Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
El catalanisme. |
Catalanisme
1. Afecció per Catalunya, pels Països Catalans o per les
característiques nacionals catalanes.
2. Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels
Països Catalans. El catalanisme començarà a manifestar-se a la primera part del s XIX.
Les mesures uniforistes que les monarquies borbòniques de França i Espanya havien
imposat a les terres catalanes, com feien d'altres monarquies absolutistes de l'època amb
els pobles que havien absorbit (Polònia, Finlàndia, Eslovàquia, etc), no havien
aconseguit de fer desaparèixer el sentiment de comunitat diferenciada en el poble
català. Les reaccions enfront de les mesures d'uniformació i les tensions enfront del
poble dominant s'havien manifestat diversament, des de l'odi popular contra Felip V i la
Ciutadella de Barcelona, considerats com a símbols d'opressió, fins —en moments
d'exasperació— a moviments independents, com els del 1836 i el 1856 a Barcelona
promoguts per elements ultraliberals i republicans. La industrialització del Principat,
amb el consegüent acostament a la nova problemàtica de l'Europa occidental, augmentà la
diferenciació de la societat catalana de la resta de la monarquia espanyola. L'aparició
del romanticisme, amb la reivindicació i exaltació de la història, del dret i
l'organització política medievals, contribuí a mantenir a acréixer el sentiment de
diferenciació, mentre la renaixença del conreu literari de l'idioma, que, altrament
s'havia mantingut sempre viu i únic en el poble, contribuí a redescobrir entre alguns
escriptors la unitat dels Països Catalans. Des del 1841 Joaquim Rubió i Ors havia
plantejat obertament la qüestió de la independència cultural i lingüística de
Catalunya, que tingué una cristal·lització ressonant a partir de la restauració dels
jocs florals de Barcelona (1859). Durant la primera part del s XIX, en què Catalunya
estiguè anys seguits en estat de setge, el catalanisme s'expressà, entre els carlins,
amb la reclamació del restabliment dels furs; entre els republicans, amb el federalisme;
i entre els progressistes i els liberals, amb la descentralització que propugnaven dins
la monarquia constitucional. Els prohoms de la nova classe dirigent del Principat la
burgesia industrial eixida de la industrialització, com Manuel Duran i Bas, Joan B.
Guardiola, Joan Mañé i Flaquer, Joan Illas i Vidal, Joan Cortada, propugnaren aquesta
descentralització. En alguns casos, en el de Víctor Balaguer, amb el diari "La
Corona de Aragón", fou reivindicada una organització autònoma conjunta per als
antics territoris de la corona catalano-aragonesa. Davant aquestes manifestacions de
catalanisme, la premsa de Madrid denuncià la persistència d'una personalitat
col·lectiva catalana diferenciada i arribà a equiparar l'actitud del Principat a la
d'Irlanda i de Cuba. Amb el triomf de la Revolució de Setembre (1868), el moviment
republicà federa dominà la vida política catalana. Pel maig del 1868 fou signat el
pacte de Tortosa entre republicans del Principat, del País Valencià, de les Balears i
d'Aragó, i, en ésser instaurada la Primera República (1873), a Barcelona hom intentà
repetidament de proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. D'altra
banda, el 1869, el federalisme, fins aleshores exclusivament moviment republicà
d'esquerra, fou també acceptat per alguns elements tradicionalistes, com Francesc Romaní
i Puigdengolas, excloent-ne les idees laiques i avançades amb què el presentaven els
republicans. La caiguda de la Primera República i la subsegüent Restauració (1874)
significaren, aparentment, un retrocés momentani del moviment catalanista. Però, en
realitat, n'iniciaren un nou període en que s'expressà particularment per mitjà
d'organitzacions i periòdics propis, al marge dels partits i els moviemnts polítics
establerts. Ja el 1870 havi estat creada a Barcelona, la primera associació exclusivament
catalanista, amb un nom tan significatiu com l'Europa d'aquell temps com La Jove
Catalunya, la qual promogué la publicació de "La Gramalla". El 1871 aparegué
el periòdic "La Renaixença", que tanta importància havia de ternir en el
moviment catalanista. Un moviement regionalista començava també a aparèixer al País
valencià, on Constantí Llombart fundà Lo Rat Penat (1878), i l'any següent creà els
jocs florals, bé que bilingües.
A Barcelona, el 1879, Valentí Almirall fundà el primer diari en català, el "Diari
Català", al servei del catalanisme, des del qual fou convocat el Primer Congrés
Catalanista (1880). El catalanisme es manifestava també en el camp jurídic. El 1881 es
reuní a Barcelona el Congrés Català de Jurisconsults, que defensà el dret català,
oposant-se a la unificació que pretenia el govern espanyol. El 1882 fou creat el Centre
Català, que l'any següent organitzà el Segon Congrés Catalanista, que prengué un
acord de molta transcendència: cap català no havia d'intervenir en política a través
de partits dirigits des de Madrid. Mentrestant anaven apareixent nous periòdics
catalanistes, i "La Renaixença" s'havia ja convertit en diari. El moviment
influïa en els republicans federals, i Domènec Martí i Julià creà la Joventut
Federalista, catalanista radi cal, la qual, en el Congrés Federal del 1883, aprovà un
projecte de constitució de l'Estat Català, dins la federació espanyola, redactat per
Vallès i Ribot, d'una gran amplitud. D'altra banda, el Centre Català, sota l'impuls del
seu president Almirall, decidí, per fi, d'intervenir en la vida política, bé que sense
formar partit, i promogué la presentació a Alfons XII del Memorial de Greuges
(1885), primer acte en què col·laboraren polítics i intel·lectuals catalanistes amb
elements directius de l'economia catalana. Els promotors del memorial, a més, es
proposaren d'interessar en el regionalisme personalitats i nuclis d'altres territoris de
l'estat espanyol, i decidiren crear una revista. En no posar-se d'acord, el sector dretà
fundà "La España Regional", d'un regionalisme tebi, que no aconseguí els
resultats que pretenia. Mentrestant, el Centre Català sofrí una escissió, i els
dissidents políticament conservadors i nacionalment avançats, fundaren la Lliga de
Catalunya (1887); "La Renaixença" n'esdevingué l'òrgan. Un dels primers actes
de la nova entitat fou d'adreçar un missatge en català a la reina regent, Maria
Cristina, com a comtessa de Barcelona, en el qual hom demanava la instauració d'un ampli
règim autonòmic al Principat. Li fou lliurat en la seva visita a Barcelona, amb motiu de
l'Exposició Universal del 1888, durant la qual fou reina dels jocs florals, en els quals
Menéndez i Pelayao, com a mantenidor, llegí el famós discurs de lloança a la llengua
catalana. Aquests moments de comprensió, però, no tingueren gairebé resultats positius.
L'any següent calgué organitzar una nova campanya en defensa del dret civil català,
amenaçat per l'article 15 del nou codi civil espanyol. El govern capitulà, finalment, en
aquesta qüestió i modificà l'article, fet que fou presentat per Verdaguer i Callís com
"la primera victòria del catalanisme". Una altra victòria fou la conquesta de
les primeres corporacions barcelonines pel catalanisme: el 1895, dos dels seus
capdavanters, Àngel Guimerà i Joan J. Permanyer, foren elegits presidents de l'Ateneu
Barcelonès i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, respectivament. Les
entitats i els periòdics catalanistes havien anat creixent arreu del Principat. Per tal
de coordinar-los, fou creada la Unió Catalanista . En l'assamblea constitutiva
celebrada a Manresa (1892) hom aprovà les Bases per a la Constitució Regional
Catalanadites Bases de Manresa. En els seus dos primers anys, la Unió
continuà expressant-se en la terminologia regionalista que domina aquest període, però
en l'assemblea de Balaguer (1894) començà a acceptar la terminologia nacionalista, en
admetre que el mot nació referit a Espanya fou substituït pel d'estat. La
doctrina regionalista durant aquest període fou expressada, sobretot, per Almirall en Lo
Catalanisme (1886), en el camp de l'esquerra: per Mañé i Flaquer, en El
Regionalismo (1887), en el camp conservador; i per Torras i Bages, en La tradició
catalana (1892), en el conservador catòlic. A les Balears intentaren de difondre la
doctrina regionalista Ruiz i Pablo i Miquel de Sants Oliver; hom publicà les revistes
"Nova Palma" (1898) i "La Veu de Mallorca" (1900).
 |
|
Tipus de catalanisme. |
Nacionalisme
cultural
Tipus de nacionalisme que defensa la identitat nacional d'un poble, sobretot la
seva cultura, cercant el reconeixement d'una personalitat pròpia, diferent a la de la
resta de territoris que formen part de la comunitat estatal. La defensa d'aquesta
identitat nacional consisteix, fonamentalment, en l'afirmació de la pròpia cultura i en
el rebuig que aquesta sigui adulterada, negada i substituïda per la de la nació
dominadora. Formen part d'aquest corrent els regionalistes.
Catalanisme cultural
Conjunt de doctrines i moviments socials i culturals nascuts durant el segle XIX
i arribats als nostres dies, que defensen i reivindiquen la llengua i la cultura
catalanes.
Nacionalisme polític
Forma d'expressió del nacionalisme que, a més de defensar la identitat nacional
d'un poble, lluita per la constitució de l'Estat propi o l'assoliment de graus més o
menys satisfactoris de llibertat i autogovern. Formen part d'aquest corrent els nacionalistes
pròpiament dits (autonomistes, federalistes o independentistes).
Catalanisme polític
Conjunt de doctrines i de moviments socials i polítics nascuts durant el segle
XIX i arribats als nostres dies, que afirmen la personalitat política de Catalunya i en
reivindiquen el coneixement. Moviment nacionalista que planteja diverses formulacions
polítiques d'autogovern, des de l'autonomia fins a l'independentisme.
Catalanisme conservador
Nacionalisme de base burgesa i catòlica, partidari d'una solució política
moderada (autonomia).
Catalanisme d'esquerres
Nacionalisme de base popular i progressista, partidari d'una solució política
radical (federalisme o independentisme).
|
|
Alguns conceptes en torn nació i nacionalisme. |
Autodeterminació
Acció d'una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el
seu destí polític, especialment de constituir-se en entitat estatal autònoma o
independent. D'una manera indirecta representa també una facultat permanent d'un país
políticament constituït per a decidir lliurement el seu status polític,
econòmic, social i cultural; en aquest darrer sentit coincideix amb el concepte d'autogovern.
L'autodeterminació considerada com una norma general de les relacions internacionals i
entesa com una facultat essencial dels grups nacionals dóna lloc a l'anomenat dret
dels pobles a l'autodeterminació.
Autogovern
1. Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix
el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és
anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la
independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a
través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país.
2. Situació d'una entitat política que manté una subjecció envers un altre estat
(normalment en els aspectes de defensa i de relacions exteriors) però que gaudeix de
sobirania plena, o quasi plena, quant a l'organització política, econòmica, social i
cultural i quan a l'administració interior. Sovint constitueix una etapa d'una antiga
colònia vers la plena independència.
Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins
l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies.
Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant,
infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa
dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins
el qual actua l'entitat autònoma.
Autonomisme
Doctrina que defensa els principis autonòmics.
Comunitat autònoma
Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les
regions i nacions d'un estat. En el cas de l'estat espanyol és cadascuna de les regions i
nacions que poden exercir el dret d'autogovern segons la constitució de 1978.
Comunitat històrica
Denominació que reben aquelles comunitats que tenen la seva pròpia història, a
diferència d'altres que han arribat al mateix o similar grau d'autogovern. En el cas de
l'estat espanyol, són considerades comunitats històriques, Catalunya, el País Basc i
Galícia.
Confederació
Unió d'estats sobirans per a l'assoliment d'uns determinats fins comuns. La unió,
dotada d'òrgans permanents, no repercuteix sobre la independència dels estats membres i
totes les decisions són preses per unanimitat. Generalment la confederació pren la
representació internacional dels estats membres. Es diferencia de la federació en
el fet que la sobirania dels membres té més importància que el lligam federatiu.
Confederalisme
Teoria política que preconitza el pacte confederal.
Consciència col.lectiva
Conjunt de creences i sentiments comuns a la majoria dels membres d'una determinada
societat.
Consciència nacional
Quan una comunitat té consciència de pertànyer a un grup amb unes característiques
diferenciadores (signes d'identitat nacional) d'altres comunitats, fins al punt de
voler-se constituir en ens polític, ja sigui sota la fòrmula d'autonomia, de federalisme
o, en darrer extrem, d'independència.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els
drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs
formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de
norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i
aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general
en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—;
també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de
constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o
modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol
norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la
constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes
constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder,
existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució.
Dret dels pobles a l'autodeterminació
És el dret dels pobles a escollir lliurement la seva pròpia sobirania, el seu
destí polític.
Emancipació
Alliberament d'una nació, un poble o una comunitat.
Estat
Formació social històrica, organitzada com a unitat política amb
característiques pròpies. L'estat és l'estructura administrativa artificial (govern,
funcionaris, exèrcit, policia, etc.), mitjançant la qual es governa un territori limitat
per fronteres. L'estat és l'aparell administratiu de la comunitat política estatal.
Estat-nació
Dit de la nació amb estat propi. L'estructura estatal inclou a un sol
poble. És la fòrmula ideal d'organització política de les nacions, i l'aspiració
d'aquelles nacions que no tenen estat propi o estan dins d'un estat que depassa la seva
demarcació nacional. En aquest últim cas,la nació pot sentirs-se discriminada (estats
centralistes o unitaris) o no (estats federals).
Estat plurinacional
Dit d'aquell estat que inclou més d'una nació. Ens trobem amb dos tipus
d'estats plurinacionals: aquells en els que una nació s'imposa a les altres (estat
centralista o unitari) i aquells en què tots els pobles integrants tenen idèntica
consideració (estat descentralitzat o federal).
Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat. A
l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de Catalunya, el País Basc i
Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura franquista, la
Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les nacionalitats i
regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts d'autonomia
especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la
bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer. La
Constitució del 1978 establí dues vies d'accés a l'autonomia. Catalunya, Galícia, el
País Basc i Andalusia hi accediren a través de l'article 151, que obligava a sotmetre a
referèndum el text estatutari; la resta de les comunitats autònomes obtingueren
l'autonomia per l'article 143, via que no obligava a sotmetre a referèndum l'estatut
però que rebaixava el nivell d'autogovern de la comunitat. L'aprovació dels diferents
estatuts es realitzà segons l'ordre següent: el País Basc i Catalunya l'any 1979,
Galícia l'any 1981, Andalusia, Astúries, Cantàbria, la Rioja, el País Valencià,
Múrcia, Aragó, Castella-la Manxa, Canàries i Navarra, que té un règim especial, l'any
1982, i les Balears, Extremadura, Madrid i Castella i Lleó l'any 1983.
Ètnia
Agrupació natural d'individus amb
unes característiques pròpies. Entre els criteris que determinen una ètnia, hom pren
sovint com a decisiu el de la llengua, bé que no sempre es reconeixen diferència ètnica
i lingüística, ni identitat de llengua i d'ètnia. També en són codeterminants
elements com la consciència ètnica, les diferències religioses, culturals, polítiques
i econòmico-socials i unes determinades contingències històriques.
Federació
Forma d'agrupació estatal que es basa en la unió d'una sèrie d'estats sota una
mateixa constitució política. La qual respecta llur autonomia en els afers interns i
estableix un poder superior, l'estat federal, que estén la seva sobirania sobre tots ells
i que té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general. Els estats
federats no poden separar-se de la federació, i la seva participació en el poder federal
és determinada per la constitució.
Federalisme
Corrent de pensament polític que defensa un sistema de pactes entre pobles,
nacions o Estats per formar una unitat política més àmplia, la qual ha d'integrar les
particularitats dels grups humans que pacten la seva federació. Teoria política que
preconitza la unió d'Estats sota una mateixa constitució política; el pacte federal
implica el manteniment d'un marge d'autonomia en els afers interns per a cada estat
federat, però alhora la cessió de sobirania a un poder superior, l'estat federal, el
qual té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general.
Front d'alliberament
Front dirigit a la consecució de les llibertats nacionals.
Independència
Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país, etc, no sotmesos a l'autoritat
d'altres.
Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un
país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i
d'alliberament. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que
estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments de separació.
Minoria nacional
Sector de la població d'un estat, d'una nació, etc, que difereix del sector
numèricament majoritari o del sector efectivament dominant (que pot ésser sovint
numèricament minoritari) pel que fa a la raça, la llengua i la cultura, la religió i la
ideologia, etc.
Nació
Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però
diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història
comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat
d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar
d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.
La nació, com a fenomen conscient i actiu en la vida col·lectiva i d'afirmació i
enfrontament amb altres grups, sorgí vigorosament i amb trets característics a partir de
la Revolució Francesa i és, des d'aleshores, amb vicissituds multiformes, una realitat
activa en la història contemporània.
La nació és el fet natural produït per la història que no sempre coincideix amb
un Estat, i pot estar sotmesa al d'una altra nació.
Nació sense Estat
Poble sense organització político-administrativa pròpia, o dependent
d'una administració superior (estatal).
Nació supraestatal
Dit d'aquella nació que, per diferents motius, de bell antuvi raons
polítiques o militars, pertany a més d'un estat. En aquests casos, l'únic vincle
nacional es dóna a nivell cultural.
Nacional
Relatiu o pertanyent a la nació. El seu sentit primer
i ple correspon, doncs, al concepte genuí de nació. Però, com a conseqüència de la
identificació entre nació i estat, el terme esdevé l'equivalent d'estatal o d'originari
o subjecte d'un estat. Aleshores és oposat a estranger i també a internacional, o bé
és el determinatiu de símbols o d'afers estatals (bandera nacional, interessos
nacionals, etc).
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un
terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a
conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un
concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut
obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme.
No és el mateix contingut de nacionalisme el que hom
pot detectar quan l'observa en les seves manifestacions immediatament anteriors a la
Revolució Francesa i immediatament subsegüents, o quan, avui, hom el contempla en acció
als països poc abans sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el
nacionalisme que manifesta i estimula l'estat nació d'aquell nacionalisme que, a
l'interior del mateix estat, poden manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi
senten oprimides.
Nacionalisme d'afirmació i d'alliberament
Es dóna quan s'engrandeix i s'exalta el sentiment nacional en una nació
que se sent oprimida, privada de la seva llibertat nacional, negada, falsejada o
amenaçada. En aquest cas, el nacionalisme que s'origina respon a una actitud defensiva,
d'afirmació i d'alliberament.
Nacionalisme ideològic
O ideologia nacionalista. És una ideologia política que es refereix al
concepte abstracte de nació, tot i que se sol confondre, i identificar, amb el concepte
d'Estat. La ideologia nacionalista es caracteritza per una exaltació de les essències
nacionals, per propugnar el retorn a les tradicions peculiars de la nació i per un
enyorament de glòries passades, que es pretenen recuperar.
Es tracta d'una ideologia antidemocràtica, antimarxista i antiliberal. Propugna un
Estat fort, totalitari, que no es basi en cap majoria parlamentària, sinó en la nació,
en el poble entès com a una unitat, la voluntat de la qual és interpretada per un líder
carismàtic. Seria el cas de Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya.
Nacionalisme no ideològic
Es refereix a una nació concreta i determinada, i al seu amor per ella. És, per
tant, compatible amb totes les ideologies. N'hi ha de dos tipus: els nacionalismes
expansionistes o imperialistes, i els nacionalismes d'afirmació i d'alliberament,
que de vegades es presenten, també, amb el nom de moviments d'alliberament nacional.
Aquestes dues menes de nacionalisme es troben contraposats; el segon sempre és
conseqüència del primer. Hi haurà nacionalismes d'afirmació i d'alliberament mentre hi
hagi altres nacionalismes agressius, opressors i expansionistes.
Nacionalitat
Caràcter nacional, condició ètnica, política i
institucional que constitueix una nació. El terme, però, és emprat per alguns com a
sinònim de nació.
País
Territori propi d'una ètnia determinada.
Pàtria
Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han
nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part. El terme és confós sovint
amb el d'estat nació i, utilitzat amb finalitats demagògiques, pot menar a
l'exacerbació d'un sentiment de superioritat sobre altres comunitats o pobles. Emprat
originalment com a sinònim de nació per diversos teòrics, actualment és desacreditat
políticament per les seves connotacions bèl·liques, totalitàries i
racistes.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena identitat entre nació
i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a constituir-se estat
independent. És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més
conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles.
Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement
de l'existència de la nació o del fet nacional.
Provincialisme
Doctrina que propugna les prerrogatives polítiques de la província
enfront del poder central de l'estat. Propi del federalisme i de l'anarquisme,
també els regionalistes i nacionalistes l'han considerat un primer pas històric amb
vista a l'afirmació de la pròpia autonomia.
Regió
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima,
producció, topografia, administració, etc).
Regionalisme
Doctrina política i social consistent a afavorir, dins un mateix estat, el paper dels
agrupaments regionals delimitats per la geografia i la història. Partint del concepte de
regió com a entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada de prou
unitat per a tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país, el
regionalisme representa la consciència regional en acció com a ideologia, com a moviment
social o com a programa reivindicador d'alguna forma de reconeixement d'aquella
personalitat regional.
Secessió
Acció de separar-se d'una agrupació, especialment d'un estat o nació, una part del seu
poble o territori, per constituir-se nou estat independent o unir-se a un
altre.
Separatisme
Voluntat atribuïda a un grup humà, localitzat geogràficament i que té una real o
suposada personalitat regional o, més sovint, nacional, de separar-se de l'estat del qual
forma part per constituir, en exercici del dret dels pobles a l'autodeterminació, un nou
estat independent i plenament sobirà. S'identifica, per tant, amb els termes
secessionisme o independentisme. Altrament, el separatisme no ha estat objecte de cap
definició jurídica i no figura dins les matèries tractades en dret internacional o en
les relacions internacionals, la qual cosa ha fet que sovint hagi estat manipulat
conceptualment. Els sectors més unitaristes dels estats amb minories nacionals
freqüentment han titllat de "separatista", intentant així desqualificar-la,
qualsevol demanda autonòmica o descentralitzadora, per modesta que fos, alhora que han
negat la sobirania del territori separatista i, per tant, la seva possible
autodeterminació.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre
poder.
Unitat
Unió política d'un poble en un sol estat o en una sola nació, amb la voluntat i
consciència de tots els ciutadans d'ésser units i concordes.
|
|
La pèrdua de l'autogovern de Catalunya: els Decrets de Nova
Planta. |
Decrets
de Nova Planta
Conjunt de disposicions dictades per Felip V en 1707-16, per les
quals abolia l'antiga organització constitucional dels països que integraven la corona
catalanoaragonesa i hi establia, d'una manera més o menys completa, l'organització
política pròpia de Castella.
|
El desvetllament de la consciència nacional catalana va arribar
amb el moviment de la Renaixença.
Sorgit cap al 1830, va ser un moviment cultural i literari amb la finalitat de recuperar
la llengua i els senyals d'identitat catalans. |
Nacionalisme
cultural
Tipus de nacionalisme que defensa la identitat nacional d'un poble, sobretot la
seva cultura, cercant el reconeixement d'una personalitat pròpia, diferent a la de la
resta de territoris que formen part de la comunitat estatal. La defensa d'aquesta
identitat nacional consisteix, fonamentalment, en l'afirmació de la pròpia cultura i en
el rebuig que aquesta sigui adulterada, negada i substituïda per la de la nació
dominadora. Formen part d'aquest corrent els regionalistes.
Catalanisme cultural
Conjunt de doctrines i moviments socials i culturals nascuts durant el segle XIX
i arribats als nostres dies, que defensen i reivindiquen la llengua i la cultura
catalanes.
Renaixença, la
Nom amb què els historiadors de la literatura
catalana han designat el procés de recuperació de la llengua i la literatura catalanes
portat a terme sobretot a partir de la segona meitat del s XIX. El terme, però, i malgrat
la seva utilització constant, és —com el seu pretesament oposat de
Decadència— molt poc precís, ambigu i susceptible de nombroses interpretacions i
revisions. De fet, a mesura que les noves investigacions han permès de constatar que la
manca d'ús literari del català o que la pèrdua de consciència lingüística arreu dels
Països Catalans no foren tan totals com hom havia suposat, el mateix concepte de
Renaixença (o de renaixement, en la terminologia usada pels contemporanis) canvia,
en certa manera, de significat i perd amplitud. D'una banda, el català havia continuat
essent sempre el vehicle de transmissió normal del poble —i en català havien
d'ésser fetes, per tant, totes les manifestacions a ell dirigides (teatre, fullets
polítics, catecismes, etc)—; d'altra banda, la producció literària
"culta" durant els segles considerats de "decadència" fou bastant
nombrosa, encara que no tingués, en general, una projecció pública gran. Tanmateix, hom
no pot negar l'evidència d'un canvi fonamental, més o menys a partir del quart decenni
del segle: d'unes veus aïllades que usaven el català o que reclamaven els drets
d'aquesta llengua (els exemples són nombrosos, de J.P.Ballot a A.Puigblanc i a Aribau) es
passà a la voluntat comuna d'una elit intel·lectual per a la recuperació de l'entitat
pròpia, de la qual el moviment literàrio-lingüístic fou en uns primers temps l'aspecte
més notori. Els factors que ho afavoriren són complexos i no han estat encara estudiats
d'una manera definitiva. Hom ha assenyalat la influència en el camp cultural i ideològic
del moviment romàntic, amb la seva revaloració de la llengua i la història pròpies,
dels costums populars, etc. També, i sobretot, la nova situació econòmica i social, amb
la consolidació de la burgesia, que provocà tota una sèrie de canvis polítics (als
quals no fou tampoc estranya la influència de les noves idees defensades pel romanticisme
liberal) que contribuïren a aquesta presa comuna de consciència. Així, figures
contemporànies dels fets i no sempre coincidents ideològicament, sí que coincidien a
assenyalar com a motiu primer i imprescindible del redreçament de les lletres catalanes
les transformacions polítiques del s XIX, i més concretament, les fites aconseguides
contra l'absolutisme (idea defensada, defensada, per exemple, per Magí Pers i Ramona, per
Antoni de Bofarull o per Víctor Balaguer). Aquesta nova classe burgesa, malgrat que en
uns primers moments es mantingués relativament allunyada del moviment renaixentista
literari en si (els seus capdavanters més coneguts no en provenien, la literatura
produïda tenia encara una circulació limitada i els Jocs Florals de Barcelona
—palestra pública del moviment i un dels mitjans de la seva popularització—
fins el 1874 no feren una crida a la burgesia perquè contribuís amb el seu suport
econòmic a llur manteniment), afavorí de fet la seva aparició quant a impulsora d'una
sèrie de condicionaments polítics i, sobretot, permeté posteriorment la seva
consolidació. En aquest sentit, Mallorca, on aquests canvis no es produïren fins molt
més tard, però on havien estat sempre nombrosos els exemples de clara consciència
idiomàtica, pogué unir-se des d'un primer moment i amb unes aportacions molt valuoses a
aquest complex moviment —Renaixença— que responia a unes inquietuds sentides,
però que difícilment ella sola hauria pogut endegar. Tanmateix, en intentar d'aprofundir
el concepte Renaixença apareixen encara nombrosos punts foscs. Una primera qüestió,
potser marginal, seria la de la consolidació del nom, que no es produí fins molt més
tard d'endegat el moviment, segurament arran de la popularitat que aconseguí la
publicació homònima, el 1871. D'altra banda, caldria establir el que hom pot englobar
sota aquest concepte. Tradicionalment ha estat una paraula "útil" que hom ha
fet servir per a designar un ampli moviment literari —més que cultural—, sense,
però, delimitar-lo concretament en l'espai i en el temps. A partir d'unes figures molt
destacades i indubtablement molt importants —però no úniques— com poden ésser
Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals o Marià Aguiló, hom ha qualificat sempre aquest
moviment de conservador i n'ha exclòs persones o iniciatives que no responien a priori
als motlles del que hom ha considerat renaixentista (Rossend Arús, Frederic Soler
en la seva primera etapa, Robert Robert, Josep Roca i Roca o el mateix Valentí Almirall
al Principat, Constantí Llombart a València, etc), però que en molts casos hi
tingueren, malgrat nombroses friccions, unes relacions molt estretes. D'altra banda,
l'origen d'aquesta exclusió podria trobar-se ja en l'interès dels mateixos representants
d'aquesta tendència conservadora a monopolitzar el moviment; també, en aquest sentit,
interessats a presentar-lo com un veritable "renaixement" d'una llengua i una
literatura pràcticament mortes, negligiren la importància de tota una tradició anterior
i afavoriren la ràpida conversió en símbols d'uns fets aïllats: al Principat, la
publicació de les Trobes d'Aribau en "El Vapor" (1833); a València, les
composicions de Tomàs de Villarroya aparegudes en "El Liceo" en 1840-41, etc.
Posteriorment, aquests foren, en general, els arguments acceptats per la major part de la
historiografia sobre el tema. També, en valorar per damunt de tot la recuperació de la
llengua, hom ha tendit a vegades a deixar de banda autors de producció només castellana
però que constituïa ja un clar exemple de recuperació de signes catalans (Pau Piferrer,
Antoni Bergnes de las Casas, etc). No és clar, tampoc, el moment en què la Renaixença,
entesa com a moviment literàrio-cultural, deixà de tenir vigència (les opinions en
aquest sentit han estat molt diverses: mentre hi ha hagut qui l'ha limitat al s XIX,
altres hi incorporen el s XX). Finalment, hom hauria d'assenyalar la diferent
incorporació al procés iniciat al Principat del País Valencià i de Mallorca i les
característiques pròpies que prengué en cada lloc.
Català
Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües
iberoromàniques, com la morfologia (especialment les flexions nominal i verbal), i a les
llengües gal·loromàniques (el fonetisme i, en part, el lèxic), molt afí a l'occità;
pròpia dels Països Catalans.
Llengua de cultura
O llengua literària. Llengua que serveix —o ha servit— de suport a una
literatura escrita i és instrument d'una cultura.
Llengua oficial
Llengua exigida per un estat en òrgans de l'administració, l'escola i altres nivells
oficials d'aquest estat. Amb la llengua oficial, o llengües oficials, coexisteixen dins
un estat les llengües no oficials, també anomenades regionals o
ètniques.
|
|
La Renaixença va lligat al Romanticisme europeu. |
Romanticisme
Moviment artístic, literari i espiritual que, els
darrers decennis del segle XVIII i durant el segle XIX, s'estengué per tot Europa i es
caracteritza per la reacció contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment
sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront de la societat. Aquest moviment
basava les seves constants en l'exaltació dels valors culturals, la creença en la
"bondat natural" de l'home, l'individualisme, el subjectivisme, la consciència
de poble i la potenciació dels sentiments nacionals, juntament amb l'afirmació de les
formes irracionals de la vida i el triomf de la llibertat d'esperit. El Romanticisme
suposà una àmplia i profunda commoció de les idees i de les sensibilitats que es va
produir durant la primera meitat del segle XIX. Com a moviment cultural i artístic va
reaccionar contra el predomini de la raó, propi de la Il.lustració, i va
exaltar la fantasia, l'individualisme i el sentiment. Va ser força contradictori, ja que
va revaluar el misteri i la irracionalitat, però també la confiança en el progrés
tecnològic i en la creativitat de la persona.
En definitiva, el Romanticisme fou un moviment força variat i complex que
s'inserí en una gran diversitat de tradicions nacionals i que englobà una gran
multiplicitat d'actituds. Així, apareix de vegades com a moviment conservador lligat als
principis de la Restauració (Romanticisme conservador), però altres vegades es
presenta lligat a l'esperit revolucionari (Romanticisme liberal-revolucionari).
El romanticisme als Països Catalans
Ja a la fi del s XVIII hi hagué als Països Catalans un corrent clarament preromàntic,
sentimental i influït per un cert rousseaunisme, que es manifestà, per exemple, en les
edicions d'obres com El nuevo Robinson de Campe (publicada a Barcelona el 1800,
consta ja com una quarta edició), o les molt nombroses de Chateaubriand (especialment a
València; Atala fou publicada ja el 1803 i reeditada el 1813 i el 1823; Vida
del joven René, 1813, 1817, etc); proliferaren també les edicions d'obres
secundàries, tanmateix molt significatives, com poden ésser Amelia o los desgraciados
efectos de la extremada sensibilidad (1818) o Félix y Paulina o el sepulcro al pie
del monte Jura (1820). A València, aquest tipus de literatura fou conreada, sempre en
castellà, per autors com Zabala, Madramany, Montengon o Martínez i Colomer en el camp de
la novel·la, mentre que en el de la poesia cal destacar sobretot la figura de Joan
Arolas. En tot aquest procés hom ha de destacar l'important paper d'una sèrie d'editors
(Orga, Salvà, Piferrer, Bergnes, Oliva), vertaders impulsors de les noves tendències
literàries; en aquests anys, per exemple, el valencià Cabrerizo inicià la
"Colección de Novelas" (1818), que contribuí a difondre autors com
Saint-Pierre, Cadalso, Goethe o Madame de Staël. Tanmateix, hom ha coincidit sempre a
atribuir a El Europeo (1823) la primera manifestació explícita dels nous corrents
romàntics, i on es palesa, especialment en l'ordre estètic, la influència dels germans
Schlegel; a les seves pàgines apareixia també freqüentment el nom de Walter Scott, que
aviat es convertiria en el mite del romanticisme conservador a Catalunya i en el qual es
basà López i Soler per a Los bandos de Castilla (1830), primera obra
declaradament romàntica. Durant els anys de repressió ferrandina (1823-33), si bé no
deixaren d'aparèixer traduccions d'autors com Chateaubriand, Scott (fins el 1833 hi
havia, com a mínim, 12 edicions de diverses obres de Scott als Països Catalans) i, fins
i tot, Byron (El vampiro, Barcelona 1824; El corsario, València 1832), la
forçada emigració de destacats elements liberals (Raüll, Altés i Canals, Fontcuberta)
afavorí el coneixement del nou romanticisme francès de caràcter liberal (Hugo, Dumas,
Gautier), que sorgí públicament als Països Catalans després del 1833. A partir
d'aquest any aparegueren publicacions tan representatives com el Diario Mercantil de
Valencia (1833), El Vapor, on Pere Mata traduí al català un poema de
Lamartine, i sobretot El Propagador de la Libertad (1835-38), on Ribot i Fontserè
publicà el seu manifest Emancipación literaria didáctica (1837) i foren
estrenats els drames d'Andreu Fontcuberta, etc. Al mateix temps, foren publicades les
primeres traduccions dels autors francesos del moment: Victor Hugo (Último día de un
reo a muerte, 1839, 1840, 1841; Nuestra señora de París, 1840, 1841, 1842; Diario
de las ideas y opiniones de un revolucionario de 1830, 1846) i sobretot Dumas (fins el
1845 hi havia com a mínim 17 versions d'obres seves a Barcelona, traduït, entre altres,
per J.Llausàs o L.Figuerola), mentre es consolidava l'èxit de Walter Scott,
especialment al Principat i Mallorca (18 versions del 1833 al 1845, traduït per Pau
Piferrer, Altés i Canals, etc). Cal constatar també les traduccions catalanes de La
fuggitiva (La noia fugitiva, 1834) de Grossi, feta per Joan Cortada. De fet,
fou real en aquests anys una coexistència de les dues tendències representades pel
romanticisme liberal i el conservador (cal remarcar, però, que la paraula romanticisme
fou rebutjada sovint pels autors de l'època, que la consideraren poc explícita, i
substituïda per l'expressió "nova literatura" o altra similar); aquesta
coexistència generà polèmiques violentes —basades sempre en motivacions
ideològiques, ja que no respecte al trencament estètic amb els motlles clàssics o a la
incorporació de nous elements com podien ésser les literatures nacionals—, i així,
Pi i Margall, entre altres, s'enfrontà a les tesis schlegelianes i reclamà la renovació
total de la literatura i la identificació de l'artista amb la humanitat. Tanmateix, a
partir dels anys quaranta i malgrat els esforços de figures com Víctor Balaguer i la
presència constant de traduccions d'autors com Byron, Hugo o Dumas, fou un fet al
Principat i a Mallorca el predomini del romanticisme conservador i històric, que es
basà, sobretot, en tres figures principals: Pau Milà i Fontanals, propagador i
teoritzador del romanticisme dels germans Schlegel, la influència del qual fou decisiva
sobre el seu germà Manuel i sobre Pau Piferrer —ambdós col·laboradors abans
d'"El Propagador de la Libertad"—, el mateix Manuel Milà i Fontanals i
Antoni Bergnes de las Casas, gran propulsor del vessant historicista —especialment de
Walter Scott— amb la seva tasca d'editor i traductor o des de les seves revistes, com
l'interessant "Museo de Familias". A Mallorca, aquesta tendència fou clarament
representada per una publicació com La Palma (1840-41) i per la figura de Josep
M.Quadrado. Al País Valencià, hom ha de constatar l'extraordinària acceptació que
tingué l'obra de Chateaubriand, editat molt sovint, especialment per Cabrerizo; d'altra
banda, les figures més representatives, Boix o Bonilla, tingueren una destacada actitud
liberal en política, però, concretament Bonilla, atacà en literatura les exageracions
del drama romàntic francès i defensà un cert eclecticisme; Ayguals d'Izco, per la seva
banda, fou un destacat defensor de les idees socials de Sue —que traduí el
1844— i a imitació del qual publicà la novel·la María, la hija del jornalero (1845).
És evident que la valoració que féu el romanticisme, tant el liberal com el
conservador, de les literatures nacionals fou un element decisiu en el desenvolupament del
procés que hom ha anomenat la Renaixença i dins el qual, especialment després de
la instauració dels jocs florals (1859), es desenvolupà la literatura romàntica en
català, caracteritzada, amb excepcions, tanmateix, per un gran conservadorisme estètic i
ideològic. D'altra banda, l'embranzida que aquesta literatura catalana prengué a
l'últim terç del s XIX —paral·lela al desenvolupament del moviment
catalanista— deixà en un segon terme la literatura en castellà que havia omplert la
primera època del romanticisme als Països Catalans (hom podria citar, encara, els noms
de J.M.Bartrina o el de Teodor Llorente a València), i així, la influència, primer, del
costumisme i, després, dels nous corrents realistes i naturalistes es palesà en les
obres catalanes de J.Pin i Soler, M.Vayreda, N.Oller, etc (realisme, naturalisme).
Una altra derivació directa del romanticisme i del seu interès per a recuperar el passat
històric fou l'impuls que donà a tota mena d'estudis sobre la història del país (Los
condes de Barcelona vindicados de Pròsper de Bofarull, 1836; Historia de la ciudad
y Reino de Valencia, de V.Boix, 1845; Historia de Cataluña y de la Corona de
Aragón, de V.Balaguer, 1860-63; Historia crítica (civil y eclesiástica) de
Cataluña, d'A.de Bofarull, 1876-78), la història literària (M.Milà, Quadrado) i
crítica literària i musical (Quadrado, Milà, Llausàs, Piferrer), la recuperació de la
literatura tradicional (Milà, M.Aguiló, Piferrer, Briz) i d'obres com Recuerdos y
bellezas de España de Piferrer i Quadrado.
|
|
L'oda La Pàtria d'Aribau. |
La Pàtria
O Oda a la Pàtria. Oda de Bonaventura Carles Aribau escrita a
Madrid, pel gener del 1833, com a peça de circumstàncies, per a felicitar el banquer
Gaspar de Remisa, publicada a l'agost del mateix any a "El Vapor" de Barcelona.
Escrita en alexandrins, consta de sis estrofes de vuit versos cadascuna; cant d'enyorança
a la terra catalana i d'exaltació a la llengua, hom l'ha considerat com l'iniciador del
romanticisme en llengua catalana i especialment, i ja des del mateix moment de la seva
publicació, com a l'impulsor del moviment anomenat de la Renaixença.
El Vapor
Periòdic mercantil, polític i literari en castellà que aparegué el 22 de març de 1833
per iniciativa d'Antoni Bergnes de las Casas, que l'edità. Apareixia primer tres vegades
la setmana (fins el 10 de juny de 1834), després quatre (fins el 30 de desembre de 1834)
i finalment fou diari (gener del 1835). Ramon López i Soler en fou el primer director,
fins que a l'agost del 1835 emigrà a França; en aquesta primera època cal destacar en
l'aspecte literari la defensa de Walter Scott i la publicació d'una sèrie de
composicions poètiques en català (les famosíssimes Trobes de B.C.Aribau, i
també Lo vot complert de P.Mata i Fontanet). A partir de l'abril del 1835, Bergnes
—que havia creat a la redacció un dels primers gabinets de lectura de Barcelona per
als subscriptors— se separà de l'empresa i el periòdic fou imprès per
M.Rivadeneyra. Després de López i Soler sembla que J.F.Monlau el dirigí uns quants
mesos, però cap al juliol del 1836 consta com a redactor principal J.A.de Covert Spring
(potser identificable amb el mateix Monlau), que, des de les seves pàgines, introduí a
l'estat espanyol les idees de Saint-Simon. Declaradament progressista primer, no sembla
provat el seu decantament cap al camp moderat, i així, quan a l'octubre del 1836
l'empresa editora, al·legant motius econòmics, decidí la seva fusió amb el moderat El Guardia
Nacional, l'equip redactor (encapçalat per Covert Spring i compost per Marià
González, Pere Mata, Antoni Ribot, Josep Llausàs, Manuel Milà i Ramon Torrens) no
acceptà la decisió i creà "El Nuevo Vapor" (27 d'octubre de 1836), que a
partir del desembre adoptà el seu antic nom. Tanmateix, des de les seves pàgines, Covert
Spring denuncià els grups de l'esquerra del radicalisme (fet que provocà la dimissió de
Ribot i de Mata) i contribuí, amb les seves provocacions, als avalots entre l'exèrcit i
les dissoltes milícies urbanes (maig del 1837) que acabaren amb l'afusellament de Ramon
Xauradó. Pocs dies després Covert Spring abandonà la direcció del periòdic, que
deixà de publicar-se pel febrer del 1838. En l'aspecte literari cal destacar la
participació de Milà i Fontanals (Clásicos y románticos, 1836) i algunes altres
composicions catalanes (per exemple les de J.Ribot, 1837); i en l'econòmic, publicà
articles de Guillem Oliver (1835), defensà el proteccionisme i reproduí articles on es
palesa la influència de Fourier. En conjunt, és una de les publicacions més
interessants, en molts aspectes, del seu moment.
|
|
Un dels aparadors més importants de la llengua catalana
literària van ser els Jocs Florals. |
Jocs Florals
Certàmens poètics anuals instituïts a Barcelona el 1859. Pel març
d'aquell any, Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Manuel Milà i
Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Miquel Victorià Amer i Antoni de Bofarull sol·licitaren
a l'ajuntament de Barcelona la restauració dels jocs florals o de la Gaia Ciència
instituïts per Joan I el 1393. Aprovada la petició per l'ajuntament, aquest
destinà un pressupost per a la compra dels tres joiells corresponents als tres premis
ordinaris, i posà la festa sota la seva protecció. Constituït així el Consistori dels
Jocs Florals de Barcelona, segons els Estatuts per al bon règim... la seva
finalitat era de revisar i de fer reconèixer una institució establerta pels antics reis
de Catalunya-Aragó i de moure la joventut al conreu de la literatura i la llengua
catalana. Abans hom havia intentat de ressuscitar la festa amb els mites inherents del trobador
i de la llengua llemosina: l'Acadèmia de Bones Lletres —que semblava que era
la institució que havia d'encarrilar la restauració— convocà dos concursos (1841,
que guanyà Rubió i Ors amb el poema èpic Roudor de Llobregat, o sia los catalans en
Grècia, i 1857); Rubió, al pròleg de Lo Gaiter del Llobregat, Víctor
Balaguer (1851) i Antoni de Bofarull (1854), des de la premsa, havien demanat ja la seva
restitució. Pel que fa a les particularitats de la celebració, sembla que la idea
d'elegir una reina fou de Bofarull, la divisa Patria, Fides, Amor —que
correspon als tres premis ordinaris— fou una pensada de Rubió, i Milà fou qui
defensà més decididament l'ús exclusiu del català. El primer diumenge de maig del 1859
se celebraren els primers Jocs Florals de Barcelona o de la Llengua Catalana a la Sala del
Consell de Cent; en foren matenidors els set sotasignats de la sol·licitud, sota la
presidència de Milà. L'estructura o el mecanisme de la institució era la següent: els
mantenidors, en nombre de set i diferents cada any, eren els jutges que atorgaven els
premis; l'element permanent era constituït pel consell directiu, que constituïa la junta
rectora i de govern, i el cos d'adjunts —en termes actuals, l'assemblea—: els
patrocinadors, els contribuents, etc. A vegades —sobretot en els celebrats a l'exili
els darrers anys del franquisme— calgué nomenar un comitè d'honor, una comissió
organitzadora, un patronat, etc. A més de premis ordinaris —englantina, viola i flor
natural—, hom atorga altres premis, fruit de donacions institucionals o particulars.
Quan un poeta obté tres vegades un premi ordinari és proclamat mestre en gai saber,
grau que han obtingut, entre altres, Joaquim Rubió i Ors, Marià Aguiló, Josep Lluís
Pons i Gallarza, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer, Miquel Costa i
Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Josep Carner i Josep M.de Sagarra. Se celebraren del
1859 al 1936, amb la particularitat només que els del 1902, suspesos per l'autoritat
militar, es feren a Sant Martí del Canigó, i els del 1924 a Tolosa, al Llenguadoc. Bé
que és cert que els Jocs Florals donaren un fort impuls a la Renaixença, també és cert
que a la darreria del s XIX començaren a convertir-se en una institució
anacrònica. Això fou causa que es resistissin a acceptar les normes fabrianes —no
ho feren plenament fins el 1934— i que Carner i els seus amics, que formaven part del
cos d'adjunts, provessin el 1914 de renovar-los. La tradició dels Jocs Florals, al cap de
77 anys, fou interrompuda amb la guerra civil de 1936-39. A partir del 1940 i fins el 1970
se'n féu a Barcelona, cada primer diumenge de maig, una commemoració privada. Un any
després, el 1941, començaren les celebracions —amb el nom de Jocs Florals de la
Llengua Catalana— a l'exili: Buenos Aires (1941 i 1960), Mèxic (1942, 1957 i
1973), Santiago de Xile (1943 i 1962), l'Havana (1944), Bogotà (1945), Montpeller (1946),
Londres (1947), París (1948, 1959 i 1965), Montevideo (1949 i 1963), Perpinyà (1950 i
1964), Nova York (1951), Tolosa (1952), Caracas (1953, 1966 i 1975), São Paulo (1954),
San José de Costa Rica (1955), Cambridge (1956), Mendoza (1958), l'Alguer (1961),
Marsella (1967), Zuric (1968), Guadalajara de Mèxic (1969), Tübingen (1970),
Brussel·les (1971), Ginebra (1972), Amsterdam (1974), Caracas (1975), Lausana (1976) i
Munic (1977). A partir del 1978 se celebren a Barcelona.
Flor natural
En els Jocs Florals, flor d'or amb què es premia la
millor composició de tema amorós.
Englantina
Als jocs florals, flor d'or amb què hom premia la
millor poesia de temes patriòtics.
Viola
En els jocs florals, flor d'or i argent que s'ofereix
a la millor composició de caràcter religiós.
|
|
Paral.lelament a la Renaixença es va produir la revifalla
d'un moviment cultural popular, que es va desenvolupar al marge. És el que podem anomenar
la Renaixença popular. |
Catalanisme popular
Forma d'expressió del catalanisme a nivell popular. En les seves manifestacions
culturals s'utilitzava la llengua que es parlava al carrer.
Llengua d'ús
O llengua popular. Llengua col·loquial, en oposició a llengua culta o
especialitzada.
Col.loquial
Dit del llenguatge que és propi de la conversa familiar. És oposat a llenguatge literari
o escrit.
|
Mostres de la cultura popular.
El cant coral. |
Cor
Societat coral. El moviment artístic de difusió dels cors té per finalitat la formació
musical del poble mitjançant l'execució i l'audició de la música coral. Aquest
moviment d'inspiració romàntica és basat en la revaloració de la cançó popular.
Durant el s XIX aparegueren a Europa central nombroses agrupacions corals, formades
per afeccionats a la música, que assumiren una funció educativa i social. L'activitat
coral es desenvolupà a les escoles, les universitats, les esglésies, les fàbriques,
etc; el repertori era format per harmonitzacions i glosses de cançons populars, polifonia
a cappella del s XVI i obres vocals de la música clàssica i moderna.
Als Països Catalans el moviment inicat a mitjan s XIX tingué un caràcter marcadament
popular. Anselm Clavé fundà les seves associacions corals, origen dels Cors de Clavé,
basant-se segurament en la societat Orphéon, creada a França el 1830 per
Bocquillon-Wilhelm. Del 1851 al 1860 aparagueren nombroses societats corals vinculades a
Clavé, al Principat i al País Valencià. La iniciativa de reforma del moviment coral fou
duta a ternme per l'Orfeó Català (1891); el 1896 Enric Morera fundà Catalunya
nova, i l'any següent nasqué a Mallorca la capella de Manacor (1897). A
partir d'aleshores foren fundats en quasi totes les poblacions del país cors, corals i
orfeons: l'Orfeó de Sants (1900) i l'Orfeó Gracienc (1903) a Barcelona, l'Orfeó
Lleidatà (~1900) a Lleida i l'Orfeó Mallorquí (1899) a Palma de Mallorca. En
el decenni dels anys trenta hom creà la coral Cent Homes d'En Fontbernat, a Barcelona
(1930), i la capella Clàssica (1932), a Palma de Mallorca. A la postguerra foren creades
al Principat la Capella Clàssicar Polifònica del Foment de les Arts Decoratives,
la Coral Sant Jordi, el Cor Madrigal (1951), el Cor Al·leluia, el Cor
Xaloc, la Coral Blanquerna, la Coral Antics Escolans de Montserrat, Cor de Cambra de
Barcelona, l'Orfeó Laudate, la Coral Atlàntida, la Coral Cantiga, la Coral
Lavínia, la Coral Càrmina, entre d'altres. L'agrupació coral més important del
País Valencià fou la Societat Coral El Micalet Actualment s'hi destaquen la Coral
Normalista, el Cor Joan B. Comes, Petits Cantors de València, Coral Polifònica Valentina
i Agrupació Vocal de Cambra. El moviment ha dedicat una especial atenció a l'aspecte
pedagògic i hom ha creat una vintena de corals infantils a diferents localitats del
Principat, que, des del 1969, s'apleguen periòdicament. Aquesta activitat coral suscità
un repertori coral, basat en la cançó popular, que comprèn les obres més
representatives de la música catalana. Els principals compositors foren Josep Anselm
Clavé, Josep Garcia i Robles, Josep Rodoreda, Antoni Nicolau, Enric Morera, Lluís
Millet, Josep Cumellas i Ribó, Josep Barberà, Antoni Pérez i Moya, Baltasar Samper,
Cristòfor Taltabull, Lluís M. Millet, Manuel Oltra, etc. Des del 1964 i fins el 1996 se
celebraren a Lleida uns cursos internacionals de direcció coral coordinats per l'Orfeó
Lleidatà.
Cors de Clavé
Conjunt de societats corals fundades per Josep Anselm Clavé al s XIX, per tal d'elevar la
cultura dels obrers mitjançant la música i el cant. La primera societat coral dels
Països Catalans fou La Fraternitat (1850), derivada de la societat filharmònica
L'Aurora, creada per Clavé el 1845, i anomenada Euterpe des del 1857. Entre el 1851 i el
1860 aparegueren d'altres societats per tot Catalunya: el 1861 n'hi havia 85. Hom celebrà
concerts als jardins de la Nimfa (1853), als d'Euterpe (festivals corals del 1860 i el
1861) i als Camps Elisis de Barcelona (festivals del 1862 i el 1864). El 1872 tingué lloc
un cinquè festival a la plaça de toros de la Barceloneta. Els darrers anys de la vida de
Clavé provocaren, per la seva activitat política, una decadència dels Cors i, mort el
fundador (1874), perderen llur caràcter reivindicatiu obrer. Organitzats en federació,
els Cors mantenen viu el record del mestre i el lema fundacional Progrés, Virtut, Amor.
El 1971 fundaren un casal a Barcelona. El repertori és, bàsicament, de cançons de
Clavé en català.
Orfeó
Societat o agrupació coral. Els orfeons han tingut una importància excepcional als
Països Catalans, on aparegueren vers el darrer terç del s XIX, inspirats en les corals
fundades a França poc abans i com a continuació dels cors de Josep Anselm Clavé. Quasi
totes les poblacions del Principat i un gran nombre de les del País Valencià i de les
Illes han tingut llur orfeó. El paper d'aquestes organitzacions en el renaixement coral i
en la vida musical catalana ha estat decisiu. Els precedents foren l'Orfeó Barcelonès
(1862) i l'Orfeó Lleidatà. Posteriorment aparegueren, entre altres, l'Orfeó
Català (1891), l'Orfeó de Sants (1900), l'Orfeó Gracienc (1903),
seguits per un gran nombre d'agrupacions similars, entre les quals han destacat l'Orfeó
Badaloní, l'Orfeó Atlàntida, el de Les Corts, l'Enric Morera de Sant Just Desvern,
l'Orfeó Laudate i el Núria de Barcelona, el Mataroní, el Manresà, el de Sallent, el de
Sabadell, el Tarragoní, el Tortosí, l'Universitari i el del Micalet, de València, i el
Republicà Balear, de Palma de Mallorca. L'any 1917 es formà, al Principat, la Germanor
dels Orfeons de Catalunya, institució de la Mancomunitat. La Germanor celebrà aplecs
comarcals a Manresa (1918), Vic (1921), Figueres (1922), Reus (1923) i, després de la
Dictadura de Primo de Rivera, a Manresa (1931), Tàrrega (1932) i Terrassa (1933). Hom
celebrà també assemblees a Manresa (1918 i 1931) i a Vic (1920). L'any 1930 se celebrà
a Montjuïc el Festival dels Orfeons de la Germanor, amb una nodrida participació, i el
1934, amb motiu de les festes commemoratives de la República, se celebrà a Barcelona una
reunió dels orfeons de la ciutat, amb més de tres mil cantaires. Després de la guerra
civil de 1936-39, no fou fins a mitjan anys cinquanta que el moviment orfeonístic
recuperà la seva vitalitat. L'any 1960 es constituí el Secretariat dels Orfeons de
Catalunya, que el 1982 es convertí en la Federació Catalana d'Entitats Corals.
Actualment són inscrits en aquesta entitat una seixantena d'orfeons.
A la resta de l'estat espanyol el moviment orfeonista del s XIX fou molt més reduït i
afectà principalment el nord; els grups més destacats són l'Orfeón Donostiarra, fundat
el 1897 a Sant Sebastià, i l'Orfeón Pamplonés, creat el 1891.
Orfeó Català
Societat coral fundada el 1891 a Barcelona per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives.
Capdavanter del moviment orfeonístic, contribuí a unificar les forces musicals
catalanes. El primer concert públic se celebrà el 1892 i fou organitzat per Antoni
Nicolau. Inicialment consistia en un cor masculí; més tard Joan Gay, Josep M.Comella i
Francesc Pujol organitzaren una secció infantil, i Joan Gay i Emerenciana Wehrle fundaren
la secció de dones (1896). Alhora fou organitzat l'ensenyament musical dels infants. El
primer local social de l'Orfeó fou al carrer de Lledó, de Barcelona, però el 1905
inicià la construcció d'un estatge nou, el Palau de la Música Catalana,
inaugurat el 1908 i esdevingut aviat la principal sala de concerts de Barcelona. D'aquesta
etapa d'expansió data també la creació (1904) de la Revista Musical Catalana.
