Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
El carlisme és un moviment polític sorgit el 1833, arran del
conflicte dinàstic plantejat en la família dels Borbó. |
Carlisme
Moviment polític sorgit el 1833 entorn del plet
dinàstic plantejat en la successió a la corona d'Espanya a la mort de Ferran VII.
Defensà els drets del germà d'aquest, l'infant Carles Maria Isidre de Borbó i
els seus descendents a ocupar el tron i, alhora, canalitzà un corrent d'opinió
antiliberal, amb programes inspirats en les institucions de l'Antic Règim: monarquia
absoluta i manteniment de la preponderància de l'Església, resumits en el lema Religió,
Rei i Furs. El problema successori tenia origen en l'anomenada llei Sàlica, la qual
excloïa la successió femenina a la corona, feta aprovar per Felip V (1713). Les
corts de 1789 i Carles IV havien derogat aquesta llei, però mai no en fou publicat
l'acord. Quan Ferran VII, mancat de descendència masculina, publicà una pragmàtica
(1830) que promulgava l'acord del 1789 i preveia la successió de la seva filla Isabel,
els partidaris de Carles Maria Isidre es negaren a acceptar-la, considerant que
Ferran VII no tenia potestat jurídica suficient per a adoptar el dit acord sense
consultar les corts. Mort el rei (29 de setembre de 1833), començà immediatament una
insurrecció armada a favor de Carles Maria Isidre, proclamat rei amb el nom de Carles V
(Primera Guerra Carlina). Aquest moviment recollia la tradició d'una sèrie de
temptatives anteriors (Regència d'Urgell, Guerra dels Malcontents, etc) i la del moviment
dels apostòlics, que ja havia postulat la candidatura del germà de
Ferran VII i que tenia característiques netament absolutistes, en contrast amb la
tendència vagament liberal dels últims anys de Ferran VII. El carlisme arrelà
sobretot a les terres hispàniques més diferenciades (País Basc, Països Catalans),
situades en oposició a la teoria liberal que preconitzava la política centralitzadora i
uniformadora dels Borbó. D'altra banda, el liberalisme preveia la venda dels béns
comunals —fet que amenaçava la supervivència dels petits propietaris rurals— i
dels eclesiàstics: les disposicions desamortitzadores de Mendizábal (1836) facilitaren
l'adquisició de béns immobles per part de la burgesia i dels terratinents acomodats i
vinculà llurs interessos a la supervivència del règim liberal, mentre decantava la
majoria dels eclesiàstics cap al sector carlí. Aquest fou sotmès, per aquest motiu, a
una forta influència clerical que afectà tant les seves formulacions doctrinals com la
seva tàctica política, dominada per les intrigues i la inèpcia de la camarilla
apostòlica que voltava Carles V. Aquest fet i la fatiga creada per sis anys
d'insurrecció militar provocaren finalment el reconeixement d'Isabel II per part del
sector més moderat del carlisme, aprofitant les possibilitats que oferia el conveni de Bergara
(1839), que no fou aplicat a Catalunya. El 1845 Carles Maria Isidre abdicà les seves
pretensions en el seu fill Carles Lluís (1818-61), que assumí els títols de Carles VI
i de comte de Montemolín. La situació semblava propícia a la conciliació
dinàstica, ja que les diferències ideològiques semblaven atenuar-se, especialment des
de l'ascensió dels moderats al poder (1843), que inaugurà un període de tranquil·litat
pública i de garanties per a l'Església i la propietat. Alguns intel·lectuals
tradicionalistes però fidels a Isabel II (Jaume Balmes, Juan Donoso Cortés, Antoni
Aparici i Guijarro) propugnaren el matrimoni entre la reina i Carles VI com a
solució. La frustració d'aquest projecte creà les condicions polítiques per a un nou
conflicte bèl·lic (Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners, 1846-49) i,
fracassat aquest, per a nous aixecaments (Aixecament Carlí, del 1855, i
l'Ortegada, el 1860). Mort Carles Lluís sense fills (1861), pertocava la successió als
drets dinàstics al seu germà Joan de Borbó, home liberal de conviccions, que fou
obligat a abdicar, el 1868, en el seu fill Carles Maria dels Dolors de Borbó, Carles VII
segons la numeració carlina, d'acord amb la doctrina sostinguda per la princesa de
Beira, muller de Carles V i mare de Joan, segons la qual els principis (legitimitat
d'exercici) són superiors al dret d'herència (legitimitat d'origen). Carles VII, que
assumí el títol de duc de Madrid, ocupà la direcció del carlisme en el moment de la
Revolució de Setembre. Una bona part de la dreta catòlica, fins aleshores unida a
Isabel II, s'integrà al carlisme, però hi introduí una direcció favorable a la
classe dominant més immobilista. D'aquest sector (nous carlins) formà part el
grup d'intel·lectuals (com Francisco Navarro Villoslada, Ramón Nocedal, Antoni Aparici i
Guijarro, etc) inspiradors de la ideologia i de la tàctica del carlisme sota
Carles VII; llur actitud ultramuntana eliminà Ramon Cabrera del partit (1870),
acusant-lo de liberal i de bel·licista, i assolí una nodrida representació al Parlament
(més de 70 diputats). Aquest reforçament del carlisme permeté al pretendent d'iniciar
(1872) la Tercera Guerra Carlina, que coincidí amb la crisi política espanyola
produïda arran de l'entronització d'Amadeu I de Savoia. La proclamació
d'Alfons XII, fill d'Isabel II, com a rei (29 de desembre de 1874), decidí els
catòlics conservadors a desertar el carlisme, fet que determinà en bona part la pèrdua
de la guerra (febrer del 1876). Després del triomf dels alfonsins, Cándido Nocedal,
antic cap parlamentari carlí, s'ocupà de reorganitzar novament el partit. Aquest havia
evolucionat durant la guerra: havia atenuat el seu confessionalisme i incrementat
l'orientació regionalista del moviment.
 |
|
El carlisme, com a moviment de tendència absolutista, té els seus
antecedents durant el regnat de Ferran VII. |
Manifest
dels Perses
Manifiesto de los Persas. Nom amb què és conegut el document signat per un grup
de diputats, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales, que fou presentat a Ferran VII
d'Espanya a València (abril del 1814). El manifest demanava la supressió de la
constitució i dels decrets de les corts de Cadis, i serví a Ferran VII per a justificar a
posteriori el restabliment de l'absolutisme.
Banda de la fe
Durant el Trienni
Constitucional, nom que hom donà a cadascuna de les partides absolutistes. Actuaren
especialment a la zona nord de Catalunya. Es destacaren les dirigides per Joan Costa (el
Misses), pel Trapense i per l'antic republicà Georges Bessièrs. Llur
actuació facilità l'establiment de la Regència d'Urgell (1822), però, davant els atacs
d'Espoz y Mina, la majoria passaren a França. Foren dissoltes el 1824, un cop restablert
l'absolutisme.
Regència d'Urgell
Organisme de govern dels reialistes, revoltats contra el règim constitucional, instituït
a la Seu d'Urgell després de la presa d'aquesta ciutat per El Trapense (juliol del 1822).
El 15 d'agost fou instituïda oficialment, a partir d'una Junta Superior Provisional de
Catalunya, i era formada per l'arquebisbe preconitzat de Tarragona, Jaume Creus, per
Bernardo Mozo de Rosales, marquès de Mataflorida, i per Joaquim d'Ibáñez-Cuevas, baró
d'Eroles. Si bé l'arquebisbe Creus en detenia la presidència, el marquès de Mataflorida
en fou la veritable ànima, mentre que el baró d'Eroles s'ocupava principalment de
convertir les partides de guerrillers en un exèrcit organitzat, tasca que li resultà
impossible. D'altra banda, no sembla haver-hi hagut gaire avinença entre els membres de
la Regència: la proclama d'aquesta en nom de Ferran VII com a rei absolut fou seguida
d'una altra de particular del baró d'Eroles adreçada als catalans i en la qual demanava
l'existència d'unes corts que moderessin el poder del monarca. La instauració de la
Regència mogué el govern liberal a actuar fermament a Catalunya; el general Francisco
Espoz e Ilundain (conegut amb el nom d'Espoz y Mina), nomenat capità general de
Catalunya, emprengué una campanya ràpida que li permeté d'ocupar la Seu d'Urgell (11 de
novembre de 1822). La Regència passà a Llívia i, d'allí, a França, on els seus
membres se separaren. Ni el govern francès ni Ferran VII, en recuperar aquest el poder
absolut, no agraïren a la Regència la seva actuació, ja fos per les queixes dels
mateixos caps de partida contra el marquès de Mataflorida, ja fos per les intrigues del
grup absolutista rival, que dirigia Francisco Ramón de Eguía. Només el baró d'Eroles
fou nomenat per a dirigir l'avantguarda de reialistes que s'adherí a l'exèrcit francès
dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.
Manifest dels Reialistes Purs
Manifiesto de la Federación de Realistas Puros. Proclama
publicada pel novembre del 1826 pels voluntaris reialistes espanyols, partidaris de
l'absolutisme i descontents per l'actitud lleugerament més moderada de Ferran VII. El
document propugnava un pronunciament militar per tal de donar el poder al germà de Ferran
VII, Carles Maria Isidre de Borbó. És considerat el primer acte públic del carlisme.
Contribuí poderosament a vigoritzar els alçaments absolutistes catalans.
Guerra dels Malcontents
O guerra dels Agraviats. Alçament armat
promogut el 1827 a Catalunya pels ultrareialistes, que consideraven massa suau la
política repressiva de Ferran VII contra els liberals. Les queixes principals es referien
a la negativa a restablir la inquisició, a l'indult (bé que molt parcial) atorgat als
liberals, a la permanència en l'exèrcit i els càrrecs públics de gent tinguda per
liberal i a la relegació dels voluntaris reialistes (els antics guerrillers del Trienni
Constitucional), els caps dels quals foren apartats en bloc de l'exèrcit, amb llicència
il·limitada, i aviat deixaren de percebre els sous promesos. Les esperances
ultrareialistes, posades primerament en Ferran VII, s'anaren decantant cap al seu germà
Carles; la conspiració de la cort, mostra de la qual fou la revolta de G.Bessières per
l'agost del 1825, enllaçava amb el descontentament dels reialistes catalans,
principalment a través de personatges eclesiàstics, en contacte a la vegada amb antics
caps de partida. El 1825 les queixes es convertiren en un malestar de semiconspiració a
Cervera de Segarra, Manresa i algunes poblacions menors, i culminaren en un intent de
Llobet i Trilla d'ocupar Tortosa. El 1826 el reglament dels cossos de voluntaris
reialistes, molt poc favorable a les aspiracions d'aquests, produí una nova
efervescència, testimoniada per la proclama d'aquell any mateix. La revolta esclatà pel
març del 1827, amb l'aparició simultània de diverses partides. El fracàs d'un nou
intent de Llobet i Trilla sobre Tortosa i l'afusellament d'aquests i alguns altres caps de
partida fets presoners, juntament amb l'indult per a tots aquells qui deixessin les armes,
i les pastorals dels bisbes contra els revoltats posaren fi a la primera fase de la
rebel·lió. Però rebrotà aviat, amb una organització millor i amb l'obtenció del
suport de molts batallons de voluntaris reialistes. Una sèrie de partides, dirigides per
Planes, Narcís Abrés (el Carnisser), Bosc i Ballester, Guri (Dinat), Rafí
i Vidal, Vilella, Castells i altres, amb una autoritat superior, que es disputaren Agustí
Saperes (Cargol) i Josep Bussoms (Jep dels Estanys), dominaven a mitjan
agost una gran part de la Catalunya de l'interior, i el 25 entraren, sense resistència, a
Manresa, on Saperes organitzà la Junta Superior Provisional de Govern del Principat de
Catalunya. Ràpidament foren ocupades Vic, Cervera, Valls, Reus, Talarn i Puigcerdà,
i romanien assetjades Cardona, Hostalric, Girona i Tarragona. Simultàniament aparegueren
grups de revoltats a Aragó, el País Basc, Còrdova i el Maestrat (excepte aquest darrer,
tots ràpidament abatuts). El govern actuà amb decisió. El 14 de setembre el marquès de
Campo Sagrado era substituït en la capitania general de Catalunya pel comte d'Espanya,
alhora nomenat cap de l'exèrcit expedicionari, i el 18 Ferran VII anunciava el seu viatge
a Catalunya; el 23 el comte d'Espanya era ja a Tortosa amb les seves tropes, i el 28 el
monarca i el comte entraren a Tarragona. La presència del rei, l'indult concedit i el
paper de la jerarquia eclesiàstica facilitaren la campanya del comte d'Espanya. Manresa
es rendí, sense lluita, el 8 d'octubre, i a continuació ho feren Cervera, Vic i Olot.
Quan tothom pensava en un tractament benigne dels implicats, Ferran VII defugí qualsevol
petició de gràcia; nou dels principals insurrectes foren afusellats a Tarragona, mentre
que uns 300 foren deportats a Ceuta. Després el rei passà a Barcelona, on, gràcies a
nous decrets proteccionistes, s'atragué els liberals moderats i la burgesia tèxtil;
restaven, així, delimitats els camps per a la propera primera guerra Carlina.
|
|
El conflicte dinàstic comença arran de la mort de Ferran
VII, que per la Pragmàtica Sanció havia declarat hereva la seva filla Isabel. |
Llei
Sàlica
Disposició que excloïa del tron les dones de les famílies reials i llurs descendents.
D'origen sàlic (franc), fou invocada per Felip V de França a la mort del seu
germà Lluís X (1316). Vigent també a la corona catalano-aragonesa, fou introduïda a la
corona d'Espanya per Felip V d'Espanya (1713). Carles IV intentà d'anul·lar-la,
bé que les corts reunides pel seu president Campomanes el 1789 en declararen la
vigència. Fou suprimida per Ferran VII en la Pragmàtica Sanció del 20 de març
de 1830, fet que motivà la primera guerra Carlina.
Pragmàtica Sanció
Resolució presa per les Corts espanyoles (1789), seguint una proposta de
Campomanes, per la qual hom no feia distinció de sexes en la successió al tron i
derogava la llei sàlica. Carles IV no arribà a publicar-la, però ho féu Ferran
VII (1830), quan Maria Cristina esperava la futura Isabel II. Això provocà el plet
successori d'on nasqué el carlisme. Després dels fets de La Granja, Isabel
II accedí al tron (1833) —sota la regència de la seva mare—, cosa que menà a
la primera guerra Carlina.
