitès paritaris en virtut del pacte tàcit de
no-agressió existent entre ells i la Dictadura. Malgrat les mesures repressives contra
les vagues, aquesta participació, que mantingueren àdhuc després de negar-se a
participar a l'Assemblea Nacional Consultiva, augmentà la influència socialista en certs
sectors. En el camp de l'agricultura no funcionaren pràcticament els comitès paritaris,
i en el de la indústria no evitaren que l'índex dels salaris reals dels obrers
qualificats espanyols baixés de 106 a 103,8 l'any 1930 (índex 100 = 1914). Les vagues
tampoc no disminuïren, puix que el nombre de vaguistes a Espanya fou de 21 851 l'any
1926, de 70 024 el 1927, de 55 576 el 1929 i de 247 460 el 1930. A Catalunya el sistema
fou poc operatiu per la dissolució de la CNT, que tenia la majoria dels treballadors
associats, pel maig del 1924. La representació dels obrers fou confiada sobretot als
sindicats lliures, minoritaris i sospitosos de connivència amb les autoritats, i alguna
vegada a la UGT. Abans no havia funcionat eficaçment, a Catalunya, més que una
institució d'arbitratge: la Comissió Mixta del Treball en el Comerç de Barcelona
(1920), que continuà funcionant sota la Dictadura.
|
|
L'oposició a la dictadura: intel.lectuals, moviment
obrer, catalanisme, republicanisme,... |
Oposició
Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder
polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents. En els règims de democràcia
parlamentària l'oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei (o la
constitució, o els costums constitucionals), i àdhuc institucionalitzada, com és el cas
de la Gran Bretanya, on l'oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per
exercir les seves funcions crítiques. Quan l'oposició no compleix els requisits que
exigeix la llei és declarada il·legal. En els sistemes totalitaris de partit únic no
és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort.
Federació Universitària Escolar (FUE)
Organització creada pel gener del 1927 a Madrid
que reuní la majoria dels estudiants d'Espanya fins el 1939. En fou fundador i president
Antoni M.Sbert i Massanet, i el motiu de la seva creació fou l'oposició de
privilegis a les universitats confessionals (1928-29). Posteriorment s'uní a l'agitació
republicana de 1930-31 (esdeveniments de la facultat de medicina de Sant Carles, març del
1931). Organitzada federativament, la FUE de Catalunya i Balears fou presidida per Ricard
Francesc Escrig, i entre els seus membres hi havia Joan Sales, Francesc Tosquelles i Josep
M.Lladó.
|
|
Catalanisme durant la dictadura. |
Complot
de Garraf
Atemptat planejat contra el tren que duia Alfons XIII
de tornada a Madrid després de la seva visita a Barcelona (6 de juny de 1925) i que havia
de tenir lloc al túnel entre Garraf i Sitges. La policia descobrí el projecte, fou a
temps de retirar la bomba col·locada i detingué com a autors set joves d'Estat Català
(entre els quals Jaume Compte i Miquel Badia, del CADCI), que foren amnistiats el 1930,
després de la caiguda de Primo de Rivera.
Fets de Prats de Molló
O complot de Prats de Molló. Fets relacionats amb la invasió
frustrada de la Garrotxa des de territori de l'estat francès per un grup de militants
d'Estat Català, preparada i dirigida per Francesc Macià; s'esdevingueren els primers
dies de novembre de 1926. El pla comportava la penetració de dues columnes —una
procedent de Sant Llorenç de Cerdans; l'altra, del coll d'Ares, a les quals havien
d'incorporar-se militants de l'interior— que havien de convergir sobre Olot i
ocupar-la, per tal de proclamar-hi la República Catalana. Macià, que havia llançat
(1925) l'Emprèstit Pau Claris, destinat a subvencionar l'operació, reuní
armament per a uns 400 homes —ell n'havia prevists 500—. Com que eren rars els
catalans que tenien instrucció militar, es posà d'acord amb italians antifeixistes
exiliats que haguessin fet la guerra, per tal que fessin d'instructors. Un d'aquests
—Ricciotto Garibaldi—, agent secret del govern de Mussolini, denuncià la
conjuració a la policia francesa. Aquesta detingué a Estagell els grups que procedents
de París i de Tolosa es dirigien a la frontera —on eren amagades les armes— i
també els conjurats de Perpinyà i Macià i el seu estat major (4 de novembre), aquests a
la vil·la Denise de Prats de Molló. En total, poc més d'un centenar d'homes, 18 dels
quals eren italians. Els simples soldats foren expulsats de França; els caps (disset),
amb Macià al davant, que cuità a declarar-se únic responsable, foren processats i
jutjats a París. Les penes es reduïren a expulsió i multes. El procés tingué molt de
ressò i féu conèixer arreu d'Europa el problema de Catalunya i Macià. Els lloctinents
de Macià foren Josep Bordas de la Cuesta per a les qüestions polítiques; Josep
Carner-Ribalta i Ventura Gassol per a les de propaganda; Josep Rovira, Martí Vilanova,
els germans Morella, Joaquim Carrió, Roc Boronat i Ferran Arqués per a les militars. A
l'interior els caps de la conjura eren Jaume Aiguader i Amadeu Bernadó.
Complot
Confabulació contra la vida, la seguretat, etc, d'una
persona o d'unes quantes, contra una institució.
Emprèstit Pau Claris
Emissió, destinada a sufragar les despeses de
l'acció armada, preparada per Francesc Macià des del seu exili a França contra la
Dictadura de Primo de Rivera. Datat del 23 d'abril de 1925, fou dissenyat per Miquel
Soldevila i signat per Macià en nom del govern provisional de Catalunya. Els bons eren de
25, 100, 500 i 1 000 pessetes, i l'emissió, d'uns nou milions. Fou repartit entre grups
de catalans emigrats a Amèrica i adherents i simpatitzants d'Estat Català a l'interior
de Catalunya.
Bandera Negra, La
També Santa Germandat Catalana.
Organització secreta d'acció directa nascuda a Barcelona al principi del 1925, dependent
del partit Estat Català, dirigit des de l'exili per Francesc Macià i Daniel Cardona. El
nom provenia de la bandera que onejà en alguns indrets en la desfeta del 1714, segons la
cançó popular La dama de Reus. Entre els signants del document fundacional hi
havia Marcel·lí Perelló, Ramon Xammar, Emili Granier-Barrera i Jaume Balius, gairebé
tots els quals es trobaren complicats en l'anomenat complot de Garraf. Tingué
comitès a Barcelona, Besiers i Buenos Aires, i delegats a diverses poblacions.
L'organització restà desfeta després dels fets de Prats de Molló.
Assemblea Constituent del Separatisme Català
Convenció política catalana a Cuba, organitzada a
l'Havana del 30 de setembre al 2 d'octubre del 1928. En inspirar-se en la Convención de
Guaimaro, d'on sortí la primera constitució cubana, Josep Conangla i Fontanilles
proposà, el setembre del 1927, a Francesc Macià el projecte d'una assemblea
semblant. El Club Separatista Català Número 1 de l'Havana fou l'organitzador,
mitjançant una comissió formada per Claudi Mimó i Caba, Josep Murillo i
Mombrú, Josep Conangla i Josep Carner i Ribalta. S'hi debateren dues
ponències, els temes de les quals foren, respectivament, la reorganització de
l'independentisme català i un text constitucional per Catalunya. S'hi aprovà l'articulat
de la Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit
Separatista Revolucionari de Catalunya. Fou presidida per Francesc Macià, amb Claudi
Mimó com a president d'honor, Josep Murillo i J. López Franc com a vice-presidents,
Joaquim Muntal i Ventura Gassol, adjunts, J. Conangla i J. Carner-Ribalta, ponents, Josep
Pineda i Fargas, secretari i Lluís Font i Lleonard Ribot, vice-secretaris.
Constitució de l'Havana
Constitució catalana independentista redactada a
Cuba. El text fou aprovat a l'Havana, l'octubre de 1928, per l'Assemblea Constituent del
Separatisme Català. Fou obra personal de Josep Conangla i Fontanilles , i estava
formada per 36 títols dividits en 302 articles. Definia la República Catalana
independent com a tècnico-democràtico-representativa i basada en els principis de la
democràcia liberal. Establia el vot universal i secret, l'elecció indirecta del cap
d'estat, un parlament d'una sola cambra, l'abolició de les províncies i la instauració
de consells comarcals. Separava església i estat i estructurava les forces armades en
exèrcit i sometent. Tant per ser elector com elegible, era imprescindible parlar i
escriure el català. A més, el text constitucional declarava el català llengua oficial
única i establia l'obligatorietat de fer desaparèixer tot vestigi públic del període
de domini espanyol (fins i tot prohibia les curses de braus i els rings). D'altra banda,
atorgava la igualtat de sexes davant la llei, no reconeixia els títols nobiliaris i
comprenia un programa mínim socialista a favor de les classes treballadores. Finalment,
introduïa la possibilitat d'una confederació, renovable cada sis anys, amb altres estats
ibèrics, reservant, però, a Catalunya la representació diplomàtica pròpia. També es
creà el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya -que no arribà mai a funcionar-, i
es refermà Macià com a cap del moviment. Tot plegat quedà en paper mullat en proclamar
Macià el 14 d'abril del 1931 la República Catalana que desembocà en l'estatut
d'autonomia, després d'un procés de negociació amb el govern central.
|
A partir de 1929, crisi econòmica i tensions socials.
Tot plegat, força Primo de Rivera a dimitir. Fi de la dictadura pel clima de malestar i
creixent oposició al règim. |
Crisi
econòmica del 1929
Esclatà el 24 d'octubre d'aquell any, enmig d'una gran eufòria (a causa de la
reconstrucció econòmica d'Europa, de l'ingrés dels països tropicals en el comerç
internacional i de la gran expansió econòmica dels EUA), quan un crac sense precedents
sacsejà la borsa de Nova York, que no fou superat fins l'any 1932. A les acaballes del
mateix 1929 arribava al Canadà; el 1930, l'Argentina i l'Uruguai suspengueren llurs
pagaments, i Austràlia i Nova Zelanda devaluaren llurs monedes del 9 al 50%. A Europa, la
crisi arribà el 1931. En foren manifestacions comunes la baixa dels preus, l'ensorrament
dels valors, la reducció de la producció industrial, la multiplicació dels desocupats,
les bancarrotes, la depreciació dels productes agrícoles, el subconsum, la
subproducció, etc. La magnitud de la crisi determinà una ulterior variació de les
estructures econòmiques i polítiques, en el sentit que motivà el pas de l'economia
capitalista liberal a una economia capitalista dirigida.
Devaluació
Reducció, per part del govern, del valor d'una unitat monetària respecte
a les dels altres estats. Té per finalitat d'afavorir les exportacions abaratint el valor
de les mercaderies nacionals a l'exterior i alhora de disminuir les importacions per
l'encariment relatiu de les mercaderies estrangeres. Es tracta d'una mesura de política
econòmica que pot ésser aplicada en casos en què la balança comercial d'un estat és
deficitària, sobretot per raó d'una reducció de la capacitat de competir en els mercats
exteriors causada per nivells d'inflació superiors als dels altres estats. En aquest
sentit, es tracta d'una mesura conjuntural que pot anar acompanyada d'unes altres de
tendents a actuar en la mateixa direcció, bé directament sobre les causes de la
situació deficitària de la balança de pagaments (contracció monetària, política
fiscal antiinflacionista, polítiques específiques de redreçament sectorials), bé
només sobre els efectes d'aquest dèficit (política aranzelària, contingentament de les
importacions, subsidis a l'exportació). La devaluació no s'ha de confondre
amb la depreciació.
Atur
Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L'atur pot ésser
referit a la situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la
situació d'una empresa inactiva; al percentatge d'empreses inactives d'un sector, o a tot
un sector sense activitat. Hom distingeix entre l'atur voluntari, quan l'obrer no
accepta de treballar per un salari considerat baix o en un lloc o un ofici inacceptables
socialment, i l'atur forçós, quan l'obrer accepta de treballar per un salari o
per unes condicions inferiors i no hi ha feina.
Dimissió
Renúncia d'un càrrec polític o de confiança. Per a
produir efectes ha d'ésser acceptada pel superior que el nomenà.
|
4ª etapa: la caiguda de la monarquia (1930-1931).
Alfons XIII pretén retornar al sistema de la Restauració, reinstituint la Constitució
de 1876 i convocant eleccions, però tot serà endebades. |
Govern
Provisional
Govern sorgit arran d'un cop de força o d'una situació excepcional, i
per tant sense legitimitat democràtica i que actua de forma provisional en espera de
dotar al país d'un marc jurídic que faciliti l'elecció democràtica dels governants
(convocatòria d'eleccions per elegir unes Corts constituents, redacció d'una
Constitució, etc) o bé en espera de la normalització del país, un cop s'hagin superat
circumstàncies especials (una guerra, per exemple).
Dictablanda, la
Nom humorístic amb el qual fou conegut el règim de transició presidit
pel general Dámaso Berenguer (28 gener 1930 — 14 febrer 1931), que substituí la
Dictadura de Primo de Rivera, de la qual atenuà algunes disposicions repressives. Hom
l'aplica també al govern presidit per l'almirall Juan B.Aznar, que preparà les eleccions
del 12 d'abril de 1931.
|
|
Durant l'últim període del regnat d'Alfons XIII
l'oposició republicana es va notar força. |
Republicanisme
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern.
Pacte de Sant Sebastià
Conveni polític entre els dirigents de l'oposició antimonàrquica
espanyola i representants del republicanisme català, formalitzat a Sant Sebastià el 17
d'agost de 1930, amb l'objectiu de coordinar l'acció comuna per a l'enderrocament del
règim i la instauració de la República. Després de les gestions preparatòries de
Marcel·lí Domingo i José Salmerón, la reunió se celebrà al Casino Republicano de la
ciutat basca, sota la presidència de Fernando Sasiaín i amb l'assistència de Macià
Mallol i Bosch, per Acció Republicana de Catalunya, M.Carrasco i Formiguera per Acció
Catalana, J.Aiguader i Miró per Estat Català, Alejandro Lerroux per l'Alianza
Republicana, Marcel·lí Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza pel Partit
Radical-Socialista, Manuel Azaña per Acción Republicana, Santiago Casares Quiroga per
l'Organización Republicana Gallega Autónoma, Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura per la
Derecha Liberal Republicana, i els socialistes Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos, a
títol personal; també hi foren invitats Eduardo Ortega y Gasset i Felipe Sánchez
Román. L'assemblea acordà la creació d'un comitè revolucionari —que esdevingué
més tard govern provisional de la República— i la recerca de la col·laboració del
PSOE i la CNT; sobre la qüestió catalana —de molt, la més debatuda—, els
reunits reconegueren la personalitat política de Catalunya, i autoritzaren l'elaboració
d'un estatut d'autonomia que, plebiscitat pel poble català, hauria d'ésser aprovat per
les corts constituents. Tot i que el pacte fou objecte de moltes crítiques a
posteriori, per la inconcreció en què deixava el contingut real de l'autonomia, els
seus acords serviren de marc polític bàsic a les relacions entre la Generalitat i Madrid
durant l'etapa provisional de 1931-32. Dos dels delegats catalans, M.Carrasco i Formiguera
i J.Aiguader i Miró, han deixat escrites llurs versions de la reunió en els llibres El
pacte de San Sebastián i Catalunya i la revolució, respectivament.
Insurrecció de Jaca
Aixecament de la guarnició de Jaca els dies 12-13 de desembre de 1930, a
les ordres del capità Fermín Galán. Aquest proclamà la República i avançà sobre
Osca però, aturat a Cillas, fou fet presoner i afusellat, juntament amb el capità Ángel
García Hernández (dia 14).
Insurrecció de Cuatro Vientos
Alçament de caràcter republicà que s'esdevingué el 15 de desembre de
1930 a l'aeròdrom de Cuatro Vientos, prop de Madrid. Fou provocat per la repressió de la
insurrecció de Jaca.
Al Servicio de la República
Nom amb el que era conegut un grup d'intel.lectuals partidaris de la
República, liderats per Ortega y Gasset.
|
|
El resultat de les eleccions municipals fou contrari als
interessos del rei. Alfons XIII abandona el país i es proclama la Segona República. |
Catorze
d'Abril, el
Nom amb què és coneguda la proclamació de la Segona República Espanyola
(14 d'abril de 1931) després de l'èxit republicà de les eleccions municipals del 12
d'abril. Éibar fou la primera ciutat que proclamà la república sota l'impuls dels
dirigents socialistes. A Madrid, on fou proclamada a la tarda, la jornada fou intensa en
negociacions diplomàtiques, prop d'Alfons XIII i del govern monàrquic, encaminades a
impedir actituds de resistència i a aconseguir un canvi de poders sense violència. El
comte de Romanones tingué una entrevista amb Alcalá Zamora al domicili de Gregorio
Marañón i aconsellà al rei d'abandonar el país. El rei, malgrat les pressions que li
feren La Cierva i Bugallal perquè acceptés la formació d'un gabinet de resistència
monàrquica, decidí de marxar després de consultar l'exèrcit (Mola i Berenguer) i
Sanjurjo, director general de la guàrdia civil, els quals es manifestaren partidaris de
mantenir-se neutrals. Mentre el rei abandonava Madrid i es dirigia a Cartagena per
embarcar-se cap a Marsella, el comitè republicà es constituïa en govern provisional
que, presidit per Niceto Alcalá Zamora, era format per Alejandro Lerroux (estat),
Fernando de los Ríos (justícia), Manuel Azaña (guerra), Santiago Casares Quiroga
(marina), Indalecio Prieto (finances), Miguel Maura (governació), Marcel·lí Domingo
(instrucció pública), Álvaro de Albornoz (foment), Francisco Largo Caballero (treball),
Diego Martínez Barrios (comunicacions) i Lluís Nicolau d'Olwer (economia). A Barcelona,
Lluís Companys es presentà a la casa de la ciutat, prengué la vara d'alcalde i
proclamà la República des del balcó, alhora que hissava la bandera republicana
tricolor. Poc després, Francesc Macià duia a terme l'establiment de la República
Catalana des del balcó del palau de la Generalitat hissant la bandera de les quatre
barres i nomenant el govern provisional de Catalunya, que ell mateix presidí. Nomenà
Lluís Companys per al càrrec de governador civil, Jaume Aiguader, alcalde, Oriol Anguera
de Sojo, president de l'audiència territorial, Jaume Serra i Húnter, rector de la
Universitat de Barcelona, i Eduardo López Ochoa, capità general. Mentrestant, a la
plaça de Sant Jaume i els carrers adjacents, s'havia concentrat una multitud entusiasta
que aclamava la República i el president Macià. Un grup nombrós desfilà per la via
Laietana repetint els crits de «Visca en Macià!» i «Mori en Cambó!». Al vespre hom
inicià els primers contactes telefònics entre el govern provisional de la República
Catalana i el govern provisional de la República Espanyola. Quan hom sabé que havia
estat proclamada la República Catalana, a la ciutat de València hom proclamà també la
República aquella mateixa tarda, i foren hissades a l'ajuntament la bandera republicana i
la de València. A Palma de Mallorca també foren hissades la bandera republicana i la de
Mallorca a Cort i al palau de la diputació. En ambdues ciutats els republicans i els
autonomistes ocuparen provisionalment els càrrecs polítics. A la resta de les principals
ciutats catalanes, la proclamació fou feta el mateix dia. Durant la República, el 14
d'abril fou declarat festa nacional.
Segona República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol que comença el 14 d'abril de
1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de
1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la
victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del
territori de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes
ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19
de juliol 1936 — 1 d'abril 1939). La Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931,
configurà una república amb un president, cap de l'Estat, feble; una cambra única,
forta; i un govern nomenat pel president però que podia ésser rebutjat per la cambra de
diputats. Separava l'Església de l'Estat i acceptava les autonomies regionals. De fet,
fou atorgat l'Estatut d'autonomia a Catalunya (9 de setembre de 1932), vencent grans
dificultats i amb moltes reticències, al País Basc (octubre del 1936) i a Galícia (1 de
febrer de 1938). El País Basc encara tingué govern propi uns quants mesos, però
Galícia l'any 1938 formava part de la zona franquista, de manera que l'Estatut no hi
tingué cap aplicació pràctica. El govern provisional i el d'Azaña realitzaren
nombroses i importants reformes de sentit progressiu i democràtic: milloraments laborals,
reforma tècnica de l'exèrcit, llei del divorci, secularització de cementiris,
dissolució de la Companyia de Jesús, construcció i utillatge d'escoles, inicis d'una
reforma agrària, etc. Però fou combatut per les dretes i no rebé el suport necessari
per part de les forces obreristes. Governaren les esquerres i els socialistes des del 14
d'abril de 1931 al novembre del 1933, que guanyà les eleccions a diputats a corts una
coalició dels republicans radicals de Lerroux amb la CEDA. A l'agost del 1932 ja hi
hagué una rebel·lió frustrada (del general Sanjurjo, a Sevilla), de caràcter militar i
dretà. A l'octubre del 1934, es produí l'aixecament revolucionari dels minaires
asturians i la revolta de la Generalitat ( fets d'Octubre, Sis d'Octubre),
contra el govern central, que fracassaren i que obriren un període de repressió, amb la
suspensió de l'Estatut de Catalunya. L'anomenat Bienni Negre acabà quan
triomfaren el Front Popular i el Front d'Esquerres (aquest a Catalunya) en les eleccions
del 16 de febrer de 1936. El Govern que en sortí es veié privat del suport dels
socialistes, dividits en revolucionaris i reformistes, i l'oposició de dretes acceptà,
gairebé en la seva totalitat, que un aixecament militar els garantís el futur. I així,
el 19 de juliol, liquidat l'intent reformista de les esquerres democràtiques, restaren
enfrontats les dretes i llur braç armat, l'exèrcit, amb els partits obreristes i les
sindicals, més els partits autonomistes de Catalunya i Euskadi, que comptaren amb alguns
militars, en general d'elevada graduació. La República en guerra, després d'un període
anàrquic, per tal com el poder havia restat al carrer (i que coincideix amb el govern
Giral, republicà), fou dominada per les sindicals (govern Largo Caballero, fins al maig
del 1937) i després pels comunistes i els socialistes afins a les posicions comunistes
(govern Negrín). Després de la caiguda de Catalunya, un Consell de Defensa, del qual fou
l'ànima el coronel Casado i la figura política el socialista Besteiro, intentà debades
una pau pactada amb Franco i mantingué una breu guerra civil dins la guerra civil contra
el govern Negrín i algunes forces militars manades per comunistes, tot el darrer mes de
guerra i quan ja no hi havia cap esperança. La República tingué dos presidents: Niceto
Alcalá-Zamora del 1931 al 7 d'abril de 1936, que fou destituït, i Manuel Azaña (abril
del 1936 al febrer del 1939, que dimití).
La Segona República a Catalunya
La proclamació, el 14 d'abril de 1931, de la República Catalana, transformada poc
després en Generalitat de Catalunya, obrí al Principat un període constituent al
llarg del qual s'havia de bastir l'estructura jurídica de la nova autonomia catalana,
sota l'hegemonia política d'un bloc de classes populars representat per l'Esquerra
Republicana de Catalunya. Fou aquest partit el que, amb el suport de la immensa
majoria de l'electorat i de gairebé totes les altres forces polítiques, negocià amb les
esquerres republicano-socialistes governants a Madrid els termes del pacte autonòmic que
es concretà jurídicament en l'Estatut de Catalunya, aprovat per les corts pel
setembre del 1932. Pel novembre fou elegit el Parlament de Catalunya, el qual inicià
immediatament les seves tasques legislatives amb una orientació reformista i
democràtico-burgesa paral·lela a la que portava a terme Azaña al capdavant del govern
de la República. El tomb conservador de l'electorat espanyol pel novembre del 1933, i
l'accés al poder central d'un centre-dreta sovint hostil a l'autonomia posaren, però, el
govern d'esquerres de la Generalitat en una situació difícil, i obriren un conflicte
latent entre ambdós poders. Simultàniament, a Catalunya, les masses obreres havien
perdut ja llurs inicials esperances en el nou règim, i l'anarquisme realitzava diversos
intents insurreccionals, i s'agreujaven encara més les conseqüències socials de la
crisi econòmica mundial. L'aprovació del Parlament de Catalunya de la llei de Contractes
de Conreu, que millorava la situació dels treballadors agrícoles, desfermà
l'oposició de les dretes autòctones, encapçalades per Lliga Catalana, i provocà un
enfrontament polític i constitucional amb el govern de la República, en intentar el
Tribunal de Garanties Constitucionals de retallar l'abast de l'autonomia. La crisi,
complicada encara per la força que dins de l'Esquerra havia assolit el sector separatista
Estat Català, i per les pressions que damunt la Generalitat exercia l'Aliança Obrera,
desembocà en el pronunciament civil republicà realitzat pel president Companys el Sis
d'Octubre de 1934. La forta repressió subsegüent al fracàs d'aquell intent, la
suspensió de l'Estatut i l'entrada en funcions d'una paròdia d'autonomia regida per les
dretes, facilitaren l'acostament entre les esquerres republicanes i proletàries, i la
victòria del Front d'Esquerres de Catalunya, pel febrer del 1936. Foren restablertes les
institucions catalanes, i hom reprengué la via del reformisme burgès, i s'obrí un breu
període de pau social i política (és quan hom parla de l'"oasi de
Catalunya"), que fou violentament interromput per l'aixecament militar feixista del
19 de juliol i la guerra civil.
República Catalana
Règim proclamat des del palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc
Macià el dia 14 d'abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de
la República Espanyola. Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres
del govern provisional de Madrid —Nicolau d'Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de
los Ríos— es produí l'acord de substituir la República Catalana per una Generalitat
de Catalunya i hom fixà el procés d'elaboració d'un estatut d'autonomia que havia
d'ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles. En realitat, el gest
inicial de Macià fou ambigu i provisional, amb un gradual abandó del to independentista.
Les successives fórmules emprades foren: primer, la proclamació de "l'Estat
Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques
Ibèriques"; poc després digué: "En nom del poble de Catalunya proclamo
l'Estat Català, sota el règim d'una República Catalana que lliurement i amb tota
cordialitat anhela i demana als altres pobles d'Espanya llur col·laboració en la
creació d'una confederació de pobles ibèrics"; per últim, ja a la nit del dia 14,
redactà la definitiva proclamació de "la República Catalana com a estat integrant
de la Federació Ibèrica". A més, Macià es veié obligat des d'un primer moment a
cercar el suport de Madrid en el nomenament de noves autoritats a la capitania general, el
govern civil o l'audiència. Val a dir, d'altra banda, que, a part l'espanyolisme palesat
per la majoria del Partit Republicà Radical i en especial per Emiliano Iglesias, la resta
de les forces polítiques importants a Catalunya no explicità cap suport decidit a una
República Catalana independent, sinó que acatà l'autoritat de Francesc Macià com a
part d'una negociació amb les noves autoritats republicanes de Madrid (en aquest sentit,
la Lliga Regionalista fou la que més èmfasi posà a defensar els drets de Catalunya
"dins l'estat espanyol, amb una perfecta concòrdia amb tots els elements que el
constitueixen").
|
|
Partits i sindicats durant la crisi de la Restauració
(1898-1931). |
Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida
pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència
d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al
s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures
acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat
com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX)
la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el
principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el
sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es
constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén
per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment
en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb
voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de
pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits
polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general
De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o
multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de
masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs
candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó
reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i
tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del
partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en
major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o
tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies
(centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de
grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus
membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel
proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat
camperol, que agrupa els treballadors del camp; el
sindicat agrícola, que agrupa
sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació
d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants,
que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment
sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions
relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític.
La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera.
|
|
Partits dinàstics. |
Partido Conservador
Partit polític de l'estat espanyol que, juntament amb el Partido Liberal,
constituí la pedra angular del sistema bipartidista característic de la Restauració.
Era anomenat també liberal-conservador (o conservador-liberal) perquè admetia
principis liberals (sufragi universal, tolerància de cultes). Bé que fundat per Cánovas
del Castillo l'any 1869, fou, de fet, un continuador de l'antic Partit Moderat.
El seu cap indiscutible fou Cánovas, amb Romero Robledo com a especialista en eleccions.
El succeí Francisco Silvela (1903) i després Antoni Maura, figura màxima de la segona
època del partit. Altres caps destacats foren Fernández Villaverde, Dato, La Cierva i
Sánchez Guerra. Governà sense interrupció des del 1875 fins al 1881. Sofrí escissions:
la temporal de Romero Robledo, la de la Unión Conservadora de Silvela, que
absorbí després el partit, els grups fidels a la memòria de Cánovas (anomenats, per
irrisió, los caballeros del Santo Sepulcro), els idóneos de Dato i els
mauristes. La Dictadura precipità la descomposició del partit, que, en caure Primo de
Rivera, intentà de reconstruir, sense èxit, Gabino Bugallal.
El Partido Conservador als Països Catalans
La implantació del canovisme al Principat xocà inicialment amb la posició de Mañé i
Flaquer —i del "Diario de Barcelona"—, que tendí, més que no pas a
una obertura cap a l'esquerra liberal, a l'apropament vers la dreta tradicionalista i en
especial el foralisme carlí. La resistència catalana al centralisme estatal espanyol
dificultà un arrelament ampli del partit conservador. El canovisme es veié obligat a
crear enfront del "Diario de Barcelona" i com a òrgan propi, "La
Dinastía" (1883). No pogué evitar tampoc l'allunyament de Manuel Duran i Bas,
consumat el 1890, després d'haver estat juntament amb Mañé una de les seves
personalitats més importants al Principat. D'altra banda, una part considerable del
sector social conservador català s'uní a grups polítics catalanistes com la Lliga de
Catalunya (1887), la Unió Catalanista (1891) o el 1899 el Centre Nacional Català i la
Unió Regionalista. Finalment a partir del 1901, el caciquisme electoral canovista
presidit per Planes i Casals no pogué evitar la seva desfeta davant l'assalt conjunt
—des de posicions molt distintes— de la Lliga Regionalista i el lerrouxisme. A
les Illes, especialment després de la implantació del sufragi universal del 1890,
conegué així mateix una certa debilitat, mancat el partit de personalitats
"regionals" i incapaç de marginar o aglutinar el pes del tradicionalisme
d'arrels carlines i l'integrisme. El seu esmicolament sols se salvà a partir del 1899
quan Antoni Maura ingressà a la Unión Conservadora de Silvela.
Partido Liberal
També Partido Liberal-Fusionista. Partit polític de l'estat espanyol que,
durant la Restauració, alternà en el govern del país amb el Partido
Conservador. Nasqué, el 1880, al voltant del grup constitucional de Sagasta,
amb el nom de Partido Liberal Fusionista. Ideològicament no era gaire diferent del partit
conservador, tot i que accentuava alguns principis de caràcter liberal i que era menys
autoritari en l'exercici del poder. Cánovas cedí el poder a Sagasta l'any 1881 i aquest
fou el cap indiscutible del partit fins a la seva mort (1903), malgrat els inevitables
fraccionaments (els de Gamazo i López Domínguez, principalment). A la mort de Sagasta es
produí una escissió entre els centristes (Romanones, Moret) i els radicals (Canalejas,
Montero Ríos, Vega de Armijo). La repressió de la Setmana Tràgica mogué els liberals a
fer un front comú, contra els conservadors, amb republicans i socialistes. Finalment
acabà imposant el seu liderat Canalejas i per un moment semblà que es repetiria el joc
Cánovas-Sagasta amb les figures d'Antoni Maura i Canalejas, renovadors de llurs
respectius partits. L'assassinat de Canalejas (1912), les diferències entre Romanones,
García Prieto i Santiago Alba afebliren el partit, la decadència del qual era ja molt
gran quan es produí la crisi del 1917 i el final del torn efectiu dels partits (liberal i
conservador) en el poder.