L'Orfeó Català formà el seu repertori bàsicament amb cançons populars catalanes
harmonitzades i amb polifonia renaixentista, clàssica i barroca i amb les grans obres
simfonicovocals de J.S.Bach (primera audició als Països Catalans de la Passió segons
sant Mateu, 1921), Händel (Messiah), Haydn (La creació, Les estacions),
Mendelssohn, Beethoven (Missa solemnis), etc, que ha interpretat sempre amb el text
en versió catalana. Ha visitat diversos països europeus i americans, (França,
Anglaterra, Itàlia, Alemanya, Suïssa, Cuba i Mèxic), on ha actuat amb gran èxit, a
més de la majoria de les poblacions importants dels Països Catalans i de la resta de la
Península. En temps de la Dictadura de Primo de Rivera l'Orfeó Català fou clausurat
governativament (1925) durant uns quants mesos. Després de la guerra civil de 1936-39 la
seva existència restà reduïda a la mínima expressió. Mort Lluís Millet (1941), en
foren director Francesc Pujol (1941-45) i Lluís M.Millet (1945-77), el qual fou succeït
pel seu fill Lluís Millet i Loras. A partir del 1981 l'Orfeó inicià una fase de
transformació i renovació, sota la direcció de S.Johnson (1981-83 i 1985-88) i de S.Mas
(1983-85). Posteriorment, n'assumí la direcció J.Casas Bayer i actualment el dirigeix
J.Vila i Casañas. L'Orfeó Català ha seguit en la línia tradicional de les seves
actuacions, tant als Països Catalans com a l'estranger (el 1962 féu l'estrena europea de
l'oratori de Pau Casals El Pessebre, a Florència, i el 1967 a Barcelona). El 1969
presentà per primer cop als Països Catalans L'oratori de Nadal, de J.S.Bach, en
versió completa. Ha col·laborat amb prestigioses orquestres nacionals i estrangeres sota
la direcció de grans personalitats, com Richard Strauss, Antoni Ros i Marbà, Pau Casals
o Zubin Mehta, entre d'altres. Molts orfeons foren creats a imitació de l'Orfeó Català,
especialment a l'exili (l'Havana, Mèxic, etc). El 1984 li fou atorgada la Creu de Sant
Jordi i també ha estat distingit amb el Premi Honorífic Nacional de Música de la
Generalitat de Catalunya. Actualment manté l'ensenyament musical d'infants i té una rica
biblioteca per a ús dels socis. Ha realitzat diversos enregistraments
discogràfics.
|
|
El teatre. |
Teatre
Representació pública d'una obra teatral.
Teatres de sala i alcova
Nom amb què s'anomenaven nombrosos locals a Barcelona,
que començaren a funcionar en cases particulars, locals d'una gran modèstia, on es
representaven obres que els italians havien fet conèixer a la fi del segle anterior i
també sainets, gènere que donà una nova generació d'actors i d'autors, com Eduard Sala
i Sauri, Andreu Amat, Anton Faura i Casanovas, etc.
|
|
La premsa. |
Un Tros de Paper
Publicació literariohumorística en català publicada a Barcelona del 16 d'abril de 1865
al 16 de setembre de 1866, a partir d'una idea d'Albert Llanas. Editada per Innocenci
López i Bernagosi i il·lustrada per Tomàs Padró, en foren redactors, entre d'altres,
el mateix Llanas (que usà el pseudònim Robert Sanall), Conrad Roure (Pau
Bunyegas, que hi féu la crítica teatral), Robert Robert (X, que hi publicà
tota la seva producció catalana), J.Feliu i Codina (Josep Serra), Frederic Soler (Serafí
Pitarra) i E.Vidal i Valenciano (Blay Màrfegas). Esporàdicament, també hi
col·laboraren J.A.Clavé, M.Lasarte, etc. Aconseguí ràpidament un gran èxit popular i,
d'aparició quinzenal, passà aviat a desenal i finalment a setmanal. Divergències entre
Llanas i Padró feren que aquest deixés de col·laborar-hi; l'editor suspengué aleshores
la seva publicació i féu aparèixer "Lo Noi de la Mare", il·lustrada per
Padró i redactada per Conrad Roure. El 1920 Carles Riba publicà una antologia d'"Un
Tros de Paper", i en 1926-27 aparegué com a fulletó a "La Campana de
Gràcia".
La Campana de Gràcia
Setmanari satíric, republicà i anticlerical. Fou fundat per Innocenci López i Bernagosi
el 8 de maig de 1870, i amb el títol, suggerit per Valentí Almirall, recordava els
disturbis provocats per una lleva de minyons, dos mesos abans, a la vila de Gràcia,
durant els quals la campana de la parròquia no cessà de tocar. Fou editat durant més de
64 anys (3 403 números, anomenats "batallades"). Nascut com a setmanari
bilingüe, només emprà el castellà en algun escrit dels primers anys. Políticament,
primer fou afecte a Pi i Margall, republicà moderat durant la Primera República, i
seguidor de Castelar durant la restauració monàrquica. Més interessat primerament per
la política estatal que no per la catalana, criticà les accions catalanistes, llevat
dels Jocs Florals. Però anà modificant la seva actitud i, com "L'Esquella de la
Torratxa", ajudà el moviment de Solidaritat Catalana, blasmà el lerrouxisme i féu
una política catalana d'esquerres entre la classe obrera, el seu públic majoritari. Des
del 2 de juliol de 1932 fins a la seva mort, arran dels fets d'octubre del 1934, fou
propietat de l'Esquerra Republicana de Catalunya. La dirigiren, entre d'altres, Antoni
Serra, Josep Roca i Roca, Prudenci Bertrana i Màrius Aguilar, i hi col·laboraren
escriptors i polítics com ara Valentí Almirall, Frederic Soler, Conrad Roure, Gabriel
Alomar, Ángel Pestaña, Joan Puig i Ferreter, etc, i els dibuixants Tomàs Padró,
Apel·les Mestres, Manuel Moliné, Josep Lluís Pellicer, Llorenç Brunet, Pere Ynglada (Yda),
Josep Costa (Picarol) i Ricard Opisso.
L'Esquella de la Torratxa
Setmanari humorístic republicà, de gran incidència política i influència popular.
L'editava la família López, propietària de la Llibreria Espanyola i de "La Campana
de Gràcia". Primer en sortiren quatre números solts, el 1872 i el 1874, per suplir
"La Campana de Gràcia", suspesa governativament. El 16 de gener de 1879
reaparegué pel mateix motiu, però mantingué ja la continuïtat. Escarnia la vida
municipal i agradava a la classe mitjana. "L'Esquella", segona publicació de
més llarga durada en català, arribà fins al número 3 097, del 6 de gener de 1939. Hi
col·laboraren gairebé tots els caricaturistes, il·lustradors i humoristes catalans de
quatre generacions. Aconseguits, el 1931, els ideals republicans que propugnava, entrà en
decadència, però en esclatar la guerra civil del 1936 i fer-se càrrec del setmanari el
sindicat de dibuixants professionals tornà a ésser l'exemple d'humorisme viu i combatiu
que sempre havia estat. Dirigida des de la fundació fins al 1907 per Josep Roca i Roca,
tingué després la influència editorial de Màrius Aguilar, Prudenci Bertrana, Francesc
Madrid, Lluís Capdevila, Ramon Vinyes i Pere Calders, entre altres. En foren articulistes
constants i principals Santiago Rusiñol, Gabriel Alomar, Ramon Reventós, J.F. Guibernau,
Josep Burgas i Francesc Curet. Entre els dibuixants es destacaren Apel·les Mestres,
Manuel Moliné, Marià Foix, Xavier Nogués, Isidre Nonell, Josep Costa (Picarol),
Feliu Elias (Apa), Jaume Passarell i Ricard Opisso. El tiratge arribà als 35 000
exemplars. Des del 1889 fins al 1925 edità un almanac, que es publicà també el 1932.
Diari Català
Primer diari català, fundat a Barcelona per
Valentí Almirall i Llozer el 4 de maig de 1879. En les suspensions utilitzà els
títols "Lo Tibidabo" (1879), "La Veu de Catalunya" (1880) i "Lo
Catalanista". Eixí fins el 30 de juny de 1881 en què fou suspès per Almirall arran
del seu trencament amb Pi i Margall. Defensà el republicanisme federal i intentà de
formar consciència catalanista. Prestà una atenció especial a la informació de les
comarques i procurà d'actuar com a portaveu de les classes populars.
|
|
L'excursionisme. |
Excursionisme
Exercici i pràctica de fer excursions. L'activitat excursionista nasqué al s XVIII com a
manifestació de les idees filosòfiques, artístiques i científiques que preconitzaven
el contacte amb la natura i el descobriment dels seus valors i secrets. Al s XIX,
coincidint amb l'interès pel passat històric i pel desvetllament de tradicions i
costums, s'estengué l'afany de viatjar. En general, però, l'excursionisme es
desenvolupà com a activitat col·lectiva a la darreria del s XIX, i fou practicat
especialment a través d'itineraris muntanyencs, que hom combinava amb l'acampada, amb
fins recreatius o científics. Més tard, la pràctica excursionista es dividí en dues
grans tendències: l'una, dedicada a les excursions de muntanya, en forma lliure i amb
finalitats d'esbarjo i, sovint, lúdiques, que donà lloc a la creació d'entitats i clubs
excursionistes i que fou potenciada per l'escoltisme; l'altra, de tipus comercial i cada
dia més estesa, consistent a participar, amb finalitats recreatives, en viatges
organitzats i amb itineraris concrets, promoguts per societats especialitzades, o a fer
excursions com a membre d'entitats o de societats que faciliten mitjans i serveis als
socis per a efectuar-les; aquesta segona tendència ha esdevingut un dels pilars del
turisme.
Als Països Catalans, i especialment al Principat, l'aparició de l'excursionisme
és essencialment fruit de l'anhel de coneixença, d'estudi i d'estima de la pròpia terra
que desvetllà la Renaixença, afavorida pel millorament de les comunicacions i de les
condicions de vida de la població de les ciutats. Anteriorment, era practicat només per
individus aïllats, com, al s XVIII, Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, que
deixà testimoni escrit de les seves excursions a diferents parts de Catalunya i del
Rosselló. L'enderrocament, el 1854, de les muralles de Barcelona (que obligaven a
retornar a la ciutat a una hora fixa) afavorí l'interès creixent per l'excursionisme. Ja
el 1840 Pere Nolasc Bofill havia efectuat un viatge als Banys de la Presta; a Reus, el
Centre de Lectura organitzà un pujada a la Mola de Colldejou (1860). Aviat geòlegs,
historiadors, filòlegs, geògrafs, botànics, folkloristes, etc, emprengueren viatges i
recerques sobre gran nombre d'aspectes del país. El procés culminà amb la creació de
la primera entitat excursionista d'importància, a Barcelona: l'Associació Catalanista
d'Excursions Científiques (1876). Discrepàncies de criteri originaren una nova societat:
l'Associació d'Excursions Catalana (1878), però el 1890 hom les fusionà totes dues en
una de sola: el Centre Excursionista de Catalunya. El butlletí que publicava la primera,
titulat "L'Excursionista" (1878-91) i el "Butlletí&&&" de
la segona (1878-90) foren substituïts pel "Butlletí del Centre Excursionista de
Catalunya" (1891-1938). Unes altres publicacions importants foren l'Àlbum
pintoresc i monumental de Catalunya (1878), les primeres guies excursionistes, d'Artur
Osona (1880), i les dels Pirineus de Cèsar August Torras (1902). L'excursionisme influí
directament sobre la producció literària catalana: el millor exemple d'aquesta
influència és el Canigó de Jacint Verdaguer (1886). També contribuí al
millorament de la cultura i de la llengua, la catalogació i la salvació de monuments
històrics (restauració de Ripoll el 1886), la creació de biblioteques i museus, etc. El
1904 Juli Soler i Santaló organitzà les primeres sortides importants sobre neu. El 1908
hom creà la secció de muntanya del Centre Excursionista de Catalunya. La celebració del
primer Aplec Excursionista Català, a Poblet (1910), afavorí la unificació del moviment
excursionista i l'organització del Primer Congrés Excursionista Català (a Lleida, el
1911). Al País Valencià, les primeres sortides foren organitzades per Lo Rat Penat, i al
Rosselló, el moviment excursionista originà el Sindicat d'Iniciativa de Vernet (1907).
La creació de la Lliga de Societats Excursionistes de Catalunya, el 1920, presidida per
Cèsar August Torras, agrupà 36 entitats diferents (20 de Barcelona), però restà
inoperant a partir del cop d'estat del general Primo de Rivera (1923) i fou substituïda
per un Secretariat de Coordinació Excursionista de caire semiclandestí. El 1930, acabada
la Dictadura, sorgí la Federació d'Entitats Excursionistes. El 1928 aparegué
"Excursionisme", primer intent seriós d'un diari d'informació excursionista,
en el qual col·laboraren, entre altres, F. Maspons i Anglasell, C. Pi i Sunyer, Nicolau
d'Olwer, Ferran Soldevila, Ventura i Gassol, etc. Diverses entitats ja existents formaren,
el 1931, la Unió Excursionista de Barcelona (anomenada, des del 1933, Unió Excursionista
de Catalunya). El 1935 se celebrà a Barcelona el cinquè Congrés Internacional
d'Alpinisme de la Unió Internacional d'Associacions d'Alpinisme, que hi celebrà alhora
la seva segona assemblea general. La guerra civil de 1936-39 motivà una gran recessió en
l'excursionisme català: moltes entitats desaparegueren, algunes foren suprimides per llur
caire patriòtic i d'altres per manca d'associats i per les restriccions de postguerra i
les prohibicions militars (1939-47) d'accedir a determinats massissos muntanyencs. Les
entitats supervivents passaren a dependre directament d'un Consejo Nacional del Deporte
(1939), des del 1942, de la Federación Española de Montañismo, amb seu a Madrid, amb
jurisdicció damunt tot l'excursionisme a l'estat espanyol. La importància excepcional de
l'excursionisme català determinà la creació, el 1946, d'una Delegació Catalana de la
Federación Española de Montañismo, presidida per E. Pellicer. Des del 1942 (3 120
associats) fins al 1950 (13 475) hom registrà un augment molt fort d'associats a entitats
excursionistes, especialment en l'àmbit comarcal. Hom impulsà també la xarxa de refugis
(Ll. Estasen, 1949; la Font del Faig, 1951; Besiberri, 1960; les Agulles de Montserrat i
el de Sant Jordi, 1961; Musté-Recasens, 1963; etc). El 1955 foren creades sotsdelegacions
de la Federació a Manresa i Tarragona. Hom reprengué els Campaments Generals de
Catalunya i les Marxes de Regularitat, com abans de la guerra, i, lentament,
l'excursionisme retrobà l'antic caire cultural i científic. El 1963 fou autoritzada la
creació d'una Federació Catalana de Muntanyisme, dirigida per E. Padrós i De Palacios.
Alguns actes excursionistes esdevingueren actes públics amb una participació ingent, com
l'Aplec del Matagalls del 1959, amb 5 000 assistents. Elisard Sala tingué gran
importància en la difusió de la cançó excursionista i en la creació de la Festa de la
Cançó de Muntanya, de periodicitat anual. Hom reprengué les emissions radiofòniques
sobre temes excursionistes, iniciades el 1938 per J. Sala i Sivillà, com "Cumbres
Blancas" (1941), "Excursionismo" (1950) i, més modernament,
"Canigó". Fou represa la publicació de llibres de tema muntanyenc, com les
traduccions d'Editorial Joventut (1948), i foren publicades col·leccions de mapes per les
editorials Alpina i Montblanc (1950), amb llurs explicacions monogràfiques. El Centre
Excursionista de Catalunya publicà, a partir del 1946, el butlletí "Montaña",
catalanitzat des del 1970 amb el nom de "Muntanya"; la Unió Excursionista de
Catalunya publicà "Senderos" (1959), i aparegueren, a més, les revistes
"Cordada" (1955) i, editada per la Federació Catalana, "Vèrtex"
(1966), en català des del 1970. El 1964 aparegué l'Enciclopèdia de l'Excursionisme,
de Josep Iglésies. També ha estat important la tasca dels Arxius Bibliogràfics de la
Unió Excursionista de Catalunya, del Centre Excursionista de Gràcia, etc. Des del 1980
l'excursionisme català depèn de la conselleria de l'esport de la Generalitat de
Catalunya. Al País Valencià, durant aquesta nova etapa, l'excursionisme experimentà un
fort impuls, amb la creació dels centres excursionistes de València (1945) i d'Alcoi
(1950), amb llurs delegacions, i la proliferació de grups espeleològics i d'escalada. El
1960 fou creada la Federació Valenciana de Muntanyisme. Hom edita la revista
"Riscos", i han estat fetes expedicions espectaculars (Acampada del Regne de
València, 1959; expedició a Grenlàndia, 1970; vessant sud de l'Aconcagua, 1972). Les
raons geogràfiques determinen el menor volum de l'excursionisme a les Balears. Al
Rosselló, a més del CAF (Secció dels Pirineus Orientals), la Fédération Française de
la Montagne engloba les activitats excursionistes principals.
|
|
L'Ateneu Barcelonès (1860) va ser un dels centres promotors de la
cultura catalana. |
Ateneu
Associació científica i literària dedicada a elevar
el nivell intel·lectual dels seus associats mitjançant discussions, conferències,
cursos i lectures.
Ateneu Barcelonès
Associació fundada a Barcelona el 1860 sota el nom d'Ateneu Català, amb Joan Agell com a
president i Manuel Milà i Fontanals com a bibliotecari. Es fusionà el 1872 amb el Casino
Mercantil Barcelonès i prengué el nom d'Ateneu Barcelonès. Des d'un bon principi
l'Ateneu sabé guanyar-se un gran prestigi, principalment com a centre promotor de la
cultura: celebrà conferències i exposicions; organitzà cursos; dotà premis (per als
Jocs Florals i per a d'altres competicions); edità —revista erudita i d'informació
alhora— un "Butlletí", que no visquè llarg temps; acollí penyes
artístiques o literàries, com la famosa de Joaquim Borralleras, de la qual sortí el
Premi Crexells; aplegà una rica biblioteca (5 900 títols l'any 1877, 13 500 el
1887, 19 000 el 1892, 50 000 el 1921, 175 000 el 1969 i uns 400 000 el
1985, amb importants col·leccions de revistes i premsa diària), que durant molts anys
fou la més viva i útil de Barcelona, acrescuda sovint amb donatius com els de Frederic
Rahola, vídua d'Oriol Martí, Joaquim Casas i Carbó i d'altres, i amb adquisicions com
la de la col·lecció de Miquel Victorià Amer. No fou, però, solament en l'ordre
cultural que l'Ateneu es trobà situat en un primer pla; al llarg de molts decennis
exercí també una notable influència damunt la vida pública catalana. Les personalitats
més significatives del país n'ocuparen la presidència, entre d'altres, Josep Yxart,
Joaquim Pella i Forgas, Àngel Guimerà (que el 1895 hi introduí el català en un
memorable discurs inaugural), Valentí Almirall, Joan Permanyer, Lluís Domènech i
Montaner, Bartomeu Robert, Ramon d'Abadal i Calderó i Joan Maragall (que hi llegí l'Elogi
de la paraula); i, en el període immediatament anterior a la guerra: A. Martínez i
Domingo, Pere Rahola, el comte de Lavern, Pompeu Fabra, Jaume Massó i Torrents, Pere
Coromines, Ferran de Sagarra, Lluís Nicolau d'Olwer, Eduard Fontserè i Amadeu Hurtado.
Els discursos inaugurals de curs, a càrrec sempre del president, publicats en llur
majoria, constitueixen una magnífica aportació a la cultura catalana. Durant l'època de
la guerra de 1936-39, la biblioteca, sota el control de la Direcció del Servei de
Biblioteques Populars, esdevingué pública. El 1939 l'Ateneu reprengué, bé que
disminuïdes, les seves activitats amb intervenció de l'autoritat governativa en la
designació de les juntes directives; des d'aleshores fou presidit, successivament, per
Luys Santamarina, Pere Gual i Villalbí i Ignasi Agustí. El president Andreu Brugués
inicià el període de democratització de l'Ateneu; i durant llur gestió s'aprovaren uns
nous estatuts i s'acordà l'elecció dels presidents per votació dels socis i no per
compromissaris com es feia des del 1860. Ampliada i reestructurada la seva seu (1970-71),
el 1981 fou declarada monument historicoartístic.
|
|
La renovació del catalanisme cultural: Modernisme i
Noucentisme. |
Modernisme
Moviment cultural produït a Occident a la fi del s XIX i al començament
del s XX. En l'aspecte de l'art —tot i que quan s'aplica al català el mot té un
sentit més ampli— sol designar només els corrents de l'art occidental
—especialment arquitectònics i decoratius— coneguts en altres països com a Art
Nouveau, Modern Style, Jugendstil, Stile Liberty, Sezessionstil, Style 1900, Style
Nouille, etc. És un estil derivat bàsicament del pre-rafaelitisme i el simbolisme,
caracteritzat pel predomini de la corba sobre la recta, la riquesa i el detallisme de la
decoració, l'ús freqüent de motius vegetals, el gust per la asimetria, l'esteticisme
refinat i el dinamisme de les formes.
El triomf internacional de l'estil fou sens dubte l'Exposició Universal de París del
1900, i després d'aquest any, tot i que hom continuà conreant-lo uns quants anys encara
amb força, perdé ja el caràcter renovador; contribuí, però, a conformar nous estils
que el succeïren. El 1884, quan el mot apareix —potser per primer cop a
Catalunya— a "L'Avenç", Ramon Casas i Santiago Rusiñol, encara uns
desconeguts, presentaren a la nova sala Parés obres que ja foren controvertides per la
crítica (La corrida, de Casas; Barcelona, col·l Sala). Era l'època dels primers
assaigs arquitectònics d'Antoni Gaudí, el gran arquitecte que posà aquest moviment a
l'avantguarda de l'art internacional, amb grans obres tan primerenques com el palau Güell
(1886-91); Lluís Domènech i Montaner, amb el restaurant de l'Exposició Universal del
1888, ja se situava gairebé al seu nivell. El camí decorativament fantasiós i
estructuralment innovador dels dos arquitectes fou seguit aviat per molts altres, com
Antoni M.Gallissà, Jeroni F.Granell, B.Bassegoda i Amigó, Pere Falqués i, sobretot,
Josep Puig i Cadafalch, autor, entre altres obres, del local d'Els Quatre Gats,
centre de les tertúlies i de les manifestacions dels modernistes. Paral·lelament,
J.Domènech i Estapà i Enric Sagnier conreaven un eclecticisme amb influència
modernista, de gran espectacularitat. Modernisme en art era sinònim de modernitat, i en
aquell moment aquesta, en pintura, era el naturalisme tal com el definia l'àrbitre de la
crítica Raimon Casellas. Constituïren el modernisme pictòric els mateixos Casas i
Rusiñol quan importaren de París el ressò de l'impressionisme d'Edgar Degas els
primers anys del decenni del 1890 (Plein air, 1891, de Casas, Museu d'Art Modern de
Barcelona), enmig de la incomprensió de bona part del públic i de la crítica. El terme,
però, incloïa també el simbolisme molt o poc decadentista conreat per l'anglòfil
Alexandre de Riquer (des del 1893), per Rusiñol en els seus plafons del Cau Ferrat del
1896, per Joan Brull, per Josep M.Tamburini, per Sebastià Junyent —que també havia
fet impressionisme gris— i pel catòlic Joan Llimona, i, en certa manera, també
incloïa l'exuberància cromàtica del llunyà Hermen Anglada. En escultura la màxima
figura era Josep Llimona, seguida, mai amb tanta identificació amb les noves tendències
europees com ell, per Enric Clarasó, Miquel Blay, Agustí Querol i Eusebi Arnau, que
integraren sovint la seva obra a la nova arquitectura. A nivell pràcticament popular el
modernisme era sobretot l'art simbolista i, especialment, les arts decoratives sinuoses i
exuberants emmarcades dins l'Art Nouveau o el Modern Style europeus:
escultors com Lambert Escaler i Dionís Renart, dibuixants com Lluís Bonnín, pintors com
el primer Pau Roig, moblistes com Gaspar Homar i Joan Busquets, dissenyadors com Josep
Pey, cartellistes com Gaspar Camps —i els mateixos Casas i Riquer—, orfebres com
la família Masriera, exlibristes com Josep Triadó i Joaquim Renart —i sobretot
Riquer—, i homes polifacètics com Adrià Gual i Lluís Masriera, la majoria
pertanyents a una generació més jove, perpetuaren un estil en la decoració que aviat
restà desproveït de la inquietud de renovació que informà els primers modernistes.
Contra aquesta desviació espectacular i decorativista s'alçaren joves com Mir, Nonell,
el primer Picasso, Pidelaserra, Canals i altres que, rebutjant la denominació de
modernistes que els continuaven aplicant els crítics més conservadors, retrobaven la
inquietud renovadora que els més grans ja havien abandonat i posaven la pintura catalana
a l'avantguarda de l'art occidental. Mentre que en la pintura l'art modernista entrava en
decadència al principi del s XX, en escultura —especialment l'aplicada— i,
sobretot, en arquitectura encara perdurà molts anys en l'obra genial del primer Josep
M.Jujol, Joan Rubió i Bellver, Lluís Muncunill, Salvador Valeri, Alexandre Soler i March
i Cèsar Martinell. Arrelà també al País Valencià (Francesc Móra, Manuel Peris,
Demetri Ribes) i a Mallorca (Gaspar Bennazar, Francesc Roca) i s'expandí a altres terres
a través d'arquitectes catalans, com Josep Grases (a Madrid), Enric Nieto (a Melilla),
Pau Monguió (a Terol) i Eugeni Campllonch i Julià Garcia i Núñez (a l'Argentina), fins
al punt que fou designat en molts llocs de l'àrea hispànica com l'estilo catalán.
Noucentisme
Moviment cultural d'abast polític iniciat a Catalunya a la primeria del s XX. Els
principals banderers —Eugeni d'Ors, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, Josep Pijoan,
Francesc d'A.Galí, Torres-Garcia, Xavier Nogués, Feliu Elias— entraren a les
lletres i a les arts pel modernisme, que informà, doncs, certs aspectes regeneracionistes
(reforma lingüística de "L'Avenç", parnassianisme poètic, antifloralisme,
etc) dels noucentistes. Així, en un llibre símbol com l'Almanac dels Noucentistes
(1911) conviuen escriptors i plàstics de tots dos moviments. Hom ha convingut que el 1906
representa la desclosa victoriosa del moviment, que a poc a poc anà bastint tot un
programa, gràcies especialment a la plataforma mínima de govern que representà el poder
de Prat de la Riba i el seu equip polític —procedent de diverses tendències—
des de la presidència de la diputació provincial de Barcelona (1907) i de la
Mancomunitat (1914). El 1906 Eugeni d'Ors, des de la tribuna diària del seu Glosari a
"La Veu de Catalunya" —on signava Xènius—, encunyà el terme
noucentisme, i l'anà perfilant fins a fer-ne un programa, sobretot en el pròleg de La
Muntanya d'Ametistes (1908) de Guerau de Liost, manifest teòric de la nova
tendència: la cultura enfront de la natura salvatge, la logomàquia ha de dominar
l'heliomàquia, l'arbitrarisme de l'artífex enfront de la inspiració espontània i
descontrolada. El sentit genèric del mot s'aplica als nous corrents renovadors i
vindicatius que es revelen sovint a través del que Xènius anomena "les palpitacions
del temps". La figura arquetípica de La Ben Plantada (1911), de Xènius,
aspira a ésser una mena de filosofia nacional catalana, sota l'advocació del
classicisme. Tanmateix, no tot el programa orsià correspon al moviment. Per assolir
l'ideal col·lectiu, a través d'una cultura representativa, europea i cap al futur, els
noucentistes, al·lèrgics als ferments anarcoides i àdhuc genialoides del modernisme,
van imposant llur programa, que té com a objectiu primer la formació d'una llengua
literària comuna i, en certa manera, tot i la paradoxa, codificada però flexible, útil
per a qualsevol disciplina. Les normes de l'Institut d'Estudis Catalans (1913),
promulgades sota l'alt guiatge de Pompeu Fabra, exigeixen cànons literaris i un sentit
crític: d'aquí ve la presència del neoclassicisme —amb tocs d'una ironia
vivificadora— i del conreu d'una poesia simbolista que parteix de la realitat per a
transformar-la. Josep Carner n'és el capdavanter en diversos fronts, i hom l'ha comparat
a tot un moviment literari, al costat de Guerau de Liost, més preciosista encara, i de
Josep Maria Lopez-Picó, director de La Revista. La influència dels patriarques
mallorquins (Costa i Llobera, Joan Alcover) fa costat i potencia, poc o molt, el programa
noucentista, almenys en el vessant líric. La passió per fixar la llengua fa de la poesia
el gènere taumatúrgic que hi ajudarà definitivament, mentre que la novel·la és fins i
tot combatuda com a —encara— no necessària per al nou ordre
estètico-filològic. D'ací ve el buit d'aquest gènere durant dues dècades, que omplen
només els darrers modernistes (Víctor Català, Casellas, Pous i Pagès). L'intent,
sobretot orsià, d'inventar una novel·la noucentista, fracassà, i la fórmula de la
prosa del mateix nom (Alexandre Plana, Duran i Reynals) és l'estilització i el poema en
prosa, més que la fabulació llarga amb un argument. Enfront de l'aventura s'imposa,
doncs, la mesura; enfront de l'èpica, la lírica. Grans traductors de clàssics
(Fundació Bernat Metge) o d'autors moderns completen l'ambició de totalitat.
Paral·lelament als canvis literaris, hi ha la projecció cultural a través de la
creació de biblioteques populars, museus, nous experiments pedagògics, revistes
especialitzades i una universitat tècnica (la Universitat Nova). En les arts plàstiques,
el classicisme del gran escultor rossellonès Aristides Maillol ja semblava preludiar el
noucentisme des del Rosselló al principi del segle, tot i que al començament el nou
moviment es concretà, en la plàstica, en l'arcaisme depurador conreat per alguns
postmodernistes, molts dels quals integrats després en l'associació Les Arts i els
Artistes, que sintetitzà en un concepte ampli de noucentisme —com a l'Almanac—
inquietuds renovadores diverses. El dandisme d'Ismael Smith també fou vist com una de les
mostres primerenques del nou estil. En el camp de la pintura, el noucentisme fou encarnat
pel classicisme de Torres-Garcia, muralista de la sala de Sant Jordi, al palau de la
Generalitat de Catalunya, el mediterranisme cezannià de Joaquim Sunyer, consagrat el 1911
per Maragall com la gran figura de la nova generació, el barroquisme casolà de Francesc
d'A.Galí, el gran mestre de tota una generació d'artistes, i el popularisme irònic de
Xavier Nogués, pont i síntesi de generacions i de tendències i il·lustrador de les Sàtires
de Guerau de Liost. Paral·lelament, en l'escultura, Josep Clarà coincidia amb la
morfologia classicista típica del moviment, però en feien seu més decididament l'ideari
Enric Casanovas i, sobretot, Esteve Monegal, organitzador de la secció d'escultura de l'Escola
Superior dels Bells Oficis, fruit típic del noucentisme, fill de l'escola de Galí;
al costat d'ells, Pau Gargallo —successor de Monegal a l'Escola— alternava el
classicisme amb l'avantguarda, Manolo Hugué feia la seva síntesi personal allunyat al
principi a França i Joan Borrell-Nicolau, el maillolenc Joaquim Claret i els malaguanyats
Fidel Aguilar —del nucli gironí— i Josep Armengol —del terrassenc—
completen el panorama. En l'arquitectura, Rafael Masó, ànima de la Societat Athenea de
Girona, personifica el pas del modernisme al noucentisme, i a Barcelona Josep Goday és
l'autor de l'amesurat barroquisme dels grups escolars municipals, inspirats en l'etapa que
hom ha anomenat blanca de l'obra del seu mestre Josep Puig i Cadafalch,
l'arquitecte que succeí Prat de la Riba en la presidència de la Mancomunitat. Al costat
de tots ells —sovint intercalats— hi ha els noms dels hereus del realisme
postmodernista, encapçalats pel polifacètic Feliu Elias i aglutinats pel seu setmanari
humorístic, "Papitu", en la seva primera etapa (1908-11), on, al costat de
Nogués, s'integraven noms més joves, com Manuel Humbert, Francesc Labarta i Josep
Mompou. Entre els deixebles de la primera generació sortiren noms tan representatius com
els dels deixebles de Galí Jaume Mercadé, Francesc Vayreda i Josep Aragay, pintor,
dibuixant i teòric d'El nacionalisme en l'art (1920); Josep Obiols —format a
l'Escola de Decoració fundada per Torres-Garcia a Sarrià el 1913—, il·lustrador
d'obres de Carles Riba, fou l'autor del famós cartell de l'Associació Protectora de
l'Ensenyança Catalana, on creava l'arquetip del nen noucentista. Aquesta segona
generació fou fecunda en escultors, com l'irònic Josep Granyer, Dunyac, Solanic,
Llauradó i, especialment, el rigorós Joan Rebull, que anà a la recerca dels orígens de
l'escultura pura i que anys més tard dirigí el taller d'escultura de la Generalitat.
Entre els arquitectes més joves sorgiren els partidaris més decidits de la depuració
formal, que prenia per model l'obra de Brunelleschi, divulgada per J.F.Ràfols: eren
Raimon Duran i Reynals, Nicolau M.Rubió i Tudurí —preconitzador de la fórmula
"Catalunya-ciutat", antídot del ruralisme—, Adolf Florensa i Francesc
Folguera i els germans Puig Gairalt, ja a les portes del racionalisme. El noucentisme
sovint és volgudament un exquisit art menor (els tipus de Nogués, l'intimisme musical de
les cançons d'Eduard Toldrà, el músic d'El giravolt de maig, de Carner, les
breus i depurades composicions de Frederic Mompou), contrapunt de l'art monumental de
Gaudí o del Wagner mitificat pels modernistes. Amb el temps, el noucentisme esdevingué
un substrat cultural, i fracassaren el seus enemics (modernisme, antinormistes,
floralistes, etc). Joaquim Folguera i Carles Riba excel·leixen dins la segona generació
de poetes noucentistes. Entremig, el realisme de Josep Pla (Coses vistes, 1925),
relacionat amb el preconitzat en les arts plàstiques per Feliu Elias i seguit per la
generació del 1917 (Els Evolucionistes, Agrupació Courbet), i la polèmica
sobre la novel·la esbotzen l'excessiva influència del classicisme idealitzant dins la
cultura noucentista; però el moviment, amb diversos caires —"posts" o
"neos"— perdurà. La Catalunya moderna és obra, doncs, en primer lloc,
d'aquest moviment, dins el qual militaren, barrejades, figures de totes les classes
socials, i àdhuc certs avantguardistes (J.V.Foix, Junoy, Sánchez-Juan) acabaren adoptant
el que en sentit positiu i negatiu fou una mena d'estètica oficial.
Institut d'Estudis Catalans (IEC)
Corporació acadèmica fundada a Barcelona el 1907 per Enric Prat de la
Riba, dedicada a la investigació científica superior, principalment de tots els elements
de la cultura catalana. Integrat al principi per vuit estudiosos, especialistes en
història, història literària, arqueologia, història de l'art i història jurídica,
l'Institut fou ampliat el 1911 amb dos altres nuclis, consagrats a l'estudi i l'expansió
i el desenvolupament de la llengua catalana i al conreu de les ciències naturals,
exactes, físico-químiques, filosòfiques, morals i polítiques.
Normes ortogràfiques
Conjunt de 24 regles promulgades per l'Institut d'Estudis Catalans pel gener del 1913, amb
les quals hom posà fi a l'anarquia ortogràfica, dominant en els Països Catalans des de
feia molts decennis, que no havien sabut o no havien pogut superar els gramàtics que fins
aleshores s'havien ocupat de la llengua catalana —com P.Ballot, M.Pers i Ramona,
P.Estorch i Siqués, M.Milà i Fontanals, T.Thos i Codina, A.de Bofarull, A.Blanch,
J.Nonell, M.Grandia— ni les institucions que semblava que haurien hagut
d'aconseguir-ho —com l'Acadèmia de Bones Lletres o els Jocs Florals de
Barcelona—. Una de les tasques assignades a la Secció Filològica de l'Institut, en
ésser fundada aquesta, fou —al costat de l'estudi científic de la llengua parlada
en totes les regions del domini català i del de la llengua escrita en totes les èpoques
de la seva història— la de procedir a la seva depuració, fixació i expandiment, i,
prioritàriament, la d'ordenar l'aparença externa de la llengua, indispensable si més no
per tal que les publicacions de les tres seccions aleshores existents de l'Institut no
apareguessin amb ortografies diverses. Per a l'establiment d'aquestes normes
ortogràfiques l'Institut constituí una comissió formada per membres de totes les seves
seccions: A.M.Alcover, J.Carner, F.Clascar, P.Fabra i Ll.Segalà, de la Secció
Filològica; J.Massó i Torrents, M.dels S.Oliver i A.Rubió i Lluch, de la Secció
Historicoarqueològica; i P.Coromines i E.d'Ors, de la Secció de Ciències. P.Fabra fou
encarregat de presentar un qüestionari que hom passà a estudi, discussió i votació,
punt per punt, dels membres de la comissió i que després de revisat i aprovat per
aquesta fou sotmès a l'examen i a l'aprovació definitiva per l'Institut en ple.
L'ortografia proposada venia a ésser en el fons la que el mateix Fabra havia assajat a la
revista "L'Avenç", alliberada, però, d'innovacions que a molts havien de
semblar forçosament detonants, com, per exemple, la supressió de tota h, fins i
tot les etimològiques. Després d'un any i mig de treball, alentit per dificultats de
tota mena —entre elles la residència, al principi, de Fabra al País Basc— i
també per diverses maniobres, la tasca encomanada arribava a bona fi i era donada a
conèixer en un fascicle estampat precisament a la tipografia de L'Avenç. Les normes eren
adoptades tot seguit per la premsa diària, per diverses revistes i per la majoria
d'escriptors —entre ells, ultra els de l'Institut, J.Bofill i Mates, J.M.Lopez-Picó,
C.Riba, A.Rovira i Virgili, C.Soldevila, C.Cardó, J.Pous i Pagès, J.Puig i Ferreter,
J.M.de Sagarra, etc—, i el president Prat de la Riba feia una crida a la unitat i a
la disciplina dels catalans en aquest afer, i gràcies a aquesta les corporacions locals
adoptaven la nova ortografia. Malgrat aquest acolliment popular i oficial, les normes
foren combatudes en un principi per un nombre no pas reduït de personalitats que creien
que hom atemptava amb elles contra la tradició secular de la llengua. Entre els
antinormistes cal destacar literats i estudiosos com F.Carreras i Candi, J.Collell,
J.Franquesa i Gomis, F.Matheu, A.Mestres, R.Miquel i Planas, E.Moliné i Brasés, etc, que
el 1915 crearen, amb l'única finalitat d'oposar-se a la marxa ascendent de les normes,
una Acadèmia de la Llengua Catalana, la qual redactà unes Regles ortogràfiques,
publicades el 1916, que no prosperaren; alguns d'ells menaren una insistent campanya
antinormista, que es concretà sobretot en la revista "Catalana" i en les dues
conferències de R.Miquel i Planas a l'Ateneu Barcelonès (Contra la reforma
lingüística de l'Institut d'Estudis Catalans, 1918). Tot amb tot, les normes
ortogràfiques, ampliades després i precisades en els 50 punts de l'Exposició de
l'Ortografia catalana que precedeix el Diccionari ortogràfic de l'Institut
(1917), continuaren guanyant posicions, de primer al Principat, seguit immediatament per
les Illes i, al final del 1932, pel País Valencià, on reberen el nom de 'Normes de
Castelló', fins que les dues institucions fins aleshores irreductibles —l'Acadèmia
de Bones Lletres i els Jocs Florals— abandonaren també, els primers anys de la
República, llurs grafies particulars per sumar-se a l'ortografia de l'Institut, que havia
proporcionat a la llengua catalana un aspecte modern i la unitat durant llargs anys per
tothom recercada.
|
|
La configuració del catalanisme
polític. |
Nacionalisme
polític
Forma d'expressió del nacionalisme que, a més de defensar la identitat nacional
d'un poble, lluita per la constitució de l'Estat propi o l'assoliment de graus més o
menys satisfactoris de llibertat i autogovern. Formen part d'aquest corrent els nacionalistes
pròpiament dits (autonomistes, federalistes o independentistes).
Catalanisme polític
Conjunt de doctrines i de moviments socials i polítics nascuts durant el segle
XIX i arribats als nostres dies, que afirmen la personalitat política de Catalunya i en
reivindiquen el coneixement. Moviment nacionalista que planteja diverses formulacions
polítiques d'autogovern, des de l'autonomia fins a l'independentisme.
Catalanisme conservador
Nacionalisme de base burgesa i catòlica, partidari d'una solució política
moderada (autonomia).
Catalanisme d'esquerres
Nacionalisme de base popular i progressista, partidari d'una solució política
radical (federalisme o independentisme).
|
Els precedents.
Les primeres revoltes populars foren moviments de protesta contra el centralisme de
l'Estat liberal. |
Provincialisme
Nom que rebé, a l'inici del s XIX, el moviment favorable a la recuperació de la
consciència de la pròpia identitat dels Països Catalans. Fou especialment intens al
Principat, en part pel desvetllament que hi suposaren la Guerra Gran i la guerra del
Francès, conflictes que obligaren els catalans a organitzar-se per a suplir les
deficiències del govern amb organismes propis, juntes, etc. Inicialment el provincialisme
es donà entre les classes conservadores catalanes, com a oposades a l'uniformisme
centralista que els liberals palesaren a les corts de Cadis (1810-12) i durant el Trienni
Constitucional. Això explica l'ús del català en la predicació i les publicacions de
l'Església, majoritàriament antiliberal, els anys 1810 i 1820, així com el catalanisme
latent en moviments absolutistes com els alçaments dels malcontents (1825-27) i dels
carlins. Gradualment, però, el camp liberal català evolucionà cap al provincialisme, en
oposició al centralisme aferrissat dels governs liberals que se succeïren des del 1833 i
la imposició de la divisió provincial. Aquesta suposava l'extinció del Principat i del
País Valencià, al·ludits ara oficialment com "el antiguo Principado de
Cataluña" i "el antiguo reino de València". El moviment provincialista
liberal es palesà en actituds com la de la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona, que
reclamà la restauració de la corona catalano-aragonesa (1835), actitud que informà les
lluites contra Espartero).
Bullangues, les
Conjunt dels tumults produïts a Barcelona del 1836 al 1843, provocats, en part, pel
descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia
responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les
repercussions de la crisi social (temor a l'atur, problema de les quintes i dels consums)
i conduïts per elements republicans i exaltats, sovint afiliats a societats secretes. La
bullanga del 1837 acabà amb l'afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la
Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero; la del 1843
és coneguda per la Jamància.
La Campana
Himne revolucionari i patriòtic escrit en català per Abdó Terrades, repartit en fulls
volants pel periòdic barceloní "El Republicano" (1842); la música ha estat
atribuïda a Anselm Clavé. Incita el poble a agafar les armes en nom de la república i a
abolir qualsevol poder aliè a la voluntat popular, tot al·ludint als drets perduts dels
catalans (bandera, sometent). Adoptat pels republicans, esdevingué aviat popular fins al
punt d'ésser repetidament prohibit per les autoritats. La seva vigència com a cançó
política es mantingué al llarg de tot el s XIX.
Jamància, la
Nom amb el qual fou coneguda la bullanga de
Barcelona del 1843. El nom provenia del verb caló jamar ('menjar'), i al·ludia
humorísticament als membres del Batalló de la Brusa i als altres cossos de voluntaris
que potser s'havien apuntat per menjar de franc i cobrar l'estipendi (cinc rals diaris).
La revolta s'inicià com a ajut a la insurrecció general contra Espartero, que acabà amb
el derrocament d'aquest, però aviat es girà contra el nou govern de Madrid, pel fet que
aquest, en lloc de crear la Junta Central que havia acordat amb la Junta Suprema de
Barcelona, pretenia de convocar corts generals. Aquest intent, de sentit conservador,
provocà l'anomenada Insurrecció Centralista. Les forces del govern no
vacil·laren a ultrapassar el bombardeig de Barcelona d'Espartero, amb atacs sistemàtics,
des de la Ciutadella i Montjuïc, a la ciutat, desmoralitzada pel poc ressò exterior de
la lluita i pel fet que el futur general Joan Prim s'havia posat al costat del govern,
malgrat la seva suposada adhesió als postulats dels progressistes. Sotmesa Barcelona a un
rigorós blocatge, la Junta de la ciutat inicià negociacions amb el nou capità general,
Laureano Sanz, que la comminà a la rendició (19 de novembre), malgrat l'oposició dels
exaltats. La fi de la lluita representà la submissió definitiva de Barcelona al govern
de Madrid i a la centralització a ultrança que aquest, en mans dels moderats, emprengué
des d'aleshores.
Patuleia
Nom que reberen, a Barcelona, els anys 1835-45 i especialment durant la revolta de la
Jamància, els escamots de subproletariat que aprofitaven la situació revolucionària per
a destruir monuments i robar o insultar els ciutadans que els semblaven poc afectes a llur
causa.
|
|
Aquestes primeres reivindicacions anticentralistes van lligades al
federalisme i al carlisme. |
Federalisme
Corrent de pensament polític que defensa un sistema de pactes entre pobles,
nacions o Estats per formar una unitat política més àmplia, la qual ha d'integrar les
particularitats dels grups humans que pacten la seva federació. Teoria política que
preconitza la unió d'Estats sota una mateixa constitució política; el pacte federal
implica el manteniment d'un marge d'autonomia en els afers interns per a cada estat
federat, però alhora la cessió de sobirania a un poder superior, l'estat federal, el
qual té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general.
El federalisme a Catalunya
Al Principat de Catalunya hom ha volgut veure el federalisme com un fenomen autòcton,
aliè a la influència de Proudhon, sobre la base de les declaracions, ja el 1841, de
Pruneda en un periòdic d'Osca defensant la república federal i de la seva divulgació
per part de Joan B.Guardiola (1850) i Pi i Margall a "El Eco de la Revolución"
i a "La Revolución y la Reacción" (1854), i també de Garrido i de Josep
M.Orense, aquell mateix any. Però com a força política sorgí després de la Revolució
de Setembre del 1868, amb la formació del Partit Republicà Democràtic Federal i,
a Barcelona, del Club dels Federalistes, amb el seu periòdic "El Federalista",
que actuà en defensa de les juntes revolucionàries locals. Arran de la Constitució del
1869, el federalisme català es dividí en dues ales, la moderada o dels benèvols (Club
Republicà Democràtic Federal i el periòdic "La Razón") i la radical o dels intransigents
(Club dels Federalistes, "El Estado Catalán" i dirigents com Valentí
Almirall, Gonçal Serraclara, Antoni Feliu i Codina, Pau Pallós, etc, i en certs
aspectes, Baldomer Lostau i Gaspar Sentiñón). Aquests, que s'alçaren l'any 1869, més
particularistes, partien de l'autonomia integral de l'individu i exigien la independència
a Catalunya com a acte previ per a concertar el pacte d'igualtat entre estats (Catalunya,
Castella, etc); defensaven també el dret d'autodeterminació dels cubans i la federació
ibèrica com a pas previ per a la unió dels pobles llatins i de tots els pobles del món.
El federalisme fou, amb el cooperativisme, una base fonamental del moviment obrer els anys
1868-69, no influït pel bakuninisme. Així, la Direcció Central de les Societats Obreres
de Barcelona, que canvià aquest nom pel de Centre Federal de les Societats Obreres, féu
propaganda electoral pels federals, i aquests propugnaven la creaci&a;o de
cooperatives, tot i que criticaven l'apoliticisme obrer. Proclamada la República (1873),
s'aguditzà l'oposició del Partit Federal, amb seu a Madrid, i dels intransigents, que
proclamaren la república federal a Rubí i des dels ajuntaments de Gràcia, Olesa, Sant
Pere de Riudebitlles, Sant Pol, Arenys de Munt, etc, i que pressionaren la diputació de
Barcelona (amb el suport de dirigents de l'ajuntament, com Almirall, Boet, Balasch,
Labán, etc), per a proclamar l'estat català. La Insurrecció Cantonalista no
tingué ressò al Principat, però sí al País Valencià. Caiguda la República, Figueras
fou exiliat i Pi escriví Las nacionalidades, on plantejà el federalisme com a
pacte o consens mutu. Alguns federals passaren al partit demòcrata de Castelar (Josep
Tomàs i Salvany, Josep Rubau i Donadéu, etc), però d'altres restaren independents
(Almirall, Vallès i Ribot, Lostau, Joan Tutau). Durant la reorganització republicana
dels anys 1879-81, Figueras que havia tornat de l'exili, formà el Partit Federal
Orgànic, i Pi i Margall reconstituí el partit Republicà Democràtic Federal segons els
conceptes de la seva darrera obra. Almirall, però, adscrit a solucions catalanes
autònomes i que des del 1879 publicà "El Diari Català", se separà de Pi i
Margall, i fou Vallès i Ribot qui reorganitzà el partit d'aquest al Principat. El
federalisme d'Almirall i de Frederic Soler influí en la Renaixença. La mort de Figueras
portà al partit federal els seus seguidors, i en un congrés regional (abril-maig del
1883) fou aprovat un projecte de constitució de l'estat català dins la federació
espanyola, signat per Francesc Sunyer i Capdevila, Vallès i Ribot, Lostau, etc, i pel
juny del 1894 hom enllestí el programa polític del partit federal, que esdevingué una
contínua base de referència. El Consell Federal de Catalunya presidit sempre per Vallès
i Ribot, defensà la independència de Cuba, i hom intentà (amb Ramon Roig i Armengol i
Joaquim Lluhí i Rissech) una aproximació a la Unió Catalanista, que no reeixí pels
temors del mateix Vallès. Mort Pi i Margall i substituït en la direcció del partit per
Eduardo Benot, s'accentuà la divergència entre la direcció de Madrid i el federalisme
català, que arribà a antagonisme el 1905, que el Consell de Catalunya actuà ja com a
partit específicament català i col·laborà i signà pactes electorals amb la Unió
Republicana i en el si de la Fraternitat Republicana, fins que el 1909, en consolidar-se
una esquerra catalana, Lluhí, aleshores president del Centre Nacionalista Republicà
(CNR), estimulà la unificaci&a;o d'aquest amb la Unió Republicana i amb els
federals, que es materialitzà en les bases per a la constitució de la Unió Federal
Nacionalista Republicana (abril del 1910), que signaren, per part dels federals, Roig i
Armengol, Laporta, Conrad Roure, Mairal i Vallès i Ribot, que en fou president. Amb la
desaparició d'aquesta Unió, les entitats federals subsistiren, però s'afebliren
progressivament. El 1917 hom efectuà un intent de refer el partit federal, però
l'atomització dels federals anava esdevenint més i més gran (sempre hi havia, però, un
federal a les candidatures a càrrecs polítics). El 1931 la creació de l'Extrema
Esquerra Federal dividí encara més el federalisme, i la seva reduïda força absorbida
per l'Esquerra Republicana de Catalunya i pel partit radical, i, malgrat la reunificació
en les eleccions al Parlament de Catalunya, es tornà a dividir el 1933. Els federals no
signaren el pacte del Front d'Esquerres de Catalunya (febrer del 1936), i s'anaren
dispersant.
Partit Republicà Democràtic Federal
Associació política d'abast espanyol, amb una especial força i
influència als Països Catalans, organitzada després de la revolució del setembre del
1868. Volgué ésser la concreció organitzativa del federalisme i del republicanisme.
Trigà però a convertir-se en un veritable partit polític, i inicialment fou sols un
moviment que hom pretengué fonamentar en la teoria del pacte de Pi i Margall.
Comptà de fet amb diversos centres d'iniciativa, mancat d'una direcció incontestada: la
representació parlamentària, que fou de 85 diputats en les corts del 1869, 52 el 1871,
52 a l'abril del 1872 i 77 a l'agost del 1872 (37, 19, 24 i 31, respectivament, dels quals
correspongueren als Països Catalans); la premsa, sobretot "El Federalista",
"El Estado Catalán" i "La Alianza de los Pueblos" de Barcelona,
"El Ampurdanés" de Figueres, "El Iris del Pueblo" de Palma de
Mallorca, etc, a part "La Igualdad", "La Discusión" o "El Pueblo
Español" de Madrid; per últim, els diversos comitès locals o clubs, en especial al
Principat el Club dels Federalistes de Barcelona, a les Illes el Casino Republicà
de l'Estat Balear de Palma de Mallorca, etc. El moviment es dividí ben aviat en benèvols
i intransigents. Els primers tendiren a supeditar el partit respecte de la representació
parlamentària i cercaren l'acord amb altres forces polítiques, com ara els radicals. Els
segons es mostraren majorment inclinats als pactes regionals i a l'actuació al carrer o a
la insurrecció armada. Després del pacte de Tortosa del maig del 1869, i davant
la proliferació de pactes regionals, Pi i Margall imposà la signatura d'un "pacte
nacional" (juny del 1869), el qual de tota manera no pogué evitar la Insurrecció
Federal de setembre-octubre, promoguda especialment pels intransigents del Principat
en contra de les quintes. A partir del 1870 l'hegemonia dins el partit de Pi i Margall es
basà en el manteniment d'un difícil equilibri entre l'esquerra i la dreta. La Primera
Assemblea Federal celebrada a Madrid el març d'aquell any significà un important canvi
orgànic, puix que deixà de banda els pactes regionals com a motors organitzatius del
partit, i establí un directori de cinc membres resident a Madrid (Pi —que en fou
elegit president—, Castelar, Figueras, Orense i Barberà); hom volgué assolir una
major unitat i eficàcia. Amb això Pi pogué vèncer fàcilment l'atac de la dreta
(Declaració de Premsa del 7 de maig de 1870 contra el pactisme i favorable a
l'unitarisme), però no pogué evitar l'agreujament de la divisió interna (constitució
de comitès locals republicans separats, de benèvols i intransigents, a Barcelona, a
València, a Palma de Mallorca, etc). Tanmateix, Pi fou reelegit president en els
successius directoris del 1871 i del 1872, majoritàriament dominats pels benèvols. La
inclusió d'una minoria intransigent —Estévanez i Contreras— no impedí la
constitució d'un Consell Provisional de la Federació Espanyola (octubre del 1872) que
recolzant-se en els fets de Ferrol intentà de dirigir una nova insurrecció generalitzada
pel novembre del 1872. La proclamació de la Primera República afavorí
l'agreujament de la divisió del partit. En general els caps parlamentaris feren costat a
la política "legalista" de Pi (esperar a l'elecció d'unes corts constituents
per a proclamar la república federal i elaborar una constitució pròpia). Els
intransigents de les "províncies", en especial al Principat, País Valencià i
Andalusia, volgueren la immediata implantació de les reformes administratives i
polítiques promeses i actuaren amb independència del directori de Madrid o del govern.
Tanmateix, la seva força es mostrà molt limitada quan hom celebrà les eleccions
generals pel maig del 1873. El fet nou fou la configuració d'una tendència de centre
(amb Estévanez, Benot, Díaz Quintero, Orense, etc) que, juntament amb la dreta
(Castelar, Salmerón), dominà les noves corts i es constituí en el principal suport de
Pi i Margall els mesos de juny i juliol. Després, el cantonalisme, que sorgí
força independentment del Comitè de Salvació Pública creat el 10 de juliol pels
intransigents de Madrid, a part de provocar la sortida del poder de Pi, afavorí el domini
de la dreta i desorganitzà el centre. El pes dels fets al Principat fou determinant. La
força dels intransigents hi fou limitada per l'avanç continuat dels carlins (victòries
de Savalls a Berga el 28 de març i a Alpens l'11 de juliol), el qual refrenà les
diputacions de Tarragona, Girona i Lleida, poc propenses a seguir els intransigents de la
diputació de Barcelona en els seus intents de proclamació de l'Estat Català (12 de
febrer, 21 de febrer, 9-11 de març, 19-26 de juliol). Caps de molt prestigi, com Baldomer
Lostau, Anselm Clavé, Sunyer i Capdevila, Serraclara, Rubau Donadeu, etc, tendiren vers
posicions centristes. En definitiva, el mateix perill carlí provocà alhora la formació
de la Junta de Salvació i Defensa de Catalunya i dificultà la participació en el
cantonalisme, restant-li gran part del seu ressò. Fins 1880-81 no s'inicià una certa
reorganització del partit, afavorida indirectament per l'ascens al poder de Sagasta.
Tanmateix, una gran part dels líders coneguts s'alinearen amb Castelar (Tomàs i Salvany,
Pascual i Cases, Rubau Donadeu, Coromines, al Principat; Joaquim Fiol, a les Illes).