Fets de La Granja
Nom amb què són coneguts els esdeveniments que tingueren lloc a La Granja de San
Ildefonso (setembre del 1832) amb relació a la qüestió de la successió de Ferran VII.
El 13 de setembre el rei, de sobte, emmalaltí greument. Calomarde, cap efectiu del govern
i cap de la conspiració a favor de la successió al tron de Carles Isidre, féu signar al
rei, gairebé inconscient, un codicil que derogava la Pragmàtica Sanció (dia 18).
Assabentada la infanta Lluïsa Carlota, germana de la reina Maria Cristina, li retragué
la seva feblesa, bufetejà Calomarde i aconseguí que el codicil fos anullat; a més, el
rei, que s'havia revifat, confirmà aquesta anul·lació. El primer d'octubre Calomarde
fou destituït i desterrat, i Zea Bermúdez ocupà la presidència del gabinet. Aquests
fets consolidaven els interessos de Maria Cristina quant a la successió de la seva filla
Isabel.
|
El plet dinàstic desembocà en tres guerres carlines. S'enfrontaren
dos bàndols amb ideologies contraposades: liberals i carlins.
Els liberals defensaven els principis democràtics. |
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a
dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes
democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei,
llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució
Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX,
que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la
sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat
econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues
branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant
les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari,
la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme
radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848),
defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa
independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal
sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna
però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del
president del govern o del ministre que en sigui responsable.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per normes
estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment
constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per
Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el
constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit
de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar
(judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits
per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs,
respectivament).
Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra
força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per
definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional
postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions
periòdiques.
Laïcisme
Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat, i més
particularment de l'Estat, de tota influència eclesiàstica o religiosa.
|
|
Els carlins defensaven els principis tradicionalistes. |
Tradicionalisme
Doctrina política que defensa la sobirania reial
exercida a través de les institucions pròpies de la societat foral i estamental. A
l'estat espanyol fou adoptada pel carlisme i significava el rebuig de les idees
liberals sorgides durant la guerra contra Napoleó i el retorn a la monarquia absoluta,
basada en la tesi de la legitimitat de la llei sàlica, el dret diví de la
monarquia i, pr tant, la defensa aferrissada de la religió catòlica i de les seves
institucions, idees que ja es troben presents en els moviments reialistes del Trienni
Liberal i en la guerra dels Malcontents, al Principat. Posteriorment, aquesta
doctrina cercà una justificació històrica en la identificació de la monarquia absoluta
amb una suposada monarquia tradicional medieval, pel fet de la pervivència, encara que
inoperant, d'algunes institucions tradicionals, com les corts castellanes. Aquesta
identificació (que historiadors com F.Suárez Verdeguer i la seva escola han volgut
situar en l'origen del carlisme i fins i tot en el del Manifiesto de los persas) es
completà amb el reconeixement dels furs o lleis tradicionals dels diferents regnes de la
monarquia hisppànica, fet que explicaria l'arrelament del tradicionalisme als Països
Catalans i al País Basc. De fet, però, no fou fins a la tercera guerra Carlina que hom
creà institucions com la Diputació General de Catalunya que comportessin
l'aplicació d'aquests principis. Arran de la crisi del carlisme causada per l'actitud
liberal del pretendent Joan de Borbó i de Bragança (1862), Maria Teresa de Portugal, la
seva madrastra —i vídua del pretendent Carles Maria Isidre de Borbó—,
formulà, en una cèlebre carta (1864), la tesi de la doble legitimitat (d'origen
miguelista) necessària per a la successió al tron: la d'origen i la que ella anomenà
d'exercici. Després de la tercera guerra Carlina, el tradicionalisme cercà una base
doctrinal més intel·lectual; Juan Vázquez de Mella recollí les idees dels pensadors
neocatòlics i elaborà un esquema doctrinal pròxim al feixisme, que no fou acceptat per
determinats sectors carlins i que ha estat considerat precursor, en part, de l'anomenat
Movimiento Nacional.
Absolutisme
Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les
funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat
formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la
dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes,
el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un
individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve
a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre
corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió
del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis
de Bonald) i originà el tradicionalisme modern.
L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la
sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial
no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o
parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment).
L'absolutisme és, també, la doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema
polític absolutista.
Monarquia absoluta
Sistema polític predominant a Europa entre els segles XVI i XVIII, en
què el rei concentra tots els poders (executiu, legislatiu, judicial). El seu poder
absolut es justificava en considerar que li era delegat per voluntat divina.
Per extensió, qualsevol sistema polític en què el governant o la institució que
exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic.
Doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema polític absolutista.
Catolicisme
Forma del cristianisme amb què es defineix l'Església
Catòlica romana. És la religió dels seguidors de Crist que són en plena comunió
amb el bisbe de Roma, cap del col·legi episcopal, successor del col·legi apostòlic.
Aquest és l'aspecte preeminent que distingeix, des del punt de vista institucional, el
catolicisme romà de les altres esglésies cristianes. És, també, el sistema doctrinal
propi de l'Església Catòlica, fonamentat en la Bíblia i en la Tradició i el Magisteri.
És, encara, un pensament i una visió de les realitats humanes d'acord amb aquesta
mateixa doctrina.
Teocentrisme
Doctrina, concepció o actitud existencial que hom pot caracteritzar pel fet que Déu o el
diví són considerats com a centre de tota la realitat, la qual ha d'ésser ordenada en
qualsevol dels seus àmbits o aspectes concrets en relació amb aquest centre.
Foralisme
Doctrina que propugna la conservació i el conreu dels diversos drets forals.
Fur
Norma jurídica d'origen consuetudinari o per
concessió sobirana que recull el dret vigent en una localitat o territori.
Legitimisme
Corrent de pensament polític que dóna suport a una determinada branca
dinàstica perquè la considera amb més drets al tron que una altra.
A l'inici de la Revolució liberal, els legitimistes eren partidaris del retorn
de l'Antic Règim.
|
|
Formes de lluita. |
Partida
Guerrilla, escamot, conjunt poc nombrós de gent
armada, organitzada militarment, malgrat que no sigui considerada part integrant de la
tropa regular.
Guerrilla
Lluita armada irregular de grups de paisans contra l'opressor, sigui un exèrcit ocupant o
el mateix poder constituït. La guerrilla té regles pròpies, basades en la preferència
per l'emboscada, el coneixement del terreny (preferentment accidentat), la rapidesa de
dispersió i de concentració de forces, la complicitat del paisanatge, la solidaritat del
grup i una comunitat d'objectius que, com a element de cohesió, són l'equivalent de la
disciplina de l'exèrcit regular. La guerrilla, lluita nacional i popular per
excel·lència, sol anar acompanyada de reivindicacions socials.
Requetè
Grup de combatents carlins. Rebé aquest nom, durant la primera guerra Carlina, el
tercer batalló de Navarra i, en la tercera guerra Carlina, la guàrdia de minyons
que tenia el fill del pretendent. Però hom coneix amb aquest nom, sobretot, els grups
armats carlins que durant la monarquia alfonsina i la Segona República es preparaven
militarment i que, organitzats en terços, participaren en la guerra civil de 1936-39.
Terç
En el carlisme, unitat superior de l'organització paramilitar del
requetè.
|
La Primera Guerra Carlina
(1833-1840). |
Primera
Guerra Carlina
Guerra civil (dita també modernament guerra dels
Set Anys). Motivada, d'una manera inmediata, pel plet successori plantejat a la mort
de Ferran VII, però la causa profunda de la qual era la divisió del país en
absolutistes, que sostingueren la causa de l'infant Carles Maria Isidre de Borbó
(Carles V), germà de Ferran, i en liberals, agrupats al voltant d'Isabel II, filla de
Ferran i de Maria Cristina, representada per la seva mare com a reina governadora i regent
durant la minoritat. D'ací els noms de carlins i d'isabelins o cristins donats
als uns i als altres, respectivament. La ruralia era absolutista, però no assolí a tot
arreu la força necessària per a manifestar-se carlina d'una manera efectiva. També era
carlí el clericat regular i una bona part del secular. Els absolutistes comptaren, a
més, amb els voluntaris reialistes, que a la fi de la Dècada Ominosa eren una
força que arribà als 120 000 homes. Ultra absolutistes monàrquics, els carlins
eren partidaris de mantenir els privilegis de l'Església, i els més extremistes (apostòlics),
del restabliment de la inquisició. L'esperança il·lusòria d'un aixecament general
influí en els plans carlins. El partit isabelí era molt heterogeni: hi figuraven
l'aristocràcia madrilenya, els alts funcionaris i els caps i oficials de l'exèrcit, i la
burgesia, la menestralia i el proletariat urbans. A més, Maria Cristina cercà el suport
dels liberals més actius, exiliats o presos (decret d'amnistia general del 15 d'octubre
de 1832). Els canvis polítics (del despotisme il·lustrat de Cea Bermúdez a Mendizábal,
passant pel moderat Martínez de la Rosa) es reflectiren en indecisions del govern,
rivalitats entre generals i, al carrer, en moviments anticlericals (matança de
religiosos, a Madrid, el 17 de juliol de 1834; crema de convents a Reus i a Barcelona, el
23 i el 25 de juliol de 1835), puix que el poble considerava l'Església suport principal
del carlisme i promotora de la guerra. Aquesta guerra fou, doncs, el resultat d'un
conflicte entre els grups socials en un moment que el país efectuà una virada històrica
(esfondrament de l'antic règim, 1814-33; revolució burgesa, 1833-44). La localització
de l'aixecament carlí, que fou constant a totes tres guerres carlines, comprèn Navarra i
el País Basc (residència del pretendent i escenari de la lluita decisiva), les comarques
muntanyenques de Catalunya (Berguedà, Lluçanès i Solsonès sobretot), les terres
muntanyoses del sud de l'Ebre, les quals hom sol anomenar imprecisament el Maestrat,
fent extensiva la denominació del baluard principal (Ports de Morella — Alt
Maestrat) a una regió extensa i de límits mal definits que comprengué, sota Cabrera,
part de les comarques tortosines, el Baix Aragó, part de la Serrania de Conca i algunes
comarques valencianes de l'interior. Això palesa la força que tingué en l'adhesió
popular al carlisme el sentiment foralista, expressament salvaguardat al conveni de
Bergara (1839). L'aixecament carlí es produí a mesura que es difongué la notícia de la
mort de Ferran VII (el 29 de setembre de 1833): a Talavera de la Reina, el 3
d'octubre; el dia 5, a Bilbao, Vitòria, Prats de Lluçanès (on Josep Galceran llançà
el primer crit a favor de Carles V); el 8, a Guipúscoa, i gairebé simultàniament a
Navarra i a La Rioja. Al Maestrat fou més tardà: el baró d'Herbers, Rafael Ram de Viu,
proclamà Carles V el 13 de novembre, a Morella. La reacció del govern de Maria
Cristina fou immediata i eficaç: Dalmacio Vélez Sarsfield i Jerónimo Valdés al nord de
la Península Ibèrica, Manuel Bretón al Maestrat i Manuel Llauder a Catalunya ocuparen
les places insurrectes i dispersaren les primeres partides (com la d'Agustí Saperes al
Principat); Santos Ladrón, cap de l'alçament a Navarra, i el baró d'Herbers foren
jutjats i afusellats. Però aquell mateix any (14 de novembre) el general Tomás
Zumalacárregui prengué el comandament de les forces carlines a Navarra, les organitzà i
instruí, i aviat redreçà la situació amb un seguit de moviments i combats (a Nazar i
Asarta; presa de la fàbrica d'armes d'Orbaizeta, combats del pont d'Arquijas, d'Ilarregi
i Larremiar, etc), executats amb audàcia i destresa tàctica. Successivament es
desprestigiaren com a comandants en cap de les forces isabelines els generals Jerónimo
Valdés, Vicente Quesada, José Ramón Rodil i fins i tot el vell guerriller Francisco
Espoz i Mina. Els liberals s'hagueren de retirar a la dreta de l'Ebre i abandonar gairebé
tot Navarra, llevat de Pamplona. La necessitat d'obtenir una victòria esclatant que
permetés de finançar la lluita obligà Zumalacárregui a assetjar Bilbao (10 de juny de
1835); pocs dies després morí ferit per una bala, i els carlins hagueren d'aixecar el
setge (1 de juliol). El tractat de la Quàdruple Aliança (25 d'abril de 1834) assegurà a
Isabel II l'ajut de França, Gran Bretanya i Portugal, algunes tropes franceses
procedents d'Algèria i la legió britànica de George Lacy Evans, que ajudà les tropes
d'Espartero a trencar el setge de Sant Sebastià (maig del 1836) i disputà la sagnant
batalla d'Oriamendi (16 de març de 1836). Amb els carlins lluitaren legitimistes
francesos i oficials prussians. Carles V fou reconegut per Sardenya i les Dues
Sicílies; el Vaticà, Àustria, Rússia i Prússia es mantingueren a l'expectativa;
simpatitzaven, però, amb la causa carlina. Encoratjats pels èxits de Zumalacárregui,
drenaren cap al nord una bona part de les forces governamentals i encoratjaren els carlins
dels Països Catalans: Manuel Carnicer i Ramon Cabrera reorganitzaren les partides
aragoneses, valencianes i tortosines (hivern de 1833-34). Un intent de Carnicer
d'enllaçar amb els carlins de la Catalunya Nova fracassà a Maials (10 d'abril de 1834),
on els caps liberals Josep Carratalà i Manuel Bretón obtingueren una victòria rotunda.