El Partido Liberal als Països Catalans
Inicialment, al Principat Sagasta aconseguí de reunir algunes personalitats brillants com
Pere Bosch i Labrús o Víctor Balaguer i tingué com a principal òrgan de premsa
"La Crónica de Cataluña". Posteriorment, després de la gran davallada que
provocà en el partit al Principat la posició lliurecanvista dels governs liberals el
1881 i el 1886, i, d'altra banda, després de la implantació del sufragi universal
(1890), el partit liberal es refugià en l'activitat caciquista de Comas i Masferrer i en
el suport econòmic sobretot del grup financer d'Evarist Arnús. Assolí tanmateix un
extens control sobre les diputacions i en especial a l'alcaldia de Barcelona a través de
Rius i Taulet i Josep Collaso. A les Illes, a partir del 1881 aconseguí una gran força
basada en el caciquisme electoral d'Antoni Maura i del seu lloctinent Pasqual Ribot.
Romangué majoritàriament adscrit al gamacisme. En el decenni del 1890 el seu principal
òrgan de premsa fou "El Liberal Palmesano". La seva força reculà quan Maura
passà als conservadors el 1899. En 1912-22, tanmateix, Joan March renovà el partit.
|
|
Altres partits liberals. |
Unión
Conservadora
Grup polític d'àmbit espanyol fundat el 1898
entorn de la figura de Francisco Silvela. Ja des del 1891 existia dins del Partido
Conservador un corrent dissident defensor d'una més gran honestedat administrativa,
anomenat silvelista, que en morir Cánovas del Castillo arrossegà la majoria dels
conservadors i es concretà en un nou agrupament. Al País Valencià en fou el principal
suport Teodor Llorente i Olivares, i tingué com a òrgan el diari "Las
Provincias". Al Principat, el seguiren Manuel Duran i Bas, Joan Sallarès i Pla,
Josep Cucurella i Tort, Eduard Maluquer del Tirrell, etc. Amb un programa regeneracionista
i descentralitzador, confluí amb el polaviejisme, i assolí el poder al març del 1899, a
través del govern Silvela, del qual Duran i Bas era ministre de gràcia i justícia.
Però la política silvelista d'atracció de la burgesia conservadora fracassà
ràpidament, a causa de les mesures fiscals del ministre Fernández Villaverde, que
provocaren la dimissió de Duran i el Tancament de Caixes de l'octubre del 1899.
Unión Nacional
Lliga política
espanyola de caire regeneracionista, de la qual foren líders Joaquín Costa, Basilio
Paraíso i Santiago Alba. El programa polític, definit en una reunió celebrada a
Saragossa pel novembre del 1898, tenia per objectiu la lluita contra la burocràcia
estatal i en favor de les classes mercantils i productives. Demanava la descentralització
econòmica i administrativa, la reducció de les despeses de l'estat, un pla d'obres
hidràuliques, l'escola elemental gratuïta i obligatòria, el servei militar obligatori,
la representació per classes, etc. De fet, la seva força li era proporcionada per les
cambres de comerç. Pel gener del 1900 es transformà en partit polític sota la direcció
de Paraíso, inicià una campanya contra els imposts excessius i organitzà com a protesta
un tancament de botigues. Malgrat un petit èxit inicial, el moviment fracassà i
l'organització es dissolgué.
|
|
Partits republicans. |
Unió
Republicana
Partit polític constituït a Madrid, l'any 1903, sota la presidència de
Salmerón. Fou el resultat de diversos intents d'aliança o fusió de les forces
republicanes de l'estat espanyol realitzats al llarg del període de la Restauració. Les
unions més o menys àmplies pactades el 1893 i el 1900 havien donat èxits electorals
considerables als republicans, especialment a Catalunya, però l'heterogeneïtat del
republicanisme de l'estat espanyol, la multiplicitat de disciplines i els enfrontaments
personals n'havien frustrat fins aleshores les possibilitats. Un cop constituït, el nou
partit abraçà tots els grups republicans de l'estat, llevat dels federals (els quals,
tanmateix, pactaren l'aliança electoral); les eleccions li donaren una important
victòria al Principat, al País Valencià i a Madrid i l'empenta republicana es
mantingué fins el 1905, bé que ja amb símptomes de crisi. Els fets del novembre
d'aquell any i la promulgació de la llei de Jurisdiccions trencaren la Unió;
mentre que Salmerón i una part del republicanisme català se sumaven a la Solidaritat
Catalana, la Fraternidad Republicana de Lerroux i el gros dels nuclis de la Unió a la
resta de l'estat espanyol s'hi oposaven. La Unió Republicana restava així com un partit
específicament català, amb homes com Francesc Layret, Albert Bastardas, Eusebi
Corominas, Emili Junoy, Lluís Companys, Josep Roca i Roca, etc, que, coalitzat amb el Centre
Nacionalista Republicà i els federals, formà l'aliança electoral anomenada Esquerra
Catalana (1909); aquesta, consolidada per successives conteses electorals, havia de
desembocar, a l'abril del 1910, gràcies a les gestions de J.Lluhí i Rissech, en un únic
partit, la Unió Federal Nacionalista Republicana.
Partit Republicà Radical (PRR)
Grup polític que hom decidí de constituir el 6 de
gener de 1908 a Santander, en ocasió d'un discurs que hi féu Alejandro Lerroux. Volgué
ésser la cristal·lització organitzativa arreu de l'estat espanyol del lerrouxisme,
però de fet i durant molt de temps la seva força continuà basant-se en el pes electoral
a la ciutat de Barcelona. I tanmateix, en aquesta ciutat, després de tenir un paper
ambigu durant els fets de la Setmana Tràgica, perdé part del suport obrer que
inicialment havia assolit. Políticament, aviat abandonà el revolucionarisme verbal
anterior i institucionalitzà una xarxa d'interessos econòmics basada en el domini de
l'ajuntament de Barcelona, especialment en 1909-11, quan disposà de majoria absoluta, i
en 1918-20, quan figurà com la primera minoria i detingué l'alcaldia (amb Manuel Morales
Pareja) i la primera tinença d'alcaldia (amb Emiliano Iglesias). Juntament amb el
repartiment de petits càrrecs municipals hi hagué una sèrie de negocis —en
ocasions escandalosos— fets a partir de l'arrendament i les concessions de serveis
per a la ciutat (aigües, guix, calç, ciment, etc). El seu pes en les eleccions
legislatives fou molt petit: en general ocupà els llocs de les minories per Barcelona
(és a dir, 2 de les 44 actes assignades al Principat), a excepció de les eleccions del
maig del 1910, en què Lerroux, Giner de los Ríos, Iglesias, Toribio i l'aliat Sol i
Ortega venceren a Barcelona davant les candidatures de la Unió Federal Nacionalista
Republicana i de la Lliga. Fou el moment més brillant del partit: a les corts assoliren
dotze diputats (els 4 de Barcelona, Fèlix Azzati i Joan Barral per València, Emilio
Santacruz per Castelló de la Plana, Álvaro de Albornoz per Saragossa, etc); alhora és
produí una certa extensió organitzativa (en especial, a més de Catalunya i el País
Valencià, a les Illes gràcies als germans Ulled i a Francesc Julià i Jiménez Moya). La
seva presència dins la diputació fou també molt minoritària i es fonamentà en la
força electoral que mantingué en alguns barris de Barcelona (la Barceloneta, el nucli
antic i Sants). Atès el seu espanyolisme, la seva força, encara que no fos a partir del
1911 gaire gran, limità el camp de maniobra de l'esquerra republicana catalanista i, en
aquest sentit, afavorí el domini majoritari de la Lliga. El pacte de Sant Gervasi
(gener del 1914) no alterà la situació i afavorí l'ensorrament de la UFNR. Tanmateix,
participà en l'Assemblea de Parlamentaris del juliol del 1917 i posteriorment no es
comprometé amb la Dictadura de Primo de Rivera. A les corts constituents de la Segona
República aparegué com el segon partit pel nombre de diputats (89) arreu de l'estat
espanyol; encapçalà un cert centre, a la dreta de socialistes, radicalsocialistes i
republicans d'Azaña. Al Principat, intentà d'ésser una alternativa conservadora a
Esquerra Republicana, però aviat fou desbancat per la Lliga (octubre del 1931). En les
eleccions al Parlament de la Generalitat (novembre del 1932) veié confirmada aquesta
tercera posició. Es féu càrrec del govern de la República durant el Bienni Negre, i
dominà les comissions gestores dels ajuntaments catalans, així com el govern general de
Catalunya, després dels fets d'Octubre del 1934. Tanmateix, els escàndols parlamentaris
del 1935 (l'estraperlo i l'assumpte Tayà) determinaren l'enfonsament del partit, quan ja
Martínez Barrio havia provocat una escissió contra el seu esllavissament cap a la dreta.
Al Principat, el triomf d'una nova tendència (Jaume Polo, Alfred Sedó) contra la vella
guàrdia formada per Pich i Pon, Puig d'Asprer, els germans Ulled, Estadella, etc, no
impedí la desorganització. Pel febrer del 1936 inclogué quatre candidats dins el Front
Català d'Ordre.
Partido Reformista
Grup polític creat el 1912 per Melquíades Álvarez per tal de dur el
republicanisme a la col·laboració amb el règim monàrquic. Cercà des d'un començament
l'atracció del republicanisme en el Principat, en especial dels antics possibilistes
incorporats a l'UFNR. Aconseguí la col·laboració de Josep Zulueta i de Laureà Miró i
Trepat i, poc després, de "La Publicidad" d'Eusebi Corominas, i de Lluís
Companys. El grup català es constituí el 1912, però l'autonomisme moderat que defensava
xocà amb Melquíades Álvarez, que reduí el partit a un petit nucli entorn de Josep
Zulueta (mentre Companys abandonava la formació). L'acceptació del joc monàrquic li
restà encara més força, tot i participar en l'Assemblea de parlamentaris del 1917. A
Mallorca, el nucli reformista fou creat el 1913 i, encapçalat per Jeroni Pou, provocà
indirectament la creació del Partit Autònom d'Unió Republicana. Quan s'instaurà la
Segona República, es reorganitzà com a partit liberal-demòcrata.
Partit Republicà Radical Socialista
Grup polític creat a Madrid el 1929 amb la
participació de Marcel·lí Domingo. Conegué un ràpid i espectacular creixement basat
en un verbal radicalisme econòmic i social (el 1933 afirmava tenir 126 585 afiliats). En
les corts constituents republicanes disposà de 59 diputats. Tanmateix, patí un gran
nombre d'escissions (en especial el Partit Social-Revolucionari de Balbontín el mateix
1931, l'Esquerra Radical Socialista de Botella i Asensi el 1932) fins a la ruptura de les
dues tendències principals pel setembre del 1933. Mentre Domingo i Albornoz procuraren
mantenir-se prop de la conjunció republicano-socialista, Gordón Ordás procurà l'entesa
amb els republicans per trencar amb els socialistes. El grup del partit català, molt
fidel a Marcel·lí Domingo, tingué una força especial a Tortosa i pel gener del 1934
tenia uns 16 000 afiliats. Els seus principals dirigents eren Ramon Nogués i Bizet,
Manuel Abós, Carles Ponsa, etc. Produïda la creació per l'abril del 1934 d'Izquierda
Republicana, passà al Partit Republicà d'Esquerra. D'altra banda, a les Illes,
els radicals socialistes s'integraren dins l'Esquerra Republicana Balear.
|
|
Partits republicans catalans. |
Unió
Federal Nacionalista Republicana (UFNR)
Partit polític català del Principat, fundat a
Barcelona el 24 d'abril de 1910 per la fusió de la Unió Republicana, el Partit
Federal i el Centre Nacionalista Republicà, els quals, sota el nom d'Esquerra
Catalana, mantenien ja des d'un any abans una estreta aliança electoral. En fou president
Josep M.Vallès i Ribot, i altres membres destacats foren Pere Coromines, Albert
Bastardas, Francesc Layret, Jaume Carner, Santiago Gubern, Joaquim Lluhí, els germans
Zulueta, etc. Sota un programa autonomista, hi coexistien sectors liberals burgesos i
d'altres de socialitzants i obreristes, i hi sovintejaven les friccions internes. Tenia
per òrgans de premsa "El Poble Català", el setmanari "La Forja"
(1910-12) i, en alguns períodes, "La Publicidad". Obtingué un èxit
considerable en les eleccions legislatives del 1910, i l'any següent ingressà a la
Conjunción Republicano-socialista, però no assolí de substituir el lerrouxisme en la
direcció del republicanisme català, ni aconseguí un estil polític propi. La mort de
Vallès i Ribot refredà l'entusiasme dels federals, mentre que molts dels antics
integrants de la Unió Republicana —Josep Zulueta, Eusebi Corominas, Lluís
Companys— se separaven de la UFNR per a ingressar al Partido Reformista de
Melquíades Álvarez (setembre del 1912). Aquests afebliments, juntament amb la tàctica
de front de dretes emprada per la Lliga, empenyien el partit a cercar una aliança
d'esquerres amb els radicals; la idea, promoguda per Lluhí i Gubern, trobà molt
fortes resistències al si de la Unió, però la gran davallada electoral del 1913 féu
inevitable la coalició, formalitzada en el pacte de Sant Gervasi. Les
catastròfiques conseqüències del pacte deixaren el partit —presidit ara per Pere
Coromines— greument desarborat; mantingué encara la coalició amb els radicals
(1915-16), però la desfeta a les eleccions legislatives de l'abril del 1916 en provocà
la descomposició. Els darrers residus de la UFNR a Barcelona i Badalona subsistiren fins
el 1917, dirigits per Santiago Estapé, mentre molts dels seus homes representatius anaven
a nodrir els rengles del nou Partit Republicà Català.
Bloc Republicà Autonomista
Organització política catalana fundada a
Barcelona el 1915 per Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Gabriel Alomar, Àngel
Samblancat, David Ferrer i altres elements d'esquerra contraris a l'aliança amb els
radicals d'Alejandro Lerroux. En el seu programa electoral, al costat d'una declaració de
principis netament republicana i catalanista, defensà una posició social progressista.
Es presentà en les eleccions generals d'abril del 1916 en coalició amb un candidat
isolat, el doctor Jaume Queraltó. Les eleccions donaren la majoria a la Lliga
Regionalista i les minories al partit radical de Lerroux. No reeixí tampoc en les
eleccions provincials del 1917. En col·laboració amb la Joventut Republicana de Lleida,
dirigida per Humbert Torres i Lluís Companys, i altres membres de l'antiga Unió Federal
Nacionalista Republicana, fundà el 1917 el Partit Republicà Català.
Partit Republicà Català
Grup polític creat a Barcelona els dies 21-22
d'abril de 1917 mitjançant la fusió, bàsicament, del Bloc Republicà Autonomista (amb
Layret, Domingo, Alomar, Samblancat, Noguer i Comet, etc) i la Joventut Republicana de
Lleida (Alfred Perenya, Humbert Torres, etc). També hi figuraren antics membres de la
Unió Federal Nacionalista Republicana (Josep Mestres), elements procedents del reformisme
(Companys o Bernaldo de Quirós) i el nucli federal empordanès (August Pi i Sunyer). El
Directori constituït reuní Layret, Domingo —que presidí—, Perenya, Antoni
Estivill, Pi i Sunyer, i Noguer i Comet —que fou secretari general—. Inicialment
els seus punts doctrinals essencials foren l'acceptació del programa federal de Pi i
Margall del 1894, l'afavoriment de profundes transformacions econòmiques i socials i el
laïcisme. Hom intentà amb això d'exercir una forta atracció envers el moviment obrer i
alhora mantenir-se fidels al particularisme català. Fins el 1920 desenvolupà una
brillant activitat fonamentada, d'una banda, en el to esquerranista adoptat pel seu òrgan
de premsa "La Lucha" (1916-19) i, de l'altra, en el paper que dins la minoria
republicana a les corts espanyoles (amb Domingo, Pi i Sunyer, Salvador Albert, etc)
tingué en la campanya pro-autonomia del 1918. Tanmateix l'esquerranisme, que dugué
Layret i Companys a proposar l'afiliació del partit a la Tercera Internacional, provocà
una primera crisi interna al final del 1919 resolta amb la marxa de Noguer i Comet, Pi i
Sunyer, etc. Després, la repressió desencadenada el 1920 (Companys fou deportat a Maó
juntament amb els principals dirigents cenatistes i al mateix temps Layret fou assassinat)
li reportà una caiguda vertical. El 1930 s'apropà al grup de "L'Opinió" (en
especial participà en la signatura del Manifest d'Intel·ligència Republicana de març)
i posteriorment s'uní a la conferència d'esquerres del març del 1931 que constituí
l'Esquerra Republicana de Catalunya, per més que Marcel·lí Domingo preferís finalment
integrar-se en el Partit Radical Socialista.
|
|
Organitzacions socialistes. |
Partido
Socialista Obrero Español (PSOE)
Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes
expulsats de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de
Treballadors. El seu portaveu fou El Socialista (1886). El I Congrés tingué
lloc a Barcelona (1888), pocs dies després de la constitució, també a Barcelona, de la Unió
General de Treballadors, sindicat d'inspiració socialista. El nou partit s'implantà
en els medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries. L'any 1895 foren elegits els
primers regidors socialistes i, al cap de deu anys, hi havia socialistes a 50 ajuntaments,
entre ells el de Madrid. El primer diputat socialista, P.Iglesias, fou elegit l'any 1910,
gràcies a una aliança electoral amb els republicans. El partit donà suport a les
reivindicacions obreres i acomplí una àmplia tasca d'educació popular. Participà en
l'Assemblea de Parlamentaris i posà en marxa la vaga general del 1917. Com a reacció
contra les posicions reformistes cap a les quals derivava el partit i com a resultat de la
negativa de ratificar una inicial adhesió a la Tercera Internacional, els nuclis més
radicals s'escindiren (1921) i crearen el Partido Comunista de España. Aprofità
la tolerància de què gaudí durant la Dictadura per a implantar-se al camp andalús.
Participà en el comitè revolucionari (1930), en el govern provisional de la República
(1931) i en el govern Azaña (1931-33). La tendència més esquerrana de F.Largo Caballero
s'imposà a la moderada de J.Besteiro i el partit s'inclinà cap a l'esquerra, impulsà la
unitat d'acció amb anarcosindicalistes i comunistes i participà en la revolució del
1934. Durant la guerra civil de 1936-39 F.Largo Caballero i J.Negrín presidiren sengles
governs de coalició. A l'exili, s'imposà la línia moderada d'I.Prieto i, a partir del
1950, R.Llopis.
Unió General de Treballadors (UGT)
Central sindical de l'estat espanyol. El congrés
fundacional, per iniciativa del Centre Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12
al 14 d'agost de 1888, amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats
obreres de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, bàsicament.
El primer consell estatal fou presidit per Antonio García Quejido. Formada inicialment
per 29 societats i uns 3 300 afiliats, no aconseguí d'implantar-se a Catalunya —on
s'enfrontà a Les Tres Classes de Vapor—, però sí a Madrid (hi acollia la meitat
dels seus afiliats), al País Basc (on destacà l'activitat del seu dirigent Facundo
Perezagua) i Astúries. Fou un sindicat de classe, democràtic, moderat, disciplinat,
d'ideologia socialista i molt influït pel Partido Socialista Obrero Español. Utilitzà
en general la tàctica de les vagues pacífiques i ben organitzades per a aconseguir
millores en la condició del proletariat; conjuntament amb el PSOE, creà també
associacions assistencials i de resistència, cooperatives de consum i cases del poble.
Malgrat l'oposició del dirigent ugetista català Josep Comaposada, el 1899 el consell
estatal es traslladà a Madrid, on Pablo Iglesias ocupà la presidència i García Quejido
la secretaria general. La UGT s'organitzà inicialment en federacions d'oficis
(tipògrafs, ferrers, boters, etc) i el 1925 adoptà el sistema actual de federacions
d'indústria. El 1890 celebrà per primer cop l'u de maig. El seu creixement fou lent,
però mantingut: 29 000 afiliats l'any 1901, 57 000 el 1905, 78 000 el 1911, 148 000 el
1913, 211 000 el 1920, fins a arribar a 277 000 el 1930. Era constituïda en la seva major
part per obrers industrials. La seva línia reformista l'enfrontà en nombroses ocasions
amb els anarquistes, bé que hi aconseguí algunes enteses, com ara la que protagonitzà
Antoni Fabra i Ribas el 1909 a Catalunya. En alguns moments prengué actituds clarament
revolucionàries, com per exemple arran de la convocatòria de la vaga general del 1917.
En la dècada del 1910 augmentà la seva influència entre el proletariat miner, on
destacaren els seus dirigents Manuel Llaneza i Ramón González Peña; a partir del 1920
inicià la seva penetració en els medis camperols d'Andalusia. Després de l'escissió
comunista del PSOE (1921), es consolidà la línia reformista, impulsada per Francisco
Largo Caballero i Julián Besteiro. Malgrat condemnar el cop d'estat del general Primo de
Rivera, el seu secretari general Largo Caballero fou secretari d'estat i la UGT aprofità
la tolerància de què gaudí per part del dictador i el fet d'ésser l'única central
sindical en la legalitat per intervenir en els comitès paritaris, consolidar-ne
l'organització i estendre'n la influència en les zones rurals d'Extremadura, Castella i
Aragó. Es negà, però, en contra del parer de Julián Besteiro, a participar en
l'Assemblea Nacional creada pel dictador, i s'uní al moviment revolucionari que dugué la
República. Un fruit d'aquesta influència en els medis camperols fou la creació, el
1930, de la Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT), que aconseguí
un creixement espectacular (dels 36 000 afiliats inicials a més de 451 000 l'any 1933).
En instaurar-se la República, la UGT era la central sindical més influent, i el seu
creixement augmentà de manera considerable, fins al punt de sobrepassar el milió
d'afiliats l'any 1932. Tanmateix, no foren ateses les seves reivindicacions pels primers
governs de la República, que comptaven amb participació socialista, i això afavorí la
seva radicalització. En produir-se la victòria electoral de les dretes (1933), s'hi
imposà la línia d'unitat proletària defensada aleshores per Largo Caballero, que fou
elegit secretari general al gener del 1934. La UGT formà part de l'Aliança Obrera,
que tingué la seva màxima realització a Astúries, on impulsà, amb la col·laboració
de la CNT, l'aixecament revolucionari de l'octubre del 1934; malgrat el fracàs del
moviment, el prestigi de la UGT en sortí enrobustit. El 1935 s'hi incorporà la Confederació
General del Treball Unitària, d'influència comunista. Participà en el Front Popular
del 1936, però es negà a formar part del govern i buscà una aliança amb la CNT, que de
fet es demostrà bastant inestable. En produir-se la insurrecció militar del juliol del
1936, la UGT, juntament amb la CNT, tingué un paper decisiu en la victòria republicana a
les principals ciutats de l'estat espanyol, i formà part dels diversos organismes
revolucionaris que es crearen en els primers dies de la guerra civil. Més tard, en
formar-se el govern Largo Caballero, la UGT donà suport a la legalitat republicana.
Durant la guerra, la influència comunista hi cresqué, i una nova directiva, presidida
per Ramón González Peña, donà suport al govern Negrín. Amb la victòria del general
Franco, la UGT fou declarada il·legal, el seu patrimoni confiscat i la seva organització
destruïda. Es reorganitzà, però, a l'exili i, malgrat la repressió a
què fou sotmesa a l'interior del país (fins el 1953 cinc consells estatals successius
foren desarticulats per la policia) subsistí en la clandestinitat i formà part de
diversos organismes de l'oposició democràtica al règim franquista.
Als Països Catalans, la UGT tingué una incidència variable, segons les èpoques i les
zones d'implantació d'aquest organisme. Tot i que s'havia format a Barcelona, a partir
d'un nucli socialista en el qual s'havien destacat, entre altres, Josep Pàmies, Josep
Caparó i Ramon Arrufat, després del traspàs de la direcció a Madrid (1899) la UGT anà
perdent força al Principat. Al País Valencià se centrà, inicialment, en les zones
industrials d'Elx i la Vall d'Uixó, amb nuclis menors a Alacant, València i Castelló de
la Plana, i el 1904 tenia ja més de vuit mil afiliats. S'ençà del 1906, però,
s'inicià una crisi que no fou plenament superada fins a la Dictadura de Primo de Rivera.
La tolerància d'aquesta envers els socialistes permeté a la UGT d'adquirir una
preponderància definitiva a les províncies de Castelló de la Plana i Alacant, i de
millorar les seves posicions a la de València, a més com d'estendre la seva influència
al camp a través de la Federació Regional de Treballadors de la Terra de Llevant. Al
Principat també millorà la seva incidència popular arran de la Dictadura de 1923-30;
d'altra banda, el 1922 havien estat expulsats els comunistes que s'hi havien infiltrat. A
les Illes els únics nuclis importants, al primer quart del s XX, eren a Palma de
Mallorca, on el 1925 fou constituïda la UGT de les Balears, organisme que inclogué, des
d'aleshores, el nucli major del moviment obrer de Mallorca, gràcies a la tasca efectuada
pels secretaris generals Llorenç Bisbal (1923-25) i Jaume Bauzà (1925-31). Entre les
societats afiliades a la UGT de les Balears es destacà la Unió Cotonera, que assolí un
èxit remarcable en la reivindicació de la jornada de vuit hores. Al cinquè congrés de
la UGT de les Balears (1929), s'hi adherí la Federació Obrera de Menorca. En
proclamar-se la República, la influència de la UGT anà en disminució, especialment al
Principat. Al juliol del 1936, en esclatar la guerra civil, es produí la unificació de
la UGT catalana, amb l'ingrés de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya. La
UGT formà una unió de solidaritat amb la CNT i participà en la formació del Comitè
de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Dividida a l'exili entre un sector
d'influència comunista (PSUC) i un altre de socialista, tingué alguna presència
clandestina a l'interior els anys 1940-50, però acabà extingint-se.
Federació Nacional de Joventuts Socialistes d'Espanya
Organització juvenil del PSOE creada el 1906 sota
l'impuls de Tomás Meabe de Bilbao, amb 20 seccions i 1116 afiliats. Fou especialment
forta a Biscaia, a Astúries i a Madrid. Pel desembre del 1919 s'afilià a la Tercera
Internacional, i per l'abril del 1920 el comitè nacional (Merino Gracia, J. Andrade,
V. Arroyo, etc) decidí la seva transformació en Partido Comunista Español.
Reorganitzada sota la República, assolí una importància creixent com a suport dels
caballeristes, a l'esquerra del PSOE. Arribà a tenir uns 200 000 afiliats (1936) i
el seu òrgan de premsa fou «Renovación». Dirigida per Hernández Zancajo, Santiago
Carrillo, Cazorla, Serrano Poncela, etc, s'uní a les joventuts comunistes i formaren les
Joventuts Socialistes Unificades (a partir de l'abril del 1936) que restaren aviat en
l'òrbita del PCE. Sota el franquisme, hom reconstruí clandestinament les Joventuts
Socialistes lligades al PSOE i, des de llur legalització (1977), han mantingut una línia
lleugerament més esquerrana que el partit. És membre de la Unió Internacional de Joves
Socialistes i n'han estat els darrers secretaris generals Federico Mañero (1981-84) i
Javier de Paz.
|
|
Partits socialistes catalans. |
Federació
Socialista Catalana
Federació de les agrupacions socialistes de
Catalunya adherides al Partido Socialista Obrero Español, coneguda també com a Federació
Catalana del PSOE. Les primeres agrupacions actuaren en 1880-82 a Barcelona, Manresa,
Tarragona i Vilanova i la Geltrú, tingueren com a òrgan el setmanari "El
Obrero" i influïren sobre les Tres Classes de Vapor. El 1886 hi havia nou
agrupacions, i el 1888 els centres obrers socialistes de Barcelona, Mataró i Vic
convocaren el congrés constitutiu de la Unió General de Treballadors (Josep Comaposada
en fou president el 1892, però la força socialista perdé importància). El 1904 hi
hagué un canvi en les relacions socialistes, i el moviment obrer i la Federació
col·laboraren en la creació de la Solidaritat Obrera (1907). El 1908 Fabra i Ribas i
Comaposada reorganitzaren la Federació i publicaren "La Internacional"; al
segon congrés (juliol del 1909) assistiren 22 delegats de les províncies de Tarragona,
Barcelona i Mallorca, en l'intent de crear una federació catalano-balear; hi fou aprovada
l'oposició a la guerra del Marroc i foren promoguts mítings a Barcelona, Mataró i
Sitges. La Federació participà en la vaga del juliol del 1909 (Setmana Tràgica) i Fabra
i Ribas formà part del comitè central de la vaga. El 1915 eren uns 300 afiliats, i el
1916 Recasens, dirigent de la Federació i director del seu òrgan "Justícia
Social", publicat a Reus, aconseguí que en el quart congrés, celebrat a Tarragona,
hom incorporés al programa la qüestió catalana, fet que comportà l'ingrés de
catalanistes a la Federació, com Serra i Moret, Pla i Armengol, Comorera, etc. El 1923,
però, es produí la divisió i la formació de la Unió Socialista de Catalunya.
Durant la Dictadura la Federació no sobrepassà mai els 300 afiliats, i el 1931 tenia
agrupacions a Barcelona (on s'enfrontaven una agrupació i la federació local), Mataró,
Reus, Tarragona, Sitges, Manlleu, etc. El seu òrgan fou "La Internacional", i
dirigí la secció catalana de la UGT, la qual fou representada per Vidal i Rossell al
Consell de la Generalitat. El 1932 tenia uns 1 300 afiliats, i el 1933 mantingué
contactes orgànics amb la USC per efectuar la reunificació, que no s'assolí, la qual
cosa significà el pas de Martínez Cuenca, Recasens i d'altres a la USC. El mateix 1933
establí un pacte electoral amb el Bloc Obrer i Camperol. Participà en l'Aliança Obrera
i fou una de les quatre organitzacions que donaren lloc al Partit Socialista Unificat de
Catalunya. Desapareguda formalment el 1936, l'organització del PSOE al Principat fou
reconstruïda el 1945-46 en la clandestinitat i a l'exili francès, tingué contactes
estrets amb el Moviment Socialista de Catalunya —impulsaren conjuntament la UGT—
i sofrí, malgrat la seva migradesa, diverses caigudes de militants (1951, 1953, 1958) que
gairebé la liquidaren. Es reorganitzà en la dècada del 1970 entorn de Josep M.Triginer
i Fernández, J.Jou i Fonollà, Mercè Aroz, Carles Cigarrán i altres, establí relacions
amb Convergència Socialista de Catalunya (1976) i es coalitzà amb el PSC-C el 1977; molt
reticent a la unificació socialista volguda per la direcció estatal del PSOE, acabà
acceptant-la i, el 1978, s'integrà en el Partit dels Socialistes de Catalunya
(PSC-PSOE).
Unió Socialista de Catalunya (USC)
Partit polític fundat a Barcelona el 8 de juliol
de 1923 que pretenia bastir una alternativa socialista autòctona i sensible a la
reivindicació nacionalista catalana, amb un programa reformista, gradualista i
parlamentari. Sota la presidència de Gabriel Alomar, l'impulsaren un grup
d'intel·lectuals i professionals procedents de la Federació Socialista Catalana
—M.Serra i Moret, Rafael Campalans— i alguns joves sindicalistes formats a
l'escola del Treball de la Mancomunitat (Francesc Viladomat, Joan Aleu, Joan Fronjosà).
Durant la primera etapa, era més un nucli d'afinitats personals que un partit estructurat
i disciplinat; aplegava uns 700 afiliats, i publicà (novembre del 1923 — març del
1926) el setmanari "Justícia Social". Definitivament allunyat del PSOE cap al
1925, es dissolgué virtualment durant la Dictadura, bé que el nucli d'homes que l'havien
animat subsistí. En 1930-31, la Unió fou reorganitzada, amb la incorporació d'alguns
ex-cenatistes (Felip Barjau, Ramon Jové i Brufau), i participà, al costat dels partits
republicans, en les activitats revolucionàries d'aquell període. Formalitzà aleshores
una duradora aliança electoral amb l'Esquerra Republicana de Catalunya, encetada
per a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, que li permeté d'assolir, durant
la República, una influència política molt superior a la seva força real. Així,
tingué participació al 80% dels ajuntaments catalans, quatre diputats a les corts
constituents i cinc al Parlament de Catalunya; també, Campalans fou conseller
d'instrucció pública del govern català, i Serra i Moret ho fou d'economia i treball
(1931-32). Simultàniament, sota la direcció de Joan Comorera (director de la segona
època de "Justícia Social", secretari general el 1932, i president el 1934),
R.Folch i Capdevila i d'altres, hom emprengué l'organització definitiva del partit, els
efectius del qual oscil·laven entre els 3 000 i els 4 000 membres; la seva influència
dins la classe obrera es canalitzava a través de la Unió General de Sindicats Obrers
de Catalunya i, entre la pagesia, mitjançant l'Acció Social Agrària de Girona i,
des del 1934, la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya.