Fracassaren uns tímids intents d'acostament entre Figueras i Pi i Margall i, a més,
aquest es trobà amb la defecció de Valentí Almirall el 1881. Pogué comptar, però, amb
Josep Vallès i Ribot —que havia d'esdevenir el gran cap federal al Principat i el
més important suport del partit—, el mallorquí Antoni Villalonga, etc. En
l'Assemblea de Saragossa (juny del 1883) hom aprovà un projecte de constitució federal i
recollí bàsicament les línies elaborades pel congrés regional del partit a Catalunya
celebrat els mesos d'abril i maig del mateix any (projecte de constitució de l'Estat
Català dintre la Federació Espanyola signat per Sunyer i Capdevila, Vallès i Ribot,
Lostau i Tutau). Posteriorment, el 1894, amb la redacció del Programa del Partido
Federal, s'arribà per fi a una fixació clara i concreta de l'ideari federalista. De
tota manera el seu creixement fou difícil. Pi pogué ésser diputat a partir del 1886,
així com Vallès i Ribot i algú altre a partir del 1891, però s'aguditzà el quasi
exclusiu suport del Principat. A més, una continuada resistència als intents
reunificadors del republicanisme i el manteniment d'una rígida ortodòxia doctrinal li
restaren operativitat. Al tombant del segle el prestigi que havien assolit tant Pi i
Margall (i el seu òrgan "El Nuevo Régimen", fundat el 1890) com el partit a
Catalunya amb la campanya contra la guerra de Cuba, no evitaren una forta
desorganització. Al País Valencià es trobà davant l'embranzida del blasquisme.
A les Illes la formació del Partit d'Unió Republicana de Mallorca arraconà quasi
del tot el seu paper. Al Principat, Vallès i Ribot començà a diferenciar-se molt de la
direcció pi-margalliana ja amb l'intent d'aproximació al catalanisme del 1899 i,
sobretot, amb la signatura el 1901 del Manifest d'Unió Republicana Catalana. Després de
la mort de Pi, la relació amb la direcció espanyola del partit, encapçalada per Benot,
empitjorà. L'oficialització del trencament es produí pel maig del 1905. El
republicanisme federal continuà essent fort a les comarques catalanes però restà
incapaç de crear una estructura moderna de partit per damunt de l'acció dispersa dels
cabdillatges locals. Sols una petita part féu costat al lerrouxisme i la majoria se sumà
als diferents intents de dinamització d'un republicanisme catalanista. El partit,
després de participar a la Solidaritat Catalana, formà part el 1909 de l'Esquerra
Catalana i finalment el 1910 s'incorporà a la Unió Federal Nacionalista Republicana.
Durant la Segona República hom reconstruí un petit nucli fidel a la direcció madrilenya
amb Abel Velilla i Melcior Marial, que aviat patí l'escissió de l'Extrema Esquerra
Federal, després Partit Federal Ibèric.
Pacte de Tortosa
Aliança i unió de les forces republicanes federals de Catalunya, Aragó,
el País Valencià i les Balears, promoguda per Valentí Almirall i signada a Tortosa el
18 de maig de 1869. Sota unes formes molt historicistes i d'exaltació de les antigues
llibertats de la corona catalano-aragonesa, el pacte rebutjava tota idea de separatisme, i
representà un intent d'organitzar els elements federals no extremistes d'aquells sectors
geogràfics on eren més sòlids —Catalunya, País Valencià, les Illes, etc—, a
fi que servissin de base per a l'estructuració estable i duradora d'una Espanya federal;
era, alhora, una aliança defensiva que pretenia de preservar i consolidar el contingut
revolucionari del pronunciament del setembre del 1868, evitant la seva involució
reaccionària. Per aquest motiu, l'aprovació per les corts d'una constitució monàrquica
i diverses mesures autoritàries del govern central provocaren, el setembre del 1869,
l'esclat a Catalunya —en nom del pacte de Tortosa— de la Insurrecció Federal,
estesa després al País Valencià, Aragó, Andalusia i Múrcia. Fàcilment reprimida la
revolta pel general Prim, la tardor d'aquell any (1870), Amadeu de Savoia fou proclamat
rei d'Espanya.
Republicanisme
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern.
A l'estat espanyol, la primera formulació doctrinal acurada del republicanisme fou la de
Pi i Margall, artífex principal del Partit Republicà Democràtic Federal (1868).
Aprofitant el buit de poder ocasionat per l'abdicació d'Amadeu I, els republicans
aconseguiren de proclamar la Primera República Espanyola (1873-74), de la qual
foren presidents llurs dirigents principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar.
Deixat de banda pel sistema de la Restauració canovista, el republicanisme perdé
eficàcia a causa de les múltiples divisions entre els federals i Pi i Margall, els
possibilistes de Castelar, els progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux,
els reformistes de Melquíades Álvarez, etc. Es produïren, però, alguns intents de
coordinació (Unió Republicana del 1893, 1900 i sobretot del 1903), impulsats per la
figura prestigiosa de Salmerón, i aliances amb els liberals (Bloc d'esquerres del 1908) i
amb els socialistes (Conjunció republicano-socialista, 1909-19). Però fou durant la
dictadura de Primo de Rivera que es produí l'extensió del sentiment republicà per sobre
dels partits, i els republicans consolidaren llur prestigi moral i polític, que permeté,
amb la caiguda de la dictadura i la crisi de la monarquia, la proclamació de la Segona República
Espanyola (1931).
A Catalunya, després de l'experiència republicana de 1873-74 i de la proclamació de
l'efímer Estat Català del 1873, el federalisme, dirigit per Josep M.Vallès i Ribot, fou
majoritari en el republicanisme català, almenys fora de Barcelona. Per la seva banda, el
republicanisme possibilista de Castelar assolí una certa influència a Barcelona gràcies
al domini d'uns òrgans de premsa importants (especialment "La campana de
Gràcia" i "La Publicidad"). Els republicans progressistes de Ruiz
Zorrilla, sota la direcció de Sol i Ortega, derivaren cap a l'acceptació del fet del
caciquisme. La forta implantació assolida dels republicans radicals de Lerroux a
Barcelona determinà una marxa vacil·lant del republicanisme autòcton, que fou incapaç
de trobar l'equilibri entre la necessitat de comptar amb el republicanisme hispànic,
d'establir un lligam amb el moviment obrer i de defensar la catalanitat (Unió Federal
Nacionalista Republicana, Bloc Republicà Autonomista, Partit Republicà Català).
L'oposició de la dictadura de Primo de Rivera al fet català i el fracàs del règim
monàrquic radicalitzà tant les posicions com el republicanisme, i de fet, grups
polítics no específicament republicans, com Estat Català i Acció Catalana, acceptaren
la forma republicana de govern. Així, amb la segona república, només mostraren una
oposició velada —proclamant l'accidentalitat de les formes de govern— els grups
dretans, com la Lliga, i minoritaris, com Acció Popular Catalana i Dreta Regional
Valenciana. Només foren explícitament monàrquics Renovación Española i els
tradicionalistes.
Carlisme
Moviment polític sorgit el 1833 entorn del plet dinàstic plantejat en la
successió a la corona d'Espanya a la mort de Ferran VII.
La proclamació d'Alfons XII, fill d'Isabel II, com a rei (29 de desembre de
1874), decidí els catòlics conservadors a desertar el carlisme, fet que determinà en
bona part la pèrdua de la Tercera Guerra Carlina (febrer del 1876), iniciada el 1872,
coincidint amb la crisi política espanyola produïda arran de l'entronització
d'Amadeu I de Savoia. Després del triomf dels alfonsins, Cándido Nocedal, antic cap
parlamentari carlí, s'ocupà de reorganitzar novament el partit. Aquest havia evolucionat
durant la guerra: havia atenuat el seu confessionalisme i incrementat l'orientació
regionalista del moviment. A Catalunya adoptà una actitud pro autonomista, representada
pel setmanari «Lo Mestre Tites» (que ja havia aparegut els anys 1868-72 i que ressorgí
els anys 1888-90 i en 1897-1900), i el 1876 fou creat el portaveu del carlisme català, el
diari «El Correo Catalán», fundat per Manuel Milà de la Roca i Lluís M. de Llauder i
Dalmases. Mort Cándido Nocedal (1885), el carlisme sofrí la dissidència dels elements
anomenats integristes (1888), dirigits pel fill d'aquell, Ramón Nocedal,
tendència d'extrema dreta que proclamà el regnat de Crist i prescindí del rei. Als
Països Catalans augmentà la tendència autonomista, que culminà en la participació al
moviment de Solidaritat Catalana (1906). Carles VII fou succeït (1909) pel seu fill Jaume
de Borbó i de Parma, duc de Madrid, en temps del qual es produí una escissió
encapçalada per Juan Vázquez de Mella, orador de gran prestigi, que concentrà el sector
més reaccionari del partit, d'actitud germanòfila durant la guerra dels anys 1914-18, i
que adoptà el nom de partit tradicionalista (agost del 1919). Aquest grup
manifestà la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30). La mort de Jaume
(1931) i l'adveniment de la Segona República facilitaren la unió de les tres branques
carlines: l'ortodoxa, la integrista i la mellista, en un partit que prengué el nom de Comunió
Tradicionalista Carlina. Al mateix temps, la pretensió dinàstica recaigué sobre
Alfons Carles de Borbó i d'Àustria-Este (1849-1936), germà de Carles VII, home de
mentalitat integrista, que donà pas a un nou grup de «nous carlins» en l'administració
del partit, dirigida per l'advocat sevillà Manuel Fal Conde, que participà activament en
la conspiració contra la República, sobretot organitzant requetès (força de xoc
carlina, nascuda a Catalunya per a lluitar contra els Jóvenes Bárbaros d'Alejandro
Lerroux), que actuaren a Navarra i a Catalunya. La participació dels requetès navarresos
a la guerra civil de 1936-39 fou important i potser decisiva al nord de la Península
Ibèrica. El decret d'Unificació del 19 d'abril de 1937 fongué el partit carlí amb els
altres de l'Espanya nacionalista en un moviment polític únic sota la denominació de Falange
Española Tradicionalista y de las JONS. La resistència a acceptar aquesta decisió
produí l'exili a Portugal del dirigent Fal Conde. D'altra banda, mort Alfons
Carles I sense descendència, el plet successori tornà a obrir-se. Designat regent
el príncep Xavier de Parma, la majoria s'hi adherí; un sector minoritari es decidí pels
drets de Joan de Borbó i Battenberg, fill d'Alfons III; un altre sector, igualment
restringit, s'inclinà per un nét de Carles VII, que prengué el nom de Carles VIII.
|
Durant els anys vuitanta del segle XIX, el
regionalisme progressista, laic i federalista de Valentí Almirall va liderar l'acció
catalanista.
Almirall representa la transició del federalisme cap al catalanisme polític.
La creació del Centre Català, que intentà integrar tots els sectors catalanistes, va
significar la politització del catalanisme, fins llavors mogut majoritàriament en
l'àmbit cultural.
|
Lo Catalanisme
Obra publicada per Valentí Almirall amb el subtítol Motius que el legitimen,
fonaments científics i solucions pràctiques. Aparegué el 2 de maig de 1886, festa
dels jocs florals de Barcelona, que Almirall presidia aquell any. El llibre constitueix la
primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista, que Almirall denominava particularisme,
i proposava com a solució el federalisme. El catalanisme liberal, democràtic i
republicà que Almirall presentava en el seu llibre fou combatut pels sectors catalanistes
conservadors, especialment per Joan Mañé i Flaquer en El regionalismo (1887). Lo
catalanisme es publicà en castellà el 1902.
Regionalisme
Nom amb el qual és conegut el moviment favorable a la recuperació de la pròpia
identitat cultural i política, als Països Catalans, sorgit els primers anys de la
restauració borbònica del 1874. El regionalisme suposava, de fet, el manteniment de les
tesis del provincialisme (com ho exposà Joan Mañé i Flaquer en les seves Cartas
provinciales, publicades el 1875 i adreçades a Cánovas del Castillo) i una actitud
més conservadora que la propugnada pel moviment catalanista sorgit cada cop amb major
força dels avatars polítics del període 1868-74. Aquesta diferenciació, poc clara els
primers anys, es palesà en els escrits de caire conservador, però alhora netament
contraris al centralisme uniformista castellà, publicats per Mañé i Flaquer al
"Diari de Barcelona" i en el llibre El regionalismo (1887), i que
tingueren un ressò important entre la burgesia catalana, ben disposada envers aquestes
idees per la prosperitat que seguí la restauració. De fet, però, el regionalisme
adquirí entitat pròpia arran de l'escissió sorgida en el Centre Català de
Valentí Almirall, el 1887, en separar-se'n l'ala més conservadora i el Centre Escolar
Catalanista, que formaren el mateix any la Lliga de Catalunya, en gran part
englobada posteriorment, la Unió Regionalista (polaviejistes), amb el Centre
Nacional Català per formar la Lliga Regionalista (1901), principal baluard del
regionalisme conservador fins que, el 1933, adoptà el nom de Lliga Catalana i
abandonà, en teoria almenys, el regionalisme.
Primer Congrés Catalanista
Assemblea celebrada a Barcelona el 1880 per a fixar l'ideari catalanista.
Hi participaren elements molt diversos: polítics del «Diari Català», castelaristes de
«La Publicidad», elements de la «Gaceta de Cataluña», apolítics de «La
Renaixença», literats de «Lo Gai Saber», amb un total d'uns 1 200 congressistes.
Hi fou elegit president Valentí Almirall, del grup polític del «Diari Català», davant
Albert de Quintana, presentat pels apolítics de «La Renaixença», que es retiraren del
congrés. Els principals acords adoptats foren el de nomenar una comissió defensora del
dret català, el de crear una Acadèmia de la Llengua Catalana i el de fundar una entitat,
que fou el Centre Català, que coordinés el moviment catalanista.
Centre Català
Entitat catalanista fundada a Barcelona el 1882 per defensar els interessos morals
i materials de Catalunya i per aconseguir la unió de tots els catalans. La idea inicial
havia estat formulada per Valentí Almirall al Primer Congrés Catalanista (1880), i
l'acte inaugural tingué lloc al Teatre Romea de Barcelona el 17 de juny de 1882. En fou
elegit president Frederic Soler, i secretari, Valentí Almirall, que en fou l'ànima i el
dirigent principal. El seu lema fou «Catalunya i avant!». En la seva primera etapa fou
apolític, en un intent d'atreure's els components de «La Renaixença», i en els seus
estatuts prohibí la discussió sobre temes polítics i religiosos. Valentí Almirall
procurà l'abandonament d'aquesta actitud política inicial i aconseguí que el Centre
Català organitzés el Segon Congrés Catalanista (1883), on fou condemnada la
intervenció dels catalans en els partits controlats pels cacics polítics madrilenys.
Aquesta actuació política culminà amb la presentació del Memorial de Greuges al
rei Alfons XII el 1885. La unió de grups polítics i socials tan heterogenis no es pogué
mantenir gaire temps, i els elements socialment més conservadors, com Joan Permanyer,
Àngel Guimerà o Lluís Domènech i Montaner, se separaren per formar la Lliga de
Catalunya el 1887. Contribuí a aquesta escissió (que inicià l'etapa de decadència
del Centre Català) el temperament absorbent de Valentí Almirall i la seva oposició
acèrrima al projecte d'Exposició Universal a Barcelona que defensava l'alcalde Rius i
Taulet. El 1890, per intentar de recuperar el control del moviment catalanista, presentà
un programa polític de tendència autonomista, en un acte presidit per Frederic Soler i
Manuel de Lasarte. La idea no obtingué l'èxit que esperaven els seus promotors i
accelerà el procés de decadència que portà el Centre Català, lentament, a perdre tota
influència política.
Segon Congrés Catalanista
Assemblea celebrada a Barcelona pel juny del 1883,
convocada pel Centre Català; hi participaren tots els grups catalanistes, inclosos els
elements de «La Renaixença»; els afectes a la política centralista espanyola no hi
acudiren. L'acord més important fou el de refusar qualsevol actuació política catalana
dependent de partits generals espanyols.
La Renaixença
Publicació quinzenal —i a partir del 1881 diària— que aparegué a Barcelona
l'1 de febrer de 1871 per iniciativa de Pere Aldavert, ajudat per Àngel Guimerà i
Francesc Matheu, que fou el seu primer director. Creada com a revista de literatura,
ciències i arts, i malgrat les seves declaracions expresses d'apoliticisme, ja des del
1873 inserí articles marcadament polítics, sovint coincidents només en una comuna
preocupació del fet català, que li valgueren una suspensió de mig any el 1878. Llavors
fou substituïda, successivament, per un únic número de la "Revista Catalana de
Literatura, Ciències i Arts", per un volum, de més de 300 pàgines, de "Lo
Renaixement" i per cinc números d'una nova publicació d'aquest mateix títol.
Tanmateix, sota la direcció d'Àngel Guimerà, continuà essent una publicació
eminentment literària que donà cabuda, a més de les obres de creació de quasi tots els
escriptors de l'època, a la investigació històrica, la crítica seriosa i a nombroses
polèmiques entorn del moment cultural (jocs florals, qüestions gramaticals, etc). Arran
de les discussions provocades pel Primer Congrés Catalanista del 1880 entre el grup de
"La Renaixença" i Valentí Almirall —que des del 1879 publicava el
"Diari Català"—, Aldavert i Guimerà transformaren la seva publicació en
diari, el primer número del qual sortí l'1 de gener de 1881, si bé la revista continuà
sortint —ara mensual— encara tot aquest any i passà finalment a suplement
literari del diari (1882-1903). Aquest féu en un començament (1881-92) una edició de
matí i una de tarda i fou dirigit per Pere Aldavert, substituït en ocasions per Àngel
Guimerà. Subtitulat "Diari de Catalunya", procurà de mantenir-se en un
difícil neutralisme polític, per més que acceptés una primera relació amb la Lliga de
Catalunya i que a partir del 1892 fos un dels òrgans oficiosos d'Unió Catalanista; per
la seva postura davant la crisi de Cuba fou suspesa el 12 de maig de 1897 i aparegué
llavors a Reus, com a suplement del diari "Lo Somatent", i, suspès també
aquest, al Vendrell, fins a l'octubre del mateix any, que ho féu de nou a Barcelona.
Malgrat la seva constant resistència a acceptar l'intervencionisme polític
—preconitzat per un sector de la Unió— el 1895 hi havien entrat a col·laborar
regularment Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, etc. Finalment, la creació de la Lliga
Regionalista (1901) i l'empenta presa pel seu òrgan "La Veu de Catalunya"
—amb la qual havia sostingut violentes polèmiques— determinaren una acusada
davallada del diari, que, després de la retirada dels seus dos pilars fonamentals,
Aldavert i Guimerà, no pogué aturar el seu nou director Domènec Martí i Julià
(1904-05). L'últim número aparegué el 9 de maig de 1905. Amb una llarguíssima i
brillant llista de redactors i col·laboradors, mantingué sempre un especial interès
vers la literatura catalana —inaugurà el costum de publicar un fulletó relligable,
quasi sempre d'autors catalans— i fou en conjunt una de les publicacions més
destacades de l'època.
|
|
El Memorial de Greuges: el primer manifest polític unitari
del catalanisme. |
Memorial
de Greuges
Nom amb el qual és coneguda popularment la Memoria en defensa de los
intereses morales y materiales de Cataluña (1885), adreçada al rei, a l'estil dels
greuges de les antigues corts catalanes. Fou lliurada a Alfons XII d'Espanya per
iniciativa del Centre Català, després d'un acte públic celebrat al vestíbul de la
Llotja de Barcelona, en presència de representants de nombroses entitats econòmiques,
polítiques, culturals i professionals de Catalunya. En l'acte, presidit per Joaquim
Rubió i Ors, hom acordà d'exercitar el dret de petició reconegut per la Constitució
del 1876 i d'elevar al rei les reivindicacions polítiques i econòmiques de Catalunya, en
ocasió del projecte de convenis comercials de l'estat espanyol amb la Gran Bretanya i els
intents d'unificació del dret civil. El redactor ponent de la Memoria... fou
Valentí Almirall, però en la comissió formada per a redactar-la col·laboraren
representants d'ideologies diverses. El document és el resum més complet del que durant
anys ha estat el catecisme catalanista, i fou el primer acte polític del catalanisme en
el camp oficial de l'estat espanyol, així com un producte de la col·laboració dels
elements polítics i intel·lectuals amb les classes industrials de Catalunya. A partir de
la dualitat Catalunya-Castella i de l'opressió històrica de la primera per la segona,
hom presenta el regionalisme o particularisme com el moviment que ha de regenerar l'estat
espanyol tot oferint una reorganització de l'estat monàrquic. La defensa de Catalunya,
de la seva economia, del seu dret tradicional i de la seva llengua i la seva personalitat
cultural anava al costat d'una proposta de monarquia regionalista, d'un estat format per
regions espontàniament harmonitzades, còpia peculiar dels imperis alemany i
austro-hongarès.
|
El projecte d'Almirall, però, va fracassar per les
discrepàncies ideològiques dins el Centre Català.
El sector més conservador va crear la Lliga de Catalunya (1887), que va liderar el
catalanisme durant els anys noranta del segle XIX. |
Centre
Escolar Catalanista
Entitat catalanista fundada a Barcelona el 21 d'octubre de 1886 per un grup
d'estudiants universitaris com a filial del Centre Català. En fou elegit primer president
Martí Roger. En produir-se l'escissió del Centre Català (1887), la majoria dels socis
estudiants ingressaren a la Lliga de Catalunya, presidits per Narcís Verdaguer i Callís.
La seva tendència era socialment conservadora, però d'una ideologia política que, a
partir del regionalisme, es concretà en el nacionalisme. Els fundadors es destacaren
aviat en el moviment catalanista: Enric Prat de la Riba, president del curs 1890-91; Josep
Puig i Cadafalch, president del curs 1891-92; Lluís Duran i Ventosa, Pere Muntanyola,
Josep Rogent i Francesc Cambó. El 1889 intervingué en la campanya en defensa del dret
català, i el 1891 sol·licità de la diputació provincial de Barcelona l'establiment
d'una càtedra lliure de dret català a la Universitat de Barcelona. S'adherí a la Unió
Catalanista el 1892, i participà en l'elaboració de les bases de Manresa. Subsistí fins
a la creació de la Lliga Regionalista (1901), de la qual fou l'origen remot.
Lliga de Catalunya
Club polític català. Fundat el 5 de novembre de 1887 a Barcelona per un
grup de membres del Centre Català, d'ideologia conservadora, com Joan Permanyer,
Àngel Guimerà, Eusebi Güell i Bacigalupi i Lluís Domènech i Montaner, descontents per
l'elecció de Valentí Almirall com a president, i pels membres del Centre Escolar
Catalanista —igualment de tendència consevadora dins el Centre Català—,
com Cambó, Prat de la Riba, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Duran i Ventosa, Puig i
Cadafalch, etc. Patrocinà la candidatura que guanyà les eleccions per a formar el
consistori dels Jocs Florals del 1888, que ajornaren —amb la protesta i la defecció
del Centre Català— per tal que hi assistís com a reina de la festa la regent Maria
Cristina, a la qual adreçaren un escrit per a demanar-li una àmplia autonomia per al
Principat. El 1889, la Lliga de Catalunya inicià la campanya contra el nou codi civil de
l'estat espanyol, que atemptava contra el règim jurídic català, moviment que assolí un
èxit sorollós. Fou una de les principals entitats que formaren la Unió Catalanista,
i prengué part en l'Assemblea de Manresa, que redactà les cèlebres Bases (1892).
La majoria dels seus membres passaren a formar part de la Lliga Regionalista
(1901).
Missatge a la Reina Regent
Missatge lliurat per membres de la Lliga de Catalunya a la regent Maria Cristina
d'Habsburg, l'any 1888, aprofitant la seva visita a Barcelona, amb motiu de l'Exposició
Universal. En el missatge, escrit en català, se la saludava com a comtessa de Barcelona i
es demanava la instauració d'un sistema autonòmic.
Campanya contra la redacció de l'article 15
Campanya dirigida pels sectors catalanistes i regionalistes contra els
intents dels polítics liberals centralistes d'uniformitzar el codi civil espanyol. El 28
de febrer de 1889, el Senat va aprovar el codi civil amb un article 15 clarament contrari
als drets forals. Els sectors jurídics catalans més conscienciats van reaccionar de
manera immediata orgnaitzant una campanya contra la redacció de l'article 15.
Segons aquest article, totes les persones nascudes fora del territori foral, malgrat que
s'hi haguessin establert de manera definitiva, i les que haguessin viscut un mínim de dos
anys fora del territori, es regirien pel nou codi civil i no pel dret foral. La campanya,
dirigida per la Lliga de Catalunya i el Centre Escolar Catalanista, va
ser liderada per l'advocat Narcís Verdaguer i Callís, que va participar en
nombrosos mítings contra l'esmentat article. El setmanari catòlic La Veu del
Montserrat es va convuertir en el portaveu de la campanya. Malgrat les protestes, les
Corts van aprovar el text el mes d'abril, però l'article 15 va ser reformat el mes de
juliol en un sentit favorable a les regions forals gràcies a la intervenció de la reina
regent. Narcís Verdaguer ho qualificà com "la primera victòria del
catalanisme".
|
|
Fins l'any 1923, el catalanisme conservador va ser
hegemònic. |
El
catalanisme nacionalista i l'hegemonia de la Lliga Regionalista
Al Principat, a la darrera dècada del s XIX comença
el període nacionalista de moviment. La primera formulació nacionalista és obra d'un
republicà i federal d'esquerra, Josep Narcís Roca i Farreras. El 1890, un jove
estudiant, Prat de la Riba, en el Centre Escolar Catalanista, pronuncià un discurs
inaugural de curs, netament nacionalista. El 1894, el mateix Prat i Pere Montanyola
publicaren el Compendi de la Doctrina Catalanista, d'inspiració també
nacionalista. El 1897, a l'Ateneu Barcelonès hom pronuncià unes conferències
expositives del nacionalisme, entre elles una de Prat de la Riba que formà posteriorment
uns capítols de La Nacionalitat Catalana (1906). Així mateix, la nova
terminologia començà a ésser emprada per alguns períodics, els primers dels quals
foren "Las Cuatro Barras" de Vilafranca del Penedès, que canvià el subtítol
de Regionalista pel de nacionalista, i el de Barcelona "Lo
Regionalista" que es convertí en "La Nació Catalana", ambdós el 1898. La
mateixa terminologia començava a ésser emprada per les entitats: l'any 1899 hom fundà
el Centre Nacional Català, a Barcelona. Anteriorment, el 1897 havia tingut lloc la
primera manifestació pública netament regionalista de Creta. El 1901, per primera
vegada, fou celebrada la jornada de l'Onze de Setembre a Barcelona. El catalanisme es
manifestà en els més diversos camps, convertit j en un moviment de renaixença total. En
el camp lingüístic, després de Jacint Verdaguer, uns altres noms d'escriptors
prestigiosos aparegueren arreu dels Països Catalans, desvetllant, així la consciència
d'una catalanitat comuna. Així mateix, la llengua catalana, malgrat els obstacles,
començà a ésser introduïda en corporacions públiques d'elecció popular, com
diputacions i ajuntaments del Principat. Tanmateix les pastorals del bisbe Morgades en
defensa de la llengua catalana i del seu ús en l'ensenyament del catecisme promogueren
encara una duríssima campanya anticatalanista, i el prelat fou criat a Madrid i amonestat
severament. El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i la crida, el
mateix any, per iniciar el Diccionari català-valencià-balear, potenciaren i
donaren ressò europeu al moviment. Col·leccions literàries com "L'Avenç"
traduïren al català algunes de les obres més recents de la literatura universal, i la
revista del mateix nom, així com "Il·lustració Catalana",
"Catalònia", "Quatre Gats", "Pèl & Ploma" i
"Joventut" entre altres, contribuïren a crear una cultura catalana oberta als
corrents mundials mentre apareixia un art significatiu que trobà una de les seves
expressions en el Modernisme. En l'àmbit popular prengue importància l'excursionisme,
amb la fundació de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques i, més endavant,
el Centre Excursionsita de Catalunya. En el musical, els orfeons que hom anà creant arreu
del Principat, amb Catalunya Nova i l'Orfeó Català, redescobriren i exaltaren les velles
cançons populars. Una d'aquestes, Els segadors, es convertí en l'himne més
popular del catalanisme. La bandera catalana —la senyera— reprengué el seu
sentit de símbol col·lectiu arreu dels Països Catalans. Una dansa comarcal, la sardana
esdevingué una dansa dels catalans. Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, patrons
del principat, esdevingueren, indirectament, una arma nacionalista. El període de
repressió, que s'inicià especialment en la darrera dècada del segle, no aconseguí
d'evitar que els grups catalanistes fins aleshores minoritaris, bé que els més actius,
es convertissin en un ampli moviment popular que acabà dominant la vida pública del
Principat. La catàstrofe colonial de la fi del segle provocà una protesta general al
Principat contra el desgoven de l'estat. Els elements econòmics posaren llur confiança
en el general Polavieja, tornat de les Filipines, que prometia un programa de reformes,
algunes de tendència descentralitzadora o regionalista. En fracassar el polaviejisme, la
quasi totalitat d'aquests elements fundaren la Unió Regionalista, entitat que al principi
del 1901 es fusionà amb el Centre Nacional Català creant la Lliga Regionalista, primer
partit polític catalanista, que, amb la seva victòria en les eleccions dites "dels
quatre presidents" (1901), ferí mortalment el caciquisme electoral que dominava el
Principat. Amb la creació d'aquest partit començà un nou període de la història del
catalanisme, caractertzat per l'existència de partits polítics catalanistes, totalment
independents dels partits generals espanyols. La Lliga Regionalista, en la qual
participava una bona part de la burgesia catalana, avait restà dominada pel sector més
dretà, i els produí una escissió dels elements més liberals, que fundaren el
periòdic: "El Poble Català", enfront de l'òrgan d'aquell partit. "La Veu
de Catalunya", i més endavant crearen el nou partit del Centre Nacionalista
Republicà (1906), que fou l'ala esquerra del catalanisme. Però, mentre la Lliga
Regionalista es covnertí en un partit potent i organitzat, el sector d'esquerra del
catalanisme, tot i els diversos èxits electorals que tingué, la categoria intel·lectual
dels seus dirigents i el nombre dels seus habitants, no aconseguí de crear un partit que
perdurés. Així després del Centre Nacionalista Republicà hom creà la Unió Federal
Nacionalista Republicana (1910), el Bloc Republicà Autonomista (1915), el Partit
Republicà Català (1917), fins que el 1931 fou creada l'Esquerra Republicana de
Catalunya. En aquesta aspiració a crear un moviment catalanista d'esquerra potent si cal
situar l'intent de Martí i Julià, com a president de la Unió Catalanista, de
transformar aquesta entitat en una força catalanista d'esquerra socialista. El creixement
del moviment catalanista provocà persecucions i violents incidents, entre els quals
l'assalt dels periòdics catalanistes "Cucut", i "La Veu de Catalunya"
(novembre del 1905), fet que originà el moviment de Solidaritat Catalana, en el qual
participaren tots els partits polítics de Catalunya, des dels carlins fins als
republicans federals, llevat dels republicans lerrouxistes, els quals foren el principal
instrument del govern per combatre el Catalanisme. La Solidaritat Catalana estimulà al
País Valencià els plantejaments polítics de caràcter reivindicatiu, que per primera
vegada havia formulat el grup València Nova (1904). Una Assemblea Regionalista (1907)
tractà de repetir-hi l'esquema solidarista del Principat. L'assemblea reuní l'adhesió
de tendències ben diverses, des dels carlins fins als republicans sorianistes, però
xocà amb l'hostilitat dels republicans blasquistes i amb la distància reserva dels
conservadors aparentment regionalistes, que giraven entorn de Teodor Llorente. L'intent
d'una Solidaritat Valenciana fracassà; de tota manera, significà el començament formal
del valencianisme polític. Paral·lelament, Lluís Martí intentà, sense èxit,
de lligar la política mallorquina a la Solidaritat Catalana. El 1914 el moviment de la
Mancomunitat de Catalunya, presidida per Prat de la Riba, i el 1917 fou el principal
promotor de l'Assemblea de Parlamentaris, després de la qual la Lliga participà amb
ministres al govern, iniciant així un viratge polític d'aigualiment nacionalista. El
1918 presentà al govern el projecte d'autonomia per al Principat, ja aprovat per gairebé
tots els municipis catalans. En acabar-se la Primera Guerra Mundial, en la qual nombrosos
nacionalistes catalans combateren voluntaris en l'exèrcit francès en els fronts de
França, Sèrbia i Turquia, la doctrina del president Wilson sobre el dret
d'autodeterminació dels pobles, i el triomf dels nacionalismes europeus (txec, eslovac,
polonès, finlandès, etc), amb la constitució de nous estats independents o federats,
d'una part, i, de l'altra, l'oposició del govern espanyol a concedir l'autonomia, que
reclamava pràcticament la totalitat del poble català del Principat, radicalitzà amplis
sectors del catalanisme. La Lliga Regionalista, la qual aquests sectors consideraven
fracassada perquè no havia aconseguit un règim autonòmic amb la seva política de
participació ministerial, anà perdent influència, mentre apareixien noves
organitzacions nacionalistes més radicals, com és ara la Federació Democràtica
Nacionalista (1919) dirigida per Francesc Macià, que preconitzava la lluita per la plena
sobirania de Catalunya, per tal de poder pactar, després, lliurement, una Federació
Ibèrica. El 1922 el mateix Macià, que s'exiliaria poc temps després a França,
començà l'organització del moviment independentista Estat Català. El mateix any era
creada Acció Catalana, en part integrada per elements dissidents de la Lliga
Regionalista, i l'any següent, la Unió Socialista de Catalunya. D'altra banda, el 1916
fou constituïda l'entitat Nostra Parla, en la qual tenien representants totes les terres
dels Països Catalans. Aquesta entitat tenia com a missió d'aconseguir la unificació
espiritual i la completa compenetració de sentiments d'interessos morals i materials de
totes les terres de llengua catalana. A Mallorca fou fundat, el 1917, el Centre
Regionalista, d'ideologia nacionalista, per Guillem Forteza, el qual aconseguí l'alcaldia
de Palma en les eleccions anteriors a la Dictadura; el 1923 fou fundada la important
Associació per la Cultura de Mallorca.
|
|
El primer exponent del catalanisme conservador
serà el regionalisme conservador, tradicionalista i catòlic, representat per Torras i
Bages. |
Catalanisme conservador
Nacionalisme de base burgesa i catòlica, partidari d'una solució política
moderada (autonomia).
Vigatanisme
Moviment cultural i intel.lectual, impulsat en bona part pels membres de les
institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic (Osona). Formen part d'aquest catalanisme
conservador, fortament vinculat al catolicisme, Josep Torras i Bages, Jaume
Collell, Jacint Verdaguer, Josep Morgades, entre d'altres.
La tradició catalana
Obra politicoreligiosa publicada per Josep Torras i Bages l'any 1892 —reeditada el
1906, 1935, 1948 i 1966—. D'una banda afirma el valor ètic del regionalisme català,
amb arguments de la tradició cristiana, i, de l'altra, el seu valor racional, partint
d'una anàlisi de la puixança de certes personalitats en el procés de la història de
Catalunya. Lúcid apologeta, d'acord amb l'obertura de les encícliques de Lleó XIII,
proposà sense eufemismes unes tesis sociopolítiques equidistants del tradicionalisme
immobilista de Sardà i Salvany i del racionalisme laic de Valentí Almirall. L'obra fou
precursora i influí decisivament en els catòlics catalans en llur decantació i
militància pel regionalisme catalanista.
La Veu del Montserrat
Setmanari en català fundat per Jaume Collell a Vic el
2 de febrer de 1878; a la fi del 1900 passà a ésser mensual. Fou, de fet, una creació
personal de Collell, que hi publicà una gran quantitat d'articles, però hi
col·laboraren també destacades personalitats, especialment Jacint Verdaguer i Torras i
Bages a partir del 1880. Fou un portaveu del catolicisme moderat català, i sostingué
violentes polèmiques amb el "Diari Català" i amb el Centre Català de Valentí
Almirall. Des de les seves pàgines foren impulsades nombroses campanyes catalanes,
sobretot la del mil·lenari de Montserrat (1880) i la de la restauració de Ripoll (1886).
El 1890 Collell deixà la publicació, després d'intentar de traslladar-la a Barcelona a
instàncies de Narcís Verdaguer i Callís —fou substituït en la direcció per Ramon
Sala—, i la seva dimissió fou seguida per la de molts dels col·laboradors més
destacats. Perdé aleshores el seu caràcter polític —que fou continuat pel
setmanari La Veu de Catalunya (1891), inspirat per Collell—, i tingué un
interès simplement cultural (en aquest sentit cal remarcar la col·laboració de Josep
Gudiol). Deixà de publicar-se el 24 de desembre de 1901).
|
|
D'altra banda, el catalanisme conservador va apostar per un
moviment que integrés tots els nuclis catalanistes comarcals: la Unió Catalanista, que
va redactar el primer Projecte d'Estatut d'autonomia, conegut com les Bases de Manresa
(1892). |
La Jove Catalunya
Entitat política fundada a Barcelona el 1870. Fou el primer grup
obertament catalanista, amb matisos radicals, i en certa manera precedent de la Unió
Catalanista. En foren fundadors Guimerà, Aldavert, Roca i Roca, F.Matheu i Fornells i
A.Aulèstia i Pijoan.
Unió Catalanista
Entitat política formada a Barcelona, el 1891, per
diverses corporacions i associacions catalanistes. Aquesta fusió sorgí dels contactes
mantinguts per aquestes associacions arran de la campanya realitzada contra l'article 15
del codi civil de l'estat espanyol, que atemptava contra el manteniment del dret català.
La primera actuació de la Unió Catalanista fou la convocatòria de les reunions de
Manresa, que culminaren amb l'aprovació de les Bases de Manresa (1892);
posteriorment la Unió Catalanista celebrà altres assemblees, a Reus (1893, sobre els
mitjans d'actuació del catalanisme), a Balaguer (1894, sobre el sistema tributari) i a
Olot (1895, sobre obres públiques). El 1897 modificà els seus estatuts inicials i donà
entrada, a més d'associacions, a agrupacions, periòdics i persones particulars. Així,
tot i que tenia una escassa densitat de membres, assolí una extensió geogràfica que
cobria pràcticament tot el Principat. Era regida per un consell general, format pels
representants d'associacions, periòdics, agrupacions i personalitats membres de la Unió.
Dins l'entitat es perfilaren clarament dos sectors: un d'apolític, entorn dels homes de
"La Renaixença", i un altre de molt actiu en política, capitanejat per E.Prat
de la Riba. El 1899 aquest darrer grup se separà de la Unió i formà el Centre
Nacional Català, presidit per Narcís Verdaguer i Callís. L'èxit assolit pels
escindits en les eleccions del 1901 (en què s'associaren amb la Unió Regionalista)
obligà la Unió Catalanista a convocar una nova assemblea, a Terrassa (1901), en què fou
acceptada la participació electoral i l'adhesió a la petició de concert econòmic per a
Catalunya. En 1903-06 fou presidida per Domènec Martí i Julià, que li donà un
caràcter més obert a posicions d'esquerra i l'integrà en el moviment de la Solidaritat
Catalana. En una nova etapa tornà a ésser presidida per Martí i Julià (1914-16), que
acabà abandonant-la després d'haver-ne proposat la dissolució. Des d'aleshores dugué
una existència apagada. L'any 1932 assolí un escó a les eleccions per al Parlament de
Catalunya. Desaparegué el 1936.
Bases de Manresa
Nom amb què és conegut el document Bases per a la Constitució
Regional Catalana, presentades com a projecte per una ponència de la Unió
Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits
en assemblea a Manresa els dies 25-27 de març de 1892. Era president de la Unió Lluís
Domènech i Montaner, i secretari Enric Prat de la Riba, els quals ho foren també de
l'assemblea. En conjunt, les Bases eren inspirades vagament en la fórmula federalista,
amb importants concessions al vell règim de Catalunya, que preconitzaven, en realitat, un
regionalisme tradicionalista i corporatiu. El poder central s'havia d'organitzar sota el
concepte de separació de les funcions legislativa, executiva i judicial, però residint
el poder legislatiu central en el rei o cap d'estat i en una assemblea de representants
regionals. El poder executiu havia d'ésser format per cinc ministeris o secretaries, i el
poder judicial suprem havia d'ésser un tribunal suprem regional, que podria exigir la
responsabilitat als funcionaris del poder executiu. Les Bases dedicades al poder regional
eren força genèriques, però, en tot cas, la legislació antiga havia d'ésser
mantinguda, desenvolupada i reformada: la llengua catalana havia d'ésser l'única oficial
a Catalunya i en les relacions entre aquesta i el poder central; a Catalunya només els
catalans podien exercir càrrecs públics; la divisió territorial era basada en la
comarca natural i el municipi. Catalunya havia d'ésser l'única sobirana del seu govern
interior. L'organització política de Catalunya havia de consistir en unes corts, que
s'havien de reunir cada any, en llocs diferents, i havien d'ésser formades per sufragi de
tots els caps de casa agrupats en classes fonamentades en el treball, en la capacitat i en
la propietat, la indústria i el comerç. Les corts havien de nomenar cinc o set alts
funcionaris que havien d'exercir el poder executiu de l'administració regional. Hom havia
de restablir l'antiga audiència de Catalunya, on s'havien de pronunciar en darrera
instància tota mena de plets i causes.
Tancament de Caixes, el
Nom amb el qual és conegut el moviment de protesta
de comerciants i industrials barcelonins (1899) davant els increments tributaris
establerts pel ministre de finances, Fernández Villaverde, per tal de fer sortir el
govern del malpàs econòmic que patia per la pèrdua de les darreres colònies, l'any
anterior. Malgrat les esperances suscitades inicialment pel govern Silvela-García
Polavieja (cristal·litzades en la formació de la Junta Regional d'Adhesions al
Programa del General Polavieja), l'actuació del ministre era la negació de les
reformes promeses, i singularment del concert econòmic a què hom aspirava per tal de
posar terme a l'exagerada contribució catalana a les despeses de l'estat espanyol,
abusivament administrat pel centralisme madrileny. La Lliga de Defensa Industrial i
Comercial convocà un míting (gener del 1899) que inicià el moviment, però no fou fins
a la reunió de la comissió executiva (16 de juliol) que es decidí l'abstenció en el
pagament de la contribució, comunicada oficialment el 5 d'agost. Però la negativa a
adoptar alhora la decisió de tancar el comerç debilitava aquesta posició, que el govern
procurà d'atacar amb tota mena de mitjans. La premsa madrilenya, inicialment comprensiva,
atacà ferotgement l'actitud catalana, titllada de separatista i antiespanyola, mentre els
partits catalanistes es manifestaven amb intensitat creixent. Alguns gremis de Madrid,
Saragossa i València s'adheriren al moviment, però no assoliren gaire ressò. Acabats
els terminis de pagament i les pròrrogues, restaven unes 7 000 contribucions per pagar;
la delegació de finances de Barcelona exigí a l'alcalde Bartomeu Robert que autoritzés
l'entrada d'agents executius als domicilis dels morosos, però aquest s'hi negà, fet que
provocà la indignació del govern; el ministre de finances telegrafià una ordre reial a
l'alcalde; aquest, forçat, signà, però dimití immediatament. Els comerços tancaren en
senyal de protesta (13 d'octubre) enmig d'una gran efervescència ciutadana que dugué el
govern a suspendre les garanties constitucionals (24 d'octubre); això decidí M.Duran i
Bas, ministre de justícia, a dimitir, fet que llevava el darrer suport reformista al
govern. El govern dissolgué la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, i el 27 d'octubre
el capità general declarà l'estat de guerra, que assimilava la resistència al pagament
al delicte de sedició. Foren empresonats cinc comerciants (1 de novembre) i clausurats
comerços, amb nous empresonaments (dia 9); això provocà un nou tancament dels
comerços. Però la situació era insostenible per als implicats i a la primeria de
desembre el moviment s'aturà amb la claudicació, bé que el ressò que havia produït
tingué una influència important en el reforçament dels corrents catalanistes i
regionalistes.
|
La maduració del catalanisme
polític.
El desastre del 98, amb el desprestigi dels
partits dinàstics, va ser propici a les aspiracions polítiques del catalanisme. |
Candidatura dels "quatre presidents"
Candidatura presentada a les eleccions generals a les Corts espanyoles l'abril de
1901, formada per la Lliga de Catalunya i la formació patronal Unió Regionalista, i
integrada per Sebastià Torres, Albert Rusiñol, Bartomeu Robert i Lluís Domènech i
Montaner. En guanyar aquelles eleccions, va crear una plataforma permanent que va rebre el
nom de Lliga Regionalista. L'èxit de la candidatura representà la primera
victòria electoral del catalanisme.
Centre Nacional Català
Entitat catalanista fundada a Barcelona el 1899 per
elements dissidents de la Unió Catalanista, partidaris d'una acció política. La
integraren figures del catalanisme tradicional, com Ramon d'Abadal, Lluís Domènech i
Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Duran i Ventosa, Francesc Cambó, Enric Prat de
la Riba o Narcís Verdaguer i Callís, i elements possibilistes, més liberals, com Jaume
Carner, Ildefons Sunyol o Joaquim Casas i Carbó. Acceptà com a programa polític el de
les bases de Manresa del 1892, definint el catalanisme no pas com un partit polític,
sinó com una causa patriòtica oberta a tots els catalans. El presidí Narcís Verdaguer
i Callís, amb Jaume Carner de vice-president i Enric Prat de la Riba de secretari. Es
fusionà amb la Unió Regionalista, el 25 d'abril de 1901, per formar la Lliga
Regionalista.
Unió Regionalista
Grup polític format a Barcelona a la darreria del
1899. Era, de fet, una transformació de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del
General Polavieja, que, davant el fracàs del polaviejisme i de la temptativa de
col·laboració amb el partit de Silvela, adoptà aquest nom nou. El 1901 es fusionà amb
el Centre Nacional Català i formà la Lliga Regionalista.
CADCI
Sigla del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria.
Entitat social i política fundada a Barcelona (1903) per un grup
de dependents de comerç i d'oficines de tendència catalanista. Fou inscrita com a
«obrera», sobretot per evitar imposts. Admetia socis protectors (comerciants o
industrials) per ajudar les Escoles Mercantils Catalanes, que depenien del CADCI, on les
classes eren donades en català. La secció de propaganda, durant anys, seguí les
directrius de la Lliga Regionalista. El CADCI participava en tots els actes patriòtics,
cívics i esportius. Des del 1906 disposà d'un frontó i un gimnàs (on hom practicava la
boxa i l'esgrima); el 1911 un grup d'associats constituí el Barcino Football Club, el
1912 instal·là una pista de patinatge i inicià els esports de neu, i implantà
l'escoltisme (Estol Catalunya, integrat el 1913 als Jovestels de Catalunya). El
1912 fundà la revista «Acció». El 1917, quan tenia prop de deu mil socis, el seu
president, Josep Puig i Esteve, fou elegit regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista.
Des del 1920 l'expansió del CADCI motivà la fundació de filials a Sabadell, Reus,
Terrassa, Girona, Lleida, etc. El 1921 fou fundada la Federació de Dependents de
Catalunya, que tenia com a portaveu «Lluita». Pocs dies abans de la Dictadura de Primo
de Rivera, hi fou signat el pacte anomenat Galeusca. El CADCI tenia llavors vint
mil socis actius i funcionaven plenament les seccions de propaganda, mutualisme, esports,
organització i treball i la cooperativa de consum. La Dictadura clausurà l'entitat,
processà per separatistes els dirigents de la secció de propaganda i s'emparà de
l'estatge social de la Rambla de Santa Mònica, on s'instal·là el Sindicat Lliure.
Aquest grup no aconseguí, però, d'apropiar-se la cooperativa de consum i els seus béns,
però sí el local, que fou recuperat pel CADCI poc temps després del 14 d'abril de 1931.
En aquell moment el CADCI es decantà per la política d'Esquerra Republicana. El seu
president, Francesc X.Casals, fou nomenat conseller de Treball i d'Assistència Social
(1932). Un grup de socis del centre participà en els fets del Sis d'Octubre de
1934. El 1936 en fou nomenat president Pere Aznar, diputat a les corts de la República
pel Partit Català Proletari. Durant la guerra de 1936-39 s'adherí a la UGT, i el 1939
fou clausurat i al seu estatge social hi fou instal·lat el Frente de Juventudes. Després
del franquisme hi hagué alguns intents frustrats de reconstruir el Centre.
|
La Lliga Regionalista va ser el partit que va dominar la
vida política catalana fins a l'any 1923.
Discrepàncies ideològiques internes van fer que la Lliga Regionalista quedés en mans
dels sectors més conservadors del partit.
L'ideari del catalanisme conservador va quedar definit en l'obra "La nacionalitat
catalana" de Prat de la Riba.
La Lliga va acabar col.laborant amb el govern central, especialment durant el període
1917-1923.
El sector més crític de la Lliga Regionalista se'n va separar i va fundar un nou partit
republicà, el CNR. |
Lliga
Regionalista
Partit polític fundat a Barcelona, el 25 d'abril de 1901, per la fusió de
la Unió Regionalista amb el Centre Nacional Català, a fi de presentar-se
conjuntament a les eleccions d'aquell any. La fusió fou secreta fins després de les
eleccions, que suposaren un èxit per al nou partit. Aquest fou presidit per Bartomeu
Robert i Ybarzábal, i en els seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per
l'autonomia catalana dins l'estat espanyol. Com a vehicle d'expressió pública tenia el
diari "La Veu de Catalunya". L'èxit assolit a les eleccions del 1901 no es
repetí a les del 1903, i el partit féu crisi; d'altra banda, la captació de sectors
dretans empresa per la Lliga li llevà les simpaties de l'ala liberal, que se n'escindí
(1904), la Lliga esdevingué, així, un partit específicament dretà, afavorit per la
ruïna dels partits dinàstics a Catalunya, que oferia als sectors conservadors una
ideologia i un programa mobilitzador que podien acceptar —tot i que molts només el
compartien en part— i que era l'única possibilitat eficaç d'oposar-se als partits
republicans. A les eleccions per a la renovació de l'ajuntament de Barcelona (novembre
del 1905), la Lliga assolí una victòria sorollosa, que fou celebrada amb l'anomenat Banquet
de la Victòria, que tingué àmplies repercussions (afer del Cu-cut! i
promulgació de la llei de jurisdiccions pel govern Moret). Per oposar-se a aquesta llei i
al que suposava, tots els grups polítics catalans —a excepció dels republicans que
seguien Lerroux— s'uniren en el moviment de Solidaritat Catalana, la direcció
efectiva del qual fou duta, de fet, per la Lliga, com a grup polític més ben organitzat.
El triomf de la Solidaritat a les eleccions del 1907 fou espectacular, però aviat
s'insinuaren les diferències entre la Lliga i altres partits més esquerrans, escissió
que es consumà amb les eleccions municipals del maig del 1909 i, sobretot, amb l'esclat
de la Setmana Tràgica (juliol del 1909), davant la qual la dreta i l'esquerra de la
Solidaritat adoptaren actituds divergents. La Lliga es posà al costat del govern Maura,
sense que, per això, deixés de propugnar el manteniment de la solidaritat a les
eleccions de l'octubre del 1909. La Lliga perdé força a Barcelona, bé que es mantingué
en altres districtes; a les eleccions del 1910 la Lliga reconeixia, per boca de Prat de la
Riba, la definitiva defunció de la Solidaritat Catalana; incapaç de formar bloc amb la
nova Unió Federal Nacionalista Republicana i amb la dreta, restà abocada a una seriosa
derrota. Se'n reféu en part el 1911 i totalment el 1913. Aquest mateix any, Eduardo Dato,
president del govern, publicava el decret que autoritzava la creació de mancomunitats de
diputacions provincials, triomf que consolidà el prestigi de la Lliga i li donà, durant
deu anys, la direcció efectiva de la política catalana. En constituir-se la Mancomunitat
de Catalunya, fou un home de la Lliga, Enric Prat de la Riba, el cridat a presidir-la, per
unanimitat. L'esclat de la guerra europea (1914), amb la prosperitat que suposà els
primers anys per a la burgesia catalana, reforçà encara més la posició hegemònica de
la Lliga dins la política catalana. En caure el govern Dato (desembre del 1915) i pujar
al poder els liberals, el nou ministre de la governació, Santiago Alba, menà una
tàctica política de destrucció del poder de la Lliga, aliat àdhuc amb partits
republicans (pacte de La Castellana, abril del 1916). Un mes abans, Prat de la Riba
redactà el manifest Per Catalunya i l'Espanya gran, signat pels membres de la
Lliga, que anunciava la nova política del partit: la conquesta de l'ideal iberista basat
en la federació dels pobles peninsulars. La crisi de la monarquia, el 1917, determinà un
nou canvi en l'actuació de la Lliga: impulsora, primer, de l'Assemblea de
Parlamentaris, acabà acceptant de participar en el govern (novembre del 1917). El
mateix any Ramon d'Abadal fou nomenat president de la Lliga. Aquest impulsà l'extensió
de l'ideari federatiu per la resta de l'estat espanyol, que assolí un cert ressò al
País Valencià, a Galícia, al País Basc i a les Balears; el mateix Abadal, Ventosa i
Calvell, Pere Rahola i Francesc Cambó organitzaren reunions i conferències per predicar
el regionalisme i obtenir suport a la política de la Lliga. Les eleccions del 1918
palesaren el poc èxit d'aquests esforços, amb alguna excepció. Una nova crisi de govern
(1918), iniciada per la pugna entre S.Alba i Cambó, aleshores ministre de foment,
exclogué la Lliga del poder i la tornà a l'oposició, on cooperà en el moviment
proautonomia de Catalunya (novembre del 1918): tres dels seus membres figuraren en la
comissió que redactà un projecte d'estatut que fou lliurat al govern, fet que provocà
una nova crisi. El fet que la lluita per l'autonomia pogués comprometre la monarquia fou
analitzat per Cambó en el cèlebre discurs en el qual pronuncià la frase:
"Monarquia? República? Catalunya!". Però en aquesta lluita la Lliga fou
ultrapassada pels seus aliats de l'esquerra catalana. D'altra banda, la intensitat
creixent de la lluita obrera col·locà els partits burgesos en situació difícil, com es
palesà amb la vaga de La Canadenca (febrer-març del 1919). I, en el sector més dretà
dels monàrquics, la Unión Monárquica Nacional, fundada i presidida per Alfons Sala i
Argemí, tractava de llevar a la Lliga el suport dels elements conservadors. La crisi
industrial dels anys vint radicalitzà les tensions socials i restà interès a la lluita
política legal, en la qual la Lliga vencé, com era habitual, a les eleccions dels anys
1920, 1921 i 1922. El 1921, arran del desastre d'Annual, es formà un nou govern amb
participació de Cambó (finances). En aquests mesos s'inicià l'escissió de la Lliga, de
la qual se separà (juny del 1922) el sector més nacionalista, que formà Acció
Catalana. L'enfonsament simultani de la Unión Monárquica Nacional d'Alfons Sala no
compensà la duresa del cop que suposà l'escissió. A les eleccions a diputats
provincials (juny del 1923), Acció Catalana li llevà contingents nombrosíssims de vots.
A més, amb la Triple Aliança , li prenia els seus puntals a la resta de l'estat
espanyol: els bascs i els gallecs. Tot això contribuí a crear en la Lliga un ambient que
explica la seva simpatia i potser connivència amb el cop d'estat de Primo de Rivera (13
de setembre de 1923), en el qual cregué veure una liquidació de la política canovista
espanyola i una garantia contra el problema obrer. Aviat, però, la dictadura, mostrà les
seves intencions reals, i, després d'intentar de lliurar una protesta a Alfons XIII
(desembre), la Lliga hagué de passar a una situació d'il·legalitat, amb els seus
centres dissolts o clausurats, i cohesionada únicament pel diari "La Veu de
Catalunya", sotmès a censura prèvia. L'esfondrament de la dictadura (gener del
1930) li permeté de tornar a l'escena; la malaltia de Cambó li restà, però,
efectivitat. Hom féu una reestructuració i una renovació teòrica per tal de fixar
l'estratègia del partit, centrada en les tesis de Cambó en el seu llibre Per la
concòrdia (1930; escrit el 1927). La Lliga participà, a través de Ventosa i Calvell
(finances), en el darrer govern de la monarquia. L'esfondrament d'aquesta arran de les
eleccions del 12 d'abril de 1931 —que donaren la victòria a l'Esquerra Republicana
de Catalunya— obligà la Lliga a canviar de tàctica. El seu president, Ramon
d'Abadal, oferí el suport a Francesc Macià en la lluita per l'autonomia catalana i
acceptà el canvi de règim. La Lliga col·laborà en el plebiscit a favor de l'Estatut
(agost del 1931). L'enfonsament del partit lerrouxista i la decadència d'Acció Catalana
donaren a la Lliga una posició millor davant les eleccions al primer Parlament de
Catalunya, puix que agrupà entorn seu els sectors conservadors del país. Fruit d'aquesta
tàctica fou la reestructuració de 1932-33, amb la integració d'altres partits menors,
com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya, i el canvi de nom del partit pel de Lliga
Catalana.