Carnicer fou detingut (abril), jutjat i afusellat pels liberals, i Cabrera prengué el
comandament de les forces del Maestrat. Els seus principals comandants foren Llagostera,
Domènec Forcadell (el Serrador), Tallada, Quílez i Cabañero. Des del primer
moment la guerra fou d'una gran duresa per a tots dos bàndols. Vicente Quesada, en
fracassar el seu intent de negociar amb Zumalacárregui, inaugurà el sistema de
represàlies (abril del 1834), immediatament correspost pel cap carlí. Ningú, però, no
assolí una fama d'implacabilitat comparable a la de Cabrera (el Tigre del Maestrat,
per als liberals); l'afusellament de la seva mare a Tortosa (16 de febrer de 1836) a
petició del general Agustí Nogueras i amb la conformitat del capità general de
Catalunya, Francisco Espoz y Mina, portà la lluita a extrems d'inaudita crueltat. El
conveni d' Elliot (abril del 1835) no es féu extensiu a Catalunya fins pel juliol
del 1837, i al Maestrat fins per l'abril del 1839 (conveni de Segura-Lécera, amb pactes
similars). Al Principat persistí l'acció de partides d'escassa o nul·la cohesió. Ni
entre els capitosts sorgits del clericat o del poble, com Benet Tristany (mossèn Benet),
Climent Sobrevias (el Muchacho), Bartomeu Porredon (el Ros d'Eroles), Manuel
Ibáñez (el Llarg de Copons), Joan Cavalleria, Josep Galceran, Josep Pons (dit Bep
de l'Oli), Antoni Borges, Joan Castells, Pere Grau, etc, ni entre homes més preparats
militarment, com Ignasi Brujó, Josep Joan de Torres, Josep Masgoret, el baró d'Hortafà,
Josep Segarra i altres, no aparegué cap figura de la talla de Cabrera o de
Zumalacárregui. Mort aquest, el comandament de les tropes carlines havia passat al
general Vicente González Moreno (dit el Botxí de Màlaga pel fet d'haver
participat en la mort de José M. Torrijos), home sense dots de comandament, que fou
derrotat per Luis Fernández de Córdoba a Mendigorría (16 de juliol de 1835). En aquest
context cal situar la crisi del govern moderat i el triomf dels progressistes, a cavall de
la protesta popular que, a Barcelona, prengué formes revolucionàries: crema de convents
(25 i 26 de juliol de 1835), assassinat del general Bassa, incendi de la fàbrica
Bonaplata (5 d'agost). Aquest malestar social es comunicà al País Valencià i a
Andalusia; les juntes es multiplicaren i obraren amb una autonomia que vorejava la
independència, sobretot la del Principat de Catalunya, però també les del País
Valencià, Saragossa, Màlaga i Cadis. Primer el comte de Toreno i després Mendizábal
(15 de setembre) encarrilaren la protesta popular: desamortització dels béns
eclesiàstics, creació de les diputacions provincials, transformació de la milícia
urbana (els urbans) en guàrdia nacional (els nacionals). La caiguda de
Mendizábal provocà el motí dels sergents de La Granja (13 d'agost de 1836), però el
retorn dels progressistes fou contrarestat pel moviment revolucionari dels oficials de la
guàrdia reial (Pozuelo i Aravaca, agost del 1837). La situació política dels cristins i
el propòsit de crear un front unit des de Galícia fins a Catalunya mogué els carlins a
organitzar diverses expedicions: la de Basilio Antonio García, la de Miguel Gómez
(juny-desembre de 1836), a la qual s'afegí Cabrera, que des d'Astúries i Galícia
arribà per Lleó i les Castelles fins a Andalusia (presa de Còrdova) i Extremadura.
L'afebliment de l'exèrcit cristí del nord, que havia destacat forces en persecució de
Gómez, permeté als carlins un nou intent de prendre Bilbao; Espartero, successor de
Fernández de Córdoba en el comandament suprem (setembre de 1836), derrotà els
assetjadors en la duríssima batalla de Lutxana (24 de desembre) i es convertí en la
primera figura militar del partit cristí. A Catalunya, l'acció enèrgica d'Espoz y Mina
reduí l'activitat carlina. Juan Antonio Guergué, en anar-se'n de Catalunya, deixà el
comandament general repartit entre Benet Tristany i Ignasi Brujó, dualitat que no
millorà el rendiment de les forces carlines. Per l'agost del 1836 arribà per França el
comandant enviat des de Navarra: Rafael Maroto, però fou derrotat a Prats de Lluçanès
(9 de setembre) i hagué de sortir per Andorra. El succeí el seu cap d'estat major, Blas
María Royo, el qual féu un treball seriós d'organització. L'indisciplinat mossèn
Benet derrotà els liberals als Hostalets, prop de Cervera (22 de febrer de 1837), on el
«canonge general» féu afusellar 240 presoners, acte reprovat per Royo, que havia
iniciat els contactes amb el cap cristí Ramon Meer, baró de Meer, per a aplicar el
conveni d'Elliot a Catalunya. Royo topà amb la Junta Superior Governativa de Catalunya,
constituïda pel novembre del 1836, dita més tard Junta de Berga (havia estat
instal·lada abans a Borredà i a Solsona); aquestes diferències degeneraren en conflicte
obert amb el seu successor, el mariscal de camp Antonio de Urbiztondo (juny del 1837
— gener del 1838). Aquest prengué Berga (12 de juliol de 1837), que des d'aleshores
substituí Solsona com a capital carlina de Catalunya. Destituït per la junta, Josep
Segarra es féu càrrec del comandament. En el camp cristí l'exercia el barceloní baró
de Meer, general. El desig d'aprofitar la creixent puixança de Cabrera al Maestrat, i
potser també el motí dels sergents de La Granja, originà l'expedició contra Madrid,
que fracassà. Durant el seu pas per Catalunya es confirmaren les característiques de la
guerra al Principat: les comarques riques, que haurien pogut mantenir un exèrcit, eren a
mans dels liberals; els carlins mai no posseïren la Seu d'Urgell ni Puigcerdà, Vic o
Olot. Juan Antonio de Zaratiegui avançà per Castella, entrà a Segòvia (4 d'agost de
1837) i arribà fins a Las Rozas i Torrelodones simultàniament a l'expedició reial, que
era a Arganda amb l'avantguarda, manada per Cabrera, a les envistes d'El Retiro. El 1838,
per influència dels apostòlics, que dominaven en els consells de Carles V, fou
nomenat comandant en cap el mediocre Guergué en substitució de José Ignacio de Uranga.
Espartero assolí una victòria important: la presa de Peñacerrada (22 de juny de 1838),
i Carles V substituí Guergué per Maroto, exiliat a Bordeus des del 1836, figura
destacada del partit moderat carlí (oposat al dels apostòlics, intransigents o furibunds),
que reorganitzà l'exèrcit. El front del nord passà a segon terme a causa de la brillant
activitat de Cabrera al Maestrat: prengué Morella (26 de gener de 1838) i en féu la
capital de la seva administració. Ocupà diversos pobles del Matarranya i del Baix
Aragó, obligà el veterà Marcelino Oraa a aixecar el setge de Morella (16 de juliol
— 17 d'agost) i infligí, a les envistes de Maella, una derrota total a la columna
comandada per Ramón Pardiñas (1 d'octubre). El 2 de juliol havia entrat a Catalunya, per
Andorra, el nou comandant general Charles d'Espagnac, ben conegut per la seva
actuació com a capità general del Principat (1827-32). L'elecció no pogué ésser menys
encertada: ordenancista i aferrat a la disciplina, millorà la instrucció de les tropes,
però els seus rampells de sàdica crueltat i l'apatia que demostrà al camp de batalla
(pèrdua de Solsona, 27 de juliol; fracàs de l'expedició a la vall d'Aran) el
desprestigiaren, malgrat els assalts victoriosos a Manlleu, Ripoll i Moià, viles que féu
incendiar, i tingué una fi tràgica (2 de novembre de 1839). El cansament dels combatents
es féu evident; entre els carlins es produïren, a més, la desmoralització i les
lluites de partit: Maroto féu afusellar Guergué i altres caps del partit navarrès (19
de febrer de 1839) i féu el cop d'estat de Villafranca de Oria (Ordizia) (25 de febrer)
per obligar Carles V a anul·lar la seva destitució i a exiliar el bisbe de Lleó i
altres consellers apostòlics; ultra això, hi hagué l'aparició entre els bascs del
moviment Pau i Furs d'Antonio de Muñagorri. L'esfondrament del carlisme del País
Basc era previsible quan Espartero proposà a Maroto un conveni, tot esperonant l'ofensiva
de les forces liberals a Biscaia (ocupació de Durango, 22 d'agost). Maroto acabà
limitant les seves pretensions a dos punts: respecte als furs (poc explícit en el
document signat) i reconeixement dels graus militars carlins (perfectament clar i que hom
féu efectiu tot seguit). El conveni de Bergara (31 d'agost de 1839) no fou
acceptat per Carles V, que passà a França, seguit per alguns fidels. La
pacificació de Galícia, Astúries, Extremadura i La Manxa fou quasi immediata. Però les
autoritats carlines de Catalunya, que havien rebutjat el conveni, continuaven la guerra.
Espartero aplegà totes les seves forces i marxà contra Cabrera; ocupà Morella (30 de
maig de 1840) mentre aquest es retirava amb el seu exèrcit (uns 6 000 homes) al
Principat de Catalunya (juny); Antonio Van-Halen havia lliurat la darrera batalla a
Peracamps (28 d'abril) contra Josep Segarra. Cabrera, en passar l'Ebre, es féu càrrec
del comandament al Principat; encara defensà Berga, però el 6 de juliol travessà la
frontera amb les darreres forces carlines.
Conveni d'Elliot
Conveni concertat per liberals i carlins gràcies als bons oficis de lord Elliot, agent
del ministre britànic Palmerston, per tal d'evitar l'afusellament sistemàtic dels
presoners i regular-ne el bescanvi. El firmaren Jerónimo Valdés (liberal) a Logronyo i
Tomás Zumalacárregui (carlí) a Eulate el 27 i el 28 d'abril de 1835 per al teatre
d'operacions del nord. Al Principat, aquest tractat fou aplicat des del juliol del 1837
(comunicat del cap liberal baró de Meer al cap carlí Antonio de Urbiztondo el 3 de
juliol a Miralcamp, i notificació d'Urbiztondo a la Junta Superior de Berga el 9 de
juliol des d'Avià). Cabrera no l'acceptà fins a les acaballes de la guerra (tractat de
Segura-Lécera, nom dels pobles on fou, respectivament, signat per Cabrera l'1 d'abril de
1839 i per Van Halen el dia 3 d'abril). Actuà com a intermediari el coronel britànic
Lacy. Bé que no fou observat rigorosament, contribuí a mitigar l'aspresa de la guerra.
L'Expedició Reial
Expedició que efectuaren els carlins contra Madrid (del 15 maig a l'octubre del 1837),
per causes no enterament aclarides. En prengué part part el pretendent, Carles Isidre,
amb la seva cort. Sortí d'Estella, travessà l'Aragó per Osca i Barbastre i entrà al
Principat per Tragó de Noguera (7 de juny). Derrotada, però no decisivament, pel baró
de Meer a Gra (12 de juny), es refugià a Solsona (14 de juny). Per Súria, Santpedor, la
Segarra, Vinaixa i Margalef, l'expedició arribà a l'Ebre, que travessà a Xerta (29 de
juny), emparada per Ramon Cabrera. Prosseguí cap a Ulldecona i el País Valencià: Sant
Mateu, Borriol, Vila-real, Nules, Burjassot. Des de Xiva, on fou lliurada (15 de juliol)
una batalla aferrissada, finalment favorable als liberals, l'expedició s'endinsà cap a
Móra de Rubiols i Cantavella, des d'on, pel Baix Aragó (batalla de Villar de los
Navarros, 4 d'agost) entrà a Castella. El dia 12 d'agost els expedicionaris arribaren a
Arganda i a les envistes de Madrid. Cabrera —que manava l'avantguarda— i altres
caps volien assaltar Madrid, però el quarter general ordenà la retirada. L'expedició,
perseguida per Espartero (que obtingué una clara victòria a Aranzueque, el 19 de
setembre), retornà directament a Navarra, on arribà en plena derrota. Cabrera, poc
després d'iniciar-se la retirada, tornà amb la seva gent al Maestrat.
Junta Superior Governativa de Catalunya
Organisme de govern i de coordinació de les forces carlines de Catalunya,
creat pel novembre del 1836. Fou establerta successivament a Borredà, a Solsona i a
Berga, on rebé el nom de Junta de Berga.
Junta de Berga
Nom que rebé la Junta Superior Governativa de Catalunya en establir-se a Berga
(juliol del 1837). Féu batre moneda a nom del pretendent Carles Maria Isidre. Arran del
conveni de Bergara (1839) publicà una al·locució als catalans en la qual es negava a
admetre'n els termes. A instàncies seves, el comte d'Espanya, Charles d'Espagnac, fou
nomenat capità general de les forces carlines del Principat, però davant les seves
crueltats el detingué i probablement el féu executar. Es dissolgué a la fi de la guerra
(juliol del 1840).
Consell Superior Central de Catalunya
Organisme creat a Barcelona l'agost del 1837 pel
capità general Ramon de Meer, baró de Meer, per tal de finançar la lluita de l'exèrcit
liberal contra els carlins, davant la inoperància del govern de Madrid. Format per dos
delegats de les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, dos intendents,
l'ordenador militar i el comissari de guerra, administrà els recursos del Principat i
aplicà immediatament una contribució extraordinària de tres milions de rals (setembre
del 1837). Poc temps després fou substituït per una junta d'administració i revisió de
comptes.
Conveni de Bergara
Nom amb el qual és conegut el pacte acordat per Espartero i Maroto, caps respectius de
l'exèrcit cristí i carlí, a Oñati. El conveni fou signat a Oñati i ratificat per
ambdós caps a Bergara (31 d'agost de 1839). Implicava el reconeixement d'Isabel II com a
reina legítima, la conservació dels furs bascs compatibles amb la Constitució del 1837,
la promesa d'una amnistia i el respecte a la graduació dels militars carlins. El pacte
fou rubricat amb l'abraçada dels dos ex-rivals (Abrazo de Vergara). El conveni de
Bergara no fou reconegut pel rei carlí Carles V ni pels carlins catalans, ja que Cabrera
continuà la guerra (1840), bé que, perseguit per l'exèrcit liberal, hagué de
retirar-se a França.
|
La Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners
(1846-1849). |
Segona
Guerra Carlina
Guerra civil, dita també guerra dels
Matiners, que s'inicià pel setembre del 1846 i durà fins al maig del 1849. Més que
no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels
moderats (Ramón María de Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida
del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en
aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans. El projecte
(patrocinat, entre d'altres, per Jaume Balmes i Antoni Aparici i Guijarro) d'unir les dues
branques borbòniques amb el casament d'Isabel II amb Carles Lluís de Borbó i de
Bragança, comte de Montemolín, fill i successor de Carles V (Carles VI, per
als seus partidaris), fracassà, puix que Isabel fou maridada amb Francesc d'Assís de
Borbó (octubre del 1846). Això creà les condicions polítiques necessàries per a la
revolta. Les causes econòmico-socials ja hi eren: a la muntanya catalana el trabucaire
era en camí de convertir-se en un símbol de la protesta popular. D'altra banda,
continuaven vius la majoria dels capitosts carlins de la guerra dels Set Anys, alguns dels
quals ni tan sols no s'havien expatriat. La guerra començà pel setembre del 1846 amb
l'aixecament de Benet Tristany a Solsona, al capdavant d'una partida de tres-cents homes.
