Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
En l'etapa
1833-1868 es construeix l'Estat liberal a Espanya.
|
Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i
socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic
Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret
diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió
de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la
igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat
per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers
exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Revolucions liberal-burgeses
Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de
llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar
les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat
estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o
república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i
la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
 |
|
La revolució liberal suposa el pas de l'absolutisme al
liberalisme. |
Absolutisme
Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de
govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat formes
monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la dels
segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes, el
pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un individualisme
laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve a justificar
la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre corrent
important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió del
liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis de
Bonald) i originà el tradicionalisme modern. L'absolutisme parteix de la creença
que aquell qui exerceix el poder exerceix la sobirania total (i hom identifica així rei
amb sobirà). De tota manera, el poder reial no fou mai completament absolut perquè, a
part les limitacions de fet, les corts o parlaments imposaren unes certes limitacions (en
l'aspecte fiscal, especialment).
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a
dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes
democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei,
llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució
Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX,
que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la
sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat
econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues
branques: el liberalisme moderat o doctrinari i el liberalisme radical o
democràtic.
|
|
El nou règim liberal-burgès, es fonamentava en els principis
de la democràcia política. |
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en
l'elecció dels governants.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit
de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar
(judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits
per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs,
respectivament).
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix
de la vida política i la principal font de poder.
Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la
qual són regulats, generalment, per la constitució.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables,
escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment
constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per
Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el
constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels
ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions,
com també el conjunt de relacions entre ells.
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna
però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del
president del govern o del ministre que en sigui responsable.
República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no
és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a
cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a
cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a
cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a
cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.
Sufragi
Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions,
en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic
i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar),
lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui
es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té
el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una
societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes
agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb
l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades
a les actuals.
|
|
El liberalisme a Espanya. |
El
liberalisme a Espanya
En el context hispànic, els mots liberal i liberalisme nasqueren per a
designar els partidaris d'un règim constitucional i els principis que aquests
sustentaven, en contraposició als qui volien la perduració de l'absolutisme, qualificats
com a servils. Tot i que l'actuació dels diputats catalans a les corts de Cadis no els
féu distingir en la defensa dels principis liberals (cosa que pot explicar-se per les
relacions que mantenien amb els estaments dominants de l'antic règim, però també per la
manca de plantejaments revolucionaris d'una burgesia que vivia en aliança amb la
monarquia absoluta, que li reservava el mercat colonial), el liberalisme es difongué
ràpidament als centres urbans, especialment a Barcelona, on el cònsol francès observava
el 1814 que, llevat del poble baix, que estava fanatitzat pel clergat, "la resta de
la gent només pensa en la constitució". Les dificultats dels anys 1814-20 posaren
en relleu la necessitat de liquidar l'antic règim, i dugueren la burgesia industrial
catalana a actituds conseqüents d'oposició, en les quals fou secundada per amplis
sectors populars. La burgesia estigué present en bona part dels intents revolucionaris
que culminaren el 1820, com es pot advertir en el de Lacy, que tingué lloc a Catalunya el
1817, o en el de Vidal a València, on un membre de la rica família dels Beltran de Lis
fou executat, el 1819, per la seva participació en aquest intent insurreccional frustrat.
La revolució del 1820 significà l'inici d'una etapa nova i decisiva: la primera en què
una política liberal començà a aplicar-se en la realitat. El suport popular que
obtingué el liberalisme augmentà considerablement, especialment a les zones urbanes i en
aquelles comarques rurals en què s'havia produït majorment el pas cap a una agricultura
comercialitzada. Però també en aquests anys començà a produir-se una escissió entre
aquell sector dels liberals que volia unes transformacions revolucionàries (exaltats) i
el que s'acontentava amb uns canvis formals en l'organització política, confiant que la
resta es produiria com a conseqüència (moderats). La divisió prosseguí en l'exili de
1823-33, mentre una bona part dels terratinents feudals de l'estat espanyol, adonant-se de
la inviabilitat del vell règim, s'apropaven als liberals moderats per tal d'arribar a una
aliança entre les que el marquès de Miraflores anomenava "classes
propietàries", sobre la base d'un mínim de canvis polítics imposats des de dalt, i
amb la contrapartida d'acceptar la metamorfosi de la propietat feudal de la noblesa (la de
l'Església fou confiscada i venuda en la desamortització) en propietat burgesa.
L'establiment d'un règim constitucional es féu en un seguit de transicions, des de la
mínima concessió que significava l'Estatut Reial fins a la Constitució del 1837, que
acarnissà els enfrontaments entre els qui, des d'aleshores, s'anomenaren partit moderat i
partit progressista. Darrere els moderats hi havia l'aliança dels terratinents i la
burgesia industrial, guarida de les seves vel·leïtats revolucionàries des del moment
mateix que havia assolit allò que la interessava i refermada en actituds conservadores
per la por al proletariat, que iniciava aquells anys les primeres reivindicacions
col·lectives i posava els fonaments d'un sindicalisme que aparegué ple de força des del
1840. Fins a la revolució del 1868 el poder estigué sobretot en mans del partit moderat
(o d'un tercer partit intermedi, la Unión Liberal, que restava més a la vora d'aquest),
amb curtes etapes de predomini progressista, que bastaren, però, per a demostrar les
limitacions de la política que aquest darrer partit es proposava de fer i donaren lloc a
una escissió que constituí el partit demòcrata, del qual s'escindiren, a llur torn, els
grups republicans. Bé que es distingien per concepcions molt diverses de l'abast que
havien de tenir les llibertats que tots propugnaven formalment i que en els més
avançats, especialment en els republicans, hi havia elements d'un populisme
interclassista, hom pot considerar aquests partits com a fonamentalment burgesos,
especialment pel que fa a llurs concepcions sobre la propietat. Les forces obreres
naixents foren fins el 1868 aliades d'aquests grups, sobretot dels republicans, fins que
arribaren a comprovar les discrepàncies fonamentals que els dividien i l'escassa
transcendència que la implantació de la República havia de tenir per a la resolució de
llurs problemes propis i específics. Des del 1874, en el règim de la Restauració, el
terme liberal passà a aplicar-se a qualsevol dels grups que volien un estat
d'aparença parlamentària, que arribà a permetre's fins i tot el luxe del sufragi
universal, però on el poder fou rígidament controlat per unes forces lligades a la gran
burgesia, que vetllava pel dret a la seva llibertat, si calia a costa de la del
proletariat rural i urbà. Els dos grans partits del sistema polític de la Restauració,
que se succeïren pacíficament en el poder, prengueren tots dos la denominació de
liberals, com a prova de les escasses diferències reals que existien entre ells, bé que
en teoria el partit de Cánovas (liberal-conservador) representava una opció més
moderada que el de Sagasta (liberal-fusionista), que havia intentat d'arreplegar les
forces disperses dels grups que havien fet la revolució del 1868. Amb tot, per alguns
sectors conservadors de la societat catalana la idea mateixa del liberalisme resultava
inassimilable en el terreny polític o religiós. Duran i Bas, lligat al partit de
Cánovas, es negà a acceptar que el cercle de l'organització a Barcelona dugués el nom
de liberal-conservador, com li pertocava, i només transigí amb la inversió dels dos
adjectius, per posar en relleu la primacia del caràcter conservador del grup. Més a la
dreta encara, des de posicions integristes, Sardà i Salvany denuncià el liberalisme com
"un conjunt d'idees falses i de fets criminals, conseqüència pràctica d'aquestes
idees" al seu famós llibre El liberalismo es pecado (1882). Cal dir, però,
que els dos grans partits de la Restauració tingueren escassa importància real en la
vida política catalana. Des del començament del s XX, amb l'aparició de la Lliga com a
opció pròpia de la burgesia catalana, es produí la ràpida desintegració dels vells
equips i l'enfonsament dels cacics que els dirigien, definitivament bandejats després del
triomf ressonant de la Solidaritat Catalana. No era sinó l'avenç del que s'havia
d'esdevenir a escala hispànica, on els dos grans partits es desintegraren del 1914 al
1923.
|
|
Els dos grans partits de l'època isabelina foren els
moderats i els progressistes, que representaven els dos grans corrents del liberalisme de
la primera meitat del segle XIX. |
Liberalisme
moderat o doctrinari
De signe burgès i estès durant les revolucions de 1830, defensava la monarquia
constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la
igualtat jurídica.
Liberalisme radical o democràtic
De signe més popular i estès durant les revolucions de 1848, defensava la
república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la
justícia social. D'aquesta línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els
partits democràtics.
|
|
Els liberals moderats. |
Liberals
moderats
Eren un grup heterogeni format per terratinents, grans comerciants i
intel.lectuals conservadors, juntament amb restes de la vella noblesa, de l'alt clergat i
dels alts comandaments militars. Eren defensors a ultrança de la propietat privada,
garantia del model social que volien preservar, i van trobar en el sufragi censatari
(vot reservat a aquells que tenien béns o rendes; només podien votar la noblesa
terratinent i l'alta burgesia) l'arma ideal per impedir l'accés de les classes populars a
la política. Així mateix, defensaven el principi de la sobirania compartida
entre les Corts i la Corona, tot atorgant a aquesta amplis poders d'intervenció política
(nomenar ministres, dissoldre les Corts, etc.), i es van mostrar partidaris de limitar els
drets dels ciutadans, especialment els col.lectius, com la llibertat de premsa, opinió,
reunió i associació. Finalment, representaven l'opció més clerical del liberalisme, en
defensar la confessionalitat catòlica de l'Estat i la influència ideològica de
l'Església catòlica.
Durant el regnat d'Isabel II, tenien el suport de la Corona i foren els únics
cridats a formar govern.
Partit Moderat
Nom genèric que adoptà el corrent polític partidari de mantenir alhora
una certa fidelitat al regim liberal iniciat el 1833 amb la regència de Maria Cristina i
de garantir l'ordre social. La seva aparició significà de fet, especialment al
Principat, l'abandó per part de la burgesia d'una certa aliança amb les classes populars
per a passar a recolzar-se en l'aristocràcia latifundista dominant també en la nova
monarquia. Inicialment, els moderats foren coneguts com a estatutistes (partidaris de
l'estatut reial de Martínez de la Rosa del 1834) o jovellanistes, elements liberals que
feren costat al baró de Meer el 1837, després dels avalots populars i de l'època de les
bullangues que seguí els fets del 1835. Reberen l'impuls sobretot de la Junta de Comerç
de Barcelona. Malgrat promoure l'anomenat avalot de les Levites, no pogueren evitar la
pujada al poder d'Espartero, afavorida pels fets del partit progressista a Barcelona pel
juliol del 1840. Tanmateix, foren els principals beneficiats dels moviments
antiesparteristes del 1842 i el 1843 (l'anomenada Insurrecció Centralista). Amb la pujada
al poder de Narváez i després de la derrota del moviment de la Jamància, els
moderats o el moderantisme dominaren també a Catalunya la vida política fins el 1854,
malgrat haver de fer cara a la guerra dels Matiners (1846-48). Cercaren sobretot una
fictícia pau social basada en la repressió i en una conjuntura econòmica favorable que
permeté un desenvolupament considerable industrial i dels negocis. Alhora, facilitaren la
supeditació administrativa i política del Principat a l'uniformisme espanyol. Ara bé,
el moderantisme no fou homogeni al Principat. Trigà a disposar d'uns òrgans de premsa
explícits i de personalitats polítiques brillants. A partir del 1837 aconseguí
d'emparar-se d'El Guardia Nacional (1835-41), El Vapor i el "Diario de
Barcelona", però fracassà en l'intent d'endegar una premsa explícitament de partit
("La Paz", març-novembre del 1838; "El Papagayo", 1841; "La
Corona", 1843). Hi hagué també uns elements molt directament relacionats amb la
burgesia industrial que plantejaren la necessitat de superar l'enfrontament polític entre
moderats i progressistes i que feren gala d'un moderantisme més liberal que el de les
autoritats (aquest és el cas, per exemple, de l'Institut Industrial de Catalunya i
del seu òrgan de premsa "El Bien Público"). En un altre sentit, també
J.Balmes, amb "La Civilización" (1841), intentà una renovació del
moderantisme des de posicions catòliques liberals i reformistes. Finalment, Mañé i
Flaquer (amb el "Diario de Barcelona") encapçalà la renovació que significà
la Unión Liberal després del Bienni Progressista de 1854-56; a partir de llavors,
de fet, el partit moderat desaparegué.
Sobirania compartida
La legitimitat del poder recau, de manera compartida, en el rei i les Corts.
Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una
determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou
les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret
de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.
|
|
Els liberals progressistes. |
Liberals
progressistes
Eren un grup heterogeni, en el qual predominaven els sectors burgesos i
urbans, que tenien com a denominador comú l'esperit de reforma. Defensaven el principi de
sobirania nacional sense límits i el predomini de les Corts en el sistema
polític; rebutjaven el poder moderador de la Corona i no acceptaven la seva intervenció
directa en la política. Defensaven que la sobirania nacional pertanyia únicament a les
Corts, i que la Corona no havia d'exercir cap funció moderadora ni d'intervenció directa
en la vida política, tot i que podia dissoldre les Corts. Eren partidaris d'enfortir els
poders locals (Ajuntaments lliurement elegits, Milícia Nacional,...) i defensaven amplis
drets individuals i col.lectius (llibertat de premsa, d'opinió, de religió, etc.).
D'altra banda, també mantenien el principi del sufragi censatari, però eren
partidaris d'ampliar el cos electoral. La seva posició a favor de la reforma agrària i
de la restricció de la influència eclesial feia que tinguessin una base popular de
classes mitjanes i d'artesans a les ciutats, completada amb una part de l'oficialitat de
l'exèrcit, i dels professionals liberals (professors, periodistes, advocats, etc.).
Només accediren al poder a través dels "pronunciamientos".
Partit Progressista
Nom que adoptà el corrent polític liberal exaltat durant les corts de
1836-37, després que els fets de La Granja (12 d'agost de 1836) obliguessin la reina
regent Maria Cristina a nomenar un govern liberal radical. Partidari del poder sobirà
de la nació, pretengué la configuració d'una monarquia constitucional (constitució
de juny del 1837) i una certa modernització econòmica del país (especialment a través
de la desamortització), que permetés efectivament d'acabar amb la guerra civil i
amb la situació de contínua bancarrota financera de l'estat. Tanmateix, la seva base
social heterogènia i la manca tant d'una organització interna com d'un programa clar
afavoriren un quasi constant allunyament del poder i, més en especial, l'escissió de
l'ala esquerrana. Hagué de recórrer a caps militars (en especial a Espartero) i al dret
de rebel·lió (justificació de la legitimitat de la revolta, en no tenir mitjans legals
d'accés al poder) per a governar en 1840-43 i en 1854-56. Posteriorment, fracassada la
política de retraïment parlamentari imposada per Salustiano Olózaga amb l'esperança
d'aconseguir el fraccionament de la majoria governamental, hom tornà a la pràctica del
pronunciament militar. L'èxit de la Revolució de Setembre, del 1868, dugué Prim al
cabdillatge, però després de la seva mort (desembre del 1870) es produí el definitiu
esquarterament del partit. Al Principat, la seva força restà força debilitada en
produir-se l'opció moderada de gran part de la nova burgesia industrial, que veié amb
espant les bullangues que seguiren els fets del 1835. Així mateix, després del
bombardejament de Barcelona per ordre d'Espartero pel novembre del 1842, es produí la
ràpida diferenciació del corrent més radical del partit cap al credo democràtic. De
fet, no fou fins 1854-56 que es produí l'aparició de personalitats polítiques
progressistes brillants, en especial Laureà Figuerola, Joan Prim, Víctor Balaguer,
Pasqual Madoz, Ciril Franquet, Ildefons Cerdà, etc. Com a òrgans de premsa més
importants cal esmentar "El Constitucional" (1837, 1839-43, 1852-56), "El
Barcelonés" (1846-56), de Manuel Saurí, "El Catalán" (fundat el 1848) i
"La Corona de Aragón" (fundat el 1854), de Víctor Balaguer. A les Illes, el
partit, encapçalat per Josep Miquel Trias i Marià de Quintana, sembla que aconseguí una
forta incidència a Palma de Mallorca, relacionat en especial amb alguns interessos navals
i comercials.
Krausisme
Corrent de pensament, lligat a la filosofia de Krause, desenvolupat al s
XIX, que tingué una notable importància a Castella. Introduït a la Península Ibèrica
per Julián Sanz del Río, en foren també figures representatives Francisco Giner de los
Ríos i Manuel Ortí y Lara. Als Països Catalans, només arribà a influir en Francesc Pi
i Margall i en Manuel Sales i Ferré. El krausisme, marginal a la major part d'Europa,
representà a Espanya un intent de renovació intel·lectual i d'acostament a Europa,
especialment pel que fa a l'ètica i a la pedagogia (sobretot amb la fundació de la Institución
Libre de Enseñanza). Els krausistes ocuparen nombroses càtedres entre el 1850 i el
1875, any que en foren foragitats per la Restauració. Sembla que l'arrelament del
krausisme a Castella com a ideologia progressista, quan a Europa imperava el positivisme,
es deu a la seva moderació i a l'harmonització entre el racionalisme i un cert
misticisme (antieclesial però no pas ateu). De fet, però, desembocà en el
republicanisme, i àdhuc, com en el cas de Julián Besteiro, en el socialisme democràtic.
Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra
força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per
definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional
postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions
periòdiques.
Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una
determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou
les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret
de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.
Laïcisme
Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat, i més
particularment de l'Estat, de tota influència eclesiàstica o religiosa.
|
|
Dels progressistes més radicals sorgirà, a partir del 1849, el
grup dels demòcrates.
|
Liberals
demòcrates
Apareixen com una escissió dels progressistes, que van donar origen a la
formació del Partit Demòcrata, l'any 1849. Els demòcrates defensaven el sufragi
universal, l'ampliació de les llibertats públiques, la intervenció de l'Estat en
l'ensenyament, l'assistència social i també la fiscalitat amb la finalitat de pal.liar
les diferències socials i de garantir el dret a la igualtat dels ciutadans. També va
consolidar el republicanisme de caràcter federal, present a Catalunya des dels anys 40 i
que molt aviat va arrelar entre els sectors obrers i menestrals.