Comissió d'Acció Política
Organisme de direcció política de la Lliga
Regionalista, creat el 1904, per resoldre les qüestions immediates que es plantejaven
al partit. Funcionà fins el 1933, però no es conserva cap testimoni escrit de les seves
deliberacions. Format per un grup d'unes 5 persones, en foren designats per a la primera
Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Albert Rusiñol i Ramon d'Abadal i de Vinyals.
Posteriorment, en formaren part Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Joan
Ventosa i Calvell i Josep Maria Trias de Bes. Redactà, entre altres documents, les bases
per a l'estatut d'autonomia del 1919, la declaració contrària a la Conferència Nacional
Catalana del 1922 i la proposta de transformar la Lliga Regionalista en Lliga Catalana el
1933.
Veu de Catalunya, La
Diari en català (el de més llarga durada) que
sortí a Barcelona des de l'1 de gener de 1899 fins al 8 de gener de 1937. "La
Veu", nom amb el qual era conegut popularment, nasqué, però, com a setmanari
literari i polític l'11 de gener de 1891, fundat per Narcís Verdaguer i Callís, Joaquim
Cabot i Rovira i Jaume Collell. El 1899 es convertí en diari, eminentment polític,
defensor del programa de la Lliga Regionalista, i n'assumí la direcció Enric Prat de la
Riba. A causa d'un article editorial, signat pel director, el diari fou suspès (maig del
1900 — març del 1901). Sortí, però, sota els títols de "La Creu de
Catalunya" i "Diari de Catalunya". Pel març del 1902, a causa d'un
article, reproduït a "L'Indépendant" de Perpinyà, fou empresonat Prat de la
Riba, però fou alliberat pocs dies després sota la pressió popular. La nit del 25 de
novembre de 1905 militars de la guarnició de Barcelona n'assaltaren la redacció,
irritats per una caricatura de Junceda (publicada també al "Cu-Cut!") que fou
considerada insultant per a l'exèrcit. Aquest fet donà lloc a la llei de Jurisdiccions
i, a més llarg terme, a la formació de la Solidaritat Catalana. Amb motiu de la
convocatòria de l'Assemblea de Parlamentaris (1917) fou novament suspès perquè els
parlamentaris no tinguessin una tribuna pública escrita. F.Cambó provà de fer-lo sortir
amb el títol de "La Veu de Barcelona", però el governador li ho prohibí. Amb
tot, els subscriptors reberen un exemplar d'"El Poble Català" (en realitat era
"La Veu"), la qual cosa provocà una advertència severa. Tanmateix, aparegué
camuflat com a "Baluard de Sitges" i, davant una nova prohibició, tres dies
després a Vilanova i la Geltrú, amb el nom de "Costa de Ponent". Quan
reaparegué (juliol del 1917), canvià el format i la presentació i fou publicat per
Editorial Catalana. Al juliol del 1936 foren intervingudes les instal·lacions, tot i que
continuà essent publicat, per bé que amb subtítols definidors dels canvis d'orientació
política: Diari de l'autonomia i de la República, Diari antifeixista controlat
pel Comitè Obrer i CNT-Diari antifeixista-AIT. A més d'Enric Prat de la Riba,
el dirigiren Josep Morató i Grau, Joaquim Pellicena i Camacho i Ramon d'Abadal i de
Vinyals. Entre els principals redactors i col·laboradors tingué Lluís Domènech i
Montaner, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch,
Francesc Cambó i Batlle, Raimon Casellas, Josep Aladern, Francesc Matheu, Josep Carner
(Bellafila, Caliban, Two), Eugeni d'Ors (Xènius), Jaume Bofill i Mates (Puck, Guerau de
Liost, One), Ferran Agulló (Pol), Josep M.Junoy, Josep Pla, Modest Sabaté, Miquel
Capdevila, Farran i Mayoral, etc. Cal destacar la importància de les planes literàries i
de pensament, com la col·laboració diària de Xènius amb Glosari i els versos de
Josep Carner Rimes de l'hora. Publicava dues edicions diàries. La de la nit donà
lloc a la formació d'un periòdic nou, "La Veu del Vespre".
La nacionalitat catalana
Obra d'Enric Prat de la Riba, publicada a Barcelona pel maig del 1906. És el seu llibre
polític més important; l'autor hi refongué treballs anteriors: els capítols II, III i
IV havien aparegut ja com a pròleg del llibre Regionalisme i federalisme (1905),
de Lluís Duran i Ventosa; els capítols V, VI i VII són una transcripció de la
conferència que donà el 1897 a l'Ateneu Barcelonès amb el títol d'El fet de la
nacionalitat catalana; la resta dels capítols és original, però inclou moltes idees
exposades en articles periodístics i en el seu Compendi de la doctrina catalanista.
Tot i el seu desig de fer una obra més extensa i completa, la conveniència de publicar
un text polític en el moment culminant de la Solidaritat Catalana el decidiren a cloure
el treball. Aquest fou molt difós als Països Catalans; fou publicat en català a
Santiago de Xile (1921) i a Mèxic (1947); fou traduït al castellà (per A.Royo Villanova
[Valladolid, 1917]) i a l'italià (per Cesare Giardini [Milà, 1924]); a Barcelona hom en
féu cinc edicions (1906, 1910, 1930 i 1934, i el 1946, clandestina). L'obra fa una
descripció de la prostració i del redreçament de Catalunya, explica el sentit del
nacionalisme català i el seu paper en l'estructuració d'una forma federativa per a
l'estat espanyol.
Governs de concentració
Proposats pel rei Alfons XIII després de la dimissió de Dato (octubre de
1917), eren executius formats per liberals, conservadors i membres de la Lliga
Regionalista de Catalunya. Per primer cop es trencava el bipartidisme, però l'aliança de
l'oligarquia liberalconservadora amb els regionalistes només era un intent dessperat del
bloc dominant per a continuar mantenint el poder davant el perill revolucionari.
Centre Nacionalista Republicà (CNR)
Entitat política catalanista fundada a Barcelona
el 1906 per elements polítics dissidents de la Lliga Regionalista. Les seves figures més
representatives foren Ildefons Sunyol, Jaume Carner, Joaquim Lluhí i Rissech, Santiago
Gubern i Eduard Calvet. Representava la línea liberal del catalanisme polític, i
propugnava l'autonomia de Catalunya, el sufragi universal i l'organització política
republicana, d'acord amb el seu lema «Nacionalisme, Democràcia, República». Jaume
Carner en fou el primer president, amb Felip Rodés de secretari. El seu portaveu fou la
revista «El Poble Català», convertida en diari el mateix 1906. Participà en les
eleccions de la Solidaritat Catalana (1907). El 1910, presidit per Pere Coromines, es
fusionà amb altres forces esquerranes de Catalunya i constituí la Unió Federal
Nacionalista Republicana.
|
El lerrouxisme va ser una manifestació de republicanisme
espanyolista en oposició als corrents catalanistes.
Va destacar-se pel seu caràcter obrerista, revolucionari, anticlerical i anticatalanista
i presentava un discurs molt radical i demagògic. |
Lerrouxisme
Denominació aplicada especialment al confús ideari que presidí la reorganització del
republicanisme empresa per Lerroux els anys 1901-09 des de Barcelona. Les seves principals
característiques foren l'anticlericalisme, la propaganda antimonàrquica, l'espanyolisme
i una peculiar demagògia obrerista, sovint enfrontada a l'anarquisme. El lerrouxisme
significà una superació de les antigues famílies republicanes i facilità, juntament
amb la Lliga Regionalista —bé que des d'un angle diferent—, l'enfonsament del
sistema polític dels partits dinàstics al Principat, després de desfer, el 1901, el
caciquisme electoral de la Restauració. Aconseguí per al republicanisme una renovació
del suport obrer i es fonamentà organitzativament en la multiplicació dels centres
republicans (centres de fraternitat, en especial la casa del poble de Barcelona,
inaugurada el 1906), en la celebració de multitudinàries meriendas fraternales i
en la creació de grups de Jóvenes Bárbaros. El moviment de la Solidaritat
Catalana (1906), a part que provocà indirectament l'exacerbació del seu espanyolisme, el
dugué a la ruptura amb el republicanisme moderat que havia intentat incorporar
anteriorment. Paral·lelament, el moviment de la Solidaritat Obrera li restà una bona
part del suport de la massa treballadora. Després de la seva participació en els fets de
la Setmana Tràgica del juliol del 1909, Lerroux i el Partit Republicà Radical
prengueren diferents característiques i, perduda l'embranzida obrerista anterior,
intentaren de configurar-se com un partit de classe mitjana.
Berenars fraternals
Berenars que organitzaven els republicans radicals i que consistien en trobades
de simpatitzants en indrets a l'aire lliure per tal de fer esbarjo, tertúlia i política,
i en els quals Lerroux solia barrejar-se amb la gent com un participant més.
Casas del pueblo
Centres creats per a la difusió del lerrouxisme. La primera "casa del
pueblo" es va obrir a Barcelona l'any 1906.
Jóvenes Bárbaros
Denominació usual de la Joventut Republicana
Radical, organització juvenil i extremista del lerrouxisme, creada el 1906 a Barcelona.
En foren els dirigents principals Rafael Guerra del Río, els germans Josep i Rafael Ulled
i Joan Colomines i Maseras. L'òrgan de premsa fou «La Rebeldía» (1906-10), editat per
Rafael Ulled. Tingueren un paper destacat els primers dies de la Setmana Tràgica del
juliol del 1909, quan impulsaren la crema de convents i d'edificis religiosos després
d'haver intentat de fer derivar cap a l'anticlericalisme el descontentament per la guerra
del Marroc. A partir del 1910 procuraren, sense gaire èxit, de mantenir una relació
conspiradora amb grups de militars.
Partit Republicà Radical (PRR)
Grup polític que hom decidí de constituir el 6 de
gener de 1908 a Santander, en ocasió d'un discurs que hi féu Alejandro Lerroux. Volgué
ésser la cristal·lització organitzativa arreu de l'estat espanyol del lerrouxisme,
però de fet i durant molt de temps la seva força continuà basant-se en el pes electoral
a la ciutat de Barcelona. I tanmateix, en aquesta ciutat, després de tenir un paper
ambigu durant els fets de la Setmana Tràgica, perdé part del suport obrer que
inicialment havia assolit. Políticament, aviat abandonà el revolucionarisme verbal
anterior i institucionalitzà una xarxa d'interessos econòmics basada en el domini de
l'ajuntament de Barcelona, especialment en 1909-11, quan disposà de majoria absoluta, i
en 1918-20, quan figurà com la primera minoria i detingué l'alcaldia (amb Manuel Morales
Pareja) i la primera tinença d'alcaldia (amb Emiliano Iglesias). Juntament amb el
repartiment de petits càrrecs municipals hi hagué una sèrie de negocis —en
ocasions escandalosos— fets a partir de l'arrendament i les concessions de serveis
per a la ciutat (aigües, guix, calç, ciment, etc). El seu pes en les eleccions
legislatives fou molt petit: en general ocupà els llocs de les minories per Barcelona
(és a dir, 2 de les 44 actes assignades al Principat), a excepció de les eleccions del
maig del 1910, en què Lerroux, Giner de los Ríos, Iglesias, Toribio i l'aliat Sol i
Ortega venceren a Barcelona davant les candidatures de la Unió Federal Nacionalista
Republicana i de la Lliga. Fou el moment més brillant del partit: a les corts assoliren
dotze diputats (els 4 de Barcelona, Fèlix Azzati i Joan Barral per València, Emilio
Santacruz per Castelló de la Plana, Álvaro de Albornoz per Saragossa, etc); alhora és
produí una certa extensió organitzativa (en especial, a més de Catalunya i el País
Valencià, a les Illes gràcies als germans Ulled i a Francesc Julià i Jiménez Moya). La
seva presència dins la diputació fou també molt minoritària i es fonamentà en la
força electoral que mantingué en alguns barris de Barcelona (la Barceloneta, el nucli
antic i Sants). Atès el seu espanyolisme, la seva força, encara que no fos a partir del
1911 gaire gran, limità el camp de maniobra de l'esquerra republicana catalanista i, en
aquest sentit, afavorí el domini majoritari de la Lliga. El pacte de Sant Gervasi
(gener del 1914) no alterà la situació i afavorí l'ensorrament de la UFNR. Tanmateix,
participà en l'Assemblea de Parlamentaris del juliol del 1917 i posteriorment no es
comprometé amb la Dictadura de Primo de Rivera. A les corts constituents de la Segona
República aparegué com el segon partit pel nombre de diputats (89) arreu de l'estat
espanyol; encapçalà un cert centre, a la dreta de socialistes, radicalsocialistes i
republicans d'Azaña. Al Principat, intentà d'ésser una alternativa conservadora a
Esquerra Republicana, però aviat fou desbancat per la Lliga (octubre del 1931). En les
eleccions al Parlament de la Generalitat (novembre del 1932) veié confirmada aquesta
tercera posició. Es féu càrrec del govern de la República durant el Bienni Negre, i
dominà les comissions gestores dels ajuntaments catalans, així com el govern general de
Catalunya, després dels fets d'Octubre del 1934. Tanmateix, els escàndols parlamentaris
del 1935 (l'estraperlo i l'assumpte Tayà) determinaren l'enfonsament del partit, quan ja
Martínez Barrio havia provocat una escissió contra el seu esllavissament cap a la dreta.
Al Principat, el triomf d'una nova tendència (Jaume Polo, Alfred Sedó) contra la vella
guàrdia formada per Pich i Pon, Puig d'Asprer, els germans Ulled, Estadella, etc, no
impedí la desorganització. Pel febrer del 1936 inclogué quatre candidats dins el Front
Català d'Ordre.
|
La Solidaritat Catalana va ser la primera gran aliança de
les forces polítiques de Catalunya, constituïda al voltant de les reivindicacions
nacionalistes.
Tot va venir arran de la crisi de 1905 i de la polèmica Llei de
Jurisdiccions. |
Cu-cut!
Setmanari satíric barceloní, fundat el 1902, adscrit a la línia política de la Lliga
Regionalista —li donà el nom el mateix Francesc Cambó—; combatia el
centralisme, i el lerrouxisme en particular. Fou editat per Josep Bagunyà i dirigit per
Manuel Folch i Torres; el director artístic fou Gaietà Cornet, creador del pagès cofat
amb barretina representatiu de la revista. Tenien cura de les principals seccions Josep
Morató, Eduard Coca i Vallmajor i Manuel Urgellès, i hi publicaren notables caricatures
Llaverias, Junceda, Opisso, Apa, Bagaria, Smith i Lola Anglada. Una caricatura de
Junceda, publicada el 1905 amb ocasió del Banquet de la Victòria, considerada
ofensiva pels militars, motivà l'assalt i la destrucció dels tallers de la revista i la
suspensió per cinc mesos. Amb entrebancs polítics i gran èxit de venda (assolí un
tiratge de 60 000 exemplars) arribà fins al número 518. El seu radicalisme i la
seva virulència feren que els elements rectors de la Lliga en determinessin la
desaparició el 1912.
Assalt al Cu-cut!
Una caricatura de Junceda, publicada al setmanari satíric barceloní el 1905 amb ocasió
del Banquet de la Victòria, considerada ofensiva pels militars, motivà l'assalt i
la destrucció dels tallers de la revista i la suspensió per cinc mesos. Amb entrebancs
polítics i gran èxit de venda (assolí un tiratge de 60 000 exemplars) arribà fins
al número 518. El seu radicalisme i la seva virulència feren que els elements rectors de
la Lliga en determinessin la desaparició el 1912.
Banquet de la Victòria
Celebració de la victòria en les eleccions
municipals del 1905 per part dels membres de la Lliga Regionalista, que consistí en un
gran àpat al Frontó Comtal de Barcelona. A la sortida es formà una manifestació que
baixà pel carrer de Balmes cantant Els Segadors. En arribar prop de la Fraternitat
Republicana els membres d'aquest centre lerrouxista feriren a trets alguns manifestants.
D'aquest banquet en sortí una caricatura en el "Cu-cut!" (23 de novembre) que
provocà un motí per part de 300 oficials de la guarnició (25 de novembre), els quals
calaren foc a la redacció i impremta del "Cu-cut!" i a la redacció de "La
Veu de Catalunya". El govern Montero Ríos, no podent castigar aquesta
insubordinació, caigué, i pujà Segismundo Moret, el qual promulgà la llei de
jurisdiccions, que afavoria els amotinats. A conseqüència dels fets del 25 de novembre,
per tal d'oposar-se a la llei de jurisdiccions, es formà la Solidaritat Catalana.
Llei de Jurisdiccions
Llei preparada pel govern de Moret arran de l'assalt al setmanari
«Cu-cut!» per grups de militars pel novembre del 1905. Significava el trasllat a la
jurisdicció militar de tots els delictes contra l'exèrcit i la pàtria, amb inclusió
dels ultratges a llurs símbols i emblemes o de les apologies d'injúries. Fou aprovada el
13 de febrer de 1906 pel senat i el 23 de març pel congrés. Aquest, que acceptà una
esmena regionalista que hi afegia els delictes contra les regions, no pogué evitar,
tanmateix, la retirada de les minories parlamentàries republicana, regionalista,
integrista i carlina. L'oposició a la llei fou el motiu immediat de la constitució de la
Solidaritat Catalana.
Solidaritat Catalana
Primer moviment unitari català creat a partir
del fet nacional, l'any 1906. Arran dels incidents del Cu-cut! es creà un ampli
moviment d'oposició al projecte de llei de Jurisdiccions, que aplegava des del
carlisme fins a una bona part dels republicans. Organitzà com a primer acte públic la
festa de l'homenatge als diputats que votaren contra la llei de Jurisdiccions (20 de maig
de 1906). En formaren part dels carlins, la Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista
Republicà, la Unió Catalanista, els republicans federals i una part de la Unió
Republicana (Salmerón, Eusebi Coromines, Junoy, Layret, Bastardas, etc). Només en
restaren fora els partits monàrquics centralistes i el republicanisme lerrouxista. Es
creà una comissió executiva formada pel republicà Josep Roca i Roca, el carlí Miquel
Junyent i el regionalista Francesc Cambó. Així, la Solidaritat Catalana aparegué com un
ampli front català que representava diferents sectors socials, malgrat que hi mancava la
major part del moviment obrer organitzat —sindicalistes, socialistes, anarquistes i
lerrouxistes. La seva formació significà també la divisió del republicanisme català
entre solidaris i antisolidaris. Lerroux fou el seu principal atacant; d'aquesta època
són els seus discursos més anticatalanistes i anticlericals, com el famós article Rebeldes
adreçat als «jóvenes bàrbaros de hoy» (1 de setembre de 1906). Davant les
eleccions provincials i generals del 1907 els grups que la formaven decidiren presentar
candidatures úniques sota un programa comú, el programa del Tívoli, llegit en aquest
teatre el 14 d'abril de 1907. El programa només demanava la derogació de la llei de
Jurisdiccions i expressava de forma genèrica i força imprecisa un seguit de
reivindicacions (organismes regionals, competències respecte a l'ensenyament,
beneficiència i altres serveis), però sense fer-ne cap concreció. L'eclecticisme del
programa era fruit de les contradiccions existents en el si del moviment solidari respecte
a les reivindicacions autonòmiques: per als dirigents de la Lliga Regionalista la
Solidaritat havia de servir per a negociar amb força la transformació de l'estat
centralista i aconseguir l'hegemonia política de la burgesia catalana (La nacionalitat
catalana, de Prat de la Riba, és del 1906); per als grups de l'esquerra solidària
l'objectiu autonomista no podia ésser rebaixat en unes negociacions amb el govern de
Madrid. Les eleccions arribaren després d'una campanya electoral violenta, on les
provocacions dels lerrouxistes (atemptat d'Hostafrancs contra Cambó i Salmerón)
decidiren els sectors més passius a votar per la candidatura d'ordre, la solidària,
enfront de l'anomenada «anarquia lerrouxista». El dia 21 d'abril de 1907 els candidats
solidaris triomfaren arreu de Catalunya. A Barcelona obtingueren més de 50 000 vots i
l'elecció dels seus set candidats, mentre que Lerroux, amb tan sols 21 000 sufragis,
restava sense acta de diputat. En el conjunt de Catalunya els solidaris guanyaren 41 dels
44 llocs a elegir i recolliren més de 200 000 vots, el 67% dels sufragis vàlids. Però
poc temps després les diferències polítiques entre els diferents grups solidaris
portaren el moviment a una crisi greu. La Lliga Regionalista considerà que el projecte de
llei d'administració local elaborat pel govern conservador d'Antoni Maura —que
significava la creació de mancomunitats de serveis entre les diputacions— era
aprofitable i calia tractar de millorar-lo. Per contra, l'esquerra solidària refusava el
projecte perquè substituïa el sufragi universal pel corporatiu en les eleccions
municipals. D'altres fets, com el suport donat per la Lliga a un candidat monàrquic per a
la vice-presidència de la diputació de Barcelona, enfront del candidat de l'esquerra
solidària, feren augmentar la creixent hostilitat entre els diferents grups solidaris.
L'any 1908 el projecte de pressupost de cultura de l'ajuntament de Barcelona, presentat i
defensat pels republicans nacionalistes, trobà la total oposició dels regionalistes i
carlins, que feren costat a les forces més integristes —cardenal Casañas—,
monàrquiques i àdhuc alguns lerrouxistes. Després de la desfeta electoral dels
candidats solidaris a les eleccions parcials de Barcelona del desembre del 1908 —on
el fet de voler copar tots els llocs donà la victòria a Lerroux— es pot ben dir que
la Solidaritat Catalana es desféu. A les municipals del 1909 es presentaren ja
candidatures diferents: l'esquerra solidària —CNR, federals i Unió
Republicana— ocupà el segon lloc, darrere els lerrouxistes, mentre que tota la dreta
unida —Lliga, carlins i monàrquics centralistes— sofria una desfeta total.
Aquest fracàs mostrà clarament les greus contradiccions que ja hi havia en el si del
moviment catalanista, diferències que separaven més i més la dreta regionalista i
pactista de l'esquerra nacionalista i republicana.
Programa del Tívoli
Manifest electoral de la Solidaritat Catalana
per a les eleccions generals de l'any 1907, llegit públicament per Nicolás Salmerón al
barcelonès Teatre Tívoli el 14 d'abril d'aquell any. Enmig de retòriques invocacions a
la regeneració del sistema polític i de totes les estructures de l'estat, el programa
contenia només una demanda concreta: la derogació de la llei de jurisdiccions; la resta
era un conjunt d'imprecises reivindicacions d'autonomia municipal i regional en matèries
d'ensenyament, beneficència i obres públiques, però sense precisar-ne l'abast ni el
contingut. Aquesta ambigüitat programàtica era obligada conseqüència de
l'interclassisme i de l'heterogeneïtat ideològica del moviment solidari, però permeté
d'assolir l'esclatant triomf electoral del 21 d'abril.
|
Els fets de la Setmana Tràgica van acabar de dispersar el
moviment solidari.
Els republicans d'esquerra van fundar la UFNR. El fracàs electoral del pacte de Sant
Gervasi va fer entrar en crisi el partit, que va desaparèixer. |
Setmana
Tràgica, la
Nom amb el qual és coneguda la revolta popular de signe antimilitarista i
anticlerical que esclatà a Barcelona pel juliol del 1909. L'origen immediat en fou
l'oposició al rellançament de l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos
miners al Rif; el 9 de juliol d'aquell any una operació de policia per a protegir el
ferrocarril miner prop de Melilla encengué un veritable conflicte bèl·lic, i el
ministre de la guerra del govern de Maura, general Linares, decidí de trametre a
l'Àfrica un cos expedicionari de més de 40 000 homes, reservistes casats i amb
fills en llur majoria, i —potser com a "mesura punitiva"— trets en
bona part del Principat. Aquests fets, sentits per la ciutat com una provocació,
s'esdevenien en unes circumstàncies ambientals de feblesa organitzativa del moviment
obrer, enduriment patronal, descontentament creixent de la petita burgesia i crisi de
l'aparell de l'estat anacrònic i oligàrquic. L'embarcament de tropes a Barcelona
començà l'11 de juliol, i es produïren els dies següents manifestacions
antibel·licistes i incidents al port i pels carrers, enmig d'un clima d'irritació
popular, compartit pels partits nacionalista republicà, radical i socialista, contra una
guerra incompresa. Del 19 al 25 de juliol, els aldarulls i xocs amb la policia se
succeïren diàriament, mentre l'ambient es radicalitzava, ajudat per les campanyes de la
premsa esquerrana i malgrat les mesures d'ordre públic del governador Ángel Ossorio y
Gallardo. El dilluns dia 26 les forces obreres convocaren la vaga general contra la
guerra, estesa a les principals localitats de Catalunya, i unànimement acceptada amb
l'única resistència dels tramviaires; els intents de deturar la circulació dels
tramvies donaren lloc a les primeres topades greus amb la força pública, i la violència
es desfermà; aquell mateix dia el capità general, De Santiago, declarava l'estat de
guerra i el governador, disconforme, dimití. Espontàniament, la protesta desbordà el
comitè de vaga i prengué un caire insurreccional no previst, sense que els partits
republicans en volguessin assumir la direcció. Barcelona, isolada de la resta del país,
es cobrí de barricades, i el poble es féu amo del carrer, però la revolta, mancada
d'orientació política i àdhuc d'objectius concrets, es transformà en un moviment
caòtic i incoherent, i manipulada per les directrius ambigües, demagògiques i
desmobilitzadores dels caps radicals, fou canalitzada vers l'incendi d'esglésies i
convents, davant la passivitat de l'exèrcit. En total, foren destruïts uns 80 edificis
religiosos —la meitat dels existents a la ciutat—, i foren morts —fet
excepcional— tres sacerdots; també hom desenterrà els cadàvers d'algunes
religioses de clausura, els quals foren passejats per la ciutat en un macabre espectacle
d'anticlericalisme supersticiós i primitiu. La manca de suport exterior dels revoltats
—per tal d'evitar l'extensió del moviment a la resta de la península, el ministre
de governació, La Cierva, l'havia qualificat de separatista—, l'arribada de noves
forces militars i la deterioració interna de la revolta canviaren el signe de la lluita
el dia 28. El 30, la tropa dominava els darrers focus rebels, i el dilluns dia 2 d'agost
la normalitat era completa. El balanç de víctimes fou de 3 morts i 27 ferits entre les
forces de l'ordre (dades oficials), i de 75 a 100 morts, amb centenars de ferits, entre la
població civil. La immediata repressió, que tingué el suport decidit de la burgesia
barcelonina, malgrat algunes veus de concòrdia, com la de Joan Maragall, fou molt forta,
però també molt arbitrària. Foren suspesos periòdics d'esquerra, i clausurats més de
150 centres culturals obrers i escoles laiques; hi hagué gairebé dos milers de
processats per les jurisdiccions civil i militar, i aquesta última dictà nombroses penes
de mort, cinc de les quals foren executades. L'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia
—en qui les autoritats volgueren concentrar la intencionalitat repressiva i
exemplar— com a "autor i cap de la rebel·lió", desencadenà una gran
campanya internacional de protesta, que fou causa de la immediata caiguda del govern de
Maura i de la pujada al poder dels liberals.
Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR)
Partit polític català del Principat, fundat a
Barcelona el 24 d'abril de 1910 per la fusió de la Unió Republicana, el Partit
Federal i el Centre Nacionalista Republicà, els quals, sota el nom d'Esquerra
Catalana, mantenien ja des d'un any abans una estreta aliança electoral. En fou president
Josep M.Vallès i Ribot, i altres membres destacats foren Pere Coromines, Albert
Bastardas, Francesc Layret, Jaume Carner, Santiago Gubern, Joaquim Lluhí, els germans
Zulueta, etc. Sota un programa autonomista, hi coexistien sectors liberals burgesos i
d'altres de socialitzants i obreristes, i hi sovintejaven les friccions internes. Tenia
per òrgans de premsa "El Poble Català", el setmanari "La Forja"
(1910-12) i, en alguns períodes, "La Publicidad". Obtingué un èxit
considerable en les eleccions legislatives del 1910, i l'any següent ingressà a la
Conjunción Republicano-socialista, però no assolí de substituir el lerrouxisme en la
direcció del republicanisme català, ni aconseguí un estil polític propi. La mort de
Vallès i Ribot refredà l'entusiasme dels federals, mentre que molts dels antics
integrants de la Unió Republicana —Josep Zulueta, Eusebi Corominas, Lluís
Companys— se separaven de la UFNR per a ingressar al Partido Reformista de
Melquíades Álvarez (setembre del 1912). Aquests afebliments, juntament amb la tàctica
de front de dretes emprada per la Lliga, empenyien el partit a cercar una aliança
d'esquerres amb els radicals; la idea, promoguda per Lluhí i Gubern, trobà molt
fortes resistències al si de la Unió, però la gran davallada electoral del 1913 féu
inevitable la coalició, formalitzada en el pacte de Sant Gervasi. Les
catastròfiques conseqüències del pacte deixaren el partit —presidit ara per Pere
Coromines— greument desarborat; mantingué encara la coalició amb els radicals
(1915-16), però la desfeta a les eleccions legislatives de l'abril del 1916 en provocà
la descomposició. Els darrers residus de la UFNR a Barcelona i Badalona subsistiren fins
el 1917, dirigits per Santiago Estapé, mentre molts dels seus homes representatius anaven
a nodrir els rengles del nou Partit Republicà Català.
Pacte de Sant Gervasi
Aliança electoral
entre el Partit Republicà Radical i la Unió Federal Nacionalista Republicana per a les
eleccions legislatives del 8 de març de 1914. Davant la convocatòria d'eleccions feta
pel govern d'E.Dato, el republicanisme català es trobava en un moment de crisi greu; la
UFNR, molt afeblida per les severes desfetes de l'any anterior, i dividida internament
entre un sector estrictament liberal i molt intel·lectual, representat per Pere
Coromines, i l'ala esquerra, obrerista i socialitzant, presidida per Layret, no aconseguia
d'atreure la massa proletària; els radicals, també en franca davallada, anaven perdent
llur base obrera i es veien empesos cap a la dreta. Per això ambdós partits, sentint-se
febles, cercaren l'única aliança possible: l'ajuda mútua davant el poder creixent de la
Lliga. La iniciativa partí de la UFNR; Jaume Carner i Pere Coromines, vencent la
resistència d'altres figures de la Unió, negociaren amb els dirigents radicals a la casa
que Hermenegildo Giner de los Ríos tenia al barri barcelonès de Sant Gervasi, d'on
procediria el nom popular de pacte de Sant Gervasi. El manifest electoral, que
aplegava els dos partits en una Junta de Defensa Republicana, proposava un programa comú
de lluita contra la guerra del Marroc, contra la monarquia i contra la Lliga, amb
lleugeres al·lusions favorables a l'autonomia catalana; el signaven H.Giner de los Ríos,
A.Lerroux i E.Iglesias, radicals, i P.Coromines, J.Moles i Ormella, S.Albert, Felip Rodés
i Joaquim Salvatella, nacionalistes. El pacte provocà una immediata onada de baixes a la
UFNR —per exemple, la redacció d'"El Poble Català" en bloc—; d'altra
banda, els resultats de les eleccions foren molt adversos: de vint candidats a tot
Catalunya, només set aconseguiren l'acta: dos radicals i cinc nacionalistes. Més greus,
però, foren les conseqüències a llarg termini; la Unió, commocionada per una aliança
que hom considerà errònia i aberrant, conegué aviat la separació dels elements més
nacionalistes i del sector socialment més avançat (Layret i els seus seguidors), i el
mateix any 1914 restà definitivament ensorrada com a alternativa política i aglutinant
del catalanisme esquerres.
Bloc Republicà Autonomista
Organització política catalana fundada a
Barcelona el 1915 per Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Gabriel Alomar, Àngel
Samblancat, David Ferrer i altres elements d'esquerra contraris a l'aliança amb els
radicals d'Alejandro Lerroux. En el seu programa electoral, al costat d'una declaració de
principis netament republicana i catalanista, defensà una posició social progressista.
Es presentà en les eleccions generals d'abril del 1916 en coalició amb un candidat
isolat, el doctor Jaume Queraltó. Les eleccions donaren la majoria a la Lliga
Regionalista i les minories al partit radical de Lerroux. No reeixí tampoc en les
eleccions provincials del 1917. En col·laboració amb la Joventut Republicana de Lleida,
dirigida per Humbert Torres i Lluís Companys, i altres membres de l'antiga Unió Federal
Nacionalista Republicana, fundà el 1917 el Partit Republicà Català.
Partit Republicà Català
Grup polític creat a Barcelona els dies 21-22
d'abril de 1917 mitjançant la fusió, bàsicament, del Bloc Republicà Autonomista (amb
Layret, Domingo, Alomar, Samblancat, Noguer i Comet, etc) i la Joventut Republicana de
Lleida (Alfred Perenya, Humbert Torres, etc). També hi figuraren antics membres de la
Unió Federal Nacionalista Republicana (Josep Mestres), elements procedents del reformisme
(Companys o Bernaldo de Quirós) i el nucli federal empordanès (August Pi i Sunyer). El
Directori constituït reuní Layret, Domingo —que presidí—, Perenya, Antoni
Estivill, Pi i Sunyer, i Noguer i Comet —que fou secretari general—. Inicialment
els seus punts doctrinals essencials foren l'acceptació del programa federal de Pi i
Margall del 1894, l'afavoriment de profundes transformacions econòmiques i socials i el
laïcisme. Hom intentà amb això d'exercir una forta atracció envers el moviment obrer i
alhora mantenir-se fidels al particularisme català. Fins el 1920 desenvolupà una
brillant activitat fonamentada, d'una banda, en el to esquerranista adoptat pel seu òrgan
de premsa "La Lucha" (1916-19) i, de l'altra, en el paper que dins la minoria
republicana a les corts espanyoles (amb Domingo, Pi i Sunyer, Salvador Albert, etc)
tingué en la campanya pro-autonomia del 1918. Tanmateix l'esquerranisme, que dugué
Layret i Companys a proposar l'afiliació del partit a la Tercera Internacional, provocà
una primera crisi interna al final del 1919 resolta amb la marxa de Noguer i Comet, Pi i
Sunyer, etc. Després, la repressió desencadenada el 1920 (Companys fou deportat a Maó
juntament amb els principals dirigents cenatistes i al mateix temps Layret fou assassinat)
li reportà una caiguda vertical. El 1930 s'apropà al grup de "L'Opinió" (en
especial participà en la signatura del Manifest d'Intel·ligència Republicana de març)
i posteriorment s'uní a la conferència d'esquerres del març del 1931 que constituí
l'Esquerra Republicana de Catalunya, per més que Marcel·lí Domingo preferís finalment
integrar-se en el Partit Radical Socialista.
|
La crisi de la Lliga Regionalista arran dels fets de la
Setmana Tràgica, va trobar una sortida airosa en impulsar i controlar la Mancomunitat de
Catalunya
(1914-1925).
Aquesta entitat política no tenia cap competència que li conferís autonomia política,
només podia gestionar conjuntament les atribucions que ja tenien les diputacions i amb un
sistema de finançament insuficient. |
Mancomunitat
de Catalunya
Entitat política catalana constituïda el 6 d'abril de 1914 per la unió
de les quatre diputacions provincials catalanes. El seu president fou Enric Prat de la
Riba. Les bases legals de la Mancomunitat foren, a més de la llei provincial de 29
d'agost de 1882, el decret de 18 de desembre de 1913, que autoritzava la unió de
províncies de l'estat espanyol per a fins exclusivament administratius —de fet,
només ho foren les del Principat; al País Valencià hom no passà d'unes converses
preliminars—, dos decrets de 26 de març de 1914, que aprovaven l'Estatut de la
Mancomunitat de Catalunya, i el mateix Estatut, redactat per Prat de la Riba i aprovat per
la junta de les diputacions de Catalunya el 9 de gener de 1914. L'organització
político-administrativa de la Mancomunitat es basava en tres òrgans fonamentals:
l'assemblea general, el consell permanent i la presidència. L'assemblea era sobirana i
composta per tots els diputats de les quatre províncies, 36 dels quals corresponien a la
diputació de Barcelona i 20 a cadascuna de les altres diputacions. Les renovacions
s'havien de fer cada dos anys, per meitats dels districtes electorals, que eren els de les
jurisdiccions judicials. L'assemblea era presidida, al començament, pel president de la
Mancomunitat, però, el 1919, tingué ja president propi. L'assemblea redactà i aprovà,
el 28 de maig de 1914, el seu reglament, en el qual hom preveia reunions ordinàries i
extraordinàries. El consell permanent era format pel president i vuit consellers,
preferentment dos per cada província, amb representació de les diverses tendències
polítiques, per tal d'evitar, segons sembla, tant el possible centralisme barceloní com
el monopoli polític de la Lliga Regionalista. El consell permanent era una mena de govern
regional incipient, que actuava com a poder executiu. Les conselleries eren, inicialment,
les de cultura i instrucció, camins i ponts, obres hidràuliques i ferrocarrils,
telèfons, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat, política social i
finances. Entre les comissions tècniques auxiliars hi havia el consell de pedagogia, la
comissió de sanitat, la comissió forestal, la de beneficència, d'educació general, la
gestora de ferrocarrils i la d'estudis jurídics i econòmics. En la reforma del 1917, el
nom de comissió fou canviat pel de direcció general. El reglament del consell permanent
de la Mancomunitat fou aprovat el 2 de juliol de 1914. El finançament de la Mancomunitat
hagué de recórrer pràcticament als emprèstits, car mancà de recursos propis mentre no
li foren delegats els serveis de les diputacions provincials. Ja en les primeres reunions
de l'assemblea general hom acordà de demanar al govern la delegació a la Mancomunitat de
les funcions que les lleis poguessin donar en endavant a l'administració central en les
províncies catalanes respecte a molts sectors. Per a compensar el cost dels serveis, hom
demanava la cessió d'una o més contribucions directes o l'establiment de qualsevol altra
compensació. Pel setembre del 1918 les diputacions traspassaren a la Mancomunitat els
serveis de construcció de carreteres i l'Escola Superior d'Agricultura, i pel gener del
1920 la totalitat dels serveis de beneficència, instrucció pública i deute. No es
produí, doncs, una descentralització de l'estat a favor de la Mancomunitat, sinó un
inici de concentració regional de competències, fórmula, de tota manera, interessant
per a la constitució d'una entitat unitària catalana, amb serveis i recursos propis.
Enric Prat de la Riba, que tornà a ésser elegit president de la Mancomunitat el 14 de
maig de 1917, fou el veritable motor de l'obra realitzada per aquella fins que fou
dissolta el 1925 pel general Primo de Rivera. La Mancomunitat fou, per a Prat, quelcom
més que un òrgan administratriu: la creació d'una entitat política que posés les
bases d'una futura autonomia de més llarg abast. Per arribar-hi, hom creà i envigorí
institucions com l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola
Superior d'Agricultura, les Biblioteques Populars, l'Escola del Treball, la Universitat
Industrial, l'Institut d'Educació General, l'Escola de Funcionaris d'Administració
Local, la de Bibliotecàries, la de Bells Oficis, la d'Infermeres, la Junta de Museus, la
Caixa de Crèdit Comunal, l'Oficina d'Estudis Jurídics, etc. Totes aquestes institucions
havien de dur a terme una tasca de conscienciació catalana força important, alhora que
hom posava les bases d'una administració pròpia i les d'un equip d'homes preparats per a
les futures tasques de govern. La Mancomunitat de Catalunya intervingué directament en la
lluita autonomista iniciada el 1918, lliurant al govern espanyol unes Bases de la
Autonomía i redactant sobiranament l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fou
aprovat per l'assemblea general el 25 de gener de 1919. La Dictadura del general Primo de
Rivera substituí en la presidència de la Mancomunitat el successor de Prat de la Riba,
Puig i Cadafalch, pel dirigent de la Unión Monárquica Nacional, Alfons Sala, fins a la
supressió definitiva de la Mancomunitat, en virtut de la disposició transitòria
cinquena de l'estatut provincial de 20 de març de 1925.
Diputació provincial
A l'estat espanyol, organisme que forma part de l'administració local,
dotat de certes competències administratives per al govern i l'administració autònoma
d'una província. Fou creat (1812) per la constitució de Cadis a cada província de la
monarquia espanyola en substitució de les juntes territorials sorgides amb la revolució
antinapoleònica. Hom formà, entre altres, la diputació provincial de Catalunya (1812),
la de València i la de Mallorca (1913). Els seus membres eren d'elecció popular i en
nombre proporcional al d'habitants de la província. Havia d'administrar-ne el territori,
com a superior jeràrquic dels seus ajuntaments, i vetllar pels seus interessos peculiars;
era sotmesa, d'altra banda, a l'autoritat fiscal i política del govern central. El govern
absolutista de Ferran VII l'abolí immediatament (1814); restablerta durant el Trienni
Liberal (1820-23), desaparegué novament fins a 1835-36, que fou adaptada a la nova
divisió provincial del 1833; la guerra carlina, però, n'impedí el funcionament normal,
i, acabada la guerra, la llei provincial del 1845 en reduí les atribucions, restablertes
el 1870 i conservades en part durant la Restauració. Durant la República, les
diputacions foren suprimides i substituïdes per mancomunitats de municipis d'àmbit
provincial, regides per la Llei de Bases Municipal de 1935. El franquisme reinstaurà les
diputacions, que es regiren pel decret del règim local del 1955; els diputats eren
designats directament pel govern. La Constitució del 1978, malgrat que instaurà les
comunitats autònomes, conservà les diputacions, llevat de les comunitats autònomes
uniprovincials. Per la seva banda, les diputacions forals de Navarra, Àlaba, Biscaia i
Guipúscoa, que des del s XVIII gaudeixen d'un règim diferenciat (el govern autonòmic
navarrès rep el nom de Diputación Foral de Navarra). El 1985, la Llei de Bases del
règim local establí el funcionament i les competències de les diputacions provincials.
El ple és l'òrgan màxim de govern, i el president, el càrrec més alt. El nombre de
diputats depèn de la població de la província, i la seva designació, distribuïda
segons els partits judicials, és duta a terme a partir dels resultats de les eleccions
municipals per cada partit judicial.
Als Països Catalans la creació de les diputacions provincials representà una certa
autonomia administrativa després d'un segle de centralització a ultrança, bé que la
divisió provincial del 1833 desarticulà el Principat i el País Valencià en quatre i
tres entitats aïllades, respectivament. Aquest inconvenient fou finalment obviat el 1913
quan el govern central, fortament pressionat per Catalunya, autoritzà la unió de les
diputacions provincials que s'hi avinguessin (1913). Al Principat es creà la Mancomunitat
de Catalunya (1914), suprimida, però, el 1925 per Primo de Rivera. Al País Valencià
no arribà a tenir cos una organització similar. El 1931, amb la República, fou creada
la Generalitat de Catalunya, que substituí les quatre diputacions provincials, les
quals, tanmateix, foren restablertes el 1938 (Lleida) i el 1939, acabada la guerra civil i
amb el franquisme; la diputació de Barcelona conservà, però, algunes funcions de més
que les altres, com a conseqüència dels serveis de la Mancomunitat i de la Generalitat,
dels quals es féu càrrec, i com a liquidadora del deute creat per aquelles. Amb la
Constitució del 1978, la diputació de Balears fou suprimida, atès que es tractava d'una
comunitat autònoma uniprovincial, mentre que han subsistit al País Valencià i a
Catalunya. Especialment a Catalunya, la superposició d'atribucions entre la Generalitat i
les diputacions provincials ha estat font de conflictes.
Llei de reforma de l'Administració local
Llei impulsada per Antoni Maura l'any 1909, que preveia una
descentralització real del país, així com la possibiliotat que diverses províncies es
reunissin per fer més eficaç la seva gestió. La unió de dues o més províncies es va
anomenar mancomunitat i el projecte va interessar molt el catalanisme polític.
Mancomunitat
Associació de municipis o de províncies per a un fi comú o per a atendre
serveis i problemes comuns.
Decret de Mancomunitats Provincials
Decret signat pel rei Alfons XIII el 18 de desembre de 1913, que autoritzava la
creació de mancomuniats, possibilitat contemplada en la llei de reforma de
l'administració local de 1909. Només Catalunya es va constituir en mancomunitat.
Estatut de la Mancomunitat de Catalunya
Norma jurídica elaborada i aprovada per l'assemblea
de diputacions del Principat el 9 de gener de 1914 que regulava bàsicament la Mancomunitat
de Catalunya. Fou aprovat pel govern espanyol per decret de 26 de març del mateix
any.
|
|
Organització institucional de la Mancomunitat. |
President
de la Mancomunitat
Cap de la Mancomunitat de Catalunya. El càrrec era exercit per un
diputat elegit per l'assemblea de la Mancomunitat i es renovava cada quatre anys.
Convocava i presidia el consell permanent i l'assemblea de la Mancomunitat i representava
aquesta en tots els actes i els contractes.
Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya
Organisme polític executiu format pel president de la Mancomunitat i vuit
consellers, elegits per l'assemblea. La forma d'elecció permetia que cada una de les
quatre províncies del Principat hi fos representada, i que la majoria hi tingués cinc
representants, i les minories, tres. Els càrrecs, retribuïts, eren elegits per dos anys,
coincidint amb la renovació de les diputacions provincials. El funcionament era
assessorat per diferents comissions tècniques. Integraren el primer consell, elegit el 6
d'abril de 1914, Enric Prat de la Riba com a president, i Lluís Argemí, Francesc
Bartrina, Josep Maria Espanya, Anselm Guasch, Martí Inglès, Josep Mestres, Alfred
Pereña i Agustí Riera com a consellers.
Assemblea General de la Mancomunitat de Catalunya
Organisme format pels representants de les quatre diputacions provincials
catalanes. Estava integrat per 96 diputats (36 per Barcelona i 20 per a cadascuna de les
altres províncies) i elegia un Consell permanent integrat per vuit membres, dos
per cada província.
|
|
Obra de la Mancomunitat: destaca en els àmbits d'infraestructures,
assistència social, sanitat, cultura i educació. |
Infraestructura
Conjunt d'elements de base que faciliten el funcionament del sistema productiu i la
reproducció de la força de treball, com és ara carreteres, ferrocarrils, proveïment
d'aigua i altres fonts d'energia, instal·lacions sanitàries, urbanització, sistema
educatiu, etc. Assumint una bona part del finançament d'aquests elements, l'estat permet
la revaloració de la taxa de guany dels capitals privats.
Assistència social
Conjunt d'activitats públiques o privades que tenen per finalitat ajudar,
de forma organitzada, persones o grups i satisfer les necessitats que no siguin a l'abast
de llurs propis mitjans.
Biblioteca de Catalunya
Biblioteca pública, constituïda el 1981 com a Biblioteca Nacional de
Catalunya, és a dir, com a centre bibliogràfic oficial de Catalunya. Acull el dipòsit
legal de tota la producció impresa, sonora i visual catalana, a més de la producció en
català o que fa referència als Països Catalans de fora de Catalunya. És estructurada
en quatre unitats: unitat bibliogràfica, que comprèn les col·leccions de manuscrits,
llibres antics i moderns, música impresa i arxius; hemeroteca, formada per les
col·leccions de publicacions periòdiques; unitat gràfica, que inclou el fons de
gravats, el fons cartogràfic i el material menor; i fonoteca o col·lecció
d'enregistraments visuals i sonors. Comprèn així mateix una sèrie de serveis i d'àrees
que donen suport a tota l'organització. Té el seu origen en la Biblioteca de l'Institut
d'Estudis Catalans (1907), amb el propòsit de constituir un dipòsit de texts de la
llengua i de la cultura catalanes. Fou oberta al públic el 28 de maig de 1914. Els dos
darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera i en 1939-73 portà el nom de Biblioteca
Central o Biblioteca Central de Catalunya.
Universitat Industrial
Escola Industrial de Barcelona. Institució
creada el 1904 com a centre general d'ensenyament tècnic, des d'estudis elementals per a
obrers fins als de caràcter superior. El projecte definitiu d'organització fou elaborat
per un patronat, representant de les forces vives de la ciutat, el qual, amb l'ajut
econòmic oficial, adquirí per a la instal·lació de l'escola els terrenys de l'antiga
fàbrica Batlló. Tanmateix, l'impuls definitiu per a la seva consolidació el donà la
diputació a partir del 1910 i després la Mancomunitat amb diverses subvencions, creació
d'institucions autònomes (Escola Elemental de Treball, 1913; Escola Superior
d'Agricultura, 1912; etc) i una gran col·laboració tècnica. Hom hi creà diverses
seccions: la d'Indústries Tèxtils (1909), completada amb la de Blanqueig, Tintoreria,
Estampació i Aprests (1913), l'Escola de Teneria (1913), l'Institut de Química Aplicada
(1915) i d'Electricitat (1917) i l'Escola de Mecànica (1919).
Escola del Treball
Institució autònoma dins l'Escola Industrial, creada el 1913 per la diputació de
Barcelona com a continuació de l'Escola Lliure Provincial d'Arts i Oficis (1873). Fins el
1922 fou anomenada Escola Elemental del Treball. Hom hi podia seguir en cursos nocturns
vuit especialitats diferents. Un servei de beques permetia de completar els estudis en
algunes de les altres seccions de caràcter superior de l'Escola Industrial. Sota l'acció
del seu primer director, Rafael Campalans (1917-24), l'escola es convertí en un centre
actiu de cultura popular amb l'organització de conferències (J. Carner, A. Gual, F.
Layret, Rovira i Virgili, etc), lectures literàries i cursets d'humanitats. Posteriorment
hom hi incorporà l'ensenyament d'oficis artístics (1924), l'Institut Català de les Arts
del Llibre (1939), el servei d'Extensió d'Ensenyament Tècnic(1943) i la Secció
d'Oficis per a la Dona (1944). El 1946 s'inicià l'ensenyament d'electrònica industrial.
Fou reconeguda com a centre oficial de formació professional l'any 1958.
|
|
Campanyes per
l'autonomia. |
Nostra Parla
Entitat fundada vers el 1916 per catalans balears, rossellonesos i valencians, sobretot
per impulsar la unitat de la llengua catalana. Fou presidida, honoràriament, per
A.Guimerà, i de fet, per Jaume Bofill i Mates (després per Nicolau d'Olwer), amb J.M.de
Casacuberta com a secretari (després, Raimon Negre i Balet). Tingué delegacions en
nombroses localitats, i amb l'ajut de comissions de mestres organitzà cursos de
gramàtica catalana, convocà un concurs per a nomenar professors de català (1921) i
establí la Diada de la Llengua Catalana, que s'havia de celebrar per cap d'any al Parc de
la Ciutadella de Barcelona. Muntà comissions per a retolar el comerç en català i per a
la catalanització del cinema. Tingué com a òrgans "Ofrena" (1917, segona
època), "Revista de Nostra Parla" i "Nostra Parla", amb redacció a
Barcelona, Mallorca, València i Perpinyà, i un butlletí. Desaparegué amb motiu de la
Dictadura de Primo de Rivera (1923). Una entitat semblant i amb el mateix nom fou fundada
a Menorca per Joan Mir i Mir, la qual publicà un butlletí (1923-1925).
Bases per l'autonomia de Catalunya
Projecte prsentat a partir d'un moviment dels ajuntaments catalans, dirigit des
de la Mancomunitat de Catalunya, que es va presentar al govern de García Prieto, el 29 de
novembre de 1918, però la reacció parlamentària en contra va ser tan gran que els
diputats catalans es van retirar en senyal de protesta (12 de desembre).
Projecte d'Estatut d'Autonomia
Després del fracàs de les Bases per l'autonomia de Catalunya, la
Mancomunitat va encarregar la redacció del text d'un Projecte d'Estatut d'Autonomia, que
van aprovar per votació el 99% dels municipis catalans. El text va ser adoptat per la
Mancomunitat el gener de 1919 i es va convertir en la bandera política del catalanisme. A
aquesta mobilització s'hi van afegir, per primera vegada, les importants colònies de
catalans emigrats a Amèrica, que estaven organitzats en casals. Quan es va presentar el
projecte a principis de 1919, les Corts van promoure la creació d'una comissió que havia
de redactar un text alternatiu. Però es va tractar d'una tàctica dilatòria, que només
va servir per radicalitzar el món polític central i el català.
|
|
Durant els anys vint del segle XX, el catalanisme
d'esquerres va començar a organitzar-se, en veure la ineficàcia dels partits
conservadors. |
Catalanisme d'esquerres
Nacionalisme de base popular, partidari d'una solució política radical
(federalisme o independentisme).
Acció Catalana
Moviment polític nacionalista de Catalunya, creat com a resultat de la
Conferència Nacional Catalana (Barcelona, 4 i 5 de juny de 1922), convocada per elements
de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista disconformes amb l'actuació dels
dirigents d'aquest partit que consideraven poc nacionalista, per antics membres de la
Unió Federal Nacionalista Republicana i per joves intel·lectuals independents. Foren
ponents de la conferència Jaume Bofill i Mates, Lluís Nicolau d'Olwer, Antoni Rovira i
Virgili i Josep Maria Pi i Sunyer, que tractaren, respectivament, de Doctrina
nacionalista, Actuació del nacionalisme en les corporacions públiques catalanes,
Actuació del nacionalisme davant l'estat espanyol i Organització i propaganda.
Formaren el primer consell central del partit: Jaume Bofill i Mates, president; Lluís
Nicolau d'Olwer i Antoni Rovira i Virgili, vice-presidents; Carles Jordà, Ramon d'Abadal
i de Vinyals i Leandre Cervera, vocals. El diari barceloní "La Publicidad",
adquirit per elements del nou partit, fou catalanitzat del tot i es convertí en defensor
del nou ideari. A les primeres eleccions en què participà, el nou partit aconseguí uns
resultats excel·lents. A l'estiu del 1923 pactà amb els nacionalistes bascs i gallecs la
Triple Aliança. Caiguda la Dictadura, participà en el pacte de Sant Sebastià (1930),
representat per Manuel Carrasco i Formiguera. L'any 1930, el seu dirigent Lluís Nicolau
d'Olwer fou nomenat membre del govern provisional de la República Espanyola que, en la
clandestinitat, presidia Niceto Alcalá-Zamora. El mes de març de 1931, en fusionar-se
amb Acció Republicana de Catalunya, aquest partit es convertí en Acció Catalana
Republicana.
Conferència Nacional Catalana
Assemblea política convocada per elements dissidents de la Joventut
Nacionalista de la Lliga Regionalista, antics membres de la Unió Federal Nacionalista
Republicana i joves intel·lectuals catalanistes. Fou celebrada a Barcelona els dies 4 i 5
de juny de 1922 i tingué com a resultat la creació d'Acció Catalana.
Estat Català
Moviment polític del Principat, de caràcter separatista, fundat per Francesc
Macià el 18 de juliol de 1922 en un acte que tingué lloc al CADCI, amb la finalitat de
proclamar la República Catalana. Aviat rebé el suport de la Federació de Clubs
Separatistes, creada a Cuba. Macià i un grup d'oradors recorregueren Catalunya i
organitzaren una xarxa de grups locals amb l'ajut del periòdic quinzenal «Estat
Català», dirigit pel mateix Macià, amb un cos de redacció format per Domènec Soler,
Lluís Marsans i Daniel Cardona, amb Manuel Pagès d'administrador. El moviment donà
suport a Rovira i Virgili a les eleccions de l'abril del 1923 i dirigí l'agitació de
l'onze de setembre del mateix any. A l'adveniment de la Dictadura i en exiliar-se Macià,
restà al Principat un directori clandestí, i el secretariat restà format a Perpinyà i
després a París per Macià, Antoni Puch i Ernest Dalmau. Fracassat el front comú amb
Acció Catalana, participà en el Comitè d'Acció de la Lliure Aliança (gener del 1925)
i en el Comitè Revolucionari de París. Emeté l'Emprèstit Pau Claris, avalat per
Macià, en nom del futur govern de Catalunya. El grup dissident La Bandera Negra
organitzà l'atemptat contra Alfons XIII conegut per complot de Garraf. Macià i
Josep Carner i Ribalta anaren a Moscou, però en no obtenir l'ajut del Komintern
organitzaren la fracassada insurrecció de Prats de Molló amb les soles forces
d'Estat Català (novembre del 1926). En partir Macià i Ventura Gassol cap a l'Amèrica
Llatina, on participaren (a l'Havana) en l'assemblea separatista de l'octubre del 1928 i
en la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, els dirigents del
moviment que restaren al Principat (Ramis, Bordàs i de la Cuesta, Ramon Fabregat i Martí
Vilanova) no acceptaren el canvi de nom. En no activar-se l'organització americana, es
formà un comitè provisional presidit per Macià, amb Vilanova i Fabregat per a Europa,
Josep Marlès per a Amèrica del Nord i Gassol i Ramis en absència dels delegats
d'Amèrica del Sud. Instal·lat Macià a Brussel·les, hom reprengué els contactes amb el
directori de l'interior presidit per Jaume Aiguader. A la caiguda de la Dictadura pogueren
retornar al Principat Macià, Gassol i altres dirigents, i els processats pel complot de
Garraf foren indultats. Estat Català participà en el pacte de Sant Sebastià (agost del
1930) i fou un dels partits que passà a formar part de l'Esquerra Republicana de
Catalunya, tot i que alguns elements (Jaume Compte) es negaren a seguir aquest partit
i formaren Estat Català — Partit Proletari, i d'altres (Josep Casals), ja
proclamada la República, constituïren el Partit Nacionalista Català, (1932) i
més tard una nova organització anomenada també Estat Català.