El seguiren Pitxot al Camp de Tarragona, Joan Cavalleria i Josep Puig (Boquica) al
Berguedà, i Jeroni Galceran, Josep Borges, Bartomeu Porredon, Miquel Vila (Caletrus),
Josep Estartús, Rafael i Miquel Tristany —nebots de mossèn Benet—, etc, a
diversos punts del Principat. Dividits en partides poc nombroses, els montemolinistes
dugueren a cap una gran activitat (sorpreses de Cervera, de Terrassa, de Martorell, de
Lleida, etc). A diferència del que havia ocorregut durant la primera guerra, el
capteniment dels carlins fou força moderat, en contrast amb la duresa de la repressió
governamental (ban del capità general Manuel Bretón, del 4 de març de 1847, que
prescrivia pena de mort per als qui posseïssin armes sense permís i "amb intencions
sospitoses", i per als qui amaguessin o assistissin un ferit o un pròfug rebel).
Durant aquesta lluita foren capitans generals de Catalunya Bretón, Manuel Pavía,
marquès de Novaliches, Fernando Fernández de Córdoba i Manuel Gutiérrez de la Concha,
marquès del Duero. Per l'agost del 1847 l'exèrcit governamental disposava de 42 000
homes, contra menys de 2 000 dels montemolinistes. A la fi de la guerra, Concha
arribà a disposar-ne de més de 70 000, per uns 5 000 de Cabrera. El 17 de maig
de 1847 fou afusellat a Solsona el mariscal de camp carlí Benet Tristany, i exposat el
cadàver del brigadier Porredon, mort a baionetades en el seu llit de malalt, a Clariana.
A la darreria del 1847 Pavía anuncià la pacificació de Catalunya, tal com desitjava
Narváez. Però si la guerra, en bona part per manca de mitjans, havia llanguit, hom no la
podia pas considerar acabada, i per l'abril del 1848 reprengué quan Josep Masgoret entrà
a Catalunya i es posà al capdavant de les forces montemolinistes (victòries carlines de
Sant Jaume de Frontanyà i del Pont de Rabentí, i presa de Vidrà), mentre Ramon Cabrera
entrava (23 de juny) per Oceja, fet que donà impuls a la lluita, i publicava una proclama
de to moderat. Després d'enviar Forcadell al Maestrat, organitzà alguns escamots de
cavalleria i cercà una victòria que equilibrés la seva inferioritat. Però la guerra no
canvià de manera substancial: els audaços cops de mà dels carlins (atac a la vila de
Gràcia i al portal de l'Àngel, pel juliol del 1848) eren contrarestats per les
victòries governamentals i pel fracàs de l'aixecament fora de Catalunya: derrota i
afusellament de Joaquín Julián de Alzaa, promotor de l'aixecament a Guipúscoa
(juny-juliol del 1848); fracàs de la temptativa a Navarra i a Burgos; ineficàcia de les
partides del Maestrat i del Baix Aragó i als Montes de Toledo. La victòria de Borges
sobre el brigadier Paredes a l'Esquirol i la de Cabrera a Avinyó sobre la columna Manzano
(16 de novembre de 1848) i la incorporació a la lluita dels republicans del brigadier
Ametller, de Francesc Bellera i de Joan Barrera, particularment forts a l'Empordà, i de
Baldrich i Escoda, que operaven a la rodalia de Barcelona i de Tarragona, no modificaren
la relació de forces. Si el sometent aixecat pel govern (repartiment de 6 000
fusells) no donà gaire resultat, la política d'atreure i subornar alguns capitosts
montemolinistes (mitjançant diners i el reconeixement dels graus militars) resultà
eficaç: s'hi acolliren, entre altres, a Aragó, el Coix de Carinyena; a Catalunya,
Miquel Vila (Caletrus), Bartomeu Poses, i fins i tot, des de França, Josep Pons
(dit Bep de l'Oli). Això sembrà entre els carlins la por a la traïció, causa
principal, juntament amb una revifalla de l'antiga suspicàcia i implacabilitat de
Cabrera, de l'afusellament d'un mitjancer de pau: el baró d'Abella, Josep de Calassanç
d'Abat i de Subirà (23 de febrer de 1849). Pel gener, mentre Ametller era derrotat a la
Vajol, Concha atacà el reducte principal de Cabrera (les Guilleries i la vall
d'Hostoles). Aquest derrotà les columnes Hore (a les Planes) i Ruiz, però l'endemà fou
batut i ferit (accions del Pasteral). Aquesta fou la darrera acció important de la
guerra; la detenció del pretendent carlí pels duaners francesos quan intentava d'entrar
a Catalunya (4 d'abril) desanimà els seus partidaris, i el 26 d'abril Cabrera passà a
França. El 14 de maig els darrers montemolinistes travessaren la frontera, manats pels
Tristany, o bé es lliuraren als governamentals.
Guerra dels Matiners
Nom amb què es coneix la segona guerra Carlina.
Matiner
Nom donat als facciosos que intervingueren en la segona guerra Carlina.
|
La Tercera Guerra Carlina
(1872-1876). |
Tercera
Guerra Carlina
Guerra civil (1872-76) iniciada pels partidaris de Carles Maria dels Dolors de Borbó,
pretendent carlí (Carles VII). Aquest, hereu (1868) dels drets del comte de Montemolín,
aprofità la situació d'interinitat sorgida de la Revolució de Setembre del 1868 i el
fracàs dels candidats carlins partidaris de la via legal a les eleccions convocades per
Práxedes Mateo Sagasta (abril del 1872), i féu pública a Ginebra una declaració de
guerra (15 d'abril). Els escenaris de la guerra foren, com a les anteriors, el País Basc
(anomenat el Nord) i el Principat de Catalunya; secundàriament, el Maestrat
(anomenat oficialment el Centre), i d'una manera esporàdica, Galícia, Lleó,
Castella i fins i tot Andalusia. Al Nord, la primera fase de la guerra fou adversa als
carlins, manats per Eustaquio Díaz de Rada, i el general Francisco Serrano, president del
consell de ministres, els oferí el conveni d'Amorebieta (24 de maig de 1872), al qual
s'acolliren alguns caps bascs. Aquest conveni no tingué aplicació a Catalunya; d'altra
banda, Carles VII declarà traïdors els qui l'acceptessin. La manca de recursos
econòmics s'aguditzà a l'estiu del 1872 i comprometé al nord de la Península la
partida del capellà d'Ernialde, Manuel Santa Cruz, que féu una guerra bàrbara, i que,
més tard, fou perseguit pels mateixos carlins. La guerra agafà una nova empenta en
proclamar-se la República (febrer del 1873) i afegir-se als carlins diversos sectors
monàrquics. Antonio Dorregaray, nomenat comandant en cap del País Basc, malgrat haver
estat derrotat inicialment per Ramon Nouvilas a Monreal, acabà portant la iniciativa de
les operacions (victòries d'Eraul i d'Irurzun) i dominà un territori més extens que
durant la primera guerra. El pretendent, que comptava amb l'ajut del segon president de la
Tercera República Francesa, general Patrice Maurice Mac Mahon, entrà per segon cop a
Navarra pel juliol del 1872 (el primer cop havia estat derrotat a Orokieta i havia hagut
de tornar a França). El cap de l'exèrcit republicà del Nord, Domingo Moriones, intentà
inútilment de trencar les línies carlines (combat de Santa Bárbara de Mañeru, 6
d'octubre; batalla de Montejurra, 7-9 de novembre de 1873); la guerra es desenrotllà, en
els seus trets generals, com la de 1833-40. Els carlins iniciaren el setge de Bilbao
(desembre del 1873), però la resistència de la plaça permeté, malgrat les victòries
carlines de Lutxana i Portugalete, que els generals Serrano i Manuel Gutiérrez de la
Concha acabessin vencent Joaquín Elío (Nicolás Ollo i Teodoro Rada (Radica)
havien mort en combat) i l'obliguessin a abandonar el setge (2 de maig de 1874). Concha
marxà contra Estella, però fou mortalment ferit al mont Muru, prop d'Abrazuza (27 de
juny). A Catalunya es repetí la manca d'entesa entre els caps carlins, característica de
la guerra dels Set Anys, malgrat la presència de l'infant Alfons Carles, germà del
pretendent, que el representava i que havia de coordinar l'acció militar. Posteriorment
passà al Centre, on fracassà, i acabà retirant-se de la guerra, a França (octubre del
1874). Però les forces carlines catalanes, disciplinades i ben instruïdes, obtingueren
èxits, en part a causa de la major indisciplina de les forces republicanes, que les
accions dels guerrillers republicans, com el Xic de les Barraquetes, no podien
arribar a contrarestar. En general, l'acció de les forces carlines catalanes fou molt
més àgil que no pas durant la primera guerra: l'audaç atac de Joan Francesc a Reus (1
de juliol de 1872) i la conquesta per sorpresa de la plaça forta de la Seu d'Urgell (15
d'agost de 1874). Ciutats com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que ni tan sols no havien
estat amenaçades durant les guerres anteriors, foren simultàniament ocupades pels
carlins. Entre llurs caps principals cal citar Rafael Tristany, que exercí un quant temps
de comandant en cap, Francesc i Ramon Tristany, el vell Joan Castells, Martí Miret,
Huguet, Vila de Viladrau, Vila de Prat, Muxí, Guiu i d'altres. Però el més destacat de
tots, per la seva perícia en la guerra de guerrilles, fou Francesc Savalls, que vencé
tots els generals que operaren a Catalunya, especialment Josep Cabrinetty (Alpens, 9 de
juny de 1873) i Ramon Nouvilas (Castellfollit de la Roca, 14 de març de 1874), i guanyà
Berga i Olot, bé que fracassà a Puigcerdà. Al Maestrat, la lluita no assolí en cap
moment la volada de la primera guerra, bé que al començament del 1875 els carlins
disposaven de més de 10 000 homes i quasi un miler de cavalls. La situació era
semblant a la de Catalunya: diferències i rivalitats entre els caps carlins i efectius
molt reduïts en relació amb les exigències de la guerra i de l'exèrcit governamental.
Els caps principals foren Pascual Cucala (que operà també al Principat), Josep Santés,
Manuel Marco (Marco de Bello), Pascual Garmundi, Vallès, Juan de Dios Polo i
altres; exerciren el comandament, a més de l'infant Alfons Carles, Manuel Salvador
Palacios, Quintín Velasco, Antonio Lizárraga i Antonio Dorregaray. Els carlins
obtingueren uns quants èxits brillants però efímers: presa de Sogorb, de Sagunt i,
sobretot, de Conca (16 d'octubre de 1873), contrarestats per fracassos i derrotes (a
Gandesa, l'Alcora, València, etc). L'expedició de Miguel Lozano a Múrcia (setembre del
1874) no admet comparació amb la de Miguel Gómez el 1836, i, com aquesta, no tingué
conseqüències positives per als carlins. La caiguda de la base carlina de Cantavella (6
de juliol de 1875) completà la desmoralització dels carlins, que, amb Dorregaray al
capdavant, intentaren de passar a Navarra, però, rebutjats per les columnes
governamentals, s'hagueren de refugiar a Catalunya sense que el general Valerià Weyler
pogués evitar llur unió amb les forces carlines del Principat (juliol). La proclamació
d'Alfons XII (29 de desembre de 1874) havia, però, reagrupat al voltant del nou règim la
majoria de les forces conservadores; Arsenio Martínez de Campos, cap de l'exèrcit
alfonsí de Catalunya, prengué Olot (25 de març de 1875) i, juntament amb Joaquín
Jovellar, cap de l'exèrcit del Centre, la Seu d'Urgell (27 d'agost), a despit dels
esforços de Tristany, Savalls, Castells i Dorregaray. La guerra, sostinguda sobretot per
Castells, que encara obtingué algun èxit, durà fins al novembre; un sometent general
posà fi als darrers escamots carlins. El 19 de novembre de 1875 Martínez de Campos donà
la lluita per acabada i posà en llibertat els carlins presos a Barcelona. L'acabament de
la guerra de Catalunya permeté de reforçar l'exèrcit del nord de la Península
Ibèrica, que ja lluitava amb èxit, malgrat l'episòdica victòria carlina de Lakar, on
intervingué personalment el rei Alfons XII (3 de febrer de 1875). A l'hivern tingué
lloc l'ofensiva general: Martínez de Campos ocupà la vall del Baztan (gener del 1876);
Jenaro de Quesada lliurà una aspra batalla al pas d'Elgeta contra les forces carlines de
Biscaia i Guipúscoa, i Fernando Primo de Rivera entrà a Estella (19 de febrer), després
d'haver lliurat, dos dies abans, el combat de Montejurra. La pèrdua d'Estella
desmoralitzà els carlins, i el 27 de febrer de 1876 Carles VII passava a França per
Arnegi, mentre que Alfons XII entrava a Pamplona.
Partida del Requetè
Nom amb el qual fou coneguda la partida manada per Pasqual Cucala i Joaquim Santés
per terres del País Valencià i del Principat, durant la tercera guerra Carlina. Inicià
la seva actuació al Maestrat i es dedicà sistemàticament a la destrucció de línies
telegràfiques i ferroviàries. Posteriorment assaltà diverses ciutats; derrotada a Iecla
(Múrcia), la majoria dels seus components es dispersaren o es refugiaren a França
(1874).