Partit Democràtic
Grup polític format com a Partit Democràtic-progressista per l'abril del
1849 a Madrid a partir del projecte de programa que l'ala esquerrana del partit
progressista —els diputats José Ordax Avecilla, Nicolás María Rivero, Aniceto Puig
i Manuel Aguilar— havia presentat pel desembre del 1848. S'hi demanava el ple
reconeixement dels drets i les llibertats individuals, el sufragi universal, la completa
desamortització civil, l'aboliment de les quintes, etc. Aquesta plataforma, juntament amb
una política governamental molt repressiva (de fet estigué sempre en la clandestinitat
excepte en 1854-56), permeté al nou grup d'ésser l'únic i fràgil suport d'una àmplia
gama de tendències polítiques amb progressistes, republicans i elements socialitzants,
coincidents en la reivindicació d'unes llibertats democràtiques mínimes. El seu primer
comitè organitzador fou impulsat sobretot per Sixto Cámara i ja de bon començament hom
es relacionà estretament amb una societat secreta, Los Hijos del Pueblo, dirigida per
Fernando Garrido. Hom desenvolupà una intensa activitat publicista amb periòdics com
"La Asociación" (Madrid, 1850), "El Trabajador" (Madrid, 1851-52) o
"La Actualidad" (Barcelona, 1852-53). Al Principat, recollí membres dels nuclis
cabetians i republicans (N.Monturiol, A.Terrades, F.de P.Coello, P.Montaldo, Ceferí
Tresserra, J.A.Clavé, etc). L'elaboració d'un cert programa obrerista (Catecismo
democrático, 1852) els permeté d'influir en el moviment obrer. La participació del
partit en la revolució del 1854 n'afavorí un espectacular creixement. Tingué en
aquelles corts uns vuit diputats dels Països Catalans. Els principals periòdics foren
"La Voz del Pueblo" a Madrid i "El Eco de la Actualidad" a Mallorca.
El retorn a la clandestinitat afavorí el domini del sector més radical i les relacions
amb les societats secretes. En 1857-58 Tresserra, Cervera, etc, crearen la societat
carbonària El Falansterio, que s'imposà a la direcció del partit. El fracàs de la via
revolucionària (intents de Sixto Cámara el 1859 i de Pérez del Alamo el 1861)
determinà el debat dels següents punts: aliança amb l'esquerra del progressisme,
professió explícita de republicanisme —incontestada des del 1858—, federalisme
o unitarisme i contingut econòmico-social del programa. La necessitat de donar al partit
un caràcter diferenciat en aquest darrer punt produí l'ascens de Pi i Margall, el qual
després d'haver afavorit el 1860 una entesa momentània davant la divisió provocada per
la polèmica entre Orense i Garrido ("Declaració dels Trenta"), es féu càrrec
de la direcció, el 1864, de "La Discusión" (Madrid, 1856-66). Intentà de
recollir la tradició socialitzant del partit, defensà la intervenció de l'estat en la
vida econòmica i, atacant l'aliança amb els progressistes, afirmà un contingut
republicà-federal. Per contra, Castelar i "La Democracia" (Madrid, 1863-66)
defensaren l'"individualisme" amb una concepció liberal del paper de l'estat en
el món econòmic i preconitzaren l'entesa amb el progressisme. Davant aquesta divisió,
al Principat Robert Robert i Ceferí Tresserra cercaren sense gaire èxit una conciliació
i els cooperativistes Roca i Galés s'alinearen amb els individualistes;
"socialistes" foren, en canvi, Antoni Gusart, Pau Alsina, F.Sunyer i Capdevila,
els germans Rubaudoneau, etc. L'òrgan de premsa del partit a Barcelona fou "El
Comercio de Barcelona" (1864-66). Tanmateix, la nova pujada al poder de Narváez
determinà una dèbil aliança amb els progressistes (Prim) i després del fracàs de la
sublevació militar del juny del 1866, la signatura del pacte d'Ostende (agost del 1866) i
de Brussel·les (juny del 1867), que prepararen la revolució del 1868. Triomfant aquesta,
la majoria del partit es constituí en Partit Democràtic Republicà Federal. Sols una
facció, la moderada de Cristino Martos (els cimbrios), acceptà la monarquia com a
forma de govern amb el Manifest de conciliació monàrquica del novembre del 1868 i
mantingué per un temps la denominació de Partit Democràtic.
Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors
d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.
Sobirania popular
Postulat democràtic segons el qual la sobirania resideix en el poble, que,
en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del
sufragi universal.
|
|
El 1854 apareix una nova formació política, que reunirà, en un
partit de centre, moderats i progressistes. |
Unión
Liberal
Partit polític espanyol nascut d'una aliança electoral concertada entre
alguns moderats i progressistes arran de la revolució del 1854. El 1858 Leopoldo O'Donnell
li donà forma definitiva. La Unión Liberal governà durant el període de 1858-63 i de
1865-66, sempre sota la presidència d'O'Donnell. Al marge de les corts, conspirà contra
Isabel II i en favor del seu fill Alfons. Participà en la revolució del 1868 i en el
govern que en sorgí. En morir O'Donnell (1867), el succeí com a cap del partit el
general Serrano. La major part dels afiliats a aquest partit seguiren Cánovas —que
hi havia iniciat la carrera política— quan aquest fundà el Partido Conservador.
A Catalunya, tingué inicialment, gràcies al seu programa descentralitzador i al seu
suposat centrisme, el suport de Joan Mañé i Flaquer i de l'equip de col·laboradors del
"Diario de Barcelona", que formaven M.Duran i Bas, Estanislau Reynals i Rabassa
i Josep Coll i Vehí; a València, n'eren caps Domènec Mascarós i el brigadier José
Berruezo, i també s'hi adherí Joan Prim.
|
Durant la minoria d'edat d'edat d'Isabel II
(1833-1843) foren regents la seva mare Maria Cristina i el general Espartero.
|
Regència
Govern d'un estat monàrquic en lloc i en nom del rei. Pot esdevenir-se
durant la seva minoritat, per absència seva del territori o per incapacitat jurídica
seva. En alguns estats, aquests governs marquen períodes específics de la pròpia
història. Així, a França, la Regència designa, per antonomàsia, el període de govern
del duc Felip d'Orleans (1715-23), durant la minoritat de Lluís XV. A l'estat espanyol hi
ha diversos períodes de regència, entre els quals la regència de Marianna d'Àustria
(1665-75), la de Maria Cristina de les Dues Sicílies (1833-40), la d'Espartero (1840-43)
i la de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902). Una altra mena de regència és la
d'Urgell (1821-22), contra el règim constitucional, i la proclamada, el 1952
(Regència Nacional d'Estella), per una línia carlina, la més conservadora, no vinculada
des d'aleshores a cap dinastia.
Regent
Dit de la persona o les persones que exerceixen el càrrec de cap de l'estat durant la
minoritat del rei o a causa de la seva inhabilitació reconeguda.
|
La regència de Maria Cristina
(1833-1840).
A la mort de Ferran VII i durant la regència de la seva vídua, la reina Maria Cristina,
va començar la revolució liberal a Espanya.
Maria Cristina va haver de recolzar els liberals per desfer-se de l'oposició dels
carlins. |
Pragmàtica
Sanció
Resolució presa per les Corts espanyoles (1789), seguint una proposta de
Campomanes, per la qual hom no feia distinció de sexes en la successió al tron i
derogava la llei sàlica. Carles IV no arribà a publicar-la, però ho féu Ferran
VII (1830), quan Maria Cristina esperava la futura Isabel II. Això provocà el plet
successori d'on nasqué el carlisme. Després dels fets de La Granja, Isabel
II accedí al tron (1833) —sota la regència de la seva mare—, cosa que menà a
la primera guerra Carlina.
Llei Sàlica
Disposició que excloïa del tron les dones de les famílies reials i llurs
descendents. D'origen sàlic (franc), fou invocada per Felip V de França a la mort
del seu germà Lluís X (1316). Vigent també a la corona catalano-aragonesa, fou
introduïda a la corona d'Espanya per Felip V d'Espanya (1713). Carles IV intentà
d'anul·lar-la, bé que les corts reunides pel seu president Campomanes el 1789 en
declararen la vigència. Fou suprimida per Ferran VII en la Pragmàtica Sanció del
20 de març de 1830, fet que motivà la primera guerra Carlina.
Primera Guerra Carlina
Guerra civil (dita també modernament guerra dels Set Anys).
Motivada, d'una manera inmediata, pel plet successori plantejat a la mort de Ferran VII,
però la causa profunda de la qual era la divisió del país en absolutistes, que
sostingueren la causa de l'infant Carles Maria Isidre de Borbó (Carles V), germà
de Ferran, i en liberals, agrupats al voltant d'Isabel II, filla de Ferran i de Maria
Cristina, representada per la seva mare com a reina governadora i regent durant la
minoritat. D'ací els noms de carlins i d'isabelins o cristins donats
als uns i als altres, respectivament. La ruralia era absolutista, però no assolí a tot
arreu la força necessària per a manifestar-se carlina d'una manera efectiva. També era
carlí el clericat regular i una bona part del secular. Els absolutistes comptaren, a
més, amb els voluntaris reialistes, que a la fi de la Dècada Ominosa eren una
força que arribà als 120 000 homes. Ultra absolutistes monàrquics, els carlins
eren partidaris de mantenir els privilegis de l'Església, i els més extremistes (apostòlics),
del restabliment de la inquisició. L'esperança il·lusòria d'un aixecament general
influí en els plans carlins. El partit isabelí era molt heterogeni: hi figuraven
l'aristocràcia madrilenya, els alts funcionaris i els caps i oficials de l'exèrcit, i la
burgesia, la menestralia i el proletariat urbans. A més, Maria Cristina cercà el suport
dels liberals més actius, exiliats o presos (decret d'amnistia general del 15 d'octubre
de 1832). Els canvis polítics (del despotisme il·lustrat de Cea Bermúdez a Mendizábal,
passant pel moderat Martínez de la Rosa) es reflectiren en indecisions del govern,
rivalitats entre generals i, al carrer, en moviments anticlericals (matança de
religiosos, a Madrid, el 17 de juliol de 1834; crema de convents a Reus i a Barcelona, el
23 i el 25 de juliol de 1835), puix que el poble considerava l'Església suport principal
del carlisme i promotora de la guerra. Aquesta guerra fou, doncs, el resultat d'un
conflicte entre els grups socials en un moment que el país efectuà una virada històrica
(esfondrament de l'antic règim, 1814-33; revolució burgesa, 1833-44). La localització
de l'aixecament carlí, que fou constant a totes tres guerres carlines, comprèn Navarra i
el País Basc (residència del pretendent i escenari de la lluita decisiva), les comarques
muntanyenques de Catalunya (Berguedà, Lluçanès i Solsonès sobretot), les terres
muntanyoses del sud de l'Ebre, les quals hom sol anomenar imprecisament el Maestrat,
fent extensiva la denominació del baluard principal (Ports de Morella — Alt
Maestrat) a una regió extensa i de límits mal definits que comprengué, sota Cabrera,
part de les comarques tortosines, el Baix Aragó, part de la Serrania de Conca i algunes
comarques valencianes de l'interior. Això palesa la força que tingué en l'adhesió
popular al carlisme el sentiment foralista, expressament salvaguardat al conveni de
Bergara (1839). L'aixecament carlí es produí a mesura que es difongué la notícia de la
mort de Ferran VII (el 29 de setembre de 1833): a Talavera de la Reina, el 3
d'octubre; el dia 5, a Bilbao, Vitòria, Prats de Lluçanès (on Josep Galceran llançà
el primer crit a favor de Carles V); el 8, a Guipúscoa, i gairebé simultàniament a
Navarra i a La Rioja. Al Maestrat fou més tardà: el baró d'Herbers, Rafael Ram de Viu,
proclamà Carles V el 13 de novembre, a Morella. La reacció del govern de Maria
Cristina fou immediata i eficaç: Dalmacio Vélez Sarsfield i Jerónimo Valdés al nord de
la Península Ibèrica, Manuel Bretón al Maestrat i Manuel Llauder a Catalunya ocuparen
les places insurrectes i dispersaren les primeres partides (com la d'Agustí Saperes al
Principat); Santos Ladrón, cap de l'alçament a Navarra, i el baró d'Herbers foren
jutjats i afusellats. Però aquell mateix any (14 de novembre) el general Tomás
Zumalacárregui prengué el comandament de les forces carlines a Navarra, les organitzà i
instruí, i aviat redreçà la situació amb un seguit de moviments i combats (a Nazar i
Asarta; presa de la fàbrica d'armes d'Orbaizeta, combats del pont d'Arquijas, d'Ilarregi
i Larremiar, etc), executats amb audàcia i destresa tàctica. Successivament es
desprestigiaren com a comandants en cap de les forces isabelines els generals Jerónimo
Valdés, Vicente Quesada, José Ramón Rodil i fins i tot el vell guerriller Francisco
Espoz i Mina. Els liberals s'hagueren de retirar a la dreta de l'Ebre i abandonar gairebé
tot Navarra, llevat de Pamplona. La necessitat d'obtenir una victòria esclatant que
permetés de finançar la lluita obligà Zumalacárregui a assetjar Bilbao (10 de juny de
1835); pocs dies després morí ferit per una bala, i els carlins hagueren d'aixecar el
setge (1 de juliol). El tractat de la Quàdruple Aliança (25 d'abril de 1834) assegurà a
Isabel II l'ajut de França, Gran Bretanya i Portugal, algunes tropes franceses
procedents d'Algèria i la legió britànica de George Lacy Evans, que ajudà les tropes
d'Espartero a trencar el setge de Sant Sebastià (maig del 1836) i disputà la sagnant
batalla d'Oriamendi (16 de març de 1836). Amb els carlins lluitaren legitimistes
francesos i oficials prussians. Carles V fou reconegut per Sardenya i les Dues
Sicílies; el Vaticà, Àustria, Rússia i Prússia es mantingueren a l'expectativa;
simpatitzaven, però, amb la causa carlina. Encoratjats pels èxits de Zumalacárregui,
drenaren cap al nord una bona part de les forces governamentals i encoratjaren els carlins
dels Països Catalans: Manuel Carnicer i Ramon Cabrera reorganitzaren les partides
aragoneses, valencianes i tortosines (hivern de 1833-34). Un intent de Carnicer
d'enllaçar amb els carlins de la Catalunya Nova fracassà a Maials (10 d'abril de 1834),
on els caps liberals Josep Carratalà i Manuel Bretón obtingueren una victòria rotunda.
Carnicer fou detingut (abril), jutjat i afusellat pels liberals, i Cabrera prengué el
comandament de les forces del Maestrat. Els seus principals comandants foren Llagostera,
Domènec Forcadell (el Serrador), Tallada, Quílez i Cabañero. Des del primer
moment la guerra fou d'una gran duresa per a tots dos bàndols. Vicente Quesada, en
fracassar el seu intent de negociar amb Zumalacárregui, inaugurà el sistema de
represàlies (abril del 1834), immediatament correspost pel cap carlí. Ningú, però, no
assolí una fama d'implacabilitat comparable a la de Cabrera (el Tigre del Maestrat,
per als liberals); l'afusellament de la seva mare a Tortosa (16 de febrer de 1836) a
petició del general Agustí Nogueras i amb la conformitat del capità general de
Catalunya, Francisco Espoz y Mina, portà la lluita a extrems d'inaudita crueltat. El
conveni d' Elliot (abril del 1835) no es féu extensiu a Catalunya fins pel juliol
del 1837, i al Maestrat fins per l'abril del 1839 (conveni de Segura-Lécera, amb pactes
similars). Al Principat persistí l'acció de partides d'escassa o nul·la cohesió. Ni
entre els capitosts sorgits del clericat o del poble, com Benet Tristany (mossèn Benet),
Climent Sobrevias (el Muchacho), Bartomeu Porredon (el Ros d'Eroles), Manuel
Ibáñez (el Llarg de Copons), Joan Cavalleria, Josep Galceran, Josep Pons (dit Bep
de l'Oli), Antoni Borges, Joan Castells, Pere Grau, etc, ni entre homes més preparats
militarment, com Ignasi Brujó, Josep Joan de Torres, Josep Masgoret, el baró d'Hortafà,
Josep Segarra i altres, no aparegué cap figura de la talla de Cabrera o de
Zumalacárregui. Mort aquest, el comandament de les tropes carlines havia passat al
general Vicente González Moreno (dit el Botxí de Màlaga pel fet d'haver
participat en la mort de José M. Torrijos), home sense dots de comandament, que fou
derrotat per Luis Fernández de Córdoba a Mendigorría (16 de juliol de 1835). En aquest
context cal situar la crisi del govern moderat i el triomf dels progressistes, a cavall de
la protesta popular que, a Barcelona, prengué formes revolucionàries: crema de convents
(25 i 26 de juliol de 1835), assassinat del general Bassa, incendi de la fàbrica
Bonaplata (5 d'agost). Aquest malestar social es comunicà al País Valencià i a
Andalusia; les juntes es multiplicaren i obraren amb una autonomia que vorejava la
independència, sobretot la del Principat de Catalunya, però també les del País
Valencià, Saragossa, Màlaga i Cadis. Primer el comte de Toreno i després Mendizábal
(15 de setembre) encarrilaren la protesta popular: desamortització dels béns
eclesiàstics, creació de les diputacions provincials, transformació de la milícia
urbana (els urbans) en guàrdia nacional (els nacionals). La caiguda de
Mendizábal provocà el motí dels sergents de La Granja (13 d'agost de 1836), però el
retorn dels progressistes fou contrarestat pel moviment revolucionari dels oficials de la
guàrdia reial (Pozuelo i Aravaca, agost del 1837). La situació política dels cristins i
el propòsit de crear un front unit des de Galícia fins a Catalunya mogué els carlins a
organitzar diverses expedicions: la de Basilio Antonio García, la de Miguel Gómez
(juny-desembre de 1836), a la qual s'afegí Cabrera, que des d'Astúries i Galícia
arribà per Lleó i les Castelles fins a Andalusia (presa de Còrdova) i Extremadura.
L'afebliment de l'exèrcit cristí del nord, que havia destacat forces en persecució de
Gómez, permeté als carlins un nou intent de prendre Bilbao; Espartero, successor de
Fernández de Córdoba en el comandament suprem (setembre de 1836), derrotà els
assetjadors en la duríssima batalla de Lutxana (24 de desembre) i es convertí en la
primera figura militar del partit cristí. A Catalunya, l'acció enèrgica d'Espoz y Mina
reduí l'activitat carlina. Juan Antonio Guergué, en anar-se'n de Catalunya, deixà el
comandament general repartit entre Benet Tristany i Ignasi Brujó, dualitat que no
millorà el rendiment de les forces carlines. Per l'agost del 1836 arribà per França el
comandant enviat des de Navarra: Rafael Maroto, però fou derrotat a Prats de Lluçanès
(9 de setembre) i hagué de sortir per Andorra. El succeí el seu cap d'estat major, Blas
María Royo, el qual féu un treball seriós d'organització. L'indisciplinat mossèn
Benet derrotà els liberals als Hostalets, prop de Cervera (22 de febrer de 1837), on el
«canonge general» féu afusellar 240 presoners, acte reprovat per Royo, que havia
iniciat els contactes amb el cap cristí Ramon Meer, baró de Meer, per a aplicar el
conveni d'Elliot a Catalunya. Royo topà amb la Junta Superior Governativa de Catalunya,
constituïda pel novembre del 1836, dita més tard Junta de Berga (havia estat
instal·lada abans a Borredà i a Solsona); aquestes diferències degeneraren en conflicte
obert amb el seu successor, el mariscal de camp Antonio de Urbiztondo (juny del 1837
— gener del 1838). Aquest prengué Berga (12 de juliol de 1837), que des d'aleshores
substituí Solsona com a capital carlina de Catalunya. Destituït per la junta, Josep
Segarra es féu càrrec del comandament. En el camp cristí l'exercia el barceloní baró
de Meer, general. El desig d'aprofitar la creixent puixança de Cabrera al Maestrat, i
potser també el motí dels sergents de La Granja, originà l'expedició contra Madrid,
que fracassà. Durant el seu pas per Catalunya es confirmaren les característiques de la
guerra al Principat: les comarques riques, que haurien pogut mantenir un exèrcit, eren a
mans dels liberals; els carlins mai no posseïren la Seu d'Urgell ni Puigcerdà, Vic o
Olot. Juan Antonio de Zaratiegui avançà per Castella, entrà a Segòvia (4 d'agost de
1837) i arribà fins a Las Rozas i Torrelodones simultàniament a l'expedició reial, que
era a Arganda amb l'avantguarda, manada per Cabrera, a les envistes d'El Retiro. El 1838,
per influència dels apostòlics, que dominaven en els consells de Carles V, fou
nomenat comandant en cap el mediocre Guergué en substitució de José Ignacio de Uranga.