Federació Democràtica Nacionalista
Organització política nacionalista i reformista
catalana constituïda per Francesc Macià, que publicà el seu programa de fundació el 2
de febrer de 1919. Afirmà el dret d'associació, reunió, manifestació i propaganda, a
més a més de diverses millores socials (sou mínim, assegurança obligatòria, foment
del cooperativisme, nacionalització de les vies de comunicació, municipalització dels
serveis públics, etc). Donà suport a la candidatura de Macià en les eleccions
legislatives del 1919 i obrí la via per a la formació d'Estat Català.
Galeusca
Contracció dels noms de Galícia, Euskadi i Catalunya amb la qual fou
designat el pacte establert l'11 de setembre de 1923 en una reunió celebrada al CADCI de
Barcelona. Anomenat també Triple Aliança, fou obra d'Estat Català, d'Acció
Catalana i de membres dels moviments basc i galleguista. El 1934, en sorgir un conflicte
entre el govern de Madrid i el País Basc, amb motiu d'unes eleccions municipals, una
delegació de parlamentaris catalans presidida pel diputat d'Esquerra Republicana de
Catalunya Josep Tomàs i Piera anà a Guernica, on fou ratificat el pacte. La solidaritat
catalano-basca es féu patent en la cooperació durant la guerra civil de 1936-39; en
caure el País Basc, el seu govern s'instal·là a Barcelona (1937-39). El 1944, el pacte
Galeusca fou ratificat a Mèxic, país d'exili molt important per als republicans, encara
que canvià lleugerament el nom pel de Galeuzca. Aquell nou pacte entre gallecs,
bascos i catalans fou signat per dirigents d'Esquerra Republicana de Catalunya, Acció
Catalana Republicana, Estat Català, Partit Socialista de Catalunya i altres entitats
formades per antics residents catalans i les representacions autoritzades de les
delegacions dels bascos i gallecs residents a Mèxic. Entre altres objectius, es proposava
combatre el règim franquista, afirmar la identitat de les tres nacions, defensar els seus
drets, treballar pel restabliment d'un règim republicà i oposar-se a la restauració de
la monarquia. Cal subratllar la seva activitat a Mèxic i a l'Argentina. En aquest darrer
país hom publicà la revista "Galeuzca. Galiza-Euzkadi-Catalunya", amb el
suport d'altres països d'Amèrica. fou una pùblicació multilingüe, editada a Buenos
Aires, que tractà temes polítics, sobretot pel que fa a la defensa d'un sistema
plurinacional de l'estat espanyol. Els anys vuitanta, hom recuperà aquest nom per a
designar les trobades periòdiques d'escriptors catalans, bascos i gallecs dins del marc
de les Associacions d'Escriptors respectives.
Triple Aliança
Nom amb què també es coneix Galeusca, el pacte establert l'11 de setembre de
1923, entre catalanistes, basquistes i galleguistes.
|
La repressió del catalanisme durant la dictadura de Primo de Rivera
(1923-1930), va acabar de mobilitzar els sectors esquerrans.
El catalanisme d'esquerres serà hegemònic a partir del 1931. |
Dictadura
de Primo de Rivera
Nom que hom dóna al període del regnat d'Alfons XIII en el qual el
general Miguel Primo de Rivera actuà de cap de govern amb poders dictatorials (del 13 de
setembre de 1923 al 28 de gener de 1930).
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com
a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència
dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els
poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o
col·legiat.
Durant l'època d'entreguerres es produí el sorgiment de nous règims de caire
dictatorial, sobretot en els indrets on l'estat capitalista començava a trontollar (feixisme,
nacionalsocialisme), els quals prengueren la iniciativa política fins a la Segona
Guerra Mundial, que significà la desfeta d'aquests règims totalitaris, tot i que
subsistiren dictadures, tant de caire militar com híbrides (militars i feixistes).
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona
o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest
oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics,
per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol
manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en
conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són
objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de
transformació.
L'hegemonia del catalanisme d'esquerres
La dictadura del general Primo de Rivera (del setembre del 1923 al gener del 1930)
combaté violentament el catalanisme en totes les seves manifestacions. Tanmateix, aquesta
persecució radicalitzà encanra més la majoria dels sectors catalanistes. La poesia i el
teatre de to inflamadament patriòtic donà obres tan caracterísitiques com Les tombes
flamejants de Ventura i Gassol i El foc de les ginesteres de Josep M. de
Sagarra; els setmanaris literaris d'orientació catalanista separatista, com
"L'Estevet" o la "Tralla", havien contribuït a aquesta
radicalització. fou durant aquest període que alguns dirigents pel catalanisme com
Lluís Nicolau d'Olwer, Manuel Massó i Llorens, francesc Maspons i Anglasell i Joan
Estelrich intervingueren prop de la Societat de Nacions demanant que a Catalunya fossin
reconeguts els drets de minoria nacional, emparats per aquell orgnisme. D'altra banda,
Macià es trasllad—a Moscou, on s'entrevistà amb Bukharin i Zinoviev, per aconseguir
l'ajut de l'URSS a favor de la seva causa. Elements independentistes que seguien Macià,
algunsd'ells agrupats al Servei d'Estudis Militars (SEM), foren acusats, el 1925, d'haver
intentat volar amb explosius el tren en què viatjava Alfons XIII per Catalunya (complot
de Garraf) i, l'any seguent, l'intent de Macià de penetrar amb els seus grups armats al
Principat, per Prats de Molló, fou impedit per la policia francesa. Aquests fets i els
processos que els seguiren contribuïren a fer conèixer internacionalment la qüestió de
Catalunya, així com hi contribuí el viatge del mateix Macià per l'Amèrica Llatina. Les
comunitats de catalans allí emigrats s'havien distingits, per mitjà de llurs
associacions i periòdics, per llur catalanisme i, especialment a partir del 1915, pel
caràcter independentista radical. Macià, durant el seu sojorn a l'Havana, participà en
l'Assemblea Constituent del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, que aprovà la
Constitució Provisional de la República Catalana (1928). En caure la Dictadura,
desapareguda la censura, es produí al Principat una forta reacció catalanista. Certs
problemes polítics foren motiu de polèmica entre Cambó (Per la concòrdia, 1930)
i Bofill i Mates (L'altra concòrdia, 1930). La direcció del moviment, que la
Lliga Regionalista havia perdut, passà a partits situats més a l'esquerra: Acció
Catalana. Acció Republicana de Catalunya i Estat Català, elks tres partits que
participaren en representació del Principat en l'anomenat pacte de Sant Sebastià
(agost del 1930), on fou acordat que la futura república espanyola resoldria el problema
de l'autogovern del Principat Mentrestant, la Lliga intentava de salvar la monarquia
espanyola, amb la seva participació ministerial i la creació, fins i tot, d'un partit
general espanyol, el Centre Constitucional amb la qual cosa contradeia la doctrina
constant del catalanisme des del Segon Congrés Catalanista sobre els partits polítics
del Principat. Pel març del 1931 fou constituït el nou partit d'Esquerra Republicana de
Catalunya, integrat per Estat Català i per diversos grups republicans, sota la
presidència de Macià, el qual partit, apartir del triomf de les eleccions municipals del
12 d'abril d'aquell any i de la instauració de la República, es convertí en partit
majoritari al Principat, durant tot el període republicà (1931-39). El 14 d'abril de
1931 Francesc Macià proclamà la República Catalana, com a estat integrant d'una
Federació Ibèrica, d'acord amb el seu programa, però hagué d'accedir, davant la
pressió del govern provisional republicà que s'havia constituït a Madrid, a acceptar la
forma autonòmica de la Generalitat de Catalunya. Amb la instauració de la República
començà un altre període de la història de catalanisme, durant el qual aquest inspirà
totalment la vida política del Principat i aconseguí per primera vegada que l'estat
atorgués a Catalunya un estatut d'autonomia. Al País Valencià s'inicià un nou
període: aparegueren grups i periòdics valencianistes, poc o molt catalanistes, que
anaven de la dreta al marxisme, com l'Agrupació Valencianista Republicana (1930), el
Centre d'Actuació Valencianista (1931), Acció Nacionalista Valenciana (1933), Esquerra
Republicana del País Valencià (1934), Partit Valencianista d'Esquerra (1935) i Nova
Germania (1936), que intentaren de somoure el "sucursalisme" que dominava la
vida política valenciana, i aconseguiren les primeres victòries electorals en el terreny
municipal. Les campanyes a favor d'un estatut d'autonomia aconseguiren una notable
audiència popular (1932-35). Alhora, en el camp cultural, hom anà arraconant el
provincianisme vuitcentista i començaren a restablir-se vincles normals i regulats amb la
cultura del Principat, i el moviment cultural catalanista aconseguí més i més solidesa
i una major amplitud, de la qual són prova la revista "Taula" (1927-30),
"Acció Cultural Valenciana" (1931) i "La República de les Lletres"
(1934). D'una manera semblant, a les Balears, l'Associació per la Cultura de Mallorca
preparà el 1931 un avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia, que en la seva forma de
projecte definitiu exclogué Menorca (on hi havia un corrent favorable a l'adhesió a
l'Estatut del Principat). A la Catalunya del Nord també s'inicià un moviment polític
catalanista. La Nostra Terra, que les circumstàncies de la Segona Guerra Mundial havien
de destruir. A partir del 1930 els partits marxistes que havien començat a aparèixer al
Principat (Partit Comunista Català, Federació Comunista Catalano-Balear, Bloc Obrer i
Camperol, Esquerra Comunista, Partit Comunista de Catalunya, Federació Comunista
Ibèrica, Partit Català Proletari), així com la Unió Socialista de Catalunya, davant el
problema català, es manifestaren favorables al dret d'autodeterminació, d'acord amb la
doctrina marxista-leninista i partidaris de la constitució d'una República Catalana, com
a primer pas cap a una Unió de Repúbliques Socialistes d'Ibèria, llevat del Partit
Català Proletari, que pretenia l'adhesió directa a una Unió Mundial de Repúbliques
Socialistes. La campanya d'aquests partits a favor de la proclamació de la República
Catalana, intensificada el 1934, contribuío a crear el clima que féu possible els
esdeveniments del 6 d'octubre d'aquell any. La mateixa posició prengueren els partits que
sorgiren de la unificació dels moviments marxistes, el Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), així com les
Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSU de C). Durant el mateix període, uns
altres moviments també minoritaris, com Nosaltres Sols i el Partit Nacionalista Català,
que després del 19 de juliol de 1936 s'unificaren amb el partit Estat Català, es
declararen partidaris de la independència de Catalunya. Mentre aquests sectors predicaven
solucions radicals, a la Lliga Regionalista —que el 1933 s'havia convertit en Lliga
Catalana— prenia major importància el sector més dretà, que refusava la doctrina
de Prat de la Riba i es decantava cap a un regionalisme merament autonomista que trobà
expressió especialment en el setmanari "Després", aparegut arran dels fets del
6 d'octubre, que es declarà antiseparatista, favorable a l'espanyolisme. Aquesta
tendència era propugnada per Josep M. Tallada, Ferran Valls i Taberner, Miquel Vidal i
Guardiola, Andreu Bausili, etc. Aquest vessant del catalanisme conservador al Principat
facilità que, en les eleccions a diputats a les Corts de la República (febrer del 1936),
la Lliga es coalitzés, en l'anomenada candidatura del Front Català d'Ordre, amb partits
anticatalanistes com la Dreta de Catalunya, emanació del Bloque Nacional, dirigit per
José Calvo Sotelo. Anteriorment, la mateixa tendència conservadora havia provocat que
aquell partit s'enfrontés amb el govern de la Generalitat, amb motiu de l'aprovació de
la llei de Contractes de Conreu pel parlament català. Al País Valencià, els sectors
valencianistes d'esquerra s'alinearen amb el Front Popular, i en les eleccions del 1936
aconseguiren un diputat a corts, que ingressà en la minoria parlamentària d'Esquerra
Catalana. En esclatar la guerra civil del 1936, exceptuant Lliga Catalana, que oficialment
no pregué posició, bé que alguns dels dirigents col·laboraren amb les autoritats de la
zona dominada pel govern de Burgos (uns altres, com Puig i Cadafalch o Duran i Ventosa, es
mantingueren no bel·ligerants a l'exili), tots els partits catalanistes es mantigueren
fidels a la República i a les institucions de la Generalitat de Catalunya.
|
|
Accions del catalanisme d'esquerres durant la Dictadura. |
Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un
país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i
d'alliberament. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que
estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments de separació.
Separatisme
Voluntat atribuïda a un grup humà, localitzat geogràficament i que té una real o
suposada personalitat regional o, més sovint, nacional, de separar-se de l'estat del qual
forma part per constituir, en exercici del dret dels pobles a l'autodeterminació, un nou
estat independent i plenament sobirà. S'identifica, per tant, amb els termes
secessionisme o independentisme. Altrament, el separatisme no ha estat objecte de cap
definició jurídica i no figura dins les matèries tractades en dret internacional o en
les relacions internacionals, la qual cosa ha fet que sovint hagi estat manipulat
conceptualment. Els sectors més unitaristes dels estats amb minories nacionals
freqüentment han titllat de "separatista", intentant així desqualificar-la,
qualsevol demanda autonòmica o descentralitzadora, per modesta que fos, alhora que han
negat la sobirania del territori separatista i, per tant, la seva possible
autodeterminació.
Bandera Negra, La
També Santa Germandat Catalana.
Organització secreta d'acció directa nascuda a Barcelona al principi del 1925, dependent
del partit Estat Català, dirigit des de l'exili per Francesc Macià i Daniel Cardona. El
nom provenia de la bandera que onejà en alguns indrets en la desfeta del 1714, segons la
cançó popular La dama de Reus. Entre els signants del document fundacional hi
havia Marcel·lí Perelló, Ramon Xammar, Emili Granier-Barrera i Jaume Balius, gairebé
tots els quals es trobaren complicats en l'anomenat complot de Garraf. Tingué
comitès a Barcelona, Besiers i Buenos Aires, i delegats a diverses poblacions.
L'organització restà desfeta després dels fets de Prats de Molló.
Complot de Garraf
Atemptat planejat contra el tren que duia Alfons XIII
de tornada a Madrid després de la seva visita a Barcelona (6 de juny de 1925) i que havia
de tenir lloc al túnel entre Garraf i Sitges. La policia descobrí el projecte, fou a
temps de retirar la bomba col·locada i detingué com a autors set joves d'Estat Català
(entre els quals Jaume Compte i Miquel Badia, del CADCI), que foren amnistiats el 1930,
després de la caiguda de Primo de Rivera.
Emprèstit Pau Claris
Emissió, destinada a sufragar les despeses de
l'acció armada, preparada per Francesc Macià des del seu exili a França contra la
Dictadura de Primo de Rivera. Datat del 23 d'abril de 1925, fou dissenyat per Miquel
Soldevila i signat per Macià en nom del govern provisional de Catalunya. Els bons eren de
25, 100, 500 i 1 000 pessetes, i l'emissió, d'uns nou milions. Fou repartit entre grups
de catalans emigrats a Amèrica i adherents i simpatitzants d'Estat Català a l'interior
de Catalunya.
Fets de Prats de Molló
O complot de Prats de Molló. Fets relacionats amb la invasió
frustrada de la Garrotxa des de territori de l'estat francès per un grup de militants
d'Estat Català, preparada i dirigida per Francesc Macià; s'esdevingueren els primers
dies de novembre de 1926. El pla comportava la penetració de dues columnes —una
procedent de Sant Llorenç de Cerdans; l'altra, del coll d'Ares, a les quals havien
d'incorporar-se militants de l'interior— que havien de convergir sobre Olot i
ocupar-la, per tal de proclamar-hi la República Catalana. Macià, que havia llançat
(1925) l'Emprèstit Pau Claris, destinat a subvencionar l'operació, reuní
armament per a uns 400 homes —ell n'havia prevists 500—. Com que eren rars els
catalans que tenien instrucció militar, es posà d'acord amb italians antifeixistes
exiliats que haguessin fet la guerra, per tal que fessin d'instructors. Un d'aquests
—Ricciotto Garibaldi—, agent secret del govern de Mussolini, denuncià la
conjuració a la policia francesa. Aquesta detingué a Estagell els grups que procedents
de París i de Tolosa es dirigien a la frontera —on eren amagades les armes— i
també els conjurats de Perpinyà i Macià i el seu estat major (4 de novembre), aquests a
la vil·la Denise de Prats de Molló. En total, poc més d'un centenar d'homes, 18 dels
quals eren italians. Els simples soldats foren expulsats de França; els caps (disset),
amb Macià al davant, que cuità a declarar-se únic responsable, foren processats i
jutjats a París. Les penes es reduïren a expulsió i multes. El procés tingué molt de
ressò i féu conèixer arreu d'Europa el problema de Catalunya i Macià. Els lloctinents
de Macià foren Josep Bordas de la Cuesta per a les qüestions polítiques; Josep
Carner-Ribalta i Ventura Gassol per a les de propaganda; Josep Rovira, Martí Vilanova,
els germans Morella, Joaquim Carrió, Roc Boronat i Ferran Arqués per a les militars. A
l'interior els caps de la conjura eren Jaume Aiguader i Amadeu Bernadó.
Complot
Confabulació contra la vida, la seguretat, etc, d'una
persona o d'unes quantes, contra una institució.
Assemblea Constituent del Separatisme Català
Convenció política catalana a Cuba, organitzada a
l'Havana del 30 de setembre al 2 d'octubre del 1928. En inspirar-se en la Convención de
Guaimaro, d'on sortí la primera constitució cubana, Josep Conangla i Fontanilles
proposà, el setembre del 1927, a Francesc Macià el projecte d'una assemblea
semblant. El Club Separatista Català Número 1 de l'Havana fou l'organitzador,
mitjançant una comissió formada per Claudi Mimó i Caba, Josep Murillo i
Mombrú, Josep Conangla i Josep Carner i Ribalta. S'hi debateren dues
ponències, els temes de les quals foren, respectivament, la reorganització de
l'independentisme català i un text constitucional per Catalunya. S'hi aprovà l'articulat
de la Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit
Separatista Revolucionari de Catalunya. Fou presidida per Francesc Macià, amb Claudi
Mimó com a president d'honor, Josep Murillo i J. López Franc com a vice-presidents,
Joaquim Muntal i Ventura Gassol, adjunts, J. Conangla i J. Carner-Ribalta, ponents, Josep
Pineda i Fargas, secretari i Lluís Font i Lleonard Ribot, vice-secretaris.
Constitució de l'Havana
Constitució catalana independentista redactada a
Cuba. El text fou aprovat a l'Havana, l'octubre de 1928, per l'Assemblea Constituent del
Separatisme Català. Fou obra personal de Josep Conangla i Fontanilles , i estava
formada per 36 títols dividits en 302 articles. Definia la República Catalana
independent com a tècnico-democràtico-representativa i basada en els principis de la
democràcia liberal. Establia el vot universal i secret, l'elecció indirecta del cap
d'estat, un parlament d'una sola cambra, l'abolició de les províncies i la instauració
de consells comarcals. Separava església i estat i estructurava les forces armades en
exèrcit i sometent. Tant per ser elector com elegible, era imprescindible parlar i
escriure el català. A més, el text constitucional declarava el català llengua oficial
única i establia l'obligatorietat de fer desaparèixer tot vestigi públic del període
de domini espanyol (fins i tot prohibia les curses de braus i els rings). D'altra banda,
atorgava la igualtat de sexes davant la llei, no reconeixia els títols nobiliaris i
comprenia un programa mínim socialista a favor de les classes treballadores. Finalment,
introduïa la possibilitat d'una confederació, renovable cada sis anys, amb altres estats
ibèrics, reservant, però, a Catalunya la representació diplomàtica pròpia. També es
creà el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya -que no arribà mai a funcionar-, i
es refermà Macià com a cap del moviment. Tot plegat quedà en paper mullat en proclamar
Macià el 14 d'abril del 1931 la República Catalana que desembocà en l'estatut
d'autonomia, després d'un procés de negociació amb el govern central.
Partit Separatista Revolucionari de Catalunya
Grup polític creat pels catalans residents a Cuba.
Fundat a l'Havana el 30 de setembre de 1928, a l' Assemblea Constituent del Separatisme
Català. Es van redactar nou punts programàtics fundacionals, on es definia com a
organisme secret per a la instauració de la república catalana independent. S'hi admetia
l'alçament armat del poble català i la utilització també de procediments polítics i
diplomàtics. Pel que fa a la seva organització, s'estructurava en un consell central,
format per set membres, sota la presidència de Francesc Macià. El PSRC preveia
l'autodissolució un cop aconseguits els seus objectius, després de la vigència
provisional de la Constitució de l'Havana, aprovada a la mateixa Assemblea, i un cop
efectuat el traspàs de poders del govern provisional al govern escollit democràticament.
La creació d'aquesta organització política fou, de fet, una concessió de Francesc
Macià als catalans d'Amèrica; cal dir que el PSRC no tingué gens d'incidència a
Catalunya, on l'independentisme girava al voltant del partit Estat Català. El nou partit
publicà el manifest "Pagesos de la ruralia catalana" i, el 1930, el seu
president signà un llarg document en nom seu. El PSRC havia estat creat a imitació del
partit cubà, fundat per l'independentista José Martí, als EUA. Volia significar
l'enfortiment de l'ideari separatista d'Estat Català i la transformació del moviment en
un partit polític. Macià, en tornar a Brussel·les i davant l'oposició del comitè
d'Estat Català del Principat, deixà sense efectivitat el projecte.
|
|
En acabar la Dictadura, el catalanisme d'esquerres va
signar el Pacte de Sant Sebastià amb republicans i socialistes. |
Pacte
de Sant Sebastià
Conveni polític entre els dirigents de l'oposició antimonàrquica
espanyola i representants del republicanisme català, formalitzat a Sant Sebastià el 17
d'agost de 1930, amb l'objectiu de coordinar l'acció comuna per a l'enderrocament del
règim i la instauració de la República. Després de les gestions preparatòries de
Marcel·lí Domingo i José Salmerón, la reunió se celebrà al Casino Republicano de la
ciutat basca, sota la presidència de Fernando Sasiaín i amb l'assistència de Macià
Mallol i Bosch, per Acció Republicana de Catalunya, M.Carrasco i Formiguera per Acció
Catalana, J.Aiguader i Miró per Estat Català, Alejandro Lerroux per l'Alianza
Republicana, Marcel·lí Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza pel Partit
Radical-Socialista, Manuel Azaña per Acción Republicana, Santiago Casares Quiroga per
l'Organización Republicana Gallega Autónoma, Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura per la
Derecha Liberal Republicana, i els socialistes Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos, a
títol personal; també hi foren invitats Eduardo Ortega y Gasset i Felipe Sánchez
Román. L'assemblea acordà la creació d'un comitè revolucionari —que esdevingué
més tard govern provisional de la República— i la recerca de la col·laboració del
PSOE i la CNT; sobre la qüestió catalana —de molt, la més debatuda—, els
reunits reconegueren la personalitat política de Catalunya, i autoritzaren l'elaboració
d'un estatut d'autonomia que, plebiscitat pel poble català, hauria d'ésser aprovat per
les corts constituents. Tot i que el pacte fou objecte de moltes crítiques a
posteriori, per la inconcreció en què deixava el contingut real de l'autonomia, els
seus acords serviren de marc polític bàsic a les relacions entre la Generalitat i Madrid
durant l'etapa provisional de 1931-32. Dos dels delegats catalans, M.Carrasco i Formiguera
i J.Aiguader i Miró, han deixat escrites llurs versions de la reunió en els llibres El
pacte de San Sebastián i Catalunya i la revolució, respectivament.
|
|
Pel març de 1931, les forces catalanistes, republicanes i d'esquerra van
crear Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el partit que dominaria l'escena política
catalana durant la Segona República (1931-1939). |
Esquerra
Republicana de Catalunya (ERC)
Partit polític del Principat de Catalunya creat a la Conferència
d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931 per la unió del Partit
Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català (la
Conferència representava uns 16 000 afiliats). La fusió tingué l'origen en el Comitè
d'Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d'Intel·ligència Republicana
(maig del 1930). Els seus principis polítics foren el reconeixement de la personalitat
nacional de Catalunya i dels drets de l'home i del ciutadà, la federació amb els altres
pobles ibèrics i la socialització de la riquesa; el programa social s'estructurà damunt
la llibertat sindical, el dret de vaga i la defensa d'un salari mínim, una jornada
màxima de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i retir obrer, escoles de
treball, etc. Fou organitzat en seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada
província més la de la ciutat de Barcelona); els òrgans de govern eren el congrés
nacional i el comitè executiu central, format per tants membres com federacions, més el
secretari general. Inicialment l'executiu restà format per Francesc Macià i Jaume
Aiguader (Estat Català), Joan Lluhí i Vallescà ("L'Opinió") i Lluís
Companys i Marcel·lí Domingo (Partit Republicà Català), el qual se separà del partit
pel gener del 1932; uns altres membres foren Pere Comas, Joan Casanovas, Ricard Palacín,
Miquel Santaló, etc. "L'Opinió" n'esdevingué l'òrgan, i l'èxit electoral de
l'abril del 1931 i la proclamació de la República li donaren l'hegemonia política a
Catalunya. El partit disposà aviat d'altres diaris ("La Humanitat", a
Barcelona; "La Jornada", a Lleida; "L'Autonomista", a Girona; "El
Poble", a Sabadell; "L'Acció", a Terrassa; etc) i revistes
("Esquerra", a Olot; "La Fornal", al Vendrell; etc). Al segon congrés
(juny del 1933), amb més de 68 000 afiliats, a l'executiu figuraven Macià, Companys,
Pere Mestres, Joaquim Llorens, Joaquim Dardalló, etc. Hom hi ratificà l'expulsió de
diversos membres del grup de "L'Opinió" (Joan Lluhí, Antoni Xirau, Joan
Casanelles, Josep Tarradellas, etc) que refusaven l'excessiva influència d'Estat Català
i que formaren (a l'octubre) el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Fins a la fi
del 1933 fou secundat per la Unió de Rabassaires. En ésser nomenat Companys president de
la Generalitat (gener del 1934), hom formà un consell de coalició i la tendència més
ultranacionalista i autoritària (Ventura Gassol, Dencàs, Badia, Aiguader, etc)
s'enfrontà amb la republicana, democràtica i catalanista (Companys, Carles Pi i Sunyer,
Santaló, Aragay, etc), aliada amb els sectors obreristes (Martí Barrera). Es formà un
nou executiu amb Casanovas, Gassol, Manuel Galès, Samuel Morera i Pere Valldoriola, amb
Joan Tauler de secretari. El Sis d'Octubre significà el predomini de la tendència
republicano-catalanista. Pel febrer del 1936 retornà la majoria de membres del grup de
"L'Opinió". Iniciada ja la guerra civil, el partit es reestructurà (novembre
del 1936) amb la creació d'un secretariat format per Joan Tauler, Amadeu Aragay, Pere
Ferrer i Batlles i Joan Sauret. Durant tota la guerra el partit detingué la presidència
de la Generalitat, les conselleries primera (Casanovas i Tarradellas), de governació i,
des del setembre del 1936, la de finances (Tarradellas).
Segona República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol que comença el 14 d'abril de
1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de
1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la
victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del
territori de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes
ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19
de juliol 1936 — 1 d'abril 1939).
|
Elements d'identitat de la nació catalana.
El territori. |
Països Catalans, els
País que ocupa la part oriental de la Península Ibèrica, a llevant d'una línia N-S de
longitud aproximada de 0° 30' E a 1° 30' W a mesura que el litoral deriva en sentit
NNE-SSW. S'estén, en latitud, al S de les Corberes i el Pirineu Central, d'uns 43°N a
uns 38°N, passat el Segura. Té, doncs, tres façanes: la hispànica, que engloba el
terç oriental de la conca de l'Ebre, el vessant marítim del Sistema Ibèric amb la conca
baixa del Xúquer, i el sector més baix de la del Segura, separades pel Sistema Bètic;
l'europea, que separa Catalunya d'Occitània, i deixa a Catalunya el Pirineu llevantí; i
la mediterrània, centrada en la mar Catalana, que separa el País Valencià i
Catalunya, a ponent del mare nostrum, de les illes Balears, el tercer país
català, que gairebé assoleix els 40° 30' E. Aquestes tres façanes corresponen als
ingredients bàsics, Hispània, Europa continental i Mediterrània, configuradors del
triple país català. Els Països Catalans són repartits entre tres estats: l'estat
espanyol (93,41% del territori i 96,64% de la població), l'estat francès (5,92% i 3,16%)
i Andorra (0,67% i 0,20%). El concepte d'un país que aplegava la nació catalana, és a
dir, el conjunt de terres que tenien com a pròpia la llengua catalana, diferenciada de la
llatina des de feia segles, aparegué com a mínim al s XII. L'expansió territorial dels
segles següents (vers el SW continental i el SE marítim), especialment la del XIII, que
incorporà al poblament català les illes Balears i el que havia d'esdevenir el País
Valencià, donà a la llengua catalana al tombant del 1300 l'àmbit territorial d'avui,
amb lleugeres modificacions esdevingudes al s XVII i al començament del XVIII
(repoblació de terres abandonades pels moriscs i d'altres de despoblades per les guerres
dels Segadors i de Successió). La unitat de les terres de llengua catalana ha estat
sentida constantment al marge dels canvis de fronteres administratives o polítiques.
Però la dualitat del nom de Catalunya com a designació d'àmbit nacional i com a nom del
Principat féu que ja al s XIV i, a l'estranger, al s XVI, hom cerqués un altre corònim,
especialment des que, després del decret de Nova Planta (i, definitivament, amb la fi de
l'antic règim) deixà de tenir vigència la corona catalanoaragonesa (o corona
d'Aragó), nom que cobrí, fins aleshores, en part, aquesta necessitat. Al s XIX foren
utilitzats noms com terres catalanes, terra de llengua catalana, pàtria catalana, etc.
Però ja l'any 1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de
Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista "L'Arc de Sant Martí"; més tard
(1900), a la revista "Catalònia", dirigida per J.Massó i Torrents, i el 1903 a
la revista "Catalunya", dirigida per J.Carner. Com a concreció d'un projecte
polític, aquest nom es precisà els anys trenta en els programes d'algun partit (com la
Unió Democràtica de Catalunya) o d'algun escriptor (com J.Carbonell i Gener), projecte
que havia rebut generalment el nom de Catalunya Gran des de la Renaixença. En els
anys de replanteig de l'acció política i cultural catalana posteriors al 1950, alguns
escriptors, com Alexandre Cirici i, sobretot, Joan Fuster, divulgaren en revistes i
llibres aquesta forma, que fou fins i tot premiada en un concurs convocat per l'Obra del
Diccionari Català-Valencià-Balear. Cal observar que s'ha modificat el concepte
territorial al qual s'aplica, que si per als primers autors coincidia amb les terres de
llengua catalana, que ocupen 59 671 km2, poblades el 1981 per 10 290 248 h,
després, a partir del decenni de 1960, es concretà en una realitat geohistòrica més
compacta. Hom n'ha exclòs l'Alguer, com a cas distanciat i aïllat en el país sard, i hi
ha inclòs les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca i les de parla
castellanoaragonesa del País Valencià, lligades històricament amb el bloc territorial
continu de parla catalana. Entesos així, els Països Catalans ocupen una superfície de
69 823 km2, amb una població estimada el 1998 d'11 460 061 h. La població
absoluta situa els Països Catalans en un lloc destacat entre els estats europeus (el
tretzè de 32) i entre els mediterranis (el novè de 18). La població relativa que en
resulta (153,4 h per km2) situa els Països Catalans en l'onzè lloc d'Europa,
només superats entre els estats extensos per les dues Alemanyes, el Regne Unit i Itàlia,
i en el cinquè de la Mediterrània.
Catalunya
País de l'Europa mediterrània, a la costa oriental de la Península Ibèrica , que
constitueix el nucli originari i la part territorialment més extensa de l'anomenat
Principat de Catalunya i de tot el conjunt de terres de parla i cultura catalanes,
anomenat Països Catalans, i que actualment es troba enclavat dins de l'estat espanyol del
qual en constitueix una comunitat autònoma. La capital és Barcelona.
Principat de Catalunya
Nom donat des del s XIV al conjunt dels comtats catalans, llevat dels comtats de Rosselló
i Cerdanya, que, tot i ésser considerats part del Principat, reben el nom de Comtats.
Modernament, hi ha tendència a incloure dins aquesta denominació el conjunt integrat per
les comarques de parla catalana sota administració francesa (Catalunya del Nord), les
incloses sota l'administració aragonesa (Franja de Ponent), Andorra i les comarques de
Catalunya. Sovint, però, també és utilitzat com a sinònim de Catalunya.
|
|
La llengua i la literatura catalanes. |
Català
Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües
iberoromàniques, com la morfologia (especialment les flexions nominal i verbal), i a les
llengües gal·loromàniques (el fonetisme i, en part, el lèxic), molt afí a l'occità;
pròpia dels Països Catalans.
Literatura catalana
Literatura en llengua catalana.
Catalanística
Estudi de la llengua, la literatura, l'art, la música, el folklore, el dret, els costums,
la història i, en general, la cultura dels Països Catalans. (lingüística, filologia,
musicologia, etnografia, arqueologia, historiografia, crítica
literària, jurisprudència).
|
|
El dret civil. |
Dret civil
Sistema de normes que regula les relacions jurídiques dels
particulars entre ells, protegint la persona i els seus interessos d'ordre moral i
patrimonial.
Dret civil català
Avui, el dret civil català pot ésser definit com a dret privat general (en
relació amb els diferents drets especials que progressivament se n'han separat:
mercantil, del treball, etc) i comú (tota vegada que n'és la seva base). El seu objecte
és regular, en exclusivitat o en l'essencial, la persona, la família, les relacions
patrimonials i la successió hereditària.
|
|
La història. |
Història nacional
Història d'un país en tots els temps (per exemple, la història de Catalunya).
Història de Catalunya
Conjunt dels esdeveniments humans o de determinats esdeveniments humans,
considerats en llur evolució, referents al territori del Principat de Catalunya.
|
|
Els costums i les
tradicions. |
Costum
Manera de fer, d'obrar, establerta per un llarg ús, adquirida per la
repetició d'actes de la mateixa espècie.
Tradició
Transmissió, normalment oral, de pares a fills, de fets històrics, de coneixements, de
creences, de pràctiques, de costums, etc.
Costumari
Descripció, estudi, etc, dels costums d'un poble, d'un país, etc.
Costumari català
Conjunt d'estudis sobre costums populars dels Països Catalans, segons el curs de l'any
(hivern, primavera, estiu i tardor), comentats i publicats per Joan Amades, en cinc volums
(Barcelona 1950-56). Les dades són de valor desigual, però és el recull més complet
publicat sobre folklore català.
Folklore
Conjunt de tradicions (musicals, artístiques, culturals, etc), de
costums, de llegendes i de dites populars.
Castell
Conjunt de persones enfilades les unes damunt les espatlles de les altres fins a
aconseguir diversos pisos d'alçada. És una tradició pròpia de les festes populars al
Camp de Tarragona i al Penedès.
Casteller
Cadascun dels homes i els nois que fan els castells. S'agrupen
generalment en colles manades per un cap de colla, casteller d'experiència que
dirigeix el bastiment del castell. Vesteixen pantalons ajustats blancs, faixa, camisa
folgada del color distintiu de la colla i mocador vermell lligat al cap.
Excursionisme
Exercici i pràctica de fer excursions.
|
|
Festes i
tradicions. |
Diada
Dia assenyalat, en què hom celebra una festa popular o solemne, de caràcter religiós,
esportiu o cívic.
Diada del Llibre
Festivitat comercial i cultural instituïda a Barcelona el 1923 per la Cambra Oficial del
Llibre, a iniciativa del seu conseller Vicent Clavel i Andrés, per a commemorar
l'aniversari de la mort de Miguel de Cervantes. La data, fixada el dia 23 d'abril,
festivitat de Sant Jordi, arrelà ràpidament a la ciutat, i aviat s'estengué arreu del
Principat, a d'altres poblacions dels Països Catalans i, fins i tot, a països estrangers
com el Japó. Hom organitza parades de llibres al carrer, venuts amb descompte, i també
conferències i actes culturals. El 1996 la UNESCO declarà aquesta data, basant-se en el
ressò i els actes que té a Catalunya, el Dia Mundial del Llibre.
Diada de la Sardana
Festivitat que hom celebra des del 1960 a Catalunya, organitzada per l'Obra del Ballet
Popular per tal de fomentar les ballades de sardanes i el sardanisme. Els
principals actes tenen lloc a l'anomenada ciutat pubilla, diferent cada any, però
simultàniament és celebrada en moltes poblacions catalanes i en altres d'arreu del món
on hi ha nuclis de catalans residents. Se celebra el diumenge entre Sant Jordi i la Mare
de Déu de Montserrat (entre el 23 i el 27 d'abril).
Aplec
Reunió de gent, generalment a l'aire lliure, amb motiu d'una festa o
celebració determinada. Els aplecs, manifestacions populars de llarga tradició als
Països Catalans, poden obeir a motivacions de tipus religiós (com els celebrats a moltes
ermites el dia de la celebració del sant a qui són dedicades), polític (com els aplecs
carlins del segle passat, i àdhuc del present), o com l'Aplec de Paret Delgada, a la
Selva del Camp, que esdevingué una gran manifestació cívica i cultural, o com l'Aplec
del Matagalls, al Montseny, etc, o simplement festius, bé que durant molts anys han anat
lligats precisament a la idea d'un romiatge o d'una celebració religiosa; val a dir que
en qualsevol cas, la tendència a fer dels aplecs una reunió fonamentalment festiva, o,
si més no, a recalcar-ne aquest aspecte, ha estat constant. Els darrers anys han pres una
gran difusió els aplecs sardanístics, de tipus primordialment festiu, com el de Calella,
i també de caràcter cívic, com l'Aplec de la Joventut del País Valencià, i
gastronòmic, com l'Aplec del Cargol de Lleida.
Envelat
Construcció, coberta i tancada amb veles, improvisada a l'aire lliure. És un dels
elements més típics de les festes majors de Catalunya, on fa les funcions de sala de
ball popular.
Cavalcada
Desfilada solemne a cavall, pròpia d'algunes festivitats cíviques o religioses. Foren
característiques, des de l'edat mitjana, la dels consellers de Barcelona el dia d'Any Nou
(cavalcada de Ninou), o la que hom feia en ocasió de l'entrada solemne dels reis a
la ciutat. Encara es conserva en la colcada de les festes de les poblacions de
Menorca, als Tres Tombs de Barcelona i en les festivitats del dia de la festa de la
Conquista de Palma de Mallorca i de Sant Dionís de València. Com a
continuació de les festes populars de l'enterrament del carnestoltes s'originaren les
cavalcades de la rua barcelonina, prohibides a la postguerra i durant un temps
substituïdes per les de les festes de la Mercè, i les que hom celebra en algunes
poblacions la vigília del dia de Reis.
Tres Tombs, els
Cavalcada organitzada a Barcelona pels gremis de llogaters de mules, traginers de mar i
bastaixos de capçana per celebrar la diada de llur patró, sant Antoni Abat. El diumenge
abans de la festa era concedit el càrrec de banderer al millor licitador. El dia del sant
la cavalcada sortia de la casa d'aquest: tres genets de costat obrien la comitiva, el
banderer al mig amb un cordoner a banda i banda. Visitava les autoritats, i genets i
cavalcadures eren beneïts a l'església de Sant Antoni. Després de la benedicció, el
millor genet feia alçar la cavalcadura sobre les potes del darrere i li feia fer tres
tombs. Més endavant, fou tota la cavalcada que donava tres voltes entorn de l'illa de
cases on hi havia l'església. Genets i cavalcadures anaven vistosament guarnits. El
costum fou viu fins al primer terç del s XIX. Actualment encara surten cavalcades en
diversos barris de la ciutat i recorren els carrers més importants.
Correfoc
Joc de carrer en què la multitud corre per a esquivar els focs d'artifici de dracs,
diables i altres personatges fantàstics de la mitologia popular. Sol fer-se de nits, i
constitueix un episodi essencial en nombroses festes majors i diades assenyalades arreu de
Catalunya.
Foguera
Munt de matèries combustibles que hom crema per celebrar una festa popular. El costum de
fer grans fogueres la nit o revetlla de sant Joan, antiquíssim i propi de tot el món
occidental, és estès arreu dels Països Catalans; hom n'encén de familiars a les masies
i les cases aïllades o de col·lectives als barris i els pobles (aquest costum s'ha
estès també a unes altres revetlles, com la de Sant Pere). Des de fa uns quants decennis
hom encén una foguera al cim del Canigó, des d'on hom porta la flama a diverses
poblacions catalanes per tal d'encendre les fogueres de Sant Joan; això ha donat origen a
la creació de l'organització de caràcter patriòtic Els Focs de Sant Joan.
Carnestoltes
1. Nom habitual del carnaval als Països Catalans. En sentit estricte comprèn els
tres dies anteriors al dimecres de cendra, primer dia de quaresma (originàriament,
el dia anterior a l'inici de la quaresma). En sentit més lat s'inicia el dijous anterior,
el dijous gras o llarder, bé que en molts llocs comença per l'Epifania (al
País Valencià i a les Balears el dia de sant Antoni abat).
2. Ninot de palla vestit amb roba, generalment amb un nas llarg; hom el penjava per
finestres, balcons i places públiques, durant el carnestoltes, i era cremat el darrer
dia.
Onze de Setembre, l'
Nom amb què és coneguda la rendició de Barcelona, esdevinguda l'11 de setembre de 1714,
després del setge de catorze mesos de durada a què fou sotmesa per l'exèrcit de Felip V
de Castella, a la fi de la guerra de Successió. El setge fou iniciat a les ordres
del duc de Pòpuli, substituït per James FitzJames, duc de Berwick, pel juliol del 1714.
Aquest començà una sèrie d'atacs als baluards de la ciutat que minaren lentament la
solidesa de les seves defenses, febrilment reparades i cada cop més precàriament
controlades per les forces catalanes, a les ordres del conseller en cap, Rafael Casanova,
ferit en el darrer assalt dels borbònics. La ciutat hagué de capitular, fet que
significà, en paraules de Salvador Sanpere i Miquel, "la fi de la nació
catalana", l'abolició de les constitucions del Principat (de manera semblant com ja
ho havien estat les dels regnes de València i d'Aragó i ho serien les de Mallorca) i el
sotmetiment de Catalunya als esquemes rígidament centralistes i autoritaris de la
monarquia de Felip V amb la implantació del decret de Nova Planta. El nom d'Onze
de Setembre ha restat com a símbol de la desfeta catalana que culminà el procés de
decadència iniciat des de la unió del regne catalano-aragonès a Castella. Des de la fi
del s XIX la diada fou commemorada a Barcelona amb ofrenes florals al monument de Rafael
Casanova (a la cruïlla de la Ronda de Sant Pere amb el carrer d'Alí Bei), i amb
manifestacions que sovint foren reprimides per les autoritats governatives durant els anys
de la monarquia, i totalment prohibides després de la guerra civil de 1936-39, amb la
retirada del monument, bé que el seu emplaçament continuà essent escenari de
concentracions il·legals en commemoració d'aquesta data. El 1976 fou novament permesa la
celebració pública del fet en un míting amb més de cent mil assistents a Sant Boi de
Llobregat, on és enterrat Rafael Casanova. A partir d'aquí, i un cop reposat el monument
al patrici a la seva ubicació tradicional, la commemoració unitària de la Diada
Nacional de Catalunya retornà a Barcelona, on aplegà, el 1977, un milió de ciutadans en
una de les manifestacions més grans de la postguerra europea, i xifres menors, però molt
importants els anys successius; des del 1980, el Parlament català declarà festiva la
data de l'11 de setembre, que ha perdut una part del seu contingut reivindicatiu.
Paral·lelament, a comptar del 1977, les organitzacions i grups adscrits a l' independentisme
o al nacionalisme radical han establert el costum de concentrar-se i celebrar un acte
polític, el matí de la Diada, a l'entorn del Fossar de les Moreres.
|
|
La gastronomia. |
Mona
Coca o pastís de diferents formes, generalment guarnit d'un o més
ous durs, amb closca sovint pintada, o bé d'ous de xocolata encallats dins la pasta de
farina i adornat a vegades amb algunes galindaines populars, que hom menja per la festa de
Pasqua Florida; també és anomenada mona de Pasqua. En determinades regions el
pastís té forma d'algun objecte o animal, i hom ha utilitzat modernament la xocolata i
el crocant. És un obsequi que els padrins (i en algunes comarques els avis o els pares)
fan a llurs fillols (o bé néts o fills), en tot el Principat de Catalunya i el País
Valencià. Les famílies o colles de fadrins i fadrines anaven a menjar-se la mona al camp
o a la platja (a la ciutat de València, el lloc clàssic d'aquestes menjades era el
Montolivet). A les Illes, les coques que hom feia i es menjava la vigília de Pasqua no
eren designades amb aquest nom ni eren objecte d'obsequi als infants.
Castanyada
Menjada de castanyes, normalment torrades, especialment la que hom
sol fer la nit de Tots Sants. Tradicionalment (el costum ja era molt generalitzat a la fi
del s XVIII) la castanyada era efectuada en família, després de sopar, acompanya de
panellets i vi dolç; hom passava el rosari en commemoració dels difunts. A les
poblacions grans, pels volts d'aquesta festa, les castanyeres torren i venen
castanyes en unes parades especials.
Panellet
Dolç de dimensions petites i forma diversa (rodona, llarguera, etc),
fet essencialment de massapà, al qual de vegades hom afegeix pinyons, coco, fruita
confitada o altres ingredients, i cobert amb sucre, ametlles o pinyons torrats, etc. Amb
les castanyes, constitueixen la menja típica de la nit de Tots Sants. Era costum que les
padrines en regalessin a llurs fillols. A la Segarra i a l'Urgell reben el nom de mitgetes.
Coca
Massa de farina i diversos ingredients, de forma generalment ovalada i plana, cuita al
forn. Amb una mateixa base (farina, oli o mantega, ous), hom fa una gran varietat de
coques. Hom acostuma a fer certs tipus de coques per a ésser consumides especialment en
determinades diades de l'any, com el dijous gras (coca de llardons), Nadal, Sant Joan, la
festa major, etc.
Calçotada
Menjada de calçots fets a la brasa, acompanyats amb una salsa especial (feta amb
ametlles, avellanes, tomàquet, alls escalivats, pa torrat, julivert, oli, vinagre, sal,
pebre, etc), seguida de botifarres fetes també a la brasa i sovint també de costelles de
xai. Té lloc generalment a l'aire lliure, en colla. És pròpia de Valls i, en general,
del Camp de Tarragona.
Xató
Amanida de diversos ingredients (escarola, tomàquet, pebrot, bacallà, olives, tonyina,
etc), adobada amb una salsa picant feta amb all, oli, bitxo, pebre, vinagre, etc, típica
sobretot del Penedès i el Garraf.
Xatonada
Menjada de xató, que s'acompanya sovint de truita de mongetes seques.
|
|
La música i la
dansa. |
Sardana
Dansa popular catalana. La componen dues parts,
l'una dita curts, variable de divuit a quaranta compassos, i l'altra llargs,
de cinquanta-cinc a vuitanta-cinc habitualment, sense, però, cap límit exprés. Ambdues
parts són anomenades tirada, i l'ordre en què s'executen figura en organigrama.
És de rigor en la sardana un preludi de flabiol; el mateix instrument fa el contrapunt
a l'inici de la cinquena i de la sisena tirades de llargs; les dites sonades són per fer
atenció, i hom no les balla. Els balladors, agafades les mans i formant rotllana, de cara
al centre, movent-se de costat, marquen puntejant amb els peus els compassos de la
música. Cada compàs és un punt o pas que cal fer; els curts són producte de
l'agrupament de dos compassos.
Sardanisme
Moviment que promou la sardana, la seva perfecció artística i musical, la seva
perduració i divulgació com a dansa nacional de Catalunya.
Cobla
Conjunt instrumental popular català, en el qual predominen els
instruments de vent, que executen la música de diferents danses populars, en especial de
la sardana. És formada per onze músics que toquen els instruments següents: el flabiol
i el tamborí, tocats pel mateix instrumentista, dos tibles en fa, dues tenores
en si, dos cornetins o trompetes en si, dos fiscorns, un trombó i
un contrabaix.
Cor
Societat coral. El moviment artístic de difusió dels cors té per finalitat la formació
musical del poble mitjançant l'execució i l'audició de la música coral. Aquest
moviment d'inspiració romàntica és basat en la revaloració de la cançó popular.
Als Països Catalans el moviment inicat a mitjan s XIX tingué un caràcter marcadament
popular.
Orfeó
Societat o agrupació coral. Els orfeons han tingut una importància excepcional als
Països Catalans, on aparegueren vers el darrer terç del s XIX, inspirats en les corals
fundades a França poc abans i com a continuació dels cors de Josep Anselm Clavé. Quasi
totes les poblacions del Principat i un gran nombre de les del País Valencià i de les
Illes han tingut llur orfeó.
Caramelles
Cançons populars que canten les colles a la festa de
les caramelles per a la celebració de la Pasqua.
|
|
Els himnes. |
La Santa Espina
Obra escènica, amb text d'Àngel Guimerà i música d'Enric Morera, en tres actes i sis
quadres, estrenada el 19 de gener de 1907 als Espectacles i Audicions Graner, de
Barcelona. Se'n feren més de cent representacions. La sardana del tercer acte
s'independitzà i es convertí en una de les sardanes més populars pel fet que Morera
sabé fusionar-hi l'idioma català amb els temes musicals tradicionals. La seva
interpretació estigué prohibida després de la guerra civil de 1936-39 pel fet que era
popularment considerada com a himne nacional català.
El cant de la senyera
Composició per a cor mixt amb lletra de Joan Maragall i música de Lluís Millet i
Pagès. Compost expressament com a himne de l'Orfeó Català, fou estrenat a Montserrat
l'any 1896 en la cerimònia de la benedicció de la senyera. Estigué interdit del 1939 al
1960.
Els segadors
Cançó popular catalana, sorgida pels volts del 1640 com a romanç històric referit a la
guerra dels Segadors. Conservada popularment i amb moltes variants melòdiques i textuals
a través dels segles, anà adquirint caràcter d'himne nacional català a partir de la
Renaixença. Els dos textos més difosos han estat l'històric (publicat ja per Milà i
Fontanals el 1882 en el seu Romancerillo Catalán i —en la primera edició
musical— per Francesc Alió el 1892 en el seu recull de Cançons populars
catalanes) i l'actual d'Emili Guanyavents, el més polític i reivindicatiu, vencedor
en un concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió Catalanista el 1899 i que
provocà una apassionada polèmica pública i periodística. El 1937 el text de
Guanyavents figurà com a "Himne nacional català" (sense unificar encara les
tres tornades en la definitiva "Bon cop de falç, defensors de la terra!") en el
primer Cançoner Revolucionari Internacional (CRI) publicat per la mateixa
Generalitat. Durant el franquisme en foren totalment prohibides i perseguides la
interpretació i la difusió. A partir del 1976, amb l'adveniment de la democràcia, la
cançó esdevingué de nou l'himne nacional català, bé que no fou fins el 1993 que el
Parlament de Catalunya el declarà himne oficial. Ha estat enregistrat discogràficament
per diferents entitats corals (Orfeó Enric Morera, Coral Sant Jordi, Coral Càrmina, etc)
i per alguns cantants i instrumentistes. Entre els moltíssims arranjaments col·lectius
de l'himne nacional català, potser els més difosos i coneguts són el de Francesc Pujol,
per a cobla, el de Joan Lamote de Grignon, per a banda, i l'harmonització coral de Josep
Viader.
|
|
Les banderes. |
Bandera
Tros de tela, ordinàriament rectangular, fixat per un costat a un pal o asta i que
serveix com a símbol o insígnia d'una nació, d'un estat, d'una ciutat, d'una dinastia,
d'una autoritat, d'un partit, d'una associació, etc, o com a signe per a identificar
situacions jurídiques, militars, tècniques, etc.
Senyera
Estendard, guió, etc, especialment que serveix
d'ensenya d'una corporació.
Nom amb què es coneix la bandera catalana de les quatre barres.
Barres catalanes
O les quatre barres. Denominació habitual del senyal
heràldic que constitueix l'escut català i la bandera catalana. D'acord amb la
nomenclatura heràldica, cal descriure-les, en el cas de l'escut, com, en camper d'or,
quatre pals de gules; i, en el cas de la bandera, en camper groc, quatre faixes vermelles.
Una llegenda n'atribueix la institució a l'emperador franc Lluís el Piadós, que
dibuixà sobre l'escut daurat del comte de Barcelona Guifré el Pelós les barres
vermelles amb quatre dits molls de la sang del comte, que rajava de les ferides rebudes en
batalla contra els normands i en defensa victoriosa de l'emperador franc.
Bandera estelada
La bandera estelada (amb l'estel blanc sobre fons blau)
va ser creada com a bandera de combat pels membres de la Unió Catalanista. S´inspirava
en la bandera cubana i el fons blau en la bandera americana (el blau del cel -la
humanitat- i l´estel solitari de la Catalunya lliure).
En l'article 3 de la Constitució de la República Catalana (1928) es deia que
"la bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres
roges damunt de fons groc; amb addició, en la part superior, d'un triangle blau i amb una
estrella blanca de cinc puntes al centre".
La bandera estelada s'ha convertit en símbol de la independència catalana.
Bandera de Sant Jordi
Ensenya de la diputació del general de Catalunya, blanca amb la creu de Sant
Jordi (creu plena de gules, sobre camper d'argent).
|
|
Altres símbols de Catalunya. |
El Pi de les Tres Branques
Gran pi de tres besses que s'aixeca al mig del pla de Campllong (Castellar del Riu,
Berguedà). Es tracta d'un exemplar de pi roig (Pinus sylvestris), de 25 metres
d'alçària i un perímetre a la base del tronc d'uns 5 metres. Al s XVIII hom hi veié un
símbol de la Santíssima Trinitat. Amb el desenvolupament de l'excursionisme científic
al Principat a la fi del s XIX hom el prengué sovint com a centre d'aplecs i cantades, i
aviat fou considerat un símbol de la pàtria i cantat per molts poetes, entre els quals
Jacint Verdaguer. El 1901 el seu propietari, Tomàs Campà, el cedí a la Unió
Catalanista d'Excursions. Abans del 1915 morí. Entorn de l'arbre mort hom hi celebra
anualment, des del 1980, una diada d'afirmació nacionalista, el tercer diumenge de
juliol. A causa del seu caràcter simbòlic, el 1987 fou declarat arbre monumental per la
Generalitat de Catalunya i objecte, per tant, d'especial protecció. A uns 500 m del Pi,
n'hi ha un de més petit, que s'anomena el Pi Jove, usat com a símbol d'una pàtria que
reneix des de 1921; s'hi apleguen principalment els joves independentistes.
Futbol Club Barcelona
Entitat esportiva barcelonina fundada el 1899 per Joan Gamper amb el nom de Football Club
Barcelona, que ha esdevingut el club poliesportiu més important i representatiu dels
Països Catalans. El prestigi del club ha recolzat, històricament, sobre la secció de
futbol, dirigida des de l'inici a les competicions més importants; la samarreta dels
jugadors, amb bandes verticals de color blau i grana, ha fet d'aquests colors el símbol
del club. Popularment, el club és anomenat el Barça, i els seus seguidors, culers.
|
|
Altres nacionalismes i regionalismes de l'Estat
espanyol. |
Andalusisme
Moviment polític que reivindica alguna forma d'autogovern per a Andalusia.