Diputació General de Catalunya
Organisme polític consultiu creat pel pretendent carlí Carles VII (26 de juliol de
1874). Fou constituïda a Sant Joan de les Abadesses l'1 de novembre i dissolta a l'agost
del 1875 quan la Seu d'Urgell fou ocupada per l'exèrcit alfonsí. La presidí Rafael
Tristany (1874-75), cap de l'exèrcit carlí a Catalunya i, els darrers mesos, Francesc
Savalls. Publicà un "Boletín Oficial del Principado de Cataluña". El
pretendent carlí intentà de presentar-la com un primer pas cap al restabliment dels furs
catalans.
Junta de Salvació i Defensa de Catalunya
Organisme format a Barcelona el 18 de juliol de 1873 en conèixer-se la presa d'Igualada
pels caps carlins Tristany i Savalls per a organitzar la resistència al seu avanç. Fou
formada pel capità general, el governador civil, el president de l'audiència,
representacions de les diputacions (per Barcelona, Ildefons Cerdà), a més de l'alcalde
de Barcelona i alguns diputats a les corts (així, J.Rubaudonadeu, J.Anselm Clavé,
E.Coromines, etc). Declarà la milícia forçosa i imposà un tribut extraordinari de
guerra, però no aconseguí d'obtenir del govern de Madrid facultats extraordinàries
(demanades el 22 de juliol) i s'hagué de dissoldre el 26 de juliol. Malgrat la seva curta
durada, aconseguí d'imposar al govern una gran part de les seves mesures i significà uns
intents implícits d'establiment d'un estat català. Fracassà l'intent de
ressuscitar-la amb la denominació de Junta de Vigilància (10 d'agost), que no fou
autoritzada.
Conveni d'Amorebieta
Acord signat a Amorebieta el març del 1872, que posà terme a les hostilitats inicials de
la Tercera Guerra Carlina a Biscaia. Després del fracàs del pretendent Carles VII a
Orokieta, els carlins de Biscaia decidiren de signar un acord amb el govern d'Amadeu I,
representat pel general Serrano, cap de l'exèrcit del nord, a canvi d'un indult per als
insurrectes. La lluita, però, fou represa al final del mateix any.
|
|
Altres aixecaments carlins. |
Aixecament
Carlí
Aixecament armat carlí (1855-56) que intentà d'explotar la situació política creada
per la Revolució del 1854. La insurrecció es produí simultàniament a Àlaba, a
Navarra, al Baix Aragó i al Maestrat, on inicialment semblà que podria assolir una gran
volada, i al Principat de Catalunya, on l'acció militar fou més aspra i més llarga que
enlloc. Les primeres partides catalanes aparegueren pel juny del 1855, coincidint amb
l'agitació obrera a Barcelona (vaga general i mort de Josep Sol i Padrís). Aquestes
partides eren manades per Josep Borges, Estartús i Marcel·lí Gonfaus (Marçal),
el qual, com a comandant general, féu pública una proclama (27 de juny). Pel juliol
entrà a Catalunya Rafael Tristany. Borges derrotà la columna de López Clarós, però la
persecució de les columnes governamentals, dirigida pel mariscal de camp Joaquim Bassols,
i sostinguda per la milícia nacional, l'actuació de la qual fou decisiva, obligà els
carlins a dispersar-se i a retirar-se a França després d'una sèrie de desfetes:
Gonfaus, fet presoner a Orriols, fou afusellat a Girona (8 de novembre de 1855); Rafael
Tristany, derrotat a Castellfollit de Riubregós (on entre els morts hi hagué el seu
germà Antoni), es retirà a França el 14 d'abril de 1856.
L'Ortegada
Nom amb què és conegut l'aixecament carlí del 1860 dirigit pel general Jaime Ortega
y Olleta.
|
|
El carlisme en el segle XX. |
El
carlisme en el segle XX
Mort Cándido Nocedal (1885), el carlisme sofrí la dissidència dels elements anomenats integristes
(1888), dirigits pel fill d'aquell, Ramón Nocedal, tendència d'extrema dreta que
proclamà el regnat de Crist i prescindí del rei. Als Països Catalans augmentà la
tendència autonomista, que culminà en la participació al moviment de Solidaritat
Catalana (1906). Carles VII fou succeït (1909) pel seu fill Jaume de Borbó i de Parma,
duc de Madrid, en temps del qual es produí una escissió encapçalada per Juan Vázquez
de Mella, orador de gran prestigi, que concentrà el sector més reaccionari del partit,
d'actitud germanòfila durant la guerra dels anys 1914-18, i que adoptà el nom de partit
tradicionalista (agost del 1919). Aquest grup manifestà la seva oposició a la
Dictadura de Primo de Rivera (1923-30). La mort de Jaume (1931) i l'adveniment de la
Segona República facilitaren la unió de les tres branques carlines: l'ortodoxa, la
integrista i la mellista, en un partit que prengué el nom de Comunió Tradicionalista
Carlina. Al mateix temps, la pretensió dinàstica recaigué sobre Alfons Carles de
Borbó i d'Àustria-Este (1849-1936), germà de Carles VII, home de mentalitat
integrista, que donà pas a un nou grup de «nous carlins» en l'administració del
partit, dirigida per l'advocat sevillà Manuel Fal Conde, que participà activament en la
conspiració contra la República, sobretot organitzant requetès (força de xoc
carlina, nascuda a Catalunya per a lluitar contra els Jóvenes Bárbaros d'Alejandro
Lerroux), que actuaren a Navarra i a Catalunya. La participació dels requetès navarresos
a la guerra civil de 1936-39 fou important i potser decisiva al nord de la Península
Ibèrica. El decret d'Unificació del 19 d'abril de 1937 fongué el partit carlí amb els
altres de l'Espanya nacionalista en un moviment polític únic sota la denominació de Falange
Española Tradicionalista y de las JONS. La resistència a acceptar aquesta decisió
produí l'exili a Portugal del dirigent Fal Conde. D'altra banda, mort Alfons
Carles I sense descendència, el plet successori tornà a obrir-se. Designat regent
el príncep Xavier de Parma, la majoria s'hi adherí; un sector minoritari es decidí pels
drets de Joan de Borbó i Battenberg, fill d'Alfons III; un altre sector, igualment
restringit, s'inclinà per un nét de Carles VII, que prengué el nom de Carles VIII.
El 1952, el "regent" Xavier fou proclamat rei pels seus seguidors, i el sector
del carlisme vinculat als Parma emprengué un important viatge organitzatiu i ideològic
que el portaria a constituir el (1965), a definir-se com a socialista i a enfrontar-se
obertament amb el règim de Franco. Per altra part, i deixant de banda l'apropiació de la
simbologia carlina per part d'organitzacions d'ultradreta com Fuerza Nueva, els antics
col·laboracionistes amb el franquisme s'aplegaven (1974) en la Hermandad del Maestrazgo
—amb centre a Ulldecona (Montsià). i, presidits per Ramon Forcadell, donarien suport
a la monarquía de Joan CarlesI des de posicions catòlico-conservadores. Un nucli
integrista centrat a Catalunya, que des del 1958 i per iniciativa de Maurici de Sivatte
i de Bobadilla rebutjà l'autoritat de Xavier de Parma, havia creat la Regencia
Nacional y Carlista d'Estella i, el 1978, es reorganitzà sota el nom d'Unión Carlista.
En fi, cal esmentar la Comunió Tradicionalista, fracció extremista encapçalada per Sixt
de Parma, que adquirí trista noterietat en promoure els sagnants fets de Montejurra del
1976. Havent gaudit, sota la direcció de Carles Hug, d'una certa presència pública
durant la transició a la democràcia, el Partit Carlí entrà el 1980 en una crisi
irreversible, que ha possibilitat (1984-85) el reagrupament de les restes de les diverses
famílies carlines sota pautes més tradicionals (catolicisme, foralisme, corporativisme,
etc).
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. Monarques implicats en
les tres guerres carlines.
2.
Pretendents carlins del segle XIX.
3. Militars carlins.
4.
Guerrillers carlins.
5.
Dirigents carlins.
6.
Militars liberals.
7.
Pretendents carlins del segle XX. |
|
Monarques
implicats en les tres guerres carlines. |
Maria
Cristina de Borbó-Nàpols (1806-1878)
També Maria Cristina de les Dues Sicílies. Reina d'Espanya. Filla de Francesc I
de les Dues Sicílies i de la infanta Maria Isabel d'Espanya. Fou casada amb el seu oncle
el rei Ferran VII d'Espanya (1829), vidu sense fills, al qual inclinà a poc a poc cap a
un cert liberalisme en oposició al partit apostòlic. Actuà, amb el títol de reina
governadora, com a regent de la seva filla la reina Isabel II del 1833 al 1840, que fou
obligada a renunciar-hi. Durant la seva regència tingué el suport dels polítics
liberals i del sector de l'exèrcit que defensà el tron d'Isabel II contra els partidaris
de l'infant Carles Maria Isidre (primera guerra Carlina). Promulgà l'Estatut Reial del
1834 i jurà la Constitució del 1837. Autoritzà la desamortització inspirada per
Mendizábal. Casada secretament en segones noces (1833), amb Agustín Fernando Muñoz
(fet, el 1483, duc de Riansares), tingué set fills d'aquest, i amb ell residí llargues
temporades fora d'Espanya, especialment des que foren expulsats per l'alçament
progressista del 1854, sense deixar mai d'intrigar políticament, primer contra Espartero
i després contra els règims sorgits de la revolució del 1868.
Isabel II d'Espanya (1830-1904)
Reina d'Espanya (1833-68), primer monarca espanyol que utilitzà aquest
títol, filla de Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies. Proclamada reina a
tres anys, fou declarada major d'edat a tretze. Durant la seva minoritat actuà de regent
—reina governadora— Maria Cristina, fins el 1840, i del 1840 al 1843 el general
Espartero. La primera regència coincideix amb la primera guerra Carlina, motivada
precisament pel fet que l'oncle d'Isabel, Carles Maria Isidre, pretenia el tron. En aquest
període liberal se succeïren la Dècada Moderada (1844-54), representada per
Narváez, i, després de la Vicalvarada, el Bienni Progressista (1854-56),
la reacció moderada (1858-64) i una altra vegada Narváez i González Bravo. El govern
d'aquest darrer, d'un autoritarisme ultrancer, precipità la revolució de setembre del
1868, que destronà Isabel, la qual s'exilià a París. Casada a setze anys amb el seu
cosí Francesc d'Assís de Borbó, el matrimoni fou un fracàs. Jove frívola i d'una gran
vitalitat, hom li atribuí diversos amants (el general Serrano, el comandant Puig Moltó,
els cantants Mirall i Frontera de Valldemosa, el compositor Arrieta, Ruiz de Arana, Carles
Marfori, etc). Tingué vuit fills, entre els quals Alfons (Alfons XII), Maria de la Pau
(1862-1946) i Eulàlia (1864-1958). Més que a la influència dels favorits, estigué
sotmesa a la de la camarilla de què formaven part sor Patrocinio, la monja miraclera de
les nafres, i el pare Fulgencio, la qual cosa la féu molt impopular, malgrat que era una
dona deseixida i no gens engavanyada. El pare Antoni Maria Claret, que fou confessor seu
els darrers anys del regnat, combaté la camarilla.
Amadeu I d'Espanya (1845-1890)
Duc d'Aosta i rei d'Espanya (1871-73), de la casa de Savoia, fill de Víctor Manuel II
d'Itàlia. Fou elegit rei per les corts (16 de novembre de 1870) i proclamat el 2 de gener
de 1871. Amb aquest acte s'acabà el període d'interinitat obert amb la revolució del
1868. Durant el seu breu regnat hagué d'enfrontar-se amb una gran part de les forces
polítiques, sense que els seus partidaris arribessin a constituir un bloc capaç
d'estabilitzar la nova dinastia. Molt aviat es trencà la coalició governamental entre
els progressistes democràtics i la Unión Liberal de Francisco Serrano. Posteriorment es
produïren les rivalitats entre Práxedes Mateo Sagasta i Manuel Ruiz Zorrilla, que de fet
encapçalaren dues noves formacions polítiques (constitucionalistes i radicals), i el
resultat fou una gran inestabilitat, que aprofità l'oposició. A la política
d'aïllament i de ridiculització de la nova dinastia practicada des dels primers moments
per alfonsins, carlins i republicans, cal afegir els intents d'aixecament armat
(començament de la Tercera Guerra Carlina, revolta federalista del 1872) i les primeres
manifestacions del moviment obrer organitzat (Primera Internacional). Davant aquestes
dificultats, agreujades pel conflicte amb els artillers, Amadeu I, que s'havia mantingut
sempre dins les prerrogatives que li concedia la constitució, abdicà (11 de febrer de
1873) i retornà a Itàlia.
Alfons XII d'Espanya (1857-1885)
Rei d'Espanya (1875-85), fill d'Isabel II. A causa de la revolució liberal del setembre
de 1868 hagué de fugir a França amb la resta de la família reial. L'any 1870 rebé els
drets a la corona gràcies a la renúncia d'Isabel II, mentre Cánovas del Castillo
organitzava el partit alfonsí amb elements moderats i unionistes, que s'oposaven a la
monarquia d'Amadeu I. En ésser proclamada la República, tots els monàrquics, llevat
dels carlins, passaren a les files alfonsines. El cop d'estat de Pavía (gener del 1874)
acabà, de fet, amb la República, i el pronunciament de Martínez Campos (Sagunt,
desembre del 1874) permeté la restauració monàrquica. Cánovas es féu càrrec del
govern, i Alfons XII tornà a la cort. El rei presidí la vida política sense
immiscir-s'hi, amb la qual cosa aconseguí de refer, en part, el prestigi de la monarquia.