Al juliol del 1933 es produí una breu reunificació amb la Federació Socialista Catalana
del PSOE, ràpidament feta avortar per l'oposició de l'executiva madrilenya, però que
suposà per a l'USC un important augment d'efectius (Marià Martínez i Cuenca, Ramon
Palomas, Jaume Comas, etc); al novembre, una nova coalició amb l'Esquerra li donà tres
diputats, i al desembre entrà a l'Aliança Obrera, però en fou expulsada al gener
del 1934 quan, esdevinguda gairebé un satèl·lit de l'ERC, participà en el govern de la
Generalitat, representada per Joan Comorera. Els fets del Sis d'Octubre trencaren
aquesta evolució, i a partir del febrer del 1935, confirmant el procés
d'esquerranització i acostament als postulats de la Tercera Internacional iniciat mesos
abans, l'USC participà en les converses d'unificació de les forces marxistes catalanes,
a la vegada que servia d'enllaç entre les esquerres burgeses i els partits obrers amb
vista a la formació del Front d'Esquerres de Catalunya, dins el qual obtingué
quatre escons. Abandonada la col·laboració amb el govern de Companys i allunyats de la
direcció del partit la majoria dels fundadors i el sector més laborista, el procés
unitari del socialisme català fou precipitat per l'inici de la guerra civil, i el 22 de
juliol de 1936 es constituïa el Partit Socialista Unificat de Catalunya, al qual
l'USC aportà el major nombre de militants, una bona part de l'orientació política i el
seu secretari general, Joan Comorera.
|
|
Partits comunistes. |
Partido
Comunista de España (PCE)
Partit polític originat d'una primera escissió
del PSOE el 1920 —provocada per les Juventudes Socialistes amb "El
Comunista" com a òrgan d'expressió i Merino García, Luis Portela, José Illescas,
Eduardo Ugarte i Juan Andrade com a dirigents— i d'una segona del 1921, d'on sorgí
el Partido Comunista Obrero Español, amb "Guerra Social" com a portaveu i
García Quejido, Núñez de Arenas, Angiano, Virginia González y Perezagua com a
dirigents. Aquell mateix any la Tercera Internacional, per mitjà del seu delegat,
l'italià Graziadei, aconseguí la celebració d'una conferència de fusió entre el PCE i
el PCOE que donà lloc al Partido Comunista de España, que publicava "La
Antorcha", de la qual fou primer director Juan Andrade. Prohibit per Primo de Rivera,
el 1923, el PCE passà una època de clandestinitat que el desarticulà. El III Congrés
hagué de reunir-se a París (1929); entre altres coses, hi fou acordada la publicació de
"Mundo Obrero". En proclamar-se la Segona República, el PCE tenia 800 militants
i molts exiliats. El canvi més important es produí en el IV Congrés (1932), amb la
posterior expulsió del buró polític de Bullejos, Adame i Trilla; la direcció restà en
mans de José Díaz, Dolores Ibárruri (esdevinguda anys després presidenta del partit),
Vicente Uribe, Pedro Checa i Mije. Això consagrà la submissió del PCE a la política de
Stalin, que dugué als enfrontaments amb la CNT i el POUM en els fets de Maig (1937). La
seva presència al govern republicà durant la guerra fou molt important i posteriorment
participaren activament en la lluita armada dels anys quaranta (ocupació de la Vall
d'Aran). El VI Congrés (1956) elaborà la línia de reconciliació nacional amb els
guanyadors de la guerra civil i el 1960 Santiago Carrillo en fou nomenat secretari
general.
Inicialment el PCE tingué poca incidència en el Principat. A Mallorca hi hagué una
Agrupació Comunista Palmesana que edità "El Comunista Balear" (1921-22). Al
País Valencià Julià Gorkin organitzà també el 1921 una Federació Comunista de
Llevant. Posteriorment, el grup de "La Batalla" encapçalat per Joaquim Maurín
seria la base de la Federació Comunista Catalano-Balear creada el 1924, però
aquesta entrà en conflicte amb la direcció del PCE i el 1920 se'n separà per crear el Bloc
Obrer i Camperol. Llavors el PCE impulsà la creació al Principat el 1932 del Partit
Comunista de Catalunya amb Ramon Casanelles i Hilari Arlandis, grup que pel juliol del
1936 s'integrà al Partit Socialista Unificat de Catalunya. A les Illes hom
organitzà en 1931-32 una Federació Balear del PCE que tingué com a òrgan "Nuestra
Palabra".
Partido Comunista Obrero Español (PCOE)
Grup polític creat per l'abril del 1921 pels
delegats no conformes amb els resultats del congrés extraordinari del PSOE contraris a
l'afiliació dels socialistes a la Tercera Internacional. L'escissió tingué
repercussions a Barcelona, al País Valencià —on Julià Gorkin creà l'Agrupació
Comunista de València i poc després la Federació Comunista de Llevant— i a
Mallorca, on Antoni M.Alsina i Ignasi Ferretjans crearen l'Agrupació Comunista Palmesana,
que edità "El Comunista Balear". Pel novembre del 1921 el PCOE es fusionà, a
instàncies del Komintern, amb el Partido Comunista Español sorgit el 1920 de les
Juventudes Socialistas, per a donar lloc al Partido Comunista de España. A partir
del 1970, el grup pro-soviètic separat del PCE sota la direcció d'Enrique Líster
adoptà el mateix nom. L'any 1986 aquest partit reingressà al PCE.
|
|
Partits comunistes catalans. |
Federació
Comunista Catalanobalear
Organització política de caràcter comunista
constituïda a la tardor del 1924 pel grup de sindicalistes revolucionaris agrupats entorn
del setmanari «La Batalla» i que formà, fins el 1930, l'organització regional del
Partido Comunista de España. Aquell any trencà amb aquest partit per diferències en les
qüestions nacional, sindical i política, i es fusionà amb el Partit Comunista Català,
per formar el Bloc Obrer i Camperol, tot subsistint la Federació, que pel juny del 1933
canvià el nom pel de Federació Comunista Ibèrica, pel qual fou coneguda fins a la
constitució del Partit Obrer d'Unificació Marxista (1935). En fou sempre el secretari
Joaquim Maurín, i Pere Bonet, Jordi Arquer, Víctor Colomer, Hilari Arlandis i Daniel
Rebull en foren dirigents. El seu òrgan central d'expressió fou «La Batalla».
Partit Comunista Català
Grup polític format per Jordi Arquer pel novembre
del 1928 al marge de la Federació Comunista Catalano-Balear. Reuní uns 300 afiliats
procedents de grups marxistes sorgits a l'Ateneu Enciclopèdic Popular en 1926-27.
Implantat a Sants, a Gràcia i al Clot de Barcelona i a Lleida, aconseguí l'adhesió
d'antics membres d'Estat Català (Jaume Miravitlles, Martí Vilanova, Domènec Ramon,
etc). Els seus dirigents, a més d'Arquer, foren sobretot Víctor Colomer, Amadeu Bernadó
i Domènec Ramon. Usà com a plataforma periodística en 1928-29 "L'Opinió" i
després el 1930 féu aparèixer "L'Andreuenc" i "Treball". Pel
novembre del 1930 s'uní a la FCCB en el Bloc Obrer i Camperol.
Bloc Obrer i Camperol (BOC)
Organització política catalana, de caràcter
marxista, fundada a Barcelona (1930) com a resultat de la fusió del Partit Comunista
Català (independent) i la Federació Comunista Catalano-Balear, oposada a la direcció
del Partido Comunista de España. Dissidents de la Tercera Internacional, els seus
principals dirigents —Hilari Arlandis, Jordi Arquer, Pere Bonet, Víctor Colomer,
Estartús, Estivill, Daniel D.Montserrat, Jaume Miravitlles, Rebull (David Rey),
Sesé, Tona Nadalmai i Joaquim Maurín com a secretari general— propugnaven una
federació de nacions socialistes dins l'estat espanyol; reivindicaven la lluita
revolucionària, l'internacionalisme proletari, basat en l'autonomia dels partits
nacionals i el dret d'autodeterminació de Catalunya. S'oposaren a l'apoliticisme
subversiu de la FAI i a la política social moderada de l'Esquerra Republicana de
Catalunya, en un intent d'atreure's la massa obrera catalana, afiliada en gran part a la
CNT, però mancada d'un partit polític propi. En les eleccions del 1931 el BOC obtingué
uns vint mil sufragis, i els afiliats arribaren a ésser uns cinc mil. Els militants
procedien dels centres industrials del Principat i d'algunes poblacions del País
Valencià; també de part de la pagesia enquadrada a la Unió de Rabassaires i de la
Federació de Treballadors de la Terra. El BOC propugnà la creació de l'Aliança Obrera
(1933) i participà en els fets d'octubre del 1934 sota aquesta bandera d'unitat obrera,
de la qual una fracció del BOC no volia excloure'n cap organització (ni els comunistes
oficials) i per això establí uns contactes amb la Unió Socialista, el Partit Català
Proletari i les seccions a Catalunya del PSOE i del Partido Comunista de España, que
dugueren a la fusió en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (1936). Una altra
fracció s'uní amb l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin (novembre del 1935) per formar el
Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Com a òrgans del BOC cal destacar la tercera
etapa del setmanari en castellà "La Batalla" (1930), "L'Hora" i
"Front" (1932) de Barcelona, i "L'Espurna" (1932) i "Avant"
(1932) de les comarques gironines i lleidatanes, respectivament.
|
|
Organitzacions anarquistes. |
Confederació
Nacional del Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el
seu primer congrés, constitutiu, del 8 al 10 de setembre de 1911 al Saló de Belles Arts
de Barcelona. Després de la desaparició de la Federació de Treballadors de la Regió
Espanyola, la primera manifestació d'un reagrupament de societats obreres, amb
influència anarquista, fou Solidaritat Obrera, la qual intentà, des de l'abril
del 1909, de preparar una "conferència obrera nacional". Els fets de la Setmana
Tràgica n'ajornaren la realització. A la fi, es reuní a Barcelona un congrés obrer
regional de Catalunya els dies 30 i 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910. Hi assistiren
delegats de 106 societats (79 del Principat), amb representacions d'arreu d'Espanya,
principalment d'Andalusia, Galícia i Astúries (Gijón i La Felguera), de València,
Alcoi i Múrcia, i també de Palma de Mallorca. En el congrés figuraren anarquistes
influïts pel sindicalisme revolucionari francès, com Josep Negre, Tomàs Herreros o Pere
Sierra i Àlvarez, però també socialistes i una gran majoria de delegats no adscrits a
cap de les dues tendències. Per 84 vots contra 14 i 3 abstencions hom decidí de
constituir una "Confederació General del Treball Espanyola". Poc temps
després, el domini dels anarcosindicalistes en la nova central fou afavorit per la
retirada dels socialistes. En l'assemblea constitutiva de la Confederació Nacional del
Treball del 1911 foren representats 140 sindicats i 26 571 afiliats (78 i 11 883 dels
quals corresponien a Catalunya); el més important fou la decisió presa, secreta, d'anar
a la vaga general, que s'uní a una mesura semblant adoptada per la UGT en solidaritat amb
els miners en vaga de Biscaia. La vaga fou efectiva només a Saragossa i a València; els
fets de Cullera serviren de pretext per a desencadenar una àmplia repressió i declarar
il·legal la CNT. Posteriorment, les accions terroristes de Pardiñas (que provocà la
mort de Canalejas el 1912) i de Sancho Alegre (que atemptà contra Alfons XIII el 1913) en
demoraren la tornada a la legalitat fins al juliol del 1914. Aquells anys, residint el
"comitè nacional" de la CNT, clandestinament, a Barcelona, en foren secretaris
Josep Negre, Francesc Miranda i Francesc Jordan. En 1914-18 es produí la veritable
organització espanyola de la CNT. Després de les polèmiques entorn de l'actitud
favorable que Kropotkin, Grave, Malato, etc, tenien envers els aliats, el congrés
internacional contra la guerra, reunit a Ferrol pel maig del 1915, permeté uns contactes
inicials entre destacats militants de diverses regions. Uns quants anys després la CNT
celebrà una "conferència nacional" a València, primera reunió regular amb
representacions d'arreu d'Espanya des del 1911. A instàncies de Seguí, Pestaña,
Quintanilla, etc, hom decidí de demanar a la UGT una acció mancomunada contra
l'encariment de la vida. Les relacions entre aquestes dues centrals possibilitaren
l'aturada del 18 de desembre de 1916 i facilitaren posteriorment l'acord de preparar una
vaga general indefinida per a la consecució de "canvis fonamentals en el
sistema" (març del 1917), i també, finalment, la intervenció de la CNT en el
moviment revolucionari de l'agost del 1917. La reorganització de la CNT, ja evident amb
la constitució de les regionals del Nord i d'Andalusia el 1918, fou especialment
impulsada pel congrés de Sants, de la regional catalana, el 1918. Després de
llargues discussions, els delegats aprovaren la formació dels "sindicats
únics", és a dir, la integració dels vells sindicats d'ofici en uns nous sindicats
d'indústria. Hom afirmà així mateix el contingut anarcosindicalista de la CNT, bé que
només pogué arribar a l'acord de recomanar "preferentment" l'ús de la
tàctica de l'acció directa. Salvador Seguí tornà a ésser elegit secretari general del
comitè regional i fou reconstituït el comitè nacional amb Buenacasa, Boal, Andreu
Miguel, etc. Més endavant, l'enfortiment organitzatiu de la Confederació s'acomplí
encara gràcies a l'adhesió de la Federació Nacional de Treballadors Agrícoles
(congrés de València, al desembre del 1918), que impulsà alhora la creació de la
Regional de Llevant (1919). Al començament del 1919 la CNT i en especial la força dels
sindicats únics foren posats a prova per la vaga de La Canadenca, a Barcelona, que
fou seguida, poc temps després, d'una vaga general pel total alliberament dels
empresonats. Els principals dirigents cenatistes, encapçalats per Seguí, intentaren
d'imposar una certa moderació i acceptaren la constitució d'una comissió mixta
d'arbitratge amb la patronal (setembre), però no pogueren evitar, ultra les crítiques
dels elements anarquistes més intransigents, que aquella declarés el locaut (novembre
del 1919 — gener del 1920). En aquesta situació se celebrà el segon congrés de la
CNT, conegut per Congrés de La Comedia (1919). La Regional Catalana hi aportà 128
delegats en nom d'uns 427 000 obrers; la de Llevant, 71 i 132 000; a part la Regional
Andalusa (amb uns 90 000 treballadors afiliats), la resta de regionals tenia una xifra
molt inferior d'afiliats: uns 28 000 la del Nord, uns 1 8000 la d'Astúries, etc. En un
ambient d'eufòria, que facilità el triomf dels elements més intransigents, el congrés
rebutjà la posició dels asturians favorable a la negociació amb la UGT i donà a
aquesta un termini de tres mesos perquè ingressés dins la CNT. Els sindicats únics
foren acceptats, però no les federacions nacionals d'indústria; hom insistí en el paper
de les federacions locals, comarcals i regionals, afirmant alhora que la finalitat de la
CNT era la realització del comunisme llibertari i condemnant qualsevol organisme mixt de
negociació amb la patronal. A més, hom decidí l'adhesió provisional a la Tercera
Internacional. Després del congrés, però, la CNT fou gairebé totalment absorbida per
la situació creada a Catalunya, on, amb la intervenció activa de la Federació Patronal,
els governadors civils de Barcelona, el comte de Salvatierra (1920) i després el general
Martínez Anido (1920-22), desenvoluparen una violenta política repressiva. Víctimes
d'aquesta situació foren, d'una banda, una gran quantitat d'obrers morts (més de 600 a
Barcelona); cal esmentar l'advocat Francesc Layret (1920), i diversos coneguts militants.
D'altra banda, el contraterrorisme més o menys lligat a la CNT (destacà en aquest sentit
l'acció dels grups Solidarios i Crisol, amb Ascaso, Durruti, Torres Escartín, Garcia
Oliver, etc) causà la mort, en aquells anys, del comte de Salvatierra (1920), Dato
(1921), etc. Seguí, Boal, i Quemades havien intentat de respondre a l'onada d'atemptats
mitjançant el signament, al setembre del 1920, d'un nou pacte amb la UGT, però un mes
després Martínez Anido empresonà 64 coneguts dirigents cenatistes i n'envià 26 al
castell de la Mola de Maó (Seguí, Viadiu, Paronas, l'advocat Companys, etc,
1920-22); el pacte es trencà en negar-se la UGT a prestar suport a una vaga general de
protesta. Les detencions i l'apogeu del pistolerisme afavoriren l'ascensió de nous
quadres pro-bolxevics (a mitjan 1921 Nin substituí Boal en la secretaria del comitè
nacional). Quan encara Pestaña no havia tornat de Rússia (on assistí al segon congrés
de la Tercera Internacional del 1920), el ple de regionals de Lleida (abril del 1921)
envià com a delegats al primer congrés de la ISR els pro-comunistes Maurín, Nin,
Arlandis, Ibáñez i l'anarquista Gastón Leval. S'obrí així un període de fortes
polèmiques internes i, finalment, reconstituït un comitè nacional
"anarcosindicalista" amb Peiró i alliberats els presos de la Mola, la
conferència nacional de Saragossa (juny del 1922), després d'escoltar l'informe de
Pestaña, retirà l'adhesió a la Tercera Internacional i decidí d'unir-se a l'AIT. El
1923 moriren encara víctimes del terrorisme Salvador Seguí i Francesc Comas (Paronas)
i, entre altres, el cardenal Soldevila. Davant el cop d'estat de Primo de Rivera, la CNT
intentà la vaga general, que no fou secundada per la UGT i fracassà. Fou declarada
il·legal dies després del ple de regionals de Sabadell (maig del 1924). La qüestió
dels presos (el 1930 eren prop de 9 000) i la necessitat del restabliment de les
llibertats ciutadanes que permetessin una reorganització de la CNT feren que, des de
diferents bandes i tendències, molts militants cenatistes s'unissin a les conspiracions
contra la Dictadura (relacions amb Macià, fets de Vera de Bidasoa i assalt a la caserna
de les Drassanes de Barcelona, el 1924; conspiració de la nit de Sant Joan i complot del
Puente de Vallecas, el 1926; moviment encapçalat per Sánchez Guerra, el 1928). Alhora,
començaren fortes polèmiques entorn del contingut anarquista de la CNT (que enfrontà
primer els grups anarquistes residents a França i després la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) amb els "sindicalistes" Peiró, Pestaña, López, etc) i
entorn dels comitès paritaris (defensats per Pestaña i violentament combatuts per
Peiró). El 1930 continuà la presència cenatista en les conspiracions; alguns dirigents
acceptaren públicament una aproximació amb els grups republicans (especialment a
Catalunya, signament del manifest d'"intel·ligència republicana", constitució
del comitè pro amnistia) i, en produir-se una certa legalització de la CNT, aquesta es
reorganitzà ràpidament (al novembre aconseguí a Barcelona la vaga general, que adoptà
un caire antimonàrquic i revolucionari). Proclamada la Segona República, aviat
aconseguí uns 800 000 afiliats, conservant el tradicional domini sindical als Països
Catalans, a l'Andalusia oriental i a Aragó. D'altra banda, començà obertament una
lluita de tendències que afrontà "sindicalistes", partidaris d'aprofitar el
règim per a desenvolupar organitzativament la CNT, i la FAI i els grups d'acció (grups
de defensa confederal). Inicialment majoritaris, els dirigents més coneguts pogueren, en
el congrés del juny del 1931 celebrat a Madrid, imposar les federacions nacionals
d'indústria, però no evitar les crítiques a les relacions mantingudes amb els
"elements polítics" ni l'afirmació d'una clara intransigència envers les
corts constituents republicanes. Malgrat el Manifest dels Trenta (signat a l'agost
del 1931 per Pestaña, Peiró, López, Fornells, Clara, etc), els faistes i els
"anarco-bolxevics", afavorits pel desenvolupament d'un extens moviment
reivindicatiu i alhora per la política de Largo Caballero des del ministeri de treball,
aconseguiren d'aguditzar l'enfrontament de la CNT amb la República (vaga de la
Telefònica, fets de Sevilla, conflicte metal·lúrgic a Catalunya, etc) i d'iniciar
moviments insurreccionals (pel gener del 1932 a l'alt Llobregat, i pel febrer a Terrassa),
com també de substituir en els òrgans de direcció els trentistes (especialment
en el comitè nacional i en el comitè de la regional catalana). Finalment, a l'expulsió
dels sindicats seguí la dels afectes al BOC (federacions locals de Lleida, Girona i
Tarragona) de Sabadell (setembre del 1932) i la defecció dels principals sindicats de
Llevant (metall, transports, fusta); el ple del març del 1933 a Barcelona sancionà
l'escissió dels ja anomenats sindicats d'oposició. Després del moviment
revolucionari del gener del 1933 (amb repercussions especials a Cerdanyola-Ripollet, País
Valencià i Casas Viejas), de la intensa campanya abstencionista del novembre del 1933
(que facilità el triomf de les dretes) i del moviment del desembre del 1933 (que només
tingué importància a Aragó), el fracàs de les tàctiques insurreccionals, que
esgotaren granment la força de la CNT, el 1934 afavoriren, malgrat l'oposició dels
dirigents faistes catalans, el ressò que obtingué l'actitud de la regional asturiana
favorable a la unió amb la UGT dins l'Aliança Obrera. En el moviment d'octubre
del 1934, la CNT només hi participà clarament a Astúries; però, davant la repressió
que se'n seguí, les posicions "aliancistes" penetraren també a Catalunya, i en
ocasió de les eleccions del febrer del 1936 els dirigents cenatistes afavoriren de fet el
vot frontpopulista. Després, en el congrés de Saragossa (maig del 1936), amb
representacions de 550 595 afiliats (60 621 dels sindicats d'oposició), triomfaren les
tendències faistes; el reingrés dels sindicats d'oposició es produí sense condicions;
el projecte de pacte amb la UGT aprovat exigia a aquesta la renúncia a qualsevol
col·laboració política o parlamentària i, finalment, el que havia d'ésser un programa
revolucionari fou només de fet l'enunciació de l'anomenat comunisme llibertari.
La CNT prengué una part molt activa en la lluita contra l'aixecament militar del 19 de
juliol de 1936. La intervenció en la majoria dels organismes revolucionaris sorgits
aleshores, dugué els dirigents cenatistes i faistes a acceptar la col·laboració
política i fins i tot la necessitat de reconstitució de les institucions republicanes. A
Catalunya, després d'imposar el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya,
acabaren entrant en el consell de la Generalitat (setembre del 1936). A València, des del
mateix mes de juliol formaren part del comitè executiu popular. Solament a Aragó
intentaren un domini exclusiu (Consell d'Aragó). Entraren, al novembre del 1936, al
govern de Largo Caballero (Peiró, López, Garcia Oliver i Frederica Montseny).
Posteriorment, la CNT hagué d'enfrontar-se, a part l'organització d'una disciplina
militar i d'una centralització econòmica, a la política dels comunistes, d'apropament
als sectors no obrers. Els fets de Maig del 1937 canviaren granment la relació de
forces del poder dins la República. La CNT es negà de moment a defensar el govern
Negrín i féu costat a Largo Caballero; poc temps després, pel juny, fou bandejada del
consell de la Generalitat a Catalunya. A partir d'aleshores s'accentuà el procés de
revisió ideològica, impulsat sobretot per Horacio Prieto i per Marià R. Vázquez,
secretari del comitè nacional; adoptà un funcionament intern més centralitzat i,
alhora, elaborà un programa d'economia mixta amb nacionalitzacions, col·lectivitzacions
i municipalitzacions (plens del setembre del 1937 i gener del 1938 a València). Pel març
del 1938, establí amb la UGT un comitè d'enllaç i ingressà en el comitè del Front
Popular; al mes següent tornà a entrar al govern (Segundo Blanco) i s'uní així al
programa de Negrín. Finalment, la crisi produïda per la pèrdua de Catalunya provocà,
per part de la CNT del Centre, el suport al Consell de Defensa de Casado, com també
l'ofensiva de les tropes de Mera contra l'intent comunista de mantenir l'autoritat de
Negrín i continuar la resistència (març del 1939). En l'exili, l'entrada d'Horacio
Prieto i d'Expósito Leiva en el govern de Giral desencadenà l'escissió de la CNT
(octubre del 1945, Tolosa): la CNT "apolítica" fou mantinguda per Esgleas,
Montseny, Alaix, Peirat; la "política", per Horacio Martínez Prieto, Diego
Abad de Santillán, Buenacasa, Juan López, etc.
Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya
Organització creada pel març del 1923 a Madrid
per assegurar el contingut anarquista de la CNT davant la influència de comunistes i
sindicalistes. Fou el primer intent reeixit, al s XX, de reunió dels diferents grups
anarquistes existents al país. Dominat en part el seu comitè de relacions per membres
del grup Los Solidarios (Francisco Ascaso, Aurelio Fernández i B. Durruti), la
Federació fou implicada en la majoria dels atemptats i atracaments de 1923-24.
Posteriorment, sense un funcionament regular, mantingué un comitè nacional, que
participà en la fundació de la FAI, el 1927.
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
Organització que volgué reunir tots els grups
anarquistes de la Península Ibèrica, constituïda clandestinament pel juliol del 1927 al
Saler, València. Fou el producte d'una iniciativa del Segon Congrés de la Federació de
Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França (Marsella, maig del 1926), i de bon
principi agrupà, a part aquesta federació, la Federació Nacional de Grups Anarquistes
d'Espanya i la União Anarquista Portuguesa. Es proposà d'assegurar el contingut àcrata
de la CNT mitjançant la creació de comitès amb participació mixta de membres de la FAI
i de la CNT, especialment Comitès Pro-presos i Comitès de Defensa Confederal (el qual
hom anomenà la trabazón); també es proposà d'allunyar la CNT de qualsevol
intelligència amb els grups polítics republicans. Tanmateix, sota la Dictadura, la FAI
participà en diferents intents revolucionaris fent costat als elements polítics (així,
el 1928 en els treballs de conspiració dirigits per Sánchez Guerra, i després, a
Catalunya, formant part del Comitè Revolucionari del 1930). Mancada d'un funcionament
orgànic regular, els primers anys republicans no aconseguí de reunir totes les
tendències anarquistes existents; en restaren fora, notablement, el grup de «La Revista
Blanca» (fins el 1936, bé que mantenint-hi bones relacions) i el grup Nosotros, abans
anomenat Los Solidarios (fins el 1933, per més que fou tingut des del 1931 com la
principal expressió del faisme). Tampoc no li fou fàcil de mantenir la unitat interna, a
causa del freqüent distanciament entre les federacions regionals catalana i andalusa i la
Federació Regional de Grups Anarquistes de Llevant (amb el seu òrgan de premsa
«Redención»), la Federació Regional d'Astúries (molt influïda pel sindicalista
Eleuterio Quintanilla) o la del Centre (encapçalada sobretot per González Iniestal i el
periòdic «El Libertario»). Malgrat això, assolí un ampli acord en l'oposició
decidida al grup anarcosindicalista que havia dirigit la reorganització de la CNT en
1930-31 (Pestaña, Peiró, López, etc), i combaté en especial els plans d'una major
estructuració interna confederal (les federacions nacionals d'indústria) i els intents
d'aconseguir un cert reconeixement per part de les corts constituents republicanes. La
lluita entre els trentistes i la FAI acabà amb la conquesta dels llocs directius de la
CNT pels faistes (Alaix, director de «Solidaridad Obrera», octubre del 1931; Gilabert,
secretari del comitè regional català, abril del 1932; Villar, secretari del comitè
nacional, març del 1932) i la posterior escissió dels Sindicats d'Oposició. El
grup Nosotros (els anarcobolxevics: Durruti, García Oliver, Ascaso, Sanz, etc), que ja
havia implicat la FAI i la CNT en diferents intents revolucionaris en 1931-32 (vaga
general de Barcelona, setembre del 1931; aixecament de l'alt Llobregat, gener del 1932),
aconseguí de fet de dirigir la FAI, i aquesta promogué els fracassats moviments
insurreccionals de gener, maig i desembre del 1933 i dictà una decidida abstenció en les
eleccions del novembre d'aquell mateix any. Aquests successius fracassos aguditzaren dins
la FAI l'oposició als anarcobolxevics per part dels anarquistes més ortodoxos, com
Torhyo i Mestre (del grup A) o D. Abad de Santillán, Pere Herrera i Josep Peirats (del
grup Nervio). Alhora, en 1935-36 s'obriren també unes fortes polèmiques entorn d'una
possible aliança amb les forces polítiques d'esquerra (defensada, en especial, per
Federico Urales) i entorn de la discussió sobre el programa social futur a dur a terme
per part de la CNT. Davant la negativa del grup de «La Revista Blanca» a prefigurar un
programa concret, Gaston Leval i, més encara, D. Abad de Santillán concretaren possibles
bases d'organització de la producció, que finalment no foren recollides pel congrés de
Saragossa de la CNT (maig del 1936). En iniciar-se la guerra civil, la majoria dels
membres del grup Nosotros fou absorbida per les tasques militars. D'altra banda, el
col·laboracionisme polític (presència de la FAI en el govern de Catalunya i
indirectament també en el govern de la República) féu esclatar una nova crisi quan
alguns sectors intentaren que la FAI assumís explícitament la representació política
del sindicalisme cenatista. A la fi, la FAI s'unificà de fet amb la CNT, malgrat els
intents d'augmentar el seu grau d'organització interna (el ple peninsular del juny del
1937 acordà de substituir els nombrosos i petits grups anarquistes d'afinitat
ideològica per uns nous agrupaments territorials), i a la fi de la guerra passà a
formar part del Moviment Llibertari Espanyol (octubre del 1938; març del 1939). Afirmà
tenir 30 000 afiliats el 1936 i 150 000 el 1937. Els seus principals òrgans de
premsa foren «Tierra y Libertad» (Barcelona), «Nosotros» (València) i «El
Libertario» (Madrid). Havent subsistit formalment com una de les branques del Moviment
Llibertari a l'exili, reaparegué a l'interior de l'estat espanyol el 1977 ressuscitant el
periòdic «Tierra y Libertad», publicat a Barcelona com a portaveu d'un anarquisme
integral i un antistatalisme militant, diferenciat de l'anarcosindicalisme de la CNT.