Basquisme
Afermament i defensa de les peculiaritats ètnico-culturals del poble basc.
Galleguisme
Corrent literari i polític sorgit a Galícia al s XIX.
Iberisme
Doctrina dels qui pretenen la unió política de les diferents nacionalitats de la
Península Ibèrica.
Mallorquinisme
1. Afecció per Mallorca o per les característiques nacionals catalanes de Mallorca o de
les illes Balears.
2. Moviment l'objectiu del qual és el reconeixement de la personalitat
política de Mallorca o de les illes Balears en el procés integrador dels Països
Catalans propugnat pel catalanisme.
Valencianisme
1. Afecció per València o el País Valencià o per les característiques nacionals
catalanes del País Valencià.
2. Moviment polític que reivindica els interessos propis del País
Valencià.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. El catalanisme cultural.
2. El modernisme.
3.
El regionalisme.
4.
El republicanisme.
5.
El catalanisme conservador.
6. El catalanisme d'esquerres.
7. Altres personatges.
8.
Nacionalistes bascos.
9.
Nacionalistes gallecs.
10.
Nacionalistes valencians. |
|
El
catalanisme cultural. |
Aribau,
Bonaventura Carles (1798-1862)
Escriptor, economista, taquígraf i polític. De família menestral,
estudià retòrica i poètica al seminari conciliar, i hidrostàtica, estàtica i física
experimental a la Junta de Comerç. Essent encara molt jove, fundà la Societat
Filosòfica i publicà un llibre de poemes: Ensayos poéticos (1817). Amb el
pare exiliat i la mare malalta, deixà els estudis per tal de treballar en el comerç. El
1820 col·laborà en la revolució liberal, i durant el trienni constitucional ingressà a
l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, es lliurà a la literatura i al periodisme i
fou un dels fundadors d' «El Europeo». El 1823 inicià la seva carrera política
com a secretari de la diputació de Lleida, però hagué d'abandonar-la ben aviat.
Ultrapassat pels esdeveniments, el revolucionari del 1820 ja sostenia, en «El Europeo»,
que «la permanència de l'ordre establert és el desig que han de manifestar tots els
homes de bé» i que «el legislador ha de prevenir i castigar els abusos de la paraula i
de la impremta que poden excitar revoltes i comprometre la seguretat de l'estat». El 1831
es confessava «amant de l'ordre» en una lletra adreçada al general Llauder, i el 1843
escrivia un poema on felicitava el general Prim per la repressió que havia dirigit contra
el moviment revolucionari català. Tan allunyat de les actituds revolucionàries com de
les moderades, la seva activitat pública es desenvolupà en un terreny d'especialista. El
1826, i gràcies a una recomanació de Fèlix Torres i Amat, entrà a treballar a
l'empresa de Gaspar de Remisa i es traslladà a Madrid. Durant vint anys es dedicà als
negocis privats i al periodisme fins a assolir un gran prestigi. El 1841 treballava per a
José de Salamanca com a cap de comptabilitat de l'empresa arrendatària de l'estanc de la
sal, i el 1847 fou nomenat director general del tresor, quan Salamanca esdevingué
ministre de finances. La caiguda d'aquest, però, no el separà dels llocs rectors de
l'economia espanyola, i el 1850 fou nomenat vocal de la junta de duanes i aranzels; el
1852, director general de cases de moneda, mines i propietats de l'estat, i el 1857,
secretari de la intendència de la reial casa i patrimoni. Arrelat a Madrid, s'havia anat
desentenent dels problemes específics de Catalunya; cap al 1850 inicià un acostament,
que s'accentuà a mesura que s'incrementava la lluita entre lliurecanvistes i
proteccionistes fins a convertir-se en el veritable representant a la cort dels
industrials catalans. Malalt i desenganyat, tornà a Barcelona per morir-hi en la pobresa.
Liberal il·lustrat, Aribau començà practicant una mena d'enciclopedisme que propugnava
l'utilitarisme, el millorament moral i material de l'home, el progrés científic, etc, i
que ben aviat canalitzà cap a l'economia sense desinteressar-se mai de l'evolució
tècnica general. Amb el temps, però, el potencià amb ingredients més o menys
romàntics i intervingué en les primeres empreses encaminades a traduir Walter Scott i
Alesandro Manzoni. Fou redactor d'«El Europeo», divulgà les idees estètiques de
Friedrich von Schiller, propulsà la fundació d'«El Vapor» i, sobretot, escriví un
poema, La pàtria (1833), que inicià el Romanticisme en llengua catalana i el
moviment anomenat de la Renaixença. Periodista i assagista, la seva obra escrita comprèn
poemes, treballs de crítica literària, comentaris factuals o recerques històriques de
temes econòmics. Bona part de la producció poètica restà inèdita en esborranys d'ús
personal i àlbums privats o es troba escampada en diaris i revistes. Els Ensayos
poéticos canten amb èmfasi i segons els patrons setcentistes els grans temes del
progrés científic i moral de l'època; els poemes posteriors, escrits en català,
castellà o italià, són generalment de circumstàncies. El 1820, escriví l'himne
revolucionari Libertad, libertad sacrosanta i fou un dels autors de La libertad
restaurada, peça dramàtica en un acte i cinc escenes; el 1843 compongué en català
una Carta dirigida des de Madrid al general Prim, comte de Reus, etc. D'altres
poemes són de caràcter més íntim, com, per exemple, les odes A la señora Leticia
Cortesi (1821) i All'eximia artista cantante Manuela Oreira Lema de Vega, che
dimorava nella casa contigua a quella dell'autore (1840), els versos dedicats A la
virgen de los Dolores (1845) i escrits en forma de creu, etc. A destacar les dues
anacreòntiques catalanes, el sonet dedicat A la Srta Maria Dolors de Belza i,
sobretot, La pàtria. Erudit en temes literaris, fundà, i dirigí fins al volum
XII, la «Biblioteca de Autores Españoles» per a la qual preparà (1846)
l'edició de les poesies i novel·les de Cervantes, l'obra dels Moratín i les novel·les
anteriors al Quixot. Els pròlegs que redactà per a les dues darreres són plens
de records o de punts de vista força interessants. La producció econòmica restà en
esborranys o es troba oblidada a les pàgines de diaris i revistes. A destacar les Reflexiones
sobre la inoportunidad de la proyectada reforma de la Constitución de 1837 (1844),
els articles a «El Corresponsal» de Madrid, els capítols destinats a una història de
les finances espanyoles, una extensa Historia del Banco de San Carlos, inacabada, i
l'esborrany d'una història de la indústria cotonera catalana.
Clavé i Camps, Josep Anselm (1824-1874)
Músic, poeta i polític. Fill d'un menestral fuster que s'arruïnà, a
disset anys es guanyava la vida cantant per cafès i tavernes acompanyant-se amb la
guitarra. Milità de molt jove al partit republicà d'Abdó Terrades i col·laborà en els
intents icarians dirigits pel seu amic Narcís Monturiol. El 1843 prengué part en la
revolta centralista contra el general Espartero, i el 1845 fou reclòs a la Ciutadella de
Barcelona. Projectà de sostreure els obrers de l'ambient miserable de les tavernes on se
solien reunir i d'unir-los en societats corals, i adquirí nocions de violí, de flauta i
de teoria musical i compongué melodies, que eren cantades als cafès. L'èxit
l'encoratjà a organitzar, el 1845, una agrupació coral, L'Aurora, mena d'estudiantina,
amb flautes, guitarres, mandolines, bandúrries, etc, que obtingué un èxit popular en el
Carnestoltes barceloní del 1846 i que transformà en La Fraternitat, societat d'auxilis
mutus i primera coral peninsular (1850); era composta per quaranta homes. El 1857, Clavé
li canvià el nom pel menys compromès d'Euterpe, i aviat s'estengueren pel Principat i
pel País Valencià (València, Vinarós) nombroses "societats euterpenses",
origen dels Cors de Clavé. El 1851 se celebrà al Teatre Odeó de Barcelona el
primer ball corejat; més tard passaren als jardins de la Nimfa (1853) i als d'Euterpe
(1857). Com a director organitzà actes musicals multitudinaris: festivals corals del 1860
i el 1861, als jardins d'Euterpe; estrena, el 1862, de la marxa de Tannhäuser (que
el fa precursor del wagnerisme català); i el tercer i el quart grans festivals corals
(1862 i 1864), als jardins dels Camps Elisis de Barcelona. Clavé componia la lletra i la
música de les seves cançons. Aquesta, de melodia fàcil i encomanadissa, fou popular des
del primer moment; italianitzant al principi, esdevingué més original i vinculada a la
cançó popular catalana en les millors composicions, suplint amb l'espontaneïtat els
mancaments tècnics. Literàriament el procés fou més lent: l'inicià amb poesies
castellanes de model neoclàssic amb elements romàntics, recollides en els quaderns El
cantor de las hermosas (des del 1846) i Flores de estío (1858). L'impuls de la
Renaixença el dugué a escriure les primeres composicions en català: La font del
roure i Les nines del Ter (1854); Les flors de maig (1859) constituïren
un esdeveniment. Més tard introduí els temes del treball i del progrés (Els
pescadors, 1861; La verema, 1862; La Maquinista, 1867) i l'alegria de
les festes populars (Els xiquets de Valls, 1867; Pasqua Florida, 1868). Féu
patent la seva vocació política en La Revolución (1868), obra coral descriptiva
en memòria d'Abdó Terrades, i La Marsellesa (1871), arranjament en versió
catalana de l'himne francès. Li ha estat atribuïda la música de l'himne revolucionari
català La campana, amb lletra escrita per Abdó Terrades el 1842. Més de
circumstàncies són Els néts dels almogàvers (1860), dedicada als voluntaris
catalans de la guerra del Marroc, i ¡Gloria a España! (1864). La seva millor obra
és, potser, la serenata Goigs i planys (1873). Escriví també algunes peces
teatrals en castellà (entre elles la sarsuela Una zambra en Alfarache, 1851, i la
sarsuela bilingüe L'Aplec del Remei, 1858). Fundà i dirigí la revista musical
"El Eco de Euterpe" (1859) i "El Metrónomo" (1863). Amb els seus cors
actuà a Saragossa, Madrid (1861) i Montserrat (1863). Durant el Bienni Progressista
(1854-56) intervingué en la política, però la repressió del 1856, durant la qual
s'enfrontà amb el capità general Juan Zapatero, li costà el confinament a les Balears.
Retornà clandestinament a Barcelona. El 1867 fou empresonat a Madrid, i, en triomfar la
Revolució de Setembre (1868), la política absorbí gairebé totes les seves activitats:
militant del partit federal i membre de la Junta Revolucionària, formà part de la
redacció de "La Vanguardia" i d'"El Estado Catalán", que dirigia el
seu amic Valentí Almirall. Fou elegit president de la diputació provincial de Barcelona
durant el regnat d'Amadeu I (1873) i, el mateix any, diputat a les Corts Constituents i
governador civil de Castelló de la Plana i de Tarragona (1873-74). Es retirà de la vida
pública després del cop d'estat del general Pavía.
Collell i Bancells, Jaume (1846-1932)
Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari de Vic i començà a
escriure poesies de molt jove, que aplegà a Cançons de Montserrat (1880), Faules
i símils (1881), Floràlia (1894) i Jovenívoles (1926). Fou un dels
fundadors de l'Esbart de Vic (1867). Traslladat a Barcelona (1868), hi estudià filosofia
i lletres i féu amistat amb figures del món literari i eclesiàstic. Tornà a Vic, on
fou nomenat canonge (1880). El 1871 fou proclamat mestre en gai saber. Gran propagador
dels jocs florals, presidí els de Barcelona (1887, 1908, 1925). De caràcter enèrgic i
abrandat, milità en el moviment catalanista ja abans d'ésser ordenat prevere (1873),
publicà Catalanisme: lo que és i lo que deuria ésser (1879) i col·laborà
profusament en la majoria dels periòdics catòlics i conservadors de Catalunya.
Periodista polèmic, intervingué en qüestions conflictives, tant de tipus religiós com
polític. Fundà (1878) i dirigí el setmanari vigatà "La Veu del Montserrat"
(1878-1902), portaveu del catolicisme moderat català, a través del qual contribuí
eficaçment a unes campanyes com la del mil·lenari de Montserrat (1880), defensa del dret
català contra el projecte de codificació espanyola (1881-89), Memorial de Greuges
(1885), restauració de Ripoll (1886), Exposició Universal de Barcelona (1888), Museu
Episcopal de Vic (1891), centenari de Balmes (1910), etc. S'oposà fortament a les Normes
ortogràfiques (1913) de l'Institut d'Estudis Catalans i fou un membre destacat de
l'Acadèmia de la Llengua Catalana. Fundà la "Revista Catalana" (1889); dirigí
la "Gazeta Montanyesa" del 1905 al 1914 i en fundà la continuació, la
"Gazeta de Vich" (1914). Publicà Viatge a Roma (1896), Memòries d'un
noi de Vic (1908) i Del meu fadrinatge (1920), que recullen els seus records
d'infantesa i de jovenesa. Amb motiu dels seixanta anys de periodista li foren dedicats un
homenatge i una miscel·lània i li fou publicat el recull Sembrant arreu (1927)
amb el patrocini de Cambó. Publicà també les lletres rebudes de Torras i Bages (Dulcis
amicitia, 1926) i de Verdaguer (Carteig històric, 1929). La seva obra pòstuma
és Efemèrides dels meus 50 anys de sacerdoci (1938).
Guimerà i Jorge, Àngel (1845-1924)
Dramaturg i poeta. El 1853 es traslladà a Catalunya i passà la infantesa al Vendrell.
Estudià després a Barcelona. Bé que inicià la seva activitat literària amb la
redacció de versos en castellà, es donà a conèixer per les seves col·laboracions
periodístiques catalanes: escrivia a «La Jove Catalunya» i el 1871 fou un dels
fundadors del setmanari «La Renaixença», que posteriorment, ja convertit en diari,
dirigí. El 1875 obtingué un accèssit als jocs florals amb Indíbil i Mandoni, i
l'any següent guanyà la flor natural; el 1877 guanyà alhora la flor natural, la viola i
l'englantina, i fou nomenat mestre en gai saber. Atret pel teatre, el 1879 estrenà la
seva primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia, seguida de Judith de Welp (1883),
obres que se situen dins la tradició del romanticisme històric. Després estrenà El
fill del rei (1886) i Mar i cel (1888), que obtingué un èxit sense precedents
i que inicià la seva etapa de plenitud, que s'estengué fins el 1900, i en la qual
estrenà les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897),
repetidament portades al cinema, i La filla del mar (1900), que recullen amb trets
realistes els homes i els conflictes de la Catalunya coetània. Les tendències
romàntiques s'hi mostren més matisades i hi ha constància de les seves inquietuds
socials: Manelic, el protagonista de Terra baixa, encarna les virtuts de l'home que
ha crescut enmig de la natura i s'enfronta amb una societat egoista i corrumpuda. Dins una
òptica conservadora, tractà ja aquest tema a La festa del blat (1896), en la qual
un anarquista deixa els seus ideals en entrar en contacte amb un món rural i arcàdic. El
seu catalanisme restà explícit en dos monòlegs, Mestre Oleguer (1892) i Mort
d'en Jaume d'Urgell (1896), recreació de dos episodis històrics amb inquietuds
contemporànies. Unes altres obres escrites durant aquests anys, d'un valor desigual, són
Rei monjo (1890), La boja (1890), L'ànima morta (1892), Jesús de
Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895) i Mossèn Janot (1898).
A partir del 1900 intentà un drama realista i cosmopolita, d'escassa autenticitat, que
assenyalà una ràpida davallada en la seva producció: Arran de terra (1901), La
pecadora (1902), Aigua que corre (1902), La Miralta (1905), etc. Produí
encara obres de valor, com Sol, solet (1905), retorn al drama realista de temàtica
rural, i L'aranya (1906), d'arrel naturalista. Els gusts modernistes s'evidencien
en La santa espina (1907), La reina vella (1908), Titaina (1910), Sainet
trist (1910) i La reina jove (1911). Després d'uns quants anys de silenci,
reprengué la seva activitat amb Jesús que torna (1917), condemna de la guerra
feta de forma incoherent, i Indíbil i Mandoni (1917) que vol retornar a la
temàtica dels anys juvenils. No són més afortunades Al cor de la nit (1918), L'ànima
és meva (1919), Alta banca (1921) i Joan Dalla (1921). Deixà inacabat
el drama Per dret diví, que completà i estrenà el 1926 Lluís Via. Les seves
poesies foren recollides en volum el 1887. Escriví també tres narracions d'indubtable
interès: El gos de casa, Rosa de Lima i El nen jueu. Els darrers anys del s
XIX el gran prestigi que havia assolit tingué un paper important en la política del
moment: fou portador del Memorial de Greuges, president de l'Ateneu Barcelonès, on
pronuncià en català —fet insòlit a l'època— el seu discurs inaugural, etc.
Els seus discursos, pronunciats arreu de Catalunya, foren recollits en el volum Cants a
la pàtria (1906). El desenvolupament dels partits polítics sobrepassà, però, les
seves fites i el 1909, en rebre un homenatge de la multitud, la seva figura era ja més
representativa que combativa. Fou membre numerari (1911) de l'Institut d'Estudis Catalans.
Millet i Pagès, Lluís (1867-1941)
Músic. Estudià amb Josep Rodoreda i amplià els estudis de composició amb Felip Pedrell
i els de piano amb Carles G. Vidiella. Dirigí el cor La Lira, de Sant Cugat del Vallès.
El 1891 fundà, juntament amb Amadeu Vives, l'Orfeó Català; dos anys més tard
ambdós en foren nomenats directors perpetus. Fou nomenat catedràtic de solfeig, teoria
musical i conjunt vocal (1896) de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, que dirigí
des de l'any 1930. Fundà la capella de Sant Felip Neri, de Barcelona, el 1897, i en fou
mestre; també ho fou de l'escolania de la basílica de la Mercè (1906). El 1904 creà la
Revista Musical Catalana. Impulsà el cant popular religiós i revalorà la
polifonia sagrada del s XVI. Consagrà la seva vida a l'Orfeó Català, que dirigí en
l'estrena d'una gran quantitat d'obres cabdals de la música universal. Autor, entre
altres obres, d'unes Catalanesques (1891) per a piano —i, més tard, en
versió per a gran orquestra—, escriví també Ègloga, per a quartet de corda
i també per a gran orquestra, una Salve Regina, per a cor i orgue (1913), Pregària
de la Verge del Remei, per a veus, orquestra i orgue. Escriví Cants espirituals
per a ús del poble (dues sèries: 1915, amb 21 cançons, i 1921, amb 15). És autor
d'una vintena de goigs, de cançons per a veu i piano i d'una sèrie d'obres corals, com El
cant de la senyera, sobre un poema de Joan Maragall, i Jovenívola, amb lletra
pròpia per a cor masculí. Harmonitzà nombroses cançons populars catalanes. Deixà
escrits, com El cant popular religiós (1912), De la cançó popular catalana (1917)
i diversos articles a la «Revista Musical Catalana». Molts dels escrits foren aplegats
en el llibre Pel nostre ideal (1917).
Rubió i Ors, Joaquim (1818-1899)
Escriptor i catedràtic. El seu pare era impressor i llibreter de vell.
L'ensenyament primari el rebé a la mateixa escola on anava Milà i Fontanals. Anà al
seminari, on estudià filosofia, alhora que física i francès a les escoles de la Junta
de Comerç. Desitjant de prosseguir els estudis, mentre el germà gran s'afiliava a la
professió paterna, el curs 1833-34 començà els estudis de teologia, però els deixà
aviat, convençut que no tenia vocació eclesiàstica. Com que la situació econòmica de
la família no consentia d'anar a la Universitat de Cervera, es decidí a seguir l'ofici
del seu germà Josep, quan sabé la possibilitat que l'ajuntament de Barcelona organitzés
unes càtedres de dret incorporables a la universitat. Pel desembre del 1835 foren
inaugurades i es matriculà en el primer curs. Es matriculà també al curs d'economia
política que Eudald Jaumeandreu havia tornat a donar a la Junta de Comerç. El 1836 foren
celebrats exàmens públics, en els quals intervingué juntament amb Laureà Figuerola.
Aquest any col·laborà també a la premsa. A un article d'"El Catalán"
(octubre del 1835) demanava que Barcelona tornés a tenir universitat. Aprovà un curs de
perfeccionament de llatí i un altre de literatura al col·legi Carreras, després
incorporat a la universitat. El 6 d'octubre de 1838, traslladada ja la universitat a
Barcelona, rebé el grau de batxiller en dret. Aquest any hom pot assenyalar les primeres
edicions literàries de la seva bibliografia. Al costat de dues traduccions hi ha la
llegenda Mano roja, influïda per Milà. Els autors que més l'havien influït
eren, entre els hispànics, Rivas, Zorrilla, Espronceda, Ochoa i Arolas. A aquests caldria
afegir, quant a l'ús del català, el nom de Cortada. Amb el pseudònim d'Aben Abulema publicà
articles de costums al "Diari de Barcelona". El 16 de febrer de 1839, darrere
d'un article de Cortada, sortí la que fou més popular de les seves poesies amb el
pseudònim Lo Gaiter del Llobregat. Fins al 9 de novembre de 1840 sortiren 19
poesies amb aquest mateix pseudònim. El 1841 aparegué un llibre amb aquest títol i el
nom de l'autor. Hi ha unes significatives diferències en l'ordenació. Abans obria la
sèrie la presentació poètica del Gaiter, que lligava el pseudònim amb els seus
cants i el riu simbòlic. L'edició del 1841 era encapçalada per una poesia patriòtica,
Mos cantars, la setena de les del "Diari de Barcelona". Al pròleg no hi ha
mots d'elogi ni d'apologia, sinó remembrances històriques i acusacions als conciutadans
del poeta, culpables d'haver menyspreat l'idioma dels trobadors. Tot el pròleg és escrit
sota l'encís del descobriment de la poesia dels trobadors, de la qual li havien parlat
"sos joves amics", que devien ésser Milà i Piferrer, els quals creia que
alternarien amb ell les seves composicions, encara que no fou així. Afegia que la seva
"gaita" "callarà tan prest se deixen sentir los preludis d'una lira
catalana". L'anomena catalana per influència de Pau Ballot; en canvi, a Mos
cantars parla del "melós llemosí" per influència d'Aribau. La missió
desvetlladora d'aquest pròleg sembla que no fou compresa, ja que, per exemple, a l'àlbum
de poesies que els poetes catalans oferiren a les reines amb motiu de la seva visita a
Barcelona, només hi havia dues composicions en català: la de M.A.Martí i la de Rubió.
Joan Cortada, defensor de la restauració dels jocs florals, convocà a l'Acadèmia de
Bones Lletres un certamen, que guanyà Rubió amb el seu poema en català Roudor de
Llobregat, del qual es feren dues edicions, una publicada per l'Acadèmia el 1842 i
una altra impresa pel seu pare. Aspirant a la càtedra, a la seva correspondència amb
Tomàs Aguiló parla del seu desig de graduar-se per tal de presentar-se a oposicions.
Pertanyia a la Societat Filomàtica i a la Filharmònica. El 1845 publicà El libro de
las niñas, que tingué un gran èxit. Col·laborà a les empreses editorials de Roca
i Cornet. Intentà també l'èxit en el teatre i escriví drames en vers. A conseqüència
de les seves edicions del rector de Vallfogona i de Pere Serafí obtingué el 1840 el
títol de poeta de teatro, que l'obligà a escriure odes en elogi de les reines. El
1845 es llicencià a la facultat de lletres i es doctorà. El mateix any obtingué el
títol de regent de primera de la secció de lletres. Després de fer oposicions, el 1847
fou nomenat catedràtic a Valladolid. El 1852 publicà un programa de literatura universal
i espanyola. El 1854 es casà amb Elisea Lluch, cosina germana seva, després de fer un
viatge a Roma per aconseguir la dispensa necessària. A petició pròpia fou traslladat a
la càtedra d'història universal vacant a la Universitat de Barcelona. El 1858 publicà
una segona edició augmentada i corregida de Lo Gaiter del Llobregat. Es dedicà a
la nova càtedra amb gran il·lusió i tenacitat i ella li serví per a continuar en un
camp més ample l'orientació religiosa que sempre havia professat. El 1859 fou un dels
sol·licitants de l'establiment dels jocs florals a Barcelona, en els quals aconseguí el
títol de mestre en gai saber (1863) i la primera distinció en el ram de la prosa
literària. El 1861 aconseguí autorització per a traduir al castellà les novel·les que
eren publicades en francès sota la direcció de l'arquebisbe de Tours. Aquestes versions,
que solen faltar en la seva bibliografia, mereixen recordar-se tipogràficament per la
manera com fou imitada l'edició original. Redactà la seva Historia Universal (1873,
1875). Es dedicà també a l'Acadèmia de Bones Lletres, que presidí. El 1896 fou nomenat
vice-rector i, molt poc abans de morir, rector. Literàriament, si bé féu alguna
traducció de Victor Hugo en vers català, els últims anys no amagà el sentiment que era
preterit en la posició de capdavanter de la Renaixença. Fins el 1890 no fou nomenat
president dels jocs florals. Publicà a l'Acadèmia la Breve reseña del actual
renacimiento de la lengua y literatura catalanas (1877) i l'edició poliglota del Gaiter
(1888), completada amb un quart volum el 1902. El 1889 fou celebrat per la Lliga de
Catalunya el cinquantenari de la publicació de la seva primera poesia catalana.
Soler i Hubert, Frederic (1839-1895)
Comediògraf, dramaturg i poeta romàntic, conegut també pel pseudònim de
Serafí Pitarra. De família humil, fou posat a l'empara del seu oncle matern,
Carles Hubert, rellotger, i completà el seu ensenyament primari amb lectures molt
diverses. A quinze anys actuà en agrupacions d'afeccionats que representaren les seves
primeres peces; féu amistat amb Eduard Vidal i Valenciano i Conrad Roure, amb els quals
col·laborà sovint i reivindicà un teatre popular escrit "amb el català que ara es
parla", enfront de l'idioma més culte i arcaïtzant dels intel·lectuals fundadors
dels jocs florals. Amb el pseudònim Serafí Pitarra estrenà la "peça bruta" Jaume
el Conquistador, que més tard rebutjà; i, entre altres, La botifarra de la
llibertat i Les píldores de Holloway o la pau d'Espanya (1860), on satiritza
la campanya menada a l'Àfrica per Prim i els voluntaris catalans. La primera estrena
pública fou la de L'esquella de la torratxa (1864), d'èxit esclatant. Fundada la
societat La Gata, li lliurà obra rere obra amb el títol de gatades i alternà la
paròdia de les actituds heroiques, tan cares al modernisme —El castell dels Tres
Dragons (1865), Els herois i les grandeses (1866), en col·laboració amb Enric
Carreres, El cantador (1866), en col·laboració amb Conrad Roure, etc—, amb
els quadres de costums, obres publicades amb el títol de Singlots poètics;
mentrestant, col·laborà en diversos periòdics: "Un tros de Paper", "Lo
Xanguet", "Lo Noi de la Mare", "La Barretina", "Lo Gai
Saber", etc. L'estrena de Tal faràs, tal trobaràs (1865), d'Eduard Vidal i
Valenciano, l'estimulà a incorporar-se al drama i guanyar el favor d'un públic burgès,
que fins llavors havia menystingut. A partir de l'estrena de Les joies de la Roser (1866)
es convertí en el màxim representant del teatre romàntic català. Es féu empresari del
Teatre Romea (1867) i alguns dels seus drames foren traduïts al castellà. Entre els seus
èxits cal remarcar Les heures del mas (1869), L'àngel de la guarda (1872),
La dida (1872), La creu de la masia (1873), en col·laboració amb Manuel de
Lasarte, El ferrer de tall (1874), etc. Bé que inicialment simpatitzà amb la
Revolució de Setembre, aviat es decantà envers posicions més conservadores, i rebé amb
conformitat l'adveniment de la Restauració. No abdicà, per això, el seu catalanisme
liberal: el 1885 fou un dels fundadors del Centre Català. L'Academia Española el
reconegué com a autor en atorgar-li el 1888 un premi extraordinari pel drama Batalla
de reines. Com a poeta, assolí un lloc destacat en els jocs florals: el 1872 guanyà
la flor natural i el 1875 la flor natural i l'englantina, i fou proclamat mestre en gai
saber, i el 1882 en fou el president. Els darrers anys visqué amargat per la por de
perdre el favor del públic, i assajà d'incorporar-se als corrents nous, sense gaire
fortuna, ja imitant l'estil d'Echegaray, ja provant d'emular els èxits del jove Àngel
Guimerà: Judas de Kerioth (1889), Les claus de Girona (1893) i Jesús (1894)
són obres representatives d'aquesta darrera etapa. Després de la seva mort s'estrenaren
encara El Comte Arnau i El campanar de Palma. Publicà diversos volums de
poesia: Poesies catalanes (1875), Nits de lluna (1886), si bé obtingué
més difusió com a poeta satíric. Com a narrador, el 1874 publicà el fulletó a L'any
35 en "La Renaixença". El mateix any la "Biblioteca Catalana" li
edità un volum de Narracions. Usà també, bé que de manera esporàdica, els
pseudònims de Jaume Giralt i Simon Oller. Fou el dramaturg més ben dotat
de la seva generació, i les seves obres, juntament amb les de Josep Maria Arnau,
assentaren les bases del teatre català modern.
Verdaguer i Santaló, Jacint (1845-1902)
Poeta i escriptor romàntic. Fill d'uns pagesos modests, entrà el 1855 al
seminari de Vic, i ja, a vint anys, guanyà els primers premis als jocs florals. La seva
aparició, vestit de pagès, creà una imatge pública que, en certs aspectes, coincidia
amb la del bon sauvage rousseaunià i que produí una forta impressió en els medis
culturals barcelonins. Des del 1865 participà en els Jocs Florals de Barcelona, a partir
dels quals es relacionà amb les personalitats més destacades de la Renaixença. No
sempre amb fortuna, concorregué als jocs del 1866 i el 1868, i en l'endemig participà en
la fundació de l'Esbart de Vic. El 1870 rebé els ordes sagrats, i fou destinat de vicari
a una petita parròquia rural, Vinyoles d'Orís (Osona), on compongué un gran nombre de
poemes d'aire popular i d'apologètica religiosa i on, sobretot, treballà en L'Atlàntida.
Malalt de gravetat, deixà Vinyoles per Barcelona. I, per recuperar-se, el 1874 entrà de
capellà a la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas, on en poc
més de vint mesos (1874 -1876) féu, a bord del vapor «Guipúzcoa», nou vegades la
travessia d'Amèrica (en la línia de Cuba) i recuperà del tot la salut. Per a Verdaguer,
els anys 1877-93 foren els més fecunds i brillants. Residí al palau dels marquesos de
Comillas de Barcelona, propietaris de la Transatlàntica, com a capellà de la família i,
des del 1883, com a almoiner, i tingué, per tant, ocasió de freqüentar els ambients
socials més elevats i de crear alguns dels seus poemes més importants. El 1884 féu un
viatge per França, Alemanya i Rússia; el 1886 en féu un altre fins a Terra Santa. A
quaranta anys, però, sofrí un profund trasbalsament espiritual que el dugué a revisar
tot allò que, fins aleshores, havia estat la seva vida. "Ací en la soledat"
del Bac de Collsacabra, escriví el 1886 a Jaume Collell, "he vist desfilar, l'un
darrere l'altre, mos quaranta anys, i de tots em sento avergonyit. Podria resumir ma vida
malaprofitada amb aquesta frase, tergiversant la de l'Evangeli: Male omnia fecit".
A poc a poc, aquest trasbalsament es convertí en un desig creixent de purificació que
desembocà en un exercici desordenat de la caritat, que l'omplí de deutes, i, a la
llarga, en la pràctica d'exorcismes. Una girada tan radical no fou entesa, ni acceptada,
pel marquès de Comillas ni per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de
follia, l'allunyaren de Barcelona. A la Gleva (Osona), on el mig confinaren, passà dos
anys dedicat a escriure, a trampejar els deutes que l'acorralaven i a burlar una
vigilància que, cada cop, era més obsessiva, fins que, a mitjan 1895, decidí de trencar
tota llei d'obediència i fugí a Barcelona, on li foren suspeses les llicències de dir
missa. En dues sèries d'articles, aparegudes a "La Publicidad", exposà les
intencions que l'animaven i atacà amb duresa tots els qui tractaven de bloquejar les
manifestacions més lliures de la seva personalitat. L'enfrontament directe amb el
marquès i les autoritats produí una gran commoció al país, que, a l'instant, prengué
partit a favor de l'un o dels altres i que, al capdavall, traduí en termes polítics. Es
retractà i fou rehabilitat, el 1898, i els seus darrers anys de beneficiat de l'església
de Betlem, de Barcelona, i d'escriptor acabat i sense alè són d'una gran tristesa.
"M'he tancat en un cèrcol de ferro", deia a Apel·les Mestres, "i vaig
donant voltes i voltes sense sortir-ne". En plena agonia, la redacció del testament
desvetllà les antigues lluites i cada fracció pretengué d'adaptar la imatge del
moribund als ideals que propugnaven. De fet, Verdaguer no és un escriptor erudit, però
no és tampoc l'inspirat que, com suposa la llegenda, opera per instint i d'una manera
desordenada. En efecte: els seus estudis al seminari li havien permès de conèixer la
llengua llatina i, per tant, de llegir directament alguns dels seus clàssics, de disposar
des de molt jove d'un cert bagatge teòrico-literari i, al capdavall, de tenir a l'abast
una biblioteca relativament nodrida. Més endavant, els seus contactes amb Marià Aguiló
i amb Manuel Milà completaren la seva formació i afinaren el seu sentit de l'ofici.
Així, pogué aliar el do del cant amb la consciència crítica indispensable per a triar
els models més adequats, ajustar els materials amb què treballava a la forma que havia
imaginat per a ells, manejar amb precisió tota mena de combinacions estròfiques i, a
més, establir uns patrons de llengua meitat cultes meitat populars d'una prodigiosa
riquesa. En conjunt, la seva obra neix de dues fonts, l'enyorança i el somni, però la
realitza a través d'unes trames argumentals més o menys articulades i de materials trets
directament de la vida del camp. Un poema d'Aires del Montseny, datat el 1896,
dóna una de les definicions catalanes més pures de la poètica romàntica. "La
poesia", diu, "fa record del paradís perdut" als "desterrats fills
d'Eva", alhora que "ne fa somniar un de millor". "La pobra
humanitat", però, "està massa distreta" per a sentir el
"modular" del poeta. Car "qui està distret amb lo borboll mundà, ¿com
pot sentir la refilada angèlica?". Ell ha sentit la "gentil cançó" del
paradís i, per això, confessa que "m'és enyorívola la terra". Aquest
"paradís perdut" que fa pensar en Schiller i Novalis és, a la vegada,
religiós i patriòtic. Una bona part dels poemes religiosos són llegendes o al·legories
populars més o menys lligades per nexos argumentals i resoltes en termes que participen,
a la vegada, de l'efusió lírica i del discurs narratiu. Montserrat (1880), per
exemple, aplega diverses odes, cançons i llegendes, la més extensa i ambiciosa de les
quals tracta de l'expiació de fra Garí. Lo somni de Sant Joan (1887) constitueix
una evocació, vagament articulada, de les grans figures de la història de l'Església.
La trilogia Natzaret (1890), Betlem (1891) i La fugida a Egipte (1893)
canta la infantesa de Jesús. Sant Francesc (1895) i Santa Eulària (1899)
recullen amb un mínim de vertebració el seu franciscanisme espiritual i el seu
barcelonisme, etc. D'altres poemes, tanmateix, són més personals i fins tendeixen,
alguns, a la confessió més esqueixada. Els Idil·lis i cants místics (1879)
són, en paraules de Carles Riba, "un llarg, insadollable enyor de la natura
angèlica". En efecte: Verdaguer, bon coneixedor de la poesia popular catalana i bon
lector del Càntic dels càntics, de Llull, dels místics castellans del Segle d'Or
i de Lamartine, hi recull l'herència franciscana i crea un món lluminós i serè a
través de diminutius d'una gran tendresa o d'una imatgeria de plantes i d'ocells,
sobretot d'un, el rossinyol, que compleix una funció simbòlica semblant, fins a un cert
punt, a la que compleix en la poesia romàntica anglesa. En els anys de la crisi, però,
l'efusió mística esdevingué exercici ascètic, és a dir, purificador, i Verdaguer
alternà, en versos tan desolats i dramàtics com els reunits en les Flors del Calvari (1896),
la justificació personal amb els atacs més punxants contra els seus enemics. En Aires
del Montseny (1901), recull miscel·lani, predominen els records íntims o, com en
bona part de les obres pòstumes, els problemes que l'angoixaven. Roser de tot l'any (1894)
conté una col·lecció de 365 pensaments poètico-religiosos, un per a cada dia de l'any.
Altrament, els poemes reunits amb el títol genèric de Pàtria (1888) són,
també, "somni i enyor" d'un temps perdut. Don Jaume a Sant Jeroni i Nit
de sant són dos vigorosos romanços històrics; L'arpa és una delicada
al·legoria de la Renaixença catalana; L'emigrant o Lluny de ma terra són
dos típics cants d'absència. L'oda A Barcelona , publicada el 1883 per
l'ajuntament de la ciutat en una edició de cent mil exemplars, constitueix una
mitificació de l'esperit progressista i de les ànsies d'expansió de la nova burgesia
industrial catalana. De fet, l'expressió més genuïna de la seva producció són dos
poemes èpics: L'Atlàntida (1877) i Canigó (1886). De factura romàntica,
el primer sembla traduir, tanmateix, les ensenyances més o menys clàssiques del
seminari, mentre que el segon recull els interessos més entranyables de la Barcelona
literària de l'època fins a insinuar o, almenys, coincidir amb determinades propostes
modernistes. El mateix Verdaguer dóna les fonts que, ja de molt jove, influïren en la
concepció de la L'Atlàntida: la contemplació dels fenòmens de la natura, un
capítol del tractat De la diferencia entre lo temporal i lo eterno (1640) del
jesuïta Juan Eusebio Nieremberg i els relats històrics trets de la tradició oral o de
les antigues cròniques, entre les quals la de Jeroni Pujades. L'Atlàntida tracta
dos grans temes: l'esfondrament d'aquest mític continent i el descobriment d'Amèrica i,
de manera correlativa, els orígens mítics d'Espanya, la reunificació de les terres que
el cataclisme havia separat i la introducció de la fe crsitiana en el nou món. L'Atlàntida,
és una barreja inorgànica de materials pagans i religiosos, canta llegendes dels temps
heroics de la humanitat i posa l'èmfasi en la descripció de les grans catàstrofes
naturals. Així, l'autèntic eix de la trama no són els herois que lluiten per imposar, o
defensar, llurs passions, sinó la natura o, si més no, un Hèrcules que personifica les
forces creadores i destructores de la natura. D'aquesta obra, Verdaguer féu (1865-67) una
primera versió amb el títol de Colom, en la qual el diable li conta l'enfonsament
de l'Atlàntida. L'obra es publicà el 1877, però l'edició definitiva és la del 1878,
finançada pel marquès de Comillas; fou traduïda al castellà per Melcior de Palau. Canigó,
en canvi, canta els orígens llegendaris de la Catalunya cristiana a través d'històries
cavalleresques i d'encantaments demoníacs de procedència folklòrica. El primer és un
poema geològic i d'estructura colossalista; Canigó és un poema geogràfic i
d'una estructura tan fluida que acaba en una total disgregació lírica. Els personatges,
més consistents, són transformats en mite i perden, així, llur significació humana.
Verdaguer publicà també alguns llibres en prosa. Una prosa que, en les Excursions i
viatges (1887) o en el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (1889), tendeix a la
descripció florida i incisiva. I que, en els articles En defensa pròpia (1895-97),
tendeix a la dicció enèrgica i dramàtica. Les Rondalles (1905), breus i alades,
són petites obres mestres. A més, traduí Nerto (1885), de Mistral, i el Càntic
dels càntics (1907), i els darrers anys de vida dirigí algunes revistes literàries
de tema religiós: "L'Atlàntida", "La Creu del Montseny" i "Lo
Pensament Català". La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors
(Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat
traduïda a bona part de les llengües cultes. Les seves obres pòstumes són, sobretot, Al
cel (1903), Eucarístiques (1904), Rondalles (1905), la versió Càntic
dels càntics (1907), Folklore (1907), Colom, seguit de Tenerife (1907),
Prosa florida (1908), Jovenívoles (1925), Amors d'en Jordi i na Guideta (1928),
Carteig històric (1929), amb Jaume Collell, nou volums d'Epistolari (1959-86)
en curs de publicació, i Escrits inèdits (1958). De les set edicions d'obres
completes —1905-08, 1913(?)-25, 1928-36, 1943, 1946, 1949 i 1964—, cal destacar
l'edició popular (1913-25), la més acurada, en trenta volums.
Vives i Roig, Amadeu (1871-1932)
Compositor. El seu germà Camil li ensenyà les primeres nocions de
solfeig. Estudià harmonia i composició a Barcelona amb Josep Ribera. Després d'un quant
temps d'exercir de mestre de capella en un asil de Màlaga, ocupà el mateix càrrec a
Barcelona al Col·legi de Nostra Senyora del Loreto. Fou un dels fundadors de l'Orfeó
Català (1891), al qual dedicà les seves obres corals. Es destacà especialment en el
gènere teatral, gràcies al seu talent dramàtic i a la seva força lírica. Algunes de
les primeres obres seves són escrites en col·laboració amb J.Giménez, R.Calleja i
A.Saco del Valle. El 1895 estrenà al Teatre Novetats de Barcelona Arthús, òpera
en tres actes, damunt text de S.Trullol i Plana, i Euda d'Uriach (1900), basada en
una obra d'Àngel Guimerà. Es traslladà a Madrid, on triomfà com a autor de les
sarsueles Don Lucas del Cigarral (basada en la comèdia Entre bobos anda el
juego, de F.de Rojas i estrenada el 1899), La balada de la luz (1900), Doloretes
(1901), El tirador de palomas (1902) i Bohemios (1903; transformada en
òpera l'any 1920); Juegos malabares (1910), Anita la risueña (1911), Maruxa
(1914; convertida també en òpera l'any 1915), El señor Pandolfo (1916), Trianerías
(1919), Balada de Carnaval (1919), Doña Francisquita (1923), El
talismán (1933), etc. Escriví també una de les més notables col·leccions de lieder
de l'època: Canciones epigramáticas (1915-16). Entre les seves obres corals
es destaquen la cèlebre L'emigrant (1890) i Follies i paisatges, suite en
cinc parts (1928). Fou conferenciant i autor de llibres com Sofia (1923), L'entusiasme
és la sal de l'ànima (1927) i el recull d'articles i conferències pòstum Julia (1971).
|
|
El
modernisme. |
Fabra
i Poch, Pompeu (1868-1948)
Gramàtic i lexicògraf. Estudià la carrera d'enginyer industrial, i
ocupà una càtedra de química a l'escola d'enginyers de Bilbao, on residí durant deu
anys (1902-11). Amb tot, de molt jovenet encara, s'afermà en ell la decisió de
dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua. Això
explica les seves obres primerenques: Ensayo de gramática del catalán moderno
(1891) i Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898), que redactà
amb un criteri molt independent respecte a les gramàtiques existents. Formà part de
L'Avenç, on promogué (1890-91) una campanya memorable per a la reforma ortogràfica, amb
Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó, que publicaren el seu Sil·labari
català (1904) i un Tractat d'ortografia catalana (1904), i tingué una
participació destacada en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).
Autodidacte, els anys que passà a Bilbao pogué dedicar-se intensament a l'estudi de les
obres dels grans romanistes del moment, que arribà a conèixer a la perfecció: en fou
fruit la Gramática de la lengua catalana (1912), la més sòlida des d'un punt de
vista lingüístic. Cridat per Prat de la Riba, es traslladà a Barcelona, on fou nomenat
professor a la càtedra de català creada per la diputació de Barcelona i membre de la
novella secció filològica (1911) de l'Institut d'Estudis Catalans, de la qual més tard
fou president (com ho fou també de l'Institut); tingué a càrrec seu, encara, la
direcció de les oficines lexicogràfiques del mateix Institut. Aquest promulgà les Normes
ortogràfiques (1913), que, bé que sense el seu nom, eren principalment obra d'ell i
contenien la part essencial de l'ortografia defensada pel grup de L'Avenç (dins
l'editorial del qual publicà les seves traduccions de La intrusa, de Maeterlinck,
i d'Espectres, d'Ibsen) i que serviren per a la formació d'un Diccionari
ortogràfic redactat sota la seva direcció (1917). La segona etapa de la reforma fou
l'estrictament gramatical: publicà, per encàrrec de l'Institut, que l'adoptà com a
oficial, la Gramàtica catalana (1918), de la qual han estat fetes set edicions.
Contenia les parts obligades, sobretot de morfologia, que eren sovint objecte de
controvèrsia i que Fabra resolgué amb esperit obert. Establertes l'ortografia i la
gramàtica, es preocupà de l'escola: calia divulgar, a diversos nivells, la doctrina
gramatical sancionada. Ell mateix redactà el conegut Curs mitjà de gramàtica
catalana, publicat per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1918), amb
cinc edicions, que l'any 1968 fou reeditada i ampliada per R.Aramon i Serra sota el títol
d'Introducció a la gramàtica catalana. Mentrestant, s'anaven assolint resultats
òptims de la seva obra, que eren, ultra l'establiment de les regles gramaticals, la
depuració de la llengua, la determinació d'un estil científic i la disponibilitat
indefinida: una multiplicitat d'estils dins una sola llengua, ordenada amb lògica. Ho
anà obtenint mitjançant articles, conferències, discursos (en part recollits dins El
català literari, 1932), la seva relació personal amb els escriptors o bé les Converses
filològiques, que apareixien al diari «La Publicitat», aplegades després en la
«Col·lecció Popular Barcino» (1954-56) i en les quals palesava tant la seva capacitat
de diàleg com el caràcter en progrés que tenia l'ordenació de la llengua catalana. En
general, partia del català actual, bé que no deixava de tenir en compte la llengua
antiga, els escriptors moderns ni les solucions de les altres llengües romàniques. La
tercera etapa de l'empresa fou el Diccionari general de la llengua catalana (1932).
Concebut com el canemàs del futur diccionari de l'Institut, hi era recollit, amb tot, el
vocabulari indispensable per a l'home d'avui. Per dur a terme tota aquesta obra, Fabra
renuncià a altres comeses (per exemple: de lingüística) per a les quals posseïa una
preparació excel·lent; en són mostra alguns estudis, com el de les es tòniques
del català (1906) o el dels mots àtons en barceloní (1913), dins una línia
d'investigació que hagué d'abandonar davant la importància i la urgència de
l'endegament i la depuració de la llengua. Els resultats de la seva obra transcendiren
aviat: en el decurs del decenni 1920-30 gaudia ja d'un alt i just prestigi científic,
sempre creixent, que el dugué a ésser nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona
directament (1932), sense passar pel camí, fins aleshores obligat, de les oposicions a
càtedra. Poc temps després, en esdevenir autònoma la Universitat, en fou president del
patronat universitari (1933), i, per raó del seu càrrec, sofrí empresonament (1934).
Ensems, esdevingué un home molt popular al país i, entre el 1931 i el 1936, fou objecte
de molts i reiterats homenatges. El 1939 s'exilià, i residí a París, Montpeller i Prada
(Conflent). Malgrat tot, continuà treballant, sobretot en una nova Gramàtica catalana,
que veié la llum, ja pòstuma, el 1956, en edició a cura de Joan Coromines. La
universitat de Tolosa (Llenguadoc) el nomenà doctor honoris causa, i la Societat
Catalana d'Estudis Històrics, president honorari. Presidí, també, els jocs florals de
Montpeller (1946). Hom publicà a l'Argentina la Miscel·lània Fabra (1943),
preparada durant la guerra civil a Barcelona i que no pogué arribar a imprimir-s'hi. Amb
motiu del centenari de la seva naixença, els «Estudis Romànics» li dedicaren dos
volums, en forma de miscel·lània d'estudis (1968), i arreu foren organitzats actes
adients a l'anomenat any Fabra (1968): conferències, discursos, sessions
acadèmiques, números de revistes, etc, que contribuïren a enaltir l'obra d'aquell qui
per tots ha estat considerat com l'ordenador de la llengua catalana moderna.
Maragall i Gorina, Joan (1860-1911)
Escriptor. A catorze anys, acabat el batxillerat, el seu pare volgué
incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però topà amb la seva resistència, i,
finalment, li permeté d'ingressar, el 1879, a la facultat de dret. Aquest enfrontament
amb el pare, fabricant, marcà profundament, segons ell mateix explicà en unes Notes
autobiogràfiques, la seva concepció de la literatura com a passió total i com a
activitat rebel i socialment marginada. L'acabament de la carrera (1884) fou l'inici d'una
nova crisi: la de la contradicció entre les seves aspiracions romàntiques i la
perspectiva d'una probable adaptació a una pacífica vida burgesa. Vers el 1890 ja havia
resolt la crisi, gràcies a una resignada acceptació de la seva pertinença a la pròpia
classe, la qual, tanmateix, tot i que reconeixia com a seva, menyspreava, no tant per les
seves característiques genèriques com per les seves peculiaritats locals: mediocritat,
conservadorisme, manca de refinament. Dos fets coronaren aquest seu procés d'integració:
l'ingrés (1890) al «Diario de Barcelona» i el casament (1891) amb Clara Noble,
d'ascendència no catalana (de qui tingué 13 fills). Alhora, però, se li anava
consolidant la vocació literària a mesura que creixia la seva cotització entre un grup
reduït —però molt prestigiós— d'intel·lectuals (entre els quals, Josep
Yxart), que el 1891 li publicaren, com a present de noces, la seva primera plaquette,
Poesies originals i traduccions. La novetat de la seva poesia consistia en un rebuig
molt conscient de la retòrica del romanticisme autòcton i un retorn a l'expressió
senzilla d'experiències afectives reals, feta, no pas en termes introspectius, sinó a
través de visions de la natura. A la darreria del 1892 la seva vocació intel·lectual
era ja fermament establerta. D'una banda, la seva condició d'hereu burgès, plenament
assumida, li permetia de lliurar-se a la literatura amb una dedicació professional
absoluta, sense, però, haver de dependre'n econòmicament. De l'altra, concebia i duia a
la pràctica l'ambició d'esdevenir l'agitador de la burgesia empenyent-la cap a una
ideologia dinàmica, cosmopolita i moderna. La seva campanya periodística de 1892-93 és,
en resum, un dels factors bàsics en l'aparició del modernisme. En aquest interval de
temps visqué en un estat d'exacerbada febre ideològica: rebutjà tota tradició,
defensà l'aventurisme intellectual i professà un aristocratisme anarquitzant i
nietzscheà. És l'actitud expressada en poemes com Paternal i Excelsior,
del seu llibre Poesies (1895), que s'obre amb L'oda infinita (1888), on
Maragall exposa una doctrina poètica a la qual restà fidel sempre més. Dues idees hi
són fonamentals: la del poeta com a visionari i mèdium d'una realitat transcendent que,
tanmateix, només pot ésser copsada, en moments de gràcia, a través de les seves
manifestacions naturals i mitjançant els sentits, i la de la inextricable identificació
de poesia i vida. Aquesta poètica rep plasmació pràctica en les visions de paisatge de
la secció Pirinenques, entre elles la del famós poema La vaca cega. El
primer recull revela alhora unes inclinacions decadentistes típiques del moment inicial
del modernisme. Maragall reaccionà aviat en contra, veient-hi un malaltís perill
d'impotència, i tornà a defensar un vitalisme optimista, que considerà més adient amb
la conjuntura històrica catalana i amb el que veia com a trets essencials de la
«raça». En això coincideix amb un moviment més ampli, dins el modernisme, de rebuig
del decadentisme, que reflecteix un punt dolç històric d'equilibri entre les
vel·leïtats messiàniques i rebels dels joves intel·lectuals i els interessos d'una
burgesia temptada pel nacionalisme com a opció política. En els poemes recollits el 1900
a Visions i Cants Maragall aportà a aquesta ideologia dos elements essencials: el
mite, en les Visions —intents de trobar en el llegendari «Las madres del
alma catalana»—, i l'himne, en els Cants. Els primers anys del s XX,
però, el nacionalisme es configurà sobretot en un corrent concret de caire conservador,
catòlic i tradicionalista. Maragall s'identificà, no sense una certa resistència
íntima, amb aquesta línia ideològica dominant. Els seus articles —Artículos (1904),
edició d'homenatge— expressen sovint posicions idèntiques a les dels dirigents de
la Lliga Regionalista, i es fa un costum de comentar els texts pastorals del bisbe Torras
i Bages. Les disperses (1904) apleguen poemes originals i versions de Goethe, de
qui havia publicat Ifigènia a Tàurida (1898). En el nou recull Enllà (1906)
la seva poesia perd el to més exaltat i la primacia de la intenció nacionalista i es
concentra en la vena naturalista; Maragall hi sotmet el mite del comte Arnau a una pregona
i significativa revisió. La seva concepció de la poesia, exposada a l'Elogi de la
paraula (1903, ampliada a l'Elogi de la poesia, 1909), revela una posició
militant contra l'esteticisme i el cosmopolitisme tant d'una certa tendència modernista
(Zanné, Alomar, etc) com del naixent noucentisme. Maragall esdevingué, així, el
pontífex d'una nova onada de modernistes de procedència rural (Puig i Ferreter, Víctor
Català, Bertrana, etc), visionaris i anarquitzants, però també fomentà,
involuntàriament, una reacció localista i tradicionalista (Via, Busquets i Punset, etc).
A partir del 1906 es produí en ell un altre canvi de direcció, que esdevingué més obvi
arran de la crisi de la Setmana Tràgica, davant la qual —i gairebé sol entre els
intel·lectuals— reaccionà insistint en la part de greu responsabilitat que hi
pertocava a la burgesia catalana (són famosos els seus articles Ah, Barcelona..., La
ciutat del perdó i L'església cremada, el primer i el darrer publicats a «La
Veu de Catalunya»; el segon no ho fou per indicació de Prat de la Riba). La nova actitud
és reflectida en els poemes del seu darrer llibre, Seqüències (1911), sota la
forma del retorn a un to d'exaltació vitalista, a un individualisme agressiu, als
aspectes més heterodoxos del seu pensament, atenuats en els anys anteriors, i al desig
d'inquietar i d'excitar el lector; en aquest llibre publicà l'Oda nova a Barcelona
i el famós Cant espiritual. Aquest segon nietzscheanisme fou matisat, però, per
una nova idea, que constituí el tema bàsic de Nausica (1913) i de la tercera i
darrera versió del mite arnaldià: la de la redempció a través de la renunciació.
Aquesta actitud, que cal qualificar de messiànica, coincideix amb la de molts altres
modernistes i reflecteix llur reacció defensiva, atiada per la conjuntura política i
social, contra la disciplina ideològica del noucentisme. La mort el sorprengué,
plenament actiu, en aquesta crisi que, en un pla general, era a punt de resoldre's amb el
triomf noucentista. Fou membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis
Catalans, mestre en gai saber, president de l'Ateneu Barcelonès i amic i noble
contradictor d'Unamuno (l'Epistolari d'ambdós fou publicat el 1951). Col·laborà
sovint a «La Renaixença», «La Veu de Catalunya», «L'Avenç» i «Catalònia».
Traduí Novalis, Goethe, Nietzsche, Homer, etc. La seva actitud, cívica però
independent, li féu rebutjar una candidatura política oferta per la Lliga. Fou processat
a causa d'uns articles. Les principals edicions de les obres completes aparegueren en
1912-13, en 1929-30 (edició dels fills), el 1947 i el 1960.