Espartero assolí una victòria important: la presa de Peñacerrada (22 de juny de 1838),
i Carles V substituí Guergué per Maroto, exiliat a Bordeus des del 1836, figura
destacada del partit moderat carlí (oposat al dels apostòlics, intransigents o furibunds),
que reorganitzà l'exèrcit. El front del nord passà a segon terme a causa de la brillant
activitat de Cabrera al Maestrat: prengué Morella (26 de gener de 1838) i en féu la
capital de la seva administració. Ocupà diversos pobles del Matarranya i del Baix
Aragó, obligà el veterà Marcelino Oraa a aixecar el setge de Morella (16 de juliol
— 17 d'agost) i infligí, a les envistes de Maella, una derrota total a la columna
comandada per Ramón Pardiñas (1 d'octubre). El 2 de juliol havia entrat a Catalunya, per
Andorra, el nou comandant general Charles d'Espagnac, ben conegut per la seva
actuació com a capità general del Principat (1827-32). L'elecció no pogué ésser menys
encertada: ordenancista i aferrat a la disciplina, millorà la instrucció de les tropes,
però els seus rampells de sàdica crueltat i l'apatia que demostrà al camp de batalla
(pèrdua de Solsona, 27 de juliol; fracàs de l'expedició a la vall d'Aran) el
desprestigiaren, malgrat els assalts victoriosos a Manlleu, Ripoll i Moià, viles que féu
incendiar, i tingué una fi tràgica (2 de novembre de 1839). El cansament dels combatents
es féu evident; entre els carlins es produïren, a més, la desmoralització i les
lluites de partit: Maroto féu afusellar Guergué i altres caps del partit navarrès (19
de febrer de 1839) i féu el cop d'estat de Villafranca de Oria (Ordizia) (25 de febrer)
per obligar Carles V a anul·lar la seva destitució i a exiliar el bisbe de Lleó i
altres consellers apostòlics; ultra això, hi hagué l'aparició entre els bascs del
moviment Pau i Furs d'Antonio de Muñagorri. L'esfondrament del carlisme del País
Basc era previsible quan Espartero proposà a Maroto un conveni, tot esperonant l'ofensiva
de les forces liberals a Biscaia (ocupació de Durango, 22 d'agost). Maroto acabà
limitant les seves pretensions a dos punts: respecte als furs (poc explícit en el
document signat) i reconeixement dels graus militars carlins (perfectament clar i que hom
féu efectiu tot seguit). El conveni de Bergara (31 d'agost de 1839) no fou
acceptat per Carles V, que passà a França, seguit per alguns fidels. La
pacificació de Galícia, Astúries, Extremadura i La Manxa fou quasi immediata. Però les
autoritats carlines de Catalunya, que havien rebutjat el conveni, continuaven la guerra.
Espartero aplegà totes les seves forces i marxà contra Cabrera; ocupà Morella (30 de
maig de 1840) mentre aquest es retirava amb el seu exèrcit (uns 6 000 homes) al
Principat de Catalunya (juny); Antonio Van-Halen havia lliurat la darrera batalla a
Peracamps (28 d'abril) contra Josep Segarra. Cabrera, en passar l'Ebre, es féu càrrec
del comandament al Principat; encara defensà Berga, però el 6 de juliol travessà la
frontera amb les darreres forces carlines.
Conveni de Bergara
Nom amb el qual és conegut el pacte acordat per Espartero i Maroto, caps
respectius de l'exèrcit cristí i carlí, a Oñati. El conveni fou signat a Oñati i
ratificat per ambdós caps a Bergara (31 d'agost de 1839). Implicava el reconeixement
d'Isabel II com a reina legítima, la conservació dels furs bascs compatibles amb la
Constitució del 1837, la promesa d'una amnistia i el respecte a la graduació dels
militars carlins. El pacte fou rubricat amb l'abraçada dels dos ex-rivals (Abrazo de
Vergara). El conveni de Bergara no fou reconegut pel rei carlí Carles V ni pels
carlins catalans, ja que Cabrera continuà la guerra (1840), bé que, perseguit per
l'exèrcit liberal, hagué de retirar-se a França.
|
Els liberals moderats tenien el suport total de la Corona i
foren els únics cridats a formar govern.
Reformes destacades dels governs moderats. |
Camarilla
Conjunt de persones (familiars o amics) que,
subreptíciament, influeixen en les decisions d'alguna autoritat superior, d'alguna
personalitat.
Divisió provincial
El decret del 30 de novembre de 1833 establia la divisió de l'estat espanyol en 49
províncies (50 d'ençà del 1927), de les quals quatre corresponien al Principat, amb les
mateixes capitals de la distribució anterior, tres al País Valencià, amb capitals a
Castelló, València i Alacant, i una a les illes Balears amb capital a Palma de Mallorca.
Cada província quedava dotada d'un governador civil com a delegat del govern central i
suprema autoritat dins el departament i una diputació provincial com a corporació
representativa, que en el seu origen era d'elecció democràtica popular.
Estatut Reial
Carta atorgada per la reina regent d'Espanya Maria Cristina, en nom de la
seva filla Isabel II, per l'abril del 1834 i que fou vigent fins a l'agost del 1836. Fou
inspirat en la carta (1814) de Lluís XVIII de França i elaborat per Martínez de la
Rosa. Establia unes corts amb dues cambres: l'estament de pròcers, els quals podien
ésser hereditaris (grans d'Espanya) o vitalicis (nomenats pel rei), i l'estament de
procuradors, escollit per sufragi censatari restringit i que només tenia dret de
deliberació i petició i la facultat d'aprovar les lleis i els imposts. L'Estatut no
aconseguí de satisfer cap partit polític, i el motí de La Granja (agost del 1836)
obligà la reina regent a restablir la constitució de Cadis, reformada al cap de poc
temps per la del 1837.
Carta Atorgada
Carta constitucional atorgada per un sobirà. Es diferencia d'una
constitució perquè no és obra d'una assemblea, sinó concessió del cap d'Estat.
|
Els progressistes només accediren al poder a través
dels "pronuncia-
mientos".
Reformes destacades dels governs progressistes. |
Pronunciament
Acció que un grup militar executa contra el govern per enderrocar-lo o
alterar el sentit de la seva política. És de menys volum que la rebel·lió i la guerra
civil, sol produir poques víctimes i ha de triomfar o fracassar en un espai molt breu de
temps. És molt propi de societats amb estructures sòcio-econòmiques poc desenvolupades.
Són diferents els pronunciaments comandats per generals o caps importants i els dirigits
per oficials o classes. Els primers es beneficien del funcionament de l'estructura de la
institució militar, els segons necessiten trencar-la i estan destinats al fracàs si no
compten amb la possibilitat d'estendre's cap a la població civil o d'arribar ràpidament
als centres màxims del poder. És anomenat pronunciament negatiu quan hom
actua incomplint col·lectivament les ordres d'una manera passiva però sense
enfrontar-s'hi directament.
Desamortització
Acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen a la condició
de lliures. Té per finalitat limitar les possibilitats d'adquisició i de retenció de
béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils), en benefici de les
particulars o físiques. Es diferencia de la desvinculació en el fet que aquesta
es limita a canviar la natura dels béns fent-los lliures, tot mantenint i respectant llur
titularitat.
La desamortització, concebuda pels il·lustrats del s XVIII com un mitjà de fer accedir
les classes agràries a la propietat de la terra, adquirí, al s XIX, el caràcter de
consolidació del poder econòmic de la burgesia, utilitzat pels governs liberals com a
forma d'assegurar-se la fidelitat de les noves classes propietàries, interessades a
evitar un retorn de l'absolutisme —representat pels carlins—, que hauria
comportat l'anul·lació de les adquisicions de béns eclesiàstics. D'altra banda, la
desamortització civil representà la pèrdua dels béns comunals dels pobles, que
passaren també a les classes més riques, amb la ruïna consegüent de molts agricultors
modests que en depenien en part o totalment. Fou, per tant, una de les transformacions
més importants de la propietat agrícola.
A la Península Ibèrica, fou el reformisme borbònic el que inicià realment el procés,
en obtenir Felip V, pel concordat del 1737, que els eclesiàstics tributessin per
qualsevol propietat que adquirissin d'aleshores endavant. L'esperit il·lustrat
d'acadèmies i societats econòmiques reforçà l'opinió que calia tornar al conreu les
terres amortitzades; en fou la primera aplicació pràctica l'expulsió de la Companyia de
Jesús (1767) i la venda de la meitat dels seus béns, mentre la corona i les universitats
administraven l'altra meitat. Poc temps després, Godoy i el secretari de finances, Miquel
Gaietà Soler, dugueren a terme la primera desamortització eclesiàstica general
(1798-1807); n'era l'objectiu multiplicar el nombre de propietaris, posar noves terres en
conreu i consolidar el crèdit, però ni amb l'autorització del papa Pius VII de vendre
una setena part dels predis eclesiàstics no fou assolit el millorament de la desastrosa
situació financera del govern de Carles IV. Amb la invasió napoleònica, foren suprimits
(1808-09) per Josep I els ordes militars i religiosos, la inquisició, els drets feudals i
les justícies particulars, i llurs béns foren nacionalitzats. Les corts de Cadis
seguiren una política semblant: incorporaren senyories i privilegis a la corona i
convertiren en particulars tots els terrenys propis i comunals, amb l'excepció dels
indispensables per als pobles; tots els béns de la inquisició foren nacionalitzats i hom
suprimí les vinculacions. Aquestes mesures foren d'escassa vigència, però lligaren la
desamortització a les classes poderoses, en lloc de millorar la distribució de la terra
entre la pagesia. El règim absolutista de Ferran VII abolí totes les reformes (1814),
però el ministre de finances, Garay, féu un moderat retorn a les tesis de Cadis en
reconèixer (1817) totes les vendes completades; d'altra banda, frenà l'amortització amb
nous imposts. El trienni liberal (1820-23) fou el pròleg de les grans desamortitzacions:
fou novament suprimida la vinculació, el delme, reduït a la meitat —el de l'estat
ho fou del tot—, i hom posà en venda els béns del clericat, col·legis, ordes
militars, inquisició —definitivament abolida— i predis del Banc de Sant Carles.
El 1823, la intervenció de la Santa Aliança féu possible el retorn a l'antic règim
(1823-33) i la reversió a l'Església de les propietats desamortitzades, però hom
procurà de frenar l'acaparament de terres.
Als Països Catalans, el creixement demogràfic i l'increment de les rendes de la terra,
al s XVIII, feren sentir la necessitat de desvincular les terres conreables amortitzades,
especialment les eclesiàstiques. Amb l'expulsió dels jesuïtes (1767) fou posada en
venda la meitat de llurs béns, mentre la resta era administrada per la corona, la
universitat de Cervera i els seminaris; això fou un precedent de la desamortització
parcial de Godoy i Miquel Gaietà Soler que afectà, al Principat, fundacions i vincles
per valor de 60 947 000 rals, al País Valencià, de 61 764 900, i a les Balears, de 10
321 800. La reducció de convents decretada (1808) durant l'ocupació napoleònica afectà
sobretot el Principat (on els francesos intentaren de crear una biblioteca i un museu
públics amb els fons conventuals), mentre a les Balears continuaven les vendes iniciades
per Godoy, pel mètode de rifa forçosa. La restauració absolutista (1814-20) frenà
aquest procés; tot i això, molts convents no foren restablerts per manca de diners. Les
mesures desamortitzadores de la nova etapa liberal de 1820-23 reduïren els convents a la
meitat, fet que afavorí la formació de partides reialistes i de la Regència d'Urgell;
els convents afectats foren habilitats per a serveis públics i llurs biblioteques foren
obertes al públic. El retorn a l'absolutisme (1823) anul·là totes les reformes.
Desvinculació
Desvinculació de patrimonis. Legislació complementària de les
lleis desamortitzadores espanyoles del s XIX en virtut de la qual foren posats en
circulació els béns vinculats a la noblesa (mayorazgos) i abolides les senyories
jurisdiccionals. El problema de la necessitat de desvincular, que ja s'havien plantejat
els il·lustrats, tingué les primeres repercussions pràctiques els anys 1798 i 1799,
quan hom permeté la venda de predis vinculats sempre que el producte de les vendes fos
ingressat a la caixa d'amortització. El primer plantejament coherent del problema no
arribà, però, fins a les corts de Cadis, que decretaren l'abolició de les senyories
jurisdiccionals (6 d'agost de 1811). La durada d'aquestes mesures fou molt efímera, puix
que foren anul·lades amb la tornada de Ferran VII. Durant el Trienni Constitucional hom
avançà un pas més, primerament amb un decret de l'11 d'octubre de 1820, que
desvinculava els mayorazgos, i després amb una llei del 3 de maig de 1823, que
confirmava el decret d'abolició de les senyories del 1811. Al final del Trienni, Ferran
VII deixà novament sense efecte totes aquestes mesures, la confirmació definitiva de les
quals arribà després de la seva mort amb la regència de Maria Cristina: legislació
sobre mayorazgos (1836), reial ordre del 2 de febrer de 1837 i llei del 26 d'agost
del mateix any (abolició de les senyories). A diferència de les desamortitzacions
eclesiàstica i civil, la desvinculació no implicava cap expropiació, sinó que
únicament permetia que fossin posades en venda les propietats abans vinculades, i, per
tant, donà lloc a importants transferències de terres. L'abolició de les senyories
eliminà, si més no formalment, les últimes restes de prestacions i relacions de
dependència de tipus feudal a Espanya.
Desamortització de Mendizábal
Amb el regnat d'Isabel II s'esdevingué la desamortització de Mendizábal
(1836-51), deguda, en part, a les necessitats de la guerra carlina i precedida del decret
del 1834, que posava en venda els béns de propis, i del del 1835, que tornava els béns
adquirits durant el Trienni Constitucional als seus compradors; els decrets de
desamortització pròpiament dits (1836) posaren en venda els béns d'ordes regulars i
suprimiren vinculacions i delmes. El 1841 foren posats també en venda els béns del
clericat secular, mesura que el govern moderat intentà de frenar el 1845 amb una llei
restrictiva; en contrapartida, posà en venda els béns de mestratges, comandes,
institucions i santuaris. Tot això contrariava els projectes de Jovellanos i sobretot de
Flórez Estrada, que havien proposat la divisió de les grans propietats i la cessió a
cens emfitèutic de parcel·les de terra a petits propietaris. El concordat del 1851 amb
el papa Pius IX manà el retorn de béns no venuts a l'Església, la qual n'invertiria
l'import en valors de l'estat, pacte que tingué poca eficàcia.
La desamortització de Mendizábal destinà els convents a serveis públics i traslladà
la universitat de Cervera definitivament a Barcelona (1837); unes quantes biblioteques
conventuals foren obertes al públic. Els convents afectats a Catalunya foren 201, 90 al
País Valencià i 45 a les Balears; els escolapis en foren exceptuats per llur tasca
docent. Del 1835 al 1845 fou venut al Principat el 69,9% del total, a València, el 39,9%,
i a les Balears, el 99,9%, amb una puja sobre els preus de taxa que fou molt elevada
(342,1% a les Balears, al País Valencià, en conjunt, 238,2%, i al Principat, 243,7%).
Els beneficiaris reals d'aquestes mesures foren els burgesos, que contribuïren al
desenvolupament de Catalunya i les Balears i al desmantellament de capitals a València.
Es formaren latifundis burgesos i es mobilitzà la propietat urbana. Alguns convents foren
convertits en fàbriques; uns altres foren enderrocats per a la construcció de mercats,
places i carrers.
Motí de la Granja
Insurrecció de la guarnició de La Granja, anomenada
també dels sergents, que imposà a Maria Cristina el restabliment de la Constitució del
1812, la nit del 12 d'agost de 1836. Fou inspirat pels progressistes —partit que
interpretava la dinàmica política del moment—, contra el nomenament del govern
Isturiz, moderat, que representava interessos de la cort. El motí fou un prolongament de
la rebel·lió de la milícia nacional de Madrid (3 d'agost).
Constitució del 1837
Constitució de la monarquia espanyola promulgada arran dels fets de La Granja
(12 d'agost de 1836). Signada per la reina regent, Maria Cristina, en nom
d'Isabel II, el 17 de juny de 1837, fou promulgada el 18 de juny. Introduí, respecte
a la constitució de Cadis, variacions remarcables amb la intenció de transigir
amb els liberals moderats: al mateix temps que proclamava la sobirania nacional (la
constitució només era acceptada pel rei) fugia de la confessionalitat expressa (la
religió catòlica només era considerada la religió «que professen els espanyols») i
mantenia els principis del 1812 sobre els drets individuals, llibertat d'impremta,
igualtat davant la llei, independència dels tribunals de justícia i unitat de fur, etc,
deixava de banda l'anterior unicameralisme i dividia les corts en un senat, d'elecció
mixta i indirecta, i un congrés de diputats, d'elecció directa, amb iguals facultats,
col·legisladors. Si bé el 1839 i el 1840 foren promulgades algunes lleis orgàniques que
la desvirtuaven, fou vigent fins a la promulgació de la Constitució del 1845.
|
|
Les bullangues de Barcelona durant la regència de Maria
Cristina. |
Revolta
Alçament contra l'autoritat establerta, sedició amb agitació, amb
avalot.
Bullangues, les
Conjunt dels tumults produïts a Barcelona del 1836 al 1843, provocats, en part, pel
descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia
responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les
repercussions de la crisi social (temor a l'atur, problema de les quintes i dels consums)
i conduïts per elements republicans i exaltats, sovint afiliats a societats secretes. La
bullanga del 1837 acabà amb l'afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la
Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero; la del 1843
és coneguda per la Jamància.
Patuleia
Nom que reberen, a Barcelona, els anys 1835-45 i especialment durant la revolta de la
Jamància, els escamots de subproletariat que aprofitaven la situació revolucionària per
a destruir monuments i robar o insultar els ciutadans que els semblaven poc afectes a llur
causa.