Acusada per la policia en relació a l'atemptat contra la sala d'espectacles Scala (1978)
i altres accions violentes, ha rebutjat les imputacions de terrorisme, tot manifestant la
seva simpatia pel sector més radical de la CNT.
|
|
Organitzacions anarquistes catalanes. |
Confederació
Regional del Treball de Catalunya
Organització que reuní a partir del 1911 els
sindicats afectes a la CNT dins Catalunya. No pogué actuar públicament fins el 1914. Un
comitè regional (amb Salvador Seguí, que n'esdevingué secretari general, Camilo
Piñón, Joan Pey, Salvador Quemadas, etc) organitzà el congrés de Sants (1918),
amb delegats de 73 860 afiliats. Exercí dins la CNT un paper decisiu i director, per tal
com sempre hi aportà el major nombre d'afiliats. En 1919-23 hagué d'afrontar, després
de la vaga de La Canadenca, una violenta onada d'atemptats i empresonaments contra
els seus principals dirigents, fet que, juntament amb la dissolució decretada per
Martínez Anido pel novembre del 1920, n'afectà greument el funcionament. Celebrà un
segon congrés a Lleida (juny-juliol del 1923), essent-ne secretari Roigé. Sota la
Dictadura, aconseguí de mantenir, malgrat la il·legalitat, un comitè regional resident
primerament a Mataró (amb Adrià Arnó), després a Sabadell i finalment a Badalona; el
1930 passà a Barcelona (amb Bernat Pou i J.M. Magrinyà). Reorganitzada, aviat arribà a
uns 380 000 adherents (octubre del 1931), que es reduïren a poc més de 200 000 quan
s'aguditzà la lluita interna entre la FAI i els trentistes. Aquests foren allunyats del
comitè regional (ple de Sabadell, a l'abril del 1932, amb la substitució de Mira per
Gelabert) i, després de constituir els Sindicats d'Oposició, en foren expulsats (ple del
març del 1933). Durant la guerra civil, el seu secretari fou J.J. Domènech, que
substituí Marià R. Vázquez pel novembre del 1936; en el ple de Barcelona (octubre del
1936) havien estat representats 163 sindicats, 31 federacions i 360 977 afiliats. Des del
1915 el seu òrgan de premsa fou "Solidaridad Obrera".
Solidaritat Obrera
Denominació aplicada l'any 1907 a la unió local de societats obreres de
Barcelona. Sembla haver estat una mena de resposta a la formació de la Solidaritat
Catalana. En tot cas, en la seva organització prengueren part tant anarquistes com
socialistes, nous sindicalistes i vells republicans. La reorganització de la Unió Local
de Societats Obreres existent a Barcelona fou empresa pel juny del 1907, i el 25 de juliol
hom publicà un manifest —programa signat per 36 societats que aviat havien d'ésser
prop de 60—. Sobresortí especialment la proclamació d'una neutralitat envers les
concepcions polítiques dels possibles adherents, per a possibilitar la unió de tots els
treballadors i llur "acció econòmica". És obligat de veure-hi una relació
amb el sindicalisme revolucionari francès i el seu caràcter economicista i pragmàtic. I
cal afegir que tant els socialistes com els anarquistes que havien de col·laborar-hi eren
en un cert sentit no ortodoxos, elements pro-sindicalistes d'ambdós corrents, cosa que es
manifestà indirectament en els congressos internacionals respectius de Stuttgart i
Amsterdam de l'agost del 1907. Per la part socialista cal destacar en aquest sentit Antoni
Badia i Matemala i Antoni Fabra i Ribas; Josep Prat, Anselmo Lorenzo i, sobretot, Tomàs
Herreros foren potser els dirigents anarquistes que més afavoriren l'aproximació al nou
sindicalisme. La federació local barcelonina assolí un desenvolupament segur i féu
aparèixer com a òrgan de premsa "Solidaridad Obrera" (19 d'octubre de 1907).
Actuaren com a secretaris Antoni Colomé, Badia i Matamala i Jaume Bisbe. Després, una
assemblea celebrada a Badalona el 25 de març de 1908 decidí la convocatòria d'un
Congrés Obrer de Catalunya, que efectivament se celebrà a Barcelona en 6-8 de setembre
de 1908. Hom constituí llavors la Confederació Regional de Societats de Resistència
Solidaritat Obrera, amb delegacions d'unes 110 societats obreres, la gran majoria de la
província de Barcelona. Hi hagué una presència en massa dels caps socialistes catalans
(Badia i Matamala, Fabra i Ribas, Josep Comaposada, Josep Floresví, etc) i es produí un
equilibri de forces amb els anarquistes (Rossend Vidal, Tomàs Herreros, M.V.Moreno,
Jeroni Farré, Josep Rodríguez i Romero), que es reflectí en uns acords ambigus:
l'acceptació de la tàctica de l'acció directa no havia d'impedir l'adopció d'altres
accions si ho determinaven les circumstàncies. En el consell directiu de la nova
organització hi hagué també un cert equilibri entre socialistes (Badia i Matamala),
sindicalistes (com Josep Roman, que fou elegit secretari general) i anarquistes (Tomàs
Herreros). Aquesta entesa permetria guanyar el combat contra la influència lerrouxista
dins la Solidaritat Obrera (afer de La Neotipia) i assolir un ràpid
desenvolupament numèric (15 000 adherents a mitjan 1909). D'altra banda, l'esclat dels
fets de la Setmana Tràgica ajornaren els treballs ja iniciats pel juny del 1909
per preparar un segon congrés que hom volia d'àmbit estatal. Les creixents tensions
entre socialistes i anarquistes acabaren amb la marginació dels primers vers l'estiu del
1910, en què accedí a la secretaria general Josep Negre. Finalment, el congrés
d'octubre-novembre del 1910, celebrat a Barcelona, decidí la fundació de la Confederació
Nacional del Treball.
|
|
Altres organitzacions sindicals. |
Sindicat
Únic
Organització sindical que pretengué de superar
els anteriors sindicats o societats obreres d'ofici, i que fou adoptada per la
Confederació Regional de Treballadors de Catalunya al congrés de Sants del juliol del
1918. De fet, es tractà de la constitució de sindicats de ram o d'indústria en l'àmbit
local composts de diverses seccions corresponents als diversos oficis. Hom pretengué
d'augmentar així la capacitat d'acció de les forces sindicals, però hagué de vèncer
fortes resistències tant dels sindicalistes més corporativistes com d'altres que
denunciaven la possibilitat d'una burocratització del funcionament sindical. El triomf
dels sindicats únics al congrés de Sants significà la consolidació de nous dirigents,
com Salvador Seguí, Camil Piñón, Simó Piera, Joan Peiró, Josep Viadiu, Manuel
Buenacasa, etc, que havien ja intentat des del 1915 la formació d'alguns sindicats únics
(com en els sectors de la fusta o de la construcció).
Federació Patronal de Catalunya
Organització sindical patronal creada el 1919 per
a contrarestar la força creixent de la CNT. Presidida per Fèlix Graupera, reuní els
sectors més intransigents de la burgesia industrial catalana, especialment de Barcelona.
Després de participar en la Comissió Mixta de Treball (octubre de 1919), dictà el
locaut de novembre del 1919 gener del 1920 (que afectà uns 200 000 treballadors),
impulsà la formació de la Unió de Sindicats Lliures i afavorí l'actuació del
pistolerisme contra la CNT. Volgué una política per part del govern clarament repressiva
envers el sindicalisme obrer i en especial l'empresonament dels principals caps
cenatistes, i aconseguí en aquest sentit la col·laboració del governador Martínez
Anido (1920-21). El 1923 féu costat al cop militar de Primo de Rivera. Pertangué a la
Confederación Patronal Española, i contribuí a reorganitzar-la per l'octubre del 1919.
Sindicats Lliures
Nom amb el qual és més coneguda la Unió de
Sindicats Lliures. Aquesta organització sindical fou iniciada a Barcelona per Ramon Sales
per l'octubre del 1919 i es proclamà aconfessional i de reivindicació obrera i
professional. Aviat adoptà com a denominació oficial la de Corporació General de
Treballadors-Unió de Sindicats Lliures d'Espanya, defensà com a bases de la societat la
família i la corporació professional i vindicà la teoria del preu just. Sorgida de
l'Ateneu Legitimista, la nova corporació intentà de combatre l'hegemonia de la CNT i
s'abocà a l'ús de la violència, ajudada per la patronal i les autoritats governatives
de Barcelona. El seu creixement, iniciat cap a 1922-23, tingué un gran desenvolupament en
produir-se la dictadura de Primo de Rivera, que li donà suport en detriment de la CNT.
Llavors es produí el seu lligam amb altres grups de sindicalisme d'origen catòlic. Pel
desembre del 1923 hom creà a Pamplona la Confederación Nacional de Sindicatos Libres de
España, bàsicament gràcies a l'acord dels Sindicats Lliures de Barcelona i la
Federación Regional de Sindicatos Libres del Norte. Tanmateix, la força de la nova
confederació continuà basada en l'èxit assolit a Barcelona. Per l'agost del 1925, d'un
total de 111 252 obrers afiliats, 105 486 eren de Barcelona; amb unes
proporcions semblants, al setembre del 1929 el total d'afiliats era de 197 853. Amb
la caiguda de la Dictadura, la reorganització de la CNT significà en 1930-31 el
desmantellament dels Sindicats Lliures, i quan es proclamà la República, Ramon Sales i
altres dirigents fugiren. L'intent de reorganització del gener del 1932, amb la creació
de la Federació Obrera Catalana, dirigida per Lázaro Casanovas, fou un fracàs
estrepitós (a la fi de l'any no eren més de 50 afiliats). Després, pel juliol del 1935,
els Sindicats Lliures tornaren a la legalitat; Ramon Sales els encapçalà de nou,
accentuà el seu caràcter antidemocràtic i feixista i defensà un estat corporatiu. Com
a òrgan de premsa publicà el setmanari «Unió Obrera» (Barcelona 1921-31 i 1935-36).
Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya
Sindicat de viticultors no propietaris sorgit a
Catalunya l'any 1922, que com a Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya federà i
coordinà diverses entitats camperoles d'àmbit local o comarcal —la Federació
Comarcal de Societats d'Obrers Agrícoles del Penedès, la Federació de Treballadors de
la Tera del Maresme, etc—, davant la crisi vinícola de superproducció i
la baixa de preus subsegüents a la Primera Guerra Mundial. Intentava d'enquadrar no sols
els rabassaires, sinó també parcers i arrendataris, i en fou fundador el dirigent pagès
de Martorell Francesc Riera i Claramunt, amb els polítics republicans Lluís Companys,
Amadeu Aragay, Pere Estartús i Ernest Ventós. El seu òrgan de premsa era "La Terra".
Molt esmorteïda la seva activitat sota la Dictadura, el clima favorable del nou règim
republicà provocà un ràpid desenvolupament de la Unió, que arribà el 1932 als 21 542
afiliats i esdevingué la central sindical majoritària al camp català. Estretament
vinculada a l'Esquerra Republicana —molts dels dirigents de la Unió de Rabassaires
ho eren també d'aquell partit—, canalitzà les reivindicacions agràries sota un
programa radical, però no revolucionari, defensor de l'explotació familiar, autònoma i
hereditària, i s'enfrontà a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre. En
1933-34, davant les dilacions a resoldre la qüestió rabassaire, es distancià d'ERC,
radicalitzà la seva línia i entrà a l'Aliança Obrera. Colpejada per la repressió
posterior al Sis d'Octubre, prengué aleshores un caràcter cooperatiu i mutualista.
Participà amb dos diputats —Pau Padró i Canyelles i Josep Calvet i Móra— en
el Front d'Esquerres de Catalunya, tot accentuant l'acostament a la Unió Socialista de
Catalunya. Des del juliol de 1936 estigué present al Comitè de Milícies Antifeixistes,
al govern de la Generalitat i a tots els òrgans de poder a Catalunya, i s'oposà al
col·lectivisme de la CNT, seguint la línia política marcada per ERC i el PSUC. Assumí
el control de la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya, i, al gener del 1937,
fosa amb les altres entitats agràries del país, esdevingué la Federació de Sindicats
Agrícoles, única de Catalunya.
Confederación Nacional Católica Agraria
Sindicat catòlic, amb un pes important a Castella la Nova i Castella la
Vella.
|
|
Partits, entitats i moviments polítics catalanistes. |
Lliga
Regionalista
Partit polític fundat a Barcelona, el 25 d'abril de 1901, per la fusió de
la Unió Regionalista amb el Centre Nacional Català, a fi de presentar-se
conjuntament a les eleccions d'aquell any. La fusió fou secreta fins després de les
eleccions, que suposaren un èxit per al nou partit. Aquest fou presidit per Bartomeu
Robert i Ybarzábal, i en els seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per
l'autonomia catalana dins l'estat espanyol. Com a vehicle d'expressió pública tenia el
diari "La Veu de Catalunya". L'èxit assolit a les eleccions del 1901 no es
repetí a les del 1903, i el partit féu crisi; d'altra banda, la captació de sectors
dretans empresa per la Lliga li llevà les simpaties de l'ala liberal, que se n'escindí
(1904), la Lliga esdevingué, així, un partit específicament dretà, afavorit per la
ruïna dels partits dinàstics a Catalunya, que oferia als sectors conservadors una
ideologia i un programa mobilitzador que podien acceptar —tot i que molts només el
compartien en part— i que era l'única possibilitat eficaç d'oposar-se als partits
republicans. A les eleccions per a la renovació de l'ajuntament de Barcelona (novembre
del 1905), la Lliga assolí una victòria sorollosa, que fou celebrada amb l'anomenat Banquet
de la Victòria, que tingué àmplies repercussions (afer del Cu-cut! i
promulgació de la llei de jurisdiccions pel govern Moret). Per oposar-se a aquesta llei i
al que suposava, tots els grups polítics catalans —a excepció dels republicans que
seguien Lerroux— s'uniren en el moviment de Solidaritat Catalana, la direcció
efectiva del qual fou duta, de fet, per la Lliga, com a grup polític més ben organitzat.
El triomf de la Solidaritat a les eleccions del 1907 fou espectacular, però aviat
s'insinuaren les diferències entre la Lliga i altres partits més esquerrans, escissió
que es consumà amb les eleccions municipals del maig del 1909 i, sobretot, amb l'esclat
de la Setmana Tràgica (juliol del 1909), davant la qual la dreta i l'esquerra de la
Solidaritat adoptaren actituds divergents. La Lliga es posà al costat del govern Maura,
sense que, per això, deixés de propugnar el manteniment de la solidaritat a les
eleccions de l'octubre del 1909. La Lliga perdé força a Barcelona, bé que es mantingué
en altres districtes; a les eleccions del 1910 la Lliga reconeixia, per boca de Prat de la
Riba, la definitiva defunció de la Solidaritat Catalana; incapaç de formar bloc amb la
nova Unió Federal Nacionalista Republicana i amb la dreta, restà abocada a una seriosa
derrota. Se'n reféu en part el 1911 i totalment el 1913. Aquest mateix any, Eduardo Dato,
president del govern, publicava el decret que autoritzava la creació de mancomunitats de
diputacions provincials, triomf que consolidà el prestigi de la Lliga i li donà, durant
deu anys, la direcció efectiva de la política catalana. En constituir-se la Mancomunitat
de Catalunya, fou un home de la Lliga, Enric Prat de la Riba, el cridat a presidir-la, per
unanimitat. L'esclat de la guerra europea (1914), amb la prosperitat que suposà els
primers anys per a la burgesia catalana, reforçà encara més la posició hegemònica de
la Lliga dins la política catalana. En caure el govern Dato (desembre del 1915) i pujar
al poder els liberals, el nou ministre de la governació, Santiago Alba, menà una
tàctica política de destrucció del poder de la Lliga, aliat àdhuc amb partits
republicans (pacte de La Castellana, abril del 1916). Un mes abans, Prat de la Riba
redactà el manifest Per Catalunya i l'Espanya gran, signat pels membres de la
Lliga, que anunciava la nova política del partit: la conquesta de l'ideal iberista basat
en la federació dels pobles peninsulars. La crisi de la monarquia, el 1917, determinà un
nou canvi en l'actuació de la Lliga: impulsora, primer, de l'Assemblea de
Parlamentaris, acabà acceptant de participar en el govern (novembre del 1917). El
mateix any Ramon d'Abadal fou nomenat president de la Lliga. Aquest impulsà l'extensió
de l'ideari federatiu per la resta de l'estat espanyol, que assolí un cert ressò al
País Valencià, a Galícia, al País Basc i a les Balears; el mateix Abadal, Ventosa i
Calvell, Pere Rahola i Francesc Cambó organitzaren reunions i conferències per predicar
el regionalisme i obtenir suport a la política de la Lliga. Les eleccions del 1918
palesaren el poc èxit d'aquests esforços, amb alguna excepció. Una nova crisi de govern
(1918), iniciada per la pugna entre S.Alba i Cambó, aleshores ministre de foment,
exclogué la Lliga del poder i la tornà a l'oposició, on cooperà en el moviment
proautonomia de Catalunya (novembre del 1918): tres dels seus membres figuraren en la
comissió que redactà un projecte d'estatut que fou lliurat al govern, fet que provocà
una nova crisi. El fet que la lluita per l'autonomia pogués comprometre la monarquia fou
analitzat per Cambó en el cèlebre discurs en el qual pronuncià la frase:
"Monarquia? República? Catalunya!". Però en aquesta lluita la Lliga fou
ultrapassada pels seus aliats de l'esquerra catalana. D'altra banda, la intensitat
creixent de la lluita obrera col·locà els partits burgesos en situació difícil, com es
palesà amb la vaga de La Canadenca (febrer-març del 1919). I, en el sector més dretà
dels monàrquics, la Unión Monárquica Nacional, fundada i presidida per Alfons Sala i
Argemí, tractava de llevar a la Lliga el suport dels elements conservadors. La crisi
industrial dels anys vint radicalitzà les tensions socials i restà interès a la lluita
política legal, en la qual la Lliga vencé, com era habitual, a les eleccions dels anys
1920, 1921 i 1922. El 1921, arran del desastre d'Annual, es formà un nou govern amb
participació de Cambó (finances). En aquests mesos s'inicià l'escissió de la Lliga, de
la qual se separà (juny del 1922) el sector més nacionalista, que formà Acció
Catalana. L'enfonsament simultani de la Unión Monárquica Nacional d'Alfons Sala no
compensà la duresa del cop que suposà l'escissió. A les eleccions a diputats
provincials (juny del 1923), Acció Catalana li llevà contingents nombrosíssims de vots.
A més, amb la Triple Aliança , li prenia els seus puntals a la resta de l'estat
espanyol: els bascs i els gallecs. Tot això contribuí a crear en la Lliga un ambient que
explica la seva simpatia i potser connivència amb el cop d'estat de Primo de Rivera (13
de setembre de 1923), en el qual cregué veure una liquidació de la política canovista
espanyola i una garantia contra el problema obrer. Aviat, però, la dictadura, mostrà les
seves intencions reals, i, després d'intentar de lliurar una protesta a Alfons XIII
(desembre), la Lliga hagué de passar a una situació d'il·legalitat, amb els seus
centres dissolts o clausurats, i cohesionada únicament pel diari "La Veu de
Catalunya", sotmès a censura prèvia. L'esfondrament de la dictadura (gener del
1930) li permeté de tornar a l'escena; la malaltia de Cambó li restà, però,
efectivitat. Hom féu una reestructuració i una renovació teòrica per tal de fixar
l'estratègia del partit, centrada en les tesis de Cambó en el seu llibre Per la
concòrdia (1930; escrit el 1927). La Lliga participà, a través de Ventosa i Calvell
(finances), en el darrer govern de la monarquia. L'esfondrament d'aquesta arran de les
eleccions del 12 d'abril de 1931 —que donaren la victòria a l'Esquerra Republicana
de Catalunya— obligà la Lliga a canviar de tàctica. El seu president, Ramon
d'Abadal, oferí el suport a Francesc Macià en la lluita per l'autonomia catalana i
acceptà el canvi de règim. La Lliga col·laborà en el plebiscit a favor de l'Estatut
(agost del 1931). L'enfonsament del partit lerrouxista i la decadència d'Acció Catalana
donaren a la Lliga una posició millor davant les eleccions al primer Parlament de
Catalunya, puix que agrupà entorn seu els sectors conservadors del país. Fruit d'aquesta
tàctica fou la reestructuració de 1932-33, amb la integració d'altres partits menors,
com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya, i el canvi de nom del partit pel de Lliga
Catalana.
CADCI
Sigla del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria.
Entitat social i política fundada a Barcelona (1903) per un grup
de dependents de comerç i d'oficines de tendència catalanista. Fou inscrita com a
«obrera», sobretot per evitar imposts. Admetia socis protectors (comerciants o
industrials) per ajudar les Escoles Mercantils Catalanes, que depenien del CADCI, on les
classes eren donades en català. La secció de propaganda, durant anys, seguí les
directrius de la Lliga Regionalista. El CADCI participava en tots els actes patriòtics,
cívics i esportius. Des del 1906 disposà d'un frontó i un gimnàs (on hom practicava la
boxa i l'esgrima); el 1911 un grup d'associats constituí el Barcino Football Club, el
1912 instal·là una pista de patinatge i inicià els esports de neu, i implantà
l'escoltisme (Estol Catalunya, integrat el 1913 als Jovestels de Catalunya). El
1912 fundà la revista «Acció». El 1917, quan tenia prop de deu mil socis, el seu
president, Josep Puig i Esteve, fou elegit regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista.
Des del 1920 l'expansió del CADCI motivà la fundació de filials a Sabadell, Reus,
Terrassa, Girona, Lleida, etc. El 1921 fou fundada la Federació de Dependents de
Catalunya, que tenia com a portaveu «Lluita». Pocs dies abans de la Dictadura de Primo
de Rivera, hi fou signat el pacte anomenat Galeusca. El CADCI tenia llavors vint
mil socis actius i funcionaven plenament les seccions de propaganda, mutualisme, esports,
organització i treball i la cooperativa de consum. La Dictadura clausurà l'entitat,
processà per separatistes els dirigents de la secció de propaganda i s'emparà de
l'estatge social de la Rambla de Santa Mònica, on s'instal·là el Sindicat Lliure.
Aquest grup no aconseguí, però, d'apropiar-se la cooperativa de consum i els seus béns,
però sí el local, que fou recuperat pel CADCI poc temps després del 14 d'abril de 1931.
En aquell moment el CADCI es decantà per la política d'Esquerra Republicana. El seu
president, Francesc X.Casals, fou nomenat conseller de Treball i d'Assistència Social
(1932). Un grup de socis del centre participà en els fets del Sis d'Octubre de
1934. El 1936 en fou nomenat president Pere Aznar, diputat a les corts de la República
pel Partit Català Proletari. Durant la guerra de 1936-39 s'adherí a la UGT, i el 1939
fou clausurat i al seu estatge social hi fou instal·lat el Frente de Juventudes. Després
del franquisme hi hagué alguns intents frustrats de reconstruir el Centre.
Federació Democràtica Nacionalista
Organització política nacionalista i reformista
catalana constituïda per Francesc Macià, que publicà el seu programa de fundació el 2
de febrer de 1919. Afirmà el dret d'associació, reunió, manifestació i propaganda, a
més a més de diverses millores socials (sou mínim, assegurança obligatòria, foment
del cooperativisme, nacionalització de les vies de comunicació, municipalització dels
serveis públics, etc). Donà suport a la candidatura de Macià en les eleccions
legislatives del 1919 i obrí la via per a la formació d'Estat Català.
Acció Catalana
Moviment polític nacionalista de Catalunya, creat com a resultat de la
Conferència Nacional Catalana (Barcelona, 4 i 5 de juny de 1922), convocada per elements
de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista disconformes amb l'actuació dels
dirigents d'aquest partit que consideraven poc nacionalista, per antics membres de la
Unió Federal Nacionalista Republicana i per joves intel·lectuals independents. Foren
ponents de la conferència Jaume Bofill i Mates, Lluís Nicolau d'Olwer, Antoni Rovira i
Virgili i Josep Maria Pi i Sunyer, que tractaren, respectivament, de Doctrina
nacionalista, Actuació del nacionalisme en les corporacions públiques catalanes,
Actuació del nacionalisme davant l'estat espanyol i Organització i propaganda.
Formaren el primer consell central del partit: Jaume Bofill i Mates, president; Lluís
Nicolau d'Olwer i Antoni Rovira i Virgili, vice-presidents; Carles Jordà, Ramon d'Abadal
i de Vinyals i Leandre Cervera, vocals. El diari barceloní "La Publicidad",
adquirit per elements del nou partit, fou catalanitzat del tot i es convertí en defensor
del nou ideari. A les primeres eleccions en què participà, el nou partit aconseguí uns
resultats excel·lents. A l'estiu del 1923 pactà amb els nacionalistes bascs i gallecs la
Triple Aliança. Caiguda la Dictadura, participà en el pacte de Sant Sebastià (1930),
representat per Manuel Carrasco i Formiguera. L'any 1930, el seu dirigent Lluís Nicolau
d'Olwer fou nomenat membre del govern provisional de la República Espanyola que, en la
clandestinitat, presidia Niceto Alcalá-Zamora. El mes de març de 1931, en fusionar-se
amb Acció Republicana de Catalunya, aquest partit es convertí en Acció Catalana
Republicana.
Estat Català
Moviment polític del Principat, de caràcter separatista, fundat per Francesc
Macià el 18 de juliol de 1922 en un acte que tingué lloc al CADCI, amb la finalitat de
proclamar la República Catalana. Aviat rebé el suport de la Federació de Clubs
Separatistes, creada a Cuba. Macià i un grup d'oradors recorregueren Catalunya i
organitzaren una xarxa de grups locals amb l'ajut del periòdic quinzenal «Estat
Català», dirigit pel mateix Macià, amb un cos de redacció format per Domènec Soler,
Lluís Marsans i Daniel Cardona, amb Manuel Pagès d'administrador. El moviment donà
suport a Rovira i Virgili a les eleccions de l'abril del 1923 i dirigí l'agitació de
l'onze de setembre del mateix any. A l'adveniment de la Dictadura i en exiliar-se Macià,
restà al Principat un directori clandestí, i el secretariat restà format a Perpinyà i
després a París per Macià, Antoni Puch i Ernest Dalmau. Fracassat el front comú amb
Acció Catalana, participà en el Comitè d'Acció de la Lliure Aliança (gener del 1925)
i en el Comitè Revolucionari de París. Emeté l'Emprèstit Pau Claris, avalat per
Macià, en nom del futur govern de Catalunya. El grup dissident La Bandera Negra
organitzà l'atemptat contra Alfons XIII conegut per complot de Garraf. Macià i
Josep Carner i Ribalta anaren a Moscou, però en no obtenir l'ajut del Komintern
organitzaren la fracassada insurrecció de Prats de Molló amb les soles forces
d'Estat Català (novembre del 1926). En partir Macià i Ventura Gassol cap a l'Amèrica
Llatina, on participaren (a l'Havana) en l'assemblea separatista de l'octubre del 1928 i
en la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, els dirigents del
moviment que restaren al Principat (Ramis, Bordàs i de la Cuesta, Ramon Fabregat i Martí
Vilanova) no acceptaren el canvi de nom. En no activar-se l'organització americana, es
formà un comitè provisional presidit per Macià, amb Vilanova i Fabregat per a Europa,
Josep Marlès per a Amèrica del Nord i Gassol i Ramis en absència dels delegats
d'Amèrica del Sud. Instal·lat Macià a Brussel·les, hom reprengué els contactes amb el
directori de l'interior presidit per Jaume Aiguader. A la caiguda de la Dictadura pogueren
retornar al Principat Macià, Gassol i altres dirigents, i els processats pel complot de
Garraf foren indultats. Estat Català participà en el pacte de Sant Sebastià (agost del
1930) i fou un dels partits que passà a formar part de l'Esquerra Republicana de
Catalunya, tot i que alguns elements (Jaume Compte) es negaren a seguir aquest partit
i formaren Estat Català — Partit Proletari, i d'altres (Josep Casals), ja
proclamada la República, constituïren el Partit Nacionalista Català, (1932) i
més tard una nova organització anomenada també Estat Català.
Partit Separatista Revolucionari de Catalunya
Grup polític creat pels catalans residents a Cuba.
Fundat a l'Havana el 30 de setembre de 1928, a l' Assemblea Constituent del Separatisme
Català. Es van redactar nou punts programàtics fundacionals, on es definia com a
organisme secret per a la instauració de la república catalana independent. S'hi admetia
l'alçament armat del poble català i la utilització també de procediments polítics i
diplomàtics. Pel que fa a la seva organització, s'estructurava en un consell central,
format per set membres, sota la presidència de Francesc Macià. El PSRC preveia
l'autodissolució un cop aconseguits els seus objectius, després de la vigència
provisional de la Constitució de l'Havana, aprovada a la mateixa Assemblea, i un cop
efectuat el traspàs de poders del govern provisional al govern escollit democràticament.
La creació d'aquesta organització política fou, de fet, una concessió de Francesc
Macià als catalans d'Amèrica; cal dir que el PSRC no tingué gens d'incidència a
Catalunya, on l'independentisme girava al voltant del partit Estat Català. El nou partit
publicà el manifest "Pagesos de la ruralia catalana" i, el 1930, el seu
president signà un llarg document en nom seu. El PSRC havia estat creat a imitació del
partit cubà, fundat per l'independentista José Martí, als EUA. Volia significar
l'enfortiment de l'ideari separatista d'Estat Català i la transformació del moviment en
un partit polític. Macià, en tornar a Brussel·les i davant l'oposició del comitè
d'Estat Català del Principat, deixà sense efectivitat el projecte.
|
|
Altres partits nacionalistes o
regionalistes. |
Partit
Nacionalista Basc (PNB)
Partit basc creat el 1895 per Sabino de Arana y Goiri. El seu nom basc és
Euzko Alderdi Jeltzalea (EAJ). Limitat inicialment a Biscaia, s'estengué al començament
del s XX a les altres tres províncies basques de l'estat espanyol. El 1911 originà la
sindical Solidaridad de Trabajadores Vascos. Participà en les eleccions municipals i
provincials amb èxit notable. En les legislatives del 1918 aconseguí sis escons. El
1921, les crisis internes el dugueren a greus fracassos electorals. Màxim defensor de
l'autonomia durant la Segona República, en les eleccions del 1936 obtingué nou escons.
En produir-se l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936, es mantingué fidel a la
legalitat republicana i a l'octubre següent participà en un govern autonòmic que
presidí el lehendakari José Antonio de Aguirre y Lecube; posteriorment, un
altre membre del PNB, Manuel de Irujo Ollo, fou nomenat ministre de justícia de la
República.
ORGA
Sigla de l'Organització Republicana
Gallega Autònoma, agrupació nacionalista gallega, liderada per Santiago
Casares Quiroga.
Partit d'Unió Republicana Autonomista
Nom adoptat pel blasquisme el 1908, arran de
la crisi del partit estatal Unió Republicana (l'adjectiu autonomista sols
hi designava independència orgànica respecte al radicalisme lerrouxista. Pretenia
l'establiment d'una república espanyola democràtica, separació de l'Església i
l'Estat, independència judicial, creació de tribunals de comerç i autonomia provincial
i regional. N'eren dirigents, entre altres, Adolf Beltran, Joan Barral i Fèlix Azzati. En
les eleccions del 1914 reprengué el nom d'Unió Republicana, i entre el 1920 i la
Dictadura de Primo de Rivera tornà a utilitzar el de PURA. Durant la Segona República,
amb un programa remodelat, a la dreta del republicanisme i lligat de nou al lerrouxisme,
fou dirigit per Sigfrid Blasco-Ibáñez. Participà en el govern municipal de València, i
el seu declivi es precipità amb l'afer de l'estraperlo i la política duta a terme durant
l'anomenat Bienni Negre (1934-36).
Partido de Unión Republicana Autonomista
Nom oficial adoptat pel blasquisme valencià
el 1912 quan a instàncies de Fèlix Azzati —cap del partit des que Blasco i Ibáñez
abandonà la política activa— el grup s'erigí com a formalment autònom del partit
radical de Lerroux. El 1930 retornà al partit radical, malgrat que continuà mantenint el
mateix nom.
Unió Valencianista Regional
Partit polític fundat a València el 1918, com a resultat dels contactes de la Lliga
Regionalista de Barcelona amb valencianistes i ratpenatistes. Comptà amb el suport d'un
sector de la burgesia financera valenciana, i tingué com a òrgan "La
Correspondencia de Valencia". Les seves bases ideològiques foren expressades en la Declaració
valencianista (1918), subscrita per la Unió i per la Joventut Valencianista i obra
d'Ignasi Villalonga, dirigent del partit. Tot i acceptar la unitat nacional dels Països
Catalans, s'hi propugnava un estat valencià, capaç de mancomunar-se amb d'altres d'una
reivindicada federació espanyola o ibèrica. Participà, sense èxit, en eleccions a
diputats i municipals, i aconseguí una certa extensió (sobretot de la Joventut
Valencianista) arreu del País Valencià. Arran de la instauració de la Dictadura de
Primo de Rivera, que la Unió acceptà, se n'escindí un sector, que reobrí el setmanari
"Pàtria Nova". Reprengué les seves activitats públiques el 1930 tenint com a
líder Joaquim Reig. Durant la Segona República participà en les campanyes per l'Estatut
del País Valencià, i tingué regidors a l'ajuntament de València, tot i que en les
eleccions municipals del 1931 havia participat amb els monàrquics. Deixà d'existir el
1933.