Hom posà fi a la guerra carlina (1876) i a la insurrecció cubana (1878), i fou
promulgada una nova constitució (1876), molt més moderada que la del 1869. Sota la
direcció de Cánovas (que presidí quatre dels vuit governs d'aquesta etapa), foren
establertes les bases del futur sistema de torn en el poder entre els partits conservador
i liberal. Poc abans de la seva mort li fou presentat el Memorial de Greuges (març
del 1885), que rebé amb simpatia, però l'actitud intransigent de Cánovas féu que
aquestes reivindicacions catalanes no fossin tingudes en compte. La seva primera muller,
María de las Mercedes d'Orleans, morí poc després de les noces, i la segona, Maria
Cristina d'Àustria, exercí la regència durant la minoritat del fill d'ambdós, Alfons
XIII.
|
|
Pretendents
carlins del segle XIX. |
Carles
Maria Isidre de Borbó (Carles V)
(1788-1855)
Pretendent carlí a la corona d'Espanya amb el nom de Carles V. Fill
de Carles IV i germà de Ferran VII. Durant la Guerra del Francès residí a Valençay
fins el 1814, que retornà a la Península Ibèrica i fou nomenat general de brigada de
carrabiners. El 1823 començà d'agrupar els elements absolutistes més radicals
(apostòlics), descontents de l'actitud moderada de Ferran VII després del Trienni
Liberal, i tres anys després ja era cap visible d'aquesta fracció. El 1830 reconegué la
Pragmàtica Sanció, però la reacció dels seus partidaris determinà el govern
d'obligar-lo a marxar a Portugal. Mort Ferran VII, no reconegué Isabel II i llançà un
manifest (1 d'octubre de 1833), pel qual s'intitulava rei, i immediatament esclatà la
Primera Guerra Carlina (1833-40). L'entrada de les tropes isabelines l'obligà a
anar-se'n a Anglaterra (tractat d'Évora-Monte, 1834); el mateix any aconseguí de tornar
a la Península Ibèrica (juliol del 1834) i residí a Navarra durant la guerra (en
maig-juliol del 1837 féu una expedició a Catalunya amb el seu exèrcit, i a Solsona fou
rebut pels bisbes de Lleida i Solsona). El conveni de Bergara (1839) l'obligà a
anar a França; residí a Bourges, on abdicà a favor de Carles Lluís, comte de
Montemolín (1845); utilitzà des d'aleshores el títol de comte de Molina.
Carles Lluís de Borbó i de Bragança (Carles VI) (1818-1861)
Comte de Montemolín, pretendent carlí a la corona d'Espanya
(1845) amb el nom de Carles VI. Era fill de l'infant Carles (-Maria Isidre),
fundador del carlisme. Estava disposat a pactar amb el liberalisme, i hom intentà el seu
casament amb la reina Isabel II. Jaume Balmes prestà suport a aquest projecte.
Durant els seus anys de rei pretendent tingué lloc a Catalunya la Segona Guerra Carlina,
i el 1860 portà a terme una rebel·lió militar des de Sant Carles de la Ràpita. Fet
aleshores presoner i condemnat a mort, renuncià al tron (Tortosa, 23 abril 1860) i fou
indultat, però davant les pretensions del seu germà Joan Carles, invalidà la renúncia.
Carles (-Maria dels Dolors) de Borbó i d'Àustria-Este (Carles VII) (1848-1909)
Pretendent carlí a la corona d'Espanya amb el nom de Carles VII. Duc de Madrid.
Nét de Carles Maria Isidre de Borbó i nebot del comte de Montemolín. El 1866 es casà
amb Margarida de Borbó, filla del duc de Parma, i reorganitzà el carlisme. En el seu
primer manifest polític (1869) prometé la defensa de la unitat religiosa, la
descentralització política i el proteccionisme econòmic. El mateix 1869 féu un intent
militar a favor de la causa carlina i disposà de la col·laboració de Ramon Cabrera. El
1872 impulsà la lluita carlina que s'estenia a Catalunya —on prometé derogar el
decret de Nova Planta—, al País Basc i a Navarra, lluita que continuà després de
la proclamació d'Alfons XII (1874) i s'acabà el 1876. Un any després reorganitzà de
nou el partit. El 1900 tingué lloc un nou petit intent militar a Badalona en defensa de
la seva causa. El succeí com a prentendent el seu fill Jaume de Borbó i de Borbó-Parma.
Alfons Carles de Borbó i d'Àustria-Este (1849-1936)
Anomenat duc de San Jaime. Pretendent carlí a la corona d'Espanya, amb el nom d'Alfons
Carles I, germà de Carles VII. El 1871 es casà amb Maria de les Neus de
Bragança, infanta de Portugal, que l'acompanyà quan fou designat general en cap de les
forces de Catalunya (1872-76) en el curs de la Tercera Guerra Carlina. El 1931, en morir
sense fills el seu nebot Jaume, es convertí al seu torn en pretendent. Trencà les
negociacions que aquell havia iniciat amb el destronat Alfons XIII i es mostrà d'acord
amb l'entrada dels carlins a l'alçament del 1936. En morir sense fills, deixà per
resoldre l'afer de la seva successió.
|
|
Militars
carlins. |
Cabrera
i Grinyó, Ramon (1806-1877)
Cap militar carlí. Fill d'un patró de cabotatge, mort el 1812, i de Maria Grinyó.
Deixà el seminari per incorporar-se als partidaris de l'infant Carles-Maria Isidre, que
s'aplegaven a Morella al voltant del baró d'Herbers. Derrotat i afusellat aquest (1833),
Cabrera es destacà per la seva gosadia i els dots de comandament (viatge a Navarra a
través de territori governamental, gener-febrer del 1835). Afusellat Manuel Carnicer
(abril del 1835), Cabrera el substituí al capdavant de les forces carlines d'Aragó i del
País Valencià (Maestrat, Ports, Baix Ebre, Matarranya i Baix Aragó) i donà un gran
impuls a la guerra (sobretot per la seva extraordinària mobilitat). En represàlies per
la mort dels alcaldes de Valdealgorfa i Torrecilla, a la comarca d'Alcanyís, el general
Agustí Nogueras obtingué del capità general de Catalunya, Espoz y Mina, l'afusellament
de Maria Grinyó, mare de Cabrera. L'execució, a la Suda de Tortosa (16 de febrer de
1836), tingué una gran repercussió a Europa i contribuí a endurir encara més la guerra
al Maestrat. Pel setembre-novembre de l'any 1836 acompanyà el general Miguel Gómez en la
seva expedició per La Mancha, Andalusia i Extremadura; però Gómez, envejós, l'obligà
arterosament a abandonar-la. Amb forces reclutades al país, menà una campanya
agilíssima per La Mancha, La Alcarria i terres de Sòria, fins que fou derrotat i ferit a
Rincón de Soto (Rioja) i Arévalo de la Sierra (Sòria). El 1837, després del combat del
Pla del Pou i dels afusellaments de Burjassot, restablí la situació del Maestrat prenent
de nou Cantavella i guanyant Sant Mateu. El 29 de juny protegí el pas de l'Ebre de
l'expedició reial; comandant l'avantguarda carlina acampà a les envistes de Madrid i
demanà, endebades, que la capital fos assaltada. De tornada, s'apoderà per sorpresa de
Morella (gener del 1838) gràcies a un audaç cop de mà del tinent Pau Alió, i féu
fracassar l'intent del general Oraa de recobrar aquesta plaça forta. Nomenat comte de
Morella i tinent general després de la victòria de Maella (octubre del 1838), obtinguda
contra el general Ramón Pardiñas, organitzà un petit estat amb capital a Morella, que
fou el centre de l'activitat carlina el 1838, amb serveis a Cantavella, Mirambell i
Beseit. Cabrera no acceptà el conveni de Bergara (1839) i, malalt, es retirà cap a la
Catalunya Vella (1840). Després de fer una darrera resistència a Berga, passà a França
(juliol del 1840), fet que clogué la Guerra dels Set Anys. El 1848 entrà novament al
Principat des d'Osseja (Alta Cerdanya) com a cap suprem de les forces montemolinistes de
Catalunya, d'Aragó i del País Valencià, i organitzà un exèrcit de deu mil homes.
Guanyà el títol de marquès del Ter en els combats d'Amer i del Pasteral (gener del
1849), on fou ferit; operà en combinació amb els republicans del brigadier Victorià
Ametller. Però la gran superioritat de les forces governamentals i el fet que la guerra
no arrelés fora de Catalunya l'obligaren a refugiar-se a França (abril del 1849) i, més
tard, a Anglaterra. En aquesta Segona Guerra Carlina o dels Matiners inicià
la seva evolució ideològica: els manifests eren moderats, i hi adoptà una actitud
dúctil. Condemnà la guerra civil, les divisions i els odis i afirmà que sostindria les
noves institucions promeses per Montemolín. El seu casament (1850) amb Marian Katherine
Richards, dama anglesa i anglicana de l'alta societat, i el fet de residir a Anglaterra
l'allunyaren del carlisme i l'acostaren a conviccions liberals, o potser simplement el
convertiren en un escèptic. Quan Carles-Maria dels Dolors de Borbó i d'Àustria-Este, el
nét de Carles-Maria Isidre, volgué posar-lo al capdavant d'un tercer aixecament carlí i
li concedí el títol de duc del Maestrat, Cabrera s'hi negà i rompé amb ell. El 1875
reconegué per rei legítim Alfons XII, i aquest el confirmà en el càrrec de capità
general i en els seus títols nobiliaris, mentre Carles de Borbó li llevava graus,
títols i honors. Cabrera ha estat presentat com un sàdic (el Tigre del Maestrat)
i com un traïdor, bé que darrerament la tendència dels autors carlins ha estat
d'integrar-lo entre els seus herois. Féu del terror una arma en la guerra, però la
propaganda liberal el denigrà sistemàticament. Tampoc no li faltaren enemics en el camp
carlí, a causa de la seva crítica oberta del propi partit i pel fet de no ésser
considerat prou devot. Els caps aragonesos Quílez i Cabañero l'acusaren, sense fonament
seriós, d'afavorir els catalans en detriment dels aragonesos. Hom el considera, amb
Zumalacárregui, el més destacat general del carlisme, i, amb Prim, la màxima figura
militar catalana del s XIX.
Díaz de Cevallos, Hermenegildo (1814-1891)
Militar carlí. El 1833 s'uní a les forces de Zumalacárregui, i el 1839, a les de Ramon
Cabrera. Acabada la guerra, passà a França. El 1847 participà en la guerra dels
Matiners i fou secretari de la Junta Superior carlina a Catalunya. Durant l'intent
d'alçament carlí del 1860 fou nomenat comandant general de València, càrrec que no
exercí pel fracàs de l'acció. Fou secretari del pretendent Carles VII (1868) i, amb el
grau de tinent general, comandant general de les forces carlines de Catalunya (1869).
Participà en la tercera guerra Carlina com a cap d'estat major (1872), i després fou
comandant general d'Aragó i de Guipúscoa. Es mostrà contrari a la tendència futurista
dins el carlisme. Exiliat a París, tornà a Madrid després de la
Restauració.
Díaz de Rada, Eustaquio (1815-1874)
Militar carlí. Prengué part en la primera guerra Carlina, que acabà essent capità.
Passà a l'exèrcit isabelí, ascendí a coronel, a ajudant del general Joan Prim i a
brigadier el 1868. Conspirà a favor del pretendent Carles VII, que el destinà a
l'exèrcit de Catalunya (1872) en substitució del general Díaz de Cevallos, durant la
Tercera Guerra Carlina, però pel seu prestigi entre els navarresos fou traslladat a
Navarra. Morí en el combat de San Pedro Abanto.
Maroto, Rafael (1783-1847)
Militar castellà. Ascendí a general durant la guerra contra els
independentistes xilens. En esclatar la primera guerra Carlina prengué partit per
Carles Maria Isidre de Borbó, bé que sempre figurà entre els moderats. Comandant
general de Biscaia (1835) i comandant en cap de l'exèrcit reial (1838), féu afusellar
alguns caps destacats de la fracció apostòlica (Estella, 1838) i inicià tractes per a
la pau amb Espartero. Tots dos signaren el conveni de Bergara l'any 1839. Per
l'agost del 1836 havia estat nomenat comandant general de l'exèrcit carlí de Catalunya,
en substitució d'Ignasi Brujó. El 4 d'octubre de 1836 fugí a França, després de la
derrota i mort, a mans dels cristins, del baró d'Ortafà.
Ortega y Olleta, Jaime (1816-1860)
Militar. Relacionat amb el partit moderat, prengué part el 1843 en l'aixecament contra
Espartero a Saragossa i posteriorment amb una carrera brillant aviat fou general. En
1857-58 s'uní secretament al carlisme i nomenat capità general de les Balears el maig
del 1859 fou el cap visible del pronunciament carlista d'abril del 1860 (dit l'Ortegada).
Aquest, amb una gestació no aclarida, sembla que comptà amb el suport del partit moderat
i del financer Salamanca per a enderrocar O'Donnell. L'u d'abril, després de l'anada
secreta del comte de Montemolín, del seu germà Fernando i del general carlí Joaquín
Elío a Palma de Mallorca, Ortega embarcà en cinc vapors (entre altres el Rey D. Jaime
II) les tropes de la guarnició de les Illes (en especial el Batalló Provincial de
Mallorca, part del Regiment d'Astúries i una secció de cavalleria, amb un total d'uns
tres mil homes). Anà als Alfacs, prop de Sant Carles de la Ràpita, i el dia 2 intentà
dirigir-se cap a Ulldecona, però en no produir-se com esperava el pronunciament de
València i en ésser descobert per alguns oficials, hagué de fugir (dia 3). Fou trobat a
Calanda, conduït a Tortosa, jutjat i afusellat (el 18 d'abril). D'altra banda, el comte
de Montemolín i el seu germà, també detinguts, foren indultats després de signar la
renúncia a les seves pretensions envers el tron d'Espanya.
Ros d'Eroles, el (1796-1847)
Nom amb què era conegut Nom amb què era conegut Nom amb què era conegut Nom amb què era conegut Bartomeu
Porredon, militar carlí. Durant la primera guerra Carlina lluità a les
ordres d'A.Urbiztondo; més tard actuà a la ratlla d'Aragó i assolí el grau de
brigadier dins l'exèrcit regular carlí. Durant la guerra dels matiners reprengué les
armes. Col·laborà sovint amb Benet Tristany, amb el qual entrà a Cervera (febrer del
1847) i s'apoderà de 90 000 rals de l'administració de rendes. Sorpresos a Llanera,
pogué fugir (mentre el seu gendre, Valeri Roca, i Tristany, capturats, eren afusellats),
però, refugiat en una masia i malalt, fou capturat i assassinat.
Savalls i Massot, Francesc (1817-1885?)