Crema de Convents, la
Nom amb el qual és coneguda la bullanga ocorreguda en algunes poblacions catalanes pel
juliol del 1835, centrada en l'incendi de residències religioses i en l'assassinat de
religiosos. S'inicià a Reus el 22 de juliol de 1835, com a represàlia per l'assassinat
d'uns presoners liberals comès per una partida carlina, capitanejada per un religiós;
foren incendiats dos convents i foren assassinats uns quants religiosos. Al cap de pocs
dies, eren incendiats i saquejats els monestirs de Poblet i de Santes Creus, i el convent
de recol·lectes de Riudoms. A Barcelona, el dia de Sant Jaume (25 de juliol), una
multitud excitada pel fracàs d'una correguda de bous a la plaça de la Barceloneta,
incendià els principals convents barcelonins (Santa Caterina, Sant Francesc, Sant Josep,
Sant Agustí, el Carme i els trinitaris descalços) i assassinà uns quants religiosos,
davant la passivitat de la guarnició; l'ordre hi fou restablert, finalment, per la
milícia urbana. També foren incendiats els convents de Sant Cugat del Vallès, Sant
Jeroni de la Murtra, els de caputxins de Mataró, d'Arenys i d'Igualada i les cartoixes
d'Escaladei i de Montalegre. Aquesta demostració d'anticlericalisme popular, exacerbat
pel clima d'odi de la guerra civil, fou dirigida exclusivament contra el clericat regular.
Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona
Organisme creat el 10 d'agost de 1835, després de
la Crema de Convents i de la fàbrica Bonaplata. Fou elegida entre els gremis, els
fabricants, els comerciants, els hisendats i els milicians, i era dominada per membres del
liberalisme exaltat, com Antoni de Gironella, Marià Borrell i Francesc Soler. La Junta
demanà a la reina regent la convocatòria de corts extraordinàries i, contrària a la
divisió provincial, volgué la restauració de l'antiga corona d'Aragó; no aconseguí,
tanmateix, el suport de les juntes existents a València i a Saragossa, ni tampoc de les
de Girona, Lleida i Tarragona. Malgrat la dissolució dictada pel govern (2 de setembre),
es transformà en Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya (9 de
setembre). Entre altres realitzacions, procedí al repartiment dels béns dels convents,
obtingué el reconeixement del trasllat de la Universitat de Cervera a Barcelona, etc.
Finalment, després d'imposar el nomenament d'Espoz y Mina com a capità general de
Catalunya, fou dissolta (21 d'octubre de 1835).
Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya
Nom que adoptà el 9 de setembre de 1835 la Junta
Auxiliar Consultiva de Barcelona per a evitar d'ésser dissolta, tal com ho havia
ordenat el govern de Madrid.
Junta d'Armament i Defensa
Nom de cadascun dels organismes auxiliars creats el
1836 pel capità general Espoz y Mina a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Eren
formades per militars, funcionaris, comerciants, etc, i s'ocuparen de mantenir l'ordre
públic i d'aplegar recursos per a lluitar contra els carlins. La de Barcelona
intervingué en la reobertura i el funcionament de la seca de Barcelona. Foren suprimides
pel govern al principi de l'any 1837. Durant la Insurrecció Centralista de Barcelona,
l'any 1843, fou constituïda a Gràcia una nova Junta d'Armament i Defensa per a
col·laborar al setge de la ciutat.
Batalló de la Brusa
Nom amb el qual fou conegut el dotzè batalló lleuger de la milícia urbana de Barcelona,
format el 1835 i integrat per elements obrers de tendències republicanes. Es distingí en
les bullangues del 1836 i el 1837. Fou dissolt pel general Francisco Parreño pel maig del
1837, i els seus components foren confinats a les Balears o a Cuba. Els seus membres
anaven uniformats amb una brusa llarga com la dels carreters, d'on provingué el nom de la
unitat.
La Bandera
Proclama política apareguda a Barcelona a la darreria del 1836, durant els moviments
insurreccionals, que provocà una violenta reacció entre la burgesia; incitava els obrers
a proclamar la república i la independència de Catalunya i dur a terme la revolució
exterminant els aristòcrates; la signaven els Germans de la Gran Unió.
Avalot de les Levites
Manifestació que tingué lloc a Barcelona el 21 de juliol de 1840 per part de l'alta
burgesia, per demostrar la seva adhesió a Maria Cristina i Isabel II i la repulsa als
progressistes. El nom prové de la indumentària dels manifestants. Hi estigueren
relacionats l'assassinat de l'advocat Francesc Balmas i la destrucció de la impremta
d'"El Guardia Nacional".
|
|
La fi de la regència de Maria Cristina. |
Llei
d'Ajuntaments
Llei de caràcter moderat que donava a la Corona la facultat de nomenar
els alcaldes a les capitals de províncies. La ratificació de la Llei per part de la
reina regent Maria Cristina va provocar el descontentament dels progressistes que havien
estat marginats del govern. Un seguit de'aixecaments progressistes a diverses ciutats van
culminar amb la dimissió de Maria Cristina. Espartero assumiria la Regència.
|
La regència del general Espartero
(1840-1843). |
Lliurecanvisme
Doctrina econòmica basada en el lliure canvi per la qual hom no discrimina
contra les importacions afavorint la producció interior o obstrueix les exportacions per
afavorir els consumidors domèstics. Ataca l'existència d'aranzels, les restriccions
quantitatives i d'altres mitjans que limitin la circulació de productes entre països,
malgrat la que justifica l'existència de control i imposicions amb objectius fiscals o
sanitaris.
El llirecanvisme es contraposa a proteccionisme.
|
|
Les bullangues de Barcelona durant el Trienni
Esparterista. |
Revolta
Alçament contra l'autoritat establerta, sedició amb agitació, amb
avalot.
Bullangues, les
Conjunt dels tumults produïts a Barcelona del 1836 al 1843, provocats, en part, pel
descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia
responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les
repercussions de la crisi social (temor a l'atur, problema de les quintes i dels consums)
i conduïts per elements republicans i exaltats, sovint afiliats a societats secretes. La
bullanga del 1837 acabà amb l'afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la
Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero; la del 1843
és coneguda per la Jamància.
La Campana
Himne revolucionari i patriòtic escrit en català per Abdó Terrades, repartit en fulls
volants pel periòdic barceloní "El Republicano" (1842); la música ha estat
atribuïda a Anselm Clavé. Incita el poble a agafar les armes en nom de la república i a
abolir qualsevol poder aliè a la voluntat popular, tot al·ludint als drets perduts dels
catalans (bandera, sometent). Adoptat pels republicans, esdevingué aviat popular fins al
punt d'ésser repetidament prohibit per les autoritats. La seva vigència com a cançó
política es mantingué al llarg de tot el s XIX.
Junta Suprema de Vigilància
Organisme creat a Barcelona (10 d'octubre de 1841) pels progressistes més destacats de
l'ajuntament i la diputació davant la revolta dels moderats iniciada per O'Donnell a
Pamplona. Inicialment havia estat pensada com a defensora de la indústria tèxtil
catalana. Presidida per Joan Antoni de Llinàs, síndic de l'ajuntament, prengué diverses
decisions, com la de supressió de tributs (com el dels cóps i el de la lleuda) i,
especialment, la d'enderrocar la Ciutadella; Espartero considerà que la Junta lesionava
la seva autoritat i encarregà al general Van Halen que la dissolgués (5 de
novembre).
Junta Popular Directiva Provisional
Organisme creat a Barcelona el 16 de novembre de
1842 per tal de dirigir la resistència contra el govern d'Espartero. Fou presidida pel
periodista republicà Joan Manuel Carsy, que cercà ajut en una Junta Auxiliar Consultiva,
formada per ciutadans destacats (marquès de Llo, A.Yáñez, J.Xifré) i fabricants
(Muntades, Güell, Comas i Tous). La Junta Popular, per pagar les despeses de defensa,
obligà la diputació a lliurar cabals, i alguns dels seus membres en forçaren la caixa
forta; desprestigiada, la Junta Popular fou dissolta i fou substituïda per una junta de
govern que intentà, sense èxit, una entesa amb Espartero.
Junta Suprema Provisional de Govern de la
Província de Barcelona
Organisme provisional de govern creat el 6 de
juny de 1843, a Reus, amb el nom de Comissió del Poble, i establert el dia 8 a Sabadell
amb el nom definitiu. Es proposava d'enderrocar Espartero (Insurrecció Centralista)
i exigir la creació d'una Junta Central que representés totes les dels països
hiapànics governats per Isabel II. El 15 de juny passà a Barcelona, on investí el
general Serrano dels poders del govern provisional. Aquest, però, un cop foragitat
Espartero, intentà de dissoldre la Junta, fet que provocà avalots que aviat es
desbordaren del seu control (la Jamància). El govern assetjà i bombardejà
Barcelona, i la Junta hagué de negociar la rendició de la ciutat (novembre del 1843),
després de la qual es dissolgué.
Insurrecció Centralista
Moviment revolucionari que es produí principalment a Catalunya (setembre del 1843 - gener
del 1844) per tal d'implantar una Junta Central que democratitzés el govern i exercís la
regència. Havia estat acordat (però no dut a terme) per les forces que havien enderrocat
el govern d'Espartero (maig-juliol del 1843) amb l'ajuda de la Junta Suprema
Provisional de Govern de la Província de Barcelona. La burgesia i l'exèrcit, davant
el caire revolucionari que prenia el moviment, s'uniren per reprimir-lo, i encomanaren al
general Joan Prim la direcció de les operacions militars contra els insurrectes. Aquest
bombardejà Barcelona i l'ocupà (novembre del 1843), i liquidà el moviment en prendre
Figueres (gener del 1844), defensada per Abdó Terrades i Narcís d'Ametller. A Barcelona,
el moviment fou conegut amb el nom de la Jamància.
Jamància, la
Nom amb el qual fou coneguda la bullanga de
Barcelona del 1843. El nom provenia del verb caló jamar ('menjar'), i al·ludia
humorísticament als membres del Batalló de la Brusa i als altres cossos de voluntaris
que potser s'havien apuntat per menjar de franc i cobrar l'estipendi (cinc rals diaris).
La revolta s'inicià com a ajut a la insurrecció general contra Espartero, que acabà amb
el derrocament d'aquest, però aviat es girà contra el nou govern de Madrid, pel fet que
aquest, en lloc de crear la Junta Central que havia acordat amb la Junta Suprema de
Barcelona, pretenia de convocar corts generals. Aquest intent, de sentit conservador,
provocà l'anomenada Insurrecció Centralista. Les forces del govern no
vacil·laren a ultrapassar el bombardeig de Barcelona d'Espartero, amb atacs sistemàtics,
des de la Ciutadella i Montjuïc, a la ciutat, desmoralitzada pel poc ressò exterior de
la lluita i pel fet que el futur general Joan Prim s'havia posat al costat del govern,
malgrat la seva suposada adhesió als postulats dels progressistes. Sotmesa Barcelona a un
rigorós blocatge, la Junta de la ciutat inicià negociacions amb el nou capità general,
Laureano Sanz, que la comminà a la rendició (19 de novembre), malgrat l'oposició dels
exaltats. La fi de la lluita representà la submissió definitiva de Barcelona al govern
de Madrid i a la centralització a ultrança que aquest, en mans dels moderats, emprengué
des d'aleshores.
Patuleia
Nom que reberen, a Barcelona, els anys 1835-45 i especialment durant la revolta de la
Jamància, els escamots de subproletariat que aprofitaven la situació revolucionària per
a destruir monuments i robar o insultar els ciutadans que els semblaven poc afectes a llur
causa.
|
En el període de majoria d'edat d'Isabel II (1843-1868) es
posen les bases de l'Estat liberal espanyol.
Etapes del regnat
d'Isabel II:
1. La Dècada Moderada
(1843-1854). |
Dècada
Moderada
Nom amb el qual és conegut el període comprès entre la majoria d'edat
d'Isabel II (1843) i el pronunciament de Vicálvaro (1854). El nom prové del
domini continuat del partit moderat, després d'eliminar Espartero i de reprimir la
insurrecció centralista. Els moderats cuitaren a proclamar major d'edat la reina
(que només tenia tretze anys), dominada per una camarilla reaccionària. D'altra banda,
l'aliança dels progressistes amb els moderats els havia llevat les simpaties de les
classes populars i de molts intel·lectuals (que aviat s'integraren en el nou partit
democràtic), i els féu incapaços de trencar l'hegemonia moderada. Ramón María
Narváez, president del govern (1844), substituí la Constitució del 1837 per la del
1845, molt més conservadora, i exercí una dictadura que l'oposició carlina (guerra dels
Matiners) mai no inquietà seriosament; però els escàndols matrimonials de la reina i
sobretot els financers (com les concessions ferroviàries del govern del comte de San
Luis, 1853-54) i l'agitació obrera creixent minaren la dictadura moderada. L'alçament de
Leopoldo O'Donnell amb una part de l'exèrict (Vicálvaro, juny del 1854) no triomfà del
tot, però el seu manifest amb Antonio Cánovas del Castillo estengué la revolta; la
reina, espantada, hagué de cedir el poder als progressistes. La Dècada Moderada
representà, per als Països Catalans, la incorporació definitiva a l'uniformisme
centralista. La reforma financera d'Alejandro Mon (1845) anul·là les darreres
particularitats catalanes, mentre l'aplicació de les lleis municipal i provincial
completaven la centralització de l'estat espanyol. El descontentament que produïren
aquestes mesures i la implantació de lleves forçoses provocà un alçament camperol que
coincidí amb un nou aixecament de les partides carlines contra els partidaris del lliure
canvi, que afavoria l'entrada de productes anglesos a través dels comerciants de Cadis i
Madrid. Aquests assoliren una reforma de l'aranzel (1849) que deixà protegits, però, els
teixits de cotó, fet que afavorí la indústria tèxtil catalana. Durant aquest període
el moviment societari obrer prosseguí de forma clandestina, puix que el govern moderat
insistí en la prohibició de les societats obreres i només foren tolerades, en alguns
moments, les que figuraven com a associacions de socors mutus (com l'anomenada El
Taller, a València, creada el 1851). L'agitació obrera contribuí en gran escala al
triomf de l'alçament progressista a Barcelona (14 de juliol), tres dies abans que es
produís un alçament similar a Madrid, que enderrocà el govern moderat i inicià
l'anomenat Bienni Progressista.
|
|
L'obra legislativa durant la Dècada Moderada. |
Constitució
del 1845
Constitució de la monarquia espanyola signada per IsabelII el 23 de maig
de 1845. Després de la caiguda de la regència d'Espartero (23 de juliol de 1843) i
havent estat establerta, anticonstitucionalment, la majoria d'edat d'Isabel II (8 de
novembre de 1843), el 4 de juliol de 1844 havia estat aprovada per les corts convocades
per Narváez, amb la facultat de reformar la Constitució del 1837. Recollint els
principis fonamentals del «liberalisme doctrinari», la constitució responia a un
concert entre les voluntats del monarca i les corts, les dues institucions històriques
bàsiques de l'estat. Eliminà els articles radicals de la constitució del 1837:
restabliment de la confessionalitat catòlica, supressió de la milícia nacional, major
centralisme enfront dels òrgans provincials i municipals, posats sota la intervenció de
delegats del govern, reforçament del paper del rei, que ara podia nomenar tots els
membres del senat sense restriccions, mentre que la representativitat del congrés de
diputats era limitada en ésser elegit per sufragi restringit i en esdevenir renovable
cada cinc anys, i no cada tres, com assenyalava el text del 1837. Derogada virtualment
arran de la Vicalvarada (1854), fou restablerta per O'Donnell (15 de setembre de
1856), bé que pretengué de limitar-ne el contingut conservador amb una acta addicional
que reduïa el nombre de senadors nomenats pel rei, obligava a la reunió de les corts un
mínim de quatre mesos l'any i prohibia el nomenament dels alcaldes pel govern en les
ciutats grans. Poc temps després Narváez ordenà el retorn íntegre a la constitució
del 1845 (octubre del 1856) i afermà encara més l'extracció conservadora del senat
mitjançant la llei constitucional de reforma (17 de juliol de 1857). El 20 d'abril de
1864 el govern Mon-Cánovas la restablí novament en la seva integritat i perdurà així
fins a la Revolució de Setembre (1868).
Llei d'Administració Local
Llei promulgada pel govern de Narváez l'any 1845, encaminada a controlar
el poder municipal, per la que es disposava que els alcaldes dels municipis de més de
2.000 habitants i de les capitals de província serien nomenats per la Corona i els de la
resta de municipis pel governador civil.
Consell provincial
Corporació establerta a totes les províncies de l'estat espanyol per una llei del 1845,
i duta a la pràctica el 1863, amb atribucions consultives respecte als governadors civils
i jurisdiccionals en qüestions contenciosoadministratives. Aquest organisme fou suprimit
el 1868, i les seves funcions passaren a la comissió provincial, creada a cada
diputació provincial.
Llei de Reforma Fiscal
Llei promulgada l'any 1845, amb l'objectiu prioritari de sanejar la
Hisenda estatal. Es van crear nous impostos i es va elaborar un pla per a assegurar-ne el
cobrament i un sistema de comptabilitat rigorós dels ingressos i les despeses de l'Estat.
La Llei va establir dos tipus d'impostos: els directes i els indirectes.
Imposts directes
Els que graven la renda i el patrimoni.
Imposts indirectes
Els que graven la circulació, el tràfic o el consum de béns i serveis.
Pla General d'Estudis (Pla Pidal)
Conegut com a Pla Pidal, fou promulgat el 17 de setembre de 1845, i
organitzava els nivells superiors de l'ensenyament. El Pla Pidal completava la Llei
d'instrucció primària, de l'any 1838, que ordenava la creació d'escoles en les
poblacions de més de 500 habitants. El responsable del projecte fou Antonio Gil de
Zárate, defensor de la formació intel.lectual de la societat civil al marge dels
interessos de control ideològic de l'Església. La jerarquia eclesiàstica i els sectors
clericals el van criticar molt durament.
El pla definia l'ensenyament secundari com a continuació del primari, especialment
adreçat a les classes mitjanes i amb una doble funció: formar l'individu i preparar-lo
per als estudis universitaris.
El pla confirmava l'existèbncia jurídica dels instituts provincials, centres
públics d'ensenyament secundari que depenien de l'Estat, però que es finançaven a
través dels pressupostos de les diputacions provincials. L'Estat va reconèixer
l'existència de centres privats d'ensenyament, tant laics com religiosos, però aquests
no podien utilitzar la denominació d'institut, sinó la de col.legi.
Codi Penal
Codi aprovat el 1848, modificat el 1850 en un sentit autoritari. Recollia
el principi d'adequació i proporcionalitat dels càstigs als delictes comesos. Els
tribunals havien d'adaptar a cada cas els càstigs fixats per a cada tipus de delicte
tipificat en el codi.
|
|
Altres mesures preses durant la Dècada Moderada. |
Guàrdia
Civil
Cos de caràcter militar de l'estat espanyol creat per al manteniment de
l'ordre públic, la protecció de les persones i propietats i l'execució de les lleis.