Partit Autònom d'Unió Republicana de Mallorca
Grup polític republicà constituït a Palma de
Mallorca pel setembre del 1913 a instàncies de Francesc Julià. Significà la resposta a
l'evolució vers el reformisme de Jeroni Pau i als seus intents de dur-hi la Unió
Republicana Balear. Reagrupà federals, com Francesc Villalonga i Benet Pomar, i
republicans radicals, com el mateix Julià. Assolí un cert abast illenc amb especial
força a Llucmajor (Francesc Noguera) i Manacor (Antoni Amer). Comptà com a òrgan de
premsa amb "La Voz del Pueblo".
Partit Regionalista de Mallorca
Partit fundat a Mallorca el 1930 com a Centre
Regionalista per antics mauristes i que, unit amb el Centre Autonomista de Mallorca,
acceptà la direcció política de Cambó (desembre del 1930). Anticaciquista primer,
intentà de recollir els vots de la dreta catòlica contra la coalició de conservadors i
liberals de Joan March i tingué un èxit relatiu en les eleccions municipals de l'abril
del 1931 (obtingué uns 9 000 vots); tanmateix, a les eleccions a corts del 1933 i del
1936 entrà a les coalicions de dretes i fou elegit diputat Bartomeu Fons i Jofre de
Villegas. Fou dissolt el 1936.
|
|
Partits de dreta. |
Unión
Patriótica
Organització política espanyola fundada a l'abril del 1924 per iniciativa
de Miguel Primo de Rivera, dictador des del setembre del 1923, per tal de substituir els
partits polítics, que el nou règim havia prohibit. El seu lema era "Patria,
Religión, Monarquía" i el seu propòsit la continuïtat de la Dictadura. S'hi
adherí poca gent políticament representativa: només alguns antics membres del partit
conservador; la resta era formada per militants que volien situar-se en el nou règim.
Mantingué relació estreta amb el Somatén, milícia que imitava el sometent català i
que Primo de Rivera estengué arreu d'Espanya. De fet, tingué escassa consistència, i el
suport que donà al règim fou insignificant. Als Països Catalans, com a la resta de
l'estat, la Unión Patriótica no assolí d'ésser mai un veritable partit de masses,
però reuní elements dretans de diversa procedència i oportunistes de tota mena; així,
nodrí els seus rengles, a Catalunya, amb gent dels Sindicats Lliures, membres de
la Unión Monárquica Nacional, funcionaris i membres del sometent, coneguts
popularment com a pupins per les sigles de l'organització (Partido Unión
Patriótica), i arribà a aplegar, a la sola província de Barcelona, vint mil membres,
sota la direcció d'Andreu Gassó i Vidal, Eusebio Castillo Boraita i d'altres. Promogué
diverses publicacions periòdiques de vida efímera ("La Voz de España", de
Barcelona, "La Tribuna del Vallés", de Sabadell, etc), i desaparegué
ràpidament després de la caiguda de Primo de Rivera.
Unión Monárquica Nacional (UMN)
Partit polític fundat a Barcelona pel febrer del
1919 que aplegava l'ala més unitarista i dretana del monarquisme català. Fou creat per
iniciativa i sota la presidència d'Alfons Sala i Argemí (després comte d'Ègara),
diputat i cacic del districte de Terrassa. Representà l'oposició al sector regionalista
organitzat en la Federació Monàrquica Autonomista, i no passà mai d'ésser una reunió
de notables, sense base organitzada; en foren dirigents el marquès d'Olèrdola, el comte
de Fígols, el comte del Montseny, el baró de Viver, el comte de Santa Maria de Pomers,
Ll.Pons i Tusquets, etc. Incapaç de superar electoralment la Lliga i menystinguda pel
poder central, la mateixa impotència de la UMN la convertí en el suport polític més
ferm del règim de Primo de Rivera a Catalunya, i Alfons Sala fou nomenat president de la
Mancomunitat dictatorial (1924-25). Fugaçment ressuscitat el 1930, el partit desaparegué
de fet amb la República, i els seus homes s'integraren en les organitzacions de l'extrema
dreta alfonsina, com ara la Peña Blanca.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. La Monarquia.
2.
Presidents de govern
1898-1923. Conservadors.
3.
Presidents de govern 1898-1923.
Liberals.
4. Presidents
de govern 1898-1923. Militars.
5.
La Dictadura de Primo de Rivera
(1923-1930).
6. Presidents
de govern 1930-1931.
7. Altres
polítics.
8. Regeneracionistes.
9. Republicans.
10.
Socialistes.
11. Anarquistes.
12.
Dirigents obrers.
13.
Catalanistes.
14.
Presidents de la
Mancomunitat de Catalunya.
15. Basquistes.
16. Galleguistes.
17.
Andalusistes.
18.
Militars.
19. Setmana Tràgica.
20. Guerra del Marroc.
21.
Caiguda de la monarquia.
22.
Altres personatges. |
|
La
Monarquia. |
Alfons
XIII d'Espanya (1886-1941)
Rei d'Espanya (1886-1931), fill pòstum d'Alfons XII i de Maria Cristina d'Àustria.
Durant la seva minoritat la seva mare exercí la regència, en un període que veié la
derrota davant els Estats Units i la pèrdua de les colònies insulars (tractat de París,
1898). Fou declarat major d'edat a setze anys (1902) i mostrà des del començament la
seva voluntat de no sotmetre's a les limitacions constitucionals (encomanà el govern a
polítics que li eren addictes i practicà una doble diplomàcia) i la seva inclinació
envers l'exèrcit. El 31 de maig de 1906 es casà amb la princesa britànica Ena de
Battenberg, que prengué el nom de Victòria Eugènia, i fou objecte d'un atemptat en
plena desfilada de noces, obra de Mateu Morral. Irritat per la manca de docilitat de
Maura, el deixà caure davant la protesta contra la repressió de la Setmana Tràgica de
Barcelona (1909), i confià el govern a Canalejas, que presidí la darrera etapa de govern
estable (1910-12). Simultàniament es llançà a la guerra colonial, en consolidar-se el
protectorat a la zona nord del Marroc pel tractat franco-espanyol del 1912. El
fraccionament dels partits, que practicà conscientment, culminà quan el 1913 cridà Dato
al poder, prescindint del cap del partit conservador, que era Maura, i escindint aquella
organització política. Però, en acabar-se la Primera Guerra Mundial i iniciar-se una
etapa d'inquietud política i social, es trobà desemparat dels mecanismes de defensa
tradicionals, que no pogueren substituir els fugaços governs de concentració (govern
nacional del 1918, etc). La situació esdevingué greu en descobrir-se la seva
intervenció directa en la guerra del Marroc, prescindint de l'alt comandament militar i
incitant el general Silvestre a una acció que dugué al sagnant desastre d'Annual. Per
tal d'evitar la discussió de les responsabilitats, afavorí el cop d'estat militar del
general Primo de Rivera (setembre del 1923). S'iniciaren així sis anys llargs de
dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei era ben hostil,
malgrat les seves ambigüitats formals. Però en advertir que el règim dictatorial podia
enfonsar la monarquia mateixa en el seu fracàs, es desféu de Primo de Rivera (gener del
1930) i intentà un impossible retorn al constitucionalisme, després del parèntesi de la
dictadureta del general Berenguer. La màquina del caciquisme estava rovellada i
els millors dels vells polítics l'havien abandonada: les eleccions municipals del 12
d'abril de 1931 mostraren que el país s'inclinava per la república, i el rei, temorós
de possibles violències i abandonat de tothom, partí d'Espanya, esperant que un dia el
tornarien a cridar. Lluny d'això, el suport de l'opinió pública minvaria amb els anys,
malgrat la seva frustrada aproximació al carlisme. El 1936 aprovà plenament l'aixecament
del 18 de juliol i la política del general Franco. Poc abans de morir renuncià els seus
drets en el seu tercer fill, Joan. Pel gener de 1980 les seves despulles foren
traslladades de Roma (eren inhumades a l'església de la Mare de Déu de Montserrat) al
mausoleu del monestir d'El Escorial.
Victòria Eugènia de Battenberg
(1887-1969)
Reina d'Espanya. Filla del príncep Heinrich von Battenberg i de la princesa Beatriu
d'Anglaterra, filla petita de la reina Victòria I, el seu nom de fonts era Eua, i la seva
padrina fou l'emperadriu de França Eugènia. Es casà el 1906 amb el rei Alfons XIII
d'Espanya. Maldà per no immiscir-se en política, i hagué d'exiliar-se el 1931, quan
tingué lloc la proclamació de la Segona República. Tornà a Espanya, uns quants dies,
el 1968, per a ésser padrina del seu besnét l'infant Felip. El 1985 les seves despulles
foren dipositades al monestir d'El Escorial.
Reina d'Espanya. Filla del príncep Heinrich von Battenberg i de la princesa Beatriu
d'Anglaterra, filla petita de la reina Victòria I, el seu nom de fonts era Eua, i la seva
padrina fou l'emperadriu de França Eugènia. Es casà el 1906 amb el rei Alfons XIII
d'Espanya. Maldà per no immiscir-se en política, i hagué d'exiliar-se el 1931, quan
tingué lloc la proclamació de la Segona República. Tornà a Espanya, uns quants dies,
el 1968, per a ésser padrina del seu besnét l'infant Felip. El 1985 les seves despulles
foren dipositades al monestir d'El Escorial.
|
Presidents
de govern 1898-1923.
Conservadors. |
Allendesalazar
y Muñoz, Manuel (1856-1923)
Polític castellà. Diputat a corts (1884) pel partit conservador, l'any
1898 passà al senat com a representant de Lleida. Fou alcalde de Madrid (1900), ministre
de finances (1901), d'instrucció pública (1902), d'agricultura (1903) i d'estat (1907).
El 1919 formà un govern de coalició entre liberals, monàrquics i conservadors, el qual
s'adherí a la Societat de Nacions, creà el Tercio de Extranjeros i secundà el bloqueig
que els aliats decretaren contra la Unió Soviètica, malgrat les protestes dels
republicans i dels socialistes. Dimití (1920), desbordat pels fets esdevinguts arran
d'una vaga de ferroviaris i minaires asturians. Després de l'assassinat d'Eduardo Dato
(març del 1921) formà una altra vegada govern de marcada tendència conservadora, però
hagué de dimitir a l'agost següent a causa de les desfetes militars d'Annual i
Monte Arruit.
Dato Iradier, Eduardo (1856-1921)
Polític. Milità al partit conservador i fou diputat des de l'any 1883.
Fou sots-secretari de governació unes quantes vegades, i el 1889 ocupà aquest ministeri
formant part del govern regeneracionista Silvela-Polavieja. Nomenà d'alcaldes coneguts
catalanistes (doctor Robert, Font de Rubinat, Yxart), però reprimí amb força el Tancament
de Caixes. La seva actitud i la política immobilista del govern foren la causa que el
Centre Nacional Català organitzés la xiulada de què fou objecte el 4 de maig de 1900
durant la seva visita a Barcelona. L'any 1902 fou ministre de gràcia i justícia al nou
govern Silvela, i promulgà (març del 1903) un decret centralitzador del règim notarial
que fou molt protestat per diverses entitats catalanes. Ocupà la presidència del
congrés durant l'època de la Solidaritat Catalana (1907-09). Després de la Setmana
Tràgica afrontà Maura en el si del partit conservador. Dato, home incondicional d'Alfons
XIII, encapçalà la fracció dels «idóneos» que volia marginar el difícil
Maura. Amb el sosteniment del monarca, formà govern l'any 1913, i així dividí el partit
conservador. El 18 de desembre de 1913 féu aprovar el decret llei que autoritzava la
creació de mancomunitats de diputacions; això donava satisfacció a una gran part de les
exigències de la Lliga Regionalista. Durant aquest govern Espanya mantingué una posició
neutral a la Primera Guerra Mundial. Tornà a ésser cap del govern l'any 1917, en una
situació molt greu: crisi econòmica, pressió del moviment obrer, etc. Hagué de fer
cara a fortes oposicions: assemblea de parlamentaris, juntes militars, vaga general
d'agost, etc. Dato actuà d'una manera conciliadora amb les juntes i amb molta duresa amb
la vaga. Fou ministre d'estat al govern nacional de Maura del 1918. L'any 1920 fou nomenat
cap del govern en una situació de crisi social a Catalunya. Dato féu costat totalment
als mètodes emprats pel general Martínez Anido a Barcelona per reprimir el moviment
obrer (llei de fugues). El 8 de març de 1921 morí víctima d'un atemptat dut a terme per
sindicalistes catalans (Casanellas, Mateu, Nicolau). Dato promulgà diverses lleis de
caràcter social (d'accidents del treball, d'assegurances, etc) i creà el ministeri de
treball.
Fernández Villaverde, Raimundo (1848-1905)
Polític. Diputat del partit conservador des del 1872, fou ministre de governació (1885),
de gràcia i justícia (1890) i d'hisenda (1899 i 1902) i president del consell de
ministres (1903 i 1905). Al ministeri d'hisenda emprengué una política de sanejament
financer després del desastre colonial del 1898, mitjançant la llei de pressuposts de
1889-1900, que preveia, entre altres mesures, la suspensió de l'amortització del deute
públic i l'aplicació de l'impost d'utilitats. Del 1900 al 1909, malgrat les crítiques
que suscità el seu projecte i els disturbis que provocà el Tancament de Caixes,
els pressuposts generals es liquidaren amb superàvit.
Maura i Montaner, Antoni (1853-1925)
Polític. Fill d'un modest obrer del carrer de la Calatrava de Palma i
germà de Gabriel, Bartomeu, Miquel i Francesc. Estudià a l'Institut Balear, i el 1868
anà a Madrid, on es llicencià en dret. La coneixença dels germans de Germán Gamazo,
companys d'estudi, li permeté de treballar, a partir del 1872, en el despatx d'aquest
(posteriorment treballà també per Álvarez Bugallal i per a Gallostra). El 1878 es casà
amb Constancia Gamazo, germana petita de Germán, i el 1881 inicià la carrera política,
en ésser elegit diputat liberal per Mallorca, gràcies al suport del govern liberal (en
especial d'Alonso Martínez) i dels sectors conservadors i catòlics illencs (sobretot per
«El Àncora», del seu germà Miquel). A partir d'aleshores anà obtenint, fins el 1923,
continuadament, la representació de les Illes. A les corts, el seu llançament polític
es produí en 1884-85, quan, vençudes ja les dificultats que durant molts anys tingué
per a parlar correctament el castellà, endegà una sorollosa campanya favorable a la
reorganització de la marina de guerra, tema que reprengué en 1891-92. Important
dinamitzador de la dissidència gamacista, especialment en defensa del proteccionisme
agrari, fou, d'altra banda, vicepresident del congrés de diputats el 1886 i president de
la comissió de jurat el 1887. Ministre d'ultramar (desembre del 1892 — març del
1894), projectà una sèrie de reformes administratives per a Cuba i les Filipines que
concedien una certa autonomia a aquelles colònies, per tal de contrarestar la
insurrecció; però la protesta de les corts l'obligà a dimitir. Es palesà així, per
primera vegada, la seva pretensió de renovació de la política tradicional de la
Restauració mitjançant l'amalgama d'un ideari conservador amb un esperit reformista i
realista. Fou després ministre de gràcia i justícia (desembre del 1894 — març del
1895). Quan morí Gamazo (novembre del 1901), ostentà el comandament dels gamacistes, que
allunyà definitivament del partit liberal, i, després d'un breu pas pel ministeri de la
governació (desembre del 1902 — juliol del 1903), des d'on permeté el triomf
electoral dels republicans a les grans ciutats, signà la constitució de l'Institut de
Reformes Socials i llançà el projecte de reforma de l'administració local; fou
proclamat cap del partit conservador (novembre del 1903), i aleshores formà govern
(desembre del 1903 — desembre del 1904). La seva actitud, arrogant, el distancià de
la premsa madrilenya, i, alhora, l'intent d'atreure's el grup conservador del marquès de
Pidal (afer Nozaleda) l'enfrontà amb l'opinió liberal. Tingué, tanmateix, un cert èxit
per l'abril del 1904, amb l'organització de la visita del rei Alfons XIII a Barcelona (on
Maura fou objecte d'un atemptat) i a Mallorca, viatge que pretenia de contrarestar
l'allunyament del catalanisme de la monarquia. Finalment, una crisi fulminant d'origen
palatí, que inicià un continuat enfrontament personal amb el monarca, l'obligà a
dimitir. Durant el seu govern (gener del 1907 — octubre del 1909), aconseguí
l'aprovació del famós projecte de reconstrucció naval (gener del 1908), però no pas la
del de reforma de l'administració local, malgrat que la discussió d'aquest afavorí la
divisió del moviment de Solidaritat Catalana. En recolzar, accentuant el seu
conservadorisme, sobre el caciquisme electoral (a través del ministre de governació La
Cierva) i en voler imposar una llei especial contra el terrorisme no pogué evitar
l'extensió d'una creixent oposició republicana, que, després dels fets de la Setmana
Tràgica, aconseguí l'ajuda dels liberals i el féu estar allunyat molts anys del
poder. De fet, havia fracassat en l'intent, proclamat el 1901, de renovació del sistema
polític de la Restauració («la revolución desde arriba»). Romangué
posteriorment en un segon pla, puix que, malgrat que el 1913 hom li ratifiqués el
comandament del partit conservador, l'ascensió de Dato dividí el partit i convertí el
maurisme en una força política dissident, bé que important. En plena crisi política
del règim, tornà en tres ocasions al poder, amb governs denominats «de concentració»
(març-novembre del 1918, abril-juliol del 1919 i agost del 1921 — març del 1922).
La seva política inicial d'ampli abast reformista se centrà aleshores a atreure cap a la
monarquia la Lliga Regionalista; alhora, refermà la seva dependència respecte a La
Cierva amb els seus mètodes electorals caciquils i la seva política repressiva.
Finalment, malgrat haver acceptat la possibilitat de la presa del poder per part dels
militars per l'agost del 1923, condemnà la Dictadura de Primo de Rivera i es pronuncià a
favor d'una reforma constitucional. Morí a casa del seu amic el comte de Las Almenas. Fou
president de l'Academia Española. Una part dels seus discursos fou recollida a Discursos
conmemorativos (1941) i Treinta y cinco años de vida pública (1916).
Sánchez de Toca, Joaquín (1852-1942)
Polític castellà. Diputat del partit conservador des de l'any 1884 i
senador vitalici (1889), fou batlle de Madrid (1896 i 1907) i ocupà diversos ministeris
(1900-04) i la presidència del consell d'estat (1904) i la del senat (1913 i 1920). Cap
del govern (1919), intentà una política social conciliadora, però fracassà i dimití.
És autor de diverses obres.
Sánchez Guerra, José (1859-1935)
Periodista i polític. Diputat (1886), ministre de governació (1903-04) i de foment
(1907-09) amb Maura, i novament de governació (1913-15, 1917) amb Dato. Afiliat al partit
conservador, formà part de l'ala datista. Com a cap de govern (1922), destituí Martínez
Anido en un intent de resoldre el problema del pistolerisme a Barcelona. Dirigí
l'oposició conservadora a la Dictadura de Primo de Rivera i participà activament en la
conspiració de València (1929). Com a dirigent del grup constitucional (format per
liberals, conservadors i reformistes) es negà a abonar la monarquia (1930). El 1931, per
encàrrec d'Alfons XIII, intentà debades de formar govern amb membres del Comitè
Republicà empresonats. Dirigí "La Iberia" (1885), "La Revista de
España" (1888) i "El Español" (1898). Publicà El pan de la
emigración i Al servicio de la República.
Silvela y de Le Vielleuze, Francisco
(1845-1905)
Polític castellà. Fill de Manuel Silvela, que fou ministre d'estat amb Prim (1869) i amb
Cánovas (1877); nét de Francisco Agustín Silvela, ministre del govern Ferraz,
constituït a Barcelona per la reina governadora (1840), i besnét d'un afrancesat, Manuel
Silvela, amic i biògraf de Moratín. Milità sempre en el partit conservador. Fou
ministre de la governació (1879) i de gràcia i justícia (1885) i altre cop de
governació (1890-91). En morir Cánovas passà a ésser cap del partit conservador i
formà el govern dit "de regeneración nacional" (1899), arran de la desfeta
militar del 1898, en el qual foren ministres Duran i Bas, Polavieja i Fernández
Villaverde. L'any 1903 es retirà de la política i cedí el pas a Antonio Maura en el
lideratge del partit conservador. Home culte i esperit fi, fou un orador disert i un
escriptor de qualitat, l'obra del qual, en gran part periodística (és seu l'article Sin
pulso, referit a Espanya i que aparegué el 1898), resta dispersa.
Polític castellà. Fill de Manuel Silvela, que fou ministre d'estat amb Prim (1869) i amb
Cánovas (1877); nét de Francisco Agustín Silvela, ministre del govern Ferraz,
constituït a Barcelona per la reina governadora (1840), i besnét d'un afrancesat, Manuel
Silvela, amic i biògraf de Moratín. Milità sempre en el partit conservador. Fou
ministre de la governació (1879) i de gràcia i justícia (1885) i altre cop de
governació (1890-91). En morir Cánovas passà a ésser cap del partit conservador i
formà el govern dit "de regeneración nacional" (1899), arran de la desfeta
militar del 1898, en el qual foren ministres Duran i Bas, Polavieja i Fernández
Villaverde. L'any 1903 es retirà de la política i cedí el pas a Antonio Maura en el
lideratge del partit conservador. Home culte i esperit fi, fou un orador disert i un
escriptor de qualitat, l'obra del qual, en gran part periodística (és seu l'article Sin
pulso, referit a Espanya i que aparegué el 1898), resta dispersa.
|
Presidents
de govern 1898-1923.
Liberals. |
Canalejas
Méndez, José (1854-1912)
Advocat i polític liberal. Fill de l'enginyer José Canalejas y Casas.
Es doctorà en dret i filosofia i lletres, i treballà en companyies ferroviàries.
Exercí el periodisme polític des de la seva joventut, i més tard fundà i dirigí «El
Heraldo de Madrid». Vinculat al partit republicà, passà al partit liberal seguint
Cristino Martos. Diputat des del 1881, ocupà la sots-secretaria de la presidència del
govern de Posada Herrera (1883) i els ministeris de foment, gràcia i justícia, finances
i agricultura, en successius governs liberals, i fou elegit president del congrés dels
diputats (1905-06). Canalejas representà, en el partit liberal, l'intent de renovació
política del règim de la Restauració, que hauria pogut orientar-lo vers una monarquia
burgesa i democràtica, oberta a l'esquerra liberal i progressiva. Com a president del
consell de ministres (1910-12) inicià, en aquest sentit, una sèrie de reformes.
S'enfrontà amb la qüestió religiosa proposant l'aplicació íntegra de la constitució
del 1876 i de la llei d'associacions del 1887, en matèria de tolerància de cultes i de
control dels ordes religiosos (l'anomenada ley del Candado, 1910), respectivament.
Establí la reforma del servei militar, amb un sentit més igualitari, i suprimí
l'impopular arbitri de consums. En el terreny social, tot i adoptar enèrgiques accions
repressives (vagues del 1910 i el 1912), reconegué la necessitat de negociar amb els
representants del moviment obrer i elaborà diverses lleis de protecció social sobre
jornades màximes de treball, treball de la dona, contracte d'aprenentatge, etc. Intentà
de reduir el paper polític de l'exèrcit. Amb l'oposició d'importants sectors
conservadors i liberals, acceptà parcialment les reclamacions catalanes per a l'autonomia
i presentà a les corts el projecte de llei de mancomunitats i delegacions (1911), que
possibilità la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914). Dirigí les
operacions colonials del Marroc, i tingué en compte el joc d'interessos econòmics
internacionals. Fou assassinat a Madrid, essent president del consell de ministres, per
l'anarquista Manuel Pardiñas. La seva mort accelerà la crisi definitiva del règim de la
Restauració.
Figueroa y Torres, Álvaro de (1863-1950)
Polític castellà, més conegut pel nom de conde de Romanones.
Advocat, fill d'una família aristocràtica de terratinents amb interessos en la mineria,
s'incorporà al partit liberal, i des del 1888 fou diputat per Guadalajara, província on
tenia les propietats agràries familiars. Fou nomenat comte de Romanones el 1893 i gran
d'Espanya el 1911. Regidor i alcalde-president de l'ajuntament de Madrid, el 1901 rebé la
cartera ministerial d'instrucció pública. En la lluita entre Moret i Montero Ríos per
la successió de Sagasta, sostingué el primer, però, alhora, començà a constituir el
seu propi grup, que dotà d'un òrgan d'expressió, el "Diario Universal"
(1903). En 1905-06 exercí els ministeris de foment, gràcia i justícia i governació,
des del darrer dels quals promulgà la llei de Jurisdiccions, acollida hostilment a
Catalunya. Contribuí a l'ascens de Canalejas, que li confià la cartera d'instrucció
pública, i el 1912 presidí el congrés. Assassinat Canalejas, la seva actitud
condescendent davant la intervenció del rei en els afers polítics li valgué d'ésser
nomenat cap del consell de ministres (1912-13); propugnà llavors una entesa amb França,
considerant que amb la seva col·laboració seria possible de sotmetre la zona del Marroc
atribuïda a Espanya. Novament ocupà la presidència del govern (desembre del 1915),
però, incapaç de resoldre els conflictes socials suscitats per la Primera Guerra Mundial
i durament atacat per la premsa conservadora a causa de la seva afecció als aliats,
hagué de dimitir (abril del 1917). Fou ministre de justícia i d'instrucció en el
"govern nacional" presidit per Maura, i ministre d'estat en el que, tot seguit,
formà García Prieto. Primer ministre (desembre del 1918), dimití al cap de quatre mesos
com a conseqüència de les reivindicacions catalanistes (estatut d'autonomia de
Catalunya) i de l'agitació obrera (vaga de La Canadenca). Participà en el govern García
Prieto de concentració liberal (1922) i , en caure la Dictadura de Primo de Rivera,
cregué factible el retorn al constitucionalisme; formà part del govern Aznar, però,
davant els resultats de les eleccions de l'abril del 1931, aconsellà al rei la renúncia
al tron.
García Prieto, Manuel
(1859-1938)
Polític, primer marquès d'Alhucemas (1911) i gran d'Espanya (1913). Membre del partit
liberal, fou ministre de governació en el govern de Montero Ríos (1906), de gràcia i
justícia en el de Moret, de foment en el de López Domínguez i d'estat en el de
Canalejas (1910-12), i signà un tractat amb el Marroc i un altre amb França sobre el
Marroc. A la mort de Canalejas se separà dels liberals de Romanones, del qual fou rival
constant en la direcció del partit, i formà el partit liberal democràtic. Fou cap del
govern el 1917 (d'abril a juny), però l'en feren caure les juntes militars de defensa;
tornà a la presidència del novembre del 1917 al març del 1918. Ministre de governació
en el govern de Maura i primer ministre el 1923, fou destituït pel general Primo de
Rivera. El 1931 fou ministre de justícia del govern Aznar.
Polític, primer marquès d'Alhucemas (1911) i gran d'Espanya (1913). Membre del partit
liberal, fou ministre de governació en el govern de Montero Ríos (1906), de gràcia i
justícia en el de Moret, de foment en el de López Domínguez i d'estat en el de
Canalejas (1910-12), i signà un tractat amb el Marroc i un altre amb França sobre el
Marroc. A la mort de Canalejas se separà dels liberals de Romanones, del qual fou rival
constant en la direcció del partit, i formà el partit liberal democràtic. Fou cap del
govern el 1917 (d'abril a juny), però l'en feren caure les juntes militars de defensa;
tornà a la presidència del novembre del 1917 al març del 1918. Ministre de governació
en el govern de Maura i primer ministre el 1923, fou destituït pel general Primo de
Rivera. El 1931 fou ministre de justícia del govern Aznar.
Montero Ríos, Eugenio (1832-1914)
Polític. Ministre de gràcia i justícia amb Prim (1870), i
després dues vegades durant el breu regnat d'Amadeu I, redactà la renúncia del rei
(1873). Es retirà de la política; durant aquest temps es convertí en advocat famós i
en cacic de la seva terra nadiua. Contribuí a la fundació de la Institución Libre de
Enseñanza. Després de militar en el partit republicà i a les files monàrquiques, el
1884 entrà en el Partido Liberal de Sagasta i fou ministre de foment i de gràcia i
justícia (1892). El 1898 era president del senat i hagué de presidir la missió que
negocià el tractat de París (1898). Fou uns quants mesos president del consell de
ministres (1905), quan es produïren els incidents del "Cu-cut!" i, malgrat la
seva hostilitat al catalanisme, fou partidari d'un càstig als militars, per la qual cosa
fou destituït pel rei. President del senat (1911-13), s'oposà al projecte de la
Mancomunitat de Catalunya.
Moret y Prendergast, Segismundo
(1838-1913)
Polític. Elegit diputat, col·laborà en la redacció de la Constitució del
1869. Participà en el gabinet presidit per Prim (1870) i en el primer govern d'Amadeu I
(1871). El 1882 ingressà a Izquierda Dinástica, i el 1883 fou nomenat ministre de la
governació. Des del 1885 formà part del Partido Liberal, on col·laborà amb Sagasta
(del 1886 al 1902 fou sis vegades ministre). En morir aquest (1903), no aconseguí la
direcció del partit. Després de la dimissió d'E.Montero Ríos, a causa de
l'incident del "Cu-cut!", ocupà la presidència del govern (1905-06) i féu
aprovar la llei de Jurisdiccions per satisfer els militars descontents. L'oposició
a la llei de tots els sectors polítics catalans determinà el seu ajut de sotamà a Lerroux.
Ocupà breument la presidència del govern pel novembre del 1906 i el 1909.
Polític. Elegit diputat, col·laborà en la redacció de la Constitució del
1869. Participà en el gabinet presidit per Prim (1870) i en el primer govern d'Amadeu I
(1871). El 1882 ingressà a Izquierda Dinástica, i el 1883 fou nomenat ministre de la
governació. Des del 1885 formà part del Partido Liberal, on col·laborà amb Sagasta
(del 1886 al 1902 fou sis vegades ministre). En morir aquest (1903), no aconseguí la
direcció del partit. Després de la dimissió d'E.Montero Ríos, a causa de
l'incident del "Cu-cut!", ocupà la presidència del govern (1905-06) i féu
aprovar la llei de Jurisdiccions per satisfer els militars descontents. L'oposició
a la llei de tots els sectors polítics catalans determinà el seu ajut de sotamà a Lerroux.
Ocupà breument la presidència del govern pel novembre del 1906 i el 1909.
Polític. Elegit diputat, col·laborà en la redacció de la Constitució del
1869. Participà en el gabinet presidit per Prim (1870) i en el primer govern d'Amadeu I
(1871). El 1882 ingressà a Izquierda Dinástica, i el 1883 fou nomenat ministre de la
governació. Des del 1885 formà part del Partido Liberal, on col·laborà amb Sagasta
(del 1886 al 1902 fou sis vegades ministre). En morir aquest (1903), no aconseguí la
direcció del partit. Després de la dimissió d'E.Montero Ríos, a causa de
l'incident del "Cu-cut!", ocupà la presidència del govern (1905-06) i féu
aprovar la llei de Jurisdiccions per satisfer els militars descontents. L'oposició
a la llei de tots els sectors polítics catalans determinà el seu ajut de sotamà a Lerroux.
Ocupà breument la presidència del govern pel novembre del 1906 i el 1909.