Militar carlí. Baró de Vidrà (1872) i marquès d'Alpens (1873). És el
més conegut i discutit dels qui lluitaren a Catalunya durant la tercera guerra Carlina.
Havia participat en les dues anteriors i serví successivament a l'exèrcit del duc de
Mòdena i al pontifici. El 1872 s'incorporà a les forces carlines amb el grau de capità
i com a segon cap de les forces de Girona, a les ordres del primer cap, Josep Estartús i
Aiguabella. La facilitat amb què el suplantà i l'eclipsi i la desgràcia d'Estartús han
estat atribuïts a les seves intrigues. La polèmica entorn de Savalls ha sorgit arran del
seu enfrontament amb Alfons Carles de Borbó i, de retop, amb altres caps carlins catalans
—llevat de Francesc Huguet, que li fou un segon fidelíssim i eficaç—. Savalls
fou l'home de confiança dels propietaris rurals de les comarques gironines, suport del
carlisme, i suplí la seva indisciplina amb la seva intel·ligència. El 1874 era mariscal
de camp, i fou confirmat, en la reorganització carlina d'aquell any, com a cap de la
Divisió Girona-Barcelona a les ordres de Rafael Tristany; quan aquest fou substituït per
Antonio Lizárraga (desembre del 1874), Savalls exercí, de fet, el comandament de
l'exèrcit carlí de Catalunya. El seu historial militar és dens: acció de Vidrà
(juliol del 1872), victòria de Mata i Borgonyà i preses de Ripoll i Berga (març de
1873), atac fracassat a Puigcerdà (abril), foc d'Alpens (juliol del 1873 —acció en
la qual fou derrotat i mort el brigadier Cabrinetty, gran perseguidor de Savalls—),
incendi de Tortellà i combat d'Argelaguer (agost) —dirigit per Huguet i que ha estat
descrit per Marià Vayreda, que hi participà— i d'altres que foren més obra de
Martí Miret que no pas d'ell, però que s'atribuí Savalls; el 1874, l'expedició
victoriosa per la Selva i el Baix Empordà (primavera), assalt fracassat a Puigcerdà
(agost), foc de Prats de Lluçanès (setembre), intent frustrat de recuperar Vic (octubre)
i derrota de la columna Moya a Castelló d'Empúries; pel març del 1875, pèrdua d'Olot
davant l'escomesa de Martínez de Campos, després de la qual tingué lloc l'entrevista a
l'hostal de la Corda. Pel juliol del 1875 Savalls fracassà novament en un atac a
Puigcerdà, i a l'agost participà en les operacions infructuoses de socors a la Seu
d'Urgell assetjada. Poc després abandonà les seves tropes i es retirà a Camprodon, i
d'allí a França. Se sotmeté a un consell de guerra, que l'absolgué del delicte de
traïció que hom li havia imputat. En acabar la guerra s'establí a Niça.
Urbiztondo y Eguía, Antonio de (1794-1866)
Militar basc. Fou comandant general de Catalunya en el bàndol carlí (1837). Anà a
França uns quants anys, i en tornar-ne es passà a l'exèrcit isabel·lí. Fou governador
de les Filipines i capità general (1850-53) i finalment ministre de la guerra (1856) a
l'època de Narváez.
Zumalacárregui y de Imaz, Tomás de
(1788-1835)
Militar carlí. Lluità durant la invasió napoleònica en els dos setges
de Saragossa, en la batalla de Tudela i en altres accions, i fou lloctinent i secretari
del guerriller basc Gaspar Jáuregui. Igualment participà, amb els absolutistes, en la
guerra contra els liberals, els anys 1822 i 1823. El 1829 Ferran VII l'ascendí a coronel
i l'envià de governador al Ferrol. Destituït pel govern d'aquest comandament en
circumstàncies no prou ben aclarides, es retirà a Pamplona. Quan esclatà la primera
guerra Carlina (1833) fou nomenat general en cap de l'exèrcit reial de Navarra. Home molt
actiu i amb una gran capacitat d'organització, es lliurà a la tasca de formar un
exèrcit, i ben aviat pogué combatre victoriosament els cristins amb la tàctica de
guerrilles. Més tard s'arriscà a plantejar accions importants, i derrotà successivament
diversos generals liberals dels més prestigiosos (a Viana, Eraul, Alegría, Doña María,
Deskarga, etc). També sofrí algunes derrotes, que no feren minvar, però, la seva
anomenada, gairebé mítica. El 1834 acceptà la humanització de la guerra —que
havia estat d'una inaudita crueltat— i les proposicions del diplomàtic i militar
anglès Edward Granville Elliot (conveni d'Elliot), pacte que en altres escenaris
de la guerra (Catalunya, el Maestrat, el Baix Aragó) fou aplicat més tard. L'any 1835,
quan ja semblava invencible al País Basc, el pretendent i la cort li imposaren el setge
de Bilbao: el carlisme necessitava prendre una ciutat important per tal d'obtenir crèdits
i una més alta consideració diplomàtica. Zumalacárregui preferia atacar Vitòria i
entrar per terres de Castella, però obeí. Derrotà Espartero a Durango, i formalitzà el
setge de la capital de Biscaia. Al cap de pocs dies, quan observava les posicions
enemigues des del santuari de Begoña, fou ferit a la cama per una bala perduda. La ferida
no era greu, però ell s'entestà a fer-se portar a Cegama, on hi havia un sanador de la
seva confiança. El llarg trasllat, i la intervenció del sanador i de tres metges, amb
mètodes diferents, endanyaren la ferida, que al capdavall li provocà la mort,
probablement a causa d'una septicèmia. Fou molt popular (era anomenat el tío Tomás)
i un cap militar excepcional, per la perícia i la serenitat, com ja no en tingueren
d'altre els carlins bascs.
|
|
Guerrillers
carlins. |
Tristany,
Benet (1794-1847)
Guerriller carlí. Descendia d'una família pagesa, la pairalia de la qual era can
Tristany, a Ardèvol. Fou conegut com a Mossèn Tristany, perquè era prevere
—havia estudiat a Solsona— i fou canonge de la col·legiata de Guissona,
primerament, i més tard de la catedral de Girona (1826). Durant el Trienni Constitucional
havia actuat al capdavant d'una partida reialista, amb la qual havia ocupat Solsona (17 de
maig de 1822). L'any 1833 es declarà partidari de Carles Maria Isidre de Borbó i alçà
una partida que el 1836 era de 1 500 homes i era una de les més actives de Catalunya.
Derrotà la legió belga al Bruc (març del 1836) i la columna Oliver a la Panadella
(febrer del 1837), amb la captura de més de 700 homes. Els dies 20-21 d'abril de 1837
s'apoderà de Solsona, que esdevingué des d'aleshores la capital del carlisme català
fins que la Junta passà a Berga (juliol del 1837). Mentre l'Expedició Reial entrava al
Principat (primavera del 1837), Tristany, al davant de 3 500 infants i 100 cavalls, féu
una incursió pel Baix Llobregat; poc després fou ascendit al grau de mariscal de camp i
pel setembre fou nomenat segon cap carlí de Catalunya, a les ordres del capità general
Antonio de Urbiztondo, i tot seguit dirigí una incursió per l'Empordà que Pirala ha
qualificat de vandàlica. En ésser destituït Urbiztondo, Tristany deixà el comandament
directe de tropes. Estigué agregat al quarter general del pretendent (1838); tornà a
Catalunya (cap a la fi del 1839) i passà al Maestrat, on s'uní a Cabrera, i quan aquest
passà a França intentà debades de prolongar la guerra. El 1846 tornà de l'exili,
aplegà gent i reprengué la lluita. Ocupà Guissona, Vicfred i Calaf i parà una
emboscada al coronel Manzano dins Terrassa. Derrotat per Baixeras a Santpedor i Súria i,
perseguit, fou fet presoner prop de Llanera de Solsonès i executat en públic amb altres
caps carlins.
Tristany i Parera, Rafael (1814-1899)
Guerriller carlí. Nebot de Benet Tristany. A dinou anys s'incorporà als
rengles carlins. Durant la primera guerra Carlina participà en un gran nombre de combats,
com els del Bruc, Calaf, Tona, l'assalt a Solsona i d'altres, i assolí el grau de tinent
coronel. Fou ferit al combat de Biosca (abril del 1840) i, acabada la guerra, restà
amagat —probablement convalescent—. Lluità novament a la segona guerra Carlina
i arribà a comandar una brigada de 3 000 homes, amb el grau de brigadier (1849); prengué
Berga i Sallent, féu presonera la guarnició d'Igualada, rendí el fort de Prades i a
Avinyó, juntament amb Cabrera, derrotà i féu presoner el brigadier Manzano i 700
isabelins (novembre del 1848); entrà per sorpresa a Cardona i lliurà el combat de
Pinós. Però, perduda la guerra, hagué d'exiliar-se a França (maig del 1849). Al juliol
del 1855 entrà novament a Catalunya i s'hi mantingué prop d'un any amb un escamot de 200
homes. El 1861 oferí els seus serveis a Francesc II de Nàpols, a favor del qual lluità;
caigué presoner i fou deportat a França. Al maig del 1872 tornà a entrar al Principat,
en esclatar la tercera guerra Carlina, i fou comandant general de Catalunya. Vencé
en diversos combats, obligà les guarnicions de Sant Feliu de Pallerols, Sant Hilari
Sacalm, Taradell i Salelles a rendir-se; derrotà els voluntaris de la llibertat a la
Llacuna i desféu a Sanaüja una columna de la guàrdia civil. Quan l'infant Alfons de
Borbó prengué el comandament general de Catalunya (1873), fou nomenat comandant general
de les províncies de Lleida i Tarragona i obtingué victòries a la Pobla de Segur, Gerri
de la Sal, on obtingué la rendició de la guarnició, i altre cop a Sanaüja, on féu
presoner un esquadró de llancers de Calatrava i més de cent voluntaris. Participà en
l'assalt i la presa d'Igualada, a la victòria de Casserres i derrotà el coronel Maturana
—que morí en el combat— i féu 300 presoners. El 1874 assaltà Vic, prengué
Manresa i el Vendrell, i quan Alfons de Borbó passà al centre, esdevingué cap dels
carlins de Catalunya, amb 12 000 infants i 500 cavalls. Al març del 1875 passà al nord
de la Península com a cap de la casa militar del pretendent Carles Maria dels Dolors de
Borbó i assistí al setge de Getaria. Fou nomenat capità general de Catalunya (1875) en
un darrer intent de reviscolar-hi la causa carlina, però la guerra ja era perduda. Poc
després passà a Lorda, on s'establí. Les seves restes foren traslladades a Ardèvol el
1913. Com a militar, es distingí pel seu humanitarisme. Heretà del seu pare, Joan
Tristany, el títol de baró d'Altet; Carles Lluís de Borbó li atorgà el de comte
d'Avinyó, i Carles Maria dels Dolors de Borbó el de marquès de Casa
Tristany.
|
|
Dirigents
carlins. |
Mestre
i Tudela, Joan (?-1889)
Dirigent carlí. D'una família de terratinents, estudià dret i exercí d'advocat a
Lleida, on fou el darrer alcalde del regnat d'Isabel II. Destituït el 1868, es passà al
bàndol carlí i presidí (1870 i 1871) la junta provincial del partit. En crear-se la Diputació
General de Catalunya (1874), en fou vicepresident —bé que hom el coneixia com el
President— i hagué de defensar l'autonomia de la Diputació davant l'autoritat
militar carlina. Ferit al setge de la Seu d'Urgell, fou empresonat. Alliberat, el 1888
s'adherí a l'integrisme i esdevingué l'inspirador doctrinal del "Diario de
Lérida".
Vázquez de Mella y Fanjul, Juan (1861-1928)
Polític asturià, una de les figures principals del tradicionalisme. Diputat des del 1893
i orador grandiloqüent, fou un dels portaveus del seu credo a les corts. Durant la
Primera Guerra Mundial es declarà germanòfil, la qual cosa provocà el trencament amb
Jaume de Borbó, que era partidari dels aliats. Fundà el partit tradicionalista i
"El Pensamiento Español" (1919). Per a ell, els tres puntals del
tradicionalisme són: la unitat catòlica, la monarquia cristiana i la llibertat
municipal. Propugnava una representació corporativista i, en política internacional, era
partidari de la federació amb Portugal i de l'acostament a l'Amèrica Llatina. Els seus
escrits i discursos foren publicats en les seves Obras completas (a partir del
1933).
|
|
Militars
liberals. |
Alaix,
Isidre (1790-1853)
Militar d'origen català. Participà en la primera guerra Carlina (1833-40). Fou ministre
de la guerra (1838-39), durant la regència de Maria Cristina i sota la presidència
d'Evaristo Pérez de Castro. Durant la seva gestió es produí el tractat de Bergara que
posava terme a la primera guerra Carlina al nord. Per aquest motiu li fou concedit el
títol de comte de Bergara.
Dulce y Garay, Domingo (1808-1869)
Militar castellà. Lluità (1826-27) a Catalunya contra els malcontents i en 1839-40
contra els carlins (preses de Morella i Berga). El 1841, a Madrid, la seva defensa del
palau reial impedí el rapte d'Isabel II pels moderats. A la segona guerra Carlina
destacà a la presa de Castelflorite (1849) i fou ascendit a mariscal de camp. Fou
governador militar de Lleida (1849-51) i dos cops capità general de Catalunya (1854 i
1858-62); el segon desféu el desembarcament carlí a Sant Carles de la Ràpita (1860) i
capturà el pretendent Carles. L'èxit li valgué el marquesat de Castelflorite. El seu
mandat a Catalunya fou més benèvol que els anteriors; protegí Narcís Monturiol i
afavorí la reconstrucció del Liceu incendiat (1861). Nomenat capità general de Cuba
(1862-66), perseguí el tràfic d'esclaus i permeté una liberalització malvista pel
govern. En tornar a Madrid, conspirà per substituir Isabel II pel duc de
Montpensier, però, desterrat a les Canàries (1868), no pogué prendre part en la
Revolució de Setembre. Novament destinat a Cuba (1869), no pogué sufocar la revolta
separatista i es retirà.