Fou constituït el 1844 per decret del govern González Bravo, i en fou confiada
l'organització a Francisco Javier Girón, duc d'Ahumada, el qual la comandà fins el
1854. L'actuació de la guàrdia civil, centrada de primer en la lluita contra el
bandolerisme, s'estengué aviat a la repressió dels moviments, camperols i de
l'anarquisme (especialment a Barcelona), la qual cosa motivà una forta hostilitat entre
els sectors obrers i revolucionaris, palesa, en proclamar-se la Segona República, en una
sèrie de demandes per a la seva supressió que provocaren la creació de la guàrdia
d'assalt. Tot i això, en general, la guàrdia civil se sotmet al principi d'obediència
al poder constituït i d'inhibició en la lluita política. Actualment el cos disposa
d'uns 60 000 homes sota el comandament d'un director general que fins el 1986 sempre ha
estat un tinent general. Des del 1940 hom li ha confiat la vigilància de costes i
fronteres, i des del 1959 té cura del trànsit i les carreteres.
Concordat
Conveni sobre els afers eclesiàstics entre el govern d'un Estat i la Santa Seu de
Roma, en què cadascuna de les dues parts demana a l'altra garanties i concessions.
Concordat de 1851
Concordat signat el 16 de març de 1851, entre la reina
Isabel II i el papa Pius IX, que liquidà els problemes derivats de la desamortització de
Mendizábal. El concordat amb la Santa Seu pretenia la reconciliació amb l'Església
mitjançant la suspensió de la venda dels béns desamortitzats, el retorn dels no-venuts
i el finançament del culte i del clergat. L'Església acceptava el fet consumat de les
desamortitzacions, però en contrapartida l'Estat feia concessions importants: reconeixia
la religió catòlica com l´única de la nació espanyola, assumia el caràcter catòlic
de l'ensenyament i es comprometia a mantenir el culte i els eclesiàstics a través d'una
retribució econòmica anual.
|
|
Conflictes de la Dècada Moderada: la Segona Guerra
Carlina. |
Segona
Guerra Carlina
Guerra civil, dita també guerra dels Matiners, que s'inicià pel
setembre del 1846 i durà fins al maig del 1849. Més que no pas una guerra estrictament
carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ramón María de
Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes,
aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes),
progressistes i republicans. El projecte (patrocinat, entre d'altres, per Jaume Balmes i
Antoni Aparici i Guijarro) d'unir les dues branques borbòniques amb el casament
d'Isabel II amb Carles Lluís de Borbó i de Bragança, comte de Montemolín, fill i
successor de Carles V (Carles VI, per als seus partidaris), fracassà, puix que
Isabel fou maridada amb Francesc d'Assís de Borbó (octubre del 1846). Això creà les
condicions polítiques necessàries per a la revolta. Les causes econòmico-socials ja hi
eren: a la muntanya catalana el trabucaire era en camí de convertir-se en un
símbol de la protesta popular. D'altra banda, continuaven vius la majoria dels capitosts
carlins de la guerra dels Set Anys, alguns dels quals ni tan sols no s'havien expatriat.
La guerra començà pel setembre del 1846 amb l'aixecament de Benet Tristany a Solsona, al
capdavant d'una partida de tres-cents homes. El seguiren Pitxot al Camp de Tarragona, Joan
Cavalleria i Josep Puig (Boquica) al Berguedà, i Jeroni Galceran, Josep Borges,
Bartomeu Porredon, Miquel Vila (Caletrus), Josep Estartús, Rafael i Miquel
Tristany —nebots de mossèn Benet—, etc, a diversos punts del Principat.
Dividits en partides poc nombroses, els montemolinistes dugueren a cap una gran activitat
(sorpreses de Cervera, de Terrassa, de Martorell, de Lleida, etc). A diferència del que
havia ocorregut durant la primera guerra, el capteniment dels carlins fou força moderat,
en contrast amb la duresa de la repressió governamental (ban del capità general Manuel
Bretón, del 4 de març de 1847, que prescrivia pena de mort per als qui posseïssin armes
sense permís i "amb intencions sospitoses", i per als qui amaguessin o
assistissin un ferit o un pròfug rebel). Durant aquesta lluita foren capitans generals de
Catalunya Bretón, Manuel Pavía, marquès de Novaliches, Fernando Fernández de Córdoba
i Manuel Gutiérrez de la Concha, marquès del Duero. Per l'agost del 1847 l'exèrcit
governamental disposava de 42 000 homes, contra menys de 2 000 dels
montemolinistes. A la fi de la guerra, Concha arribà a disposar-ne de més de
70 000, per uns 5 000 de Cabrera. El 17 de maig de 1847 fou afusellat a Solsona
el mariscal de camp carlí Benet Tristany, i exposat el cadàver del brigadier Porredon,
mort a baionetades en el seu llit de malalt, a Clariana. A la darreria del 1847 Pavía
anuncià la pacificació de Catalunya, tal com desitjava Narváez. Però si la guerra, en
bona part per manca de mitjans, havia llanguit, hom no la podia pas considerar acabada, i
per l'abril del 1848 reprengué quan Josep Masgoret entrà a Catalunya i es posà al
capdavant de les forces montemolinistes (victòries carlines de Sant Jaume de Frontanyà i
del Pont de Rabentí, i presa de Vidrà), mentre Ramon Cabrera entrava (23 de juny) per
Oceja, fet que donà impuls a la lluita, i publicava una proclama de to moderat. Després
d'enviar Forcadell al Maestrat, organitzà alguns escamots de cavalleria i cercà una
victòria que equilibrés la seva inferioritat. Però la guerra no canvià de manera
substancial: els audaços cops de mà dels carlins (atac a la vila de Gràcia i al portal
de l'Àngel, pel juliol del 1848) eren contrarestats per les victòries governamentals i
pel fracàs de l'aixecament fora de Catalunya: derrota i afusellament de Joaquín Julián
de Alzaa, promotor de l'aixecament a Guipúscoa (juny-juliol del 1848); fracàs de la
temptativa a Navarra i a Burgos; ineficàcia de les partides del Maestrat i del Baix
Aragó i als Montes de Toledo. La victòria de Borges sobre el brigadier Paredes a
l'Esquirol i la de Cabrera a Avinyó sobre la columna Manzano (16 de novembre de 1848) i
la incorporació a la lluita dels republicans del brigadier Ametller, de Francesc Bellera
i de Joan Barrera, particularment forts a l'Empordà, i de Baldrich i Escoda, que operaven
a la rodalia de Barcelona i de Tarragona, no modificaren la relació de forces. Si el
sometent aixecat pel govern (repartiment de 6 000 fusells) no donà gaire resultat,
la política d'atreure i subornar alguns capitosts montemolinistes (mitjançant diners i
el reconeixement dels graus militars) resultà eficaç: s'hi acolliren, entre altres, a
Aragó, el Coix de Carinyena; a Catalunya, Miquel Vila (Caletrus), Bartomeu
Poses, i fins i tot, des de França, Josep Pons (dit Bep de l'Oli). Això sembrà
entre els carlins la por a la traïció, causa principal, juntament amb una revifalla de
l'antiga suspicàcia i implacabilitat de Cabrera, de l'afusellament d'un mitjancer de pau:
el baró d'Abella, Josep de Calassanç d'Abat i de Subirà (23 de febrer de 1849). Pel
gener, mentre Ametller era derrotat a la Vajol, Concha atacà el reducte principal de
Cabrera (les Guilleries i la vall d'Hostoles). Aquest derrotà les columnes Hore (a les
Planes) i Ruiz, però l'endemà fou batut i ferit (accions del Pasteral). Aquesta fou la
darrera acció important de la guerra; la detenció del pretendent carlí pels duaners
francesos quan intentava d'entrar a Catalunya (4 d'abril) desanimà els seus partidaris, i
el 26 d'abril Cabrera passà a França. El 14 de maig els darrers montemolinistes
travessaren la frontera, manats pels Tristany, o bé es lliuraren als governamentals.
Guerra dels Matiners
Nom amb què es coneix la segona guerra Carlina.
|
2. El Bienni Progressista
(1854-1856). |
Bienni
Progressista
Nom amb el qual és designat el període que comprèn des del juliol del
1854 al juliol del 1856, que, després del pronunciament (dit la Vicalvarada) dels
generals Leopoldo O'Donnell i Domingo Dulce a Vicálvaro (Castella), es formà una
coalició de progressistes i liberals moderats, presidida per Espartero i amb O'Donnell al
ministeri de la guerra. El període és caracteritzat per la constant lluita entre
aquestes dues tendències de la coalició, que impossibilità de realitzar la radical
transformació que l'estat espanyol necessitava per a convertir-se en un estat modern.
Tanmateix, durant aquest Bienni fou promulgada una legislació progressiva que tingué
transcendència en el desenvolupament posterior, especialment la llei bancària, la de
ferrocarrils i la nova llei de desamortització preparada per Pascual Madoz. Durant aquest
període les associacions obreres de Catalunya gaudiren d'una certa tolerància i es
convertiren en les més importants de l'Europa continental; però, no aconseguiren llur
reconeixement legal. La legislació progressista i les tensions socials —la vaga
general catalana del juliol del 1855 i les posteriors vagues agràries de Castella—
provocaren que Isabel II, pel juliol del 1856, eliminés del poder Espartero i
encarregués el govern a O'Donnell. Les insurreccions populars contra aquesta decisió,
especialment fortes a Madrid i a Barcelona, foren sufocades. Tres mesos després la reina
substituí O'Donnell per Narváez.
Acció de Vicálvaro
Aixecament dels generals Leopoldo O'Donnell i Domingo Dulce, les tropes dels quals, el 30
de juny de 1854, combateren contra l'exèrcit governamental prop de l'antic municipi
castellà de Vicálvaro, actualment incorporat a Madrid, i que desencadenà la Revolució
del 1854.
Vicalvarada
Nom amb què es coneix la revolució del 1854, que
desplaçà els moderats i donà el govern a una coalició liberal-progressista.
Revolució del 1854
Moviment revolucionari espanyol, també anomenat la Vicalvarada
Inicialment només fou l'expressió del descontentament del sector liberal de l'exèrcit
(generals O'Donnell, Ros de Olano, Dulce, Serrano, etc), que, alhora, traduïa el d'una
part de la burgesia; però l'adhesió dels progressistes i de les classes populars de
Madrid, Barcelona, etc, obligà a donar contingut polític a la insurrecció (el 7 de
juliol, el manifest de Manzanares, redactat per Cánovas del Castillo, prometia
descentralització, reforma electoral, restabliment de la milícia nacional, etc) i
l'estengué a tot el país; Isabel II hagué de designar Espartero cap del govern i
començà així el Bienni Progressista.
Manifest de Manzanares
Manifest en el que es demanava el compliment de la Constitució, la
reforma de la Llei electoral, la reducció dels impostos i la restauració de la Milícia
Nacional. Els insurrectes de Vicálvaro van intentar atreure els progressistes al seu
bàndol amb la publicació d'un text programàtic, el manifest de Manzanares, que
incorporava reivindicacions progressistes com ara la revisió de la llei d'impremta,
l'ampliació de la llei electoral i el restabliment de la milícia nacional. La crida va
trobar resposta en la insurrecció d'algunes ciutats contra el govern i en la formació de
juntes revolucionàries (a Barcelona, València, Sant Sebastià i Valladolid).
Junta Provisional de Govern de Catalunya
Organisme creat a Barcelona el 17 de juliol de
1854, arran de l'aixecament revolucionari a tot l'estat espanyol. Era composta per membres
de l'ajuntament i tres diputats a les corts i aviat donà la presidència i el comandament
de l'exèrcit al Principat al general M.de la Concha (27 de juliol) i acceptà el
nomenament de Pasqual Madoz com a governador civil (11 d'agost). Arraconada en part per
l'agitació obrera existent —notablement per l'oposició d'aquesta a les
selfactines—, obtingué tanmateix la supressió del dret de portes, l'autorització
per a l'enderrocament de les muralles i la reorganització de la milícia nacional. No
aconseguí, però, d'estendre efectivament la seva autoritat al Principat, a causa de
l'oposició d'altres juntes existents, especialment les de Girona i Tarragona.
|
|
L'obra legislativa durant el Bienni
Progressista. |
Desamortització
de Madoz
Amb el Bienni Progressista (1854-56), Pascual Madoz elaborà una llei
(1855) que reunia les disposicions vigents de la desamortització civil i eclesiàstica;
els municipis podien exceptuar-ne predis. La llei fou derogada en caure els progressistes
(1856), però fou reimplantada el 1859 i aprovada pel papa Pius IX (1860). El 1865 foren
desamortitzats els predis rústics i urbans del patrimoni reial; la reina retingué el 25%
del producte de les vendes. Després de la Revolució de Setembre fou declarat extingit el
patrimoni reial: els seus béns foren desamortitzats com a tals i nacionalitzats. La
legislació Madoz fou mantinguda fins el 1876, però les compres i vendes de predis
continuaren fins al començament del s XX.
Amb la presa del poder pels progressistes (1854), hom tornà a una desamortització que
fou civil i eclesiàstica, admirablement planificada per Pascual Madoz; durant la curta
etapa de la seva vigència foren liquidats el 37,5% dels béns afectats a Catalunya, el
20,5% al País Valencià i la totalitat a Mallorca, fet que comportà unes puges del
179,7% a Catalunya, del 190,7% al País Valencià i del 295,7% a les Balears, índexs que
són, amb tot, dels més baixos de l'estat. El 1856 hom suspengué les vendes de béns
eclesiàstics, i el 1859 hom arribà a un nou acord amb Roma; al País Valencià fou
autoritzada la permuta de les terres que encara hi havia per vendre per 1 200 milions de
rals del deute consolidat. El mateix any continuaren les vendes de les terres comunals
alienables; en acabar, al començament del s XX, havia passat a mans particulars el 15,3%
del total vendible al Principat, el 35% al País Valencià i el 36% a les Balears. Aquesta
desamortització afectà profundament els pobles en desproveir-los de llurs béns
comunals.
Llei General de Ferrocarrils
Llei aprovada el 3 de juny de 1855, per tal de regular la construcció de la xarxa
ferroviària, oferint amplis incentius a les empreses que hi intervinguessin. Amb aquesta
llei, les empreses concessionàries van poder importar, lliures de drets, els materials
necessaris per construir i explotar les línies.
Aquesta llei va possibilitar la construcció de la xarxa ferroviària. Es va
dissenyar una estructura radial amb centre a Madrid, i l'Estat va elaborar un sistema de
subvencions, concessions i franquícies per a la importació de materials, que van
afavorir les inversions de capitals estrangers, sobretot francesos.
Constitució del 1856
Constitució de la monarquia espanyola redactada i aprovada per les corts
el 1856, però que no arribà a ésser promulgada perquè O'Donnell, arran dels fets del
14 i del 15 de juliol, dissolgué les corts i restablí la Constitució del 1845. Afirmava
taxativament la sobirania nacional i era molt semblant a la del 1837.
Llei d'instrucció pública (Llei Moyano)
Coneguda com a Llei Moyano, fou aprovada el 1857 i ordenava el conjunt del
sistema educatiu seguint un model centralitzat i uniforme (plans d'estudis únics a tot el
territori). La llei no era innovadora, sinó que confirmava el model ja existent.
L'Estat assumia el control del sistema educatiu, però s'establia una xarxa doble:
pública i privada. La definició dels programes i l'autorització dels llibres de text
depenien del Ministeri, i el finançament dels centres públics de cadascun dels tres
nivells educatius quedava en mans dels diferents nivells de l'Administració. Finalment,
establia l'obligatorietat de l'ensenyament primari. Aquesta llei fou vigent fins a la
Segona República.
|
|
Conflictes del Bienni
Progressista. |
Conflicte de les selfactines
Nom amb el qual hom coneix els fets ocorreguts a Barcelona pel juliol del 1854 contra la
mecanització de la filatura amb les selfactines. Unes primeres reaccions als Països
Catalans, contra la introducció de maquinària en el procés de la producció i contra
l'atur forçós que resultava de la mecanització, es produïren a Alcoi (1821), Camprodon
(1823), Barcelona (1835) i Igualada (vers el 1847). Les selfactines foren introduïdes al
Principat vers el 1844. El 1849 funcionaven amb aquestes màquines 91 468 fusos. L'any
1854 els fusos en moviment eren ja més de 200 000. A Barcelona, aquestes màquines
ocupaven el 1854 uns 1 200 filadors. En ocasió de la revolució progressista, es
produïren a Barcelona entre el 14 i el 16 de juliol de 1854 reaccions violentes contra
les fàbriques de filatura on funcionaven selfactines: incendi de la fàbrica Arnau i
altres danys de menor importància a les fàbriques o a la maquinària de Castells i Cia,
Jordà i Mas, Josep Morull i Pi, Rosés i Cia, la Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i
Cia, La Cotonera SA. A més, els filadors en bloc, sota la guia de llurs dirigents Josep
Barceló, Ramon Maseras, Antoni Gual, Miquel Guilleuma i Josep Nogué, anaren a la vaga de
protesta contra aquesta mena de maquinària. La vaga inclinà el capità general, Ramón
de la Rocha, a prohibir l'ús de les selfactines (25 de juliol de 1854). Enmig de la vaga
es produí una famosa polèmica periodística entre Laureà Figuerola i els dirigents
obrers, que degenerà en amenaces de violència contra la persona de Figuerola. L'acord
entre fabricants i obrers, el 18 d'octubre, que patrocinà el governador civil Pascual
Madoz, representà el final oficial de la vaga. El govern de Madrid revocà el 9 d'agost
l'ordre de prohibició de les selfactines dictada per La Rocha, però el temor de les
reaccions obreres féu ajornar la seva publicació fins el maig del 1855.
Vaga general
Quan la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns
quants.
Vaga general del 1855
Fou la primera vaga general al Principat, en defensa del dret d'associació, i
afectà les principals zones industrials, amb més de 40 000 vaguistes i 9 dies de vaga.
Motí dels Consums
Revolta popular produïda en diversos punts de l'estat espanyol (1856) contra l'impost de
consums que el govern d'Espartero havia suprimit, en teoria, el 1854, però que es
mantenia, de fet, amb diversos pretexts. L'encariment dels queviures per les males
collites i per l'exportació de blat que la guerra de Crimea (que deixà una part d'Europa
sense el blat rus) afavoria provocà disturbis a Aragó i a Andalusia i, més tard, a
Castella, on provocà la caiguda del govern.
|
3. El govern de la Unió Liberal i dels moderats
(1856-1868). |
Guerra d'Àfrica
Conflicte armat entre Espanya i el Marroc (1859-60). La declaració de guerra, que tingué
lloc el 22 d'octubre de 1859 amb motiu de la destrucció per part dels rifenys d'unes
fortificacions recentment construïdes a la zona de Ceuta, es produí quan el cap del
govern espanyol Leopoldo O'Donnell es trobava en una situació parlamentària difícil i
motivà un gran entusiasme popular. Fou organitzat un exèrcit expedicionari d'uns 40 000
homes, manat per O'Donnell. Les operacions començaren al novembre, amb una marxa des de
Ceuta cap a Tetuan, al llarg de la qual tingueren lloc les batalles de Los Castillejos
(1 de gener de 1860), Tetuan (4 de febrer) i Wad-Ras (23 de març), en les
quals es distingiren els voluntaris catalans manats pel general Joan Prim. Les
negociacions de pau, sol·licitades pels marroquins després de la rendició de Tetuan el
mes de febrer, començaren definitivament el 25 de març i el tractat final fou signat el
26 d'abril.