Rusiñol i Prats, Santiago (1861-1931)
Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista. Pertangué a una de
les famílies de l'alta burgesia catalana i es formà al costat del seu avi, Jaume
Rusiñol, fundador d'una important manufactura tèxtil. Afeccionat a l'excursionisme,
escriví Impressions d'una excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll (1881)
i, acompanyat de Ramon Casas, féu la volta a Catalunya amb carro, a la descoberta
d'ambients i personatges inèdits. Decidit a rompre amb la imposició familiar se n'anà a
París el 1888, i hi residí llargues temporades per espai de set anys. Col·leccionà
ferros vells, els valorà artísticament i comprà a Sitges un casal on els guardà i
exposà juntament amb altres peces artístiques. La seva ruptura amb els preceptes
burgesos no prengué un to social, malgrat que hom el començà a considerar un dels
capdavanters del modernisme, sinó que tendí a l'art per l'art. Participà a la tertúlia
dels Quatre Gats i en fou una figura important. Del 1892 al 1899, en les seves vingudes de
París, celebrà les Festes Modernistes de Sitges. Fou protagonista d'una bohèmia
de la fi de segle justament titllada de "daurada". Publicà els primers Llibres
de narracions el 1896 (Anant pel món) i el 1897 (Oracions). El seu primer
teatre adoptà una actitud d'intransigència enfront de la societat constituïda, i
presentà una clara influència del simbolisme: el Poeta és posat al marge i per sobre de
la societat: L'alegria que passa (1891), El jardí abandonat (1900) i Cigales
i formigues (1901). Ben aviat, però, mostrà un interès creixent pels conflictes
col·lectius, la qual cosa es reflecteix a Llibertat (1901), on critica l'estretor
de mires de les dretes i les esquerres, i a L'heroi (1903), on desmitifica la
guerra colonial del 1898 i els qui hi intervingueren. La transacció entre l'artista i la
societat pren un to de crònica èpica a la seva obra més ambiciosa, la novel·la L'auca
del senyor Esteve (1907), de la qual féu una rèplica teatral més endolcida,
estrenada el 1917. En teatre obtingué grans èxits amb el quadre El pati blau (1903)
i els drames El místic (1904), inspirat en la figura de Jacint Verdaguer, i La
mare (1907). El seu sentit irònic, que traeix un escepticisme cada cop més
accentuat, creix amb el pas dels anys i es converteix en paradigmàtic. Hom ha qualificat
el seu estil de "desídia dialectal", retret que, tot i ésser cert, no afecta
l'eficàcia del seu barceloní viu i directe, escoltat en els barris menestrals de la
ciutat, més corromput en els medis burgesos i mínimament reelaborat per l'autor. El seu
prestigi resistí l'ensorrada del modernisme, però la seva figura restà més i més
aïllada, tant pel que fa als nous corrents pictòrics com els literaris. Replicà al Glosari
de Xènius i l'escarní amb un altre Glosari que publicà des del 1907, amb el
pseudònim de Xarau, a "L'Esquella de la Torratxa", on col·laborava com a
dibuixant des del 1890, assolint-hi per la gran difusió de la revista una gran
popularitat, recollida fins i tot a nivell popular per un extens anecdotari, sovint
apòcrif. Escriví algunes narracions, com El català de la Mancha (1914), de la
qual féu una versió teatral el 1918, i En Josepet de Sant Celoni (1917). No
menystingué els gèneres menors, com el vodevil, que conreà amb El senyor Josep falta
a la dona (1915) i La dona del senyor Josep falta a l'home (1915), però que
signà Jordi de Perecamps. Durant una estada a Mallorca escriví L'illa de la calma (1922).
Amb més dedicació al pinzell que a la ploma escriví encara Màximes i mals
pensaments (1927). Com a pintor, fou deixeble de Tomàs Moragas, malgrat l'oposició
familiar que el volia apartar de l'art. Exposà obres a la Sala Parés des del 1874 i deu
anys després participà a l'exposició inaugural de la nova Sala Parés. D'aquella
primera etapa sobresurt Port de Barcelona (Sitges, Maricel). Se sentí
particularment atret pel naturalisme plàcid de Joaquim Vayreda. Féu el seu primer viatge
a París (1888) amb Enric Clarasó, però no s'hi instal·là fins l'any següent, quan,
assidu de l'Académie de la Palette, on corregien Carrière i Puvis de Chavannes,
s'establí a Montmartre i esdevingué inseparable de Ramon Casas en una etapa en què
l'art de tots dos s'assembla força sota la influència de Degas, Whistler i l'estampa
japonesa. Conegué i retratà Eric Satie i altres personatges de la bohèmia montmartresa.
L'exposició que féu a Barcelona (Sala Parés 1890) amb Casas i Clarasó —tríade
que exposaria reiteradament fins el 1930—, significà la introducció a Catalunya
d'un art que per la seva modernitat fou designat per la crítica amb el nom de modernisme
i que se centra en figures (Lectura romàntica, Museu d'Art Modern de Barcelona),
temes quotidians i del paisatge urbà de Montmartre (La cuina del Moulin de la Galette,
Museu d'Art Modern de Barcelona; Pati de Montmartre, Sitges, Cau Ferrat). Lligat al
grup de "L'Avenç", col·laborà en la revista a les seves dues etapes. El 1892
anà a viure en un barri menys bohemi de París, l'Île de Saint Louis, on protegí un
temps Carles Mani. Corresponsal de "La Vanguardia", l'editora d'aquest diari
reuní cròniques seves al volum Desde el molino (1894) —il·lustrat per
Casas—, que fou continuat per Impresiones de arte (1897), on recollia
impressions de París, Itàlia i Andalusia, amb il·lustracions dels seus companys
Zuloaga, Mas i Fontdevila, Utrillo i Oller. Vers 1894-95, influït pel pre-rafaelitisme,
derivà cap al simbolisme (La Pintura, La Música, La Poesia, Sitges, El Cau
Ferrat), tendència que arran del seu viatge a Granada centrà en la temàtica de jardins.
N'exposà una sèrie a la galeria L'Art Nouveau de París (1899) i a la Sala Parés
(1900): és la sèrie de la qual reuní una selecció en la col·lecció de làmines que
titulà Jardins d'Espanya (1903). El 1899 pintà a Mallorca, on acompanyà Joaquim
Mir, que després se separà d'ell. Malgrat que, establert a Catalunya, continuà
participant en exposicions de París i n'hi féu alguna d'individual (galeria Georges
Petit, 1906). Morí a Aranjuez mentre pintava noves versions, ja decadents, de la
temàtica de jardins que centrà els trenta darrers anys de la seva vida.
|
|
El
regionalisme. |
Almirall
i Llozer, Valentí (1841-1904)
Polític i escriptor. Fill d'una família benestant de la burgesia
comercial barcelonina, estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, però hagué
d'abandonar-la pel fet d'haver criticat durament una obra del professor Claudi Lorenzale.
Passà a estudiar dret a la universitat de Barcelona, on es llicencià el 1863. Fou
persona d'una vasta cultura. Posseïdor de béns propis i sense prou vocació per a
l'advocacia, només l'exercí ocasionalment; en canvi, actuà intensament en la vida
pública del Principat, arribant a ésser durant uns anys la figura més important del
ressorgiment polític català. El 1868 participà en la preparació i en els fets de la
revolució de setembre a Barcelona. El mateix any intervingué en la fundació del Partit
Republicà Democràtic Federal al Principat, fou elegit primer president del Club dels
Federalistes, dirigí "El Federalista", i col·laborà, entre d'altres
periòdics, a la "Revista Republicano-Federal"; publicà també diversos fulls i
opuscles de propaganda, com Guerra a Madrid! i Bases para la Constitución
federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el
modo de plantear la confederación en España. Republicà federal intransigent, es
declarà hostil a tota mena d'entesa amb els monàrquics. Prengué part important en el
pacte de Tortosa (18 de maig de 1869), signat entre representants d'entitats republicanes
del Principat, el País Valencià, les Balears i Aragó. Pel juliol del mateix any, fundà
a Barcelona el diari "El Estado Catalán", que dirigí fins a la seva
desaparició el 1873. Pel setembre del 1869 prengué part a la revolta federal de
Barcelona. Fet presoner, fou conduït a les Balears, d'on juntament amb altres presos,
aconseguí d'evadir-se a Alger. Després es traslladà a Marsella, on residí fins a la
concessió d'una amnistia. De nou a Barcelona, fou elegit regidor de l'ajuntament, i hom
intentà de fer-lo alcalde; com que es negà a un jurament que considerà incompatible amb
les seves idees republicanes, no pogué ocupar el càrrec. Actuà també en el moviment
popular contra les quintes de l'abril del 1870. Arran d'aquest fet ideà la publicació i
el títol del periòdic "La Campana de Gràcia", on col·laborà. A la fi del
1869 havia publicat Idea exacta de la Federación. Datos para la organización de la
República federal Española. Proclamada la Primera República Espanyola (11 de febrer
de 1873), es traslladà a Madrid, per a continuar-hi la publicació del diari "El
Estado Catalán" (8 de març-11 de juny de 1873), propagador del federalisme. En
desacord amb la marxa de la República, tornà a Barcelona, i intervingué en la creació
de l'Escola Industrial i Mercantil de Sabadell, de la qual fou director; en caure la
República (18 de desembre de 1874) dimití el càrrec. L'any 1871, la diputació
provincial republicana, presidida per Josep Anselm Clavé, l'havia nomenat president de la
junta de govern de la Casa de Caritat de Barcelona, on realitzà una obra benemèrita de
reorganització. Durant els primers cinc anys de la restauració monàrquica, es
mantingué en la inactivitat política. Tanmateix, el 1878, publicà a Barcelona dues
novel·les polítiques, El alma al diablo i Una autoridad modelo. Historia de un
gobernador de orden, signades amb les inicials A.Z.Sota el mateix pseudònim publicà Escritos
catalanistas. El Renacimiento catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña, obra
que, per error, consta datada el 1868. El mateix any fou elegit president del nou Ateneu
Lliure de Barcelona, fruit d'una escissió per motius ideològics de l'Ateneu Barcelonès.
El 4 de maig de 1879, festa dels Jocs Florals de Barcelona, inicià la publicació del
primer diari en llengua catalana, "El Diari Català", que suspengué pel juny
del 1881, en rompre amb Pi i Margall i la majoria del Partit Republicà Democràtic
Federal català. El 1880, organitzà el I Congrés Catalanista, i en fou elegit president
per la majoria dels mil dos-cents congressistes. L'any següent intervingué en
l'organització del Congrés de Jurisconsults Catalans, on defensà enèrgicament el dret
català. El 1882, fundà el Centre Català de Barcelona. El 1883, organitzà el II
Congrés Catalanista, que condemnà la participació dels catalans en partits polítics
sotmesos a la disciplina dels de Madrid. El 1885 fou redactor ponent de la Memòria en
defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, anomenada Memorial de
Greuges, i es traslladà a Madrid integrat en la comissió que la lliurà al monarca.
Publicà uns articles que es feren famosos a La Revue du Monde Latin, aplegats a
l'opuscle L'Espagne telle qu'elle est (Montpeller, 1886), traduïts al castellà
per Cels Gomis, España tal cual es (Barcelona, 1886); l'any següent n'aparegué a
París una nova edició, en francès, considerablement augmentada. És notable la Contestación
al discurso leído por D. Gaspar Núñez de Arce en el Ateneo de Madrid, on exposa els
fonaments i les aspiracions del moviment catalanista i refuta els atacs d'aquell poeta
contra aquell moviment. El mateix any 1886 fou designat president dels Jocs Florals de
Barcelona, i publicà la seva obra cabdal: Lo Catalanisme. Motius que el legitimen,
fonaments científics i solucions pràctiques , primera exposició sistemàtica de la
doctrina catalanista en el període regionalista del moviment. Fou el moment del màxim
apogeu de la seva personalitat. El 1887 fou elegit president del Centre Català, però es
produí una escissió, i els dissidents, sobretot joves, com Àngel Guimerà i Lluís
Domènech i Montaner, fundaren la Lliga de Catalunya. Ultra les diferències ideològiques
i d'orientació i el seu caràcter cantellut i poc flexible, contribuí a l'escissió la
seva actitud hostil al projecte d'Exposició Universal de Barcelona i a l'alcalde Rius i
Taulet. Dels Jocs Florals del 1888, els de l'Exposició Universal, dels quals fou
designada reina de la festa Maria Cristina, la reina regent, Almirall i els seus amics del
Centre Català dissentiren de l'organització i en celebraren uns de paral·lels. El 1887
començà la davallada de la seva forta personalitat; una minva de la seva salut comportà
una pèrdua de la seva puixança intel·lectual i un empitjorament del seu caràcter.
D'altra banda, les generacions joves que començaven a dominar el moviment catalanista
l'oblidaven i eren més radicals. La seva reacció personal —remarca el seu biògraf,
Rovira i Virgili— fou deplorable: el ressentiment s'accentuà fins a convertir-se en
despit. Tanmateix, encara, com a marmessor de Rossend Arús, creà la Biblioteca Pública
Arús, de Barcelona; escriví alguns articles a L'Avenç, i elegit president de
l'Ateneu Barcelonès, com a successor d'Àngel Guimerà, el 1896, pronuncià un notable
discurs presidencial sobre el regionalisme, i des d'aquest càrrec cridà l'atenció sobre
els processos de Montjuïc. Alguns nuclis federals i catalanistes intentaren de treure'l
de la reclosió en què vivia, especialment el "Club Autonomista Català", que
li reimprimí alguns escrits, Regionalisme i particularisme (Barcelona, 1901) i Aspecte
polític i social del renaixement català (Barcelona, 1901). També intentaren de
reintegrar-lo a la vida pública alguns republicans que seguien Alejandro Lerroux.
D'aquest temps és el pròleg que consta a la traducció castellana de Lo Catalanisme
(El catalanismo, Barcelona, 1902), del qual, però, segons que reporta el seu amic
Eudald Canibell, va quedar malcontent. La malaltia i l'isolament ennegriren els darrers
anys de la seva vida. En morir, llegà la seva casa a la ciutat de Barcelona per crear-hi
escoles públiques, i els seus llibres a la Biblioteca Pública Arús. Era baró del
Papiol, però mai no va retreure aquest títol. Com moltes personalitats de la
Renaixença, fou un infatigable excursionista.
Morgades i Gili, Josep (1826-1901)
Eclesiàstic i promotor cultural. Estudià al seminari de Barcelona i es
doctorà en teologia i en dret canònic a la Universitat de València. Fou canonge de
Barcelona i rector del seminari, que convertí en hospital durant dues epidèmies de
còlera. Fundà l'asil del Bon Consell, els obradors per a noies obreres i les anomenades
Escoles Dominicals i introduí a la diòcesi les germanetes dels pobres. Adaptà a la
Península Ibèrica l'Apostolat de l'Oració i intervingué en l'edició, entre altres,
d'obres d'Ozanam, de Ramière i de Perrone, i, amb "El Mensajero del Corazón de
Jesús" (1868-81), creà una escola literària entre seminaristes cèlebres (Sardà i
Salvany, Gatell, Torras i Bages, Baranera, etc). La seva versió de La soberanía
social de Jesucristo (1875), de Ramière, promogué una polèmica aspra, i en un
procés canònic en fou examinada l'ortodòxia. Tot i la seva oposició inicial, acceptà
el bisbat de Vic (1882-99). Seguí la línea social de Lleó XIII i presentà en una
llarga pastoral i amb una edició popular l'encíclica Rerum novarum. Després d'un
llarg procés, aconseguí de restaurar el bisbat de Solsona (1895) i en fou administrador
apostòlic. Promogué la restauració dels monestirs de Sant Joan de les Abadesses, de
l'Estany, de Montgrony i de Lluçà. La restauració més ressonant —i amb voluntat
d'unió de tots els catalans en l'esperit de la Renaixença— fou la de Ripoll (1892).
Fundà també el Museu Episcopal de Vic (1889). El 1893 es negà a accedir a l'arquebisbat
de Burgos, però el 1899 fou nomenat bisbe de Barcelona, per petició dels parlamentaris
barcelonins al govern i presentació a Roma per Duran i Bas, aleshores ministre de
justícia. Tanmateix, no pogué dur endavant un ambiciós pla pastoral i cultural a
Barcelona. El seu prestigi en el llarg episcopat es palesa en la confiança de Roma, de la
nunciatura i àdhuc del govern i d'altres bisbes, que li consultaren afers delicats,
especialment el problema de la unió dels catòlics i l'actitud del partit carlí. Fou
atacat despietadament per l'integrisme, especialment pel sacerdot secularitzat Segimon Pey
i Ordeix— al qual aplicà penes canòniques—, que li dedicà un llibre
calumniós (El divorcio de la condesa). La seva pastoral sobre la necessitat del
catecisme i de la predicació en llengua catalana (1900) fou controvertida en el senat i
el parlament i per la premsa de Madrid i àdhuc pel secretari d'estat del papa, Mariano
Rampolla. Fou senador (1899) i membre de l'Academia de la Historia. Cal considerar-lo com
un antecessor de la figura de Torras i Bages.
Torras i Bages, Josep (1846-1916)
Eclesiàstic i escriptor. De petit residí a Vilafranca del Penedès, però el 1859 passà
a Barcelona. Entre els seus mestres hi hagué Coll i Vehí, Milà i Fontanals, Bergnes de
las Casas i Llorens i Barba. El curs 1869-70 ingressà al seminari de Barcelona i l'any
següent passà al de Vic, on s'inicià en la doctrina de Tomàs d'Aquino, que l'havia de
marcar profundament. El 1871 fou ordenat de sacerdot a Girona, però continuà estudiant
teologia al seminari de Barcelona fins a obtenir-ne grau de batxiller (1875) i la
llicència (1876) al seminari de València. El 1873 residí uns quants mesos a Vinçà,
prop de Perpinyà, fugint dels avalots de la Primera República, i al començament del
1874 féu, amb el seu amic Jaume Collell, un viatge a França i a Itàlia i romangué un
mes a Roma, on tingué una audiència privada amb Pius IX. Fins que fou nomenat bisbe de
Vic, a proposta del ministre català Duran i Bas (1899), exercí una intensa labor
pastoral i intel·lectual a Barcelona. Fou capellà de diverses cases religioses, entre
les quals el monestir cistercenc de Valldonzella, i confessor dels seminaristes; dirigí
la secció catalanista de la Congregació de Maria Immaculada i Sant Lluís Gonzaga, del
pare Lluís Fiter; fou consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc i gran amic del seu
fundador, Joan Llimona; presidí la secció de Propaganda religiosa de la Unió
Catalanista i fundà la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, de la qual
esdevingué —un cop bisbe— president honorari. Intervingué en la redacció de
les Bases de Manresa (1892), com a delegat de les entitats catalanistes de
Barcelona, i des del 1880 publicà llibres piadosos en català i col·laborà en diverses
revistes. El 1892 aparegué el seu llibre més important, La tradició catalana, de
signe moderadament conservador —rèplica a Lo catalanisme, obra influïda per
Marià Aguiló i Fuster que es convertí durant decennis en una mena de breviari dels
catòlics catalans, que adoptaren amb fervor un lema atribuït a Torras i Bages
("Catalunya serà cristiana o no serà"), que no es troba enlloc dels seus
escrits, però que reflecteix amb precisió el seu pensament. D'altra banda, El clero
en la vida social moderna (1888), desautoritzat per Fèlix Sardà i Salvany, el
constituí capdavanter de la clerecia més conciliadora amb els canvis sòcio-polítics de
l'època. El 1896 ingressà a l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, i el 1898 a
l'Acadèmia de Bones Lletres. Durant els seus disset anys d'episcopat, dugué a terme una
labor notable, que sortí dels límits de la seva diòcesi i arribà a tot el Principat i
a altres indrets dels Països Catalans. Les seves pastorals —en català i algun cop
en castellà— foren llegides amb entusiasme, i la seva actitud clarament favorable al
programa defensat per la Lliga Regionalista s'imposà sense discussió entre els
catòlics. Totes les grans figures del moviment de renovació cristiana de Catalunya
durant la primera meitat del s XX (Frederic Clascar, Ignasi Casanovas, Miquel d'Esplugues,
Carles Cardó, Lluís Carreras i tants d'altres) es declararen —religiosament i
políticament— fidels al seu mestratge i miraren de continuar i aprofundir el seu
pensament. Les seves Obres completes —on figuren escrits religiosos, estètics
i polítics, d'investigació i de divulgació, pastorals, sermons, etc— han estat
publicades el 1935, el 1948 i, en 1984-94, en una nova edició en 10 volums, crítica i
anotada. En 1994-98 hom en publicà també l'epistolari complet, en cinc volums. El 1934
hom inicià el seu procés de beatificació.
|
|
El
republicanisme. |
Pi i Margall, Francesc (1824-1901)
Polític republicà. Fill d'un obrer
del tèxtil, després de passar pel seminari (1831-37), estudià dret i formà part de la
Societat Filomàtica (1841). Autor el 1842 de Cataluña, primer i únic volum de La
España Pintoresca, s'instal·là el 1847 a Madrid. A la mort de Piferrer escriví
part del segon volum de Catalunya i el de Granada dels Recuerdos y Bellezas de España (1848-52).
La inicial dedicació als temes artístics i històrics s'acomplí amb la publicació, el
1851, de la Historia de la Pintura i d'Estudios sobre la Edad Media, obres
polèmiques i de crítica del cristianisme que foren condemnades pel bisbat i prohibides
per la censura. La seva intervenció destacada en la vida política començà el 1854 en
el partit democràtic. Durant la revolució del juliol d'aquell any intentà ja donar al
moviment uns continguts doctrinals i econòmics (a través del full "El Eco de la
Revolución"), i al mateix objectiu respongué la publicació poc després de La
Reacción y la Revolución (1854). Influït fonamentalment per Hegel, Rousseau i
Proudhon —encara que el seu federalisme pactista fos independent de la influència
proudhoniana—, assenyalà la contradicció entre una llei del progrés, fatal i
d'acció continuada, i l'actuació de la "reacció" (la tradició, l'autoritat,
l'església, la monarquia). En especial la monarquia, per mantenir-se, havia d'aixafar la
sobirania de l'individu; només en la república federal, el "contracte lliure"
o el pacte permetia de substituir l'autoritat com a base de les relacions socials.
El seu programa reformista es concretava a preconitzar la reconstrucció administrativa de
les regions històriques com a estats autònoms i l'arraconament de l'església i de
l'exèrcit. Cofundador de "La Razón" (1856), redactor de "La
Discusión" (1857-59) i, finalment, director d'aquesta (1864), procurà desenvolupar
un reformisme econòmic, només enunciat en La Reacción y la Revolución. En
especial, contra l'individualisme liberal de Castelar, el seu ideari
"socialista" defensà l'intervencionisme estatal o de la col·lectivitat en la
vida econòmica sense negar però la propietat privada. Exiliat a París en 1866-68,
aprofundí el coneixement de Proudhon —del qual traduiria la major part de les obres
importants a partir del 1868— i alhora que reafirmava l'anterior federalisme pactista
trencà amb els caps dretans del partit democràtic. No tornà a Espanya fins al febrer
del 1869, quan fou elegit diputat a corts per Barcelona (ho seria ininterrompudament fins
el 1873), i a partir del 1870 el seu paper fou hegemònic dins la direcció del Partit
Republicà Democràtic Federal. Preocupat sobretot per impedir el retraïment
parlamentari i mantenir dins el partit la seva teoria del pacte, no pogué evitar,
després dels fracassos electorals dels anys 1871 i 1872, un constant i alternatiu atac de
la dreta benvolent i l'esquerra intransigent, sense aconseguir la formació d'un centre
majoritari. Sota la Primera República Espanyola defensà una política d'estricte
compliment d'un programa legalista: eleccions a corts constituents que devien aprovar
ràpidament una constitució federal. Ministre de la governació (febrer-juny del 1873),
el seu prestigi assolí el punt més alt per l'abril, quan desféu l'intent de cop d'estat
dels radicals, però com a cap del poder executiu (11 de juny — 18 de juliol) no
pogué evitar l'esclat del cantonalisme, i en negar-se a una repressió recolzada
en l'exèrcit, la seva posició esdevingué insostenible. Intentà posteriorment una
reconstrucció de l'aliança centre-esquerra (setembre del 1873 i gener del 1874), però
el cop d'estat del general Pavía n'impedí la realització. Restaurada la monarquia,
publicà Las Nacionalidades (1876), on féu un considerable esforç per concretar
les seves teories federals en el cas espanyol i fugint de l'idealisme de La Reacción y
la Revolución utilitzà una metodologia empírica. Després d'encapçalar la
reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal a partir del 1880, fou l'autor
del projecte de constitució federal del 1883 i del programa del partit del 1894. Amb els
anys, s'aguditzà la seva inflexibilitat doctrinal; fou una personalitat admirada per la
seva honestedat i coherència, però no exercí una directa influència política. Assolí
tanmateix un gran ressò la seva campanya, des d'"El Nuevo Régimen" (periòdic
que fundà a Madrid el 1890) i des de les corts (on tornà els anys 1886, 1891 i 1893), a
favor de la independència de Cuba. El trencament amb Valentí Almirall el 1881 el
marginà en part del catalanisme, però no deixà d'ésser-ne el quasi únic defensor de
Madrid estant. El 1901, poc abans de morir, presidí els Jocs Florals de Barcelona. Fou
potser el més important ideòleg i defensor de la no realitzada revolució democràtica
burgesa del s XIX a l'estat espanyol i el seu pensament fou a la fi especialment influent
en el catalanisme esquerrà i en l'anarquisme. Els principals escrits seus dels darrers
anys foren recopilats per Gabriel Alomar amb el títol d'Articles (1908) i per
Rovira i Virgili amb el de La Qüestió de Catalunya (1913). Per la seva banda, els
anarquistes reivindicaren sobretot La Reacción y la Revolución. Altres obres
importants seves foren La República de 1873 (1874), justificativa de la seva
actuació aquell any, Historia General de América (1878) i Las luchas de
nuestros días (1890).
Terradas i Pulí, Abdó (1812-1856)
Polític republicà. Fill d'un tractant de grans i bestiar, estudià un
quant temps a Perpinyà. La seva actuació política assolí inicialment una gran
notorietat a Barcelona, on passà a residir el 1840. Hi fundà una organització secreta,
la Societat Patriòtica, i començà a difondre un ideari republicà a través d'una
"Hoja Volante", ben aviat transformada en "El Republicano" (1842).
Antiesparterista, fou elegit al gener del 1842 alcalde de Figueres, però les autoritats
no acceptaren l'elecció, que hagué d'ésser repetida fins a cinc vegades, i finalment,
pel fet d'haver-se negat a jurar lleialtat a la regència del duc de la Victòria, fou
empresonat al castell de Figueres, on romangué fins l'abril del 1842, que pogué
exiliar-se a Perpinyà. Des d'allà envià un famós Pla de la Revolució —conegut
per la cançó de La campana, possiblement musicada per Anselm Clavé i que tingué
una extraordinària popularitat—, que fou publicat per "El Republicano".
D'altra banda, mentre intentava de recollir un fons econòmic per a preparar una
insurrecció antiesparterista, deslligada però dels moderats, es relacionà amb cabetians
francesos i fou implicat en el complot comunista de Tolosa del gener del 1843.
Detingut, no fou absolt sinó fins a la fi de l'agost del 1843. Tornà a Figueres pel
setembre i es veié implicat en el moviment centralista o de la Jamància. Amb residència
vigilada (primer a Vilafranca del Penedès, després a Sarrià), fou desterrat finalment a
Sigüenza (1844) i aviat tornà a l'exili. Des de París llançà l'1 de juliol de 1848
una crida als republicans instant a la insurrecció (A los republicanos españoles),
alhora que criticà els matiners i la coalició entre republicans i carlins. Després de
la revolució del juliol del 1854, fou elegit de nou alcalde de Figueres, càrrec que
ocupà de l'octubre del 1854 al juliol del 1855, fins que el capità general Zapatero
destituí l'ajuntament i el bandejà. Malalt, residí els darrers mesos normalment a
Cadis. Com a escriptor, és autor d'una novel·la romàntica en castellà, La esplanada
(1835), sobre els fets del 1828, i de l'obra de teatre El rei Micomicó (1838),
paròdia de la institució monàrquica que, malgrat la manca de perícia de l'autor,
conté una vivacitat i uns elements lúdics que encara la fan representable. Traduí
també la Historia popular de la revolución francesa, d'E.Cabet (1846). Anselm
Clavé li dedicà l'obra coral La Revolución (1868).
Vallès i Ribot, Josep Maria (1849-1911)
Polític republicà. Estudià dret a Barcelona, i s'especialitzà com a criminalista; fou
membre de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Des de molt jove
milità al Partit Republicà Federal i, a vint-i-quatre anys, fou diputat a les Corts
Constituents de la Primera República (1873). Primer president del Centre Federalista de
Barcelona, diputat provincial i coredactor del Projecte de constitució per a l'estat
català (1883), representà diversos districtes catalans a les Corts de Madrid al
llarg de legislatures successives. Fundà els periòdics "El Federalista",
"La Voz de Cataluña" i "La Región Catalana", i cooperà a l'esforç
electoral de la Unión Republicana de Salmerón (1903-05). Esdevingut, a la mort de Pi i
Margall, el líder més destacat del federalisme català, procurà d'independitzar-lo de
l'espanyol i fer-lo més sensible a la reivindicació nacionalista. En aquest sentit, el
1905 representà el seu partit al moviment de la Solidaritat Catalana, que presidí en
morir Salmerón, i el 1910 portà els federals a la fusió que originaria la nova Unió
Federal Nacionalista Republicana, de la qual fou president fins a la seva mort. És autor
de nombrosos articles de propaganda republicana federal, alguns dels quals recopilats a La
asociación, el municipio, el cantón y la federación (1872).
Polític republicà. Estudià dret a Barcelona, i s'especialitzà com a criminalista; fou
membre de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Des de molt jove
milità al Partit Republicà Federal i, a vint-i-quatre anys, fou diputat a les Corts
Constituents de la Primera República (1873). Primer president del Centre Federalista de
Barcelona, diputat provincial i coredactor del Projecte de constitució per a l'estat
català (1883), representà diversos districtes catalans a les Corts de Madrid al
llarg de legislatures successives. Fundà els periòdics "El Federalista",
"La Voz de Cataluña" i "La Región Catalana", i cooperà a l'esforç
electoral de la Unión Republicana de Salmerón (1903-05). Esdevingut, a la mort de Pi i
Margall, el líder més destacat del federalisme català, procurà d'independitzar-lo de
l'espanyol i fer-lo més sensible a la reivindicació nacionalista. En aquest sentit, el
1905 representà el seu partit al moviment de la Solidaritat Catalana, que presidí en
morir Salmerón, i el 1910 portà els federals a la fusió que originaria la nova Unió
Federal Nacionalista Republicana, de la qual fou president fins a la seva mort. És autor
de nombrosos articles de propaganda republicana federal, alguns dels quals recopilats a La
asociación, el municipio, el cantón y la federación (1872).
|
|
El
catalanisme conservador. |
Abadal i Calderó, Ramon d' (1862-1945)
Polític i advocat. L'any 1899 fou elegit diputat conservador per Vic,
però al congrés es declarà regionalista. Membre directiu de la Lliga Regionalista des
de la seva fundació (1901), fou president de l'Ateneu Barcelonès (1902) i de l'Acadèmia
de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, i regidor de Barcelona (1903 i 1911). Fou
elegit senador per Barcelona (1907-18). El 1917, a Barcelona, presidí l'Assemblea de
Parlamentaris i el mateix any ingressà a la comissió d'acció política de la Lliga
Regionalista, que presidí des de llavors fins al 1936. El 1924 fou elegit degà del
Col·legi d'Advocats de Barcelona, però, el 1926, el govern de Primo de Rivera el
destituí, l'empresonà i el confinà a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat). Fou diputat a
les corts de la República i al parlament de Catalunya, i en ambdós llocs presidí la
minoria de la Lliga. Atacà el govern de la República per l'expulsió dels jesuïtes, i
el de la Generalitat per la llei de Contractes de Conreu. En esclatar la guerra civil de
1936-39 emigrà a França i Itàlia, d'on va tornar finalitzat el conflicte. Des
d'aleshores restà apartat de la vida política.
Cambó i Batlle, Francesc (1876-1947)
Polític, advocat i financer. Un dels màxims dirigents del sector de centre-dreta del
moviment catalanista i gran propulsor de la cultura catalana. Era fill d'una família de
classe mitjana originària de Besalú. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en
dret (1897) a Barcelona. Afiliat al moviment estudiantí catalanista, fou elegit president
del Centre Escolar Catalanista. Acabats els estudis, treballà com a passant de Narcís
Verdaguer i Callís. Participà en la fundació de la Lliga Regionalista i en fou dirigent
fins a la seva desaparició (1936). El 1901 fou elegit regidor de Barcelona, càrrec en el
qual revelà uns extraordinaris dots d'organitzador. Participà de manera decisiva en
l'organització del moviment de la Solidaritat Catalana; a l'abril del 1907 fou ferit en
un atemptat perpetrat per elements lerrouxistes. Elegit diputat, es revelà com un hàbil
parlamentari i com un dels millors oradors polítics de l'època. Tanmateix, fou derrotat
en les eleccions a diputats del 1910, després de la Setmana Tràgica. El 1914 participà
en la comissió promotora que desembocà en l'Exposició Internacional de Barcelona del
1929, i fou reelegit diputat a Corts. En aquella legislatura (juny del 1916) pronuncià un
dels seus discursos més famosos, en el qual afirmà que el problema de Catalunya no era
pas una qüestió de mera descentralització administrativa, sinó un problema
nacionalista. Participà intensament en la campanya Per Catalunya i l'Espanya Gran,
que propugnava la constitució d'un estat federal ibèric, amb la inclusió voluntària de
Portugal. El 1917 fou un dels dirigents de l'Assemblea de Parlamentaris, però
l'orientació revolucionària que aquesta prengué, després de la vaga general del mes
d'agost, el decantà cap a una solució de compromís. La mort d'Enric Prat de la Riba
(agost del 1917) el convertí en el màxim dirigent de la Lliga Regionalista i, en
reunir-se novament a Madrid l'Assemblea de Parlamentaris, proposà a Alfons XIII de
constituir un govern de concentració per resoldre la crisi política. Format aquest
(1917), en el qual participà per primera vegada un membre de la Lliga, Joan Ventosa i
Calvell, desaparegué el moviment de l'Assemblea de Parlamentaris i se salvà la monarquia
constitucional. El 1918, nomenat ministre de Foment en el gobierno nacional,
presidit per Antoni Maura, impulsà eficaçment les obres públiques, com exposa el seu
llibre Vuit mesos en el Ministeri de Foment (1919). El 1921 ocupà el ministeri de
finances en un nou govern de Maura i publicà El problema ferroviario en España.
El fet de no poder aconseguir l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, reclamat en una
intensa campanya per les forces polítiques de Catalunya (1918), minvà el seu prestigi
polític en un sector del catalanisme, que qüestionà el seu intervencionisme en la
política espanyola. D'altra banda, Cambó havia contribuït a la creació de la
Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), del consell d'administració de la
qual fou aviat president, i restà així lligat al gran capital internacional, la qual
cosa condicionà també la seva vida política. Pel juny del 1923, després de la creació
d'Acció Catalana i del triomf electoral d'aquest partit, renuncià a l'acta de diputat,
es retirà de la vida política i emprengué un dels seus llargs viatges. Instaurada la
Dictadura (1923), continuà allunyat de l'activitat política pública, però conservà el
seu eficient secretariat, mantingué alguna polèmica periodística amb Primo de Rivera,
continuà col·laborant a "La Veu de Catalunya" i publicà diverses obres, com Visions
d'Orient (1924), Entorn del feixisme italià (1924), La valoració de la
pesseta (1929), Les dictadures (1929) —que provocà, entre altres
rèpliques, la d'Andreu Nin—, Les dictadures dels nostres dies (1930) i Per
la concòrdia (1930) —contestada per Jaume Bofill i Mates amb L'altra
concòrdia 1930—. Durant aquest període atacà la posició independentista de
Francesc Macià, i tornà a afirmar la seva posició antiseparatista, intervencionista i
iberista. El 1929 promogué la fundació del Conferentia-Club de Barcelona. En caure la
Dictadura (1930), el general Berenguer, encarregat de reinstaurar la normalitat
constitucional, li demanà col·laboració. Uns quants mesos després, davant el clima
revolucionari intentà de sostenir la monarquia amb la creació d'un partit general
espanyol, el Centro Constitucional, on s'hauria d'integrar la Lliga, que havia anat
abandonant la doctrina nacionalista de Prat de la Riba. La proclamació de la Segona
República Espanyola (1931) féu fracassar aquell intent, i Cambó es traslladà a
l'estranger. No havent estat elegit diputat, no pogué participar en la discussió
parlamentària de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. En transformar-se la Lliga
Regionalista en Lliga Catalana (febrer del 1933), continuà essent-ne un dels
màxims dirigents. Diputat a les corts del novembre del 1933, després dels fets del Sis
d'Octubre de 1934 hi tornà a afirmar la realitat del problema català i defensà el
manteniment del règim estatutari de Catalunya. En les eleccions del febrer del 1936,
tornà a quedar-se sense acta. L'alçament militar del juliol d'aquell any, en la
preparació del qual no havia intervingut, el sorprengué a l'estranger, on continuà
residint durant tota la guerra. Es declarà antifeixista i antidictatorial, però, alarmat
davant un possible triomf revolucionari, es decantà per la Junta de Burgos, que ell
ajudà econòmicament. Protegí també exiliats catalans de diverses tendències. Acabada
la guerra civil, preferí de continuar vivint a l'exili, especialment a Suïssa. Esclatada
la Segona Guerra Mundial, per l'abril del 1940 es traslladà als EUA. L'any següent anà
a l'Argentina, on residí fins a la mort. El drama de la seva vida política, ultra el
condicionament i la contradicció d'ésser dirigent d'un moviment nacionalista —per
tant, d'essència revolucionària— i alhora capdavanter d'una classe social
conservadora, consistí, segons confessió pròpia, en la pretensió, que Niceto Alcalá
Zamora li retragué a les corts del 1919, d'ésser alhora el Bolívar de Catalunya i el
Bismarck d'Espanya. Esmerçà una gran part de la seva fortuna en la protecció de la
cultura catalana creant la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica
Catalana, la Fundació Cambó de la Sorbona de París, i patrocinant la
redacció d'algunes obres fonamentals com la Història de Catalunya (1934-35) de
Ferran Soldevila, i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu
Fabra. En morir llegà la major part de la seva col·lecció de pintura, reunida per a
completar les col·leccions públiques catalanes (unes cinquanta obres, especialment
d'autors italians —Botticelli, Lippi, Correggio, del Piombo, Tiepolo—, la
majoria procedents de la col·lecció de Joseph Spiridion, subhastada a Berlín el 1929),
a la ciutat de Barcelona (actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya) i algunes obres
al Museo del Prado de Madrid. Pòstumament, han estat editades les seves Memòries
(1876-1936) (1981) i Meditacions (1936-1946) (1982).
Domènech i Montaner, Lluís (1850-1923)
Arquitecte, historiador i polític, fill de Pere Domènech i Saló.
Estudià a Barcelona i a l'escola d'arquitectura de Madrid, on es titulà el 1873. El 1875
fou nomenat catedràtic de composició i de projectes de l'escola d'arquitectura de
Barcelona, de la qual fou director des del 1901 i en la qual exercí una fecunda tasca
docent. Professionalment, l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 li donà ocasió de
construir les primeres obres que el feren popular: l'Hotel Internacional (enllestit en 8
setmanes) i el restaurant del parc de la Ciutadella (que fou designat amb el nom popular
del Castell dels Tres Dragons), neogoticitzant, fet amb maó vist i tirants de
ferro, amb el qual s'anticipà als corrents arquitectònics del seu temps. Amb el seu
company Antoni Maria Gallissà hi instal·là després un taller de perfeccionament de les
arts decoratives aplicades a l'arquitectura. Construí d'altres edificis monumentals, en
un estil molt personal, fets de maó, ferro forjat i decorats amb ceràmica envernissada
policroma, amb abundor de temes florals: la casa Thomas (1899), el Palau de la Música
Catalana (1905-08), la casa Albert Lleó i Morera (1905) i la casa Fuster (1908), al
passeig de Gràcia, i del 1902 al 1912, el gran conjunt monumental del nou Hospital de
Sant Pau, tots a Barcelona. Obtingué tres vegades (1903, 1905 i 1912) el premi que
l'ajuntament barceloní concedia al millor edifici de l'any. A Canet de Mar construí el
Casino (1887) i dirigí la reconstrucció del castell de Santa Florentina (1909); a Reus,
bastí l'Institut Pere Mata (1897) i la casa Navàs (1901), i a Palma de Mallorca, el Gran
Hotel (1902-12). Els seus estudis es dirigiren a determinar les característiques d'un art
nacional català. La seva personalitat innovadora i el conjunt de la seva obra
arquitectònica fa que hom el consideri una de les màximes figures del modernisme
mundial. La seva actuació política i la tasca d'investigador el portaren tres vegades a
la presidència de l'Ateneu Barcelonès (1898, 1911 i 1913). Fou mantenidor dels jocs
florals el 1881, i en fou president el 1895. Ingressà, tard, a l'Acadèmia de Bones
Lletres (1921). Com a periodista, col·laborà a «La Renaixença», «Lo Catalanista»,
«Revista de Catalunya» i «La Veu de Catalunya», de la qual se separà el 1904, i
fundà «El Poble Català». Inicià de molt jove la seva actuació política,
catalanista. Fou membre de La Jove Catalunya i del Centre Català, del qual se separà
l'any 1887 per ingressar a la Lliga de Catalunya (de la qual fou president el 1888) i a la
Unió Catalanista (que presidí el 1892). Fou un dels organitzadors de l'assemblea que
aprovà les Bases de Manresa, i en presidí la sessió inaugural. Inclinat a la
política de col·laboració amb el general Camilo Polavieja, favorable a les
reivindicacions regionalistes, fou un dels signants del Manifest a la reina regent (1898).
Ingressà al Centre Nacional Català (1899), i més tard, a la Lliga Regionalista (1901).
Fou un dels diputats triomfadors de la candidatura dita dels quatre presidents,
elegida a Barcelona el 1901, i resultà reelegit el 1903. Disconforme amb l'actuació de
Cambó durant la visita del rei Alfons XIII a Barcelona (1904), fou ell possiblement qui
publicà un famós article anònim titulat Fivellers de guardarropia a la revista
«Joventut», i se separà de la Lliga Regionalista i fundà el setmanari «El Poble
Català», a l'entorn del qual s'organitzà l'Esquerra Catalana; socialment conservador,
però, se n'anà distanciant i acabà dedicant-se a la investigació arqueològica i a la
història.
Duran i Bas, Manuel (1823-1907)
Jurisconsult i polític, fill de Ramon Duran i Obiols. Estudià dret a
Barcelona i fou deixeble de Ramon Martí d'Eixalà; es llicencià el 1845 i es doctorà el
1852. Exercí el periodisme en els diaris 'El Locomotor', 'El Bien Público' i, sobretot,
'Diario de Barcelona', dirigit per Mañé i Flaquer. En la funció docent s'inicià com a
auxiliar; el 1850 guanyà la càtedra de dret romà, i el 1862, la de dret mercantil de la
Universitat de Barcelona, les quals exercí fins que es jubilà, el 1899; mantingé sempre
un estret contacte amb els alumnes i no utilitzà mai llibre de text. Alhora adaptà les
doctrines de Savigny. El 1896 fou nomenat rector. El seu despatx adquirí un excepcional
prestigi, i sovint el demanaven com a àrbitre de les qüestions conflictives; fou degà
del Col·legi d'Advocats en 1885-91. Ponent del congrés de juristes espanyols del 1885,
defensà amb èxit la continuïtat dels règims jurídics dels territoris amb dret propi
dins l'estat espanyol; com a vocal de la Comissió General de Codificació redactà la
famosa Memoria acerca de las instituciones del derecho civil de Cataluña (1883),
encara al·legat bàsic de l'ordenament legal català i que ha servit de fonament als
diversos projectes d'apèndixs i compilacions; en les discussions sobre el codi civil
espanyol, al congrés i al senat, la seva gestió fou decisiva per a la nova redacció
dels articles 12 i 15 d'aquell cos legal. De jove fou secretari de l'ajuntament de
Barcelona. Políticament milità, de primer, en el partit de Cánovas, i després, de
Silvela. Fou diputat provincial (1858-62), diputat a corts, senador electiu i vitalici:
parlamentàriament fou molt actiu i eficaç. Presidí l'Ateneu Català i l'Ateneu
Barcelonès, l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona el 1868 i en sis
successives reeleccions, i l'Acadèmia de Bones Lletres, el 1901 i des del 1904 fins a la
mort; patrocinà la fundació dels Cors de Clavé, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i
d'Estalvis i els Estudis Universitaris Catalans, etc. El 1899, en el govern presidit per
Silvela, després del desastre colonial, regentà amb les corts la cartera de gràcia i
justícia. Gràcies a ell Morgades fou nomenat bisbe de Barcelona, i Torras i Bages, de
Vic. La seva bibliografia és vastíssima, especialment en temes jurídics i socials.
Duran i Ventosa, Lluís (1870-1954)
Polític, advocat i periodista, fill de Manuel Duran i Bas. Es llicencià en dret a la
Universitat de Barcelona i es doctorà a la de Madrid (1891). Des de molt jove milità en
el catalanisme: fou president de la secció de dret del Centre Escolar Catalanista (1889)
i secretari de la Lliga de Catalunya i del consell directiu de la Unió Catalanista, de la
qual se separà el 1899 per fundar el Centre Nacional Català. Fou el primer secretari de
la Lliga Regionalista (1901) i membre permanent de la seva Comissió d'Acció Política
(1904-36); s'encarregà especialment de la direcció política municipal barcelonina. Fou
regidor de l'ajuntament de Barcelona (1906-10, 1916-20, 1933) i organitzador de la Comissió
de Cultura, des de la qual defensà el pla de construccions escolars i el projecte de
Teatre de la Ciutat. Fou alcalde accidental el 1917, després de l'Assemblea de
Parlamentaris. Elegit diputat provincial per Barcelona (1910), la seva proposta de
constituir un organisme comú per a les quatre diputacions catalanes (1911) fou l'origen
de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou conseller de foment i vicepresident
(1914). Col·laborà íntimament amb Prat de la Riba, des dels seus càrrecs municipals i
provincials, en una línia liberalconservadora catalanista. Fou senador el 1919 i el 1923.
Durant la Dictadura, que no acceptà ni en els inicis, es mantingué apartat de la vida
política. El 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, formant part de la
minoria de la Lliga Regionalista. Durant el Bienni Negre, designat conseller de cultura de
la Generalitat (1935), intentà de mantenir les institucions culturals catalanes; en el
seu llibre Les essències del catalanisme i l'acció de govern (1936) procurà de
justificar la seva actuació política. Exiliat a París durant la guerra civil de
1936-39, tornà a Barcelona el 1939, però sense intervenir en la vida política. Havia
estat president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1916, 1917),
membre de la comissió compiladora del dret català (1947) i, en circumstàncies
difícils, president de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials,
filial de l'Institut d'Estudis Catalans (1951-54). Fundà la societat cinematogràfica
(1913) que dirigí Adrià Gual, i a la seva iniciativa hom deu la creació de l'Escola
Catalana d'Art Dramàtic (1913), l'Associació Catalana d'Art Dramàtic (1914) i el
projecte que publicà amb el nom d'El Teatre de la Ciutat (1921). Havia estat
mantenidor dels jocs florals i membre del cos d'adjunts, on presentà, el 1913, una
proposta d'acceptació de les Normes Ortogràfiques. Com a periodista, havia
col·laborat a "La Renaixença", "Lo Catalanista", "La
Revista" i, especialment, a "La Veu de Catalunya" (1891-1936), de la qual
fou conseller polític en haver mort Prat de la Riba. De jove utilitzà el pseudònim de Youngest,
i vers el 1950, en les seves collaboracions a "Cuadernos para la Libertad de la
Cultura", el d'Oldest.
Polític, advocat i periodista, fill de Manuel Duran i Bas. Es llicencià en dret a la
Universitat de Barcelona i es doctorà a la de Madrid (1891). Des de molt jove milità en
el catalanisme: fou president de la secció de dret del Centre Escolar Catalanista (1889)
i secretari de la Lliga de Catalunya i del consell directiu de la Unió Catalanista, de la
qual se separà el 1899 per fundar el Centre Nacional Català. Fou el primer secretari de
la Lliga Regionalista (1901) i membre permanent de la seva Comissió d'Acció Política
(1904-36); s'encarregà especialment de la direcció política municipal barcelonina. Fou
regidor de l'ajuntament de Barcelona (1906-10, 1916-20, 1933) i organitzador de la Comissió
de Cultura, des de la qual defensà el pla de construccions escolars i el projecte de
Teatre de la Ciutat. Fou alcalde accidental el 1917, després de l'Assemblea de
Parlamentaris. Elegit diputat provincial per Barcelona (1910), la seva proposta de
constituir un organisme comú per a les quatre diputacions catalanes (1911) fou l'origen
de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou conseller de foment i vicepresident
(1914). Col·laborà íntimament amb Prat de la Riba, des dels seus càrrecs municipals i
provincials, en una línia liberalconservadora catalanista. Fou senador el 1919 i el 1923.
Durant la Dictadura, que no acceptà ni en els inicis, es mantingué apartat de la vida
política. El 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, formant part de la
minoria de la Lliga Regionalista. Durant el Bienni Negre, designat conseller de cultura de
la Generalitat (1935), intentà de mantenir les institucions culturals catalanes; en el
seu llibre Les essències del catalanisme i l'acció de govern (1936) procurà de
justificar la seva actuació política. Exiliat a París durant la guerra civil de
1936-39, tornà a Barcelona el 1939, però sense intervenir en la vida política. Havia
estat president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1916, 1917),
membre de la comissió compiladora del dret català (1947) i, en circumstàncies
difícils, president de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials,
filial de l'Institut d'Estudis Catalans (1951-54). Fundà la societat cinematogràfica
(1913) que dirigí Adrià Gual, i a la seva iniciativa hom deu la creació de l'Escola
Catalana d'Art Dramàtic (1913), l'Associació Catalana d'Art Dramàtic (1914) i el
projecte que publicà amb el nom d'El Teatre de la Ciutat (1921). Havia estat
mantenidor dels jocs florals i membre del cos d'adjunts, on presentà, el 1913, una
proposta d'acceptació de les Normes Ortogràfiques. Com a periodista, havia
col·laborat a "La Renaixença", "Lo Catalanista", "La
Revista" i, especialment, a "La Veu de Catalunya" (1891-1936), de la qual
fou conseller polític en haver mort Prat de la Riba. De jove utilitzà el pseudònim de Youngest,
i vers el 1950, en les seves collaboracions a "Cuadernos para la Libertad de la
Cultura", el d'Oldest.
Mañé i Flaquer, Joan (1823-1901)
Periodista i escriptor. Fill d'un comerciant en gra d'idees liberals, fou
membre de la milícia nacional de Tarragona i col·laborà a la revista «El Genio»,
dirigida per Víctor Balaguer. A vint anys es traslladà a Barcelona on col·laborà a
«La Discusión» de Pau Piferrer i a «El Ángel Exterminador», i dirigí «La Lira
Española». Professor i director de l'Institut Barcelonès, el 1850 guanyà la càtedra
de llatí i castellà a la Universitat de Barcelona. El 1847 inicià les seves tasques al
«Diario de Barcelona» com a crític teatral; exercí una gran influència sobre el seu
propietari Antoni Brusi i Ferrer, a qui aconsellà de donar al periòdic un caire polític
arran de la revolució del 1854. Nomenat director pel juliol del 1865, restà al capdavant
de la publicació fins a la mort. Li donà un sentit conservador, però amb un cert aire
liberal, i sobretot independència de criteri davant el poder central, alhora que
publicava la millor informació periodística del seu temps a l'estat espanyol. Proper a
l'ideari de la Unión Liberal, anà a Madrid per dirigir el diari «La Época» (1863),
però tornà aviat a Barcelona. A partir d'aleshores els seus articles mostraren una
moderada oposició descentralitzadora, causa per la qual fou perseguit i sancionat.
Tanmateix, restà superat pels nous corrents del pensament polític català i es convertí
en el representant del conservadorisme més tancat. Hom el pot considerar un típic
exponent del pensament de la burgesia catalana del seu temps; Joan Maragall, que fou
secretari seu, el presentà com a liberal davant els carlins i com a moderat davant els
progressistes.
Prat de la Riba i Sarrà, Enric (1870-1917)
Polític. Fill d'hisendats, estudià lleis a Barcelona (1887-93) i es doctorà a Madrid
(1894) amb la tesi La ley jurídica de la industria, on tracta de la incipient
legislació del treball partint de la noció de "casa industrial" (empresa). El
1895 s'encarregà, amb dos altres companys d'estudis, de la redacció de la "Revista
Jurídica de Cataluña", on col·laborà amb temes de dret privat i públic,
històrics, d'economia i de sociologia. També, des del 1895, participà en les tasques de
l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. El 1887 ingressà al Centre
Escolar Catalanista, del qual fou secretari de la secció de dret i filosofia i lletres
(1888-89) i president (1890-91), càrrec des del qual pronuncià un remarcable discurs
nacionalista. El 1891 fou elegit secretari de la junta de la Unió Catalanista i
intervingué en la preparació i els debats de la seva assemblea de Manresa que aprovà
les anomenades Bases de Manresa. Redactà íntegrament les proclames de la Unió La
qüestió social i la política (1891), editada amb motiu de la primera celebració
del primer de maig, i el Missatge a S.M. Jordi I Rei dels Hel·lens (1897), que
promogué un cert rebombori, i tingué una part destacada en la redacció dels manifests
Als catalans i Al poble català, difosos amb motiu de la guerra
hispano-nord-americana. Col·laborà a "La Renaixença" i a "La Veu de
Catalunya" de Barcelona i a "Les Quatre Barres" de Vilafranca del Penedès.
El 1894 fou premiat en el concurs del Centre Català de Sabadell per un Compendi de
doctrina catalanista, i als jocs florals del 1898 fou també premiat per un Compendi
d'història de Catalunya. Secretari de l'Ateneu Barcelonès en la junta presidida per
Valentí Almirall (1896-97), promogué un canvi d'estatuts per a normalitzar l'ús del
català i organitzà un important cicle de conferències sobre aspectes de la societat i
de la història catalanes, entre elles la que pronuncià ell mateix, El fet de la
nacionalitat catalana, que constitueix uns capítols de la seva obra política cabdal.
Membre de la Lliga de Catalunya, a la qual pertangué en deixar el Centre Escolar, se'n
separà el 1899, disconforme amb l'apoliticisme de la majoria dels seus membres, i
impulsà la creació del Centre Nacional Català, de poca durada, ja que per l'abril del
1901 fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, encara que fins el 1904 no formà
part de la seva comissió d'acció política. Redactà, entre altres, el document conegut
com a Programa del Tívoli o Declaració de principis de la Solidaridad (1907),
el Manifest dels senadors i diputats regionalistes amb motiu dels successos de juliol (1909)
i el document Els parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l'Espanya gran (1916).
El 1898 havia escrit el fullet La question catalane, editat a París pel Comité
Nationaliste Catalan, i el mateix any contribuí a la fundació d'una empresa per a
publicar el setmanari "La Veu de Catalunya" com a diari, el primer número del
qual aparegué el primer de gener de 1899. Presidí el consell d'administració de la
societat i dirigí el diari fins que, després d'ésser detingut el 1902 per la
publicació d'un escrit, continuà dirigint-lo no oficialment i hi publicà un gran nombre
d'articles, signats i anònims. El 1900 li fou premiat per l'Academia de Ciencias Morales
y Políticas de Madrid el treball Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre
patrones y obreros o remediar las huelgas. Home religiós i d'una ideologia
conservadora, bàsicament nodrida pel positivisme de Taine i el tradicionalisme de Le Play
i De Maistre, exposà en les dissertacions, en els escrits periodístics i, principalment,
en el seu llibre fonamental, La nacionalitat catalana (1906), un concepte
organicista de la nació, en el qual no era aliena la influència germànica (Herder,
Fichte, Krause, etc). Entenia la nacionalitat com la determinació unitària d'uns
individus que parlen la mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix
sentiment del dret revelat en el costum (Savigny). Per bé que rebutgés el qualificatiu
de federalista (escriví un destacat pròleg al llibre de Lluís Duran i Ventosa Regionalisme
i federalisme), propugnà una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics
sota un règim que —fidel a la consigna de la Lliga respecte a l'accidentalitat de
les formes de govern— tant podia ésser monàrquic com republicà. Fins i tot es
pronuncià a favor d'un difús supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l'entesa
de tots els pobles compresos "entre Lisboa i el Roine"). El 1905 fou elegit
membre de la diputació de Barcelona pel districte segon, i fou reelegit pel de
Vic-Granollers el 1909 i el 1913. La seva acurada tasca en la redacció de la Ponència
sobre els ferrocarrils secundaris (1907) i la preparació de la primera assemblea de
les diputacions provincials d'Espanya (1906), en la qual es mostrà partidari d'articular
les funcions de les corporacions provincials en unitats administratives regionals, el
feren destacar i fou elegit president de la diputació el 1907, càrrec per al qual fou
reelegit els anys 1909, 1911, 1913 i 1917. De bell antuvi, es proposà d'assolir el seu
objectiu d'una unificació administrativa de les terres de l'antic Principat i influí
perquè en el projecte d'administració local que elaborà el govern conservador d'Antoni
Maura (1908) fossin previstes les mancomunitats. Assolí la promesa del liberal José
Canalejas d'autoritzar una mancomunitat provincial d'acord amb el projecte que s'estudià
el 1911 i que se sotmeté a l'aprovació de les altres diputacions catalanes. Després de
molts entrebancs, el decret reial de 19 de desembre de 1913 permetia la constitució de la
Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou elegit president el 6 d'abril de 1914 i
reelegit el 14 de maig de 1917. Amb les limitades facultats de què disposava com a
president de la diputació i de la mancomunitat dugué a terme una labor formidable. En
l'aspecte material amplià la xarxa de carreteres, estengué la de telèfons, modernitzà
la Casa de Maternitat, recuperà el total domini del palau de la Generalitat, i el
restaurà. En l'aspecte cultural, establí l'Institut d'Estudis Catalans, n'adoptà
oficialment les normes ortogràfiques, creà el Consell d'Investigació Pedagògica,
redactà el missatge al president del consell, comte de Romanones, en protesta de les
declaracions del president de l'Academia Española, vexatòries per al català, impulsà
la formació de la Biblioteca de Catalunya i la instal·lació de biblioteques populars
per les comarques i, finalment, estimulà l'ensenyament especialitzat amb la fundació de
les escoles elementals del treball, Superior d'Agricultura, de Funcionaris
d'Administració Local, d'Art Dramàtic, de Bibliotecàries, Superior de Bells Oficis i
d'infermeres. Com a governant, procurà d'oblidar que era un home de partit i sol·licità
la col·laboració de persones de les més variades tendències. Valorà, per sobre de
tot, la continuïtat ("la santa continuació") i l'eficàcia. Eugeni d'Ors
l'anomenà "seny ordenador de Catalunya", expressió que féu fortuna.