Polític. Elegit diputat, col·laborà en la redacció de la Constitució del
1869. Participà en el gabinet presidit per Prim (1870) i en el primer govern d'Amadeu I
(1871). El 1882 ingressà a Izquierda Dinástica, i el 1883 fou nomenat ministre de la
governació. Des del 1885 formà part del Partido Liberal, on col·laborà amb Sagasta
(del 1886 al 1902 fou sis vegades ministre). En morir aquest (1903), no aconseguí la
direcció del partit. Després de la dimissió d'E.Montero Ríos, a causa de
l'incident del "Cu-cut!", ocupà la presidència del govern (1905-06) i féu
aprovar la llei de Jurisdiccions per satisfer els militars descontents. L'oposició
a la llei de tots els sectors polítics catalans determinà el seu ajut de sotamà a Lerroux.
Ocupà breument la presidència del govern pel novembre del 1906 i el 1909.
Polític. Elegit diputat, col·laborà en la redacció de la Constitució del
1869. Participà en el gabinet presidit per Prim (1870) i en el primer govern d'Amadeu I
(1871). El 1882 ingressà a Izquierda Dinástica, i el 1883 fou nomenat ministre de la
governació. Des del 1885 formà part del Partido Liberal, on col·laborà amb Sagasta
(del 1886 al 1902 fou sis vegades ministre). En morir aquest (1903), no aconseguí la
direcció del partit. Després de la dimissió d'E.Montero Ríos, a causa de
l'incident del "Cu-cut!", ocupà la presidència del govern (1905-06) i féu
aprovar la llei de Jurisdiccions per satisfer els militars descontents. L'oposició
a la llei de tots els sectors polítics catalans determinà el seu ajut de sotamà a Lerroux.
Ocupà breument la presidència del govern pel novembre del 1906 i el 1909.
Sagasta, Práxedes Mateo (1827-1903)
Polític castellà; fou enginyer de camins, professió que només exercí
en la seva joventut. Participà com a progressista en la revolució del 1854 i fou elegit
diputat per Zamora. Lluità el 1856 contra O'Donnell i hagué d'exiliar-se a França.
Tornà poc temps després i fou elegit novament diputat. L'any 1863 adquirí i dirigí el
diari "La Iberia". Conspirà amb Prim i hagué de fugir a Portugal, des d'on
passà a Anglaterra i a França. Preparà la rebel·lió dels sergents de la caserna de
San Gil, a Madrid (1866), que fracassà; condemnat a mort en rebel·lia, pogué fugir a
França. L'any 1868 s'uní a Serrano i fou un dels caps del moviment revolucionari.
Ministre de governació amb Serrano i amb Prim i ministre d'estat amb Prim, esdevingué
una de les figures polítiques més rellevants d'Espanya. Votà la candidatura d'Amadeu de
Savoia, amb qui fou ministre de governació, sota la presidència de Serrano. Enemistat
amb Ruiz Zorrilla, cap dels radicals, dirigí el partit constitucional. President del
consell (desembre del 1871), dimití pel maig de l'any següent. Ministre en dues ocasions
més, era president del consell quan Martínez Campos proclamà Alfons XII a Sagunt i no
hi oferí cap resistència. L'any 1875 es lliurà a la reestructuració de la maçoneria i
organitzà el grup constitucional, que, refós en l'assemblea del 1880, rebé el nom de
Partido Liberal Fusionista, origen del Partido Liberal. President del Consell des
del febrer del 1881 al gener del 1883, introduí diverses reformes liberals. Establí amb
Cánovas el pacte d'ElPardo (1885) i, en morir Alfons XII, formà govern (fins el
1890); fou, de fet, el ministre de la regència de Maria Cristina d'Àustria. Féu aprovar
les lleis del sufragi universal, del jurat i la de bases per a la formació del codi
civil. Mort Cánovas (1897), Sagasta hagué d'afrontar la guerra amb els EUA i la
liquidació de l'imperi colonial, malgrat que aquella situació hagués estat obra
sobretot dels conservadors. Del març del 1901 al desembre del 1902 presidí el consell de
ministres per darrera vegada.
|
Presidents
de govern 1898-1923.
Militars. |
García
de Polavieja y del Castillo, Camilo
(1838-1914)
Militar castellà. Ingressà a l'exèrcit (1858) i es destacà en la guerra d'Àfrica i en
la de Cuba de 1868-78. Lluità contra els carlins a Catalunya (1873-76) i, de nou a Cuba,
reprimí amb duresa l'anomenada guerra chiquita (1879-89). Fou capità general de
Cuba (1890-92) i de les Filipines (1896-98), on féu afusellar Rizal i assolí algunes
victòries, però, pel fet de no haver rebut els reforços que demanava, dimití poc abans
de la derrota final. Proposà una política anomenada de regeneracionisme, publicà
un manifest (1 de setembre de 1898) que apel·lava a la dreta hispànica i intentà
d'atreure la cooperació catalana amb l'oferiment d'una descentralització administrativa,
fet que atragué un sector de la burgesia catalana, que formà la Junta Regional
d'Adhesions al Programa del General Polavieja. Fou nomenat ministre de la guerra del
gabinet Silvela (1899). Però, davant les exigències financeres del pressupost del
ministre Villaverde, es produí un moviment de refús al País Valencià, a Aragó, a
Múrcia i, sobretot, a Catalunya. Aquest conflicte provocà la dimissió de Polavieja i la
fi de l'intent. Fou nomenat cap de l'estat major (1904) per Alfons XIII, que destituí
Maura com a cap del govern pel fet d'haver-ne desaprovat el nomenament. El 1906 fou
nomenat president del Consell Suprem de Marina i Guerra. És autor d'una biografia d'Hernán
Cortés (1909).
Militar castellà. Ingressà a l'exèrcit (1858) i es destacà en la guerra d'Àfrica i en
la de Cuba de 1868-78. Lluità contra els carlins a Catalunya (1873-76) i, de nou a Cuba,
reprimí amb duresa l'anomenada guerra chiquita (1879-89). Fou capità general de
Cuba (1890-92) i de les Filipines (1896-98), on féu afusellar Rizal i assolí algunes
victòries, però, pel fet de no haver rebut els reforços que demanava, dimití poc abans
de la derrota final. Proposà una política anomenada de regeneracionisme, publicà
un manifest (1 de setembre de 1898) que apel·lava a la dreta hispànica i intentà
d'atreure la cooperació catalana amb l'oferiment d'una descentralització administrativa,
fet que atragué un sector de la burgesia catalana, que formà la Junta Regional
d'Adhesions al Programa del General Polavieja. Fou nomenat ministre de la guerra del
gabinet Silvela (1899). Però, davant les exigències financeres del pressupost del
ministre Villaverde, es produí un moviment de refús al País Valencià, a Aragó, a
Múrcia i, sobretot, a Catalunya. Aquest conflicte provocà la dimissió de Polavieja i la
fi de l'intent. Fou nomenat cap de l'estat major (1904) per Alfons XIII, que destituí
Maura com a cap del govern pel fet d'haver-ne desaprovat el nomenament. El 1906 fou
nomenat president del Consell Suprem de Marina i Guerra. És autor d'una biografia d'Hernán
Cortés (1909).
López Domínguez, José (1829-1911)
Militar andalús. Era nebot del general Serrano. Es distingí en la
revolució progressista del 1854. Anà com a observador a la guerra de Crimea (1855).
Lluità a Àfrica (1859-60), i el 1868 es posà al costat del seu oncle en la Revolució
de Setembre. Atacà els cantonalistes de Cartagena (1873-74) i els carlins a Catalunya, on
ocupà Puigcerdà, i fou efímer capità general del Principat. Pel fet d'haver trigat a
reconèixer AlfonsII, fou apartat de l'exèrcit; però, rehabilitat, fou ministre de la
guerra (1883). Amb Romero Robledo fundà el Partido Reformista (1887), de curta vida. Fou
novament ministre de la guerra (1892-95) i cap del govern (1906). Publicà Cartagena.
Memorias y comentarios sobre el sitio... (1877).
|
La
Dictadura de Primo de Rivera
(1923-1930). |
Primo
de Rivera y Orbaneja, Miguel (1870-1930)
Militar i polític andalús. Segon marquès d'Estella, pertanyia a una família de
militars que es distingí durant el s XIX, principalment el seu pare, Fernando Primo de
Rivera y Sobremonte, capità general de Castella la Nova i de Filipines, un dels caps
militars de les forces del govern durant la tercera guerra Carlina, i el seu avi José
Primo de Rivera, que participà en les guerres contra Napoleó i en la primera guerra
Carlina, amb els cristins. Ingressà a l'exèrcit el 1884 i prengué part en les guerres
de Cuba i de les Filipines. El 1902 es casà amb Casilda Sáenz de Heredia, de la qual
enviduà el 1908 i de la qual tingué sis fills, entre ells José Antonio Primo de Rivera.
Coronel (1908), tinent general (1919), prengué part en les operacions del Marroc. Capità
general de Madrid, fou destituït perquè es manifestà partidari d'abandonar el Marroc.
El 1922 fou nomenat capità general de Catalunya. La desfeta de les forces de la
comandància de Melilla a Annual (21 de juliol de 1921) i la situació política general
determinaren el predomini del corrent intervencionista dins l'exèrcit i, pel juny del
1923, Primo de Rivera assistí a una reunió de caps militars convocada a Madrid per tal
d'examinar la conveniència d'un cop d'estat. Aquest fou decidit i hom n'oferí la
direcció al general Francisco Aguilera. Un incident d'aquest amb el polític Sánchez
Guerra, que el bufetejà, féu que Aguilera fos descartat, i Primo de Rivera prengué la
direcció de la conspiració, per pròpia iniciativa, i es rebel·là per tal de salvar el
país "dels professionals de la política", el 13 de setembre de 1923. El dia
abans havia signat un manifest adreçat al país. El govern dimití el dia 14 i Alfons
XIII cridà a Madrid el general rebel. Aquest hi arribà el 15 i nomenà un Directori
militar amb el qual començà la Dictadura de Primo de Rivera. La
descomposició del règim, molt constant, sobretot a Catalunya, el dugué a un intent
d'assegurar-ne la successió, que no fou ben rebut pel rei i que motivà la dimissió de
tres ministres, entre ells Calvo Sotelo i el comte de Guadalhorce. El 26 de gener de 1930,
per tal de refermar-se en el poder, demanà als capitans generals que li ratifiquessin la
confiança. La consulta fou negativa i el 28 de gener Primo de Rivera dimití i publicà
la darrera de les seves famoses i pintoresques notes, aquesta de comiat. El 12 de febrer
es traslladà a París, on morí sobtadament un mes més tard. Fou un home simplista,
impulsiu i extrovertit, sense cap preparació ni aptitud polítiques, per al qual els mals
del país procedien del separatisme, dels polítics i dels intel·lectuals
polititzats.
|
Presidents
de govern
1930-1931. |
Berenguer
y Fusté, Dámaso (1873-1953)
Militar castellà, d'origen alacantí. Fou ministre de la guerra en el govern Romanones
(1918). Nomenat més tard alt comissari al Marroc, hom el considerà un dels responsables
del desastre d'Annual (1921) i fou separat de l'exèrcit. Amnistiat el 1927, el
1930 el rei Alfons XIII li encarregà de formar govern, amb la missió de restaurar
el règim constitucional, però dimití l'any següent i passà a ocupar el ministeri de
la guerra en el nou govern presidit per Juan Bautista Aznar. Durant la república fou
processat per les responsabilitats contretes per la dura repressió de l'aixecament de
Jaca, i fou condemnat. El 1934 es retirà de la política. Publicà De la Dictadura a
la República (1946).
Aznar Cabanas, Juan Bautista (1860-1933)
Almirall i polític castellà. Cap de l'esquadra del Marroc el 1921, fou
ministre de marina en el govern de Manuel García Prieto, marquès d'Alhucemas (1922-23).
Col·laborador de la Dictadura, presidí el darrer govern de la monarquia amb la promesa
d'unes eleccions sinceres, començant amb les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931,
que donaren pas a la Segona República Espanyola.
|
|
Altres
polítics. |
Alba
Bonifaz, Santiago (1872-1949)
Polític castellà. Fou secretari general de la Unión Nacional i ingressà després al
Partido Liberal de Moret. Ministre de finances del govern Romanones (1916), presentà a
les corts un projecte financer que trobà l'oposició de la burgesia industrial catalana
per tal com exigia una tributació especial per beneficis extraordinaris de guerra. El
1918 fundà la Izquierda Liberal monàrquica i s'enfrontà amb Cambó dins el govern
Maura. Exiliat a París durant la Dictadura (1923-30), tornà i rebutjà l'oferiment
d'Alfons XIII de substituir el general Berenguer. Proclamada la República, s'afilià al
Partit Republicà Radical de Lerroux i presidí les corts durant el bienni 1933-34.
Emigrà a l'estranger abans del 1936 i a partir del 1945 residí a la Península en
diverses ocasions.
Cierva y Peñafiel, Juan de la (1864-1938)
Polític conservador. El 1907 com a ministre de governació al govern Maura
(i figura ja significada del caciquisme electoral a Múrcia) es destacà per les seves
manipulacions en les eleccions, que donaren la majoria al govern. La seva intervenció en
la repressió dels fets de la Setmana Tràgica (juliol del 1909) fou durament criticada i
el govern Maura caigué immediatament. El 1917, i gràcies a la confiança de l'exèrcit,
esdevingué ministre de la guerra en el govern de coalició de García Prieto. Donà
satisfacció a les exigències professionals dels oficials de les juntes de defensa;
però, contràriament, dissolgué les juntes dels sergents (1918) i reprimí amb severitat
les aspiracions sindicals dels funcionaris. Encara fou ministre de finances (1919), de
foment (1921) i de guerra (1921-22). En el darrer govern de la monarquia tingué la
cartera de foment, i en triomfar la República (1931) en les eleccions del 12 d'abril, fou
partidari d'encapçalar un gabinet de resistència monàrquica que el mateix Alfons XIII
rebutjà. Anà aleshores a França. Durant la guerra civil de 1936-39 es refugià a la
legació de Noruega, on morí.
Guerra del Río, Rafael
(1885-1955)
Polític. Arribà a Barcelona el 1904, després d'haver militat en el partit republicà
federal i d'haver dirigit a Las Palmas «El Galeoto». Estudià dret, s'uní al
lerrouxisme antisolidari i aviat fou un dels caps de les Joventuts Republicanes Radicals
(«los Jóvenes Bárbaros») i redactor de «La Rebeldía». Tingué una actuació
destacada en la preparació de la Setmana Tràgica (1909), però aconseguí d'alliberar-se
d'acusacions importants i fou un dels advocats defensors dels radicals implicats en els
processaments per aquells fets. Resultà elegit diputat provincial de Barcelona (1910-15),
fundà i dirigí «Revolución» (1915), nou òrgan de les joventuts del seu partit, i
aconseguí per a aquest importants ajudes econòmiques. Posteriorment fou diputat a les
corts de la Segona República, cap de la minoria parlamentària d'aquestes i ministre
d'obres públiques en diferents governs radicals (setembre del 1933 - octubre del 1934;
abril-maig del 1935). Diputat a corts pel Front Popular (1936), romangué lleial a la
República durant la guerra civil. Visqué exiliat a França del 1939 al 1946.
Polític. Arribà a Barcelona el 1904, després d'haver militat en el partit republicà
federal i d'haver dirigit a Las Palmas «El Galeoto». Estudià dret, s'uní al
lerrouxisme antisolidari i aviat fou un dels caps de les Joventuts Republicanes Radicals
(«los Jóvenes Bárbaros») i redactor de «La Rebeldía». Tingué una actuació
destacada en la preparació de la Setmana Tràgica (1909), però aconseguí d'alliberar-se
d'acusacions importants i fou un dels advocats defensors dels radicals implicats en els
processaments per aquells fets. Resultà elegit diputat provincial de Barcelona (1910-15),
fundà i dirigí «Revolución» (1915), nou òrgan de les joventuts del seu partit, i
aconseguí per a aquest importants ajudes econòmiques. Posteriorment fou diputat a les
corts de la Segona República, cap de la minoria parlamentària d'aquestes i ministre
d'obres públiques en diferents governs radicals (setembre del 1933 - octubre del 1934;
abril-maig del 1935). Diputat a corts pel Front Popular (1936), romangué lleial a la
República durant la guerra civil. Visqué exiliat a França del 1939 al 1946.
|
Regenera-
cionistes. |
Costa
y Martínez, Joaquín (1846-1911)
Escriptor i polític. El 1852 es traslladà a Graus, on assistí a l'escola i féu de
pagès, fins que a 17 anys se n'anà a Osca, on treballà com a criat i en altres oficis,
tot continuant els estudis. El 1870 inicià estudis universitaris a Madrid, i, en 1872-75,
es llicencià i es doctorà en dret i filosofia i lletres. Fins en aquest moment la seva
vida havia estat una lluita constant contra la pobresa, la malaltia i la manca de suport
afectiu. Havia estat molt influït pel krausisme, i després també ho fou per
l'historicisme alemany, mentre que políticament es declarava «republicà federalista de
bona fe», i religiosament havia esdevingut un racionalista cristià, enemic obert del
neocatolicisme. Encara no havia acabat els estudis que inicià una sèrie d'oposicions
acadèmiques, que fracassaren per motius polítics i ideològics, bé que aconseguí un
lloc com a supernumerari (1874) i d'oficial lletrat d'hisenda (1875); més tard exercí
d'advocat (1881) i obtingué una notaria (1889). La seva activitat intel·lectual se
centrà aleshores fonamentalment en qüestions de dret polític (La vida del derecho,
1876; Derecho consuetudinario del Alto Aragón, 1880; Teoría del hecho
jurídico individual y social, 1880; Introducción a un tratado de política,
1881; Estudios jurídicos y políticos, 1884), en les quals distingeix llibertat
civil de llibertat política, i fonamenta aquesta en la primera, alhora que basa el dret
no pas en la llei, sinó en la pràctica humana històrica i comunitària. La seva
actuació pública es manifestà en el terreny colonial (l'africanisme defensat des de la
seva «Revista de geografía comercial», 1885), en el de l'advocacia (afer de La Solana,
on defensà la propietat col·lectiva de la terra), com a professor (des del 1880 a la
Institución Libre de Enseñanza i des del 1887 a l'Academia de Jurisprudencia) i com a
membre d'institucions político-culturals (Academia de la Historia, Academia de Ciencias
Morales y Políticas i Ateneo de Madrid). Mentrestant havia nascut la seva filla María
del Pilar Antígono (1883), haguda amb la vídua del seu amic Teodoro Bergnes, Elisa; per
raons força obscures no s'hi casà mai i solament n'adoptà la filla. Des del 1891
inicià una activitat que el conduí al primer pla de la política espanyola: fundà la
Liga de Contribuyentes de Ribagorza, que el 1892 es transformà en Cámara Agrícola del
Alto Aragón. Amb aquesta plataforma es presentà a les eleccions municipals de Graus
(1893) i a les de diputat per Barbastre (1896), però hi fou derrotat. El 1898, en el
moment brillant del regeneracionisme, féu una crida per a la constitució d'un partit que
s'oposés al sistema de la Restauració; un moviment paral·lel, però molt més tímid i
«corporatiu», havia estat iniciat per Basilio Paraíso (després s'hi afegí Santiago
Alba); ambdós es posaren en contacte (assemblees del 1898 i del 1899 a Saragossa) i
crearen, primerament, una Liga Nacional de productores (1899) i, finalment, la Unión
Nacional (1900), bé que hi prevalgué la línia reformista, la qual cosa impel·lí Costa
a abandonar la formació i a passar-se a la Unión Republicana (1903). Fou elegit diputat
(1904), però no arribà a actuar al parlament. Desenganyat del nou grup i de les
intrigues internes (sobretot de Lerroux), es retirà a Graus (per això hom l'anomena el
lleó de Graus) i, vers el 1906, trencà les relacions amb els grups polítics, bé
que anà a Madrid (1908) per protestar contra el projecte de llei per a la repressió del
terrorisme. En aquesta lluita política i en les seves obres de maduresa (Colectivismo
agrario en España, 1895; El problema de la ignorancia del derecho, 1901; Oligarquía
y caciquismo como la actual forma de gobierno de España, 1901-02) es perfila
l'evolució del seu pensament. Partint de la seva teoria inicial, arribà a una total
oposició al liberalisme doctrinari de la Restauració, al qual oposà la doctrina del selfgovernment,
basat en la democràcia federal, que pressuposava una reforma agrària de tipus
col·lectivista. Per a realitzar aquest desideràtum es basà en les «classes neutres»
(petita burgesia i petits camperols) i considerà la possibilitat d'un període de
transició consistent en una dictadura o en un règim presidencialista. Durant la darrera
etapa de la seva vida abandonà la idea de la necessitat d'un «cirurgià de ferro» i
decidí que les revolucions es fan de baix o no es fan.
|
|
Republicans. |
Álvarez,
Melquíades (1864-1936)
Polític. Començà la seva actuació parlamentària com a republicà
oposant-se al govern Maura (1902-03). El 1912 fundà el Partido Reformista que s'havia de
manifestar per l'accidentalitat de les formes de govern, i entrà així en el joc de les
forces monàrquiques. Amb tot, participà en l'assemblea de parlamentaris i mantingué
relacions amb el comitè de la vaga general del 1917. Presidí el congrés en 1922-23 i
s'oposà al cop d'estat de Primo de Rivera. Instaurada la república, convertí el seu
grup en partit liberal-demòcrata. Diputat el 1933, prestà suport a la política del bloc
de dretes i a la repressió dels fets del 1934. Empresonat a Madrid al juliol del 1936,
fou mort durant els esdeveniments del mes següent.
Blasco i Ibáñez, Vicent (1867-1928)
Escriptor i polític. Es llicencià en dret a la Universitat de València (1888) i
col·laborà en l'almanac "Lo Rat-Penat" amb un parell de narracions en català
(La torre de la Boatella, 1883; Fatimah, 1884). Un tercer relat en català, Lo
darrer esforç (1883), restà inèdit fins el 1967. La seva vinculació a la
Renaixença fou breu i bàsicament decidida per la influència de Constantí Llombart;
després de la mort d'aquest (1893) esdevingué enemic acèrrim del grup valencianista de
Teodor Llorente. El 1887 publicà, ja en castellà, el recull Fantasías, leyendas y
tradiciones, que, com les narracions catalanes, respon a una estètica romàntica i a
una temàtica historicista. Incorporat ben d'hora a la política republicana de Pi i
Margall, desplegà una gran activitat d'orador i de periodista, que continuà
enèrgicament fins el 1908. Durant una primera etapa, escriví, a més d'una Historia
de la Revolución española en el siglo XIX (1893), dues novel·les fulletonesques, de
caràcter pamfletari, La araña negra i ¡Viva la República!, aparegudes el
1892, que s'insereixen en la seva línia d'agitador demòcrata i anticlerical. El 1894
fundà el diari "El Pueblo", a València, en el qual començà a publicar la
novel·la Arroz y tartana. Un curt exili forçós a París, el 1890, l'havia posat
en contacte amb la narrativa francesa del naturalisme, i Arroz y tartana en
reflecteix la influència. Les narracions de Cuentos valencianos (1896) i La
condenada (1900) i les novel·les Flor de mayo (1896), La barraca (1898),
Entre naranjos (1900) i Cañas y barro (1902) prolonguen aquesta visió,
sobre ambients i problemes de les zones centrals del País Valencià, i són, sens dubte,
la part més sòlida de la seva obra. Mentrestant, la seva acció política assolia una
considerable repercussió popular; distanciat de Pi i Margall, creava el propi partit, i
des de les planes d'"El Pueblo" menava una incessant campanya d'atacs als
governs de la Restauració, que li valgueren processos, empresonaments i un nou exili
(1896). El sector més viu del republicanisme valencià fou, per antonomàsia, el blasquisme.
Diputat a corts en diverses legislatures (1898, 1899, 1901, 1903, 1905, 1907), hagué
d'enfrontar-se amb la dissidència del seu col·laborador Rodrigo Soriano, que provocà
incidents d'extrema violència; finalment, el 1908, abandonà la política activa. A
Madrid, havia començat el 1903 una nova sèrie de novel·les (La catedral, 1903; El
intruso, 1904; La bodega, 1905; La horda, 1905) de crítica social,
situades en diferents punts de la Península Ibèrica on la problemàtica
sòcio-econòmica adquiria una virulència extrema (clericalisme, latifundisme andalús,
capitalisme basc, etc). El 1910 emprengué unes temptatives de colonització a
l'Argentina, amb emigrants valencians, de les quals desistí el 1913. La Primera Guerra
Mundial donà ocasió al seu més gran èxit literari: la novel·la Los cuatro jinetes
del Apocalipsis (1916), de propaganda aliadòfila, que fou molt reeditada i traduïda
i li obrí el mercat nord-americà, tant literari com cinematogràfic. La seva producció
narrativa havia derivat cap a un psicologisme fàcil, sense desprendre's del gust pel
pintoresc (Los muertos mandan, 1908; Sangre y arena, 1908; Luna Benamor,
1909), i aleshores accentuà la nota brillant i superficial del món cosmopolita (Los
enemigos de la mujer, 1919; El paraíso de las mujeres, 1922; etc). Resident a
França quan Primo de Rivera prengué el poder (1923), escriví alguns opuscles agressius
contra Alfons XIII i el dictador; al mateix temps retornà a la novel·la històrica,
però amb intencions patriòtiques (El papa del mar, 1925; A los pies de Venus, 1926;
En busca del Gran Khan, 1928, etc). També publicà uns quants llibres de viatges: En
el país del arte (1896), Oriente (1910), La Argentina y sus grandezas (1910),
La vuelta al mundo de un novelista (1925), etc. A València creà i dirigí
diverses editorials (Sempere, Prometeo), a través de les quals féu una important tasca
de divulgació cultural entre les capes populars.
Lerroux García, Alejandro (1864-1949)
Polític republicà. Fill d'un veterinari de l'exèrcit, fou redactor i
director, a Madrid, d'"El País", òrgan zorrillista, i després fundà i
dirigí "El Progreso" (1897). Intentà una aproximació a certs sectors de
l'exèrcit i alhora als obrers i acceptà de fer, des del seu periòdic, propaganda de la
campanya revisionista del procés de Montjuïc. Formà part de la candidatura comuna
republicana de Barcelona —en representació dels progressistes— en les eleccions
per a diputats a corts del 1901. Sorprenentment, aconseguí de guanyar i d'ésser reelegit
el 1903 i el 1905, gràcies, sobretot, a la seva demagògia obrerista i a la renovació
que imposà al republicanisme tradicional. Després d'intentar una Federació
Revolucionària amb Blasco i Ibáñez i amb Soriano, de València (1902-03), no dubtà a
participar en la reorganització de la Unió Republicana, el 1903, i pogué aglutinar la
major part dels grups republicans barcelonins en 1903-05. Quan es produí el moviment de
la Solidaritat Catalana, s'hi oposà violentament i encapçalà una reacció
antisolidària espanyolista. En especial als sectors catalanistes, fou acusat d'estar a
sou del ministeri de la governació. I fou conegut, pel seu populisme, com l'Emperador
del Paral·lel. Hagué de deixar "La Publicidad", que havia estat el seu
òrgan de premsa des del 1901, i fundà, a Barcelona, "El Progreso". Exacerbà
la demagògia esquerrana i el revolucionarisme verbal i donà més bel·ligerància als
Jóvenes Bárbaros, però, perjudicat per la repulsa a l'atemptat d'Hostafrancs contra
Cambó (abril del 1907), en el qual hom implicà els lerrouxistes, fou derrotat en les
eleccions del 1907. Després d'ésser expulsat de l'assemblea d'Unió Republicana del juny
del 1907 i de crear el Partit Republicà Radical (gener del 1908), s'exilià, arran d'un
delicte de premsa, i anà a França i a l'Argentina (del febrer del 1908 al novembre del
1909). Fou de nou elegit diputat pel desembre del 1908, però romangué a l'estranger,
sense intervenir directament en els fets de la Setmana Tràgica, tot i que la
participació del seu partit hi fos destacada. Posteriorment imposà un canvi gradual
d'orientació política cap a la moderació i, bé que perdé gran part del suport obrer
anterior, assolí per al seu partit una certa extensió arreu de l'estat. Tanmateix, fou
repetidament reelegit diputat per Barcelona, en general per la minoria. Formà part de la
junta directora creada pel pacte de Sant Gervasi (1914), i posteriorment assistí a
l'Assemblea de Parlamentaris del 1917. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià,
el 1930, i dins la Segona República fou ministre d'estat (abril-desembre del 1931).
Volgué adoptar una posició de centredreta, especialment després del triomf electoral de
la CEDA (novembre del 1933). Presidí, entre el setembre del 1933 i el setembre del 1935,
diferents governs, i en incorporar la CEDA al poder hagué de fer cara a la insurrecció
de l'octubre del 1934. Ministre d'estat en el govern de Chapaprieta (setembre-octubre del
1935), hagué de dimitir en ésser implicat en els escàndols de l'estraperlo i de Tayà.
El seu partit resultà estrepitosament vençut pel febrer del 1936, i ell no pogué
obtenir cap acta. S'exilià a Portugal fins el 1947, des d'on acceptà el fet del
Movimiento.
Salmerón y Alonso, Nicolás (1830-1908)
Polític republicà. Deixeble de
Sanz del Río, fou catedràtic de filosofia a Oviedo i a Madrid. Membre dirigent del
Partit Democràtic, fou diputat (1871) i un dels defensors de la Primera Internacional a
les Corts. Ministre de Gràcia i Justícia en el govern republicà de Figueras (1873), fou
president del congrés. Elegit president del poder executiu (18 de juliol de 1873), formà
un govern de tendència dretana que provocà l'extensió de la Insurrecció Cantonalista,
la repressió de la qual encarregà als generals Pavía i Martínez de Campos. Dimití (el
6 de setembre de 1873) en negar-se a firmar algunes penes de mort. En produir-se la
Restauració, fou desposseït de la seva càtedra i hagué d'exiliar-se a París, on
col·laborà a la fundació del Partit Republicà Progressista de Ruiz Zorrilla. Havent
tornat a Madrid (1884), recuperà la seva càtedra i fou elegit diputat (1886). Partidari
de mètodes de lluita legals contra la política de conspiracions militars propugnada per
Ruiz Zorrilla (aixecament del brigadier Villacampa, 1886), se separà del Partit
Republicà Progressista i fundà el Partido Republicano Centralista (1887), de
tendències antifederals. Dedicà tots els seus esforços a aconseguir el reagrupament del
republicanisme espanyol, tasca en la qual aconseguí la realització d'aliances electorals
i de coordinacions més o menys efímeres, com la Unió Republicana del 1893, la Fusió
Republicana del 1898 i, sobretot, la Unió Republicana del 1903, que presidí. La
influència inicial del republicanisme de Salmerón als Països Catalans fou molt feble,
puix que aparegué com a declarament antifederal. Però, gradualment, aconseguí una certa
penetració al Principat a través de la seva política d'unió republicana a partir del
1893 i del pas a Fusió Republicana el 1898 dels antics possibilistes de "La
Publicidad" (E.Coromines, Junoy, etc). Seria una mena de símbol d'aquesta
penetració el repetit triomf electoral de la seva candidatura a Gràcia. Finalment, es
produí el capgirament de la seva tradicional resistència al catalanisme en ésser un
dels principals promotors de la creació, el 1906, de la Solidaritat Catalana. Tanmateix,
la seva aliança amb el catalanisme fou atacada per Lerroux i altres republicans
centralistes, fins al punt que es veié obligat a dimitir la presidència de la Unió
Republicana (1907), que sortí molt malferida de l'afer.
|
|
Socialistes. |
Iglesias
Posse, Pablo (1850-1925)
Polític i dirigent socialista gallec. De família molt pobra i orfe de
pare, aprengué a l'hospici de Madrid l'ofici d'impressor (1860-62). El 1870 s'afilià a
la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, de la
qual fou expulsat, al cap de dos anys, amb Paul Lafargue. Pel juliol del 1872 fou nomenat
secretari de la Nueva Federación Madrileña, formada per dissidents de l'AIT, de
tendència marxista. Pel maig del 1874 era president de l'Asociación General del Arte de
Imprimir, i pel maig del 1879 fundà, amb vint-i-tres companys, a Madrid i
clandestinament, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). D'ençà d'aleshores
fou protagonista principal de la història d'aquest partit: informà davant la Comissió
de Reformes Socials (1883-84), contribuí a la fundació del diari «El Socialista»
(març del 1866) i a la de la Unió General de Treballadors (UGT) (agost del 1888 a
Barcelona), etc. Des del 1889 intervingué en els congressos de la Segona Internacional,
on denuncià la inexistència d'una política social en l'Espanya de la Restauració
canovista i l'acció d'Espanya a ultramar de primer i al Marroc després. Elegit regidor
de l'ajuntament de Madrid (1905) i diputat a corts, també per Madrid (1910), fou un
defensor tenaç del interessos del proletariat. El seu estat de salut, però, condicionà
i limità les seves activitats polítiques, bé que el 1917 assistí com a delegat del
PSOE a l'Assemblea de Parlamentaris de Barcelona. S'oposà a les condicions que exigia la
Tercera Internacional, cosa que comportà l'escissió dels comunistes i la fundació del
Partido Comunista de España (1921). La seva mort en plena Dictadura, sense deixar cap
successor directe, tingué serioses repercussions en la política del PSOE i en
l'espanyola. Casat (1893) amb la valenciana Empar Melià, Iglesias (auster, infatigable en
el treball, exigent amb ell mateix i amb els altres i totalment lliurat a la seva tasca
política) ha estat un model de líder obrer responsable i ple d'autoritat. Atacà sovint
els republicans per burgesos, i d'una manera particular Lerroux, que considerava un
demagog i un polític corromput, i també els anarquistes, per llur irresponsabilitat.
|
|
Anarquistes. |
Pardiñas,
Manuel (1880-1912)
Anarquista. Pintor decorador a Saragossa, anà a França (1901) i després
a Amèrica, on establí contacte amb grups anarquistes. En tornar a Espanya, el 12 de
novembre de 1912, assassinà el president del govern, Canalejas, i se suïcidà després.