Batalla de los Castillejos
Batalla lliurada l'1 de gener de 1860 durant la guerra d'Àfrica,
entre forces del cos expedicionari espanyol, comandades per Prim i per Zabala, i
l'exèrcit marroquí, a la vall dita de Los Castillejos, prop de Ceuta. La
victòria de les tropes espanyoles fou deguda en gran part a la càrrega del general Prim
i els voluntaris catalans, acció que valgué a aquest el títol de marquès de Los
Castillejos.
Batalla de Tetuan
Combat disputat prop de Tetuan el 4 de febrer de 1860 entre l'exèrcit
expedicionari espanyol, comandat pel general Leopold O'Donnell, i les tropes marroquines,
durant la guerra d'Àfrica. La victòria espanyola, a la qual contribuí el general
Joan Prim i els seus voluntaris catalans, permeté l'ocupació de la ciutat.
Batalla de Wad-Ras
Combat que tingué lloc a Wad-Ras, al Marroc, el 23 de març de 1860, en el
curs de la guerra d'Àfrica, entre l'exèrcit expedicionari espanyol, que, dirigit per
O'Donnell, avançava cap a Tànger, i els insurrectes rifenys que intentaven de barrar-li
el pas. La lluita fou aferrissada, i s'hi distingiren els voluntaris catalans, comandats
pel general Prim. La victòria espanyola provocà el signament de l'armistici i l'inici de
les converses de pau que menaren al tractat de Tetuan.
Nit de Sant Daniel
Episodi que va tenir lloc a Madrid, el 1865, que va acabar amb 9 morts i quasi 200 ferits,
quan els estudiants van manifestar-se en protesta per la destitució del rector de la
Universitat Central, Juan Manuel Montalbán, que s'havia negat a expedientar Castelar per
la publicació a "La Democracia" de l'article "El Rasgo", en el qual
censurava el comportament d'Isabel II.
|
|
A partir de 1866 esdevé la crisi econòmica i política. |
Crisi
econòmica de 1866
Crisi financera (degut a què les inversions ferroviàries no eren
rendibles) i industrial (per la crisi cotonera catalana, afectada per la manca de cotó,
per la Guerra de Secessió dels Estats Units, 1861-65), típicament capitalista, i una
forta crisi de subsistències, degut a un seguit de males collites que van donar com a
resultat una mancança de blat, aliment bàsic.
Revolta dels sergents de la caserna de San Gil
Revolta dels sergents de la caserna d'artilleria de San Gil (Madrid), duta a terme
el 22 de juny de 1866, amb el suport d'un important contingent de civils, dirigits, entre
d'altres, pel líder republicà federal Francesc Pi i Margall, per demanar reformes del
sistema polític. La temptativa insurreccional va fracassar i el govern O'Donnell va
reprimir durament la revolta: una gran part dels més de mil presoners van ser deportats a
les colònies ultramarines de la monarquia espanyola, i més de 60 insurrectes van morir
afusellats.
|
|
El malestar general, motivat pel desprestigi dels moderats i de
la reina Isabel II, i per la crisi econòmica, va fer moure els partits de l'oposició
(progressistes, demòcrates i unionistes). |
Pacte
d'Ostende
Pacte signat a la ciutat belga d'Ostende el 16 d'agost de 1866, per
progressistes i demòcrates exiliats, on s'establien les mínimes bases per a una acció
revolucionària per acabar amb el moderantisme al poder. El pacte fixava una plataforma
unitària d'acció antiisabelina, que es concretava en el compromís de formar un govern
provisional i convocar unes eleccions constituents per sufragi universal directe que
haurien de decidir sobre la forma de govern monàrquica o republicana. A aquest pacte s'hi
adheriren els unionistes el novembre de 1867, després de la mort d'O'Donnell.
|
Aquesta oposició va protagonitzar la Revolució de Setembre
del 1868, que forçà l'exili de la reina Isabel II.
Començava una nova etapa en la història d'Espanya, el Sexenni
Revolucionari. |
Revolució de Setembre del 1868
Moviment revolucionari, conegut també amb el nom de La Gloriosa, que foragità del
tron espanyol Isabel II i obrí un període de llibertats democràtiques durant el qual
irromperen en la vida política, plenament conformats i amb programes propis, el moviment
obrer i la petita burgesia (1868-74). La inadequació del règim polític isabelí a les
necessitats del procés industrialitzador, palesat des dels primers anys del decenni de
1860, es féu més evident arran de la crisi econòmica del 1866 i féu adoptar a la
burgesia industrial i financera una actitud contrària a aquell. D'altra banda, per
l'agost de 1866, a Ostende, i amb l'objectiu d'implantar un règim basat en el sufragi
universal, arribaren a un pacte els partits demòcrata i progressista, abocats a la via
insurreccional per la sistemàtica exclusió del govern a què els condemnava la
involució del sistema i l'arbitrarietat de la corona, que afavoria el monopoli del poder
per part dels moderats, expressió d'una oligarquia latifundista com més anava més
zelosa dels seus privilegis; al pacte d'Ostende s'uní més tard la Unión Liberal, fet
que assegurà la col·laboració d'un important sector de l'exèrcit i l'esquadra. Les
classes populars, afectades per l'atur i per la crisi de subsistències del 1867, i
hostils a la monarquia per la conducta poc exemplar de la reina i per la corrupció i
brutalitat dels governants, donaren suport a la insurrecció, que esclatà el 18 de
setembre a Cadis, quan Prim i l'almirall Topete revoltaren l'esquadra. El moviment
revolucionari s'estengué ràpidament per tot el litoral mediterrani; fou publicat el
manifest ¡Viva la España con honra!, que preveia la formació d'un govern
provisional i l'elecció de corts constituents per sufragi universal; i des de Sevilla les
tropes de Serrano avançaren cap a Madrid i a les proximitats de Còrdova, al pont
d'Alcolea, derrotaren les forces fidels a la reina, comandades per Novaliches (28 de
setembre). Isabel II, que estiuejava a Sant Sebastià, s'exilià a França (30 de
setembre), i poc després fou constituït el govern provisional, dirigit per Prim i
Serrano, que aviat dissolgué les juntes revolucionàries formades en nombroses ciutats,
les quals, fent-se ressò de les reivindicacions populars, reclamaven reformes que anaven
més enllà del que els dirigents de la insurrecció desitjaven. Les notícies de la
batalla d'Alcolea i del triomf de la revolució a Madrid, conegudes a Barcelona el 29 de
setembre, provocaren la immediata formació, a totes les ciutats de la perifèria
mediterrània, de juntes revolucionàries, les quals, comptant a molts indrets dels
Països Catalans amb una forta presència republicana, procediren a la destrucció dels
símbols de l'antic règim: la de Barcelona decretà l'enderrocament de la Ciutadella, la
dissolució dels mossos d'esquadra i l'abolició de quintes i consums. Es produí
aleshores una onada d'optimisme intervencionista entre les forces d'esquerra catalanes,
que actuaren com a motors del procés revolucionari i intentaren d'imposar a tot l'estat
el règim que desitjaven, tant els progressistes, instal·lats al govern amb homes com
J.Prim o L.Figuerola, com els federals, que concretaven amb el pacte de Tortosa
llur situació hegemònica en el marc dels Països Catalans. D'altra banda, la nova
situació de llibertats democràtiques afavorí el ràpid desenvolupament del moviment
obrer, algunes de les fites del qual són la fundació de la Federació de Les Tres
Classes de Vapor, el congrés obrer de Barcelona (1870) i la constitució de la Federació
Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. Tot això accentuà
encara més les diferències de ritme polític i social entre Catalunya i la resta de
l'estat, i establí de fet una situació de doble capitalitat entre Madrid i Barcelona que
es manifestaria tot al llarg del sexenni revolucionari. El descontentament provocat per
l'aprovació d'una constitució monàrquica menà els federals a l'aixecament de la tardor
del 1869, estès per Catalunya, el País Valencià, Múrcia, Andalusia, etc; la desfeta
d'aquest havia de suscitar en una bona part de la classe obrera catalana una reacció de
rebuig i malfiança envers un estat llunyà i aliè, que es concretaria en l'adhesió a
l'internacionalisme bakuninià, mentre que un altre sector federal, igualment decebut
—Almirall—, evolucionava vers el catalanisme. El fracàs republicà feia, doncs,
inevitable la instauració, volguda per J.Prim, d'una monarquia democràtica en la persona
d'Amadeu de Savoia, que el darrer intent insurreccional dels federals —el motí
contra les quintes, a Gràcia, pel març del 1870— no pogué ja destorbar.
Gloriosa, la
Nom amb què fou coneguda popularment la Revolució de Setembre del
1868.
Sexenni
També Sexenni democràtic o Sexenni revolucionari.
Període de la història de l'estat espanyol que comprèn des de la revolució de setembre
de 1868, en què fou enderrocada Isabel II, fins a la restauració dels Borbons en la
persona del fill d'Isabel, Alfons XII, el 1874. La dialèctica política del Sexenni
comprèn quatre fases: juntes revolucionàries i govern provisional, monarquia
constitucional (Constitució del 1869 i regnat d'Amadeu I), república del 1873, i
república del 1874.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. Els regents d'Isabel II.
2. La reina Isabel II.
3.
Altres personatges de la reialesa.
4. Polítics liberals moderats.
5. Polítics liberals
progressistes.
6. Militars
destacats.
7. Altres militars.
8. Altres personatges. |
|
Els
regents d'Isabel II. |
Maria
Cristina de Borbó-Nàpols (1806-1878)
També Maria Cristina de les Dues Sicílies. Reina d'Espanya. Filla de Francesc I
de les Dues Sicílies i de la infanta Maria Isabel d'Espanya. Fou casada amb el seu oncle
el rei Ferran VII d'Espanya (1829), vidu sense fills, al qual inclinà a poc a poc cap a
un cert liberalisme en oposició al partit apostòlic. Actuà, amb el títol de reina
governadora, com a regent de la seva filla la reina Isabel II del 1833 al 1840, que fou
obligada a renunciar-hi. Durant la seva regència tingué el suport dels polítics
liberals i del sector de l'exèrcit que defensà el tron d'Isabel II contra els partidaris
de l'infant Carles Maria Isidre (primera guerra Carlina). Promulgà l'Estatut Reial del
1834 i jurà la Constitució del 1837. Autoritzà la desamortització inspirada per
Mendizábal. Casada secretament en segones noces (1833), amb Agustín Fernando Muñoz
(fet, el 1483, duc de Riansares), tingué set fills d'aquest, i amb ell residí llargues
temporades fora d'Espanya, especialment des que foren expulsats per l'alçament
progressista del 1854, sense deixar mai d'intrigar políticament, primer contra Espartero
i després contra els règims sorgits de la revolució del 1868.
Espartero, Baldomero (1793-1879)
Nom amb què era conegut Joaquín
Baldomero Fernández Álvarez Espartero, militar i polític. Ingressà al
seminari d'Almagro, però el deixà per prendre les armes contra Napoleó, a quinze anys.
El 1815 passà a Amèrica, on lluità contra els independentistes del Perú. Enviat a
Madrid en missió especial (1824), no participà en el fracàs d'Ayacucho, però els seus
enemics l'hi atribuïren. Tornat a Espanya, fou destinat a Pamplona (1825). Passà a
Barcelona i a Palma de Mallorca; en morir Ferran VII es posà al servei d'Isabel II per
tal de combatre els carlins; es destacà aviat, i, ascendit a general, assolí la
victòria de Luchana (1836), base de la seva fama. El 1837 fou creat per Maria Cristina
comte de Luchana i duc de la Victòria o de Morella. Fomentà la dissensió entre els
militars carlins i assolí de captar-se l'ala més moderada de l'exèrcit carlí,
estratègia que culminà en el conveni de Bergara. Els carlins dels Països
Catalans no reconegueren el conveni, i Espartero, en una expedició pel Maestrat, obligà
Cabrera i els seus homes a passar al Principat i a l'exili (1840). L'èxit l'ensuperbí, i
provocà un conflicte entre les seves idees progressistes i les tendències moderades de
la reina regent, Maria Cristina de Borbó. La desavinença, iniciada durant la visita
reial a Barcelona, culminà en la dimissió de Maria Cristina a València (octubre del
1840) i el nomenament d'Espartero com a regent. La victòria progressista no significà,
però, cap èxit popular: l'enderrocament de la Ciutadella, símbol de la tirania de Felip
V, emprès per la Junta de Barcelona, fou desaprovat pel govern, i el general Van Halen
destituí la Junta i perseguí els qui havien iniciat l'enderrocament. La política
lliurecanvista d'Espartero acabà de provocar el descontentament pel tractat comercial que
projectava amb Anglaterra (hom digué que a sou d'aquest país), fet que amenaçava la
indústria catalana naixent; a això s'afegí l'exigència de les quintes regulars per a
reclutar soldats. La revolta esclatà a Barcelona (1842), i fou sufocada pel bombardeig,
ordenat per Espartero, des de Montjuïc. La ciutat fou ocupada militarment i sotmesa a una
multa crescuda. Però el descontentament general a tot l'estat espanyol posà fi al govern
d'Espartero, que, després d'haver intentat de reprimir-lo, hagué d'exiliar-se a
Anglaterra. Havent tornat a Castella (1849), fou cridat al govern per Isabel II, davant la
revolta progressista (1854); la seva gestió durant el Bienni Progressista (1854-56) fou
ineficaç i permeté la gradual recuperació de les forces moderades. Retirat en caure el
seu govern (1856), després de la revolució de setembre del 1868, refusà la proposta
d'esdevenir candidat al tron. Amadeu de Savoia li concedí (1872) el títol de príncep de
Bergara. Pòstumament han estat publicades les seves Confesiones (1996), on revela
aspectes interessants de la seva vida privada i de la seva actuació pública.
|
La
reina
Isabel II. |
Isabel
II d'Espanya (1830-1904)
Reina d'Espanya (1833-68), primer monarca espanyol que utilitzà aquest
títol, filla de Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies. Proclamada reina a
tres anys, fou declarada major d'edat a tretze. Durant la seva minoritat actuà de regent
—reina governadora— Maria Cristina, fins el 1840, i del 1840 al 1843 el general
Espartero. La primera regència coincideix amb la primera guerra Carlina, motivada
precisament pel fet que l'oncle d'Isabel, Carles Maria Isidre, pretenia el tron. En aquest
període liberal se succeïren la Dècada Moderada (1844-54), representada per
Narváez, i, després de la Vicalvarada, el Bienni Progressista (1854-56),
la reacció moderada (1858-64) i una altra vegada Narváez i González Bravo. El govern
d'aquest darrer, d'un autoritarisme ultrancer, precipità la revolució de setembre del
1868, que destronà Isabel, la qual s'exilià a París. Casada a setze anys amb el seu
cosí Francesc d'Assís de Borbó, el matrimoni fou un fracàs. Jove frívola i d'una gran
vitalitat, hom li atribuí diversos amants (el general Serrano, el comandant Puig Moltó,
els cantants Mirall i Frontera de Valldemosa, el compositor Arrieta, Ruiz de Arana, Carles
Marfori, etc). Tingué vuit fills, entre els quals Alfons (Alfons XII), Maria de la Pau
(1862-1946) i Eulàlia (1864-1958). Més que a la influència dels favorits, estigué
sotmesa a la de la camarilla de què formaven part sor Patrocinio, la monja miraclera de
les nafres, i el pare Fulgencio, la qual cosa la féu molt impopular, malgrat que era una
dona deseixida i no gens engavanyada. El pare Antoni Maria Claret, que fou confessor seu
els darrers anys del regnat, combaté la camarilla.
|
|
Altres
personatges de la reialesa. |
Francesc
d'Assís de Borbó i de Borbó-Dues Sicílies (1822-1902)
Rei consort i infant d'Espanya. Segon duc de Cadis. Fill de l'infant Francesc de Paula
(fill del rei Carles IV) i de Lluïsa Carlota de les Dues Sicílies. Fou casat (1846)
amb la seva cosina germana la reina Isabel II, amb la qual no arribà a avenir-se
mai. Aconsellat pel pare Fulgencio i sor Patrocinio, féu caure del govern Narváez, que
avorria, i induí la reina a substituir-lo (1849) pel comte de Cléonard. Arran de la
Revolució de Setembre (1868) hagué d'exiliar-se amb la reina, de la qual se separà tot
seguit, i es dedicà a la lectura i a la beneficència.
Maria Lluïsa Ferranda de Borbó (1832-1897)
Infanta d'Espanya i duquessa de Montpensier. Filla segona del rei Ferran VII i de Maria
Cristina de les Dues Sicílies, fou casada (1846) amb Antoni d'Orleans, duc de
Montpensier, gran comanador d'Aragó a l'orde de Calatrava, fill del rei Lluís Felip I de
França. El 1868 fou expulsada, amb el seu marit, pel fet de conspirar contra la seva
germana, Isabel II.
|
|
Polítics
liberals moderats. |
Bravo
Murillo, Juan (1803-1873)
Polític castellà. Afiliat al partit moderat, el 1837 fou diputat i el
1847 ministre de gràcia i justícia. Participà en molts dels governs Narváez, i des del
ministeri de finances intentà d'anivellar el pressupost i de posar ordre al deute
públic. Negocià el concordat del 1853 amb la Santa Seu. Intentà d'imposar una nova
constitució de signe ultraconservador que motivà la seva sortida del govern.
Burgos, Francisco Javier de (1778-1849)
Polític i escriptor. Durant l'ocupació francesa exercí alguns càrrecs administratius,
la qual cosa l'obligà posteriorment a abandonar Espanya. El 1819, en haver tornat,
publicà Miscelánea de comercio, artes y literatura, la traducció de les obres
d'Horaci (1820-22) i algunes comèdies i sarsueles. Dirigí "El Imparcial". El
1833 començà a exercir el ministeri de foment, creat aleshores, des del qual implantà
la divisió peninsular en províncies i foren creats els sots-delegats de foment (els
futurs governadors civils). Fou important la seva labor per activar la reforma del sistema
tributari programada per Ramón de Santillán. El 1846 fou ministre de la governació. És
autor d'uns Anales del reinado de doña Isabel II (1850-51).