Puig i Cadafalch, Josep (1867-1956)
Arquitecte, historiador de l'art i polític. Estudià arquitectura (1883) i
ciències exactes a Barcelona (doctorat a Madrid el 1888). Arquitecte municipal de Mataró
l'any 1889, hi projectà el mercat cobert i la xarxa de clavegueres. Establert a
Barcelona, decorà la joieria Macià al carrer de Ferran (1893) i dirigí la construcció
de la casa Martí —Els Quatre Gats— (1895), que té les característiques del
seu estil inicial: l'anostrament original de formes del gòtic nòrdic sense oblidar la
tradició pairal, amb predomini de les arts aplicades. Dibuixà la creu de ferro —amb
escultura de Llimona— del Rosari Monumental de Montserrat (1896), dirigí la casa
Coll i Regàs de Mataró, la seva residència estival d'Argentona (1897) i la masia el
Cros dels Garí, també a Argentona (1899), on s'apropa més a les formes d'arquitectura
popular. A Barcelona féu la Casa Amatller (1900), influïda per l'arquitectura flamenca,
la casa Macaya (1901), on treu partit de l'estucat de la façana, cosa que també féu a
la casa Trinxet (1904, desapareguda) i a la casa Sastre i Marquès de Sarrià (1905),
sense deixar, però, d'inspirar-se en formes catalanes medievals a la restauració de la
residència dels barons de Quadras a Maçanes (1903). Adoptà el plateresc a la Casa Serra
(1907) i formes del gòtic flamíner a la Casa Quadras (1905) o al bloc de les tres
edificacions unitàries que construí per a la família Terrades el 1905, tot a Barcelona.
L'evolució posterior de la seva arquitectura comporta realitzacions d'estil divers com la
Casa Company (1911), que recorda vagament els xalets suïssos o del Tirol, la fàbrica
Casarramona al peu de Montjuïc (1913), d'estructura de maó i formes goticitzants, els
projectes (1915), en part realitzats, de l'Exposició Internacional de Barcelona, les
cases Pich i Pon (1921, mutilada), Guarro (1923) i Casarramona (1924). Com a urbanista
projectà l'enllaç de la Via Laietana amb el nucli antic de Barcelona al sector de la
capella de Santa Àgata (1914) i l'agençament de la Plaça de Catalunya (1923), que
dugué a terme l'ajuntament de l'època de Primo de Rivera amb alteracions importants.
Restaurà les esglésies de Sant Martí Sarroca i de Sant Joan de les Abadesses i impulsà
les excavacions d'Empúries a través de l'Institut d'Estudis Catalans, entitat de la qual
fou cofundador i president durant molts anys. Profund coneixedor de l'art medieval
català, és autor d'obres tan importants com L'arquitectura romànica a Catalunya (1909-18,
amb A.de Falguera i J.Goday), La geografia i els orígens del primer art romànic (1930),
La place de la Catalogne dans la géographie et la chronologie du premier art roman (1932),
L'architecture gothique civile en Catalogne (1935) i L'escultura romànica a
Catalunya (1949). Fou professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1901-02) i
dels Estudis Universitaris Catalans (1905). Donà cursos a les universitats de la Sorbona
(1925), Harvard i Cornell (1926) i a l'Institut d'Art et Archéologie de la universitat de
París gràcies a la Fundació Cambó (1930). Presentà comunicacions al Congrés
Arqueològic de França a Carcassona-Perpinyà (1906), als internacionals d'història de
l'art de París (1921) i Roma (1922) i als d'estudis bizantins de Bucarest (1924) i
Belgrad (1927). Fou doctor honoris causa de les universitats de Freiburg (1923),
París (1930) i Tolosa (1949). Ingressà el 1886 en el tot just creat Centre Escolar
Catalanista, que presidí (1889-90) després d'haver dirigit la secció d'escoles
especials (1888-89). Participà en la I Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa
(1892), pertangué a la Lliga de Catalunya i col·laborà a "La Renaixença" i
al setmanari "La Veu de Catalunya", i fou un dels fundadors del diari del mateix
nom, al qual contribuí, els primers anys, amb articles molt contundents. Cofundador de la
Lliga Regionalista (1901), fou membre del seu Comitè d'Acció Política. Del 1902 al 1905
fou regidor de l'ajuntament de Barcelona, on promogué la política de sanejament i la
constitució de la Junta Autònoma de Museus (1902), ampliada el 1907 amb la participació
de la diputació provincial. A la Junta ajudà decisivament a la formació dels fons
museístics de la ciutat amb la instal·lació de les pintures romàniques traslladades
dels Pirineus, de les troballes d'Empúries, etc. Diputat a corts per Barcelona en les
eleccions de la Solidaritat (1907), respongué, en nom de la minoria regionalista, al
missatge de la corona amb un gran discurs, però després limità les seves intervencions
gairebé a la crítica del govern, especialment en qüestions d'educació. Elegit diputat
provincial per Barcelona, ajudà Prat de la Riba en la seva tasca cultural; abans ja havia
collaborat en altres empreses, com la de la restauració del palau de la Generalitat. Com
a diputat destacà en la promoció de l'ensenyament tècnic (escoles del Treball i
Superior d'Agricultura). Reelegit diputat provincial pel març del 1917, fou designat pel
novembre segon president de la Mancomunitat i confirmat en la presidència el 1919, el
1921 (després de la seva reelecció com a diputat) i el 1923. Al capdavant de la Mancomunitat
de Catalunya i enmig de fortes convulsions socials, continuà i amplià l'obra de Prat
en donar un gran impuls a la xarxa telefònica, i amb l'establiment de les biblioteques
populars i la difusió de les tècniques agrícoles i ramaderes. Inicià la publicació
dels mapes geogràfic i geològic, creà el Servei Meteorològic, les escoles d'Alts
Estudis Comercials, la d'Indústries de teixit de punt —a Canet de Mar— i la
d'infermeres. Establí l'Oficina d'Estudis Jurídics i el Laboratori de Psicologia
Experimental. Durant el primer mandat fou organitzada eficaçment la campanya pro estatut
d'autonomia, malmesa pel joc parlamentari. El cop d'estat de Primo de Rivera comportà la
substitució dels diputats provincials d'elecció popular per una Mancomunitat a gust del
dictador, presidida des del 1924 per Alfons Sala, que menà una campanya de descrèdit
contra Puig i els diputats anteriors i una persecució contra els funcionaris més
significats en el camp educatiu. L'ajuntament dictatorial de Barcelona també el destituí
del seu càrrec d'arquitecte de l'Exposició. Amb la República les seves activitats
polítiques minvaren, i la revolta del 1936 l'obligà a fugir i s'establí a París, i
després al Rosselló, on continuà els seus estudis sobre el romànic. Després de la
guerra civil li fou prohibit l'exercici de la professió d'arquitecte.
Rovira i Virgili, Antoni (1882-1949)
Escriptor, historiador i polític. Iniciat molt jove en el periodisme, el
seu primer article en català aparegué a "La Justícia", setmanari republicà
tarragoní. Anà a Barcelona a estudiar lleis, però hagué de retornar a Tarragona sense
haver pogut acabar la carrera per dificultats econòmiques; hi fundà i dirigí el
setmanari federal "La Avanzada", fundà Joventut Federal, s'ocupà en feines
administratives i féu conferències. Estrenà i publicà el drama Vida nova (1904)
i el 1905 guanyà el concurs de periodisme organitzat per "El Poble Català",
del qual fou redactor a partir de l'any següent. Especialitzat en política estrangera,
aconseguí una àmplia audiència. Col·laborà en altres publicacions ("La Campana
de Gràcia", "L'Esquella de la Torratxa", "El Gall",
"Renaixement", "Unió Catalanista", etc) i contribuí a fundar la
Societat Catalana d'Edicions (1911), on publicà la seva Història dels moviments
nacionals. El 1914 se separà —juntament amb altres redactors d'"El Poble
Català"— de la UFNR per disconformitat amb l'anomenat Pacte de Sant Gervasi.
Aquell mateix any fundà el setmanari "La Nació" i, cridat per Prat de la Riba,
ocupà un càrrec a la secció de premsa de la Mancomunitat. El 1916 acabà la carrera
d'advocat. Per aquesta època publicà nombrosos llibres, parlà en molts actes públics i
col·laborà a "La Veu de Catalunya" i a "La Publicitat". Tot i que
una minva auditiva dificultava la seva actuació política, el 1922 fou un dels fundadors
del partit d'Acció Catalana i aquest mateix any començà la publicació de la important Història
nacional de Catalunya. El 1924 fundà, i dirigí fins el 1929, la "Revista de
Catalunya", de format i contingut europeus. Edità l'"Anuari dels Catalans"
(1923-26). Després de deixar, per divergències doctrinals, Acció Catalana, fundà
(1927) el diari "La Nau", que esdevindria òrgan del partit Acció Republicana
de Catalunya, també fundat per ell. Fusionats els dos partits el 1931 per constituir
Acció Catalana Republicana, aquesta no volgué pactar amb l'Esquerra Republicana de
Catalunya i fou vençuda en les eleccions del 12 d'abril de 1931. L'any següent, atenent
un prec als intel·lectuals de Francesc Macià, ingressà a l'Esquerra Republicana, a
l'òrgan de la qual, "La Humanitat", comentà durant més de sis anys
l'actualitat política del país i la internacional, alhora que col·laborava a la
"Revista de Catalunya", "Meridià" i altres publicacions. Fou elegit
diputat al Parlament Català, del qual durant la guerra civil fou designat vice-president
i, a l'exili, president. El 1937 guanyà el premi Valentí Almirall atorgat al millor
recull d'articles periodístics. El 31 de gener de 1939 entrà a França amb els seus
familiars i visqué a Montpeller. Alliberada França, el president de la Generalitat,
Josep Irla, li encarregà la constitució del Consell Assessor de la Generalitat i, tot
seguit, formà part del govern. Des del 1946 visqué a Perpinyà. No deixà mai la seva
tasca d'escriptor, i així, escriví milers d'articles amb un estil clar i precís,
clàssic. Ha estat un dels més il·lustres teoritzadors —i divulgadors— de la
causa nacional de Catalunya.
Verdaguer i Callís, Narcís (1863-1918)
Advocat i polític. Estudià al seminari de Vic, on fundà la revista
"L'Almogàver" (1882). L'any següent deixà la carrera eclesiàstica i se
n'anà a Barcelona, on estudià dret i féu de corresponsal del setmanari vigatà "La
Veu del Montserrat". Participà en el míting catalanista de la Llotja de Barcelona
(gener del 1885) i fou un dels fundadors del Centre Escolar Catalanista, entitat que
presidí el curs 1887-88. Com a secretari de relacions de la Lliga de Catalunya fou el
principal promotor de la campanya contra l'article 15 del codi civil (1889). Participà en
la formació de la Unió Catalanista, i fou el fundador i director del setmanari "La
Veu de Catalunya" (1891-98). Partidari d'un catalanisme moderat i possibilista,
s'enfrontà amb els plantejaments del diari "La Renaixença", molt més
intransigents i radicals. L'any 1897 fou elegit vice-president de la Unió Catalanista, i
es mostrà favorable a la participació electoral del catalanisme. Advocat especialitzat
en qüestions comercials i aranzelàries, el febrer del 1898 fou elegit secretari del
Foment del Treball Nacional, des del qual càrrec influí notablement en l'evolució cap
al catalanisme d'importants industrials (Albert Rusiñol, Ferrer-Vidal, etc). Féu costat
al programa del general Polavieja, i participà en mítings demanant el concert econòmic
(1899). Cedí "La Veu de Catalunya" al seu amic Prat de la Riba, perquè la
convertís en diari i portaveu del catalanisme moderat. Al gener del 1900 fou elegit
president del Centre Nacional Català, grup que aplegava els seus amics més fidels (Prat,
Cambó, Duran i Ventosa, Puig i Cadafalch, etc). En formar-se la Lliga Regionalista (abril
del 1901), fou nomenat vice-president de la seva junta. S'apartà uns quants anys de la
política per manca de salut, i fou regidor de Barcelona (1909-10), diputat provincial
(1911-13) i diputat a corts per Vic (1914-16). Creà i dirigí la borsa de treball de la
diputació de Barcelona (1912), i fou president de la Societat Econòmica d'Amics del
País (1910-11) i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (191718). La seva
influència sobre Prat i sobre Cambó, que fou el seu passant, fou fonamental per a la
configuració d'un catalanisme conservador i catòlic, lligat als interessos dels grans
industrials de Catalunya. Els seus articles de la campanya de l'any 1889 foren recollits
en el llibre La primera victòria del catalanisme (1919).
|
|
El
catalanisme d'esquerres. |
Companys
i Jover, Lluís (1882-1940)
Polític. Fill d'una família benestant pagesa. Cursà la carrera de dret a
la Universitat de Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità
en la Unió Republicana. Creà un nucli homogeni amb Francesc Layret i Albert Bastardas.
Col·laborà activament amb les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de
les quals fou president de la secció política (1910). Fou redactor en cap (1912) de «La
Barricada», setmanari del Bloc Autonomista Català. Esdevingué dirigent important del
reformisme a Catalunya, especialment després de l'anada de Melquíades Álvarez a Reus
(juliol del 1912); col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i
Eusebi Corominas a través de la seva tasca en «La Publicidad», periòdic des del qual
sostingué una polèmica amb Layret (aquest, des d'«El Poble Català») pel setembre del
1912, amb l'intent d'emportar-se'l a l'òrbita del reformisme. Candidat a les eleccions
municipals del 1913, el fet de perdre-les —alhora que Eusebi Corominas i
d'altres— inicià la crisi del reformisme, accelerada en 1914-15. «La Publicidad»
deixà d'ésser òrgan oficial del reformisme en retirar-se Companys del periòdic. La
seva actuació política prosseguí dins la Joventut Republicana de Lleida, i participà,
amb Layret, Marcel·lí Domingo, Mestres i d'altres, en el míting del setembre del 1916,
que portà a la celebració de l'assemblea (abril del 1917) que constituí el Partit
Republicà Català. Formà part de la redacció de «La Lucha», òrgan del nou partit. En
representació d'aquest, fou elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona (1917), i des
d'aquest càrrec formà part de la comissió que intentà d'obtenir del govern una
intervenció positiva respecte als conflictes obrers (1919). Amb Layret, representà la
tendència esquerrana del partit durant els conflictes socials d'aquests anys, i exercí
d'advocat laboralista en defensa de militants sindicalistes. Tanmateix, i malgrat que
perdurà fins el 1931, el partit s'anà desfent a causa de les seves contradiccions
internes. Pel novembre del 1920 fou detingut, amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep
Viadiu i d'altres sindicalistes, i fou deportat al castell de la Mola (Maó); quan Layret
es disposava a assumir-ne la defensa, fou assassinat. A les eleccions legislatives del
desembre del 1920, Companys fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit
Republicà Català (escó que havia ocupat Layret), i hagué d'ésser posat en llibertat.
Participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní (febrer del 1921) contra
el governador Martínez Anido. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i
Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (1922), i dirigí «La Terra», òrgan de la
Unió. Participà en la gran campanya de propaganda organitzada per aquesta, que portà a
la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el projecte elaborat per
l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest fet comportà el suport de la
Unió de Rabassaires a la seva candidatura per Sabadell (abril del 1923), que guanyà.
Durant la Dictadura actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires (1925), i des
del 1928 formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició
política. Fou empresonat durant l'octubre del 1930. Participà en el Comitè
Revolucionari de Catalunya el mes següent, en signà el manifest i s'hagué d'amagar des
d'aleshores. Havia format part (1930) del comitè d'enllaç dels tres partits republicans
catalans al marge de l'Estat Català i del grup de «L'Opinió». Participà en la
Conferència d'Esquerres (març del 1931), de la qual sortí l'Esquerra Republicana de
Catalunya, i en formà part del directori en representació del Partit Republicà Català.
Elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona el 12 d'abril de 1931, a mig matí del dia 14
entrà, amb Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, a la casa de la ciutat, on
deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia
i des del balcó proclamà la República a Catalunya. Expulsà del govern civil el radical
Emiliano Iglesias, fou nomenat governador civil de Barcelona (16 d'abril) fins al mes de
maig, que fou substituït per Carles Esplà, i fou nomenat cap de la minoria d'Esquerra
Republicana i dirigí «La Humanitat», òrgan del partit. Havia col·laborat abans en la
segona època de «L'Opinió». Fou elegit diputat a corts per la província de Barcelona
(juny del 1931) i al Parlament de Catalunya per Sabadell (novembre del 1932). Intervingué
activament en les discussions del projecte de constitució de la República Espanyola
(setembre del 1931); votà a favor del vot femení (octubre del 1931); fou vice-president
de l'assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner
(gener del 1932); en nom dels diputats catalans s'abstingué de votar el dictamen de
l'Estatut en el debat de l'article VI sobre l'ensenyament (juliol del 1931). Cessà del
càrrec de president del Parlament de Catalunya, i en juny-novembre de 1933 fou ministre
de marina. Pel mateix juny fou elegit membre de l'executiu d'Esquerra Republicana en el
seu segon congrés nacional ordinari. A les eleccions legislatives del novembre del 1933
fou elegit diputat per la ciutat de Barcelona. A la mort de Francesc Macià, Joan
Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la
Generalitat: ocupà el lloc (1 de gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i
l'abstenció dels diputats de Lliga Catalana. Al mateix gener formà el primer govern de
concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència. Donà pas
a corrents polítics com Estat Català, Acció Catalana Republicana, el grup de
«L'Opinió», etc, que Macià no havia acceptat, juntament amb la Unió Socialista de
Catalunya i l'Esquerra Republicana. Convocà també (gener) un míting electoral de
l'Esquerra amb figures no catalanes com Azaña, Prieto, Casares Quiroga, etc, dins el nou
plantejament d'una acció política d'aliances. Al juny del 1934 presentà la llei de
Contractes de Conreu. Durant els mesos següents patí la tensió creixent entre les
tendències d'Estat Català i les de l'Aliança Obrera. Cada vegada més es refermà en el
seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins
la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre.
Condemnat a 30 anys de reclusió major pel govern radical-cedista de la República
Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis).
Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit diputat pel
Front d'Esquerres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En
produir-se els esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de
serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona.
Bé que en uns primers moments fou desbordat per les forces revolucionàries, s'esforçà
a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la guerra civil,
dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern
d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al setembre del 1936. A l'entrada de les
forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939). Detingut per les
forces del govern alemany, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. Després
d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de
Montjuïc. Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de la
Pedrera. De la seva obra escrita es destaquen el comentari al llibre Crítica del 6
d'Octubre de Jaume Miravitlles, el pròleg a Què és la Unió de Rabassaires
de Nònit Puig i Vila (1935) i la salutació del llibre La presse catalane depuis 1641
jusqu'à 1937 (1937).
Domingo y Sanjuán, Marcel.lí (1884-1939)
Polític i escriptor. Fill d'un guàrdia civil, residí a Agramunt i, a
divuit anys, a Tortosa, on estudià magisteri i exercí de mestre i on començà la seva
actuació com a periodista polític en defensa del republicanisme federal i de la
justícia social. El seu ideari incidí especialment en els treballadors del camp i també
a la mateixa Tortosa (fou creat, per exemple, el grup polític femení conegut per «Les
Marcel·lines»). El 1911 passà a formar part del consell general de la Unió Federal
Nacionalista Republicana (UFNR), i el 1914 fou elegit diputat a les corts espanyoles. El
1915, amb Francesc Layret, promogué la creació del Bloc Republicà Autonomista (BRA),
per conjugar el republicanisme amb les aspiracions de les masses treballadores,
organitzades en la CNT, que continuaren seguint, tanmateix, la consigna de l'apoliticisme.
Dirigí el nou diari del Bloc «La Lucha» (1916-19), des d'on llançà dures campanyes de
crítica al govern; la titulada Marruecos, sangría y robo li valgué
l'empresonament. Presidí el directori del nou Partit Republicà Català, format el 1917
com a resultat de la fusió de diverses forces polítiques, entre les quals el BRA i la
Joventut Republicana de Lleida, amb la col·laboració de Layret, Gabriel Alomar i Alfred
Pereña. Tingué un paper destacat a l'Assemblea de Parlamentaris, el mateix 1917, i
prengué part en els preparatius de la vaga revolucionària de l'agost (tingué gran
ressò el seu article Soldados!, adreçat a la tropa per tal que s'unís al poble)
i, en ésser iniciada la vaga, malgrat la immunitat parlamentària, fou detingut al
vaixell «Reina Regente». Participà activament en la campanya a favor de l'autonomia
iniciada a Catalunya per l'octubre del 1918; pel novembre, encapçalà una proposició de
llei que la minoria republicana presentà al congrés de diputats de Madrid a favor d'una
autonomia integral; pel desembre, a l'assemblea de la Mancomunitat, proposà, amb el
suport dels sectors republicans catalans, que aquesta fos transformada en assemblea
constituent per tal de redactar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Durant la Dictadura
participà en diversos intents d'enderrocar el règim i proclamar la República; fou
detingut diverses vegades i processat el 1930. Prengué part en el pacte de Sant Sebastià
i, després de l'alçament de Jaca, en ésser incrementada la persecució, s'exilià a
Portugal, i des d'allí passà a França. Tot i que participà en la conferència
fundacional de l'Esquerra Republicana de Catalunya (març del 1931) i en el seu directori,
s'inclinà pel Partido Radical Socialista Español, des d'on continuà defensant l'òptica
federal. En ésser proclamada la República Espanyola fou nomenat ministre d'instrucció
pública del govern provisional (abril-desembre del 1931); programà la construcció d'un
gran nombre d'escoles i inicià diverses reformes, entre les quals la coeducació. Més
endavant ocupà el ministeri d'agricultura, indústria i comerç, i el 1931 (i també el
1936) fou elegit novament diputat a corts per Tarragona. El 1933 fou un dels fundadors del
partit Izquierda Republicana, que a Catalunya rebé el nom de Partit Català d'Esquerra;
del juny al setembre fou ministre d'agricultura i dedicà els esforços al programa de
reforma agrària. Al febrer del 1936, en guanyar les eleccions el Front Popular, resultà
elegit, una altra vegada, diputat per Tortosa i s'incorporà al govern, on es féu càrrec
del ministeri d'instrucció pública del primer gabinet. Presidí el partit d'Izquierda
Republicana. A l'acabament de la guerra anà a l'exili, i aviat (2 de març de 1939) moria
a Tolosa. Marcel·lí Domingo tingué una ploma àgil i incisiva com a periodista:
col·laborà principalment a «La Publicidad», que dirigí un cert temps, «La
Barricada», «L'Opinió», «El Poble Català», «El Diluvio», «El Pueblo» de
Tortosa, «La Lucha», «El Mercantil Valenciano», «El Liberal», «El Imparcial»,
«España Nueva» de Madrid i alguns periòdics americans.
Layret i Foix, Francesc (1880-1920)
Advocat i polític. De família benestant, era de conegudes simpaties
republicanes. De petit sofrí una paràlisi i sempre caminà amb crosses. Fou company de
batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot, i cursà dret i filosofia i lletres a
Barcelona. Contribuí a la fundació de l'Associació Escolar Republicana (1900) i a la
creació de l'Extensió Universitària. Redactà els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic, i
en fou president el 1905. Aquest any ingressà a la joventut d'Unió Republicana i es
doctorà amb la tesi La societat primitiva, concepte i investigació. Fou també
elegit regidor de Barcelona pel districte VII. Participà activament a la Solidaritat
Catalana, i entrà en contacte amb el nucli dissident de la Lliga Regionalista, que creà
el Centre Nacionalista Republicà (1906). Com a regidor fou un dels promotors del
Pressupost de Cultura (1908), que preveia uns centres escolars municipals on l'ensenyament
hauria d'ésser donat en català, amb coeducació i llibertat religiosa. Fou un dels
fundadors (1910) de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual se separà el
1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. Contribuí a la
creació del Bloc Republicà Autonomista (1915). Com a advocat inicià aquests anys la
defensa de treballadors davant els tribunals, i la CNT li anà confiant la majoria de les
causes contra els sindicalistes. Impulsà el nou diari "La Lucha" (1916-19), que
es distingí per les campanyes a favor del republicanisme, el nacionalisme i l'obrerisme.
Fou el principal dirigent del nou Partit Republicà Català (1917), que significava un nou
esforç per a donar perspectives polítiques als problemes socials. Fou derrotat per un
marge escàs en les eleccions per a diputat de Girona (1918). Participà en la campanya
per a l'autonomia de Catalunya. El 1919 fou elegit diputat per Sabadell i denuncià a les
corts amb energia la política social, l'administració de l'estat i la funció de
l'exèrcit. En els moments de repressió màxima sobre la CNT, sota el govern de Martínez
Anido, fou assassinat a la porta de casa seva quan anava a interessar-se pels dirigents
cenatistes i per Lluís Companys, que havien estat detinguts i foren deportats a Maó. Hi
hagué una gran vaga de protesta a Barcelona, i el seu enterrament constituí una
manifestació política. Un monument seu, obra de Frederic Marès, inaugurat el 1936 a la
plaça de Goya, fou desmuntat el 1939, en acabar la guerra civil, i reinstal·lat al
mateix lloc el 27 de maig de 1977.
Macià i Llussà, Francesc (1859-1933)
Polític. Fill d'una família de les Borges Blanques que negociava en vi i
oli, estudià a Vilanova, fins que, a quinze anys, ingressà a l'acadèmia d'enginyers
militars de Guadalajara (Castella), d'on, com a tinent (1880), fou enviat de primer a
Madrid i després a Barcelona. Amb el grau de capità (1882) fou destinat a Sevilla, i
després a Lleida, on ocupà la comandància d'enginyers militars, ascendí fins a tinent
coronel, dirigí treballs topogràfics, com el del projectat ferrocarril de la Noguera
Pallaresa, i es casà amb Eugènia Lamarca i de Mier (1888), filla d'una família
benestant. Manifestà el seu desacord en l'assalt militar als locals del «Cu-cut!» i de
«La Veu de Catalunya» (1905), s'oposà a la llei de jurisdiccions del 1906 i presentà
la seva candidatura en el marc de la Solidaritat Catalana pel districte de les Borges
Blanques. Aquesta actitud política comportà el seu trasllat a Santoña (Castella la
Vella), després de l'ascens previ a coronel, que Macià no acceptà, i hagué de
renunciar a la carrera militar. Sota el patrocini de la Lliga Regionalista ocupà també
un lloc en la candidatura de la Solidaritat Catalana per Barcelona. Triomfador en totes
dues circumscripcions, renuncià l'acta de diputat per Barcelona i es limità a la de les
Borges Blanques, que renovà en totes les eleccions posteriors (maig del 1910, març del
1914, abril del 1916, febrer del 1918, juny del 1919, desembre del 1920 i abril del 1923).
En les del 1910 refusà de prendre possessió, i la seva acta fou presentada a les corts
de Madrid per diversos centenars d'electors desplaçats expressament des de les Borges
Blanques. Del 1910 al 1914, bé que la Lliga Regionalista intentà de mantenir-lo al seu
costat, s'anà apropant al republicanisme de la UFNR, i mantingué relació amb Pere
Coromines, Jaume Carner, etc. Després de la crisi de la UFNR, col·laborà amb Martí i
Julià en el setmanari «Renaixement», de la Unió Catalanista, des d'on impulsà
posicions revolucionàries, que foren exposades públicament a l'Assemblea de
Parlamentaris del 1917 i, després d'un efímer exili, en les reunions del Consell
Permanent de la Mancomunitat amb els parlamentaris catalans, preparatòries de l'estatut
d'autonomia elaborat per la Mancomunitat i inspirat per la Lliga Regionalista (1918-19).
Fou en aquests anys quan, dissolta l'orientació socialista de la Unió Catalanista, mort
Martí i Julià i enfront de l'ofensiva nacionalista de la Lliga Regionalista, intentà de
llançar un programa d'acció nacionalista i social de caire radical, oferint una
alternativa, per l'esquerra, a la Lliga Regionalista. Intentà de reunir sectors de la
petita burgesia i de la classe obrera, escampats en diferents organitzacions republicanes
i nacionalistes, entorn d'un programa independentista. D'aquí sorgí la Federació
Democràtica Nacionalista (gener-febrer del 1919), que, en el marc del seu interès a
crear un front únic catalanista, participà en la Conferència Nacional Catalana (abril
del 1922), de la qual sorgí Acció Catalana; però, en no ésser acceptada la seva
proposició de crear un Estat Català, se'n deslligà abans que arribés a cap solució.
Aleshores es dedicà a organitzar, des de les pàgines del setmanari «La Tralla», un nou
moviment, destinat a agrupar el catalanisme radical, que al cap de pocs mesos prengué el
nom d'Estat Català i que després entrà en relació amb els centres separatistes
d'Amèrica, el primer dels quals havia estat creat a l'Havana pel març del mateix any
1922. Tot i això, Macià no abandonà la idea del front únic catalanista, i intentà de
combinar els plantejaments militars hegemònics amb el republicanisme català; així,
projectà una Federació d'Esquerres de Catalunya (febrer del 1923), que no prosperà, i
prestà suport a la candidatura d'Acció Catalana en les eleccions d'abril del 1923. El
centre de la seva activitat fou, però, Estat Català. S'exilià després del cop d'estat
del general Primo de Rivera, s'instal·là a Perpinyà a mitjan octubre del 1923, i
després, a Bois-Colombes, prop de París. Emprengué la recerca de diners per a la compra
d'armes destinades a la insurrecció per a l'alliberament de Catalunya, tot mantenint
relació amb els grups de catalans nacionalistes d'Amèrica, disposats a ajudar
econòmicament la seva empresa; en nom del govern provisional de Catalunya, avalà l'Emprèstit
Pau Claris (abril del 1925). Disposat a una àmplia política d'aliances, sempre que
es mantingués el seu objectiu, i fracassades les negociacions amb Acció Catalana,
sovintejà les relacions amb els sindicalistes de la CNT, amb grups irlandesos de De
Valera (intent de formar una Lliga de Nacions Oprimides), amb nacionalistes bascs i, fins
i tot, amb el Partido Comunista de España, amb el qual, i amb d'altres forces, formà el
Comitè Revolucionari de París, del qual sorgí el seu viatge a Moscou, acompanyat de
Josep Carner i Ribalta i de José Bullejos, per tal de demanar ajut econòmic a la
Internacional Comunista (octubre-novembre del 1925), cosa que no aconseguí, tot i haver
estat introduït per Andreu Nin. El desengany de Moscou i, després, el del complot de la
Nit de Sant Joan (juny del 1926) l'empenyeren més a tirar endavant el seu projecte
d'insurrecció amb les seves úniques forces. Preparà i organitzà directament una
incursió armada a Catalunya, de primer des de Bois-Colombes i després des de Prats de
Molló. Avortat el complot de Prats de Molló, Macià fou detingut, juntament amb
Gassol, Carner i Ribalta, Bordas de la Cuesta i d'altres a la vil·la Denise i fou
empresonat a Perpinyà. Traslladats a la presó de La Santé, a París, s'obrí un famós
procés, on Macià, defensat per Henri Torres, fou condemnat a dos mesos de presó, que ja
havia complert; i, després de retornar a Bois-Colombes, fou obligat a passar a Bèlgica.
Després de residir uns quants mesos a Brussel·les, en companyia de Gassol, s'embarcà
cap a l'Uruguai, on arribà els primers dies del 1928. Entrà clandestinament a
l'Argentina i, després d'un plet judicial, hi residí més de mig any; allà recorregué
els centres catalans de Buenos Aires, Rosario, Córdoba, La Plata i Mendoza. Anà a Xile,
i s'embarcà cap a l'Havana, on participà activament en l'assemblea preparada per Carner
i Ribalta, per Josep Conangla i per ell mateix des de Buenos Aires, la qual fundà el Partit
Separatista Revolucionari de Catalunya —del qual fou president— i aprovà la
constitució d'una futura República Catalana (setembre-octubre del 1928). D'allí se
n'anà, sempre amb Gassol, cap a Nova York, camí d'Europa (a mitjan octubre del 1928). En
no poder entrar a Suïssa, retornà a Brussel·les, on plantejà de portar a terme els
acords de l'assemblea de l'Havana per tal de transformar Estat Català en Partit
Separatista Revolucionari de Catalunya, cosa que provocà tensions en el moviment,
sobretot a l'interior de Catalunya; per això hom decidí de continuar amb la denominació
d'Estat Català. Atent sempre als complots contra la Dictadura, la fallida del de Sánchez
Guerra l'impulsà a tornar a Catalunya, i demanà nou ajut econòmic als centres catalans
d'Amèrica, per tal de dur a terme una acció armada, però aquesta vegada des de
l'interior de Catalunya. Mentrestant, caigué la dictadura del general Primo de Rivera
(gener del 1930) i, en el marc d'una forta campanya en pro de l'amnistia, Macià travessà
il·legalment França i arribà a Barcelona pel setembre del 1930. Fou detingut i retornat
a Bèlgica. Per fi, enfonsat el general Berenguer, retornà a Catalunya, sense
inconvenients, el 22 de febrer de 1931. Assistí a la conferència d'esquerres (del març
del 1931), donà per constituïda l'Esquerra Republicana de Catalunya i en fou
escollit president del consell directiu. Després del triomf de l'Esquerra Republicana de
Catalunya en les eleccions municipals del 12 d'abril, i de la proclamació per part de
Lluís Companys de la República a Catalunya, el 14 d'abril, proclamà l'Estat Català
integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques i la formació del govern de la República
Catalana, després de destituir el president de la diputació monàrquica, Maluquer i
Viladot. Immediatament es féu càrrec del govern de Catalunya. Com a president
provisional de la República Catalana demanà a tots els ajuntaments la proclamació de la
República a totes les poblacions de Catalunya i signà el text oficial de la proclamació
de l'Estat Català sota el règim d'una República Catalana. Formà govern amb l'Esquerra
Republicana i la Unió Socialista de Catalunya, i prengué diverses mesures polítiques
amb les noves autoritats (López Ochoa, Companys, Aiguader, Anguera de Sojo). Tres dies
després, rebé els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau
d'Olwer, i, després d'unes llargues negociacions, acceptà de reconvertir el govern de
Catalunya en govern de la Generalitat de Catalunya i d'elaborar un Estatut
d'Autonomia. Ocupà la presidència provisional del govern de la Generalitat, i
després de la crisi del desembre del 1931 assumí també la conselleria d'agricultura.
Elegit diputat a les Corts Constituents per Barcelona (juny del 1931), presentà
públicament la victòria del plebiscit de l'estatut i presidí la delegació que en
lliurà el text al president de la República Espanyola, Alcalá Zamora, acompanyat de
Gassol, Tarradellas i d'altres. Es féu dipositari, també, del text modificat de
l'estatut aprovat per les corts de la República (setembre del 1932). Elegit diputat per
Barcelona en les eleccions del Parlament de Catalunya (novembre del 1932), n'obrí les
sessions, i, després d'ésser reelegit president de la Generalitat, delegà les seves
funcions executives, de primer en el conseller Joan Lluhí i Vallescà (desembre del
1932), i després en els també consellers Carles Pi i Sunyer i Miquel Santaló. Preocupat
per la lentitud en el traspàs de serveis a la Generalitat, fou elegit diputat per
Barcelona per l'Esquerra Republicana de Catalunya (novembre del 1933), i morí en
l'exercici del seu càrrec de president de la Generalitat de Catalunya el 25 de
desembre.
|
|
Altres
personatges. |
Lerroux
García, Alejandro (1864-1949)
Polític republicà. Fill d'un veterinari de l'exèrcit, fou redactor i
director, a Madrid, d'"El País", òrgan zorrillista, i després fundà i
dirigí "El Progreso" (1897). Intentà una aproximació a certs sectors de
l'exèrcit i alhora als obrers i acceptà de fer, des del seu periòdic, propaganda de la
campanya revisionista del procés de Montjuïc. Formà part de la candidatura comuna
republicana de Barcelona —en representació dels progressistes— en les eleccions
per a diputats a corts del 1901. Sorprenentment, aconseguí de guanyar i d'ésser reelegit
el 1903 i el 1905, gràcies, sobretot, a la seva demagògia obrerista i a la renovació
que imposà al republicanisme tradicional. Després d'intentar una Federació
Revolucionària amb Blasco i Ibáñez i amb Soriano, de València (1902-03), no dubtà a
participar en la reorganització de la Unió Republicana, el 1903, i pogué aglutinar la
major part dels grups republicans barcelonins en 1903-05. Quan es produí el moviment de
la Solidaritat Catalana, s'hi oposà violentament i encapçalà una reacció
antisolidària espanyolista. En especial als sectors catalanistes, fou acusat d'estar a
sou del ministeri de la governació. I fou conegut, pel seu populisme, com l'Emperador
del Paral·lel. Hagué de deixar "La Publicidad", que havia estat el seu
òrgan de premsa des del 1901, i fundà, a Barcelona, "El Progreso". Exacerbà
la demagògia esquerrana i el revolucionarisme verbal i donà més bel·ligerància als
Jóvenes Bárbaros, però, perjudicat per la repulsa a l'atemptat d'Hostafrancs contra
Cambó (abril del 1907), en el qual hom implicà els lerrouxistes, fou derrotat en les
eleccions del 1907. Després d'ésser expulsat de l'assemblea d'Unió Republicana del juny
del 1907 i de crear el Partit Republicà Radical (gener del 1908), s'exilià, arran d'un
delicte de premsa, i anà a França i a l'Argentina (del febrer del 1908 al novembre del
1909). Fou de nou elegit diputat pel desembre del 1908, però romangué a l'estranger,
sense intervenir directament en els fets de la Setmana Tràgica, tot i que la
participació del seu partit hi fos destacada. Posteriorment imposà un canvi gradual
d'orientació política cap a la moderació i, bé que perdé gran part del suport obrer
anterior, assolí per al seu partit una certa extensió arreu de l'estat. Tanmateix, fou
repetidament reelegit diputat per Barcelona, en general per la minoria. Formà part de la
junta directora creada pel pacte de Sant Gervasi (1914), i posteriorment assistí a
l'Assemblea de Parlamentaris del 1917. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià,
el 1930, i dins la Segona República fou ministre d'estat (abril-desembre del 1931).
Volgué adoptar una posició de centredreta, especialment després del triomf electoral de
la CEDA (novembre del 1933). Presidí, entre el setembre del 1933 i el setembre del 1935,
diferents governs, i en incorporar la CEDA al poder hagué de fer cara a la insurrecció
de l'octubre del 1934. Ministre d'estat en el govern de Chapaprieta (setembre-octubre del
1935), hagué de dimitir en ésser implicat en els escàndols de l'estraperlo i de Tayà.
El seu partit resultà estrepitosament vençut pel febrer del 1936, i ell no pogué
obtenir cap acta. S'exilià a Portugal fins el 1947, des d'on acceptà el fet del
Movimiento. És autor de les obres Al servicio de la República (1930), La
pequeña historia (1945) i Mis memorias (1963).
Sala i Argemí, Alfons (1863-1945)
Polític i industrial. Es llicencià en dret a Barcelona. Ben jove
s'inicià en la política i fou diputat provincial pel Partit Liberal Dinàstic (1888-93).
Cacic i patrici alhora, a la darreria del s XIX convertí Terrassa en un feu on sortia com
a diputat a corts, càrrec que anà ostentant, bé que el 1906, amb motiu de la
Solidaritat Catalana, pel seu anticatalanisme, decidí de no presentar-se. Adoptà
després l'etiqueta de monàrquic independent i aglutinà un nucli d'addictes i d'electors
conservadors, reducte contra el qual combateren republicans, catalanistes d'esquerra i
també de la Lliga Regionalista. Foren particularment sagnants els poemes que li dedicà
Josep Carner, fent-lo, no sempre amb justícia, la bèstia negra del catalanisme. Malgrat
tot, fou reelegit com a diputat a corts. Amic personal d'Alfons XIII, fundà la Unión
Monárquica Nacional (1919) i, havent-se negat a assistir a l'Assemblea de
Parlamentaris, combaté l'autonomisme i col·laborà amb la Dictadura de Primo de Rivera,
el qual el nomenà president de la Mancomunitat governativa (gener del 1924 — abril
del 1925). Tanmateix, la repressió anticatalana i la mediatització excessiva de la
Mancomunitat, el dugueren a protestar davant el rei i el dictador i per això dimití. Fou
un defensor del proteccionisme a les corts, en contra de l'opinió del seu partit Liberal
i impulsà la creació de l'Escola Industrial de Terrassa. Fou nomenat senador vitalici
(1923) i rebé el títol de comte d'Ègara (1926). Els seus partidaris foren anomenats
salistes.
|
|
Nacionalistes
bascos. |
Aguirre
y Lecube, José Antonio de (1903-1960)
Polític basc. Membre d'una família burgesa de Bilbao, es llicencià en
dret a la Universitat de Deusto. Inicià l'activitat política com a president de les
joventuts d'Acció Catòlica de Biscaia. El 14 d'abril de 1931, amb un grup de
correligionaris, proclamà la República Basca des de l'ajuntament de Guetxo. La
iniciativa no tingué conseqüències, però contribuí a fer-lo destacar entre els
dirigents del Partit Nacionalista Basc. Fou diputat de les tres legislatures de la
República, i com a alcalde de Guetxo presidí la comissió d'alcaldes que fou designada
per a estructurar l'Estatut d'Estella. Des del 1931 la seva personalitat s'imposà com la
més destacada i decidida del partit, i assolí un paper fonamental en la seva evolució
durant la República, que fou explicada en el seu llibre Entre la libertad y la
revolución 1930-1935 (Bilbao 1935). Quan s'esdevingué l'aixecament del 1936, el
Partit Nacionalista Basc romangué al costat de la república, i les corts aprovaren
l'estatut d'autonomia d'Euskadi (1 d'octubre). Aguirre fou elegit lehendakari (president)
del govern basc (7 d'octubre), al davant del qual reforçà la unió entre el seu partit i
els del Front Popular, mantingué l'ordre i el culte religiós a la rereguarda i
incrementà l'esforç militar; a la darrera fase de la lluita a Biscaia assumí
personalment el comandament de les forces armades. El mes d'agost de 1937 s'instal·là
amb la delegació basca a Barcelona, i el gener del 1939, es traslladà, amb el seu
govern, a París. La Segona Guerra Mundial el sorprengué al N de França, i després
d'una sèrie de peripècies a Bèlgica i a Alemanya, que foren narrades en el seu llibre De
Guernica a Nueva York, pasando por Berlín (1943), arribà a Amèrica. El 1945, abans
de la fi de la Segona Guerra Mundial, retornà a París, on reorganitzà el govern basc a
l'exili, el qual presidí fins al final de la seva vida.
Arana Goiri, Sabino de (1865-1903)
Polític basc, fundador del nacionalisme basc. Pertanyia a una família
benestant i de tradició carlina; el seu pare, armador, que fou alcalde d'Abando i
representant d'aquesta població a les Juntes de Guernica, participà activament en la
preparació de l'aixecament (1872) del pretendent Carles VII. Sabino de Arana s'inicià en
les idees nacionalistes el 1882, influït pel seu germà Lluís. En 1883-88 estudià a
Barcelona part de la carrera de dret; l'elecció de Barcelona (el País Basc no tenia
universitat) fou motivada, sens dubte, per raons d'afinitat amb el moviment catalanista.
En retornar a Bilbao, es presentà, en oposició amb Miguel de Unamuno i Resurrección M.
de Azkue, per a la càtedra de llengua basca acabada de crear a l'Institut de Bilbao, que
fou concedida al darrer dels citats. Des d'aleshores es dedicà plenament a definir i
propagar el nacionalisme basc, al qual donà el seus primers fonaments teòrics, que
resumí en el lema Jaungoikua eta Lagizarra ('Déu i Llei vella'), tot unint la
tesi de la independència per a Bascònia amb una rígida confessionalitat religiosa i amb
una posició de marcat caràcter burgès enfront del problema social. El seu proselitisme
es projectà en el llibre Bizkaya por su independencia (1892), el seu escrit
polític fonamental, i en diverses publicacions periòdiques ("Bizkaitarra",
"Baserritarra", "Euzkadi", "La Patria"), així com en
treballs de revaloració de la cultura autòctona, sobretot lingüístics: Gramática
elemental del euzkera bizkaino (1888, incompleta), Lecciones de ortografía del
euzkera bizkaino (1896), obra que establí el sistema ortogràfic que ha prevalgut en
part en la literatura basca de la zona peninsular. El 1900 es casà amb Nicolasa de
Atxikallende Iturri. En 1895-96 i el 1902 fou empresonat per motius polítics.
|
|
Nacionalistes
gallecs. |
Brañas
Menéndez, Alfredo (1850-1900)
Escriptor i polític gallec. Fou catedràtic d'economia i de finances a la
universitat de Santiago de Compostel·la. Impulsà el moviment regionalista gallec i
mantingué relacions amb Catalunya, on fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el
1893. És autor d'El Regionalismo (1889), Deos Patresque galaicos (1892) i La
crisis económica en la época presente y la descentralización regional (1892).
Castelao, Alfonso Rodríguez (1886-1950)
Polític, escriptor i dibuixant gallec. Estudià medicina a Santiago. Des
del 1909 treballà com a caricaturista a la premsa gallega i excel·lí pel contingut
crític i social dels dibuixos, recollits parcialment a Cincoenta homes por dez reás
(1931) i a Cousas da vida (1961, 1962). En contacte amb Vicente Risco, Otero
Pedrayo i altres intel·lectuals, fundà la revista «Nos», que orientà la vida
política i cultural de Galícia entre el 1920 i el 1936. Des del dibuix, evolucionà cap
a la literatura. A Cousas (1926, 1929) els dibuixos són acompanyats amb proses
humorístiques sobre els problemes de la Galícia camperola. Ja abans, amb la narració
breu Un ollo de vidro (1920), s'havia revelat com el millor prosista gallec del seu
temps. El 1932 a les corts constituents de la República pronuncià un discurs en defensa
de la llengua gallega, que tingué una gran repercussió. El 1933 fou rebut, amb Otero
Pedrayo, a Barcelona pel govern de la Generalitat. El 1934 fou exiliat a Badajoz pel
govern Lerroux, i publicà el recull de contes Retrincos i la novel·la Os dous
de sempre. Diputat durant el Front Popular, contribuí a l'èxit del plebiscit de
l'estatut gallec (28 de juny de 1936). La guerra civil el sorprengué a Madrid. Publicà Galicia
mártir (1937), Atila en Galicia (1937) i Milicianos (1938). Féu
conferències i exposà la seva obra a l'URSS, Cuba i els EUA. El 1940 s'instal·là a
Buenos Aires, on estrenà l'obra teatral Os vells non deben de namorarse (1941),
farsa expressionista i popular per a la qual dissenyà decoracions, figurins i màscares.
El 1944 publicà el seu assaig polític Sempre en Galiza, i el 1945 fundà la
revista Galeuzca, amb un grup d'exiliats bascs i catalans. El 1946 fou nomenat
ministre del govern de la República a l'exili i residí a París.
Castro, Rosalía de (1837-1885)
Escriptora en llengua gallega i castellana. Descendent per línia materna d'una família
de la vella noblesa, el seu naixement il·legítim, agreujat per la condició sacerdotal
del seu pare, la marcà profundament. El 1857 publicà el seu primer llibre, La flor,
poemes en castellà influïts per Espronceda. El 1859 es casà amb Manuel Murguía, el
qual la decantà a escriure en gallec. De tota manera, a causa dels condicionaments de
l'època, gairebé tota la seva obra és en castellà. Les novel·les La hija del mar
(1859) i Flavio (1861) són, encara, obres de joventut i, fins al recull de poemes A
mi madre (1863), no començà la seva obra important i personal. La seva primera
composició en gallec, Adiós rios, adiós fontes, aparegué el 1858. El 1863
publicà Cantares gallegos, visió de la Galícia rural. El 1866 publicà Ruinas,
i el 1867 la seva millor novel·la en castellà, El caballero de las botas azules.
El segon llibre en gallec, Follas Novas (1880), és una angoixosa meditació sobre
la mort i la solitud, d'una profunditat metafísica molt diferent del to jovenívol i
popular del llibre anterior. La consciència de la solitud radical de l'home, la saudade,
enllaça aquests poemes amb els temes bàsics de la literatura existencial. El conjunt de
l'obra de Rosalía de Castro gira entorn de tres temes bàsics: la visió costumista de la
Galícia rural, el contingut metafísic proper a la filosofia existencial, i la denúncia
de les condicions socials del camp gallec, que obliguen a l'emigració. La crítica ha
assenyalat semblances temàtiques i formals entre l'obra de Rosalía de Castro i la de
Gustavo Adolfo Bécquer, però aquestes similituds, més que de la imitació, procedeixen
d'influències comunes, especialment de Heine. En prosa gallega escriví solament els
pròlegs als dos llibres de poemes gallecs i el Conto galego, de publicació
pòstuma.
Murguía, Manuel Martínez (1833-1923)
Escriptor i historiador gallec. Casat amb Rosalía de Castro, fou un dels principals
promotors de la renaixença gallega. Del 1860 al 1875 ocupà el càrrec de director de
l'Arxiu General de Galícia. En ésser fundada la Real Academia Galega (1906) en fou
nomenat president.
|
|
Nacionalistes
valencians. |
Blasco
i Ibáñez, Vicent (1867-1928)
Escriptor i polític. Es llicencià en dret a la Universitat de València (1888) i
col·laborà en l'almanac "Lo Rat-Penat" amb un parell de narracions en català
(La torre de la Boatella, 1883; Fatimah, 1884). Un tercer relat en català, Lo
darrer esforç (1883), restà inèdit fins el 1967. La seva vinculació a la
Renaixença fou breu i bàsicament decidida per la influència de Constantí Llombart;
després de la mort d'aquest (1893) esdevingué enemic acèrrim del grup valencianista de
Teodor Llorente. El 1887 publicà, ja en castellà, el recull Fantasías, leyendas y
tradiciones, que, com les narracions catalanes, respon a una estètica romàntica i a
una temàtica historicista. Incorporat ben d'hora a la política republicana de Pi i
Margall, desplegà una gran activitat d'orador i de periodista, que continuà
enèrgicament fins el 1908. Durant una primera etapa, escriví, a més d'una Historia
de la Revolución española en el siglo XIX (1893), dues novel·les fulletonesques, de
caràcter pamfletari, La araña negra i ¡Viva la República!, aparegudes el
1892, que s'insereixen en la seva línia d'agitador demòcrata i anticlerical. El 1894
fundà el diari "El Pueblo", a València, en el qual començà a publicar la
novel·la Arroz y tartana. Un curt exili forçós a París, el 1890, l'havia posat
en contacte amb la narrativa francesa del naturalisme, i Arroz y tartana en
reflecteix la influència. Les narracions de Cuentos valencianos (1896) i La
condenada (1900) i les novel·les Flor de mayo (1896), La barraca (1898),
Entre naranjos (1900) i Cañas y barro (1902) prolonguen aquesta visió,
sobre ambients i problemes de les zones centrals del País Valencià, i són, sens dubte,
la part més sòlida de la seva obra. Mentrestant, la seva acció política assolia una
considerable repercussió popular; distanciat de Pi i Margall, creava el propi partit, i
des de les planes d'"El Pueblo" menava una incessant campanya d'atacs als
governs de la Restauració, que li valgueren processos, empresonaments i un nou exili
(1896). El sector més viu del republicanisme valencià fou, per antonomàsia, el blasquisme.
Diputat a corts en diverses legislatures (1898, 1899, 1901, 1903, 1905, 1907), hagué
d'enfrontar-se amb la dissidència del seu col·laborador Rodrigo Soriano, que provocà
incidents d'extrema violència; finalment, el 1908, abandonà la política activa. A
Madrid, havia començat el 1903 una nova sèrie de novel·les (La catedral, 1903; El
intruso, 1904; La bodega, 1905; La horda, 1905) de crítica social,
situades en diferents punts de la Península Ibèrica on la problemàtica
sòcio-econòmica adquiria una virulència extrema (clericalisme, latifundisme andalús,
capitalisme basc, etc). El 1910 emprengué unes temptatives de colonització a
l'Argentina, amb emigrants valencians, de les quals desistí el 1913. La Primera Guerra
Mundial donà ocasió al seu més gran èxit literari: la novel·la Los cuatro jinetes
del Apocalipsis (1916), de propaganda aliadòfila, que fou molt reeditada i traduïda
i li obrí el mercat nord-americà, tant literari com cinematogràfic. La seva producció
narrativa havia derivat cap a un psicologisme fàcil, sense desprendre's del gust pel
pintoresc (Los muertos mandan, 1908; Sangre y arena, 1908; Luna Benamor,
1909), i aleshores accentuà la nota brillant i superficial del món cosmopolita (Los
enemigos de la mujer, 1919; El paraíso de las mujeres, 1922; etc). Resident a
França quan Primo de Rivera prengué el poder (1923), escriví alguns opuscles agressius
contra Alfons XIII i el dictador; al mateix temps retornà a la novel·la històrica,
però amb intencions patriòtiques (El papa del mar, 1925; A los pies de Venus, 1926;
En busca del Gran Khan, 1928, etc). També publicà uns quants llibres de viatges: En
el país del arte (1896), Oriente (1910), La Argentina y sus grandezas (1910),
La vuelta al mundo de un novelista (1925), etc. A València creà i dirigí
diverses editorials (Sempere, Prometeo), a través de les quals féu una important tasca
de divulgació cultural entre les capes populars.
Soriano y Barroeta-Aldamar, Rodrigo (1868-1944)
Polític i escriptor. A Madrid, començà la seva carrera periodística com a crític
d'art de "La Época". Ingressà al partit republicà després del 1898 i fundà
la revista "Vida Nueva". Amic de Blasco i Ibáñez des del 1893, es traslladà a
València (cap al 1898) i col·laborà amb ell en les tasques polítiques i en la
redacció d'"El Pueblo". Aviat fou popular per les seves campanyes apassionades
i per la seva intervenció demagògica als mítings republicans. El 1903 rompé amb Blasco
i encapçalà un altre partit; fundà i dirigí "El Radical". Diputat per
València (1901-09), fou elegit per Madrid (1911), on s'instal·là i creà el periòdic
republicanosindicalista "España Nueva". El 1923 pronuncià unes polèmiques
conferències sobre les responsabilitats per la guerra del Marroc. Deportat a les illes
Chafarinas i Fuerteventura el 1924, fugí, amb M.de Unamuno, a París, on mantingué la
seva oposició a Primo de Rivera i participà en les campanyes dels exiliats. Fou diputat
(1931) d'Izquierda Federal i, poc després, ambaixador a Xile fins el 1939.
|
|