Peiró i Belis, Joan (1887-1942)
Anarcosindicalista. Obrer del vidre, inicià la seva vida de militant en
1906-08 a Badalona. A partir del 1915 fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola
de Vidriers i Cristallers i en 1916-20 en fou el principal responsable. Així mateix fou
redactor (gener del 1916 - febrer del 1917) i director (febrer del 1917-20) d'"El
Vidrio". Alhora, també a Badalona, fou un dels fundadors de la federació local de
societats obreres (el 1915) i del seu òrgan de premsa "La Colmena Obrera"
(1915-20), que a partir del gener del 1917 dirigí. La seva conversió a
l'anarcosindicalisme i la seva experiència organitzativa, juntament amb la repressió
desencadenada contra la CNT en 1919-20 a Barcelona, el dugueren a ésser cridat com a
quadre confederal clandestí, després d'intervenir en el congrés de la CNT a Madrid del
desembre del 1919. Tanmateix, el desembre del 1920 fou detingut i posteriorment empresonat
a Sòria i a Vitòria. En llibertat, a partir del febrer del 1922 es féu càrrec de la
secretaria del comitè nacional de la CNT i dirigí la seva reorganització, especialment
adreçada a confirmar-ne el contingut anarcosindicalista en contra de les tendències pro
bolxevics. Organitzà la conferència de Saragossa del juny de 1922 —que rebutjà
l'adhesió a la Tercera Internacional i proclamà la reconstrucció de l'AIT— i fou
l'autor de la moció coneguda com a "moció política", que declarà el paper
polític, no parlamentarista, de la CNT. Poc després deixà la secretaria confederal i,
establert a Mataró, passà a treballar de nou com a vidrier i a partir del 1925 dirigí
la constitució de la Cooperativa del Vidre —Forn del Vidre—. En 1924-25
desenvolupà un gran esforç doctrinal per a definir el contingut ideològic de la CNT. Hi
fixà com a punts essencials el funcionament regular dels seus òrgans i la no-imposició
per damunt d'aquest dels anarquistes, una nova concepció de l'acció directa i el
federalisme. Publicà en aquest sentit Trayectoria de la Confederación Nacional del
Trabajo (1925), que s'oposà a les tesis d'Abad de Santillán, Buenacasa, etc,
favorables a una definició explícita anarquista del moviment obrer. Després hagué de
fer-se càrrec de nou de la secretaria del comitè nacional, en 1928-29, en la
clandestinitat, i encapçalà una sèrie d'intents d'entesa amb els republicans
catalanistes —en especial Macià— per a la preparació d'un moviment
revolucionari contra la Dictadura, lligams que mantingué posteriorment a través de la
seva col·laboració a "L'Opinió", en 1929-30, i de la signatura del Manifest
d'Intel·ligència Revolucionària del març del 1930. Malgrat haver estat partidari de la
legalització dels sindicats en 1924-25 i un dels fundadors de "Vida Sindical"
(1926), en 1929-30 aturà l'intent de Pestaña de dur la CNT a l'acceptació dels comitès
paritaris. Més tard fou director de "Solidaridad Obrera" (1930 i 1931) i un
dels signants del Manifest dels Trenta de l'agost del 1931, després d'aconseguir
l'aprovació del congrés de la CNT a Madrid pel juny del 1931 de les seves idees sobre
les federacions d'indústria. Principal inspirador ideològic del trentisme i dels Sindicats
d'Oposició, fou un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i
redactor de "Cultura Libertaria" i "Sindicalismo". Procurà,
tanmateix, ésser guardià de l'ortodòxia anarcosindicalista i així s'oposà
successivament a la creació del Partit Sindicalista i als intents dels sindicats de
Sabadell d'apropament al marxisme. En 1935-36 no pogué imposar, però, les seves
condicions per al reingrés dels Sindicats d'Oposició a la CNT. Esclatada la guerra
civil, participà en el comitè local antifeixista de Mataró, demanà des de
"Combat" i "Llibertat" un ordre revolucionari, denuncià la violència
individual i pel novembre del 1936 passà en nom de la CNT a formar part del govern Largo
Caballero com a ministre d'indústria. Després dels fets de maig del 1937 es féu càrrec
de la direcció del diari "Catalunya", i el 1938 fou comissari general d'energia
elèctrica. Exiliat el 1939, participà a França en la Junta d'Auxili als Republicans
Espanyols. Després, el 1940, fou detingut per la Gestapo, que el lliurà a les autoritats
militars espanyoles. Empresonat a València, fou condemnat a mort i afusellat el 24 de
juliol de 1942.
Pestaña Núñez, Àngel (1886-1937)
Dirigent anarcosindicalista. Fill de miner, treballà de jove com a peó a
mines de Biscaia. El 1905 anà a França i a Algèria. Des d'aquí començà a
col·laborar a "Tierra y Libertad" de Barcelona, on arribà per l'agost del
1914. Aviat destacà com orador de l'Ateneu Sindicalista i com a organitzador sindical.
S'alineà amb els anarquistes purs i ingressà en el grup editor de "Tierra y
Libertad". Participà en el Congrés Internacional de la Pau (Ferrol 1915), d'on
sorgiren els primers intents reorganitzadors de la CNT a nivell espanyol, i intervingué
en la preparació de la vaga revolucionària d'agost del 1917. Des del 1915 col·laborà
també a "Solidaridad Obrera", periòdic del qual fou nomenat administrador
(1916) i director (1918-19). Publicà (juny del 1918) unes cartes de Bravo Portillo que
demostraven la participació d'aquest en l'espionatge a Barcelona a favor d'Alemanya.
Després del congrés confederal de desembre del 1919 a Madrid, que aprovà
provisionalment l'adhesió a la III Internacional, assistí al seu segon congrés (Moscou,
juny del 1920): acusà els bolxevics d'exercir una dictadura i es refermà en la defensa
anarquista de la necessitat de fer desaparèixer l'estat. No pogué lliurar el seu Informe
de mi estancia en la URSS fins el 1921 (completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setenta
días en Rusia), puix que, detingut a Itàlia el novembre del 1920, fou traslladat a
la presó de Barcelona i hi romangué fins el 1922. Tanmateix l'informe decidiria la
conferència de Saragossa de la CNT del juny del 1922 a intentar la reconstrucció d'una
altra Associació Internacional de Treballadors. L'agost del 1922 resultà ferit per uns
pistolers a Manresa i la campanya oberta entorn d'aquest fet determinà en part la
destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu
decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es produí el 1922-23, arran
especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i
per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu
del 1923, època en la qual segurament degué tornar a la direcció de "Solidaridad
Obrera". Sota la Dictadura, i fins el 1927, s'alineà clarament amb Joan Peiró en
defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups
anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. Participà
en la redacció de "Solidaridad Proletaria" (1924-25) i de "Vida
Sindical" (1926) i fou empresonat en diverses ocasions. Després, a partir del maig
del 1927, defensà l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu
sindicalisme s'allunyà de l'anarcosindicalisme de Peiró. Impulsà la creació del grup
Solidaritat (desembre del 1928) i proposà la Unió de Militants per a reconstituir la
CNT. Després substituí Peiró en la secretaria del comitè nacional de la CNT
(juny-desembre del 1929) fins que fou obligat a dimitir. La reorganització de la CNT a
partir de l'abril del 1930 li permeté de tornar a exercir una gran influència i
possiblement ocupà de nou la secretaria del comitè nacional. Amb la proclamació de la
Segona República, hom el confirmà en aquest lloc (juny del 1931 — febrer del 1932),
però, després de l'ofensiva triomfal dels anarquistes i en especial de la FAI contra el
trentisme, fou expulsat de la CNT al desembre del 1932. Pogué constituir la Federació
Sindicalista Llibertària (1933). Paral·lelament desenvolupà el mateix any una
intensa activitat com a publicista: col·laboracions a "Sindicalismo" de
Barcelona i a "La Libertad" de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué
quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo
que aprendí en la vida. El 1934 acomplint l'evolució revisionista de
l'anarcosindicalisme, creà el Partit Sindicalista, del qual fou president.
Participà en l'Aliança Obrera i després en el pacte del Front Popular, gràcies al qual
resultà elegit diputat a corts per Cadis. Durant la guerra civil residí a Madrid i a
Barcelona i col·laborà molt a "El Sindicalista" defensant la disciplina
militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i
l'aproximació a la petita burgesia. Dirigí el diari "Mañana", òrgan de la
federació catalana del Partit Sindicalista. Pogué tornar a la CNT pel setembre del
mateix any i intervingué encara en la reunió de les corts republicanes celebrades a
València el 2 d'octubre de 1937. El 1935 havia publicat Por qué se constituyó el
Partido Sindicalista i el desembre del 1936 ¿Debe disolverse el Partido
Sindicalista?.
|
|
Dirigents
obrers. |
Seguí
i Rubinat, Salvador (1886-1923)
Dirigent obrer. Establert amb la seva família a Barcelona (1888), fou aprenent de pintor.
Des de molt jove era conegut amb el motiu el Noi del Sucre. Aviat es destacà per
la seva inquietud política; assistí a mítings obreristes i es veié atret per l'ideari
anarquista. Una formació autodidàctica li permeté de superar una escolarització
deficient i féu evolucionar la seva ideologia cap a posicions més obertes. El 1904,
arran d'un míting lerrouxista, en voler intervenir-hi s'organitzà un aldarull que
provocà una mort; detingut, estigué empresonat nou mesos, malgrat la seva innocència.
Impulsà la creació del moviment de la Solidaritat Obrera i l'organització d'un
congrés (1908) del qual sortí la Federació Regional Obrera Catalana. Al Congrés Obrer
de Barcelona (1910) propugnà la unificació de tots els obrers de la Península Ibèrica,
però sabé mantenir-se en una línia d'actuació catalanista, per tal com, segons ell, no
tenia raó d'ésser que aquesta fos una posició exclusiva de la Lliga Regionalista, la
qual atacà sovint. Partidari d'una aliança entre la CNT i la UGT, aconseguí que
convoquessin una vaga general conjunta (1916), que reeixí. Al congrés de Sants
(juny-juliol del 1918) fou elegit secretari general de la CNT i acordà l'organització
dels sindicats d'indústria o de ram (popularment anomenats sindicats únics), que ell
propugnava des de feia temps i que havien d'ésser un mitjà d'enfortiment de la classe
obrera que li permetria d'evitar el recurs a la violència, la qual ell condemnava sempre.
En produir-se la vaga de La Canadenca, el prestigi de Seguí féu que les
autoritats li demanessin la seva intervenció per a fer cessar la vaga, en canvi de
promeses de reincorporació als llocs de treball dels obrers acomiadats i l'alliberament
dels detinguts. Efectivament, en el míting celebrat a la plaça de les Arenes, de
Barcelona, aconseguí de convèncer els obrers allí reunits, malgrat una forta oposició
inicial, de la conveniència de tornar victoriosament al treball. Però quan, assolit
això, les autoritats no compliren les promeses, la vaga es reprengué (24 de març).
Aquestes experiències el convenceren que calia menar la lluita obrera a través d'una
madura organització sindical, i que, a més, calia allunyar-se de l'apoliticisme
preconitzat pels vells dirigents anarquistes i crear un partit polític obrer d'àmbit
català, tasca en la qual fou encoratjat per Francesc Macià i Francesc Layret i que
exposà en un discurs a l'Ateneo de Madrid (1919). El seu projecte de crear així un
partit socialista català li valgué antipaties en alguns sectors anarquistes, i també en
la Federació Patronal. En iniciar-se l'etapa de repressió violenta del governador civil
Martínez Anido, fou detingut juntament amb altres dirigents obrers; poc després era
assassinat Layret, col·laborador seu en el projecte de creació del partit. Reclòs al
presidi de la Mola, a Maó, escriví articles i projectes polítics. En tornar a
Barcelona, entrà en contacte amb la CGT portuguesa i preparava un viatge a Portugal quan
fou assassinat, juntament amb Francesc Comas, al carrer de la Cadena, de Barcelona.
|
|
Catalanistes. |
Cambó
i Batlle, Francesc (1876-1947)
Polític, advocat i financer. Un dels màxims dirigents del sector de centre-dreta del
moviment catalanista i gran propulsor de la cultura catalana. Era fill d'una família de
classe mitjana originària de Besalú. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en
dret (1897) a Barcelona. Afiliat al moviment estudiantí catalanista, fou elegit president
del Centre Escolar Catalanista. Acabats els estudis, treballà com a passant de Narcís
Verdaguer i Callís. Participà en la fundació de la Lliga Regionalista i en fou dirigent
fins a la seva desaparició (1936). El 1901 fou elegit regidor de Barcelona, càrrec en el
qual revelà uns extraordinaris dots d'organitzador. Participà de manera decisiva en
l'organització del moviment de la Solidaritat Catalana; a l'abril del 1907 fou ferit en
un atemptat perpetrat per elements lerrouxistes. Elegit diputat, es revelà com un hàbil
parlamentari i com un dels millors oradors polítics de l'època. Tanmateix, fou derrotat
en les eleccions a diputats del 1910, després de la Setmana Tràgica. El 1914 participà
en la comissió promotora que desembocà en l'Exposició Internacional de Barcelona del
1929, i fou reelegit diputat a Corts. En aquella legislatura (juny del 1916) pronuncià un
dels seus discursos més famosos, en el qual afirmà que el problema de Catalunya no era
pas una qüestió de mera descentralització administrativa, sinó un problema
nacionalista. Participà intensament en la campanya Per Catalunya i l'Espanya Gran,
que propugnava la constitució d'un estat federal ibèric, amb la inclusió voluntària de
Portugal. El 1917 fou un dels dirigents de l'Assemblea de Parlamentaris, però
l'orientació revolucionària que aquesta prengué, després de la vaga general del mes
d'agost, el decantà cap a una solució de compromís. La mort d'Enric Prat de la Riba
(agost del 1917) el convertí en el màxim dirigent de la Lliga Regionalista i, en
reunir-se novament a Madrid l'Assemblea de Parlamentaris, proposà a Alfons XIII de
constituir un govern de concentració per resoldre la crisi política. Format aquest
(1917), en el qual participà per primera vegada un membre de la Lliga, Joan Ventosa i
Calvell, desaparegué el moviment de l'Assemblea de Parlamentaris i se salvà la monarquia
constitucional. El 1918, nomenat ministre de Foment en el gobierno nacional,
presidit per Antoni Maura, impulsà eficaçment les obres públiques, com exposa el seu
llibre Vuit mesos en el Ministeri de Foment (1919). El 1921 ocupà el ministeri de
finances en un nou govern de Maura i publicà El problema ferroviario en España.
El fet de no poder aconseguir l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, reclamat en una
intensa campanya per les forces polítiques de Catalunya (1918), minvà el seu prestigi
polític en un sector del catalanisme, que qüestionà el seu intervencionisme en la
política espanyola. D'altra banda, Cambó havia contribuït a la creació de la
Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), del consell d'administració de la
qual fou aviat president, i restà així lligat al gran capital internacional, la qual
cosa condicionà també la seva vida política. Pel juny del 1923, després de la creació
d'Acció Catalana i del triomf electoral d'aquest partit, renuncià a l'acta de diputat,
es retirà de la vida política i emprengué un dels seus llargs viatges. Instaurada la
Dictadura (1923), continuà allunyat de l'activitat política pública, però conservà el
seu eficient secretariat, mantingué alguna polèmica periodística amb Primo de Rivera,
continuà col·laborant a "La Veu de Catalunya" i publicà diverses obres, com Visions
d'Orient (1924), Entorn del feixisme italià (1924), La valoració de la
pesseta (1929), Les dictadures (1929) —que provocà, entre altres
rèpliques, la d'Andreu Nin—, Les dictadures dels nostres dies (1930) i Per
la concòrdia (1930) —contestada per Jaume Bofill i Mates amb L'altra
concòrdia 1930—. Durant aquest període atacà la posició independentista de
Francesc Macià, i tornà a afirmar la seva posició antiseparatista, intervencionista i
iberista. El 1929 promogué la fundació del Conferentia-Club de Barcelona. En caure la
Dictadura (1930), el general Berenguer, encarregat de reinstaurar la normalitat
constitucional, li demanà col·laboració. Uns quants mesos després, davant el clima
revolucionari intentà de sostenir la monarquia amb la creació d'un partit general
espanyol, el Centro Constitucional, on s'hauria d'integrar la Lliga, que havia anat
abandonant la doctrina nacionalista de Prat de la Riba. La proclamació de la Segona
República Espanyola (1931) féu fracassar aquell intent, i Cambó es traslladà a
l'estranger. No havent estat elegit diputat, no pogué participar en la discussió
parlamentària de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. En transformar-se la Lliga
Regionalista en Lliga Catalana (febrer del 1933), continuà essent-ne un dels
màxims dirigents. Diputat a les corts del novembre del 1933, després dels fets del Sis
d'Octubre de 1934 hi tornà a afirmar la realitat del problema català i defensà el
manteniment del règim estatutari de Catalunya. En les eleccions del febrer del 1936,
tornà a quedar-se sense acta. L'alçament militar del juliol d'aquell any, en la
preparació del qual no havia intervingut, el sorprengué a l'estranger, on continuà
residint durant tota la guerra. Es declarà antifeixista i antidictatorial, però, alarmat
davant un possible triomf revolucionari, es decantà per la Junta de Burgos, que ell
ajudà econòmicament. Protegí també exiliats catalans de diverses tendències. Acabada
la guerra civil, preferí de continuar vivint a l'exili, especialment a Suïssa. Esclatada
la Segona Guerra Mundial, per l'abril del 1940 es traslladà als EUA. L'any següent anà
a l'Argentina, on residí fins a la mort. El drama de la seva vida política, ultra el
condicionament i la contradicció d'ésser dirigent d'un moviment nacionalista —per
tant, d'essència revolucionària— i alhora capdavanter d'una classe social
conservadora, consistí, segons confessió pròpia, en la pretensió, que Niceto Alcalá
Zamora li retragué a les corts del 1919, d'ésser alhora el Bolívar de Catalunya i el
Bismarck d'Espanya. Esmerçà una gran part de la seva fortuna en la protecció de la
cultura catalana creant la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica
Catalana, la Fundació Cambó de la Sorbona de París, i patrocinant la
redacció d'algunes obres fonamentals com la Història de Catalunya (1934-35) de
Ferran Soldevila, i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu
Fabra.
Macià i Llussà, Francesc (1859-1933)
Polític. Fill d'una família de les Borges Blanques que negociava en vi i
oli, estudià a Vilanova, fins que, a quinze anys, ingressà a l'acadèmia d'enginyers
militars de Guadalajara (Castella), d'on, com a tinent (1880), fou enviat de primer a
Madrid i després a Barcelona. Amb el grau de capità (1882) fou destinat a Sevilla, i
després a Lleida, on ocupà la comandància d'enginyers militars, ascendí fins a tinent
coronel, dirigí treballs topogràfics, com el del projectat ferrocarril de la Noguera
Pallaresa, i es casà amb Eugènia Lamarca i de Mier (1888), filla d'una família
benestant. Manifestà el seu desacord en l'assalt militar als locals del «Cu-cut!» i de
«La Veu de Catalunya» (1905), s'oposà a la llei de jurisdiccions del 1906 i presentà
la seva candidatura en el marc de la Solidaritat Catalana pel districte de les Borges
Blanques. Aquesta actitud política comportà el seu trasllat a Santoña (Castella la
Vella), després de l'ascens previ a coronel, que Macià no acceptà, i hagué de
renunciar a la carrera militar. Sota el patrocini de la Lliga Regionalista ocupà també
un lloc en la candidatura de la Solidaritat Catalana per Barcelona. Triomfador en totes
dues circumscripcions, renuncià l'acta de diputat per Barcelona i es limità a la de les
Borges Blanques, que renovà en totes les eleccions posteriors (maig del 1910, març del
1914, abril del 1916, febrer del 1918, juny del 1919, desembre del 1920 i abril del 1923).
En les del 1910 refusà de prendre possessió, i la seva acta fou presentada a les corts
de Madrid per diversos centenars d'electors desplaçats expressament des de les Borges
Blanques. Del 1910 al 1914, bé que la Lliga Regionalista intentà de mantenir-lo al seu
costat, s'anà apropant al republicanisme de la UFNR, i mantingué relació amb Pere
Coromines, Jaume Carner, etc. Després de la crisi de la UFNR, col·laborà amb Martí i
Julià en el setmanari «Renaixement», de la Unió Catalanista, des d'on impulsà
posicions revolucionàries, que foren exposades públicament a l'Assemblea de
Parlamentaris del 1917 i, després d'un efímer exili, en les reunions del Consell
Permanent de la Mancomunitat amb els parlamentaris catalans, preparatòries de l'estatut
d'autonomia elaborat per la Mancomunitat i inspirat per la Lliga Regionalista (1918-19).
Fou en aquests anys quan, dissolta l'orientació socialista de la Unió Catalanista, mort
Martí i Julià i enfront de l'ofensiva nacionalista de la Lliga Regionalista, intentà de
llançar un programa d'acció nacionalista i social de caire radical, oferint una
alternativa, per l'esquerra, a la Lliga Regionalista. Intentà de reunir sectors de la
petita burgesia i de la classe obrera, escampats en diferents organitzacions republicanes
i nacionalistes, entorn d'un programa independentista. D'aquí sorgí la Federació
Democràtica Nacionalista (gener-febrer del 1919), que, en el marc del seu interès a
crear un front únic catalanista, participà en la Conferència Nacional Catalana (abril
del 1922), de la qual sorgí Acció Catalana; però, en no ésser acceptada la seva
proposició de crear un Estat Català, se'n deslligà abans que arribés a cap solució.
Aleshores es dedicà a organitzar, des de les pàgines del setmanari «La Tralla», un nou
moviment, destinat a agrupar el catalanisme radical, que al cap de pocs mesos prengué el
nom d'Estat Català i que després entrà en relació amb els centres separatistes
d'Amèrica, el primer dels quals havia estat creat a l'Havana pel març del mateix any
1922. Tot i això, Macià no abandonà la idea del front únic catalanista, i intentà de
combinar els plantejaments militars hegemònics amb el republicanisme català; així,
projectà una Federació d'Esquerres de Catalunya (febrer del 1923), que no prosperà, i
prestà suport a la candidatura d'Acció Catalana en les eleccions d'abril del 1923. El
centre de la seva activitat fou, però, Estat Català. S'exilià després del cop d'estat
del general Primo de Rivera, s'instal·là a Perpinyà a mitjan octubre del 1923, i
després, a Bois-Colombes, prop de París. Emprengué la recerca de diners per a la compra
d'armes destinades a la insurrecció per a l'alliberament de Catalunya, tot mantenint
relació amb els grups de catalans nacionalistes d'Amèrica, disposats a ajudar
econòmicament la seva empresa; en nom del govern provisional de Catalunya, avalà l'Emprèstit
Pau Claris (abril del 1925). Disposat a una àmplia política d'aliances, sempre que
es mantingués el seu objectiu, i fracassades les negociacions amb Acció Catalana,
sovintejà les relacions amb els sindicalistes de la CNT, amb grups irlandesos de De
Valera (intent de formar una Lliga de Nacions Oprimides), amb nacionalistes bascs i, fins
i tot, amb el Partido Comunista de España, amb el qual, i amb d'altres forces, formà el
Comitè Revolucionari de París, del qual sorgí el seu viatge a Moscou, acompanyat de
Josep Carner i Ribalta i de José Bullejos, per tal de demanar ajut econòmic a la
Internacional Comunista (octubre-novembre del 1925), cosa que no aconseguí, tot i haver
estat introduït per Andreu Nin. El desengany de Moscou i, després, el del complot de la
Nit de Sant Joan (juny del 1926) l'empenyeren més a tirar endavant el seu projecte
d'insurrecció amb les seves úniques forces. Preparà i organitzà directament una
incursió armada a Catalunya, de primer des de Bois-Colombes i després des de Prats de
Molló. Avortat el complot de Prats de Molló, Macià fou detingut, juntament amb
Gassol, Carner i Ribalta, Bordas de la Cuesta i d'altres a la vil·la Denise i fou
empresonat a Perpinyà. Traslladats a la presó de La Santé, a París, s'obrí un famós
procés, on Macià, defensat per Henri Torres, fou condemnat a dos mesos de presó, que ja
havia complert; i, després de retornar a Bois-Colombes, fou obligat a passar a Bèlgica.
Després de residir uns quants mesos a Brussel·les, en companyia de Gassol, s'embarcà
cap a l'Uruguai, on arribà els primers dies del 1928. Entrà clandestinament a
l'Argentina i, després d'un plet judicial, hi residí més de mig any; allà recorregué
els centres catalans de Buenos Aires, Rosario, Córdoba, La Plata i Mendoza. Anà a Xile,
i s'embarcà cap a l'Havana, on participà activament en l'assemblea preparada per Carner
i Ribalta, per Josep Conangla i per ell mateix des de Buenos Aires, la qual fundà el Partit
Separatista Revolucionari de Catalunya —del qual fou president— i aprovà la
constitució d'una futura República Catalana (setembre-octubre del 1928). D'allí se
n'anà, sempre amb Gassol, cap a Nova York, camí d'Europa (a mitjan octubre del 1928). En
no poder entrar a Suïssa, retornà a Brussel·les, on plantejà de portar a terme els
acords de l'assemblea de l'Havana per tal de transformar Estat Català en Partit
Separatista Revolucionari de Catalunya, cosa que provocà tensions en el moviment,
sobretot a l'interior de Catalunya; per això hom decidí de continuar amb la denominació
d'Estat Català. Atent sempre als complots contra la Dictadura, la fallida del de Sánchez
Guerra l'impulsà a tornar a Catalunya, i demanà nou ajut econòmic als centres catalans
d'Amèrica, per tal de dur a terme una acció armada, però aquesta vegada des de
l'interior de Catalunya. Mentrestant, caigué la dictadura del general Primo de Rivera
(gener del 1930) i, en el marc d'una forta campanya en pro de l'amnistia, Macià travessà
il·legalment França i arribà a Barcelona pel setembre del 1930. Fou detingut i retornat
a Bèlgica. Per fi, enfonsat el general Berenguer, retornà a Catalunya, sense
inconvenients, el 22 de febrer de 1931. Assistí a la conferència d'esquerres (del març
del 1931), donà per constituïda l'Esquerra Republicana de Catalunya i en fou
escollit president del consell directiu. Després del triomf de l'Esquerra Republicana de
Catalunya en les eleccions municipals del 12 d'abril, i de la proclamació per part de
Lluís Companys de la República a Catalunya, el 14 d'abril, proclamà l'Estat Català
integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques i la formació del govern de la República
Catalana, després de destituir el president de la diputació monàrquica, Maluquer i
Viladot. Immediatament es féu càrrec del govern de Catalunya. Com a president
provisional de la República Catalana demanà a tots els ajuntaments la proclamació de la
República a totes les poblacions de Catalunya i signà el text oficial de la proclamació
de l'Estat Català sota el règim d'una República Catalana. Formà govern amb l'Esquerra
Republicana i la Unió Socialista de Catalunya, i prengué diverses mesures polítiques
amb les noves autoritats (López Ochoa, Companys, Aiguader, Anguera de Sojo). Tres dies
després, rebé els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau
d'Olwer, i, després d'unes llargues negociacions, acceptà de reconvertir el govern de
Catalunya en govern de la Generalitat de Catalunya i d'elaborar un Estatut
d'Autonomia. Ocupà la presidència provisional del govern de la Generalitat, i
després de la crisi del desembre del 1931 assumí també la conselleria d'agricultura.
Elegit diputat a les Corts Constituents per Barcelona (juny del 1931), presentà
públicament la victòria del plebiscit de l'estatut i presidí la delegació que en
lliurà el text al president de la República Espanyola, Alcalá Zamora, acompanyat de
Gassol, Tarradellas i d'altres. Es féu dipositari, també, del text modificat de
l'estatut aprovat per les corts de la República (setembre del 1932). Elegit diputat per
Barcelona en les eleccions del Parlament de Catalunya (novembre del 1932), n'obrí les
sessions, i, després d'ésser reelegit president de la Generalitat, delegà les seves
funcions executives, de primer en el conseller Joan Lluhí i Vallescà (desembre del
1932), i després en els també consellers Carles Pi i Sunyer i Miquel Santaló. Preocupat
per la lentitud en el traspàs de serveis a la Generalitat, fou elegit diputat per
Barcelona per l'Esquerra Republicana de Catalunya (novembre del 1933), i morí en
l'exercici del seu càrrec de president de la Generalitat de Catalunya el 25 de
desembre.
|
|
Presidents
de la Mancomunitat de Catalunya. |
Prat
de la Riba i Sarrà, Enric (1870-1917)
Polític. Fill d'hisendats, estudià lleis a Barcelona (1887-93) i es doctorà a Madrid
(1894) amb la tesi La ley jurídica de la industria, on tracta de la incipient
legislació del treball partint de la noció de "casa industrial" (empresa). El
1895 s'encarregà, amb dos altres companys d'estudis, de la redacció de la "Revista
Jurídica de Cataluña", on col·laborà amb temes de dret privat i públic,
històrics, d'economia i de sociologia. També, des del 1895, participà en les tasques de
l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. El 1887 ingressà al Centre
Escolar Catalanista, del qual fou secretari de la secció de dret i filosofia i lletres
(1888-89) i president (1890-91), càrrec des del qual pronuncià un remarcable discurs
nacionalista. El 1891 fou elegit secretari de la junta de la Unió Catalanista i
intervingué en la preparació i els debats de la seva assemblea de Manresa que aprovà
les anomenades Bases de Manresa. Redactà íntegrament les proclames de la Unió La
qüestió social i la política (1891), editada amb motiu de la primera celebració
del primer de maig, i el Missatge a S.M. Jordi I Rei dels Hel·lens (1897), que
promogué un cert rebombori, i tingué una part destacada en la redacció dels manifests
Als catalans i Al poble català, difosos amb motiu de la guerra
hispano-nord-americana. Col·laborà a "La Renaixença" i a "La Veu de
Catalunya" de Barcelona i a "Les Quatre Barres" de Vilafranca del Penedès.