Cea Bermúdez, Francisco (1772-~1850)
També Zea Bermúdez. Diplomàtic i polític
andalús. Signà el tractat de Veliki-Luki (juliol del 1812), en el qual el tsar
reconeixia la legitimitat de les Corts de Cadis, i el que incorporava Espanya a la Santa
Aliança (maig del 1816). De Rússia passà com a ambaixador a Constantinoble (1820-23) i
a Londres. Fou secretari d'estat (1824-25) i una altra vegada ambaixador a Dresden i a
Londres. L'1 d'octubre de 1832, després dels fets de La Granja, Maria Cristina li
encarregà que formés nou govern; confirmat en el càrrec a la mort de Ferran VII
(setembre del 1833), continuà la seva política, anomenada de despotisme il·lustrat
i que consistia a mantenir les institucions tot introduint reformes liberals, a més d'una
amnistia i de la depuració de l'exèrcit (separació dels oficials absolutistes). Zea
presentà el manifest del 14 d'octubre (1833), que pretenia de reconciliar reialistes i
liberals sota les lleis fonamentals del regne. Combatut per tothom, en un moment que la
guerra civil ja era un fet, deixà el govern a Martínez de la Rosa (14 de gener de 1834)
i es traslladà a Anglaterra. A aquesta seva etapa de govern correspon el decret de la
divisió territorial del regne en províncies (30 de gener del 1833) i el de la lliure
contractació del treball (gener de 1834), que donà el cop de gràcia als gremis. Encara
figurà en el ministeri del comte Cleonard (dies 19 i 20 d'octubre de 1849), anomenat el
"ministeri llampec".
Donoso Cortés, Juan (1809-1853)
Filòsof, literat, polític i diplomàtic espanyol. Primer marquès de Valdegamas, era
descendent d'Hernán Cortés. Recomanat a Madrid pel poeta Quintana, es donà a conèixer
políticament el 1832 amb una Memoria sobre la situación actual de la monarquía,
en la qual propugnava un institucionalisme moderat en l'estil de la carta atorgada
francesa, i que per la seva oportunitat li valgué un càrrec al ministeri de gràcia i
justícia. Més lligat a la corona que al liberalisme, s'oposà a les idees progressistes,
en especial després del motí de la Granja i de la promulgació de la Constitució del
1837, i per combatre-les fundà el periòdic "El Porvenir" (amb Bravo Murillo) i
després "El Piloto" (amb Alcalá Galiano). El 1840 anà a França, poc temps
abans del cop d'estat d'Espartero, on es reuní amb Maria Cristina i redactà el manifest
d'aquesta a la nació. A la caiguda d'Espartero, li fou encomanada l'educació d'Isabel
II. Ennoblit el 1846, el 1848 ingressà a l'Academia Española amb el Discurso sobre la
Biblia, model d'oratòria grandiloqüent. Parlamentari moderat del grup de Narváez,
els intents revolucionaris del 1848 provocaren la seva renúncia pública al liberalisme
en un discurs a les corts on proclamà la necessitat d'oposar-se a la revolució amb la
dictadura. Poc temps abans havia estat nomenat ambaixador a Berlín. Des de la primera
estada a França, en contacte amb l'ultramontanisme de Bonald i De Maistre, escriví l'Ensayo
sobre el catolicismo, el liberalismo y el socialismo, publicat en castellà i en
francès (1851), la tesi del qual és que la secularització de la societat i el
liberalisme són l'obra de l'orgull humà, que creu poder prescindir de Déu; el càstig
d'aquest pecat és la revolució, només evitable amb la submissió, àdhuc política, al
cristianisme i a l'Església Catòlica. El reaccionarisme místic i el providencialisme
irracionalista de l'obra eren una teorització de la ideologia carlina i influïren tota
la dreta espanyola posterior, tant en els grups integristes com en els antirevolucionaris
dels anys trenta. Fou molt lloat pels pensadors polítics alemanys precursors del nazisme,
en especial Carl Schmitt. L'edició de l'Ensayo coincidí amb el seu nomenament pel
govern de Bravo Murillo com a ambaixador a París, on morí.
Fernández de Velasco, Bernardino (1783-1851)
Polític. Catorzè duc de Frías. Lluità contra Napoleó. A les juntes de Daroca i
Segòvia aconsellà a Ferran VII d'Espanya que jurés la constitució de Cadis. Durant el
Trienni Liberal fou ambaixador a Londres i membre del consell d'estat que dugué el rei a
Andalusia; vençuts els liberals, s'exilià a França (1823-28). El 1834 fou ambaixador de
París, on assolí el reconeixement del govern d'Isabel II. El 1838 fou president del
govern i ministre d'estat. Deixà obres literàries, com la llegenda Don Juan de Lanuza
(1837) i l'oda La muerte de Felipe II (1842).
Martínez de la Rosa, Francisco (1787-1862)
Dramaturg, poeta, filòsof i polític andalús. Fou catedràtic de filosofia. Demanà
ajuda als anglesos en la guerra contra Napoleó, i sofrí exili en períodes
d'absolutisme; ocupà càrrecs d'ambaixador, diputat, ministre i cap de govern. Presidí
l'Academia Española. Home liberal i eclèctic, evolucionà des del neoclassicisme vers el
romanticisme moderat.
Mon, Alejandro (1801-1882)
Polític. Ministre de finances en els governs del comte d'Ofalia (1837-38), Narváez
(1844-46), Istúriz (1846) i Narváez (1849), posteriorment fou cap de govern d'un gabinet
de la Unión Liberal (febrer-setembre del 1864). La seva importància es deu a la reforma
tributària, coneguda com a reforma de Mon, que implantà el 1845. Consistia en un
sistema eclèctic d'imposts directes (contribució d'immobles, conreu i ramaderia, la de
la indústria i el comerç) i indirectes (drets de consums i de portes, monopoli fiscal de
salines i tabac, etc); en els seus trets fonamentals, es mantingué durant més d'un
segle.
Moyano Samaniego, Claudio (1809-1890)
Polític. D'idees avançades, evolucionà cap a posicions més moderades. Ministre de
foment amb els governs de Lersundi (1853), de Narváez (1856-57) i d'Arrazola (1864), el
1857 decretà la llei d'instrucció pública, vigent fins a la Segona República, coneguda
com a llei Moyano, que establia l'obligatorietat de l'ensenyament primari. Féu
costat al partit alfonsí, però, després de la Restauració, es distancià de
Cánovas.
Pérez de Castro, Evaristo (1771-1849)
Diplomàtic i polític castellà. Agregat a la legació de Lisboa (1800-07), anà a Baiona
a entrevistar-se amb Ferran VII, com a enviat de la Junta de govern. El 1809 fugí de
Madrid i anà a Sevilla. Diputat a les corts de Cadis (1814) i ministre d'Estat (1820-21),
més tard fou ambaixador a Lisboa (1834-38). Cap del govern (1838-40), en caure aquest
s'exilià fins que acabà la regència d'Espartero.
|
|
Polítics
liberals progressistes. |
Calatrava,
José María (1781-1847)
Polític i jurisconsult liberal. Diputat per Extremadura a les corts de Cadis, es
distingí pel seu liberalisme: en tornar Ferran VII fou empresonat a Melilla, fins a
l'inici del règim constitucional (1820), durant el qual presidí les primeres corts,
redactà el codi criminal (1822) i fou ministre de gràcia i justícia (1823). Amb el
retorn de l'absolutisme s'expatrià; però després de l'aixecament de La Granja (1836)
fou nomenat president del govern i dugué a terme una àmplia obra de restauració de la
legislació liberal; dimití després de la rebel·lió de Pozuelo de
Aravaca.
Degollada, Rafael
(1801-1876)
Advocat i polític liberal. Milità en el progressisme i fou membre de la Junta Auxiliar
Consultiva de Barcelona del 1835. Intervingué en les bullangues del 1836 i el 1837, i fou
desterrat de primer a les Canàries i després a Cuba. Explicà els seus avatars a Memoria
en defensa de su honor ultrajado (Marsella 1839). De retorn a Barcelona, fou nomenat
regidor de l'ajuntament. El 1843, elegit president de la Junta Suprema de Govern de la
província de Barcelona, dirigí el moviment centralista que derrocà la regència
d'Espartero. Vençuda la revolta, s'establí (novembre del 1843) a França, retornà a
Barcelona i fou elegit diputat a les corts constituents (1854). Després de la Revolució
de Setembre (1868), es mostrà partidari de la candidatura del general Espartero com a rei
d'Espanya; en defensa d'aquesta posició publicà Solución única de todos los
problemas políticos, filosóficos y religiosos (1869).
Advocat i polític liberal. Milità en el progressisme i fou membre de la Junta Auxiliar
Consultiva de Barcelona del 1835. Intervingué en les bullangues del 1836 i el 1837, i fou
desterrat de primer a les Canàries i després a Cuba. Explicà els seus avatars a Memoria
en defensa de su honor ultrajado (Marsella 1839). De retorn a Barcelona, fou nomenat
regidor de l'ajuntament. El 1843, elegit president de la Junta Suprema de Govern de la
província de Barcelona, dirigí el moviment centralista que derrocà la regència
d'Espartero. Vençuda la revolta, s'establí (novembre del 1843) a França, retornà a
Barcelona i fou elegit diputat a les corts constituents (1854). Després de la Revolució
de Setembre (1868), es mostrà partidari de la candidatura del general Espartero com a rei
d'Espanya; en defensa d'aquesta posició publicà Solución única de todos los
problemas políticos, filosóficos y religiosos (1869).
González Bravo, Luis (1811-1871)
Polític i periodista andalús. Afiliat al progressisme radical, fundà el diari satíric
"El Guirigay", des del qual atacà Maria Cristina i els moderats. Però, quan el
1841 fou elegit diputat a corts, començà el seu moderantisme; s'oposà a la regència
d'Espartero i participà en les revoltes de Barcelona (1842) i Torrejón de Ardoz (1843).
Arribà a cap del govern moderat (1843-44), càrrec que exercí autoritàriament.
Destituït, fou nomenat ambaixador a Portugal (1844-46), i durant el Bienni Progressista
s'exilià a Biarritz. Malgrat la seva impopularitat, Narváez el féu ministre de
governació (1864-65 i 1866-68). A la mort d'aquest formà govern (abril del 1868), però
la seva política dictatorial, a més d'una greu crisi econòmica, accelerà els moviments
polítics que, amb la revolució de setembre, menaren a l'esfondrament del seu govern i de
la monarquia d'Isabel II. S'exilià novament a Biarritz, on s'adherí al carlisme (1871).
Madoz, Pascual (1806-1870)
Advocat. Militant polític de l'ala liberal ja des dels anys 1820-23. Des del 1835 exercí
d'advocat a Barcelona, i es lligà als interessos industrials catalans. Diputat a corts
per Lleida, defensà el projecte de construcció del canal d'Urgell. Situat a l'oposició
durant el decenni moderat de 1844-54, fou empresonat durant uns quants mesos. El 1854, amb
el triomf de les forces progressistes, fou nomenat governador civil de Barcelona: afavorí
el diàleg entre les associacions obreres i els patrons, i endegà els primers contractes
col·lectius del bienni. Diputat a les corts constituents, president de les mateixes corts
i ministre de finances, propulsà des del ministeri la llei de desamortització del maig
del 1855. Fou un dels diputats a corts que resistí el canvi de govern que, pel juliol del
1856, portà O'Donnell al poder. Després de la revolució del 1868, fou governador civil
de Madrid. Elegit com a membre de la comissió que anà a Florència a oferir la corona
d'Espanya a Amadeu I, morí en el viatge. És considerat un dels capdavanters de
l'estadística a Espanya. És autor d'una traducció, ampliada, de l'Estadística de
España (1835), de Moreau de Jonnès, i del famós Diccionario geográfico,
estadístico e histórico de España y sus posesiones de ultramar (1845-50).
Mendizábal, Juan Álvarez (1790-1853)
Polític i financer. De família jueva, es dedicà als negocis des de jove. Després del
Trienni Constitucional (1823) s'exilià a Londres, des d'on finançà l'expedició que
enderrocà la monarquia absoluta a Portugal. Tornà a Espanya (1835), i fou nomenat
ministre d'hisenda i, poc després, cap de govern. Tornà a ésser ministre d'hisenda
(1836, 1837 i 1843). Destacada figura del partit progressista, promogué un seguit de
reformes, entre les quals es destacaren, d'una banda, l'allistament general de l'exèrcit
(servei que podia ésser defugit mitjançant el pagament d'una indemnització), i, de
l'altra, la supressió de la major part d'ordes religiosos (1835), llevat dels dedicats a
l'ensenyament i a l'assistència, i la venda de llurs béns en subhasta pública (lleis
del 1836 i 1837). L'objecte d'aquestes mesures era econòmic i polític alhora, però no
fou plenament assolit. El 1844, que els moderats ocuparen el poder, emigrà a l'estranger.
Tornà el 1847, i durant la revolució de l'any següent s'oposà als intents
progressistes i demòcrates d'enderrocar la dictadura de Narváez. Pertanyia a la
francmaçoneria de ritu escocès, i en general actuà d'acord amb els interessos
britànics.
Queipo de Llano y Ruiz de Saraiva, José María (1786-1843)
Polític castellà. Setè comte de Toreno i gran d'Espanya (1838). Participà en
l'alçament asturià contra els francesos (1808) i, més tard, fou diputat a les Corts de
Cadis. Liberal, s'hagué d'exiliar (1814-20). Presidí les corts extraordinàries de
1820-22. Exiliat novament (1822-23), en 1834-35 fou ministre d'hisenda. Cap del govern
(1835), donà a Mendizábal la cartera d'hisenda, però dimití arran dels alçaments
liberals d'aquell any. El 1837 fou elegit diputat i el 1840 senador. És autor d'una Historia
del levantamiento, guerra y revolución de España (1835-37).
|
|
Militars
destacats. |
Narváez
Campos, Ramón María (1800-1868)
Militar i polític andalús, duc de València. Durant el Trienni Liberal
combaté els reialistes a Catalunya, però la seva brillant carrera militar es confirmà
durant la primera guerra Carlina. La dinàmica de les lluites polítiques el portà cada
cop més a intervenir a favor dels moderats. El 1837 prestà suport al govern del comte
d'Ofalia, i el 1838 hagué d'exiliar-se, després d'haver organitzat una junta
revolucionària a Sevilla. Des d'aquell moment fou el màxim opositor d'Espartero, i amb
motiu de la liquidació de la regència d'aquest, Narváez es convertí en l'home clau de
la Dècada Moderada. El 1843 fou uns quants mesos capità general de València. Des del
1844 fins al 1851, amb intervals, fou president del govern i un dels màxims inspiradors
de tota la política de conciliació que els moderats propugnaven en relació amb els
carlins i amb l'Església, en canvi d'alentir la desamortització. Evolucionà cap a
postures més conservadores i més autoritàries, i en acabar el Bienni Progressista fou
novament president del govern: del novembre del 1856 fins a l'any següent; del setembre
del 1864 fins a la seva obligada dimissió, el 1865, després d'haver tolerat la
repressió impune, per part de l'exèrcit, dels estudiants de Madrid durant la Nit de Sant
Daniel ; i del juliol del 1866 al març del 1867, que governà prescindint pràcticament
de les corts, amb actituds personalistes i autoritàries que acabaren fent precipitar la
revolució del setembre del 1868.
O'Donnell y Jorris, Leopoldo (1809-1867)
Militar castellà d'origen irlandès. Fill del tinent general Carlos
O'Donell y Anethan, que fou governador militar de València, i nebot del primer comte de
la Bisbal. Ingressà en el cos d'infanteria. Durant la primera guerra Carlina lluità en
el bàndol liberal; el 1836 ja era general i el 1837 lluità a Hernani i a Hondarribia.
Defensà Sant Sebastià, derrotà els carlins a Oyarzun (1838) i a Lucena (1839) —fet
que li valgué el títol de comte de Lucena i la capitania general de València— i,
en col·laboració amb Espartero, foragità els carlins del Maestrat. Partidari dels
moderats, el 1841 s'aixecà contra Espartero i participà en el complot per a raptar la
reina. Hagué d'exiliar-se a França, però tornà el 1844 i fou capità general de Cuba,
senador i director general d'infanteria. Davant les immoralitats financeres dels moderats,
s'aixecà juntament amb el general Dulce i, després d'una batalla indecisa a Vicálvaro,
assolí d'imposar-se amb el Manifiesto del Manzanares (juliol del 1854), redactat
per Cánovas del Castillo. S'inicià així el Bienni Progressista; O'Donnell es
distancià gradualment d'Espartero, i quan la reina Isabel II liquidà el bienni, agrupà
al seu entorn els polítics centristes i cohesionà la Unión Liberal, amb la qual
governà de manera més estable entre el 1858 i el 1863, alhora que ocupava el ministeri
de la guerra; durant el seu mandat ocupà el comandament en cap en la guerra d'Àfrica
(1859-60); la presa de Tetuan (febrer del 1860) consolidà el seu prestigi i li valgué el
títol de duc de Tetuan amb grandesa d'Espanya. Però la reacció moderada, afavorida per
Isabel II, l'obligà a dimitir. Malgrat això, la reina el tornà a cridar quan la crisi
política s'aguditzà (1865), però el destituí un cop l'hagué ajudada a superar la
revolta del 1866, fet que exasperà O'Donnell i el convencé que Isabel II era incapaç de
cap evolució liberalitzadora que salvés la monarquia, i es retirà a Biarritz.
Pavía y de Lacy, Manuel (1814-1896)
Militar. Primer marquès de Novaliches (1840).
Intervingué en la primera guerra Carlina al capdavant de les tropes d'IsabelII. Moderat,
sota el govern d'Espartero emigrà a França; amnistiat, tornà de l'exili (1843) i
lluità contra les tropes d'Espartero a València, en les operacions del nord i contra la
insurrecció de Barcelona. Fou ministre de la guerra (1847). Capità general de Catalunya
el mateix any, combaté i destruí els guerrillers carlins de Tristany i de Ros d'Eroles.
El 1854 era capità general de les Filipines. El 1858, a la caiguda de Narváez, fou
encarregat de formar govern, sense prendre possessió. El 1868 comandà les forces
reialistes que s'oposaren als revolucionaris i participà en la batalla d'Alcolea, on fou
derrotat i ferit. Emigrat, tornà a Espanya després de la Restauració i es mantingué
retirat de la política. És autor de Memorias de la guerra de Cataluña... (1851).