Espartero, Baldomero (1793-1879)
Nom amb què era conegut Joaquín Baldomero Fernández
Álvarez Espartero, militar i polític. Ingressà al seminari d'Almagro, però
el deixà per prendre les armes contra Napoleó, a quinze anys. El 1815 passà a Amèrica,
on lluità contra els independentistes del Perú. Enviat a Madrid en missió especial
(1824), no participà en el fracàs d'Ayacucho, però els seus enemics l'hi atribuïren.
Tornat a Espanya, fou destinat a Pamplona (1825). Passà a Barcelona i a Palma de
Mallorca; en morir Ferran VII es posà al servei d'Isabel II per tal de combatre els
carlins; es destacà aviat, i, ascendit a general, assolí la victòria de Luchana (1836),
base de la seva fama. El 1837 fou creat per Maria Cristina comte de Luchana i duc de la
Victòria o de Morella. Fomentà la dissensió entre els militars carlins i assolí de
captar-se l'ala més moderada de l'exèrcit carlí, estratègia que culminà en el conveni
de Bergara. Els carlins dels Països Catalans no reconegueren el conveni, i
Espartero, en una expedició pel Maestrat, obligà Cabrera i els seus homes a passar al
Principat i a l'exili (1840). L'èxit l'ensuperbí, i provocà un conflicte entre les
seves idees progressistes i les tendències moderades de la reina regent, Maria Cristina
de Borbó. La desavinença, iniciada durant la visita reial a Barcelona, culminà en la
dimissió de Maria Cristina a València (octubre del 1840) i el nomenament d'Espartero com
a regent. La victòria progressista no significà, però, cap èxit popular:
l'enderrocament de la Ciutadella, símbol de la tirania de Felip V, emprès per la Junta
de Barcelona, fou desaprovat pel govern, i el general Van Halen destituí la Junta i
perseguí els qui havien iniciat l'enderrocament. La política lliurecanvista d'Espartero
acabà de provocar el descontentament pel tractat comercial que projectava amb Anglaterra
(hom digué que a sou d'aquest país), fet que amenaçava la indústria catalana naixent;
a això s'afegí l'exigència de les quintes regulars per a reclutar soldats. La revolta
esclatà a Barcelona (1842), i fou sufocada pel bombardeig, ordenat per Espartero, des de
Montjuïc. La ciutat fou ocupada militarment i sotmesa a una multa crescuda. Però el
descontentament general a tot l'estat espanyol posà fi al govern d'Espartero, que,
després d'haver intentat de reprimir-lo, hagué d'exiliar-se a Anglaterra. Havent tornat
a Castella (1849), fou cridat al govern per Isabel II, davant la revolta progressista
(1854); la seva gestió durant el Bienni Progressista (1854-56) fou ineficaç i permeté
la gradual recuperació de les forces moderades. Retirat en caure el seu govern (1856),
després de la revolució de setembre del 1868, refusà la proposta d'esdevenir candidat
al tron. Amadeu de Savoia li concedí (1872) el títol de príncep de Bergara.
Pòstumament han estat publicades les seves Confesiones (1996), on revela aspectes
interessants de la seva vida privada i de la seva actuació pública.
Espoz e Ilundain, Francisco (1781-1836)
Militar navarrès, conegut per Francisco Espoz y Mina, cognoms del seu pare que
adoptà durant la guerra contra Napoleó. Nomenat cap de les partides de Navarra, assolí
esclatants victòries damunt els francesos i conquerí Tafalla (1813). En tornar Ferran
VII, encapçalà una conspiració liberal a Pamplona (1814) i s'hagué d'exiliar. Tornà
en triomfar la rebel·lió liberal de Riego (1820); el 1822 eliminà la Regència
d'Urgell, absolutista, després de destruir bàrbarament Castellfollit de Riubregós.
Nomenat capità general de Catalunya (1823), resistí a Barcelona la invasió francesa
absolutista, però hagué de capitular i passà a França. El 1830 intentà una
penetració al País Basc contra el règim de Ferran VII, però hagué de tornar
ràpidament a França. Amnistiat per Maria Cristina de Borbó, fou virrei de Navarra
(1834-35) i capità general de Catalunya (1835-36); en la lluita contra els carlins es
destacà perquè féu executar la mare de Ramon Cabrera, fet que despertà la repulsa
general.
Lacy, Evans George de (1787-1870)
Militar britànic. Després d'haver lluitat a l'Índia, a Espanya (amb Wellington), als
EUA (conquesta de Washington) i a Waterloo, comandà, en la primera guerra Carlina,
10 000 voluntaris liberals britànics a favor d'Isabel II. Ajudà Espartero en
la defensa de Bilbao, però fou vençut pels carlins a Oriamendi (1837). Lluità també a
Crimea (1854-56) i fou ascendit a general (1861).
Meer y Kindelán, Ramón de (segle
XVIII-segleXIX)
Militar d'origen flamenc. Baró de Meer i primer comte de Gra (1845). Vers el 1830 serví,
a Barcelona, a les ordres del comte d'Espanya. Liberal, lluità contra els carlins a
Navarra, i el 1837 fou nomenat capità general de Catalunya; durant el seu mandat es
decantà a favor dels moderats i reprimí amb duresa els progressistes; reorganitzà
l'administració militar, protegí l'activitat econòmica i tendí a considerar el
Principat com una unitat administrativa (fet que molestà el govern de Madrid, que
s'esforçava a fer efectiva la recent divisió en províncies). Dugué a terme campanyes
victorioses contra els carlins: batalla de Gra (1837) i recuperació de Solsona
(1838) i d'Àger (1839). Rellevat del càrrec, el 1839, tornà a ésser capità general de
Catalunya en 1843-45. Fou nomenat diputat i senador per Isabel II.
Pavía y de Lacy, Manuel
(1814-1896)
Militar. Primer marquès de Novaliches
(1840). Intervingué en la primera guerra Carlina al capdavant de les tropes d'IsabelII.
Moderat, sota el govern d'Espartero emigrà a França; amnistiat, tornà de l'exili (1843)
i lluità contra les tropes d'Espartero a València, en les operacions del nord i contra
la insurrecció de Barcelona. Fou ministre de la guerra (1847). Capità general de
Catalunya el mateix any, combaté i destruí els guerrillers carlins de Tristany i de Ros
d'Eroles. El 1854 era capità general de les Filipines. El 1858, a la caiguda de Narváez,
fou encarregat de formar govern, sense prendre possessió. El 1868 comandà les forces
reialistes que s'oposaren als revolucionaris i participà en la batalla d'Alcolea, on fou
derrotat i ferit. Emigrat, tornà a Espanya després de la Restauració i es mantingué
retirat de la política. És autor de Memorias de la guerra de Cataluña... (1851).
Serrano y Domínguez, Francisco (1810-1885)
Militar i polític andalús. Duc de la Torre. Es distingí durant la primera guerra
Carlina (que féu, en part, a Catalunya); el 1840 ja era mariscal de camp. Espartero
l'envià a Barcelona (1842) per sotmetre la ciutat, però pocs mesos després Serrano
s'afegí al pronunciament moderat-progressista de Prim, Narváez i altres que enderrocà
el regent. Fou nomenat ministre universal per la junta revolucionària de Barcelona.
Després d'un seguit de vicissituds, facilità l'adveniment al poder dels moderats (maig
del 1844), és a dir de Narváez. Del 1846 al 1848 fou el favorit d'Isabel II, però el
príncep consort reeixí a allunyar-lo de Madrid. Capità general de Granada, dirigí una
expedició contra els pirates rifenys de les illes Chafarinas. Fins el 1854, que signà
amb O'Donnell i Cánovas del Castillo el manifest de Manzanares, visqué allunyat de la
política a les seves terres d'Arjonilla (Jaén). Després d'un retorn d'Espartero, el
1856 secundà el cop d'estat de Leopoldo O'Donnell. El 1859 fou enviat a Cuba com a
capità general; d'allí estant entrebancà els plans de Prim durant l'expedició d'aquest
a Mèxic. Malgrat haver col·laborat en la repressió de la rebel·lió dels sergents de
San Gil, dos anys després, quan ja era cap de la Unión Liberal, participà en la
conspiració prèvia a la revolució de setembre de 1868, de la qual fou, amb Prim, el cap
més destacat. Derrotà les forces de la reina al pont d'Alcolea (28 de setembre) i fou
nomenat president del govern provisional, i després regent del regne. President del
primer consell de ministres d'Amadeu I, el 1872 derrotà els carlins i firmà l'efímer
conveni d'Amorebieta. Conspirà contra la República i hagué d'exiliar-se uns quants
mesos. Ja de retorn a Espanya, el cop d'estat de Pavía el convertí en president del
poder executiu, el darrer de la República. Atengué més a la lluita contra els carlins
que als afers polítics i no féu cap oposició a la Restauració, sota la qual tingué un
paper polític secundari. Influí molt en ell la seva muller i cosina, Antonia Domínguez
Borrell.
|
Pretendents
carlins del
segle XX. |
Carles
d'Habsburg-Lorena i de Borbó (1909-1953)
Fill petit de l'arxiduc Leopold Salvador d'Àustria-Toscana i de Blanca de Borbó, filla
del pretendent carlí Carles de Borbó i d'Àustria-Este, duc de Madrid. Després de la
Primera Guerra Mundial es traslladà a Barcelona. El 1931 tornà a Àustria, on participà
en la Heimwehr. Després de l'Anschluss, residí a Itàlia. El 1938 es casà
morganàticament i perdé el títol d'arxiduc d'Àustria. Naturalitzat espanyol, el 1945
encapçalà els carlins que rebutjaven Xavier de Parma i reivindicà, en contra de la llei
sàlica, la corona espanyola amb el nom de Carles VIII, intitulant-se, a més, duc de
Madrid. Li foren tolerades activitats polítiques, principalment a Catalunya, organitzades
pels seus seguidors, (octavistes o carlesoctavistes). Fou enterrat a
Poblet.
Carles Hug de Borbó-Parma (1930)
Pretendent carlí al tron espanyol. Fill gran de Xavier de Borbó-Parma. S'establí a
Espanya el 1957, participà en les concentracions anuals de Montejurra i fou expulsat per
les autoritats franquistes el 1968, a causa de la seva activitat política. El 1975 rebé
la successió dinàstica del seu pare; dos anys després esdevingué cap de la casa ducal
de Parma i, retornat legalment a l'estat espanyol el 1977, encapçalà la renovació del Partit
Carlí, però els repetits fracassos electorals d'aquest el mogueren, el 1980, a
apartar-se'n. És autor de La vía carlista al socialismo autogestionario (1977).
El 1981 es divorcià de la princesa Irene dels Països Baixos, amb la qual s'havia casat
el 1964. El seu germà Sixt de Borbó-Parma (1940) pretengué (1976) la
successió i s'enfrontà amb ell en els fets de Montejurra.
Jaume de Borbó i de Borbó-Parma (1870-1931)
Duc de Madrid. Pretendent carlí a la corona d'Espanya amb el nom de Jaume III,
fill del pretendent carlí Carles VII. Féu estudis militars a Àustria i ingressà a
l'exèrcit rus, amb el qual participà en la guerra russo-japonesa (1904). A la mort de
Carles VII (1909), proclamà els seus drets a la corona d'Espanya i reorganitzà el
carlisme. Als Països Catalans, especialment al Principat, tingué nombrosos partidaris,
anomenats jaumins. Durant la Primera Guerra Mundial fou partidari dels aliats i
estigué confinat a Àustria. El 1918 publicà un manifest en el qual desautoritzava els
carlins que s'havien declarat partidaris dels alemanys. Aquest fet motivà una escissió
del carlisme, dirigida per Juan Vázquez de Mella, que, amb el nom de tradicionalisme,
se separà de l'obediència al pretendent. No contragué matrimoni. El 1931, proclamada la
República Espanyola, féu un pacte amb Alfons XIII per traspassar la solució del
plet dinàstic a la decisió d'unes corts representatives.
Xavier de Borbó-Parma (1889-1977)
Duc de Parma (1974-77). Fill del duc Robert I i de la seva segona muller, Maria Antònia
de Portugal. Succeí el seu nebot Robert II com a duc de Parma i cap d'aquesta casa ducal.
Durant la Primera Guerra Mundial fou oficial d'artilleria de l'exèrcit belga, i
participà amb el seu germà Sixt en les negociacions secretes entre el seu cunyat,
l'emperador Carles I d'Àustria, i els aliats. Pretengué durant un quant temps el tron de
França i escriví articles i algun llibre fent valer els orígens francesos de la seva
família. El 1936, en morir Alfons Carles de Borbó, darrer representant de la dinastia
carlina espanyola, que era casat amb una germana de la seva mare, el nomenà regent de la
Comunió Tradicionalista, per tal que en el termini més curt de temps nomenés la persona
amb més drets a la corona espanyola. Durant la guerra civil espanyola, com a cap de la
junta militar carlina, s'adherí a l'alzamiento nacional del 1936, i el 1937
manifestà la seva adhesió a Franco, però el 1945 signà un manifest demanant-li que es
retirès. A la Segona Guerra Mundial organitzà a França un nucli de resistència
antialemanya, i fou deportat a camps de concentració. El 1952 fou proclamat rei a
Barcelona per un grup de partidaris seus. El 1972 delegà les seves funcions de la causa
carlina en el seu fill gran, Carles Hug, en favor del qual renuncià el 1975 els seus
pretesos drets a la corona espanyola.
Carles Hug de Borbó-Parma (1930)
Pretendent carlí al tron espanyol. Fill gran de Xavier de Borbó-Parma. S'establí a
Espanya el 1957, participà en les concentracions anuals de Montejurra i fou expulsat per
les autoritats franquistes el 1968, a causa de la seva activitat política. El 1975 rebé
la successió dinàstica del seu pare; dos anys després esdevingué cap de la casa ducal
de Parma i, retornat legalment a l'estat espanyol el 1977, encapçalà la renovació del Partit
Carlí, però els repetits fracassos electorals d'aquest el mogueren, el 1980, a
apartar-se'n. És autor de La vía carlista al socialismo autogestionario (1977).
El 1981 es divorcià de la princesa Irene dels Països Baixos, amb la qual s'havia casat
el 1964. El seu germà Sixt de Borbó-Parma (Pau 1940) pretengué (1976)
la successió i s'enfrontà amb ell en els fets de Montejurra.
|
|