El 1894 fou premiat en el concurs del Centre Català de Sabadell per un Compendi de
doctrina catalanista, i als jocs florals del 1898 fou també premiat per un Compendi
d'història de Catalunya. Secretari de l'Ateneu Barcelonès en la junta presidida per
Valentí Almirall (1896-97), promogué un canvi d'estatuts per a normalitzar l'ús del
català i organitzà un important cicle de conferències sobre aspectes de la societat i
de la història catalanes, entre elles la que pronuncià ell mateix, El fet de la
nacionalitat catalana, que constitueix uns capítols de la seva obra política cabdal.
Membre de la Lliga de Catalunya, a la qual pertangué en deixar el Centre Escolar, se'n
separà el 1899, disconforme amb l'apoliticisme de la majoria dels seus membres, i
impulsà la creació del Centre Nacional Català, de poca durada, ja que per l'abril del
1901 fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, encara que fins el 1904 no formà
part de la seva comissió d'acció política. Redactà, entre altres, el document conegut
com a Programa del Tívoli o Declaració de principis de la Solidaridad (1907),
el Manifest dels senadors i diputats regionalistes amb motiu dels successos de juliol (1909)
i el document Els parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l'Espanya gran (1916).
El 1898 havia escrit el fullet La question catalane, editat a París pel Comité
Nationaliste Catalan, i el mateix any contribuí a la fundació d'una empresa per a
publicar el setmanari "La Veu de Catalunya" com a diari, el primer número del
qual aparegué el primer de gener de 1899. Presidí el consell d'administració de la
societat i dirigí el diari fins que, després d'ésser detingut el 1902 per la
publicació d'un escrit, continuà dirigint-lo no oficialment i hi publicà un gran nombre
d'articles, signats i anònims. El 1900 li fou premiat per l'Academia de Ciencias Morales
y Políticas de Madrid el treball Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre
patrones y obreros o remediar las huelgas. Home religiós i d'una ideologia
conservadora, bàsicament nodrida pel positivisme de Taine i el tradicionalisme de Le Play
i De Maistre, exposà en les dissertacions, en els escrits periodístics i, principalment,
en el seu llibre fonamental, La nacionalitat catalana (1906), un concepte
organicista de la nació, en el qual no era aliena la influència germànica (Herder,
Fichte, Krause, etc). Entenia la nacionalitat com la determinació unitària d'uns
individus que parlen la mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix
sentiment del dret revelat en el costum (Savigny). Per bé que rebutgés el qualificatiu
de federalista (escriví un destacat pròleg al llibre de Lluís Duran i Ventosa Regionalisme
i federalisme), propugnà una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics
sota un règim que —fidel a la consigna de la Lliga respecte a l'accidentalitat de
les formes de govern— tant podia ésser monàrquic com republicà. Fins i tot es
pronuncià a favor d'un difús supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l'entesa
de tots els pobles compresos "entre Lisboa i el Roine"). El 1905 fou elegit
membre de la diputació de Barcelona pel districte segon, i fou reelegit pel de
Vic-Granollers el 1909 i el 1913. La seva acurada tasca en la redacció de la Ponència
sobre els ferrocarrils secundaris (1907) i la preparació de la primera assemblea de
les diputacions provincials d'Espanya (1906), en la qual es mostrà partidari d'articular
les funcions de les corporacions provincials en unitats administratives regionals, el
feren destacar i fou elegit president de la diputació el 1907, càrrec per al qual fou
reelegit els anys 1909, 1911, 1913 i 1917. De bell antuvi, es proposà d'assolir el seu
objectiu d'una unificació administrativa de les terres de l'antic Principat i influí
perquè en el projecte d'administració local que elaborà el govern conservador d'Antoni
Maura (1908) fossin previstes les mancomunitats. Assolí la promesa del liberal José
Canalejas d'autoritzar una mancomunitat provincial d'acord amb el projecte que s'estudià
el 1911 i que se sotmeté a l'aprovació de les altres diputacions catalanes. Després de
molts entrebancs, el decret reial de 19 de desembre de 1913 permetia la constitució de la
Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou elegit president el 6 d'abril de 1914 i
reelegit el 14 de maig de 1917. Amb les limitades facultats de què disposava com a
president de la diputació i de la mancomunitat dugué a terme una labor formidable. En
l'aspecte material amplià la xarxa de carreteres, estengué la de telèfons, modernitzà
la Casa de Maternitat, recuperà el total domini del palau de la Generalitat, i el
restaurà. En l'aspecte cultural, establí l'Institut d'Estudis Catalans, n'adoptà
oficialment les normes ortogràfiques, creà el Consell d'Investigació Pedagògica,
redactà el missatge al president del consell, comte de Romanones, en protesta de les
declaracions del president de l'Academia Española, vexatòries per al català, impulsà
la formació de la Biblioteca de Catalunya i la instal·lació de biblioteques populars
per les comarques i, finalment, estimulà l'ensenyament especialitzat amb la fundació de
les escoles elementals del treball, Superior d'Agricultura, de Funcionaris
d'Administració Local, d'Art Dramàtic, de Bibliotecàries, Superior de Bells Oficis i
d'infermeres. Com a governant, procurà d'oblidar que era un home de partit i sol·licità
la col·laboració de persones de les més variades tendències. Valorà, per sobre de
tot, la continuïtat ("la santa continuació") i l'eficàcia. Eugeni d'Ors
l'anomenà "seny ordenador de Catalunya", expressió que féu fortuna.
Puig i Cadafalch, Josep (1867-1956)
Arquitecte, historiador de l'art i polític. Estudià arquitectura (1883) i
ciències exactes a Barcelona (doctorat a Madrid el 1888). Arquitecte municipal de Mataró
l'any 1889, hi projectà el mercat cobert i la xarxa de clavegueres. Establert a
Barcelona, decorà la joieria Macià al carrer de Ferran (1893) i dirigí la construcció
de la casa Martí —Els Quatre Gats— (1895), que té les característiques del
seu estil inicial: l'anostrament original de formes del gòtic nòrdic sense oblidar la
tradició pairal, amb predomini de les arts aplicades. Dibuixà la creu de ferro —amb
escultura de Llimona— del Rosari Monumental de Montserrat (1896), dirigí la casa
Coll i Regàs de Mataró, la seva residència estival d'Argentona (1897) i la masia el
Cros dels Garí, també a Argentona (1899), on s'apropa més a les formes d'arquitectura
popular. A Barcelona féu la Casa Amatller (1900), influïda per l'arquitectura flamenca,
la casa Macaya (1901), on treu partit de l'estucat de la façana, cosa que també féu a
la casa Trinxet (1904, desapareguda) i a la casa Sastre i Marquès de Sarrià (1905),
sense deixar, però, d'inspirar-se en formes catalanes medievals a la restauració de la
residència dels barons de Quadras a Maçanes (1903). Adoptà el plateresc a la Casa Serra
(1907) i formes del gòtic flamíner a la Casa Quadras (1905) o al bloc de les tres
edificacions unitàries que construí per a la família Terrades el 1905, tot a Barcelona.
L'evolució posterior de la seva arquitectura comporta realitzacions d'estil divers com la
Casa Company (1911), que recorda vagament els xalets suïssos o del Tirol, la fàbrica
Casarramona al peu de Montjuïc (1913), d'estructura de maó i formes goticitzants, els
projectes (1915), en part realitzats, de l'Exposició Internacional de Barcelona, les
cases Pich i Pon (1921, mutilada), Guarro (1923) i Casarramona (1924). Com a urbanista
projectà l'enllaç de la Via Laietana amb el nucli antic de Barcelona al sector de la
capella de Santa Àgata (1914) i l'agençament de la Plaça de Catalunya (1923), que
dugué a terme l'ajuntament de l'època de Primo de Rivera amb alteracions importants.
Restaurà les esglésies de Sant Martí Sarroca i de Sant Joan de les Abadesses i impulsà
les excavacions d'Empúries a través de l'Institut d'Estudis Catalans, entitat de la qual
fou cofundador i president durant molts anys. Profund coneixedor de l'art medieval
català, és autor d'obres tan importants com L'arquitectura romànica a Catalunya (1909-18,
amb A.de Falguera i J.Goday), La geografia i els orígens del primer art romànic (1930),
La place de la Catalogne dans la géographie et la chronologie du premier art roman (1932),
L'architecture gothique civile en Catalogne (1935) i L'escultura romànica a
Catalunya (1949). Fou professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1901-02) i
dels Estudis Universitaris Catalans (1905). Donà cursos a les universitats de la Sorbona
(1925), Harvard i Cornell (1926) i a l'Institut d'Art et Archéologie de la universitat de
París gràcies a la Fundació Cambó (1930). Presentà comunicacions al Congrés
Arqueològic de França a Carcassona-Perpinyà (1906), als internacionals d'història de
l'art de París (1921) i Roma (1922) i als d'estudis bizantins de Bucarest (1924) i
Belgrad (1927). Fou doctor honoris causa de les universitats de Freiburg (1923),
París (1930) i Tolosa (1949). Ingressà el 1886 en el tot just creat Centre Escolar
Catalanista, que presidí (1889-90) després d'haver dirigit la secció d'escoles
especials (1888-89). Participà en la I Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa
(1892), pertangué a la Lliga de Catalunya i col·laborà a "La Renaixença" i
al setmanari "La Veu de Catalunya", i fou un dels fundadors del diari del mateix
nom, al qual contribuí, els primers anys, amb articles molt contundents. Cofundador de la
Lliga Regionalista (1901), fou membre del seu Comitè d'Acció Política. Del 1902 al 1905
fou regidor de l'ajuntament de Barcelona, on promogué la política de sanejament i la
constitució de la Junta Autònoma de Museus (1902), ampliada el 1907 amb la participació
de la diputació provincial. A la Junta ajudà decisivament a la formació dels fons
museístics de la ciutat amb la instal·lació de les pintures romàniques traslladades
dels Pirineus, de les troballes d'Empúries, etc. Diputat a corts per Barcelona en les
eleccions de la Solidaritat (1907), respongué, en nom de la minoria regionalista, al
missatge de la corona amb un gran discurs, però després limità les seves intervencions
gairebé a la crítica del govern, especialment en qüestions d'educació. Elegit diputat
provincial per Barcelona, ajudà Prat de la Riba en la seva tasca cultural; abans ja havia
collaborat en altres empreses, com la de la restauració del palau de la Generalitat. Com
a diputat destacà en la promoció de l'ensenyament tècnic (escoles del Treball i
Superior d'Agricultura). Reelegit diputat provincial pel març del 1917, fou designat pel
novembre segon president de la Mancomunitat i confirmat en la presidència el 1919, el
1921 (després de la seva reelecció com a diputat) i el 1923. Al capdavant de la Mancomunitat
de Catalunya i enmig de fortes convulsions socials, continuà i amplià l'obra de Prat
en donar un gran impuls a la xarxa telefònica, i amb l'establiment de les biblioteques
populars i la difusió de les tècniques agrícoles i ramaderes. Inicià la publicació
dels mapes geogràfic i geològic, creà el Servei Meteorològic, les escoles d'Alts
Estudis Comercials, la d'Indústries de teixit de punt —a Canet de Mar— i la
d'infermeres. Establí l'Oficina d'Estudis Jurídics i el Laboratori de Psicologia
Experimental. Durant el primer mandat fou organitzada eficaçment la campanya pro estatut
d'autonomia, malmesa pel joc parlamentari. El cop d'estat de Primo de Rivera comportà la
substitució dels diputats provincials d'elecció popular per una Mancomunitat a gust del
dictador, presidida des del 1924 per Alfons Sala, que menà una campanya de descrèdit
contra Puig i els diputats anteriors i una persecució contra els funcionaris més
significats en el camp educatiu. L'ajuntament dictatorial de Barcelona també el destituí
del seu càrrec d'arquitecte de l'Exposició. Amb la República les seves activitats
polítiques minvaren, i la revolta del 1936 l'obligà a fugir i s'establí a París, i
després al Rosselló, on continuà els seus estudis sobre el romànic. Després de la
guerra civil li fou prohibit l'exercici de la professió d'arquitecte.
Sala i Argemí, Alfons (1863-1945)
Polític i industrial. Es llicencià en dret a Barcelona. Ben jove
s'inicià en la política i fou diputat provincial pel Partit Liberal Dinàstic (1888-93).
Cacic i patrici alhora, a la darreria del s XIX convertí Terrassa en un feu on sortia com
a diputat a corts, càrrec que anà ostentant, bé que el 1906, amb motiu de la
Solidaritat Catalana, pel seu anticatalanisme, decidí de no presentar-se. Adoptà
després l'etiqueta de monàrquic independent i aglutinà un nucli d'addictes i d'electors
conservadors, reducte contra el qual combateren republicans, catalanistes d'esquerra i
també de la Lliga Regionalista. Foren particularment sagnants els poemes que li dedicà
Josep Carner, fent-lo, no sempre amb justícia, la bèstia negra del catalanisme. Malgrat
tot, fou reelegit com a diputat a corts. Amic personal d'Alfons XIII, fundà la Unión
Monárquica Nacional (1919) i, havent-se negat a assistir a l'Assemblea de
Parlamentaris, combaté l'autonomisme i col·laborà amb la Dictadura de Primo de Rivera,
el qual el nomenà president de la Mancomunitat governativa (gener del 1924 — abril
del 1925). Tanmateix, la repressió anticatalana i la mediatització excessiva de la
Mancomunitat, el dugueren a protestar davant el rei i el dictador i per això dimití. Fou
un defensor del proteccionisme a les corts, en contra de l'opinió del seu partit Liberal
i impulsà la creació de l'Escola Industrial de Terrassa. Fou nomenat senador vitalici
(1923) i rebé el títol de comte d'Ègara (1926). Els seus partidaris foren anomenats
salistes.
|
|
Basquistes. |
Arana
Goiri, Sabino de (1865-1903)
Polític basc, fundador del nacionalisme basc. Pertanyia a una família
benestant i de tradició carlina; el seu pare, armador, que fou alcalde d'Abando i
representant d'aquesta població a les Juntes de Guernica, participà activament en la
preparació de l'aixecament (1872) del pretendent Carles VII. Sabino de Arana s'inicià en
les idees nacionalistes el 1882, influït pel seu germà Lluís. En 1883-88 estudià a
Barcelona part de la carrera de dret; l'elecció de Barcelona (el País Basc no tenia
universitat) fou motivada, sens dubte, per raons d'afinitat amb el moviment catalanista.
En retornar a Bilbao, es presentà, en oposició amb Miguel de Unamuno i Resurrección M.
de Azkue, per a la càtedra de llengua basca acabada de crear a l'Institut de Bilbao, que
fou concedida al darrer dels citats. Des d'aleshores es dedicà plenament a definir i
propagar el nacionalisme basc, al qual donà el seus primers fonaments teòrics, que
resumí en el lema Jaungoikua eta Lagizarra ('Déu i Llei vella'), tot unint la
tesi de la independència per a Bascònia amb una rígida confessionalitat religiosa i amb
una posició de marcat caràcter burgès enfront del problema social. El seu proselitisme
es projectà en el llibre Bizkaya por su independencia (1892), el seu escrit
polític fonamental, i en diverses publicacions periòdiques ("Bizkaitarra",
"Baserritarra", "Euzkadi", "La Patria"), així com en
treballs de revaloració de la cultura autòctona, sobretot lingüístics: Gramática
elemental del euzkera bizkaino (1888, incompleta), Lecciones de ortografía del
euzkera bizkaino (1896), obra que establí el sistema ortogràfic que ha prevalgut en
part en la literatura basca de la zona peninsular. El 1900 es casà amb Nicolasa de
Atxikallende Iturri. En 1895-96 i el 1902 fou empresonat per motius polítics.
|
|
Galleguistes. |
Castelao,
Alfonso Rodríguez (1886-1950)
Polític, escriptor i dibuixant gallec. Estudià medicina a Santiago. Des
del 1909 treballà com a caricaturista a la premsa gallega i excel·lí pel contingut
crític i social dels dibuixos, recollits parcialment a Cincoenta homes por dez reás
(1931) i a Cousas da vida (1961, 1962). En contacte amb Vicente Risco, Otero
Pedrayo i altres intel·lectuals, fundà la revista «Nos», que orientà la vida
política i cultural de Galícia entre el 1920 i el 1936. Des del dibuix, evolucionà cap
a la literatura. A Cousas (1926, 1929) els dibuixos són acompanyats amb proses
humorístiques sobre els problemes de la Galícia camperola. Ja abans, amb la narració
breu Un ollo de vidro (1920), s'havia revelat com el millor prosista gallec del seu
temps. El 1932 a les corts constituents de la República pronuncià un discurs en defensa
de la llengua gallega, que tingué una gran repercussió. El 1933 fou rebut, amb Otero
Pedrayo, a Barcelona pel govern de la Generalitat. El 1934 fou exiliat a Badajoz pel
govern Lerroux, i publicà el recull de contes Retrincos i la novel·la Os dous
de sempre. Diputat durant el Front Popular, contribuí a l'èxit del plebiscit de
l'estatut gallec (28 de juny de 1936). La guerra civil el sorprengué a Madrid. Publicà Galicia
mártir (1937), Atila en Galicia (1937) i Milicianos (1938). Féu
conferències i exposà la seva obra a l'URSS, Cuba i els EUA. El 1940 s'instal·là a
Buenos Aires, on estrenà l'obra teatral Os vells non deben de namorarse (1941),
farsa expressionista i popular per a la qual dissenyà decoracions, figurins i màscares.
El 1944 publicà el seu assaig polític Sempre en Galiza, i el 1945 fundà la
revista Galeuzca, amb un grup d'exiliats bascs i catalans. El 1946 fou nomenat
ministre del govern de la República a l'exili i residí a París.
Risco, Vicente (1883-1963)
Escriptor gallec. En la seva evolució presenta una primera etapa, cosmopolita,
d'expressió castellana —fundà la revista «La Centuria» (1917-18), des d'on
combaté l'ús literari del gallec—, on mostra una actitud que ell mateix
qualificaria d'inadaptada i que coincideix amb el dandisme de fi de segle. El 1919
s'incorporà a la cultura gallega —descriu el procés de l'assaig Nos, os
inadaptados (1933)—. Fundà amb Castelao la revista "Nos", decisiva en
la vida intel·lectual de Galícia des del 1920 fins al 1936. Publicà la Teoria de
Nacionalismo galego (1920) i parallelament, en castellà, El problema político de
Galicia (1930), emmarcat en el nacionalisme burgès de la primera postguerra mundial.
És un dels creadors de la prosa narrativa gallega: Do caso que lle aconteceu ao Doutor
Albeiros (1919), A Coutada (1926), O porco de pé (1928). Conreà també
l'assaig i el teatre. Però l'obra cabdal pertany al terreny de l'antropologia cultural, i
els seus nombrosíssims estudis sobre Galícia es troben en Etnografia: cultura
espiritual, volum I de la História da Galiza (1962). Orientador ideològic del
galleguisme, no acceptà la vinculació del Partit Galleguista al Front Popular (1936) i
es retirà de la política i àdhuc del conreu literari del gallec. De la seva obra
castellana de postguerra es destaca la novel·la La puerta de paja (1953).
|
|
Andalusistes. |
Infante,
Blas (1885-1936)
Polític, advocat i escriptor, líder del regionalisme andaluz. Va néixer a Casares
(Màlaga) i va estudiar la carrera de dret. En el context de l'auge dels movimients
regionalistes de finals del segle XIX, es va convertir en la figura més destacada de
l'andalusisme, centrant la seva anàlisi en les deficiències estructurals de la seva
regió. Acabada la dictadura de Primo de Rivera, fou president de la Junta Liberalista
Andaluza, decisiva per a l'elaboració de l'avantprojecte d'autonomía d'Andalusia el
1933. Començades ja les gestions per a l'elaboració de l'estatut definitiu, va ser
afusellat als afores de Madrid per les tropes franquistes el juliol de 1936, als inicis de
la Guerra Civil. És considerat el pare de la pàtria andalusa. Fou autor de El ideal
andaluz, La dictadura pedagógica i La verdad sobre el complot de
Tablada y El Estado Libre de Andalucía.
|
|
Militars. |
Fernández
y Silvestre, Manuel (1871-1921)
Militar. Lluità a Cuba (1895-98), i passà al Marroc, on participà en el desembarcament
de Casablanca (1908), l'ocupació de Larraix (1911) i les campanyes del 1912 al 1914.
Ascendit a general (1913) i a ajudant de camp del rei Alfons XIII (1915), intentà (1920),
sota ordres directes del rei i sense consentiment del seu superior, el general Berenguer,
una penetració a l'interior del Marroc. Abd el-Krim desencadenà l'atac que donà lloc al
desastre d'Annual (1921).
Martínez Anido, Severiano (1862-1938)
Militar. De l'arma d'infanteria, ascendí a general després de lluitar al
Marroc. Governador militar de Barcelona a partir del 1917, assolí una gran notorietat
quan passà al govern civil (1920-22). Dictà la deportació dels principals dirigents
sindicalistes a Maó (1920), i, juntament amb el cap de policia Arlegui, afavorí l'acció
de bandes de pistolers i dels sindicats lliures contra la CNT. Primo de Rivera el nomenà,
successivament, director general de seguretat i ministre de la governació. Exiliat a
França el 1931, no tornà a Espanya fins pel juliol del 1936 per a unir-se a l'aixecament
militar. El 1938 ocupà la cartera d'ordre públic en el primer govern de Franco, després
d'haver estat, des de l'octubre del 1937, cap de seguretat interior.
Millán Astray, José (1879-1954)
Militar. General des del 1932, després d'estudiar a Algèria l'organització de la legió
estrangera francesa, el 1920 fundà el Tercio de Extranjeros (legió espanyola). Ferit
diverses vegades al Marroc, presidí el cos de mutilats de guerra. L'any 1936 s'adherí a
l'alçament de Franco i protagonitzà un cèlebre incident amb Unamuno.
|
|
Setmana
Tràgica. |
Ferrer
i Guàrdia, Francesc (1859-1909)
Pedagog i pensador. Empleat ferroviari, republicà i afiliat a la francmaçoneria des del
1883, s'exilià a París el 1885, i hi feia classes particulars de castellà; hi romangué
fins el 1901, i establí contacte amb els progressistes de Ruiz Zorrilla i amb la
francmaçoneria francesa (dins la qual aconseguí el grau 31). Acabat tumultuosament el
seu primer matrimoni amb Teresa Sanmartí, catòlica, el 1899 s'uní amb una professora
racionalista francesa, Léopoldine Bonnard. De nou a Barcelona, influït sobretot per les
teories educatives de Paul Robin, el 1901 creà l'Escola Moderna (gràcies a
l'herència rebuda de Jeanne Ernestine Meunié) i preconitzà un ensenyament laic i
racionalista, especialment adreçat als obrers i independent de l'estat. Les seves bones
relacions amb Lerroux li permeteren d'exercir una certa direcció sobre les escoles
populars creades pels centres republicans lerrouxistes. D'altra banda, mantingué estrets
contactes amb alguns nuclis anarquistes (especialment amb Anselmo Lorenzo i V. Moreno),
subvencionà el periòdic «La Huelga General» (1901-03) i contribuí, mitjançant la
seva editorial (creada juntament amb l'Escola Moderna), a difondre uns primers texts del
sindicalisme revolucionari francès. La seva escola, dirigida per Soledat Vilafranca, amb
la qual s'uní el 1904, experimentà un ampli desenvolupament, que fou truncat quan, el
1905, Mateu Morral, un empleat de la seva editorial, atemptà contra AlfonsXIII. Acusat
Ferrer i Guàrdia d'ésser-ne l'inductor, fou processat, però a la fi fou absolt, per
manca de proves (1906-07). Aquest cas fou utilitzat pels elements conservadors del país
per a condemnar violentament l'ensenyament laic i, alhora, a l'estranger, per a
desencadenar una campanya de defensa, que li donà notorietat. A partir del 1907, residint
a Brussel·les i a París, creà la revista «L'École Renovée» (1908-09) i organitzà
la Lliga Internacional per a l'Educació Racionalista dels Infants. Així mateix
subvencionà el Centre d'Estudis Socials de Barcelona, anarquista, i "Solidaridad
Obrera"; pensava que calia la col·laboració dels obrers per a promoure una
revolució política contra la monarquia. Posteriorment, de nou a Barcelona, volgué
influir durant els esdeveniments de la Setmana Tràgica perquè els republicans radicals
assumissin la direcció de la revolta. No ho aconseguí, i, detingut, fou condemnat sense
proves com a principal inductor a Barcelona (9 d'octubre de 1909); fou afusellat a
Montjuïc el 13 d'octubre de 1909. El seu procés i la seva mort desencadenaren una
extensa campanya europea, amb participació de forces obreres i republicanes laiques, que
determinà la caiguda de Maura com a cap del govern espanyol (octubre del 1909).
Considerat un màrtir europeu de l'educació laica, hom li construí un monument a
Brussel·les. El 1911 hom en publicà el recull d'escrits La Escuela Moderna: Póstuma
explicación y alcance de la enseñanza racional.
|
|
Guerra
del Marroc. |
Abd el-Krim, Mohamed ibn (1882-1963)
Caid de la cabila dels Beni Uryagel. Fou cadi de Melilla i estigué al
servei del govern espanyol fins el 1921, any en què es revoltà i predicà la guerra
santa. Després de la victòria d'Annual (1921) es convertí en el cap de la
insurrecció del Marroc. El 1925 atacà el territori francès; llavors els governs
d'Espanya i de França acordaren una acció conjunta, iniciada amb el desembarcament d' Alhucemas.
Però Abd el-Krim resistí encara fins a l'any següent; el 22 de maig de 1926 es lliurà
als francesos i fou deportat a l'illa de la Reunió, on restà fins al 1947; el govern
francès li concedí la llibertat i l'autoritzà a residir a la costa de Provença, però
en el viatge de tornada a França s'escapà i es refugià a Egipte, des d'on continuà la
lluita i presidí el Comitè per a l'alliberament d'Àfrica del Nord.
|
|
Caiguda
de la monarquia. |
Galán,
Fermín (1899-1930)
Militar. Es distingí al Marroc; ja capità, el 1926 es rebel·là contra
la Dictadura de Primo de Rivera i fou degradat i empresonat a Barcelona. Alliberat i
rehabilitat el 1930, connectà amb el Comitè Nacional Revolucionari; destinat a Jaca, el
12 de desembre s'insurgí contra la monarquia i proclamà la república; fracassat el
moviment, fou afusellat.
García Hernández, Ángel (1900-1930)
Militar. Capità a Jaca, col·laborà amb Fermín Galán en l'aixecament
republicà del 12 de desembre de 1930. Fracassada la revolta i fet presoner, després d'un
consell de guerra sumaríssim fou afusellat (14 de desembre).
|
|
Altres
personatges. |
Unamuno
y Jugo, Miguel de (1864-1936)
Escriptor i professor universitari basc. Estudià el batxillerat a la seva vila nadiua i
filosofia i lletres a Madrid. Preparà diverses oposicions i finalment guanyà la càtedra
de grec a la universitat de Salamanca (1891), d'on fou rector molts anys. Visità
Barcelona ja el 1889 amb motiu de l'Exposició Universal. Aviat col·laborà en diversos
diaris castellans barcelonins i en alguna revista àcrata, com "Ciencia Social".
Féu amistat sobretot amb Pere Coromines i Jaume Brossa i després amb Joan Maragall.
Inconformista i debel·lador de persones, institucions i règims, fou confinat a
Fuerteventura (1924) per la Dictadura de Primo de Rivera. Al cap d'uns quants mesos un
veler d'uns amics el traslladà a França, i s'instal·là a París i Hendaia. El 1931
tornà a Salamanca com a catedràtic de llengua castellana. Iniciada la guerra civil, fou
favorable a l'alçament militar, però, en adonar-se del parany franquista, s'enfrontà
públicament a la universitat salmantina amb el general Millán Astray ("Venceréis,
pero no convenceréis"). Sortí protegit, i es reclogué a casa seva, on morí el
darrer dia de l'any. Membre destacat de la Generació del 98, influent fins molt ençà de
la postguerra, tenia una concepció molt pròpia del món i d'Espanya, de la filosofia i
de la literatura i un afany insaciable d'immortalitat i de perdurar en la consciència
dels lectors. Malgrat que escriví que cap castellanoparlant culte no podia desconèixer
el català escrit i que dedicà poemes a temes catalans i s'hi referí en articles,
crítiques de llibres (sobre Rusiñol, Narcís Oller, Maragall, Xènius i Pous i Pagès) i
obres de viatge, considerà que Barcelona era una ciudad fachendosa, que als
catalans els ahogaba la estética, que calia catalanizar España (fórmula
subtil de descatalanitzar Catalunya) i, mentre es discutia l'Estatut a les Corts (1931),
en un extens discurs proclamà l'hegemonia del castellà i la més o menys llunyana mort
de les altres llengües peninsulars i ressuscità el símil despectiu de l'espingarda,
referint-se al català, que ja havien combatut des del 1906 Xènius, Josep Carner i Miquel
dels Sants Oliver. Excel·lí com a novel·lista, i a les novel·les reflecteix la seva
visió angoixada de la vida, les seves obsessions i perplexitats. Cal remarcar Paz en
la guerra (1897), record de la guerra carlina, Amor y pedagogía (1902), els
contes El espejo de la muerte (1913), Niebla (1914), en part obra
autobiogràfica, Abel Sánchez (1917), història d'un fratricidi, Tres novelas
ejemplares (1920), La tía Tula (1921), perfil d'un caràcter, i San Manuel
Bueno, mártir (1931). El seu èmfasi en l'exploració de l'ànima humana contrasta
amb la poca importància donada als elements descriptius. Els seus assaigs personals,
polèmics o extemporanis, escrits, com tota la seva obra, en un estil original i voluntat
literària, es refereixen a l'actualitat o a qualsevol tema intemporal: En torno al
casticismo (1902), Vida de don Quijote y Sancho (1905), lectura colpidora de
Cervantes, Mi religión y otros ensayos (1910), Soliloquios y conversaciones (1911),
Del sentimiento trágico de la vida (1912), recerca angoixosa de la fe, amb una
gran pregonesa de pensament, influït per Kierkegaard, Contra esto y aquello (1910),
Ensayos (1916-18), en set volums, i La agonía del cristianismo (1931), on
el mot agonía vol dir combat. Cal destacar els llibres de viatges —Por
tierras de Portugal y España (1911) i Andanzas y visiones españolas (1922)—
i els de records: Recuerdos de niñez y mocedad (1908) i Diario íntimo (1970).
Com a poeta expressa en vivències i imatges el seu tarannà angoixat, paradoxal i
variable: Rosario de sonetos líricos (1911), El Cristo de Velázquez (1920),
Romancero del desierto (1928), Cancionero (1953), etc. El teatre respon
també al seu concepte de la vida i de la literatura: Fedra (1924), El otro (1922)
i El hermano Juan (1934), entre altres. Hom li ha publicat tres edicions d'obres
completes: 1928-31, en dos volums, 1950-64, en setze volums, i 1966-72, en deu. Cal
destacar Epistolario entre Miguel de Unamuno y Juan Maragall (1951), ple de
suggeriments, polèmiques sinceres, debats sobre Catalunya, enfrontaments i contrasts,
dins un ambient de gran amistat. També el carteig que tingué amb Pere Coromines, dedicat
especialment a la seva angoixa religiosa, editat definitivament dins l'obra de P.Coromines
Obra completa en castellano (1975), i amb Santiago Valentí i Camp, publicat en
l'obra de Josep Tarín Iglésias Unamuno y sus amigos catalanes (1966). Agustí
Esclasans escriví l'estudi i la biografia Miguel de Unamuno (Buenos Aires 1947), i
Joan Fuster, Maragall i Unamuno cara a cara, dins Les originalitats (1956).
|
|