Prim i Prats, Joan (1814-1870)
Militar i polític. Era fill de Pau Prim i Estapé —reusenc, però
oriünd de Verdú (Urgell) i pertanyent a una família molt vinculada a la Universitat de
Cervera—, que alternà la professió de notari amb la de militar (havia estat capità
durant la guerra del Francès i assolí el grau de tinent coronel en la primera guerra
Carlina), i de Teresa Prats i Vilanova, filla d'un comerciant. A dinou anys s'enrolà, el
1833, en el primer dels dos batallons de tiradors d'Isabel II que Reus organitzà per
lluitar contra els carlins; rebé el bateig de foc el 7 d'agost de 1834 i tot seguit
realitzà el seu primer acte destacat en dirigir un atac a la baioneta contra la caseria
de Raurell de Sagàs. Quan acabà la guerra (1840), que féu sempre a Catalunya, tenia
vint-i-sis anys, era coronel i havia guanyat tots els graus damunt el camp de batalla,
més dues creus llorejades de Sant Ferran; havia participat en trenta-cinc combats, havia
donat mort personalment a cinc enemics i havia rebut vuit ferides. Guanyà una gran
anomenada d'audàcia i de dots per a comandar els soldats en els combats i es féu
remarcar pel fet d'haver estat el primer a entrar en els assalts a Solsona i Àger i
perquè donà proves d'una gran habilitat tàctica a la segona batalla de Peracamps (abril
del 1840). Liberal convençut, en acabar la guerra fou elegit diputat a corts per
Tarragona (1841) i figurà entre els progressistes. Però aviat s'allunyà d'Espartero i
el 30 de maig de 1843 s'aixecà en armes a Reus i lluità contra Martín Zurbano. En
constituir-se el ministeri universal de Serrano, a Barcelona, i caure Espartero, Prim
acompanyà Serrano a Madrid, però hagué de tornar a Barcelona com a governador militar
(agost del 1843), càrrec des del qual va combatre i reprimir la revolta de la Jamància
que dominava la ciutat. Aquests fets li valgueren l'ascens a mariscal de camp i els
títols de comte de Reus i vescomte del Bruc. El 1847 fou nomenat capità general de
Puerto Rico. Hi dictà disposicions per facilitar l'entrada de capitals i colonitzadors
que activessin la vida econòmica de la colònia, i reprimí els aixecaments d'esclaus i
el bandolerisme; l'afusellament, sense més tràmits, d'un lladre de bestiar, a més
d'altres mesures antipopulars, féu que el govern li designés un successor i Prim
abandonà l'illa a l'estiu del 1848. Altre cop diputat, successivament, per Vic (1851) i
per Barcelona (1853), féu costat als interessos dels fabricants catalans. El 1851,
juntament amb altres diputats catalans, demanà que el govern debatés el problema de
l'estat de setge a Catalunya i alhora denuncià les arbitrarietats del govern central al
Principat. El 1853 manà la comissió militar espanyola que observà la guerra de Crimea,
amb l'exèrcit turc. Tornà a Madrid arran de la revolució del 1854. El govern
progressista sorgit de la «Vicalvarada» (1854), que posà fi a la dècada moderada, el
nomenà capità general de Granada (1855-56) i l'ascendí a tinent general (1856). Aquest
darrer any es va casar, a l'església de la Madeleine de París, amb Francisca Agüero,
filla d'un ric banquer mexicà. Participà a la campanya del Marroc de 1859-60 (guerra d'),
en la qual fou el general més distingit, bé que manava la divisió de reserva; hom li
atorgà el títol de marquès de Los Castillejos amb la grandesa d'Espanya, en recompensa.
Quan, a la fi de 1861, França, Anglaterra i Espanya decidiren una intervenció militar
per cobrar el deute important que Mèxic havia contret amb aquests països, Prim dirigí
l'expedició espanyola que lluità a la guerra de Mèxic. Benito Juárez, aleshores
president de Mèxic, havia decidit la suspensió dels pagaments, en mig d'una guerra civil
entre conservadors i liberals. De fet, els europeus volien donar suport als conservadors
amb nous afanys de recolonització i establir un règim monàrquic. El general Prim
prengué inicialment el fort de San Juan de Ulúa i la ciutat de Veracruz, on posà la
senyera espanyola, fet que indignà els altres aliats. La part mexicana i Prim convocaren
una conferència, a Orizaba, per discutir el problema entre Espanya i Mèxic, on
intervingué decisivament José Gónzález Echevarría, familiar de Francisca (paquita)
Agüero. Finalment Prim signà amb els representants del govern mexicà el conveni de La
Soledad (febrer del 1862). Un cop que Anglaterra es retirà, Prim s'adonà dels propòsits
dels francesos d'instaurar un nou règim a Mèxic —l'imperi de Maximilià—, i
aleshores decidí de reembarcar les seves tropes i tornà a Cuba (abril de 1862), decisió
que fou molt discutida a la Península, però sobretot pels magnats espanyols de Cuba que
perdien la reconquesta de Mèxic. Abans de tornar a Espanya, Prim anà als EUA, país que
es trobava en plena guerra de secessió; hi conegué els contactes i interessos econòmics
entre aquest país i Cuba. Més tard, arran d'aquesta experiència internacional, li
encarregarien l'intent de negociar amb els EUA i amb els dirigents de la rebel·lió
cubana la independència de l'illa. En tornar a Espanya s'incorporà al partit
progressista. Acusat de conspiració, fou desterrat a Oviedo (1864); d'aleshores ençà
trencà obertament amb Narváez, amb O'Donnell i el tron i es lliurà a la conspiració.
Preparà pronunciaments (València, juny del 1865; Villarejo de Salvanés, gener del 1866;
revolta dels sergents de la caserna madrilenya de San Gil, juny del 1866; València, agost
del 1867). Entre el 1864 i el 1868 encarnà el tipus de conspirador liberal arreu
d'Europa. Mort Leopoldo O'Donnell, i recolzat en els unionistes (estiu del 1868), fou
l'ànima de la Revolució de Setembre del 1868, que havia d'enderrocar Isabel II.
El 19 de setembre, amb la col·laboració de Ruiz Zorrilla, Sagasta i altres caps
polítics, llançà el manifest España con honra i, amb l'ajut del general Serrano
i del brigadier de la marina J.B.Topete, desembarcà a Cadis. Mentre forces de l'exèrcit
pronunciades contra Isabel II marxaven sobre Madrid (batalla d') Prim propagava la revolta
per Andalusia i per la costa mediterrània fins a arribar a Barcelona, que li féu una
rebuda triomfal; des d'allí anà a Tarragona i a Reus. El 7 d'octubre arribà a Madrid i
es féu càrrec del ministeri de la guerra del govern provisional presidit per Francisco
Serrano. Pel juny del 1869, promulgada la constitució nova, Serrano passà a ésser
regent i Prim cap del govern, tot conservant el ministeri de la guerra. En aquesta etapa
de govern provisional, Prim defensà, amb realisme, la necessitat d'una monarquia
constitucional i buscà una dinastia que la respectés. Fracassades les gestions que hom
féu prop de Ferran de Saxònia-Coburg-Gotha, regent de Portugal, i del príncep Leopold
de Hohenzollern-Sigmaringen (aquestes darreres provocaren, indirectament, la guerra
franco-prussiana del 1870-71), l'elecció de Prim es decantà per Amadeu de Savoia, duc
d'Aosta, i en presentà la candidatura a les corts, que l'aprovaren (16 de novembre de
1870). El 27 de desembre, quan Amadeu ja viatjava cap a la Península Ibèrica, sis
trabucaires dispararen llurs armes contra el cotxe de Prim, al carrer del Turco, de
Madrid, i el feriren al braç i al muscle; les ferides no eren greus, però s'infectaren i
morí tres dies després. La causa instruïda per l'assassinat no aclarí res; Prim tenia
molts enemics: el duc de Montpensier, el regent Serrano, els negrers de l'Havana, etc.
Tanmateix sembla que el culpable directe fou un republicà exaltat, antic company de
conspiració de Prim: l'andalús José Paul y Angulo. Tingué de la seva esposa, feta
duquessa de Prim, dos fills, Joan, creat duc de Los Castillejos, i Isabel. És considerat
una de les figures polítiques catalanes més importants del s XIX.
Serrano y Domínguez, Francisco (1810-1885)
Militar i polític andalús. Duc de la Torre. Es distingí durant la primera guerra
Carlina (que féu, en part, a Catalunya); el 1840 ja era mariscal de camp. Espartero
l'envià a Barcelona (1842) per sotmetre la ciutat, però pocs mesos després Serrano
s'afegí al pronunciament moderat-progressista de Prim, Narváez i altres que enderrocà
el regent. Fou nomenat ministre universal per la junta revolucionària de Barcelona.
Després d'un seguit de vicissituds, facilità l'adveniment al poder dels moderats (maig
del 1844), és a dir de Narváez. Del 1846 al 1848 fou el favorit d'Isabel II, però el
príncep consort reeixí a allunyar-lo de Madrid. Capità general de Granada, dirigí una
expedició contra els pirates rifenys de les illes Chafarinas. Fins el 1854, que signà
amb O'Donnell i Cánovas del Castillo el manifest de Manzanares, visqué allunyat de la
política a les seves terres d'Arjonilla (Jaén). Després d'un retorn d'Espartero, el
1856 secundà el cop d'estat de Leopoldo O'Donnell. El 1859 fou enviat a Cuba com a
capità general; d'allí estant entrebancà els plans de Prim durant l'expedició d'aquest
a Mèxic. Malgrat haver col·laborat en la repressió de la rebel·lió dels sergents de
San Gil, dos anys després, quan ja era cap de la Unión Liberal, participà en la
conspiració prèvia a la revolució de setembre de 1868, de la qual fou, amb Prim, el cap
més destacat. Derrotà les forces de la reina al pont d'Alcolea (28 de setembre) i fou
nomenat president del govern provisional, i després regent del regne. President del
primer consell de ministres d'Amadeu I, el 1872 derrotà els carlins i firmà l'efímer
conveni d'Amorebieta. Conspirà contra la República i hagué d'exiliar-se uns quants
mesos. Ja de retorn a Espanya, el cop d'estat de Pavía el convertí en president del
poder executiu, el darrer de la República. Atengué més a la lluita contra els carlins
que als afers polítics i no féu cap oposició a la Restauració, sota la qual tingué un
paper polític secundari. Influí molt en ell la seva muller i cosina, Antonia Domínguez
Borrell.
Topete y Carballo, Juan Bautista (1821-1885)
Marí i polític castellà. De família marinera, ingressà ben jove a la marina i
participà en les guerres d'Àfrica (1860) i del Pacífic (1865-66). Membre de la Unió
Liberal, fou diputat (1862) i inicià el moviment revolucionari que destronà Isabel II,
en pronunciar-se amb la seva esquadra, a Cadis, el 18 de setembre de 1868. Partidari del
duc de Montpensier, participà en diversos governs del període revolucionari com a
ministre de marina i d'ultramar, i s'oposà al pronunciament de Sagunt. Acceptà més tard
la Restauració i fou nomenat senador i vice-almirall (1881).
|
|
Altres
militars. |
Dulce
y Garay, Domingo (1808-1869)
Militar castellà. Lluità (1826-27) a Catalunya contra els malcontents i en 1839-40
contra els carlins (preses de Morella i Berga). El 1841, a Madrid, la seva defensa del
palau reial impedí el rapte d'Isabel II pels moderats. A la segona guerra Carlina
destacà a la presa de Castelflorite (1849) i fou ascendit a mariscal de camp. Fou
governador militar de Lleida (1849-51) i dos cops capità general de Catalunya (1854 i
1858-62); el segon desféu el desembarcament carlí a Sant Carles de la Ràpita (1860) i
capturà el pretendent Carles. L'èxit li valgué el marquesat de Castelflorite. El seu
mandat a Catalunya fou més benèvol que els anteriors; protegí Narcís Monturiol i
afavorí la reconstrucció del Liceu incendiat (1861). Nomenat capità general de Cuba
(1862-66), perseguí el tràfic d'esclaus i permeté una liberalització malvista pel
govern. En tornar a Madrid, conspirà per substituir Isabel II pel duc de
Montpensier, però, desterrat a les Canàries (1868), no pogué prendre part en la
Revolució de Setembre. Novament destinat a Cuba (1869), no pogué sufocar la revolta
separatista i es retirà.
Puigmoltó i Mayans, Enric (1829-1900)
Militar. Primer vescomte de Miranda. Era del cos d'enginyers. Lluità al Principat contra
els matiners (1848) i a Madrid contra els insurrectes del 1856. Esdevingué amant de la
reina Isabel II i hom li ha atribuït la paternitat d'Alfons XII. El 1869 lluità contra
els revoltats republicans de València. Més tard fou comandant militar a Barcelona i
València i ascendí a general de brigada (1878). El 1890 heretà el comtat de Torrefiel
del seu pare, Rafael Puigmoltó i Pérez, segon titular.
Ros i de Olano, Antoni (1808-1886)
Militar i escriptor. Fill —que hom creu adoptiu— del coronel
Llorenç Ros-Llogaia i Perpinyà i de Manuela de Olano y ÁlvarezOrdoño, el 1814 anà a
viure a la casa pairal dels Ros, a les Olives (Baix Empordà), on s'educà. Ingressà en
l'exèrcit i durant la primera guerra Carlina es destacà i ascendí a coronel (1837).
L'any següent fou diputat a corts; es mantingué independent entre moderats i
progressistes, però contribuí a la caiguda d'Espartero (1843). El 1847 ascendí a
general de divisió; el mateix any fou ministre de foment, instrucció i obres públiques.
Com a tal, creà les Escoles Normals de l'estat espanyol. El 1849 fou fet senador.
Participà en l'alçament de Vicálvaro (1854) amb O'Donnell, que el nomenà director
general d'infanteria. La reina el féu vescomte de Ros i comte d'Almina (1856). El 1859
lluità a la guerra d'Àfrica; assolí la victòria de Guad-el-Jelú que li valgué el
marquesat del mateix nom, amb grandesa d'Espanya. Membre de la Unión Liberal, participà
en la revolució del 1868. S'afilià al partit de Sagasta i ocupà diversos càrrecs sota
el regnat d'Alfons XII; el 1877 esdevingué senador vitalici. Com a escriptor fou autor de
la comèdia Ni el tío ni el sobrino (1834), que escriví conjuntament amb José de
Espronceda, del qual fou molt amic (prologà l'obra d'aquest El diablo mundo).
Publicà també algunes obres de teatre, la novel·la El doctor Lañuela (1863) i
obres sobre fets militars, com Leyendas de África (1860), Episodios de la
guerra civil (1875) i Episodios militares (1884). El 1877 presidí els Jocs
Florals de la Llengua Catalana, a Barcelona, i els inaugurà amb un discurs en català.
Introduí en l'exèrcit l'ús d'un tipus de gorra que rebé el nom de ros en honor
seu.
San Miguel y Valledor, Evaristo
(1785-1862)
Militar asturià. Fet presoner durant la guerra contra Napoleó, tornà a Astúries el
1814. Liberal entusiasta, compongué la lletra de l'Himno de Riego, derrotà els
batallons insurgits de la Guàrdia Reial (juny del 1822), fou ministre d'estat (1822) i,
en produir-se la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, passà a Catalunya,
com a cap d'estat major d'Espoz Mina, on fou ferit i fet presoner. Alliberat a França el
1824, passà a Anglaterra. Tornà a França després de la revolució del 1830 i intentà,
endebades, d'organitzar una força armada per tal d'entrar a Catalunya. Tornà a Espanya
arran de l'amnistia del 1833 i lluità contra els carlins, primer al N i després com a
capità general d'Aragó en lluita contra Cabrera principalment. Diputat per Oviedo,
intervingué en la redacció de la Constitució del 1837. Fou ministre de marina i de la
guerra (1837); exercí càrrecs importants amb Espartero i, en caure aquest, s'allunyà de
la política. La Vicalvarada el convertí en primera figura en fer-lo cap de la Junta de
Salvació (1854). Tanmateix, abandonà novament la vida pública. És autor de diversos
treballs d'història militar.
Militar asturià. Fet presoner durant la guerra contra Napoleó, tornà a Astúries el
1814. Liberal entusiasta, compongué la lletra de l'Himno de Riego, derrotà els
batallons insurgits de la Guàrdia Reial (juny del 1822), fou ministre d'estat (1822) i,
en produir-se la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, passà a Catalunya,
com a cap d'estat major d'Espoz Mina, on fou ferit i fet presoner. Alliberat a França el
1824, passà a Anglaterra. Tornà a França després de la revolució del 1830 i intentà,
endebades, d'organitzar una força armada per tal d'entrar a Catalunya. Tornà a Espanya
arran de l'amnistia del 1833 i lluità contra els carlins, primer al N i després com a
capità general d'Aragó en lluita contra Cabrera principalment. Diputat per Oviedo,
intervingué en la redacció de la Constitució del 1837. Fou ministre de marina i de la
guerra (1837); exercí càrrecs importants amb Espartero i, en caure aquest, s'allunyà de
la política. La Vicalvarada el convertí en primera figura en fer-lo cap de la Junta de
Salvació (1854). Tanmateix, abandonà novament la vida pública. És autor de diversos
treballs d'història militar.
|
|
Altres
personatges. |
Terradas
i Pulí, Abdó (1812-1856)
Polític republicà. Fill d'un tractant de grans i bestiar, estudià un
quant temps a Perpinyà. La seva actuació política assolí inicialment una gran
notorietat a Barcelona, on passà a residir el 1840. Hi fundà una organització secreta,
la Societat Patriòtica, i començà a difondre un ideari republicà a través d'una
"Hoja Volante", ben aviat transformada en "El Republicano" (1842).
Antiesparterista, fou elegit al gener del 1842 alcalde de Figueres, però les autoritats
no acceptaren l'elecció, que hagué d'ésser repetida fins a cinc vegades, i finalment,
pel fet d'haver-se negat a jurar lleialtat a la regència del duc de la Victòria, fou
empresonat al castell de Figueres, on romangué fins l'abril del 1842, que pogué
exiliar-se a Perpinyà. Des d'allà envià un famós Pla de la Revolució —conegut
per la cançó de La campana, possiblement musicada per Anselm Clavé i que tingué
una extraordinària popularitat—, que fou publicat per "El Republicano".
D'altra banda, mentre intentava de recollir un fons econòmic per a preparar una
insurrecció antiesparterista, deslligada però dels moderats, es relacionà amb cabetians
francesos i fou implicat en el complot comunista de Tolosa del gener del 1843.
Detingut, no fou absolt sinó fins a la fi de l'agost del 1843. Tornà a Figueres pel
setembre i es veié implicat en el moviment centralista o de la Jamància. Amb residència
vigilada (primer a Vilafranca del Penedès, després a Sarrià), fou desterrat finalment a
Sigüenza (1844) i aviat tornà a l'exili. Des de París llançà l'1 de juliol de 1848
una crida als republicans instant a la insurrecció (A los republicanos españoles),
alhora que criticà els matiners i la coalició entre republicans i carlins. Després de
la revolució del juliol del 1854, fou elegit de nou alcalde de Figueres, càrrec que
ocupà de l'octubre del 1854 al juliol del 1855, fins que el capità general Zapatero
destituí l'ajuntament i el bandejà. Malalt, residí els darrers mesos normalment a
Cadis. Com a escriptor, és autor d'una novel·la romàntica en castellà, La esplanada
(1835), sobre els fets del 1828, i de l'obra de teatre El rei Micomicó (1838),
paròdia de la institució monàrquica que, malgrat la manca de perícia de l'autor,
conté una vivacitat i uns elements lúdics que encara la fan representable. Traduí
també la Historia popular de la revolución francesa, d'E.Cabet (1846). Anselm
Clavé li dedicà l'obra coral La Revolución (1868).
|
|
